385 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/905/0000000866.pdf 87821214f3930e57205a00ada0790675 PDF Text Text VI Jornada de reflexió i debat “La joventut immigrant, empresa i societat” 03/07/2007 - IESE (Barcelona) Intervenció de Pasqual Maragall [transcripció] Moltes gràcies a vosaltres per la invitació. Em sap greu haver d’excusar el Sr. Manuel Valls, un bon amic, un català parisenc, un home extraordinàriament intel·ligent i dedicat a la política francesa. Havia de participar en la Jornada però avui és el dia que el President de l’Assemblea francesa ha convocat tots els nous diputats per prendre possessió, de manera que li ha estat totalment impossible acompanyar-nos. Ha enviat una carta. Sé que li dol perquè és una persona que prové d’aquí i a més té una bona amistat amb nosaltres. M’ha enviat una carta explicant justament això, que està desolat: “Je vous demande de bien vouloir accepter mes sincères excuses, je vous suette une journée agréable.” mirarem de fer la jornada el més agradable possible. Ho ha estat fins ara, em consta, i espero que ho seguirà essent. Jo us vull parlar d’algunes coses que tenen a veure amb la immigració. Evidentment no de totes perquè seria pràcticament impossible, però sí d’algunes de les reflexions fetes en el curs del temps i amb la meva experiència, primer com a estudiant d’econòmiques, després com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona i després com a president de la Generalitat. L’any 2004 en el Fòrum Universal de les Cultures que vam organitzar hi va haver un especial interès en aquest tema. Ja sé que el Fòrum va passar una mica sense pena ni glòria perquè els JJOO van ser un èxit extraordinari. Hi havia tants dubtes que ho fos i finalment va ser-ho tant que va ser difícil empatar després amb un altre esdeveniment. Però aquell esdeveniment tenia més a veure, en el fons, amb els temes que avui ens interessen, entre ells el tema de la diversitat. El Fòrum era un intent de dir des de Barcelona, que ja havia adquirit aleshores una fama com a ciutat referent, fins a quin punt era possible o no que les cultures es parlessin. Perquè les cultures cadascuna d’elles per definició són diferents i basen la seva qualitat i el seu prestigi en ser-ho. Una cultura que sigui molt semblant a una altra cultura ho té una mica difícil sobretot perquè segurament entraria en competència amb aquesta, i si n’hi ha una de més gran i una de més petita possiblement la gran xucli la petita. Les cultures tracten, lògicament, no només les ètnies sinó la cultura en general, de distingir-se, de fer-se elles mateixes diferents. Aleshores aquí entrem en com compaginar aquesta diversitat cultural que és una riquesa, amb la globalització. La globalització, al mateix temps, el que fa és, probablement, escantonar les diferències i anar creant entre el blanc i el negre un color entremig. Penso que va ser en Federico Mayor que una vegada va dir que arribaria un dia, nosaltres no en veurem el resultat, en què, matemàticament, i això suposo que es deu poder demostrar, tothom serà del mateix color perquè totes les barreges possibles s’hauran produït i s’hauran produït amb tal intensitat que per càlcul de probabilitats hi acabarà havent el color de gos com fuig que no serà cap color però que serà el color de tothom. -1- �Suposo que trigarem milers d’anys en arribar-hi. Sabem que hi arribarem però hi estem molt lluny. Ara estem en el moment en què d’alguna manera ens hem de plantejar i ens estem plantejant com anar caminant les primeres passes cap a una globalització ètnica i una globalització cultural que indefectiblement arribarà. En el Fòrum Universal de les Cultures em vaig plantejar aquestes coses, m’agradaria recordar-ne algunes. La primera és que la pàtria de cadascú s’hereta però moltes vegades es tria. Mentre el món va ser món fins el 1492 i no s’havia descobert el que se’n va dir el nou món, cadascú era d’on era. D’alguna manera el seu cognom, la seva manera de fer, les seves particularitats venien marcades pel passat. El 1492 va passar a Europa una cosa impressionant, i també al segle XVIII i al segle XIX: el creixement demogràfic derivat del descobriment d’algunes vacunes que van evitar les mortaldats que hi havia. De cop i volta la població va començar a créixer d’una manera quasi diria alarmant. A finals del segle XIX el 25% de la població irlandesa va marxar a Estats Units, com per exemple els Fitzgeralds Kennedy. No hi cabien. La ciència econòmica neix en aquest moment perquè es planteja per primera vegada el problema de l’escassetat d’una forma radical. Mentre a Europa els camps eren camps i la gent era el que era i es podia alimentar, molt bé, però quan va arribar el moment en què els turons ja pelats d’Irlanda o d’Anglaterra van haver de ser llaurats a causa del creixement de la natalitat i les vacunes, els rendiments decreixents van arribar a zero. Aquest era l’inici del que ens van ensenyar a la facultat d’econòmiques: el marginalisme de la ciència econòmica. Quina va ser la solució? La solució va ser que hi va haver gent que va emigrar, van ser els emigrants. Valdria la pena recuperar les pel·lícules de Chaplin on es reflexa clarament la fugida a Amèrica. Milers i milers de persones, una quarta part de la població irlandesa se’n va anar als Estats Units i després també ho van fer els anglesos i els alemanys. Els espanyols teníem un altre vessant, que era la vessant sud americana producte de la nostra conquesta; ara no compararem els efectes relatius. En tot cas, des del punt de vista demogràfic que ens interessa ara, el que va succeir és que Europa va trobar a Amèrica una sortida, un alliberament, un lloc, una terra on poder arribar i poder alimentar-se. Una vegada a Wyoming em va sorprendre sentir la següent resposta a la pregunt: “Aquí el terra quan val?” (A Europa quan diem quan val el terra sabem exactament el que volem dir: és car i no n’hi ha.) I la resposta va ser: “Depèn”. ‘Depèn de què? De si és un turó o pla?’, ‘No, depèn. Quanta en vol?’ va aclarir. Si en compres molta et fan un preu. És al revés d’Europa, és el món a la inversa. A Amèrica el que hi havia era terra i el que no hi havia era gent, i per tant els preus de la terra no són com a la ciència econòmica europea basats en l’escassetat. Allí de terra en sobrava i si en compraves més te la feien més barata, no més cara. Aquí és el país del pam quadrat. Barcelona és la ciutat més densa d’Europa, juntament amb París, té dos milions d’habitants en quasi cent quilometres quadrats, mil habitants per quilòmetre quadrat. Europa és la densitat i Amèrica és l’espai. -2- �Aquest és l’inici de les migracions però les migracions de les que estem parlant ara no són degudes a aquestes realitats sinó més aviat al contrari. Hi ha gent que emigra de països que són menys poblats a d’altres que ho són més perquè hi ha hagut un altre factor que no és ni físic ni estrictament econòmic, sinó econòmic i polític, i és la incapacitat de determinades societats endarrerides de conviure amb unes altres més avançades sense ser absorbides i de fet eliminades per aquestes. Es crea la sensació -que no és una sensació equivocada sinó real- que es viu millor en un altre lloc, d’una manera molt diferent de com havia estat la sensació que van tenir els espanyols que se n’anaven cap a Amèrica o els anglesos que se n’anaven cap a Estats Units. Es basa en què els preus dels productes que produeixen en aquests països, que són productes no elaborats, són infinitament més baixos i no resisteixen l’ascens dels preus dels productes elaborats. Tot i que els productes elaborats cada vegada són més eficients i haurien de ser més barats. Això fa que una part cada vegada més important de la població dels països més endarrerits s’hagi de plantejar, per la seva salvació personal, abandonar la seva terra. I això és terrible perquè, no només és un cost per aquells que han de marxar, és que s’està perdent una civilització, s’està perdent llenguatge. Sempre comparo els llenguatges africans amb els americans, passant per Europa que és l’entremig. Quan un home es troba amb un altre a l’Àfrica es fan com a mínim 10 o 12 preguntes. Es pregunta per la cabana, per la palmera, per la dona i els fills, pels sembrats, pels amics,... necessiten temps per això! No productivitat, és l’antiproductivitat. Necessites temps només per relacionar-te. Nosaltres aquí diem ‘La família bé?’, ‘Sí, tots bé. Adéu.’ I a Nova York diuen ‘Hey’. No hi ha la necessitat de la interacció, per tant la porositat i la lentitud del tracte personal va desapareixent. Els coneixements són cada vegada més superficials i les relacions interpersonals van perdent gruix. Jo estic parlant de la meva generació, però si miro les generacions que venen al darrere, ho són molt més que com érem nosaltres respecte els nostres avis, però per altra banda també són més savis. El meu fill petit, per exemple, es connecta amb Connecticut per Internet, i coneix coses, fa coses i compra coses que a la meva generació ens semblen impossibles d’imaginar. Què vull dir amb tot això? Que estem en un món on la barreja és la llei. On moltes vegades, els costos que afrontem en aquest procés, que probablement ens porta cap a un món millor, són elevadíssims. Hi ha barris sencers en els quals l’existència de població autòctona desapareix com a conseqüència del desequilibri entre nou vinguts i antics habitants. Sembla com si es poguessin formular teoremes o ràtios, fórmules que ens permetessin explicar la realitat i després edificar-la, millorar-la. ¿Existeix un punt, més o menys matemàtic, més o menys precís, a partir del qual la presència de gent de fora, d’un altre color o d’una altra raça, d’una altra llengua, d’uns altres hàbits, fa que els qui hi érem abans marxem? Hi ha barris, per exemple, de Terrassa on això ha passat. Hi ha barris on això succeeix, on hi ha aquesta tendència a l’especialització abans d’un color, després d’un altre o abans d’unes llengües i després d’unes altres. Hi ha solucions perquè això no succeeixi? Crec que la solució és la ciutat, la ciutat en el sentit fort de la -3- �paraula, la ciutat en barris però no en suburbis. El suburbi és la fugida d’aquells que vivien a la ciutat cap a un lloc íntim on no hagin de conviure amb allò que els costa d’acceptar com a igual. Recentment he estat a l’Argentina, on a l’entorn de Buenos Aires comença a haver-hi ciutats tancades, és a dir, que per entrar has d’ensenyar el carnet d’identitat. Són uns barris suburbans molt extensius amb bona qualitat de vida, amb molt d’espai, molt poc vius, molt poc càlids i en els quals per entrar has de demostrar que algú de dins et coneix perquè t’obrin. Però a la vegada, hi ha també altres zones, relativament properes, on passa tot el contrari: són els “bidon ville”, barris formats per gent que no té res, que s’ajunten per compartir la misèria, en el fons la companyia sempre ajuda, i que no se’n sortiran mai més. Això és el fracàs de la ciutat i és el fracàs de la civilització. Allà on això comença a passar, i passa a molts indrets, s’està produint a nivell local, i és el que està passant a nivell continental amb les grans migracions. Jo crec en un món de ciutats. Les dues dimensions importants de la humanitat són el món mateix i les ciutats. Jo no sóc nacionalista però no perquè em faci por la nació, jo sóc catalanista a matar, i per defensar aquesta identitat i la meva llengua i la meva família, la meva història,... seria capaç de molts sacrificis. Penso que las nació és un sentiment únic però no és un bon sistema d’organitzar el món. El millor sistema per organitzar el món és el món sencer, que desgraciadament no té el que hauria de tenir, perquè les Nacions Unides no estan unides ni tenen la força que haurien de tenir. I les ciutats -crec en aquesta relació- és on hi ha el joc vertader. És cert que mentre no arribem a les Nacions Unides de debò, d’aquí no sé quants segles, hi haurà d’haver grans conjunts i aquí és on estem ara. Tenim la Unió Europea, la Unió Nord Americana, el MercoSur i els grans països com Xina, Índia i Japó. Aquests conjunts supranacionals d’unions són realment els que organitzen el món. Són els que a la llarga podran fer unes Nacions Unides de debò. Es tracta de que el món estigui organitzat de forma relativament pensada que permeti fer un diàleg entenedor entre uns conjunts sensiblement o aproximadament iguals però no necessàriament idèntics. Crec que en aquest món, la sal de la vida són les ciutats. Cadascuna d’elles organitzant com més a prop millor les solucions als problemes de la vida de cada dia. Crec que en aquest sentit Barcelona ha fet un bon camí, com altres ciutats europees. En definitiva, el que us plantegeu el Grup Set és com combinar, com assumir la diversitat producte de la mobilitat creixent de les poblacions en una determinada ciutat i en un determinat país. S’ha d’enfocar d’aquesta manera, amb una visió global d’una banda, amb certa idea del què és el món i per on anirà, i per altra banda amb el principi de la proximitat. Que vol dir que tot s’ha de decidir a prop. Té excepcions? Sí. Hi ha les economies d’escala. Hi ha accions que si no les fas en grans sèries et surten cares i per tant acaben no sent rentables. No ho pots fer tot a casa teva. Una altra excepció, és de vegades l’excés de proximitat, que aquell que mana estigui molt a prop teu, et coneix massa per manar-te bé. La falta de distància de vegades també és un problema, però salvant aquestes dues excepcions, és evident que tot s’ha de fer com més a prop millor. Aquesta és la idea. I que els moviments, com són els moviments migratoris, possiblement es puguin -4- �absorbir, assimilar i aprofitar. Hi ha molt a aprofitar de les migracions, molt. Millor un món governat des de a prop que no pas un món governat des de Nova York o des de les Nacions Unides. Moltes Gràcies. -5- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la VI Jornada de reflexió i debat “La joventut immigrant, empresa i societat” Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. IESE (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Jornada organitzada per la Fundació Grup 7. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Joventut Immigració Model social Empreses Societat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1702/0000000619.pdf dfc8df63ca2205ba9b52ddfd6fba5fc6 PDF Text Text pag. 7 Dades positives i a guna de do enta Ja no som tant un país de turistes rics i salaris baixos; o no ho som tant com altres telm1cctua1,perb no pot perjudicar els r c p r r s e n t a t s en benefici de l'harmania entre de Suiirez la disposicid transitbria PASQUAL de 1'Estatut del 1979, que, de fet, encara esth vigPrlt, perb que ara no te scntit. A l g u ~ ~lectors s deuen saber que els representants. no c:rcc cn P I sisfcnla cIectt~raIdc U n grup socia- llistes tancades i bloquejades, i si l i s t a a.1 Congres en les eleccions primiries a I'ame a t a l u n y a rcbrA a q u e s t d e l s D i p u t a t s , ricana. A grans cspais, qrans parany uns 1 7 m i l i o n s de c o m el g r u p d e tits. I a grans partits corresponen turistes estrangers, gai1'Entesa a1 Senar, tendencirs i pref,brencies diverses. rebé u n a % mes q u e 6s u n a bona no- Som a Europa, i a Europa hi hauri I'any anterior, t uristcs a l a llarga dos glqanspartits. No ticia. que gastaran cada un de mitjana 77 El PSC va tenir mes. Dic partits qrans, a m b corcuros al dia, una mica ~ n e n y sque cl grup propi a Ma- rents interns. 2006, amb un rcsultat final d'intred r i d fins a l cop I , d e la ~ ~ ~ a t c k ni x~aa n t v - acbI*ec , ment net de l'activitat turística del d'Estat del 1981. quc grups com C:iutadans pcl Can496, quan l'any passat nomes havia Després del cop es vi, coalitzats arn], el PSC, poden fer crescut el 2%. Tot aixb segons els exva resignar. Des- valer les seves prbpics opinions al perts de la Universitat Au t bnorna dc pres va v e n i r e l Parlarncnr. Ils guanya cn riqucsa Barcelona. c a s Ranca C a t a h - de matisos i en vivacitat, cs prrd ?:I1 'bfl 4 N COHA Economia i e1 resultat 1 una rnanifcs- una cert.a cornc~dit;~t .. . . tacid a E a r c e l o ~ ~ anet 6s positiu. I j i ha cinc cirr tadurls Mes turistes i menys dcspcscs mitja- .. . . . . . . . . . ...- . .contra cl Govcrn al Parlament, quan la majoria sbn nes es un resultat lligat a l'rxpansi6 d e M a d r i d , c n la 68 i el tripartit (incloent-is)en sud e les companyies aPries d e baix El grup socialista cabli3 al m a 70, cost i que redunda en viatges mes T'c~taixh scricrl I~onesnot.icics. T dir d e tot al 'al*barats, una den~ocratitzacii,del tu- per &uses extraordinariament rcr. Mes tard, les enca1.a UIIJ nltr;~: l'alcalde de Rarcerisme i mes ingressos per. a les emesca1les telefani- lona trcll mCs policia al carrcr a papreses del sector. Clients d'un seg- anumales i ara ha de tornar . . . q u e s . 1 e l s cizsus trullar-. ment econbnlic no tan alt i mcs inConde i De la Rogressos. I tambC sc sap que el continIa invcr- sa. I la tlcfknesl,raci6 de Narcís Ser- Males noticies gent que mes creix 6s l'italii. Abans tigacib, com el fam~ac&utic. hi anivern, ara venen aqui. Hi anem si6d'ac~uestesemprtscseninvestign. ra,viccpresidcnt del Governcspa- 1 ) Mas vol anar. al notari per firm a r qup govcrnar3 cl partit quc cib 6s elevadissirnn. Un de cada I uo nyol. Quantes a ~ s e s . i vhncn. LIllistbrin d'aquests anys csl,i per guanyi ics clcccions: ¿.una altra ve Tot aixb 4s bo. ja no som tant un assqjos d6na resultat . fbr. Als nois i noies a l'cscola no s6 si gada? país de turistes rics i salaris baixos. Política se'ls explica tot. 0 , almenys, alfiulla 2 ) La c u a dclh passaports a la coO no tant con1 altres. rnissari;~dc Bal1-ncs-T1.avesserr?de La veritat es que persisteixen en- monti illa avisa que utilitzari els cosa. El g r u p socialista ratalh al Con- GrBcia ilrriba drs d'aqucst carrcr cara restes d9immigraci6il$legal.Pe seus diputats al Congr6n. Una altra bona noticia. En politi grés va (ixistir, va deixar d'existir per fins a la Diagonal dc Rarcelona. Te rb la majoria dels empresaris turistics, constructors i contractadors de ca h i h a maneres, hi h a regles de causcs c~xtraordinhriamcntanbmii- u n a iiargada dc mes de 100 metres. c s cl pic d c la temporada. mi d'obra agriria pcr a ics collites cortesia, Perb la duresa dels enfron- Ics i ara ha de tc~rnara existir. Ilc la mateixa mancra que l ' h e a Prrb passa rad;] any. LPSr u e s dade Lleida i Tarragona treballen amb t a m e n t s , per exemple e n p a r l a ments com el brithnic -aixb si, sem- Mctropf~litanade Barcelona, elimi- v a n t dc la 1)clcpaciij dcl Govcrn contractes legals i corrcct ament. El quc preocupa dc la puixnnqa pre coberts per un mantell d'humor n a d a pt'1 president Jordi Pujol r.1 tambc tcncn pics. Els C r i m s m;lp;lt z c m s j a f a de I'economia espanyola, de les que o d'ironia-, es indubtable: en polit,i 1987, q u a n la senyora Thatcher va mCs creixen a Europa, 6s la seva ti- ca, com en economia, i a wgadcs cn- suprimir el Gran Consell d e Lon- temps que van decidir fer rrbaixcs pologia: construccici i turisme molt caramCs,s'had'anaratotes.Elsdi- dres,hauriadetomaracxistir(com els rnesos dc juliol i gener i, per primordialment. fis un crcixcmcnt putatsrepresenteninteressoslcpi- hntom;~taexistirelGI.C)sielsalrnl- tant, van aurrncnt ar cl personal massa concentrat, u n a espi'cic de tims dels ciutadans i no poden sacri- des ho volen. La nova divisi6 rcgio- cn aqucstcs datias, ¿Per quC la polificar aquests interessos en favor de nal de Catalunya en vegueries po- cia no hauri;~dc fer cl nlatcix? SP n~onocultiu , En canvi, 6s xocant, i n o 6s do- la comoditat o del comyanycrismc dria brilldar Iyocasi6per@ fos aixi. gur que h o f k , pm7h no de manera La llei electoral no pot ser tan des- suficivn t. I lent, que operin una varictai d'cm- entre els polítics. que cxistcix i quc preses en sectors molt cars en inves- 6sbosiestabasatcnelrespectcin- proporc-i,onada,Hovnserapetiri6 Expmsident de La Generalitat. C C. L. I I , , ,, , , , ,, , , , , , , , , , , , , ,, C. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Dades positives i alguna de dolenta Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1244 Subject The topic of the resource Economia Política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Acció política Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/767/20070716_LV.pdf f54919cf09f602ad62eeec2774e6f54c PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 16/07/2007 La Vanguardia, p.024, Opinión Un mundo de ciudades PASQUAL MARAGALL Cada cual ve el mundo desde su propia ciudad. En el caso de Barcelona estamos hablando de un municipio de menos de 2 millones de habitantes sobre 100 kilómetros cuadrados, como París, en el marco de una conurbación de 4 millones de habitantes, centro de una Catalunya de 7 millones, en una España que no llega a los 50. Europa debe de tener entre 600 y 700 millones. Entre 1979, fecha de las primeras elecciones democráticas, y 1995, en los dieciséis años mágicos que nos tocó presidir a Narcís Serra y a mí, Barcelona vivió una transformación que todo el mundo considera importante. Desde la atalaya de esa trayectoria de casi treinta años creo poder afirmar que el secreto del éxito municipal de Barcelona tuvo dos caras: una, sumar iniciativa pública y privada. Y dos, aplicar el principio de proximidad. Romper la barrera ideológica que separa el lenguaje de la política del de la empresa y establecer que todo se debe hacer y decidir cuanto más cerca de la gente, mejor. Con la excepción a veces exagerada de las economías de escala: lo que se pueda hacer desde el barrio, que no se haga desde el distrito, y si se puede hacer desde el distrito (en Barcelona había diez), que no se haga desde la ciudad. Yo me fui a vivir a los barrios. Creamos presidencias de distrito elegidas, aunque perteneciesen a partidos de la oposición - si bien es cierto que nombramos ejecutivos pertenecientes a la mayoría de gobierno de la ciudad, que era progresista-. Muchas cosas cambiaron en España a partir de 1979 y sobre todo a partir de 1985-1986, con la atrevida entrada en la OTAN (atrevida para un gobierno socialista como era el que llevaban Felipe González y Narcís Serra). Y cambiaron más aún a partir de la decisión del Comité Olímpico Internacional en 1986 de atribuir a Barcelona la organización de los Juegos Olímpicos de 1992. Entramos también entonces en la Comunidad Europea. España empezó a crecer. Gracias en buena medida a las ayudas europeas, que ahora se han acabado. Y hoy por hoy España está creciendo por encima de la media europea y ha pillado a Italia y Francia en renta per cápita. Lo que la evolución de ese periodo me enseñó es lo siguiente: el mundo es, ante todo, un mundo de ciudades. Lo más parecido a lo que el mundo es realmente es lo que se ve en esas fotos nocturnas hechas desde el satélite. Una nube de puntos luminosos. Por cierto, una empresa de Barcelona, GEOvirtual, está construyendo sistemas cartográficos digitales punteros. Yo puedo con su tecnología divisar en la pantalla de mi ordenador nuestra casa de campo en el norte de Catalunya. Bien, el mundo es cada vez más un mundo de ciudades, de Barcelonas, Parises, Buenos Aires y Shanghais. Pero no sin mediaciones. Ylo que quiero subrayar es que las agregaciones más significativas por encima de las ciudades puede que no vayan a ser dentro de un par de décadas las naciones, que lo han sido hasta ahora. Las naciones son demasiado chicas para serlo. Los continentes, demasiado grandes. Los grandes conjuntos, con ejército, bandera y moneda, van a ser las uniones: la Unión Europea, EE. UU. y Mercosur. Y, por supuesto, algunas naciones de gran tamaño: Rusia, China, India e Indonesia. La consigna parece ser: demos a las ciudades lo que es de los ciudadanos y reservemos a las uniones lo que supere esa escala. Nos acercamos así a un mundo de ciudadanos, a un mundo del que quizá podamos decir con mayor razón que es el nuestro. Y construimos las fuerzas políticas en esa dimensión, en nuestro caso, la europea. Los grandes estadistas nacionales van a ser los que sepan surfear en ese océano. Y los alcaldes van a ser la infantería decisiva en la batalla. Se han cometido muchos errores y se siguen cometiendo. Pero: 189 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 1. no es seguro que no podamos ir reduciendo el tamaño de los errores; 2. no hay argumentos definitivos que contradigan la presunción de que el movimiento de la historia a largo plazo pueda ser direccional y positivo, no errático y catastrófico. De acuerdo con que el petróleo es un recurso finito y que las temperaturas tienden a subir. Pero en 1973 los norteamericanos vaticinaron el fin del petróleo y del crecimiento para los siguientes diez o quince años. Y no ocurrió. Es más cierto que las fuel cells que tenían que sustituir a la gasolina no prosperaron y que la televisión digital impidió la de alta definición (1.200 líneas en vez de 600) porque el mercado no puede procesar dos grandes innovaciones al mismo tiempo. El mercado tiene fallos. La planificación tiene más, sin duda, pero el mercado los tiene también. Corrigiéndolos se puede mejorar. Que los dramas que aún existen hoy, por ejemplo en África, no nos engañen. Que el terrorismo rampante no nos aterrorice, que es lo que pretende. Lo único que no sabemos es cómo empezó todo y cómo acabará. Pero sabemos que el mundo es gobernable. Cada vez más, a pesar de ETAS y Al Qaedas. España tiene cosas que decir en este proceso, tiene mucho que hacer en Europa y hacia el Este, en el Mediterráneo, que se ha convertido en uno de los rompeolas de las civilizaciones y las religiones todavía enfrentadas. España tiene que desempeñar en Europa un papel no menor. El reciente eje franco-alemán, con sus aspectos positivos, como la decisión de simplificar el tema de la Constitución europea, decisión a la que se ha añadido Italia, requiere un contrapeso mediterráneo potente, como digo. Estuve hace unos meses en Roma en el congreso del partido de Prodi y Rutelli y ahora también de Fassino, D´Alema y Veltroni. Allí estaba también la señora Fernández de Kirchner, el kurdo Barzani, el Frente Polisario y el Partido del Trabajo de India; en definitiva, el centroizquierda internacional. Lo que podríamos llamar el Partido Demócrata Global. Hace tiempo que me apunté a la idea del Partido Demócrata Europeo. Creo que desde 1995. Entonces era una quimera. Ahora también, pero menos. Espero que por ahí se haga más corto el camino que va hacia el mundo de ciudades. Algunos de nosotros quizá no lo veremos. Pero nuestros hijos sí. Oal menos lo están intentando. Nuestros nietos seguro que lo conseguirán. Antes, ir a Buenos Aires o a Nueva York desde Barcelona costaba un dineral. Ahora los chicos se meten en internet y sacan billetes baratos. Mis abuelos y los de mi esposa eran catalanes, andaluces, valencianos y riojanos. Todo en menos de medio millón de kilómetros cuadrados. Pero mis hijos han vivido en Nueva York, Oporto y Argentina. Mi hija mayor viajó sola a los 18 años hasta las puertas de Iraq. Y mis nietos son de primer apellido portugués y quizás algún día otros sean argentinos. Si esto no es un mundo de ciudades, ya me dirán lo que es. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 190 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1243 Title A name given to the resource Un mundo de ciudades Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 24, Opinión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Urbanisme Ciutats Barcelona Globalització Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/906/0000000675.pdf 9b90073d38c2219af8bc4c5553afbdad PDF Text Text Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia 18 de juliol de 2007 | Gandia [Transcripció literal de la part disponible] Pasqual Maragall: ... més indústries avançades... Ja que estem davant de persones universitàries de molt nivell, una mica més de competència entre les universitats no vindria malament. Perquè això de considerar “la” universitat, ja per començar... no; “les” universitats. A Amèrica les universitats són competitives, i estan aliades amb empreses i es fan investigacions... I inclús..., no a Amèrica, a Europa. Jo he estat en una universitat a Göteborg, en la qual tenen un parc de la ciència en què els professors i alguns estudiants avançats han creat trenta, quaranta o cinquanta empreses, i una d’elles és [Indevo?], que és una empresa que s’ha fet grandíssima. És a dir, que no està renyit l’ensenyament, i la investigació sobretot, amb la productivitat i l’empresa. Aquesta cosa europea de separar totalment el que és el món del diner, de la producció, del progrés, de la competència... i el món universitari, que vindria a ser quasi com un món religiós, no és una idea positiva per a nosaltres. Per tant, tot el que pugueu fer en aquest sentit (i aquí a València jo penso que es pot fer) endavant. L’altre és el canvi del model de connectivitat a Espanya. Perquè una vegada a mi el president del Govern espanyol, que no és el que hi ha ara, ni el que hi havia abans d’abans, sinó el del mig, em va dir: “De Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad.” Vaig pensar: “Malament!”. És clar. Què vol dir “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”? I vaig dir: “Y Barcelona a Valencia, en alta velocidad?”. “No, no. Velocidad alta.”, “O sea, que alta velocidad y velocidad alta no es lo mismo?”. “No, «alta velocidad» són 300, i «velocidad alta» són 200.” El pitjor és que no només ell sinó que altres van efectivament avançar per aquesta via, que va ser la de dir: “La alta velocidad se empieza entre Madrid y Sevilla porque está la Expo...”. I era l’any dels Jocs Olímpics; jo què podia dir? Van dir: “Barcelona ya tiene los Juegos Olímpicos. Por tanto, la alta velocidad que la tenga Sevilla.” I em va semblar bé des del punt de vista a curt termini pràctic. Clar, des del punt de vista a llarg termini això de la “alta velocidad de Madrid a cada capital de provincia” és una barbaritat immensa. Perquè s’ha de fer València a Barcelona; s’ha de fer València a Granada, segurament; s’ha de fer la cornisa cantàbrica; s’han de fer mil coses...; València a Bilbao... Això “no està ni se l’espera”. No està previst. No està ni imaginat. En canvi, l’any 1960, quan el Banc Mundial va venir aquí, que va ser al principi del desenvolupament econòmic, va fer una cosa intel·ligent. “España de qué vivirá? Del turismo. Pues venga: Barcelona – La Jonquera, Murcia y Bilbao - Bélgica”. I així va començar el creixement econòmic d’aquest país, que va donar un resultat important. Per tant, nosaltres ara hauríem de saber trobar el que van ser les autopistes l’any 1960 a dia d’avui, que segurament és una xarxa, no radial, sinó una estructura física d’Espanya una mica més pensada amb el cap... I per descomptat, l’important en aquesta matèria no és solament les vies que hi ha i les carreteres que hi ha, sinó també els aeroports que posem i les estacions que hi ha. �I els aeroports en aquest moment, a Espanya, curiosament estan en mans no de l’Estat, sinó d’una corporació, “de los ingenieros aeronáuticos”, cosa que, en el moment que aquestes coses neixen ja s’entén (“se le da a los que entienden”). Però a mesura que ja això es va desenvolupant i és una de les indústries més importants i un dels sistemes de vida més importants que hi ha (poder volar, poder connectar-se, etc.), això no ho poden seguir portant enginyers aeronàutics, ho han de portar empresaris, ho han de portar enginyers, per descomptat, i ho han de portar estrategues que sàpiguen exactament de què va, i economistes, etc. Doncs, en aquests moments, Aena és Asociación Española Nacional de Aeropuertos i, en definitiva, és una derivada històricament dels enginyers aeronàutics, del Col·legi d’Enginyers Aeronàutics. Això és així. Han anat evolucionant? Sí. Els directors dels aeroports ara en saben més? Per descomptat que en saben més. Però és lògic que sigui l’Estat qui els tingui tots? No, perquè no quedem que la competència és bona? No ens havíem fet tots lliberals? I ho diu un socialista. Aleshores, que també hi hagi competència en els temes que són justament vitals perquè les ciutats, i perquè en definitiva la gent, puguin prosperar. Tercer punt, i últim ja pràcticament: l’euroregió. Per què parlo de l’euroregió? Perquè penso que Galícia està molt bé, Catalunya està molt bé, la Comunitat Valenciana fantàstic, Espanya està molt bé. Escolteu, nosaltres estem en un espai més gran, que ja té bandera, que ja té moneda, que té exèrcit, que són tres dels atributs que quan jo era petit em van ensenyar a l’escola que era “lo que distinguía a una nación”. És a dir, Europa ja té una bandera, té el nostre exèrcit (nosaltres, d’exèrcit, en tenim algun, però l’anirem integrant cada vegada més) i té una moneda, que és l’euro (que els anglesos encara no hi són però ja hi vindran). De manera que si ja estem en una cosa més gran que es diu Europa, potser que ens preocupem, més que dels nostres estatuts i constitucions... (que està molt bé i és molt important), que ens preocupem de què fem a Europa? Perquè si Europa és la nostra nova nació, o supernació, a veure què hi fem, i quina vocació hi tenim, i en què nosaltres serem els millors en aquest nivell de realitat, de manera que tot el que es pugui fer per a això és bo. I posats a veure Europa com el mapa en què estem, jo crec que... L’altre dia ho deien els bascos Imaz, em penso, seguint una mica en la línia que aquí s’havia començat fa un temps. Havien començat amb els alcaldes de Barcelona, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Montpeller i Toulouse, que eren els C6. I acabo aquí. Els C6 era la reunió dels alcaldes d’aquestes sis ciutats, que ens vam reunir a València, precisament. A més, curiosament, quan ens vam reunir ens presidia el retrat d’un senyor que es deia Jaume I. I vam dir: “Aquest on va néixer? A Montpeller.” “On es va formar? A Monzón (a l’Aragó).” “On va ser comte i rei? A Barcelona.” “Què va conquerir? València i Mallorca. Escolta és el nostre.” I hi havia el de Toulouse (tu ja ho saps això perquè t’ho he explicat alguna vegada), que es va quedar una mica fred allà i jo li vaig: “Perdona, Toulouse.” I va dir: “Non, non. Les seigneurs de Toulouse étaient contre Simon de Monfort a la bataille de Muret.” O sigui, que a la batalla de Muret, que és on els senyors de Toulouse van perdre els seus drets i Simon de Monfort va capturar a Jaume I, ells estaven a favor de Pere II, del pare de Jaume I. És igual, bromes a part: si vols ser algú a Europa has de tenir un dibuix de connectivitat, has de tenir unes bones connexions, has de tenir unes bones indústries, unes bones universitats i has de tenir un territori una mica més gran que tu mateix per saber amb qui te la fas. Potser aquest senyor se’n va a Oporto, perquè d’Oporto a Vigo en aquest moment és una autopista que està molt més plena que la que va d’Oporto a Lisboa. I és lògic, �perquè estan molt a prop i tenen unes sinergies molt i molt importants. I no entrem en el tema de Saramago, perquè ens liaríem, però també està bé. En definitiva, el que hem de fer és construir els instruments físics, els instruments teòrics i els instruments geogràfics que ens ajuden a ser millors. Això és tot. [Aplaudiments] Rèpliques: Jo ja ho he dit. Jo crec que l’Euroregió és una bona solució. Hi ha catalans, i valencians també, alguns, que parlen dels Països Catalans. Jo us ho dic francament: crec que és una fórmula que està condemnada al fracàs. No perquè no tingui bona intenció, que la té, segurament. Però és clar, si resulta que “la parte es el todo, la otra parte del todo no se siente tan parte del todo como la primera parte”. Països Catalans és una mica fort. “Es como si tú le llamaras a Oporto gallego. «Pues no, oiga, somos portugueses.» Claro que ahora ha salido Saramago y ha dicho que todos somos ibéricos. Pero no ha dicho que todos éramos portugueses, sino ibéricos.” I s’ha d’inventar alguna cosa nova. Euroregió és un nom com qualsevol altre podria ser. Però en tot cas, si el tema ja no és tant el nom com el que fem, el que és important és que les empreses s’entenguin, que els presidents es parlin, que les universitats col·laborin, a través de la Ramon Llull, a través de la meravellosa literatura comuna... Jo el primer que he fet en venir aquí, com faig cada vegada que vinc a València, és anar a la Catedral a veure allò que diu Ausiàs March, que és una de les frases més colpidores que he llegit mai: “Yo só aquest quen la mort delit prench, puix que no tolch la causa per quém ve;” Tremendo. Està dit en unes paraules del segle XV, amb una bellesa i amb una rotunditat, una frase que és tan profundament explicativa del que és l’ànima humana i del que li passa (o ens passa) als éssers humans en aquesta terra que no sabem exactament com hem d’acabar, etc... Jo, per a mi, el meu poeta és aquest, el meu poeta preferit. I el meu avi, per descomptat, perquè era el meu avi. Què és el que hem de fer? Ens hem d’entendre, ens hem de parlar, hem de col·laborar, les empreses haurien d’estar més lligades, les universitats també... No hauria d’haver-hi un retintín de “yo te enseño a ti lo que tú no sabes”, perquè no és veritat, perquè els valencians en saben molt més de moltes coses que els catalans no saben i els catalans en saben d’unes coses que els valencians no. I si ho allarguem una mica més i agafem l’Aragó i tot això..., si volen. Ara el Josu Jon Imaz, ha dit el mateix, una cosa molt intel·ligent. En comptes de dir: “Queremos la Euskadi francoespañola...” No. Parlen de “la euroregión”, i està parlant amb l’Aquitània, i farà una euroregió, i a França no li semblarà que és una invasió que els bascos de baix envaeixen els bascos de dalt sinó que és una acord que hi ha en allà, que no és el mateix. Jo crec que el que hem de fer és anar per aquí, per la via de l’entesa en el terreny cultural, empresarial i en el terreny polític. Tu em podries preguntar: “Tu vas parlar amb el president Camps?” Jo et preguntaria a tu: “Eh que no ho saps?” “Eh que t’imagines, en el cas que jo hagués parlat, per què no ho saps?”. No perquè jo no volgués. Perquè ell no va voler, cosa que entenc perfectament perquè en aquell moment, o sempre, parlar amb Catalunya, des del punt de vista del blaverisme i d’una interpretació determinada del que és València, és pecat. �I ell, que és un home, altrament, amb perdó de tothom, intel·ligent, va dir: “Jo a aquest senyor l’he de veure, però el que no puc és dir-ho.” Llavors ens vam veure, però ens vam veure a Tortosa, en el castell, allà amagats. I va ser una conversa [com les que hem tingut alguna altra vegada?] amable. I amb l’euroregió de les ciutats també, amb la Rita Barberà, en el seu despatx [...] Ha d’haver-hi més d’això. Ha d’haver-hi una mica menys de prurits?, sobretot per part dels valencians, però també de paternalisme per part dels catalans i anar per allò que interessa (interessos polítics, econòmics [...]). Ara m’han dit que Pere Ruiz Torres està fent la Historia común de los pueblos de España. Això és un somni per a mi. Ja fa quinze anys que anàvem darrere que algú, en comptes de fer la Historia de España (Santiago Apóstol, Cristóbal Colón [...]), fes la Historia de los pueblos de España. Si resulta que som nacions, som nacionalitats i que som un poble plural, i que a més “no pasa nada”, doncs expliquem-ho. Perquè si ho expliquem a lo millor també anirem reduïnt... Pasqual Maragall: ... en fi, és molt prudent el que tu dius, però tanmateix, vista... Inclús he dit que no crec que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut de Catalunya, però no perquè no pugui fer-ho, que pot. I em penso que ha insinuat que si ho pot i ho fa, es crearà una situació absolutament dantesca, dintre de la qual el poble de Catalunya haurà refrendat una llei d’estatut i aleshores resultarà que uns jutges han dit que no val. Per tant, s’haurà de tornar a refrendar. No, és que entrem en una cadena que no té solució. Per tant, jo crec que efectivament no es tocarà per una cosa de prudència compartida quasi diria per tothom, o per la majoria, i també per la majoria de membres del Tribunal Constitucional, espero. Però clar, això no treu que si no passa no serà perquè no pugui passar, perquè Vist això, segurament hagués estat millor, com des del principi vam dir, no tractar l’Estatut de Catalunya “le enmendase la plana a la Constitución”, que s’inventés cosa que la Constitució no deia, que era que Catalunya era una nació, encara sigui “en el preámbulo y sin valor taxativo, sino nada más declarativo” i tal. pot. que una que Segurament el millor hagués estat el que havia dit Rubio Llorente fa molts anys i del qual ha renegat ara, el president del Consejo de Estado, que era canviar l’article 2. Perquè l’article 2 de la Constitució, cosa única en el món, no diu quins estats hi ha. És com si els Estats Units no digués que Virgínia existeix. La Constitució espanyola diu que “pueden haber”. Però no diu quantes n’hi ha. N’hi ha disset! Potser que ho digui, que la Constitució espanyola un dia tingui el valor d’autodir-se i dir-li al poble espanyol: “Somos diecisiete autonomías.” Potser aleshores, en aquell moment, puix que ja diu la Constitució “que pueden haber nacionalidades y regiones”, digui que n’hi ha tres que ho són, una altra que és foral i que les altres són autonomies, o el que sigui, però algo. El que no pot ser és que estem vivim una mica amb l’esperança que ningú digui el que podria dir; i sobretot que els jutges no diguin el que podrien jutjar, el que podrien sentenciar. Perquè si ho fan, aleshores ens haurem ficat... serem el fesmeriure de tot Europa. Ara imagina’t que efectivament el Tribunal Constitucional, que pot, diu que aquest estatut, que ja ha estat refrendat..., serà un cas d’aquells que passarà a la història del dret. “Qué país será que después de haber refrendado un texto, no refrendado, aprobado en Cataluña, aprobado en el Congreso, aprobado en el Senado, devuelto a �Cataluña, refrendado por el pueblo de Cataluña y entonces un juez dice que no.” Doncs seria greu. De manera que, estant d’acord amb tu que la via que s’ha seguit era la que es podia seguir, perquè segurament pensem que el PP no hagués pogut fer una altra cosa, això no justifica que no s’hagi intentat; entre altres raons perquè jo crec que les disset autonomies posades a dintre de l’article 2 la Constitució, i especificant que n’hi ha unes que són nacionalitats o nacions, no seria tan difícil que el Partit Popular s’atrevís a dir que no. De vegades, al Partit Popular li tenim... no massa respecte, sinó que ens el creiem massa. D’alguna forma, ells també han de calcular els efectes que puguin tenir les seves posicions, paralitzant una reforma constitucional tan evident com aquesta, que està com tallada des de fa... les quatre reformes: la de la sucesión de la corona, la d’això i les altres dues... Seria una cosa que Europa sencera consideraria una curiositat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya després de les reformes estatutàries Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Gandia (València) Abstract A summary of the resource. Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia. Transcripció literal de la part disponible (incomplet). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Espanya Estatut Constitució Territoris Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/907/0000000676.pdf ee667ed78a2169ebc1e1218a0ad2f373 PDF Text Text CONFERÈNCIA A PESCARA de Pasqual Maragall Debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima, amb motiu de la inauguració de l’exAurum, el “petit coliseu“ de Pescara. 20/07/2007 | Pescara QUIZÁ ALGUNOS DE USTEDES IGNORAN QUE LA MARCA "EUROPA PROSSIMA" FUE EL TÍTULO QUE OSTENTÓ EL CURSO QUE IMPARTÍ EN LA UNIVERSIDAD ROMA TRE, DURANTE MI SABÁTICO, HACE YA MÁS DE 8 AÑOS. PARA MÍ ESTA LARGA VIDA DE "EUROPA PROSSIMA" NO DEJA DE SER FUENTE DE SATISFACCIÓN PERSONAL, PERO SOBRE TODO ES LA CONFIRMACIÓN DE QUE ESTA EUROPA CERCANA ES PROBABLEMENTE LA ÚNICA POSIBLE. EUROPA, QUE DUDA CABE, DEBE SU GÉNESIS A LA VOLUNTAD DE UNAS NACIONES, Y DE SUS INSPIRADOS DIRIGENTES, QUE ENTENDIERON QUE LA ÚNICA VÍA DE SUPERACION DE UNA CONVIVENCIA IMPOSIBLE Y TRÁGICA A LO LARGO DE SIGLOS, ERA EL SALTO ADELANTE Y HACIA ARRIBA. ESTE FUE EL INICIO, PERO LA IDEA BRILLANTE Y OSADA QUE SUBYACE EN LA CONSTRUCCIÓN EUROPEA, TIENE UNA EXIGENCIA BÁSICA, SIN LA CUAL NO PUEDE LLEGAR A MATERIALIZARSE. LA IDEA BÁSICA QUE INSPIRA ESTA EMPRESA ES QUE SUS CIUDADANOS ASUMAN Y SEPAN DEFENDER QUE LA FUERZA DE EUROPA RESIDE EN UNOS CUANTOS PRINCIPIOS COMUNES QUE LA CONVIERTEN EN EL SISTEMA MÁS CIVILIZADO, JAMÁS PUESTO EN PRÁCTICA. ASÍ ES, CON TODAS SUS ENORMES INSUFICIENCIAS, PERO LA HISTORIA DE LA HUMANIDAD, DE MOMENTO HA LLEGADO HASTA AHÍ. EUROPA ES UN ENTRAMADO DE CIUDADES DE ENORME CALIDAD, EN SU DIVERSIDAD DE CULTURAS, DE LENGUAS Y EN SU HOMOGENEIDAD DE VALORES COMPARTIDOS. -1- �DE AHÍ QUE EN EL CONTEXTO MUNDIAL EL PAPEL DE EUROPA CONLLEVA ESTA PARTICULARIDAD QUE LA HACE ÚNICA, Y ESTA ES LA DE SER LA AVENTURA POLÍTICA MÁS SOFISTICADA QUE SE HA PUESTO EN PRÁCTICA HASTA HOY Y QUE ANTEPONE ENTRE SUS OBJETIVOS AQUELLOS QUE GARANTIZAN LA PROXIMIDAD DE LA TOMA DE DECISIONES A LA VOLUNTAD DE SUS PUEBLOS. MI RECORRIDO PERSONAL EN LA VIDA POLÍTICA SE INICIÓ Y SE HA FUNDAMENTADO EN LA VIDA LOCAL, Y PUEDO ATESTIGUAR QUE LA VISIÓN DEL MUNDO QUE SE CONSTRUYE A PARTIR DE ESTA EXPERIENCIA ES, CREO YO, EL QUE MÁS SE ACERCA A UN ATENTICO CONOCIMIENTO DE LA REALIDAD. DURANTE LA ETAPA EN QUE TUVE RESPONSABILIDADES EN BRUSELAS PUDE CONFIRMAR MI CONVICCIÓN DE QUE SÓLO PUEDE PROSPERAR UNA EUROPA QUE PONGA POR DELANTE SUS RAÍCES BASADAS EN EL NACIMIENTO DE LA DEMOCRACIA, TOTALMENTE INDISOCIABLE DE LA VIDA COLECTIVA QUE SE PRACTICA EN LAS CIUDADES. SÓLO UNA EUROPA QUE DISTINGUE PERFECTAMENTE ENTRE AQUELLO QUE DEBE SER OBJETO DE DECISIÓN COMUNITARIA, AQUELLO QUE CORRESPONDE A LOS ESTADOS, Y AQUELLO QUE NO PUEDE ALEJARSE DE LAS DECISIONES MÁS PROXIMAS, PUEDE LLEGAR A PROSPERAR… POR EFICACIA Y POR JUSTICIA. ESTA CADENA O ENTRAMADO DE DISTRIBUCIÓN DE PODERES ES EL "SINE QUA NON" DEL SISTEMA QUE PUEDE GARANTIZARNOS UN ENFOQUE DE FUTURO. TENGO QUE ADMITIR QUE ESTA ARTICULACION ES SIN LUGAR A DUDAS, EL RETO MÁS COMPLEJO QUE AFRONTA ESTA EUROPA TAN DIVERSA Y TAN PLURAL, A NIVEL CONTINENTAL, NACIONAL Y REGIONAL. MI BAGAJE POLÍTICO TAMBIÉN ME HA BRINDADO VALIOSAS EXPERIENCIAS EN ESTE TERRENO. -2- �TENGO LA CONVICCION DE QUE EL FAMOSO PRINCIPIO DE SUBSIDIARIEDAD, QUE CON UN NOMBRE TAN IMPOSIBLE, Y TAN POCO “PROSSIMO” ENCIERRA UN CONCEPTO CAPITAL. ASÍ "TODO AQUELLO QUE PUEDA SER RESUELTO A UN NIVEL MAS PRÓXIMO NO DEBE SER ALEJADO A OTRO NIVEL" SOLO PUEDE QUEBRARSE ESTA NORMA POR RAZONES DE EQUIDAD O DE EFICACIA DEMOSTRADA. LES ASEGURO QUE ESTA REGLA ELEMENTAL ES EL NUDO DONDE SE ESTRELLAN MUCHAS DE NUESTRAS ESPERANZAS EN LA CONSTRUCCION EUROPEA, PERO QUE CUANDO SE PRACTICA, FUNCIONA. EXPERIMENTÉ, Y POR ELLO ME ATREVO A HABLAR DE ELLO, EL RETO DE RENUNCIAR A PARTE DE MIS COMPETENCIAS, EN MI ETAPA DE ALCALDE DE BARCELONA, CUANDO SE TRANSFIRIERON BUENA PARTE DE LOS PODERES CENTRALES A LOS 10 DISTRITOS DE LA CIUDAD. EL OBJETO ERA EVIDENTEMENTE EL DE ACERCAR LAS DECISIONES A LOS CIUDADANOS Y CON ELLO GARANTIZAR ESTA PROXIMIDAD Y EFICIENCIA DE QUE ESTAMOS HABLANDO. FUNCIONÓ, Y VEINTICINCO AÑOS MÁS TARDE RESULTA IMPOSIBLE PENSAR EN REVERTIRLO. EL MODELO SE HA EXTENDIDO A OTRAS CIUDADES, CON ÉXITO GARANTIZADO. NO OBSTANTE, HE HABLADO DE CADENA, DE ENTRAMADO. ESTE MODELO NO FUNCIONA UNIDIRECCIONALMENTE. EL PROCESO ESTÁ IMPERATIVAMENTE CONECTADO A TODA LA ESCALA DE RESPONSABILIDADES PÚBLICAS. CUANDO SE TRUNCA EN UN ESLABÓN, TODO EL SISTEMA SE RESIENTE. ENTONCES LAS CIUDADES NO AVANZAN, LAS REGIONES TAMPOCO, TAMPOCO LOS ESTADOS Y EUROPA QUEDA TOCADA. -3- �ESTE AÑO, POR PRIMERA VEZ EN LA HISTORIA, EL INFORME DE POBLACIÓN MUNDIAL NOS CERTIFICA QUE LA POBLACIÓN URBANA DEL MUNDO YA SUPERA A LA OTRA MITAD. ESTA POBLACION URBANA SE CONCENTRA EN POCO MÁS DE 50 MEGALOPOLIS, O EN ALGO MÁS DE 400 CIUDADES DE MÁS DE UN MILLÓN. DE LAS APROX 50 METRÓPOLIS QUE MUEVEN EL MUNDO, ALGUNAS ESTÁN EN EUROPA. LA MAYORÍA DE ELLAS SON CAPITALES DE ESTADO, POCAS, ENTRE ELLAS BARCELONA, SON CAPITALES DE EUROREGIONES. MI CIUDAD CON UN PASADO HISTORICO DENSO A SUS ESPALDAS …QUE LA HACE SIN DUDA MUY INTERESANTE. EN CUALQUIER CASO ES EN ESTAS CIUDADES DONDE RESIDE EL FUTURO, PUESTO QUE DE ELLAS NACE LA INTERACCION ENTRE EL TALENTO, LA CREATIVIDAD, LAS ENERGIAS PRODUCTIVAS, LA COMUNICACION Y LA CAPACIDAD DE ORGANIZAR LA CONVIVENCIA. TAMBIÉN EN ELLAS, NO OBSTANTE, SE CONCENTRA LA CAPACIDAD DE DESTRUCCIÓN DEL PLANETA, Y ES POR ELLO QUE CON URGENCIA, Y SIN OTRA ALTERNATIVA DEBEN EMPEZAR A REVERTIR ESTA ALARMANTE TENDENCIA. LAS CIUDADES PUEDEN TENER UN PAPEL CRUCIAL EN LA TOMA DE CONCIENCIA DE LA POBLACIÓN EN AQUELLOS PELIGROS QUE COMPORTA EL MODO DE VIDA ACTUAL, Y TAMBIEN EN LA TOMA DE DECISIONES COLECTIVAS NECESARIAS. ESTA ES OTRA "EUROPA PROSSIMA" QUE ES CLARAMENTE HOMOLOGABLE AL RESTO DEL MUNDO DESARROLLADO, O EN PROCESO DE DESARROLLO. TENEMOS ANTE NOSOTROS UN MUNDO GLOBAL QUE HA HECHO CAMBIAR LA ESCALA DE NUESTROS ENTORNOS, NOS HA ENFRENTADO AL ACORTAMIENTO DE DISTANCIAS TERRITORIALES (NUESTROS HIJOS ORGANIZAN SUS VIDAS EN OTROS CONTINENTES CON LA MISMA NATURALIDAD CON LA QUE HACE UNOS AÑOS SE IBAN A VIVIR AL PUEBLO VECINO). ESTA GLOBABLIZACIÓN -4- �TAMBIÉN NOS HACE CONOCER Y COMPARTIR LOS PROBLEMAS MEDIOAMBIENTALES MÁS ALLÁ DEL MEDIO NATURAL QUE CONOCEMOS. LAS COMUNICACIONES DIGITALES HAN TRANSFORMADO NUESTRAS VIDAS Y PREVISIBLEMENTE SU ALCANCE SERÁ MUY PRONTO, EXTRAORDINARIO. AUN ASÍ, TODOS Y CADA UNO DE ESTOS RETOS TIENE UNOS DESTINATARIOS FINALES, EN CADA UNO DE NOSOTROS, QUE CONVIVIMOS EN CIUDADES O REGIONES URBANAS, QUE FORMAN UNA RED DENTRO DE OTRAS REDES, TODAS ELLAS INTERDEPENDIENTES, LO QUIERAN O NO, Y QUE DEBEN RESOLVER DE FORMA COLECTIVA, LO MÁS PROXIMA POSIBLE, SU DESTINO COMÚN. -5- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Pescara (Itàlia) Abstract A summary of the resource. Conferència-debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima, amb Luciano d’Alfonso, alcalde de Pescara, amb motiu de la inauguració de l’exAurum, el “petit coliseu“ de Pescara. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Territoris Europa Prossima Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1643/0000000708.pdf 17058593be9a5f3f5ed98f2ba099b755 PDF Text Text 18 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Pasqual Maragall se confiesa a su álter ego de ‘Polònia’, Queco Novell “La mentira es de curso legal en política” los carteles donde se lee “sala de chequeo” o “sala de visitas” te devuelven a la realidad. Y sobre todo caes en la realidad cuando nos mezclamos con los internos, algunos de los cuales se acercan para saludar a Maragall. “Estoy condenado por violencia doméstica, afirma uno de ellos. Ahora das un empujón a una mujer y el juez te manda a la cárcel”. Maragall y yo nos miramos con cara de pasmo ante tal afirmación. El ex pre- MARAGALL Y SU DOBLE “Tú haces de mí y yo de ti”, suelta con esos ojos calcados del Cobi de Mariscal EL CARÁCTER “Me revientan el tedio y el aburrimiento, y por eso procuro animar la fiesta” EL PERSONAJE “Los niños me paran y, con la mano en el pecho, me dicen: ‘Visca Catalunya’” sident aconseja a otro interno que aprenda a jugar al ajedrez (“ayuda mucho a pasar el tiempo”, le dice) y reclama que les pongan mesas de MARC ARIAS ping-pong (la leyenda afirma que DE PASEO POR LA RAMBLA. Después de un animado paseo por la céntrica Rambla, Pasqual Maragall descartó acudir cuando era alcalde tenía una al lado en coche oficial a una comida y decidió tomar el metro con Queco Novell de su despacho). A media visita, y ante mi asombro, se saca de la manQUECO NOVELL lamento mediático”, comenta Maragall. ga que un día iremos los dos a dar una charla Nos dirigimos a la nueva cárcel de Can a los presos. “Tú haces de mí y yo de ti”, me on las ocho y media de la mañaBrians 2, la joya de la corona del Departasuelta con esos ojos calcados a los que Marisna y me dirijo al domicilio partiment de Justícia. Un proyecto iniciado en cal pintó en la cara de Cobi. cular de Pasqual Maragall, en el su etapa como president y que ahora quiere Regresamos a Barcelona camino del Atebarrio de Sant Gervasi de Barcevisitar. “Dejar de estar en la primera línea neu Barcelonès, donde asistirá a la inauguralona. Me dispongo a pasar buede la política no es difícil –afirma–, aunque ción de la restauración de la centenaria na parte de este viernes de julio es cierto que el poder crea un estrés adictibiblioteca. Una institución donde el apellicon el político que más me ha dado de comer vo, difícil de abandonar. Es el peso de la púrdo Maragall también pesa lo suyo: su padre en los últimos cinco años, acompañándolo a pura, aquello que cuando gobiernas sientes fue presidente de la entidad y su abuelo uno los actos que marcan su agenda. No será la sobre tus hombros, algo invisible, más psicode sus miembros más ilustres. Antes de primera ocasión en que nos vemos las caras, lógico que físico”. El coche circula por dellegar me explica que tiene más ironía que sin ir más lejos el pasado jueves en Polònia y lante de algunas de las obras del mítico año sentido del humor: “Al contrario que mi hace una semana en el Minoria absoluta de 1992, fecha que el ex alcalde me desmitifipadre, yo no sé contar chistes..., se me escaRAC 1. Pero sí será la primera ocasión en ca: “Últimamente me dedico a desmitificarpa la risa antes de acabarlos y pierden toda que lo hacemos a solas, para charlar un poco lo todo. La gente se olvida de los momentos la gracia”. de todo. duros de aquellos años, como el día de la inPor fin aparece el espacio donde se cruzan Nos citamos en un café cerca de su casa. auguración del Estadi Olímpic con las gotenuestras vidas: el humor. “Tu imitación me Por allí aparecen Maragall y su esposa, Diaras, los silbidos de los de Convergència...”. ha hecho más famoso de lo que ya soy. Los na. Un fugaz cortado con leche natural, un Siempre he imaginado a Maragall como niños me paran por la calle, se ponen la mabeso de despedida a su mujer, y hacia el coun gamberret. Creo que esos ojos achinados no en el pecho y dicen: ‘Visca Catalunya’ o che oficial del que Maragall dispone como esconden algo de travieso. “No es cierto. Pe‘¡qué cabrón!’, expresión esta última que, ex president de la Generalitat. Confieso que ro me revientan el tedio y el aburrimiento, y por cierto, yo no he pronunciado en mi viimpresiona meterse en la parte trasera del coprocuro animar la fiesta para no caer en da”. Pues a mí me llaman president, le digo. che del que ha sido president y más con el ello”, explica. Quizá por ello cuando llega“Has creado un tercer personaje que no soque ha sido president. Delante, un diligente mos a Can Brians y salimos del coche comos ni tú ni yo”. ¿Le molesta? “En absoluto. escolta y el imprescindible chófer. Comentamenta: “¡Vaya foto! El Queco y el Maragall La suerte que tenemos es que nos conocemos la prensa del día, algunos titulares ininentran en la cárcel”. Nos esperan la consellemos desde hace mucho tiempo”. Respiro hondo y recuerdo aquellos tiempos teligibles de periódicos madrileños que titura de Justícia, su amiga Montserrat Tura, en los que él era alcalde y un servidor un joven lan más para fastidiar al adversario que para acompañada de altos cargos de su departainformar al público. “En Madrid hay un Parperiodista “serio” que cubría sus campañas mento. En esta nueva cárcel todo huele a MARC ARIAS electorales para el circuito catalán de TVE. nuevo, hasta el punto de que uno no sabe si LA MANO EN EL PECHO. Maragall, Queco Novell imita a Pasqual Maragall en está de visita en un centro penitenciario o Continúa en la página siguiente ‘Polònia’ de TV3 y ‘Minoria absoluta’ de RAC 1 en una de la poses que parodia Novell en una fábrica de tornillos. Sólo las rejas o S TRASPASO AL ON G DIA Licencia Ambiental a Permiso de Vertidos nd Ro A pista B-23 uto de Da lt TINTE INDUSTRIAL BARCELONA Ubicado en el Maresme 610 31 44 80 �Viene de la página anterior Eran los años de los rumores sobre la presunta afición a la bebida de Maragall: “No fue mi peor momento... Era una murga, una piedra en el zapato, un emprenyo, sobre todo si alguien me decía algo en presencia de mi hijo pequeño. Pero da que pensar sobre la duplicidad en la política. Por ejemplo, cómo alguien como Josep Maria Cullell, candidato de CiU, persona encantadora e incluso amigo, podía decir cosas de mí sabiendo que no eran ciertas... La mentira o la deformación son de curso legal en política, se admite, y uno tiene que tener otra mentira, o si puede ser otra verdad, del mismo calibre para amenazar al contrario. Es la parte inmoral o antipática de la política pero es así: si te pican, picas”. Una nueva lección sobre el arte de la política que no deja de sorprender, aunque algo de eso sospechaba. Hojeando la prensa veo una foto de Zapatero y le comento que su relación con él me recuerda cuando en una pareja uno de los miembros se da cuenta de que no es oro todo lo que reluce en el otro. Que, como cantaba El Último de la Fila, “el amor salta por la ventana”. Se ríe de mi interpretación: “Nunca lo había visto así, aunque algo hay de cierto en esto. ¡Pero el que se ha ido ha sido él! España pesa mucho y él ya lo está notando”. Entramos de nuevo en Barcelona y le noto harto de hablar de Zapatero o de su mutis por el foro del PSC (“más que incomprendido me he sentido en minoría”). Un cansancio quizás debido a la redacción de sus memorias, algo que debe suponer como una especie de tsunami de sentimientos y recuerdos que puede no apetecer volver a tener. Al salir del Ateneu, y después de un paseo por la Rambla, se da cuenta de que queda todavía un rato para la comida privada que tiene marcada en su agenda. El coche le espera cerca, pero Maragall, imprevisible, mira hacia el infinito y suelta: “¡Vamos en metro!”. Y mientras bajamos por las escaleras no puedo evitar pensar en el mes de septiembre, cuando me vuelva a enfundar el pijama y el batín para despedir el Polònia.c www. EL VIDEO DEL ENCUENTRO ENTRE QUECO NOVELL Y PASQUAL MARAGALL EN LA WEB www.lavanguardia.es LA VANGUARDIA 19 P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Partidillo entre rejas que se le cruzaba. ¡Atención!: penalti a favor nuestro. Los reclusos le piden a Maragall que lo chute. Expectación en el pabellón. El partido es a gol de oro, quien marque primero gana y se acaba. Pero Maragall ajusta demasiado al poste derecho y el balón se marcha fuera por los pelos. En la jugada inmediata- EN LA CÁRCEL Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y dice: “venga, vamos a jugar” EL ENCUENTRO Maragall falla un penalti y el director de la prisión nos marca el gol de oro MARC ARIAS UN ASTRO DEL BALÓN. Por la mañana Maragall jugó un partidillo con los presos de Can Brians y al mediodía dio unos toques al balón en la Rambla Acompañar a Maragall es como firmar un contrato según el cual te comprometes a vivir las sorpresas que el personaje tenga preparadas para ti. Y una de esas se produjo durante la visita a Can Brians 2. En un momento determinado accedemos al pabellón, que, entre otras instalaciones, cuenta con un auditorio y un polide- portivo. Un grupo de reclusos están metidos en un partidillo de fútbol sala. Y ya se sabe que a Maragall se le van las piernas cuando ve un balón. Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y me obliga a hacer lo mismo: “Venga, vamos a jugar con ellos”. No doy crédito de lo que estoy viviendo. Algún recluso, tampoco. El director de la cárcel, Pedro Domínguez, se apunta a la fiesta. Maragall y yo vamos en el mismo equipo. Empieza el partido y veo que el president ha decidido quedarse abajo. Horror: me toca subir a mí. Por un momento es el Maragall de la candidatura olímpica de Barcelona, que, ataviado con un chándal blanco, le daba al primer balón mente posterior el equipo contrario nos marcan sin compasión. El autor del gol ha sido el director de la cárcel. Le hago notar a Maragall que el director es quien firma los permisos y el president amenaza con impugnar. El partido ha terminado. Nos despedimos de los que han sido, por unos minutos, unos compañeros de juego extraordinarios. Lo peor de visitar una cárcel es la mirada de un recluso cuando te despides de él, una mirada que te clava en los ojos porque sabe que, en unos minutos, tú estarás en la calle. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mentira es de curso legal en política Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Novell, Queco Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Societat Presons Humorisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1644/0000000706.pdf 5b4269748e1c2670a5601fe2c72a952b PDF Text Text Política Pasqual Maragall RAFA GIL Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Barcelona durant quinze anys, fixa ara l’atenció preferencial al marc més ampli que traça Europa, sense perdre l’interès pel més ençà. “Les esquerres europees no haurien de ser tan d’esquerres” A bans que ningú li faci cap pregunta, i assegut en una terrassa de la ciutat del Túria, explicita els seus lligams amb València i ens descobreix que també n’hi té la seva muller: el pare de Diana Garrigosa, a la guerra, “va estar a Almàssera, a una fabriqueta que feia òptica de precisió per a artilleria”, relata. Després aprofitarà la primera oportunitat que li ofereixi la conversa per mostrar que coneix perfectament la història dels repobladors lleidatans immortalitzats a la portalada romànica de la catedral –“els homenets”, diu, somrient– i que tampoc en aquest viatge no ha deixat de visitar la tomba d’Ausiàs Marc: “Sempre que vinc, hi vaig. És com una peregrinació”. I recitarà, encara, de memòria: “‘Io so aquest qu’en la mort delit prench/ puix que no tolch la causa per què·m ve.’ Em van impressionar molt, aquests versos. Quants segles abans de Sartre, eh? És fantàstic, Ausiàs Marc, un home moderníssim, espectacular. Bona mostra del moment en què València va anar molt més enllà que Barcelona.” Pasqual Maragall s’ha estatjat uns dies a València i, per bé que la visita no és de vacances sinó de feina –ha participat a la universitat d’estiu de Gandia–, la canícula de l’estiu propicia, probablement, la distensió. Diu que escriu les memòries, que la publicació és relativament imminent i no en vol avançar res. —Què fa un president quan ja no ho és? —Un president, quan ja no exerceix, ja no és president. Per això tinc una oficina de l’ex-president, com també en té una Pujol. Hi esteu convidats, per cert: és a la Diagonal, a tocar del passeig de Gràcia, a Barcelona. Allà ens hi trobareu, treballant sense parar. —No descansa, un ex-president? —Home, en el sentit de la tensió d’un govern... sí. Hi ha molta més tranquillitat i la possibilitat de pensar en més coses. En el futur, sobretot, en un espai que no sigui només el teu govern sinó una mica més gran. I per això estic en temes de Catalunya-Europa. 26 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 1 20/07/2007 16:46:22 �—L’euroregió? —Per exemple. Aquesta és una qüestió, efectivament. Amb Migdia-Pirineus, Llenguadoc-Rosselló, l’Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Balears havíem fet allò que en dèiem el C-6, amb les sis ciutats: hi havia Rita Barberà; hi havia Georges Frêche, que aleshores era alcalde de Montpeller; hi havia l’alcalde de Tolosa, Dominique Baudis; l’alcalde de Barcelona, que era jo; el de Saragossa; i el de Mallorca. Aquí a València, el vàrem crear, el C-6. I quin era el retrat que hi havia al despatx de l’alcaldia? —... —El de Jaume I. I, és clar, vam dir: però si aquest és el rei de tots nosaltres! Va néixer a Montpeller, es va formar a l’Aragó, va ser comte-rei a Barcelona, va conquerir Mallorca i València: només hi faltava Tolosa, però el seu representant va saltar de seguida: a la batalla de Muret, va dir, els senyors de Tolosa van perdre contra Simó de Montfort! Ja hi érem tots. L’euroregió té un precedent històric important. —Vàreu tenir relació directa amb Camps per mirar de convèncer-lo de la necessitat d’accedir a l’euroregió? —Sí. Ens vam reunir. Una vegada. A Tortosa. —Clandestinament. —Hi va haver una trobada una mica discreta, sí. Però no per culpa meva, diguéssim. Crec que ell tenia més problemes que no jo, en això. Però ens vam entendre bé. En aquell moment hi va haver temes en comú. —Era abans de l’episodi del memoràndum? —Suposo que era abans de tots els problemes que van venir després, sí. Hi va haver tot el problema de l’Ebre, per exemple. —Us en penediu, d’haver dit que “ni una gota”? —La proposta del transvasament va ser equivocada. Perquè a Catalunya no en sobra, d’aigua; i aquí no en falta tanta com deien. Vist des d’ara, a més, què ha passat? Hi ha hagut una sequera absoluta? La història posterior justifica la meva posició d’aleshores, no? És raonable, crec. Les idees dels transvasaments, que fa cent o fa cinquanta o trenta anys es trobaven lògiques, avui dia, amb el pensament ambientalista, es replantegen. —Hi ha tranquil·litat, a l’actual go- “No crec que toquin l’Estatut. Madrid és massa intel·ligent per a crear-se aquest problema” vern català; hi ha gestió. Hi manquen idees innovadores, però? —N’hi ha. De fet, les lleis pendents són els quatre eixos de la gestió que vam encetar: l’aeroport, les inversions, la llei electoral i la territorial –cal treure les províncies ja d’una vegada; i les diputacions, que no se sap per a què serveixen. —Parlem de l’Estatut? —Bé. Però jo no vaig ser un motor de l’Estatut. Efectivament, vaig proposar de fer-lo, però ni el vaig fer jo, ni va ser per a mi el tema més important, en absolut. Possiblement ho serà en el resum històric, però jo em vaig ocupar d’anar pels barris i pel territori, de fer noves lleis... L’Estatut és una cosa que van fer els que l’havien de fer: Saura, Ridao, Ernest Maragall, Quico Homs, etc. —Què passarà, ara, al Tribunal Constitucional? —No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldreho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya. —Vós vau dir que l’Estatut del 30 de setembre era “infinitament millor” que el de 1979. Finalment, com és de millor? —Continua essent molt millor, si bé ja he dit que potser ens podíem haver estalviat la feina d’haver fet un estatut que ha estat un drama, que ha causat tants de maldecaps. —No valia la pena? —Sí que valia la pena, però anant directament a la reforma de la Constitució potser ens hauríem estalviat un procediment que en el fons la interpreta d’una manera molt lliure. Potser hauria estat bé anar directament al gra i aprofitar que calia reformar-ne aspectes com ara la successió del rei i la inclusió dels noms de les autonomies, que ara no hi són. —I què més se n’hauria pogut modificar? —Partim del cafè per tothom que va fer UCD en un moment determinat, quan van espantar-se amb Catalunya i Euskadi. Cal reintroduir una certa diferenciació. Potser no ens hem de posar tan nerviosos. —Sempre se n’hi posen els mateixos. —Bàsicament Madrid i la dreta, i en part perquè la història d’Espanya no s’ha explicat. En bona mesura, l’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci, en el fet d’acceptar la monarquia, etcètera. No se n’ha parlat perquè tots hem estat conscients que això era millor perquè la planta de la democràcia florís. Ha anat bé fins aquí, però tot això té uns costos. I hi ha tants episodis...: els GAL, l’empresonament de Barrionuevo i Vera, el País Basc, les treves i no treves, l’expulsió de Serra del govern, el 23-F, la cessió que va significar la desaparició del grup parlamentari català com a resultes d’allò... Ara, de tota manera, hi tornarà a ser. —El grup propi al parlament espanyol? —Sí. És lògic i natural. Aleshores hi va haver un encongiment del melic perquè l’Espanya eterna tornava a la càrrega. Però tot això és passat. Ara Espanya ja no és la rèmora d’Europa. Ara són bons econòmicament, creixen més que la mitjana europea, tenen democràcia... —Però no tothom creix més que la mitjana europea, a l’estat espanyol... —Perquè hi ha hagut un procés molt fort de transvasament de recursos de les regions riques a les pobres. —Si es dibuixa l’evolució de les infrastructures viàries de Madrid i Barcelona, els darrers quinze anys, la comparativa... —És escandalosa. Cal comptar que tot això s’ha anat aconseguint sobre la base d’una habilitat tàctica. En un moment, per exemple, Felipe Gonzàlez em diu: va, jo et dono suport amb els Jocs de Barcelona i tu me’n dónes amb el tren de Sevilla de gran velocitat. Què li havia de dir? El cost dels Jocs Olímpics de Barcelona eren 290.000 milions de pessetes, que tot just anem acabant de pagar. Però l’aposta va ser bona. Ara bé: té sentit que no hi hagi gran velocitat València-Barcelona? No té cap mena de sentit. I ho he dit mil vegades. Però l’esquema de l’Aznar era “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. I així m’ho va dir. —Quin impuls té Barcelona, avui? 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 2 EL TEMPS 27 20/07/2007 16:46:24 �Política Pasqual Maragall —Barcelona té un gran alcalde, que jo crec que ha entès molt bé els reptes fonamentals de la ciutat i que resol problemes molt difícils, com ara el de la Sagrada Família, amb el pas de la gran velocitat. I crec que l’encerta absolutament: les coses importants, clares. —La política de grans esdeveniments a Barcelona és un model esgotat? —Això, en el fons, era un recurs substitutiu d’una equitat inversora. Ara caldria una reestructuració de la redistribució a Espanya, perquè Andalusia i més llocs han crescut moltíssim i, per tant, potser aquest esquema una mica samarità ja no és tan bo. —Com veieu el País Valencià, des del Principat de Catalunya? —Cal dir que també ha pagat molt a la resta i que segurament ha de començar a viure més a la seva, sense tantes rèmores. Té un excessiu monocultiu des del punt de vista sectorial, i en aquest sentit crec que li falta una mica d’ambició. A Catalunya també. Diguem que, a Madrid, s’hi concentren molts sectors, com per exemple el capital risc o indústries d’un cert nivell tecnològic. Ja n’hi ha molts, aquí, també, però potser València i Catalunya haurien d’aspirar a més. Poden aspirar a més, i ho necessiten. —Continuem al País Valencià però reduïm l’enfocament: veieu Jordi Sevilla capaç de reflotar el PSPVPSOE? —Sobre això preferiria no opinar. És un tema intern del PSPV. —I quan aneu al PSC... —[Alça la mà, en senyal d’alto] Ja no hi vaig, jo. Vaig plegar de la presidència, i ja no vaig al Consell Nacional. —En sou fundador. I els lligams sentimentals? —Sí, i president, fins ara. Hi tinc amics, i els veig de tant en tant. Però la meva visió de la política ja no forma tant part del sentimentalisme com del raciocini. Ja no hi crec tant –per edat, suposo– ni em faig tantes il·lusions. Així doncs, tampoc no en tinc un judici tan negatiu: entenc que les coses són com són i que és difícil que canviïn tot i que ho poden fer i que jo ho intentaré. No m’hi va la vida, però. [I en aquest punt cal interrompre l’entrevista un moment: un dels treballadors del restaurant on ha dinat se li acosta per demanar-li un autògraf. Després de la dedicatòria corresponent i de l’encaixada, ens comenta la casualitat]: —Es diu Pasqual, també. És que és un nom molt valencià, no? Jo me’n dic pel meu avi, precisament, que era de Monòver: Pasqual Mira Garcia. Era republicà (del Marcel·lí Domingo: radical socialista), tenia unes botigues de sabates i va morir jo crec que de pena. A l’any quaranta tot se n’havia anat en orris. Es va trobar pràcticament sense res. I va morir. —Hi heu estat, a Monòver? —Sí, i ens van atendre molt bé. Recordo que em va venir a buscar l’alcalde, amb el cotxe i, que li vaig preguntar: “Tu què parles?” I diu: “El mateix que tu”. I jo: “Com en dius, català o valencià?” I em va mirar així i va fer: “No, home: monovero!” [riu]. —Pot ser que aquesta, diguem-ne, efervescència, que us caracteritza a l’hora de fer política... —Què vols dir, efervescència? —N’han dit heterodòxia, desencarcarament... —Pot ser que heterodòxia sigui la dels altres, no? I l’encarcarament, també. —En tot cas, pot ser que sigui la vostra part... —...valenciana! [ara deixa anar una rialla oberta] Podria ser, podria ser. Jo sóc més de la nissaga Mira que no de la Maragall. El meu germà Ernest és més Maragall: de cepat, de nom, de tot. Encara que de Joan Maragall també ho deien, això de l’“efervescència”. Ell segurament era més reservat o més bon enfant, però ja deien a la seva època que de tant en tant feia alguna maragallada. El terme és d’aleshores, crec [un somriure]. —Per cert, que ara tornen a ressonar, menades per José Saramago, les propostes iberistes que hi encaixaven, amb el vostre avi Maragall. —Han passat cent anys, des de l’himne ibèric de Joan Maragall: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...” Hem trigat cent anys, potser, a entendre què som, uns i altres. I ha hagut de ser Europa, que ens “L’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci: els GAL, el País Basc, l’expulsió de Serra, el 23-F...” salvi, d’alguna manera. Ara que tenim Europa i Catalunya és Catalunya i cadascú és el que és. —Però penseu que Espanya accepta aquesta manera de veure-la? —Espanya, sí. Madrid, potser no. Madrid serà l’últim que es rendirà. —Però Toledo, Valladolid... —... —Salamanca... —Home... uf. —Zapatero era un jacobí encobert? —Un jacobí? No, no. Zapatero era un federalista lleonès. —Era? —Home... Teníem un mestre comú, també lleonès, Anselmo Carretero, que va formular la teoria d’Espanya com a “nación de naciones”. Va ser ell, que ens va ajuntar. —Quina sensació us provoca, actualment, la imatge de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat? —Jo crec que vam fer allò que havíem de fer, no? —No us en penediu. —No. Potser ell sí [riu]. Però jo no. —La relació es va deteriorar molt? —No. Una vegada ell va arribar on havia d’arribar –gràcies, jo diria que decisivament, al nostre ajut–, es va anar autolimitant, va anar buidant el seu discurs, emmotllant-lo a una realitat més dura que no permetia el federalisme republicà que compartíem. El PSOE té l’ànima dividida entre el federalisme inicial de Zapatero i l’altre extrem. L’etapa actual es va iniciar amb un federalisme evident que s’ha anat esborrant. Zapatero es va trobar que Espanya era una realitat molt atàvica i molt resistent. I va prendre posicions cap a l’esquema tradicional de pacte amb el nacionalisme, de conllevancia. No la idea d’una Espanya nova, plural, diferent, etcètera, sinó la d’anar tirant, suportant-se educadament. I això, per a Catalunya no era suficient. Almenys, no per al socialisme que jo representava. Potser tenia certa lògica, però una cosa és que jo ho trobi lògic i, una altra, que ho segueixi. No tinc per què. —Lògica, en tot cas, des de l’òptica estatal. —Sí. Que és una òptica periclitada. Perquè ara som a Europa. Som a França i a Espanya, etcètera, però aquestes són identitats cada vegada més febles. On és l’exèrcit? On és la moneda? No dic que les identitats estatals estiguin en crisi, 28 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 3 20/07/2007 16:46:24 �RAFA GIL però sí de baixada. I els partits, igual. És una òptica de retrovisor, ja no té gaire sentit. Val més mirar la carretera que hi ha al davant. Que és Europa, és clar. —Si les identitats estatals van de baixada, què en dieu de les nacionals? Periòdicament emergeixen casos com ara Escòcia... —Flandes. —Exacte. —Baviera. —Sí. Quin encaix tenen en aquesta Europa? —És que hi ha dos moviments alhora. D’una banda, la dilució en allò gran d’allò petit. Però, d’una altra banda, en aquesta progressiva dilució en una nova pàtria que és Europa, hi ha al mateix temps una reivindicació de les singularitats com a riquesa i no com a perill. En això Europa es diferencia dels EUA (aquí hi ha trenta idiomes), però, en el sentit polític, la Unió Europea serà cada vegada més semblant a l’americana. —I què representa, això? —Hi haurà un centre-dreta i un centre-esquerra i sistemes electorals més majoritaris. A Europa, aquests dos grans espais probablement tindran matisos regionals, locals, nacionals, digues-ne com vulguis. En tot cas hi haurà, probablement, una reformulació, en el sentit que els temes identitaris ideològics –no parlo dels nacionals– perdran pes. Vull dir que no veig tantíssimes diferències entre els socialistes i els d’ICV, no? O entre el progressisme catalanista dels de Convergència i el dels socialistes catalans. Cada vegada val menys allò de ser comunista o socialista o verd o republicà o cristiano-demòcrata com si fos una etiqueta perenne, heretada i quasi religiosa. Ara hi ha opcions. Igual que n’hi ha d’haver per a triar candidat dins d’un mateix partit. —Les efímeres primàries. —Jo en vaig fer. Va ser un luxe que em vaig permetre. Per mostrar que no era “Us imagineu el PSC, Convergència i el PNB en una mateixa gran formació política?” només qüestió que el partit et nomenava, sinó la gent. Els partits s’espanten, amb aquests temes, però ja s’ho trobaran. Les coses canvien. —Per això us apunteu a impulsar el partit demòcrata europeu? —Bé, jo, no. Els italians em van convidar, l’octubre de l‘any passat, juntament amb l’Imaz i Bayrou, a la creació d’aquest partit europeu. I jo crec que l’encerten. Els italians seran què seran, però d’intuïció, en tenen. Mireu què ha fet la dreta europea: justament allò que l’esquerra no ha sabut fer. Al final Sarkozy i Merkel, pim-pam, pim-pam, han fet la Constitució i la unió mediterrània, mentre l’esquerra encara s’ho mira. Crec que les esquerres europees no haurien de ser tant d’esquerres i ser més de centre-esquerra. Cal ser una mica menys ideologistes i més pràctics, com fan els altres. —Com lliga el partit demòcrata que propugneu amb la Convenció pel Futur que aposta per repensar el catalanisme i el socialisme? —El Raimon Obiols té un coneixement d’Europa molt gran. De fet, viu a Brussel·les, com aquell qui diu. Està molt ben situat per a llançar propostes en aquest sentit. En tot cas, jo diferenciaria entre Brussel·les i Europa: Brussel·les és un món excessivament autoreferencial. —I la proposta obiolista? —Bé... Aquesta proposta parla d’un nou cicle... És una cosa que durarà un any i mig de ponències i més. És una mica... calendas grecas. Estaria bé, en tot cas, que el partit demòcrata anés una mica més de pressa. —De pressa? —Potser és la impaciència. Ho dic per les reaccions que veig. Molta gent m’atura pel carrer per dir-me: “Escolta’m, quan?” El problema és que hem de frenar una mica, cal dibuixar-ho. —I no sobta que el PNB se situe en l’òrbita del partit demòcrata i no en la de l’hipotètic partit conservador? —És justament aquest, el punt decisiu. I no sols el PNB, sinó Duran i Lleida. Us imagineu una Espanya en la qual el PSC, Convergència i el PNB estiguin en una mateixa gran formació política? —Sona a sociovergència? —No: aquest terme es va encunyar per descriure el pacte entre la dreta i l’esquerra, cosa que ja passa, de vegades, quan hi ha una emergència. Ara parlem d’un reagrupament de forces en el qual probablement els nacionalistes catalans i bascos, els catalanistes no nacionalistes, els socialistes, i m’imagino que a València moltíssima gent, etc., optin per una força de centre-esquerra progressista i devolucionista. —Devolucionista? —Sí, en el sentit de reconeixement de les identitats, més desinhibida i menys polèmica que la del PP i en part que la del PSOE. —Aquest partit demòcrata es planteja només per a les eleccions europees o també... —Jo parlo dels demòcrates europeus, però no sé si serà un partit, una internacional o un agrupament escolta. En qualsevol cas, crec que hi anirà havent una convergència en aquest sentit. Superant allò dels pactes de conllevancia, allò de “nos soportamos”, i centrant-se en Europa, que és l’escenari: el problema no és Espanya, és Europa. Núria Cadenes Víctor Maceda 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 4 EL TEMPS 29 20/07/2007 16:46:24 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les esquerres europees no haurien de ser tan d'esquerres Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Maceda, Víctor Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Espanya Euroregió Socialisme Europa Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/768/20070813_LV.pdf 97632f45a07a3f8249fdc37b3b91f288 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/08/2007 La Vanguardia, p.013, Opinión Conectando Catalunya al mundo PASQUAL MARAGALL y GERMÀ BEL Un factor principal para el progreso de las ciudades y los territorios en su área de influencia es la conexión con el resto del mundo. El proceso de globalización ha reforzado la necesidad de conexión global, para aprovechar las oportunidades que ofrece el aumento de relaciones económicas, sociales y culturales. Por eso, una conexión amplia y eficiente de los pasajeros y de las mercancías es determinante de la posición que se ocupa - y que se aspire a ocupar en el futuro- en el mapa mundial de ciudades. De alguna forma, los aeropuertos se han convertido en nuestros puentes hacia el futuro; de ahí la gran relevancia de la reflexión pública, social e institucional, desencadenada sobre la gestión del aeropuerto de El Prat. El tráfico en los tres aeropuertos comerciales catalanes ha crecido mucho. El caso de Girona es el más espectacular: desde mediados de los noventa su tráfico se ha multiplicado casi por diez (¡10!). El crecimiento de Reus ha sido también muy importante, pues el tráfico se ha multiplicado por tres. Por último, el tráfico de El Prat se ha más que doblado. Todas estas trayectorias son impresionantes, y nos han hecho cambiar la forma de mirar a los aeropuertos de Girona y Reus. También han acentuado la relevancia cuantitativa de El Prat en el contexto europeo, pues ha ido escalando posiciones continuadamente, y es muy probable que acabe el año en curso como el séptimo aeropuerto con más tráfico en Europa. El factor más importante en el crecimiento del tráfico ha sido la expansión de las compañías de bajo coste, que sirven rutas a corta y media distancia, con una oferta de vuelos directos que excluye la realización de conexiones programadas. Por esto, si bien Barcelona ocupa un lugar muy alto entre los aeropuertos europeos por tráfico global de pasajeros, su relevancia en las conexiones a larga distancia - los vuelos intercontinentales- es mucho más reducida y no es acorde con la dimensión económica y demográfica del área metropolitana y de Catalunya. No obstante, hay que valorar que haya comenzado a aparecer una cierta oferta intercontinental en Barcelona: si en verano del 2004 sólo se podía volar a Nueva York, en este mismo verano se puede volar directamente a cinco aeropuertos de Norteamérica, dos de Sudamérica y uno de Asia. Y esto a pesar del lastre que supone el que la compañía española dominante haya renunciado a ofrecer vuelos intercontinentales -¡ni siquiera a Nueva York!-. La demanda del mercado es relevante, y las oportunidades de negocio en Barcelona han crecido para las aerolíneas que ofrecen servicios en larga distancia. Esto a pesar de que el ente gestor del aeropuerto se ha abstenido de llevar a cabo una política comercial de oferta. En este punto es preciso reconocer la abnegada y útil tarea del Comité de Desarrollo de Rutas Aéreas (CDRA), creado en el 2005 por la Generalitat de Catalunya, la Cambra de Comerç de Barcelona y el Ayuntamiento de Barcelona, y en el que también participa AENA. Este comité desarrolla una tarea incansable en la promoción de las oportunidades que ofrece El Prat, y ofrece una muestra de lo que podría conseguirse si esta tarea- ahora muy voluntarista, dada la escasa o nula capacidad de gestión existente- pudiera realizarse con instrumentos y capacidades reforzadas. Éste es uno de los motivos, entre muchos otros, que exigen avanzar decididamente en la reforma del modelo de gestión de los aeropuertos españoles. El concepto de red nacional de aeropuertos es un imposible, porque en la práctica no existe nada que pueda llamarse una red nacional de aeropuertos. Esta noción es una construcción ideológica -de carácter identitario- 191 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA dirigida a justificar una situación que no tiene parangón entre el resto de los países desarrollados comparables: España es el único país con un mercado aéreo importante en que todos los aeropuertos comerciales se gestionan de forma centralizada. ¡Ni siquiera en Francia lo hacen así! Es necesario reconocer que los aeropuertos sirven fundamentalmente a los territorios que están en su área de influencia. No son instalaciones de bandera ni son pilares fundamentales de la cohesión nacional,ni española ni catalana. Son equipamientos de transporte con gran potencia como instrumento de desarrollo territorial, eso sí. De ahí que sea de pura lógica la gestión desde la proximidad, con un peso especial de las administraciones locales en la competencia de la gestión. Éste es el modelo normal en el mundo desarrollado. Las fórmulas concretas para la gestión del aeropuerto pueden y deben ser diferentes en cada caso, y pueden incorporar cuando sea conveniente diferentes grados de cooperación pública-privada. La excelente ampliación de instalaciones en curso en El Prat permitirá un gran aumento de la capacidad de operaciones, lo que es una gran noticia. Y más pronto que tarde este aeropuerto debe tener una gestión autónoma (sustantivamente autónoma). Sólo esto permitirá asegurar que el objetivo del gestor aeroportuario sea impulsarlo como gran aeropuerto de la eurorregión mediterránea, alejando de El Prat el papel de principal alimentador del aeropuerto capital que han acariciado en algunos momentos los gestores centrales. Es lo mejor que tiene la gestión de proximidad: ¡garantiza que la prioridad es servir a los ciudadanos próximos! Esto permitirá, además, reflexionar muy seriamente sobre la necesidad de establecer mecanismos que permitan coordinar algunos aspectos de la gestión del aeropuerto con la otra gran infraestructura internacional, el puerto. Dejamos para otro día reflexiones más sustantivas sobre esta última cuestión. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya GERMÀ BEL, catedrático de Política Económica 192 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1262 Title A name given to the resource Conectando Catalunya al mundo Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Bel, Germà Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 13, Opinión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Aeroports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1706/0000000616.pdf 7ee5bc3c4347a12124e87ab6de1c9935 PDF Text Text 15/8/2007 NOVES ESTRATÈGIES PER A UN MÓN GLOBALITZAT // PASQUAL MARAGALL La 'Boston Connection' Catalunya ha de reforçar els lligams econòmics i científics que la uneixen amb Nova Anglaterra PASQUAL Maragall* Torno de Massachusetts admirat pel progrés, potser una mica insultant, de les ciutats de Nova Anglaterra. Em refereixo a la mateixa ciutat de Boston, i a les més petites: Salem, Marbelhead i Newport (Rhode Island). Quan entre els anys 1971 i 1973 vaig anar amb la meva dona Diana a Nova York, vam fer una escapada en cotxe a Boston per visitar Xavier Rubert de Ventós --que ara ha tornat a la ciutat per atorgar el Premi Internacional Catalunya al biòleg Edward O. Wilson, el primer científic que va encunyar el terme biodiversitat--. Recordo, també, que ens va rebre Josep Lluís Sert a casa seva, a Harvard, una versió moderna i funcional de la planta d'una capella romànica, amb retaule del segle XIV inclòs. Sert no tenia títol d'arquitecte homologat a l'Espanya de Franco, per aquest motiu no va poder firmar, malgrat que hi havia col.laborat decisivament, el magnífic projecte de la Fundació Miró ubicada a Montjuïc. FA 25 ANYS vam tornar a Boston amb l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, per agermanar Barcelona amb el Boston de l'alcalde Kevin White. Encara no havia esclatat completament l'onada d'opulència que s'observa ara. Va ser el primer dels agermanaments de la Barcelona democràtica, sempre buscant ciutats culturalment robustes, portuàries, no capitals d'Estat (exceptuant Montevideo), com l'Istanbul d'Erdogan, el Xangai de Jiang Zemin o el Sant Petersburg de l'alcalde Sobtxak. Si no recordo malament, en aquella segona visita encara ens va empaitar algun industrial ric que formava part del Board de Harvard perquè Barcelona contribuís econòmicament en la compra de la casa de Sert per a la universitat. En la segona visita oficial, el 1986, vam portar a Boston una rèplica en marbre del Desconsol de Josep Llimona per situar-la al Commons, el parc central de Boston. Ara està en un altre parc, el Rose Garden, i l'escultura no es troba en gaire bon estat. Quan hi vagi pròximament l'alcalde Jordi Hereu --que, diguem-ho de passada, s'ha format a Esade i entendrà bé el clúster universitari-empresarial de Boston--, espero que l'alcalde Menino ja l'hagi restaurat. Parlant de diners, Harvard no té carència de dòlars: concretament té un �fons de 30.000 milions de dòlars invertits en capital risc. Tot i així, un professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es deu trobar en una situació semblant, ens va demanar ajuda econòmica per a una recerca puntera en implantacions de pròtesis vasculars reabsorbibles, dirigida per una jove i brillant professora catalana del MIT. Una altra jove científica que treballa actualment a l'Hospital de Sant Pau, en neurologia, i que ha estat investigant a Harvard, reforça la connexió científica entre Barcelona i Boston. Forma part d'un elenc de científics biomèdics que, com els doctors Massagué i Izpisúa i Valentí Fuster, han establert una nova manera transoceànica de vida i treball consistent a simultaniejar dues ocupacions: una aquí i una altra a Amèrica. Permetin-me una digressió relativa a aquesta mobilitat creixent de centífics i empresaris. Bastants empresaris catalans, cada vegada més, tenen un peu a Barcelona i un altre a Madrid, i a vegades un tercer en alguna altra capital internacional. N'hi ha que viuen a Barcelona els caps de setmana i la resta de la setmana la passen entre Madrid i una altra capital europea. La necessitat d'anar a Madrid, inicialment pels permisos i contactes oficials, s'ha tornat cada vegada més una necessitat funcional, econòmica. Fa poc una empresa internacional va tancar la seu a Catalunya i va concentrar la seva activitat a Madrid. Mal assumpte. Però la potència de la indústria química i farmacèutica catalana és evident. Potser els hauríem de fer una mica més de cas en tot el que fa als preus dels medicaments. La taxació excessiva dels preus és interessant per als consumidors, però posa en perill l'esforç en recerca. Un directiu d'un dels tres o quatre grans laboratoris quimicofarmacèutics catalans em va explicar de forma bastant convincent en una visita a la seva fàbrica que és necessari provar cent línies d'innovació per obtenir un nou específic rendible. Potser el nou ministre de Sanitat, Bernat Soria, que és investigador, trobarà la solució a aquest problema. Tornant a Boston i a la internacionalització de la competència --en els dos sentits de la paraula: l'econòmic i el que fa referència a la capacitat de crear coneixement--, aquesta obliga empresaris i governs a plantejar-se aliances internacionals, i als científics, com hem vist, a assumir noves formes de vida. EN AQUESTA línia, el pròxim viatge d'Hereu a Boston per reforçar els beneficis de l'agermanament entre aquesta ciutat i Barcelona em sembla del tot pertinent. Ens hi juguem molt en aquest escenari. I, com �ja he dit, el terreny està abonat pels lligams científics i empresarials existents. Crec que Joan Clos, que no sols és ministre d'Indústria, sinó metge format a Edimburg i amb una curiositat científica innata, faria bé de seguir aquest tema de prop. Més dades: el cònsol espanyol a Boston és un perfecte coneixedor de la realitat científica i empresarial de Massachusetts. Ell va ser qui ens va posar en contacte amb la científica catalana que treballa en implants cardiològics. I encara diré més: hi ha una empresa espanyola que està a punt de comprar un banc a Boston. La connexió amb Boston, o, si m'ho permeten, la Boston Connection, promet. *Expresident de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Boston Connection Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Boston Barcelona Globalització Relacions Internacionals Ciència Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1263 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/908/0000000830.pdf 1cb10640501f3ea168da566c3282c76e PDF Text Text Participació a la taula rodona "El futur de l'Euroregió" en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) Prada de Conflent , 24/08/2007 Intervenció de Pasqual Maragall (transcripció): Moltes gràcies. Senyor President de la Universitat, Senyora Presidenta del Consell de Mallorca i estimada amiga: Em plau moltíssim estar avui aquí, rodejat de gent de per tot. Veig gent de la Terra Ferma, veig gent de l’Empordà, gent de les Illes, del Rosselló...Gràcies Francina per donar profunditat i abast amb la teva presència i la teva paraula a la regió europea que tots plegats formem. Jo crec que la victòria de la Francina i del Xisco ha estat una de les poques bones notícies políticament parlant dels darrers temps, deixeu-me que ho digui. Espero que els seus efectes seran tan positius com tots esperem. Mireu, Prada, abans, era un romanticisme històric i ara és futur. Abans era història i ara jo crec que és futur, perquè és Europa. Beneïts siguin doncs els qui la van inventar i felicitats siguin també els qui l’heu mantinguda. L’Euroregió és el nom que convé, probablement, al que aleshores, fa uns anys, es van anomenar Països Catalans, que potser era una denominació que s’esqueia des del punt de vista dels nostres sentiments, però que probablement no facilitava les coses en el sentit d’avançar pràcticament en la profundització d’aquest sentiment. Volia esborrar la ratlla, i de fet ja no hi és, la ratlla. Un xic de cua sí que hi ha, però més n’hi ha en el peatge que no pas a la ratlla —menys segurament fins i tot al peatge d’aquí dalt que al peatge de la Selva—. En tot cas, crec que hem de dir clarament que aquesta Euroregió té un sant patró, i aquest sant patró es diu sant Pau Casals. En Pau Casals va tenir dos gestos importants —molts, d’importants, per descomptat— però dos de molt significatius a la seva vida: un va ser el seu discurs a les Nacions Unides, on va dir que Catalunya era una nació. Pràcticament es va saber, segurament per a milions i milions de persones, que Catalunya existia i que era una nació gràcies a Pau Casals. I després, quan es va instal·lar a Prada, perquè amb aquest posar-se ell a Prada, a la ratlla, estava dient moltes coses. Ja sabeu que ell -1- �tenia una casa a Sant Salvador, a la província de Tarragona, i aquell lligam entre la Catalunya Nord i la Catalunya més del Sud, per dir-ho d’alguna forma, jo crec que Pau Casals l’explicita millor que ningú. Ell hauria de ser, em fa l’efecte, i és, moralment, doncs, el patró d’aquesta institució. Ara què hem de fer? Crec que per descomptat hem de travessar tots els incidents de parcours, que diuen els francesos, que encara hi hauran, que encara hi ha —i tenim algunes notícies dolentes des d’aquest punt de vista del terrorisme, etc. aquestes últimes hores—, però nosaltres què hem de fer? Jo crec que hem de fer una regió europea, efectivament. I com es fa, una regió europea? En aquesta regió en la qual estem, ara tot just arribant, un té aquesta sensació, venint de la nostra Catalunya, a la Catalunya Nord, de trobar el Vallespir suau, el verd de França, els rius de debò que nosaltres pràcticament no tenim i també l’ordre republicà antic que és una cosa que sempre, des de l’altra banda de la ratlla, hem admirat. Doncs bé, què hem de fer? Com es fa, una regió europea? I vull anar a les coses pràctiques, no només a les romàntiques. Primer: millorant les infraestructures, accelerant el TGV Perpinyà-Nimes i accelerant també el de Tolosa-Narbona, perquè tot això també relliga l’Euroregió. A veure si el senyor Sarkozy, que amb la Constitució Europea està sent, sembla, més eficaç que no pas havien estat els seus predecessors i els nostres governants, a veure si també amb aquesta matèria té la mateixa eficàcia. I a veure el senyor Moratinos com es comporta. Ara tindrem la cimera francoespanyola a finals de l’estiu i serà el moment de comprovar fins a quin punt uns i altres estan disposats a anar endavant, en el sentit que ens interessa. En segon lloc: hem d’aprofitar les línies de l’AVE —ja veureu que vaig a coses molt concretes— per a mercaderies fins als ports de Barcelona i de Tarragona. Està previst que l’any 2009 sigui així. Per cert, el port de Barcelona ja té un centre logístic a Tolosa, en aquest moment. Jo crec que totes aquestes línies s’han d’enfortir perquè a última hora, són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans, més romàntics i més sentimentals com puguin ser la pàtria, les nacions o les identitats. Si no hi ha els vasos sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que -2- �nosaltres formem sentimentalment, doncs malament, perquè els sentiments són molt importants però la física també compta, i si la física no aguanta els sentiments tampoc continuarien. Tercera cosa que hem de fer: mobilitzar, jo crec, recursos en el terreny cultural. Crec que s’han de mobilitzar recursos per al Centre Pau Casals i crec que això s’ha d’aconseguir a través de les decisions que puguin prendre les persones que hi tenen, en aquest moment, competència: el senyor Malvy, Martin Malvy, bon amic, el senyor Montilla, la senyora Francina Armengol i el senyor Marcel·lí Iglesias, que per cert, no el veig per aquí i crec que hi hauria de ser, perquè a més ell, posats a ser, és de Bonansa. -3- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El futur de l’Euroregió Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Prada de Conflent (França) Abstract A summary of the resource. Participació a la taula rodona "El futur de l'Euroregió" en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Catalunya Europa Regions Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències