391 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1718/0000000952.pdf f41efc9094f42f5f26ec9d75fe6e0bd3 PDF Text Text P U N T D E V I S TA 14 EL PUNT | Dimarts, 22 de juliol del 2008 tribuna | PASQUAL MARAGALL I MIRA. Expresident de la Generalitat de Catalunya 18 de juliol L’anterior president de la Generalitat explica vivències personals relacionades amb l’inici de la Guerra Civil espanyola i els Jocs Populars que aquell dia havien de començar, i el cercle tancat amb els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 D ia assenyalat, el 18 de juliol. Aquell dia, el 1936, havien de començar els Jocs Olímpics Populars a Barcelona, però un general amb plaça a l’Àfrica va declarar la guerra a la Segona República Espanyola i el president Azaña va haver de lliurar una batalla de tres anys que va perdre, cosa que el va obligar a travessar el Pirineu. Poc després va morir a Montalban, a l’Estat francès, com Machado. Crec que va deixar per escrit que, un cop mort, ningú mogués el seu cos d’allà. Aquell 18 de juliol els meus pares eren a Madrid. S’havien casat l’1 d’abril i la meva mare ja estava embarassada del primer fill. Van mirar de tornar amb la seva DKV a Barcelona, però els van requisar el vehicle i els va haver d’anar a buscar el meu oncle Leoncio –el meu padrí i germà bessó de Basilisa, la meva mare. (Caram, amb els noms dels germanets valencians de Monòver! Per acabar de completar el repertori, la meva padrina, la germana petita de la família, es diu Chonuca, un diminutiu característic de Santander d’Ascensión.) Leoncio, Basilisa i el los el 18 de juliol, data olímmeu pare van tornar per pica per excel·lència. Ja València. I al cap de nou abans ens havien pres els de mesos exactes del seu cal’any 1928, que propiciaven sament, el dia 1 de gener, els cracks de l’Espanyol i el va néixer el meu germà Barça Zamora i Samitier, gran, en Jordi, que va hequan van tornar, impressioretar el nom del meu pare. nats, dels Jocs d’Anvers. Jo tinc el del meu avi matern i republicà, que havia Cercle tancat mort amb 51 anys, diuen que de pena, poc després Al cap d’uns anys, el sucd’haver-se acabat la guercessor de Coubertin, Joan ra. Sabater, era. No de Oficina d’acreditacions de l’Olimpíada Popular de Barcelona, el 1936. / AF / AHC Antoni Samaranch, seguranom, d’ofici. Sabater i de ment falangista de jove naixement humil, però llest i valent, i de tar a Espanya uns brigadistes internacio- –com tants altres, quin remei!–, va esmegran, ric. nals, comunistes tots ells, que venien a nar l’error i després de ser nomenat amsotmetre el país al jou soviètic. És cert baixador a Moscou ens va portar a Barceque algun o molts d’ells es van enrolar fi- lona els fantàstics Jocs del 92. Els Jocs com a excusa Del juliol de 1936 al juliol de 1992 es nalment a l’exèrcit popular, però no haTornem, però, al 18 de juliol. La guerra vien pas vingut per això, havien vingut va tancar un cicle tan contradictori, tràgic que va començar aquell dia no va ser una als Jocs Populars. Per què «Populars»? i finalment positiu com bona part de la guerra qualsevol. La va declarar el gene- Doncs perquè el baró Pierre de Couber- història d’això que anomenem Espanya, ral Franco, el Generalísimo, amb l’excu- tin, l’inventor dels Jocs Olímpics i per aquest objecte polític no identificat, sa que exposo a continuació. Aquells baró i noble no precisament republicà, es aquesta nació de nacions, que diria AnJocs Olímpics Populars, segons Franco, va estimar més celebrar els Jocs a Berlín, selmo Carretero (un altre republicà de la no eren en realitat el que semblaven. que ja era llavors el Berlín de Hitler, i va Institución Libre de Enseñanza, com la Eren, segons ell, l’estratagema per apor- treure a Barcelona el somni de celebrar- meva mare). Per molts anys! en sísif | JORDI SOLER l’escaire | MIQUEL PAIROLÍ A mb una setmana de diferència, els dos principals partits catalans en nombre de militants i de vots rebuts, CDC i PSC, han celebrat cadascú el seu congrés. Han estat reunions multitudinàries, que desprenien una impressió de força i de festa, de celebració més que de discussió, per bé que, més o menys, de tot hi ha hagut. Congressos amb un aire de triomf i de confiança, que s’explica en el PSC, i que sorprèn més en el cas de CDC, perquè la seva situació actual, pel que fa a presència a les institucions, no és pas la millor de la història. Sigui com sigui, mereix elogi que CDC hagi celebrat un congrés sense grans enrenous, oferint una imatge de serenitat i evitant crispacions. Són actituds infreqüents en la travessia del desert, però que denoten enteresa. Mentre a CDC enduren i no els queda més remei que procurar fer la feina interna ben feta i esperar temps millors, al PSC exulten. Ha tingut molta sort, els últims anys, el PSC. Ara ja ningú no recorda que en les darreres eleccions catalanes va baixar en nombre de Clavells i roses Ara tot és felicitat, ningú no recorda que a les darreres eleccions catalanes el PSC va perdre cinc escons. / EL PUNT vots i va perdre cinc escons. Un fracàs que la política de pactes d’ERC va maquillar i va convertir en victòria. Després van venir les eleccions espanyoles i una bona part de catalans es va refugiar en el vot socialista per aturar l’anticatalanisme del PP. El PSC va fer una collita ubèrrima. Gran èxit. Chacón, ministra de Defensa. Ara tampoc no fa de bon recordar aquell PSC dels anys vuitanta i noranta, obsessionat amb la figura de Pujol. Aquell PSC que va convertir l’ajuntament de Barcelona en un castell i la rodalia roja en una horta fèrtil de negocis i d’influències. Davant l’ajuntament hi havia l’altra fortalesa, inassequible, del president Pujol. Va caure i el PSC ara senyoreja tots dos castells. Gràcies, ERC. Amics per sempre. Ara, en els congressos, fins i tot poden passar l’estona fent tai-txi. Quanta felicitat. Fins quan durarà aquest peculiar equilibri que s’ha consolidat els últims anys en la política catalana? No ho sabem. No ho sap ningú. De moment, a CDC fan el cor fort i al PSC regalen clavells i roses, milers, milers... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 18 de Juliol Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Guerra civil República Biografies Història Barcelona Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1717/que_passara_amb_lEstatut.pdf 77888477a0a628c5a12b75d725afd443 PDF Text Text LES INCERTESES DEL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA Què passarà amb l'Estatut? ¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que va unir tots els socialistes PASQUAL Maragall Dimecres, 30/07/2008 | El Periódico de Catalunya El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà. ¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum. I AIXÍ VA SER, quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser. Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Esquerra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc. ¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a �conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos. PERÒ NO: ARA resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Què passarà amb l’Estatut? Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Justícia Constitució Espanya Catalunya Democràcia Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1647/0000000959.pdf dc1d8d344d0d8eaca570e94bb7653187 PDF Text Text "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 1 de 5 www.dpromo.info Comentar Diumenge 07 de setembre de 2008 Contacti amb diaridegirona.cat | RSS NOTÍCIES HEMEROTECA » Catalunya PORTADA ACTUALITAT Girona Comarques Catalunya ESPORTS Espanya/Internacional ECONOMIA Ciència i Tecnologia OPINIÓ Successos Fotos diaridegirona.cat » Catalunya "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" 01:04 Maragall apareix juntament a la seva dona amb un somriure, malgastant proximitat i cordialitat. Encén un puret i declara que no li importa sortir fumant a les fotos. L'assumpte de preocupar-se per el que és políticament correcte no ha anat ni va amb ell. Comenta que escriu articles en el Diari de Girona, i en assenyalar-li que és del mateix grup editorial que INFORMACIÓN, exclama encantat: "Doncs és el meu diari preferit!". Després de demanar una ampolla d'aigua, és la seva dona, atempta a cadascun dels seus gestos, qui l'insta a deixar la xerrada preliminar i permetre'ns començar amb les preguntes. Defineixi el seu moment actual. Fantàstic. Estic en la millor terreta del món. Com ocupa el seu temps, a dia d'avui? De maneres molt diverses. Escrivint, llegint, encara que últimament llegeixo menys (porta a la mà una edició de butxaca d'una comèdia de Shakespeare, Treballs de l'amor perdut, traduït al català per Josep Maria Segarra, i em recomana la seva lectura) i gravant tres pel·lícules, documentals, en les que apareixo com a actor o narrador. Una va sobre això de l'Eisenhower, vull dir l'alzheimer -i riu, irònic-; una altra sobre el Baix Empordà, és una zona que conec bé, allà tenim una casa Diana i jo; i l'altra sobre Jaume I. M'han agafat a mi com protagonista, com a interlocutor d'historiadors i de persones que tenen coneixement sobre Jaume I. Per exemple, surt Rita Barberá, l'alcaldessa de València, perquè vam fer junts l'assumpte de l'Euroregió i fem un recorregut sobre les sis ciutats més importants de la seva vida. No m'aturo! Quina tasca desenvolupa la seva Fundació contra l'Alzheimer i quin paper desenvolupa vostè directament? Soc el president però no faig res. La Diana és la vicepresidenta i ella ho fa tot, i l'altre que també s'ocupa de tot és un metge, Jordi Camí. El que pretén la Fundació és recaptar diners per a investigació en la malaltia i nous tractaments, per trobar nous enfocaments, noves aproximacions al tema. Els investigadors, en general, són joves i els fons de la Fundació són per becar-los. A més, els fons no es perden. La seva dona, Diana Garrigosa, que l'acompanya com la seva ombra, afegeix que "oferim a la gent que posa diners la possibilitat de funcionar com accionistes de la Fundació, en una espècie d'empresa de capital de risc i si hi ha retorn de l'invertit, poden recuperar-lo". No és l'Estat, ni la Generalitat qui subvenciona o dóna suport http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 2 de 5 econòmic, figura que fan el que és seu però en realitat fan ben poc. Què va ser el primer que va pensar quan li van comunicar que tenia alzheimer? Què va passar pel seu cap tan lúcid i acostumat a la reflexió? El primer que vaig pensar va ser ¡Quina putada!", posa-ho més fi, si vols. No m'en recordo molt, la veritat, perquè en aquests moments estava molt ocupat amb la política. Per quines fases ha passat des que li donen el diagnòstic fins que ho proclama i decideix crear una Fundació? Ira, depressió, acceptació...? Per totes. Això m'ha portat a tots costats. He estat a Nova York, a Boston i per descomptat a Barcelona fentme proves ¡M'han fet tota classe de barbaritats! Des d'extracció de líquid raquidi, en el nas, que no li ho desitjo a ningú, fins a de líquid medul·lar. Ara estan evolucionant molt els tractaments de la malaltia i detectar-la aviat millora les perspectives de la seva evolució. Han descobert noves maneres de diagnosticar l'alzheimer i nous fàrmacs, cada vegada més eficaços. Perquè va decidir declarar públicament la seva malaltia? El revelar la informació va ser una mica a empentes i rodolons. Va haver un personatge que en un programa de Manel Fuente1s va fer unes declaracions que no van agradar a segons qui. I un tipus va comentar, referintse a mi, que "aquest està malalt, física i mentalment". L'endemà jo havia d'anar a l'Hospital de Sant Pau, on està la meva doctora i aprofitant l'ocasió vaig decidir fer una roda de premsa i comptar la situació. Perquè amagar-ho? Al pobre noi que va fer el comentari el van fer fora. No hi havia per tant! Com s'afronta una cosa tan dura? Pasqual Maragall respon mirant a la seva dona amb una gran complicitat. En companyia. Un tot sol no pot. Vosté ha estat alcalde de la Barcelona Olímpica, president de la Generalitat i una figura clau en la transició i la democràcia. Quan un polític de primera línia abandona el seu càrrec públic canvien les relacions amb el seu entorn en l'esfera pública. En el seu cas, què ha canviat? com el tracten ara que ja no és president de la Generalitat i a més té alzheimer? "Divinament, la gent el vol molt",postil·la Diana. Em tracten amb consideració, amb afecte, amb respecte... El tracten bé per ser qui és o creu que a la majoria de malalts d'alzheimer se'ls dispensa la mateixa atenció i respecte? No, no els tracten igual a tots, més aviat els aparquen en residències o on sigui. Aquesta és una malaltia inquietant, perquè, com ara s'està allargant la vida, el problema de la demència senil -per cert, que quin nom més simpàtic- i d'aquest tipus de malalties es multiplica. Jo no tinc antecedents familiars, però la meva mare, que va morir als 86 anys, al final tenia problemes de memòria. Com érem vuit germans, ens confonia el nom i havia de recitar dos o tres abans per recordar-se del teu. És clar que a partir dels 80 es perden facultats mentals, però si et toca abans... Com manté les ganes de lluitar? com es combat l'oblit? Viatjant, relacionant-te amb els amics, escrivint, donant xerrades, llegint...Mantenir la ment activa i el sentit de l'humor és la millor medicina. Bé, jo crec que una part del meu bon ànim ve recolzat per la medicació. Em donen antidepressius i em desinhibeixen, em deixen anar la llengua. Davant la meva cara d'incredulitat, perquè Maragall sempre ha destacat pel seu humor i la seva sornegueria, la seva dona apunta: "D'això res, Pasqual, tu sempre has estat igual!. Amb antidepressius i sense ells tu mai t'has mossegat la llengua". Es dirigeix a mi i afegeix: "Mai ha perdut el seu sentit de l'humor. Ell és així". Abans de patir alzheimer, estava sensibilitzat amb la malaltia? No, no ho estava. No sabia res d'això. L'Alzheimer és un senyor que ho va inventar fa 100 anys; fins aleshores i fins i tot força després, qui ho patia era un dement senil, un vellet al qual se li anava la cap, un boget. La malaltia abans no tenia tractament i ara estan trobant-los nous i molt prometedors. S'ha avançat molt i se segueix investigant. En la seva situació actual, quin Maragall vol que quedi en la memòria col·lectiva? M'agradaria que em recordessin a totes les meves facetes, però la gent recorda a l'alcalde dels Jocs Olímpics, al president de l'Estatut i al de l'alzheimer. I això és el que va a quedar. Què espera avui de la vida? què li interessa actualment? Ho segueixo esperant tot. En contra del que es diu, la joventut no és la millor època, no és que sigui un drama, però és una etapa difícil. La maduresa és el millor estat. Ja no t'equivoques tant, saps més de tot... Jo no he perdut les il·lusions, ni les inquietuds ni l'optimisme. Per a què? Si el món va millorant i per primera http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 3 de 5 vegada està començant a veure's la llum en les tenebres. La majoria dels elements per anar solucionant els grans problemes estan sobre la taula. Potser, el que estigui pitjor sigui el de la immigració forçada, però ara mateix els xinesos estan invertint molt a Àfrica i el dia que els països rics decideixin invertir en els pobres, i no per explotar les seves riqueses naturals, les coses canviaran. Els russos ja s'han fet rics, tenen diners, petroli i ambició, i entraran en el paquet del G-7, o el G-9, i quan aquest funcioni de veritat i seriosament tindrem un govern mundial, perquè l'assumpte de Nacions Unides és un guirigall, jo he estat allà i sé de què parlo. Putin ha encarregat a l'arquitecte Norman Foster i a Elena Ochoa, que per cert, també està en temes d'alzheimer, que muntin a Sibèria una instal·lació en la qual treballarà una elit de joves d'alt coeficient intel·lectual per investigar en temes punters. No és que estigui d'acord amb el plantejament, però és un pas per generar la seva pròpia aristocràcia, en el bon sentit, cultural. La figura de Maragall mai ha deixat indiferent. Té admiradors i detractors. És alguna cosa natural en vostè o ho cultiva? Sóc com sóc. I qui són els meus detractors? Els vaig tenir en el poble del meu avi, a Monòver, i ara l'alcalde m'ha invitat per fer-me ciutadà d'adopció. Quan acabem l'entrevista anem allà, perquè tenim un acte en el qual lliuraré documentació i escrits de la meva família materna, que tenia molta relació amb Azorín. Sí que he tingut un parell de judicis. A un que va dir que jo era un borratxo i un jugador el van condemnar. Fa uns mesos, va haver un altre que va dir alguna cosa semblant i, en contra de l'opinió del meu advocat, que ja havia pactat una compensació de milers d'euros per a la Fundació, em vaig emperrar a anar al judici perquè vaig voler parlar amb el tipus. Ho vaig buscar a l'acabar i li vaig preguntar en què basava les seves acusacions i em va dir que a ell li havien dit... en fi, que al final va resultar que havia estat una intriga política per atacarme. Què le hagués agradat poder fer que no ha fet? "Tocar el piano", salta la seva dona, abans de donar-li temps a contestar. No, el piano el toca molt bé Narcís Serra. Toca de cine. Quan era vicepresident del Govern el pobre es va comprar un i el van posar a parir, acusant-lo d'haver-ho fet amb diners públics. Ja veus! Pensa escriure i publicar les seves memòries? Estic fent-ho. He estat diversos mesos gravant i hi ha persones que han posat mà per transcriure i ha sortit un totxo, aquest que veus -i em mostra un manuscrit de bon tamay que ara estic corregint. Jo crec que sortirà per a abril, per a Sant Jordi, coincidint amb el dia del llibre, però em diuen que potser és abans, a finals d'aquesta tardor. Tant de bo! No rendir-se, és el primer pas per triomfar? Evident. Per concloure, citi'm una màxima per viure. Ser feliç. Passar-s'ho bé COMPARTIR ENVIAR PÀGINA » IMPRIMIR PÀGINA » AUGMENTAR TEXT » REDUIR TEXT » Què és això? 11 comentaris Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:56:38 Avi rondinaire...no havies plegat ja? què vols apareixer un altre cop. I no fer res a part de embolicar-nos amb «referèndums»? Quin invent el teu, aquest del Tricolor!! Tindrem les conseqüències per temps. Això es l'empremta de l'esquerra demagoga. Autor: Lavacaescega Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:43:23 Força Pasqual. Autor: Magda http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Família Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1648/0000000954.pdf 261f237507e2ca4168758291f0909c81 PDF Text Text Quotidiano fondato da Antonio Gramsci il 12 febbraio 1924 Anno 85 n. 252 - venerdì 12 settembre 2008 - Euro 1,00 «Ai miei tempi se uno voleva essere iniziato al sesso e non trovava signorine disponibili, doveva rivolgersi a chi per mestiere faceva quella attività. Oggi i www.unita.it ragazzi non hanno più questa esigenza, noi ragazzini dovevamo arrangiarci in quanto le ragazzine sono più andando con le prostitute. I ragazzi intraprendenti dei maschi. In passato oggi non hanno più questa necessità» Filippo Berselli, An, presidente Commissione non era così, le ragazze non la davano e Giustizia del Senato, ApCom 10 settembre Caos e ricatti, l’agonia di Alitalia Il colloquio Pasqual Maragall LA BATTAGLIA MEMORIA Stallo nella trattativa notturna tra ultimatum e proteste. Sacconi: firma ora o mai più DELLA C C Cortei e scioperi, a Fiumicino cancellati decine di voli. Il Pd: un enorme pasticcio LAUDIA ■ Ultime ore di drammatica trattativa per Alitalia. La notte che il ministro Sacconi definisce decisiva - «o si firma ora o mai più» - inizia con un muro contro muro tra governo, Compagnia aerea italiana e sindacati. Le posizioni appaiono lontanissime e i «tavoli tecnici» vengono sospesi. Tutte le organizzazioni degli assistenti di volo definiscono irricevibile la proposta della Cai. Che però insiste: «L’unica base di partenza resta la nostra piattaforma contrattuale». Al tavolo anche il sottosegretario alla presidenza del Consiglio Gianni Letta, il commissario straordinario Fantozzi e l’amministratore di Intesa SanPaolo, Passera. Ultimatum e ricatti hanno scan- dito la lunga giornata di trattativa assieme ai cortei e alle proteste dei lavoratori. Già dalla mattina si erano formati presidi davanti al ministero del Lavoro, con fischi e contestazioni all'arrivo del leader della Cisl, Raffaele Bonanni. Da Napoli sono arrivati i «duri» dell’Atitech con bandiere e striscioni, creando problemi al traffico nel cuore di Roma. A Fiumicino il personale di terra si è riunito in assemblea per tutto il giorno, con conseguenti disagi per i passeggeri: più di trenta i voli Alitalia cancellati. Poi l’ennesimo ultimatum del governo: «O si chiude subito o c’è il fallimento». Rossi, Di Giovanni, Salvatori, Ugolini alle pagine 2 e 3 FEDERALISMO FISCALE L’INTERVISTA CONSIGLIO DEI MINISTRI MARTA VINCENZI SÌ DEL GOVERNO IL SUD PAGHERÀ PIÙ TASSE «NOI SINDACI NEL PD COME MONADI» Fantozzi e Di Giovanni a pag. 4 Carugati a pagina 9 UCCHIARATO appuntamento è nel suo L’ studio di ex presidente della Generalitat (Governo della Manifestazione dei lavoratori dell’Alitalia davanti al ministero del Lavoro Foto Ansa Regione autonoma), un appartamento spazioso e luminoso al quarto piano di un palazzo modernista. Il terrazzo offre una spettacolare vista sull’incrocio tra le due strade più importanti di Barcellona, la Diagonal e il Paseo de Gracia. A destra la Pedrera, la Rambla e il mare; a sinistra il Tibidabo, le ville dei quartieri alti, gli uffici in cui nuovi e vecchi barcellonesi lavorano per combattere l’incubo della crisi economica che si avvicina. Maragall, classe 1941, il sindaco socialista delle Olimpiadi del 1992, il più longevo (15 anni alla guida della città di Gaudí), il più fantasioso, il più amato e il più temuto, chiama al telefono la sua assistente, Norma, poco prima dell’ora fissata: «Vi aspetto in strada, scusatemi, oggi ho voglia di stare all’aria aperta». segue a pagina 13 Staino Sicilia, operai costretti a pagare il pizzo L S L Commissione Ue A INISTRA I sindacati: in alcune aziende gli imprenditori fanno la «cresta sui salari» CERCA EADER PAOLO SOLDINI Pd IL FEDERALISMO DEI VALORI GIUSEPPE A. VELTRI a nascita di un partito è sempre un evento traumatico, la nascita di un grande partito nazionale è caratterizzata da un delicato equilibrio tra un «core» di valori ed una capacità di adesione ad un territorio vasto e variegato nei suoi interessi e bisogni. segue a pagina 26 L ■ Un fenomeno molto diffu- IL CASO so nelle piccole imprese della Sicilia: il dazio richiesto dalle cosche agli imprenditori viene «socializzato» con i dipendenti. Anzi, per la precisione, a volte pagano soltanto loro. Ma ribellarsi è difficile. Nell’Isola il lavoro scarseggia e gli operai sopportano e sono costretti a inghiottire amaro pur di non perdere un salario da fame. I sindacati di Caltanissetta la chiamano «la cresta sullo stipendio». Parla Giuseppe Nicosia, sindaco di Vittoria: «Qui tagliamo le tasse a chi denuncia i clan». Andriolo a pagina 8 Postfascisti e secessionisti Gli «allergici» alla Costituzione ■ di Marcella Ciarnelli La Costituzione è rigida. Ma per alcuni sembra sia anche indigesta proprio per questa sua caratteristica. Ecco, allora, che il giorno dopo le parole del presidente della Repubblica «sulla questione aperta» che è la piena identificazione che ci dovrebbe essere da parte di tutti nei principi e nei valori della Carta, da Forza Italia ar- riva l’attacco al sistema di elezione del presidente della Repubblica, dettato dalla Costituzione e seguendo il quale al Quirinale è stato eletto anche Giorgio Napolitano. Per il coordinatore azzurro, Denis Verdini, è «anomalo» il sistema di elezione del Capo dello Stato che andrebbe «corretto». segue a pagina 5 ove mesi. Un autunno già N quasi iniziato, un inverno, una primavera: alle elezioni europee di inizio giugno la sinistra rischia di veder congelata per chissà quanto tempo dentro i rapporti istituzionali dell’Unione la deriva a destra che va manifestandosi in quasi tutti i Paesi del continente. Il pericolo incombe non solo sulla sinistra, ma anche su quelle parti del centro democratico e liberale che non condividono i sussulti di nazionalismo, di strisciante xenofobia, di egoismo sociale e regionale, le terapie economiche lacrime e sangue. segue a pagina 12 DONAZIONI, QUELLO STRANO BLACK-OUT DI 24 ORE CARLO MONETA accaduto un giorno all’inizio di settembre. Per la priÈ ma volta, in Italia, un’intera giornata è trascorsa senza che si verificasse alcuna donazione di organi. Considerate bene le date: i medici trapiantologi ritengono che il fatto, inedito e grave, sia correlato alle polemiche accese dalla pubblicazione su L’Osservatore Romano, il 2 settembre scorso, di un fondo in cui si metteva in discussione il principio della morte cerebrale. L’articolo firmato da Lucetta Scaraffia, esponente del Comitato nazionale di bioetica, è stato poi sconfessato dalle autorità vaticane, ma intanto L’Osservatore lo aveva pubblicato. segue a pagina 10 l’Unità + € 8,50 libro “Il mestiere di vivere”: tot. € 9,50; FRONTE DEL VIDEO MARIA NOVELLA OPPO Il buco nero della tv IN OCCASIONE della rievocazione dell’11 settembre abbiamo rivisto in tv il buco orrendo lasciato dalle Torri Gemelle. E abbiamo scoperto che decine di inchieste sono in corso sugli affari più o meno sporchi di una ricostruzione mai fatta. Possiamo capirlo: tutto il mondo è paese ed è paese anche New York. Invece, quello che non riusciamo a capire è il buco nero dell’esperimento Cern. In tv tante parole, ma nessuna abbastanza chiara. Il lessico scientifico non è contenibile nei tempi e negli spazi televisivi e l’infinito non è uno spot. Come quello del ministro Calderoli, che ha detto l’esatto contrario di quel che vuole fare e cioè costruire un Paese per i ricchi e uno per i poveri. Che è un tipo doppio si capisce anche dagli incredibili pantaloni arancione che portava nelle riprese esterne, mentre al tavolo della conferenza stampa mostrava solo la giacca scura d’ordinanza. Allo stesso tavolo si è vista poi la ministra Carfagna, bella in tenuta da educanda, adatta per perseguitare le prostitute, ma ovviamente solo quelle di strada che sono le più povere. Arretrati € 2,00 Spediz. in abbon. post. 45% - Art. 2 comma 20/b legge 662/96 - Filiale di Roma �13 venerdì 12 settembre 2008 «Ho sostenuto Zapatero ha vinto la candidatura grazie ai maragallisti ma poi mi ha fatto fuori» IL COLLOQUIO SINDACO DI BARCELLONA tra il 1982 e il 1997 e presidente della regione autonoma catalana tra il 2003 e il 2006, parla con «l’Unità» di valore della memoria. Nel suo caso è un valore speciale: Pasqual Maragall è malato di Alzheimer. È questa una delle pochissime interviste che ha rilasciato nell’ultimo anno ■ di Claudia Cucchiarato / Segue dalla prima S eduto su una panchina, assorto nella lettura di un manoscritto pesante, prende appunti e corregge. “È la mia biografia. L’ho registrata su decine di nastri negli ultimi mesi e questo è il risultato: più di 300 pagine”. Il libro uscirà in Spagna a novembre: è la vita di Pasqual Maragall, la storia della Barcellona moderna e della Regione autonoma che ha governato per tre anni prima che Zapatero lo deponesse nel 2006 a favore dell’attuale presidente, José Montilla. “Ci sono molti errori, purtroppo”, si scusa. Deve verificare ogni parola, ogni dato. “Ci sono lacune che riempio piano piano, rileggere e cercare di ricordare mi aiuta, i medici dicono che scrivere è terapeutico”. I medici gli hanno diagnosticato l’Alzheimer poco più di un anno fa. Non gli è mai stato nascosto nulla: la perdita della memoria per un uomo che incarna la memoria di una comunità è un lutto di tutti. Ha commosso amici e avversari politici quando ad ottobre del 2007 ha dichiarato in pubblico: soffro di “Eisenhower”. L’ha detto così, citando il presidente americano che aiutò Franco ad entrare nell’ONU, per ripicca, con quella sua autoironia pungente e saggia. “Sono stato obbligato a rendere pubblica la mia malattia perché un collega, il delegato del governo catalano a Madrid, aveva commentato alcune mie dichiarazioni dicendo che stavo male psicologicamente e fisicamente”. Raimon Martínez Fraile fu destituito dall’incarico in seguito a quella vicenda. Oggi Maragall non ricorda il suo nome. Ha creato una fondazione che raccoglie fondi per la ricerca sul- Maragall, la malattia la memoria e la politica la sua malattia, ha inaugurato un blog su internet. Parla un italiano perfetto, si ferma spesso a cercare la data, il nome, la parola che gli sfugge. La moglie, Diana Garrigosa, la compagna di una vita, lo scorta ovunque, “lei era la mia memoria anche prima della malattia”, sorride Maragall. Continua a scrivere, accetta pochissimi inviti, Tra le sue battaglie più tenaci c’è la formazione di un partito democratico catalano che unisca centro e sinistra, indipendentisti e federalisti sul modello americano e sulla scia dell’esempio italiano. “Io ero presente alla fondazione del Partito Democratico italiano. Sono convinto che questo tipo di partiti dovrebbero essere presenti in tutti i sistemi politici”. Maragall si rifiuta di pensare che Silvio Berlusconi abbia vinto le elezioni per meriti propri: “sono sbalordito perché credo che la sinistra italiana abbia delle persone brillanti, una classe poli- «Il partito socialista spagnolo come quello catalano lavora ancora su un modello troppo rigido» tica capace e di grande qualità. Il Partito Democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole. In Europa siamo abituati a partiti di matrice religiosa, i democristiani, socialisti, repubblicani, comunisti... sono il risultato della laicizzazione della religione, di una fede in sostanza. In America i partiti sono “options”, non sono credenze bensì posizioni in merito a determinate questioni, è questo il futuro, credo che in Europa dovremmo rendercene conto al più presto perché altrimenti la «Il partito democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole» La scheda L’11 settembre della Catalogna Pasqual Maragall sindaco di Barcellona durante le Olimpiadi del 1992 politica non avrà più senso”. Un’altro elemento che Maragall non smette di elogiare sono le primarie: “Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati. Il Pd italiano l’ha fatto, è stato un parto difficile, per ora non ha dato i frutti che ci si aspettava, ma non è detto che non sia servito”. “Il Partito Socialista spagnolo lavora ancora su un modello troppo rigido, verticale. C’è bisogno di una struttura più flessibile e ampia, meno religiosa, appunto”. È vero comunque che Zapatero è stato coraggioso: “sì, ha separato la politica dalla religione, si è opposto alla Chiesa e l’ha fatto perché lui era un federalista come me, Io ho appoggiato la sua candidatura nel 2002 contro quella favorita di José Bono, proprio perché avevamo una visione politica simile. Lui era un perfetto sconosciuto nel partito, è venuto a Barcellona e ci siamo capiti subito. I nove voti grazie ai quali ha vinto la candidatura era- no quelli dei “maragallisti”. È curioso, io l’ho appoggiato e sostenuto, poi è stato proprio lui a farmi fuori”. E’ una personalità fortissima e indipendente. Da un anno non è più iscritto al partito socialista, ha restituito la tessera. Era tra i fondatori del PSOE, E’ stato per la vicenda dello Statuto autonomista. “Zapatero doveva ricambiare l’appoggio dei socialisti catalani alla sua candidatura”, spiega Maragall, “allo stesso tempo era cosciente del fatto che si stava accollando una responsabilità difficile. A Madrid non puoi essere catalanista, ti fanno fuori, perciò lui è stato abile, ha stretto patti anche con altri, con il partito Convergencia i Uniò, il mio avversario diretto. In cambio del loro voto favorevole sullo statuto che avevo scritto io ha promesso la mia uscita di scena”. Un tradimento in piena regola ma lui non serba rancore, dice. “L’importante è continuare ad immaginare il futuro”, insiste. Albert Einstein diceva che l’immaginazione è più importante del sapere. “Bisogna essere coraggiosi, aprire cassetti che altri non hanno saputo aprire, viaggiare con la fantasia e sognare, sbagliare se necessario, perché solo così possiamo costruire un mondo migliore”. Lui, a Barcellona, è stato il sindaco del sogno. Ccosa sogna Maragall in questo momento? “Il mio sogno sono i miei nipoti. In politica: la vittoria di Obama. Vorrei andare a festeggiare con lui e dirgli alcune cose prima di dimenticarle”. Si parla molto di memoria in Spagna. La settimana scorsa il giudice Garzón ha annunciato un processo per il recupero della dignità delle persone morte durante la guerra civile e la dittatura. Migliaia di cittadini scavano in cerca delle fosse comuni in cui giaciono altrettante migliaia di cadaveri. “È necessario recuperare i corpi per chiudere la ferita, seppelli- re i propri morti per concludere un’epoca di transizione lunga e ricca di menzogne. Tuttavia, non sono favorevole alle celebrazioni, credo che sia molto più importante recuperare la memoria di chi ha vissuto quegli anni, fare reportage che spieghino ciò che è successo, insegnarlo nelle scuole. Non credo che sia necessaria una “legge della memoria”: quello che dobbiamo fare è raccontare ai nostri nipoti quel che abbiamo vissuto perché non si ripeta e ridare dignità a un passato di cui non si è potuto parlare fino a pochi anni fa”. Mentre parla viene interrotto costantemente dai passanti che lo ringraziano. Lui dà la mano a tutti: “vede? Io sono un malato di lusso, come posso dimenticare chi sono e quel che ho fatto se non smettono di ricordarmelo?”. In pochi minuti si forma una fila di persone. Prima di ritornare alla correzione delle sue memorie accetta un’ultima doman- Ieri in Catalogna era il giorno della Memoria. La «Diada de Catalunya» è una Festa Nazionale unica al mondo perché ricorda la più grande sconfitta del popolo catalano e il sacrificio di chi l’11 settembre del 1714 morì durante la caduta di Barcellona sotto l’assedio delle truppe borboniche, vicenda che ha messo fine all’indipendenza catalana. È stato proprio Maragall il presidente che ha recuperato la celebrazione: dal 2003 è stato reintrodotto l’atto ufficiale della «Diada» nella sede del Governo della Generalitat, nel parco della Cittadella, luogo in cui si consumò la sconfitta. «Bene le primarie Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati» da: quale sia il ricordo che in lui è vivo in lui con più forza. “Tutti mi dicono che a questa domanda devo rispondere: l’approvazione dello statuto. È vero, lo ricordo perché mi ha cambiato la vita ma non lo ricordo con gioia. Il momento più bello è stato il giorno in cui Barcellona è stata nominata sede delle Olimpiadi. Per mesi ho vissuto nelle case dei cittadini per sapere quali erano i problemi di ogni quartiere, per costruire una città migliore. Quello sarà l’ultimo ricordo a sparire, ne sono sicuro”. Linea dura su terroristi e pedofili, Zapatero riforma il codice penale Creato un registro per chi compie abusi sessuali sui bambini. Prevista la castrazione chimica volontaria per reati sessuali ■ di Toni Fontana La svolta era nell’aria da gennaio, da quando a Siviglia venne trovato il corpo della piccola Mari Luz, 5 anni, assassinata da un pedofilo e da quando, il 7 marzo, 24 ore prima delle elezioni, venne ucciso dall’Eta un ex consigliere socialista, Isaias Carrasco. Da queste due date la Spagna si interroga, litiga e discute sul da farsi. Mercoledì, a poche ore dal patto tra Psoe e Pp per il rinnovo della presenze nel Consiglio generale del potere giudiziario, il «Csm», due ministri del governo Zapatero, il titolare della Giustizia Bermejo e quello dell’Interno Rubalcaba, hanno fatto conoscere i tratti salienti di una riforma del codice penale tale da sconvolgere alcuni capisaldi del diritto in Spagna. Le pene contro terroristi, pedofili e violentatori verranno inasprite. La novità più rilevante delle modifiche che saranno discusse alle Corte «entro l’autunno» appare l’estensione fino a 20 anni della libertà vigilata per terroristi e «delincuentes sexuales» che, a detta delle autorità carcerarie, non appaiono «ravveduti» do- po aver espiato la pena. Per quanto riguarda la lotta alla pedofilia gli spagnoli intendono creare «immediatamente» (lo ha detto ieri Rubalcaba) un «registro de pederastas», sezione dell’archivio penale, che permette di identificare «immediatamente» l’autore di un abuso contro minori. Si parla (ma su questo i due ministri sono rimasti sul vago) dell’introduzione della castrazione chimica per i pedofili. I ministri senza dilungarsi sul tema hanno specificato che gli accusati di abusi dovranno accettare volontariamente l’intervento. I ministri hanno parlato di «collaborazione indispensabile» dell’imputato. Altre innovazioni, non di poco conto, si annunciano per l’autunno. Val la pena di elencarle anche perchè in molti casi ricordano le discussioni in corso in Italia. Coloro che trasportano minori sui «cayucos» (le barche che portano immigrati in territorio spagnolo) potranno essere condannati a 12 anni di carcere. Zapatero ha personalmente promesso inasprimenti di pene per gli autori di aggressioni sessuali, abusi e per coloro che favoriscono la prostituzione e le violenze su minori. I due ministri di fronte al vespaio sollevato dal loro annuncio, hanno precisato che l’allungamento dei tempi per la libertà vigilata non sarà «retroattivo». La vigilanza si allungherà se i magistrati nutriranno «dubbi ragionevoli» sul fatto che il carcere abbia «rieducato» i condannati. L’inasprimento riguarda in questo caso prevalentemente, ma non solo, i terroristi dell’Eta detenuti, Rubalcaba, considerato il nemico numero uno dell’Eta per la sua fermezza contro il terrorismo, ha detto che chi uccide verrà condannato a 40 anni di prigione e, eventualmente, a 20 anni di libertà vigilata. Alcuni delitti, in primis quelli compiuti dai terroristi, non cadranno mai in prescrizione. Attualmente vengono prescritti dopo 20 anni. Per i condannati in libertà vigilata, ma tra «le possibilità», si pensa anche ai braccialetti elettronici. I condannati per terrorismo, una volta scarcerati, non potranno trovare alloggio nelle vicinanze delle abitazioni dei parenti di persone uccise dalle bande criminali ed estremiste. Clamorosi casi di cronaca hanno imposto un intervento di questo tipo. L’impalcatura complessiva della riforma farà certo discutere anche perché, per la prima volta da 5 anni, Popolari e socialisti si sono appunto messi d’accordo per eleggere il nuovo «Csm» spagnolo. Prima di andarsene però gli attuali giudici hanno fatto uno «sgarbo» a Zapatero. Due alti magistrati in quota Pp (destra) e un indipendente hanno giudicato «grave», in sede disciplinare, il comportamento del Pm di Siviglia Rafael Tirado. Questo giudice lasciò in libertà Santiago del Valle, presunto assassino della piccola Mari Luz che avrebbe invece dovuto soggiornare nelle carceri spagnole per aver abusato della figlia. Gli alti magistrati conservatori lo hanno multato per 1500 euro mentre quelli progressisti volevano espellerlo. Zapatero si è schierato con i secondi e ha detto ieri di non condividere la decisione del «Csm» e di aver deciso di incontrare il padre della piccola assassinata, diventato in Spagna, l’alfiere della lotta contro la pedofilia. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall, la malattia la memoria e la politica Source A related resource from which the described resource is derived L'Unità Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cucchiarato, Claudia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Política Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf 7c5a70199baede0976aee32229f8de1e PDF Text Text Societat Maragall i Mira “Molt Honorable ‘monovero’” RAFA PAZ Pasqual Maragall ha visitat terres del sud per retrobar les arrels familiars que el lliguen, per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó. Aquesta n’és una crònica succinta. Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual Mira i Basilisa Azorín. “I Mira”. Vet aquí la precisió que –insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president de la Generalitat que va estrenar tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall –i Mira– viatjava a terres del sud per retrobar-hi la part d’ell mateix que en prové, el potent fil valencià que li lliga la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i lluminosa també– que envolta Monòver, al Vinalopó. “Amb la mediació imprescindible d’Acció Cultural del País Valencià i d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un particular retorn a les arrels, a l’espai que va veure néixer i créixer els seus avis, Pasqual Mira i Basilisa Azorín. La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat britànica l’esperen davant l’Ajuntament. La recepció oficial a Elx, a càrrec de l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde, Maria Teresa Sempere (PSPV), de la regidora Àngels Candela (IdPV) i dels regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel Maçanet (tots dos del PSPV), compleix tant el protocol que sembla fet a posta per demostrar fins a quin punt la ciutat de les palmeres es reclama i se sap plenament europea. “Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que inclou Diana Garrigosa, la muller, que l’agombola a tot arreu. I de seguida –no caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de la Dama d’Elx. I també de seguida surt a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda establert el compromís: “Les autoritats, siguin del color que siguin, són molt repatànies, però a partir d’un moment determinat s’ha de ser generós. Està molt bé que l’original pugui tornar allà d’on ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.” Pasqual Maragall viu ara oficialment retirat de la vida política, però ella, cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes 46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 1 11/09/2008 11:40:53 �“Més valencià que res”. “La meitat de la meva sang és d’aquí, per dir- RAFA PAZ RAFA PAZ 1 2 4 RAFA PAZ RAFA PAZ 3 6 RAFA PAZ 5 RAFA PAZ 7 RAFA PAZ qüestions –posem-hi el proper congrés del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures entre l’ofici dels preguntaires i recorda de passada a la concurrència la malaltia que temps enrere va fer públic que patia i a l’estudi de la qual ha dedicat una fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara. En dribla unes quantes, de preguntes, dèiem, però en respon algunes altres. A la maragalliana –o és miriana?– manera: “Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba, per exemple, quan algun periodista li pregunta pels pressupostos estatals. I continua: “Si em preguntes si hi estic d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut, infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat molt de tenir un Estatut i ja veurem què passarà... Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències.” Essent com és al sud colpit per la mania persecutòria contra la llengua, i un cop instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa conversa amb els socis, de seguida surt la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 que ja ha deixat incomunicada la part més meridional del País Valencià i que penja com espasa de Dàmocles sobre la resta. El pronunciament sobre la qüestió és rotund: “Em sembla absurd que es vulguin posar barreres materials a les ones. Això de TV3 és gairebé més important que el finançament, mireu què us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà amb la qüestió de la Dama i també amb aquest altre i se sent una rèplica al vol: “Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu: “Però Catalunya que colli, també, no?” La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!” Maragall continua la reflexió: “Perquè és que de vegades som massa educats...” “Això deia Fuster –respon aleshores Eliseu Climent–: que els catalans heu llegit massa Saint-Exupéry!” 1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic –una reproducció de la reivindicada Dama d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les catacumbes, penseu que les catacumbes, al final, van triomfar. Aquesta cultura que esteu empenyent és la d’avui i la de demà: no us penseu que sou resistents d’una cosa que s’acaba: això tot just comença i és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4. A Monòver, saludant algunes assistents a la representació. Al darrere, per exemple, hi ha Elisa Camarena, que li va portar un llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”, acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6. Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un moment de l’obra De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del Casal Jaume I de Monòver. 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 2 EL TEMPS 47 11/09/2008 11:40:57 �Maragall i Mira ho d’alguna manera. El meu nom és d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti, Pasqual Maragall explica els perquès de la visita. I del tarannà, fins i tot: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest [actual conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya], que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal molt amic de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va morir de pena –pel que havia vist i veia–, el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res.” Efectivament, les arrels de Pasqual Maragall s’endinsen fins al sud del tot del país, fins al poble que s’erigeix en guardià de la frontera, fins a Monòver. Allà van néixer els seus avis materns. I fins allà fa cap, per recórrer els carrers al poble de llum tan blanca i per acabar de tancar el cercle tot comprovant la relació que un altre monover reconegut, Josep Martínez Ruiz –de pseudònim, Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després de la preceptiva visita a l’ajuntament i de la imposició de l’escut d’or de la població, hi ha ocasió de relligar també l’altra branca de la família amb la ciutat lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín i Catalunya”, amb un apartat especial per a l’intercanvi epistolar entre tots dos literats. De fet, tal com explica després José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a Barcelona, és anar a veure Maragall, que esdevé una mena de mentor del grup Los Tres que formaven Azorín, Ramiro de Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.” ARXIU JOAN GIMÉNEZ ‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap d’on el va treure, el pseudònim, Martínez Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla, que, de teories, “n’hi ha milers: li podia haver agradat per la sonoritat o perquè RAFA PAZ 3 4 2 1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez, dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?” 6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu. ARXIU JOAN GIMÉNEZ I allà mateix, entre exemplars de La ben plantada, La nacionalitat catalana o Fructidor, s’hi destaca un antic full volander del 1924 que de seguida crida l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” signat per 118 escriptors en castellà (inclòs Azorín) per protestar contra la persecució del català durant la dictadura de Primo de Rivera, i la “Lletra de gratitud dels escriptors de Catalunya”, enviada en resposta i signada per 98 personalitats (inclòs Joan Antoni Maragall, fill de Joan Maragall). Qui fou president de la Generalitat no s’està, davant l’evocació, de comparar les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer realitat els somnis dels nostres avis”. RAFA PAZ 5 6 RAFA PAZ Societat 1 7 8 ARXIU JOAN GIMÉNEZ RAFA PAZ RAFA PAZ 48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 3 11/09/2008 11:41:11 �RAFA PAZ evocava Clarín, el seu mestre; perquè tenia un company de classe que es deia Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la raó. Només sabem que era conscient que amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix, el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia, de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è ben trovato, somrient per sota el nas. Basilisa Azorín, filla de jornaler i per nom de casa coneguda a Monòver per la Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar a treballar “a l’empresa de calcer que els Mira tenien a Monòver”, relata Marian Díez, que ha recopilat les petjades dels ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.” diu que li deixava anar enigmàticament Pasqual Maragall a l’actual president del govern espanyol. Costa d’imaginar quina cara hi devia fer l’altre. Maragall, en tot cas, manté present la reivindicació íntima i explícita d’aquesta seva llavor original. I, efectivament, els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el 1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira Amat Hermanos); i el 1921 va ser la primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se n’anaren al País Basc, on els nasqueren els tres fills i, de seguida, a Barcelona. En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa, que passejava amb distinció, vestida –i calçada– a l’última, enlluernaven el barri sencer. Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels actes que donaran la benvinguda al seu cosí segon. Ha fet enviar una fotografia de Maragall demanant que la hi tornin dedicada. Però en saber que té un parent al poble Maragall en demana el telèfon, i li truca, es presenta, l’altre s’emociona, queden entesos: es veuran a la vesprada, a casa de Joan. El comiat ja és familiar: “Adéu, primo!” Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de menuda sempre duia trenes i de gran diuen que tenia predilecció pel seu nét Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá- Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de Jaume I: ell és el pare de la criatura.” monos juntos del brazo hasta la próxima aldea...”). Jaume I. Hi haurà un sopar popular, encara, finalment, per cloure l’estada maragalliana –i miriana, queda clar– al sud; un sopar sota l’auspici del Casal Jaume I de Monòver, amb cançons i polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–; Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver). I potser perquè abans els versos de Joan Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del segle XX– en una replaceta guarnida de festa; potser per la veu terrenal del Negre, que acompanya l’espectacle De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima de Sud Teatre (dedicat, com expliciten ben bé, “al nostre il·lustre convidat i Molt Honorable monovero”); o per haver vist tanta gent, a la plaça, a Monòver, cantant dempeus Els Segadors; per uns versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una realitat històrica i lingüística –explica el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots els seus matisos i la seva riquesa, que s’ha de defensar”); o per una barreja de tot plegat i més encara, el cas és que les darreres paraules de Pasqual Maragall a Monòver fan saltar alguns oients de la cadira: “Visca els Països Catalans, visca l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens. Núria Cadenes 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 4 EL TEMPS 49 11/09/2008 11:41:21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Monòver València Família Maragall Mira, Pasqual, 1941- Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1716/0000000961.pdf 2955cab39c80c3e5628d4b093ff0ceda PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 21/09/2008 - Hora: 00:22 DIUMENGE 21 DE SETEMBRE DEL 2008 26 Coses de la vida SOCIETAT el Periódico El Dia Mundial de l’Alzheimer L’expresident Pasqual Maragall va reconèixer fa uns quants mesos que pateix Alzheimer i ha creat una fundació privada per recolzar la investigació sobre aquesta malaltia. Amb ocasió del Dia LLL Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui, ha escrit aquest article en què recomana als malalts que es diverteixin i que s’ho passin bé. «És la millor medecina», sentencia. Monòver 1 – Eisenhower 0 Els malalts s’han de divertir, passar-s’ho bé; és la millor medicina. La compassió mata ARNAU BACH PASQUAL Maragall EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT Amb motiu del Dia de l’Alzheimer viurem una apoteosi de la compassió, una hemorràgia d’altruisme i una merescuda sortida de l’armari per a les pobres famílies afectades per aquesta malaltia. I dic bé, les famílies, perquè són elles les que pateixen el que els malalts ni tan sols, potser, saben exactament què els afligeix. I en aquesta exaltació compassiva em sembla haver entrevist l’existència d’una trama complexa de sentiments creuats: els que pateixen la malaltia, tal com dic, són realment les famílies, amb més o amb menys fermesa, amb més o menys elegància. Els malaltets, sí, es veuen envoltats d’afecte, però estan, entre la causa i la conseqüència, entre la malaltia i la gresca compassiva que els envolta, com una mica més atabalats que abans. Per què deu ser tant d’afecte i tant de soroll, sembla que es pregunten. Un dia a l’any no fa mal, certament: encara sort que només és un dia. LA COMPASSIÓ fa miracles i fa estralls. I no sempre en el sentit que es podria imaginar. La necessiten tant els cuidadors com els cuidats. Laborate stanca, diu l’italià amb llatina concisió: treballar cansa. Doncs bé, el que treballa no és el malalt: és el cuidador. ¿Deixar que els malalts es perdin pel carrer? Home, no. Tampoc tant. Però el dolor que pateix qui torna a passar per un parc pel qual no passava fa mesos i que sent com si fes segles que no havia vist, és 33 Maragall, el juliol passat al Col.legi de Metges de Barcelona. agredolç. És una pena, però és també un retrobament; trobar una altra vegada les coses conegudes, trobar jove el que és vell, sorprenent el que és sabut. ¡Aprofundiu en aquest punt, doctors! Investigadors, personal acompanyant, familiars: no busqueu només dins del malalt la causa de la malaltia, sinó en el seu entorn; i en l’activitat, el remei. No dic que no s’investigui la proteïna assassina, sigui beta o tau: demano que es busqui fora del cervell i no només a dins; en l’activitat, en la llibertat de moviment i no tan sols en la medicació pautada i la cura atenta. Demano que es busqui també en un altre lloc el remei de la malaltia. I aquest altre lloc és la diversió, la llibertat; a risc de perdre’s, sí, d’extraviar-se, però amb la recompensa de No busqueu només dins del malalt la causa del mal sinó en el seu entorn, i en l’activitat, el remei divertir-se, d’emocionar-se amb un gol de l’equip de casa o amb una pel.lícula sensacional. Del Barça més val no parlar-ne: és l’equip dels patidors, dels patidors nats, i del que es tracta és de passar-s’ho bé. I del Madrid en parlarem encara menys. És prepotent i al damunt tampoc convenç. El nacionalisme de les retransmissions de la selecció espanyola de futbol, o dels partits de tennis de Nadal, és simple i barat, gairebé diria que ofensiu. Jo m’he acostumat a mirar la tele oficial, apagar el so, i escoltar el relat per la ràdio, per alguna ràdio sensata. Tornant al tema d’aquella demència senil, com se l’anomena tècnicament, i en resum, demano que es noti l’efecte i no que se senti la cura. El refranyer segueix sent la font més important de saviesa, i això és una cosa que hauria de ser una cura d’humilitat per als especialistes. Deixeu que els malaltets es diverteixin i ja veureu com deixen de ser-ho una mica. Porteu-los a les festes de Monòver –poble natal dels meus avis, on vaig ser fa poc– si és que els seus avis són d’allà, i si no, porteu-los a les festes del poble o ciutat corresponent, i us asseguro que tornen, si no curats, com a mínim en forma. S’ho hauran passat bé. Hauran visitat els familiars, hauran retrobat el seu passat remot; fins i tot hauran ballat, s’hauran menjat un filet i hauran cantat: tot això és bo. Això cura. La compassió mata. I AIXÒ no vol dir que sense ajudes els malalts es curin i que sense família i amics puguin sobreviure. En absolut. A mi m’han salvat la meva família i els meus amics i amigues. Sens dubte. No del tot, però sí més que a molts. I m’ha salvat la notorietat. Lògic. I no em perdo ni encara que volgués: em coneix tot déu i em conec la ciutat fil per randa, encara que de vegades no la reconec. No sóc, doncs, un cas corrent, ni potser repetible. Però si alguna cosa puc ensenyar als altres de la meva experiència és això: feu-me cas, divertiu-vos, passeu-vos-ho bé. És la millor medicina. H El retard en el diagnòstic de la demència ronda l’any i mig a Espanya ANTONIO M. YAGÜE MADRID L’augment espectacular d’investigadors i mitjans dedicats a avançar en l’estudi del mal d’Alzheimer només s’ha traduït en els últims 10 anys en lleugeres millores en el diagnòstic i més esperances en el terreny pal.liatiu. «No sabem quan es curarà. L’expectativa d’un tractament amb cèl.lules mare és una cosa de futur», va resumir ahir Jesús Ávila, coordinador del simposi internacional sobre avenços en l’Alzheimer celebrat a Madrid. Mentre arriba la recepta per aturar aquesta malaltia neurodegenerativa que actua en molts punts del cervell i que implica innombrables gens, la trobada ha subratllat la importància de la detecció precoç, perquè el retard en el diagnòstic encara ronda l’any i mig a Espanya. Els experts han comprovat que un deteriorament cognitiu lleu es converteix en formes més severes a un ritme del 12% anual, i sobrecarrega, a més, el pes que suporten les famílies, que tenen cura a casa seva del 85% dels més de 800.000 malalts existents a Espanya. Segons Blanca Clavijo, presidenta de l’Associació per a les Famílies amb Alzheimer Lents avenços en un mal que porta a la dependència uns 800.000 pacients (Afal), mentre se segueix investigant un remei que aturi la malaltia, avançar en cinc anys el diagnòstic suposaria a la pràctica rebaixar un 50% els casos, ja que facilitaria un tractament precoç que, fins i tot sent pal.liatiu, permetria estabilitzar el pacient en la fase de «deteriorament cognitiu lleu» i endarrerir l’evolució neurodegenerativa. / El Ministeri de Sanitat es bolcarà en la realització d’una guia de pràctica clínica que permeti un millor diagnòstic precoç en tot el sistema sanitari, segons va prometre el seu titular, Bernat Soria, en vigílies del Dia Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui. La seva utilitat, segons el ministre, està fora de tot dubte, sobretot quan la generació del baby-boom dels anys 60 arribi a l’edat de risc en menys de 20 anys. Dos especialistes van dibuixar per llavors, si els avanços no arriben, aquest cru panorama social, sentimental i econòmic: els malalts passaran del milió, els seus cuidadors hauran de dedicar-los 350 hores mensuals, un sacrifici material d’uns 30.000 euros anuals i un desgast emocional que creix a mesura que la malaltia va restant memòria i orientació, i que causa depressió i agressivitat i que fa que disminueixi la capacitat de parlar, menjar, reconèixer la gent pròxima i expressar sentiments. H CRU PANORAMA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Monòver 1 - Eisenhower 0 Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Solidaritat Salut Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/928/0000000964.pdf 11c4e339dcc8f779127ecc84aacd6964 PDF Text Text El principi de les euroregions i el seu sentit 10 d’octubre de 2008 - Hospital Durán i Reynals de l’Hospitalet de Llobregat Sessió Plenària: L'Euroregió i integració del Grup Oncològic Català Occità (GOCO). Jo sóc un convençut i fervent creient de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. Ja ho sabeu, no cal que ho digui. El passat any 2007, vaig donar una conferència a Galícia sobre l’acció exterior dels ens locals i regionals en l’esfera europea; també a Girona vaig tornar a apuntar la visió de futur de recerca científica i millora de les prestacions que suposa la creació de les àrees de salut, benestar i recerca biomèdica a la Regió Euromediterrània. I a Prada de Conflent vaig participar en una taula rodona sobre el futur de l’Euroregió en el marc de la 39ena edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Alguns podeu haver llegit, un article que vaig escriure no fa gaire sobre de la necessitat de rellançar l’Euroregió1, i com s’ha de fer aquest pas. Hi parlava, entre d’altres coses, de la necessitat d’accelerar les comunicacions, d’aprofitar les línees de l’AVE a la nit per transportar mercaderies del Port de Barcelona i Tarragona, mobilitzar recursos pel centre Pau Casals, o d’apostar per la gran empresa de l’euroregió: EADS (Airbus). Al diari francès, “l’Independent”, l’abril de 2004 vaig insistir en la necessitat d’una regió europea, que ha passat de 10 a 14 milions d’habitants. Crec que hem de fer una regió comuna, amb un projecte econòmic, social i polític conjunt Té sentit funcional i té càrrega emotiva. Tenim la història, els antecedents, i els valors 1 El Periódico, 29/08/2007 1 �afectius que ens guien cap a on hem d’anar. Ara és el torn per les polítiques concretes. Són moltes les preguntes que ens plantegem: Què comporta l’Euroregió? Què han fet els que ens han precedit? La més òbvia, però que sempre cal tenir present i defensar, és el seu sentit, el perquè. El sentit de l’Euroregió. Les regions són estructures més flexibles que les rodejades per fronteres estatals, que donen resposta a les necessitats que sorgeixen en territoris contigus, però que rarament són objecte d’una perspectiva integrada de desenvolupament. Fronteres contigües dintre d’Europa demanen col·laboració transfronterera i l’abordatge d’alguns problemes genèrics que acaben afectant les regions més que no pas els estats. Sobretot tenint en compte que les comunicacions i connexions territorials cada dia faciliten més aquesta col·laboració. A més els processos de globalització econòmica, científica i social demanen d’actors dinàmics, forts, que tinguin capacitat d’incidència. Les petites nacions i les regions necessiten superar la seva escala, reforçar la seva capacitat d’acció i erigir-se com actors econòmics i polítics en condicions d’igualtat amb altres territoris. En aquest sentit també és importantíssima la col·laboració i treball conjunt en l’àmbit sanitari, de la salut. Gràcies a iniciatives com les del Grup Oncològic Català Occità (GOCO), és possible el gaudi de beques específiques per al treball amb els millors professionals i 2 �centres de salut, la recerca conjunta usant les potencialitats dels centres implicats. Tenim clar el sentit de l’Euroregió, però recordem el camí que ens ha portat fins aquí. El moviment euroregional. El moviment euroregional no és nou. Les regions i les ciutats d’Europa han estat pioneres en l’esforç per crear llaços a través de les fronteres. La manca d’instruments jurídics ha dificultat el desenvolupament d’aquest tipus d’associacions de cooperació transfronterera. És per això que s’han buscat solucions imaginatives per la creació d’associacions que conviuen a Europa sota designacions diferents, que van des de les “comunitats de treball” fins a les “euroregions” o “euregios”, o altres iniciatives paral·leles. Les comunitats de treball van néixer en una primera fase (entre 1975 i 1985), mentre que la lògica euroregional ha tingut un desenvolupament més recent, a partir de mitjans de la dècada dels noranta. De manera especialment significativa a les noves fronteres amb els països de l’est com és el cas, per exemple, de l’Euroregió dels Càrpats. L’estructura organitzativa, l’àmbit geogràfic, la intensitat de la cooperació varia en funció de si es tracta d’una comunitat de treball o d’una euroregió (Aquesta tesi la defensa Markus Perkmann a 'The rise of Euroregion. A bird's eye 3 �perspectives on European cross-border co-operation', publicada pel departament de Sociologia de la Universitat de Lancaster, 2002). Però si bé, aquestes experiències, tenen estructures i característiques diferents, existeixen uns trets comuns que ens permeten dir que ambdues han treballat en la mateixa direcció. Segons una definició proposada recentment per l’Associació de Regions Frontereres d’Europa (ARFE), els elements definidors són els següents: a) es tracta d’estructures composades per col·lectivitats regionals i locals a un i altre costat d’una frontera estatal. b) acostumen a tenir una secretaria permanent i un equip tècnic i financer amb mitjans financers propis, es a dir, una estructura mínima. c) la cooperació no està basada en mesures o objectius individuals sinó que té com a objectiu el desenvolupament i l’elaboració d’una estratègia més àmplia. d) en general són una plataforma per a tota relació transfronterera entre ciutadans, polítics, institucions, forces econòmiques, agents socials i culturals, etc. e) la cooperació entre els socis es fa tant en el pla vertical (europeu, nacional, regional i local) a ambdós costats de la frontera, com en el pla horitzontal més enllà de la frontera. f) les decisions preses s’apliquen en el pla nacional, seguint els procediments en vigor a cada costat de la frontera, evitant en la mesura del possible els conflictes relatius a competències i estructures. 4 �g) els continguts de la cooperació es defineixen a partir dels interessos comuns. h) finalment, aquestes plataformes s’aprofiten generalment per preparar i en la mesura del possible, aplicar els programes i projectes, especialment en el marc de la iniciativa comunitària Interreg. LA REALITAT ACTUAL DE LES EUROREGIONS. El paper de les regions d’ençà la darrera declaració ha esdevingut clau en el desenvolupament de les polítiques de la Unió. Les polítiques endegades per les regions de la Unió són cada cop més rellevants i la Unió està ajudant a potenciar aquest fet, fomentant les ajudes al desenvolupament regional, implementant subsidis per la formació professional i l’ocupació, donant suport a les activitats rurals i a les PIME i finançant la recerca científica i la innovació en tota una sèrie de tipus de camps. En l’actualitat, políticament, el Comitè de les Regions és l’assemblea pública (estrictament consultiva) dels ens locals i regionals de la Unió Europea, però de fet la competitivitat a nivell global de la Unió Europea depèn molt directament del desenvolupament de les infraestructures i de la modernització de l’economia. És cada cop més necessari que les regions apliquin polítiques de proximitat per fomentar la competitivitat de les petites i mitjanes empreses que són curiosament les que arrosseguen en bona mesura la productivitat de la Unió. 5 �Els Estats membres continuen amb la seva representació a les institucions europees del països membres i així ha de ser, però la multiplicitat d’entitats públiques molts cops dificulten l’agilitat i l’eficàcia de l’Administració. Les regions, dins l’espai europeu són una eina de la qual es pot fer valer la Unió per desenvolupar sense traves les polítiques que molts cops no son homogènies a nivell estatal. I més encara si tenim en compte que aquestes noves entitats territorials conegudes com a euroregions estan suposant un impuls per les regions, impuls que la Unió ha de liderar. Aquestes noves unitats geogràficament naturals de creixement econòmic, que agrupen ciutats, comarques i regions, avui ja estan econòmica i comercialment integrades. Comencen a existir iniciatives de tota mena en altres camps, espontànies o més estructurades. Tot i això, és evident que existeixen factors macroeconòmics i factors “estatals” que afecten la capacitat competitiva de les regions i les possibilitats de cooperació i col·laboració en altres camps. La transparència i nivell de burocràcia de les Administracions, el marc regulatori vigent, la defensa de la competència i la protecció dels drets individuals, així com variables macroeconòmiques com la taxa d’inflació, l’ocupació o el marc fiscal, determinen la capacitat de competir de les empreses i els instituts de recerca. No obstant això, en els països d’economies desenvolupades com els nostres aquests factors econòmics poden considerar-se més o menys similars o constants ja que l’entorn macroeconòmic dels països de la UE no difereix en gran mesura. Això implica que la capacitat competitiva de les empreses no ve tant donada pels factors 6 �macroeconòmics com per les característiques de l’entorn o regió en la que operen. Entenem doncs que és també l’entorn local, no solament i principalment l’estatal, el que determina de manera important la capacitat competitiva de les empreses i la facilitat o dificultat de col·laboració en una colla de camps. Hem de tenir present que la competitivitat i l’excel·lència passen molts cops per la cooperació prèvia. Entenem doncs l’espai regional europeu com un marc on la col·laboració i la cooperació serà la base per créixer per assolir un paper clau en els processos legislatius de la Unió i per superar aquell nivell crític que permet transformar una regió en un actor rellevant amb autèntica capacitat d’incidència. Els anys 90 varen ser a Europa, segons el politòleg Markus Perkmann, els de “l’ascens de l’Euroregió” sobretot als països de l’Europa Central i Oriental. Actualment hi ha més de 80 estructures transfrontereres que actuen com a Euroregions a nivell molt diferent: algunes són molt actives des de fa dècades, altres tenen un nivell de desenvolupament institucional molt modest. Fins i tot les autoritats locals i regionals de països que no són membres de la UE com ara Noruega, Islàndia o Suïssa o, més recentment, Bulgària o Rússia, participen d’algunes d’aquestes estructures. També el Grup Oncològic Català Occità (GOCO) va fundar-se a principis dels anys noranta, recollint la cooperació històrica entre les 7 �regions a través de grups multidisciplinars previs. Actualment es centra en el foment de la recerca i la cooperació en el triangle Barcelona-Toulose-Montpelier. Tant el Consell d’Europa com la Unió Europea han estimulat l’aparició d’aquestes estructures. El primer, animant els estats a crear les estructures legals per fer-les possibles, i la segona, finançant-les mitjançant iniciatives com ara l’INTERREG. Inicialment, la dimensió legal de la cooperació tenia més pes; a mesura que han anat creixent les oportunitats de finançament comunitari la part de projectes conjunts i recerca comuna de finançament ha anat prenent més relleu. També l’ampliació de la Unió ha estat el motor d’algunes d’aquestes euroregions a les zones situades entre la vella i la nova UE. Les euroregions són molt nombroses i diverses. Posem com a exemple algunes de les euroregions que estan basades en els governs regionals (també n’hi ha de basades en els governs centrals) indicant el seu any de creació. 8 �Europa occidental i atlàntica → EUREGIO (Alemanya/Països Baixos) 1958 → Euregio Maas-Rhein (Alemanya/Bèlgica/Països Baixoa) 1978 → Kent-Norte Pas de Calais (França/Regne Unit) 1993 → Euregio TriRhena (Alemanya/França/Suiza) 1995 Nord d’Europa i regió Bàltica → Comunitat de Treball de l’arxipèlag (Suècia/Finlàndia) 1978 → Öresundskomittén (Suècia/Dinamarca) 1993 → Euregio Karelia (Finlàndia/Rússia) 2000 → Euregio Helsinki - Tallinn (Finlàndia/Estònia) 2003 Europa alpina i central → Conferència Internacional del Llac Boden (Àustria/Suïssa/Alemanya) 1975 → Euroregion Pro Europa Viadrina (Alemanya/Polònia) 1992 9 �→ Euroregió dels Càrpats (Polònia/Hongria/Eslovàquia/Romanía/Ucraïna) 1993 → Europaregion Tirol (Àustria/Itàlia) 1998 Europa del Sud → Comunidade de Trabalho Região Norte de Portugal - Galicia (Espanya/Portugal) 1991 → Comunidad de Trabajo Extremadura - Alentejo (Espanya/Portugal) 1992 → Euroregion Nestos - Mesta (Grècia/Bulgària) 1997 EIXOS DE TREBALL A L’EUROREGIÓ PIRINEUS MEDITERRANIA Tot i que els seus inicis es remunten a fa 25 anys, el gran impuls de la Euroregió va ser al Setembre de 2004. Llavors es van fixar els següents eixos de treball: 1.- Projectar la euroregió en els àmbits euroregional, estatal, europeu, i internacional com a principal índex d’innovació i creixement sostenible en el Sud d’Europa. 2.- Accelerar la disposició d’infraestructures estratègiques necessàries per un desenvolupament sostenible de la euroregió. 3.- Impulsar sectors econòmics d’interès compartit i d’alt valor afegit que combinen investigació, industria i recolzament de les administracions (talment el sector biomèdic, el biotecnològic, 10 �l’aeronàutic, les energies renovables, les indústries del medi ambient, les nanotecnologies...), així com en sectors tradicionals sotmesos a noves exigències de qualitat (turisme, agroindústria, moda, disseny, industries culturals…) 4.- Desenvolupar l’Euroregió universitària i científica. 5.- Donar una dimensió ciutadana a l’Euroregió, és a dir, crear progressivament un espai social, cultural, educatiu i mediàtic compartit. 6.- Atendre la problemàtica transfronterera. 7.- Ser un referent clau en el Mediterrani Occidental. Convertir-se en un actor polític i econòmic destacat en el partenariat euromeditarrani, mitjançant accions conjuntes dirigides als països del Meditarrani Sur (principalment del Magreb), així com en el reforçament i articulació de l’arc mediterrani europeu (Espanya, França o Itàlia). En tots i cadascun d’aquests eixos de treball s’han impulsat a terme polítiques concretes i accions sectorials per desenvolupar les diferents directives europees que parteixen del principi d’integració territorial. Exemples: la política medi ambiental que té molt més sentit en l’àmbit comunitari, la política entorn la vertebració de les infraestructures transeuropees i la col·laboració universitària o les polítiques de recerca i innovació. 11 �En aquest camp ens podem plantejar si les fronteres administratives estatals europees no solament s’estan desdibuixant, si no és cert que es comença a veure també la necessitat de superar altres límits, com el que separa l’àmbit públic del sector privat, el que enfronta innovació i recerca o els que oposen competitivitat i cohesió. Si superem aquestes limitacions podrem aportar innovació i ampliar coneixements, tot practicant alhora una política de proximitat. La innovació i la recerca, com la que desenvolupa el vostre grup, és un dels millors camins per afrontar els reptes complexos i canviants davant dels que ens trobem. Situa, per exemple, les malalties oncològiques en el centre de la preocupació sanitària del segle XXI. Tal i com vaig dir fa un temps a Navata (Girona), ens la juguem amb el coneixement. És imprescindible la millora del nostre capital humà, científic i tecnològic i la creació d’un marc institucional per incentivar de forma sostenible la generació de sinèrgies entre els actors públics i privats, a través de nous processos de transferència de coneixement i tecnologia. Segons l’últim informe de la OCDE sobre les inversions en R + D, Europa es troba en una situació d’estancament, contràriament al que succeeix a la Xina i la India. En canvi, aquí tenim serveis públics cada cop més estesos i de millor qualitat. Hem portat a terme el principi d’universalització dels drets. 12 �Tot i així no em cansaré de dir que l’educació i el coneixement han de ser la nostra prioritat i que la recerca i la innovació mai s’haurien de deixar de banda. Abordar el repte científic i tecnològic amb inversió en recerca i innovació és la clau per l’economia. Avui Catalunya no només destina una part cada més important dels seus recursos a la ciència i la tecnologia, sinó que a més ho fa vertebrant una Euroregió universitària i científica. En aquest sentit ha donat impuls a la bioregió = l’eurobiocluster del sud d’Europa que uneix BCN, Lió i Heidelberg. En ell la Biocat i el Biopole de Toulouse tindran un paper determinant, en línia amb la Medicon Valley de Suècia i Dinamarca a la ScanBalt Bioregion-regió on participen 11 països bàltics i escandinaus, més de 60 universitats i unes 870 empreses. L’euroregió es un primer pas esperançador per alinear idees, projectes i institucions. A més enfortirà la cohesió social i territorial, com demostra el primer hospital transfronterer d’Europa que s’està construint a Puigcerdà. En darrer lloc, no puc estar-me de demanar de nou la incorporació del País Valencià a l’Euroregió, no només per la lògica comercial i d’infraestructures que connecten València i Catalunya, sinó per la seva història conjunta i les característiques territorials compartides, que farien molt més complet el projecte i el més evident principi de col·laboració regional. Moltes gràcies. Barcelona, 10 d’octubre de 2008 Pasqual Maragall 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El principi de les euroregions i el seu sentit Abstract A summary of the resource. Participació a la Sessió Plenària "L'Euroregió i integració" del Grup Oncològic Català Occità (GOCO). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hospital Durán i Reynals (L'Hospitalet de Llobregat) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Euroregió Europa Regions Catalunya Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/929/0000000965.pdf f2f55d609b9662a164e78b3072e1c5ee PDF Text Text Paraules del MH Pasqual Maragall a l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de Turisme de Barcelona Fundació Miró, 13 d’octubre de 2008 Il·lm. Sr. Alcalde. Sr. Pres. Executiu de Turisme de Barcelona. Excm. Sr. President de la Cambra de Comerç. Sr. Director Gral. Deixat resolt el tema protocol·lari deixeu-me dir: Amic Jordi Hereu, amic Joan Gaspart, amic Miquel Valls, amic Pere Duran . Amigues i amics. No sóc l’indicat per a mesurar els meus mèrits però em permeto dir que si alguna distinció mereixo, si alguna distinció ens mereixem tots els que avui ens apleguem a la Fundació Miró, és per la transformació de la imatge i del fet turístic de Barcelona. Qui es podia imaginar a la dècada dels 80 la transformació de la que seriem testimonis i protagonistes. 1 �Un apunt, a l’any 1984 quan vaig recollir l’acreditació dels JJOO de Los Ángeles, la voluntària que me la donava, amb la millor intenció i amb ganes de fer-se simpàtica, quan va saber que era Alcalde de Barcelona, em va preguntar si havia arribat en cotxe: no tenia ni idea de on venia. És una anècdota, però aclaridora de la situació de partida. I ens varem posar tots plegats a treballar, vaja si ens hi varem posar! Els JJOO van marcar una frontera, però ja abans de 1992 havíem fet esforços decidits per a posicionar la Ciutat. A l’any 1991, i en aquest mateix marc, posàvem en marxa el Pla Estratègic de desenvolupament Turístic i aquest s’emmarcava en un estol d’actuacions, que si bé eren necessàries per la ciutat, també eren del tot convenients pel seu desenvolupament turístic: infraestructures de transports (aeroport inclòs), el pla d’hotels, el nou Palau de Congressos i la Fira de Barcelona, equipaments culturals, la creació i rehabilitació de 2 �l’oferta monumental. Tot això s’estava fent i, amb la perspectiva que ens donen els 17 anys transcorreguts, donem fe que van ser les bases del que ha anat passant. Celebro saber que avui s’ha posat en marxa una nova reflexió estratègica sobre el paper del Turisme a la Ciutat. Avui tenim nous reptes, però ja en parlaré. En aquells moments, any 1991, l’Ajuntament treballava les qüestions turístiques a través del seu Patronat amb una bona col·laboració amb la Cambra, tan bona que dos anys i mig després varem constituir el Consorci de Turisme on l’Ajuntament va oferir el seu òrgan municipal (el Patronat i el Convention) i la Cambra es comprometia a aportar-hi recursos i, el que és més important, la contribució decidida del món privat i dels negocis. Aquest va ser el punt de partida d’un model que, en aquells moments era innovador. Encara avui, 15 anys més tard, és referent per a moltes ciutats del món. 3 �I han estat anys ben profitosos. Tant que voldria deixar constància d’algunes iniciatives que em semblen rellevants: • El Consorci s’autofinança en un % elevat. • L’autobús turístic, del que fa poques setmanes en vaig ser usuari, és una realitat potent i en creixement. • L’eclosió de Barcelona en el negoci dels creuers. • I la pròpia evolució de la imatge de la Ciutat. Barcelona és, avui, un gran destí turístic. Barcelona constitueix la peça central i emblemàtica del turisme a Catalunya. Barcelona ven i ven Catalunya. A mi m’agrada passejar per la Ciutat, registrar els seus pols, escoltar als ciutadans i també parlar amb els visitants i em quedo astorat i satisfet quan comprovo la seva procedència: de la Unió Europea, ben cert, però també japonesos, dels Estats Units, dels països del Est i tants altres i, en general, tots expressen la seva admiració per Barcelona. 4 �Doncs bé aquests èxits són de tots els que hi hem treballat. I per acabar, breument, quins són, al meu criteri, alguns dels reptes actuals: - Cal inaugurar i GESTIONAR la nova terminal de l’aeroport. - Cal que hi arribin les vies del AVE. - Cal treballar immediatament per la construcció del Satèl·lit - Cal que la connexió amb França sigui una realitat el més aviat possible. - Cal una bona connexió Aeroport-Port. - Cal posar encara més maca la ciutat. - I cal una bona relació ciutadans / turistes. Ja se que ja ho sabeu, i que ja hi esteu treballant però em sembla que us ho podia dir. Acabo. Gràcies per la distinció que hem feu. L’entomo en nom de tots. Visca Barcelona! 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Pasqual Maragall a l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de Turisme de Barcelona Abstract A summary of the resource. L'alcalde Jordi Hereu va fer entrega a Maragall de la medalla d'Or de Turisme de Barcelona, en un acte que va tenir lloc a la Fundació Miró. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Miró (Barcelona) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Homenatges i distincions Turisme Barcelona Maragall Mira, Pasqual, 1941- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/785/20081022_LV.pdf 9dd9f03b24fb65850c936e4457bbae1a PDF Text Text LA VANGUARDIA 19 OPINIÓN MIÉRCOLES, 22 OCTUBRE 2008 Pasqual Maragall Baltasar Porcel El tema es Europa y las ciudades C uando los asesores de Clinton descubrieron que la clave para ganar las elecciones era la economía, el uno le dijo al otro, dándose un fuerte bofetón en la frente: “It's the economy, stupid!”. La llave era la economía. De ahí el título que encabeza las consideraciones que siguen, que pudiera haber sido: “¡El tema es Europa, estúpido!”. En efecto, en cierto sentido el tema central hoy es Europa, no es ni España ni Catalunya. Me explico. Catalunya y España se la juegan en Europa. No es el enfrentamiento Catalunya / Centro, ni Norte / Sur, ni Euskal Herria / España el que va a decidir la mayor parte de nuestro futuro. Es nuestro papel en Europa. O mejor dicho: la clave de nuestra calidad de vida está en Europa. En Europa y en la buena marcha de nuestras ciudades. Las naciones y los estados, y las comunidades autónomas, tienen mucho que ver con la redistribución de la renta –tema importantísimo– pero no tanto con la generación de la renta. Por supuesto que hacer o no hacer el Eix Transversal en Catalunya, sacar o poner peajes, invertir más o menos en educación, salud, etcétera, son opciones que tienen mucho que ver con el crecimiento y la felicidad, pero creo que algunos de los grandes temas se van a jugar en Europa o con fondos europeos de por medio. Y otros en cambio en el perfil que vayan adoptando las ciudades, las áreas metropolitanas o las comarcas en que vivimos. Es decir, en nuestro lebensraum, en nuestro escenario vital habitual. Aún admitiendo que cada vez más vamos a haber vivido cada cual en varios sitios o incluso continentes distintos en el curso de nuestras vidas. Empecemos por Europa. Vamos hacia una Europa americana con dos grandes partidos, el demócrata y el popular. Pero con interesantes mutaciones, como la liberal que puede representar un Gallardón (que era el tapado de Rajoy) o un Bayrou en Francia, o alguno de P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya los nuevos ingleses que todavía no conocemos bien. Pero sigamos por las ciudades. Al nivel local, las ciudades deberían ir recuperando competencias de las naciones. Miren: Europa es nuestro nuevo Estados Unidos particular. Y si eso es así, si Bruselas es nuestro Washington, y Londres, Frankfurt o París son nuestros Nueva York, Chicago o San Francisco, entonces Madrid y Barcelona deberían ser como mínimo nuestro Los Ángeles. Si las empresas son ya transnacionales, las naciones van a contar menos. No es que lo desee, pero no me parece mal. El siglo XX ha sido el siglo de las naciones. Y de las guerras entre naciones. El XXI va a ser distinto. Sí, hay conflictos, los va a seguir habiendo, pero la simplificación de un mundo con siete, ocho o diez grandes bloques, como mucho, ayudará a que el guirigay de las Naciones Unidas se convierta en eso que de forma algo beatífica se ha denominado el concierto de las naciones. La victoria de Obama ayudaría mucho, aun suponiendo que la realidad de sus actos acabe siendo inferior a las esperanzas que infunde este hombre. Lo interesante será ver quién gobernará en Madrid y Barcelona. Zapatero ganó sus elecciones generales en Barcelona, habiendo perdido en Madrid y Valencia, y bajando algo en Andalucía. A Hereu se le ve tranquilo y con proyectos en marcha, si bien difíciles, como el de la plaza Lesseps (una nueva Sagrada Família), la conexión del tranvía de la Diagonal en el trozo que falta, entre Francesc Macià y la invariable plaza de las Glòries Catalanes, y un montón de nuevas vías de metro. Hay quien piensa que en las próximas elecciones habrá menos partidos. No estaría mal. ¿Qué más falta? En Barcelona sin duda restablecer el Área Metropolitana, la aglomeración de 4 millones y pico de habitantes en la que realmente vivimos. Y la conexión puerto-ferrocarril-aeropuertoZona Franca, que propiciaría un clúster de actividades sólo superado por Rotterdam, Hamburgo y Londres en Europa. Joaquín Coello, el dirigente de la potentísima empresa de certificación Applus, maneja datos importantes al respecto. Por supuesto que todos (mejor dicho, algunos) tenemos parte de la culpa en no haber avanzado suficientemente en esa línea. Cuando la Generalitat suprimió la AMB que habían fundado Serratosa y Vilalta, y en la que yo trabajé como funcionario, se cruzó un Rubicón del que no ha habido vuelta atrás: el nacionalismo veía la AMB como una amenaza a la nación, y el socialismo, asentado en las diputaciones provinciales poco después, MESEGUER como una amenaza al sistema de partidos, muy ligado a las provincias. Cuando a cambio tal vez de una importante financiación para los Juegos Olímpicos del 92, años antes de los mismos, el Ayuntamiento admitió que la alta velocidad ferroviaria no empezase por el tramo Madrid-Barcelona, que era lo lógico, sino por el Madrid-Sevilla, cometimos otro error. Se aceptó además que Barcelona-Valencia sería “velocidad alta” en vez de “alta velocidad”: 200 en vez de 300 kilómetros por hora. Luego llegó el PP y Aznar impuso el eslogan “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Y Barcelona-Bilbao igual o peor que el tren Barcelona-Valencia. Parte de esos errores (ojo, errores para Catalunya pero probablemente también desde la óptica de la maximización de beneficios en el conjunto de España) se cometieron siendo yo alcalde. Pido excusas por ello.c DEBATE. Crisis financiera / Xaro Sánchez Crisis y salud mental L a crisis financiera está ya “en el psiquiatra”. A pesar de que mi trabajo no se desarrolla en un ambulatorio de salud mental donde el número de pacientes que se atiende es mucho mayor, sino en los servicios de un hospital general, he podido atender a varias personas que, ingresadas por motivos médicos, están afectadas clínicamente por la crisis económica. Aún es pronto para cuantificar las consecuencias, pero los psiquiatras americanos constatan que en el último año han aumentado los casos de depresión y los pensamientos suicidas un 75%, las consultas por estrés financiero un 21% y los ingresos psiquiátricos un 10%. Aparte de que el paro auX. SÁNCHEZ, doctora en Psiquiatría, hospital de Mataró, Consorci Hospitalari del Maresme menta el riesgo de muerte por cualquier causa un 15%. Parece que no habrá tanta afectación como en la Gran Depresión de 1929 o en la crisis bancaria española de 1977 porque ahora las personas saben buscar ayuda antes y los profesionales detectar más eficazmente los problemas mentales. Disponemos además de la ventaja de que la población sabe que tiene asegurada la asistencia médica. En EE.UU. la falta de esta prestación añade mucha preocupación. Si bien la crisis pueda aprovecharse para desprenderse de lo superfluo, buscar alternativas en el reajuste de los ingresos y en el ahorro o hacer cambios laborales, su efecto sobre la salud mental es negativo. Al desasosiego y estrés inicial por la incertidumbre y el “contagio social”, pueden sucederse verdaderos trastornos menta- les. Problemas para dormir, para concentrarse, estrés, tristeza o irritabilidad pueden acabar en verdaderos cuadros de ansiedad (como crisis de angustia) y en depresiones clínicas (y suicidios). Las crisis también provocan recaídas en enfermedades mentales previas y la reaparición de hábitos inadecuados, adicciones y conductas alimentarias anómalas. No todo el mundo es igualmente vulnerable. A los propietarios de pymes y trabajadores medios se añade otro grupo de riesgo formado por mayores de 70 años que ven peligrar la estabilidad de su pensión. En mi caso además he tenido que atender también a cónyuges (esposas sobre todo) de empresas familiares. Parece que la mujer se afecta antes, incluso cuando el resto de los miembros todavía trata de luchar. ¡Ay... las mujeres!c Las maniobras y las esencias A sombra que un pequeño partido, UDC, sin además existencia o autonomía propia, con su actual congreso haya acaparado tanta atención en la política mediática. Pero no es raro, ha usado la misma táctica demagógica que ERC, aunque a la inversa: aquella fue la del radicalismo, esta el realismo. Y ambas para sumarse a un partido mayor a fin de usufructuar poder, PSC en un caso y Convergència-CDC en el otro. Pero como CiU ya no lo proporciona, ni en la Generalitat caben más socios, Unió busca aliarse al Madrid socialista o propone que PSC y CDC confundan su ser y electorado, quedando dicha Unió de árbitro o tejemaneje. Nada más lógico, a tenor tanto del interés partidocrático y personalista, así como de la naturaleza política catalana y catalanista, menuda y troceada, que sólo puede subsistir y cobrar réditos pactando. Aunque ahí UDC deberá dar un serio paso adelante. Cuenta con un sempiterno y hábil líder, pero que no cosecha diputados en las urnas ni arrebata la coalición a Mas. O sea, que sufre un Creemos que indignarnos nos da identidad, además de excusarnos por no arriesgarnos radio de acción raquítico. No en vano se compara Duran a Roca, los dos realistas y sin votantes. Este también tenía un gran cartel, hasta peninsular, pero aunque Pujol lo trabara no se atrevió a rebelarse en Catalunya, y al ir a España lo obviaron. Sin que tampoco diera la batalla interna en el partido, como Puigcercós en ERC. Y todo esto teniendo en cuenta que obtener votos en Catalunya resulta fácil a todos. Menos al PP en su hosco y por hoy inútil centralismo patriótico, salvo en el corto periodo en que el PSOE capotó minado de ilegalidad policial y rateros. Pero los otros partidos catalanes pueden cultivar las urnas sólo agitando la bandera nacionalista, sus colores más o menos acusados de tono soberanista. Con el añadido de aditamentos de temporada –ahora en cocina los bolets–, como fue el marxismo y es la ecología. El ciudadano, además, sabe que todo esto responde a hondas razones del corazón, que en la práctica la razón corrige. Es decir, que los programas incumplidos o las contradicciones apenas afectan la marcha de los partidos. En Catalunya la política vive tranquila. Por añadidura, la caverna madrileña nutre nuestra ansia de indignación, tan pródiga como avara nos ha sido la práctica estatal. Y creemos que indignarnos nos da identidad, además de excusarnos por no arriesgarnos. Lo que concuerda con la caverna capitalina, acostumbrada a alimentarse tronando. Cómodos belicismos de onda hertziana o dicharacheros. Y que evitan que el ejército tome en verdad la palabra, aunque algún jefe rezongue. Por ello, como se acaba de ver en la fiesta de la Hispanidad, las armas siguen ostentando la emblematización de España, como en el siglo XIX. Aunque su exhibición le parezca a Rajoy un “coñazo”, pues el PP sin ese esencialismo divaga.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1556 Title A name given to the resource El tema es Europa y las ciudades Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 19, Opinión Extent The size or duration of the resource. 20081022_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Competències Model social Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/930/0000000971.pdf be4a3ca28f17d0f43f015b3fcfe627ba PDF Text Text For the first time in years, many years, America and Europe are on a par. On a par in per capita inc'ome, and in almost everything. I n point of fact, Europe has greater equality. What I mean by this is, that the disparity in income is lesser in Europe than in America. I n order t o amass great wealth, Americans have harbored great poverty, in a manner of speaking. A little over a century ago, there were still slaves; with the end of slavery, there were still immigrants, arriving in droves, impelled by the misery behind them and the American Dream ahead of them. Let m e open a parenthesis: for a century, establishing order in the world has been the task of Americans. Perhaps these things are related. Europeans used t o have more borders, more fiefdoms, more states, and they were all aiming at one another. Now, an ever-more united Europeand in this way more similar t o the United States-has fewer borders, and hence fewer weapons, while the United States has more weapons, and more soldiers. �Lately, they have served not order, but disorder. The 'E pluribus unum" that cements the United States has been matched-perhaps the " replicated- by ' of Europe. We have more languages, and more cultures, and we no longer fight over them. I n order to create median wealth, Europeans do not have to debase salaries as much as Americans. And so, we can invest in our diversity-though perhaps Europe needs also to value not only the diversity of its states, but also of its regions, be they lander, cantons, or autonomous communities-, and we can invest in universal health care, and the safety net that produces the social cohesion of greater equality. So, there is more equality here, and indeed there is more diversity. There are many languages, even if we all end up speaking English, the Latin of modernity, which the whole world knows, more or less, with the exception of a few Spanish politicians. I a m European to the core. I attribute this, to a large extent, to the diversity of my progenitors: �English, Catalan, Valencian, Andalusian ... But it is also by reason of m y own vocation, inclinations, and experience, A t 17, I was already at large in Paris. At 24, the day after m y marriage, I went with m y wife Diana, graduate of the Lycee Fransais, to spend six months in Paris. Then we went back home, had two daughters, and soon after came here, to spend two years in New York. I say this t o put into context my American experience. Everyone has his or her own, if indeed he or she has one... And we all have one, even if it is only through the movies that populate our imagination. My particular experience goes like this: in New York, we studied at t h e New School, founded by t h e Germans who fled Nazism, many of them Jewish: Heilbronner, Horkheimer, Adorno, Marcuse... even Schonberg, who, by the way, had lived in Barcelona until Franco took over. They came here, b u t New York was too cold for them and they moved on t o California ... [maybe nostalgic for Catatonia?] �Joking aside, we, too, froze here in the winter and suffered the heat in the summer, b u t nevertheless, after a difficult start, we ended up falling in love with the city, whether this b e t o the advantage or disadvantage of the equanimity of m y commentaries regarding America. I must add that North America is not just New York, and that perhaps New York is the antithesis of t h e United States, and of America in general. This is the only city, or almost the only one, with a European density. My doctoral dissertation, on land values, was based on the contrast between America and Europe in this sense: Europe is dense in inhabitants and narrow in territory, and America, proportionally, is the exact opposite. Europeans went t o America, both North and South, in search of precious metals, but what they found, above all, was open space. "Go West" was t h e motto of the Europeans who crossed the pond in the hope of finding those precious metals and t h a t open space. Chaplin �portrayed this, pressed up against hundreds of British and Irish immigrants in the ship that carried him to New York. Take pictures like "The Kid," where he vividly painted the adventures and misadventures of those people. America was El Dorado for them, as Latin America was for the Spanish; there precious metals indeed were available in abundance, more than in the North. Maybe this is why the North is now richer. Because one had to work hard, be clever, be inventive, and, with luck, get it right, in order to get ahead. The Spanish were looking for gold. And they found resistence, and civilizations that were more complex in great measure than those in the north. The Spanish were, in part, seduced by the indigenous peoples, whom they mistreated, beyond any doubt, and on occasion exterminated. But they learned thousands of things from them. And apprehended a thousand more. With La Malinche, Cortes was able to understand the native language, and Cortes carried off to Europe the gold that enriched Spain, first, and then England, as it ended up in the hands of the British pirates whom Queen Elizabeth immediately �converted into nobleman: Francis Drake became Sir Francis thanks to the gold he pirated from the Spanish in the Bay of Biscay. John Maynard Keynes, whose ideas are now coming back into fashion, explained it to perfection in an article titled "The Spanish Booty": "One is a conqueror when one cannot be a pirate," was the operative phrase. With all these antecedents, i t is understandable that we should feel a certain compassion as the Spanish government tried to corner a seat on the G20, the group of the most powerful countries in the world; not the G7, who have traditionally held sway, but the G20! Good thing that Sarkozy gave us a hand. Although in these summits, during the breaks, when leaders engage in informal -and hence serious!-conversations, tu a tu,if one doesn't have a modicum of English, i t can't be much fun. Still, Spain, perhaps more than any other European country, has its reasons for not loving the United States of America-It has the War of 1898, manipulated, as you all know, by William �Randolph Hearst to sell newspapers; i t has the betrayal of Roosevelt, Truman, and Eisenhower, none of whom saw fit to intervene on behalf of the legitimately-elected government of the Spanish Republic. Eisenhower is responsible for the admission of the dictatorial government of Spain to the UN. Did you know that Nehru visited Barcelona in 1937 and said he had never seen a city so bent on defending its freedom under bombardment? And American leaders have their conscience, too. Arthur Miller wrote, in "On Politics and the Art of Acting" -a brutal critique of politics as stagecraft, inspired by George Bush-that he once asked Franklin Roosevelt what political act or omission he most regretted. Roosevelt replied that it was not intervening in the Spanish Civil War, for he felt that might have averted the Second World War. And yet, and yet ... I n Spain, we have always loved the beauty of America, in spite of i t all. When Kennedy proclaimed Ich bin ein Berliner!, we felt the pull of America on Europe. The heroes of m y childhood were the internationalists, the liberals, �the Keynes who understood that reparations are only the seed of new wars, the Europeans who turned the page on the sterile Empires of old: De Gaulle, De Gasperi, Adenauer ... And then came Jacques Rueff, Jacques Delors. The Treaty of Rome finally creates the European Union. All of these things also leave Spain behind, until finally we, too, took our place in the community of European nations, with Franco safely in his grave. Our local heroes, the unsuspected Adolfo Suarez, the long-awaited Tarradellas, the constitutionalists, Miquel Roca and Sole-Tura, Felipe Gonzalez who dragged us kicking and screaming into NATO, the prelude to our entry into the European Union... And now, I would add Sarkozy, Merkel, Prodi and Rutelli, who pushed ahead the Barcelona Process, born in 1995, to heal the rift of inequality between the rich Northern and the poor Southern Mediterranean, into the Union for the Mediterranean, whose headquarters will now be located in Barcelona. �To the point: Europe and America are doomed to get along, t o understand each other, if indeed at meetings with 6 or 7 more, along with Russia, China, Mercosur, etc. Spain would do well to try to do its homework, with some humility, to begin from below, without arrogance, forgetting an imperial past that holds no appeal, forging serious alliances, without patronizing the Iberoamericans, finding common ground with their most respected figures, with Allende's successors, with the leaders of Uruguay, Brazil, and Argentina, with the cultural world of Latin America that has so enriched us, from Garcia Mcirquez and Vargas Llosa, to Roberto Bolafios, Chilean novelist and honorary Catalan; by recovering and respecting the figure of the Venezuelan Liberator, Simon Bolivar, whose effigy appears walking by the sea in Barcelona. I f for no other reason than the hospitality and affection with which these countries received our exiles when Francoism expelled them from Spain: when Jimenez de Asua, the Trias family, Anselrno Carretero and the Leonese federalists, found their way t o Argentina and Mexico; when Bergamin and �Soria, Bosch Gimpera [President of the University in Barcelona and then in Mexico] and so many more, arrived on the American coasts, now neither conquering nor defeating, but themselves defeated. This is why the Galician Carlos Vela made a beautiful film on the death of Lazaro Cardenas-because no world leader stretched out a firmer hand t o the refugees of the Spanish Republic than the Mexican President, Cardenas, It seems as if Europe and the two Americas, in the era of Obama, have an opportunity to celebrate a new encounter. The 200,000 Europeans who acclaimed Obama in Berlin were something more than a# prophecy. They were the beginning of a reencounter a t which we must all be present. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europe / America Abstract A summary of the resource. Discurs a la King Juan Carlos Center de la NYU. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. King Juan Carlos Center (New York) Language A language of the resource Anglès Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Estats Units Europa Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències