270
10
5250
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2599/19880112_EstatCiutat.pdf
1d32a56550e5632315aa8c36bd651b2f
PDF Text
Text
Balanç de l'any 1987
Ell987 ha estat un any marcat per les eleccions municipals -i no els he d'ocultar la meva satisfacció personal
per continuar al capdavant de l'Alcaldia d'una ciutat
com Barcelona. Ha estat també l'any en què hem començat a eure uns canvis positius en la crisi econòmica.
La da allada general de les borses, que és un aspecte
negatiu dins la situació econòmica global, obeeix més a
factors exògens induïts per la marxa dels indicadors macroeconòmics dels Estats Units i per factors interns de
1 estructura borsària mateixa, que a l'estat real de 1 economia espanyola en el seu conjunt. Tot i la forta davallada de les borses deguda a la marxa de l economia nordamericana, la borsa de Barcelona ha tancat 1 any amb un
guany del 27,29 %.
El 1987 s'han dictat unes lleis d'ordenació territorial
que acatem per principi democràtic, però que considerem tècnicament desgavellades i políticament desafortunades. No són el que després de tants anys d'espera ens
mereixíem. En qualse ol àmbit, 1 ordenació del terrüori
és una d'aquelles decisions d'interès públic i general que
87
�demana clarament un consens de les forces polítiques,
per assegurar-ne la viabilitat i la durada. Així ho vam
entendre i ho hem practicat a la ciutat de Barcelona amb
la nova divisió dels districtes, que va comportar per a
nosaltres mateixos alguns sacrificis que acceptàrem perquè convenia a la ciutat assolir un acord sobre la seva
divisió territorial, que fos viable i que durés.
També vull dir que l'any 1987 ha quedat indeleblement marcat pels atemptats terroristes comesos a la ciutat, i sobretot per la inhumana brutalitat de l'atemptat
del 19 de juny a Hipercor, que per la sang vessada aconseguí de situar-se al capdamunt de l'escala dels horrors i
de la irracionalitat.
L'atemptat de la darreria de l'any contra mariners
nord-americans en pacífic sojorn de Nadal a la nostra
ciutat, amb la seva càrrega específica d'absurditat i d'indiscriminació, mereix així mateix la més ferma i indignada repulsa. Barcelona és una porta oberta d'Europa al
mar, i només pot ser ciutat pacífica i acollidora. L'agressió als estrangers que hi fan estada és una agressió a l'ésser de la ciutat.
Davant del terrorisme no hi ha lloc per a ambigüitats o
estranyes i recargolades reserves. El rei ha tingut el coratge de ser el primer a entendre el concepte de reserva en
les actituds provinents dels sectors amb més pes ideològic i moral. Aquestes reserves són percebudes pels assassins com a subliminals justificacions o suports als seus
actes criminals, mancats de tota racionalitat i situats al
marge dels valors més preats de l'home civilitzat.
Amb cautela i amb prudent esperança gosem afirmar
que les accions dirigides pel Govern de l'Estat amb la
col-laboració de les forces polítiques i socials i de l'opinió pública, estan reduint i aïllant el terrorisme fins a la
seva previsible extinció. Personalment dono a les autoritats autonòmiques catalanes la benvinguda al cor dels
qui es pronuncien inequívocament contra tota mena de
terrorisme, sense distincions de procedència i també
sense reserves. Estic convençut que un dia no llunyà el
dret a la vida i la concòrdia democràtica venceran. Cada
cop són més les veus que aporten serenitat i racionalització a les qüestions suposadament legitimadores de les
excuses del terrorisme.
Sembla oportú fer un parell de comentaris al voltant
de les eleccions. Aquest govern municipal és l'únic, en
comparació amb qualsevol gran municipi o autonomia,
inclòs el govern de l'Estat, que du més de vuit anys sense
canvi de majoria -només a Barcelona, Badalona, Badajoz i la Corunya no perd regidors el partit majoritari, fet
que, a banda d'altres consideracions positives, dóna una
remarcable estabilitat per al desenvolupament d'un projecte de ciutat.
La situació de la ciutat que vam rebre es podia resumir
dient que no hi havia cap model de ciutat, ni cap projecte de ciutat. No se sabia cap a on s'anava, més enllà de la
mera supervivència de cada dia.
Quan ens férem càrrec del govern municipal amb l'alcalde Serra -a banda de ficar-nos de seguida i a fons en
els problemes financers, d'organització i de diàleg ciutadà-, la primera cosa que calia fer per redreçar el rumb de
la ciutat era dotar-la d'un projecte globalitzador que li
tornés la confiança en ella mateixa. Aquest és l'objectiu
pel qual ha estat treballant l'actual majoria. Avui la ciutat sap cap on va. S'està retrobant a ella mateixa, s'està
reequilibrant. I li costarà assolir un reequilibri acceptable, ¡perquè són massa anys de degradació i de creixement desordenat!
La ciutat ara té cites i feina concreta per fer. És capaç
de pensar en termes de futur, de pensar en el lloc que vol
ocupar en el sistema de ciutats europeu i en el sistema
ml!ndial de ciutats. De tot això, també els en parlaré.
Es bo comparar situacions d'un any a un altre per posar en relleu les diferències i les novetats que es van produint.
Tenim avui la mateixa proximitat d'unes eleccions
88
89
�que al gener del 1987 i llavors ja ens havia començat la
campanya electoral des de totes bandes. En canvi, ara
nosaltres estem fent un esforç seriós de contenció de
l'electoralisme. ¡Ja hi arribarem, a la campanya electoral! Aleshores ja tindrem temps de dir i d'explicar el que
calgui.
Si la nominació olímpica havia conferit al 1986 el caràcter d'any final d'una etapa l'any que comença és el de
partida del programa d'actuació municipal per al període 1988-1991 , que coincideix gairebé amb el mandat
actual però que és, sobretot, una etapa que serà crucial
per a 1 esdevenidor de la ciutat, per al1992 i per al 1993.
De les prioritats institucionals del programa, voldria
destacar-ne la descentralització. Estem tirant endavant
decidits la descentralització: per raons d'eficàcia en la
gestió i per convicció ideològica i política.
Continuarem acostant l'administració al ciutadà, de
manera que se senti pròxim a la cosa pública: és un exercici de participació ciutadana en la democràcia municipal i una recuperació del sentit de la condició urbana.
Ja hem fet camí en la descentralització als districtes.
El pressupost pel 1988 conté un principi de territorialització poc encara però ja significatiu: un 1.000% d'increment de les disponibilitats directes dels districtes
comptant solament el capital de les inversions. Seran
2.400 milions de pessetes a disposició dels districtes.
Quasi cinc vegades més del que el pressupost de la Generalitat destina per a les trenta-vuit comarques de Catalunya.
Abans d'acabar l'any, la comissió de govern aprovarà
el programa de totes les transferències que hauran de ser
fetes als districtes. I pel desembre del 1990 els districtes
gestionaran la totalitat dels serveis susceptibles de ser
traspassats i disposaran de les dotacions, recursos i mitjans per poder fer-se'n carrec. Els ciutadans tindran aleshores I Ajuntament més a prop que mai en el sentit recte
de la paraula.
Explicarem al ciutadà els avantatges de la descentralització, a fi que es convenci que aquest model és bo per a
ell i positiu per al conjunt de la ciutat -en el moment de
la devolució de les diferències de la contribució territorial urbana va anar més gent a les oficines de la plaça de
Sant Jaume que als districtes, on igualment podíem resoldre els tràmits, fins i tot amb més facilitat.
Farem aquesta tasca d'explicació necessària perquè
tants anys de centralisme en tots els àmbits creen hàbits
negatius. Però la descentralització porta implícites altres
conseqüències. També és una descentralització política.
No solament els regidors-presidents dels districtes són ja
majoria a la comissió de govern, sinó que tots els regidors del consistori -els del govern i els de l'oposiciós'acostaran més al ciutadà com a polítics. Faran més
vida de barri i de carrer. Això ajudarà també a la recuperació del vell sentit de la condició urbana: l'estreta relació que el marc polític de la ciutat fa possible entre els
representats i el representant.
La descentralització encara té una altra implicació.
L'estructura executiva ha quedat dividida només en
quatre àmbits: organització i economia, benestar social,
urbanisme i serveis municipals i via pública, de manera
que l'administració municipal en surt afermada positivament.
A pesar que el1987 ha estat un any d'eleccions i que al
país les eleccions encara alenteixen excessivament la
marxa de les administracions, s'han començat i acabat
un munt de coses en l'àmbit municipal. La llista és llarga
i voldria només assenyalar-ne algunes.
L'acabament del Moll de la Fusta, que culmina la primera gran operació de la façana a mar de Barcelona.
El pont de Bac de Roda, que ha significat el primer
enllaç nord-sud a llevant de les Glòries, connectant Sant
Martí amb la Sagrera. De Nou Barris ja es pot baixar
amb facilitat cap a mar. Només falta ara doblar aquest
eix a llevant amb l'eix de Fabra i Puig, 11 de Setembre,
90
91
�Prim -i, evidentment acabar de treure vies i obrir Marina-Carles I fins al mar: divuit mansanes de la Sagrada
Familia a l'avinguda d Icària. Vint mansanes fms al mar
dos quilòmetres, ¡mitja horeta de pagès!
Els parcs de la Pegaso, del Clot de la Casa Groga de la
Creueta del Coll, que doten d'espais verds i monumentals zones de la ciutat que n'eren òrfenes.
Les obres del túnel de la Rovira.
El conveni sobre l'ordenació sanitària de la ciutat i la
constitució del Consorci d'Hospitals de Barcelona.
El conveni per a l'establiment de l'estació terminal
d'autobusos Barcelona-Nord que concentrarà les arribades i sortides de vehicles de servei públic per a transport
de viatgers.
L'inici de les obres del nou col-lector del Bogatell amb
una capacitat de divuit m '/s.
El conveni sobre els cinturons viaris de Barcelona que
permetrà la construcció dels grans distribuïdors de trànsit de travessia per dins de la ciutat. Arriben amb decennis de retard. Altres ciutats europees tenien ja els seus
cinturons a començament de segle. ¡Però benvinguts siguin finalment!
.
Són totes aquestes les obres que fan una gran cmtat.
Després hi ha un grapat d'altres obres, i també de serveis, que fan ciutat de cara endins que fan barri, carrer o
racó. Que acaben cusen o lliguen espais o trams· que
acosten o complementen serveis i que el ciutadà sent
molt pròxims:, el mercat de Canyelles, les places de Can
Robacols i d' Angel Pestaña la Via Júlia l'aparcament
de Gal-la Placídia el polisportiu del carrer del Perill els
centres cívics d'Estrelles Altes i de la Trinitat Vella els
quarterets de la guàrdia urbana al parc de la Pegaso a
Can Ponsic a la plaça Trilla, els carrils reversibles de la
Diagonal l'eix viari alternatiu de la Bonanova, etc.
I també hi ha realitzacions diverses que tenen una influència difosa sobre el conjunt de la ciutat. En són
exemples la campanya de promoció dels mercats -Bar-
92
celona és la ciutat més important d'Europa occidental en
~1 n<?mbre i qualitat d'aquest tipus d'equipament públic,
I caha
fomentar-ne el coneixement i l'ús-·' la millora del
.
paisatge urbà, de la neteja i del manteniment dels carrers, de la conservació dels parcs i jardins, de l'increment
de l'arbrat urbà; la promoció exterior de la ciutat -entre
tots hem aconseguit que Barcelona sigui una referència
cultural, econòmica i turística coneguda arreu.
Promogudes pel Govern de la Generalitat foren aproyade~ les Lleis d'ordenacío territorial, que suprimeixen
JUrÍdicament la Corporació Metropolitana i la substitueix~n per dues entitats sectorials, tres comarques i la
mateixa Generalitat -i encara hi ha lloc per a una mancom~nitat mun,iciJ?al. El fet metropolità, però, reconegut
per 1 Estatut a 1 article 5, no desapareix. El pes d'aquesta
realitat acabarà per imposar-se.
Cap de les explicacions que s'han donat al llarg de la
campanya per a la supressió de la corporació no resulta
convincent racionalment ni políticament. S'han perdut
dos anys: un pel desmantellament lent i gens encertat de
la corporació i l'altre, l'actual, que serà de reviscolament
lent però més engrescador.
S'ha volgut esguerrar la possibilitat que la ciutat olímpica real coincidís amb la ciutat metropolitana i que
Barcelona «corregués enllà», que la Barcelona saitacarenes lluités contra l'ofec; fins i tot aquest cop ordenadament i solidàriament.
'
'
I tot a~xò, aq~esta reducció real de possibilitats, aquest
empob:1ment d esperances, no se sap ben bé per què s'ha
volgut Imposar. A _imitació del millor estil brechtià potser pensen que «SI la Catalunya real no és com la voldrien, negant-la deixarà de ser real».
Per la nostra part ens comprometem, des de les nostres comp_etè!:lcies ~ possibilitats, que la ciutat metropolitana contmm funciOnant per respecte als seus habitants.
I quan hi hagi un canvi de majoria parlamentària, nosaltres proposarem des de la majoria la recerca d'un
93
�consens amb tothom per a una nova ordenació territorial de Catalunya.
En aquesta ciutat, i a tot Catalunya, el pluralisme dels
mèdia ha millorat des que fa tres anys vaig fer un toc
d'atenció en aquest sentit. Ha millorat tant, que els sectors dominants, inquiets per la «fragilització» del monopoli dels mèdia que detenen, s'han apressat a muntar
noves iniciatives «privades», o netament públiques,
tractant d'impedir que el pluralisme floreixi gaire.
Fent un repàs, resulta que els sectors dominants
compten amb un canal de TV, dues emissores públiques,
una cadena privada de ràdio, un diari privat, que posseïa
una altra emissora -capçalera de la cadena-, i un bon
nombre de títols de premsa comarcal. Ara volen un altre
canal de TV i un diari de circulació a tot l'Estat -tot i els
bons tractes que tenen amb la premsa de Madrid.
Doncs bé, a més, aquí, a Barcelona, sembla que no es
pot si no es pertany a aquesta família política, fer declaracions en determinats mitjans. Aquestes han d'anar indefectiblement seguides de comentaris despectius, induint al silenci.
En resum: el pluralisme de fet ha millorat, però hi ha
qui milita activament i amb força contra la independència dels mèdia.
Hi ha uns grans «temes de ciutat» que han de quedar
apartats de la contesa partidista. El ciutadà no entén que
qüestions tan fonamentals com la lluita contra el sistema
de la droga, la seguretat i el terrorisme, la cultura, l'estratègia de les grans comunicacions o la defensa dels interessos de la ciutat davant de Madrid siguin utilitzades
amb finalitats electorals. Cal crear «zones de desnuclearització política» al voltant de determinats temes. Els
interessos globals de Barcelona han d'estar per sobre de
les tàctiques partidistes, i tots els partits polítics han de
buscar l'acord en aquelles matèries que tinguin tal consideració superior. En aquest sentit, recordo la proposta
semblant que va formular Ramon Trias i Fargas, referi-
da al conjunt de Catalunya, en acomiadar-se del consistori al juliol de l'any passat.
Per això oferim un pacte de ciutat a les forces polítiques representades en el consistori, i amb la participació
del moviment associatiu de la ciutat, que comprengui
aquesta categoria de temes. No podem deixar escapar
l'oportunitat que ara tenim a l'abast de superar els grans
dèficits històrics de la ciutat i,d'enfrontar-nos decidjdament amb els nous problemes, que generen noves degradacions i noves marginacio_ns.
Aquest «quart món» que ha esclatat amb força, que és
ben visible en alguns dels barris de la ciutat, que sempre
ha existit però que ara topa més aparentment amb el
contrast d'una ciutat més rica, més engrescada, més brillant -la ciutat és sempre, al cap i a la fi, el contenidor
molest dels problemes de la societat-, aquest quart món
no s'ha de consolidar, l'hem de reduir amb l'eina de la
solidaritat, de la solidaritat urbana, que és un compromís de tots: dels ciutadans, del govern municipal i de
l'oposició.
L'any 1988 serà el de la Barcelona endins, el de la
reconstrucció del passat, de la recomposició dels fonaments mal fets històricament, i també el del descobriment de noves riqueses interiors. Barcelona, que sembla
haver esgotat espais i topat amb fronteres infranquejables, té dintre seu, dintre d'ella mateixa, espais per guanyar i fronteres per conquerir. Les illes interiors de
l'Eixample en són un exemple, d'aquesta nova il-lusió.
El que hem fet ja amb l'illa de la Torre de les Aigües és
un exemple paradigmàtic de la Barcelona endins. Amb
l'obertura del pati de les Aigües tenim el primer pati
públic de les sis-cents mansanes de l'Eixample. I en sis
anys n'obrirem deu més, de patis públics.
Els particulars també tenen la seva funció específica
en l'Eixample endins: enjardinant els patis, rehabilitant
les façanes interiors, tornant a fer vida de pati de
l'Eixample.
94
95
�Però el lema «Barcelona endins» és més que això. És
l'aplicació d'una part de les energies de la ciutat, de les
idees i dels recursos a la ciutat mateixa, cap endins seu
per refer-la i fer-la més habitable, més equilibrada més
humana, més segura d'ella mateixa més orgullosa, més
capaç de llençar-se enllà sense atabalaments.
Mirem endins de la ciutat, hi ha molt per fer. Farem
allò que es veu i que llueix: els parcs del Migdia de Mar
de la Vall Hebron de la Ciutat Universitària, etc: prosseguirem amb la millora del paisatge urbà· fomentarem
el sector terciari emergent -hotels oficines nou comerç
en les àrees de nova centralitat, com el carrer Tarragona
Renfe-Meridiana l estació del Nord i les Glòries etc:
continuarem la Diagonal cap al mar. Quan l'avinguda
més important de Barcelona arribi al mar la ciutat s'hi
abocarà de ple, al mar. En l'àmbit de la ciutat haurem
reconciliat definitivament el pla i el mar, i això implica
fer també allò que no es veu i que és necessari: vèncer la
depressió litoral del Poblenou a Sant Pau del Camp.
Ciutat Vella el vell cor de la ciutat, l'ànima de Barcelona mereix tota la nostra atenció. Cal rejovenir-la retornar-li antigues comeses i dotar-la de noves funcions:
universitat comerç i cultura és allò que pot revifar-ne els
barris. Als carrers de Ciutat Vella -a la vista de tothomes lliura la batalla entre la degradació i la recuperació.
Sabem que és una empresa exigent i de llarga durada,
però hem de fer-ne avançar la recuperació pam a pam, i
a salts quan puguem guanyant qualitat fins a arribar a
mar.
Els projectes són engrescadors - la vella ciutat encetarà
una nova vida. Moltes realitzacions estan ja definides o
en marxa: Casa de Caritat-Convent dels Àngels el Born i
els porxos del passeig Picasso, els coberts del passeig Nacional, I habitatge als pòrtics de la plaça Reial la renovació del Manila l'avinguda Cambó els palaus del marquès d'Alfarràs Solferino Moja les Drassanes etc.
La Barcelona contemporània ha hagut de fer-se a cops
a batzegades a cops d'il-lusions a cops d'esdeveniments
que transcendeixen la mateixa ciutat. Ara finalment tenim l'oportunitat d acabar Montjuïc de retrobar la cara
oculta de la muntanya. El parc del Migdia arrodonirà
una urbanització que ens haurà durat prop de seixanta
anys.
Les obres olímpiques no es les de la infrastructura
olímpica directa -els estadis de Montjuïc, la preparacío
del terreny per a la Vila Olímpica, etc.- estan en marxa i
funcionen segons les previsions. No els en parlaré amb
detall perquè són objecte de permanent actualitat i se'n
pot fer el seguiment dia a dia.
El 1988 surten tots els trens cap al 1992. Allò que no
s'endegui enguany, ja no arribarà a temps per als Jocs.
Per això, ens eixigim de valent i collem molt els altres.
Parlem-ne un moment, del 1992, i també del 1993.
Ara s'imposa alimentar la confiança ciutadana amb el
fet que el 1992 sortirà bé i que tota la ciutat en serà
beneficiada. Però cal també desvetllar la confiança ciutadana en l'endemà dels Jocs Olímpics, en la Barcelona
del 199 3, perquè els guanys de la ciutat siguin duradors.
La Barcelona del 1993 té també dos vessants: Barcelona
endins i Barcelona enllà.
Haurem dotat la ciutat de les infrastructures que els
Jocs Olímpics requereixen. Haurem arribat a la culminació duna fase expansiva i de creixement però hem
d'aconseguir que el ritme se sostingui al nivell que volem
per a la ciutat. Hem de poder-li garantir un procés continuat d'impuls econòmic a partir dell993. Per això es fa
imprescindible que es coneguin les estrangulacions i les
potencialitats de Barcelona de manera que es puguin
identificar aquells sectors que han d'esdevenir els motors de l'impulsor econòmic a la ciutat del 1993.
Disposarem aleshores d'un instrument que haurem
posat a operar els anys anteriors: el Pla Estratègic
Econòmic i Social per a la ciutat de Barcelona, sobre el
qual proposem un ampli acord institucional i ciutadà.
96
97
�Amb el pla, el sector privat tindrà ben identificats els
mercats amb gran potencial de creixement i que haurà
de cobrir directament. També les administracions locals 1autonòmica, la central i la comunitària coneixeran
les necessitats públiques que s'haurien d assumir.
Aquest «pacte econòmic de ciutat>> comportaria una
promoció econòmica consensuada i una participació
equilibrada en les institucions econòmiques i altres, com
la Fira, CZF Mercabama, CI DEM, Patronat Català Pro
Europa universitats etc.
La Barcelona del 1993 té una justificació i una filosofia ben senzilles: amb temps, amb previsió amb imaginació i habilitat planifiquem i posem els mitjans -tots
plegats, administracions, entitats i particulars- perquè la
ciutat continuï en alça a partir del que haurem acumulat.
¡Que Barcelona passi a la història de les ciutats olímpiques com aquell fill que va saber invertir els seus diners!
Ell988 ja és un any olímpic. Al setembre tomarem de
Seül amb la bandera olímpica. A partir de 1 estiu amb
l'acció conjunta de l'Ajuntament i el COOB 92 haurem
començat l'Olimpíada Cultural, que convertirà Barcelona en una nova referència cultural obligada. En aquesta
olimpíada cultural jugarem molt a casa nostra. Barcelona, ciutat d'art i de cultura, podrà mostrar a gran escala
la seva sensibilitat i creativitat.
Els quatre anys que seguiran seran de treball intens en
tots els àmbits però el farem amb la confiança que els
nostres seran uns Jocs Olímpics exemplars i que mai
com ara no tindrem tantes oportunitats per marcar positivament el futur accessible de la ciutat.
Col.legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona, 12 de gener del 19 88
98
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1987
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-01-12
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2600/19890109_EstatCiutat.pdf
8a277a73540d0385e50ee5af3db4db39
PDF Text
Text
Balanç de l'any 1988
Estic content de fer, un any més, aquesta compareixença al Col-legi de Periodistes que em permet fer
públicament el balanç de l'any que acabem de tancar i,
alhora, formular unes consideracions sobre l'estat de la
ciutat i els propòsits polítics pel 1989.
Prendre el pols a la ciutat i fer el balanç dels darrers
mesos és una bona manera d'encetar el nou any polític. I
vull començar per dir, en una primera valoració de
conjunt, que durant el 1988 s'ha avançat en determinats
aspectes, que s'ha millorat sensiblement en alguns i que
en d'altres no s'han pogut superar els obstacles, vèncer
les inèrcies o aturar la davallada.
Vostès poden pensar que sempre és més o menys així
en política i que, per tant, no resulta gaire original una
valoració que recull continguts positius i negatius. O,
potser, que l'única originalitat rauria en el fet de parlar
amb naturalitat de l'existència d'aspectes negatius, de
coses que no van bé.
Però em sembla que, justament, aquesta ciutat ha arribat en un punt, després dels darrers anys d'indubtable
99
�recuperació material i espiritual, en què és possible -millor dit, es fa imprescindible- dedicar una part important de la nostra atenció als problemes que queden per
resoldre. Perquè ja tenim encarrilat -i ben encarrilat- un
projecte global de ciutat, amb fites tan engrescadores i
mobilitzadores d'activitat com la del 1992 i, més enllà,
amb les possibilitats que s'oferiran a una Barcelona postolímpica que es trobarà dotada com mai d'infrastructures i de serveis.
La situació econòmica de la ciutat ha millorat força en
els darrers mesos, per bé que la millora ha estat més en
termes de producció que de consum. La desocupació enregistrada ha disminuït d'un 17,8 %, i, si aquesta dada
per si mateixa és satisfactòria perquè confirma una tendència encoratjadora de reducció de l'atur, s'ha d'assenyalar també que l'increment de l'ocupació ha beneficiat, sembla, sobretot les categories sòcia-laborals altes i
mitjanes.
Els serveis ja són l'activitat més dinàmica i més generadora de contractacions laborals -el 70% del total. Es
confirma, doncs, la terciarització de la ciutat i queden
així apuntades algunes de les línies estratègiques per al
futur desenvolupament de Barcelona, com ara els serveis
a l'empresa, la condició de centre cultural, comercial i
turístic de caràcter macroregional, la investigació i la formació o la producció de tecnologies urbanes.
Però la reactivació -¡tan desitjada per tothom!- també
genera o desvetlla problemes nous o latents a la ciutat,
especialment pel que fa a l encariment del sòl per a l'habitatge, a la congestió de les infrastructures i als sistemes
d'accés a la ciutat i de mobilitat interior. I, sobretot, per
complexes raons estructurals, hi apunta una «dualització
social» que es tradueix en l'existència de pous de pobresa
i bosses de marginació que tendeixen a localitzar-se en
determinats barris perifèrics i en el cor mateix de Barcelona, en els barris de la ciutat vella.
Certament, les causes profundes de la majoria
d'aquests problemes escapen del que és l'àmbit tradicional de competència i de possibilitats de les administracions municipals, encara que, com hem fet des de l' Ajuntament de Barcelona, s'intenti forçar al màxim l'àmbit
competencial.
Amb tot, s'ha de tenir ben present que el marge real de
maniobra dels poders locals és força reduït. No podem
operar, com es pot fer des de les administracions estatal i
autonòmica, amb els mecanismes fiscals ni amb les ajudes o subvencions. Una redistribució que a la llarga es
noti només la podem fer per la via del reequilibri urbà de
la ciutat.
Però també és cert que ni la falta de competència ni
l'escassetat de recursos són una excusa vàlida per a la
inhibició davant les situacions que demanen ser corregides.
Per això, des de l'Ajuntament continuarem promovent totes les modalitats possibles i viables de cooperació entre el sector públic local, o, més àmpliament, entre
les iniciatives municipals, i el sector privat per aportar
creativitat i oportunitats de generar ocupació.
Per això, des de l'Ajuntament continuarem millorant
el que són les prestacions de serveis personals amb la
convicció que fins on arribem estarem també redistribuint i, en tot cas, resolent o atenuant problemes personals, que són allò que sempre ens ha de merèixer el més
gran respecte. La creació recent de l'Àrea d'Afers Socials
i Joventut se situa clarament en aquesta línia.
L'Ajuntament s'ha de comprometre a fons amb les
polítiques i amb les actuacions que tinguin com a finalitat la correcció dels desequilibris socials. I, tanmateix,
l'esforç que cal fer per corregir-los supera de bon tros el
compromís que pugui adoptar l'Administració municipal, per molt decidit que aquest sigui.
Em sembla que hi hauria una coincidència força generalitzada en el fet que la tasca de correcció dels desequilibris socials en l'àmbit de la ciutat sols es pot emprendre
100
101
�seriosament des de l'esforç col-lectiu i des d'una cultura
de la solidaritat.
I la cultura de la solidaritat hi és en aquesta ciutat.
Fins i tot diria que forma part de 1expressió de la mateixa identitat de la ciutat. L assistència massiva al
concert d' Amnesty Inte:rnational o la participació en la
Cursa contra el temps són mostres, entre ~'alt~es, d'una
expressió ciutadana de la c~ltura de la soh_dantat; sense
oblidar els exemples de Cantas, la Creu RoJa o els voluntaris.
Quant a I esforç col-lectiu, cal apel-lar e? totes di~~ccions, una vegada i una altra per aconseguu de mobilitzar-lo I les administracions han de començar per donar
l'exe~ple i posar-se al capdavant en la recerca d'iniciatives o sumar-se a les que sorgeixen d'altres sectors.
A tall de mostra d'un esforç col-lectiu que comporta 1~
participació d'administracions i ,d~entitats, p~bl.Ique~ 1
privades, esmentaré el Pla Estrateg¡c Eco~9m1c t So~1~
de Barcelona en avançat estat d elaborac10, on participen més de cent cinquanta entitats i qu~, per assolir l'objectiu de fer de Barcelona una metròpoh europea empr~
nedora, preveu entre les seves l~nies estratègiques redmr
els desequilibris socials de la cmtat.
, .
Si hagués de mencionar un exemple ei?,blematlc que
resumeix bona part de la meva preocupac10, que concreta el sentit del que tracto d'expressar, aleshores no puc
menys que esmentar el cas de Ciutat V ~lla. ~i vaig ser
uns dies l'any passat dos cops, tal com m havia proposat
de fer amb tots els districtes de la ciutat, i vull afegu que
hi tornaré.
Estem fent moltes coses a Ciutat Vella, en el camp de
la seguretat de le obres de les activitats socials de 1~
cultura, però jo mateix estic con":ençut qu~ cal fer-ht
molt més i que s'hi pot fer molt mes. I voldna apro.fitar
aquesta tribuna per fer una invitació a favor de .c~~tat
Vella. U na invitació a la solidaritat i a la sensibilitat
envers el vell cor de Barcelona, però que també ho és a la
102
inversió, a l'empenta empresarial, a la creativitat, al retorn ciutadà als seus comerços i als espectacles. És un
bon moment per afrontar els temes de Ciutat Vella i
s'hauria d'aprofitar.
Aquest any passat hem constituït la societat mixta
Promoció Ciutat Vella, SA pe,r portar a terme les previsions urbanístiques de l'ARI. Es una oportunitat per a la
col-laboració de la iniciativa privada.
Durant el 1988, en el pla de les obres, que amb tot el
relativisme que es vulgui no deixen de ser un indicador
significatiu de l'activitat municipal, hem fet pràcticament tot el que ens havíem proposat. Vull recordar només les grans infrastructures en què s'ha treballat: els
espigons de defensa de la costa i el port olímpic; el soterrament del ferrocarril; el Cinturó del Litoral deprimit
per fer franca la connexió de la ciutat amb les platges; els
col-lectors de desguàs al Poblenou -Riera Blanca, Prim; l'Estadi i el Palau de Sant Jordi, que estaran acabats
enguany; la rambla del Carmel, que permet enllaçar el .
sector nord del Carmel i Nou Barris amb l'Eixample;
aparcaments com el de Santa Caterina, Sant Antoni i la
plaça de Llucmajor.
En les setmanes passades més recents hem hagut de
sentir novament advertències sobre la necessària prudència en la depesa pública. Se'ns ha dit que «no es pot
fer tot», que «no hem d'estirar més el braç que la màniga» i que cal que aquesta limitació se sàpiga i que els
ciutadans es vagin fent a la idea. Són receptes de bona
administració amb les quals en principi no puc estar en
desacord i que comparteixo en el sentit que, quan els
recursos escassegen, s'imposa la priorització. I jo seré el
primer a proposar prioritats racionals en funció de les
circumstàncies.
Però l'alcalde de Barcelona ha de dir també que hi ha
moments concrets en la vida dels països i de les ciutats
que exigeixen una visió més ambiciosa. Barcelona es troba exactament en aquest moment i no es pot desaprofiI
103
�tar, fins i tot seria una autèntica defallença històrica desaprofitar-lo.
.
Aquest moment és una realitat que molts d~l~ cmtadans han entès i que explica el plus de creativitat, de
rendiment de vitalitat i també de reflexió que Barcelona
ha generat. I és aquesta realitat la que justifica l'esforç
que des de l'Ajuntament de Barcelona s'ha fet per no
perdre 1 oportunitat que se'ns pres_entava. Que és, convé
recordar-ho un esforç molt supenor al que correspon a
una ciutat en circumstàncies normals.
Ben mirat potser no hem fet altra cosa que fer hon?r a
la nostra història. I el que estem duenr a terme. eqmval
només al que van fer en el seu temps les generac10ns que
ens han precedit i que van posar els fonaments de la
capital possible que ens han llega~.
De 1esforç d'aquestes generacwns n estem orgullosos com hem tingut ocasió de manifestar .ei? ,els a?tes de
commemoració del centenari de 1ExposlClO Uruversal
del 1888.
En tot cas, pel que fa a la nostra situació ~ncrt:ta,
calia posar en marxa el !D~~m. n,ombr~ ,de pro]:ctes 1 al
més aviat possible. La histona 1 1expene?cta mes rece~t
ens ensenyaven com és de lenta la màquma de les adm~
nistracions públiques - obretot si han d'actuar .coordinadament- i ens suggeria que Bar~elon~ no podta espe:
rar un liderat o una empenta que vmgues de fora. Ens ht
jugàvem la credibilitat dels nostre.s projectes i l~ nostra
capacitat per ser presents com !:1. cm~at en un mon com. .
petitiu que no perdona les vacll.lacl<?DS.
Per dir-ho d una altra manera era rmprescmd1ble que
Barcelona un cop més s hi posés i deixés per més endavant la di'scussió sobre si les competències eren de la
ciutat o més aviat d administracions superiors.
Era fonamental, a més, que l exemple de 1 Ajuntament
estimulés la imaginació i la il.lusió d~ls ciu~adans en ge:
neral· dels qui havien d'aportar. C!3.Plt~ pnv~t dels qm
havien de posar-hi la seva creat1v1tat 1 capacitat profes104
sional, i també -cal dir-ho- dels qui havien de patir-ne
les incomoditats conjunturals ...
Crec també que enguany hem de continuar treballant
-com ja ho vam fer l'any passat- en la preparació, en
tots els ordres, de la Barcelona de l'endemà del 1992.
Aquesta Barcelona que s'està identificant com la Barcelona del 1993 serà una ciutat diferent, que recollirà els
fruits de l'esforç actual. Serà una ciutat més ben dotada,
amb més infrastructures i serveis, amb més possibilitats,
més competitiva per tant. I dic això posant l'èmfasi en el
fet que, a priori, no hi ha motius per témer un retrocés.
La dècada dels noranta serà la gran dècada de Barcelona; una dècada que ja hem començat a viure abans que el
calendari 1'hagi encetada.
Per afrontar les exigències d'eficiència administrativa,
de recursos econòmics i d'eficàcia social que aquesta ciutat plantejarà en la dècada dels noranta al seu govern
municipal-sigui quina en sigui la composició política-,
c~l que la ciutat disposi d'un règim propi, de caràcter
smgular, que contempli les especificitats que es donen en
la situació de Barcelona, tant en l'estructura interna de
l'administració municipal com en la projecció de Barcelona com a ciutat metropolitana, com a capital de Catalunya i com a metròpoli europea.
M'estic referint, naturalment, a la necessitat d'elaborar una Carta Municipal per a Barcelona.
Probablement l'evidència o la peremptorietat d'aquesta necessitat no són percebudes amb la claredat que
convindria per un sector important de l'opinió pública
ciutadana. Una actitud així és fàcil d'entendre per l'abstracció i la complexitat tècnica que comporta una normativa d'aquesta naturalesa.
Però estic convençut que, si s'explica racionalment i
políticament la necessitat que té Barcelona de disposar
d'un règim jurídic modern i adequat, que li permeti fer
allò que la seva vitalitat reclama, llavors aquesta necessitat serà entesa i compartida.
105
�En tot cas, és una clara responsabilltat per als politics
municipals -¡que sí que sabem el que la ciutat s'hi jugalempènyer l'elaboració de la Carta Municipal de Barcelona.
Som hereus d'una vella i gloriosa tradició. No podem
oblidar ni perdre la connexió amb el passat. Barcelona
sempre ha tingut consciència de la seva singularitat, fins
i tot en els moments més difícils i dolorosos de la seva
història. I aquesta singularitat ha de trobar un marc legal
adequat.
Seria imperdonable -no estaríem a l altura de les exigències del moment ni respectaríem la memòria dels
nostres il-lustres predecessors- si no sabéssim resoldre
les dificultats tècniques i polítiques que indubtablement
presenta l'elaboració de la Carta Municipal.
Encara que tampoc no hem d'oblidar -i això ens obliga a més- que tenim la sort i l'avantatge respecte al passat que les dificultats d'avui són qualitativament diferents de les d'altres temps. Avui vivim en un marc
democràtic, constitucional i estatutari, en un país sa i
dinàmic amb una Generalitat normalitzada i respectada.
Els asseguro que, o resolem les dificultats -¡i les podem resoldre millor que, mai!- i fem la Carta, o estarem
hipotecant deplorablement el futur 'de la ciutat. No un
futur llunyà sinó el futur que ja ha començat. De la Carta n'he parlat sovint amb els diferents grups municipals
i tinc la impressió que comparteixen la meva inquietud.
Les primeres passes -les que costen més en un procés
d aquesta naturalesa- estan donades; els documents de
treball estan ja elaborats i editats.
Espero que en fer el balanç del 1989 podrem dir que
hem avançat en l'elaboració de la Carta Municipal pel
bon camí del consens polític.
Moltes gràcies.
Col-legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona, 9 de gener del 19 89
106
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1988
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1989-01-09
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2601/19900110_EstatCiutat.pdf
cd37ac7457087ff81522fd61495e9143
PDF Text
Text
Balanç de l'any 1989
Voldria subratllar inicialment dues temptacions i una
obligació que tinc en aquesta sisena compareixença
meva per fer un balanç de l'any 1989.
En primer lloc, hi ha inevitablement el desig de començar pels temes del moment i d'expressar els sentiments de l'alcalde de Barcelona sobre això. Em refereixo
a qüestions com l'autodeterminació, el sentiment de pàtria i l'ús que se'n fa, les relacions entre tots dos i l'estat
de la ciutat, o bé l'Europa de l'Est.
En segon lloc, es fa també difícil d'estalviar el desig de
respondre des d'aquesta tribuna -una tribuna que
l'Ajuntament i l'alcalde, mal m'està dir-ho, van ajudar
conscientment a crear i a acreditar, en un moment de
manca de pluralitat i d'independència informatives,
avui feliçment, si no totalment, superades- de respondre, deia, a afirmacions contundents fetes aquí mateix
en el curs de l'any i que malauradament no han servit per
esclarir totalment, ans al contrari, en vista de fets posteriors, la voluntat de servei a la ciutat i als seus projectes, i
de no posar-los entrebancs. Una voluntat que pràctica107
�anti 1989 ha estat també l'any de la signatura difícil,
recomplicada de tota 1anella dels cinturons de rond_a
-del Segon Cinturó i del del Litoral. Obra de gran magmtud de quaranta quilòmetres de llarg, comptant els trossos de cinturons ja construïts d un cost addicional
mínim de 100.000 milions de pessetes i d'una significació que no cal que jo els il-lustri amb detalls.
Els cinturons són, de fet, encara que a algú no li agradi
aquesta expressió, el carrer major de l'Àrea Metropolitana. Dic que no li agradi no pel fet que surti l'expressió
àrea metropolitana, que està cada cop més admesa, sinó
perquè això sigui o no sigui un carrer major. No és un
carrer major tradicional, però és que l'àrea tampoc no és
una ciutat tradicional i no té rambles ni passejos. Té
aquest tipus d'estructuració.
Els cinturons, doncs, signifiquen una promesa, val a
dir-ho i cal dir-ho de seguida, de disminució dell5 %del
trànsit a l'interior de la ciutat municipal, però, sobretot,
són una promesa de jerarquització de les vies, cosa que
és d'una gran importància funcional. Potser més.
Aquest ha estat també l'any del Pla d'Hotels i, per
tant, l'any de la decisió de Barcelona d'estar de fet a
l'alçada dels qualificatius de Cervantes: «Archivo de cortesía, albergue de extranjeros» i, a part d'altres «lindezas» molt maques totes, «hospital de los pobres y correspondencia grata de firmes amistades», I, a sobre, «patria
de los valientes y venganza de los ofendidos». Però, en fi,
el que m'interessa avui, aquí, potser no és el més important, sinó justament el més objectiu: «Archivo de la cortesía, albergue de extranjeros, correspondencia grata de
firmes amistades».
Tot això requereix tenir un dispositiu que avui la ciutat no té. No té amb suficiència. I aquest any 1989 ha
estat l'any que, amb gran dificultat, amb gran debat intern, hem decidit de posar-hi remei. Algú em deia ahir
que potser Cervantes no es referia exactament a hotels
de quatre i cinc estrelles quan deia això. Jo crec que sí,
que Barcelona necessita també hotels de quatre i cinc
estrelles per ser el que és, el que vol ser. Per ser una ciutat
i també una ciutat justa, que no és indiferent, que no és
una cosa que es pugui separar totalment del destí de la
ciutat, del seu conjunt.
108
109
ment en cada un dels casos en què es posava en dubte i
en alguns de nous, continua sent-ho tot menys clara i
transparent als ulls del ciutadà de Barcelona.
Però caure en la temptació d'una dialèctica d'aquest
gènere no fóra ni bo per a l'alcalde ni realment interessant per a vostès ni útil a ningú en aquesta ciutat dels
nostres pecats -en aquest sentit crec que és un motiu de
reflexió que els mèdia quasi només pregunten per la
confrontació i quasi solament fan editorials per condemnar-la.
Som aquí per una altra obligació que és la d'informar
del balanç del 1989 i de les perspectives del 1990. I_ ho
faré amb proporcions de l'un i de les altres, que varien
això sí, segons les circumstàncies i amb un cert grau d'infiltració de sentiments personals judicis de fet -i de
dret-, expectatives més o menys compartides etc. I, en
definitiva, amb un grau indiscutible ja els ho admeto
per endavant de subjectivitat i de pes de la conjuntura
d allò més actual i volàtil i tanmateix, fatalment, més
atractiu per a la nostra -la seva- atenció assedegada ~e
moltes petites emocions més que no pas d'un gran diScurs retòric i més o menys rutinari.
Permetin-me, doncs, que esbossi molt gràficament i
de manera sintètica les grans línies de l'any que acabem
de deixar.
El 1989 ha estat l'any de l'aixecament de la via del tren
de la costa i l'any de l'illa de Sant Ramon. Això ha significat eliminar uns obstacles per a una expansió que Barcelona només ha pogut fer donades les circumstàncies
de portes endins. Més endavant m'hi tornaré a referir,
com a elements més emblemàtics de la feina d'aquest
�I no podem oblidar, també, que ha estat l'any de la
inauguració de l'Estadi, tan esperada després de tants
anys i, al final, tan carregada de problemes, fins a
l'extrem d'haver provocat un xoc relatiu ben profund,
que com a sotragada pot ser útil, jo crec que és útil, en la
cultura constructiva de la ciutat.
En efecte, i ara seré una mica brutal però crec que s'ha
de dir, fets com aquest provoquen que ens adonem que
les assignatures de construcció i d'estructrures són tan
importants com les de disseny i de projecció. Això és una
petita revolució en aquesta ciutat, amb una escola d'arquitectes classificada la segona d'Europa, després de la
de Venècia o després de la de Londres i abans de la de
Venècia. No m'ho facin dir exactament.
En aquest sentit, convé recordar, entre parèntesi, que
un reguitzell de propostes d'enderroc recents mostren
una nova consciència dels costos de les adaptacions
d'edificis vells com és l'Estadi Olímpic. De moment les
Arenes està en aquest capítol. He notat que aquesta reacció té una part de realisme, que podem dir que hi ha un
nou realisme i que el realisme sempre és bo. Però no
deixarem, no m'hi estenc però ja us ho dic, no deixarem
que l'hiperrealisme es dispari. No deixarem que hi hagi
un entusiasme de l'enderroc per l'enderroc. S'ha de justificar molt bé.
I constato això per sobre de tot perquè altres efectes i
circumstàncies de la famosa inauguracío de l'Estadi ja
han estat molt comentats, justament, i no sabem encara
quin valor de futur tindran.
Primer, el paper de cada un dels estaments. No van
ajudar. No van ajudar els estaments, els altres estaments. Dic en la inauguració. No dic en la construcció,
perquè, efectivament, l'Estadi ha estat construït amb
els diners d'un estament, que és l'Estat. No van ajudar
en la inauguració, ni tampoc en l'explicació del seu impacte.
Després, l'eclosio d'un minoritari però sorollós dispo-
sitiu, diguem-ho sense embuts, d'antiestabilitat dels Jocs
Olímpics. No escapa a ningú que és així.
També, el fet que solament una autoritat esportiva
~nt~fl_lacio?~l ~la IAFF- ha expressat clarament aquest
JUdici positiU I el seu agraïment.
I encara potser una nova demostració de la manifesta
vocació dels barcelonins de patir sobre la base d'indicis
d'intuïcions i de fatalismes.
'
Escoltin: l'any de la inauguració de 1 Estadi, sí senyors.
Hem recuperat l'Estadi després de seixanta anys de degradació continua~a i progressiva, que va començar
-amb _lleus exc~~c10ns t~mporals- el dia de la seva primera rnaugurac10. En seixanta anys l'Estadi no es va fer
servir seixanta cops. He fet preguntar quantes vegades es
va fer s~rvir l'Estadi des de la seva inauguració l'any
1929, seiXanta anys abans del L989: menys de seixanta
vegades, menys d'una vegada per any de mitjana.
U na primera inauguració que fou joiosa i esclatant
plena d'expectatives que després no es van confirmar. I
que fou plena, doncs, d'una ingenuïtat alegre, que de
vegades trobem a faltar, com realment el dia de la inauguració nostra, però que no pot tampoc constituir un
procedent. L'Estadi no tenia fonaments. No els tenia
físicament.
Ara, a l'Estadi es treballa per millorar, per perfeccionar, per polir i per arrodonir. L'Estadi no anirà enrere
anirà endavant.
'
És 1 any doncs de la inauguració de l'Estadi Olímpic i
~e la consagració ja imparable de Montjuïc com la més
~p.ortant a~ròpoli c~tural i esportiva d'Europa. o ho
dic JO. Ho dm el president de la República Federal Alemanya, Von Waiszacker, ho diuen la reina de Suècia i els
visitants de comarques de cada cap de setmana. Les comarques visiten Barcelona cada vegada més i la primera
cosa q~e van a v~ure és, s_egurament, Montjuïc, i el seu
Estadi I les seves mstal.lacwns. Ho diu tothom ho diuen
els cinc-cents visitants diaris, 150.000 l'any, q~e hi van,
110
111
�ho diu el general Gutiérrez Mellado al concert de Mecano, ho diu Carl Lewis el dia que va aparèixer, i tothom
que ens visita.
Però no ha estat encara el 1989 l'any de la decisió
sobre l'accés de Montjuïc, ni encara, sobre el remodelatge del Palau Nacional. Això és un tema del futur immediat del qual ara parlaré.
La digestió d aquestes decisions és lenta i de vegades
fins i tot pesada. Però és necessàriament lenta, si es vol
que les decisions siguin perdurables és a dir «per duran>.
El procés de decisió sobre el Museu d'Art de Catalunya,
sobre el Palau Nacional de Montjuïc -el de decisió no el
de projecció-: va començar fa un any exactament, amb
projecte fet. Es a dir, fa un any ja en feia tres o quatre que
hi havia aprovat el Pla de Museus, que deia que allà hi
anava el que hi havia d anar és a dir, el Romànic i el
Gòtic i el Barroc i el Renaixement -que ja hi són-, però a
més a més l'art modern probablement. I que això implicava tota una reforma de l'estructura museística sencera.
Cosa que ara pot estar una mica en qüestió però que no fa
dubtar del que cal fer immediatament.
Fa un any doncs teníem un projecte, un projecte arquitectònic acabat valorat, i una decisió política municipal de tirar-ho endavant. Hem trigat un any a madurar
la decisió política de tothom que jo vull creure que està
feta ja i a més és cert a fer en el projecte -cosa ben
difícil com saben vostès- les modificacions que com a
representants de la ciutat hem cregut que havíem de ferhi, per a la bona utilització d'aquest gran artefacte que és
el Palau Nacional. Modificacions que tenen a veure bastant amb l'essència del projecte i bàsicament, jo els ho
avanço amb la utilització de la sala oval -la més gran
d'Europa d'aquesta forma- de la seva utilització com a
contenidor de grans esdeveniments i no doncs com a
itinerari museístic en si mateix tal com havia estat previst en el primer projecte.
Com a resum d'aquesta llista de coses, jo diria que
l'any 1989 és, ha estat, l'any en què Barcelona ha decidit
que vol un 1993 diferent de l'any 1989 del segle passat, o
d~l1930 d'aquest segle. "{jn any després, un dia «D + 1»
diferent de altres cops. Es a dir, hi ha un moment en
aquest any 1989 en què Barcelona s'adona del bluf -perdoneu el sacrilegi que és dir això, però haig de dir-hodel bluf que hi havia incorporat en les dues ocasion~
anteriors. I se n'adona perquè s'ha de refer, perquè a més
de fer el 1992, estem referent el 1988 i el 1929 i l'estem
veient per dintre amb els seus budells, amb les seves
potes tal com és. Barcelona s'ha adonat en quina mesura
és transcendent també, en el cas ja més particular de
Montjuïc, la qüestió de l'accés. Transcendent per evitar
justament, que el dia després de la nova inauguració, d~
la nova utilització esclatant que pot ser el 1992, comenci
de nou la seva decadència, i es promet no repetir-ho.
Canviant ara de sintonia, permetin-me que em refereixi novament als dos primers fets emblemàtics de l'any
que esmentava al principi: l'aixecament de la via del tren
de la costa i l'enderrocament de l'illa de Sant Ramon a
Ciutat Vella.
Barcelona ha anat descobrint la magnitud de l'aventura de refer el litoral de llevant. Ben aviat, pel febrer
inaugurarem el Cinturó del Litoral fins al carrer d'Es~
pronceda i pel carrer de Terol fins a Bac de Roda. Dic
Bac de Roda i vostès ja se situen. Aleshores podrem anar
amb més facilitat des del pla de Palau fins a Virrei Amat.
Fins al pla de Palau pel Cinturó del Litoral fins a Espronceda, Taulat, Bac de Roda i recte amunt pel pont de
Calatrava fins a Felip II i Virrei Amat i el Turó de la
Petra, si agafem a més a més el passeig de Vall daura.
Es un itinerari, aquest, potser de quatre quilòmetres i
mig, que fins ara probablement hauríem fet de baixada
agaf~nt F~lip II fins a la Meridiana i Aragó i després per
la VIa Laietana fins al pla de Palau, amb la complicació
d'aquest segon itinerari, que només de dir-los-el vostès ja
112
113
�visualitzen el que representa des del P,unt. de vis!~ de
pa~iència del conductor. Doncs, molt be, h1 ha un Itmeran nou.
Barcelona ha descobert també, per fi, l'esperança que
Ciutat Vella millori, que «s'espongi». L'enderroc de 1ill~
de cases del carrer de Sant Ramon-Sant Oleguer sera
seguit del de l'illa de Sant Jeroni-Cadena. No pas.necessàriament aquest any. Tot són processos lents. I Ja com
els he dit, del de la plaça de la yerònica -en: pen~o q!le
en diuen- des del qual algun d1a potser ... , s1 contmuessim per aquí veuríem el Borsí -el que en diuen el Borsí
els vells de la ciutat, és a dir, l'edifici de Belles Arts del
carrer d'Avinyó.
..
En aquest sentit, jo els puc recomanar,un.altre ltmerari que és indicador d'aquesta transparenc1a guanyada.
Des del carrer de Sant Rafael pels de Sant Jeroni o de la
Cadena fins a Sant Pau del Camp i Sant Ramon i fmalment b~ixar per les Drassa~es on. s'està ~caba~.t} obra
del col-lector cosa que ha d'1mpedu que s mundi 1 església de Sant P~u un altre cop. Travessin, si poden, la plaça
de Colom. Es podrà travessar molt bé quan estigui el
cinturó ensorrat. Però avui mirin de travessar com puguin.
.
Vagin fins a la Junta d'Obres del port, domn la volta a
la Junta d'Obres -l'antic edifici. Al darrere, entre la Junta d'Obres i aquella mena d envelat que hi ha, una mica
endarrerit tocant realment al pas semi deprimit del Moll
de la Fusta veuran que hi ha una gran bassa d aigua
salada d'aigua de mar a nivell freàtic. I allà si pregunten si miren veuran que hi ha cinc persones treballant,
bussos. Són bussos que treballen dos torns de quatre hores al dia, que paren per dina.r i que han de col-,locar
vint-i-quatre peces de 2.000 qmlos cada una, que son les
tres línies per vuit -tres per vuit, vint-i-quatre-, que portaran l'aigua d'aquest col-lector de les Drassanes, fent un
quatre, fins al mar.
D'altra banda, encara veuran que hi ha més peces de
114
col.lector col.locades, perquè segurament s'haurà de
continuar per sota del pas semideprimit del Moll de la
Fusta, per evitar que, i això que ja està bastant alleugerit
d'aigües quan plou, s'inundi de cap manera. Aquest és
un altre itinerari.
Al llarg d'aquests dos itineraris s'aprenen diverses lliçons, que es resumeixen en un fet: Barcelona es va permeabilitzant, el que els tècnics de la casa en diuen, i ho
dic per mantenir' les equivalències amb el llenguatge
convep.cional de l'Ajuntament, «guanyant connectivitat». Es a dir, els impasses o atzucacs desapareixen, els
impasses de la ciutat que són tants i tants. La lectura,
com diuen els urbanistes, de la ciutat esdevé més fàcil i el
seu trànsit, evidentment, també. Per mi això és molt important.
Quan es diu «la ciutat oprimeix», jo defensaré sempre
que no és així. Però hi ha un aspecte visual de la ciutat
que m'empeny a no dir immediatament que això no és
veritat, perquè hi ha racons que no tenen sentit, que es
veu que estan privats de sentit i que són un producte
d'un nyap, d'un error, d'una mala planificació o, en fi,
d'un moment caòtic en el mercat immobiliari. I bé,
aquests atzucacs s'han de fer desaparèixer, perquè la ciutat esdevingui llegible i lògica.
La xarxa de carrers de Barcelona, i molt en concret la
de l'Eixample, la xarxa ortogonal, que se'n diu, de carrers perpendiculars -en quadrícula-, és allò que dóna a
Barcelona, precisament, la seva potència com a distribuïdor de moviment, de tràfic de persones i de vehicles,
tot i la seva densitat; si no, no s'explicaria que estiguéssim millor que altres ciutats que sobre el paper tenen una
densitat inferior i un nombre de vehicles per metre quadrat també inferior.
La xarxa ortogonal proporciona potència a la ciutat
com a tal, perquè aquesta xarxa, aquesta quadrícula,
sempre dóna elecció. Ara, aquesta potència es perd quan
a les fronteres d'aquest Eixample hi ha els nuclis antics o
115
�bé els eixamples industrials. Se n perden tota lògica i _tota
raó. Aquesta dificultat d'entendre el que els urbamstes
en diuen «entrega» fa que la pròpia funcionalitat de la
ciutat pateixi. I per això mateix doncs la importància
d'aquests guanys de permeabilitat o de connectivitat.
Perquè no és només el trajecte Turó de la Peira-Pla de
Palau el que és més ràpid. També ho és Meridiana-Ric
de Janeiro-Valldaura. Molts de vostès no el coneixen.
Està mal senyalitzat. Jo els ho admeto. Quan un arriba
des de fora -de la Costa Brava, suposem, o des de Girona Sabadell o Terrassa, des d'allà on sigui- en entrar a la
ci~tat veu uns grans rètols que diuen Via Favència, que
no funciona encara. En canvi, una mica més avall hi ha
l'avinguda de Rio de Janeiro, que sí que funciona, sí ql!e
està indicada, però no tan gran. Però això ja existeix. Es
a dir que per la Meridiana podem arribar e~trar per
l'avinguda de Rio de Janeiro -aquesta de les ohveres el
primer carrer de Barcelona que té oliveres que ja era
hora- i enfilar pel passeig de Valldaura, si és que anem
cap a Llucmajor cap al passeig de Verdum o cap al nord
de la ciutat.
És ' també el cas d Aragó-Guipúscoa. Avui
he fet la
.
prova a l'hora de dinar amb personatges mtportants
d'aquesta ciutat. Els he preguntat si sabien què hi ha
darrere del carrer de Guipúscoa, i la gent no sap que hi
ha el carrer d'Aragó.
Hi ha el pont de Biscaia -que és aquella mena de nyap
que la història va fer allà, que és un quatre- quan un
baixa peJ carrer de Valen cia des de l'avinguda de la Meridiana, des del carreró i vol enfilar cap a Guipúscoa i
sortir cap a la costa. I es troba amb la indecisió de la
ciutat que no va saber què fer i aleshores va construir
aquella mena de quatre enlairat aquella mena d'esoalèxtric que va a aterrar al carrer de Guipúscoa... El carrer
de Guipúscoa és continuació lineal del carrer d'Aragó. El
que fa que no s hi pugui passar és un desnivell i aquest
pont. Aquest pont s'està enderrocant. I és també el cas
del nou pont sobre el tren de Sarrià, al carrer de Dolors
Monserdeà.
En fi, aquests trajectes, com el de la Meridiana-Ric de
Janeiro, no estan exempts de nous paisatges que també
indiquen no només una preocupació municipal per la
connectivitat sinó també per 1 equipament. Tots vostès
han vist, ni que sigui de pressa i malament perquè no es
veu bé quan es va en cotxe, el que és l'àrea de RenfeMeridiana. Un dia s'ho prenen amb calma, baixen per
V alldaura o P,aren a Fabra i Puig i comencen a caminar
per la zona. Es una zona de parc i amb un equipament
duna gran importància per a la part obrera de la ciutat.
En fi, Meridiana-Ric de Janeiro-Valldaura no s'acabarà aquí. Per I altra banda, travessant la Meridiana hi ha
un accés al passeig de Santa Coloma el pont de Santa
Coloma. Això és un problema de tres mesos. I els podria
anél! donant la llista del que han estat i seran aquests
petlts guanys de connectivitat i eliminació de punts absurds de la ciutat.
Carles I arriba al mar. Fa un any, quan vam parlar
aquí, no es podia. Vostès per Carles I topaven amb una
paret, no avançaven. Ara poden arribar fins a l'Hospital
del Mar.
Per la ronda de Sant Martí, abans podien arribar fins
al parc de SaJ!t Martí i després es trobaven que laPerona
continuava. Es a dir que havia desaparegut mitja Perena, però no l'altra meitat. Molt bé, la Perona s'ba acabat.
Deu anys hem trigat, deu anys. I això diu molt de la
tenacitat i diu molt de la coherència amb els objectius
perquè és fàcil a vegades fer un cop de geni i dir: «Ara
tirem això.» El difícil no és fer-bo i després oblidar-se'n o
no tirar-ho mai. El que és realment complicat és fer-bo,
però fer-ho al ritme que la realitat demana. I jo crec que
és de les coses de què la ciutat es pot sentir orgullo a, de
la forma com s'ha fet. I per aquesta segona Perona que
ara ja no hi és -on vostès veuran que s'estan plantant
116
117
�palmeres continuant les que hi havia a la. primera partaixò és pel carrer de Menorca poden arr1bar fins al pont
del Treball.
I s ha obert el carrer del Foc. Vostès ara poden arribar
a Montjuïc per un altre cantó per on abans no podien. S~
es trobaven al Cinturó del Litoral a la Zona Franca 1
volien anar a Montjillc els qui ho fem servir molt en
sabem els «trucs». S' ha ia de voltar quasi en U el passeig
de la Zona Franca; agafar a la dreta pel carrer de la Mineria· tombar una altra vegada a la dreta davant del jardí
d Estrelles Altes de Can Sabaté· tombar a 1esquerra saltant 1 ex-via del carrilet i aleshores, pujar pel Polvorí
amb les corbes i arribar a Montjuïc si es podia en fi a
temps. Ara poden baixar pel passeig de la Zona Franca,
francament més avall, i dos o tres illes més endavant
tombar a 1esquerra per un nou carrer que és el carrer del
Foc. És el carrer on hi havia el famós dispensari del Dr.
Ribes on tanta gent de la bona societat barcelonina havia anat a treballar per la salut pública quan no hi havia
serveis de salut pública. El carrer del Foc és el gran accés
des de ponent a Montjuïc.
Encara els parlaria de nous accessos per a vianants,
com la baixada de la Glòria, que vam inaugurar ara fa un
any però que toca dins dell989 i, per tant, la dic. Pujan~
per l'Hospital Militar, a mà dreta, vostès veuran que hi
ha un moment determinat en què poden arribar fins al
Coll del Portell, utilitzant una escala mecànica que va fer
la companyia de Transports Municipal de Bar~elona i
que ara, si podem, repetirem; espero que la ;epetir~m en
un parell d'indrets, espero que a Torre Baro tambe, que
serà possible fer-ho a Torre Baró.
.
Tot això permet multiplicar la força de tots els traJeCtes d' «optimitzar l'ús de la ciutat». Amb tot, tenen raó
els' qui diuen que no senyalitzem prou ni avisem del tot
bé.
I ara els vull fer patent un canvi. Abans, quan jo deia
«anirem a peu en trenta minuts des de la Sagrada Famí-
lia al mar ... », recordo que la primera vegada que ho vaig
dir va ser en una galeria d'art de prop del passeig de
Gràcia, ja fa molts anys, la primera vegada que vam
saber que ho faríem. Recordo que la sala pràcticament
estava en levitació. El públic s'aixecava pràcticament un
pam de terra.
Ara, quan dic <<ja està quasi fet», les cadires s'arrapen
a terra i la gent penso que es pregunta: «¿Però ho tin~rem tot? En fi, ja tenim això, però això altre, ¿també, ho
tmdrem tot?» I això -tanco un parèntesi- és un estat
d'esperit que constato a la ciutat. Hi ha aquesta fal.lera
per tenir i aquesta por de no tenir tot el que havíem dit
que tindríem. Tot i que tenim molt més del que teníem,
perquè en principi no teníem res, era un dibuix tot pleun acte de fe, i ara que ja no és un acte de fe ' en
gat, era
.
canvi, a vegades, no ens ho creiem.
Però bé, Barcelona es va permeabilitzant. En el segon
exemple, l'illa de Sant Ramon és l'entrada d'aire i del
raig de sol que abans «lliscava i lluïa pel carreró estret» i
que ara espetega amb força en el cor de Ciutat Vella, en
els dos cantons de Ciutat Vella. Són zones alliberades
que desplacen i que a poc a poc redueixen el problema
del districte. Hi ha gent que pregunta, o que diu, o que
afirma: «Vostès l'únic que fan és desplaçar el problema,
però no el resolen.» Jo afirmo que desplaçar el problema
és començar a resoldre'!, entendre'! i dominar-lo, quan
es fa amb humanitat, quan es fa amb enteniment, perquè
vol dir dominar el territori.
Bé, ja els he dit que és la sisena vegada que venia aquí.
Per tant, fa set anys llargs que tinc aquest càrrec i deu
anys que sóc a l'Ajuntament. Sóc el polític electe
d'aquest país que fa més anys que és electe a la casa on
s'està i he après una lliçó, que hem de mirar més enllà de
les paraules, que van bàsicament en dues direcciones:
una cap a l'igualitarisme ideològic, la prèdica de la igualtat i l'acció pública al servei d'aquesta igualtat -aquesta
és una línia de pensament molt comuna, com vostès sa-
118
119
�ben- i una altra que diu que la igualtat no és possible i
que l'únic que es pot fer és caritat.
Jo els dic que totes dues coses són veritat i són mentida i que la prova del nou de 1 eficàcia de qui estigui
parlant és la seva capacitat -política, em refereixo- de
dominar el territori . I dominar el territori no vol dir la
llei de domini, vol dir descentralitzar, posar recursos
al més a prop possible d'allà on s'està p roduint el problema i posar-los, a més, d'una forma sistemàtica i
organüzada no repartint diners, sinó seguint uns canals prèviament establerts, que permetin 1 acció sistemàtica.
I ara em poden preguntar: ¿es va permeabilitzant també socialment la ciutat a més de físicament es permeabilitza des d un punt de vista econòmic, polític i cultural? Si no fos així jo els avanço no fórem dignes
d'algunes de les persones que aquest any ens han deixat
com Gil de Biedma, Barral o Ramon Trias. Ciutadans
que amb la seva paraula i la seva obra han enaltit la
ciutat senyors de Barcelona en el millor sentit.
Ramon Trias i F argas - agafo una citació que ell va fer
en el seu discurs de comiat de l'Ajuntament l'any 1987,
una citació de Guicciardini dell500- va dir: «Barcelona
és menys monumental que Florència potser que Venècia, però té una qualitat mínima - i cito de memòria- té
una qualitat mínima molt alta.» ¿Què més es pot dir
d'una ciutat? ¿Què millor d'una ciutat no imperial?
D'una ciutat imperial es poden esmentar unes altres coses: les seves conquestes els seus castells, etc. D'una ciutat de ciutadans, què millor que això que deia Guicciardini l'any 1500 i que citava Ramon Trias.
Per cert, 1 herència de Ramon Trias i F argas ¿qui l'administrarà? En tot cas les seves paraules nosaltres les
publicarem i com a ciutat li reservem li reservarem un
lloc físic en honor seu que hem d'acabar de trobar.
Com enyorem molts un catalanisme més unit, més
ariat, més respectuós més dúctil més irònic menys
120
tibat, menys religiós ... , que ens cal. A Barcelona en tot
cas, aquest catalanisme ens cal.
'
. Rei?r.ene~ la lín~a del discurs ... Crec que la permeabil~tat fisi~a e~ tambe, de vegades i segons com, permeabilitat social, Ja ho he avançat. Així, al Poblenou l'obertura
al mar significa també la seva renovació econòmica i
social. No cal que m'hi estengui.
Així, a Ciutat Vella aquesta obertura és part de tota
una política de rehabilitació. De la mateixa manera en
els cinturons humanitzats, pactats amb els veïns fi~s a
l'es~otament de recursos econòmics i psicològics dels negociadors.
Només d'aquesta manera es guanya el domini del territo~i, e~ domini de la terra, com deia el poeta. Perquè el
ternton és la gent i el seu domini significa dues coses:
tenir un disseny, que vol dir forma i voluntat d'arriscarse per aquesta opció, i ser capaç del diàleg. Totes dues
coses. Sense això no es domina el territori. D'això, en
Parpal en podria parlar molt.
Així, eJ?- ~1 SepOJ.?- Cinturó. Aquest diàleg és conegut, ha
estat noticia publica durant molts mesos. En el primer
no ho és tant, pe ro ara hi som. El carrer de Ri o de J aneiro, del qual parlava abans, arribarà després del 1992
-potser abans, una mica abans- al darrere de l'Hospital
de Sant Pau, és a dir, al famós i antic Primer Cinturó o
ronda del Mig, no com a tal cinturó ja, però sí com a ronda.
Insistei~o ara que hi ha una tasca pendent, que el Rei
blanc el dia que van arribar els Reis va demanar: dialogar en la construcció i en l'aplicació del disseny. És un
altre tipus de diàleg. No hi estem tan fets ni tan avesats.
Ens surt el disseny per les orelles, en aquesta ciutat i ens
falta capacitat d'informar. Ja ho hem dit, i molts c;íticament, des d'Unamuno fins a tants i tants críticament i
fins i tot de forma quasi violenta, però rec~neguem-ho: a
nosa~~res de disseny, no ens en falta i, en canvi, sí capacitat d mformar eficaçment. De capacitat de comunicar,
121
�ens en falta. Per tant, hi dedicarem una atenció especial.
Dialogar no només en la projecció i no només en el
moment de decidir què és el que es farà o com es farà,
sinó en el moment de decidir com s'està duent a terme i
com es poden reduir les molèsties del que s està fent per
a la gent que hi viu· això no ho hem aconseguit prou.
Aixi en les potes Nord i Sud que no solament permetran arribar al litoral per Montgat i pel Prat sinó que
juntament amb l'anella són el carrer major -com he ditde la ciutat metropolitana.
Així en el fet que la Meridiana i el carrer d'Aragó,
com a resultat de la construcció d'aquests cinturons i
d'aquesta circumval.lació, puguin esdevenir de nou carrers lentament, però amb tota certesa.
Hi ha una recuperació de la ciutat municipal de la
ciutat com a carrer i plaça façana i jardí, monument i
comerç que els nostres urbanistes havien teoritzat i que
a més en aquest cas hem de reconèixer que han fet.
Recordo que en la inauguració d una illa de vianants
al barri de Verdum a sobre de la Via Júlia a la Font de
Canyelles el president de 1 Associació de Veïns va dir:
«És que amb aquest carrer de vianants, Sr. Maragall,
podem baixar a peu fins a la Vi a Júlia i a més hi podem
comprar sense anar al Corte lnglés.» Es a dir la recuperació de 1 urbanisme de la ciutat, també en els indrets de
la ciutat que no eren considerats com a centre. Però això,
¿fa la gent realment més igual? Torno a preguntar i vostès segur que s'ho pregunten, ¿millor o més feliç? Sí. Rotundament, sí.
Ara els hauria de parlar llargament i no és el cas de la
misèria urbana -la qual es comenta molt- que no és causada per la ciutat sinó continguda per la ciutat. La ciutat
és el contenidor -bo be dit moltes vegades- de la misèria
que la societat genera. És fals que la ciutat generi misèria. Ja he dit que és cert que hi pot aparèixer que hi ha
punts de la ciutat que són opressius en si mateixos que
122
s~n agressius per al ciutadà. Però no és cert que sigui la
cm tat la. que crea la misèria. El que sí que és veritat és
que la forma de la ciutat pot ajudar al seu enquistament.
La misèria degrada el territori igual com la riquesa
l'~l1l.a dels pobres. E~s barris rics, pel preu que tenen del
sol Ja no. cal que posi~ ~ap frontera ni cap barrera: ni que
volguessm barreJar-s h1, els pobres no podrien. Els pobres no poden pagar, no hi poden anar.
Als barris pobres també passa, però al revés. Encara
que volguéssim -que ho volem, diguem-ho clar-, que
gent de classe mitjana hi anés, no hi aniria gaires vegades
perquè els valors són massa baixos, i amb els valors no
em refereixo als preus sinó a la qualitat i a l'atractiu que
tenen. Per tant, el mercat capitalista, que tanta potència
té per regenerar
..
. . quan els preus i els vents van a favor ' té
una potencia rmmensa per destruir quan els preus van a
la baixa.
I quan a mi em deien de vegades a Ciutat Vella: «És
que els preus són tan baixos que això serà fàcil d'arreglar», )o, els deia: «_¡No, nC?! Els ~reus són tal) baixos perque aixo sembla Impossible d arreglar.» Es a dir, els
preus són ~aixos perqu~ ningú no hi vol venir, ni ningú
que guanyi una m1ca mes de diners dels que guanyava la
setmana passada s'hi vol quedar. Aquest és el drama
d'~quests b~irris: que !a gent que és capaç de guanyar-se
millor la v~da a partu del fet que ha pujat en la seva
e~ presa oh han ~ugmentat el sou el primer que es planteja és !1?-arxar JUStament perquè la seva capacitat de
compra li permet fer-ho. Per tant, aquells preus són mass~ baix_os fms i tot per rehabilitar: és per rehabilitar que
son baiXos.
Jo m'he gastat la veu tractant de convèncer les associacions de veïns, que lluiten aferrissadament per la millora
d'aquells barris, que això és així i que hem d'aliar-nos
amb ~1 mercat i fer-lo jugar a favor nostre, i no posarnos-hi e~ contra, perq~è no podrem. Per tant, és important obnr comumcacwns, tant físiques com socials i
123
�econòmiques. Són importants totes dues coses alhora.
Ara els hauria de parlar de com es guanya pas a pas la
qualitat social, de com s'aconsegueix aquesta més gran
mobilitat o més gran permeabilitat social de com la diferent composició de l espai també pot ajudar en aquest
sentit. Per exemple, la composició de l'espai dels dos
cantons del pont de Marina.
Vostès s hi acosten des de la plaça de l'estació del
No rd i ara ja poden perquè hi ha un parc, el parc de
Beverly Pepper amb una tanca una estació d'autobusos
i un camp de futbol -però que està deprimit, no s'hi pot
passar. Si un va amb l'alcalde el deixen passar i arribarà
fins al pont de Marina i malgrat anar amb l'alcalde, si no
són ben joves, no poden pujar al pont de Marina perquè
queda una mica enlairat.
I a l'altra banda del pont quedaríem a sobre del calaix
del Jren que està davant dels serveis funeraris de Sancho
de Avila. Aniríem pujant cap al que és Ausiàs Marc que
és on hi haurà a partir de demà -demà s'adjudiquen les
obres de l'Auditori - els aparcaments comuns de l' Auditori i el Teatre Nacional. Que això passi a ser una composició de l'espai diferent els asseguro que ajuda al fet
que la vida canviï també allà i a tota la ciutat.
Si jo els he explicat aquest punt, després d haver-ne
explicat tants altres és perquè aquí, davant de Sancho de
Àvila, és on moltes vegades he sentit més la impotència
de ciutadà d'entendre què passa en aquell espai i per
què és així, i per què hi ba aquell calaix tan aixecat de la
via del tren. Jo els donaré la resposta: falta d'empenta
falta d'ambició, falta de recursos, falta de voluntat de
ciutat en el moment que això es va fer. No s hi va ensorrar prou la via del tren, no hi havia prou diners, ni prou
ganes, ni prou empenta, ni prou exigència, ni prou ciutadania per fer-ho. De manera que nosaltres hem hagut
d'anar sargint tots aquets indrets malgirbats.
Al carrer d'Aiguablava, al capdamunt de la Via Júlia
tocant a la Via Favència, on es va tirar l'altre dia el «bloc
124
fa~tasma», hi surt el carrer molt ample i es va esmunymt, es va estrenyent i, si un vol anar cap a Torre Baró,
al ~nal acaba ficat en una carretera que sembla que estigUI en 1~ carretera de la costa d'abans, però més estreta. I
per arnbar a Torre Baró ha de fer tota una mena de
recorregut i, després, de Torre Baró a la Ciutat Meridia~a, ¡torna-hi! To~nar a entrar al tàlveg, tornar-ne a sortir ... El carrer d'Aiguablava ha de continuar i continuarà.
Ho hem pos~t en el programa d'aquest any i s'ha de fer.
S'~a. de contmuar el carrer d' Aiguablava i connectar la
Tnmtat Nova amb Torre Baró, i Torre Baró amb la Ciutat Meridiana, i fins i tot la Ciutat Meridiana amb Vallbona, d'una altra forma que no pas com ara està, que és
~er un tub de c?l.lect~r que s'inunda quan plou, on
t atraquen quan es fosc I que ha de ser substituït per un
pas. Per tant, hi ha molt a fer encara.
Però, jo insisteixo, aquesta construcció de la ciutat és
la condició d'una millor educació i d'un millor creixement dels infants d'avui, que veuran un entorn diferent
m~s inte~.ligible, més ordenat i que llegiran, almenys:
«pistes d esperança» en la tenacitat d'una acció urbana
que no dimiteix el fet d'actuar, fins i tot en les situacions
mé~ difíc.ils, q~e _no es liJ?ita a l'arbitrisme sinó que té un
desigm sistematic, un disseny social acurat.
No és cert que -com he dit- el creixement creï «més
pobres» que abans -això que es diu de vegades-, ni que
la pobresa que crea sigui més difícil de resoldre: no és
ce,!i. Estem millor ara que quan no hi havia creixement.
HI h~ menys desocupació, que vol dir menys misèria i
vol dir menys problemes, i són més fàcils de resoldre els
que tenim. No ha estat així tampoc en els països europeus on ha passat la socialdemocràcia, i no té perquè
ser-ho aquí. Als EUA és diferent.
El contrast després del creixement és més gran. Això
sí. I la culpabilitat que sentim la tradicional també.
Però això segurament és tot. '
'
Si hi ha una política sistemàtica de descentralització i
125
�de domini del territori amb recursos i a prop dels problemes no hi ha res impossible.
Si la misèria es vol arreglar des del púlpit central d'una
conselleria o d un ministeri i amb un talonari a la mà
no hi ha res a fer. L únic que es fa és mantenir-la viva la
misèria. Espero que entenguin el que vull dir. Vull dir
que els que tenen diners per a això -els tenen sempre els
sectors alts de l'administració-, que són els que cobren
els impostos que els manuals d hisenda pública conve~
cionals diuen que són per redistribuir. (Els manuals d hisenda pública diuen que amb els diners que es cobren a
1Ajuntament que són sobre la propietat urbana, no es
pot redistribuir; només es pot fe~ una despesa ~e~ forta
en un barri pobre que en un de nc. Aleshores 1 un1c que
fem es compensar però no redistribuir la renda. ~ renda I ha de redistribuir qui la cobra qui recapta l'Impost
sobre la renda, que és l'Estat o les autonomies. Per tant,
la lluita contra la misèria com a tal i això ho sap molt bé
la Sra. Vintró l'ha de fer qui té els diners per fer-la.)
El que nosaltres diem és que qui tingui els din~rs per a
això que els doni a qui els pot gastar amb coneiXement
del tema a qui està més a prop i no a q':lalseyol tampoc
justament a aquell senyor que va per lliure 1 q~e fa una
mica la seva petita obra allà, que també se h ~an d~
donar alguns diners perquè no fa nosa al co~tran. P.ero
sistemàticament a qui els pot gastar amb mes coneixement de causa, que és el qui està més a prop i passant p~r
les instàncies de govern que toquen les mes descentralitzades. Aquesta és la lliçó que nosaltres hem après. .
Però és cert que el creixement crea dues coses no desitjades i aquest any això h.a estat m~lt palès. Crea ob~~s
-tenim diners per fer-les 1 les fem- 1 per tant confus10,
de vegades i molèsties, i crea més congestió i preus més
alts.
Són els temes de qualitat de vida. El primer s'ha de
combatre amb informació i amb pedagogia, convencent
el públic que no hi ha res que no es pugui explicar ni cap
126
acció pública que no tingui un sentit, suposant que no
sigui .errònia~ i si és errònia no hi ha cap error que no es
pugm corregir.
I per això, el sentit, l'explicació, ha d'anar per davant
de l'acció, o almenys simultàniament. Això és el que farem: abocar-nos en l'explicació de les obres, en la senyalització correcta i en la disposició de mecanismes que
minimitzin les molèsties temporals.
Substituir una mica la cultura del projecte il-lusionat i
abassegador -a vegades per la mateixa il.lusió que es
genera-, pactat, dialogat i finançat, per la cultura de
l'explicació del projecte-que-s'està-fent, que s'està ja
construint, realitzant, i que-s'està-fent-al-mateix-tempsque-molts-altres-projectes. Aquesta és la cultura que nosaltres hem de començar a crear.
A Barcelona la gent segurament aguanta les cues amb
més fe que a Madrid perquè saben que són per alguna
cosa, que són causades per unes obres que li donaran
unes solucions que en altres indrets potser no es veuen.
Però no s'ha d'abusar de la fe de la gent. La fe necessita
proves i necessita arguments, com sant Tomàs i com
sant Anselm. Totes dues coses alhora.
I nosaltres els donarem totes dues coses. Aquest és el
propòsit d'enguany. Amb tot, he dit que el creixement
provoca també més congestió i preus més alts. L'any
1989 ha estat innegablement l'any de l'eclosió dels problemes de la congestió.
El telèfon 010 ha rebut més de 5.000 trucades al dia.
Vessa. No dóna l'abast a contestar. Hi ha cues i, per tant,
temps d'espera.
La Fira no pot abastar les demandes que té de metres
quadrats d'estand. I també vessa. I vessa pels carrers de
Montjuïc i de l'avinguda de Maria Cristina, desfent el
millor actiu de la Fira, que és l'escenari.
Les escombraries augmenten amb el consum i el seu
volum creix més que proporcionalment. Ja saben que
cada vegada comprem més aire i capses i poliuretà, segu127
�rament, i embolcalls. Això és volum i aquest volum s'ha
de desar i ho hem de fer dintre d'un altre volum, que és el
volum del contenidor. Vessen els contenidors. Els mateixos contenidors que fa dos anys eren suficients, ara no
ho són.
Els cotxes es matriculen -ho he dit moltes vegades- a
lletra per any, i a lletra per any vol dir 250.000 cotxes.
600 quilòmetres en fila índia -em penso que són quatre
metres cada cotxe: comptant que n hi ha 100.000 que
van a desguàs en quedarien 150.000 mil que multiplicats per quatre són 600 quilòmetres. Una fila índia de
cotxes de Barcelona fins a Madrid que se sumen cada
any a la província. Però atenció, que molts d'aquests
cotxes vénen a Barcelona. Hi viuen o hi vénen. Vessen
pels carrers i per les voreres. Els haig de dir que vole,m un
any per solucionar-ho perquè ho solucionar~m. ~s u~
tema difícil: molt complicat. Quan hi ha un m1met1sme 1
un comportament social que es multiplica és molt difícil
de modificar. Però el modificarem.
Els cotxes les motos i les ràdios i els televisors fan
soroll. I el soroll molesta. Barcelona és una ciutat densa i
tot això encara es nota més.
Però Barcelona és una ciutat cartesiana, de lectura
possible -no tant com Manhattan, p_erò quasi-:, que té
una ciutadania disposada a aprendre I no exclusivament
a trencar la baralla.
Jo be organitzat els temes de ~ualitat de v_ida que ens
preocupen en tres apartats: trànsit, seguretat 1 habitatge.
En el primer, el trànsit la contaminació, el soroll, el
transport públic hi van les sirenes hi van els tubs d'e~ca
pament hi van les motos fora de n_orm.e:s ~te. En fi 11!. ha
una multitud de temes de contammac10 lligats a laquestió del trànsit. Ja saben que Barcelona no està contamjnada ja per La indústria. No ho pot estar perquè no n'hi
ha perquè ba marxat pels preus del sòl, però ho està pels
cotxes.
En el segon paquet, en el de la seguretat -i la insegure-
128
tat-, hi hauríem d'encabir tot el tema de les drogadiccions, que té altres vessants. No ho vull reduir a un tema
de seguretat, però evidentment té també aquest aspecte;
tot el tema del model policíac i de la policia judicial, i tot
el tema de les penes alternatives que tant va treballar
Francesca Masgoret; tots els temes dels consells de prevenció en els districtes que estan funcionant; tot el tema
de l'adaptació de la justícia.
Tot just està començant l'adaptació de la justícia, però
no s'està adaptant al que nosaltres necessitem. No és que
el que s'estigui fent estigui malament. No. És que està
molt lluny encara, li falta molt per arribar allà on nosaltres volem.
Perquè ho entenguin: la justícia per arreglar-se s'està
centralitzant, s'estan suprimint els antics jutjats de districte i creant nous jutjats d'instrucció de primera instància. «Santa y buena», si resulta que l'especialització
que se'n deriva -un nombre important de nous jutjats
per jutjar les penes de més de sis anys-, si tot això provoca una agilització dels dos tipus de justícia: la petita, que
és la que incideix en la vida quotidiana, i la gran.
«Santa y buena», magnífic, però és que nosaltres ja
estem de tornada, volem la justícia de districte un altre
cop, una altra justícia de districte. La que estigui a prop,
ja ho he dit abans, la que estigui a prop del problema, la
que permeti tenir un jutge que juntament amb el fiscal
del districte i coneixent el comissari i l'oficial de districte
-que ho saben tot i que saben qui és el culpable, que
quan els preguntes et diuen tancant els ulls «això ho ha
fet el tal i viu en aquell carrer, en aquella cantonada». Si
la justícia pot arribar a estar territorialitzada d'aquesta
forma, tot això que hi guanyaríem i els asseguro que la
relativa contenció del tema que s'ha produït en la qüestió de la inseguretat, que només és una relativa contenció, que no ens ha de satisfer, milloraria de forma espectacular. I el tema de la Junta Local de Seguretat. En fi, no
els canso.
129
�Habitatge. En el punt de l'habitatge, hi afegiríem tots
els temes de rehabilitació de centres antics, de zones degradades de zones marginals de defensa del patrimoni
i per descomptat el gra~ tema de l'habitatge en si J?a:
teix que-mho han sentit comentar moltes vegades 1 h1
torno a insistir- no té solució dintre dels paràmetres legals. No en té. No en té perquè els paràmetres legals que
es fan a nivell de l'Estat, a nivell nacional i a nivell de
Catalunya, forçosament han de tenir en compte els paràmetres d'aguest nivell. I en aquest nivell els preus són
diferents. És a dir, el preu del m 2 de sòl i del m 2 construït
a Barcelona és tal, que cap llei nacional no servirà mai
per fer habitatge públic protegit en aquesta ciutat. P~r
què seria foll que a Càceres, suposem, o en una petita
ciutat de Catalunya, l'Estat protegís la construcció d'uns
habitatges que tinguessin un cost de 200.000 pessetes
per m 2, perquè això voldria dir que la del «rei del lloc», la
del senyor del poble protegiria l'Estat.
I, tanmateix, aquest és el cost -potser una mica exagerat- del m 2 a Barcelona. Per tant, no comptem que les
lleis generals hi puguin servir i, a més, no hi ha lloc. Al
municipi de Barcelona no n'hi ha. Tota la política d'habitatge que es pot fer a Barcelona és, segurament, fora d~
Barcelona. Evidentment, hi ha instruments per fer-ho 1
ho farem. Però dintre de Barcelona, nosaltres hem
d'aconseguir, tanmateix, donar pistes d'esperança, com
deia abans, i les donarem. Aquestes pistes d'esperança
consisteixen a induir a forçar els operadors privats del
mercat a centrar el seu objectiu en la reh(\bilitació en
grans operacions amb oferta discriminada. Es a dir amb
oferta al preu de mercat i amb una part de l'oferta al cost.
Això ho hem fet; en fi, hi ha gent que diu que no es pot
fer, però ja està fet. La gran promoció de l'~ntiga,fàb~ca
Herrerías Torres al Poblenou tocant a la V1la Ohmp1ca
que conté dues mansanes i mitja de l'Eixample, és una
promoció de 500 habitatges, cent vint o cent cinquanta
dels quals em penso que s'entregaran a preu de cost al
130
Patronat de l'Habitatge per a la seva utilització.
, I, seguramen_t, els promotors d'aquesta operació, que
es purament pnvada, carregaran el benefici en la resta de
l'operació i no en aquests cent cinquanta habitatges.
~erò a nosaltres ens convé i a ells també, perquè a ells els
mteressa una barreja de població. No els interessa tampoc, segurament, des del punt de vista de la demanda
que volen atreure, que sigui una població totalment homo~ènia i uniforme la que hi vagi. Primer, perquè no
n'hi ha tanta, sempre del mateix color, del mateix nivell
de renda. Per tant, els interessa.
, S'ha dit !Tiol~ que amb la Vila Olímpica no s'aconseguira. Som mmona. Nosaltres, a la companyia que fa la Vila
Olímpica, que es diu NISA, Nova Icària, som minoria.
Però crec que nosaltres tenim instruments per aconseguir
que això es pugui fer també a la Vila Olímpica, i que una
part de la Vila Olímpica -potser els pisos més petits, però
que, en definitiva, també són els més demanats per aquest
sector de població- siguin habitatges oferts al sector de la
població jove, amb menys recursos.
Ja estem fent els porxos d'En Fontseré amb mecanismes de compensació que obliguen el promotor que els
està restaurant a rehabilitar habitatges dintre del nucli
antic, a la zona més degradada, tant per tant, un per un,
casa per casa. En fi, amb PROCIVESA estem fent coses
similars. I amb l'operació d'habitatges de la Vall d'Hebran també. En els propers anys estarem posant al mercat 5.900 habitatges, dels quals un terç, una quarta part o
una cmquena part seran a preu de cost. Aquesta és l'única política d'habitatges consistent i sistemàtica que es
pot fer dintre del municipi de Barcelona.
L'altra solució és el metro. L'altra solució de la política
d'habitatge és el metro. És a dir que es pugui arribar més
lluny i que, per tant, un habitatge que altrament seria
enormement allunyat del lloc de treball, no ho sigui en
temps perquè hi ha un sistema de transport que hi porta.
131
�Tornant al trànsit, només els dic, sintèticament, els dic
el que el grup de ciutats de Zuric, Milà Rotterdam Barcelona Lió i Frankfurt van decidir: encarir l'ús del centre de la ciutat al cotxe privat. Es a dir el que en els
manuals d'economia liberal és perfectament licit que és
dir-li al senyor queutilitza un bé? un ~rodu~cte que e,n
pagui el cost real. El cost real de 1 us de l espa1 cen~ra~ es
alt. ¿Per què és alt? Perquè hi ha molta demanda 1 simplement n'hi ha poc. I per tant el que hem de fer és que
el preu d'ús d'aquest bé que és cada vegada més e~cà~
donada la demanda, donat el nombre de cotxes, estigui
equilibrat amb aquesta demanda.
.
.
¿Què en farem dels ing:essos q'l;le ~s pugum de¡;tvar
d aquest encariment de l'us del parkmg central? Es al
pàrking central és clar el lloc on podem fer l?agar, perquè evidentment no posarem un peatge enmig del passeig de Gràcia· si algú s'ho ha cregut, doncs ja s'ho pot
treure del cap:'no posarem pas un torniquet d'aut~pista
per entrar al passeig de Gràcia, a1 carrer de València o a
cada carrer de l'Eixample. Però sí que en el punt on el
cotxe aparqui, aquí li podrem fer pagar..el cost d'aqu~st~
utilització. No tant com en altres paisos fan, pero SI
d'una forma progressiva. El que farem serà reinvertir
l'excedent generat en les empreses públi~es ? _en les
empreses privades o en les empreses concess10nanes per
aquest increment del preu de l'ai?~Cai?ent central en la
perifèria, en aparcaments de residencia, de manera que
n'estimulem la construcció privada.
Per fi un dia d'aquests inaugurem, inauguraran, perquè són construccions pri ades -però me n'alegro- dos
pàrkings en alçada a Ciutat Vella. Tenint en _comp~e el
que costa posar un dit a terra en aquesta cmtat, 1 en
concret a Ciutat Vella, els costos que això representa
són una de les poques solucions perquè la gent ~i ~anti
nuï vivint perquè si no hi ha aparcament no h1 vn.~ran .
La gent potser no utilitzarà el cotxe perquè no l'estimularem a fer-lo servir però sí que el voldrà per marxar de
132
la ciutat el cap de setmana, suposem. Per tant, hi ha
d'haver aparcaments per als residents en el centre i la
solució d'aquest aparcament moltes vegades és la de fomentar la construcció d'aparcaments privats. I, concretament en aquests nuclis antics, fins i tot en nuclis antics
perifèrics o no tan antics, congestionats és la construcció de pàrkings en alçada.
En fi aquesta és una mica la base de tot, i l'existència
d'una ~utoritat metropolitana que vagi planificant i
construmt una xarxa de metros cada vegada més competitiva amb el transport privat. I, evidentment, serietat en
els preus.
Nosaltres augmentem el preu de l'autobús perquè pensem que en relació amb altres ciutats no estem cobrint el
dèficit en la mateixa proporció, però en matèria de taxi,
per exemple, no podem admetre un increment. I ho dic
clarament. Ja sé que em guanyaré les antipaties duna
gent que s haurien de dirigir a un altre lloc perquè qui
aprova els preus en definitiva és la Comissió de Preus,
no és_ pas l'Ajuntament. Però ja dic per endavant que si
l abaiXament de bandera hagués de pujar, quan ja és la
més alta que hi ha a Espanya no estaríem fent una política coherent de transport.
Estem donant preferència al transport públic sobre el
privat i per tant hem d'encarir el privat però no hem
d'encarir el públic· només en la mesura que sigui necessari per mantenir els transports públics sense un dèficit
excessiu que ens faci apujar la contribució urbana més
enllà del que la ciutat voldria. Però no podem admetre
que els preus d'un sistema de transport públic se'ns disparin enormement per sobre del que seria desitjable.
Per entendre'ns: no és bo que en una ciutat el preu
d una hora d'aparcament al centre sigui tant o més baix
que el preu de l'abaixament de bandera del taxi. La gent
s ho ha de poder pensar en el moment de sortir de casa
si agafa el taxi o baixa amb el cotxe per aparcar. I el
primer que pensa és el preu de la primera hora que paga.
133
�No és bo que hi hagi aquesta diferència tan gran.
Queden encara molts tem~s _de civilització que la salut
pública està enfocant. Llegenun a L v GUARDIA de
fa pocs dies, una entrevista a!ll~ el senyor ~pagnolo que
és el coordinador de Salut Publica sobre cm tats saludables i el que això significa. Hi ha tota una nova c1:11tura a
les ciutats europees respecte del que s'ha de fer 1 es pot
fer. Ho diu molt gràficament: <<Avui als nanos se'ls parla
de la salut encara que no estiguin malalts.» Aquest és e~
gran canvi i els instru~en!s per c~earuna nova cul~ra 1
un canvi en aquest sentit son les c1utats eur~J~e.es. S~~ _les
ciutats europees s'ensenya això la nostra CIVIhtzac10 1 la
nostra societat ho hauran après i a 1 edat en què s ha
d'aprendre.
. .
.
.
I el mateix amb la drogaddlCCions, amb la mseguretat 1
amb els riscos del tabac. Són temes que s'han de poder
parlar abans de patir-ne les conseqüències si no la soc~e
tat és presonera de les conseqüències i dels automatis.
mes que generen aquests fenòmens.
En matèria d educació ja saben vostès que la cmtat de
Barcelona es vol situar una mica aL davant en la línia de
la reforma del sistema educatiu· tema aquest sobre el
qual val més parlar amb veu baixa i sens~ gaire arro~àn
cia perqu~ no té solucions fàcils no té ~llore~ senzill:es.
No en té. Es un problema segurament d autontat social.
Hi ha una crisi de les autoritats tradicionals entre elles el
mestre, corn ara els pares o els policies o ~l.s metge~. El
mestre també hi és, i està patint aquesta cns1_c~?a d1~ e~
el lloc de treball. Cosa que fa que la seva poslCIO no s1gm
gens envejable, corn saben aq.uells.a qui toca cada dia f~r
classe a l'escola o en una umvers1tat o en un parvulan.
Són poques les coses que es poden fe~ d'una forma
contundent en educació. No hi ha solucwns per decret
en el terna de l'educació.
.
Nosaltres farem un congrés de ciutats educadores. HI
proposarem a totes les ciutat~ que ex~liquin les seves
experiències en aquesta rnatèna, perque estern conven134
çuts que la ciuta~, i aquest é§ el lema del congrés, educa
tant corn la mateixa escola. Es a dir que la ciutat és escola. Abans es deia: «La família és l'autèntica escola.» Avui
diem, i em penso que amb molta més propietat, «la ciutat és l'escola», perquè la gent ja no viu tant la vida de
família nuclear ni, per descomptat, la vida de la família
extensa; viu més la vida de la ciutat que s'ha de convertir
en la seva família superextensa i és aquesta la que l'ha
d'educar. I a l'escola, evidentment, hi ha d'haver una
correspondència. Vull dir que en els programes escolars
en la mesura que això ens toca, que és poc creiem nosal~
tres que hi ha molts ternes de la vida de 1~ ciutat que no
estan presents a l'ensenyament i a la inversa. Tots els
ternes que e_s relacionen amb els diners, o amb l'esport o
amb la música o, òbviament, amb l'amor i amb els sentiments, etc. En .fi, aquests hi van entrant segurament, almenys per la via de la sexologia. Però n'hi ha molts dels
quals els infants senten a parlar corn a importants a casa
seva o fora de casa seva i que a l'escola no hi són. Són
tabú. En fi, els diners són pecat en aquesta societat, encar~. I en alguns aspectes encara no hem entrat en el calvimsrne.
Nosaltres pensem que el sistema educatiu en aquesta
ciutat ha de ser capaç de començar a enfocar aquests
temes i que la ciutat els donarà d'una forma molt natural.
La cultura. Mirin, Barcelona ha engegat quinze o setze
grans projectes aquest any. I té una persona a l'Ajunta~ent que es preocupa de coordinar-los, que és el primer
tmen! ~'alca~de. D'aquests quinze o setze grans projectes, n hi ha cmc que vull esmentar. Són els més coneguts
però són també els més importants, els que estan rné~
madurs; quatre d'ells, l'altre encara està més en discussió. Són: el Museu d'Art Contemporani de Barcelona la
vella aspiració de Cirici Pellicer i de Cesareo Rodríg~ez
Aguilera, que per fi es fa; el Museu d'Art de Catalunya,
del qual ja els he parlat; l'Auditori; el Centre de Cultura
135
�Contemporània de la Casa de Caritat, q~e fem amb 1~
Diputació gràcies a l'empent~ d'~9uesta 1 ~el. seu president· i el Centre Nord de Difusw Tecnolog1ca, en un
barri obrer. Aquest és el que està més en discussió· hi
hem gastat moltes hores, moltes més de les que os!ès e~
poden pensar, aquí i a Bmssel.les amb el. com1ssan
d'Economia Regional, tractant de veure qumes de les
subvencions del Fons Regional o Fons Social poden venir per a aquest tipus de projectes.
Nosaltres voldríem entrar per la via de 1 Informat de
París en un projecte d'altra banda singular, que no s'adiu
exactament amb cap d'aquests ~odels, però. que pet;ls~m
que ha de ser un centre de difusió culturalt tecnol~g¡ca
important als Nou Barris de Barcelona al passeig de
Verdum, al costat del Districte.
Bé parlem dels altres projectes: la biblioteca del parc
de l'Escorxador que s'inaugurarà aviat -toco fusta perquè ha costat el que ha costat.
Parlem de l'Hemeroteca: l'Hemeroteca es trasllada.
Se'n va de la Casa de 1'Ardiaca, no hi ba més remei, no hi
ha lloc i se'n va al convent dels Àngels a gaudir d'un
escenari magnífic i d un edifici no nou però sí renovat.
Els arxius es posen en línia. Hi tenim un nou director un
gran professional, el Sr. Alberch.
L Arxiu de la Corona d'Aragó -el seu magatzem vull
dir- està pendent de la famosa decisió urbanística de si
cap o no cap en el parc de 1Estació del Nord. En fi,
nosaltres diem que sí. La Direcció General d'Urbanism.e
diu que no i tal com estan en aquests moments les at~I
bucions urbanístiques resulta que això ho pot paralitzar. I està paralitzat.
Pedralbes. Pedralbes va endavant i s'hi està refent el
dormitori de les monges· una sala abandonada, ~oml?ar
timentada amb envans que ara ha quedat neta 1 pobda
magnífica. És una sala immensa, amb un enteixinat de
fusta del segle XVI o xvu, qu~ e~ va .disc~tir. molt si
s'havia de mantenir o no perque h1 havia qm deia: <<No
136
no, són més importants les voltes gòtiques», igual ara
que com va passar amb el Tinell, que també tenia un
enteixinat i el van treure i hi va aparèixer la rotunditat
de la volta gòtica. En el cas de Pedralbes, és un arc apuntat, gòtic també, i no es veia perquè hi ba aquest enteixinat que tant i tant es va discutir. Però em penso que,
quan es va llegir un article de Cirici Pellicer, de l'any
1958, que parlava molt bé d'aquest enteixinat, tothom
es va anqr decidint -i jo mateix el primer- per aquesta
solució. Es una gran sala oblidada, no hi anava ningú, les
rates potser, no s'hi feia res. Hi posarem quadres, quadres magnífics, i la gent descobrirà Pedralbes, m'atreveixo a dir. Perquè la gent, tothom en parla, de Pedralbes, però ningú no hi va. Ara tot just hi comencen a anar
a les escoles, però és un dels indrets més importants de
Barcelona i és desconegut.
El Liceu, la seva reforma. En fi, coneixen el que és
aquest projecte i les seves dificultats, però també la seva
ambició.
El Lliure, el Festival de Tardor, el Mercat de les Flors,
que s'està consagrant totalment com un centre de teatre
urbà a Montjuïc, tal com hi haurà un Teatre Nacional a
la zona de les Glòries, al costat del pont de Marina.
Aquesta és la dualitat interessant que s'està creant, de
dos pols de cultura: a llevant i a ponent, si voleu, de la
ciutat. L'un a Montjuïc, el Mercat de les Flors i tot el seu
entorn -el Lliure en el seu dia-; i un altre amb l'Auditori
i el Teatre Nacional a la zona de les Glòries.
Demà s'inaugura al Mercat de les Flors la temporada
d'aquest any. Vostès hi estan convidats: hi ha l' Ars Futura, que és aquest tipus de coses que jo no sé definir, arts
àudio-visuals que es presenten al Mercat.
Tornarem al Festival de Tardor, que jo defenso encara
que només sigui pel Hamlet que hi vam poder veure i pel
Makinavaja i per l'opereta, per Sarajina i pel Félix de
Azúa del Romea, i per tantes altres coses. Encara que és
evident que una ciutat que es pot permetre això ha
137
�d'equivocar-se i ha de gastar molt. En fi no s encerten
totes a la vida. Una ciutat és un laboratori i si vol tenir
una riquesa de programació és evident que n hi haurà
per a tots els gustos. Ens podem haver equivocat segurament, en la programació, pero jo defenso que la ciutat ha
de provar i ha d'arriscar-se en la programació. D'altra
banda, Lluís Annet -espero que tothom hi estarà
d acord- imposarà la pau que convé i els bons aliments
que són de rigor en aquest cas.
A la tardor tindrem la gran exposició del Modernisme,
organitzada per l'Olimpíada Cultural.
Constatem que a Barcelona hi ha una certa florida en
el teatre. Sabíem que hi havia teatre però era teatre
d exportació. Triomfaven sempre a Madrid i encara hi
triomfen i a París· comença a haver-hi un mercat comença a haver-hi no només una oferta sinó una demanda i això és enorp.1ement important, com a país quasi és
més important. Es a dir que jo als meus nois els pugui dir
que vagin a un indret on ens veurem com a país, reflectits en un escenari on aprendran el seu llenguatge, el
nostre llenguatge i el dels altres països amb el teatre clàssic o internacional, és enormement important i això no
ha passat. I en canvi aquest any podem dir que hi ha
una certa consolidació de les sales: del Victòria del Lliure del Teatreneu, del Villarroel de la Sala Beckett" n'hi
ha de noves i n'hi ha de velles que es van consolidant;
fins i tot en el camp menys important, però enormement
significatiu pel que té de rehabilitació urbanística els
teatres del Paral-lel de varietats: 1Apolo, el Molino l'Arnau. Hi ba una certa consolidació, hi ha més expectatives en aquest sentit.
Però n'hi ha també amb la dansa i això és molt important. Cesc Gelabert, Lanòmina Imperial Mudances
Carles Santos amb les seves produccions testimonien
que aquesta és una ciutat on la dansa és vi a, té força i en
tindrà cada dia més.
Hi ha una cosa que de vegades inquieta i és el fet que
138
e~ ~ostre teat~e moltes vegades és un teatre sense mots. I
aixo no ';Ol ~Ir 9ue J.?-0. tingui un llenguatge, però o no té
mots o ~e mes d un IdiOma. La Cubana, el Dancing, Els
Comediants, La Fura o Els Joglars o El Tricicle o Dagoll~agom: vostès v~~ran que no és recitat precisament, que
hi ha mol.t de musica i molt de mímica. Jo crec que això
h_a de temr a veure ~~al~~na fo~ma amb la nostra diglòsSia, amb el nostre bilmgmsme, I no sé fins a quin punt és
bo o dolent.
És cert que durant aquest any i en anys anteriors també, però ~q,uest any en particular, no només per mitjà de
Flotats smo del «Vador» o de Marsillach -en castellà en
aquest cas, el Zalamea- hi comença a haver un teatre
parlat que també té èxit.
En fi,. aqu~ hem d'estar amatents perquè estic segur
que la histona de la nostra cultura tindrà a veure amb
l'evolució d'aquest capítol de la cultura barcelonina i de
la cultura catalana.
Els hauria de parlar de molts més temes: d'economia
d~ l.e~. cai~es i de les seves fusions, i de la Companyi~
d Aig~es I ~e. la Catalan~ de Gas, que també ho han
anunciat. L Ajuntament, Ja ho saben vostès i l'Entitat
de les ~igües .h? han d'aprovar, això, perquè és una
concess10 mumc1pal.
Les caixes: n?~altres sempre hem dit des de l'Ajuntament que la fus10 ens semblava una intenció positiva en
un marc legal deplorable. Un marc legal deplorable que
~a 9ue en l'assemblea de La Caixa, de la supercaixa,
1 AJunta~ent de ~arcelona tingui menys representants
q~e el Circulo Agncola Catalan de San Isidro -és així és
mxí, no sé si se n'adonen- i altres entitats moltes d'eÍles
benemèrites i segurament fundadores. P~rò si anem a
mirar bé, la caixa dels marquesos es va fu~dar en un
e~ifici de l'Ajuntament i amb diners de la Diputació, per
dir-ho clarament. De manera que és una mica dur haver
d'empass~r:se que el ~esultat d~ tantes lleis i tants reglaments a ultima hora es una llei tan desequilibrada. Di-
139
�ran: «Üh és que els ajuntaments volen polititzar... » No
no: els ajuntaments no volen polititzar, els ajuntaments
volen representar la població i a Alemanya funcionen
perfectament.
Els ajuntaments alemanys i els /ander alemanys que
tenen caixes tenen caixes en les quals són majoria, corn
diu la llei espanyola o quasi majoria i no passa res. Hi
ha segurament la majoria i la minoria hi ha cristians
demòcrates i socialistes o socialdemòcrates i no passa
res absolutament res. Les :péi.rkasse alemanyes ja les
voldriem agafar per la cua tots plegats perquè són enormement importants i funcionen molt bé.
És fals que els ajuntaments polititzin les caixes. o és
cert. Alguns han volgut mirar de perpetuar un tipus de
politització en minúscula, anònima sense partits tradicional-democràcia futbolística en alguns aspectes perquè hi ha sorteig en algun dels elements- i utilitz~r
aquest sistema de les comarques per tractar de desvtrtuar el que és la realitat del vot dels ciutadans a Catalunya. Aquesta és la veritat no ens enganyem. Ara nosaltres tot i amb això, hem dit que la fusió ens semblava bé:
la intenció i la línia, perquè pensem que ja està bé que
està molt bé que es pugui dir doncs que es pugui deixar
de dir que Catalunya no té vocació o capacitat fmancera.
Sí que en té i la prova n'és La Caixa les caixes en general.
No vull esmentar ara el tema de la Companyia d Aigües i de la Catalana de Gas sobre el qual hauria de
parlar amb molt més de compte del que he fet en parlar
de les caixes, per la responsabilitat que hi tenim i pels
projectes comuns que ens lliguen amb aquestes companyies que són prou coneguts i molt importants· entre
ells la participació probable de 1 empresa de serveis de
l'Ajuntament en tecnologies urbanes amb la Companyia
d Aigües de Barcelona en aquesta empresa que desenvolupa un model de previsió del comportament de les clavegueres de Barcelona en cas de pluges de magnitud va140
riable en escenaris diversos, tecnologia que es va començar a desenvolupar a petició de la Comissió d'Emergències de Barcelona.
En fi, hi ha moltes coses que ens lliguen amb aquestes
companyies i, per descomptat, una preocupació molt
gran, que és que no hi ha aigua. No hi ha aigua per primera vegada a Barcelona en molts anys. Els haig de dir
amb una mica de vergonya -aquesta és la veritat- que
potser no hi haurà prou aigua. Aquest tema nosaltres el
seguirem amb un rigor extraordinari, perquè hem estat
els primers a demanar que se'n limiti el consum, que se'n
redueixi el consum. Però, quant a les causes d'haver hagut de demanar això i d'haver d'empassar el tast de l'aigua que estem empassant, sobre això nosaltres anirem al
màx~m d~ lluny que calgui per analitzar-ho. No dic que
no hi hagi culpes de tothom, segurament n'hi ha, però en
tot cas s'hauran d'escatir.
I, parlant d'economia, els hauria de parlar del Parc
Tecnològic del Vallès, però no tinc temps. En fi, anirà
millor, per les declaracions que ha fet el nou conseller
d'Indústria, no perquè canviï la línia de l'anterior, que és
la mateixa, sinó perquè ja s'ha superat una fase crítica
que ningú no vol reconèixer que hi era, però que hi era.
El Parc Tecnològic ha perdut diners. El Consorci de la
Zona Franca, que és el soci a mitges amb la Generalitat
avui per avui, hi ha perdut seixanta milions aquest any.
Ha perdut seixanta milions en una operació immobiliària industrial al Vallès, ¡que ja és difícil! Doncs, s'ha perdut per una gestió equivocada que no vam saber orientar.
En fi, hi ha gent, hi ha sectors que pretenen que no s'hi
ha comès cap error. Se n'hi han comès. El que passa és
que poden tirar endavant. El parc en si mateix no està
esguerrat del tot, ni molt menys. En fi, no hi ha les empreses de tecnologia avançada que tots hi voldríem. Es
van vendre, en síntesi, els terrenys en el moment en què
realment costava que hi hagués encara inversió i es van
141
�continuar venent amb aquest esperit a 10.000 pessetes el
metre quadrat, quan el terreny ja escassejava. Naturalment que això ha estat un dels costos de la nostra noentesa política o institucional; que es pot resoldre i que
no ha d'impedir que hi hagi una expansió del parc en la
línia manifestada pel conseller d'Indústria que jo comparteixo, naturalment. Hi haurà un acord.
I els podria parlar d'Iniciatives. Hi ha molts mitjans
de comunicació que sobre això han fet molta guerra en el
sentit de guanyadors i de perdedors. Mirin, no hi ha encara guanyadors ni perdedors en el tema d'Iniciatives.
Hi perdríem tots, si anés per terra, tots.
Per explicar Iniciatives citaré el director general de la
Caisse de Dépóts et Consignations -que saben vostès
que és molt més gran que la supercaixa nostra, és la supercaixa francesa-, i aquest senyor deia textualment:
«Iniciatives és la materialització més perfecta de la nostra filosofia de col.laboració sector públic/sector privat.»
En fi, el que digui aquest senyor no és tan important com
el que digui un jutge d'aquí, perquè en definitiva el tema
està en els jutges d'aquí, però sàpiguen que nosaltres estem -com en tants altres temes- a la frontera de la legalitat. No ho neguem, això, perquè la ciutat de Barcelona
desborda aquesta legalitat i s'han de plantejar coses en
benefici de la ciutat que moltes vegades no és que siguin
il.legals, sinó que són alegals. No estan previstes.
La Constitució diu que la concurrència d'iniciatives
públiques i privades és permesa, és possible. Ha canviat
-i ho diu la sentència- el règim que abans era de subsidiarietat: només es podien fer empreses públiques quan
l'empresa privada fracassava. I ara no. Hi ha un règim de
concurrència de totes dues iniciatives, un règim d'economia mixta.
El Foment del Treball Nacional va fer el que havia de
fer en el seu moment, des del seu punt de vista, que és
recórrer, si més no per una prevenció. Però la veritat és
que en aquest moment, amb el Foment del Treball Na-
cional, estem amb un esperit de posar en comú esforços
d'investigació teòrica, per veure on és la frontera de la
competència i de la iniciativa pública i privada, i arribarem, segurament, a algun acord. No sé si amb això retiraran o no retiraran recursos i demandes. Però en tot cas sí
que els dic que Barcelona té l'obligació d'explorar aquesta frontera, i no la deixarem d'explorar, i les vint-i-tantes
empreses que ha creat Iniciatives són vives i tenen bona
salut, perquè l'únic que va anul.lar la sentència del Tribunal Suprem va ser, no tots els actes fets, perquè no va
ser una anul.lació de ple dret, sinó només l'acte de constitució per part de l'Ajuntament de l'empresa Iniciatives;
no totes les actuacions posteriors. No vol dir això que no
tingui efectes sobre la vida d'aquestes empreses, sobretot
si es crea un clima de «recorrebilitat» i de filibusterisme
-jo diria mercantil, político-mercantil en aquest cas. Espero que no serà així i que les coses aniran a fi de bé.
Per anar acabant -i per anar saltant, perquè si no no
acabarem mai- sí que els haig de dir que després de deu
anys de treball a l'Ajuntament, jo personalment i l'equip
que treballa amb mi tenim una il.lusió molt gran per
coronar la gestió que estem fent; i ens semblaria -ja sé
que això no és ni electoral ni polític, i pot ser criticat des
de molts punts de vista-, però a nosaltres ens semblaria
segurament injust des d'un punt de vista humà que això
no pogués ser així.
Han estat deu anys de treball molt gran i nosaltres
volem continuar, volem continuar per coronar aquesta
feina de la qual hem vist la part més dura segurament.
Moltes satisfaccions també, però la part més dura. Ara
bé, ha de ser que ens ho demanin. Ha de ser que ens ho
demani, evidentment, el partit en el qual estem enquadrats des del punt de vista ideològic, i que trobem un
ambient favorable a la nostra ciutat; i per part de l'Estat,
com fins ara, en general, ha estat: no en tots els terrenys,
però sí en general. I que les reticències de la Generalitat,
que jo entenc -no es creguin que no sóc capaç d'explicar-
142
143
�les per molts motius que ara no fan al cas- dic que
aquestes reticències davant de la nostra acció no siguin
totalment paralitzadores com no ho han estat tampoc
fins ara. Però s'ha de veure aquesta prioritat a la ciutat,
s'ha de notar sense falses polèmiques que són ja ara -jo
crec- cortines de fum per no enfrontar-se amb aquest
tipus de problemes.
Nosaltres estern amb més il.lusió que mai. Tocant
amb els dits el que hem estat preparant durant una dècada amb una Barcelona orgullosa amb la moral alta, no
per un moment -creiem- sinó per un llarg període històric.
Ningú no pot sentir-se menys mogut que jo -crec- i
fins i tot a vegades catapultat per aquesta ciutat en marxa on cada nou obstacle o entrebanc és per a nosaltres
un esperó a la capacitat de resposta i una ocasió per explicar-nos i per explicar-se. Són moltes massa les coses
fetes les que s'estan fent i les que estan per fer.
Nosaltres, ho he dit diverses vegades i ho repeteixo
aquí som fills i néts de dues generacions diferents: la
primera la més potent i la segona, la més sàvia.
La primera va multiplicar Barcelona per deu va
néixer al cor de la Barcelona vella i es va enterrar al
Cementiri Nou, o fins i tot a Sant Gervasi i a les Corts.
L'altra la dels nostres pares va patir les tres guerres· la
dels avis cap perquè van viure els cent anys de pau que
van des de la guerra napoleònica fms a la Primera Guerra Mundial. Cent anys de pau que van fer pensar a tothom que ja estaven a tocar també, de la felicitat universal pràcticament. En can i la generació dels nostres
pares va patir les tres guerres i ens va salvar els mots com
va poder, i va acumular tota la saviesa de la reflexió, de
la tenacitat i del dolor vist fit a fit.
Nosaltres som fills de les dues generacions. I en tenim
consciència, corn d'haver de combinar una mica la potència amb la saviesa. Volem fer-ho i som conscients,
també, que a última hora aquest contenidor, aquesta fà-
brica, aquest artefacte que nosaltres estem dirigint en la
seva construcció, la ciutat, seran els nostres fills, és a dir,
la quarta generació, qui triarà la forma d'utilitzar-la.
Nosaltres els volem deixar una Barcelona vella refentse i un Paral.lel igual i un Poblenou, també. La planta de
Barcelona resguardada, conservada com a paradigma
d'urbanisme i de ciutat. L'exposició del Modernisme
d'aquest any ho permetrà més que mai. Collserola posseït amb respecte com a gran parc central metropolità. El
mar recuperat, del Moll de la Fusta i més enllà cap al
passe~g Nacio_nal, amb el port vell, el port olímpic, el
passeig Marítim fins a la Mar Bella i més enllà fins al
Besòs, i a l'altre cantó, també, fins a Castelldefels. Montjuïc com a coronació i com a mirador privilegiat, però
formant part de la ciutat. Formant-ne part, no ja com un
lloc en què s'ha d'anar quasi d'excursió. Ciutat cultural i
esportiva-universitària, perquè ho és, perquè hi ha la facultat, de l'esport, l'INEF que s'està acabant, que s'inaugurara, suposo, a la propera tardor.
I ens queda un gran tema que volem encetar: els rius,
que són una claveguera des de la Revolució Industrial de
la generació dels nostres avis i una mica abans. Són una
claveguera i els volem com a grans centres o línies d'esbarjo massiu.
No he volgut tancar aquesta exposició i la meva comunicació d'avui amb aquesta mena de balanç una mica
personal, com a equip d'una dècada de govern de Barcelona i d'obertura d'una altra -jo crec- més engrescadora.
La realitat prou que se n'ocupa, de recordar-nos dia a
dia els costos de la nostra acció, la part negativa de la
nostra marxa endavant com a ciutat.
Ja prou que vostès, els mitjans de comunicació, s'ocupen de magnificar cada esdeveniment, cada aparent
«mur insalvable», «contradicció» o «baralla», acompanyats de vegades, de la lletra menuda de les bones notícies que dia a dia van constituint el fil seguit de la nostra
història com a ciutat. Perquè, no ho dubtin, el futur ens
144
145
�llegirà amb enveja per haver v_iscut aquests a!l~s d'engrescament perdurable com a cmtat, com a pals 1 com a
civilització.
Jo vull fer aqui un homenatge, un petit homenatge a
aquests cronistes de Barcelona de_ la pàgina deu, de la
pàgina vint o de la pàgina trenta 1 de la Lletra menuda
que van resseguint amb més il-lusió que neguit -tenen
aquest mèrit- l autèntic descabdellament de_la nost_ra
col-lectivitat en cada un dels seus racons llegmt les piStes, a vegade~ ocultes, de la nostra veritabl~ història més
enllà del trànsit i del soroll i de la remor Immensa de la
ciutat.
Barcelona és una ciutat europea i nosaltres i estic parlant per un equip que la governa avui la volem una ci~
tat europea del socialisme, del progressisn:te com a sentiment no com a patrimoni, com Berlín Milà Rotterdam
Frankfurt, Torí, Amsterdam, Lis~oa, Porto, Estocolm,
Birmingham; com moltes de les cmtats que ens trobem
en el grup d'Eurociutats.
Voldríem ser la Viena dels anys noranta. A vegades ho
he dit i potser la gent no ho ha entès. Viena va se~ als
anys vint un far per a Europa en moltes coses: en habit~t
ge públic, per exemple. Si volen ~ntend_re b~ la '!lla
Olímpica -direm de passada-, vagm a VIena 1 vagm a
veure el Karl Marx Hof -es diu així-, que és una construcció que va significar el primer habitatge públi~ de
dignitat i de qualitat, i que s'assembla ba~tant ~ la ~dea
-a la pràctica serà molt diferent- de la VIla OlrmpJca.
Nosaltres voldríem ser, perquè sabem que podem s~r
ho una mica el far d'aquest europeisme urbà, progressista i socialista, i ho diem perquè ho sentim així. Per nosaltres significa un urbanisme humà; una obertura permanent a l'exterior; un europeisme amb aliats; un treball
continu a la frontera entre públic i privat; una negativa a
l'acceptació d'allò que sembla ineluc!a~le;, un~ recerca
del pacte social, com en el Pla Estrateg1c s es~a. aco,nseguint. Tractar de ser ciutat avançada en la hma duna
146
esperança d'igualtat que està en el centre de l'esperit de
la Revolució Francesa, de què aquest any hem festejat el
bicentenari.
Però Barcelona, i que no s enganyi ningú, vol ser
també la ciutat-capital del catalanisme. Significa deixar
ben clar que Barcelona no tindria 1atractiu que té fins i
tot per als forasters - contra el que a vegades es pensa- si
no fos la capital d una cultura d'un país d'una reivindicació política de llibertat i de personalitat nacional que
dóna un fil conductor un dels més apassionants -no sé si
atrevir-me a dir el més apassionant, dic un dels més
apassionants-, a la història dels nostres ciutadans, artistes, edificis i personatges públics.
Si un, a més de visitar l'exposició de Domènech i
Montaner, de Puig i Cadafalch, pot saber el paper polític
que van representar aquests senyors en el renaixement
polític de Catalunya, es llegeix tot ,això i aquesta arquitectura amb molt més d'interès. Es molt més emocionant per a la persona que ens visita i, evidentment, per
als nostres mateixos ciutadans saber que, a més de construir la ciutat, a més de monuments, a més d'escoles, a
més de camins i de parcs, les persones que els han anat
fent han tingut una reivindicació de llibertat dia a dia
avançada, lluitant contra tots els elements. Barcelona,
per tant, sense aquest element, sense comprendre-la com
a capital del catalanisme, no se l'entendria i nosaltres
volem que això quedi clar a l'inici de la dècada.
Barcelona, ciutat del federalisme -diem nosaltres-,
com a síntesi d'aquestes dues coses.
.
Barcelona, avui, necessita un pacte entre dos sentiments que moltes persones compartim encara que a vegades figurem adscrits uns i altres com a paper social en
la defensa d'un dels dos sentiments. Però molts compartim un progressisme o socialisme i el catalanisme. I Barcelona necessita un pacte entre aquests dos sentiments
per dues raons: una, per oferir a Espanya un horitzó polític vàlid d'aquí a deu anys. I pensin -no vull ser pedant147
�que Barcelona ha tingut un paper sempre en els tombants de la política espanyola. Això Carles Sentís, que en
sap molt més que jo, ens ho podria explicar amb extensió. En fi, l'any 1871; el 1868 a la Gloóosa; el 1835, la
primera vaga d'Europa, perquè el toro va sortir del tori!
de la Barceloneta, on hi havia la plaça de toros. I aniríem
seguint amb el dictador, que va ser Capità General de
Catalunya, i amb la revolta contra això i en tants altres
moments.
Barcelona ha representat aquest paper important sempre, de vegades passivament, de vegades com a víctima,
pero l'ha tingut en la història d'Espanya i, evidentment,
en la de Catalunya, que és la història de la nostra ciutat.
Doncs bé, jo crec que avui Espanya demana un horitzó
polític vàlid d'aquí a deu anys, que no està del tot formulat i que ha de sortir de Barcelona. Tinc la intuïció i la
impressió que ha de sortir d'aquí.
Aquest és un objectiu suficient per a aquest pacte i
aquesta aliança que els he dit.
I l'altra és oferir als barcelonins i als catalans una ordenació del territori acordada, pactada. Aquesta ordenació
no ha d'incloure una resurrecció de velles institucions.
Crec més aviat -personalment- en la transsubstanciació
que no pas en la repetició del mateix.
L'única condició que jo poso, que crec que tenim dret
a posar, és que allò nou sigui millor que allò vell. Que la
Carta que aprovarem sigui millor que la llei de Ballbé,
que la llei de 1960, que la llei especial de Barcelona actual. Que la nova configuració metropolitana sigui millor que la Corporació Metropolitana, evidentment -no
com ara, que és pitjor. Crec que tots hi estarem
d'acord.
Bé, els cinc principis del federalisme donen sortida a
moltes de les nostres preocupacions com a ciutat i com a
país, i són, que jo recordi, aprovats en un congrés socialista:
a) autogovern territorial, és a dir, autonomia en l'or-
denació territorial de cada comunitat autònoma, que es
pot ordenar territorialment com vulgui, amb respecte
per l'autonomia local; per això, autogovern territorial;
b) participació autonòmica en les grans decisions de
l'Estat, cosa que no s'està produint, és a dir que les autonomies puguin participar en les grans decisions de l'Estat;
e) reforma del Senat, que sí que s'està començant a
produir;
d) 50/25/25 o una fórmula més adient, si se'ns demostra, de repartiment de la depesa pública neta, fetes
les transferències, i la corresponsabilització fiscal: que
tothom cobri impostos i que tothom els gasti; no poden
haver-hi nivells de govern que només rebin impostos,
perquè això genera un tipus de moral pública no satisfactòria;
e) i, per últim -i no menys important-, adaptació de
l'administració perifèrica de l'Estat a l'ordenació territorial autonòmica, és a dir, adaptació de les províncies a
les regions -perquè se m'entengui clarament, a les regions o vegueries o departaments que nosaltres ens haguem donat, que nosaltres com a país haguem cregut que
són la millor demarcació per desconcentrar el govern
nacional de Catalunya. I, per tant, oferir-lo com a model,
també, per a la descentralització del govern de l'Estat,
amb l'enorme càrrega de legitimitat moral que representaria el fet d'haver-la aprovat prèviament com la nostra
pròpia desconcentració. Ja saben que una d'aquestes regions per nosaltres ha de ser la regió metropolitana, que
no esgota totalment el problema metropolità, però que
és un element indispensable sense el qual el tema metropolità no es pot resoldre.
I la Carta Municipal ha de donar sortida a quatre tipus
de temes, i acabo.
El Govern metropolità, evidentment. Però no obsessivament; no és l'únic tema.
La descentralització del municipi i les relacions entre
148
149
�aquests dos temes, tal com hem exposat clarament,
públicament i com tornarem a fer sempre que calgui.
Les formes característiques del govern de la ciutat i del
lliurament i finançament dels seus serveis.
I la participació de la ciutat i de la comunitat autònoma, i de l'Estat, potser, no forçosament, però és una possibilitat d'utilitzar la Carta Municipal per a això, en les
grans institucions de Barcelona: port, aeroport, Consorci
de la Zona Franca, Fira, museus, palaus, universitats,
autoritat única de transport. Dic que la Carta és una
oportunitat, no que no es puguin aprovar o modificar
aquestes institucions d'una a!tra forma. I fixin-se que he
dit museus i palaus, també. Es a dir que no estic només
demanant, i crec que Barcelona avui no només ha de
demanar, sinó que també ha d'oferir. S'equivocaria qui
cregués que el capítol tercer -formes de lliurament i finançament dels serveis- és el menys important. Es, al
contrari, el més important. No solament per l'aspecte
econòmic.
Els privilegis de Barcelona del1280, el Recognoverunt
proceres i les Ordinacions de Santacília -el primer referit
al dret civil i el segon, sobretot, a temes de propietat i a
servituds-, van ser compilats cap al 1480, val a dir,
convertits en constitucions de Catalunya. Això significa
que quan Felip v va derogar les constitucions de Catalunya el 1714, estava derogant els privilegis de la ciutat de
Barcelona. I, això, els historiadors ens ho diran, jo tinc la
sospita que va ser un dels elements determinants del
conflicte -si no el més important-, concretament el dret
que tenia o no tenia Felip v de poder intervenir en la
nominació del que en diríem l'alcalde de Barcelona, el
conseller primer del Consell de Cent. Aquest va ser un
punt enormement decisiu en la confrontació, que altrament potser s'hauria evitat. No estic fent fonamentalisme, estic explicant un detall per posar en relleu la importància que tenien els privilegis i les lleis del Consell de
Cent i de Barcelona.
Hauríem de tornar a aquest esperit, que és la gran tradició del dret local català -el component més important
del seu dret públic, característicament proper del dret
privat.
La presència de jutges en consells -com en el de seguretat de Barcelona- amb l'administració executiva; la
necessària diferenciació de la reforma de la justícia en
una ciutat com la nostra; el caràcter judicial de la policia
local i la seva coordinació amb les altres policies municipals de l'àrea; la necessitat de normes d'habitatge i arrendament que permetin rehabilitar en ciutats cares com la
nostra; el mateix en la regulació del trànsit i l'aparcament; la regulació del subsòl urbà -innecessària en altres
municipis, vital en el nostre, com a Tòquio o a París; la
uniformitat fiscal en l'àrea i la disponibilitat de figures
fiscals específiques per afrontar les despeses de gran ciutat i de capitalitat i suplència; la delegació de serveis
prevista per la Constitució; la més clara i més tòpica
ordenació dels serveis socials en la gran ciutat; la canonització de la prevenció com a servei bàsic; la configuració de la Junta Local de Seguretat amb una més clara i
més agosarada definició de les funcions de cada cos de
seguretat -estatal, autonòmic i local-; l'adaptació de les
lleis generals d'espectacles als grans contenidors lúdics
de la ciutat gran -cap de les grans instal.lacions que estem fent no passa per la cabota de les lleis d'espectadors
que hi ha, i les petites a vegades tampoc: en les grans és
impossible, perquè no està previst, perquè la llei no està
feta per a un estadi de 60.000 espectadors. Cap dels estadis que hi ha no passa la prova de la llei que existeix ara.
Ni de bon tros, la configuració d'òrgans culturals específics en el camp de la música, l'art i l'educació -tema
aquest que es pot discutir que sigui la llei especial de
Barcelona el lloc per fer aquesta determinació o no, però
que és una possibilitat-; la participació de l'Ajuntament
de Barcelona amb la iniciativa privada en la producció
de béns i serveis privats, d'interès general, ¿per què no, si
150
151
�aquesta és la frontera legal que estem trobant?
En definitiva, protegir tot allò que ja estem fent, a la
frontera del marc legal existent, que es revela pobre i
insuficient -més que dolent, insuficient- per contenir la
vitalitat i la complexitat esclatants d'una ciutat com la
nostra. I permetre tot allò que no hem gosat fer i que
impossibilita la millora dels serveis i de la vida urbana
en general per manca de previsions legals -o, a vegades,
per excés de previsions legals. Ja ens conformaríem a
Barcelona amb una mena de pressupost zero aplicat a les
lleis que permetés conservar les bones pràctiques i costums com a llei. Ja ens hi conformaríem. Hi sortiríem
guanyant, segurament. Però no és creible.
No vull acabar sense alguns anuncis: els anys 1990 i
1991 seran l'època en què aniran caient al cistell els
fruits madurs d'una acció tenaç.
El Palau d'Esports, el Palau de Sant Jordi, que voldríem per sant Jordi. Ja veurem si estarà per sant Jordi.
La Torre de Comunicacions, que si no estic equivocat
deu tenir llicència de construcció des d'avui.
El tram nou del Cinturó del Litoral, al carrer de Prim,
i altres, fins a molts milers de milions que s'aproven
demà al Consell d'Administració de l'IMPU.
L'Auditori, que també està dintre d'aquest capítql.
Al febrer, l'acabament dels projectes executius. Es a
dir, de la confecció del projecte i, per tant, de l'inici de
l'obra per la part de les expropiacions. La Generalitat ha
d'acabar el projecte de la pota sud i Rosa Fornas començarà a expropiar. I l'Estat ha d'acabar -en fi, hi ha el
compromís firmat del Sr. Dombriz- la projecció de la
pota nord i, per tant, començar ara a expropiar la pota
nord.
També al febrer, Matra, Sofretu i Dragados ens han
d'entregar l'estudi, el projecte definitiu del metro de
Montjuïc. I nosaltres hem de decidir, si hi ha diners, si
l'Estat els hi posa i si estem contents que el cost i el
trajecte siguin el que han de ser, i si no hem de buscar
unes altres solucions que poden ser el funicular més la
RENFE. Poden ser. En tot cas, nosaltres no renunciarem
al metro sense proves: s'ha de refutar el metro perquè
nosaltres puguem dir que no el volem, i no està refutat,
perquè, en definitiva, el que nosaltres busquem és, no
només el bon servei de Montjuïc l'any 1992, sinó l'any
1993. Ja els ho he dit. Volem que Montjuïc sigui ciutat,
sigui un barri de la ciutat, que sigui un barri universitari,
d'esport i de cultura, i que la gent hi vagi cada dia amb el
metro i no que hagi d'agafar el tren o el funicular, com si
anés a Montserrat amb el cremallera.
El dia 19 -si no pot ser, per culpa d'alguna qüestió
d'ordre del dia, el dia 26-l'adjudicació del Palau Nacional. Espero que ho farem. No hi anirà el tema de les
Arenes, encara. Em penso que no s'ha acabat -potser el
dia 26 sí- la informació pública. Ja els he dit el què
abans, si m'han volgut entendre en aquesta matèria. Hi
ha molta gent que té molt entusiasme en l'enderroc i jo
no en tinc i l'Ajuntament no en té. Hi ha gent que té un
cert entusiasme enderrocador en aquest cas, perquè pensa que l'edifici no val, no serveix, que a més arquitectònicament no és gaire vàlid. No hem aconseguit un certificat de la Generalitat que ens digui que l'edifici s'ha de
protegir. Ens consta que hi ha un sector del comerç, fins i
tot del govern de Catalunya, que té molt al cap que això
s'ha de substituir per un altre edifici.
L'Ajuntament hi estarà d'acord, si es demostra que
s'ha de fer. I, si s'ha de fer, en funció de quatre condicions que vam posar al Consell General de la Fira:
- primer, certificat de la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat que no hi ha interès a conservar-lo,
- segon, certificat del Ministeri de Cultura que no hi
ha cap expedient en tràmit d'interès estatal;
-tercer, estudi de l'ITEC, que finalment serà, segurament, un estudi dels degans dels col-legis de la Universitat Politècnica, demostrant -i aquest és el punt més important- amb costos i beneficis que és millor enderrocar
152
153
�i tornar a construir que no pas mantenir demostrant que
hi ha una impossibilitat econòmica, tècnica i física i que
realment allò cau -com deia Pujols: «Quan cau, cau.»
Si em demostren que això és així, no hi haurà sentimentalisme que valgui i haurem d'anar per aquí. Però a
priori no hi ha cap parti prisa favor. Nosaltres a l' Ajuntament només en arn aprovar el can i d'ús inicialment.
Ara es troba en informació pública j vam condicionar
l'aprovació provision~l a tenir tots aquests documents
que encara no tenim. Es possible que els tinguem. Jo veig
la gent del comerç i de la Fira i la nostra gent de la Fira
-ho haig de dir tot- molt convençuts que aquest edifici
no serveix ni retocat però s'ha de demostrar. S'ha de dir
a la ciutat clarament que hem fet l esforç de buscar alternatives a l'enderroc, a I enderroc sense pensaments i
que realment aquesta és la solució i que no n'hi ha cap
altra si és que és així.
Alguns anuncis més: el metro a partir de l' 1 de febrer
s'acabarà a la una de la nit els divendres i els dissabtes, i
els diumenges a les dotze. Mercè Sala està mirant de
crear una nova línia potser per concessió de sortida
d'espectacles a part perquè el metro fa el servei que fa
fms a la una i els nocturns fan el serei que fan que és
donar la volta a Barcelona però no donen tot el servei
que ru ha a 1hora de la sortida dels cinemes dels teatres.
Per tant s'hauria d'allargar tot això fins més tard. Doncs
Mercè Sala està estudiant de crear una concessió per a
aquest tipus de serveis.
Demà han de començar Les obres de la famosa «illa
d'on> de la Diagonal de Sant Joan de Déu. Ho dic perquè avui és l'última nit deJ BikinL Que tornarà a obrir
quan estigui tot acabat. I per tant rn atreveixo a convidar-Los-hi aquesta nit sense permis de la casa, per celebrar el canvi d'any. Moltes gràcies.
Col.legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona, 1O de gener de 1990
154
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1989
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1990-01-10
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2602/19910110_EstatCiutat.pdf
33e005b06d5cc20ea1aede53e93fd149
PDF Text
Text
Balanç de l'any 1990
Una de les coses que he fet ha estat recollir totes
aquelles coses que no apareixen en el cos d'aquesta exposició que jo voldria al mateix temps densa i completa però no massa llarga i que tanmateix són molt importants i els les llegiré molt telegràficament perque
ens situem en el que ha estat aquest any tan pJural i tan
ple de coses.
Per començar, el 1990 ha estat I any del Pla Estratègic.
L'any del renaixement de Ciutat Vella perquè durant
molts anys aquí he anat amb molt de compte a no dir
més del que havíem de dir, i quan molta gent creia que
estava bé el que s'estava fent a Ciutat Vella i tot jo deia
qu~ estàvem empatant amb la misèria.
Es l'any del voluntariat i ba aparegut tot un moviment en aquest sentit. Es l'any de la consagració d Eurociutats. A Lió al maig se'n va fer la segona conferència
després de la de Barcelona. I és l'any del naixement de la
Lliga dels sis aquestes sis ciutats: Tolosa Montpeller
Barcelona València Saragossa i Ciutat de Mallorca.
És 1 any de les obres de l'aeroport que tècnicament
155
�Es l'any de primes úniques encara i de la fusió de les
caixes, del naixement de La Caixa de Barcelona perquè
n'hem de dir així. Esperarem un any a veure com va
encotillada com està en una llei que a nosaltres no ens
agrjtda però que és llei.
Es l'any de la coratjosa nova Universitat Pompeu Fabra.
És l'any de la rambla de Catalunya però també d'un
rosari de petits espais: el Fossar de les Moreres el Parc
de la Indústria l'Estació del Nord el carrer Circumval.lació el carrer del Foc, la calçada lateral de la ronda del
Mar, el Rec Comtal, la plaça de la Verònica els carrers
Tallers, Casa Groga Miquel Casablancas Barraquer
Sat)t Pau del Camp.
Es l'any de les clavegueres i els col.lectors perquè se
n'han fet al passeig de Sant Joan, al passeig Picasso a les
Drassanes, el desdoblament de la Riera Blanca que molta gent no en sap res però es de les coses més importants
que s'han fet aquest any. No hi ha hagut inundacions, i
toquem fusta, però recordaran que no fa gaire, quan a
Barcelona plovia poc de seguida la plaça Cerdà Sant
Pau del Camp, Poblenou Prim, Cartellà, Mineria i Cases Barates s'inundaven.
Ara un ara l'altre, depenent de si la pluja venia de
ponent o de llevant, sempre s'inundaven. Encara falten
un parell de by-pass per completar aquestes obres però
s'estan in_v~rtint, si no em falla la memòria prop de
20.000 m1hons en els col. lectors només en els que ha fet
l'empresa VOSA, que s'han fet més enllà de la Vila Olímpica i arriben fins a les Drassanes i pràcticament el carrer
Prim.
És l'any de la consagració de l'Olimpíada Cultural i
del Festival de Tardor, que l'any passat ni estaven consagrats ni havien tingut l'èxit que enguany han tingut, de
crítica i de públic, amb rècords d'audiència i exposicions
de gran èxit. Es l'any del Modernisme, del «Quadrat
d'QD>, i de l'exposició d'«El Modernisme».
Es l'any de l'inici brillant de la nova política de biblioteques, de col.laboració entre la Diputació i els districtes, que és òptima, començada amb la de Joan Miró
(Parc de l'Escorxador) i Josep Pallach (Sant Andreu). És
l'al}y del «Congrés de la Ciutat Educadora».
Es l'any del renaixement d'Iniciatives, que quasi havia
mort per una sentència judicial, que finalment va quedar
suspesa, de manera que hagués pogut fracassar i hagués
sigut lamentable; finalment, no és tan clar que la sentència última hagi de ser contrària. Però també és l'any del
refermament d'un Parc Tecnològic, i dels programes
«Barcelona Activa» i «ODAME».
És l'any del naixement de les noves torres de Barcelona, la Torre de Comunicacions de Collserola, les del passeig de Marina (oficina i Hotel de les Arts), i la de Calatraya, aquesta tot just començada.
Es l'any de l'aprovaciq de l'eliminació progressiva de
les antenes individuals. Es l'any de l'inici d'accions més
serioses contra el soroll; 7.000 motos hem detingut des
de l'estiu ençà, amb les noves ordenances i els nous dipòsits, un a cada districte, que permeten anar una mica
més a fons i ser una mica més durs en aquest tema. No és
l'any en que s'hagi engegat una bona insonorització dels
edificis, ni municipals ni privats, però ja hi haurà temps
de parlar-ne.
Es també l'any del redescobriment de la Barcelona que
es transforma per als barcelonins i les comarques. Els
fluxos de divendres a la nit ja s'equiparen amb els de
156
157
com diuen els enginyers, estan vençudes, és a dir que
s'h~ superat allò més difícil.
Es l'any de l'arribada a una taxa d'atur europea, el
8 %, inferior a la que puguin tenir ciutats importants del
continent.
És un any que va començar amb els pitjors auguris i
q_ue ha acabat amb moments tràgics però entremig la
cmtat ha sabut que l'èxit de la seva transformació estava
ass~gurat.
�diumenge al matí, i a més ja quasi es compensen.
És l'any d'uns plans d'habitatge que no ens satisfan,
uns plans que no van massa a favor dels joves barcelonins, perquè donen preferència a un tipus de costos que
en aquesta ciutat no es donen, i per tant privem que la
gent marxi on aquests costos baixos es puguin trobar;
són plans carregats de bona fe, però en el fons és dir-li al
jove barceloní que, si vol la prima que nosaltres li donarem, ha d'anar a buscar habitatge fora del municipi, cosa
que no ens satisfà. En tot cas, és un any en què es busquen solucions per a aquest tema, i algunes ja les comentaré.
És l'any de la consolidació de les publicacions municipals, de l'editorial municipal, com diu a vegades Maria
Aurèlia Capmany. L'any de la consolidació de «BARCELONA METRÒPOLI MEDITERRÀNIA», que ja porta disset
números amb una qualitat molt digna, d'una reformulació i millora de «BARCELONA 10», de la creació de la
llibreria de les Rambles, amb un nivell de vendes molt
considerable des del seu inici.
És l'any del començament d'una reconversió dels centres cívics, potenciant-los com a centres de trobada de
gent activa i punt de partida: viatges, visites a les obres,
intercanvis amb ciutats germanes, voluntaris, campanyes de neteja i vigilància, solidaritat, conferències de
nivell, creació de cooperatives i empreses, formació de
guies de la ciutat; és a dir, el centre cívic com a punt de
pa~tida i no com a lloc on només es va a descansar.
Es un any, i també ho hem de dir, en què hi ha una
colla d'obres i projectes que s'han parat. Per exemple, les
Arenes, el projecte de convertir-les en un recinte firal de
valor afegit, de qualitat; el Liceu; RENFE-Meridiana; l'esglèsia de Sant Gregori Taumaturg, que volíem i que encara no hem renunciat a treure d'on està i a posar-la a
l'espai de piscines i esports per recuperar una plaça de
certa dignitat; l'estàtua d'Alfaro, que s'ha perdut una
mica en el fons insondable dels expedients i que és un
magnífic projecte que esperem que algun dia començarà;
el restaurant de Miramar; alguns projectes d'Iniciatives
que hauran d'anar endavant, com el taxi-card o el ticketron, un sistema telefònic, senzill, de fer les reserves per a
qualsevol tipus d'espectacle; el Primer Cinturó, que ha
quedat parat al carrer Cartagena per un problema molt
gran d'expropiacions amb una companyia de serveis
públics barcelonina amb què no hem arribat a un acord
de preus i de trasllat del personal que hi té. O sigui, que
també hi ha coses que no «han anat», i cal dir-ho.
Des del punt de vista econòmic, és l'any de l'aparició
de problemes d'equilibri en el COOB. Amb el canvi actual del dòlar, ens juguem deu pessetes per cada cent, i, si
tenim contractes importants per 4.000 milions de
dòlars, doncs ja poden comptar el que ens hi juguem.
Però això no vol dir que el COOB no estigui generant un
excedent extraordinàriament important. U na cosa és
que hagi d'equilibrar la seva tresoreria d'acord amb els
canvis del dòlar pel fet de tenir contractes que els cobrarà en dòlars al canvi que hi hagi en aquell moment, però
també s'ha dit, per exemple en comparació amb Los Angeles, que aquesta ciutat no va invertir en fer estadis o
vila olímpica; ho van fer amb el que tenien perquè era
l'únic candidat, sense competència per organitzar els
Jocs, i van passar un referèndum en què un 95% dels
ciutadans de Los Angeles va votar en contra de gastar ni
un sol dòlar fiscal en els Jocs Olímpics, i per tant no es van
gastar. Aquests Jocs Olímpics tan especials van generar
un excedent de 250 milions de dòlars. El que el COOB està
fent guanyar, que està generant com excedent i que va a
parar al COI, és una partida, ella sola, de 280 milions de
dòlars. Poden fer-se una idea del volum de l'operació i del
seu èxit. A més, està creant un benefici de 340 milions de
dòlars, 34.000 milions de pessetes, que s'inverteixen a
Catalunya, bàsicament a Barcelona, però també a Granollers, la Seu d'Urgell, Badalona, ;Reus, Vic o Muntanyà,
perquè millorin les instal-lacions. Es a dir, el COOB, no de
158
159
�diners d'impostos, sinó de diners d'ingressos de l'operació olímpica, està invertint a Catalunya, i per tant millorant el nostre capital social, per valor de 34.000 milions,
cosa que Los Angeles no va fer. Això no treu que l'any
1990 estem tenint uns problemes d'equilibri de tresoreria
deguts al dòlar, perquè aquestes inversions, dòlar alt,
dòlar baix, no les deixarem de fer.
És l'any en què Barcelona ha fet un salt endavant important, més important que en tots els anys anteriors, en
«l'art de construir». Nosaltres tenim treballant aquí empreses internacionals molt importants, i això no només
vol dir una competència que potser ha fet baixar alguns
preus, sinó també que els nostres enginyers, els nostres
arquitectes, els nostres paletes, els nostres artesans estan
en definitiva aprenent a treballar amb unes tècniques
que en molts casos no coneixien prou. Tenim Bovis International i SOM a l'Hotel de les Arts; a la pota nord,
FOCSA treballant amb un ritme de despesa de 2.000 milions en dos mesos i mig, cosa que vol dir que l'obra s'ha
dividit en quatre i s'ha començat per quatre parts alhora;
si no fos així, no ho podríem acabar, i al febrer o març
del 1992, que és quan volem que acabin, acabaran. Tenim una constructora alemanya treballant a Diagonal
amb Numància, també amb uns graus d'excel-lència
molt significats. Hem tingut una tecnologia noruega
congelant el terra de l'avinguda Drassanes tocant a Colom, a sota del pas del metro, perquè el nivell freàtic
proper hauria fet esllavissar el terra.
Tenim cada vegada més empreses de servei a l'empresa constructora. Quan van començar les obres, el trasllat
dels serveis eren un autèntic malson, perquè sabíem que
el temps es perdria, no tant en l'obra pròpiament constructiva o civil, com en el desplaçament dels serveis, i
han aparegut moltes empreses -el mercat ha funcionat
molt bé- que estan en condicions de fer el trasllat de
serveis, no pel que té de problema jurídic, sinó pel que té
de tecnología material.
Tenim, controlant les tres-centes obres que es fan, una
empresa d'auditoria nord-americana molt important, Bechtel, el vice-president de la qual és l'antic secretari d'Estat nord-americà, Schultz, que va estar aquí i que ens està
informant cada quinze dies de l'estat dels projectes més
crítics. El que dic amb això és que l'obra no només quedarà en forma física de pedra o formigó, sinó que es produirà una cosa molt important en el cap de la gent, que són
les noves formes de treballar: en sabrem més.
També és l'any en què, segons com es miri, desgraciadament, els preus del sòl han batut tots els rècords. Hi ha
hagut accions prop de la Diagonal que, si no vaig errat,
han arribat a prop del milió de pessetes per metre quadrat. Ja sabeu que aquest és un tema que sempre m'inquieta i al mateix temps no; m'inquieta perquè això representa una determinada redistribució dels poders
d'ubicar-se en aquesta ciutat, i em reconforta en tant que
se m'està dient que aquesta ciutat la gent la vol, que és
demanada i que viure aquí val molt. D'altra banda,
aquesta és la base del nostre esforç fiscal, no ens enganyem; si nosaltres ens haguéssim llançat a fer aquestes
inversions i no haguéssim aconseguit que aquesta fos
una ciutat demanada, malament rai, perquè la riquesa
immobiliària i fiscal és la base sobre la qual hem de finançar l'esforç públic que estem fent.
Aquest any, doncs, és el de la gran transformació de la
ciutat. L'any del sacrifici més gran (tenim 70 quilòmetres de calçada menys per les obres i 150.000 vehicles
més), però també l'any en què la ciutat ha estat en condicions d'acceptar-ho amb més serenitat i l'any de l'existència, comprovada, d'un excedent de legitimitat moral
de la ciutat davant dels ciutadans. A més, l'any de l'ús
d'aquest excedent a fi i efecte d'obtenir la desitjada
transformació de determinats aspectes de la nostra vida
urbana, que feien de Barcelona una ciutat esquifida i
amb poques possibilitats de surar en un món cada cop
més obert i internacionalitzat.
160
161
�També el 1990 ens suggereix reflexions sobre l'activitat dels ciutadans davant les dificultats, la governació
d'aquest país, la jerarquia interinstitucional, la relació
entre administració i comunicació, la dimensió mundial
dels problemes que ens afecten cada dia, la ciutat com a
contenidor de problemes i com a educadora dels seus
habitants, la caducitat d'una certa Barcelona feta sense
ambició ni rigor, la capacitat que tenim de fomentar la
nostra llei, la Carta Municipal, i modificar la nostra qualitat de vida, etc.
Fa un any, evidentment, dominaven els elements de la
segona meitat de la dècada. Dominava l'esperit dels anys
de represa econòmica i social.
Tanmateix, el balanç del 1989 és el més complet perquè combina aquest esperit amb una maduració de la
inicial filosofia participativa i d'aproximació a la base
social, amb la formulació de la teoria del «domini del
territori» com a solució única dels problemes de marginalitat, degradació i injustícia.
La ciutat no és la creadora dels problemes urbans,
però té certament racons que permeten que els problemes de la humanitat s'enquistin, indrets on es potencia i
multiplica la desigualtat injusta, l'aïllament i la soledat,
paradoxalment. Hi ha racons de la ciutat que no es poden «llegir bé», que no s'entenen, i on, segurament, moltes d'aquestes xacres de la societat en comptes de curarse s'agreujen.
Com que és el lloc al qualla humanitat confia la solució dels seus problemes, impossibles de resoldre en l'idíllic ai1lament rural, té en si mateixa unes «raons d'existir» que s'han de vitalitzar contínuament.
Cal fer permeable la ciutat, mantenir les comunicacions a tot preu -les físiques, les culturals, les informatives, les socials- eliminar culs-de-sac, impedir les illes
dins la ciutat...
Per això, convé trencar dogmes i utilitzar tots els
conceptes en una lluita -sí, malgrat el desprestigi de la
terminologia antagonista del segle XIX-, una lluita pacífica per la supervivència dels ciutadans com a espècie i
de les ciutats com a espai dels humans.
No hi ha bons i dolents, del tot bons i del tot dolents,
en aquesta lluita singular. Com deia Havel a Barcelona
fa tres o quatre setmanes, el drac que hem de matar
(sants Jordis com som tots un moment o altre) el portem
a dins, és l'enemic interior. ¡Compte! No és el traïdor
-tampoc no hi ha traïdors en aquesta lluita-, sinó aquella part de nosaltres mateixos que no està a l'alçada de les
nostres pròpies ambicions més nobles.
El dogmatisme és una d'aquestes rèmores. El simplisme, la facilitat, la mandra, que ens porten a condemnar o
a lloar en funció de principis que mai no són prou universals.
El millor projecte no justifica una teoria. El millor
concepte no és fonament suficient per a un dogma.
Solament l'experiència reiterada, el contacte permanent entre autoritat i base, entre govern i medi, entre
projecte i entorn, ens poden dur a obtenir estratègies
sòlides i fiables.
I aquestes són les que vaig descriure fa dotze mesos: la
marginalitat es combat de prop. La inseguretat també.
Amb tenacitat, amb bona fe, deixant-hi la pell..., però
també amb autoritat, amb consciència sempre de la representació que es du a sobre.
El 1990 ha estat l'any en què les nostres estratègies
com a ciutat han obtingut la ratificació de la corporeïtat
de les obres; de l'esclat de les solucions que, com a
mínim, s'entreveuen, van prenent forma en l'horitzó
quotidià de la ciutat.
La gent s'ho creu. Els ciutadans comencen a tocar la
realitat dels projectes que durant una dècada es van somiar, imaginar, projectar, negociar, acordar, adjudicar i
realitzar.
I tot això es va fent material i tangible, setmana a setmana, mes a mes.
162
163
�Abans de l'estiu arribarem del Morrot a la Gran Via i
de la Gran Via a Mataró sense interrupcions. Abans d'un
més es podrà travessar el Segon Cinturó per l'avinguda
Pearson. Haurem de tallar la vella plaça Borràs per acabar la nova, però els ho asseguro: està avançadíssima.
Això potser no s'ha dit tant com s'ha dit les dificultats
que hi haurem de patir. Són tres nivells, és l'obra més
complexa de tots els cinturons, i tots tres hi són, està
realment molt avançada.
Els cinturons encerclen ja Barcelona, irreversiblement. Ciutat Vella i les Rambles es desvetllen a una nova
etapa històrica, diferent. La costa, de la Barceloneta al
Besòs, ha pres forma, la seva forma, que serà habitual
per a tots els que no han conegut l'anterior avinguda
Icària, ni la via del tren, ni les velles instal.lacions abandonades, ni entendran mai que Barcelona, per aquesta
banda, no toqués el mar.
Fa un any això era diferent. Ara és un moment únic.
Quan mirem aquests llibres magnífics que ara estan apareixent, com Retrobar Barcelona i la història del port de
Maria Aurèlia Capmany, o quan veiem l'exposició del
«Quadrat d'OD>, ¿no voldríem tots ser en el moment del
canvi que aquelles imatges descriuen? Doncs bé, ¿ara hi
som! ¡Visquem-lo! ¡Omplim-nos les retines d'imatges!
Collserola ja té seu, a Vil-la Joana, i la Torre de Comunicacions ens atalaia de forma contundent. L'anella
olímpica ha deixat de ser el lloc on la nostra afició a
l'angúnia es podia alimentar, per ser ara l'objecte del
nostre gust clàssic pel passeig, la perspectiva i la gran
construcció.
El Palau de Sant Jordi és la moderna «catedral», on
tota mena d'espectacles volen proclamar la pròpia capacitat d'atracció i, de fet, atreuen gràcies en bona part a la
màgia del contenidor.
Potser molta gent encara no s'adona que la màgia prové en gran manera del duet estadi-palau, obert i tancat,
clàssic i modern. Però tothom s'adona que la màgia té a
veure també amb el lloc, amb el mirador del Baix Llobregat i el delta a un cantó, i de la Barcino atapeïda a
l'altre, amb el fantasma de les agulles del Palau Nacional
fent de mitjancer dels espais, guardant a dins la riquesa
pirinenca del Romànic, tot plegat vigilat, des de fa ben
poc, per la magnífica estàtua europea, humanista, que la
ciutat de Brussel.les ens va permetre de reproduir en homenatge a Ferrer i Guàrdia i a la tolerància.
Tot això la gent s'ho creu. Vénen de tot Catalunya per
prendre possessió del seu Montjuïc, que evidentment depassa Barcelona. La història del Montjuïc -no per als
forasters però sí per a nosaltres- és la història de Barcelona, i és la història de Catalunya. Hi són els nostres morts,
hi ha el nostre millor art, el nostre esport i la pedra de les
millors cases de Barcelona. Hi ha el general Franco, discretament visitable en els soterranis del castell, en representació de tots els qui des de Montjuïc van fer la guerra
a Barcelona, la van bombardejar i van empresonar-hi i
executar-hi alguns dels seus fills. Aquesta és també -per
a molts- la màgia de Montjuïc que la gent entén.
Montjuïc és també el 1929 i el 1936, el Congrés Eucarístic i les inundacions i la decadència, l'abocador i les
barraques, i la fossa comuna, la pols i les esquerdes del
Palau Nacional i l'oblit de les dècades tristes.
Per això la gent de Barcelona n'entén la reconstrucció i
no hagués entès els qui volien uns altres escenaris ... i que
encara ara remuguen de tant en tant que hagués estat
millor una altra cosa.
Per això la gent entén l'alcalde, que s'entesta a fer-hi
arribar el metro, signe de civilització, d'accés i de vida
-la millor garantia contra l'abandó i la degradació. I dilluns, Mercè Sala signarà el conveni en virtut del qual el
metro, la línia 2, arribarà fins a Montjuïc.
A la història de Barcelona, la dissortada reinauguració
de l'Estadi quedarà com un intent poc reeixit, prematur,
de coronar la reconquesta del nostre passat, adobat per
una barreja d'interferències en la qual hi ha des de bona
164
165
�fe fins a una dosi d'imperdonable deslleialtat política:
una dosi no massa lesiva, però que a voltes segueix apareixen i marcant de forma negativa el nostre present.
Venturosament, als cinquanta anys de la mort de Lluís
Companys, hi hem arribat amb el Fossar de la Pedrera
constituït en magnífic homenatge a la seva memòria i
amb l'Estadi refet i ben viu. Allà on tants afectats per les
inundacions van haver de malviure, sota la tribuna, ara
s'escalfen els millors atletes abans de sortir a la pista.
Allà on Barcelona abocava les deixalles, ara hi ha el Carlos Pérez de Rozas de bèisbol. I, al costat, tancant l'anella, mirant a migdia, com les masies, l'INEF de Bofill que
jo esperava veure inaugurat a la tardor passada però q~e
serà com algunes altres coses, per l'any que ve. Entremig
s'aixecarà la torre de la Telefònica. Ahir em va confirmar el president, Candi do Velazquez, que l'obra va endavant, que en tenen els recursos, tot i que els ha costat
més diners dels que es pensaven, però que va endavant._
Entre parèntesis, el sistema que ha permès construir
tot això ha de ser per força un bon sistema.
I la gent ho sap. Per molt que lamentem les picabaralles d'un sistema institucional complex, tots sabem que
un sistema capaç de produir tot això es justifica pels
resultats, en quantitat i en qualitat.
I aquí voldria aprofitar per demanar als mitjans de
comunicació que s'arrisquin una mica més, que no es
refugiïn en la fórmula fàcil de titular diàriament desta:
cant el conflicte entre institucions, tant si és gros com Sl
és petit, i a fer editorials setmanalment vessant llàgrimes
sobre l'excés de conflicte. Jo demano que, almenys als
editorial als comentaris de fons en primera persona, es
comprometin una mica més i prenguin partit, és a dir
que corrin el risc d'equivocar-se defensant una solució o
una altra, i no només «suspenent» olímpicament els qui
no han sabut posar-se d'acord.
L'any 1990 és el primer en què puc dir, i ho dic, que la
misèria ha crescut menys que la riquesa a Ciutat Vella.
Us podeu imaginar l'escalf interior que això ens dóna
Per fi, tot i la conjuntura, molta gent demana francament per anar a Ciutat Vella. Poc a poc, la Casa de Caritat i el Museu, els projectes de la Universitat i de l'Institut Alemany, l'espai de Sant Pau del Camp, l'eix de les
Drassanes, els renovats carrers de Tallers, Rec Comtal,
plaça de la Verònica, carrer de la Palla, carrer del Carme,
etc., van teixint itineraris de qualitat a Ciutat Vella. Les
pensions insalubres i els meublés irregulars tanquen. La
Rambla s'anima. El frontó Colón retorna. El Principal
Palau s'endreça. Santa Mònica és una referència d'art
important. Nous hotels s'estableixen ... -¡i els japonesos
compren, però no el Palau Güell!-. El pàrking de la catedral mig s'acaba, i la Fira de Santa Llúcia hi torna. La
reordenació de tot 1' espai des del Portal Nou a la plaça
Nova fins a Santa Caterina i més enllà donarà una solució coherent a l'edicle del pàrking de Santa Caterina, que
molt probablement haurà de marxar.
Vostès preguntin a la gent i percebran un nou esperit a
Ciutat Vella, malgrat que aquest any ha estat dolent en
delinqüència pels efectes a curt terme de la reforma de la
justícia sobre la ratio empresonaments/detencions, que
ha baixat dramàticament. I ja es poden imaginar què
sent un policia quan això succeeix. I què sent el veí que
veu el mateix brètol punxar dues vegades la mateixa
roda: una abans i una altra després de la detenció.
Entenguin que l'alcalde de Barcelona ha d'estar enormement esperançat quan, després de molts anys de predicar-ho -l'Informe Socias va ser presentat al rei l'any
1985-, el congrés de la força política més important
d'Espanya es pronuncia a favor de la justícia municipal.
I entenguin també que, quan ens fan passar amb raons
en l'aprovació d'un text de la Carta Municipal que preveu -entre d'altres coses- aquesta justícia municipal
descentralitzada, l'alcalde de Barcelona, aquell dia, no és
la persona més feliç de la ciutat.
Durant aquest any hem avançat molt en la configura-
166
167
�ció de la nova Carta Municipal. Jo diria que està pràcticament enllestida i que ja només li falta el «Sau municipal» que va reclamar fa un mes un dels partits de l'oposició. El farem.
(Passem per damunt de les pressions excessives que es
fan sobre institucions del país perquè no col-laborin.)
Hi ha deu o dotze punts d'acord importantíssims, que
per si sols justificarien la decisió de formalitzar-los en
llei. Punts que jo vaig esmentar ara fa un any i que tenen
a veure tant amb qüestions de qualitat de vida com de
governació en el sentit estricte.
Nosaltres hem arribat a acords per determinar a l'articulat de la Carta que Barcelona era la capital de Catalunya, cosa que no era tan senzilla d'acordar com pugui
semblar, reservant per a l'exposició de motius que Barcelona és el centre d'una conurbació i una regió metropolitana, i d'una macroregió europea. També hi ha
acord d'incloure, en aquesta exposició de motius, la declaració que Barcelona és la seu dels principals òrgans de
les institucions de govern de Catalunya. Hi ha acord a
determinar l'escut de la ciutat. Hi ha acord a estructurar
l'organització municipal en set gran departaments o divisions, al capdavant dels quals hi haurà un càrrec electe.
Hi ha acord que la presidència dels districtes ha de correspondre a un regidor de l'Ajuntament, que podrà assistir a les sessions de la Comissió de Govern, amb veu,
quan s'hi tractin assumptes relacionats amb el seu àmbit
territorial. S'hi descarta l'alternativa que el Consell de
Districte sigui designat per les entitats i associacions.
S'hi admet, per tot els grups municipals excepte un, que
l'alcalde pugui sotmetre l'aprovació d'un acord concret
al procediment de moció de confiança, encara que limitant el nombre de vegades a utilitzar-lo en un mateix
mandat i les matèries que en puguin ser objecte. La competència de l'Ajuntament de Barcelona en matèria de
planejament urbanístic s'estendrà a l'aprovació dels
plans parcials i dels plans especials, punt d'una enorme
transcendència. Els immobles, les instal-lacions i les infrastructures de zones de servei públic, la titularitat dels
quals correspongui a d'altres administracions, revertiran
en l'Ajuntament quan restin desafectades del domini
públic. S'inclouran a la Carta els acords assolits en el
marc de la vigent Llei de Museus. S'hi descarta l'elecció
directa dels futurs jutges municipals i hi ha acord que
siguin nomenats pel Consell Municipal Plenari per majoria qualificada. S'hi acorda també que s'inclogui la
possibilitat que els jutges deleguin l'alcalde i presidents
del districte per a la possibilitat de celebrar matrimonis.
El cadastre i l'IBI han de ser de competència municipal, i
així ho ha de determinar la Carta. L'Ajuntament ha de
participar en l'impost estatal sobre la renda de les persones físiques i en l'impost autonòmic sobre transmissions
patrimonials.
Resten una colla de temes sobre els quals, és cert, encara no hi ha acord. El tema del subsòl, el de les subvencions i les desgravacions de donacions a fons d'art, el de
l'allargament del període de concessió de domini públic
per sobre dels cinquanta anys en els aparcaments, que
ens està limitant la capacitat de construir i vendre a un
preu de mercat els aparcaments que fem, el de l'establiment reglamentat de la Junta de Seguretat Local, presidida per l'Alcalde, el de la presència de jutges al costat de
l'administració en consells de caràcter consultiu i preventiu, el de la limitació del dret de revisió en casos
d'interès general, i el de la confirmació de la possibilitat
de l'Ajuntament d'actuar a través d'empreses municipals i mixtes en la producció privada de béns i de serveis
quan hi hagi concurrència d'interès general.
Tots aquests temes, però, estan prou madurs i no s'han
pas de començar de bell nou. Per tant, m'atreveixo a dir
que el corpus de la Carta Municipal està per aprovar, és a
dir que li falta realment la formalitat solemne i profunda, i segurament llarga, de discutir els punts pendents i
de formalitzar-ne la presentació.
168
169
�Se'ns podria dir: «Vostès han millorat la ciutat municipal, però han oblidat la ciutat real, on viuen i treballen
els tres milions de persones que formen la col.lectivitat
humana més gran, la ciutat de debò. Vostès han oblidat
que La Mina és filla de Barcelona i, per tant, el Besòs de
Sant Adrià també, d'alguna forma. I Ciutat Badia i Bellaterra, a Cerdanyola, i el Parc Tecnològic i les escombraries del Garraf, etc.»
Però la veritat és que no ens ho diran. Ja veuran. I en
tot cas sàpiguen que, de totes aquestes qüestions, amb
més o menys publicitat, ens n'ocupem. Jo he visitat La
Mina, vaig estar al Parc Tecnològic a principis d'any
-¡quina gran idea, quin gran començament, quantes
possibilitats de futur!-, he tingut el regidor d'habitatge
abocat en la solució dels habitatges del campus de Bellaterra -tot i que després la censura no el deixa sortir a la
fotografia -és així- i puc anunciar que avança la solució de la qüestió de la instal.lació de l'incinerador d'escombraries en terrenys propietat del port: el president
del port, que és un home que està dirigint el port cap a
una reconversió innegable, hi ha donat el seu acord de
principi. El Consorci de la Zona Franca és també conscient de la importància de l'afer. Val a dir que les institucions de l'àrea hi han actuat amb gran responsabilitat
per evitar que es podrís una qüestió que ha provocat
maldecaps a tot arreu -a Catalunya i a fora de Catalunya.
Ara bé, el necessari correlat de la corresponsabilització del port és una formal declaració per part nostra del
perill que correm de deixar que es podreixi una altra
qüestió que fa cinc anys vam deixar resolta i conclusa
per a sentència en el Pla de Costes: el de la canalització
del Llobregat:
a) el perill de desbordament del Llobregat de la seva
llera actual en cas de riuada -tenint en compte que no
està canalitzat des del pont de Mercabarna fins al marés real; s'ha d'evitar sense més demora;
b) el port ha fet el que havia de fer, que és formular el
seu Pla Director i les necessitats d'espai per l'any 2000 i
més endavant; els terrenys del polígon pratenc són estrictament necessaris per al creixement logístic del port. Si
no es pot o no es vol aplicar la solució del Pla de Costes,
que era desviar el riu per fer-lo baixar recte al mar des del
pont de Mercabarna i deixant el polígon pratenc al marge esquerre, aleshores cal assegurar al Port un accés a
través de diversos ponts l'esmentat polígon i, si és que
existeix, una solució de futur per al creixement de la
superfície d'aigua abrigada.
Altres qüestions poden esperar que les institucions
s'ho rumiïn i repensin, perquè no són prioritàries en el
calendari, però aquesta, pel que fa a la canalització del
riu i l'accés del port a la zona logística del Prat, és certament prioritària, i molt.
Com ho és la del desdoblament de la Fira al Baix Llobregat, que va proposar el Pla Estratègic. De fet, vam
perdre un any amb una falsa polèmica sobre els salons
que es perdrien el 1992 (no se'n perd cap) i la urgència
conseqüent i teòrica d'enderrocar un edifici com Les
Arenes, urgència que era tot menys autènticament i unànimement sentida. Avui veiem, després de l'enderroc de
l'edifici vermell de la plaça, que convenia, urbanísticament, mantenir Les Arenes. Per fi, també sabem quin ús
ha de tenir.
Finalment, s'ha plantejat l'autèntic problema: el de la
necessitat de doblar l'espai i no simplement fer un pedaç
enormement polèmic. S'han estudiat les alternatives -i
vostès ho saben, perquè n'he informat directament i personalment als directors dels mitjans de comunicació,
així com als presidents dels salons- i els estudis indiquen
que el més prudent, raonable i segur és el salt al Polígon
de Pedrosa, a l'Hospitalet de Llobregat, que permetrà en
l'horitzó ampliacions de més de 100.000 m. 2 , i de prop
de 200.000 m. 2 si cal, -espai miraculosament salvat fins
ara de la pura i simple urbanització densificadora. Te-
170
171
�nim, a més, una notícia molt bona, i és el trasllat de la
planta de butà.
En el rerefons de tots aquests problemes hi ha un factor polític, que és el de la distinta apreciació que es té,
des de l'òptica d'uns i altres, de la necessària coordinació
o interrelació entre Barcelona i l'entorn.
Hem estat, des de Barcelona, enormement respectuosos amb aquesta qüestió. Solament ens mou a actuar, a
través de canals legalment establerts, l'evidència de la
paràlisi de solucions en determinats moments. I també
la constància que, tant si fem com si no fem, se'ns dirà
que fem, com en el cas d'aquesta pintoresca acusació que
es fa a Barcelona de posar peatges al Maresme. La imaginació i l'astúcia no tenen límits en aquest país. En tot
cas, això resulta tan difícil de combatre que hem de preferir consolar-nos com a ciutadans de Barcelona constatant que, quan l'autovia del Maresme estigui enllestida,
pagarem la meitat per anar de Barcelona a Mataró, i els
de Mataró pagaran la meitat per venir a Barcelona.
Si els hagués d'explicar el que hi ha de cert en la relació
entre potes dels cinturons, ACESA, MOPU, la Generalitat
i l'autovia del Maresme -cosa que per altra banda molts
de vostès ja coneixen- perdríem el temps: és llarg, complicat, impossible de resumir i, com que no dóna la raó
ni la culpa maniqueament a l'un o a l'altre, sinó a tots a
l'hora, no agrada. (D'altra banda, fixin-se bé que he dit
potes dels cinturons i no cinturons.)
Així és, doncs, com Barcelona s'ha ocupat, sense tenir
el marc idoni per fer-ho, de les relacions entre el municipi i l'entorn.
I jo crec que els resultats, amb les excepcions que he
dit, són bàsicament positius.
¿Vol dir això que les coses ja estan bé com estan i que
renunciem a cercar aquest «marc idoni»? De cap manera. No m'allargaré ara en aquest punt, però aquesta és
una qüestió que queda pendent i oberta. No sal tres hem
proposat en els darrers mesos a CiU que, en el marc de la
Carta Municipal, la qüestió es limiti a una disposició
addicional que posi en mans del Consell Executiu, en un
període breu, sis mesos o en tot cas abans de les properes
eleccions autonòmiques, l'homologació dels àmbits i els
òrgans de govern de les entitats metropolitanes creades
per: la Llei del juliol del 1987.
Es un mínim que ens sembla fàcil d'assolir i que facilitarà tant la generació d'un clima de més gran confiança i
d'expectatives en aquest sector de la nostra vida institucional com l'acompliment de l'obligació moral que tenim de no aprovar un text de Carta Municipal sense fer
menció d'una qüestió cabdal per a Barcelona com és la
relació del municipi amb l'entorn.
No oblidem que cent vuitanta entitats han elaborat un
Pla Estratègic on es demana categòricament la creació
d'aquest tipus de solució per a la nostra conurbació.
Però no sóc gaire optimista en aquest punt. La capacitat de sacrifici i de pacte de la política d'aquest país,
curiosament, és limitada. Per tant, si en ocasió del debat
parlamentari que es produeixi al retorn del període de
vacances de la cambra no s'aconsegueix una via de sortida, anirem cap a l'aprovació d'un text de la Carta sense
disposicions addicionals d'aquest gènere, i deixarem
l'afer metropolità per al curs polític 1991-1992 i per al
debat de política autonòmica.
En realitat, els autèntics problemes de la Carta seran al
Parlament espanyol, on es veurà amb reticència que Barcelona es doti de solucions per a «ella sola».
De fet la Llei de Bases del Règim Local així ho admet.
Barcelona sempre ha tingut llei pròpia -excepte en períodes molt negres de la nostra història. I nosaltres oferim la nostra llei especial com a laboratori de lleis, més
general i sens dubte més difícil d'encaixar al gust de tothom. Històricament ja estat així i no sense resultats
molt notables.
Hi ha qüestions que no poden esperar tant. Una, la
més important, és la de l'aigua. El 1990 ha estat quasi
172
173
�l'any de les primeres restriccions des del període 195019 53 -plans de restriccions no aplicats se'n van haver de
fer el 1973 i el 1985. Sortosament, han estat encara poc
importants, però res no indica que no hagin de ser-ho
més en el futur.
Considerem les següents xifres.
La demanda d'aigua a Barcelona és d'uns 20m 3/s, i cal
considerar-hi la Regió I i encara més enllà, dels quals
16,7 corresponen a l'àrea metropolitana estricta de Barcelona, amb una estructura de consum del 66% urbà, el
24% industrial i 1O% agrícola. En l'àmbit territorial estudiat hi ha un equilibri precari entre la demanda i els
recursos disponibles. Es considera com a marge de seguretat la reserva del20 % dels recursos, i en el nostre cas el
subministrament es fa sense aquesta garantia, i això presenta un risc excessiu davant de qualsevol situació no
previsible. Les obres necessàries per a la millora del sistema d'abastament són les següents: finalització de la
conducció de diàmetre 2,40 metres des d'Abrera fins a
Sant Joan Despí que està prevista pel 1992 i que és feta
per l'Entitat Metropolitana; ampliació de la planta potabilitzadora d'Abrera per tractar-hi 6 m 3/s, amb una primera fase pel 1992 i una segona pel 1994, i que ha de fer
la Junta d'Aigües; regulació de la planta de tractament
de Sant Joan Despí, també per la Junta d'Aigües; presa
de Llosa del Cavall, una presa nova que ha de fer la
Direcció General d'Obres Hidràuliques; sanejament de
la conca del Llobregat i la conca del Besós i OsonaRipollès, amb data de finalització el 1998, per part de la
Junta de Sanejament; i sanejament metropolità.
En el cas que es portin a terme aquestes obres, es poden augmentar els cabals disponibles un 12 %. Aquest
increment, en condicions normals, fa possible la continuïtat de prestació del servei, en les condicions d'equilibri actuals, per un temps de deu a dotze anys.
Això no compta amb la introducció de processos de
reutilització, que ens donarien un marge de seguretat. Si
no s'introdueixen aquests processos, estem, en els
pròxims deu o quinze anys, en la ratlla de seguir estrictament la corba de necessitats, i tenint en compte que no es
produeixi una situació pluvial com la de l'any passat.
Aquest any no s'ha produït, i tenim un any per pensar-ho
bé. Si aquestes decisions no es prenen o es retarden, ens
trobarem amb una incapacitat important de donar sortida a les demandes de l'àrea de Barcelona.
Les solcuions són clares i estan planificades. No es
t~acta d'un període de grans investigacions, sinó de decisiOns.
En aquestes condicions, l'increment global del preu
brut de l'aigua (impostos inclosos) de més de 50 ptes. és
un dels fets més alarmants de la nostra perspectiva
econòmica pel 1991 , ja que haurem passat aproximadament de 150 ptes./m 3 a 200 ptes./m 3 •
U na de les equacions fonamentals de la nostra economia real s'està modificant dràsticament. I no tenim
prou confiança en les autoritats hidràuliques i la gestió
dels cabals i de les responsabilitats que se'ls confien.
De fet, l'àrea metropolitana, i ara l'Ens Metropolità,
va ser sempre partidària d'una política de moderat increment dels preus, per evitar que no es produís un excés de
consum per una retenció dels preus molt per sota del que
l'equilibri demanava. Ja saben que es va fer una reforma
en el sistema de facturació, fa una colla d'anys, a instància de l'A rea Metropolitana, en virtut del qual s'eliminava aquest bloc inicial de consum que es pagava sempre i
que permetia que hi hagués gent que pogués omplir la
piscina sense pagar perquè igualment havien de pagar
aquell bloc. De manera que es va penalitzar d'una forma
progressiva i racional el con,sum creixent. Però, tot i amb
això, no ha sigut suficient. Es discutible que el nivell que
s'assoleix aquest any sigui suficient -jo crec que és segurament excessiu-, però en tot cas ens diu fins a quin punt
és cert que aquí tenim una pedra a la sabata i un problema molt important.
174
175
�El tema dels serveis públics d'aigua, gas, electricitat,
etc., està adquirint l'estatura d'una de les principals causes de preocupació de la nostra comunitat ciutadana.
Jo vull dir clarament aquí, pels coneixements que nosaltres tenim, que les companyies en la nostra àrea són
bones i necessiten un clima de confiança per treballar bé.
El que no es pot fer és baixar la guàrdia de la inspecció, la
revisió i l'exigència per un companyerisme mal entès o el
desig de no aparèixer com a pitjors que en altres regions,
o ciutats, o països.
De l'exigència mútua, sobre una base de confiança
estricta, en sortirà hothom beneficiats. En concret, haig
de dir que el resultat de la reunió de finals de desembre
amb el president de la Generalitat i el president de la
companyia del gas va suposar l'assumpció de set punts
molt importants: més informació estadística, aprovació
d'una llei al Parlament per aprovar una assegurança automàtica contra els riscos d'una explosió de gas, cosa
que existeix amb la companyia de transport -jo vaig
entregar-ne el format de contracte-. Aquest és el camí
que se seguirà en el cas del gas, i hi ha un acord unànime
de portar-ho al Parlament, o, si és el cas, al Parlament
espanyol. I que estiguem coberts davant una situació
com la que ens trobem i que és dramàtica: els veïns
afectats per les explosions i que estaven en situació de
lloguer no tenen cap tipus de protecció, el contracte
d'arrendament queda resolt per la Llei d'Arrendament,
i el solar queda lliure per fer-hi nova construcció i posar-la lliurement en venda al mercat. Hem de garantir,
per sistemes una mica imprevistos, que es faci justícia, i
així ho estem tractant de fer, però seria molt millor que
aquest esforç es pogués fer sobre la base que els veïns
tinguessin a disposició una assegurança que els hagués
dotat d'aquest coixí finançer que també els permetés de
col-laborar en el que s'haurà de fer perquè les coses tornin a ser, no el que eren exactament, sinó el que la justícia ens demana que siguin.
En la mateixa reunió es van tirar endavant punts que
han costat anys, com ara les galeries de serveis, que tenen
una enorme complexitat perquè impliquen l'acord de la
ciutat i de totes les companyies i un cost financer molt
elevat., Es va acordar també que l'oficina tècnica creada
per l'Area d'Urbanisme de l'Ajuntament amb altres
companyies, i que està coordinant totes les obres de serveis públics que es fan a carrers de Barcelona, serveixi
perquè en aquesta mateixa ocasió la Generalitat pugui
dur a terme les revisions que hagi de fer.
Es va acordar també -i això és històric, perquè ha
costat molts anys- que l'esforç de l'Ajuntament per obtenir una cartografia del subsòl, que no és obligat per la llei
i que ha sigut impulsat per la bona fe i la pressió moral de
l'Ajuntament sobre les companyies, faci un pas endavant molt important.
Es va acordar també que els ajuntaments compliran,
en aquest cas el de Barcelona, estrictament l'obligació
que tenen, amb data 15 o 20 de maig, d'entregar puntualment els seus plans d'emergència a la comissió creada per la llei corresponent.
Per tant, com diuen a vegades els castellans, «no hay
mal que por bien no venga». Hem de lamentar el que ha
succeït, però cal dir que, d'aquestes situacions, se n'ha de
treure, a més de consolació a aquells que han patit més,
les lliçons que ens facin viure en una ciutat més segura,
una ciutat tècnicament més ben preparada per afrontar
aquestes circunstàncies.
Val a dir que aquesta reunió de treball va ser la primera que teníem el president de la Generalitat i l'alcalde
des del novembre del 1988, a part d'algunes de rutinàries que hem tingut pel Liceu i que tampoc no han servit
de gaire cosa, com saben molt bé.
D'altra banda, és cert que la represa econòmica ha
pressionat molt sobre tots els nostres circuits, privats,
públics, companyies de serveis: contenidors i xarxes.
Però, ¡alerta! Estic dient la represa econòmica, i no les
176
177
�obres, perquè de vegades es diu que les obres públiques
són les que han creat tot això, i no són les que ho han
creat. Les obres no han creat l'allau de cotxes al carrer,
tot i que han creat certament els setanta quilòmetres de
calçades tancades; tampoc no han provocat les explosions de gas ni les fuites d'aigua que pugui haver-hi, ni
els esllavissaments que s'hagin produït i que la gent, de
vegades d'una forma molt simplista, tendeix a unificar
com a resultat d'una ciutat que està en obres. En obres
privades, sí, en aquest cas: a Beat Almató i a la via Augusta hi ha hagut esllavissaments en obres privades.
D'altra banda, evidentment, quan hi ha obres hi ha més
probabilitats que es produeixin aquests accidents, però
l'Ajuntament el que ha fet és reaccionar ràpidament davant d'aquestes situacions, no només per tornar a posar
la situació in situ, sinó per crear, també en aquest cas,
una fiança molt important que hauran de fer les companyies que treballen al subsòl, per evitar que es puguin
produir situacions d'indefensió o de petites companyies
que fan obres de què no podran donar compte amb totes
les seves conseqüències, com semblava que es podria
produir en l'accident de Vallcarca o fins i tot en el de la
via Augusta.
Finalment, abans d'acabar i de fer un final de consideració global, m'agradaria fer una breu reflexió sobre temes de llenguatge que tenen a veure amb el que a mi em
preocupa més i que molts de vostès saben.
Nosaltres estem transformant la ciutat, i la gent ho
veu. Però aquesta transformació no és instantània.
L'ajust, com diuen els manuals d'economia, no és instantani. Hi ha un consum de temps, i en aquest consum
de temps la gent canvia: uns es fan grans, uns moren,
d'altres neixen, d'altres entren al mercat, com dic jo, de
la circulació de la ciutat. En tres anys, hi ha generacions
de joves que entren al mercat dels cotxes, les motos, de la
circulació en aquesta ciutat, mentre s'està produint
aquesta situació excepcional. I és possible, donada la du-
rada d'aquesta situació -tot i que des del punt de vista
històric és poquíssima, i hi ha gent que fins i tot ens
acusa de fer massa coses en molt poc temps-, que produeixi la cristal-lització de certs hàbits, sobretot entre la
gent jove, però també entre la gent adulta que reaccioni
d'una forma més desesperançada davant les dificultats
que hi ha.
Jo crec que nosaltres tenim l'obligació de demanar,
càndidament i també directament, a la ciutat que això
succeeixi en el menor grau possible. Que la gent s'adoni
que les obres es fan per circular millor, no pas per circular pitjor, perquè les obres que es fan són en gran manera
per a això, tot i que hi ha, entre d'altres, fins a setze grans
projectes culturals. I no podríem admetre que finalment
se circulés millor, perquè se circularà millor i hi haurà la
jerarquia de vies que estem creant amb tant dificultat, i
que, tanmateix, això cohabités amb l'existència d'uns
hàbits de disciplina molt pitjors que abans, de manera
que el resultat final no fos «tan millor», que el saldo, per
dir-ho d'alguna manera, no fos tan positiu com ha de
ser.
Aleshores, ens trobem amb la necessitat de demanar a
la ciutat que hi hagi aquest enteniment, no només als
càrrecs responsables de l'Ajuntament, sinó a tota la ciutat, i molt en particular als seus mitjans de comunicació,
que estan aplegats en aquest col-legi. I em trobo que moltes vegades en la utilització del llenguatge, de dos expressions neutrals respecte al contingut polític del que s'està
descrivint, n'hi pot haver una que sigui més conduent a
un judici formatiu per a l'opinió pública, i una altra que
sigui conduent a una situació de desesperança.
Hi ha expressions, per part de tothom, respecte a la
situació creada per les obres, que tendeixen a descriure
les dificultats com a impossibles de superar i produïdes
per una mena de mà invisible que mai no acabarem
d'entendre com funciona. Doncs no, nosaltres hem
d'explicar, una vegada i altra, que les obres es fan per al
178
179
�que es fan, que a més s'estan fent d'una forma racional,
que s'hi estan complint els terminis, que el que es busca
és justament un millor funcionament del sistema viari.
Es cert que hi ha tolerància durant les obres, però no
perquè estigui dictada, sinó perquè és una reacció humana del cos social, en aquest cas municipal. Ara bé, aquesta tolerància s'acabarà, s'està acabant immediatament
que una obra s'acaba en un lloc; allà on una obra s'acaba,
s'acaba la tolerància. Nosaltres farem un esforç molt
gran perquè això sigui entès així.
I demanem als mitjans de comunicació que ho tinguin
en compte. No els demanem que filin massa prim ni una
col-labonició amb unes determinades orientacions polítiques o imatges de la ciutat, sinó un esforç perquè a les
notícies tractem d'explicar les coses com són, o que la
barreja de notícies sigui una mitjana representativa de
les coses com són: una colla de dificultats molt grans i
una colla de realitzacions molt importants, encaminades
a la finalitat que he esmentat.
De vegades llegeixo expressions que m'hi fan pensar, i
no m'importen gaire, però vull fer l'esforç d'humilitat de
demanar a vostès que col-laborin, que col-laborin no més
enllà del que la seva professió els obliga, sinó justament
dins d'aquest àmbit; que col-laborin a explicar a la ciutat, en benefici de la ciutat, que les coses es fan com es
fan i per les raons que es fan.
Crec que, en resum, no es pt fer un balanç del 1990 ni
apuntar unes perspectives pel 1991 sense explicar el perquè de les obres. La gent vol obres i explicacions, serveis
i una explicació del servei.
Les obres es fan perquè Barcelona era una ciutat esquifida, amb la densitat més alta d'Europa, mancada d'espai per respirar i per circular ordenadament, i d'una pila
d'institucions culturals modernes. Les obres no es fan
perquè el trànsit vagi pitjor, les obres es fan justament
perquè el trànsit vagi millor. Ajudem, doncs, a recordarho mentre durin les obres. Hi ajudem ara perquè més
tard, primer, serà innecessari i, segons, ínútil. Innecessari perquè es circularà bé i inútil perquè ja hauran cristal.litat una colla d'hàbits.
La davallada dels hàbits de disciplina circulatòria
aquest any ha estat espectacular. Explicar el perquè de
les obres i el que cal fer mentres duren és estrictament
obligatori. A Barcelona no hi haurà problema circulatori
d'aquí a dos anys. No n'hi haurà, ho sabem matemàticament: setanta quilòmetres de calçades tallades aniran
tomant a posar-se en servei, quaranta quilòmetres de
cinturons i de túnels rebaixaran en un 15 % mínim el
trànsit actual al centre. La minva del creixement econòmic, diguem-ho tot, atura la fúria de creixement del parc
automobilístic, i la gent prendrà més habitualment el
transport públic. Aleshores, a Barcelona hi haurà dos
problemes: el de la indisciplina generada per aquest
temps d'obres, indisciplina que tardarem a amortitzar, i
el problema de l'aparcament, qué és un problema substantiu i propi.
¿Què pensem fer per resoldre aquests problemes? Augmentar les sancions i augmentar els premis, o, si volen, la
tolerància. Augment de sancions per a infraccions que
nosaltres considerem com a més importants, que són
aquelles que signifiquen intrusió en espais que no són
propis, és a dir que són infraccions d'arrogància, com ara
cotxes que es posen per on han d'anar els vianants, per
exemple, que van més enllà del que fins i tot pot ser
permès en una situació de tolerància -és el cas de la
«total vorera», que en diuen els guàrdies urbans, les quatre rodes a sobre d'una vorera, que, a més, s'enfonsa, es
gasta, es trenca i, en molts casos, amb perill per al funcionament dels serveis que hi van per sota: bona part de les
deformacions de les voreres i de les compactacions del
terra es deuen a la presència continuada de vehicles, de
vegades molt pesats, sobre voreres que no estan construïdes perquè els cotxes s'hi posin. A París passa el mateix, i
som dues ciutats que tenim tots els números perquè
180
181
�aquestes coses passin però no ho podem admetre. És tan
senzill i alhora complicat com això.
També són inadmissibles les invasions de cruïlla, les
infraccions de llum roja l'aparcament en carril de bus
i el terna dels sorolls, que és una altra invasió de la
pri adesa i la tranquil-litat dels altres. Nosaltres si cal
arribarem, i el regidor Joan Torres està permanentment en contacte amb la Federació de Municipis perquè no es produeixin accions isolades en aquest sentit,
a la proposta de retirada de carnet per als casos en què
no es respecta la llum roja i per als de motos circulant
per La vorera. Com deia una parella de sen ors grans
que ivien al carrer Amigó i fa poc ho vaig comentar
amb els meus companys regidors: «Senyor Maragall
ens tapen la porta aparquen davant de casa i l altre
dia un jove amb moto pert la vorera ens va tocar el
clàxon.» Hem arribat al punt en el qual no només hi ha
la invasió de l'espai que no és sinó la reclamació de
propietat sobre aquest espai i la ciutadania amb
l'Ajuntament reaccionem o ens serà realment difícil
tornar a posar la situació a l'estat inicial en un moment
que, paradoxalment, el sistema de circulació estarà
funcionant molt millor. Per tant, jo demano aquí un
esforç molt especial, i anirem endavant en aquesta
línia.
Nosaltres, és clar farem més coses per resoldre
aquests problemes: obrir els nous cinturen i els carrers
que ara estan en obres construir vint-i-nou nous grans
aparcaments (van signar un crèdit mastodòntic amb
bancs i caixes justament per a això una inversió que
porta el pa sota el braç i que no li costa diners al contribuent) modificar eJ planejament i les ordenances en
quatre sentits.
·
Per començar qualificar sol metropolità per a grans
pàrkings de dissuasió un sòl que ara no ho està.
Desprès alterar le normes urbanístiques per augmentar la ratio entre places de pàrking i número d habitatges
per cada edifici, tot i que ja sabem que això està succeint
de forma espontània.
Si parlem amb un promotor, els que construeixen,
sin poden, fan deu habitatges i trenta places d'aparcament, perquè hi ha més mercat per a les places d'aparcament. Però imaginin que poc que representen els
pocs habitatges que es fan sobre el total de l'estoc dels
existents i que estan habitats per famílies que fa deu
anys, o no tenien cotxes o en tenien un, i ara en tenen
un o en tenen dos, a més de la moto del noi que abans
no tenien. L'espai físic ocupat pels mitjans de locomoció dels barcelonins de l'any 1980 a l'any 1990 s'ha
més que doblat, i no hi cabem. Per tant, hem de fer un
esforç molt gran per aconseguir, no ja que l'Ajuntament faci més aparcaments, sinó que el mercat, una
força més potent que el sector públic, acabi produint
les places d'aparcament que en definitiva fan falta a la
ciutat. A Tòquio, ho han solucionat obligant que tot el
que es compri un cotxe disposi de plaça d'aparcament
per a aquell cotxe, cosa que nosaltres, legalment, de
moment no podem fer. Arribarà un moment, tanmateix, que per la força de les coses la situació serà pràcticament la mateixa, i ara sé que escandalitzaré. Comprar un cotxe potser val dos milions de pessetes, i una
plaça d'aparcament en costa tres o quatre, de manera
que a Barcelona arribarà un moment que no es podrà
comprar un cotxe per menys de sis milions de pessetes.
Aquesta és la situació real, i la gent s'espanta quan se li
diu, però de fet ja estan actuant com si haguessin de fer
aquests càlculs. Em diran que això fa Barcelona pràcticament inhabitable per a les classes populars, però jo
els diré que no, perquè això ja està passant avui, i el
problema de la gent, que ara està pagant amb grans
dificultats però que hi arriba, és que no som capaços
de generar l'oferta que equilibri aquesta gran demanda
d'aparcament. Com he dit, doncs, modificarem la normativa, i sé que en aquest tema hi haurà polèmica com
182
183
�va passar amb el pla d'hotels, tot i que espero que
menys.
Tercer estimular fiscalment i normaüvament 1ús a
precari de propietats abandonades o lliures per a pàrking; fàcil de dir i difícil de fer.
I fmalment estimular la construcció de parkings en alçada.
Els nombres canten i si no és així no hi cabem, a
menys que fem forats a terra pertot arreu que no els
volem fer i que a més no es poden fer perquè com he elit
les obres que es fan de nous habitatges no són tantes
sobre l'estoc total de 600.000 habitatges que té la ciutat.
De manera que s han d'estimular els pàrkings en alçada i
que a més tinguin la dignitat arquitectonica que en
aquesta ciutat exigim per a un edifici que es vegi. Hi ha
hagut un concurs molt important en aquest sentit, que
ba estat guanyat per dos projectes magnífics, un d'ells de
José Luis Mateo per a un edifici al final de la via Augusta, i a mi m agradaria veure que aquests projectes realment van endavant.
Nosaltres no descartem i n he parlat a fons amb el
regidor de circulació limitacions severs a la velocitat de
circulació màxima. En aquests moments els tècnics estan aconsellant els cinquanta quilòmetres per hora de
màxima a la ciutat. No descartem arribar a una xifra a
l'entorn d aquesta, perquè limitar la velocitat en una ciutat d'aquestes característiques no significa limitar-ne la
velocitat mitjana no vol dir que s'arribi més tard. Si
estan familiaritzats amb els sistemes d'ajut a la conducció en autopistes d'acessos a les grans ciutats veuran que
aquests indicadors el que fan bàsicament és reduir la
velocitat punta dels vehicles que s'estan acostant a la
ciutat per evitar els efectes «acordió» i conduir el mateix
nombre de vehicles en el mateix temps i al mateix lloc
però amb menys accidents, amb menys tensió. Per tant,
quan diem que posarem límits a la velocitat, no estem
dient que volem que la gent arribi més tard, sinó que
volem que la gent circuli més tranquil.la. I, naturalment,
que la gent agafi més el transport públic, perquè sàpiga
que agafar el cotxe no vol dir poder anar a vuitanta
quilòmetres per hora.
No descartem, per després de les eleccions, convocar
un referèndum, si les mesures que ara apliquem i les
progressives facilitats a la circulació no provoquen una
millora nítida. Ara ja anem sabent les preguntes escaients que caldria formular. Si tot va molt bé, no caldrà,
però seguirem investigant aquest punt i col.laborant
amb Eurociutats per trobar solucions comunes a nivell
europeu; tampoc no volem anar sols en aquesta aventura, que és una aventura complicada. Volem una ciutat
més tranquil.la, amb un trànsit més jerarquitzat, i per
això fem les obres; amb menys soroll, i quan dic soroll
vol dir menys sirenes, menys tubs d'escapament oberts,
menys motos sorolloses· amb més espai per al transport
públic; mens vies ràpides a nivell pel mig de la ciutat, i si
fem els cinturons és perquè Aragó la Gran Via i la Meridiana deixin de ser autovies fàctiques.
Necessitem més sensibilitat legislativa i de mediació
en aquest tema. Ens han tret el cep, que era una figura
antipàtica però que és molt eficaç, i la seva desaparició
ba tingut uns efectes negatius· no és que a mi m agradi o
no m agradi, però tenia la seva eficàcia. o estem tenint
la sensibilitat legislativa adequada tot i que als estats i
als parlaments es parla molt de millora de la qualitat de
vida de les grans ciutats.
Quan dic més sensibilitat legislativa no vull dir gent
exercitant des de lluny a través d'un text legal, vull dir
gent més sensible en el sentit de deixar més autoritat i
recursos al poder local per actuar amb eficàcia en els
temes que decidim a nivell estatal o europeu i que han
esdevingut problemes de civilització: el soroll el trànsit
la inseguretat, la degradació del habitatge antic, etc.
El que hem anomenat a vegades els tres paquets de
qualitat de vida i el gran problema etern de la desigualtat
184
185
�no el resoldran sense una difícil combinació de creativitat i de contenció els poders més alts. Potser Europa en
ser un poder més llunyà i conscient de les limitacions
dels poders nacionals tindrà menys pretensions de substituir la ineficacia del sistema per un excés de sensibilitat
a distància que tampoc no ho arregla tot. Nosaltres aquí
a Barcelona ens brindem per explicar la nostra apassionada però pacient lliçó de les coses que hem viscut en
transformacions duna ciutat que dubtava entre 1 ensopiment i el salt endavant, i que va optar per aquest darrer. La lliçó és la d un equip humà moderadament compacte -jo diria que extraordinàriament en vista de les
experiències d'altres nivells.
L'apassionament prodliit pel desvetllament de la ciutat ha superat amb escreix les lògiques diferències de
tarannà i ha imposat amb evidència els camins a triar.
La gratificació considerable que produeix la confirmació
considerable que produeix la confirmació del nostre
país de Catalunya com a país i com a cultura també ens
mou a nivell municipal tot i els sofriments que provoca
de vegades la identificació entre aquest redraçament de
Catalunya i determinats gestos polítics respectables
com a estrictament singulars.
En aquest moment, crec que no puc acabar sense referirme a la situació mundial. Els ciutadans de la Mediterrània no volen la pau ajornada vint-i-cinc anys més per
les presumptes ferides que alguns consideren justes. Tenim pressa per assolir una llarga treva que les guerres
anteriors no van fer més que potenciar com a desig i que
els nostres pares i avis ens han ensenyat a voler per sobre
de tot. Demanarem als estats que no ens facin fer les
guerres i a les religions que sobretot no les beneeixin.
Som conscients que per primer cop la pau esperada pot
derivar-se duna situació tan propera a la guerra com la
que estem vivint. Cap a nosaltres no ho descarta al
contrari. Només si el final del conflicte apareix com a
resultat de la imposició d'una voluntat autènticament
internacional, i no de l'habilitat o la força relatives d'uns
o altres.
Barcelona, en la seva condició de seu de la propera
treva olímpica i com a ciutat on s'aixecarà el centre ecumènic Abraham, vol posar-se al costat de les altres ciutats del Mediterrani en l'esforç per retornar al nostre
mar, bressol de la civilització i de les tres religions de
major incidència en el món, amb tot el poder constructiu
i fraternal que aquesta civilització i aquestes religions
tenen en la seva arrel. Ens unim en aquest sentit a les
paraules del president de la Generalitat al seu discurs de
final d'any, en el marc de l'amistat pel poble jueu, demanant tota la comprensió que es necessita per a la creació
d'un Estat palestí. Barcelona afronta el 1991, any definitiu per a la marxa dels Jocs del 1992, amb un renovat
sentiment de confiança. La confiança que ens marcava
fa un any, no a l'Ajuntament però sí a la ciutat, avui la
tenim tots dos. Els nostres problemes més greus ara no
són de capacitat de realització, ni tan sols de finançament de l'esforç, problema molt concret però enfocat
amb serenitat i solidesa suficients i que té en l'innegable
augment de la riquesa de la ciutat la millor garantia
d'èxit. Els nostres problemes són de qualitat de vida, de
creació de cultures més avançades de la prevenció, de
l'ús de l'espai ciutadà, de la cohabitació de diversos nivells de govern, d'educació. Està emergint una nova
cultura de l'educació que traspassa els murs de l'escola i
que trencarà poc a poc l'aillament escolàstic. Ha de
crear-se una cultura de l'ús més previsor dels nostres recursos, més tranquil-la, menys sorollosa, més racional,
més avesada a conviure amb la malaltia, la anormalitat i
fins i tot la inseguretat, justament per limitar-la amb parsimònia i amb tenacitat.
Aquest any 1990 ha mort, abans de Vidal Alcover,
l'entranyable Gato Pérez, lluny de la ciutat. Lluny de la
ciutat i en bona part alienat pel nostre excés de soroll i
d'arrogància urbana. Però la nostra ciutat s'està transfor-
186
187
�mant a fi de bé, no en tingueu dubte. Reivindicarà la
memòria de tots els que no l'han vista coronar aquest
periple complex i de vegades aparentment excessiu. Per
això nosaltres, des de l'Ajuntament tenim una arma que
és també una obligació moral: ensenyar la ciutat als visitants però també a nosaltres mateixos que l'estem transformant i de vegades en perdem la traça. Aquesta és la
consigna per l'any 1991.
Moltes gràcies.
Col.legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona, 1O de gener del 1991
188
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1990
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-01-10
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/3/2603/EstatCiutat_1983-1990_Portada.jpg
e360b886d8dbead358517c54147e0dd3
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09. Alcalde de Barcelona
Temporal Coverage
Temporal characteristics of the resource.
1982-1997
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat 1983-1990: discursos de balanç d'any de Pasqual Maragall i Mira, Alcalde de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Ajuntament de Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
ISBN: 84-7609-416-7
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Llibres de Pasqual Maragall
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2604/19870630d_0225_bo.pdf
707b682583046e6c4a856b8af431fd5e
PDF Text
Text
ORDRE DE LA SESSIÓ CONSTITUTIVA DE LA CORPORACIÓ
Da:
30 de juny de 1987
Hora: 12'00
Lloc: Saló de Cent
1.-
Oberta la sessió, el SECRETARI GENERAL, de conformitat
al que disposa l'article 195,2, de la Llei Orgànica
5/1985 del Règim general Electoral i 37,2, del Reglament
d'Organització,
Funcionament
i
Règim
jurídic
de
les Entitats Locals, prega que el Regidor electe
de major edat que, segons les dades obrants a la
Secretaria general, resulta ser la senyora Má AURELIA
CAPMANY I FARNÈS, passi a presidir la Mesa d'edat,
acompanyada del Regidor electe de menor edat que
és el senyor JOSE ALBERTO FERNANDEZ I DIAZ.
2.-
Queda constituida la Mesa d'edat pels dos Regidors
esmentats i el Secretari general.
3.-
La President de la Mesa, senyora CAPMANY pronuncia
una breu al.locució i dóna la paraula al Secretari general.
4.-
El Secretari general dóna lectura al certificat
de la Junta Electoral de Zona de Barcelona.
5.- La Mesa comprova les credencials del Regidors elegits,
les quals estan sobre la taula.
6.-
El Secretari dóna lectura als articles 6, 7, 177 i
178 de la Llei Orgànica electoral.
7.-
La President de la Mesa invita als Regidors electes
que expressin en aquest acte si els afecta alguna
causa d'incompatibilitat.
8.-
La President anuncia que tot seguit els Regidors
electes han de prestar jurament o promesa d'acatament
a la Constitució, d'acord amb el que disposen els
articles 18 del R.D.-L. 781/1986 i el 40,2 del R.O.F.,
�AUTORITATS
REGIDORES I REGIDORS
Us agraeixo, als que m'heu votat, el vot amb el que m'heu honorat
com a consellers de Barcelona.
I als altres, la vostra dedicació igualment intensa a la Ciutat
que entre tots hem de regir.
Em consta l'estimació que tots plegats tenim per Barcelona
i desitjo especialment als nous vinguts un aprenentatge
apassionat del regiment de la Ciutat.
- Perquè us asseguro que no és cómode però que és
apassionat, engrescador i una exigència que ens ha de dur, si
cal, fins a l'esgotament.
Ja n'hi ha pocs dels qui han començat al 79.
Però n'hi ha molts que s'han anat escampant per la política
catalana i la política espanyola i per la vida civil. Poc o molt
al servei de la Ciutat.
TOTS, EM CONSTA,
La vostra confiança em farà estar ara ja més de vuit anys
dirigint Barcelona i 12 anys participant en el seu govern.
Ha estat un periode difícil però magnífic de la nostra vida
col.lectiva:
perquè ens hem desvetllat a l'autogovern, a la millora ciutadana
i a la projecció Barcelona enllà.
I per a mi personalment, una joia sense límits, sense més límits
que els sofriments que veiem cada dia.
Però avui, més que parlar de la dedicació fins a l'esgotament, i
de la intensitat en l'esforç
que donc per descomptades
us vull parlar amb un nou esperit que hauria de presidir, crec,
els propers quatre anys.
Un esperit de civilitat, de rigor, de servei al públic, de
concreció i d'autocontenció que considero que la ciutat ens
demana cada cop més.
En primer
lloc
m'agradaria ser breu i tanmateix precís:
8 anys de democràcia ens han d'haver ensenyat al menys a dir
el mateix i millor amb menys paraules.... i més gràcia.
�Ahir en vam tenir una prova:
- en el comiat es van dir moltes coses ḏ
(terrorisme, Madrid, cultura)
la destilació de molts mesos en pocs minuts
Tant de bó que d'aquí a quatre anys, ens poguem acomiadar amb el
mateix esperit.
Estic segur que així serà.
En primer lloc
em comprometo a treballar per aplicar el programa guanyador de
les eleccions que ens han dut aquí.
Però també a llegir i rellegir els altres programes, especialment
el del PSUC
Però també AP, CIU àdhuc CDS, ERC.
No puc, no podem, oblidar que el socialisme ha estat la opció més
recolzada,
en 7 de les 9 conteses electorals en aquesta ciutat (dont ḏ
3
municipals)
77, 79-79
82, 83, 86
87
Però tampoc no oblidarem que en alguna mesura, si això ha estat
així, és perquè haurem sabut interpretar sentiments ciutadans no
partidaris.
I que sense diversitat d'opcions, govern i oposició, no hi ha
autèntic govern local democràtic.
Simplement ciutadans.
Els grans eixos del 79 es van acomplint en mesura important
(si miressim des del Tibidabo)
(gent-pedres)
- Humanització de la ciutat ḏ
- Reforma de l'Administració i l'Hisenda (13.300 v.s + de
15.000)
- Ordenació de la Regió Metropolitana (nosaltres sí)
- Descentralització i Participació
�Del 83 ençà hem aprés a més a simultanejar
Aquelles primeres preocupacions amb unes altres:
Tanmateix les pedres són importants i cal embellir-les.
També les pedres són la gent, és el que queda de la gent que
passa i el que necessita la gent per a viure i conectar-se i
sentir-se a casa seva.
Tanmateix és important crear riquesa per distribuir-la i
entrar modestament però entrar-hi en les causes del malestar
econòmic i social per aconseguir més benestar. No solament més
serveis personals per atendre els problemes i necessitats (que
també ho hem fet), sinó menys problemes i necessitats per
atendre.
Val a dir,
Més acció sobre les causes que els generen
Més camp a la societat i a la gent per modificar conductes
en un sentit d'iniciativa, de creació i de plena ocupació de les
seves capacitats.
No solament anar-hi al darrera quan aquestes no es poden
esmerçar.
Tanmateix encara
Tot això que hem après en 'carn pròpia' no ens
ha de fer oblidar
que de nou
i com sempre
la ciutat és la gent
i que ara
hem d'anar
BARCELONA ENDINS
Potser menys patètica
menys desordenada
amb més recursos
amb les nostres empreses i iniciatives ḏ
i serveis
renovats en una mà
però també amb l'altra mà disposada al contacte novell sempre
comprenedor amb la gent, amb els seus problemes sense arrogància,
sense solucions prefabricades
disposats a aprendre de nou
�En aquest línia m'hi trobaran perquè sé que els mecanismes
d'autopropulsió econòmica ja funcionen i seguiran funcionant.
Però el nou esperit, repeteixo, hauria de ser un que
combinés
d'una banda
la creativitat, l'entusiasme,ḏ
la iniciativa i la sensibilitat
directa, de primera má
amb d'altra banda un cert rigor, una certa autoconvenció una
utilització més discreta dels simbols, dels missatges i dels
medis.
Inclús una utilització més harmoniosa del nostres propis
recursos personals del nostre temps i de la nostra capacitat
d'iniciativa i de dedicació.
No hauríem, ara ja, després de 8 anys, ni d'atavalar-nos
nosaltres, ni d'atavalar ningú.
La ciutadania està massa sotmesa a una ansietat permanent
que les nostres accions i solucions ajuden a crear tant com els
propis problemes
Fa vuit anys es deien en aquest saló de Cent paraules que ara
voldria re-llegir.
"Hem de fer de Barcelona el que no va poder ser fa cinquanta
anys... un dels llocs de creativitat, de riquesa cultural de
tota Europa... obrir-la a la mar Mediterranea, fer-ne una
plataforma de decisió, de capacitat administrativa, de serveis de
tot ordre, de força cultural, de creació i absorció tècnica en la
qual es recolzi el creixement de Catalunya.
Aquesta Barcelona, ha de tornar a ser com en el passat, quan era
la primera ciutat d'Espanya en instal.lar la llum de gas o
l'electricitat , o fabricar vaixells de vapor o aplicar qualsevol
avenç tècnic, avuí informàtica, micro-electrònica
Ingenyeria Social, Ingenyeria Financera".
I també es va dir :
"Hem de treballar tots junts per tal d'obtenir del Parlament
Espanyol una LLei-Marc de Règim Local que permeti que Catalunya,
una vegada obtingut' l'Estatut i ḏ
plenament la
Generalitat, es doti d'una llei municipal pròpia que representi,
en els
temps presents, la innovació, i obertura democràtica que va
sofrir la llei municipal aprovada pel Parlament de Catalunya
l'any 1934."
PM
En que han quedat
aquelles esperances?
�c
)
I el President Tarradellas en aquella ocasió deia aquí mateix:
"L'acte que estem celebrant i la presència entre nosaltres del
Consell Executiu de la Generalitat es la voluntat i el
símbol de representar aquí també tots els Ajuntaments de
Catalunya. Siguin grans o petits, sigui quina sigui la seva
importància, siguin quins siguin els homes que els representenEs pel que acabo d'expressar-vos que cal que els Ajuntaments de
Catalunya sàpiguen tothora i tinguin la completa seguretat que
l'acció del Consell Executiu de la Generalitat no serà mai
centralitzadora i tampoc no serà mai un obstacle perquè no puguin
exercir les seves funcions amb l'Autonomia i amb la llibertat a
que tenen dret i de la manera que creguin convenient, etc. etc.
etc.
amb la total i decidida cooperació de la Generalitat."
I cita l'Estatut necessari i la necessària Llei Municipal, com la
del 34.
PM
Que no interpreti l'absència
d'autoritats.... al contrari
menys solemnitat i més sinceritat.
Sí que haguessin vingut.
Peró crec que l'ordenació
territorial i local que respecto
i acato, no és aquella que el 1934
va ser rebuda amb esclat o al menys esperança, i que en dir-ho
obligaría a una incomoditat que cal evitar ḏ
Avui no tenim malhauradament aquella situació somniada.
Les Lleis territorials no han estat aprovades per consens
I fins i tot tenen defectes al nostre entendre greus en la seva
concepció i encara més en el seu desenvolupament reglamentari,
que ens poden dur a objectar-les davant de qui sigui i a
acompassar-hi el nostre propi desenvolupament reglamentari.
Com a penyora de consecució de la carta Municipal que tots volem
i que pot i ha de resoldre aquesta situació
Però ha de quedar ben clar que nosaltres acatem lleis
jurisprudència
i sobretot
Sobretot
que en aquesta Casa estarem sempre disposats als gestos que
calguin, als esforços que calguin, per a reconduir el marc de
conducta
dic El Marc
cap a les vies de consens d'on mai no haurien d'haver sortit
�Es més: estic segur que això succeirà i succeirà més aviat del
que ens pensem
Oferirem un ample enteniment al Govern de Catalunya
sobre aquests temes i sobre tots els temes d'interès comú
- Concepció del paper de Barcelona
- Serveis de Capitalitat i serveis de ciutat
- Institucions compartides o d'interès comú
Port, Fira, Aeroport, Mercats Centrals, Institucions
Metropolitanes.
Però també,
+ Liceu, Teatre Nacional, Museu d'Art Contemporani
+ Palau Nacional, Olimpiades culturals, Orquestra C. de
Barcelona.
+ Parc Tecnològic FPIS, Parc Biomèdic, Eix del Vallés.
+ Universitat i Borsa
+ Escoles i Hospitals.
I tractarem amb el Govern Espanyol,
Si pot ser de la mà de la Generalitat, dels temes de Barcelona
que entren dins el camp de l'àmbit estatal
que són molts!
Ja sabeu la meva convicció que no hi ha cap gran tema que no
tingui aspectes locals, autonòmics i estatals.
No solament en el camp institucional, sinò en el camp dels
serveis
de la seguretat
de la lluita anti-terrorista
de la llluita contra la droga
i de les grans infraestructures
i els grans projectes
començant pel projecte olímpic
i acabant pels programes ocupacionals.
Solament us haig de dir per acabar que em tindreu a la vostra
disposició,
Per anar
Barcelona endins
i
Barcelona enllà
Per treure tot el profit de les immenses possibilitats de la
Barcelona de sempre.
Parant compte,
que la Barcelona de sempre no és mai igual,
que creix i s'arronsa,
es renova i envelleix,
crea i destrueix
i és bó i natural
que així sigui.
La Barcelona treballadora i menestral
La de dins de muralles
La que va saltar a la plana
i avui s'enfila pel turons
i els forada impetuosament
i genera aleshores tristors i problemes a dins
�La Barcelona lluitadora i mandrosa a l'hora
La Barcelona esplèndida i la tràgica
Ens ha de tenir a tots al seu servei
Però aquest cop amb més confiança,
amb més serenitat,
amb més rigor i això
donarà a la Ciutat, Regidors i Regidores, la confiança en sí
mateixa, que tant de temps li ha mancat i avui és a l'abast de la
mà.
Gràcies
�1
A-,),514A-1-74-irs
i,tfá-1
^^S
_
US
1Ï'^ti^! Y,0C^C,
f14 Y2 L.'Z
^D l
l {o N nA./l-f Go dA
(An t
Q C
A GDw .I^^LLv1^,S
Dt-N L c^2 DO' 11-
.^
/t u s
M,-^t^ L^ ^v^ ^
l
Dei)
k4ex1 1iAzwvSIN-
l niv
,
V
L Cs i^ d31 ÍMyt.^ ^ v ^ (U U
A-
Cerkvrj
11)
, 1^
J
r1
ue'
I C711-
C 2 eZ-t n-
(b 7 07;19
UA1 Í
t`r^v
^
b t^ P^^ ^t rL^.^^
‘
Put-').) cn J
q
DYi^S
kP /1-Ç S/
(A5 ■S
C,¿; tAn D
INJ
^^W (i1)
p entk,¿
^
111-5-1 L1W7
^v Fr1'f
0S 1 c,1Nh-o qu e¡ ^)
c:^ D tI y^ ,^ ^
0-0
YtIUU^
b ÑNI^-^
L^
611) A4( vti.fthJT
L^ll G^ G/Ío ¿y-y\
^ ^ L^
}^ c. L Zo3
C;-?c t 61=
c4-1,
c—t ti
S
u7,r4-
E1-
/
a ,J , crws
�J4
Po
r f'(-h• 1M
coitit ew
01)1,Ç
,41-)/L_
^' (.17 .
f (14
CAl/t/( pkiv►
,ti 4744
79
c1 v C,
t(,t,v (43
eA-S71i.otw 4
^^
f () 1.,t ZJi GJS 17,19,kly ^^^
4
a_
c^ v l ^- ^
ó Gi-t-t) L-r
At
^'
ficol.
L4 v i 04
v t'1 '
c-r
.1 c-11
E 1yt 0 kJ St774
r ^
le"
Fitvmy usrtyl
A ' 41tU
\10--yriN4g
Mc-r
A v U iT eh\JY S
iZ
1
G\D
hívYI
D ~Y-1M–
jP Ah n'(,
4^1 ci2o^v(71
DGI'tivT-
--Yuk)
1^ L^
A
► ^-,.—
G4
Vl\1
HAA b pe r n(''cit L
cnte
In cz' 1.4vJD'j ThA
Col'c.&-47\fl
L1P-)<^^ 0c5
jk
rLLo-rul- G°v nt- DhtilA
p U)c---tGt b
AIN
u---Lo !/`41
c.
'4-u 12)6-0 uUe,v,
�hot ,
^ c7Jr"7.-11v7D
L
t p
1)1^-
^
S
n'NS Ol t
P irn C_ 4-Y1
L^
t=
(us CN - (^hGt ^3 j
t
r
11--5 C ^t ç
rt,-n
iy NY2 o r5 ca m d n b i3 S
US
u uLL
jP
trLt- A-1A
PliLLYt 16-1 ')/1-
n.!44
cR
U ti- Tnti
41-1R4o5 uN iuutJ
i
Lsdervut—
(; tS
,
p o.o1DCpLs
J-r
01^-17S
)S
^L
^3
V rV
r
^ ^
^^
^(^
J f^n
U ^ L / ^- ^
/
L—^
P Pi4
(;9,) S O
Ce
tiwt
41144
^
JC
117`17
O'
5
4
COLAti'bt 7/i U/
L-3-1. 1)) //t LA.)
A
:
P
0J-
LO
6-‘31P fGi.
^n-4-00-71.4
D el4,oG^/}.^ l9
t- . -y e)x ^ ^ S ^ ^L^
/9-7`k LZ I.t
t L^
N 1--t-t .vL"
cA-0
,(4 C11 Z-Lv£_
T^v i^
^C
^^/^
^i V
^ ' i
^
dl-vio c13~ z4 j
C1 U T11-
1
l
¡^
^/ ^
" ""^]/J.^.^
^/1 U ^ (^( ^ ^ l i^
`^
v ^.
itt
1
arkf S
MI-
11-74-24
- (51N., 7 S
14
<
go 074 Mi L`^^
c t ._ ó
^
�^ efik
Lsw " T-v\i tk. V^11
e-)'"\J
ct-
CvLIA
120
A
2^
- ^ i: 5 C,e^S e'S
v 0.5 ICI ft P--Z5
O n24
(,r,Ur
L-7.r
^(2 .S£44' yv ï3
0 91-ü
Q
e" S
c,Yv7
1-tau (7-3
4_
Cc) CD-J04 hotte4'44 Al&
P
/4-7-,^l s
(7) ^ C
a u`
^
hvys
bz
c^ [
,
/{-I" "c
S-ur tJn
^
ti)7
c,‹
^^ I` leyL
E 1/1 (,(yuik P KA) luz-1---b A-
ü-wh\i~n
t
J
c.^U 7r7rOt –
1,-^-5 7fi^ AYI
p (fYL UrPuzi/rK
pm; A-,cit-K
cu u-2,)
n
^
^ j^ L^ ^^ r
YL.
KLI GI:ank
i~pfnui v-5
?lo h tivus
T71-1,0,-,t-/-
Pi-uC
Al ,u
a <.t.,ec
�,{,i,o r'tQjLfr
ND
Puc
C? o
^ Lf,^ ^
L`"1'U 7
u, v 4
^
C7,‘ 71FIA:3
^^
r
C.
°S -
Dc -
-ceJL- 7.i-10 /^(
^ ^ ^^ ^ G ^ G ^r-
2.,
9--
^
av
t.?Ki
^^ /hko *R el
' -C7H- ^h xt ^^
Po,t/i d1X.
J 15 T
IA5 D
G, l> 1-1-1DA,,,15
S
p A714-1 1,114uS
ím i l L-44C-M
^,fr_
3 Nl vrv t PltiJ
3
Tinkt Bvz No o& .L.i jor.(.^
1 ,1-711-vn &Pi
c.rpkm-y„
C-c)N^tZ,--5 c-" '-S-
t-c-'5
- 9-
^ ¿Ykio
M74..
Cv74-/J/YW3
Crimfh
p c-k q
^^"
fcwiYtit c^^^l
�1
g-rl
otw
Alt)
^
–
i
^ PC i ^N
‘14-7-\1
bel_ḏ
ciḏ
L Yf
tML7 ún G^^
¿
^b o t
^ t"
^,( /^
L ^l^tGt, ^c )17z /jr7.^ U
e\i
b et_
A li M
r
-+
^(
1J--00
ntyv-7{
AA
Lt-vv `^L
t
J
L4 /Lt 2m b
l{'(ivp
-
w-19
(47l cw.071
r'
–
/14O> Pn`vr
,
v ^^c^
PC^2
•
)cos
/7A
4h,t 1-2-4212-t5
II-
it---M, G= s
r(---&91
çi pt
(D /,6Z,, 7j
/4 E
U t-T-k iJ Uj Gh/LS
Pa /t–v cid d4tt,1 vh3'
Alti(
---
U N (_^5 k1791 C^ '
flj
^7
7-711+) 11 Gl-12i
t
F71
C^
t't.
L. át
(3 ü.t
^ v^
Q e-
-
fe/In-el ),vd,f
/27 c L
1;2
Gd l ztPc774 /4t71A-
L
Q v^^^ 91- Lo
6t,--Kif
d Li c' o1ss¡í^
eít,-c, e,-S c
P (.yt
U(
' U 111
C,
CeJvv ttll ee PI-vc J ^
Jtgv "r 14-te" k CA-1'
J
C'3í^
�rity,i /44ll-1
jjL
es•ÍLtjDyl arvi -cYrn_
L/t-nik
(len
/Luz: te,7701,1 c..€11Jr
E--"I■J7k 491
L
LLI\I
us-71
e_
I
Ín-
A2-0-kf)
5 1,9 u7t.lo-rv--41—s
'J Lyt
El- 5 fi
eu
.
t. cit, 1---5
/su,e
e-s si P11-5
if-U;
bc.,)
Ác Eliírifrrs
P
E-YT
egve-SZYte
c 3
M
j9t-
cís 7)7h L-zip-v-2
pe-e A.
L3 c 4-9
VVD firuk-bncp,fr
P (144; C.)‘/771, 474 cti
nnA,
Vik.,
t-G-; f
Q ue - É-1.4
J119 . 11.0 U-5 Cfru
&iet kl
1114& 5-
011bt e 4-- C- 14 f o
C.71 &À-t) O 'Un&
I,
IV) G blv él- e t
f Libi)e.-}vr
k7v Prqvc---01:'S
Uh) tO U c'n
ci)-V ¿A/
(.1401-1. D-DE 'c. elArzl
LL-5 fc-vc-1 uffigt-c, TrÏ
p tru o'
P■JD
t 4- Lt- Cibg\-)7
MA1-u
ch .
J
"-13
1-1 tti
017Pos703
A
ItyLfrucik 4
rEP rt e o14, e
ç
�/LÁ- P4"(
~^¡^,
¡AA
^^^
^
P9/1/0
Ca-
&--).4
Df
i-^GM^Q
^^
^
d? ^ ^c-
^
2^.
x-c/
^
;
cr^A.L.^r1vL: S
(^uc
u")
V".9/1
'ti
L A G2 r^t
¡1ti^1^ ^ ^ ' ^1 ^
L
^
.
U
_
5^7^ ^, ^ ^ ` ^ ^^t^ ^t-i-1 u4
4 su- wJ tx t` ^^ 1"7il ^ t)1 Lrz.^ (
d^ r
P^t`ltL
c,fvt.^ t^i
^
04
Ntrht74
Am5 9 (41- 711--if
^^
¡ hr
i`
l^-^ ' ^^ ^ U`Ún ^ Vry ^`^ l i 2^/ ^ ÜD CjÍp^I A,^1q}^(^t 17
U tV
77
//
ti AYA UML,t2- 4-v o
mL)
cnCrA
Dt-.7Z.s
ti) 1 ^
V r^14 i141(. t 72-/I z-^- 6 /41-5 i 'f-~
P4_,/,{)(? li c2vn1 `vf P on/' ,w) "--3
AQZ 577-1,3
As a) pve-
t'
D
Ps
'An 4-7fv ^
d-bi
lu.)-D ^
f
^ L 9 C.^j ! Z.,/tZ, Ü
t
D
N- t
vn¡t
Oc-S P
1A ,
(414-1l iJ1A`^
-'144
^ "
Ghï`^ U ,1'^ dl ^l ' 1J)
n ` Pri7R U
9)
lN 1-)
a t/
,910/,'N
4-70s,
1 At ï 7^^
L..--s FA 1,14A/1/1 !
¡v J3 ?-" Cs,
A
I 4 iYh/vw
1('
(AJA
Les
)
(-‘e
Gt vrft-0 )4,`,1
A
A» DST/j
ftz c,‹ I'J,J'3t
A CLR.c11rdL --t---7A--rx- C. 2 j
p,uop
ï
o
L2 ^
/1,0^L^^^
LU c.r 0ijI
�ÌD
t
u¿\)
pe-1' G-7 (.5-n\
Cer.:Nir
ka
Out,-
f ft ku L-7-7.
1YL AA
5
-
?c, citius .9,4,,h—
cé.).<
Íric,
fu4c--( a(,1
(AA,LAA"'("t/M utA ‘G,"(
(
‘.)(
di aya; (4- c._„i,u,t; („.51\-7-L-'
duveAL
4
CA-ec
r-- (Culit14^Ae
CO-/W140,7c- ,
Un-1-1 U—.
ICAttj4714"' ic--
•
5
(c./m'ci,r trA,,i)ti
A
co<¿,,.
Ce,
d..-‹
ru-Tch,-. 1
[,,..(a4.-47-
C
~e'
ti t'A-44,4'7 5
3,,,,,Lpt1Ä'(
t,
/11.4
-11/r44
1
kV
pc m c
1),,,,u(„„.4---
1141c--
)›--3
ti-9 /„„9,. ;r-4
1 4449 ,y
Co.-4-7--(.4~47
ft^'-'44-`11ru,,,ÁzA_efr-stk:
1(e.4 -
CuLY" ac-e
o-rr=
c._ 1( ,7---LQ
5- c.,1
4-7
trt.p„,.(
(72,-,a7c,a,L
t
(
att,~4,,,4 c,_
(
/4
�A
77t71 fi
PA/1F-
cy1L--kn
IY del-ul
U
\
-
-(
ç;-;£-Q Jilt-¿W1/4
0 47
6,
j(.}
Q.,
,,,-,1—‘1,42{-
_9)
çv...t.ti„eidbb
«,utfleḏ
,(Nu_1 -24(m-t7
..6(27
ublUt &-T74
LA- (.)-~ 1' -tAr7i-1—
D
e
oti-0
't
x.4 tl
¿
e_es T i\J
ï P\--vuk / ("ID A14 4 ik
UNÍ o _e Titz_
l
(-;A
L--75
P
Ftki"Oi
A t?'1 ".CUU
0&-R- CoVA-LC_
Pu& (-- (ftc
efZiUT1U
6-1-11 ,,cadh
0- U kl f.-4(
t-t1-»11
17 6-u (91,1
ckf9k-L.o ,,J94
S
ni,71-1t4 crin'
6-2-Ç
Q
C
Cocfripay _
—
t
&fa) \J k)
QÁ.&: fui) Pu 51) /A)
p
f\-)S-
414,5
ke:h
C.( 4v toivómi -)1
v-
c
bt
,(21L-
- -
-f he t aleud,rtz_
(uf c-~4,
N„,-(±.e
2+
txt
C4e U2nA-¿.'
u*.
A-4/1-rfb(k
�f2
v
Ut .
15
7 zA
- J ru
u 'D
u/1 ► li-u it il.P fi- th~T-
s t fi1 l4 -u '0
M cMLt,r71
.
kif /v
t^S
s ^.s
N D 1t1177N1
“F5 1,c .^ r' S -r111,x,f g-in
c./Y/u
v il-tD Cj
F-t `ptS
C":7‘.1
Lï'N
PS
Cvs
ds7Yt.e_
LA ,ft---U
G"-
(ejPt 41,L^
A Méss-
E-wS
U^
EL J' e:v p c S L-nr\t bc,v P/1-1/1 riv(7
^ CZ^ {^ B¡^,(,^i c^'^3
Q uL
`C
-n-liL,s. "
PoDevu Dv ^
1^
1l1'0 --f7t-hti
b)171-\---
O ^^zs- -6S
N1
7-1)T iz-7vtr-i -
J12
1>4
ú
!)P>Jtz-►Mi-14—L(
QV t
:0`.11
p us
pruv p t
1tGevv r
kue- v- u it t'AJA./
Coi( k
U:7
D e- COAlL-ZUt,tv
CA-MI+ Lituo-14 M'u ^t u (7- P73-
`113L i-Jm
O
vt--cb
Po r
it vL-73
i.
-RJ-,n/19-Z" v/
�péi,„ [(Hl_Ð
Q (A-9 ibiL aci(1
T7 us3
c
Ceri
ue- V?
ile9~
Jc' ni?tìmNzA
J'v&liu 1-1)
Mi44l7Z
O/
U
t-gv 02? ue5
i; 5 9-)
usTÆ ,te-ibt
Je-1-ru
14' >c:
fuccE9 .")i,
Svet cs;-1 ./4 /\/Pie e)
A-V1 -4-7-- Ni- a ue--I 2
�)4
d Fb91/tht°u4 UP Irm PA,'
(j-p
`
Oc
r2'ld
un-ftt u ~
f
rcl ur,^ S
^vú' l b 9
(
c'-5
H- S ^--qtr
N(--2/1t
_
/t?p( 60 /ecu c¿&.e
Cau-^-^w
-•••■••"".
G/VIh. i14-,(11^ &15^ a^24 ^ ( ,c ^
^
17,1
^
^
A-e4Al ,1r, ClitLúu,ti Ced,<,91.4
^
AA,k,a;ur dut:
,(AA) `-1-U.uvce'
cuit
^
te
^,^ ^
1
^
fvcoui\ N a-ti Y
-e
^ ^C^^
„ J-7,1 ► ^ ^ í^u.
^
p
t r ct-t
(W¿_, 416 7 é 7
T
cf,J V4
^
i(t;
(1{A)14
(Ar-
t1(1
t 121,_
s^
c
^
�r/tdr~
/N eL ÜDJntti
^
Lel
6-~1-14: 71-r(- i
o hal
r1-S ^^^
^
Evt11. en) \b 7.10}
O`_ C` /4"Yii (,► Í E^ t^i2
rii-vbx-Lh
O)» Z
r1722ni l. A
^P
c3-(1 /thi
q
vviii 4
Jt-
tup T17J7r)
^^ c.04P
cía(
f-1"Nb ei"1
0E
P
c'
t5 ïyritz -S
/\ p cz--i t'ç 1 v al_ s, I1v -DvÚ d-id'c.S
L^ -t-
uJD t h" 111
U^
n' 1v c, o Aat_
/^^:u j^^n
s
v^ l f
¿A f
t, v
1'77f 47V) ^) - runYLp ïA-r
rX- C 4- Cu y t'
("fi->‘-/-t L__49 .D nirZm.
Gi.-i (in
/k r
['dd91/1ti-s?)-wwiint^
6-yL/n,.1)
^.^ :e-v\--. 1\->■/ 7
AA-
02-9
c^J^
OC-C-UiP rz
^ ^i
d'c -
s P,L07r-tA-4~-1 6 r. V íl^ p.,rM^
�1
^
2-'114c5v
3
^
bes-
li^óc ^U S'
r
D ^ Gc
kt-n-b-krn.
L'wt 1-7 . UJ
wtev 4 Lit- 3ersPc4
t7
krt.
ti
3 4-xce9.
tpv i` )k-,5
4».fy.
ut-
P e->.■
'ID T
k651, 'PA
19vm &U` 77,2--ç
?be/
t3 474
h c-
P /1-YL YvT Ceritk
p1_ é
^-^ Po-e5,`
o sin oc
P ^^
ot c,^-, c-úrv2/4 0 e ïtit-t ^vu ^
-
W o c.--5
/1-1'
i^^
4- L
471- 11 v d.21
E"v
L^3 Dl e- r.Nv
c- vfl )(.
p c'ç y7w ^^ k
^(_^j (^a a
p,t_c_r
¡
N h5- /rZ.
a v/^t^cr Si b-.!
�/M-Y1 c c24)-24
^^^ ^
G/1-
bcw
®i7-/ 0(7 i1.-t un-ilft--cc--5
L
t_ 4 it/NV4
VA ïtti- t7rk fr
A-
4 . P ezs 7?i ita")
¿.--^-_5 Fryï k-A4
f ti,t n^_
f
^^ti i^-lA
/^1C ^ ! ^í^L(sS
t1l
o )11-714.(2117–
T yl,-r i 1 IJ
A- tcy `)k)
cC"Njit-
,^
LC,v r c^D ú^ l^ ►
tit ttn%,Dn-os
1/1z.-01 /541-31 c,¿2,0-"Al-
0,-
c.^ j-iu r.a-^ o"
4
t'
771/t (7) Z-4
7U r5
jer■ v^^
?^^^
^^^ ^ G^ 41,1)(^
,
^^s (D)kfhP ► ityJm
litio
f(xit
PE'r
^ ah`kv
L4
e^ rtiL^ t ^^
_1-11‘rv
cS: C
c. 1-&314 Ps L1.. t en
¿,e t1 ï 7^i
C.i)-Mr t-rbwQ
-'1\i
^
L•^
15-1^-5'
J'7' A-t ds 5-2"-7/ ' X-4j
(410- t \/"Ut' US
A-"(410
L 41497 ° t" uf 144
5'4 4-)
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de Pasqual Maragall a la sessió constitutiva de la corporació municipal de 1987
Subject
The topic of the resource
Investidura
Barcelona
Alcaldes
Ajuntament de Barcelona
Govern
Acció política
Model social
Description
An account of the resource
Conté la transcripció i l'original manuscrit de PM
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1987-06-30
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2606/19920115_EstatCiutat.pdf
bb9e73521212b2b960467a5877a1fa3e
PDF Text
Text
Conferència de l'Excm. Sr.
Alcalde Pasqual Maragall
"BALANÇ DE L'ANY 1991.
L'ESTAT DE LA CIUTAT"
�Benvolguts arrúcs:
Ha parlat de frustracions, ha parlat de projectes, en
Pernau. De vegades es diu que la història de Catalunya i
la història de Castella són la història d'una frustració i
d'un fracàs. Jo penso que, tanmateix, avui podem dir
que aquesta sensació està canviant. Que amb uns costos
importants, aquest país - Espanya- i molt en concret el
nostre país, més menut però més nostre -Catalunya- , i
aquesta ciutat estan sortint endavant.
Em refereixo als costos, perquè acabo de llegir, en el
videotext que hi ha a l'entrada, la uotícia de l'atemptat
terrorista de. València i no seria just que no mencionéssim això en primer lloc. Ja us dic el que desgraciadament vaig haver de dir, i tots hem de dir més d'una vegada: aquesta sang que es vessa és innocent, és inuocent
però no és inútil.
15
�Perquè allò que els tetToristes aconsegueixen és exactament el contrari del que em fa l'efecte que pretenien.
Perquè ells pretenen, més aviat, dividir unes coseg que
amb aquesta sang innocent s'estan unint: els diversos
pobles de l'Estat. Fins i tot diria que s'uneixen, no pel
cas d'avui però sí pels que hi ha hagut recentment,
l'exèrcit i el poble.
Bé, comencem amb aquesta constatació, que és de rigor, que s'ha de. fer i que és dolorosa.
la Mercè de I' any 90, unes 200.000 persones passen durant el cap de setmana per I' Anella Olímpica per veure
el nou Palau d'Esports de Sant Jordi. A la Mercè del 91,
quan ha acabat aquest cursí s'inicia el curs actual, hem
pogut fer el mateix amb el Port Olímpic.
I quan mirem endarrere, quasi no ens en recordem, de
com van néixer aquestes coses i fins a quin punt eren totes elles, al passat, projectes molt hipotètics.
Una campanya de la vela a Barcelona, de la vela olímpica a Barcelona, va significar probablement el principi
de l'esforç de la construcció del port otímp1c, que no estava rri tan sols previst en el dossier de candidatura, quan
nosaltres parlàvem de dues possibilitats: fer la vela a Mallorca, que ja tenia port olímpic, o bé fer-la aquí.
Com començava a dir, l'any 1.991 ha estat en el seu
conjunt, en efecte, un any d' un esforç confiat, després
de Ja tasca feta durant els mesos que van seguir aquest
anunci que deia en Pernau, a l'any 1988. Era el moment
en què realment la ciutat es va posar a treballar més a
fons del que havia estat la norma durant el període de la
democràcia, que ja havia estat la norma d'un gran treball i d'un gran esforç. Però, evidentment, a partir de
l'abril de] 1987 -a l'época inclosa a la conferència que
es va fer aquí a l'inici de l'any 1988- es va crear un desplegament impressionant de les forces de la ciutat mateixa, conduït per l'Ajuntament, per bé que no absorbit.
Tota una generació de ciutadans es van posar a treballar
a fons i enguany s' ha arribat al clímax, a l'apogeu del
desplegament d 'esforços que aquesta ciutat hagi fet mai
abans.
I va ser perquè Barcelona va plantejar-se la possibilitat de fer aquesta inversió sense cost per al contribuent,
recordo. Això va ser la condició que vam posar, per haver de fer l'esforç addicional de construir un port que
com a candidatura ja tenien en nn altre lloc germà com
era la Ciutat de Mallorca.
Jo recordaré sempre que aquell esforç va tenir un moment segurament crític a l'any 1989, quan encara no es
tocaven les realitats. I , després, una consagració o una
confirmació, amb o~res, a partir de l'any 1990.
L'any 1991 passarà com l'any en què la ciutat ha recuperat totalment la confiança en sí mateixa. Primer,
perquè ella mateixa ha vist el que havia dut a terme i, en
segon lloc, perquè, a més, li han dit des de fora que ho
havia fet; i això sempre és important.
Recordareu la Mercè de l' any 1990, que és la que podem dir que inicia el curs que comentarem tot seguit. A
16
I bé. Això no només es va fer, no només aquests càlculs van sortir, no només ]'obra va tirar endavant, sinó
que, com he dit, la darrera Mercè vam poder cel.lebrarla justament allà. Els somnis esdevenen realitat.
Aquest any he fet un petit recull de titulars de premsa
17
�internacional; no perquè tots hagin estat favorables, si
bé sí que ho han estat la maj or part.
premi lnserso a la "supressió de barreres arquitectòniques, per exemple.
Tinc aquí un NEWSWEEK del desembre del 91, que
diu "el model de Barcelona". No sé si és la millor manera de traduir "The Barcelona way", però podria ser "el
model de Barcelona". I subtitula que la ciutat de Gaudí
ha esdevingut e) lloc capdavanter del disseny a Europa.
Ara Barcelona té més de cent espais públics nous, fruit
del programa municipal més ambiciós d'aquestes característiques arretJ. del món.
És l' any en què a Barcelona s'efectua el Congrés de
Benestar Social, europeu. És important perquè Barcelona es converteix una mica, durant uns dies, en capital en
aquesta matèria.
O el TIME del maig del mateix any 91, que diu "Ja
ciutat més dinàmica d'Europa" i subtitula que, "impulsada pels Jocs del 92, Barcelona s'ha convertit en la ciutat més dinàmica d'Europa amb un revival exhubcrant".
Hi ha una certa eufòria penso que de vegades accentuada, potser, per la previsió d' una crisi econòmica que
fa uns mesos es veia a venir i que s' ha anat afermant al
segon semestre; no obstant això, els diré que les dades
no ho han confirmat al final de l'any.
Farem bé els Jocs. Acabarem tot el que havíem djt
que havíem d' acabar i començarem allò que havíem
anunciat.
És l'any en què rebem altres premis que per a nosaltres, l' Ajuntament, són tan significatius com aquests. El
El Port Olímpic, el Monestir de Pedralbes, el Nus de
la Trinitat amb el seu pont impossible, la Torre de Collserola, la Torre de Montjuïc, la conuexió Aragó- Guipúscoa, l'inki de la Rambla Meridiana i el Parc de Sant
Martí -la segona fase del Parc de Sant Martí-, la Plaça
de les Glòries, - suposo que Ja setmana que ve o d'aquí a
poques setmanes es posarà en marxa- , el Cinturó del Litoral, l'Tita d' Or, l' Auditòrium, el M useu d'Art de Catalunya, les escales mecàniques de Montjuk, la línia 2 del
Metro, el túnel de Vallvidrera, les pisci nes ... no ho
apuntin perquè no cal, només els ho dic per memòria i
una mica desordenadament, a raig... les pisciues PicoruelJ, l'INEFC, el Segon Cinturó fius a la Meridiana -això ja està- la Vila Olímpica de la Vall d'Hebrou, la Vila
Olímpica del Poblenou, Montigalà, Bellaterra, la Seu,
Banyoles, Castelldefels, Terrassa - la impressiouant instal.lació de Tenassa-.
18
19
0 L'EVENEMENT DU JEUDI, del novembre del 91,
que diu que Barcelona té una reputació màgica.
O LE MONDE del novembre del 91 també, que diu que
el sol ha arribat a la Ciutat Vella. Així aniríem prosseguint.
És a dir, que ens han dit que podem fer el que possiblement abans tothom havia dubtat que poguéssim fer.
És, d'altra banda, l' any dels premis. El premi Príucep
de Gal.les, a Harvard. El premi a la Planificació Estratègica de la Comunitat Europea.
És l' any en què Barcelona, per mjtjà del seu Alcalde,
obté la presidència del Cousell de Ciutats i Regions de
Europa. I penso que això té tant de premi com de compromís.
�E ls gran desconeguts que són la Vall d'Hebron mateixa i l'àrea de la Diagonal, el Parc de l'Estació del
Nord, el cmrer de Sardenya que ja travessa el Parc, el
carrer del Consell de Cent que ja travessa la Diagonal,
Sancho d'Àvila que ja conlinua - s' ha d'inaugurar aviatcap al Poblenou, amb un aparcament a sota de 400 places i la Meridiana que s'acosta des de dalt cap a la Plaça
de les Glòries, llepant la Plaça de les Arts, on actualment es construeixen l' Auditori i el Teatre Nacional.
I un, en llegir-ho -deixem de banda I' Auditori i el
Teatre Nacional i parlem ara de la connectivitat que tot
això representa- , es pregunta com és que Barcelona havia viscut sense això.
I hem viscut tant de temps amb el carrer Consell de
Cent tallat, amb la Diagonal oberta, sense pennetre la
continuïtat de l'Eixample, i amb tants de carrers que en
definitiva s' havien quedat com es van fer, fa quasi un
segle.
Però la Diagonal avança cap al mar, de moment fins
al carrer de la Llacuna i l'Hotel de les Arts cul mina amb
I' edifici bessó al costat.
I avancen l'hotel de l'Estació de Sants, l'hotel de la
Plaça Espanya, l'hotel de la Torre Melina, el restaurant
de Miramar que torna, la terminal d'autobusos de l'Estació del Nord i la reestructuració de la Plaça de Catalunya.
que deu gairebé tot a l'empenta del Manuel Royes i el
seu eqmp.
Les noves escultures de Botero, de Beverly Pepper,
de Leandre Cristòfol al cor de la Ciutat Vella; el discutit
monument a Macià, els mistos de Clacs Oldenburg -immensos- a la Vall d' Hebron, la Rambla de Catalunya
ajuntant-se amb la Rambla de Canaletes, per fí.
En quatre setmanes, amb l' Enric Truñó, hem inaugurat tres polisportius: Espanya Industrial, Joan Miró i
Sant Pau del Camp. Em refereixo al període comprès
des de fa un mes fins fa deu dies.
I a més sabem que els primers resultats que donen
aquests polisportius, com el del carrer del Perill de Gràcia o el de Càtex al Poblenou, són beneficiosos per a la
ciutat. És a dir, són instal.lacions que s'autofinancen, no
en relació amb l'amortització de la instal.lació, però sí
quant a les despeses de funcionament.
Podem parlar també de Can Dragó, tot recent; de la
meravella de la Verneda, el polisportiu amb piscina de
la Verneda, que per mi és potser una mica, j unt amb el
de Sant Pau del Camp, el símbol més clar d' un estil Barcelona d'arquitectura.
Igualment, el Museu d'Art Contemporani pren forma,
el Convent dels Àngels l'espera al costat, pràcticament
fet, e] Centre de Cultura Contemporània de la Casa de
Caritat que és una obra magnífica de Piñón i Viaplana,
Un estil Barcelona, fet de funcionalitat d'una banda i
d'úna certa austeritat, i també de transparència i d'una
certa brillantor; jo crec que es deu al fet que som com
som, una ciutat densa, la més densa, i al mateix temps
una ciutat preocupada per la forma. Per tant, una ciutat
que va a buscar en aquesta transparència la possibilitat
d' una respiració que de vegades no té en els seus propis
carrers.
20
21
�Si us n'aneu al costat de Sant Pau del Camp a veure el
polisportiu de la Ciutat Vella, o si us n'aneu a la Verneda,
si us hi perdeu per veure el polisportiu de la Verneda, veuren què és la qualitat que no mira cap a dintre sinò que
tracta, en certa manera, de connectar amb 1'exterior; de donar qualitat a l'exterior, de donar escalf a l'exterior. U s
passarà el mateix al Frontó Colóu, quan el veieu, que ja hi
falta poc.
aquest plural majestàtic, que no és majestàtic sinó
que és emfàtic i es refereix a la ciutat, l'hem promès
a en Fabià Puigserver;
•la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra;
m'havia deixat, a l'edifici de les Aigües, la magnífica torre de les Aigües;
• el Sot del Migdia, a Montjuïc;
• els accessos del Cinturó del Litoral entre el Fossar
de la Pedrera i Mare de Déu del Port, que molts no
coneixeu encara perquè gairebé tot és recent, i no
està del tot obert encara;
Hi ha un estil molt especial, que després en altres
punts no es replica. Per exemple en el polisportiu de la
Vall d' Hebron; és una capsa tancada, és una altra cosa
que va a buscar la seva excel.lència a 1'interior de la for*
ma i que probablement si volem buscar una justificació
a aquesta excepció, és perquè és situat en un lloc que no
ho demana tant. La Vall d' Hebron no té, evidentment, la
densitat que tenen els barris que abans us he citat.
•1 'Escola-Taller del Far, davant de la Vulcano;
I encara per als escèptics del curs 1992, que després
els ci taré un moment, ens atrevim -i quan dic atrevim
no parlo d'Ajuntament, parlo de la ciutat- a començar:
•la nova Sala Comi llas del Museu Marítim, amb 1'accés desconegut fins ara del J aretí de la Reina, travessant la renovada avinguda de les Drassanes;
·El Pavelló Sert de la República -que paga Uralita,
una empresa, fonamentalment-;
•la nova Marina d'hivernada que s'està construint al
Port Ve11;
• el nou Jardí Botànic a Montjuïc amb aportacions de
totes les ciutats oHmpiques;
• el Passeig Nacional de. la Barceloneta, amb un altre
aparcament per a 400 cotxes a sota, just a punt
d'acabar-se; i aquí em paro.
·l'Intemational Trade Center del Moll de Barcelona;
•la Universitat Pompeu Fabra darrere del Parc de la
Ciutadella i també a la Plaça del Teatre, substituint
els antics meublès -tot això és com un símbol- i,
pròximament, a la Plaça de la Mercè;
•potser el Teatre Lliure; l'hem, i tomo a parlar en
22
• el Fòrum Nord de Difusió Tecnològica amb diners
del FEDER, 400 milions que ens aprovarà el FEDER, al Mental de Sant Andreu;
Perquè aquest descobriment de les dues façanes de
Barcelona i de la Barceloneta que es miren, finalment,
fit a fit - vençudes totes les resistè-ncies, inclosa en part
la meva, a l'enderrocament dels antics "tinglados" del
port- crec que és simbòlic de quasi tot el que s' ha estat
fent.
23
�L ' aJrre dia, fullejant aquest 11ibre que molts recordareu, el primer d' aquesta col.lecció que va fer la Maria
Aurèlia Capmany. fullejant-lo pel final com de vegades
s' obren els Jl ibres, en el resum i conclusió, la Maria Aurèlia em pregunta que per què no li' n faig un resum.
És una pregunta molt de Ja Maria Aurèlia: "¿per què
no em fas un resum de com veus el passat, el present i el
futur dc Barcelona?''. així com si res.
I, aleshores, jo lj dic -¿què 11 havia de dir?- que això
és molt difícil, que si hagués de començar per alguna
banda començaria pel mar.
Parlem de l'any 1983, al febrer. "El retrobament de
Barcelona i el mar és la millor imatge resumida de Ja
ciutat oberta, de la cultura oberta que volem. Que des de
les escales de Montj uïc fins al Camp de la Bota, el mar j
la ciutat siguin bons germans amb continuïtat i enteniment."
·'Aquest és el gran somrri que ja comença a dibuixarse amb les obres del Moll de la Fusta i la maqueta de
Manuel Solà. Penseu què representa això."
"Pensem que això resol urbanísticament un drama
particular de Barcelona, haver estat concebuda en els
plans urbanístics com una ci utat circular quan no ho és.
A les rondes i els cinturons els falta un "cacho", com en
diueu a Madrid. És un semicercle. Les rondes i els cinturons sempre han topat amb el mar i, per l'altra banda,
amb la muntanya, com a obstacles insalvables."
"Els projectes que ara tenim" dèiem en aquell moment amb la Maria Aurèlia "permeten conjuminar la necessitat de circulació i el contacte ciutat-mar." Allò que
24
aquí es va escriure i que llavors era una mena de fantasia ara és, doncs, una realitat.
Ara veurem el remodelatge dels magatzems atribu1ts
a Elies Rogent -Oriol Bohigas sempre diu que no ho
són-, de la mà de l'equip de Zeidler i els seus col.laboradors, un edifici que per altra banda té prou pes per si
mateix per ser allà on és.
Quan tota la zona de Palau, Xifré, Colom, Moll de
la Fusta i Pla sota Muralla estigui enllestida i el col.Iegi que hi ha, i que en diuen de Pesadors, l'haguem enderrocat, que suposo que no deu faltar-hi gaire, i s' hi
posin les escultures de Roy Liechsteustein i de Bob
Krier -escultor austriac que fa molts anys va començar
a fer una sèrie amb Salvat-Papasseit, un a gran estàtua a
Salvat-Papasseit, Bosch Gimpera i unes altres-, quan
tot això sigui al seu lloc, ¿qui dubta que la transició de
Barcelona a la Barceloneta s' haurà convertit en un moviment urbà tan interessant i tan significatiu com pugui
ser l'accés a l'extrem de l' illa de Manhattan o els
molls del Sena?
Quan l'últim advocat defensor dels "xiringuitos" de
la platja hagi acabat els seus recursos judicials i la Barceloneta i la pl a~a fmalment es toquin mitjançant un
passeig marítim per a vianants digne, sobre el qual, a
més, els ''xiringuitos" mateixos puguin reproduir amb
més excel.lència el seu servei - i si no tots, uns quants-,
¿qui dubta que entre una cosa i una altra haurem establert les bases d' una regeneració definitiva i autònoma,
jo diria, de la Barceloneta?
Crec que ningú no pot pensar que tot això són manies
estètiques o modes es trangeres, ja que en realitat es trac-
25
�ta de veritables rehabilitacions de. teixits urbans degradats, bàsicament impulsades pels seus propis habitants.
rector que es molt revindicador, i bé que fa, diu, "però
encara de vegades arriba tïns aquí".
Les operacions privades de lleure i d'altres com la
renovació del Tibidabo, les Torres d'Àvila al Poble Espanyol, la colonització creixem - en el bon sentit- del
Poblenou pels artistes, l'obertura mateixa d' un túnel
per sota de la Diagonal per accedir a la promoció de
Winterthur, els nous hotels i restaurants de I'EixampJe
-que no he citat abans- , i la propera i previsible rec uperació de la línia Moll de la Fusta-Passeig Nacional
són la darrera prova de la vitalitat de la ciutat.
Recordem Ildefons Cerdà, les Cases Barates de la
Zona Franca - també anomenades Eduard Aunós- ,
l'Avinguda d' Icària, al Poblenou, i les tapes de claveguera que volaven un xic per tot arreu quan el sistema,
com diuen els tècnics, "entrava en càrrega".
Una ciutat de vegades massa seriosa i que també necessita aquesta inversió en el lleure. De vegades també
penso en el fe t que els nostres nanos i els turistes, que
se'n van al Tibidabo a passar-se-la bé, hagin pogut capitalitzar una empresa qne finalment ba estat decisiva per
salvar el famós projecte del parc Busch, és tot un símptoma de la riquesa que aquesta ciutat ha generat i és capaç de generar. Esperem que en aquest cas no ens defraudin i el parc realment es faci.
El descobriment de Collserola, lentament però gradualment, corn a parc central de l'àrea metropolitana és
una altra gran obertura que fa "pend:mt" al mar i a la
costa.
Que de pressa que la ciutat oblida coses encara molt
més recents, en el fons, com les inundacions del carrer
de Cartellà, de Prim, de Mineria i de Sant Pau del
Camp.
Sempre que hi aneu, a Sant Pau del Camp, pregunteu
al rector fins on van arribar les aigües, encara que el
26
Més de 20.000 milions s' hi han destiuat, als col.lectors del passeig de Sant Joan, Picasso, Ginebra, Bogatell, Drassanes, Correus i la Riera Blanca. Això no vol
dir que no n'hagi d' haver cap més, d'inundació.
Encara no hem cobert, amb tot i amb això, tots el riscos, allò que els tècnics en diuen les pluges de retorn;
pluges que es repeteixen cada, suposem, cinquanta anys
o cada cent, no recordo exactament quina és la xifra; i
aquestes potser encara no les hem cobert.
Falten algunes peces del sistema, però ja hem viscut
més de dos anys sense el ritual del fangueig, mentre al
Maresme, en canvi, ja quasi literalment i atàvicament,
les rieres continuen sorprenent cada any, si no cada dos,
cap allà al setembre, desbordant- se de la seva capacitat.
Qnines ganes que tenim rots, en definitiva, de retornar a
unes platges que tot just hem pogut entreveure als darrers
quatre anys, entre obra i obra, però que sabem on són.
Jo no érec que es pugui dubtar, amb sinceritat i vist
tot això, que l' any 1993 - i em refereixo a la gran pregunta que ara se'ns obre aquest any, justament- serà el
gran any de Barcelona.
Retornada la nonnaJitat -ja parlarem del 1992 un mo-
27
�ment-, retornada la calma i la normalitat, viurem una
ciutat canviada, millor, plena de nous horitzonts estimulants, de descobertes a fer, d' indrets a valorar, de racons
de misèria ara vestits amb urbanitat digna, de punts
d'impossi ble lectura, com diuen els urbanistes, on la
gent normal ens perdíem i no podiem evitar una certa
sensació de ser vençuts per la inèrcia de la ciutat inhumana, convertits ara en franques avingudes i espais referenc1ats per monuments ostensibles.
Platges netes. perspectives obertes i espai tirat de
carrers 'mimats pel comerç de les mercaderies i el s
contactes humans. O talussos de gespa, com a l'avinguda de l'Estatut i a l' entorn del Velòdrom, que encara, coufesse u-m'ho, ens sembla un cert luxe pe rquè no
hi estàvem acostumats.
L ' AneJJa i la Vila Olímpica són com una cultura diferent i quasi un símbol d'un canvi de vida.
Qui pot negar que aquesta ciutat, en aquest moment,
s' ha tom at més cara pels qui s'acosten des de fora?
Com les grans ciutats del món havien estat sempre per a
nosaltres quan les visitàvem. Si bé és evident que, en això, hi té a veure un factor que és estrictament financer
com el canvi de la pesseta, que pot variar.
D 'altra banda, també hem de reconèixer que Barcelona no és precisament que no hagi tingut aquesta fama
sempre. Hi ha una cançoneta que tots sabeu sobre Barcelona i si la bossa sona i després, aquella altra cosa en
què ens perdonem l'anterior i diem que tant si sona com
si no Barcelona és fantàstica.
La ciutat val més. No és només que els preus s'apu-
28
gin, és que aquesta ciutat val més i e l qui vulgui comprar-ne un tros, qui vulgui ser-hi, ha de pagar una mica
més, perquè això val més. Però els preus del sòl, justament, ja no s'apugen ara; en aquest moment baixen. Això està fonamentat i d'aquí a poc ho veureu en una revista molt interessant que es diu BARCELONA
ECONÒMICA que porta dades sobre la ciu tat i demostra
què ba passat en els darrers anys, des de l'any 1975.
¿Què ha passat amb els preus del sòl? Doncs bé, van
anar baixant en termes reals, encara que la gent no no
realitzem de vegades. Però van anar baixant des de l'any
197 5 a l'any 1985-1986; després es van recuperar molt
ràpidament, es van disparar, per tornar a adquirir el preu
que tenien a l'any 1975, només l'any 1988, i a partir
d' aquí superar el nivel1 global de partida. Però ara, en
aquest moment, tomem a estar, igual que a l'any 1975,
en una situació en què els preus reals, els preus del sòl,
s'apugen menys que la resta de preus, i per tant els
preus reals baixen.
És curiós que els que es queixaven més que els preus
s'apujaven, alguns dels qui es queixaven, ara són els qui
es queixen que baixin, i són els de l'ai, ai, ai, què passarà a l'any 1993.
Jo recordo que justament - en fi, això hagués pogut
sortir aquí, segurament hi surt en aquest resum que
abans eu Pemau ha llegit- fa quatre o cinc anys, sis, hi
havia, no ja persones sinó institucions que feien dictàmens i que feien comentaris respecte de Ja impossibilitat
material de fer tot el que s' havia de fer.
I deien "no hi haurà ferro", "no hi haurà obrers", "no
hi haurà ciment", "no hi haurà màquines", ''no hi haurà
29
�enginyers", "hauran de venir de França". "seran més
cars", "no en sabrem" , "hi haurà grans vagues··, "sindicalment això és impossible", "hi haurà unes immigracions descomunals", "tomarem a l'any 1929", "tornaran
a venir pobles del sud" ... Tot això no ha succeït.
Però el curiós és que, moltes vegades, aquella gent que
deia que no podriem arribar a fer el que hem fet i que tot
això passaria, ara són els que diuen que tot allò que no es
podia fer i que està fet, justament la pena es que s' hagi
acabat de fer i per tant no hi hagi més feina. I que a veure
què passa a l'auy 1993. Per tant, molt de compte amb els
dictàmens i molt de compte amb les expectatives una mica ràpides, perquè jo crec que s'han de pesar en la mateixa balauça en què aquests mateixos dictaminadors de vegades ens obliguen a pesar-los.
Per cert, que l'obligació dels governants és governar i
ajudar els altres que governen i també, crec, trencar les
un iformitats excessivament senzilles respecte <l'aquestes expectatives.
Ja ho vam dir l'auy 1983 i el 1984 quan començàvem, ho recordareu. Hi havia un atur molt important, hi
havia un pessimisme dominant a la societat i el projecte
deJ 1992 va servir perquè, j ustament, nosaltres trenquéssim, es trcuqués, aquesta uniformitat d ' expectatives uegatives.I avui ho hem de tornar a dir.
Hem de tornar a dir que les expectati ves no són en la
realitat de les coses tau dolentes com molta gent diu que
seran les coses. I nosaltres teuim l'obligació, els que
som governauts, independeutment del nivell en què ens
trobem, tenim l'obligació de dir-ho perquè ho sabem,
30
perquè n' estem més ben infonnats, i, a més, perquè nosaltres hem d 'arrossegar.
De vegades em pregunto què vol dir patriotisme si no
vol dir això. Vol dir precisament estar a 1' altura de ]es
circumstàncies d ' una manera determinada: això és el
patriotisme, més enllà de la buidor de les paraules.
A més, diguem-ho tot, aquest és un moment dur, també ho he dit al principi per la circumstància d ' avui. El
199 1 ha estat un auy molt dur. Hem perdut molta gent
estimada, Josep-Maria Serra Martí, a més de la Maria
Aurèha, i de Vidal Alcover, el pintor Amat, en Fabià
Pui gserver, M ont<;errat Roig, Pau Garsaball, Frederic
Marès ... I hem perdut obrers de la construcció. I hem
tingut, com he dit al priucipi, les victimes innocents
d ' un terrorisme altrament inúti l, que es tira pedres al seu
terrat.
Per tant, un any dur. Uu any, diria, enom1ement dur
des d ' un cert punt de vista. ¿Però qui uo ens diu realment que el preu d'aquestes transformacions tremendes
com les que vivim no és d'alguna forma, no implica
d'alguna manera, l'obligació d'admetre per la nostra
banda que som fal.libles i que som mortals, que uo som
res?. Aquest és l'any 1991 i ara us he de parlar de l'any
1992.
Us vuU parlar, i molt directament per no perdre massa
el temps, de les xifres del 1992, molt ràpidament. Hi ha
dues xifres de I' any 1992 que la gent es pregunta: unes
són les xifres del COOB i l'organització dels Jocs; unes
altres són les xifres de la ciutat eu el seu conjunt.
El COOB té un pressupost de I44.893 milions en
31
�pessetes d'avui, dels quals ingressos. i és l'única xifra
que vull destacar, les aportacions de l'Estat -sigui per
subvencions o transferències, sigui per participacions en
ingressos de l'Estat, loteries, quinieles, emissió de segells i monedes, etcètera- representen 44.243 milions,
és a dir el 30,5%.
En el dossier de candidatura que es va fer l'any 1985,
quan encara no havíem ni començat i no sabíem el que
era l'organització, la xifra total d'ingressos que havíem
previst era de 154.000 milions -són 10.000 milions més
en pessetes d'avui. I l'aportació dc l'Estat que s'havia
previst era de 43.825 milions. En defjnitiva, doncs, hi ha
una modificació relativament petita de la realitat quasi
fi nat, sobre el que havíem previst a l'any 1985. I la previsió és sorprenentment encertada.
justament perquè sóm a l'any 1992, que és l'any en què
es fa la gran part de la despesa.
I no seria sensat que ara jo digués, això serà rematadament així. Ens queda per fer, aquest any, el 40% de la
despesa que estava prevista, el que passa és que quasi
tot està contractat, però en definitiva estem molt en el
lJoc on havíem dit que havíem d'estar, ara com ara. Si hi
hagués una desviació del 3 o el4% per sota o per sobre,
jo continuaria dient que és equilibri. Amb la magnitud
de l'empresa i amb la imprevisibilitat que té, jo continuaria dient que hi ha equilibri.
En resum, i no us entretinc més amb les xifres del
COOB: equilibrí sobre un pressupost de 150.000 milions, aproximadament. Sí hi comptem els lliurameuts
en espède dels patrocinadors encara són més: 175.000
milions. Equilibri. En fi, ja haurem acabat i no ho podem dir amb l'absoluta certesa dels números tancats,
En resum, en segon terme: un estalvi o un excedent
destinat a millorar el capital social de Barcelona i de Catalunya de 36.000 :nlllions, més gran que el de Los Angeles. S'ha parlat molt de l'èxit de Los Angeles i que
van repartir un benefici de 300 milions de dòlars. Bé, en
aquest cas, en el nostre, és més. Però podem dir que resulta que Los Angeles no va fer inversió. Doncs no, Los
Angeles quasi no en va fer, però és que aquí tampoc s'hi
comprenen totes les inversions ni tan sols les estrictament esportives.
En definitiva, doncs, l'aportació del COOB és més
important -o igual com a mínim- que als Jocs que han
passat a la història com els més econòmics i els més ben
organitzats, que des d'aquest punt dc vista són els de
Los Angeles.
En tercer lloc, un tema a considerar, perquè moltes
vegades no surt. En les enquestes que veig darrerament,
en les quals la gent valora molt positivament tot el que
es du a terme, etcètera, en canvi no es valora I' aportació
de l'Estat en el que val. L'estalvi i l'excedent invertit és
32
33
Les despeses, pràcticament són idèntiques. Per
tant, equilibri en un pressupost revisat després en
144.569 milions i una partida important que volia
destacar, que és la d'inversió d'instal.lacions i àrees.
Perquè aquesta partida és l'afegit que el COOB i els
Jocs, no les administracions sinó el COOB, obté per a
la nostra ciutat i per a Catalunya en el seu conjunt,
perquè hi ha obres que es fan justament fora de Barcelona a les subseus. Són 36.111 milions, i per tant el
25% de la despesa.
�r
pràcticament igual, com he dit abans, que les participacions en ingressos i transferències de l'Estat. És similar,
a la ratlla dels 40.000 mili ons.
L 'Estat, que quedi clar, és l'únic que hi paga, en el
COOB. No parlo de les inversions a la ciutat, que tots hi
hem contribuït... ara en parlarem. Però en el COOB com
a organització, l'única transferència que es rep és la de
l'Estat espanyol, a més del que pugui pagar en altres
qüestions com puguin ser el port, els cinturons ... També
els paga, en part, la Generalitat, els cinturons, però en el
COOB només paga l'Estat.
I ara em referiré un moment a les xifres de la ciutat.
Hi ha hagut dues estimacions : primerament ens referirem a la del Gabinet Tècnic de Programació, en què
s'analitza l' impacte que l'any 1992 té sobre l'economia
i s'estima en termes de creixement del producte brut o
de la renda nacional en termes d' ocupació. L'impacte
directe i indirecte -una operació molt complicada, però
que es pot estimar científicament- és de 2,4 bilions de
pessetes (consum i inversió). I l'impacte sobre l' ocupació, la creació d' ocupació, és de 80.000 llocs de treball/any, aquest és l'impacte que l'operació Jocs ha produït d' acord amb aquesta estimació.
de l' illa d'or de la Diagonal, que segurament no s'acabarà per als Jocs sinó més endavant, però que la gent
anomena "del 92": tot això situa aquesta xifra en
750.000 milions.
D' aquests 750.000 milions, la meitat és inversió privada i de l'altra meitat, és a dir del SO % públic, un 25%
és inversió de l'Estat (a més del que paga al COOB) i un
25% és inversió de l'Ajuntament, de la Generalitat, del
COOB mateix. i de les Diputacions.
Per a nosaltres, Ajuntament, això representa haver
doblat la nostra càrrega financera, el nostre deute. I representa una xifra d'inversió extraordinària d' uns
75.000 milions, que d'acord amb els conceptes que s'hi
comprenguin pot arribar a 100.000 milions i tot.
La Generalitat, una xifra similar 1 el COOB, els
35.000 milions que abans hem dit. Hem doblat les nostres inversions i el nostre deute a llarg te1111iní. I ho podem pagar i ho estem pagant sense cap problema. ¿Per
què?
Perquè aquest multiplicador d' 1 x 10, si la nostra inversió extraordinària de 75.000 s'ha convertit en una inversió
global de 750.000 a la ciutat, ha generat la riquesa que permet finançar la nostra pròpia transformació.
En segon lloc hi ha una altra estimació, força coneguda, i que els mitj ans de comunicació utilitzen bastant,
que és més senzilla, fins i tot jo diria més entenedora: és
la relació de les inversions que s'han fet entorn o amb el
nom dc l'any 1992, algunes de les quals ni s' acabaran
durant el 92, però en fi, que hi són.
I un es pot preguntar: ¿on .seríem si no haguéssim
agafat els trens del 1992 amb l'empemta que ho vam fer
en aquell moment? Ara seríem una magnífica capital de
províncies. Una magnífica capital de províncies . I Catalunya, una magnífica "província", en aquest sentit.
S' hi inclouen 1' Aeroport -aquest sí que s'acabarà, però és fora de Barcelona, per entendre' ns- , o la inversió
L'equilibri existiria en aquesta ciutat, però tot en uns
nivells més baixos: més atur i menys riquesa, menys
34
35
�renda per habitant, segurament menys càrrega financera
i menys impostos, però també menys serveis i menys
equipaments. Aquesta era 1' altra possibilitat.
¿Quin mar~ pressupostari tenim per als anys que vindran? Reduir l'endeutament en pessetes constants. Ens ho
hem proposat i ho farem. Mantenir la pressió fiscal dintre
del màxim del quadrienni anterior. I mantenir la inversió,
no la d'aquest període extraordinari, però sí la inversió
anterior del quadrienni 1984-1987, en pessetes constants,
evidentment, i que va ser una inversió molt important, és
a dir, que ens situa en una inversió per habitant que serà
més gran o igual que la de la majoria de ciutats europees.
Per habitant, torno a dir.
¿Com ho fare m? Disminuint les despeses, contenint
les despeses, més exactament; reduint la inversió, la
qual cosa és evident~ i utilitzant els marges de pressió
fiscal que tenim dins dels compromisos que nosaltres
hem adq uirit.
Això dóna Jloc a un món molt econòmic. basat en la
m illora de la competitivitat de la ciutat, especialment en
comuuicacíons i telecomunicacions; a la creació d'importants oportunitats d'inversió al sector privat i al manteniment d' un nivell raonable i estable d'activitat i inversió municipal.
del 3,3%; és tracta de la previsió incorporada a la Llei
de Pressupostos de l'Estat. Per a Catalunya, s' hi preveu
un creixement del 2,4-2,5% per a l' any 199 1 i un 3,4%
per a l' any que ve. Això d' acord amb l'estudi de la Universitat Autònoma de Barcelonar a Bellaterra, fet per encàrrec de la Conselleria d' Economia.
I bé, a Barcelona ciutat, per l'any 1991 es preveu un
creixement de 3-3,5 % -més alt doncs, bastant més alt,
que el de la mitjana espanyola i el de la mitjana catalana- , que dóna lloc a un producte brut de 4,2 bilions de
pessetes, que representa el 8% de l ' Estat i e142% de Catalunya. I per al 1992 s'estima que això arribarà a 4,7
bilions de pessetes, una estimació de l ' Equip d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Curiosament - és una dada interessant- aquest producte brut a Barcelona ha canviat de composició, és
menys industrial i més terciari. L'any 85 era 2/3 terciari
i 113 secundari, i ara som a 3/4 pràcticament terciari.
No és el moment de seguir amb les xifres econòmiques, això es faria uua mica llarg, però és el moment de
dir que estem en un moment de canvi de marxa.
Ani bem al final de 1' any 1991, i ens podem preguntar si tot això succeeix dins d'una conjuntura, com he dit
al principi, de la crisi que es veia o no a venir.
És cert que ens ha agafat la restricció pressupostària
pública de la política econòmica de l' Estat i aquest ralentiment - no depressió, no recessió estricta- és just
abans de 1'esprint finaL Però potser no sigui tau dolent
que hagi estat d'aquesta forma. I és aquí que cal entrar a
fons en el funcionament de la sintouia institucional.
I uo, en principi no es confirma aquesta previsió, perquè es dóna un creixement a Espanya del 2,5-2, 7 % i
una previsió per a l'any 1992, també a nive1l espanyol,
Ens trobem davant d'un Estat que ha disminuït la seva part en la despesa pública d'una forma molt significativa als deu anys passats. Sense comptar els interessos
36
37
�del deute ni les pensions, ha baixat del 80% al 60% de
la despesa pública total. Això és una petita revolució, si
vostès volen, i que només s'ba produït, per exemple, a
la Republica Federal Alemanya després de la Guerra
Mundial, després de la guerra i la derrota d'aquell estat.
Les autonomies han pujat del 0% al 20-25 % i les
corporadons locals s'han mantingut frenades, excepte
aquelles que no han acceptat la disminució. I que ara demostren, demostrarem ser, potser, les més capaces, justame nt, de disciplinar la nostra despesa, també, perq uè
ha arribat el moment de poder-s'ho plantejar.
Nosaltres hem sabut esperar, i em penso que puc dirho clarament. Hem entès, primer, que no podíem sacrificar serveis, fa uns anys, fins que no existís totalment el
nivell de govern que havia d'ajudar a finançar-los o que
els havia d'entomar. Els famosos 17.000 milions de serveis de suplència que 1' Ajuntament de Barcelona està
fent i que nosaltres hem esperat pacientment que ens
fossin retribuïts.
Fins al moment que, segona constatació, considerem
que ara ja sí que podem exigir a nivell autonòmic, i a nive]] estatal, que en tornin els serveis de suplència que fa
l'Ajuntament de Barcelona. Perquè el plet intern entre
Estat i Autonomia està resolt, o pràcticament resolt, i
perquè si haguéssim demanat això abans, i crec que hagués estat poc polític. l'Estat s'hauria pogut també espolsar del damunt les poques responsabilitats que encara
li resten en aquesta matèria.
mic amb l'Estat, d'entrar en l'únic dels serrells que des
de l'any 1986 quedava per enfrontar, que és justament el
serrell dels serveis de capitalitat de Barcelona i els
transports de Barcelona.
Recordareu, molts de vostès se'n recordaran, que
quan es va aprovar la primera revisió del sistema de la
LOFCA es va aprovar per cinc anys, amb una condició:
que mentrestant s'anessin resolent els tres ~errells que
havien quedat, els ''jlecos", que en van dir a Madrid.
Eren els serrells de normalització lingüística, la policia
autonòmica i Barcelona, capitalitat i metro.
Bé, d'aqne11s tres serrells només en queda aquest i
nosaltres hem esperat fins que el plet entre l'Estat i la
Generalitat es resolgués, per poder entrar a exigir a tots
dos que afrontin, cada un en la part que li pertoca, les
seves resp onsabilitat~ .
Crec que ara és el moment en què això es pot planrejar amb seriositat i, com que aquest és l' any en què ha
de cristal.litzar un nou ritme institucional, penso que hi
fan falta idees clares, sobre aquesta qüestió. Molt resumidament, els diré què en pensem des de l'Ajuntament
de Barcelona i els diré així mateix que la nostra experiència ens les dóna, aquestes idees clares.
Jo tinc el compromís persona] de l'actual president de
la Generalitat i de l'actual Conseller de Economia, que
un cop acabada la revisió del sistema financier autonò-
Nosaltres hem arribat, com a equip que porta les coses de l'Ajuntament, fin s i tot a. una certa filosofia de la
vida -de la vjda política, s'entén- i a una certa manera
de veure l'Estat. I l'Estat de les Autonomies, i les finances públiques, i els serveis que s'han de fer, i qui els ha
de fer i com s'han de finançar. I no només com s' hau de
pagar, sinó de quina manera s'han de donar i quin paper
ens sembla a nosaltres que ha de tenir cada un dels ac-
38
39
�tors en aquesta comèdia, en aquesta tragèdia, o en
aquesta funció, que en definitiva té una mica de tot.
Veiem clarament que el nostre rol ha estat el d'animadors de la funció, durant aquests darrers cinc anys,
quasi diria durant els deu. Parlo ja no només de l' Ajuntament de Barcelona, sinó en conjunt de tots el ajuntaments de Catalunya, molt en parlicular, que són els que
menys han acceptat l'equació de Ja contenció i aquesta
condemna d'una part relativament estancada de la despesa pública total.
Creiem que en aquest moment en que I' Ajuntament
de Barcelona és capaç, exemple únic, d'aprovar un pressupost amb un increment del 4% (per sota del cost de la
vida previst per a l'any 1992), en què l'Estat aprova un
increment de prop del 10% i en què la Comunitat Autònoma, la nostra - altres també, però en tot cas la nostraun 16,8% (abans dels 23.000 milions, abans de les millores que pugui obtenir), creiem que ha arribat el moment que nosaltres fem valer una mica la nostra capacitat dc fer.
Que fem valer l'esperit de corrcsponsabi Iitat en el
moment de demanar al s altres que entrin a fer de locomotora de l'economia del país. Crec que ho han entès.
Jo, amb tota sinceritat, penso que la comunitat autònoma catalana en aquest moment s'està plantejant seriosament, per primer cop, la inversió. H a estat una mica atenallada, fins ara, per Ja impressió que si estirava més el
braç que la màniga ho podia pagar políticament. Aquesta ha estat la impressió que ens ha fet a tots i jo personalment ho he entès. No m'ha agradat, però ho hem entès tots.
40
Això s'ha acabat, aquest escenari s'ha acabat. Els arguments d'excepcionalitat en aquest sentit, segons el
meu parer, pericliten ja i , per tant, entrem en la fase en
què inexcusablement i amb una gran generositat tothom,
haurem d'anar a plantejar-nos-en definitiva ment la solució. No dels problemes de gestió extraordinària sinó
dels de gestió ordinària, dels serveis ordinaris de la vida
d'aquesta ciutat i de totes les grans ciutats i mitjanes
ciutats i petits pobles, també, de Catalunya i de tot Espanya.
I això s' haurà de fer sobre la base d' una cristal.lització d' entesa institucional per a la qual repeteixo que
nosaltres - honestament- estem ben armats, d' arguments, de legitimitat moral i de coneixements pràctics.
Repeteixo, no només en el terreny econòmic sinò també en el terreny del rol, del paper de cadascú.
D 'això, del que nosaltres serem, alguns en diuen federalisme, però el nom tant se val, no és el que fa la cosa. En tot cas, nosaltres creiem que efectivament hi ha
una fi lo sofia polílica fom1ada sobre la base del coneixement pràctic, de Ja gestió que hem pogut desenvolupar
en el nivell que és més a prop dels ciutadans, en el moment de fer el repartiment, amb els límits que són de rigor, amb uns límits equilibrats.
Entenem perfectament que de vegades governar significa distanciar-se, que determinades coses no es poden
obtenir precisament sense la fredor d'una certa distància. Però nosaltres situem al davant el principi contral"i,
el principi de la subsidiaritat. És el principi que tot s'ha
de fer en aquest nivell de govern, en què es pugui fer
trobant-se més a prop del ci utadà i no incorrent en greus
41
�contradiccions des del punt de vista precisament de
l 'equitat, des del punt de vista de l'eficàcia, de les economies d'escala, que en di uen els economistes.
Nosaltres, tot això, estem disposats a posar-ho sobre
la taula d' una entesa que creiem que ha de ser a tres
bandes, aquí a casa nostra.
No penseu que a l' equip de govern de l'Ajuntament
només hi ha una preocupació estricta envers temes
d'eficàcia, o envers temes de caràcter més tècnic o de
caràcter d' obra pública o de finançament d'aquesta obra
pública, no. Fins i tot diria quasi el contrari.
Per més que sentiu parl ar l'Alcalde d'aquests temes,
en el fo ns d' aquest equip hi ha la couvicció d' haver començat des de l' any 1979 amb una prioritat que és justament la contrària, que són els serveis personal ~ . r que
consisteix a posar la pedra al servei de les persones, però també amb Ja convicció que no podíem dogmatitzar
aquesta prioritat de manera que no es fessin aquelles
grans in versions que calíeu. Ens vam negar a ser dogmàtics dels serveis personals coutra la inversió.
En un moment determinat de l'evolució d'aquest
Ajunta ment democràtic, a l'any 1985, hi va haver uns
acords molt importants. Entre nosaltres els coneixem
com els acords de Sarri à (perquè es van fer al Centre Cívic de Sarrià), en els quals l' Ajuntament es va plantejar,
a més de l' urbanisme de les places, els jardins i els monuments a la perifèria, de la dignificació dels perits racons, L' urbanisme del proj ecte i no només del pla.
reixie n importants des del punt de vista de la comunicació. Jo crec que hi ha un cert humanisme, basat en
aquestes inversions, però m' interessa remarcar que no
ha desaparegut de la nostra acció la idea que en el fons
el que compta és justament que els serveis personals 1 la
vida de cada dia dels ciutadans puguin millorar.
Quan preparava aquesta conferència vaig demanar,
en el Comitè de Govern de l'Ajuntament, que fóssim capaços de construir-ne un relat, d' això. És més fàcil
construir uu relat físic de l'urbanisme, que es pugui enteudre, que no pas fer-ho dels serveis personals que canvien a cada bani.
I ara podria llegir la història d' un senyor veí nostre
del carrer del Pallars, que surt al mati , se' u va a Ja feina
a la Zona Franca i s'estalvia un quart d' hora i pot dormir deu minuts més. I després torna al seu bani i la seva
dona, que bavia treballat en aquella fàbrica que en deien
la Càtex, acompanya el nano a la piscina que ara hi ha
en aquella mateixa fàbrica. De manera que el que ella va
fer, i ell, amb la seva feina, ha cristal.litzat en un s llocs
d' equipament en què els nanos, els seus nanos, poden
gaudir d'una vida millor.
O com aqueJles senyores grans que a la Sedeta, el dia
de la inauguració, m 'acompanyaven i em deien " en
aquella fmestra vam estar treballant-hi trenta anys". I
ara els seus néts hi van a L'Institut.
A més d'això, ens vam enfrontar a aquestes gran
obres que, a l'any 1983, amb la Maria A urèl ia, ens apa-
En certa manera això és la història d'aquesta ciutat,
d' una fàbrica humana molt feta i en què, a poquet a poquet, hi hem anat quasi diri a entaforant, perquè aquesta
és la reaUtat, els serveis personals, que, en definiti va, faran la nostra vida més digna del que ha estat fins ara.
42
43
�Aquest és l'orgull de la gent gran de Barceloua: poder dir "d'aquestes fàbriques n' hem fet equipaments" o
bé "d' aquesta barriada més o menys degradada n'hem
feta aquesta altra, que té tota aquesta dignitat".
hem hagut de matisar el projecte del Museu Nacional
d'Art de Catalunya i quantes vegades els mitjans de comunicació no haureu dit, "doncs ja han canviat de projecte" o "s' havien equivocat" ...
I ara em podeu preguntar: "fins aquí està molt bé, però ¿després què fareu?" Ara no tinc temps d 'explicarvos què hem de fer, però sí que us vull dir una cosa. En
el nostre projecte, quan nosaltres volem resumir, diem
que després del 1992 ve la cultura, i ve Europa. Aquest
és el nostre objectiu.
En fi, jo us portaria que veiéssiu la història de la
Gare d'Orsay de París, per exemple. Quauts anys van
passar des que Gae Aulenti, em penso que amb Oiscard d'Estaing, va començar aquell projecte fins que
no el va acabar i quantes vegades van haver de canviar, fins i tot d'arquitectes. Doncs van passar deu
anys, si fa no fa.
¿Què volem dir? Amb cultura no volem dir només els
museus, sinó també els museus, que s' entengui bé. Entenem que en ~ultura , estrictament, passa el que passa
amb la ciutat. Es a dir, que hem de ser capaços d'oferir
la formació, de crear el mercat, el gust, l'hàbit, les professions, de formar la gent amb uns nivells de més excel.Iència en aquest sentit.
Tot això no és possible si no hi ha una inversió important, la física. Important. Hem tirat endavant, no pas
sols sinó conjuntament amb la resta d' administracions,
setze projectes, em penso que en són, que ara no rememoraré un per un, perquè seria massa llarg, però que coneixem perfectament, i que lògicament són projectes
que s'aniran descabdellant i donaran el seu fruit en un
període més llarg probablement que aquests projectes
terriblement importants de les comunicacions, però que
en definitiva són projectes, bàsicament, d'enginyeria física.
La cultura, els grans projectes culturaJs, tenen un
component d'enginyeria humana molt més sofisti cat i
No demanem tant, però sí que demanem que la ciutat
entengui que aquests són projectes que exigeixen en si
mateixos una maduració, que tenen una química fina,
més lenta que no pas els projectes estrictament d' enginyeria: Palau Nacional, Museu d'Art de Catalunya, però
també el Museu d'Art Contemporani, l'Auditori i la reforma del Liceu i el Palau de la Música (qne ja hem acabat) i el Centre de Cultnra Contemporània de la Casa dc
Caritat i tots els qne. abans hem anat dient.
Creiem que el 1993 és 1' any de la cultura, però ho
creiem en un sentit més ampli que el que comprendria
l'àmbit o l'àrea de Cultura tradicional de les administracions. Per cultura volem entendre igualment 1'ns de la
ciutat, per cultura volem entendre allò que no és estrictament l'estructura o la infrastructura, sinó jnstament la
vida que s'hi ha de posar, en aquestes estructures qne ja
hem creat i que continuarem creant, que en bona mesura
són aquí perquè nosaltres en gaudim.
molt més díficil de madurar. Penseu quantes vegades no
Per tant, a partir de l'any I 992, ja dins del 1992 i
molt particularment en el 1993, nosaltres voldríem que
44
45
�Barcelona fos significada com una ciutat de la cultura i
de la urbanitat.
Entenem per urbanitat el company de l'urbanisme.
Amb l' urbani sme ja tenim premi, diguéssim; amb la urbanitat encara ho he m de demostrar. Històricament hem
tingut una ciutat educada, i s'ha parlat molt de Barcelona justament com una ciutat urbana, on el trànsit és
menys sorollós, amb menys maleducats que en altres indrets, o menys caòtic.
1 bé, la riquesa mateixa que la nostra evolució ha generat, la civilització mateixa en què vivim, que és l'europea, comporta e ls seus problemes. Jo sóc d' aquells, i
sobre la c iutat hi ha un consens creixent, que creuen que
les ciutats són l' única sortida de la humanitat.
No perquè nosaltres ho dictaminem, sinó perquè la
humanitat no sap fer res més sinó ciutats, a última hora,
malament o bé. Potser en el Tercer Món les estan fent
molt de pressa i malament, perquè no tenen altra manera
de fer-ho, ¿però què fan sinó ciutats?
Per què ho dk, tot això? Perquè nosaltres hem
d'afrontar molt seriosament en aquest moment una assignatura que segurament és més complicada que la que
hem fet fins ara. I uo es tracta d' una argúcia formal o de
ganes de sorprendre; ho crec sincerament.
El que nosaltres hem fet, el que aquesta ciutat ha fet
durant aquests anys, és molt díficil, ben segur. Quan dic
nosaltres sempre em refereixo no tan sols a 1' Ajuntament, sinó a la ciutat sencera i fins i tot diria al país. El
que ha fet Catalunya a Barcelona, si voleu, i el que Espanya ens ha ajudat a fer>en la mesura que ha ajudat a
fer-ho, no era gens senzill.
Així doncs, el tema que tenim al davant és segurament menys car, ben segur, i, tanmateix, altament complicat. Complicat des del punt de vista que demana unes
adaptacions que són mentals, espirituals, podríem dirnc, en un llenguatge més tradicional, ¿no ? I que són de
comportament, que són de "soft", com dirien els enginyers, i no de "hard" .
Cada dia, al Caire, hi arriben milers d'habitants; cada
dia. La humanitat té un instint, té un programa intern
com a espècie d'agrupar-se, perquè econòmicament,
perquè vitalment, perquè socialment això és millor, perquè es l'única forma que té de resoldre els seus problemes de supervivència, de progrés i tot.
Això no serà senzill. I encara més, això té una pega
important: no es pot programar tan bé. Un pot programar bé o malament les obres d'enginyeria, l' aspecte financer de tot el que es fa; hom pot preveure, pot determinar, pot treballar dins d' uns marges. En aquest cas i
en aquest tema, en l' enginyeria moral, diguem-ne, treballem amb uns marges d'imprecisió brutals.
Això no significa pas que la ciutat no creï problemes,
però sí que vol dir que els problemes que crea la ciutat
són aquells que la humanitat 11 posa al damunt, justament perquè els resolgui, perquè no té una altra forma,
afortunadament o desafortunadament, de solucionar-los.
No només això. De vegades ens trobem molt lluny
del lloc on volem arribar, tot i havent treballat molt per
ser- hi a prop. Vegeu aquests dics, per exemple, en els
mitjans de comunicació mateixos, e ls temes de què parlem -a més dels més dramàtics que hem dit abans- i que
46
47
�es refereixen a fiscalitat, o que es refereixen a allò que anomenem estat del carrer, qualitat de vida al carrer, i les coses que hem de fer perquè aquesta qualitat de vida millori.
ara, per poder enfocar el final d' aquest segle amb unes
garanties.
Aquesta és una mica la prova de foc qne tenim al davant, que sabeu que preocupa, que preocupa I' Ajuntament, i posarem tot el que hi hagi a la nostra mà per solucionar-la. Moltes vegades es tractarà de coses,
d' esforços, que tindran la seva part fins i tot de sacrifici
que es demanarà a la ciutat, però que tenen la seva caducitat. No són sacrificis, no són esforços que es dernanin per sempre més, sinó un esforç especial, justament
En resum, el 1991 ha estat per nosaltres un any apassionant però dur, transformador, jo diria que tremendament transformador. L'any passat, quan jo acabava aquí,
demanava als ciutadans que passegessin per la ciutat i
que 1' ensenyessin. Doncs bé: més d' un milió i mig de
persones han passat per l'Anella Olímpica, d' ençà de la
inauguració del Palau Sant Jordi, i d'això en fa quinze
mesos.
Hem canviat, ens coneixem millor. Hem perdut alguns dels millors ciutadans. Però no us penseu que no
hauran pogut viure-ho o veure-ho en el millor moment,
perquè el millor moment és quan la pròpia consciència
li din a un, i la seva pròpia conciutadania també, que
ha fet el qne ha via de fer. I aquest moment, aquests
ciutadans ja el van passar, abans d' ara, fa uns mesos,
segurament.
En definitiva, el 1991 ba estat un any de canvi, per
altra banda, del mandat i de l'equip. Un any d'eleccions
i per tant de canvi de marxa dins de l'Ajuntament, amb
els costos que això té, que són molt importants. L'any
1987 va ser l'any del desplegament controlat, en què es
va crear el COOB , es va crear el Hòlding, es van crear
les tres empreses, es va donar l' empenta a Iniciatives, es
va crear Barcelona Promoció -la qual cosa va representar uns sacrificis personals immensos per a tots els
qui eren a dintre de I' Ajuntament.
Vam trigar dos anys, ara ho puc dir, amb el nou sistema i amb el nou equip, a estar confortablement instal.lats cadascú allà on havia d'estar: els qui havien
48
49
En aquest moment tenim problemes greus de fer- nos
entendre, d'entendre nosaltres mateixos, com a col.lectivitat, què hem de fer amb la ciutat que tenim o com
l'hem d'utilitzar, com hem d'utilitzar l'automòbil i com
el transport públic. I no es tracta tan sols d'un problema
d' una cosa, que jo a vegades he dit, i que podem arribar
a fer, que és un gran debat sobre aquesta qüestió. No és
purament una qüestió de debat, tant de bo ho fos. Programaríem el debat. No és purament això.
Tenim una ciutat enormement millorada, que ha viscut un període molt excepcional i que ha adaptat les seves pautes de comportament a aquesta excepcionalitat. I
ara se' ns fa difícil de demanar que torni anna certa normalitat i que abandoni els comportaments adaptatius,
que tenen una mica de creatiu, sempre, però molt de perillós; ja que algunes de les fronteres de la disciplina
vial, de la disciplina urbana i de la urbanitat s'han traspassat. I tornar aquestes aigües al seu llit és molt més
complicat qne no pas fer sortir un riu del curs per on
passava, molL més.
�d'anar a districtes, a districtes, els qui no hi havien d'anar,
doncs no. Aixf com dic que l'any 1987 va ser l'inici del
desplegament contro.lat dc r Ajuntament, ara jo crec que
estem més aviat en un replegament ordenat i en el salt endavant, a Europa i la ciutat de la cultura, i a la qualitat de
vida.
Per això hem confirmat tres equips, reforçant-los políticament: l'equip urbanístic, l'equip de benestar social,
i l'equip de la Marta Mata. Tots tres equips, segous la
meva opinió, es consagren i es reforcen políticament
d'una manera molt important.
Així mateix hem creat equips nous, un de remarcable
a l'àrea de la Via Pública, que vetllarà per la qualitat,
justament, d'aquestes adaptacions i d'aquest esforç que
hem de fer en la conducta.
Amb cinc persones que treballen, com a l'Ajuntament se'n diu, de coronels. En fi, persones que no tenen
una gran burocràcia a sota (és una experiència nova que
provem), i que per tant no tenen comandament en el
sentit de manar tropa. El que sí que tenen és comandament sobre la formació i sobre els comportaments de la
pròpia casa i, per tant, poden determinar en bona mesura
-sota la direcció d'en Joan Torres, però amb la implicació de tores les àrees de l'Ajuntament- els esforços que
durem a terme en la millora de la qualitat de la vida al
carrer.
D'altra banda tenim un equip nou en l'àmbit d'Economia molt important, molt fort a nivell de regidors i
nou a nivell d'equip amb Josep Marull, Ramon Seró, Pilar Solans, l'Ernest Maragall en l'àmbit d'organització i
un parell de fitxatges més que estan a punt, que encara
50
no puc anunciar. Pràcticament completarem el que jo
crec que serà l'equip econòmico-financer més potent
d'aquesta ciutat.
I, en tercer lloc, aquest projecte que al mateix temps
és un equip de col.laboració entre la cultura, el turisme i
la promoció olímpka (la gestió de les instal.lacions
olímpiques), per justament programar unes activitats
que facin d'aquesta apel.lació del 92-93 com l'any de la
cultura una autèntica realitat,
Estem programant un calendari, del qual l'any Miró
jo crec que és una notícia excel.lent, veritablement excel.lent, i que la Fundació Miró mateixa -l'edifici de la
qual, com sabeu, és propietat de l'Ajuntament, com quasi tot en aquesta ciutat en aquest terreny, però que a més
ha estat dirigida per Francesc Vicens en un momeut de
la seva història, per Oriol Bohigas en un altre, i pel pobre Joan Teixidor en un altre- que haurà de contribuir,
doncs, a aquesta gran idea que és el 1993 com a any
Joan Miró.
Nosaltres hem de buscar destinacions per a aquesta
ciutat i per a aquestes inversions que justament hem preparat. Hem de buscar una demanda per a aquesta oferta,
hem de buscar motius qne facin que d'una manera contínua, a partir de l'acabament dels Jocs Olímpics, la nostra ciutat pugui ser la seu de grans esdeveniments, que
ja ho és, que ja s'ha programat que ho sigui, en bona
mesura.
El congrés d'arquitectes mundials vindrà aquí, el
congrés d'editors vindrà aquí, el congrés de cardiòlegs i
diferents congressos de medicina, etcètera, però nosaltres hem de buscar grans ocasions perquè tot allò que
51
�hem invertit es pugui posar justament en bon ús. I això
es realitzarà mitjançant una programació conjunta en
què 1' Àrea de Cultura estarà implicada amb unes altres
que tradicionalment no han estat les seves aliades, les
seves col.laboradores i , en canvi, en aquest cas sí que ho
seran.
Crec que ens hem dotat dels mitjans de gaudir de la
ciutat; ara hem d'estendre aquesta urbanitat i aquest urbanisme i aquesta cullura, afegir la urbanitat a l'urbanisme, més exactament. Afegir l'estalvi a l'expansió, afegir la cautela a l'eufòria, i afegir, evidentment, la
col.laboració entre institucions en relació amb els problemes de gestió, la col.laboració extraordinària que ja
existeix en aquest terreny, i també en la gestió ordi nària,
dedicant aleshores l'any 92 a rebre el món aquí i a preparar l'any 93.
Sense triomfalisme, conscienls de tots els costos i els
riscos, minimitzant-los i mirant de donar a Barcelona la
gran velocitat de creuer que els segles li van negar i que
ara creiem que és possible garantir.
Moltes gràcies.
52
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1991
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-01-15
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2607/19900319d_00373.pdf
e2f16e213305acc72eedf5528b3e232a
PDF Text
Text
^4
^ 5
ACTE SOLEMNE D'APROVACIÓ DEL DOCUMENT FINAL DEL PLA
ESTRATèGIC
ECONÒMIC
IáSOCIAL
BARCELONA 2000
1 1, /e. ^^,l^ t7
Intervenció de lIExcm. Sr. Alcalde.
Honorable senyor Conseller, Autoritats
membres d'aquest Comitè Executiu, i membres
també del Comitè Assessori, Vull esmentar aquí
especialment les entitatslque són també membres
d'aquests Comitès i que; no han intervingut
aquesta tarda, però sí ho han fet en l'elaboració, com totes les altres d'altra banda, dels
documents que avui s'aproven: el Consorci de la
Zona Franca, el Port de Barcelona, el Cercle
d'Economia, la Fira i els Comitès Assessors,
també, de la Universitat Autònoma de Barcelona i
la Politècnica de Catalunya. I totes les altres
entitats.
Un agraïment molt s ncer de la ciutat de
Barcelona, a través del seli Alcalde, a través de
l'Ajuntament en aquest Saló de Cent, que és la
�casa de tots.
Un agraïment molt sincer també als membres
de les comissions tècniques que de fet han
esmerçat hores i hores per poder arribar a
aquest resultat que finalment és tan senzill
però no exempt de depuraci, de decantació, d'un
procés lent i difícil de síntesi.
Un agraïment molt especial al Coordinador
General del Pla, el Sr. Saritacana, sense el qual
tots sabem que aquest projecte, aquesta realitat
avui no seria.
Molt en particular al Conseller d'Indústria i Energia, que avii per primer cop té
l'ocasió, ha tingut l'ocasió, d'estar amb nosaltres i donar-nos confiança en un projecte en el
qual la ciutat confia molt i molt. Li agraïm la
seva presència, sabem dels interessos generals
que representa i de la importància immensa que
té el fet que ell avui sig1i aquí i que ens hagi
adreçat la paraula en un tp tan positiu.
Dir-los molt breument que queda un nou
Consell de Cent, que significa el Consell Gene-
�ral del Pla Estratègic, Econòmic i Social, que
ha funcionat i ha treballat bé, que les conclusions són serioses, que resisteixen l'anàlisi, que s'han elaborat en propostes d'equip, que
assenyalen, jo crec, una orientació realista per
a la ciutat.
És evident que el futur de la ciutat és un
futur que no pot ser dissenyat més que col . lectivament. És molt fàcil de dir que la ciutat
serà allò que vulguin que segui els seus ciutadans i tanmateix és molt dificil de traduir
aquesta asseveració en alguna cosa que sigui
tangible.
Totes les institucions amb competències
són responsables del Pla, de la seva realització. I avanço que des de l'Ajuntament es posará
voluntat política i mitjans per assegurar l'executivitat del Pla, així com esperem que es faci
des de les altres institucions.
Es una idea d'altres països, no molt
allunyats del nostre quant a cultura política i
quant a cultura tout court, la idea d'un protocol d'entesa entre les ciutats i les administracions superiors per tirar endavant els seus
3
�projectes. Jo crec que la millor síntesis que es
pot fer d'aquest treball que avui s'aprova és
justament el de constituir la base d'un protocol
d'entesa que la ciutat he de fer no només amb
els seus ciutadans, que ja ho ha fet a través de
vostès, sinó amb les administracions superiors
que li h an de donar aixopluc i també recursos
polítics, econòmics, tècnics, de tota mena, a
l'hora de convertir aquestldisseny en realitat.
Un protocol, doncs, d'enteniment entre els ciutadans de Barcelona, la seva ciutat, el seu
govern municipal, i les administracions superiors.
Aquest és un pla econòmic i social, i
subratllo això de social. Vaig dir-ho el primer
dia i ho torno a dir avui. La Barcelona dels
anys vint, i per descomptat la dels anys trenta
i dels anys posteriors, no s'hagués pogut permetre aquesta realitat. Una Barcelona que tanmateix era en aquells moments -en els anys vint,
en concret- una Barcelona positiva i creadora i
tanmateix no hagués pogut fer l'esforç que vostès han fet en un clima tan positiu i amb un
resultat tan concret. Aque
a era, ho sabem prou
bé, desgraciadament, la ciutat de les bombes on
�es va engendrar la ciutat, de la tragèdia. I en
fi, després de molts anys d'haver pagat molt
cars aquells pecats, ens trobem amb una ciutat
en la qual el compromís ampli i seriós és possible, i això és el que vostès han fet, i jo els
J
estic, en nom dels ciutadans, enormement agraït.
Sabem que la ciutat amb això no ha fet
més que de llevadora d'un pacte que estava en
les entranyes de la ciutat i que vostès han
expressat amb tota concreció i amb tota modèstia.
Sàpiguen que és lanostra convicció que
sense aquest caràcter igualitari, d'igualació,
de qualitat de vida, de
compromís solidari,
aquesta ciutat no seria el que és.
No fa encara molts mesos un digne senyor
de Barcelona, regidor d'aquesta ciutat, membre
d'aquest Consell, Ramon Trias Fargas, va dir que
l'any 1500 un viatjant italià, culte i
il . lustrat, Francesco Guicciardini, havia definit aquesta ciutat amb
1
següents paraules:
"Barcelona no és potser una ciutat que tingui
monuments com els que té Florència o Venècia.
Però sí que té una qualita
5'
mínima molt conside-
�rable". I jo dic, què més es pot dir d'una
ciutat que no sigui capital?. Què millor es pot
dir d'una ciutat que no pas aquesta afirmació
que els serveis mínims sóni de qualitat?.
Això és el que voldríem amb aquest Pla.
No només, doncs, el tirar endavant, que tirarà
endavant. No només el constatar que vostès són
entitats que tenen la força per fer-ho i que les
administracions
superiors ens
aquest
sinó
esforç,
extrems
socials
aixoplugaran
també maldar
perquè
de la nostra comunitat
no
en
els
se
separin massa del conjunt,9 perquè el conjunt ha
de seguir perquè la ciutat sigui una ciutat
d'iguals. Aquest és, jo crec, el designi i el
disseny de Barcelona.
És amb aquest esperit que declaro solemnement aprovat el document final del Pla Estratègic Econòmic i Social de Barcelona 2000.
Moltes gràcies.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Acte solemne d'aprovació del document final del Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000.
Subject
The topic of the resource
Planificació
Barcelona
Acció política
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1990-03-19
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/19/2609/19920508d_00482.pdf
240712e51d17df7009594c77101f50c0
PDF Text
Text
fubGt.CM- : Cai Í^ ts
ti^ro.
CORRESPONDÈNCIA
SOCIALISTA
Discurs de presa de possessió com a President
del Consell de Municipis i Regicins d'Europa
Pasqual narayali
Mentre el segle XIX, després de Napoleó i fins el
1914 ha estat el de l'esperança i la pau internacional,
el nostre ha estat el de les guerres i el de la decepció.
Senyor President de la Comissió Europea, senyor
Conseller i President accidental de la Generalitat de
Catalunya, senyor President del Parlament, senyor
Minist re , senyor Secreta d'Estat, senyor Director
General de la Comissió, senyors diputats i senadors,
senyor President de la Conferència de Poders Regionals
i Locals del Consell d'Europa, autoritats i senyor
President de la Federació Espanyola de Municipis i
Províncies, de la Federació de Municipis de Catalunya
i de l'Associació Catalana de Municipis, senyor
President del Consell Consultiu, senyors membres del
Comitè i Burós Executius de la CMRE, senyor Alcalde, senyors tinents d' alcalde i regidors del' A juntament,
senyor Hoffman, el meu amic, vice-president de la
CMRE, senyora Secretària General, senyor Jordi Borja,
delegat de Relacions Territorials, amics:
ull dir-vos, doncs, en aquest context, com es veu
Eu ro pa des d' aquesta ciutat, situada allà on els Pirineus
i el Mediterrani es diuen bon dia cada matí.
I ps ho diré, doncs, en català que és la meva llengua
fami iar, i això ja és un anunci del valor que tots
nosaltres atorguem, c rec, a les nostres arrels i a la
importància del' expressió directa, de la paraula sortida
tal cqm ha estat concebuda.
)'he près la feina de traduir jo mateix aquestes
pararles en espanyol que és la llengua comuna i
glo ri osa de tots els pobles d'Espanya i ara de prop de
400 milions d'habitants del pl an eta i que permet basar
la traucció simultània en totes les llengues oficials del
CMRE (encara no el grec, però això ar ri barà molt
aviat;
He reflexionat força sobre el to de les paraules que
avui havia de dir i sobre el llenguatge que havia
d'utilitzar. No vull fer un discurs tècnic ni massa llarg,
sinó cordial, ja que serà a Praga, el mes d'octubre,
davant l'Assemblea General del Consell, que el programa polític del president es presentarà. No tracto de
resoldre ni explicar els problemes ni les esper an ces que
hem d'afrontar com a responsables de col.lectivitats
territorials europees.
Ño es pot concebre Europa sense les ciutats i les
regions. Eu ro pa és un sistema de ciutats i col.lectivitats
territorials. Europa és un sistema de ciutats que ha de
ser capaç de finançar el camp, en uns c as os com a
paisatge i en altres com a lloc de producció. Segurament
aquen any, que és l'any que celebrem el 500 del
moment que es van retrobar dos mons –Amè ri ca i
Europa– no podem deixar de reaccionar sobre el que
les ciutats són més enllà d'Europa.
Em plau transmetre-us l'estat d'ànim d'un alcalde
d'una ciutat europea, catalana i espanyola –i que en
coneix moltes altres– a qui s'ha donat un paper
representatiu, en el mateix moment que Europa reneix,
d'una manera precisa, construc ti va, Ilargament esperada, de vegades també turbulenta i apassionada.
Amèrica és un cas diferent, on el valor del sòl és
molt Més baix, on la mobilitat és un valor més important
que la radicació, on la Constitució no crea (a diferència
de Máastricht) la col.lectivitat local ni, per tant, no la
protegeix. Amè ri ca és potser la més important creació
d'Europa abans del segle XX.
El nostre estat d'ànim és ple d'il.lusions, de
projectes i de certeses, alhora que de prudència. Es el
resultat d'un segle ple de fracassos i de confrontacions,
i també de progressos materials sens parar.
3
�CORRESPONDÈNCIA
SOCIALISTA
Les ciutats d'Eu ropa, en canvi, van ser elles les que
van crear comtats, repúbliques i fins i tot imperis:
Atenes, Roma, París, Viena, Londres, Berlín, Toledo,
Madrid, pero també Florència, Munic, Manchester,
Anvers, Rotterdam, Milano, Barcelona, Colònia,
Brussel.les, Santiago de Compostela, Venècia,
Edimburg, Praga o Montpeller.
Quines ressonàncies no hi ha darrera cadascuna
d'aquestes paraules! En realitat, a hores d'ara, ja no és
potser important saber si les ciutats van crear nacions,
o les nacions ciutats. Però és imprescindible establir
que per sota dels Estats, una nació o vàries nacionalitats
o regions, i moltes ciutats, són el patrimoni d'Europa,
el més preuat, el més carde mantenir però també el més
productiu.
L'Europa comunitàri a atrau l'Europa de l'est per
tres raons: la seva democràcia, la seva riquesa i el seu
autogovem terri torial. L'Europa de l'est atrau l' Europa
comunitàri a (tant com l'angoixa perla seva diversitat
dramàtica) per l'enorme capital humà invertit i present
en les seves pròpies ciutats: Praga, Dresden, Budapest...
Són les ciutats les que h an estat la base de la recuperació
de les nacions en crisi, les ciutats en tant que cultura,
en tant que estructura, en tant que entorn convencional,
creat pels homes i les dones.
Fa 50 anys, Txecoslovàquia era la vuitena potència
industri al del món i tenia una renda per habitant dues
vegades més alta que l'austríaca. Avui la seva renda
segurament és menys de la meitat que la d'Aust ria,
però Praga segueix existint. Com un patrimoni acumulat
durant segles que ni la decadència econòmica no ha
pogut destruir.
Nosaltres no hem estat totalment conscients de la
magnitud de la tragèdia iugoslava fins que no hem vist
bombardejar Dubrovnik o Sarajevo. Però a tots ens
confort a pensar que 1'esperit de Dubrovnik no ha mort
i que el diaque comenci el seu redreçament es desfermerà
una gran onada de capacitat creativa. N 'estem segurs
d'això, perquè sabem el que és una ciutat.
El mateix hem pensat, o de manera semblant, en
veure l'inici de la reconstrucció de Los Angeles, si bé
allí tot ha succeït amb la velocitat i la imprevisibilitat
dels fenòmens naturals, amb la violència sobtada i
sense causa aparent amb què Amè ri ca ens sorprèn un
cop i un altre cop, per bé i per mal.
Avui mateix, es reuneix un grup de col.lectivitats
territorials, regionals, algunes de les quals demanen
l'exclulió de les ciutats d'un comitè, com és el Comitè
de les Regions de la Comunitat Europea, que solament
pel seu nom pot induir a confusió, però no pas pel seu
contingut, segons ha establert el tractat de Maastricht.
El missatge, avui, del Consell de Municipis i Regions
d'Europa (CMRE) és constituir el Comitè de les Regions
creat a ;Maastricht, sobre una base equilibrada per a
desenvólupar durant els anys que ens sepa ren de la
revisió fidel tractat –és a dir, des d'aquest any fins el
1996– lun diàleg constituent, no pas un organisme
constituït i cristal.litzat. Ens consta que a tot arreu hi ha
voluntaI de diàleg ciutats-regions, encara que no m an
-cal'exdusivmgn.
El CMRE, formatperciutats, regions i organismes
territorials intermedis de b ase electiva, no pot sinó
considerar el tractat de Maastricht com un pas històric:
1'Europ4 nascuda de Maastricht és l'Eu ropa de les
regions de les ciutats, l'Eu ropa territori al, concreta,
físicam$nt determinada, amb noms, accents i perfils
diferent i tanmateix irrevocablement disposada a la
unió en la llibertat. Es l'Euro pa dels nostres filis i és al
mateix temps la concreció de l'Europa projectada pel
gran gest espi ri tual que va ser el moviment europeu de
la postguerra.
El pirincipi de subsidiarietat, recollit a la Ca rta
Europea de l'Autonomia Local, i que hi ha a la Carta
de les Llibertats Locals de 1953 que els Estats Generals
de Vers' alles havia prefigurat, aquest principi de
subsidialietat, deia, que està recollit a la magnífica
Cart a Europea de l'Autonomia Local del Consell
d'Europa –que molts països del Consell d'Europa ja
han ratificat amb caràcterde tractat (entre ells Espanya),
i que par tant té força d'obligar per a milions de
ciutadans europeus– ha estat finalment materialitzat a
Maastricht amb el reconeixement dels nivells territorials
sub-estatals.
Des de Barcelona, capital de Catalunya, una
nacionalitat i una cultura pròpies i distintes, reconegudes
per la donstitució espanyola, no podem més que
apreciarl amb enorme il.lusió i esperança el
desenvol1rpament de 1'autogovem ter ritorial a Europa.
L'Estat espanyol, contrari durant segles al
reconeixement de la seva pròpia diversitat, ha recuperat
en 15 anys el que en 500 anys havia oblidat, i així, avui,
a més de tetrobar-se fratemalment amb el nou món, es
retroba a $i mateix, confiat de la seva pluralitat inte rna.
L'horitzó europeu ha jugat aquí un paper decisiu en
tant que la creació de noves sobiranies –legitimitats, si
es vol – Supranacionals ha desdramatitzat en bona
mesura la;qüestió de les legitimitats interiors. I sé que
�•
CORRESPONDNCIA
SOCIALISTA
aquestes coses s 'h an de dir encara amb molta cautela.
Però som a Barcelona, és a dir, en una ciutat, i per tant
en un espai sense fronteres i sense exèrcit, on l'esperit
loc al i l'esperit inte rn acion al s 'uneixen pera definir un
autèntic territori comunitari. Som conscients que el
ciment de la ciutadania europea és aquesta atmosfera
urb an a.
externes i les economies d'escala. Única llicència
tècnica o tecnocràtica que avui em permetré.
á
Les nacions, les regions, les necessitem per compartir una identitat que ens és necessària en un món ple
d'incògnites. Però la identitat sense projecció no fóra
més que una sublimació col.lectiva de la nostra pròpia
limitació personal.
"Standt luft machtfrei" –"L'ai re de les ciutats ens
farà lliures"–, deien els camperols alemanys fa segles,
com deien també des de 1300 els pobles i ciutats de
Catalunya que esdevenien figuradament "carrers de
Barcelona" per alliberar-se del jou dels seus senyors
feudals.
L'autèntic patriotisme és sempre un desig d'altres
pàries, un transcendir la nostra pròpia identitat:
l'autèntic patriotisme, l'únic acceptable, és doncs el
punt de partida d'un humanisme –o altrament és un
engany i un perill. L'experiència europea és taxativa en
aquest sentit–.
I
Podem seguir ara dient que l'ai re de la ciutat ens fa
més lliures? No és més cert, al contrari, que avui l'ai re
de la ciutat és perillós, contaminat, sorollós, insegur i
carregat d'amenaces?
I si bé és cert que l'humanisme arrogant, el que
nega les seves pròpies arrels conc re tes, patriòtiques i
nacionals, i fins i tot individuals i personals, ha dut l'est
d'Europa a una enorme decepció, també ho és que
l'eüropeïsme és un sentiment federalitzant, que combina 'amor a les arrels amb la predisposició al pacte, i
que sobretot no hm ita 1'autogovem a la gr an nació sinó
que l'estén a tots els àmbits de la vida col.lectiva.
Nosaltres confiem en Europa per respondre amb
optimisme a aquests interrogants. Fa ja una colla
d'anys que una complicitat creixent s'ha establert
modestamet entre la Comissió Europea (i el seu
president) i les Eurociutats.
Havel deia fa quasi un any que "la nostra casa" és
la nostra família, és la nostra ciutat, la nostra nació, i
també la nostra escola, la nostra feina, i fins i tot, per
un resoner, com va ser ell, la seva cel.la.
Hi ha una raó per això: Europa és conscient, potser
més que els Estats que l'h an creada, que la seva sort
està lligada a la capacitat de la política en general per
connectar amb els problemes reals i quotidians de la
ciutadania, i sobretot dels ciutadans joves que votar an
a les eleccions locals – justament a les eleccions locals –
com a ciutadans europeus, independentment de la seva
nacionalitat.
rPerò a l'hora de t ri ar un nom per aquest sentiment
de jertinença a tot el que és "la nostra casa", Havel va
triar el de "civisme". Perquè el civisme sembla l'únic
"isrïne" carregat del respecte necessari envers tots els
altres, I'únic conscient que cap persona no pot ser
p ri vada de cap de les dimensions que constitueixen "la
seva casa".
I segon, Eu ro pa és conscient que l'enemic que ha
de combatre el po rt em a dins, i que no avançarem
només amb l'acció defensiva. Sí: les ciutats són el
ciment d 'Europa, sónl' av antgu arda histórica d 'Europa,
però Eu ro pa ha de ser també 1' àmbit supe ri or en què les
ciutats i també les regions trobinel diàleg i la cooperació
que necessiten per trencar el cercle viciós dels costos
de la congestió, que v an aparellats a les economies
^És en nom d' aquest civisme europeu que les regions,
els çomtats, les províncies, els cantons, les ciutats i els
pobles que formen el Consell de Municipis i Regions
d'Europa ens proposem avui constituir la b as e terri tori al de la nostra creixent ciutadania conjunta.
Moltes gràcies.
Barcelona. Palau de Pedralbes, 8 de maig de11992
S
U
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-1997
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de presa de possessió com a President del Consell de Municipis i Regions d'Europa
Subject
The topic of the resource
CMRE
Europa
Regions
Municipis
Investidura
Barcelona
Havel, Václav
Relacions Internacionals
Acció política
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Pedralbes
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall fou escollit a París president del Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) el 12 de desembre de 1991. L'organisme agrupava a municipis i regions de 23 països europeus. El seu antecessor, l'alcalde de la ciutat alemanya de Maguncia, el democristià Josef Hofmann, seguiria com a vicepresident. Maragall va delegar les seves funciones en Hofmann fins després dels Jocs Olímpics de Barcelona, el juliol següent. L'acte de possessió del càrrec es va celebrar el 8 de maig del 1992.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-05-08
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
01.01.02. Activitat acadèmica
Description
An account of the resource
Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall:
- Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957).
- Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964).
- Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965).
- Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat.
- Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno).
- Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors.
- Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana.
- Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude".
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1945-1979
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
Enllaç (URL)
<a href="http://hdl.handle.net/10803/3977" target="_blank" rel="noopener">http://hdl.handle.net/10803/3977</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Els preus del sòl (el cas de Barcelona)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Urbanisme
Economia
Barcelona
Tesis i dissertacions acadèmiques
Planificació
Model social
Description
An account of the resource
Director/a: Vegara Carrió, Josep M.
Departament/Institut: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Economia de l'Empresa
Data de defensa: 02-03-1979
Dipòsit Legal: B-25025-2010
ISBN: 9788469314449
Matèries: 332 - Economia regional i territorial. Economia del sòl i de la vivenda
Àrea de coneixement: Ciències Socials
Consultable en línia al repositori cooperatiu TDX (Tesis Doctorals en Xarxa)
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Abstract
A summary of the resource.
Tesi doctoral defensada per Pasqual Maragall.
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Universitat Autònoma de Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1979-03-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Llibres de Pasqual Maragall