320 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/864/0000000600.pdf f59de5a551be29d37ce2d4fb81299ca2 PDF Text Text Andonis Tritsis y Bagdad Article de Pasqual Maragall publicat a El Pais Febrero de 1991: el alcalde de Atenas coge un avión a Ammán (Jordania) y luego un coche por el desierto hasta Bagdad. Se llama Andonis Tritsis. Ha sido campeón griego de atletismo, ex socialista, independiente, y es reciente ganador de las elecciones frente a Melina Mercuri. Está impresionado por el ataque a la ciudad árabe y le ha ido a decir lo siguiente al alcalde local: "Mi país, miembro de OTAN, está en guerra con el suyo. No discuto las razones. Sólo he venido a decirle que los ciudadanos de Atenas no están en guerra con los de Bagdad". Estuvo tres días en la ciudad, lo que tardó en encontrar al alcalde. Aquélla ya fue una guerra tremendamente clarificadora, inusualmente sincera. Según vi en la televisión desde Nueva York, a la pregunta sobre qué hacía en Irak, un soldado americano contestó sonriente: "Echarles una mano a éstos". "¿Cómo, cómo?". "Sí: dicen que su religión les garantiza el cielo si mueren en guerra". El ateo Sadam Husein, después de invadir Kuwait sin preguntar a nadie -como ahora los Estados Unidos y Gran Bretaña, como siempre, como en todas las guerras-, cuando fue a su vez atacado, declaró que la serpiente del diablo anidaba en Washington, a lo que Bush padre contestó que Dios estaba en el brazo de sus soldados en el desierto. Andonis Tritsis lo veía distinto. Creo que fue el precursor de una indignación mundial que ahora ha estallado. Cuando hubo visto al alcalde de Bagdad, se volvió a casa. No mucho después se acercó a Madrid a una reunión de alcaldes. Yo era presidente de los alcaldes europeos, coincidimos en la cena, y me contó la historia de su viaje, una historia que luego me ha perseguido siempre, como una quimera envidiable, como un perfume raro. Cuando viajé luego a Atenas, Andonis había muerto. Le pedí al nuevo alcalde que me acompañara al cementerio y depositamos unas rosas rojas en su tumba. Esta vez no hemos ido ninguno a Bagdad. Y eso que esta vez la cosa estaba mucho más clara. De Bush padre a Bush hijo hay un trecho, imagino que descendente. A Bush padre le conocí en 1986, cuando era vicepresidente, y le fui a contar, durante la renegociación de las bases americanas en España, algo que los norteamericanos no entendían: que los soldados americanos, en Barcelona, en mi ciudad, por ejemplo, no habían sido nunca vistos como libertadores, a diferencia de lo que ocurría en Nápoles o en Roma. Allí llegaron como libertadores. Aquí habían llegado de la mano de un dictador. Creo que Barcelona debe seguir agazapada en el rincón de los recuerdos de Bush Sr., porque de las 300 ciudades del mundo que se manifestaron contra la guerra el 15 de febrero, sólo Barcelona le vino a la mente cuando trató de restarle importancia al hecho. Yo sí recuerdo por supuesto su contestación a mis palabras: "Usted habla no de su opinión, sino de lo que creen sus ciudadanos". "Cierto". "Pues yo le voy a contar la opinión de los ciudadanos de las 50 ciudades que acabo de visitar" (era noviembre, campaña electoral): "What the hell are we doing in Spain?". "¿Qué demonios estamos haciendo en España?". Querían decir: "¿Qué estaremos haciendo para que nos quieran echar...? ¡Si les estamos ayudando! A estos españoles no hay quien los entienda". Con Bush padre coincidimos 10 años más tarde en Barcelona. Quería que Colin Powell fuera candidato a vicepresidente en las elecciones del 96, con el senador Dole, al que veía con poca fuerza para vencer al entonces presidente Clinton, que le había vencido a él en el 92. La mujer de Powell se oponía; estaba convencida de que matarían a su marido si era candidato, igual que habían matado a Martín Luther King, a Malcom X y a los hermanos Kennedy. Bush vino a Barcelona para embarcarse en un crucero de convencimiento con el matrimonio Powell, pero el plan fracasó. En realidad, su argumento iba más lejos: si Powell iba en el ticket con Dole, éste ganaría, pero dada su edad, no iba a repetir, con lo que Powell podía convertirse luego en el primer presidente negro de los Estados Unidos de Norteamérica. Ése era un proyecto enormemente atractivo. A veces pienso que en realidad Bush presentía confusamente que algo malo podía pasar en el futuro y que pretendía conjurar ese peligro. Todo ello me lleva a confesarles un pensamiento que no me puedo sacar de encima desde hace días: hemos desperdiciado 14 años maravillosos, desde la caída del muro de Berlín para acá. Hemos tocado el cielo con los dedos: en el fin del sitio de Sarajevo, en la Conferencia Euromediterránea de Barcelona, en la de Madrid sobre Israel y Palestina, en el poner fin a la matanza de Kosovo, en el Tratado de Kioto, en el foro de Porto Alegre y su conexión, frágil todavía, con el de Davos, en la ansiada ampliación al Este de la Unión Europea, con el euro, en Irlanda del Norte a partir del Viernes Santo del 98, etcétera. Pero hemos abandonado el Mediterráneo. Estamos con Israel y Palestina donde estábamos cuando el acuerdo de Oslo. Bagdad es el centro, uno de los centros, del imaginario colectivo árabe. Y los árabes estuvieron casi ocho siglos en España, del 711 después de Cristo al 1492, fíjense, más que los europeos en América, desde 1492 al 2002 van cinco siglos. Y los ingleses en Norteamérica, algo menos. Se dirá que los tiempos son más densos hoy que ayer, que pasan más cosas por minuto... Que digan lo que �quieran: el Ayuntamiento de Vinaixa le ha escrito una carta al ministro marroquí de Exteriores, Benaissa, invitándole a visitar el municipio que fundó aquí su familia. El ministro no ha contestado, pero el imaginario compartido está ahí, sepultado y sin embargo intrigante, quizá vivo. Y el municipio, o mejor la pedanía, de Baldomá, en Artesa de Segre, Lleida, debe su nombre a la contracción de Valle de Omar y tiene todavía el Camí de la Mesquita. Bagdad suena a ensueño, a origen de las migraciones que llegaron a Tarifa y más tarde a Córdoba. A arte, a refinamiento, a imperio, a cultura, a lucha como siempre entre dinastías sofisticadas y familias guerreras, aunque en nuestro caso, contra toda lógica, ganaron las refinadas y emigraron hacia acá las guerreras. Pero esa dinastía guerrera se refinó en el camino. Cruzó El Cairo, Alejandría, Etiopía, pasó por Kairuan, la segunda Meca, en el sur de Túnez, y llegó al Magreb antes de saltar el Estrecho. Y luego hizo (ellos o sus sucesores) Córdoba y Toledo, y luegose refugió en Granada, hoy el segundo destino turístico musulmán después de La Meca árabe. Catalunya se dividió en dos. La Catalunya Vella y la Catalunya Nova. La Vella, de los Pirineos hasta Barcelona, era cristiana y franca: una marca europea en península "mora" (el paraíso perdido de nuestros nacionalistas). Su capital moral fue Ripoll, sus líderes, abades y obispos. La Catalunya Nova (las actuales provincias de Tarragona y Lleida, aproximadamente) era más "mora" que cristiana, aunque también judía: mestiza. El sitio de Miravet, castillo de la Orden de los Templarios en el Bajo Ebro, cuyo asedio por Jaime II se representa cada verano en un ambiente de embrujo, es toda una pieza de convicción sobre nuestra historia bajo medieval: ahí está la artesanía del riego, la cultura magrebí del agua, que tantas lecciones está dando a los redentores hidrológicos de vía estrecha que pueblan hoy la capital de España. Hasta el granadino que preside el Tribunal Constitucional sueña aquellos chorros de distintos colores. Bagdad queda lejos, y sin embargo está ahí detrás, escondida bajo nuestro pasado, nuestra música, nuestros sueños. Pero sobre todo Bagdad está presente en las cabezas de millones de árabes y musulmanes. Si uno lo piensa bien, es chocante la "habilidad" con que los think tanks norteamericanos han aconsejado a sus dirigentes políticos: está claro que en esos "tanques del pensamiento" el tanque cuenta más que lo otro. Edward Said ha explicado tan bien como sólo un profesor de la Universidad de Columbia puede hacerlo que los arabólogos y orientalistas americanos habían preparado el terreno desde hace tiempo para ese salto en el vacío del Gobierno americano en el mapa de Oriente. Pero por más que le demos vueltas no podemos llevarnos a engaño: nuestra generación, o nuestras generaciones activas, han perdido bastantes años de socialdemocracia europea y de liberalismo americano sin solucionar el conflicto básico, que es el de Israel y Palestina. La obscenidad de esa guerra, de esos suicidios y de esas represalias, no podían terminar sino muy mal. Hay un momento para la indignación ignorante de los justicieros que nos gobiernan, y ese momento no ha sido desaprovechado. Pero hubo un momento, un largo momento, para la indignación racional de los justos moderados y ese momento se desaprovechó, a pesar de la tozudez benevolente de los Moratinos y Solanas. Tengo la amarga sensación de que los moderados que pueden quedar en el campo intransigente de la gobernación americana de hoy van a traernos la paz en Palestina, pero sólo después de haber pagado el altísimo precio de una guerra obscena y de haber confirmado ante los ojos atónitos de la humanidad que nuestra especie sólo obtiene el bien tras haber perpetrado el mal hasta la saciedad. Ojalá (inchalà, en árabe) que esos ojos atónitos hayan comprendido, como parece ser que ha ocurrido, que otro mundo es no sólo necesario, sino posible. Ahora nosotros tenemos la palabra. Nuestros hijos y nietos la tendrán dentro de unos años. Si alguna recomendación les podremos hacer es que se fijen en la importancia que va a tener la construcción desde abajo, desde los ciudadanos y las ciudades, de puentes de entendimiento. Si así ocurre, Andonis Tritsis descansará tranquilo, como se merece. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1353 Title A name given to the resource Andonis Tritses y Bagdad Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Relacions Internacionals Mediterrània Alcaldes Guerra Atenes Bagdad Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1567/0000000796.pdf 5efa7ba92970dca99d1ed338f9ec8e08 PDF Text Text Pasqual Maragall. Pasqual Maragall. : «CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern» " El Punt, 11/05/2003 - Si hem de fer cas del resultat de les enquestes, mai com ara els socialistes havien tingut la presidència de la Generalitat tan a l'abast. Per arribar aquí, però, han hagut de rebre sis derrotes electorals consecutives. Quines han estat les causes d'aquesta pertinaç incapacitat del PSC per esdevenir una vertadera alternativa al govern de CiU? - «Home, jo crec que el poble de Catalunya ha fet confiança al primer govern que va tenir. I per què li ha fet confiança? Perquè no n'havia tingut cap de durador des del segle XVIII. - Però a Espanya, per exemple, no ha pas passat això. - «Això, a Espanya, no ha passat tant, efectivament. Tot i que déu n'hi do: després dels anys de la transició, van venir els pràcticament 14 anys de govern socialista. Espanya s'ha atrevit abans a canviar de govern. A Catalunya s'unien dues coses: el mateix factor que hi havia a Espanya per ser conservadors del govern que hi hagués, que era la novetat de la democràcia, i a més a més la novetat de l'autonomia. Jo crec que això ha donat al govern català una gran capacitat de resistència.» - I no hi ha hagut, també, per part dels socialistes, una falta d'empenta a l'hora de construir una alternativa engrescadora? - «Era molt difícil en la mesura que la gent identificava pràcticament fins ara el govern amb el país. Per què? Perquè era el primer. I possiblement perquè no va fer grans bestieses. I tot i que hi ha hagut, dins del catalanisme, sectors molt crítics amb aquest govern, mai no han arribat a convèncer el país, amb profunditat, que el risc del canvi era inferior al de la continuïtat.» - I ara el convencerà, vostè, el país? O el canvi, si finalment es produeix, serà el fruit d'una situació d'esgotament a la qual el govern hauria arribat tot sol? - «Les dues coses, perquè a la vida tot ve alhora. Hi ha un esgotament d el govern. Aquest govern, en els darrers quatre anys, ha viscut els pitjors anys de la seva existència. Hem tingut un govern conservador d'unes posicions de poder, que ha intentat, en una primera fase, conviure en una situació parlamentària difícil. I en una segona etapa -des de gener del 2001- s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur, quasi diria que més com a força política que com a govern. Ha sigut un govern pel partit més que un partit pel govern. Això és evident. I també és cert que nosaltres hem madurat, per dir-ho d'alguna manera, i que la nostra oferta s'ha pogut explicar millor.» - En el document que recull l'aportació del Partit dels Socialistes i de Ciutadans pel Canvi al debat sobre la reforma de l'Estatut, en el qual participen totes les forces polítiques, llevat del PP, s'al·ludeix a «la voluntat d'aprofundir en el caràcter federal de l'Estat espanyol». Però Espanya no ho és pas, un estat federal. - «Home, hi ha opinions sobre això. Hi ha molts professors de dret polític que diuen que és un país federal amb un altre nom. I, de fet, hi ha diverses maneres de construir un estat format per pobles diversos, però tots s'assemblen.» - Però aquí, quan es parla d'estat federal, la gent pensa en Alemanya o els Estat Units, per posar dos exemples concrets. - «El d'Alemanya és el cas que nosaltres considerem vàlid per a Espanya. Tenint en compte que allà una peça fonamental del federalisme és el Senat. El Senat està format per representants dels governs. Està presidit pel president d'un dels estats federats -els lands-, cada any un de diferent. Aquest és el model al qual nosaltres voldríem anar, efectivament, perquè permet conjuminar la unitat i la diversitat. El model dels Estats Units té una lectura diferent. Allà federal és sinònim de Washington, és a dir, centralisme.» - A l'hora d'abordar el finançament autonòmic, el document dels socialistes proposa «equiparar Catalunya, quant a ingressos per habitant, a les comunitats forals». I per què no el règim foral? I per què en vint ans i no ara mateix? - «Perquè en aquests moments els ingressos forals són aproximadament un 60% més per habitant que els de Catalunya. I, per tant, l'equiparació, si no es fes en un horitzó temporal molt llarg implicaria, necessàriament, una disminució dels ingressos forals dels bascos i dels navarresos, i això no és una sortida raonable. No faria res més que complicar les coses. El que demanem és que comenci el procés d'igualació, que tingui un horitzó temporal tan llarg com calgui, i sense demèrit dels ingressos que ara tenen els ciutadans de les comunitats forals. Quant al mètode: no ens sembla que estigui dintre de la tradició dels catalans el règim d'excepció o el règim foral. Això, en el cas de Navarra i del País Basc, té una tradició històrica que no va trencar ni el msteix dictador, el general Franco, excepte per al que ell va anomenar «províncies traïdores». Aquest no és el cas de Catalunya. Catalunya és massa gran, és massa important, representa el 20% del producte nacional brut espanyol i pot arrossegar fàcilment fins al 30%, com perquè la seva solució pugui arribar per la via de l'excepcionalitat. Crec que ha d'arribar per la via de la generalització i per la via en tot cas del reconeixement de drets diferencials. I també per la via de la sensatesa quant al període temporal que això requereix. Per nosaltres, el que és fonamental és que es reconegui l'existència d'una desigualtat que és anticonstitucional. I que s'ha de començar a tancar ara.» - Els socialistes aborden la renovació de l'Estatut, i cito paraules seves, «no únicament com una reivindicació, sinó com una oferta de contribució lleial, constructiva, a la tasca de renovar l'articulació política d'Espanya». Tot i la seva moderació, no sembla pas que la iniciativa hagi de provocar cap entusiasme al PP. - «Nosaltres confiem que els pobles d'Espanya aniran per una via diferent de la que han anat fins ara. Creiem que podem defensar, en el marc de la Constitució i amb els retocs que calgui, el tipus de règim fiscal que Catalunya té dret a tenir. Però no confiem que el PP actual, si hagués de decidir, ho entengués, això.» - I el PSOE, hem de donar per fet que ho entendrà, això? - «El PSOE és un partit federal. Hi ha un fons ideològic comú que està a favor d'aquesta igualació i d'aquesta justícia fiscal.» - Diuen, de vostès, que són sucursalistes. I basen l'acusació subratllant, per exemple, que a Madrid no tenen grup parlamentari propi. - «El sucursalisme és una eina utilizada, amb eficàcia fins ara a Catalunya, per uns partits que no han demostrat que, a la pràctica, la seva via sigui menys sucursalista; no dic ideològicament, dic a la pràctica. Nosaltres, aquí a Catalunya, �no dependrem mai del vot del socialisme espanyol, que ha renunciat a ser present aquí amb grup parlamentari propi. En canvi, el nacionalisme conservador català sí que depèn aquí del naciona - Potser la propera legislatura? - «El vam tenir i el vam perdre. En unes circumstàncies que no deixen bé a ningú. I és una cosa a la qual no hem renunciat, però potser n'hi ha d'altres que ens interessen més, en aquests moments.» - La inexistència d'una llei electoral catalana, en contra del que preveu l'Estatut, ha estat motiu de polèmica els darrers mesos. Més enllà de la disputa sobre les formes de representació territorial, s'hauria d'optar, en la nova llei, per un sistema de llistes obertes? - «El primer que hem de resoldre és la combinació entre el principi de proporcionalitat i el de representació dels territoris. Això té una solució, que és la fórmula alemanya o l'holandesa, en la qual es vota una llista de tot el país, de Catalunya en aquest cas, i el nombre de diputats és proporcional al nombre de vots assolits per aquesta llista nacional. I d'altra banda hi ha unes llistes comarcals, o de districte, a través de les quals són representats els territoris a través del candidat més votat. De manera que e s garanteix la proporcionalitat estricta i, al mateix temps, la presència del territori. A partir d'aquí, que hi hagi més o menys diputats de pobles petits dependrà de l'opció de cada partit en la construcció de les seves llistes nacionals. I seran els electors qui jutjaran del comarcalisme o centralisme de cada partit i de les seves llistes.» - Però, insisteixo, els aparells dels partits continuaran tenint la paella pel mànec a l'hora de fer aquestes llistes? - «Aquesta és la segona qüestió que haurem de resoldre: com ens adaptem al moviment creixent en favor de la flexibilitat de les llistes i que no hi hagi tant domini per part d'unes quantes persones a l'hora de decidir quins seran els representants de la pàtria al Parlament. El PSC, amb Ciutadans pel Canvi, sense anar a les llistes obertes, ha avançat cap a una menor relació de subordinació de les llistes a l'aparell del partit. I crec que hem d'aprofundir-hi, en aquesta línia, sense presses.» - I no s'hauria d'aprofundir, també, a fer desaparèixer la disciplina de vot? - «A la Gran Bretanya, per exemple, Blair va arrossegar el parlament a favor de la guerra amb el vot de l'oposició i sense el vot d'una bona part dels propis diputats laboristes. Això existeix molt més en la tradició anglosaxona de la política. Ara, aquí, nosaltres hem tingut fins ara, i crec que hem de seguir tenint -encara que potser ho hem d'anar estovant- una preocupació molt forta per l'estabilitat de la jove democràcia i aquesta prudència no ens ha anat malament.» - La transparència és un concepte recurrent en el document que recull l'aportació socialista al debat sobre la reforma de l'Estatut. Però no sembla pas un exercici d'excessiva transparència la decisió de concloure a porta tancada la comissió parlamentària d'investigació sobre l'anomenat escàndol de les enquestes. - «Jo crec que sí. En aquest cas, s'ha aconseguit el que volíem. Nosaltres vam dir des del principi que si hi havia un responsable, se sabia qui era i com ho havia fet, i aquest responsable ho reconeixia i plegava, la comissió no hauria d'anar més enllà. Està absolutament clar que el responsable ocupava un altíssi m càrrec dins de l'aparell governamental i està absolutament clar com es va fer la manipulació. De manera que nosaltres no tenim res més per demanar. I crec que la població tampoc.» - Però tot això, excepte el nom del dimissionari, es devia explicar en aquella sessió a porta tancada, perquè, que jo sàpiga, no consta enlloc, amb precisió i de manera oficial, què va passar exactament. - «Als diaris van haver-hi unes explicacions detalladísimes de com es va fer la manipulació. I ningú no les ha negades. I hi ha hagut sessions plenàries del Parlament amb explicacions també detallades.» - Però un diari no és un document oficial. - «Hi ha hagut les sessions del Parlament. Però el que vull dir-li és que nosaltres no veiem per què s'ha de burxar més quan els fets estan clars i els responsables dels fets i el govern han pagat amb dimissions el preu que havien de pagar.» - Per acabar, parlem d'una altra qüestió, que també té molta relació amb la transparència. Fa uns mesos, el PSC es va negar a fer públic el nom del banc que li havia concedit un crèdit -no sé si impagat- i també les condicions de l'operació -el tipus d'interès, per exemple. - «On es va negar?» - A preguntes dels diaris. No seria més tranquil·litzador que tothom pogués arribar a saber la procedència i el destí de tots els diners de què disposen els partits polítics? - «Hi estic absolutament d'acord.» - I per què no predica amb l'exemple? - «L'exemple és un sistema més transparent de finançament en el qual no hi pugui haver situacions com la d'un candidat que fa propaganda abans de la campanya electoral amb els quartos d'una fundació. Jo crec que són aquestes les coses que hem de mirar. Segons el Tribunal de Comptes, nosaltres vam gastar més diners que CiU en la darrera campanya autonòmica: vostè s'ho creu?» - En qualsevol cas: el PSC treballa en alguna proposta per fer més transparent el finançament i la despesa dels partits polítics? - «La transparència és una bandera que seguirem mantenint fins al final.» - Hi ha, doncs , alguna data per presentar aquesta proposta? - «Una data no, si vol que sigui totalment sincer i transparent.» JORDI BUSQUETS � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Busquets, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Convergència i Unió Oposició Canvi Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/772/20030602_LV.pdf 3ed6cc78a4886e8c0683866cb6fddfba PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 02/06/2003 La Vanguardia, p.025, Opinión Sostiene Rubert o Això és un diàleg PASQUAL MARAGALL Fa uns anys Xavier Rubert em va demanar que prologués el seu llibre “Catalunya: de la identitat a la independència” –un llibre sobre la interdependència dels més intel·ligents que s'han fet, dels més aguts, dels més útils–. Útil per a tothom, també per a mi, per a nosaltres, per a tots els que creiem i volem l'Espanya plural, desinhibida, oberta i en xarxa –no radiocéntrica–. Útil perquè ens ajudava a entendre, des de prop de la cosmovisió nacionalista, les seves limitacions. El libro de Rubert argumenta que nuestro nacionalismo, si no se convierte en un calculado independentismo, no obtendrá lo que persigue, porque estará siempre trabado por el complejo de inferioridad respecto del nacionalismo dominante, que es el español, y porque entre dos nacionalismos no existe otra salida que la victoria del más fuerte. Para obtener ese resultado, Rubert explicaba su escasa simpatía por nuestra estética nacionalista y su admiración correlativa por los madrileños, que no necesitan de ella, porque nación ya lo son, por su ingenio y su desparpajo –admiración que solamente estaría en condiciones de manifestar Rubert libremente, sostiene, tras una previa separación política, fría, interesada en el mejor sentido de la palabra, que le permitiría, que nos permitiría a los catalanes, “declararnos” a los madrileños sin temor a que nos robaran la cartera en el intento, e iniciando así una auténtica y positiva interdependencia y amistad desde la distancia mínima que se requiere para ello–. Hice el prólogo. Y le hice una mala jugada. Sugerí al final que ese libro era más útil para mis fines que para los suyos, en la medida en que podía ayudarme a convencer a la España central y sobre todo a la España profunda de lo positivo de nuestros sentimientos hacia ellas, pero sin necesidad de recurrir realmente a una construcción política virtual, como la suya, difícilmente creíble y en realidad innecesaria, excepto para los fines pedagógicos de una mejor comprensión de los hechos. Ahora Xavier me devuelve la pelota. Ahora soy yo, parece, quien le está ayudando a él. Sostiene en su artículo “Esto no es una pipa”, publicado el pasado 1/V/2003, que su argumento se torna cada vez más sensato y presentable, en la medida en que Europa evoluciona hacia una devaluación de las soberanías y hace además cada vez menos admisible, con el nacimiento de los nuevos pequeños estados enmarcados en la Unión, la extraña situación de las nacionalidades previstas en la Constitución española, las cuales, en términos comparativos, se convierten en algo así como las comarcas de Malta (si las hay) o los valles de Estonia. Xavier Rubert cree que ahora somos nosotros los que ingenuamente pretendemos modificar España desde la proximidad, desde el interior, los que haremos avanzar la historia en el sentido que él propone, puesto que la inevitable impasibilidad de España frente a nuestras cuitas las tornará útiles para sus fines inter-independentistas. Haríamos, por decirlo así, de contraste revelador de la exactitud de sus propias previsiones –las de Rubert–. El juego es sutil. Y la ilustración del título, alusiva al cuadro de Magritte que retrata una pipa pero que trae una inscripción diciendo que no lo es, francamente genial. Su artículo, en efecto, 161 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA no es una proclama electoral en favor de Maragall, aunque pueda parecerlo a los lectores distraídos, o puedan creerlo los que saben de nuestra amistad y por tanto ya descuentan que debe serlo. Sin embargo, ni Catalunya es Malta, ni es Estonia, ni le interesa serlo. Una Catalunya al frente de España es más interesante. Esta es la verdad. Esta es mi verdad, en todo caso, aunque Aznar y sus voceros, asustados por lo de “al frente de” (puesto que Catalunya en su España está, por supuesto, pero está detrás, o debajo) expliquen a los cuatro vientos que esa verdad es un imposible, un barullo, una asimetría y una barbaridad. Para ellos, sí. Catalunya será infinitamente más fuerte conduciendo España que solita en Europa. Catalunya en una España federal y tranquila puede mucho más que yendo por libre. Xavier cree que eso no es posible. Y hechos recientes, como la negativa de los organismos reguladores del mercado de la energía a la compra de Iberdrola por la empresa Gas Natural, con sede en Catalunya, o el desastre de la no llegada del AVE a Barcelona y no digamos a Francia, o la inexistencia de fecha o siquiera de futurible para los AVE Barcelona-Valencia o Barcelona-Bilbao, parecen darle la razón. Pero si le preguntamos a Gas Natural qué prefiere, no creo que prefiera otra cosa que ser la primera empresa de España en todos los sectores y la tercera de Europa en el campo de la energía. Y si le preguntamos a la gente, la gente que piensa, nos dirá que de la inacción que constatamos tan culpable es Madrid como la Catalunya nacionalista. ¿O no es cierto que la preocupación (temeraria) de nuestros gobernantes ha sido la de ocupar posiciones en el accionista de referencia de Gas Natural, la Caixa d'Estalvis i de Pensions, más que la de asegurar su estabilidad en momentos tan decisivos como el de definir el nuevo mapa español y europeo de la energía? Y si nos preguntan a catalanes, vascos y valencianos qué preferimos, preferimos que el Estado español sea de una vez perspicaz y entienda que las líneas de alta velocidad de los ejes mediterráneo y cantábrico y la del valle del Ebro convienen a España y a Europa, que salen en la foto de satélite del continente, cosa que no ocurre con varias de las dibujadas en función del torpe algoritmo aznariano de “todas las capitales de provincia a menos de cuatro horas de Madrid”. Como yo creo que estas cosas hay mucha gente en España que las entiende, tengo la confianza de que pronto o tarde se impondrá la razón. Es más, si me imagino cómo llegar a lo mismo desde una Europa en la que las nacionalidades (Escocia, Flandes, Baviera o Lombardía o Catalunya) puedan hablar como estados, no me salen las cuentas de cuándo eso podrá ser. Porque entonces además de convencer a los españoles, o al menos de desarmar sus argumentos, deberemos convencer a los europeos, que no son unos angelitos. Insisto: el argumento que le tocaría hacer a Rubert en este ejemplo concreto, a saber, la defensa de que como estado estaríamos en mejores condiciones de conseguir esos objetivos razonables, sería válido a efectos ilustrativos o dialécticos, pero el resultado práctico de esas ilustraciones tomadas al pie de la letra se me antoja francamente lejano en el tiempo de la política real. Los europeos no están para bromas. Lo mejor que pueden hacer por nosotros es, en efecto, ir relajando la contundencia del principio de soberanía, e ir reconociendo la existencia de pueblos de Europa que no son estados. Irles dando cancha. Todos entendemos que dentro de 20 años Baviera no contará menos que Malta. Lo que no sabemos es cómo. 162 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Y nosotros deberíamos abandonar el pudor que nos invade cuando pronunciamos la palabra España. En estas cosas Xavier y yo no distamos. Yo no me emociono con el himno nacional español como con el catalán, aunque prefiero el “Cant de la senyera” a “Els segadors”, por cosas de familia, pero admito que soy un forofo de Fernando Alonso, que la victoria de Fermín Cacho en los 1.500 fue uno de los mejores momento que viví en el 92, y sobre todo, hablando de cosas más serias, que Marcelino Iglesias es como un hermano para mí, tanto como Antich o Joan Ignasi Pla, y que por tanto para mí la nacionalidad es un concepto relativo, un tejido continuo que se pierde con la distancia y que no tiene fronteras precisas. Y que nadie se inquiete por las pegas lógicas del argumento: ¿dónde empieza lo mío, dónde termina lo tuyo? ¿Cómo organizar el mundo sin fronteras y sin juegos de suma cero? Tranquilos. Unos juegos sustituyen a otros y unas lógicas a otras. La lógica federal y pluralista es más útil que la monista y nacionalista (la del “se es o no se es”, “o som o no som”) sin llegar a la imprecisión de la lógica dialéctica, que en vez del aristotélico “A o no A” propone el hegeliano “A y no A”. Los catalanes queremos ver en marcha cuanto antes los proyectos que he dicho. Estar al frente de España (con otros, por supuesto), o quiere decir esto o no significa nada. Ahí sí que hay que ser aristotélicos. Más aún: es desde esa posición que podemos maximizar nuestro peso en Europa, no sólo desde una hipotética y lejana ampliación de Europa por dentro, es decir, con más estados “interiores”, aunque esta evolución también ayudará. Es cierto que la UE y la España autonómica significan a veces más distancia y otras veces menos: más distancia para algunas decisiones (moneda y defensa, por ejemplo) y más proximidad para otras (educación y salud, por ejemplo). Lo que es seguro, en todo caso, es que el movimiento hoy es inclusivo más que exclusivo, va más en el sentido de convencer que en el de exigir, que hoy hay que persuadir a más gente que a menos gente, que hoy se tiende a empresas más grandes. Finlandia va bien porque tiene Nokia y al mismo tiempo Nokia, probablemente, no habría surgido sin un estado como el finlandés. Pero lo decisivo no es la independencia estatal, sino la independencia de criterio y la capacidad de convicción en los grandes mercados de la economía y la política. Que ser un estado ayuda es indudable. Pero que llegarlo a ser es tan o más antinatural que no serlo, y menos práctico, también. (Empiezo y termino en catalán porque esta carta es un diálogo entre Xavier y yo, y no sabría hacerlo en otro idioma que en el nuestro.) Xavier: Pel que sembla ens ajudem l'un a l'altre. Bravo. El temps dirà. Encara que “qui tenia raó” serà aleshores bastant intranscendent. En ambdós casos haurem avançat. I si el que em volies dir és que no em refiï de ningú perquè em podrien enredar, “take it easy”, no em refio. Si tenim temps t'ho explicaré un altre dia. PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC 163 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1352 Title A name given to the resource Sostiene Rubert o Això és un diàleg Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023 Nacionalisme Independència Territoris Espanya Catalunya Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/758/20030612_LV.pdf 7891839b978e8bd8bece7e8be379da97 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/06/2003 La Vanguardia, p.020, Política Zapatero: dignidad y esperanza. TRIBUNA PASQUAL MARAGALL José Luis Rodríguez Zapatero ha hecho lo que debía: expulsar del Partido Socialista a unas personas que no han honrado su compromiso con los electores. Ahora sufrirán el peso de su irresponsabilidad y el de sus eventuales concomitancias con los beneficiados por su acción. Zapatero es la única esperanza de reconducción de la política española. España está hoy embarcada en una ruta sin destino. El Gobierno popular no ha resuelto los temas pendientes del avance de España hacia una definitiva reconciliación interior y hacia una posición significativa en el escenario europeo. Zapatero es también la esperanza del avance serio hacia la España plural y la garantía de la evolución firme y sensata en un sentido federal del Estado de las autonomías. Desde Catalunya observamos con preocupación creciente la fosa que se abre entre las posibilidades y las necesidades de España. La desatención hacia la calidad de los servicios públicos, la serie ininterrumpida de desastres que se han ido sucediendo desde mayo de 2002, el enquistamiento y radicalización de la situación vasca, la toma de posición internacional a favor de una guerra injusta y de consecuencias aún por ver, la desaceleración económica... todo indica que estamos inmersos en un periodo negativo de la gobernación de este país. Los hombres y mujeres del Partit dels Socialistes de Catalunya vislumbran esperanzados la proximidad de un cambio político en Catalunya. Después de más de veinte años de dominio de CiU asistimos al final de un mandato legislativo marcado por una inédita alianza con el nacionalismo español más descarnado. Corremos el peligro de abordar la reforma del Estatut lastrados por la falta de credibilidad que comporta la renuncia del gobierno convergente a afrontar esta cuestión para asegurarse la supervivencia en el Parlament de Catalunya, como ha sucedido en los últimos cuatro años. El cambio de gobierno es imprescindible. Ninguno de los temas esenciales de la vida de los ciudadanos ha sido abordado seriamente: ni la educación, ni la vivienda, ni la inmigración, ni la financiación de la sanidad, ni el déficit fiscal, ni las infraestructuras, ni las dificultades de los estudiantes jóvenes, trabajadores y emprendedores. Ninguno. Las soluciones están a nuestro alcance. Y será mucho más posible lograrlas con un gobierno español digno del siglo XXI, un gobierno eficaz, dialogante y progresista. Y lo tendremos también al alcance en el 2004. Estamos cerca de dos consultas a los ciudadanos que pueden cambiar este estado de cosas. Mantendremos el rumbo. Y vamos a confiar en el socialismo federal, la única fuerza política estatal capaz de acompañarnos para abrir un periodo nuevo e ilusionado de la política en Catalunya y en España. PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC 164 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1227 Title A name given to the resource Zapatero: dignidad y esperanza Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20030612_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Acció política Partido Socialista Obrero Español Catalunya Espanya Federalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1568/0000000795.pdf ff09b7c1656df00a649698b8135745b1 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat DAVID AIROB Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves “Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC” JORDI BARBETA JAUME V. AROCA Barcelona E l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora presidente del PSC y asegura haber madurado en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.” –¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca? –No. El espíritu es “Aquest any sí”. –¿Qué va a cambiar para ganar esta vez? –Presentaremos un programa mucho más maduro, con más mentalidad de gobierno. –El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué tipo de cambio propone usted? –Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos. –¿Qué quiere decir ilusionar al país? –Que volvamos a creer en nosotros mismos y no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en España sólo hay tres nacionalismos, el español, el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay que ir más allá y revisar la base constitucional y estatutaria. –¿Y eso cómo se hace? –Hicimos la anterior campaña sobre la base de educación, educación y educación, y ahora añadimos el mapa, el de las infraestructuras que precisa el país, y una determinación más clara de las políticas sociales, de cohesión, de integración de los inmigrantes, de calidad de la escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años. –Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12 consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes que han gobernado durante más de veinte años. ¿Esto es renovación? –Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya. –Visto el resultado de las últimas elecciones municipales eso parece algo arriesgado. –¡Que va, hombre! No tiene nada que ver. ¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no son precisamente malos. –Nadie previó que Joan Clos perdería cinco concejales en Barcelona. –Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta EL CAMBIO “La gente pide cambio; el riesgo es que crean que el pujolismo sin Pujol lo es" ESPAÑA AUTONÓMICA “Catalunya será diferente aunque manden los hunos” LOS ACUERDOS DE CIU “Con los socialistas Pujol se entendió durante dos años, y con el PP, siete” de las elecciones francesas. De todos modos, el tema de las municipales ya ha pasado... –¿De las elecciones del Barça hace una lectura política? –Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así. –Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de manifiesto que algo está pasando en la sociedad pero no se sabe muy bien qué. –Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol. –Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no se acaba con él, que va más allá. –Catalunya no es una monarquía hereditaria. –En la última sesión de control del Parlament todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios. –No se puede hacer balance de 23 años en dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol, “Madrid es una sociedad políticamente enferma” ¿Qué opina del escándalo de Madrid? –Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad. Estamos ante una regresión. Por una parte, Aznar ha metido a la extrema derecha en la Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de Aznar o su lenguaje y España explota. –¿Qué aconsejaría a Simancas? –No me voy a pronunciar. –El problema es del PSOE, ¿no? –No, el problema es Madrid. –¿Pero no deberían los socialistas hacer alguna autocrítica? –Ya la harán. –¿Usted prefiere que las elecciones de Madrid se hagan antes o después de las catalanas? –No tendrá un efecto profundo. –¿Qué opina de José Bono? –Ahora, es el gran triunfador. –¿Lo ve con un futuro importante en el PSOE? –¿Futuro? Presente. –Se ha especulado sobre la posibilidad de que asuma el liderazgo en el PSOE... –La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano... –Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse que uno tuviera más exigencia ética que otro. –Fue todo un éxito de Felipe González y de Tierno pronunciar un discurso en nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su mérito. –Pero Bono se refería a que ni todos los de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos... –Eso es evidente. La izquierda sirve cuando es capaz de convertir los valores en política, pero utilizar los valores como una banderita y nada más... eso no lleva a ninguna parte... �P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 pero él no ha respetado a los socialistas. Somos inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no funciona. Y estos últimos cuatro años han sido los peores de Pujol. –¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP? –¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una: intentar salvar los muebles y garantizar el relevo. –La estrategia de CiU ha sido entenderse siempre con el Gobierno de Madrid. –Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros. –Esto del cambio copernicano ¿qué significa? –Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea física de la gobernación del país, ellos tienen una idea de Catalunya que no tiene forma, que no tiene dibujo, que no tiene mapa. –¿Cómo es su mapa? –Creo más en el mapa que en el federalismo. Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido. –Esa idea de que hay que elegir entre cultura o infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón. –No me hable de Gallardón. En Madrid hay 25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado. En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los 500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no llegan! También han fracasado en esto. –Con los socialistas en Catalunya y el PP en Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra? –Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y será aprobado. No habrá mayoría absoluta en Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará a nosotros! –Ésa no es la experiencia de Francesc Antich en Baleares. Él explica su derrota asegurando que el Gobierno de PP cortó la financiación y las inversiones en las islas para boicotear al Govern de Progrés. No es un testimonio que usted pueda utilizar en un spot electoral. –Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en defensa de los intereses de Catalunya que allí, en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut puede aprobarse en el 2005. –Necesitará un grupo parlamentario propio para el PSC... –No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será convencer al PSOE. –Pujol tal vez no quiere tener como heredero a Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero de Pujol? –En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino admirador y alumno. –¿Cuáles? –La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma creativa. No son cosas menores. –El argumento de CiU es que si en Catalunya no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más. –Catalunya necesita infraestructuras, unos servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias de este país. –¿Catalunya quiere ser diferente? LA VANGUARDIA 21 “Siempre ha gobernado la lista más votada y quien rompa la norma lo pagará” hora resulta que el PSC asume PODER SOCIALISTA una parte del trasvase del Ebro. “No hay motivos para Han cambiado varias veces de opinión sobre este tema, ¿no le temer una concentración parece? de poder” –Nosotros siempre hemos dicho que lo que estaba acordado –el ministravase– está acordado. Lo del plan hidrológico fue una PACTO CON CIU barbaridad del PP, un partido que no tiene ideales como no sean los que vienen tan de “No quiero un pacto con lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta CiU, es la gente de CiU cuestión lo que habría que desarrollar es la nueva cultura del agua. quien pide un cambio” –¿Esa nueva cultura consiste en ducharse sólo de vez en cuando? –No. Consiste en pagar por el agua que ERNEST MARAGALL gastas. “Es una figura política de –Borrell proyectó un plan hidrológico más duro y no dijeron nada. primera; el había acabado –¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo su ciclo en Barcelona” digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que hoy Barcelona consuma casi lo mismo que hace treinta años. Y lo que decimos es que lo paguen también los otros. ¿Nosotros, que pagamos 270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua a alguien que la paga a 100 pesetas? –¿Opina que ha de gobernar la lista más votada o todos los pactos son legítimos? –Opine lo que opine, gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido algo distinto porque quien rompa esta norma lo puede pagar muy caro. –Eso quiere decir que usted tendrá que pactar con ERC o con CiU. –Yo nunca he dicho que haya que pactar con CiU. –¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no pacte con ERC hasta las Maragall, en el curso de la entrevista generales? –No. –¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama PSOE? precisamente Esquerra. –Mire, lo que yo quiero es no tener que –¿Cómo tenderá la mano al electorado de depender de nadie. CiU? –¿Cómo argumentaría el voto útil frente a –Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV? ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten. A –Catalunya será diferente aunque manden los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho. En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad! Es en eso en lo que hemos de reaccionar. –Ustedes son socialdemócratas, una corriente que no goza de muy buena salud en Europa. Los que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados... –La verdad es que en estos últimos años ha nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran problema, el conflicto entre Israel y Palestina. La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y hemos dado la voz al New American Century, la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es la izquierda o la derecha, es identitaria. –Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o que dedique los recursos a tener un ejército que le permita decidir, ¿usted qué prefiere? –En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci- INFRAESTRUCTURAS “Creo más en el mapa que en el federalismo, creo más en un AVE a Bilbao” LA IZQUIERDA “La socialdemocracia falló y dimos la voz al New American Century” DIFÍCILES RELACIONES “Yo siempre he respetado a Pujol, pero él no ha respetado a los socialistas” CRECIMIENTO “En los últimos años hemos perdido medio punto de renta nacional” –Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a decir en un artículo que usted es la última oportunidad de que Catalunya no se vaya de España y además le advierte de que no confía como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad. –Bueno, él es filósofo y yo soy político y por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una esquina de la historia y bien podría ser que Catalunya fuera el punto de arranque de ese cambio en España. Yo, contra lo que dice Salvador Cardús, no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa. –Dígame tres cargos que ya tiene pensados para el caso de que gane las elecciones. –¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo. –En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio, es el partido quien le organiza la campaña. –Hace cuatro años yo regresaba de Roma y no era el presidente del PSC. Ahora lo soy. –Pero ha incorporado a a su hermano Ernest. ¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato del partido? –Mi hermano es una figura política de primera magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo. –¿Cual será su función? –Los contenidos. El mensaje. –Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden la Diputación... no habrá DAVID AIROB nadie que haga el papel de contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido. –No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución. –¿La burbuja inmobiliaria podría tener efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid? –No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los gastos de Defensa, pero tampoco será necesario gastar tanto como Estados Unidos. –Hay un debate sobre los valores europeos y sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener Europa? –Pues los de siempre: compasión, igualdad, libertad. –¿Y laicismo? –Y laicismo. Pero todo esto no es más que un epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá. Estado Unidos es un país realista, en ocasiones más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo. –La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el PSOE. –Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría en contra de esta Constitución? No. No está de acuerdo, pero votaría a favor. –Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo. –Yo soy moderadamente optimista. Se han cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la realidad se impone a las palabras. Por mucho que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión de los pueblos, está más viva que nunca.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Barbeta, Jordi Aroca, Jaume V. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Oposició Centralisme Convergència i Unió Partido Popular Catalunya Espanya plural Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2760/20030629_Proclamacio_Candidatura_Auditori.pdf 46444f91e0ee7b2adc9fb2a12dcbd561 PDF Text Text M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A DISCURS DE PASQUAL MARAGALL EN L'ACTE DE LA SEVA PROCLAMACIÓ COM A CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA �M f t R A G f t L L P E R C A T A L U N Y A Amics i companys, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, Ahir, el meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, i els Ciutadans pel Canvi, van fer-me l'honor de proclamar-me candidat a la presidència de la Generalitat. Vull agrair aquesta decisió i la confiança que suposa. Sóc plenament conscient de la responsabilitat que assumeixo en aquest moment en acceptar la seva confiança per proposar al poble de Catalunya el projecte del canvi i per liderar la mobilització social que l'ha de fer possible. Ho faig amb la convicció que aquest moment històric ens reclama a tots, i em reclama a mi personalment i en particular, que convoquem voluntats que van més enllà, molt més enllà, de l'estricta filiació socialista. Em proposo fer possible la més gran coalició que hagi conegut aquest país: la de tots els catalans que creuen, com nosaltres, que ha arribat l'hora de Catalunya. De la millor Catalunya. De la Catalunya autèntica. De la Catalunya real, tal com és. No és l'hora de la queixa: és l'hora de la proposta. És l'hora de l'afirmació. Ara és l'hora de convertir en realitat els nostres somnis personals i col·lectius. Accepto la designació dels meus companys i companyes amb la il·lusió de qui es veu cridat a donar el millor d'ell mateix per servir el seu país, en el moment del gran pas endavant, no dic «salt» endavant, dic gran pas endavant. Ho assumeixo conscient, també, de l'alt grau d'exigència que comporta liderar una ambició col·lectiva d'aquest caràcter. Podeu estar segurs que no m'espanta el repte. Els que em coneixeu, els que em coneixeu bé, sabeu, -a vegades perquè ho heu 3 �hagut de patir-, que la tenacitat i l'obstinació em fan suportar i vèncer, finalment, els reptes més difícils; aquells que es resisteixen més. En aquest moment de la veritat, que és solemne i emotiu per a mi i per a tots, sabré estar a l'altura de les esperances dels qui ja no hi són, però que tinc presents, i de les expectatives dels que ens han de seguir, que tracto d'intuir, d'interpretar i d'entendre. No sé què em mou més, companys, si el sentiment d'obligació que jo crec que comparteixo amb vosaltres respecte d'aquells que van voler i no van poder viure una Catalunya que nosaltres hem somiat i que ells somiaven, que quasi dibuixaven, que podien descriure, però que no van poder viure, o el joc, també apassionant d'interpretar, d'intuir, d'endevinar el que la joventut realment farà, el que la joventut vol com a país. Les dues són forces que a mi em belluguen. Sóc hereu d'una llarga tradició i em sento responsable del llegat acumulat durant cent cinquanta anys pels homes i dones progressistes d'aquest país que han lluitat per Catalunya, pel seu progrés, per la justícia social i per la convivència. En aquest moment passen pel meu cap els noms que ha citat Manuela de Madre i alguns altres. Per descomptat Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Josep Rovira, Josep Pallach, Pep Jai, Paco Ramos, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Llimona, Antonio Santiburcio, Ernest Lluch... En aquest moment assumeixo el compromís de preservar dignament el llegat dels presidents Macià, Companys, Irla, Tarradellas, i de respectar, malgrat el seu final, que ha estat poc a l'altura de la seva pròpia dignitat, també la contribució de Jordi Pujol al capital polític de Catalunya, que malgrat això ha estat immensa, molt important. I vull citar com a deutes que jo tinc i que crec que tots tenim, el de reconeixement a Joan Reventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal. Perquè han representat un esforç enormement útil per a Catalunya, perquè ha estat justament el que ha permès que aquest país sabés que la veritat no era una de sola, que aquest país era plural, que tenia ànimes diverses i, tanmateix, tenia coincidències fonamentals, que aquest país era un país que tenia una ànima i, tanmateix, idees diferents i projectes diferents, dignísims. Jo crec que amb la dignitat amb què Reventós, Obiols i Nadal van saber lluitar van aconseguir petites victòries, però encara no la gran victòria, i ens vàrem forjar el dret que avui proclamem a governar aquest país. Gràcies Ouim, gràcies Raimon, gràcies Joan. 4 �M A R A G A I L P E R C A T A L U N Y A LA CATALUNYA QUE VULL Deixeu-me que us esbossi ara quina és la Catalunya que vull; la Catalunya per la qual, avui, val la pena tot el nostre esforç i el nostre compromís. La Catalunya que aconseguirem si obtenim la confiança necessària dels nostres ciutadans i ciutadanes la propera tardor. Tot i que insisteixo una vegada i una altra a dir que estic més disposat que mai, vull que entengueu que no es tracta de la proposta d'un home, no es tracta de la proposta d'un partit, no es tracta ni tan sols del projecte compartit per un conjunt de forces polítiques. No. Es tracta d'una aventura sorgida de baix, sumant totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. En les maneres de fer i entendre la política i la gestió pública i econòmica i, també, en els mapes. En les infraestructures, en l'organització del territori, en el disseny i respecte d'un paisatge que adorem, però que en bona mesura estem malmetent. La Catalunya que vull és una Catalunya gran, és una Catalunya amb ambició, no un país que vagi arrambant amb allò que pugui a cada cantonada de la història. També, però no només això. Catalunya ha de ser tan gran com la volem i tan perfecta com la voldríem. Catalunya ha d'afegir valor a la gran família dels pobles d'Espanya i d'Europa. Depèn de nosaltres arribar-hi. Depèn de la capacitat que tinguem de convèncer, d'engrescar els catalans amb un projecte innovador, net, amic, convincent, bolcat cap al futur. No volem, com alguns ens proposen, posar-nos a la cua dels pobles d'Europa que esperen amb la instància a la mà que els donin el carnet d'estat independent. Pobles que romanen ancorats a mirar lluny per la incapacitat de resoldre el problema que tenen més a prop i d'aprofitar les oportunitats que se'ls presenten. Però això no ens treu ni un bri de l'ambició que tenim com a país. En aquest sentit, us diria que ni els independentistes poden imaginar el que Catalunya donarà de si mateixa. El projecte d'una Catalunya respectada, realment autònoma, amiga �dels seus amics, desacomplexada, lliure, creativa i justa és a l'abast. La tenim a l'abast. La nostra proposta, ja ho he dit altres vegades, és la de liderar, conjuntament amb els pobles d'Espanya, que ho voldran i que cada dia són més i n'estan més convençuts, l'avenç d'Espanya cap a un rol decisiu a l'Europa dels pobles. Europa ha deixat enrere la fase de la lenta unificació sota el paraigua de la seguretat americana, per oferir al món una política diferent, una globalització amb principis, una governació i una justícia internacional efectives, un mercat mundial regulat per la prudència de la humanitat i no pels seus instints més o menys destructius. Aquesta és la missió d'Europa, i està començant. Un altre món és possible però sense una altra Catalunya, nosaltres en aquest nou món no hi seríem. Pel que fa a nosaltres, el canvi del món comença per casa, ha de començar per aquí. Els socialistes catalans tenim una cita amb la història. I no farem tard. Als que diguin que la realitat pesa més que els projectes i que el desig, als hiperrealistes, als hiperpragmàtics, als escèptics de torn, els passarem una pensió perquè segueixin rumiant i no facin nosa. Nosaltres anirem per feina. Sabem com arreglar els nostres problemes. Pagarem tots els deutes que tinguin contrapartida real, que tinguin obres al darrere. Honorarem els crèdits. Engrescarem la funció pública. La Catalunya que vull serà el motor de l'euroregió mediterrània. Sabem com enfocar el paper de Catalunya al món. És ben senzill de dir i ben difícil de fer, però no és impossible: es tracta de veure on som i treure'n partit. Tenim més gent, més empreses i més universitats a prop que qualsevol altra comunitat espanyola, en un radi de dos-cents, quatre-cents o sis-cents quilòmetres. Som la frontissa entre la península i el cor d'Europa. Treballarem junts amb les comunitats de l'antiga Corona d'Aragó i les del nord dels Pirineus, que també volen ser més del que són i estan tan tipes del centralisme com nosaltres. 6 �M A R A G A L L P E B C A T A L U N Y A Tots plegats formem una regió econòmica d'uns disset milions d'habitants que té tot el que cal per ser algú en el món obert. I convencerem els nostres amics de la resta d'Espanya que el mapa radiocèntric de la península, aquest que tenim, no té cap sentit. Que cal potenciar l'eix mediterrani, l'eix cantàbric, i la unió entre tots dos, que és la vall de l'Ebre, tant o més que els enllaços Madrid-províncies, que en definitiva són el mapa que Aznar ha dibuixat. Aquests eixos són d'interès general per a Espanya. La Catalunya que vull tindr una nova organització territorial amb set veguetieí. i amb un nou mapa. Dins de Catalunya s'ha de reconèixer d'un cop l'existència de territoris amb entitat pròpia, a part de la regió metropolitana de Barcelona i les altres tres províncies actuals, cadascuna de les quals té una àrea urbana central important. Aquests altres tres territoris són la Catalunya central, les Terres de l'Ebre i els Pirineus. Complirem, amb vint-i-quatre anys de retard, el que l'Estatut obligava a fer i no s'ha fet: la llei electoral catalana, basada en la representació dels territoris i el principi de proporcionalitat, «una persona un vot, i tots els vots valen igual». Encetarem el gran projecte d'infraestructures del primer quart del segle xxi: el de vessar cap a les planes de l'interior la congestió de les comunicacions a la franja costanera i atacar, un segle i mig més tard del primer ferrocarril, la segona gran connexió ferroviària: el tren de l'eix Transversal. Sabem quin ha de ser el mapa de la Catalunya del 2020. Tenim fets tots els mapes parcials que fan el nou dibuix de Catalunya. Aquesta regió de disset milions d'habitants a l'entorn de Barcelona no es pot concebre sense un gran aeroport. Catalunya té el sistema aeroportuari més ben ubicat de la península, comparable al de Milà a la península Itàlica. Necessitem tenir vols intercontinentals directes a les grans ciutats d'Europa i d'Amèrica. Aquest és un objectiu perfectament raonable. Si el mercat hagués decidit, en comptes de l'Estat, ja hi fórem. El govern que tenim es diu neoliberal, però jo els dic: per què deixeu que les grans empreses de Madrid, Ferrovial per exemple, pugui 7 �tenir el 35 % de l'aeroport de Sidney i no pugui tenir el 2 % de l'aeroport del Prat? Qui ho decideix? L'Estat, el senyor Cascos, vet aquí la contradicció. Nosaltres necessitem això i ho tindrem, perquè finalment la realitat s'imposa. A Catalunya la connexió telemática a través de la banda ampla ha d'arribar a tot els territoris, com a condició imprescindible per construir un país més just, eficient i equilibrat. La xarxa viària s'ha de completar amb vies troncáis que descongestionin i millorin les esgotades connexions metropolitanes. La superposició, en el territori, de les noves xarxes viàries i ferroviàries ha de permetre l'establiment d'un abundant sistema de nusos que actuarà com sistema logístic per a tota Catalunya. La Catalunya que vull serà respectuosa com mai amb la natura i el medi. Catalunya podria ser el primer país del Mediterrani on s'apliqui un respecte nòrdic pel paisatge. Una xarxa de ciutats d'on hagin desaparegut les immenses tanques publicitàries. Política real, pràctica, per dibuixar un país real, canviar allò que veiem i la manera com vivim. Serem el primer lloc del sud d'Europa on es persegueixi el soroll. I on l'aïllament acústic i tèrmic siguin exigits i respectats, tant en els habitatges nous com en els locals públics. La Catalunya que vull proposarà la revisió de la Constitució i de l'Estatut, per adequar-los als nous temps. Espanya ha de fer un pensament i revisar els seus textos legals bàsics, vint-i-cinc anys desprès de la seva aprovació. Hem de tenir un senat federal, tal com prefigura l'article 69 de la Constitució. Espanya ha de resoldre el tema basc, però no ho farà si Catalunya no s'avança a dir què vol, independentment del final d'aquell conflicte. 8 �M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A Catalunya vol una Espanya seriosament plural, formada per un conjunt de pobles disposats lliurement a la unió després de vint-i-cinc anys de convivència profitosa, però francament millorable. Mai no havíem tingut tant de temps de democràcia i autonomia, és cert i no es pot oblidar. Però si haguéssim de suportar cinc anys més d'un govern com el d'Aznar, Espanya esclataria. Ho dic a Madrid i ho dic aquí a Catalunya. Per què volem l'Estatut nou? El volem per ser el que som, per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició de Catalunya a Espanya i a Europa. ua Catalunya que vul·l ve: soanva h-: 'fa! Catalunya vol una Espanya federal, organitzada entorn de quatre principis: el federalisme polític, el federalisme fiscal, el cultural i el judicial. I què volem dir amb això? 1. El Senat federal, de tall germànic. No pactarem per menys. Això és el que la Constitució ja permet, més ben dit obliga, i tanmateix ella mateixa s'entrebanca quan diu que els senadors seran escollits per províncies, quan abans havia dit que el Senat és la Cambra dels Territoris. Ha de ser això: la Cambra dels Territoris. 2. La igualtat de resultats per habitant entre el sistema foral o de concert i el sistema fiscal comú. 3. La defensa per part de l'Estat del català, dels altres idiomes oficials i de la plurinacionalitat d'Espanya. És l'Estat qui ha de defensar el català. No és que la Generalitat no ho hagi de fer. És clar que ho ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans qui es defensen. No hem quedat que Espanya ens agrada per la seva pluralitat? Per això, l'Estat, com altres estats federals, hauria de ser el més interessat que en els carnets, els passaports, els documents nacionals d'identitat i les matrícules es defensés el català. I, llavors, nosaltres podríem dir que el castellà és un gran capital per a nosaltres. No és això la pluralitat, allà i aquí? Qui governa a Espanya? Tres nacionalismes. Un, el més important, el més 9 �acreditat, el més fort, el més dur, el més perillós, és el nacionalisme espanyol. Dos: el nacionalisme català, que fa el que pot. Tres: el nacionalisme basc. I després, m'ho deia José Bono, fins i tot a la Manxa han hagut de ser nacionalistes per guanyar, i Bono guanya de llarg. Nosaltres no hi estem pas en contra d'aquests nacionalismes, però diem que amb això no n'hi ha prou, perquè per aquesta via Catalunya i Espanya no són allà on haurien de ser i no arribaran allà on haurien d'arribar. 4. Una justícia local. Que la policia local pugui ser policia judicial dels petits delictes i faltes. Ho tenim escrit a la Carta Municipal de Barcelona, aquesta Carta que vàrem començar l'any 1980, i que encara no tenim. Fins i tot Franco, amb Porcioles d'alcalde de Barcelona, la va concedir l'any 1960; i ara amb l'Estat actual no surt, no ens la donen. Perquè vegeu que ens hem anat carregant de raó. La Catalunya que vull serà activa a Europa i al món. Catalunya vol que l'Europa federal sigui també l'Europa de les regions, l'Europa dels pobles, que vol dir una Europa més pròxima i més democràtica. Per molt que Aznar i Blair hagin frenat l'expressió «l'Europa dels pobles», aquesta Europa és més viva que mai i no hi haurà qui la pari. Catalunya vol participar en els afers europeus, directament en l'àmbit de les seves competències i indirectament -amb la resta de comunitats espanyoles- en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa en l'àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta. El dramatisme amb què hem viscut els anys que hem passat, la incapacitat de Clinton i de la socialdemocràcia per resoldre el conflicte de Palestina sembla que ha fet un pas endavant, com ens va explicar recentment Moratinos a Barcelona. Recordem que Catalunya i Espanya tenen un paper importantíssim en una Europa que els darrers catorze anys ha oblidat el Mediterrani, s'ha encarat a l'est, s'ha oblidat del sud, i ha ignorat gue el perill d'Europa, del món, no està a l'est, sinó precisament al Mediterrani i en els enfrontaments que s'hi poden encendre. La Catalunya que vull canviarà les polítiques: tot és diferent de fa vint-i-cinc anys. Jo vull que aquestes eleccions autonòmiques siguin, i seran, les primeres eleccions 10 �M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A «britàniques». Es discutirà de polítiques, de com i de quina manera s'arreglen les coses. No pas tirant diners als problemes, com diuen els americans, o com fa la dreta moltes vegades. Parlem de coses reals, perquè nosaltres venim d'on venim, dels barris de Girona, Barcelona, Lleida, i perquè sabem com s'han de fer les coses. Hi ha tota una concepció darrera que hem estat discutint durant quatre anys. Em pregunten, quina és la diferència amb fa quatre anys? Fa quatre anys hi havia molta il·lusió, però només il·lusió i unes intuïcions certes: educació, educació, educació. Teníem raó i continuem tenint més raó que mai. Però ara sabem què hem de fer també amb l'habitatge, la seguretat, la protecció de la família; l'ajut als pares i mares que volen tenir criatures i, tanmateix, treballar. Ho sabem perquè ho vivim. La Catalunya que vull sera acollidora, integradora i plena d'oportunitats. Catalunya es pot convertir i es convertirà en el lloc de trobada dels creadors. Catalunya es pot convertir i es convertirà en la pàtria dels emprenedors, dels emprenedors econòmics i socials: • dels treballadors que innoven a la feina, • de les dones empresàries i autònomes, • dels pagesos moderns, • de les organitzacions no governamentals més compromeses i imaginatives, • dels investigadors i inventors reconeguts, • de la gent gran activa, • dels sindicats amb noves fórmules per a les noves realitats d'un món sense fronteres, • dels empresaris conscients que guanyar diners augmentant els costos socials i ambientals no és crear valor, sinó traspassar el mort a un altre, • dels funcionaris motivats pel servei públic, • d'uns mitjans de comunicació exigents amb els grups i agents socials i, també, exigents amb si mateixos. En resum: Catalunya ha de passar a ser un país d'actors, no un país d'espectadors. No un país de propietaris d'uns quants pams quadrats que van augmentant de preu sense fer pràcticament res. Però Catalunya serà també, com ho ha estat sempre, terra d'acollida. La dreta està a favor de la immigració. No dic els empresaris, dic la dreta ideològica. Per dues 11 �raons. Perquè saben, com sabem nosaltres i compartim, que és necessària la mà d'obra, perquè amb la natalitat que tenim no podríem créixer, probablement, pagar les nostres pensions. Però la dreta, a més, sap - i ho sap més directament perquè una bona part prové d'aquests sectors-, que els salaris es mantenen baixos també gràcies a la immigració. No ens enganyem. Però la dreta política sap, a més, que els seus vots poden pujar. Perquè, qui paga els costos de la immigració? L'immigrant que ha arriscat, que ha travessat l'estret com ha pogut, jugant-se la vida. Però, qui els paga també? Els paguen els treballadors d'aquells barris on aquests immigrants poden anar a parar. I, quins són aquells barris on aquesta gent poden anar? Doncs, no són els barris de classe mitjana o alta. Són aquells on viuen, amb molt esforç, els nostres treballadors, immigrants dels anys seixanta, que ja no són immigrants, que són catalans de sang, que ja formen part del nostre passat, que ja són pares i mares de la Catalunya actual, que tenen fills que parlen català: aquests són els que paguen els costos. Perquè a la seva escola, a la seva parada de metro, a la seva escala, és allà on hi ha problemes, on arriba la misèria que ells ja havien superat. I molta gent els diu: vosaltres que ja vàreu ser immigrants i, per tant, ja sabeu el que és, no podríeu fer amb aquests que ara arriben allò que us van fer a vosaltres quan vàreu arribar? Es demana als qui ja van fer l'esforç, als qui van abandonar la seva pàtria, creant-ne una de nova, que no és fàcil, que vegin com els seus barris es degraden perquè en venen uns altres que estan pitjor que ells quan van arribar. És això el que els estem dient? No és un gran sarcasme això? Els estem dient que acceptin tenir de nou un barri amb les condicions que tenien els barris fa quaranta anys. I, ara que els havien arreglat, han d'acceptar que les coses empitjorin. A mi això em revolta. Jo crec que l'esquerra a més de la indignació moral ha de tenir una altra cosa. No només valors i indignació, ha de tenir solucions. Les solucions es diuen barris segurs, barris tranquils i escoles dignes. La immigració és un problema de polítiques. La preocupació que tenen al Marroc per la immigració és escassa. No esperem que de les lleis o els pactes en surtin massa resultats. Algun se n'ha de treure, però a còpia de dir a la gent que nosaltres tenim la solució a aquests problemes que ells viuen, i de resoldre'ls. Catalunya es pot convertir en el banc de proves d'una colla de polítiques socials que ens agradaria que fossin les més avançades d'Europa. Ens hem passat vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta anys copiant la socialdemocràcia nòrdica, la centroeuropea. Ara estan passant per moments de dificultats. Però nosaltres tenim 12 �M A R f t G A L L P E R C A T A L U N Y A tot allò que cal perquè Catalunya es converteixi en un referent. Hi ha els recursos i el coneixement. I hi ha l'experiència. Venim de baix, dels ajuntaments, ho hem après. Venim dels sindicats, de l'esquerra, del moviment de ciutadans que se'ns ha volgut aplegar a l'entorn. I és des d'aquest coneixement i aquesta experiència que aconseguirem el que vulguem aconseguir. Vull, per anar acabant, formular davant vostre un parell de compromisos personals: Primer. Durant molts anys, Catalunya ha tingut un president que deia el que calia i el que no calia, i un país que havia d'escoltar i aplaudir o tancar-se a casa seva. Ara, vull que Catalunya sigui un país que parli i que tingui un president que escolti. I que després governi. No que només escolti. Que escolti i que després governi. Però que abans de res sàpiga escoltar. I sàpiga escoltar per tots i en nom de tots. Un president presidencial, valgui la redundància. Que estigui un xic pel damunt. Segon. Un compromís amb la regeneració de la política. Una vegada més estem veient que la força del diner pretén subjugar la força o l'acció de la política. Altres vegades m'ho heu sentit dir i crec que ha estat una constant en la meva carrera política. Penso perseguir i espero aconseguir un grau zero de tolerància amb el transfuguisme, amb la col·lusio d'interessos entre el diner i la política. Ho hem aconseguit allà on hem estat, allà on hem governat. Lluitaré perquè a Catalunya sigui així a partir d'ara. Em proposo convocar, des d'avui mateix, totes les catalanes i tots els catalans a donar el millor d'ells mateixos pel país. A canviar tot el que cal canviar: tot. I si, com espero, el poble de Catalunya em fa confiança per obtenir la presidència, em proposo treballar de valent i sense defalliment per aconseguir aquest objectiu de canvi, amb el meu exemple i el del meu govern. Tenim el deure de fer tot el que estigui a les nostres mans per comprovar el que Catalunya pot donar de si. I tenim el dret de gaudir d'aquest país mai vist que podem construir entre tots. No en tingueu cap dubte, és possible fer-ho. Hem de fer-ho. I ho farem. Ara és l'hora de fer possible el gran canvi. 13 �Res no em faria més feliç que servir una Catalunya dempeus, jove, justa, autoconfiada, competent i innovadora. Una Catalunya que canviï la queixa per la proposta. Una Catalunya que recuperi l'energia positiva que fa anys que va perdent lentament. Una Catalunya que es reconegui ella mateixa, amb les seves capacitats extraordinàries, i avanci confiada i segura. Res farà més honor a la història recent del nostre país i la seva gent que una gran victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Compto amb vosaltres! Endavant! Visca Catalunya! L'Auditori de Barcelona 29 de juny de 2003 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall en l'acte de la seva proclamació com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Candidatura Eleccions Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Discurs de proclamació com a candidat, en el marc de la campanya Maragall per Catalunya. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/863/0000000602.pdf 4cad01bdfe889975932efd7a6797599d PDF Text Text Madrid se ha ido Article de Pasqual Maragall publicat a El País Hace un par de años escribí un artículo en este diario indicando que Madrid parecía estar olvidándose de España. Parecía embarcada, Madrid, en una aventura americana (que por ende empezaba a flaquear); en un vuelo hacia la globalización. ¿España? España era tan sólo el lago donde ir a pescar empresas para consolidarlas en otras de mayor tamaño y para proyectar el resultado en el mercado global, que era el importante. España pasaba a ser un conjunto de puntos más o menos cercanos al centro, a la capital: "Todo a tres horas de Madrid, como máximo", era la consigna del Gobierno. El magnífico paisaje pintado por la Constitución, una España plural, con idiomas, pueblos y nacionalidades unidas en un proyecto común, se iba como destiñendo para permitir la aparición de la auténtica, inmarcesible e incombustible pintura de fondo, la de la España radial, díscola, difícil y necesitada de una mano firme en el centro para dominar sus demonios; si bien ahora una mano tan económica como política, tan "liberal" como antes dictatorial, tan obvia e inocente de todo pecado como nunca antes lo había sido. Ya ni se necesitaba repetir la frase del XVIII, en aquella pragmática sanción que procuraba la desaparición del catalán "sin que se notara el empeño": las cosas irían en este sentido, en efecto, casi sin percibirse. "¡Es el mercado, estúpidos!", nos decían desde Madrid a los catalanes y otros periféricos que cuestionábamos la actitud del Estado. Pues bien, las cosas han ido evolucionando a peor. Primero porque la economía y la política globales se han complicado. Y segundo porque el Gobierno español, y en concreto su presidente, soñando ya en su retiro, se desabrocharon el cinturón antes de tiempo, y se les cayó el firmamento encima a partir de la primavera de 2002: cumbre europea sin gloria, decretazo, huelga general, cambio de Gobierno para echar a los culpables, más cambios para aprovechar la ocasión (ministros, presidentes autonómicos, alcaldes, presidente del Senado lo nunca visto, al menos en Europa y Norteamérica), Perejil, chapapote y guerra de Irak. De todo. Pero Aznar reaccionó, hay que reconocerlo. Aplicando la vieja máxima: a lo hecho, pecho. Más de lo mismo. Más antiterrorismo, más antitodo. A la guerra si hacía falta. Fuimos a la guerra y la gente se echó a la calle. La mayoría silenciosa, por definición, se quedó en casa. Se "ganó" la guerra, y aunque siguieron los desastres, los periodistas muertos en combate, los soldados muertos en accidente aéreo, los trenes chocando una y otra vez... llegaron las elecciones y el partido del Gobierno no se hundió. Sólo pasó de primer a segundo partido en España, de segundo a tercero en Euskadi y de tercero a cuarto en Catalunya. Menos desastre que el que los desastres anteriores anunciaban. Y en eso llegó Tamayo. Madrid volvió a ser tema. En Alcorcón se prevé doblar la población son 160.000 personas y se proyectan 30.000 nuevas viviendas en una sola operación urbanística-. Parece que existe otro proyecto semejante en Chamartín. Cada uno de esos proyectos mueve un billón de pesetas. Lo que se gastó en Barcelona en diez años en torno a los Juegos Olímpicos, incluyendo las obras públicas y privadas, estadios, transportes, tendidos de red de fibra óptica, museos, rondas de circunvalación, hoteles, alojamiento de 10.000 atletas y 15.000 acompañantes, etcétera, era algo menos de un billón de pesetas del año 1992. En Madrid se podría emplear el doble en ampliar dos barrios. Calculen ustedes cuánto pueden gastar en comprar voluntades y torcer procedimientos los que quieran llevar a cabo esos proyectos. Cueste lo que cueste, siempre será ridículo en comparación con lo que se espera ganar. Es cierto que Ruiz-Gallardón mantuvo esos proyectos en suspenso. Pero también lo es que Simancas propuso algo más concreto: sustituirlos por otros totalmente distintos, basados en vivienda pública. Es cierto también que la Federación Socialista Madrileña no tiene fama de ser la más perfecta de las federaciones del PSOE. Tarradellas volvió de Francia recordándonos los problemas de esa federación durante la República. Tierno fue un paréntesis. Madrid fue una fiesta de �democracia y libertad. Pero Tierno no cambió el partido. Leguina lo intentó. Le toca a Zapatero hacerlo. Pero volvamos a la política. La hazaña de Aznar al meter a la derecha en la Constitución no le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista -la otra cara de la monedaamenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25 años. Su insistencia en la Unidad con mayúsculas, en vez de la unión con minúsculas, desde abajo, y su terquedad en hacer la bandera más grande y de plantarla en un islote perdido, que es un poco símbolo de lo mismo, de un deseo mal expresado de jugar en la liga de las grandes potencias, han alentado al independentismo y han devuelto la bandera republicana a las calles. Recapitulemos: Madrid fue una pieza esencial del cambio a la derecha de 1996. El PP ganó entonces por tan sólo 300.000 votos sobre 30 millones. Pero en Madrid comunidad ganó por 600.000. Por decirlo así, España no había abandonado a los socialistas, pero Madrid sí. El resultado fue recibido con alivio por muchos, incluso por sectores liberales de la derecha que temían, con nosotros, que la agresividad de Aznar ("¡Váyase, señor González!") iba a llevar las cosas adonde ahora finalmente han llegado. Recuerdo, y los invitados recordarán también, que un mes antes de las elecciones nos reunimos informalmente en el Palacete Albéniz de Barcelona representantes de varios partidos políticos españoles, de izquierda, derecha y nacionalistas, y llegamos al acuerdo de reclamar el necesario respeto a las instituciones y al diálogo, ganase quien ganase. Se publicaron incluso dos artículos en este sentido, uno en Madrid y otro en Barcelona. En el año 2000, ETA decidió por nosotros, y no ingenuamente. Terminó la tregua un mes y medio antes de las elecciones. Y tres semanas antes asesinó a Fernando Buesa. España entera -salvo Catalunya y el País Vasco- abonó entonces la dureza antiterrorista de Aznar. El ciclo se cierra. El día 1 de julio de 2003, Aznar se ha casi despedido del Parlamento. Asistí un día antes al debate con Zapatero, durísimo, a cara de perro. Aznar se retira fiel a su principio. Sólo faltaba el "¡Váyase, señor Zapatero!".Madrid, el Madrid político, no está en su mejor momento. Y ahora me pregunto: ¿cómo es el PP madrileño? No lo sé con precisión, pero intuyo que no debe ser una cofradía piadosa. En todo caso, tal como van las cosas, es probable que tengamos antes de dos meses alguna respuesta a esos interrogantes. Es preciso que los ciudadanos de toda España tengan una idea clara de lo que pasa en Madrid. Porque si no hay una reacción en toda España frente a la deriva de la política en la capital, podemos pagarlo muy caro. En Catalunya el efecto de todo lo que está pasando en Madrid va a ser menor que en otras comunidades. Aquí estamos a las puertas de un cambio que se masca en todos los ámbitos. Tras las elecciones municipales, el 71% de los ciudadanos catalanes tienen alcaldes socialistas, el 17% alcaldes nacionalistas y el 5% alcaldes republicanos. Pujol, aliado de Aznar, conviene recordarlo, desde que le apoyó en julio de 1995 pidiendo, y consiguiendo, la dimisión del vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, se ha despedido también del Parlamento y también con malos modos. Con su abogado personal, su juez preferido y su empresario modélico en la cárcel o pagando fianza para evitarlo, considera desagradecidos e inútiles a todos los demás, lógicamente. Si Pujol no lo ha hecho antes, el día 22 de septiembre se autoconvocan las elecciones para el 16 de noviembre. Pujol puede especular con que el PP le inflija al PSOE y a la izquierda un correctivo severo en Madrid a finales de octubre. Pero no cuenta con que, aparte de que no está claro cómo el resultado madrileño vaya a influir aquí, ese resultado puede no ser en octubre el que ahora se predice. Veremos qué ocurre en verano. El verano es la noche de la política. Yo confío en que la sociedad civil madrileña reaccione y se plantee seriamente cuál ha de ser el papel de esa comunidad en la política española; y para empezar, cómo debe Madrid regenerarse políticamente. Cuatro años más de deriva como la de los dos últimos y España perdería el norte. Y nunca tan bien dicho. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1351 Title A name given to the resource Madrid se ha ido Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Territoris Espanya Madrid Globalització Centralisme Espanya plural Capitals (Ciutats) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-07-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1663/0000000603.pdf d7fbd61cbdd5c0c0ce4abb350dff4fbd PDF Text Text És hora de parlar clar Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Jo no crec en les bruixes. I això que n'hi ha, com diu la dita. Jo no crec que Convergència pugui guanyar les eleccions catalanes. Jo no crec que el Partit Popular pugui treure majoria absoluta. Jo no crec que es torni a repetir la inusual combinació de desgràcies que es van produir entre el novembre del 1999 i el març del 2000. En aquests mesos CiU va pactar a Catalunya amb el PP al novembre, ETA va donar per acabada la treva al gener i Aznar, en conseqüència, va obtenir una majoria absoluta que no s'esperava. I es va iniciar el quatrienni més trist del postfranquisme. Això no tornarà a passar. Ni CiU guanyarà -de fet ja l'altra vegada va perdre en nombre de vots- ni els populars tindran majoria absoluta (probablement els socialistes tampoc). Jo no crec, per tant, que se'ns pugui escapar aquest cop un Estatut de Catalunya com Déu mana. Nacionalistes i socialistes farem majoria. Zapatero acceptarà l'Estatut eixit d'una majoria clara del Parlament de Catalunya. Tindrem nou Estatut, si tot va com ha d'anar, l'any 2005, a tot estirar el 2006. Els socialistes catalans no volem l'Estatut per tibar la corda de l'Estat o per tirar de veta. Per què volem l'Estatut nou? El volem per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició del lloc de Catalunya a Espanya i Europa, és a dir, per estar més còmodes en el nostre entorn. A dia d'avui, a pocs mesos de les eleccions, el que compta més és el primer punt. Jo crec que la convivència a Catalunya, que el treball, l'educació, la vellesa, la infància, l'habitatge, l'economia, l'ambient, la sanitat, les infraestructures..., tot ho podem enfocar millor amb un Estatut pensat per a aquesta finalitat. L'Estatut del 79 estava pensat quasi exclusivament per repartir-se competències amb l'Estat, dins del marc de la Constitució. Han passat prop de 25 anys, un quart de segle. Hem fet l'Estat de les autonomies, una mena d'Estat federal que no es pot dir pel seu nom, i que en efecte no ho és del tot. El Senat federal o autonòmic de l'article 69.1 de la Constitució desapareix en l'article 69.2 -que és el primer que cal arreglar. Les 17 autonomies han fet els seus Estatuts. I el tot no acaba de lligar. La definició de nacionalitat i la de nacionalitat històrica no són equivalents en els diversos Estatuts. L'anterior president del Tribunal Constitucional, quan va plegar, va manifestar que el bloc format per la Constitució i els Estatuts s'hauria de rellegir i reconsiderar. Crec que la seva proposta anava en el sentit d'integrar-ho tot, posat al dia. Hem entrat a Europa, l'any 1986. Tenim, per tant, una nova legislació; de moment un Tractat, aviat una Constitució europea, que ens obliga, i que és molt més moderna i adaptada al moment actual que la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya. Som-hi, doncs. Però deixem les coses clares. Les amenaces vigents, les bruixes en les quals no creiem, però que poden tornar a aparèixer, com van fer fa quatre anys, tenen nom i cognom. La primera és la mateixa de l'altre cop, la influència del drama basc en el conjunt de la política espanyola. ¿Sabeu per què es fonamental que els catalans hi diguem la nostra, amb seny, però sense enredar ningú -i sobretot sense enganyar-nos a nosaltres mateixos? Per autonomitzar, o millor, per independitzar el tema català del tema basc. I perquè, altrament, el País Basc no tindrà solució. Madrid no trobarà la clau del diàleg basc, el que ha de portar la pau, com l'ha portada a Irlanda del Nord, fins que no s'acompleixi una condició: que se sàpiga que els catalans no som el mateix ni demanen el mateix. Els catalans no demanem el mateix. Demanem més, perquè Catalunya és més gran, i no ho demanem de la mateixa manera -i no em refereixo al terrorisme sinó a les fórmules polítiques del lligam Catalunya-Espanya-Europa. �Sabem que som més grans, que generem una cinquena part de la producció espanyola, que no tenim les mateixes tradicions que els bascos, ni el concert, ni els fueros. Però que podem arrossegar encara més autonomies a un Estatut diferencial, com és el cas, si ho volen -i tard o d'hora probablement ho voldran-, de les Balears, l'Aragó i la comunitat valenciana, amb què compartim geografia i història, però als quals no pretenem ensenyar res ni per descomptat imposar res de res. En resum: Catalunya no és una excepció espanyola, com ho és el País Basc. Catalunya, per anar bé, ha de canviar Espanya. Amb seny, amb gosadia i amb cordialitat -però l'ha de canviar, l'ha de fer tan plural com la van pensar els constituents. Crec que Catalunya admet majoritàriament que l'esforç que ha fet la dreta espanyola per estar tota dins de la Constitució és històric, admirable i considerable. Però Catalunya sap que si el preu pagat per aquest bé és el mal de la congelació constitucional i la mort lenta del procés d'evolució dels textos bàsics -evolució que es dóna a tots els països democràtics avançats- estem perduts com a poble. Per això és important llegir correctament el que ha passat aquests darrers anys, el punt on som i el que ha de passar. No estem per la protesta sinó per la proposta. No estem pel gemec ni per la declamació. Estem per una cosa diferent de la que hem tingut fins ara, s'anomeni coexistència o convivència resignada, o "conllevancia", que diria Ortega y Gasset i diu ara Pujol. Catalunya ha de posar-se al davant del tren d'Espanya. No hi ha cap altra solució. Ja sé que em diran -ho han dit els savis del país pel dret i pel revés- que sempre que ho hem intentat ens ha anat malament. Doncs bé: suposant que fos cert, també ho és que no hi ha una altra solució raonable. La manca de rigor de les solucions sobiranistes conegudes és formidable. I la de les solucions sobiranistes vergonyants, com les dels hereus directes de Pujol, sense ser tan aparents, perquè no se sap ben bé què volen, és més indignant. Com es pot reclamar seriosament un nou Estatut després de condemnar-lo durant quatre anys? Què ha canviat? Qui ha canviat, a part de CiU al darrer minut? El PP no ha canviat. Els socialistes tampoc, ni els catalans, ni el PSOE. Per aquests camins portem Catalunya a les roques. Al mal humor, a la protesta i al pessimisme crònic. L'accidentalisme dels catalanistes conservadors, la seva incapacitat de dibuixar un escenari versemblant de futur i de comprometre-hi el país, és una altra amenaça que hi ha. Heus aquí la segona bruixa. Jo no hi crec, però hi és: fa vint anys que estem governats per aquest pragmatisme. Si és innegable que al principi ens va dur estabilitat, també és cert que finalment ha acabat en una caricatura de si mateix, en un pragmatisme sense resultats, que és probablement, de totes les actituds polítiques, la més mancada d'ètica. Els grans principis que se'ns predicaven, finalment, s'han venut a l'altar de la governabilitat, que és un principi, sí, però menor. I la governabilitat, al capdavall, s'ha traduït a malvendre's a baix preu l'Ebre, l'Estatut i el finançament. Si no hi ha bruixes, ja em diran qui els ha fet, tants disbarats. Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource És hora de parlar clar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Convergència i Unió Canvi Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1350 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-07-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1759/20030908_Estatut_que_volem_Drassanes.pdf 4bf08a357df000c7bdbd888f538e9dcc PDF Text Text L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS Intervenció de Pasqual Maragall Reials Drassanes de Barcelona 8 de setembre de 2003 1 �El canvi per Catalunya Benvolgudes amigues i benvolguts amics, gràcies per la vostra presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el curs polític. I que és sempre un èxit. Ens imiten i tot! Avui, a poques setmanes, a dues llunes, de la cita decisiva amb les urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació especial: són la proclamació de la nostra determinació, del nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi per Catalunya. Diexeu-me parlar, primer, de la nostra legitimitat. Mireu: Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres. Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana. Sembla ser que per a aquests senyors, en la relació CatalunyaEspanya, només l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte amb l’altre es acceptable. Per a després pactar! Aquest és, deixeum’ho dir, un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya. Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància, a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de 2 �l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la impotència. Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern popular és una prova negativa de la nostra legitimitat. Però són molt més importants les proves positives: la nostra audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme. Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor de nosaltres mateixos. Amb dos grans actius que ens distingeixen: Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del poble català. Per molt que li pesi a la dreta catalana i que la dreta espanyola, des de la distància i el comfort del poder vulgui trencar aquesta unitat. I Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol amb l’autogovern de Catalunya. I a ningú no se li escapa que aquest és el millor camí –i potser l’únic- per obtenir la plenitud política catalana en el marc de l’Espanya plural. * El que perseguim és un canvi real que vol dir més autogovern. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? 3 �Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. És el moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i l’Espanya plural. Avui us parlaré sobretot de l’Estatut. Volem reformar l’Estatut: per què? En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els apassiona la reforma de l’Estatut si no suposa més progrés, més benestar i més igualtat. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la millora de l’autogovern. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans, en els camps que ara diré: 4 �- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible. - Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les carreteres, a les escoles, a casa, en la violència de gènere i l’homofòbia, a les falles de la salut, la degradació dels serveis públics... - i per estar a l’alçada del repte que suposa la immigració. Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als nostres barris i als nostres pobles. Sabem com fer-ho. Estem en condicions de garantir-ho. Ho hem pogut demostrar al barri del Raval, aquí a Ciutat Vella. En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les seves diferències. Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979. Han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoïsme i criticat per altres amb un excés de rebentisme. Probablement, el balanç té clarobscurs dins d’una tònica global positiva. Mai no havíem tingut 25 anys de democràcia i d’autonomia. 5 �Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia. Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és un compromís clarament acceptat, de participar en la gran família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món, de les que parlava Anselmo Carretero. Ah! Quin personatge. Li hem de fer –i li farem- un gran homenatge. La seva intervenció l’any 1979 al casal català de Mèxic D.F., on havia tingut tanta relació amb Pere Bosch i Gimpera, fou memorable. L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració d’independència. Ni és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració d’interdependència. Interdependència, perquè som conscients que -avui més que maiciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a actors en aquesta història. 6 �Aquest és l’Estatut que volem: 1) l’eina eficaç d’un govern progressista, 2) el pacte renovat d’una ciutadania democràtica, 3) el compromís de solidaritat del poble català amb la resta de pobles d’Espanya i del món. Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la reforma de l’Estatut. Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar avui una aliança com aquesta? * Atenció: La batalla de l’Estatut és el que ve. I serà afortunat que sigui així,que la batalla incruenta de l’Estatut vagi marginant el terrible drama del terrorisme, que vol publicitat, sobretot. Ara als catalans ens toca resistir els atacs, convèncer i arrossegar. És així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya. 7 �I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural. En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu. I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut, sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta, que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del govern de CiU en els darrers vuit anys. Parlaré dels continguts de l’Estatut No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979. Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la llei electoral proporcional i representativa dels territoris. Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 8 �Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya, reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada pel Parlament que va crear la comissió i així ha deixat l’Ebre i el Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem. El problema de l’Ebre no és només l’aigua: és la terra, és la gent. Finalment, el nacionalisme conservador ha renunciat a plantejar la reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques catalanes a la Generalitat. És per tot això que guanya terreny entre nosaltres la idea que aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara. Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el president Rigol, en una definició operativa de les regles de la convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a vulnerar ni per acció ni per omissió. L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut Interior. 9 �Sóc un decidit partidari d’una Presidència, perdoneu, “presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els ciutadans –de tots els partits, si m’apureu-, però també d’un president que vetllarà per que es respectin totes les administracions, que no estarà a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat, però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu convenient. Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò, no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers inventats l’any 97 per motivacions similars. Jo tinc memòria. S’han d’extremar les possibilitats, dins de la Constitució, de plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del 1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta en unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les grans ciutats. I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de Catalunya. Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat entorn de la província única i que ens ha fet perdre anys i panys, sota l’impuls típicament evasiu i estrictament nominalista del nacionalisme conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la 10 �província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto. Un garbuix. Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques territorials. Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona primer a Barcelona (quatre anys, per “obra i gràcia del senyor Mas”) i ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou. L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les conselleries i de tots els organismes d’abast català. La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en l’Estatut. En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han d’ostentar el comandament superior de les forces policials uniformades en el seu territori, un cop s’hagi verificat el desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris. Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres 11 �qualificats de la intel·ligència policial a Catalunya és una descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats reben dels seus antics emigrants residents aquí. La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol. És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra espanyola de les autonomies. El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants comunitats autònomes en la Unió Europea, que ha d’estar vinculada justament al Senat de les autonomies. El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model federal alemany. I ha de tenir la representació de les autonomies en la Unió, en funció de les seves competències exclusives. La Conferència de Presidents aprovada en el document de Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb 12 �el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran presència destacada en condicions a determinar. Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui aquest Senat qui estableixi les bases del federalisme fiscal. Aquest Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies. Quin cinisme –o quina ingenuïtat- el dels dirigents del PP que han vingut a Catalunya a proclamar que congelar la Constitució espanyola és defensar-la! El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural. Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per part de Catalunya, que el sistema Montoro/Homs de finançament aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000. El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el nostre crèdit en aquest camp, en el qual certament els economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut. Permeteu-me una menció lateral molt breu als temes econòmics: Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que 13 �no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits. En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir del proper mes de març per les raons de configuració del Parlament espanyol que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició. Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació per part del govern que hem tingut fins ara. En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de sentències i establir, com fa l’Estatut d’Andalusia, el rang de president del TSJC. Hi ha una sola excepció, lògica, i que permet resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els casos. La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest 14 �tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid haurà de dirimir entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de passada la doctrina. En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a protegir el català i les altres llengües co-oficials. No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó “condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas que li van fer donar al rei, justament parlant del catalá. La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una perversitat fora de dubte, tenebrosa. No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles defensives. El català ha de poder estar present en documents d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a Espanya i a l’estranger. 15 �És l’Estat qui ho ha de fer. El català o bé és una riquesa d’Espanya que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que representen avanci amb el seu flamejar. Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem infinitament més pobres. Però no ho podem fer ara com ara. Quan canviïn les condicions, aleshores ho farem. Per això l’Estatut ho ha de preveure. I, finalment, el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25 anys. Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem previst: - Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població. - Precarietat de les relacions laborals. - Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves. Ahir mateix a la Mare de Déu del Mont vaig comprovar que a Beuda i Albanyà no tenen cobertura en telefonia mòbil i dificultats en Internet. El metge mateix. I vaig pensar: Però si són els qui més ho necessiten! Segueixo. - Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament. 16 �- Urbanització descontrolada. - Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge, el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi. Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern. Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el nostre Estatut ha de tenir-les en compte. Ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat, d’una colla de preocupacions bàsiques dels nostres conciutadans: - Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a l’univers cultural i cívic d’avui. - Per fer compatible vida familiar i vida laboral. - Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra piràmide demogràfica. - Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten per desplegar el seu projecte personal de vida. - I per a frenar la destrucció de recursos naturals que no podrem restaurar. 17 �FINAL Amigues i amics, vull anar acabant reflexionant un moment sobre les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de Catalunya. Però m’agradaria fer-ho amb 10 punts per argumentar la Millora de l’autogovern que proposem. S’han de clavar durant aquesta precampanya en el nostre cor. Els arguments, en síntesi, són: 1. L’Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació, i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament sobre el seu govern. L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit. 2. L’Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la seva relació amb Espanya. Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i plural de l’Estat. 3. L’Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a Europa, amb personalitat pròpia en allò que tenim competències per decidir. I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània. Ah, quin terror provoca als centralistes (no vull pas dir a Madrid) el mapa, el dibuix de l’Espanya plural que proposem. Més que el mapa d’Espanya és el dibuix. 18 �4. L’Ambició social per Catalunya: una societat més justa, més pròspera i més cohesionada. Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per augmentar el benestar i no pas per apujar el volum de la retòrica patriòtica. 5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar i un govern que governi. I que això sigui norma, no pas excepció. 6. Una nova relació amb el govern local: Lleialtat, subsidiarietat, estratègies compartides. Recuperació de la confiança de la ciutadania en el compromís de la política. 7. Un nou compromís amb la transparència, començant per la fiscal. Una aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions púbiques. 8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància dels valors cívics; participació de la societat civil en els grans projectes de país. 9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de Catalunya. No participarem d’una política cultural estatal que no promogui el català. Fóra –és, de fet- anticonstitucional. I defensarem el castellà com una riquesa que tenim. Una dobre riquesa que cal respectar i fer respectar, a Catalunya, a Espanya i a Europa. 10. I finalment el projecte d’una Catalunya gran, de futur, en clau amb ambició i confiança. Un mapa de 19 �complicitats amb les comunitats veïnes; amb respecte mutu i sobretot apostant per un salt de qualitat i quantitat en els dissenys complementaris. * Bé amigues i amics, Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en aquest moment decisiu. Aquesta és la nostra via. Que té definida Una via real i realista. Una bona via. l’estratègia i compta amb els suports necessaris, un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya. N’hi ha cap altra, de via?. Sí. Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls sobiranista. Però ho dic clarament: és una via morta. Abans de començar. Per què? Doncs perquè o bé no hi ha voluntat d’impulsar-la i els darrers quatre anys en són prova suficient, O no hi ha estratègia factible. Per molt que la retòrica sobiranista sigui brillant i enlluernadora. Ara diuen alguns (els més ardits i els més sofisticats): votarem al Maragall perquè s’estavelli i, aleshores sí, els pobles d’Espanya s’alcin per donar-nos la raó. Doncs que vagin somiant! Però mentrestant que votin pel 20 �canvi segur, per l’avenç real i tangible. L’avenç... vell mot socialista, de nou atractiu i apassionant! Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI. Un Estatut per al futur Catalunya. No allagarem innecessàriament el memorial de greuges de Catalunya amb Espanya per a poder dormir tranquils, dientnos, com Galileu “Eppur si muove”, “no avancem però la raó la tenim”. La raó la tenim, per l’hem de guanyar dia a dia. Aquest és el quid. No ens adormirem, ni amb aquesta ni amb altres cançons. Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar. I ens hem d’explicar bé. Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes. No ens hem de justificar. No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí de Catalunya cap a la millora del seu autogovern. S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara. Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si realment pensen que socialistes i populars ofereixen les mateixes garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern. Fa riure haverho de dir... 21 �Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat , amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de Catalunya. Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep Piqué, que negaran tres cops –i els que calgui- haver-se conegut. Es coneixen. I tant si es coneixen. Eren directors generals de la Generalitat tots dos junts, ja fa molts anys. I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi oposen, a la reforma de l’Estatut. Hem de deixar clar que el millor reconeixement al valor de l’Estatut (i de la Constitució) és saber-lo adaptar a les condicions socials i polítiques del nostre temps. Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir pactant amb el PP. I un crim condemnar a la Constitució a seguir sense Senat, condemnar la constitució a la congelació. Us demano que feu d’altaveu de la meva proposta de millora de l’autogovern. I que m’ajudeu a desmuntar l’engany dels que tant criden en campanya i després callen per quatre vots. Que vagin cridant (uns i altres) nosaltres avancem. I Catalunya també. Sense mirar enrera. Sense parar orella als insults i a les pors. Mirant l’objectiu, fit a tit. 22 �Si n’esteu convençuts sereu convincents. I si sou convincents, la societat catalana entendrà, com ha començat a entendre, que hi ha una via bona i certa, la via del consens que nosaltres impulsem i proposem. La via de l’avenç tranquil però imparable. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’Estatut que volem : el nou futur pels catalans Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Territoris Acció política Canvi Espanya plural Campanyes Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Reials Drassanes de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/860/0000001560.pdf 511eb044f11c223e7f42bd36ac64f6e6 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 25/08/2003 (5130278) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 9 EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 10 Catalunya y Espanya (a pesar de Aznar) PASQUAL MARAGALL José María Aznar es opositor por definición. ¿Le han oído alguna proclama que no sea opositora? Parece como si desde que ganara las oposiciones a inspector de Hacienda no hubiera parado de ser inspector y opositor. Durante años vivió obsesivamente guiado por el objetivo González. Y desde que se quedó sin aquel blanco ha ido afanosamente buscando otros objetivos. Vive en una especie de permanente crisis de ansiedad, buscando enemigos por doquier. También en Catalunya, donde, por cierto, más allá de la obsesión por Maragall, en Pujol ha encontrado el ideal: ¡un enemigo con el que estar de acuerdo en serlo! Se pusieron de acuerdo en odiarse educadamente, como buenos aliados. Casi han transcurrido ocho años de ello y han conseguido parar el reloj de la historia hasta extremos inauditos. España va bien, Catalunya va bien. Y sin embargo, nunca habíamos estado tan cerca del desastre. Ya se sabe, es cuando todo va bien que suceden las catástrofes. En realidad lo que sucede es que el complejo de país inviable había calado tan hondo en nosotros que la normalidad se ha convertido en obsesión o manía. No hay propuesta de futuro, no hay iniciativa de cambio, incluso las más bienintencionadas iniciativas amigables y cautelosas, que no despierten una inmediata desconfianza, una instintiva elevación de cejas, un encogimiento de ombligo de consecuencias paralizantes. Aznar y Pujol han llegado al extremo, muy humano por otra parte, de querer gobernar como presidentes, pero marcharse como reyes, coronando al sucesor -no fuera que algo cambiase-. Y los ciudadanos de este país, temerosos, no por naturaleza pero sí por historia, están tan convencidos por esos señores de ser un sujeto peligroso. Ingobernable y explosivo, que, sin hacerles caso, porque no se lo van a hacer, parecen, a pesar de todo, como asustados de lo que pueda suceder... ¿qué haremos sin un buen enemigo? Machado sigue vigente cuando en realidad ya no debería hacer falta, porque su advertencia cariñosa pretendía, seguro, tener efectos: el españolito que viene al mundo ya no tiene quien le hiele el corazón. Sí persiste, en cambio, la amenaza de ETA. Pero ETA, que sigue matando -fiel también a una maldición divina- ya no tiene otro sentido -otra explicación- que el de ser hija de una inercia estúpida, que sigue viva también en Irlanda del Norte pero no recibe de sus gobiernos, que consiguieron tenazmente la tregua, más atención que la necesaria para evitar grandes males, pero nunca un exceso de presencia pública: se les relega a la sección de sucesos, como ocurre en Córcega. Esos malvados no merecen otra cosa. Quizá hoy deberíamos alzar la voz para decir ¡España despierta, Catalunya despierta! Olvidad a esos redentores que han administrado sabiamente vuestro mutuo rencor pero que se convierten, al final de su trayectoria, en un peligro cierto y, pretendiendo sucederse a sí mismos, aunque sea por persona interpuesta, quieren cerrar la puerta a lo que tenemos al alcance de la mano, que es la España consciente de su intrínseca pluralidad. Catalunya no pide más; pero esto, no es que lo exija, es que lo propone de manera a la vez afectuosa y terminante. Basta ya, en efecto, de odios menores, de peleas de barrio mal resueltas. 93 �Articles de Pasqual Maragall a España debe entender, y Catalunya en primer lugar, que quedarse a medias, ser cautelosos, y admitir el mal menor de una conllevancia educada -la de Ortega desde Castilla y la de Pujol desde Catalunya- no es sólo insuficiente sino enormemente peligroso, porque debe convivir, con un sentimiento de profunda ignorancia mutua y aun desprecio, sembrados por los siglos de los siglos. La verdad es que Catalunya ve lo que está sucediendo en Madrid con espanto, pero no con sorpresa. Madrid se ha separado de España. Ha entrado, en la época Aznar, en una espiral loca, en una huida hacia adelante, en una persecución desmesurada de riqueza y poder. Como dijo Azaña (y nos recuerda J. M. Ridao) "partiendo de una idea de España, Madrid se obtiene por pura deducción". De modo que el Madrid de hoy sería la deducción lógica de la idea aznariana de España. ¡Y así nos va! Aunque yo creo más bien que el Madrid político actual ha dado la espalda a España, se ha marchado, tiene la cabeza en otro lugar y va a tener que ser ignorado primero y redimido después por los pueblos de España que menciona la Constitución. Lo último que me faltaba oír es el lamento de la ministra sobre el calor y las muertes que ha producido. "¿Calor?", dijo, "en el ministerio no ha entrado ningún escrito de queja". Vive este Gobierno en un limbo dorado en el que "España va bien porque a mí no me han enviado ninguna instancia en forma diciendo lo contrario". Algo muy malo habremos hecho para merecernos esa inocencia zafia que nos gobierna. No se han enterado de que la gente no se relaciona con el Gobierno para esas cosas, que el botellón del barrio de Malasaña no debe arreglarlo el Gobierno y que el mejor alcalde no es el rey, sino el vecino elegido. Madrid está en Babia, en el siglo XVIII todavía, políticamente hablando. Estamos en una regresión a la infancia. La tentación de la separación educada de la España que este Madrid representa, para los catalanes, gana adeptos, qué duda cabe. Sin embargo Catalunya sí está curada de quimeras. Y lo que va a hacer ahora es una propuesta sensata, un llamamiento cordial a lo más sano de la España moderna, a la España de los pueblos que consagra la Constitución, para emprender el segundo cuarto de siglo de la democracia con paso firme y decidido. Los catalanes queremos estar en el puente de mando de España, dibujar una España no radial y centrípeta, sino en red, como exigen los cánones del día, una España plural que imponga al Madrid de hoy (con su arrabal de Marbella incluido) un mínimo de sensatez compartida. Catalunya intuye, y España, con Madrid delante, debe comprender, que estamos en Europa a todos los efectos, que nuestra soberanía es ya compartida con Europa, que las fronteras están desapareciendo -como he comprobado días atrás en Irlanda del Norte, pasando, sin nada perceptible que lo indicara, tres veces al día entre el Reino Unido y la República de Irlanda-; debemos comprender que nuestros inmigrantes entran por el aeropuerto de Schipol, en Amsterdam, más que en pateras por el Estrecho, y que en consecuencia decirle a Catalunya o a Extremadura que no formen regiones económicas con el sur de Francia y el sur de Portugal resulta cómico. El eje Madrid-Barcelona es real como la vida misma. La competencia entre esos dos polos es un hecho que debemos admitir con la misma naturalidad con que deberíamos aceptar su complementariedad. No sólo aceptarla: construirla. El eje mediterráneo, de Almería a Montpellier, el eje cantábrico, desde Hendaya a La Coruña, el eje del valle del Ebro, el de Bilbao a Barcelona -ejes los tres inexistentes en la España de Aznar y en sus infantiles dibujos de la alta velocidad entre Madrid y cada una de las capitales de provincia- pasarán pronto a ser prioridades en una España liberada del simplismo aznariano. 94 �Articles de Pasqual Maragall a Pero quizás lo que hace falta para llegar aquí es que el pueblo se atreva a decirle no a sus fantasmas, que venza su temor y envíe a Aznar a la oposición, no al retiro. Nos hace falta la determinación, el impulso, la autoconfianza y hasta la alegría de un pueblo que ponga a los culpables del atasco en su sitio. Es por eso que deberíamos sugerirle a Aznar que se quedara. Para que los españoles se pudieran permitir la satisfacción de mandarle democráticamente de nuevo a la oposición. A su estado natural de opositor. Pasqual Maragall es presidente del PSC. 95 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1113 Title A name given to the resource Catalunya y Espanya (a pesar de Aznar) Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Espanya plural Catalunya Aznar, José María, 1953- Pujol, Jordi, 1930- Acció política Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles