383
10
5657
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1638/0000000703.pdf
04c5ae9a94f9bc54f9492654d61ff46f
PDF Text
Text
entrevista
“Al despatx de la Generalitat
vaig aprendre el preu de l’ambició”
Pasqual Maragall
Text:
Ester Colominas
Núria Quintana
Fotos:
J.M. Rué
Arribar a Maragall
A Maragall, a l’entrevista, no s’hi arriba en línia
recta. En un espai provisional, però acollidor, envoltat de fotografies de la seva família, respon les
preguntes que li fem traçant meandres d’anècdotes i silencis que utilitza, qui sap si com a refugi o
com a petites concessions a la interpretació de qui
l’escolta, per acabar, finalment, arribant allà on vol
arribar: “sap què vull dir?”.
Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) passarà a la història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i
com el president de la Generalitat durant el (agitat)
mandat del qual es va aprovar un (controvertit)
nou Estatut per a Catalunya. Llicenciat en Dret i
Econòmiques per la UB, va ser a la Universitat on
va iniciar el seu activisme polític. A hores d’ara, a la
balança de la seva trajectòria hi pesen, com ell diu,
“importants beneficis públics”, però també “importants costos personals”. Dels detalls d’aquesta
“comptabilitat” pengen les especulacions sobre si
mai escriurà les seves memòries.
�
�entrevista
Comencem, si li sembla,
pels seus anys universitaris.
Com va ser acadèmicament
el seu pas per la UB? Quins
professors van influir en
vostè especialment?
Jo vaig fer Econòmiques i
Dret. A Dret vaig tenir grans
professors com Àngel la Torre,
que donava Dret Romà, i
Pérez Vitoria, de Dret Penal.
Després vaig començar Eco
nòmiques, a les tardes, a l’edi
fici històric de plaça Univer
sitat. Allí vaig tenir Vicens
Vives, Jordi Nadal i el profes
sor Linés, d’Anàlisi Matemà
tica. Linés era un home molt
de dretes, que començava la
classe omplint tota la pissarra
amb lletra menuda. Era com
una classe de lògica matemà
tica. La Universitat potser era
aleshores més un lloc per
entrar en la vida social i políti
ca, per als qui hi podien acce
dir, que no pas purament un
sistema regular d’aprenentat
ge dels millors cervells joves,
que també ho era.
Parlem-ne. El seu despertar
polític va ser realment a la
Universitat? Quins van ser
els seus principals companys de militància?
Els meus mestres polítics, al
mateix temps que amics i com
panys, van ser José Ignacio
Urenda, Raimon Obiols i Xavier
Folch. Eren de tres partits dife
rents: l’Urenda del Front Obrer
de Catalunya (FOC), el nostre
partit, l’Obiols del Moviment
Socialista de Catalunya (MSC),
que és el precedent central
del Partit Socialista de Cata
lunya, i Folch del PSUC. Folch i
els qui van acabar sent del
PSUC van començar junts
amb nosaltres a la Nova Es
querra Universitària (NEU).
A banda de tot això, la Uni
versitat de Barcelona va ser el
lloc on l’agitació intel·lectual i
La ciutat
on se la juga
és en el
coneixement
política va marcar tombants
decisius, per exemple en la
famosa sèrie de conferències
a la Facultat de Dret amb Aran
guren, Valverde y Sacristán i
en un acte posterior contra la
repressió, en el qual va parti
cipar el meu pare, que va ser
jutjat a Madrid i defensat per
Ruiz Jiménez, l’exministre
d’Educació del franquisme.
A banda del paper en la
transformació política i social, en alguna ocasió ha
definit les universitats com
a elements transformadors
de les ciutats. Com veu el
compromís de la UB en el
creixement de l’àrea metropolitana?
No sóc qui per jutjar, però em
sembla que el paper que té la
Universitat en general, i la UB
en particular, en el llançament
de la marca Barcelona ha es
tat bastant important. I potser
hauria de ser-ne més; o si
voleu, en el futur en serà més.
La imatge de Barcelona està
actualment molt relacionada
amb els Jocs Olímpics, amb el
front marítim i amb esdeveni
ments de caràcter urbanístic,
però, al capdavall, la ciutat, el
territori, en general, on se la
juga és en el coneixement. El
coneixement és el que farà
que la gent que vingui a Bar
celona hi aporti valor afegit. El
Parc Científic de Barcelona,
per exemple, és un punt on es
fa recerca internacional de
punta, amb en Massagué, en
tre d’altres...
Confio que aquesta identifica
ció entre territori i saber conti
nuï avançant..
Com a president de la Ge
neralitat va impulsar l’Eu
roregió, un pol de desenvolupament sostenible al sud
d’Europa i al Mediterrani,
basat en la innovació i la
inclusió social i territorial.
També era president quan
es va constituir la Bioregió,
un nou model de desenvolupament regional que
pretén coordinar la recerca
biomèdica i biotecnològica
a Catalunya. Establir xarxes,coordinar esforços,pro
moure aliances... respon a
la imatge que té d’Europa,
la d’un sistema de ciutats,
una retícula de llums on no
es distingeixen fronteres,
com ha dit algun cop?
Exactament. Al carrer Avinyó
precisament hi ha la seu de la
Federació Mundial de Ciutats
Unides. Allà tenen aquest
mapa que esmenteu de les
llums de les ciutats com si fos
sin estels i nebuloses. El mapa
real del món és aquest, no el
que separa el mar de la terra.
El mapa real és on viu la gent.
Jo crec que en el que hem
d’invertir és a fer que aques
tes llumetes que hi surten tin
guin significació. Normalment,
com més dens és el núvol,
més dens de punts de llum
vull dir, més relació té amb
l’excel·lència, amb els conei
xements... I sabem que po
dem jugar a ser més intel·
ligents que el que ens pertoca
per la dimensió que tenim.
Aquest és el repte.
En el projecte Europa Prò
xima, on vostè parlava
d’aquest mapa de llums,
va tenir la col·laboració
�
�entrevista
És hora de
desnacionalitzar
les universitats
i fer-les més
competitives
d’Aula Barcelona, una iniciativa que va presentar
juntament amb l’aleshores
rector de la UB, Antoni Ca
parrós, l’any 98. Ara podrà
reprendre projectes com
aquest?
La veritat és que ara em trobo
que una part de les inquie
tuds d’aquella època mig ca
talana mig romana es van
materialitzant. Aquesta Eu
ropa no sé si és tan pròxima
com voldríem, però sí que és
veritat que va tocant vores. I
després d’haver solucionat els
drames que van provocar
dues guerres mundials, la
pugna entre França i Ale
manya i la relació Est-Oest, ara
es pot començar a preocupar
del Mediterrani. Com conviu
ran moros, cristians i jueus?
Els temes més a l’Est son
derivats d’aquest. Què passa
entre l’Europa rica del nord i
l’Àfrica del sud del Medi
terrani? Hi haurà la necessitat
Dos anys i mig amb el
President
Josep Bargalló
Jo no coneixia el president
Maragall fins que vaig prendre
possessió del càrrec de conseller d’Ensenyament, aquell desembre de 2003. Per dir la veritat, el coneixia de lluny. Maria
Aurèlia Capmany me n’havia
parlat desenes de vegades i,
després, havia compartit amb
ell escó al Parlament, però des
de la distància de president del
Grup Socialista, ell, i portaveu
adjunt del Grup d’Esquerra
Republicana, jo.
Podria dir, doncs, que el primer contacte realment personal que vaig tenir amb Pasqual
Maragall va ser la nit abans de
fer-se oficial el nou Govern de
la Generalitat, ell ja president,
quan, sopant amb la meva
dona i un parell d’amics, em
�
va trucar al mòbil per comentar el que ens venia a sobre.
I, a partir d’aquella trucada,
una relació intensa, especialment quan, a partir de mitjan
febrer de 2004, vaig passar a
ser conseller en cap –conseller
primer, més endavant– i de la
Presidència.
Dinàvem junts cada dilluns,
ens vèiem gairebé cada dia al
seu despatx o en algun acte,
teníem la reunió de Govern
cada dimarts, convivíem a
Palau... I sumàvem esforços
per aconseguir d’aplicar les
polítiques progressistes i catalanistes que conformaven el
programa de Govern i, també,
plantejàvem les nostres discrepàncies. Ens unia la voluntat de construir un país millor
i més lliure i ens separava la
nostra pertinença a partits
diferents, generacions diferents, formacions culturals
diferents, territoris diferents...
Per damunt de tot, però, ens
va anar unint el que va acabar sent una sincera amistat,
malgrat les dificultats, des del
meu més absolut respecte a la
seva personalitat i a la seva figura institucional.
Pasqual Maragall, el president
Maragall, és una persona que
es fa estimar, així, en la coneixença directa. No pas pel
seu ordre metòdic, de segur.
Sí per com és, humà i entranyable.
Diria que, amb alguns anys
més, encara l’hauria tornat
independentista.
d’una política del Mediterrani,
en l’àmbit de la seguretat, de
l’economia, de les migracions,
però també pel que fa al
saber, al coneixement, i per
tant a les universitats. Acabo
d’assistir a la Reunió de les
Universitats del Mediterrani, a
Reus. Crec que tothom entén
que és hora de desnacionalit
zar les universitats i fer-les
més competitives.
Si li sembla, canviem una
mica de línia i parlem d’ac
tualitat política. El desenvolupament de la seva gran
aposta com a president de
la Generalitat, l’Estatut...
Ara és quan comencem a par
lar del passat...(riu)
...i del present, perquè sembla que l’Estatut està trobant obstacles (l’entrevista
té lloc el mateix dia que el
jutge recusat pel PP anuncia
que no dimiteix i, per tant,
el Tribunal Constitucional
queda en majoria antiestatut). Vostè creu que al capdavall passarà com amb els
Jocs Olímpics, la seva gran
aposta com a alcalde, que
en un primer moment tam
bé van rebre importants crítiques i oposicions però
que, finalment, han aportat
grans rèdits a la ciutat.
Està bé el paral·lelisme, no
l’havia fet mai ningú però no
està malament. En realitat, ara
tothom recorda els Jocs
Olímpics com una cosa fan
tàstica, però de fet van co
mençar enmig d’un drama. El
�entrevista
dia que es va anunciar el pro
jecte, al maig de l’any 1981, el
dia de les Fuerzas Armadas,
molt poc després del cop
d’estat del 23-F, els Jocs
Olímpics de Barcelona eren
un projecte en el qual molta
gent no creia. De fet, fins a
l’any 86 en què ens en van fer
l’adjudicació, a Lausana, el
procés va ser problemàtic.
Ara, en el tema de l’Estatut hi
ha una cosa que ningú no
esperava: el procés, que va ser
en alguns moments dramàtic,
que ha superat tot tipus de
dificultats, es troba en una
situació impensable, en què
sembla com si hi hagués la
possibilitat que l’Estatut no
s’aprovi. La veritat és que això
estava fora de càlcul. Since
rament, jo no m’ho pensava.
Ni el PP tampoc! Segur que al
PP no es pensaven tenir tant
de ressò. No és que hagin tin
gut èxit, però sí és veritat que
les coses s’han complicat. Jo,
però, crec que l’Estatut està
predestinat a ser aprovat.
Perquè si no s’aprova és més
problema per a tothom, i un
èxit per a molt pocs... S’haurà
de trobar una solució.
De fet, però, sobre el tema de
l’Estatut, jo puc parlar més dels
orígens que del final; la meva
visió del final no ha existit,
perquè no hi he estat. Tot va
començar amb unes converses
amb Francisco Rubio Llorente,
la persona a la qual José Luis
Rodríguez Zapatero encarrega
un estudi de la reforma de la
Constitució. Les reformes pre
vistes de la Constitució són el
tema de la successió i l’enume
ració de les comunitats autò
nomes, que no hi són detalla
des amb el seu nom. Si més no,
a la Constitució s’ha de dir qui
nes són; i jo crec que a més s’ha
dir què són. Les converses amb
Rubio Llorente es referien a
l’article 2 de la Constitució: allà
on diu “la nación española”,
s’hauria d’afegir entre cometes:
“de la qual formen part les
nacionalitats històriques de
Catalunya, Euskadi i Galícia”.
Aquestes reformes són bàsi
ques, i algun dia s’hauran de
fer. A veure, és més important
viure que no pas escriure i, per
tant, si han de trigar, que tri
guin però, com a mínim, que se
sàpiga que anem cap aquí, per
què si no prendrem mal.
Fa justament un any, la vicepresidenta del Govern
espanyol, M. Teresa Fernán
dez de la Vega, ens negava,
en declaracions a aquesta
revista, l’existència del fa
mós “problema català”. Se
gons deia, el veritable problema és l’oposició...
Ah, perquè ella és mig catala
na! Te casa a Vilanova i la
Geltrú! (riu) I ha viscut i treba
llat molts anys com a jutge a
Barcelona. Amb ella havíem
discutit temps enrere l’aplica
ció del principi de proximitat
en justícia, que va ser una
obsessió per a mi com a alcal
de. La insolència dels oficials i
la lentitud dels jutges ja era
una obsessió per a Hamlet.
Però vostè què en pensa?
Existeix aquest problema
català, qui el té, a qui perjudica, a qui beneficia?
El problema no és Catalunya,
en tot cas és un problema
espanyol! El problema és que
Espanya té regions i té nacio
nalitats. Això també li passa al
Canadà, i bé que troben soluci
ons més sofisticades. Amb una
diferència, i és que aquí tot
això passa en un escenari que
no s’està quiet i que és més
La possibilitat
que l’Estatut no
s’aprovi estava
fora de càlcul
�
�entrevista
Inclonable
Dr. Josep M. Reniu
Professor de Ciència Política
i de l’Administració
Parlar de Pasqual Maragall
és, certament, fer referència
a una de les personalitats
polítiques més influents i
significatives de la història
democràtica recent del nostre país. Tal com succeeix
amb d’altres coetanis seus,
la seva activitat pública ha
mantingut una curiosa relació amb la seva peculiar
personalitat, fins al punt
que les maragallades han esdevingut una categoria pròpia dins la política catalana.
Ha estat precisament aquest
estil fresc, sovint desenfadat i una mica de la conya,
el que li ha atorgat un carisma que l’ha convertit
en un dels escassos polítics
conegut i reconegut a bastament. Polític des del primer moment, ha exercit les
dues magistratures més rellevants al país: l’alcaldia de
Barcelona i la Presidència
de la Generalitat. Totes dues
sota una mateixa característica: el lideratge d’una
coalició de govern que, això
no obstant, ha viscut dinàmiques ben diferenciades.
En el cas de l’Ajuntament
de Barcelona, Maragall en
fou el cap indiscutit durant
quinze anys, en els quals gairebé no va haver d’afrontar
cap limitació al seu poder. A
la Generalitat de l’alternança política, l’escenari fou
radicalment diferent: les
exigències de coprotagonisme del socis de govern, així
com les dificultats per fer
encaixar les dinàmiques polítiques del municipalisme
en la gestió de la complexitat de l’autogovern van anar
minant el seu lideratge dins
i fora del Govern. Tot i això,
el balanç d’aquest quart de
segle de política maragalliana és senzillament irrepetible: els Jocs Olímpics i l’espectacular transformació
de la ciutat i, d’altra banda,
l’elaboració i aprovació del
nou Estatut de Catalunya.
Un personatge i una trajectòria que són, sincerament,
inclonables.
gran. I aquest escenari més
gran es diu Europa, la nova
pàtria. Jo, a més, com econo
mista, hi crec molt en això de
les economies d’escala. Això
no vol dir que no hi hagi una
Suïssa, que no hi hagi gent que
s’especialitzi tant i ho faci tan
bé que continuï existint com a
país, però el que hi ha al món
ara què és? Els Estats Units, la
Xina, l’Índia, la Unió Europea...
Són les grans unitats, les que
tenen moneda i exèrcit. Sap
què vull dir?
Ha modificat la seva etapa
de president de la Genera
litat la percepció que tenia
de l’encaix Catalunya/Es
panya?
Abans hi havia allò de “uste
des son un poco raritos”, una
mica diferents, i per tant els
suportem. I Catalunya a això
responia, “ustedes son un po
co mangantes, pero también
les soportamos”. És a dir, som
L’ascens del
catalanisme dins
la governació
espanyola
s’estronca sempre
en poc temps
diferents i ens suportem mú
tuament, però no pretenem
solucionar-ho. Aquest “pacte”
té uns costos, i si no que ho
expliqui Narcís Serra, que va
arribar a vicepresident del
Govern espanyol però va cau
re aviat, en part per la pres
sió del nacionalisme català.
La línia d’ascens del catala
nisme dins la governació
espanyola, que culmina amb
Pi i Margall durant la Primera
República, 1871, i amb Narcís
Serra després, el 1991, s’es
tronca sempre en poc temps.
De manera que això no pro
gressa i l’únic que continua
havent-hi és la “conllevancia”.
Amb l’escenari ZapateroMaragall va semblar que
podíem trobar la fórmula...
canònica, la fórmula consti
tucional, estatutària. Però
som on som. Aturats.
Quina ha estat la raó de ser
dels governs de coalició del
tripartit i de l’actual govern d’entesa?
�
�entrevista
I ja que hi som...
Què acostuma a portar a les butxaques?
L’agenda i el mocador.
Quin és el seu tret més “català”?
La ironia.
Quin itinerari ens proposaria el
Maragall ciutadà, no l’alcalde,
per passejar per Barcelona?
Agafar els ferrocarrils des de Sant
Gervasi, baixar a plaça Catalunya i
cap avall fins a la plaça Sant Jaume,
el meu camí diari durant molts
anys.
Amb ulls de polític, a quin país
ens aconsellaria “enfocar”?
A Espanya. Hi estan passant moltes coses ara, a Espanya. I si no
sempre ens quedarà Roma, Itàlia.
És mostrar que Catalunya és
una nació ideològicament
plural, més complexa, més
moderna, més interessant. Els
partits polítics ho han d’en
tendre. He vist moviments a
Iniciativa i a ERC en aquest
sentit... Pel que fa al PSC, cal
dria veure si en el futur al
Congrés hi haurà un grup
parlamentari de socialisme
català, perquè si no hi és serà
prova que no solament
Espanya sinó el socialisme
català i l’espanyol tampoc no
han entès el que hi ha en joc.
Amb l’experiència de líder
polític i de governant, quina
opinió li mereixen les llistes
obertes?
Jo en sóc partidari, però els
partits lògicament no tant. En
aquest tema, crec que la di
mensió de l’escenari polític
pot influir en el com. A veure:
quins seran els partits euro
peus d’aquí a deu anys? Ara
n’hi ha un de conservador, que
és el PP, però... Duran Lleida
serà al PP?, Convergència serà
al PP? A una mida molt gran
correspon un tipus de partit
diferent. Aquí hi ha la demo
cràcia cristiana, els comunis
tes, els liberals... Què hi ha a
Amèrica del Nord, que és molt
gran? Dos partits, el Demò
crata i el Republicà. Com són
aquests partits? D’àmplies
fronteres! Que hi haurà aquí?
El Partit Democràtic d’Europa i
el Partit Popular.
Aquesta primavera tindran
lloc les eleccions franceses
amb Ségolène Royal com un
dels candidats. Coneguda al
país veí com la “zapatera”,
també se li poden trobar similituds amb vostè: és una
líder carismàtica que desperta polèmica, de vegades
fins i tot al seu propi entorn
polític. Què en pensa,
d’aquesta nova figura política de l’esquerra europea?
La relació Ségolène-Maragall
potser ve del fet que va ser
aquí, a Tarragona, en el nostre
congrés socialista, i va dir que
se sentia pròxima al Medi
terrani i a Maragall. Penso que
la Ségolène té possibilitats
reals. A França hi ha, i hi ha
hagut, gent molt considerable,
com Jospin, que va tenir mala
sort –una persona que admi
ro– i l’amic Manuel Valls, alcal
de d’Evry, fill del pintor Xavier
Valls. Bé, a la Ségolène li desit
jo tota la sort del món.
Diuen que quan es va plantejar d’entrar en la política
activa, deixar d’estudiar,
d’anar al cinema i al teatre,
li feia molta mandra. Les
seves, diguem-ne, “vel·leï
tats intel·lectuals” han
afectat la seva trajectòria,
la seva imatge política? Per
definició, un intel·lectual
ha de ser lliure, mentre que
un polític està sotmès a la
“cotilla” del partit, del govern, de l’opinió pública...
Home, al cine hi pot anar tot
hom! Tot i que de vegades vas
al cinema i en surts amb la
cua entre cames. Heu vist El
laberinto del fauno? Són dues
històries que no tenen res a
veure, una sobre el maquis de
l’any 40 i un guàrdia civil, i
una altra sobre una nena que
contacta amb una mena de
monstre benefactor. Crec que
la gent que hi va no entén
gaire res! Segons la pel·lícula,
els republicans eren unes àni
mes de Déu i els altres uns
malparits, cadascun, no el col·
lectiu!, tots i cadascun d’ells!
És d’una ingenuïtat que em
va deixar fumut. Quan érem
petits, a Tona, amb altres
nanos, tiràvem pedres als
rodamons que passaven al
crit de “maquis! maquis!” En
cara tinc gravades a la memò
ria les primeres escenes de
violència de la meva vida. I
ara, després de tants anys...
tornar a veure aquest simplis
me, però invertit...
A vostè, que ha viscut de manera domèstica i quotidiana
la història política i cultural
d’aquest país (la seva família
té un pes destacat en les
societats barcelonina i catalana en general), fins a quin
�
�entrevista
“Amb l’aeroport ens
juguem les faves!”
L’entrevista ja ha acabat i no es pot estar de dir: “No m’heu
preguntat per AENA”. És evident que hi dirà la seva, i la seva
és: “Amb l’aeroport ens juguem les faves! Per ser referent mundial en coneixement –diu–, l’aeroport és important. Quan una
multinacional ha de prendre la decisió d’establir-se a Espanya,
sabeu on perd Barcelona? En les comunicacions.” I per a tot té
un exemple. “Fa anys, quan American Telegraph and Telephone
(AT&T) estudiava d’establir-se a Espanya, els vaig insistir que
consideressin l’opció de Barcelona. Mesos més tard, quan ja
no hi pensava, vaig rebre el següent telegrama de l’ambaixador
americà, Tom Enders: “Han decidit anar a Madrid. Raó principal: inexistència de vol non-stop Barcelona-Nova York.”
punt l’afecta la transcendència, fins a quin punt s’arriba
a plantejar, si és que mai ho
ha fet, que el seu nom, la
seva figura i el seu paper polític queden lligats a la història del país?
No hi ha ningú a qui no li
agradi que l’estimin. Te n’ado
nes amb el canvi espectacular
que és viure fora. No et coneix
ningú i tens una mena de
sensació de solitud i de lliber
tat extrema, ningú no et diu
absolutament res. Però retro
bes l’afecte dels qui t’estimen
i t’estimes de debò. En canvi
aquí vas pel carrer i tothom et
saluda. Què m’agrada més? La
veritat és que a tots ens agra
da anar canviant! (riu)
Però la rellevància pública te
un preu: a mi m’han dit de tot
caminant pel carrer en un
Entre
Catalunya i
Espanya l’únic
que continua és
la conllevància
10
barri de dretes amb el meu fill
que tenia 6 anys i us asseguro
que em vaig plantejar si tot
plegat pagava la pena.
Parlant de la relació entre la
vida privada i la vida pública,
els beneficis són importants,
però els costos... Els Jocs Olím
pics van ser un bon exemple
d’equilibri entre beneficis
públics i costos personals.
Barcelona era una ciutat artifi
cial, poc preparada, sempre
que s’hi havien fet coses era
per a ocasions molt concretes,
les exposicions, per exemple, i
d’una manera temporal i
escadussera. I la gent aprofita
va aquests entrebancs, com
els de la inauguració de l’Esta
di, per exemple, quan es va
inundar, per manifestar el seu
enuig. Tant el Palau Nacional
com l’Estadi havien estat cons
truïts directament sobre el
terra, sense fonaments. Hi va
haver problemes a la façana
de l’estadi i a la claraboia de
la sala oval del Palau, que
amenaçava d’ensorrar-se. De
fet, en uns premis literaris
d’Òmnium Cultural havien
caigut trossos del sostre sobre
la sala. Vam anar a buscar
arquitectes i enginyers (Mar
garit i Buxadé) que van con
cloure que si s’encerclava la
cúpula o claraboia de la sala
oval amb una sivella d’estruc
tura metàl·lica quedaria sub
jecta i no hi hauria més sor
preses desagradables. Al
mateix temps, es va encarre
gar el pilotatge de l’edifici i
ara és l’únic del món que ha
incorporat els fonaments des
prés de construït! Us dic tot
això perquè la combinació de
responsabilitats públiques i
vivències personals té tota
mena de registres.
Què ocupa ara el seu interès
professional i personal?
La política euromediterrània.
Sembla que al mes de maig
es decidirà si es dóna una
empenta a la política eurome
diterrània, també anomenada
Procés Barcelona, producte
de les conferències de Bar
celona cada deu anys. La pri
mera, l’any 2005, va a ser un
èxit: àrabs, cristians i jueus es
van parlar i entendre per pri
mer cop des de 1492. Però el
més calent és a l’aigüera.
Mentre tot això es decideix a
Europa, la meva oficina d’ex
president ja està en marxa
amb un petit equip molt sòlid.
A banda d’això, tinc contactes
amb universitats i empreses.
Tracto d’ajudar, com sempre, al
llançament de noves iniciati
ves. Un dels projectes mes reei
xits a Catalunya en els darrers
vint anys ha estat el llançament
d’Iniciatives, SA i la posterior de
Catalana de Capital Risc. Si puc
ajudar, ho faré. Hi ha un cara
mull d’empreses noves, algu
nes llençades per universitats
com la Rovira i Virgili i la UB,
que mereixen suport.
Per acabar, ens pot ara respondre la pregunta que fa
uns mesos li feia la periodista Montserrat Besses i
que, segons va dir, estaria
en condicions de respondre més endavant: què ha
après al despatx de la
Generalitat?
El preu de l’ambició...
De quina ambició, de la
pròpia o la d’altres?
Quan dieu la d’altres a què us
referiu? al govern? al partit? a
d’altres partits?
No ho sé, a d’altres, …
Parlava de la meva...
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Entrevista a La Universitat
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Universitat: revista de la Universitat de Barcelona
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Colominas, Ester
Quintana, Núria
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Universitats
Universitat de Barcelona
Economia
Catalunya
Expresident
Espanya
Estatut
Infraestructures
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-04-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/897/0000001397.pdf
3b61d345eb1691a3070f41b4a963f9bc
PDF Text
Text
INTERVENCIÓ - IV Cumbre Mundial de Alcaldes
“La alianza de civilizaciones: el papel de las ciudades y los
gobiernos locales”, Pasqual Maragall
12/04/2007 | Istambul
ISTANBUL BARCELONA AND AFTER
13 APRIL 2007 (CORRECTED & REVISED)
1. MY LAST VISIT HERE WAS IN 2005 AS PT. OF
CATALONIA
PREVIOUS AS MAYOR, WHEN MAYOR ERDOGAN
AND I SISTERED BCN AND ISTANMBUL
2. NOTES OF THE BCN DECLARATION IN 2005
LESS CLIMATE THAN IN 1995
PRINCIPLE OF SUBSIDIARITY
CREATE BANK OF DEVELOPMNET EUROMED
IMOPORTANCE OF DESERTIFICACIONS (SEE
RECENT MAPS) AND DEPLETION OF FISH
RESERVESIT SEEMS THAT MANY OF OUR BEACHES
WLL BE GONE
I AM NOT A FANATIC OF PESSIMISM, SEEN THAT
ALL PREVOIUS PESSIMISMS HAVE FAILED) FIRST
OF ALL THAT OF ALFRED MARSHALL INVENTOR
OF ECONOMICS AND DIMISHUNG RETURNS (OF
COURSE HE DIDN’T TAKE ACCOUNT OF AMERICAN
UNLIMITED RESERVES OF LAND: KEYNES WAS
RIGHT)
NOT IN BCN CONF’CE BUT IN BCN FORUM OF
CULTURES (2004): DAVID CRYSTALL TALKED
�ABOUT DEPLETION OF THE NUMBER OF
LANGUAGES
THIS CANNOT BE PREVENTED BUT THE NUMBER
OF LANGUAGES LEARNT CAN THEORETICALLY BE
INCREASED
MIREIA BELIL PRODUCED A PERSUASIVE PICTURE
OF THE FORUM OF CULTURES AND ITS
CONTINUITY. I EXPECT ISTAMBUL WILL SOME
DAY BECOME AN OLYMPIC CITY AND A FORUM
CITY AS BARCELONA WAS: THIS STAMPED A
QUALITY MARK BESIDES BCN’S NAME
3. THESE EVENTS HAVE AND WILL HAVE PRODUCED
A RETURN OF THE MEDITERRANEAN BASSIN TO A
CERATAIN DEGREE OF CENTRALITY IN MODERN
WORLD, SOMETHING THAT WE LOST IN 1492
EUROPEANS “DISCOVERED” AMERICA
AND IT IS A GOOD SIGN THAT BOTH SPAIN AND
TURKEY AND PROBABLY PORTUGAL ARE
COMMANDING THE ALLIANCE OF CIVILISATIONS
EFFORT. THE MED BASSIN IS REALLY THE MID
TERM OF EASTERN AND WESTERN CULTURES
BOTH IN TIME AND SPACE
4. BACK TO PRESENT: SOME RELEVANT BUSSINES
AND INDUSTRIAL EVENTS HAPPEN IN THE AREA:
THE MERGERS BETWEEN AUTOPISTAS SPAIN AND
AUTOSTARDE ITALY, BET. ENEL AND ENDESA IN
POWER GENERATION, THE ACQUISITION OF
SCOTISH POWER BY IBERDROLA SPAIN ETC.
5. LAST WORD: ON SARAJEVO
TADIC AS A SYMBOL OF INT’L JUSTICE
�MLADIC AND KARADCIC AS A SYMBOL OF INT’L
FAILURE
MOSTAR: SOLANA SENT RICARD PEREZ CASADO
THERE AND HE GOT THE REBUILDING OF THEW
“MOST” OR BRIDGE UNITETING THE CROAT WITH
THE MUSLIM SIDE OF THE RIVER, DESTROYED BY
A BOMB. (“MULTI, MULTI, MULTI” … SAID AN
ANGRY BOSNIOCROAT OFFICIAL : “YOU ALWAYS
TALK MULTI, I’M FED UP WITH MULTI!”
THIS IS THE REAL QUESTION: THE “MULTI, MULTI”
FATIGUE AND THE COZINNESS AND WARM OF THE “US,
US, WE” REFUGE, LIKE IN KIDS: “ME, ME, ME” ALL THE
TIME, IN VIEW OF THE IMMENSITY OF SORROUNDING
SPACE AND THE TALLNESS OF TREES AND HOUSES.
IT IS NOT A COINCIDENCE THAT THERE WAS A MAN
FROM VALENCIA, RICARD PEREZ CASADO, THE ONE
WHO REMADE THE BRIDGE. VALENCIA, AS WELL AS
THE SOUTH OF CATALONIA, WAS NOT ALWAYS
CHRISTIAN BUT HAD ALMOST 8 CENTURIES OF
MUSLIM DOMINATION, 711 A.C. UNTIL 1492 POST.C.
THE BISHOP OF SEGORBE ONCE TOLD ME LESS THAN
20 YEARS AGO THAT HE HAD FOUND KORAN IN THE
SEGORBE MOUNTAINS OF VALENCIA AND THE JOYFUL
RIVALRY BETWWIN “MOROS Y CRISTIANOS” IS STILL
PRESENT IN VALENCIA AND ALICANTE’S FESTIVITIES.
EVEN IN CATALONIA, A PLACE LIKE MIRAVET (THE
NAME SAYS EVERYTHING) HAS A FESTIVITY CALLED
“THE SIEGE” WHICH CELLEBRATES THE RESISTENCE
OF A PLURAL COMMUNITY OF MOORS, CHRISTIANS
AND JEWS, PROTECTYED BY THE ORDER OF THE
TEMPLE (“TEMPLERS” IN CATALAN) AGAINST THE
ATTACK OF THE CHRISTIAN KING COMING FROM
BARCELONA.
�AND MANY TOWNS IN LLEIDA, WEST OF BARCELONA
AND ALSO OF LONG STANDING ARAB DOMINANCE,
HAVE NAMES LIKE VINAIXA (“BEN AÏSSA”) OR
VINAROÇ (“BEN AROCH) – TWO NAMES
CORRESPONDING TO TWO CONTEMPORARY MOROCAN
MINISTERS TO WHICH I DISCOVERED THEIR
GEOGRAPHICAL ORIGINS IN SPAIN.
TO END WITH A NOTE OF FUTURE:
IT IS FORTUNATE THAT PREMIER ERDOGAN,
WHATEVER HAPPENS TO HIS BRIGGING FOR
PRESIDENCE IN TURKEY, IS TRYING WITH JOSÉ LUÍS
RODRÍGUEZ ZAPATERO TO BRIDGE OR ALLY
CIVILIZATIONS.
EVEN MORE SO IF THE PRESIDENCE OF THIS BRIDGING
EFFORT (“BRIDGE” BEING PREFERRED TO “ALLIANCE”
AS A TITLE, SEEN THE MILITARY PARFUME OF THE
LAST NAME) IS ACCEPTED BY JORGE SAMPAIO,
FORMER Pt OF PORTUGAL.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Istanbul Barcelona and after
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Istambul (Turquia)
Abstract
A summary of the resource.
IV Cumbre Mundial de Alcaldes “La alianza de civilizaciones: el papel de las ciudades y los gobiernos locales”.
Language
A language of the resource
Anglès
Subject
The topic of the resource
Alcaldes
Globalització
Administració local
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-04-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1639/0000001613.pdf
533aa113b7f4bf65dc5d833abcfa0aa6
PDF Text
Text
12-19 FCB26 CAT.qxp
4/4/07
16:22
Página 15
EN PRIMERA PERSONA
De tots els partits que ha viscut, Gaspart
recorda “haver patit més que mai en les finals
que hem jugat al Camp Nou, com la final de
la Recopa contra l’Standard de Lieja, i en les
nits de remuntada històrica, com el dia del 5
a 4 contra l’Atlètic de Madrid a la Copa; en
definitiva, els partits on el públic juga amb el
número 12”. Durant els seus tres anys com a
president del FC Barcelona, Gaspart va acumular diverses anècdotes en relació al camp.
“En tinc moltes, però n’hi ha una que és
molt entranyable. En més d’una ocasió
alguns culés em van demanar estendre les
cendres dels seus familiars difunts sobre la
gespa, com a “última voluntat del finat”,
cosa que vaig permetre. L’autenticitat del
sentiment barcelonista es fa evident i per
això sàviament diem que el Barça és més que
un club”.
dreta. Pocs dies abans, Casas havia manifestat públicament la seva intenció de lesionar
Florencio i el Barça havia denunciat el fet a
la Federació Catalana de Futbol).
Maragall no recorda quan va trepitjar per
primer cop el Camp Nou, però assegura que
“l’impacte que em va causar va ser enorme”.
De fet, el defineix com “la catedral del futbol
català. La del futbol espanyol és San Mamés.
Quan érem petits tots érem del Barça…
i del Bilbao. Ara molts són del seu equip…
i del Barça”. Ja fora del govern, també té
anècdotes relacionades amb l'estadi: “La més
recent és que en el darrer partit de Lliga entre
el Barça i el R. Madrid (3-3, gran partit) ens
va tocar seure junts a l’Artur Mas i a mi.
Mai havíem coincidit tant en tot”.
Manel Martí
President de l’Associació de Cecs i Disminuïts
Visuals de Catalunya
“ÉS MERAVELLÓS PERÒ LI FALTA
ADAPTAR-SE ALS DISCAPACITATS”
Pasqual Maragall
President de la Generalitat 2003-2006
"ÉS LA CATEDRAL
DEL FUTBOL CATALÀ"
L’expresident de la Generalitat de Catalunya
Pasqual Maragall és una de les nombroses
personalitats que ha tingut la possibilitat de
presidir partits des de la llotja del Camp
Nou. Maragall, però, té el seu primer record
barcelonista d’un partit del 1948 disputat al
vell camp de Les Corts. L’expresident de la
Generalitat el rememora amb tota mena de
detalls: “El primer partit el vaig veure quan
tenia 6 anys, assegut entre el meu pare i el
meu oncle Gabriel. Era un partit contra
l’Espanyol i a la primera part, només començar, el jugador Casas de l’Espanyol se’n va
anar directe cap a Florencio i el va lesionar.
El resultat va ser de 5 a 1 a favor del Barça.
El Barça va jugar amb Velasco, Elías, Curta,
Gonzalvo II, Calvet, Gonzalvo III, Basora,
Seguer, César, Florencio i Valle”. (La lesió de
Florencio va ser greu. Es va produir al minut
22 de la primera part quan Casas va fer una
entrada violenta a Florencio, que es va trencar el lligament lateral interior de la cama
Manel Martí és president de l’Associació de
Cecs i Deficients Visuals de Catalunya i membre de la Penya Blaugrana d’aquesta associació.
“Som una entitat de més de 400 socis i fem
tota mena d’activitats socioculturals”. Fa poc
que s’ha creat i encara no han anat a cap partit
al Camp Nou. “Precisament vull parlar amb el
president Joan Laporta perquè ens assigni un
lloc fix a l’estadi. Vam anar-hi un cop, amb un
grup de trenta persones i vam visitar les instal·lacions”. El Manel recorda amb especial
interès “el 5-0 al Reial Madrid; la final de la
Recopa amb l’Standard de Lieja i el 4-3 contra
l’Atlètic de Madrid en la Copa del Rei”. Martí
avisa que el Camp Nou és “meravellós però
li falta accessibilitat per a discapacitats”.
Joan Pau Mitjans
Fill de Francesc Mitjans,
arquitecte del Camp Nou
recorda que el seu pare "ni era aficionat ni
havia planejat mai cap obra relacionada
amb l’esport". "El que va fer és molt meritori –afegeix-, ja que partia d’una total
ignorància en el tema dels recintes futbolístics però va conjugar l’estudi a fons de la
qüestió amb les seves enormes capacitats
fins a arribar a fer una obra modèlica. Una
de les coses que va arribar a tenir molt present és que el Camp Nou necessitava molts
terrenys (el projecte inicial era molt petit)
per poder 'respirar'. De fet, totes les
instal·lacions i projectes del voltant del
Camp Nou els tenim gràcies a aquesta insistència del meu pare, que sempre li estava
dient al president Miró-Sans que l’estadi
necessitava més terrenys."
Aquest coneixement tan directe de les instal·lacions del club va facilitar que Joan Pau
Mitjans participés, conjuntament amb
altres companys de professió, en altres operacions urbanístiques al Camp Nou.
L'ampliació de l'any 1982 n'és la més destacada, però també va col·laborar en les
obres del nou edifici de la Botiga, la remodelació del 1994 (quan es va abaixar el
nivell del terreny de joc per tal de convertir
la primera graderia dels gols en localitats de
seient), la renovació de la coberta de tribuna, les noves cabines de premsa, l’ampliació
del Museu i el nou vestíbul de tribuna...
"Val a dir que el president Núñez confiava
molt en l’equip que havia fet l’ampliació del
1982", recorda Joan Pau Mitjans.
Agustí Montal
President del FC Barcelona 1969-1977
EL PARE, ELS HIMNES
I LES AMBULÀNCIES
Agustí Montal va presidir el club quan el
Camp Nou ja era una realitat, però també en
va viure el naixement. El primer record que té
UN CAMP QUE NECESSITAVA
“RESPIRAR”
Amb només 5 anys ja va assistir a la col·locació de la primera pedra. De fet, el projecte li
era familiar. No endebades, el seu pare n'era
l'arquitecte principal. “Ell es va involucrar
molt en aquella feina i el seu estudi professional era per a mi com casa meva. Jo em passava moltes estones jugant i corrent per sota
la maqueta del futur estadi." Joan Pau
Mitjans, fill de l'arquitecte del Camp Nou,
ABRIL DEL 2007
BARÇA
15
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El Camp Nou és la catedral del futbol català
Source
A related resource from which the described resource is derived
Barça, revista oficial FC Barcelona
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Futbol Club Barcelona
Camp Nou
Catalunya
Esports
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-04-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/898/0000000668.pdf
b941be4e593b61cf131d85de71d4e0d3
PDF Text
Text
INTERVENCIÓN “GOBERNAR EUROPA PARA GOBERNAR
LA GLOBALIZACIÓN”, Pasqual Maragall
20/04/2007 | Egino (Euskadi)
Introducción
Es un placer acompañarles aquí en Euskadi, en este espacio
de reflexión sobre las perspectivas de Europa.
La hibernación del proyecto constitucional podría estar llegando
a su fin [cross your fingers], pero los déficits de las instituciones
comunitarias ponen de relieve las dificultades para que Europa
se convierta en un agente global.
Al mismo tiempo, existe el dilema sobre si la globalización
puede ser una fuerza “federadora de Europa” y no sólo
“inhibidora”, como sucedería si prosperaran actitudes de
cerrazón nacional en los estados miembros.
A mi modo de ver, se trata de dos dimensiones de un mismo
problema: está en nuestras manos vencer las actitudes de
cerrazón y construir una unión política más capacitada para
asumir responsabilidades globales.
Sin embargo, los términos en los que se plantea este debate
demuestran que sufrimos un desequilibrio entre los mercados,
la sociedad civil, y un espacio público e institucional que se
construye muy lentamente.
Encontrar el “círculo virtuoso” que los articule es la principal
responsabilidad de la red de autoridades europeas.
Debemos gobernar Europa, para tener más capacidad de
gobernar la globalización.
Por un lado, es fundamental que definamos la ambición
europea de nuestras ciudades, regiones y naciones
1
�demostrando que “son Estado” y que “son también Unión
Europea”.
Y, por otro lado, debemos avanzar hacia un sistema político
europeo compuesto por instituciones y partidos
comunitarios.
Ambas dimensiones del proceso de construcción europea son
las que van a estructurar mi intervención de hoy.
I. Nuestra ambición europea: el nuevo Estatuto de
Autonomía de Cataluña y el impulso de la Euroregión
Pirineos-Mediterráneo
La ambición europea de España es una ambición compartida
por el Estado y las Comunidades Autónomas. Y es una
ambición con una clara dimensión federal.
Esta es la orientación que marca el Estatuto de Autonomía de
Cataluña aprobado el año pasado.
Como ya dije el mismo día que entró en vigor, éste Estatuto
nos convierte en la nación sin estado con más
competencias del continente, fortalece al Estado y, al mismo
tiempo, establece definitivamente Europa como nuestro
espacio político y geográfico de referencia.
El Estatuto de 1979, carecía casi por completo de esa
vertiente europea, porqué a España le faltaban aún seis años
para integrarse en las Comunidades Europeas.
Sin embargo, desde aquel momento, la “institucionalización”
de la dimensión europea del Estado de las Autonomías ha
sido imparable.
El Tribunal Constitucional convalidó la creación de oficinas
autonómicas.
2
�Además, dictaminó que las comunidades autónomas pueden
establecer relaciones exteriores, aunque fuese manteniendo
la firma de tratados entre las competencias del Estado.
Los líderes catalanes, juntamente con otros líderes
autonómicos, nos implicamos en el regionalismo europeo. El
Presidente Pujol presidió la Asamblea de Regiones y yo mismo
me honré en presidir el Comité de las Regiones y Ciudades.
El impulso descentralizador, simultáneo a los avances de la
centralización o cesión de soberanías nacionales a la Unión, se
incorporó a las sucesivas modificaciones del Tratado de Roma.
Y finalmente se consagró el principio de subsidiariedad y de
proximidad en la toma de decisiones.
Cataluña además se comprometió a fondo en políticas
comunitarias.
Se creó una conferencia sectorial para que las autonomías
participasen en la formación de la voluntad española ante la
Unión Europea.
Se estableció la participación autonómica en la representación
permanente del Estado ante Bruselas.
Y el Gobierno de José Luís Rodríguez Zapatero impulsó esa
participación hasta las instituciones comunitarias, además de
dar un paso decisivo para garantizar la presencia del catalán,
el gallego y el euskera en ellas.
A lo largo de estos años, Cataluña ha actuado como levadura
del europeísmo español y del regionalismo europeo.
Es lógico, pues, que el nuevo Estatuto de Cataluña haya
recogido estos procesos; los haya proyectado en un horizonte
más autonomista, y los haya incluido en el bloque de
constitucionalidad:
3
�1. El texto garantiza la participación de la Generalitat en
los asuntos europeos que afectan a “los intereses” de
los catalanes.
2. Obliga al Gobierno de España a informar al de
Cataluña de las iniciativas de revisión de los tratados.
3. Otorga a la postura catalana en ese proceso un carácter
“determinante” si de las propuestas europeas se deriva un
impacto financiero o administrativo para Cataluña.
4. Transfiere a la Generalitat la gestión de los fondos
comunitarios territorializables.
5. Y plantea el acceso autonómico al Tribunal de Justicia
de la UE, cuando la normativa comunitaria lo permita.
Como sugestivamente ha dicho el eurodiputado Ignasi
Guardans, este Estatuto, “que aparentemente exige mucho a
España y a la UE, impone también obligaciones muy fuertes a
la Generalitat”.
Con él, los catalanes se autoimponen una larga lista de nuevos
deberes de información, propuesta y participación de
envergadura.
Derechos y deberes que nos permiten expresar, como les
decía,
una
ambición
europea
en
términos
de
corresponsabilidad.
Ahora que se ponen de manifiesto las limitaciones del
planteamiento institucional de la “Europa de las Regiones”, se
amplifica la acción de las “Regiones de Europa”.
Y es fundamental que lo hagamos asumiendo en nuestra
cultura política la necesidad de “europeizar” las políticas
públicas, y desarrollando, externamente, iniciativas de
cooperación regional.
Las regiones colindantes con fronteras estatales abarcan casi
la mitad del territorio europeo y un tercio de la población.
4
�Además, la cooperación transfronteriza demuestra que el
proceso de integración económica y territorial es imparable.
Actualmente existen más de 60 euroregiones en Europa
situadas en torno a las fronteras entre Bélgica, Holanda y
Luxemburgo, entre regiones y ciudades de los países
escandinavos y, en particular, sobre las fronteras de Alemania.
Desde territorio español se extienden ya tanto hacia Portugal
como hacia Francia.
Éste último es el objetivo de la Euroregión PirineosMediterráneo y también de la Comunidad de Trabajo de los
Pirineos presidida por el Lehendakari y que Cataluña comparte
con Euskadi.
Y la Euroregión que impulsan Euskadi, la Comunidad Foral
de Navarra y Aquitania constituirá un polo potente en el eje
atlántico, como lo hace la Euroregión Oporto-Vigo.
La Euroregión Pirineos-Mediterráneo suma más de 14
millones de habitantes y representa el 14% del PIB conjunto de
España y Francia.
A través de la misma, por ejemplo, se está construyendo el
primer hospital transfronterizo de Europa.
La Euroregión se ha dotado de un Portal de Cultura y un
Observatorio Socioeconómico.
Y además se han definido proyectos punteros como la
EuroBioRegión en el sector de la biotecnología, a través de
la colaboración entre las universidades, los gobiernos y las
empresas.
Las empresas biomédicas y farmacéuticas catalanas se han
convertido en cabeceras de un sistema internacional de
producción.
5
�Forman un sistema empresarial que hoy cuenta con la
colaboración del polo de Tolouse y de infraestructuras
científicas como el Instituto de Investigación Biomédica codirigido por el Dr Massagué o el Centro de Medicina
Regenerativa del Dr Izpisúa.
El que no va adaptando su conocimiento, su tecnología y su
gama de productos y servicios está perdido.
Las Euroregiones son una muestra de que sabemos
adaptarnos tanto en la economía como en la política.
Por eso, planificamos conectar en todos los sentidos de lado a
lado de la cordillera y del mar.
El aeropuerto de Barcelona ha empezado a captar vuelos
intercontinentales y la adjudicación de la Terminal Sur nos
servirá para configurar un hub potente.
Es fundamental que la Euroregión cuente con un aeropuerto
gestionado con autonomía.
Como lo es también vertebrar una red de alta velocidad, que
hasta hace dos días, no estaba prevista más que de Madrid a
ciertas capitales de provincia.
Los ejes Valencia/Barcelona o Barcelona/ Bilbao no existían
en la mente del Gobierno de Aznar y la conexión con Europa
era objeto de numerosos atrasos.
Justamente por este motivo, la Euroregión PirineosMediterráneo se ha puesto en el centro de las relaciones
hispano-francesas.
De las hispano-francesas, y de las hispano-italianas para
consolidar empresas euromediterráneas como AbertisAutostrade y Enel-Acciona-Endesa.
6
�Las tradicionales relaciones directas entre Estados se ven
complementadas por relaciones entre naciones, regiones,
ciudades y otras estructuras en red.
La cooperación entre gobiernos regionales y locales por
encima de las fronteras difumina un elemento crucial de la
soberanía de los Estados.
Además, el éxito de la UE y la globalización, los han
convertido en pequeños para los asuntos grandes, y en
excesivos para los problemas de proximidad.
La clave está en dejar que las regiones y también las
ciudades tejan, y que los estados confeccionen el vestido
completo, es decir, nuestro proyecto europeo.
Los Estados tienen que entender que las competencias que
ceden “por debajo” las deben compensar con la soberanía
europea que crean “por arriba”.
Todos, regiones y estados, están llamados a jugar un papel
más sustantivo en la liga superior porqué las
responsabilidades que se divisan des de Europa son globales.
Justamente por este motivo, es prioritario que la Europa
comunitaria supere su crisis institucional.
II. Avanzando hacia un sistema político europeo: las
instituciones y los partidos
Los que compartimos la idea de que los problemas de
Europa se resuelven con más Europa, defendemos avanzar
hacia un sistema político europeo compuesto por
instituciones, políticas y partidos.
La Unión va demasiado al ralentí en asuntos sustantivos como
la seguridad interior, la política exterior o la energía.
7
�La agenda de Lisboa es más un catálogo de buenas
intenciones que un programa comunitario.
Además, los beneficios de la integración se reparten hoy
asimétricamente.
Y la política exterior ha quedado debilitada por la división de
los Gobiernos ante conflictos como el de Irak.
Sobretodo cuando se ha puesto de relieve que victorias
tácticas no se han traducido ni en nuevas estrategias
globales para el Próximo Oriente, ni en una profundización de
las relaciones euromediterráneas.
Estas
estrategias
vienen
marcadas
por
el
mero
intergubernamentalismo y, en el mejor de los casos, se
articulan sobre la comunitarización de los intereses estatales.
Las reglas actuales no aseguran el funcionamiento efectivo de
las instituciones de la Unión: es prioritario profundizar en la
línea de la Constitución.
Como ha dicho la propia Canciller Merkel, si de aquí a las
próximas elecciones al Parlamento Europeo en el año 2009 no
se ha logrado llevar a buen puerto la reforma constitucional
iniciada, nos encontraríamos ante una omisión histórica.
La UE necesita un nuevo documento de bases que respete la
sustancia del proyecto aprobado por 18 de los 27 Estados. Y lo
necesita por razones democráticas y funcionales.
Me podrían decir como escribía hace pocas semanas JeanMarie Colombani en Le Monde, que hoy no existe ninguna
mayoría que justifique ulteriores abandonos de soberanía. Y es
parcialmente cierto.
8
�La ambición europea de diversos países es frecuentemente
subsidiaria de unos intereses nacionales circunscritos al
Estado.
Sin embargo, la mayoría se inclina por encontrar un espacio
de encuentro que intente conciliar la viabilidad del proceso
constitucional por un lado, y la ambición del texto por el otro.
Según el eurodiputado socialista Raimon Obiols, esto significa
realizar un complejo ejercicio para sumar voluntades entre
sus gobiernos y, al mismo tiempo, velar para que las
aspiraciones de una Europa política no se vean disminuidas.
Hasta el año 2009 el debate constitucional debe ocupar el
centro de la política europea y debemos garantizar que el
método escogido tenga una legitimidad reforzada.
Para conseguirlo, a la lógica comunitaria le tenemos que
añadir un nuevo contrato “con” y “entre” los ciudadanos.
Sólo un nuevo debate europeo que incluya tanto a los
ciudadanos de Europa como a sus instituciones puede
combatir el altereuropeísmo de manera efectiva.
Necesitamos que instituciones como el Parlamento Europeo
adquieran un mayor protagonismo y empezar a vertebrar
partidos que fortalezcan el vínculo representativo.
Hoy no tenemos partidos políticos a escala europea. Y sé
que no será fácil conseguirlo: también en este caso se deberán
superar obstáculos como la visión instrumental de Europa,
además de otros como el control de los aparatos de partido.
Los mismos obstáculos que explican la necesidad de esta
opción.
9
�El Parlamento Europeo ha forzado un proceso de agregación
política entorno de los polos socialista y popular, pero
paralelamente se ha producido una fractura que transciende el
eje izquierda-derecha.
Su manifestación más evidente ha sido el “no” francés y
holandés al proyecto constitucional.
Este nuevo eje político, que puede formularse a partir de la
dicotomía supranacionalidad - intergubernamentalidad,
configura nuevos alineamientos.
Por ejemplo, el de los laboristas británicos con los populares
españoles y polacos, o el de los democratacristianos alemanes
con los demócratas de izquierda italianos y los postcomunistas
checos.
Podría decirse que cada eje es relevante a diferentes escalas.
El eje identitario es relevante a nivel subestatal, el eje
izquierda-derecha lo es a nivel estatal y el eje sobre el grado
de integración política comunitaria lo es a nivel europeo.
Esto justificaría unos partidos europeos más amplios y abiertos.
Y más impuros también.
Como les decía, no será fácil, pero trabajaré para que esta
opción gane su momento.
“Gobernar la globalización” es un candidato muy loable, pero
el reto es gobernar Europa con instituciones y partidos
comunitarios.
Gobernando Europa, incrementaremos nuestra capacidad de
gobernar la globalización.
Muchas gracias.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Gobernar Europa para gobernar la globalización
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Egino (Euskadi)
Abstract
A summary of the resource.
Jornada “El futur d’Europa a l’era de la globalització”, organitzada pel think tank “Euskadi a l’era de la globalització” que impulsa el Lehendakari Juan José Ibarretxe. La jornada va comptar també amb les conferències de Manuel Maria Carrillo (filòsof, diputat portuguès, exministre de cultura de Portugal), Renaud Dehausse (professor de l’Institut d’Estudis Polítics Jean Monnet de París, expert en federalisme comparat i evolució de la UE) i Monique Canto-Sperber (experta en filosofia moral i política i directora de l’École Normale Supérieure de París).
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Globalització
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-04-20
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/899/0000000669.pdf
be743f6806bceb219833bbcab3da4936
PDF Text
Text
Intervenció de Pasqual Maragall sobre:
La Regió Euromediterrània i la perspectiva de futur en
les àrees de salut, benestar i recerca biomèdica.
26/04/2007 | Navata (Girona)
1. L’associació entre el territori i el saber
Ens la juguem amb el coneixement.
L’associació entre el territori i el saber marca la
diferència entre un país que va a remolc, i un país que
esdevé motor del seu desenvolupament.
El coneixement és la força motriu de la innovació.
I a través de les ciències de la vida, la innovació es
tradueix en competitivitat empresarial i cohesió
social, alhora.
2. Una voluntat política: convertir Catalunya en una de
les regions biomèdiques d’Europa
Quan vaig arribar a la presidència de la Generalitat,
vaig expressar la voluntat de convertir Catalunya en
una de les regions biomèdiques d’Europa.
Teníem una llarga tradició mèdica i un sistema
nacional de salut a l’avantguarda.
A més, comptàvem amb una indústria química i
farmacèutica capdavantera a Espanya.
[A Catalunya, es realitza aproximadament un 60% de la
producció farmacèutica espanyola]
Ja existien nombrosos grups de recerca biomèdica a
universitats i centres d’investigació com el CSIC,
hospitals i empreses.
1
� I a més s’havia començat a realitzar un important esforç
inversor
en
infrastructures
científiques
i
tecnològiques. Exemples: el Consorci amb l’Estat per la
construcció
del
Sincrotró;
el
Centre
de
Supercomputació Marenostrum (IBM-UPC).
Ens podíem proposar col·lectivament projectes
ambicions que abans no estaven al nostre abast.
i
Al mateix temps, la creació de l’Aliança Biomèdica de
Barcelona –avui Aliança Biomèdica de les
Universitats trencava la dinàmica arcaica d’atomitzar els
grups de recerca a través de xarxes locals.
Amb l’Aliança Biomèdica, les Universitats donaven un
primer avís a les administracions, que finalment es
pogué compassar per desenvolupar una política
coherent.
3. La Bioregió
La presentació de la Bioregió el mes de novembre de
2004 i la seva constitució formal el mes de febrer de
2006, ens varen permetre corregir la tendència cap a
l’atomització excessiva de les institucions.
A través de la Bioregió, s’aprofundia en la triple hèlix
que formen les universitats –i els hospitals universitaris-,
les administracions i les empreses.
I a través d’aquesta triple hèlix, sobria el camí per
convertir Catalunya en el
centre biomèdic i
biotecnològic del sud d’Europa.
En relació a l’Aliança Biomèdica, el projecte adquiria una
nova dimensió territorial i es situava al centre de
l’acció de la Generalitat.
2
� A més, a la dimensió biomèdica, s’hi afegia la
biotecnològica per incorporar-hi l’agroindústria.
Havia arribat el moment de donar un pas endavant
definitiu cap una investigació “científicament
rigorosa”, “competitiva” i “socialment útil”.
4. La Bioregió, un model de desenvolupament
Avui, la Bioregió compta amb els actius necessaris per
esdevenir un model de desenvolupament.
L’experiència dels Estats Units, el Canadà i altres
regions europees, ens ensenya que la Bioregió reuneix
els tres elements clau d’una estratègia guanyadora:
o La millora del nostre capital humà i tecnològic;
o L’impuls d’empreses biotecnològiques;
o I la creació d’un marc institucional per incentivar
de forma sostenible la generació de sinèrgies entre
els actors públics i privats, a través de nous
processos de transferència de coneixement i
tecnologia.
5. L’aposta inversora del sector públic: una aposta
sostinguda i ambiciosa
En els pilars de la bioregió, Catalunya hi ha aportat la
creació del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona
al costat de l’Hospital del Mar i la Universitat Pompeu
Fabra, que acull:
o El Centre de Medicina Regenerativa co-dirigit pel
professor Izpisúa;
o El Centre de Regulació Genómica del Dr. Beato;
3
�o I l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica del Dr.
Jordi Camí.
El Parc, a més, s’afegeix a l’Institut de Recerca
Biomèdica de Barcelona dels Drs. Guinovart i
Massagué, que està vinculat a la Universitat de
Barcelona a través del Parc Científic de Barcelona.
Al Campus Vall d’Hebron de l’Autònoma.
I a l’IDIBAPS [Institut d’Investigacions Biomèdiques Pi i
Sunyer]-Hospital Clínic.
Més recentment, tenim la bona notícia del Projecte
Biopol = conveni per a la creació del Parc Científic de la
Salut de L’Hospitalet.
Aquest Parc constituirà un entorn de creació de noves
empreses de base tecnològica i alhora la recerca
d’excel·lència, al voltant de l’Institut d’Investigacions
Biomèdiques de Bellvitge.
[Hospital Universitari de Bellvitge, Universitat de Barcelona i
Institut Català d’Oncologia]
6. El sector empresarial i l’associació CataloniaBio3
Conec l’esforç de Biocat per aglutinar tots els agents del
sector biomèdic i biotecnològic. No podem oposar la
recerca i el desenvolupament, a la innovació.
Catalunya
ja
compta
amb
50
empreses
biotecnològiques. La meitat creades els últims 5 anys.
La presentació de l’associació CataloniaBio3 el mes de
març de l’any passat per cohesionar-les, és una
excel·lent notícia.
4
� És una mostra més del potencial econòmic d’una
recerca competitiva.
7. Cap a una nova tensió positiva sector públic-sector
privat, per una Catalunya “estructuralment” innovadora
Hem de sumar esforços per posicionar el nostre país
en el panorama internacional. I l’establiment de fórmules
de col·laboració orientades a l’assoliment d’objectius és
fonamental.
Sense anar més lluny, la que s’ha establert entre la
Generalitat i l’ajuntament de Sant Cugat per acollir la
seu de l’Institut Europeu de Tecnologia.
[Esdevindrà el centre de referència per a les polítiques
d’innovació de la Comissió Europea]
I també la futura Oficina Europea de la Iniciativa de
Medicaments Innovadors.
[Manel Balcells, President del Comitè Executiu de la BioRegió,
ha manifestat que la considera prioritària. A la web de la UE, es
descriu la Oficina com un “símbol de l’Espai Europeu Integrat
d’Innovació, Recerca i Formació”]
Espero que la candidatura presentada per les
administracions, el Parc de Recerca Biomèdica i
Farmaindústria prosperi.
8. La Bioregió ens corresponsabilitza amb el model
europeu de progrés
Segons l’últim informe de la OCDE sobre les inversions
en R+D, Europa es troba en una situació d’estancament.
5
� En canvi, la Xina creix de forma imparable, esdevenint
un gran competidor: aquest any mateix es convertirà en
el segon país del món en inversió de capitals en
investigació.
I la Índia no li va massa al darrere en sectors com la
química i la informàtica.
Aquests països ja no només atrauen la producció, sinó
també la inversió en competitivitat.
No em cansaré de dir que l’educació i el coneixement
han de ser la nostra principal prioritat.
A la Xina i a la Índia s’està creant una nova elit
intel·lectual de científics i tecnòlegs, però importants
capes de la societat encara viuen en la pobresa i el
sub-desenvolupament.
En canvi, aquí tenim serveis públics cada vegada més
extesos i de qualitat.
El repte científic i tecnològic és clau per l’economia,
però també pel benestar.
Els avenços en biotecnologia s’associen a millores de
la qualitat de vida i de la salut de les persones.
Actualment la funció investigadora és un imperatiu
ètic de les nacions que aspiren a estar a l’avantguarda
del desenvolupament humà dels ciutadans.
Un dels actius principals del Sistema Català de Salut és
que la recerca en salut s’imbrica a la xarxa sanitària.
El nostre sistema de salut està desenvolupant un model
d’innovació basat en un dispositiu d’investigació
científica, desenvolupament tecnològic i innovació
que fomenta el tarannà investigador.
6
� La nostra xarxa d’hospitals inclou els 6 de major
producció científica d’Espanya.
Com reiterava el mateix Dr. Izpisúa fa 15 dies en una
conferència al Tribuna Barcelona, aquest és el valor
afegit més important que tenim.
I ho és per la qualitat de l’assistència sanitària que
se’n deriva i per les possibilitats de formació dels
professionals de la salut que ofereix.
9. L’Euroregió i el L’EuroBioCluster del Sud d’Europa
Avui Catalunya no només destina una part cada vegada
més important dels seus recursos i de la seva
intel·ligència a la ciència i la tecnologia, sinó que a
més ho fa nucleant una euroregió.
Una Euroregió Universitària i Científica.
Al mateix temps, l’Euroregió ens permet ser un actor
rellevant en una dinàmica supraregional de creixement
científic i tecnològic: l’EuroBioCluster del Sud
d’Europa, en la línia que uneix BCN-Lió-Heidelberg.
El BioCat i el Biopole de Tolouse hi tindran un paper
determinant, com fa per exemple la Medicon Valley de
Suècia i Dinamarca a la ScanBalt Bioregion, on hi
participen 11 països bàltics i escandinaus, més de 60
universitats i unes 870 empreses.
[Encara que sigui anecdòtic, fins i tot disposen d’unes “yellow
pages” per localitzar els més de 3.000 grans actors que hi
participen]
Què ens ofereix l’EuroBioCluster?
o “Base científica”: establir plataformes comunes de
recerca per competir.
7
�o Massa crítica per afrontar la “biocomercialització”:
per exemple, facilitar l’accés de les grans
farmacèutiques, a les PYMEs biotech.
o Un esforç per incrementar el finançament: fons de
co-inversió europeus; enfortir la xarxa de business
angels.
Nosaltres encara no ens podem comparar als clusters
del nord, però a la globalització, el que no va adaptant
el seu coneixement, la seva tecnologia i la seva gama
de productes i serveis està perdut.
I l’Euroregió Pirineus-Mediterrània és una mostra que
sabem adaptar-nos, tant en l’economia com en la
política.
Que som capaços de mirar lluny i d’actuar aprop.
L’Euroregió és un primer pas esperançador per alinear
idees, projectes i institucions. I ens permetrà tenir la
massa crítica suficient per competir a la globalització.
Avui tenir una “base” a Catalunya suposa un triple
avantatge estratègic per a les empreses:
o Aconsegueixen
europeu;
ubicar-se
al
cor
del
mercat
o Aconsegueixen una porta d’accés privilegiada a
la
resta
de
països
del
Mediterrani
i
d’Hispanoamèrica;
o I compten amb una connexió directa amb la resta
de bioclústers europeus.
Al mateix temps, l’Euroregió enfortirà la cohesió social,
com demostra el primer hospital transfronterer
d’Europa que s’està construint a Puigcerdà.
8
� Justament per aquest motiu, és fonamental connectar
tots els sentits de la cordillera i el mar.
L’Aeroport de BCN ha començat a captar vols
intercontinentals i l’adjudicació de la T-Sud ens ha de
servir per configurar un hub potent.
És fonamental que Catalunya tingui un aeroport
gestionat amb autonomia.
Com ho és també vertebrar la xarxa d’alta velocitat,
que fins fa dos dies, no estava prevista més que de
Madrid a algunes capitals de província.
Els eixos València-BCN o BCN-Bilbao no existien a la
ment del govern d’Aznar i la connexió amb Europa era
objecte de nombrosos endarreriments.
Justament per aquestes raons, l’Euroregió s’ha situat al
centre de les relacions hispano-franceses.
De les hispano-franceses i també de les hispanoitalianes, per consolidar empreses euromediterrànies
com Abertis-Autostrade o Enel-Acciona-Endesa.
Hem de començar a construir Europa des del Sud. I
no només des de l’economia, sinó també des de la
política.
10. Tenir un “paper” a la globalització, sense perdre de
vista que la nostra prioritat són les persones i la
proximitat
Estem esborrant les fronteres d’Europa, les dels
territoris i les administracions, les del sector privat,
les que oposen la recerca i la innovació i les que
pretenen oposar competitivitat i cohesió.
9
� I ho estem fent per sumar i tenir un paper rellevant a la
globalització, sense perdre de vista que la nostra
prioritat són les persones i la proximitat.
Moltes gràcies
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La Regió Euromediterrània i la perspectiva de futur en les àrees de salut, benestar i recerca biomèdica
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Torre Mirona (Navata, Girona)
Abstract
A summary of the resource.
Seminari “El paper del Sistema Hospitalari català en el projecte Biocat: convertir en valor la innovació”, organitzat per la BioRegió de Catalunya i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i que ha comptat amb l’assistència dels directors de gairebé tots els hospitals catalans i els màxims responsables del sistema sanitari català. Intervencions de Manel Balcells, president del Comitè Executiu de Biocat
Joan Rodés, director general de l’Hospital Clínic de Barcelona
Joan Guanyabens, secretari d’Estratègia i Coordinació del Departament de Salut
Miquel Barceló, president del 22@Barcelona
Joan Cornet, president de TIC Salut
Josep Samitier, president de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) i Lluís Blanch, director del Parc de Salut de Sabadell.
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Euroregió
Mediterrània
Salut
Recerca i Desenvolupament
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-04-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1640/0000000707.pdf
c982943204a113a67a02dcdf19cf1929
PDF Text
Text
20 LA VANGUARDIA
LA CUESTIÓN CATALANA◗◗
P O L Í T I C A
DOMINGO, 29 ABRIL 2007
El debate de los socialistas
Una conversación con el ex president de la Generalitat sobre el pasado reciente y sus planes de futuro
Maragall sueña con un partido distinto
JORDI BARBETA
Barcelona
espués de abandonar su despacho de presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, que por
sus virtudes y seguramente también por sus defectos es una persona que se hace querer, recibió varios homenajes. Más de amigos
que de políticos. Uno de ellos, Antonio Fraguas, Forges, le hizo probablemente el regalo más acertado
y que, por gentileza del ex president, se reproduce en la página siguiente: una caricatura del propio
Maragall con una idea: “Pienso,
luego estorbo”. Difícilmente podría describirse con mayor precisión la relación del ex president y
ex alcalde con el mundo de la política. Esta semana se ha vuelto a
confirmar. La viñeta de Forges
preside su nuevo despacho de ex
president, “digno pero no excesivo”, en un edificio noucentista de
la Diagonal de Barcelona, donde
Maragall mantuvo el miércoles
una conversación con La Vanguardia sobre sus reflexiones y sus planes de futuro.
Las opiniones del ex president
Maragall no dejan lugar a dudas
de que es un inconformista empedernido. No cree que el Estatut
que él se empeñó en impulsar haya alcanzado los objetivos ambiPEDRO MADUEÑO
ciosos en los que, al menos él sí
El ex president Maragall, en la oficina institucional que acaba de estrenar en la Diagonal de Barcelona
que creía, y no ve a España dispuesta a encontrar la fórmula en
la que todos se sientan cómodos. Sin embarfulano y el número 2, mengano y si tú te porcuando fue monopolizada por el PPE con
EUROPA COMO SOLUCIÓN
go, ni se le ha pasado por la cabeza tirar la
tas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo
Aznar como líder de referencia. Eso signifi“En el marco europeo Catalunya
toalla. De momento, ha llegado a una primeque dices o verás... Es un sistema cerrado y
ca que en el nuevo partido que propone Mara conclusión. Hay que abrir horizontes.
burocrático. Los demócratas norteamericaragall podrían coincidir rivales internos, pese sentirá más liberada porque la
“Europa existe y es la realidad que se va a
nos pueden elegir entre el candidato Obama
ro el ex president no ve ningún inconveniencontradicción es con el Estado”
convertir en el marco de referencia principal
y la candidata Clinton. La relación entre rete. “Artur Mas tendría que decidirse por el
y en el que nuestras historias particulares
presentantes políticos y ciudadanos no es
centroderecha o el centroizquierda; porque
afortunadamente cuentan mucho menos”.
tan indirecta, hay más libertad”.
la intención es establecer como en EE.UU.
CONTRA LA BUROCRACIA PARTIDISTA
Que las “historias particulares” cuenten meLa idea del Partido Demócrata ha cuajados referencias políticas cuyos representannos no significa, a su juicio, que la cuestión
do en Italia. Romano Prodi y Francesco Rutes surgirían de elecciones primarias”.
“Aquí
el
aparato
decide
que
si
te
catalana se quede sin resolver, al contrario:
telli la han puesto en práctica y han invitado
La constitución del nuevo Partido Demóportas bien, irás de número 3, y
“El marco europeo es más ancho y Catalua Maragall desde el primer día. “Yo fui sin
crata tuvo lugar el pasado fin de semana en
nya podrá sentirse más liberada porque la
saber exactamente dónde me metía y quedé
Roma y en él han convergido dirigentes polítú, ojo con lo que dices o verás”
contradicción más importante es con la refefascinado..., el primer día estaban también
ticos de la antigua DC y del PCI. “Entre los
rencia estatal, mientras que la relación con
François Bayrou y Josu Jon Imaz..., es el ceninvitados había representantes de más de
Europa o con el Mediterráneo nunca será
rente de partido, porque cuando cambias la
troizquierda agrupado, una idea ganadora
cuarenta partidos de todo el mundo, de los
tan constreñida”.
dimensión cambias la esencia de las cosas”.
de los italianos...”. Con ese nuevo partido
demócratas norteamericanos a los nacionaPero el marco europeo no dispone todavía
“La relación de dependencia y de obedienque Maragall observa con tanto interés tamlistas vascos, los kurdos y el Frente Polisario
de instrumentos políticos y ahí es donde Macia con tu propio partido es muy diferente”.
bién ha mantenido interlocución Josep Ano, dato importante, el Partido del Congreso
ragall está más convencido de lo que es prioSu receta es europea, propone el Partido
toni Duran Lleida (“a diferencia de Imaz no
de India... Vi un fenómeno impresionante...
ritario. Influido probablemente por sus trauDemócrata Europeo, homólogo del Partido
he visto nunca a Duran”, puntualiza, sin emque abría el camino acertado”.
máticas experiencias con el aparato del PSC,
Demócrata de EE.UU.: “¿En EE.UU. quién
bargo, Maragall). De hecho, Unió DemocràNo queda claro si la idea del Partido Deque primero le llevaron a dejar la alcaldía de
elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen
tica, el partido de los democristianos catalamócrata que defiende Maragall es compatiBarcelona y luego la presidencia de la Genelistas cerradas? No. En cambio, aquí el apanes, y el PNV buscaron refugio en Italia canContinúa en la página siguiente
ralitat, asegura que “hace falta un tipo diferato del partido decide que el número 1 es
sados de la Internacional Democristiana
D
�DOMINGO, 29 ABRIL 2007
LA CUESTIÓN CATALANA◗◗
Viene de la página anterior
ble con su militancia en el PSC. A ese dilema
contesta con una puntualización de Rutelli
cuando se publicó que había roto con el Partido de los Socialistas Europeos. “Rutelli admitió que no estaba en el PSE pero que sí
estaría con los socialistas en Europa”.
No es aficionado Maragall a las metas fáciles. Piensa en una Europa que funcione a partir de dos grandes partidos que abarquen globalmente el espectro político, cuando de momento ni siquiera existe una Constitución
europea, un objetivo que ve resoluble si se
plantea en los términos de la Constitución
de Estados Unidos, “breve, viva , proclamativa, que los escolares aprenden de memoria
y que se va modificando según las circunstancias con enmiendas parciales”. Lo ve Maragall como un proceso inexorable aunque
“evidentemente demasiado lento”. Optimista como es, confía en que la inercia acabará
imponiéndose a las resistencias de los estados y de las burocracias partidistas, “desbordados por la realidad”. A ello contribuirá, a
su juicio, el proceso de fusiones empresariales. “Abertis y Autostrade o Endesa y Enel
están fijando el marco europeo”.
Hablando con Maragall da la sensación
que va a buscar fuera lo que no ha podido
conseguir dentro, quizá una versión actualizada del Adéu Espanya que formuló su abuelo cuando vio fracasar el ideal ibérico. Por
ello en pocas semanas ha viajado a Turquía,
a Roma, al País Vasco y ahora mismo está
haciendo las maletas para viajar a Nueva
York, donde los profesores y alumnos de la
New York University le han pedido que
vuelva a reflexionar en voz alta con ellos, tal
como hizo hace un año cuando era president. Abre horizontes porque considera que
la situación política en Catalunya atraviesa
un momento de “letargo” (ensopiment). Observa “falta de ambición en general...” “La
idea de la eurorregión se está deshinchando,
se ha dado marcha atrás con la España federal y aunque algunas ideas como la alianza
de civilizaciones son interesantes habría que
apostar más decididamente por el Mediterráneo... Hace falta un banco euromediterráneo... después del éxito del Banco del Este,
que ha propiciado la integración europea de
tantos países, ahora corresponde crear el
Banco Euromediterráneo para conseguir en
el sur lo mismo que en el este”, sostiene.
Para Maragall, esa falta de ambición a la
que hace referencia es la causa prácticamente de todos los males de ahora y de antes. “El
otro día –cuenta– tuve una conversación
muy interesante con el lehendakari Ibarretxe. Comentábamos que ambos intentamos
cambiar las cosas, él con el plan Ibarretxe y
yo con el Estatut, pero España dijo no. Quizá habría sido más útil que hubiéramos planteado juntos ir más allá: reformar el artículo
2 de la Constitución”, que es el que establece
la indisoluble unidad de España y el derecho
a la autonomía de nacionalidades y regiones. Maragall cree que con la enumeración
de las 17 comunidades y el reconocimiento
de la singularidad de Catalunya, Euskadi,
Galicia y el fuero de Navarra se habría resuelto todo. El fracaso de la España plural es
para Maragall la imposición de la España radial, un concepto que “quiso imponer Aznar
y no ha podido o no ha querido llevar adelante como había prometido Zapatero”. “Aznar
quería unir todas las capitales de provincia
LA VANGUARDIA 21
P O L Í T I C A
El debate de los socialistas
EL REGALO DE
FORGES
El dibujante
Antonio Fraguas,
Forges, amigo de
Maragall y de su
esposa, Diana
Garrigosa, les
obsequió una
viñeta que
describe de
alguna manera la
relación que ha
tenido Maragall
a lo largo de su
carrera con el
entorno político
de su partido. El
regalo de Forges,
reproducido por
gentileza del ex
president, preside
la mesa de su
nuevo despacho
institucional.
con alta velocidad y yo le pregunté por qué
no entre Barcelona y Bilbao y vino a responderme que ni se le había pasado por la cabeza. Confié en que con Zapatero llegaríamos
más lejos, que traería la España plural y federal que nos había prometido antes de las elecciones e incluso antes del congreso del PSOE
en el que lo elegimos nosotros secretario general, como él bien sabe, y nosotros también, pero finalmente la España real se impuso, dio marcha atrás y optó por el pacto con
Mas y el regreso a la conllevancia que practicaron Pujol y González”.
En su opinión, dejando aparte las disquisiciones estatutarias, “lo más urgente para Catalunya es el aeropuerto, el tren de alta velocidad y la recuperación del área metropolitana de Barcelona”. La política autóctona, en
su sentido estricto, le interesa cada vez menos. Apostará por el Partido Demócrata Europeo sin darse de baja del PSC (“soy socialista desde siempre y nunca dejaré de serlo”,
razona), pero en su opinión de lo que se trata
es más bien de que el PSC se incorpore al
PDE. Ahora bien, lo han visto poco y menos
que lo verán en las reuniones de la calle Nicaragua. No ha ido a ninguna desde que volvió
de Argentina (“no tengo mucho más que de-
CATALUNYA
“La sensación es de letargo
(‘ensopiment’) y observo una
falta de ambición en general”
ZAPATERO
“Confié en que traería la España
federal que nos prometió
en el congreso en el que como él
sabe lo elegimos nosotros”
ARCHIVO
Maragall en una visita de hace pocos días a las obras del aeropuerto de El Prat
cir”). Y no se va a prodigar en la campaña de
las municipales, aunque hará excepciones.
¿Por ejemplo? “Miravet”. ¿Por qué será?
Marca distancias respecto a la cotidianidad de los socialistas catalanes, pero actividad e ideas no le faltan. Un día habla con
Jorge Sampaio sobre las posibilidades de
una Fundación España-Portugal copresidida por ambos, y otro establece contactos para propiciar nuevas iniciativas empresariales financiadas por business angels, para entendernos, mecenas de jóvenes empresarios
con ideas prometedoras. Está pendiente de
asumir la presidencia de la Fundación Euromediterránea y mantiene contactos frecuentes con Marruecos, con Argelia, con Nueva
York y por supuesto con Roma. Y sigue verificando proyectos arrancados en su etapa como president o como alcalde. Hace pocos
días visitó las obras del aeropuerto.
Para su tarea cuenta con al apoyo de un
dream team. Tres colaboradoras que, a fuerza
de años, se han especializado en asistir al más
imprevisible de los jefes: Marta Grabulosa, directora de la Oficina; Serrat Font y Eva Nebot, responsables técnicas, y Fidel Bellmunt,
documentalista. Pese a los viajes, las conferencias y las iniciativas, una tarde a la semana
Maragall va a buscar a los nietos al colegio y
pasa la tarde con ellos y, de vez en cuando,
juega a tenis en el Barcino con sus amigos Xavier Rubert y Guerau Ruiz Pena. Y, a ratos,
prepara una bomba: sus memorias.c
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall sueña con un partido distinto
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Barbeta, Jordi
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Partit Demòcrata Europeu
Expresident
Catalunya
Espanya
Estatut
Partits polítics Polítics
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-04-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1641/0000000704.pdf
0fedae006b3d385958c486d4ee474936
PDF Text
Text
14 21 entrevista n3.qxd
14
18/04/2007
9:05
PÆgina 14
L’OPINIÓ
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
L’ENTREVISTA
PASQUAL MARAGALL
‘EL ZAPATERO FEDERALISTA HA DEIXAT
PAS A UN ZAPATERO FELIPISTA’
Text: Josep M. Muñoz
Fotografia: Martí Gallén
�14 21 entrevista n3.qxd
18/04/2007
9:05
PÆgina 15
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
L’OPINIÓ
15
La presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya (2003-2006) ha estat tan breu com
intensa i accidentada. Ara fa deu anys, Maragall va deixar l’alcaldia de Barcelona i va marxar a Roma,
tot fent evidents les seves desavinences amb el seu propi partit, el PSC. Uns mesos més tard, l’estiu
del 1998, va tornar a Barcelona per encapçalar un repte d’una magnitud considerable: fer que les
esquerres catalanes governessin la Generalitat i, al mateix temps, tractar d’imprimir un gir federal
en les relacions Catalunya-Espanya. Ara, allunyat per primer cop en la seva vida professional i política de la plaça de Sant Jaume, Maragall repassa en aquesta conversa la seva trajectòria presidencial,
marcada pel procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia i per una relació canviant, de la complicitat
inicial al desencontre final, amb el president del govern espanyol i secretari general del PSOE,
José Luis Rodríguez Zapatero. L’entrevista, la primera en profunditat que concedeix Maragall
després de deixar la presidència, té lloc en el seu nou despatx d’expresident, un pis lluminós d’un
edifici noucentista de l’arquitecte Josep M. Pericas, situat a la Diagonal, a tocar el Passeig de Gràcia.
Situem-nos en el 1998, quan vostè torna de Roma i
accepta el repte pendent del seu partit: guanyar la
presidència de la Generalitat. Per això, vostè assumeix
que cal ocupar l’espai central de la política catalana. En
un acte fet al Palau de la Música, el PSC i vostè mateix
presenten un document que es diu “Per Catalunya”.
Què s’hi propugnava?
Aquest document partia de la base que el catalanisme nacionalista havia fet un servei important a Catalunya, però que
calia una renovació. I que, bàsicament, del que es tractava era
de passar de la relació de desconfiança amable amb Espanya,
de respecte però de no interferència –el “mírame y no me
toques”, que era mutu–, a un altre plantejament, que vindria
a ser el de dir “deixa’m que et digui com volem que siguis”.
Per part d’Espanya això ja se sabia. La novetat seria que Catalunya deia la seva respecte de l’Espanya plural, i de com havia
de ser Espanya.
Per això calia fer una cosa que el nacionalisme –lògicament,
dins aquest plantejament seu de no tocar les coses– no havia volgut fer, que era posar l’Estatut al dia, un quart de segle després.
La seva formulació del catalanisme té unes arrels i uns
plantejaments diferents a les del nacionalisme. Què és
el que la diferencia?
El catalanisme que jo podia representar, d’arrel municipalista, no era una mera contraposició al catalanisme conservador, sinó que tractava de recuperar l’embranzida del 1906-07,
de les primeres formulacions del catalanisme. Per a mi, aquest
plantejament era doblement seductor: d’una banda, pel salt històric que representava la connexió amb el catalanisme del meu
avi, que era el que jo havia mamat. I d’altra banda, perquè
aquest catalanisme del 1906-07 va ser molt municipalista.
De fet, es va començar a formular –perquè no es podia fer d’una
altra manera– des de l’Ajuntament de Barcelona, amb el famós
pressupost de Cultura de 1908. El que van fer els regidors era
una cosa absolutament revolucionària: empalmar amb l’escola de Xicago i anar a un esquema d’ensenyament local –cosa
que evidentment no passava a l’Espanya de las Escuelas Nacio-
nales ni pràcticament a cap país europeu. Aquest primer catalanisme es mostra preferentment preocupat per l’educació com
a eina de vertebració del país. A mi em va semblar que calia
connectar amb aquesta tradició pedagògica, que a l’Ajuntament van reprendre Maria Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas i
Marta Mata com a regidors de Cultura i d’Educació.
Per tal d’ocupar l’espai del catalanisme, hi ha també per
part de vostè la idea que això s’ha de fer més enllà dels
límits estrictes del seu partit. D’aquí sorgeix la coalició
amb Ciutadans pel Canvi. D’on surt aquesta plataforma?
Aquesta tradició pedagògica de què parlava ara és en certa
forma també la base de Ciutadans pel Canvi. Per què aquest
nom? Per què calia marcar que, a més de la tradició socialista, la del PSC, hi havia d’haver un element de proximitat a la
ciutadania. La plataforma havia anat sorgint des dels primers
anys 90 amb el que vam anomenar primer Catalunya Segle
XXI. Llorenç Gomis, Antoni Moragas, Betona Comín, Francesc Raventós, Albert Broggi i Josep M. Vallès n’havien estat
els promotors. Quan anys després torno d’Itàlia i encetem el
projecte de conquesta de la Generalitat, una de les condicions
que poso és la coalició amb Ciutadans pel Canvi, que és la
marca electoral continuadora d’aquell projecte.
El 1999, vostè guanya les eleccions en nombre de vots,
però no en escons. La seva candidatura, en coalició amb
Iniciativa fora de Barcelona, aplega pràcticament tot el
vot d’esquerres, però no va fer prou forat entre
l’electorat nacionalista. Què va faltar aleshores?
Simplement, la llei electoral. Amb una llei com la que preveia l’Estatut, hauríem governat ja en el 1999. De fet, mai no
s’havia donat un tomb electoral com aquell: vam tenir quatrecents mil vots més, un 50% més del que havíem tingut. Si no
recordo malament vam passar de 800.000 a quasi 1.200.000
vots! Però CiU va seguir governant amb el PP, per un escó de
diferència: 68 a 67.
Els precedents d’on veníem eren d’una gran submissió ideològica a les formulacions del nacionalisme. Els socialistes
�14 21 entrevista n3.qxd
16
18/04/2007
9:05
PÆgina 16
L’OPINIÓ
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
ENTREVISTA
no només no guanyàvem, sinó que en alguns punts no plantàvem cara. Deu anys abans, quan Pujol va suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, em vaig quedar sol amb
l’alcalde de Badalona defensant la seva necessitat. De manera que la situació de 1999 no m’agafava de nou.
Durant la legislatura següent (1999-2003), vostè es dedica
a preparar l’alternativa. Forma un govern a l’ombra i fins i
tot arriba a presentar una moció de censura a Pujol.
Què vol dir “fins i tot”? ¿Després dels anys que dúiem, i
d’un govern que ja estava bastant arnat? La democràcia és això!
La moció de censura la vaig fer bastant en solitari –com si
diguéssim, la vam acabar de fer la Diana i jo, la nit abans. Bé,
vam tenir ajuda, no dic que no, però va ser una decisió bastant
personal. Alguns companys de grup no hi estaven d’acord.
la Constitució hagués reconegut
‘ SiCatalunya
com a “comunitat nacional”,
la discussió de l’Estatut no hauria tingut
la falta de paraigua que ha patit
’
En aquells anys, vostè també havia començat a recórrer
el país, més enllà de la seva àrea metropolitana.
Vaig començar a visitar el país, amb el mateix esperit que,
quan era alcalde, havia anat a viure als diferents barris de Barcelona. Recordo particularment un dia, l’estiu de 1998, poc
després que jo anunciés la meva candidatura, que vam anar
amb en Jaume Badia a Castelltallat. Era l’estiu aquell dels
incendis, i la zona havia quedat molt afectada. Vam conviure
amb la família Duocastella. Per a mi va ser molt emocionant,
realment. Hi vaig tornar una segona vegada, a la tardor següent,
i me’n vaig emportar en Ramon Margalef, perquè vaig pensar que era interessant que veiés el que havia passat; ell era
un especialista mundial en medi ambient.
Van ser visites que em van marcar molt. D’una banda,
perquè em van permetre empalmar amb la Catalunya interior,
d’arrel cristiana, que jo no coneixia prou. Amb aquests viatges vam començar a crear una candidatura i una filosofia sobre
bases molt sòlides, tant pel que tenia de tornar a la Catalunya
profunda, com pel que tenia de l’element ambientalista modern.
Margalef va ser una persona que em va influir moltíssim: em
va emocionar molt veure’l entrar a Palau el dia que vaig prendre possessió com a president.
I va anar trenant també l’estratègia conjunta amb els
que seran després els seus socis de govern. Amb ells, el
desembre del 2001, es posen d’acord en la necessitat de
la reforma de l’Estatut. Sobre quines bases s’havia de
fer aquest Estatut nou?
Havíem parlat temps enrere amb Francisco Rubio Llorente, president del Consell d’Estat, sobre la reforma constitucional. Hi havia el tema de la successió a la corona –que tenia
un problema d’incoherència amb altres aspectes de la mateixa Constitució, com ara la igualtat de sexes–, i el tema de la
denominació de les autonomies, que no són enumerades una
per una en el text de la Constitució, perquè van constituir-se
posteriorment. Amb ell vam parlar de la possibilitat de modificar l’article 2 de la Constitució, per fer-hi constar les disset
autonomies pel seu nom, i aprofitar aleshores per assenyalar
les diferències entre unes i altres –cosa que ens ha faltat després. Si la Constitució hagués tingut una clara diferenciació
entre nacionalitats i regions, probablement tota la discussió
de l’Estatut no hagués tingut la falta de paraigua que ha tingut. I ha hagut de ser l’Estatut el que introduís, una mica d’esquitllentes, aquesta dualitat constitucional de les nacionalitats
i regions. Creant una terminologia recomplicada, en el preàmbul, i sense valor dispositiu. Si la Constitució hagués reconegut en l’article segon les “comunitats nacionals” de Catalunya,
Galícia, Euskadi i Navarra, ens ho haguéssim estalviat després. No haver-ho fet va tenir conseqüències greus. La situació actual és lamentable.
Ara en parlarem. Abans, però, voldria aturar-me en les
eleccions del 2003. Malgrat que CiU torna a tenir més
escons que el PSC, finalment es constitueix un govern
tripartit d’esquerres. Com s’arriba al pacte del Tinell,
i en particular, a integrar-hi ERC?
S’hi arriba perquè sumem netament una majoria d’escons,
a diferència del 1999. Però caldria remuntar-nos un temps.
Immediatament abans de les eleccions de 1999 és quan tenim
la reunió a la platja del Miracle, a Tarragona, amb en JosepLluís Carod-Rovira, a qui jo aleshores no coneixia. El catalanisme dominant després de la guerra civil havia estat sempre
més aviat de la Catalunya Vella, com ho era en Pujol. Era un
catalanisme partidari d’anar “Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç”. En canvi Carod i Bargalló eren de la Catalunya Nova. I el catalanisme de la Catalunya Nova sempre ha
estat menys benedictí i més peninsular, a voltes iberista. No
vull dir més espanyolista, però en tot cas no té aquesta visió
mística, historicista, del país.
Aquell dia jo li portava a Carod-Rovira un paper que es
deia Els quatre federalismes. Aquest paper l’havia fet a Roma
i va ser allà que en vaig parlar amb Felipe González, sopant
a la Piazza de Santa Maria in Trastevere. Ell em va venir a
veure per convèncer-me que m’havia de presentar a les eleccions. Jo li vaig dir que no seria sense determinades condicions. “Qué condiciones?” va preguntar. “El federalismo” vaig
dir. “Pero será cooperativo, no?” va fer. “No, no,” li dic, “diferencial.” L’home va sortir reconfortat, perquè jo no deia que
no de presentar-me, però també una mica esverat!
Les condicions que jo vaig elaborar a Roma i que vaig
presentar a Carod a la platja del Miracle el 1999 eren els qua-
�14 21 entrevista n3.qxd
18/04/2007
9:07
PÆgina 17
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
tre federalismes: el polític, el cultural, l’econòmic i el judicial. Els termes us els podeu imaginar. En el federalisme cultural, hi havia la qüestió de les llengües. I el tema de la història
comuna dels pobles d’Espanya, que parlàvem feia temps amb
Jordi Nadal i un grup d’historiadors, com el valencià Pedro
Ruiz Torres, el president de Castilla-La Mancha i altres, i
que no s’ha arribat a fer mai (sembla mentida!).
Les altres eren: el tema econòmic –el famós percentatge
50-25-25 de distribució percentual de la despesa pública (estatal, autonòmica i local), que ara ha quedat superat per la realitat– i la qüestió judicial, que és on hem quedat més enrere,
perquè el sistema judicial és sempre, per naturalesa, més conservador. Sobre això vam tenir, temps enrere, moltes discussions amb Rubio Llorente, amb María Teresa Fernández de la
Vega, que havia estat jutge durant molts anys a Barcelona, i
amb Juan Antonio Belloch. I havíem avançat bastant en la via
de la devolució judicial, salvat sempre el que se’n deia recurs
d’unificació de doctrina.
El desembre del 2003 se signa el Pacte del Tinell i vostè
constitueix el govern. Fins a quin punt va poder fer el
govern que imaginava?
És difícil refer el que imaginaves abans de fer un govern,
perquè el que compta i el que queda és el govern real. Vol dir
les persones?
L’OPINIÓ
17
No, em refereixo al pes que hi tenien els partits.
En l’acord de govern hi van tenir molt a veure els partits,
per descomptat. Van ser José Montilla, Joan Puigcercós i Joan
Saura, amb l’ajut d’Ernest Maragall i de Joan Ridao, els que,
en nom dels partits respectius, van tancar l’acord. Em refereixo sobretot al document del Pacte de Progrés i al repartiment
de les carteres entre els tres partits. En un govern de coalició,
la clau de la governabilitat la tenen sobretot els partits.
En qualsevol cas, la tranquil·litat va durar ben poc.
El gener del 2004 es va filtrar que Carod-Rovira s’havia
entrevistat, essent conseller en cap, amb ETA. Quina va
ser la seva reacció?
La meva reacció va ser treure-li les competències que havia
exercit malament. I hi va haver la reacció de Madrid, que va
ser molt forta. El PSOE encara no governava, i possiblement
no hauria arribat a governar si la reacció no hagués estat fulminant, superior a la que jo havia inicialment previst. És veritat, doncs, que va haver-hi una pressió molt forta de Madrid
perquè la reacció fos més contundent, i és veritat que jo vaig
accedir-hi. Però no me’n penedeixo.
És clar que després va haver-hi l’11-M, i les tergiversacions d’Acebes i d’Aznar, que van ser molt més decisives perquè el PSOE arribés a governar. El matí del dia 11 jo vaig
trucar a Aznar, i li vaig demanar si estava segur que havia estat
�14 21 entrevista n3.qxd
18
18/04/2007
9:08
PÆgina 18
L’OPINIÓ
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
ENTREVISTA
EL DEBAT SOBRE LES INFRAESTRUCTURES
Durant la negociació de l’Estatut, al llarg de l’estiu
del 2005, vostè va presentar a Zapatero un document
amb quinze punts. Com va anar aquella negociació?
Hi havia bastants punts que es quedaven sobre la taula,
amb l’anotació: Solbes-Castells. El tema econòmic, de
competències. Però els dos punts on ens vam encallar van
ser els paradors i els aeroports. És a dir, va haver-hi un
moment que a Madrid em venien a dir: que l’Estat desapareixeria de Catalunya. Amb la idea que l’Estat és un
poder físic, i que no n’hi ha prou amb tenir lleis: has de
tenir un peu, has de tenir presència. La Policia Nacional
ja es retirava, quedava només la Guàrdia Civil a les fronteres... Què quedava? Hi havia la sensació, per part de l’Estat, que es perdia presència. En tot cas, hi havia a la Moncloa
aquesta inquietud que l’Estat desapareixia de Catalunya.
Per això discutíem dels paradors i dels aeroports, AENA.
Aquí va començar la discussió important.
Jo els vaig explicar aleshores una anècdota de l’època
en què Thomas Enders era l’ambaixador nord-americà a
Madrid, i l’ATT havia de venir a Espanya a instal·lar-se.
En tornar d’un viatge a Califòrnia, després dels Jocs de
Los Angeles, ens vam aturar a Nova York i vam anar a
sopar amb la Diana, en un restaurant de les Torres Bessones, amb dos representants d’ATT. Ells ens van tranquil·litzar, dient que decidirien quina ciutat seria la seva
seu a Espanya en funció de criteris merament “científics”.
Em van dir que tenien una llista d’unes trenta variables
(preu, qualitat de vida, distància, etc.) en funció de les
quals decidirien. Passat un temps, rebo un telegrama de
l’ambaixador Enders que diu: “Han triat Madrid. La raó
principal: la inexistència [a Barcelona] de vols sense escales” amb els Estats Units. Això per mi va ser una obsessió sempre més. Ja ho era aleshores, i ho és ara: en aquest
nostre món tan obert, o ets un hub o, si no, no ets ningú.
Anys enrere Felipe González em va plantejar l’alta
velocitat a Sevilla com una compensació de la forta inversió estatal en els Jocs del 1992. Tenia una part de raó. El
problema és que l’alta velocitat es va frenar i que encara
seguim discutint si el TGV ha de passar o no per sota la
Sagrada Família! Aquella batalla la vam perdre, l’hem perdut en el temps. Amb Aznar també. De manera que els
temes d’aquella època després s’han anat esfilagarsant, i
ja no hi ha una discussió d’aquell nivell. Hi ha coses que
s’han anat fent, però aquests plantejaments geopolítics,
aquest debat d’estratègia territorial i política ha quedat una
mica perdut. Hi ha temes pendents que no s’han tornat a
reprendre. Hi ha hagut manca de visió i d’ambició. Però
és enormement important que Catalunya empenyi aquests
projectes, perquè s’hi juga molt…
ETA. I em va contestar amb aquesta frase típica d’ell: “Sin
ningún género de dudas.” Al migdia, les televisions angleses
ja deien que eren els islamistes.
La destitució de Carod va posar de relleu que el seu
govern tenia una inestabilitat interna important,
agreujada per una hostilitat externa. D’entrada, se’n va
qüestionar la legitimitat mateixa, fins al punt que Artur
Mas evitava adreçar-se a vostè com a “president”.
La dreta en general és més freda, no és tan sentimental com
l’esquerra. Sap que té el poder econòmic i bona part del comunicacional, i que per tant normalment governarà. L’esquerra
només té el polític, quan el té, i en tot cas té un cert pes cultural. L’esquerra és més emocional. La dreta té un discurs més
calculat. També és cert que, en aquest cas concret, a CiU hi
havia un esqueixament per la pèrdua del poder. El desencís
i el disgust seus eren autèntics.
Una de les coses que li retreia l’oposició és que vostè no
era conscient del canvi d’escala que significava passar
de governar un ajuntament, encara que fos tan gran
com el de Barcelona, a presidir la Generalitat. Com va
viure el canvi de costat de la plaça de Sant Jaume?
Amb una sensació de canvi d’escala, per descomptat. Encara que jo sempre havia treballat a la plaça de Sant Jaume, arribar a la presidència de la Generalitat no havia estat el meu
somni. Jo era més del cantó sud de la plaça. Per tant, més que
un somni realitzat, va ser un canvi d’escala molt fort.
En tot cas, la singladura del seu govern va ser tan
accidentada que un dels seus consellers va comparar-la
amb un viatge en el Dragon Khan. Una de les crisis més
importants es va produir arran de l’esfondrament al
Carmel. En un ple del Parlament dedicat a aquesta
qüestió, el 24 de febrer del 2005, vostè deixa anar la
cèlebre frase: “Vostès tenen un problema, i aquest
problema es diu 3 %”. Què va passar aquell dia?
No entenia –de forma potser una mica innocent– la visceralitat de l’oposició, que en el fons s’ha d’anar a buscar en el
que deia tot just ara. CiU veia la possibilitat de tornar al govern.
Convergència tenia un retret històric, la querella de Banca
Catalana, que havia generat no diré odi però sí mals sentiments. Pujol s’havia sentit personalment atacat, no ja pel franquisme, sinó per un govern socialista, on hi havia Narcís Serra,
i en un moment en què jo era alcalde de Barcelona. És una
cosa que algun dia s’haurà de tornar a estudiar. En fi, potser
és anar una mica enrere, però crec que aquest és un element a
tenir en compte, un element explicatiu d’algunes coses. I que
es va traduir, probablement, en una mena de radicalització
dels sentiments a Catalunya.
I passa també que a mi em costa d’aguantar: no sóc
un professional de la tensió, per dir-ho d’alguna manera. El cas
és que aquell dia la vaig engegar pel broc gros. Això del 3 %
�14 21 entrevista n3.qxd
18/04/2007
9:09
PÆgina 19
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
L’OPINIÓ
19
venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins
i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell
famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot.
Catalunya, el que s’ha de fer és suportar-se. No voler-se convèncer mútuament, perquè això no serà mai possible. És un
pas enrere respecte del federalisme.
Malgrat tot, el seu govern decideix tirar endavant la
reforma de l’Estatut, que es converteix, per a bé i per a
mal, en el gran tema de la legislatura. I això ens porta
a la seva relació amb José Luis Rodríguez Zapatero.
Zapatero va fer un pas enrere respecte del seu federalisme
inicial. Ell havia sortit elegit secretari general del PSOE, per
només nou vots de diferència respecte a José Bono, que era el
candidat oficial, gràcies al fet que una part de la delegació de
Catalunya –no pas tota– li va donar suport. Penso que el PSC
–com explica un llibre recent de Gonzalo López Alba, titulat
El relevo, que crec que es queda una mica curt en aquest tema–
va votar dividit, encara que, com que el vot era secret, això
no se sabrà mai. Amb els andalusos va passar el mateix.
Zapatero havia fet dues visites aquí com a candidat a la
secretaria general. En la primera no va parlar gaire, va venir
amb Jesús Caldera, i va ser Caldera que va parlar tota l’estona, fins al punt que jo li vaig preguntar: “¿y tú no tienes nada
que decir?” En la segona visita ja es va expressar més clarament. Jo vaig declarar després que Zapatero era “la gran esperanza blanca”. Ell era, per altra banda, amic de l’Anna Terrón
i del Germà Bel, amb els que havia coincidit a les Joventuts.
A l’hora de votar, una part del PSC va optar per Zapatero i una
part per Bono. I amb una part dels vots andalusos –Alfonso
Guerra no veia amb bons ulls Bono, perquè venia del PSP–,
els vots catalans van ser determinants perquè sortís Zapatero.
cas Banca Catalana havia creat una
‘ Elmena
de radicalització dels sentiments
a Catalunya, i aquest és un element
explicatiu d’algunes coses posteriors
’
Mentre vostè i Zapatero van ser a l’oposició, la seva
sintonia semblava clara, particularment en qüestions
com l’Espanya plural. L’estiu del 2003 el PSOE aprova, a
Santillana de Mar, un document que fixa la posició del
partit respecte a les reformes estatutàries en curs.
Sí, de fet ho fa, encara que no tan enllà com jo hauria volgut. Però en aquell moment l’eix Maragall-Zapatero funciona. Després es produeixen dos desencontres, que es reflecteixen
en una reunió del consell nacional del PSC, el febrer del 2006,
a la qual assisteix Zapatero i en què jo, en el meu discurs, li
dic allò que “dicen que yo soy imprevisible, ¡pero mira que
tú!” Sortint del consell nacional, Zapatero se’n va a veure els
empresaris catalans amb José Montilla. Aquest és un dels desencontres.
I l’altre?
L’altre és quan rep a Mas a la Moncloa, i surten junts a dir
que han arribat a un acord sobre el que ha de dir l’Estatut. El
que passa és que, amb tot això, es torna a la filosofia antiga.
El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista. Tornem a allò de sempre, la conllevancia: amb
De fet, vostè, una setmana abans de les eleccions del 14
de març, va publicar un article a El País on apuntava que
el projecte federal del PSOE no estava prou madur.
Sembla que aquest article va disgustar Zapatero.
Segurament. Ell es va anar trobant cada vegada més amb
la situació real. Amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia assumit, almenys aparentment. Ell, a dife-
�14 21 entrevista n3.qxd
20
18/04/2007
9:11
PÆgina 20
L’OPINIÓ
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
ENTREVISTA
rència de la tradició anterior del socialisme andalús, venia
d’una veta republicana, no sé si federalista però sens dubte
més federalitzant. Però tot això es va anar esmussant, amb el
pas del temps, cap a una mena de realpolitik que consistia no
a formular el projecte històric de l’Espanya federal, sinó el de
la conllevancia –que era el de Pujol i González. Que per mi
va quedar sancionat absolutament en el moment en què fan
fora Narcís Serra del govern, amb l’excusa de les escuchas.
En definitiva és el moment en què el PSOE ha perdut la majoria absoluta, necessita recolzaments externs i aleshores CiU
exigeix condicions.
al plantejament de do ut des, sense tractar d’obrir alguna
fórmula nova espanyola de caràcter federal.
Després del pacte Mas-Zapatero, justament, vostè diu
una frase molt expressiva: “No em tornaran a fotre” i
evoca aquests precedents, és a dir, que quan hi hagut la
possibilitat que una altra versió del catalanisme manés,
els governs de Madrid han acabat preferint el pacte amb
el nacionalisme conservador.
Aprovat l’Estatut, vostè fa fora ERC del govern, perquè
propugna el vot negatiu en el referèndum, de manera
que ha d’escurçar la legislatura i donar pas a unes
eleccions anticipades. Unes eleccions en les quals el seu
partit descarta que vostè sigui el candidat, no és així?
Durant la discussió de l’Estatut, Zapatero ja anava dient
que no em presentés. En una entrevista a la Moncloa em va
dir que preferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell com a president del PSOE proposava un altre president de la Generalitat.
El que ell no sabia és que, mani qui mani a la Generalitat,
s’haurà de barallar amb Madrid. Ja s’està veient. No oblidem
que quan Manuela de Madre va defensar, de forma vibrant, en
un comitè federal del PSOE molt mogut, que Catalunya era
una nació l’impacte va ser fortíssim. Ara bé, sense grup par-
I la prova fefaent és la formulació que fan Zapatero i Mas
en el preàmbul de l’Estatut, aquella fórmula excessivament
alambicada, que ja no tenia gaire a veure amb els plantejaments
lamentari propi serà molt difícil que es mantingui un equilibri a Madrid. És clar que Zapatero sempre podrà tirar mà de
Duran Lleida...
es va anar trobant amb la
‘ Zapatero
situació real, amb una Espanya que no
admet el federalisme que ell havia,
almenys aparentment, assumit
’
que havíem fet amb Rubio Llorente. I d’això en patim ara. Va
haver-hi un moment que semblava que es podia canviar la Constitució i, perdut aquest moment, es va anar enrere, es va tornar
Zapatero havia dit a l’inici del procés estatutari:
“Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament
de Catalunya”. Vostè s’ha sentit, personalment, traït?
Sí, tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i
allà perilla. Un pas enrere molt evident.
En el seu balanç polític i personal, hi ha una coincidència
general a situar-hi dos grans actius. Un és haver fet
possible l’alternança en el govern de la Generalitat.
L’altre, haver posat a l’agenda política la qüestió de
l’Espanya plural. Què en pensa ara, de tot plegat?
�14 21 entrevista n3.qxd
18/04/2007
9:12
PÆgina 21
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
A mi m’agradaria pensar en termes que siguin més de futur,
i geogràficament més europeus. Se’m fa difícil tornar a l’esquema anterior de l’Espanya plural. Som en un escenari europeu, i, aleshores, què vol dir la nació?
No ho sé, però la Ségolène Royal ha estat fent mítings
amb La Marsellesa i demanant que hi hagi una bandera
francesa a cada casa...
Però això és que França és així! L’octubre passat vaig anar,
convidat pels italians, a una reunió de llançament de la idea d’un
Partit Demòcrata europeu. Per a mi, en aquell moment s’obre
aquest nou escenari en què el tema ja no és Espanya ni Catalunya, sinó què fan Catalunya i Espanya en la nova nació, ben
real, que és Europa. Que té moneda i exèrcit, i que comença a
tenir la possibilitat de tenir partits europeus. Som a Europa, i el
canvi de dimensió no és només quantitatiu sinó qualitatiu. Canvien no solament l’ordre de les peces en joc, sinó les peces mateixes. I el que passa és que la política europea serà cada vegada
més com la política americana, amb dos grans partits, però que
ja no són partits de fidelitat ideològica, sinó de posicionaments
globals. No anem per tant cap a forces polítiques de caràcter ideològic molt marcat, sinó amb grans opcions estratègiques.
Els primers que ho han sabut veure són els italians, que
són els més llestos i flexibles. Romano Prodi i Francesco Rutelli es pregunten per què no anar directament a fer el gran Partit Demòcrata europeu. I conviden François Bayrou i Pasqual
Maragall per parlar-ne. Jo m’imagino que d’aquí a uns anys
hi haurà dos grans partits europeus, el Demòcrata i el Popular. És el que correspon al canvi de dimensió, que és també un
canvi d’estils, de conceptes, del tipus de relació entre les persones i la força política en què estan enquadrades, amb molta
més llibertat, perquè l’espai és tan més ample, físicament i
políticament, que tu pots evolucionar amb una llibertat de
moviments que abans no tenies.
L’OPINIÓ
21
Crec que la idea d’un Partit Demòcrata europeu és una
idea guanyadora –de fet, els italians, l’esquerra italiana, el dia
que jo era a Venècia amb Massimo Cacciari, van decidir entrar-
la Moncloa, Zapatero em va dir que
‘ Apreferia
Montilla com a president. Jo
m’enduia l’Estatut i ell proposava un
altre president de la Generalitat
’
hi–, crec que és el futur. Jo hi coincideixo estratègicament,
encara que tampoc no és una cosa que t’entusiasmi personalment tant com et podia entusiasmar el Partit Socialista on vas
néixer, amb el qual la vinculació humana i ideològica, filosòfica i política, era molt marcada, molt específica, i la prò-
pia coherència del grup molt forta. Ja no és el cas. Això és un
gran transatlàntic en el qual tu viatges. En això estarem.
Aquest és doncs el seu horitzó personal?
Ara el meu horitzó polític és, personalment, més limitat,
però sí, estaré disponible. Parlant d’això, hi ha la qüestió de si
es fa o no la proposta de Zapatero i de Prodi de crear una política euromediterrània. Fins ara, això era una cosa relativament
limitada, perquè és filla de les conferències de Barcelona de
1995 i 2005, en les quals jo vaig tenir un paper relatiu, primer
com a alcalde i després com a president de la Generalitat. Aquest
escenari s’està consolidant, i jo podria tenir un rol dins d’una
institució directament centrada en l’Euromediterrània, que fins
ara ha tingut un caràcter més tècnic i cultural però que anirà
agafant més pes. El que passa és que el descabdellament de les
decisions a Europa és tan lent! Ja ho veurem.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista
Source
A related resource from which the described resource is derived
L'Avenç
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Muñoz, Josep M.
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Expresident
Estatut
Espanya
Catalunya
Tripartit
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Partido Socialista Obrero Español
Euromediterrània
Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-05-03
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/667/20070509_LV.pdf
0f01f9f4068d466084897a2a108d25c7
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
09/05/2007
La Vanguardia, p.023, Opinión
El Estatut y la España plural
PASQUAL MARAGALL
Mis declaraciones de abril en el Congreso del partido de Prodi y la extensa entrevista que me
hizo Josep M. Muñoz en el último número de l’Avenç, de la que recomiendo la lectura a los
interesados en el tema de Catalunya y la España plural, han dado lugar a todo tipo de
comentarios.
Un colaborador mío en la Generalitat escribe, interpretando lo que yo pienso:
"Teníamos dos objetivos: Estatut y España plural. Uno lo hemos conseguido notablemente. El
otro ha fracasado, también notablemente. Esto es lo que nos hace pensar que, si además, ahora,
el Tribunal Constitucional tocara seriamente el Estatut, quizás el esfuerzo no habría valido la
pena".
Exacto.
Las especulaciones sobre lo que querían decir mis palabras de hace un tiempo a un periodista
italiano en Roma se han multiplicado.
En la entrevista a la que hago referencia, expresé un sentimiento que creo compartir con una
mayoría de los catalanes: si el Estatut de Catalunya acabara sufriendo un serio recorte a partir
de una hipotética sentencia del Tribunal Constitucional, se podría llegar a considerar que todo
el esfuerzo realizado durante tres años no habría valido la pena.
Aun así, creo que la agitación que se ha generado puede ayudar a que el Estatut no sea
impugnado. Ojalá.
Las dificultades de plantear la reforma constitucional - seguramente la vía más ambiciosa y la
que mejor blindaría las aspiraciones catalanas- como consecuencia, principalmente, de la
actitud del Partido Popular, y también del rechazo del plan Ibarretxe, me llevaron a creer que la
propuesta de reforma del Estatut de Catalunya era una vía alternativa para conseguir el objetivo
de la España plural. Y aquí es donde seguramente me equivoqué. La segunda vía era
políticamente más factible, pero ofrece menos garantías de futuro.
La constatación de que, de los dos objetivos, solamente se conseguía uno (la aprobación de un
buen Estatut para el autogobierno de Catalunya) y que el otro (el avance hacia la España plural)
se saldaba con una campaña contra la voluntad de entendimiento de Catalunya con los pueblos
de España, es para mí una razón de peso para sentir cierto desencanto.
Lo que dije en Roma es que, vistas las cosas ahora, quizás habría sido mejor lo que
intentábamos hacer hace diez años, que era cambiar el artículo 2 de la Constitución (tanto si se
aprobaba como si quedaba pendiente pero bien definido). Embarcarse en un Estatut de más de
200 artículos tenía su riesgo1.
Veremos cómo acaba todo. Depende del TC. Si la polémica reciente ha servido para que en
Madrid se den cuenta de lo que está en juego, deberíamos darnos por satisfechos.
180 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Un rechazo o retraso ulterior o modificación sustancial del Estatut - después de su aprobación
en el Parlament de Catalunya, en el Congreso de España, en el Senado, y pasado el referéndum
catalán del 18 de junio- sería la confirmación de las sospechas nacionalistas tradicionales: en
España, a lo máximo que podemos llegar es a soportarnos con resignación, a la "conllevancia",
como decía alguien.
No es lo que habíamos pretendido. Ni es lo que hemos de pretender.
Esto es lo que dije al periodista italiano, uno de los biógrafos de Zapatero, en Roma durante el
congreso de La Margherita de Rutelli y Prodi, y lo que reiteré en una conversación con el
periodista Jordi Barbeta.
Ahora el campo de juego es Europa. Los italianos lo han visto los primeros. Por eso lanzaron el
1 de diciembre en Roma el PDE, con la adhesión de tres no italianos: François Bayrou, Josu
Jon Imaz y yo mismo.
Raimon Obiols ha hecho un análisis pormenorizado del proyecto de Rutelli y de la adhesión de
Fassino y los Democratici di Sinistra a éste, insistiendo en la laicidad del proyecto DS en
contradicción con el carácter democristiano del posicionamiento actual de Rutelli.
Creo que lo que no se puede menospreciar es la intuición, para mí nuclear, de la apuesta de los
italianos. Se trata de la constatación de que la nueva patria a la que pertenecemos es Europa y
de que en este escenario es necesaria una fuerza similar al partido demócrata de EE.UU. y un
sistema electoral basado en elecciones primarias y candidatos no decididos por los aparatos
partidarios sino por los propios ciudadanos demócratas o republicanos -en este caso populares-.
Si nuestra moneda es el euro y nuestra defensa será pronto europea, Europa es nuestro
escenario político de referencia.
Y esto no obstaculiza la existencia de parlamentos en Catalunya o en Escocia, como es notorio.
La reacción malhumorada de los conservadores británicos, y de algunos laboristas, a la victoria
del Scottish National Party, es indicativa, pero no cambiará el tránsito hacia un Reino Unido
más europeo y al mismo tiempo más devolucionista. Blair impulsó la devolution pero no el
europeísmo. Veremos qué hace Gordon Brown, que después de todo es escocés.
Dicho esto, pienso ayudar a mi partido, el PSC, en las elecciones municipales. Asistiré a
algunos actos de precampaña con candidatos socialistas o afines, algunos de ellos provenientes
del mundo de Ciutadans pel Canvi. Y seguiré participando modestamente en el proyecto de
Partido Democrático Europeo.
Espero que el Estatut no se encalle en la justicia. España y la política española tienen un sexto
sentido considerable, producto de más de cinco siglos de modernidad, imperio, decadencia a
partir del surgimiento británico, Guerra Civil, dictadura y democracia.
Me extrañaría mucho que no supiesen lidiar el toro del Estatut.
PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya
1 "Merkel quiere una Euroconstitución de bolsillo", decía Andreu Missé desde Bruselas (´El
País´. 29 de abril de 2007).
181 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
961
Title
A name given to the resource
El Estatut y la España plural
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Estatut
Espanya plural
Catalunya
Acció política
Territoris
Partits polítics
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-05-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat política
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/900/0000000670.pdf
008d07a291119d36b811a1fe22ab2f08
PDF Text
Text
Pregó de les festes de Sant Anastasi de Lleida
Pasqual Maragall, Dijous 10 de maig
Il·lustríssim Senyor Paer en Cap, corporació municipal,
autoritats, amigues i amics,
D’entrada permetin-me que expressi el meu agraïment a
La Paeria, per haver-me ofert l’oportunitat de pronunciar
el pregó de les Festes de Maig.
Lleida és tota una peça de convicció sobre la història
del nostre país i sobre la seva obertura a la Península
ibèrica i a la Mediterrània i Europa.
La Catalunya Vella, dels Pirineus fins a Barcelona, era
cristiana i franca: una marca europea en península mora.
La capital moral era Ripoll; els líders, abats i bisbes.
La Catalunya Nova (les actuals províncies de Tarragona
i Lleida, aproximadament) era tan mora com cristiana, i
també jueva: mestissa.
Fa uns anys recordava amb els ministres del Marroc Ben
Aïssa i Benaroch, que les seves famílies havien deixat
petja a casa nostra, a Vinaixa i Vinarós.
Com diu la Declaració de Lleida com a Capital de la
Cultura Catalana 2007, citant la Crònica de Ramon
Muntaner de l’any 1325: “Barcelona és cap de Catalunya
en la marina, e en la terra ferma Lleida”.
Amb l’alcalde Siurana vem cel·lebrar com es mereixia la
tradició de la Carta de població lleidetana.
1
�I amb Josep Pané, Jaume Magre, Felip Lorda i tants
altres vem travar un teixit de relacions estretes que van
culminar en una política de regadius ambiciosa.
Es més, va ser a Tàrrega on va prendre forma inicialment
el projecte de creació de Ciutadans pel Canvi i de la seva
aliança amb el socialisme català per a dur a un canvi de
paradigma polític a Catalunya.
La història i les arrels proporcionen als nostres
projectes una major profunditat – el terreny necessari
per prendre impuls.
Ahir, dia d’Europa, vaig estar passejant per l’anella
olímpica de Montjuic, on fa 15 anys vem inscriure els
noms dels inspiradors del federalisme europeu i a on ara
hauríem d’afegir els de Joan Reventós, Anton Canyellas i
Antoni Gutierrez. No és bo no mirar enrere abans de
mirar endavant.
Però la mirada que convé és a l’hora sobre el temps i en
el espai. I en l’espai Lleida és una afirmació física,
incontrovertible i rotunda.
Com li he sentit dir alguna vegada a l’Alcalde Ros,
Lleida fou, durant molts anys, una silueta, la de la Seu
Vella.
Certament aquesta silueta ubicava el viatger al seu pas
però sense detenir-lo en un trajecte més llarg.
La ciutat no era un referent, sinó gairebé un accident
geogràfic.
Avui en canvi Lleida no és solament un referent
metropolità de la Catalunya interior, sinó que també
2
�ho és d’una Euroregió emergent que enllaça
Catalunya, Espanya i Europa.
És el moment de mirar endavant.
Heu de valorar la vostra història i protagonitzar el
futur.
Aquest és l’objectiu que ha orientat els darrers anys la
col·laboració entre la Generalitat i La Paeria.
Amb els projectes de regeneració urbana de La Mariola i
el Centre Històric en marxa.
Amb un dels Eixos Comercials més llargs d’Europa.
Amb la creació de sòl industrial i de sòl per habitatge
de protecció oficial.
Amb la creació del Parc Tecnològic de Gardeny,
conjuntament amb la Universitat de Lleida.
Amb l’atracció d’empreses punteres i la consolidació
de Lleida com a capital de l’agroindústria.
Amb l’Aeroport d’Alguaire.
I amb l’arribada del Tren d’Alta Velocitat al centre de
la ciutat i amb vies totalment cobertes.
Avui la geografia i la política comencen a anar de la
mà i Lleida està més capacitada per projectar-se a
Europa.
3
�Les relacions directes entre Estats es complementen
ara amb relacions directes entre nacions, regions, i
municipis.
L’èxit de la UE i la globalització han convertit l’Estat en
petit pels grans assumptes i en excessiu pels problemes
de proximitat.
Els Estats han d’entendre i admetre que les
competències que cedeixen “per sota”, les
compensen amb la sobirania europea que creen “per
dalt” cap a un món globalitzat.
No és fàcil, certament. Hem de ser comprensius amb els
estats perquè els toca admetre que son més que res els
intermediaris de tot plegat però no els executors.
Que les competències se’ls en van amunt i avall. Que
Europa ja és la titular de la moneda i ho serà aviat de
l’exèrcit. I que quasi totes les competències socials,
educatives etc. van avall.
A Barcelona l’any 1907 ja es va començar a fer
ensenyament des de la ciutat, com a Chicago. Nomes va
ser un tast d’una “devolution” que havia d’esperar encara
100 anys per a realitzar-se del tot.
Gran Bretanya està admetent que te una Corona i dos
Regnes. Escòcia te Parlament i tindrà govern
nacionalista.
Mentrestant a Itàlia es crea un partit directament europeu.
Tots, regions, estats i ciutats, com Lleida, esteu
cridats a jugar, en part, un paper canviant en un
escenari obert.
4
�En poc temps, espero, tindrem una nova organització
territorial que dotarà les Terres de Ponent d’institucions
pròpies.
Es necessària la veu dels territoris al costat de la
ciutadania i l’empresa.
Catalunya i l’Espanya en xarxa seran imparables.
Un rebuig, un retard ulterior o una modificació
substancial de l’Estatut desprès de la seva aprovació al
Parlament de Catalunya, al Congrés d’Espanya, al Senat,
i al Referèndum del 18 de juny passat, fora un escenari
realment desconcertant.
Poden els jutges esmenar el que el poble ha
referendat?
El principi de plurinacionalitat - encara que de manera
no prou explícita- és recollit a la pròpia Constitució de
1978. El problema va venir desprès amb la teoria del
“café para todos”.
No és que no hi puguin haver altres autonomies, però
pretendre que Catalunya, Euskadi i Galícia, tenen el
mateix grau de diferència que les regions de parla
castellana i drets de successió diferents, per exemple, és
innecessari.
Mentre vaig exercir la meva responsabilitat com a
President vaig estar d’acord amb tractar d’obtenir un
Estatut de Catalunya digne, vist que la Constitució, tal
com fora desitjable, no era fàcilment modificable per a
incloure-hi una Catalunya clarament diferenciada.
Espero que no hi hagi canvis substantius en l’Estatut. I
ho diu en ex - president que va maldar per obtenir-lo però
que l’hagués volgut més breu, declaratiu i intel·ligible per
a la població.
5
�L’Estatut s’està desenvolupant sense vacil·lacions.
El govern ho està fent be. I sap que moltes de les
qüestions decisives, com els aeroports, l’alta velocitat, la
ubicació de seus estratègiques, la celebració de grans
esdeveniments etc., no depenen de l’Estatut.
La situació d ’EADS (la fàbrica de l’ Airbus a Tolosa de
Llenguadoc), que no és boiant, el retard en la connexió
de l’alta velocitat a Barcelona i La Jonquera, la manca
d’alta velocitat amb València,
les inversions
aeroportuàries i les connexions aèries, l’ambició en
l’estructuració en positiu de l’ Euroregió – més que no pas
l’empeny en anomenar catalans tos els països que ens
envolten – això és el que compta.
Hem de forjar la nostra nació a través de l’economia i
la cultura. I des de baix, des dels municipis.
I també hem de projectar-la a una Europa que donarà
nou sentit a la nostra història, més ben dit, al nostre
futur. No es tan important haver estat una part de
Catalunya Marca Carolíngia com ser ara tot Catalunya un
motor d’Europa.
I aquesta nova pàtria necessitat avançar cap a una
democràcia amb partits i institucions d’àmbit
europeu i amples fronteres. Començant, com dic,
des de baix. Des de la proximitat.
Aquest és també el temps dels municipis de progrés
com Lleida.
Una ciutat que venç l’aïllament, que guanya en
prestigi i en confiança per part de la ciutadania i que
dóna confiança al país.
Visca Lleida i visca Catalunya!
6
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pregó de les festes de Sant Anastasi de Lleida
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Lleida
Abstract
A summary of the resource.
Festa Major de Maig de la ciutat de Lleida.
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Lleida
Festes majors
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-05-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1701/0000000624.pdf
55713d86d9d847bc8de62988f3d902b3
PDF Text
Text
62
firmas
Expansión, miércoles 16 de mayo de 2007
VISIÓN PERSONAL
ANÁLISIS DE ACTUALIDAD
A cada cual, lo suyo
GuillermoChicote
PresidentedelaAPCE
El primer tren de alta velocidad en período de pruebas en la localidad de Sant Joan Despí, a las puertas de Barcelona. / Efe
Ejes, territorios y leyes
PasqualMaragall
El actual eje España / Italia es bastante inédito en el postfranquismo. Alemania y Francia fueron nuestros anfitriones europeos. También Craxi, Andreotti y Cossiga se interesaron por el
ensamblaje de España en Europa. Pero fue el trío González /Mitterrand /Khöl el padre de la ampliación ibérica de la Unión.
Es evidente que Barcelona y Cataluña tenían algo que decir en
ese proceso. Solana y González imaginaron para ello, y consiguieron, una excelente Conferencia de Barcelona en 1995, luego reiterada en 2005. En la primera, Barak y Arafat escenificaron un abrazo que desgraciadamente no ha tenido consecuencias, o no todas
las que se imaginaron entonces. El despertar del islamismo violento (11-S, 11-M) puso freno al proceso euromediterráneo naciente. Pero, pase lo que pase con el eje euromediterráneo, las conferencias de Barcelona, con su hija, la Fundación Anna Lindh, que
tiene sede en Alejandría, y con la facilidad financiera euromediterránea (Femip), lo cierto es que el eje euromediterráneo empresarial se está dibujando con vigor inusitado. Y la idea italiana de
un banco euromediterráneo semejante al Banco del Este en Londres puede añadir valor al proyecto.
La fusión de las autopistas Abertis y Autostrade, y la posible
entre las eléctricas Enel y Endesa, caminan en esa dirección. Veremos cómo termina ese proceso.
Los antecedentes del eje empresarial España-Italia no fueron
muy afortunados. Conde y Montedison intentaron un primer ensamblaje en pleno desarrollismo. Pero recuerdo que en aquella
época Carlo Benedetti visitó España y quedó sinceramente impresionado por sus entrevistas con el Rey, Felipe González y el alcalde de Barcelona. O al menos lo decía. Para él la nueva España
era un descubrimiento sorprendente. Ahora, la empresa italiana
RCS Mediagroup, editora del Corriere della Sera y propietaria de
El Mundo, ha adquirido el Grupo Recoletos, propietario de EXPANSIÓN. En este momento, quizás avanzan más rápido las
alianzas empresariales que los grandes tratados políticos, que en
todo caso deben tener acompañamiento económico. En Europe’s
World (otoño 2006) se publicó un afilado artículo de Richard
Youngs sobre el proceso Barcelona cuyo título lo dice todo: How
Europe’s Mediterranean Policy went so wrong, acompañado de
una inteligente y breve respuesta de Shoefthaller, hasta ahora director de la agencia euromediterránea Fundación Anna Lindh.
De lo que no cabe duda es de que la competitividad en infraestructuras es decisiva para que lo sean los países y los territorios
respectivos. Concretamente, la competitividad de los aeropuertos y las comunicaciones ferroviarias.
Hace años, el entonces embajador de Estados Unidos en España Tom Enders me comunicó que ATT había optado por ubicarse en Madrid en vez de por Barcelona por, cito, “la inexistencia de
vuelos nonstop BCN / NY”. Lógico.
Debería preocuparnos igualmente la cobertura de Internet y
de telefonía móvil. En el camino hacia mi segunda residencia en
el norte de Cataluña hay lugares en que pierdo cobertura. Y así no
se puede ir por el mundo. Hace ya muchos años, desde el Ayuntamiento, empezamos a cablear Barcelona con fibra óptica, empezando por el enlace entre los edificios del Ayuntamiento y Esta-
dística municipal. Luego, con la empresa americana de Mauureen O’Ryan seguimos cableando la ciudad aprovechando la
construcción de las Rondas y de los nuevos espacios olímpicos.
Es cierto que hay nuevas tecnologías menos costosas, pero ¿son
igualmente seguras?
La alta velocidad es otro factor. Ahí la discusión la tuve con Felipe González y Pepe Borrell. Felipe hizo un planteamiento inicial
aceptable –de entrada–. Los Juegos Olímpicos en Barcelona significaron una inversión global (pública y privada, en parte recuperable) de 280.000 millones d e pesetas de entonces. Justo ahora se
ha acabado de pagar la factura. Eran inversiones a pagar en 25/30
años y debía correr el año 1987. Y paralelamente se construía la alta velocidad Madrid-Sevilla. Si no era así, decía Felipe, la alta velocidad no llegará nunca a la puerta de África. De acuerdo.
(Mientras escribo este artículo paso por las Rondas de regreso
a Barcelona y no quiero ni pensar lo que hubiera sucedido sin
ellas). Pero la alta velocidad todavía no ha llegado a Barcelona.
Treinta años más tarde. Mientras en Francia van de un sitio a otro,
no a 300 sino a 400 km. por hora.
Nos hemos dormido
Aznar proponía un esquema radial de alta velocidad, a lo que le
respondí que de Madrid a cada capital de provincia, en alta velocidad, y de Barcelona a Bilbao en velocidad alta, era una barbaridad. Borrell me había asegurado que Barcelona-Valencia se haría
pero no en alta velocidad sino en velocidad alta, a 200 y pico
km/hora. Y así se hizo. Pero no sólo es que la velocidad hasta Valencia fuera mayor desde Madrid que desde Barcelona, ¡es que
para ir a Alicante había que cambiar de tren!
Miren: ésas son las cosas que cuentan. Y pueden preguntar: y
entonces, ¿para qué sirve el Estatuto de Cataluña? Pues el Estatuto (los Estatutos) ha servido para poner las cosas en su sitio, para
que se empiece a entender que España no es un conjunto de puntos a una cierta distancia de un centro, sino una matriz. Y que la
optimización de su funcionamiento exige partir de ahí.
A veces pienso, como ustedes saben, que con una reforma del
artículo 2 de la Constitución, incluyendo la denominación de las
diecisiete comunidades autónomas, que no figuran aún en ella, y
especificando el carácter de comunidades nacionales (o nacionalidades históricas) de Cataluña, Euskadi y Galicia, así como el carácter foral de la de Navarra –tal como habíamos hablado con
Francisco Rubio Llorente– nos habríamos ahorrado muchos problemas… y un Estatuto de más de doscientos artículos, pendiente
aún del pase por el Tribunal Constitucional y de varios recursos
judiciales.
¿Que esa reforma constitucional requería una mayoría que
el PP no estaba dispuesto a abonar? Es posible –aunque cuando eso se formuló y tal como se formulaba, hace ya bastantes
años, no estaba tan claro que hubieran obstado los populares.
Y en todo caso hubiera quedado claro el camino a seguir en el
momento oportuno. La acritud entre comunidades que se generó tras el Plan Ibarretxe y el Estatut de Cataluña quizás hubiera sido menor.
EXPANSIÓN no se responsabiliza de las opiniones vertidas en esta sección.
Pasados unos días desde que se produjo la primera bajada en la bolsa de determinados valores de compañías inmobiliarias, puedo dirigirme a todos los posibles compradores de vivienda para hacer algunas precisiones.
En primer lugar, hay que establecer la diferencia sustancial que existe entre las empresas inmobiliarias y las
promotoras constructoras de edificios. Las primeras son
empresas cuyo objeto fundamental es la comercialización
de suelo, es decir, la materia prima sin la cual no es posible construir las viviendas. Por otra parte, las empresas
promotoras constructoras se ocupan fundamentalmente
de la construcción y comercialización del producto final,
o sea, las viviendas.
Cabe preguntarse si la brusca y repentina caída del valor de las acciones de las primeras puede repercutir negativamente sobre la actividad y solvencia de las segundas.
Pues bien, desde mi responsabilidad puedo afirmar rotundamente que dicho fenómeno bursátil no tendrá consecuencias sobre el mercado de la vivienda, porque las dos
tipologías societarias que he descrito antes configuran dos
segmentos empresariales distintos, que si bien caminan
juntos en determinados momentos, como puede ser el de
la búsqueda de suelo, divergen en sus objetivos finales,
puesto que el de las promotoras constructoras es construir
y vender viviendas, ya sean éstas libres o protegidas.
Así, la razón fundamental de este desplome bursátil es
una sobrevaloración de determinadas compañías. Por lo
tanto, la pérdida de valor de sus acciones simplemente supone ajustarlas a su valor patrimonial real.
Cambios en el mercado inmobiliario
Sin embargo, un porcentaje altísimo de las empresas que
forman parte de nuestra asociación, la APCE, se dedican a
adquirir suelo finalista y a promover sobre el mismo los
edificios que correspondan. Por otra parte, también es necesario resaltar que, en general, las empresas promotoras
constructoras están hoy mucho más capitalizadas que en
1992, fecha de la última recesión por lo que se refiere al
mercado inmobiliario. No obstante, la APCE, previendo
que en los siguientes años podían producirse cambios en
el mercado inmobiliario, encargó en el año 2003 a la prestigiosa firma Analistas Financieros Internacionales un estudio que intentase predecir el comportamiento del mercado de vivienda hasta el año 2012. De dicho informe, que
fue hecho público por nuestra asociación en el momento
de su elaboración, se desprendía que, mientras el crecimiento económico fuera sostenido, se continuasen creando puestos de trabajo e integrándose los nuevos inmigrantes que fuesen llegando, aun teniendo en cuenta que
los intereses hipotecarios probablemente iban a tener un
crecimiento sustancial, como finalmente así ha sido, el
mercado se normalizaría en un crecimiento de los precios
de la vivienda entre el 5% y el 6,5% anual. Este análisis se
está cumpliendo en gran medida y ha sido ratificado por
prestigiosos analistas económicos en nuestro XXV Coloquio nacional del pasado mes de noviembre.
Podemos concluir, pues, que la vivienda de nueva construcción no bajará de precio, sino más bien lo contrario si
tenemos en cuenta la reciente entrada en vigor del Código
Técnico de la Edificación, cuya aplicación a las nuevas
construcciones incrementa el precio de la construcción, y
se incrementará incluso algo más cuando entre en vigor la
nueva Ley del Suelo, que establece mayores cesiones de
suelo a los ayuntamientos, mayores reservas de suelo para
vivienda protegida y creación de nuevos trámites administrativos, la mayor parte de ellos innecesarios, pero que dilatan el tiempo de ejecución de una promoción inmobiliaria.
Y es por todo lo ya dicho por lo que no hay ninguna razón objetiva que pueda hacer pensar que el precio de la
vivienda bajará en los próximos años, así que todas aquellas personas que, hallándose en la necesidad de adquirir
una vivienda, se mantengan expectantes a la espera de
una caída de los precios, que con toda seguridad no se va
a producir, deberían analizar las operaciones que se les
presenten cuidadosamente y comparar los precios y calidades de la oferta existente, pero no dejar de comprar,
porque, a la larga, el esfuerzo que tendrán que hacer para
adquirir su vivienda será mayor.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Ejes, territorios y leyes
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Estatut
Infraestructures
Aeroports
Constitució
Euromediterrània
Ferrocarrils
Catalunya
Model social
Acció política
Espanya
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
962
Source
A related resource from which the described resource is derived
Expansión
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-05-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles