284 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1760/20031114_Declaracio_a_Montblanc.pdf 0dbf42fe0685410d15513a14b5bf37df PDF Text Text HONORAR, PRESERVAR I ENGRANDIR UN LLEGAT HISTÒRIC Declaració de Montblanc, 14 de novembre de 2003 PASQUAL MARAGALL Arribo al moment decisiu del 16 de novembre amb la íntima convicció d’haver estat fidel al compromís de servei a Catalunya que vaig contraure quan –de Roma estant- vaig decidir donar el pas de presentar-me a les eleccions del 1999. D’aleshores ençà he fet un itinerari personal i compartit que m’ha portat a amarar-me de Catalunya, dels anhels i els somnis de la nostra gent; també dels seus temors i de les seves incerteses, però sobretot de la seva necessitat d’esperança i de confiança. Tota la meva proposta gira entorn de l’esperança en una Catalunya millor i de la confiança en les possibilitats que tenim d’arribar-hi. Som a port. A punt de salpar. Amb el bagatge d’aquests anys de feina feta, amb la gent, al carrer, als pobles, viles i ciutats d’arreu de Catalunya; i també al Parlament, traduint en propostes el pols del país, dels catalans i les catalanes. Estem a punt d’iniciar la segona etapa del nostre autogovern. Ho farem amb confiança, seguretat i il·lusió. 1 �He fet una campanya orientada al futur, esperançada, optimista, amical. Amb la convicció de qui creu en les immenses possibilitats del nostre poble. He tingut com a guia una sentència de Rafael Campalans que diu: “Catalunya no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Avui trencaré per unes hores aquesta orientació. En acabar aquesta visita a Montblanc, passaré unes hores a Poblet. Després de la intensitat d’aquests dies, en contacte directe amb cada ciutat i cada comarca, amb cada necessitat i cada esperança dels homes i dones d’aquest país, em cal recapitular, asserenar l’esperit, repensar i confirmar les certeses bàsiques que m’han empès a emprendre aquesta batalla per Catalunya. Més encara: em cal passar de l’espai al temps, complementar la fresca visió de l’avui de Catalunya, de la seva humanitat i el seu territori, reprenent una altra visió: la que es desprèn de la trajectòria del nostre poble, de la seva evolució en el decurs del temps. Per unes hores vull dirigir la mirada cap a la nostra història, cap al nostre llegat. Es tracta de mirar el passat amb ulls de futur. El futur no es construeix des del no res, des de la pura invenció: el futur es trena amb vímets nous, però també amb vímets antics, arrelats. 2 �Perquè el canvi no pot ser una improvisació ni un salt en el buit. Vull expressar amb aquest gest la voluntat d’inserir el projecte de futur que represento en les arrels profundes de la nostra història. Amb humilitat i modèstia, conscient com sóc que el poble és el protagonista de la història i no les personalitats individuals; que la seva acció col·lectiva és el que ha marcat i marcarà el destí de Catalunya. Catalunya no és una essència immutable a la qual hàgim de rendir culte ni un mite al que servir. Catalunya és una realitat històrica renovada per la voluntat dels catalans. Catalunya és una realitat consolidada amb l’esforç de generacions i generacions de catalans, amb les aportacions permanents de gent vinguda d’arreu, amb la voluntat de ser un sol poble. Catalunya és la identitat trenada històricament pels catalans i les catalanes i, a la vegada, Catalunya és un determini d’autogovern. Hi ha un fil conductor en la història de Catalunya: les seves institucions. I Poblet és el símbol de la continuïtat de les nostres institucions. Poblet és l’ombra dels comte-reis i de la Corona d’Aragó, d’un passat que ens va llegar una llengua i una literatura esplendorosa. I que ens va llegar també una tradició política singular: la de l’estat compost. 3 �Una corona confederativa, de Corts itinerants, en la qual el jurament de lleialtat al rei implicava també la lleialtat del rei envers els qui juraven, de manera que si aquesta fallava, s’extingia el jurament. Una concepció contractual, basada en el pacte entre les parts. Una tradició que seria negada per l’absolutisme borbònic, que perviuria en el cor i el cervell dels “austriacistes”, després de la derrota del 1714, com va estudiar i ens explicava, amb la seva característica erudició, l’inoblidable Ernest Lluch. Una tradició que reviuria amb forces renovades en el moviment democràtic, liberal i federalista, d’una extraordinària força popular entre nosaltres, que hauria de fer front al jacobinisme d’alguns liberals i del qual sorgiria la primera formulació del catalanisme, el catalanisme progressista de Valentí Almirall. Poblet allotja, en bona part encara inèdit, el llegat de Josep Tarradellas, la memòria viva d’aquella altra generació que, amb la torxa del catalanisme d’esquerres, del federalisme republicà, obtindria el 1931 el primer autogovern de Catalunya des de 1714: - Francesc Macià, “l’avi”, el President fundador, el que tothom faria seu. - Lluís Companys, l’amic de Francesc Layret i de Salvador Seguí, amic dels sindicalistes i dels rabassaires, que alguns consideraven poc catalanista i que moriria amb una dignitat infinita, esdevenint el primer dels nostres patriotes. 4 �- Josep Irla, que va guiar l’inici de la diàspora de la Generalitat exiliada. - Josep Tarradellas, que va completar el trajecte fins a aconseguir el retorn de la Generalitat com a autogovern legítim de tots els catalans. - Avui, després de 23 anys de Generalitat estatutària, presidida per Jordi Pujol, hem afermat la nostra identitat i hem assegurat la continuïtat de les nostres institucions. Els que ens han precedit han constituït un llegat que ens toca honorar, preservar i engrandir. Faig meu aquest compromís: vull que els catalans i les catalanes vegin, en el projecte del Canvi que represento, una promesa d’esperança en una Catalunya més lliure i més plena. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Honorar, preservar i engrandir un llegat històric: Declaració de Montblanc Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Declaracions Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montblanc Subject The topic of the resource Catalunya Història Eleccions Canvi Parlament de Catalunya Acció política Campanyes President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-11-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1761/1999_proleg_delaidentitatalaindependencia_XRdV_PM.pdf 2816dae8c00d23d9fff9f11611821430 PDF Text Text Pròleg Pr imera edició: març de 1999 © Xavier Rubert de Ventós, 1999. © del pròleg: Pasqual M aragall i Mira, 1999. Coberta: Enri c J ardí © d'aquesta edició: Editorial Empúries, SA, Peu de la Creu, 4, 08001 Barcelona www.empur ies.com correu@grup62.com Imp rès a Novagràfik, S.L., Puigcerdà, 127, 08019 Barcelona Dip òsit legal: B. 10.141-1999 ISBN: 84-7596-649-7 Són rigorosament prohibides, sense l 'atttori tza cio escrit" dels tit ulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total oparcial d'aquesta obra per qualsevolprocediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribuciód'exemplars mitjançant llogue1' opr éstecpúblics. Conec Xavier Rubert i sé per què ha escrit aquest llibre, encara que no és l'únic que podia haver escrit. Té a veure amb la seva educació, un seu retorn amb l'edat a l'origen, una èticapersonal intransigent amb la claudicaciódavant els llocs comuns i davant la mandra moral, així com davant la beatificacióde tot el que éspel simple fet que existeix i la incapacitat de p ensar allò que encara no existeix però que pot existir i és millor. Contra la beatificació de les pròpies limitacions. Contra la por a la v uln erabilitat - vulnerable és v en erable, sembla dir- i el blindatge consegüent a les petites certituds estrictament defensives, que esdevenen aleshores edificis opressors, morals immorals, falses veritats. Xavier Rubert ha patit la política, i li interessa sobretot en aquesta m esura. Altrament li interessen la gen ètica i la clonació, amb llurs dilemes morals incorporats, m és que no pas el [ederalismefiscal o eljudici de Clinton, i encara potser aquest sí que li interessa pel' allò que té de possible objecte d'una sociologia i una ètica del desenganyo de la disfuncionalitat de la política. (Encara estem esperant, molts, la pàgina de Xavier Rubert sobre aquestjudici i el seu significat.) �8 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència Com diu el meu germà, «el més fumut de la política és que hi ha coses més interessants i que la gent se n 'ha adonat.» Sócdels que creuen que la corrupció només apareix en l'escena política (encara que existeixi més o menys sempre, tot i que no en grau superioral de la immoralitat en la societat civil) quan la política deixa de ser interessant. Només uns quants creuen que val la pena mirar de tirar un pont entre la política i la moral que no sigui el delsjutjats de guàrdia o elssermons habituals sobre la matèria. Xavier Rubert és un d'ells. Aquest llibreapassionat i apassionant podria tenir diversos títols: de l'aventura de pensar pel seu compte o de la similitud entre la històriapersonali l'edificació d'una ètica. Xavier Ruben esdivorcia del seu passati fa de la seva experiència personal el punt de partida d'una teoria i d'una proposta. Res no és sobrer en aquest llibredes d'aquesta òptica. Tercersubtítolpossible: de la recuperació, iUació i sutura de lesfilosofies pensades i escrites; de les pròpies lectures de la mítica grega, la ciutat aristotèlica, el dret territorial romà, l'universalisme catòlic, el racionalisme modem, el darwinisme, Freud i Marx; lectura que reconeix Kant com l'únic incontaminat pel perill de reduir-ho tot a una sola escala (<<l'únic que va donar-nos una visió coherent i unitària de l'home sense menystenir mai la pluralitat i mútua conflictivitatde cada una de les esferes que ens constitueixen»). Tractaré de resumir a continuació l'inici del discurs de Xavier Rubert, inici sense el qualles conclusions no tindrien la [orça contundent que tenen al final d'un relat rodó i acabat. L 'home té una feblesa natural (no té U11Jes) i una dificultat adquirida (es complica la vida amb tècniques cada cop més complexes). Ambdues coses ensfan incompetents, aprenents i dependents més temps que altres espècies, ensfan progressivament addictes a la dependència. La cultura esdevéaixí un art del retardament. La cultura fixa unespautes: «una memòria, una llengua i uns déus (. ..) pels quals la gent ha estat sovint disposada a matar i a morir» Pelslliberals això ésun mal, pels comunitaristesmés aviat un bé. Per Rubenles dues coses a l'hora. És el que defineix la natura humana: la passió per la identitat i l'addicció a la dependència. Són només els animals que estimen aquells que manifesten un instint d'agl-essió que va mes enllà de les seves estrictes necessitats. La tendència solidària i l'agressiva són dues cares d'una mateixa moneda. La identificació amb «els nostres» és la responsable de les actituds més sublims i de les més miserables. Identitat i pertinença semblen atributs de la natura humana i, més enllà, de la natura en gene1'al. Però l'instint gregari és recuperat per l'home, amb la irrupció de la raó, a través del mite d'un origen o un destí compartit, que compensaria els desperfectes ocasionats per una raó bàsicament insolidària (homo homine lupus o horno ecanamicus), però que en crea de nous, nous inconvenients (la Guerra Justa, la Santa Indignació, etc.) De[orma semblant a la colonització de l'instint per la raó, la ciutat s'independitza del seu entorn i creix i se serveix d'ell en comptes de servir-lo, i la informacio acaba manufacturant esdevenimentsper assegurar la regular producció de notícies: és el càncer com a metàjora d'aquell creixement incontrolat d'una part del sistema que acaba fagocitant-lo tot sencer. Aquest ésel destí de l'home, la tendència a l'afirmació metastàtica dels propisprincipis en detriment dels dels altres i en 9 �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la ind ependència contra de la «dependència de» i la «v ulnerabilitat a» les seves exigències. No és sensat ignorar-ho. Solament podem civilitzar-ne les conseqüències. Aquest ritomel-lo estarà present al final de l'argument de Rubert. La nostra singularitat és, doncs, resultat de la nostra pertinença a un col-lectiu o més exactament a una sèrie d'identitats:familiar, racial, ciutadana, sexual ogremial. Per tant, si la nostra individualitat no és més que una barreja -i-conflictiua, no idillica com en Havel- de pertinences a col-lectius, si el rebuig o l'acceptació a què estem sotmesos deriven d'aquestes, no és legítim suposar que només hi ha drets individuals i que no n 'bi han de collectius. ¿No és cert que una persona és més rebutjada si a més de dona és negra, pobra i immigrada? ¿No ésproporcional el rebuig al nombre de pertinences percebudes com a negatives? El mal no serà, doncs, la nacionalitat o identitat collectiva, sinó les sobiranies territorials que es permeten de negarles, com explica també Yebudi Menuhin en la seva Assemblea de les cultures -si bé Menubin utilitza indistintament territorialisme i nacionalisme. Rubert creu haver trobat aquí la clau explicativa del pel'què de la reacció dels estats occidentals en el cas de Iugoslàvia: acceptar la independència d'una província iugoslava podria ser un mal precedent per altres estats que tenen les seves «províncies problemàtiques». (Els casos d'Eslovènia, Estònia o Eslovàquia, pensojo, foren diferents. Aquí hi haurien, segons l'argument de Rubert, interessos particulars d'estats occidentals particulars) encara que en el darrer cas hi ha hagut la mà sàvia de Havel i Dubceck, que en Xavier no reconeix for the sake of the argu- ment: tots dos eren partidaris d'una compatibilitat de les ciutadanies xeca i eslovaca que no casa amb la conflictivitat intrínseca que ell suposa sempre existent. Però potserjustament per això, penso) perquè ni Dubceck ni Havel eren nacionalistes, tot i no entendre 's entre ells, la separació va ser civilitzada, com Rubert voldria - i potser en elfutur serà parcialment reversible: no m 'estranyaria.) Per morir de gana n 'hi ha p1'OU amb què siguis africà, però perquè et neguin l'existència com a poble cal que siguis nacional d'una nació-sense-estat. Aleshores et poden exterminar. Així conclou la diatriba de Rubert contra el dogmatisme dels drets individuals invocats, per exemple, per Sauater o Vargas Llosa. Es tracta de recon èixer la interdependència entre drets individuals i drets collectius, com Rawls reconeix en certa forma. Un cop, comentant una frase de Pujol en un article publicat en la revista del ministeri espanyol d'afers estrangers, en el sentit que les nacions existiran sempre però el nacionalisme no -solament mentre determinades nacions no siguin reconegudes-, frase que a mi em va sobtar perquè molts anys abans jo havia escrit) a Refent Barcelona, que el catalanisme tenia futur però el nacionalisme no, Rubertja em va tirar en cara que també les dones volen poder prescindir del feminisme: serà senyal que la discriminació ha desaparegut. D 'acord. Et pourtant. Aquestes morals de circumstàncies solien ser molt criticades) quan jo era petit) pels qui se situaven en el comunitarisme nacionalista. Afortunadament Xavier Rubert deixa ben clar que «la ideologia comunitarista insisteix en el fet que les entitats collectiues són subjectes dotats de personalitat i de drets (..) \0 11 �13 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència però la vertadera justificació d'aquestes entitats és la inversa: el fet que els subjectes som entitats collectiues i que la nostra llibertat no és més que eljoc que sabem establir entre tot allò que ens fa al llarg del nostre període de latència i tot allò en què participem en el no menys llarg període de convivència entre distints codis, principis i conviccions». No al comunitarisme pur, doncs, i sía la polisèmia dels individus, cada un mirall d'una colla de comunitats o identitats distintes -em sembla entendre, i crec compartir. Però -diu Rubert-Ia idea d'una identitat individual confegida per les diuerses empremtes i codis comunitaris (econòmic, familiar, professional o nacional) xoca amb el concepte d'identitat que ens ve de la polis grega, la moral cristiana i la revolució libeml, la darrera de les quals dona un vernís laic o protestant a les dues anteriors. AquíXavier Rubert reitera l'argument del seu llibre anterior (Nacionalisrnos) i ressegueix tota la història de la impostura o sublimació per la qual neix l'Estat modern fins a convertir-se en paisatge natural que ja ni veiem: des del qual mirem. M'estalvio de resseguir aquest itinerari càustic, divertit, esplèndid. El lector hi disfrutarà. Salto al punt on la senyora que compra el cartró de llet s'indigna perquè les instruccions són en català, però que quan la dependenta li diu que allò es portuguès, reacciona de la següent manera: «Ah, entonces vale!» Metàfora aquesta d'una Castella que ha passat de quatre a sis segles reconquerint Espanya i després conquerint Amèricafins a l'extrem obtús de confondre nació amb estat. Res que no sigui estat és entès per ella com a nació -com li passa a la senyom del cartró de llet. Tant per tant, independitzem-nos-en i entendran que som una nació, per fi. Ironia mortífera. Tremendament efectiva per aconseguir el que jo vull aconseguir i Xavier Rubert ja dóna per impossible: convèncer Espanya de la seva miopia. Com quan, amb encara més crueltat, havent citat en un article aquell collaborador de El País que confessa que se sentiria privat de la seva identitat personal com a espanyol en el cas d'una independència catalana, Rubert p1~egunta, pudorós: «¿Tanto me necesitas, corazón loco?» Sens dubte som conscients que Espanya necessita de Catalunya almenys tant com Catalunya necessita d'Espanya -essent aquesta necessitat, diu Rubert, decreixent en una Europa sense aranzels interiors i amb moneda i aviat exèrcit propi (¿en què queda l'equació tradicional dels burgesos catalans de fa 100 anys: fidelitat al govern a canvi de mercat protegit i policia contra els aldarulls, val a dir proteccióal quadratí'), Em permeto interpretar, a partir d'aquí, a la llum de la lectura de Catalunya: de la identitat a la independència de Xavier Rubert, la situació actual i l'impacte possible del llibre. Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb Espanya i vocació europea, recerca d'un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en la lenta reconstrucció de la democràcia, que tot just fa tres anys va viure la seva primera alternança no traumàtica en tot el segle, i encara amb dosanys més (fins al darrer Congrés del PP) de persecució del vençut pel lleuçerament vencedor, convençut aquest que sense destrucció de l'adversari, amb només victòria electoral, no hi ha autèntica victòria. Catalanisme vol dir avui aprofitar aquest moment únic per plantejar cruament les coses, vint anys després de la Cons- 12 �14 15 Catalunya , de la identitat a la independència D e la identitat a la independèn cia titució, i demostrar que només des de la real autonomia de decisionsse'ns pot demanar solidaritat i amistat. Aquest és el sentit del catalanisme de Xavier Rubert, que jo comparteixo, tot i que discrepo d'alguna de les conseqüències que ell en treu, perquè aquest catalanisme no és per a mi ben bé un nacionalisme més, com ell sembla admetre, sinó un nacionalisme determinat, que convé anomenar pel seu nom: catalanisme, que no es realitzarà més que en la perfeccio del seu objectiu específic, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne, modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El «modelo catalana» dels italians. «El Barcelona model» dels anglesos -tant se val el nom. Catalanisme és per ells sobretot guanyar la llibertat en la unió, com volen elsfederalistes, més que no pas en la separació. El gest europeu és un gest d 'unió i diferenciació, no de separació ni d'homogeneïtat. Diferenciació de les cultures i personalitat de les ciutats. Proximitat amb lleialtat a l'interès general. Aquest és e! meu catalanisme. ¿És també el de Rubert? En tot cas, ho admeto, per arribar al meu final s'ha de passar pe! seu camí. La independència que ell proposa, la independència per recrear una interdependència mai abjurada, i no una sobirania ja inexistent (¿per sort, per desgràcia?) en un món on ja no hi ha sobirans, és e! camí racional i el company indefugible. Millor que el regateig nacionalista de curta volada, clònic del seu adoersari. Millor per arribar, passant per la deconstrucció i l'alleujament de l'estat -així, en minúscula- a la seva reconstruccióen les escales apropiades, que serien diverses per a cadafunció. Millor per fi que el federalisme babau, exclusivament sentimental (oh, ajuntem-nos germans, perdonem-nos mútuament els pecats!) o pitjor encara, el federalisme homogeneïtzador, que no buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les amb una cotilla elegant. Aquest llibre és la millor resposta a la intenció dels debats -que en Xavier bateja sense embuts de «ventrilòquia política»- que van néixer pels volts del post-olimpisme. Que em perdoni la paradoxa. En efecte, es tractava, dèiem aleshores, de pensar des de Catalunya. De considerar-la com una àgora més que com un temple (tot i que, diria ara, despr és de llegir el « Cataluny a» d'en Xauier, una àgora no exempta de figures, d'estatuària representativa del demos català). Com un punt de partida més que no pas un punt d 'arribada . Per pensar e! món des d'aquí, més que no pas des d'un punt d'arribada. Per pensar el món des d'aquí, més que no pas des d'un punt virtual -inexistent- com ha estat el casquasi sempre que s'ha intentat. Perfer la contribució catalana a un nou universalisme a l'alçada d'uns nous requeriments, i per tant contribucio modesta, datada en el temps i en l'espai, confessióde part, partí pris reconegut per part dels catalans en la discussió del que hagi de ser discutit. Renúncia pamada i curosa al progressisme de la Illustracio que tot ho v eia clar -massa clar, massa llum- i al progressisme del XIX, que ens feia esclaus d'un futur tan esplendorós com ineluctable, i per tant no lliurement escollit, més aviat fàbrica de nous sacerdots. Però també renúncia al passadisme romàntic de la Renaixença excepte en allò estrictament indispensable per ser algú en el diàleg entre les nacions; no perquè Jafre el Pilós o Roger de Flor (o el John �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la independència Wallace de Walter Scott) siguin herois catalans (o escocesos) menys importants que els corresponentscastellans (o anglesos), sinó perquè nosaltres (i els escocesos) sabem dels abusos de la historiografia al servei de l'assimilació i la uniformització més o menys forçada dels ciutadans. Xavier Rubert no cau en cap d'aquests paranys -ni en l'unioersalisme futurista i ingenu, pensat des d'enlloc, ni en la història com a fonament únic de la raó. D 'aquí que la seva sigui la millor contribució, crec, al debat obert després del 92. Ni tan solsestà exempta, per bé que quasi no es nota, i això és un altre mèrit, dels efluvis sentimentals que condemna, sense els quals tanmateix cap p7'OpOSta no té interès. Hi ha una passió al darrere de la construcciód'en Xavier, tot i que sotmesa a la prova àcida de la consistència en termes dels interessos materials actuants i de les lliçons de la història del pensament; per bé que minimalista. M'atreveixo a proposar a tot defensor d'altra cosa que la que Rubertformula , a tot nacionalista o sobiranista pur, sigui de la nació espanyola sigui de la catalana (sigui Savater o Cardús), a tot federalista, que passin opassem la prova de refutar Rubert... si poden, ...si podem. La seva fónnula d 'independència per a una autèntica interdependència, racional, i històrica i ideològicament robusta, és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable. Ens convida a p1'ovar, a mi i a d'altres com jo, que l'interès i la capacitat d'entesa de catalans i espanyols tenen un punt de confluència oirtual r-sen el doble sentit d'òptima i a l'hora possible-; i convida els sobiranistes a provar, no solament que tal punt no existeix, contra el que alguns creiem, sinó que tampoc no éspossible una sobirania flonja, com la que dibuixa Rubert, en la qual la sobredeterminació català = del Barça = CiU = teleespectador de TV3 = anticastellà sigui culturalment combatuda, políticament incorrecta. I no s'hi val a assenyalar que hi ha «periquitos» catalanistes, només faltaria. No: es tracta d'establir un codi de moral politica en què l'altra cadena d'equivalències, la fàcil, sigui col-lacada en off-side, tinguda per reduccionista i empobridora, i denunciada quan esdevé anna política . Xauier Rubert ha anat de la seva identitat a la seva independència. D'alguna manera crec que ha tornat així a una identitat primigènia, a reconciliar-se amb el seu origen, Empúries i el Mas Ventós d'Olot i la Serra Cauellera. Ho ha fet travessant uns paisatges que es tornen seductors, rics en detalls i en descobertes felices, racons de la història i la filosofia oblidats o inconnexes, que ell va recosint amb una erudició no e1'Udita, permeteu-me l'expressió; més aviat apassionant, pedagògica, divertent, esbiaixada per la intenció sostinguda de l 'argument, que mai deixa de ser arriscat. Xavier Rubert de Ventós va ser capaç de descriure amb una retina super impressionable el gest de la meva mare, al qualjo estava tan acostumat que no el podia identificar: una mena de vergony a opudor o bé oferta de companyonia, i no un perdó no demanat. Un gust absolut per l'intercanvi intelligent d 'idees i sentiments. També a mi m 'agradaria haver descobert en Xavier un gest que li éspropi: la indignació educada davant el domini de les idees que pertanyen a un passat o un present que encara ens atenalla, no pel que tenen de passat aquestes idees, no per situar-nos nosaltres amb el vent de la història a popa, cosa que a Xavier Rubert més aviat no li interessa, sinó per primar la iniciativa personal, el risc volunta- 16 17 �Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència ri, la independència sensible, la individualitat oberta, un «nosaltres» que (com ell diu) no és un «no als altres» sinó una precondicio de l'existència d'intercanvis interessants entre nosaltres i els altres i un reconeixement de la intrínseca ambivalència de la nostra adscripció al grup, als diversos grups que conformen la nostra individualitat percebuda. Alguns lectorspoden pensar que no he captat allò més original del missatge de Xavier Rubert. Potser ell mateix i tot. La proximitat, de vegades, té aquestes coses. I arriba un moment a la vida que un en realitat només està realment interessat en els llibres dels amics. Podria ser que això fos perjudicial per entendre'ls de la mateixa manera que un lector normal. Ja en parlarem. Freguem-nos les mans esperant les reaccions que «De la identitat a la independència» ha de P1'ovocar. Segons quines siguin aquestes reaccions a Catalunya es confirmaran uns o altres pronòstics, quasi diria unes o altres tesis. Però el mateix espodria dir, i encara més, de les que puguin haver-hi a Madrid el dia que espubliqui en castellà. Per això és un llibre arriscat. Arriscat per l'autor i arriscat per nosaltres, lectors partisans, ara entusiastes, ara contrariats, i pe7' tant beUigerants en un matx del qual no trigarem a saber els resultats. Queda sempre elfet que mai s'havia dit tan clar que som bonsper a l'odi perquè ho som per a l'estimació -que tots dos, amor i odi, deriven de la mateixa genètica i de la mateixa cultura. Que el nacionalisme esdeo émetàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels nacionalismes sense estat, miop pel' la diferència i inútil pel pluralisme. Que elfederalisme i totes les polítiques basades en la confiança (lafamosa bundestreue o confiança federal) ho tenen cru. Que l'evolució de l'home i la de la societat són ontològicament això: illu- 18 19 sions excessives i unidireccionals... I que més val acceptar-ho, prendre-s'ho amb calma (take it easy, com deien a casa els meus pares) i administrar-ne els efectes. Amb tanta honestedat per davant, però, em vénen ganes de preguntar: ¿ què fa un autor com aquest en una política com aquesta? Doncs bé, no hi fa cap nosa sinó ben al contrari. Llegiu, llegiu. PASQUAL MARAGALL � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pròleg del llibre "Catalunya , de la identitat a la independència" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Empúries Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1762/1999_prologo_delaidentidadalaindependencia_XRdV_PM.pdf 8c1978c6366e6682f81a5a3d4343f913 PDF Text Text ��������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Prólogo del libro "Cataluña, de la identidad a la independencia" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Anagrama Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1764/1993_El_vol_de_la_fletxa_ProlegPM.pdf b4e675f8763fdd590cc85d2110f8d2e0 PDF Text Text El vol de la fletxa Barcelol1a-'92: Crònica de la reinvenció de la ciutat Pep Subirós Josep Acebillo , Joan Anton Benach, Jaume Boix Angelats, Jaume Cuillame t, Lluís Perman yer Presentació Pasqual Maragall Oficina de Pasqual Maragall (L Centre de Cultura Con temporània de Barcelona Electa bb1l(,) �Ull COp d'ull saludable sobre la uertiginosa d ècada passada: beus aci ci mèrit del treballde Subiràs i els seus col-loboradors (josep Acebillo, [oan An tou Benacb, [auure Boix Angelots, jal/me Guilkunc: i Lluis Perumnyer). Calia-una crànicaque endrecés el pas accelerat d'l/1U1 dècada merauellosa: Ili que va des de 11/ decisió de presentar la candidaturafi ns a la realitat esclatant, màgica, [eliç dels jocs d'estiu del 1992. l calia [er-bo ara, quan I/li clima econàmic difidl i ulla cer/a de lleialtat ]a dir a alguns que, amb els jocs, "eus vam passar". No ens vam passar. \lam aprofitar l'ocasió, sàviamelll plantejada. que una ciu/al com Barcelona veu passar pe! davall/Ull o dos cop. cada segle - i això ell els segles bons. \lam aprofitar l'aportunitat bis/òrica pel'transformar determinadespar/s components d'una ciutat de 2.000 anys sense que l'esperit de la ciuIaI i de la bist èria hagués de ml/dar. Valll retornar, això sí, una il·lusió i un orgull col-lectius al/11(1 ciu/al que baulaes/a/ derrotada i que havia pa/i/molts anys d'especulació, de manca d'inversions i de negligèucitl. \lam acabar la ciutat: obrint-la al mar, recuperant difiuiüuamen : Mont]itïc COlli a una àrea de lleure i de cultura, omplint el buit l/rbà de la \IaI! d'Hebro u, posant qualitat a la perifèria, jeu / que els barris fossin també, definitivament, ciutat. l oam millorar-ne la connectioitat -amb les noves rondes, que no separen, sin à que "cusen", connecten les diverses parts de la ciutat i la seua àrea metropolitana-s-, les comunicacions i les telecomunicacions, Al capdavall de la dècada, a l'horade[er-nebalanç, descobrim que som els mateixos, però estem millor. L'estratègia 92 eus ba dotat d'una in èrcia positiva que -amb sort i amb habilitat- bem defer arribarfinsa les portes de la recuperació que s'albira... encaraque 110 en sabem els terminis. Alguns indicadors ensjau estar esperançats. L'atur barceloni, no ha rebotat -i-o almenys 110 encartl- fins als nivells anteriors a l'clapa de creixement 1986·1991, a diferència del que està succeint a gran partdel pais. UI imatge de Barcelona en el món és auui impagable. I o pot ser mil/or. I estem lluitant pa mantenir-nos (aquest és el mol d'ordre) ell l'alt nivell on els llos/res èxits ens ball situat. Èxits urbanísticsi èxits organitzatius. Imatge tècnica --<:t//)(/ctint de mobilitzar milions d'unitats energètiques i comunicacionals-s- i imt/tge cívica, btunaua, urbana: Barcelona ha permès a molts decebutstornar (/creure en les ciutats, en la ciutat com a artefact« bumà necessari i salvable. Llegim aquests dies les crànlques americanes i ens parlen de crisi, d"'illjern urb à". Am èrica demana a les ciutats que resolguin els problemes m¿s immediats dels seus conciutadans, però el país es nega a pagarla par/ que li correspondria. La crisi de les ciutats americanes és, en bona part, una crisifiscal. La fragmcntacià del mapa municipal i la inexist ència d'organismes metropolitans forts jan possible ulla insolidaritat[iscal que, en els darrers dotze anys, s'ba vist agreujada per la manca d'ajuts del govern fed eral a les ciutats, com a conseqüència d'una política ultrancera que ara tot just es comença a corregir. Les ciu/ats són els contenidorsall la humanitat diposita els seus problemes. Perà del govern de la ciutat neixen també les solucions, gràcies al seu coneixement del territori, a la seva proximitat als ciutadans. Per això, cal que se'ns reconegui el nostre paperi que se'm donin els recursos necessaris per[erfront a les demandes socials. Aquest és, probablement, el llegat més important de In l3arcelvna'92, de tota una dècada de transfo rmacià urbana: bauer contribuït a recuperarla confiança en nosaltres mateixos i en el fet urbà com a element de progrés) de generació de riquesa i de benestar. Us convido a llegir la crònica d'uns anys excepcionals, d'una feina col·lectiva que és patrimoni de tota una generacià i que ells permetrà de llegarals nostresfills una cintat, Barcelona, definitiuament retrobada. - - -- PasqualMaragall - - - - - - - - - - - - - - _ _- I l � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació del llibre "El vol de la fletxa" Subject The topic of the resource Barcelona Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Ciutats Model social Acció política Urbanisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Electa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Presentació Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 84-8156-007-3 Description An account of the resource Presentació del llibre coordinat per Pep Subirós. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/2524/1972_TwoRomanticArticlesByKeynes_PM.pdf 23edee6a901ad32f509b912c0c201445 PDF Text Text Two romantic articles by Keynes: "Economic possibilities of our grandchildren" (1930) and "Gn National Selfsufficiency" (1933) =============== Pascual :MARAGALL Economios 251 , Spring Term, 1972 c . ( I./ �I 1930 was a e;loomy year. Keynes was serving in the MacMillan Committee on Finance and Industry- the Committee whose workinee so much inluenced the content of the General Theory. "In the summer Keynes went off to give a lecture in Madrid, and in order to lift his audience out of the prevailing depression, he took up the thread of his discourse to the Winchester schoolboys (r.Iarch 1928) and delivered the adress which he afterwards published in Essays in Persuasion, entitlE}d "Economic Possibilities of our Grandchildren" (R Harrod, The Life of~ John r.1aynard Keynes, 1951, p 461, American PB edition, J1 1971) Harrod makes no comment on the "Economio Posibilities". Hie reaction to "On National Self-sufficiency" is more or less the same. These are but the typical Keynes' boutades. Indeed Harrod's aim throu~1out the biography is to prove that Keynes is not guilty of some common charges made against him, namely incosistency and protewtionism. Perhaps Harrod£s work, published in 1951, is inten!ed to reassure everybody, and especially the Americans, about the real meaning and the historral place of Keynes' thought. Harrod makes the case of British dificculties after the two World Wars. Some protectionism was unavoidable. Americans should understand. "Economic possibilities of our grandchildren" (Essays in Persuasion, p. 358) begains with a reference to that period which r!Iar:x: called the "primmi ti ve accumulation" period, and o.S Keynes had referred to "the outstanding "profit inflation" period in the Historical Illustrations of the Treatise on I.~one1 6/- ,. ( vol II ) . The modern age opened with the accumulation t-::''~ L..J[-,',e-1...._ 1-;>~/b......_ • <'~ f-"'-.t. s.·i"I((H"Ij-1...._ c_I.L-...._+,_,.-i_:_The _~'/'".,li?V" , I �of compound interest" made the .C 40.000 share of the Queen in Drake's booty the basis of England!s £ 4 billion value of foreign investment in 1930. At a 6i rate of interest, half of which is left to accumulate abroad, the capital increases 100.000 times in 350 years (between 1580 and 1930). Keynes overlooked the fact that Drake enriched Encland as much as he impoverished Spain. If one re-made the exercise for the value of British foreign assets between 1930 and 1970, one wouls find that the liquidation of British foreign assets to pay for the World War II debts (mainly to the u.s.) was responsible for the stagnation that the figures would probably show. Anyhow, if one projects the magic pov1er of compound inter2et into the future, one can foresee the day when the economic problem, i.e. subsistence, will be solved - Keynes goes on. Two classes of needs can be identified, absolute and relative needs. The latter are not satiable, but the former are and will be satiated in the next 100 years. Only two assumptione qualify the bid: no important wars, no important increase in population. Now, neither of the two assumptions held since 1930, and this is not without significance. Because g,merally it is not reality who violates the assumptions, as the neoclassical economists pretend when the res~a do not fit with the anticipations, but the assumptions do vio~ate reality. �-11A tl .J/1 \VU.: \1"' l c-t·Or[';e"t 1.n (!\I\'). I " .C. CUJ:lV lll.J. U w\M&'v~~ V~~~:lf;""'-' ·P'~~ifit> t "~~ - wtL? • • . ~ -. _ ~ root ~ o\ , _ Cf.... _ _ __ ~_)W' . ~,.- \~V\AJ..~)r!J\'r( Wo rld War. The liberal bou-r geoisie, whose English section ~ 1' ey - re present e d so well, saw that free-trade or economic 1e s imperialism (what they called "internationalism") led to the World 1,'lar I. But the reversion to protectionism and domestic full employment policies, in Germany as wall ae elsewhere, did not "avoid" the war either., To-day, nobody would assume a small increase in world population. The economists "preach" instead a zero population growth as the only means to prevent the explosion of a world where two thirds of the people are actually striving for strict subsistence. If the economic problem is not more drammatic, this is not due to the power of compound interest, that but to the fact rthe Chinese revolution broke the subjection of 600 million people to the power of foreign rates of interest. Keynes slq>uld be credited, however, for having admitted that such ruptures would come about. "There is no prospect for the next generation of a uniformity of economic system throughout the world", such as in the XIX century ("On National Self-oufficj_ency", The Yale Review, 1933, p. 763). And of course compound interest also counts in China, where the rate of accumalation has been; 30% for ·many yeS:l;'s~ Tlie~ tinportant·-t'a-ct st·s PrEtcisely that half this surplus was .!!£! transferred to Britain or elsewhere. f ( ., ....... -~·: -,. .-!'-_,:."' ._..._ . ~-~ I . M0 . J( fl ' , . ·' .or.• I .. l ..~ ... '· ;i., '· .., ...• .• I l �,• . f s. \{~ ~... ·.~· kl·~ To achieve the rosy prospect of Keynes' exercise in '· t " 7 "Economic Possibilities" we should add to-day a further assumption. That the cost of oil and primmary products remain more or less stable. For if Western nations were able to develop that much in the 1580-1930 period, this was partly based on their appropiation of the world raw 1 materials at low cost. The conditions in the observed period must hold in the future for the projection to be sound. On reflexion, however, the contrary assumption is prec~sely what we need. Because it is not the Vfestern nations but all the rest who must struggle to solve their subsistence problem, It is the sophisticated products of the advanced countries that should be available at low cost to the eo-called developing nations, if these are actually to develop. That is, oil and primmary products should increase •' their relative cost. Now, who believes that this can come about without, if not "major", a.t least "harsh and long" wars ? Has the arab-israeli war nothing to do with this ? So Keynes' assumptions, and the missing ones, cause us a. lot of trouble. Indeed the whole problem is there. Capital is not sometping that accumulates at compound interest, but a. social relationship - and in many respects, still a. national one. �_, ;· ·.: Vfucn this is forgott~, only then, the realm of necessity evaporates in the distinguishable future, and one can concentrate in non-economic problems. "We shall endeavour - Keynee predicts to make what work is still to be done as wi dely shared as possible 11 ("Economic Possibilities" in Es says p 369 ). Three hour shifts or fifteen hour weeks will be possible. \'le will come back to the situation prevailing before the original sin was perpetrated in Yoso:r:l otrur·,ia, when exploitation was "discovered" and a few people put to work intensively in the agriculture to provide for the cities (i.e. clerks, soldiers, priests and all kinds of unproductive people). Only our grandchildren's lifes will not depend on the caprice of Nature, as then was the rule. "When the accumulation of wealth is no longer of high social importance •• there will be great changes in the code of morals". The minimization of surplus work- Stephen Hymer' I! present concern - was already there. "Forget tomorrowness", "live for to-day" will be gospel. "But beware ! - Keynes prudently adds - The time for all this is not yet. Avarice · and usury and precaution QUSt be o~r gods for a little longer still. For only they can lead us out of the tunnel of economic necessity into daylight" :!eynes, like Marx, made his pwn exercises in futurism. L:J1D ,.f'h~t L \i "e These are just warnings. "Please do not thiril(ll'what I am talking about" Keynes seems to mean "when1 talk about cconomics 11 , Yeynos knows that all this is but misery and that some day it will be over. "If economists could manage to get themselves thought of as hwnble, competent people, on a level with dentists, 1.. �,.. '.~ ~ ·-·' i:t , ~ ~. ' that would be splendid! " (ibidem, p. 373) The dentist recepee, for tho perl.od ahead, is the following: 1 Control Population 2 Avoid wars 3 Trust science 4 Let Accurav.lation simplJ be the difference between production and consumption. No more poor people knocking at our doors. Do not exploit poor nations to the point that they feel justified to fight us: things should remain just as they are. Since we have not the ressources to expand our empi~·e nor to mai tain it by force, let's try to pacificate the world. Science is pur weapon to-day. As for the dooestic scene, let's begin to take it easy. The surplus available for accumulation should be a slack, not a goal. And only a minor part of it should go to rentiers -most of it to Enterprise, even to State Enterprise if individuals "do not dare". �}ileaawhile, British (and others 1 ) gold was piling up in the Federal Reserve. The means to wage wars and expand capitalisr.:. were in fact still available - yet to ano;jher nation. Some e ~rs later Kejnes failed to persuade the u.s. of sharing her reserves through a world bank and adopt Keynes' own program of international pacification. Different systems were actually coexisting, as he l:ad predJ..cted, but the.i r coexistence induced wars in the frontier between them. Only in oppo~;~ition to the prevailing world division could new countries advance. Thm8e was no room for a peaceful capitalistic development of Russia. It took place anyway, but violently opposed by the old capitalist states for fifty years. (This is the meaning of Stalin 1 s "socialism in one country") �.' ' 11 0n National Self-sufficiency 11 (1933) is another minor piece of Keynes: according to Harrod. It was rather directed against the futility of the London Conference in the worse of the slump. 11 Since we can't do anything in the world, let's turn to our own garden, Britain 11 -Keynes would have thought. His protectionism, it seems, is but a bargaining v1eapon in the struggle of Britain to survive the two great wars. So heterodox economists are fooling themselves if they bring radical conclusions out of all this. But I think that something is missing in Harrod's interpretation. Keynes had learned Lenin's lesson, so to speak. He correctly deduced the morale of World War I. the Finance capital is to blame for it, and laissez-faire ideology for having blessed the whole thing. But sinea finance capital is not so essential to capitalism tout court as Lenin believed, let's remove it from power. Down with . interest• rates and .foreign investment I What did the XIX: century free-traders believe? Keynes asks himself. And answwrs, 1 That the policies which sought to interfere with the ideal international division of labour were always the offspring of ignorance out of self-interest 2 That poverty could be solved through good allocation 3 That they were serving the cause of freedom aGainst privilege, monopoly and obsolescence 4 That they were friends of peace, international justice and the diffussion of progres. �---- In fact, he argued (Yale Reriewt.cl933, p 757), "the protection of a country's foreign interests, the capture of new markets, the progress of economic imperialism these are a scarcely avoidable part of a scheme of things which aims at the the maximum of international specialization and at the maximum geographical diffussion of capital wherever its seat of ownership ..• (these are) anything but safeguards and assurances of international :peace". Moreover, and this is important, the ramoteness between ownership and operation will bring t o naught the financial calculations basing foreign investment in high rates of ret~rn. "Ideas, knowledge, science" should be internat:thalized, "But let goods be homespun whenever it is reasonably and convenient ly possible, and above all, let finance be ;primarily national" (my emphasie). This may prove a great anticipation of years to come. Not only the present developments are headed towards a contraction of the international economy - this might just be a short run phenomenon. But more important, the export of tecl~ology and technicians, of lmow-how and factories, with transfer of ownership over capital goods and at low rates of interest if necessary, will substitute for the inten1ational movements of finance capital in the near future - are beginning to, Only thus can different economic systems cooperate, thats's why. �.s I j· But then, how could pre-World V/ar I imperialism be justified ? Economic advancement e wi~1ed more than political evil, Keynes answered, Besides, one thing was the investment of British savings in American rails to carry British immigrants; a different matter is the part ownership of a German corporation by a Chicago speculator, or 0f the municipal improvements of Rio Janeiro by an "Yet ~nglish spinster, it was the type of organization necessary to facilitate the fanner which has eventually ended up in the latter". To-day, every single nation can produce by hers0lf the goods that are vital to her sufficiency. International specialization, Keynes goes on, is not justified any more. Modern processes of mass production are possible everywhere. "National self-sufficiency, though it costs something, may be becrhming a luxury that we can afford 11 (ibidem, p 760), Then, addressing to his friends in order to convinB them, Keynes uttered the famous passage; - "The decadent international but individualistic capitalism, in the hands ·of which we found ourselves after the war, is not a success. It is not intelligent, it is not beautiful, it is not just, it is not virbDus - and it doesn't deliver the goods, In sh ort, we dislike it, and we are beginning to despise it. But when we consider what to put in its place, we are extremely perDlexed 11 ( ibidem, p 7 61) • .. This exciting paragraph is followed, however, by an amazingly cynical one, which provides the key for the comprehension of the 11 ri[~ht forme~ We wish to be our own masters, and to be as free as �;.. we can make ourselves from the interference~ of the outside world 11 (ibidem, p 762). Vlho is interferring whom ? The paragraph souncl3 like some formulations of the p~esent pretended disinvolvement of the US in VJorld affairs - by what means, we all know. The difference is perhaps that England lacked the means to pay herself a strong negotiating position ( i. e. a Vietnam war ). But noisily the essence is the s a.t1e . Backward peoples interfere in the quiet lifes of the leading nations, not the cont1~ry. Keynes' entanglement in the defense of British jhreatened interests is often overlooked. It is common to find Keynes' message linked to a particular phase of the cycle, and to explain its success in Britain, relative to the u.s., in the greater centralization o!' academic life there, (see in this sense Harry Johnson, "Monetary Theory and Policy", a recent lecture in the Bank of England ) • A further quote from "On National Self-suf fioiency" may illustrate that this wiew is lirnited: 11 •• economic internationalism embracing free move!Ylent of capital and o..f loanable funds as well as of traded coods may condemn my own count~ for a generation to corae to a much lower degree of rna erial prosperity than coulli be attain ed under a different system 11 (ibidem, p 7 G2, my emphasis) to argue Lor would it be legitimate that this refers onl~- to tica ir, Lernational side of the keynesian point and has nothing to do with ume:s.ti.m: the more important domestic implications of it. .. ~Fhe paraGraph imnediatly preceding the one above is t!:is: �,. ~ .. "I have becpme convinced that the retention of the structure of private entre1)rise is incompatible v1i th that degree of material well-being to which our technical advancement entitles us, w1less the rate of interest falls to a much lowell:" figure than is likely to come about by natural forces operating in the old lines •• 11 The attack on finance capital is here stronger than ever. The end of the article links this line of thought with that in "Economic Possibili ties••. Yet the teminology is less that cautious. In 1930 he saiu •still one hundred years of avarice were necese:ary. Now he was conc1emnine avarice rightaway. Have v1e to remain poor because it doesn 1 t .J2.§1l to be rich'? This is the paradigm of the absurd questions that the pre8 -World War I condUBt of ltfe leadhl' to consider. Life on these lines is a "parody of an accountant's nightmare". London slums "paid", while a human city "would, in tl:e imbecile idiom of the financial fashion, have wortgaged the future' - though how the construction today of great and glorious works can impoverish the future, no man can see until his mind is beset by fa~saw•imgiK3 analogies from an irrelevant ac;ountancy" (ibidem, p 763) "What I can create, I can afford" (p 764) is Keynes' final, and finest, dictum. Yet Keynes would have frozen the world (avoid wars, control population, do not accuruulate) ull in order to ~riD Britain out of the accountant's nit:htn:are into which she threw everybody during the XIX century. It ia not fair. I � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Two romantic articles by Keynes: Economic possibilities of our grandchildren (1930) and On National Self-sufficiency (1933) Subject The topic of the resource Economia Keynes, John Maynard, 1883-1946 Història Universitats Nova York Description An account of the resource Treball a la New School for Social Research de Nova York, Economics, 251. Spring Term. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1972 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Type The nature or genre of the resource Article EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. Original en paper a la caixa 756. Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2563/1999_PresentacioColleccio_ModelBCN_Aula_PM.pdf d1a5f5d90a8788456c5fa3d0163a26f0 PDF Text Text - MOD EL BARC ELO N /\ QUADE R S D E GEST iÓ presentació de la col-leccló La col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió tra cta de recollir l'experiència de gest ió i t ransformació de la ciutat a les darreres dècades tant per a nosaltres mateixos com per a moltes persones de fora que al llarg d'aquests anys han compart it la idea que a Barcelona existia un cert model de pensar i fer la ciut at, una certa experiència que podia serv ir de referent o d'i nspiració per al futu r d'alt res ciutats i per al nost re propi futur. Hem volgut preguntar-nos en què consisti a aquest 'model Barcelona', si és que realment existeix : podem distingir uns valors propis? Podem distingir una cert a visió? Podem parlar d'es tratègies o projectes que exemplifiquin el nost re model? Com explicar la nost ra experiència? Els valors posen de manifest les principals creences que dirigeixen el comportament i les decisions , les accions i la política de la ciutat. En el nostre 'model Barcelona', sovint apareixen alguns d'aquests valors de la ciutat: consens, participació , complicitat publicoprivada, civisme, diversitat sociocultural, equilibri social, vida al carrer; i potser en podríem afegir d'altres com esperit de competició, modernitat, sostenibilitat i subsidiarietat i, fins i tot, alguns de més antics, com el sentiment de ciutat. No és l'obje ctiu de la col·lecció abordar monogràficament aquests valors però sí que ens agradaria tenir-los al cap per veure si la realitat de la gestió i de la transfo rmació de la ciutat confirma o rebat la seva existència . També podríem preguntar-nos si ha estat la visió de futur un dels elements característics del nostre model. La visió expressa el futur desitjat de la ciutat i representa les seves aspiracions. És la guia que inspi ra i aconsegueix el compromís de la gent amb la transformació de la ciutat. Això té molt a veure amb la idea d'aconseguir la compl icitat entre ciutat i ciutadà. La meva interpretació és que aquesta complicitat es deu a molts factors que no es poden resumir de manera breu . Però si n'hagués d'esmentar un de sol probablement diria que és un fet històric : Barcelona ha estat una ciutat a la qual li han prohibit d'existir amb plenitud durant els quaranta anys de la dictadura franquista. Aleshores va anar pensant en el seu futur d'una manera quasi diria exhaustiva i metòdica, en el camp de l'urbanisme, en el camp de l'economia, en el camp de la cultura. Així, quan va arri- �P A SQUAl. M AR ACi /\LL bar la democràcia, tot estava d'alguna manera preparat, tot estava escrit i es va aprofitar. Vàrem acomplir una etapa i vàrem fer realitat la visió compartida per molts durant molts anys. Evidentment , també vàrem aprofitar la visió de futur i la complicitat dels Jocs Olímpics. Un dels elements que crec que s 'ha convertit en pauta a seguir és que la ciutat ha fet d'un gran esdeveniment una excusa o argument de la seva transformació . La nostra història ens ha ensenyat a aprofitar al màxim aquestes rares ocasions. No crec, però, que el nostre model sigui tan sols l'acompliment d'un futur que havia quedat pendent i que la circums tància puntual d'uns Jocs Olímpics va permetre d'accelerar. El nostre model té moltes cares i moltes maneres de veure-les. Les estratègies, els projectes, les experiències concretes són "única manera de presentar aquestes múltiples visions i interp retac ions de la realitat. En aquests moments moltes ciutats volen saber les raons de l'èxit de Barcelona i entendre algunes de les claus de volta de la nostra obra de govern de la ciutat. Els premis de la Universitat de Harvard i del Royal Institute of British Architects han creat molta expectació. Per això hem volgut iniciar la col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió. Volem les opinions de la gent propera als temes encara que no volem posar-nos d'acord en una única interpretació de la transformació de la ciutat. En els primers números de la col·lecció s'hi abordaran qüestions com la Carta municipal, el projecte urbanístic per a la ciutat, la metamorfosi del front litoral, la col·laboració entre l'administrac ió pública i l'empresa privada, les estratègies de transformació cultural, el pla estratègic de Barcelona, l'organització del trànsit o les xarxes telemàtiques i la gestió municipal. Aquests quaderns, alguns de caràcte r més genera l i d'altres més específics , tenen el seu origen en el debat d' idees entre un grup de persones convocades per Aula Barcelona , i també foren matèria de discussió al llarg de la meva estada a la Tercera Universitat de Roma, amb motiu de les presentac ions que diversos invitats hi varen fer sobre el 'model Barcelona' . �¡"IOOEL RARCELONA QUADERNS DE GESTI Ó Amb tota seguretat, la llista de quaderns monogràfics haurà d'ampliar-se per tal de cobrir altres àmbits que també han deixat la seva empremta en el canvi de la ciutat. Com és obvi, no serà possible incorporar el testimoni de totes aquelles persones que podrien parlar de cada tema, però sí que tots els autors que s'han encarregat de la redacció dels dossiers tenen una experiència directa sobre les qüestions que tracten. Esperem d'ells un cert grau de subjectivitat i de moderada autosatisfacció, però també ens agradaria haver aconseguit algunes gotes d'autocrítica i alguna recomanació valenta, que estem segurs que el futur posarà al lloc que correspongu i. Pasqual Maragall i Mira � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la col·lecció "Model Barcelona. Quaderns de gestió". Subject The topic of the resource Ciutats Barcelona Model Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Aula Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Presentació Abstract A summary of the resource. Primer paràgraf de la presentació: <em>La col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió tracta de recollir l'experiència de gestió i transformació de la ciutat a les darreres dècades tant per a nosaltres mateixos com per a moltes persones de fora que al llarg d'aquests anys han compartit la idea que a Barcelona existia un cert model de pensar i fer la ciutat, una certa experiència que podia servir de referent o d'inspiració per al futur d'altres ciutats i per al nostre propi futur.</em> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/4/2564/19810304d_00001.pdf 17bc424684ea3483714a74e9d513f9eb PDF Text Text "SITUACION ECONOMICA Y FINANCIERA DEL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA Y SUS PERSPECTIVAS" Resumen de la Conferencia pronunciada por el Ilmo. Sr. D. Pasqual Maragall i Mira, Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Barcelona. Col.legi d'Economistee de Catalunya 4 març 1981 �El Teniente de Alcalde de Hacienda del Ayuntamiento de Barcelona, Pasqual Maragall i Mira, ha pronunciado una confe rencia sobre "Situación económica y financiera del Ayunta miento de Barcelona y sus perspectivas", en el Colegio de Economistas cuyo resumen es el siguiente: Al iniciar la exposición del desarrollo histórico de las finanzas municipales cabe destacar algunos hechos importantes: La penuria económica hasta 1.961, período durante el cual el nivel de ingresos del Ayuntamiento de Barcelona, no supera la situación de 1.930. En 1.961 se establece el impuesto de Radicación y en 1.966 el Estado cede el 90% de la Licencia Fiscal. Con esta cesión se alcanza la presión fiscal que correspondía a la Barcelona de los años 30. Pero con la cesión se da origen a la reivindicación de las Corporaciones Locales: Que los impuestos cedidos, los cuales originariamente eran deducibles del Impuesto General sobre la Renta, no pierdan esta característica al pasar a ser, totalmente o en parte, ingresos municipales. La mejor situación financiera que se inicia en 1.966 se degrada progresivamente, debido especialmente a la rigidez de los ingresos y al crecimiento de los gastos, en especial el capítulo de personal. La etapa del Alcalde Masó, finales de 1.973, se inaugura con la aprobación de un presupuesto político ideal que en aquel momento parece cubrir las necesidades del municipio, pero que comportará un sistema de financiación que ha resultado ser altamente gravoso en el futuro: el sistema de incurrir sistemáticamente en presupuestos de li..,uidación de deudas; no se trataba tanto de dotar a las corporaciones de recursos económicos suficientes para el nivel de gastos admitidos, como de conseguir su equilibrio financiero. Se financiaba el déficit tras- �ladando a generaciones futuras la carga de este déficit. El procedimiento permitió básicamente satisfacer a contratistas A y concesionarios de servicios y crear la idea equivocada de una presión fiscal baja. ± Las consecuencias actuales de esta política se vivieron con fuerza y con la llegada del Ayuntamiento democrático en 1979, que se encuentra ` ante tres hechos importantes. Por una parte, un presupuesto real de gastos e ingresos, según el cual, por cada . peseta ingresada se gastan 1,80 pesetas. Por otra, una deuda acumulada que impedía sanear la finanzas a corto plazo. Finalmente, una serie de problemas puntuales no afrontados por las administraciones anteriores, en muchos casos sin ni tan solo un reflejo presupuestario. A título de ejemplo se pueden citar el PIES -Presupuesto de Infraestructura y equipamientos socia les-, en el que el Banco de Crédito Local no aceptó los compromisos que en su día se le atribuyeron; el Consorcio de la Zona Franca, donde apareció un "agujero" financiero de 11 mil millones de pesetas; el déficit del transporte, hoy en vías de solución por lo que se refiere al Metro y en situación conflictiva por lo que se refiere al de superficie; los Túneles del Tibidabo, parados desde 1976 y atados a unas cláusulas finan- cieras de dificil aceptación. Todo ello sin citar más que a título de inventario los problemas de expropiaciones no pagadas, de reclamaciones por revisiones de precios y de una nómina de personal con unas posibilidades de control limitadas. Estos han sido los principales problemas. Su repercusión en la gestión pública fue un altísimo coste de contratación -el contratista cargaba por anticipado las dificultades de cobro y revisión de precios-, un bajo rendimiento de los recursos, incluso de los financieros; alto coste que ha de ir asumiendo la generación futura y grandes dificultades de control y gestión ;'debido al abuso de nóminas extrapresupustarias, utilización de valores independientes y auxiliares del presupuesto para financiar personal, etc. �Toda esta problemática se insertaba y continúa inserta, en la pobreza crónica de la Administración Local española. En 1977 -y la situación ha mejorado, pero no espectacularmentelos ayuntamientos participaban en un 1,9% sobre el Producto Interior Bruto a precios de mercado y en un 7% del Gasto Público (contabilizando presupuestos ordinarios, simplemente). En Francia esta participación era del 17,5%, con una participación en el P.I.B. del 6,6%. Francia es uno de los países europeos con menor peso municipal de Europa. En Gran Bretaña, los municipios generan el 15,5% del P.I.B. y realizan el 41,9% de los presupuestos públicos. En el caso concreto de Barcelona, otro elemento viene a agravar la situación. Es la relativa mayor carga de servicios que sobrepasan las exigencias mínimas en materia de competencia, derivadas de las leyes que regulan el régimen local. Para dar una idea, el Ayudamiento de Barcelona viene a gastar en servicios voluntarios -llamémosle así, a pesar de que su supresión cuasaría inconmesurables problemas- unos seis mil millones de pesetas más que Madrid y su coste total directo supera el 15% del presupuesto de gastos. Ante esta situación histórica, estructural y particular de las finanzas del Ayuntamiento, el equipo de gobierno ha seguido cuatro líneas de actuación. A saber: Atacar, por medio de soluciones individuales, los problemas específicos con los que se ha encontrado. El problema del P.I.E.S. mediante la aplicación de 2.000 millones, de la emisión de 10.500 millones de Deuda Municipal en curso. El problema del Consorcio de la Zona Franca mediante una salida negociada por la cual el Estado, a través de ALDEASA, invierte 1.200 millones en la adquisición de los terrenos para la realización de la estación TIR -TIF-TIC, y el Puerto de Barcelona, mediante emisión a cargo del Estado adquiere patrimonio para su ampliación por valor de 2.500 millones. Por otra parte el Estado avala deudas con obligacionistas por valor de 7.000 millones de ptas. En Transportes, la solución del Metro se ha dirigido hacia �la equiparación con el metro de Madrid y queda el espinoso problema del transporte de superficie cuyo planteamiento y dificultades son de todos conocidas. Para loa Túneles del Tibidabo se ha logrado sentar las bases de un diálogo, con principios financieros razonables, que ha de conducir a que el Ayuntamiento y el Consorcio de Túneles del Tibidabo, recuperen la ejecución de las obras que interesen y pueda cumplirse el compromiso con el M.O.P.V., que ha asumido la Generalitat, de crear una sociedad pública mixta para ejecutar las obras pendientes que procedan. Todas estas acciones puntuales, que se describen desde su vertiente financiera, se acompañan de los esfuerzos de gestión que tienden a disminuir déficits de explotación, como lo prueba el hecho de que por dos años consecutivos se han frenado los déficits en transporte público. Una segunda línea de acción, se ha centrado en tratar con rigor los capítulos de gastos, especialmente el capítulo primero, donde se ha conseguido un cumplimiento al 100 por 100 de una nómina que finalmente refleja con razonable exactitud el coste del personal. En la misma línea de rigor y de confianza en una mejor gestión, la postura del Ayuntamiento con respecto a sus grandes contratistas, ha intentado mejorar exigiendo unos ajustes a costes reales a cambio de mejorar el ritmo de pagos. Evidentemente esta línea está supeditada al contexto de las negociaciones con el Gobierno y será difícil de seguir si este contexto se degrada creando dificultades para la via de acuerdos. La línea de mejora del rendimiento tributario, en el marco de una presión aceptable, pasa por examinar más los resultados de la gestión, que las intenciones programáticas. Los resultados de la gestión pueden presentarse de forma sintética acudiendo al déficit de las liquidaciones de los presupuestos desde 1978 a 1981. �Año Porcentaje sobre presupuesto. Déficit de liquidación 1.978 7.318 1.979 3.003 1.980 2.556 1.981 2.300 I I 36% 1996 I? W g (,,,,..1,1-0 7% ^) 4% Nota: En 1.981, no incluye el déficit planeado por valor del cual se recibirá aportación del Estado. Con cargo a 1.980 se han de recibir por aportación del Estado, 3.338 millones para cubrir el déficit de este año, incluyendo además, bajas de ingresos. TEn estos déficits no se incluyen los provocados por los proble- mas puntuales a los que se hacía referencia más arriba, ni a una serie de deudas extrapresupuestarias que se han auditado por valor de 4.570 millones de pesetas y que se pagan con cargo a la aportación del Estado de 8.009 millones de pesetas destinada a absorber el déficit de 1.980 y estas propias deudas extrapresupuestarias. También hay que dejar constancia de que en el marco de los actuales acuerdos, el déficit no planeado de 1.981 ha de ser absorbido por el Estado, junto con 1.483 millones de pesetas de deudas específicas extrapresupuestarias establecidas en 1.981 pero correspondientes a periodos anteriores a 1.979. Con todo ello, la acción financiera del Ayuntamiento logrará el saneamiento total de 1.980 y 1.981. Paralelamente a esta línea de acción, resta el saneamiento de la carga ffinan1iera derivada de los presupuestos de liquidación de deudas que caracterizaron la segunda parte de los setenta. Para sanear esta carga, el Estado aportó ya en 1.980, 2.672 millones de pesetas, que representaba el 50 por ciento de lo que vencía aquel año. En 1.981 ha aportado 4.198 millones �por valor del mismo 50 por ciento y ha facilitado, a través del Banco de Crédito Local, la refinanciación del resto. Con todo ello hay que admitir que se ha dado un paso importante en el saneamiento financiero de la economía municipal, con dos consecuencias importantes: la contención del gasto y la recuperación de la confianza en la administración municipal de los medios económicos. La política fiscal del Ayuntamiento tiende a mantener la presiari fiaca en unos límites razonables, a pesar de que hay que recordar que, en general, la presión fiscal municipal en España es muy baja y concuerda con la penuria de medios económicos de los mismos. Algunos datos permiten probar esta afirmación. El primero, es el de que a pesetas constantes los impuestos directos que percibe el ayuntamiento, ya sean propios ya sean de gestión compartida, equivalen a 13.257 millones hoy y eran de 13.702 millones -en pesetas de hoy- en 1975 y de 11.333 millones en 1970. Los impuestos n ectos -entre los que hay que incluir el de circulación- a tendieron en 1979, 2.830 millones y hoy sólo suponen 2.126 millones, siempre en pesetas de 1.981. El incremento real de recaudación se ha producido fundamentalmente a través de las('ta s municipales que han pasado de 7.692 millones en 1.975 a casi 15 mil millones en 1.980 y descendido a algo más de 12 mil millones liquidados en 1.981. Detrás de estas cifras hay una política con nombre propio: situar los servicios con beneficiarios individuales a un coste que se aproxime al real y mantener la presión tributaria en unos límites realistas. Paralelamente hay que otorgar al Estado, ya cada vez más a la Generalitat, el papel de canalizador de los recursos públicos a la financiación de los servicios locales. Esta política se ha iniciado ya. Basten tres datos: en el período 19701976, la participación del Estado se situaba en un 20% del total de presupuesto de gastos liquidados. Con el establecimiento y generalización de los presupuestos de liquidación de �deudas, esta cifra descendió al 15 por ciento. En 1980 y 1981 el ayuntamiento puede conseguir participaciones de 19.626 millones y de 21.203 millones, que se sitúan entre el 35 y el 31 por ciento-del presupuesto-de gastos liquidados de cada uno de estos ejercicios. En el contexto de estas consideraciones se ha de situar la liquidación del presupuesto de este año. �CUADRO - 1--- EVOLUCION DE LOS IMPUESTOS EN MILLONES DE PTAS. DE 1981 (LIQUIDADOS) IMPUESTOS IMPUESTOS DIRECTOS INDIRECTOS 1970 11.333 921 1971 11.514 928 1972 11.235 965 1973 12.543 1036 1974 12.199 1063 1975 13.702 921 1976 10.485 2830 1977 10.875 2344 1978 8.416 1971 1979 7.542 1746 1980 13.706 2255 1981 13.257 2126 AÑO Per cápita 1981 7.365 ptas. aprox. 1(-')r 1.181 ptas.apro: �CUADRO 2 EVOLUCION DE LAS TASAS LIQUIDADAS EN MILLONES DE PESETAS DE 1981. AÑO TASAS 19 7 0 4.718 1 97 1 5.145. 19 7 2 5.981 1973 5.467 1974 6.910 1975 7.692 19 7 6 9.481 1977 10.556 19 7 8 8.528 1979 5.973 1980 14.802 1981 12.144 �CUADRO 3 EVOLUCION DE LOS INGRESOS PATRIMONIALES LIQUIDADOS (EN MILLONES DE PESETAS DE 1981) AÑO INGRESOS 1970 639 1971 596 1972 557 1973 874 1 97 4 809 1975 794 19 7 6 671 1977 620 1978 717 1979 583 1980 1.353 1981 1.315 �.-. ..co. a 1 O E4 o0 01 O 01 `0 ^ C1 ‘. t■ r-i N r-i -7 *i 1r1 r-i O C1 N \0 O 4 0 N cfl C1 C1 CrN 0 01 ri C1 c1 01 .-i 1 -1 C■ N N o1 00 N o1 ri r-i 00 C1 xr'1 trs 0 .7 .-i C'1 Cs H u1 ^.0 VD N C1 N 4. u-N N N 00 ^ V0 C1 VD VO V0 ■ •i " ...N ^ Ó tiD 0 N N ■.D 01 C1 N tiD '0\ ri . N i-i N Cs O N .-i N U H • _ N •—• H A O U U W 4 óx ^ á Ó o a 1 A t i ^ i ^ ^ i ^ 1 ^ C1 00 -I r1 4 K W 1 OA O PI 14 1 i A ^Á U A O 41 4 O za ei ^ a a e ^ l ^ ^ ^ r. \.0 -I i o E cr) cr) o < Q o a 4 U • AÑ H ZW U a !-i á 1 O H á rAn á vi á ^ o 0aa < a i 1 1 1 a I 1 i ^ `,..r, o 0 ^` N (/) OE AH E+ u) 1 Uw dA A A a A Z O U c. ...... i t i 1 1 1 a a a 1 4 In z CD C1 C, C1 ^ " o t` ^ .0• O H a E'+ o 4 N r^i ^- o u II a w A Ci) O Cn á N a ; a U N i 1\0 c ^ *1 ^ 4 • á Ñ Z H 0 t^ • CV ^-00 Z, Q O ^z 4 u1 *i -7 • r-1 1 -1 O N -7 in O • • r+l ' N O r-1 N 0\ 01 01 ri mi i+ *■1 41 '-1 r-1 • CM C1 t` 0 ri C1 C1 01• N u1 O • C1 - u\ C1 CT C• ri u1 r-1 -7' ^ 0• C1 C1 \.D si • .7 N 01 C")• \. t` 00 01 01 01 0 01 C1 -7 *i • C1 *-i 0o ri ri u1 r-1 u1 -7 C1 • ce O N CN • LO o0 ,--4 ao CC e-1 r-i ^ 01 �1.- La aportación del Estado para sanear el 50% de la carga financiera derivada de los presupuestos de liquidación de deudas, consta, en 1980, como ingreso del Ayuntamiento con cargo a transferencias de capital.__ 2.- A pesar de que en 1981, el Estado se hace cargo de 4.158 mi- llones de pesetas por el mismo concepto que la nota anterior, esta cantidad no consta como ingreso del Ayuntamiento. Se contabiliza en este cuadro, a efectos de homogeneidad. 3.- Incluye, además de la aportación del Estado para cubrir el déficit de 1980, aportaciones complementarias para compensar cantidades de baja en la cuenta de Resultas de años anteriores. 4.- Déficit planeado de 1981 5.- Déficit por encima del planeado en 1981 6.- Déficit extra-presupuestario,establecido mediante auditoría y generado por gastos anteriores a 1980, reconocidos dicho año. 7.- Idem. reconocidos en 1981 8.- Entre paréntesis figura la cantidad en pesetas constantes (1981 �CUADRO 5Y__ EVOLUCION DE LA PARTICIPACION DEL ESTADO EN EL PRESUPUESTO DE BARCELONA EN MILLONES DE PESETAS CONSTANTES (Incluye negociaciones en curso para 1981) AÑO CREDITOS VALORES APORTACION % SOBRE CRE- INICIALES LIQUIDADOS DEL ESTADO DITOS OFICIAL. %VALORES LIQUIDAD. 1970 23.205 28.647 6.058 26,11 21,15 1971 25.575 33.331 6.369 24,90 19,11 1972 26.297 34.413 6.730 29,01 22,17 1973 26.734 36.642 7.318 27,37 19,97 1974 26.900 41.939 9.093 33,80 21,68 1975 29.583 43.343 8.179 27,64 18,87 1976 33.873 46.011 7.198 21,24 15,64 1977 33.878 44.796 7.271 21,44 16,23 1978 32.978 46.579 6.665 20,21 14,31 1979 27.527 46.422 7.206 26,17 19,52 1980(1) 47.731 63.536 22.668 47,49 35,67 1981(2) 55.790 68.28o 21.203 38,00 31,05 (1) Nota a 1980: A ambos presupuestos se les añade, para que el porcentaje de participación del Estado resulte real, el déficit auditado extracontable así como las bajas de las cuentas de Resultas que cubre el Estado. (2) Nota a 1981: A ambos presupuestos se les añade 4.158 millones de pesetas como contribución del Estado a la carga financiera derivada de presupuestos de liquidación de deudas de periodos anteriores; incluyen 8.003 millones de absorción del déficit de 1980 (presupuestario y extra presupuestario); incluye 1.483 millones de reconocimientos de deudas de ejercicios anteriores (complemento al déficit extrapresupuestario). � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 08. Tinent d'Alcalde Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1979-1982 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Tinent d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Situación económica y financiera del Ayuntamiento de Barcelona y sus perspectivas / Resumen de la Conferencia pronunciada por el Ilmo. Sr. d. Pasqual Maragall i Mira, Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Barcelona Subject The topic of the resource Barcelona Ajuntament de Barcelona Finances públiques Economia Gestió pública Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Conferència Abstract A summary of the resource. Es tracta d'una crònica resum de la conferència de PM. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col.legi d'Economistes de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1981-04-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/4/2565/19821004d_00003.pdf c618a73cb9760ba8b1bf17da2c0015d7 PDF Text Text C O Fi PO R AC 10 METROPOLITANA DE BARCELONA INTERVENCIO DE PASQUAL MARAGALL EN EL SIMPOSI SOBRE AREES METROPOLITANES OCTUBRE 1982 �2 C O R ID O R AC I O METROPOLITANA DE BARCELONA EXPERIr N CIAS COMPARADAS. Las Arcas metropolitanas norteamericanas responden institucionalmente a dos variantes: La variante de los EE.UU., donde las AA.MM. Standard son defini das estadísticamente por indicadores de conexión entre municipios de carácter urbano, alrededor de una o dos ciudades centrales y casi sin realidad institucional. La variante canadiense, reflejada concretamente en Toronto, con una potente institucionalización del nivel de gobierno metropolitano. Las AA.MM. Standard de los E.U.A. son objeto de estudio a partir de las estadísticas demográficas y de los modelistas de economía urbana, pero la tradicional vitalidad de la doctrina anglo-sajona del autogobierno local inmediato -puesto ahora al servicio de intereses que más adelante analizaremos- les ha privado de traducción gubernamental o administrativa. •El único nivel orgánico de existen cia de las AA.MM. de E.U.A. que va más allá del ámbito estadístico son los Consejos de Planificación Regional, poco transcendentes en un país donde la tradición planificadora del uso del suelo es más bien débil. En este contexto los problemas metropolitános son tratados casi ex elusivamente al nivel de los órganos de gobierno de la ciudad central y en las asambleas electivas de los estados, en las cuales se da con.frecuencia -sobre todo en la Costa Este- una alianza mayori taria entre representantes suburbanos acomodados y representantes agrarios. �C O R PO R AC I O METROPOLITANA DE BARCELONA También es cierto que la existencia de interrelaciones metropolita nas da lugar a instituciones sectoriales que superan en algunos ca sos el ámbito de la ciudad central, como por ejemplo las autoridades metropolitanas de transporte que reúnen a veces competencias sobre una diversidad de campos: transporte urbano, peajes de autopistas, puentes y túneles, puerto, aeropuerto, etc... 'El caso de Toronto es al revés. El predominio del interés metropolitano se refleja en el hecho siguiente: la elección de represen tantes a los dos niveles (metropolitano y municipal) es única, y dentro de cada distrito o circunscripción electoral el primer ele gido será representante en el consejo metropolitano, mientras que el segundo representará al distrito en el consejo municipal. La diversidad de las situaciones metropolitanas europeas es infini ta. En realidad es necesario buscar la institucionalización sobre todo como excepción en los casos de capitalídad: región de Paris, gran Londres, ciudad/estado de Viena. El caso paradiguuático de Lon dres . es quizás el límite máximo del reconocimiento del hecho metro politano con participación de la ciudad central en grandes distri tos. Conozco poco el caso italiano donde las elecciones administrativas reúnen simultáneamente todos los niveles imaginables de autogobier no: barrio, ciudad, provincia y región, utilizándose el sistema ma yoritario para la elección municipal, y el proporcional para la aglomeración. En Bruselas se parte de una fuerte vitalidad de los distritos o concejos de la ciudad, donde todos juntos constituyen la aglomeración. �GME3 t COR PO - tiu 4 FI AC 10 METROPOLITANA BARCELONA DE Esta diversidad de situaciones en Europa tiene no obstante la característica común de relacionar el hecho metropolitano con la planificación urbanística. La escasez del suelo en el viejo continente ha hecho que se valorase a precios mucho más elevados que en América y ha obligado a obtener por vía planificativa unas recuperaciones de renta urbana que en los Estados Unidos se realizan siempre, y hasta ahora me nos dolorosamente, por vía fiscal (recuperación fiscal que, como es bien sabido, tiene actualmente sus detractores), En España el hecho metropolitano se desarrollo, a partir de 1949, dentro de la problemática de la reconstrucción de las grandes ciu dades, considerada como de orden público y adjudicada al Míniste rio del Interior, dentro del cual la Dirección General de Regiones Devastadas fue con el tiempo el origen del urbanismo. (Dirección General de Urbanismo y Ministerio de la Vivienda). Es curioso que esta forma de acción, que comenzó con los Planes Generales de Madrid, Barcelona (1953) y el Gran Valencia y Gran Bilbao, estuvo en manos de sectores agraristas, o si se quiere, antiurbanos, hasta 1971, mucho después de la entrada de las tec nocracias al gobierno, y del inicio de la planificación. Eso frustró todos los intentos tecnocráticos de institucionaliza ción metropolitana, incluso el intento americanista del III Plan, excepto la vía anexionista seguida en Madrid (ampliación del muní cipio de la ciudad central), el cual no tuvo paralelo en Barcelona, donde la Comisión Comarcal de 1961 tenía solamente un papel �G O R PO Fi ÁC 1 O METROPOLITANA E3ARCELONA L7E en la planificación urbanística, nacido de la Carta Municipl de la ciudad central. No obstante, la ampliación temática de la Comisión Comarcal de Urbanismo de Barcelona, convertida en 1975 en Corporación Metropolitana potencialmente competente en la prestación de servicios extra-urbanísticos, es la única realidad institucional metropoli tana del Estado español. Esto nos obliga a clasificarla dentro de la linea europea de metrópolis excepcionales o capitales, a pesar de que en el caso de Cataluña no se daban de hecho en su origen ni el reconocimiento institucional de la nacionalidad ni celona. de la capitalidad de Bar- �C O R PO R AC 1 0 METROPOLITANA D E BARCELONA EVOLUCInN DT? M 0GRf1P'ICA Y ECONOMICA. Unas palabras sobre la coyuntura metropolitana. El entusiasmo con que, durante los años 60, se pensó, a nivel estadístico o con implicaciones administrativas, que toda la po blación mundial iría evolucionando hacía la metropolinitización (datos USA), se ha enfriado a partir de la crisis de 1967-1968, y sobre todo de la que se inició a mediados de los 70. La evolución hipotética pueblo-ciudad-área metropolitana--megápo lis, entendiendo por megápolis la consolidación de áreas metropolitanas que se da en la costa Nordeste de EUA, o en la costa holandesa, ya no es tan presente como lo era hace 15 años. De una forma recurrente, tal como, en tiempos de Idelfons Cerdà y Arturo Soria, se pensó en la Ciudad Lineal, la humanidad ha ido segregando estas imágenes, que con toda seguridad volverán a producirse dentro de 5, 10 ó 15 años, substituídas, también alternativamente, por hipótesis o fantasías de carácter ricardiano y estancacionista, o bien por políticas localistas, con énfa sisen las ventajas de pequeño tamaño y a veces, también, con el regreso al campo. Los datos que tenemos demuestran que a partir de 1970 las grandes ciudades centrales antiguas, dejaron prácticamente de crecer por todas partes (creando precisamente un crecimiento propiamente metropolitano, o intensificándolo): que a partir de 1970 son ya las propias coronas metropolitanas las que no crecen, alimentándose en cambio el aumento de la población extra -metropolit:.una, �CMB ^9 - 7 - C O R PO R AC I O METROPOLITANA DE BARCELONA y en todo caso el de las áreas urbanas de tamaño medio (informe De Vonk - Herberer). Este fenómeno no se manifestaba aún en los países latinos de Eu ropa, donde la población de las AA.MM. tradicionales seguía cre ciendo en las coronas, si bien ya no en las ciudades centrales. Los últimos Censos (1980) estan dando la última palabra en este tema. Las ciudades centrales de . la costa Este de los E.U.A. pre sentan disminuciones formidables: Cleveland, Boston, Baltimore, New York,... New York, que habla llegado a 8 millones de habi- tantes, tiene 6. (Algunas ciudades, como Cleveland, han llevado la Oficina del Censo a los tribunales -y han ganado- por la razón de que sus trabajos de recensamiento en los ghettos urbanos había sido imperfecta). Madrid parece haber perdido.69.000 habitantes (un 2% de la.pobla ción); Barcelona quizás menos, pero había comenzado su estancamiento en . 1967. Las ciudades del Area Metrópolitana de Barcelona que forman el continuum urbanístico (Sta. Coloma, Hospitalet, Ba dalona) tampoco crecen, y esto por vez primera, después (poco después) de haber observado aumentos anuales formidables, del or den del 5 al 10%. Yo estoy convencido de que a largo plazo, o por lo menos mientras no se invierta la actual tendencia del costo de la energía , Y por lo tanto del costo del movimiento, debe haber una revitaliza ción de los valores centrales de las áreas urbanas en relación con las suburbanas, y una cierta reanudación de la tendencia a la urbanización de la población total (el acceso a los servicios �8 con PO FI AC 10 ME T ROPOLI TANA DE BARCELONA y mercados es mas barato en términos.de energía en la ciudad que en las comarcas rurales) . �C on AC 1 O M(=Ti3OPOLITANA U^ BARCELONA POR CONSOLIDACION DE CASTOS Y RECURSOS Antes de proseguir hemos de distinguir el modelo norteamericano y el modelo latino de área urbana metropolitana. Las respectivas disti bu-ciones territoriales de riqueza son en ellos notablemente diferentes. El diagnóstico y las necesidades político económicas no son total.men te intercambiables. En las grandes aglomeraciones norteamericanas el suburbio es rico y el centro pobre. El valor central del suelo tiende a deprimirse relativamente. En Europa, y sobre todo en el Sur de Europa, la distribución es aún la inversa - y el encarecimiento de la'energia, así como la mayor congestión global, es posible que en el futuro lleguen a impedir la total aproximación a la situación americana. • Esta constatación es importante, sobre todo cuando se trata de discutir la distribución fiscal de las cargas y de los beneficios de la aglomeración. Pero antes de entrar en este terna, para mí capital, examinemos el otrc lado de la consolidación metropolitana; el lado de los gastos. Económicamente hablando, ¿ es útil la consolidación metropolitana de servicios locales, o incluso de gobiernos locales en conjunto?. Hace unos míos se pensaba que la respuesta tenia que ser forzosamente positiva. Las economías de costos que se pueden obtener uniendo servicios, producióndolos en mayor escala, son evidentes en todo aquello que se puede realizar o coordinar beneficiosamente, en todos aquellos sectores en donde se pueden evitar duplicaciones, ya sea de primer -establecimiento, ya sea en los gastos corrientes. �. CME3 F.,, . ^.• - _^ - . 10- • / C O R PO Fi AC I O METROPOLITANA DE BARCELONA Es más: el valor del suelo central en las grandes aglomeraciones expulsó a las actividades muy consumidoras de espacio para usos que la sociedad no considera suficientemente valiosos o incluso molestos: -, vertederos, cementerios, industrias ruidosas. En tal caso parece ló- gico buscar ubicaciones muy períféricas para esas utilizaciones. De ahí el intento de metropolitizar servicios. Son evidentes los ben( ficios globales que pueden obtenerse uniendó servicios informáticos y técnicos, coordinando redes de transporte y abastecimiento y pl.a--nificando los usos muy consumidores de espacio. Estas ganancias son más significativas que (pueden compensar) los costos parciales o locales generados. En áreas densamente pobladas eso tiende a ser más obvio, a pesar de que la solución es menos fácilen algunos sectores (consumo de espacio) y suele generar prolongados conflictos. Los economistas urbanos han estudiado todas estas cosas, y en algunos casos han identificado bastante bien las curvas de costo unitariL de cada servicio local: aquellas curvas que no son planas, y que por lo tanto tienen un mínimo, indican en ese mínimo el tamaño óptimo - del servicio. Con mucha frecuencia los servicios municipales existen tes están por bajo de ese mínimo, y hay por lo tanto mucho que ganar consolidando servicios. Ahora bien; no existe un tamaño óptimo claro, ni de la ciudad, ní -del gobierno de 13 ciudad, puesta que esbs mínimos sectoriales no -coinciden. Para algunas cosas es mejor ser grande, y para otras no lo es tanto, o es indiferente. Es más; par L otros servicios puede - ser antieconómico ser grande. Las diseconomfas de dirección y orwani �C O(= i PON AC 1 O METROPOLITANA p E DARCELONI> zación comienzan a notarse en las ciudades millonarias. En este sentido parece lógico pensar que debe haber más de un nivel de gobierno local, si se quiere ser eficaz. Durante algún tiempo estuvo en boga la idea del gobierno multi-nivel. Y continúa vigente. No hay maximalización posible de las economías netas del tamaizo sin sistemas de gobierno multinivel. Pero la existencia misma de servicios públicos comporta un costo que hay que limitar: un costo en términos de compleji dad y un costo en términos de tiempo, porque los servicios públicos son producidos por administraciones por encima de las cuales hay cuerpos elegidos de representantes que es preciso votar, mantener y coordinar. Esta cuestión es hoy muy sensible en un país que en beneficio de todos está desmontando el tinglado de un Estado central enor Imp onte prepotente, pero que al mismo tiempo, lógicamente, empieza a ser consciente de los costos de la complejidad y desea ría que la transición hubiese pasado y se hubiesen ya asentado sólidamente los nuevos niveles de gobierno mas cercanos y cier tamente más económicos en potencia. Es pues lícito preguntarse, cuántos de los servicios locales pueden producirse mejor a nivel consolidado o metropolitano, si no tnrnbien cual es la frontera por lo alto de la consolidación entre el Arca metropolitana y el Estado regional "land" o Comu nidad autónoma. �- 12 - C O R PO R AC I O METROPOLITANA DE E3A("tCELONA Tradicionalmente los especialistas se plantearán la cuestión de la institucionalización metropolitana desde el punto de vista económico, buscando el equilibrio entre economías de escala de los servicios locales y potencia ee participación. El límite superior a la consolidación venía dado por un ele mento inmaterial' o político: el alejamiento del gobierno que produce los servicios y toma decisiones sobre nuestra vida co tidiana. En nuestro país este esfuerzo debe ser calificado por un ele mento de gran importancia en este momento: lejos de .ser un nivel de gobierno consolidado e indiscutido, al mismo tiempo que b ásic:..ente redistribui.dor, el nivel comunitario cuenta con una fuerte preferencia política de los ciudadanos, justa mente p-)rque está en vías de constituirse y afirmarse después de muchos amos de falta de identidad nacional. Pero no sería bueno que esta preferencia nos impidiese ver que los beneficios materiales (e inmateriales) de este nivel de gobierno han de provenir de la descentralización de los recursos y del arbitrio ministerial centralizado hasta ahora por el gobierno de España, y no de la asunción de servicios locales que fuesen devueltos en un futuro próximo a su nivel de procedencia en base a la inexistencia de razones' económicas o economías de escala, y a la preferencia por la proximidad del gobierno a la que he hecho referencia hace un momento. Y ahora entremos en los.aspectos fiscales. La consolidación fiscal, o la puesta 'en común de recursos f_is cales locales, es la base de la prestación de servicios metro poliu no s, es decir, de todos aquellos que cstcn justificados �- 13 - C O FI POR AC I O METROPOLITANA DE BARCELONA a esta escala en virtud de los criterios citados. El tema tiene una gran transcendencia y de hecho domina a menudo la resolución (o no resolución) de los problemas institucíonales. En el modelo norteamericano la presión fiscal local sobre la propiedad urbana en la ciudad central es más alta (con frecuencia mucho más alta) que en el suburbio o corona metropolitana: de 3 a 4 dólares por 1 dólar en el caso de Baltimore, en % del valor de la propiedad. Se produce una cadena infernal: los pobres viven en el centro y piden más servicio pThlico, generando Ayuntamientos deficitarios en recursos y soportando una alta presión fiscal. Dos elementos impiden el reequilibrïo: el costo del desplazamiento de la resi ciencia a fuera de la cïudad . central (costo que se mide sobre to do en términos de movilidad, dada la baratura relativa del suelo norteamericano) y a la exigencia de normas de urbanización muy exigentes en el suburbio, que obligan a un fuerte gasto relativo en vivienda (mínimos de parcela y máximos de ocupación por m2 ) . Los ricos de los suburbios son doblemente ricos porque por cada . 100 Ptas. de ingreso bruto tienen que dedicar menos a pagar los, impuestos locales. Y por lo tanto siguen emigrando. Como en la mayoría de los casos ya se ha producido una ventaja numérica de los residentes en el suburbio (clases altas y media) �AC i O METROPOLITANA DE= F3ARCELONA C O R POI l sobre los residentes de la ciudad central, ninguna consulta democrática en el Arca metropolitana daría una mayoría a los partidarios de poner en común los impuestos sobre la propiedad y de romper así el ciclo acumulativo de degradación de la ciudad central. No hay ni una sola gran ciudad norteamericana con esquemas de con solidación fiscal. Solamente intentos aca_deeticos, poco radicales en el caso de Minneapolis -St. Paul. Las transferencias y compensa ciones tienen pues que venir del Estado ("estatal" o "federal") y en concepto de redistribución de renta entre las personas. Ninguna institución permite reconocer la contribución de los "ciudadanos centrales" al bienestar de la aglomeración en conjunto. Es má.s: hay una reacción contra la contribución urbana en la ciudad centr_al por parte de aquellos sectores de las clases medias que aún la pagan ("Proposition 13" en California. y "2", "5" en Boston) Las ciudades norteamericanas son recientes y no tienen el valor que los europeos atribuyen a las suyas. Es pues posible que la maz nitud del problema sea subjetivamente diferente. Por . otra parte en Europa, sobre todo en el Sur de Europa, la si tuación es mayoritariamente la inversa, como ya se ha dicho. La preferencia por la ccntralidad es aún mayor. Los sistemas de trans porte colectivo están allí más desarrollados que en Estados Unidos de Amrica. Se ahorra más en suelo que en gastos de transportes. • Pero las necesidades y las oportunidades de la puesta en común de recursos, no solamente para cona• •.uir economías, sino para compcn sar las zonas pobres, son tanto ,.:I.ás grandes. �CMF3 -. 15 - C O A F'O Fl 6\C I O MLTIIOPOLITANA DL= E3ARCELONA En Barcelona, la Ciudad central contribuye en más de un 50% al presupuesto metropolitano, el estado en un 30%, y el resto pro cede de los municipios del área. El problema principal lo constituye el financiamiento del sistema de transportes metropolitanos que permite a los obreros vivir perii ricamente. Las áreas metropolitanas, como Barcelona, reclaman del Estado una contribución proporcional a la aportación que ellas hacen al territorio estatal. El Estado central tiende a cargar sobre las grandes ciudades el costo de .su movilidad interior o metro politana. En una de las ultimca propuestas de gobierno se llegaba al extremo (sin paralelo en, el resto del'mundo) de prever el financiamiento del déficit de transporte con cargo a la actualmente escasa contribución urbana, lo cual -representarla, en este momento, un impuesto de capital relativamente importante sobre todos los propietarios de viviendas -estando la propiedad urbana bastante repartida. En una situación de escasa demanda los propietarios capitalizarían negativamente el aumento impositivo. No sabemos que efectos tendría todo esto sobre la distribución de los habitantes por niveles de renta: depende del encarecimiento del transporte en relación con el de la propiedad urbana. Todo esto es explicable dentro de un sistema fiscal reacio a cargar sobre la movilidad privada los costos de la pública: pri mero, por la facilidad envidiable con que la 'Hacienda central, obtiene ganancias fiscales de los aumentos del precio de 1 a ga solina -facilidad qae no quiere comproLneter mientras las imposi_ �GtJICi: •'^$ ^ Fr L, , COR P O -16 -- ^ls ^• t =-i AC I O METF 3Q1'C'ULITANA F3AFiCELONA DE ciones básicas no esten más asentadas y admitidas; segundo, por la existencia de rigideces históricas que impiden a los órganos de gobierno local participar de los beneficios de la movilidad fronteriza (peajes, puertos, aeropuertos); tercero, por la poca predisposición a considerar imponible el uso privado de la viali. dad en el centro. De una forma u otra, los servicios que los municipios del área metropolitana consideren justificado producir en común, principalmente el transporte, pero también los servicios tócnicos, la depuración da aguas residuales, el vertedero de residuos, los grandes parques comarcales, los cementerios, la protección del medio ambiente, el abastecimiento de agua, los mercados centrales, los niveles más tccnificados de la protección civil y ciudadana, etc... deberán financiarse poniendo en común recursos hoy fragmentados o transmitidos a niveles más altos. No es bueno un distanciamiento excesivo de los canales de ida y vuelta de recursos públicos cuando estos se refieren a la satisfacción de necesidades básicas, indiscutibles, y a niveles de vida admi tidos por la comunidad nacional. Si la renta de los habitantes de la aglomeración se considera en parte función de la capacidad global de asta para soportar actividades productivas, debería ser el retorno inmediato del ímpues • t:o sobre la renta (limitado hoy a un 3% y devuelto a las áreas de or:Lg en, no en proporción al esfuerzo fiscal, sinó en proporción aproximadamente, a la población) lo que se pusiese en común para redistribuir recursos públicos en forma de servicios a las zonas más necesitadas del área. �con AC 1 O M F:Tn0PO1_fTANA DE 13ARCEl_ONA P O Fi Si los valores de la propiedad se consideran, en parte, función de las ventajas de localización, e internas del área en conjunto, debería ser una parte del impuesto sobre la propiedad (por ejemplo: aquel incremento obtenido por la mejora de catastros debida a la actuación de servicios técnicos consolidados) la que se pusiese en común, al revés de lo que sucede en las ciudades norteamericanas. Otras ponencias de esta reunión tratan el tema con más profundidad. Valga aquí la constatación de que sin una via de consolidación de recursos fiscales no será nunca fácil constituir el so porte material de una institución metropolitana. La única alter. nativa. a esa vía es la actual (potenciada) de contribuciones pro porcionales al presupuesto de cada municipio metropolitano, dupla cado por un sistema de impuestos al usuario, que se justificarían precisamente en tuncién del menor costo que permite la metropol.inizac.Lón. Pero no es difícil prever por es'.:a via una cierta tendencia a una institucionalización metropolitana relativamente ra cru tica -y en todo caso unas autoridades sectoriales metropolita nas relativamente fuertes, o en e1 peor de los casos, unas cmpre sas . cont:rati_stas fuertes a nivel metropolitano, negociando con una institución débil. �c or; P Ol3ACi0 MLTROPOI_I-T!\NA DE C3A13GF_LONA RESUMEN v CoNCI,U ;IOi1. - Las áreas metropolitanas pueden estar en un plafón de su crecimiento y al mismo tiempo disminuyendo de momento el peso del contimum urbanístico central. - En los países latinos estas tendencias no se han manifestado aún con la rotundidad que se ha observado en Norteamérica, so bre todo, y en Europa Central. Pero quizás no se .11egará nunca a estos extremos. - No hay un sólo modelo de Area Metropolitana, pero la densidad y el carácter de capitalidad de Barcelona refuerzan. la necesidad y . la tendencia hacia un doble nivel local (municipal-metropolitano). - La existencia de una Comunidad Autòn ma pujante, en la cual el área de Barcelona representa más de un 50% de la población y de la actividad, obligará también a dar al área el carácter de división de gobierno,del gobierno comunitario. - Es de prever una fuerte presión para la elección directa de los representantes metropolitanos, dado el carácter local de la iris titució:, contrapesado por la complejidad de las elecciones administrativas a diversos niveles. - Tanbién es lógico prever una tendencia del Estado Central a amoldar el nilbi_to del área en sentido amplio. �C O R PO R /\C 1 b ME=T R OPOLIT A NA D E BARCELONA La financiación de los servicios metropolitanos, actualmente basado en contribuciones municipales y tasas de usos, sería conveniente que contase con participaciones proporcionales en impuestos fuertes de carácter estatal o local. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 08. Tinent d'Alcalde Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1979-1982 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Tinent d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció de Pasqual Maragall en el Simposi sobre Àrees Metropolitanes Subject The topic of the resource Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Àrea metropolitana Finançament Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-10-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2566/19821202d_00004.pdf 0268d2ba340633e29c9acfbe0d0571ce PDF Text Text DISCURS DE PRESA DE POSSESSIO (2 desembre de 1982) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura del 1er Congreso de Economía y de Economistas de España Subject The topic of the resource Economia Congressos i conferències Ajuntament de Barcelona Gestió pública Ciutats Finances públiques Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Conferència Abstract A summary of the resource. PM, intervé l'últim, segons: 1. TIENE LA PALABRA D. FRANCESC SANTACANA 2. TIENE LA PALABRA D. FRANCESC RAVENTÓS 3. TIENE LA PALABRA D. CARLOS SÁNCHEZ-REYES 4. CLAUSURA A CARGO DEL EXCMO. SR. ALCALDE Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-11-12 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2567/19840302d_00032.pdf 687c0eadd4932b65f32855a429b2403d PDF Text Text "OBRIR CATALUNYA AL MÓN" VERSIÓ RESUMIDA DEL DISCURS PRONUNCIAT PER L'EXCM. SENYOR PASQUAL MARAGALL i MIRA, ALCALDE DE BARCELONA EL 2 DE MARÇ DE 1984, A GIRONA, EN EL MARC DEL CICLE "ELS GRANS REPTES DE LA CATALUNYA DEL FUTUR". �Darrerament s'ha tornat a parlar dels greus perills que está corrent Catalunya ara mateix. Des de diverses tri bunes s'ha tornat a insistir en la tesi segons la qual el nostre país es troba en un moment particularment difícil de la seva história. Se'ns vol fer creure que som ara en una situació que és més greu que la que viviem fa uns anys. Se'ns demana que ens crispem davant d'aquests fets i que mantinguem una actitud tensa i vigilant. Davant d'aquesta tendència al pesimisme i a la lamentació vull comunicar un misatge d'optimísme i d'il.lu sió. El país passa per un moment de frustació que és evident però aquesta frustació és circumstancial. Es un pessimisme que es deriva del fet que només una part dels ciutadans de Catalunya se senten responsables de l'obra de construcció del seu país. �Z El diluvi de les paraules que ens cauen al damunt/ particularment en aquests moments de'campanya electoral fa dificil veure les coses amb serenitat i equanimitat. Hem de fer l'esforç de veure que Catalunya té ara al davant un dilema decisiu. El pais té dues opcions molt clares. O bé tancar-ser protegir-se de les influències exteriors, esforçar-se en la purificació pròpia i obssersionar-se en la recerca de les essències propies. Aquesta és la fórmula que ens pro posa el nacionalisme essencialista. L'alternativa és l'ober tura i, fonamentalment, l'adopció d'una posició de confian 9a i d'il.lusió. Es una alternativa que es basa en admetre que Catalunya no respon a una fesomia estàtica sinó que és exactament el que el seus ciutadans, tots els seus ciutadans, vulguinque sigui. La diferència és fonamental. La primera alternativa, la que promou un respecte a unes preteses essències nacio �3 nats, és una opció immovilista. Es una opció que permet tota mena de manipulacions dels qui s'han d'encarregar d'administrar les essències i de jutjar si són respectades o no. Es l'opció que es troba en la base d'un nacio nalisme que duu a la confrontació i a l'exclusió perqué és un nacionalisme que necessita de sacerdots i que admi nistra benediccions i anatemes. La segona opció, la que suggereix que el pais, la nació si voleu, és el que els seus homes volen que sigui, és una opció dinàmica. Es un plantejament que, lògicament, es recolza en el passat peró que assumeix l'evolució impo ssada pels canvis que es van produint en les relacions socials. Es tracta, fonamentalment, d'una opció d'il.lusió, de confiança; de confiança en els homes i dones que viuen en el país i, també - per qué no?, de confiança en la pròpia història del país, en el seu llegat cultural, en el geni del país. Es una opció essencialment democràtica, que no necessita ni sacerdots ni Messies. Es l'opció engresca �4 dora que pot movilitzar novament les energies del país, perquè no és excloent i admet molt diverses actituds po lítiques. Estem vivint en aquests moments sota l'apoteosi d'una obssessió essencialista, sota la imposició d'un na cionalisme que pretén mantenir el país en un estat perma nent de tensió. L'amenaça exterior es conreada i manipulada i es proposa al país que adopti una actitud de setge. �Aquest sí que , és un gran perill per a Catalunya una amenaça quines conseqüencies ja hem començat a copsar. No es pot amagar el cap sota l'ala i imaginar que les coses són com abans, com en un mític abans, o potser imaginar que són com voldriem que fossin. Perqué ni les coses són com abans -per a dir-ho ras i curt- ni es viable treballar sobre imatges o models falsos de la realitat. Que és el que s'ha fet en molts casos; que és el que se'ns recomana des de les intàncies promotores d'un nacionalisme que podriem qualificar com nacionalisme de frigorífic. No ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Cal que treballem el país auténtic, el que tenim, que no és com ens agradaria i que podem (canviar si som honestos en el diagnòstic i si sabem trobar el camí per a obrir Catalunya al món que serà, no n'hem de dubtar el camí que permetrà la recuperació, la reconstrucció, el desenvolupament del país. �Perquè és una realitat, potser trista, potser lamentable, que s'ha alterat la nostra posició relativa la conexió amb Espanya i també amb Europa. I aixó ha canviat fins i tot en un terreny tan essencial per a nosaltres com el de la cultura. Fa uns vint anys, quan es va produir l'esclat inicial de la producció editorial catalana vam tenir la satisfacció i l'orgull de fer entrar a la Península molts materials bàsics de les Ciències Socials, fins i tot algunes mostres bàsiques de la literatura moderna. Aquesta situació tan positiva per a nosaltres va durar set o vuit anys, potser deu, peró s'ha acabat. I és molt important que els esforços dirigits a corregir una situació que no ens agrada parteixin de la constatació de la realitat. No de la seva mitificació. Hem hagut d'esperar a 1984 i a una subvenció de la Diputació de Barcelona, per a disposar d'una traducció catalana d'un llibre tan fonamental com "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" Max Weber. �Pensem ara en l'orgull que ens produïa també la nostra relació privilegiada amb Europa. Era relativament normal que els vols que enllaçaven Barcelona amb una colla de ciutats euro- peas fossin més nombrosos que els que sortien de l'aeroport de Barajas. Aixo també s'ha acabat . Podriem dir que l'equilibri no es tan desfavorable pel fet de les nostres excel.lents communicacions per autopista. Però s'ha registrat un canvi qualitatiu evident. Els ponts aeris Madrid-Paris, Madrid-Brussel.les, o Madrid-Ginebra no són ja, de cap manera, una mera conseqüència de la capitalitat. Les coses han canviat i ho hem de reconèixer. Si no ho fem i ens mantenim al marge moltes decisions seguiran prenent-se sense cap control nostre i la situació de marginalitat s'agreujarà. No ens queda més opció que forçar la nostra presència en els llocs on es prenen les decisions i,sobretot, tenir en compte les realitats del moment. Ja he apuntat quines són aquestes realitats per la via no de negar el que /són. Es lamentable perdre un tren per arribar tard però encara es pitjor perdre'l per no tenir consciència de que el tren està a punt de passar. En aquest moments, el tren que està a punt de passar a davant nostre és el tren de contruir un país que pugui integrar-se amb normalitat en el procés d'estructuració d'Europa que s'esta vivint ara al continent, precisament en aquests anys de crisi econòmica, de tensió internacional renovada, de represa de l'empobriment del Tercer Món. Es una opció que no té res a veure amb el dilema que tan barroeramert s 'ha presentat amb la pretesa &ntitesí1 Brussel.les �l'enyorança d'una Europa del boom que., ara per ara, no existeix. Es important remarcar quins són els autèntics valors d'Europa. Són uns valors que van més enllà dels valors del mercat. Són els valors del pluralisme i de la convivència sobre un territori molt limitat de les més diverses opcions polítiques i de llegats historics i culturals divergents. Catalunya és avui una realitat urbana. Es normal, per tant, que el país rebutgi periòdicament els intents de reconversió ruralista i pairalista. Catalunya és un sistema de ciutats, amb dèficits d'estructuració i integració, però amb una fesomia cada cop mes configurada segons aquest model. El sistema català de ciutats és una subsistema del sistema europeu de ciutats. Es per aquesta banda per on Catalunya pot trobar una via d'incorporació a Europa que li permeti, al mateix temps, jugar un paper capdavanter i original. Però és fonamental entendre que connectar amb Europa no vol dir només el foradament del Cadí o l'arribada a la frontera de l'ample de via europeu. Vol dir que el sistema català de ciutats ha de ser un sistema europeu. I això implica una visió urbana, una cultura urbana sincronitzable amb les cultures urbanes d'Europa; implica entrar en el debat cultural del continent1 llençar-se a competir amb les ofertes de tota mena que es fan des de totes les metropolis d'Europa. Es un camí que exigeix, per damunt de tot,la incorporació dels valors culturals i polítics europeus, no en el nivell de la retòrica sinó en el dels fets. �9 Per tant, es una via que reclama actituds que són inseparables de la cultura urbana, com el gust pel debat, l'estimació de la pluralitat, l'interés per les avant -guardes i el rigor en l'administració. �lo Potser un dels trets que resulten més decebedors de la situació que vivim és l'absència del debat públic que és característic de les democrácies occidentals. Darrerament, per la pressió de la campanya electoral, s'ha suscitat una certa discusió entorn d'alguns temes de caràcter polític. Però el debat que necessita un país modern i pluralista hauria d'incloure molts més centres d'atenció que els d'incidència política directa, que els que afecten els meca nismes de representació política. Estem construint les inttucions del pais i ho fem 1r- sense debatre practicament res. So- bre q " uestions de tanta importància com el tercer canal, la policia autonòmica o els ajuts a la premsa, el debat ha :restat limitat als seus aspectes més folklòrics. A més, com que qualsevol proposta ens ve inevitablement qualificada com a "model català" -el "model català" de policia, el "model català" de televisió...- la discussió tendeix a inhibir-se. Només els molt insensats s'atrevirien,ainterrogar o a interrogar -se sobre tants models catalans. �^1 Però si al Parlament de Catalunya hem patit d'una pobresa de debat molt preocupant, encara és mes aguniosa la manca de discussió en els mitjans de comunicació. No volia parar-me a comentar la manca de pluralitat ideológica ni la pressió que hi ha hagut per reduri-la encara més. Hi ha una qüestió d'ordre més general que té una incidència més profunda en la fesomia que està adquirint el particular règim polític de Catalunya. Em vull referir a una sacralització de l'activitat pública que no té res a veure amb el legítim respecte que s'ha de mantenir envers les institucions democrátiques. Aquesta sacralització ha desterrat del nostre Parlament l'atac polític, lgironia, la pressió sostinguda, les revelacions escandaloses es a dir les fórmules que han caracteritzat tots els parlament de l'Occident democrà- tic. El nostre Parlament és ara la cambra més avorrida d'Europa. �Aquesta irrealitat del debat té l'arrel en la concep ció maniquea de l'administració pública que el govern minoritari de la Generalitat ha tingut l'habilitat d'imposar a,^l'opinió pública del país. Les administracions públiques ¡. segons aquesta concepció, es constitueixen en dos grans grups: la de la Generalitat, que ara per ara assumeix una mena de representació apolítica de les essencies nacionals, i les altres, que són administracions contingents. El corol.lari inicial d'aquest plantejament és clar. La crítica de l'administració de la Generalitat és poc aconsellable pel que suposa -inevitablement- de crítica de les institucions d'autogovern. La crítica de les altres ad ministracions és possible pel fet de la seva radical contin gència. Les conseqüencies d'una aital distinció són molt greus i s'etltan veient cada dia en la probresa i fins i tot surrealisme d'alguns dels debats apuntats. La manca de crí tica està condunt a deficiències operatives serioses i, el �l^ L'estrategia que ha mantingut fins ara el govern de la estrategia Generalitat és una/que condueix directament a la contradicció. Pot donar als partits conservadors que han estat governant Catalunya durant els darrers quatre anys algun avantatge a curt termini però és un camí sense sortida. Un govern no pot al mateix temps governar i lamentar-se. Son dues actituds contradictóries . Tots els governs, des del central fins als municipals, passant pel de la Generalitat, tenen moltes raons per a lamentar-se de les respectives herències. Però governar i ploriquejar no és compatible. Tampoc és compatible omplir-se la boca amb expressions tan contundens com "l'obra de govern" i renunciar al mateix temps a alguns dels elements que són components essencials de tot govern modern. Ens voldriem referir, per exemple, a la fiscalitat i a l'acció coactiva. Un govern pot optar legítimament per una política de baixa fiscalitat o de màxima tolerància en l'exercici de les seves facultats coactives. Però un govern no pot -i menys un govern d'una Catalunya que no ha tingut govern durant segles- renunciar d'una manera genè ica a la imposició tributaria i meny encara donar suport -com ha fet d'una manera molt poc dissimulada- a accions de boi cot de l'activitat fiscal, d'una altra administració. Si un govern abandona, o fa veure que abandona, l'exercici de les seves facultats impositives deixa de ser un govern. Passa a ser quelcom més proxim a una Fundació, potser al govern d'un Principat de Monaco o d'una illa-paradís fiscal, però deixa de ser un govern modern. �1 L'Estatut de Catalunya preveu en el seu article 37.3 que l'Administració de la Generalitat s'hauria d'estructurar seguint "criteris de descentralització, desconcentració i coordinació de funcions". Fins i tot els intèrprets de l'Estatut més donats a re marcar tots aquells aspectes que reforçarien la posició defla 4 Ge-=re-z-tziá ^tat opinen que els principis estatutaris descarten l'opció d'un go- vern centralitzat o bé un sistema administratiu concentrat. La realitat de la confrontació administrativa que s'ha viscut a Catalunya en els darrer quatre anys ha contradit les previsions de l'Estatut. Si l'Estatut reclamava descentralització i desconcentra ció, el Govern de la Generalitat ha extremat el control central de les decisions i la gestió. On hi havia hagut d'haver coordinació s'ha produït, amb massa freqüència, 'invasió funcions locals. de les s �14 No es tracta de fer unes lamentacions genériques. Hi ha hagut exemples ben concrets de la desviació estatutària que s'ha produït. Són fets ben concrets que no es poden cobrir amb l'us reiterat de cortines de fum. Parlem primer del fracàs descentralitzador. No n'hi ha prou amb la persistent retórica ctSfy .e'.-tia ruralis- ta- i l'actitud de neguit davant d'un país cada cop més urbanitzat que no acaba de lligar amb la versió oficial que ens suggereix una terra neta i verge. De fet, es absolutament impossible descentralitzar quan la vida política catalana va desenvolupant-se amb una producció de lleis tan minsa. Si comptessim les lleis que han estat fruït de la voluntad consensuada d'institucionalització del país ben poca cosa ens queda. No s'ha fet una obra de govern basada en la producció de lleis perquè el Govern de la Generalitat ha evi tat d'entár en un camí que no podía controlar. Es normal, per tant, que a través de la via del decret, haguem assistit a una actuació governamental absolutament centralitzada. �I7 No hi ha hagut descentralització de l'actuació de la Generalitat. Els serveis territorials de la Generalitat han acabat convertint-se en unes oficines administratives de nivell molt baix dedicades a la tramitació d'expedients. Fins i tot alguns dels organs de l'Administració periférica de l'Es tat havien dut a terme actuacions de coordinació de més alt con tingut polític. Peró l'actuació centralista i centralitzada ha estat tapada per una allau de retórica i un devesall de visites. �!3 Fets de tanta trascendència política com la concessió de llicéncies de freqüència modulada o l'atorgament dels avals de la CARIC s'han decidit sempre al marge d'una regulació legal propiament dita, des del centre mateix del poder, a la Plaça de Sant Jaume. El propi president de la Generalitat ha reconegut aquesta mateixa setmana la manca de descentralització. Ha ad més que si ha d'anar peró ha vingut a dir-nos que es faria més endavant, quan no hi hagi el perill de laminació de la Generalitat que assegura que existeix en aquest s moments. No és molt exessiu, molt arriscat, fins i tot irresponsable acusar d'afany laminador uns ajuntaments que governen amb el suport de la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya ? Com es pot acusar de voluntad laminadora uns Ajuntament que s'han limitat a demanar no ser laminats en les seves funcions ?. No hi ha hagut coordinació de funcions. Els ajuntaments de Catalunya s'hantrobat amb una reiterada invasió de les seves competències. Aquest ha estat el cas de les oficines d'atur tancades després d'una experiència curta i costosa o bé el de les increibles oficines de benestar social. 7: �1^t Els exemples de l'actitud divisionista que s'ha es tat fomentant ens venen a le memòria sense dificultat. Tenim ara -se'ns ha dit- una Catalunya catalana i una altra que probablement no ho és tant. Es normal, si partim d'aquesta concepció global tan maniquea que les iniciatives partidistes i divisionistes hagin proliferat. Una part minoritària del país s'ha arrogat el dret de jujtjar la catalanitat d'institucions i organitzacions i, consequentment, el de proposar-ne les corresponents alternatives "catalares".. I d'aquesta manera hem anat complicant la construcció del país, encarint la seva ad ministració i reduint-ne el rendiment, i, el que encara és més greu, arisolidant la divisió i fomentant l'absten ció de la meitat del país. Alguns exemples són ben significatius. S'havia acon seguit posar en marxa un procés consensuat per a la crea ció de la Federació de Municipis de Catalunya, una organització que aplega ajuntaments amb una població represen �20 tant del 85% del poble de Catalunya. Doncs bé, va ser ne cessàri trencar el procés i inventar una alternativa "ca talana ". �2^ El mateix ha passat amb la irrupció de la policia autonòmica. En el desenvolupament espectacular dels serveis municipals que s'havia produït en els anys de la transició destacava en els últims anys una creixent corresponsabilització dels Ajuntaments en les tasques de foment i protecció de la seguretat ciutadana. Ha estat una activitat que s'ha extès tan considerablement perque hi ha hagut una insistent petició ciutadana en aquesta direcció. I els Ajuntaments han esmerçat uns recursos molt importants en l'adquisició de nous materials, en la contralació de personal i en la formació dels seus cossos de policia municipal. Semblava raonable esperar d'una administració nova que s'enfrontés amb el problema amb criteris de racionalitat i d'efi ciència. Hauria estat lògic que s'hagués fet un esforç d'aprofitament de tot el que s'havia fet en aquest terreny des de les administracions municipals. En realitat, teniem ja a Catalunya més escoles de policia del compte, disposavem d'uns efectius nombrosos, de recursos materials relativament importants i d'una experiència indubtable. Aqui també, però,es va optar per la duplicació. Per la formulació d'una alternativa "catalana". Per la creació de cap a peus d'una nova escola i per la imposició d'un model que, de moment, es planteja com funcions gairebé exclusives unes funcions que, com la de vigilància d'edificis, han estat exercides i segueixen essent exercides per les policies municipals. �21 Es contradictori, en qualsevol cas, que un govern que ha basat la seva estratègia politica en la confrontació permanent amb el govern central trobi tan sorprenent que uns governs municipals faciri sentiP la seva veu i denuncien el que estimén que són invasions del seu ámbit de competèn cies. �23 Hi ha un element distorsionador en tota la política catalana i, per extensió, en tota la vida catalana, que fa impossible la movilització de les energies del pais, de l'energia, l'entusiasme i creativitat dels seus ciutadans. Aquest obstacle és la permanent utilització de dues mesures per a valorar i jutjar el que fan els homes i dones del nostre país. Com es pot empènyer un pais en un moment desiciu com el que estem vivintsi només comptem amb una part de la seva comunitat humana ?. Aquesta és la trista realitat. Mig país, pot- ser més de la meitat dels homes i dones de Catalunya assisteix educadament a la construcció de les institucions i de l'aparell administratiu sense sentir-se'n integrat. �211 El problema de trobar la sintonia entre les diverses administracions que actuen a Catalunya és fonamental amb vis tes a aconseguir el rendiment de la gestió a que tenen dret els ciutadans d'aquest país. �25 La nostra aposta ha de ser per una Catalunya engrescadora, per un país més animador , per una movilització que du gui la gent jove als llocs de responsabilitat, per la confiança que no ens faci temer constantment pel fracás dels nos tres esforços, per una il.lusió que ensfaci treballar amb constàn cia i ens susciti idees i camins innovadors, per un rebuig de la carrincloneria que ens ofega, per una urbanitat civil acompanyada d'atreviment, d'imaginació; pel vot de confiança a la nostra pròpia història, per la generositat envers els qui han vingut d'altres terres, per prendre part en la tasca de modernització d'Espanya, per la nostra presència activa a Europa i el món, pel patriotisme que es deriva de la participació. El nostre repte està a demostrar que el que és bell, movilitzador, solvent i ple de contingut moral ha de ser també, és, sens dubte, més eficaç. �6 MAR, En el marc' del cicle «Els grans reptes de la Catalunya del futur», l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va pronunciar a Girona una interessant con/erencia que resumint en aquesta tribuna d'opinió Obrir Catalunyä al món (I) çi antítesi Brussel.les o Managua. La proposta d'altes nativa és ful.laç i es basa en l'enyorança d'una Eurt pa del boom que, ara per ara, no existeix. Es important remarcar quina són els autèntics vt lo ra d'Europa. Són uns valors que van més enllà de valora del mercat. Són els valors del piuralisme i d la convivència sobre un territori molt limitat de te més diverses opcions polítiques i de llegats històric i culturals divergents. ARRERAMENT s'ha tornat ,a parlar dels greus perilla que està corrent Catalunya ara mateix. Des de diverses tribunes s'han tornat a insistir en la tesi segons la qual el nostre país es troha en un moment particularment dificil de la S. aJ histúria. Se'ns vol fer creure que som ara en una situació que és més greu que la que vivíem fa uns anys. Se'ns demana que ens crispem davant d'aquests fets i que mantinguem una actitud tensa i vigilant. D Catalunya és aval una realitat urbana. Es norma per tant, que el pais rebutgi periòdicament els ir lenta de reconversió ruralista i pairalista. Cataluny és un sistema de ciutats, amb dèficits d'estructura ció i integració, perd amb una fesomia cada cop mé configurada segons aquest model. Duvant d'aquesta tendència al pesimisme i ala lamentació vull comunicar un missatge d'optimisme i d'il.lusió. El país passa per un moment de frustració que és evident pera aquesta frustració és circumstancial. Es un pessimisme que es deriva del fet que només una part dels ciutadans de Catalunya se senten responsables de l'obra de construcció del seu país. El diluvi de les paraules que ens cauen al damunt particularment en aquests. moments de procampanya electoral, fa difícil veure les coses amb serenitat i equanimitat. Hem de fer l'esforç de veure que Catalunya té ara al davant un dilema decisiu. El país té dues opcions molt clares. O bé tancarse, protegir-se de les influències exteriors, esforçarse en la purificació pròpia i obsessionar-se en la recerca de les essències pròpies. Aquesta és la fórmula que ens proposa el nacionalisme essencialista. L'alternativa és l'obertura i, fonamentalment, l'adopció d'una posició de confiança i d'il.lusió. Es una alternativa que es basa en admetre que Catalunya no respon a una fesomia estàtica sinó que és exactament el que els seus ciutadans, tots els seus ciutadans, vulguin que sigui. La diferència és fonamental. La primera alternativa, la que promou un respecte a unes preteses essències nacionals, és una opció immovilista. Es una unció que permet tota mena de manipulacions dels qui s'han d'encarregar d'administrar les essències i de jutjar si són respectades o no. Es l'opció que es troba en la base d'un nacionalisme que duu a la confrontació i a l'exclusió perquè és un nacionalisme que necessita de sacerdots i que administra benediccions i anatemes. / / r o 1rk I 1 't La segona opció, la que suggereix que el país, la nació si soles, és el que els seus homes voten que sigui, és una opció dinàmica. Es un plantejament que, lògicament, es recolza en el passat però que assumeix l'evolució impossada pels canvis que es van produint en les relaciona socials. Es tracta, fonamentalment, d'una opció d'il.lusió, de confiança; de confiança en els homes i dones que viuen en el país, i també —per què no'!— de confiança en la pròpia història del país. cn el seu llegat cultural, en el geni del pais. Es una opció essencialment democràtica, que no necessita ni sacerdots ni Messies. Es l'opció engrescadora que pot movilitzar novament les caerpies del país. perquè no és excloent i admet molt diverses • actituds polítiques. •stem vivint en aquests moments sota l'apoteosi d'una obsessió essencialista, sota la imposició d'un nacionalisme que pretén mantenir el país en un estat permanent de tensió. L'amenaça exterior és conreada i manipulada i es proposa al país que adopti una actitud de setge. Aquest sí que és un gran perill per a Catalunya, una amenaça quines conseqüències ja hem començat u copsar. No es pot amagar el cap sota l'ala i imaginar que les coses són com abans, com en un mític abans, o potser imaginar que són com voldríem que fossin. Perquè ni les coses són com abans —per a dir-ho ras i curt— ni és viable treballar sobre imatges o models falsos de la realitat. Que és el fet que s'ha fet en molts casos: que és el que se'ns recomana des de les instàncies promotores d'un nacionalisme que podriem qualificar corn nacionalisme de frigorífic. No ens podem enganvar a nosaltres mateixos. • El sistema català de ciutats és, segona Maragall, una subsistema del sistema eurupeu de ciutats Cal que treballem el país autèntic, el que tenim, que no és com ens agradaria i que podem canviar si som honestos en el diagnòstic i si sabem trobar el camí per a obrir Catalunya al món que serà, n n'hem de dubtar, el camí que permetrà la recuperació, la reconstrucció, el desenvolupament del país. Perque és una realitat, potser trista, potser lamentable, que s'ha alterat la nostra posició relativa, la conexió amb Espanya i també amb Europa. I aixó ha canviat fina i tot en un terreny tan essencial per a nosaltres com el de la cultura. Fa uns vint anys, quan es va produir l'esclat inicial de la producció editorial catalana vam tenir la satisfacció i l'orgull de fer entrar a la península molts materials bàsics de les Ciències Socials, fins i tot algunes mostres bàsiques de la literatura moderna. Aquesta situació tan positiva per a nosaltres va durar set o vuit anys, potser deu, però s'ha acabat. I és molt important que els esforços dirigits a corregir una situació que no ens agrada parteixin de la constatació de la realitat. No de la seva mitificació. Hem hagut d'esperar a 1984 i a una subvenció de la Diputació de Barcelona, per a disposar d'una traducció catalana d'un llib re tan fonamental com «L'ètica protestant i l'esperit del capitalismes Max Weber. Pensem ara en l'orgull que ens produia també la nostra relació priviléjliada amb Europa. Era relativament normal que els vols que enllaçaven Barcelona amb una colla de ciutats europees fossin més nomhroses que els que sortien de l'aeroport de Barajas. Això també s'ha acabat. Podrlem dir qee l'equilibri no és tan desfavorable pel fet de les nostres excel.lents comunicacions per autopista. Perd s'ha registrat un canvi qualitatiu evident. Els ponts aeris Madrid-París, Madrid-Brussel.les, O MadridGinebra no són ja. de cap manera, una mera conseqüència de la capitalitat. Les coses han canviat i ho hem de reconèixer. Si no ho fem i ens mantenim al marge, moltes decisions seguiran prenent-se sense cap control nostre i la situació de marginalitat greujare. Nu ens quema tnés opció que forçar la nostra presència en els Iiocs on es prenen les decisions i, sobretot, tenir en compte 'les realitats del moment. Ja he apuntat quines són aquestes realitats per la vida de negar el que no són. Es lamentable perdre un tren per arribar tard perd encara es pitjor perdre'l per no tenir consciència de què el tren està a punt de passar. En aquests moments, el tren que està a punt de passar a davant nostre es el tren de construir un país que pugui integrar-se amb normalitat en el procés d'estructuració d'Europa que s'està vivint ara al continent. precisament en aquests anys de crisi econòmica, de tensió internacional renovada, de represa de I'entpuhriment del Tercer Món. Es una opció que no té res a veure amb el dilema que tan harroerament s'ha presentat amb la pretesa El sistema català de ciutats és una subsistema dt sistema europea de ciutats. Es per auuesta banda per on Catalunya pol trc bar una via d'incorporació a Europa que li permet al mateix temps, jugar un paper capdavanter i orig nal. Però és fonamental entendre que connecta amb Europa no vol dir només el foradament da Cadí o l'arribada a la frontera de l'ample de via et. ropeu. Vol dir que el sistema tatalà de ciutats ha d ser un sistema europeu. 1 això implica una visió m bava, una cultura urbana sincronitzable amb k cultures urbanes d'Europa; implica entrar en el de hat cultural del continent, llençar-se a competí amb les ofertes de tota mena que es fan des de tole les metrópolis d'Europa. Es un camí que exigeix per damunt de tot, la incorporació dels valors cultt. rals i politics europeus, no en el nivell de la retòric sinó en el dels fets. Per tant, és una via que reclama actituds que só inseparables de la cultura urbana, com el gust pe debut. l'estimació de la pluralitat, l'interès per le avant-guardes i el rigor en l'administració. Potser un dels trets que resulten més decebedor de la situació que vivim és l'absència del debut pú blie que és característic de les democràcies Deciden tuls. Darrerament, perla pressió de la campanya clac toral, s'ha suscitat una ce rta discusió entorn d'al guns temes de caràcter polític. Però el debat que ne cessita un país modern i pluralista hauria d'inclour molts més centres d'atenció que els d'incidència pe Mica directa, que els que afecten els mecanismes d representació politica. Estem construint les institucions del país i ho fem sense debatre pràcticament res. Sobre qüestions de tanta importància com el tercer canal, la policia autónoma o els ajuts a la premsa, el debat ha restat limitat als seus aspectes més folklòrics. A més. com que qualsevol proposta em ve inevitablement qualilicada com a «model catalán —el «model català" de policia, el « model català« de televisió...— la discus. sió tendeix a inhibir-se. Només els molts insensat s'atreverien a interrogar o a interrogar-se soben tants models catalans. Pera si al Parlament de Catalunya hem patit d'u na pobresa de debut molt preocupant: encara és mé aguniosa la manca de discussió en els mitjans de co municaciú. No voldria parar-me a comentar la manca de pluralitat ideológica ni la pressió que h ha hagut per reduir-la encara Inés. Hi ha una qües tió d'ordre més general que té una incidència mé profunda en la fesomia que està adquirint el particu lar règim politic de Catalunya. Em vull referir a unt sacraliteació de l'activitat pública que no té res veure amb el legítim respecte que s'ha de ntanteni' .envers les institucions democràttques..Aquesta sa cralització ha desterrat del nostre Parlament ratat politic. lu ironia. la pressió sostinguda, les revela eions escandaloses, és a dir, les fórmules que han ca racteritzat tots els parlaments de l'Occident demo acàcia. El nostre Parlament és ara la cambra més avorti da d'Europa. Pasqual Maragall í Mira .-11, <Me de Barcelona �1 1 Ir11t. INV ^ M w. Obrir ("ala/iiiira al »16n (i II) QUESTA irrealitat del debat té l'arrel en la concepció maniquea de l'administració pública que el govern minoritari de la Generait,t ha tingut l'habilitat d'imposar a l'opinió públi..I del país. Les administracions públiques segons Aquesta concepció, es constitueixen en dus grans cups: la de la Generalitat, que ara per ora assumeix ,na meno de representació apolítica de les essències ,ecionals. i les altres, que són administracions conn entl. A proposar-ne les corresponents alternatives "catala res". I d'aquesta manera hem anat complicant I: construcció del país. encarint la seva administració reduint-ne el rendiment i, el que encara és més greu consolidant lu divisió i fomentant l'abstenció de It incita del pais. • Alguns cteinples són ben significatius. S'havir conseguit posar en manta un procés consensual pe a la creactu de la Federació de Municipis de Catalunya, una organització que aplega ajuntament> ;unh una pohlació representant del 85% del noble& Catalunya. Dones hé, va ser necessari trencar e procés i inventar una alternativa "catalana" LI ntatcis ha passat amb la irrupció de la policia autonòmica. En el desenvolupament espectacular dels serveis municipals que s'havia produit en eh ara s de la transició destacava en els últims anys una creixent curresponsabilització dels ajuntaments en Ics tasques de fument i protecció de la seguretat cita !adona. lla estat una activitat que s • ha estès lar considerablement perquè hi ha hagut una insistent penen') ciutadana en aquesta direcció. I els ajuntaments han esmerçat uns recursos molt importants en l'adquisició de nous materials. en la contratació de personal i en la formació dels seus cossos de polia eia municipal. 1.1 corol.lari inicial d'aquest plantejament és clar. I o critica de l'administració de la Generalitat és +c aconsellahle pel que suposa —inevitahlementle critica de les institucions d'autogovern. La crítica l.c les altres administracions és possible pel fet de la esa radical eontingencia. I es conseqüencies d'una anal distinció son muls cus s'estan seient cada dia en la probresa i fins i n surrealisme d'alguns dels dehals apuntala. La nuca de critica està conduint a deficiències opera,s es serioses. i el que encara és pitjor, anul.len tota ossiMitas d'anàlisi racional del fenomen de l'admnstració pública i. per tant, la seva reforma i milor;iillent. L'estratègia que ha mantingut fins ara el Govern .lc lat Generalitat és una estratègia que condueix diestament a la contradicció. Pot donar als partits .unservadors que han estat governant Catalunya Jurant els darrers quatre anys algun avantatge a :art termini perd és un camí sense sortida. Ln govern no pot al mateix temps governar i lamentar-se. Són dues actituds contradictòries. Tots els governs. des del central fins als municipis, passant pel de la Generalitat, tenen moltes raons per a lamentar-se de les respectives herències. Perb governar i ploriquejar no és compatible. Tampoc es compatible omplir-se la boca amb exressiuns tan contundents com «d'obra de governs i renunciar al mateix temps a alguna dels elements .Iue són components essencials de tot govern modern. Ens voldríem referir, per exemple, a la ftscali:at i a l'acció coactiva. Un govern pot optar legítimament per una política de baixa fiscalitat o de màsima tolerància en l'exercici de les seves facultats :oactises. Pera un govern no pot —i menys un go•crn d'una Catalunya que no ha tingut govern dutaxi segles— renunciar d'una manera genèrica a la imposició tributària i menys encara donar suport —ennt ha fet d • una manera Inolt poc dissimuladanccuins de hoieut de l'activitat fiscal, d'una ultra Ami nisl raciO, Si un govern abandona, o fa veure .tuc abandona. l'exercici de les seves facultats imposti,es deixa de ser un govern. Passa a ser quelcom més prílsim a una Fundació, potser al govern d'un Principat de Mónaco o d'una illa-paradís fiscal, pera deixa de ser un govern modern. L'Estatut de Catalunya preveu en el seu article ? que l'.\dntinistraciú de la Generalitat s'hauria d'estructurar seguint "criteris de descentralització, slesconeentraciú i coordinació de funciona». I ins i tot. els intèrprets de l'Estatut més donats a remarcar tots aquells aspectes que reforçarien la posieii, del Consell Executiu opinen que els principia estatutaris descarten l'upció d'un govern centralitzat o hé un sistema administratiu concentrat. La realitat de la confrontació administraiva que s • ha viscut a Catalunya en els darrers quatre anys ha contradit les previsions de l'Estatut. Si l'Estatut reclamava descentralització i desconcentraciú, el Govern de la Generalitat ha extremat el control central de les decisions i la gestió. On hi havia hagut d'haver coordinaciú s'ha produit, amb russa lregüi noia. invasió de les funcions locals. No es tracta de fer unes lamentacions genèriques. IIi ha hagut exemples hen concrets de la desviació estatutaria que s • ha produit. Són fets hen concreta que nu es poden cobrir; uth l'ús rci,erat de cortines de lunt tricot primer del fracàs descentralitzador. No n'hi h, prou amb la persistent retòrica ruralista i l'a ct itud de neguit davant d'un país cada cop més urbanitiat que no acaha de lligar altab la versió olieia! que ens suggereix una terra neta i verge. De I'et. és ahsolutament impossible descentralitlar qu.ul hi sida política catalana va desenvolupantse :mil) una producció de lleis tan minsa. Si comp. fóssim les lleis que han estat fruit de la voluntat con- sensuada d'institucionalització del país ben poca cosa ens queda. No s'ha fet una obra de govern basada en la producció de lleis perquè el Govern de la (ienertli{al ha evitat d'entrar en un camí que no podia controlar. Es normal. per tant, que a través de la via del decret. haguem assistit a una actuació governamental ahsolutament centralitzada. No hi ha hagut descentralització de l'actuació de la Generalitat. Els serveis territorials de la Generalitat han acabat consertint-se en unes oficines administratives de nivell moll baix dedicades a la tramitació d'expedients. Fina i tot alguns dels organs del • Adnlinistració periférica de l'Estat havien dut a terme actuacions de coordinació de més alt contingut politic. Perú I'actuacis, centralista i centralitzada ha estat tapada per una allau de retórica i un devesall de visites. Feu de tanta trascendencia política com la concessió de llicències de freqüència modulada o I'atorpiticitt dels avals de la CARIC s'han decidit sempre al marge d'una regulació legal propiament dita. des del centre mateix del poder,.a la Plaça de Sant la unte. El propi president de la Generalitat ha reconegut aquesta ntalci.sa setmana la manca de descentralització. fia adntés que si ha d'anar però ha vingut a dir-nos que es faria més endavant, quan no hi hagi el perill de Luninació de la Generalitat que assegura que existeix en aquests Iltolttents. No és molt excessiu, moll arriscat, fins i tol irresponsable acusar d'afany laminador una ajuntaments que governen amb el suport de la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya? ¿Com es pot acusar de voluntat h u ninadora uns ajuntaments que s'han limitat a demanar no ser laminats en les seves funcions? No hi ha hagut coordinació de funciona. Els ajantmncnts de Catalunya s'han trobat una reitereada invasió de les seves competències. Aquest ha estat el cas de les oficines d'atur tancades després d'una experiencia curta i costosa o bé el de les increíbles oficines de henestar social. lis exemples de l'actitud divisionista que s'ha natal !intentant ens venen a la memòria sense dificultat. I enint ara —se'ns ha dit— una Catalunya catalana i una ultra que probablement no he és tant. Es normal, si partim d'aquesta concepció global tan in:miquea que les illieiatives parlidisles i divisionisIcs hagin proliferat. Una part minoritària del país ha arrugat el dret de jutjar la catalanitat d'institucions i organitzacions i- consegüènunent, el de Semblava raonable esperar d'una administració nova que s'enfrontés amb el problema amb criteris de racionalitat i d'eficiència. Hauria estat lògic quo s'hagués fet un esforç d'aprofitament de tot el que s'havia fet en aquest terreny des de les administra: tions municipals. En. realitat, teníem ja a Catalunya més escoles de policia del compte, disposàvem d'uns efectius nombrosos, de recursos materials relativament importants i d'una experiència indubtable. Aquí també, petó, es va optar per la duplicació.. Per la formulació d'una alternativa "catalana,r. PeC, la creació de cap a peus d'una nova escola i per la imposició d'un model que, de moment, es planteja conc funciona que gairebé exclusives unes funcions que, com la de vigilància d'edificis, han estat exercides i segueixen essent exercides per les policies municipals. Es contradictori, en qualsevol cas, que un govern que ha basat la seva estratègia política en la confrontació permanent amb el Govern central trobi tan sorprenent que uns governs municipals facin sentir la seva veu i denunciin el que estimen que són invasions del seu àmbit de competències. lli ha un element distorsionador en tota la política catalana i, per extensió, en tota la vida catalana. que fa impossible la mobilització de les energies del país, de l'energia. l'entusiasme i creativitat dels seus ciutadans. Aquest obstacle és la permanent utilització de ducs mesures per a valorar i jutjar el que fan els homes i dones del nostre país. ¿Grill es pot empènyer un país en un moment decisiu eons el que estem vivint si només comptem amb una part de la seva; comunitat humana? Aqueslii es la trista realitat. Mig país, potser més de la meitat dels homes i dones de Catalunya assisteix educadament a la construcció de les institucions i de l'aparell administratiu sense sentir-se'n integral. LI problema de trobar la sintonia entre les diverses administracions que actuen a Catalunya és fonamental amb vistes a aconseguir el rendiment de la gestió a què tenen dret els ciutadans d'aquest país. La nostra aposta ha de ser per una Catalunya engrescadora, per un país més animador, per una movilitatciú que dugui la gent jove als llocs de responsahilital, per la confiança que no ens faci temer constantment pel fracàs dels nostres esforços, per una il.lusió que ens faci treballar amb constància i ens susciti idees í camins innovadora. per un rebuig de la carrincloneria que ens ofega, per una urbanitat civil aeontpanyuda d'atreviment, d'imaginació: pel vot de confiança a la nostra pròpia història, per la generositat envers els qui han vingut d'altres terres. per prendre part en la tasca de modernització d'Esp;mya, per la nostra presència activa a Europa i el mon, pel patriotisute que es deriva de la participaciti. LI Il ustre repte està a demostrar que el que és bell, ntuvilitzador, solvent i ple de contingut moral ha de ser (a nille. és. sens dubte, més eficaç. Pasqual Maragall iMira Alcalde de Barcelona � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Obrir Catalunya al món Subject The topic of the resource Catalunya Globalització Relacions Internacionals Planificació Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Abstract A summary of the resource. Versió resumida del discurs pronunciat per l'excm. Senyor Pasqual Maragall i Mira, Alcalde de Barcelona el 2 de març de 1984, a Girona, en el marc del cicle "Els grans reptes de la Catalunya del futur". Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Girona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1984-03-02 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències