302 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/749/19980530_LV.pdf 056bfc78e386be34581f0a7951626e01 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 30/05/1998 La Vanguardia, p.020, Opinión Debates en Nueva York (2) Autor: PASQUAL MARAGALL Si en abril el tema fueron las ciudades en el mundo global -es curioso, como si el mundo pudiera no ser global-, en mayo la discusión en la New York University fue sobre la devolución de poder a regiones y ciudades en Europa, que es nuestro mundo próximo. Al día siguiente de votarse el referéndum que ha devuelto a Londres el alcalde metropolitano que Mrs. Thachter le quitó para gobernar la ciudad desde el Estado (liberal ella) y desde el sector privado (ahí sí liberal, pero de un liberalismo dogmático), al día siguiente, sin casi haber dormido, Sally Powell, la intrépida joven madre de Hammersmith, la concejal de izquierda, estaba en Washington Square para explicar la vuelta de Londres a la democracia local y a la ambición internacional. Con ella Pia Marconi, tan joven como Sally, explicaba con parsimonia las pasmosa y sistemática transformación del Estado italiano en un artefacto eficiente, ligero y reducido -¡pero cuánto más legitimado!- de manos del ministro Bassanini, con el cual trabaja Pia. Ésos sí son liberales prácticos. No del "laissez-faire", sino del deshacer. En la misma sesión, Ricard Pérez Casado, ex alcalde de Valencia y ex administrador de la Unión Europea en Móstar, la ciudad más dividida y cainita de Bosnia, explicaba cómo en la Europa de la devolución los gestores locales tienen un posible "rol" diplomático desinhibido y efectivo. Móstar es hoy, gracias a Ricard y a Hans Koshnik -corpulento anciano de Bremen, ex alcalde también y predecesor de Ricard-, la única ciudad bosnia que dispone de un Ayuntamiento democrático. En las demás ciudades, en teoría menos conflictivas, el censo falló. Siempre pensé que el futuro de Móstar no estará bien sellado si no queda claro que el puente que destruyeron los croatas o cristianos del barrio oeste no lo reconstruyen solos los musulmanes del este del río Neretva, ayudados por Turquía. Quedaría para siempre que unos en el siglo XVII lo hicieron, los otros lo bombardearon en el XX y los primeros lo volvieron a poner ahí en el XXI, símbolo frágil del odio insuperable entre comunidades, piedra reverenciada por unos y maldita para los demás. Es en parte por ello que en el 96-97 Barcelona y Estambul se hermanaron para ayudar, desde los dos lados y desde los dos confines del Mediterráneo, a rehacer el puente bien y para siempre. Pero ahora el Estado turco (ni moro ni cristiano, ¡laico y militar!) amenaza con encarcelar por una frase al alcalde electo islamista, Erdogan. Es considerable la miopía del "establishment" político-mediático internacional, según el cual la carrera de Erdogan estaría con ello a punto de terminar. He escrito a Erdogan, que estuvo en el balcón del puerto como un auténtico mago de Oriente el día que llegaron los Reyes Magos en enero del 97, y tengo entendido que está gestionando en Ankara las ayudas para el puente. 136 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1212 Title A name given to the resource Debates en Nueva York (2) Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Erdogan, Recep Tayyip Globalització Descentralització administrativa Nova York Congressos i conferències Mostar Barcelona Istambul New York University Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-05-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/750/19980613_LV.pdf 1e948c0e7617b764db69cb3e7e41dfc8 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/06/1998 La Vanguardia, p.024, Opinión Ciudades europeas Autor: PASQUAL MARAGALL El libro de Leonardo Benévolo sobre la historia de las ciudades europeas es el mejor prólogo para quien trate de adentrarse en la comprensión de la Europa real, la formada por su denso sistema de ciudades. Benévolo explica que las ciudades europeas de hoy son una evolución de algo que nació con la decadencia del imperio. Ciudades romanas con un perímetro relativamente importante lo restringieron a partir del siglo IV, cuando las incursiones exteriores empezaron a menudear. Aparecen entonces las murallas, las aurelianas de Roma, en las cuales no es que esté empotrada la pirámide de Cayo Cestio, que es anterior, sino que se empotran en ella. Más tarde vendrán las murallas góticas de Barcelona y otras ciudades. O sea, que la ciudad europea aparece como resultado de un acto de restricción y no de expansión. Luego las murallas se desplazan tímidamente durante diez o quince siglos, y finalmente, entre 1840 y 1870, estallan casi todas. En 1841, la junta presidida por el liberal Llinars se presentó con pico y pala en la Ciutadella y empezó la demolición, luego detenida por la apresurada reacción moderada. En Viena ocurrió lo mismo. La revolución industrial y la revolución política dieron lugar a ciudades diez veces más grandes de lo que habían sido desde el siglo IV hasta entonces. Este largísimo periodo de incubación de la ciudad moderna ha dejado trazas profundas. Los europeos hemos aprendido a leer en nuestros muros, monumentos, avenidas y espacios públicos una herencia cultural no intocable, pero casi sagrada. Es el contrapeso (a veces excesivo y opresor, pero casi siempre equilibrador) del dinamismo reformista, del paso inevitable del tiempo y sus modas, de lo que hoy llamamos globalización o universalidad de muchos fenómenos económicos y sociales. Solamente la larga infancia de la ciudad europea puede explicar que su símbolo sea una ciudad, Roma, de la que se han dicho cosas tan fuertes como que nunca volverá a ser lo que fue, que ella es la imagen de la decadencia, y que es incapaz de dar más que una pequeñísima parte de lo que promete (John Agnew). La fascinación del pasado es en Roma irresistible. Pero también lo es, quizá, la intuición de que todas las ciudades, poco o mucho, podrán acabar teniendo que pasar por una larga fase de aceptación de que no todo lo que luce es sostenible. 137 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1213 Title A name given to the resource Ciudades europeas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Benevolo, Leonardo Urbanisme Europa Roma Barcelona Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-06-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2659/RetornRoma_AnunciCandidat_LVG19980626-014.pdf 01697495ce97b6a433d5370d393ddab4 PDF Text Text 14 POLÍTICA LA VANGUARDIA Pasqual Maragali no ha esperado la cena conmemorativa del XX aniversario del PSCpara anunciar oficialmente su candidatura a la presidencia de la Generalitat. El ex alcalde de • VIERNES, 26JUNIO 1998 Barcelona se adelantó un día para proclamar, desde el punto más alto de su ciudad, su voluntad de encabezar un “movimiento” de centro izquierda similar al que representa Blair en Gran Bretaña Maragailse presenta comoel líderdeuna alternativa “amplísima” queincluyeel centro El ex alcaldeconfirmaoficialmente queseenfrentaráa Pujoly dejaclaroquenoquieresersóloelcandidatodelPSC EL REGRESO “Ya he vuelto y el ‘souflé’ no se ha deshinchado” DIÁLOGO “Dialogaré con todos los partidos de izquierda y con algunos que no lo Son, incluidos empresarios y gente avanzada de la Iglesia” PARTIDOS “Igual que las empresas se fusionan para competir, se acabáron los que conducen a los militantes hasta la tumba” SALVADOR SANSUÁN EL PROFETADEL“CAMBIO”. Maragail subió a Coliserola para anunciar su deseo de pilotar el “cambio” en Cataluña RAMON SUÑÉ BARCELONA. Ya es oficial: Pasqual Maragall disputará la presi dencia de la Generalitat a Jordi Pujol. El gran duelo quedó servido ayer al mediodía cuando el ex alcal de de Barcelona, desde el mirador de la torre de Coilserola, confirmó que está “ilusionado” y “decidido” a “encabezar una alternativa de cambio en Cataluña”, un “movímiento amplísimo”, un proyecto que no sólo represente al PSC o a la izquierda, sino que integre “fuerzas de gran espectro”, incluidas las de un centro “radical”, al estilo de lo - Maragail abogapor la ‘fusión de los partidos” en genérico,pero evita pronunciarse sobre una coalición con otrasfuerzas que significa en Gran Bretaña el nuevo laborismo de Tony Blair. Maragall quiso marcar el territo rio desde el primer momento y dejar claro que su liderazgo pretende traspasar las fronteras de los partidos tradicionales, en general, y del PSC, en particular. Por ese motivo, anun ció su candidatura lejos de la sede de su partido y antes de intervenir esta noche en la celebración del vigési mo aniversario de los socialistas catalanes. Como testigos, su esposa, Diana Garrigosa, su hermano Er nest, concejal del Ayuntamiento de Barcelona, y tres de sus “familiares” políticos más directos: Narcís Serra, Joan Clos y Joan Reventós. A ellos se unió posteriormente en un almuerzo el secretario de organización del PSC, José Montilla, máxi mo exponente de ese aparato socialista con el que Maragali tendrá que lidiar a partir de ahora para aunar posiciones políticas e intereses per sonales (léanse listas electorales) no del todo coincidentes. El aspirante socialista a la presi dencia de Cataluña inició su com parecencia ante la prensa con una sorprendente puntualidad y con un saludo con reminiscencias tarrade llistas. Con un “ya he vuelto”, puso punto y final a lo que él mismo defi nió como un año de “libertad perso nal, familiar y profesional”. El candidato —condición que asumirá el próximo otoño cuando el PSC reali ce primarias—recuperó un símil que él mismo empleó el verano anterior cuando respondía con evasivas sobre la posibilidad de enfrentarse a Pujol. “El ‘souflé’ —afirmó— no se ha deshinchado, sino que ha subido un poco más. Esto me ilusiona y me gratifica.” Aseguró que muchos catalanes le han animado a encabezar el “cambio” y anunció que regresa dispuesto a “escuchar sin poner lí mites” y a dialogar “más allá de nuestra familia política”: con “em presarios, gente avanzada de la Igle sia, ONG, movimientos sociales...” Pese a todo, Maragail no olvidó su origen y filiación política. Recor dó que sigue siendo miembro del PSC, “mi partido, del que no he renegado jamás y que piensa, como yo, que tenemos que ampliar fronte ras y que existe una posibilidad muy grande de ganar”. La proclamación de su fidelidad al PSC no le impidió hacer suya la teoría que señala que los partidos, como las empresas, tenderán a fusionarse. Sin embargo, no concretó si se refiría a la posibili dad de que el PSC se presente a las elecciones autonómicas coaligado con otras formaciones. “No sé las fórmulas”, confesó. Pero añadió que lo que tenga que hacer, “lo haré de acuerdo con mi partido”. Pasqual Maragall no pronunció ni una sola ocasión el nombre de Jordi Pujol, ni siquiera de CiU. También dejó para próximas ocasiones la explicación de su progra ma político. Tan sólo dio alguna pis ta. Así, proclamó la “absoluta” soberanía del PSC respecto del PSOE en aquellas cuestiones propias de la política catalana, y abogó por “un catalanismo menos agrio, más expresivo, abierto y fraternal que el que es en este momento el catalanis mo oficial”. Y explicó lo que la Europa en construcçión espera de Cataluña: “En Europa se ve el modelo catalán como lo que nunca debía haber dejado de ser, como un entendimiento muy amplio, de fuerzas diversas, que están por un autogobierno fuerte y una lealtad fe- deral (. . .), que están por afirmarse, pero también por explicarse, lo que no se ha hecho o no se ha hecho bien”. El líder socialista tampoco quiso entrar en cuestiones como la políti ca lingüística de la Generalitat: “Pregunten a Joaquim Nadal y Nar cís Serra, que han mantenido una lí nea muy coherente. Yo no tengo opiniones diferentes”. Y negó la existencia de profundas diferencias entre sus planteamientos y los de Josep Borreil. “Los dos son discursos del PSC —afirmó—y no creo que pueda haber discrepancias.”. La llaveinglesaparadestornillar a Pujol A descender 1 del mirador de la torre de ColI serola, Pasqual Maragall recordó que esta espada de Excalibur-de las comunicaciones hundida en el Tibidabo la había inaugurado él, en compañía de Josep Borrell. Entonces, Maragall subió a la montaña doméstica con una llave in glesa en la mano, así que, tras la formalidad propia de un acto de alcalde con ministro, invitó al titular de la cartera de Transportes y Comunicaciones a acercarse a la antena de Radio Barcelona, con sus raíces de acero fijadas en la cima y procedió con la herra mienta a desenroscar simbólicamente uno de los tor nillos de la añeja instalación. Seis años después, Maragall ha vuelto a la torre diseñada por Norman Foster con el discurso de Blair como llave inglesa —“sepuede ser radical y centrista”— para intentar destornillar los anclajes de Jordi Pujol, fuertemente amarrados a la Generalitat desde hace dieciocho años. El ex alcalde volverá a tener cerca a Borrell, ahora sin más cartera que la caja de herramientas del socialismo y con un manual que no es un seguro contra reparaciones. Pasqual Maragall y Josep Borrell tienen criterios dispares sobre el diagnóstico de las averías y sobre cómo corregirlas. Borrell piensa que el Foro Babel es una buéna escuela de formación profesional para proceder contra los tomillos que mantienen sujeta la silla presidencial de Pujol, pero Maragali sabe que si se le va la mano en la operación el mecánico no sólo puede desencajar el trono, sino todo el condado. El discurso de Blair es siempre una apología del “tres en uno” para evitar que chirríen las reparacio nes en el tejido social. Ya sea en el Ulster o en Esco cia. Su llave inglesa es, en realidad, una llave maes tra, que abre puertas en lugar de desajustarlas. MÁRIUSCAROL � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall se presenta como el líder de una alternativa "amplísima" que incluye el centro Creator An entity primarily responsible for making the resource Suñé, Ramon Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Candidatura Maragall Mira, Pasqual, 1941- Eleccions Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) President de la Catalunya. Generalitat Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Abstract A summary of the resource. Article que explica l'anunci de Maragall a presentar-se com a candidat a la presidència de Catalunya, al seu retorn de Roma. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Torre de Collserola Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-06-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2660/1998_PerCatalunya.pdf 5a693b900a56e58f125b13e0a3dcd704 PDF Text Text �1 . PER CATALUNYA PSC �2 INTRODUCCIÓ El catalanisme polític ha estat un moviment plural com plural ha estat i és Catalunya. Tot i que en alguns moments de la nostra història els demòcrates i els catalanistes hem coincidit amb la defensa d’unes mateixes prioritats nacionals, com per exemple durant el període de l'Assemblea de Catalunya, el catalanisme polític des del seu mateix inici ha estat integrat per visions i concepcions diferents de Catalunya, del futur de la convivència dels catalans i les catalanes i de les prioritats de caràcter econòmic, social i cultural. De vegades s'ha volgut donar una imatge monolítica del catalanisme, però això no correspon a la realitat. Fins i tot, s'ha volgut identificar el catalanisme amb una única tradició política, la de caràcter conservador, en una afirmació que encara s’ajusta menys a la realitat. El pensament catalanista, i per tant el pensament que defineix els catalans i les catalanes com a membres d’un mateix poble i que proposa uns objectius col·lectius a assolir, pot remuntar-se tan amunt en la història com es vulgui. Però el catalanisme polític formulat a finals del segle XIX es composa bàsicament d’una vessant que insisteix en el caràcter progressista, democràtic, liberal, republicà, federal i laic del catalanisme, i d’una altra que ofereix una visió des de concepcions de caràcter més tradicionalista, religiós i conservador. Des dels seus inicis el pensament catalanista viu aquest doble origen: una orientació progressista, amb una forta petjada de Pi i Margall i el seu federalisme, i una altra de tipus tradicionalista fortament influïda per Balmes. Una i altra tradició responen a interessos i valors diferents i connecten amb línies polítiques diferents: per un costat el catalanisme és hereu del pensament revolucionari, de les revolucions liberals americana i francesa. La nació és considerada com una agrupació d'individus lliures i iguals, que gaudeixen d’uns drets inherents a la condició de persona humana, encara que el seu reconeixement només pugui realitzar-se encara dins d'un determinat àmbit territorial. Els individus han decidit viure plegats a través del pacte o d'un contracte lliure -la constitució, que expressa l'acord fundacional de la comunitat política per tal de regir la convivència de la comunitat- tot recollint dos trets essencials dels estats liberals: els drets humans i la separació de poders. La nació és el resultat d'un pacte entre subjectes lliures que acorden la convivència de la manera que creuen més adequada. La sobirania resideix en els individus, que passen de ser considerats només súbdits a ser ciutadans, amb drets i deures. És el concepte de nació política i aquesta manera de considerar la nació marcarà a fons el catalanisme progressista des de Pi i Margall a Valentí Almirall, des de Rovira i Virgili a Rafael Campalans. La nació deriva de la voluntat de les persones. Al costat d'aquesta tradició n'existeix una altra, hereva del tradicionalisme i que s'identifica amb el pensament contrarevolucionari estès arreu d'Europa, en especial a França i Alemanya. Aquesta tendència de pensament parteix de la idea que la nació és una realitat �3 natural, que s’identifica per posseir un esperit nacional, que es manifesta en una llengua i comunitat forjada per la tradició i la història. Les nacions estan vivificades per un esperit que els és propi. Aquest és el concepte de nació cultural objectiva, que no depèn de la voluntat dels individus que hi viuen. D’aleshores ençà les evolucions han estat òbviament molt grans i les transformacions que ha viscut el catalanisme com a conjunt han estat enormes, molt relacionades amb les que ha viscut Catalunya. La II República és inseparable del Primer Estatut, així com el final de la Guerra Civil amb el triomf dels franquistes significà la seva abolició, juntament amb la de la democràcia i de les llibertats. Al final de la dictadura, el catalanisme va trobar un moment de nova eclosió quan ara fa vint anys, a partir de la tasca d’articulació d’un ampli concepte de catalanisme i democràcia, que s’havia iniciat al voltant de l’Assemblea de Catalunya, s’aconseguiren dues fites d’importància cabdal: la recuperació de la Generalitat, sota la presidència de Josep Tarradellas, que entroncava amb la institució supervivent a l’exili, i l’acord del nou Estatut d’Autonomia de 1979. L’any 1980 les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya obriren un nou període per refer la Catalunya malmesa. Cal insistir en la importància d’aquests aspectes de la formació del catalanisme per recordar el caràcter plural de l’origen del catalanisme polític, en íntima connexió amb aquesta manera diferent de comprendre el país i de configurar la seva identitat. De vegades l’actuació dels catalanistes ha estat coincident, de vegades ha estat enfrontada. La iniciativa, segons les èpoques, ha correspost sempre a un o altre sector. Però sempre s’han influït mútuament i s’han manifestat hereus d’un tronc comú. Les aportacions dels uns i dels altres han esdevingut part substancial del dipòsit compartit de reflexió col·lectiva i d’afirmació d’identitat que les noves generacions han anat assumint com a substrat per tal d’afrontar la resolució dels nous problemes dels catalans i les catalanes i per expressar les alternatives plurals que els defineixen. Els socialistes i les socialistes ens situem dins del catalanisme i sintonitzem, de manera especial, amb la tradició de Pi i Margall, Almirall, Coromines, Martí i Julià, Seguí, Peiró, Rovira i Virgili, Campalans, Alomar, Comaposada, Maurin, Nin, Cornudella o Serra i Moret. Abans de Pi i Margall i d’Almirall trobem Narcís Monturiol, divulgador del socialisme utòpic d’Etienne Cabet, i promotor del moviment republicà federal i l'intent de la seva Icària. I hi trobem Anselm Clavé, també republicà federal, que organitza les societats corals, molt sovint espais d'expressió de les prohibides societats obreres. Cal recordar encara durant el Sexenni Revolucionari la figura d'en Josep-Narcís Roca Farreres, que propugnarà un catalanisme progressista. Un catalanisme progressista que restarà sempre molt vinculat a les incipients societats obreres i a l’organització del moviment obrer català. �4 El nostre catalanisme arranca d'aquesta concepció de la nació i de la societat en què el protagonisme correspon a la ciutadania. En ell hi trobem també la formulació d'un altre aspecte que serà decisiu en la definició del catalanisme progressista: l'orientació federalista. Ja en aquells moments el catalanisme progressista contemplava l'articulació federal com un projecte per a Espanya. La tradició del catalanisme popular i integrador continuarà amb figures tan rellevants com Josep Rovira, Josep Pallach, Ramon Fernández Jurado, Alexandre Cirici Pellicer, Pep Jai, Maria Aurèlia Campany, Paco Ramos, Cornudella, entre d’altres. Hem volgut citar aquests noms perquè ens cal rellegir la història del catalanisme polític des d'una perspectiva més global, popular i integradora. Aquest impuls dels sectors progressistes, obrers, socialistes i demòcrates fou fonamental durant la lluita contra la dictadura franquista i durant els anys de la transició. El catalanisme com a expressió que la defensa dels interessos de Catalunya significa la defensa dels interessos dels catalans i les catalanes va ésser liderat per les forces democràtiques i d’esquerres. El PSC va tenir un paper decisiu en la formulació del catalanisme polític de la dècada dels setanta i dels vuitanta. El restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas en bona part es va produir per la insistència i per la voluntat dels socialistes. No és cert que el catalanisme sigui patrimoni dels conservadors, avui de CiU i en el passat de la Lliga Regionalista. Hem d'insistir en la tradició popular, federalista, obrera i republicana que ha ofert unes altres visions de Catalunya, i que de fet ha estat pionera del catalanisme polític. Així mateix cal evitar la confrontació simplista entre les dues concepcions de catalanisme. Tota realitat nacional és una realitat complexa en la qual s’entrecreuen elements d’una i altra concepció. En aquests darrers vint anys, però, s'ha produït un decantament del catalanisme polític cap a la tradició més conservadora com a conseqüència de la política realitzada per CiU des del govern de la Generalitat. Aquesta situació ha provocat l’allunyament d’amplis sectors populars del procés de construcció del nostre autogovern. Compartim amb Vicens Vives que la característica més específica de la psicologia del poble català és "la voluntat de ser". Ens cal, però, concretar-la. Hem d'acabar amb les ambigüitats i els essencialismes del discurs conservador que porten a la frustració o no condueixen a res. Catalunya porta massa anys de victimisme estèril, de confrontacions inútils, de mercadeigs que han afectat profundament la nostra pròpia imatge com a poble. Hem de proposar amb coratge i fermesa una altra visió de Catalunya. Hem de refermar la nostra proposta catalanista. Una proposta que lògicament es troba davant d’uns canvis de gran profunditat. El fenomen de la globalització ens afecta i ens afectarà cada dia més. La globalització és una dada de �5 la realitat, una dada nova però irreversible, i l’aproximació de l’esquerra a aquest fenomen no pot ser de rebuig. El que cal fer és analitzar-lo, veure quins efectes produeix, potenciarne els avantatges que pugui tenir des d’un punt de vista progressista i minimitzar-ne els inconvenients. Un món més ampli ens convida a treballar per viure amb harmonia i plenitud, amb tota la gosadia que els canvis reclamen. Ens convida a participar-hi tal com som, amb la nostra identitat, amb la consciència que només una societat sencera, que no oblida cap de les persones o sectors que l’integren, solidària amb tots els seus membres, plural en la seva expressió, pot fer-ho amb garantia de futur. Més que mai, en una etapa de canvi, ningú no pot ésser oblidat per la comunitat de què forma part. La injustícia i la insolidaritat provocarien la debilitació del conjunt. Catalunya té l’exigència d’adaptar-se a les noves relacions d’intercanvi mundial i de “saber viure la globalització”; és a dir, de saber afermar la seva identitat en el nou context. És un gran repte per a un país petit. Però sabem que podem i volem fer-ho. D’altra banda, la realitat d’una Unió Europea forjada en el darrer decenni és un signe esperançador d’aquesta adaptació al nou marc d’intercanvis. Però caldrà distingir entre l’Europa de tothom, la dels ciutadans i l’antiga Europa, la dels exclusius acords entre estats. Un dels aspectes més decisius del catalanisme polític es troba precisament en l’articulació del nou procés europeu i en la capacitat dels catalans i les catalanes de cercar-hi un paper rellevant i propi. Globalització i realitat europea són dos factors que ens han de permetre superar la vella i paralitzadora recerca d’una correspondència exacta entre l’estat i la nació. Ens trobem vivint ja uns canvis de gran magnitud. Vivim una veritable mutació de societat. I la primera responsabilitat de tot governant és situar el país dins el circuit del desenvolupament, no perdre la oportunitat de la revolució tecnològica. Aquesta revolució tecnològica, per altra banda, exigeix una reforma permanent d’estructures i planteja de manera aguda com competir i crear ocupació. La segona responsabilitat dels governants és que la revolució tecnològica es posi al servei de les persones, no les persones al servei de la revolució tecnològica, tot adoptant com a punt de referència els drets dels ciutadans. Els canvis socials i culturals que les noves tecnologies afavoreixen i l’explosió d’una societat de la informació cada cop més mediatitzada però també cada vegada més lliure, demanen una reformulació política que tingui en compte els riscos de la concentració del poder en centres de poder que no es basen en la legitimació i el control democràtics, però que a la vegada es faci ressò de les possibilitats esperançadores d’una participació ciutadana més intensa que aquests nous instruments provoquen. La Catalunya del segle vinent viurà dins un món cada vegada més interdependent. La nostra proposta catalanista ha de permetre desplegar la nostra identitat pròpia i afavorir que Catalunya tingui un paper més actiu en la construcció d’un món més just i lliure. �6 La proposta catalanista del PSC és configura a partir de tres eixos: . Catalanisme és autogovern. . Catalanisme és integració i cohesió social. . Catalanisme és federalisme, un projecte per a Espanya i per a Europa. �7 1. CATALANISME ÉS AUTOGOVERN L'element central del catalanisme polític és la voluntat d'autogovern del poble de Catalunya. El fet nacional s'expressa per la voluntat del poble de Catalunya de constituir una comunitat política diferenciada que decideix en última instància per si mateixa sobre els aspectes fonamentals de la seva identitat col·lectiva. És aquesta la característica essencial del catalanisme modern. Som una nació perquè avui i aquí els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya volem ser-ho i aquest fet es tradueix en l'aspiració a autogovernar-nos a través de les nostres institucions. Això significa tenir l'ambició d'eixamplar el màxim possible la nostra capacitat per decidir per nosaltres mateixos en els diferents camps de l'activitat pública i reforçar la identificació del poble de Catalunya en les seves institucions d'autogovern. Tota realitat nacional és una realitat complexa. El que afirmem és la primacia de l'autogovern com element constitutiu del fet nacional. Això vol dir que la nació és allò que expressa la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes. No és el poble que està al servei d’una idea de Nació abstracta, sinó la nació que està al servei del poble. Però vol dir alguna cosa més. Vol dir que el catalanisme es mesura sobretot pels graus d'autogovern que puguem assolir. El vigor i la força de la realitat nacional catalana està en relació, abans que res, amb la capacitat que tinguem per decidir per nosaltres mateixos sobre les qüestions que fan referència a la nostra vida col·lectiva. Des d'aquest punt de vista, les relacions CatalunyaEspanya i la inserció precisa de Catalunya dins l'Estat Espanyol és una qüestió central del projecte catalanista, perquè, ara juntament amb Europa, és el marc on caldrà adequar el nostre nivell d'autogovern. Cal que siguem conscients que l'element essencial que tenim plantejat en el futur del nostre país no és la qüestió abstracta de la sobirania. En un món d’interdependències, allò que cal és enfortir i precisar els continguts polítics del nostre autogovern, en llenguatge i conceptes propis de la realitat sociopolítica del segle XXI i molt particularment en la perspectiva institucional i coherent de la construcció europea. Estem, de fet, en un procés de reformes, de recomposicions i de renúncies de sobirania. El debat central de la sobirania avui no radica a assenyalar qui pot exercir-la plenament, és a dir, quin és l'àmbit territorial que en té la potestat, en última instància, per constituir-se en comunitat política i, per tant, per decidir la seva existència independent o la seva integració dins d'altres realitats polítiques. Aquest no és el debat central perquè de fet formem part de realitats polítiques plurinacionals, en les quals ja no hi ha la concentració exclusiva del poder nacional en una sola instància de govern. Des d'aquest punt de vista, la capacitat de decisió, i si es vol la sobirania, és compartida pels diferents nivells de govern. Les dues qüestions essencials que hem de decidir són, per una banda, quina és la distribució territorial del poder polític a què nosaltres aspirem i, per altra, com es fa conciliable �8 l'existència de diferents realitats nacionals amb la integració de totes elles en sistemes polítics descentralitzats. Si l'element essencial del nostre catalanisme és l'ambició d'autogovernar-nos, la determinació dels continguts polítics de l'autogovern esdevé la qüestió central. És en aquest punt on el federalisme és un punt central de referència. El federalisme ens ofereix el millor model en què inspirar-nos a l'hora de decidir quins són els continguts de l'autogovern de Catalunya, tenint en compte que aquest autogovern haurà d'exercir-se en un marc polític complex caracteritzat per l'existència de diferents nivells de govern (l'europeu, l'estatal, el català, el local) i en el qual cada un d'aquests nivells disposarà d'uns determinats graus de poder polític. Més endavant ja entrarem en el federalisme; però cal insistir en el fet que el federalisme ens interessa més per la qüestió dels continguts polítics de l'autogovern que no per la qüestió de la sobirania. Des d'aquest punt de vista, a més, tampoc ens seria fàcil trobar punts comuns entre els països federals Nosaltres hem d'afirmar la vigència del pacte constitucional com un pacte, tant entre ciutadans com entre territoris, que suposa una afirmació i una doble renúncia. L’afirmació que democràcia i autonomia estan indissolublement unides a Espanya, i en concret que l’autonomia de Catalunya ha anat sempre lligada a l’existència de democràcia a Espanya. La renúncia de la democràcia espanyola a imposar a Catalunya un Estat centralista i unitari, i la renúncia de Catalunya a la reivindicació de la independència. En aquest context, l’objectiu essencial del catalanisme ha de ser més el de reforçar i ser ambiciós en els continguts de l’autogovern que no el de plantejar el debat de la sobirania. Com recordàvem en la introducció, el catalanisme polític és plural. El catalanisme és el denominador comú de diferents formacions polítiques que, amb plantejaments diferents quant a model de societat i a projecte nacional, comparteixen en canvi una mateixa voluntat per a fer efectiu l'autogovern de Catalunya. El caràcter plural del catalanisme no significa que hi hagi d'haver diferents projectes catalanistes. Significa, per contra, que no totes les formacions catalanistes pensen el mateix respecte a la manera de resoldre els problemes bàsics de la societat catalana. Per això, la confrontació política entorn dels temes programàtics i de model de societat ha d'anar acompanyada per la voluntat de cercar una unitat bàsica de les forces polítiques catalanistes respecte a les qüestions que fan referència als continguts polítics de l'autogovern, tot i reconeixent les diferències derivades dels models diferents de configuració de l’Estat. El fet que aquest autogovern vulgui ser exercit per a aplicar polítiques diferents -i fins i tot contradictòries- no vol dir que les forces catalanistes no puguin tenir un interès comú a aprofundir l’autogovern al màxim. Respecte a les qüestions que fan referència a l'autogovern cal assolir el màxim nivell d’unitat. Aquesta unitat és complementària del caràcter plural del catalanisme, precisament perquè el �9 catalanisme no és patrimoni de cap formació política en concret, sinó de totes les formacions catalanistes en conjunt. La vida política catalana no estarà plenament normalitzada mentre el tema central de la discussió interna entre les formacions polítiques de Catalunya continuï estant vinculat a les qüestions que fan referència a l'autogovern. Aquests temes són bàsics, certament. Les relacions Catalunya-Espanya i el contingut polític de l'autogovern seran durant molt temps encara el tema central del catalanisme, tot i que no haurien de ser temes de confrontació sinó més aviat d'acord. La línia divisòria dins de la política catalana ha de situar-se sobre les qüestions de programes i polítiques, sobre la forma concreta d'exercir aquest autogovern per opcions polítiques de signe diferent, no sobre l'abast i el contingut de l'autonomia. De fet, però, des de l'any vuitanta la vida política catalana ha estat marcada per aquest debat. Hem assistit a la voluntat d’apropiació del catalanisme polític per part d’una sola força política, i això ha situat el debat polític a Catalunya entorn de la qüestió del catalanisme. Aquesta situació no és la desitjable. La història ens passarà la factura dels intents de CiU d'apropiació partidista del catalanisme. Això no ha fet cap bé al país. CiU ha renunciat als objectius de país per propòsits partidistes. Ha tendit sistemàticament a excloure del camp del catalanisme aquells que no compartien els seus plantejaments de partit. L'autogovern no pot ser excloent, sinó que ha de ser integrador. No només per una raó de principi, sinó també per tal de poder-lo reforçar i aconseguir que arreli al màxim en el si de la societat catalana. Un catalanisme basat només en els aspectes lingüístics i culturals corre el risc d'excloure dels seus plantejaments una part important de la societat catalana, que no té el català com a primera llengua. Dir que per ser catalanista cal expressar-se en català i estar impregnat de la cultura catalana és excloure avui del catalanisme el 50% de la població. És, doncs, afeblir la causa que es pretén defensar. El nostre autogovern es veurà reforçat el dia que hi estiguin a favor i el sentin com a seu (i per tant participin en els processos electorals) els ciutadans de Catalunya que no s'expressen en català però que veuen en l'autogovern la manera d'exercir els seus drets i de defensar els seus interessos. Per això és important subratllar l'estret lligam entre el catalanisme i l'autogovern, en una doble perspectiva: per una banda, l'autogovern permet la defensa dels interessos de tots els catalans, més enllà de la seva procedència cultural; per l’altra, ofereix la possibilitat de desenvolupar un projecte comú de país en el qual la identitat cultural es va construint dia a dia com a resultat de la dinàmica social i de l'ambició, i té la voluntat d'assegurar la continuïtat dels elements lingüístics i culturals que ens ha legat la història. La realitat, però, és complexa. L'autogovern és una qüestió d'interessos, però també de sentiments. La nació és l'autogovern, la voluntat col·lectiva de ser; però és també un conjunt de símbols i elements intangibles amb els quals ens sentim identificats amb major o menor grau. Tota realitat nacional construeix el seu propi relat articulador. Està clar que aquesta realitat és, en molt bona part, la reconstrucció interessada d'una determinada �10 història, en la qual uns fets són ignorats i altres destacats, d'acord amb uns determinats propòsits. Però el fet cert és que acaben adquirint vida pròpia. I que no hi ha poble, ni país, ni nació, sense uns signes d'identitat nacional que l'uneixen, el cohesionen, li donen una perspectiva de conjunt, permeten que tingui força al món, que valgui i sigui alguna cosa. Els elements d’identitat, i entre ells els culturals i lingüístics, no els podem, doncs, oposar a l'autogovern com a fet fundacional de la realitat nacional. El que hem de fer és evitar que siguin elements excloents i segregadors; i convertir-los, en canvi, en factors de síntesi i d'agregació. �11 2. CATALANISME ÉS INTEGRACIÓ I COHESIÓ SOCIAL Catalunya ha estat sempre un país de pas, un passadís per on han desfilat i en el qual han restat gent i cultures diverses; i, a causa d'aquesta condició de terra de frontera, ha estat també un país sotmès a pressions bèl·liques successives. Tot plegat ha generat, al llarg dels segles, dues característiques bàsiques del seu temperament col·lectiu: la permeabilitat; la capacitat d'acollida i d'integració de la diversitat, i la resistència contra la invasió assimiladora, la voluntat de romandre com a poble. Així ho explica Jaume Vicens Vives. I afegeix: "Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge". Per això, la xenofòbia no ha adquirit mai carta de naturalesa a Catalunya, no ha quallat mai en res de significatiu. Algunes veus d'esquerra de principis de segle, que s'oposaven tant a la dreta catalana i a algunes derives tradicionalistes com a l'actuació divisora del lerrouxisme, ho havien formulat amb contundència. Pere Coromina havia dit: "No som els fills d'una sola sang". I el socialista Rafael Campalans en feia una bella afirmació de present i de futur, amb unes paraules que han figurat en el projecte del socialisme català des de la seva unificació: "Catalunya no és solament -com voldrien alguns- la geografia i la història passada. És sobretot aquest deler regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir." En un breu eslògan, l'Assemblea de Catalunya va fer d'aquesta voluntat integradora un crit multitudinari: "Som i serem un sol poble." En els grans països receptors de fluxos immigratoris (EUA, Canadà, Austràlia), no és fins als anys seixanta que comença a obrir-s'hi camí aquesta concepció pluralista i integradora. Fins aleshores, hi havia dominat un altre model: l'assimilacionisme. La ciutadania plena no es guanyava sense l'abandó de les pròpies senyes d'identitat i sense la total supeditació al patró establert prèviament com a necessari; se n'ha dit "l'angloconformitat". A partir dels anys setanta, la creixent pressió en favor del pluralisme cultural es generalitza i, amb ella, l'exigència del dret a la diferència (nacional, d'origen migratori, de gènere...). Així acabarà deixant-se enrera el model assimilacionista envers el fet immigratori i es reconeixerà el dret de tothom a mantenir els seus signes d'identitat i a associar-se amb aquesta finalitat. El camí fet des d'aleshores, amb encerts i derives, ha posat de manifest, en els països de referència, la cristal·lització de dues ortodòxies oposades i socialment molt negatives. D'una banda, la pervivència de la vella ortodòxia tradicionalista, en versió uniformadora assimilacionista- o en versió excloent -"apartheid". D'altra banda, una nova ortodòxia: l'ortodòxia del multiculturalisme incondicional que propugna la "separació en la igualtat", l'amanida inconnexa. Es tracta, aquest darrer, d'un exasperat zel diferenciador que, en nom dels interessos dels "diferents", obre dinàmiques de contrasocietat, és a dir, d'automarginació, amb la qual cosa coincideix paradoxalment amb els objectius del �12 tradicionalisme excloent. Aquest multiculturalisme incondicional, de fet, ignora la mobilitat del procés social i tracta de congelar les coses, reduir-les a foto fixa, perpetuar-les. Enfront d'això, cal afirmar sense equívocs que la diversitat es reconeix però no es projecta. Projectar la diversitat és organitzar la segregació. Els sectors progressistes dels països en qüestió estan afirmant una tercera posició que coincideix plenament amb el model integrador que entre nosaltres hem batejat amb el nom de "societat gresol". Es basa en dos conceptes fonamentals: primer, el ple reconeixement de la diferència; segon, un fort designi unitari, comunitari i integrador. Els drets de ciutadania han d'alliberar-se de motlles culturals rígids. Entre nosaltres, per exemple, ha de considerar-se catalana tota expressió cultural que hagi arrelat a Catalunya, vingui d'on vingui. Certament, no és aquest el criteri que avui separa la cultural tradicional autòctona i la immigrada; la primera conduïda per la Conselleria de Cultura i la segona per la Conselleria d'Afers Socials. Cal afegir a aquest reconeixement una potent acció unitària i integradora, contra tota deriva separadora. Hem de dir no a la cristal·lització de les diferències, hem de dir no a la compartimentació en realitats estanques. La fusió, la construcció d'una identitat comuna, és un objectiu inexcusable, perquè la nostra concepció de les coses passa per l'existència d'una societat cohesionada, perquè sabem que només en aquest terreny poden créixer i estendre's la llibertat, la justícia i la igualtat. Aquest procés de fusió que considerem imprescindible no comporta un dibuix final preestablert. El resultat depèn sempre d'un procés de selecció social de les matèries primeres identitàries que hi concorren i que és imprevisible en els seus resultats. Entre tots aquests ingredients, la mitjana de la gent va produint uns determinats decantaments en favor d'aquells que els resulten més útils, més satisfactoris respecte de les seves necessitats. És evident, però, que l'assumpció d'aquest model dinàmic pels respectius segments socials reclama la visualització d'algunes poques garanties bàsiques que esdevenen pressupòsits del procés, mínims prefixats, objecte del consens social que ha de quallar a l'inici del procés. A Catalunya, aquests mínims haurien de ser, d'una banda, la garantia que el procés està certament obert a la diversitat, sense restriccions, inclosa la diversitat i llibertat lingüística com a valor de present i de futur; i, d'altra banda, la garantia que el català, la llengua especifica del país, serà salvada, esdevindrà causa comuna de tota la ciutadania. Aquestes són condicions bàsiques a partir de les quals tots els segments socials han de participar confiadament en el procés, han de lliurar-se sense recances a la recreació de la identitat col·lectiva de Catalunya, a la reactivació del vell gresol català. La cultura democràtica comuna està cridada a ser un desencadenant, un catalitzador, d'aquest procés de fusió. No va costar gens, en la transició democràtica a Catalunya, que els catalans nascuts a Andalusia entenguessin de seguida com a patrimoni seu l'herència política de la Generalitat republicana, del president Companys... I no era menys cert que molts catalans autòctons sentien García Lorca o Blas Infante com a propis en el combat �13 comú contra el franquisme. Símbols, fets, fesomies d'origen divers, projectes de futur, valors democràtics i progressistes, s'unien en un mateix impuls col·lectiu, en una mateixa significació democràtica, transformadora, catalanista. Aquest és un element decisiu en la reactivació de la Catalunya-gresol: els valors, la cultura democràtica com a realitat comuna. La Catalunya dels anys trenta va ser això. L'impuls social i polític que va culminar en la República i que va inspirar l'obra de la Generalitat va tenir aquest doble ingredient: impuls comú i integrador, projecte transformador. Catalunya, en l'imaginari col·lectiu català -i fins i tot internacional-, va aparèixer com la suma dels millors ideals, una causa que s'ho valia, una causa que molts podien fer seva. Catalunya va ressorgir amb gran força. Així va ser com el gresol català va funcionar plenament. Va passar el mateix amb les grans mobilitzacions dels darrers anys del franquisme, als setanta. L'esquerra catalana en general i després la unitat socialista en particular en van ser el desencadenant i canalitzador. El nou PSC sorgit de la unitat socialista i revalidat per les urnes com a primera força política esdevenia l'expressió d'un nou impuls transformador i integrador a Catalunya. Aquesta realitat conjurava definitivament un perill ben present aleshores en la ment de tots: la reedició de qualsevol nou intent lerrouxista. Aquesta havia estat una de les raons de ser del procés d’unitat socialista a Catalunya, ara ja una gran fita guanyada: haver assegurat, en la transició democràtica, la unitat civil del nostre poble. A partir dels anys vuitanta, es produiria la gran frenada: amb la victòria electoral del catalanisme conservador, tenia lloc un desplaçament decisiu del centre de gravetat del catalanisme, situat fins aleshores en els segments populars de la nostra societat, en part autòctons, en part immigrats. Ara requeia en el segments mitjans i alts. Així, el catalanisme oficial -i la imatge de Catalunya que se'n desprenia- generava una visió cofoia i abrandada, a la mida de certs sectors mitjans; mentre que, amb l'altra mà, feia d'expenedor de passaports de demòcrates i catalanistes pels sectors provinents del vell règim. Això, acompanyat d'una concepció del país culturalment tradicionalista i acompanyat també del brutal anatema conservador contra els socialistes, va allunyar del catalanisme sectors molt actius en l'etapa anterior i va arraconar un ampli segment social cap a l'atonia i l'abstencionisme. Això va comportar un greu alentiment, quan no l'estancament, del procés de socialització política i nacional que hi havia en curs. Aquest és el gran cost nacional del període conservador al govern de la Generalitat. Catalunya necessita un nou període d'impuls social, que només pot basar-se en un nou projecte. Un projecte transformador cap a majors cotes d'igualtat entre la ciutadania, cap a una més gran cohesió social, a partir del qual el gresol català s'ha d’activar plenament, amb el reconeixement de la diversitat, de manera integradora, cap a una realitat comuna de futur. La viabilitat nacional de Catalunya depèn d’aquesta reacció social. Cal que Catalunya torni a ser el compendi de les millors causes, un país pioner, obert i integrador. �14 La cohesió social esdevé un factor essencial del nostre projecte catalanista. Ens cal una distribució de la riquesa i la cultura més equilibrada. Cal que el creixement econòmic pugui arribar a tots els sectors de la societat i a tots els racons del país. A Catalunya, constatem amb especial preocupació l’erosió del sistema educatiu i l’abandó de l’escola pública catalana durant l’etapa del govern de CiU. L’educació ha de convertirse en la primera prioritat de les polítiques catalanistes. El catalanisme progressista confia en el valor cívic de l’educació, alhora que comprèn l’abast social que la caracteritza. La igualtat d’oportunitats com a acció equilibradora i la millor preparació com a acció inversora. La cohesió prové també de la participació, de les conviccions democràtiques de la societat. Per això el nou valor de la proximitat, que acosta els poders públics a la ciutadania, serà sens dubte fonamental per a sostenir una política que compti amb el suport cívic necessari. D’aquí que el catalanisme progressista tingui en la seva arrel el concepte del municipalisme, una tradició basada en la confiança, en el reconeixement mutu de ciutadans i governants i en el respecte institucional que ara, amb el valor de la proximitat, es renova en la certesa que el màxim acostament de les decisions no sols incrementa l’eficàcia sinó que també esdevé un factor de cohesió mitjançant la participació cívica. En la nova societat de la informació, aprendre a créixer també és aprendre a competir, en un món estretament comunicat que intercanvia mercaderies i alhora idees. La capacitat innovadora i l’esperit creatiu de les societats determinen l’eficàcia en la competència i també permeten nous reptes. La cadena consecutiva fóra aquesta: un país més participatiu és més responsable, o sigui, més lliure. Un país més lliure és més creatiu i això li permet guanyar nova confiança per emprendre amb més èmfasi l’afany participatiu. En aquest cicle, el màxim rendiment es dóna quan hi ha el gruix suficient com per emprendre els grans canvis que impulsen les transformacions a més llarg termini. Una societat més lliure i responsable, més innovadora i alhora més segura, per la confiança obtinguda en ella mateixa més que no en l’exercici mandrós de dipositar la confiança en lideratges asfixiants, és una societat més cohesionada, on les diferències se salden en les accions equilibradores, on la necessitat de llibertat i la voluntat d’igualtat tendeixen a un desplegament paral·lel. En aquesta combinació rau justament la força del progressisme. �15 3. CATALANISME ÉS FEDERALISME Com ja hem insistit al llarg del document, el catalanisme polític no és un moviment monolític, unívoc; sinó que, al contrari, una de les seves característiques més marcades és la seva varietat de tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un programa polític. Té, ja ho hem vist, si més no, un element definidor comú a tots ells: la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya i del seu autogovern. És també un moviment que demana o exigeix la reforma democràtica de l’Estat espanyol perquè la seva visió de les Espanyes és antagònica amb el centralisme. Tot i que el catalanisme, per la seva pròpia exigència de l’autogovern, és autonomista. Dins del catalanisme autonomista hi trobarem tot un gran corrent que és federalista. Al seu costat hi trobarem el catalanisme regionalista, que procedeix de les tradicions del foralisme tradicionalista. A finals d’aquest segle el federalisme és, potser encara més, un aspecte decisiu del nostre projecte catalanista. Fins ara hem vist com, pel catalanisme de progrés, l’autogovern, per una banda, i l’integració i la cohesió social, per una altra, esdevenen els dos objectius essencials de la nostra proposta. El tercer objectiu, que a més de lligar-los els articula, és el federalisme. El federalisme és, avui més que mai, la clau que ens obre la porta al model de la nostra relació política amb Espanya i amb Europa; i, a més, és la manera més positiva i més democràtica d’articulació dels poders polítics i d’aproximar-los als ciutadans i a les ciutadanes. El federalisme és, en primer lloc, un pacte d’individus en llibertat El federalisme, alhora que és un sistema d’articulació dels estats o de les regions dins d’un Estat, és també un criteri d’organització social democràtica que té com a idea fonamental la prioritat de l’individu. La persona posseeix tota la seva llibertat i únicament cedeix aquella part de la seva llibertat que vol entregar; a més, decideix a qui vol entregar-la, i no l’entrega mai a un sol poder, sinó que la pot distribuir entre els poders que cregui oportuns. En aquest sentit el federalisme és també una actitud, una sensibilitat, una manera de forjar la convivència en llibertat. Aquesta concepció de la llibertat individual, estructurada a partir del radicalisme democràtic del segle XIX, contempla la Constitució com un pacte entre subjectes. En aquest pacte els individus conserven el poder personal que volen i, aquell que entreguen a la comunitat, l’organitzen de tal manera que mai no pugui concentrar-se tot en una única institució o en un nivell polític. Aquesta és la idea de fons del federalisme. No n’hi ha prou amb la divisió de poders de l’Estat entre el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial. Cal una divisió vertical de poders entre �16 l’individu, el poder local, el poder regional, el poder nacional.. L’Estat-nació no és el resultat necessàriament d’un acte únic de disposició de llibertat de tots; ho és únicament en un dels nivells de comunitat en què un accepta integrar-se. Per tot això, en aquest moment d’articulació del procés de construcció europea el federalisme esdevé clau per una doble raó: per un costat, perquè permet l’articulació i la reforma de la sobirania dels estats membres i, per un altre, perquè és l’instrument que permetrà una nova manera de relació dels poders per fer-los més democràtics i més propers als ciutadans i a les ciutadanes . L’aposta per una Europa unida, que estimula un sentiment de pertinença més ampli, és complementada amb un rol dels estats que el principi europeu de subsidiarietat assegura. A la vegada, s’aferma una acció paral·lela de “devolució”, des d’aquests esglaons intermedis, cap a les regions i als municipis. Aquesta Europa de la unió enforteix els valors de proximitat i de participació: el federalisme es convertirà en l’instrument per adequar-los. Per això mateix, més que una reforma del concepte de sobirania, el federalisme suposarà un nou impuls al concepte de ciutadania, vers una Europa dels ciutadans i les ciutadanes en la qual estats, nacions, països tinguin el seu grau de responsabilitat i protagonisme col·lectiu. El nostre “catalanisme federal” convoca a la construcció d’un projecte per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa des del catalanisme polític progressista. En lloc de l’ús i abús de les situacions conjunturals, que ha convertit les relacions polítiques emeses des de la més alta institució de Catalunya en un estira i arronsa interessat, hi ha una altra actitud del catalanisme que suscita més esperança que la migrada visió dualista i victimista. Hem d’acabar amb les maneres provincianes i estèrils de relacionar Catalunya amb la resta de l’Estat i amb la Unió Europea. Hem d’acabar també amb les visions ambigües, sovint contradictòries, que demostren, de fet, la inexistència d’un projecte per a Espanya i per a Europa des del catalanisme conservador. Aquest tipus de política està resultant molt negativa per a Catalunya i per a la percepció que es té de Catalunya a l’exterior. Un pas més endavant en el pacte constitucional Ens trobem en una nova situació que ens demana un pas més endavant en el pacte constitucional per avançar en la consolidació d’una Espanya plurinacional, democràtica, federal. Vint anys després de la Constitució, Espanya ha canviat molt. Amb la Constitució hem acabat amb aquell Estat centralista, unitarista, autoritari que només perdura en les actituds personals d’alguns governants. Hem aconseguit anar desplegant una reforma en profunditat del vell Estat centralista. La Constitució de 1978 consagra un model d’organització territorial del poder polític que pretén respondre alhora a un doble repte: per un costat, resoldre el problema històric de l’articulació territorial d’Espanya, i per l’altre, proposar l’aproximació dels centres de decisió política a la ciutadania. Estableix un model obert, dinàmic i flexible, que permet perfectament la lectura federal de la Constitució i que �17 ha ajudat a la transformació d’un Estat molt centralitzat tot impulsant l’Estat de les autonomies. La Constitució espanyola de 1978 ha fet possible una autonomia molt satisfactòria, en la seva aplicació més amplia. En general el Tribunal Constitucional ha demostrat una i altra vegada que la Constitució és un paraigua protector de l’autonomia i no només dels poders centrals de l’Estat. Però per a continuar en el desplegament federal de la Constitució, cal un nou pacte constitucional que permeti aprofundir al mateix temps l’actual transformació de l’Estat de les autonomies, el procés d’unitat europea i les reformes democràtiques a partir dels principis de la subsidiarietat, de la proximitat i de la transparència. Ens interessa ésser actius amb el nostre projecte hispànic, naturalment des de la nostra concepció d’aquest projecte, des de la nostra interpretació constitucional lleial i generosa al mateix temps. Ens interessa participar i decidir. De fet, com més participem, millor anirem. Això els socialistes i les socialistes ja ho vam entendre, i practicar, durant la transició. Si volem anar endavant és necessària la nostra total imbricació en la consolidació i aprofundiment de l’estat autonòmic per tal d’anar-lo conduint cap a criteris federals. Cal anar perfeccionant el nostre autogovern -i el dels altres- i molt especialment s’han de trobar les fórmules en matèria de coordinació i presa de decisions. L’actual govern de la dreta no pot ocultar els seus orígens ideològics en una concepció unitarista i redemptora d’Espanya, però la conjuntura ha forçat fins i tot aquests sectors reticents a la realitat plurinacional a l’adopció d’unes conviccions autonomistes més o menys versemblants. A més a més, els corrents del federalisme europeu també fan possible nous punts de vista en la política espanyola. Aquesta nova situació convida a l’acabament definitiu de les polítiques basades en recels o en el contrajoc d’intercanvis sempre provisionals, perquè les actituds favorables a l’autonomia són un bon camí per a avançar més graus de proximitat del poder polític a les persones. El federalisme més sincer parteix del reconeixement de les diferències. Catalunya expressa el seu caràcter nacional a partir de la història, la llengua, la cultura, el dret i la política. Aquest indispensable reconeixement de les diferències ha de suposar també que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya tinguin els mateixos drets que altres ciutadans de l’Estat; és a dir, han de poder comptar amb el mateix finançament per als serveis bàsics i amb la proximitat elegida en la gestió dels afers públics. Tot i que hi ha raons històriques no gaire llunyanes que podrien alimentar la malfiança o l’acritud, i malgrat el soroll minoritari, però efectiu, que prové d’actituds hostils, el catalanisme té l’obligació de liderar des de Catalunya la recomposició històrica d’aquests �18 sentiments, per participar amb lliure responsabilitat en les garanties d’una Espanya plurinacional, democràtica, federal i europea. El catalanisme progressista ha de substituir un model basat en influències, tal vegada punyents, però massa sovint mesquines o febles, a causa dels dèficits d’inici, per un compromís ferm amb el manteniment i aprofundiment de les llibertats democràtiques d’Espanya, molt més ara que s’endevinen voluntats regressives i es lesionen principis establerts des de fa temps. La coexistència en llibertat a partir d’una societat que s’organitza lliurement ens porta al concepte alemany de bundestreue traduït com a fidelitat a l’esperit federal, lleialtat federal o confiança federal. La confiança constitucional aplicada al sistema polític espanyol és un element de primer ordre ja que l’estructura de l’Estat espanyol té totes les característiques essencials que la doctrina sol exigir als estats federals. Per un costat, estructura l’exercici del poder polític a través de l’organització de dos ordres: un de comú i un altre d’organitzat a través d’ens territorials que gaudeixen de poder legislatiu sobre les competències que li han estat atorgades en els estatuts respectius. Per l’altre, estableix una garantia constitucional de l’autonomia concretada en el control de constitucionalitat de les lleis realitzat pel Tribunal Constitucional. La Constitució és el marc que permet l’encaix dels actors polítics i la seva interpretació permet una visió plural, flexible i dinàmica del sistema polític. La confiança constitucional significa l’acceptació del pacte constitucional, lluny d’una idea jeràrquica de lleialtat; significa la plena acceptació solidària de la pluralitat i de les diferències a partir d’un pacte constitucional compartit i dinàmic. Cal anar a fons amb la federalització de l’Estat de les autonomies S’obre una etapa del federalisme de les propostes i de l’acció. Cal concretar les propostes. En aquest sentit, cal recordar els cinc punts bàsics de la proposta federalista del PSC, en els quals hem insistit des de fa uns anys i que hem anat desplegant: Primer. El federalisme com a sistema de distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes. Nosaltres apostem clarament pel desplegament de les transferències encara pendents per tal de facilitar d’aquesta manera l’exercici de l’autogovern. Segon. Completar la reforma en profunditat de l’Administració de l’Estat que afecti tant els serveis centrals com els perifèrics. Tercer. La reforma en profunditat del Senat. Apostem per un Senat federal que sigui una veritable cambra de representació territorial de la realitat plurinacional de l’Estat. El Senat és l’espai on s’ha de confeccionar i manifestar amb autenticitat i de forma representativa i �19 entenedora la confiança federal. El Senat federal haurà d’esdevenir la cambra de primera lectura en tots els assumptes relacionats amb la realitat autonòmica i l’espai privilegiat de pacte entre els governs de les comunitats autònomes. Serà també el marc idoni de reconeixement i de protecció dels fets diferencials de la realitat plurinacional d’Espanya. Proposem un Senat més reduït composat per representants dels parlaments autònoms. Un Senat on pugui expressar-se també de manera normal el pluralisme lingüístic de l’Espanya plurinacional. Quart. Ens cal un nou model de finançament autonòmic. El PSC ja ha presentat la seva proposta. Una proposta que es fonamenta en els principis d’autonomia i suficiència financera, de corresponsabilitat fiscal i solidaritat interregional, a partir dels següents eixos bàsics: igualtat dels ingressos per habitant, incorporació de la sanitat al model general, autonomia financera i corresponsabilitat, diversificació dels tributs (l’anomenada cistella d’impostos), suficiència, solidaritat, transparència, trencament amb els sistemes de discriminació, gestió participada dels impostos, oficina de seguiment financer al Senat i suport a l’administració local. Tot això en un marc fiscal federal que tindrà com a tasca inicial recalcular els recursos de cada Comunitat Autònoma per poder així garantir la seva suficiència i igualtat en la prestació dels serveis. Cinquè. Reforçar el paper de les corporacions locals en la nova estructura de poder territorial. La “proximitat municipal” esdevindrà un factor decisiu en els processos de cohesió social i de legitimació política. Governar la globalització significarà aproximar el poder polític al ciutadà desplegant a fons el principi de subsidiarietat. I el federalisme és també la nostra proposta per a Europa La construcció d’Europa és vista des de Catalunya com allò que és bo per tots els europeus però especialment pels catalans i les catalanes. A més de sumar tots els arguments en favor de la unitat europea com ho fan arreu, nosaltres hi afegim la convicció que la dimensió europea pot ser el desllorigador de les nostres expectatives col·lectives. Hem de ser conscients que el nostre futur és Europa. L’objectiu és ben senzill: es tracta que Catalunya pugui encaixar en la política, l’economia, la societat i la cultura europees amb tota comoditat i amb una garantia de la seva identitat. Catalunya un país de rang europeu. ¿De quina manera? Mitjançant la relació indirecta -que li procura l’Estat- i a través de la relació directa que ofereix ja, encara que de manera incipient, el moviment regional europeu institucionalitzat. En la relació indirecta, cal aprofitar plenament el paper que l’Estat espanyol pugui jugar en matèria comunitària. S’han de perfilar competències, definir les regles de la coordinació autonòmica en matèria europea: conferències sectorials, observador comunitari, decisions �20 vinculants o no, el paper del Senat, la legislació estatal o autonòmica, representació de la Unió Europea, institucions europees en territori espanyol, etc. Cal que les decisions que es prenguin es facin en una orientació federal. No oblidem en cap moment que Espanya és, pel seu pes específic, una magnífica porta d’entrada a Europa. Hem de saber aprofitar-ho però, sobretot, hem de voler aprofitar-ho. Després hi ha la relació directa amb Europa, en l’àmbit del que podem anomenar -perquè així ha estat batejada- la política regional europea. És a dir, l’acció que Catalunya pot menar en tant que regió -nosaltres en diem nació o nacionalitat- dins la Unió Europea. Aquesta acció pot tenir tres eixos: Un és l’accés directe que la normativa comunitària permet en quant a programes, subvencions o fons de desenvolupament. Accés que caldrà anar ampliant en el futur. El segon és la pertinença als òrgans de representació del món regional europeu dins les institucions de la UE. Per començar, el Comitè de les Regions, que augmentarà la seva força en el futur, sense cap mena de dubte, tal vegada fins a ser una segona cambra europea de caràcter territorial. Aquesta possibilitat és més real del que sembla i preveiem que a1 mig termini contemplarà la seva existència. En tercer lloc, hi ha l’organització i associació del regionalisme europeu que arriba força més enllà dels actuals límits geogràfics de la UE. Aquest món de poders territorials, nacionals, regionals, locals, ha de ser el gran impulsor d’una construcció europea que tingui en compte les realitats culturals, ètniques i nacionals que constitueixen la diversitat europea. La unificació la faran els estats, no cal donar-hi més voltes, però les realitats sub-estatals han de promoure que el resultat de la unificació sigui plural, respectuós amb les diferències i la diversitat que hi ha en la realitat social i cultural europea i que n’és una de les seves riqueses. Proposem una Europa que sigui més un Estat plurinacional que una nació pluriestatal. La nació europea no sabem si existirà mai: l’Estat europeu és possible ja. Pensem en una Europa respectuosa amb una nació com Catalunya, que vol contribuir amb tota la il⋅lusió del món a l’edificació d’una nova Europa unida, pacífica, pròspera i justa. La complexitat de l’Estat autonòmic i de la construcció europea només es pot resoldre des dels criteris federals, que són els més eficaços, els més respectuosos i els més democràtics ja que són la garantia que Europa respectarà el pluralisme de la seva diversitat cultural i política. Per tot això, el federalisme es converteix, alhora, en l’eix vertebrador del nostre projecte d’aproximació del poder polític als ciutadans, i en el sistema per a trobar una solució estable i dinàmica a la relació de Catalunya amb Espanya i Europa. El nou federalisme de �21 l’acció i de la subsidiarietat ofereix unes perspectives per a obrir una etapa d’aprofundiment democràtic de les institucions polítiques i per a cercar un marc estable de desplegament del nostre autogovern de manera pròpia i solidària. 4. Per un catalanisme ciutadà, federal i de progrés A cada període històric li correspon la formulació del seu projecte catalanista que ha de ser compartit amb il·lusió per la majoria de ciutadans i ciutadanes. L’esgotament d’idees del catalanisme conservador que ha estat hegemònic en la fase constituent de l’autonomia catalana i l’exhauriment lent però inexorable de la seva capacitat paralitzant, desvelen la necessitat d’aquest altre projecte de catalanisme i desvetllen les esperances d’un canvi possible. Només depèn d’allò que cadascú faci per a tothom. El govern actual de Catalunya, i molt especialment des de la seva presidència, és un fre real al desenvolupament d’aquests canvis possibles. El canvi de segle i de mil·leni no significa un traspàs mecànic cap a una societat diferent; però és ben cert que en coincidència casual amb el calendari estem vivint una etapa transformadora que és intensa i sovint es manifesta amb un ritme trepidant. El segle XXI és el temps immediat que ens toca viure, una època de profundes transformacions que han fet molt més que insinuar-se i que tenen encara uns marges molts amplis per a la concreció. Que les relacions ciutadanes es repleguin en l’egoisme individual o que, pel contrari, es decantin cap als valors del progrés i de la solidaritat universal, no és una incògnita atzarosa sinó un interrogant que només la suma d’actituds personals sabrà respondre. Els ciutadans i les ciutadanes del món tenen ara moltes més possibilitats que en períodes anteriors d’esdevenir els autèntics protagonistes de les transformacions futures. Per això la política, entesa com l’expressió de la convivència civil, reprèn nous valors i adquireix una importància més rellevant, més immediata i propera. La Catalunya del segle vinent, per tant, tindrà un paper més o menys actiu en la construcció d’un món més just i solidari segons quina sigui la voluntat dels catalans. Catalunya es podria adormir en la petita satisfacció dels reptes assolits, en el somni del que podríem ser però no ens deixen; o, pel contrari, emprendre amb vigor i decisió una nova etapa que es comprometi amb el conjunt de la humanitat i que adopti Catalunya com a punt de partença, com a experiència concreta de participació en el món. El catalanisme conservador està col·lapsat. El seu projecte exhaurit. No té ni la força ni la empenta per a respondre als nous reptes del proper mil·leni. El catalanisme de progrés ha de liderar la il·lusió de futur del país del segle XXI. És l’hora del catalanisme ciutadà, federal i de progrés �22 Del catalanisme ciutadà que cercarà noves maneres d’aproximar la política i que afavorirà noves maneres de participació. Que concreta el seu compromís genèric amb els interessos de la nació catalana amb un compromís més directe amb els interessos de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Del catalanisme federal que convoca a la participació efectiva d’un projecte per a Espanya i per a Europa. Que substitueix un model d’influències tal vegada efectives a curt termini però mesquines si el que volem és un compromís ferm amb el manteniment i aprofundiment de les llibertats democràtiques a partir d’un federalisme explícit i diferencial i que se sosté en la confiança de la lleialtat responsable, o sigui, lliure. I del catalanisme de progrés, que prioritza la integració i la cohesió. Un projecte polític progressista que ofereix la proposta de polítiques concretes que responguin al dret del treball i que a la vegada adaptin les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen a la realitat d’un país on es treballi més i millor. Un projecte d’esquerres inseparable de la proposició de mesures concretes que situïn al primer nivell de les prioritats la igualtat, l’educació i la cultura, la justícia i la transparència de les institucions, respecte del medi ambient i el territori, la solidaritat i la pau. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per Catalunya: ara, un nou federalisme. La proposta dels Socialistes de Catalunya. Creator An entity primarily responsible for making the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Campanyes Eleccions Federalisme Catalanisme Catalunya Parlament de Catalunya Abstract A summary of the resource. La proposta catalanista del PSC és configura a partir de tres eixos: . Catalanisme és autogovern. . Catalanisme és integració i cohesió social. . Catalanisme és federalisme, un projecte per a Espanya i per a Europa. Description An account of the resource Bas programàtica del PSC per les eleccions autonòmiques de 1999, encapçalada per Pasqual Maragall. Type The nature or genre of the resource Llibret Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Programes electorals https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1743/0000001382.pdf 7096b2dcdbf677621f7c75e744f23945 PDF Text Text VOLUNTAT DE CANVI Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document Per Catalunya PSCl! Palau de la Música 9 de setembre 1998 �VOLUNTAT DE CANVI Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document Per Catalunya Palau de la Música. 9 de setembre 1998 PSCl! �Introducció Avui hem de parlar una mica del lloc on som, des del punt de vista del desenvolupament constitucional i estatutari, i faré unes propostes. Us ho avanço, perquè sembla que hi ha un joc consistent en veure qui ensenya primer les cartes. Si ens hi fixem bé, aquests que demanen que ensenyem les cartes no les ensenyen. 0, si les ensenyen, són tan diferents que no lliguen, són cartes que no lliguen. A Convergència i Unió, per exemple, el mateix dia, em penso, van fer públics dos documents. Un era confederal, o confederalista, que és el document de treball adjunt a l'anomenada Declaració de Barcelona. L'altre era una declaració de la Fundació Barcelona, en què es parlava, més aviat, de transitar des del nacionalisme cap 11 �al catalanisme . Per tant, com veieu, hi ha un ventall amplíssim, un camp en el què tot hi és possible, ben lluny del que són les cartes definitives i el projecte que esperem encara de Convergència i Unió. Haurem de parlar de quin és el tap que no acaba de saltar en aquest procés de definició franca i oberta de Catalunya. D'Unió, per altra banda, podem dir que ells sí que havien estat sem p re confederals: en els seus estatu ts h o són. Així com el PSOE és federalista des de l'any divuit, Unió, des que va néixer és confederal i parla de confederació. Tanmateix, el dia que es va presentar el document de la confederació, el president d 'Unió no hi era. No és que no hi fo s, no hi va voler ser. Ara s'ha recuperat, ha anat a fer una visita de sup ort a aquest document, però la seva primera reacció, el seu primer instint de prudència política, era no ser-hi, aquell dia i a aquella hora, i sota aquell n om. En el cas d'Esquerra Republicana, d 'altra banda, Heribert Barrera va definir, en unes declaracions molt interessants, en un diari de la ciutat, ara fa un mes aproximadament, que Esquerra Republicana era autodeterminacionista, que Esquerra Republicana no era per definició independentista, no ho ha via estat al seu ini ci i no ho era ara. I deia qu e, en I'autodeterminisme hi cabien l'independentisme, el federalisme, la sobirania compartida i l'autonomia política forta. De manera que tenim de tot menys precisions. N osaltres en donarem algunes. Haurem de parlar de quin és el tap que no acaba de saltar en aquest procés de definició franca i oberta de Catalunya re specte de sí mateixa i de l'entorn que l'envolta. Parlarem del desig de canvi a Catalunya i de les co ses que s'han deixat de fer com a agenda primera del que aquest desig de canvi ha d'aconseguir portar a la pràctica. Probablement ens obligaran a dos anys de posar-nos al dia; probablement el programa immediat d'un nou govern haurà de ser el de posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan pendents, que havien estat previstes anys enrere. Però aban s vull fer una invitació molt especial. Relectura de la Constitució Cada generació fa la seva relectura de la constitució sota la qual viu el país. Han passat vint anys . La Constitució, com ha dit en Narcís Serra, no especificava ni tan sols quines eren ni com es deien les nacionalitats i les regions que es preveien. Potser és el moment en què tranquil-lament, serenament, definim qui és nacionalitat i qui és regió. Alguns diuen: "Bé, alçar la tapa d'aquesta caixa de Pandora ens pot portar a una situació realment difícil" . Crec sincerament que vint anys d'experiència en la convivència amb aquesta formulació i amb el descabdellament del qu e ha estat l'Estat de les autonomies, ens permet anar a la definició que ens cal, sense precipitacions. I ens cal, no perquè sí, no per nominalisme, sinó perquè tenim la impressió tots plegats que la Constitució va ser una ambigüitat calculada. �Els grans politics sempre han dit que les constitucions ho havien de ser, d'ambigües; ho va dir Napoleó: com més curtes i més confuses millor. Perquè probablement el que fan és cobrir amb un vel de silenci el que són els problemes que en aquell moment no es poden resoldre. Però vint anys després -ha passat una generació-- hem d'estar en condicions d'especificar coses que la Constitució deixava ambigües i una d'aquestes coses molt especialment: l'assumpte de les nacionalitats i les regions. Si nosaltres demanem aixo, se'ns demanarà, amb legitimitat, que Catalunya respecti les condicions d'estabilitat del sistema, és a dir, que Catalunya no faci el que altres nacionalitats i regions del món federal fan. A cada contesa electoral, segons els resultats, si hi ha un resultat mitjanament favorable, o que es pugui llegir com a favorable, per les forces que són partidàries de la secessió o la independència, plantegen l'autodeterminació i la consulta autodeterminista. En el món de l'empresa, i en el món de la política és exactament igual, tothom ha de ser conscient de quines són les condicions d'estabilitat del sistema en què està immers i ningú no pot ignorar que un sistema que es sotmet constantment a la pregunta "què som?" i "com està format essencialment el sistema?" és un sistema que no funciona. Per dir-ho molt clarament: les inversions nord-americanes dels Estats Units van de Montreal a Toronto en el moment que el capital americà, poruc com tots els capitals - i amb això no els estic dient res que no sàpiguen- s'adona que les condicions en les quals ha fet les inversions a mig termini poden perillar. I no m'estic referint només a aquest tipus d'estabilitat, també a l'estabilitat dels plans que fan les persones, les famílies, els individus i les petites empreses. No és només una qüestió d'estabilitat del capital financer, que ja sabem que és molt més volàtil i molt més sensible. M'estic referint al fet que un país no pot anar endavant si no sap amb una mínima certesa que les coses aniran evolucionant amb un ritme que permeti fer càlculs de futur. Si un país no pot fer càlculs de futur, un país no pot avançar. I això és el que Catalunya ha de ser capaç de comprometre en el moment en què Espanya li doni una cosa que ha estat demanant, primer calladament, després més obertament i ara quasi clamorosament: ser reconeguda, en el nivell constitucional o en les lleis fonamentals, en la lectura o en la modificació de la Constitució i de les lleis bàsiques, com a nació, com a nacionalitat. Procés de devolució a Itàlia i Gran Bretanya Nosaltres hem definit el que entenem per federalisme i, concretament, per federalisme fiscal i també els components bàsics del federalisme polític. Partim de la base que les quatre coses que ara jo proposaré han d'anar precedides d'un punt zero en el qual es reconegui que el camí recorregut és el que s'havia de recórrer. I que ara som en un canvi d'etapa, que no som en un moment de condemnar el que havia succeït. El programa immediat d'un nou govern haurà de ser posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan pendents. �Som en el moment de veure que el que ha via succeït en s permet d'anar endavant. Probablement no és tot el que desitjàvem, però sí que era el que havíem dit que faríem, si ens ho mirem amb calma. l Europa, que ens mira amb calma, perquè està a la distància necessària per veure les coses fredament, així ho veu. Quan els britànics comencen el seu procés de devolució, quan els italians inicien el seu procés federal de revisió de la Constitució (que ara està parat pel problema de Berlusconi amb els jutges, però que tirarà endavant, que seguirà endavant), ho fan perquè hi ha un altre gran Estat europeu que ha anat endavant en la devolució i aquest Estat -no ens enganyem- és Espanya. El preàmbul del Tractat diu clarament que la Unió Europea és una Unió dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà com més a prop dels ciutadans millor. És evid ent que el cas d'Espanya és el cas en el qual els països que avui estan portant a terme processos de devolució de caràcter federal -no dic estrictament federalistes o nominalment federalistes- s'han inspirat. Us ho puc dir perquè he viscut un any a un d'aquests països , que és Itàlia. l a Itàlia, això que en diuen ells el modelo catalana és justament el que estic dient. El modelo catalano és la Catalunya amb autonomia política forta, molt més forta que les regions italiane s, tot i que aqueste s tenen, el Lazio, per exemple, segurament, un pressupost més gran que la Generalitat de Catalunya. Però no es pot com p arar des del punt de vista de la seva personalitat política i així ho veuen els italians. Els italians, confrontats a una cri si important de fatiga fiscal a les regions del Nord i de les regions riques, han vist en el modelo catalano, en aquesta transició espanyola cap a la dev olució de poders importants a regions importants relativament riques dintre del conjunt, un model a seguir. Els britànics, de la mateixa forma, han anat a un procés que de vegades aquí desqualifiquem com a insuficient i de vegades per exce ssiu. Es diu que a Escòcia no li han donat en definitiva gran cosa, però l'altre dia vam sentir, a la televi sió i a la ràdio, que jutges escoce sos jutjaran a La Haia, amb lleis escoceses, uns terroristes libis. N o vull ni pensar el que passaria a Espanya si es pogués dir el mateix substituint escocesos per catalans. Us ho imagineu? Quin camí no hauríem d'haver fet o no haurem d'haver fet perquè això algun dia passi, suposem? l no estic dient que Catalunya sigui Escòcia. Principalment, la singularitat catalana no és la de tenir jutges propi s o lleis pròpies que tinguin relació amb la repressió del terrorisme, per exemple. Però en tot cas és evident que el procés que s'ha endegat al Regne Unit és un procés d'una importància política enorme i considerabilíssima i que ha estat obligat per la necessitat de resoldre el problema fonamental. Si Tony Blair i M o Mowlan no formessin part d'un govern que primer havia fet la devolució a Escòcia i a Gal-les , tot el procés d'Irlanda del Nord hauria estat mancat de base i de credibilitat. l us ho torno a dir: tinc la convicció, i ho sé, que el govern britàni c ha anat per aquest camí perquè ha vist que un altre Estat antic d'Europa l'havia iniciat i havia arribat fins on havia arribat. Una altra cosa és, i aquest és el punt en què estem, que aquests països ens han passat al davant, és a dir, que en el procés d'alguna forma de reaccionar a la supranacionalització de la política per la via de la devolució, de retornar als ciutadans la proximitat de tots aquells serveis, aquelles competències que es poden retornar per �compensar l'allunyament d'aquelles que s'han d'allunyar (com la defensa, com la moneda) ens hem quedat una mica aturats. El principi de la proximitat Moltes vegades es diu que com es farà la devolució de competències, com s'organitzarà, qui decidirà, en definitiva. I el problema no és qui decidirà sinó en virtut de què decidirà, en virtut de quins principis es decidirà què es fa a cada nivell. I aquest principi està establert ja en el Tractat de la Unió Europea, tot i que de forma no massa efectiva. El preàmbul del Tractat diu clarament que la Unió Europea és una unió dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà com més a prop millor dels ciutadans. es a dir, està establert que això sigui així i hem de saber que aquest principi de la proximitat té excepcions, però que la regla és la proximitat, contra el que va succeir a partir de la Revolució Francesa i l'establiment de la democràcia nacional, de l'assemblea legislativa nacional com a substitut del poder reial, que venia de dalt. Aquest venia del poble, efectivament, però tornava al poble amb la mateixa contundència unitària -quasi diria- que el poder reial; no s'havia canviat la qualitat del poder en el seu contacte de retorn als ciutadans, sí en el seu origen, però no en el retorn. Bé, el que està succeint a Europa ara és que, una mica forçats per la necessitat de convèncer els ciutadans que és possible anar a una Unió Europea, els països, els Estats que l'impulsen, porten endavant processos de devolució. Està canviant l'estructura i l'essència pròpia de la democràcia. Em sembla que és evident que el que estem veient que passa en els països europeus i passa entre nosaltres és que canvia el tipus de democràcia, que canvia el concepte que en tenim, que som capaços d'imaginar situacions en les quals els somnis democràtics més o menys radicals, més o menys utòpics de finals del segle passat, que s'han anat abandonant en aquest altre segle on la violència ha dominat i el poder de les nacions i dels Estats s'ha fet molt més palès que no pas els desitjos dels ciutadans, podran finalment tenir, amb una via que probablement no havíem imaginat, un grau de realització més important del que podíem pensar fa vint anys. Nosaltres, com a catalans, doncs, oferim lleialtat federal. Nosaltres sabem que aquí a Catalunya tot això anirà endavant, i que Espanya anírà endavant, si som capaços de fer joc net i de jugar amb cartes vistes, de canviar el sistema. Per què en díem lleialtat federal? Perquè d'alguna forma hem de marcar el pas endavant, perquè els sistemes com els nostres es diuen federals arreu, perquè el federalisme es va evitar en la primera redacció constitucional sàviament per evitar la impressió d'un retorn enrere cap a la Primera República i cap a Pi i Margall, quan el que estàvem fent -no ens enganyem- era establir una monarquia constitucional. Hauria estat un retorn si més no terminològic i la preocupació per l'estabilitat era factor dominant. I perquè molts pertanyem a partits que s'anomenen federals, amb congrés federal i comitès executius federals, que s'anomenen així, a més, després d'afirmar la sobirania del partit català com és el Nosaltres, com a catalans, oferim lleialtat federal. Sabem que aquí a Catalunya tot això anirà endavant i que Espanya anirà endavant si som capaços de fer joc net i de canviar el sistema. III �nostre cas, no ho oblidem. I també i finalment, i això no és el menys important, perquè la dreta espanyola, el gran enemic del federalisme i de la plurinacionalitat d'Espanya, ha hagut de pactar amb el nacionalisme i ens regala l'ocasió única de fer un pas endavant cap a la realització de les nostres conviccions, cosa poc usual. Felicitem a la dreta: en això sí que podem anar bé. Anem-hi! No tenim al davant la reacció antiautonomista i antiprogressista que va ser sempre qui va impedir que les paraules i els fets coincidissin, que els programes dels partits i les definicions constitucionals fossin semblants, que utilitzessin la mateixa terminologia. En això tenim al davant alguns problemes que haurem de fer saltar. se judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l'acritud, almenys la meva generació el té. I tanmateix jo dic que aquesta acritud no pot ser el nord inspirador i el tarannà i el sistema de contacte que els catalans utilitzem amb el conjunt dels pobles d'Espanya, perquè d'aquí se'n deriva no una solució sinó una complicació del problema. Hem d'utilitzar la pedagogia, hem d'utilitzar l'amistat, tot i tenir dret a l'acritud. Hi tenim dret, però tenim també el dret i l'obligació de superar-la per plantejar els temes importants de la configuració d'una nova Espanya, d 'una Espanya que no ha estat mai quallada, perquè han passat quaranta anys de dictadura i vint anys de democràcia des del final de la guerra. Ja és hora de passar comptes en el bon sentit; i el balanç no és dolent. En això, ja ho he dit, som un model europeu. El valor de la confiança Nosaltres ens enfrontem a la desconfiança com a principi i al regateig com a mètode; ho ha dit en Quim Nadal abans. Proposem justament la confiança com a principi i, per començar, la confiança en nosaltres mateixos, i l'amistat i la pedagogia com a mètode, allò tan antic de la fraternitat. Una mica més de fraternitat, sense abusar, però una mica més de fraternitat i una mica menys de paternalisme. Tenim el dret de l'acritud. Perquè m'entengueu, a Irlanda, l'afusellament d'ü'Sullivan, de l'últim heroi nacional encara mort en l'enfrontament amb Anglaterra, va ser fa més de setanta anys. En canvi, jo vaig néixer tres mesos després de l'afusellament d'un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sen- El centre europeu No puc deixar de preguntar-me, cada dia, quan obro els diaris, de quin cantó acabaran estant els d'Unió, si del cantó de Prodi o del cantó de Cossiga. No sé si heu seguit aquesta vicenda, aquesta història, que diuen els italians, i és molt interessant. Fins ara, Unió Democràtica havia defensat Prodi contra Aznar en l'afer de l'entrada de Berlusconi en el Partit Popular Europeu, ja ho sabeu. I Aznar veu venir que, segons com vagin les eleccions alemanyes, es pot quedar com el darrer cap de govern de dreta en un país gran de la Unió Europea. I ha maldat per aconseguir que el gran partit de la dreta italiana que és aquest partit que té un nom futbolístic -Forza Italia, es Ens enfrontem a la desconfiança com a principi i al regateig com a mètode. Proposem justament la confiança com a principi i, per començar, Ja confiança en nosaltres mateixos. �diu- entri en el Partit Popular Europeu. Això ho ha aconseguit malgrat l'oposició de la base del partit de Maertens, de la base del partit democristià flamenc, l'oposició d'Unió Democràtica de Catalunya i del PNB i, evidentment, de Prodi. Quan a UDC deien que volien contactes amb l'olivera no era perquè sí. Serà interessant veure com els nostres democristians es situen davant de la crisi italiana per saber també quin és realment el seu desig de futur. Seguirem de prop aquest afer. Aquí es decantarà el futur del centre europeu, probablement. I més encara, aquí es decidirà també si a Europa neix un esquema nou amb partit demòcrata i partit conservador, diguem-ho així: amb catòlics i agnòstics a banda i banda, val a dir sense igualació entre creences personals i creences polítiques, o bé si roman l'esquema tradicional amb els laics contra els creients o creients en el progrés contra creients en la tradició; o sigui, partits més ideologitzats, quasi diria, més confessionals. Des de Catalunya seguirem tot això amb atenció començant per la propera reunió de Prodi amb Blair i Clinton. Us avanço que jo sóc partidari, en política, de l'arte povera i del minimalisme, més aviat. Ens ha sobrat un bon tros de transcendentalisme. Que la pau venci al terror ACatalunya hi ha un enorme, immens desig de canvi. Si hi ha una cosa transcendent, encara, en la política d'Europa és la sang innocent que es vessa entre nosaltres, el terrorisme i la ceguesa que l'acompanya, així com la incapacitat dels polítics per fer l'única cosa que la gent agrairia de debò: aturar el terror sense generar-ne de nou. Però jo estic convençut, i des de fa molt de temps, que ens estem acostant al final de l'odi a Irlanda del Nord. Al Regne Unit, gràcies a l'acció continuada de Major primer i de Blair ara, que ha estat decisiu, amb la tenacitat fantàstica d'aquesta dona admirable que és Mo Mowlan i amb la intel·ligència de Hume, Trimble i Adams, gràcies a tot això i a la inevitable caiguda de la tensió després d'anys i anys de terror, després que la sang vessada sembli excessiva fins i tot a aquells que l'han buscat, estem arribant finalment a la convicció que s'acosta el final de l'odi a Irlanda del Nord. Jordi Solé Tura em deia abans d'ahir que la solució de sobirania compartida que s'ha trobat per Irlanda del Nord és tan hàbil, que fins i tot en el cas que el referèndum, que un eventual referèndum de l'autodeterminació, acabés amb una victòria dels que volen la unificació amb Irlanda, no canviaria l'estatut real d 'Irlanda del Nord perquè tot està previst. Però el mé s important per nosaltres és que la sortida dels presoners de l'IRA impulsarà defmitivament als presoners d'ETA -esperem-ho així- a pressionar sense treva la seva direcció política per sortir de la presó. S'haurà acabat un capítol de la violència política que té arrels antiquíssimes, però sens dubte una causa pròxima en el cinisme estúpid amb el qual el general Franco va posar negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de l'Estat quan abolia els drets històrics de les 'províncies traïdores' -ho deia el butlletí oficial, no era un discurs ni unes declaracionsde Guipúscoa i Biscaia. Van obligar moralment els funcionaris de la dictadura a practicar el terror oficial i la tortura, de la qual va néixer el terrorisme com a resposta. S'ha de fer la regionalització de Catalunya, que és un mandat del Parlament no acomplert. El Parlament va votar que s'havia de fer. �Estigueu tranquils, que el dia que tot això succeeixi s'acabaran tots els ajustaments de comptes que aquests dies estem contemplant. Alguns han assenyalat que la justicia, impel-lida per la seva pròpia manca de crèdit, ha esdevingut darrerament més justiciera del que mai havia estat, com ha dit jàuregui en una interessantissima entrevista a l'ABC. Es referia no només al judici present, sinó també als judicis Filesa, HB -amb una sentència duríssima també- i GAL. j àuregui respecta les sentències i garanteix que el PSOE "no se echarà al monte". Que quedi clar. De passada hauria de dir que les declaracions conciliadores que s'han fet des de Catalunya serien d'agrair encara més si haguessin estat precedides l'any 1995 de la mateixa equanimitat en el moment de decidir la retirada del suport al govern Gonzàlez, en comptes de la puntilla que va significar el famós discurs de Molins després d'aquell corral de la Pacheca, d'aquell desastre d'escenari del Congrés de Madrid amb crits i gestos malsonants, organitzat pels diputats del Partit Popular contra Narcís Serra, un vice-president català del govern espanyol, que a més havia desactivat amb mà mestre la més perillosa de les mines polítiques existents en el moment de la transició i que era més grollerament atacat també, potser no en la causa de l'atac però sí en la forma, perquè era català. No mereixia aquell comportament per part de Convergència. I que consti que no farem mai de la catalanitat de cap de nosaltres una excusa per no haver de reconèixer cap dels errors que podem haver comès, que n'hem comès. Desig de canvi j j Però ara, sincerament, mirem el futur amb esperança. A Catalunya hi ha un enorme, un immens desig de canvi. La primera sorpresa la vaig tenir a Roma, abans de tornar, en veure que un absent suscitava tantes esperances. Això havia de ser forçosament el senyal que alguna cosa anava molt malament. Solament el clima dominant de cansament ho podia explicar. Altrament la política, com sabem, no té entranyes i el que no hi és no hi és comptat. La segona i més agradable sorpresa l'he tinguda aquí, escoltant la gent, anant allà on per la meva feina d'alcalde de Barcelona no m'havia pogut acostar o no massa o no prou. Ara ja sé dues coses, Catalunya endins: una, que els entenc, i dues: que m'entenen. He parlat amb pagesos del Bages i del Solsonès; regants de l'Urgell i del Baix Empordà; propietaris, gent del camp de Tarragona; companys del partit del Baix Penedès; olivaires més o menys efimers de Vilanova, a qui hauria volgut dir i diré que més que una olivera el que convé aquí és una bona tramuntana, que s'endugui les teranyines que hi ha penjades a l'ambient; poetes de Banyoles i de Girona; empresaris de Barcelona; i cada dia al carrer amb els nostres: taxistes, porters, farmacèutics, l'altre dia a La Roca amb amics d'en Romà Planas i la gent de Caldetes; joves i vells; passavolants; tipus entotsolats que he trobat a la barra de la cafeteria d'algun hospital; gent que, com deia un company de Palamós, són catalanistes perquè s'estimen Catalunya, tant si ho fan en català com si ho fan en castellà, Qui parla de ciència a Catalunya? Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell, el millor físic i és a París, el millor cardiòleg i no volen que torni de Nova York. �i que estan tips que els posin entre l'espasa i la paret de la seva identitat, tips que els demanin el carnet de catalanitat cada dia. El proper govern i les coses pendents El nom de Catalunya s'ha fet servir per moltes rucades; rucades de ruc, no de roc. Però també s'han fet coses bones. No prou. Perquè hi ha massa coses que s'han deixat de fer; us les dic molt ràpidament, però us les dic perquè em temo que serà l'ordre del dia del proper govern durant els dos primers anys. Coses que s'han deixat de fer: - Les rieres, els eixos, els recs i els canals i preses d'aigua. I totes aquestes coses tenen noms, no són un genèric: és Maresme, és Pirineu, és Urgell, és Garrigues i és Rialb. Les empreses de la Generalitat perden diners, totes menys una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós. Els hem d'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris! 11 - L'aeroport, el port, el desviament del riu Llobregat, la neteja del Besòs. La pota sud ha trigat més a fer-se que tot el sistema de potes i de rondes: en tres anys o quatre vam fer trenta quilòmetres i hem trigat sis anys per fer la pota, la famosa pota que ningú no volia fer. I us haig de dir que el desviament del riu està aprovat i dotat financerament amb quatre mil milions de l'època des de l'any 1986, si no recordo malament. (En Tejedor i jo ho vam explicar aquell any a la Plaça de Catalunya d'El Prat i no ens van treure a cops de peu). - Metro, metro i metro. Els Ferrocarrils Catalans els han pintat de blanc i en diuen metro, però no cola. Tramvies, metro lleuger, monorails: ni s'han provat, quan a totes les ciutats europees on anem en velem. - Un projecte per al Maresme sense el dogal del tren de la costa. - L'ampliació de la Fira de Barcelona, el Palau de Congressos... en Joan Clos hi està lluitant. - El pla d'hotels es va fer, sí, però tots sabem malgré qui. - La reconstrucció del Liceu també, però ja sabem amb quins diners, que tampoc eren del grat de segons qui. - El segon Congrés de Municipis i la unificació de les dues federacions o associacions de municipis: aquest és un tema cabdal, o dos temes cabdals; són dos temes diferents que de vegades es confonen, són dos temes diferents que tanmateix es fan servir l'un per l'altre quan es vol evitar el congrés, amb l'excusa que amb el congrés es buscarà una unificació, que tot el poble català agrairia, però que el partit dominant, el partit oficial, considera un perill. Ho considera un perill perquè la seva tàctica ha estat la divisió a Catalunya, no deixar que hi hagués res que fos molt important davant del govern: no als municipis, no a l'àrea Metropolitana, no a les comarques fortes que no siguin purament el contrapès de les capitals -que eren normalment més progressistes-, tot ben apanyat, tot ben equilibrat perquè res Si no s'arrisca no es guanya. Catalunya podria estar arriscant poc. �El govern que tenim segurament és una de le pitjors empreses de Catalunya i la moral de treball hi és molt baixa. n o es bellugui. Aquesta és una mica la impressió que dóna l'organització territorial del país. (G ir on a- Salt- Sa rr ià Banyoles-Girona) . - S'ha de fer la regionalització de Catalunya, que és un mandat del Parlament no ac omplert. El Parlament va votar qu e s'havia de fer . És cert que es va votar juntament amb la prop osta de la creació d 'una provín cia única i es va votar per aix ò probablement perquè se sabia que la província única era impracticable i aleshores també ho era la regionalització. N o és purament una ass ignatura p endent des del punt de vista formal, ho és de s del punt de vista de la bona marxa de Catalunya. es que si no hi han sub jectes i protagonistes a Catalunya que tinguin cos, que tinguin força ... no farem res. I les regions el tindran. Imagineu-vos set regions on hi ha , a més de les quatre actu als, les dues de la província de Barcelona amb la regió metropolitana i la Catalunya C entral, que han de vertebrar Vic i Manresa , M anresa i Vic amb Igualada, i que estan d 'acord a ver tebrar. Imagineu-vos també que el Pirineu esdevé una regió de planificació i l'Ebre també. No pot ser que Catalunya segueixi vivint sense que el Pirineu existeixi: des d'un punt de vista administratiu no hi és. I l'Ebre tamp oc . Són noms forts de la història de C atalunya i de la problemàtica de Catalunya qu e es necessit en per gov ern ar. N o és purament un compliment del desig d 'un Parl ament cat alà un dia d eterminat en què això es va votar. És una necessitat que no s'ha entès, perquè l'únic que s' ha vist és la necessitat de concentrar. - El desenclavament d'Olot, que encara no està resolt. - El desenvolupament de les àrees metropolitane s del camp de Tarragona i de l'àrea de Girona eventualment l'eix - La Carta Municipal de Barcelona. Quan jo . vaig marxar ja la vam aprovar i per unanimitat. Quin problema hi ha via per que la Generalitat li donés el vist-i-plau? La C arta Municipal, que ara vin drà, perquè en Clo s ho està aconseguint, però quinze any s després d 'haver-se començat. - La conversió de les comarques en entitats àgils. - La solució del problema del futur de les diputacions. - L'autèntic debat educatiu i cultural qu e s'està produint a tot Europa i als Estats Units, quan aquí encara ens neguem a veure el mé s elemental i és que les escoles subvencionades no poden defugir obrir-se a les m inories ètniques, com pretén el conseller d'Ensenyament en aquest moment. - El cam p català i el seu futur. M 'he trobat amb la sorpresa que el camp no tenia interlocució, que no hi han idees sobre això al govern; no hi són ; les tenen ells, els del camp, però no el govern. No se sap que se'ls hagi fet una oferta o que hi hagi hagut un gran debat en el Parlament o allà on sigui sobre què s'ha de fer en el camp en vistes de la PAC i de l'Agenda 2000 de la Unió Europea. - L'urbanisme encara en mans d'una sola perso- �na , perfectament respectable però anacromcament encarregada de tot a imatge i semblança de tot el sistema, que és sempre el mateix. La degradació urbanística de la costa, que aquest senyor no ha pogut impedir i que Raimon Obiols sem pre rec orda. El que he dit és que el català no ens ha d'importar només a nosaltres. És un patrimoni comú, una riquesa de tots. Ho ha de ser. - La ciència. Qui parla de la ciència a Catalunya? Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell ---com deia l'altre dia Ramon Margalef-; el millor fisic, i és a Parí s; el millor cardiòleg, i no volen que torni: és a N ova York, i ha fet una proposta per tornar i aquí a Catalunya li han dit: no, no tornis. No pot ser. - Les autopistes i la seva reversió, les infrastructures cabdals de Catalunya, l'aeroport en mans d'AENA encara. Són els enginyers aeronàutics, molt respectables, però que no en saben de vendre , no són bons comerciants. AENA és una societat estatal que ha derivat d'una direcció general, i a més corporativa, dominada per un cos general molt respectable, però que el que no sap és vendre ni atendre el client, per dir-ho d'alguna manera. El govern català no sap fer d'empresari - Les empreses de la Generalitat perden diners totes, segons la premsa de la setmana passada. Totes excepte una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós, a qui he vist en aquest acte , i presidida a mitges per en Clos, en forma rotativa amb el conseller d'Indústria. Els hem d 'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris! L'única empresa en la que van bé, que ha guanyat quatre-cents milions aquest any passat, gràcies al cable, per cert, que també va ser una idea de l'Ajuntament de Barcelona -permeteu-me la immodèstia-, l'única empresa que va realment bé és la que porta en Raventós. Bé, hi va haver una empresa de capital risc de la Generalitat que nosaltres -deixeu-m'ho dir, ara sí que ja es pot dir, no?- vam haver d'englobar, vam haver d 'assumir perquè tenia pèrdues, i la no stra, que es deia Iniciatives S.A. tenia guanys. l entr e les pèrdues d'una i els guanys de l'altra vam fer la pau i vam tirar endavant una empresa que avui està guanyant diners perquè la porten els mateixos que portaven Iniciatives. El deute de la Generalitat - L'acumulació de deute que ens deixen, que potser és el més important: dos bilions, amb una disminució de les inversions possibles, quan a l'Ajuntament de Barcelona i a l'alcalde Clos l'acusen de fer ma ssa obres. l si no en fes cap? Què dirien? Què diria l'oposició? Què no diria? Del que havien costat els Jocs Olímpics, que allò era una filfa, que va ser una foguerada, que no hi havia res al darrere, que no hi havia capacitat, que Barcelona havia fet una gran festa però que ara no la podia pagar. Sí, sí, Barcelona no només la pot pagar, sinó que, a més a més, es pot permetre el luxe de fer-ne una altre, de preparar-ne una altra i mentrestant de fer tot el que està fent. Hem passat molta gana d'inversions en aquests �sis anys, perquè l'èxit del 92 -ara estic parlant no dels Jocs, sinó de les inversions i de les transformacions de la ciutat-, ens l'han fet pagar. Ha costat. Recordo que el dia després dels Jocs ja vam demanar óhi havia presents en Pep Borrell, ministre d'Obres Públiques, i els representants de la Generalitató que es constituís un organisme semblant al holding olímpic, que vam fer servir per fer les rondes i les instal·lacions, per atacar el tema del delta del Llobregat: no es va fer. No hi ha hagut comissari, ni comissionat, ni conseller delegat, ni manager, més enllà d'un Secretari d'Estat, un director general, un conseller, que treien el seu temps a partir de mil coses diferents. I així hem anat: desviament del riu, pota sud, aeroport, port, son encara, a les beceroles. Continuem amb els assumptes pendents: - La reforma de l'Administració Pública, la finestreta única. Amb els programes de qualitat. - La justícia ràpida. - La reforma de l'Administració Pública és potser el més cridaner. Que la Generalitat no l'hagi feta ni se n'hagi preocupat en cap moment és sorprenent. - La cultura viva i lliure, no la normalització només o la nacionalització, només... En la indústria del llibre en castellà som els primers productors en el món i no ho sembla. Dit això, com ha dit abans en Quim Nadal, a Catalunya es viu bé, llevat de la gent que s'ho passa malament, que encara és molta, massa, i que té un tractament patèticament paternalista i clientelista. Hi ha un grup de gent que ha millorat i que té expectatives. El que passa és que es pot viure bé, fins i tot millorar amb la millora eu. ropea dels últims anys i tanmateix anar perdent peu, relativament. Si no s'arrisca no es guanya. I Catalunya podria estar arriscant poc, fusionant poc les seves empreses o bé no construint teixit veritablement resistent de les petites, com està passant a regions com el Veneto, la regió de Lille o de Lió, o de Cambridge. Escola i cultura El govern que tenim, segurament, és una de les pitjors empreses de Catalunya. La moral de treball hi és baixa. En el camp de l'educació, per exemple, és baixíssima, malgrat els esforços de persones de qualitat, que n'hi ha, massa amades, i presoneres del paradigma una mica carrincló que va eixir del cisma de Pujol i els seus respecte del mainstream, el corrent principal, de l'escola activa catalana. Estic parlant de fa molts anys. Hem de canviar tot això . No pot ser que les esperances generades per l'Assemblea de Catalunya, pel Congrés de Cultura Catalana, la tradició pedagògica dels patronats municipals i de Rosa Sensat, el rnunicipalisme republicà i l'antifranquisme, i tota la riquesa de les aportacions dels municipis catalans en aquests anys, la tradició de la Universitat El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme passa a primer pla. �Autònoma, els intercanvis positiu s amb les reformes pr ogressistes arreu d'Esp anya en els darrers vint anys, la revifalla literària dels anys 60 i l'influx d'escriptors llatin oamericans , l'immens interès que susciten avui la p oesia, la dansa i el teatre, l'èxit dels cantants catalans arreu, i l'empenta de les televisions i ràdios locals no pot ser , dic, que totes aquestes aportacions no tinguin on des embocar, on anar a parar, que tot això acabi en discussions fratricides sobre la llengua i en anatemes creuats entre uns i altre s. És hora d'agrair els serveis prestats. Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al país però que segurament ja no en pot donar més. Donem les gràcies però també és el moment de no amagar les insuficiències, que són notòries i que són conegudes per bé que poc ventilades. S'ha d'acabar amb el vegetar de l'escola pública catalana i la pràctica desaparició de l'escola municipal dels patronats d'estil anglosaxó. Resoldre la lenta burocratització de la TV catalana que sap, una mica com la ciutat de Roma, que mai serà el que havia estat al principi. Hem d 'acabar les picabaralles teatrals mancades d 'autèntic dra matisme i les adjudicacions interessades de freqüències per mantenir les coses com estan, sem pre utilitzant el nom de Catalunya per mantenir el domini d'una determinada concepció de l'art, de la creació, de la cultura i de l'e scola que ni tan sols té representants de gran mèrit i va sobrada d'apologiste s i d'inquisidors. A veure, quan oferirem als p oble s d'Espanya col -laboraci ó en l'elaboració d'una història comuna? Què hauria fet en Vicens-Vives si hagués sobreviscut? Quan tindrem un llibre de text igual a Almeria i aquí perquè ells sàpiguen què és l'Onze de Setembre? Per què ens estranya que quan nosaltres parlem de l'Onze de Setembre i del Rafel de Casanova s'exclamin, de desconèixer-ho i fins i tot d'ignorar-ho? No ens ha d'estranyar: no ho hem explicat mai ; hem reivindi- cat, en tot cas, que nosaltres tinguéssim la possibilitat d'estudiar a cas a nostra la història de Catalunya. Per ò, exp licar-h o fora? Quan ho hem ofert, això? També podríem esperar que fos l'Estat qui ens ho digués, és veritat, però llavor s estaríem negant tota la nostra teoria, que és la d'autogovern. Som no saltres qui hem de començar. .. I és l'Estat qui ha de dir sí o no . L'hem de convèncer. Els hem de convèn cer. No sem pre estan en contra d'això. Desconeixen. El català, patrimoni de tot l'Estat L'altre dia, quan vaig dir que el català havia de ser patrimoni cooficial de l'Estat, que és una riquesa de l'Estat espanyol, i no una càrrega, quan deia que el català és una riquesa de l'Estat espanyol, que l'hauria de protegir, uns quants van interpretar que havia dit que a Almeria s'havia d'ensenyar el català forç osament i amb van venir a protestar. I els vaig dir: no, estigueu tranquils. El que he dit és que el català no ens ha d'importar només a no saltres. És un patrimoni comú, una riquesa de tots. Ho ha de ser. Personalment valoro totes les expressions culturals que ens han vingut de fora però que ja són nostres, perquè algunes són nostres: no és només que aquí el flamenco sigui important i sigui importat, no. Es que aquí hi ha flamenco autòcton, molt important, des del Peret fins a la Mayte Marrin, fins a la Ginesa Ortega. Penseu en Mayte cantant amb Tete M ontoliu o en la rumba catala- Ho hem de fer per Catalunva, no per un partit. Aquest és en sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat. �na del Gato Pérez. Tot això, que nosaltres sabem fer i que no hem reconegut prou, hem d'aconseguir que Espanya ho sàpiga i ho reconegui, que reconegui que Catalunya és una protagonista molt creativa, molt important d'Espanya. Catalunya protagonista M ireu, la vida és canvi. El que sí que no saltres hem de garantir és quines ser an les lleis d'evolució del procés a través del qu al nosaltres volem més autoritat i aqu estes lleis són la lleialtat federal, la prudència i la cautela pel qu e fa als terminis i al clima que es vagi creant i, al mateix temps, la capacitat de Catalunya de jugar un paper protagonista, n o passiu, en la configuració de l'Estat espanyol, de la nova Espanya, de l'Espanya plural, de l'Espanya de les nacionalitats i les regions. No hauria de ser Catalunya, per m oltes raons, qui prengués la iniciativa d'una pedagogia mútua entr e les Esp anye s? N o ens adonem que fent això -que ho farem, en cinc o deu anys, perquè això no es p ot fer en dos an ys- estarem p osant les bases d 'una cultura política estable o d'un imaginari col-lectiu compartit, que ara mateix ens manca cruelment quan volem ser entesos i entendre? No ens ad onem que alh ora est em establint la certesa d'una autèntica integració del s ciutadans de Catalunya, vells o nous, vells i nous, en una cultura catalana m oderna i curiosa dels seus diversos components tant com gelosa de la seva autonomia? Què ens diuen els propis i mé s afalagats prota goni stes de la mé s influ ent de les cultures, que és la cultura tele visiva? Què ens diuen Àn- gels Barceló, des de Madrid, o Andreu Buenafuente, aquest a qui no van deixar anar a Roma perquè li van prohibir que hi anés? Què diuen? Que la Catalunya oficial no els interessa i que vivim massa tancats. Ho diuen ells. Apliquem-nos aquesta reflexió. El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme, que és el nacionalisme específic del s catalans, i per tant més genuí, passa a primer pla. I en això estic d'acord amb alguns dels textos que abans hem comentat. El catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme. N o és qualsevol nacionalisme. Tots els nacionalismes per definició de nacionalisme són diferents, són d'una nació. Hem de dir que en el nacionalisme el lloc de la nació i el país i el sentiments i la raó és diferent en cada cas . I en el cas de Catalunya, en el cas del catalanisme, podem dir: el catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme molt diferent d'altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l'obertura, en l'afirmació i la generositat, que ens són necessàries per ser qui som i per ser tan feliços com podem arribar a ser, en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme. Catalunya no es realitzarà si no és protagonitzant, amb d'altres però protagonitzant, la transformació d'Espanya en un autèntic Estat de diverses nacionalitats i regions, com a fragment respectat i útil d'una Europa dels pobles. Els sectors més desperts del nacionalisme oficial se n'han adonat, però ja és un xic tard. Es un xic tard no per a ells, però sí per canviar el tarannà del conjunt del catalanisme oficial. Faig una invitació a tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui vulguin canviar la direcció de Catalunya per fer-la més lliure, més rica i més justa. �Gràcies pels serveis prestats Els hem d'ajudar, però: els cridem a establir un diàleg franc, que serà profitós per tots. S'ha abusat excessivament del recurs al nominalisme i al carisma dellider no per solucionar sinó de vegades per amagar els problemes sota la catifa de la conformitat. Es hora d'agrair els serveis prestats. Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al país, però que segurament ja no en pot donar més. Donem les gràcies, però també és el moment de no amagar les falles i les insuficiències, que són notòries i que són conegudes per bé que poc ventilades. Ho hem de fer per Catalunya, no per un partit. Aquest és el sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat, que cal prendre no com un punt d'arribada sinó justament com un punt de partida, com una invitació. Una invitació a tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui vulguin canviar la direcció de Catalunya per ferla més lliure, més rica i més justa. Vinga, eixoriviu-vos, que tot això va molt de debò. Visca Catalunya! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Voluntat de canvi Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document "Per Catalunya: ara, un nou federalisme" la proposta del PSC. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Federalisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/751/19981020_LV.pdf 217e32fe003e379c6d47e340e31b01d3 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 20/10/1998 La Vanguardia, p.033, Opinión Un independiente a favor del consenso Autor: PASQUAL MARAGALL NO ES EXTRAÑO que se signifique su personalidad, su estilo de resolver problemas en vez de crearlos. Carlos Ferrer Salat era un joven, y cuando un joven nos abandona, siempre hay algo que perdemos. Su juventud hizo increíble la noticia, nos pilló a todos por sorpresa. Tendemos a idealizar a los que nos han dejado antes de hora. En esta ocasión no hace falta. Carlos goza de un auténtico privilegio: era -y seguirá siendo- respetado por todos, rasgo de la gente con personalidad abierta. Me podría extender sobre su indudable humanidad, la de un hombre sin fronteras comprometido desde los años cincuenta con el proyecto de una España democrática, moderna y europea. No es preciso. Quiero resaltar su significación como gran ciudadano, como catalán de convicciones cívicas, constante impulsor de proyectos. Cuando Barcelona necesitaba reunir recursos para su promoción como candidata a los Juegos Olímpicos, Carlos Ferrer no tuvo ninguna duda. Se puso delante, como buen deportista. Mientras algunos dudaban y otros quizá suspiraban en secreto por un fracaso que les diera una razón que no tenían, Ferrer Salat se armó con lo mejor que tenía, su inmensa humanidad, y ganó por goleada. Después, los Juegos Olímpicos desencadenaron la ola de inversiones más importante que ha visto Cataluña en el siglo y la principal en los últimos veinte años. Ferrer Salat fue decisivo para convertir el Comité Olímpico Español en un socio leal y potente del COOB y en el éxito del programa ADO. Cuando pedimos su colaboración, la prestó encantado. En los primeros 70, aún con Franco, el Círculo de Economía que él presidía fue el primero en plantear la necesidad de una institución metropolitana: "Gestión o caos", se titulaba su manifiesto de entonces. La historia, 15 años más tarde y por sorpresa, se giró en contra. Recientemente, tuvo mucho que ver en el homenaje a Cambó. Su labor empresarial y pública obtuvo un fruto muy especial: el reconocimiento y admiración de los dirigentes sindicales, que recuerdan el talante negociador y su capacidad para lograr la concertación social. No resulta nada extraño que se signifique su personalidad, el estilo que le llevaba a resolver problemas en vez de crearlos, como ha destacado Juan Antonio Samaranch. Con ambos hemos compartido ese principio para construir consensos antes que crispar el ambiente, perseguir acuerdos en lugar de acariciar la homogeneización, trabajar a favor de la confianza en vez de provocar recelos. Ferrer Salat ha sido un empresario independiente que intentó -y consiguió- situarse en la actitud opuesta a las genuflexiones: tender la mano. Su ejemplo debería animarnos a confiar más en nosotros para afrontar los cambios con espíritu abierto y voluntad de futuro. Personalmente, al menos, además de sentirme gratificado con su amistad, quisiera conservar el recuerdo de un ciudadano comprometido con el consenso, favorable a los cambios necesarios, valiente ante la terquedad del pesimismo, generoso en todos los sentidos. 138 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1214 Title A name given to the resource Un independiente a favor del consenso Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ferrer i Salat, Carles, 1931-1998 Necrologies Jocs Olímpics Barcelona Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-10-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2788/19981130_PropuestaCatalana_PM.pdf ce227216796cbf2df481bb699dbd38d3 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL> Cercle Financer, 30 de novembre de 1998 [INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL] Muchas gracias, Josep Vilarasau. Señor presidente, señor presidente del Cercle Financer. Gracias a todos por estar aquí hoy, por su compañía esta tarde, en la que además hay tantas conferencias en Barcelona. Me han dicho que hay tres o cuatro muy importantes: está Herrero de Miñón, está [Salima Ghezali], creo, que es una periodista argelina espléndida, que se merece mucha atención, además. Pero gracias sobre todo a vosotros por haberme invitado y permitirme hablar de la «propuesta catalana», como me gusta llamarla. Propuesta catalana que, efectivamente, es una propuesta federal y que tiene un contenido económico, pero no sólo económico. Desde que, con Isidre Fainé, hablamos de esta conferencia, han pasado algunas cosas. Y esto hace que tal vez el contenido numérico de esta conferencia quede un poco rebajado. Porque se ha hablado tanto de números que, probablemente —no digo que la hemos pifiado— pero probablemente en este momento hay demasiados, y será mejor dejar enfriar las cuestiones, pedir a quien tenga que darlas que dé todas las cifras que hay que tener para poder discutir de estas cuestiones con sensatez. Tengo entendido que el vicepresidente Rato tiene que dar las cifras de carácter fiscal y de balanzas fiscales, no sólo de Cataluña, sino de todas las autonomías, en un plazo relativamente breve, suponemos que dos o tres meses. Esperemos a que lo haga y entonces discutiremos las cifras con más intensidad. Pero no tengan miedo, porque ya hablaremos del núcleo de la cuestión. i �Yo, estos meses, desde que hemos vuelto de Roma, me he movido evidentemente por Barcelona, pero también por toda Cataluña. En Barcelona he hablado mucho con empresarios y fuera de Barcelona también. Algunas de las caras que veo aquí las he visto recientemente; no todas, evidentemente, así me gustará veros a todos más en la corta distancia, que es cuando seguramente la gente se franquea más. Pero muchas caras de hoy las he visto. Espero que seguiré viendo más. Y, sobre todo, he descubierto un mundo un tanto nuevo para mí, que es el mundo de la Cataluña interior: de los emprendedores, de los agricultores, de los payeses, de los porcinos, de los regantes, de los ganaderos, de la gente de la montaña, del Pallars, del Ebro, etcétera. Y aquí he sacado un poco la conclusión de que Cataluña, en este momento, está con un síndrome de ansiedad, yo diría. No sólo de preocupación, que también, que es lo que se suele decir: «el país está preocupado». No es exactamente preocupación; es ansiedad, que es una mezcla de preocupación y de expectativa positiva. Es aquella preocupación que se genera cuando hay posibilidades de ir mejor, no cuando vas rematadamente mal o vas hacia abajo, cuando tienes miedo de estrellarte del todo. Yo creo que hay miedo, hay preocupación, hay miedos. El mundo abierto —a mí no me gusta demasiado hablar de globalización, pero sí de mundo abierto—, el mundo abierto hace que los riesgos sean más grandes, pero también que las posibilidades lo sean. De modo que no hay exactamente, estrictamente, miedo o preocupación, sino ansiedad. En lo positivo y en lo negativo, debo usar este término. 2 �En Barcelona he visto, cómo no, cosas que ya sabía, un poco empeoradas por el tiempo. Ha pasado un año más y resulta que la Fira, el metro, el Palacio de Congresos, la tercera pista, el TGV... todo esto está un poco como cuando me fui o incluso, en algunos casos, un poco peor. Las fechas que ahora se dan para la finalización de estas cuestiones van un poco más allá. Y vean que estoy hablando de cosas que todos deberíamos ser capaces de ver hechas por las instituciones en conjunto, no sólo por una. No estoy diciendo que haya una institución que vaya mal. Estoy diciendo que no ha habido suficiente entendimiento como para que esto mejorara. Os lo diré más claro: en el año 92, cuando se acabaron los Juegos, poco después de acabar, recuerdo que vino, creo que fue, el ministro Borrell, para poner la primera piedra del Moll de Barcelona, lo que ahora se llama el Trade Center, el World Trade Center. Y con aquella primera piedra, yo pedí que lo que había sucedido durante y antes de los Juegos se pudiera continuar. Y no me refería tanto a los Juegos, al acontecimiento y ahgertpe, por decirlo así, como a la fórmula de funcionamiento que representaba el hecho de que el poder que mandaba era el más pequeño, el que estaba más cerca de la gente. Y que los poderes grandes, que eran Cataluña y España, la Generalitat y el Gobierno, estaban de acuerdo en colaborar y financiar sin, no obstante, mandar. «Mandar» en el sentido fuerte de la palabra, colaborar. Esta fórmula fue la que tuvo más éxito —pasa muy pocas veces en la historia de una ciudad, supongo—, pero es la fórmula buena y es la fórmula Barcelona. Nosotros propusimos en ese momento que hubiese otro gran proyecto, el Plan del Delta. Ese proyecto se estimó, creo que fue, en cuatrocientos mil 3 �millones de pesetas, cuando realmente conseguimos que se reuniesen todas las instituciones que se tenían que reunir para cuantificar sus inversiones posibles. Y ahora que he vuelto, de aquellos cuatrocientos mil millones de pesetas, se habrán invertido escasamente una cuarta o quinta parte. Estaba pensado para quince años, por lo tanto tendríamos que ver exactamente cómo se distribuía esto, pero les puedo asegurar que no llevamos buen ritmo — cuarta o quinta parte de lo que se debería haber invertido—, no llevamos el ritmo que se había pensado. Barcelona, en estos años, y Cataluña de rebote, ha perdido un poco pie desde el 92 hacia esta parte, reconozcámoslo. No así en el tono económico de la ciudad, en el tono privado, e incluso diría en el tono público local. Porque es evidente que, pasada la trompada del 93 y del 94, los hoteles se llenaron, la ciudad también, los comercios fueron hacia arriba y la gente que continuaba diciendo que Barcelona no tenía suficiente población o perdía población chocaba con una realidad físicamente contraria. Y a mí, siempre que me preguntaban sobre este tema, les preguntaba a qué hora perdía población. Porque claro, al mediodía, cuando uno se pasea por la calle, no se cabe: hay los turistas que vienen, hay la gente que viene del área metropolitana, por todas partes. Barcelona no ha perdido pie y Cataluña, en su conjunto, tampoco; desde el punto de vista del tono de la economía privada. El señor Oliver, catedrático de economía, ha demostrado que en Cataluña, además, ha pasado una cosa muy importante: que es que ha pasado de ahorrar, ha pasado de invertir bastante y ahorrar poco a ahorrar mucho y seguir invirtiendo, y a exportar, que eso es lo más decisivo. Es decir, 4 �que antes necesitábamos de ahorros exteriores para poder hacer lo que estábamos haciendo, por decirlo de algún modo. Y ahora, gracias a la exportación y al ahorro, podemos decir que somos un país que estamos en condiciones de dar un paso hacia adelante muy importante. Pero le ha faltado acompañamiento; a esta economía privada y a este dinamismo le ha faltado un poco de acompañamiento, un poco de estrategia, un poco de filosofía y un poco de canción, de mensaje y de unificación, seguramente. No en el sentido de que todo lo lleve una sola mano; todo lo contrario. En el sentido de que esta especie de impulsos que han funcionado bien tuviesen un relato y tuviesen una filosofía más o menos compartida que permitiese apuntar aquellos puntos que ya he dicho que han ido mal. ¿Qué es lo que ha ido mal, pues? Han ido mal todas, o casi todas, las decisiones estratégicas. Ya he dicho unas cuantas, en el campo de las infraestructuras, y las repetiré si es necesario. El aeropuerto es básico. El aeropuerto ya no es sólo una puerta de entrada a la ciudad; es una de las principales industrias de la mayoría de las ciudades de Europa, creadoras de empleo, de tecnología, de oportunidades. Condición de las demás tecnologías, como se demostró aquella vez que Barcelona quería tener AT&T y Madrid también: la gran inversión de AT&T finalmente fue para Tres Cantos, en Madrid. Y recibí, un día que yo estaba en Bruselas, un telegrama —que ya he explicado muchas veces— del pobre [Thomas Enders], el embajador americano, que me decía: «No vendrá a Barcelona. AT&T irá a Madrid because of inexistance of non-stop flight Barcelona-Nueva York». No había vuelo sin paradas Barcelona-Nueva York. 5 �Ahora hay uno, o dos. Pero hay uno de Delta que se ha puesto porque Delta se ha emperrado mucho en encontrar un slot, como se dice en el argot de los aeropuertos. Hay el de Iberia... En invierno ya no está. Al de Delta, además, le pasó una cosa: que es que el otro día, al volver de Nueva York, paró en Madrid y se estuvo allí tres horas. Y lo hace a menudo. Y, ¿sabéis por qué? Porque en Barcelona no hay mantenimiento. En el aeropuerto de Barcelona no pueden dormir los big bodies, que es como los llaman; los aviones grandes, no los veréis nunca durmiendo. Porque no harían nada. Y éstos, cuando duermen, no duermen, trabajan. Trabajan con ellos porque si no, no podrían volar en condiciones. No tenemos big bodies, no tenemos hangares, no tenemos cargo. El cargo está limitado... Esto lo sabe mucho mejor Joan Clos que yo y le estoy robando un poco la página. Sabe mucho más que yo. Y lo ha explicado muy bien y lo está defendiendo muy bien. Pero ahora, como todavía no ha llegado, aprovecho. Las ochenta mil, creo que son, toneladas de cargo —no recuerdo la cifra exacta— ha plafonado, porque ya no caben más. Un aeropuerto como el nuestro tiene un límite de movimientos por hora, que creo que son cincuenta, aproximadamente. Se pueden mejorar marginalmente, con cambios tecnológicos, pero estamos en la línea de los cuarenta y ocho durante unas nueve horas al día. Tres, tres y tres: tres por la mañana, tres al mediodía y tres por la noche. Esto quiere decir que Barcelona se está —dejad que lo diga— desde el punto de vista económico, suicidando, en este sentido. Está desaprovechando la más importante de las oportunidades. Es como si hubiésemos cerrado la 6 �puerta. Es como si hubiésemos puesto un arancel. Como si hubiésemos dicho: «No, no, las inversiones que quieran venir aquí, en lugar de ser bien recibidas, tendrán que pagar». Tienen que pagar, porque los ingenieros y los ejecutivos de AT&T que tenían que venir en masa a España para hacer una gran fábrica no querían pagar el precio de tres horas de espera en el aeropuerto de Madrid y un cambio de avión, evidentemente. Nosotros tenemos un peaje, otro peaje —un arancel, en este caso— para entrar en Barcelona, cuando todas las ciudades están haciendo lo contrario. Yo, sobre este tema, ya les he dicho la solución: el aeropuerto de Barcelona se tiene que privatizar. Ya no veo más solución. Lo he visto en Italia, he visto al alcalde de Napoli, que es ex comunista, [Antonio Bassolino], inteligente, inteligentísimo —ahora lo han hecho ministro y me parece que no deja de ser alcalde, porque los italianos también hacen de vez en cuando estas cosas. Y este hombre vio, al llegar a la alcaldía, que el aeropuerto de Napoli iba mal —cosa muy esperable, desde muchos puntos de vista—: había corruptelas, había ineficacia... Y lo que hizo inmediatamente fue hacer un concurso internacional para el management del aeropuerto. Y adjudicó la dirección del aeropuerto a BAA, la British Airport Authority, quedándose un dieciocho por ciento de las acciones, creo, y un derecho de tutela sobre las decisiones estratégicas. Pues ya se lo avanzo: Barcelona debería hacer lo mismo. Barcelona tendría que privatizar como mínimo la gestión e incluso tal vez el capital, o buena parte del capital. Guardar un veinticinco por ciento para que se lo puedan repartir los dos ayuntamientos que juegan en el área metropolitana, la 7 �Generalitat, la Cambra de Comerç y AENA. Pero para AENA un cinco por ciento, no un cien por cien. Porque pensad que Iberia... Anteayer me decía en Madrid —hace tres días— me decía en Madrid el presidente del SEPI —que lo tenía al lado en la comida del The Economist que él presidía— que Iberia ha tenido el plan. Iberia no puede incidir en las infraestructuras del aeropuerto, pero tiene el plan de operación de un programa de vuelos mucho más ambicioso para Barcelona, lo que llaman un hub europeo. Un hub es un centro de redistribución. El espacio aéreo se distribuye en una red, como todos los demás, y los nodulos importantes de esta red en la que hay intercambios son hubs, hache, u, be. Son centros de redistribución. E Iberia tiene pensado, tenía pensado y tenía proyectado, un hub europeo en Barcelona, lo cual quería decir que a Barcelona venían vuelos de Latinoamérica que querían seguir hasta Munich o hasta Milán, por ejemplo. Y la parada, la tenían aquí. Igual que nosotros ahora tenemos que parar en Madrid cuando vamos a Río de Janeiro o cuando volvemos, pues en este caso sería al revés. Sería en Barcelona donde pararían los aviones, incluso de Iberia. No estoy hablando ya de Aerolíneas —éstos por descontado— y los brasileños, que nos han sido enormemente amigos desde siempre y que han saltado cantidad de obstáculos para poder hacerlo. ¿Y qué pasó? Pasó que AENA no estuvo al caso. Es decir, que las infraestructuras no estuvieron y que Iberia no podía sacrificar todos aquellos vuelos y por lo tanto tuvo que decidirse por Madrid. Y me dijo: «Creo que ahora ya es tarde. Se han perdido tres años y en estos tres años ahora las inversiones ya están hechas aquí, con la tecnología, la mano de obra cualificada y las instalaciones». 8 �Han sido años, pues, desde este punto de vista, malos. Que provocan la cierta ansiedad que yo he visto en los empresarios con los que he hablado. El concurso de handling del aeropuerto... Hubo un concurso, interesante, al que se presentó el Consorci de la Zona Franca junto con Lufthansa. Pues ganó el [ININTELIGIBLE]. f-: ' • ' "4 \-( L Y podríamos seguir. No sólo en este campo. En el campo de las telecomunicaciones, en el campo de la prensa, en el campo de la televisión, en el campo de la telefonía móvil... En todos éstos, no ha habido —con la excepción de Retevision, que ya sabemos que es muy válida, pero que todavía es una cosa pequeña, muy pequeña, al lado de Telefónica—, no ha habido empresas catalanas que hayan querido o podido ir. No ha habido ninguna. Y cuando uno pregunta —yo lo he preguntado a los empresarios de aquí—: «¿Es que no hay el capital? ¿O es que no hay el management?». Y me han dicho: «Hombre, el capital existe y el management se puede comprar, en última instancia», como hizo el alcalde de Napoli con BAA. No se ha ido porque no ha habido una estrategia para ir, no ha habido una dirección, no ha habido una cabeza pensante que dijese: «Pongamos los peones aquí o pongámoslos allí». Se han hecho algunas cosas, pero estas cosas que se han hecho no son, ni mucho menos, las más importantes. Es decir, tenemos el ahorro, tenemos la potencia económica, tenemos los managers —después os lo diré, porque hay un montón de managers importantes colocados fuera de aquí—, pero no hemos tenido la estrategia. Muchos empresarios me han dicho: «Nuestros hijos tienen que ir a Madrid». Y yo se lo puedo garantizar, porque muchos hijos de mis amigos han tenido que 9 �ir a Madrid. Porque lo que saben, si quieren que sea rentable, aquí no pueden conseguir que sea rentable. Es así. El último, la semana pasada, un chico que se va a la CNN en España, o al Plus; otros porque están en cosas financieras, y aparte de La Caixa... Pues resulta que ha tenido que ir a Madrid. Y La Caixa no puede emplear a todo el mundo, evidentemente. No ha habido, pues, una —vuelvo a repetir— una política de acompañamiento que estuviese a la altura de las posibilidades económicas del país y de las ciudades de Cataluña. Yo, ante esta situación, lo que pienso que hace falta es, sobre todo, más que discutir de dinero, discutir de proyectos. Y ver cómo se hace una estrategia política catalana que no sea excesivamente intervencionista —yo no lo soy mucho. Pueden estar tranquilos los representantes de las cajas aquí presentes, de las diversas cajas, porque no soy muy partidario del intervencionismo. Pero sí que soy partidario de una economía que existe, una economía de aglomeración, una economía externa que existe y que tienen los ayuntamientos, y que tienen los gobiernos, y que tiene la Generalitat, y que las empresas no pueden tener, que es la agregación de información intersectorial, la emisión de las oportunidades, los datos para decidir. Esto lo tiene el despacho del alcalde —Joan Clos lo sabe perfectamente y Narcís Serra todavía más, porque fue el que empezó esta saga. Pues es un sitio de información privilegiada. No privilegiada en el mal sentido, sino en el buen sentido. Es un sitio en el que tu preocupación es qué hacer con todas las ideas que te llegan al cajón, o a la mesa, y que tienes que meter en un cajón y cerrarlo. La mitad de estas ideas no son buenas y de la otra mitad la mitad fracasarán. Pero hay una cuarta parte que probablemente irá hacia adelante. 10 �En este sentido yo sí que soy no partidario de la intervención, pero sí del acompañamiento. Soy partidario, como hicieron con la compañía Iniciatives S.A. —que ya saben ustedes que funcionó bien— soy partidario de que el Ayuntamiento, la Generalitat, digan: «Nosotros ponemos dinero en esto». Si puede ser, ponerlo transitoriamente. Si puede ser, ponerlo, además, minoritariamente. Y si puede ser, además, que haya un elemento de interés general en cada una de estas iniciativas. Éstas son las tres condiciones que yo le puse a Francesc Raventós en el año 86, el día en que creamos Iniciatives: que hubiese un elemento de interés general, que casi siempre está, porque todas las líneas de producción un poco estratégicas son interesantes para la ciudad, en última instancia; y que hubiese una participación temporal del Ayuntamiento, o sea del capital público; que no me pidiese nunca más dinero (le dimos mil millones el primer año sobre los doce mil millones que teníamos de presupuesto de inversiones —me pidieron trescientos más, pero nunca más) ; y que además fuésemos minoritarios. De aquella primera lista de dieciséis empresas, por ejemplo, salió, aparte de la Torre de Comunicacions y del Poble Espanyol, y de mil cosas más, una que se llamaba Barcelona Cable. Esta Barcelona Cable ha ido evolucionando y ahora se llama CTC, Cable i Televisió de Catalunya. Vendieron los primeros socios, que eran franceses y belgas, compraron unos americanos, US West. Los americanos, como ustedes ya saben, no se fíen de ellos. Yo los quiero mucho, porque además he vivido allí. Pero, ¿qué pasa? Tienen un mercado tan grande que cuando en su casa tienen un problema, aquí estornuda y nos quedamos sin un dólar de inversión. Y esto pasó con US 11 �West, que nos acompañó muy bien, que nos hizo la tecnología y puso el dinero, para lanzar la red de CTC, pero que en el momento en el que hubo una fusión de dos rivales americanos tuvo que vender todos sus activos a Europa, en una semana, como aquél que dice, para estar presente allí. Que conste que se han portado bien, que nos han hecho todo el seguimiento y que siguen colaborando, pero aquí se tuvo que buscar rápidamente un socio nuevo. Es igual. Las aventuras, ustedes las conocen mejor que yo, lo que es el mundo de las empresas y sobre todo el mundo de las empresas internacionales. El caso es que Barcelona hoy tiene una red incipiente. No ha ido tan rápido como yo habría querido o como el alcalde Clos habría querido, pero tenemos un operador. Y lo que les iba a decir es que esos doce, quince, veinte o cincuenta o treinta millones que pusimos —no me acuerdo, cuántos eran— en la primera Barcelona Cable, se han vendido ahora, transformados, retransformados a través de la fusión con Catalana de Capital Risc de la Generalitat, fusión que fue en realidad una compra... Iniciatives tenía beneficios, Catalana de Capital Risc tenía pérdidas y digamos que entre las dos hicimos las paces, como se dice vulgarmente. Y la Generalitat tenía que hacer una cosa —que tal vez la tenía que hacer, yo no digo que no la tuviese que hacer—, pero que fue no una empresa de capital riesgo, aunque se llamaba así, sino que fue comprar o ayudar a empresas viejas con problemas. Y «capital riesgo» quiere decir ayudar a empresas jóvenes con futuro, todo lo contrario. De modo que el matching fue sencillo. Prácticamente podemos decir que absorbimos Catalana de Capital Risc, en aquel momento, y así la 12 �participación de Catalana de Capital Risc, que ahora ya es una empresa mixta, en la cual el sector público es de por sí minoritario —no las aventuras que realiza, y cada una de las inversiones, sino la propia empresa— se ha vendido la participación a CTC por dos mil ochocientos millones, hace una semana. A mí lo que me gustaría es pensar que tiene que haber alguien que diga: «Esta plusvalía se tendría que reinvertir en este campo». Porque si en diez años hemos pasado de doce, quince o veinte millones a dos mil seiscientos —o dos mil ochocientos, mejor dicho— tal vez lo que se tendría que hacer con estos dos mil ochocientos, o con gran parte de ellos, es reinvertir en este campo, que es el campo de más futuro, por una razón de beneficio y de capital riesgo. Como empresa de capital riesgo y por una razón, además, estratégica y de país, valdría la pena no perder posiciones. Claro que esto, estos dos mil millones, comparados con las inversiones que se tienen que hacer para cualquiera de las iniciativas importantes que están sobre la mesa estos días, es lo que los americanos llaman «cacahuetes», «peanuts», nada. Las inversiones son de cuarenta, de sesenta, de cien, de doscientos o de ochocientos mil millones —como ha hecho Telefónica en Brasil, no sé si bien o mal, pero en fin, lo ha hecho. Por lo tanto, dos mil seiscientos millones no representan nada. Pero, a nosotros, aquella pequeña inversión nos sirvió. Y ésta es un poco la filosofía que yo echo en falta y que creo que los empresarios coinciden conmigo en que no ha existido del todo. Y entonces, ¿cuál es el problema de Cataluña desde el punto de vista económico? ¿Desde el punto de vista económico público? El problema es esta falta de estrategia. El problema no es tanto el exceso de impuestos. Lo digo 13 �muy claro ya de entrada. Yo he explicado los cuatro puntos de federalismo económico varias veces y ya los repetiré. No querría extenderme demasiado en ello, porque ya lo he hecho, y es conocido, y la prensa especializada los conoce perfectamente. Porque recuerdo que fue en el mes de abril, con motivo de un viaje aquí, tuve que ir a Girona a presentar un libro sobre la ciudad, que había hecho la Universidad de Girona, un libro magnífico. Y sucedía que en aquel momento había las elecciones primarias en Madrid entre Borrell y Almúnia. Y recuerdo que saliendo de aquella sesión, a Quim Nadal y a mí nos preguntaron —ya nos lo esperábamos—: «¿A favor de quién están?». Y nos pusimos de acuerdo en decir: «De nadie». Del que diga que sí a estas cuatro cosas, que ahora os repetiré y que las he continuado diciendo en cada sitio al que he ido. Cuatro puntos que son: el régimen foral y el régimen común se deben igualar. Y ahora os lo explico muy brevemente. Primero. El segundo: el Estado tiene que gastar menos de la mitad y los territorios más de la mitad. Y los territorios repartírselo a partes ¡guales, comunidades autónomas y ayuntamientos. Tercero: las inversiones per capita de las áreas metropolitanas de más de un millón del país, per capita, tienen que ser iguales. No hay ningún motivo para que no lo sean. Y cuarto, el famoso punto: la balanza fiscal en relación con el producto nacional bruto, o regional bruto, de cada una de las regiones del sistema — porque ya ven que yo no estoy haciendo una reclamación de Cataluña, estoy proponiendo un sistema para España, que es diferente— tendrían que ser similares a las que tienen las regiones europeas de renta media similar, o sea de renta per capita relativa a la media nacional similar. 14 �Estos son los cuatro puntos que yo he defendido desde hace tiempo y continúo defendiendo, y que después han dado lugar a una batalla de cifras y de debates, no el menos importante de los cuales es si el cuarto punto es el más importante o el menos importante. El cuarto punto, el de la balanza fiscal relativa a la renta, yo he llegado a la conclusión de que es derivado de los otros tres. No es la variable independiente, es la variable dependiente de los otros tres. Pero, en fin, la discusión sobre este punto y la idea sobre este punto, la culpa la tiene La Caixa d'Estalvis, ya se lo he dicho a su director general antes de entrar —la culpa o el mérito— porque su servicio de estudios, hace tres años, cuando yo era presidente del Comité de las Regiones y quería tener datos... Yo, en el Comité de las Regiones, empecé a ver que los bávaros, y los de Nordrhein Westfalia, y los de Baden-Wurtemberg, y todos estos, se quejaban mucho. Y no sólo del precios-de la [ININTELIGIBLE] o en fin, las discusiones sobre la OCM del vino o cosas de éstas, que eran dramáticas, sino en general porque pagaban demasiado. Y empecé a notar que en Europa había una fatiga fiscal. Esto, en fin, era previsible. Y se sabe, no sólo por datos económicos, sino también porque hay Bossis por el mundo, hay Umbertos Bossis en Italia, hay [$>|p|Der] mismo en Baviera —es de un localismo muy acentuado, muy muy acentuado... [Stober] era una de las figuras fuertes del Comité de las Regiones. Tanto es así que me lo llevé de reportero a la Cumbre de las Regiones y de las Ciudades de Europa que hicimos en Amsterdam un mes antes de la Cumbre de las Naciones. Vinieron trescientas personas, doscientos presidentes de 15 �regiones europeos —no vino el presidente de Cataluña, lástima— y un centenar de alcaldes de grandes ciudades. Y allí se discutió qué querían las regiones y las ciudades de Europa, y dijeron: «Queremos más Europa y queremos más proximidad, más Europa y más región». Y, además, explicaron por qué. Dijeron: «Lo queremos porque vemos que es evidente que para estar contentos como europeos no podemos pasar las vergüenzas que hemos pasado en Bosnia y las que pasaríamos en Kosovo», que era previsible y estaba cantado. «Querríamos tener una moneda fuerte, no querríamos estar tan pendientes de lo que pasa con el yen o con el dólar. Querríamos tener, pues, un poco más de política europea desde el punto de vista monetario, desde el punto de vista exterior.» Y, sin embargo, con esto no queremos alimentar un nuevo leviatán. Y aún más lejos que antes, no en Madrid, en Bruselas, que, además de estar lejos, llueve. Y como dice siempre Felipe González, que no quiere ir a Bruselas porque no hace sol. Es decir, no queremos alimentar una nueva maquinaria estatal de decisiones que esté aún más lejos que la que ahora tenemos. «Y, por lo tanto», decíamos todos, «por unanimidad, queremos más Europa y más región, más proximidad.» Ustedes dirán: «Hombre, esto es una utopía». Pero es una utopía que pasará. Y es una utopía que pasará porque la gente no aceptará esta Europa si Europa no da a cambio una garantía de devolución de poder. No que pasará, que está pasando. Empezó a pasar en España, avant la lettre, digamos, de los demás. Pero está pasando en Italia y está pasando en Gran Bretaña. Y está pasando, por descontado, en los países federales desde siempre, en Austria, en Alemania o en Suiza. 16 �Un poco, el motor de explosión de estas actitudes regionales europeas, que sin embargo son muy sensatas, Bossi es una excepción... Haberlas, las hay, en el Comité de las Regiones hay algunos que son de la Lega, alguno: [Furmigoni] por ejemplo, el presidente de Lombardía, etcétera. Que son de éstos que se reúnen con nosotros por los cuatro motores, que les llaman. Con esto hemos tenido un poco de mala suerte, porque dos de los cuatro motores creo que eran el de Rhône-Alpes y el de Languedoc-Roussillon, también —me parece que tenía que venir a reuniones aquí, a Cataluña, por este motivo. Y estos dos, como son apoyados por Le Pen, lo mejor que podrían hacer es no venir. Pero en fin... El problema que tiene la comunidad de los Pirineos, el pobre [Josep Doró], que es el cónsul de Ordino, que es el presidente de la Comunidad... Andorra preside la Comunidad de Trabajo de los Pirineos; está Midi-Pyrénées, está Aquitaine, está Languedoc-Roussillon, está Cataluña, está Aragón y no sé si el País Vasco —creo que también— Euskadi. Y ahora preside el cónsul de Ordino. Y se encontró el otro día con este problema, también: que venía -/(Jacques Blanc, y venía no recuerdo qué otro político y los otros no querían ir. Pero, en fin, dejemos las cuestiones políticas a un lado. Lo que mueve a las regiones europeas, reunidas en Amsterdam, y en general al Comité de las Regiones, es tratar de conseguir enviar lejos, a Europa, todo aquello que sea necesario para ser más dignamente europeos. Pero evitar que esto se convierta ni en un nuevo leviatán ni en un alibi, en una excusa para que los estados mantengan cosas que nosotros ya sabemos hacer, como regiones o como ciudades. Y éste es el punto importante, el punto 17 �que pica, digamos. Y es por esto que las regiones se vigilan mutuamente, pero yo diría que sin acritud. Gracias a que tenemos Europa, que es un contenedor mucho más grande, no hemos de tener miedo de que las regiones se tiren los platos por la cabeza. Lo parece, que se los puedan tirar, y a veces, cuando hay pleitos históricos detrás, como es el caso de Irlanda del Norte o como es el caso de Euskadi —y violentos, además—, ha sido inevitable. Pero incluso estas cosas se están solucionando, y en el marco de este nuevo regionalismo europeo. Uno de los motores de diferencia y de competencia es justamente quién paga y quién cobra. Y por qué y cuándo. Yo iba viendo que esto era así y pensaba: «Si a esto le añadimos los fondos de cohesión, llegará un momento en el que los alemanes, en estas sesiones del Comité, estarán intratables». Y pedí quién tenía las cifras de los saldos de la balanza fiscal, no de las regiones, sino de los países, del fondo de cohesión. Y creo que es el señor Elias o el señor [I ISÜNTE LIGIBLE] ó uno de los directores del servicio de estudios de La Caixa d'Estalvis calculó esto —que tampoco era tan difícil de calcular, pero nadie lo había hecho. Y salió con el siguiente resultado: Alemania, déficit fiscal de 1,5 billones de pesetas año —aquel año, que es hace cuatro años; España, beneficio fiscal positivo de 1,250 billones. Todo lo demás, «cacahuetes», otra vez. Nada. Lo demás es: Inglaterra paga un poco y Grecia cobra. Pero cobra... Aunque Grecia sea más pobre, es tan pequeña —o Portugal o Irlanda— que nada. En fin, Holanda y Bélgica pagan a Grecia, Inglaterra paga a Portugal, etcétera. Es un decir. No es que paguen directamente, pero quiero decir que se equiparan las cifras. 18 �El fondo de cohesión europea y todo el drama de la cohesión europea es una balanza desequilibrada entre Alemania y España. Alemania paga y España recibe. Y, ¿por qué paga Alemania? Paga porque Felipe González y Mitterrand convencieron a Kohl de que si quería la unificación alemana tenía que pasar por dos condiciones: abandonar el marco y hacer el euro, que es lo que todos queríamos —menos un grupo importante de alemanes, no Kohl, que estaba de acuerdo; y dos, el fondo de cohesión. Usted tendrá unificación alemana, tendremos a Europa abriéndose al este, pero usted no puede olvidar el sur. Queremos cohesión no sólo intranacional, sino intraeuropea. Así nacieron los fondos de cohesión. Pero mi inquietud creció cuando, a partir de aquí... Eso, por otro lado, era muy sólido, este acuerdo era muy sólido. Además, los protagonistas del propio acuerdo seguían vigentes en aquel momento como dirigentes de sus países, de España y de Alemania, y por lo tanto no parecía que fuera a haber un gran problema. La sorpresa saltó iW> i/W 1 . cuando [Stóber], el presidente de Baviera, me dijo, en su palacio magnífico en Munich, que había sido del rey —un rey que tenían en el año 1914, todavía, con ejército y todo. Me dijo: «Mire, nosotros estamos pagando mucho a los españoles, pero no se crea que esto es lo que nos preocupa más. Lo que nos preocupa más es que nosotros les estamos pagando diez veces más a las regiones del este que acaban de entrar por la unificación». He hecho que lo comprobaran. Antoni Castells, que es el maître penseur de todos nosotros —es el que nos da las cifras a todos, incluso a la otra acera de la calle política... Las cifras de Antoni Castells son las que mandan; es el miembro español del Tribunal Europeo de Cuentas, por otro lado, y es lógico. 19 �Me dice que, efectivamente, el señor [Stëber] tenía razón. Lo que los alemanes pagan de su PNB, de su Producto Nacional Bruto, para la cohesión es un 0,5 por ciento. Lo que las regiones ricas alemanas pagan a las pobres es un cinco por ciento de su PNB. O sea, lo que Baviera, Renania del Norte-Westfalia, Baden-Wuttemberg, etcétera, pagan a sus homologas del otro lado, del este, es diez veces lo que está pagando Alemania, en proporción, a los fondos de cohesión y por lo tanto, básicamente, a España. Vean entonces que buena parte de lo que está pasando es que... Y esto ha sido muy desgraciado, creo, que nosotros, por razones de calendario electoral o lo que sea, hayamos tenido que plantear estos temas —yo creo que yo de una forma más sensata, otros no tanto— en el momento justo en el que Alemania nos estaba empezando a decir que no nos pagaría o que no nos quería pagar el fondo de cohesión y que había conseguido la alianza de Francia y de Inglaterra sobre esto. Si en este momento se le dice al gobierno español: «Señor Rato, mire, no nos hable de Alemania. Nosotros estamos aquí, dentro de España, y lo que le decimos es que Cataluña paga demasiado». Pues el señor Rato se convertirá en la víctima, y las víctimas siempre son de alguna forma simpáticas. Porque aparecerá como la persona a la cual desde fuera y desde dentro se le está diciendo «no queremos pagarte». Por lo tanto, nosotros, para decirlo claramente, nosotros no tenemos que decir que no queremos pagar. Porque además, en primer lugar, lo más importante de lo que pasa con la balanza fiscal negativa de Cataluña no es que pagamos demasiado, sino que recibimos poco. Y por lo tanto —y ahora vuelvo a lo de antes—, no hemos tenido la estrategia, ni la habilidad, que tuvimos 20 �antes del 92 para movilizar las inversiones que había que movilizar en nuestra área de Barcelona y en el conjunto de Cataluña. No hemos podido hacerlo. Y ahora tenemos un Eix Pirinenc cojo en el que te pierdes. No intentéis seguirlo porque os perderéis en Ripoll seguro, porque no hay ni indicaciones, para entendernos. Y entonces vienen las querellas de la Generalitat, que dice: «Esto es de Borrell, esto era del Estado». El Estado que dice: «Culpa tuya en el caso de la Pota Sud, porque nosotros la queríamos hacer pero vosotros no quisisteis porque...» Bueno, es igual. No ha habido la estrategia, no ha habido la visión, no ha habido esta política de acompañamiento que tenía que hacer que las inversiones viniesen. Nosotros no sufrimos por el lado de los impuestos, sufrimos por el lado de los gastos. Pagamos el veinte por ciento y tenemos el veinte por ciento. Incluso me extraña, porque teóricamente el impuesto sobre la renta es progresivo y, por lo tanto, tendríamos que pagar un poco más que la parte de renta que tenemos. Pues pagamos el veinte o el veintidós, como mucho. Creo que las cifras de Pujol son el veinte; las cifras de Castells —de las que me fío más, francamente— son el veintidós. O sea, un poco más desfavorables para Cataluña, en este sentido, pero lógicas, en última instancia. Lo que no recibimos es la parte que nos toca. Y en esto estamos todos de acuerdo: no recibimos la parte que nos toca por población. Aquí nos diría Antoni Zabalza —y tiene razón—, en el fondo, lo que pagamos y lo que recibimos es el resultado de unas políticas que no tienen nada que ver con la balanza fiscal, que son autónomas, que tienen que ver con la progresividad que nos habíamos impuesto y con la distribución de ricos y 21 �pobres en cada región, que no la podemos cambiar así rápidamente. ¿Comprendéis? Es decir, si en Cataluña hay más ricos que en Extremadura y el impuesto sobre la renta es progresivo, Cataluña pagará más y Extremadura menos. Pero seguramente, si acordamos que todos tendrían que cobrar igual, que es de lo que Felipe González ha intentado convencer durante muchos años a Rodríguez Ibarra para que acepte, que los ricos tienen que pagar más y los pobres menos, pero cobrar, todos hemos de cobrar igual. Un rico también es caro, es incluso más caro, a veces. Para el sector público. Esto ya lo estudió Pepe García Duran con los ayuntamientos hace muchos años, lo que se gasta una ciudad; en última instancia, por muy redistributiva y progresista que sea — y Barcelona lo ha sido—, está invirtiendo sobre cada ciudadano en proporción más o menos a su renta. Los ricos hacen más basura, para entendernos. Es así. Y tienen más coches y gastan más. Por lo tanto, aunque uno no quisiera, simplemente para servir, sin redistribuir demasiado, estaría pagando más o menos en función de la renta. Pues bien, aquí nos ha fallado esta parte. Y cierro este punto porque no quiero seguir entrando en él. Cuando Rato dé todas las cifras de todas las balanzas fiscales españolas, etcétera, nos pondremos en ello; pero sepan que no será la discusión más importante. La discusión más importante, la hemos de tener sobre la distribución del gasto. La discusión importante la hemos de tener... [FRASE CORTADA] [FIN DE LA CARA A] 22 �[INICIO CORTADO]... por debajo de Madrid, igual que Chirac había querido hacer en París y no ha hecho —por lo menos de momento, no lo ha hecho. Bueno, el alcalde de Madrid no tiene fama de muy realista y por lo tanto eso no me inquietó excesivamente. Y menos que nadie Alberto Ruiz Gallardón, que dijo exactamente lo contrario el mismo día. Dijo: «Lo que tenemos que hacer es invertir en metro». Este sí que va mucho más allá que nosotros. Este señor, Ruiz Gallardón, junto con el Ayuntamiento, por supuesto, está invirtiendo cien mil millones de pesetas en metro en cuatro años, cuando nosotros invertimos treinta. Estoy, otra vez, repitiendo cifras que Joan Clos se ha cansado de explicar y que ya todo el mundo conoce en este momento. Y es aquí, vuelvo a repetir, donde estamos fallando. No hemos conseguido que en el tema de las inversiones... No hemos conseguido, por decirlo así, una cosa que ahora si la digo aquí será titular mañana y seguramente más en Madrid que aquí... No hemos conseguido un reconocimiento de la bicapitalidad fàctica de España. Y ahora ustedes no lo han oído y por favor no me lo titulen porque se enfadan mucho. Pero es la realidad. Igual que los chavales de Almería o de Asturias se dividen en los del Madrid o los del Barca, la verdad es que España —como Italia, por ejemplo— es una red de ciudades que tiene dos cabezas y que si se quiere optimizar — esto los ingenieros lo saben— debe tener en cuenta esto. No puede tratar al sistema como si fuese monográfico y con una pirámide y con una sola cabeza. Por lo tanto, el interés de Cataluña está en obtener este reconocimiento, que si lo presentamos como bicapitalidad no nos lo darán nunca, porque la Constitución no lo dice y no es lo que queremos. No queremos ser la capital de 23 �España, con una ya basta. Lo que sí que queremos es que una área metropolitana igual, de 4 millones —4,2 la región metropolitana aquí, allí deben tener 4,5, si llegan— debe tener el mismo trato. Y tiene las mismas funciones, exactamente iguales, y los mismos problemas de congestión, y de densidad y de miseria y de riqueza y de tecnología, exactamente igual. De manera que no está justificado que esto no sea así. Claro, en Madrid, de los veinticinco museos que hay, creo que hay veinticuatro que son del Estado y uno del Ayuntamiento, y aquí es al revés: veinticuatro del Ayuntamiento y uno del Estado. Y ahora la Generalitat tiene este nuevo que han hecho del puerto y una participación en el MNAC. No puede ser. Nosotros aquí sí que estamos pagando peajes. Éstos son los peajes que quizás no contamos. La imposición local, por ejemplo. A mí me gustaría que todo esto... Yo no sé si los peajes los cuentan, cuando hablan de balanzas fiscales. Porque también se tendría que contar el tema de lo que estamos pagando de más, no por vía de impuestos, sino por vía de tasas o de precios públicos. Esto es otra cosa importante. Y ahora no me estoy metiendo con vuestro director general, ni mucho menos, sino que me estoy metiendo con el hecho de que el Gobierno, el Gobierno español y, por lo tanto, el Gobierno catalán —que no lo ha sabido mover en este sentido— no haya tenido un poco más de ecuanimidad, en esta materia, y haya hecho pagar a los madrileños lo que nosotros ya nos pagábamos aquí, por ejemplo, cosa que nos hubiese dejado mucho más tranquilos, desde el punto de vista de la equidad. Pero, vuelvo a decir, nosotros no tenemos que ir sólo por el lado de no pagar. Yo creo que esto es un error. La vida es cara en las ciudades grandes, 24 �y si las queremos eficientes y pioneras y tecnológicamente... Si queremos que nuestros hijos no tengan que ir no sé adonde a trabajar, será caro. Será caro desde el punto de vista de que nos tendremos que fabricar los servicios y los atractivos para que las empresas vengan. Dejémoslo aquí. Queda aquí. No es el tema más importante. Una cuestión de cifras sí que la quiero decir. Hace dos años nos dijeron que se había hecho un pacto de financiación autonómica muy bueno. Narcís Serra dijo entonces que «cuidado, que la renta aquí ya es más alta que en los otros sitios y no crecerá tanto como crecerán los demás, no os fiéis tanto del I RPF». Lo que hicieron fue repetir o multiplicar por dos lo que él había hecho con Solbes en el pacto anterior: quince por ciento, pues treinta. Dijeron: «Miméticamente esto irá bien». Pero, claro, nosotros estábamos plafonando respecto del crecimiento relativo en las otras regiones y esto ha hecho que todo esto no diera el resultado que tenía que dar. Narcís dijo: «Coged una cesta de impuestos, coged el IVA, coged impuestos especiales, no les cojáis sólo el IRPF». Pero hay esta idea siempre de que aquí se tienen que vender las cosas de una manera muy fácil. Ahora haremos una movilización por el pacto fiscal e IRPF. Y la pifiamos. Tanto la pifiamos que incluso la cifra que dio el otro día el presidente Pujol en el Cercle d'Economia está equivocada. Dijo ciento veintisiete mil millones que hemos ganado; dijo: «Este año, el beneficio de los dos pactos sumados son ciento veintisiete mil millones». Pues le he pedido a Castells que lo calculara y son ciento ocho mil millones, no ciento veintisiete, y no en un año, sino en cuatro. O sea, desde el 94 hasta el 98. De modo que el beneficio es «cacahuetes», también. No gran cosa. No ha ido bien. Pues como 25 �no ha ido bien, ¿ahora tenemos que hacer una guerra fiscal? No, no, ahora tenemos que reconocer que nos hemos equivocado, poner hilo a la aguja serenamente, pedir al señor Rato las cifras y empezar —repito— la discusión con calma y tranquilidad. Yo querría hablar un momento de federalismo cultural, porque la propuesta federal catalana no puede ser sólo una propuesta económica. Así de mal nos va, de tanto que nos identifican con esto. Yo creo que Cataluña tiene que proponer lo que yo llamo «federalismo cultural», que tal vez no es técnicamente muy correcto. Cataluña tendría que proponer antes que nada una historia común de los pueblos de España. Cataluña tendría que decir: «Nosotros cogemos a los profesores de Historia catalanes, los valencianos, los sevillanos, los de la Complutense, el Carlos III, los gallegos» y como decía Estapé a veces, hablando de algún profesor eminente, «se los encierra en una jaula, se les da pienso y sacan la ley». En fin, no haremos lo mismo, sino que los trataremos bien; pero lo que les tendríamos que pedir es que en cuatro o cinco años fuesen capaces de producir una historia común de los pueblos de España. Un día que comenté esto en una de estas múltiples cenas con empresarios que he tenido, salió uno y me dijo: «Pero si yo ya lo hago» —un editor. Dice: «Ya lo hacemos nosotros, esto». Digo: «¿Ah, sí? ¿Qué haces?». Dice: «Yo envío a cada comunidad autónoma lo que me pide». Digo: «Pues esto es exactamente lo contrario. ¿Tú cuántos ejemplares envías a La Rioja?». Dice: «Mil quinientos». Digo: «Escucha, ¿y te sale a cuenta?». Dice: «Es que 26 �hemos hecho unas inversiones tecnológicas muy importantes para diversificar...» Evidentemente que no sale a cuenta. Pero es lo que piden. Pero es que yo no digo dar lo que piden, en este caso. Si no que digo que se tiene que lograr un acuerdo entre los partidos, las fuerzas políticas de este país, de Cataluña y el resto de las comunidades autónomas y el Estado, para dar de una vez por todas a los chavales de toda España la misma historia. Pero no como dice la ministra de Cultura, sino explicando, de cada una de las comunidades, cuáles son aquellos hechos históricos que la hacen realmente diferente. Le decía yo a un profesor de aquí, que ya ha aceptado y ya están trabajando (hay unos que ya están trabajando en ello; ya veremos cómo les pagaremos, pero en fin, espero que les podremos pagar bien). Si un chaval de Almería pone la radio, la televisión, el Once de Septiembre por la noche, ¿qué ve, indefectiblemente? A unos chavales catalanes quemando banderas españolas. Cosa que, además, la mayoría de los chavales de Barcelona no ha visto, porque esto pasa a las ocho de la noche, a última hora. ¿Cuál es la reacción del chaval de Almería? «Estos catalanes se han vuelto locos y Pujol tiene la culpa, los nacionalistas...» Por esto está tan bajo como está, en las cotizaciones. Lo estoy salvando, lo estoy justificando. Pero también se le habría podido ocurrir antes, la idea. ¿Por qué Cataluña no ha tomado la iniciativa de reabrir las comunidades autónomas españolas? Y el Gobierno de Madrid, el Ministerio de Cultura, sobre todo cuando tienes competencia exclusiva en cultura. Y en lugar de huir y esconderte y decir que vas a lo tuyo, hagamos cosas en común. Pues lo primero es explicar el Once de Septiembre, explicar una historia de España en 27 �Almería, y en Extremadura, y en Orense y en Santander en la que se explique que el Once de Septiembre del año 1714 nos quitaron los derechos que teníamos, el Conseil de Cent y la Generalitat. Después fue muy bien económicamente, pero desde el punto de vista político no. Y que cada año, los catalanes lo celebramos porque nos gusta celebrar derrotas —un poco como a los del Barca— y que, por lo tanto, es normal que haya unos chavales que a última hora quemen banderas, no porque sí, sino porque es el final de fiesta, de una fiesta por otro lado muy digna. Y pasaría lo mismo con el Abrazo de Vergara, y la Batalla de Almansa. Y lo que pasa en Valencia y por qué están tan enfadados con los catalanes. Porque, ¿quién les explica a los chavales las razones por las cuales los valencianos nos tienen manía a veces? Y, ¿por qué no les explican que no nos la tienen, la manía? Que es un sector relativamente reducido y que, además, ha habido esta historia, que además es lógica, de amor y odio. Somos primos, somos primos hermanos, con los valencianos. Yo acabo de estar allí. Porque yo me he empezado a mover por España, también, no sólo por Cataluña. Y les voy explicando esto. Y les gusta. Pero si os tengo que decir que una reunión fue patética. Y acabó a las tres de la madrugada y acabé agotado. Fue en Valencia. Porque en Valencia cada persona es un mundo, no hay dos iguales; todos te aman y todos no te aman, todos querrían y no querrían. Están con el alma dividida, como es lógico, porque están entre dos capitales, entre dos culturas fuertes. Y bien, nosotros tenemos que incorporar a los valencianos. Los valencianos nos han dado la pista. Porque Zaplana y Joan Romero se pusieron 28 �de acuerdo para hacer una cosa que ni los rectores de las universidades valencianas creían que se pudiese hacer. Yo me los encontré a todos en Berlín este verano —Bricall me convocó a la Asamblea de Rectores Europeos. Había varios de Valencia. Para empezar, porque el de la Autónoma de Barcelona, y presidente del Consejo de Rectores, en aquel momento, de España, es valenciano: Solà. Pero estaba Ruiz Torres y los demás. Y eran todos pesimistas respecto a esto. Que no se llegaría nunca a un acuerdo sobre el tema de la lengua, en Valencia. Y llegaron a uno. Ahora este acuerdo parece que se ha roto; nos acercamos a las elecciones, eso que pasa... Y parece ser que el presidente de la Comunidad Valenciana ya no está tan de acuerdo en acordar los nombres de las personas que tienen que interpretar cuáles son las lenguas del tronco común. No sé cómo lo llaman. Hablan de las lenguas del tronco común de la Corona de Aragón, para no tener que decir catalán. Es igual. Pero ya lo han hecho y lo han hecho bien, y han sido los universitarios y han sido unos políticos que han tenido la generosidad de decir: «Pongámonos de acuerdo, vayamos hacia adelante, nombremos a unas personas». Les falta un nombre, creo, sólo. Y espero que esto algún día se arregle. Yo creo, además, que, como dijimos Borrell y yo, sin prepararlo, el otro día, el viernes pasado, en la conferencia del Partido Socialista Europeo, aquí en Barcelona, en el PSC —que fue, creo, un poco más importante que el Consejo Nacional de Convergència de ayer. Pero, en fin, en los periódicos parecía lo contrario. Porque, en fin, en éste «le dicen las bases al presidente». En ésta no. A ésta vinieron varios presidentes, ex presidentes, algunos: estaba 29 �f '"-• f I Gyula Horn, ex primer ministro de Hungría; estaba.Petre Roman,?ex primer* ministrode Rumania; estaba [ININTELIGIBLE], que es el ministro de Economía de Marruecos, socialista, en este momento. En fin, podríamos seguir. Y la discusión que tuvimos allí, obviamente, fue sobre temas... Era el Mediterráneo, el tema. Y qué tenemos que hacer los socialistas en el Mediterráneo. Porque no se os esconde que todo el problema que tenemos con Alemania, lo tenemos sobre todo porque debajo tenemos otra frontera que para nosotros es tan o más importante que la del este para ellos. Ellos tiran Europa hacia allí y nosotros estamos tirando Europa hacia aquí. Y decimos: «Escuche, escuche, que los países del este son muy importantes y hay que ayudarlos, pero la auténtica frontera, la tenemos en el sur, la tenemos en el Mediterráneo». Y esta reunión fue para esto. Fue una reunión importante. Y al final, en la clausura, llegamos Borrell y yo, y le pregunté a Raimon Obiols, en voz baja: «Escucha, ¿en qué se habla aquí?». Porque yo había recibido una nota de Joan Colom que decía: «Escucha, habla en catalán, que hay traducción». Le pregunté a Raimon, que es quien manda, y Raimon me dijo: «Hombre, puedes hablar en catalán, di unas palabras; pero mira, aquí hay mucha gente latinoamericana». Y estaba también Moratinos, y estaba Juan Antonio Yáñez, diplomáticos españoles, etcétera. Y dijo: «Quizá mejor que después hables en castellano y no les hagas poner esto». Y empecé en catalán, antes ya habían oído la voz: «y ahora les hablaré en castellano porque, además, les tengo que decir que el castellano es uno de los grandes patrimonios de los catalanes». Gran aplauso. Los señores estuvieron contentos. E inmediatamente después, Borrell, que no es manco, salió y dijo lo 30 �contrario. Que él se comprometía, como candidato, etcétera, a que España entendiera que el catalán es un gran patrimonio de España. Y eso es de lo que se trata. Se trata de que en los euros ponga «España» en catalán, en castellano, en gallego y en euskera. Se trata de que se traten a las lenguas cooficiales del Estado como lenguas cooficiales del Estado. El primer día que lo dije, me llamaron de Santa Coloma de Gramenet y me dijeron: «Maragall, ¿tú has dicho que los niños de Guadalajara tienen que aprender el catalán?». Digo: «Hombre, yo no he dicho que los niños de Guadalajara tengan que aprender el catalán», «pues dice la televisión y dice la radio...» Pero es que hay una radio, de estas radios que hay en Santa Coloma, que a veces... Pues, «han dicho que tú decías esto». No. Yo lo que digo es que el catalán tiene que estar reconocido por el Estado español como lengua propia oficial y que, por lo tanto, tiene que respetarla, tiene que protegerla, tiene que hacer uso de sus medios, el Instituto Cervantes por todo el mundo, los canales de televisión internacionales, todos los sistemas de edición, etcétera, para que el catalán sea conocido. Porque —¡caramba!— el día en que el Estado español lo haga, los catalanes tampoco nos veremos tan obligados a hacer eso que tampoco nos gusta tanto hacer, que es hablar siempre de lo nuestro. ¡Caramba! Pero tienen que empezar ellos, también. Tenemos que empezar nosotros. Digamos que el castellano es para nosotros una riqueza inmensa, inmensa. Y que todo el exilio que hemos tenido, los [Boix Gimperes], los [ININTELIGIBLE] y los que han estado por América, que se han integrado en aquel mundo, han sido los mejores embajadores de un mundo que para 31 �nosotros, económica y cultural mente, es el protagonista de la telecomunicación y de la edición, por ejemplo. Es absolutamente básico. Las principales editoriales del mundo en lengua castellana están en Barcelona. Y a mí, en Italia, si una cosa me envidiaban, era esto. Me envidiaban dos cosas: una, y ahora hablaré de ello, «/'/ modelo catalano», que decían ellos; y la otra, el hecho de que nosotros tenemos un idioma mundial y ellos no. Y los franceses tampoco y los alemanes tampoco. Saben que nosotros, como país, como españoles, tenemos un activo impresionante, que nos permite ir por el mundo prácticamente sin traducción: a toda América, a América del Sur y, cada día más, a América del Norte. Pues éste es el segundo punto del federalismo cultural. El tercero sería que no sé por qué no hemos hecho más uso del artículo 146 del Tratado de la Unión Europea —y sobre el que me tuve que apoyar cuando era presidente del Comité de las Regiones— que dice que en aquellos casos en los que una comunidad autónoma o región o land tenga competencia exclusiva en una materia, puede representar al Estado en el Consejo de Ministros. Es decir, los alemanes, que no tienen ejército ni tienen policía ni tienen Ministerio de Cultura, porque los americanos no quisieron —reconozcámoslo—: al acabar la Segunda Guerra Mundial, los aliados no quisieron. Así como la Primera Guerra Mundial, la liquidaron en el Tratado de Versalles (que fue un desastre, que obligó a los alemanes a comer pan y agua —creó el fascismo, el nazismo prácticamente, este tratado), en la Segunda Guerra Mundial los aliados dijeron «no volvamos a hacer el mismo horror»: Plan Marshall, dinero por delante. Pero, en cambio, políticamente no. Y les quitamos el ejército, por descontado; 32 �la policía, que es de los lander (todo son Mossos d'Esquadra, para entendernos, o Ertzaintza, no hay policía nacional). Y les quitaron el Ministerio de Cultura, porque consideraron que el Ministerio de Cultura tenía mucho que ver con el ejército, de algún modo. En fin, que a última hora, cuando las cosas se ponen mal, quien inflama los corazones y carga los fusiles no es un soldado sino seguramente un maestro, un profesor, un ideólogo o una universidad. Y se lo quitaron. ¿Y qué pasa ahora? Pasa que cuando la ministra Aguirre se va a Bruselas, o antes el ministro Solana, o el ministro Solé Tura, ¿se encuentran a quién? Se encuentran al presidente del land que está presidiendo el Bundesrat. No, no el presidente; el ministro de Cultura del land que preside el Bundesrat por votación. En Alemania hay una cosa que aquí no existe, que es la Bundestreue. La Bundestreue también horizontal, no sólo de abajo a arriba —ésta tenemos que ir creándola—, sino también —y tenemos que ir creándola igual— la horizontal, entre unos y otros. Es decir, cuando Baviera representa, Hessen no se enfada. O cuando Sajonia está presente, los de Hamburgo, que también es Estado, es Ciudad-Estado, en este momento, todavía, ya veremos por cuánto tiempo—, pues tampoco se ofenden. El artículo 146 lo permite. Y, por lo tanto, en cultura, por ejemplo, Galicia, Euskadi y Cataluña tendrían que enviar a sus consejeros en representación de España al Consejo de Ministros Europeo de Cultura. Y así iríamos siguiendo con otros temas en los que podamos tener competencia exclusiva. Y eso os parecerá que es una cosa que se ha inventado un partido independentista. No, no. Esto se está aplicando, lo que pasa es que nosotros 33 �no lo hacemos. A nosotros a veces se nos caen los anillos rápidamente. Nos dicen: «Nosotros ya no podemos ir más lejos porque ya se ha dado muchísimo. A los escoceses ésos, nada, no les han dado nada». ¿A los escoceses no les han dado nada? Los escoceses, el otro día lo decía el periódico: «Jueces escoceses juzgarán en La Haya a los terroristas libios según las leyes escocesas». ¿Se imaginan ustedes un título similar cambiando Escocia por Cataluña? En un periódico de Madrid, para entendernos. Podría ser terrible, podría ser el fin. Pues Escocia, que no tiene nada, tiene esto. Y Escocia, que no tiene nada, tiene una cosa aún más importante, que es la subsidiariedad. Esto es lo que yo he aprendido, lo que yo he mamado en Bruselas con los regionales y con las ciudades. Juntos, ¿eh? Nuestro presidente quería dividir, él era partidario de dividir regiones y ciudades. Yo creo que se equivocó. Los propios lender alemanes no quisieron, dijeron: «la unidad hace la fuerza». Y es verdad. Y la subisidiariedad interesa a todo el mundo, a unos respecto de los otros. «Subsidiariedad» quiere decir que las cosas... Lo dice el Tratado de la Unión; en el preámbulo, dice: «La Unión Europea es una unión de pueblos cada vez más estrecha donde todo se hará cada vez más cerca, lo más cerca posible de los ciudadanos». Pero el artículo 3b lo niega, porque dice: «La Unión no hará todo aquello que los estados puedan hacer», y se acaba. No dice «los estados, las regiones y los municipios». No lo dice. Ésta es la enmienda que nosotros hicimos en la Conferencia Intragubernamental y naufragó. Ni [ININTELIGIBLE], ni [ININTELIGIBLE], ni nada de nada. Los estados no quisieron. Los estados no quieren que lo que 34 �ellos utilizan ante la Unión sea utilizado en su interior por las regiones, o comunidades autónomas, o nacionalidades históricas, o no. No quieren. Pero querrán. Tendrán que querer porque al final hay cosas en la vida que no se pueden evitar. «No se pueden poner puertas al campo», dicen los castellanos. Con esto pasará exactamente igual. Es tan evidente que si una cosa la sabe hacer la sociedad no tiene que hacerla el Estado; es tan evidente que no hay que predicar demasiado para que esto poco a poco se vaya infiltrando, incluso, finalmente, en las constituciones. La Constitución italiana, que D'Alema ha presidido la Bicameral que deben estar haciendo, la segunda parte —porque la primera parte queda tal como era, que es la del 48 y es el Estado laico, etcétera; la segunda parte empieza diciendo, artículo 51: «La República Italiana» (decía la «República Federal» y entonces Berlusconi se opuso y cayó lo de «federal», pero a lo mejor ahora lo vuelven a poner, con suerte). Dice: «La República Federal Italiana está formada por comuni, provincie, regioni e estafo». Es decir, el Estado es una parte de la República. Se ha acabado aquí. Comuni, provincie, regioni e estafo forman la República. Artículo 52: «Todo aquello que pueda hacer la sociedad, no lo hará la Administración Pública.» Artículo 53: «Por el mismo principio de subsidiariedad, todo aquello que puedan hacer los órganos más pequeños no lo harán los más grandes.» Se ha acabado. Estos tres artículos, que se aprobarán, entre otras razones porque el que era presidente de la Bicamerale, de la Comisión, Senado, Parlamento, que dirigía D'Alema, y ahora es primer 35 �ministro... Son además ya cosas que están avanzando la legislación administrativa. Hay una ley importantísima italiana —ya no los quiero aburrir más sobre este tema—, pero hay una ley muy importante —como tenemos notarios y tenemos juristas también aquí—, la del 15 de marzo del año pasado (lo que llaman la Ley Bassanini) que de hecho aplica todo esto ya a la simplificación de la Administración. Y en esta ley se dice lo mismo que en la ley escocesa de los británicos. Se enumeran las cosas que el Estado se queda, no las que se envían. El gran error, imposible de evitar, de la Constitución española es haber hecho al revés. La Constitución española dice detalladísimamente qué es lo que se envía y qué es lo que se comparte, y qué es lo que es concurrente y qué es lo que es delegable, etcétera. En cambio, los ingleses han dicho, en el caso de Escocia han dicho: «Westminster will take... El Parlamento británico mantendrá la defensa, la ocupación, la economía, la embriología y el aborto». Dos temas por una cuestión de moral anglicana, supongo. Y no dice nada más. Lo cual significa que todo lo que no se dice se entiende que la cláusula abierta, la cláusula residual va hacia abajo, es de Escocia. La ley italiana del 15 de marzo dice una cosa similar. Lo que pasa es que los italianos, que ya sabemos, son más como nosotros, y entonces dijeron: «Bueno, cuatro o cinco», y hay veinticuatro. Empezaron con la a, b, c, d y acabaron con la z. De acepciones, es decir, de cosas que el Estado se queda. Pero es igual porque, en última instancia, el principio ya está asentado, e Italia todos sabemos que es lo suficientemente subsidiaria de facto como para que estas cosas avancen. 36 �Pues bien, el federalismo catalán, la propuesta federalista catalana es ésta, no es mucho más. No es mucho más que esto. Yo añado una cosa que entiendo. Esta la pongo absolutamente entre paréntesis porque yo no querría... Porque además ya es muy tarde y tiene que haber un poco de coloquio si es que alguien quiere preguntar. Pero yo creo que de verdad, tendríamos que hacer un esfuerzo por convencer a la clase política española de que veinte años después de la Constitución... veinte años. Es decir, cuando ya la mitad de la población que votará el año que viene tiene treinta y nueve años y, por lo tanto, más de la mitad de la población no ha votado la Constitución. Cuando hace veinte años que hicimos una Constitución cuando no estábamos ni en Europa ni en la OTAN y no se habían creado las diecisiete comunidades autónomas, sólo se había dicho «nacionalidades y regiones», pero no decía cuáles y no lo podía decir porque no estaban... Quizá sí que el mínimo esfuerzo que tenemos que hacer ante la juventud —que ya no es tan joven, porque llegan a los cuarenta años— es leer en voz alta la Constitución que hicimos, los que somos un poco mayores, y ver si la entienden y les gusta. No estoy diciendo ahora si se tiene que releer, si se tiene que retocar. Hay una cosa que se tiene que retocar, que es el Senado. Pero en esto todo el mundo ya está de acuerdo. Y en el Senado, por favor, los catalanes juntos. En el Senado, tenemos que coger la Propuesta Rigol y, a partir de la Propuesta Rigol y la Armet —y otras, en fin, contribuciones que hay— hacer una propuesta catalana de Senado. No hagamos la tontería inmensa de dividirnos en este tema, porque es el arma más grande que tendremos. 37 �Aún no entiendo yo por qué este año no ha habido el debate sobre las autonomías. Supongo que ha sido por el tema vasco y es comprensible. Pero de aquí a tres meses no debería haber ningún motivo para que no se pudiese hacer. Enseguida dirán que hay las elecciones de junio. En fin, siempre estamos igual. El debate de autonomías en el Senado es el sitio donde Jordi Pujol va a hacer lo que debería haber hecho más —creo yo, modestamente, y con todo el respeto que le tengo—: debería haber ido más a hacer este discurso, como el que hizo en la Carlos III. Se tendría que haber prodigado más, tendría que haber hecho más pedagogía, porque él la hace bien. Y os lo digo porque he estado en Andalucía y, no es tanto como dice el corresponsal de La Vanguardia, pero es cierto que no cayó mal. De modo que lo que tenemos que hacer más es justamente eso, más pedagogía, generar confianza y nos darán confianza. Si no la generamos nosotros, no nos la darán. Y yo creo que, con toda franqueza —y quieren un resumen— que debemos dejar tranquilas las cifras, de momento; que unos, si quieren, opten por la movilización en la calle y todo eso, que hagan. Nosotros optaremos por la discusión seria, amistosa y exigente. En la comida ésta del The Economist me preguntó el presidente de la comida, dice: «¿Qué dirás sobre este tema?». Y le dije: «Hombre, diré que nosotros seremos igualmente exigentes, pero menos patosos». Finalmente no lo dije, pero aquí sí que os lo digo, porque estamos en casa y por lo tanto no hay tantos problemas en este sentido. La confianza es la palabra clave. La confianza y la perseverancia. Mil veces nos negarán y mil veces volveremos a insistir. Debemos tener una 38 �estrategia para todo el Estado y para Europa. Un compromiso de relectura cada veinte años, no cada cinco años, como hacen en el Quebec. Nosotros tenemos que jurar, sobre la Biblia de la Constitución, que cada cinco años no pediremos que se cambie o que haya un referéndum sobre la autodeterminación. Porque es que si no, no podremos ni invertir. No invertir los que tienen dinero para invertir, no. ¡Ni la gente que cursa carreras sabrá cuál escoger! Un país que se plantea cada cinco años preguntarse qué es, o si es o no es, es un país perdido. Y de hecho, el Quebec ha perdido mucho. Yo ya sé que esto se utiliza mucho por el otro extremo, por el extremo del nacionalismo estatal, y de una forma excesiva; pero es verdad. Nosotros nos tenemos que comprometer ante España a pedir una relectura de la Constitución cada veinte años, no cada cinco. Aparte de los detalles —que esto los americanos lo hacen cada año, o los alemanes, cada año uno o dos pequeños. Una estrategia para todo el Estado y un compromiso de relectura cada veinte años. Estudiar qué pasa y seguir muy de cerca qué pasa en Italia y en el Reino Unido. No descartar un margen de autonomía en los tipos. Permitidme, eso sí, un poco de [ININTELIGIBLE] fiscal —yo no veo tanto problema en esto, los americanos lo tienen y los ayuntamientos también. Y no pasa nada, no se exclama tanto todo el mundo. Insistir en el gasto equitativo. Esto es básico. Y, repito, atreverse a arriesgar con prudencia, pero una y otra vez. Hay un artículo de un escritor de finales del siglo pasado, catalán, que se llamaba La patria nueva (lo escribió en castellano) y en él decía: «Cada vez que el catalanismo...». Cada vez que el catalanismo pierde una batalla, en España, en Madrid, hay voces que dicen: «Hemos ganado». Y entonces 39 �nosotros preguntamos: «¿Quién habéis ganado?». Dice: «Nosotros». Y les pregunta: «¿Y quiénes sois vosotros?». Dice: «Nosotros somos la patria». «¿Qué patria?» «La única, la que hay». Entonces, él dice: «Nosotros nos tenemos que acostumbrar a que cada vez que el catalanismo gane una batalla, podamos decir: "España ha ganado". Y entonces nos preguntarán: "¿Qué España?". Y nosotros diremos: "La nuestra". "¿Y quién sois vosotros?" "Nosotros somos los que hacemos patria nueva."» Esto es lo que tenemos que hacer y cuento con ustedes para ello. 40 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall Cercle Financer: La propuesta catalana Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-11-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalanisme Independència Espanya plural Catalunya Territoris Acció política Economia Description An account of the resource Traducció al castellà de la conferència dita originalment en català. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 101 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/577/llibre_maragallismeAZ.jpg c006700e9cbff3f0b1bd3fe2b38cbc12 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El maragallisme de la A a la Z: vocabulari bàsic de la política catalana a la fi del segle XX Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Acció política Enciclopèdies i diccionaris Creator An entity primarily responsible for making the resource Pasqual, Josep Maria Publisher An entity responsible for making the resource available Mediterrània Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/939/europa_proxima.jpg 4520154222d02ea4f9f2248f02195d6c Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa pròxima: Europa, regions i ciutats Subject The topic of the resource Europa Europa Prossima Euroregió Territoris Regions Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Edicions UPC Edicions UB Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall com a editor, i amb contribucions de: Romano Prodi, Piero Badaloni, Biancamaria Bosco Tedeschini Lalli, Giandonato Caggiano, M. Àngles Tarrats, Antoni Castells, Guido Fabiani, Riccardo Cappellin, Oscar Gaspari, Tarik Kuposovic, Xerardo Estévez, Gabor Demsky, Massimo Cacciari, Joao Soares, Francesco Rutelli, Richard Rogers, Walter Vitali, Bram Peper, Oriol bohigas, Josep A. Acebillo, Josep M. Bricall, Francesc Santacana, Pep Subirós i Jaume Galofré. Sinopsi a la contraportada: Europa pròxima: Europa, regions i ciutats és el títol del projecte didàctic i de recerca que es va dur a terme a les facultats d'Economia i d'Arquitectura de la Università degli Studi Roma Tre, durant el curs acadèmic 1997-1998, sota la direcció del professor Pasqual Maragall, exalcalde de Barcelona. El projecte es va estructurar en tres seminaris paral·lels: L'Europa de les regions, de les ciutats i de la ciutadania; Europa: sistema de ciutats i El "model Barcelona", i va consistir en una activitat de recerca, conduïda pels mateixos participants dels seminaris, sobre indicadors urbans. La idea central d'Europa pròxima és que la construcció de l'Europa unida s'ha de fer fonamentalment des de baix, començant pels ciutadans. Això implica la construcció, en primer lloc, d'una ciutadania europea, d'una identitat comuna que permeti als ciutadans dels països membres sentir-se també ciutadans europeus. Europa pròxima va constituir un espai de debat i reflexió tant per a personalitats del món acadèmic i experts en temàtiques comunitàries i de gestió urbana, com per als líders dels governs locals europeus. Aquesta obra recull la contribució de tots ells al procés de construcció europea, actualment en curs. Has Version A related resource that is a version, edition, or adaptation of the described resource. En castellà, ISBN: 9788483013403. Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788483013410 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1761/1999_proleg_delaidentitatalaindependencia_XRdV_PM.pdf 2816dae8c00d23d9fff9f11611821430 PDF Text Text Pròleg Pr imera edició: març de 1999 © Xavier Rubert de Ventós, 1999. © del pròleg: Pasqual M aragall i Mira, 1999. Coberta: Enri c J ardí © d'aquesta edició: Editorial Empúries, SA, Peu de la Creu, 4, 08001 Barcelona www.empur ies.com correu@grup62.com Imp rès a Novagràfik, S.L., Puigcerdà, 127, 08019 Barcelona Dip òsit legal: B. 10.141-1999 ISBN: 84-7596-649-7 Són rigorosament prohibides, sense l 'atttori tza cio escrit" dels tit ulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total oparcial d'aquesta obra per qualsevolprocediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribuciód'exemplars mitjançant llogue1' opr éstecpúblics. Conec Xavier Rubert i sé per què ha escrit aquest llibre, encara que no és l'únic que podia haver escrit. Té a veure amb la seva educació, un seu retorn amb l'edat a l'origen, una èticapersonal intransigent amb la claudicaciódavant els llocs comuns i davant la mandra moral, així com davant la beatificacióde tot el que éspel simple fet que existeix i la incapacitat de p ensar allò que encara no existeix però que pot existir i és millor. Contra la beatificació de les pròpies limitacions. Contra la por a la v uln erabilitat - vulnerable és v en erable, sembla dir- i el blindatge consegüent a les petites certituds estrictament defensives, que esdevenen aleshores edificis opressors, morals immorals, falses veritats. Xavier Rubert ha patit la política, i li interessa sobretot en aquesta m esura. Altrament li interessen la gen ètica i la clonació, amb llurs dilemes morals incorporats, m és que no pas el [ederalismefiscal o eljudici de Clinton, i encara potser aquest sí que li interessa pel' allò que té de possible objecte d'una sociologia i una ètica del desenganyo de la disfuncionalitat de la política. (Encara estem esperant, molts, la pàgina de Xavier Rubert sobre aquestjudici i el seu significat.) �8 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència Com diu el meu germà, «el més fumut de la política és que hi ha coses més interessants i que la gent se n 'ha adonat.» Sócdels que creuen que la corrupció només apareix en l'escena política (encara que existeixi més o menys sempre, tot i que no en grau superioral de la immoralitat en la societat civil) quan la política deixa de ser interessant. Només uns quants creuen que val la pena mirar de tirar un pont entre la política i la moral que no sigui el delsjutjats de guàrdia o elssermons habituals sobre la matèria. Xavier Rubert és un d'ells. Aquest llibreapassionat i apassionant podria tenir diversos títols: de l'aventura de pensar pel seu compte o de la similitud entre la històriapersonali l'edificació d'una ètica. Xavier Ruben esdivorcia del seu passati fa de la seva experiència personal el punt de partida d'una teoria i d'una proposta. Res no és sobrer en aquest llibredes d'aquesta òptica. Tercersubtítolpossible: de la recuperació, iUació i sutura de lesfilosofies pensades i escrites; de les pròpies lectures de la mítica grega, la ciutat aristotèlica, el dret territorial romà, l'universalisme catòlic, el racionalisme modem, el darwinisme, Freud i Marx; lectura que reconeix Kant com l'únic incontaminat pel perill de reduir-ho tot a una sola escala (<<l'únic que va donar-nos una visió coherent i unitària de l'home sense menystenir mai la pluralitat i mútua conflictivitatde cada una de les esferes que ens constitueixen»). Tractaré de resumir a continuació l'inici del discurs de Xavier Rubert, inici sense el qualles conclusions no tindrien la [orça contundent que tenen al final d'un relat rodó i acabat. L 'home té una feblesa natural (no té U11Jes) i una dificultat adquirida (es complica la vida amb tècniques cada cop més complexes). Ambdues coses ensfan incompetents, aprenents i dependents més temps que altres espècies, ensfan progressivament addictes a la dependència. La cultura esdevéaixí un art del retardament. La cultura fixa unespautes: «una memòria, una llengua i uns déus (. ..) pels quals la gent ha estat sovint disposada a matar i a morir» Pelslliberals això ésun mal, pels comunitaristesmés aviat un bé. Per Rubenles dues coses a l'hora. És el que defineix la natura humana: la passió per la identitat i l'addicció a la dependència. Són només els animals que estimen aquells que manifesten un instint d'agl-essió que va mes enllà de les seves estrictes necessitats. La tendència solidària i l'agressiva són dues cares d'una mateixa moneda. La identificació amb «els nostres» és la responsable de les actituds més sublims i de les més miserables. Identitat i pertinença semblen atributs de la natura humana i, més enllà, de la natura en gene1'al. Però l'instint gregari és recuperat per l'home, amb la irrupció de la raó, a través del mite d'un origen o un destí compartit, que compensaria els desperfectes ocasionats per una raó bàsicament insolidària (homo homine lupus o horno ecanamicus), però que en crea de nous, nous inconvenients (la Guerra Justa, la Santa Indignació, etc.) De[orma semblant a la colonització de l'instint per la raó, la ciutat s'independitza del seu entorn i creix i se serveix d'ell en comptes de servir-lo, i la informacio acaba manufacturant esdevenimentsper assegurar la regular producció de notícies: és el càncer com a metàjora d'aquell creixement incontrolat d'una part del sistema que acaba fagocitant-lo tot sencer. Aquest ésel destí de l'home, la tendència a l'afirmació metastàtica dels propisprincipis en detriment dels dels altres i en 9 �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la ind ependència contra de la «dependència de» i la «v ulnerabilitat a» les seves exigències. No és sensat ignorar-ho. Solament podem civilitzar-ne les conseqüències. Aquest ritomel-lo estarà present al final de l'argument de Rubert. La nostra singularitat és, doncs, resultat de la nostra pertinença a un col-lectiu o més exactament a una sèrie d'identitats:familiar, racial, ciutadana, sexual ogremial. Per tant, si la nostra individualitat no és més que una barreja -i-conflictiua, no idillica com en Havel- de pertinences a col-lectius, si el rebuig o l'acceptació a què estem sotmesos deriven d'aquestes, no és legítim suposar que només hi ha drets individuals i que no n 'bi han de collectius. ¿No és cert que una persona és més rebutjada si a més de dona és negra, pobra i immigrada? ¿No ésproporcional el rebuig al nombre de pertinences percebudes com a negatives? El mal no serà, doncs, la nacionalitat o identitat collectiva, sinó les sobiranies territorials que es permeten de negarles, com explica també Yebudi Menuhin en la seva Assemblea de les cultures -si bé Menubin utilitza indistintament territorialisme i nacionalisme. Rubert creu haver trobat aquí la clau explicativa del pel'què de la reacció dels estats occidentals en el cas de Iugoslàvia: acceptar la independència d'una província iugoslava podria ser un mal precedent per altres estats que tenen les seves «províncies problemàtiques». (Els casos d'Eslovènia, Estònia o Eslovàquia, pensojo, foren diferents. Aquí hi haurien, segons l'argument de Rubert, interessos particulars d'estats occidentals particulars) encara que en el darrer cas hi ha hagut la mà sàvia de Havel i Dubceck, que en Xavier no reconeix for the sake of the argu- ment: tots dos eren partidaris d'una compatibilitat de les ciutadanies xeca i eslovaca que no casa amb la conflictivitat intrínseca que ell suposa sempre existent. Però potserjustament per això, penso) perquè ni Dubceck ni Havel eren nacionalistes, tot i no entendre 's entre ells, la separació va ser civilitzada, com Rubert voldria - i potser en elfutur serà parcialment reversible: no m 'estranyaria.) Per morir de gana n 'hi ha p1'OU amb què siguis africà, però perquè et neguin l'existència com a poble cal que siguis nacional d'una nació-sense-estat. Aleshores et poden exterminar. Així conclou la diatriba de Rubert contra el dogmatisme dels drets individuals invocats, per exemple, per Sauater o Vargas Llosa. Es tracta de recon èixer la interdependència entre drets individuals i drets collectius, com Rawls reconeix en certa forma. Un cop, comentant una frase de Pujol en un article publicat en la revista del ministeri espanyol d'afers estrangers, en el sentit que les nacions existiran sempre però el nacionalisme no -solament mentre determinades nacions no siguin reconegudes-, frase que a mi em va sobtar perquè molts anys abans jo havia escrit) a Refent Barcelona, que el catalanisme tenia futur però el nacionalisme no, Rubertja em va tirar en cara que també les dones volen poder prescindir del feminisme: serà senyal que la discriminació ha desaparegut. D 'acord. Et pourtant. Aquestes morals de circumstàncies solien ser molt criticades) quan jo era petit) pels qui se situaven en el comunitarisme nacionalista. Afortunadament Xavier Rubert deixa ben clar que «la ideologia comunitarista insisteix en el fet que les entitats collectiues són subjectes dotats de personalitat i de drets (..) \0 11 �13 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència però la vertadera justificació d'aquestes entitats és la inversa: el fet que els subjectes som entitats collectiues i que la nostra llibertat no és més que eljoc que sabem establir entre tot allò que ens fa al llarg del nostre període de latència i tot allò en què participem en el no menys llarg període de convivència entre distints codis, principis i conviccions». No al comunitarisme pur, doncs, i sía la polisèmia dels individus, cada un mirall d'una colla de comunitats o identitats distintes -em sembla entendre, i crec compartir. Però -diu Rubert-Ia idea d'una identitat individual confegida per les diuerses empremtes i codis comunitaris (econòmic, familiar, professional o nacional) xoca amb el concepte d'identitat que ens ve de la polis grega, la moral cristiana i la revolució libeml, la darrera de les quals dona un vernís laic o protestant a les dues anteriors. AquíXavier Rubert reitera l'argument del seu llibre anterior (Nacionalisrnos) i ressegueix tota la història de la impostura o sublimació per la qual neix l'Estat modern fins a convertir-se en paisatge natural que ja ni veiem: des del qual mirem. M'estalvio de resseguir aquest itinerari càustic, divertit, esplèndid. El lector hi disfrutarà. Salto al punt on la senyora que compra el cartró de llet s'indigna perquè les instruccions són en català, però que quan la dependenta li diu que allò es portuguès, reacciona de la següent manera: «Ah, entonces vale!» Metàfora aquesta d'una Castella que ha passat de quatre a sis segles reconquerint Espanya i després conquerint Amèricafins a l'extrem obtús de confondre nació amb estat. Res que no sigui estat és entès per ella com a nació -com li passa a la senyom del cartró de llet. Tant per tant, independitzem-nos-en i entendran que som una nació, per fi. Ironia mortífera. Tremendament efectiva per aconseguir el que jo vull aconseguir i Xavier Rubert ja dóna per impossible: convèncer Espanya de la seva miopia. Com quan, amb encara més crueltat, havent citat en un article aquell collaborador de El País que confessa que se sentiria privat de la seva identitat personal com a espanyol en el cas d'una independència catalana, Rubert p1~egunta, pudorós: «¿Tanto me necesitas, corazón loco?» Sens dubte som conscients que Espanya necessita de Catalunya almenys tant com Catalunya necessita d'Espanya -essent aquesta necessitat, diu Rubert, decreixent en una Europa sense aranzels interiors i amb moneda i aviat exèrcit propi (¿en què queda l'equació tradicional dels burgesos catalans de fa 100 anys: fidelitat al govern a canvi de mercat protegit i policia contra els aldarulls, val a dir proteccióal quadratí'), Em permeto interpretar, a partir d'aquí, a la llum de la lectura de Catalunya: de la identitat a la independència de Xavier Rubert, la situació actual i l'impacte possible del llibre. Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb Espanya i vocació europea, recerca d'un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en la lenta reconstrucció de la democràcia, que tot just fa tres anys va viure la seva primera alternança no traumàtica en tot el segle, i encara amb dosanys més (fins al darrer Congrés del PP) de persecució del vençut pel lleuçerament vencedor, convençut aquest que sense destrucció de l'adversari, amb només victòria electoral, no hi ha autèntica victòria. Catalanisme vol dir avui aprofitar aquest moment únic per plantejar cruament les coses, vint anys després de la Cons- 12 �14 15 Catalunya , de la identitat a la independència D e la identitat a la independèn cia titució, i demostrar que només des de la real autonomia de decisionsse'ns pot demanar solidaritat i amistat. Aquest és el sentit del catalanisme de Xavier Rubert, que jo comparteixo, tot i que discrepo d'alguna de les conseqüències que ell en treu, perquè aquest catalanisme no és per a mi ben bé un nacionalisme més, com ell sembla admetre, sinó un nacionalisme determinat, que convé anomenar pel seu nom: catalanisme, que no es realitzarà més que en la perfeccio del seu objectiu específic, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne, modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El «modelo catalana» dels italians. «El Barcelona model» dels anglesos -tant se val el nom. Catalanisme és per ells sobretot guanyar la llibertat en la unió, com volen elsfederalistes, més que no pas en la separació. El gest europeu és un gest d 'unió i diferenciació, no de separació ni d'homogeneïtat. Diferenciació de les cultures i personalitat de les ciutats. Proximitat amb lleialtat a l'interès general. Aquest és e! meu catalanisme. ¿És també el de Rubert? En tot cas, ho admeto, per arribar al meu final s'ha de passar pe! seu camí. La independència que ell proposa, la independència per recrear una interdependència mai abjurada, i no una sobirania ja inexistent (¿per sort, per desgràcia?) en un món on ja no hi ha sobirans, és e! camí racional i el company indefugible. Millor que el regateig nacionalista de curta volada, clònic del seu adoersari. Millor per arribar, passant per la deconstrucció i l'alleujament de l'estat -així, en minúscula- a la seva reconstruccióen les escales apropiades, que serien diverses per a cadafunció. Millor per fi que el federalisme babau, exclusivament sentimental (oh, ajuntem-nos germans, perdonem-nos mútuament els pecats!) o pitjor encara, el federalisme homogeneïtzador, que no buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les amb una cotilla elegant. Aquest llibre és la millor resposta a la intenció dels debats -que en Xavier bateja sense embuts de «ventrilòquia política»- que van néixer pels volts del post-olimpisme. Que em perdoni la paradoxa. En efecte, es tractava, dèiem aleshores, de pensar des de Catalunya. De considerar-la com una àgora més que com un temple (tot i que, diria ara, despr és de llegir el « Cataluny a» d'en Xauier, una àgora no exempta de figures, d'estatuària representativa del demos català). Com un punt de partida més que no pas un punt d 'arribada . Per pensar e! món des d'aquí, més que no pas des d'un punt d'arribada. Per pensar el món des d'aquí, més que no pas des d'un punt virtual -inexistent- com ha estat el casquasi sempre que s'ha intentat. Perfer la contribució catalana a un nou universalisme a l'alçada d'uns nous requeriments, i per tant contribucio modesta, datada en el temps i en l'espai, confessióde part, partí pris reconegut per part dels catalans en la discussió del que hagi de ser discutit. Renúncia pamada i curosa al progressisme de la Illustracio que tot ho v eia clar -massa clar, massa llum- i al progressisme del XIX, que ens feia esclaus d'un futur tan esplendorós com ineluctable, i per tant no lliurement escollit, més aviat fàbrica de nous sacerdots. Però també renúncia al passadisme romàntic de la Renaixença excepte en allò estrictament indispensable per ser algú en el diàleg entre les nacions; no perquè Jafre el Pilós o Roger de Flor (o el John �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la independència Wallace de Walter Scott) siguin herois catalans (o escocesos) menys importants que els corresponentscastellans (o anglesos), sinó perquè nosaltres (i els escocesos) sabem dels abusos de la historiografia al servei de l'assimilació i la uniformització més o menys forçada dels ciutadans. Xavier Rubert no cau en cap d'aquests paranys -ni en l'unioersalisme futurista i ingenu, pensat des d'enlloc, ni en la història com a fonament únic de la raó. D 'aquí que la seva sigui la millor contribució, crec, al debat obert després del 92. Ni tan solsestà exempta, per bé que quasi no es nota, i això és un altre mèrit, dels efluvis sentimentals que condemna, sense els quals tanmateix cap p7'OpOSta no té interès. Hi ha una passió al darrere de la construcciód'en Xavier, tot i que sotmesa a la prova àcida de la consistència en termes dels interessos materials actuants i de les lliçons de la història del pensament; per bé que minimalista. M'atreveixo a proposar a tot defensor d'altra cosa que la que Rubertformula , a tot nacionalista o sobiranista pur, sigui de la nació espanyola sigui de la catalana (sigui Savater o Cardús), a tot federalista, que passin opassem la prova de refutar Rubert... si poden, ...si podem. La seva fónnula d 'independència per a una autèntica interdependència, racional, i històrica i ideològicament robusta, és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable. Ens convida a p1'ovar, a mi i a d'altres com jo, que l'interès i la capacitat d'entesa de catalans i espanyols tenen un punt de confluència oirtual r-sen el doble sentit d'òptima i a l'hora possible-; i convida els sobiranistes a provar, no solament que tal punt no existeix, contra el que alguns creiem, sinó que tampoc no éspossible una sobirania flonja, com la que dibuixa Rubert, en la qual la sobredeterminació català = del Barça = CiU = teleespectador de TV3 = anticastellà sigui culturalment combatuda, políticament incorrecta. I no s'hi val a assenyalar que hi ha «periquitos» catalanistes, només faltaria. No: es tracta d'establir un codi de moral politica en què l'altra cadena d'equivalències, la fàcil, sigui col-lacada en off-side, tinguda per reduccionista i empobridora, i denunciada quan esdevé anna política . Xauier Rubert ha anat de la seva identitat a la seva independència. D'alguna manera crec que ha tornat així a una identitat primigènia, a reconciliar-se amb el seu origen, Empúries i el Mas Ventós d'Olot i la Serra Cauellera. Ho ha fet travessant uns paisatges que es tornen seductors, rics en detalls i en descobertes felices, racons de la història i la filosofia oblidats o inconnexes, que ell va recosint amb una erudició no e1'Udita, permeteu-me l'expressió; més aviat apassionant, pedagògica, divertent, esbiaixada per la intenció sostinguda de l 'argument, que mai deixa de ser arriscat. Xavier Rubert de Ventós va ser capaç de descriure amb una retina super impressionable el gest de la meva mare, al qualjo estava tan acostumat que no el podia identificar: una mena de vergony a opudor o bé oferta de companyonia, i no un perdó no demanat. Un gust absolut per l'intercanvi intelligent d 'idees i sentiments. També a mi m 'agradaria haver descobert en Xavier un gest que li éspropi: la indignació educada davant el domini de les idees que pertanyen a un passat o un present que encara ens atenalla, no pel que tenen de passat aquestes idees, no per situar-nos nosaltres amb el vent de la història a popa, cosa que a Xavier Rubert més aviat no li interessa, sinó per primar la iniciativa personal, el risc volunta- 16 17 �Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència ri, la independència sensible, la individualitat oberta, un «nosaltres» que (com ell diu) no és un «no als altres» sinó una precondicio de l'existència d'intercanvis interessants entre nosaltres i els altres i un reconeixement de la intrínseca ambivalència de la nostra adscripció al grup, als diversos grups que conformen la nostra individualitat percebuda. Alguns lectorspoden pensar que no he captat allò més original del missatge de Xavier Rubert. Potser ell mateix i tot. La proximitat, de vegades, té aquestes coses. I arriba un moment a la vida que un en realitat només està realment interessat en els llibres dels amics. Podria ser que això fos perjudicial per entendre'ls de la mateixa manera que un lector normal. Ja en parlarem. Freguem-nos les mans esperant les reaccions que «De la identitat a la independència» ha de P1'ovocar. Segons quines siguin aquestes reaccions a Catalunya es confirmaran uns o altres pronòstics, quasi diria unes o altres tesis. Però el mateix espodria dir, i encara més, de les que puguin haver-hi a Madrid el dia que espubliqui en castellà. Per això és un llibre arriscat. Arriscat per l'autor i arriscat per nosaltres, lectors partisans, ara entusiastes, ara contrariats, i pe7' tant beUigerants en un matx del qual no trigarem a saber els resultats. Queda sempre elfet que mai s'havia dit tan clar que som bonsper a l'odi perquè ho som per a l'estimació -que tots dos, amor i odi, deriven de la mateixa genètica i de la mateixa cultura. Que el nacionalisme esdeo émetàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels nacionalismes sense estat, miop pel' la diferència i inútil pel pluralisme. Que elfederalisme i totes les polítiques basades en la confiança (lafamosa bundestreue o confiança federal) ho tenen cru. Que l'evolució de l'home i la de la societat són ontològicament això: illu- 18 19 sions excessives i unidireccionals... I que més val acceptar-ho, prendre-s'ho amb calma (take it easy, com deien a casa els meus pares) i administrar-ne els efectes. Amb tanta honestedat per davant, però, em vénen ganes de preguntar: ¿ què fa un autor com aquest en una política com aquesta? Doncs bé, no hi fa cap nosa sinó ben al contrari. Llegiu, llegiu. PASQUAL MARAGALL � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pròleg del llibre "Catalunya , de la identitat a la independència" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Empúries Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits