275 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1669/0000000579.pdf 8c0f19eb940472551512a85c9464e0d5 PDF Text Text Temor global: qué hacer Article de Pasqual Maragall al diari "La Nueva España" La Humanidad rige su comportamiento por principios contradictorios como la capacidad de sufrir y la indignación repentina. Cuando el sufrimiento sobrepasa una determinada cota tenemos revolución o reacción, normalmente violentas. En caso contrario domina la aceptación de los hechos y la resignación. El mimetismo desempeña un papel decisivo en la propagación de unas y otras actitudes. Sin duda el 11 de septiembre cayó un rayo sobre el planeta, saltó un fusible y se apagó el reflejo de resignación. Me gustaría contribuir a la discusión sobre las causas y los efectos de todo ello. ¿De dónde proviene de hecho la inseguridad? ¿Cuáles son sus causas últimas? ¿Qué se puede hacer para remediarlo? De dónde proviene la inseguridad: causas posibles. 1. La inseguridad proviene de que sólo una amplia conjunción de países puede garantizar la seguridad, pero esa conjunción hoy por hoy no es operativa ni puede responder con agilidad a los riesgos existentes. Tardará. 2. La inseguridad proviene hoy de que la seguridad global la garantiza de hecho un país, EE UU, más vulnerable de lo que creíamos y menos previsible de lo que deseamos. 3. La inseguridad proviene de que no se cumple un supuesto básico de la vida social en paz: «Como regla general nadie busca voluntariamente su propia muerte». El suicidio no es ni previsible ni evitable. 4. La inseguridad proviene del contacto demasiado rápido y masivo entre inversiones, culturas y etnias diversas: la emigración / inmigración de personas y capitales y, por tanto, la desaparición de las fronteras y distancias entre gentes distintas. 5. La inseguridad dimana de la constatación de que el mundo puede terminar por decisión humana (guerra nuclear) o por comportamiento de los hombres (calentamiento de la atmósfera, desaparición de especies y lenguajes) y no por prescripción divina. 6. La inseguridad es hija de esa fragilidad del mundo y nieta de algunas decisiones humanas: por ejemplo, la de la explosión nuclear de Hiroshima, o la debilidad de Chamberlain ante Hitler en el Pacto de Munich. Causas últimas. 1. No es que no exista un gobierno mundial como el que quería Kant, es que ni siquiera Europa existe en tanto que gobierno. ¿Es la poca o mucha existencia de Europa ya excesiva para una minoría creciente de europeos? ¿Crece la euroindiferencia? No sería buena noticia. 2. EE UU no ha vivido nunca una guerra internacional en su territorio; sólo tienen el recuerdo de Pearl Harbor, el temor de la «guerra fría» con el comunismo, y ahora el de Al Qaeda, que extiende los riesgos enormemente: no es un Estado el que ataca sino un grupo de personas, siendo así que en el derecho internacional y en la guerra internacional no existen más sujetos que los estados y en todo caso con menos status los pueblos soberanos. 3. El 11 de septiembre, la guerra Israel-Palestina y el asesinato en la escuela de Erfurt son los escenarios mundiales del desprecio por la vida de los demás que pueden exhibir los que están dispuestos a morir en el empeño. Ni el país más fuerte del mundo es inmune a esta barbaridad. Ni el más armado. Ni los seres más inocentes y más próximos. 4. La aceleración de la movilidad de las personas y los capitales da beneficios pero crea problemas de adaptación. La inmigración a un país que crece y mejora el bienestar, en un entorno de países atrasados, quizá se puede modular, pero no es fácil. El Gobierno español, por ejemplo, ha fracasado en el empeño. �5. Tenemos la autodestrucción de la especie en nuestras manos. Ello produce ansiedad. El retraso de EE UU en adherirse al convenio de Kyoto y el deshielo de los glaciares plantan la semilla de la duda respecto a la capacidad de la especie para controlar su futuro. 6. El trayecto desde Hiroshima hasta las Torres Gemelas (*) parece dibujar una curva con oscilaciones ora hacia la concentración ora hacia la diseminación de la capacidad destructiva, como ocurre en general con el conocimiento y la información. Los desastres de la Humanidad provendrían de la ceguera de los poderosos a la hora de calcular los efectos del uso de su poder, y por otra parte provendrían del bajo precio que los que no son poderosos adjudican a su propio sacrificio a la hora de responder a las ofensas del poder. Qué hacer. 1. La regionalización mundial es un proceso deseable. El Cono Sur o Mercosur debería haber evitado la catástrofe económica y social argentina; la Unión Europea debería contar con una fuerza de intervención suficiente para evitar conflictos antes del estallido; la Unión debería también prestar más atención al flanco sur, al menos tanto como al del Este. Las guerras ya vendrán más del Sur que del Este. Conjuntos de tamaño suficiente pueden constituir un consejo de seguridad auténtico y fiable. 2. Avanzar por la senda del Tribunal Internacional Penal. Los juicios de los tribunales ad hoc de la antigua Yugoslavia y Ruanda son los primeros en la historia de la Humanidad en que no juzga el vencedor al vencido (como en Nuremberg) sino un tribunal neutral a los culpables de genocidio y exterminio. Bin Laden y sus colaboradores deben ser juzgados en un tribunal semejante. Musulmanes y cristianos y judíos deben respetar por igual sus veredictos. 3. El icono o la imagen dominante en los medios y en la publicidad es el cuerpo bello. La escena dominante es la violencia gratuita. La iniciativa Schroeder de limitar la violencia gratuita en los medios públicos y solicitar lo mismo de los privados es un camino difícil pero sensato. Ese asesino asustadizo apuntando con las dos manos en la pistola a un centímetro de la sien de la víctima no tiene nada que ver con el «a ver quién saca más rápido» de las películas del Oeste. Democratiza no la belleza de los guapos y los ricos pero sí la venganza de los feos y los pobres. De los que no tienen nada que perder porque en la vida tienen poco que ganar. 4. Hay dos cosas que hacer: (a) definir el volumen y el origen de la inmigración de forma clara y controlarlo en lo posible; (b) preparar a los barrios y pueblos de destino de la inmigración para el impacto de su llegada, garantizando la tranquilidad de sus calles, la no degradación de sus viviendas y la dignidad y calidad de sus escuelas, en beneficio de todos. (**) 5. Sólo puede irse, a un ritmo más lento pero más seguro, hacia la mejora de todos, si las primeras potencias limitan su crecimiento o aceptan distribuirlo (lo cual no será fácilmente aceptado por el electorado local) y si las últimas naciones valoran adecuadamente las oportunidades que así se les ofrecen. 6. En un mundo desigual todo es más inestable. Si el precio de la vida difiere tanto es muy difícil la estabilidad de cualquier sistema social. Si crece la ceguera de los poderosos y el autodesprecio de los ofendidos, la salida lógica es inmoral e impracticable: la dictadura benevolente, esta vez de ámbito mundial. La única alternativa es construir la legitimidad política internacional como un nuevo «demos» o pueblo soberano, empezando por Europa, Mercosur o América Latina y África lo cual requiere de un previo «telos» o sentimiento de comunidad en cada una de las regiones mundiales. Conclusión. El sentimiento de comunidad internacional sólo ha existido inmediatamente después de las dos guerras mundiales. No hay más remedio que reconstruirlo desde la paz porque la próxima guerra mundial, de existir, sería la última, sin duda. El problema es que la democracia se inventó nacional y que la maximización del beneficio de los habitantes de cada nación, sumada a la de las demás, es compatible con el desastre final. El bienestar de cada nación puede llevar al malestar de todas. Ello obliga a la democracia a extenderse, no sólo a nuevos países sino hacia un escalón más alto donde el interés general coincida con el resultado de las elecciones. (Eso, por cierto, es lo que Europa está haciendo) Y en la misma medida, en mi personal opinión, obliga a una compensatoria devolución a la sociedad y a los poderes pequeños y próximos de parte de las responsabilidades y competencias que les han ido quitando la creación de los estados primero y la mundialización después. �El gran obstáculo a la efectividad de ese razonamiento un tanto piadoso es que los estados no saben o no pueden sublimar hacia arriba y al mismo tiempo devolver hacia abajo, sin perder el mínimo de identidad que se requiere para tareas tan difíciles las dos. ¿Les estamos pidiendo a los estados más de lo que pueden dar de sí? Probablemente. Pero deberán demostrarlo. Por el camino hemos introducido un supuesto discutible: que la globalización es imparable y más vale modularla que negarla, o simplemente oponerse y basta. Somos bastantes los que creemos esto, pero algunos admitiríamos abandonar el supuesto si se demuestra que la globalización es reversible. Sin graves pérdidas, claro, cosa que parece poco probable. Modular la globalización no quiere decir no contar con los movimientos que prefieren negarla. Mientras no haya un futuro claro sería muy torpe privar de virtualidad a quienes prefieren actuar apelando a los valores más que a las soluciones. (*) y desde la guerra de los Siete Días a la «intifada». (**) En España no garantizar esto es, además, de una insensibilidad obscena para con los emigrantes interiores, 30 o 40 años después de su llegada a las chabolas de Barcelona, Gerona y otras ciudades. Lo mismo en Madrid, Valencia y Bilbao. Luego de haber arrancado con las uñas el mínimo de bienestar, la democracia y unos barrios aceptables, los inmigrantes de entonces ven ahora cómo la democracia y la autonomía les propone de nuevo la degradación de calles, viviendas y escuelas y la convivencia con la miseria que ya habían superado. Algunos comentan: «Pero si ellos también fueron inmigrantes...». ¡Precisamente! Ahora ya no lo son, ni quieren serlo de nuevo. Pasqual Maragall es presidente del Partido Socialista de Cataluña y fue alcalde de Barcelona. 25/8/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Temor global: qué hacer Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Nueva España Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme Globalització Seguretat Solidaritat Catalunya Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1366 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1670/0000000575.pdf 1aabcb97e820ad1cf864216ce62dd778 PDF Text Text Pallach, el catalanisme progressista Article de Pasqual Maragall a l'Avui (12-1-2002) Pallach, el catalanisme progressista Pasqual Maragall APallach el vaig conèixer, encara amb les persianes abaixades i amb precaucions, en un piset de Sarrià, en els primers anys setanta... del segle ja passat! Intermediaris: Joan Tàpia i Rafel Suñol, val a dir, un ex-MSC i un ex-FOC. Assistents: Pallach, Isidre Molas i jo mateix. Antecedents: els pitjors que es puguin imaginar. Pallach havia trencat amb Reventós i Obiols una mica per culpa nostra. Nosaltres (els del FOC) tiràvem del braç de l'MSC a la universitat, on vam crear junts el fantàstic Moviment Febrer 62 (MF62), i en el camp obrer, en les comissions d'empresa o de fàbrica -que així es deien les comissions obreres al principi-. Ells tenien la de Montesa (amb en Josep Pujol) i nosaltres teníem la de Maquinista (amb Antoni Tomàs Pineda, Daniel Cando i companyia). A l'SPD alemany d'aquell moment aquests contactes presindicals amb comunistes no agradaven. Al mateix Pallach, que havia vist la cara negra del comunisme català durant la guerra, tampoc. Per a nosaltres les diferències amb els comunistes catalans de la postguerra eren menys radicals; eren companys de lluita, eren els més forts. Discutíem la interpretació de la Guerra Civil, nosaltres érem sentimentalment i intel·lectualment més poumistes, i sobretot havíem nascut en la política tot just després dels tancs russos a Budapest, vacuna decisiva. Però anàvem junts amb els del PSUC per la democràcia i per l'autonomia. Aquesta era una primera barrera amb Pallach. Però ell sabia que el FOC havia arribat a dominar la Comissió Obrera del Metall, que era la més important, i finalment la Comissió Obrera de Barcelona -qüestió que va tenir la seva incidència en la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya-. La CONC tenia majoria PSUC, gràcies als obrers de Mataró i en Torres de Tortosa. A Terrassa empatàvem; Cipriano vs Muñoz. Però nosaltres teníem, a més a més, universitaris com en Royes i en Magí Cadevall. A Sabadell el PSUC era més fort, tot i que nosaltres, en l'època en què van coincidir Manel Garriga i Toni Farrés, també ho érem. A l'exili totes aquestes coses les coneixien perfectament. Tant és així que la fusió que preteníem a mitjan anys 60 entre FOC i MSC, i també amb l'FSF de Xavier Muñoz, Carles Munné i Joan Bosch, va fracassar per algunes intervencions de l'exterior. Pallach i la parella Reventós-Obiols van veure les seves relacions empitjorades quan el mític Enric Ferrer, del FOC (i fa poc encara afiliat a CDC!), després d'assistir a un congrés de la UGT de l'exili a Tolosa, va tornar amb un informe crític, molt crític, en què dibuixava amb tintes ben negres la distància psicològica entre exiliats i realitat interior. No estic segur que tot això no arribés d'alguna manera a mans del president Tarradellas i de Pallach. El cas és que la fusió no va reeixir i el PSC va haver d'esperar 10 o 12 anys més a néixer. La reunió de Sarrià es preparava, doncs, sucosa i difícil alhora. Però no va ser difícil. L'entesa va ser molt ràpida, la química va funcionar des del primer moment. En Molas, que té per a aquestes coses més retentiva que no pas jo, ho hauria de certificar i donar-ne els detalls. Més tard va venir la mort insospitada, absurda, de Josep Pallach. I el seu partit, després de fer costat a Pujol en les primeres eleccions (i del fracàs del Pacte Democràtic entre CDC, el Reagrupament de Pallach i l'esquerra democràtica de Trias), va bascular majoritàriament amb Verde Aldea cap al socialisme del PSC, amb excepcions inicials o tardanes de certa significació. La seva família (vídua i filla) s'ha mantigut neutral des d'aleshores dins el catalanisme progressista i fidel a la memòria de Pallach, que la seva filla ha documentat millor ningú des de la Universitat de Tolosa. Teresa Juvé ha tingut intervencions de gran qualitat. Recordo especialment les seves paraules en l'acte d'inauguració del carrer Josep Pallach a la Vila Olímpica de la Vall d'Hebron. La seva trajectòria, lligada en part a la Institución Libre de Enseñanza, és un dels delicats fils vermells que uneixen el passat meravellós però fràgil de la nostra regeneració amb les esperances cada cop més robustes d'un futur digne d'aquell inici. A la seva casa d'Esclanyà, a quatre passes d'on està enterrat el seu home, hi trobareu una de les pistes més interessants del nostre itinerari col·lectiu. Pasqual Maragall. President del PSC 14/1/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pallach, el catalanisme progressista Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1369 Subject The topic of the resource Pallach, Josep, 1920-1977 Catalanisme Front Obrer de Catalunya (FOC) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partit Socialista Unificat de Catalunya Acció política Socialdemocràcia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1671/0000000573.pdf 59fa20cff5bc63c0153a6b54126a6e6e PDF Text Text New York, New York Article de Pasqual Maragall a El Periodico (18-11-01) New York, New York Article de Pasqual Maragall, president del PSC Des de l'11 de setembre vivim en un estat de precarietat psicològica col.lectiva. Han atacat les torres més altes de la nostra civilització. I ho han fet en nom de Déu. I ho han fet de manera que tothom ho ha vist: ¡estava passant! També han atacat la seu del poder militar més gran del món. L'atac ha estat quasi perfecte. La precisió mil.limètrica amb què es va perpetrar només va fallar en el fet de no preveure que els telèfons mòbils dels passatgers del quart avió es posarien en marxa i frustrarien el darrer atac a la seu del poder polític més fort del món, la Casa Blanca. L'odi, que s'ha d'haver acumulat durant un temps llarguíssim al cor dels terroristes, ens preocupa molt més que no pas ens sorprèn la intel.ligent opció per la utilització d'idees i mètodes senzills (implementats de forma sofisticada): el pont aeri de les vuit de Boston a Nova York, les escoles d'aviació per a aficionats de Florida, etc. I ens preocupa perquè l'odi mata i la intel.ligència no. Però certament l'odi intel.ligent és el més perillós. No és pensable que no tingui causes profundes i suports poderosos. En parlarem durant molt de temps. I parlarem de com desactivar-lo. Però avui, tornant de Nova York, havent visitat el que l'oficiositat nord-americana anomena el nivell zero, el lloc del desastre, havent parlat amb amics americans, representants oficials i persones crítiques, vull parlar de la ciutat i del que significa. Deixo de banda què significa per a mi. Ja n'he parlat moltes vegades. És una ciutat que estimo. No igual però sí amb la mateixa ambivalència amb què Joan Maragall estimava i blasmava alhora la Barcelona fantàstica i brutal del canvi de segle. La ciutat que tot ho pot, per bé i per mal. La ciutat que els nord-americans en general no estimen però admiren. La ciutat que ara, provisionalment, segons alguns, els nord-americans han fet seva. La ciutat plena de banderes americanes a cada cantonada, a cada botiga, a cada restaurant, a cada vehicle. Nova York és indubtablement la capital del món, de totes les ciutats del món. La més rica, la més densa, la més perillosa, la més culta, la més representativa. En aquest sentit, és cert que els terroristes, atacant la ciutat de Nova York, han atacat el món sencer. Possiblement els terroristes no comptaven amb el fet que Nova York no és la ciutat més nord-americana de totes, però momentàniament ho ha esdevingut. Per copsar què és Nova York en l'imaginari col.lectiu dels seus habitants cal llegir algun dels articles que ara publiquen el Times i altres diaris. Un dels millors que he tingut l'ocasió de llegir el signa una novaiorquesa que resideix momentàniament a Catalunya, Mary Ann Newman. Seria esplèndid que aquest diari el publiqués. El nivell zero és un immens forat arranat i fumejant. És com la Co- lònia del 1945 però a l'inrevés: no un desert amb l'agulla resistent de la catedral al mig, sinó un erm de runa sense les agulles bessones que la singularitzaven. Un plafó indica els noms dels països de procedència de la gent que hi va morir: 63 països, una tercera part del total de les Nacions Unides. El nombre de morts és incert. Ha estat calculat amb uns coeficients de probabilitat. Un ministre d'Afers Estrangers llatinoamericà, amb qui vaig visitar el lloc, em va indicar que el nombre de ciutadans del seu país desapareguts s'acosta aparentment als 50, però que d'identificats només n'hi ha tres. Molts d'ells probablement no tenien tots els papers en regla. Eren les nou del matí: dones netejant. Immigrants de baixos salaris i treball precari. També diuen que hi ha gent que "ha decidit" desaparèixer aprofitant l'ocasió. La gran ciutat i el gran desastre ho permeten. Però Nova York segueix vital i activa com sempre. S'acosta Nadal i els llums habituals es comencen a encendre --per cert, llums més petits, més nombrosos i mes elegants (que dibuixen els perfils singulars dels arbres) que no pas les bombetes immenses que gastem per aquí. El desplegable del consolat espanyol que anuncia les activitats culturals hispàniques és aclaparador: Josep Pons, al Metropolitan; Alicia de Larrocha, al Lincoln Center; Josep Gort, a Broadway; Muntadas, al Soho... Per citar només els catalans en escena i a les galeries d'art. Nous gratacels, nous comerços, nous restaurants... al costat de clàssics com el Four Seasons de Mies van der Rohe. La cuina ha millorat molt des dels anys 70. Richard Meier, l'arquitecte del Macba, m'explica les seves idees sobre la reconstrucció del World Trade Center. Els oficials de la ciutat i del Departament d'Estat parlen de refer quatre torres de 80 pisos, com les que queden al voltant del forat. Meier diu que n'haurien de ser cinc, per evitar la monotonia. �Les torres feien 120 pisos pel cap baix. Van esbotzar tot el que hi havia al voltant, excepte un edifici antic de pedra picada. El ferro ha sucumbit a la pedra. Un edifici de 70 pisos, modern, que té un trau al mig dibuixat per l'agulla de la torre nord en caure, haurà de ser demolit. Les torres una mica més llunyanes, de principis del XX, on van treballar els mestres d'obra italians que van col.laborar amb Gaudí, els Guastavino, segueixen senceres. Deu quilòmetres més amunt, al Memorial que està dedicat a Ulysses Grant, el general nordista que va alliberar els negres del sud per fer-ne soldats del nord en la guerra de Secessió, el gaudinià més important que hi ha hagut, George Collins, professor de la Columbia University, va fer construir una anella de bancs de trencadís com els del Parc Güell, amb accent americà. I encara molt més amunt, als Cloisters, la tomba de Pere el Gran i el claustre de Cuixà. Nova York es tot això i molt més. Se'n sortirà. Washington està més abatuda, diuen. El món està ferit en un costat. Prop del cor. I és el món, no els americans tots sols, qui haurà de guarir la ferida. Els hem d'ajudar. Hi ha mil maneres. Ja en parlarem. 18/11/2001(El periódico) 20/11/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource New York, New York Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Festes nacionals Catalunya Globalització Estats Units Nova York Solidaritat Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1370 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-11-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1672/0000000574.pdf 9a84a492fa922fa5a354fff397551eca PDF Text Text Records vius (A Antònia Macià) Article de Pasqual Maragall a l'Avui (9-9-2001) Records vius Pasqual Maragall President del PSC No em considero la persona amb més títols per glossar la vida de la senyora Tarradellas. Fa uns dies la veia sofrint amb la coneguda cara de lluitadora, ja quasi sense celles, però amb tot determinada a seguir respirant. En qualsevol moment podia tornar a obrir els ulls i omplir l´escena amb la força incontestable de la mirada, per no dir res de la veu, la veu imperativa i dreta a l´objectiu com una sageta. No sé si la seva aura provenia en part de Josep Tarradellas, segur que sí; en tot cas l´aura i l´encant de Tarradellas eren més entenedors coneixent Antònia Macià. S´havien acabat assemblant, almenys en el to de la veu i també en els continguts. Un dinar a casa seva era una festa en cert sentit perfecta. S´anaven rellevant en el manteniment de la tensió de la conversa sense cap mena de programació prèvia. Es renyaven per persona interposada. "En Josep és incapaç de fer tal i tal". "Les dones sempre han de dir el que no haurien de dir". Etcètera. El dinar era sempre de gran qualitat i el xampany, evidentment, francès. No sé si l´Ortínez hi tenia a veure, en això. És tot un món que se´n va. I a uns quants ens ha deixat la penyora de representar-lo sense el seu ajut. Menys mal que no ens faltaran ni el seu fill Josep, ni en Bricall, ni la Montserrat Catalán, que han estat uns marmessors vocacionals i generosos no sols amb els pares Tarradellas sinó amb nosaltres. Mentre escric això l´Antònia Macià encara batega a 88 pulsacions per minut. La boca es va obrint, les mans tremolen una mica sense força, la respiració pesa cada cop més. Vet aquí el moment irrepetible en què el món deixarà de tenir entre els vius una persona que no havia nascut per morir. Un es pregunta de què serveix aquesta companyia final que no pot canviar res i que no serà recordada per qui la rep. Crec que és la companyia pura, la pura amistat, gratuïta, l´autèntica i respectuosa reivindicació del misteri en què consistim els humans, davant ningú. Me n´adono que l´Antonieta i jo ens estimàvem molt. Intuïtivament, indubtablement. La Diana hi ha tingut a veure; forma part del comptat nombre de persones, entre les quals no em compto, que diuen exactament el que volen dir, com la senyora Antònia Macià, i que no diuen res debades, fins i tot quan exageren ostensiblement. Tots quatre vam passar bons moments, i més encara amb els amics comuns que he citat. Com deia el meu pare, aquestes vibracions positives floten en l´aire sense límit en el temps. També queda per sempre la imatge no fotografiada, em penso, del rei d´Espanya parlant amb la senyora Macià una bona estona pràcticament agenollat. Ella seia a la cadira de rodes. Va ser el dia de la Fundació Tarradellas de Poblet, primer al monestir i en acabar al Palauet Albéniz. La conversa no s´acabava mai i la veu imperativa seguia interpel·lant i parlant entre interjeccions. I ara és com si la sentís. No crec que desaparegui mai del tot. 10/9/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Records vius: a Antònia Macià Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1371 Subject The topic of the resource Necrologies Macià, Antònia Tarradellas, Josep, 1899-1988 Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1673/0000000572.pdf 2235c7cd99a9687f1d8017186d1b8097 PDF Text Text "Un home de veritat" A Antoni Santiburcio Article de Pasqual Maragall a El Periodico (12-7-2001) Se ha dicho de él todo o casi todo, se ha contado casi todo de una vida como la de Antoni, de su familia, de cómo vivió antes y durante la enfermedad, de cómo no cambió por dentro mientras iba cambiando su aspecto. Cambiando menos para su familia y sus compañeros del día a día, claro, que los que le íbamos viendo de tanto en tanto comprobábamos con mayor brutalidad las dos cosas: el ataque implacable de la enfermedad y la eficacia de su resistencia. Para darse cuenta a distancia de todo ello, sin embargo, había por lo menos que haberle conocido antes con cierta intensidad, saber de esta persona singular y clásica al mismo tiempo. Yo le conocí y traté bastante, durante bastantes años. Nunca tuve la impresión de conocerle del todo, ésta es la verdad. Pero no tuve duda alguna sobre lo siguiente: era un hombre de verdad, en el sentido cabal del término. Tenía una idea clara de lo que quería y de cómo podía conseguirlo. Y lo conseguía. No recuerdo haberle oído que algún objetivo fuese imposible o se le resistiera. Probablemente la dificultad le estimulaba. Sin embargo no era jactancioso. Era discreto. Era directo. No era un gran orador, pero decía precisamente lo que quería decir. Poco antes de morir, notó que le faltaba algo, y lo dijo. Tenía razón como casi siempre. Lo digo a sabiendas --muchos amigos lo saben-- de que no siempre coincidí con sus razones. Eso no era lo más importante. Nuestra visión de lo que había que hacer era básicamente la misma. Y lo hicimos. Barcelona cambió. Cambió ella. Nosotros la comprendimos y la ayudamos. La intuimos. Yo había conocido y trabajado durante largos años con personas de su misma extracción, de su mismo perfil, de barrios cómo el suyo. Eran otros tiempos. Ahora no tocaba soñar y conspirar: tocaba actuar. Y actuamos. Pero tocaba también convencer, explicarse, seducir. En Chipiona, en un mitin de la campaña de Carmen Romero para ser diputada en el Congreso, recuerdo que sedujo a todos, y en concreto a Carmen. El era el joven andaluz que había triunfado en Barcelona. Eso en Andalucía es un triunfo importante. Pero donde había convencido aún más era en Barcelona: en los barrios y en la prensa de base, no en los grandes titulares. Ahí se produjo una interesante asociación de intereses entre un sector de la base política y de la base periodística, y también, conflictivamente, pero de hecho, categóricamente, con una buena parte de la base del movimiento ciudadano en los barrios. Ahí, Santiburcio jugó un papel decisivo. Fue mal entendido por un sector de la política y de los medios, que se empeñó en verle, a él y a lo que representaba, como la intromisión de un advenedizo que agitaba las aguas aparentemente tranquilas de un país y de una ciudad donde los códigos de conducta y las alianzas posibles estaban férreamente controladas según unos modelos hijos de la transición de los años 70. Un cierto catalanismo y una cierta izquierda, y una cierta prensa, marcaban la pauta que no se permitía transgredir. Santiburcio, no nos engañemos, era en cierto modo un extraño en ese contexto. Su estilo chocaba. Su Fòrum Nord de Nou Barris parecía quijotesco. Su actitud sonaba a populista, y a individualista y excesivamente pragmática a la vez. Su éxito casi póstumo no hace más que revalorizar su esfuerzo por superar esas circunstancias adversas. Habrá que historiar todo esto porque de otro modo no se entenderá del todo lo que ha pasado estos años en Barcelona. La Barcelona rutilante, que salió rejuvenecida y admirada por propios y extraños de la larga aventura que lleva el nombre de los Juegos Olímpicos, en realidad se fraguó, no sin conflictos, en los barrios y los distritos, negándose a admitir que las islas de excelencia y los grandes equipamientos lo fueran todo Esa Barcelona es un modelo con claroscuros, sin duda, pero es el auténtico modelo Barcelona. Y surgió de una alianza o complicidad que va desde Samaranch a Santiburcio, en torno a un proyecto universal y en cierto modo globalizador , y sin embargo con profundas raíces populares. Catalunya le debe mucho, casi tanto o más que al proyecto nacionalista, dotado de razones evidentes y políticamente bien ejecutadas, pero lastrado también por serias limitaciones, limitaciones que el modelo Barcelona hizo saltar por los aires. Afortunadamente. El proyecto del 2004 es un serio intento de proseguir por ese camino que unos y otros fuimos construyendo, como se decía antes, dialécticamente. Queda sólo por admitir que esas contradicciones se vivieron no sólo en el amplio campo de la ciudad y del país, sino también en el interior del socialismo catalán. Todos los partidos socialistas han tenido y tienen dificultades en las grandes ciudades, sea en Londres o en Madrid, en París --hasta hace poco, y aún está por ver la solidez de su éxito-- o en Viena. Nosotros, con Santi, optamos por el modelo de partido de Viena, de sólido prestigio desde 1918 en la Barcelona de los urbanistas y por supuesto de los socialistas. Pero ello no nos libró de los males que afligen a los partidos de ciudades donde, por su tamaño y su papel nacional, lo que se discute son las ideas globales y no sólo las locales. Dónde el localismo y la identidad no son la muletilla o la pócima mágica que resuelve todos los quebraderos de cabeza de los políticos. O si lo son ha de ser abarcando a un público mucho más amplio que el tradicional público de votantes socialistas. Y ahí está el problema. La dualidad partido de votantes-ayuntamiento de ciudadanos se hace entonces evidente. Casi diría que se refuerzan mutuamente: como más tiende el gobierno municipal a ampliar su espectro, más tiende el partido a afirmar los valores esenciales. La filosofía de eficiencia y flexibilidad del gobierno municipal, que tiende a reducir los núcleos de decisión central y a dar amplia autonomía al sistema periférico, se compensa con un partido de amplias ejecutivas y consejos de federación y fuerte control de las agrupaciones. El conflicto estaba servido. Pero no fue más allá de algunos rasguños y algunas salidas de tono de unos y otros, luego magnificadas, con cierta lógica, por unos medios que comienzan en realidad en el propio interior del partido y la institución. Los auténticos medios productores de noticias son las bases de los dos �sistemas. A quien se llama los medios son, en realidad, los medios formales de los medios reales ; las opiniones y los creadores de opinión son actores del grupo que luego se siente objeto y no sujeto de la noticia. Pero Santiburcio tiene tanto o tan poco que ver con esto como yo mismo. Fuimos piezas de un conjunto. Me considero su amigo, en cierto sentido uno de sus mejores amigos. Y muchas veces debimos defender posiciones contrarias. Qué lujo de amistades y qué gusto tener esas contrariedades, aunque nos hicieran sufrir, y a algunos, mucho. 12/7/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un home de veritat: a Antoni Santiburcio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1372 Subject The topic of the resource Santiburcio, Antoni Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Barcelona Acció política Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-12-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1674/0000000569.pdf 18e7e6e1d9754d5155fe4fb999dfc3ed PDF Text Text Escoltar, proposar, governar Article de Pasqual Maragall a l'AVUI (29-4-2001) El diumenge 15 d'abril apareixia a La Vanguardia un article de Jordi Pujol, Construir, compartir, exigir, on el president explicava que a Catalunya i a tot Europa s'ha instal·lat un estat d'ànim social caracteritzat per l'egoisme individualista, la resistència a assumir responsabilitats i la desaparició d'una ètica col·lectiva, d'un sentit de comunitat d'interessos. Una situació que no és bona, tot i ser resultat d'un procés que sí que ha portat coses positives, i on els dirigents polítics tindrien una responsabilitat compartida amb la resta d'agents socials. Pujol acaba dient "podrà pensar-se que això és la defensa d'un polític, encara més, del president del país davant l'exigència creixent de la societat. La crítica serà fàcil. Ho assumeixo. Només demano que això no sigui excusa per no analitzar si no hem passat de la il·lusió col·lectiva a la insofferenza individualista, a un cert obstruccionisme sistemàtic i a la minusvaloració de l'interès general". La veritat és que sovint el territori del debat, d'expressar opinions i conviccions que poden ser més o menys polèmiques, d'obrir preguntes i confessar que no es tenen totes les respostes, és un territori vedat als polítics, que en el moment en què proposen o accepten un intercanvi intel·lectual en termes d'igualtat queden fàcilment exposats a ser objecte de crítiques polítiques: manca de lideratge, de capacitat de diagnòstic i d'acció, d'assumpció de les seves responsabilitats en tant que governants. Per als polítics, com sabem, queda només l'expressió de les certituds, l'omnisapiència -o el silenci-, la grandiloqüència... i el seu corol·lari de repetició i potser fins i tot de banalitat. A ningú no se li acudiria negar la complexitat dels problemes que viu més de prop -des de l'educació dels fills a la compra d'un pis o la pèrdua de la feina-, però al polític se li demanen idees clares. Encara que sigui per això, el text del president Pujol mereix respecte i reconeixement, tot i que ell és prou conscient del risc de descobrir flancs en un discurs i un pensament, com els seus, tradicionalment compactes, fins i tot en excés. El respecte, però, no ha de coartar la crítica sorgida de les diferències en relació a l'anàlisi, i sobretot del desacord envers les conseqüències polítiques que se'n deriven. La crítica presumible és la d'amagar la incapacitat de governar el país darrere d'una anàlisi sociològica. Una anàlisi que és vàlida no només per a Catalunya sinó per a la totalitat de democràcies avançades: ens trobaríem davant d'un problema continental, pràcticament civilitzatori-occidental, que afecta dirigents excel·lents i nefastos de manera igual: el d'una societat que menysté els valors col·lectius i on cada ciutadà mira per ell mateix. Una societat marcada per un individualisme davant el qual poc pot fer el polític amb la seva defensa minoritària de la visió de conjunt, de l'interès general. Es tracta d'una línia de crítica, que recolza en dos arguments clars: en primer lloc, el fet que en trobem davant d'una anàlisi poc sòlida. És que potser no s'han viscut, a Catalunya, a Espanya i a Europa, moments -alguns de llargs, altres que encara duren- d'il·lusió col·lectiva, de projecte compartit? Exemples en són els governs socialistes de González i Jospin; la transformació de Barcelona. En segon lloc, en el moment polític: no podem deixar de prendre nota del fet que Pujol, que tan poques preguntes es fa, expressa aquestes en un context de crisi indubtable del seu govern: la crisi de valors socials és denunciada, justament, quan més clara és la inexistència d'un govern a Catalunya. Podem preguntar-nos: si realment existissin aquest esperit de comunitat, aquestes aspiracions col·lectives, des d'on -amb quins instruments-, i cap a on -amb quin programa- podria Pujol liderar-los? No obstant, hi ha una altra crítica possible, més benèvola en cert sentit però igualment profunda, i més interessant: que el seu discurs no sigui la defensa d'un polític davant l'exigència creixent de la societat, sinó l'expressió honesta d'un dirigent que no pot sinó fer palès el seu desconcert, i finalment la seva incomprensió i desacord, davant Catalunya tal com és i els catalans tal com són, amb els seus desitjos i aspiracions diverses. Podríem dir més: no el desacord davant una realitat que no s'acomoda a la seva pròpia visió -i que reclamaria l'impuls, el lideratge de l'home públic-, sinó el desconcert i la confusió profundes davant la constatació de la inexistència d'aquella societat projectada i imaginada, finalment irreal. I és que, al llarg de dues dècades, Pujol ha anat projectant sobre nosaltres una imatge unifocadora que s'ha arribat a creure ell mateix. Un missatge que ha donat bons rendiments electorals al seu partit, però que ha tingut efectes nefastos -i per sort limitats, com ara es veu- sobre la societat catalana, un patrimoni bàsic de la qual és la seva diversitat. Una diversitat que pot convergir en la defensa d'interessos múltiples, de país, amb la identitat en primer lloc; però que tolera malament la simplificació, el maniqueisme i l'ensopiment. El projecte d'una Catalunya única dissenyada per un president que no és només el líder del partit més votat, sinó la veu de l'esperit, xoca amb la imatge de la Catalunya real, plural i exigent. Pujol ha encapçalat un projecte on, darrere un gran eslògan -la construcció nacional- s'ha amagat, justament, una estratègia política farcida de les tàctiques, dels arguments i les actituds que ell ara troba tan inadequades, tan incòmodes. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el pujolisme ha estat la reivindicació permanent, la incapacitat per arribar a acords i a consensos -tant amb Espanya com amb les forces polítiques catalanes- clarament explicitats, acords que representessin aquest bé comú que ara ell troba a faltar; una política marcada pel regateig curt, el qué hay de lo mío i presentada, sorprenentment, com la millor estratègia per a Catalunya. Una estratègia inútil avui per a Catalunya, i inacceptable per a dos anys més. Des del govern de la Generalitat s'han fet, tanmateix, grans conquestes, recolzades, però, sobre grans consensos: calia construir el país alhora que s'assentava l'administració autonòmica. A vegades, les discrepàncies es van haver de deixar de banda davant la necessitat de fer front comú en matèries essencials. Ja fa alguns anys, no obstant, que ha arribat l'hora de la política: de fer front a les demandes de les persones, a vegades conflictives, en un Parlament i amb una oposició crítica i proactiva. Uns ciutadans i un sistema de partits catalans que s'han fet madurs alhora que el seu govern envellia. I a aquesta societat madura -i per tant exigent, que s'autoafirma, que ja no es pot entabanar amb facilitat- cal posar-li davant, al costat, un govern que l'escolti i que l'estiri, sense dirigismes però sense vacil·lacions, cap a un projecte on totes aquestes aspiracions, aparentment centrífugues, trobin sentit. �Aquelles grans conquestes, no obstant, han vingut molt facilitades pel fet que eren els socialistes els que governaven tant l'Estat com les ciutats de Catalunya. Un Estat de benestar l'enfortiment del qual ens ha beneficiat, i uns municipis que han gestionat de prop, ells sí, la diversitat de la societat, la immediatesa de les seves demandes. És, justament, des de l'experiència de governar una ciutat com Barcelona, i de la constatació de l'empenta amb què es governa en aquest moment, que es pot constatar que els temps no ens porten necessàriament la pèrdua del sentit col·lectiu i que és possible construir projectes ambiciosos, en la mesura que siguin compartits i que responguin a les demandes d'aquesta societat, per sort madura i exigent. 29/4/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Escoltar, proposar, governar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Pujol, Jordi, 1930- Democràcia Acció política Model social Societat Identitat col·lectiva Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1374 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1675/0000000567.pdf 2b0af436870c49f6a8b8078773b57d0a PDF Text Text Reflexions sobre Xile Pasqual Maragall i Mira El Periódico 31/01/2001 Vaig estar a Xile el 1989, hi vaig tornar poc després d'acabar l'exercici de l'alcaldia de Barcelona, al desembre del 1997, i una altra vegada ara, a principis d'any, a donar unes xerrades sobre regionalització i a prendre contacte amb Chile 21. Chile 21 és el think tank dels partits de la Concertació que governa el país. Xile és un país amb qui l'esquerra i el centre-dreta espanyols i concretament catalans hem anat teixint llaços estrets. Tot va començar l'11 de setembre de 1973 amb el bombardeig de La Moneda i la digna mort de Salvador Allende. El mateix dia, 250 anys abans, el conseller en cap de Barcelona queia ferit al baluard de Sant Pere i les tropes de Felip d'Anjou i de la nova dinastia, els Borbó, s'instal.laven a Barcelona. Les Constitucions catalanes van ser abolides poc temps després. Ara, cada 11 de setembre, totes les formacions polítiques desfilem davant l'estàtua d'aquell conseller en cap, Rafael Casanova. I després de visitar la seva tomba a Sant Boi de Llobregat, l'esquerra catalana es reuneix a la plaça de Salvador Allende del districte d'Horta-Gui- nardó amb els seus conciutadans i amics xilens, que són molts, davant l'efígie d'Allende. Escoltem la seva veu proclamant "les àmplies alberedes", convertides en sinònim de la llibertat dels pobles, i venim al Parlament de Catalunya, des d'on, a la tornada de Santiago, instal.lat (per fi) en un bell despatx que ve a ser el de cap de l'oposició, al costat del parc de la Ciutadella, escric aquestes línies. Alberedes i ciutadelles Alberedes i ciutadelles, dates i noms sagrats, La Moneda, el baluard de l'11 de setembre, 1714, 1973... ecos de revoltes populars i d'imposicions antipopulars: la història ens uneix, el batec de la vida és el mateix. El món és infinit i al mateix temps familiar, petitó. El primer fet en la cadena dels molts que van moure el jutge Garzón a iniciar en bona hora el procés Pinochet, segons crec, va ser l'assassinat de Carmelo Soria, funcionari de les Nacions Unides, establert a Xile i germà d'Arturo Soria Espinosa, fundador de la FUE, el sindicat estudiantil de la Segona República. Arturo era amic íntim d'Antoni Maria Sbert i del meu pare, de fet va viure a casa de seva durant la guerra civil, i va estar exiliat després a Xile juntament amb Joan Oliver. Carmelo i Arturo Soria Quan Arturo va tornar a Espanya el 1960 amb José Bergamín passaven tots dos llargues hores amb Oliver al Cafè Mirasol, jutjant la vida des del prisma més savi, que és el dels disgustos ben portats, el de la dignitat i la ironia. L'herència d'aquests personatges ens ha fet, crec, més resistents, els de la meva generació. Després parlen de la nostra tossuderia. També, però en tot cas tossuderia amb fonament. Carmelo Soria era comunista, Arturo no. Arturo era un liberal incombustible, aristocràtic en el sentit no material (no tenia ni un ral). Bergamín va ser company de viatge i era capaç d'anar amb els comunistes fins a la mort però, com deia ell, "ni un pas més". Arturo va editar a Xile, a través d'una petita editorial seva anomenada Cruz del Sur, els Renuevos de Cruz y Raya , un remake de la revista catòlica republicana de Bergamín. Va publicar molt Bergamín, l'Elogi de la Paraula de Joan Maragall i una de les millors peces que Jordi Maragall va escriure sobre el poeta. Tot això, juntament amb l'aparent tradició democràtica de l'exèrcit xilè, creava en nosaltres una imatge de Xile que feia del tot inexplicable el cop, i gairebé diria que encara més inexplicable la persistència dels seus efectes, l'estabilitat del terror xilè, la seva acceptació per àmplies capes del poble o en tot cas de la classe mitjana. Aquí és on volia arribar. Aquest és un punt en què també ens tornem a trobar Xile i Espanya, i en particular Xile i Catalunya. El punt on es confonen la pau i l'oblit. On un temps ha de passar abans de recordar-ho tot, perquè el record de tot és tan feridor que fa la pau impossible. Un temps de silenci, un descans de la me- mòria, un temps sense passat, un present perfecte. Es més: només acceptant que el desastre o el càstig que ens va infligir la història tenia causes més enllà de la �maldat dels que ens els van imposar, només així, podrem recrear la bondat i la delícia dels dies de vi i roses que el nostre record o la nostra imaginació reclamen insistentment. Aquella imatge idíl.lica de la república (malèfica per als altres) només tornarà a la realitat per a nosaltres (i deixarà de ser el malson dels altres) quan admetem que no era tan idíl.lica. Fins a quin punt traïm així els nostres antecessors és una cosa que només es pot resoldre teleològicament, mirant cap al futur i no només cap al passat, buscant en un futur pròxim el punt de confluència dels nostres desitjos amb els antics. I aquesta reflexió delicada és una cosa que només es pot suportar en companyia. Un lent reconeixement Sopant a casa d'Isabel Allende al barri de Providencia, a l'antiga torre (com diem a Barcelona) del carrer de Guardia Vieja on va viure el seu pare, constatant el coratge enorme amb què va enfrontar la seva tornada a Santiago i la recuperació de casa seva, el menyspreu d'alguns i la lentitud del reconeixement de molts a la figura del seu pare i a l'edificació del seu museu, vaig comprendre millor el rol que juguem cada un per als altres: necessitem testimonis amigables que no comparteixin totalment els nostres records, que no ens culpin de la nostra paciència i que excitin la nostra capacitat de perdonar. Que no ens exigeixin, que simplement ens acompanyin. Parlant amb Ricardo Lagos vaig creure entendre fins a quin punt Xile, sense perdonar, administrarà sàviament els seus rancors. Vaig recordar llavors el dia en què Joan Carles de Borbó, fill del comte de Barcelona, va presidir a la nostra ciutat el 1981 una desfilada militar que es va organitzar d'acord amb un alcalde socialista que poc temps després va ser ministre i reformador de l'Exèrcit. Aquell mateix alcalde, dos anys abans de ser-ho, havia demanat les claus del vell Parlament, llavors tancat (des del 1939) perquè s'hi celebrés la reunió dels diputats catalans que havien de ser elegits en les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme, el 1977. En aquella reunió s'havien d'establir les bases de la recuperació de l'autonomia i de l'Estatut de Catalunya. Posteriorment el President a l'exili, Josep Tarradellas, va volar directament fins a Madrid i el procés va prendre altres camins. Però va néixer així i no d'una altra manera. Avui a Xile un socialista, president de la República, administra amb determinació i subtilesa el final de la transició, no al passat, sinó al futur. A un futur digne del passat però diferent. Han passat 28 anys des del 1973. A Espanya van passar 38 anys de Companys (el president afusellat per Franco) a Tarradellas. I dos segles i mig des de la derrota catalana del 1714 i la supressió dels drets fins a l'inici de la seva recuperació, tots dos moments sota la mateixa dinastia, encara que en un context en què el significat de la monarquia és ben diferent. Una lliçó compartida Què és més xocant, la tardança de la història a dibuixar un camí intel.ligible i direccional, o el fet que, amb el temps, la direcció mateixa de la història canviï de significat i que els uns i els altres, vencedors i vençuts, d'alguna manera hagin contribuït al nou sentit de les coses? Hi haurà qui digui que l'únic en què s'assemblen uns polítics i altres és que el poder els fa iguals. Hi haurà qui observi que la que declara les guerres és sempre la dreta i la que declara el perdó és sempre l'esquerra. Potser, almenys a Occident. Però a mi ningú em treu del cap que Xile i Espanya han après lentament la gran lliçó: la història és de cada un però el futur és de tots. O no hi ha futur. Aquest és, per cert, l'esperit amb què els catalans encarem el nou segle a Espanya. Cada un és qui és, però volem anar junts. I al revés: volem anar junts però sense deixar de ser qui som. I això val també per a les relacions entre xilens i espanyols. Val la pena ajuntar-se quan un és un país petit o mitjà i no té empreses multinacionals, o en té, però no garantides, que és el que li passa a Espanya. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reflexions sobre Xile Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1377 Subject The topic of the resource Xile Democràcia Republicanisme Allende Gossens, Salvador, 1908-1973 Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1676/0000000566.pdf f0790f24a7918e69312e955aa8943502 PDF Text Text Seguirem el camí de l'Ernest Pasqual Maragall i Mira El Periódico 23/11/2000 Treballarem per aconseguir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. Que difícil és expressar el dolor que ens causen els morts d'ETA! Molt més difícil encara és expressar aquest dolor quan, amb la mort d'un amic i d'un company, mor una part de la pròpia vida, de l'experiència compartida, de la me- mòria personal i col.lectiva! Com em torna a la memòria un pensament d'aquest estiu en què em preguntava si la sang de les víctimes d'ETA era el preu d'una pau futura! Em pregunto si avui tornaria a pensar-ho. La pau a Euskadi havia esdevingut una passió vital per a l'Ernest Lluch. Hi abocava tota la seva passió per conèixer, per comprendre i per dialogar. I ho repeteixo: per conèixer, per comprendre i per dialogar. He dit i he escrit molts cops que perquè hi hagi pau i ha d'haver diàleg, però perquè hi hagi diàleg hi ha d'haver treva. Pau i treva. Avui més que mai, la unitat dels demòcrates, reclamada fins al darrer moment per l'Ernest, esdevé un requisit previ i irrenunciable. Sense la unitat no hi haurà treva. L'Ernest havia esdevingut una referència ineludible per a tots els que no ens acontentàvem amb el maniqueisme intolerant que envolta cada dia més tot el que té a veure amb el País Basc. TENIM el deure de continuar la tasca que s'havia imposat l'Ernest Lluch. Ell mateix ens en donava la fórmula de fer-ho, quan en retre homenatge a Juan Mari Jáuregui --una altra mort de la democràcia-- ens deia: "No només hem de sentir dolor sinó incorporar els principis de Jáuregui a la nostra política concreta i eficaç". Dos principis ben clars han guiat el compromís polític i civil de l'Ernest Lluch amb la pau a Euskadi: la unitat democràtica i el compromís per una Espanya plural. Primer de tot, la unitat de tots els demòcrates a Espanya i, sobretot, a Euskadi. Una unitat que superi la temptació de convertir els adversaris polítics en enemics irreconciliables. Una unitat que, sens dubte, cerqui amb noblesa el fonament últim de la convivència civil. I, com a aportació a aquesta convivència, l'aposta per una Espanya de tots, per l'Espanya plural. Aquesta és una opció difícil, arriscada, massa sovint sotmesa a les ires i a la incomprensió dels qui consideren que l'interès comú està predeterminat per sempre. Com ens havia ensenyat l'Ernest Lluch, el que és "permanent" i "invariable" és ahistòric. Tots els ciutadans tenim dret a construir el nostre futur i a superar els condicionants que ens ha llegat la història. I més enllà dels principis, hi ha un esperit. El que va mostrar l'Ernest amb Euskadi: l'esperit de l'amistat com a condició prèvia per comprendre i arribar a estimar. ETA ha assassinat un amic del poble basc. Sàpiga que a Catalunya som molts els amics del poble basc que seguirem més compromesos que mai en la lluita per la pau a Euskadi i per una Espanya de tots. La nostra tristesa no esdevindrà resignació. Contra la impotència i la desesperança proseguirem treballant tenaçment fins assolir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Seguirem el camí de l'Ernest Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Lluch, Ernest, 1937-2000 Acció política Democràcia Model social ETA Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1378 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1677/0000000637.pdf b0290a3f86b3a79e788a61291563b903 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295D Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 03/12/2005 - Hora: 22:42 DIUMENGE 4 DE DESEMBRE DEL 2005 Opinió el Periódico 7 L’article del dia PARLEM DELS NOSTRES FILLS Els joves de Catalunya tenen dret a exigir més oportunitats i menys incerteses davant la seva emancipació PASQUAL Maragall* ins fa relativament pocs anys, la joventut es construïa a partir de certeses. Avui, però, es construeix a partir de la incertesa. Abans era una etapa que passàvem amb la rapidesa de qui té un itinerari clar. Abans era un trànsit, avui és un estat. L’adolescència és un període caracteritzat pels canvis físics, pel descobriment de la pròpia identitat i per l’experimentació. Sempre ha estat així. Però actualment els adolescents tenen vies molt fàcils i ràpides cap a falses seduccions. Disposen d’oportunitats d’evasió, avui més assequibles, variades i excitants, però també molt més plenes de riscos i perills. La prevenció és fonamental i començar a prevenir en l’etapa escolar, importantíssim. Ho estem fent, per exemple, amb el programa Salut i escola destinat als alumnes de tercer i quart d’ESO. Molts d’aquests joves més joves (14-16 anys) perceben que el que els obliguen a estudiar no manté relació aparent amb les feines i habilitats que saben que se’ls requeriran quan surtin al carrer. La reflexió i consegüent resposta ha de ser compartida. I l’important no són les grans definicions legislatives. L’important és reduir el fracàs escolar, incentivar els estudis postobligatoris, fixar una bona transició escolafeina i oferir una Formació Professional competitiva. Sabem que el 70% de l’alumnat de FP troba feina en menys de sis mesos i una part important de la resta opta per continuar estudiant. No obstant, el percentatge de joves F Família tipus entre 20 i 24 anys que han finalitzat almenys la segona etapa de secundària està, a Catalunya, 13 punts per sota de l’europeu. Ara creem ocupació. Més que mai. Però conformar-nos amb aquesta situació seria pa per avui i fam per demà. En 30 anys, mai havia estat tan fàcil trobar feina. Tenir una taxa d’atur que estigui per sota del 7% és bastant eloqüent. Però la qualitat de l’ocupació ja és tota una altra cosa. I una altra de més diferent encara és la perspectiva d’una millora progressiva d’aquesta qualitat per a un nombre elevadíssim de gent ocupada. Per al curs escolar actual, la Generalitat ha creat 76 nous cicles formatius i 2.280 places de Formació Professional. A partir d’ara, els joves que es vulguin formar per tenir una ocupació de més qualitat disposaran de més oportunitats i de menys incerteses. Al meu parer, tot el sistema del treball autònom, no dependent, està mal plantejat. El d’autònom és El repte és renovar els serveis públics, no privatitzar-los com proposa el centredreta un tipus de feina que abans era excepció i que avui dia s’ha convertit en regla, sobretot entre els treballadors i professionals joves. Tot sembla que es conjuri en contra de la nostra capacitat productiva i de l’emancipació autònoma de la gent jove; tot milita en contra de l’eficiència i l’equitat: la declaració trimestral, les duplicitats en la tributació, els tipus impositius, la carestia en el mercat d’oficines i despatxos, sense oblidar l’afegiment de la complexitat i el cost fiscal dels canvis de local, etcètera. En el cas de les dones joves, especialment si tenen fills, l’escenari es SILVIA ALCOBA complica encara més. Ara s’ha aconseguit allargar uns dies el permís de paternitat: ¡uns dies! I s’està debatent si els pares disposaran de 8 o 15 dies de permís. Mentrestant, molts comerciants em comenten que es veuen obligats a contractar nois i no noies perquè els dissabtes, les mares joves no poden deixar els fills a l’escola i exigeixen que es respecti el caràcter festiu del dia. I com que el dret laboral les protegeix en aquest aspecte, doncs s’opta per contractar nois. Això no és més que una evidència del camí que encara queda per recórrer en el terreny de la igualtat, la coresponsabilitat dins de la llar i la conciliació de la vida laboral i familiar. Certament, les nostres polítiques no van a la velocitat dels canvis en aquesta societat del segle XXI. LA COHESIÓ territorial és una altra de les dimensions de la cohesió social. Una de les més importants. I concerneix sens dubte al futur dels nostres fills. En alguns barris de les nostres ciutats els pro- blemes socials s’enquisten en cercles relativament tancats, poc permeables, amb tendència a la degradació. Són cercles que no ofereixen les condicions mínimes per a la convivència i la seguretat. Aquest és l’origen de la política de barris i de qualitat urbana que estem desenvolupant a partir d’una aliança sòlida amb els ajuntaments. El meu Govern no dóna ajuts a barris amb problemes. Donem el nostre suport a barris i municipis amb projectes i acompanyem aquest suport amb un important esforç inversor en educació i salut. Aquest és el camí del canvi. Si el que passa en un barri de Girona, Lleida o Tortosa s’ha de solucionar des de Barcelona o Madrid, malament rai. L’alcalde ha de ser qui conegui millor que ningú el que els ciutadans necessiten i demanen. Una de dos: o tenim una política forta d’inversions als barris i de millora permanent de l’educació i la Formació Professional, col.laborant amb els ajuntaments, S’ha de millorar l’educació, invertir en els barris i adequar el mercat laboral o tot el que guanyem en superfície ho perdrem en profunditat. Això està ben clar. Els nostres joves esperen i aspiren a disposar d’uns serveis públics competents i eficaços. En aquest sentit, les propostes per tornar a la privatització dels serveis públics és una trampa per a elefants i, en el fons, una ingenuïtat. ¿No és ingenu pretendre tornar als sistemes privats i d’assistència, com proposa el centredreta a Catalunya, quan el servei públic i universal (i públic concertat amb el sector privat) és tan eficient o més que aquests sistemes? Quan la qualitat del servei públic, en sanitat i educació, ha millorat tant; quan els governs autonòmics i locals estan prestant el 70% dels serveis públics i ho fan des de la proximitat, des del coneixement detallat de la demanda, ¿quin sentit té proposar la tornada a la privatització? La iniciativa privada (i la mutual i associativa) va ser imprescindible i meritòria, a la Catalunya del segle passat, quan l’Estat no donava la talla, quan els ajuntaments, o fins i tot un grup reduït de famílies –com van fer els meus avis–, muntaven una escola amb vocació pública molt millor que la que podia oferir l’Estat. ARA EL REPTE és millorar la qualitat i eficàcia de la provisió pública dels serveis de benestar i les fórmules de col.laboració públicoprivades pròpies de la nostra tradició, no la seva privatització. El camí és la renovació de l’Estat de benestar, l’extensió de drets, no la seva reducció. I aconseguir que el sistema de benestar sigui entès per la societat civil com a propi i acceptable a través de la seva avaluació i transparència, no desarmar-lo. És el que ens hem proposat. Catalunya està vivint un moment singular. Ja hem demostrat que som viables. Viables en democràcia i viables en la pluralitat. Ara s’ha de demostrar no només la viabilitat sinó el progrés. És a dir, demostrar que millorem amb el temps, que no ens estanquem, que acceptem riscos, riscos calculats però certs. Que ens movem i que ho fem en benefici de la ciutadania, en les edats més difícils. Quedar-se un tal com està, tant si és un individu com un poble, és una entelèquia. No existeix aquesta possibilitat. Afortunadament. Això és el que els nostres fills tenen dret a exigir-nos. Això és el que ens exigim. H *President de la Generalitat de Catalunya. Horacio Altuna GRUPO ZETA: Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Francisco Matosas. Vicepresident Executiu: Antonio Asensio Mosbah. Consellers: J. M. Casanovas, Serafín Roldán i Jesús Castillo. Secretari: J. R. Franco. Vicesecretari: E. Valverde. Conseller Dtor. General: J. Castillo. Dtor. Editorial i de Comunicació: M. Á. Liso. Comitè Editorial: J. M. Casanovas, A. Franco, M. Á. Liso, J. Maraña, J. Oneto i J. Rivasés. Dtor. general de Premsa: Román de Vicente. Dtor. general de Serveis Corporatius: Conrado Carnal. Dtor. general de Revistes: Alfredo Castro. Dtor. general de Distribució: V. Leal. Dtor. general de Llibres: Juan Pascual. Dtor. de control: J. Martínez. EDICIONES PRIMERA PLANA: Directors: J. G. Miquel (comunicació), M. Moya (producció), M. Fañanás (r. externes), D. Segura (promocions), C. Mateu (sistemes), P. Vidal (compres), J. Sicart (administració), X. Badia (control gestió), J. L. Busquets (tresoreria), D. Casanovas (recursos humans), C. Moreno (adm. redacció). Ediciones Primera Plana S.A. Consell de Cent, 425-427, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 65 12/13. Delegació a Madrid: O’Donnell, 12, 28009 Madrid. T: 91 586 97 00. Fax: 91 586 97 29/30. Impressió: Gráficas de Prensa Diaria. Dtor. gerent: E. Ripollès. Directors: L. Miranda (tècnic i producció). Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Bailèn, 84, 2a planta. 08009. Barcelona. T: 93 484 66 00. Fax: 93 484 66 35. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Dtor. gerent: P. San José. Directors comercials: S. Germán (Catalunya), Á. Manso (Madrid). Consell de Cent, 400. T: 93 265 53 53. Classificats: T: 93 265 57 27. Fax: 93 246 54 51. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parlem dels nostres fills Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Joves Educació Ocupació Gestió pública Model social Acció política Catalunya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1331 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-12-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1678/0000000639.pdf db1d044da23d4d9f04d5aa495cd16f41 PDF Text Text Catalonia is a Nation The Wall Street Journal By PASQUAL MARAGALL November 21, 2005 BARCELONA -- Spain has been one of the most interesting political success stories in the Western world over the last thirty years. It is a country that in the 19th century and during most of the 20th suffered a great deal on the road to democracy and modernization. Four basic political "cleavages" marked its internal conflicts: the type of state (monarchy versus republic); the relation between the state and the Catholic church; the degree of modernization and liberalization of the Spanish economy; and finally, the territorial organization of political power (centralism versus autonomous regionalism). These "cleavages" brought about several civil confrontations, the bloodiest of which took place between 1936 and 1939. After this came the long dictatorship under General Franco. But after Franco's death that unstable, conflictridden Spain came up with the democratic formula that would solve all these problems. The 1978 constitution established a constitutional monarchy with a social market economy and a notably decentralized state. Spain has become a socially cohesive and economically developed country. Since it joined the EU in 1986, Spain has become once again a significant player on the European scene. But one has to recognize the distinct identities that exist within Spain, foremost the Catalan, Basque and Galician. Catalonia itself is a community with a strong national Catalonian identity. The region has been part of Spain for hundreds of years yet it has historically maintained a differentiated cultural and political personality, pride in its history, language and culture, and a constant commitment to self-government. For this reason, Catalonia has always been at the forefront of initiatives to move the development of the autonomous communities forward and to further the decentralization of contemporary Spain. It is also a question of considering, amongst other issues, how to improve the territorial distribution of power in order to achieve better governance. Many regions and nationalities in other countries feel the need as well to acquire more powers and resources to perform more effectively in a globalized world. After a progressive Catalanist government was formed in December 2003, the parliament of Catalonia commenced the process for the reform of the "Statute of Catalonia," the Basic Law that regulates Catalonia's own institutions and government powers and relations with central government. What has led Catalonia to propose the reform of its self-government? • To clarify and define the recognition of Catalonia's identity. "Catalonia is a nation," the first article of the proposed statute declares. • To define the rights and duties of citizens in the 21st century, to bring the statute up to date. Many of our society's concepts that we take for granted today -- such as equal opportunities for women, or giving the youth a voice -- simply didn't even exist 25 years ago. �• The widening and defense of shared and exclusively exercised powers. There is an ongoing battle between the federal state and the autonomous governments over exactly who governs what. The statute tries to strengthen the principle of subsidiarity, the idea that decisions should be taken as closely as possible to the citizen. • This brings us to the cooperation between the state and the autonomous community. Achieving a satisfactory and effective coordination of the three levels of government and administration (state, autonomous community and city or local authority) is another goal of the proposed statute. • Partial reform of the way the autonomous communities are financed have improved their spending capacities but have not avoided a distortion in the distribution of resources. The result is that some of the communities that contribute most, as is the case with Catalonia, lose their competitiveness and suffer under this system. We need to revise the fiscal transfers to achieve the closest balance possible between economic growth and social protection. Such a revision need in no way imply the disappearance of the principle of financial solidarity with other parts of Spain. At the moment, all of Catalonia's revenues first go to Madrid, which then disburses part of it to other regions and returns part of it to Barcelona. It also spends some of the proceeds in Catalonia. Invoking again the principle of subsidiarity and accountability, the new statute aims to do away with this cumbersome procedure. It should be Barcelona that collects and distributes the money, not Madrid. Catalonia will of course continue paying its share for regional solidarity according to what the central government considers necessary. The project for a new statute was approved by the parliament of Catalonia on Sept. 30 after 18 months of debate. It was supported by four of the five political fractions represented in Catalonia's parliament: the three governing progressive parties -- Partit dels Socialistes de Catalunya, the Catalan socialist party; Esquerra Republicana de Catalunya, a party striving for independence; the Iniciativa per Catalunya Els Verds, an alliance of post-communists and greens and the CiU, the conservative nationalist federation that governed Catalonia between 1980 and 2003. Only the Popular Party voted against it. Of the 135 members of the Parliament of Catalonia, 120 voted in favor of the new statute. On Nov. 3, the Spanish parliament agreed to consider the Catalonian proposal. The vote on whether or not to accept the proposal for consideration produced a result similar to the one in Catalonia: All the political forces except for the Popular Party voted in favor. What is being proposed now is a step forward in a process which, like all over Europe, is intended to strengthen regional governments that are closer to the people without losing the strength of unity. There is no risk of Spain's disintegration as a result of this reform. On the contrary, it is a way of strengthening the cohesion and social and economic development of Spain. And it is a way of solving the centuries-old problem concerning the place of those regions with strong national identities (especially Catalonia and the Basque Country) in the bosom of Spain. On many occasions Catalonia has shown that it stands for a Spain that is modern and open, a Spain that is capable of occupying its place in the world with its diverse personality. We face a new opportunity to reinforce the foundations of Spain's collective progress. We are clearly looking toward a shared future. Mr. Maragall is president of the Catalan regional government. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalonia is a nation Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Wall Street Journal Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Autogovern Estatut Nació Catalunya Història Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1333 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles