310 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2776/20000412_DebatPressupostos_PM.pdf 265aeeb93d70228a7173899cede18aba PDF Text Text INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTES- CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT DE TOTALITAT DELS PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT PER A L'ANY 2 0 0 0 Molt Honorable Sr. President, Senyores i Senyors Diputats, He volgut defensar personalment l'esmena de retorn al Govern del Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l'any 2000 per subratllar la importància que té pel nostre país que, entre tots plegats, fem una anàlisi adequada de la situació econòmica i posem sobre la taula els instruments per a fer front els reptes que ens planteja. Cal dir, en primer lloc, que fem aquest debat amb retard. Un retard de quatre mesos. Convergència i Unió i el President Pujol, encara sotragats pels resultats de les eleccions d'octubre, varen decidir no decidir-se fins que no s'haguessin celebrat les eleccions generals del 12 de març. Com la seva majoria en escons, que no en vots, era precària i no volien casar-se amb ningú, varen preferir esperar. El President Pujol esperava, sens dubte, que els seus vots fossin decisius al Congrés dels Diputats per assegurar-se aquí una tranquil·litat de la q u e j a no disposa. Érem molts els que dèiem que endarrerir decisions no era bo. I menys quan es tracta de decisions pressupostàries que tenen una traducció immediata en el benestar de molta gent, en la qualitat dels serveis prestats des del sector públic, i també de cara als sectors econòmics i socials que han de prendre les seves decisions des del coneixement de les orientacions generals de la política econòmica del govern. 1 �Dèiem també que Catalunya volia una majoria parlamentària estable, sòlida, àmplia, amb prioritats clares. I que estàvem disposats a parlar-ne. El mes de Desembre vàrem fer pública una proposta per avançar en la confecció d'un Pressupost per a l'any 2000. Però CiU no sols no ha volgut atendre la nostra disposició al diàleg, sinó que va preferir esperar i és l'única responsable del retard amb què encetem aquest debat pressupostari. Hem mantingut permanentment un oferiment de diàleg sobre els grans temes. Vàrem creure, de ventat, que en el discurs d'investidura de Jordi Pujol hi havia molts elements sobre els que era possible que ens poséssim d'acord. Nosaltres també creiem que Catalunya necessita més i millor autogovern i més i millor finançament. Òbviament nosaltres afegim que cal, al mateix temps, una gestió més rigorosa de les competències, recursos i serveis dels que ja disposa la Generalitat. Tanmateix, hem constatat que no hi ha cap voluntat d'arribar a acords per part del President Pujol i de la majoria parlamentària en què se sustenta el seu mandat. Però com creiem que l'interès del país està per sobre del nostre interès polític, per sobre de qualsevol interès partidista, mantenim aquesta voluntat de diàleg. Però avui ens trobem aquí per debatre els Pressupostos presentats pel Govern. I vull dir-ho ras i curt: aquests Pressupostos no defensen adequadament l'interès de Catalunya. No responen a la nostra situació real. No responen als reptes que tenim plantejats. No són els Pressupostos que el país necessita. És per això que he volgut defensar personalment el retorn d'aquest projecte al Govern, tot oferint la possibilitat de negociar uns Pressupostos que sí donin resposta a les necessitats del país. 2 �En la meva intervenció en el Debat d'Investidura vaig plantejar quins eren, al meu entendre, els eixos de la política econòmica que Catalunya necessita. Deia llavors i permetin que ho recordi ara: "Hi ha d'haver una política econòmica financera i industrial catalana. Catalunya necessita el seu pla estratègic. Hem de combatre la inflació que puja, la competitivitat que, correlativament, va baixant, la qualitat que es perd i la marxa o la manca -la marxa, de vegades, a Madrid-, molt sovint, d'empreses mitjanes i grans. Per fer-ho, s'ha d'impulsar, no amb paraules, sinó amb fets, l'economia productiva. I això vol dir, primer: augment de la taxa d'ocupació mercès a l'entrada de dones i joves al món laboral i empresarial. Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes de la societat de la informació. Tercer: més innovació de producte -no solament de procés-, més capital/risc, i més suport als nous emprenedors. Quart: suport als processos de concertació entre ajuntaments, emprenedors i sindicats, i també amb les universitats i les escoles. Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les infrastructures que ara estan inexplicablement pendents: TGV, ampliació de l'aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del port de Barcelona i del de Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però també el sistema de comunicacions interiors per carretera i ferroviàries. Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses. 3 �Setè: una política per a l'agricultura i la ramaderia catalanes que contempli, en primer lloc, la seva viabilitat empresarial i la seva capacitat d'exportació, però també la seva significació territorial, social i mediambiental". Constatem, amb preocupació, que aquests Pressupostos no van en la direcció que assenyalàvem com a necessària en el debat d'Investidura. Però els motius pels quals demanem el retorn d'aquest Projecte al Govern no són només que no s'ajusta a les prioritats que jo assenyalava llavors. No és aquest l'únic problema d'aquest Projecte. El principal problema del Projecte de Pressupostos presentat pel Govern és que no parteix d'una anàlisi adequada de la situació real de la nostra economia. L'economia catalana està creixent en els últims anys a un ritme proper al 4 % . Aquest és un nivell relativament alt i molt proper al del conjunt espanyol. Aquest creixement l'aportació en els dos últims negativa del sector exterior. anys ve condicionat per Mentre que la demanda interna està creixent a un ritme que alguns experts consideren fins i tot massa elevat, el saldo exterior, tant amb la resta d'Espanya, com amb la resta del món, ofereix taxes negatives. Per tant, per consolidar el nostre creixement econòmic, el Pressupost de la Generalitat per a l'any 2000 hauria d'incloure mesures per corregir els factors que poden esdevenir limitacions a mig termini: - Cal controlar el diferencial de preus amb Espanya i Europa. 4 �- És precís millorar la competitivitat del sector exterior. - Cal millorar la nostra taxa d'activitat. - S'ha d'incrementar la productivitat de la nostra economia. - El nostre increment de preus és més alt que l'espanyol i pràcticament el doble del dels països europeus més importants. L'IPC de Catalunya el passat mes de Febrer era 0,6 punts més alt que l'espanyol. Aquest diferencial ha anat creixent des de l'inici de 1998 quan estàvem al mateix nivell. En el passat aquesta situació es justificava per un creixement del PIB més ràpid; avui això ja no és cert. Amb un nivell de canvis fix mantenir un creixement de preus més ràpid és una amenaça per a la competitivitat del país. Els sectors més inflacionistes són la sanitat, l'alimentació, l'oci i el lleure, tots ells entren dins del camp de les competències de la Generalitat. Però en el seu Projecte de Pressupost no hi ha cap mesura que tendeixi a millorar aquesta situació. - Mentre les exportacions creixen de forma semblant a la del PIB ( 3 , 8 % ) , les importacions ho fan a un ritme tres vegades superior. La taxa de cobertura ha passat del 7 8 % el Gener de 1998 al 7 0 % del passat mes de Setembre. Les dues terceres parts del nostre comerç exterior tenen com a origen o destí països de la Unió Europea. 5 �Per millorar la nostra situació cal controlar els preus i millorar les nostres actuacions en aquells sectors que són claus pel futur: - Formació - Recerca - Infrastructures El Projecte que el Govern ens ha presentat no va en aquesta direcció. - Un altre indicador de la nostra evolució econòmica està lligat a la capacitat de generar llocs de treball En el darrer any, segons l'EPA, s'han creat a Catalunya 89.000 llocs de treball. Això suposa un increment del 3,8%. Aquest és un ratio que queda molt per sota de la mitja (5,2%) i, en tot cas, molt lluny de les Comunitats que presenten els índexs més dinàmics, Madrid (7,2%), Andalusia (6,5%) o València (5,3%). Ja en la meva intervenció al Debat d'Investidura vaig demanar "un govern que no sigui simple espectador de decisions empresarials no sempre favorables al nostre país, com ha estat el cas en determinades fusions i decisions sobre localització empresarial". - El creixement de la productivitat global del país està sotmès a un alentiment perillós. A finals de 1997 la nostra productivitat creixia al voltant del 1,5%, en acabar 1999 aquesta taxa s'havia reduït a zero. En aquest sentit ens preocupa molt la inhibició del Govern i la manca de propostes en aquesta direcció del Projecte de Pressupost que ens ocupa. 6 �He donat ja dos tipus de raons per justificar la nostra petició de retornar el Pressupost al Govern. No s'ajusta a les prioritats que vàrem assenyalar en el Debat d'Investidura ni respon a una anàlisi rigorosa de la nostra situació econòmica. N'afegiré encara un tercer tipus d'arguments: els que es desprenen de l'anàlisi del Projecte del Pressupostos presentat. Parlem ara d'inversions, poques, de despeses corrents, descontrolades, i d'endeutament, descomunal. Com és possible que en un Pressupost que augmenta el 8,4% en relació al de l'any passat i en el que la previsió d'inflació és del 2,4%, les inversions previstes siguin solament de 262.000 milions de pessetes? Per tal de tenir una idea més concreta fem la comparació amb les altres Comunitats Autònomes de l'article 151 de la Constitució. Mentre les despeses de capital per càpita del Pressupost consolidat del 2000 són 79.570 pessetes a Galícia, 74.173 pessetes a Canàries, 70.247 a València i 60.119 a Andalusia, a Catalunya són sols 42.600. Quins són els motius d'aquesta diferència sagnant? Són dos: el govern és incapaç de controlar el creixement de les seves despeses corrents i el model de finançament pactat entre CiU i PP no respon a les necessitats del país. Ho veurem clarament amb ben poques xifres. Les dades demostren clarament la mala gestió de l'actual Govern de Catalunya. I és que les despeses de funcionament per habitant són 7 �més grans aquí que a qualsevol de les altres quatre Comunitats del 151. Aquí són 314.000, mentre a Canàries són 312.000, a Andalusia són 302.000, a Galícia són 289.000 i a València són 258.000. Com és possible que mentre el Pressupost s'incrementa en un 8,4%, el capítol d'alts càrrecs s'incrementa un 15,3%? O que la despesa per lloguers s'incrementi un 24%? Donaré una altra dada comparativa: índex de creixement del Pressupost consolidat del 2000 en relació al de 1996. València, 148. Canàries, 135. Andalusia, 135. Galícia, 128. Catalunya, 127. Com és possible que en aquests anys s'hagin produït diferències tant importants entre aquestes Comunitats Autònomes? La Generalitat ha perdut 8 punts d'increment en relació a les altres Comunitats del seu mateix nivell de competències. No és un bon balanç. Potser algú em podria dir que un deficient sistema de finançament autonòmic està al darrera d'alguns d'aquests problemes. I és ben cert. Però estic establint comparacions de l'any 96 al 2000, per deixar clar que són els anys del pacte CiU-PP, quan se'ns parlava meravelles dels acords de finançament. I sé que em diran que els Pressupostos de les Comunitats Autònomes no sols es nodreixen dels recursos derivats del nou sistema de finançament. I és cert. Però no em negaran l'evidència que una Comunitat que va negar-se a aplicar-lo, Andalusia, perquè es creia perjudicada pel nou sistema, ha vist incrementar els seus Pressupostos més que Catalunya. No em diguin que no és curiós! 8 �Parlem ara d'endeutament, encara que sigui breument, tot i que ens hi podrem estendre si calgués a la rèplica. Per fer les escasses inversions de les que parlava, el Projecte de Pressupost que se'ns presenta preveu un endeutament de 74.000 milions de pessetes. Per tal de camuflar aquest endeutament addicional, que no compleix els criteris de convergència econòmica europea, s'ha situat un 45% del nou endeutament (33.536 milions de pessetes) en les empreses públiques que no consoliden. Continua, doncs, el procés de centrifugació del deute que ja ha estat denunciat any rera any. Un endeutament global que, a finals de l'any 2000, superarà els 2,2 bilions de pessetes. És a dir, un volum igual al del Pressupost que se'ns proposa aprovar. Però no vull quedar-me tant sols en la crítica als resultats d'una mala política. Així com el govern és l'únic responsable de la seva incapacitat per reduir la despesa corrent i del deute acumulat i dels acords de finançament que se'ns van presentar a ritme de bombo i plateret, no és menys cert que totes les forces polítiques hem d'aportar els nostres plantejaments sobre el finançament autonòmic de cara al futur. El nou model de finançament per Catalunya i la resta de Comunitats Autònomes ha d'inspirar-se en els següents principis: - Els governs han de poder decidir lliurement la distribució dels seus recursos. Una part important d'aquests ingressos han de procedir directament dels tributs pagats pels ciutadans en cada Comunitat. 9 �Els governs i els parlaments han de tenir capacitat de decisió (normativa i administrativa) sobre aquests ingressos. - El finançament autonòmic ha de garantir raonablement l'objectiu d'igualtat d'ingressos per habitant entre les diferents Comunitats. L'existència de sistemes diferents, que la Constitució consagra i nosaltres respectem, no ha de significar un privilegi o una desigualtat flagrant. És per això que cal establir els mecanismes adequats per tal que en aquest període de temps dilatat i de forma gradual es pugui produir aquesta aproximació entre el sistema general i els forals. - En iguals condicions de pressió fiscal i de nivell de competències, totes les comunitats han de poder atendre els seus ciutadans amb les mateixes prestacions. El resultat d'aquestes propostes implica la reducció del dèficit fiscal de Catalunya respecte l'Estat. Catalunya és una regió econòmica rica, dins d'espanya, i per tant és lògic que existeixi un dèficit fiscal. És normal que pagui més impostos del que rep en forma de despesa pública. Ara bé, aquest dèficit ha de ser el resultat de pagar en proporció a la renda i rebre en proporció a la població, que són els criteris bàsics que han inspirat els objectius enunciats en els punts preferents. Els poders públics tenen l'obligació de contribuir a reduir les diferències de renda entre territoris; les polítiques adreçades a aquesta finalitat s'han d'aplicar a través de mecanismes específics (FCI, Fons europeus), clarament diferenciats dels que tenen per objecte el finançament dels serveis autonòmics. Caldria definir el tractament concret que s'ha de donar als Fons europeus, en funció de les perspectives que s'estan generant. 10 �Però, sobretot, cal no tornar a caure en els mateixos errors polítics de l'anterior acord. El nou model no pot ser el resultat de l'acord entre dos grups polítics o entre dos governs. Les bases del finançament autonòmic i la seva concreció en propostes de futur han de ser el resultat d'un acord polític d'ampli abast. La nostra responsabilitat és assolir un acord primer a Catalunya, traslladant-lo posteriorment al conjunt d'Espanya. Tampoc no voldria deixar de presentar les línies mestres d'un Pressupost alternatiu que respon, molt presentat pel Govern, als requeriments millor de la que el Projecte nostra situació econòmica i a una política que impulsi un creixement equilibrat i sostingut. El mes de Desembre presentàvem els nostres plantejaments que reitero avui. - No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos és el mateix del PIB nominal. - Limitar el creixement de l'endeutament a 10.000 milions. - Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superin l'increment d'inflació previst. - Increment de les inversions. - Solució dels greus problemes financers de la Sanitat i la la liquidació del Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. L'aplicació d'aquests criteris a les dades de Pressupost de 1999 donaria llocs a resultats que representen millores substancials en relació al Projecte de Pressupost presentat pel Govern. - Un estalvi de 45.000 milions en les despeses de funcionament. 11 �- Un increment en les despeses financeres que el Govern ha previst a la baixa. - Incrementar les inversions en un 46%. La nostra proposta alternativa permet generar uns excedents que farien compatibles dos objectius, d'una banda generar, entre el 2000 i el 2003 un volum d'inversions de la Generalitat proper al bilió i mig de pessetes, distribuïts d'acord amb les necessitats reals. I també es podria aconseguir un fons per la creació de nous serveis i millora dels existents que anés creixent fins a situar-se, l'any 2003, en 250.000 milions de pessetes. La distribució d'aquest fons seria d'un 50% per ensenyament, universitats i recerca, un 25% per Sanitat, mentre que la resta es destinaria a altres serveis. Acabo. El Projecte que se'ns presenta no respon als reptes del futur, ni a la situació econòmica real i ens planteja gravíssims dubtes en matèria d'inversions, despesa corrent i endeutament. Catalunya necessita un Pressupost ben diferent. És per això que els hi demano que amb el seu vot retornin al Govern el Projecte de Pressupost i, en nom del meu Grup, mantinc la nostra oferta de diàleg per una política diferent, més eficaç en la defensa dels interessos reals dels catalans. Moltes gràcies. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció del President del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat de totalitat del Pressupostos de la Generalitat per l'any 2000 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-04-12 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Debats Pressupostos autonòmics Parlament de Catalunya Model social Oposició Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Economia Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Intervenció de Pasqual Maragall al debat dels pressupostos. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/753/20000510_LV.pdf 91b18d571f86f5ab5ca16c435d1c1186 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 10/05/2000 La Vanguardia, p.029, Opinión PAIS VASCO, UN PROCESO PROPIO Autor: PASQUAL MARAGALL Desde Cataluña queremos hacer llegar nuestra solidaridad con los ciudadanos vascos que sufren la intolerancia (criminal) de aquellos que quieren imponer con sangre el respeto a la libertad de Euskadi. La libertad de los vascos merece el respeto de todos los españoles. España debe hallar -como la Gran Bretaña está encontrando para Irlanda del Norte- el espacio para la autonomía de los vascos. Pero los vascos deben hallar primero la vía para su propia reconciliación. El Gobierno español, que ha sido votado por la mayoría absoluta de los españoles y por una minoría muy importante de los vascos, tiene la responsabilidad indeclinable de acompañar este proceso propio de los ciudadanos de Euskadi. No basta con presionar desde Madrid para que se produzca una rápida renovación del Parlamento vasco y una eventual variación de sus mayorías y de su Gobierno. Son los gobiernos actuales, español y vasco, quienes deben actuar. EH ya ha demostrado que puede ayudar a recomponer la actual mayoría. Pero al precio de manchar esta mayoría con la sospecha de su tibieza en la represión de la violencia "de baja intensidad". Y en la medida en que esa "violencia menor" es la antesala de la violencia que asesina, la mayoría que no puede impedir la primera deviene a los ojos de los ciudadanos cómplice de la segunda. La muerte brutal de Jorge Díez y Fernando Buesa, a los pocos días de la moción de Fernando contra la "kale borroka", es un paradigma de la situación actual. La muerte del periodista López de la Calle es una prueba de que hay oídos vascos que tienen horror a la palabra. A la palabra del ex vicelehendakari que condenaba la violencia en la calle y a la del periodista antifascista que la fustigaba desde los medios. ¿Es casual la coincidencia del crimen de Andoain con el acuerdo en Irlanda del Norte sobre eliminación de las armas del IRA (no devolución, pero sí eliminación bajo control internacional)? ¿Quiere ETA cortar de raíz la posibilidad de verse arrastrada a un proceso irreversible hacia la paz, similar al de Irlanda del Norte? ¿Hacia un camino que existe y que no pasa ya por Estella? Da lo mismo. Seguramente es imposible e inútil situarse "ahora" en la confección de hipótesis sobre el porqué y el cómo de los caminos de ETA. Ya sabemos cuál ha sido su recorrido: condicionar con la tregua el nacimiento de una experiencia de un nuevo escenario de autodeterminación (Estella); iniciar la ruptura de la tregua con un ataque a las fuerzas armadas españolas para proseguir con una presión brutal en la calle sobre los ediles populares y luego sobre los socialistas, para evitar la aproximación PNV-PSE, y finalmente asesinar a Fernando Buesa y a Jorge Díez, algo que necesitaba una preparación anterior al fin de la tregua. Buesa y Díez eran exponentes de las instituciones vascas y de las fuerzas vascas de seguridad. Es decir, eran garantes de que la violencia callejera no tuviese las cosas fáciles. El "basta ya" expresaba poco antes la reacción libertaria de ciudadanos que se rebelaban contra la violencia y contra el silencio en torno a ella. Y Otegi hablaba de "gusanada" para congraciarse, para hacer un guiño de complicidad, a los que rompiendo la tregua en realidad estaban dinamitando Estella. 141 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Ahora han tratado de nuevo de asesinar a la palabra que hiere sus oídos ignorantes de la democracia. Pocos días antes el absurdo espaldarazo de ETA a Mayor Oreja ("tenía razón, la tregua era una trampa") nos ponía sobre la pista: ETA busca desesperadamente una interlocución directa con el Gobierno español, superado Estella, que nunca les debe haber gustado del todo. El Gobierno español no debe eludir ese enfrentamiento. No debe inmiscuirse en los procesos electorales vascos. No es su misión. Debe, como Major y Blair después, encontrar soluciones. Demostrar que quiere algo más importante que un triunfo electoral en Euskadi -que es algo que no entra en sus funciones, ni siquiera como estrategia para mejor negociar-. A mis compañeros del Partido Socialista de Euskadi me une la amistad y admiración de muchos años. Estuve con ellos cuando el entierro de Casas, cuando el ataque al alcalde de Rentería, cuando el secuestro de Iglesias (días esperanzadores aquellos), cuando el entierro de Ordóñez, en Madrid cuando el asesinato de Tomás y Valiente, y la última vez cuando el entierro de Fernando Buesa en Vitoria. No pude estar en el entierro de Fernando Múgica, pero no puedo quitarme de la cabeza las palabras del asesino a su hijo ("no me mires que te mato") ni las de tantos simpatizantes del terrorismo a sus adversarios ("recuerdos a Poto"): son un resumen crudo y esperpéntico del odio en que ha terminado una causa que, aunque brutal, comenzó pareciéndonos justa allá por años 60 y 70, cuando mataron al torturador Melitón Manzanas, cuando los juicios de Burgos, cuando la ejecución de Txiqui en Cerdanyola -a cuyo entierro también asistí-. Hoy no puedo sustraerme a la obligación de estar con mis compañeros socialistas, con mis conciudadanos demócratas del PNV y del PP y con todos los informadores libres. A mis compañeros del PSE les pido que presionen al PNV, sí, pero desde la oferta de una salida a su aislamiento político parlamentario. Al Gobierno vasco hay que instarle a que haya suya la moción de Buesa contra la violencia callejera y a que tenga el coraje de quitar a los ertzainas los pasamontañas, símbolo del temor a una violencia que amenaza a todos. Y al Gobierno del PP, y concretamente a Rajoy, hay que pedirle que inicie el largo camino que comenzó Major y que prosiguió Blair, primero con John Hume y Mo Mowlan, y finalmente con Mandelson, y por supuesto con Gerry Adams y Trimble, y aún con Ahern y Mitchell. Son muchos los protagonistas y muchos los pasos que hay que dar y mucho el coraje que hay que demostrar para construir un camino a la paz en medio del odio, la ignorancia y la santa indignación. PASQUAL MARAGALL, presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi 142 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1216 Title A name given to the resource País Vasco, un proceso propio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource País Basc Terrorisme ETA Espanya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2777/20000518_EixosCatalunyaCentral_PM.pdf 2b172c782bc21f92d5210d32d63a3c37 PDF Text Text ELS EIXOS TERRITORIALS I ESTRATÈGICS PER A LA VERTEBRACIÓ DE LA CATALUNYA CENTRAL De Pasqual Maragall. Intervenció a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada el 18 de maig del 2000 0. Introducció Bon dia, Voldria parlar-vos de com veig la situació actual i les perspectives de futur del territori que hem anomenat la Catalunya Central. Un territori cabdal a l'articulació de Catalunya, amb grans potencialitats, però que ha hagut d'afrontar en els darrers anys un procés rapidíssim de transformació. I ho ha hagut de fer amb poques ajudes. Com a conseqüència d'aquest procés la Catalunya Central pateix una sèrie de mancances. I per fer-hi front li calen, al meu entendre, una sèrie de projectes �vertebradors, una sèrie d'eixos territorials i estratègics, que orientin el seu desenvolupament. Més que plantejar-los receptes acabades, però m'agradaria que en féssiu algunes preguntes. Preguntes que, -en molts casos- tenen per a mi una resposta unívoca. Però que penso s'han de respondre en primer lloc des del territori concernit. 1 . La situació actual: un segle de canvis vertiginosos Fa cinquanta anys les comarques del Llobregat i el Ter eren un dels principals eixos econòmics de Catalunya:els rius Ter i Llobregat eren un rosari de colònies tèxtils, l'Anoia concentrava la indústria paperera i l'adoberia, a les capçaleres de les valls hi havia una notable explotació forestal, al Berguedà i al Bages les explotacions mineres de lignits i potasses. Avui de tot això no en queda gairebé res des del punt de vista econòmic: aprofitaments bona part les colònies industrials, els miners, les explotacions forestals són en vestigis del passat o activitats amb una �importancia econòmica força reduïda: el Llobregat- Cardener-Anoia, d'un costat i el Ter-Congost de l'altre, han perdut pes respecte els principals eixos vertebradors de l'economia catalana. Ben cert que han sorgit noves activitats: un nou tipus d'indústria més petita i flexible, nous serveis, el turisme... però en conjunt la Catalunya Central perd pes relatiu sobre el total català : si la mitjana de creixement del PIB català entre 1992 i 1998 va ser del 100, a la Catalunya Central només va ser de 90 (davant del 110 de Girona, un 102 de l'àrea metropolitana de Barcelona i fins i tot un 99 de Ponent i un 94 al Pirineu). En l'actualitat, amb un 17'6% del territori, les comarques centrals contenen només un 6'8% de la població i aporten un 4 ' 6 % del PIB. Davant d'aquesta situació, els agents économes i socials, d'una banda, i les institucions locals de l'altra, han fet un important esforç d'adaptació, que ha donat resultats molt positius. Així tots estarem d'acord que les nostres viles, pobles i ciutats-que Igualada, Capellades, Caprons, Manresa o Berga- són avui espais més agradables, més ben servits i de bon viure que no pas vint o vint-i-cinc anys. �Però per redreçar la situació, per aprofitar les oportunitats i fer front als reptes de l'hora calen projectes i iniciatives de gran abast, projectes que el govern de la Generalitat (presoner de les rèmores del passat, de visions estretament sectorials, de la desconfiança envers els governs locals, dels interessos i pressions dels privats) ha estat incapaç d'articular. És doncs, des del territori, des de la Catalunya Central mateix, que cal aixecar alternatives. I és respecte això que voldria fer-vos que voldria que ens féssim algunes preguntes. 2. Hi ha un espai per a una nova agricultura, hi ha nous horitzons possibles per al bosc? Vegem en primer lloc la situació del sector agrícola. Un sector amb una llarga tradició però que en ravessa grans discriminació dificultats. del nombre Dificultats d'actius que agraris, l'actualitat compotren del la nombre d'explotacions i de superfícies conreades. Em d'acceptar que l'agricultura i l'explotació forestal d'aquestes terres, captiva dels costos creixents, de les quotes comunitàries, �dels incendis....no puguin fer altres coses que debatre's la precarietat? No hi ha un espai important per a l'especialització de productes amb denominació d'origen protegit? No s'hauria d'incloure sota aquestes denominacíons-tal com ja s'ha fet amb la "vedella del Berguedà"-bona part de la producció ramadera? No caldria recuperar l'orgull de la producció porcina, més enllà del problema dels purins (que cal resoldre)? No s'haurien d'incentivar les varietats autòctones - "pèsol negre de la muntanya" "tomàquet de Montserrat" per posar dos exemples-escasses i d'alt valor comercial? No es podria vincular aquest oferta de productes de qualitat amb l'oferta gastronòmica i hotelera que ja existeix però que, sense dubte té encara molt camí per recórrer? No caldria establir els mecanismes adequats per remunerar els pagesos i propietaris forestals no només en funció del producte que ofereiexen sinó també en relació als beneficis ambientals i paisatgístics que de les activitats que se'n deriven? �3. Cap una constel·lació de districtes industrials? Els rius, l'electricitat, el ferrocarril i les carreteres foren els principals eixos vertebradors de la Catalunya Central a partir del període de la industrialització. No són la xarxa de gas natural i la xarxa de cable de banda ample els nous eixos del futur? No s'hauria d'exigir doncs la seva extensió sobre el conjunt del territori de la Catalunya Central per tal que aquesta àrea pugui competir en peu d'igualtat amb els àmbits més desenvolupats i dotats del territori català? El cicle industrial basat a les grans unitats industrialscom les colònies de riu o les grans fàbriques urbanessembla definitivament exhaurit, almenys en països com el nostre. L'alternativa és l'especialització flexible, en que en un mateix àmbit territorial, un conjunt d'empreses petites i mitjanes, són capaces de realitzar més eficientment el procés que abans tenia lloc en una sola unitat integrada. Sembla que aquests cojunts d'empreses tenen més facilitat de formar-se en àrees de tradició industrial que en cap altre lloc. �No són les comarques de la Catalunya Central candidates òbvies per a un desenvolupament de "districtes industrials" d'aquest tipus? (el gènere de punt a Igualada, la cintería de Manresa...)? No hauria doncs d'orientar-se la política industrial dels actors púlbics a fomentar dinàmiques d'especialització flexible d'aquest tipus ("districtes industrials marshallians" si ho volem dir de manera pedant)? A Itàlia, entre el Nord desenvolupat i el Maggogiano endarrerit, aquestes dinàmiques han donat lloc a la conformació d'allò que s'ha anomenat la "Terga Itàlia". Hi ha lloc per una "Terga Catalogna" entre l'àmbit metropolità i les àrees turístiques agropecuàries del Pirineu i de Ponent? Estaria la Catalunya d'aquesta mena? Central interessada en un opció �4. Cap a una economia de base terciària? A la Catalunya Central, la problemàtica dels serveis té tres origens principals: l'escassetat de serveis a la producció i les empreses, la manca d'especialització del comerç i la reduïda capacitat de l'oferta turística. Pel que fa als serveis a les empreses, els nous mitjans de telecomunicació obren clarament noves oportunitats: no hauria doncs de ser la seva extensió una prioritat absoluta també per aquestes terres? No s'aconseguiria a traves d'aquestes tecnologies atemperar la concentració terciària en uns pocs llocs -Vic,Manresa, Igualada, Berga,... i escampar serveis sobre el territori, tot creant-hi, a més llocs de treball? Pel que fa al comerç, i, en particular, al comerç urbà. No és clar que la seva via de futur es troba en l'especialització, i perquè no dir-ho, en la flexibilització horària que li permeti donar resposta a la durada del cap de setmana? Finalment, el turisme ha esdevingut un nou factor de desenvolupament econòmic. Tanmateix, no caldria apuntar �a la franja més alta de la demanda (és a dir, el turisme cultural i el turisme de la natura)? En aquest sentit, pot ser el patrimoni monumental i industrial de la comarca (Sant Quirze de Pedret a la catedral de Vic de la Santa Creu i a les colònies de riu) un element d'atracció de primer ordre? 5. Els espais d'interès natural, hipoteca o estímul per al desenvolupament? La Catalunya Central compta amb un excel·lent conjunt d'espais d'interès natural: des dels parcs naturals del prelitoral (el Montseny, Sant Llorenç de Munt-Serra de l'Obac i Montserrat) fins al Catllaràs, el Cadí i la Serra del Port del Comte. Aquest fet pot ser vist com una limitació al creixement econòmic o un estímul per al desenvolupament. Al meu entendre és clarament el segon: la disponibilitat d'aquests espais és, un atractiu essencial per al desenvolupament de les activitats turístiques, per a l'atracció de nous serveis i per al benestar dels ciutadans. Des d'aquest punt de vista, no resultaria peremptori intregrar-los en una xarxa de plantejament i gestió similar �a l'Anella Verda que ja s'ha creat a l'àmbit metropolità barceloní? No caldria dotar aquells d'aquests espais que encara no disposem de figures de protecció que n'evitessin la degradació i la depreciació? No són els eixos fluvials (i els parcs que, seguint-los, s'hi puguin establir9 el complement òptim d'aquesta xarxa d'espais? 6. L'educació i la cultura, palanca principal per a l'avanç econòmic? Hem afirmat moltes vegades que les activitats formatives són requisit essencial per al desenvolupament econòmic. Això és particularment cert en el cas de la Catalunya Central on, com hem vist, el desenvolupament s'ha de basar sobretot en la qualitat i l'especialització de les activitats productives i dels serveis. Cal dir que des del restabliment de la democràcia ençà, s'han conegut en aquest camp importants avenços (no caldria sinó!) especialment en els àmbits de l'eduació secundària i primària. Ara bé aquest avenç ha estat potser, �menys efectiu, precisament un camp tan estratègic com és el de la formació professional. No caldria revisar en profunditat el camp d'aquest tipus de formació? No s'hauria de fer un esforç superior per adaptar-las als interessos-presents i futurs- a les empreses? No s'hauria d'implicar profundament també les autoritats locals de la Catalunya Central en la planificació i gestió de la formació professional per tal d'adaptar-la plenament a la vocació i les possibilitats de cada municipi, de cada territori? Un altre sector clau són els ensenyaments universitaris. Per raó de la manera com s'ha produït el desplegament del mapa universitari català a la Catalunya Central ha resultat relativament malparada en aquest àmbit. La gran excepció, és clar, la trobem a Vic. No es podria dissenyar un conjunt d'activitats que, sense culminar centres necessàriament universitaris, en estenguessin la creació la d'aquest tipus d'estudis sobre el territori? seva de nous presència �No seria bo utilitzar aquestes activitats com excuses o mitjà per reutilitzar o rehabilitar els Centres històrics de Solsona, de Berga o de Manresa, tot seguint l'exemple d'allò que, de manera tan exitosa, s'ha fet a Girona? 7. Les infrestructures: terra de pas o ens d'articulació? La Catalunya Centra! ha estat tractada massa sovint, des del punt de vista de les comunicacions, més com una terra de pas que com un espai articulador. Això és prou visible en el desenvolupament comarques de la Catalunya de la xarxa Central viària: o bé han les quedat marginades de les grans autopistes del litoral i prelitoral o bé s'han principal vist travessades objectiu per vies que tenen la comunicació entre el com a Pirineu (les carreteres N-152 i la 1411). En canvi les necessitats de comunicació interna i el paper articulador que la Catalunya Central hauria pogut jugar respecte el conjunt català s'han vist massa sovint menystinguts. �Només en els darrers temps l'Eix Transversal ha vingut a pal·liar, en part, aquesta situació. Però mancat de la necessària ambició i visió de futur, l'actuació ha estat clarament insuficient. Ernest Lluch ho va expressar amb tota claredat en el seu dia: "l'Eix si és un èxit, serà un fracàs i si és un fracàs serà un èxit". És a dir, si aconsegueix atreure el trànsit de pas a llarga distància es colapsarà i si no ho fa acomplirà correctament la funció de comunicació intercomarcal. Doncs bé, ha estat un èxit, i en conseqüència, un fracàs: es troba força aprop de la congestió en molts moments. Davant d'aquesta situació, el desdoblament dels eixos N-S-la 1 4 1 1 , la 152-resulta evident. No caldria però enfortir particularment els eixos E-W? No s'hauria d'anar preveient el desdoblament de l'Eix Transversal per un futur immediat? No hauria de ser el desenvolupament de l'Eix Diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca-Vilanova) una prioritat essencial? I al costat d'això no caldria fer passar la xarxa de transport públic subsidiarietat en des que de es la situació troba cap de a completa un major �protagonisme? I això, voldria dir reestructurar i enfortir les línies d'autobús i rehabilitar les ferroviàries (Granollers-VicRipoll, Manresa-Cervera, Barcelona-Igualada)? 8. El planejament i el govern: quins projectes i quina administració per al futur? Acabem Deia al començar que la Catalunya Centra! es troba en una situació que presenta oportunitats i problemes. Per aprofitar els primers fer front als segons, cal un disseny i un designi. És a dir: un conjunt de projectes de futur col·lectivament assumits i la forma d'organització administrativa capaç de vehicular-los. Pel que fa al projectes de futur: No resulta urgent l'elaboració d'un pla territorial per al conjunt de la Catalunya Central, tal com preveuen les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya? No hauria destinades a de contenir enfortir la aquest xarxa pla urbana, les a mesures dotar les infraestructures, a protegir els espais d'interès natural? No caldria orientar o complementar aquest pla territorial amb �un Pla estratègic (elaborat simultàniament) similar al que ja s'ha aprovat al Pirineu? I per dur a terme aquests projectes: No és necessari dotar els municipis de més poder i recursos? No és evident que els serveis han de gestionar-se tan a prop com sigui possible dels ciutadans? No cal dotar als municipis dels òrgans de cooperació adequats? No resulta clar que cal descentralitzar i reordenar l'administració territorial de la Generalitat? Per aconseguir aquests objectius crec que s'ha de reorganitzar l'administració- a la Catalunya Central i en el conjunt del país-sobre una base regional. Un base que doni a les terres de la Catalunya Central la possibilitat d'autorganitzar-se, de pensar en el futur, de fer-se sentir. I crec també que cal un gran impuls de transformació política i social, que - a la Catalunya Central i en el conjunt del país-trenqui els lligams que ens fan difícil avançar. Per aconseguir-ho compto amb vosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els eixos territorials i estratègics per a la vertebració de la Catalunya Central Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Territoris Planificació Model social Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Pasqual Maragall a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Igualada Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/754/20000526_LV.pdf 04737cce901cca87ea8a66792597bf33 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 26/05/2000 La Vanguardia, p.029, Opinión LA POLEMICA SOBRE EL CONSELL DE L´AUDIOVISUAL Una advertencia Autor: PASQUAL MARAGALL Veinte años de gobiernos de la Generalitat presididos por Jordi Pujol han tenido luces y sombras. Una de las luces ha sido la puesta en marcha de un sistema público de comunicación en catalán. Pero esa luz se ha visto empañada por un obsesivo control partidista. Por ello, a lo largo de mucho tiempo y especialmente en la campaña electoral que condujo a las elecciones del pasado 17 de octubre, insistimos en la necesidad de introducir cambios profundos en el panorama radiotelevisivo catalán. Reclamábamos entonces, y seguimos reclamando hoy, buena gestión, calidad y neutralidad. No estuvimos ni estamos solos. Nos acompañan otras fuerzas políticas, sectores profesionales y la mayoría de ciudadanos de Cataluña. Iniciada la legislatura, reclamamos y obtuvimos un debate y surgió una voluntad de consenso. Se iba a producir el nombramiento de un nuevo director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que no sólo iba a contar con el apoyo del Gobierno, que se obligaba a someter su propuesta a todas las fuerzas políticas y a acordarla en el renovado consejo de administración de la CCRTV. Y se acordó modificar la ley del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) y la que regula la CCRTV. El acuerdo por el que todos apoyamos el nombramiento de Miquel Puig i Raposo como nuevo director general incluyó el compromiso de proceder a cambios significativos en los esquemas de dirección de la radio y la televisión pública catalanas. Él se dio un plazo de tres meses para realizarlos. El balance del debate era claramente positivo: se iban a acometer cambios legislativos, a proceder a nombramientos a la luz del nuevo espíritu de consenso y se iba a acabar la apropiación partidista de unos instrumentos que, por públicos, son de todos. Tras la renovación consensuada del consejo de administración de la CCRTV y el nombramiento acordado del nuevo director general, el siguiente paso fue la elaboración, en ponencia conjunta y a través del consenso, de la nueva ley del Consell de l'Audiovisual de Catalunya. Una buena ley, sin duda. Fue necesaria en la recta final de la negociación una fuerte presión por nuestro grupo parlamentario para pasar de un consejo nombrado casi equilibradamente por Govern y Parlament a un consejo nombrado en su totalidad por el Parlament y presidido por un miembro propuesto por el Govern, que contase con el acuerdo de los miembros del CAC. Acordada la ley, debíamos proceder al nombramiento de los miembros del CAC, nombramiento que, para extremar el consenso, requería el voto favorable de dos terceras partes de la Cámara y el acuerdo de, al menos, tres grupos parlamentarios. Se acordó por parte de todos presentar la propuesta conjuntamente por todos los grupos parlamentarios. Todos los candidatos lo eran de todos. Tras el necesario diálogo entre los grupos se llegó a la propuesta que el miércoles debía aprobar el pleno de la Cámara. Hicimos saber a destacados representantes del Govern y del grupo parlamentario que lo sustenta que nuestra aprobación definitiva requería el cumplimiento global de los acuerdos fruto del debate de 1999. No tiene sentido ir acordando modificaciones y nombramiento mientras en las empresas de la CCRTV se niega el clima de consenso y sigue la apropiación partidista de los medios de comunicación públicos dependientes de la Generalitat. No se han 143 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA producido cambios reales que nos permitan asegurar que en la CCRTV se ha entendido bien el espíritu que debe presidir una nueva etapa en nuestro espacio público radiotelevisivo. Usando los mecanismos previstos en la nueva ley del CAC (la mayoría de dos tercios requerida para el nombramiento de sus miembros), con nuestra abstención del miércoles aplazamos su puesta en marcha. Tal abstención quiere ser una advertencia: nuevas leyes y nuevos consejos sólo tienen sentido si todos trabajamos lealmente. Si cambia la ley tienen que cambiar los actos. Preferimos mostrar firmeza hoy a reconocer mañana que nos tomaron el pelo a nosotros y, con nosotros, a la mayoría de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. PASQUAL MARAGALL I MIRA, presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi 144 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1217 Title A name given to the resource La polémica sobre el Consell de l'audiovisual: una advertencia Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Mitjans de comunicació Acció política Govern Catalunya Consell de l'Audiovisual de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2778/20000527_ConvencioCpC_PM.pdf 79e861565d6cd2455069cb7054d1c4ac PDF Text Text CIUTADANS PEL CANVI CONVENCIÓ 2000 INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL (Palau Sant Jordi, Barcelona, 27 de maig 2000) Amics i amigues, ciutadans i ciutadanes! I . [Som fruit d'una onada d'entusiasme] Hem arribat fins aquí portats per una gran onada d'entusiasme. L'entusiasme dels qui no es resignen. L'entusiasme dels qui creuen que a Catalunya cal, ben cert, un canvi en la forma de governar, però sobretot un canvi en les formes de fer política. L'hem vist créixer plegats aquesta onada. L'hem vist créixer des de molt mesos abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. En recordo bé els primers �moments: quan un centenar de pirinencs -de la Seu, de Pobla, de Tremp, de l'Aran,...- varen impulsar un primer "manifest pel canvi", ara fa prop de dos anys. I des de llavors, el ferment s'anà estenent per tot Catalunya. Dotzenes de manifestos, de plataformes: d'ensenyants, de sanitaris, d'arquitectes, de funcionaris, de dones, ... des de Vic a l'Hospitalet, de Girona fins a Miravet. Centenars, milers de persones, treballant amb una il·lusió, una empenta, una ingenuïtat com feia temps que no veien. Ciutadans pel Canvi és fruit d'aquesta onada d'entusiasme. I es fruit també de la trobada de dues generositats. En primer lloc, la generositat d'un partit, el PSC, que conscient de la necessitat d'obrir-se a la societat, conflueix amb un moviment integrat molt majoritàriament per persones independents (procedents d'organitzacions no governamentals, de les empreses, de la universitat,...) per tal d'impulsar un projecte comú. I, en un gest sense precedents, comparteix les llistes electorals un nombre �elevadíssim de candidats procedents d'aquest moviment. I, en segon lloc, la generositat de centenars i milers de ciutadans que, al costat de la vida professional i familiar, creuen necessari impulsar un projecte col·lectiu, democràtic, engrescador. I s'hi comprometen. I I . [Volem ser llevat de canvi] Per això podem afirmar amb rotunditat que Ciutadans pel Canvi no vol ser ni una alternativa ni un apèndix. Ni vol ser una alternativa als partits, ni vol ser un simple apèndix del PSC o de qualsevol altre partit. No s'ha de diluir, ni ha de configurar-se com un nou partit. Ciutadans pel Canvi vol ser, i és, complement. Vol ser, i és, llevat. �No resta res a ningú, ni pren res a ningú. ¿Suma, doncs?. No: multiplica. Multiplica l'energia del projecte comú d'alternativa, de transformació del país en la direcció de progrés i innovació que la majoria social necessita i desitja. I ho fa en un espai cívic i polític en el que cada vegada més ciutadans i ciutadanes volen participar. I I I . [Junts hem fet j a molt de camí] Plegats hem fet ja molt de camí. Hem guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya, que no és poca cosa. I malgrat que, per raons prou conegudes, no hem pogut formar govern, hem començat a influir de manera decisiva en la marxa de les coses. Hem començat a canviar les dinàmiques polítiques: a)Hem aconseguit, en primer lloc, revitalitzar el Parlament. I així, després de tants anys de �menysteniment i ensopiment, el Parlament torna a ser avui el centre de la vida política catalana. b)Hem posat sobre la taula la necessitat que els mitjans de comunicació públics siguin veritablement independents. Que trenquin la dependència escandalosa que els vincula al govern i als partits que li donen suport. I hem aconseguit fer avançar les coses en la bona direcció. Tenim ara millors garanties de control, tot i que els esdeveniments d'aquests darrers dies ens mostren que la batalla serà llarga i caldrà encara estar molt vigilants per tal d'evitar qualsevol involució. c) Hem retornat al centre del debat polític la qüestió de l'educació: la necessitat que l'educació sigui tractada com el principal factor de desenvolupament econòmic i de progrés social. I aconseguirem que se celebri enguany una Conferència General d'Educació que posi les bases de futur en aquest camp. �d) Hem vist com els territoris retrobaven la seva veu. Com el Pirineu i l'Ebre es desvetllaven. Com el Govern, arraconat pel seu clam i el nostre impuls, no ha tingut més remei que engegar un procés que culminarà amb la descentralització de la Generalitat, la regionalització de Catalunya i la devolució de poders als municipis. Municipis que prenen també cada vegada més empenta, que celebraran enguany el I I Congrés de Municipis de Catalunya (el primer es va fer el 1933!) i que en molts casos són, ja des d'ara, dia a dia, les principals palanques de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes. Tots aquests són temes fonamentals del nostre programa del canvi. I ja hem començat a aplicarlos. IV. [Junts n'hem de fer molt, encara] Ara bé, per aconseguir el canvi que volem, el canvi que, recordem-ho encara, no és un simple relleu en �el govern, sino en la política i les coses de cada dia, cal que anem molt més enllà. Per aconseguir el canvi que desitgem hem de ser la primera força política de Catalunya. Hem de ser els primers en tot. I encara no ho som. Vam ser els més votats però encara no arribem a tot arreu. Encara no arribem prou als pobles petits, a la pagesia, a la joventut, als estudiants, als empresaris, als treballadors autònoms. Ciutadans pel Canvi ha de ser la punta de llança per a la incorporació d'aquests nous sectors. I ja ho està sent. Ja s'estan fent moltes coses: tenim plataformes com la de l'Hospitalet (on, durant la campanya, vàrem arribar a ser 800!), les de Reus, Sant Cugat, Mollet, Terrassa, Tarragona, Cambrils, Girona, l'Empordà, ... Tenim presència a les Garrigues, al Baix Llobregat, a la Segarra, al Maresme, a l'Anoia,... Hem contribuït decisivament al desvetllament de l'Ebre i del Pirineu i hauríem de fer el mateix a la Catalunya Central. Comptem amb �pagesos, amb mestres, amb regidors, amb joves,...Tenim les millors relacions amb entitats com Fem Via o Catalunya Progrés. Som, fins i tot, referència en d'altres llocs d'Espanya i encara més enllà, des d'on no deixen d'arribar demandes i interès per a la nostra experiència. , ' . El que ara cal, doncs, és aplegar esforços i seguir : /. • ' • ' ' i ' / I -, ( avançant en tots els territoris, en tots els sectors. I ' ' ! i { [ • I «; V \ \.. \ •!. > •', ' i i V. [El Congrés del PSC és una oportunitat de ' (.is\>i i • . primer ordre: aprofitem-la!] A'Í En aquest context, el Congrés del PSC és una ! oportunitat de primer ordre. És un aconteixement essencial per a l'evolució política dels propers tres anys. I ho és no només per als afiliats al PSC, sino •I . també per tots nosaltres i per tot Catalunya. *r*v<Ciutadans pel Canvi l'ha de seguir doncs ben de prop. Jo us crido a fer-hi sentir la vostra veu. El reglament del congrés ho permet i d'altres forces i V �moviments ho faran. He vist ja la dels Victors, la de Catalunya Segle XXI (que és excel·lent) i moltes d'altres. Us asseguro que la de Ciutadans pel Canvi serà rebuda amb la màxima expectació i interès. Ens hem embarcat plegats en un projecte comú. I plegats, dialogant els uns amb els altres, hem de trobar les vies per fer-lo avançar V I . [Tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta: endavant!] Amics i amigues: som l'expressió d'una voluntat d'innovació i de solidaritat, som el llevat del canvi, plegats hem fet ja molt de camí, plegats n'hem de fer molt més encara. l ~\^' ! J i^-'ú:.^- ._U\^. : L L - ' (l.("'. / Í '""^ ;V 't'cift.'.,' ^ ••'•"'•'--'; Ciutadans pel Canvi ha de créixer, s'hà d'enfortir. Li: 4 ; ' Ha d'esdevenir un instrument essencial per atreure r? , ¿] ciutadans i ciutadanes cap el compromís col·lectiu, ( J per retornar el prestigi a la política, per guanyar el ; govern, per transformar Catalunya. P ¡ - �Se ns ha girat molt feina. Però tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta per fer-la. Endavant! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció de Pasqual Maragall a la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-27 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutadans pel Canvi Congressos i conferències Acció política Description An account of the resource 10 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau Sant Jordi (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2779/20000527_ConvencioCpC_ProgramaTriptic.pdf dc8b1abd1d5e32c1cd7223dcdce05eec PDF Text Text Què és? < 3 El 1998, com un moviment de suport a la candidatura de Pasqual Maragall a la Presidència de la Generalitat. El resultat de les eleccions autonòmiques del 17 d'octubre de 1999 posa de manifest que la voluntat de canvi és compartida per la majoria dels votants i suposa l'empenta definitiva del moviment. 3 i3 n> -i QJ D D D « " m ¡4-' >< 3 3 a- — — 3! 5 0 / rr> < fD c" 3 r+ O 3i 3. QJ fD Q- rp QJ n 57 ~o_ QJ~ O ' fD l/ï a. ^ 3 -+i 3 n o T3 n Q,, ™ 3 S 2. - 1| O 3 D t/5 tu Q. n> L/l > QJ QJ = 1 - o<: . . QJ t r ¡u LTt O tu Q QJ 3 . — 3 fD z: 0. -o fD (X3 fD -u .ucu Set respostes sobre Ciutadans pel Canvi DooD Quan neix? - ro O 3 tu Z5 O O is *g. ol n !S QJ ! o = w t/l TJ D n> r> =3 < o^ % SOJ Un moviment que treballa per una Catalunya més plural, més oberta i més solidària. Quins són els seus objectius? Com s'organitza? — A través de plataformes autònomes: territorials, sectorials i temàtiques. fD 3 QJ r+ ut S QJ — O QJ 3 1= "S. tu QJ_ -Apropar els ciutadans a la política per prestigiar l'espai públic. -Lluitar contra qualsevol forma d'exclusió social i d'injustícia que amenaci la llibertat i la dignitat de les persones. -Promoure un creixement econòmic sostenible i no depredador. -Defensar un catalanisme integrador i solidari que impulsi l'autogovern i contribueixi a la construcció d'una Espanya federal. On actua? C ua in n> 3. L'àmbit principal d'actuació és Catalunya, sense excloure activitats d'abast espanyol i internacional. El Parlament de Catalunya, on compta amb 15 parlamentaris integrats en el Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi, és la primera institució pública on el moviment es troba representat. 3 D D 0 P i!1 = *Î 00 lT 8« il Per què? 1 ÛJ fD» r* Vi S-o ft i"1 O" 2" O ^ O t/i Q)' Oí oo •— D oj < |& 2. oi ^ *—• &j 2ocr QJ 2¡ 3 c T3 O5 OJ IQ "* tu ro n> o M Si. 3. 23 1 S- "> <"> r+ QJ I—I r» oo ffi Qui en forma part? D D ro o O Í "O OJ o. OJ Dones i homes progressistes i convençuts que la democràcia només s'enfortirà creant nous canals de participació que permetin retornar als ciutadans el protagonisme en la presa de decisions col·lectives. Catalunya necessita un canvi profund en les seves formes de governar i de fer política. Ciutadans pel Canvi promou una societat civil forta i dinàmica que sigui capaç de donar al país l'empenta que necessita. ?•!• I > S "O ÍD •Sx i O» �Si vols una Catalunya més plural, més oberta i més solidària, ets un ciutadà o ciutadana pel canvi. Participa amb nosaltres: Ciutadans pel Canvi tel. 93 317 12 14 fax 93 317 82 14 e-mail: ciutadans@pelcanvi.com web: www.pelcanvi.com Apartat de correus 587 08080 Barcelona Fòrum Maresme tels. 93 796 19 79 / 93 790 13 25 / 93 799 53 66 e-mail: maresmecanvi@hotmail.com Comarques Gironines tels. 972 206 763 / 972 224 303 Lleida pel Canvi tel. 973 228 023 fax 973 228 354 Pi i Margall 14, altell C 25004 Lleida Ciutadans de Reus pel Canvi tel. 977 314 334 e-mail: aaml@tinet.org Plataforma Latinoamericana teL/fax 93 318 73 83 Fòrum universitari tel. 656320911 e-mail: forumuni@hotmail.com Corral 18-20, lr 08014 Barcelona Nom Primer cognom Segon cognom DNI Codi postal Educació pel Canvi e-mail: educaciopetcanvi@hotmail.com Plataforma d'arquitectes La Rambla 74, pral. l a 08002 Barcelona Xarxa voluntaris Domicili Població e-mail tel. 93 436 86 41 e-mail: xarxavoluntaris@teleline.es web: www.teleline.es/personal/xarxavoluntaris Nàpols 31, 4rt 2a 08018 Barcelona Telèfon de contacte Fax Professió Ciutadans Pratencs pel Canvi tel. 93 379 16 18 e-mail: masefa@teleline.es Estany de l'Illa 1-3, baixos 08820 El Prat de Llobregat Ocupació actual Any de naixement Partits i altres entitats a què pertanys Si formes o has format part d'alguna plataforma de CPC fins al moment, indica quina (r> (Omple el dors de la butlleta i envia'ns-la) Ciutadans pel Canvi Ciutadans pel �Ciutadans pel ( & Canvi o -V w V/VJ .V Convenció '2000 Dissabte 27 de maig del 2000 - 10,00 h PALAU SANT JORDI - Sala Barcelona'92 Passeig Olímpic, 5-7 Barcelona �/-N Ciutadans pel (w) — 1 Canvi I Convenció '2000 Programa 10,00 h - Inscripció * 10,30 h - Obertura 10,45 h - Primera sessió. Benestar i territori 12,30 h - Segona sessió. Per una democràcia dels ciutadans: d'espectadors a protagonistes 14,00 h - Dinar * * 16,00 h - Tercera sessió. Catalunya, Espanya, Europa: una resposta federal 17,30 h - Intervenció de Pasqual Maragall 18,00 h - Cloenda * Inscripció gratuïta. Es prega confirmació de la teva assistència. ** Preu ticket dinar: 3.000 pta. Imprescincible reservar ticket. INSCRIPCIONS I RESERVES: Fins el 25-5-2000 al telèfon: 93 400 50 33 Uà Aparcament en el mateix recinte � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Programa i tríptic de la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Ciutadans pel Canvi Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-27 Type The nature or genre of the resource Propaganda Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutadans pel Canvi Congressos i conferències Description An account of the resource Tríptic informatiu de participació a Ciutadans pel Canvi i programa de la Convenció'2000. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Publicitat https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/851/0000001552.pdf c87e18a9ea8f6aa3ab82a997e17d7b34 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 05/06/2000 (2600066) - Artículo de opinión EL PAÍS / Barcelona / Cataluña / Única, pág. 2 Chincha Choma (Alejandro García Durán) PASQUAL MARAGALL Cuando éramos jóvenes unos estudiaban y basta, otros conspiraban y estudiaban, y otros actuaban. Alejandro García Durán, un poco mayor, era de estos últimos. Ya había estudiado. Era sacerdote escolapio. José García Durán (su hermano), yo y unos cuantos más éramos de los segundos. Y una mayoría sólo estudiaba, o lo hacía ver. Alejandro actuaba en el barrio de las Arenas, en Terrassa. En Terrassa José y yo, y otros estudiantes y algunos obreros de Barcelona, junto con los líderes locales Manel Royes, José Muñoz de AEG, su hermano (El Trotskín), Magí Cadevall, el Arán de Ca l'Agut, un chico alto llamado El Larguillo y otro llamado El Filósofo, al que nunca conocí sino por sus escritos, conspirábamos, es decir, organizábamos en la clandestinidad acciones contra el régimen: huelgas, manifestaciones, reparto de propaganda, impresión de la misma, reuniones interminables para todo ello, etcétera. Igualmente actuábamos en otros lugares del área metropolitana con otros grupos locales similares. Alguien puede creer que eso del área metropolitana es un invento tecnocrático posterior. No. Era ya entonces, en los sesenta, el escenario real de lo que llamábamos la lucha política. En Terrassa, Alejandro fue mucho más efectivo que nosotros. Ahora se ha comprobado. Mientras nosotros íbamos y veníamos -con algún acontecimiento sonado, pocos resultados y varias detenciones-, él se instaló en las Arenas, empezó recogiendo toneladas de porquería abandonadas en el descampado del barrio y seguidamente, según he leído en las crónicas que ahora se han publicado, trazó su plan: primero las alcantarillas, segundo la parroquia y tercero la escuela. Consiguió dinero para todo ello y lo realizó. Tanto lo realizó que después de ver que el barrio se'n sortia, se fue a México y dedicó casi veinte años a proteger a los niños sin techo del Distrito Federal (D. F.). Y aún tuvo tiempo de ocuparse de los de Puebla. Los niños, que le adoraban, le rebautizaron Cabeza Calva, Chincha Choma en su azteca evolucionado. Ahora se ha visto en el barrio vecino al de las Arenas lo que vale el esfuerzo que dirigió Alejandro García Durán en su momento. Ahora las Arenas tiene problemas, pero no los mismos ni tantos, porque entonces, en la adolescencia de esos barrios, se encarriló con más acierto. Y ese salto de Terrassa al Distrito Federal, de las barracas de aquí a los sin techo de allí, de nuestra pobreza en vías de mejora a la miseria apabullante de la megápolis mexicana, se me antoja digno de lo que cuando éramos pequeños creíamos que era cristianismo: una compasión infinita, sin fronteras. Manuel Vázquez, del que leí una espléndida entrevista centrada en su contacto con el subcomandante Marcos en Chiapas, hubiera podido también novelar a Alejandro. Quizá ni lo conozca. Pero si a Manolo le interesan los comisarios de policía, le puede interesar saber que Alejandro García Durán le echó un pulso a uno de los jefes de policía más temidos de Latinoamérica, el del D. F. Y ganó. Creo que este hombre tenía dos cosas extraordinarias: la virtud de dar sin pedir a cambio, o de multiplicar energía, eso que dicen que no se crea ni se destruye, y la insolencia de los generosos: "Oye, tú, ayuda a éstos, que a ti no te hace falta", debió de decir más de una vez. La Generalitat, que tiene un Gobierno al que algunos han votado en función de creencias religiosas, debería honrar a Alejandro García Durán. Y debería hacerlo no 53 �Articles de Pasqual Maragall a sólo por tratarse de un buen cristiano, ni siquiera principalmente por ello. "He aquí un catalán digno de este siglo que termina", debería decir, y eso sería suficiente. Honrarlo es fácil y es difícil. Fácil porque ya lo han pedido los que trabajaron con él en las Arenas de Terrassa y le siguieron luego a distancia: que Terrassa ponga -como ha hecho- su nombre en una plaza del barrio y que colaboremos en mantener la obra de Alejandro con los sin techo del D. F. Difícil porque México no está cerca y además puede pensarse que tal ayuda sería intromisión. Pero Ernesto Zedillo, el aún actual presidente, y lo mismo los recientes gobernadores del D. F., Manuel Camacho y Cuactémoc Cárdenas, son buenos amigos de Barcelona y Cataluña, y el actual cónsul mexicano es catalán de origen y perfectamente sensible a esos temas. Seguro que lo verán bien. Alejandro ha muerto en Colombia. Quién sabe qué otra aventura de generosidad le llevó allí. Tengo la esperanza de que algún día pueda decirse que lo que hicimos los cuatro amigos conspiradores de los años sesenta en Terrassa y en el área metropolitana de Barcelona, y lo que Alejandro García Durán representa ya para siempre, tiene algo que ver. Tengo la esperanza, pero no la certeza. Y si no es cierto, alguien tendrá que explicar el sentido de nuestras pretensiones. Los niños del D. F. sabían bien lo que querían. Que no se llevaran al Chincha Choma de la parroquia. Y lo enterraron allí. Tuvo que bajar el cardenal para que se hiciera lo debido. Fue la última insolencia de Alejandro. La próxima vez que vaya al D. F. iré a visitar el lugar donde reposa, esa nueva Terrassa al otro lado del mar que sedujo sin duda a nuestro hermano. El D. F. es una de las ciudades del mundo donde mejor se resume lo que es el mundo. No hay tres ciudades en el mundo como ésa, aunque todas se le parecen en algo. 54 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1095 Title A name given to the resource Chincha Choma (Alejandro García Durán) Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource García Durán, Alejandro Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1748/0000001376.pdf cae6ea5d820f7de26861b43c6a1ecd19 PDF Text Text 1 L’ESTRATÈGIA ECONÒMICA QUE CATALUNYA NECESSITA Cercle Financer, 8 de juny de 2000 És obligat agrair al Cercle Financer la invitació d‟aquesta tarda per parlar davant de tots vostès. I ho és -més enllà de la cortesia més elemental- perquè considero que tota iniciativa destinada a mantenir viu i obert el diàleg entre el món de la política i el món empresarial, és una iniciativa a aplaudir i encoratjar. Com saben tots vostès la meva acció política s‟ha guiat sempre per la recerca de la col.laboració i la complementarietat entre el sector públic i el sector privat i per la convicció que ens cal una relació més oberta i transparent entre els polítics i els empresaris. Deixin-me que els digui, així mateix, que em complauria molt poder comptar amb la intervenció de sectors empresarials –i en particular del Cercle d‟Economia- en el congrés del PSC. El nostre partit ha volgut estar sempre obert cap a la societat i en els darrers temps ha extremat encara més aquesta voluntat. El congrés, el moment on es dabeten les idees i els projectes de futur, és una excel.lent ocasió per establir i avançar en aquest diàleg. El reglament congressual ho preveu i jo els convido a tots vostès individualment i com institució a participar-hi. Voldria també que aquest esperit i aquesta intenció d‟obertura i diàleg presidissin la meva intervenció sobre l‟estratègia econòmica de Catalunya. 1 �2 Un clima d’opinió preocupat Estem en un moment d‟una certa perplexitat col.lectiva, caracteritzat per una contradicció entre l‟evident i sostinguda bona marxa de la nostra economia i una difusa i creixent preocupació sobre les nostres possibilitats futures. Es tracta d‟un d‟aquells moments de dubte que obliga especialment a tots els qui tenim responsabilitats públiques a pensar-hi i a arriscar propostes per superar-los i seguir avançant en la bona direcció. Per un costat se‟ns diu –el senyor Antoni Negre per exemple ahir mateix- que Catalunya manté el seu pes en l‟economia espanyola: amb un 16% de la població, generem prop d‟un 20% del PIB i un 25% de les exportacions. Però d‟altra banda hi ha veus que fan de contrapunt al “Catalunya va bé”. Són unes veus –com la de Leopoldo Rodés a La Vanguardia de fa uns dies- que reflecteixen un cert clima d‟opinió pessimista sobre el futur econòmic de Catalunya i que mostren la seva preocupació sobre algunes qüestions essencials:i  El risc de perdre el tren de la nova economia.  El desplaçament dels centres de decisió de les principals empreses a Madrid. Gràfic 1: Evolució del pes de les noves empreses a Catalunya sobre el total espanyol  L‟escassa presència en els mercats borsaris de les empreses radicades a Catalunya.  La pèrdua de lideratge d‟institucions com la Fira de Barcelona.  La incapacitat de convertir l‟aeroport de Barcelona en un aeroport de primer nivell amb vols transoceànics directes. I encara d‟altres. 2 �3 En els propers minuts voldria analitzar amb vostès, amb la ponderació pròpia de la institució que ens acull, aquestes dues línies d‟argumentació aparentment contradictòries sobre l‟estat de la nostra economia. Uns bons indicadors econòmics generals Comencem per les “bones notícies”. Hi ha una sèrie d‟indicadors positius que configuren una bona base de partida per afrontar el futur i són un exponent de les nostres potencialitats. En recordaré alguns:  Catalunya té el PIB més elevat d‟Espanya en termes relatius.  L‟economia catalana està immersa en una forta onada expansiva des de la segona meitat de 1994, amb un ritme de creixement a l‟entorn d‟una mitjana per sobre del 3%.  Seguim sent el principal centre d‟importació i exportació de béns i serveis i amb una taxa de cobertura susbtancialment millor que la de Madrid (Barcelona 71,8%, Madrid 35,7%), havent crescut les exportacions a taxes anuals properes al 20%.  Barcelona és la cinquena metròpoli industrial de la Unió Europea.  Tenim una taxa d‟atur registrat per sota del 6% i segons l‟EPA hem passat entre 1994 i 1999 del 21,2% al 10,6%. Per la seva banda, la taxa d‟ocupació ha evolucionat del 41,2% al 47%.  Des d‟una perspectiva històrica la nostra inflació està controlada.  La nostra qualitat de vida és reconeguda i, fins i tot, envejada arreu del món.  Comptem amb una població amb una bona qualificació professional, tècnica i cultural. 3 �4  Les inversions estrangeres segueixen afluint a Catalunya a bon ritme. I, a la vegada,  Les inversions catalanes a l‟exterior no paren de créixer. I, més enllà dels indicadors, no deixen de produir-se qualificades mencions a les possibilitats de Barcelona i Catalunya en el marc de la nova economia, com l‟apareguda a començaments d‟any a la revista nordamericana Business Week. O avenços en la bona direcció com l‟acord institucional sobre la Fira de Barcelona. Benvingut sigui! Ara bé, amb aquest panorama podriem còrrer el risc que s‟imposés una certa mentalitat acomodatícia i despreocupada per l‟esdevenidor de la col.lectivitat. 4 �5 Uns altres símptomes no tan positius Tanmateix, hi ha d‟altres símptomes que abonen les preocupacions dels pessimistes i que ens venen a dir coses com les següents:  Des del 1998 el nostre creixement està massa lligat a la demanda interna.  Aquest excés de demanda interna s‟ha traslladat al front dels preus, situant-los en valors incompatibles amb el manteniment de la competitivitat exterior que el país precisa. Gràfic 2: IPC acumulat 1995-2000 i del diferencial d’inflació interanual Catalunya-Espanya  Semblen haver-se esgotat els factors de reserva de competitivitat que havia estat utilitzant l‟economia catalana en els darrers anys: depreciació de la pesseta, caiguda dels costos financers, inversió productiva i moderació salarial.  La nostra productivitat ha estat extraordinàriament feble durant els darrers anys, amb taxes de creixement que amb dificultat superen el 0,5%. Gràfic 3: creixement de la taxa de productivitat  El ritme de creixement de la població ocupada a Catalunya (+17% entre 1994 i 1999) és molt inferior al de la Comunitat de Madrid (+26% en el mateix període). Gràfic 4: evolució de la població ocupada  Seguim amb una baixa taxa d‟ocupació femenina (42,4%), encara 9 punts per sota de la mitjana europea i a 18 punts de l‟objectiu fixat pel Consell Europeu de Lisboa per a l‟any 2010.  El “venture capital” –l‟inversor que aposta i arrisca per iniciatives innovadores- és encara massa rar a Catalunya. 5 �6  Des d‟un punt de vista territorial, el creixement ha tendit a concentrar-se en major proporció al voltant de l‟eix costaner. La concentració de la producció a la regió metropolitana de Barcelona i a les principals àrees urbanes de Catalunya s‟ha vist acompanyada per un intens procés de relocalització de l‟activitat i, en especial, de la població en el seu interior. Aquestes tendències han generat fortes tensions sobre la xarxa de transports, que no han estat suficientment ateses per part dels poders públics. De continuar en el futur, les deseconomies resultants afectaran directament la capacitat competitiva de la nostra economia. És a dir, no és que no anem bé. Anem més de presa que abans, però anem a un ritme inferior al d‟altres que marquen el ritme de la nova economia. I tenim uns colls d‟ampolla, sobretot pel que fa a les nostres infraestructures, que poden resultar fatals. I, sent realistes, no formem part del reduït grup de les 5 o 6 grans capitals financeres del món, com ens recorda el professor Pedro Nueno. En tot cas, hi ha una realitat certa: Catalunya ha perdut i segueix perdent oportunitats i això comporta que Catalunya perdi capacitat de decisió, que no és exactament el mateix que pèrdua de pes econòmic. Això ho explicava encertadament el periodista econòmic Enric Tintoré amb un afortunat joc de paraules: no és el mateix ser un gran petit país que un petit gran país! 6 �7 Un excurs sobre Barcelona I, tot sigui dit, deixin-me fer una breu observació sobre la interessada adjudicació a la ciutat de Barcelona de la responsabilitat d‟aquesta deriva decadent. Em sembla que és una de les tergiversacions més grolleres que poden fer-se dels fets de la nostra història recent. Catalunya en el seu conjunt pot estar predent oportunitats respecte d‟altres regions europees, però en el seu interior, Barcelona conserva i aferma clarament el seu lideratge. Crec honestament que Catalunya està pagant un preu massa alt per la miopia estratègica del Govern de la Generalitat de voler-li tallar les ales a la capital del país i al seu entorn metropolità. Com diu Xavier Bru de Sala la prioritat de Catalunya ha de ser una decidida aposta per recuperar la potència de Barcelona. Falses respostes Però, retornant al fil principal de la meva argumentació, el debat realment plantejat és el de la pèrdua de capacitat de decisió de Catalunya i aquest és un debat que no es pot substanciar fent trampes:  Ni val la resposta basada en la dutxa escocesa que alterna el cofoïsme amb el victimisme, repetida una i altra vegada per Jordi Pujol fins arribar a fer-se del tot inversemblant.  Ni tampoc anem enlloc amb el pessimisme i el catastrofisme, perquè -tal com diu el professor Xavier Sala- el pessimisme i la queixa té uns costos econòmics sovint molt superiors als mals denunciats. Les nostres empreses no creixeran i les grans empreses mundials no voldran fer negoci amb nosaltres si el pessimisme ens impregna i ens creiem perdedors i constantment perseguits pel destí. Arribats a aquest punt, deixin-me que els hi avanci la meva diagnòsi: els indicadors econòmics ens mostren que no hi ha motius per al catastrofisme, però al mateix temps sembla evident que hi ha algunes coses que no funcionen, que fallen 7 �8 El meu diagnòstic Què ha fallat? Què està fallant? Falla la capacitat d‟afrontar grans projectes. Falla el model de gestió dels grans projectes. Falla el lideratge públic i privat. Falla el dinamisme dels emprenedors i la voluntat d‟assumir nous riscos. Falla l‟acció estimuladora dels poders públics. Hi ha un dèficit de visió estratègica de país en la classe dirigent econòmica i política, acompanyat d‟un lideratge insuficient. Una cosa i l‟altra evidencien una certa dimissió de les elits que, endormiscades per la bonança general, semblen renunciar a fer de Catalunya un “petit gran país” Catalunya ha de reaccionar per no perdre peu en la nova economia, per aprofitar a fons les oportunitats que li ofereix la seva potencialitat actual i per aprofitar-ne de noves. Catalunya necessita refer la seva voluntat col.lectiva entorn del triangle format pel lideratge, el consens i l‟ estratègia. Tenim experiència. Tenim un model contrastat que ens va funcionar amb l‟ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan vam saber identificar un objectiu, definir un projecte adequat, aglutinar totes les voluntats per assolir un gran acord i gestionar-lo globalment. Quan hem abandonat les lliçons d‟aquella experiència no hem avançat amb la decisió i la rapidesa necessàries i els projectes han fet el seu curs amb una indolència impròpia de les nostres possibilitats i capacitats. Vostès saben que el propòsit de recrear el consens polític i social per dotar el país d‟una estratègia de futur està en el cor de la meva proposta política per Catalunya, amb la que em vaig presentar a les passades eleccions i que va merèixer el més nombrós suport popular. 8 �9 Ara vull reiterar i concretar aquella proposta, conscient que és la millor manera de combatre el pessimisme emergent i l‟atonia pública. No podem esperar 3 o 4 anys. Cal provocar la reacció. Les oportunitats de Catalunya Catalunya i Barcelona … Barcelona i Catalunya tenen unes oportunitats que no es poden malmetre per la incapacitat de tots plegats de no remoure els obstacles i de no preveure els catalitzadors que les facin viables … Moltes d‟aquestes oportunitats estan en la consciència de tots. Ni que sigui a raig els hi vull recordar algunes de les més òbvies. Tenim l‟oportunitat de ser el principal centre de disseny industrial d‟Europa. Tenim l‟oportunitat de ser una referència obligada en el camp de les escoles de negocis. Tenim l‟oportunitat de comptar amb centres d‟excel.lència en determinats camps de la recerca científica i aplicada, com en el de la biomedicina o en el de les tecnologies de la comunicació. Tenim l‟oportunitat de rellançar la Fira de Barcelona. Tenim l‟oportunitat de ser el centre logístic del sud d‟Europa. Tenim l‟oportunitat de potenciar els nostres sectors industrials més forts: farmaceútic, alimentari, la indústria de components de l‟automòbil. Tenim l‟oportunitat d‟apostar per ser un centre important de les noves tecnologies, amb projectes com BCN@22 al Poble Nou de Barcelona. Tenim l‟oportunitat de fer un salt en la dimensió de les nostres empreses, partint de la consistència de les empreses familiars. Tenim l‟oportunitat de ser un model del turisme de qualitat. 9 �10 Tenim l‟oportunitat de fer de Barcelona una capital mèdica de referència. Tenim l‟oportunitat de lluitar per mantenir Barcelona com capital editorial d‟Espanya i de l‟Amèrica Llatina. la Tenim tantes i tantes oportunitats que no ens podem permetre ni un dia més de mandra ni perdre més temps en conflictes de competències o de protagonismes. Cal posar-s‟hi! Tasques pendents Abans que res, cal posar-se a pensar en gran, en la perspectiva de la Catalunya metròpoli, de l‟àrea europea de 15 milions d‟habitants que té per centre Barcelona, de la Catalunya que no té complexes amb Espanya, de la Catalunya que vol tenir veu pròpia a Europa, de la Catalunya que no té por a sortir de casa i que sap que Amèrica pot ser objecte d‟una reconquesta, aquest cop pacífica, econòmica i amable. I, des d‟aquesta perspectiva oberta, de tradició “lliurecanvista”, lluny de les temptacions de l‟autarquia mental, hem d‟afrontar les tasques pendents per fer efectives les nostres oportunitats. Necessitem una política industrial activa. Necessitem resoldre els nostres dèficits d‟infraestructura. Necessitem resoldre els nostres dèficits de formació. Necessitem fomentar encara més la internacionalització de la nostra economia i de la nostra societat. Necessitem fomentar les fusions empresarials. Necessitem un bon govern i una administració de qualitat. Necessitem nous espais industrials i de serveis. Necessitem millorar la imatge de Catalunya. 10 �11 Tres grans objectius estratègics Totes aquestes necessitats i d‟altres s‟han d‟ordenar i prioritzar en una estratègia que asseguri tres grans objectius:  Garantir la competitivitat de l‟economia catalana en la societat de la informació i el coneixement.  Impulsar un Estat del Benestar generador d‟ocupació.  Endreçar bé el territori i afrontar la realització a temps de les infraestructures pendents. A) Adaptació de Catalunya a la nova economia Avui, m‟ocuparé prioritàriament del primer, sense deixar, però, de fer esment als aspectes dels altres dos més directament connectats amb la nova economia. Què hem de fer per adaptar l‟economia catalana a la societat de la informació i del coneixement? En primer lloc, prendre consciència que en aquest àmbit és particularment patent la contradicció a la que ens referíem més amunt: encara que Catalunya manté el seu pes econòmic està perdent capacitat de decisió, especialment en els sectors clau de la tecnologia de la informació i les telecomunicacions. Algunes dades resulten reveladores d‟aquesta realitat.  Segons el professor Xavier Vives, la inversió en R+D no arriba a l‟1% del PIB, percentatge que està molt lluny de les regions més avançades. A Madrid és de més del 2%, a Califòrnia, del 5%.  La proporció de llocs de treball en sectors d‟alta tecnologia és clarament més reduit que a Madrid, i en tot cas a Espanya és netament més baix que a la resta d‟Europa. 11 �12  La concentració de seus empresarials a Barcelona està per sota de la que li correspondria pel seu pes econòmic, i encara més en empreses de serveis d‟elevada tecnologia.  Madrid concentra el 95%, per només un 4% de Barcelona, de les seus operatives de les empreses amb major cotització borsària (IBEX 35). La tendència, a més, ha empitjorat els darrers anys: Barcelona ha passat del 8% al 4%. En definitiva, l‟escassetat de grans empreses catalanes, i molt en particular en els sectors clau de la „nova economia‟: les noves tecnologies de la informació i les telecomunicacions. Catalunya no és líder d‟Espanya en la nova economia. Tenir consciència d‟aquesta realitat és, per descomptat, molt millor que ignorar-la. Però sempre que sigui el punt de partida per fer-hi front i tractar de canviar-la. Si volem una Catalunya capdavantera en la societat de la informació i el coneixement, que sigui vista com un pais especialment atractiu per a les oportunitats empresarials, ens cal avançar de manera imprescindible en alguns punts essencials:  Accessibilitat a una oferta de treball altament qualificada.  Proximitat de centres de recerca i d‟ensenyament superior de primera línia.  Disponibilitat de finançament per a projectes de capital-risc.  Qualitat de vida atractiva per a l‟ocupació especialitzada.  Disponibilitat de connexions transoceàniques directes.  Existència d‟un entorn atractiu per a l‟activitat empresarial. Aquests són, doncs, els deures que hem de fer. Vegem ara com s‟han de concretar. 12 �13 Un entorn empresarial competitiu i innovador En primer lloc, és urgent posar les bases d‟una clima social i empresarial favorable a la innovació:  R+D. En el camp del R+D Catalunya ha d‟arribar a una inversió equivalent al 2‟3% del PIB l‟any 2003, si no vol quedar-se greument endarrerida respecte les seves competidores directes en el marc espanyol i europeu. El desenvolupament de centres d‟excel,lència universitaris, en col.laboració amb les empreses, és en això fonamental.  Sector TIC. La Generalitat ha d‟elaborar i aplicar de manera peremptòria un pla industrial per al desenvolupament del sector de les tecnologies de la informació a Catalunya. Un pla amb mesures que estimulin, entre altres coses, la radicació de seus d‟empreses innovadores a Catalunya. El Grup SocialistaCiutadans pel Canvi ha fet aprovar avui mateix al Parlament una resolució en aquesta direcció.  Banda ampla. La xarxa de cable de fibra òptica ha d‟estendre‟s a tot el territori de Catalunya en un termini màxim de 5 anys. Només així s‟evitarà que la implantació dels nous mitjans de telecomunicació no comporti nous episodis de marginació i desequilibri territorial. Només així s‟aconseguirà incorporar les noves tecnologies a tots els sectors de l‟economia catalana, inclosses les branques tradicionals de la indústria i l‟agro-ramaderia.  Formació. El govern i les empreses han d‟impulsar projectes formatius per tal d‟evitar dues mancances. En primer lloc, la falta de personal qualificat per al desenvolupament del sector TIC. I, en segon lloc, per tal d‟evitar fractures socials com a resultat de la manca d‟accès d‟una part de la ciutadania als nous coneixements.  Administració. L‟administració pública catalana ha de ser un model d‟adaptació a les noves tecnologies. La Generalitat ha d‟esdevenir una veritable administració oberta en la línia que ja marca l‟Ajuntament de Barcelona. 13 �14 En definitiva, la incorporació de Catalunya a la societat de la informació i el coneixement exigeix l‟acció combinada dels poders públics, el mon empresarial i el conjunt de la societat. Cal una acció de govern que consideri la innovació com un denominador comú de totes i cada una de les polítiques públiques. Un govern competent i un marc econòmic competitiu Què més necessitem per assolir l‟adaptació de la nostra economia a la nova societat de la informació i el coneixement? Necessitem un govern competent i un marc econòmic competitiu. Catalunya ha estat sempre un pais atractiu per a l‟activitat empresarial. En els darrers anys, tanmateix, l‟excessiva burocratització administrativa ha estat un llast per a l‟estimul d‟un clima còmode per als emprenedors del nostre pais. Cal recuperar l‟atracció pel risc, per tenir idees i posar-les en pràctica; en definitiva, el gust per la creació de riquesa i d‟ocupació. Espanya i Europa han de veure Catalunya com un territori d‟oportunitats empresarials envejables, atractiu per instal.lar activitats punta, amb capacitat de creixement i de creació d‟ocupació. 14 �15 Un marc financer adaptat I, per completar, el quadre, necessitem també d‟un marc financer adaptat a les necessitats de la nova economia. Les grans perspectives que l‟economia del coneixement i de la informació obren a la creació de noves empreses, no poden veure‟s limitades per insuficiències dels mercats financers. La ràpida integració a escala europea d‟aquests mercats n‟augmentarà l‟eficiència, en benefici de les empreses i dels consumidors. Un impacte més gran, encara, en la reducció dels costos d‟intermediació vindrà per la via de les aplicacions d‟Internet als serveis financers, que provocarà en els pròxims anys un replantejament de les xarxes territorials de les entitats bancàries. La proximitat dels centres financers resulta essencial per a l‟impuls de noves iniciatives empresarials. Catalunya ha tingut sempre, en aquest punt, un déficit molt important. És important consolidar i reforçar les institucions financeres que tenen el centre de decisió a Catalunya, i al mateix temps promoure les condicions per a que el sistema financer recolzi i acompanyi aquells projectes que, disposant d‟un elevat contingut tecnològic i unes possibilitats certes de mercat, tenen en canvi un insuficient suport financer. El dinamisme de l‟economia catalana, la riquesa dels seu capital humà i la capacitat tecnològica del país creen unes bones condicions per al finançament, intern i extern, de la inversió necessària en els sectors emergents. Això no obstant, tenim ben present que el desenvolupament de projectes en la nova economia i la promoció de la innovació en el teixit empresarial català necessiten, en particular, de la implicació activa en aquest projecte de les grans institucions financeres del país i de l‟impuls d‟instruments de capital risc més pròxims i potents, que el govern de la Generalitat ha de fomentar i fer més accessibles per a les petites i mitjanes empreses i els nous emprenedors. 15 �16 En aquest context, voldria cridar la seva atenció respecte un nou camp per l‟activitat financera em sembla particularment interessant: el del deute de les ciutats i regions. En una Europa amb Banc Central, tipus d‟interès i deutes estatals harmonitzats, el mercat de les emissions de deute de ciutats i regions passa a ser particularment atractiu. Caldrà desenvolupar els instruments per poder-hi actuar. En aquest sentit és de gran importància que els agents financers catalans disposin d‟un sistema d‟indicadors urbans i territorials per a totes les ciutats i regions europees que permeti preveure la seva evolució econòmica i, per tant, la fiabilitat del seu sector públic local. El cos central de la meva intervenció l‟he volgut dedicar a l‟adaptació a la nova economia. Però, no vull acabar sense unes pinzellades relatives als altres dos grans objectius estratègics que hem d‟afrontar: les infraestructures i la reforma del nostre Estat del Benestar. 16 �17 B) Un Estat del Benestar generador d’ocupació Com ho hem de fer perquè el nostre Estat del benestar sigui alhora garantia d‟igualtat d‟oportunitat i generador d‟ocupació? La nova economia genera oportunitats extraordinàries, però també riscos i perills. Hem de saber arriscar-nos, perquè només fent-ho podrem guanyar. Però també hem de saber trobar l‟equilibri entre el creixement i la igualtat, la competitivitat i la solidaritat. Només una societat forta i cohesionada socialment està en condicions de créixer de forma estable i continuada; i només un creixement sostingut i estable pot permetre‟ns dur a terme polítiques redistributives acceptades per una àmplia majoria de la societat. Per dur a terme aquestes polítiques ens cal l‟Estat del benestar reformat:  Un Estat del benestar generador d‟ocupació.  Un Estat del benestar; capaç de prestar de manera eficient a la població els serveis bàsics d‟educació, sanitat, protecció social i ajuda a la família.  Un Estat del benestar preocupat per la sort dels més febles i preparat per prevenir les situacions d‟exclusió i marginació social.  Un Estat del benestar conscient de la prioritat de l‟educació com a mecanisme d‟integració social i com a inversió en capital humà. Un Estat del benestar, en definitiva, basat en un ampli consens social reformador, renovat i reafirmat cada dia. Un Estat del benestar disposat a afrontar permanentment l‟escrutini de la seva utilitat, la seva eficàcia i la seva acceptació. L‟Estat del benestar i la nova societat de la informació i el coneixement es necessiten mútuament. A Europa volem un Estat del benestar que es preocupi per la igualtat i per l‟accés del conjunt de la societat als serveis públics bàsics: l‟educació, la sanitat, la protecció social, els serveis d‟ajuda a la família. No volem una economia que generi ocupació sobre la base d‟una desigualtat creixent. Però tampoc no volem un sistema de benestar que asseguri una igualtat aparent sobre la base d‟una 17 �18 elevada desocupació, perquè es tracta d‟una situació que a la llarga resulta insostenible. Per això hem d‟introduir les adaptacions necessàries a l‟Estat del benestar, per a convertir-lo en un element generador d‟ocupació. A Catalunya i Espanya, on estem lluny dels nivells europeus, aquestes adaptacions s‟han de fer al mateix temps que recuperem el terreny perdut en ela àmbits de l‟educació, de les polítiques actives d‟ocupació, de la integració social i de l‟atenció a la família. Desenvolupar tots aquest punts donaria per una altra sessió, però m‟ha semblat adequat esmentar-los perquè en l‟actual context econòmic cal tenir-los ben presents. 18 �19 C) Infraestructures i serveis Passem, finalment, al tema de les infraestructures i serveis. Com hem d‟afrontar d‟una vegada el dèficits en aquest camp? Deixin-me que els faci deu propostes concretes:  Aeroport: La necessitat de comptar amb uns serveis aeroportuaris que permetin gaudir d‟un veritable aeroport transoceànic és un consens general a Catalunya. Una possibilitat seria l‟oferta de compra per de l‟aeroport de Barcelona per part d‟un consorci públic-privat. Els socis públics haurien de ser la Generalitat, l‟Ajuntament de Barcelona o bé l‟Àrea Metropolitana de Barcelona i AENA. Els socis privats, la Cambra de Comerç de Barcelona i les caixes i els bancs catalans. L‟únic argument a favor de la privatització vertical de tots els aeroports espanyols podria ser la creació d‟un operador internacional capaç de comprar i vendre gestió aeroportuària a Amèrica Llatina i a altres països del món, com fa la BAA (British Aeroport Authority) a Nàpols, per exemple. Però això es pot obtenir també consorciant els aeroports espanyols a través d‟una AENA convertida en holding. D‟altra banda, cal no oblidar que alguns aeroports aconsegueixen esdevenir per ells mateixos operadors internacionals gestors d‟altres aeroports, com demostra l‟exemple de Schipol.  TAV: El govern de la Generalitat no ha de parar fins aconseguir per part del govern espanyol i del govern francès un compromís definitiu sobre l‟arribada a Barcelona l‟any 2004 del Tren d‟Alta Velocitat 19 �20  Xarxes de telecomunicacions. El progrés de les xarxes de telecomunicacions (CTC/Menta, Localret, altres operadors privats …) s‟està produïnt amb una lentitud indigna de la celeritat amb que es va iniciar tot a rel de la creació el 1986 de l‟empresa Barcelona Cable per part d‟Iniciatives SA i del ràpid assoliment dels objectius del “Plan Fotón” el 1992 (pla que enllaçava per cable de fibra òptica totes les illes urbanes de Barcelona i Madrid que tinguessin una agència bancària). Avui, no està clar poder arribar a l‟objectiu de Localret de connectar per cable de banda ampla totes les capitals comarcals l‟any 2002. Com tampoc la iniciativa d‟IBM i La Caixa de dotar de dos ordinadors connectats per Internet a totes les escoles de Catalunya ha tingut el necessari reforç pressupostari per part del Govern de la Generalitat.  Euroregió. Per tal de disposar de les infraestructures d‟accessibilitat exterior que reclamem, el tamany mínim d‟una àrea territorial en ubicació semiperifèrica, com és la nostra, ha de créixer. S‟ha de situar cap els 15 milions d‟habitants, que és la xifra equivalent a la suma de les regions nucleades per les ciutats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Saragossa, Tolosa i Montpeller. Cal relligar-les amb una densa xarxa de comunicacions i cal assegurar sobretot l‟arribada del TGV de França l‟any 2004 i aconseguir la conversió del Tren de Velocitat Alta València-Barcelona en tren d‟alta velocitat. D‟altra manera, el triangle Madrid-València-Barcelona quedaria del tot descompensat. Els presidents Francesc Antich i Marcelino Iglesias, així com l‟alcalde Montpeller i el president de Midi-Pyrenées estan del tot d‟acord en col.laborar en resoldre aquestes qüestions. 20 �21  Les connexions interiors. Cal “encongir” o apropar Catalunya entre sí mateixa a través d‟uns sistemes de comunicació més àgils i eficients, en particular en els eixos transversals i diagonals. Els 6 milions de catalans poden arribar a ser substancialment més significatius, com a mercat d‟origen i destí de les inversions, si estan ben connectats entre ells. Un país extens i mal comunicat genera menys economies externes que una ciutat compacta i complexa de la mateixa magnitud de població. És bàsic entendre que les connexions interiors són tan crítiques i decisives com les exteriors.  Metro: Pel que fa al transport públic urbà, el metro de Barcelona ha d‟arribar als 160 kms. I enllaçar el casc urbà, els barris metropolitans, la Fira de Montjuïc, el MNAC, Montjuïc 2 (Pedrosa) i l‟aeroport. Això depèn d‟una inversió repartida en 2/3 de la Generalitat i 1/3 de l‟Estat  Fira de Barcelona. En el camp dels serveis, la Fira necessita inversions de l‟ordre de 30.000 milions de pessetes, molts més que els 6.000 milions que s‟han pogut mobilitzar fins ara. És d‟esperar que el recentíssim acord institucional al que ja m‟he referit permeti avançar decisivament en aquest tema.  Universitats. Les universitats catalanes han d‟esdevenir un dels primers sectors d‟exportació de serveis. Per això és fonamental atreure, no només contractes i convenis de recerca internacionals, sinó també estudiants d‟arreu del món. Per tal de facilitar-ho, i sense que això vingui a trencar l‟equilibri lingüístic existent a les nostres universitats, els estudiants dels cursos avançats han de poder examinar-se en castellà i en anglès si així ho sol.liciten.  Serveis públics. Tot i que en alguns casos el govern de la Generalitat no hi tingui competències directes, no es pot desentendre dels efectes que l‟actual procés de “liberalitzacions” dels serveis públics està tenint en la qualitat del servei a les empreses i als ciutadans. El govern de Catalunya ha d‟actuar decididament per tal que el subministrament elèctric, de gas, de telecomunicacions arriba a tota la població i a totes les empreses, amb independència de la seva radicació territorial. 21 �22  Administració pública. El projecte federal no és només una qüestió fiscal o financera, ni tampoc cultural i judicial. És també un requisit de qualitat per als ciutadans. Els països federals que funcionen aconsegueixen a través de la descentralització institucional una millor qualitat en el servei públic i un major control del mateix per part dels ciutadans. Per avançar en aquest camp, Barcelona hauria de ser seu d‟alguna de les grans institucions polítiques i científico-culturals. D ela mateixa manera ha de quedar clar que la regionalització de Catalunya que propugnem ha de representar sobretot un apropament de la gestió dels serveis públics als ciutadans, per tal de millorarne la qualitat. Vet aquí deu línies estratègiques en el camp de les infraestructures i els serveis, que, al meu entendre, haurien de servir de base per a unes actituds més propositives i més ambicioses. Unes actituds més enèrgiques que les de l‟actual govern de Catalunya, obsessionat per justificar la seva paràlisi en la dependència exterior. 22 �23 Cloenda Acabem. Hem vist com la situació en què ens trobem ofereix importants oportunitats, però ens planteja reptes gens menystenibles. Per un costat tenim indicadors econòmics alentadors. Però, per altra banda, s‟observen símptomes de desorientació i de falta de tremp. Símptomes que de confirmar-se ens portarien cap a una progressiva pèrdua de competitivitat i de posicions respecte d‟altres regions espanyoles i europees. Cal reaccionar. Resituar Catalunya al mapa dels centres de decisió econòmica exigeix accions importants dirigides a millorar la nostra dotació d‟infrastructures de connectivitat internacional, les condicions del nostre teixit productiu i la nostra capacitat de millorar el capital humà i d‟excel.lir en la formació de la gent i en la capacitat de rebre innovacions. Això exigeix un important esforç en termes de recursos econòmics, un important esforç de la societat, i també un canvi d‟actituds institucionals i de cultura organitzativa. Cal posar-s‟hi. Cal reaccionar si no volem que les decisions que afecten al nostre futur es situen, cada cop més, fora del nostre espai immediat i de la nostra influència col.lectiva. Catalunya ha mostrat en reiterades ocasions la seva capacitat d‟adaptar-se als canvis i de liderar el progrés d‟Espanya. Ens trobem de nou davant d‟una oportunitat i un repte. No podem fallar. I no fallarem. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’estratègia econòmica que Catalunya necessita Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall al Cercle Financer sobre la seva proposta econòmica per Catalunya. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Economia Catalunya Canvi Oposició Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/1763/20000626_ElSiglo_PasqualMaragall_contra_ortodoxia_socialista.pdf cd16a7ca77ee171ac29ee308d89114c5 PDF Text Text Nº 420 26/6/2000 Dirigentes clave para un congreso crucial (VII) Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Esther JAÉN Heterodoxo como pocos, Pasqual Maragall entró en contacto con el PSOE en 1978, cuando su partido, el PSC, se fusionaba con la federación catalana del PSOE. Hijo de una familia burguesa y nieto del poeta Joan Maragall, Pasqual estuvo siempre vinculado a la izquierda, en su más tierna adolescencia, revolucionaria y posteriormente se quedó con las opciones transformadoras más moderadas. El que fuera el alcalde olímpico de Barcelona se resistió a serio en primera instancia. No quería ser alcalde pero sí se prestaba a estar en el equipo de Narcís Serra. A él fue precisamente a quien sustituyó, cuando Serra fue llamado por González para desempeñar tareas de gobierno al frente del Ministerio de Defensa. Maragall, contestado por la ortodoxia del PSOE, es, sin embargo, un líder político muy querido y valorado en el socialismo catalán. Más por los votantes, en muchas ocasiones, que por el aparato del PSC. Los capitanes, como se denomina coloquialmente a esa especie de barones territoriales de socialismo catalán, nunca le vieron como un hombre de partido, uno de ellos, alguien de quien se podían fiar. Sin embargo, tras varias contiendas electorales perdidas a fuer de no presentar el candidato que la mayoría de la sociedad catalana les reclamaba, todos convinieron que Maragall era la persona que necesitaban. Antes de que los capitanes vieran la luz, Maragall había dado la espantá. Abandonó la alcaldía de Barcelona y la dejó en manos de su delfín, Joan Clos, quien, años después, consiguió no obstante superar con creces el listón de Maragall. Abandonó también el partido y se fue. Se tomó su tiempo sabático en Roma, alejado de la, catalana, pero sabiéndose más deseado que nunca. Y finalmente. Volvió cuando el partido más anhelaba su vuelta. Desde la torre de comunicaciones de Collserola, construida con el resto de la Barcelona olímpica, Pasqual Maragall anunció su intención de presentarse a las elecciones catalanas, de enfrentarse a Jordi Pujol y de dar, por vez primera, esperanzas de victoria al socialismo catalán. En aquel momento fueron muchos los miembros del aparato del partido que tendrían que aceptar tal como es a un hombre peculiar, heterodoxo y nada dispuesto a hacer una campaña en la que no creyera. Abanderado del socialismo catalanista frente a aquellos dirigentes del PSC que todavía destacan la importancia de los votos de los inmigrantes andaluces y extremeños que habitan en el cinturón industrial barcelonés, Maragall volvió de Roma con sus teorías sobre el federalismo asimétrico bajo el brazo, con sus concepciones de partido a la americana, con sus plataformas de apoyo y con su particular esquema de campaña, que no todos los dirigentes del PSC veían muy claro en aquel momento. Pero, “todo sea por la victoria”, debieron pensar. Pasqual Maragall acarició el Gobierno de la Generalitat; la coalición con la que concurrió a los comicios obtuvo más votos que los obtenidos por Jordi Pujol y CiU. Pero la Ley Electoral y la 1 �asignación de escaños le jugaron una mala pasada. Pujol volvía a obtener más diputados y revalidaba su puesto al frente del Gobierno de la Generalitat. Hoy, Pasqual Maragall, es la esperanza blanca del PSC. Sus correligionarios saben que salvo alguna catástrofe no prevista, Maragall se convertirá en el futuro presidente de la Generalitat, en sustitución de Pujo¡, tras las próximas elecciones autonómicas de 2003. Por todo ello los apparátchiki del PSC han decidido hacer un pacto de no agresión con él y evitar que aflore cualquier diferencia hasta ese momento. Incluso lo han sacralizado con el tándem que forman el secretario de Organización, José Montilla, y el propio Maragall. Un tándem que habrá de dirigir el partido en el futuro. Mientras tanto, también los dirigentes del partido hermano, el PSOE, son conscientes de que Maragall se ha convertido en todo un peso pesado de la política y de que su influencia en el socialismo español es mucha. Por ello, salvo algunas excepciones, como las protagonizadas por el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez ¡barra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez, que han pedido la disolución del PSC para que pase a convertirse en una federación más del PSOE, quienes aspiran a liderar el PSOE en el futuro intentan lanzar puentes entre el PSC y el PSOE a través de Maragall. De revolucionario a socialista Como tantos otros jóvenes que acabaron militando en las filas socialistas, el adolescente Pasqual Maragall pertenecía a una familia de la burguesía catalana de reconocido prestigio. Su educación había sido exquisita, acudió a la escuela Virtelia, donde coincidió con otro estudiante con el que volvería a coincidir a lo largo de su vida política en numerosas ocasiones: Miquel Roca. De ella, además del nieto del poeta Joan Maragall, salieron tantos y tantos representantes de la gauche divine catalana. Estudiante de económicas especializado en materias municipales e internacionales, la Universidad fue en buena medida su trampolín al activismo político. Pasqual Maragall, ferviente admirador de Castro, marxista convencido y con ínfulas revolucionarias, empezó por militar en el FOC (Frente Obrero de Cataluña), pese a que era hijo de una familia acomodada de los barrios altos de Barcelona, de Sant Gervasi. No fue el único de los ocho hermanos que optó por esa vía. Su hermana, Mónica Maragall, era detenida en 1967 cuando transportaba octavillas en un Seat 600. El encargado de llevar su defensa fue el abogado Miquel Roca, quien, en aquella época, compartía bufete con el joven Narcís Serra. Maragall estaba tan dispuesto a cambiar el mundo, a luchar contra el franquismo y a llevar a cabo tantas otras empresas que rápidamente se desfondó y, desilusionado por el estancamiento de la lucha antifranquista, decidió irse dos años a estudiar a Nueva York. Poco después de su vuelta, en 1974, Maragall se convirtió en uno de los fundadores de CSC (Convergencia Socialista de Cataluña), un partido mucho menos radicalizado que el FOC, aunque seguía defendiendo unos rigurosos planteamientos de izquierdas que llevaron a su dirección a denegarle el ingreso al abogado Miquel Roca por considerar que su trabajo como asesor de la banca le contaminaba y le situaba demasiado cercano al "capital corrompedor" para su gusto. Desde CSC, pasando por el PSC, fue testigo directo de la fusión del Partit deis Socialistes de Catalunya con la federación catalana del PSOE. Ahí empezó su andadura conjunta con el partido que lideraba entonces Felipe González, tras la consecución del Pacto del Betis, plasmado en el congreso de Suresnes de 1974. Juntos, pero no revueltos. El PSC siempre mantuvo su condición de partido federado al PSOE, pero con sus propios estatutos y peculiaridades. 2 �Municipalista vocacional Pasqual Maragall siempre estuvo predestinado a jugar un importante papel en el municipalismo catalán y, en concreto, en la ciudad de Barcelona. Pese a su ardor revolucionario, Maragall estuvo trabajando en un puesto destacado del gabinete del alcalde franquista José Maria Porcioles. Concretamente desempeñaba sus labores en un puesto estratégico: el gabinete de Programación. Desde allí tuvo que afrontar, en alguna ocasión, algún interrogatorio policial por su militancia política. Pero su puesto y la defensa que hacían de él algunos de sus superiores le libraron de males mayores. Fue poco antes de las elecciones municipales de 1979 cuando a Pasqual Maragall se le presentó la primera ocasión de convertirse en el alcalde de Barcelona o, al menos, de disputar el puesto. La discusión estaba en si el candidato debía ser Pasqual Maragall o bien Narcís Serra. Y aunque Maragall tenia incluso más posibilidades y más apoyos que Serra para dar ese paso al frente, se negó rotundamente a aparecer como cabeza de lista en las municipales de Barcelona, Eso sí, con quienes le presionaron hasta el final para que asumiese el reto se comprometió a trabajar "en la sombra" para el futuro alcalde Serra. Así empezó la andadura del tándem Serra-Maragall. Narcís Serra se convirtió en el primer alcalde de Barcelona elegido democráticamente y gracias a un amplio pacto alcanzado por el PSC, el PSUC, CiU y ERC. Maragall se dedicó en una primera fase a gestionar la administración municipal desde un segundo plano, ocupándose específicamente de la Organización y la Reforma Administrativa, para pasar, más adelante, a gestionar la Hacienda municipal. Precisamente, en su andadura en la corporación local, Maragall tuvo unos inicios poco loados por el funcionariado del Ayuntamiento. Fue el joven Maragall quien impuso a los trabajadores municipales la obligatoriedad de fichar a la entrada y salida de su jornada laboral. A la tarjeta que se vieron obligados a llevar y utilizar le llamaron en venganza la pascualina. Maragall se sentía cómodo al frente de las cuentas del Ayuntamiento barcelonés cuando, en 1982, con la victoria socialista, Narcís Serra era reclamado para colocarse al frente del Ministerio de Defensa y poner orden en las Fuerzas Armadas españolas, parte de las cuales había apoyado tan sólo un año antes el intento de golpe de Estado frustrado de Tejero. Maragall fue el sucesor de Serra, de él heredó el sueño olímpico y las ganas de seguir siendo el alcalde de Barcelona. Finalmente, en 1983 se presentaba él mismo como cabeza de lista, candidato a alcalde frente al que fuera su mentor y su maestro, el candidato de CiU, Ramón Trias Fargas. Y logró vencerlo. El alcalde olímpico Pasqual Maragall adquirió gran parte del renombre y la popularidad que le han acompañado hasta ahora gracias a su gran labor en la Barcelona olímpica. No fueron pocas las conspiraciones palaciegas, las luchas de intereses y los boicots que tuvo que sortear desde que Barcelona fue nominada sede olímpica, el 17 de octubre de 1986, hasta la celebración de los juegos Olímpicos, en julio de 1992. Lo cierto es que la idea se la sopló el entonces embajador español en la URSS, Juan Antonio Samaranch al recién elegido alcalde de Barcelona, Narcís Serra, en 1979. Fue más que un soplo, un aviso: si él conseguía que le eligiesen presidente del COI al año siguiente y Barcelona presentaba su candidatura como sede de las Olimpiadas, conseguiría su propósito. Serra recogió el guante y, en cuanto fue elegido Samaranch, lanzó públicamente la idea de presentar a la ciudad de Barcelona. Dos años después le cedería el testigo a Pasqual Maragall. El alcalde Maragall decidió hacer las cosas “a su manera" y eludió las presiones de Samaranch por favorecer la presencia de empresarios de su círculo en los organismos organizadores, sorteó el boicot que los nacionalistas le hicieron durante esos largos años de trabajo (el veto a la 3 �construcción de metro hasta Montjuïc, en lo referente a infraestructuras o la tremenda pitada que le organizaron al Rey en 1989 estos colectivos independentistas con motivo de la inauguración del Estadio Olímpico, son tan sólo una muestra) e incluso las zancadillas de algún ministro del Gobierno de González, celoso de la relación directa de alcalde a presidente que había establecido Maragall. Empecinado en sacar adelante su empresa, Maragall no dudó en recurrir al Rey y al propio Felipe González, puenteando ostensiblemente a los ministros cuando fue menester desbloquear algún asunto pendiente. lo que en un principio Maragall aseguró a González que se iba a resolver con 5.000 millones de pesetas en obras de infraestructuras se fue a más de 200.000 millones y todo el mundo intentó sacar tajada de tan suculento negocio. Hasta la banda terrorista ETA intentó incrementar su popularidad convirtiendo a Barcelona en uno de sus objetivos durante los años previos a la celebración de los Juegos Olímpicos. El atentado de Hipercor, en el que murieron 21 personas, fue el ejemplo más macabro de los métodos empleados por el comando Barcelona. Pero mientras esquivaba conspiraciones y puñaladas, Maragall llevó a cabo su sueño: transformar la ciudad de Barcelona, que tantos años había vivido de espaldas al mar, en una ciudad moderna, abierta y espectacular. Obsesionado por la estética, encargó al arquitecto Oriol Bohigas la construcción de la Villa Olímpica. Barcelona se convirtió en una ciudad modelo y las Olimpiadas fueron ejemplares y exitosas. La imagen de Pasqual Maragall, enfundado en su gabardina oscura dando saltos de alegría el día de la nominación de Barcelona como sede olímpica dio la vuelta al mundo. Su entusiasmo, en aquel momento, era patente. Y no lo perdió durante la larga travesía de cinco ¡argos y durísimos años plagados de zancadillas y sinsabores. Todo ello se esfumó el día que se clausuraron los Juegos Olímpicos y los expertos los calificaron como los mejores de la época moderna. Por si fuera poco, la promoción de la ciudad de Barcelona fue también espectacular. Todo había salido a pedir de boca. El militante/dirigente Maragall Como buen heterodoxo del PSC, Pasqual Maragall fue tolerado, gracias a su tirón electoral, por los capitanes, el aparato del PSC que nunca vio con buenos ojos que un burgués catalanista que despreciaba la organización y a quienes se trabajaban el partido desde la base, yendo de asamblea en asamblea, tuviese tanto poder. En su última etapa, el enfrentamiento entre el alcalde Maragall y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC era patente. Y contra Maragall y su fuerza de los votos descargaron el poder orgánico. Nunca gustaron las maneras ni las formas de Maragall a la ortodoxia del partido, sus intentos por transformar su federación en una especie de Partido Demócrata americano, que nada tenía que ver con el modelo clásico de partido que habían mamado y defendido durante toda su vida sus compañeros. Tampoco a la dirección federal M PSOE le gustaba demasiado ver cómo se desenvolvía Maragall. Las campañas electorales protagonizadas por Maragall, concretamente la de 1995, se asemejó más a la de un independiente cualquiera que a la de un alto representante del PSC. Esos detalles, sin ir más lejos, dejaron boquiabiertos a los periodistas que desembarcaron en tropel en Barcelona, desde Madrid, en 1995, para cubrir un mitin que celebraba el vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, junto a Maragall. En ausencia de González ese día en cartel, habían optado por cubrir informativamente su hueco en el mitin de Narcís Serra a orillas del mar. La sorpresa se produjo cuando vieron aquel escenario, que en nada respetaba las pautas del resto de escenarios que habían visto en toda España. 4 �Ni un puño, ni una rosa, nada de siglas y mucho menos utilizar la megafonía para reproducir la sintonía electoral del PSOE. A Maragall le gustaba una versión de una canción de Bruce Springsteen y esa fue la que utilizó contra viento y marea durante toda su campaña. Parecía que había un cierto empeño en ocultar esos elementos. Todo eso resultaba chocante para los periodistas que acababan de aterrizar allí. Sus formas, su estilo y su independencia de un aparato integrado por esos capitanes, hijos de inmigrante, de origen andaluz, extremeño o murciano en su mayoría, que estaban convencidos de que el estilo Maragall desatendía a la verdadera bolsa de votos del PSC (el cinturón industrial) era a menudo criticado por quienes esgrimían su dedicación y respeto al partido frente a la actitud displicente de Maragall. La espantá de Maragall Tras numerosas luchas entre el alcalde y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC, Antonio Santiburcio, llegó el esperado congreso en el que se iban a ver las caras y medir sus fuerzas. El estallido del caso Movilma, un presunto trato de favor del Ayuntamiento de Barcelona a una constructora propiedad de militantes socialistas, fue interpretado inmediatamente por el entorno de Santiburcio como una maniobra de Maragall para restarle poder a la organización y, en concreto, a su dirección. Maragall, por su lado, estaba intentando dar un giro político a su federación: cambiar hábitos y personas capaces de cambiarlos; abrirlo más a la sociedad en detrimento del poder orgánico y acercarlo más al modelo de un partido a la americana. Los capitanes habían hecho un trato: no le iban a pasar una al alcalde. Y forzaron su suerte hasta el último minuto. El rechazo al nombre de Ernest Maragall, hermano del alcalde, para pasar a formar parte de la nueva dirección fue la gota que colmó el vaso. El encargado de comunicar la postura inflexible de los capitanes al alcalde fue su mano derecha, Joan Clos, actual alcalde de Barcelona. Clos llamó de madrugada a Maragall para decirle que no había nada que hacer, que estaba todo perdido y que el aparato no pensaba ceder ni un milímetro. Pasqual Maragall tomó en aquel momento una decisión que causaría sorpresa y temor en la familia socialista barcelonesa. Al dia siguiente, el sábado, 23 de noviembre de 1996, anunció ante el plenario del congreso que dimitiría como alcalde y se permitió, en medio de la conmoción de los presentes, señalar a su sucesor: Joan Clos. El aparato del partido, que había puesto todos los reparos del mundo a Clos para suceder a Maragall entre bambalinas, tuvo que tragar saliva y sonreír ante la sorpresiva designación, acompañado del también sorpresivo anuncio de la marcha del alcalde. Maragall dio el portazo, dijo la última palabra y les dejó a todos boquiabiertos. Decidido a hacer las cosas a su manera o, sencillamente, no hacerlas. El alcalde dejó su cargo después de 14 años y se fue bien lejos, a Roma. Hasta allí tendrían que ir años más tarde a suplicarle que regresara y garantizarle que las cosas, de acceder a presentarse como candidato a la Presidencia de la Generalitat de Cataluña, se harían a su manera. El retorno de El Deseado Del mismo modo que se fue a Roma criticando con dureza los aparatos de los partidos y dejando claro en cuán poca estima y consideración los tenía, Maragall regresó alrededor de dos años después anunciando su intención de presentarse a las elecciones autonómicas catalanas. Esa decisión le había estado rondando la cabeza desde el año 1995, cuando, finalmente, consideró que no era su momento y dejó que fuera otro, el alcalde de Girona, Joaquim Nadal, quien asumiera la derrota segura. 5 �En el 99, sin embargo, estaba convencido, ilusionado y con ganas de alcanzar una victoria que le llevase al Palau de la Generalitat a hacer su política, con todas las alianzas que fuese menester, que él siempre gobernó la ciudad de Barcelona con pactos a múltiples bandas. Iba a hacer las cosas a su manera. Constituyó la plataforma Ciutadans pel Canvi, en la que se englobaron, fundamentalmente, independientes fieles a su persona y su proyecto. Habló de federalismo asimétrico, hizo una campaña con un marcado acento catalanista a pesar de los muchos votantes socialistas que no comparten esa sensibilidad en su comunidad autónoma. Decidió medir sus fuerzas con las del presidente Jordi Pujol. Contraponer su imagen de modernidad, su halo de gauche divine con las connotaciones un tanto rancias de la candidatura de Jordi Pujol. Demostró a Pujol que, si los empresarios catalanes beben los vientos por el presidente de la Generalitat, también los bebieron por él sin serio y pagando la friolera de 100.000 pesetas por cubierto por tener el honor de cenar con Pasqual Maragall. Maragall hizo las cosas a su manera y su coalición de izquierdas obtuvo más votos que la coalición nacionalista liderada por Pujol. No obstante, la Ley Electoral acabó por dar más escaños a CiU que al PSC-Ciutadans pel Canvi en el Parlament de Cataluña. Le costó mucho asimilar esa derrota en escaños y, por tanto, derrota a la práctica. Tardó algunos días en dejar de decir eso de "hemos ganado las elecciones”, pero finalmente lo hizo. Se retiró a su puesto de líder de la oposición y buscó un entendimiento para los siguientes cuatro años con la dirección del PSC. Entendimiento que pasa por el anunciado tándem Montilla-Maragall, surgido del pasado congreso del PSC. Los capitanes, como Montilla, saben que Maragall es su única esperanza para ganar las próximas elecciones, pero Maragall también sabe que debe pactar si quiere tener la fiesta en paz y llegar indemne a las próximas elecciones autonómicas de Cataluña. Por otra parte, los líderes socialistas o quienes aspiran a liderar el PSOE han buscado mayoritariamente un punto de entendimiento con un socialista que, a menudo, les pone en serios aprietos cuando proclama a los cuatro vientos su modelo de Estado. “Las diferencias que plantea Maragall -dicen personas como Bono, Rosa Diez o José Luis Rodríguez Zapatero- son asumibles”. Lo que no tienen muy claro es cómo encajarlas sin que todo el mundo detecte que son discursos diferentes sobre un mismo tema. Prefieren pasar por el apuro de no saber qué decir cuando alguien les pregunta por el asunto con tal de tener a Maragall tranquilo, callado y satisfecho. Le necesitan a su favor y no en su contra. El modelo alternativo de Maragall Quizás han sido sus continuas escapadas a Estados Unidos lo que le ha influido definitivamente, pero Maragall no cree en un partido de corte clásico, como el PSOE. El líder socialista catalán tiene una visión propia del partido. Cree que es una maquinaria para ganar elecciones, pero a la que no se debe dar muchas más atribuciones. Es una visión americana de los partidos políticos. Pasqual Maragall se sentiría más cómodo, en cuanto a estructuras, en el Partido Demócrata americano. De ahí, por ejemplo, su querencia por la creación de plataformas en torno a la persona, en torno al líder y no al partido. Cuando estaba dando vueltas a la idea de presentarse a las elecciones autonómicas de 1995, creó la plataforma de adhesión a su persona Catalunya 6 �Siglo XXI. En la última contienda también decidió presentarse con una plataforma, Ciutadans pel Canvi, que chirrió en algunos casos con respecto a los poderes establecidos del PSC. Pasqual Maragall ha buscado la formación de "El Olivo" a la catalana desde 1993, pero también intentó una aventura socioconvergente, en la que apelando a la transversalidad de su proyecto hubieran cabido hombres como el convergente Miquel Roca i Junyent. Sus iniciativas a título personal son fruto de su heterodoxia. Él solito hace sus campañas electorales y toma decisiones como las de convocar una cena con empresarios que están dispuestos a pagar un cubierto de 100.000 pesetas por sentarse junto al socialista Maragall. ¿Qué le importa que buena parte de sus compañeros de partido se escandalicen? En lo relativo al modelo de Estado, Pasqual Maragall ha acuñado el término "federalismo asimétrico", del que abominan hombres como el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez. Ambos han pedido en voz alta que se disuelva el PSC y se vuelva a instaurar la federación del PSOE catalán. Política e ideológicamente, ellos son sus enemigos. Fuera de sus dominios catalanes, no tiene demasiados adeptos y sí muchos «amigos de conveniencia". El único que se reconoce como amigo y aliado político plenamente es el alcalde de San Sebastián, Odón Elorza, otro heterodoxo considerado una rara especie en su organización. Fechas clave: 1965 Entra a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona, bajo el mando del alcalde franquista José María Porcioles, 1978 Participa, como fundador del PSC, en la fusión de este partido con la federación catalana del PSOE. La resultante será un partido independiente, federado al PSOE. 1979 Rehúsa presentarse a las elecciones municipales como cabeza de lista y cede el paso a su amigo Narcís Serra. Él se convertirá en teniente de alcalde. 1982 Se convierte en alcalde de Barcelona tras el nombramiento de Narcís Serra como nuevo ministro de Defensa. 1983 Es reelegido alcalde. 1986 Barcelona es designada sede olímpica para 1992. 1987 Vuelve a ser elegido alcalde de Barcelona. 1988 Elegido diputado en el Parlamento de Cataluña. 1989 Inauguración del Estadio Olímpico, donde asiste desolado al abucheo y la pita que un grupo de jóvenes Independentistas le dedican al rey don Juan Carlos. 1991 Reelegido alcalde. 1991 Elegido vicepresidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1992 Celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Gran éxito. 7 �1995 Reelegido alcalde. 1995 Preside la primera Conferencia de Ciudades Mediterráneas. 1996 Elegido presidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1997 Abandona la alcaldía de Barcelona y la deja en manos de Joan Clos. 1998 Se marcha a vivir a Roma una temporada. 1999 Se presenta como candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat de Cataluña. Acaricia el triunfo pero el mayor número de votos no se traduce también en más escaños. Muy personal Cuando consigue escaparse del ajetreo diario normal en la vida política y refugiarse los fines de semana en su casa de Rupià, Pasqual Maragall dedica ese tiempo libre a la lectura y a escuchar música. Admite prestar más atención a los dominicales que a los diarios, pero sobre todo a la novela y a la poesía. Asegura "sobre todo releer, desde mis propias notas, hasta los libros de interés". Entre otros pensadores actuales le gustan "Alain Touraine, por ejemplo, Norberto Bobbio, Anthony Giddens, Manuel Castells..." y también se interesa por Ignacio Ramonet y sus trabajos. En cuanto al cine, reconoce "ir poco", aunque sigue con atención el italiano actual. Hace un año, explicaba a EL SIGLO que conocía personalmente a Nanni Moretti y Roberto Begnini, y que siempre se ha interesado por Woody Allen, "además de algunas producciones del cine español". Respecto al teatro, dice, "como en algunas novelas, cuesta entrar en la obra". También escucha "cada vez más música clásica". Reconoce que casi no practica deporte (era aficionado al fútbol, pero sufrió múltiples lesiones). A veces va en bici, juega al tenis y al ajedrez con su hijo "aunque cada vez me gana con mayor frecuencia". Lo que sí le gusta es "no sólo comer, sino también cocinar, sobre todo tortillas y paellas". Maragall, casado desde 1965 con Diana Garrigosa, tiene tres hijos: la mayor, Cristina, es arquitecto. La segunda, Airy, periodista. Y Guim, el pequeño, sigue viviendo con sus padres. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Socialisme Partido Socialista Obrero Español Política Description An account of the resource n. 420 Creator An entity primarily responsible for making the resource Jaén, Esther Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2780/200007_CursoVeranoelEscorial_PM.pdf 5ea4604ce5d86c9f8ada71d3fcc36632 PDF Text Text (Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial / j u l i o 2000) Nuestra propuesta federal . El federalismo es un método: construir el todo desde la parte. . Pero, también, un espíritu: el que fundamenta el principio de subsidiariedad. . Un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos columnas: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos de todas las partes federadas; es decir, que es solidario con las partes menos desarrolladas. Pero un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad. . Nuestra propuesta federal quiere convencer a España que su pluralidad es su gran riqueza: no es su problema, es la solución de su problema. Y es la llave de su identidad futura. ¿Es que Gran Bretaña y Estados Unidos, por ejemplo, no tienen diversidad? La tienen. Y Gran Bretaña -aunque no se llame federal - está haciendo devolución de poderes a sus territorios singulares. . ¿Qué significa contribuir a la construcción de la España plural? ¿Qué quiere decir en definitiva, aquí y ahora, la España federal que proponemos? �2 . ¿Qué diferencias hay entre nuestra propuesta federal y lo que proponen los nacionalistas? El nacionalismo catalán empieza la Declaración de Barcelona diciendo: Puesto que todo ha ido mal, vamos a cambiarlo. Y nosotros empezamos diciendo: Puesto que todo ha ido bastante bien, podemos ir más lejos. Se trata de discutir no de dinero y poder, sino de objetivos compartidos, que se refieren al dinero, que se refieren al poder, que se refieren al Senado, que se refieren a la justicia y que se refieren a la cultura. Y esos objetivos se pueden compartir. . La España plural significa: Federalismo fiscal • Que Catalunya, y las otras comunidades autónomas del artículo 151 de la Constitución en proporción a sus competencias, obtengan los mismos resultados en gasto público por habitante que Euskadi. En un horizonte de un máximo de 20 años. Hemos dicho los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. • Que el Estado llegue el año 2005 a una distribución del gasto público más favorable a los ayuntamientos, a la proximidad y a la sociedad civil, limitando su participación - sin pensiones ni amortizaciones de deuda pública - al 40% , y �3 • Que el Estado invierta la misma cantidad de capital por habitante en las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes. Hoy Madrid, Barcelona y Valencia, y en un futuro extender la igualación a otras ciudades del grupo de las siete grandes (Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga). • Que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. . Nos parece desde Catalunya que este es un objetivo que se puede asumir. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán para la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República federal y en la línea del consejo europeo respecto a la cohesión entre naciones o estados. . Lo que ha de quedar claro es que nuestra propuesta federal desde el punto de vista fiscal insiste en tres cosas: . Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gasto concreto se redistribuye (La fórmula Zaplana, que parece aceptada por los nacionalistas catalanes, es bastante parecida a la que ya avanzamos nosotros el año 1996: insistir en los impuestos indirectos y no sólo en el impuesto sobre la renta). Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos. �4 . Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos - cosa que puede aligerar también los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la única corresponsabilidad fiscal de las autonomías. Hoy ausente. . Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retardando hasta finales de 2001, tal como está previsto, para entrar en vigor el 2002. Esto supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la siguiente legislatura. Esto introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes proponemos que la discusión empiece ahora, que en ella seamos todos y que en el plazo de un año se hayan fijado unos objetivos estables para los próximos años. . En resumen: los catalanes ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativos, duraderos, corresponsables y suficientes para eliminar los fantasmas del rencor y de la desconfianza entre comunidades. . De otra manera, iríamos empujando hacia el futuro los problemas del presente sin resolverlos del todo. Si España ha resuelto en los últimos 20 años buena parte de las cuestiones pendientes desde el 98 del siglo XIX, ahora ha de resolver éste. �5 . Pero España también ha de resolver lo que nosotros llamamos federalismo cultural, judicial y político. Ahora, veinte años después de la Constitución, ha llegado el momento de proclamar algo que la propia Constitución podía reconocer genéricamente pero no específicamente, porque las autonomías todavía no existían. Federalismo cultural . En el terreno cultural y simbólico planteamos el tema desde los principios de siempre. Y en cultura los principios son el reconocimiento de la existencia de idiomas, de derechos, de culturas diversas en este país, y la necesidad de que el Estado, que por Constitución tiene la obligación de hacerlo, los proteja. . Los cuatro idiomas españoles, el castellano, el catalán, el vasco y el gallego, han de estar protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del euro y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. . De la misma manera, Catalunya defenderá y protegerá el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando así el largo período histórico de justificado resentimiento por la continuada persecución del catalán e imposición del castellano, que duró dos siglos. . Por otra parte, es imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea �6 la Historia Común de los Pueblos de España, que no es lo mismo que la Historia única - o común - de España (tema éste muy de actualidad). . ¿Qué quiere decir la Historia Común de los Pueblos de España? Quiere decir que hay una historia específica de cada nacionalidad o región que nos atañe a todos y que para que las nuevas generaciones se formen en la realidad plural de España han de conocer también los grandes rasgos de estas diferentes historias, que en definitiva es la historia común de todos. A modo de ejemplo, en el resto de España han de conocer qué pasó el 11 de setiembre de 1714 en Catalunya para entender qué pasa ahora el 11 de setiembre en Catalunya. Y así iríamos siguiendo con las respectivas especificidades. . ¿Y por qué este empeño? Porque la educación es la fuente del entendimiento, y el entendimiento es el cimiento de la España plural, el único cimiento duradero. . Federalismo es también esto: educación en la pluralidad. Y en el reconocimiento por parte del Estado de la existencia en su seno de realidades diferentes que la Constitución proclama, pero que no enumera. No las denomina porque las comunidades autónomas llegaron después y por tanto, cuando la constitución dice "España tiene nacionalidades históricas y regiones" luego no dice cuáles son. Y no es fácil de decir, porque antes hemos hablado de tres, pero Aragón en su estatuto tiene lo que es, ¿y quién duda que la Corona de Aragón es histórica? Y Valencia podría decir lo mismo. ¿Y quién duda de que la insularidad es un �7 elemento de diferencia - geográfica en este caso enormemente importante? . Por tanto, ¿qué tiene qué hacer el Estado? No tiene que quedarse atado por una Constitución que no lo ata. Federalismo judicial . En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal supremo en materia de casación de sentencias. Este es uno de los aspectos de la necesaria reforma, agilizacion y acercamiento de la justicia al ciudadano. . Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una excepción. Por ejemplo, si un ciudadano gallego obtiene una sentencia más favorable que un ciudadano catalán en las mismas circunstancias, este último puede recorrer a Tribunal Supremo español pidiendo el mismo trato. Federalismo político . Finalmente, el principal objetivo de la propuesta catalana en materia política es la conversión del Senado en lo que el artículo 69.1 de la Constitución proclama: la cámara de los territorios. También como es conocido, la necesidad y la factibilidad de que instituciones del Estado se radiquen en Catalunya, también, por su especificidad, en otras nacionalidades o regiones. �8 . La corrección efectuada por la Presidenta del Senado en su inicial disposición a la reforma auténtica (para convertirla a la práctica en una mera reforma reglamentaria) se basa en el artificio de igualar a los territorios autónomos a los municipios y provincias a estos efectos. . Nuestra propuesta catalana apuesta por un Senado de los territorios según el modelo alemán. Un Senado decisivo en temas territoriales, forum habitual de la discusión de los objetivos de reparto fiscal y competencia, en el cual los presidentes autonómicos han de ser senadores natos y el resto de senadores representando los territorios y formando grupo territorial. He dicho grupo territorial, que no grupo político. . No estamos en contra, si no todo lo contrario, somos totalmente partidarios de la presencia de alcaldes-senadores en la representación autonómica correspondiente. Conclusión . Hasta aquí nuestra propuesta federal resumida en los cuatro puntos que he mencionado. . ¿Para llevarla a cabo, hemos de reformar la Constitución? Esta expresión, "reformar", a veces sugiere lo que no es. En todo caso, lo que si hemos de acabar es con el tabú de la Constitución intocable. . Porque es reconocido, en el campo político y en el campo académico, el carácter abierto de nuestra �9 Constitución, que es el que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. . Un sistema complejo, como el Estado de las Autonomías, que aspire a mantenerse y a avanzar y modernizarse ha de ser abierto y adaptable. . El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad a través de un pacto constitucional permanente o de su renovación periódica. . A nuestro entender, están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también las que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. . Porque una cosa es proponer el "cierre del modelo", como hace el PP, y otra muy distinta es querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y de sus desequilibrios. . He dicho muchas veces que somos diversos y tenemos intereses comunes. Esta es una de las definiciones del federalismo y, en nuestro caso, de la España federal. . Y es a partir de ahí, de que somos diversos y de que tenemos intereses comunes que hemos de avanzar. Hemos de avanzar juntos pero con nuestra diversidad. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-07 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Catalunya Acció política Description An account of the resource 9 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. San Lorenzo de El Escorial Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències