281 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1729/0000001574.pdf ea46760359e50992ad3591aaa99847bd PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por: Dia: 25/09/2005 - Hora: 01:34 DIUMENGE 25 DE SETEMBRE DEL 2005 18 Política el Periódico La reforma estatutària 3 La declaració El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime Pàgines 15 a 18 LLL al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú ANÀLISI trenqui, amb propostes inconstitucionals, ASPIREM «el somni» d’un millor autogovern. A UN ESTATUT QUE SIGUI ‘BRAU’ Carta oberta de Maragall FERMÍ PUIG CUINER RICARD CUGAT document Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: Divendres vinent, dia 30 de setembre, el ple del Parlament de Catalunya ha de votar un nou Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments pot haver semblat per a molts de vosaltres fins i tot enutjós. Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep-Lluís Carod-Rovira, de Joan Saura i dels idearis polítics que representen. Com a president de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la meva missió era impulsar i animar els treballs de l’Estatut. Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut. Us he de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut. I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos anys: l’equilibri territorial amb respecte al medi ambient, el benestar social dels catalans i la modernització econòmica, tecnològica i d’infraestructures del país. «Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta» Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per portar-ho a terme. El nou text reconeix drets i deures, estableix les competències necessàries per a les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix els recursos per poder exercir l’autogovern. L’Estatut que arriba al ple del Parlament, quan sigui efectiu, no únicament serà un bon Estatut, sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d’autogovern de què Catalunya hagi disposat mai des del 1714. No en tingueu el més mínim dubte. Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que les nostres institucions de govern 33 Pasqual Maragall, ahir, camí de la plaça de Sant Jaume després d’anar a la missa tradicional de la Mercè. són seculars; que històricament hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement ho vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir sent solidària amb els altres pobles d’Espanya. En definitiva: ¿Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot. ¿Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. I ho podem aconseguir ara. ¿Pot Catalunya comptar amb les competències que necessita? Pot. ¿Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. ¿Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? ¡I tant que pot! Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, els col.legis professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tots els que treballen per Catalunya. Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el president del Govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, amb les seves institucions i amb els seus partits polítics, del govern i de l’oposició. Si el poble de Catalunya ho vol i sap que pot, ¿què pot impedir que la seva voluntat es compleixi? No se m’acut cap resposta raonable. Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers moments de la negociació és l’hora «Vetllaré perquè ningú pugui malbaratar la legítima ambició de Catalunya» de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és l’hora de ser ferms en els principis i realistes en la forma, i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és una altra que continuar indefinidament amb l’Estatut de l’any 1979; i que això seria anar cap enrere. Perquè el vell Estatut és bo, però el pas del temps l’ha desgastat. No és l’hora de deixar-nos portar per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats. ¡És clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Seria un gran error no adonar-se del gran pas endavant que ara podem fer. A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques –he parlat amb tots ells aquests dies– són conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara és necessari el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable al mateix temps, impossible de rebutjar. No vull resignar el meu país a haver-se de governar els propers 25 anys amb un Estatut venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle; per un Estatut que sigui una rèmora per al bon govern de Catalunya. Com a president, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú pugui malmetre la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular. Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul perquè, d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a la seva plenitud. Compto amb això i necessito aquest suport, el necessitem. El president, el seu Govern i els tres partits que el sustenten, i també hi incloc el principal partit de l’oposició, dedicaran –em consta– tots els seus esforços fins a l’últim moment per fer-ho possible. H Pasqual Maragall. President de la Generalitat Quan falten pocs dies per a la celebració del ple del Parlament que decidirà sobre el nou Estatut, la incertesa sobre el seu desenllaç sembla afectar de la mateixa manera polítics, periodistes i el conjunt de ciutadans. Sigui quina sigui la resolució final del Parlament, no dubto que les posicions de tots els partits es deuen haver inspirat en la recerca del bé comú i que deuen haver exercit la seva responsabilitat davant els catalans tant si el text definitiu és rebutjat com aprovat. Tan lícita resulta la posició d’aquells que sostenen que és una oportunitat històrica de millorar el nostre autogovern com la dels que consideren aquestes millores insuficients per garantir el benestar i l’ambició política de la Catalunya dels nostres fills. Segons quin sigui el resultat, els analistes intentaran desencriptar els interessos dels polítics, i la ciutadania s’expressarà quan li correspongui. Però, mentrestant, el ciutadà es pot plantejar algunes qüestions que li permetin formar-se’n El nou text ha de donar resposta a les múltiples demandes del ciutadà una opinió. Amb el nou Estatut, ¿serà possible que, gràcies al nostre esforç fiscal, els nostres fills tinguin ordinador a les escoles, com a l’Extremadura de Rodríguez Ibarra, i deixin els barracons? ¿Podran els nostres avis viure i ser atesos amb un mínim de dignitat? ¿Podran els nostres industrials comerciar amb el món i els nostres centres turístics rebre nous visitants perquè la Generalitat gestionarà els ports i els aeroports? ¿Podran els nostres sindicats i empresaris negociar un marc laboral propi? ¿Podrem exercir els nostres drets al relacionar-nos amb l’Administració de justícia en català sense que un jutge ens acusi de desacatament? ¿Podrà la Generalitat decidir la concessió de beques als nostres alumnes més brillants o als més desafavorits econòmicament? ¿Permetrà l’Estatut la protecció efectiva de la cultura catalana? A aquestes i moltes altres preguntes hauria de donar resposta el nou Estatut. El toro que pugui enviar-se o no a Madrid rebrà l’afaitada habitual de les Corts i la posterior del Tribunal Constitucional. Aspirem, almenys, que l’exemplar sigui brau, no fos cas que al final hàgim de donar la raó a Bono quan va dir allò que una nació sense Estat és pura poesia. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta oberta sobre la reforma estatutària Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Constitució Ciutadania Territoris Model social Acció política Abstract A summary of the resource. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú trenqui, amb propostes inconstitucionals, «el somni» d’un millor autogovern. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1730/0000001573.pdf 8a3e10df32903dd3b76e73380c890e13 PDF Text Text (COLOR) - Pub: SUPLEMENTOS CATALAN Doc: 00795G Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 09/07/2005 - Hora: 00:49 Tribuna Barcelona 3 La salutació institucional DILLUNS 11 DE JULIOL DEL 2005 el Periódico 5 L’article DEU ANYS DE DIÀLEG Repassar les memòries de Tribuna és com revisar la història catalana recent, declinada de la forma més plural JULIO CARBÓ PASQUAL MARAGALL President de la Generalitat de Catalunya ribuna Barcelona ha fet seva una determinada manera de dialogar. La podríem anomenar el diàleg fórmula Barcelona, que es podria caracteritzar per la disciplina britànica en l’administració del temps, l’equilibri contrastat en la pluralitat de les propostes convidades i la mesura en la reacció dels assistents. I encara hi afegiria, amb la franquesa pròpia d’aquesta organització, una quarta característica que la defineix, la frugalitat de l’avituallament. Com moltes coses a casa nostra, Tribuna Barcelona és una dèria d’unes poques persones, més aviat d’una persona –en Josep Maria Sanclimens–, que amb el suport d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA s’ha convertit finalment en una institució. Una institució dedicada a la divulgació d’idees i propostes per fomentar el diàleg. Repassar les memòries de Tri- T El president Pasqual Maragall, ponent en quatre ocasions a Tribuna Barcelona, al claustre del Palau de la Generalitat. Sempre he tingut la convicció que és un fòrum fet a la mida de la capital de Catalunya i de la seva gent buna Barcelona és com revisar la història recent del nostre país, declinada de la forma més plural possible. És un exercici que demostra el valor de la constància per damunt de la flamarada, és l’èxit de la difícil rutina de convocar dos cops al mes dos centenars de persones per escoltar i debatre amb una persona que té alguna cosa a dir. I així, durant deu anys. He participat a Tribuna Barcelona com a alcalde, com a cap de l’oposició i com a president; com a ponent, com a presentador i com a convidat. I sempre n’he sortit amb la convicció que era un fòrum fet a la mida de la capital de Catalunya i de la seva gent. Un acte eficaç però sense cap ostentació. I amb cloenda notarial de la mà precisa del seu president, Juan- José López Burniol. En qualsevol cas, Tribuna Barcelona és una realitat que s’ha fet un nom i un lloc en la vida pública catalana. I cal que els seus promotors, els seus patrocinadors i els seus socis obtinguin el reconeixement merescut per una iniciativa d’èxit. I encara una darrera peculiaritat del format Tribuna Barcelona: la convivència entre els seus socis fundadors de la societat civil, els poders públics, les empreses privades i les forces polítiques. Sense interferències ni imposicions. En la més estricta tradició democràtica i ciutadana. Hi ha qui d’això en diu, de forma despectiva, oasi català. Més aviat jo en diria societat oberta i tolerant. Segurament, gràcies al diàleg que practiquem en espais com el de Tribuna Barcelona. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Deu anys de diàleg Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mitjans de comunicació Debats Catalunya Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1731/0000001572.pdf 35d1565fbbf2f499c27dc7fd6d1841e0 PDF Text Text (COLOR) - Pub: SUPLEMENTOS CATALAN Doc: 06895X Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 06/04/2005 - Hora: 02:47 8 DIJOUS 7 D’ABRIL DEL 2005 Especial Fira d’Abril el Periódico OPINIÓ La força i l’alegria del folklore andalús MANUEL CHAVES President de la Junta d’Andalusia 33 Un grup de dones ballen a la Fira d’Abril de Barcelona del 2004. Esperit d’integració PASQUAL MARAGALL President de la Generalitat de Catalunya Celebro que estigui a punt de començar una nova edició de la Fira d’Abril de Catalunya. Aquest any la precedirà un festival musical que començarà a escalfar els esperits i les il.lusions de tots els assistents. Com cada any, la Fira d’Abril rebrà milers de catalans i catalanes disposats a mostrar la seva vitalitat a través de música i danses amb un aroma profundament mediterrani. Una festa que evoluciona i que ha de reflectir la creixent diversitat cultural del país. Amb més de trenta anys, la nostra Fira d’Abril té avui el repte d’obrir els seus escenaris a les noves expressions del nostre temps i continuar difonent, com ha fet sempre, l’esperit d’integració de totes les cultures i tradicions que conformen la nostra societat. Agraeixo als organitzadors el seu esforç i la seva dedicació per fer possible un any més aquesta cita i els encoratjo a fer de la Fira d’Abril una emblema de la Catalunya moderna, oberta i compromesa amb la construcció del seu futur. La Fira d’Abril estrena, enguany, espais pensats per a la diversitat i l’intercanvi enriquidor. Com a President de la Generalitat de Catalunya, us desitjo a tots una gran festa. La Fira d’Abril que cada any se celebra a Barcelona congrega centenars de milers de persones que van al recinte per disfrutar, en un ambient pacífic i festiu, d’unes agradables jornades, de la força i l’alegria del folklore andalús i d’un estil de vida obert, respectuós i hospitalari, que és una de les senyes d’identitat d’Andalusia. Aquesta gran manifestació popular s’acompanya d’altres actes rellevants, com és, per exemple, la Festa organitzada per la Federació d’Entitats Andaluses a Catalunya, en què participen destacades figures de l’espectacle i s’entreguen els premis convocats per la Fundació FECAC. Desitjo, doncs, sumar-me a aquestes iniciatives, animar tothom a participar-hi amb entusiasme i felicitar els nostres estimats conciutadans, les seves organitzacions i els responsables de la Federació que aglutina i canalitza la presència dels andalusos en aquesta comunitat. Els dies que s’acosten són especialment intensos perquè ens ofereixen moments inoblidables de confraternització, de trobada i de diàleg amb els familiars, amics i coneguts. Hem d’aprofitar unes circumstàncies tan favorables per subratllar també la capacitat d’integració del col.lectiu andalús, la seva adaptació a la realitat econòmica i social que els ha acollit aquests anys i l’eficaç contribució que fan al progrés i la convivència intercultural de Catalunya. Durant dècades, aquest ha estat el compromís fonamental dels andalusos i andaluses, una actitud que valorem en gran mesura. La Fira d’Abril es converteix per tant en la principal demostració, però no l’única, de la consistència i la vitalitat de les seves entitats i associacions repartides per tota la geografia catalana. Andalusia i Catalunya, aparentment distanciades al mapa d’Espanya, han mantingut no obstant nombrosos i importants vincles i contactes al llarg de la història i han generat una profunda sintonia que ha anat creixent a mesura que augmentaven els fluxos migratoris dels anys 60 i 70 del segle XX, procés que va propiciar al seu torn un més elevat i més exacte coneixement recíproc. En els moments actuals, aquestes relacions han de servir per enfortir la cohesió social i territorial del gran projecte espanyol i europeu en què els dos pobles participem i per intensificar el dinamisme, l’eficiència i la competitivitat de la nostra economia en el context d’un món globalitzat. D’aquesta manera es consolidarà de nord a sud un eix de progrés, de modernització i de solidaritat, tan necessari per a la projecció exterior del nostre país i per a la positiva evolució de dues comunitats que consideren com a factors essencials del seu futur i prosperitat seguir impulsant la dimensió europea i la tradicional vocació mediterrània de les seves respectives societats. H Dóna sentit ciutadà a l’esplanada del Fòrum Una expressió pròpia de la societat plural JOAN CLOS CELESTINO CORBACHO Alcalde de Barcelona Barcelona acull una nova edició de la Fira d’Abril de Catalunya, un esdeveniment plenament festiu i popular que aplega multitud de ciutadans i ciutadanes de Barcelona, i d’arreu. La Fira d’Abril ha trobat el seu emplaçament en l’esplanada del Fòrum i amb l’estrena li dóna a aquest indret de Barcelona el seu ple sentit ciutadà. La Fira d’Abril significa incorporar a la ciutat un espai especialíssim, per primera vegada després de la celebració del Fòrum 2004. L’esplanada acull amb comoditat un esdeveniment multitudinari i ens permet recuperar per a la ciutadania un lloc magnífic, però sense oblidar la seva singularitat, ja que a sota hi viu la depuradora d’aigües residuals. Barcelona ha volgut incorporar a la ciutat les infraestructures de serveis que fins ara se solien desterrar a la perifèria. Això és el que hem transformat com a espai públic. Vull animar tots els ciutadans i ciutadanes a recórrer el reial, a gaudir d’aquesta celebració que arriba a la seva 34ª edició i ferho de manera cívica. Tenim els mitjans per fer-ho possible: un excel.lent espai, uns mitjans de transport reforçats, un bon nombre d’entitats que treballen per fer possible la Fira i, sobretot, ganes de passar una bona estona en companyia d’amics i familiars. ¡Gaudiu de la Fira! President de la Diputació de Barcelona La Fira d’Abril que se celebra en terres catalanes s’ha convertit, per dret propi, en un dels esdeveniments més grans que assenyalen l’arribada de la primavera. Una festa plena d’il . lusió, preparada amb afecte i constància per moltes persones al llarg de l’any anterior i que durant 10 dies es converteix en focus d’atracció no solament per als andalusos que viuen a Catalunya, sinó també per a catalans i catalanes de tots els orígens, que ja veuen la Fira d’Abril com una expressió pròpia d’aquesta societat forjada per ciutadans de molt diverses procedències. En nom de la Diputació de Barcelona, l’Administració que recolza el desenvolupament dels municipis de la província, vull felicitar totes les persones que participen en l’organització i desenvolupament de la Fira d’Abril, i en especial els responsables de la FECAC, que estan a punt de celebrar la segona edició de la seva pròpia Festa, convertida ja en pòrtic anual de la Fira. Desitjo que la Fira d’Abril d’aquest any sigui, una vegada més, un èxit de públic, així com una celebració de la convivència entre les persones. Crec que l’esperit integrador que la defineix simbolitza de manera excel.lent les aspiracions de la societat catalana. Per això invito tothom a sumar-se a aquests 10 dies de festa. Val la pena. H El suplement especial EL PERIÓDICO de la Fira d’Abril ha estat elaborat en col.laboració amb la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. COORDINACIÓ: Xavier Martínez Chico. REDACCIÓ: Carme Escales, Manuel Cabello i Raúl Paniagua. FOTOGRAFIA: Laura Guerrero, Julio Carbó, Sergio Lainz. PRODUCCIÓ: Xavi Teba i Eduardo Ramos. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Esperit d'integració Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Andalusia Festes Catalunya Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1732/0000001571.pdf d44ee34d8c104504eef6ba7d05d9e801 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00495M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por: Dia: 28/01/2004 - Hora: 02:53 4 DIMECRES 28 DE GENER DEL 2004 Tema del dia Crisi en el tripartit 3 Les compareixences el Periódico Pàgines 2 a 9 888 Les que segueixen són les transcripcions íntegres de les declaracions que van efectuar ahir el president Maragall i el conseller en cap Carod sobre la crisi oberta al Govern per l’entrevista del líder d’ERC amb la cúpula d’ETA. «Entenc la indignació» Maragall encaixa l’«error molt greu» que Carod-Rovira ha comès «de bona fe» H El president de la Generalitat reprotxa al PP la «dosificació, planificació i manipulació dels escenaris mediàtics» ALBERT BERTRAN document «Vull, en primer lloc, defensar el conseller Carod-Rovira. Sense ell no hi hauria Govern: n’ha estat un dels arquitectes principals. Ha sabut explicar a Espanya que el seu partit, tot i ser un partit sobiranista, ni és indiferent respecte de les institucions polítiques espanyoles ni renuncia a participar-hi. Ha trencat el malefici del nacionalisme conservador, espectador interessat però passiu en l’escenari espanyol, i que ha hipotecat durant anys el progrés polític de Catalunya. Però Josep-Lluís Carod ha comès de bona fe un error molt greu. Ha actuat perjudicant el crèdit del Govern. Ha permès, sense voler-ho, que alguns ciutadans poguessin interpretar equivocadament que els catalans no sentim com a nostres totes i cadascuna de les víctimes del terrorisme. I ha creat una situació semblant a la que es va produir l’any 2000, amb el trencament de la treva. Amb tot, les esperances obertes pel Govern d’esquerres i catalanista no es poden estroncar; estan molt per damunt de l’incident que s’ha produït, tot i la seva innegable gravetat. Estem en un moment crucial que hem de resoldre amb rigor. La dreta espanyola és mestra en la dosificació, planificació i manipulació dels escenaris mediàtics, i utilitza sovint temes relacionats amb el terrorisme per a benefici electoral propi. La nostra conducta procurarà, en tot moment, no afavorir aquesta conducta políticament reprovable que exhibeix el Partit Popular. El Govern no es doblegarà als plans de la dreta més intemperant dels darrers 25 anys. Entenc perfectament la indignació sincera de totes les forces polítiques i molt especialment (i personalment) la del secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. El president de la Generalitat no es pot doblegar, però, ni a les emocions del moment, per sinceres i justificades que siguin, ni a la freda planificació del Partit Popular. Espero de la demostrada intel.ligència del conseller en cap que entengui que la Generalitat no pot recuperar el seu crèdit sense una expli- 33 Pasqual Maragall, durant la compareixença d’ahir. «No vull més víctimes d’ETA» El fins ara conseller en cap Carod renuncia perquè no vol que el Partit Popular utilitzi la seva gestió «per la pau i el diàleg» com «una arma permanent contra el Govern de Catalunya» document «La situació a Catalunya després de les eleccions del 16 de novembre enteníem des d’Esquerra Republicana que donava peu a una acció possible per desbloquejar la situació del País Basc en una línia de recerca del diàleg per acabar amb un horitzó de pau que es mereix el poble basc com es mereixen tots els pobles de l’Estat espanyol. He pogut constatar com la meva reunió amb ETA ha afectat negativament el Govern de Catalunya i ha estat utilitzada barroerament per beneficiar el Partit Popular, partit responsable del bloqueig polític d’una retallada permanent de llibertats i que no té cap interès real en la desaparició de la violència, sinó en un increment de vots a partir del xantatge electoral de les amenaces i de les pressions i d’un ús barroer d’aquesta mateixa violència. Per responsabilitat cap al govern de Catalunya considerant a més que les il.lusions creades legítimament al si de la societat catalana no poden ser decebudes i nosaltres des d’Esquerra no les decebrem, i per això vaig posar ahir el meu càrrec a disposició del president de la Generalitat, i per això he acceptat la delegació de les meves funcions de conseller en cap. Si el PP no vol el govern tripartit de Catalunya, Esquerra Republicana, sí. Jo vull el govern tripatit de Catalunya. No vull que el Partit Popular utilitzi la meva gestió per la pau i el diàleg com una arma permanent contra el Govern de Catalunya. El Partit Popular vol imposar el discurs únic, el discurs de la por, l’única política possible, la seva. Doncs bé, a Esquerra Republicana de Catalunya no tenim por i com vam dir en el seu moment, ja deu fer un any i mig, a Esquerra Republicana de Catalunya no ens acollonim davant del PP, som on hem estat sempre, al costat de la pau, el diàleg i la llibertat. Vull denunciar dos fets execrables. D’una banda la dinàmica d’aquells partits i polítics que pensen molt més en les eleccions que no pas en la pau i que són capaços de retardar horitzons de pau, de condemnar procediments de diàleg per arribar a la pau abans que veure modificat el seu resultat electoral. També vull denunciar la hipocresia permanent per part d’uns partits polítics, el Partit Popular i el PSOE, que en el seu moment, es van reunir amb ETA com he fet jo ara. Tanta legitimitat tenien ells per fer-ho com l’he tingut jo ara, no en nom del Govern de Catalunya, sinó en el del meu partit. L’últim a fer-ho va ser el PP a Suïssa el 1998. He de lamentar que la meva reunió hagi pogut perjudicar el Govern de Catalunya, sent com ha estat utilitzat pel Partit Popular, però queda clar, aquí, al costat del president del partit, Jordi Carbonell, al costat del nostre home a Madrid, Joan Puigcercós, davant dels nostres membres del Govern de Catalunya, els cinc consellers i conselleres, de membres de la direcció del partit, queda clar que no renego ni renuncio ni demano perdó per les meves conviccions. Crec en la pau i en el diàleg i hi creuré sempre. No hi ha, no existeix cap més via per resoldre els problemes polítics que parlar. Parlant la gent s’entén. No vull més víctimes d’ETA, no vull més atemptats d’ETA, no vull més morts d’ETA. Per això vaig parlar amb ETA per aconseguir un escenari on tot aquest paisatge fos impossible. Us he de dir que mai com en les últimes 24 hores havia rebut tants i tants atacs de Madrid, però mai com en les últimes 24 hores havia rebut tant i tant suport, no a Catalunya, sinó al conjunt dels Països Catalans, també d’altres racons de l’Estat espanyol. Gràcies a tots. Gràcies a la bona gent que creieu per sobre d’interessos electorals i partidistes en el diàleg, en la pau i en la llibertat. Gràcies a tots per les vostres trucades, pels vostres missatges al mòbil, que tinc saturat i he hagut de borrar perquè no m’hi cabien. Gràcies pels correus electrònics que m’heu enviat. Gràcies als amics i amigues de tots els partits polítics del País Basc excepte el PP, tots els que m’heu enviat el vostre missatge de solidaritat començant pel lehendakari. Us parlo en nom de l’única esquerra catalana que no s’agenolla davant de Madrid, que no obeeix les ordres de Madrid. És el poble de Catalu- cació suficient i immediata davant la Diputació Permanent i una demanda d’excuses dirigides al Govern i al Parlament, així com a les forces polítiques democràtiques espanyoles i al Govern espanyol en qualitat d’institució. I, finalment, el Govern de Catalunya no pot recuperar el seu crèdit sense l’assumpció de les responsabilitats polítiques que es deriven de la seva actuació. Per tant, accepto la seva renúncia al càrrec de conseller en cap i reprenc provisionalment les competències que li havien estat delegades personalment com a conseller en cap, i procediré a redistribuir les competències de caràcter sectorial atribuïdes al seu departament. Mentrestant, l’honorable conseller mantindrà la condició de conseller sense atribucions. I ho faig en el benentès que es manté l’acord de Govern signat al mes de desembre, amb el manteniment de totes les responsabilitats assumides per ERC al si de l’Executiu. La propera sessió del Govern, que se celebrarà demà, formalitzarà aquestes decisions». H nya i només el poble de Catalunya qui ha de decidir si vaig fer bé o no parlant amb ETA per trobar la pau i el final de la violència. És el seu veredicte, el veredicte delpoble de Catalunya, l’únic al qual em sotmeto. Com que el problema ha sorgit en època electoral i només per motius electorals, per això us anuncio que ho resoldrem electoralment. Seré jo mateix qui encapçalarà la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la circunscripció de Barcelona a les eleccions de Madrid. Jo encapçalaré aquesta llista seguit de l’actual diputat Joan Puigcercós. Farem un bon equip, serem els primers d’una llarga llista. Veieu, doncs, com per acord de l’executiva nacional -que l’ha de sotmetre a aprovació del consell nacional que farem aquest dissabte–, perquè a partir d’ara ja anem a totes, que Esquerra Republicana agafa el toro per les banyes i diu públicament que asumeix allò que en la campanya electoral deia que s’havia de tenir, les dues coses que s’havien de tenir, les posarem damunt de la taula, dignitat i valentia. Per això, sense por, amb convenciment, amb la cara ben alta, anirem a les eleccions perquè parli el poble de Catalunya, per la pau, per la llibertat i per la dignitat. Poble de Catalunya, feu-me confiança, feu confiança a la bona gent pacífica i democràtica d’Esquerra Republicana de Catalunya, que malgrat totes les pressions, amenaces i xantatges no renunciem a les nostres conviccions. Com dèiem fa 70 anys: Tornarem. No passaran. Visca Catalunya lliure.» H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entenc la indignació Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Carod-Rovira, Josep Lluís ETA Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. Transcripció íntegra de la declaració que va efectuar el president Maragall sobre la crisi oberta al Govern per l’entrevista de Josep Lluís Carod-Rovira amb la cúpula d’ETA. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-01-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1733/0000001569.pdf 890be25a13063e4c27d5d5bf4244488f PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02495M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/12/2003 - Hora: 23:24 DILLUNS 15 DE DESEMBRE DEL 2003 22 Política El pacte del canvi 3 Els discursos històrics del Tinell Pàgines 20 a 24 888 «El mirall de Catalunya» «L’estil és tan important com els continguts» Maragall va garantir la unitat de les tres forces que componen l’acord de Govern JULIO CARBÓ PASQUAL MARAGALL Pròxim president de la Generalitat «Ciutadans i ciutadanes de Catalunya que esteu avui aquí. Han hagut de passar gairebé 25 anys perquè Catalunya es retrobi sencera avui aquí, en aquest Saló del Rei, en aquest Saló del Tinell. Han hagut de passar 25 anys perquè Catalunya reconegui que la seva veu no era només una, perquè reconegui la seva pròpia diversitat com una riquesa i no com un problema, perquè Catalunya decidís. Ens ho han dit en les eleccions de forma clara, ens ha dit coses –és possible que no de la manera que alguns haurien volgut– de la forma més clara en aquests anys de democràcia des del 1984: que volia una Catalunya reconciliada. Una Catalunya que sigui un cor i no un solo o un solista. Han passat 20 anys perquè això fos possible. Catalunya ja no es pot confondre amb un accent. Però han hagut de passar cent anys perquè això fos possible amb tranquil.litat. No hi ha hagut un govern d’esquerres en aquest país que no fos en situació extrema, de crisi mundial, d’una guerra mundial a l’horitzó que pràcticament impossibilitava que aquell Govern fos Govern, que dramàticament va anar a la presó. Sí, el president de Catalunya, Companys, va anar a la presó. ¿Era aquella una governació normal?, ¿va ser un període normal? No ho va ser, ni per a Catalunya, ni per a Espanya, ni per a Europa, ni per al món, i avui podem dir que, per primera vegada, el poble de Catalunya i els seus partits més populars, els partits de l’esquerra, comencen un període de Govern tranquil, que serà fecund. Perquè les esquerres ens hem foguejat, n’hem après. En tots aquests anys les esquerres hem sabut el que era la presó, uns més que altres, diguem-ho. Hem sabut el que era l’exili, també uns més que altres. Avui tenim aquí representants dels partits de tota aquesta trajectòria: Esquerra Republicana, que ha viscut tot el que ha viscut; l’antic PSUC, que va conduir, de fet, juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Raimon Obiols i Joan Raventós, aquella Assemblea de Catalunya que en el fons ens va marcar el camí. Jo crec que avui hi som tots. Tenim una responsabilitat immensa. Sabem que el poble de Catalunya ens ha donat una majoria a tots àmplia, a cada «Han hagut de passar 25 anys perquè Catalunya reconegui que la seva veu no era només una» un petita, amb uns creixent, altres decreixent, en tot cas no pas suficient per governar sols. El poble de Catalunya ens ha dit: ‘Governeu junts, enteneu-vos, feu l’esforç que s’hagi de fer perquè pugui sortir un programa que sigui de tots, el programa representatiu dels interessos del poble de Catalunya avui’. I ho hem fet. I vull felicitar i agrair a tots els que durant aquells dies llargs, 33 El document amb les firmes de Saura, Maragall i Carod. que la història dirà que han estat curtíssims però que han estat intensíssims, hem fabricat el que ara firmarem i que quedarà aquí al Tinell com a record històric, al Museu d’Història. Jo recordo que la primera vegada que vaig entrar aquí va ser un dia que el rei Joan Carles, acabat de nomenar, visitava Barcelona i havia de fer un discurs a l’ajuntament, i no va poder perquè estava ocupat pels funcionaris en vaga, entre els quals hi havia jo i alguns dels que sou aquí. L’acte es va haver de fer aquí i el pobre Viola estava tan nerviós que en el seu discurs li van caure els papers a terra. Ho dic perquè la història no es fa només per la cresta d’onades del que passa a dalt, en els seus governs, sinó que moltes vegades la història s’escriu des de baix. Carod va destacar que el nou Govern català «no va contra ningú» Pròxim conseller en cap «Ja diu (el diari) La Nau, febrer del 1930, Antoni Rovira i Virgili: ‘Nosaltres seguim i ens mantindrem sempre en el terreny de la plena catalanitat, però també volem actuar en el terreny del ple esquerranisme. Els que, sent catalans i sentint-se demòcrates, no passen d’una posició de centre, centredreta o centreesquerra, també tenen una tasca a fer, però els que a més se senten esquerrans ho han de proclamar francament i han d’actuar com a tals en organitzacions adequades. Aquest és el raonament que ens ha portat a la nostra actual situació política. El nostre esquerranisme no serà mai motiu de cap minva en el nostre sentit de catalanitat, que és substància viva de l’ànima nostra. I tots els que proclamen el doble ideal de llibertat de les persones i dels pobles poden dir el mateix. El fervor esquerrà no desfà el fervor catalanista, sinó que el fa més complet i més profund. Qui sent la catalanitat i l’esquerranisme com a dues manifestacions d’un mateix principi humà troba en cada un d’aquests sentiments un reforç per a l’altre’. Crec que era una cita històrica (...) que avui havia de ser escoltada. Aquest és un acte de normalitat democràtica. Després d’un Govern, n’arriba un altre. Arriben altres sigles, altres idees polítiques, i arriben també altres sectors socials. Nous protagonistes que no són, no som, menys catalans i catalanes que els que hi havia abans. Una nova majoria que no és menys democràtica ni legítima que la que hi havia abans. Vint-i-quatre han estat els anys per exercir una gran oportunitat. Ha estat l’hora del catalanisme conservador. Ara és l’hora del catalanisme d’esquerres, de tornar a posar com a objectiu prioritari la unitat civil del poble de Catalunya. Un sol poble amb independència dels orígens, els cognoms o JOAN SAURA Pròxim conseller de Relacions Institucionals «Un país en què caben tots» JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA el Periódico la llengua parlada a casa. Per sobre de la Catalunya nacionalista, la Catalunya nacional. La Catalunya en què cabem absolutament tots. És amb aquesta idea que estic convençut que aquest serà el millor Govern per aplicar polítiques socials progressistes, de defensa del territori, per a la dignitat de la llengua catalana i del país, polítiques de suport a la cultura i a la llibertat, de complicitat amb els sectors econòmics vius i emprenedors d’aquest país, que són molts. «Catalunya ha d’avançar sense altres límits que els que siguem capaços de posar-nos» Recuperem avui un imaginari col . lectiu, la tradició democràtica unitària del que va ser en el seu temps l’Assemblea de Catalunya. Recuperem avui, aquí, la noció d’un Govern per a tots (...). Catalunya no és un sol partit. Catalunya és el PSC, CiU, ERC, ICV i el PP. Catalunya som tots, i també el Go- En aquest moment, jo crec que és la nostra història la que Salvador Espriu va citar quan va dir que el mirall de la veritat era un mirall trencat i que si es volia tenir sencer s’havia de compondre. Avui el mirall de la veritat –no pas el mirall de tot Catalunya perquè com ha dit Carod és més àmplia que tot això–, el mirall de la veritat del Govern de Catalunya té tres trossos que s’han d’unir i els hem unit en aquest document. Em comprometo com a màxim responsable d’aquest Govern i amb la humilitat de saber que estic al servei de tots vosaltres i de tot el poble de Catalunya a garantir que la unitat dels tres trossos del mirall de Catalunya serà suficient perquè la veritat resplendeixi. Moltes gràcies». H vern de la Generalitat és i serà de tots sense excepció (...). Aquí naixerà l’acord per un Govern que no va contra ningú, perquè és un Govern a favor. A favor de la majoria de la societat catalana, a favor d’un país, d’una nova manera d’entendre les coses, també les relacions entre els poders públics i la ciutadania. Estic convençut que aquest serà un Govern que començarà per saber escoltar (...). I també tinc la certesa que aquest serà un Govern que tindrà el màxim respecte i acceptarà també la màxima col.laboració de totes les forces que se situaran d’aquí a poques hores a l’oposició democràtica, lleial i legítima al Parlament de Catalunya. Tenim una gran responsabilitat històrica. La primera, fer-ho bé. Aquest Govern ho ha de fer molt bé, millor que tot el bé que ho han fet els que l’han precedit. Tenim el deure patriòtic i civil de fer-ho molt bé, i que aquest Govern faci avançar aquest país cap on vulgui sense altres límits que aquells que nosaltres mateixos siguem capaços de posar-nos. Avui comença la nova Catalunya, que, si volem, serà com l’hem somiat tantes vegades: més justa, cívica, culta, moderna i lliure. És en nom d’aquesta Catalunya que us demano que crideu amb mi: ¡Visca Catalunya!». H «Amigues, amics, he parlat molt en la meva vida política però mai he tingut tantes emocions com avui. Estic molt content, molt il.lusionat i conscient de la gran responsabilitat que recau sobre nosaltres. Avui és un dia històric. No és retòrica. Després de la recuperació de les institucions d’autogovern, després de 23 anys, per primera vegada firmarem un acord de progrés per fer un Govern catalanista d’esquerres. En aquests 23 anys hem avançat molt, però el 16 de novembre Catalunya va dir claríssimament que volia nous horitzons socials, ecològics, nacionals... Avui recollim l’esforç al treball de molta gent (...) Vull fer un reconeixement especial a dues persones que ens han abandonat i avui també estarien molt contents: Manolo Vázquez Montalbán i Miquel Martí i Pol. (...) Avui firmem un programa per a les persones de Catalunya, amb mesures concretes per afrontar la sinistralitat laboral, les llistes d’espera sanitària, la violència de gènere... un programa que necessita un gran acord nacional per a l’autogovern, que vol dir un nou Estatut i un nou finançament. Quan demanem un nou Estatut ho fem perquè fa falta per resoldre els problemes de les persones (...) i, per tant, serem contundents, pacients i tossuts. I també perquè volem un encaix diferent de Catalunya en l’Estat espanyol. ¿Com ho farem? De dues maneres. Una, obrint l’elaboració de l’Estatut a totes les forces polítiques, no volem pas un Estatut només del Govern, (...) i amb un procés de participació social perquè no sigui pas l’Estatut dels polítics. Vull acabar amb dues reflexions: primera, ens comprometem a un nou estil de govern. En política, l’estil és tant o més important que els continguts, i volem un Govern transparent, que es relacioni bé amb la ciutadania, que busqui complicitats. No és suficient gestionar bé. I la segona, tenim un país molt il.lusionat, una àmplia majoria parlamentària amb un programa esplèndid, però sobretot un país il.lusionat. Permeteu-me una anècdota: divendres, a Gràcia, una senyora que no coneixia em felicita i em diu: ‘Jo no l’he votat ni a vostè ni a cap dels tres grups d’esquerres, però estic contenta perquè sé que vostès obriran un nou camí a Catalunya’. El 16 de novembre a Catalunya va guanyar l’esperança en contra de la resignació i la por. El nostre compromís és que concretarem l’esperança i la il.lusió davant els que volen crispar o fer por en aquest país. No ho aconseguiran i no defraudarem la gent. Bon dia i moltes gràcies». H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El mirall de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pacte del Tinell Tripartit Govern Catalunya Canvi Acció política Abstract A summary of the resource. Discurs de Pasqual Maragall a l'acte de signatura del Pacte del Tinell. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1734/0000001570.pdf 097c45bd87be632940b5ea88b2e6f089 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02095M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/01/2004 - Hora: 00:33 DIMECRES 14 DE GENER DEL 2004 18 Política el Periódico Adéu a un històric del socialisme català 3 Les opinions Pàgines 16 a 18 LLL CATALUNYA ESTÀ DE DOL Sense l’actitud i l’obra de Reventós no hauríem recuperat la Generalitat històrica ARXIU / EFE PASQUAL MARAGALL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA TRIBUNA La mort de Joan Reventós és un moment de dol i de reconeixement. De dol pel mestre que hem perdut, i de reconeixement del seu llegat polític. Sense les actituds humanes i l’obra política de Reventós, avui no tindríem ni Generalitat ni tindríem Govern catalanista i d’esquerres. No tindríem, si més no, la Generalitat amb tot el seu llegat històric incorporat. El juny del 1977, Reventós va decidir la sort de Catalunya optant per reclamar, quasi en solitari, el retorn del president Tarradellas. Un retorn que va ser cabdal per al retrobament de Catalunya amb la seva història democràtica. Tarradellas va optar sàviament per un Govern d’unitat, fórmula que no obstant va llevar a Reventós, tanmateix, el protagonisme que li pertocava. Tampoc tindríem ara un Govern d’esquerres i catalanista sense la llavor d’una cultura política unitària que es va concretar en els diferents processos polítics que Reventós va impulsar sempre amb la voluntat de sumar i inte- drets guanyats, una ciutadania creixent i un projecte respectat entès per tothom. Ara estem iniciant el que Reventós volia, la Catalunya governada des d’una idea de progrés, de justícia i d’igualtat. Reventós ha resistit més de dos anys fins a veure el començament del projecte polític que hauria imaginat i que es resumia així, en paraules seves: «De la mateixa manera que fa 20 anys vàrem ser capaços de formular el projecte que ens va permetre recuperar les llibertats i posar les bases de la democràcia i l’autogovern, ara comença l’hora d’un nou projecte col . lectiu que ens permeti fer un nou salt endavant i que estigui a l’alçada d’un poble que vol sentir-se plenament hereu del seu futur». Avui hauria vist néixer un altre Govern, el que a ell li agradava 33 Reventós, amb Tarradellas, Bricall, Gutiérrez Díaz i Pujol, el gener del 1979. grar: la unitat antifranquista que va culminar amb l’Assemblea de Catalunya, la unitat del socialisme català i la col.laboració de les forces de progrés en els primers passos de la democràcia i de l’autogovern recuperats. Reventós avui hauria vist néixer un altre Govern de Catalunya, el que a ell li agradava, basat en la convicció que el poble de Catalunya, la nació, ho és autènticament quan els ciutadans la fan seva; i ho fan sobre la base dels drets que la nació els atorga avui, no solament en funció del passat. És difícil que un poble s’atreveixi a seguir aquest camí, abandonar el paraigua de la història i llançar-se al camí ample i de vegades ignot i difícil del futur, però només els pobles que s’atreveixen a això acaben sent autènticament pobles i autènticament nacions. Reventós era dels que volien una Catalunya i un poble català que no visquessin només de la fidelitat al record, que s’ha de tenir i és el punt de partida, sinó també d’un objectiu final compartit, d’uns Aquesta és per mi la lliçó política de Reventós. Però més enllà de la política hi ha la lliçó humana, molt més profunda i colpidora, la de la seva solidesa moral, la seva modèstia personal, la seva capacitat de conjugar la fermesa dels seus principis amb un esperit obert sempre al diàleg i a nous plantejaments. És el Reventós de qui recordo unes emocionades paraules arran de la mort del meu pare, amb què m’apel.lava a ser digne de la seva herència. En aquest moment vull afegir a aquella obligació contreta, la de ser, d’ara endavant, també un fidel servidor del llegat de Joan Reventós. H TRIBUNA TRIBUNA UN COMPANY EN QUI LES GRANS VICTÒRIES COL.LECTIVES D’UN IDEALISTA ES PODIA CONFIAR RAIMON OBIOLS EXPRIMER SECRETARI DEL PSC Quan Joan Reventós era un jove estudiant, a finals dels anys 40, va fer una doble aposta vital que ha mantingut tenaçment al llarg de tota una vida: confiar en les paraules, les idees i els projectes de la política; i confiar en els altres i dedicar-se a treballar amb ells per a uns objectius col.lectius. Reventós féu una aposta idealista. L’actual realisme, convencional i individualista, diria que això l’havia de dur directament al fracàs. En canvi, si repassem els objectius inicials del jove Reventós, en la tenebrosa època del franquisme victoriós, veurem que han estat assolits i que, en aquesta victòria, Reventós hi jugà un paper de primer rengle i, en alguns casos, decisiu. Reventós i els seus companys es proposaren la unitat dels socialistes de Catalunya i l’aconseguiren: ell, en particular, fou el principal artífex de la construcció del PSC. Es proposaren superar les divisions de les forces antifranquistes, i foren partícips principals del procés d’unitat democràtica a Cata- lunya; Reventós, especialment, fou un dels artífexs principals del procés que portà fins a l’Assemblea de Catalunya. Es proposà –contra les posicions d’una majoria de realistes– exigir el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del vell president exiliat: essent Reventós el cap de la força més aclaparadorament votada el 15-J de 1977, renuncià a qualsevol pretensió personal i treballà decisivament perquè Tarradellas tornés, com a president, al Palau de la Generalitat, en l’episodi més bell i més pur de tota la transició. Reventós somià també amb un Govern d’esquerres i un president socialista; ho ha pogut veure abans de morir. Si considerem, com ho féu Reventós al llarg de tota la seva vida, que l’èxit en política no es mesura en termes de poder personal sinó en termes d’assoliment d’objectius col.lectius, la conclusió és que Reventós ha estat un gran guanyador. Ho ha estat també en un altre aspecte essencial: el seu esforç polític de més de mig segle d’activitat incessant l’ha fet un home complet, amb un sentit gairebé religiós del respecte envers l’altre, una dilatada i rica experiència vital i una multitud d’amics i amigues. Els revolucionaris americans del segle XVIII parlaven de la «felicitat pública». Joan Reventós n’ha estat un magnífic mestre. H JOSEP MARIA TRIGINER EXDIRIGENT DE LA FEDERACIÓ CATALANA DEL PSOE A principis dels anys 60 vaig tenir ocasió de conèixer Joan Reventós per les meves activitats polítiques. Ell tenia la meva simpatia, respecte i complicitat per haver estat detingut com a socialista el 1958, coincidint amb la detenció de la Comissió Executiva del PSOE. Les trobades d’aquella època tenien el propòsit d’intercanviar informació i valoracions sobre la situació política. Eren reunions formals, entre companys socialistes que tenien diferents maneres d’entendre i de viure la política, i van acabar sent l’ocasió per aproximar sensibilitats i refermar la confiança entre l’un i l’altre. Els fets viscuts en aquelles dates van augmentar la nostra amistat, molt a pesar que s’anaven incrementant les nostres diferències polítiques. El record d’aquells temps és que en Joan era una persona que, més enllà de les diferències, sabia escoltar i raonar amb els arguments dels seus adversaris. Després de la ruptura formal de relacions amb el PSOE, com a conseqüència de la cons- titució de la Federació de Partits Socialistes, Reventós va ser capaç de seguir dialogant amb la FSC-PSOE a través de reunions que van permetre formalitzar la unificació dels socialistes de Catalunya. Llavors, era l’única persona que ens infonia confiança i credibilitat. Coneixedors dels problemes que podia aportar la unitat socialista, vam acabar confiant en aquella única persona que era capaç de situar-se en les raons i en la sensibilitat del seu interlocutor. Sense aquesta confiança personal, s’haurien necessitat uns quants anys més per poder plantejar la unitat dels socialistes a Catalunya. Queden enrere les diferències polítiques i aflora la persona, l’amistat i la gratitud. En Joan ha estat un home que ha estimat la seva terra i el seu país, al mateix temps que es feia fort en la defensa de les seves conviccions democràtiques i socialistes. Ha sabut fer-se estimar pels seus amics i respectar pels seus adversaris. Els que l’hem estimat com a amic ens sentim orgullosos d’haver comptat amb la seva amistat. Els que l’han conegut com a polític, per sobre de les diferències que puguin haver sostingut, saben reconèixer-li que va ser una d’aquelles persones que va saber posar les seves conviccions per sobre de qualsevol altra consideració personal, partidista. Honors i glòria per qui va posar la seva vida al servei dels altres. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya està de dol Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya La Vanguardia Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Reventós, Joan, 1927-2004 Necrologies Socialisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Abstract A summary of the resource. Article també publicat a La Vangaurdia (en castellà). Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-01-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1735/0000001568.pdf 61dfea0f07153f76ec2aee831f27a7e4 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 04895B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/02/2003 - Hora: 00:44 DIVENDRES 14 DE FEBRER DEL 2003 18 Tema del dia el conflicte de l’Iraq el Periódico Opinions 3 El món i la guerra Organitzacions polítiques i socials de tot el món s’han coordinat per fer demà, 15 de febrer, una manifestació global contra la guerra a l’Iraq en unes Pàgines 2 a 20 888 500 ciutats de tots els continents. La que se celebrarà a Barcelona compta amb el suport de quatre dels cinc partits parlamentaris catalans. EUROPA ALÇA LA BANDERA DE L’HONOR El carrer demostrarà l’aïllament dels governs que secunden Bush BERNARD CASSEN DIRECTOR GENERAL DE ‘LE MONDE DIPLOMATIQUE’ I PRESIDENT D’ATTAC-FRANÇA En el lèxic de la política internacional, aïllament és una paraula esperpèntica que designa generalment una situació de desacord amb el Govern dels Estats Units. Fent un paral.lelisme amb la famosa fórmula anglesa segons la qual, en cas que hi hagi boira al canal de la Mànega, «el continent està aïllat», ¿podem preguntar-nos qui està actualment aïllat, i de qui, a Europa? El principal aïllament que hauria de preocupar un Govern democràtic és el seu respecte de la seva pròpia opinió pública. En aquest aspecte, els firmants de la famosa carta dels vuit en suport a l’agressió programada de George Bush contra l’Iraq estan dramàticament en fals amb els seus pobles: en els son- CiU dejos, el 84% de l’opinió pública del Regne Unit és hostil a una intervenció sense l’aval de les Nacions Unides; el 80% a Espanya; el 72% a Itàlia, etcètera. Els únics governs en sintonia amb una opinió europea que no ha estat mai tan homogènia sobre cap tema són els de Berlín, Brussel.les i París. Els milions de manifestants que sortiran al carrer demà, dia 15 de febrer, tant a l’oest com a l’est del vell Els pobles europeus han estat traïts per uns dirigents servils continent, amb l’objectiu de manifestar la seva total oposició a la guerra nord-americana, seran portadors de l’esperança d’una Europa verdaderament europea, i no simple súbdita de Washington. L’aïllament que actualment salta a la vista és el de George Bush, que està duent a terme una política bel.licista rebutjada massivament, PSC 33 Escolars, ahir, a Barcelona. no només a Europa sinó també al Japó, a l’Àsia Oriental i a l’Amèrica Llatina. Per no parlar del món arabomusulmà, on la unanimitat en contra és absoluta. Fins i tot als Estats Units, a pesar de la insensata pressió PP mediàtica, només compta amb una majoria molt feble. Davant d’aquesta irada protesta mundial contra una agressió de conseqüències desestabilitzadores incalculables, i no solament al Pròxim Orient, l’equip de falcons d’extrema dreta que envolta Bush desplega mètodes de desinformació dignes de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Les presumptes proves presentades pel secretari d’Estat Colin Powell sobre la col.lusió Iraq-Al-Qaida no han convençut a ningú. Pel que fa a Tony Blair, que també afirma que posseeix proves, la presentació d’aquestes proves s’ha saldat amb un lamentable fiasco: ¡els serveis que havien preparat la seva intervenció es van limitar a plagiar una tesi doctoral a partir d’unes dades que es remuntaven a una dotzena d’anys enrere! ¿Quina és la raó que pot empènyer governs com el de José María Aznar a alinear-se d’una manera tan incondicional amb una política nord-americana que apunta, entre ERC altres objectius, a debilitar tota vel.leïtat d’afirmació d’una Europa unida? Perquè, no ens fem cap il.lusió, evidentment aquest és un dels objectius estratègics de Washington. El secretari nord-americà per a la Defensa, Donald Rumsfeld, va declarar recentment que, per ell, Europa és l’OTAN, és a dir, una zona sota el comandament d’un general vingut de l’altre costat de l’Atlàntic. Renunciant a tota dignitat i tota voluntat de defensar els seus interessos nacionals i els de la resta d’europeus, uns governs mercenaris, a imatge del «caniche» Blair (així li diuen a Anglaterra), presten jurament de fidelitat al seu sobirà. Per altra banda, no en trauran cap profit, ja que les classes dirigents dels Estats Units fiquen a tots els europeus en el mateix sac. Els manifestants del 15 de febrer són els que alçaran la bandera de l’honor d’Europa, traïda per uns dirigents que només aspiren a la servitud voluntària. H ICV ESGOTAR LES POSSIBILITATS NO EN NOM DE CATALUNYA GARANTIR LA SEGURETAT PER LA LLIBERTAT SANG PER DELS POBLES PETROLI, NO ARTUR PASQUAL JOSEP JOSEP-LLUÍS JOAN Mas* Maragall* Piqué* Carod-Rovira* Saura* Vull solidaritzar-me amb tots els catalans que sortiran al carrer per dir no a la guerra contra l’Iraq. Els membres de CiU, i jo mateix com a secretari general de CDC, marxarem al seu costat. En aquesta crisi ens hi juguem massa. Ens hi juguem l’autoritat de l’ONU. Ens hi juguem la credibilitat de la política exterior de la UE. Ens arrisquem a eixamplar perillosament l’escletxa entre Washington i Brussel.les. I ens hi juguem la unitat de l’OTAN. Tot això ens obliga els polítics a buscar el consens i estar a l’altura de les demandes dels ciutadans. Negar el suport incondicional als plans bèl.lics de Bush no significa que no vulguem lluitar contra el terrorisme internacional. Nosaltres també volem desarmar l’Iraq i creiem que s’ha d’acabar amb el règim dictatorial de Saddam Hussein. Però abans d’alçar les armes, cal esgotar totes les possibilitats d’aconseguir una solució pacífica del conflicte. La pau és la nostra opció. *Secretari general de CDC. Totes les guerres són la confirmació d’un fracàs. Aquesta no té la legitimitat del dret internacional i no s’explica per una situació de risc greu i imminent per a la pau. Estic molt preocupat per les conseqüències que tingui en la població civil iraquiana, primera víctima de Saddam. I també pel risc de més fanatisme dels que se senten agredits, de desestabilització del Mediterrani, de pujada del preu del petroli i de recessió. Considero equivocada l’actitud del Govern seguint la política de Bush i, en canvi, recolzo la iniciativa francoalemanya que dóna a l’ONU el protagonisme. No és cert que Europa estigui més dividida ara que el 1991, perquè llavors Europa no tenia política pròpia. Ara en té, en pot tenir. Tots ens hi juguem molt. Que l’ONU comenci a ser més que a semblar. A actuar en lloc de dir. I que ho faci a favor dels interessos globals. Demà, diguem clarament al món que si la guerra es fa, no serà en nom de Catalunya. H *President del PSC. El món s’enfronta a una infame dictadura que és una amenaça sistemàtica per a la pau i la seguretat internacional i que incompleix sistemàticament des de fa 12 anys totes les resolucions de l’ONU. Davant d’aquesta amenaça, el Govern del PP fa el que ha de fer, des de la profunda convicció que és la millor manera de garantir un futur de pau i seguretat. Sense guiar-se per raons electorals o partidistes i conscients dels costos. No tots poden oferir aquesta mateixa coherència. Els socialistes tenen el costum de fer, quan governen, el contrari d’allò que fan quan estan a l’oposició. CiU també ha abandonat el camí de la responsabilitat. Estic segur que el desenllaç d’aquesta crisi portarà el desarmament i la pau. I demostrarà les grans diferències entre els polítics responsables i aquells per als quals una campanya electoral justifica qualsevol demagògia. H *President del PP català. El Govern dels Estats Units, amb el suport incondicional d’Aznar, Blair i Berlusconi, promou una guerra denominada cínicament preventiva contra l’Iraq, amb total impunitat, erigint-se en justicier mundial. Les futures víctimes, les de sempre: la població iraquiana. I doblement víctimes, perquè l’esquerra europea no pot obviar ara que la dictadura militar de Saddam Hussein aplica la censura mediàtica, es basa en una homogeneïtzació religiosa i cultural, practica el genocidi amb el poble del Kurdistan... La tradició catalana ha estat històricament pacifista i antimilitarista, ja que ha procurat resoldre els conflictes polítics a través de procediments exclusivament polítics, no pas exercint la força i, en tot cas, sempre en el marc de decisions de l’ONU. Un Estat no pot decidir unilateralment el futur d’un altre. I per aquesta raó convidem la població catalana a prendre part en la manifestació de demà contra la guerra, contra les dictadures, per la llibertat dels pobles. H *Secretari general d’ERC. Els governs i el Consell de Seguretat no són els únics actors de la política internacional. Per això la manifestació de demà no és un acte testimonial. Ni Blair, ni Aznar, ni el mateix Bush poden tancar els ulls als milions de persones que a tot el món diuen no a la guerra, ni a l’opinió de França, Alemanya i Rússia. La guerra contra l’Iraq, amb o sense resolució favorable del Consell de Seguretat, és hipòcrita, perquè ningú va moure un dit quan les armes de destrucció massiva es van llançar sobre els kurds i Bush sí que recolza el terrorisme de Sharon. És cínica, perquè el principal objectiu és dominar les segones reserves mundials de petroli. I és irresponsable, perquè la reordenació de la regió en funció dels interessos dels EUA generarà més violència i més inestabilitat. Ara bé, per sobre d’aquestes raons contra la guerra n’hi ha una altra de més important: els milions d’iraquians que ja han patit la tirania de Saddam i anys de sancions. H *President d’IC-V. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource No en nom de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Guerra Iraq Globalització Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. En nom de Catalunya. El conflicte d'Iraq. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1736/0000001567.pdf 9a7db34bdaafacd7f41fcc195fa7949b PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 15/03/2002 - Hora: 02:59 VIERNES 15 DE MARZO DEL 2002 18 Tema del día BARCELONA 14,15 y 16 de marzo La Cumbre de BCN 3 Dos visiones representativas de Catalunya el Periódico Páginas 2 a 27 888 HACER OÍR LA VOZ DE LAS REGIONES EL LATIDO DESIGUAL DEL PLANETA Exigimos participar de manera activa y directa en el proceso de toma de decisiones Hay que lograr que la Unión sea en el 2010 la zona más competitiva y cohesionada JORDI PUJOL PRESIDENTE DE LA GENERALITAT ANÁLISIS «Cincuenta años después de su nacimiento, la Unión se encuentra en una encrucijada, en un punto de inflexión de su existencia». La Declaración de Laeken, aprobada por los Quince el 15 de diciembre de 2001, se refería con estas palabras al contexto actual, marcado por un conjunto de retos a los que debe hacer frente la Unión Europea (UE). En primer lugar, el gran reto de la globalización. Además, la Unión se prepara para una ampliación sin precedentes, que supondría la adhesión de 10 nuevos estados miembros, que a largo plazo pueden ser entre 12 y 17. La reforma de Niza no ha dado respuesta a todos los interrogantes políticos, económicos y de seguridad que se abren de cara al futuro. Esta Unión que se vislumbra en el horizonte, con 25 a 30 estados miembros, una sola moneda, y en un mundo más complejo, obliga a replantear su arquitectura. En las últimas décadas se ha evidenciado una creciente tendencia a la regionalización en los diferentes estados miembros, un La presencia de las comunidades viene dada por la necesidad de velar por la legitimidad democrática fenómeno que da mayor relevancia al nivel regional, como parte esencial en el proceso de toma de decisiones en el ámbito de la UE. Estamos ante un proceso que se va extendiendo, y que demuestra que regionalización e integración constituyen las dos caras de un mismo fenómeno: la crisis del Estado como un único nivel de poder político. Otro fenómeno a tener en cuenta es cierta disminución del apoyo político al proceso de integración europea en algunos estados miembros, y una falta de entusiasmo en la mayoría de estados candidatos a la adhesión. Ello hace que resulte vital desarrollar una nueva perspectiva para ganar el apoyo de los ciudadanos y dar un nuevo impulso a la UE. El pasado día 28 de febrero tuvo lugar en Bruselas la sesión de apertura de la Convención sobre el futuro de Europa. El expresidente francés y presidente de la Convención, Valéry Giscard d’Estaing, alertaba del riesgo de «desmembramiento» de la Unión si este foro fracasa en su misión. Es éste un planteamiento excesivamente contundente, pero lo cierto es que el reto es enorme, y necesita de la implicación de todos los actores relevantes. Por supuesto, también de las regiones. Se trata, pues, de una ocasión especialmente propicia para hacer oír la voz de las regiones y, muy especialmente, la voz de las regiones con poder legislativo y con un sentimiento nacional, como Catalunya. Como demuestra nuestra experiencia, la dinamización del nivel regional de los países candidatos a la adhesión facilitará su proceso de convergencia económica y social con los estados miembros. Las regiones con competencias más concretas podemos crear las condiciones PASQUAL MARAGALL favorables para optimizar la competitividad PRESIDENTE de los operadores económicos que trabajan DEL PSC en nuestro territorio. La región es un espacio de interacción privilegiado a nivel económico, pero también a nivel social, político y cultural. La esencia del regionalismo es la idea del goANÁLISIS bierno cercano y abierto a la influencia de la sociedad civil. En este sentido, una contribución muy decisiva que el regionalismo Las expectativas generadas por la cumbre de puede hacer al proceso de ampliación en la Unión Europea en Barcelona indican claracurso se sitúa en otro terreno: la aportación mente la trascendencia del momento que de conocimiento y experiencia en materia Europa está viviendo desde el punto de vista de vertebración social y ciudadana o, si se político e institucional. El Consejo Europeo prefiere, de cultura política cívica. Las regiode Barcelona, lejos de situarse en la estratosnes podemos aportar soluciones constructifera política, tiene una agenda a tratar de vas a los otros problemas de naturaleza no una importancia considerable, en el camino directamente económica con los que topa iniciado por la cumbre de Lisboa, con el objetambién la ampliación de la UE, y contritivo de lograr que la economía europea sea la buir así a fortalecer la democracia. más eficiente y competitiva, y que la sociedad Los procesos de regionalización en curso, sea la más cohesionada y la más sostenible a que se hallan en una fase muy avanzada en nivel mundial en el año 2010. Este paquete países como Hungría o Polonia, responden de temas es de la máxima actualidad en Esen gran parte a una voluntad de adaptación paña, y concretamente en Catalunya. a las estructuras de la UE de cara a la adheLa Europa eficiente y competitiva. Consión. Cabe esperar que este proceso sirva templa, entre otros ejemplos de lo que detambién como un instrumento para acersearíamos que significara para Catalunya, car el gobierno a los ciudadanos, reconocer que la implantación de redes de servicio elécidentidades diferenciadas, mejorar la gestrico y de telecomunicaciones permita el fin tión y crear esta cultura política cívica. de los monopolios privados. Más rotundaEl camino hacia una Europa de las regiomente: los catalanes queremos que desapanes no hay que entenderlo como una Eurorezca el monopolio privado de Endesa. Tampa sin estados, sino como expresión de una bién que exista más facilidad para establecer voluntad de participación de los distintos empresas y apoyo a autónomos y profesionaniveles de poder político en un proyecto les. Que la homologación y movilidad entre complejo. Las regiones debemos tener la las universidades europeas, de efectos potenoportunidad de aportar nuestra experiencialmente dinamizadores para un sistema cia en el marco de una Unión Europea donuniversitario como el nuestro, con poco más de todos los niveles conciban la política del 5% de estudiantes exteriores en la comueuropea de forma conjunta. nidad autónoma, sea un hecho. Que la extenSobre la base de nuestras características y sión de los beneficios de la era digital se traestructuras específicas, las regiones con poduzca en más proximidad en la relación ender legislativo exigimos, además, tener un tre administradores y administrados. Y que lugar en el marco de la se aplique la desgravaarquitectura institución de la actividad cional, y participar de económica y comercial, manera activa y direcsin perjuicio para el nita en el proceso de tovel local de gobierno. ma de decisiones a niLa Europa cohesiovel europeo. Se trata nada socialmente. Es de una exigencia que de suma importancia viene dada por la neceque la cohesión social sidad de velar por la lese base en la ecuación gitimidad democrátiflexibilidad de los tiempos ca, la transparencia y de trabajo = seguridad y la conversión de Europermanencia de los conpa en una empresa de tratos laborales. Trabajo sus ciudadanos. parcial y flexible contra El debate sobre el trabajo temporal. Increfuturo de la UE, que mento de las tasas de debe culminar con la actividad, en particular convocatoria de una femeninas. Ayudas a la nueva conferencia infamilia con efectos positergubernamental en tivos sobre la natalidad el 2004, no puede oby la sostenibilidad del viar la necesidad de sistema de pensiones y, hallar una solución a corto plazo, sobre el adecuada al actual bienestar social y las tadéficit de participasas de actividad. Fin del ción regional. Más aún paternalismo de las si tenemos en cuenta políticas de familia de la inminencia de una los gobiernos conservaampliación, que prefidores español y cagura una Unión por talán. definición mucho más La Europa sosteniheterogénea. % ble. Afirmación concre33 Banderolas en la Diagonal. ta de la filosofía europea de respeto al medio ambiente y potenciación de la contribución europea al avance de los acuerdos de Kioto. En la discusión en el Parlamento europeo de este tercer objetivo, los diputados decidieron condenar los proyectos no sostenibles de política hidráulica y recomendar a la Comisión que no adjudique fondos a este tipo de trasvases. Hay que tener en cuenta que la única obra hidráulica de gran calibre en Europa que incluye trasvases es el PHN español, con el trasvase del Ebro. Es por ello que no hay ninguna duda sobre a quién afectará la prohibición si el Consejo Europeo ratifica en Barcelona la decisión tomada en el Parlamento Europeo. Más allá de estos grandes temas, existen cuestiones marcadas por la realidad y que la reunión de los países de la UE no puede obviar: la situación en Oriente Próximo, la más sangrienta y cruda de las últimas décadas; la incapacidad de marcar una política unitaria en materia de seguridad que rompa el consenso de Washington, es decir, la dependencia impotente de la pauta norteamericana, con la necesaria mirada hacia el Mediterráneo como continuación obligada y lógica de la etapa de mano tendida hacia el Este, que ha dominado los esfuerzos políticos de la Unión en los últimos años. Por último, estos días se verá y se oirá también la voz de los movimientos contra- En Barcelona han de poderse manifestar en paz las opiniones que reclaman otra globalización rios a la globalización imperante. Barcelona, la ciudad que está articulando para el 2004 un nuevo modelo de cita mundial a través del Fòrum de les Cultures, tiene que ser capaz de acoger –y hacer que se oiga– la voz para otra globalización (lo que no quiere decir una voz contraria a la cumbre) y debe exigir (a unos y otros) que se pueda manifestar por los canales pacíficos y de libertad de expresión que la ciudad siempre ha defendido. Lo que el pasado domingo fue posible en relación con el PHN y el trasvase, también debería serlo mañana para que los ciudadanos digan que creen en una Europa próxima y una mundialización diferente. También existen otras cuestiones que necesariamente tienen que salir en el debate en torno a la cumbre. Es bueno y es un síntoma de credibilidad del propio proyecto de la Unión que, donde sea que se produzcan sesiones de sus órganos de gobierno, se suscite un debate sobre lo que pueden suponer, a escala más local, las grandes estrategias. En este sentido, estaría bien que estos días se enriquezca el contraste de propuestas e ideas a propósito de la Convención sobre el futuro de la Unión y el papel que, de manera directa e indirecta, tienen que jugar las regiones y ciudades en este proceso constituyente europeo. Así, pues, la cumbre de Barcelona debería servir también para demostrar a la ciudadanía que el proyecto de Europa está vivo, aparte del euro, que Europa cree en ella misma, que está atenta al latido desigual del planeta y que quiere hacer oír, cada vez más cohesionada y segura, su voz, hacia fuera y hacia dentro. % � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El latido desigual del planeta Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Cooperativisme Solidaritat Territoris Acció política Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1737/0000001566.pdf a22b4e0b4c714cfe22d52f3182e7aa88 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 16/09/2001 - Hora: 03:05 16 Tema del Domingo N Terror global 3 Reacciones en España DOMINGO 16 DE SEPTIEMBRE DEL 2001 el Periódico ANÁLISIS Los líderes catalanes opinan de la crisis Cinco días después del triple atentado del martes en EEUU, llega el momento de analizar y debatir las consecuencias que tendrán para nuestra sociedad el ataque. Los principales políticos catalanes pasan revista a asuntos como las medidas de seguridad en las ciudades o las relaciones de Occidente con el mundo islámico. JORDI PUJOL «Catalunya condena los atentados» JOAN CLOS* Rehacer la confianza, abrir el diálogo Difícilmente se borrarán de nuestra memoria las imágenes que recogen estas páginas: las ruinas, la desolación y el horror de la barbarie. Pero más allá de la conmoción y la solidaridad, es hora de apagar las cenizas y mirar hacia el futuro. Las ciudades, y Nueva York es un paradigma urbano sin rival, tienen capacidad de regeneración, que es capacidad de ganar el futuro. Y deberíamos tener la suficiente serenidad, en conjunto, para construir este futuro sin renunciar a la razón –sin añadir violencia– y sin blindarnos ante la nueva amenaza del terrorismo global, que, ciertamente, requiere medidas de seguridad, pero que no interfieran en nuestra vida diaria de ciudadanos libres en sociedades libres. Hay dos cosas más que podemos hacer. Una, sencilla y a la vez profunda, es reconstruir la confianza en la calle como espacio de convivencia entre ciudadanos diversos. Las próximas fiestas de la Mercè nos dan la oportunidad y por esta razón os invito a salir de casa y a encontrarnos para celebrarlas. La otra es la de plantearnos el mundo que se está haciendo y el que queremos, este mundo que cambia sin que se atempere la violencia y la injusticia. Intercambiar ideas, hacernos preguntas, escucharnos, pensar y repensar: esto es el Fòrum 2004 que ya estamos haciendo. No se trata de cosas banales. La calle (el espacio común) y el diálogo (la convivencia) son dos elementos que definen la ciudad. Son Barcelona, son Nueva York. Son la base de la paz y del entendimiento mundial. *Alcalde de Barcelona. Declaración institucional, difundida el pasado 11 de septiembre, del presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, tras el triple atentado. «Hoy se han producido en Estados Unidos hechos de una extraordinaria gravedad. Hechos que por su magnitud, por la importancia y significación de los objetivos atacados, por su dimensión política y por el drama humano que comportan, tendrán, sin duda, muy serias repercusiones en todo el mundo. Confío en que estas repercusiones –tanto políticas, económicas como de seguridad– podrán ser controladas de una manera positiva. Que no afectarán, por tanto, la necesaria estabilidad ni el progreso general ni, tampoco, una acción profunda y solidaria de reequilibrio mundial. La humanidad dispone de elementos y de recursos para así sea. Sé que interpreto el sentimiento del pueblo de Catalunya condenando una vez más, y con toda rotundidad, el terrorismo de todo tipo. Y que interpreto, igualmente, este sentimiento expresando mi más sentido pésame al pueblo de Estados Unidos y especialmente a las familias de las personas que han muerto». atacado a un pueblo, el pueblo norteamericano, y a toda una civilización, a un modo de vida, a miles de civiles indefensos... Jamás una ciudad –ni Gernika, ni Dresde, ni Hiroshima, ni Nagasaki– son culpables de nada. Atacar a una ciudad es matar a la memoria colectiva. Hemos entrado en una nueva situación mundial, con peligros evidentes, que requieren respuestas contundentes y enérgicas, pero también prudentes y reflexivas. Todos los demócratas nos debemos unir en un combate mundial, global, contra el terrorismo. Y se debe constituir un auténtico Tribunal Internacional que actúe con toda autoridad y legitimidad contra los terroristas. Pero, al mismo tiempo que se hace necesaria una acción implacable contra el terrorismo, es necesario, también, que se lleve a cabo una acción implacable contra todos aquellos caldos de cultivo que crean los diferentes fanatismos. Los grandes acuerdos globales también han de ir encaminados a acabar o a reducir los conflictos en el mundo. Y tender a una mundialización con alma, controlada por la especie humana y no dirigida contra ella. En todos estos puntos, Europa puede jugar un papel clave, fundamental, los intereses de Europa no son en absoluto contrarios a los intereses mundiales. *Presidente del PSC. JOSEP PIQUÉ «No es una lucha entre civilizaciones» El ministro de Exteriores, Josep Piqué, se expresó así ante el Congreso, el pasado jueves: PASQUAL MARAGALL* Mundialización con alma Los ataques contra ciudades norteamericanas han escrito una página negra sin precedentes en la historia contemporánea. Han «Hay que reafirmar la condena de la naturaleza execrable de estos actos frente a los que nuestras expresiones de condolencia y solidaridad, como víctimas también del terrorismo, nunca serán excesivas. El ataque ha puesto de manifiesto la vulnerabilidad de nuestras sociedades ante una nueva amenaza que tiene que ser respondida por todos, pero no debemos pensar en términos de enfrentamiento entre civilizaciones, sino de lucha de la humanidad contra los que atentan contra ella. Es preciso evitar, por ello, trasladar las consecuencias del atentado a otros conflictos concretos, como el árabe-israelí. Debemos mantener la confianza en nuestros valores: la democracia, los derechos humanos y la libertad. En cuanto a la respuesta a los atentados, hay que subrayar que la decisión del Consejo Atlántico de la OTAN requerirá una nueva concertación de los 19 países miembros y que en España, en virtud de los tratados firmados, no hará falta una declaración formal al no tratarse de una declaración de guerra sino de un acto de legítima defensa». JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA* Confianza en el futuro Estos días, la humanidad espera la reacción a los brutales atentados contra los signos físicos más visibles del poder económico, militar y político. Alguna reacción tendrá que producirse, pero todos deseamos que se acierte a encontrar la que, sin restarle ejemplaridad y eficacia, permita encarar una nueva era en que se superen los errores de las décadas precedentes. El 11 de septiembre del 2001 es el punto de partida de una nueva era. Los ataques no son sólo contra Estados Unidos. Estos hechos han querido poner de relieve, a los ojos de todo el mundo, que no hace falta ser una gran potencia política, ni tener el PIB más grande del mundo ni el más sofisticado de los escudos antimisiles para hacer temblar la seguridad en cualquier parte del planeta. Por esta razón, la respuesta no es sólo un asunto de Norteamérica. Contra más países se impliquen, mejor, y contra más naciones árabes, también mejor. Lo peor que podría pasar es que consideráramos el Bien como patrimonio del mundo occidental y el Mal como una metástasis engendrada por el mundo islámico. La desaparición de la guerra fría aportó un valor añadido cara a la paz. Ahora se deberá castigar a los culpables de este drama –pensar que esto no será así es una ingenuidad–, pero este castigo no puede ser la divisa que estigmatice la construcción de la nueva era mundial. Dolor y rabia sí..., pero serenidad y, sobre todo, confianza en el futuro. *Presidente del comité de Govern de UDC. ARTUR MAS* Unidos para no caer en la deseperación El atentado terrorista de esta semana nos ha impactado a todos de una manera muy profunda. Siempre se debe condenar cualquier acto terrorista, pero se debe condenar especialmente aquellos que, como éste, se calculan con exactitud y tienen consecuencias tan devastadoras. Además, este atentado no es sólo un ataque contra EEUU, sino también contra toda la humanidad. A todos los que amamos la libertad y entendemos la democracia como el sistema que mejor garantiza los derechos individuales y colectivos, nos toca estar unidos contra el terrorismo. A pesar de la brutalidad de esta acción no podemos caer en la desesperación. Debemos reaccionar con serenidad y sensatez, como siempre ha hecho Catalunya en los momentos difíciles. El pueblo norteamericano está dando un ejemplo de patriotismo y generosidad que invita a la esperanza. Los que tanto daño nos han hecho deben ser castigados. A todos nos interesa que este tipo de acciones no queden impunes. A todos nos interesa defender la vida y la libertad. Y hacerlo de manera que no alimente ni el odio ni la violencia entre los pueblos del mundo. *Conseller en cap de la Generalitat. JOSEP LLUÍS CAROD-ROVIRA* La hora de Europa La atrocidad cometida contra el pueblo nortamericano, con una plasticidad cinematográfica y un atrezo de horror, es el exponente � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Mundialización con alma Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Globalització Terrorisme Islamisme Estats Units Model social Abstract A summary of the resource. Terror global. Els líders catalans opinen sobre la crisi. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1738/0000001395.pdf 3fd36f86134b82505054a2759d97763a PDF Text Text 229 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 The Royal Gold Medal 1999: the City of Barcelona The Royal Institute of British Architects since 1848 has advised the Monarch on the award of the Royal Gold Medal to individuals for distinguished services to architecture. In 1999 precedent was broken to award the Royal Gold Medal to the City of Barcelona. The Journal of Architecture is celebrating this award by publishing the ‘Jury Citation’ and ‘Notes accompanying the Jury’s Citation’, followed by the texts of three of the speeches which preceded and followed the presentation: ‘Award of the Royal Gold Medal to Barcelona’ by Robert Maxwell; ‘Architecture and City in an Open World’ by Pasqual Maragall i Mira (Mayor in 1982, 1983, 1987, 1991, 1995 and 1997); and ‘Ten points on an Urbanistic Methodology’ by Oriol Bohigas (who, as architect, served Barcelona City Council as Delegate for Urban Affairs 1979–1983, Co-ordinator for Urban Affairs 1983–4, Urbanism Special Advisor 1984–1991 and elected Councillor for Culture 1991–4). The example of Barcelona as revealed through these texts provides insights, and evidence of a collective inspiration, to be emulated wherever urban regeneration forms part of a political and social agenda shared by city authorities, business interests, designers and citizens. Jury Citation In 1999, precedent has been broken to award the Royal Gold Medal to a city: to Barcelona (Fig. 1), its government, its citizens and design professionals of all sorts. Inspired city leadership, pursuing an ambitious yet pragmatic urban strategy and the highest design standards, has transformed the city’s public realm, immensely expanded its amenities and regenerated its economy, providing pride in its inhabitants and delight in its visitors. All cities, especially London, for too long without directing inuences, can learn much from this example, which many already follow. Both the process and results of Barcelona’s rebirth are exemplary. Though always with citywide goals in mind, initial interventions were local and low budget, yet big in impact – not least © 1999 The Journal of Architecture because their design air drew international plaudits. From creating parks and plazas wherever opportunities arose, this strategy snowballed, gathering enthusiasm and Žnance – adding schools, health-care and cultural facilities and attracting all sorts of public/private partnerships – all the way up to realising very major infrastructural projects. Hosting the Olympics was only a part of this larger, still continuing strategy of up-grading the whole city. Barcelona is now more whole in every way, its fabric healed yet threaded through with new open spaces, its historic buildings refurbished yet its facilities expanded and brought up-to-the-minute. Past and present, work and play are happily inter-meshed in a new totality that is more than its often splendid parts, and is better connected even to sea and 1360± 2365 �230 The Royal Gold Medal 1999 Figure 1. View of Barcelona looking east (Agència Metropolitana de Desenvolupament Urbanistic i d’Infrastructures S.A.). mountains. And yet the character of Barcelona, though changed, is more distinct than ever and ready for the global age in which cities as much as nations are in direct competition for jobs and investment. Many people at all levels of administration, in the city’s business and cultural communities as well as its architects and designers, played large parts in this resurgence. The process was set in motion by Narcis Serra, the Žrst democratic mayor, and Oriol Bohigas, the Co-ordinator for Urbanism from 1980–4. But most of the transformation was achieved by Pasqual Maragall, mayor from 1982– 1997 and Josep Acebillo, Director of Urban Projects from 1980–8 and Director for the Municipal Institute for Urbanistic Promotions from 1988– 1993. It continues today under Joan Clos, Maragall’s deputy and now successor as Mayor with Acebillo in charge of infrastructural projects as Director of Barcelona Regional. Under the guidance of these men, architects, urban designers, landscape architects and road engineers have fused their disciplines to create the new Barcelona. �231 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 The Award is intended to celebrate the achievements of Barcelona and Catalonia, yet also of Spain, the many excellent architects who remained relatively unknown during the Franco era, as well as the current resurgence of architecture and design. The quality of so many contemporary Spanish buildings and urban spaces, of products and architectural design publishing is outstanding. Probably nowhere else in the world are there so many recent examples, in cities and small towns, of a benign and appropriate attitude towards creating a civic setting for the next century. Notes accompanying the Jury’s Citation Hemmed between mountains and sea, Barcelona is a compact city, its 1.7 million inhabitants crowded into less than 100 square kilometres. Still displaying parts of its Roman walls, it is a city famous for architecture: Gothic ecclesiastical buildings, palaces and shipyards; the grid of its nineteenth-century extension planned by the engineer Idelfons Cerdà; exuberant Modernista architecture of Gaudí, Domenech y Muntaner and Puig y Catafalque; and the Modern architecture of José Luis Sert and José Antonio Coderch, as well as the (now reconstructed) German Pavilion of Mies van der Rohe. Now, since democracy came to Spain in 1975, the city has owered further, both architecturally and in every other way, so as to be unrivalled as a destination for pilgrimages and all other enthusiasts for civilised city life. Decades of Franco dictatorship left Barcelona with its historic fabric largely intact. But, besides being edged by dismal new housing, it was desperately run down and short of civic amenities. It was also in economic doldrums. Urgent action was required – and initiated immediately by Narcis Serra, who became Mayor following the Žrst democratic municipal elections in 1979 and Oriol Bohigas, his delegate for Urban Affairs. They recognised that many proposals of an already existing, city-wide plan for Barcelona – such as construction of a motorway ring around it – were sound, but impossible to implement. So they inverted the normal planning process and, instead of working from the large scale downwards, they started at the local level with the immediate needs of the ten neighbourhoods into which they had divided the city. But, though the initial focus was on small and easily-implemented projects, the ultimate goal was always to transform the whole city. Although this strategy had already been set in motion, those who oversaw most of its implementation were Pascal Maragall, Serra’s deputy who took over as Mayor in 1982 (when Serra was promoted to Minister of Defence in the Spanish government), and Josep Acebillo, the Director of Urban Projects. The Žrst projects were parks and squares, which were relatively cheap yet highly visible. Built wherever sites were available, these provided muchneeded open space in the old city, and foci and deŽnition in the amorphous new suburbs. Where possible, these now form chains of linked spaces that help tie the city together in a more varied yet intact entity. Early projects that brought immediate attention and acclaim include: the astringently avant garde Plaça del Països Catalans by Helio Piñón & Albert Viaplana with Enric Miralles outside Barcelona’s main railway station (Fig. 2); nearby the playful Parc de l’Espanya Industrial by Luis Peña �232 The Royal Gold Medal 1999 Figure 2. Plaça del Països Catalans – Helio Piñón & Albert Viaplana with Enric Miralles (photo Cunningham). Ganchegui and Francesc Ruis; and the Plaça de la Palmera, a collaboration between Pedro Barragán and Bernardo de Sola and the sculptor Richard Serra. Each of these realises very different yet complementary civic visions, as, for example do two slightly later parks in old quarries; the sombre monument of the Fossar de la Pedreera by Beth Galí and the family-oriented Parc de la Cructa del Coll by MBM. Many of these plazas and parks, and the other local projects that followed, are designed in an uncompromisingly contemporary idiom; and the controversy this provoked was welcomed for bringing, along with lively debate, a sense of local involvement as well as international acclaim and investment. Soon the local projects included building such other much-needed facilities as schools, health facilities and libraries, and refurbishing many of Barcelona’s most famous historic monuments. Exemplary schemes of the latter sort include the restoration of Gaudí’s Parc Güell by José Antonia Martinez-Lapeña & Elias Torres, the conversion of a print works by Domenech y Muntaner into the Fundacio Tapies by Amado & Domenech, the extension of Domenech y Muntaner’s Palau Musica by Oscar Tusquets and the conversion of the Casa Caritat into a museum by Piñón & Viaplana. Such undertakings encouraged the sprucing up of the whole city. To accelerate the snow-balling momentum of the regenerative process, Barcelona seized the 1992 Olympic Games. Crucially, the funds drawn in were invested in projects that served not just the Olympics but were key parts of the City’s long-term transformation. Besides leading to many Žne buildings – including Velodrome and Badolona Sports Pavilion, both by Esteve Bonell and Francesc Ruis, the Archery Facilities by Enric Miralles and Carme Pinós and Collserola Telecommunications Tower by Foster and Partners – major urban design and infrastructural projects were realised. The most exemplary of these are the Nova Icaria Olympic Village, master planned by MBMP (Josep Martorell, Oriol Bohigas, Peter Mackay with Albert Puigdomènech) and the Cinturon motorway that now rings Barcelona. Nova Icaria fuses the best of traditional and modern urban forms into a new hybrid that reconnects the city to the sea, and Žve kilometres of new beaches that are part of the many new leisure facilities that enhance the city’s capacity for hedonism. The Cinturon is remarkable for the way skilful design has ensured that it brings together, rather than is a barrier between, the city and the surrounding mountains and sea. This is the result of an extraordinarily close collaboration between road engineers, landscape architects and urban designers brought about by Maragall and Acebillo. �233 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Such intense collaboration is one of their greatest achievements, along with ensuring that private sector investment has been to the same high design standards as found in the public sector. In this last they have been aided by the fact that perhaps no other city has a comparable pool of architectural talent to draw from. The Olympics was a climax to, but not the end of, Barcelona’s transformation. As well as the construction of the controversial but very popular Port Vell leisure complex in the old harbour, new open spaces and public facilities are still being built. Several major infrastructural developments are planned or underway, most of which will serve not only Barcelona but also lead to the better balanced development of its metropolitan region. Such public/private joint ventures are drawing in yet more private investment and jobs that will help ensure that Barcelona should be a major player in the global future as well as one of the most civilised and enjoyable of all cities to live in and visit. Award of the Royal Gold Medal to Barcelona Robert Maxwell I am honoured to have been asked to introduce to you the gifted individuals who have so notably contributed to the development of city planning in our time, so successfully indeed, that the city of Barcelona has been personiŽed so that it can receive the Royal Gold Medal, through their joint efforts and dedication to an ideal city development. City planning is a modern subject, about as old as modern architecture, about as old as Le Corbusier’s concept of urbanism. But does this subject really exist? In spite of the success of Milton Keynes, it is the existing cities that remain the toughest problem. City planning was meant to be a science, but standards change as fast as the practical measures taken, so that evaluation becomes difŽcult. Analytical concepts may not last for very long, statistics have little effect on appearances. There seems to be some unfortunate relation between the logistics of city growth, the economics of business, and the short life of political initiatives, that has made it difŽcult to pursue an evolutionary policy over a long enough time for results to show. Attempts to reshape existing cities like our own Birmingham, using analytical concepts like motorway box, neighbourhood unit, tower block have not been very successful. Appearances have been against them. At the same time the growth of the tourist industry has provided an entirely different measure of what an urban environment can be. People on vacation ock not only to beaches, but to cities that are full of attractive buildings and spaces, that derive their distinctive character from patterns of use rather than from patterns of analysis. Tourists visit Clough Williams Ellis’s Port Mereion and François Spoerry’s Port Grimaud, both elegant Žctions deriving from Camillo Sitte’s largely Žctional work ‘City Planning According to Artistic Principles’. Could it be that architecture has a role to play in Žlling the gap between abstract planning and lived experience, between what works logistically and what works socially, between necessity and �234 The Royal Gold Medal 1999 appearance? Could it be that city planners need to be more sensitive to what buildings can do to shape the city and give it meaning? Because this seems to have been the crucial idea that has resulted in the conspicuous success of Barcelona. Barcelona is, perhaps, a fortunate place, being at one and the same time a city, a port and a beach. It is in the south, so it has sun. But it is also in the north, so it has energy. It has Antonio Gaudí, more familiar to ordinary families than Pablo Picasso. And it has Cerda, whose gridded plan of 1859 provided structure, but also freedom, providing sites for buildings and buildings for sites. But this formula is still too ideal for our situation today. We have to deal with the city largely as it is, and look for growth more from economic management than from an ideal layout. In order to deal with the city more as an organism, we have had to re-conceptualise it in terms of its social value. And this, it seems to me, has been accomplished largely through the insights provided by the Italian architect Aldo Rossi, whose book ‘L’Architettura della Città’ appeared in 1996. Rossi was a visionary who saw the city as a repository of meaning, and who also saw the individual buildings as the catalyst which allowed social energy to ow into the city. The reason why city planning is so difŽcult has nothing to do with the ideology of modern architecture. Radical interventions like Danny Libeskind’s Victoria and Albert spiral or Richard Rogers’s Lloyds take their meaning from the situation in which they are placed in the city, as much as from their unusual forms. Lord Rogers has been unequivocal in his defence of the inner city. The order of the city exceeds the order of any one building and acts as a shared framework which provides meaning, at the same as it accepts each intervention as foreshadowing a change of meaning. To build in Barcelona, then, is analogous to writing in Catalan; the existing both accepts the new and is changed by it. A single gifted individual can provide a crucial stimulus to cultural change, yet at the scale of the city their effort can be lost. To change the evolution of a whole city in a period of twenty years – Catalonia gained its political autonomy only in 1977 – is an outstanding achievement, and it needed more than one man. I give you then Žve men – three mayors in succession: Narcis Serra, Pasqual Maragall and Joan Clos; then Josep Acebillo, Director of Urban Projects from 1980–8, and Oriol Bohigas, the Co-ordinator for Urbanism from 1980–4. In hailing this achievement in the names of the Žve wise men we salute not only individual efforts but their collective wisdom – their perception of the process by which the city grows, their patience in seeing growth as a way of giving shape, and their moral sagacity in co-operating with the spirit of the times. Architecture and City in an Open World Pasqual Maragall i Mira If we look down upon Europe from a satellite we will see a constellation of points or specks of light. What we will not see are borders between states or regions. The constellations we see are our constructions, our physically existing cultures. �235 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Simply by taking in this image we learn something useful about the world, something that the concept of global village doesn’t tell us. The organisation of these specks of light, which are the reection of our cities, traces certain paths, pointing out concentrations and revealing empty spaces. These are dense concentrations such as the Randstadt, the English South East, the Ruhr-Rhine valley, the Genoa-Turin-Milan triangle, or the high point of some coastal lines that look like a linear city, just as in Naples or in Barcelona and the northern Mediterranean coast of Spain up into the Gulf of León. The only road that leads from the present world of states to the global world, to the open world, to the world without borders, is precisely this: it is a route that traverses the world of cities and the Europe of regions. The global world, this ‘global city’, this notion that my city no longer exists because my real city is the world, is not a very useful idea. It is a paralysing concept. Global thought makes considerable mistakes. In 1974, it announced that oil reserves would last only twenty more years, and here we are in year twentyŽve! Another mistake: we were told that the world population would stop growing in the year 2050, at some 15,000 million inhabitants. Now it seems it will reach its peak long before, in 2015/2020, and with many fewer inhabitants. Fortunately, a good catchphrase emerged from the Rio de Janeiro Earth Summit where global thinking was established. It said: ‘Do locally everything that can be done locally’, by way of saying: ‘avoid the transportation of energy – whether pure or compact – whenever possible’. Also the European Union establishes an ‘evercloser bond between people where everything will be done as close as possible to the citizenry’; in truth, this is a revolutionary proclamation that changes the constant tendency of ideas, since 1789, to adopt a naïve universalit y. At this point, we must ask ourselves what the devil architecture has to do with all this? What architecture has to do with it, is that architecture is the art of constructing cities, and the city is once again taking its place at the centre of the world’s attention. Today’s globalisation is neither right nor deŽnitive. It is just the latest of the waves of universalisation that have followed one another cyclicall y throughout history. At the end of the nineteenth century, both Žnanciers and proletarians were internationalists as well as aristocrats like the Baron of Coubertin. In this century, the lesson in humility that we ought to have derived from the audacity and stupidity of our collective pretensions is overwhelming. We must therefore admit that, for the moment, the global world can only be constructed piece by piece, by regionalising its organisation, and we must understand that such regionalisation will be established at the level marked as the minimum economic size by the largest economy. The creation of the United States in 1776 sanctioned the necessary uniŽcation of Europe two centuries ago. How could we not have realised it? The world is only a global world for a few, and within limits. It is above all a world of cities, of places where business and workers on the one �236 The Royal Gold Medal 1999 hand and public representatives on the other try to meet the demands and problems of the human species. The cities that make up this partially globalised world are the true scene of architecture. On this point, Narcís Serra, Joan Clos and I are only following the masters. The Renaissance masters, the Modernist masters, and the Masters of today, Oriol Bohigas, Richard Rogers and Renzo Piano, and we are obeying our own experience in doing so. In Barcelona, to construct houses in the crumbling Old City in the early 1980s was useless if not accompanied by health, safety and elementary urbanistic measures. Just look. We came into government in 1979 with the mistaken notion that the low housing prices in the Old City were a blessing, and we began to make urban plans that increased the zoning for public structures to the maximum. This was a mistake. We thought we had to behave in such a way that the Old City dwellers would stay there thanks to the maintenance of low prices and the new offer of services. This was another mistake. We didn’t realise that prices were low because people were leaving. The population in the Old City decreased by 30 or 40 per cent. Those familiar places, freighted with meaning, were being deserted. The empty spaces began to be occupied, in part, and only in part, precisely by people lacking the means to maintain a minimum of commercial and public vitality in these neighbourhoods, people who tended to create defensive and ghetto codes of behaviour. The theory of the skier was the solution: not just for urban planning, or public safety, but for both. Urbanism plus public safety, Žrst one and – imme- diately after – the other. Social services plus cleaning services. Commercial policy plus housing. Prevention before correction but, in every case, prevention plus correction. No dogmatics, no magic formula. Public investment plus private investment. Public action plus charity. Total war on poverty. This is what Narcís Serra had shown us, and what Joan Clos carried out as councilman. At Žrst, we lost. Only much later did we tie. And Žnally we began to win. And even as we were winning, the buried mines of old scandals or the hypocrisy of bean counters scandalised by the buying and selling of housing at different prices began to blow up around us. Just as, much earlier, charitable associations had been scandalised when the lines for food or shelter began to grow as we closed down the unhealthy pensions where elderly persons – unseen by and unknown to these associations – were dying on the cheap. Governing the city, to be sure, often requires a certain glossing over or dissimulation of lacerating problems, so as to resolve them without offending public sensibility – how can we deny it? But in most cases, it requires revealing to the public hidden realities. The governor sets the mirror of its miseries before the city, miseries not unknown, but forgotten, covered up, hidden. A new house in a dangerous neighbourhood is not a new house. That is the lesson we learned. That new house quickly grows old, like the faces of boys and girls who go to work too young. The lesson to be learned is that both wealth and poverty colonise territory. Wealth by means of high prices (uptown) and minimum lot sizes (out of town), and when necessary by means of private �237 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 security forces, as in Caracas; poverty by means of an equally efŽcient weapon: the middle class fear of unsafe streets and unbridled diversity. The truth is that in tolerant and liberal Barcelona, crime rates have dropped from 25 per cent to 15 per cent in ten years, that is, by almost half, while in ten years of law-and-order London it rose one and a half times. Tony Blair who made it one of his central campaign issues knows it well. Notice that the London School of Economics had shown that the radical puritanism of Mrs Thatcher’s government condemned the destitute to remain entrenched in their destitution. This brings us to an interesting methodological observation. When a city has gone through years of non-doing and passivity, ideas about its future mature and can be transformed into a fruitful, forceful, and purposeful attitude when the necessary political conditions to take action come into play. This, I believe, is the origin of the demanding optimism of Bohigas, Acebillo, Solà-Morales, Busquets, Llop, and de Lecea that began to overow in 1980 onto the streets and squares of Barcelona. And this, I am convinced, is the moment London, and its politicians, architects, and social workers in general, is entering. If there were such a thing as historical justice, it would consist of a kind of Solomonic distribution of grand projects throughout decades and territories, possibly with a slight preference for territories distant from the centre of the system of cities, to compensate for the fact that proximity to the centre brings with it a density of contacts that makes the external or instantaneous shock of grand initiatives unnecessary. (I say slight prefer- ence in order not to relinquish methodological modesty with regard to public action which I imagine bold and energetic yet not substituting for the very same citizens you are supposed to serve.) It is clear, however, that there is no such thing as distributive justice in history and, nevertheless, or for that very reason, we must lie in wait for the passing of the train of fortune and, if necessary, build fortune a shortcut. That is the purpose of grand events. At times they are nothing more than the announcement of a long-awaited era, excuses that history seizes to make a sudden, splendid appearance with a gift of dreams carried out. Let us call architecture back to its date with history. The best news for the victims of terror in the Basque country, was the inauguration of the Guggenheim Museum in Bilbao. The Gehry Museum and Foster’s underground have broken the spell cast over a Basque city (and the Basque country) that had only been seen in the light of tragedy and death, and which can begin once again to be imagined as a site of life and construction, thus averting the obsession with fear that is the goal of the politics of terror. The Lisbon Expo, the Barcelona Olympics, the high-speed train installed in Seville for the ‘92 Expo, all mark another series of moments in which the spark of the event seems to have put in motion the motor of evolution. No one can survive merely by conservation. If there is no new construction, the city cannot stand; not even the old will endure. Each city must Žnd its own formula for combining existing symbols with new ones. Without the latter, antiquity becomes mere repetition. And I assure you that the �238 The Royal Gold Medal 1999 future of nations will be played out in the efŽcacy of their systems of cities. Our experience as mayors cannot be entirely explained without at least one confession. It is the emotion of seeing new symbols destined to last rise up in the city through the art of architecture and construction. I am not referring so much to the function as to the value of those constructed artifacts. Squares or houses, trees planted in a certain place or a certain order, new monuments, or restored or displaced ones, more or less stable and resistant urban furnishings, schools, sidewalks and boulevards, communications towers, containing walls, dikes, theatres: all of these are the theatre of life, messages thrown more or less consciously like bottles into the sea of history’s course, occasionally excessive references to our passage through the city, but in any case visible, corporeal, criticisable – action become object, which thousands of eyes will gaze on with respect or will pass over, which thousands of hands and feet will touch, trample, or alter, and which make of the city one of the few lasting concepts of our present and our future – one of the most universal concepts, for the experience we have of them is universal and common. And so, if there is any profession that holds the key to their modiŽcation, it is architecture, which makes architects and the profession of architecture, one of the broadest dreams of youth, on a level with those makers of the immaterial, but magical, construction which is stage design. It was not by chance that the 1997 Congress of the UIA in Barcelona turned into a two-tiered ritual of masses and vedettes, all from the same profession. I must say here that I am very grateful to Norman Foster and Kenneth Frampton for recognising at once what was happening, and for agreeing to convert the Plaza of the Angels, also known as the Plaza of Nations, against the white backdrop of the MACBA – the Museum of Contemporary Art of Barcelona – into the scenario of the best architectural debate. Perhaps no architectural congress from now on will be able to do without a debate staged on the hard stone of the city, in which the forum and the agora once again fulŽll their old function. The Žrst President of the reinstated Generalitat, Josep Tarradellas, would often say half-ironically, half-sincerely, with his peasant’s smile, so inscrutable and yet so seductive, that he would have liked to be mayor. ‘Because you, Mr Mayor’, he would say, ‘can see your works, and can touch them, and the people come up to you on the street. But me, do you know what I do? All I do is sign decrees!’ In this way he expressed the bitterness – not lacking in majesty – of the representative of an abstract power, such as a nation, which is incorporeal, which exists – and often with what strength! – but only in people’s heads, and in the false or unreal lines that separate one country from another on a map. An immense strength that has allowed for the greatest progress and caused the greatest catastrophes, but an ideal strength, not a tangible reality. In Barcelona, after 40 years of dictatorship, we reached a moment, and not a eeting or short one, of an ongoing euphoria of constructive explosion. Like a long-awaited spring, surprising in its intensity and beauty when it Žnally arrives, like those �239 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 gardenias that take so long to blossom, that never quite ower, but surpass the imagination in the number, fragrance, and purity of their petals when they Žnally do. This occurred in Barcelona and it continues to occur. The feeling this produces is difŽcult to describe. In the last 20 years in Barcelona, we have come to equate ‘city’ with ‘betterment’. The eye has become accustomed, not to certain forms, but to certain rhythms in the evolution of forms. Rhythms subjected to certain principles of quality occasionally violated, as with the fall of Chillida’s cement hook, or with the rubble of stone from Montjuic in the Ensanche/Extension, or when the ‘small’ communications tower, that of the Telephone Company in Montjuic, was placed two hundred metres within an enclosure which it should, in any case, only have intersected from without, as a useful and respectful point of reference. The other communications tower, Foster’s tower, the result Žrst of a careful process of social and professional acceptance, and then of the task of selection, carried out by Juli Esteban and Joan Busquets, is more in scale than it might appear (Fig. 3). A philosopher friend of mine commented that if you covered it over with your hand you restored the scale of the mountain and the equilibrium of the skyline, which otherwise is reduced to a miniature, shrunk by the overwhelming presence of the tower. And this is true: you can try it yourselves the next time you go to Barcelona. However, in addition to its elegance and originality, the tower supersedes the excessive functionalism of the usual cement tower. It is made to Figure 3. The Collserola Telecommunications Tower – Norman Foster and Partners (RIBA Press OfŽce). the scale of a different city, greater and more distant than the one you can see from this side of the mountain: it corresponds to the scale of the metropolitan city, the city of three to four million people that surrounds the mountain on both sides. Now, when we are on our way home from the mountains or the coast, the tower quickly orientates us, from afar. And, once we are home, it reminds us that the real city we inhabit is not exactly the same as the one we see. I say this in spite of myself, because I am among those who believe that a city you cannot see is more difŽcult to govern. This is so true that I proposed to move the plenary council of the City Government to the last oor of the Novísimo Building, once three of its twelve stories had been eliminated and the skyline of the old city from the sea had been restored. I always felt that the danger of the towers, both the communications towers and the skyscrapers of the Olympic Village would be to initiate a contest of multiplication of those artifacts, of which every generation should construct only a few, a precious few, cum grano �240 The Royal Gold Medal 1999 salis. Manhattan and San Giminiano are not easily reproduced phenomena. Unique architectural phenomena, when they occur in an environment characterised by mobility, are less dramatic; to put it another way, they are acts in a drama that doesn’t stop there, a drama that is ongoing, whose irreversibility is not cause for concern. The city’s conŽdence in itself is immense in these cases. The credence in public action is almost inŽnite. The accumulation of many positive emotions, like the gardens of Elias Torres in Villa Sicilia; or Beverly Pepper’s park; the many new balconies over the city, like the portentous podium of Gae Aulenti over the western part of the city, or the Parc del Migdia a bit higher up, or even the lateral edges of Acebillo’s beltway on the Ronda de Dalt, with unimagined views of the Barcelona plain and the mountain slopes that begin their ascent there; or the campaign to make sense of areas of the city that had no textual language, like General Moragues Square, next to the Calatrava bridge where people exploded with joy when Ellsworth Kelly the sculptor climbed up to greet them, leading him to exclaim: ‘This is the Žrst time a sculptor has received a musician’s ovation!’ All these things have turned the city into a kaleidoscopic reality in less time than it usually takes to perform simple changes. It has been and is an intoxicating time, in which the gods, the state, and the architects have bestowed on the city what we had sought tirelessly for decades, decades of silence, of frustration, of beginnings and quests that, still and all, served to crystallise the most precious jewel of social engineering: a consensus on projects, on grand projects. I only want you to know that this city, seen by so many as a model, this city of which Andrea Rinaldi has said with evident excess: ‘a Barcellona il processo si inverte e le transformazioni si originano prima al livello dello spazio pubblico e poi della forma architettonica’ (‘in Barcelona the process is inverted and the transformations originate at the level of public space and then go on to architectural form’) . . . in this city nothing is guaranteed. And this is what makes it the same as any other, and a sister city to all. I would add sister, little sister, of London above all. London has acted as a brilliant mirror in which Barcelona has encountered the way of telling its tale to the world. I foresee a hard road for a world that will not be better if its cities do not improve, and I believe it is possible for them to improve. And I take a stand with Jaime Lerner, ex-mayor of Curitiba, Brazil, in asking universities and nations to stop telling a tale of urban tragedy and begin to write a new ending, which will be a positive one, mark my words. Ten points on an Urbanistic Methodology Oriol Bohigas 1. The city as a political phenomenon The city is a political phenomenon, and as such it is loaded with ideology and with political praxis. It is the continuity of a common ideology and programmes by the three Socialist mayors – Serra, �241 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Maragall and Clos – and their collaborators that have made the coherent transformation of Barcelona possible. 2. The city as domain of the commonalty These political and urban ideas are based on a radical statement: the city is the indispensable physical domain for the modern development of a coherent commonalty. It is not the place of the individual, but the place of the individuals who together make up a community. Very different from what a famous British politician said, that there was no such thing as ‘community’, only individuals and the State. It is the relation between individuals that constantly weaves the threads of ideas and expanding information. The city offers the fullest guarantees for this information, for access to the product of that information and for the putting into effect of any socio-political programme based on that information. There can be no civilisation without these three factors. The new voices of technology have recently tended to say that the traditional city is going to Žnd itself replaced by a series of telematic networks which will constitute a city without a site. This is an anthropological and ecological nonsense. It is a vision put forward by certain political ideas which are opposed to giving priority to the collective and in favour of the privatisation of the public domain. 3. Tensions and chance as instruments of information When I said that the city provides us with certain irreplaceable instruments of information I mean the enriching presence of tensions and of chance. It is only with the potentially conictive superimposition of singularities and differences and the unforeseen gifts of chance that progress can be made in the process of civilisation, with the move from the structure of the tribe to the civilising cohesion of the city. The city is a centre of enriching conicts which are only resolved in their afŽrmation as such or in the coexistence of other conicts with different origins. It does seem to me that the great error made by the urbanism of the Athens Charter was the attempt to cancel out these conicts. To eliminate them instead of resolving them with the recognition of other conicts. Urban expressways, the 7V of Le Corbusier, functional zoning, directional centres, the great shopping areas: these have not served to resolve problems, but have instead destroyed the character and the function of many European cities. 4. The public space is the city If we start out from the idea that the city is the physical domain for the modern development of the commonalty, we have to accept that in physical terms the city is the conjunction of its public spaces. The public space is the city: here we have one of the basic principles of the urban theory of Barcelona’s three Socialist mayors. In order for the urban space to fulŽl its allotted role it has to resolve two questions: identity and legibility. 5. Identity The identity of a public space is tied up with the physical and social identity of its wider setting. �242 The Royal Gold Medal 1999 However, this identiŽcation is bound by limits of scale that are normally smaller than those of the city as a whole. This being so, if authentic collective identities are to be maintained and created it is necessary to understand the city not as a global, unitary system but as a number of relativel y autonomous small systems. In the case of the reconstruction of the existing city, these autonomous systems may coincide with the traditional neighbourhood make-up. I believe that this understanding of the city as the sum of its neighbourhoods or identiŽable fragments has also been one of the basic criteria in the reconstruction of Barcelona, with all its political signiŽcance and with the creation of the corresponding decentralised administrative instruments. However, we are dealing here not simply with the identity of the neighbourhood, but with the particular representative identity of each fragment of the urban space; in other words, with the coherence of its form, its function, its image. The space of collective life must be not a residual space but a planned and meaningful space, designed in detail, to which the various public and private constructions must be subordinated. If this hierarchy is not established the city ceases to exist, as can be seen in so many suburbs and peripheral zones of European cities which have turned away from their urban values to become parodies of certain American or Asian cities. 6. Legibility The designed form of the public space – that is, of the city – has to meet one other indispensable condition: to be easily readable, to be compre- hensible. If this is not so, if the citizens do not have the sense of being carried along by spaces which communicate their identity and enable them to predict itineraries and convergences, the city loses a considerable part of its capacity in terms of information and accessibilit y. In other words, it ceases to be a stimulus to collective life. In order to establish a comprehensible language it is necessary to reuse the semantics and the syntax that the citizen has already assimilated by means of the accumulation and superimposition of the terms of a traditional grammar. It is not a matter of simply reproducing the historical morphologies but of reinterpreting what is legible and anthropologically embodied in the street, the square, the garden, the monument, the city block, etc. No doubt with these ideas I will be accused by many supposedly innovative urbanists of being conservative, reactionary, antiquated. But I want to insist on the fact that the city has a language of its own which it is very difŽcult to escape. It is not a matter of reproducing Haussmann’s boulevards, or the street grids of the nineteenth century, or baroque squares or the gardens of Le Nôtre. It is a matter of analysing, for example, what constitutes the centripetal values of these squares, what is the plurifunctional power of a street lined with shops, what are the dimensions that have permitted the establishment of the most frequent typologies. And it is a matter of being aware of how the abandoning of these canons results in the death of the city: the residual spaces of the periphery and the suburb, the vast shopping centres on the outskirts of the city, the urban expressways, the university campus at a considerable distance from the urban core, etc. �243 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 7. Architectural projects versus General Plans All of the above considerations bring us to another very important conclusion which Barcelona has managed to apply: the urbanistic instruments for the reconstruction and the extension of a city cannot be limited to normative and quantitative General Plans. It is necessary to go further in terms of what is required of the design. It is necessary to give concrete deŽnition to the urban forms. In other words, instead of utilising the General Plans as the sufŽcient document, a series of one-off Urban Projects have to be imposed. It is a matter of replacing Urbanism with Architecture. It is necessary to design the public space – that is, the city – point by point, area by area, in architectural terms. The General Plan may serve very well as a scheme of intentions but it will not be effective until it is the sum of these projects, plus the study of the large-scale general systems of the wider territory, plus the political deŽnition of objectives and methods. During these last thirty years General Plans have justiŽed all over Europe the dissolution of the city, its lack of physical and social continuity, its fragmentation into ghettos, and have paved the way for criminal speculation in non-development land. And they have, in addition, counterfeited a spirit of popular participation, whose criteria cannot logically be extended beyond the local neighbourhood dimension and beyond a comprehensible time span. 8. The continuity of the centralities The controlling of the city on the basis of a series of urban projects rather than unformalised General Plans makes it possible to give a continuity to the urban character, the continuity of relative centralities. This is one way of overcoming the acute social differences between historic centre and periphery. I am aware that in these last few years many voices have spoken out in defence of the diffuse, informalised city of the peripheries as the desirable and foreseeable future of the modern city. The ville eclatée, the terrain vague. This position seems to me to be extremely mistaken. The peripheries have not been built to satisfy the wishes of the users. They have appeared for two reasons, which correspond to the interests of the capital invested in public or private development and to conservative policy: to exploit through speculation the value of plots that were outside of the area scheduled for development, and to segregate from the main body of the community those social groups and activities regarded as problematic by the dominant classes. The urbanists who uphold the model of the periphery seem not to realise that all they are doing is putting themselves on the side of the market speculators, without adding any kind of ethical consideration. As certain neo-liberal politicians say, the market takes over from policy, without considering the economic and social damage suffered by the periphery and even by the suburb. In other words, without culture, without politics. 9. Architectural quality: between service and revolutionary prophecy No urbanistic proposal will make any kind of sense if it does not rest on architectural quality. This is a difŽcult issue. If the city and architecture are to be at the service of society, they need to be accepted �244 The Royal Gold Medal 1999 and understood by society. But if architecture is an art, a cultural effort, it must be an act of innovation towards the future, in opposition to established customs. Good architecture cannot avoid being a prophecy, in conict with actuality. On the one hand actual service in the here and now and on the other hand anti-establishment prophecy: this is the difŽcult dilemma which good architecture has to resolve. 10. Architecture as a project for the city I do not want to conclude without referring to another architectural problem. It is evident that these days there is a great split in the diversity of architectural output. On the one hand there is the tightly rationed production of the great architects which is published in the magazines and shown in the exhibitions. On the other hand there is the superabundance of real architecture, that which is constructed in our horrible suburbs, along our holiday coasts, on the edges of our motorways, in our shopping centres. A very bad architecture, the worst in history, which destroys cities and landscapes. There are many reasons which serve to explain this phenomenon, but the most evident ones are the typological peculiarity of the great projects and the commercialisation of vulgar architecture. The great Ivory Tower projects are no longer capable of putting forward methodological and stylistic models, and as a result the majority of vulgar architecture cannot even resort to the mannered copy. Clearly we are not in any condition today to call for the creation of academic models, as has occurred in the history of all styles. Perhaps the only possibility open to us is that of establishing a rule that is more methodological than stylistic: that architecture should be primordially a consequence of the form of the city and of the landscape and should participate in the new conŽguration of these. This would be a good instrument for a new order, in opposition to the self-satisŽed lucubrations of good architecture and the lack of culture of vulgar architecture. I began by saying that the city must be an architectural project and I have ended by saying that the solution to the present problems of architecture may be to design it as part of the city. Conclusion My intention was to give a simple informal speech of thanks for the medal. But I see that it has come out too academic and, as a result, boring and pedantic. And perhaps futile, too: I am afraid I have spoken of principles that are too simple and too familiar for such an important audience from the Olympus of the British architectural profession. Please forgive me. I could not resist the temptation of underlining these ten successive and interlinked programmatic points, as a consequence of the initial fact of Barcelona’s political approach to urbanism. If our mayors had been Thatcherites, the city today would be very different. These points and their methodological coherence would not have been possible without the political lines marked out by our three Socialist mayors, Serra, Maragall and Clos. The credit is theirs, and it is they who deserve our thanks. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Architecture and City in an Open World Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bohigas, Oriol, 1925- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived The Journal of Architecture Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Barcelona Arquitectura Urbanisme Premis i reconeixements Abstract A summary of the resource. Transcripció del discurs pronunciat a l'acte de concessió de The Royal Gold Medal de 1999 a la ciutat de Barcelona, atorgada per la The Royal Institute of British Architects, publicada amb la ‘Jury Citation’ i les ‘Notes accompanying the Jury’s Citation’, seguides dels discursos pronunciats a la presentació: ‘Award of the Royal Gold Medal to Barcelona’ de Robert Maxwell ‘Architecture and City in an Open World’ by Pasqual Maragall i Mira i ‘Ten points on an Urbanistic Methodology’ d'Oriol Bohigas. Description An account of the resource v4, n3 (autumn), p. 229-244 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles