288 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2602/19910110_EstatCiutat.pdf 33e005b06d5cc20ea1aede53e93fd149 PDF Text Text Balanç de l'any 1990 Una de les coses que he fet ha estat recollir totes aquelles coses que no apareixen en el cos d'aquesta exposició que jo voldria al mateix temps densa i completa però no massa llarga i que tanmateix són molt importants i els les llegiré molt telegràficament perque ens situem en el que ha estat aquest any tan pJural i tan ple de coses. Per començar, el 1990 ha estat I any del Pla Estratègic. L'any del renaixement de Ciutat Vella perquè durant molts anys aquí he anat amb molt de compte a no dir més del que havíem de dir, i quan molta gent creia que estava bé el que s'estava fent a Ciutat Vella i tot jo deia qu~ estàvem empatant amb la misèria. Es l'any del voluntariat i ba aparegut tot un moviment en aquest sentit. Es l'any de la consagració d Eurociutats. A Lió al maig se'n va fer la segona conferència després de la de Barcelona. I és l'any del naixement de la Lliga dels sis aquestes sis ciutats: Tolosa Montpeller Barcelona València Saragossa i Ciutat de Mallorca. És 1 any de les obres de l'aeroport que tècnicament 155 �Es l'any de primes úniques encara i de la fusió de les caixes, del naixement de La Caixa de Barcelona perquè n'hem de dir així. Esperarem un any a veure com va encotillada com està en una llei que a nosaltres no ens agrjtda però que és llei. Es l'any de la coratjosa nova Universitat Pompeu Fabra. És l'any de la rambla de Catalunya però també d'un rosari de petits espais: el Fossar de les Moreres el Parc de la Indústria l'Estació del Nord el carrer Circumval.lació el carrer del Foc, la calçada lateral de la ronda del Mar, el Rec Comtal, la plaça de la Verònica els carrers Tallers, Casa Groga Miquel Casablancas Barraquer Sat)t Pau del Camp. Es l'any de les clavegueres i els col.lectors perquè se n'han fet al passeig de Sant Joan, al passeig Picasso a les Drassanes, el desdoblament de la Riera Blanca que molta gent no en sap res però es de les coses més importants que s'han fet aquest any. No hi ha hagut inundacions, i toquem fusta, però recordaran que no fa gaire, quan a Barcelona plovia poc de seguida la plaça Cerdà Sant Pau del Camp, Poblenou Prim, Cartellà, Mineria i Cases Barates s'inundaven. Ara un ara l'altre, depenent de si la pluja venia de ponent o de llevant, sempre s'inundaven. Encara falten un parell de by-pass per completar aquestes obres però s'estan in_v~rtint, si no em falla la memòria prop de 20.000 m1hons en els col. lectors només en els que ha fet l'empresa VOSA, que s'han fet més enllà de la Vila Olímpica i arriben fins a les Drassanes i pràcticament el carrer Prim. És l'any de la consagració de l'Olimpíada Cultural i del Festival de Tardor, que l'any passat ni estaven consagrats ni havien tingut l'èxit que enguany han tingut, de crítica i de públic, amb rècords d'audiència i exposicions de gran èxit. Es l'any del Modernisme, del «Quadrat d'QD>, i de l'exposició d'«El Modernisme». Es l'any de l'inici brillant de la nova política de biblioteques, de col.laboració entre la Diputació i els districtes, que és òptima, començada amb la de Joan Miró (Parc de l'Escorxador) i Josep Pallach (Sant Andreu). És l'al}y del «Congrés de la Ciutat Educadora». Es l'any del renaixement d'Iniciatives, que quasi havia mort per una sentència judicial, que finalment va quedar suspesa, de manera que hagués pogut fracassar i hagués sigut lamentable; finalment, no és tan clar que la sentència última hagi de ser contrària. Però també és l'any del refermament d'un Parc Tecnològic, i dels programes «Barcelona Activa» i «ODAME». És l'any del naixement de les noves torres de Barcelona, la Torre de Comunicacions de Collserola, les del passeig de Marina (oficina i Hotel de les Arts), i la de Calatraya, aquesta tot just començada. Es l'any de l'aprovaciq de l'eliminació progressiva de les antenes individuals. Es l'any de l'inici d'accions més serioses contra el soroll; 7.000 motos hem detingut des de l'estiu ençà, amb les noves ordenances i els nous dipòsits, un a cada districte, que permeten anar una mica més a fons i ser una mica més durs en aquest tema. No és l'any en que s'hagi engegat una bona insonorització dels edificis, ni municipals ni privats, però ja hi haurà temps de parlar-ne. Es també l'any del redescobriment de la Barcelona que es transforma per als barcelonins i les comarques. Els fluxos de divendres a la nit ja s'equiparen amb els de 156 157 com diuen els enginyers, estan vençudes, és a dir que s'h~ superat allò més difícil. Es l'any de l'arribada a una taxa d'atur europea, el 8 %, inferior a la que puguin tenir ciutats importants del continent. És un any que va començar amb els pitjors auguris i q_ue ha acabat amb moments tràgics però entremig la cmtat ha sabut que l'èxit de la seva transformació estava ass~gurat. �diumenge al matí, i a més ja quasi es compensen. És l'any d'uns plans d'habitatge que no ens satisfan, uns plans que no van massa a favor dels joves barcelonins, perquè donen preferència a un tipus de costos que en aquesta ciutat no es donen, i per tant privem que la gent marxi on aquests costos baixos es puguin trobar; són plans carregats de bona fe, però en el fons és dir-li al jove barceloní que, si vol la prima que nosaltres li donarem, ha d'anar a buscar habitatge fora del municipi, cosa que no ens satisfà. En tot cas, és un any en què es busquen solucions per a aquest tema, i algunes ja les comentaré. És l'any de la consolidació de les publicacions municipals, de l'editorial municipal, com diu a vegades Maria Aurèlia Capmany. L'any de la consolidació de «BARCELONA METRÒPOLI MEDITERRÀNIA», que ja porta disset números amb una qualitat molt digna, d'una reformulació i millora de «BARCELONA 10», de la creació de la llibreria de les Rambles, amb un nivell de vendes molt considerable des del seu inici. És l'any del començament d'una reconversió dels centres cívics, potenciant-los com a centres de trobada de gent activa i punt de partida: viatges, visites a les obres, intercanvis amb ciutats germanes, voluntaris, campanyes de neteja i vigilància, solidaritat, conferències de nivell, creació de cooperatives i empreses, formació de guies de la ciutat; és a dir, el centre cívic com a punt de pa~tida i no com a lloc on només es va a descansar. Es un any, i també ho hem de dir, en què hi ha una colla d'obres i projectes que s'han parat. Per exemple, les Arenes, el projecte de convertir-les en un recinte firal de valor afegit, de qualitat; el Liceu; RENFE-Meridiana; l'esglèsia de Sant Gregori Taumaturg, que volíem i que encara no hem renunciat a treure d'on està i a posar-la a l'espai de piscines i esports per recuperar una plaça de certa dignitat; l'estàtua d'Alfaro, que s'ha perdut una mica en el fons insondable dels expedients i que és un magnífic projecte que esperem que algun dia començarà; el restaurant de Miramar; alguns projectes d'Iniciatives que hauran d'anar endavant, com el taxi-card o el ticketron, un sistema telefònic, senzill, de fer les reserves per a qualsevol tipus d'espectacle; el Primer Cinturó, que ha quedat parat al carrer Cartagena per un problema molt gran d'expropiacions amb una companyia de serveis públics barcelonina amb què no hem arribat a un acord de preus i de trasllat del personal que hi té. O sigui, que també hi ha coses que no «han anat», i cal dir-ho. Des del punt de vista econòmic, és l'any de l'aparició de problemes d'equilibri en el COOB. Amb el canvi actual del dòlar, ens juguem deu pessetes per cada cent, i, si tenim contractes importants per 4.000 milions de dòlars, doncs ja poden comptar el que ens hi juguem. Però això no vol dir que el COOB no estigui generant un excedent extraordinàriament important. U na cosa és que hagi d'equilibrar la seva tresoreria d'acord amb els canvis del dòlar pel fet de tenir contractes que els cobrarà en dòlars al canvi que hi hagi en aquell moment, però també s'ha dit, per exemple en comparació amb Los Angeles, que aquesta ciutat no va invertir en fer estadis o vila olímpica; ho van fer amb el que tenien perquè era l'únic candidat, sense competència per organitzar els Jocs, i van passar un referèndum en què un 95% dels ciutadans de Los Angeles va votar en contra de gastar ni un sol dòlar fiscal en els Jocs Olímpics, i per tant no es van gastar. Aquests Jocs Olímpics tan especials van generar un excedent de 250 milions de dòlars. El que el COOB està fent guanyar, que està generant com excedent i que va a parar al COI, és una partida, ella sola, de 280 milions de dòlars. Poden fer-se una idea del volum de l'operació i del seu èxit. A més, està creant un benefici de 340 milions de dòlars, 34.000 milions de pessetes, que s'inverteixen a Catalunya, bàsicament a Barcelona, però també a Granollers, la Seu d'Urgell, Badalona, ;Reus, Vic o Muntanyà, perquè millorin les instal-lacions. Es a dir, el COOB, no de 158 159 �diners d'impostos, sinó de diners d'ingressos de l'operació olímpica, està invertint a Catalunya, i per tant millorant el nostre capital social, per valor de 34.000 milions, cosa que Los Angeles no va fer. Això no treu que l'any 1990 estem tenint uns problemes d'equilibri de tresoreria deguts al dòlar, perquè aquestes inversions, dòlar alt, dòlar baix, no les deixarem de fer. És l'any en què Barcelona ha fet un salt endavant important, més important que en tots els anys anteriors, en «l'art de construir». Nosaltres tenim treballant aquí empreses internacionals molt importants, i això no només vol dir una competència que potser ha fet baixar alguns preus, sinó també que els nostres enginyers, els nostres arquitectes, els nostres paletes, els nostres artesans estan en definitiva aprenent a treballar amb unes tècniques que en molts casos no coneixien prou. Tenim Bovis International i SOM a l'Hotel de les Arts; a la pota nord, FOCSA treballant amb un ritme de despesa de 2.000 milions en dos mesos i mig, cosa que vol dir que l'obra s'ha dividit en quatre i s'ha començat per quatre parts alhora; si no fos així, no ho podríem acabar, i al febrer o març del 1992, que és quan volem que acabin, acabaran. Tenim una constructora alemanya treballant a Diagonal amb Numància, també amb uns graus d'excel-lència molt significats. Hem tingut una tecnologia noruega congelant el terra de l'avinguda Drassanes tocant a Colom, a sota del pas del metro, perquè el nivell freàtic proper hauria fet esllavissar el terra. Tenim cada vegada més empreses de servei a l'empresa constructora. Quan van començar les obres, el trasllat dels serveis eren un autèntic malson, perquè sabíem que el temps es perdria, no tant en l'obra pròpiament constructiva o civil, com en el desplaçament dels serveis, i han aparegut moltes empreses -el mercat ha funcionat molt bé- que estan en condicions de fer el trasllat de serveis, no pel que té de problema jurídic, sinó pel que té de tecnología material. Tenim, controlant les tres-centes obres que es fan, una empresa d'auditoria nord-americana molt important, Bechtel, el vice-president de la qual és l'antic secretari d'Estat nord-americà, Schultz, que va estar aquí i que ens està informant cada quinze dies de l'estat dels projectes més crítics. El que dic amb això és que l'obra no només quedarà en forma física de pedra o formigó, sinó que es produirà una cosa molt important en el cap de la gent, que són les noves formes de treballar: en sabrem més. També és l'any en què, segons com es miri, desgraciadament, els preus del sòl han batut tots els rècords. Hi ha hagut accions prop de la Diagonal que, si no vaig errat, han arribat a prop del milió de pessetes per metre quadrat. Ja sabeu que aquest és un tema que sempre m'inquieta i al mateix temps no; m'inquieta perquè això representa una determinada redistribució dels poders d'ubicar-se en aquesta ciutat, i em reconforta en tant que se m'està dient que aquesta ciutat la gent la vol, que és demanada i que viure aquí val molt. D'altra banda, aquesta és la base del nostre esforç fiscal, no ens enganyem; si nosaltres ens haguéssim llançat a fer aquestes inversions i no haguéssim aconseguit que aquesta fos una ciutat demanada, malament rai, perquè la riquesa immobiliària i fiscal és la base sobre la qual hem de finançar l'esforç públic que estem fent. Aquest any, doncs, és el de la gran transformació de la ciutat. L'any del sacrifici més gran (tenim 70 quilòmetres de calçada menys per les obres i 150.000 vehicles més), però també l'any en què la ciutat ha estat en condicions d'acceptar-ho amb més serenitat i l'any de l'existència, comprovada, d'un excedent de legitimitat moral de la ciutat davant dels ciutadans. A més, l'any de l'ús d'aquest excedent a fi i efecte d'obtenir la desitjada transformació de determinats aspectes de la nostra vida urbana, que feien de Barcelona una ciutat esquifida i amb poques possibilitats de surar en un món cada cop més obert i internacionalitzat. 160 161 �També el 1990 ens suggereix reflexions sobre l'activitat dels ciutadans davant les dificultats, la governació d'aquest país, la jerarquia interinstitucional, la relació entre administració i comunicació, la dimensió mundial dels problemes que ens afecten cada dia, la ciutat com a contenidor de problemes i com a educadora dels seus habitants, la caducitat d'una certa Barcelona feta sense ambició ni rigor, la capacitat que tenim de fomentar la nostra llei, la Carta Municipal, i modificar la nostra qualitat de vida, etc. Fa un any, evidentment, dominaven els elements de la segona meitat de la dècada. Dominava l'esperit dels anys de represa econòmica i social. Tanmateix, el balanç del 1989 és el més complet perquè combina aquest esperit amb una maduració de la inicial filosofia participativa i d'aproximació a la base social, amb la formulació de la teoria del «domini del territori» com a solució única dels problemes de marginalitat, degradació i injustícia. La ciutat no és la creadora dels problemes urbans, però té certament racons que permeten que els problemes de la humanitat s'enquistin, indrets on es potencia i multiplica la desigualtat injusta, l'aïllament i la soledat, paradoxalment. Hi ha racons de la ciutat que no es poden «llegir bé», que no s'entenen, i on, segurament, moltes d'aquestes xacres de la societat en comptes de curarse s'agreujen. Com que és el lloc al qualla humanitat confia la solució dels seus problemes, impossibles de resoldre en l'idíllic ai1lament rural, té en si mateixa unes «raons d'existir» que s'han de vitalitzar contínuament. Cal fer permeable la ciutat, mantenir les comunicacions a tot preu -les físiques, les culturals, les informatives, les socials- eliminar culs-de-sac, impedir les illes dins la ciutat... Per això, convé trencar dogmes i utilitzar tots els conceptes en una lluita -sí, malgrat el desprestigi de la terminologia antagonista del segle XIX-, una lluita pacífica per la supervivència dels ciutadans com a espècie i de les ciutats com a espai dels humans. No hi ha bons i dolents, del tot bons i del tot dolents, en aquesta lluita singular. Com deia Havel a Barcelona fa tres o quatre setmanes, el drac que hem de matar (sants Jordis com som tots un moment o altre) el portem a dins, és l'enemic interior. ¡Compte! No és el traïdor -tampoc no hi ha traïdors en aquesta lluita-, sinó aquella part de nosaltres mateixos que no està a l'alçada de les nostres pròpies ambicions més nobles. El dogmatisme és una d'aquestes rèmores. El simplisme, la facilitat, la mandra, que ens porten a condemnar o a lloar en funció de principis que mai no són prou universals. El millor projecte no justifica una teoria. El millor concepte no és fonament suficient per a un dogma. Solament l'experiència reiterada, el contacte permanent entre autoritat i base, entre govern i medi, entre projecte i entorn, ens poden dur a obtenir estratègies sòlides i fiables. I aquestes són les que vaig descriure fa dotze mesos: la marginalitat es combat de prop. La inseguretat també. Amb tenacitat, amb bona fe, deixant-hi la pell..., però també amb autoritat, amb consciència sempre de la representació que es du a sobre. El 1990 ha estat l'any en què les nostres estratègies com a ciutat han obtingut la ratificació de la corporeïtat de les obres; de l'esclat de les solucions que, com a mínim, s'entreveuen, van prenent forma en l'horitzó quotidià de la ciutat. La gent s'ho creu. Els ciutadans comencen a tocar la realitat dels projectes que durant una dècada es van somiar, imaginar, projectar, negociar, acordar, adjudicar i realitzar. I tot això es va fent material i tangible, setmana a setmana, mes a mes. 162 163 �Abans de l'estiu arribarem del Morrot a la Gran Via i de la Gran Via a Mataró sense interrupcions. Abans d'un més es podrà travessar el Segon Cinturó per l'avinguda Pearson. Haurem de tallar la vella plaça Borràs per acabar la nova, però els ho asseguro: està avançadíssima. Això potser no s'ha dit tant com s'ha dit les dificultats que hi haurem de patir. Són tres nivells, és l'obra més complexa de tots els cinturons, i tots tres hi són, està realment molt avançada. Els cinturons encerclen ja Barcelona, irreversiblement. Ciutat Vella i les Rambles es desvetllen a una nova etapa històrica, diferent. La costa, de la Barceloneta al Besòs, ha pres forma, la seva forma, que serà habitual per a tots els que no han conegut l'anterior avinguda Icària, ni la via del tren, ni les velles instal.lacions abandonades, ni entendran mai que Barcelona, per aquesta banda, no toqués el mar. Fa un any això era diferent. Ara és un moment únic. Quan mirem aquests llibres magnífics que ara estan apareixent, com Retrobar Barcelona i la història del port de Maria Aurèlia Capmany, o quan veiem l'exposició del «Quadrat d'OD>, ¿no voldríem tots ser en el moment del canvi que aquelles imatges descriuen? Doncs bé, ¿ara hi som! ¡Visquem-lo! ¡Omplim-nos les retines d'imatges! Collserola ja té seu, a Vil-la Joana, i la Torre de Comunicacions ens atalaia de forma contundent. L'anella olímpica ha deixat de ser el lloc on la nostra afició a l'angúnia es podia alimentar, per ser ara l'objecte del nostre gust clàssic pel passeig, la perspectiva i la gran construcció. El Palau de Sant Jordi és la moderna «catedral», on tota mena d'espectacles volen proclamar la pròpia capacitat d'atracció i, de fet, atreuen gràcies en bona part a la màgia del contenidor. Potser molta gent encara no s'adona que la màgia prové en gran manera del duet estadi-palau, obert i tancat, clàssic i modern. Però tothom s'adona que la màgia té a veure també amb el lloc, amb el mirador del Baix Llobregat i el delta a un cantó, i de la Barcino atapeïda a l'altre, amb el fantasma de les agulles del Palau Nacional fent de mitjancer dels espais, guardant a dins la riquesa pirinenca del Romànic, tot plegat vigilat, des de fa ben poc, per la magnífica estàtua europea, humanista, que la ciutat de Brussel.les ens va permetre de reproduir en homenatge a Ferrer i Guàrdia i a la tolerància. Tot això la gent s'ho creu. Vénen de tot Catalunya per prendre possessió del seu Montjuïc, que evidentment depassa Barcelona. La història del Montjuïc -no per als forasters però sí per a nosaltres- és la història de Barcelona, i és la història de Catalunya. Hi són els nostres morts, hi ha el nostre millor art, el nostre esport i la pedra de les millors cases de Barcelona. Hi ha el general Franco, discretament visitable en els soterranis del castell, en representació de tots els qui des de Montjuïc van fer la guerra a Barcelona, la van bombardejar i van empresonar-hi i executar-hi alguns dels seus fills. Aquesta és també -per a molts- la màgia de Montjuïc que la gent entén. Montjuïc és també el 1929 i el 1936, el Congrés Eucarístic i les inundacions i la decadència, l'abocador i les barraques, i la fossa comuna, la pols i les esquerdes del Palau Nacional i l'oblit de les dècades tristes. Per això la gent de Barcelona n'entén la reconstrucció i no hagués entès els qui volien uns altres escenaris ... i que encara ara remuguen de tant en tant que hagués estat millor una altra cosa. Per això la gent entén l'alcalde, que s'entesta a fer-hi arribar el metro, signe de civilització, d'accés i de vida -la millor garantia contra l'abandó i la degradació. I dilluns, Mercè Sala signarà el conveni en virtut del qual el metro, la línia 2, arribarà fins a Montjuïc. A la història de Barcelona, la dissortada reinauguració de l'Estadi quedarà com un intent poc reeixit, prematur, de coronar la reconquesta del nostre passat, adobat per una barreja d'interferències en la qual hi ha des de bona 164 165 �fe fins a una dosi d'imperdonable deslleialtat política: una dosi no massa lesiva, però que a voltes segueix apareixen i marcant de forma negativa el nostre present. Venturosament, als cinquanta anys de la mort de Lluís Companys, hi hem arribat amb el Fossar de la Pedrera constituït en magnífic homenatge a la seva memòria i amb l'Estadi refet i ben viu. Allà on tants afectats per les inundacions van haver de malviure, sota la tribuna, ara s'escalfen els millors atletes abans de sortir a la pista. Allà on Barcelona abocava les deixalles, ara hi ha el Carlos Pérez de Rozas de bèisbol. I, al costat, tancant l'anella, mirant a migdia, com les masies, l'INEF de Bofill que jo esperava veure inaugurat a la tardor passada però q~e serà com algunes altres coses, per l'any que ve. Entremig s'aixecarà la torre de la Telefònica. Ahir em va confirmar el president, Candi do Velazquez, que l'obra va endavant, que en tenen els recursos, tot i que els ha costat més diners dels que es pensaven, però que va endavant._ Entre parèntesis, el sistema que ha permès construir tot això ha de ser per força un bon sistema. I la gent ho sap. Per molt que lamentem les picabaralles d'un sistema institucional complex, tots sabem que un sistema capaç de produir tot això es justifica pels resultats, en quantitat i en qualitat. I aquí voldria aprofitar per demanar als mitjans de comunicació que s'arrisquin una mica més, que no es refugiïn en la fórmula fàcil de titular diàriament desta: cant el conflicte entre institucions, tant si és gros com Sl és petit, i a fer editorials setmanalment vessant llàgrimes sobre l'excés de conflicte. Jo demano que, almenys als editorial als comentaris de fons en primera persona, es comprometin una mica més i prenguin partit, és a dir que corrin el risc d'equivocar-se defensant una solució o una altra, i no només «suspenent» olímpicament els qui no han sabut posar-se d'acord. L'any 1990 és el primer en què puc dir, i ho dic, que la misèria ha crescut menys que la riquesa a Ciutat Vella. Us podeu imaginar l'escalf interior que això ens dóna Per fi, tot i la conjuntura, molta gent demana francament per anar a Ciutat Vella. Poc a poc, la Casa de Caritat i el Museu, els projectes de la Universitat i de l'Institut Alemany, l'espai de Sant Pau del Camp, l'eix de les Drassanes, els renovats carrers de Tallers, Rec Comtal, plaça de la Verònica, carrer de la Palla, carrer del Carme, etc., van teixint itineraris de qualitat a Ciutat Vella. Les pensions insalubres i els meublés irregulars tanquen. La Rambla s'anima. El frontó Colón retorna. El Principal Palau s'endreça. Santa Mònica és una referència d'art important. Nous hotels s'estableixen ... -¡i els japonesos compren, però no el Palau Güell!-. El pàrking de la catedral mig s'acaba, i la Fira de Santa Llúcia hi torna. La reordenació de tot 1' espai des del Portal Nou a la plaça Nova fins a Santa Caterina i més enllà donarà una solució coherent a l'edicle del pàrking de Santa Caterina, que molt probablement haurà de marxar. Vostès preguntin a la gent i percebran un nou esperit a Ciutat Vella, malgrat que aquest any ha estat dolent en delinqüència pels efectes a curt terme de la reforma de la justícia sobre la ratio empresonaments/detencions, que ha baixat dramàticament. I ja es poden imaginar què sent un policia quan això succeeix. I què sent el veí que veu el mateix brètol punxar dues vegades la mateixa roda: una abans i una altra després de la detenció. Entenguin que l'alcalde de Barcelona ha d'estar enormement esperançat quan, després de molts anys de predicar-ho -l'Informe Socias va ser presentat al rei l'any 1985-, el congrés de la força política més important d'Espanya es pronuncia a favor de la justícia municipal. I entenguin també que, quan ens fan passar amb raons en l'aprovació d'un text de la Carta Municipal que preveu -entre d'altres coses- aquesta justícia municipal descentralitzada, l'alcalde de Barcelona, aquell dia, no és la persona més feliç de la ciutat. Durant aquest any hem avançat molt en la configura- 166 167 �ció de la nova Carta Municipal. Jo diria que està pràcticament enllestida i que ja només li falta el «Sau municipal» que va reclamar fa un mes un dels partits de l'oposició. El farem. (Passem per damunt de les pressions excessives que es fan sobre institucions del país perquè no col-laborin.) Hi ha deu o dotze punts d'acord importantíssims, que per si sols justificarien la decisió de formalitzar-los en llei. Punts que jo vaig esmentar ara fa un any i que tenen a veure tant amb qüestions de qualitat de vida com de governació en el sentit estricte. Nosaltres hem arribat a acords per determinar a l'articulat de la Carta que Barcelona era la capital de Catalunya, cosa que no era tan senzilla d'acordar com pugui semblar, reservant per a l'exposició de motius que Barcelona és el centre d'una conurbació i una regió metropolitana, i d'una macroregió europea. També hi ha acord d'incloure, en aquesta exposició de motius, la declaració que Barcelona és la seu dels principals òrgans de les institucions de govern de Catalunya. Hi ha acord a determinar l'escut de la ciutat. Hi ha acord a estructurar l'organització municipal en set gran departaments o divisions, al capdavant dels quals hi haurà un càrrec electe. Hi ha acord que la presidència dels districtes ha de correspondre a un regidor de l'Ajuntament, que podrà assistir a les sessions de la Comissió de Govern, amb veu, quan s'hi tractin assumptes relacionats amb el seu àmbit territorial. S'hi descarta l'alternativa que el Consell de Districte sigui designat per les entitats i associacions. S'hi admet, per tot els grups municipals excepte un, que l'alcalde pugui sotmetre l'aprovació d'un acord concret al procediment de moció de confiança, encara que limitant el nombre de vegades a utilitzar-lo en un mateix mandat i les matèries que en puguin ser objecte. La competència de l'Ajuntament de Barcelona en matèria de planejament urbanístic s'estendrà a l'aprovació dels plans parcials i dels plans especials, punt d'una enorme transcendència. Els immobles, les instal-lacions i les infrastructures de zones de servei públic, la titularitat dels quals correspongui a d'altres administracions, revertiran en l'Ajuntament quan restin desafectades del domini públic. S'inclouran a la Carta els acords assolits en el marc de la vigent Llei de Museus. S'hi descarta l'elecció directa dels futurs jutges municipals i hi ha acord que siguin nomenats pel Consell Municipal Plenari per majoria qualificada. S'hi acorda també que s'inclogui la possibilitat que els jutges deleguin l'alcalde i presidents del districte per a la possibilitat de celebrar matrimonis. El cadastre i l'IBI han de ser de competència municipal, i així ho ha de determinar la Carta. L'Ajuntament ha de participar en l'impost estatal sobre la renda de les persones físiques i en l'impost autonòmic sobre transmissions patrimonials. Resten una colla de temes sobre els quals, és cert, encara no hi ha acord. El tema del subsòl, el de les subvencions i les desgravacions de donacions a fons d'art, el de l'allargament del període de concessió de domini públic per sobre dels cinquanta anys en els aparcaments, que ens està limitant la capacitat de construir i vendre a un preu de mercat els aparcaments que fem, el de l'establiment reglamentat de la Junta de Seguretat Local, presidida per l'Alcalde, el de la presència de jutges al costat de l'administració en consells de caràcter consultiu i preventiu, el de la limitació del dret de revisió en casos d'interès general, i el de la confirmació de la possibilitat de l'Ajuntament d'actuar a través d'empreses municipals i mixtes en la producció privada de béns i de serveis quan hi hagi concurrència d'interès general. Tots aquests temes, però, estan prou madurs i no s'han pas de començar de bell nou. Per tant, m'atreveixo a dir que el corpus de la Carta Municipal està per aprovar, és a dir que li falta realment la formalitat solemne i profunda, i segurament llarga, de discutir els punts pendents i de formalitzar-ne la presentació. 168 169 �Se'ns podria dir: «Vostès han millorat la ciutat municipal, però han oblidat la ciutat real, on viuen i treballen els tres milions de persones que formen la col.lectivitat humana més gran, la ciutat de debò. Vostès han oblidat que La Mina és filla de Barcelona i, per tant, el Besòs de Sant Adrià també, d'alguna forma. I Ciutat Badia i Bellaterra, a Cerdanyola, i el Parc Tecnològic i les escombraries del Garraf, etc.» Però la veritat és que no ens ho diran. Ja veuran. I en tot cas sàpiguen que, de totes aquestes qüestions, amb més o menys publicitat, ens n'ocupem. Jo he visitat La Mina, vaig estar al Parc Tecnològic a principis d'any -¡quina gran idea, quin gran començament, quantes possibilitats de futur!-, he tingut el regidor d'habitatge abocat en la solució dels habitatges del campus de Bellaterra -tot i que després la censura no el deixa sortir a la fotografia -és així- i puc anunciar que avança la solució de la qüestió de la instal.lació de l'incinerador d'escombraries en terrenys propietat del port: el president del port, que és un home que està dirigint el port cap a una reconversió innegable, hi ha donat el seu acord de principi. El Consorci de la Zona Franca és també conscient de la importància de l'afer. Val a dir que les institucions de l'àrea hi han actuat amb gran responsabilitat per evitar que es podrís una qüestió que ha provocat maldecaps a tot arreu -a Catalunya i a fora de Catalunya. Ara bé, el necessari correlat de la corresponsabilització del port és una formal declaració per part nostra del perill que correm de deixar que es podreixi una altra qüestió que fa cinc anys vam deixar resolta i conclusa per a sentència en el Pla de Costes: el de la canalització del Llobregat: a) el perill de desbordament del Llobregat de la seva llera actual en cas de riuada -tenint en compte que no està canalitzat des del pont de Mercabarna fins al marés real; s'ha d'evitar sense més demora; b) el port ha fet el que havia de fer, que és formular el seu Pla Director i les necessitats d'espai per l'any 2000 i més endavant; els terrenys del polígon pratenc són estrictament necessaris per al creixement logístic del port. Si no es pot o no es vol aplicar la solució del Pla de Costes, que era desviar el riu per fer-lo baixar recte al mar des del pont de Mercabarna i deixant el polígon pratenc al marge esquerre, aleshores cal assegurar al Port un accés a través de diversos ponts l'esmentat polígon i, si és que existeix, una solució de futur per al creixement de la superfície d'aigua abrigada. Altres qüestions poden esperar que les institucions s'ho rumiïn i repensin, perquè no són prioritàries en el calendari, però aquesta, pel que fa a la canalització del riu i l'accés del port a la zona logística del Prat, és certament prioritària, i molt. Com ho és la del desdoblament de la Fira al Baix Llobregat, que va proposar el Pla Estratègic. De fet, vam perdre un any amb una falsa polèmica sobre els salons que es perdrien el 1992 (no se'n perd cap) i la urgència conseqüent i teòrica d'enderrocar un edifici com Les Arenes, urgència que era tot menys autènticament i unànimement sentida. Avui veiem, després de l'enderroc de l'edifici vermell de la plaça, que convenia, urbanísticament, mantenir Les Arenes. Per fi, també sabem quin ús ha de tenir. Finalment, s'ha plantejat l'autèntic problema: el de la necessitat de doblar l'espai i no simplement fer un pedaç enormement polèmic. S'han estudiat les alternatives -i vostès ho saben, perquè n'he informat directament i personalment als directors dels mitjans de comunicació, així com als presidents dels salons- i els estudis indiquen que el més prudent, raonable i segur és el salt al Polígon de Pedrosa, a l'Hospitalet de Llobregat, que permetrà en l'horitzó ampliacions de més de 100.000 m. 2 , i de prop de 200.000 m. 2 si cal, -espai miraculosament salvat fins ara de la pura i simple urbanització densificadora. Te- 170 171 �nim, a més, una notícia molt bona, i és el trasllat de la planta de butà. En el rerefons de tots aquests problemes hi ha un factor polític, que és el de la distinta apreciació que es té, des de l'òptica d'uns i altres, de la necessària coordinació o interrelació entre Barcelona i l'entorn. Hem estat, des de Barcelona, enormement respectuosos amb aquesta qüestió. Solament ens mou a actuar, a través de canals legalment establerts, l'evidència de la paràlisi de solucions en determinats moments. I també la constància que, tant si fem com si no fem, se'ns dirà que fem, com en el cas d'aquesta pintoresca acusació que es fa a Barcelona de posar peatges al Maresme. La imaginació i l'astúcia no tenen límits en aquest país. En tot cas, això resulta tan difícil de combatre que hem de preferir consolar-nos com a ciutadans de Barcelona constatant que, quan l'autovia del Maresme estigui enllestida, pagarem la meitat per anar de Barcelona a Mataró, i els de Mataró pagaran la meitat per venir a Barcelona. Si els hagués d'explicar el que hi ha de cert en la relació entre potes dels cinturons, ACESA, MOPU, la Generalitat i l'autovia del Maresme -cosa que per altra banda molts de vostès ja coneixen- perdríem el temps: és llarg, complicat, impossible de resumir i, com que no dóna la raó ni la culpa maniqueament a l'un o a l'altre, sinó a tots a l'hora, no agrada. (D'altra banda, fixin-se bé que he dit potes dels cinturons i no cinturons.) Així és, doncs, com Barcelona s'ha ocupat, sense tenir el marc idoni per fer-ho, de les relacions entre el municipi i l'entorn. I jo crec que els resultats, amb les excepcions que he dit, són bàsicament positius. ¿Vol dir això que les coses ja estan bé com estan i que renunciem a cercar aquest «marc idoni»? De cap manera. No m'allargaré ara en aquest punt, però aquesta és una qüestió que queda pendent i oberta. No sal tres hem proposat en els darrers mesos a CiU que, en el marc de la Carta Municipal, la qüestió es limiti a una disposició addicional que posi en mans del Consell Executiu, en un període breu, sis mesos o en tot cas abans de les properes eleccions autonòmiques, l'homologació dels àmbits i els òrgans de govern de les entitats metropolitanes creades per: la Llei del juliol del 1987. Es un mínim que ens sembla fàcil d'assolir i que facilitarà tant la generació d'un clima de més gran confiança i d'expectatives en aquest sector de la nostra vida institucional com l'acompliment de l'obligació moral que tenim de no aprovar un text de Carta Municipal sense fer menció d'una qüestió cabdal per a Barcelona com és la relació del municipi amb l'entorn. No oblidem que cent vuitanta entitats han elaborat un Pla Estratègic on es demana categòricament la creació d'aquest tipus de solució per a la nostra conurbació. Però no sóc gaire optimista en aquest punt. La capacitat de sacrifici i de pacte de la política d'aquest país, curiosament, és limitada. Per tant, si en ocasió del debat parlamentari que es produeixi al retorn del període de vacances de la cambra no s'aconsegueix una via de sortida, anirem cap a l'aprovació d'un text de la Carta sense disposicions addicionals d'aquest gènere, i deixarem l'afer metropolità per al curs polític 1991-1992 i per al debat de política autonòmica. En realitat, els autèntics problemes de la Carta seran al Parlament espanyol, on es veurà amb reticència que Barcelona es doti de solucions per a «ella sola». De fet la Llei de Bases del Règim Local així ho admet. Barcelona sempre ha tingut llei pròpia -excepte en períodes molt negres de la nostra història. I nosaltres oferim la nostra llei especial com a laboratori de lleis, més general i sens dubte més difícil d'encaixar al gust de tothom. Històricament ja estat així i no sense resultats molt notables. Hi ha qüestions que no poden esperar tant. Una, la més important, és la de l'aigua. El 1990 ha estat quasi 172 173 �l'any de les primeres restriccions des del període 195019 53 -plans de restriccions no aplicats se'n van haver de fer el 1973 i el 1985. Sortosament, han estat encara poc importants, però res no indica que no hagin de ser-ho més en el futur. Considerem les següents xifres. La demanda d'aigua a Barcelona és d'uns 20m 3/s, i cal considerar-hi la Regió I i encara més enllà, dels quals 16,7 corresponen a l'àrea metropolitana estricta de Barcelona, amb una estructura de consum del 66% urbà, el 24% industrial i 1O% agrícola. En l'àmbit territorial estudiat hi ha un equilibri precari entre la demanda i els recursos disponibles. Es considera com a marge de seguretat la reserva del20 % dels recursos, i en el nostre cas el subministrament es fa sense aquesta garantia, i això presenta un risc excessiu davant de qualsevol situació no previsible. Les obres necessàries per a la millora del sistema d'abastament són les següents: finalització de la conducció de diàmetre 2,40 metres des d'Abrera fins a Sant Joan Despí que està prevista pel 1992 i que és feta per l'Entitat Metropolitana; ampliació de la planta potabilitzadora d'Abrera per tractar-hi 6 m 3/s, amb una primera fase pel 1992 i una segona pel 1994, i que ha de fer la Junta d'Aigües; regulació de la planta de tractament de Sant Joan Despí, també per la Junta d'Aigües; presa de Llosa del Cavall, una presa nova que ha de fer la Direcció General d'Obres Hidràuliques; sanejament de la conca del Llobregat i la conca del Besós i OsonaRipollès, amb data de finalització el 1998, per part de la Junta de Sanejament; i sanejament metropolità. En el cas que es portin a terme aquestes obres, es poden augmentar els cabals disponibles un 12 %. Aquest increment, en condicions normals, fa possible la continuïtat de prestació del servei, en les condicions d'equilibri actuals, per un temps de deu a dotze anys. Això no compta amb la introducció de processos de reutilització, que ens donarien un marge de seguretat. Si no s'introdueixen aquests processos, estem, en els pròxims deu o quinze anys, en la ratlla de seguir estrictament la corba de necessitats, i tenint en compte que no es produeixi una situació pluvial com la de l'any passat. Aquest any no s'ha produït, i tenim un any per pensar-ho bé. Si aquestes decisions no es prenen o es retarden, ens trobarem amb una incapacitat important de donar sortida a les demandes de l'àrea de Barcelona. Les solcuions són clares i estan planificades. No es t~acta d'un període de grans investigacions, sinó de decisiOns. En aquestes condicions, l'increment global del preu brut de l'aigua (impostos inclosos) de més de 50 ptes. és un dels fets més alarmants de la nostra perspectiva econòmica pel 1991 , ja que haurem passat aproximadament de 150 ptes./m 3 a 200 ptes./m 3 • U na de les equacions fonamentals de la nostra economia real s'està modificant dràsticament. I no tenim prou confiança en les autoritats hidràuliques i la gestió dels cabals i de les responsabilitats que se'ls confien. De fet, l'àrea metropolitana, i ara l'Ens Metropolità, va ser sempre partidària d'una política de moderat increment dels preus, per evitar que no es produís un excés de consum per una retenció dels preus molt per sota del que l'equilibri demanava. Ja saben que es va fer una reforma en el sistema de facturació, fa una colla d'anys, a instància de l'A rea Metropolitana, en virtut del qual s'eliminava aquest bloc inicial de consum que es pagava sempre i que permetia que hi hagués gent que pogués omplir la piscina sense pagar perquè igualment havien de pagar aquell bloc. De manera que es va penalitzar d'una forma progressiva i racional el con,sum creixent. Però, tot i amb això, no ha sigut suficient. Es discutible que el nivell que s'assoleix aquest any sigui suficient -jo crec que és segurament excessiu-, però en tot cas ens diu fins a quin punt és cert que aquí tenim una pedra a la sabata i un problema molt important. 174 175 �El tema dels serveis públics d'aigua, gas, electricitat, etc., està adquirint l'estatura d'una de les principals causes de preocupació de la nostra comunitat ciutadana. Jo vull dir clarament aquí, pels coneixements que nosaltres tenim, que les companyies en la nostra àrea són bones i necessiten un clima de confiança per treballar bé. El que no es pot fer és baixar la guàrdia de la inspecció, la revisió i l'exigència per un companyerisme mal entès o el desig de no aparèixer com a pitjors que en altres regions, o ciutats, o països. De l'exigència mútua, sobre una base de confiança estricta, en sortirà hothom beneficiats. En concret, haig de dir que el resultat de la reunió de finals de desembre amb el president de la Generalitat i el president de la companyia del gas va suposar l'assumpció de set punts molt importants: més informació estadística, aprovació d'una llei al Parlament per aprovar una assegurança automàtica contra els riscos d'una explosió de gas, cosa que existeix amb la companyia de transport -jo vaig entregar-ne el format de contracte-. Aquest és el camí que se seguirà en el cas del gas, i hi ha un acord unànime de portar-ho al Parlament, o, si és el cas, al Parlament espanyol. I que estiguem coberts davant una situació com la que ens trobem i que és dramàtica: els veïns afectats per les explosions i que estaven en situació de lloguer no tenen cap tipus de protecció, el contracte d'arrendament queda resolt per la Llei d'Arrendament, i el solar queda lliure per fer-hi nova construcció i posar-la lliurement en venda al mercat. Hem de garantir, per sistemes una mica imprevistos, que es faci justícia, i així ho estem tractant de fer, però seria molt millor que aquest esforç es pogués fer sobre la base que els veïns tinguessin a disposició una assegurança que els hagués dotat d'aquest coixí finançer que també els permetés de col-laborar en el que s'haurà de fer perquè les coses tornin a ser, no el que eren exactament, sinó el que la justícia ens demana que siguin. En la mateixa reunió es van tirar endavant punts que han costat anys, com ara les galeries de serveis, que tenen una enorme complexitat perquè impliquen l'acord de la ciutat i de totes les companyies i un cost financer molt elevat., Es va acordar també que l'oficina tècnica creada per l'Area d'Urbanisme de l'Ajuntament amb altres companyies, i que està coordinant totes les obres de serveis públics que es fan a carrers de Barcelona, serveixi perquè en aquesta mateixa ocasió la Generalitat pugui dur a terme les revisions que hagi de fer. Es va acordar també -i això és històric, perquè ha costat molts anys- que l'esforç de l'Ajuntament per obtenir una cartografia del subsòl, que no és obligat per la llei i que ha sigut impulsat per la bona fe i la pressió moral de l'Ajuntament sobre les companyies, faci un pas endavant molt important. Es va acordar també que els ajuntaments compliran, en aquest cas el de Barcelona, estrictament l'obligació que tenen, amb data 15 o 20 de maig, d'entregar puntualment els seus plans d'emergència a la comissió creada per la llei corresponent. Per tant, com diuen a vegades els castellans, «no hay mal que por bien no venga». Hem de lamentar el que ha succeït, però cal dir que, d'aquestes situacions, se n'ha de treure, a més de consolació a aquells que han patit més, les lliçons que ens facin viure en una ciutat més segura, una ciutat tècnicament més ben preparada per afrontar aquestes circunstàncies. Val a dir que aquesta reunió de treball va ser la primera que teníem el president de la Generalitat i l'alcalde des del novembre del 1988, a part d'algunes de rutinàries que hem tingut pel Liceu i que tampoc no han servit de gaire cosa, com saben molt bé. D'altra banda, és cert que la represa econòmica ha pressionat molt sobre tots els nostres circuits, privats, públics, companyies de serveis: contenidors i xarxes. Però, ¡alerta! Estic dient la represa econòmica, i no les 176 177 �obres, perquè de vegades es diu que les obres públiques són les que han creat tot això, i no són les que ho han creat. Les obres no han creat l'allau de cotxes al carrer, tot i que han creat certament els setanta quilòmetres de calçades tancades; tampoc no han provocat les explosions de gas ni les fuites d'aigua que pugui haver-hi, ni els esllavissaments que s'hagin produït i que la gent, de vegades d'una forma molt simplista, tendeix a unificar com a resultat d'una ciutat que està en obres. En obres privades, sí, en aquest cas: a Beat Almató i a la via Augusta hi ha hagut esllavissaments en obres privades. D'altra banda, evidentment, quan hi ha obres hi ha més probabilitats que es produeixin aquests accidents, però l'Ajuntament el que ha fet és reaccionar ràpidament davant d'aquestes situacions, no només per tornar a posar la situació in situ, sinó per crear, també en aquest cas, una fiança molt important que hauran de fer les companyies que treballen al subsòl, per evitar que es puguin produir situacions d'indefensió o de petites companyies que fan obres de què no podran donar compte amb totes les seves conseqüències, com semblava que es podria produir en l'accident de Vallcarca o fins i tot en el de la via Augusta. Finalment, abans d'acabar i de fer un final de consideració global, m'agradaria fer una breu reflexió sobre temes de llenguatge que tenen a veure amb el que a mi em preocupa més i que molts de vostès saben. Nosaltres estem transformant la ciutat, i la gent ho veu. Però aquesta transformació no és instantània. L'ajust, com diuen els manuals d'economia, no és instantani. Hi ha un consum de temps, i en aquest consum de temps la gent canvia: uns es fan grans, uns moren, d'altres neixen, d'altres entren al mercat, com dic jo, de la circulació de la ciutat. En tres anys, hi ha generacions de joves que entren al mercat dels cotxes, les motos, de la circulació en aquesta ciutat, mentre s'està produint aquesta situació excepcional. I és possible, donada la du- rada d'aquesta situació -tot i que des del punt de vista històric és poquíssima, i hi ha gent que fins i tot ens acusa de fer massa coses en molt poc temps-, que produeixi la cristal-lització de certs hàbits, sobretot entre la gent jove, però també entre la gent adulta que reaccioni d'una forma més desesperançada davant les dificultats que hi ha. Jo crec que nosaltres tenim l'obligació de demanar, càndidament i també directament, a la ciutat que això succeeixi en el menor grau possible. Que la gent s'adoni que les obres es fan per circular millor, no pas per circular pitjor, perquè les obres que es fan són en gran manera per a això, tot i que hi ha, entre d'altres, fins a setze grans projectes culturals. I no podríem admetre que finalment se circulés millor, perquè se circularà millor i hi haurà la jerarquia de vies que estem creant amb tant dificultat, i que, tanmateix, això cohabités amb l'existència d'uns hàbits de disciplina molt pitjors que abans, de manera que el resultat final no fos «tan millor», que el saldo, per dir-ho d'alguna manera, no fos tan positiu com ha de ser. Aleshores, ens trobem amb la necessitat de demanar a la ciutat que hi hagi aquest enteniment, no només als càrrecs responsables de l'Ajuntament, sinó a tota la ciutat, i molt en particular als seus mitjans de comunicació, que estan aplegats en aquest col-legi. I em trobo que moltes vegades en la utilització del llenguatge, de dos expressions neutrals respecte al contingut polític del que s'està descrivint, n'hi pot haver una que sigui més conduent a un judici formatiu per a l'opinió pública, i una altra que sigui conduent a una situació de desesperança. Hi ha expressions, per part de tothom, respecte a la situació creada per les obres, que tendeixen a descriure les dificultats com a impossibles de superar i produïdes per una mena de mà invisible que mai no acabarem d'entendre com funciona. Doncs no, nosaltres hem d'explicar, una vegada i altra, que les obres es fan per al 178 179 �que es fan, que a més s'estan fent d'una forma racional, que s'hi estan complint els terminis, que el que es busca és justament un millor funcionament del sistema viari. Es cert que hi ha tolerància durant les obres, però no perquè estigui dictada, sinó perquè és una reacció humana del cos social, en aquest cas municipal. Ara bé, aquesta tolerància s'acabarà, s'està acabant immediatament que una obra s'acaba en un lloc; allà on una obra s'acaba, s'acaba la tolerància. Nosaltres farem un esforç molt gran perquè això sigui entès així. I demanem als mitjans de comunicació que ho tinguin en compte. No els demanem que filin massa prim ni una col-labonició amb unes determinades orientacions polítiques o imatges de la ciutat, sinó un esforç perquè a les notícies tractem d'explicar les coses com són, o que la barreja de notícies sigui una mitjana representativa de les coses com són: una colla de dificultats molt grans i una colla de realitzacions molt importants, encaminades a la finalitat que he esmentat. De vegades llegeixo expressions que m'hi fan pensar, i no m'importen gaire, però vull fer l'esforç d'humilitat de demanar a vostès que col-laborin, que col-laborin no més enllà del que la seva professió els obliga, sinó justament dins d'aquest àmbit; que col-laborin a explicar a la ciutat, en benefici de la ciutat, que les coses es fan com es fan i per les raons que es fan. Crec que, en resum, no es pt fer un balanç del 1990 ni apuntar unes perspectives pel 1991 sense explicar el perquè de les obres. La gent vol obres i explicacions, serveis i una explicació del servei. Les obres es fan perquè Barcelona era una ciutat esquifida, amb la densitat més alta d'Europa, mancada d'espai per respirar i per circular ordenadament, i d'una pila d'institucions culturals modernes. Les obres no es fan perquè el trànsit vagi pitjor, les obres es fan justament perquè el trànsit vagi millor. Ajudem, doncs, a recordarho mentre durin les obres. Hi ajudem ara perquè més tard, primer, serà innecessari i, segons, ínútil. Innecessari perquè es circularà bé i inútil perquè ja hauran cristal.litat una colla d'hàbits. La davallada dels hàbits de disciplina circulatòria aquest any ha estat espectacular. Explicar el perquè de les obres i el que cal fer mentres duren és estrictament obligatori. A Barcelona no hi haurà problema circulatori d'aquí a dos anys. No n'hi haurà, ho sabem matemàticament: setanta quilòmetres de calçades tallades aniran tomant a posar-se en servei, quaranta quilòmetres de cinturons i de túnels rebaixaran en un 15 % mínim el trànsit actual al centre. La minva del creixement econòmic, diguem-ho tot, atura la fúria de creixement del parc automobilístic, i la gent prendrà més habitualment el transport públic. Aleshores, a Barcelona hi haurà dos problemes: el de la indisciplina generada per aquest temps d'obres, indisciplina que tardarem a amortitzar, i el problema de l'aparcament, qué és un problema substantiu i propi. ¿Què pensem fer per resoldre aquests problemes? Augmentar les sancions i augmentar els premis, o, si volen, la tolerància. Augment de sancions per a infraccions que nosaltres considerem com a més importants, que són aquelles que signifiquen intrusió en espais que no són propis, és a dir que són infraccions d'arrogància, com ara cotxes que es posen per on han d'anar els vianants, per exemple, que van més enllà del que fins i tot pot ser permès en una situació de tolerància -és el cas de la «total vorera», que en diuen els guàrdies urbans, les quatre rodes a sobre d'una vorera, que, a més, s'enfonsa, es gasta, es trenca i, en molts casos, amb perill per al funcionament dels serveis que hi van per sota: bona part de les deformacions de les voreres i de les compactacions del terra es deuen a la presència continuada de vehicles, de vegades molt pesats, sobre voreres que no estan construïdes perquè els cotxes s'hi posin. A París passa el mateix, i som dues ciutats que tenim tots els números perquè 180 181 �aquestes coses passin però no ho podem admetre. És tan senzill i alhora complicat com això. També són inadmissibles les invasions de cruïlla, les infraccions de llum roja l'aparcament en carril de bus i el terna dels sorolls, que és una altra invasió de la pri adesa i la tranquil-litat dels altres. Nosaltres si cal arribarem, i el regidor Joan Torres està permanentment en contacte amb la Federació de Municipis perquè no es produeixin accions isolades en aquest sentit, a la proposta de retirada de carnet per als casos en què no es respecta la llum roja i per als de motos circulant per La vorera. Com deia una parella de sen ors grans que ivien al carrer Amigó i fa poc ho vaig comentar amb els meus companys regidors: «Senyor Maragall ens tapen la porta aparquen davant de casa i l altre dia un jove amb moto pert la vorera ens va tocar el clàxon.» Hem arribat al punt en el qual no només hi ha la invasió de l'espai que no és sinó la reclamació de propietat sobre aquest espai i la ciutadania amb l'Ajuntament reaccionem o ens serà realment difícil tornar a posar la situació a l'estat inicial en un moment que, paradoxalment, el sistema de circulació estarà funcionant molt millor. Per tant, jo demano aquí un esforç molt especial, i anirem endavant en aquesta línia. Nosaltres, és clar farem més coses per resoldre aquests problemes: obrir els nous cinturen i els carrers que ara estan en obres construir vint-i-nou nous grans aparcaments (van signar un crèdit mastodòntic amb bancs i caixes justament per a això una inversió que porta el pa sota el braç i que no li costa diners al contribuent) modificar eJ planejament i les ordenances en quatre sentits. · Per començar qualificar sol metropolità per a grans pàrkings de dissuasió un sòl que ara no ho està. Desprès alterar le normes urbanístiques per augmentar la ratio entre places de pàrking i número d habitatges per cada edifici, tot i que ja sabem que això està succeint de forma espontània. Si parlem amb un promotor, els que construeixen, sin poden, fan deu habitatges i trenta places d'aparcament, perquè hi ha més mercat per a les places d'aparcament. Però imaginin que poc que representen els pocs habitatges que es fan sobre el total de l'estoc dels existents i que estan habitats per famílies que fa deu anys, o no tenien cotxes o en tenien un, i ara en tenen un o en tenen dos, a més de la moto del noi que abans no tenien. L'espai físic ocupat pels mitjans de locomoció dels barcelonins de l'any 1980 a l'any 1990 s'ha més que doblat, i no hi cabem. Per tant, hem de fer un esforç molt gran per aconseguir, no ja que l'Ajuntament faci més aparcaments, sinó que el mercat, una força més potent que el sector públic, acabi produint les places d'aparcament que en definitiva fan falta a la ciutat. A Tòquio, ho han solucionat obligant que tot el que es compri un cotxe disposi de plaça d'aparcament per a aquell cotxe, cosa que nosaltres, legalment, de moment no podem fer. Arribarà un moment, tanmateix, que per la força de les coses la situació serà pràcticament la mateixa, i ara sé que escandalitzaré. Comprar un cotxe potser val dos milions de pessetes, i una plaça d'aparcament en costa tres o quatre, de manera que a Barcelona arribarà un moment que no es podrà comprar un cotxe per menys de sis milions de pessetes. Aquesta és la situació real, i la gent s'espanta quan se li diu, però de fet ja estan actuant com si haguessin de fer aquests càlculs. Em diran que això fa Barcelona pràcticament inhabitable per a les classes populars, però jo els diré que no, perquè això ja està passant avui, i el problema de la gent, que ara està pagant amb grans dificultats però que hi arriba, és que no som capaços de generar l'oferta que equilibri aquesta gran demanda d'aparcament. Com he dit, doncs, modificarem la normativa, i sé que en aquest tema hi haurà polèmica com 182 183 �va passar amb el pla d'hotels, tot i que espero que menys. Tercer estimular fiscalment i normaüvament 1ús a precari de propietats abandonades o lliures per a pàrking; fàcil de dir i difícil de fer. I fmalment estimular la construcció de parkings en alçada. Els nombres canten i si no és així no hi cabem, a menys que fem forats a terra pertot arreu que no els volem fer i que a més no es poden fer perquè com he elit les obres que es fan de nous habitatges no són tantes sobre l'estoc total de 600.000 habitatges que té la ciutat. De manera que s han d'estimular els pàrkings en alçada i que a més tinguin la dignitat arquitectonica que en aquesta ciutat exigim per a un edifici que es vegi. Hi ha hagut un concurs molt important en aquest sentit, que ba estat guanyat per dos projectes magnífics, un d'ells de José Luis Mateo per a un edifici al final de la via Augusta, i a mi m agradaria veure que aquests projectes realment van endavant. Nosaltres no descartem i n he parlat a fons amb el regidor de circulació limitacions severs a la velocitat de circulació màxima. En aquests moments els tècnics estan aconsellant els cinquanta quilòmetres per hora de màxima a la ciutat. No descartem arribar a una xifra a l'entorn d aquesta, perquè limitar la velocitat en una ciutat d'aquestes característiques no significa limitar-ne la velocitat mitjana no vol dir que s'arribi més tard. Si estan familiaritzats amb els sistemes d'ajut a la conducció en autopistes d'acessos a les grans ciutats veuran que aquests indicadors el que fan bàsicament és reduir la velocitat punta dels vehicles que s'estan acostant a la ciutat per evitar els efectes «acordió» i conduir el mateix nombre de vehicles en el mateix temps i al mateix lloc però amb menys accidents, amb menys tensió. Per tant, quan diem que posarem límits a la velocitat, no estem dient que volem que la gent arribi més tard, sinó que volem que la gent circuli més tranquil.la. I, naturalment, que la gent agafi més el transport públic, perquè sàpiga que agafar el cotxe no vol dir poder anar a vuitanta quilòmetres per hora. No descartem, per després de les eleccions, convocar un referèndum, si les mesures que ara apliquem i les progressives facilitats a la circulació no provoquen una millora nítida. Ara ja anem sabent les preguntes escaients que caldria formular. Si tot va molt bé, no caldrà, però seguirem investigant aquest punt i col.laborant amb Eurociutats per trobar solucions comunes a nivell europeu; tampoc no volem anar sols en aquesta aventura, que és una aventura complicada. Volem una ciutat més tranquil.la, amb un trànsit més jerarquitzat, i per això fem les obres; amb menys soroll, i quan dic soroll vol dir menys sirenes, menys tubs d'escapament oberts, menys motos sorolloses· amb més espai per al transport públic; mens vies ràpides a nivell pel mig de la ciutat, i si fem els cinturons és perquè Aragó la Gran Via i la Meridiana deixin de ser autovies fàctiques. Necessitem més sensibilitat legislativa i de mediació en aquest tema. Ens han tret el cep, que era una figura antipàtica però que és molt eficaç, i la seva desaparició ba tingut uns efectes negatius· no és que a mi m agradi o no m agradi, però tenia la seva eficàcia. o estem tenint la sensibilitat legislativa adequada tot i que als estats i als parlaments es parla molt de millora de la qualitat de vida de les grans ciutats. Quan dic més sensibilitat legislativa no vull dir gent exercitant des de lluny a través d'un text legal, vull dir gent més sensible en el sentit de deixar més autoritat i recursos al poder local per actuar amb eficàcia en els temes que decidim a nivell estatal o europeu i que han esdevingut problemes de civilització: el soroll el trànsit la inseguretat, la degradació del habitatge antic, etc. El que hem anomenat a vegades els tres paquets de qualitat de vida i el gran problema etern de la desigualtat 184 185 �no el resoldran sense una difícil combinació de creativitat i de contenció els poders més alts. Potser Europa en ser un poder més llunyà i conscient de les limitacions dels poders nacionals tindrà menys pretensions de substituir la ineficacia del sistema per un excés de sensibilitat a distància que tampoc no ho arregla tot. Nosaltres aquí a Barcelona ens brindem per explicar la nostra apassionada però pacient lliçó de les coses que hem viscut en transformacions duna ciutat que dubtava entre 1 ensopiment i el salt endavant, i que va optar per aquest darrer. La lliçó és la d un equip humà moderadament compacte -jo diria que extraordinàriament en vista de les experiències d'altres nivells. L'apassionament prodliit pel desvetllament de la ciutat ha superat amb escreix les lògiques diferències de tarannà i ha imposat amb evidència els camins a triar. La gratificació considerable que produeix la confirmació considerable que produeix la confirmació del nostre país de Catalunya com a país i com a cultura també ens mou a nivell municipal tot i els sofriments que provoca de vegades la identificació entre aquest redraçament de Catalunya i determinats gestos polítics respectables com a estrictament singulars. En aquest moment, crec que no puc acabar sense referirme a la situació mundial. Els ciutadans de la Mediterrània no volen la pau ajornada vint-i-cinc anys més per les presumptes ferides que alguns consideren justes. Tenim pressa per assolir una llarga treva que les guerres anteriors no van fer més que potenciar com a desig i que els nostres pares i avis ens han ensenyat a voler per sobre de tot. Demanarem als estats que no ens facin fer les guerres i a les religions que sobretot no les beneeixin. Som conscients que per primer cop la pau esperada pot derivar-se duna situació tan propera a la guerra com la que estem vivint. Cap a nosaltres no ho descarta al contrari. Només si el final del conflicte apareix com a resultat de la imposició d'una voluntat autènticament internacional, i no de l'habilitat o la força relatives d'uns o altres. Barcelona, en la seva condició de seu de la propera treva olímpica i com a ciutat on s'aixecarà el centre ecumènic Abraham, vol posar-se al costat de les altres ciutats del Mediterrani en l'esforç per retornar al nostre mar, bressol de la civilització i de les tres religions de major incidència en el món, amb tot el poder constructiu i fraternal que aquesta civilització i aquestes religions tenen en la seva arrel. Ens unim en aquest sentit a les paraules del president de la Generalitat al seu discurs de final d'any, en el marc de l'amistat pel poble jueu, demanant tota la comprensió que es necessita per a la creació d'un Estat palestí. Barcelona afronta el 1991, any definitiu per a la marxa dels Jocs del 1992, amb un renovat sentiment de confiança. La confiança que ens marcava fa un any, no a l'Ajuntament però sí a la ciutat, avui la tenim tots dos. Els nostres problemes més greus ara no són de capacitat de realització, ni tan sols de finançament de l'esforç, problema molt concret però enfocat amb serenitat i solidesa suficients i que té en l'innegable augment de la riquesa de la ciutat la millor garantia d'èxit. Els nostres problemes són de qualitat de vida, de creació de cultures més avançades de la prevenció, de l'ús de l'espai ciutadà, de la cohabitació de diversos nivells de govern, d'educació. Està emergint una nova cultura de l'educació que traspassa els murs de l'escola i que trencarà poc a poc l'aillament escolàstic. Ha de crear-se una cultura de l'ús més previsor dels nostres recursos, més tranquil-la, menys sorollosa, més racional, més avesada a conviure amb la malaltia, la anormalitat i fins i tot la inseguretat, justament per limitar-la amb parsimònia i amb tenacitat. Aquest any 1990 ha mort, abans de Vidal Alcover, l'entranyable Gato Pérez, lluny de la ciutat. Lluny de la ciutat i en bona part alienat pel nostre excés de soroll i d'arrogància urbana. Però la nostra ciutat s'està transfor- 186 187 �mant a fi de bé, no en tingueu dubte. Reivindicarà la memòria de tots els que no l'han vista coronar aquest periple complex i de vegades aparentment excessiu. Per això nosaltres, des de l'Ajuntament tenim una arma que és també una obligació moral: ensenyar la ciutat als visitants però també a nosaltres mateixos que l'estem transformant i de vegades en perdem la traça. Aquesta és la consigna per l'any 1991. Moltes gràcies. Col.legi de Periodistes de Catalunya Barcelona, 1O de gener del 1991 188 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1990 Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Conferència Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-01-10 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/3/2603/EstatCiutat_1983-1990_Portada.jpg e360b886d8dbead358517c54147e0dd3 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09. Alcalde de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. 1982-1997 Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat 1983-1990: discursos de balanç d'any de Pasqual Maragall i Mira, Alcalde de Barcelona Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Ajuntament de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 84-7609-416-7 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2604/19870630d_0225_bo.pdf 707b682583046e6c4a856b8af431fd5e PDF Text Text ORDRE DE LA SESSIÓ CONSTITUTIVA DE LA CORPORACIÓ Da: 30 de juny de 1987 Hora: 12'00 Lloc: Saló de Cent 1.- Oberta la sessió, el SECRETARI GENERAL, de conformitat al que disposa l'article 195,2, de la Llei Orgànica 5/1985 del Règim general Electoral i 37,2, del Reglament d'Organització, Funcionament i Règim jurídic de les Entitats Locals, prega que el Regidor electe de major edat que, segons les dades obrants a la Secretaria general, resulta ser la senyora Má AURELIA CAPMANY I FARNÈS, passi a presidir la Mesa d'edat, acompanyada del Regidor electe de menor edat que és el senyor JOSE ALBERTO FERNANDEZ I DIAZ. 2.- Queda constituida la Mesa d'edat pels dos Regidors esmentats i el Secretari general. 3.- La President de la Mesa, senyora CAPMANY pronuncia una breu al.locució i dóna la paraula al Secretari general. 4.- El Secretari general dóna lectura al certificat de la Junta Electoral de Zona de Barcelona. 5.- La Mesa comprova les credencials del Regidors elegits, les quals estan sobre la taula. 6.- El Secretari dóna lectura als articles 6, 7, 177 i 178 de la Llei Orgànica electoral. 7.- La President de la Mesa invita als Regidors electes que expressin en aquest acte si els afecta alguna causa d'incompatibilitat. 8.- La President anuncia que tot seguit els Regidors electes han de prestar jurament o promesa d'acatament a la Constitució, d'acord amb el que disposen els articles 18 del R.D.-L. 781/1986 i el 40,2 del R.O.F., �AUTORITATS REGIDORES I REGIDORS Us agraeixo, als que m'heu votat, el vot amb el que m'heu honorat com a consellers de Barcelona. I als altres, la vostra dedicació igualment intensa a la Ciutat que entre tots hem de regir. Em consta l'estimació que tots plegats tenim per Barcelona i desitjo especialment als nous vinguts un aprenentatge apassionat del regiment de la Ciutat. - Perquè us asseguro que no és cómode però que és apassionat, engrescador i una exigència que ens ha de dur, si cal, fins a l'esgotament. Ja n'hi ha pocs dels qui han començat al 79. Però n'hi ha molts que s'han anat escampant per la política catalana i la política espanyola i per la vida civil. Poc o molt al servei de la Ciutat. TOTS, EM CONSTA, La vostra confiança em farà estar ara ja més de vuit anys dirigint Barcelona i 12 anys participant en el seu govern. Ha estat un periode difícil però magnífic de la nostra vida col.lectiva: perquè ens hem desvetllat a l'autogovern, a la millora ciutadana i a la projecció Barcelona enllà. I per a mi personalment, una joia sense límits, sense més límits que els sofriments que veiem cada dia. Però avui, més que parlar de la dedicació fins a l'esgotament, i de la intensitat en l'esforç que donc per descomptades us vull parlar amb un nou esperit que hauria de presidir, crec, els propers quatre anys. Un esperit de civilitat, de rigor, de servei al públic, de concreció i d'autocontenció que considero que la ciutat ens demana cada cop més. En primer lloc m'agradaria ser breu i tanmateix precís: 8 anys de democràcia ens han d'haver ensenyat al menys a dir el mateix i millor amb menys paraules.... i més gràcia. �Ahir en vam tenir una prova: - en el comiat es van dir moltes coses ḏ (terrorisme, Madrid, cultura) la destilació de molts mesos en pocs minuts Tant de bó que d'aquí a quatre anys, ens poguem acomiadar amb el mateix esperit. Estic segur que així serà. En primer lloc em comprometo a treballar per aplicar el programa guanyador de les eleccions que ens han dut aquí. Però també a llegir i rellegir els altres programes, especialment el del PSUC Però també AP, CIU àdhuc CDS, ERC. No puc, no podem, oblidar que el socialisme ha estat la opció més recolzada, en 7 de les 9 conteses electorals en aquesta ciutat (dont ḏ 3 municipals) 77, 79-79 82, 83, 86 87 Però tampoc no oblidarem que en alguna mesura, si això ha estat així, és perquè haurem sabut interpretar sentiments ciutadans no partidaris. I que sense diversitat d'opcions, govern i oposició, no hi ha autèntic govern local democràtic. Simplement ciutadans. Els grans eixos del 79 es van acomplint en mesura important (si miressim des del Tibidabo) (gent-pedres) - Humanització de la ciutat ḏ - Reforma de l'Administració i l'Hisenda (13.300 v.s + de 15.000) - Ordenació de la Regió Metropolitana (nosaltres sí) - Descentralització i Participació �Del 83 ençà hem aprés a més a simultanejar Aquelles primeres preocupacions amb unes altres: Tanmateix les pedres són importants i cal embellir-les. També les pedres són la gent, és el que queda de la gent que passa i el que necessita la gent per a viure i conectar-se i sentir-se a casa seva. Tanmateix és important crear riquesa per distribuir-la i entrar modestament però entrar-hi en les causes del malestar econòmic i social per aconseguir més benestar. No solament més serveis personals per atendre els problemes i necessitats (que també ho hem fet), sinó menys problemes i necessitats per atendre. Val a dir, Més acció sobre les causes que els generen Més camp a la societat i a la gent per modificar conductes en un sentit d'iniciativa, de creació i de plena ocupació de les seves capacitats. No solament anar-hi al darrera quan aquestes no es poden esmerçar. Tanmateix encara Tot això que hem après en 'carn pròpia' no ens ha de fer oblidar que de nou i com sempre la ciutat és la gent i que ara hem d'anar BARCELONA ENDINS Potser menys patètica menys desordenada amb més recursos amb les nostres empreses i iniciatives ḏ i serveis renovats en una mà però també amb l'altra mà disposada al contacte novell sempre comprenedor amb la gent, amb els seus problemes sense arrogància, sense solucions prefabricades disposats a aprendre de nou �En aquest línia m'hi trobaran perquè sé que els mecanismes d'autopropulsió econòmica ja funcionen i seguiran funcionant. Però el nou esperit, repeteixo, hauria de ser un que combinés d'una banda la creativitat, l'entusiasme,ḏ la iniciativa i la sensibilitat directa, de primera má amb d'altra banda un cert rigor, una certa autoconvenció una utilització més discreta dels simbols, dels missatges i dels medis. Inclús una utilització més harmoniosa del nostres propis recursos personals del nostre temps i de la nostra capacitat d'iniciativa i de dedicació. No hauríem, ara ja, després de 8 anys, ni d'atavalar-nos nosaltres, ni d'atavalar ningú. La ciutadania està massa sotmesa a una ansietat permanent que les nostres accions i solucions ajuden a crear tant com els propis problemes Fa vuit anys es deien en aquest saló de Cent paraules que ara voldria re-llegir. "Hem de fer de Barcelona el que no va poder ser fa cinquanta anys... un dels llocs de creativitat, de riquesa cultural de tota Europa... obrir-la a la mar Mediterranea, fer-ne una plataforma de decisió, de capacitat administrativa, de serveis de tot ordre, de força cultural, de creació i absorció tècnica en la qual es recolzi el creixement de Catalunya. Aquesta Barcelona, ha de tornar a ser com en el passat, quan era la primera ciutat d'Espanya en instal.lar la llum de gas o l'electricitat , o fabricar vaixells de vapor o aplicar qualsevol avenç tècnic, avuí informàtica, micro-electrònica Ingenyeria Social, Ingenyeria Financera". I també es va dir : "Hem de treballar tots junts per tal d'obtenir del Parlament Espanyol una LLei-Marc de Règim Local que permeti que Catalunya, una vegada obtingut' l'Estatut i ḏ plenament la Generalitat, es doti d'una llei municipal pròpia que representi, en els temps presents, la innovació, i obertura democràtica que va sofrir la llei municipal aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1934." PM En que han quedat aquelles esperances? �c ) I el President Tarradellas en aquella ocasió deia aquí mateix: "L'acte que estem celebrant i la presència entre nosaltres del Consell Executiu de la Generalitat es la voluntat i el símbol de representar aquí també tots els Ajuntaments de Catalunya. Siguin grans o petits, sigui quina sigui la seva importància, siguin quins siguin els homes que els representenEs pel que acabo d'expressar-vos que cal que els Ajuntaments de Catalunya sàpiguen tothora i tinguin la completa seguretat que l'acció del Consell Executiu de la Generalitat no serà mai centralitzadora i tampoc no serà mai un obstacle perquè no puguin exercir les seves funcions amb l'Autonomia i amb la llibertat a que tenen dret i de la manera que creguin convenient, etc. etc. etc. amb la total i decidida cooperació de la Generalitat." I cita l'Estatut necessari i la necessària Llei Municipal, com la del 34. PM Que no interpreti l'absència d'autoritats.... al contrari menys solemnitat i més sinceritat. Sí que haguessin vingut. Peró crec que l'ordenació territorial i local que respecto i acato, no és aquella que el 1934 va ser rebuda amb esclat o al menys esperança, i que en dir-ho obligaría a una incomoditat que cal evitar ḏ Avui no tenim malhauradament aquella situació somniada. Les Lleis territorials no han estat aprovades per consens I fins i tot tenen defectes al nostre entendre greus en la seva concepció i encara més en el seu desenvolupament reglamentari, que ens poden dur a objectar-les davant de qui sigui i a acompassar-hi el nostre propi desenvolupament reglamentari. Com a penyora de consecució de la carta Municipal que tots volem i que pot i ha de resoldre aquesta situació Però ha de quedar ben clar que nosaltres acatem lleis jurisprudència i sobretot Sobretot que en aquesta Casa estarem sempre disposats als gestos que calguin, als esforços que calguin, per a reconduir el marc de conducta dic El Marc cap a les vies de consens d'on mai no haurien d'haver sortit �Es més: estic segur que això succeirà i succeirà més aviat del que ens pensem Oferirem un ample enteniment al Govern de Catalunya sobre aquests temes i sobre tots els temes d'interès comú - Concepció del paper de Barcelona - Serveis de Capitalitat i serveis de ciutat - Institucions compartides o d'interès comú Port, Fira, Aeroport, Mercats Centrals, Institucions Metropolitanes. Però també, + Liceu, Teatre Nacional, Museu d'Art Contemporani + Palau Nacional, Olimpiades culturals, Orquestra C. de Barcelona. + Parc Tecnològic FPIS, Parc Biomèdic, Eix del Vallés. + Universitat i Borsa + Escoles i Hospitals. I tractarem amb el Govern Espanyol, Si pot ser de la mà de la Generalitat, dels temes de Barcelona que entren dins el camp de l'àmbit estatal que són molts! Ja sabeu la meva convicció que no hi ha cap gran tema que no tingui aspectes locals, autonòmics i estatals. No solament en el camp institucional, sinò en el camp dels serveis de la seguretat de la lluita anti-terrorista de la llluita contra la droga i de les grans infraestructures i els grans projectes començant pel projecte olímpic i acabant pels programes ocupacionals. Solament us haig de dir per acabar que em tindreu a la vostra disposició, Per anar Barcelona endins i Barcelona enllà Per treure tot el profit de les immenses possibilitats de la Barcelona de sempre. Parant compte, que la Barcelona de sempre no és mai igual, que creix i s'arronsa, es renova i envelleix, crea i destrueix i és bó i natural que així sigui. La Barcelona treballadora i menestral La de dins de muralles La que va saltar a la plana i avui s'enfila pel turons i els forada impetuosament i genera aleshores tristors i problemes a dins �La Barcelona lluitadora i mandrosa a l'hora La Barcelona esplèndida i la tràgica Ens ha de tenir a tots al seu servei Però aquest cop amb més confiança, amb més serenitat, amb més rigor i això donarà a la Ciutat, Regidors i Regidores, la confiança en sí mateixa, que tant de temps li ha mancat i avui és a l'abast de la mà. Gràcies �1 A-,),514A-1-74-irs i,tfá-1 ^^S _ US 1Ï'^ti^! Y,0C^C, f14 Y2 L.'Z ^D l l {o N nA./l-f Go dA (An t Q C A GDw .I^^LLv1^,S Dt-N L c^2 DO' 11- .^ /t u s M,-^t^ L^ ^v^ ^ l Dei) k4ex1 1iAzwvSIN- l niv , V L Cs i^ d31 ÍMyt.^ ^ v ^ (U U A- Cerkvrj 11) , 1^ J r1 ue' I C711- C 2 eZ-t n- (b 7 07;19 UA1 Í t`r^v ^ b t^ P^^ ^t rL^.^^ ‘ Put-').) cn J q DYi^S kP /1-Ç S/ (A5 ■S C,¿; tAn D INJ ^^W (i1) p entk,¿ ^ 111-5-1 L1W7 ^v Fr1'f 0S 1 c,1Nh-o qu e¡ ^) c:^ D tI y^ ,^ ^ 0-0 YtIUU^ b ÑNI^-^ L^ 611) A4( vti.fthJT L^ll G^ G/Ío ¿y-y\ ^ ^ L^ }^ c. L Zo3 C;-?c t 61= c4-1, c—t ti S u7,r4- E1- / a ,J , crws �J4 Po r f'(-h• 1M coitit ew 01)1,Ç ,41-)/L_ ^' (.17 . f (14 CAl/t/( pkiv► ,ti 4744 79 c1 v C, t(,t,v (43 eA-S71i.otw 4 ^^ f () 1.,t ZJi GJS 17,19,kly ^^^ 4 a_ c^ v l ^- ^ ó Gi-t-t) L-r At ^' ficol. L4 v i 04 v t'1 ' c-r .1 c-11 E 1yt 0 kJ St774 r ^ le" Fitvmy usrtyl A ' 41tU \10--yriN4g Mc-r A v U iT eh\JY S iZ 1 G\D hívYI D ~Y-1M– jP Ah n'(, 4^1 ci2o^v(71 DGI'tivT- --Yuk) 1^ L^ A ► ^-,.— G4 Vl\1 HAA b pe r n(''cit L cnte In cz' 1.4vJD'j ThA Col'c.&-47\fl L1P-)<^^ 0c5 jk rLLo-rul- G°v nt- DhtilA p U)c---tGt b AIN u---Lo !/`41 c. '4-u 12)6-0 uUe,v, �hot , ^ c7Jr"7.-11v7D L t p 1)1^- ^ S n'NS Ol t P irn C_ 4-Y1 L^ t= (us CN - (^hGt ^3 j t r 11--5 C ^t ç rt,-n iy NY2 o r5 ca m d n b i3 S US u uLL jP trLt- A-1A PliLLYt 16-1 ')/1- n.!44 cR U ti- Tnti 41-1R4o5 uN iuutJ i Lsdervut— (; tS , p o.o1DCpLs J-r 01^-17S )S ^L ^3 V rV r ^ ^ ^^ ^(^ J f^n U ^ L / ^- ^ / L—^ P Pi4 (;9,) S O Ce tiwt 41144 ^ JC 117`17 O' 5 4 COLAti'bt 7/i U/ L-3-1. 1)) //t LA.) A : P 0J- LO 6-‘31P fGi. ^n-4-00-71.4 D el4,oG^/}.^ l9 t- . -y e)x ^ ^ S ^ ^L^ /9-7`k LZ I.t t L^ N 1--t-t .vL" cA-0 ,(4 C11 Z-Lv£_ T^v i^ ^C ^^/^ ^i V ^ ' i ^ dl-vio c13~ z4 j C1 U T11- 1 l ¡^ ^/ ^ " ""^]/J.^.^ ^/1 U ^ (^( ^ ^ l i^ `^ v ^. itt 1 arkf S MI- 11-74-24 - (51N., 7 S 14 < go 074 Mi L`^^ c t ._ ó ^ �^ efik Lsw " T-v\i tk. V^11 e-)'"\J ct- CvLIA 120 A 2^ - ^ i: 5 C,e^S e'S v 0.5 ICI ft P--Z5 O n24 (,r,Ur L-7.r ^(2 .S£44' yv ï3 0 91-ü Q e" S c,Yv7 1-tau (7-3 4_ Cc) CD-J04 hotte4'44 Al& P /4-7-,^l s (7) ^ C a u` ^ hvys bz c^ [ , /{-I" "c S-ur tJn ^ ti)7 c,‹ ^^ I` leyL E 1/1 (,(yuik P KA) luz-1---b A- ü-wh\i~n t J c.^U 7r7rOt – 1,-^-5 7fi^ AYI p (fYL UrPuzi/rK pm; A-,cit-K cu u-2,) n ^ ^ j^ L^ ^^ r YL. KLI GI:ank i~pfnui v-5 ?lo h tivus T71-1,0,-,t-/- Pi-uC Al ,u a <.t.,ec �,{,i,o r'tQjLfr ND Puc C? o ^ Lf,^ ^ L`"1'U 7 u, v 4 ^ C7,‘ 71FIA:3 ^^ r C. °S - Dc - -ceJL- 7.i-10 /^( ^ ^ ^^ ^ G ^ G ^r- 2., 9-- ^ av t.?Ki ^^ /hko *R el ' -C7H- ^h xt ^^ Po,t/i d1X. J 15 T IA5 D G, l> 1-1-1DA,,,15 S p A714-1 1,114uS ím i l L-44C-M ^,fr_ 3 Nl vrv t PltiJ 3 Tinkt Bvz No o& .L.i jor.(.^ 1 ,1-711-vn &Pi c.rpkm-y„ C-c)N^tZ,--5 c-" '-S- t-c-'5 - 9- ^ ¿Ykio M74.. Cv74-/J/YW3 Crimfh p c-k q ^^" fcwiYtit c^^^l �1 g-rl otw Alt) ^ – i ^ PC i ^N ‘14-7-\1 bel_ḏ ciḏ L Yf tML7 ún G^^ ¿ ^b o t ^ t" ^,( /^ L ^l^tGt, ^c )17z /jr7.^ U e\i b et_ A li M r -+ ^( 1J--00 ntyv-7{ AA Lt-vv `^L t J L4 /Lt 2m b l{'(ivp - w-19 (47l cw.071 r' – /14O> Pn`vr , v ^^c^ PC^2 • )cos /7A 4h,t 1-2-4212-t5 II- it---M, G= s r(---&91 çi pt (D /,6Z,, 7j /4 E U t-T-k iJ Uj Gh/LS Pa /t–v cid d4tt,1 vh3' Alti( --- U N (_^5 k1791 C^ ' flj ^7 7-711+) 11 Gl-12i t F71 C^ t't. L. át (3 ü.t ^ v^ Q e- - fe/In-el ),vd,f /27 c L 1;2 Gd l ztPc774 /4t71A- L Q v^^^ 91- Lo 6t,--Kif d Li c' o1ss¡í^ eít,-c, e,-S c P (.yt U( ' U 111 C, CeJvv ttll ee PI-vc J ^ Jtgv "r 14-te" k CA-1' J C'3í^ �rity,i /44ll-1 jjL es•ÍLtjDyl arvi -cYrn_ L/t-nik (len /Luz: te,7701,1 c..€11Jr E--"I■J7k 491 L LLI\I us-71 e_ I Ín- A2-0-kf) 5 1,9 u7t.lo-rv--41—s 'J Lyt El- 5 fi eu . t. cit, 1---5 /su,e e-s si P11-5 if-U; bc.,) Ác Eliírifrrs P E-YT egve-SZYte c 3 M j9t- cís 7)7h L-zip-v-2 pe-e A. L3 c 4-9 VVD firuk-bncp,fr P (144; C.)‘/771, 474 cti nnA, Vik., t-G-; f Q ue - É-1.4 J119 . 11.0 U-5 Cfru &iet kl 1114& 5- 011bt e 4-- C- 14 f o C.71 &À-t) O 'Un& I, IV) G blv él- e t f Libi)e.-}vr k7v Prqvc---01:'S Uh) tO U c'n ci)-V ¿A/ (.1401-1. D-DE 'c. elArzl LL-5 fc-vc-1 uffigt-c, TrÏ p tru o' P■JD t 4- Lt- Cibg\-)7 MA1-u ch . J "-13 1-1 tti 017Pos703 A ItyLfrucik 4 rEP rt e o14, e ç �/LÁ- P4"( ~^¡^, ¡AA ^^^ ^ P9/1/0 Ca- &--).4 Df i-^GM^Q ^^ ^ d? ^ ^c- ^ 2^. x-c/ ^ ; cr^A.L.^r1vL: S (^uc u") V".9/1 'ti L A G2 r^t ¡1ti^1^ ^ ^ ' ^1 ^ L ^ . U _ 5^7^ ^, ^ ^ ` ^ ^^t^ ^t-i-1 u4 4 su- wJ tx t` ^^ 1"7il ^ t)1 Lrz.^ ( d^ r P^t`ltL c,fvt.^ t^i ^ 04 Ntrht74 Am5 9 (41- 711--if ^^ ¡ hr i` l^-^ ' ^^ ^ U`Ún ^ Vry ^`^ l i 2^/ ^ ÜD CjÍp^I A,^1q}^(^t 17 U tV 77 // ti AYA UML,t2- 4-v o mL) cnCrA Dt-.7Z.s ti) 1 ^ V r^14 i141(. t 72-/I z-^- 6 /41-5 i 'f-~ P4_,/,{)(? li c2vn1 `vf P on/' ,w) "--3 AQZ 577-1,3 As a) pve- t' D Ps 'An 4-7fv ^ d-bi lu.)-D ^ f ^ L 9 C.^j ! Z.,/tZ, Ü t D N- t vn¡t Oc-S P 1A , (414-1l iJ1A`^ -'144 ^ " Ghï`^ U ,1'^ dl ^l ' 1J) n ` Pri7R U 9) lN 1-) a t/ ,910/,'N 4-70s, 1 At ï 7^^ L..--s FA 1,14A/1/1 ! ¡v J3 ?-" Cs, A I 4 iYh/vw 1(' (AJA Les ) (-‘e Gt vrft-0 )4,`,1 A A» DST/j ftz c,‹ I'J,J'3t A CLR.c11rdL --t---7A--rx- C. 2 j p,uop ï o L2 ^ /1,0^L^^^ LU c.r 0ijI �ÌD t u¿\) pe-1' G-7 (.5-n\ Cer.:Nir ka Out,- f ft ku L-7-7. 1YL AA 5 - ?c, citius .9,4,,h— cé.).< Íric, fu4c--( a(,1 (AA,LAA"'("t/M utA ‘G,"( ( ‘.)( di aya; (4- c._„i,u,t; („.51\-7-L-' duveAL 4 CA-ec r-- (Culit14^Ae CO-/W140,7c- , Un-1-1 U—. ICAttj4714"' ic-- • 5 (c./m'ci,r trA,,i)ti A co<¿,,. Ce, d..-‹ ru-Tch,-. 1 [,,..(a4.-47- C ~e' ti t'A-44,4'7 5 3,,,,,Lpt1Ä'( t, /11.4 -11/r44 1 kV pc m c 1),,,,u(„„.4--- 1141c-- )›--3 ti-9 /„„9,. ;r-4 1 4449 ,y Co.-4-7--(.4~47 ft^'-'44-`11ru,,,ÁzA_efr-stk: 1(e.4 - CuLY" ac-e o-rr= c._ 1( ,7---LQ 5- c.,1 4-7 trt.p„,.( (72,-,a7c,a,L t ( att,~4,,,4 c,_ ( /4 �A 77t71 fi PA/1F- cy1L--kn IY del-ul U \ - -( ç;-;£-Q Jilt-¿W1/4 0 47 6, j(.} Q., ,,,-,1—‘1,42{- _9) çv...t.ti„eidbb «,utfleḏ ,(Nu_1 -24(m-t7 ..6(27 ublUt &-T74 LA- (.)-~ 1' -tAr7i-1— D e oti-0 't x.4 tl ¿ e_es T i\J ï P\--vuk / ("ID A14 4 ik UNÍ o _e Titz_ l (-;A L--75 P Ftki"Oi A t?'1 ".CUU 0&-R- CoVA-LC_ Pu& (-- (ftc efZiUT1U 6-1-11 ,,cadh 0- U kl f.-4( t-t1-»11 17 6-u (91,1 ckf9k-L.o ,,J94 S ni,71-1t4 crin' 6-2-Ç Q C Cocfripay _ — t &fa) \J k) QÁ.&: fui) Pu 51) /A) p f\-)S- 414,5 ke:h C.( 4v toivómi -)1 v- c bt ,(21L- - - -f he t aleud,rtz_ (uf c-~4, N„,-(±.e 2+ txt C4e U2nA-¿.' u*. A-4/1-rfb(k �f2 v Ut . 15 7 zA - J ru u 'D u/1 ► li-u it il.P fi- th~T- s t fi1 l4 -u '0 M cMLt,r71 . kif /v t^S s ^.s N D 1t1177N1 “F5 1,c .^ r' S -r111,x,f g-in c./Y/u v il-tD Cj F-t `ptS C":7‘.1 Lï'N PS Cvs ds7Yt.e_ LA ,ft---U G"- (ejPt 41,L^ A Méss- E-wS U^ EL J' e:v p c S L-nr\t bc,v P/1-1/1 riv(7 ^ CZ^ {^ B¡^,(,^i c^'^3 Q uL `C -n-liL,s. " PoDevu Dv ^ 1^ 1l1'0 --f7t-hti b)171-\--- O ^^zs- -6S N1 7-1)T iz-7vtr-i - J12 1>4 ú !)P>Jtz-►Mi-14—L( QV t :0`.11 p us pruv p t 1tGevv r kue- v- u it t'AJA./ Coi( k U:7 D e- COAlL-ZUt,tv CA-MI+ Lituo-14 M'u ^t u (7- P73- `113L i-Jm O vt--cb Po r it vL-73 i. -RJ-,n/19-Z" v/ �péi,„ [(Hl_Ð Q (A-9 ibiL aci(1 T7 us3 c Ceri ue- V? ile9~ Jc' ni?tìmNzA J'v&liu 1-1) Mi44l7Z O/ U t-gv 02? ue5 i; 5 9-) usTÆ ,te-ibt Je-1-ru 14' >c: fuccE9 .")i, Svet cs;-1 ./4 /\/Pie e) A-V1 -4-7-- Ni- a ue--I 2 �)4 d Fb91/tht°u4 UP Irm PA,' (j-p ` Oc r2'ld un-ftt u ~ f rcl ur,^ S ^vú' l b 9 ( c'-5 H- S ^--qtr N(--2/1t _ /t?p( 60 /ecu c¿&.e Cau-^-^w -•••■••"". G/VIh. i14-,(11^ &15^ a^24 ^ ( ,c ^ ^ 17,1 ^ ^ A-e4Al ,1r, ClitLúu,ti Ced,<,91.4 ^ AA,k,a;ur dut: ,(AA) `-1-U.uvce' cuit ^ te ^,^ ^ 1 ^ fvcoui\ N a-ti Y -e ^ ^C^^ „ J-7,1 ► ^ ^ í^u. ^ p t r ct-t (W¿_, 416 7 é 7 T cf,J V4 ^ i(t; (1{A)14 (Ar- t1(1 t 121,_ s^ c ^ �r/tdr~ /N eL ÜDJntti ^ Lel 6-~1-14: 71-r(- i o hal r1-S ^^^ ^ Evt11. en) \b 7.10} O`_ C` /4"Yii (,► Í E^ t^i2 rii-vbx-Lh O)» Z r1722ni l. A ^P c3-(1 /thi q vviii 4 Jt- tup T17J7r) ^^ c.04P cía( f-1"Nb ei"1 0E P c' t5 ïyritz -S /\ p cz--i t'ç 1 v al_ s, I1v -DvÚ d-id'c.S L^ -t- uJD t h" 111 U^ n' 1v c, o Aat_ /^^:u j^^n s v^ l f ¿A f t, v 1'77f 47V) ^) - runYLp ïA-r rX- C 4- Cu y t' ("fi->‘-/-t L__49 .D nirZm. Gi.-i (in /k r ['dd91/1ti-s?)-wwiint^ 6-yL/n,.1) ^.^ :e-v\--. 1\->■/ 7 AA- 02-9 c^J^ OC-C-UiP rz ^ ^i d'c - s P,L07r-tA-4~-1 6 r. V íl^ p.,rM^ �1 ^ 2-'114c5v 3 ^ bes- li^óc ^U S' r D ^ Gc kt-n-b-krn. L'wt 1-7 . UJ wtev 4 Lit- 3ersPc4 t7 krt. ti 3 4-xce9. tpv i` )k-,5 4».fy. ut- P e->.■ 'ID T k651, 'PA 19vm &U` 77,2--ç ?be/ t3 474 h c- P /1-YL YvT Ceritk p1_ é ^-^ Po-e5,` o sin oc P ^^ ot c,^-, c-úrv2/4 0 e ïtit-t ^vu ^ - W o c.--5 /1-1' i^^ 4- L 471- 11 v d.21 E"v L^3 Dl e- r.Nv c- vfl )(. p c'ç y7w ^^ k ^(_^j (^a a p,t_c_r ¡ N h5- /rZ. a v/^t^cr Si b-.! �/M-Y1 c c24)-24 ^^^ ^ G/1- bcw ®i7-/ 0(7 i1.-t un-ilft--cc--5 L t_ 4 it/NV4 VA ïtti- t7rk fr A- 4 . P ezs 7?i ita") ¿.--^-_5 Fryï k-A4 f ti,t n^_ f ^^ti i^-lA /^1C ^ ! ^í^L(sS t1l o )11-714.(2117– T yl,-r i 1 IJ A- tcy `)k) cC"Njit- ,^ LC,v r c^D ú^ l^ ► tit ttn%,Dn-os 1/1z.-01 /541-31 c,¿2,0-"Al- 0,- c.^ j-iu r.a-^ o" 4 t' 771/t (7) Z-4 7U r5 jer■ v^^ ?^^^ ^^^ ^ G^ 41,1)(^ , ^^s (D)kfhP ► ityJm litio f(xit PE'r ^ ah`kv L4 e^ rtiL^ t ^^ _1-11‘rv cS: C c. 1-&314 Ps L1.. t en ¿,e t1 ï 7^i C.i)-Mr t-rbwQ -'1\i ^ L•^ 15-1^-5' J'7' A-t ds 5-2"-7/ ' X-4j (410- t \/"Ut' US A-"(410 L 41497 ° t" uf 144 5'4 4-) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall a la sessió constitutiva de la corporació municipal de 1987 Subject The topic of the resource Investidura Barcelona Alcaldes Ajuntament de Barcelona Govern Acció política Model social Description An account of the resource Conté la transcripció i l'original manuscrit de PM Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-06-30 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2606/19920115_EstatCiutat.pdf bb9e73521212b2b960467a5877a1fa3e PDF Text Text Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde Pasqual Maragall "BALANÇ DE L'ANY 1991. L'ESTAT DE LA CIUTAT" �Benvolguts arrúcs: Ha parlat de frustracions, ha parlat de projectes, en Pernau. De vegades es diu que la història de Catalunya i la història de Castella són la història d'una frustració i d'un fracàs. Jo penso que, tanmateix, avui podem dir que aquesta sensació està canviant. Que amb uns costos importants, aquest país - Espanya- i molt en concret el nostre país, més menut però més nostre -Catalunya- , i aquesta ciutat estan sortint endavant. Em refereixo als costos, perquè acabo de llegir, en el videotext que hi ha a l'entrada, la uotícia de l'atemptat terrorista de. València i no seria just que no mencionéssim això en primer lloc. Ja us dic el que desgraciadament vaig haver de dir, i tots hem de dir més d'una vegada: aquesta sang que es vessa és innocent, és inuocent però no és inútil. 15 �Perquè allò que els tetToristes aconsegueixen és exactament el contrari del que em fa l'efecte que pretenien. Perquè ells pretenen, més aviat, dividir unes coseg que amb aquesta sang innocent s'estan unint: els diversos pobles de l'Estat. Fins i tot diria que s'uneixen, no pel cas d'avui però sí pels que hi ha hagut recentment, l'exèrcit i el poble. Bé, comencem amb aquesta constatació, que és de rigor, que s'ha de. fer i que és dolorosa. la Mercè de I' any 90, unes 200.000 persones passen durant el cap de setmana per I' Anella Olímpica per veure el nou Palau d'Esports de Sant Jordi. A la Mercè del 91, quan ha acabat aquest cursí s'inicia el curs actual, hem pogut fer el mateix amb el Port Olímpic. I quan mirem endarrere, quasi no ens en recordem, de com van néixer aquestes coses i fins a quin punt eren totes elles, al passat, projectes molt hipotètics. Una campanya de la vela a Barcelona, de la vela olímpica a Barcelona, va significar probablement el principi de l'esforç de la construcció del port otímp1c, que no estava rri tan sols previst en el dossier de candidatura, quan nosaltres parlàvem de dues possibilitats: fer la vela a Mallorca, que ja tenia port olímpic, o bé fer-la aquí. Com començava a dir, l'any 1.991 ha estat en el seu conjunt, en efecte, un any d' un esforç confiat, després de Ja tasca feta durant els mesos que van seguir aquest anunci que deia en Pernau, a l'any 1988. Era el moment en què realment la ciutat es va posar a treballar més a fons del que havia estat la norma durant el període de la democràcia, que ja havia estat la norma d'un gran treball i d'un gran esforç. Però, evidentment, a partir de l'abril de] 1987 -a l'época inclosa a la conferència que es va fer aquí a l'inici de l'any 1988- es va crear un desplegament impressionant de les forces de la ciutat mateixa, conduït per l'Ajuntament, per bé que no absorbit. Tota una generació de ciutadans es van posar a treballar a fons i enguany s' ha arribat al clímax, a l'apogeu del desplegament d 'esforços que aquesta ciutat hagi fet mai abans. I va ser perquè Barcelona va plantejar-se la possibilitat de fer aquesta inversió sense cost per al contribuent, recordo. Això va ser la condició que vam posar, per haver de fer l'esforç addicional de construir un port que com a candidatura ja tenien en nn altre lloc germà com era la Ciutat de Mallorca. Jo recordaré sempre que aquell esforç va tenir un moment segurament crític a l'any 1989, quan encara no es tocaven les realitats. I , després, una consagració o una confirmació, amb o~res, a partir de l'any 1990. L'any 1991 passarà com l'any en què la ciutat ha recuperat totalment la confiança en sí mateixa. Primer, perquè ella mateixa ha vist el que havia dut a terme i, en segon lloc, perquè, a més, li han dit des de fora que ho havia fet; i això sempre és important. Recordareu la Mercè de l' any 1990, que és la que podem dir que inicia el curs que comentarem tot seguit. A 16 I bé. Això no només es va fer, no només aquests càlculs van sortir, no només ]'obra va tirar endavant, sinó que, com he dit, la darrera Mercè vam poder cel.lebrarla justament allà. Els somnis esdevenen realitat. Aquest any he fet un petit recull de titulars de premsa 17 �internacional; no perquè tots hagin estat favorables, si bé sí que ho han estat la maj or part. premi lnserso a la "supressió de barreres arquitectòniques, per exemple. Tinc aquí un NEWSWEEK del desembre del 91, que diu "el model de Barcelona". No sé si és la millor manera de traduir "The Barcelona way", però podria ser "el model de Barcelona". I subtitula que la ciutat de Gaudí ha esdevingut e) lloc capdavanter del disseny a Europa. Ara Barcelona té més de cent espais públics nous, fruit del programa municipal més ambiciós d'aquestes característiques arretJ. del món. És l' any en què a Barcelona s'efectua el Congrés de Benestar Social, europeu. És important perquè Barcelona es converteix una mica, durant uns dies, en capital en aquesta matèria. O el TIME del maig del mateix any 91, que diu "Ja ciutat més dinàmica d'Europa" i subtitula que, "impulsada pels Jocs del 92, Barcelona s'ha convertit en la ciutat més dinàmica d'Europa amb un revival exhubcrant". Hi ha una certa eufòria penso que de vegades accentuada, potser, per la previsió d' una crisi econòmica que fa uns mesos es veia a venir i que s' ha anat afermant al segon semestre; no obstant això, els diré que les dades no ho han confirmat al final de l'any. Farem bé els Jocs. Acabarem tot el que havíem djt que havíem d' acabar i començarem allò que havíem anunciat. És l'any en què rebem altres premis que per a nosaltres, l' Ajuntament, són tan significatius com aquests. El El Port Olímpic, el Monestir de Pedralbes, el Nus de la Trinitat amb el seu pont impossible, la Torre de Collserola, la Torre de Montjuïc, la conuexió Aragó- Guipúscoa, l'inki de la Rambla Meridiana i el Parc de Sant Martí -la segona fase del Parc de Sant Martí-, la Plaça de les Glòries, - suposo que Ja setmana que ve o d'aquí a poques setmanes es posarà en marxa- , el Cinturó del Litoral, l'Tita d' Or, l' Auditòrium, el M useu d'Art de Catalunya, les escales mecàniques de Montjuk, la línia 2 del Metro, el túnel de Vallvidrera, les pisci nes ... no ho apuntin perquè no cal, només els ho dic per memòria i una mica desordenadament, a raig... les pisciues PicoruelJ, l'INEFC, el Segon Cinturó fius a la Meridiana -això ja està- la Vila Olímpica de la Vall d'Hebrou, la Vila Olímpica del Poblenou, Montigalà, Bellaterra, la Seu, Banyoles, Castelldefels, Terrassa - la impressiouant instal.lació de Tenassa-. 18 19 0 L'EVENEMENT DU JEUDI, del novembre del 91, que diu que Barcelona té una reputació màgica. O LE MONDE del novembre del 91 també, que diu que el sol ha arribat a la Ciutat Vella. Així aniríem prosseguint. És a dir, que ens han dit que podem fer el que possiblement abans tothom havia dubtat que poguéssim fer. És, d'altra banda, l' any dels premis. El premi Príucep de Gal.les, a Harvard. El premi a la Planificació Estratègica de la Comunitat Europea. És l' any en què Barcelona, per mjtjà del seu Alcalde, obté la presidència del Cousell de Ciutats i Regions de Europa. I penso que això té tant de premi com de compromís. �E ls gran desconeguts que són la Vall d'Hebron mateixa i l'àrea de la Diagonal, el Parc de l'Estació del Nord, el cmrer de Sardenya que ja travessa el Parc, el carrer del Consell de Cent que ja travessa la Diagonal, Sancho d'Àvila que ja conlinua - s' ha d'inaugurar aviatcap al Poblenou, amb un aparcament a sota de 400 places i la Meridiana que s'acosta des de dalt cap a la Plaça de les Glòries, llepant la Plaça de les Arts, on actualment es construeixen l' Auditori i el Teatre Nacional. I un, en llegir-ho -deixem de banda I' Auditori i el Teatre Nacional i parlem ara de la connectivitat que tot això representa- , es pregunta com és que Barcelona havia viscut sense això. I hem viscut tant de temps amb el carrer Consell de Cent tallat, amb la Diagonal oberta, sense pennetre la continuïtat de l'Eixample, i amb tants de carrers que en definitiva s' havien quedat com es van fer, fa quasi un segle. Però la Diagonal avança cap al mar, de moment fins al carrer de la Llacuna i l'Hotel de les Arts cul mina amb I' edifici bessó al costat. I avancen l'hotel de l'Estació de Sants, l'hotel de la Plaça Espanya, l'hotel de la Torre Melina, el restaurant de Miramar que torna, la terminal d'autobusos de l'Estació del Nord i la reestructuració de la Plaça de Catalunya. que deu gairebé tot a l'empenta del Manuel Royes i el seu eqmp. Les noves escultures de Botero, de Beverly Pepper, de Leandre Cristòfol al cor de la Ciutat Vella; el discutit monument a Macià, els mistos de Clacs Oldenburg -immensos- a la Vall d' Hebron, la Rambla de Catalunya ajuntant-se amb la Rambla de Canaletes, per fí. En quatre setmanes, amb l' Enric Truñó, hem inaugurat tres polisportius: Espanya Industrial, Joan Miró i Sant Pau del Camp. Em refereixo al període comprès des de fa un mes fins fa deu dies. I a més sabem que els primers resultats que donen aquests polisportius, com el del carrer del Perill de Gràcia o el de Càtex al Poblenou, són beneficiosos per a la ciutat. És a dir, són instal.lacions que s'autofinancen, no en relació amb l'amortització de la instal.lació, però sí quant a les despeses de funcionament. Podem parlar també de Can Dragó, tot recent; de la meravella de la Verneda, el polisportiu amb piscina de la Verneda, que per mi és potser una mica, j unt amb el de Sant Pau del Camp, el símbol més clar d' un estil Barcelona d'arquitectura. Igualment, el Museu d'Art Contemporani pren forma, el Convent dels Àngels l'espera al costat, pràcticament fet, e] Centre de Cultura Contemporània de la Casa de Caritat que és una obra magnífica de Piñón i Viaplana, Un estil Barcelona, fet de funcionalitat d'una banda i d'úna certa austeritat, i també de transparència i d'una certa brillantor; jo crec que es deu al fet que som com som, una ciutat densa, la més densa, i al mateix temps una ciutat preocupada per la forma. Per tant, una ciutat que va a buscar en aquesta transparència la possibilitat d' una respiració que de vegades no té en els seus propis carrers. 20 21 �Si us n'aneu al costat de Sant Pau del Camp a veure el polisportiu de la Ciutat Vella, o si us n'aneu a la Verneda, si us hi perdeu per veure el polisportiu de la Verneda, veuren què és la qualitat que no mira cap a dintre sinò que tracta, en certa manera, de connectar amb 1'exterior; de donar qualitat a l'exterior, de donar escalf a l'exterior. U s passarà el mateix al Frontó Colóu, quan el veieu, que ja hi falta poc. aquest plural majestàtic, que no és majestàtic sinó que és emfàtic i es refereix a la ciutat, l'hem promès a en Fabià Puigserver; •la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra; m'havia deixat, a l'edifici de les Aigües, la magnífica torre de les Aigües; • el Sot del Migdia, a Montjuïc; • els accessos del Cinturó del Litoral entre el Fossar de la Pedrera i Mare de Déu del Port, que molts no coneixeu encara perquè gairebé tot és recent, i no està del tot obert encara; Hi ha un estil molt especial, que després en altres punts no es replica. Per exemple en el polisportiu de la Vall d' Hebron; és una capsa tancada, és una altra cosa que va a buscar la seva excel.lència a 1'interior de la for* ma i que probablement si volem buscar una justificació a aquesta excepció, és perquè és situat en un lloc que no ho demana tant. La Vall d' Hebron no té, evidentment, la densitat que tenen els barris que abans us he citat. •1 'Escola-Taller del Far, davant de la Vulcano; I encara per als escèptics del curs 1992, que després els ci taré un moment, ens atrevim -i quan dic atrevim no parlo d'Ajuntament, parlo de la ciutat- a començar: •la nova Sala Comi llas del Museu Marítim, amb 1'accés desconegut fins ara del J aretí de la Reina, travessant la renovada avinguda de les Drassanes; ·El Pavelló Sert de la República -que paga Uralita, una empresa, fonamentalment-; •la nova Marina d'hivernada que s'està construint al Port Ve11; • el nou Jardí Botànic a Montjuïc amb aportacions de totes les ciutats oHmpiques; • el Passeig Nacional de. la Barceloneta, amb un altre aparcament per a 400 cotxes a sota, just a punt d'acabar-se; i aquí em paro. ·l'Intemational Trade Center del Moll de Barcelona; •la Universitat Pompeu Fabra darrere del Parc de la Ciutadella i també a la Plaça del Teatre, substituint els antics meublès -tot això és com un símbol- i, pròximament, a la Plaça de la Mercè; •potser el Teatre Lliure; l'hem, i tomo a parlar en 22 • el Fòrum Nord de Difusió Tecnològica amb diners del FEDER, 400 milions que ens aprovarà el FEDER, al Mental de Sant Andreu; Perquè aquest descobriment de les dues façanes de Barcelona i de la Barceloneta que es miren, finalment, fit a fit - vençudes totes les resistè-ncies, inclosa en part la meva, a l'enderrocament dels antics "tinglados" del port- crec que és simbòlic de quasi tot el que s' ha estat fent. 23 �L ' aJrre dia, fullejant aquest 11ibre que molts recordareu, el primer d' aquesta col.lecció que va fer la Maria Aurèlia Capmany. fullejant-lo pel final com de vegades s' obren els Jl ibres, en el resum i conclusió, la Maria Aurèlia em pregunta que per què no li' n faig un resum. És una pregunta molt de Ja Maria Aurèlia: "¿per què no em fas un resum de com veus el passat, el present i el futur dc Barcelona?''. així com si res. I, aleshores, jo lj dic -¿què 11 havia de dir?- que això és molt difícil, que si hagués de començar per alguna banda començaria pel mar. Parlem de l'any 1983, al febrer. "El retrobament de Barcelona i el mar és la millor imatge resumida de Ja ciutat oberta, de la cultura oberta que volem. Que des de les escales de Montj uïc fins al Camp de la Bota, el mar j la ciutat siguin bons germans amb continuïtat i enteniment." ·'Aquest és el gran somrri que ja comença a dibuixarse amb les obres del Moll de la Fusta i la maqueta de Manuel Solà. Penseu què representa això." "Pensem que això resol urbanísticament un drama particular de Barcelona, haver estat concebuda en els plans urbanístics com una ci utat circular quan no ho és. A les rondes i els cinturons els falta un "cacho", com en diueu a Madrid. És un semicercle. Les rondes i els cinturons sempre han topat amb el mar i, per l'altra banda, amb la muntanya, com a obstacles insalvables." "Els projectes que ara tenim" dèiem en aquell moment amb la Maria Aurèlia "permeten conjuminar la necessitat de circulació i el contacte ciutat-mar." Allò que 24 aquí es va escriure i que llavors era una mena de fantasia ara és, doncs, una realitat. Ara veurem el remodelatge dels magatzems atribu1ts a Elies Rogent -Oriol Bohigas sempre diu que no ho són-, de la mà de l'equip de Zeidler i els seus col.laboradors, un edifici que per altra banda té prou pes per si mateix per ser allà on és. Quan tota la zona de Palau, Xifré, Colom, Moll de la Fusta i Pla sota Muralla estigui enllestida i el col.Iegi que hi ha, i que en diuen de Pesadors, l'haguem enderrocat, que suposo que no deu faltar-hi gaire, i s' hi posin les escultures de Roy Liechsteustein i de Bob Krier -escultor austriac que fa molts anys va començar a fer una sèrie amb Salvat-Papasseit, un a gran estàtua a Salvat-Papasseit, Bosch Gimpera i unes altres-, quan tot això sigui al seu lloc, ¿qui dubta que la transició de Barcelona a la Barceloneta s' haurà convertit en un moviment urbà tan interessant i tan significatiu com pugui ser l'accés a l'extrem de l' illa de Manhattan o els molls del Sena? Quan l'últim advocat defensor dels "xiringuitos" de la platja hagi acabat els seus recursos judicials i la Barceloneta i la pl a~a fmalment es toquin mitjançant un passeig marítim per a vianants digne, sobre el qual, a més, els ''xiringuitos" mateixos puguin reproduir amb més excel.lència el seu servei - i si no tots, uns quants-, ¿qui dubta que entre una cosa i una altra haurem establert les bases d' una regeneració definitiva i autònoma, jo diria, de la Barceloneta? Crec que ningú no pot pensar que tot això són manies estètiques o modes es trangeres, ja que en realitat es trac- 25 �ta de veritables rehabilitacions de. teixits urbans degradats, bàsicament impulsades pels seus propis habitants. rector que es molt revindicador, i bé que fa, diu, "però encara de vegades arriba tïns aquí". Les operacions privades de lleure i d'altres com la renovació del Tibidabo, les Torres d'Àvila al Poble Espanyol, la colonització creixem - en el bon sentit- del Poblenou pels artistes, l'obertura mateixa d' un túnel per sota de la Diagonal per accedir a la promoció de Winterthur, els nous hotels i restaurants de I'EixampJe -que no he citat abans- , i la propera i previsible rec uperació de la línia Moll de la Fusta-Passeig Nacional són la darrera prova de la vitalitat de la ciutat. Recordem Ildefons Cerdà, les Cases Barates de la Zona Franca - també anomenades Eduard Aunós- , l'Avinguda d' Icària, al Poblenou, i les tapes de claveguera que volaven un xic per tot arreu quan el sistema, com diuen els tècnics, "entrava en càrrega". Una ciutat de vegades massa seriosa i que també necessita aquesta inversió en el lleure. De vegades també penso en el fe t que els nostres nanos i els turistes, que se'n van al Tibidabo a passar-se-la bé, hagin pogut capitalitzar una empresa qne finalment ba estat decisiva per salvar el famós projecte del parc Busch, és tot un símptoma de la riquesa que aquesta ciutat ha generat i és capaç de generar. Esperem que en aquest cas no ens defraudin i el parc realment es faci. El descobriment de Collserola, lentament però gradualment, corn a parc central de l'àrea metropolitana és una altra gran obertura que fa "pend:mt" al mar i a la costa. Que de pressa que la ciutat oblida coses encara molt més recents, en el fons, com les inundacions del carrer de Cartellà, de Prim, de Mineria i de Sant Pau del Camp. Sempre que hi aneu, a Sant Pau del Camp, pregunteu al rector fins on van arribar les aigües, encara que el 26 Més de 20.000 milions s' hi han destiuat, als col.lectors del passeig de Sant Joan, Picasso, Ginebra, Bogatell, Drassanes, Correus i la Riera Blanca. Això no vol dir que no n'hagi d' haver cap més, d'inundació. Encara no hem cobert, amb tot i amb això, tots el riscos, allò que els tècnics en diuen les pluges de retorn; pluges que es repeteixen cada, suposem, cinquanta anys o cada cent, no recordo exactament quina és la xifra; i aquestes potser encara no les hem cobert. Falten algunes peces del sistema, però ja hem viscut més de dos anys sense el ritual del fangueig, mentre al Maresme, en canvi, ja quasi literalment i atàvicament, les rieres continuen sorprenent cada any, si no cada dos, cap allà al setembre, desbordant- se de la seva capacitat. Qnines ganes que tenim rots, en definitiva, de retornar a unes platges que tot just hem pogut entreveure als darrers quatre anys, entre obra i obra, però que sabem on són. Jo no érec que es pugui dubtar, amb sinceritat i vist tot això, que l' any 1993 - i em refereixo a la gran pregunta que ara se'ns obre aquest any, justament- serà el gran any de Barcelona. Retornada la nonnaJitat -ja parlarem del 1992 un mo- 27 �ment-, retornada la calma i la normalitat, viurem una ciutat canviada, millor, plena de nous horitzonts estimulants, de descobertes a fer, d' indrets a valorar, de racons de misèria ara vestits amb urbanitat digna, de punts d'impossi ble lectura, com diuen els urbanistes, on la gent normal ens perdíem i no podiem evitar una certa sensació de ser vençuts per la inèrcia de la ciutat inhumana, convertits ara en franques avingudes i espais referenc1ats per monuments ostensibles. Platges netes. perspectives obertes i espai tirat de carrers 'mimats pel comerç de les mercaderies i el s contactes humans. O talussos de gespa, com a l'avinguda de l'Estatut i a l' entorn del Velòdrom, que encara, coufesse u-m'ho, ens sembla un cert luxe pe rquè no hi estàvem acostumats. L ' AneJJa i la Vila Olímpica són com una cultura diferent i quasi un símbol d'un canvi de vida. Qui pot negar que aquesta ciutat, en aquest moment, s' ha tom at més cara pels qui s'acosten des de fora? Com les grans ciutats del món havien estat sempre per a nosaltres quan les visitàvem. Si bé és evident que, en això, hi té a veure un factor que és estrictament financer com el canvi de la pesseta, que pot variar. D 'altra banda, també hem de reconèixer que Barcelona no és precisament que no hagi tingut aquesta fama sempre. Hi ha una cançoneta que tots sabeu sobre Barcelona i si la bossa sona i després, aquella altra cosa en què ens perdonem l'anterior i diem que tant si sona com si no Barcelona és fantàstica. La ciutat val més. No és només que els preus s'apu- 28 gin, és que aquesta ciutat val més i e l qui vulgui comprar-ne un tros, qui vulgui ser-hi, ha de pagar una mica més, perquè això val més. Però els preus del sòl, justament, ja no s'apugen ara; en aquest moment baixen. Això està fonamentat i d'aquí a poc ho veureu en una revista molt interessant que es diu BARCELONA ECONÒMICA que porta dades sobre la ciu tat i demostra què ba passat en els darrers anys, des de l'any 1975. ¿Què ha passat amb els preus del sòl? Doncs bé, van anar baixant en termes reals, encara que la gent no no realitzem de vegades. Però van anar baixant des de l'any 197 5 a l'any 1985-1986; després es van recuperar molt ràpidament, es van disparar, per tornar a adquirir el preu que tenien a l'any 1975, només l'any 1988, i a partir d' aquí superar el nivel1 global de partida. Però ara, en aquest moment, tomem a estar, igual que a l'any 1975, en una situació en què els preus reals, els preus del sòl, s'apugen menys que la resta de preus, i per tant els preus reals baixen. És curiós que els que es queixaven més que els preus s'apujaven, alguns dels qui es queixaven, ara són els qui es queixen que baixin, i són els de l'ai, ai, ai, què passarà a l'any 1993. Jo recordo que justament - en fi, això hagués pogut sortir aquí, segurament hi surt en aquest resum que abans eu Pemau ha llegit- fa quatre o cinc anys, sis, hi havia, no ja persones sinó institucions que feien dictàmens i que feien comentaris respecte de Ja impossibilitat material de fer tot el que s' havia de fer. I deien "no hi haurà ferro", "no hi haurà obrers", "no hi haurà ciment", "no hi haurà màquines", ''no hi haurà 29 �enginyers", "hauran de venir de França". "seran més cars", "no en sabrem" , "hi haurà grans vagues··, "sindicalment això és impossible", "hi haurà unes immigracions descomunals", "tomarem a l'any 1929", "tornaran a venir pobles del sud" ... Tot això no ha succeït. Però el curiós és que, moltes vegades, aquella gent que deia que no podriem arribar a fer el que hem fet i que tot això passaria, ara són els que diuen que tot allò que no es podia fer i que està fet, justament la pena es que s' hagi acabat de fer i per tant no hi hagi més feina. I que a veure què passa a l'auy 1993. Per tant, molt de compte amb els dictàmens i molt de compte amb les expectatives una mica ràpides, perquè jo crec que s'han de pesar en la mateixa balauça en què aquests mateixos dictaminadors de vegades ens obliguen a pesar-los. Per cert, que l'obligació dels governants és governar i ajudar els altres que governen i també, crec, trencar les un iformitats excessivament senzilles respecte <l'aquestes expectatives. Ja ho vam dir l'auy 1983 i el 1984 quan començàvem, ho recordareu. Hi havia un atur molt important, hi havia un pessimisme dominant a la societat i el projecte deJ 1992 va servir perquè, j ustament, nosaltres trenquéssim, es trcuqués, aquesta uniformitat d ' expectatives uegatives.I avui ho hem de tornar a dir. Hem de tornar a dir que les expectati ves no són en la realitat de les coses tau dolentes com molta gent diu que seran les coses. I nosaltres teuim l'obligació, els que som governauts, independeutment del nivell en què ens trobem, tenim l'obligació de dir-ho perquè ho sabem, 30 perquè n' estem més ben infonnats, i, a més, perquè nosaltres hem d 'arrossegar. De vegades em pregunto què vol dir patriotisme si no vol dir això. Vol dir precisament estar a 1' altura de ]es circumstàncies d ' una manera determinada: això és el patriotisme, més enllà de la buidor de les paraules. A més, diguem-ho tot, aquest és un moment dur, també ho he dit al principi per la circumstància d ' avui. El 199 1 ha estat un auy molt dur. Hem perdut molta gent estimada, Josep-Maria Serra Martí, a més de la Maria Aurèha, i de Vidal Alcover, el pintor Amat, en Fabià Pui gserver, M ont<;errat Roig, Pau Garsaball, Frederic Marès ... I hem perdut obrers de la construcció. I hem tingut, com he dit al priucipi, les victimes innocents d ' un terrorisme altrament inúti l, que es tira pedres al seu terrat. Per tant, un any dur. Uu any, diria, enom1ement dur des d ' un cert punt de vista. ¿Però qui uo ens diu realment que el preu d'aquestes transformacions tremendes com les que vivim no és d'alguna forma, no implica d'alguna manera, l'obligació d'admetre per la nostra banda que som fal.libles i que som mortals, que uo som res?. Aquest és l'any 1991 i ara us he de parlar de l'any 1992. Us vuU parlar, i molt directament per no perdre massa el temps, de les xifres del 1992, molt ràpidament. Hi ha dues xifres de I' any 1992 que la gent es pregunta: unes són les xifres del COOB i l'organització dels Jocs; unes altres són les xifres de la ciutat eu el seu conjunt. El COOB té un pressupost de I44.893 milions en 31 �pessetes d'avui, dels quals ingressos. i és l'única xifra que vull destacar, les aportacions de l'Estat -sigui per subvencions o transferències, sigui per participacions en ingressos de l'Estat, loteries, quinieles, emissió de segells i monedes, etcètera- representen 44.243 milions, és a dir el 30,5%. En el dossier de candidatura que es va fer l'any 1985, quan encara no havíem ni començat i no sabíem el que era l'organització, la xifra total d'ingressos que havíem previst era de 154.000 milions -són 10.000 milions més en pessetes d'avui. I l'aportació dc l'Estat que s'havia previst era de 43.825 milions. En defjnitiva, doncs, hi ha una modificació relativament petita de la realitat quasi fi nat, sobre el que havíem previst a l'any 1985. I la previsió és sorprenentment encertada. justament perquè sóm a l'any 1992, que és l'any en què es fa la gran part de la despesa. I no seria sensat que ara jo digués, això serà rematadament així. Ens queda per fer, aquest any, el 40% de la despesa que estava prevista, el que passa és que quasi tot està contractat, però en definitiva estem molt en el lJoc on havíem dit que havíem d'estar, ara com ara. Si hi hagués una desviació del 3 o el4% per sota o per sobre, jo continuaria dient que és equilibri. Amb la magnitud de l'empresa i amb la imprevisibilitat que té, jo continuaria dient que hi ha equilibri. En resum, i no us entretinc més amb les xifres del COOB: equilibrí sobre un pressupost de 150.000 milions, aproximadament. Sí hi comptem els lliurameuts en espède dels patrocinadors encara són més: 175.000 milions. Equilibri. En fi, ja haurem acabat i no ho podem dir amb l'absoluta certesa dels números tancats, En resum, en segon terme: un estalvi o un excedent destinat a millorar el capital social de Barcelona i de Catalunya de 36.000 :nlllions, més gran que el de Los Angeles. S'ha parlat molt de l'èxit de Los Angeles i que van repartir un benefici de 300 milions de dòlars. Bé, en aquest cas, en el nostre, és més. Però podem dir que resulta que Los Angeles no va fer inversió. Doncs no, Los Angeles quasi no en va fer, però és que aquí tampoc s'hi comprenen totes les inversions ni tan sols les estrictament esportives. En definitiva, doncs, l'aportació del COOB és més important -o igual com a mínim- que als Jocs que han passat a la història com els més econòmics i els més ben organitzats, que des d'aquest punt dc vista són els de Los Angeles. En tercer lloc, un tema a considerar, perquè moltes vegades no surt. En les enquestes que veig darrerament, en les quals la gent valora molt positivament tot el que es du a terme, etcètera, en canvi no es valora I' aportació de l'Estat en el que val. L'estalvi i l'excedent invertit és 32 33 Les despeses, pràcticament són idèntiques. Per tant, equilibri en un pressupost revisat després en 144.569 milions i una partida important que volia destacar, que és la d'inversió d'instal.lacions i àrees. Perquè aquesta partida és l'afegit que el COOB i els Jocs, no les administracions sinó el COOB, obté per a la nostra ciutat i per a Catalunya en el seu conjunt, perquè hi ha obres que es fan justament fora de Barcelona a les subseus. Són 36.111 milions, i per tant el 25% de la despesa. �r pràcticament igual, com he dit abans, que les participacions en ingressos i transferències de l'Estat. És similar, a la ratlla dels 40.000 mili ons. L 'Estat, que quedi clar, és l'únic que hi paga, en el COOB. No parlo de les inversions a la ciutat, que tots hi hem contribuït... ara en parlarem. Però en el COOB com a organització, l'única transferència que es rep és la de l'Estat espanyol, a més del que pugui pagar en altres qüestions com puguin ser el port, els cinturons ... També els paga, en part, la Generalitat, els cinturons, però en el COOB només paga l'Estat. I ara em referiré un moment a les xifres de la ciutat. Hi ha hagut dues estimacions : primerament ens referirem a la del Gabinet Tècnic de Programació, en què s'analitza l' impacte que l'any 1992 té sobre l'economia i s'estima en termes de creixement del producte brut o de la renda nacional en termes d' ocupació. L'impacte directe i indirecte -una operació molt complicada, però que es pot estimar científicament- és de 2,4 bilions de pessetes (consum i inversió). I l'impacte sobre l' ocupació, la creació d' ocupació, és de 80.000 llocs de treball/any, aquest és l'impacte que l'operació Jocs ha produït d' acord amb aquesta estimació. de l' illa d'or de la Diagonal, que segurament no s'acabarà per als Jocs sinó més endavant, però que la gent anomena "del 92": tot això situa aquesta xifra en 750.000 milions. D' aquests 750.000 milions, la meitat és inversió privada i de l'altra meitat, és a dir del SO % públic, un 25% és inversió de l'Estat (a més del que paga al COOB) i un 25% és inversió de l'Ajuntament, de la Generalitat, del COOB mateix. i de les Diputacions. Per a nosaltres, Ajuntament, això representa haver doblat la nostra càrrega financera, el nostre deute. I representa una xifra d'inversió extraordinària d' uns 75.000 milions, que d'acord amb els conceptes que s'hi comprenguin pot arribar a 100.000 milions i tot. La Generalitat, una xifra similar 1 el COOB, els 35.000 milions que abans hem dit. Hem doblat les nostres inversions i el nostre deute a llarg te1111iní. I ho podem pagar i ho estem pagant sense cap problema. ¿Per què? Perquè aquest multiplicador d' 1 x 10, si la nostra inversió extraordinària de 75.000 s'ha convertit en una inversió global de 750.000 a la ciutat, ha generat la riquesa que permet finançar la nostra pròpia transformació. En segon lloc hi ha una altra estimació, força coneguda, i que els mitj ans de comunicació utilitzen bastant, que és més senzilla, fins i tot jo diria més entenedora: és la relació de les inversions que s'han fet entorn o amb el nom dc l'any 1992, algunes de les quals ni s' acabaran durant el 92, però en fi, que hi són. I un es pot preguntar: ¿on .seríem si no haguéssim agafat els trens del 1992 amb l'empemta que ho vam fer en aquell moment? Ara seríem una magnífica capital de províncies. Una magnífica capital de províncies . I Catalunya, una magnífica "província", en aquest sentit. S' hi inclouen 1' Aeroport -aquest sí que s'acabarà, però és fora de Barcelona, per entendre' ns- , o la inversió L'equilibri existiria en aquesta ciutat, però tot en uns nivells més baixos: més atur i menys riquesa, menys 34 35 �renda per habitant, segurament menys càrrega financera i menys impostos, però també menys serveis i menys equipaments. Aquesta era 1' altra possibilitat. ¿Quin mar~ pressupostari tenim per als anys que vindran? Reduir l'endeutament en pessetes constants. Ens ho hem proposat i ho farem. Mantenir la pressió fiscal dintre del màxim del quadrienni anterior. I mantenir la inversió, no la d'aquest període extraordinari, però sí la inversió anterior del quadrienni 1984-1987, en pessetes constants, evidentment, i que va ser una inversió molt important, és a dir, que ens situa en una inversió per habitant que serà més gran o igual que la de la majoria de ciutats europees. Per habitant, torno a dir. ¿Com ho fare m? Disminuint les despeses, contenint les despeses, més exactament; reduint la inversió, la qual cosa és evident~ i utilitzant els marges de pressió fiscal que tenim dins dels compromisos que nosaltres hem adq uirit. Això dóna Jloc a un món molt econòmic. basat en la m illora de la competitivitat de la ciutat, especialment en comuuicacíons i telecomunicacions; a la creació d'importants oportunitats d'inversió al sector privat i al manteniment d' un nivell raonable i estable d'activitat i inversió municipal. del 3,3%; és tracta de la previsió incorporada a la Llei de Pressupostos de l'Estat. Per a Catalunya, s' hi preveu un creixement del 2,4-2,5% per a l' any 199 1 i un 3,4% per a l' any que ve. Això d' acord amb l'estudi de la Universitat Autònoma de Barcelonar a Bellaterra, fet per encàrrec de la Conselleria d' Economia. I bé, a Barcelona ciutat, per l'any 1991 es preveu un creixement de 3-3,5 % -més alt doncs, bastant més alt, que el de la mitjana espanyola i el de la mitjana catalana- , que dóna lloc a un producte brut de 4,2 bilions de pessetes, que representa el 8% de l ' Estat i e142% de Catalunya. I per al 1992 s'estima que això arribarà a 4,7 bilions de pessetes, una estimació de l ' Equip d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona. Curiosament - és una dada interessant- aquest producte brut a Barcelona ha canviat de composició, és menys industrial i més terciari. L'any 85 era 2/3 terciari i 113 secundari, i ara som a 3/4 pràcticament terciari. No és el moment de seguir amb les xifres econòmiques, això es faria uua mica llarg, però és el moment de dir que estem en un moment de canvi de marxa. Ani bem al final de 1' any 1991, i ens podem preguntar si tot això succeeix dins d'una conjuntura, com he dit al principi, de la crisi que es veia o no a venir. És cert que ens ha agafat la restricció pressupostària pública de la política econòmica de l' Estat i aquest ralentiment - no depressió, no recessió estricta- és just abans de 1'esprint finaL Però potser no sigui tau dolent que hagi estat d'aquesta forma. I és aquí que cal entrar a fons en el funcionament de la sintouia institucional. I uo, en principi no es confirma aquesta previsió, perquè es dóna un creixement a Espanya del 2,5-2, 7 % i una previsió per a l'any 1992, també a nive1l espanyol, Ens trobem davant d'un Estat que ha disminuït la seva part en la despesa pública d'una forma molt significativa als deu anys passats. Sense comptar els interessos 36 37 �del deute ni les pensions, ha baixat del 80% al 60% de la despesa pública total. Això és una petita revolució, si vostès volen, i que només s'ba produït, per exemple, a la Republica Federal Alemanya després de la Guerra Mundial, després de la guerra i la derrota d'aquell estat. Les autonomies han pujat del 0% al 20-25 % i les corporadons locals s'han mantingut frenades, excepte aquelles que no han acceptat la disminució. I que ara demostren, demostrarem ser, potser, les més capaces, justame nt, de disciplinar la nostra despesa, també, perq uè ha arribat el moment de poder-s'ho plantejar. Nosaltres hem sabut esperar, i em penso que puc dirho clarament. Hem entès, primer, que no podíem sacrificar serveis, fa uns anys, fins que no existís totalment el nivell de govern que havia d'ajudar a finançar-los o que els havia d'entomar. Els famosos 17.000 milions de serveis de suplència que 1' Ajuntament de Barcelona està fent i que nosaltres hem esperat pacientment que ens fossin retribuïts. Fins al moment que, segona constatació, considerem que ara ja sí que podem exigir a nivell autonòmic, i a nive]] estatal, que en tornin els serveis de suplència que fa l'Ajuntament de Barcelona. Perquè el plet intern entre Estat i Autonomia està resolt, o pràcticament resolt, i perquè si haguéssim demanat això abans, i crec que hagués estat poc polític. l'Estat s'hauria pogut també espolsar del damunt les poques responsabilitats que encara li resten en aquesta matèria. mic amb l'Estat, d'entrar en l'únic dels serrells que des de l'any 1986 quedava per enfrontar, que és justament el serrell dels serveis de capitalitat de Barcelona i els transports de Barcelona. Recordareu, molts de vostès se'n recordaran, que quan es va aprovar la primera revisió del sistema de la LOFCA es va aprovar per cinc anys, amb una condició: que mentrestant s'anessin resolent els tres ~errells que havien quedat, els ''jlecos", que en van dir a Madrid. Eren els serrells de normalització lingüística, la policia autonòmica i Barcelona, capitalitat i metro. Bé, d'aqne11s tres serrells només en queda aquest i nosaltres hem esperat fins que el plet entre l'Estat i la Generalitat es resolgués, per poder entrar a exigir a tots dos que afrontin, cada un en la part que li pertoca, les seves resp onsabilitat~ . Crec que ara és el moment en què això es pot planrejar amb seriositat i, com que aquest és l' any en què ha de cristal.litzar un nou ritme institucional, penso que hi fan falta idees clares, sobre aquesta qüestió. Molt resumidament, els diré què en pensem des de l'Ajuntament de Barcelona i els diré així mateix que la nostra experiència ens les dóna, aquestes idees clares. Jo tinc el compromís persona] de l'actual president de la Generalitat i de l'actual Conseller de Economia, que un cop acabada la revisió del sistema financier autonò- Nosaltres hem arribat, com a equip que porta les coses de l'Ajuntament, fin s i tot a. una certa filosofia de la vida -de la vjda política, s'entén- i a una certa manera de veure l'Estat. I l'Estat de les Autonomies, i les finances públiques, i els serveis que s'han de fer, i qui els ha de fer i com s'han de finançar. I no només com s' hau de pagar, sinó de quina manera s'han de donar i quin paper ens sembla a nosaltres que ha de tenir cada un dels ac- 38 39 �tors en aquesta comèdia, en aquesta tragèdia, o en aquesta funció, que en definitiva té una mica de tot. Veiem clarament que el nostre rol ha estat el d'animadors de la funció, durant aquests darrers cinc anys, quasi diria durant els deu. Parlo ja no només de l' Ajuntament de Barcelona, sinó en conjunt de tots el ajuntaments de Catalunya, molt en parlicular, que són els que menys han acceptat l'equació de Ja contenció i aquesta condemna d'una part relativament estancada de la despesa pública total. Creiem que en aquest moment en que I' Ajuntament de Barcelona és capaç, exemple únic, d'aprovar un pressupost amb un increment del 4% (per sota del cost de la vida previst per a l'any 1992), en què l'Estat aprova un increment de prop del 10% i en què la Comunitat Autònoma, la nostra - altres també, però en tot cas la nostraun 16,8% (abans dels 23.000 milions, abans de les millores que pugui obtenir), creiem que ha arribat el moment que nosaltres fem valer una mica la nostra capacitat dc fer. Que fem valer l'esperit de corrcsponsabi Iitat en el moment de demanar al s altres que entrin a fer de locomotora de l'economia del país. Crec que ho han entès. Jo, amb tota sinceritat, penso que la comunitat autònoma catalana en aquest moment s'està plantejant seriosament, per primer cop, la inversió. H a estat una mica atenallada, fins ara, per Ja impressió que si estirava més el braç que la màniga ho podia pagar políticament. Aquesta ha estat la impressió que ens ha fet a tots i jo personalment ho he entès. No m'ha agradat, però ho hem entès tots. 40 Això s'ha acabat, aquest escenari s'ha acabat. Els arguments d'excepcionalitat en aquest sentit, segons el meu parer, pericliten ja i , per tant, entrem en la fase en què inexcusablement i amb una gran generositat tothom, haurem d'anar a plantejar-nos-en definitiva ment la solució. No dels problemes de gestió extraordinària sinó dels de gestió ordinària, dels serveis ordinaris de la vida d'aquesta ciutat i de totes les grans ciutats i mitjanes ciutats i petits pobles, també, de Catalunya i de tot Espanya. I això s' haurà de fer sobre la base d' una cristal.lització d' entesa institucional per a la qual repeteixo que nosaltres - honestament- estem ben armats, d' arguments, de legitimitat moral i de coneixements pràctics. Repeteixo, no només en el terreny econòmic sinò també en el terreny del rol, del paper de cadascú. D 'això, del que nosaltres serem, alguns en diuen federalisme, però el nom tant se val, no és el que fa la cosa. En tot cas, nosaltres creiem que efectivament hi ha una fi lo sofia polílica fom1ada sobre la base del coneixement pràctic, de Ja gestió que hem pogut desenvolupar en el nivell que és més a prop dels ciutadans, en el moment de fer el repartiment, amb els límits que són de rigor, amb uns límits equilibrats. Entenem perfectament que de vegades governar significa distanciar-se, que determinades coses no es poden obtenir precisament sense la fredor d'una certa distància. Però nosaltres situem al davant el principi contral"i, el principi de la subsidiaritat. És el principi que tot s'ha de fer en aquest nivell de govern, en què es pugui fer trobant-se més a prop del ci utadà i no incorrent en greus 41 �contradiccions des del punt de vista precisament de l 'equitat, des del punt de vista de l'eficàcia, de les economies d'escala, que en di uen els economistes. Nosaltres, tot això, estem disposats a posar-ho sobre la taula d' una entesa que creiem que ha de ser a tres bandes, aquí a casa nostra. No penseu que a l' equip de govern de l'Ajuntament només hi ha una preocupació estricta envers temes d'eficàcia, o envers temes de caràcter més tècnic o de caràcter d' obra pública o de finançament d'aquesta obra pública, no. Fins i tot diria quasi el contrari. Per més que sentiu parl ar l'Alcalde d'aquests temes, en el fo ns d' aquest equip hi ha la couvicció d' haver començat des de l' any 1979 amb una prioritat que és justament la contrària, que són els serveis personal ~ . r que consisteix a posar la pedra al servei de les persones, però també amb Ja convicció que no podíem dogmatitzar aquesta prioritat de manera que no es fessin aquelles grans in versions que calíeu. Ens vam negar a ser dogmàtics dels serveis personals coutra la inversió. En un moment determinat de l'evolució d'aquest Ajunta ment democràtic, a l'any 1985, hi va haver uns acords molt importants. Entre nosaltres els coneixem com els acords de Sarri à (perquè es van fer al Centre Cívic de Sarrià), en els quals l' Ajuntament es va plantejar, a més de l' urbanisme de les places, els jardins i els monuments a la perifèria, de la dignificació dels perits racons, L' urbanisme del proj ecte i no només del pla. reixie n importants des del punt de vista de la comunicació. Jo crec que hi ha un cert humanisme, basat en aquestes inversions, però m' interessa remarcar que no ha desaparegut de la nostra acció la idea que en el fons el que compta és justament que els serveis personals 1 la vida de cada dia dels ciutadans puguin millorar. Quan preparava aquesta conferència vaig demanar, en el Comitè de Govern de l'Ajuntament, que fóssim capaços de construir-ne un relat, d' això. És més fàcil construir uu relat físic de l'urbanisme, que es pugui enteudre, que no pas fer-ho dels serveis personals que canvien a cada bani. I ara podria llegir la història d' un senyor veí nostre del carrer del Pallars, que surt al mati , se' u va a Ja feina a la Zona Franca i s'estalvia un quart d' hora i pot dormir deu minuts més. I després torna al seu bani i la seva dona, que bavia treballat en aquella fàbrica que en deien la Càtex, acompanya el nano a la piscina que ara hi ha en aquella mateixa fàbrica. De manera que el que ella va fer, i ell, amb la seva feina, ha cristal.litzat en un s llocs d' equipament en què els nanos, els seus nanos, poden gaudir d'una vida millor. O com aqueJles senyores grans que a la Sedeta, el dia de la inauguració, m 'acompanyaven i em deien " en aquella fmestra vam estar treballant-hi trenta anys". I ara els seus néts hi van a L'Institut. A més d'això, ens vam enfrontar a aquestes gran obres que, a l'any 1983, amb la Maria A urèl ia, ens apa- En certa manera això és la història d'aquesta ciutat, d' una fàbrica humana molt feta i en què, a poquet a poquet, hi hem anat quasi diri a entaforant, perquè aquesta és la reaUtat, els serveis personals, que, en definiti va, faran la nostra vida més digna del que ha estat fins ara. 42 43 �Aquest és l'orgull de la gent gran de Barceloua: poder dir "d'aquestes fàbriques n' hem fet equipaments" o bé "d' aquesta barriada més o menys degradada n'hem feta aquesta altra, que té tota aquesta dignitat". hem hagut de matisar el projecte del Museu Nacional d'Art de Catalunya i quantes vegades els mitjans de comunicació no haureu dit, "doncs ja han canviat de projecte" o "s' havien equivocat" ... I ara em podeu preguntar: "fins aquí està molt bé, però ¿després què fareu?" Ara no tinc temps d 'explicarvos què hem de fer, però sí que us vull dir una cosa. En el nostre projecte, quan nosaltres volem resumir, diem que després del 1992 ve la cultura, i ve Europa. Aquest és el nostre objectiu. En fi, jo us portaria que veiéssiu la història de la Gare d'Orsay de París, per exemple. Quauts anys van passar des que Gae Aulenti, em penso que amb Oiscard d'Estaing, va començar aquell projecte fins que no el va acabar i quantes vegades van haver de canviar, fins i tot d'arquitectes. Doncs van passar deu anys, si fa no fa. ¿Què volem dir? Amb cultura no volem dir només els museus, sinó també els museus, que s' entengui bé. Entenem que en ~ultura , estrictament, passa el que passa amb la ciutat. Es a dir, que hem de ser capaços d'oferir la formació, de crear el mercat, el gust, l'hàbit, les professions, de formar la gent amb uns nivells de més excel.Iència en aquest sentit. Tot això no és possible si no hi ha una inversió important, la física. Important. Hem tirat endavant, no pas sols sinó conjuntament amb la resta d' administracions, setze projectes, em penso que en són, que ara no rememoraré un per un, perquè seria massa llarg, però que coneixem perfectament, i que lògicament són projectes que s'aniran descabdellant i donaran el seu fruit en un període més llarg probablement que aquests projectes terriblement importants de les comunicacions, però que en definitiva són projectes, bàsicament, d'enginyeria física. La cultura, els grans projectes culturaJs, tenen un component d'enginyeria humana molt més sofisti cat i No demanem tant, però sí que demanem que la ciutat entengui que aquests són projectes que exigeixen en si mateixos una maduració, que tenen una química fina, més lenta que no pas els projectes estrictament d' enginyeria: Palau Nacional, Museu d'Art de Catalunya, però també el Museu d'Art Contemporani, l'Auditori i la reforma del Liceu i el Palau de la Música (qne ja hem acabat) i el Centre de Cultnra Contemporània de la Casa dc Caritat i tots els qne. abans hem anat dient. Creiem que el 1993 és 1' any de la cultura, però ho creiem en un sentit més ampli que el que comprendria l'àmbit o l'àrea de Cultura tradicional de les administracions. Per cultura volem entendre igualment 1'ns de la ciutat, per cultura volem entendre allò que no és estrictament l'estructura o la infrastructura, sinó jnstament la vida que s'hi ha de posar, en aquestes estructures qne ja hem creat i que continuarem creant, que en bona mesura són aquí perquè nosaltres en gaudim. molt més díficil de madurar. Penseu quantes vegades no Per tant, a partir de l'any I 992, ja dins del 1992 i molt particularment en el 1993, nosaltres voldríem que 44 45 �Barcelona fos significada com una ciutat de la cultura i de la urbanitat. Entenem per urbanitat el company de l'urbanisme. Amb l' urbani sme ja tenim premi, diguéssim; amb la urbanitat encara ho he m de demostrar. Històricament hem tingut una ciutat educada, i s'ha parlat molt de Barcelona justament com una ciutat urbana, on el trànsit és menys sorollós, amb menys maleducats que en altres indrets, o menys caòtic. 1 bé, la riquesa mateixa que la nostra evolució ha generat, la civilització mateixa en què vivim, que és l'europea, comporta e ls seus problemes. Jo sóc d' aquells, i sobre la c iutat hi ha un consens creixent, que creuen que les ciutats són l' única sortida de la humanitat. No perquè nosaltres ho dictaminem, sinó perquè la humanitat no sap fer res més sinó ciutats, a última hora, malament o bé. Potser en el Tercer Món les estan fent molt de pressa i malament, perquè no tenen altra manera de fer-ho, ¿però què fan sinó ciutats? Per què ho dk, tot això? Perquè nosaltres hem d'afrontar molt seriosament en aquest moment una assignatura que segurament és més complicada que la que hem fet fins ara. I uo es tracta d' una argúcia formal o de ganes de sorprendre; ho crec sincerament. El que nosaltres hem fet, el que aquesta ciutat ha fet durant aquests anys, és molt díficil, ben segur. Quan dic nosaltres sempre em refereixo no tan sols a 1' Ajuntament, sinó a la ciutat sencera i fins i tot diria al país. El que ha fet Catalunya a Barcelona, si voleu, i el que Espanya ens ha ajudat a fer>en la mesura que ha ajudat a fer-ho, no era gens senzill. Així doncs, el tema que tenim al davant és segurament menys car, ben segur, i, tanmateix, altament complicat. Complicat des del punt de vista que demana unes adaptacions que són mentals, espirituals, podríem dirnc, en un llenguatge més tradicional, ¿no ? I que són de comportament, que són de "soft", com dirien els enginyers, i no de "hard" . Cada dia, al Caire, hi arriben milers d'habitants; cada dia. La humanitat té un instint, té un programa intern com a espècie d'agrupar-se, perquè econòmicament, perquè vitalment, perquè socialment això és millor, perquè es l'única forma que té de resoldre els seus problemes de supervivència, de progrés i tot. Això no serà senzill. I encara més, això té una pega important: no es pot programar tan bé. Un pot programar bé o malament les obres d'enginyeria, l' aspecte financer de tot el que es fa; hom pot preveure, pot determinar, pot treballar dins d' uns marges. En aquest cas i en aquest tema, en l' enginyeria moral, diguem-ne, treballem amb uns marges d'imprecisió brutals. Això no significa pas que la ciutat no creï problemes, però sí que vol dir que els problemes que crea la ciutat són aquells que la humanitat 11 posa al damunt, justament perquè els resolgui, perquè no té una altra forma, afortunadament o desafortunadament, de solucionar-los. No només això. De vegades ens trobem molt lluny del lloc on volem arribar, tot i havent treballat molt per ser- hi a prop. Vegeu aquests dics, per exemple, en els mitjans de comunicació mateixos, e ls temes de què parlem -a més dels més dramàtics que hem dit abans- i que 46 47 �es refereixen a fiscalitat, o que es refereixen a allò que anomenem estat del carrer, qualitat de vida al carrer, i les coses que hem de fer perquè aquesta qualitat de vida millori. ara, per poder enfocar el final d' aquest segle amb unes garanties. Aquesta és una mica la prova de foc qne tenim al davant, que sabeu que preocupa, que preocupa I' Ajuntament, i posarem tot el que hi hagi a la nostra mà per solucionar-la. Moltes vegades es tractarà de coses, d' esforços, que tindran la seva part fins i tot de sacrifici que es demanarà a la ciutat, però que tenen la seva caducitat. No són sacrificis, no són esforços que es dernanin per sempre més, sinó un esforç especial, justament En resum, el 1991 ha estat per nosaltres un any apassionant però dur, transformador, jo diria que tremendament transformador. L'any passat, quan jo acabava aquí, demanava als ciutadans que passegessin per la ciutat i que 1' ensenyessin. Doncs bé: més d' un milió i mig de persones han passat per l'Anella Olímpica, d' ençà de la inauguració del Palau Sant Jordi, i d'això en fa quinze mesos. Hem canviat, ens coneixem millor. Hem perdut alguns dels millors ciutadans. Però no us penseu que no hauran pogut viure-ho o veure-ho en el millor moment, perquè el millor moment és quan la pròpia consciència li din a un, i la seva pròpia conciutadania també, que ha fet el qne ha via de fer. I aquest moment, aquests ciutadans ja el van passar, abans d' ara, fa uns mesos, segurament. En definitiva, el 1991 ba estat un any de canvi, per altra banda, del mandat i de l'equip. Un any d'eleccions i per tant de canvi de marxa dins de l'Ajuntament, amb els costos que això té, que són molt importants. L'any 1987 va ser l'any del desplegament controlat, en què es va crear el COOB , es va crear el Hòlding, es van crear les tres empreses, es va donar l' empenta a Iniciatives, es va crear Barcelona Promoció -la qual cosa va representar uns sacrificis personals immensos per a tots els qui eren a dintre de I' Ajuntament. Vam trigar dos anys, ara ho puc dir, amb el nou sistema i amb el nou equip, a estar confortablement instal.lats cadascú allà on havia d'estar: els qui havien 48 49 En aquest moment tenim problemes greus de fer- nos entendre, d'entendre nosaltres mateixos, com a col.lectivitat, què hem de fer amb la ciutat que tenim o com l'hem d'utilitzar, com hem d'utilitzar l'automòbil i com el transport públic. I no es tracta tan sols d'un problema d' una cosa, que jo a vegades he dit, i que podem arribar a fer, que és un gran debat sobre aquesta qüestió. No és purament una qüestió de debat, tant de bo ho fos. Programaríem el debat. No és purament això. Tenim una ciutat enormement millorada, que ha viscut un període molt excepcional i que ha adaptat les seves pautes de comportament a aquesta excepcionalitat. I ara se' ns fa difícil de demanar que torni anna certa normalitat i que abandoni els comportaments adaptatius, que tenen una mica de creatiu, sempre, però molt de perillós; ja que algunes de les fronteres de la disciplina vial, de la disciplina urbana i de la urbanitat s'han traspassat. I tornar aquestes aigües al seu llit és molt més complicat qne no pas fer sortir un riu del curs per on passava, molL més. �d'anar a districtes, a districtes, els qui no hi havien d'anar, doncs no. Aixf com dic que l'any 1987 va ser l'inici del desplegament contro.lat dc r Ajuntament, ara jo crec que estem més aviat en un replegament ordenat i en el salt endavant, a Europa i la ciutat de la cultura, i a la qualitat de vida. Per això hem confirmat tres equips, reforçant-los políticament: l'equip urbanístic, l'equip de benestar social, i l'equip de la Marta Mata. Tots tres equips, segous la meva opinió, es consagren i es reforcen políticament d'una manera molt important. Així mateix hem creat equips nous, un de remarcable a l'àrea de la Via Pública, que vetllarà per la qualitat, justament, d'aquestes adaptacions i d'aquest esforç que hem de fer en la conducta. Amb cinc persones que treballen, com a l'Ajuntament se'n diu, de coronels. En fi, persones que no tenen una gran burocràcia a sota (és una experiència nova que provem), i que per tant no tenen comandament en el sentit de manar tropa. El que sí que tenen és comandament sobre la formació i sobre els comportaments de la pròpia casa i, per tant, poden determinar en bona mesura -sota la direcció d'en Joan Torres, però amb la implicació de tores les àrees de l'Ajuntament- els esforços que durem a terme en la millora de la qualitat de la vida al carrer. D'altra banda tenim un equip nou en l'àmbit d'Economia molt important, molt fort a nivell de regidors i nou a nivell d'equip amb Josep Marull, Ramon Seró, Pilar Solans, l'Ernest Maragall en l'àmbit d'organització i un parell de fitxatges més que estan a punt, que encara 50 no puc anunciar. Pràcticament completarem el que jo crec que serà l'equip econòmico-financer més potent d'aquesta ciutat. I, en tercer lloc, aquest projecte que al mateix temps és un equip de col.laboració entre la cultura, el turisme i la promoció olímpka (la gestió de les instal.lacions olímpiques), per justament programar unes activitats que facin d'aquesta apel.lació del 92-93 com l'any de la cultura una autèntica realitat, Estem programant un calendari, del qual l'any Miró jo crec que és una notícia excel.lent, veritablement excel.lent, i que la Fundació Miró mateixa -l'edifici de la qual, com sabeu, és propietat de l'Ajuntament, com quasi tot en aquesta ciutat en aquest terreny, però que a més ha estat dirigida per Francesc Vicens en un momeut de la seva història, per Oriol Bohigas en un altre, i pel pobre Joan Teixidor en un altre- que haurà de contribuir, doncs, a aquesta gran idea que és el 1993 com a any Joan Miró. Nosaltres hem de buscar destinacions per a aquesta ciutat i per a aquestes inversions que justament hem preparat. Hem de buscar una demanda per a aquesta oferta, hem de buscar motius qne facin que d'una manera contínua, a partir de l'acabament dels Jocs Olímpics, la nostra ciutat pugui ser la seu de grans esdeveniments, que ja ho és, que ja s'ha programat que ho sigui, en bona mesura. El congrés d'arquitectes mundials vindrà aquí, el congrés d'editors vindrà aquí, el congrés de cardiòlegs i diferents congressos de medicina, etcètera, però nosaltres hem de buscar grans ocasions perquè tot allò que 51 �hem invertit es pugui posar justament en bon ús. I això es realitzarà mitjançant una programació conjunta en què 1' Àrea de Cultura estarà implicada amb unes altres que tradicionalment no han estat les seves aliades, les seves col.laboradores i , en canvi, en aquest cas sí que ho seran. Crec que ens hem dotat dels mitjans de gaudir de la ciutat; ara hem d'estendre aquesta urbanitat i aquest urbanisme i aquesta cullura, afegir la urbanitat a l'urbanisme, més exactament. Afegir l'estalvi a l'expansió, afegir la cautela a l'eufòria, i afegir, evidentment, la col.laboració entre institucions en relació amb els problemes de gestió, la col.laboració extraordinària que ja existeix en aquest terreny, i també en la gestió ordi nària, dedicant aleshores l'any 92 a rebre el món aquí i a preparar l'any 93. Sense triomfalisme, conscienls de tots els costos i els riscos, minimitzant-los i mirant de donar a Barcelona la gran velocitat de creuer que els segles li van negar i que ara creiem que és possible garantir. Moltes gràcies. 52 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1991 Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Conferència Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-01-15 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2607/19900319d_00373.pdf e2f16e213305acc72eedf5528b3e232a PDF Text Text ^4 ^ 5 ACTE SOLEMNE D'APROVACIÓ DEL DOCUMENT FINAL DEL PLA ESTRATèGIC ECONÒMIC IáSOCIAL BARCELONA 2000 1 1, /e. ^^,l^ t7 Intervenció de lIExcm. Sr. Alcalde. Honorable senyor Conseller, Autoritats membres d'aquest Comitè Executiu, i membres també del Comitè Assessori, Vull esmentar aquí especialment les entitatslque són també membres d'aquests Comitès i que; no han intervingut aquesta tarda, però sí ho han fet en l'elaboració, com totes les altres d'altra banda, dels documents que avui s'aproven: el Consorci de la Zona Franca, el Port de Barcelona, el Cercle d'Economia, la Fira i els Comitès Assessors, també, de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Politècnica de Catalunya. I totes les altres entitats. Un agraïment molt s ncer de la ciutat de Barcelona, a través del seli Alcalde, a través de l'Ajuntament en aquest Saló de Cent, que és la �casa de tots. Un agraïment molt sincer també als membres de les comissions tècniques que de fet han esmerçat hores i hores per poder arribar a aquest resultat que finalment és tan senzill però no exempt de depuraci, de decantació, d'un procés lent i difícil de síntesi. Un agraïment molt especial al Coordinador General del Pla, el Sr. Saritacana, sense el qual tots sabem que aquest projecte, aquesta realitat avui no seria. Molt en particular al Conseller d'Indústria i Energia, que avii per primer cop té l'ocasió, ha tingut l'ocasió, d'estar amb nosaltres i donar-nos confiança en un projecte en el qual la ciutat confia molt i molt. Li agraïm la seva presència, sabem dels interessos generals que representa i de la importància immensa que té el fet que ell avui sig1i aquí i que ens hagi adreçat la paraula en un tp tan positiu. Dir-los molt breument que queda un nou Consell de Cent, que significa el Consell Gene- �ral del Pla Estratègic, Econòmic i Social, que ha funcionat i ha treballat bé, que les conclusions són serioses, que resisteixen l'anàlisi, que s'han elaborat en propostes d'equip, que assenyalen, jo crec, una orientació realista per a la ciutat. És evident que el futur de la ciutat és un futur que no pot ser dissenyat més que col . lectivament. És molt fàcil de dir que la ciutat serà allò que vulguin que segui els seus ciutadans i tanmateix és molt dificil de traduir aquesta asseveració en alguna cosa que sigui tangible. Totes les institucions amb competències són responsables del Pla, de la seva realització. I avanço que des de l'Ajuntament es posará voluntat política i mitjans per assegurar l'executivitat del Pla, així com esperem que es faci des de les altres institucions. Es una idea d'altres països, no molt allunyats del nostre quant a cultura política i quant a cultura tout court, la idea d'un protocol d'entesa entre les ciutats i les administracions superiors per tirar endavant els seus 3 �projectes. Jo crec que la millor síntesis que es pot fer d'aquest treball que avui s'aprova és justament el de constituir la base d'un protocol d'entesa que la ciutat he de fer no només amb els seus ciutadans, que ja ho ha fet a través de vostès, sinó amb les administracions superiors que li h an de donar aixopluc i també recursos polítics, econòmics, tècnics, de tota mena, a l'hora de convertir aquestldisseny en realitat. Un protocol, doncs, d'enteniment entre els ciutadans de Barcelona, la seva ciutat, el seu govern municipal, i les administracions superiors. Aquest és un pla econòmic i social, i subratllo això de social. Vaig dir-ho el primer dia i ho torno a dir avui. La Barcelona dels anys vint, i per descomptat la dels anys trenta i dels anys posteriors, no s'hagués pogut permetre aquesta realitat. Una Barcelona que tanmateix era en aquells moments -en els anys vint, en concret- una Barcelona positiva i creadora i tanmateix no hagués pogut fer l'esforç que vostès han fet en un clima tan positiu i amb un resultat tan concret. Aque a era, ho sabem prou bé, desgraciadament, la ciutat de les bombes on �es va engendrar la ciutat, de la tragèdia. I en fi, després de molts anys d'haver pagat molt cars aquells pecats, ens trobem amb una ciutat en la qual el compromís ampli i seriós és possible, i això és el que vostès han fet, i jo els J estic, en nom dels ciutadans, enormement agraït. Sabem que la ciutat amb això no ha fet més que de llevadora d'un pacte que estava en les entranyes de la ciutat i que vostès han expressat amb tota concreció i amb tota modèstia. Sàpiguen que és lanostra convicció que sense aquest caràcter igualitari, d'igualació, de qualitat de vida, de compromís solidari, aquesta ciutat no seria el que és. No fa encara molts mesos un digne senyor de Barcelona, regidor d'aquesta ciutat, membre d'aquest Consell, Ramon Trias Fargas, va dir que l'any 1500 un viatjant italià, culte i il . lustrat, Francesco Guicciardini, havia definit aquesta ciutat amb 1 següents paraules: "Barcelona no és potser una ciutat que tingui monuments com els que té Florència o Venècia. Però sí que té una qualita 5' mínima molt conside- �rable". I jo dic, què més es pot dir d'una ciutat que no sigui capital?. Què millor es pot dir d'una ciutat que no pas aquesta afirmació que els serveis mínims sóni de qualitat?. Això és el que voldríem amb aquest Pla. No només, doncs, el tirar endavant, que tirarà endavant. No només el constatar que vostès són entitats que tenen la força per fer-ho i que les administracions superiors ens aquest sinó esforç, extrems socials aixoplugaran també maldar perquè de la nostra comunitat no en els se separin massa del conjunt,9 perquè el conjunt ha de seguir perquè la ciutat sigui una ciutat d'iguals. Aquest és, jo crec, el designi i el disseny de Barcelona. És amb aquest esperit que declaro solemnement aprovat el document final del Pla Estratègic Econòmic i Social de Barcelona 2000. Moltes gràcies. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Acte solemne d'aprovació del document final del Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000. Subject The topic of the resource Planificació Barcelona Acció política Govern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1990-03-19 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/19/2609/19920508d_00482.pdf 240712e51d17df7009594c77101f50c0 PDF Text Text fubGt.CM- : Cai Í^ ts ti^ro. CORRESPONDÈNCIA SOCIALISTA Discurs de presa de possessió com a President del Consell de Municipis i Regicins d'Europa Pasqual narayali Mentre el segle XIX, després de Napoleó i fins el 1914 ha estat el de l'esperança i la pau internacional, el nostre ha estat el de les guerres i el de la decepció. Senyor President de la Comissió Europea, senyor Conseller i President accidental de la Generalitat de Catalunya, senyor President del Parlament, senyor Minist re , senyor Secreta d'Estat, senyor Director General de la Comissió, senyors diputats i senadors, senyor President de la Conferència de Poders Regionals i Locals del Consell d'Europa, autoritats i senyor President de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, de la Federació de Municipis de Catalunya i de l'Associació Catalana de Municipis, senyor President del Consell Consultiu, senyors membres del Comitè i Burós Executius de la CMRE, senyor Alcalde, senyors tinents d' alcalde i regidors del' A juntament, senyor Hoffman, el meu amic, vice-president de la CMRE, senyora Secretària General, senyor Jordi Borja, delegat de Relacions Territorials, amics: ull dir-vos, doncs, en aquest context, com es veu Eu ro pa des d' aquesta ciutat, situada allà on els Pirineus i el Mediterrani es diuen bon dia cada matí. I ps ho diré, doncs, en català que és la meva llengua fami iar, i això ja és un anunci del valor que tots nosaltres atorguem, c rec, a les nostres arrels i a la importància del' expressió directa, de la paraula sortida tal cqm ha estat concebuda. )'he près la feina de traduir jo mateix aquestes pararles en espanyol que és la llengua comuna i glo ri osa de tots els pobles d'Espanya i ara de prop de 400 milions d'habitants del pl an eta i que permet basar la traucció simultània en totes les llengues oficials del CMRE (encara no el grec, però això ar ri barà molt aviat; He reflexionat força sobre el to de les paraules que avui havia de dir i sobre el llenguatge que havia d'utilitzar. No vull fer un discurs tècnic ni massa llarg, sinó cordial, ja que serà a Praga, el mes d'octubre, davant l'Assemblea General del Consell, que el programa polític del president es presentarà. No tracto de resoldre ni explicar els problemes ni les esper an ces que hem d'afrontar com a responsables de col.lectivitats territorials europees. Ño es pot concebre Europa sense les ciutats i les regions. Eu ro pa és un sistema de ciutats i col.lectivitats territorials. Europa és un sistema de ciutats que ha de ser capaç de finançar el camp, en uns c as os com a paisatge i en altres com a lloc de producció. Segurament aquen any, que és l'any que celebrem el 500 del moment que es van retrobar dos mons –Amè ri ca i Europa– no podem deixar de reaccionar sobre el que les ciutats són més enllà d'Europa. Em plau transmetre-us l'estat d'ànim d'un alcalde d'una ciutat europea, catalana i espanyola –i que en coneix moltes altres– a qui s'ha donat un paper representatiu, en el mateix moment que Europa reneix, d'una manera precisa, construc ti va, Ilargament esperada, de vegades també turbulenta i apassionada. Amèrica és un cas diferent, on el valor del sòl és molt Més baix, on la mobilitat és un valor més important que la radicació, on la Constitució no crea (a diferència de Máastricht) la col.lectivitat local ni, per tant, no la protegeix. Amè ri ca és potser la més important creació d'Europa abans del segle XX. El nostre estat d'ànim és ple d'il.lusions, de projectes i de certeses, alhora que de prudència. Es el resultat d'un segle ple de fracassos i de confrontacions, i també de progressos materials sens parar. 3 �CORRESPONDÈNCIA SOCIALISTA Les ciutats d'Eu ropa, en canvi, van ser elles les que van crear comtats, repúbliques i fins i tot imperis: Atenes, Roma, París, Viena, Londres, Berlín, Toledo, Madrid, pero també Florència, Munic, Manchester, Anvers, Rotterdam, Milano, Barcelona, Colònia, Brussel.les, Santiago de Compostela, Venècia, Edimburg, Praga o Montpeller. Quines ressonàncies no hi ha darrera cadascuna d'aquestes paraules! En realitat, a hores d'ara, ja no és potser important saber si les ciutats van crear nacions, o les nacions ciutats. Però és imprescindible establir que per sota dels Estats, una nació o vàries nacionalitats o regions, i moltes ciutats, són el patrimoni d'Europa, el més preuat, el més carde mantenir però també el més productiu. L'Europa comunitàri a atrau l'Europa de l'est per tres raons: la seva democràcia, la seva riquesa i el seu autogovem terri torial. L'Europa de l'est atrau l' Europa comunitàri a (tant com l'angoixa perla seva diversitat dramàtica) per l'enorme capital humà invertit i present en les seves pròpies ciutats: Praga, Dresden, Budapest... Són les ciutats les que h an estat la base de la recuperació de les nacions en crisi, les ciutats en tant que cultura, en tant que estructura, en tant que entorn convencional, creat pels homes i les dones. Fa 50 anys, Txecoslovàquia era la vuitena potència industri al del món i tenia una renda per habitant dues vegades més alta que l'austríaca. Avui la seva renda segurament és menys de la meitat que la d'Aust ria, però Praga segueix existint. Com un patrimoni acumulat durant segles que ni la decadència econòmica no ha pogut destruir. Nosaltres no hem estat totalment conscients de la magnitud de la tragèdia iugoslava fins que no hem vist bombardejar Dubrovnik o Sarajevo. Però a tots ens confort a pensar que 1'esperit de Dubrovnik no ha mort i que el diaque comenci el seu redreçament es desfermerà una gran onada de capacitat creativa. N 'estem segurs d'això, perquè sabem el que és una ciutat. El mateix hem pensat, o de manera semblant, en veure l'inici de la reconstrucció de Los Angeles, si bé allí tot ha succeït amb la velocitat i la imprevisibilitat dels fenòmens naturals, amb la violència sobtada i sense causa aparent amb què Amè ri ca ens sorprèn un cop i un altre cop, per bé i per mal. Avui mateix, es reuneix un grup de col.lectivitats territorials, regionals, algunes de les quals demanen l'exclulió de les ciutats d'un comitè, com és el Comitè de les Regions de la Comunitat Europea, que solament pel seu nom pot induir a confusió, però no pas pel seu contingut, segons ha establert el tractat de Maastricht. El missatge, avui, del Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) és constituir el Comitè de les Regions creat a ;Maastricht, sobre una base equilibrada per a desenvólupar durant els anys que ens sepa ren de la revisió fidel tractat –és a dir, des d'aquest any fins el 1996– lun diàleg constituent, no pas un organisme constituït i cristal.litzat. Ens consta que a tot arreu hi ha voluntaI de diàleg ciutats-regions, encara que no m an -cal'exdusivmgn. El CMRE, formatperciutats, regions i organismes territorials intermedis de b ase electiva, no pot sinó considerar el tractat de Maastricht com un pas històric: 1'Europ4 nascuda de Maastricht és l'Eu ropa de les regions de les ciutats, l'Eu ropa territori al, concreta, físicam$nt determinada, amb noms, accents i perfils diferent i tanmateix irrevocablement disposada a la unió en la llibertat. Es l'Euro pa dels nostres filis i és al mateix temps la concreció de l'Europa projectada pel gran gest espi ri tual que va ser el moviment europeu de la postguerra. El pirincipi de subsidiarietat, recollit a la Ca rta Europea de l'Autonomia Local, i que hi ha a la Carta de les Llibertats Locals de 1953 que els Estats Generals de Vers' alles havia prefigurat, aquest principi de subsidialietat, deia, que està recollit a la magnífica Cart a Europea de l'Autonomia Local del Consell d'Europa –que molts països del Consell d'Europa ja han ratificat amb caràcterde tractat (entre ells Espanya), i que par tant té força d'obligar per a milions de ciutadans europeus– ha estat finalment materialitzat a Maastricht amb el reconeixement dels nivells territorials sub-estatals. Des de Barcelona, capital de Catalunya, una nacionalitat i una cultura pròpies i distintes, reconegudes per la donstitució espanyola, no podem més que apreciarl amb enorme il.lusió i esperança el desenvol1rpament de 1'autogovem ter ritorial a Europa. L'Estat espanyol, contrari durant segles al reconeixement de la seva pròpia diversitat, ha recuperat en 15 anys el que en 500 anys havia oblidat, i així, avui, a més de tetrobar-se fratemalment amb el nou món, es retroba a $i mateix, confiat de la seva pluralitat inte rna. L'horitzó europeu ha jugat aquí un paper decisiu en tant que la creació de noves sobiranies –legitimitats, si es vol – Supranacionals ha desdramatitzat en bona mesura la;qüestió de les legitimitats interiors. I sé que �• CORRESPONDNCIA SOCIALISTA aquestes coses s 'h an de dir encara amb molta cautela. Però som a Barcelona, és a dir, en una ciutat, i per tant en un espai sense fronteres i sense exèrcit, on l'esperit loc al i l'esperit inte rn acion al s 'uneixen pera definir un autèntic territori comunitari. Som conscients que el ciment de la ciutadania europea és aquesta atmosfera urb an a. externes i les economies d'escala. Única llicència tècnica o tecnocràtica que avui em permetré. á Les nacions, les regions, les necessitem per compartir una identitat que ens és necessària en un món ple d'incògnites. Però la identitat sense projecció no fóra més que una sublimació col.lectiva de la nostra pròpia limitació personal. "Standt luft machtfrei" –"L'ai re de les ciutats ens farà lliures"–, deien els camperols alemanys fa segles, com deien també des de 1300 els pobles i ciutats de Catalunya que esdevenien figuradament "carrers de Barcelona" per alliberar-se del jou dels seus senyors feudals. L'autèntic patriotisme és sempre un desig d'altres pàries, un transcendir la nostra pròpia identitat: l'autèntic patriotisme, l'únic acceptable, és doncs el punt de partida d'un humanisme –o altrament és un engany i un perill. L'experiència europea és taxativa en aquest sentit–. I Podem seguir ara dient que l'ai re de la ciutat ens fa més lliures? No és més cert, al contrari, que avui l'ai re de la ciutat és perillós, contaminat, sorollós, insegur i carregat d'amenaces? I si bé és cert que l'humanisme arrogant, el que nega les seves pròpies arrels conc re tes, patriòtiques i nacionals, i fins i tot individuals i personals, ha dut l'est d'Europa a una enorme decepció, també ho és que l'eüropeïsme és un sentiment federalitzant, que combina 'amor a les arrels amb la predisposició al pacte, i que sobretot no hm ita 1'autogovem a la gr an nació sinó que l'estén a tots els àmbits de la vida col.lectiva. Nosaltres confiem en Europa per respondre amb optimisme a aquests interrogants. Fa ja una colla d'anys que una complicitat creixent s'ha establert modestamet entre la Comissió Europea (i el seu president) i les Eurociutats. Havel deia fa quasi un any que "la nostra casa" és la nostra família, és la nostra ciutat, la nostra nació, i també la nostra escola, la nostra feina, i fins i tot, per un resoner, com va ser ell, la seva cel.la. Hi ha una raó per això: Europa és conscient, potser més que els Estats que l'h an creada, que la seva sort està lligada a la capacitat de la política en general per connectar amb els problemes reals i quotidians de la ciutadania, i sobretot dels ciutadans joves que votar an a les eleccions locals – justament a les eleccions locals – com a ciutadans europeus, independentment de la seva nacionalitat. rPerò a l'hora de t ri ar un nom per aquest sentiment de jertinença a tot el que és "la nostra casa", Havel va triar el de "civisme". Perquè el civisme sembla l'únic "isrïne" carregat del respecte necessari envers tots els altres, I'únic conscient que cap persona no pot ser p ri vada de cap de les dimensions que constitueixen "la seva casa". I segon, Eu ro pa és conscient que l'enemic que ha de combatre el po rt em a dins, i que no avançarem només amb l'acció defensiva. Sí: les ciutats són el ciment d 'Europa, sónl' av antgu arda histórica d 'Europa, però Eu ro pa ha de ser també 1' àmbit supe ri or en què les ciutats i també les regions trobinel diàleg i la cooperació que necessiten per trencar el cercle viciós dels costos de la congestió, que v an aparellats a les economies ^És en nom d' aquest civisme europeu que les regions, els çomtats, les províncies, els cantons, les ciutats i els pobles que formen el Consell de Municipis i Regions d'Europa ens proposem avui constituir la b as e terri tori al de la nostra creixent ciutadania conjunta. Moltes gràcies. Barcelona. Palau de Pedralbes, 8 de maig de11992 S U � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-1997 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió com a President del Consell de Municipis i Regions d'Europa Subject The topic of the resource CMRE Europa Regions Municipis Investidura Barcelona Havel, Václav Relacions Internacionals Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall fou escollit a París president del Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) el 12 de desembre de 1991. L'organisme agrupava a municipis i regions de 23 països europeus. El seu antecessor, l'alcalde de la ciutat alemanya de Maguncia, el democristià Josef Hofmann, seguiria com a vicepresident. Maragall va delegar les seves funciones en Hofmann fins després dels Jocs Olímpics de Barcelona, el juliol següent. L'acte de possessió del càrrec es va celebrar el 8 de maig del 1992. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-05-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 Hyperlink A link, or reference, to another resource on the Internet. URL <a href="http://hdl.handle.net/10803/3977" target="_blank" rel="noopener">http://hdl.handle.net/10803/3977</a> Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els preus del sòl (el cas de Barcelona) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Urbanisme Economia Barcelona Tesis i dissertacions acadèmiques Planificació Model social Description An account of the resource Director/a: Vegara Carrió, Josep M. Departament/Institut: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Economia de l'Empresa Data de defensa: 02-03-1979 Dipòsit Legal: B-25025-2010 ISBN: 9788469314449 Matèries: 332 - Economia regional i territorial. Economia del sòl i de la vivenda Àrea de coneixement: Ciències Socials Consultable en línia al repositori cooperatiu TDX (Tesis Doctorals en Xarxa) Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Abstract A summary of the resource. Tesi doctoral defensada per Pasqual Maragall. Publisher An entity responsible for making the resource available Universitat Autònoma de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1979-03-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/5/2671/BolAnUrb_1975_n1_SobreSeleccionInversiones_PM.pdf f04fa361acdeba1a5009b37991aa75b8 PDF Text Text BOLETIN .DE ANALISIS URBANO Gabinete Téenieo de ~maeión del ~ntamiento de Bareelona ~~~~ Nol SUMARIO Verano 75 .,~,,. Artfculos. J. M. Canals, La estructuración locacional de las profesiones en Barcelona, 1972. J. A. García Durán, Notas sobre la función de costes públicos urbanos. P. Maragall y M. Giménez, Los precios del suelo y el tamaño de las ciudades en el area regional de Barcelona. Notas. G. Lucena Ocaña, La renta del territorio municipal metro- politano de Barcelona. Cinco versiones. J. A. García Durán, La valoración de la riqueza urbana en Gran Bretaña. , P. Maragall, Sobre la selección de inversiones. -- r �Sobre la Selección de Inversiones PoR PASCUAL MARAGALL Los índices de prioridad tilizados para el reparto proporcional de la inversión en el Programa (ver FA «Metodología para la selección de inversiones~, lEAL Dic. 73) son del tipo D puesto que D N Déficit d Eq. . 1 eXIstente . Ulpo cap1ta = Equipo =---=-------=--=--=----=-capital deseado Ed = 4 D E e =2 -=4 N Sector 1 1 3 1 4. (--) 3 E d -Ee Ee D N 11 = = Sector ll 1 3 1 8. (--) 3 y la inversión en el período siguiente seguirá siendo proporcional al estandar deseado por la variable de base ( = equipo deseado). Caso 2.0 seado Dos sectores con igual equipo de- Sector 1 Sector ll Ed = 8 Ed Ee Si 1 = 3 se invertirán 1 en el primer sector y 2 en el segundo, con lo que la situación final es: ¿Significa este tipo de índice una prima para los sectores muy capitalizados, o para los poco capitalizados? ¿Prevalece la tendencia histórica de inversión por sectores dado este criterio de selección? Estas y otras preguntas cabría formularse en el supuesto de que la incidencia del ejercicio de selección fuera real, pero también en la situación actual en que sirve de punto de referencia. Contra lo que pueda suponerse, el criterio señalado favorece más a los sectores atrasados que a los sectores muy inversores en el pasado. Un sencillo cálculo lo demostrará: Caso 1.0 Dos sectores con igual nivel relativo de capitalización = 1 Sector 1 1o bien = Ed 1Ed Si los recursos de inversión disponibles {1) son por ejemplo, = 6, se invertirá 2 en el primer sector y 4 en el segundo, con lo que ambos se cubrirá el déficit totalmente (Ed = E e ). donde Ee Ed1 Ed-Ee Ee con lo que el reparto de la inversión sería proporcional al equipo deseado. -N - -----------------Nivel de capitalización N = -E = Ed = 10 E e D = 8 D = 10. (4) N E e =4 D -- = 8 N 46 Sector ll = 2 40 Ed = 10 E e = 5 D = 5 D = 10. (1) = 10 N �DÉFICIT ESTIMADO EN 1971 (Sectores de inversión continua) La inversión será pues más que inversamente proporcional al equipo existente, (4: 1 en vez de 5: 2). Si I = 1O, se repartirá en 8 para el primer sector y 2 para el segundo. Situación final Sector 1 Sector 11 Ed 10 E e = 10 10 7 e El sector que antes cubre su déficit es el más atrasado, suponiendo equipos deseados equivalentes. Paradójicamente este criterio contrario a la tendencia histórica de la inversión puede explicar el poco éxito de la programación, si aquella tendencia se traduce en presiones proporcionales a la hora de asignar recursos (mayor peso decisorio de los sectores más capitalizados). Ahora bien, dentro mismo del marco de este criterio de selección es posible manipular las cosas para salvar la contradicción apuntada, dado que los estándares se fijan por los técnicos (y mayormente por los técnicos de los sectores correspondientes) y no son objeto de una valoración social, ni siquiera simulada por un gabinete económico. Así, es posible pensar que los sectores más capitalizados sean los más ambiciosos en la formulación de objetivos, los que más «hinchan» relativamente sus estándares deseados. Supongamos el mismo ejemplo anterior con diferentes grados de «inflación de estándares»: Sector 1 Ed = 10 E 2 e d Ee en% Pavimentación Alcantarillado Alumbrado SUB-TOTAL 5.300 2.200 625 8.100 44.4 18.4 5.2 68.0 Parques y jardines Instalaciones deportivas SUB-TOTAL 2.302 287 2.319 17.0 2.4 19.4 Salud pública y Asistencia médica Asistencia social SUB-TOTAL 345 108 453 2.9 0.9 19.4 Educación Museos y Cultura SUB-TOTAL 100 377 477 0.8 3.2 4.0 FUENTE: Proyecto Programa pág. 183. Casi la mitad del déficit de los sectores que podríamos llamar «pequeños» (de inversión continua) se atribuye a Pavimentación, y el 68 % a vialidad en conjunto. (La cosa no varía mucho si consideramos la totalidad de los sectores -inversión continua y discontinua- y añadimos a los de vialidad los dos conectados con la creación de casco urbano, Estructuras viales y Gestión urbanística: la participación de éstos en el déficit total es del 45 % - o bien 60 % del total sin Remodelación, sector éste al que no se asigna en la práctica ninguna inversión). Sector 11 «E» En 10° pesetas 10 = 5 pero «E d» está hinchado 1,5 veces, por ejemplo. (E d real = 6,66) en relación al estándar dese&do del sector I. Entonces al obtener 2 de inversión (ver más arriba, caso 2. 0 ) se sobrepasa en el primer ejercicio el E real (E final = 7 > 6,6). e e Un ejemplo de distorsión en el sentido indicado podría ser el de los sectores de vialidad y concretamente pavimentación. Veamos las siguientes cifras del proyecto de Programa 1973-1978: De 1968 a 1971 el déficit o necesidades acumuladas (NA) de los sectores de vialidad ha disminuido poco (menos que el promedio): 47 �Pavimentación Alcantarillado Alumbrado D1fcrencia NA NA 31-XII-1968 31-XII-1971 5.366,2 2.414,6 735,5 5.296,4 2.194,4 626,5 69,8 220,2 109,0 8.516,3 8.117,3 399,0 última página). Parece que hay una reducción en los viales existentes estimados y un aumep.to de los previstos o deseados (ver también pág. 156) - lo cual de paso repercute no ya en Pavimentación sino en Alcantarillado, que calcula sus necesidades sobre la base de los metros lineales de vialidad. También el mejor conocimiento de las calidades (ver pág. 112) puede haber inducido a una reevaluación de las inversiones necesarias (aunque sobre 13 M de m. 2 de viales pavimentados, 1972, nueve se consideran de calidad «admisible», «buena» o «muy buena»). Tal revisión de estándares, especialmente si obedecen a un mejor conocimiento del equipo existente no es objetable en sí. En cambio la selección de inversiones se enfrenta con el problema de comparar los estándares resultantes en este sector con los de otros sectores quizás menos preocupados por la calidad o por un conocimiento detallado de su situación. Tal comparación presenta dificultades como hemos dicho al principio (véase también el tratamiento del problema de la agregación de indicadores sectoriales en Luis Racionero << Cuantificación y agregación, medidas de bienestar regional», 1 Reunión General de Servicios de EstL:dios Económicos, Madrid, diciembre 1973, donde sin embargo se presta la mayor atención al problema estricto de la medición por encuesta de indicadores simples) .* La consecuencia de esta situación podría ser la sugerida antes: la selección de inversiones en el Programa por medio de los índices de prioridad D/N quizás refleje el peso político y la preparación técnica de los sectores antes que una ordenación cualquiera de preferencias sociales. FUENTE: Proyecto Programa pág. 183 (datos en 10° pesetas). Sin embargo la participación de estos sectores en la inversión total en los años 1969, 1970 y 1971 ha sido muy fuerte (y es creciente en 19721973): 1969 1970 1971 1969-1971 806,6 1.792,9 560,8 425,5 Vialidad 3,730,4 8.791,7 2.027,9 3.033,4 Total 21,6 14,0 27,6 % Vial/Total FUENTE: Memoria Gabinete Técnico de Programación. Si estimamos los costes de crecimir"lto de vialidad para este período 1969-1971 en unos 250M anuales (aproximadamente los costes de crecimiento anuales del período 1973-1978, pág. 197) las necesidades acumuladas deberían haberse reducido en una cuantía igual al total de la inversión menos 750 M ,es decir, unos 1.000 millones. La reducción admitida, sin embargo, es sólo de 400 M (ver tabla pág. 183). ¿Qué ha ocurrido con los 600 M restantes? La inflación no puede explicarlo todo. Evidentemente se ha producido una elevación de los estándares deseados, una disminución de la estimación de los existentes y1o un aumento de los costes unitarios. La revisión de la estadística de viales en 1972 puede explicar la <<inflación de estándares» (ver págs. 102-3 y 112 del Proyecto Programa y especialmente la nota a la tabla de esta * Véase en este trabajo una enumeración de alternativas en la construcción de funciones agregadas de bienestar social. Una de ellas. F (x1 x• ... xn) ~ (xi xn) (donde xi es un indicador de situación en el i y xs es el indicador o estándar deseado) es similar a la implícita en nuestro Programa. = 48 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sobre la selección de inversiones Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Planificació Gestió pública Economia Description An account of the resource n.1 Verano 75, p. 46-48 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín de análisis urbano Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 796 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/5/2672/BolAnUrb_1975_n2_DualidadProductorCiudadano_PM_LD.pdf 875b502b41cde330a23ae705127cbac6 PDF Text Text BOLETIN DE ANALISIS URBANO Gabinete Téenieo de ~maeión del Ayuntamiento de&reelona ~~~~ No2 Otoño 75 ~~,~ • .~ SUMARIO Artículos. F. Hernández Gutiérrez y Juan B. López Cayetano: Informes sobre la polución atmosférica en Barcelona durante el año 1974. Alberto de Rovira Mola, en torno a la coordinación integradora horizontal de las Haciendas municipales. F. Aramburo: Una metodología para la determinación indirecta de la renta a nivel Municipal, Comarcal o Metropolitano. P. Maragall, la dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal. Notas. P. M.: Cumplimiento de la inversión municipal programada 1963-68, 1969-74. Datos. M. G. C.: Relació d'Associacions de Velns que publiquen revistes o butlletins. J. G. D.: Indice de desvalorización de la peseta en Barcelona. �La dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal PASCUAL El Ayuntamiento, como productor de serviciOs públicos locales, mide las necesidades de la ciudad en términos ante todo físicos (camas de hospital, dis!Jensarios, plazas escolares, puntos-luz, m2 pavimentados, equipo de extinción de incendios, etcétera ... ), tras un examen simplificado de los factores de la demanda (población, movilidad, población en edad escolar, superficie viaria, siniestralidad, parque de vehículos, etc .... ). La relación entre aquellos parámetros físicos y esos factores de demanda o variables de base ha sido denominada estándar; «estándar deseado» si corresponde a la dotación física que los técnicos municipales consideran óptima, o «estándar real o existente» si se refiere a la situación actual. La diferencia entre el estándar existente y el deseado, referida a toda la ciudad, constituye el déficit físico o conjunto de necesidades acumuladas en el sector o servicio en cuestión. Este déficit, valorado a los costes unitarios corrientes de la dotación física indicada al principio (coste de construcción por plaza escolar, cama de hospital, punto-luz, etc .. .. ), arroja el déficit en términos monetarios y la suma de esos déficit por sectores constituye el déficit total o parcial de necesidades acumuladas. En programas anteriores se comparaban tres elementos para asignar los recursos disponibles: (1) el vector o serie de déficits sectoriales, (2) la suma total de recursos de inversión disponibles y (3) los llamados costes de crecimiento o nuevas ~ARAGALL necesidades, es decir, la serie por sectores de costes monetarios de dotar al nivel deseado a las unidades de demanda (nueva población, nueva superficie viaria, etc .... ), que se supone aparecerán durante el período programado. El criterio utilizado para la asignación de recursos se desdoblaba así: primero se reserban a cada sector o servicio los recursos precisos para cubrir los costes de crecimiento, que se consideraban prioritarios ,y luego se repartían los recursos sobrantes entre los mismos sectores en proporción a un índice de capitación, D/ N, que relaciona el déficit (D) con el nivel relativo de capitalización o equipo existente (N). Los problemas que plantea esta manera de proceder son varios. Unos se refieren a la fase de medición y otros a la fase de reparto o asignación. Todos estos problemas pueden resumirse en uno: el lenguaje de los productores (los técnicos y servicios municipales) no es el mismo que el de los ciudadanos, y el cálculo de las preferencias por parte de los técnicos municipales puede no corresponder a las preferencias comunitarias, aunque tenga una racionalidad. Es muy difícil conocer las preferencias comunitarias en productos de consumo colectivo por la vía usual del mercado, al menos en muchos sectores. Entonces es el técnico municipal el que propone (y el representante o concejal el que implícitamente aprueba) cuáles son las dotaciones �deseadas para la ciudad. Para ello los técnicos se basan en comparaciones ínter-ciudades e información no sistemática acerca de las preferencias comunitarias expresadas por distintos canales. Por otra parte, en la fase de medición, al pasar de déficit físico a déficit valorado en dinero, se utiliza un coste unitario no discutido. Normalmente hay diversas formas de producir un resultado en términos de servicio público, y a esa diversidad corresponde una diversidad de costes unitarios. P. ej., la construcción de escuelas puede utilizar o no elementos estandarizados o prefabricados, las camas de hospital costarán más o menos según el tamaño del mismo, la coordinación de obras de vialidad puede ahorrar costes (ahorro que se reflejará en el coste unitario del punto-luz, del m. lineal de alcantarilla renovada o del m2 de pavimentación), la utilización de sistemas de control de pérdidas en la red de abastecimiento de aguas puede disminuir el coste unitario de ofrecer un m3 de agua, etc. Además, a partir de un grado de cobertura de las necesidades reflejadas en el estándar, este último no basta para reflejar las preferencias comunitarias. Así, el objetivo de disponer de tantas plazas escolares de E.G.B. como niños en edad escolar, deja de ser reflejo de los deseos comunitarios cuando las familias piden no sólo esa plaza para sus hijos, sino una plaza a una cierta proximidad de la vivienda, con una determinada proporción máxima alumnosjaula y alumnosjmaestro, proporción que a veces es más exigente que los parámetros legales, etc .... El ideal del planificador sería disponer de una función de bienestar social que relacionase una serie de indicadores sectoriales de dotación con el bienestar global, especificando la forma de la relación y el peso de cada indicador sectorial. La maximización de esta función, sujeta a la restricción impuesta por una ecuación de balance relacionando recursos disponibles y costes unitarios (previamente discutidos en cuanto a su eficacia), daría como resultado el valor óptimo a adoptar por cada indicador sectorial. Pero este ejercicio es impracticable. Solo podemos aproximarnos a este ideal y aún de una forma indirecta, pues no conocemos ni la forma en que los componentes sectoriales se relacionan con el bienestar global, ni el peso de cada sector dentro de esta relación. Pero implícitamente estamos suponiendo ese conocimiento cuando consideramos que el bienestar global (Z) se maximizaría, dentro de lo admitido por los recursos disponibles (l) si, dados unos costes unitarios, la proporción de inversión Ii en cada sector (-) es equivalente al nivel relativo 1 Di D de descapitalización ( - - 1 -). Y eso es lo que Ni N hicimos en el programa 1969-74 y en el proyecto 1973-78 con los recursos sobrantes tras la cobertura de los costes de crecimiento. Podría pensarse que una función lineal del tipo Z = F (x1 x2 ... x) = n ~ S (x.- x.), donde x. es 1 1 1 S un indicador de situación en el sector i y x. es el 1 indicador o estándar deseado, expresase un tipo de ordenación de las preferencias similar a la implícita en nuestro programa *. Pero una función lineal no daría como resultado de la maximización condicionada un criterio consistente en hacer similares los grados de descapitalización relativa de los sectores. En cambio, suponiendo dos sectores x e y, una función del tipo donde x es la dotación del sector x en el período t t - y es la dotación del sector y en el período t t - sujeta a la condición de que 1 X +1 = 1 (2) y es decir, de que las inversiones en los sectores x e y totalicen un quantum 1 de inversión disponible, ''' Ver P. M. "Sobre la selección de inversiones", en Boletín de Aná.l.isis Urba no lllÍm. 1, abril 1975, y Luis Racionero "Cuantific ación y agregación de medidas de bicoe¡¡tar regional '', comunicación n In 1 Reunión General de Servicios de Estudios Económicos, Madrid, Dic. 1973. Lt(j �siendo así que las molestias producidas por la incomodidad de malos pavimentos existentes pueden no poseer la misma urgencia, dentro de la escala presumible de preferencias de la ciudad, que los perjuicios causados por la escasez de camas hospitalarias. Problemas de este tipo no cabe resolverlos mediante una labor de especificación matemática más elaborada de la función que expresa las preferencias comunitarias, aunque sí hay que intensificar el esfuerzo por obtener informaciones más próximas al lado de la demanda (probablemente por vía de encuesta), lo cual nos acercará a un conocimiento más detallado de la forma de la función de preferencias, del peso de cada indicador en ella y de cuáles son los indicadores idóneos. De lo que se trata ahora fundamentalmente, a nuestro entender, es (a) de extremar el rigor en el análisis de los estándares por el lado de la oferta, desagregándolos por barrios o distritos, añadiendo componentes de calidad ,análisis de congestión y calidad de los servicios, y (b) de discutir económicamente Jos costes unitarios y su eficacia. Indirectamente, al adoptar estos dos objetivos en el presente programa, estamos en la buena vía para conseguir un acercamiento entre los lenguajes del productor de servicios locales y el consumidor de los mismos -elemento clave, a nuestro entender, de la filosofía del programa, en la fase en que estamos, y problema cuya solución persiguen los esfuerzos que a nivel teórico y empírico se realizan en el campo de la economía pública urbana para especificar funciones de bienestar comunitario y medir los indicadores sectoriales qt1e las componen. Esto es así porque al ofrecer a la ciudad (p. ej.), una información desagregada por barrios, distritos o zonas de los estándares, tanto existentes como deseados, que hasta ahora se ofrecían sólo para la ciudad en conjunto, nos estamos aproximando al ciudadano y a su forma de experimentar los déficits: una elección entre destinar recursos para mejorar la dotación de zonas verdes a nivel de toda la ciudad o incrementar la dotación de camas has- sí que tiene un maXJmo para valores de la inversión sectoriales que cumplan la condición Iy Dy e y -1- - - D- -e X X S X S donde D = y - y D = x y '/ .¡:. x x ,y e , e t yx son los costes unitarios en Jos sectores respectivos. Esta condición, que teniendo en cuenta la condición (2), puede escribirse también 1 D e y y y - - - - - - - donde D = DX eX + D y ey I D es muy similar a la condición 1 D e D y y y - - - - -- : - donde N = e (Y ) N Y y t-1 T N contenida en nuestro programa, con la diferencia de que en éste, el déficit relativo del sector viene ponderado por el nivel relativo de capitalización. La función de bienestar implícita en el programa es, pues, del tipo (1). Este rodeo formal permite comprobar hasta qué punto la ordenación de prioridades implícita en nuestro programa es sólo una entre las muchas posibles -tantas como distintas especificaciones posibles de la función de bienestar social relativa a servicios locales. Se postula en el programa no solo que la ciudad prefiere estar lo más cerca posible del estándar deseado en cada sector, sino que prefiere aproximarse a ese óptimo en forma proporcional en todos los sectores, tomando como base de la proporción una formulación de objetivos y de la situación existente en el sector que no tiene en cuenta la posibilidad de distintos grados de urgencia entre las diversas demandas. Un ejemplo: si el Ayuntamiento actuara en solo dos sectores, Pavimentación y Hospitales, y el estándar deseado de esos sectores estuviera cubierto en un 1/2 y 3/5, respectivamente, siendo el déficit abmluto de 2.000 millones en ambos sectores por igual, el primero (pavimentación) obtendría más recursos de inversión que el segundo (hospitales), 47 �pitalarias puede representar para el ciudadano una alternativa sobre la que le sea imposible pronunciarse razonablemente; en cambio una alternativa que especifique los efectos a nivel de barrio o distrito de tal elección, suministrando información relativa a las dotaciones existentes a ese nivel y a la ubicación física de las mismas, permite a cada zona pronunciarse coherentemente con sus intereses, minimizar los desplazamientos precisos, evaluar el nivel de congestión de los equipamientos y, en definitiva, comparar las dotaciones ínter-zonas y tratar de reducir o compensar las disparidades. Algo semejante ocurre si se le ofrece a la ciudad la posibilidad de discutir los costes implicados en la obtención de objetivos previamente fijados. El consumidor de servicios locales está entonces en mejores condiciones para apoYar o desaprobar alternativas, y el productor de esos servicios se ve obligado a mejorar sus técnicas de producción al verse privado de la facilidad que supone la ignorancia del demandante acerca de tales técnicas y especialmente acerca de la posibilidad de adoptar técnicas alternativas. En realidad es el mismo productor quien al verse forzado a explicitar, por decirlo así, su función de producción, tiende a adoptar la técnica o procedimiento que minimice sus costes. El incremento de la información, por tanto, lejos de constituir el punto de partida de una competencia desaforada por obtener niveles comparativos mejores, promueve una competencia que es expresión de un mejor conocimiento de las necesidades y recursos a nivel global, facilita el siempre difícil ejercicio de relacionar esos datos globales con las necesidades y preferencias tal como cada ciudadano individualmente los experi- menta. Nos referimos a un incremento de la información relevante al nivel de las comunidades inferiores dentro de la ciudad (barrios o zonas) y de los costes inherentes a la producción de los servicios que esas comunidades reclaman. Producir esta información implica un esfuerzo conjunto de los servicios municipales y el órgano de programación y coordinación -esfuerzo que en muchos casos puede parecer excesivo o no claramente justificado. Sin embargo, en una fase dinámica de las relaciones sociales urbanas como la que estamos viviendo, fase en la que las comunidades de base están llevando a cabo por sí mismas una tarea intensa de información y comparación, la no realización de tal esfuerzo por el lado de la oferta equivaldría al desbordamiento de la misma por unas demandas imposibles de evaluar sistemáticamente que se impondrían en cada caso según el grado extremo de su urgencia y de su poder de negociación. No solo la planificación no existiría sino que los servicios tendrían que soportar costes y realizar esfuerzos adicionales para adaptarse a un permanente cambio en las proporciones sectoriales de la oferta. Hay indicios de que estos cambios de ritmo, con sus elevados costes marginales, están ya produciéndose, si bien en la mayoría de los casos no se trata de modificaciones drásticas en la composición sectorial de la oferta (cuya inercia es notoria), sino que se deben a desajustes en el proceso financiación-ejecución y en el equilibrio territorial de la oferta. Es preciso actuar pronto para disponer del sistema de indicadores que nos permitan una mejor ordenación de la oferta, un aumento de la eficiencia de los servicios y una mejora sustancial en la transparencia de las relaciones entre oferente y demandantes o Ayuntamiento y ciudadanos. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Planificació Gestió pública Gabinet tècnic de programació Ciutadania Barcelona Description An account of the resource n.2 Otoño 75, p. 45-48 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín de análisis urbano Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 796 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/5/2673/BolAnUrb_1975_n2_CumplimientoInversion_PM_LD.pdf c94f6acc5c883ec8d1b5a8160f0ae5fc PDF Text Text BOLETIN DE ANALISIS URBANO Gabinete Téenieo de ~maeión del Ayuntamiento de&reelona ~~~~ No2 Otoño 75 ~~,~ • .~ SUMARIO Artículos. F. Hernández Gutiérrez y Juan B. López Cayetano: Informes sobre la polución atmosférica en Barcelona durante el año 1974. Alberto de Rovira Mola, en torno a la coordinación integradora horizontal de las Haciendas municipales. F. Aramburo: Una metodología para la determinación indirecta de la renta a nivel Municipal, Comarcal o Metropolitano. P. Maragall, la dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal. Notas. P. M.: Cumplimiento de la inversión municipal programada 1963-68, 1969-74. Datos. M. G. C.: Relació d'Associacions de Velns que publiquen revistes o butlletins. J. G. D.: Indice de desvalorización de la peseta en Barcelona. �Cun1plimiento de la znverszon municipal programada 1963-68, 1969-74 P. M. El primer período de seis años comprende los programas provisionales 1963-64 y 1965-68: el segundo período de seis años coincide con el programa 1969-74. La inversión total en el primer período fue de 10.000 millones y en el segundo de 22.000 millones, en pesetas corrientes. En pesetas contantes de 1969 los totales son, respectivamente, de 12.000 y 18.000 millones, es decir, un promedio de 2.000 millones/año en el primer período y de 3.000 millones/año en el segundo. «Vialidad» es el sector con prioridad absoluta en 1969-74, frente a «Transportes» en 1963-68. La inversión en «Urbanismo y vivienda», baja de año en año, excepto en 1974. En términos globales el grado de cumplimiento de! programa fue más satisfactorio en 1969-74 (79 % ), que en el período anterior. En pesetas constantes, los resultados ya no son tan halagüeños (64% de cobertura de lo programado). La dispersión del grado de cumplimiento es menor en 1963-68. La programación 1969-74 fue en este sentido, menos «eficaz»: la estructura prevista de la inversión fue menos respetada que en el período anterior. Las causas de incumplimiento no pueden atribuirse, en general, a los presupuestos extraordinarios, pues la serie de grados de cumplimiento sin tales presupuestos (que publica anualmente la Memoria del G. T. P.) no es superior al indicado 79 %, excepto en un año (1972). Si excluimos el sector transporte de esa serie, en cambio, sí que es mejor el grado de cumplimiento de la programación sin presupuestos extraordinarios. Conviene hacer una aclaración en cuanto a la política de suelo (incluida en Urbanismo y vivienda). Las cifras anuales en descenso, relativas a la inversión realizada, no concuerdan aparentemente con los datos de adquisición de suelo a título oneroso que se publican en las Memorias del G. T. P. y eme muestran un progreso sustancial (excepto en 1974, véase Tabla 0). Ello se debe a que tales datos de adquisición de suelo incluYen tanto las adquisiciones pagadas por el Ayuntamiento como las financiadas por concesionarias o contratistas (segundo cinturón, accesos a túneles del Tibidabo), en tanto que los datos de inversión excluyen la mayoría de estas últimas. TABLA O Adquisición de suelo a título oneroso Viales Ptas. 1969 1970 1971 1972 1973 1974 Total Has. -121,2 -- 212,3 143,3 252,0 782,2 237,8 0,29 0,07 13,36 21,48 1,82 -1.748,8 -37,02 Esp. verdes Ptas. Has. --24,3 44,0 67,5 61,8 122,2 123,2 Equipos Has. Ptas. -22,0 -- 29,5 95,4 49,1 25,8 30,8 0,51 3,17 1,65 18,77 3,95 --- -- -- 252,6 24,10 9,64 37,2 18,2 26,2 93,4 63,7 -443,0 - -238,7 Vivienda Ptas. Has. No se dispone de datos completos. Valores en millones de pesetas. 49 -- 5,69 - -- 0,10 0,21 -0,31 - Total Ptas. Has. -161,5 258,8 311,9 363,0 930,3 395,7 -2.427,2 - -38,9 21,6 41,2 114,9 102,7 - 319,3 �TABLA 1 Inversión realizada por sectores 1969-74 (millones de pesetas corrientes) 1969-74 Total % 627,9 1.483,8 2,8 6,7 1969 1970 1971 1972 1973 1974 1970-74 Total % Servicios generales Cultura Sanidad y asistencia social • 116,7 179,7 94,1 229,5 126,1 296,11 113,2 259,4 106,1 390,1 71,7 128,3 511,2 1.304,7 2,5 6,5 139,3 214,2 207,6 210,8 206,6 242,1 1.081,3 5,4 1.220,6 5,5 IV. Urbanismo y vivienda V. Vialidad • VI. Zonas verdes y deportivas 473,4 560,8 435,0 1.146,0 463,0 1.870,4 460,1 2.275,6 397,8 1.806,5 482,2 1.819,6 2.238,9 8.918,1 11,1 44,3 2.712,3 9.478,9 12,2 42,8 101,9 290,0 268,3 196,4 260,0 78,3 1.093,0 5,4 1.194,9 5,6 32,9 32,5 32,7 23,9 234,2 92,2 415,5 2,1 447,5 2,0 377,8 45,8 568,3 23,4 400,2 65,1 694,8 292,11 741,9 56,5 607,2 1.103,5 3.012,4 1.541,3 14,9 7,6 3.390,2 1.587,1 15,3 7,2 2.027,9 3.033,2 3.730,2 4.527,2 4.199,7 4.625,8 20.116,1 100,0 22.144,0 100,0 l. n. m. vn. vm. Abastecimiento Transportes y circu!ación. IX. Otros Total TABLA 1 bis Inversión realizada por sectores 1969-74 (millones de pesetas constantes 1969) 1 Servicios generales 11 Cultura 111 Sanidad y Asistencia Social . IV Urbanismo y Vivienda V Vialidad VI Zonas verdes y deportivas . vn vm Abastecimiento Transportes y circulación IX Otros • Total • Notas: lndice desvalorización 1969 1970 1971 1972 1973 1974 Total % 116,7 179,7 139,3 88,7 216,4 202,0 110,6 260,3 182,1 92,3 211,4 171,8 77,4 284,11 150,8 45,3 81,1 153,0 531,0 1.233,7 999,5 2,911 6,91 5,60 473,4 560,8 101,9 410,2 1.080,7 273,5 406,0 1.640,3 235,3 375,1 1.854,6 160,1 290,4 1.318,7 189,11 305,2 1.150,0 49,5 2.260,3 7.605,1 1.010,1 12,70 42,6 5,66 32,0 377,8 45,8 30,6 535,9 22,1 28,7 351,0 57,1 19,5 566,3 238,6 171,0 541,6 41,3 58,3 383,7 697,4 340,1 2.756,3 1.102,3 1,91 15,4 6,2 2.027,4 2.860,1 3.271,4 3.689,7 3.065,11 2.923,5 17.837,9 100,00 1,00 0,943 0,877 0,81 5 0,730 0,632 NOTAS: Fuente: Memorias G .T. P . 1970-74; Coste Analíticos 1969. - La inversión del año 1969 (igura en In fuente en un formato distinto en cuanto a la clasificación sectorial: parte de la inversión en Vialidad (Obras Conjuntas) y Zonas verdes (Nuevos espacios verdes) figura incluida en el apartado de Urbanismo. - ConteJtldo de los grandes sectores: T. - Administración general; Policía Municipal; Extinción de incendios (y en 1969 Parque Móvil). II. - Enseñanza: M useos (Zoo); Otros actividades. liL - Salud Público y Asistencia Médica; Asistencia Soc.ial; Cementerios; Pompas Fúnebres. IV . - Planteamiento urbanfstico; Gestión urbarusticn; Absorción suburbios y vivienda. V. - Estructuras viales; Alcantarillado; Pavimentación; Alumbrado. VI. - P arques y J ardines; Nuevo espacios verdes ;Instalaciones deportivas . VII. - Abastecimiento de Agua; Mercados centrales y Matadero; Mercados zonales. VU1. - Transportes de superficie; T ransportes subterráneos; C irculación. IX. - Limpie7.a viarin; Recogida y tratamiento basuras: Depuración aguas residuales. 50 �TABLA 2 Inversión realizada y prevista por sectores 1969-74 (millones de pesetas corrientes) Realizada Total 1969-74 Prevista Total 1969-74 (1) 1 Servicios generales n Cultura 111 Sanidad y Asistencia Social IV V VI VII VIII IX % (2) % Grado de cumplimiento Desviación (1)/(2) % (1)- % (2) 627,9 2,8 720,6 2,6 0,87 1.483,8 6,7 1.609,5* 5,8 0,92 1.220,6 5,5 1.018,8 3,6 1,19 + 0,2 + 0,9 + 1,9 . 2.712,3 12,2 5.385,7 19,3 0,50 -7,1 . ..•. 9.478,9 42,8 9.369,4 33,5 1,01 + 9,3 Zonas verdes y deportivas 1.194,9 5,6 5,6 0,76 0,0 Urbanismo y Vivienda . Vialidad . 1.563,8** 447,5 2,0 814,7 2,9 0,54 -0,9 Transortes y Circulación 3.390,2 15,3 5.810,4 20,8 0,58 -5,5 Otros (limpieza) 1.587,1 7,2 1.645,0 5,9 0,96 + 1,3 Total . . . . 22.144,0 100,0 27.938,3 100,0 0,79 Abastecimiento ''' ''"' / / Sin Zoo. / Con Zoo y Nuevos espacios verdes TABLA 2 bis Inversión realizada y prevista por sectores 1969-74 (millones de pesetas constantes 1969) Realizada 1 11 m IV V VI VIl VIII IX Servicios generales 531,0 Cultura Sanidad y Asistencia Social Prevista 720,6 Grado de Cumplimiento (1)/(2) 0,74 1.233,7 1.609,5 0,77 999,0 1.018,8 0,98 Urbanismo y Vivienda 2.260,3 5.385,7 0,42 Vialidad 7.605,1 9.369,4 0,81 Zonas verdes y deportivas 1.010,1 1.563,8 0,65 Abastecimiento 340,1 814,'7 0,42 Transportes y Circulación z.756,3 5.810,4 0,47 Otros (Limpieza) 1.102,3 1.645,0 0,67 17.837,9 27.938,3 0,64 Total . ;)1 �TABLA 3 Inversión realizada por sectores 1963-68 (millones de pesetas corrientes) 1963 1 11 1964 1965 1966 1967 1968 Total % Senicios generales 42,9 43,7 20,7 38,3 65,2 88,5 299,3 3,0 Cultura 61,7 53,6 102,5 86,4 159,5 193,8 657,5 6,6 36,3 33,5 65,9 104,1 121,7 118,9 480,4 4,8 258,4 367,4 366,0 313,7 248,3 281,4 1.835,2 18,5 178,9 212,0 306,1 470,0 427,5 496,0 2.090,5 21,1 115,5 39,2 79,6 76,0 96,7 104,4 511,4 5,2 326,4 325,0 336,6 324,0 114,7 95,4 1.522,1 15,4 220,1 201,5 218,2 283,5 384,9 841,6 2.149,8 21,7 64,1 64,1 64,1 39,4 123,3 355,0 3,6 1.340,0 1.559,7 1.760,1 1.657,9 2.343,3 9.901,2 100,0 111 Sanidad v Asistencia Social IV Urbanismo y Vivienda V Vialidad VI Zonas verdes y deportivas VIl Abastecimiento VIII Transportes y circulación IX Otros senicios urbanos Total • 1.240,2 TABLA 3 bis Inversión realizada por sectores 1963-68 (millones de pesetas constantes 1969) 1963 1 Senlcios generales 11 . Cultura 111 Sanidad y Asistencia Social IV Urbanismo y Vivienda V Vialidad VI Zonas verdes y deportivas VII Abastecimiento Vlll Transportes y circulación IX . ... 1965 1966 1967 1968 Total % 63,6 59,2 25,1 44,5 70,7 91,1 354,2 3,0 91,4 72,6 124,5 100,5 173,1 199,6 761,7 6,4 53,8 45,6 80,1 121,1 132,0 122,4 555,0 4,7 382,9 497,5 444,7 364,8 269,4 289,8 2.249,1 19,0 265,1 287,0 371,9 546,6 463,8 510,9 2.445,3 20,7 171,1 53,1 96,7 88,4 104,9 107,5 621,7 5,3 483,7 440,0 409,0 376,8 124,4 98,3 1.932,2 16,4 326,2 272,8 265,1 329,7 417,6 866,8 2.478,2 21,0 86,8 77,9 74,5 42,7 127,0 408,9 3,5 1.814,4 1.895,0 2.047,0 1.798,8 2.413,6 11.806,8 100,0 Otros servicios urbanos Total • 1964 1.838,0 ;) 2 �TABLA 4 Inversión realizada y prevista por sectores 1963-68 (millones de pesetas corrientes) 1 Servicios generales 11 Cultura 111 Sanidad y Asistencia Social IV V VI Desviación %(1)-%(2) Realizada (1) % Prevista (2) 299,3 3,0 314,8 2,2 0,95 + 0,8 657,5 6,6 903,7 6,3 0,73 + 0,3 480,4 4,8 689,5 4,8 0,70 % Urbanismo y Vivienda . 1.835,2 18,5 2.895,0 20,3 0,63 -1,8 Vialidad • 2.090,5 21,1 3.348,4 23,5 0,62 -2,4 511,4 5,2 463,1 3,2 1,10 + 2,0 1.522,1 15,4 1.922,7 13,5 0,79 + 1,9 2.149,8 21,7 3.294,8 23,1 0,65 -1,4 355,0 3,6 422,4 3,0 0,84 +0,6 9.901,2 100,0 14.254,4 100,0 0,69 Zonas verdes y deportivas VII Abastecimiento VIII Transortes y Circulación IX Grado de cumplimiento (1)/ (2) Otros servicios urbanos Total . TABLA 4 bis Inversión realizada y prevista por sectores 1963-68 (millones de pesetas constantes 1969) Realizada (1) VI VII Desviación %(1)-%(2) 3,0 426,2 2,2 0,83 + 0,8 6,4 1.223,6 6,3 0,62 + 0,1 555,0 4,7 933,6 4,8 0,59 -0,1 Urbanismo y Vivienda . 2.249,1 19,0 3.919,8 20,3 0,57 - 1,3 Vialidad . 2.445,3 20,7 4.533,7 23,5 0,54 -2,8 621,7 5,3 627,0 3,2 0,99 + 2,1 1.932,2 16,4 2.603,3 13,5 0,74 + 2,9 2.478,2 21,0 4.461,2 23,1 0,55 -2,1 408,9 3,5 571,9 3,0 0,71 + 0,5 11.806,8 100,0 19.300,5 100,0 0,61 Zonas verdes y deportivas Abastecimiento VIII Transortes y Circulación IX % 761,7 111 Sanidad y Asistencia Social V Prevista * (2) 354,2 1 Servicios generales 11 Cultura IV % Grado de cumplímiento (1)/ (2) Otros servicios urbanos Total • q Se aplica el índice de desvalorización para 1964 (previsiones 1963-64 y 1965-68). s:3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cumplimiento de la inversión municipal programada 1963-68, 1969-74 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Gestió pública Administració local Gabinet tècnic de programació Economia Barcelona Description An account of the resource n.2 Otoño 75, p. 49-53 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín de análisis urbano Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 796 Articles