47
10
1525
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/809/0000001457.pdf
7db65d1d0829609828773f140b2948a3
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a
23/11/1991 (3180353) - Artículo de opinión
EL PAÍS / Madrid / Base / España, pág. 14
LA FINANCIACIÓN DE LOS MUNICIPIOS
Recuperar poder local
PASQUAL MARAGALL
Plantea el autor del artículo la urgente necesidad de compaginar los recursos
locales, la calidad de vida que exigen los ciudadanos y el equilibrio razonable de
gastos e ingresos de las tres administraciones que los gestionan y procuran.
Los ayuntamientos no quieren el 25% del gasto del Estado. Lo que proponen, desde
hace ocho años, es estar en condiciones de gestionar el 25% del gasto público neto.
Es decir, de la suma de gastos de las tres administraciones públicas (central,
autonómica y local), una vez eliminadas de la suma las duplicaciones por
transferencias internas (y excluyendo los intereses de la deuda pública y las
pensiones).
El mayor partido político español aprobó en su congreso de 1988 ese objetivo y
ninguno de los demás partidos lo ha discutido. Parece lógico admitir como satisfactoria
una reducción del gasto del Estado desde el 80% de hace 12 años hasta el 50% que
se postula. El resto se repartiría por mitades entre autonomías y ayuntamientos y de
esta manera los gastos netos por habitante serían iguales, lo cual parece también
remarcable si se tiene en cuenta que hace 12 años las autonomías no existían
presupuestariamente.
Según el Congreso del PSOE de 1990 este objetivo de 50 / 25 / 25 (50% Estado, 25%
autonomías y 25% ayuntamientos) es alcanzable dentro de la presente década. La
realidad es que, probablemente, las autonomías ya están llegando al objetivo del 25%,
mientras que los ayuntamientos, que están todavía en el 16%, pueden quedarse,
después de la revisión bilateral de la financiación en un 15%. De ahí la decepción de
unas corporaciones locales que, por otra parte, han sido el subsector más dinámico en
la inversión.
Pasar del 15 al 25% antes del año 2000 -mediante un traslado anual del 1 %del gasto
público consolidado hacia las corporaciones locales, además y por encima del
crecimiento vegetativo- es hoy más difícil de lo que parecían las cosas en 1990, con
10 años por delante.
Pero si no se consigue este objetivo, toda la descentralización política en que consiste
el Estado de las autonomías habrá tenido algo de irreal: al final, las autonomías se
habrán creado, al menos parcialmente, desmontando el poder local. Y al poder local
no sólo no habrá ganado peso respecto a 1980 sí no que lo habrá perdido. Mal
negocio.
Mal negocio, sobre todo, si tenemos en cuenta que un poder local mermado y
controlado desde más cerca tiende a ser sustituido de manera progresiva y casi
espontánea. Esto conlleva una confusión y una irritación crecientes, a la vez que una
falta de legitimación material y formal frente a problemas de inseguridad, congestión y
alojamiento que el ciudadano reclama, con lógica, del nivel de gobierno inmediato, que
es el local.
El error estuvo probablemente en un proceso de transferencias precipitado y
apasionado que se olvidó de dotar los servicios de carácter nacional que algunos
ayuntamientos estaban ya prestando. Este olvido implicó en su momento un ahorro
para el Estado y hoy el ahorro es para las autonomías. Fatalmente, se olvidó también
8
�Articles de Pasqual Maragall a
de ligar las nuevas dotaciones financieras autonómicas a una redistribución de fondos
hacia el sector local en el mismo grado en que el Estado aporta a sus fondos de
cooperación local -progresivamente debilitados en su denominador-, es decir, en
recursos no transferibles a las autonomías.
Así, los ayuntamientos se están viendo obligados a contemplar las sucesivas
revisiones de la financiación autonómica como un debilitamiento de sus fuentes de
recursos. Y lógicamente eso aumenta la irritación antes mencionada.
Desayuno indigesto
Cuando, finalmente, el alcalde de turno abre el periódico y comprueba que, después
de echar cuentas con el máximo rendimiento que los nuevos impuestos le permiten -y
el consiguiente coste político- su presupuesto no crecerá mucho más de un 5%. Y
comprueba también que este crecimiento está por debajo del previsto en el
presupuesto del Estado (10%), mientras que su propia autonomía prevé aumentos del
16,8%, aun sin haber recibido ni contabilizado los beneficios que puedan derivarse de
la revisión financiera en curso, suponiendo que los haya... Entonces a este alcalde se
le indigesta el desayuno. Como mínimo.
No es de extrañar pues el tono que preside los encuentros municipales ni hay que
buscar en él muchos móviles ideológicos o partisanos.
La solución razonable está al alcance de la mano sí las autonomías aceptan constituir
sus propios fondos de cooperación local -algunas ya los tienen- en proporciones
progresivamente cercanas a las del Estado sobre sus recursos netos. Si, además,
aceptan poner impuestos como las demás administraciones públicas para poder
acceder así a la mayoría de edad institucional frente al público. Si hacen un esfuerzo
importante en inversión para coger el relevo del fuerte impulso municipal habido hasta
el presente -utilizando para ello el "saber gastar" de los propios municipios, algo no
fácil de aprender-. Y si, finalmente, Estado y autonomías militan, francamente en una
cierta realimentación del poder local, un poder local al que en los últimos años se le
han ido retirando cepos, grúas, cobro efectivo de multas, carácter judicial de sus
policías, competencias en seguridad y vivienda, recursos en agua y saneamiento,
etcétera, al mismo ritmo que aumentaban las exigencias de los ciudadanos.
Sí el Estado no aprovecha el momento de la revisión financiera bilateral
(Administración central-Administración autonómica) para plantear las bases de la
trilateral (Estado-autonomías-ayuntamientos), habremos perdido dos años como
mínimo.
La calidad de vida de nuestras ciudades no se puede permitir muchas alegrías de
calendario. Un ritmo sostenido de exigencia pública local de calidad, aun sabiendo que
hay problemas que sólo tienen salida a largo plazo, parece una política prudente que
las tres administraciones, deberían de favorecer.
Es notorio el desfase entre la importancia de los logros obtenidos por todos en los
grandes objetivos políticos (incluido el de la devolución de poder a las nacionalidades
y regiones) y los logros en calidad de vida en las ciudades: el contraste entre el Estado
de la nación y el Estado de la ciudad, entendiendo por estado de la ciudad el clima de
sus calles y barrios, la fluidez de su circulación, la calidad del aire, del agua, los
decibelios que hay que soportar, la limpieza... y más allá del urbanismo -que también
ha mejorado-, la urbanidad.
Vamos a ver si logramos entre todos hincar el diente en estos temas, que son hoy los
que realmente nos apasionan corno ciudadanos.
P. Maragall es alcalde de Barcelona.
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1076
Title
A name given to the resource
Recuperar poder local
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Finançament
Municipis
Espanya
Competències
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-11-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1264/19911204d_00467.pdf
712b597d4667cebc63ede468ad7c0c4d
PDF Text
Text
1'
(9
AíOG/22)
CLOENDA II JORNADES DE CIUTAT VELLA
Pati Llimona, 4 de desembre de 1991.
Moltes gràcies Sr. Regidor.
Unes paraules, en primer lloc, no diria de satisfacció, sinó de
refermament en haver sentit el to i el caràcter d'aquestes
conclusions, en la mesura que testimonien la continuïtat d'un
esforç, com deia ara el Regidor, que un de vegades pensa si no es
podria arribar a perdre, i no s'ha perdut. No s'ha perdut perquè
el to i el contingut d'aquestes paraules així ho demostren.
No crec que s'hagi de ser enormement optimista ni pel que fa al
passat immediat ni al futur immediat, perquè, segurament, estem
passant una fase d'ajust econòmic i social, que no és que fos
imprevist, però, en tot cas, sí que ha estat amb una mica més
d'impertinència del que havíem imaginat. Superem, efectivament,
sis mesos enrere o un any enrere en les coses, o dos anys
enreree, quan es van fer les Primeres Jornades i parlàvem
d'aquell moviment de vaixell.
Sempre que ve una petita recessió, o una gran recessió, és
impertinent, mai és pertinet. Per dir-ho d'un altra manera, mai
no és del gust de ningú, de nosaltres, i d'aquells que posen
l'accent. I és que, ho he dit moltes vegades, no seria possible
dur endavant ni la millor i més ben programada acció pública
sense les accions privades i les accions benefactores. Aquests
�que posen més l'èmfasi en aquesta part de les nostres accions com
a comunitat haurien de reflexionar seriosament cada vegada que ve
una petita crisi d'aquestes, tan}petita com creiem i que esperem
que sigui. Haurien de reflexionar sobre l'enorme intensificació
la
dels problemes, pel fet de
incidència econòmica global
negativa. Tots ho sabem.
Aquesta és una ciutat que ha passat d'una taxa d'atur del 21% -no
fa encara sis anys-, al 8 %, i, amb tot i això, ens costa de
tirar endavant la millora dels punts territorials on es
concentren justament l'atur
i
Ils
problemes. Imaginem el que
hagués estat tirar endavant, o tan sols mantenir, empatar -com he
dit a vegades-, amb la misèria laCiutat Vella, si això no hagués
estat així. Es impossible d'imaginar, em fa feredat de pensar en
el que això hagués estat. Aquest
és una llança que jo trenco en
favor de l'acció global, en favor de la promoció econòmica de la
ciutat -en favor d'aquestes accions que de vegades poden semblar
fins i tot alienes al que es fa aquí en concret, que poden
semblar olímpiques, que poden smblar matafísiques, que poden
semblar exagerades-, i, tanmateix, estan orientades al fons del
nostre programa, del nostre cor
diria -,
i del nostre cap, a la
mateixa finalitat a la qual estan orientades les accions que es
porten en aquest districte per part de tots els que som aquí.
Accions en la millora de la situació dels ciutadans de la Ciutat
Vella i dels altres barris de la ?iutat.
�Concretaré les meves paraules en tres punts, per ser una mica mes
punyent sobre algunes coses que en aquesta fase, que no durarà
molt -estic segur-, ens fan especialment mal o ens posen
especialment problemes: el camp de l'habitatge, el camp deis
sistemes jurídics finalment, -ho que ens faci mal, però que és
important, i aquí s'ha citat, i m'agradaria d'insistir-hi- el
camp de l'educació.
No ens donen el mitjans, no ens els donen els poders més alts,
per lluitar seriosament contra la degradació amb una política de
rehabilitació. Aquest matí s'ha reunit la Junta i el Consell
d'Administració de PROCIVESA -que com sabeu és aquesta societat
anónima que ens vam haver d'inventar per portar cap aquí mitjans
económics que amb les lleis vigents no s'hi podien dur-, i hem
constatat, una vegada més, que els preus unitaris, deis quals
nosaltres poden obtenir sòl, de sota deis habitatges degradats
del segle XVIII, o que tenen históries fins i tot anteriors, són
molt superiors als que les lleis preveuen, també les lleis mes
recents i les mes agosarades.
Continua escribint-se sobre l'aig , a de l'oceà en aquesta materia,
se'n continua parlant i llençant
araules que no tenen eficàcia.
Continua faltant encara un bon tros entre la bona voluntat dels
governants, que, a més, com més allunyats estan deis problemes
salen tenir mes bona voluntat, i l'eficácia de les seves
paraules. Aquest és un punt que jo vull reiterar, tot i que ha
hauria de tenyir d'un esperit d'una certa esperança, en la mesura
3
�que els imminents programes de rehabilitació que semblen poder
sorgir del Ministeri, i espero 4ue de la Generalitat, semblen
haver-se adonat que els problemesIdels habitatges en el centre de
les grans ciutats són qualitativOment diferents dels altres, i
que, per tant, no es poden tractar amb mesures genèriques en un
Butlletí Oficial amb una excepció, amb una disposició addicional,
sinó que s'han de tractar amb un esforç molt específic.
Nosaltres els diem: "Mirin, nosaltres som artesans. Els
capitalistes d'aquest negoci sán vostès, els que tenen els
impostos grans, els que tots pagiiem perquè es pugui fer política
redistributiva segons els manualsjd'Hisenda Pública; vostès tenen
la Renda, l'IVA, i l'Impost ce Societats, els tres grans
impostos. Nosaltres tenim impostos sobre la propietat i sobre el
comerç, que no donen més que per mantenir els serveis de la
ciutat al nivell que els ciutada s demanen, no des del punt de
vista de la redistribució i de l rehabilitació, sinó al nivell
de mantenir la bondat del sistema tal com és. Doncs bé, nosaltres
som artesans que hem trobat algun
en trobem alguns,
justament
empresaris,
no tots ni molt menys,
tirar
de
si
renovació.
Ara,
d'invertir
en
desllorigadors de la
endavant.
vostès
vostès
aquest
i així és molt difícil
Nosaltres
volen,
de
la
som
els
rehabilitació
s'han d4 fiar de nosaltres,
equip humà que
ara
vosaltres, els que seieu en aquesta sala".
4
misèria,
és
aquí,
artesans
i
de
o
la
vostès han
-que
sou
�Nosaltres els diem als poders alts que inverteixin en aquest
petit col.lectiu, perquè és la única esperança -única de vostès,
senyors que manen-, que els barris degradats no es degradin més.
Aquests artesans, aquests empresaris de la rehabilitació, facin
el favor d'arriscar!, i de posar capital en les societats, en
els instruments i en els col.1 ctius que treballen en això,
perquè ells són els únics que peden convertir la seva lletra
morta en lletra viva, amb acció viva, i amb rehabilitació.
Estem massa lluny encara i, ho tdrno a dir, els estàndars de les
lleis i dels plans no ens serveixen.
Aquest matí hem calculat el que ens costava el m2 construït a
Ciutat Vella rehabilitat, 160.00
Ptes/m2, com a mínim, comptant
la part corresponent de realiot ament d'aquells que segurament
s'hauran de desplaçar de les case$ on són, no del barri, però sí
de les cases velles on són, per oder-los reinquivir en un altre
lloc ,i alliberar aquell sòl que està sota les cases que ells
ocupen. Quan a nosaltres ens diuel (jo ja n'estic una mica tip!):
"Els farem a vostès "vivenda", però facin el favor de donar-nos
sòl". ¿Com els podem donar sòl, si el sòl està sota de les cases
que hem de tirar a terra, amb ]especte de la gent que hi ha
dintre, i desplaçar aquesta gent pagant-los unes indemnitzacions
o donant-los un habitatge alternatiu? Això ens costa molt més que
el que les lleis d'aquests senyors, que ens diuen que els donem
sòl, preveuen per ajudar-nos a obtenir-lo.
�¿Com podem fer-ho?, ¿No hi ha un grau d'hipocresia o, fins i tot,
de cinisme, incorporat en aquellos paraules? Jo us dic que no hi
és aquest grau de cinisme, hi ha un cert grau d'ignorància que és
molt pitjor, perquè en aquest cis és molt pitjor haver-nos-les
amb la ignorància que no pas amb la malicia. La malícia sempre és
reversible, la ignorància a vega1es no ho és. La llunyania dóna
lloc a la ignorància de les circ.imstàncies concretes. Torno a
dir: estan massa lluny els està*idars de les lleis i està massa
lluny encara l'actitud positiva i canviant -canviant a millor-, i
encara està prou lluny l'actitud dels governants de dalt de fiarse dels de baix, perquè puguin invertir els seus diners amb
accions que siguin realment resolutives.
El
segon punt és el que jo diria
sistema
dibuixar
jurídic.
un
La
el
dogmatisme progressista
igualtat
o és igual
jurídic
d'igualtats
sistema
a
l'uniformisme
sobre
del
i
el territori
-imagineu que s'ha de fer el matéix aquí que el que s'ha de fer
en un altre districte-, és el matéix que condemnar la desigualtat
a
perpetuar-se;
és,
potser,
igualitarista,
enormement
progressista. Estar ajudant d una forma inconscient, però
significativa, a la perpetuació dé la misèria i de la desigualtat
és potser molt ingenu i molt ben intencionat, però nosaltres no
ens podem permetre el luxe de la ingenuïtat, perquè estem dintre
del "caldo" del problema, però des d'aquest "caldo" sí que els ho
diem, i jo amb això soc una mica agosarat, perquè els que estan
més en el "caldo" són vostès que
2ii
viuen cada dia. Penso que els
interpreto, si dic que els sistemes jurídics haurien de ser
�capaços de matisar i de perdre 1a por a no haver d'imposar un
sistema uniforme per anar a la nit a dormir tranquils perquè
s'han complert les lleis fonamentals del sistema democràtic. Que
estiguin tranquils! El que és imptprtant no és tant que s'apliquin
les lleis d'una forma teòricament igualitària, sinó justament;
que tinguin la flexibilitat d'Itdmetre que hi ha sectors del
territori on s'ha de tenir precisament un dret excepcional per
arribar a la igualtat.
S'hauria d'obtenir dels sistemes jurídics la capacitat del matís,
del detall i la desigualtat compensatòria, per arribar a la
igualtat real, trencant l'unifcrmisme tant en els sistemes
fiscals com en els sistemes judicials.
Nosaltres hi estem molt a prop i tots ho sabem, tot i que sembla
mentida, perquè de fet, de vegaáes, les coses empitjoren i tots
vivim aclaparats, però sabem que 4es del punt de vista preventiu
i repressiu -quasi, diria- estem molt més a prop de la solució.
Però, aquests sistemes que anem construint entre tots es troben
al final sense una terminal en la qual lliurar la mercaderia de
la nostra acció preventiva i repressiva humana. Podríem dir que
no hi és aquest remei, no hi és
erqué està lluny. També perquè
és un sistema judicial uniformis a, abstracte, que no és capaç
del matís, que no s'adiu al matís, perquè té por que sigui
injustícia, quan realment el que és injust és la distància i la
uniformitat.
�Aquest és un segon punt que no altres hem de declarar com a
preocupant, tot i que sabem que també en aquest punt s'estan
acostant els altres. Jo els haig de dir, i això és potser una
primicia -l'anunci de les primícies acaben sempre militant en
contra de la seva realització, de manera que ho dic amb una gran
discreció-, perquè tingueu l'esperanga de saber que les coses es
belluguen, que el Ministre de 4stícia vindrà a Barcelona per
discutir amb nosaltres les poss bilitats de la famosa justicia
local. La justicia rápida de laque es va parlar és per la que
s'està treballant en relació amb el gran esdeveniment olímpic,
que ens serveix també per això, doncs, potser no ho permet,
justament, perquè és rápida també en el temps la seva posada en
marxa -d'aquí al mes de març ha d'estar això funcionant-, doncs,
segurament, no ens permetrà aplegar la immediatesa temporal, la
justicia rápida, amb la immediatesa física, que és la justicia a
prop.
Jo els dic que la immediatesa física és la condició inexcusable
de permanencia de la immediates41 temporal. No hi ha justicia
rápida permanent. Es pot fer una operació de quinze dies, també
d'un any, i n'hi ha hagut; hi h n hagut experiments de justicia
rápida en aquesta ciutat i en aquest país, abans d'unes esmenes
que van modificar les condicionsde la seva pròpia organització.
Però, torno a dir, no hi haurà justIcia rápida permanent, si no
hi ha justicia rápida també des del punt de vista físic.
8
�Hi ha uns signes que ens diuen que pot haver-hi un acostament
dels poders més alts als més baijtos, que som nosaltres, en el
sentit de poder admetre que això Os necessari. Segurament, és un
procés molt llarg, però, en tot
as, hi ha un moviment en aquest
sentit.
Finalment, la qüestió de la LOGSE i de les escoles, ja que és
enormement important el que s'ha iit aquí en les conclusions que
s'han llegit i el que ha dit el Regidor. Es enormement important
que siguem capaços d'aconseguir escoles dintre de la comunitat,
del que podríem dir la comunitat 4ue és el barri, el districte.
Si no hi ha aquest complement, to i que les escoles no ens faran
feliços tal com són, ni a nosaltres ni als nanos -per
entendre'ns-... (Els nanos no hl van molt contents a l'escola.
Segurament, en aquest barri alguns hi anaven més contents que en
d'altres, pel que pugui representar l'escola justament de millora
respecte a l'entorn familiar, però el sistema no ens fa
enormement feliços i sabem que patirem, diguéssim, per arribar a
un sistema escolar que estigui m&s dotat de sentit del que ara
tenim) ..., és evident que aquí Si hi haguessin més escoles, tal
i com són les escoles avui, hi g anyaríem moltíssim i, en aquest
sentit,
sí que hem de dir cue hi ha un fet enormement
encoratjador, no només des del punt de vista urbanístic com se
sol dir, que és la presència de la Universitat entre nosaltres.
Això implica una voluntat de fer ciutat i de fer urbs molt
important
i
molt
lloable,
i per nosaltres
enormement
�encoratjadora. Es, potser, la tiotícia més bona que hem tingut
aquest últim any des del punt d vista de l'estratègia de fer
ciutat, una estratègia profunda de fer ciutat, però és que, a
més, no és qualsevol equipament
que ve a animar el barri, és
un equipament educatiu, precisament, i en aquest sentit hauria de
ser símbol d'una voluntat de po4tar tota l'educació, tot el
sistema educatiu, cap aquí.
Jo me'n recordo que alguns de
nostres vells republicans,
l'Adroer Gironella, per exemple, durant la república, i amb motiu
de la marxa de les col.lectivitats religioses d'aquesta ciutat,
utilitzaven les escales d'aquests ordres religioses precisament
per dur-hi els nanos d'aquest bari, d'aquí, i els nanos d'aquí
anaven a "can Jesuita" a Sarrià, posem per cas, i en Gironella
m'explicava com feia classes; u a mena de colònies, però eren
unes colònies que no eren colònies, eren colònies dintre de la
ciutat, i cada dia, a més. ¿Qu
feien? Bé, doncs, agafaven les
infraestructures escolars buides pel drama immens que va
representar aquella guerra absurda, absurda i horrible, i les
feien servir per als sectors soc als que també les necessitaven.
Però bé, ara no es tracta d'això
ara es tracta justament que
les escales vinguin de Sarrià clp aquí, no que els nanos vagin
d'aquí a les escales de Sarrià. Això és molt més difícil des del
punt de vista del funcionament d
la societat.
Tres punts, doncs, en els quals vull reflectir, sobretot, la
voluntat que tenim l'equip
irigent en aquest moment a
10
�l'Ajuntament de Barcelona, primer de conjuminar les grans accions
amb les petites accions, la mapro i el micro -en fi, no som
partidaris de la macropolítica n1 de la micropolítica, sinó de
les dues, i no hi ha altra soluc1ó que combinar-les-, i, segon,
tinguin la certesa que nosaltres estem molt pendents del que es
farà aquí, perquè de què vosts se'n surtin, començant pel
Regidor, depén que realment nosaltres ens en sortim davant de la
nostra conciència.
Moltes gràcies i molta sort.
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4170
Title
A name given to the resource
Cloenda II Jornades de Ciutat Vella: Revitalització social, urbana i econòmica
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Preu m2. Expropiacions i indemnitzacions.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Pati Llimona
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Comerç
Ocupació
Habitatge
Barcelona
Model social
Ciutat Vella
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-12-04
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1265/19911219d_00469.pdf
8550696d79871f76ed14b0ca9ff5a8c8
PDF Text
Text
LA RéGION, DEMAIN DAN$ L'EUROPE
Soirée à la Salle J. Mermoz
Toulouse
Le 19 décembre 1991, 21 heures.
�2
INTERVENTION DE PASQUAL MARAGALL, MAIRE DE BARCELONE
Estimado presidente de la Comisión Europea,
Estimados Ministros de Educación Nacional y de Turismo,
Señoras y señores,
Estimados amigos y amigas,
No es casual que el Alcalde de Barcelona se encuentre hoy aquí,
entre ustedes, para participar en una "soirée" sobre el futuro de
la región en Europa.
Además de la amistad y el respeto que siento por los otros
intervinientes en el acto, así como la camaradería política que
me une con ellos, mi presencia aquí es una muestra más de la
integración práctica a la que hemos llegado en la Europa
Comunitaria.
Al Alcalde de Barcelona no le resulta nada extraño estar entre
ustedes. Y, de hecho, mi presencia en ciudades como Toulouse y
Montpellier es frecuente. Igual como la de Alcaldes y ministros
franceses en Barcelona.
Estimados Amigos y Amigas, los Pirineos ya no son una frontera
sino un "carrefour". No nos separan, sino que nos unen.
Toulouse y Barcelona ya están sólo a cuatro horas de autopista y
cuando se inaugure el Túnel de Puymorens aún estarán más cerca.
�6
las culpables- sólo tienen solución en el marco europeo. Un marco
que con el Mercado Unico Europeo, que tendremos a partir de enero
de 1993, nos va a situar en la necesidad y en la obligación de
colaborar para sobrevivir. En esto las ciudades son poco
distintas a las empresas; las ciudades tienen que competir para
salvarse, y tienen que aliarse.
Ha llegado el momento en que las ciudades tienen que decir "aquí
estamos", y tienen que decir en Bruselas, delante de la Comunidad
y del Parlamento: "El presupuesto que ustedes aprueban cada año
no tiene nada que ver con la realidad europea. Ustedes aprueban
un presupuesto cuyo 65% se destina a Política de Subsidios
Agrarios, muy respetable, pero que tiene muy poco que ver
directamente con las preocupaciones de más de la mitad de los
ciudadanos de Europa, que son habitantes de las grandes ciudades
europeas y que tienen otros problemas, que se llaman universidad,
delincuencia, educación, droga, tráfico, cultura accesible,
competencia tecológica..."
Este mensaje se ha empezado a o
en Europa, pero sólo se ha
empezado a oir.
Cuando se dice: vamos a sustituir la Política Agrícola Común,
basada en el sostenimiento de los precios de los productos
agrarios, por una política de rentas dirigida a las personas del
campo y de la ciudad, pero básicamente del mundo rural a fin de
equiparar sus condiciones de vida a las de los habitantes de las
�3
Las relaciones entre nuestras dos ciudades y sus gentes son
buenas y se intensificarán. Me atrevo a decir que ese es el
destino inevitable y a la vez deseable de Europa: que sus
ciudades estrechen relaciones entre si, que constituyan una
tupida red de flujos y de intercambios.
El ejemplo de la relación entre Toulouse y Barcelona se puede
multiplicar por diez, por cien, por quinientos. Porque Europa es,
sobre todo, un sistema de ciudades cada día más apretado, más
denso, más conectado en todos los órdenes.
Digo en todos los ordenes, tanto en la creación de riqueza y de
cultura como en la solución de los grandes problemas, la mayoría
de los cuales son comunes a las ciudades a partir de cierto nivel
de población, que se puede situar en torno a los 100.000
habitantes.
En muchos casos, esos problemas comunes no tienen solución, si no
es en el campo de la definición de estrategias y de estándares
que vengan producidos por la síntesis de la civilización europea.
Y que en el marco de la Comunidad Europea -que pronto será,
finalmente, la Unión Europea- se concreten en normas y propuestas
comunitarias.
�4
LA CIUDAD COMO CONTENEDOR DE PROBLEMAS
Nosotros tenemos la convicción delque un territorio bien tratado,
bien regido, bien gobernado, bien financiado en sus asuntos
públicos, es capaz de absorber una cantidad de problemas muy
considerable; mucho más considerable de lo que, a veces, a
primera vista, parece lógico y razonable esperar de ese
territorio.
Un territorio es capaz de absorber una cantidad de conflictividad
muy grande, si está dotado de los elementos adecuados para su
gobernación y para la financiación de sus necesidades.
Ahora bien, las grandes ciudades tienen un umbral de absorción de
problemas, pasado el cual es inútil pedirles que sean capaces de
absorber más problemas.
Si algo es una ciudad, es un lugar que no admite islas. No se
pueden admitir parcelas aisladas, incomunicadas, dentro de la
ciudad. Si la ciudad existe, es porque se vive mejor juntos que
separados. Y nos gusta mucho vivir separados, nos gusta vivir
con espacio y con espacios verdes si puede ser, nos entusiasma a
todos. Y, sin embargo, acabamos viviendo juntos. Cada vez son más
los ciudadanos de Europa que tienden a vivir en grandes ciudades,
porque viviendo juntos solucionamos de una forma más productiva,
más barata, más eficaz muchos de los problemas que tenemos como
especie, como Humanidad.
�5
Y, sin embargo, esto produce sus propios costes, costes muy
importantes. Pero, si la ciudad no es capaz de hacer frente a
estos costes de una forma sensata, su propia razón de ser
desaparecerá. Si la ciudad no soluciona los problemas de
transporte, de accesibilidad, de comunicación cultural y física
entre las diversas partes que la pomponen y entre sus ciudadanos,
está condenada al fracaso.
Ultimamente existe una cierta literatura negativa sobre la
ciudad, que, si me lo permiten, quisiera rechazar con argumentos.
La gran ciudad no es la causa de los problemas de la gran ciudad,
de lo que comunmente llamamos problemas urbanos. La ciudad no es
tampoco ni siquiera la solución de esos problemas. La ciudad es
el "container", es el contenedor de los problemas que no son los
suyos, sino que son los de la humanidad. La gran ciudad es el
lugar donde la humanidad pone suá problemas porque no sabe dónde
más ponerlos. Pone sus problemas de marginalidad, de soledad, de
desigualdad, de inseguridad ...
Existe lo que podría denominarse, en efecto, un "malheur de
banlieue", que llega a extenderse, en una especie de metastasis,
hasta el centro mismo de la ciudad.
El argumento es, pues: los problemas de las grandes ciudades -que
no son imputables a ellas, en el sentido que las ciudades sean
�7
ciudades, en ese momento, -digo- se está poniendo el dedo en la
llaga. Porque a esas condiciones de vida sí que tienen derecho
todos los campesinos de Europa, mucho más, creo yo, que a ver el
precio de su cosecha protegido por encima de lo que es un precio
mundial inapelable.
EDOUARD HERRIOT: "TOT OPOSA ELS,ESTATS, TOT ENS UNEIX EN LES
CIUTATS".
Los estados van a seguir detentado un poder muy notable, esto es
evidente, al menos en una primera y larga fase de la unidad
europea. Incluso se puede afirmar que son los Estados los que,
con renuncias admirables -a veces injustamente no reconocidas-,
estan construyendo la unión de Europa. Su protagonismo es total,
tanto por lo que ceden como por lo que todavía se niegan a
aceptar. Y, sin embargo, estoy convencido de que la Europa del
próximo siglo va a ser, sobre todo, la Europa de las Regiones y
la Europa de las Ciudades.
Para que Europa sea la Europa de las Regiones y la Europa de las
Ciudades se requiere una gran confianza entre los países. Se
requiere la posibilidad de que las diferencias que nos separan
nos unan, y, por tanto, que seañ reconocidas como una riqueza y
no como una dificultad.
Y se requiere también lo que podríamos llamar un "principio de
lealtad europea". Todos hemos de interpretar los cambios que se
�8
tienen que producir en la distribución territorial del poder como
una contribución a la construcción europea, no como una
oportunidad para mejorar posiciones particulares.
Las grandes ciudades no sólo hoy ya concentran a la mayor parte
de la población europea, sino también sus potencialidades de
desarrollo económico y social,
elte
innovación
tecnológica
y
de
desarrollo educativo y cultural.
Barcelona ha sido una de las seis ciudades que creó el movimiento
llamado Eurociudades, que se ha consolidado en poco más de dos
años como un importante "lobby" dé ciudades que buscan soluciones
conjuntas para problemas parecidos. Las ciudades que han creado
este movimiento creen que la Europa actual no ha reconocido su
papel de forma suficiente. La Europa actual ha tenido un
crecimiento en torno a los problemas primarios, en torno a la
agricultura, en torno al carbón y
al
acero...
Pero ahora Europa
debe volver la mirada hacia sus ciudades, hacia lo que constituye
su sistema circulatorio sanguíneo.
La ciudad de Barcelona ha llegado también a la conclusión de que
para ser alguien en Europa, en este sistema de ciudades que es
Europa, hay que robustecer losilazos de nuestra ciudad y de
nuestro subsistema local con
el
sistema total. Para ello,
Barcelona ha impulsado junto con otras ciudades una red
denominada C-6, integrada por se s ciudades: Valencia, Zaragoza,
Montpellier, Palma de Mallorca, Toulouse y la propia Barcelona,
�9
que suman el volumen de habitantes que, a nuestro parecer, es
idóneo para poder ofrecer a los ciudadanos exigentes de nuestros
municipios el tipo de servicios que creen que tienen derecho a
gozar.
Les he querido hablar preferentemente de las ciudades y de
Barcelona, que es mi ciudad. Creo que es el papel que me
correspondía en esta soirée de hoy.
Pero quisiera terminar mi intervención hablándoles también de las
regiones. Desde el punto de vista administrativo y político
existe una evidente diferenciasen el reconocimiento que los
Estados europeos otorgan al hechcii regional. No es lo mismo un
"Land" alemán que una "Regione" italiana, o una "Comunidad
Autónoma española" que un "Conseil Regional" francés. La historia
explica esas diferencias.
Ahora bien, las diferencias no deben ser una excusa para ignorar
el hecho regional, ni para pensar que la región no sea necesaria
para compensar las identidades: A más europeo más Midi-Pirinées.
A más europeo, más catalán. Sólo así mantendremos un equilibrio
justo y humano en la Europa unida que estamos construyendo.
Estimados amigos y amigas, voy a concluir diciendo que es la hora
de Europa en el mundo, la hora de las regiones en Europa y la
hora de las ciudades en los Estados.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4171
Title
A name given to the resource
Intervention de Pasqual Maragall, maire de Barcelone "La Région, demain dans l'Europe"
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Els Pirineus ja no separen sinó que uneixen. La ciutat com a contenidor de problemes. Es la hora d'Europa al món, de les Regions a Europa i de les ciutats en els Estats.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Tolouse, França
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Relacions Internacionals
Municipis
Cooperativisme
Acció política
Regions
Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-12-19
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/694/19911129_LV.pdf
3242e75146e5f5306ca920f6d11fbf28
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
29/11/1991
La Vanguardia, p.019, Opinión
Sobre Macià y su monumento
PASQUAL MARAGALL
Por fin la hija de Macià y los hijos espirituales de Macià, que somos todos, hemos podido ver
levantado el monumento a l'Avi.
El primer proyecto fue de Peyrí, nieto de Macià, que también estuvo presente en el acto del día
de Navidad. Pere Pi i Sunyer presentó este proyecto al alcalde Narcís Serra. Se titulaba
"Tombes flamejants" y era un gran plantel de metales alzándose hacia el cielo en todas
direcciones desde el centro de la plaza -entonces todavía- de Calvo Sotelo.
Tal como estaba concebido, se hubiera visto desde la parte alta de la Diagonal. Y hubiera hecho
un gran efecto. Pero no nos decidimos. Se impuso la obligación de respetar el magnífico jardín
de Nicolau Rubio y Tudurí.
Oriol Bohigas propuso entonces lo que personalmente creo que era la mejor idea desde el punto
de vista urbanístico: una reproducción del olvidado Sant Jordi ecuestre de Llimona, que se
situaría en la plaza Macià, al inicio de la avenida Pau Casals. Tampoco cuajó. Quizá se quería
algo más corpóreo y monumental, un homenaje menos indirecto y más sencillo.
Nos quedamos sin monumento ecuestre (¡y hay tan pocos!). Puede que algún día podamos
retomar esta idea en el otro extremo de la plaza Macià y para otro gran presidente: Joseph
Tarradellas. La ciudad tendrá que pensarlo. Todas estas decisiones requieren tiempo -pero ni
aun así está garantizado el éxito-.
El diario "Avui" emprendió entonces una campaña popular para el monumento a Macià.
Un tribunal en el que había gente tan prestigiosa como Chillida -que presidía-, el querido
George Collins -el gaudiniano más importante que ha existido- y el propio Oriol Bohigas,
seleccionó un pequeño grupo de proyectos a partir del centenar que se presentaron.
La votación popular sobre esta preselección eligió el proyecto de Vaquero Turcios, que partía
la plaza de Catalunya con un muro bajo las fuentes y proyectaba al cielo un rayo láser con las
cuatro barras, visible -decía el proyecto- desde el Montseny.
No pudo comprobarse la auténtica visibilidad del rayo láser rojo y amarillo -que el
Ayuntamiento había probado a través del haz luminoso situado detrás del Palau Nacional de
Montjuïc- ni gustó a los urbanistas el hecho de que se partiera la plaza Catalunya (si bien de
aquel proyecto quedó -y el concejal Serra Martí la realizó- la idea de prolongar la Rambla
Catalunya a lo largo de la plaza hasta unirla con la Rambla de Canaletes). Por otro lado, los
problemas de sustentación del muro sobre la estación subterránea eran considerables.
El Ayuntamiento, informando al Departamento de Cultura, encargó entonces a los arquitectos
Piñón y Viaplana un Saló Macià en la parte baja del paseo de Gracia, en el umbral de la plaza
Catalunya. Una pieza de Maillol, magnífica, negra; la reurbanización del paseo, que se
planificó peatonal en el centro, como en la avenida Pau Casals o en el paseo Lluís Companys; y
el busto de Clarà -iluminado el 25 de diciembre por un rayo de sol al mediodía- gustaron a
Maria Macià y a buena parte de la crítica.
39 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Pero tampoco hubo unanimidad. Finalmente, Lluís Armet y el conseller Guitart acordaron la
salomónica solución que inauguramos esta Navidad. Una pieza de Subirachs, propuesta por el
Consell Executiu de la Generalitat, en un entorno de Piñón y Viaplana. El busto de Subirachs
interpretando el de Clarà, fue para mí una sorpresa de última hora.
El monumento no tiene demasiadas complicaciones y -gustos a parte- será respetado por todos.
¿Y Macià? ¿Será también respetado por todos? Creemos y esperamos que sí. De la misma
manera que creemos y esperamos que lo será Francesc Cambó, a quien pronto los empresarios
del 92 levantarán un monumento, si todo va bien, delante de la fachada del Palau Nacional de
Montjuïc.
Sin Macià (y sin Companys y Layret) el catalanismo popular no hubiese existido. Sólo hubiese
existido un folclorismo y un cultismo interesantes.
La revuelta popular de 1909 -la Semana Trágica-, que marcó los dos campos que años más
tarde, durante la Guerra Civil, se enfrentarían en Cataluña, era una premonición del posible
naufragio político de un catalanismo conservador que no había sabido enraizar en el pueblo y
que reaccionaba con exceso ante la cólera popular.
Francesc Macià reunificó pueblo y catalanismo. No se entiende la pasión partidaria que su
nombre encendió como contrario a los que representaban el otro bando del catalanismo si no se
admite la tragedia anterior.
La restauración del nombre y la figura de Macià en el centro de Barcelona es un paso más en la
asunción de nuestro pasado tal y como realmente fue. Un paso importante.
Queda alejado así el espejismo de una Cataluña milenaria, hija del imperio medieval, que
habría naufragado en el siglo XVIII y resucitado en la entrada del siglo XX reinterpretando el
románico y el gótico para adquirir una madurez definitiva con el Noucentisme, y saltar sin
transición desde el Noucentisme hasta la Generalitat de hoy.
La historia es más compleja y la figura de Macià -como la de Companys- van unidas a la
solución de esta complejidad: pueblo y patria han de unirse no sólo en el mundo de las ideas y
las palabras sino en la realidad de las actitudes y los sentimientos de la mayoría. Las ideas han
de bajar a la calle y hacerse pueblo antes de mover la rueda de la Historia.
Esta fue la acción de Macià y los suyos, como en cierta manera la de Mossèn Cinto Verdaguer.
El período trágico en que sucedió todo esto es tan parte de nuestra historia como los años más
tranquilos y placenteros.
Y si hoy somos el espejo en el cual se miran muchos pueblos, sobre todo en el Este de Europa
pero también en el Oeste, es porque pasamos aquellos difíciles trances, porque derramamos la
sangre que la Historia pidió por nuestros errores y porque todo ello sucedió en torno a figuras
de una gran dignidad, como Francesc Macià, como Francesc Cambó, como Lluís Companys y
como Josep Tarradellas. Ellos marcaron con sus actitudes un camino para ser leído, en medio
del fragor de los terribles acontecimientos del siglo -el peor de la historia de Europa- por las
generaciones actuales.
PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona
40 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1156
Title
A name given to the resource
Sobre Macià y su monumento
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Macià, Francesc, 1859-1933
Barcelona
Monuments
Nacionalisme
Catalunya
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-12-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Alcalde de Barcelona
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2695/0000001422.pdf
a0ded53d050dfa76a889f4579d2fffd8
PDF Text
Text
Seminari Internacional "Ciutat, Nació i Terra"
(Institut d'Humanitats, 27.11.91. 19.00 hores)
CONFERENCIA DE L'EXCM. SR. PASQUAL MARAGALL,
ALCALDE DE BARCELONA
"CIUTAT, NACIó, TERRA: REFLEXIÓ DE BARCELONA"
1
�CONFERèNCIA "CIUTAT, NACIó, TERRA".
La idea inicial d'aquestes conferències va ser la de
lligar el concepte de ciutat ï món com a llocs de la
diversitat, com a llocs on, justament, allò que defineix la
ciutat i el món, més que una característica comuna, és un
conjunt de caracterítiques de diversitat.
La ciutat és el lloc on la gent és gent, on els uns es
troben amb els altres i on als ciutadans no se'ls pregunta
d'on venen, sinó d'on són.
És el lloc del "ius soli", i no el lloc del "ius
sanguinis", per definició. És el lloc de l'intercanvi, del
comerç i del contacte. El mateix passa amb el món.
El món, ei problema i la gràcia que té és de ser
enormement divers, de ser com una ciutat. En canvi, la
nació, com dèiem, és la unitat, la unicitat, és justament la
pertinença, el fet de pertànyer a un col.lectiu definit per
una llengua, per una ètnia, per unes característiques
determinades, geogràfiques i físiques, i fins i tot
culturals. Per tant, si sóc d'una nació sóc diferent dels
altres nacionals, de les altres nacions. Si sóc d'una ciutat
sóc un component més dins dels molts diversos, d'un lloc en
el qual puc conviure, precisament, amb altres nacionals o
amb gent d'altres procedències i, tal com aquí s'ha dit per
part d'un dels ponents,
comença a treballar amb
1
la
�integració mai no acabada, segurament, de la nació que
toqui, la nació en la qual la ciutat està.
Algú va pensar que això podia ser un menyspreu respecte
a la nació i al nacionalisme, i jo voldria dir, d'entrada,
que no és així, que justament el fet que hi pugui haver una
unitat ideal entre ciutat i món, per ser tots ells el lloc
de l'encontre i de la diversitat, no vol dir que hi pugui
haver, precisament, un contacte directe entre la ciutat i el
món. I, d'alguna forma, l'humanisme - aquesta religió de la
tera sencera - se'ns apareix com una ingenuïtat,
històricament almenys, tot i que no vol dir que s'hagi de
renunciar. Se'ns apareix, però, com una ingenuïtat que obvia
una mediació necessària. No hi ha possibilitat de passar del
lloc de la diversitat-ciutat al lloc de la diversitat-món si
nó és a través de la mediació i de la cura d'humilitat que
representa reconèixer-se súbdit d'una nació, d'una
singularitat i d'una diferència. Només assumint aquesta
diferència, aquesta particularitat, serà possible després
reconstruir, em sembla, la universalitat del món.
Jo sempre cito els mateixos textos, perquè com que sóc
un alcalde d'una ciutat - i les ciutats el que fan és ocupar
bastant els seus governants - llegeixo poc, i aleshores unes
quantes lectures que tinc les cito d'una forma bastant
continuada i freqüentment. Una d'elles, i no la citaré en
extensió perquè algú ja me l'ha sentida, és una visió del
2
�segle passat, i es refereix, precisament, a la qüestió de la
particularitat i la universalitat. Es preguntava l'autor
d'aquest text si érem europeus o no - en aquell moment, cap
a l'any 1990, es parlava molt d'Europa, i l'article es
referia a si érem europeus ò no -.
L'autor, que era català, deia en definitiva que les
grans nacions, la gent que pertany a França o a Alemanya, no
es pregunta si són europeus sinó que diuen: sóc francès, sóc
alemany, i tothom ho entén. Quan diuen sóc francès o
alemany, diuen que són europeus. Per tant, els catalans,
deia, hauríem de dir el mateix. Nosaltres som catalans, i la
gent hauria d'entendre que som europeus directament.
Feia una certa apel.lació a no caure en una mena de
cosmopolitisme europeu, almenys aparentment europeista, i a
no perdre la gràcia, la sal i a no diluir la veritat, deia
ell, de la nostra nacionalitat. En aquest cas, de la nostra
nacionalitat catalana en un continent més ample que la podia
esvair d'alguna manera.
L'autor deia: per a mi, tot això d'Europa està molt bé,
tot això de les ciutats, també, però m'hi falta la sal, i la
sal és Catalunya. Aquesta sal és la particularitat. Aquesta
sal de la vida és justament el fet de pertànyer a un
col.lectiu que és limitat i que té, justament, unes
característiques pròpies que el fan diferent de les demés; i
sense aquesta particularitat, deia, no hi havia sal en
3
�aquesta comedia o en aquesta novel.la que és la vida.
Però la gracia d'aquest article no estava en aixó, que
segurament és una afirmació feta per altres i molt repetida
durant la història, sinó que d'aquest punt de partida, des
del cosmopolitanisme a un cert nacionalisme, l'autor
continuava aquest viatge i anava més enllà, perqué finalment
s'estava dirigint a uns ciutadans d'una ciutat o d'una
comarca, i els deja: "vosaltres, de moment, us heu de dir
catalans 1 arribará un dia en que, potser, ni us caldrà, i
us podreu dir comarcans, de la comarca que sigui, o
suposant, en el cas de Barcelona, barcelonins". Per qué ?
Perquè de la mateixa manera que Catalunya, deja ell, denota
Espanya, i es preguntava entremig qué se n'havia de fer de
la pertanyença espanyola i ho solucionava rápidament - la
millar manera de ser espahyols és ser catalans, o no és
així? Ningú pot contestar que no a aquesta pregunta, ni a
Catalunya ni a fora de Catalunya. La millar manera de ser
espanyols, bons espanyols, és ser catalans. Bé doncs, a
partir d'aqui, d'aquest nacionalisme, ell evolucionava cap a
una posició que linealment és molt lógica, i deia,
finalment, si era cert que és dins la particularitat que hi
ha la universalitat, i si era cert que és dins de l'afirmarse un mateix, que un es pot retrobar amb els demés, perqué
és
precisament la unitat del gest el que uneix, i no tant
l'idioma, suposem doncs, que també pot ser cert que un dia
4
�en que vostès que són de l'Empordà o de Barcelona es diran
empordanesos i no caldrà que es diguin catalans perquè
tothom entendrà que si es diuen empordanesos, són de
Catalunya.
L'autor anava més enllà i deia: si un dia a Catalunya
li falta l'Empordà, Catalunya no seria Catalunya, no seria
exactament Catalunya. I, en canvi, si un dia, de Catalunya
només li quedés l'Empordà, Catalunya se salvaria i tornaria
a ésser, perquè, acabava dient, és dintre del concret i
dintre de l'engruna, penso que deia, allà on hi ha la
veritat i no pas en el contenidor de l'engruna.
Bé, aquest tipus de pensaments crec que venen molt
sovint a molts ciutadans i, en tot cas, a alguns alcaldes
que veuen l'espectacle profús i divers i magnífic d'una
ciutat que a més se sap a ella mateixa i que a més s'explica
a ella mateixa i es defineix amb una gran brillantor. Jo no
ho faré aquí perquè en aquesta sala, precisament, hi ha
molts més millors cronistes de la ciutat, diria, que jo
mateix. Barcelona, s'ha dt molt, és una ciutat, és fins i
tot un prototipus de ciutat, potser el més genuí. Barcelona
no és una ciutat castell, com deia la Maria Aurèlia Capmany,
no és una ciutat que derivi d'un castell i d'un senyor que
vivia en el castell, sinó que és una ciutat ciutat, que surt
de baix, i que no prové de l'Estat ni de l'església. No és
filla de cap instància no ciutadana, aparentment. És una
�ciutat que s'ha fet ella mateixa. Si la ciutat és la gent,
com deia, sembla, Shakespeare, encara que amb un concepte
més cortesà de la ciutat, Barcelona és com molt poques
d'altres una ciutat de ciutadans.
Jo mateix, fa uns anys, crec que va ser l'any 83, quan
em van fer alcalde,
perquè em van fer alcalde - així, em
van tirar a la piscina i vaig haver de nadar
em vaig
dedicar a recórrer Barcelona, preguntant a la gent, a les
entitats dels barris, districte per districte, què pensaven
ells que s'havia de fer. I després de molt voltar per la
ciutat vaig arribar a la conclusió que el programa ja estava
fet, perquè el que em deien aquella gent era allò que
realment la ciutat volia i a més la cara de la ciutat era la
cara d'aquelles persones que jo veia, i , per tant, no se me
n'acudia una altra de millor, ja que la ciutat eren ells.
Després hi ha hagut d'altres regidors i d'altres
ciutadans il.lustres com, per exemple, Ramon Trias Fargas,
que han dit coses, jo crec, molt atinades sobre Barcelona
ciutat. En Trias Fargas citava un viatger florentí del s.
XVI anomenat Guichardini que deia: "Barcelona és una ciutat
- crec que deia una cosa molt semblant al que diem -, que
potser no gaudeix dels monuments i dels edificis de
Florència o Venecia, però hi ha una bellesa natural, una
uniformitat, deia, i una categoria mínima a tots els nivells
6
�que la fan molt singular". Podria tenir això alguna cosa a
veure amb la frase de Rubió i Todorí - tant influït pel mite
de la ciutat regió o de la Catalunya ciutat -, quan parlava
de l'àurea mediocritas, deia ell, amb el Regional Planning ?
No ho sabem. En tot cas, en l'època actual, els barcelonins
ens sentim hereus d'un gran esforç col.lectiu, d'una sèrie
llarga de generacions que han fet la ciutat. Queden molt
lluny els segles en què Barcelona va ser la capital d'una
Confederació d'Estats Medievals i, fins i tot, la capital
d'un imperi comercial a la Mediterrànea.
Però ja en aquell temps, la força de Barcelona va ser
les seves classes actives o el que, amb el llenguatge de
1'época,
ja en deien els ciutadans, els mercaders, els
ciutadans honrats, en deien, o els menestrals. Recordeu que
a les Corts Catalanes hi havia tres braços: hi havia el braç
eclesiàstic que presidia - tots els presidents de la
Generalitat pràcticament van ser capellans fins en Macià -;
hi havia el braç noble, que eren els militars, els nobles, i
que a més defensaven el país, - quan el defensaven, ja que
el 1714 la cosa no els va anar massa bé, i va haver de ser
l'alcalde de la ciutat, pobret, que no era ni noble ni
militar
sinó un advocat de Moià i conseller primer del
Consell de Cent, el que amb la Coronela, una mena de guàrdia
urbana, va defensar la ciutat heroicament tant com va poder
de l'escomesa castellano-francesa; i bé, el tercer braç a
�les Corts era justament aquell representat pel conseller
primer, - per exemple, en Rafel de Casanoves - que en deien
ciutadans honrats, ciutadans honrats en un moment en què tot
just el comerç devia estar entrant dins de les muralles, o
potser feia només dos segles, - que pel que estem parlant no
és tant-.
El comerç no entra dins de les muralles fins ben
avançada la baixa edat mitjana. Henri Lefévre explica en el
seu llibre sobre la ciutat com era precisament Lora de les
muralles, on hi havia tantes coses que són importants per a
la vida, com ho pot ser el comerç. Perquè aquest no es
considerava propi de la comunitat, sinó un contacte. En un
moment en què la ciutat era encara més comunitària, més
nació quasi que ciutat en el sentit mercantil i en el sentit
modern, el comerç es considerava una mica pecat i es feia
fora de les muralles en uns mercats prop de la creu - la
creu es trobava a la cruïlla dels camins, fora de la porta,
"fora de porta" en deien -, fora de muralla per espantar
els mals esperits que se suposava que eren sempre presents
en aquells indrets i on, a més, hi havia la prostitució.
Si aneu a Avila, o a alguna d'aquestes ciutats
castellanes tan maques i que encara tenen muralles, trobareu
la creu a fora, prop de la porta, i en aquesta creu hi havia
totes
aquestes coses importantíssimes per a la vida.
Aquestes coses no passaven dins la ciutat. Dintre la ciutat
8
�hi havia, efectivament, ciutadans honrats a la manera
d'Atenes, ciutadans patricis que no s'havien de barrejar amb
les coses lletges de la vida, i tampoc, per descomptat, amb
el mercat, i possiblement tampoc amb la producció que es
considerava mes aviat com a una qüestió deis esclaus. Els
esclaus eren naturalesa, no eren ciutat, no eren societat;
formaven part de l'entorn que utilitzava el ciutadà per
sobreviure.
Bé, qué queda de tot això a la Barcelona del s. XVIII?
Hi queda, segurament, una herencia nominal mes que no pas
real, per la qual he portat a col.lació ara i aquí tota
aquesta història, i una ciutat que es fa a ella mateixa sota
la base d'auto donar-se unes lleis, d'auto governar-se, de
tenir un Consell de Cent que sense ser democràtic, perquè no
ho era en el sentit modern de la paraula, incorporava una
bona part de representativitat, si Inés no de les famílies
importants de la ciutat i no nomes deis nobles, sinó,
justament, de les famílies burgeses, deis Tiers Etat, d'allò
que fins en aquell moment no s'havia . considerat com a
formant part realment del que era important de la vida i
imporant de la societat.
Si mireu un llibre molt maco, molt petit, que ha editat
l'Ajuntament, i que es diU el govern de la ciutat, en el
qual surten tots els consellers primers i alcaldes - un
invent de Felip V, com gairebé tot, ja que l'Ajuntament és
9
�un invent de Felip V, i abans era Consell de Cent,
consellers i conseller primer - veureu que els noms de tots
els consellers primers i alcaldes des de 1260 fins avui són
noms de families que repeteixen. Pràcticament, la durada de
la governació d'un alcalde, des de 1260 fins ara, el promig
és d'un any i mig de durada d'alcaldia, i encara aquest
promig está influït perquè hi va haver un alcalde que es
deja Porcioles que hi va estar setze anys, de manera que va
fer pujar la mitjana considerablement.
Aquests noms que vosaltres veieu en aquest llibre
veureu que es repeteixen segons unes seqüències diferents.
En la primera part del llibre, de 1260 fins ben entrada la
baixa edad mitjana, hi ha un nombre molt repetitiu i molt
curt de noms. Són sempre les mateixes families, deu, dotze,
vint families que repeteixen. A partir i després de las
lluites que hi ha entre aristocracia i burgesia aquest
nombre s'amplia 1 aleshores ja són més famílies les que
entren a poder governar, per dir-ho així, 1 per tant els
noms es repeteixen però en una serie de 40 o 50 en comptes
d'una serie de 10 o 12. Hi ha, doncs, una certa
democratització creixent que, finalment, i això és molt
caracteristic d'aquesta ciutat, arriba a una crisi, el 1714,
amb la dissolució del Consell de Cent per part d'un Monarca
que en el fons va ser un Monarca modernitzador, absolutista,
que va crear l'estat modern, en el sentit modern de la
10
�paraula, i que va acabar cruelment amb el que eren les
nostres llibertats. Però no perquè la guerra que havia
precedit aquesta victòria de Felip V fos una guerra
nacionalista, que no ho era.
Això la Núria Sales ho va explicar molt nítidament
l'últim 11 de setembre, al Consell de Cent, era una guerra
entre botiflers, diríem, i austríacs, però sense que això no
tingués encara cap connotació de caràcter nacional. Era
entre els que anaven a favor del borbó i els que anaven a
favor dels austríacs. Tan catalanistes eren els uns com els
altres, o millor dit, tan poc catalanistes eren els uns com
els altres. Perà, en definitiva, qui va guanyar va ser el
borbó i va suprimir les lleis que la ciutat s'havia donat, i
les va suprimir, diuen, i això és una hipòtesi que caldria
contrastar. En bona mesura no va acceptar, -com va acceptar,
sembla, pràcticament totes les constitucions Catalanes, que
se'n deien, i totes les Ordenacions que teníem - el costum
que s'havia anat imposant que el Rei no podia influir en la
selecció de noms de consellers que anaven dintre el saquet
del qual, per atzar, es treia una bola amb el nom del
conseller primer. Això no ho va acceptar. 1 diuen alguns que
aquí va esclatar realment la guerra i que això explica,
també, en bona part, que la defensa de la ciutat la fes qui
la va fer i no pas, per dir-ho així, el braç noble de les
Corts Generals.
11
�Bé, doncs, aquesta és una ciutat que ha tingut
constantment una consciéncia de tal i un govern com a tal.
Repeteixo, no hi ha estat en si mateix, en el sentit fort de
la paraula, no hi ha tampod una influència molt imporant de
l'Església, no tenim un episodi com a Colònia en el moment
en que la burgesia expulsa els bisbes d'una forma gairebé
violenta, un contrast brutal en el renaixement entre la
burgesia i l'Església, però, tanmateix, podem dir que és una
ciutat que no ha estat totalment dominada com d'altres
ciutats ha han estat, ciutats enormement respectables amb la
institució eclesiástica.
En fi, avui, després d'una llarguíssima història, podem
dir amb cert orgull, encara que no amb arrogancia, que
aquesta ciutat és una "self made city", és una ciutat que
s'ha fet ella mateixa. D'aquí li ve en part el que en
podríem dir una part del seu atractiu, segurament, tant pel
que fa als propis ciutadans de Barcelona que a vegades
poden, fins i tot, extremar aquest sentiment d'auto-estima
com pels ciutadans de fora que la visiten i l'estudien,
precisament com a tal, com a un espécimen de ciutat ciutat,
ciutat guió, ciutat, i no pas cap altra cosa.
Vol això dir que es pot explicar Barcelona sense
Catalunya? Ja he dit que no. Ja ha he dit al principi, i em
penso que seria tan erroni intentar explicar Barcelona sense
tirar ma de Catalunya com ha és valer explicar Catalunya com
12
�si Barcelona no existís.
S'ha citat molt sovint Vicenç Vives i d'altres autors
en el sentit que la nostra nació no es pot explicar sense la
nostra ciutat, capital. I él cert. La gran diferencia que hi
ha entre una nacionalitat com la nostra, -que és una
nacionalitat sense estat, per o
nacionalitat amb cultura, una
nació en el sentit estrigte amb qué va néixer aquesta
paraula, segurament en el sentit que aquesta va prendre cos
l'época moderna-, per mort que digui el meu amic Isidre
Molas, qui sovint repeteix que sense estat no acaba d'haver
nació del tot, podríem dir que Catalunya ho és, i ho és
precisament, a diferencia del que pugui passar a indrets que
ara no anomenaré per no Iferir susceptibilitats, en fi
cultures europees, regioná europees que no acaben de ser
nació, que tenen idioma, ' que tenen moltes coses que
nosaltres tenim i fins i tot un gran orgull i un passat
gloriós, i encara potser aria una certa bel.licositat i tot
per proclamar la seva independencia, però no tenen capital.
I en no tenir una capital no tenen el mitjá de
llenguatge davant el món, ro tenen la connexió amb el món,
no tenen el lloc des don fer-se valer com a tals nacions,
precisament, no tenen aquest punt de contacte que és la
ciutat important.
Peró al revés també és cert. La força de Barcelona li
ve, li ha vingut sempre de la barreja. I la barreja d'on li
13!
�ve? la barreja li ve del camp i de Catalunya sencera, com li
ha vingut després d'Espanya sencera, cosa que no podem
oblidar i que és un fet absolutament incontrovertible.
Hi ha qui vol refer la història i s'imagina que en el
fons aquesta vinguda darrera de gent que no és de comarques
sinó de comarques de fora de Catalunya no ha estat més que
el producte voluntari d'una política d'intimidació i de
colonització. Pot haver-hi hagut dintre dels rengles
d'aquells que governen l'Estat espanyol aquesta voluntat,
d'alguns, almenys. Però és evident que el fenomen depassa de
molt aquesta anècdota i s'assembla molt més a allò que ha
estat, en un sentit, la recreació, el creixement del Nord
d'Itàlia, i fins i tot dels Estats Units d'Amèrica, és a
dir, el producte d'una genuïna barreja d'elements vinguts de
fora. Però en bona mesura, durant molts segles, Barcelona
era el producte d'un país que existia, que tenia una
identitat, amb gran orgull, i que per altra banda produïa,
com encara existeix ara, una ciutat important. Si haguéssim
de complicar el discurs diríem, fins i tot, que Barcelona es
planteja ara un cert retrobament de les seves identitats
internes, una certa descentralització, una certa recreació
d'allò que va existir contra el que molta gent es pensa no
fa pas tant de temps, perquè els antics ajuntaments, que van
ser absorbits per Barcelona a finals del segle XIX o primers
del segle XX, fins al 1920, amb l'annexió de Sarrià, que
i4
�estan enormement mitificats per tots nosaltres, i ens
interessa que ho estiguin, ens va bé que ho estiguin perquè
és molt bo que hi hagi un cert esperit nacional, per dir-ho
així, cosa que no és dolenta, en cada un dels districtes de
Barcelona.
El cert és que, com gairebé tot el que va crear Felip
V, com ja he dit, en dissoldre, en acabar el Consell de
Cent, que anava des del Montecatos fins al Castrofelix, com
en deien de Castelldefels, fins al Montgat, i que cobria tot
aquest territori, que després se n'ha dit i ha estat una
àrea metropolitana, el que va fer va ser, per poder governar
tot aquest territori i donar-li una governació local, en
definitiva, crear en cada una de les parròquies que hi havia
a la plana del barcelonès, i fins i tot més enllà del
Llobregat i a l'altra banda del Besos, però sobretot a la
pròpia plana de Barcelona, entre Coilserola i el mar, crear,
dic, en cada una d'aquelles parròquies un ajuntament. El que
ells en deien "nuevo ayuntamiento", una paraula castellana
que es va aplicar aquí per crear els ajuntaments, els quals
si us hi fixeu, tots tenen noms de sants: Sant Gervasi, Sant
Vicenç de Sarrià, Sant Joan d'Horta, Sants, Sant Martí, Sant
Andreu, etc. El mateix succeeix a l'altra banda del riu,
excepte Cornellà, que és un nom romà, i l'Hospitalet, on hi
havia un hospital, així, doncs, tenim: Sant Vicenç, Sant
Boi, Sant Joan, Sant Feliu, Sant Climent, etc. Per què ?
15
�Perquè eren parròquies, i aquelles parròquies es van
convertir en ajuntaments. Moltes d'aquestes parròquies, a
més, eren sufragànies, com es deia, de les de dintre les
muralles, de les de dintre la Barcelona antiga i, per tant,
de fet, no només no eren ciutats, o no eren municipis, no
eren entitats relativament importants des del punt de vista
professional,
sinó que existien en virtut, també, de
l'existència de la pròpia ciutat dintre les muralles.
És doncs aquest un cas molt especial de ciutat, que
arribat un moment ha recuperat d'una banda, la seva
identitat externa, per dir-ho així, com a capital de
Catalunya i., d'altra banda, ha fet un intent de recuperació
del màxim d'elements d'identitat interns, que podien semblar
en un moment donat, fins i tot, com a perillosos per a la
pròpia identitat de la ciutat com a tal.
Repeteixo: identitat interna que no té la pàtina de
2000 anys d'història, sinó no més de 200 anys que ha servit
en bona part per a aglutinar, per donar dolor, per donar
bandera, si voleu, i caliu a l'existència de poders
intralocals. Nosaltres ens preguntem, aleshores, si aquesta
ciutat pot fer un paper dintre la nació, dintre la nacióestat mes gran i dintre Europa. I la veritat és que ens
trobem amb unes connexions de llenguatge molt importants
fora de Catalunya i fora d'Espanya. Ens trobem moltes
ciutats que, d'alguna manera, estan refent aquest mateix
16
�camí i que es plantegen, sens dubte d'una forma molt
agosarada i molt avançada sobre el temps de la realitat, si
el temps dels fets, es plantegen, dic, jugar un paper més
enllà dels seus propis límits.
Ara, a Europa, justament, es planteja com constituirla. El dia 10-11 de desembre a Maastricht, reconeixent
l'existència dels seus socis fundadors, que són els estats,
els fills de Felip V, els estats absoluts, però també en el
moment de la reconstitució, perquè la constitució és a Roma
l'any 1957-58, es planteja ara, l'any 1991, a Europa, aquest
esforç de recuperació d'elements d'identitat interns que van
més enllà dels propis Estats. Evidentment, això no és
general. Hi ha països que no s'ho plantegen, però nosaltres
sí. A Espanya hi ha un Estat i unes Autonomies; altres
països, com Alemanya, tenen el sistema dels Lànder, que els
porta en aquest sentit. Per tant, la supranació europea es
quedarà probablement en un reconeixement, no només dels
estats consagrats en els segles XVIII-XIX, sinó també en un
inici de reconeixement de coses que aquests propis estats no
havien reconegut ells mateixos fins fa relativament poc. Com
és el cas d'Espanya, perquè hi ha el reconeixement
republicà, pero aquest, precisament, devia estar a l'arrel,
una de les arrels de la curta vida de la República i del seu
final tràgic. En tot cas, doncs, un esforç meritori i
important el que s'està fent i que encara va més enllà. En
1!7
�contra del que alguns pensen, sense cap malícia, en aquest
intent de recuperació d'elements d'identitat interna dels
països en el moment de crear la supranació, que crec
meritori, hi són també les ciutats. És a dir, en el que se'n
diu preabreviatura al Comitè de Regions, no només hi ha
regions, i no només hi haurà regions, sinó que també hi
haurà les ciutats, d'alguna forma.
Quina és la diferència, doncs, des d'aquest punt de
vista, i aniré acabant de seguida, a Europa, entre ciutat i
nació, entenent per nació, en aquest cas precisament, la
regió, que és la nació petita, la nació en el sentit més
original i més primari. La diferència és que en el millor
dels casos i en un període de temps que no és immediat,
Europa es podrà dividir en regions. Podrem fer un mapa
d'Europa, tirant unes línies en les quals tot trosset de
terreny estigui dintre d'una regió, a més d'estar dintre
d'Europa.
En canvi, això no ho podrem fer mai amb les ciutats. No
podrem perquè la pròpia definició de ciutat és enormement
variable, per tamany, per importància i per tota mena de
característiques. És pràcticament impossible que algun dia
vegem un mapa d'Europa dividit en ciutats. Per tant, no ens
fem il.lusions ni temences que ningú no :s'imagini que les
ciutats poden voler algun dia substituir, en el sentit
poètic de finals del s. XIX com a element d'identitat del
18
�qual parlava al principi, les nacions-estat ni tan sols les
regions. No serà així.
Com em deia Jacques Delors quan va estar aquí a
Barcelona, i va estar molt amatent a respectar tots els
matisos, va dir: "les regions s'han d'institucionalitzar a
Europa, les ciutats són el motor d'Europa". És enormement
diferent, i, tanmateix, les dues coses són enormement
importants. Que s'hagi d'institucionalitzar les regions no
vol dir que les ciutats d'alguna forma no siguin reconegudes
i, d'una manera imperfecta, jo diria que el que succeirà a
Maastricht el dia 10 - gràcies, que quedi ben clar, a la
proposta Hispano-Alemanya, que han estat els dos països que
han defensat aquesta proposta, a capa i espasa, contra els
demés - el que es farà de manera imperfecta però germinal,
inicial, i després veurem què dóna de si aquesta llavor,
serà reconèixer l'existència d'aquestes fraccions o elements
d'identitat subeuropees i subestatals: les regions i les
ciutats.
Al meu entendre no passarà molt de temps sense que
aquest Comitè ell mateix es divideixi. Però, en fi, en un
moment en què tots hem de tenir la màxima prudència amb les
nostre paraules perquè la criatura encara no ha nascut, i
jugar amb el seu futur seria tant com jugar-se la pell de
l'ós abans d'haver-lo caçat, jo crec que no haig d'anar molt
més enllà, sinó indicar que probablement tot això succeirà i
19
�que no serà dolent que succeeixi si succeeix bé. No serà
necessàriament dolent i, per descomptat, la ciutat de
Barcelona i el seu Alcalde militaran a favor d'un
reconeixement específic per a cada una de les apel.lacions:
la regional i la ciutadana.
Nosaltres estem convençuts, i més ara, en els mesos que
han passat des del dia que amb en Josep Ramoneda vam parlar
de fer aquest seminari, que no hi haurà ni tampoc hi ha ni
ha hagut una Europa forta, - en el seu sentit ontològic
d'Europa forta per utilitzar, ja que parlem de filosofia,
una paraula que es pot criticar -, si no hi ha les ciutats.
Més ben dit, que Europa és sobretot - malgrat que trigarem
molt a poder desenvolupar del tot les conseqüències
d'aquesta afirmació -, un sistema de ciutats. I només cal
fer una cosa, que avui dia és bastant senzilla, i és agafar
un satèlit i marxar i, des del satèlit, mirar i aleshores
veureu tal com es veu en aquestes pel.lícules de l'Imax,
aquestes fotos en les quals es veu com arrenca la península
italiana i en una mateixa fotografia, que a més no és una
fotografia sinó una pel.lícula que es va movent, es veu
Venècia i Gènova, i ja veureu el que és Europa.
Europa és el continent urbà, és el continent poblat per
definició. No vol dir que no hi hagi la Selva Negra ni els
Monegros ni el Massís Central, que hi són, i que a més són
el contrapunt, i que com he dit abans són el que dóna,
20
�segurament, substància i sentit a les ciutats que els
representen després. Però, tanmateix, allò que se'ns apareix
com el dibuix d'Europa és el dibuix d'una taca, per dir-ho
així, que surt plena de vida. Surt, per altra banda, del
sudest anglès, entra pel Raandstat holandès, i se'n va pel
Rin i empalma d'alguna forma amb el Rhone i baixa fins a la
vall del Po i el Nord d'Itàlia amb el triangle amb Gènova,
Venècia i Milà, i que té un braç que s'endinsa dins la
Península Ibèrica en el qual nosaltres estem, braç que
nosaltres tractem de fer el més fort possible, justament per
a articular-nos físicament a l'Europa real que és aquesta,
no a l'esperit d'Europa sinó a la materialitat d'Europa,
sense la qual poc esperit hi haurà.
Totes les ciutats crec que han de lluitar per buscar el
seu rol, el seu paper, en aquesta supranació, i com en "La
Venganza de Don Mendo" no passar-se ni quedar-se curt.
Un pla estratègic que
sigui
excessiu, segurament farà
que la ciutat no faci sinó patir en la construcció europea.
Un missatge, en fi, que pequi per l'altra banda li passaria
exactament el mateix. Per tant, Barcelona com a ciutat que
plantejarà què pensa fer dintre d'aquesta supranació i com
es pensa relacionar amb la seva nació o amb les seves
nacions, en el sentit de nació i de nació-estat, pensa en la
seva vocació profunda que sap que no es realitzarà fins
després d'aquí a molts anys - nosaltres segurament ja no ho
21
�veurem -, però crec que té la profunda convicció, en les
seves minories més conscients i segurament, d'una forma
difusa, en la seva majoria, en la majoria de la població,
que ha de fer un paper no només de ciutat sinó de civisme,
de ciutadania, de ciutadanisme, i és aquesta la carta que
jugarà dintre d'Europa.
Sap que haurà d'esperar, com encara està esperant en
molts sentits dins l'Estat de les Autonomies i com a
Ajuntament, que moltes coses que encara han d'arribar
arribin. I sap que ha d'esperar perqué hi ha molts greuges
pendents que s'han de deixar, justament, substanciar i
resoldre pel pas de la història.
El greuge basc, segurament, encara trigarà anys, perquè
sang crida sang, i haurà de vessar-se, desgraciadament,
molta sang innocent abans que es creï una nova legitimitat
d'unió social, profunda, sentimental i volguda entre els
bascs i la resta dels pobles d'Espanya.
En el cas de Catalunya, això no és pas tan dramàtic,
però és cert que nosaltres hem d'esperar, no esperar
passivament, sinó que hem de lluitar, per altra banda,
perquè això sigui el màxim d'accelerat, però, al mateix
temps, hem d'anar dient sense descans allò que la nostra
consciència de ciutadans ens demana de dir, i és que
l'autogovern no s'esgota en la nació, i com deia el poeta a
finals de segle: la nostra particularitat d'éssers humans té
22
�altres mediacions inferiors a la de la nacionalitat que som,
justament, més humanes en fi tant que són més personals i més
properes.
Aquest serà el paper de la ciutat, de Barcelona.
Defensar juntament amb el gpvern espanyol, segurament, i en
el marc del moviment de ciutats i regions que existeix a
Europa, concretament el Consell de Municipis i Regions
d'Europa, defensar la importància de les regions, nacions i
de les ciutats. I dintre d'aquest conjunt, doncs, plantar la
llavor d'allò que algun dia, crec, serà l'autèntica Europa
de les ciutats. Aquesta és la nostra vocació. Els agraeixo
molt que vostès hagin vingut a fer aquesta reflexió sense la
qual nosaltres realment res no podríem.
La força de Barcelona està justament en el fet que en
els seus millors moments, i aquest probablement n'és un, ha
pogut atreure veus forasteres que des de fora ens han dit
molt millor que nosaltres allò que nosaltres érem. Moltes
gràcies per la seva presència.
23
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Ciutat, nació, terra: reflexió de Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Ciutats
Nació
Globalització
Barcelona
Catalunya
Identitat (Concepte filosòfic)
Teoria de l'Empordà
Description
An account of the resource
23 p. Transcripció de la conferència de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, al Seminari Internacional Ciutat, Nació i Terra (Institut d'Humanitats, 27/11/91. 19.00 hores).
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Institut d'Humanitats
Date Available
Date (often a range) that the resource became or will become available.
1991/11/26
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-11-27
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2606/19920115_EstatCiutat.pdf
bb9e73521212b2b960467a5877a1fa3e
PDF Text
Text
Conferència de l'Excm. Sr.
Alcalde Pasqual Maragall
"BALANÇ DE L'ANY 1991.
L'ESTAT DE LA CIUTAT"
�Benvolguts arrúcs:
Ha parlat de frustracions, ha parlat de projectes, en
Pernau. De vegades es diu que la història de Catalunya i
la història de Castella són la història d'una frustració i
d'un fracàs. Jo penso que, tanmateix, avui podem dir
que aquesta sensació està canviant. Que amb uns costos
importants, aquest país - Espanya- i molt en concret el
nostre país, més menut però més nostre -Catalunya- , i
aquesta ciutat estan sortint endavant.
Em refereixo als costos, perquè acabo de llegir, en el
videotext que hi ha a l'entrada, la uotícia de l'atemptat
terrorista de. València i no seria just que no mencionéssim això en primer lloc. Ja us dic el que desgraciadament vaig haver de dir, i tots hem de dir més d'una vegada: aquesta sang que es vessa és innocent, és inuocent
però no és inútil.
15
�Perquè allò que els tetToristes aconsegueixen és exactament el contrari del que em fa l'efecte que pretenien.
Perquè ells pretenen, més aviat, dividir unes coseg que
amb aquesta sang innocent s'estan unint: els diversos
pobles de l'Estat. Fins i tot diria que s'uneixen, no pel
cas d'avui però sí pels que hi ha hagut recentment,
l'exèrcit i el poble.
Bé, comencem amb aquesta constatació, que és de rigor, que s'ha de. fer i que és dolorosa.
la Mercè de I' any 90, unes 200.000 persones passen durant el cap de setmana per I' Anella Olímpica per veure
el nou Palau d'Esports de Sant Jordi. A la Mercè del 91,
quan ha acabat aquest cursí s'inicia el curs actual, hem
pogut fer el mateix amb el Port Olímpic.
I quan mirem endarrere, quasi no ens en recordem, de
com van néixer aquestes coses i fins a quin punt eren totes elles, al passat, projectes molt hipotètics.
Una campanya de la vela a Barcelona, de la vela olímpica a Barcelona, va significar probablement el principi
de l'esforç de la construcció del port otímp1c, que no estava rri tan sols previst en el dossier de candidatura, quan
nosaltres parlàvem de dues possibilitats: fer la vela a Mallorca, que ja tenia port olímpic, o bé fer-la aquí.
Com començava a dir, l'any 1.991 ha estat en el seu
conjunt, en efecte, un any d' un esforç confiat, després
de Ja tasca feta durant els mesos que van seguir aquest
anunci que deia en Pernau, a l'any 1988. Era el moment
en què realment la ciutat es va posar a treballar més a
fons del que havia estat la norma durant el període de la
democràcia, que ja havia estat la norma d'un gran treball i d'un gran esforç. Però, evidentment, a partir de
l'abril de] 1987 -a l'época inclosa a la conferència que
es va fer aquí a l'inici de l'any 1988- es va crear un desplegament impressionant de les forces de la ciutat mateixa, conduït per l'Ajuntament, per bé que no absorbit.
Tota una generació de ciutadans es van posar a treballar
a fons i enguany s' ha arribat al clímax, a l'apogeu del
desplegament d 'esforços que aquesta ciutat hagi fet mai
abans.
I va ser perquè Barcelona va plantejar-se la possibilitat de fer aquesta inversió sense cost per al contribuent,
recordo. Això va ser la condició que vam posar, per haver de fer l'esforç addicional de construir un port que
com a candidatura ja tenien en nn altre lloc germà com
era la Ciutat de Mallorca.
Jo recordaré sempre que aquell esforç va tenir un moment segurament crític a l'any 1989, quan encara no es
tocaven les realitats. I , després, una consagració o una
confirmació, amb o~res, a partir de l'any 1990.
L'any 1991 passarà com l'any en què la ciutat ha recuperat totalment la confiança en sí mateixa. Primer,
perquè ella mateixa ha vist el que havia dut a terme i, en
segon lloc, perquè, a més, li han dit des de fora que ho
havia fet; i això sempre és important.
Recordareu la Mercè de l' any 1990, que és la que podem dir que inicia el curs que comentarem tot seguit. A
16
I bé. Això no només es va fer, no només aquests càlculs van sortir, no només ]'obra va tirar endavant, sinó
que, com he dit, la darrera Mercè vam poder cel.lebrarla justament allà. Els somnis esdevenen realitat.
Aquest any he fet un petit recull de titulars de premsa
17
�internacional; no perquè tots hagin estat favorables, si
bé sí que ho han estat la maj or part.
premi lnserso a la "supressió de barreres arquitectòniques, per exemple.
Tinc aquí un NEWSWEEK del desembre del 91, que
diu "el model de Barcelona". No sé si és la millor manera de traduir "The Barcelona way", però podria ser "el
model de Barcelona". I subtitula que la ciutat de Gaudí
ha esdevingut e) lloc capdavanter del disseny a Europa.
Ara Barcelona té més de cent espais públics nous, fruit
del programa municipal més ambiciós d'aquestes característiques arretJ. del món.
És l' any en què a Barcelona s'efectua el Congrés de
Benestar Social, europeu. És important perquè Barcelona es converteix una mica, durant uns dies, en capital en
aquesta matèria.
O el TIME del maig del mateix any 91, que diu "Ja
ciutat més dinàmica d'Europa" i subtitula que, "impulsada pels Jocs del 92, Barcelona s'ha convertit en la ciutat més dinàmica d'Europa amb un revival exhubcrant".
Hi ha una certa eufòria penso que de vegades accentuada, potser, per la previsió d' una crisi econòmica que
fa uns mesos es veia a venir i que s' ha anat afermant al
segon semestre; no obstant això, els diré que les dades
no ho han confirmat al final de l'any.
Farem bé els Jocs. Acabarem tot el que havíem djt
que havíem d' acabar i començarem allò que havíem
anunciat.
És l'any en què rebem altres premis que per a nosaltres, l' Ajuntament, són tan significatius com aquests. El
El Port Olímpic, el Monestir de Pedralbes, el Nus de
la Trinitat amb el seu pont impossible, la Torre de Collserola, la Torre de Montjuïc, la conuexió Aragó- Guipúscoa, l'inki de la Rambla Meridiana i el Parc de Sant
Martí -la segona fase del Parc de Sant Martí-, la Plaça
de les Glòries, - suposo que Ja setmana que ve o d'aquí a
poques setmanes es posarà en marxa- , el Cinturó del Litoral, l'Tita d' Or, l' Auditòrium, el M useu d'Art de Catalunya, les escales mecàniques de Montjuk, la línia 2 del
Metro, el túnel de Vallvidrera, les pisci nes ... no ho
apuntin perquè no cal, només els ho dic per memòria i
una mica desordenadament, a raig... les pisciues PicoruelJ, l'INEFC, el Segon Cinturó fius a la Meridiana -això ja està- la Vila Olímpica de la Vall d'Hebrou, la Vila
Olímpica del Poblenou, Montigalà, Bellaterra, la Seu,
Banyoles, Castelldefels, Terrassa - la impressiouant instal.lació de Tenassa-.
18
19
0 L'EVENEMENT DU JEUDI, del novembre del 91,
que diu que Barcelona té una reputació màgica.
O LE MONDE del novembre del 91 també, que diu que
el sol ha arribat a la Ciutat Vella. Així aniríem prosseguint.
És a dir, que ens han dit que podem fer el que possiblement abans tothom havia dubtat que poguéssim fer.
És, d'altra banda, l' any dels premis. El premi Príucep
de Gal.les, a Harvard. El premi a la Planificació Estratègica de la Comunitat Europea.
És l' any en què Barcelona, per mjtjà del seu Alcalde,
obté la presidència del Cousell de Ciutats i Regions de
Europa. I penso que això té tant de premi com de compromís.
�E ls gran desconeguts que són la Vall d'Hebron mateixa i l'àrea de la Diagonal, el Parc de l'Estació del
Nord, el cmrer de Sardenya que ja travessa el Parc, el
carrer del Consell de Cent que ja travessa la Diagonal,
Sancho d'Àvila que ja conlinua - s' ha d'inaugurar aviatcap al Poblenou, amb un aparcament a sota de 400 places i la Meridiana que s'acosta des de dalt cap a la Plaça
de les Glòries, llepant la Plaça de les Arts, on actualment es construeixen l' Auditori i el Teatre Nacional.
I un, en llegir-ho -deixem de banda I' Auditori i el
Teatre Nacional i parlem ara de la connectivitat que tot
això representa- , es pregunta com és que Barcelona havia viscut sense això.
I hem viscut tant de temps amb el carrer Consell de
Cent tallat, amb la Diagonal oberta, sense pennetre la
continuïtat de l'Eixample, i amb tants de carrers que en
definitiva s' havien quedat com es van fer, fa quasi un
segle.
Però la Diagonal avança cap al mar, de moment fins
al carrer de la Llacuna i l'Hotel de les Arts cul mina amb
I' edifici bessó al costat.
I avancen l'hotel de l'Estació de Sants, l'hotel de la
Plaça Espanya, l'hotel de la Torre Melina, el restaurant
de Miramar que torna, la terminal d'autobusos de l'Estació del Nord i la reestructuració de la Plaça de Catalunya.
que deu gairebé tot a l'empenta del Manuel Royes i el
seu eqmp.
Les noves escultures de Botero, de Beverly Pepper,
de Leandre Cristòfol al cor de la Ciutat Vella; el discutit
monument a Macià, els mistos de Clacs Oldenburg -immensos- a la Vall d' Hebron, la Rambla de Catalunya
ajuntant-se amb la Rambla de Canaletes, per fí.
En quatre setmanes, amb l' Enric Truñó, hem inaugurat tres polisportius: Espanya Industrial, Joan Miró i
Sant Pau del Camp. Em refereixo al període comprès
des de fa un mes fins fa deu dies.
I a més sabem que els primers resultats que donen
aquests polisportius, com el del carrer del Perill de Gràcia o el de Càtex al Poblenou, són beneficiosos per a la
ciutat. És a dir, són instal.lacions que s'autofinancen, no
en relació amb l'amortització de la instal.lació, però sí
quant a les despeses de funcionament.
Podem parlar també de Can Dragó, tot recent; de la
meravella de la Verneda, el polisportiu amb piscina de
la Verneda, que per mi és potser una mica, j unt amb el
de Sant Pau del Camp, el símbol més clar d' un estil Barcelona d'arquitectura.
Igualment, el Museu d'Art Contemporani pren forma,
el Convent dels Àngels l'espera al costat, pràcticament
fet, e] Centre de Cultura Contemporània de la Casa de
Caritat que és una obra magnífica de Piñón i Viaplana,
Un estil Barcelona, fet de funcionalitat d'una banda i
d'úna certa austeritat, i també de transparència i d'una
certa brillantor; jo crec que es deu al fet que som com
som, una ciutat densa, la més densa, i al mateix temps
una ciutat preocupada per la forma. Per tant, una ciutat
que va a buscar en aquesta transparència la possibilitat
d' una respiració que de vegades no té en els seus propis
carrers.
20
21
�Si us n'aneu al costat de Sant Pau del Camp a veure el
polisportiu de la Ciutat Vella, o si us n'aneu a la Verneda,
si us hi perdeu per veure el polisportiu de la Verneda, veuren què és la qualitat que no mira cap a dintre sinò que
tracta, en certa manera, de connectar amb 1'exterior; de donar qualitat a l'exterior, de donar escalf a l'exterior. U s
passarà el mateix al Frontó Colóu, quan el veieu, que ja hi
falta poc.
aquest plural majestàtic, que no és majestàtic sinó
que és emfàtic i es refereix a la ciutat, l'hem promès
a en Fabià Puigserver;
•la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra;
m'havia deixat, a l'edifici de les Aigües, la magnífica torre de les Aigües;
• el Sot del Migdia, a Montjuïc;
• els accessos del Cinturó del Litoral entre el Fossar
de la Pedrera i Mare de Déu del Port, que molts no
coneixeu encara perquè gairebé tot és recent, i no
està del tot obert encara;
Hi ha un estil molt especial, que després en altres
punts no es replica. Per exemple en el polisportiu de la
Vall d' Hebron; és una capsa tancada, és una altra cosa
que va a buscar la seva excel.lència a 1'interior de la for*
ma i que probablement si volem buscar una justificació
a aquesta excepció, és perquè és situat en un lloc que no
ho demana tant. La Vall d' Hebron no té, evidentment, la
densitat que tenen els barris que abans us he citat.
•1 'Escola-Taller del Far, davant de la Vulcano;
I encara per als escèptics del curs 1992, que després
els ci taré un moment, ens atrevim -i quan dic atrevim
no parlo d'Ajuntament, parlo de la ciutat- a començar:
•la nova Sala Comi llas del Museu Marítim, amb 1'accés desconegut fins ara del J aretí de la Reina, travessant la renovada avinguda de les Drassanes;
·El Pavelló Sert de la República -que paga Uralita,
una empresa, fonamentalment-;
•la nova Marina d'hivernada que s'està construint al
Port Ve11;
• el nou Jardí Botànic a Montjuïc amb aportacions de
totes les ciutats oHmpiques;
• el Passeig Nacional de. la Barceloneta, amb un altre
aparcament per a 400 cotxes a sota, just a punt
d'acabar-se; i aquí em paro.
·l'Intemational Trade Center del Moll de Barcelona;
•la Universitat Pompeu Fabra darrere del Parc de la
Ciutadella i també a la Plaça del Teatre, substituint
els antics meublès -tot això és com un símbol- i,
pròximament, a la Plaça de la Mercè;
•potser el Teatre Lliure; l'hem, i tomo a parlar en
22
• el Fòrum Nord de Difusió Tecnològica amb diners
del FEDER, 400 milions que ens aprovarà el FEDER, al Mental de Sant Andreu;
Perquè aquest descobriment de les dues façanes de
Barcelona i de la Barceloneta que es miren, finalment,
fit a fit - vençudes totes les resistè-ncies, inclosa en part
la meva, a l'enderrocament dels antics "tinglados" del
port- crec que és simbòlic de quasi tot el que s' ha estat
fent.
23
�L ' aJrre dia, fullejant aquest 11ibre que molts recordareu, el primer d' aquesta col.lecció que va fer la Maria
Aurèlia Capmany. fullejant-lo pel final com de vegades
s' obren els Jl ibres, en el resum i conclusió, la Maria Aurèlia em pregunta que per què no li' n faig un resum.
És una pregunta molt de Ja Maria Aurèlia: "¿per què
no em fas un resum de com veus el passat, el present i el
futur dc Barcelona?''. així com si res.
I, aleshores, jo lj dic -¿què 11 havia de dir?- que això
és molt difícil, que si hagués de començar per alguna
banda començaria pel mar.
Parlem de l'any 1983, al febrer. "El retrobament de
Barcelona i el mar és la millor imatge resumida de Ja
ciutat oberta, de la cultura oberta que volem. Que des de
les escales de Montj uïc fins al Camp de la Bota, el mar j
la ciutat siguin bons germans amb continuïtat i enteniment."
·'Aquest és el gran somrri que ja comença a dibuixarse amb les obres del Moll de la Fusta i la maqueta de
Manuel Solà. Penseu què representa això."
"Pensem que això resol urbanísticament un drama
particular de Barcelona, haver estat concebuda en els
plans urbanístics com una ci utat circular quan no ho és.
A les rondes i els cinturons els falta un "cacho", com en
diueu a Madrid. És un semicercle. Les rondes i els cinturons sempre han topat amb el mar i, per l'altra banda,
amb la muntanya, com a obstacles insalvables."
"Els projectes que ara tenim" dèiem en aquell moment amb la Maria Aurèlia "permeten conjuminar la necessitat de circulació i el contacte ciutat-mar." Allò que
24
aquí es va escriure i que llavors era una mena de fantasia ara és, doncs, una realitat.
Ara veurem el remodelatge dels magatzems atribu1ts
a Elies Rogent -Oriol Bohigas sempre diu que no ho
són-, de la mà de l'equip de Zeidler i els seus col.laboradors, un edifici que per altra banda té prou pes per si
mateix per ser allà on és.
Quan tota la zona de Palau, Xifré, Colom, Moll de
la Fusta i Pla sota Muralla estigui enllestida i el col.Iegi que hi ha, i que en diuen de Pesadors, l'haguem enderrocat, que suposo que no deu faltar-hi gaire, i s' hi
posin les escultures de Roy Liechsteustein i de Bob
Krier -escultor austriac que fa molts anys va començar
a fer una sèrie amb Salvat-Papasseit, un a gran estàtua a
Salvat-Papasseit, Bosch Gimpera i unes altres-, quan
tot això sigui al seu lloc, ¿qui dubta que la transició de
Barcelona a la Barceloneta s' haurà convertit en un moviment urbà tan interessant i tan significatiu com pugui
ser l'accés a l'extrem de l' illa de Manhattan o els
molls del Sena?
Quan l'últim advocat defensor dels "xiringuitos" de
la platja hagi acabat els seus recursos judicials i la Barceloneta i la pl a~a fmalment es toquin mitjançant un
passeig marítim per a vianants digne, sobre el qual, a
més, els ''xiringuitos" mateixos puguin reproduir amb
més excel.lència el seu servei - i si no tots, uns quants-,
¿qui dubta que entre una cosa i una altra haurem establert les bases d' una regeneració definitiva i autònoma,
jo diria, de la Barceloneta?
Crec que ningú no pot pensar que tot això són manies
estètiques o modes es trangeres, ja que en realitat es trac-
25
�ta de veritables rehabilitacions de. teixits urbans degradats, bàsicament impulsades pels seus propis habitants.
rector que es molt revindicador, i bé que fa, diu, "però
encara de vegades arriba tïns aquí".
Les operacions privades de lleure i d'altres com la
renovació del Tibidabo, les Torres d'Àvila al Poble Espanyol, la colonització creixem - en el bon sentit- del
Poblenou pels artistes, l'obertura mateixa d' un túnel
per sota de la Diagonal per accedir a la promoció de
Winterthur, els nous hotels i restaurants de I'EixampJe
-que no he citat abans- , i la propera i previsible rec uperació de la línia Moll de la Fusta-Passeig Nacional
són la darrera prova de la vitalitat de la ciutat.
Recordem Ildefons Cerdà, les Cases Barates de la
Zona Franca - també anomenades Eduard Aunós- ,
l'Avinguda d' Icària, al Poblenou, i les tapes de claveguera que volaven un xic per tot arreu quan el sistema,
com diuen els tècnics, "entrava en càrrega".
Una ciutat de vegades massa seriosa i que també necessita aquesta inversió en el lleure. De vegades també
penso en el fe t que els nostres nanos i els turistes, que
se'n van al Tibidabo a passar-se-la bé, hagin pogut capitalitzar una empresa qne finalment ba estat decisiva per
salvar el famós projecte del parc Busch, és tot un símptoma de la riquesa que aquesta ciutat ha generat i és capaç de generar. Esperem que en aquest cas no ens defraudin i el parc realment es faci.
El descobriment de Collserola, lentament però gradualment, corn a parc central de l'àrea metropolitana és
una altra gran obertura que fa "pend:mt" al mar i a la
costa.
Que de pressa que la ciutat oblida coses encara molt
més recents, en el fons, com les inundacions del carrer
de Cartellà, de Prim, de Mineria i de Sant Pau del
Camp.
Sempre que hi aneu, a Sant Pau del Camp, pregunteu
al rector fins on van arribar les aigües, encara que el
26
Més de 20.000 milions s' hi han destiuat, als col.lectors del passeig de Sant Joan, Picasso, Ginebra, Bogatell, Drassanes, Correus i la Riera Blanca. Això no vol
dir que no n'hagi d' haver cap més, d'inundació.
Encara no hem cobert, amb tot i amb això, tots el riscos, allò que els tècnics en diuen les pluges de retorn;
pluges que es repeteixen cada, suposem, cinquanta anys
o cada cent, no recordo exactament quina és la xifra; i
aquestes potser encara no les hem cobert.
Falten algunes peces del sistema, però ja hem viscut
més de dos anys sense el ritual del fangueig, mentre al
Maresme, en canvi, ja quasi literalment i atàvicament,
les rieres continuen sorprenent cada any, si no cada dos,
cap allà al setembre, desbordant- se de la seva capacitat.
Qnines ganes que tenim rots, en definitiva, de retornar a
unes platges que tot just hem pogut entreveure als darrers
quatre anys, entre obra i obra, però que sabem on són.
Jo no érec que es pugui dubtar, amb sinceritat i vist
tot això, que l' any 1993 - i em refereixo a la gran pregunta que ara se'ns obre aquest any, justament- serà el
gran any de Barcelona.
Retornada la nonnaJitat -ja parlarem del 1992 un mo-
27
�ment-, retornada la calma i la normalitat, viurem una
ciutat canviada, millor, plena de nous horitzonts estimulants, de descobertes a fer, d' indrets a valorar, de racons
de misèria ara vestits amb urbanitat digna, de punts
d'impossi ble lectura, com diuen els urbanistes, on la
gent normal ens perdíem i no podiem evitar una certa
sensació de ser vençuts per la inèrcia de la ciutat inhumana, convertits ara en franques avingudes i espais referenc1ats per monuments ostensibles.
Platges netes. perspectives obertes i espai tirat de
carrers 'mimats pel comerç de les mercaderies i el s
contactes humans. O talussos de gespa, com a l'avinguda de l'Estatut i a l' entorn del Velòdrom, que encara, coufesse u-m'ho, ens sembla un cert luxe pe rquè no
hi estàvem acostumats.
L ' AneJJa i la Vila Olímpica són com una cultura diferent i quasi un símbol d'un canvi de vida.
Qui pot negar que aquesta ciutat, en aquest moment,
s' ha tom at més cara pels qui s'acosten des de fora?
Com les grans ciutats del món havien estat sempre per a
nosaltres quan les visitàvem. Si bé és evident que, en això, hi té a veure un factor que és estrictament financer
com el canvi de la pesseta, que pot variar.
D 'altra banda, també hem de reconèixer que Barcelona no és precisament que no hagi tingut aquesta fama
sempre. Hi ha una cançoneta que tots sabeu sobre Barcelona i si la bossa sona i després, aquella altra cosa en
què ens perdonem l'anterior i diem que tant si sona com
si no Barcelona és fantàstica.
La ciutat val més. No és només que els preus s'apu-
28
gin, és que aquesta ciutat val més i e l qui vulgui comprar-ne un tros, qui vulgui ser-hi, ha de pagar una mica
més, perquè això val més. Però els preus del sòl, justament, ja no s'apugen ara; en aquest moment baixen. Això està fonamentat i d'aquí a poc ho veureu en una revista molt interessant que es diu BARCELONA
ECONÒMICA que porta dades sobre la ciu tat i demostra
què ba passat en els darrers anys, des de l'any 1975.
¿Què ha passat amb els preus del sòl? Doncs bé, van
anar baixant en termes reals, encara que la gent no no
realitzem de vegades. Però van anar baixant des de l'any
197 5 a l'any 1985-1986; després es van recuperar molt
ràpidament, es van disparar, per tornar a adquirir el preu
que tenien a l'any 1975, només l'any 1988, i a partir
d' aquí superar el nivel1 global de partida. Però ara, en
aquest moment, tomem a estar, igual que a l'any 1975,
en una situació en què els preus reals, els preus del sòl,
s'apugen menys que la resta de preus, i per tant els
preus reals baixen.
És curiós que els que es queixaven més que els preus
s'apujaven, alguns dels qui es queixaven, ara són els qui
es queixen que baixin, i són els de l'ai, ai, ai, què passarà a l'any 1993.
Jo recordo que justament - en fi, això hagués pogut
sortir aquí, segurament hi surt en aquest resum que
abans eu Pemau ha llegit- fa quatre o cinc anys, sis, hi
havia, no ja persones sinó institucions que feien dictàmens i que feien comentaris respecte de Ja impossibilitat
material de fer tot el que s' havia de fer.
I deien "no hi haurà ferro", "no hi haurà obrers", "no
hi haurà ciment", "no hi haurà màquines", ''no hi haurà
29
�enginyers", "hauran de venir de França". "seran més
cars", "no en sabrem" , "hi haurà grans vagues··, "sindicalment això és impossible", "hi haurà unes immigracions descomunals", "tomarem a l'any 1929", "tornaran
a venir pobles del sud" ... Tot això no ha succeït.
Però el curiós és que, moltes vegades, aquella gent que
deia que no podriem arribar a fer el que hem fet i que tot
això passaria, ara són els que diuen que tot allò que no es
podia fer i que està fet, justament la pena es que s' hagi
acabat de fer i per tant no hi hagi més feina. I que a veure
què passa a l'auy 1993. Per tant, molt de compte amb els
dictàmens i molt de compte amb les expectatives una mica ràpides, perquè jo crec que s'han de pesar en la mateixa balauça en què aquests mateixos dictaminadors de vegades ens obliguen a pesar-los.
Per cert, que l'obligació dels governants és governar i
ajudar els altres que governen i també, crec, trencar les
un iformitats excessivament senzilles respecte <l'aquestes expectatives.
Ja ho vam dir l'auy 1983 i el 1984 quan començàvem, ho recordareu. Hi havia un atur molt important, hi
havia un pessimisme dominant a la societat i el projecte
deJ 1992 va servir perquè, j ustament, nosaltres trenquéssim, es trcuqués, aquesta uniformitat d ' expectatives uegatives.I avui ho hem de tornar a dir.
Hem de tornar a dir que les expectati ves no són en la
realitat de les coses tau dolentes com molta gent diu que
seran les coses. I nosaltres teuim l'obligació, els que
som governauts, independeutment del nivell en què ens
trobem, tenim l'obligació de dir-ho perquè ho sabem,
30
perquè n' estem més ben infonnats, i, a més, perquè nosaltres hem d 'arrossegar.
De vegades em pregunto què vol dir patriotisme si no
vol dir això. Vol dir precisament estar a 1' altura de ]es
circumstàncies d ' una manera determinada: això és el
patriotisme, més enllà de la buidor de les paraules.
A més, diguem-ho tot, aquest és un moment dur, també ho he dit al principi per la circumstància d ' avui. El
199 1 ha estat un auy molt dur. Hem perdut molta gent
estimada, Josep-Maria Serra Martí, a més de la Maria
Aurèha, i de Vidal Alcover, el pintor Amat, en Fabià
Pui gserver, M ont<;errat Roig, Pau Garsaball, Frederic
Marès ... I hem perdut obrers de la construcció. I hem
tingut, com he dit al priucipi, les victimes innocents
d ' un terrorisme altrament inúti l, que es tira pedres al seu
terrat.
Per tant, un any dur. Uu any, diria, enom1ement dur
des d ' un cert punt de vista. ¿Però qui uo ens diu realment que el preu d'aquestes transformacions tremendes
com les que vivim no és d'alguna forma, no implica
d'alguna manera, l'obligació d'admetre per la nostra
banda que som fal.libles i que som mortals, que uo som
res?. Aquest és l'any 1991 i ara us he de parlar de l'any
1992.
Us vuU parlar, i molt directament per no perdre massa
el temps, de les xifres del 1992, molt ràpidament. Hi ha
dues xifres de I' any 1992 que la gent es pregunta: unes
són les xifres del COOB i l'organització dels Jocs; unes
altres són les xifres de la ciutat eu el seu conjunt.
El COOB té un pressupost de I44.893 milions en
31
�pessetes d'avui, dels quals ingressos. i és l'única xifra
que vull destacar, les aportacions de l'Estat -sigui per
subvencions o transferències, sigui per participacions en
ingressos de l'Estat, loteries, quinieles, emissió de segells i monedes, etcètera- representen 44.243 milions,
és a dir el 30,5%.
En el dossier de candidatura que es va fer l'any 1985,
quan encara no havíem ni començat i no sabíem el que
era l'organització, la xifra total d'ingressos que havíem
previst era de 154.000 milions -són 10.000 milions més
en pessetes d'avui. I l'aportació dc l'Estat que s'havia
previst era de 43.825 milions. En defjnitiva, doncs, hi ha
una modificació relativament petita de la realitat quasi
fi nat, sobre el que havíem previst a l'any 1985. I la previsió és sorprenentment encertada.
justament perquè sóm a l'any 1992, que és l'any en què
es fa la gran part de la despesa.
I no seria sensat que ara jo digués, això serà rematadament així. Ens queda per fer, aquest any, el 40% de la
despesa que estava prevista, el que passa és que quasi
tot està contractat, però en definitiva estem molt en el
lJoc on havíem dit que havíem d'estar, ara com ara. Si hi
hagués una desviació del 3 o el4% per sota o per sobre,
jo continuaria dient que és equilibri. Amb la magnitud
de l'empresa i amb la imprevisibilitat que té, jo continuaria dient que hi ha equilibri.
En resum, i no us entretinc més amb les xifres del
COOB: equilibrí sobre un pressupost de 150.000 milions, aproximadament. Sí hi comptem els lliurameuts
en espède dels patrocinadors encara són més: 175.000
milions. Equilibri. En fi, ja haurem acabat i no ho podem dir amb l'absoluta certesa dels números tancats,
En resum, en segon terme: un estalvi o un excedent
destinat a millorar el capital social de Barcelona i de Catalunya de 36.000 :nlllions, més gran que el de Los Angeles. S'ha parlat molt de l'èxit de Los Angeles i que
van repartir un benefici de 300 milions de dòlars. Bé, en
aquest cas, en el nostre, és més. Però podem dir que resulta que Los Angeles no va fer inversió. Doncs no, Los
Angeles quasi no en va fer, però és que aquí tampoc s'hi
comprenen totes les inversions ni tan sols les estrictament esportives.
En definitiva, doncs, l'aportació del COOB és més
important -o igual com a mínim- que als Jocs que han
passat a la història com els més econòmics i els més ben
organitzats, que des d'aquest punt dc vista són els de
Los Angeles.
En tercer lloc, un tema a considerar, perquè moltes
vegades no surt. En les enquestes que veig darrerament,
en les quals la gent valora molt positivament tot el que
es du a terme, etcètera, en canvi no es valora I' aportació
de l'Estat en el que val. L'estalvi i l'excedent invertit és
32
33
Les despeses, pràcticament són idèntiques. Per
tant, equilibri en un pressupost revisat després en
144.569 milions i una partida important que volia
destacar, que és la d'inversió d'instal.lacions i àrees.
Perquè aquesta partida és l'afegit que el COOB i els
Jocs, no les administracions sinó el COOB, obté per a
la nostra ciutat i per a Catalunya en el seu conjunt,
perquè hi ha obres que es fan justament fora de Barcelona a les subseus. Són 36.111 milions, i per tant el
25% de la despesa.
�r
pràcticament igual, com he dit abans, que les participacions en ingressos i transferències de l'Estat. És similar,
a la ratlla dels 40.000 mili ons.
L 'Estat, que quedi clar, és l'únic que hi paga, en el
COOB. No parlo de les inversions a la ciutat, que tots hi
hem contribuït... ara en parlarem. Però en el COOB com
a organització, l'única transferència que es rep és la de
l'Estat espanyol, a més del que pugui pagar en altres
qüestions com puguin ser el port, els cinturons ... També
els paga, en part, la Generalitat, els cinturons, però en el
COOB només paga l'Estat.
I ara em referiré un moment a les xifres de la ciutat.
Hi ha hagut dues estimacions : primerament ens referirem a la del Gabinet Tècnic de Programació, en què
s'analitza l' impacte que l'any 1992 té sobre l'economia
i s'estima en termes de creixement del producte brut o
de la renda nacional en termes d' ocupació. L'impacte
directe i indirecte -una operació molt complicada, però
que es pot estimar científicament- és de 2,4 bilions de
pessetes (consum i inversió). I l'impacte sobre l' ocupació, la creació d' ocupació, és de 80.000 llocs de treball/any, aquest és l'impacte que l'operació Jocs ha produït d' acord amb aquesta estimació.
de l' illa d'or de la Diagonal, que segurament no s'acabarà per als Jocs sinó més endavant, però que la gent
anomena "del 92": tot això situa aquesta xifra en
750.000 milions.
D' aquests 750.000 milions, la meitat és inversió privada i de l'altra meitat, és a dir del SO % públic, un 25%
és inversió de l'Estat (a més del que paga al COOB) i un
25% és inversió de l'Ajuntament, de la Generalitat, del
COOB mateix. i de les Diputacions.
Per a nosaltres, Ajuntament, això representa haver
doblat la nostra càrrega financera, el nostre deute. I representa una xifra d'inversió extraordinària d' uns
75.000 milions, que d'acord amb els conceptes que s'hi
comprenguin pot arribar a 100.000 milions i tot.
La Generalitat, una xifra similar 1 el COOB, els
35.000 milions que abans hem dit. Hem doblat les nostres inversions i el nostre deute a llarg te1111iní. I ho podem pagar i ho estem pagant sense cap problema. ¿Per
què?
Perquè aquest multiplicador d' 1 x 10, si la nostra inversió extraordinària de 75.000 s'ha convertit en una inversió
global de 750.000 a la ciutat, ha generat la riquesa que permet finançar la nostra pròpia transformació.
En segon lloc hi ha una altra estimació, força coneguda, i que els mitj ans de comunicació utilitzen bastant,
que és més senzilla, fins i tot jo diria més entenedora: és
la relació de les inversions que s'han fet entorn o amb el
nom dc l'any 1992, algunes de les quals ni s' acabaran
durant el 92, però en fi, que hi són.
I un es pot preguntar: ¿on .seríem si no haguéssim
agafat els trens del 1992 amb l'empemta que ho vam fer
en aquell moment? Ara seríem una magnífica capital de
províncies. Una magnífica capital de províncies . I Catalunya, una magnífica "província", en aquest sentit.
S' hi inclouen 1' Aeroport -aquest sí que s'acabarà, però és fora de Barcelona, per entendre' ns- , o la inversió
L'equilibri existiria en aquesta ciutat, però tot en uns
nivells més baixos: més atur i menys riquesa, menys
34
35
�renda per habitant, segurament menys càrrega financera
i menys impostos, però també menys serveis i menys
equipaments. Aquesta era 1' altra possibilitat.
¿Quin mar~ pressupostari tenim per als anys que vindran? Reduir l'endeutament en pessetes constants. Ens ho
hem proposat i ho farem. Mantenir la pressió fiscal dintre
del màxim del quadrienni anterior. I mantenir la inversió,
no la d'aquest període extraordinari, però sí la inversió
anterior del quadrienni 1984-1987, en pessetes constants,
evidentment, i que va ser una inversió molt important, és
a dir, que ens situa en una inversió per habitant que serà
més gran o igual que la de la majoria de ciutats europees.
Per habitant, torno a dir.
¿Com ho fare m? Disminuint les despeses, contenint
les despeses, més exactament; reduint la inversió, la
qual cosa és evident~ i utilitzant els marges de pressió
fiscal que tenim dins dels compromisos que nosaltres
hem adq uirit.
Això dóna Jloc a un món molt econòmic. basat en la
m illora de la competitivitat de la ciutat, especialment en
comuuicacíons i telecomunicacions; a la creació d'importants oportunitats d'inversió al sector privat i al manteniment d' un nivell raonable i estable d'activitat i inversió municipal.
del 3,3%; és tracta de la previsió incorporada a la Llei
de Pressupostos de l'Estat. Per a Catalunya, s' hi preveu
un creixement del 2,4-2,5% per a l' any 199 1 i un 3,4%
per a l' any que ve. Això d' acord amb l'estudi de la Universitat Autònoma de Barcelonar a Bellaterra, fet per encàrrec de la Conselleria d' Economia.
I bé, a Barcelona ciutat, per l'any 1991 es preveu un
creixement de 3-3,5 % -més alt doncs, bastant més alt,
que el de la mitjana espanyola i el de la mitjana catalana- , que dóna lloc a un producte brut de 4,2 bilions de
pessetes, que representa el 8% de l ' Estat i e142% de Catalunya. I per al 1992 s'estima que això arribarà a 4,7
bilions de pessetes, una estimació de l ' Equip d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Curiosament - és una dada interessant- aquest producte brut a Barcelona ha canviat de composició, és
menys industrial i més terciari. L'any 85 era 2/3 terciari
i 113 secundari, i ara som a 3/4 pràcticament terciari.
No és el moment de seguir amb les xifres econòmiques, això es faria uua mica llarg, però és el moment de
dir que estem en un moment de canvi de marxa.
Ani bem al final de 1' any 1991, i ens podem preguntar si tot això succeeix dins d'una conjuntura, com he dit
al principi, de la crisi que es veia o no a venir.
És cert que ens ha agafat la restricció pressupostària
pública de la política econòmica de l' Estat i aquest ralentiment - no depressió, no recessió estricta- és just
abans de 1'esprint finaL Però potser no sigui tau dolent
que hagi estat d'aquesta forma. I és aquí que cal entrar a
fons en el funcionament de la sintouia institucional.
I uo, en principi no es confirma aquesta previsió, perquè es dóna un creixement a Espanya del 2,5-2, 7 % i
una previsió per a l'any 1992, també a nive1l espanyol,
Ens trobem davant d'un Estat que ha disminuït la seva part en la despesa pública d'una forma molt significativa als deu anys passats. Sense comptar els interessos
36
37
�del deute ni les pensions, ha baixat del 80% al 60% de
la despesa pública total. Això és una petita revolució, si
vostès volen, i que només s'ba produït, per exemple, a
la Republica Federal Alemanya després de la Guerra
Mundial, després de la guerra i la derrota d'aquell estat.
Les autonomies han pujat del 0% al 20-25 % i les
corporadons locals s'han mantingut frenades, excepte
aquelles que no han acceptat la disminució. I que ara demostren, demostrarem ser, potser, les més capaces, justame nt, de disciplinar la nostra despesa, també, perq uè
ha arribat el moment de poder-s'ho plantejar.
Nosaltres hem sabut esperar, i em penso que puc dirho clarament. Hem entès, primer, que no podíem sacrificar serveis, fa uns anys, fins que no existís totalment el
nivell de govern que havia d'ajudar a finançar-los o que
els havia d'entomar. Els famosos 17.000 milions de serveis de suplència que 1' Ajuntament de Barcelona està
fent i que nosaltres hem esperat pacientment que ens
fossin retribuïts.
Fins al moment que, segona constatació, considerem
que ara ja sí que podem exigir a nivell autonòmic, i a nive]] estatal, que en tornin els serveis de suplència que fa
l'Ajuntament de Barcelona. Perquè el plet intern entre
Estat i Autonomia està resolt, o pràcticament resolt, i
perquè si haguéssim demanat això abans, i crec que hagués estat poc polític. l'Estat s'hauria pogut també espolsar del damunt les poques responsabilitats que encara
li resten en aquesta matèria.
mic amb l'Estat, d'entrar en l'únic dels serrells que des
de l'any 1986 quedava per enfrontar, que és justament el
serrell dels serveis de capitalitat de Barcelona i els
transports de Barcelona.
Recordareu, molts de vostès se'n recordaran, que
quan es va aprovar la primera revisió del sistema de la
LOFCA es va aprovar per cinc anys, amb una condició:
que mentrestant s'anessin resolent els tres ~errells que
havien quedat, els ''jlecos", que en van dir a Madrid.
Eren els serrells de normalització lingüística, la policia
autonòmica i Barcelona, capitalitat i metro.
Bé, d'aqne11s tres serrells només en queda aquest i
nosaltres hem esperat fins que el plet entre l'Estat i la
Generalitat es resolgués, per poder entrar a exigir a tots
dos que afrontin, cada un en la part que li pertoca, les
seves resp onsabilitat~ .
Crec que ara és el moment en què això es pot planrejar amb seriositat i, com que aquest és l' any en què ha
de cristal.litzar un nou ritme institucional, penso que hi
fan falta idees clares, sobre aquesta qüestió. Molt resumidament, els diré què en pensem des de l'Ajuntament
de Barcelona i els diré així mateix que la nostra experiència ens les dóna, aquestes idees clares.
Jo tinc el compromís persona] de l'actual president de
la Generalitat i de l'actual Conseller de Economia, que
un cop acabada la revisió del sistema financier autonò-
Nosaltres hem arribat, com a equip que porta les coses de l'Ajuntament, fin s i tot a. una certa filosofia de la
vida -de la vjda política, s'entén- i a una certa manera
de veure l'Estat. I l'Estat de les Autonomies, i les finances públiques, i els serveis que s'han de fer, i qui els ha
de fer i com s'han de finançar. I no només com s' hau de
pagar, sinó de quina manera s'han de donar i quin paper
ens sembla a nosaltres que ha de tenir cada un dels ac-
38
39
�tors en aquesta comèdia, en aquesta tragèdia, o en
aquesta funció, que en definitiva té una mica de tot.
Veiem clarament que el nostre rol ha estat el d'animadors de la funció, durant aquests darrers cinc anys,
quasi diria durant els deu. Parlo ja no només de l' Ajuntament de Barcelona, sinó en conjunt de tots el ajuntaments de Catalunya, molt en parlicular, que són els que
menys han acceptat l'equació de Ja contenció i aquesta
condemna d'una part relativament estancada de la despesa pública total.
Creiem que en aquest moment en que I' Ajuntament
de Barcelona és capaç, exemple únic, d'aprovar un pressupost amb un increment del 4% (per sota del cost de la
vida previst per a l'any 1992), en què l'Estat aprova un
increment de prop del 10% i en què la Comunitat Autònoma, la nostra - altres també, però en tot cas la nostraun 16,8% (abans dels 23.000 milions, abans de les millores que pugui obtenir), creiem que ha arribat el moment que nosaltres fem valer una mica la nostra capacitat dc fer.
Que fem valer l'esperit de corrcsponsabi Iitat en el
moment de demanar al s altres que entrin a fer de locomotora de l'economia del país. Crec que ho han entès.
Jo, amb tota sinceritat, penso que la comunitat autònoma catalana en aquest moment s'està plantejant seriosament, per primer cop, la inversió. H a estat una mica atenallada, fins ara, per Ja impressió que si estirava més el
braç que la màniga ho podia pagar políticament. Aquesta ha estat la impressió que ens ha fet a tots i jo personalment ho he entès. No m'ha agradat, però ho hem entès tots.
40
Això s'ha acabat, aquest escenari s'ha acabat. Els arguments d'excepcionalitat en aquest sentit, segons el
meu parer, pericliten ja i , per tant, entrem en la fase en
què inexcusablement i amb una gran generositat tothom,
haurem d'anar a plantejar-nos-en definitiva ment la solució. No dels problemes de gestió extraordinària sinó
dels de gestió ordinària, dels serveis ordinaris de la vida
d'aquesta ciutat i de totes les grans ciutats i mitjanes
ciutats i petits pobles, també, de Catalunya i de tot Espanya.
I això s' haurà de fer sobre la base d' una cristal.lització d' entesa institucional per a la qual repeteixo que
nosaltres - honestament- estem ben armats, d' arguments, de legitimitat moral i de coneixements pràctics.
Repeteixo, no només en el terreny econòmic sinò també en el terreny del rol, del paper de cadascú.
D 'això, del que nosaltres serem, alguns en diuen federalisme, però el nom tant se val, no és el que fa la cosa. En tot cas, nosaltres creiem que efectivament hi ha
una fi lo sofia polílica fom1ada sobre la base del coneixement pràctic, de Ja gestió que hem pogut desenvolupar
en el nivell que és més a prop dels ciutadans, en el moment de fer el repartiment, amb els límits que són de rigor, amb uns límits equilibrats.
Entenem perfectament que de vegades governar significa distanciar-se, que determinades coses no es poden
obtenir precisament sense la fredor d'una certa distància. Però nosaltres situem al davant el principi contral"i,
el principi de la subsidiaritat. És el principi que tot s'ha
de fer en aquest nivell de govern, en què es pugui fer
trobant-se més a prop del ci utadà i no incorrent en greus
41
�contradiccions des del punt de vista precisament de
l 'equitat, des del punt de vista de l'eficàcia, de les economies d'escala, que en di uen els economistes.
Nosaltres, tot això, estem disposats a posar-ho sobre
la taula d' una entesa que creiem que ha de ser a tres
bandes, aquí a casa nostra.
No penseu que a l' equip de govern de l'Ajuntament
només hi ha una preocupació estricta envers temes
d'eficàcia, o envers temes de caràcter més tècnic o de
caràcter d' obra pública o de finançament d'aquesta obra
pública, no. Fins i tot diria quasi el contrari.
Per més que sentiu parl ar l'Alcalde d'aquests temes,
en el fo ns d' aquest equip hi ha la couvicció d' haver començat des de l' any 1979 amb una prioritat que és justament la contrària, que són els serveis personal ~ . r que
consisteix a posar la pedra al servei de les persones, però també amb Ja convicció que no podíem dogmatitzar
aquesta prioritat de manera que no es fessin aquelles
grans in versions que calíeu. Ens vam negar a ser dogmàtics dels serveis personals coutra la inversió.
En un moment determinat de l'evolució d'aquest
Ajunta ment democràtic, a l'any 1985, hi va haver uns
acords molt importants. Entre nosaltres els coneixem
com els acords de Sarri à (perquè es van fer al Centre Cívic de Sarrià), en els quals l' Ajuntament es va plantejar,
a més de l' urbanisme de les places, els jardins i els monuments a la perifèria, de la dignificació dels perits racons, L' urbanisme del proj ecte i no només del pla.
reixie n importants des del punt de vista de la comunicació. Jo crec que hi ha un cert humanisme, basat en
aquestes inversions, però m' interessa remarcar que no
ha desaparegut de la nostra acció la idea que en el fons
el que compta és justament que els serveis personals 1 la
vida de cada dia dels ciutadans puguin millorar.
Quan preparava aquesta conferència vaig demanar,
en el Comitè de Govern de l'Ajuntament, que fóssim capaços de construir-ne un relat, d' això. És més fàcil
construir uu relat físic de l'urbanisme, que es pugui enteudre, que no pas fer-ho dels serveis personals que canvien a cada bani.
I ara podria llegir la història d' un senyor veí nostre
del carrer del Pallars, que surt al mati , se' u va a Ja feina
a la Zona Franca i s'estalvia un quart d' hora i pot dormir deu minuts més. I després torna al seu bani i la seva
dona, que bavia treballat en aquella fàbrica que en deien
la Càtex, acompanya el nano a la piscina que ara hi ha
en aquella mateixa fàbrica. De manera que el que ella va
fer, i ell, amb la seva feina, ha cristal.litzat en un s llocs
d' equipament en què els nanos, els seus nanos, poden
gaudir d'una vida millor.
O com aqueJles senyores grans que a la Sedeta, el dia
de la inauguració, m 'acompanyaven i em deien " en
aquella fmestra vam estar treballant-hi trenta anys". I
ara els seus néts hi van a L'Institut.
A més d'això, ens vam enfrontar a aquestes gran
obres que, a l'any 1983, amb la Maria A urèl ia, ens apa-
En certa manera això és la història d'aquesta ciutat,
d' una fàbrica humana molt feta i en què, a poquet a poquet, hi hem anat quasi diri a entaforant, perquè aquesta
és la reaUtat, els serveis personals, que, en definiti va, faran la nostra vida més digna del que ha estat fins ara.
42
43
�Aquest és l'orgull de la gent gran de Barceloua: poder dir "d'aquestes fàbriques n' hem fet equipaments" o
bé "d' aquesta barriada més o menys degradada n'hem
feta aquesta altra, que té tota aquesta dignitat".
hem hagut de matisar el projecte del Museu Nacional
d'Art de Catalunya i quantes vegades els mitjans de comunicació no haureu dit, "doncs ja han canviat de projecte" o "s' havien equivocat" ...
I ara em podeu preguntar: "fins aquí està molt bé, però ¿després què fareu?" Ara no tinc temps d 'explicarvos què hem de fer, però sí que us vull dir una cosa. En
el nostre projecte, quan nosaltres volem resumir, diem
que després del 1992 ve la cultura, i ve Europa. Aquest
és el nostre objectiu.
En fi, jo us portaria que veiéssiu la història de la
Gare d'Orsay de París, per exemple. Quauts anys van
passar des que Gae Aulenti, em penso que amb Oiscard d'Estaing, va començar aquell projecte fins que
no el va acabar i quantes vegades van haver de canviar, fins i tot d'arquitectes. Doncs van passar deu
anys, si fa no fa.
¿Què volem dir? Amb cultura no volem dir només els
museus, sinó també els museus, que s' entengui bé. Entenem que en ~ultura , estrictament, passa el que passa
amb la ciutat. Es a dir, que hem de ser capaços d'oferir
la formació, de crear el mercat, el gust, l'hàbit, les professions, de formar la gent amb uns nivells de més excel.Iència en aquest sentit.
Tot això no és possible si no hi ha una inversió important, la física. Important. Hem tirat endavant, no pas
sols sinó conjuntament amb la resta d' administracions,
setze projectes, em penso que en són, que ara no rememoraré un per un, perquè seria massa llarg, però que coneixem perfectament, i que lògicament són projectes
que s'aniran descabdellant i donaran el seu fruit en un
període més llarg probablement que aquests projectes
terriblement importants de les comunicacions, però que
en definitiva són projectes, bàsicament, d'enginyeria física.
La cultura, els grans projectes culturaJs, tenen un
component d'enginyeria humana molt més sofisti cat i
No demanem tant, però sí que demanem que la ciutat
entengui que aquests són projectes que exigeixen en si
mateixos una maduració, que tenen una química fina,
més lenta que no pas els projectes estrictament d' enginyeria: Palau Nacional, Museu d'Art de Catalunya, però
també el Museu d'Art Contemporani, l'Auditori i la reforma del Liceu i el Palau de la Música (qne ja hem acabat) i el Centre de Cultnra Contemporània de la Casa dc
Caritat i tots els qne. abans hem anat dient.
Creiem que el 1993 és 1' any de la cultura, però ho
creiem en un sentit més ampli que el que comprendria
l'àmbit o l'àrea de Cultura tradicional de les administracions. Per cultura volem entendre igualment 1'ns de la
ciutat, per cultura volem entendre allò que no és estrictament l'estructura o la infrastructura, sinó jnstament la
vida que s'hi ha de posar, en aquestes estructures qne ja
hem creat i que continuarem creant, que en bona mesura
són aquí perquè nosaltres en gaudim.
molt més díficil de madurar. Penseu quantes vegades no
Per tant, a partir de l'any I 992, ja dins del 1992 i
molt particularment en el 1993, nosaltres voldríem que
44
45
�Barcelona fos significada com una ciutat de la cultura i
de la urbanitat.
Entenem per urbanitat el company de l'urbanisme.
Amb l' urbani sme ja tenim premi, diguéssim; amb la urbanitat encara ho he m de demostrar. Històricament hem
tingut una ciutat educada, i s'ha parlat molt de Barcelona justament com una ciutat urbana, on el trànsit és
menys sorollós, amb menys maleducats que en altres indrets, o menys caòtic.
1 bé, la riquesa mateixa que la nostra evolució ha generat, la civilització mateixa en què vivim, que és l'europea, comporta e ls seus problemes. Jo sóc d' aquells, i
sobre la c iutat hi ha un consens creixent, que creuen que
les ciutats són l' única sortida de la humanitat.
No perquè nosaltres ho dictaminem, sinó perquè la
humanitat no sap fer res més sinó ciutats, a última hora,
malament o bé. Potser en el Tercer Món les estan fent
molt de pressa i malament, perquè no tenen altra manera
de fer-ho, ¿però què fan sinó ciutats?
Per què ho dk, tot això? Perquè nosaltres hem
d'afrontar molt seriosament en aquest moment una assignatura que segurament és més complicada que la que
hem fet fins ara. I uo es tracta d' una argúcia formal o de
ganes de sorprendre; ho crec sincerament.
El que nosaltres hem fet, el que aquesta ciutat ha fet
durant aquests anys, és molt díficil, ben segur. Quan dic
nosaltres sempre em refereixo no tan sols a 1' Ajuntament, sinó a la ciutat sencera i fins i tot diria al país. El
que ha fet Catalunya a Barcelona, si voleu, i el que Espanya ens ha ajudat a fer>en la mesura que ha ajudat a
fer-ho, no era gens senzill.
Així doncs, el tema que tenim al davant és segurament menys car, ben segur, i, tanmateix, altament complicat. Complicat des del punt de vista que demana unes
adaptacions que són mentals, espirituals, podríem dirnc, en un llenguatge més tradicional, ¿no ? I que són de
comportament, que són de "soft", com dirien els enginyers, i no de "hard" .
Cada dia, al Caire, hi arriben milers d'habitants; cada
dia. La humanitat té un instint, té un programa intern
com a espècie d'agrupar-se, perquè econòmicament,
perquè vitalment, perquè socialment això és millor, perquè es l'única forma que té de resoldre els seus problemes de supervivència, de progrés i tot.
Això no serà senzill. I encara més, això té una pega
important: no es pot programar tan bé. Un pot programar bé o malament les obres d'enginyeria, l' aspecte financer de tot el que es fa; hom pot preveure, pot determinar, pot treballar dins d' uns marges. En aquest cas i
en aquest tema, en l' enginyeria moral, diguem-ne, treballem amb uns marges d'imprecisió brutals.
Això no significa pas que la ciutat no creï problemes,
però sí que vol dir que els problemes que crea la ciutat
són aquells que la humanitat 11 posa al damunt, justament perquè els resolgui, perquè no té una altra forma,
afortunadament o desafortunadament, de solucionar-los.
No només això. De vegades ens trobem molt lluny
del lloc on volem arribar, tot i havent treballat molt per
ser- hi a prop. Vegeu aquests dics, per exemple, en els
mitjans de comunicació mateixos, e ls temes de què parlem -a més dels més dramàtics que hem dit abans- i que
46
47
�es refereixen a fiscalitat, o que es refereixen a allò que anomenem estat del carrer, qualitat de vida al carrer, i les coses que hem de fer perquè aquesta qualitat de vida millori.
ara, per poder enfocar el final d' aquest segle amb unes
garanties.
Aquesta és una mica la prova de foc qne tenim al davant, que sabeu que preocupa, que preocupa I' Ajuntament, i posarem tot el que hi hagi a la nostra mà per solucionar-la. Moltes vegades es tractarà de coses,
d' esforços, que tindran la seva part fins i tot de sacrifici
que es demanarà a la ciutat, però que tenen la seva caducitat. No són sacrificis, no són esforços que es dernanin per sempre més, sinó un esforç especial, justament
En resum, el 1991 ha estat per nosaltres un any apassionant però dur, transformador, jo diria que tremendament transformador. L'any passat, quan jo acabava aquí,
demanava als ciutadans que passegessin per la ciutat i
que 1' ensenyessin. Doncs bé: més d' un milió i mig de
persones han passat per l'Anella Olímpica, d' ençà de la
inauguració del Palau Sant Jordi, i d'això en fa quinze
mesos.
Hem canviat, ens coneixem millor. Hem perdut alguns dels millors ciutadans. Però no us penseu que no
hauran pogut viure-ho o veure-ho en el millor moment,
perquè el millor moment és quan la pròpia consciència
li din a un, i la seva pròpia conciutadania també, que
ha fet el qne ha via de fer. I aquest moment, aquests
ciutadans ja el van passar, abans d' ara, fa uns mesos,
segurament.
En definitiva, el 1991 ba estat un any de canvi, per
altra banda, del mandat i de l'equip. Un any d'eleccions
i per tant de canvi de marxa dins de l'Ajuntament, amb
els costos que això té, que són molt importants. L'any
1987 va ser l'any del desplegament controlat, en què es
va crear el COOB , es va crear el Hòlding, es van crear
les tres empreses, es va donar l' empenta a Iniciatives, es
va crear Barcelona Promoció -la qual cosa va representar uns sacrificis personals immensos per a tots els
qui eren a dintre de I' Ajuntament.
Vam trigar dos anys, ara ho puc dir, amb el nou sistema i amb el nou equip, a estar confortablement instal.lats cadascú allà on havia d'estar: els qui havien
48
49
En aquest moment tenim problemes greus de fer- nos
entendre, d'entendre nosaltres mateixos, com a col.lectivitat, què hem de fer amb la ciutat que tenim o com
l'hem d'utilitzar, com hem d'utilitzar l'automòbil i com
el transport públic. I no es tracta tan sols d'un problema
d' una cosa, que jo a vegades he dit, i que podem arribar
a fer, que és un gran debat sobre aquesta qüestió. No és
purament una qüestió de debat, tant de bo ho fos. Programaríem el debat. No és purament això.
Tenim una ciutat enormement millorada, que ha viscut un període molt excepcional i que ha adaptat les seves pautes de comportament a aquesta excepcionalitat. I
ara se' ns fa difícil de demanar que torni anna certa normalitat i que abandoni els comportaments adaptatius,
que tenen una mica de creatiu, sempre, però molt de perillós; ja que algunes de les fronteres de la disciplina
vial, de la disciplina urbana i de la urbanitat s'han traspassat. I tornar aquestes aigües al seu llit és molt més
complicat qne no pas fer sortir un riu del curs per on
passava, molL més.
�d'anar a districtes, a districtes, els qui no hi havien d'anar,
doncs no. Aixf com dic que l'any 1987 va ser l'inici del
desplegament contro.lat dc r Ajuntament, ara jo crec que
estem més aviat en un replegament ordenat i en el salt endavant, a Europa i la ciutat de la cultura, i a la qualitat de
vida.
Per això hem confirmat tres equips, reforçant-los políticament: l'equip urbanístic, l'equip de benestar social,
i l'equip de la Marta Mata. Tots tres equips, segous la
meva opinió, es consagren i es reforcen políticament
d'una manera molt important.
Així mateix hem creat equips nous, un de remarcable
a l'àrea de la Via Pública, que vetllarà per la qualitat,
justament, d'aquestes adaptacions i d'aquest esforç que
hem de fer en la conducta.
Amb cinc persones que treballen, com a l'Ajuntament se'n diu, de coronels. En fi, persones que no tenen
una gran burocràcia a sota (és una experiència nova que
provem), i que per tant no tenen comandament en el
sentit de manar tropa. El que sí que tenen és comandament sobre la formació i sobre els comportaments de la
pròpia casa i, per tant, poden determinar en bona mesura
-sota la direcció d'en Joan Torres, però amb la implicació de tores les àrees de l'Ajuntament- els esforços que
durem a terme en la millora de la qualitat de la vida al
carrer.
D'altra banda tenim un equip nou en l'àmbit d'Economia molt important, molt fort a nivell de regidors i
nou a nivell d'equip amb Josep Marull, Ramon Seró, Pilar Solans, l'Ernest Maragall en l'àmbit d'organització i
un parell de fitxatges més que estan a punt, que encara
50
no puc anunciar. Pràcticament completarem el que jo
crec que serà l'equip econòmico-financer més potent
d'aquesta ciutat.
I, en tercer lloc, aquest projecte que al mateix temps
és un equip de col.laboració entre la cultura, el turisme i
la promoció olímpka (la gestió de les instal.lacions
olímpiques), per justament programar unes activitats
que facin d'aquesta apel.lació del 92-93 com l'any de la
cultura una autèntica realitat,
Estem programant un calendari, del qual l'any Miró
jo crec que és una notícia excel.lent, veritablement excel.lent, i que la Fundació Miró mateixa -l'edifici de la
qual, com sabeu, és propietat de l'Ajuntament, com quasi tot en aquesta ciutat en aquest terreny, però que a més
ha estat dirigida per Francesc Vicens en un momeut de
la seva història, per Oriol Bohigas en un altre, i pel pobre Joan Teixidor en un altre- que haurà de contribuir,
doncs, a aquesta gran idea que és el 1993 com a any
Joan Miró.
Nosaltres hem de buscar destinacions per a aquesta
ciutat i per a aquestes inversions que justament hem preparat. Hem de buscar una demanda per a aquesta oferta,
hem de buscar motius qne facin que d'una manera contínua, a partir de l'acabament dels Jocs Olímpics, la nostra ciutat pugui ser la seu de grans esdeveniments, que
ja ho és, que ja s'ha programat que ho sigui, en bona
mesura.
El congrés d'arquitectes mundials vindrà aquí, el
congrés d'editors vindrà aquí, el congrés de cardiòlegs i
diferents congressos de medicina, etcètera, però nosaltres hem de buscar grans ocasions perquè tot allò que
51
�hem invertit es pugui posar justament en bon ús. I això
es realitzarà mitjançant una programació conjunta en
què 1' Àrea de Cultura estarà implicada amb unes altres
que tradicionalment no han estat les seves aliades, les
seves col.laboradores i , en canvi, en aquest cas sí que ho
seran.
Crec que ens hem dotat dels mitjans de gaudir de la
ciutat; ara hem d'estendre aquesta urbanitat i aquest urbanisme i aquesta cullura, afegir la urbanitat a l'urbanisme, més exactament. Afegir l'estalvi a l'expansió, afegir la cautela a l'eufòria, i afegir, evidentment, la
col.laboració entre institucions en relació amb els problemes de gestió, la col.laboració extraordinària que ja
existeix en aquest terreny, i també en la gestió ordi nària,
dedicant aleshores l'any 92 a rebre el món aquí i a preparar l'any 93.
Sense triomfalisme, conscienls de tots els costos i els
riscos, minimitzant-los i mirant de donar a Barcelona la
gran velocitat de creuer que els segles li van negar i que
ara creiem que és possible garantir.
Moltes gràcies.
52
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1991
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-01-15
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1662/0000001316.pdf
3ba741e04e06a3c39f2b7087f14bc69a
PDF Text
Text
CULTURA
LA VANGUARDIA
A
Y ARTE.6
MARTES, 28ENERO1992
casá meya
,
Aquestes notes pertanyen
al discurs d’acceptació del
doctorat “honoris causa”
per la Universitat Lehigh de
Bethlehem, Pennsylvania,
el propassat 26 d’octubre.
Pasqual Maragail les ha traduYt
al cata1t a partir de la versió
anglesa publicada a “The New
York Review” el 5 de desembre
.
.
-
.
Avui, aquest principi cíyic és presentat de
vegadescom si fos oposat al principi d’afilia
ció
nacional, i es dóna a entendre que ignora o
suprimeix l’aspecte de la nostra casa representat per la nostra nacionalitat. Aixó és un malentés barroej del principi esmentat. Bén al
contrari, jo estic a favor del principi cívic per
qué represénta la millor manera per tal que els
individuses realitzin i realitzin la seva identi
tat en tots els cercles de casa seva i perqué
frueixin de tot el que pertany al seu món iiatu
ral i no solament d’alguns dels seus aspectes.
Establir un Estat sobre qualsevol altre princi
pi que el del civisme —perexemple el principi
de la ideologia, la nacionalitat o la religió—sig
nificaria fer más important que els altres ñn
aspectede casa nostra i, per tant, ens reduiria
com a pqble, reduiria el nostre món natural. 1
aixó quasi mai no condueix a res de bo. La
major part de les guerres i revolucions, per
exemple, yan succeir a causa d’aquésta concepció unidimensional de l’Estat. Un Estat
VÁCLAVHÁVEL
.
-
-
categoria “casa” pertany al que els
filósofs moderns anomenen el “món
natural” (. ..). Per a tothom la própia
casa és una experiéncia existencial
básica. El que una persona percep com a casa
seva (en el sentit filosófic del terme) es pot
comparar a un conjunt de cercles concntrics
amb el seu “jo” al mig. Casa meya és l’habi
tació on visc un temps, la cambra a la qual
m’he habituat, i que he cobert, per dir-ho així,
amb el meu invisible llençol. Recordo que fins
i tot la meVa cella a la presó era en un sentit
casa meya, i que em sentia molt fumut si em
requerien de sobte que canviés a una altra cel
la. La nova era exactament igual que l’ante
rior, o potser millor, peró sempre l’experi
mentava com una cosa aliena i poc amistosa.
Em sentia desarrelat i envoltatd’estranyesa, i
em costava un temps deixar d’enyorar la cella
anterior i sentir-me un altre cop a casa.
Casa meya és la casa on visc, el poble o
ciutat on vaig néixer, on he passat la major
part del temps. Casa meya és la meya famí
ha, el món dels meus amics, el medi social i in
teFlectual en el qual visc, la meya professió, la
meya empresa, el meu lloc de treball. Casa
meya és també, per descomptat, el país on
visc, la llengua que parlo i el clima espiritual i
intellectual del meu país expressat en l’idio
ma que s’hi parla. La llengua txeca, la manera
txeca de percebre e! món, l’experiéncia histó
rica txeca, el coratge txec i la covardia txeca,
l’humor txec: tot aixó és inseparable del cercie
de casa meya. Casa meya és doncs la meya
“txequitat”, la meya nacionahitat, i no veig
cap raó per la qual jo no hagués d’assumir-la
coma própia, essent com és una part tan subs
tancial de mi mateix com ho és, per exemple,
lameya masculinitat —unaltre aspecte de casa
meya—. Casa meya és, naturalment, no sols
la meya “txequitat” sinó la meya “txecoslova
queYtat”, és a dir, la meya ciutadania. En darrer terme, a casa meya és Europa i la meya
europeitat i —finalment—aquest planeta i la
seva actual civilització i, amb tota probabali
tat, el món sencer. Peró aixó no és tot: Casa
meya és també la meya educació, la meya
criança, els meus costums i el medi social on
Establir un Estat sóbrequalsevol
altre principi que el del civisme
—perexempie el principide la
ideologia, la nacionalitato la
religió—ens reduiriacom a poble
[a
—
basat en la ciutadania, que respecti la gent en
tots els aspectes del seu món natural, será un
Estat bésicament pacffic i hum.
Certament no vuil, per tant, suprimir la dimensió nacional de la persona humana, o ne
gar-la, o refusar de reconéixer la seva legitimi
tat i el seu dret a l’autoreahització. Simplement rebutjo aquehles nocions polítiques que,
en nom de la nacionalitat, pretenen o intenten
suprimir altres aspectes de la casa huiana, altres aspectes de la humanitat i els drets hu
rnans. 1em sembla que tina societat cívica, del
tipus que s’estit estabhint gradualment en els
estats democrtics moderns, és justament el
tipus de societat que deixa espai a la gent en
tot l’espectre del que determina la seva natu
ralesa, en tots aquells nivelis del món natural
que constitueixen la seva identitat.
Una societat civil basada en la universalitat
deis drets humans és el qué millor ens permet
realitzar-nos com tot el que som —nosolarnent.
membres de la nostra nació, sinó membres de
ARIANNEFABER la nostra família, del nostre barri, de la nostra
regió, de la nostra església, del nostre collegi
visc i considero meu. 1 si pertanyo a un partit, teixos i són un medi per a la nostra identitat professional, del nostre partit polític, del nos
indiscutiblernent será també casa meya.
humana. Si a l’home se’1priva completament tre país, de les nostres comunitats supranacio
Crec que cada cerche,cada aspecte de la casa dels diferents aspectes de casa seva, se’l priva nals—. 1ens permet ser tot aixó perqué la socie
humana, mereix que se Ii atorgui la seva part. de Simateix, de la seva humanitat.
tat ens tracta principalment com a membres
No té sentit negar o excloure per força cap as
de la raça humana, ésa dir, com a poble, com a
pecte, ni un de sol, en benefici dels altres; cap Societat cívica
sers humans singulars, amb una individuali
tat que troba la seva expressió més primária,
no hauria de ser considerat menys important
o inferior. Són tots part del nostre món natu
Jo estic per un sistema polític basat en el més natural i també més uniyersal en el nostre
ral i una societat córrectament organitzada els ciutadít i que reconegui els drets fonamentals, estatut de ciutadans, en la ciutadania en el
ha de respectar tots i donar-los la possibibtat civils i humans, en tota la seva universal vali sentit més ample i més pregon.
de plena realització. Aquesta és l’única viaper desa, i aphicats amb igualtat: és a dir, que cap
La sobirania de la comunitatla regió, la na
tal que la gent es realitzi lliurement com a és membre de cap raça, nació o religió no pot ser ció i l’Estat —defet tota la sobirania superior
sers humans1i exerciti la seva identitat. Tots dipositari de drets básics diferents dels dels al es deriva de l’única sobirania genuina, és a
els cercles de casa nostra, el nostre medi natu tres. En altres paraules: sóc partidari del que dir, la sobirania humana, que s’expressa polí
ral, formen part inseparable de nosaltres ma- s’anomena una societat cívica.
ticament en la sobirania cíyica..
PARACREAR
OAMPLIAR
SU
NEGOCIO
TENEMOS
UNA
FRANQUICIA
N°1
1
Escala i mitjó;1]
—
ENLOS
ESTANCOS . Invertir una escala és, sens
CONESTE
DISTINTIVOdubte, un gest modern. Corn ho
és, en general, segonsels catecis
USTED
PUEDE
PONER mes de la .modernitat artística,
qualsevol manipulació d’un obSUSANUNCIOS
EN
jecte quotidiá feta amb el propó
—
—
-
Un prodúcto líder en los Estados
—inidos,
desarrollado con tecnología
NASA, para la restauraáión de aparatos
sanitarios (bañeras, lavabos, inodoros, etc.),
elementos de cocina,etc., SIN OBRAS.
Formación para la utilizaciónpráctica del producto
y de su sistemade aplicación.
Concedemos zonas en exclusiva y apoyo
permanente para el desarrollode su negocio.
-
sit d’aconseguir alguna mena
d’ambigüitat semántica a través
LA VANGUARDIA;0]
de la introducció d’algun ele-
-
fltO9
Capacidad de inversión (variable
-egún
zonas) ambicióny dedicaciónpara
atender un importantey ampliomercado.
Si leinteresa,
escnbanos
incluyendo
suteléfono
y experiencia
a
FRANQUINTERS.A cf PradUlo,5.28002 MADRID.
FORA D’HORA
Sy
-
Y DEMAS
PRENSA
NACIONAL
AHORA
DESDE:
ment literari, metafóric o polisé
mic. Reproduir, a gran escala, un
mitjó o. qualseyol altre objecte
d’ús comú és, en canvi, segons
aquests mateixos catecismes, un
gest de mitificació d’alló triyial
típicament
postmodern. Dit
d’una altra manera: l”Homenat
ge a Maciá” segueix les petjades
de Duchamp, mentre que el
“Mitjó” projectat per al Palau
Nacional segueix els passos del
moviment inaugural de l’art
postmodem, el pop-art.
L’escultura de la plaça Catalu
nya confirma, en definitiva, una
obyietat que sol ser camuflada
pels crítics, que Josep Maria Su-
VIC,MANLLEU,
CARDEDEU,GRANOLLERS,
LLIÇÁ
DEVALL,CALDES
DE
MONTBUI
infórmese:
Tels:(93)4140279-4146561
ALQUILER
TV
VIDEO — CAMARAS
PROYECTORES
RETROPROYECTORES
—
TELEVISOR, Gran de Gracia, 7
Tel. 217-53-47
-
.
birachs, a pesar de les seves vel
leYtats verbals postmodernistes,
és el principal exemple nacional
deis carrerons sense sortida, deis
laberints de la puerihitat, a qué
condueix l’art modern. El projec
te de mitjó confirma, en canvi, el
que feia sospitar l’anáIisi de l’o
bra pictórica receñt del seu autor,
cada cop més caracteritzada per
trets .proverbialment postmo
derns, com el retom a la figuració, i’espiritualismé para-religiós
i conservador o l’ús d’un doble
codi que combina les técniques
modernes (trebahl matéric,,..)
contrastant amb el pastitx tradi
cionalista (referéncies a l’estética
oriental). Confirma, per dir-ho
rápid, que, per bé que Antoni Tá
pies s’entesti a oficiar literária
ment com a summe sacerdot de
la modernitat, s’ha convertit en
el mihlor, el més decoratiu i el
més genuí deis nostres artistes
postmoderns.
JOSEP MARIA RUIZ SIMON
.4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
03. Activitat creativa
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
A casa meva
Subject
The topic of the resource
Identitat col·lectiva
Europa
Ciutadania
Nacionalisme
Model social
Filosofia
Description
An account of the resource
Article de Václav Havel, traduit al català per Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Havel, Václav
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Maragall, Pasqual, 1941- (traductor)
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Abstract
A summary of the resource.
Aquestes notes pertanyen al discurs d’acceptació del doctorat “honoris causa” per la Universitat Lehigh de Bethlehem, Pennsylvania, el propassat 26 d’octubre.
Pasqual Maragall les ha traduït al català a partir de la versió
anglesa publicada a “The New York Review” el 5 de desembre.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-01-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1266/19920131d_00472.pdf
8e13c407f637c8fc1b44dea2d68eb84f
PDF Text
Text
LA CIUTAT I
MEDITERRàNIA
Conferència $e l'Excm. Sr. Alcalde
a la Societat Cercle Artístic de
Ciutadella.
31 de gener d
1992
�EL MEDITERRANI
La fascinació de la paraMla i l'ambigüetat del
concepte: on comença
i fins on arriba el
Mediterrani? La teoria fitològica que va crear
la vella ciencia árab deja que "La
Mediterrània arriba lfins on arriba la
olivera". Per qué no? també fins on arriben
l'ametller, la figuera, el magraner ¿I
no se sentirá la darrera sentor del
Mediterrani amb la darreFa vinya terres endins
d'Europa?
El Mediterrani és inseparable del discurs
sobre ell mateix, carregat de loquacitat
mediterrània i de contradiccions mediterrànies: l'esplendor i la Oordidesa, la lógica i
el fanatisme, la democràpia
i la demagógia, la
llibertat
i
l'autarquia,
la tirania
Orient
i
Africa.
2
la universalitat
Occident,
Europa
i
i
�Per parlar de ciutats de debò, s'ha de parlar
del Mediterrani. Aquí vpn néixer i aquí tenen
la seva expressió més , sólida. Aquí hi ha
encara el centripetismel dominant que explica
les ciutats tal com lés va entendre, per
exemple, Sert. Organitza es entorn d'un cor, o
"core", que deja ell n el seu anglès de
Harvard amb arrel catala . El cor que aquí, a
Ciutadella, formen la Plaça Vella, els carrers
Major, ses Voltes i dé Mahó i els de Santa
Clara, Nou, el Santísim, Castell Rupit i
Artrutx.
La fugida anglosaxona al suburbi i a la
televisió, que convelrteix la ciutat en
artefacte per ser utiliitzat de día i que de
vegades l'abandona tota ment a la seva sort,
no es produeix aquí de
la
mateixa forma.
La cultura de sortir a prendre la fresca al
1
!
portal de casa les nits d'estiu -tan balear,
tan mediterrània- havi
resistència
d'oposar
1
a l'aclófament
davant
,
3
alguna
la
�televisió.
El contacte urbà és imp rtant en si mateix i
els llocs on es produeix són una mica sagrats:
la plaga, el café, el mercat, la casa deis
avis. Avui potser la discoteca i el barri, un
altre cop. No del Itot l'escola (o la
universitat) per la crisi de dimensions
d'identitats que está travessant. També els
camps d'esports i de botlxes, i els cines -els
pocs que queden.
Si en algun terreny té sentit parlar de la
Mediterrània,
a més Idel
geogràfic,
és
1
precisament en aquest, el de les ciutats.
1
Aquí s'uneixen els batecs de la mar i de la
ciutat en un sol batec ,,
el del "Mediterrani
ciutat", que diu Xavier Febrés quan ens
proposa conéixer la kediterrània fent el
periple de les seves ciutats.
�SINGULARITAT DE LA REGIó MEDITERRàNIA
Una regió de gran diversitat i densitat
cultural, reuneix tres àmbits de civilització.
Les tres grans relig ions monoteistes han
sorgit a les costes del Mediterrani. Els tres
llibres sagrats, les Sa grades Escriptures, el
Talmud i enl oc hauran estat tan
meditats com sota el cel del Mediterrani. Cap
altra àrea geogràfica de1 món no haurà aportat
tanta civilització.
Però tampoc cap altra egió no haurà viscut
tants conflictes. Potser hi ha hagut massa
densitat civilitzatòria acumulada en un espai
tan reduït i tan diverk. Jerusalem, ciutat
santa per a tres religions, n'és el paradigma.
Avui a la regió es
lanteja gairebé
la
totalitat dels problemes de la política
internacional i de l'ecbnomia modernes, amb
una cruesa i una passió que sobten els que no
�coneixen les expression0 tan sovint extremes
de
la vida mediterrnia:
alliberament i submistió,
tot
i
res,
generositat
i
indiferència ...
SUBDESENVOLUPAMENT
Només Líbia arriba al 40% del producte social
brut per habitant de la CE. Tots els altres
països, en especial Egpte i el Marroc, es
troben molt per dessota D'aquest promig, amb
la sola excepció d'Isral, que arriba a 2/3
del promig de la Comunit4t.
El creixement del PSB dels països del Magrib,
de l'ordre del 3 al 6 -que no està gens
malament-, va ser anul.l4t pel fort creixement
demogràfic durant la dèclda dels anys 1980.
Les
collites ja no
ón
alimentar la població,
suficients per
la industrialització
està centrada en els mercats interiors i el
6
�deute exterior es menja els ingressos de les
exportacions.
Algèria, exportadora de gas
natural i petroli, a penes cobreix les
obligacions d'un deute de 27.000 milions de
dòlars.
LA DEMOGRAFIA
El 2.025 s'haurá duplicat la població
a
Turquia, Algèria i Egk pte, mentre que al
Marroc i a Tunísia augmehtará un 50%.
I
i
Això significa que la totalitat del creixement
demográfic a la regió mediterránia pujará
possiblement un 95% a 16s ribes del Sud i de
l'Est, i només serà d'un 5% a la CE.
Fins
països
al
2.000 s'espera que la població
veïns de la CE,
mediterránia,
creixi
ubicats
a
en
milions
50
la
deis
regió
de
persones, cosa que significa un increment del
20,2% en comparació amb la de l'any 1990.
7
�Durant el mateix període, la població de la
Comunitat deis Dotze bossiblement a penes
augmentarà 2,5 milions de persones.
Cada any els nostres veïkis necessiten 800.000
nous llocs de treball. A la Comunitat només
se'n necessitaran 1,5 mijlions fins al 2.000.
Quines sortides tenen?
Contenció del creixement demográfic, una certa
emigració i l'ajuda occidental ("Dona'm peix,
i ensenya'm a pescar").
Diverses veus, individu ls i col.lectives -el
Consell Europeu, per exemple- s'han pronunciat
a favor de la solidaritat europea amb els
pobles del Magrib. Gianni de Michelis a
Barcelona, l'octubre paSsat, amb motiu de les
jornades de la Fundació Bertelsmann sobre "El
8i
�repte del Mediterrani", fins i tot va gosar
quantificar-la: 0,5% del. PIB de la Comunitat
Europea per al sud del
editerrani, a partir
del 93.
LA CONTAMINACIó
Són 18 països costaners mb diferents nivells
de desenvolupament de l s infraestructures i
de sensibilitat pel medi ambient.
Moltes són les causes
abocaments industrials
e la
contaminació:
residus
agraris,
concentració urbana, moorització (entre 1970
i 1980 s'ha duplicat aproximadament el parc
automovilístic, i tornará a duplicar-se fins
al 2.000 -la tornada de la Costa Brava d'un
diumenge d'estiu produeiX efectes contaminants
que es fan sentir fins a Groenlàndia-, turisme
(si al 1984 van ser 55 milions els visitants
que es desplaçaren a la egió del Mediterrani,
al 2.000 seran uns 160 m lions ).
�Però el Mediterrani no està mort. El "Fòrum
sobre la Mediterrània" reunit a Barcelona, al
desembre de l'any passat, va concloure que la
situació, si era preocupiant en algunes zones el nord de l'Adriàtic, e1 mar Negre i tot el
litoral
València
industrial de Gènova,
Marsella,
Barcelona- no era alarmant en
general.
CONFLICTES
Les crisis i tensions ex stents a la regió són
de vital interès per a
uropa. El conflicte
del Golf Pèrsic va ser v Lscut intensament a la
regió, per la proximita
geogràfica -el mar i
el cel mediterranis van $er inevitablement els
camins que portaven al conflicte- i per la
proximitat cultural i religiosa dels pobles
del
nord d'Africa apb algunes de
les
manifestacions del confí cte.
Després
del Golf,
Iigoslàvia.
10
Conflicte
�profundament mediterrani: ètnies, religions,
llengües ... un passat que retorna. El triomf
-momentani?- dels particularismes sobre la
idea comunitària.
Ara, Algèria. El camí a la democràcia barrat.
Novament la suma de
contradiccions.
fonamentalisme comuni ari
solucions al fracàs de
que
Un
proposa
a modernitat negant
la modernitat. La demo ràcia utilitzada per
implantar el rebuig
permanent de
la
democràcia. L'intent d r salvar la democràcia
futura suspenen les elecpions d'avui.
I, al fons, els vells conflictes: albanesos i
iuguslaus, grecs i turcs
palestins i jueus.
DIàLEG I CONVIVèNCIA
La diversitat preciosista, generadora de
particularismes recurrepts, causant de tants
conflictes, porta indefigiblement al diàleg i
11
�a la convivència. Cap predomini no serà mai
definitiu al Mediterranl., ni tan sols serà
possible per més d'una o dues generacions.
Diàleg entre el laicisne i la religiositat,
entre religions, entre è nies, entre el Nord i
el Sud, entre Europa i A rica. Diàleg, doncs,
per a la seguretat i la pooperació, per a la
convivència, en definitiva.
Fa poc més d'un any, el setembre de 1990, el
Ministre Fdez. Ordoñez ramb el suport del seu
col.lega italià, Giailni de Michelis- va
presentar formalment, curant la celebració
d'una reunió internacional a Ciutat de
Mallorca, una proposta
per crear un fòrum
permanent de cooperació entre els països de la
regió mediterrània.
Un fòrum inspirat en l'experiència de la
conferència sobre la seg retat i la cooperació
a Europa, però adaptat
12
les característiques
�de la situació al Meditelrani.
Barcelona,
candidata la seu de la
CSCM.
Aspiració de Barcelona exposada a Fdez.
Ordóñez,
De Michelis,i Mitterrand, Enrique
Barón, ...
L'OFERTA DE LES CIUTATS
Es indiscutible que les ciutats -i amb elles
els ciutadans- són les primeres a patir les
conseqüències, traduïdés en víctimes
i
destrucció, dels enfron$aments armats. En la
memòria de tots nosaltre4 estan els sofriments
immensos de les ciutats sota els bombardejos
(Guernica,
Varsòvia,
Rotterdam, Coventry,
i si ens quedem en
Dresde, Berlín
l'àrea mediterrània, l ciutat torturada de
Beirut conforma una lalpentabie il.lustració
dels efectes dels conf] ictes en les ciutats.
El cas de Bagdad, i en menor mesura de Tel
Avivi i altres ciutats j t eves i saudites, s'ha
de recordar aquí també.
13
�No fa pas gaire,
amb motiu de la presencia de
l'Alcalde de París, Jacqaes Chirac, en el Saló
de
Cent
brillant
vocació
en
qué
de
Barcelona,
conferencia,
on
dictar
precisament
mediterránia d'Europa,
les
va
ciutats
podrien
sobre
una
la
vam coincidir
fer
accions
d'acompanyament situade en el terreny de la
civilització, en el terteny de la cultura, en
el terreny de la recreac " de la convivencia.
Són, aquestes, accions de complementarietat
per les quals les ciutats estan especialment
ben preparades,
i disposades ja que si, com
deia, són les primeres a patir els conflictes,
són també les primeres
4ì
beneficiar-se de la
normalitat i de l'increm nt dels intercanvis.
El diàleg de ciutat a
iutat, d'una riba a
l'altra de la Mediterrán a, crearía una xarxa
de comunicació diversificada i de fluxos de
relació que ajudaria a cOnéixer-nos millor i a
establir ponts que nomé
14
poden ser que útils.
�Cada ciutat de la Meiiterrània,
mitjana,
gran o
hauria de tenir la seva ciutat
germana de l'altra religió o de l'altra ètnia.
UNA OPORTUNITAT QUE PORTA EL NOM DE BARCELONA
La treva universal delp Jocs Olímpics també
serà una treva al Medit rrani. A Barcelona,
ciutat mediterrània,
s'hi
Comitès Olímpics
representats tots el
nacionals del Mediterrani
olímpica enllaçarà serb
trobaran
La fraternitat
i croats, turcs i
grecs, àrabs i jueus.
Hi haurà una acumulació d'energies favorables
a la convivència que s'h d'aprofitar. Després
dels Jocs, Barcelona, co ha passat amb altres
ciutats olímpiques,
4onservarà un temps
l'aureòla de l'esperit o ímpic.
15
�Barcelona invertirà les rendes de convivència
que li deixaran els Jocs Olímpics en el foment
de les relacions entra les ciutats de la
Mediterrània.
El Centre Abraham ...
16
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4172
Title
A name given to the resource
La Ciutat i la Mediterrània / Conferència
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Conferència sobre la Seguretat i Cooperació Mediterrània, CSCM.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Societat Cercle Artístic de Ciutadella, Menorca
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Relacions Internacionals
Ciutats
Benestar Social
Demografia
Territoris
Model social
Mediterrània
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-01-31
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/695/19920209_LV.pdf
0fa1d1adab3eb598ed245697a39f595b
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
09/02/1992
La Vanguardia, p.028, Opinión
Barcelona, Senado y bicapitalidad
PASQUAL MARAGALL
No hace mucho, en una entrevista para "La Vanguardia", se me preguntó si no sería razonable
pedir el traslado del Senado a Barcelona. Y, naturalmente, contesté que sí. La pregunta, aunque
inesperada, estaba en línea con el esquema de bicapitalidad española que he defendido para
Barcelona desde hace tiempo, incluso en los foros políticos, económicos y culturales de
Madrid.
La dialéctica entre política y comunicación tiene sus leyes. A veces, la repercusión de unas
palabras es superior a lo que pueda prever su autor, pero ante lo inesperado de una pregunta no
se puede siempre aplazar la respuesta. Siendo muy consciente de lo difícil que sería trasladar a
Barcelona el Senado, contesté afirmativamente, halagado de que por fin alguien pensara en
términos parecidos a los míos en cuanto a la necesidad de utilizar en otras ciudades el efecto
indirecto (económico, social, de empleo, moral, etcétera) de la presencia del Estado y de las
grandes sedes, incluso privadas.
La gracia del ejemplo del Senado, tan difícilmente factible por otra parte, está en el hecho
innegable -si bien inmaterial y sin efectos prácticos- de que Cataluña sea, sin ninguna duda, la
comunidad decana del autonomismo, tanto por la fecha de aprobación de su primer Estatuto de
Autonomía (1932) como por otras razones bien conocidas de índole histórica y cultural.
Me parece, incluso, que Barcelona puede pretender a una cierta especialización institucional en
temas de autogobierno territorial -sea autonómico, sea local-. Está inscrito en nuestra historia
desde el Recognoverunt proceres, Els Usatges y el Consell de Cent.
En Barcelona se elabora el "Informe anual sobre las autonomías" y está a punto de aparecer el
informe sobre el gobierno local, procedente de una fundación discreta pero eficaz como es la
Carles Pi i Sunyer. Tanto los sucesivos ministros de Administración Territorial (Joaquín
Almunia y José Manuel Eguiagaray) y políticos catalanes como Raimon Obiols y Miquel Roca
la han honrado con su presencia y aliento en la presentación y en la edición de los informes.
En los últimos años, además, el Saló de Cent se ha convertido en un simbólico foro
autonómico. Por él han pasado los 17 presidentes de las comunidades a expresar su visión de la
autonomía, con públicos, muchos de ellos catalanes de adopción, que han seguido con fervor
las palabras de "sus" presidentes. Me permito decir a veces, en broma, que aquí pasan muchos
políticos su examen de autonomía como en Madrid pasan el de estado.
¿Por qué no podría ser Barcelona la sede del Senado? Dejando por un momento de lado los
inconvenientes materiales del traslado, podría ser una operación de gran significado político.
Así lo debía entender el entrevistador que me lo preguntó y así lo entiendo como alcalde. El
Senado en Barcelona podría ser un buen símbolo de la apuesta prefederalista de nuestra
democracia por el autogobierno territorial. Insisto en que no me hago ilusiones, para el futuro
inmediato, en relación con el Senado, pero subrayo que estamos hablando de la cámara
territorial por excelencia. ¿Por qué no en un horizonte más alejado de las actuales prisas y de
las actuales rigideces?
41 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Aunque no sea un ejemplo equiparable, en Puerto Rico, cuya capital es San Juan, Ponce es sin
duda la capital del autonomismo -que allí quiere decir otra cosa que aquí, por supuesto-.
En una ocasión, Rafael Hernández Colón -un gobernante admirable, en mi opinión- inquirió si
el presidente Tarradellas podría ir a Ponce a dar una lección magistral sobre autonomismo -cosa
imposible, por la edad del President-. Fue Isidre Molas, entonces vicepresidente del Parlament
de Catalunya, y uno de nuestros más entendidos especialistas en la materia, y él puede
testimoniar hasta qué punto hay ciudades, en todos los países, que encarnan con especial vigor
determinados sentimientos y pueden muy dignamente ser sedes o depositarías de determinados
valores y de las instituciones que los expresan.
Hay otros ejemplos más cercanos y homologables de este proceso que siempre he defendido de
distribución territorial de los organismos del Estado y de grandes sedes de empresas públicas.
El más significativo es Alemania, modelo de estado federal, que tras la Segunda Guerra
Mundial apostó por repartir las sedes institucionales entre sus principales ciudades. Así, por
ejemplo, el Tribunal Constitucional está en Karlsruhe, al igual que el Tribunal Supremo y la
Fiscalía del Estado, mientras que el Tribunal Federal de Cuentas y el de Patentes y Marcas
están en Munich, la Oficina Federal de Trabajo en Nuremberg y el Banco Federal en Francfort.
El Gobierno francés de Edith Cresson ha dado reciente ejemplo de una tendencia que podría
extenderse, al trasladar a Estrasburgo la reputada Escuela Nacional de Administración, en un
plan que comprende otros organismos y ciudades y que hasta hoy contempla desplazar fuera de
París a más de 20.000 funcionarios.
Cuando el Gobierno español se plantea crear una ciudad administrativa artificial fuera de
Madrid, desde nuestra perspectiva federalista creemos más oportuno desplazar a otras ciudades
organismos y centros del Estado. Pensemos en Asturias, por ejemplo, y en el efecto tonificante
que tendría que alguna gran institución estatal, ligada si se quiere de una manera u otra a los
intereses del Principado, trasladase su sede a Oviedo o a Gijón. De igual manera, podría
argumentarse por criterios de vocación y oportunidad en favor de Valencia -ahora que se
encuentra entre las candidatas finalistas para la sede de Euronews y que proyecta un importante
desarrollo de las telecomunicaciones-, de Bilbao o de Zaragoza, como ciudades significativas.
Hay organismos especializados -de marina mercante, de pesca, de agricultura o de minas, por
decir algunos nombres- cuya ubicación en el centro peninsular resulta incluso paradójica. Pero
podría sin duda apostarse por enclaves descentralizados para otro tipo de organismos
sectoriales en favor de aquellas ciudades donde haya mayor tradición. Se trataría de favorecer
"localizaciones preferidas" o especializaciones territoriales que el Estado debería apoyar.
El desarrollo actual de las comunicaciones terrestres y aéreas y el de las telecomunicaciones
contribuiría, sin duda, a paliar posibles inconvenientes.
Quizás el eco de mis palabras se haya simplificado, pero la resonancia altamente positiva que la
idea ha cosechado indica que algo está cambiando en la mentalidad general sobre la estructura
territorial del Estado. Esta España que ha ensayado con tan buenos resultados un estado de las
autonomías bien debe plantearse ese nuevo reto, lo que en la Francia tradicionalmente
centralista se está llamando la "deslocalización". Creo que sería posible y deseable una mayor
plasticidad de las decisiones del Estado en materia de ubicación de sus instituciones e intereses.
Y que ello tendría efectos muy positivos en otros tantos puntos del país. Si el ejemplo del
Senado ha servido de punto de partida para una reflexión en esta línea, habrá cumplido una
misión no desdeñable.
42 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
La bicapitalidad española que Barcelona no ha dejado nunca de ejercer se reforzaría con la
instalación de sedes significativas de instituciones públicas, que debería extenderse a otras
ciudades, en una concepción más amplia de la distribución territorial del Estado.
Esta es una causa que necesita muy buenos abogados no en el nivel de la política estricta, sino
al nivel más profundo de la cultura política, ese nivel donde se fraguan los cambios de
civilización y de conducta.
Por supuesto que Barcelona tiene mucho que ofrecer también, a su nivel, en el terreno
de la deslocalización de instituciones. Podría ser también un hecho revisable la centralización
de instituciones catalanas, debida como todas a la comodidad, en el fondo, de sus protagonistas.
El nuestro es uno de los muchos escándalos silenciosos de la política catalana de los últimos
diez años.
PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona
43 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1157
Title
A name given to the resource
Barcelona, Senado y bicapitalidad
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Acció política
Espanya
Catalunya
Federalisme
Espanya. Cortes Generales. Senado
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-02-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/696/19920225_LV.pdf
a070e96601f31bc11814ec6277cce6b7
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
25/02/1992
La Vanguardia, p.002, Cultura y Arte
Héroes del 91
Joan Teixidor y los otros
PASQUAL MARAGALL
¿Qué Cataluña es la que muere Con Joan Teixidor? Si es cierto que cada día el país es ya otro,
un poco distinto, la Cataluña que amanecerá mañana habrá dejado atrás... ¿qué cosa? ¿Cuál de
sus múltiples acentos? ¿En qué será mañana el río Fluvià distinto al de hoy? ¿Qué margen, qué
cañizal habrá imperceptiblemente cambiado su proyecto?
Y aún: ¿es que las cañas del delta, “perdido ya Sant Pere Pescador para siempre” -y quien
conozca un poco esas tierras no puede evitar una emoción muy honda ante la serenidad del
poeta, de la persona-, es que esas cañas seguirán siendo las mismas sin el poeta?
Otras veces nos hemos preguntado: ¿existe el rincón de la “fageda” si nadie lo está mirando?
Existe, sin duda; existen las cañas hoy como ayer. Pero nos preguntamos ¿para qué, para quién?
Existen para una humanidad cuyo rostro todavía no conocemos, si bien está programado en lo
que nosotros somos, porque sólo de nos otros puede nacer lo que mañana será, de nadie más.
Nuestro, pero desconocido, es el ser que mirará la “fageda” y las cañas, quizá sin verlas, quizá
para arrasarlas, quién sabe si amando a su sombra, a su vera.
Pues no conocemos lo que engendramos, preguntémonos de nuevo cómo se produce el tránsito
hacia el futuro. De dos maneras: creando (o modificando) y dejando poso, posando, reposando,
muriendo.
Lo que queda
Lo que queda de nosotros cuando ya no estamos es lo que realmente influye: ese es el programa
que dejamos escrito en el memoria de la especie. Ciento cincuenta veces (tres veces por cada
cien años durante 5.000) ha tenido lugar esta operación antes de nosotros. Sólo 150 veces desde
aquel hombre acurrucado que encontramos hace un año junto a Sant Pau del Camp. Y lo que
deja mos depende de cómo lo dejamos, del momento, de la manera.
Igual que es cierto que la primera impresión es la buena, lo es que la última es importante,
porque es la primera en el tiempo que nos sucede. La primera que ve la humanidad que no
conocemos, que nace el día en que nos vamos. La buena preparación del tránsito, un arte
reserva do a los elegidos, los más afortunados, aquellos a quien la vida ha dado distancia, y
compañía.
Joan Teixidor nos ha enseñado a cómo aproximarse con palabras, con reflexiones (como el río
Fiuvià, cuando perezoso, se acerca al golfo de Roses) al punto donde nos entregamos.
¿Qué ha muerto en nosotros, qué Cataluña ha muerto un poco? ¿Qué es lo que, en realidad,
muriendo ha quedado programado en nuestra memoria colectiva? Miremos un trecho atrás, de
ese 1991 donde la ciudad ha mudado, en ella misma y en los que la poblamos.
44 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Murió primero Vidal Alcover y a los nueve meses Maria Aurèlia. Murió Amat, plantados ya los
“pebrers” de su calle Manacor, su último acto de civismo. Murió Puigcerver plantado ya el
Lliure, y Garsaball con la medalla al Mérito Artístico aún reciente en el pecho. Murió
Montserrat Roig, prosista del Eixample, con los ojos asustados mucho antes de la enfermedad,
con los ojos asustados por el descubrimiento de la muerte que hay en la vida, en la vida misma:
las pequeñas muertes de cada día que las mujeres viven por nosotros, los hombres, los niños,
los mayores.
Y también murió un hombre por excelencia: constructor, padre, abuelo, concejal, fiel amigo,
marido fiel, carácter, genio, alegría: tanto de todo ello que aguantó casi más allá del final para
estar presente, fiel a todos, en el final del mandato, cuando ya todo el cambio de la ciudad
estaba encarrilado.
Murieron otros constructores, obreros de la construcción, dejando su sangre estampada en la
nueva ciudad. Y ahora Joan Teixidor, mostrando que podemos morir de cara.
Repaso los rostros de todos y pienso que la Cataluña que se nos ha ido un poco -no digo la
Barcelona, porque las ciudades seguramente cambian menos que las naciones, si es que
cambiar pueden, pues para cambiar hay que ser, y las ciudades son más del dominio profundo
del devenir mismo, del mezclarse todo en uno sin descanso- , que la Cataluña que se nos va y
que en el fondo se queda para siempre es la mejor Cataluña.
Piensen ustedes un poco en todos ellos y vean en qué consistió su patriotismo -de qué mil
variadas maneras compusieron su amor por nuestros confines y cómo en todos ellos
predominaba la generosidad sobre la necesidad de afirmarse, la abundancia cordial sobre el
encerrarse.
Cierto que todos tuvieron un respeto por el “ismo” de la nación, un respeto y una militancia
diversa. Sin ese factor, sin ese punto de silencio que concita la mención de lo que nos es común
y aún de reverencia por quienes lo representan y lo representaron (como Tarradellas, amigo
Benet), no habría país, no habría ciudad, no habría nada.
Pero sólo con eso... no vamos a ningún lado. Sólo con eso simplemente somos, pero no vamos.
Y, por tanto, dejamos de ser lentamente.
Nuestros héroes del 91 tuvieron todos una manera de expresar que su “ismo” nacional era el
punto de partida de un humanismo.
Seguramente porque la historia nos ha hecho más sabios, más cautos; seguramente por eso
nadamos entre aguas, juntamos nuestros ámbitos de pertenencia diversos, sin renunciar a
ninguno, para usarlos todos en el cultivo de nuestro suelo y convertirlo en el mejor.
La única herencia que nos es real mente exigible es la de traspasar con dignidad nuestra última
frontera. Asignatura difícil, la más difícil, ésta del examen final.
Joan Teixidor la ha pasado con excelencia. Con él termina el año más duro de nuestra historia
reciente, el más apasionante, el más transformador y el más caro.
Pero la Cataluña que él deja –y que dejan los otros- es mejor. Y la dejan mejor. Porque hemos
aprendido a despedirnos.
45 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Nunca consigo olvidar que el despido que tuvieron Miró y Espriu no era exactamente el que
hubieran querido. En cambio Joan Teixidor ha podido decir, otra vez, como Maragall hace 80
años “aquest vespre ens veurem al Paradís”.
Y lo han enterrado junto a su hijo, su “Príncep”, en Badalona.
PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona
46 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1158
Title
A name given to the resource
Joan Teixidor y los otros
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Teixidor, Joan, 1913-1992
Necrologies
Poesia
Literatura
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-02-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Alcalde de Barcelona
Articles