47 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1736/0000001567.pdf 9a7db34bdaafacd7f41fcc195fa7949b PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 15/03/2002 - Hora: 02:59 VIERNES 15 DE MARZO DEL 2002 18 Tema del día BARCELONA 14,15 y 16 de marzo La Cumbre de BCN 3 Dos visiones representativas de Catalunya el Periódico Páginas 2 a 27 888 HACER OÍR LA VOZ DE LAS REGIONES EL LATIDO DESIGUAL DEL PLANETA Exigimos participar de manera activa y directa en el proceso de toma de decisiones Hay que lograr que la Unión sea en el 2010 la zona más competitiva y cohesionada JORDI PUJOL PRESIDENTE DE LA GENERALITAT ANÁLISIS «Cincuenta años después de su nacimiento, la Unión se encuentra en una encrucijada, en un punto de inflexión de su existencia». La Declaración de Laeken, aprobada por los Quince el 15 de diciembre de 2001, se refería con estas palabras al contexto actual, marcado por un conjunto de retos a los que debe hacer frente la Unión Europea (UE). En primer lugar, el gran reto de la globalización. Además, la Unión se prepara para una ampliación sin precedentes, que supondría la adhesión de 10 nuevos estados miembros, que a largo plazo pueden ser entre 12 y 17. La reforma de Niza no ha dado respuesta a todos los interrogantes políticos, económicos y de seguridad que se abren de cara al futuro. Esta Unión que se vislumbra en el horizonte, con 25 a 30 estados miembros, una sola moneda, y en un mundo más complejo, obliga a replantear su arquitectura. En las últimas décadas se ha evidenciado una creciente tendencia a la regionalización en los diferentes estados miembros, un La presencia de las comunidades viene dada por la necesidad de velar por la legitimidad democrática fenómeno que da mayor relevancia al nivel regional, como parte esencial en el proceso de toma de decisiones en el ámbito de la UE. Estamos ante un proceso que se va extendiendo, y que demuestra que regionalización e integración constituyen las dos caras de un mismo fenómeno: la crisis del Estado como un único nivel de poder político. Otro fenómeno a tener en cuenta es cierta disminución del apoyo político al proceso de integración europea en algunos estados miembros, y una falta de entusiasmo en la mayoría de estados candidatos a la adhesión. Ello hace que resulte vital desarrollar una nueva perspectiva para ganar el apoyo de los ciudadanos y dar un nuevo impulso a la UE. El pasado día 28 de febrero tuvo lugar en Bruselas la sesión de apertura de la Convención sobre el futuro de Europa. El expresidente francés y presidente de la Convención, Valéry Giscard d’Estaing, alertaba del riesgo de «desmembramiento» de la Unión si este foro fracasa en su misión. Es éste un planteamiento excesivamente contundente, pero lo cierto es que el reto es enorme, y necesita de la implicación de todos los actores relevantes. Por supuesto, también de las regiones. Se trata, pues, de una ocasión especialmente propicia para hacer oír la voz de las regiones y, muy especialmente, la voz de las regiones con poder legislativo y con un sentimiento nacional, como Catalunya. Como demuestra nuestra experiencia, la dinamización del nivel regional de los países candidatos a la adhesión facilitará su proceso de convergencia económica y social con los estados miembros. Las regiones con competencias más concretas podemos crear las condiciones PASQUAL MARAGALL favorables para optimizar la competitividad PRESIDENTE de los operadores económicos que trabajan DEL PSC en nuestro territorio. La región es un espacio de interacción privilegiado a nivel económico, pero también a nivel social, político y cultural. La esencia del regionalismo es la idea del goANÁLISIS bierno cercano y abierto a la influencia de la sociedad civil. En este sentido, una contribución muy decisiva que el regionalismo Las expectativas generadas por la cumbre de puede hacer al proceso de ampliación en la Unión Europea en Barcelona indican claracurso se sitúa en otro terreno: la aportación mente la trascendencia del momento que de conocimiento y experiencia en materia Europa está viviendo desde el punto de vista de vertebración social y ciudadana o, si se político e institucional. El Consejo Europeo prefiere, de cultura política cívica. Las regiode Barcelona, lejos de situarse en la estratosnes podemos aportar soluciones constructifera política, tiene una agenda a tratar de vas a los otros problemas de naturaleza no una importancia considerable, en el camino directamente económica con los que topa iniciado por la cumbre de Lisboa, con el objetambién la ampliación de la UE, y contritivo de lograr que la economía europea sea la buir así a fortalecer la democracia. más eficiente y competitiva, y que la sociedad Los procesos de regionalización en curso, sea la más cohesionada y la más sostenible a que se hallan en una fase muy avanzada en nivel mundial en el año 2010. Este paquete países como Hungría o Polonia, responden de temas es de la máxima actualidad en Esen gran parte a una voluntad de adaptación paña, y concretamente en Catalunya. a las estructuras de la UE de cara a la adheLa Europa eficiente y competitiva. Consión. Cabe esperar que este proceso sirva templa, entre otros ejemplos de lo que detambién como un instrumento para acersearíamos que significara para Catalunya, car el gobierno a los ciudadanos, reconocer que la implantación de redes de servicio elécidentidades diferenciadas, mejorar la gestrico y de telecomunicaciones permita el fin tión y crear esta cultura política cívica. de los monopolios privados. Más rotundaEl camino hacia una Europa de las regiomente: los catalanes queremos que desapanes no hay que entenderlo como una Eurorezca el monopolio privado de Endesa. Tampa sin estados, sino como expresión de una bién que exista más facilidad para establecer voluntad de participación de los distintos empresas y apoyo a autónomos y profesionaniveles de poder político en un proyecto les. Que la homologación y movilidad entre complejo. Las regiones debemos tener la las universidades europeas, de efectos potenoportunidad de aportar nuestra experiencialmente dinamizadores para un sistema cia en el marco de una Unión Europea donuniversitario como el nuestro, con poco más de todos los niveles conciban la política del 5% de estudiantes exteriores en la comueuropea de forma conjunta. nidad autónoma, sea un hecho. Que la extenSobre la base de nuestras características y sión de los beneficios de la era digital se traestructuras específicas, las regiones con poduzca en más proximidad en la relación ender legislativo exigimos, además, tener un tre administradores y administrados. Y que lugar en el marco de la se aplique la desgravaarquitectura institución de la actividad cional, y participar de económica y comercial, manera activa y direcsin perjuicio para el nita en el proceso de tovel local de gobierno. ma de decisiones a niLa Europa cohesiovel europeo. Se trata nada socialmente. Es de una exigencia que de suma importancia viene dada por la neceque la cohesión social sidad de velar por la lese base en la ecuación gitimidad democrátiflexibilidad de los tiempos ca, la transparencia y de trabajo = seguridad y la conversión de Europermanencia de los conpa en una empresa de tratos laborales. Trabajo sus ciudadanos. parcial y flexible contra El debate sobre el trabajo temporal. Increfuturo de la UE, que mento de las tasas de debe culminar con la actividad, en particular convocatoria de una femeninas. Ayudas a la nueva conferencia infamilia con efectos positergubernamental en tivos sobre la natalidad el 2004, no puede oby la sostenibilidad del viar la necesidad de sistema de pensiones y, hallar una solución a corto plazo, sobre el adecuada al actual bienestar social y las tadéficit de participasas de actividad. Fin del ción regional. Más aún paternalismo de las si tenemos en cuenta políticas de familia de la inminencia de una los gobiernos conservaampliación, que prefidores español y cagura una Unión por talán. definición mucho más La Europa sosteniheterogénea. % ble. Afirmación concre33 Banderolas en la Diagonal. ta de la filosofía europea de respeto al medio ambiente y potenciación de la contribución europea al avance de los acuerdos de Kioto. En la discusión en el Parlamento europeo de este tercer objetivo, los diputados decidieron condenar los proyectos no sostenibles de política hidráulica y recomendar a la Comisión que no adjudique fondos a este tipo de trasvases. Hay que tener en cuenta que la única obra hidráulica de gran calibre en Europa que incluye trasvases es el PHN español, con el trasvase del Ebro. Es por ello que no hay ninguna duda sobre a quién afectará la prohibición si el Consejo Europeo ratifica en Barcelona la decisión tomada en el Parlamento Europeo. Más allá de estos grandes temas, existen cuestiones marcadas por la realidad y que la reunión de los países de la UE no puede obviar: la situación en Oriente Próximo, la más sangrienta y cruda de las últimas décadas; la incapacidad de marcar una política unitaria en materia de seguridad que rompa el consenso de Washington, es decir, la dependencia impotente de la pauta norteamericana, con la necesaria mirada hacia el Mediterráneo como continuación obligada y lógica de la etapa de mano tendida hacia el Este, que ha dominado los esfuerzos políticos de la Unión en los últimos años. Por último, estos días se verá y se oirá también la voz de los movimientos contra- En Barcelona han de poderse manifestar en paz las opiniones que reclaman otra globalización rios a la globalización imperante. Barcelona, la ciudad que está articulando para el 2004 un nuevo modelo de cita mundial a través del Fòrum de les Cultures, tiene que ser capaz de acoger –y hacer que se oiga– la voz para otra globalización (lo que no quiere decir una voz contraria a la cumbre) y debe exigir (a unos y otros) que se pueda manifestar por los canales pacíficos y de libertad de expresión que la ciudad siempre ha defendido. Lo que el pasado domingo fue posible en relación con el PHN y el trasvase, también debería serlo mañana para que los ciudadanos digan que creen en una Europa próxima y una mundialización diferente. También existen otras cuestiones que necesariamente tienen que salir en el debate en torno a la cumbre. Es bueno y es un síntoma de credibilidad del propio proyecto de la Unión que, donde sea que se produzcan sesiones de sus órganos de gobierno, se suscite un debate sobre lo que pueden suponer, a escala más local, las grandes estrategias. En este sentido, estaría bien que estos días se enriquezca el contraste de propuestas e ideas a propósito de la Convención sobre el futuro de la Unión y el papel que, de manera directa e indirecta, tienen que jugar las regiones y ciudades en este proceso constituyente europeo. Así, pues, la cumbre de Barcelona debería servir también para demostrar a la ciudadanía que el proyecto de Europa está vivo, aparte del euro, que Europa cree en ella misma, que está atenta al latido desigual del planeta y que quiere hacer oír, cada vez más cohesionada y segura, su voz, hacia fuera y hacia dentro. % � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El latido desigual del planeta Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Cooperativisme Solidaritat Territoris Acció política Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2854/20240907_ElPunt_LlegatPM.pdf 704a5d9850edd15585dacf526dfc2882 PDF Text Text Dissabte, 7 Setembre del 2024 1,70€ ANY XLIX. NÚM. 16924 - AVUI ANY XLVI. NÚM. 15794 - EL PUNT DE SET EN SET Plana 9 KEEP CALM Plana 6 Plana 6 La clau la té Junts, encara que no la vulgui De trens, busos i carros La postmodernitat que ve Ramon Cotarelo. Politòleg Carina Filella. Periodista Enric Serra. Periodista Reportatge de Pere Bosch i Cuenca (planes 2 a 4) PORTADA: MIGUEL FONTELA DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC · Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre TRIBUNA Plana 20 Plana 25 Plana 21 Plana 16 L’Estat s’escuda en l’amnistia a Europa Mor el referent de l’heràldica i activista LGTBI Armand de Fluvià Niubó refreda la recuperació de la sisena hora i apel·la al consens Cinc mesos sense tren a Tarragona i les Terres de l’Ebre Es recolza en la llei a Estrasburg per evitar una condemna per vulneració de drets per l’1-O �2 | Dossier | El llegat de Maragall | EL PUNT AVUI DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024 Maragall, en un acte de tancament de campanya, el 30 d’octubre del 2006 ■ ORIOL DURAN El llegat de Maragall a La Fundació Catalunya Europa va néixer el 2007 per reflexionar sobre els reptes globals i el futur d’Europa Pere Bosch i Cuenca Barcelona – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – El 30 de juny del 2007, en l’acte de cloenda de la VIII Convenció de Ciutadans pel Canvi celebrada a Pineda de Mar, Pasqual Maragall va anunciar la creació d’una fundació destinada a “fomentar el debat, fer estudis i assessorar en el marc del creixent espai polític europeu”. Feia pocs mesos que l’exalcalde de Barcelona havia abandonat la presidència de la Generalitat i pocs dies d’ençà que havia formalitzat la seva renúncia a la presidència del PSC i, tot i que en un primer moment havia sospesat la possibilitat de vehicular la seva vocació europeista a través de la seva implicació en la gestació del Partit Democràtic Europeu (PDE), finalment va optar per una altra via, la d’una fundació anomenada Catalunya Europa. Durant mesos, Maragall es va dedicar en cos i ànima a buscar complicitats entre el món empresarial i polític per tal de fer realitat el seu projecte de crear una mena de think tank dedicat a elaborar estudis, impulsar debats i donar consells socials, culturals i econòmics en el marc de l’espai polític europeu. El projecte, però, va topar amb a La fundació també ha assumit el repte de donar a conèixer el pensament i l’obra de Maragall un entrebanc inesperat. El 20 d’octubre d’aquell any, el dia de la seva creació, Maragall anunciava públicament que patia de la malaltia d’Alzheimer. En la roda de premsa que va fer al costat de la seva dona, Diana Garrigosa, l’exalcalde de Barcelona va traslladar el seu habitual optimisme a través d’una frase que era també un missatge d’esperança col·lectiva: “Vam fer els Jocs Olímpics, vam aprovar l’Estatut i ara lluitarem contra l’Alzheimer.” Maragall també va anunciar que segui————————————————————————————————————————————— Dolors Camats, directora de la fundació, diu que a Maragall no el van aturar els límits administratius per fer el que creia ————————————————————————————————————————————— ria al capdavant de la Fundació Catalunya Europa. I va ser així. D’entre les iniciatives que es van impulsar destaca la creació d’una Xarxa d’Entitats Europeistes de Catalunya, amb una participació política molt plural, que denunciava que les institucions comunitàries eren “encara massa dèbils davant la fortalesa dels estats membres” i que la política europea seguia “molt centra- da en les relacions interestatals”. A poc a poc, la fundació es va convertir en un referent, un espai de debat sobre el futur d’Europa. A partir del 2011, al mateix temps que Maragall anava assumint un paper cada vegada més simbòlic, prenien un major protagonisme el seu germà Ernest i l’exconseller Antoni Castells, qui es va convertir en el president del consell assessor de l’entitat. Eren anys en què hi havia un debat intens en el socialisme català fruit del nou escenari polític provocat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, amb una pugna entre els militants del sector més catalanista i els que es decantaven per les tesis del PSOE. Amb el pas dels anys, la Fundació Catalunya Europa (www.catalunyaeuropa.net) s’ha acabat convertint també en una plataforma per donar a conèixer el pensament i l’acció de govern de qui va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat. Dolors Camats, que és directora de la fundació des del febrer de l’any passat, considera que el pensament de Pasqual Maragall ha quedat clarament reforçat amb el pas dels anys i s’ha trencat aquella “imatge tan injusta d’un polític que improvisa”. Una de les aportacions que destaca Camats és la ca- a Des del 2017 ha impulsat tres llibres col·lectius, el darrer dedicat al seu compromís europeu Pasqual Maragall. Pensament i acció b Autoria: Jaume Claret (coord.) b Editorial: La Magrana Maragall i el govern de la Generalitat b Autoria: Josep M. Muñoz (edit.) b Editorial: RBA pacitat de l’expresident de la Generalitat per avançar alguns temes que han acabat esdevenint centrals en l’agenda pública: “Maragall és capaç d’anticipar perquè es prepara. Llegeix, escriu, està al dia i no deixa mai d’estudiar i reflexionar. També pel seu inconformisme davant els problemes i la seva energia per canviar el que no funciona. I per la creença que la política ha de ser útil a la gent, per això s’envolta de gent molt professional. Tot plegat li permet pensar a llarg termini, li fa detectar allò que és realment central i cal abordar. Que avui parlem de nou de la llei de barris o de millorar l’autogovern, en són exemples”, remarca Dolors Camats. La fundació, segons explica la seva directora, combina activitats de difusió del pensament i l’acció de Pasqual Maragall, com ara les publicacions, amb accions de reflexió i divulgació sobre la construcció europea, els grans reptes urbans o la qualitat democràtica. Tot plegat, a través de premis, seminaris, col·loquis. Camats destaca: “El que més ens interessa és portar a l’actualitat les idees força de Maragall i la seva manera d’entendre la política, Europa i el país, i com va fer possible alinear esforços públics i privats per transformar, fent sempre ús del diàleg amb propis i adversaris.” ■ �|3 EL PUNT AVUI DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024 Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Òscar Monterde. Historiadors “Pasqual Maragall va ser molt anticipador en l’anàlisi europea” a Acaben de publicar un llibre dedicat al compromís de Pasqual Maragall en el projecte d’integració política europea a Defensen que el pensament i l’acció de l’expresident de la Generalitat poden ajudar a reflexionar sobre els reptes pendents Pere Bosch i Cuenca BARCELONA E n el prefaci del llibre se’ns recorda que aquest volum és un “complement necessari” dels dos que s’havien publicat, sobre el pensament de Pasqual Maragall (2017) i sobre la seva etapa com a president de la Generalitat (2021). En quin sentit? Andreu Mayayo: Fins ara se n’havien publicat dos volums, un sobre l’etapa com a alcalde de Barcelona i un altre com a president de la Generalitat. Calia ferne un altre sobre la dimensió internacional. Nosaltres formem part d’un projecte de recerca del ministeri centrat en l’aportació del municipalisme democràtic en la construcció europea. I Maragall té una dimensió europea molt important. Té una frase molt famosa que diu: “Catalunya com a punt de sortida, no d’arribada.” Aquesta construcció vol dir que no és nacionalisme, sinó que és federalisme. No tan sols del que normalment se’n diu dels estats o les regions, sinó bàsicament i fonamentalment també de les ciutats i de les àrees metropolitanes. En el seu moment aquest model es contraposava al de les regions, liderat per Jordi Pujol. Eren realment dos models contraposats? 118651-1283410Q . titucions europees com a molt llunyanes, defensa que les ciutats han de tenir un paper determinant. I això ho veus també en un tema que ha estat molt de moda darrerament, que és el del reconeixement del català a Europa. La primera tanda d’aquesta batalla es fa a partir de final dels anys vuitanta, però els primers passos es fan el 2004 perquè José Luis Rodríguez Zapatero necessita els vots d’ERC. La Generalitat s’implica en aquesta batalla, però Maragall es cuida molt d’explicar que no defensa el català amb un argumentari identitari, sinó per demostrar que la Unió Europea és una institució que és capaç de garantir la diversitat cultural i lingüística. Té un article en què reivindica la lluita pel reconeixement del català com una lluita que té a veure no tant amb Catalunya, ❝ Maragall no concep les institucions tant de forma jeràrquica, sinó horitzontal (Paola Lo Cascio) sinó amb els valors de la UE i com aquesta UE vertebra un espai i garanteix la llibertat. Lo Cascio, Monterde i Mayayo, a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona ■ ORIOL DURAN Paola Lo Cascio: Són dues visions diferents. Tot això passa a finals dels vuitanta i principis dels noranta, amb un debat sobre la suposada pèrdua de poder dels estats nació. Al final no va ser així, però en aquell moment s’obre un debat sobre el tema. Sí que són dos models molt diferents, perquè en el fons la lògica de Pujol és una estratègia regionalista per a un objectiu nacionalista. I, aquesta, quina és la idea? La idea és vehicular a través del contenidor regió una cosa que en el fons entra en la concepció d’estat nació. I com que no ho puc fer en un estat, ho faré en una regió. La lògica de Pasqual Maragall és totalment diferent, perquè té un component que és molt anticipador i també molt útil, fins i tot per al debat que es té ara, que és que ell no concep les institucions tant de forma jeràrquica, sinó horitzon- tal. I, per tant, entén que són institucions europees tant els estats com les regions i les ciutats. I, a més a més, les ciutats tenen una particularitat molt destacada, i és que no només són l’administració més propera a la ciutadania, sinó també la que és capaç de construir més sinergia amb la societat civil. I com que la preocupació de fons de Maragall és que els ciutadans i les ciutadanes perceben les ins- Un dels conceptes que comentava és l’advertiment que fa Maragall respecte a l’allunyament de les institucions europees per part de la ciutadania. Un tema molt vigent... Òscar Monterde: Sí, es tracta d’una preocupació que és molt actual. Ell ja anticipa que les institucions europees s’estaven allunyant de la ciutadania. I la idea que té per salvar aquesta distància (i aquí pesa molt la seva formació municipalista) és donant protagonisme a les ciutats. Ell defensa que l’Europa dels estats nació genera moltes Passa a la plana següent �4 | Dossier | El llegat de Maragall EL PUNT AVUI DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024 Els tres autors, a l’entrada de la facultat de Geografia i Història, on exerceixen de professors ■ QUIM PUIG Ve de la plana anterior fronteres, genera molta resistència, i des de les ciutats es poden superar els límits que els estats imposen en la construcció de nous espais. Això, en el cas d’Europa, ho podrà experimentar molt més, una part en la seva teoria més purista, diguem, més de xarxes de ciutat. Però Europa pot provar una altra cosa, que és generar certs espais més institucionals que superin també aquestes xarxes. I, per tant, aquí és on hi ha una concepció diferent d’un regionalisme vinculat a les nacions, que és aquesta idea de macroregions. Ell considera Europa com un sistema urbà i defensa que hi ha diferents xarxes, diferents regions urbanes que ens dibuixen o que ens poden ajudar a articular aquesta Europa. Si fem cas del que s’ha acabat imposant, es tracta d’una batalla que guanya o que perd? Paola Lo Cascio: Les dues coses. D’una banda la guanya perquè tot just després del Tractat de Maastricht (1992) es crea l’anomenat Comitè de les Regions, que havia de ser la cambra de representació territorial. I hi ha una pugna molt forta sobre si aquest Comitè de les Regions havia de ser només de les regions o si les ciutats hi havien de tenir un paper. I aquesta és una batalla que guanya, perquè finalment a dins del comitè no només hi ha regions, sinó que també hi ha ciutats, i de fet ell acaba sent president del Comitè de les Regions. Però, d’una altra banda, també la perd perquè en realitat quan es planteja la reforma del Comitè de les Regions en el Tractat d’Amsterdam, ell reclama l’aprovació d’un protocol que defineixi millor i faci ❝ Maragall té una frase famosa que diu: “Catalunya com a punt de sortida, no d’arribada” (A. Mayayo) més operativa la subsidiarietat, i això no l’hi compren. En canvi, guanya perquè, en realitat, avui en dia existeixen tota una sèrie d’instruments que no han passat via tractat però que sí que existeixen a Europa, com les agències de cooperació territorial, les mateixes euroregions, les agendes urbanes..., que a l’hora de la veritat donen resposta a la idea que si tu tens un problema d’aigua, sigui a Barcelona, sigui a Montpeller, es tracta del mateix problema. I que per tant la Unió Europea pot haver de pensar de donar respostes comunes. Un altre dels temes que apareixen en el llibre és el pluralisme d’identitats. Com es concreta? Òscar Monterde: Aquí hi ha un símbol que s’hi representa molt, que és Sarajevo. El que s’està atacant és una concepció d’Europa. Anem cap a una Europa simbolitzada per aquesta ciutat, que és una ciutat diversa, multicultural, que ha de representar les tres grans religions, que significa un aspecte de convivència, de diversitat, que és el que ell defensa d’Europa. La idea de xarxa porta una concepció de les identitats que segurament és més difusa, més dispersa, més diversa. I això sí que és una de les tensions en el seu pensament. Com compaginar això amb les identitats que la gent expressa i que té des de la seva ciutat fins a la regió o la nació. Ell s’aferra molt a l’article de Václav Havel, que farà traduir. També busca aquesta síntesi, la idea de cercles concèntrics on no hi ha una única identitat, sinó que tothom té cercles de diferents identitats que es compaginen. I això és el que ens ajudarà a construir aquesta Europa també diversa. A l’hora de plasmar el seu model a les institucions s’aferra més a la idea de Havel i a l’hora de construir una xarxa més difusa mediterrània s’aferra més a una diversitat més genèrica, per dir-ho d’alguna manera. I aquesta és una de les tensions principals quan parlem de l’ampliació europea. Ell serà un Pasqual Maragall i l’Europa pròxima b Autoria: Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Òscar Monterde b Editorial: RBA b Pàgines: 271 gran defensor de la incorporació de Turquia. Fins i tot quan parla de les euroregions i d’aquests sistemes urbans, molts cops hi inclou part del nord d’Àfrica i els països del Magreb. I de fet farà veure que la capital d’estat més propera a Barcelona precisament és la ciutat d’Alger. Paola Lo Cascio: La idea fonamental és que allò que articula drets és el dret de ciutadania. A partir d’aquesta idea, el que ha de fer Europa és proveir la gent d’aquest dret de ciutadania. Dins d’aquest dret, evidentment, hi ha el respecte i la salvaguarda de les diverses identitats. És com revertir el mecanisme que s’havia fet servir històricament durant els segles XIX i XX, quan es partia de la identitat i a partir d’aquesta identitat es generava ciutadania. Doncs aquí és una mica independent: tu tens la ciutadania i aquesta ciutadania es defineix a partir del fet que tu ets ciutadà d’un lloc, precisament d’un lloc europeu, perquè Europa és un lloc on es salvaguarden les identitats múltiples, concèntriques i diverses que com a ciutadà tens. I en aquest sentit sí que crec que és molt anticipador i molt escaient ara mateix. Tenim un percentatge de població europea, ni blanca, ni catòlica, ni cristiana. I amb això, o inventem alguna forma de donar-li una ciutadania que puguin sentir com a pròpia o estem perduts. ■ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El llegat de Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Bosch Cuenca, Pere Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-09-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fundació Catalunya Europa Europa Pròxima Europa Description An account of the resource Reportatge publicat a El Punt Avui sobre la Fundació Catalunya Europa, que inclou una entrevista als autors del llibre "Pasqual Maragall i l'Europa pròxima", Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Óscar Monterde. Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. <a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2455604-el-llegat-de-maragall.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2455604-el-llegat-de-maragall.html</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/577/llibre_maragallismeAZ.jpg c006700e9cbff3f0b1bd3fe2b38cbc12 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El maragallisme de la A a la Z: vocabulari bàsic de la política catalana a la fi del segle XX Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Acció política Enciclopèdies i diccionaris Creator An entity primarily responsible for making the resource Pasqual, Josep Maria Publisher An entity responsible for making the resource available Mediterrània Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1632/0000000788.pdf bea701aeecbef487dceebb4bf95bc7b6 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El mejor Estatut en tres siglos compensa cualquier riesgo para un político Source A related resource from which the described resource is derived El Correo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Barriuso, Olatz Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1733/0000001569.pdf 890be25a13063e4c27d5d5bf4244488f PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02495M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/12/2003 - Hora: 23:24 DILLUNS 15 DE DESEMBRE DEL 2003 22 Política El pacte del canvi 3 Els discursos històrics del Tinell Pàgines 20 a 24 888 «El mirall de Catalunya» «L’estil és tan important com els continguts» Maragall va garantir la unitat de les tres forces que componen l’acord de Govern JULIO CARBÓ PASQUAL MARAGALL Pròxim president de la Generalitat «Ciutadans i ciutadanes de Catalunya que esteu avui aquí. Han hagut de passar gairebé 25 anys perquè Catalunya es retrobi sencera avui aquí, en aquest Saló del Rei, en aquest Saló del Tinell. Han hagut de passar 25 anys perquè Catalunya reconegui que la seva veu no era només una, perquè reconegui la seva pròpia diversitat com una riquesa i no com un problema, perquè Catalunya decidís. Ens ho han dit en les eleccions de forma clara, ens ha dit coses –és possible que no de la manera que alguns haurien volgut– de la forma més clara en aquests anys de democràcia des del 1984: que volia una Catalunya reconciliada. Una Catalunya que sigui un cor i no un solo o un solista. Han passat 20 anys perquè això fos possible. Catalunya ja no es pot confondre amb un accent. Però han hagut de passar cent anys perquè això fos possible amb tranquil.litat. No hi ha hagut un govern d’esquerres en aquest país que no fos en situació extrema, de crisi mundial, d’una guerra mundial a l’horitzó que pràcticament impossibilitava que aquell Govern fos Govern, que dramàticament va anar a la presó. Sí, el president de Catalunya, Companys, va anar a la presó. ¿Era aquella una governació normal?, ¿va ser un període normal? No ho va ser, ni per a Catalunya, ni per a Espanya, ni per a Europa, ni per al món, i avui podem dir que, per primera vegada, el poble de Catalunya i els seus partits més populars, els partits de l’esquerra, comencen un període de Govern tranquil, que serà fecund. Perquè les esquerres ens hem foguejat, n’hem après. En tots aquests anys les esquerres hem sabut el que era la presó, uns més que altres, diguem-ho. Hem sabut el que era l’exili, també uns més que altres. Avui tenim aquí representants dels partits de tota aquesta trajectòria: Esquerra Republicana, que ha viscut tot el que ha viscut; l’antic PSUC, que va conduir, de fet, juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Raimon Obiols i Joan Raventós, aquella Assemblea de Catalunya que en el fons ens va marcar el camí. Jo crec que avui hi som tots. Tenim una responsabilitat immensa. Sabem que el poble de Catalunya ens ha donat una majoria a tots àmplia, a cada «Han hagut de passar 25 anys perquè Catalunya reconegui que la seva veu no era només una» un petita, amb uns creixent, altres decreixent, en tot cas no pas suficient per governar sols. El poble de Catalunya ens ha dit: ‘Governeu junts, enteneu-vos, feu l’esforç que s’hagi de fer perquè pugui sortir un programa que sigui de tots, el programa representatiu dels interessos del poble de Catalunya avui’. I ho hem fet. I vull felicitar i agrair a tots els que durant aquells dies llargs, 33 El document amb les firmes de Saura, Maragall i Carod. que la història dirà que han estat curtíssims però que han estat intensíssims, hem fabricat el que ara firmarem i que quedarà aquí al Tinell com a record històric, al Museu d’Història. Jo recordo que la primera vegada que vaig entrar aquí va ser un dia que el rei Joan Carles, acabat de nomenar, visitava Barcelona i havia de fer un discurs a l’ajuntament, i no va poder perquè estava ocupat pels funcionaris en vaga, entre els quals hi havia jo i alguns dels que sou aquí. L’acte es va haver de fer aquí i el pobre Viola estava tan nerviós que en el seu discurs li van caure els papers a terra. Ho dic perquè la història no es fa només per la cresta d’onades del que passa a dalt, en els seus governs, sinó que moltes vegades la història s’escriu des de baix. Carod va destacar que el nou Govern català «no va contra ningú» Pròxim conseller en cap «Ja diu (el diari) La Nau, febrer del 1930, Antoni Rovira i Virgili: ‘Nosaltres seguim i ens mantindrem sempre en el terreny de la plena catalanitat, però també volem actuar en el terreny del ple esquerranisme. Els que, sent catalans i sentint-se demòcrates, no passen d’una posició de centre, centredreta o centreesquerra, també tenen una tasca a fer, però els que a més se senten esquerrans ho han de proclamar francament i han d’actuar com a tals en organitzacions adequades. Aquest és el raonament que ens ha portat a la nostra actual situació política. El nostre esquerranisme no serà mai motiu de cap minva en el nostre sentit de catalanitat, que és substància viva de l’ànima nostra. I tots els que proclamen el doble ideal de llibertat de les persones i dels pobles poden dir el mateix. El fervor esquerrà no desfà el fervor catalanista, sinó que el fa més complet i més profund. Qui sent la catalanitat i l’esquerranisme com a dues manifestacions d’un mateix principi humà troba en cada un d’aquests sentiments un reforç per a l’altre’. Crec que era una cita històrica (...) que avui havia de ser escoltada. Aquest és un acte de normalitat democràtica. Després d’un Govern, n’arriba un altre. Arriben altres sigles, altres idees polítiques, i arriben també altres sectors socials. Nous protagonistes que no són, no som, menys catalans i catalanes que els que hi havia abans. Una nova majoria que no és menys democràtica ni legítima que la que hi havia abans. Vint-i-quatre han estat els anys per exercir una gran oportunitat. Ha estat l’hora del catalanisme conservador. Ara és l’hora del catalanisme d’esquerres, de tornar a posar com a objectiu prioritari la unitat civil del poble de Catalunya. Un sol poble amb independència dels orígens, els cognoms o JOAN SAURA Pròxim conseller de Relacions Institucionals «Un país en què caben tots» JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA el Periódico la llengua parlada a casa. Per sobre de la Catalunya nacionalista, la Catalunya nacional. La Catalunya en què cabem absolutament tots. És amb aquesta idea que estic convençut que aquest serà el millor Govern per aplicar polítiques socials progressistes, de defensa del territori, per a la dignitat de la llengua catalana i del país, polítiques de suport a la cultura i a la llibertat, de complicitat amb els sectors econòmics vius i emprenedors d’aquest país, que són molts. «Catalunya ha d’avançar sense altres límits que els que siguem capaços de posar-nos» Recuperem avui un imaginari col . lectiu, la tradició democràtica unitària del que va ser en el seu temps l’Assemblea de Catalunya. Recuperem avui, aquí, la noció d’un Govern per a tots (...). Catalunya no és un sol partit. Catalunya és el PSC, CiU, ERC, ICV i el PP. Catalunya som tots, i també el Go- En aquest moment, jo crec que és la nostra història la que Salvador Espriu va citar quan va dir que el mirall de la veritat era un mirall trencat i que si es volia tenir sencer s’havia de compondre. Avui el mirall de la veritat –no pas el mirall de tot Catalunya perquè com ha dit Carod és més àmplia que tot això–, el mirall de la veritat del Govern de Catalunya té tres trossos que s’han d’unir i els hem unit en aquest document. Em comprometo com a màxim responsable d’aquest Govern i amb la humilitat de saber que estic al servei de tots vosaltres i de tot el poble de Catalunya a garantir que la unitat dels tres trossos del mirall de Catalunya serà suficient perquè la veritat resplendeixi. Moltes gràcies». H vern de la Generalitat és i serà de tots sense excepció (...). Aquí naixerà l’acord per un Govern que no va contra ningú, perquè és un Govern a favor. A favor de la majoria de la societat catalana, a favor d’un país, d’una nova manera d’entendre les coses, també les relacions entre els poders públics i la ciutadania. Estic convençut que aquest serà un Govern que començarà per saber escoltar (...). I també tinc la certesa que aquest serà un Govern que tindrà el màxim respecte i acceptarà també la màxima col.laboració de totes les forces que se situaran d’aquí a poques hores a l’oposició democràtica, lleial i legítima al Parlament de Catalunya. Tenim una gran responsabilitat històrica. La primera, fer-ho bé. Aquest Govern ho ha de fer molt bé, millor que tot el bé que ho han fet els que l’han precedit. Tenim el deure patriòtic i civil de fer-ho molt bé, i que aquest Govern faci avançar aquest país cap on vulgui sense altres límits que aquells que nosaltres mateixos siguem capaços de posar-nos. Avui comença la nova Catalunya, que, si volem, serà com l’hem somiat tantes vegades: més justa, cívica, culta, moderna i lliure. És en nom d’aquesta Catalunya que us demano que crideu amb mi: ¡Visca Catalunya!». H «Amigues, amics, he parlat molt en la meva vida política però mai he tingut tantes emocions com avui. Estic molt content, molt il.lusionat i conscient de la gran responsabilitat que recau sobre nosaltres. Avui és un dia històric. No és retòrica. Després de la recuperació de les institucions d’autogovern, després de 23 anys, per primera vegada firmarem un acord de progrés per fer un Govern catalanista d’esquerres. En aquests 23 anys hem avançat molt, però el 16 de novembre Catalunya va dir claríssimament que volia nous horitzons socials, ecològics, nacionals... Avui recollim l’esforç al treball de molta gent (...) Vull fer un reconeixement especial a dues persones que ens han abandonat i avui també estarien molt contents: Manolo Vázquez Montalbán i Miquel Martí i Pol. (...) Avui firmem un programa per a les persones de Catalunya, amb mesures concretes per afrontar la sinistralitat laboral, les llistes d’espera sanitària, la violència de gènere... un programa que necessita un gran acord nacional per a l’autogovern, que vol dir un nou Estatut i un nou finançament. Quan demanem un nou Estatut ho fem perquè fa falta per resoldre els problemes de les persones (...) i, per tant, serem contundents, pacients i tossuts. I també perquè volem un encaix diferent de Catalunya en l’Estat espanyol. ¿Com ho farem? De dues maneres. Una, obrint l’elaboració de l’Estatut a totes les forces polítiques, no volem pas un Estatut només del Govern, (...) i amb un procés de participació social perquè no sigui pas l’Estatut dels polítics. Vull acabar amb dues reflexions: primera, ens comprometem a un nou estil de govern. En política, l’estil és tant o més important que els continguts, i volem un Govern transparent, que es relacioni bé amb la ciutadania, que busqui complicitats. No és suficient gestionar bé. I la segona, tenim un país molt il.lusionat, una àmplia majoria parlamentària amb un programa esplèndid, però sobretot un país il.lusionat. Permeteu-me una anècdota: divendres, a Gràcia, una senyora que no coneixia em felicita i em diu: ‘Jo no l’he votat ni a vostè ni a cap dels tres grups d’esquerres, però estic contenta perquè sé que vostès obriran un nou camí a Catalunya’. El 16 de novembre a Catalunya va guanyar l’esperança en contra de la resignació i la por. El nostre compromís és que concretarem l’esperança i la il.lusió davant els que volen crispar o fer por en aquest país. No ho aconseguiran i no defraudarem la gent. Bon dia i moltes gràcies». H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El mirall de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pacte del Tinell Tripartit Govern Catalunya Canvi Acció política Abstract A summary of the resource. Discurs de Pasqual Maragall a l'acte de signatura del Pacte del Tinell. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1751/0000001378.pdf e5863dfba5e81c052b0621d235e30cf8 PDF Text Text El moment polític a Catalunya Conferència de Pasqual Maragall a ESADE (28-5-01) Bona tarda. Moltes gràcies a tots vostès per la seva assistència. Moltes gràcies al president del Patronat d’ESADE i al president de l’Associació d’exalumnes, els bons amics Joan Josep Brugera i Xavier Pérez Farguell per la seva invitació a pronunciar aquesta conferència sobre el moment polític de Catalunya i, sobretot, per a compartir amb vostès aquesta estona. ESADE proporciona una tribuna pública, amb una llarga trajectòria democràtica i de servei públic, de gran ressò i prestigi i, per tant, molt exigent. Confio aquesta nit poder-los aportar idees positives respecte al moment actual i al futur de Catalunya i contrastar-les amb vostès. Del que estic segur és de que jo en sortiré enriquit. Vull aprofitar també aquesta ocasió que em brindeu per felicitar molt efusivament a ESADE, si més no per dos motius recents: pel seu doble reconeixement internacional amb l’acreditació de la International Association for Management Education i l’avaluació que n’ha fet el Wall Street Journal, com a primera escola europea de management i, en segon lloc, per les seves iniciatives de creixement a Madrid. Necessitem empreses i institucions que creixin i ampliïn el seu mercat. Us animo a projectar encara més la vostra influència, i també la de la Universitat Ramon Llull, fora de Catalunya i fora d’Espanya. També m’atreveixo a animar a ESADE a continuar en la seva línia de treball en la millora de la gestió i l’administració pública. Els seus programes i tasques de recerca han estat pioners i estic segur que amb la nova direcció de la Institució i de l’Escola d’Administració d’Empreses, amb els senyors Carlos Losada i Xavier Mendoza, aquesta branca del coneixement, tan necessària per al bon govern de Catalunya, continuarà progressant. Del que vull parlar-los avui és del moment polític que viu Catalunya. Vull traslladarlos la meva preocupació per una situació que considero força negativa, però vull expressar-los també un missatge de confiança, perquè disposem de bases sòlides per afrontar el futur. El meu sentiment és des de ja fa més de dos anys d’esperança i de decepció a l’hora. Catalunya no va malament. És més, ho te tot per reeixir en el mon obert que s’està configurant. Però hi falta una cosa, Hi falta govern, bon govern i, en la base, una aliança política i parlamentària sòlida que ho permeti. Hem malbaratat dos anys de vida política a Catalunya, amb la qual cosa hem reculat: hem perdut liderat, hem perdut capacitat d’iniciativa i hem perdut i continuem perdent oportunitats. Hi ha una distància molt gran entre les possibilitats del país i la realitat. El nostre govern, el govern de Catalunya, està paralitzat, no te projectes. Ha entrat en una fase d’involució, tirant endarrera els acords inicials de legislatura (com en l’audiovisual, l’organització territorial o l’aprofundiment de l’Estatut). Lamento haver de repetir aquests arguments, però la meva responsabilitat m’obliga, ja que no es perceben símptomes de millora, tan sols una actitud defensiva i resistencialista i profundament conservadora de "qui dia passa any empeny", que vostès com a directius be saben, és la millor manera d’enfonsar una empresa. 1 �Ja fa temps, com a mínim dues legislatures, que es resta en lloc de sumar: En política hi ha aliances bones i dolentes en funció dels objectius. Com passa en el món de l’empresa. Si l’objectiu era aprofundir l’autogovern de Catalunya (l’autonomia), en el marc d’un procés harmònic a nivell de l’Estat, l’aliat escollit no és l’adequat. Si l’objectiu era també, conseqüentment, obtenir major finançament per a les nostres competències, hem quedat defraudats. Si preteníem un major flux d’inversions cap a Catalunya i resoldre estrangulaments històrics en les nostres infrastructures, haurem d’esperar temps millors. O canviar de Govern. L’actual Govern, i la coalició que el sustenta, han errat en les aliances. El resultat ha estat el no poder avançar en temes clau pel futur de Catalunya i en el paper i posició de Catalunya a Espanya. La nostra Comunitat autònoma ha retrocedit posicions relatives en el context espanyol. No només en renda, també en iniciativa, prestigi i capacitat d’influència. I el que és també preocupant de cara al futur, en població, en termes relatius. La població potencialment activa s’ha reduït entre 1995 i 2000 en més de 200.000 persones i, en conseqüència, s’està reduint en volum absolut l’oferta de treball. Analitzant tots aquests aspectes i la possible evolució de les taxes d’activitat per sexes i grups d’edat i la de la demanda de treball, Josep Oliver arriba a la conclusió que, en una estimació moderada, l’any 2010 la demanda de treball no coberta per residents se situarà a Catalunya entre 350.000 i 450.000 persones. És a dir, un dèficit de ma d’obra que haurà de ser cobert per població immigrada. No cal insistir en els problemes d’integració i cohesió social que això pot comportar que cal preveure i sobre els que cal començar a actuar amb urgència. Haurem de reconèixer, així ho faig jo, la contribució històrica que Jordi Pujol ha fet al davant de la Generalitat. Però és llàstima i hauria estat bo evitar que els últims anys d’un cicle polític tan important, es vegin marcats per greus errors i mancances de gestió i de govern que afecten, fins i tot, el prestigi de la institució. Citaré dos casos. La qüestió del Plan Hidrológico Nacional i l’actitud de la majoria i del Govern han posat de manifest importants problemes. Un, la falta de projecte sobre la política de l’aigua a Catalunya (desprès de 20 anys de govern…), l’absència d’una política sostenible, equilibrada, fonamentada en una correcta planificació i gestió dels recursos. En segon lloc posa de manifest la inexistència de política territorial, manifestada en aquest cas en les Terres de l’Ebre, però que fàcilment podríem estendre al Pirineu, al Camp de Tarragona, a la Catalunya Central o a la pròpia Regió Metropolitana de Barcelona. En tercer lloc, ha posat de manifest la dependència del Govern i de la seva formació, que l’obliga a trencar a Madrid la paraula donada a Barcelona i a donar suport en el Parlament espanyol a polítiques que el Parlament català qüestiona seriosament. Una cosa similar ha passat amb la política d’immigració. El marcatge imposat pel Partit Popular ha impedit a CiU fer cas al que plantegen institucions com la Sindicatura de Greuges o el propi Consell Consultiu de la Generalitat, que posen en dubte la correcció i constitucionalitat de la Llei d’Estrangeria; o els ha impedit donar compliment a resolucions parlamentàries que situaven les qüestions de la immigració en una perspectiva més constructiva i realista. 2 �D’altres episodis com la incapacitat de donar sortida a la situació de la Sindicatura de Comptes o els problemes que es multipliquen en la gestió de Turisme, les subvencions de Treball o la Fundació Catalana per a la Recerca, són també manifestacions de l’esgotament d’un projecte polític que demana una profunda renovació. Un canvi (si em permeten novament el símil empresarial), en la gestió i en la propietat. Em preocupa la falta de resposta o les respostes inadequades de l’actual govern a problemes que tenim plantejats i que condicionen el futur de Catalunya. I em preocupa la perspectiva que als quasi dos anys ja perduts en aquesta legislatura, encara hi podríem afegir-ne dos més. Els posaré també un parell d’exemples que considero bàsics: Quan la nova societat del coneixement és ja un fet i el futur de les societats vindrà condicionat per la seva capacitat en potenciar-la, nosaltres mantenim les nostres polítiques tardanes en matèria d’Universitats, de recerca, desenvolupament i innovació o en la creació d’infrastructures per a les TIC. (La manca d’estratègia envers les noves tecnologies de la informació i comunicació (les T.I.C.), ha estat posada de manifest recentment per les entitats sectorials i quan ho han fet han rebut crítiques del Conseller del ram). Quan cal debatre una nova organització de l’administració que l’apropi al territori, seguint els models de proximitat o subsidiarietat que la Unió Europea propugna, per tal d’enfrontar d’una manera més eficaç els problemes de la degradació dels habitatges, l’educació en els primers i segons nivells, els serveis de benestar social o la integració dels immigrants, aquí continuem presoners d’un model centralitzat i poc eficient d’organització de la Generalitat, resistent a crear les vegueries (les províncies catalanes, si em permeteu), amb o sense refrendament legal a Madrid, i a dotar de mitjans i de capacitat d’actuació a l’àmbit més pròxim al ciutadà, que és el seu municipi. Estem incorrent en un important cost d’oportunitat per no fer les coses necessàries en política social, en política de família, en ensenyament, en política de recerca i desenvolupament, en foment de la innovació i la creativitat. Quan cal debatre un nou model territorial que apropi l’administració al territori, seguint els models de proximitat o subsidiarietat que la pròpia Unió Europea propugna, per a afrontar d’una manera més eficaç problemes com l’habitatge, l’educació en els primers nivells, els serveis socials de benestar o la immigració, aquí continuem aferrats a un model centralitzat i poc eficient d’organització de la Generalitat, resistent a crear les vegueries i a dotar de mitjans i capacitat d’actuació a l’àmbit més pròxim al ciutadà, que és el seu municipi. La iniciativa política està en mans de tercers: el PP de Catalunya (que com vostès saben gaudeix d’una autonomia mínima o nul·la respecte a Madrid), i que imposa els seus criteris centralistes i conservadors als seus socis de govern amb un percentatge molt reduït dels vots, tot just el 9,5% (i amb escasses expectatives de superar-los, per cert). És necessari superar la crisi de governabilitat que viu Catalunya. Crisi de Govern que es manifesta en els vuit Consellers que han canviat de lloc en un any i mig, inclòs el nomenament d’un Conseller primer, fet de forma poc respectuosa amb les pràctiques parlamentàries, furtant al Parlament la seva capacitat de debat i control d’un acte de l’Executiu que suposa una modificació substancial a la forma de Govern que es va sotmetre a l’aprovació parlamentària en el solemne acte 3 �d’investidura. No obstant això, no vull deixar d’esmentar algunes de les coses positives que l’actual composició del Parlament ha tingut. L’exigua majoria de les formacions de dretes (68 diputats front a 67 de l’esquerra), han permès introduir alguns canvis importants en la dinàmica parlamentària. Cal reconèixer també les dinàmiques positives introduïdes per la Presidència del Parlament. Per primera vegada, desprès de 20 anys, s’ha dotat als Grups Parlamentaris d’una mínima infrastructura per exercir la seva funció. Ha calgut una composició del Parlament com la descrita per donar més vitalitat a una institució a la que el pes de la majoria havia mantingut esmorteïda. Vull reconèixer l’esperit col·laborador i lleial del President del Parlament, que ha posat en marxa dinàmiques molt positives, encara ens haurem d’afanyar per completar la revitalització del Parlament, reformant el seu Reglament. Vull també fer notar iniciatives molt positives com l’inici, encara insuficient, d’un debat i propostes sobre el problema del finançament dels partits polítics auspiciat pel Parlament. O la creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, de forma pionera, i que s’afegeix a una altra institució parlamentària com és el Síndic de Greuges, la labor dels quals contribueixen a millorar la qualitat de la nostra vida democràtica. Veig, crec que tots veiem, amb preocupació com els ciutadans s’allunyen de la Política, però també de la justícia o de les empreses multinacionals. Son moltes les causes, sens dubte, i tots els partits compartim responsabilitats. Però qui ha governat Catalunya durant sis legislatures probablement té molts motius de reflexió. La sensació que té un ampli sector de població de que "això de la Generalitat no va amb ells", i que es manifesta en els estudis sociològics i es constata en l’elevada abstenció, té causes diverses, però entre elles, de ben segur, l’empobriment històric de la vida parlamentària i del debat parlamentari i la seva quasi ocultació fins ara. Tampoc la subtil (i no tan subtil) apropiació i identificació entre Generalitat – partit – líder del partit és aliena a aquest desinterès cívic cap a l’autogovern de Catalunya, que conviu curiosament amb una relativament alta valoració del Govern en les enquestes d’opinió. La gent pensa que és millor "govern català" que "falta de govern". Independentment de l’opinió sobre aquest govern. El plantejament d’unes relacions interessades amb Espanya on els resultats sempre es mesuren pel que demanem i pel que "hem tret", no sembla una forma positiva ni creativa d’establir relacions i una bona part de la nostra ciutadania percep com desestimuladora per a participar. Sobretot quan el que "hem tret" és tan poc. El capital adquirit en menys de tres anys de govern del President Tarradellas i en els primers anys del Govern Pujol l’hem anat perdent poc a poc, però amb perseverància. Ara plantegem unes campanyes d’imatge (benvingudes siguin si van en la bona direcció de Catalunya com a "terra d’acollida"), però hauria anat molt bé aprofitar aquests 20 anys per transmetre una imatge diferent de la que hem transmès. Ara ho pagarem en forma de crisi de nombre d’estudiants universitaris (en termes estratègics) quan s’estableixi del tot el districte obert. Catalunya ha d’aspirar a no només ser motor econòmic, que no ho estem essent, en termes relatius, cada cop 4 �menys, si no capdavantera en la proposta d’estructuració d’Espanya i dels seus pobles. Hem de donar un tomb a aquesta manera de fer les coses. En primer lloc, cal retornar al Parlament el seu paper central com a cambra legislativa, de debat polític i de control de l’Executiu. Això passa per les reformes internes necessàries en el seu Reglament per a dotar-lo d’un major vigor i agilitat; però també passa per iniciatives com incrementar la seva presència en la vida ciutadana a través de l’emissió de senyal de TV, que no arribarà fins a la tardor i ja veurem si serem a temps de donar en directe els dos grans debats que hi tindran lloc: el de política general –crítica de l’acció de govern, darrera oportunitat del Govern Pujol per a rectificar i Moció de censura constructiva, és a dir, debat de l’alternativa de govern. En segon lloc, cal canviar l’actitud i comportaments de la majoria. Ara reclamem i oferim, diria que exigim i ho continuarem fent des de la majoria si els ciutadans ens atorguen aquesta confiança, una actitud oberta, de consens per a tots aquells aspectes fonamentals que afecten la vida política de Catalunya. Hem perdut gas en aquests temes: CC/RTV, l’ordenació territorial, Llei Electoral, revisió de l’Estatut, Llei del Primer Conseller o del Govern. Els Socialistes - Ciutadans pel Canvi hem ofert un pacte el més ampli possible en temes com la immigració, la nova divisió territorial de Catalunya, el finançament autonòmic i les reformes institucionals que cal fer, com l’aprovació de la Llei Electoral catalana i l’aprofundiment de l’Estatut. La resposta de la majoria i del seu Govern ha estat la involució: el menyspreu del Parlament i el Consell Consultiu en el tema de la immigració, la marginació d’un tema nascut de la voluntat de consens com la nova divisió territorial, amb la iniciativa del Conseller Duran Lleida, avui dimitit, i el treball dels experts coordinat per Roca Junyent; la regressió en els mitjans públics de comunicació, el rebuig d’una posició unitària, sòlida i solvent en la reforma del finançament autonòmic i del finançament públic en general, en una perspectiva a 20 anys i, finalment, l’ajornament i reiterat incompliment en les obligades reformes electorals i d’adaptació de l’Estatut. Hi ha una altra forma de fer política i haurem de recuperar els valors de la participació, la pluralitat, la coherència política i el consens en els temes cabdals de país. Amb el mateix esperit, Catalunya ha d’oferir un nou pacte a Espanya: federalisme i subsidiarietat son els conceptes polítics que ens han de permetre avançar en el projecte conjunt amb els pobles d’Espanya i en la capacitat d’iniciativa des de Catalunya. Un nou federalisme en la línia del que els pensadors més lúcids estan proposant per Europa. La nova Europa que amb dificultats, és cert, s’està configurant, camina en aquesta direcció federal. Federalisme que reforça la unitat en el propòsit comú i la pluralitat de les parts per a desenvolupar la seva pròpia identitat. Un model que ens permeti superar tant la desorientació actual dels nacionalismes perifèrics com del nacionalisme espanyol del PP que, al pretendre fossilitzar el text constitucional de 1978, ens pot abocar a una regressió de conseqüències 5 �imprevisibles. Proposo treballar en una proposta federal per a Espanya ja des d’ara, encara que els resultats no es vegin fins d’aquí a uns anys. No hem fet tard encara des de Catalunya per a fer aquest esforç de pedagogia i diàleg. Hem perdut, això sí, bastant de temps i oportunitats. No és possible en la conferència d’avui aprofundir en aquest enfocament. Solament vull assenyalar la importància de disposar de models de referència que superin el conjunturalisme, els posicionaments tàctics, el predomini del circumstancial sobre el substantiu de les idees i projectes. *** Voldria centrar-me en la segona part de la meva intervenció en el projecte econòmic i social que crec que és necessari oferir a la societat catalana per superar l’actual desorientació i perseguir objectius més ambiciosos de futur. Fa uns sis mesos vam posar en marxa des del nostre Grup Parlamentari, el Govern Alternatiu, amb una doble missió: avaluar i destacar les limitacions del Govern actual i de cadascuna de les seves Conselleries i generar una política alternativa en les diverses àrees de govern. Des d’aleshores, el Govern Alternatiu ha generat línies d’acció i projectes alternatius en totes les àrees: política universitària i de recerca, política social, reducció de la pobresa i l’exclusió social, infrastructures, medi ambient, educació, política territorial, finançament autonòmic i local… Tots aquests projectes configuren i configuraran una política alternativa a l’actual, des d’una perspectiva progressista, que creu en una major igualtat i en la capacitat dinamitzadora de les decisions adoptades el més a prop possible de la gent. Avui em referiré a tres grans aspectes: els reptes que ens planteja la nova economia, les infrastructures com a requisit indispensable per a la competitivitat i la necessària aspiració a una societat més justa. Ens hem de plantejar reptes més elevats i globals. Cal desenvolupar una visió de futur i aquesta no pot ser una altra que apostar decididament per la societat del coneixement. No podem conformar-nos amb uns indicadors de recerca clavats des de fa anys i anys en nivells equivalents a la meitat de l’esforç que fan les àrees amb les que hem de competir. No podem seguir mantenint unes altes taxes de fracàs escolar i universitari o una formació professional subvalorada. No podem conformar-nos amb una dotació d’infrastructures econòmiques que estan provocant autèntics colls d’ampolla en la capacitat competitiva de l’economia catalana. El repte de Catalunya, vertebrador de la seva estratègia, ha de ser trobar-se entre les regions capdavanteres que atreguin les activitats econòmiques de la societat del coneixement. Situar-nos en el cercle virtuós de les societats innovadores. Hem viscut uns anys molt bons en termes d’activitat econòmica. Des de 1995 l’economia catalana registra taxes de creixement apreciables i la taxa d’atur s’ha reduït molt per sota de la mitjana espanyola, assimilant-se a la mitjana europea. Les nostres exportacions avancen a bon ritme i gaudim d’una economia molt oberta. La situació financera de les empreses és, en general, sanejada i la inversió ha crescut a taxes elevades. És a dir, analitzant els indicadors conjunturals habituals, l’economia catalana s’ha comportat molt positivament. 6 �No obstant, existeix una opinió molt extensa que Catalunya està perdent posicions en la dura i competitiva carrera de la nova economia globalitzada. Jo percebo autosatisfacció i falta de visió per abordar aquests reptes. L’opinió de molts dels principals líders empresarials del nostre país va en la mateixa direcció. Voldria recordar alguns d’aquests indicadors menys favorables. Entenc (encara que no comparteixo) el costum dels nostres governants de mostrar els indicadors favorables, que hi són. El que passa és que, com vostès bé saben, sense un correcte diagnòstic que identifiqui els punts febles, no tan sols els punts forts, és impossible plantejar-se els objectius i les línies d’acció adequades. Vegem-ne alguns: Una cosa ens hauria de preocupar d’antuvi, ja que és símptoma i sintetitza altres problemes de fons. Em refereixo al comportament de la productivitat, que ha mostrat un creixement molt feble en els darrers anys amb taxes que difícilment superen el 0,5%, menys de la meitat de la mitjana europea i menys de la quarta part de la nord-americana. La inversió en R+D a Catalunya no arriba a l’1% del PIB regional, molt per sota de l’1,9% de la mitjana de la UE. O de l’1,6% de la regió de Madrid. Ni la concentració d’investigadors per cada 1000 actius presenta xifres comparativament favorables ( 12 a Madrid, menys de 7 a Catalunya). Tampoc la despesa en innovació en sectors tecnològicament avançats presenta uns resultats favorables a Catalunya. Ni la presència d’aquests sectors (TIC) representa un percentatge del PIB similar a la mitjana europea (2% a Catalunya i Espanya i 3,4% a la UE). Segons les dades de SEDISI (l’Associació Espanyola d’Empreses de les Tecnologies de la Informació) presentades al Parlament de Catalunya, Catalunya ha passat de concentrar un 50% de les empreses tecnològiques fa 20 anys a tenir menys del 30% del total espanyol avui. En el mateix període, Madrid ha crescut del 25% a més del 41%. De la mateixa manera, es constata una progressiva pèrdua a Catalunya de seus d’empreses i centres operatius. La reunió organitzada fa dues setmanes pel nostre Grup Parlamentari amb una cinquantena d’experts: universitaris, empresaris i alts executius va posar de manifest tots aquests problemes. Com assenyala Xavier Vives, la nova economia global i la implantació progressiva de les T.I.C. en els processos econòmics estan provocant una concentració de les activitats productives: concentracions empresarials, però també concentracions geogràfiques. El procés d’Unió Europea sembla accentuar la tendència a la concentració geogràfica. Preocupa el fet que els processos de concentració i aliances empresarials puguin desplaçar les seus socials i els centres operatius de les grans empreses, restant capacitat política i d’iniciativa a certes ciutats o regions metropolitanes, encara que concentrin un bon nivell d’activitat. El centre d’Espanya ha exercit una força centrípeta molt poderosa: els processos de privatització i liberalització han afegit a les tendències normals a la concentració 7 �factors molt poderosos de centralització. Aquesta tendència natural dels mercats no ha estat en absolut contrarestada per una política del Govern Central propiciadora d’un millor repartiment territorial de l’activitat. La descentralització dels òrgans reguladors de mercats (Competència, Elèctric, Telecomunicacions) en la línia que proposava Rodríguez Zapatero el mes de març a Barcelona i com fan altres països amb estructures polítiques menys descentralitzades que les nostres, propiciaria una major desconcentració de les seus i centres operatius d’algunes de les grans empreses regulades i, amb elles, dels seus serveis complementaris. Catalunya, amb la metròpoli barcelonina al capdavant, ha d’aspirar a jugar un paper clau en la nova societat de la informació i el coneixement, i ha d’aspirar a ser una regió econòmica guanyadora en aquesta contesa dura i complicada impulsada pels processos de globalització. No n’hi ha prou de mostrar-se satisfet per la bona evolució dels indicadors econòmics conjunturals. Cal centrar també l’atenció en un altre quadre de comandament: en la implantació de noves iniciatives en els sectors emergents de les T.I.C i en altres sectors punta de llança de l’avenç tecnològic; en els indicadors que configuren l’oferta d’atractius o externalitats per a la implantació de noves activitats; en indicadors que mesurin el guany o la pèrdua global de capacitat de decisió del nostre espai econòmic; en els indicadors del nostre potencial en R+D+I, etc., etc. I he de dir que ens ha faltat ambició. Catalunya necessita un revulsiu, ja que l’anàlisi d’aquests indicadors no mostra una situació favorable. Hem d’aspirar a continuar sent el motor econòmic d’Espanya, ser-ho també en els sectors emergents avançats tecnològicament i de gran creixement. Però no només això: hem d’aspirar a ser motor econòmic, però a la vegada també cervell. Tenim uns actius considerables: Una economia diversificada, amb una xarxa de proveïdors força desenvolupada, amb clusters o districtes industrials potents i amb un bon nombre de sòlides empreses mitjanes en sectors diversos: editorial, químic, farmacèutic, alimentari, components de l’automòbil, etc. Un potencial investigador en les nostres Universitats i centres d’excel·lència en diverses àrees, des del disseny a la biomedicina. Iniciatives importants en el terreny logístic i d’implantació de noves tecnologies TIC; centres d’excel·lència en medicina o en formació empresarial. Tenim també un entorn agradable, amb una més que acceptable qualitat de vida. Cal preservar i posar en valor tots els nostres actius i concentrar esforços i centrar les prioritats en invertir en formació (i a tots els nivells, universitari i formació continuada, però sense oblidar el preocupant aspecte de la formació secundària i intermèdia). Cal invertir en crear centres d’excel·lència en investigació i desenvolupament, en vincular la recerca universitària i el mon empresarial. És necessari seleccionar i prioritzar. Cal crear massa crítica. De la mateixa manera, cal posar els elements que afavoreixin la creativitat i l’aparició d’iniciatives: disponibilitat de capital risc i col·laboració entre sector públic i privat per escometre grans projectes. També és necessari variar el discurs oficial, basat en un cert cofoïsme que exaltava la petita dimensió i els valors "tradicionals" de l’empresari català. Sense renunciar a la riquesa que representen les PIMES a Catalunya, és necessari encetar un discurs que posi l’èmfasi en la necessitat d’incrementar la grandària de les nostres empreses i en propiciar acords, col·laboracions i fusions per assolir dimensions més adequades als requeriments dels mercats globals. 8 �Fomentar l’obertura de la nostra societat: des de l’aprenentatge d’idiomes fins a la participació activa en les xarxes internacionals on "passen les coses". Internacionalització vol dir que les empreses venguin i inverteixin en l’exterior, però també vol dir participar en xarxes de ciutats, associar-se en projectes de col·laboració transnacional: d’ensenyament, de recerca... estar culturalment oberts. La dotació d’infrastructures és un factor essencial per a la competitivitat de l’economia. Però Catalunya té un important dèficit d’infrastructures de caràcter econòmic que són ja veritables colls d’ampolla per al seu desenvolupament. Vint anys de competències autonòmiques i set sent "decisius a Madrid", no han aportat, en el terreny de les infrastructures elements diferencials de competitivitat per a Catalunya. No cal dir que els actuals plantejaments radiocèntrics del Govern del Partit Popular encara empitjoren les coses. Segons els estudis més solvents, els dèficit d’infrastructures econòmiques de Catalunya és important i limita la seva capacitat competitiva davant altres regions europees. A la insuficient dotació en infrastructures i despeses en R+D, a que m’he referit anteriorment, cal afegir l’endarreriment en el desplegament de les infrastructures de telecomunicacions. I a aquestes els problemes de l’aeroport, ferrocarrils, xarxa viària i transport metropolità, xarxa viària vertical diagonal i transversal i infrastructures medioambientals. Podríem afegir el conflicte addicional de certs peatges i alegrar-nos per la concreció de l’AVE (encara que tindrem que pagar la connexió amb l’aeroport). Òbviament, el problema del dèficit en infrastructures prové del dèficit de finançament: de la insuficient dotació pressupostària per a inversions de l’Administració central a Catalunya i de la insuficient inversió de la Generalitat, acumulades ambdues any darrera any. (Entre parèntesi val a dir que s’hi afegeix un problema de gestió, o millor, d’autonomia de gestió: el Port i l’Aeroport generen recursos suficients per a finançar els increments d’inversió necessaris). La capacitat competitiva de Catalunya, el seu paper com a regió capdavantera en un context global, estarà condicionat a aquests dèficits: a la concepció de l’aeroport, a la facilitat i amplitud de comunicacions, a les connexions interiors, al medi ambient i a la qualitat de vida que se’n deriva. I pensant, a més, en la Catalunya metròpoli, que irradia sobre un àrea europea de 15 milions d’habitants, el centre de la qual és Barcelona. Aquesta concepció multipolar, no centralitzada ni radiocèntrica, és compartida totalment per la nova direcció socialista. No renuncio, amb la complicitat de vostès, amb la de la societat econòmica catalana, que de ben segur comparteix aquests plantejaments, a convèncer l’actual Govern espanyol que el model que volen imposar no maximitza el creixement i renuncia a les possibilitats que ofereix una concepció multipolar, en el nostre cas, la bicapitalitat. La nova economia global genera oportunitats extraordinàries, però també riscos i perills. Hem d’arriscar-nos per guanyar, però també hem de trobar un equilibri entre creixement i igualtat, entre competitivitat i cohesió. En la nostra Europa, només una societat forta i cohesionada socialment està en condicions de créixer de forma continuada i estable i només amb un creixement estable i continuat estarem en condicions de dur a terme les necessàries polítiques de benestar. Per al manteniment de l’estat del benestar es poden seguir dues vies oposades: 1) reduir les cobertures i prestacions o 2) incrementar les bases per a fer el sistema sostenible. 9 �Jo em pronuncio clarament per la segona (sense renunciar, és clar, a corregir les desviacions o ineficiències que ara es pugin produir) Per molts motius. N’esmentaré els que considero més rellevants. En primer lloc, la globalització i la implantació de la societat del coneixement no es pot fer (com està passant i correm el risc que s’agreugi) a costa d’incrementar les desigualtats. Per a nosaltres la cohesió social és un valor bàsic a preservar i, a més, imprescindible per a garantir la competitivitat i el creixement sostingut de qualsevol territori. En segon lloc, perquè moltes de les coses a fer per garantir el benestar, la cohesió i la equitat social, no tan sols són compatibles amb el que cal fer per ser eficients en la nova societat global i en la nova economia, sinó que són imprescindibles. En tercer lloc, perquè les decisions que ara prenem repercutiran sobre el tipus de societat en que viuran els nostres fills, als quals els hem de proporcionar una garantia veritable d’igualtat d’oportunitats en la seva vida, que és com entenem la igualtat. Aquesta política d’equitat i cohesió social es recolza sobre tres pilars: la prioritat per l’educació, el desenvolupament dels serveis d’ajut a les famílies i la dignificació dels barris de les nostres ciutats. Vull traslladar-los l’absoluta urgència d’aquestes qüestions. Ens hi juguem el futur. Educació, en el context de polítiques socials a que m’estic referint, vol dir, en primer lloc, disposar d’un nombre suficient de places en escoles bressol. Vol dir, en segon lloc, millorar els recursos i la qualitat de l’ensenyament, per evitar l’altíssima taxa de fracàs escolar que pateix la nostra societat i la consegüent degradació del nivell mig de qualitat de les classes de secundària i batxillerat. Amb la primera mesura (a la qual cal dedicar-hi recursos potents) facilitarem la incorporació de la dona al mercat laboral i empresarial acostant-nos a taxes més homologables amb la UE, millorarem, potser, la natalitat, i, per tant, contribuirem a sostenir la necessària política de benestar social. El fracàs escolar d’avui és el fracàs en la inserció en la societat de demà. És la consolidació de la pobresa i la marginalitat. I el fracàs escolar té una component cultural i social, i una component que afecta la qualitat educativa. Invertir per ajudar a la família i per millorar l’escola és la millor manera d’evitar l’exclusió social en el futur. Desenvolupar l’atenció domiciliària d’ancians i persones disminuïdes, és també facilitar la inserció laboral de les dones. S’ha de mencionar aquí el fet que la inseguretat afecta especialment les classes mitjanes i treballadores i els barris degradats. La manca d’una justícia local com la prevista en la Carta Municipal i la Llei (PP) de Grans Ciutats és francament dramàtica. Finalment, avui estem a immersos en una tendència de fons que marcarà el futur. Em refereixo al fenomen de la immigració. Les dades demogràfiques estan configurant un mercat de treball en el que les sortides (per edat) superen a les entrades. Les projeccions indiquen una enorme necessitat d’immigració: a 10 anys vista, els efectius nous que necessitaran les nostres empreses poden situar-se 10 �entre les 350.000 i les 400.500 persones, segons els estudis que els comentat abans. Vint anys d’Ajuntaments democràtics ens han servit per millorar molt ostensiblement la qualitat de vida a les nostres ciutats. No s’han pogut resoldre tots els problemes; moltes zones no han pogut superar la degradació de polítiques urbanístiques i d’habitatge predemocràtiques. Avui no podem pretendre sobrecarregar aquests barris degradats amb nous problemes. Invertir en aquests barris, en urbanisme, habitatge, comunicacions, serveis personals, educació i qualitat de vida en general, és la millor manera d’integrar harmònicament, amb totes les dificultats que no se’m oculten, aquest flux de persones, no tan sols inevitable, sinó absolutament necessari per a la nostra economia. *** He volgut donar-los una panoràmica de la situació política a Catalunya. He ressaltat els aspectes que em semblen molt negatius de l’actual moment. Avui, avançar a poc a poc és perdre posicions. No ens podem permetre l’atonia de projectes, els condicionaments polítics paralitzadors i la gestió continuïsta. Estem perdent posicions i oportunitats. Els he exposat la necessària nova actitud de Catalunya: el paper que li pertoca i pot jugar en l’estructuració de la nova Espanya que s’està configurant, en lloc de l’absència dels projectes conjunts i l’actitud d’obtenir rendiments a curt termini que tan pocs resultats ens ha donat. Finalment els he parlat del projecte econòmic i social que crec que cal oferir a la societat catalana, els pilars dels quals són:  L’aposta decidida per la societat del coneixement amb l’educació com a nucli vertebrador. La recuperació de l’endarreriment en les infrastructures econòmiques que Catalunya necessita. El necessari manteniment d’una societat cohesionada i més justa, que és un requeriment no només de justícia social, sinó una condició necessària per a l’estabilitat econòmica.  Els reptes de futur són molt importants. Els processos de canvi i adaptació són difícils de gestionar i precisen lideratge i voluntat de canvi. Catalunya ha de liderar aquests processos en el marc de la nova Espanya i de la nova Europa que s’estan configurant. Moltes gràcies, Pasqual Maragall 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El moment polític a Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. ESADE (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall a ESADE sobre la situació política a Catalunya. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Balanç Catalunya Política Oposició Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-05-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/878/0000000641.pdf 70cc339507ed0d960aeba087262391f1 PDF Text Text EL PAÍS, miércoles 2 de noviembre de 2005 ESPAÑA 15 LA REFORMA DEL ESTATUTO CATALÁN El debate llega al Congreso Pronunciamientos del presidente EL PAÍS, Madrid José Luis Rodríguez Zapatero se ha pronunciado en varias ocasiones sobre algunos aspectos de la propuesta catalana. Lo que sigue es un resumen de sus opiniones: Zapatero defenderá cambios profundos en el Estatuto por el interés general El presidente tiene intención de precisar hoy en el Congreso su fórmula para definir a Cataluña L. R. AIZPEOLEA, Madrid José Luis Rodríguez Zapatero propondrá hoy en el Congreso alternativas a los aspectos “inconstitucionales y que vulneren el interés general” del proyecto de Estatuto de Ca- Zapatero, que ha aprovechado el puente de Todos los Santos para redactar personalmente su intervención, se moverá en el filo de la navaja entre quienes le responsabilizan de impulsar una reforma estatutaria “inconstitucional de arriba abajo” y le exigen el rechazo de su admisión a trámite, como el PP; y quienes le reclaman que la modifique lo menos posible, como sus socios catalanes de ERC e ICV, a los que se añade CiU, que también respaldó el texto en el Parlamento de Cataluña. El presidente adelantó el 12 de octubre su posición al señalar que el Estatuto quedará “limpio como una patena” de inconstitucionalidades en las Cortes, lo que reiterará hoy. El pasado fin de semana precisó los puntos del proyecto a los que afectará la limpieza: modelo de financiación, leyes orgánicas, unidad de mercado y bilateralidad entre Gobierno y Generalitat. Todos ellos, relacionados con el papel del Estado como garante de la cohesión territorial. Previsiblemente, también se definirá sobre qué expresión sustituirá a la denominación de Cataluña como “nación” que plantea el proyecto de nuevo Estatuto. Zapatero aclarará que la modificación de algunos aspectos del proyecto no significa su renuncia a las reformas territoriales, anunciadas en el programa con que ganó las elecciones. Definirá su visión sobre la España plural, su pretensión de reconocer las identidades y aumentar el autogobierno de los pueblos de España, como parte de su programa de ampliación de las libertades. El presidente pretende que el debate sirva para rebajar la preocupación social que ha suscitado el proyecto estatutario y confía en que los partidos catalanes —con cuyos líderes conversó la pasada semana— contribuyan a ello con sus intervenciones. El debate servirá a Zapatero y a los líderes de todos los partidos para conocer su margen de maniobra en la negociación que se iniciará en febrero en la Comisión Constitucional del Congreso, que preside Alfonso Guerra. En el caso de los partidos catalanes, para conocer los límites de sus pretensiones; en el de Zapatero, para saber el nivel de cesión de las fuerzas catalanas; y en el del PP, para empezar a desvelar si participará o no, con la presentación de enmiendas, en el debate en la comisión. taluña, y defenderá a su vez su tramitación en las Cortes como una necesidad democrática. También defenderá la España plural, el reconocimiento de las identidades y un mayor autogobierno de sus pueblos. El Parla- mento debate la admisión a trámite del proyecto catalán, y Zapatero afronta una de sus intervenciones de mayor trascendencia en esta legislatura. Tendrá que definirse sobre una reforma que divide a la opinión pública. E Financiación. “Los Ejecutivos autónomos y los partidos pueden hacer todas las propuestas que crean oportunas sobre el modelo de financiación autonómica, pero corresponde decidirlo a todo el país. Son unas reglas comunes, cuyos principios básicos están contenidos en la propia Constitución”. (28 de marzo de 2005) E Nación. “No estamos estrictamente ante un concepto jurídico y, por tanto, creo que si a la luz de la Constitución no existe incompatibilidad —y, para eso, lógicamente, habrá los oportunos dictámenes—, desde el punto de vista del Gobierno no va a existir mayor problema para que esa reforma del Estatuto y ese término pueda aparecer en el Estatuto de Cataluña”. (17 de junio de 2005) “Se modificará el artículo primero del proyecto de Estatuto catalán para hacer compatible la fuerte identidad de Cataluña con el artículo 2 de la Constitución, que reserva el concepto de nación para España”. (7 de octubre de 2005) “El Estatuto saldrá del Congreso limpio como una patena. Tengo hasta ocho fórmulas para definir a Cataluña. No es un problema jurídico, sino de sensibilidades y sentimientos”. (13 de octubre de 2005) E Competencia. “La única y última voluntad para reformar un Estatuto es la de las Cortes Generales”. (6 de octubre de 2005) José Luis Rodríguez Zapatero, izquierda, y Pasqual Maragall, en la última Conferencia de Presidentes. / RICARDO GUTIÉRREZ Catalunya va a presentar y defender hoy en el Congreso de los Diputados un proyecto de Estatut, que podría tener o no tener defectos en cuanto a su encaje constitucional, pero que está hecho a conciencia y con la voluntad de no tenerlos. No pretende ser una reforma constitucional. Si así fuere, habríamos hecho una propuesta de ley del Estatut y un proyecto de ley acompañándolo y proponiendo la reforma de la Constitución. El Consell Consultiu que, para entendernos, es el equivalente al Consejo de Estado a escala autonómica, no apreció tales defectos; mejor dicho, señaló en su dictamen hasta 19 puntos de clara fricción con la Constitución. La ponencia parlamentaria asumió el dictamen y trató de superar dichas incompatibilidades entre la propuesta de texto estatutario y la Carta Magna. Puede haberse conseguido o no, pero la voluntad de superar la fricción constitucional ha sido y es manifiesta. En definitiva, será el Parlamento español quien decida, de- El momento más prometedor PASQUAL MARAGALL mocráticamente, sobre lo que mejor conviene, lógicamente sin alterar la voluntad esencial del Parlamento de Catalunya. Y en última instancia sería el Tribunal Constitucional, si se le pidiere, quien juzgará sobre la cuestión formal. En todo caso, finalmente, corresponderá al pueblo de Catalunya decidir sobre si el texto es adecuado a sus aspiraciones o no lo es. Hemos convenido con los cuatro partidos que votaron el Estatut y representan casi el 90% de los votos de la Cámara catalana que no habrá retirada del texto si no es de común acuerdo. Y yo, personalmente, me he comprometido a no hacer uso del derecho que me asiste a disolver el Parlament y convocar elecciones durante el proceso. Todo esto es enormemente complejo y no debe ser tratado con ligereza. Cualquier frivolidad o extremismo puede conducir a un callejón sin salida, de consecuencias impredecibles. Se trata de resolver uno de los tres o cuatro temas cruciales de la gobernación democrática de este país, el del encaje de Catalunya en la España plural, y en consecuencia, el carácter mismo de esa pluralidad de pueblos de España, tal como contempla la Constitución. Estaríamos en el momento más delicado pero también más prometedor de la política española desde los primeros ochenta y desde la inserción en Europa y en el sistema occidental de defensa, a mitad de la década. Nos jugamos muchos años de futuro. Y vamos a hacerlo E Solidaridad. “No estoy de acuerdo con muchas cosas que dice esa reforma del Estatuto y mi obligación como presidente del Gobierno es que esa reforma sea respetuosa con los valores constitucionales, los de la solidaridad, la cohesión y la convivencia de identidades en un proyecto común”. (16 de octubre de 2005) bien, como lo hicimos en las mencionadas ocasiones anteriores. La verdad es que los 25 años pasados han sido a la vez los mejores de nuestra historia contemporánea, en Catalunya y en toda España, y al mismo tiempo escenario de un lento —imperceptible pero cierto— desgaste de los conceptos constitucionales que les han dado vida. El dualismo o la distinción entre nacionalidades y regiones prácticamente ha desaparecido. Los sistemas de solidaridad, como ocurre en la misma Europa, merecen una revisión, una puesta a punto, tras 25 años de rodaje. Vamos a hacerlo con cuidado. De otro modo, nos haríamos cómplices del eventual fracaso del sistema, ciertamente gastado por los años y por el uso, después de su rendimiento satisfactorio durante un cuarto de siglo que podemos calificar como el más positivo de la España contemporánea. Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1335 Title A name given to the resource El momento más prometedor Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Espanya plural Catalunya Territoris Descentralització administrativa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1277/19920718d_00490.pdf c8899aa49e47e8979b6eb92569fa49db PDF Text Text EL NOSTRE NORD/SUD: COOPERAC7ó I SEGURETAT EN LA MEDÏTERRàNIA (Escola d'Estiu del PSC, 18 de juliol de 1992.) Els europeus hem tingut trapicionalment una visió "culturicista" de la Mediterrània. Ens ha atret i commogut la seva diversitat. El "Mare Nostrum" és l'origen de la civilització europea i el bressol de .les tres grans religions monoteistes. Tot aikò és cert. N'hem parlat durant segles i en continuarem parlant, d'aquesta Mediterrània que enquimera els nostres poetes. Ara, sense negar-la, ens hem d'ocupar d'una altra mediterrània: la del conflicte i la inseguretat, la que ha esdev ngut un problema per a ella mateixa i un motiú de preocupació per a la Comunitat Internacional. Aquesta Mediterrània conf4ctiva es venir, però no m'hem fet cas incontrovertibles no veia Les dades eren les hem interpretar a temps, ni amb generositat. sabut �El mar ja no és només una frontera política i cultural, sinó, sobretot, una frontera económica, un immens Rio Grande. Els països mediterranis dp la Comunitat Europea representen el 81 pe p cent del PIB de la conca mediterrània, mentre que els del sud solament un 10,3 per cent. En l'actualitat, els Estats europeus mediterranis compten amb el $1 per cent de la població (190 milions), da+ant els Estats árabs que sumen un 34 per cent (129 milions), Turquia, un 15 per cent (567 milions), Israel i Palestina solamen quatre. Però, d'aquí a tres dècades als 380 milions del total d'avui dia s'hauran suMat 170 milions d'habitants mes, el 68 per cent d'ells del món àrab, el 22 per cent de Turqyia i tan sols un 10 per cent d'Europa. �El cáracter potencialment explosiu de la pressió demogràfica del Sud i l'Est de la Mediterrània l'augura una dada espectacular sobre la piràmide d'edats. Mentre que en els paisos del nord de la Mediterrània els joves menors de 15 anys representen entre un 20% i i un 25% de la població total -a España el s altres paisos percentatge és del 24,6%-, se situa entre el 38,5% de Tutquia i el 48,3% de Síria, passant pel 45,4 % d'Algèria. Per sota del fet demogràfic està el fet social i econòmic del subdesenvolupament que es produeix quan l'increment de la població, amb el lògic creixement de demandes socials i laborals, no va ac mpanyat d'un desenvolupament de la producció, que, fins i tot, és, amb freqüència, negatiu. En tots els paisos àrabs de la conca mediterrània, la taxa de cre: xement anual del PIB entre el període de 1915-1980 y el de 3 �1980-1986 ha disminuit a quaDi la meitat. A aixó s'ha d'afegir el contrast de creixement de la força del treball entre el nord i el sud. La taxa per a l'Europa mediterrània entre el 1990 i l'any 2000 es preveu e 11 per cent, mentre que per a Tunisia, Marroc i Algeria será d'un 31 per cent. ixò suposa que anualment són necessaris 250.000 llocs nous de treball a Algeria, una mica més al Marroc i quasi 80.000 a Tunísia. En total, 600.000 llocs a escala del Magreb. S'ha calculat en 50.000 dólar el cost de cada nou lioc de treball. Si ho lultipliquem per sis milions de llocs de treball en 10 anys, resulta que d'aquí a l'any 2.000 seran necessaris 300.000 milions de dòlars, en una regio sense capacitat d'estalvi ni gaire atractiva per a l'estalvi exterior. Si a això s'afegeixen les enormes taxes d'atur ja �existents i uns règims polítics incapaços de trobar solucions, ens adonarem de la magnitud del problema. Conseqüència d'aquests desequilibris ha estat sempre l'emigració. A pesar de les barreres físiques, polítiques, religioses, culturals, els joves emigren, alguns aib els papers en ordre, la majoria com poden. Franca té quasi 800.000 algerians, 430.000 marroquins, 190.000 tunisians Itàlia i España encara tenen xifres reduïdes ce magrebins: no passen dels 100.000, però això canviarà, i aviat. Per contra, a Alemanya estan censats ja 1,5 milions de turcs, Bèlgica, alguns a Holanda i a centenars" de milers de marroquins i turcs. No és difícil preveure que la regió mediterrània serà l'àrea més conflictiva de la dècada dels 90. �Quines polítiques s'han d'artj_cular? Les que acabin de concretar-se hauran de ser polítiques col.lectives, comunitáries. El bilateralisme no hi té cabuda. I abans de l'ampliació de la CE s'hi hau-an d'incorporar, en aquestes polítiques, els països l'Associació Europea de Lliure Canvi. de Tot dient que les ajudes en forma de transferències de capital tenen un iímit per a la part que les concedeix i són insuficients per als destinataris. Per tant, caldrà forçar 1 imaginació i la voluntat. Sense oblidar que e desplaçament de certes activitats productives cap al Sud, per aprofitar-hi els millors costos de situació, pot perjudicar les eonomies menys desenvulupades de la Comunitat, entre elles la nostra. Recordem l'adagi d espullar un sant per vestir-ne un altre. Gianni de Michelis, quan va ser a Barcelona el desembre passat, al Saló de Cent, va proposar �que 1'1% del PIB de la Comunitat es destinés a ajudar l'Est d'Europa i el Sud de la Mediterrània, un 0,5% per cada regió. Aquesta mesura, ben vista per la Comunitat fa uns mesos, no té ara el vent econòmic a favor. Qué es pot fer, doncs? En ot cas, s'ha de trencar l'espiral de desesp rança que está penetrant la regió, sobretot el Magreb. A Algèria, ho estem veient, la . oventut té només tres camins: el conformism , que vol dir acceptar la pobresa, finte risme islàmic o l'emigració. 1 una manera de fer arribar un missatge d'esperanca, que els doni a entendre que compten, que no han estat ob idats, és obrir un procés de negociació comprengui els grans paquets drets humans, cooperació l'estil del que va ser la ultilateral que de problemes: seguretat, a nferéncia de la �Cooperació i la Seguretat a ropa entre l'Est i Oest. Val a dir que una conferència similar pels problemes de la Mediterrània 'erà més dificil, més complexa, que el model de referència. i Malgrat l'escissió político-ideològica entre l'Est i l'Oest hi havia mét en comú -una mateixa civilització industri41, cultura racionalista, uns que el diplomàtics- entre una mateixos Nord i mateixa hàbits el Sud d'Europa. Aixà, no hauria de frenar l'obertura del procés sinó que l'hauria d'ac elerar. Com més aviat ens hi posem millor. El 20 de juny passat va acabtr a Màlaga la I Conferència Interparlamentàri41 sobre Seguretat i Cooperació a la Mediterr nia, que havia �estat inaugurada per Félix Pons el dia 15, hi assistiren uns cent parla4nentaris de 25 paisos, tots els de la regló menys Israel, Algèria i les repúbliqus iugoslaves. Iniciatives com aquesta fan amí. El procés que demana la Mediterránla no pot ser estrictament intergovernamental. Les ciutats també hi tenen molt a dir Barcelona candidata a seu d la conferència � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4183 Title A name given to the resource El nostre nord/sud: cooperació i seguretat en la mediterrània Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola d'Estiu del PSC Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Cooperativisme Relacions Internacionals Demografia Ocupació Territoris Seguretat Mediterrània Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-07-18 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1752/0000001377.pdf 9259aee730a4e1739e69c312b6a56c27 PDF Text Text El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI (8/2/01) Buenas tardes a todos y muchas gracias por su asistencia. Muchas gracias también por las amables palabras de presentación del Secretario General del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero. Ante todo quiero resaltar la hospitalidad acogedora del Club Siglo XXI que constituye una referencia ineludible para todos aquellos que creemos en la virtud del diálogo franco y abierto como fundamento de una democracia viva. Una visión de Cataluña y España Por eso estoy esta tarde aquí con ustedes. Con la intención de exponer las líneas fundamentales del proyecto que represento y que va más allá de las fronteras de mi propio partido político. Se trata de un proyecto catalán y catalanista que tiene una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de una España plural en el marco de la Unión Europea. No quiere ser una propuesta fría, una mera receta para articular mejor las relaciones entre las instituciones de nuestro Estado y las de éste con las europeas. Quiere ser una propuesta cálida y emotiva, impulsada por un sentimiento de empatía y dirigida sobre todo a conseguir el objetivo de la convivencia plena de los diversos pueblos de España. No se trata de una visión nueva de Cataluña y España. En todo caso es una visión renovada que es hija de una tradición que hunde sus raíces en la Cataluña liberal y librecambista del siglo XIX y que tiene referencias como el diálogo de Joan Maragall con los intelectuales del 98, el joven Cambó, la izquierda catalanista que eclosiona con la Generalitat republicana y se compromete a fondo con la Segunda República, el municipalismo, el catalanismo unitario representado por la Asamblea de Cataluña y, finalmente, la Generalitat provisional con el president Josep Tarradellas al frente. Es una tradición que ha encontrado en muchos momentos su tradición complementaria en Castilla: la Institución Libre de Enseñanza sería su símbolo más depurado. 1 �Soy de los que creen que sobre la base del entendimiento de estas dos tradiciones es posible una España plenamente reconciliada, una España incluyente, no excluyente, que no sea recelosa de las nacionalidades y regiones que la integran. También creo (con José Luís Rodríguez Zapatero) que vamos a tardar alrededor de dos años en definir con precisión lo que entendemos por "nuevo federalismo”, es decir, el conjunto de condiciones políticas de una España posible, que van desde el sistema de financiación pública a tres niveles hasta la distribución de los recursos hídricos, o la red de alta velocidad o, en fin, las inversiones en las áreas metropolitanas. La "España que pudo ser" y que ya empezó a perfilarse a partir de la Constitución de 1978 será una realidad plena en un mañana no inmediato, pero no lejano. Esta es una convicción que nace de mi propia experiencia familiar. Pero, más allá de los sentimientos, entiendo que se trata también de una cuestión de intereses, de interés mutuo. A Cataluña no le interesa permanecer ni un momento más ensimismada en un continuo ejercicio narcisista. Necesita volcar todas sus energías en atrapar las nuevas oportunidades que ofrece el proceso de globalización, sin las que la afirmación de la identidad se convertiría en una retórica vacía para un país inexistente. Y a España no le interesa que uno de sus motores vaya al ralentí y que entre tanto vaya cultivando agravios. Quiero que vean en mí y en el proyecto del socialismo catalán la representación de una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal, basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad. Una propuesta catalana para España: el nuevo federalismo Todo ello me lleva a proponer una determinada lectura de les nuestras leyes y de nuestras instituciones comunes. Dejando claro de entrada que lo importante es una determinada concepción de fondo y que, por consiguiente, las leyes y las instituciones son instrumentos todo lo delicados que se quiera- para entendernos y para facilitar la convivencia común. 2 �La lectura que les propongo puede identificarse con la denominación de nuevo federalismo, aunque no es mi intención propiciar un debate nominalista, ni mucho menos doctrinario... Pero, ¿acaso no es el Estado de las Autonomías un Estado federal en su funcionamiento real? Lo que es bien cierto es que nos encontramos ante una realidad institucional y política compleja que demanda audacia en la visión de los problemas y pragmatismo en su solución. Dicho esto, no tengo reparo en afirmar que mi propuesta -la propuesta de los socialistas catalanes- es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a Europa. Y es una propuesta que creo actual por un triple motivo: Por la necesidad de superar la perplejidad de la izquierda española después de la derrota electoral en las elecciones generales, que puso en circulación, entre otras cosas la idea discutible de que el cuerpo electoral achacaba a los socialistas la ausencia de un proyecto común y entendible de España. [La propuesta de política autonómica y municipal del PSOE a través del documento "La Estructura del Estado" impulsado en 1998 por Joaquín Almunia, contiene un proyecto claro y completo.] Por la necesidad de producir una inflexión en la posición del PP que, al fosilizar el texto constitucional del 78, nos puede abocar fácilmente a una regresión de consecuencias imprevisibles. Se trata de una actitud basada en la consideración de que deben corregirse los "excesos" del pacto constitucional del 78 y volver a la "normalidad" de una concepción unitaria de España que - a lo sumo- tolera o conlleva las "particularidades". El Partido Popular ha capitalizado electoralmente, según algunos, su idea simplista de España. Una idea que puede ser reconfortante para muchos cuando la inseguridad se instala en les conciencias. Pero es una idea basada - a mi juicio- en una lectura parcial e incompleta de la Constitución y de la propia Historia de España. La Constitución, todas las Constituciones en su inicio, son una inmensa Disposición Transitoria, desde el pasado y hacia el futuro. En nuestro caso desde la dictadura a la democracia. Volveré sobre este punto... Y, en tercer lugar, creo que nuestra propuesta federal es actual por la desorientación de los nacionalismos periféricos plasmada en el movimiento táctico de la "Declaración de Barcelona" y su inaceptable preámbulo y en la profunda crisis que atraviesan, por motivos bien distintos y conocidos, Convergència i Unió y el Partido Nacionalista Vasco. 3 �Pienso que no es conveniente estar hablando todo el día del terrorismo y del conflicto vasco, ni mucho menos sobreactuar confundiendo el papel que deben realizar las instituciones y la sociedad civil. De este modo, se contribuye sin quererlo a reforzar la estrategia de eta (a la que no nombraría nunca por su nombre en mayúsculas, por cierto). Déjese de fabricar mociones, declaraciones y manifestaciones que tienen el doble carácter de reafirmar nuestro dolor y confirmar a los que lo producen que están consiguiendo los efectos que se propusieron. Aplíquense los acuerdos globales antiterroristas, cumplan las instituciones sus obligaciones y foméntese el contacto con la sociedad vasca para producir las condiciones políticas y sociales de la derrota del terrorismo. Los socialistas catalanes creemos que los nacionalistas vascos han de cambiar de política y si no están dispuestos a hacerlo las elecciones anticipadas son una ineludible exigencia democrática. Cuanto antes mejor. Pero creemos también que el Partido Popular no debería pretender obtener rendimientos electorales de la situación tanto en el País Vasco como, sobre todo, en el resto de España. Defiendo pues la oportunidad de la propuesta federal a pesar de las circunstancias. Hay que empezar a trabajar aunque el resultado sólo se obtenga dentro de algunos años. Mantener la propuesta federal es oportuno a pesar de las circunstancias temporalmente adversas, que pueden aconsejar modularla o precisamente por ellas, puesto que obligan a un mayor esfuerzo de explicación, de diálogo y de búsqueda del interés común. De un interés común que no está predeterminado para siempre, como nos recordaba el llorado Ernest Lluch al advertir - en polémica con la Real Academia de la Historia- que lo "permanente" e "invariable" es ahistórico. Y no ignoro las voces que en Cataluña consideran que "ya hemos hecho tarde" (como decimos allí) y que, por consiguiente, el esfuerzo de pedagogía y de diálogo es del todo inútil. No lo comparto, pero es un aviso a tener en cuenta. También creo que la mejor contribución desde Cataluña a la solución de los problemas generales de la gobernabilidad de la España plural es hoy una actitud moderada de mantenimiento de nuestras posiciones federales y de explicación serena de porqué nos parece que son las más apropiadas para la efectiva vigencia del espíritu de la actual Constitución española y de nuestro Estatuto de Autonomía. 4 �Y, por lo tanto, de todos los demás Estatutos. Es más: creo que esta actitud tendrá una utilidad diferida. La de ayudar a promover un cambio en la cultura política y jurídica de España que será imprescindible para resolver en el momento oportuno -es decir una vez vencido el terrorismo- el conflicto vasco. Un momento en el que necesitaremos pensar aquello que aún no existe pero que puede existir y es mejor. Estoy convencido de ello. Pienso que detrás de las dificultades que existen en el centro de España para entender a las nacionalidades históricas y en particular para entender la singularidad de Euskadi y encontrar el camino de la paz, existe el temor de que Cataluña quiera lo mismo que Euskadi y que esto haga imposible cuadrar las ecuaciones de la cohesión española, tanto económica como culturalmente. Que no abriguen estos temores. Cataluña quiere otra cosa. Quiere contribuir, y de forma destacada, a la construcción de la España plural. Y lo quiere así porqué es consciente de su peso y sobretodo porqué es consciente de que difícilmente irá bien si no es dentro de una España europea y fuerte y de que España no lo será si Cataluña no se vuelca en ello. ¿En qué principios se basa la propuesta federal? El federalismo se basa en los principios de unión y devolución. O, si lo prefieren, de unión y proximidad. Unión siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible. Estos principios se derivan de los Tratados Europeos que hemos ratificado. Son derecho positivo y vigente, aplicable por los jueces y tribunales. A esa conjunción de principios los Tratados la denominan subsidiariedad. La subsidiariedad recogida en los Tratados no equivale necesariamente ni con exactitud a la proximidad del gobierno a la sociedad o a los ciudadanos. Equivale a la preferencia por la proximidad de la toma de decisiones en igualdad de condiciones de eficacia, equidad y peligro de colusión. La falta de eficacia, la falta de equidad o cohesión y el peligro de colusión entre administración y particulares se constituyen en excepciones a la regla de la proximidad establecida en el preámbulo de los Tratados de la Unión. 5 �El principio de subsidiariedad ha tenido interpretaciones diversas a lo largo de su vigencia en los Tratados. La doctrina de Birmingham, adoptada bajo presidencia británica, es mucho más restrictiva que la predominante en las culturas políticas alemana, italiana o de los Países Bajos: limita la proximidad a un criterio de preferencia a favor de los estados en todos aquellos temas que no hayan pasado a ser de competencia comunitaria. La conferencia Intergubernamental prevista para el año 2004 fijará en definitiva el concepto relevante de subsidiariedad y el consiguiente reparto de competencias, o mejor dicho, los criterios para la atribución de competencias en circunstancias distintas y bajo culturas políticas distintas, como son las que componen Europa. Criterios comunes, culturas distintas: esta es la realidad europea que se está imponiendo. Criterios comunes incluso en la adopción de las fórmulas para excepcionar a las culturas más distintas o distantes de la cultura política dominante, como ocurre con la unidad monetaria o en diversos temas objeto de cooperación reforzada o parcial, no de todos los países. El federalismo, en la medida en que persigue la Unión de los pueblos de Europa, como propone el preámbulo del Tratado, no es asimétrico más que en la medida requerida para combinar esa diversidad con la igualdad de derechos políticos. No trata de anular la diversidad sino de reflejarla en un sistema común de derechos. "Asimetría" es un concepto que pueden manejar con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución. El federalismo hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este sentido es "socialista" (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo, que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación 1 son en cambio, en este mismo sentido, "nacionalistas". El principio de confianza federal o lealtad constitucional (la "Bundestrue" del federalismo alemán), tanto vertical (estadoautonomías) como horizontal (entre autonomías) es requisito indispensable del buen funcionamiento de los Estados-nación plurales. Un socialista andaluz -Javier Torres Vela- ha precisado con acierto el alcance del principio de confianza federal que "supone -dice- una aceptación plena del pacto constitucional y de respeto de cada instancia territorial a las competencias de los demás poderes públicos" 6 �Quiero resaltar especialmente el valor de este principio en un momento en que son cada vez más las voces - equivocadas a mi modo de ver - que dudan que hoy fuera posible reeditar el pacto constitucional tal como fue concebido en 1978. No es lo mismo, evidentemente, el espíritu del 78 que el espíritu del 24 de febrero de 1981, cuando un conocido director de un medio de comunicación de Madrid no veía otra alternativa que sacrificar el Estado de las Autonomías para que pudiera pervivir el sistema democrático. Pero hoy, con mayor perspectiva histórica, comprendemos mejor lo que ha pasado y podemos empezar lo que aquel espíritu de entonces nos pide que hagamos ahora para profundizar en él y mantenerlo vivo. Los pilares de la propuesta federal El nuevo federalismo que proponemos es un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos criterios: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a determinadas regiones que se sienten también nacionalidades. Un federalismo que valora tanto la legitimidad histórica de los pueblos de España y sus instituciones, como la legitimidad de ejercicio de la que habla José Bono cuando explica el arraigo creciente del sentimiento comunitario en Castilla La Mancha. La propuesta federal que les propongo se fundamenta en cuatro pilares básicos: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. Federalismo político En el ámbito político la propuesta principal es reformar el Senado para convertirlo en lo que proclama el artículo 69.1 de la Constitución: la cámara de los territorios. Se trata de adecuar el Senado a la estructura real de nuestro Estado para que cumpla la función constitucional específica que tiene asignada: llegar a ser el espacio institucional de participación de las Comunidades Autónomas en el Estado. 7 �Lo cual requiere -por ejemplo- asegurar la participación con voz de los presidentes autonómicos tanto en Pleno como en Comisión; la elección de los senadores por los Parlamentos autonómicos; la posibilidad de que los senadores elegidos sean alcaldes; la posibilidad de que los Gobiernos autonómicos puedan incluir puntos de debate en el orden del día... El Senado ha de ser así el espacio institucional común del diálogo multilateral entre el Gobierno español y las Comunidades Autónomas. Pero también ha de ser la cámara de diálogo entre las Comunidades Autónomas desde la que pueda ser abordada la cooperación entre ellas. Asimismo, el Senado ha de canalizar la participación de las Comunidades en la Unión Europea. Y ha de incorporar la realidad plurilingüística de España, de modo que se convierta en normal y habitual el uso de las lenguas oficiales de las Comunidades Autónomas. El voto contrario al que hemos asistido esta semana negando la posibilidad de que el DNI y el pasaporte se expresen en los dos idiomas, el propio y el común, indica una resistencia a aceptar esta realidad. Y ha de tener en algunas leyes funciones legislativas de primera lectura (la reforma de los estatutos de Autonomía, las leyes del artículo 150 de la Constitución, la ley del Fondo de Compensación Interterritorial, los convenios y acuerdos de cooperación de las Comunidades Autónomas y la ley orgánica prevista en el artículo 157.3 de la Constitución); y ha de ser el ámbito del primer debate de las iniciativas legislativas de los Parlamentos autonómicos. En el Senado ha de existir una comisión parlamentaria permanente encargada del debate y del seguimiento de la financiación de las organizaciones territoriales del Estado. El Senado ha de crear una Oficina de asuntos económico-territoriales que permita el acceso a toda la información sobre los flujos económicos, elaborada a partir de una base territorial. Y, finalmente, el Senado ha de seguir siendo una cámara de debate político en tanto que cámara de las Cortes Generales. En donde el Presidente del Gobierno, una vez obtenida la investidura y formado Gobierno, debería comparecer para exponer y debatir su programa relativo a la estructura territorial del Estado y sobre el pluralismo cultural y lingüístico. 8 �En resumen, el Senado es una cámara de representación y de debate político [Quisiera mencionar en este momento la magnífica conferencia que Jesús Caldera pronunció en esta misma tribuna hace dos meses sobre la representación política y el Parlamento.] y ha de ser también la primera y principal voz en las cuestiones relativas al Estado de las Autonomías. Aquella es la función genérica que comparte con el Congreso y esta última constituye el objetivo específico del Senado. La reforma del Senado en el sentido que les he expuesto requiere de una reforma muy concreta de la Constitución: la del artículo 69 del Título III de la misma y de aquellos que sean concordantes o complementarios, sin que tenga que modificarse el Título VIII. No hemos de discutir el sistema autonómico, sino la organización del Senado, en tanto que cámara de representación territorial y como órgano integrante de las Cortes Generales. De todos modos, más adelante me referiré a la cuestión de la reforma constitucional. Quisiera añadir, más allá de los criterios expuestos sobre la reforma del Senado, una consideración sobre la oportunidad de integrar a los municipios en la representación senatorial de cada una de las autonomías, de tal modo que el conjunto de las instituciones territoriales puedan tener una presencia equilibrada en el máximo órgano legislativo del Estado. Y no quisiera cerrar este capítulo dedicado a los aspectos institucionales de la propuesta federal, sin mencionar un aspecto de un alto contenido simbólico: la localización de instituciones del Estado fuera de la capital de España. Tenemos un tímido, pero positivo, ejemplo en la radicación en Barcelona de la Escuela Judicial. La lógica profunda de un Senado como cámara territorial conlleva la posibilidad y la conveniencia de potenciar la presencia regular del Senado en las Comunidades Autónomas, tanto desde el punto de vista simbólico como desde la perspectiva de la localización descentralizada de alguno de sus servicios. Hay que acercar las instituciones representativas de la soberanía popular al pueblo del que emanan, tanto por las vías que abren las nuevas TIC, como por las vías tradicionales de las Cortes viajantes. Hay que terminar con el absurdo de la identificación de lo nacional con un lugar, un acento o un rincón del país. 9 �Federalismo fiscal El federalismo fiscal constituye el segundo pilar de la propuesta federal. Proponemos afrontar la organización de la financiación territorial desde cuatro grandes criterios. El primero, igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con las autonomías del régimen común, en proporción a sus competencias y en un horizonte tan largo como sea necesario (20 años, por ejemplo). Y que quede claro que decimos los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. El segundo criterio se refiere a la redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas, de modo que la Administración del Estado limite su participación -sin pensiones ni amortizaciones de la deuda pública - al 40%, repartiéndose el 60% restante a partes iguales entre autonomías y ayuntamientos. Es imprescindible un planteamiento general que tenga una visión de conjunto del papel y el peso de los tres niveles de gobierno (central, autonómico y local). El tercer criterio atañe al tratamiento de las áreas metropolitanas y propone igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes (hoy Madrid, Barcelona y Valencia, mañana quizás Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga) El cuarto criterio define una regla básica de equidad fiscal territorial: que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. Es decir, pagar por renta y recibir por población. A estos cuatro criterios nuestros compañeros andaluces añaden un quinto criterio: la concesión de un período de tiempo de aproximadamente diez años para la recuperación de retrasos estructurales históricos de algunas comunidades autónomas mediante una financiación suplementaria. Desde Cataluña nos parece que es un objetivo posible y deseable. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán sobre la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República Federal y en la línea del Consejo Europeo respecto de la cohesión entre estados. 10 �Seguramente podría extenderse esta temporalidad a la recuperación de los retrasos relativos de algunas áreas metropolitanas respecto de la de Madrid, tal como sucedió durante el período preolímpico, en el que las inversiones de la Administración del Estado en el área de Barcelona igualaron a penas las inversiones realizadas en el área de Madrid. Después las inversiones se han desequilibrado. En parte por la menor inversión del Estado y en parte también por las menores inversiones de la Generalitat de Cataluña en comparación a las de la Comunidad de Madrid. Por otra parte, sería necesario admitir el argumento del actual Gobierno de la Generalitat de Cataluña de que el cuarto criterio (pagar por riqueza y recibir por población) tendría que modularse por la mayor demanda de determinados servicios públicos (por ejemplo, la Sanidad) a medida que aumenta la renta. (Aunque esto favorecería también a la Comunidad de Madrid y no ayudaría a restablecer el equilibrio, ni tampoco a cuadrar posibilidades financieras y gastos efectivos). Lo que ha de quedar claro es que los socialistas catalanes insistimos en tres cosas. Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gastos concretos se redistribuyen. Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos todos juntos, objetivos como los que nosotros proponemos en los cinco puntos, porqué si no la discusión técnica sobre los impuestos no se acabará nunca y desvirtuará el debate político de fondo. A todos nos interesan planteamientos a medio y largo plazo que permitan dar estabilidad y hacer factibles financieramente las medidas que se adopten. Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos, cosa que puede aligerar además los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la auténtica corresponsabilidad fiscal de las autonomías, hoy ausente o muy insuficiente. Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retrasando hasta finales del año 2001, para entrar en vigor en el 2002, lo que supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la próxima legislatura. Ello introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes exigimos que la discusión comience ya, que participemos todos y que antes de finalizar el año estén fijados unos objetivos estables para los próximos 10 o 15 años, o más si es posible. 11 �En resumen: ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con corresponsabilidad y suficiencia, que pueda ayudar decisivamente a eliminar los fantasmas del rencor y la desconfianza entre comunidades. Federalismo cultural En el ámbito cultural y educativo es donde nos jugamos de verdad la viabilidad de una España de todos. La educación es la fuente del entendimiento, que es el cemento de la España plural, el único cemento duradero. Es un grave error considerar que la protección y la promoción de las culturas y de las lenguas españolas no castellanas compete exclusivamente a las instituciones catalanas, vascas y gallegas y que, por consiguiente, la acción cultural y educativa del Estado debe circunscribirse a la cultura española expresada en castellano. Más allá de las definiciones competenciales existe un deber moral y político del Estado de incorporar a su "corpus" simbólico todas las culturas y todas las lenguas de España. Por ello, los cuatro idiomas españoles -el castellano, el catalán, el vasco y el gallego- han de ser protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del Euro, y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. Del mismo modo, las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben -en reciprocidad- defender y proclamar el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando el largo período histórico de justificados resentimientos por la continuada persecución del catalán, del euskera y del gallego y la imposición del castellano, que ha durado más de dos siglos. Es asimismo imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea la historia común de los pueblos de España. Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma. Una historia común de un país formado por gentes de distinta "nación", de cimientos diversos, pero que se respetan, debiera permitirnos adoptar un punto de vista cada vez más común, no ignorante de las diferencias pero sí consciente del terreno compartido 12 �Esto es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión: libertad y unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el origen. Federalismo judicial Y el cuarto pilar de la propuesta federal se refiere al ámbito de la justicia. En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal Supremo en materia de casación de sentencias. Es uno de los aspectos de la necesaria reforma para conseguir una justicia más ágil y próxima. Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una sola excepción: el recurso de unificación de doctrina ante el Tribunal Supremo, al alcance de todos aquellos ciudadanos que consideren que la jurisprudencia de uno o varios Tribunales Superiores de otras Comunidades les es más favorable. Con ello se garantiza la homogeneización en última instancia de la jurisprudencia sin renunciar a la proximidad y diligencia de la justicia. Si pensamos a escala europea, algún día llegará que el Tribunal de Luxemburgo tenga que hacer esta clase de arbitraje entre ciudadanos de los diferentes estados de la Unión Europea. Sin duda la Carta Europea de Derechos del Ciudadano nos aproximará a él. El decálogo federal Hasta aquí el recorrido por los cuatro ámbitos en que se concretan las propuestas del nuevo federalismo: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. A lo largo de este recorrido se han perfilado diez proposiciones que constituyen una especie de decálogo federal. 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. 4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 13 �7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina. ¿Hay que reformar la Constitución? ¿Qué consecuencias constitucionales tienen las propuestas que les he explicado? ¿Es necesaria la reforma de la Constitución? ¿Es oportuno plantearlo? Ante todo creo que hay que acabar con el tabú de la Constitución intocable. Ya les he avanzado mi convicción de que es necesario reformar la Constitución para conseguir que el Senado se convierta plenamente en la cámara de representación territorial para que, como tal, llegue a ser el símbolo institucional del reconocimiento político de la diversidad nacional, cultural y lingüística de España. No tiene sentido alimentar temores ante el planteamiento de una reforma constitucional precisa y concreta. En el campo político y en el campo académico es reconocido el carácter abierto de la Constitución, que es lo que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. Un sistema complejo -como el Estado de las Autonomías- que aspire a mantenerse ha de ser abierto y adaptable. El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad mediante un pacto constitucional permanente que puede llevar a revisiones periódicas del texto constitucional. La aprobación de los sucesivos Estatutos de Autonomía ha sido un ejemplo de esta renovación continuada del pacto constitucional. Están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también los que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. No es lo mismo proponer el cierre del modelo, como hace el PP, que querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y sus desequilibrios. 14 �Los socialistas catalanes queremos dotar de estabilidad y eficiencia al modelo autonómico para que encuentre su punto de equilibrio, pero no a costa de ignorar la realidad plural de España. Hemos aprendido muy bien la lección de la LOAPA y por ese camino no nos encontrarán. En veinte años se han producido dos cambios sustanciales en la configuración del Estado español como son: la generalización de las autonomías y la plena incorporación de España a la Unión Europea. Ambos cambios ulteriores a la Constitución de 1978, que, si bien puede considerarse implícitamente federal, admite y necesitareformas para incorporar nuevos planteamientos, derivados precisamente del desarrollo autonómico. Hay suficientes razones, pues, para intentar un nuevo paso adelante que implique la renovación del pacto constitucional. Un nuevo pacto constitucional que se proponga completar el desarrollo autonómico y corregir los desequilibrios y disfunciones, por un lado, y avanzar en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España, por el otro. Un nuevo pacto constitucional que ha de comportar cambios precisos y acotados en la Constitución para reformar el Senado. Concretamente y tal como les he avanzado antes: la reforma del artículo 69 del Título III y de aquellos que sean concordantes o complementarios. Estoy convencido que también es necesaria la reforma constitucional para reformar la Justicia, el verdadero agujero negro de nuestro sistema democrático. Pero soy consciente que, hoy por hoy, es más factible llegar al consenso sobre la reforma del Senado (empezando por la asistencia de los presidentes y líderes autonómicos) que sobre la reforma judicial. Más allá de la reforma constitucional: la confianza federal Con el mismo espíritu del pacto de renovación constitucional han de resolverse los principales problemas pendientes de nuestro Estado autonómico. Muchos de ellos los he ido identificando al desgranar las propuestas del nuevo federalismo. La financiación autonómica y local, la participación de las comunidades autónomas en la formación de la voluntad estatal ante la Unión Europea o la reforma de la Administración del Estado derivada de la culminación de los traspasos de competencias a las 15 �Comunidades Autónomas son algunos de los problemas que demandan cambios legislativos y decisiones políticas formales, pero también precisan de acuerdos tácitos o pactos no escritos sobre el modelo de relación entre el Estado central y las comunidades autónomas, en la línea de lo que en los Estados federales consolidados se denomina confianza federal. Y, pensando en el futuro inmediato, hay que prever asimismo el proceso de redistribución de poder y competencias entre las comunidades autónomas y los municipios, de manera que el principio de proximidad termine por ser el criterio rector de toda nuestra organización institucional. Pero, el nuevo pacto constitucional no puede limitarse a completar el desarrollo autonómico y a corregir las disfunciones observadas. Se ha de avanzar a la vez en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España. Un ejemplo del alcance de este reconocimiento sería una decidida política lingüística y cultural de Estado que facilitase y promoviese el uso de todas las lenguas de España en las instituciones, los documentos y los símbolos del Estado autonómico, tal como les he explicado antes. Sin el reconocimiento explícito de las diferencias -de lo que se ha convenido en denominar "hechos diferenciales"- podríamos llegar a perfeccionar el modelo de Estado y sus instituciones, pero seguiríamos sin resolver el problema de la convivencia de las Españas. Además de un Estado más estable y eficiente, aspiramos -en palabras de Isidre Molas- a una España cómoda para todos. En 1978 la esencia del pacto constitucional consistió en que las fuerzas políticas ampliamente mayoritarias de Cataluña y el País Vasco renunciaron a ejercer el derecho de autodeterminación, a cambio de conseguir un nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que habían conseguido con los Estatutos de la Segunda República. Podría afirmarse que el sacrificio de la expresión de la diferencia y de la pluralidad nacional de España ha sido el precio pagado desde Cataluña y el País Vasco para hacer posible la construcción y la consolidación de la democracia española. Hoy, el núcleo del nuevo pacto constitucional tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galicia16 �acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales. En definitiva, queremos abrir un diálogo sereno, desde la franqueza y la confianza, para poder caminar todos los pueblos de España juntos hacia el Estado federal y la España plural. Los socialistas catalanes estamos convencidos de la necesidad de este paso hacia delante. Nuestra apuesta de futuro es convertir esta necesidad en posibilidad. Muchas gracias. Pasqual Maragall 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall explicant la proposta que lidera des del punt de vista català, per una Espanya i una Europa federals. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Federalisme Catalunya Espanya Europa Subsidiarietat Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-08 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1620/0000000713.pdf ba88faf10f0d8030e175e9def66701a4 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El pacte Zapatero-Mas per l'Estatut no prepara cap aliança PSOE-CiU Source A related resource from which the described resource is derived 20 minutos Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Sierra, E. Rodríguez, M. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Convergència i Unió Partido Socialista Obrero Español Catalunya Acció política Territoris Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-01-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes