472 10 5657 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/173/20040628.pdf 7b574ccf191a46ee30c4f48d24550ddd PDF Text Text Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern transcorreguts sis mesos des de la seva constitució. Parlament de Catalunya | 28/6/2004 Compareixo avui en aquesta Comissió per fer balanç dels primers sis mesos de l’acció del Govern que tinc l’honor de presidir. Hi inclouré la informació relativa als canvis produïts al Departament de la Presidència amb ocasió del nomenament del nou Conseller en Cap. D’aquesta manera, espero donar satisfacció a la petició formulada en el primer punt de l’ordre del dia. 1. Una nova situació política Culminat el llarg cicle electoral iniciat fa un any, s’obre un període de plena normalitat institucional i política. El nou Govern de Catalunya va estar sotmès des del primer moment a les tensions pròpies d’un període electoral ... ... i sobretot va haver de suportar l’hostilitat del Govern espanyol que va plegar fa tres mesos. Això s’ha acabat. Els incidents dels primers mesos, prou rellevants i ben coneguts per tothom, van ser debatuts a bastament per aquest Parlament i van ser resolts políticament en el seu moment. El Govern de Catalunya va patir una crisi ocasionada per una actuació benintencionada però equivocada del aleshores Conseller en Cap Aquesta crisi va ser resolta amb serenitat i rapidesa per la Presidència, i ben a contracor. El nomenament del nou Conseller en Cap va ser l’expressió de la continuïtat de l’acord i del projecte subscrit mesos abans. Va comportar també canvis en l’organització del Departament de Presidència, amb el propòsit d’assegurar l’estabilitat i l’eficàcia del Govern. 1 �Havíem assistit a una operació de desestabilització sistemàtica com mai s’havia vist en vint-i-tres anys d’autogovern. L’ experiència ens havia enfortit i ens feia ser més determinats que mai a complir amb el nostre el nostre compromís amb el poble de Catalunya. Encara hauríem de superar la prova de les eleccions generals que, indirectament, eren un test sobre el nou Govern de Catalunya. Davant d’aquella situació el President i el Govern de la Generalitat vam demanar: Lleialtat institucional a l’oposició i respecte, aquí i fora d’aquí, per un govern legítim. I en aquell moment també vam voler reiterar que, malgrat totes les circumstàncies adverses, aquest Govern no havia parat ni un moment de treballar. Precisament aquest era el sentit profund dels canvis originats amb el nomenament del nou Conseller en Cap: assegurar l’eficàcia de l’acció de govern. El Conseller Bargalló ho va explicar extensament en la seva compareixença del passat 25 de març en aquesta mateixa Comissió. De la seva intervenció vull recalcar els següents aspectes: - El reforçament de les funcions transversals i de coordinació encomanades al Conseller en Cap. - La concepció del Departament de Presidència com un organisme d’interrelació de tots els departaments sectorials. - I la coordinació dels Delegats del Govern de la Generalitat en els territoris de Catalunya. En definitiva, una nova estructura del Departament de Presidència pensada per garantir la coherència del Govern de coalició. Avui, quan acabem de tancar el cicle electoral, és important constatar que s’ha produït un canvi que ha capgirat radicalment la situació política de partida. S’ha verificat l’alternança política per primer cop en tot el període des de l’Estatut de 1979. S’ha obert una nova possibilitat i s’ha donat opció a un altre projecte catalanista: el projecte progressista de les esquerres catalanes. 2 �Amb una nova perspectiva que vol superar una estratègia defensiva i conservadora que ja havia tocat sostre. Hem de millorar substancialment el nostre autogovern amb un estratègia més propositiva i menys escèptica, més intervencionista i menys distant en la política espanyola. El canvi polític a Espanya és important per a nosaltres. Una gran part de l’opinió contemplava amb resignació la hipòtesi de la consolidació a Espanya d’un Govern conservador, caracteritzat per una clara hostilitat envers l’Espanya plural. En el context d’una situació política d’excepcional gravetat, es va produir el tomb polític que ens ha portat al nou Govern del Partit Socialista. És un canvi que suposa una oportunitat per Catalunya. Una oportunitat per les aspiracions de Catalunya a millorar el seu Autogovern, amb un nou Estatut, una reforma de la Constitució i un nou finançament. I és també una oportunitat per avançar cap a la reforma de l’Estat de les Autonomies. Cap a la transformació del Senat en Cambra Territorial. Per a la millora de la presència de les autonomies a Europa, I per al reconeixement efectiu del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’Espanya. L’evolució del cicle electoral ha revalidat el canvi a Catalunya. Des de la constitució del Govern d’Esquerres i Catalanista s’ha produït un progressiu arrelament electoral dels partits que donen suport al govern de la Generalitat. A les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor vam aplegar el 54.9% dels vots, a les passades eleccions generals el suport ciutadà es va ampliar fins el 61.2% i a les eleccions europees el recolzament rebut arriba al 61.8% dels vots. Els ciutadans ens han revalidat la seva confiança, i fins i tot l’han reforçat. 3 �No podem dir el mateix dels partits de l’oposició, i molt especialment de CiU, que ha vist com la ciutadania li anava retirant la seva confiança elecció rera elecció, del 30.9% a la tardor al 20.8% del passat març i al 17.4% de les eleccions europees. No recordo aquestes dades perquè sí, ni per vanaglòria dels vencedors ni, molt menys, per escarni dels perdedors. No. Crec que la revàlida electoral suposa per a nosaltres un escreix de responsabilitat i de compromís. Es més, estic convençut que no és la més còmoda de les situacions aquella en que la majoria dels governs tenen el mateix color o color semblant. Perquè la prima a les actituds de crítica generalitzada esdevé fortíssima. Encara que sigui per instint de conservació del pluralisme polític i del dret a la divergència. En aquestes circumstàncies és indispensable que els governs, per molt amics que siguin, sàpiguen expressar les seves divergències i fer-se portaveus dels interessos contradictoris que representen, en comptes de tancar-se en un unanimisme buit de contingut i d’interès. Ara no hi ha excuses per governar i fer-ho amb la convicció que els principals objectius que tenim plantejats poden assolir-se. Pel fet de comptar a Espanya amb un Govern més proper, que farà un esforç per escoltar i atendre les demandes de Catalunya, no tenim cap resultat garantit d’entrada. Caldrà una gran determinació en l’exposició de les nostres propostes. Caldrà tota la tenacitat de la que hem estat capaços altres vegades en la persecució dels nostres objectius. Però també és veritat que no ens trobarem d’entrada amb el mur impenetrable del silenci despectiu amb que la dreta espanyola havia tractat a la dreta catalana. Tenacitat és la consigna. Tenacitat i ambició. Ambició i aliances. El triangle Catalunya - País Basc - Andalusia serà decisiu per a l’avenç que Espanya necessita desprès de 25 anys de vida constitucional democràtica. Sense oblidar el Madrid democràtic que avui representen Ruiz Gallardón i Aguirre, del que cal esperar un tomb favorable al diàleg entre les Espanyes. 4 �És per això que els meus primers contactes fora de Catalunya han estat els que han estat. És per això que no vam dubtar ni un moment en aplaudir la decisió del jurat del Premi Blanquerna quan va premiar el poble de Madrid per la seva actitud davant la catàstrofe del 11 de Març i que vam donar el màxim relleu a la cerimònia del seu atorgament. Vull explicar-los en aquest punt quin ha estat el meu capteniment en els contactes haguts amb el President de la Junta d’Andalusia i amb el Lehendakari Ibarretxe. En el primer cas que cito el tema central va ser el del finançament autonòmic. Renda i població són els criteris que han de presidir respectivament les contribucions i les percepcions de cada autonomia en un sistema saludable de finançament. Si el percentatge de cada autonomia en renda i població convergeixen, com està passant, minven les transferències netes entre autonomies i les balances fiscals respectives; les negatives, com la nostra, i les positives, com les de la majoria de les autonomies llevat de Catalunya, Madrid, Balears i Navarra. Les inversions de l’Estat són apart, i han de ser proporcionals a la renda, no a la població. Les comunitats forals no poden esquivar la obligació a mig termini de contribuir a la solidaritat com les altres comunitats de renda superior a la mitjana, cosa que avui no succeeix: Catalunya, Madrid, les Balears i Navarra contribueixen amb transferències netes al finançament global, però Euskadi no. A la llarga Catalunya i Euskadi han de convergir cap a una balança fiscal negativa però limitada al que marca la diferència entre renda i població. Catalunya contribueix més del que indica aquesta diferència, i Euskadi no contribueix sinó que rep. De fet els catalans estem finançant no solament als extremenys i andalusos sinó també als bascos. En la mesura, però, que el finançament autonòmic creixi més a Catalunya que al País Basc, el forat de la diferència entre la realitat i l’òptim es va eliminant. Andalusia té reconegut en el seu Estatut un dret econòmic a recuperar el seu retard històric estructural. Però de fet aquest dret l’està satisfent per la pròpia dinàmica del sistema renda/població, que l’afavoreix. L’Andalusia que hem vist en aquest viatge no té res a veure amb la de fa 25 anys. Les diferències s’estan enxiquint. 5 �Andalusia té 2.000 Kms d’autopista/autovia i Catalunya no arriba a 1.000. Aquí paguem peatge en tres quartes parts del recorregut i a Andalusia en una petita part (Sevilla–Cadis). Sevilla té alta velocitat i Barcelona no. És cert que a Andalusia la Autonomia ha fet autovies lliures de peatge i aquí no, aquí solament una carretera (CerveraGirona). En tot cas els peatges pagats s’hauran d’incorporar en el còmput a favor nostre a l’hora d’aplicar el principi de pagar per renda i rebre per població. Fora bo que aquestes consideracions fossin recollides en el nou sistema de finançament autonòmic, i a ser possible, a nivell de principis, en la Constitució. Em refereixo ara a la relació Catalunya / Euskadi en el terreny polític, el de l’autogovern. El contingut comú entre les aspiracions basques i les catalanes és la millora de l’autogovern per part de les dues nacionalitats històriques amb més tradició autonòmica i amb trets diferencials més marcats. Això és el que vaig dir a Ajuria Enea. Tot i discrepant de la forma en que s’ha plantejat la qüestió per part del govern basc. La sobirania compartida de les nacionalitats històriques amb l’Estat està admesa per al País Basc amb el reconeixement per la Constitució dels drets històrics d’Euskadi i la derogació de les lleis liberals de 1837 i 1876 que els limitaven, però queda a continuació limitada de nou per la previsió afegida de l’adequació d’aquests drets a la legislació vigent, clàusula que va generar l’abstenció del nacionalisme basc en el referèndum constitucional. No hi ha res previst en la Constitució específicament per a Catalunya, solament la formulació genèrica de drets lingüístics, sense menció específica del català, i la menció, també sense nom, de les autonomies “que en el passat havien plebiscitat el seu Estatut”, manera indirecta i confortable d’al·ludir a Catalunya, Euskadi i Galícia sense haver-les d’anomenar, ni a elles ni a la República Espanyola en el marc de la qual es van produir aquests plebiscits. Si tantes cauteles tenien un sentit en el context de 1978 i en el marc del pacte no explícit entre dictadura i democràcia que va donar lloc a la transició, pacte per altra banda habilíssim i en molts sentits admirable, el cert és que ara les precaucions són injustificades i quasi diria que contraproduents. 6 �Si més no perquè caldrà corregir algunes de les confusions generades o permeses per aquell llenguatge tan el·líptic. Els temes dels quals els parlo són transcendentals per a Catalunya i han ocupat una bona part de les meves hores de treball com a President de la Generalitat -en tot cas les més intensament viscudes, puix que del bon enfocament d’aquestes qüestions depèn en certa mesura la bona salut política del país. Insisteixo: el que succeeixi a Andalusia, Catalunya i Euskadi és crucial per dues raons: Perquè representen d’alguna forma els extrems econòmics i socials de l’Espanya plural. I perquè són el puntal electoral dels canvis que s’han produït darrerament, tant en les eleccions generals com en les europees. És aquí on el nou govern espanyol ha guanyat la diferència respecte de l’alternativa popular. Catalunya té doncs el màxim interès a acostar posicions en aquest triangle autonòmic. I Espanya també. Altrament, l’impuls del canvi perdrà força. I la oportunitat històrica que s’obre per a consolidar una Espanya no solament plural, sinó diversa -val a dir, una Espanya formada pels pobles d’Espanya dels que parla la Constitució i integrada de forma diferencial o diversa segons les característiques diverses d’aquests pobles – aquesta gran oportunitat, dic, s’esberlarà i acabarà trencantse, com tantes vegades en la història. I Catalunya en pagarà les conseqüències més que ningú. Els bascos tenen el refugi del seu règim foral i els andalusos el dels efectes favorables del sistema financer autonòmic. Catalunya, no. Som els primers interessats en fer que Espanya faci un pas endavant decidit. No ens val el wait and see que hem practicat en els darrers anys. El nou President del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, que com a tal tindrà un rol rellevant en la reforma constitucional, ha exposat fa poc la seva opinió que Catalunya, Euskadi, Galícia i Navarra (pel seu règim foral) haurien de tenir un estatus específic diferent en la Constitució. Pel que jo sé, no sembla que el President de Galícia tingui una posició favorable a aquesta proposta. També amb Galícia hem de parlar d’aquestes coses. Ho farem. 7 �En resum: els darrers sis mesos marcaran profundament el present i el futur d’Espanya, en un sentit interessant per a nosaltres. Catalunya ha d’estar present amb ambició i tenacitat en aquesta cruïlla dels temps. I no fallarem. 2. Les primeres passes de l’acció de govern Un cop feta la necessària explicació del context polític global en què ens trobem, i del nostre comportament en el mateix, passaré a l’exposició de les diverses iniciatives empreses en aquests primers mesos en el terreny de l’administració estricta. Hem posat en marxa un nou govern, una nova administració. No era una cosa fàcil, atès que era la primera experiència d’alternança que es produïa a Catalunya en 25 anys. També era la primera experiència real d’un govern de coalició. El nou Govern va néixer amb la voluntat de transmetre a la societat catalana un nou estil de governar. Amb el propòsit, com he dit, de donar les primeres passes per aconseguir un ampli acord sobre l’autogovern i el finançament, comptant amb la participació del conjunt de les forces polítiques i de la societat civil. Amb la determinació, reitero, de reorientar el rol de Catalunya a Espanya. Però també amb la decisió de donar un nou impuls a l’economia catalana, que ja feia temps que donava senyals d’esgotament del model aplicat durant molts anys. Amb la il·lusió de consolidar i ampliar una política social que asseguri a tots els catalans els drets a l’educació i la cultura, a la salut, a la protecció social, a la seguretat i la justícia. En tots aquests temes som francament deficitaris no sols econòmicament sinó per manca de polítiques clares i d’empenta. Hem decidit endegar una estratègia territorial i mediambiental que endreci i cohesioni els territoris diversos del país. En tots aquests temes, el nou Govern ha començat a donar resposta, des del primer moment, a la voluntat de canvi manifestada majoritàriament per la ciutadania de Catalunya. 8 �Un mot ara sobre els condicionants interns que limiten la nostra capacitat de maniobra. 2.1. Els condicionants interns Que quedi clar: l’actual Govern de Catalunya assumeix i assumirà davant de la ciutadania totes les seves responsabilitats, la primera de les quals consisteix en parlar clar, en no amagar, en primer lloc, la situació real de les finances públiques, en fer saber quin és el punt de partida de la nostra acció de govern. No hem volgut amagar la situació econòmico-financera que ens hem trobat, ni l’estat de l’organització administrativa de la Generalitat. No hem volgut amagar que s’havien ajornat decisions estratègiques: des d’una posició clara en contra del transvasament de l’Ebre a una decisió detallada i sensata sobre el Túnel de Bracons, des d’un contracte problemàtic per la línia 9 del Metropolità fins a la connexió discutible entre el TGV i l’aeroport, passant pels diversos casos de deslocalització d’empreses. S’han produït una sèrie d’episodis que han fet aflorar el problema de la deslocalització industrial que ja fa temps que viu la indústria catalana, i per cert, l’alemanya i l’europea en general, i que l’anterior govern havia tractat d’amagar, com si no existissin. Mirem ara a la situació econòmico-financera i la situació organitzativa en la que estem. A. Situació econòmico-financera Abans de presentar els nostres primers pressupostos hem volgut tenir un informe exhaustiu sobre la situació de la Generalitat. Així, complint amb el compromís de transparència, es va encarregar un Informe econòmico-financer sobre la situació de les finances de la Generalitat a 31 de Desembre del 2003. Dirigit per l’interventor general i supervisat i orientat per un grup d’experts d’un prestigi fora de tota discussió, l’informe va ser presentat el passat 18 de Maig en aquesta mateixa cambra, el mateix dia que en va tenir coneixement el Govern. Els resultats són coneguts però no poden faltar sintèticament en una anàlisi de la situació actual, tal com la veiem després de sis mesos de govern: 9 �• La Generalitat va tancar l’any 2003 amb un resultat negatiu de prop de 1.200 milions d’Euros. • El nivell d’endeutament a 31 de desembre de 2003 era de més de 17.000 M €, amb un increment brutal del 17,5% en el darrer any, un dels anys més negres de la nostra història financera. • La despesa desplaçada de l’any 2003 a l’any 2004 sobrepassa els 2.900 M €, la part fonamental dels quals (2.200 M €) corresponen, com és sabut, a despesa sanitària. Un punt que m’agradaria deixar clar és que no es pot interpretar l’absència de irregularitats com una aprovació a la gestió anterior. L’informe, com va dir el Conseller Castells en la presentació del Pressupost, “ni les ha trobat ni les ha deixat de trobar”, perquè aquest no era el seu objecte. La situació és, doncs, preocupant, però de cap manera no es pot considerar una situació alarmant. Reitero aquí el criteri del Conseller Castells, que és el criteri del govern. L’únic alarmant, com ell va dir, fora no saber on estem. Ho sabem. La solvència de la Generalitat, reitero, està fora de dubte, i la confiança que els nous administradors econòmics han generat en la comunitat financera és molt considerable, en part perquè segurament les institucions financeres sabien millor que altres quina era la situació, per raons òbvies, i han agraït lògicament que es reconegués oficialment. B. Situació organitzativa Anem ara per la situació organitzativa. Hem trobat una Administració excessivament burocratitzada. S’han desaprofitat les oportunitats que ha hagut per innovar i modernitzar el seu funcionament. Especialment en els darrers tres anys, amb l’accés al pont de comandament d’un grup de nous administradors, que van iniciar, però no van culminar, una reforma administrativa seriosa. Essent una Administració històricament jove, la Generalitat pateix els problemes típics de les administracions públiques tradicionals: sobrecàrrega de funcions, dèficit i mala distribució de recursos, i envelliment dels instruments. 10 �No existeixen sistemes de control i avaluació de les polítiques impulsades per la pròpia administració. Ens hem trobat una administració encara poc orientada a atendre els ciutadans. Una Administració de Catalunya massa fragmentada, situació agreujada per la “inflació orgànica” i una injustificada proliferació d’esglaons jeràrquics. Per això, una de les primeres mesures d’aquest Govern ha estat la d’introduir criteris d’eficiència i de transparència en la incorporació d’alts càrrecs i de personal eventual. Malgrat que en algun moment es va criticar des de l’oposició la proliferació de carteres i càrrecs per causa de l’acord de coalició entre les tres forces polítiques que recolzen aquest Govern, la realitat és tossuda: hem reduït prop del 20 % els alts càrrecs i el personal eventual, el que ha significat reduir més d’un 10 % la despesa pública en aquesta matèria. I aquestes dades són perfectament contrastables, perquè la llista del personal eventual que treballa per al Govern de Catalunya és ara pública i fàcilment accessible a tots els ciutadans. Ens hem trobat una situació similar en l’excessiu nombre de comissions i organismes externs, així com d’unitats sobrecarregades de personal en proporció a les funcions que s’hi portaven a terme. S’havia primat la reacció davant de determinats problemes, creant unitats ad hoc, en perjudici de criteris basats en la previsió i l’estratègia de cara al futur. Totes aquestes disfuncions expliquen que haguem trobat una administració cansada i desmotivada, molt marcada per les inèrcies i per unes directrius que sovint valoraven més les fidelitats que la professionalitat. Tot i així, aquesta és una qüestió a hores d’ara poc preocupant perquè hem trobat també que l’esperit de servei públic dels funcionaris de la Generalitat és alt, i això hem de posar-ho en el seu propi crèdit, però també en el del govern sortint, sens dubte. En definitiva, hem heretat una administració de vint-i-cinc anys que pateix problemes i disfuncions pròpies d’una administració centenària. I que té algunes de les virtuts que les hi son associades. A partir d’aquí, ¿quines són les nostres prioritats de l’acció de govern? 11 �2.2. L’acció de govern El govern que presideixo no caurà mai en la trampa o la temptació del victimisme. Malgrat que les circumstàncies ho haurien pogut justificar, ha prevalgut en tot moment la voluntat de governar, i posar en marxa el programa que es desprèn de l’Acord tripartit per a un govern Catalanista i d’Esquerres, el nou Govern de Catalunya. L’obra del nou Govern de comença a fer efectiva la síntesi entre els dos grans pilars que el sostenen: l’autogovern, per un costat, i el Bon Govern per impulsar el progrés econòmic, social i territorial de Catalunya, per l’altre. És un propòsit coherent amb l’ideal nacional d’enfortir Catalunya, amb la voluntat de fer política d’una altra manera, amb el compromís per un catalanisme reformista, en el sentit de la reforma social. Vull explicar-los el que això significa en l’àmbit institucional, l’econòmic, el social i el territorial. A. En l’àmbit institucional El primer gran objectiu de la Generalitat és ampliar l’autogovern de Catalunya. Esperem comptar amb la participació de totes les forces polítiques i socials del país en un Acord Nacional sobre l’Autogovern i el Finançament. Com saben, l’element bàsic d’aquest Acord és la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El Govern vol que tots els catalans i catalanes participin en un projecte articulat a l’entorn d’un nou Estatut , marc adequat per fer valer els seus drets i deures i per al seu progrés en tant que ciutadans d’un país lliure; que enforteixi l’autogovern de Catalunya per fer front als reptes del segle XXI, actualitzant el marc financer de la Generalitat i definint els espais de decisió política; i que converteixi el nostre país en el motor del projecte de l’Espanya plural i el doti d’unes coordenades pròpies en el context europeu i mundial. Ja hem iniciat el procés d’elaboració de l’Estatut. 12 �Estem treballant per explicar el perquè del nou Estatut, per facilitar canals d’expressió a la ciutadania i per recollir propostes i opinions i fer-les arribar a la Ponència parlamentària. Paral·lelament s’ha creat per iniciativa del conseller de Relacions Institucionals i Participació la Comissió Assessora de la Reforma de l’Autogovern de la Generalitat. A partir dels treballs realitzats per aquesta Comissió, el Govern farà arribar les seves aportacions a la ponència parlamentària que prepara la reforma estatutària. Resultats de la feina feta fins ara: - En primer lloc, pràctica unanimitat de la societat catalana en el suport al procés de reforma, en relació amb la necessitat de millorar la capacitat d’autogovern. - En segon lloc, en relació amb les expectatives i les preocupacions ciutadanes, l’esperit que ha dut a moltes entitats a demanar la incorporació a l’Estatut d’una carta de drets de ciutadania. - Finalment, la gran coincidència constatada respecte als continguts bàsics de la reforma. La voluntat del Govern és contribuir als treballs de la Ponència, expressar clarament la nostra posició política i tècnica sobre els continguts, i impulsar un procés de participació que faci d’aquest Estatut l’Estatut de la gent, l’Estatut del poble de Catalunya. També som conscients de la necessitat que tot aquest procés vagi acompanyat de complicitats a nivell de l’Estat. Des de Catalunya no ens estem limitant a dialogar i cercar acords amb les institucions de l’Estat. Estem ampliant el camp de joc dialogant i cercant acords amb els altres pobles d’Espanya, amb les autonomies que comparteixen amb nosaltres sentiments i interessos, i que d’altra banda són lògicament competitius amb nosaltres i defensen interessos propis. Crec que aconseguirem acords, que aconseguirem convèncer. En aquest sentit i sense anar més lluny, una manifestació evident de la diversitat i de la riquesa cultural espanyola i europea és la llengua. Es pot afirmar que la Constitució Europea ho reconeix, en la mesura que serà traduïda oficialment al català, essent aquesta traducció 13 �jurídicament vinculant. És més: s’ha adjuntat a la CE una declaració en favor de la diversitat de les llengües i concretament en favor de les que obtinguin caràcter oficial en virtut de l’article 4.10.2, que és el promogut per la delegació espanyola a la CIG, i que permetrà la traducció oficial de la CE al català. És la primera vegada en la història que el Govern de l’Estat defensa el català en un escenari del rang de la Conferència Intergovernamental. Aquest fet representa un punt de partida important i carregat de simbolisme. És cert que l’objectiu assolit no respon del tot encara a l’ambició que tenim en aquest àmbit, però hi continuarem maldant, no ho dubtin. I ho farem cada vegada amb més força. La creació de la Delegació del Govern a Brussel·les és una mostra de la voluntat de continuar representant i defensant els interessos de Catalunya davant les institucions i òrgans de la UE. També són les noves formes de governar les que han fet evident des del primer moment el canvi a Catalunya. Aquesta altra manera de governar s’està substanciant en cinc punts: - governar en coalició, - establir una relació cooperadora amb l’oposició, - administrar amb transparència, - impulsar la participació ciutadana, - aproximar la prestació de serveis al poble. Que res del que pugui fer un ajuntament no ho faci la Generalitat, i que ho pugui pagar, de la mateixa manera que no volem que l’Estat faci res del que nosaltres podem fer millor. En aquest sentit Vostès saben perfectament que fa anys que proposo que l’Estat, d’una banda, i les autonomies i els ajuntaments, d’una altra, es reparteixen els recursos públics en la proporció 40/60, que hauríem de comparar amb la proporció 80/20 que existia l’any 1980 –sempre excloent les despeses financeres i la seguretat social. Doncs bé, en la seva visita a Barcelona el Ministre Solbes va avançar provisionalment que la proporció actual ja és de 30/70; és a dir, que el procés descentralitzador ja ha sobrepassat el 60% que demanàvem. Ho sabrem del cert quan el nou Senat eixit de la Constitució reformada creï la oficina d’estadística fiscal de l’Estat de les Autonomies i publiqui anyalment balances fiscals i esforços fiscals comparatius. I espero que abans hi hagi avenços fefaents per part del Ministeri. 14 �En molts casos un nou estil es veu en gestos, actituds, petites decisions que van conformant una cultura cívica, política i administrativa nova. Per tal que aquesta cultura política s’acabi consolidant, concretarem un programa de reformes democràtiques que millorin les institucions, les regles i els procediments. Però ja hem començat a implantar les primeres mesures. En primer lloc, hem dotat el Govern d’una estructura organitzativa que facilita les síntesis de prioritats i l’encaix de les cultures polítiques dels membres de la coalició, i que ens permet impulsar una estratègia pròpia per assolir els objectius fixats. Hores d’ara, el projecte de llei al Parlament que regula la figura del Conseller en Cap amb el rang legal que mereix, o la reestructuració en curs de la Secretaria de Comunicació, són proves concretes de la cohesió del govern. També tenim la convicció que hem d’assajar un nou tipus de relació amb l’oposició. Els reptes reformadors plantejats en aquesta legislatura obliguen a cercar el màxim acord possible en una colla de temes. Per aquest motiu, hem regulat per primera vegada la figura i les funcions del Cap de l’Oposició, que ha de gaudir del suport i del reconeixement necessari, d’acord amb les responsabilitats que li pertoquen i amb el seu paper polític i institucional. Això no vol dir que aquesta figura no es pugui regular legalment més endavant en el marc de la llei 3/82, anomenada Estatut interior. I aprofito per a dir que tanmateix l’Estatut formal, l’Estatut de Catalunya, hauria de regular els principis, insisteixo, els principis, de la llei electoral i la llei territorial, per una senzilla raó. L’Estatut ho va fer i tanmateix no s’ha aplicat i aquest és una llacuna que cal cobrir. No pot ser que 25 anys desprès d’un Estatut que establia un sistema electoral proporcional i que obria la porta a les vegueries, no hi hagi vegueries i els vots no es computin d’acord amb el principi de proporcionalitat. Cal assegurar-ho. Un altre principi a respectar és el de la transparència. No és només un compromís programàtic. És un compromís ètic i de respecte democràtic cap a tots els ciutadans de Catalunya. Ho creiem fermament. Per aquest motiu vàrem presentar l’informe de tots els assessors i càrrecs eventuals contractats pel Govern a l’anterior legislatura. Tenim una determinada manera d’entendre què vol dir governar, i ho 15 �hem començat a demostrar fent públiques les relacions contractuals i retributives del personal –inclòs l’eventual– i reduint significativament, com ja he dit, el nombre d’alts càrrecs i d’eventuals. La política de comunicació del govern es basa en la independència i el rigor. Són principis que estem començant a fer efectius amb el reforçament de l’autonomia i l’autoritat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya en una nova llei. La llei assegurarà la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, reduint la intervenció pública en el mercat de la comunicació i impulsant la competitivitat dels grups de comunicació catalans. Abans, quan un directiu dels mitjans públics no seguia les directrius del govern, que eren estrictament aplicades, fins i tot en l’escaleta dels telenotícies, es cessava el directiu o se’l feia plegar, com va ser el cas de Miquel Puig desprès que va substituir els responsables de l’estreta relació govern/telenotícies. Ara l’únic que pot fer el govern és expressar públicament que dissenteix de la importància donada a una o una altra informació. Estem en un altre món. El Govern ja ha aprovat la creació de la Comissió d’Organització Territorial, que és l’encarregada de dirigir els treballs i coordinar les diferents unitats administratives i organismes implicats en la preparació de la Llei d’organització territorial. Sens dubte, un dels eixos principals d’aquest nou model d’organització territorial serà la descentralització de la Generalitat. Es tracta d’un procés que ja hem iniciat reforçant els delegats del Govern –que participaran directament en les principals iniciatives i inversions dels departaments a les seves demarcacions- , creant les subdelegacions a la Catalunya Central i a l’Alt Pirineu, i creant un Consell de Direcció dels Serveis Territorials a cada demarcació. Per altra banda, la nova organització territorial consolidarà l’aposta municipalista del govern. Una aposta que s’ha començat a concretar en el clar augment de la dotació del Pla Únic d’Obres i Serveis. B. En l’àmbit econòmic 16 �Un dels eixos fonamentals del bon govern és el progrés econòmic. El creixement econòmic sostingut i la distribució eficient de la riquesa, és el que ha de garantir, en darrera instància, la millora del benestar de tots els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Per aconseguir el progrés econòmic Catalunya s’enfronta al repte de la internacionalització. Per superar-lo amb èxit hem de transformar el nostre model de competitivitat -basat en els baixos costos laborals, el poc valor afegit i el treball precari i poc especialitzat- a través de l’increment de la productivitat. I ho hem de fer incidint en uns factors estratègics fonamentals com són la inversió en infrastructures; la formació de capital humà; la incorporació de processos d’innovació tecnològica en els sistemes productius; la inversió en R+D+I; el finançament de projectes de capital risc. Aquesta nova política, perquè sigui eficaç, ha de ser definida i aplicada a partir de la coordinació dels diversos nivells de l'Administració, i la col·laboració de les empreses, universitats, cambres de comerç, instituts de recerca, parcs tecnològics, i centres de serveis a les empreses. Aquesta es la filosofia manifesta de l'Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. L’acord assenyala 15 línies estratègiques de treball, essent les més importants: infrastructures, formació, innovació, recerca, projecció i creació d’un entorn favorable. En la mateixa línia, es crearà l’Agència Catalana d’Inversió que és l’instrument clau per promoure les inversions empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, de millores tecnològiques i de complements al teixit empresarial i econòmic de Catalunya. Tot i que aquests siguin els objectius clau, la nostra estratègia per donar un nou impuls econòmic a Catalunya, preveu també efectes en determinades polítiques sectorials. 17 �Les actuacions que hem dut a terme fins ara en matèria d’ocupació, són les següents: - L’impuls de nous jaciments d’ocupació. Per primera vegada s’ha decidit destinar una despesa plurianual de 8 milions d’euros als filons d’ocupació. - Polítiques actives d’ocupació a favor dels joves i els aturats de llarga durada per fomentar l’autoocupació i reciclar a persones ocupades. - Hem posat en marxa el Pla de Desenvolupament del Servei d’Ocupació de Catalunya. Cal recordar que la llei del SOC es va aprovar fa 15 mesos, però el desenvolupament encara estava pendent. En segon lloc, el projecte específic pel món rural es concreta en una nova administració agrària, orientada a propiciar produccions més rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per encarar adequadament les properes dècades. En tercer lloc, en política de comerç, el nostre criteri és favorable a mantenir el comerç com a columna vertebradora de la metròpolis i, per extensió, de la societat. En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris Comercials, que recupera l’exercici de les competències estatutàries exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005. Finalment, el Govern considera que una de les polítiques transversals prioritaries és la que fa referència a la societat de la informació i la comunicació. El Govern es compromet a estendre l’ús d’Internet al conjunt de la població, el que vol dir dotar Catalunya de les infrastructures que calen, que van ser promeses per a l’any 2002 i que encara estan pendents. S’han iniciat els treballs per a l’elaboració del Pla Territorial Sectorial de Turisme de Catalunya, per tal d’identificar amb més precisió els recursos turístics disponibles; les àrees saturades i deficitàries; els impactes econòmics, territorials i ambientals; i els criteris per al reequilibri territorial i la desestacionalització. C. En l’àmbit social i cultural 18 �En la nostra Acció de Govern, la política educativa s’ubica en un espai central, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i, simultàniament, com a instrument d’integració cívica i de cohesió social. S’ha iniciat un esforç en la despesa educativa per tal d’acostar-la progressivament als nivells de la UE. Pel que fa a la millora de les infrastructures, hem destinat 57 milions d’euros per a la rehabilitació i construcció de noves escoles. Es destinaran 18 milions d’euros a la rehabilitació, adequació i millora de diversos centres a tot Catalunya, i 39 milions d’euros a obres d’ampliació i noves construccions de centres docents. El Departament d’Ensenyament ha convocat oposicions per a 950 places de docents per Primària i per Secundària, i ha aprovat l’increment de professorat en els centres amb un elevat nombre d’alumnat nouvingut. També augmenten els Tallers de Llengua en 76 escoles i en 27 Instituts, i s’incrementen en 1.050 hores setmanals les dotacions auxiliars d’educació especial en centres públics, mesura que ha beneficiat 84 centres docents, d’acord amb la distribució realitzada pels Serveis Territorials d’Ensenyament. L’esforç pressupostari va acompanyat d’una millora de la gestió dels concerts educatius, de la planificació de l’oferta educativa i del mapa escolar, i de l’establiment progressiu d’una xarxa integrada de tots els centres sostinguts amb finançament públic. Un primer pas ha estat l’elaboració d’un Decret per garantir, entre d’altres, la transparència en l’admissió de l’alumnat, l’assignació objectiva dels centres així com un repartiment equilibrat per afavorir la integració d’alumnes nouvinguts. S’ha començat a impulsar un canvi en la formació professional. S’avança cap a una progressiva integració de la formació professional inicial, l’ocupacional i la formació continuada, a través d’un projecte que està redactant el Departament d’Ensenyament i que permetrà realitzar estudis de Formació Professional a distància i oferirà noves oportunitats d’aprenentatge. L’ensenyament universitari és una variable estratègica per fonamentar l’economia del coneixement. La política del Govern persegueix que el sistema català s’integri correctament en el naixent sistema d’ensenyament superior europeu. 19 �S’han pres les mesures adequades per aprofitar el paper de la universitat en el camp de les tecnologies de la informació. L’instrument principal per a superar la fractura digital que encara avui divideix el territori serà la Llei sobre la Societat del Coneixement que portarem al Parlament, amb l’objectiu d’ordenar i promoure les accions que s’han de desplegar. El Bon Govern es basa crucialment en el progrés social i cultural de Catalunya, a través de polítiques que garanteixin una comunitat de ciutadans forta i segura. El Govern de Catalunya desenvolupa el seu projecte cívic i social en quatre eixos principals d’acció: la política sanitària, la política de seguretat i justícia, la política de protecció social i la política de desenvolupament cultural. Aquests quatre eixos han de vertebrar l’Estat del Benestar català per al segle XXI, a través del qual hem d’estendre els drets i deures individuals que la democràcia ha anat construint per a tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu origen, la seva edat, o la seva orientació sexual. Avui és un dia especialment important per recordar aquest principi que progressivament ha d’impregnar la nostra acció de govern, atès que celebrem la diada reivindicativa dels drets de gais, lesbianes i transsexuals. En aquest sentit, voldria reiterar el meu suport a la Diada i el compromís del Govern per fer efectives les línies d’acció establertes a l’Acord del Tinell. Concretament, l’elaboració del Pla Interdepartamental per a la no discriminació de les persones homosexuals i les iniciatives per avançar en la igualtat, com la modificació de normatives per eliminar les traves d’accés a l’adopció. El resultat d’aquestes accions de govern i d’altres que els explicaré a continuació ens porta cap a un nou patriotisme. El patriotisme dels drets i la justícia social, el de la dignitat efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola, en l'accés a l'habitatge, en la natalitat tan arriscada i difícil, en la conciliació de la vida laboral i la vida familiar, en l'envelliment prop de casa, en la millora constant dels sistemes de salut, en la garantia de la seguretat individual i col·lectiva... 20 �Aquest és l’autèntic patriotisme, el dels països que van fer la revolució quan calia, com França i Estats Units, i és autèntic perquè no es basa tant en l’origen ètnic com en el destí lliurement triat i els drets adquirits pel fet de pertànyer a aquella comunitat. El patriotisme, per la majoria del poble, comença al barri i l’escola i el CAP o no comença mai. La Catalunya que projectem es fa poble a poble, barri a barri, persona a persona. La primera llei emblemàtica del projecte social del Bon Govern és la Llei de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Viles, síntesi dels diferents eixos d’acció social, que combina per primer cop habitatge, escola, immigració i seguretat, i de l’aposta municipalista del Govern. Es tracta d’un projecte que representa el primer pas per fer efectiu el “dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais proclius a la convivència. La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei no és anecdòtica. Volem fer evident als ciutadans que el govern no permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin enlloc. La nostra política de salut, pretén desenvolupar el compromís que va adquirir el Govern per una sanitat més humanitzada i de qualitat. Això passa evidentment per afrontar el dèficit estructural que patim en recursos humans i materials, en comparació amb la demanda de serveis de salut. Bons exemples del nostre compromís en matèria de salut en són, hores d’ara, el Pla de Xoc de Centres de Salut a través del qual es reforçaran el 38% dels equips d’atenció primària (en concret, 132) amb 285 nous metges, pla que arrencarà al juliol, o el Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera. Mesures previstes: - dotar cada pacient amb un certificat de llista d’espera quirúrgica, - eliminar els tres mesos d’espera tècnica que fins ara no estaven comptabilitzats - i lògicament incrementar el nombre de professionals i de sessions quirúrgiques. El segon eix del nostre projecte cívic i social es basa en la política de seguretat i justícia, que ha de donar prioritat a actuacions més preventives, que redueixin l’actuació reactiva, i que han de posar l’èmfasi en la proximitat. 21 �L’eficàcia en el servei de justícia s’ha de garantir amb un impuls important de la justícia de proximitat i una millor gestió dels recursos que té l’Administració de Justícia a Catalunya. En Administració de Justícia la fragmentació competencial impedeix avançar en l’eficiència del servei públic. L’increment de recursos personals i materials hauria d’anar acompanyat d’una revisió d’aquest repartiment competencial. Per això s’han pres mesures com l’elaboració d’un nou mapa dels equipaments judicials per construir els jutjats que calen i millorar els existents i, en aquesta línia, la modificació i optimització del projecte de Ciutat Judicial. La millora del sistema penitenciari implica la reforma de la xarxa de presons que hi ha a Catalunya. La política penitenciària s’ha de definir no com una simple política de reinserció, sinó com una política social més del programa de govern. En matèria de presons, el Govern desenvoluparà les accions incloses en el document sobre Línies Bàsiques de Política Penitenciària i en el Pla Director d’Equipaments Penitenciaris 2004-2010, que ja han estat presentats. En matèria de Dret Civil català, cal respondre a necessitats socials noves amb els instruments jurídics que ens proporciona aquesta competència. Aquesta resposta és la millor defensa contra els que volen limitar l’abast de la competència en la matèria. Les polítiques de seguretat constitueixen l’altra gran línia d’actuació en aquest eix. La principal mesura per aquesta legislatura és la finalització del desplegament territorial dels Mossos d’Esquadra, amb especial atenció a l’assumpció de responsabilitats arreu del territori metropolità. Paral·lelament, hem d’afavorir una major coordinació i planificació en aquestes polítiques, per tal de sumar els esforços dels diferents cossos de seguretat que actuen a Catalunya. Dues són les principals preocupacions socials en matèria de seguretat: la seguretat viària i la violència domèstica. Per això des del primer moment el nou Govern de Catalunya s’ha mostrat activament bel•ligerant en ambdues qüestions. En el nostre programa es proposa a la societat catalana fer l’esforç necessari per reduir la sinistralitat viària en un 50% d’aquí a l’any 2010. 22 �En aquest mesos hem donat els primers passos per coordinar les actuacions dels departaments d’Interior, de Política Territorial i Obres Públiques i de Sanitat. Es tracta, simultàniament, de: - Millorar l’estat de les carreteres, reduint els punts de risc i actuant en tots els “Trams de Concentració d’Accidents Detectats” en els propers tres anys. - Reduir la velocitat i evitar la conducció sota els efectes de l’alcohol, fent pública la ubicació de radars i incidint en el control d’alcoholemia entre els més joves. - Prevenir les lesions causades pels accidents de trànsit, fomentant el control dels comportaments de risc i incrementant la qualitat de l’atenció als accidentats. La lluita contra la violència de gènere i –en un sentit més amplicontra la violència domèstica és una de les prioritats del Govern. Una prioritat que es correspon amb la percepció social reflectida en l’Enquesta de Seguretat Pública que identifica la violència contra les dones com a la primera preocupació ciutadana en matèria de seguretat. Coherent amb aquesta percepció social, en l’Acord de Govern que fonamenta la nostra acció es recull el compromís de presentar al Parlament de Catalunya el Projecte de Llei de prevenció, actuació i eradicació de la violència exercida contra les dones. Compromís reiterat per la consellera de Benestar i Família i concretat, a més, en dotar de pressupost el Pla integral existent. Compromís reforçat per altres propostes fetes per la consellera de Benestar i Família i per la consellera d’Interior: 1. Posar en funcionament un fons de garantia per l’impagament de pensions fixades per sentència judicial de separació, nul·litat o divorci, com a mecanisme per lluitar contra la violència indirecta contra dones i infants, i per eradicar la feminització de la pobresa. 2. Crear una oficina de lluita contra la violència domèstica, amb la col•laboració de diversos departaments. 3. Implantar, amb caràcter voluntari, localitzadors a dones maltractades per poder prevenir noves agressions. 23 �Haig d’incloure aquí els temes que demanen més discreció, com són els relacionats amb el terrorisme i la informació reservada, que sempre ha fluït de manera àgil, també en el període anterior entre el Ministre Acebes i la consellera Tura. Hi ha una excepció imperdonable i que no té res a veure amb els nostres serveis de seguretat: el silenci del President Aznar en el cas del viatge de Josep Lluís Carod a França, informació que va retenir per a utilitzar-la electoralment a les portes de la campanya de les generals, malgrat que els serveis d’informació van suggerir-li la possibilitat d’informar el representant ordinari de l’estat a Catalunya, que és el President de la Generalitat. Pel que fa al tercer eix, la política d’acció social: La família és un dels centres principals de l’atenció en les nostres polítiques d’acció social, perquè la diversificació de les estructures familiars ha posat al descobert noves realitats que mereixen respostes específiques. Per això, les ajudes que el Govern atorga a les famílies amb fills menors de 3 anys, i de 6 anys si són nombroses, les hem fet extensives també a les famílies monoparentals en les mateixes condicions que les nombroses. Es calcula que se’n beneficiaran 288.000 nens i nenes i unes 250.000 famílies. També per això, durant el 2004, el Govern destinarà 8,5 milions d’euros per a subvencions a la creació i consolidació de places d’educació preescolar en centres de titularitat municipal. La Generalitat vol impulsar la creació de noves places d’aquest tipus per assolir una oferta suficient que atengui la demanda de la població. El conjunt de la gent gran, constitueix un dels sector més febles davant les nous factors de desigualtat. Totes les mesures dedicades a la gent gran han d’anar encaminades, principalment, a garantir-los un nivell d’ingressos i de benestar dignes. Per això, ja hem apujat un 3,8% els complements a les pensions de viduïtat més baixes. El nou pressupost per al 2004 incrementa un 24% la quantia de l’ajut, que passarà de 25 a 30 euros mensuals, i la partida global creixerà un 37% respecte a l’any passat. Caldrà continuar en aquesta línia. Som sensibles a la problemàtica de les vídues en particular i de la gent gran en general. Per aquest motiu elaborarem una llei en els propers sis mesos per poder desenvolupar des de Catalunya les prestacions econòmiques que permetin atendre els col•lectius més desfavorits, tal com preveu l’acord del Tinell. 24 �Un altre eix dels que composen el projecte cívic, de seguretat i de cohesió social del Bon Govern pretén assegurar el ple desenvolupament de la cultura a Catalunya. Hem de reafirmar i potenciar la nostra identitat cívica, amb capacitat integradora i sense excloure la diversitat d’interessos, circumstàncies i sentiments que actualment defineixen la societat catalana. Ho hem de fer comptant amb totes les administracions i sectors interessats. L’exemple del Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot i els entrebancs, és prou positiu. La reforma estarà acabada a final d’any, culminant una proesa que va liderar inicialment l’inoblidable Pere Duran Farell. Catalunya tindrà el Museu Nacional que ens mereixem, no a l’alçada dels primers d’Europa, però digníssim, inigualable en art romànic i allotjat en un edifici que, com moltes coses a Catalunya, no va ser fet amb la consistència necessària sinó per a una celebració puntual, la del 1929, i que per tant ha exigit un esforç titànic. La Fira de Guadalajara –el programa definitiu per la qual es presentarà d’aquí a 2 dies- també és una fita llargament cobejada. Per tal de promoure elements comuns d’identitat i comunicació, hem de reforçar la dimensió cultural i lingüística de la ciutadania. Per això impulsarem un programa de Planificació lingüística per potenciar l’ús del català. Volem que viure plenament en català sigui possible i més fàcil. I que ho sigui per tots, per la qual cosa destinarem 35,3 milions d’euros a la integració d’immigrants a les aules a través del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. L’Institut Ramon Llull segueix endavant i organitza la presència a la Fira de Guadalajara. La marxa del govern balear és inevitable. Dos no es casen si un no vol. Quan l’esquerra balear era el soci minoritari i el nacionalisme català el majoritari, no hi havia problema. La dreta balear, en canvi, no accepta col·laborar amb el Govern català d’esquerres. Tot un símptoma de la disponibilitat als pactes d’uns i altres. D. En l’àmbit territorial i ambiental En l’àmbit territorial i ambiental esdevé imprescindible desenvolupar una nova manera d’entendre la nostra realitat física i les seves exigències. Per articular el territori i vertebrar el país hem apostat per impulsar un “model territorial en malla”, basat en ciutats compactes, sense 25 �urbanització extensiva, unides per una xarxa ferroviària potent i per una xarxa viària servida prioritàriament per transport públic col·lectiu per a permetre que es mantinguin els espais naturals intermedis. El paisatge a Catalunya ha esdevingut un capital impagable. En els darrers trenta anys el sol urbanitzat s’ha multiplicat per dos. Es a dir, s’ha ocupat tan sòl en aquests anys com en tota la història anterior. No seguirem per aquesta via. L’ampliació de la xarxa ferroviària és una de les nostres grans ambicions en matèria d’infrastructures. Tot i que prosseguirem amb el desdoblament i millora de la xarxa bàsica de carreteres, hem decidit comunicar a llarg termini les principals poblacions del país, els ports i els aeroports a través del tren. També hem de desenvolupar xarxes d’accessibilitat per assegurar l’accés de les ciutats catalanes a les xarxes de comunicació globals. L’enfortiment del sistema aeroportuari català i la transformació de l’aeroport de Barcelona en aeroport transoceànic, en l’aeroport de la Euroregió, així com la millora del front portuari i la connexió amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat són elements clau. Ho són a llarg termini, però ja hi hem començat a treballar integrant la planificació territorial, la portuària, la infrastructural i la logística : l’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la gran plataforma logística del Sud d’Europa, el Pla de xoc per millorar la senyalització de les carreteres, la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat més segura i sostenible a tot el país, les inversions en transport públic i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari de Catalunya, en són bons exemples. En el terreny de les inversions en infrastructures, com explicaré més endavant, adquirim el compromís de mantenir un nivell d’inversió important, tot i que en aquest cas pagant, pagant les conseqüències del mètode alemany utilitzat fins ara, i pagant el cost de les noves inversions. Per aquest motiu estem posant en pràctica un nou estil de governar el territori fent efectiu el valor de la sostenibilitat, basat en la planificació i la solidaritat territorial. Aquests valors seran una referència ineludible de les polítiques econòmiques, de la planificació de les infrastructures, de la gestió agrària o de la gestió urbanística. 26 �I, evidentment, de la gestió ambiental de diverses polítiques sensibles, com la gestió dels recursos energètics, dels hídrics o dels residus. Sabem que aquest govern ha generat moltes expectatives. I no les defraudarem. Com no ho hem fet, en el cas dels recursos hídrics, amb el transvasament de l’Ebre. Sabem que els transvasaments no són estrictament necessaris i que el més important és fer un ús eficient de l’aigua. El nostre principal objectiu és implantar el conjunt de mesures que resulten de la plena incorporació de la Directiva marc comunitària de l’aigua i que es coneixen com a nova cultura de l’aigua. Aquest govern ha manifestat i reiterat la seva intenció d’instaurar una política hidràulica eficaç i sostenible. I comptem amb la complicitat activa del nou govern d’Espanya per revisar-la implantant projectes d’interès hidràulic i mediambiental (dessaladores, bases de recàrrega i projectes de descontaminació dels aquífers, i recuperació i reaprofitament dels recursos disponibles fins ara desaprofitats per la seva menor qualitat). A això cal afegir una gestió sensata dels recursos. Val a dir: 1) Una gestió de la demanda d’aigua que fomenti l’estalvi, com es va fer a l’àrea metropolitana de Barcelona a mitjans anys 80, que ha resultat en un pràctic estancament del consum d’aigua de boca. 2) Inversions en aquest estalvi, tant pel que fa a la que es perd en les conduccions com la que es consumeix innecessàriament en els consums domèstics i industrials. Completat el procés de planificació territorial, tindrem el Pla Territorial de Catalunya i els plans territorials de cada regió que donaran cobertura i fixaran els criteris de caràcter supramunicipal i les visions estratègiques perquè s’hi acullin i encaixin els planejaments urbanístics de caràcter municipal. Com saben, ens hem compromès a haver aprovat en un any i mig els plans directors del Litoral i de l’Empordà, el Pla Territorial de les Comarques de Girona i l’Avantprojecte d’una Llei del Paisatge. En relació al Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner tenim el compromís d’ampliar a més de 500 metres des de la línia de la costa l’àrea d’influència del Pla i de procedir a la preservació definitiva de la costa i del prelitoral sense construir. Són mesures que permetran que 27 �55 km lineals de front marítim continuïn intactes per sempre, com llegat a les generacions futures. La segregació creixent dels grups socials i les persones sobre l’espai és una dinàmica cada vegada més insolidària des del punt de vista social. L’hem d’evitar, i un dels pilars per fer-ho són les polítiques d’habitatge i de qualitat urbana. Per aquest motiu hem aprovat el Pla per al Dret a l’Habitatge que té l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a un total de 42.000 unitats noves en els propers 4 anys distribuint geogràficament els objectius de manera concertada amb el món local i amb els promotors públics, privats i cooperatius. El pla té una especial incidència a les comarques amb major dificultat per l’accés a l’habitatge i zones de creixement econòmic i demogràfic potencial, així com a les comarques de l’interior del país, amb especial atenció a les ciutats petites i mitjanes del rere país, a les que demanarem que impulsin el reequilibri territorial en el marc dels plans territorials parcials. Dins els objectius generals dels 42.000 habitatges s’inclou la promoció de 21.000 unitats d’habitatge en règim de lloguer, prioritzant els destinats a l’emancipació de joves, a la gent gran i als col·lectius específics amb especials dificultats d’accés a l’habitatge. Deixin-m’ho dir: és un escàndol que els habitatges de compra estiguin desgravats en l’import sobre la renda i els de lloguer no ho estiguin. Aprovarem aviat el Pla Català de la Rehabilitació, per permetre la rehabilitació de no menys de 40.000 habitatges en quatre anys. En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya té l’objectiu d’estimular la producció d’habitatge protegit i reconèixer la pluralitat de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions de convivència i familiars. E. Deu punts per resumir i finalitzar Del conjunt d’acords, decisions i iniciatives preses pel govern, vull assenyalar, per la seva significació o transcendència, els deu següents: 1 ) Inici del procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. 28 �2) Impuls de l’Acord estratègic per a la internacionalització de l’economia catalana i creació de l’Agència Catalana d’Inversió. 3) Aprovació de la Llei de millora de Barris, àrees urbanes i viles de Catalunya. 4) Impuls del Pla pel Dret a l’Habitatge 2004-2007 5) Establiment dels objectius i propòsits del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, per a la protecció del sòl no urbanitzable de la costa catalana, que afectarà un total de 56 Km del litoral. 6) Aprovació del Pla de xoc dels centres de salut, que té l’objectiu d’incrementar un 38 % els efectius d’atenció primària. 7) Rehabilitació, millora i construcció de noves escoles i actuacions per millorar l’atenció als alumnes i la qualitat de l’ensenyament. 8) Augment de la prestació econòmica per infants a càrrec, per a famílies amb infants menors de tres anys i per a famílies nombroses i monoparentals. 9) Impuls del Programa de Planificació Lingüística i del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social per a potenciar l’ús del català, per a que viure plenament en català sigui possible i més fàcil per tots. 10) Derogació del transvasament de l'Ebre gràcies a l’actitud de les Terres de l’Ebre, el capteniment del nostre govern, i la decidida voluntat política del govern de l'estat, amb l’aprovació del Reial Decret de Modificació de la Llei del Pla Hidrològic Nacional, que respon a totes les peticions de la Generalitat. Aquest decàleg és només una mostra de l’activitat desenvolupada pel Govern, activitat que sovint ha restat velada per la intensitat –quan no pel dramatisme- dels esdeveniments als que m’he referit al principi i que han dominat no només la vida política sinó –en bona mesura- el conjunt de la vida social del nostre país. F. Per acabar, un mot sobre les prioritats de Govern reflectides en els Pressupostos Els Pressupostos per al 2004 són uns pressupostos de transició; però també són els primers pressupostos del canvi: tot i l’estret marge de maniobra reflecteixen ja els canvis en les prioritats de la política i l’acció de govern. 29 �Amb unes previsions d’ingressos de 17.600 milions € i de despesa de 18.500 milions €, per tant amb un dèficit previst de 850 milions € que significa una reducció del 27.5% respecte a l’exercici anterior-, són uns pressupostos de contenció de despesa i d’ajustament pressupostari. Tot i així, el que em sembla més rellevant és que justament aquest esforç de contenció ha permès un augment de l’estalvi corrent del 37%, que es destinarà a l’esforç inversor que es vol mantenir al llarg de la legislatura. Aquest Pressupost representa el major esforç inversor realitzat per la Generalitat al llarg de la seva història. El rigor en el control de la despesa deixa un marge suficient per a dur a terme les grans línies del nostre programa de govern, definides en l’Acord del Tinell: 1. Més política social lligada als barris, les escoles i la salut dels ciutadans. 2. Un nou impuls a la competitivitat i als sectors productius 3. La vertebració del territori, amb més infrastructures més respecte ambiental i paisatgístic. 3. Final Finalment, estem en un nou escenari de col·laboració institucional i de diàleg, en que caldrà treballar amb tenacitat i generositat alhora. Val a dir que no hem perdut ni un minut a posar-nos-hi. Els contactes formals i informals del president i dels consellers de la Generalitat amb el president i els ministres del Govern d’Espanya han estat continuats en aquestes setmanes. D’aquests contactes n’han sorgit abundants gestos i uns primers compromisos. - La reiteració de la voluntat de respectar el projecte d’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya per part del nou president del Govern espanyol. - El compromís actiu del Govern espanyol per obtenir el reconeixement del català a la Unió Europea. - La bona disposició al diàleg mostrada pel ministre d’Administracions Públiques en relació a les transferències pendents. - L’anunci de retirar una bona part dels conflictes de competència presentats al Tribunal Constitucional. 30 �- L’aprovació d’una moció al Senat sobre l’ús del català a les institucions estatals. - El compromís del ministre de Defensa de revisar el consell de guerra al President Companys. - El compromís del ministre de Justícia en relació als Tribunals Superiors autonòmics. - El compromís de la ministra de Foment de fer arribar l’AVE a Barcelona el 2007. - El compromís, també de la ministra de Foment, de fer efectiu l’1% cultural a l’Institut d’Estudis Catalans. - El compromís del president del Govern de retornar del tot el Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. - El compromís, també del president del Govern, d’aprovar la Carta Municipal de Barcelona. - I la proposta del ministre d’Administracions Públiques per resoldre la presència de Catalunya i de les altres autonomies a la Unió Europea. Però, no tot han estat gestos i anuncis de compromisos. També hi ha hagut decisions de gran impacte a Catalunya. La més important ha estat sens dubte la paralització del transvasament de l’Ebre. Sobre la base d’aquesta actitud inicial del Govern espanyol, el Govern de Catalunya abordarà amb un optimisme enraonat els principals temes de l’agenda política. Hem de recuperar el temps perdut. Tenim un govern assentat, reforçat i treballant a velocitat de creuer amb un objectiu compartit, que és el que resulta de l’acord que el va fer possible. És el Govern de Catalunya. Fruit de l’acord tripartit. No és l’olla de grills que alguns haurien volgut. És el govern, té solidesa, i , com ja hem dit, en anteriors ocasions, tant el Conseller en Cap, com el Conseller de Relacions Institucionals com jo mateix, és un govern per governar i no per resistir. 31 �De totes maneres, vull que entenguin el meu propòsit de presentar una visió més acabada dels objectius de l’acció del Govern en el debat de política general que farem a la tardor. Un debat on els penso exposar el projecte de país que sustenta l’actual Govern de Catalunya, acompanyat d’un detallat Pla de Govern que estem enllestint, i també de les línies mestres del Pressupost per al 2005, espero que alliberat de bona part de les hipoteques dels d’enguany. Moltes gràcies per la seva atenció. Pasqual Maragall 32 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1655 Title A name given to the resource Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern transcorreguts sis mesos des de la seva constitució. Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Activitat parlamentària Autogovern Benestar Social Govern Acció política Model social Territoris Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-06-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1268/19920410d_00477.pdf 23994500d750fad5609011232ad02486 PDF Text Text Conferència de Premsa sobre la caalanitat dels JJOO 10.04.92, divendres, a les 18:00 ores. Sala Lluís Companys NOTES PREVIES - El guió que es proposa correspon a la primera fase de la proposta estratègica del documeht del Gabinet "Polèmica simbols" (08.04.92): recuperació del terreny perdut, resposicionament i aclariment previ i sòlid dels plantejaments municipals per trethcar la lògica defensiva i partidista i recuperar la iniciativa. - Els diaris han començat des d'a1ir, i avui s'accentua, a descriure una situació de pacte. Si la situació es va resolent, encara que sigui provis.onalment, els diaris tenen l'avantatge que no s'hauran de pronunciar. JP s'està retirant i passa a f r un paper de moderador "no entenc perquè s'ha de fer tan d'enrenou ", etc-, però al mateix temps deixa la porta obert a noves reclamacions, tal com recull un subtítol de "La Va.4iguardia": "Pujol reconoce que la catalanidad de los JJ.00 "está garantizada", pero insiste en no renunciar a "lograr alguna cosa más". - Es tracta de fer una intervenció indignada, digna i positiva davant les actituds de pcplitització dels Jocs Olímpics que es valen del pretext de la catalanitat. - Anunciar que en dies vinents hi haurà una nova conferència de premsa en ocasió del compte enrere dels darrers 100 dies abans dels Jocs. - Es tracta de reafirmar l'autoritat del COOB i del seu president com a màxims responsabl(ls del Jocs. - Desmentir la idea que ara es fa la "catalanització" perquè hi ha pressions. - Deixar clar i rotund que no hi *a cap dubte -ni ha existit mai cap dubte- que el grau de catalanitat dels Jocs serà el màxim, és a dir, el normal. L'Alcalde, com a president del c00B, i l'Ajuntament en nom de la ciutat han estat i són e s primers garants de la catalanitat dels Jocs. �** Es recomana no respondre en el torn de preguntes aquelles que s'apartin dels temes del guió i insistir en les respostes en la reiteració de la línia ,rgumental. És convenient també acotar e l. torn de preguntes a un nombre limitat d'intervencions, en un espai màxim de 10 minuts. TITULARS PREVISIBLES - Maragall recorda que la catalanitat dels Jocs sempre ha estat clara. - Maragall garanteix la catalanitat dels Jocs - Maragall rebutja la polititzacio dels Jocs - Maragall rebutja el mal estil de fer política amb els Jocs - Maragall fa una crida a la responsabilitat. - Maragall considera ofensius catalanitat dels Jocs. - Els dubtes sobre la catalanita fe" política. 2 els dubtes sobre la són producte d'una "mala �GUIO 1. Dolgut per una falsa polèmica. - He assistit amb relativa sorpresa a la politització postelectoral del Jocs Olímpics, duta`a terme per alguns partits i organitzacions amb el pretext d'aconseguir quelcom que sempre ha estat garantit: el màx m grau de catalanitat dels actes i les cerimònies olímpics. Algú pot creure, sincerament, que l'Ajuntament de Barcelona no ha d'assegurar que els Jocs siguin la máxima expressió de la nostra personalitat? Algú pot creure, de debó, que jo mateix, com a president del COOB, no sòc una garantia S uficient de la catalanitat dels Jocs? Estic dolgut amb els qui han inventat una polèmica artificial i enganyosa. Estic dolgut, sobretot, perquè 11 an cregut que podien jugar amb la credulitat dels ciutadans a S'equivoquen. No poden enganyar a ningú. Lamento que s'hagi produït una polèmica inútil, que ni tan sols beneficia als partits polítics i les organitzacions que amb tanta irresponsabilitat l'han promoguda. 2. No a la manipulació política dels Jocs. - M'he mantingut en silenci sobre la questió fins que no hi ha hagut la reunió mensual de la Comissió Permanent del COOB, en la que totes les parts components del COOB -Ajuntament, Generalitat, Govern i COE- han coincidit de nou en la ratificació del tractament màxm dels símbols catalans, segons l'esperit constitucional. La catalanitat dels Jocs està garantida des de bon començament, pel consens i la una imitat. - He decidit convocar aquesta conferència de premsa amb l'únic propòsit d'expressar la meva indignació i la meva pública protesta pels actes de manipulació política dels Jocs Olímpics que s'han produït després de les eleccions. �Ningú no té dret a posar en q estió la catalanitat de l'organització dels Jocs. Ningú no té dret a valdre's dels Jocs per a fer política de partit, disfressada de catalanisme. Ningú no té dret a trencar el consens i la unanimitat, ni a destorbar el bon treball en l'organització dels Jocs. Els qui posen en questió la catalanitat dels Jocs s'estan valent del nom de Catalunya i de la il.lusió dels catalans pels seus interessos partidistes. Assistim ara a un fenòmen que coneixem. Els qui han atiat el foc de la polèmica acaben de decidir que aquesta s'ha d'acabar. En una societat civilitzada i iaonable -i democràtica- no podem permetre aquesta manera de fer les coses. Les polèmiques s'acaben quan tots e14 qui hi estan interessats han pogut dir la seva opinió i, encara més, quan els que han estat insultats o injuriats han pogut expressar el seu criteri i donen la seva versió dels fets. 3. La més gran ocasió de Barcelon a. ï de Catalunya. - Tothom sap que els Jocs Olímpics de 1992 són la més gran ocasió que Barcelona i Catalunya es projectin a tot el món com una ciutat potent i com un país important. Ningú no té dret a posar bastons a les rodes c'aquest gran projecte. Tothom sap que estem treballant amb molta seriositat per quedar bé davant del món, per donar la millor imatge del nostre país. Per primera i única vegada en molts anys els catalans som els organitzadors dels Jocs Olímpics. És una antiga aspiració, que produeix una profunda eioció i que suposa una gran responsabilitat. El dia 25 de juliol d'aquest an , més de 3.000 milions de persones de tot el món veuran l'a te inaugural dels Jocs de Barcelona per la televisió. Serà el millor espot publicitari que mai hagi tingut Catalunya. Durant quinze dies, totes hores, es repetirà per les televisions de tot el món la imatge de la gran cita de la fraternitat universal a Catalunya. 4 �La nostra llengua, la nostra baldera i els nostres símbols hi tindran la màxima presència. Ens hi vàrem comprometre l'any 1986 i ho farem. Els qui ho posen en dubte estar enganyant als catalans i estan ofenent les íntimes convicc: ons de tots els qui treballen per l'èxit dels Jocs. Hi ha molta gent que estan treballant amb gran esforç i amb gran il.lusió perquè els Jos siguin el gran éxit que tots desitgem. Hi ha milers i milers de voluntaris que hi aporten la seva col.laboració desinteressada. Aquest és el gran exemple de Catalunya: la bona organització, a feina ben feta. - És molt greu i d'una gran irresponsabilitat política que precisament, ara, en la recta final dels Jocs, es busquin elements de desestabilització. És una greu irresponsabilitat política intentar desestabilitzar els Jocs, utilitzant el nom de Catalunya. Si algun partit, alguna organització juvenil o preteses associacions olímpiques ho proven, els catalans els ho retreurem, no els ho perdonarem. 4. La catalanitat máxima, la cata anitat normal. - El grau de catalanitat dels Jocs és del 100%. És el grau de catalanitat de la Catalunya dei4ocràtica. Com a català i com a catalanista em sento profundament indignat que una vegada més s'hagi posat en dubte la catalanitat d'un projecte de tota la ciutat, compartit àmpliament per tot el país". I aquesta irresponsabilitat recau sobre aquelles persones que, amb interessos partidistes q personals intenten apropiar-se d'uns símbols que són de tots. Ningú no pot apropiar-se dels s ímbols que són de tots els catalans. Tinc la impressió que s'està jugant amb els símbols de Catalunya. La catalanitat dels Jocs és un fet molt important, històric. �S'hi ha treballat amb profundi'tat des de fa anys en el si del COOB i, amb l'esforç de totg, s'ha aconseguit per a Catalunya el que mai no hauríem pogut ni somiar. No es pot convertir, ara, a uest fet històric en una absurda polèmica. Aquesta polèmica desprestigia Catalunya, i em dol. 5. Crida a la responsabilitat i al bon govern. - Com Alcalde de Barcelona i coro a president del COOB faig una crida a la responsabilitat, sobre tot a la responsabilitat política. Demano que no es promoguin du»tes ni inconcrecions sobre el que està fora de tot dubte: l rotunda catalanitat dels Jocs de Barcelona. Ho demano sobretot als qui tenen responsabilitats de govern a Catalunya. Demano el bon govern de Catalunya. No s'hi valen el doble llenguatge, ni les dobles actituds. Si s'està d'acord en l'organització, no es poden obrir desconfiances fora de l'organització. Demano responsabilitat de govern. També demano responsabilitat a tots els qui pretenguin a tots els tenir un paper important a la poli tica catalana, partits i organitzacions que vul guin tenir el respecte i l'agraïment dels catalans. - No descarto que se segueixi alimentant la polèmica, a través d'altres organitzacionE, amb aparents bones intencions. Fins i tot des de la responsabilitat del govern. Hi estem acostumats. Jordi Pujol ahir va acceptar el decàleg olímpic proposat per Raimon Obiols al Parlament. Peró també ha dit que no descarta obtenir més coses. Aquest llenguatge fa mal a 1 a col.laboració i a la confiança. Anuncio des d'ara que no entrarem en el joc de la polèmica permanent, de les falses polèmiques patriòtiques. El patriotisme es demostra fent la feina ben feta. 6 �No farem el joc als qui no saben fer res més que valdre's del nom de Catalunya. Demano a tots els catalans, i en especial als milers de voluntaris, que no facin cas d'aquestes veus que per interessos partidistes intenten sembrar confusió en un projecte carateritzat per 1'entus^asme. Demano, un cop més, com a màxiih responsable del COOB, que no se'ns destorbi en el moment mes delicat, que es tingui respecte amb el treball que s'est fent. El pitjor que podria passar seria que fessim el ridícul com a país. No oblidem que tot el món està pendent de nosaltres. 6. Els Jocs aniran bé. Tots els detalls sobre els símbols que s'han anat coneixent aquests dies havien estát previstos, ebossats, dissenyats, treballats i programats -o s'estaven programantper a les cerimònies i actes culturals relacionats amb els Jocs. Tots ens havíem compromès a mantenir aquests detalls en secret, perquè l'efecte sorpresa de les cerimònies és molt important i positiu. Ens hem vis obligats a revelar alguns detalls. Per una polèmica que, els ho ben asseguro, he considerat en algun moment una p ovocació entre infantil i infame. Hi ha més sorpreses previstes. Naturalment. I espero que ara a ningú no li passi pel ca p d'organitzar un altre espectacle ridícul per obligar-me a revelar-les. Confio que funcioni, ho reclamo, la confiança institucional que he caracteritzat el funcionament de l'esquema organitzatiu en tots els aspectes relacionats amb els Jocs. El nostre compromís té una data fixa: el 25 de juliol. Aquell dia ningú podrà discutir-hc. Que ens deixin fer bé la feina. Per patriotisme. Que no ens atabalin amb polémiques inútils i falses. 7 �Els Jocs aniran bé. Els Jocs aniran bé. Tot està quasi a punt. problemes falsos. Hem de quedar bt davant del món. 8 No fem � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4174 Title A name given to the resource Sobre la catalanitat dels Jocs Olímpics i Intervenció sobre els símbols catalans Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sala Lluís Companys, Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Catalanisme Model social Identitat col·lectiva Símbols Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-04-10 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/5/2671/BolAnUrb_1975_n1_SobreSeleccionInversiones_PM.pdf f04fa361acdeba1a5009b37991aa75b8 PDF Text Text BOLETIN .DE ANALISIS URBANO Gabinete Téenieo de ~maeión del ~ntamiento de Bareelona ~~~~ Nol SUMARIO Verano 75 .,~,,. Artfculos. J. M. Canals, La estructuración locacional de las profesiones en Barcelona, 1972. J. A. García Durán, Notas sobre la función de costes públicos urbanos. P. Maragall y M. Giménez, Los precios del suelo y el tamaño de las ciudades en el area regional de Barcelona. Notas. G. Lucena Ocaña, La renta del territorio municipal metro- politano de Barcelona. Cinco versiones. J. A. García Durán, La valoración de la riqueza urbana en Gran Bretaña. , P. Maragall, Sobre la selección de inversiones. -- r �Sobre la Selección de Inversiones PoR PASCUAL MARAGALL Los índices de prioridad tilizados para el reparto proporcional de la inversión en el Programa (ver FA «Metodología para la selección de inversiones~, lEAL Dic. 73) son del tipo D puesto que D N Déficit d Eq. . 1 eXIstente . Ulpo cap1ta = Equipo =---=-------=--=--=----=-capital deseado Ed = 4 D E e =2 -=4 N Sector 1 1 3 1 4. (--) 3 E d -Ee Ee D N 11 = = Sector ll 1 3 1 8. (--) 3 y la inversión en el período siguiente seguirá siendo proporcional al estandar deseado por la variable de base ( = equipo deseado). Caso 2.0 seado Dos sectores con igual equipo de- Sector 1 Sector ll Ed = 8 Ed Ee Si 1 = 3 se invertirán 1 en el primer sector y 2 en el segundo, con lo que la situación final es: ¿Significa este tipo de índice una prima para los sectores muy capitalizados, o para los poco capitalizados? ¿Prevalece la tendencia histórica de inversión por sectores dado este criterio de selección? Estas y otras preguntas cabría formularse en el supuesto de que la incidencia del ejercicio de selección fuera real, pero también en la situación actual en que sirve de punto de referencia. Contra lo que pueda suponerse, el criterio señalado favorece más a los sectores atrasados que a los sectores muy inversores en el pasado. Un sencillo cálculo lo demostrará: Caso 1.0 Dos sectores con igual nivel relativo de capitalización = 1 Sector 1 1o bien = Ed 1Ed Si los recursos de inversión disponibles {1) son por ejemplo, = 6, se invertirá 2 en el primer sector y 4 en el segundo, con lo que ambos se cubrirá el déficit totalmente (Ed = E e ). donde Ee Ed1 Ed-Ee Ee con lo que el reparto de la inversión sería proporcional al equipo deseado. -N - -----------------Nivel de capitalización N = -E = Ed = 10 E e D = 8 D = 10. (4) N E e =4 D -- = 8 N 46 Sector ll = 2 40 Ed = 10 E e = 5 D = 5 D = 10. (1) = 10 N �DÉFICIT ESTIMADO EN 1971 (Sectores de inversión continua) La inversión será pues más que inversamente proporcional al equipo existente, (4: 1 en vez de 5: 2). Si I = 1O, se repartirá en 8 para el primer sector y 2 para el segundo. Situación final Sector 1 Sector 11 Ed 10 E e = 10 10 7 e El sector que antes cubre su déficit es el más atrasado, suponiendo equipos deseados equivalentes. Paradójicamente este criterio contrario a la tendencia histórica de la inversión puede explicar el poco éxito de la programación, si aquella tendencia se traduce en presiones proporcionales a la hora de asignar recursos (mayor peso decisorio de los sectores más capitalizados). Ahora bien, dentro mismo del marco de este criterio de selección es posible manipular las cosas para salvar la contradicción apuntada, dado que los estándares se fijan por los técnicos (y mayormente por los técnicos de los sectores correspondientes) y no son objeto de una valoración social, ni siquiera simulada por un gabinete económico. Así, es posible pensar que los sectores más capitalizados sean los más ambiciosos en la formulación de objetivos, los que más «hinchan» relativamente sus estándares deseados. Supongamos el mismo ejemplo anterior con diferentes grados de «inflación de estándares»: Sector 1 Ed = 10 E 2 e d Ee en% Pavimentación Alcantarillado Alumbrado SUB-TOTAL 5.300 2.200 625 8.100 44.4 18.4 5.2 68.0 Parques y jardines Instalaciones deportivas SUB-TOTAL 2.302 287 2.319 17.0 2.4 19.4 Salud pública y Asistencia médica Asistencia social SUB-TOTAL 345 108 453 2.9 0.9 19.4 Educación Museos y Cultura SUB-TOTAL 100 377 477 0.8 3.2 4.0 FUENTE: Proyecto Programa pág. 183. Casi la mitad del déficit de los sectores que podríamos llamar «pequeños» (de inversión continua) se atribuye a Pavimentación, y el 68 % a vialidad en conjunto. (La cosa no varía mucho si consideramos la totalidad de los sectores -inversión continua y discontinua- y añadimos a los de vialidad los dos conectados con la creación de casco urbano, Estructuras viales y Gestión urbanística: la participación de éstos en el déficit total es del 45 % - o bien 60 % del total sin Remodelación, sector éste al que no se asigna en la práctica ninguna inversión). Sector 11 «E» En 10° pesetas 10 = 5 pero «E d» está hinchado 1,5 veces, por ejemplo. (E d real = 6,66) en relación al estándar dese&do del sector I. Entonces al obtener 2 de inversión (ver más arriba, caso 2. 0 ) se sobrepasa en el primer ejercicio el E real (E final = 7 > 6,6). e e Un ejemplo de distorsión en el sentido indicado podría ser el de los sectores de vialidad y concretamente pavimentación. Veamos las siguientes cifras del proyecto de Programa 1973-1978: De 1968 a 1971 el déficit o necesidades acumuladas (NA) de los sectores de vialidad ha disminuido poco (menos que el promedio): 47 �Pavimentación Alcantarillado Alumbrado D1fcrencia NA NA 31-XII-1968 31-XII-1971 5.366,2 2.414,6 735,5 5.296,4 2.194,4 626,5 69,8 220,2 109,0 8.516,3 8.117,3 399,0 última página). Parece que hay una reducción en los viales existentes estimados y un aumep.to de los previstos o deseados (ver también pág. 156) - lo cual de paso repercute no ya en Pavimentación sino en Alcantarillado, que calcula sus necesidades sobre la base de los metros lineales de vialidad. También el mejor conocimiento de las calidades (ver pág. 112) puede haber inducido a una reevaluación de las inversiones necesarias (aunque sobre 13 M de m. 2 de viales pavimentados, 1972, nueve se consideran de calidad «admisible», «buena» o «muy buena»). Tal revisión de estándares, especialmente si obedecen a un mejor conocimiento del equipo existente no es objetable en sí. En cambio la selección de inversiones se enfrenta con el problema de comparar los estándares resultantes en este sector con los de otros sectores quizás menos preocupados por la calidad o por un conocimiento detallado de su situación. Tal comparación presenta dificultades como hemos dicho al principio (véase también el tratamiento del problema de la agregación de indicadores sectoriales en Luis Racionero << Cuantificación y agregación, medidas de bienestar regional», 1 Reunión General de Servicios de EstL:dios Económicos, Madrid, diciembre 1973, donde sin embargo se presta la mayor atención al problema estricto de la medición por encuesta de indicadores simples) .* La consecuencia de esta situación podría ser la sugerida antes: la selección de inversiones en el Programa por medio de los índices de prioridad D/N quizás refleje el peso político y la preparación técnica de los sectores antes que una ordenación cualquiera de preferencias sociales. FUENTE: Proyecto Programa pág. 183 (datos en 10° pesetas). Sin embargo la participación de estos sectores en la inversión total en los años 1969, 1970 y 1971 ha sido muy fuerte (y es creciente en 19721973): 1969 1970 1971 1969-1971 806,6 1.792,9 560,8 425,5 Vialidad 3,730,4 8.791,7 2.027,9 3.033,4 Total 21,6 14,0 27,6 % Vial/Total FUENTE: Memoria Gabinete Técnico de Programación. Si estimamos los costes de crecimir"lto de vialidad para este período 1969-1971 en unos 250M anuales (aproximadamente los costes de crecimiento anuales del período 1973-1978, pág. 197) las necesidades acumuladas deberían haberse reducido en una cuantía igual al total de la inversión menos 750 M ,es decir, unos 1.000 millones. La reducción admitida, sin embargo, es sólo de 400 M (ver tabla pág. 183). ¿Qué ha ocurrido con los 600 M restantes? La inflación no puede explicarlo todo. Evidentemente se ha producido una elevación de los estándares deseados, una disminución de la estimación de los existentes y1o un aumento de los costes unitarios. La revisión de la estadística de viales en 1972 puede explicar la <<inflación de estándares» (ver págs. 102-3 y 112 del Proyecto Programa y especialmente la nota a la tabla de esta * Véase en este trabajo una enumeración de alternativas en la construcción de funciones agregadas de bienestar social. Una de ellas. F (x1 x• ... xn) ~ (xi xn) (donde xi es un indicador de situación en el i y xs es el indicador o estándar deseado) es similar a la implícita en nuestro Programa. = 48 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sobre la selección de inversiones Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Planificació Gestió pública Economia Description An account of the resource n.1 Verano 75, p. 46-48 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín de análisis urbano Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 796 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/643/Debat_1977_SobreTransicioSocialisme_PM.pdf df3209c7a14d99e4f5d7187da323a5f4 PDF Text Text Centre d'Estudis Socialistes �Pasqual Maragall SOBRE LA TRANSICiÓ AL SOCIALISME �He de dir abans de tot que per a nosaltres, socialistes en aquest Estat multinacional que és Espanya, els problemes que es plantegen són els de la transició a la clen10cràcia Ï l'autodeterminació dels pobles, i no encara els de la transició cap al socialisme. Dit això, és evident que la manera COIn es resoldrà el que nosaltres anomenenl ruptura de!.11ocràtica tindrà una forta influència sobre la transició al socialisme, tal com l'experiència portuguesa demostra. En segon lloc, penso que el debat aquí ve lnarcat per uns textos de base que són extraordinàriament profunds i que obren qüestions que estan malauradament més enllà del que estem en condicions de respondre, tal con1 els debats estan demostrant, en la meva opinió. Intentaré doncs de situar~lne en un pla ültermig formulant tres qüestions addicionals que em penso que estan més a prop del nivell de les solucions. Aquestes tres qüestions es refereixen a les contradiccions 1) entre centralització i autogestió, 2) entre societat de transició i reversió o reversibilitat deI poder polític, i 3) entre societat de transició i definició de l'espai econòmic significatiu. La primera contradicció, en les formacions socials de transició cap al socialisme que es caracteritzen per la coexistència en equilibri no estable de diversos modes de producción, és la que es dóna entre, d'una banda, la tendència a la centralítzació, tendència deguda a l'absència d'un motor de desenrotllament de les forces productives 1 d'un centre d'articulació de les mateixes que substitueixi els monopolis, l, d'altra banda, les exigències d'avanç cap a un socialisrae autogestionari, cap a una societat autogestionada, concebuda com una lluita constant contra les concentracions de poder econòmic i polític. La segona contradicció prové de les exigències, d'una banda, de la 9 �DEBAT l construcció d'una socieUlt caracteritzada pel socialisme, i per tant fundada sobre la desaparició de la propictat privada dels rnitjans de producció, i d'altra banda, les exigències de preservació de la dernocràcia política fOrlnal, és a dir, l'afixmació per part de les forces d'esquerra d'una política que accepta la possibilitat de reversió electoral del poder governamental a unes forces que són contràries a la transició. Em pregunto fins a quin punt aquest problema està parcialment o aparentment resolt a Portugal, a causa de la manera con1 d. punt de partida de la den10cràcia ha estat establert, comportant una forta embranzida naciona1ítzadora i l'establiment d'una constitució tendencíalment socíalista. Nogensmenys si bé aquestes nacionalitzacions, la refonna agrària i la constitució tendencialment socialista, limiten les possibilitats de reversió política i social a curt tennini, sobretot desprès de les recents eleccions per a la primera Assemblea Legislativa, resta oberta la possibilitat d'una reversió constitucional si la dreta obté en el futur una majoria electoral comfortable. La tercera qüestió està relacionada amb l'estructuració de l'espai econòn1ic i polític significatiu. Si l'ascens polític i social de la burgesia revolucionària va ser acompanyat, al principi, per la formació d'espais o estats nacionals, de mercats nacionals unificats, i després per la formació progressiva d'unitats productives i de mercats a l'escala internacional, quina serà la cOi'Iseqüència, al nivell de l'espai econòmic i polític, de l'ascens del bloc dels treballadors? Per a nosaltres, socialistes de les diverses nacionalitats de l'Estat espanyol, és prou clar que la ruptura democràtíca, la radicalització de la democràcia i la transició vers al socialisme implicaran, per una part, un cert fraccionarnent de l'Estat centralista -estretament lligat a la dominació feixista del capitalisme espanyol durant els darrers 40 anys~> i per una altra part, la integració en un espai econòmic supra-estatal, europeu, que posseeix l'escala convenient per al desenrotllament d'una colla de sectors·cJau de l'economia. Dit això, estic d'acord amb la relevància per a nosaltres de l'espai definit per la conCa mediterrània. Mentre l'imperialisme domini políticament i econòmicament la correlació de forces en el centre d'Euro· pa, és indispensable d'axar una política internacional socialista d'independència sobre el fet que els països del Sud d'Europa tenen un cert grau de similaritat econòmica i social i que estan situats a cavall entre Europa, Afriea i l'Orient Pròxim. [No es raonable pensar que un pafs del Sud d'Europa, aïllat, sigui capaç d'avançar francament cap al socialisme sense patir pressions exteriors que seran suficients per a entrebancar o defon11ar aquest procés de transició.] Les respostes que tenim per a aquests problemes no són encara solucions; són solament el nom. de les solucions: 10 �SOBRE LA TRANSICIó l. Síntesi «(planificació central» - «autogestió». 2. Síntesi (conflictiva, com ha dit la companya Rossana Ros2nd¿', entre delnocràcia política i dClTIOcràcia de base. 3. Síntesi «independència nacional» - «interrelació exterior». Hem d'anar enllà. És important en aquest sentit, en la meva opinió, de constatar que diverses vies de progrés semblen obril-~se en aquest coHoquí. 1) L'extensió a tots els països del Sud d'Europa d'una política d'unitat de l'esquerra -tal con1 han assenyalat les intervencions dels companys comunistes i socialistes italians, espanyols i grecs, però no encara, malauradament, dels companys socialistes i comunistes portuguesos. Una política que no es basi solament en l'aprovació d'un programa comú de govern sinà també sobre projectes de transfor~ mació de l'Estat, recolzats per la base 'social del front dels treballadors i sobre els quals ha d'obrir-se un debat entre les forces d'esquerra. 2) Solament aquesta transformació dels aparens estatals de dominació (incloent els n1itjans de comunicació social, Ics administra· cions locals i regionals, i sobretot l'exèrcit) pot permetre de reunir les condicions de la transició al socialisme en un continent, Europa, que no és autònom des del punt de vista polític i militar. 3) El paper dels partits polítics clàssics, del parlament i cIe la resta de Ics institucions polítiques de la democràcia anomenada «bur~ gesa» -que és també un resultat de la lluita dels treballadors europeus- és insubstituible en una societat complexa. Dit això, no sé de cert si és correcte de plantejar aquest rol com una mediació entre els movin1ents socials de base i l'Estat -que és la posició socialista clàssÍCa sobre els partits davant el paper no de mediació sina de direcció proposat pels comunistes. Penso que seria potser més correcte de parlar d'una funció de síntesi de les iniciatives, per força parcials, que brollen de les organitzacions autònomes de les masses. 4) El programa de transició haurà de recolzar-se inevitablement potser en el rol motor del sector coHectivitzat. És cert que l'extensió del sector públic pot permetre una certa re-apropiació coHectiva de decisions que són preses en el capitalisme per unes luinories. Tanmateix des del punt de vista de la societat autogestionada i de la contradicció Estat-societat civil la cosa no és tan cIara. !ts doncs indispensable d'aprofundir el control social de l'aparell d'Estat a mesura que aquest aparell és utilitzat per a expropiar la burgesia. Per als socialistes la doble via «democràcia formal- control i contesJoació per la base» no només s'ha de compensar i per dir-ho així cohabitar, sinó que ha de permetre una certa convergència dels dos pols. Les 11 �DEBAT 1 organitzacions de base -pensem- han d'expressar les diverses opcions de síntesi ideològica i política que són presents entre les masses. És a dir, aquestes organitzacions haurien de situar-se en una línia unitària tot restant pluralistes al nivell ideològic, tot respectant el dret de tendència i els drets de les minories. D'altra bancla això és necessari per a evitar l'allunyan1ent d'an1ples sectors de les masses populars durant la fase de transició -objecte de reflexió de la sessió sobre la cultura í la ínfonllació cn aquest caBoqui. Per últim, cal lnirar amb tot l'interès í recolzar la introducció de criteris de control per la base en les institucions estatals, com el parlament i les administracions regionals i locals (revocabilitat, rotació dels llocs de direcció, etc.) i estendre el contingut de les regles de la democràcia formal allà on encara no arriben en règim burgès (control dels n1itjans de comunicació, jerarquia militar, lleis que preserven el secret en la burocràcia i en les unitats productives, etc.). 5) Potser no és impossible de conciliar la contradicció entre l'espai polític europeu, que és el que ha de permetre el desenrotllament d'una transformació socialista a llarg termini i la solidaritat regional en la conca mediterrània, i fins i tot, a un nivell més reduït, la solidaritat federal de les forces socialistes de les diverses nacio N nalitats de la península ibèrica. El nacionalisme centralista espanyol a punt de morir políticament i el nacionalisme sub-imperialista portuN guès ja ben mon (o al menys exiliat), res no s'oposa a un retroball1ent democràtic dels pobles ibèrics. PASQUAL 11ARAGALL Comunicació al caflaqui Intervençao Socialista Lisboa, 7-9 maig 1976 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1609 Title A name given to the resource Sobre la transició al socialisme Description An account of the resource n. 1, p. 7-12 Source A related resource from which the described resource is derived Debat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Subject The topic of the resource Socialisme Política Acció política Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Publicat al número 1 de la revista Debat. Transcripció de la comunicació al col.loqui Intervençao Socialista, Lisboa, 7-9 maig 1976. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1977-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/694/19911129_LV.pdf 3242e75146e5f5306ca920f6d11fbf28 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 29/11/1991 La Vanguardia, p.019, Opinión Sobre Macià y su monumento PASQUAL MARAGALL Por fin la hija de Macià y los hijos espirituales de Macià, que somos todos, hemos podido ver levantado el monumento a l'Avi. El primer proyecto fue de Peyrí, nieto de Macià, que también estuvo presente en el acto del día de Navidad. Pere Pi i Sunyer presentó este proyecto al alcalde Narcís Serra. Se titulaba "Tombes flamejants" y era un gran plantel de metales alzándose hacia el cielo en todas direcciones desde el centro de la plaza -entonces todavía- de Calvo Sotelo. Tal como estaba concebido, se hubiera visto desde la parte alta de la Diagonal. Y hubiera hecho un gran efecto. Pero no nos decidimos. Se impuso la obligación de respetar el magnífico jardín de Nicolau Rubio y Tudurí. Oriol Bohigas propuso entonces lo que personalmente creo que era la mejor idea desde el punto de vista urbanístico: una reproducción del olvidado Sant Jordi ecuestre de Llimona, que se situaría en la plaza Macià, al inicio de la avenida Pau Casals. Tampoco cuajó. Quizá se quería algo más corpóreo y monumental, un homenaje menos indirecto y más sencillo. Nos quedamos sin monumento ecuestre (¡y hay tan pocos!). Puede que algún día podamos retomar esta idea en el otro extremo de la plaza Macià y para otro gran presidente: Joseph Tarradellas. La ciudad tendrá que pensarlo. Todas estas decisiones requieren tiempo -pero ni aun así está garantizado el éxito-. El diario "Avui" emprendió entonces una campaña popular para el monumento a Macià. Un tribunal en el que había gente tan prestigiosa como Chillida -que presidía-, el querido George Collins -el gaudiniano más importante que ha existido- y el propio Oriol Bohigas, seleccionó un pequeño grupo de proyectos a partir del centenar que se presentaron. La votación popular sobre esta preselección eligió el proyecto de Vaquero Turcios, que partía la plaza de Catalunya con un muro bajo las fuentes y proyectaba al cielo un rayo láser con las cuatro barras, visible -decía el proyecto- desde el Montseny. No pudo comprobarse la auténtica visibilidad del rayo láser rojo y amarillo -que el Ayuntamiento había probado a través del haz luminoso situado detrás del Palau Nacional de Montjuïc- ni gustó a los urbanistas el hecho de que se partiera la plaza Catalunya (si bien de aquel proyecto quedó -y el concejal Serra Martí la realizó- la idea de prolongar la Rambla Catalunya a lo largo de la plaza hasta unirla con la Rambla de Canaletes). Por otro lado, los problemas de sustentación del muro sobre la estación subterránea eran considerables. El Ayuntamiento, informando al Departamento de Cultura, encargó entonces a los arquitectos Piñón y Viaplana un Saló Macià en la parte baja del paseo de Gracia, en el umbral de la plaza Catalunya. Una pieza de Maillol, magnífica, negra; la reurbanización del paseo, que se planificó peatonal en el centro, como en la avenida Pau Casals o en el paseo Lluís Companys; y el busto de Clarà -iluminado el 25 de diciembre por un rayo de sol al mediodía- gustaron a Maria Macià y a buena parte de la crítica. 39 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Pero tampoco hubo unanimidad. Finalmente, Lluís Armet y el conseller Guitart acordaron la salomónica solución que inauguramos esta Navidad. Una pieza de Subirachs, propuesta por el Consell Executiu de la Generalitat, en un entorno de Piñón y Viaplana. El busto de Subirachs interpretando el de Clarà, fue para mí una sorpresa de última hora. El monumento no tiene demasiadas complicaciones y -gustos a parte- será respetado por todos. ¿Y Macià? ¿Será también respetado por todos? Creemos y esperamos que sí. De la misma manera que creemos y esperamos que lo será Francesc Cambó, a quien pronto los empresarios del 92 levantarán un monumento, si todo va bien, delante de la fachada del Palau Nacional de Montjuïc. Sin Macià (y sin Companys y Layret) el catalanismo popular no hubiese existido. Sólo hubiese existido un folclorismo y un cultismo interesantes. La revuelta popular de 1909 -la Semana Trágica-, que marcó los dos campos que años más tarde, durante la Guerra Civil, se enfrentarían en Cataluña, era una premonición del posible naufragio político de un catalanismo conservador que no había sabido enraizar en el pueblo y que reaccionaba con exceso ante la cólera popular. Francesc Macià reunificó pueblo y catalanismo. No se entiende la pasión partidaria que su nombre encendió como contrario a los que representaban el otro bando del catalanismo si no se admite la tragedia anterior. La restauración del nombre y la figura de Macià en el centro de Barcelona es un paso más en la asunción de nuestro pasado tal y como realmente fue. Un paso importante. Queda alejado así el espejismo de una Cataluña milenaria, hija del imperio medieval, que habría naufragado en el siglo XVIII y resucitado en la entrada del siglo XX reinterpretando el románico y el gótico para adquirir una madurez definitiva con el Noucentisme, y saltar sin transición desde el Noucentisme hasta la Generalitat de hoy. La historia es más compleja y la figura de Macià -como la de Companys- van unidas a la solución de esta complejidad: pueblo y patria han de unirse no sólo en el mundo de las ideas y las palabras sino en la realidad de las actitudes y los sentimientos de la mayoría. Las ideas han de bajar a la calle y hacerse pueblo antes de mover la rueda de la Historia. Esta fue la acción de Macià y los suyos, como en cierta manera la de Mossèn Cinto Verdaguer. El período trágico en que sucedió todo esto es tan parte de nuestra historia como los años más tranquilos y placenteros. Y si hoy somos el espejo en el cual se miran muchos pueblos, sobre todo en el Este de Europa pero también en el Oeste, es porque pasamos aquellos difíciles trances, porque derramamos la sangre que la Historia pidió por nuestros errores y porque todo ello sucedió en torno a figuras de una gran dignidad, como Francesc Macià, como Francesc Cambó, como Lluís Companys y como Josep Tarradellas. Ellos marcaron con sus actitudes un camino para ser leído, en medio del fragor de los terribles acontecimientos del siglo -el peor de la historia de Europa- por las generaciones actuales. PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona 40 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1156 Title A name given to the resource Sobre Macià y su monumento Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Macià, Francesc, 1859-1933 Barcelona Monuments Nacionalisme Catalunya Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-12-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1557/0000000729.pdf 1895e66e916ea0bf378fd455f01a39a5 PDF Text Text Entrevista a El Periódico "Sóc circumspecte a l'anglesa i exuberant a l'alacantina" Entrevista Pasqual Maragall President del PSC Pau Arenós "Sóc circumspecte a l´anglesa i exuberant a l´alacantina" Maragall és un clàssic de l´estiu, com les cues a la A-7 o les tempestes sobtades. La intenció és treure el polític del despatx, un espai per a la corbata, i que li toqui l´aire. A Pasqual l´han retratat en una rasa (1990), a la Ciutadella (el 1983 i 1988), en una barca (1989), un ultralleuger (1987) i amb la família (1984). Tant hi fa la situació. Sempre surt una entrevista de màniga llarga. Una part de la vida de Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és a les hemeroteques. Al voltant d´una figura pública sempre hi ha uns quants estereotips. Una altra cosa és el tipus. Maragall diu que ha acabat sent el que els altres diuen que és. Quin travallengua. El que ara ve a continuació és un patchwork, una entrevista cosida amb retalls d´altres entrevistes d´estiu, i alguna fulla caiguda de tardor. Maragall per Maragall. A veure si sota l´estereotip apareix finalment l´individu. --A l´arxiu d´EL PERIÓDICO hi ha més de 20 carpetes amb retalls seus. ¿Què vol dir això? ¿Que parla molt? --Hi ha una gran repetició i, sobretot, hi ha moltes coses que responen a l´interès instantani. Ho llegeixes després i penses: "¿Per què vaig dir això? ¿Per què vaig dir allò altre?". Ni te´n recordes. És probable que el 90% sigui palla. --Primer retall: "Entenc l´erotisme com una capacitat per disfrutar de la vida" (1985). --L´erotisme són moltes coses. També la relació entre els cossos. Sí, cert, és la capacitat de disfrutar. --¿Amb què gaudeix? --Jo sóc valencià d´origen, alacantí. Als d´allà ens agrada molt tocar. Hi ha una branca, la branca Maragall, que és catalana i anglesa, i una mica andalusa, bàsicament de poc parlar i de poc tocar. En canvi, la meva família originària d´Alacant eren els petoners. Terrible. Entraven a casa i feien un repartiment de petons bestial. Els mediterranis, en general, donem molta importància al contacte físic. I ben administrat és un dels plaers de la vida. --¿Quina part domina més en vostè, l´alacantina o l´anglesa? --Depèn per a què. Un pot ser tímid, però dels que toquen. Jo sóc circumspecte a l´anglesa i, al mateix temps, exuberant a l´alacantina. --Parlem de tocar i cito una altra declaració. "Amb els nens s´estableix una connexió ràpida. Si fa no fa és com tocar el sant" (1985). --Són les mares i els pares els que acosten el nen a besar el sant. Els nens, pobres, no saben on van. --A la mateixa entrevista deia que se li acostaven dones de certa edat. --Ha, ha. Potser ha canviat ara que sóc més gran. Devia ser una cosa maternal. Sempre em veig jove. Les persones em veuen a la tele, pensen que sóc gran, i després em troben i diuen: "Està més jove". Jo estic igual. ¡És la tele la que s´equivoca! --"Rebut tota mena de cartes. Fins i tot amenaces de mort. No m´espanten. La mort no avisa mai" (1985). --És veritat. Més que amenaces de mort, amenaces. O manifestacions d´odi de gent maltractada per la vida, o desequilibrada, o a qui els ha passat alguna cosa que ells relacionen amb tu, encara que no ho sàpigues. --Aquestes intimidacions, ¿han augmentat amb els anys? --No. Fa quatre anys que estic una mica en segona fila. Encara que siguis un polític conegut, ser opositor, exalcalde o president d´un partit... No ets un referent tan potent. Tinc una qualitat de vida superior. Tinc un nét a qui li puc dedicar més temps que el que li vaig dedicar al meu fill. --¿I malgrat aquest plaer vol ser president? �--Tot això que tinc guanyat. He, he. Disfruto més de la vida de família ara que abans. Si no sóc president tampoc no passa res. A mi no em passaria res. El problema és que no estic sol en això. --Quan era alcalde de Barcelona, a part d´amenaces, ¿rebia cartes de passió? --Més que cartes... En aquells casos hi ha una fusió molt gran entre el ciutadà i el polític. A mi m´han destrossat la mà. Tinc una tendinitis. La mà d´alcalde. Qui se m´acosta mira d´expressar en un segon el que trigaria dos dies a formular. ¿Com ho fa? Amb tots els seus sentits, extrema el sentiment. Llavors et destrossa la mà. --D´aquest mal n´ha dit mà d´alcalde. ¿És una patologia inventada? --La vam inventar amb el metge. Felipe González també la tenia. Una vegada em vaig posar una fèrula. I firmava amb l´esquerra. També pots donar copets a l´esquena, com Solana. --A part de retalls, a l´arxiu guarden fotos seves. A les primeres se´l veu despentinat, indòmit. ¿Quan va començar a domesticar la imatge? --Quan vaig ser alcalde em van fer una foto i em van arreglar. Em van comprar un vestit o en van treure un que no em posava mai, només per a anar de casament. Sóc molt adaptable. M´hi vaig adaptar sense grans sacrificis. A Roma em vaig deixar anar una mica. Portava el pentinat a la romana, és a dir, tirat cap endavant. --És a dir, que es despentina en els períodes en què no mana. --Més aviat sí. --Els seus ulls es van empetitint. --Petits no, axinats, com els de la meva mare. Ametllats. A l´escola em deien el Coreà. O el Mara. Se´m tanquen quan ric. Tinc una mica de fotofòbia. --Floquet de Neu té fotofòbia. I els cabells blancs... --Ah, sí. Ha, ha, ha. --Aquesta frase no és seva, sinó del seu pare, Jordi Maragall. "Pasqual sempre va ser un noi conscienciós que als 6 anys ja mirava els diaris amb atenció" (1983). --Sí. Llegia molt. Tebeos. Als 6 anys més tebeos que diaris. El guerrero del antifaz, Hazañas bélicas... --Conscienciós. --Era el primer de la classe. Més que ser empollón, m´espavilava. --Aquest altre judici és de la tia Clara: "Una mica retret, però molt respectuós, com tots els de la família". --Sí. És de la part Maragall. Tinc un cosí que va estar un dia de Nadal sense obrir la boca en una festa amb 40 cosins. No és que no es comuniqués. Ho feia amb gestos, amb el cap. Amb les mans comptava els anys, 25. "¿Quan acabes la carrera?". "L´any que ve...". No li agradava parlar. --¿Ara parla més? --Des que es va casar, parla més. --¿Els altres 39 cosins són més xerraires? --Tots tenim una tendència a l´estalvi de paraules. --¿Com era aquell jardí de Sant Gervasi? --Torno a viure a la casa on vaig néixer. El jardí és més petit. Hi havia dues torres. La del meu avi i, per tant, de les meves tietes solteres, i la que habitàvem nosaltres, més petita. Quan vam tornar de Roma van morir els meus pares. Vam estar un any dubtant si veníem la casa. El meu pare la va deixar als vuit germans, encara que som set, perquè un va morir. Nosaltres vam comprar la part dels altres sis i ara és nostra. --¿Li ha agradat tornar? �--Tenia un sentiment ambivalent. És com tornar a la infància, com si diguéssim, al claustre matern. És molt agradable. L´altre dia vaig estar mirant els llibres anglesos de la meva mare, els llibres que traduïa. Va ser emocionant. Els llibres t´acompanyen. --¿A quin llibre ha estat fidel? --A un que he tornat a llegir, L´idiota, de Dostoievski. Jo sóc un gran ignorant. He llegit molt i he deixat de llegir molt. Hi ha coses que encara que sembli mentida no he llegit. --¿Quines lectures li falten? --La divina comèdia, per exemple. --"El meu pare solia llegir poemes a casa i m´encantaven" (1988). --Recitava. Uns mesos abans de morir, l´últim Nadal que va passar amb nosaltres, va recitar durant 12 minuts. --¿Recita, vostè? --No passo dels quatre versos. Shakespeare: "Quan 40 hiverns hagin solcat el teu front i deixat forats profunds en el camp de la teva bellesa...". Al final del sonet diu, més o menys: "Quan siguis gran trobaràs en el teu fill el reclam de la teva bellesa". Va resultar que es referia a un home, no a una dona. --"Indirectament vaig estar sota les ordres de Pujol quan era boy scout" (1988). --Jo llavors era minyó de muntanya i cap de patrulla. Ell era una espècie de conseller. Venia, participava. Ens va muntar alguns campaments amb els alemanys. Ell era del Col.legi Alemany. Pujol era Pujol. Algú que tenia una obsessió mental. Després s´ha vist. En funció d´aquesta obsessió actuava allà on podia. A tot arreu. --¿Però es coneixien? --Sí. El meu pare el va ajudar i protegir. Dels germans, a qui més coneixia era el Jordi. He estat envoltat de Jordis. El meu pare, Jordi. El meu germà gran, Jordi. I el meu president, Jordi. --"Tinc un ping-pong al meu despatx" (1988). --En tenia un d´amagat en un altell. Futbol, tennis, ping-pong... El meu pare ja tenia copes de pingpong. Als meus fills encara els guanyo. Una vegada vaig guanyar Roca. ¡Li vaig donar una pallissa! Ha, ha. --El 1987 el van fotografiar en un ultralleuger. "Quan est a dalt és la cosa més genial del món. Comences a pujar metres i llavors t´adones que la llei d´ordenació territorial es podria haver fet d´una altra manera". En un ambient lúdic, pam, cola el comentari polític. --Per ordenar bé, per governar bé, s´han de veure les coses de lluny i també de prop. Amb el territori passa el mateix. L´ultralleuger és ideal: el veus des de lluny, però t´hi pots acostar fins a tocar el terra. Ara està prohibit fer passades. ¿Com s´ha d´ordenar el territori? Amb una visió global. Per fastiguejar els de Madrid els dic que Madrid no es pot governar, perquè no es pot veure. --"Hem ensenyat a la gent a somiar" (1987). --Va coincidir una generació que va poder realitzar el somni de moltes anteriors, generacions que van anar acumulant pacientment tot el que s´ha de saber, aprendre el que no s´ha de fer, van patir, es van barallar... --¿Es reconeix en aquest puzle de retallades? --Les coses ja no són tal com eren, sinó com han estat explicades. El que queda sempre és pobre. Però serveix per relacionar-se amb la gent perquè la gent et reconeix a partir d´això. --Enriqueixi el retrat. ¿Què no és? --El que no sóc, i ho semblo... Doncs no sóc tan bo ni polifacètic ni responsable del que ha passat. La gent mitifica, concentra, sintetitza molts moments i la feina de moltes persones en una sola persona. --¿I què és? --És el que no sé. L´avantatge de ser una persona pública és que són els altres els que t´ajuden a conèixer-te. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sóc circumspecte a l'anglesa i exhuberant a l'alacantina Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Arenós, Pau Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Identitat (Concepte filosòfic) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/647/Promos_19640115_n22_SocialismoAleman_PM_JGD.pdf 10c507bf4138c3eda3e457037326d6c9 PDF Text Text SOCIALISMO ALEMAN: 100 ANOS En este número: ~" ) ,', 1iIJI!,¡ii.&, " • _ _'. , ,' Barcelona enero 1964 «El proletariado alemán, totalmente atomizado, sin Número 11 con~ ciencia de clase, y gozando por vez primera de un nivel de vida respetable. se siente a gusto dentro del neocapi· talismo,}) Vea sumario en la página tres ~ �EDITORIAL INFORMACION SUMARIO Mantener la línea intelectual e informativa de una revista obliga a sus reda<;tores a una continruf, EDITORIAL pág. 3 » S » 9 » 11 LAS COMUNIDADES EUROPEAS. por Jaume Soler , » 12 NOTICIAS. » 18 Economía catalana: EL RIPOLLES, Giral . por Eugeni NOTICIAS . . Economia española: NOTICIAS . . . . Economía internacional: _ ..•. Hombres e Ideas: SOCIALISMO ALEMAN: 100 AJ\JOS, por Pascual Mara~ gal! y José Garcfa~Durán. . » 23 » 35 » 45 Tema: VALORAClON DE LA PUBLICIDAD, por AntoniJ Pérez. . . Crítica de libros LA REPUBLlCA MODERNA de P. Mendes France. . . atención. De hecho hasta detrás de la más insignificante noticia de actualidad se esconde un juicio de valor que puede ser inter. pretado de mu.y diversas maneras. Detrás de un artículo de Ion. do hay muchas veces infinidad de criterios que pueden ser explicitados más o menos. Es decir. el trabajo de la redacción ha de ser no incurrir en desviaciones en el camino que nos trazamos al ini. ciar esta segunda etapa, camino que ha de ser recorrido con la ma· yor profundidad posible. Pero esto es sólo una parte de la tarea. La Revista no se confec. ciona para un grupo cerrado. La Revista ha de afrontar con UU(t periodicidad determinada el jui~ cio de los lectores. Y son ellos los que a la larga han de determinar hasta qué punto las metas que nos propusimos se van consiguiendo, y sobre todo han de dar su apoyo, o negarlo en su caso, a la línea en sí. Una revista que no consiga en un plazo más o menos largo hacer recíproco el circuito Revfst~lec~ tores, es decir crear una contr(l~ corriente Lectores-revista, es a la larga una revista a medias, pues no utiliza una posibilidad de diá· logo individual que en circunstancias normales tiene que ser útil para las dos partes. El apoyo que representa para la redacción este circuito cerrado de ideas es notable. Por una parte se logra un indicio de interesar al público. Por otra se posibilita contar con bases objetivas sobre el juicio de los lectores. A 1 fin y al cabo vender una revista es como vender cualquier otro producto: hay que encontrarle un mercado y adaptarse a las exigencias de éste, no de forma pasiva sino in,.. tentando modelarlas hacia deter- minadas actitudes o preferencias. Para esto lo primero que interesa es conocer las reacciones del comprador al hacerse con el producto. Desde el inicio de la segunda etapa de la Revista se han recibido algunas cartas, pero no las suficientes como para iniciar una sección especial para publicarlas. A pesar de no ser aún posible su publicidad, sí han sido útiles para modificar algunos aspectos de nuestra idea inicial, sobre todo en lo que se refiere a la presentación. Si este primer contacto con el lector ha sido fructífero, estamos seguros que cualquier generalizll~ ción ha de serlo aun más. En este sentido eremos que serí(t intere~ santísimo que los lectores decidieran aportar así su colaboracíón al mantenimiento de la línea intelectual de la revista no dejando que el grupo de redactores re(dicen solos una tarea que lo primero que necesita es un contacto dírecto e intenso con nnas realidades que muchos de nuestros Ic('tores, por circunstancias prole.fjio~ nales O personales, tien(,tL. �-------------------_. SOCIALISMO ALEMAN: 100 AÑOS por Pascual Maragall LOS ORIGENES ( 1800-1863) '~A principios del siglo XIX Alc~ Inania era una nación socialmente retrasada en dos centurias res~ peeto de Inglaterra y Franeia, y empohrecida por la guerra de los Treinta AHos. La población Hgra· ría representaba las tres cuartas partes del total de hahitantes·; y el gremio, aunque en franco declive, seguía siendo la institución social dominante". Hahía una pu· jante industria textil en Sajonia. De ]807 a 1815 (tras la invasión napoleónica) se daha libertad a los campesinos abolición de la s<~rvidnmhre "", se proclamaha la igualdad de derechos ele judíos y católicos, se estahlecía la libertad industri,l1, También se eoncedían refonnas políticas aunque "las dases semifeudales reprimían el rnovimicnto republicano", La ver~ dadera revolución industrial dehe situarse en Alemania., su primera fnse, de 1830 a 1840: en 1834 se eonstituyó la Federación Adl.lanew l'll AlenuuUl, en 1835 empieza a funeioll,ll' h primera línea de ferrocanil (Nurell1berg~Fiirth)'; en 184,7 se inauguraban en Renania los primerús hornos de coque. Iha ap,u'eciendo el proletariado~ y en 1839 se promulgaba la prhne" ea 1cy para su pl'otecóón, aunque se cumpJióIHllY poco: ~~sc prohi" hía el empleo en lninas y molinos de mineral de los niño~ rnenOT0S de :nueve años; los muchachos que -no hubieran cumplido los dieón sé:L,:, nfíos haTÍan una jOl'nada~ todo lo más de diez horas 1l , En 1848~ el afio de las revueltas francesas~, 01 (1(: la caída de :&r,ette:tlúch~ tras .la r{~ce~\¡ón de 1847, se producía ]a xcvolnció'il o que si lograha 1.11.2" lHura:c un pai"Lnnento y un gohier-, n,,) hurl,(IJ(~:~ (Carnphansen y Han·, j pronto cedió anle los nülitarC's (cond~ de Branclchurgo y Mantellffel). 1850-1860 es otra década de fuerte industl'ia1izadón: aparecen las grandes zonas induslriales de SiJesia y cI RuIn, las primeras concentraciones, de empresas; la alt¿¡ burguesía tiene representantes conoeidísimos: ('1 ministro von I-Icydt, Mevissen o SClllann) ,_ Karl Marx .Ffanscmann, Krupp, Borsig". Se cll1piezan a especificar organizaeiúnes políticas: el partido con·· servador, r·eprcsentante de Jos inteJ:ese.s de ]0.'3 terratenientes; e] b:óeral, de :la gnm burgnesía indu,strial\ el progresista, d·e la e1ase Inedia y peqllcfia hurguesía; eJ caló!t:co de hase social diversa. Entl'G todo ese sistema ele presiones iha a moverse el hábil Bismal'ck (1862) '; representante del nliJitm'ismo prusLmo y de 105 de .. s·eos expansio~:dstas del cap:ita1i.'3mo alenlán, Ji>n ese mareo iha a na(;(->t\ iudependizá:ndose dcIparlido progresista, e:l ])arti.do soda h y José García-Durán lista alemán~ recogiendo la tradición de las asociaciones obreras disueltas en 1854· y de los pensa~ dores socialistas. ¿ Cuáles eran esas asociaciones obrcra!:;? ¿, Qué era el socialismo a lcmán en la época de Marx: hasta la creaeión del partido socia. Jista en 1863? \VElTLING 11808.1871) un sas· tre 1 de Magdebl1rgo, que conoció a los socialistas utópicos franceses y expuso un pensamiento semejante al del ruSO Tchernyehefski atisbando la dialéctica materialista, fue el primer socialista alemán conocid"O. Fundó en Suiza la ':Li~ ga de los justicieros~~ (Bund del' Gel'ec!Lten) y 1<1 revista "'La nueva gelH~raeión '1 (Die junge Generalion) ~ y publicó varios libros explicando .los deseos de los eamlmisl.as ("Las garantías de la Armonía:y la Libert((d~\ y "La Hu" manülad corno es y cómo debiera 8e r ") y folletos. Trabajan con él, Augusto Bccker, tamhién corresponsal del HRheinische ZcittllH!:;~ de :Marx, Alhrecht- llamado ..'¡,J profeta" - y Sehastián Sei1cJ.'. En 1842 ~mos hurgueses de Colonia fundahan el "RheúU:sdll~ Zeitung~' (1842-.1.84.3)~. creado par'a contrarrestar la influencia de la prensa conservadora, CA HLOS .MAHX sería su direetor~ y en ese puesto tomó contacto con la::; id('a:", socialistas "1'1'1 masa lrahajadol'<l qn·e se asfixiaha {~n la." f:íhric'l.'; n'" nanW3; los li.beJ'aJ(~s <lv(lll~;lIl(),~ se asomaban con avi.lez IOlln:, l.),; dias él 1as cohlnllNI~: del !!l'ri()¡J¡. co~'; lVJarx {fui.<;o qll(' In pudic,.wti entender los Ohl'(,l"Oii. l':n Ig¡:~ _;" prohibía su puldicil('i/lll . .\ POI 'o después :rv[arx .';(' c,\:p;l¡ri;l!¡,l: ('0 naCÍa en Pm'is y L(Hldr{',:. :1 11)·; ,;(). c:iaIistas francc~;(".'" y 1<111.''-1'1.: v ~'~il' pezaha su v¡(b de j¡¡1l'I"I'!Il:¡j co-.nsph''fldor ¡1l¡(Tn;l(·¡1m~l¡. V(lIV,~1'J¡l. ;1 /\]¡'j¡~inli:¡ pOi' tii! ('jl'l �21 SOClALIS;UO ALEtl1t\N y el ''"Sistema de derechos aclquin:en que se. nota la influencia de !'-ll amigo Rodbertus partidario de nna especie d·e socialismo de Estadl). Gran parte de su vida la dedic/l a la defensa en 36 vista.,; de la C(lusa sobre sus derechos d{~ propiedad) cuidado d{'. sus hijo;:;. de la cOl:Hh.s-a de Hatzfeld., abandonada pül' su esposo ~."" .. aristócrata alemán·Al fin se ganó el pleito y la condesa dedicó gran parte de Sll fortuna a financiar al naciente partido. Sus prilneros 01'~anizadores, el cigarrero Fritzchc o el zapatero V 3.hltcich, Dammer, habían escrito a Lassal1e (entonces famosísim-o por su comentario a] "Ma.nifiesto c0ll1unis{;(ll1 en que ''"delineaba UH prograllla obrero socialista cOlllpll)to'l) para qw~ aceptase la dil'.." cción del gl'llpO. ElIde mayo de 1863 aparecía la carta ahierta de Lnssallc '-'-{~n (1I1(~ dedal'aha que los ohreros dehían lomar pade en la polític:.l con independencia del partido progresísta'\ y afirmaha que el m-ovimiento obrero debía '--recabar del Estado ayuda cconómiea en forma de suhvenciones". El 23 de mayo de 1863 6e fundaba, tras asam.hleas olneras realizadas por toda Alemania., la '-Asociación General de 'l'rahajadores Alemado~'\ Friedrich Engels lo t ¡,empo tm 1848, para C'-o1abo~ ral' eH la revolución; fuc muan· ('e~, cuando apareció el "Nene Hhl'inisc!ze Zei.tung" (184,8·49), qlle fue Utlil llamada al socialismo ('ntr(~ las masas revolucionarias. Sin cmhargo, pese a las famosas hll{'.lgas d(~ kj<:;dores de Silesia en ¡8.-:1/L no puede hahlarse d{'. tll1 mOVImiento propiamente 'Ohn~ro y ol'~'nnizad(). Los obreros luchan ju;~to a los progresistas. Stephan Bom. UlH) de los colahorad'Ores del ".Selle Hhdnische", creó en Ult8 la "Fraternidad obrera" lA rlwiter'verbrüderung) , quc llegó a los 10.000 miembros y organizó Gn 184·8 el primer cOl;grcso ohn'ro de Alemania. El mismo ailo lo:;. tipógrafos de RCl'lín organizan Hna huelga que oh tiene au· mentos de salarios del 25 %; tamhién se crea el prhner sindicato I1¿tcional, la "Federa.cíón IVacional de lmpresores~'. Pero, ~-después del colapso del movimiento revo1ucional'.lo de 1848 no huho duran .. le <-dgún tiempo posibilidad algu· Ha de un movimiento socialista activo:, no había escüscz de filó" so:fos; poro [¡penas existia 1111 nlOvimic:nto organizado de la clase Ohl'CTH con el que huhiesen podi" do reJacionm:sc en easo de desea-l'lo)'. FEIUJINAND LASSALLE (1825Jg64) \ rm judío de Bl'eslau\ iha a ser el prindpal creador del pard.· de' ohrero Dle:mfi~o. De L-nn:Uia ric;), e~tndió derecho y pro.uto apm:e~ eia en los grupos hegelianos, escri·, hi<:~ndü sn ó'fleráclilo el Oscllro\: (Allgemeine Deulsche Arbei· ler'verein) , con Lassalle como pr('~ 5id-ente pür cinco ail0s. Su pensamiento, expuesto tnn sólo en disClll'i30S y foUetoo ---" nun~ ca empezó el libro de economía política que siempre prometía .__._\ difería l'llucho d·el de i\Lux, aunqn-e éste le luvo mucha simpatía al principio. Si criticaha las cooperativas de Schulze~Delitzsch IJ'0rque ~·nada podía hacer que afcctase a la ,explotación general (le la clase obr8ra?\, su ~(,ley de bronce de lo~ '3a1arios~\ se apoyaba sohre lodo en teorías sobre la po· hlación y croja que la lucha sindical tampOlo podia conseguir mcj'Oras para los ohreros, puntos alU.hos -en que 1\-1 Hl'X no estaba de aen.erdo. Ademá3 su visión del de·· rocho, quc~ daha gran importancia al '''Volksgcist,'" (alma del puehlo)., y su co'ncepto hegeliano del '~Staatsreüht'; le impedían ver al Estado como un instrumento de c1ase: "si los lraba'jadol'es conse· guían obtencr el de~recho al volo., podrían. s,in dificl'dtad convertir <:d .Estado en uu iustrnHlButo pnl'n SllS {'¡iJes~:, Su oposici6:n H los n:.~ovj H.lientos hurgneses que no p-odíal1 llÜS ver la aSOCIaClOll obr(~ra y que te~ mían cualquier intervención del Estado) le hizo entrar en el juego de Bismarelc, parece qw~ negando a ("¡omin en consideración la posibilidad de una alianza entre la monarquía prusiana y los ohre· rüs contra la burguesía", F'uü Bi~­ marck quk~n aeeedió al sufragi-o para todos los varon{'~ con tal de pod·er oponerse a las demandas del partido progresista. "Bin duda, el zorro prus·iano despertó en el romántico e incauto Lassal1e ilusiones exeesi\'as"~, Pero LassaIIe moría muy joven, a los 39 auos, en un dudo con un joven junker al que una amada Sftya hahía preferido. LA FORMACION DEL PARTIDO. LA ILEGALIDAD (1863-91) "Bismal'ck engaña a todos. Para defenderse de Jos progresistas se apoyarú en los conservad'Orcs y entrará en tratos con los obrero;. Desarmará a los eatólicos con el I.Hlxí liD de los liberales. Obtendrá la cohhoración de los católicoscontra los ohreros y los 1ihcrales~'. l1 F. Lassalle Su labor fue llevar addante los intereses de los [~randes industriales y terratenien.. .tc(.;. Los pr.hneros interesados en la unificación ale .. malHt~ en la ex.pansióu, en frenar n los socialistas; los segundos en los ú.l.t:imo$ pU.UI'08. La prinlera l¡"¡rea del c<t'fJ.ciller :f-rw convene-er ¡¡ la corte prusiana del interés de .\;1 unidad nlemana. Una h"üalln. 1<0· niggditz (1866); al dar ti r';'lF¡;¡ �PItOMOS-- 25 la victoria sohre A.ustria en la guerra para dirimir el conflicto de Sehlcswig~Holstein" eliminaba d principal ohstáculo a esa uni~ dad, Se constituyó entonces la Federación de. los' Estados del 1101'" te~ y los del .'Sur (Bavicl'a\ 'ViiI.'" temhcrg, Baden) aceptaban una alianza defensiva con Prusia. Las dceeiones para el Parlamento constituyente del norte dieron siele pnestos a los representantes de los tr0s partidos socialistas del mornento. Estos se iban a encon" trar muy pronto ante el dilema de la guerra franco-prusiana 0870). El triunfo alemán llevaba a la constitución del Reich con el título de Káiser para Guillerlllo 1, y la anexión de Alsaeia y Lorcna. Este éxito llevaha a una nueva década de dcsarl'OIIo importante hajo un cierto proteccionÍ8mo e importantes gastos militares; "los artículos que fabricaha la indus" tria alemana invadían los mercados lllundiales\ se acre di tahan y triunfaban". La principal barrera para la p'Olítica militar del canci w ller iban a ser precisamente los socialistas, y de ahí su lucha por conseguir las leyes de excepción <:ontra el grupo (1879). LassalIc había designado su su" (' (' s o r BERNHARD BECKEH (lg26~J882), pero éste ehoeó tanto con la condesa yon Hatzfeld que quería dirigir el partido, como con sus compañeros que no esta" han displwstos a permitirle eI empleo de los métodos- autocráticos de Lassalle. Al destituirle de la jefatura cid partido, se retiró del mismo, JOHANN B, VON SCHWEITZER (1833-1875) fue elegido con algunas reticencias por sus antecedentes aristócratas y católi(''OS y su inmoralid,ad\ pero didgi~ ría el partido hasta 1871. Sin el11~ hurgo, la unidad estaha resquebrajada: la condesa de Hatzfelcl se elio de baja con algunos parti" darios lassalli.anos y creo Un grrl" po independiente que duró poco; por otro lad'o, un nuevo centro de interés iba a centrarse en 'WIL~ HEL.(\;[ LIEBKNECHT (18261900) Y AUGUST BEBEL (18401913). El primero había vuelto a Alem~rnia en 1862 easi eomo en" viado de Marx para oponerse H LassalIe, había entrado en contacto con Behel, que por en1'oncos era un joven :liheral progresísta de LIS "Sociedades de educa.ción oh"era.~\ y tl'as convencerle; nadó d.e la 'GSoc-icdad"~' Iocal el c'J?¡¡rtido enemigo, con sn papel creciente en el parlamento (en 1877, 12 diw putados), de los presupuestos miw litares de Bismarck. En 1878, aproveeha'lldo dos atentados en Berlín contra el Kái.ser, el canci· ller acusaba a los socialistas y COllM seguía por fin en el parlamento las leyes de excepción que ponían al partido y sus publicaciones fue~ 1'3 de la ley. El (,(,Social-den1ócl'a t:a.'\ órgauú del partido, pasaba a ser una revista clandestina y el grupo se radicalizaba y se dejaha A. Bebel de resahios lassallianos; además no perdía importancia, en Ias elecciones de 1884, cons,eguía 24 pues w tos; Bis'l1larck tenía que conceder Popnlar Sajón" (Siichsiche Vol1~s~ algunas leyes sociales. partei) , que recogiendo a ]a iz w Al morir Guillermo 1 (1888), quiel'da del grupD de Schweitzcl' tomó el poder del Reieh Guillerconstituiría el "Partido socialista mo II, partidario de ganarse al obrero" (8oziali-stisc1w Arbeiterpartei) en el congreso de Eiscnach proletariado sin los socialistaS', la suerte de Bismarck y sus leyes de (1869). En las elceeioncs de 1867, excepción estaba echada: en 1890 cuatro de los siete diputados sose- derogahan; el nuevo Káiser cialistas eran del partido sajón. convocaba la Conferencia InterAl iniciarse la guerra franconacional de Berlín - iniciativa prusiana el desconcierto del sociasuiza - "para adoptar acuerdos lismo europeo era enorme; pero los hechos precipitados y la posi- sohre las condici'Únes de vida de ción de la I Internacional afirman- los trabajadores':' y los socialistas do qne la guerra era defensiva consegnían 35 puestoS' en el por parte alcmana, hizo que el Reichstag. Los 42 periódicos socia~ problema de la partieipación no listas de 1878 eran ahora 60, se fuera tan grave CDll10 en 1914,. La contaha con un millón más de vcrdadera cuestión apareció cuan~ electores; "Nene Zdt'" la revista do liberales y progresistas propu" d'Octrinal fundada por Kautsky sieron la anexión de Alsacia y Lo~ (1883), eontaha con 2.500 suscriproCna; Licbkcncht y BeheI se oPU- tores. El resultado de Jia ilegalidad siero11 al Bismarck triunfante y fueron condenados a dos años de hahía sido la radicalización del partido, que ahora se definía marcárceL Entre tanto, en parte por in- xista. La 'expresión de este cambio fluencia d·e la COlUmune, en parte fue el congreso y programa de p-or la evolución de la política Erfurt (1891)" cuyos comentarios interior, el canciller dejaba de in- por Kautsky se hicieron clmatentar atraerse el apoyo socialista, nnal del marxismo más conocido En 1871 se dest.ituía a Schweitzer, por toda Europa. En el programa, ocupando su pucsto HASENCLE- tras los apartados en que se dew VEB.. Liebknecht, cada vez más jaha en claro el apartamiento de moderarlo, entraha en conversacio" toda postura l-assalliana se decía: nes con la "Asociación de traha- "No se puede realizar el paso de jadores". El programa de Cotha los medios de producción a la pro" piedad colectiva, sin consegu,il' el (1875) tenia un tono hastante lassalliano y era el l'esuItado d.e unas pode:r político", "Esto era una concesiones estratégicas por la ne.. afirmación c1ara~ a la manera mar~ eesidad ele la unión. En su crítica xista~ de la necesidad de una tU;" a este programa :Marx hablaba por ción política. Pero tambiún era prim-era "lez ele la '~elictadul'a re.. amhigua; porque no decía si la 'I-"oIucionaria del pro1.etariado~'. acción política de los olH'¡~ro.'; ha·· Pese a esas cúticHs el programa hía de ser revolucionaria () pada" se aceptó con ligeras 1l10dificacio~ mentada o si de los dos tipos ti nes; ereándose el "Partido socia.. la vez, ni cómo habían dl~ ¡'rdadonarse las dos. Pero lodo d ]ista obrero e1.e Alemania'? (80zia·· listiche IÍrbeiterpartei Deulsch-~ tono del Hu,evo programil ,'ra el de un partido con un ideal sUciafane!) ~ rcnión de las dos ramas. Este grupo iba a .'3e:r e1 principal lista hacia el cual C'.(~ jHoponíil w �26 -- SOCIALIS!lto AU;MÁN avanzar por medio de amplia,,; rc~ formas, realizadas mediante una actuación constitucional; y así fue de hecho como se. desarrolló el partido!'. Esta comprohación, sin embargo, ya entra en la descrip,. ción de ot):a época del socialismo alemán; en este momento Engc1s afirmaba que eJ partido alemán y sus dos millones de electores ~ran "la masa más nUll:leros·a y compacta! la fuerza de choque decisiva del ejército proletario internacional'!. LA CONTROVERSIA REVISIONISTA. LA GUERRA Y LA REVOLUCION (1891-1918) Dentro de la generaclOll traglca de la socialdemocracia alemana l " , d os "1 pue d en d IStlngmrse o ·as " : en la primera figuran Kautsky y Bernstein, la segunda, que entra en acción inmediatamente des~ pués, casi al mismo tiempo, pero más joven y que no llegará a 1920, está formada por 'Kad Liebkneeht, Rosa Luxemburgo! Leo J ogiches, G u s t a v Landaller,... muertos todos violentamente entre enero y marzo de 1919. ¿Pero quién estaba en el poder en este momento, lnarzo de 19.19? COffi" partían la cancillería Phi 1 i P Scheidemann y Kurt Ebert, dos socialdemócratas de la misma segunda "ola'\ la qne protagonizó la re.volución y la contrarrevolu~ ción, la República de W cimar y el fin de Ulla época del socialismo europeo a manos del creciente fascismo. Y todo desde las filas de un mismo partido~ escindido vio~ lentamente en el último momento. Ciertamente, antes de esta rup· tura que llegaría hasta las últimas consecuencias, un hecho había de" mostrado hasta qué punto era re" lativa y convencional la unidad del partido: la controversia sobre la esencia y los Jímit<% del capi, talismo? lo que se ha lhmado con· troversia revisionista. La polémi.. ca, levantad·a por Bel'n&tein y sos' tenida desde el bando ortodoxo por :Kautsky tenía ante todo una gl:an í1l1P?~·tan.ci.a teóric.a, p~l'o ~e. lila tamblen 8)11 duela UUphCHClO'ücs prácticas\ políticas, i:nc1u.80 de táctica POl:ítÍet"L Sin exnbargü la socialdemocTaeia mantrrvo h ruJi·· dad fornw1. Bel'nstein, derrotado en prinCIpIO dentro del particlo~ no fue expulsado. Su revisionismo ej·ercería una influencia decisiva en la orientación futura de la ma· yol'Ía social demóerata, 'Ü sea en el ah,·mdono doctrinal progresivo de la teoría marxista~ como tal teorla! años después de la renun· cia fáctica -'" de hecho ._-- a la revolneíón socialista. E D U A H D BERN5TEIN, (1850-1932) fue du, rante ba.stante tiempo -amigo ínti~ roo y colaborador de Engcls~ y com~ es natural, marxista Ql·todoxo. Sus contactos con la socialde~ mocl'acia se l'elllontaban a 1880., cuando, a los 30 años! después de doce de trabajar en un hanco l pasó a secretario pai'ticular de nn mecenas del partido, Karl Hoch· berg. Al año siguiente la pl'omul~ gación de las leyes antisocialistas le obligó a huir a Suiza~ donde dirigió El Socia-l~Dem-ócra.ta.. Allí colahoró con Kautsky (otro fugitivo)., y su periódico., el Neue Zeit (Tiempo Nnevo), En 1888 Bel'nstein y Kautsky tuvieron que marcharse a Londres; el gohierno suizo había tenido que ceder a las presiones germanas. El Neue Zeü sig'"uió puhlicándose en Londres. Bernstein, de todos modos, seguía trahajando pOi' sn eucnta., en calidad de corresponsal de otro pe~ riódieo socialdemócrata, el V 01'wiirts (Adelante), .Estos años en Inglaterra fueron también, para Berllstein, años de estrecha colahoración con Enge1s. La ortodoxia del judío berlinés parccía incucstionablc. Colahoró entonces l con Ellgels y con K-auts~ ky en la preparación del nuevo programa del partido para el Con~ gre.so de Erfurt. Durante este período influyeron notablemente cn él los Fabianos y el Partido ,Laborista Independiente -~ grupo con el que Enge1s simpatizaha abiertamente contr·a la opinión de la Federación Social~Delllócrata, de "confcsión" marxista. Pero a la muerte de Engels, Berl1stein em· pezó a revisar públicamente. la doctrina ortodoxa l es decir., el mal'xismo~ que desde Erfurt? era la .línea oficiEll de la socialdemo· cracia alemana. Y lo hizo precio samente desde las páginas elel Neue Zeit de Kautsky. Esto ocu" rria en 1896. Bernstein seg;uía vi" viendo en Londres, y seguiría a11i hasta 1901. En 1889, después de las primeras C(mSUl'as, recogió su serie de artículos de dos años au . tes en el Nene Zeit, los amplió y E. Bernstein publicó todo en forma de libro. El título de ,esta biblia del l·evi~ sionislno era "Presupuestos del socialisl1w y ta-reas de la Soeia.l~ democracia"; y el título inglés, ll1uy ilustrativo! Evoluúo1!ary Socialism. El Evolu.t.íonnry Socialism de Bernsteill fuc, como rcconoció Kautsky, el primer éxito sensa~ don al de la literatura socialdemócrata. ¿, Cahe atribuirlo al inte~ rés, un poco morboso~ que siem~ pre producen las ''"conversiones''? Esta es en todo caso la interpl'ütaeión de UlllChos marxist.as. ¿ Có~ lllO no iba a interesar al público lector - público burgués- -.. la obra de un socialista si e~sa obra venía a quitarle fulminante al SD" cialisillo? El miedo de la hurgue" sÍa y la traición de Bel'nstein! piensan los marxistas! son dos cos-as que van juntas (qu~- se explican mutuamente) y que hay que condenar conjuntamente. Paul M. Sweezy se rcfiere, al hacCl' la crítica de Bernstein! a ese "temor a la violencia!\ al "desdén por la teoría" y a la "lHcOGupación por los detalles prácticos de la vida cotidiana" que hacen de Bernstein "la U'11_titesis (persúnal) de Marx.,l. Pero no es en el terreno de la psicología, sin duela el más- telltador~ donde se ha situado el dehate sobre la significación de Bernstein y de sn obra. Sweezy, como Cole o Seligman (que de los observadores actuales de la polémica son los que tenemos más a mano) ~ se detienen en el examen de las con·, viccion·es y la ideología antes de analizar el cont.enido científico del revisionista herlinés. Sweezy tiene una fra6c qne ,eeha hastante luz sohre el sentido de la "con ver- �PnOMOs .~- 27 sión" de Bernstein: ·(.Donde :l\1al'x hahía sostenido que los hombres aprenden a merecer lo que logran , B, sostenía, por el contrario , que los homhres logran lo que mere" ceno De ahí que B. sustituyera la lucha y la preparación revolncio·· naría por la pCl'srwsión y la edu" oaeión como 1'l1edios para llegar al socialismo ~'. De ah.í, puede aña" dirse~ que el socialismo no fuese, para B.? un acontecimiento más o menos próxllllO, pel'o inc'vitahle, SillO una alternativa posible que la humanidad antes de conseguir, tenía que merecer. Era la ahel'naUva futura y óptimn de una hu" manidad super-civilizada, tan ei· vilizada que estaría en condiciones de escoger, sin más complicación. Para Swcczy ell'evis-ionisl11Ü de B. no es tal revisionismo, sencilla" mente; no revisa a Marx, sino que constituye en realidad un ataque frontal contra él, un intento de des-marxistizar el socialismo. Des~ de luego la plataforma ideológica del intento poco tiene que ver con elmaterÍalismo dialéctico. B. acusaba a l\tIarx de dogmático, de poco científico. "Marx, decía, construyó una poderosa estructu~ ra dcntl·o del marco de un armazón que ya encontró hecho; y en esa cO'IIHlrucción siguió t~st.ricta­ mente las leyes de .la Rl'quitectUl'H científica siernpre. que u-o choca~ han con las condiciones requeri das pOl' la forma del annazóu 1 pero las descuidaba cuando el al"· mazón no permitía que fuesen observadas". El "armazón" al que se refiere B. estaba constituido 4 por (1) la dialéctica hegeliana y (2) la economía política de Da~ vid Ricardo. Pero si la dialéctica hegeliana? como decía B, no era Jll.ás que una "jerga"? ¿, cuál era la plataforma científica general del edificio marxista? Mejor dicho~ ¿ qué plataforma podía sustituir a la '(.jel·ga~? de Hegel? ;Como ha sC ñalado Cole, B. apeló en esle puntoa Kant y ¡ü r·ealismo cl'Ít.ic-o. Seligman llama "una especie de realIsmo tereo~~ al método que B. ti tilizó y' opuso al '"misticis.mo he~ gcliHno' ? UeaHsmo terco" ernpi·· riSillO l\ la inglesa o neo·kantL'lmo~ el heullo 0.'3 que :s.? a 10 largo de su estanda -en Londl'es~ fue empapándose d-e una confianza total en el progreso lineal y no "violento de l,a hnrruH_d.d~;l y d~ '~ma desean·, flil.nzH tan:dncn l'aebcH-t antf~ enaJ~ ([llicT Woria p.redictí vay cuaJ qUle" l1am;.úla a :la lncha n-;v-ohwíor¡arln, w Los ataqnes de B. a la teoría mm'xista se cent.ral'on, como es lógieo~ en el punto en que ésta, abandonando el análisis dcscJ:ip. tivo? se arriesga a predecir. y predic-c catástrofcf5: la t.eoría del derrumbe o del c-olapso del ca· pitalismo (Zusalllmenlnuchstheo~ rie). La idea del derrumhe auto~ mático., dice n., dehe ser enterrada; no hahrá tal colapso sino, al contrario, una tendencia al mejoramiento, una paulatina suavización de las eris·is y de la lucha de clases. La explicación de estas tend·cucias eslá en el hecho de que existen fenómenos nuevos, que Marx no pudo prever o que en tod-o caso no previó. Por ejemplo: el desarrollo del mercado mundial, la formación de Kartels~ el pedeceíonamieuto del sistema de crédito, etc ... De ahí a negarla posihilidad y la necesidad de la revolucióu pl'Ow letaria hay un paso, que B. dio sin vacilaciones, afirmando el re~ forlllismü como única estrategia víah le para la socialdemocracia, dentro de un sistema económico qne no llevaba trazas de perecer y que, lejos de caminar hacia la miseria y la autodestrucción, se humanizaba progresivamente. La actitud de Bernstein fue ob~ jeto de una repulsa más hien eor~ tés por parte de la dirección del partido, entonees en mauüs de Bebe!. Fu" KARL KAUTSKY, (1854.1938) (n. en Praga, aus· tríaco), el más conocido y más ortodoxo de lor; teóricos marxistas en aquel momento, el encargado de refutar a Berllsteill, (B. llnd das soz/aldem'okratische Program., 1899). Kautsky era el '~expositor" oficial del marxismo dentro de la socialdemocracia. Su ~'Programa de ErfurC fue d.urante años el texto inconmovible del partido. En SllS manos el marxismo había ganad"Ü en rigidez y sistemática, lo cllal, en opinión de Cole~ lo hacia más asequihle y sugestivo para los soeialistasalemanes. Su.':'! intervenciones más discutidas., an" tes de la controversia l'evisi-onista~ estahan relacionadas con la euesllon agraria: contra el infornH~ del comité especial de] partido dedicado a esta clJestión, Kautsky insistia en que la clase campesina d·e pequeños propietarios 110 eJ:a una clase ascendente y J'evolucio· naria (com-o el _proletariado indnst:~'ial~ que lo -el:a por clefin:ic:i.óf:) ~ smo l al c.ontran.o~ nn grnpo sOClal decadente y que tendía a desapa~ recer. El purismo revolucionario de Kautsky, d.e todos modos, cas·a~ ha mal con su talante científieo~ pacifista e incluso moderado. Siempre había mantenido que el capitalismo sucumbiría a raíz de una crisis general interna; pero esto no significaha, en su opinión, que el. paso al socialismo no fuese pacífico e incluso parlamentario? cOnJ-o creyeron casi sin excepción los líderes socialdemócratas. PaTa Kautsky la crisis general no era sino el rev..::r80 de la medalla de la consolidación aplastante de una clase ohrera fuerte y eonsciente, que se apoderaría '!.legalmente'" a través del voto, del poder polí~ lico y económic"Ü. Pero el ataque revisionista, desplegado en su pro" pio terreno, el de la previsión científica, COlupl'ometía gravemell~ te el equilibrio de su postura. No tenía más que dos salidas: o man~ tener hasta el final, probando en lo posible su consistencia cientí~ fica, la teoría del derrumbe~ se~ riamente dañada por el análisis de Bernstein, o bien renunciar a ella y contraatacar en el terreno revolucionario puro - que "no le iba" - basando las posibilidades socialistas, fundamentalmente, en la combatividad del proletariado y en la lucha política directa. Escogió la segunda salida aunque incurría de este modo en una fla~ grante contradicción, no sólo con su actitud anterior (1891, "Pro~ grama de Erfurt") ~ como ha se· íialado S-weezy, sino con su línea de siempre - de antes y des· pués ".'--, la que le llevaría más tarde a reunirse de nuevo con Bernsteill en una de las tres frac~ cÍones en que la gran guerra diw vidió al partido, 0 , más adelante aún, a aceptar el cargo de respon~ sable editorial en el ministerio de asuntos exteriores. En sustancia, la contestación de Kautsky a Bernstein en 1899, llegaba que Marx tuviera llna teoría del dernnnbe; tod·o se lo hahía inventa" do Bernsteiu? incluso el nombre, Zusamm.enbruchstheode. No po" día hahlarse de "gran crisis nnaPI del capitalismo , sino tan sólo de ·'empeoramiento progresivo H • Pexü 10 l'eahnente importante era la (.~flleTza creciente y la madurez del prolct:adado'l, ¿Qué consecuencias estratégicas y tácticas cahría extrEH31' de (;]lo? Era necesario ~'esi:a"i" ,H'mados paTa t.oda evcntualídad\\j tener en cuenta situaciones de cri- �28 - SOCIALISMO AJ,Ei\1..\.N sis y de prosperidad~ evolución posible del sistema y reacción de las cIases dominant.cs~ catástrofes eventuales y desarrollo lento. El l.~gradnallsmo", otro nomhre del reformismo de Bcrnstein, dehía ser rechazado. Pero el revisionismo superó sin grandes dificultades las ban'eTas que le opusieron Kautsky y otros ortodoxos, como CU'1l0V{~ cuyo alegat.o carecía de contenido científico, D COBrad Schmíclt, que des· arrolló la t6'Oría del snhconsumo hasta llegar a conc1usiones que sólo a los 1',evisioni8tas podían h(~­ llcficiar. En 1902, K. Kautsky se cucara de nuevo con el problema con 1110tivo de la aparición de la "Teoría e Historia de. las crisis comercia. les en Inglaterra,'" del revisionista ruso Tugan-Baronowski. Kautsky llegó esta vez a un resultado algo más consistente que la difusa concepción del derrumhe. El capitalismo, decíu, marcha hacia un período de depresión crónica. Debe llegar un momento en que sea imposible que los mercados sigan creciendo al mismo ritmo que las fuerzas productivas. En este momento el estado del sistema capitalista serín de superpro. ducción, pero no pasajera sino patológica; únicamente podrían producirse fluctuaeÍ'ones ._-- nunca so' luciones -,~, dentro de {'.stc marco. En último caso~ dc no exist.ir un impedimento estruetural o~ digamos, económico~ al funcionamiento dcl capitalisJ:no, serian las masas las que dirían "basta"~ al for M zarse el límite ele su capacidad de aguante. Esta situación forzosa (zwangslage) es inevitable, añadía Kautsky, 51 el desarrollo capitalista sigue como hasta hoy. El fu. turo del capitalismo sólo p:t'DDlcte cl'isis~ gnel'l'as y catástrofes ("Kxiesen¡ Kricge? K.atastl'ophen?~? las tres '''1<'''). K.autsl.;:y establecía así .la siguiente alternativa teórico . táctica paTa la socia] democracia: () (1) .Hevisionismo ---.., Hefonnismo .....- suav.ización lucha de c1ai3es ".--, rcslaUl'[Ición de 'la dernocTada pe.. qneilo·hul'gue&u$ o (2) .l{ríesen" theOl'if> depresión crónica ._~, 1'0vo]ueión\ o hleu$ depresión Cl'Ó Hica ---', incremento de :la lucha de clases hasta la depresión definiti, va, Pat' él la cOSa estaba clara: '\d muco eamino es In lucha de cJa~ ses y :no eJ grachHdj~)]no Tevjsio" M nif'/ta ~~, V:ii~ttlS b,,:, cosas con pen"pectiva (1914,~ Gran Guerra; 1929, "crack" de Wall Strect; años SO, gran n'i" sis mundial; 1939~ 2." guerra mUil dial)? no es fácil comprender que Ja ~~Krk~Sd1thoorie?~ de 1902 fuese de poca nti1idad~ en aqllel momento, para los SDcialdemócl'atas. Si es cierto que ah rió un período de "estabilización ol'todoxa'? entre sus filas\ el hecho es que la gnc· rra\ doce afios después~ cogió a los socialdemócratas desprcvenidos$ dividiéndolos en tros fracciones y demostrando que los graneles problemas de siempre ._- teóricos y tácticos ~ estahan por resolver. En agosto de 1914 los socialdeM l1lócratas votaron los créditos de guerra y apoyaron al Reichstag. Entre los disidentes, aunque ple~ gados al voto por la disciplina parlamentaria del partido, estaban Bernstein~ K:autsky, el líder de la socialdemocracia Hugo H a a s e \ Rosa Luxemhnrg'O, F'ral1Z Mehring y Karl Liebknecht (hijo de Wilhel111.). De nuevo se impuso la exigencia de unidad que imperaha desde los días de la persecución desencadenada por Bismarck. No se expulsó a nadie. Todos confiahan quc la racha de triunfos electorales iniciada en 1912 continuada hasta el triunfo total y "derno» f:rát.ieo". Excepto el grupo semin m¡¡mlniSla de GUSTAV LAJ\IJAUEH (1870-1910), lanlo revisionistas como minorías de la 0P'O::;ición esperahan ~'el Día". ¿Qué pasaría después de este día? Sohre este punto las opinio~ nes no eran unánimes, ni tall1poco~ hasta 1914, explícitas. La gUCl'l'a puso de maniíiesto las diferencias. La tesis oficial~ que sostenían los socialistas mayoritarios, era la de que el triunf~ paTlamental'io ahsoluto equivalía a la l'evolueión. El partido se orientaha claramente hacia lo que hoy se entiende pOl' súcialdcmocracia. El fracaso bolchevique de 1905 había consolidado la tendene-ia centro.. derecha de la mayoría. Frente a la guerra se adoptó entonces una l'esolución, de compromiso: '''Lo más impol'~ tante es .la gnerra, olviciculOs de 111Onlento la lucha de c1ases~\o La colahol'ución con 18 hurguesía a1e" lllalla exa un hecho. Pero un he.. eho que los internacionalistas no podían aceptm.'o Ka:rl Liebknecht y Bosa ,Luxemburgo ereían llega" do cJ momento de la tan (HseTi.deL huelga genGl"n\ pero sn .fucl'za e:l'<'l. m:ínirna d·cntl'o del partido, ll¡J "un" h,iguo ¡((La P!.\b.'.i8 de -la Hevol1'1" clOn está en peligro!" del socialista francés Hen'é~ la mayoría social demócrata alemana o.ontesta.. ha hatiéndose en retirada: "tan pronto como la guerra se cOllvier~ ta en guerra de conquist.a nos opondremos a dla pOt los medios más violentos~~. Los sodal-istas alüM rnanes quisieton ereel' qne estaban enrolados en una guerra dcfensiva contra el Zar; los franceses luchaban mientras tanto contra -el imperialismo alemán, La Internacional se hundía y con ella el pacifismo de .J aurü',3 (mncrto días ante:;;) ~ de Haa5e~ de Kautsky y de todos los socialist.aii europeos. A f1nale-s de 1915 el grupo internaf:ionalista de LiehM knecht y Rosa Luxemburgo reaccionó con vehemencia a las declaraciones cada vez más helicistas de la lnayoría~ a través de un fo· lleto titulado "La guerra y el pro~ letarúJ(]o" que ins·istÍa en la 11{',cesidad de una lucha ohrera internacional cont.ra los gl'UpOS imperialistas que en cada país c-onclu* C-Ían la guerra, El folleto iba firmado lunius, seudónimo que utilizó HOSA LUXEMBUHGO (18701919) . La vida de esta hehrea nacida en Polonia no está tan ligada a la social dcmocracia alemanaeorno al movimiento socialista europeo en g<:neral. Déhil físicamente, cor* covada, poseía sin emhargo un gran atrao.tivo personal y una {:xtraol'dinaria capacidad intelectual y de acción. A los dieciséis años ya actuaba en las filas del diez· ;nadü partido obrero polaco "Pro~ lctariado". En 1889~ a los diceiM nueve años huye a Suiza para no ser detenida. En Zurich~ donde 1.'C-" sicle como estudiante conoce él Plejanov y colabora con J ogiches. Jogiches tamhién era polaco; has~ ta 1919 vivió con H, 1,,$ fue su amante y en cierta manera su inspil'ad'Ol' intelectual. En 1898~ R. 1,. se Casa con Gustav Liiheck~ rico alemán amigo de b familia. Esto le permitió ]l,¡elOl1¡lJizal.'Sc y residir en Akmani<l, En 1902 lleg;a a 'redactor-jefe (Iel Leipziger Volhs . zeitung, pero pron to choca COll. la eensnr¡'1 y dimite. Dos años des-pués empieza su peregrinación po)' las cárceles alemanas~ acusada esU\ vez de insultar al EmperadoL En 1916 la. útuación era la &i .. 9:uiente: a la cxtren.w izql..lÍcl'd¿¡, Tt :L., el viej-o Franz lVIcbl'i:ng y IZar] L-Iehknecht? -en abierta opo s.-i.dón con la hnea de 1nnlayor:íH. �Pnm105 que seguía prácticamente una politica derechista y de apoyo casi total al gobierno. Entre unos y otros se abría paso un grupo intermedio l más ftwl'te qne el enca· bezado por Liehknccht" y partidario de una paz negoe-iada l no di'; una lucha revolucionaria contra la guerra, En este grupo figuraban Haase~ Kautsky y Bcrnslein. Pata eolIos se hahía producido una d.egradaci6n de la supuesta guerra defen" siva en g·1.lCna agresiva" lo cual hada imposible para la minoría seguir obedeciendo la disciplina del partido" votand'O por los eréditos de guerra. El desafío hizo culminar la crisis del partido social demócrata. En marzo la luayoría decidió excluir a la minoría de la participación en el grupo del par~ tido en el Reichstag. En la Pascua de 1917 los grupos minori tados se lanzal''On a fundar un nuevo partido --_. el Par~ lido Socialdemócrata independiente (USPD) ~-. Casi al mismo tiempo~ en abril de 1917, la extrema izquierda dirigida por Liehknecht formó el Spartakusbund, que es~ tahI-eeió relaciones con el USPD" pero mantuvo su organización se" parada y el dcrcch'O a una acción :independiente. Se produjeron durante este mes grandes huelgas y el lTSPD ganaba terreno con rapidez. El grupo espartaquista y otros elementos de izquierda habían desarrollado una vigorosa campaña de propaganda. Por entonces la revolución hahía cstal1ad'Ü en Rusia, Los Soviets recién estahlecidos en Pctrogl'ado y en otras einciades estahan dominados por socialrevolucional'ios y lnencheviques; los holcheviques y sus aliados constituían tan sólo pequeñas minorías. (Ni Lenin ni Trotsky habían vue1to a Rusia.) Los socialrevolucionarios y menchc"icp.:¡,es estaban divididos en su ae-titud respecto a la guena. M'u . chos eran partidarios de ella y caú todüs contemplahan con rece" lo una paz pOl' separado con Ale,· ma:ma. Sin embargo sus partida:60s _.,.. sohre todo los soldados en fiJas ._._, des·caban sin duela una p_ronta paz. La cuestión ern si hahía posibilidades de llegar a una paz genera] negociada~ que luclu·· -.'lera a todos los helígeranlcs,¡ o si las potenG_{as occidentales se negadan a ncgoc:ítl1',¡ 10 que les forza . da ,¡ cSéoger entTc una paz por separado o la continuación de 1<T lucha. En estos meses críticos el movi· miento de paz en Alemania seguía ganando fuerza. El 19 de julio el Heichstag ~lprühó su célebre resolueión en favor de una paz ne· gociada y el ]. de agosto el Papa hizo púhlicas sus p:roposieiones de paz a las potencias beligerantes. En Estocolrno la mayoría y la minoría sücialist.as presentaron su contraclec1aración de objetivos bélicos al comité ruso~eseandinavo. La mayoría proponía volver al st:a.tu. qua ant:e bellum, con la permanencia de AIsaeia~Lorena den~ tro del impcri-o ale.rnán y admi. tiendo el derecho de Filandia, Po· lonia y Bélgica a la independencia. Aunque se oponía a la polí" tica de los militaristas alemanes extl'emistas, la mayoría no estaha dispuesta a reconoccr que Alemania fuera más culpahle que las ~- 29 potencias aliadas. La minoría, en se declaró en favor de una paz inmed.iata y del derecho de los pueblos a la autodetermi~ nación., incluyendo a Alsacia~Lo­ rcna. Su act.itOlld general fue la J.e que urgía ]a terminación de la guerra y que ésta dehía Pl'oscri" bÍl"se en el futuro, sin pro'llunei.arse sobre la "'culpa de la gu.erra'l. En octulne de 1917 los espartaquistas empiezan a formal' consejos revúlucionarios de trabajadores en las fáhricas de material bé~ lico y a enviar militantes al frente para' semhrar i'nquietud entre las fuerzas armadas. Al mismo tiempo" con la revolución holchevique, se establecían las condiciones para una paz ruso-germana por sepal'ado~ qu-c empezó a negociarse en Brest-Litovsk en diciem.bre. ¿ Qué impacto causó' entre los socialistas alemanes la revolución de octu~ bl'c? Entusiasmo en la extrema cambio~ hojas cambiables triO CaetrOIrll utilh:cmdo los ARANDElLAS de trefuen:o SUS Pidalas en las pa.pelerias. �30 - SOCIAT-lSl\lü .'!.LEl\ÜN izquierda, oposición en la mayoría y división ·en las filas del Partido Socialdemócrata Independiente. Kautsky, viejo camarada de los líderes mcnchcviques desplazados y partidario de la fracción inter· nacionalista de MartO\" se convir· tió pronto en el principal antago· nist.a teórico del bolchevismo; bajo su influencia, el grupo parla" mentario del USPD empezó a t.endel' hacia la derecha. Otros, como Georg Ledebour, adoptaron la postura opnesta y ent.raron en estrechas re.laciones con la izquierda laboral. 1918: en enero y febrero el movimiento de huelga alcanza en Alemania grandes proporciones. En marzo, mientras sigue extendiéndose la red de los Consejos de Trabajadores, rusos y alemanes firman la paz de Brest-Litovsk. Eliminada la presión en el Este los alemanes se lanzan a una gran ofensiva en el frente occidental, hasta que en julio se inicia la contraofensiva aliada. En septiembre el Estado Mayor informó al gobierno alemán de que era necesario pedir un armisticio. La lío nea Hindenburg cedió pocos días después, mientras los refuerzos norteamericanos atravies-an Bélgica y Francia y haüen inminente la invasión de Alemania. El 3 de octubre cae el Gobierno alemán y al día siguiente el príncipe Max de Baden, nuevo Canciller, y el gohierno austro~húngaro envían notas al presidente Wilsol1 pidiendo lln armistici'Ú sobre la base de sus ¡'Catorce Puntos·" de enero. ·Wilson contestó exigiendo la ca· pitulación de Alemania. Este es el. momento del cual los historiadores acostumbran a decir: HEl pueblo alemán empezaba a vjslumbral' la magnitud del desa&tre~'. El 24 de octubre la marina alema~ na recibió órdenes de disp"Ouerse a salir de ·Kiel para un último y desesperado encuentro con el ene" Iuigo. Los marineros se negaron y, tras el arresto de sus líderes, se amotinaron y eligieron un Consejo de Marineros para ,encargarse de 1a situación. La l'.evll,elta se extendió a Ot1'0S puertos y otras ciudades, donde se fueroJJ, proclamando Consejos de Trabajadores y Soldados que asu~ mían de momento la autoridad. En Haviera se constituyó un ve"J.... dade:ro Gobierno socialistll., pr.csidido por KURT E1SNER (1867· 1919), socialista independiente. Dos días después Berlín se sumó a la revolución y un lnanifiesto del Consejo de Trabajadores y Solda· dos, firmado ontr,o otros por Haase., Lodehoul' y K. Liebknecht, exigía la proclal1l_ación de la república, Ese rnismo día el príncipe Max dimitió y entregó la cancillería a FIUEDIUCH EBERT el más del'cehista d.e los lideres socialistas bía mantener unidas )Jas pi.czas porque no había literalmente nadie- que pudiera hacerse cargo del miSl1lO." Los socialistas maY0l'ita60S y minoritarios no tuvieron más remedio que r,eunirse en el gobierno., con Ebert como eanó· Her. Ante cllos se abrían graves interrogantes: la definición insti· tucional de la repúhljca~. la estrnc- de la mayoría. La situación constitucional era confusa: el Káiser se negaba a abdicar y los socialistas -mayoritarios no se decidían a exigírselo por t.emor a inCl"Cmen. tal' el fenllcnto revolucionario; lo que esperaban, en realidad, era una monarquía constitucional. Por fin, Philip Scheidemann, en nombro de la cancillería, Hdecidió" la abdicación y pr()clamó la replíbli. ca, par,ece que para anticiparse a Karl Licbknecht que estaba dispuesto a proclamar, no ya la re· pública, sino el Consejo de Trabajadores de la República. Con la abdicación efectiva del Káiser, que huyó a Holanda, se inició una cadena de abdicaciones: reyes, grandes duques, r pequeilos gobernantes cayeron de sus tronos sin apenas un intento de r,esisten. cía. Wilson y los aliados, al exigir la deposición. del KáiseJ: y el fin del régimen militarista, habían invitado a Alemania, en efecto, a realizar su revolución burg;u,esa. Temían~ sin embargo~ que la re.. volución alemana "fuera dema· siado lejos y copiara la bolche· viqu.e"'. El hecho es que "'a finales de noviembre de 1918 el gl'E'lTI im. perio de los Hohenzollern se di. solvió súbitamente en la ruina y los socialistas se encontraron paT. t.icipando en un gohierno que de- turación f,edel'al o centralizada del Estado, el destino de las fueuas armadas, de la casta de oficiales, de los funcionarios del Reich y de los jueces y tribunales ... , además, naturalmente, de la reno· vación de las leyes que esos jueces y tribunales administraban. El primer motivo de des. acuerdo entre los miembros del gobierno (Ebert., Scheidemann y Landsberg por los mayoritarios y Raase, Dittmann y Barth por los independient,es) fue la discusión no ya del alcance y significación de las reformas- (o revolución) a realizar, sino del momento en que habían de ser realizadas. Los in" d.ependientes estaban decididos a empezar inmediatamente, mientras los mayoritarios se inclinaban a remitir esa decisión a la futura Asamblea Constituyente, es decir, esperar hasta después de las elecciones. Algunos independientes y grupos de la extrema izquierda., incluyendo PO): supuesto a los espal'taquistas y a algnnDs delega" dos sindicales revolucionarios, pedían que el proletariado victorioso se declarara como verdll.dero representante de la democracia alemana y tornase el poder en sus manos a través de 1'05 consejos ele~ gidos. Pero en aquel momento no existía, dice C01-e~ "ni nn congre.. so gen(~ral de consejos al que pu.. �Pno,",lOS .. - 3] dü,ra entregarse el poder~ ni una élite revolucionaria organizada capaz de actuar a escala nacional'~. La respuesta a los pl'Dblemas y las tensiones que dejaban a todos los grupos indecisos vino de fue· 1"a: los viejos burócratas y los j·e. fe.s militares "consintieron" en apoyar a 'Ehert si se dejaha de ladü a los independientes. La ma· quinaria estatal, la vieja maquinaria del H,eich, se puso en funcionamiento al servicio del Parti· do Socialdemócrata. Los independientes sólo pudieron protestar de las medidas que se tomahan con.. tra sus deseos impotentes, y, corno es lógico, concentraron sus esfuer· zos en conseguir que la Asalnhlea eonstituyente "existiera pronto". Pero con ello acaharon de romper los lazos que les unían con los espartaquistas, decididos a hoicotear las elecciones y a forzar la entrcga del poder a los Consejos de Trahajadores. Por lo pronto "Espartaco" desapareció (aunque siguió utilizándose el nomhre corricntemcnt.e) para cDllvertirse en Partido Comunista enteramente antóllomo~ sin c-olahol'ar con los independientes y siguiendo el ejemplo de los bolcheviques. A partir de est.e momento los hcchos se sucedieron con rapidez. La División de Marina con sede en Berlín, compuesta en su mayoría por militantes izquierdistas, no aceptó ser disuelta y actuó por su cuenta tomando la comandancia V arrestando allí al jefe de la gllarnición, el socialista maY0l'itado Otto Wels. Ebert pidió ayuda al ejército para desalojar a los marinos. Poco después comenzaha el hombardeo del castillo, que llevó a los socialistas independientes a la dimisión. El gobierno quedaha en manos de la reacción y, después de la destitución de Eichorn~ socialista independiente que ocu~ paba todavía la jefatura de poli. cia l revolución y reacción Se enfrentaron en la cane, ·en los ba~ n:ios ob:re:ros y e11 105 hall1artes que habían tomado los mal anna" dos izquierdistas. l,05 "cuerpos Ji. h:r.es'~ del sodalista Noske, en fun·, eiones de sümatén contral'revolu· ciona.r.:D acabaron pronto Con la resistencia de espartaquistas, inde·, pendientes de izquierda )' sindicalistas :revolucionarios, El 15 de cnero de 1919; dos ¿Has desrrnés d.el fin de .la contienda Ci.lneje:ra~ un dC2l.acHlnento de los "euel'p0.s libl'cs'\' <lpresá y rnató fl 1<.arl 9 Liebkllecht y R.osa Luxemhurgo; la mislna suerte corrieron J ogi· c-hes~ Landauer y cuantos milita~l~ tes revolucionarios cayeron en sus manos. WEIMAR. EL NAZISMO. LA GUERRA (1919-1944) Tras la muerte de- Liebknecht: v Hosa Luxemhurgo, los periódico"s socialdemócratas e s e r i h í a n : G'Aplastada la l'cvolueión se celebrarán sin tropiczos las elecciones para la Asamblea Nacional. La democracia tiene despejado el ca· mino". Pero no lo estaba tanto: Ehert~ para dominar la revolu~ eión, hahía tenido que apoyarse en la hurocracia imperial y en los soldad'Os dc Hindenburg; por otro lado, las elecciones del 19 de enero no ihan a dar una mayoría socialista: los comunistas se ahs~ tuvieron de votar~ los independientes sólo consiguieron 22 man~ d a t'O s, los socialdemócratas 11.500.000 sufragios y 163 puestos, pero el total de la cámara eran 4,2:)' De ahí la "coalición de W"eimar" .__.. 'Centro., demócratas- y socialistas --, y unos meses después la fanlOsa constitución de Preuss: Ehert prcsidente por sic·, te años y con derecho a disolver la cámara. El 25 de enero se en~ tierra en Berlín a Liehknecht entre un gentío impresionante. El 7 de mayo el conde Bl'ockdol'f! recibía en VersaIles~ de manos de Clemellceau, Wilsou y Lloyd GeOl'ge el lihro en que se indicaban las condiciones· de paz; decía en su discurso: "En los últimos cin cuenta aúos el imperialismo de todos los estados europeos ha Ye~ nido ,envenenando pertinazmente la atmósfera internacionar", La socialdem.ocracia iha a tener que aparecer como responsable de Un tratado en qw:~ se quitaha a Ale~ rnania 6 minon,es de hahitantes (Ahucia, Lorcna, Sarl'e~ :Supen, JVlalmedy~ sux de Silesia, n-Ol.'te do Schlcsvúg) ~ todas sus colonias., todas sus armas~ y se la obligaha a pagm: en concepto de repara·, cionos 132 millones de marcos oro. Los pri.meros aíl0s de gohierno :socialdemócrata fueron dificileli; en los tres prirncl'os rueses se de· cJ'C-lnl'on 124 leyes sodales ¡pero w ya en 1920 hubo el primer putsch de la derecha {Kapp, von Lütt~ \vitz); Scheidemall tuvo que de,. jar pronto la cancillería a Gustav Baucl' del Centro, y luego a Cuno y StresClnan (1923) representan" tes de la alta hurgu.esia. Este año de 1923 la inflación era tremenda, además los franceses 'Ocupaban militarmente el Ruhr; Strescman\ el nuevo canciller, empezaha la política de conciliación europea que llevaría a Alemania a la Sociedad de Naciones (J.926) y conse~.pliría la evacuación de los franceses; pero el descontento inicial ante lo que parecía dehilidad perrnitió a Hitler su primer puts-eh nazi, dominado por von Seekt, el cread'Or de la armada alemana de oficio. Aquel mismo año Ebert aceptaba declarar nulas las elec~ ciones de Turingia en que habían ohtenido mayoría los independientes y comunistas. En 1924. los interese~ aliados de estabilidad europea, la política de Stresemall, el hecho de que Alemania no pagaha las reparaciones, llevó al '·plan Dawes", disminuyendo la cuantía de los plazos y concedien· do a Alemania un empréstito de 5.000 millones $: Schacht podía aqucl mismo verano .estabilizar el marco y aceptar el sistema de pa· trón oro. Hasta la gran crisis del 29 prosperidad en Alemania, que volvía a convertirse en una de las principales potencias industriales~ concurrentc de Gran Bretaña. En 1925, al morir Ebert, la derecha gana las elecciones al presentar a Hindenhurg como candidato úni" co en la segunda vuelta; THXI.w MAN, el jefe cornunista de esta época ohtuvo pocos votos en la primera vuelta, OTTO BRAUN - el socialista .~-- no los suficien,· tes: en la segunda vu-elta la i z· quierda presentó COlll'O candidato único a W'i1helm Marx, del Centro Católico; Hitler ordenó a sus partidarios votar por Hindenhnrg, 10 que implicó la ruptura con Ludendod\ candidato nazi en la pri,· luera vuelta. Hindenburg~ sin em . hargo, resultó más respetuoso d(~ 10 que se -esperaha; en Lli: e 1('(·ciones de 1928 los socíali:'ilas ohtienen 1~)3 mandatos\ y S!I (~\jl() asomhra a la derecha. La erisis del 29 iha a jlI'OV()C,ll' el I.'ecrl..ldecimicnto de l()lLI~; la.;; desav-enencias\ la fonnacilíll de grupos arm,ados pOI· lodo" lo," ¡¡ . w· tidos~ el éxito pf)pllbr 111' !I¡¡lel" y el aee1'cHlnienl'O de 1,-,,11' a l:i �32 - SOCIALISMO ALEMÁN 10s partidos comunistas en gobier- K, Schumache¡' gran industda a través de Hugell berg, dueño de un sector impo):tante de la prensa; los hermanos Strasser, jefes del ala izquierda del nazismo, s-e separahan anteestos contactos. Los "Herrencluh", centros de la alta burguesía, colocan a uno de sus rcpr,csentantes, von Papen, en la cancillería, y empieza a gobernar por decretos ley e intenta asociar a Hitler con el poder; pero los nazis no acep· tan integrarse en la normal vida política alemana. El 30 de enero de 1933, tras eL experimento Schleicher, .Hitler acepta el puesto de canciller; pero el 1 de fe~ bl'ero disuelve el parlamento; tras el incendio del Reichstag persigne a los comunistas; pronto todo el poder estal'Ía en sus manos. Aunque las eleceiones del 5 de lnayo dan 12 millones de votos a los socialistas (17 millones los nazis) Hitler persigue a varios diputados, y un parlamento reducido le concede, por 14,1 rotos contra 94~ los plenos poderes. El 22 de junio declara ilegal al partido socialista y lo disuelve. Después~ la II Gne.. na Mundial: Aus!:l'ia (l938), Che. coeslovaquia, Polonia~ Francia. W"eimar fue para las clases di> notadas en 1918 eJ camino lento del triunfo frente a los socialistas, aliándose al pujante nazis1l1_o 118.c.ido ele aquella denota. Para los socialistas y demócratas ._--- :"1a coa·· líción.?' _.--. un intento eontinuo por mantener la constitn,ción~ pOI' ~~l'e.. puhHcanizar'? la huroCl'acia y el ejército. Para los eomunjstas~ la organización del partido y la lucha contra el lUlzismo naciente y los socialistas: sólo en 193{J deci" dhia e:~ :(;:E.;OTtdlltC:·I:~; e.1~ <l'p0Yo _._- y <fUI:za la pa:rtrclpaclOu - ,. de n nos de frente único antifascista. De.sde el punto de vista de la evolución interna de los partidos quizá lo más import<1nte fue ]a escisión del Partido Socialclemó· erata Independiente: en su courereneia de junio de 1920 se negó a entrar en coalición con el parti. do soeialdemócrata y envió una delegación a Moscú para negoeiar las condiciones de admisión dci grupo a la Internacional Co:mu .. l1ista. Los '~vei'lltiún puntos~? l1ece~ sarios fueron aceptados por mayoría en el "Congreso de Halle? pero no' todos los miembros iban a acatar esa decisión: 300.000 ]') hicieron y pasaron a .engrosar el Partido Comunista; otros 300.000 pasaron al Partido Socialdemócrata; los 200.000 restantes Crearon un nuevo Partido Socialdemócrata Independiente, que iría perJir:n~ do importancia. El eongre80 más importante del Partido SocialdclnÓCl'ata fue el de Heidelherg (1925) en que se seguía afirmando el carácter marxista de la ideología. En el plano teórico, los at1-os veinte vieron a los ortod.oxos de principios de úglo defender el reformismo que entonces atacahm1. HKautsky~ escribiendo en 1927 ~ l·C·· pudió su propia teoría anterior de la depresión crónica'~. Hilf{:r~ ding, ante la Conferencia del Partido SocialdemócTata en 1927, dijo claramente: ":He rechazado siem_" pro toda tcoria del derrumhe eco· nómico. Después de la guerra tal teoda era defendida Pl.'illc.iP'llnu:ute por los holche·',;iques.¡ que creían que estáhamos ya al hol'· de mismo del derrulllh<: del ~j6' tema capitalista. No hay ni.lJ,guna razón para temer que eso ocurra. Siempre hemos sido de la ovinión de que el (le-lToeamíento del si.:,:"" tema eapitalista no debe e"perarse como cosa que ha de OCH1Tir fatalmente, rii sc producirá por obra de leyes internas del sistema, sino qne dehe ser un acto consciente del proletariado.'~ Sólo FRITZ STEHNBEHG ("El irnperialismo", 1926) y HENRYK GROSSMAN ("Lu ley de la UCll' mulación y del derrumbe del- si.'i~ tema capita,Zz:stn", 1929) ~~nla7,,1­ ron con la corriente de pellS<l" nüen1:o antel'Íor a 1914. De todos modos sus ohras no tenían la impc)(rtancia que tuvieron el Evolutionary Socialism, las ohras de Kautsky o :~La acumulación del capital" de Rosa Luxemburgo. Según Sweezy, St-ernberg repetía, en las cuestiones esenciales, los argumentos de R. L., "induyendo sus errores y sin aiiadir rnucho de su cosecha propia'~. LJ. revisión de GrosSlna'llll a la historia de la polémica sohre la acunUt" lución y el derrumhe tiene~ en camhio~ el mérito de ser Ol'iginal: sobre un esquema de Otto Bauer, Propaganda del bienestar �Pno¡;ws ._,~ 33 destinado a ¡"dutar las tesis de R. 1.. sobre la acumulación~ Grossmann demuestra precisamente la imposihilidad de acumular~ impo!:\ihilidad efectiva en un plazo de 34, años a contar desde el momento en que se inicia la serie cuatrienal de Bauer. Se llega así a u,na conclusión hastante extraña: el sisteula capitalista se derrum" hará inexorablemente por un dé- ficit de plus-valía. Es una versión "patas arriba" de la teoría de H. L. sobre el exceso de plus~valía; pero una versión excesi'irall1cnte Hlccanieista del desarrollo del sistema. Kaulsky y HILFEHDING no añadieron nada a sus trabajos de ante~guerra. Amhos colahoraron con el gobierno socialdemócrata de 'Weimar\cn especial Hilferdillg\ que por dos veces fpe Mi~ nist1'o de Hacienda. Kautsky csta· ba marcado por la división sangrienta en las filas socialistas)' demasiado ocupado en cuestiones como la interpretación y la críti· ca de la revolución de 'Octubre. El advenimiento del fascismo y la exclusiva dedicación de los pensadores soviéticos a los problemas de la construcción económica, li· quidaron por mucho tiempo ---- luego vendría la gucrra '..__. las posibiIidade.s de un pensamient·o teórico vigoroso en el campo socialista. De Hilferding quedaha en pie su ""Das Finanzkapital?'~escrito en 1910 al margen de la controversia rovis-ionista. En aquel momento\ siendo HiIferding hastante joven (nac.íó en 1877), su obra produj'O sensación y se le citaba como modelo de análisis marxista Y' de pensamiento didáctico. Significaha en l'ealidad un intento de poner al día la teoría marxista a través de un análisis profundo de los· gru· pos financieros, herederos de los grupos industriales que en el si· glo XIX conducían el capitalismo alemán. El financiero crea nllevos tipos de negocio y en virtud de su situación estratégica en cenfxos de dirección disfruta de m.ucho más podor que el. industrial eapita1ista~ le domina. AdenJás puede impulsar la creación de káJ.'tels y moH'Opolios para asegurarse de que el sistema de precios Jihl'emellte fijados no echará por la horda 10& cuidadosamente dihujados esqnc· Jll:1.S ele control económico, J:"filfcl'" cling señaIó tarnlJié.n. la c:;n:acteTÍs.. tic,a e,'3cisión contl.'ol.p:roFiec1nc1 1 que años más tarde alcanzaría superior grad-o de desarrollo, Aunque en algún momento flirteó con el ala izquierda de la so~ eialdemocl'acia su constante ft10 la moderaóón, qno compartía C011 los derechistas del partido, Cuan.. do Hitler negó al poder en 1933~ HudoIf Hilfcl'ding tuvo que huir a Suiza y más tarde a París. J\1ul'Íó en Marsella, en 1941, pOCDS días después de ser detenido ""in extl'em:is'~ por la Gesl:apo. POSTGUERRA Y BIENESTAR NEOCAPITALISTA (1945•...) Los últimos 18 aiíos de Alemania y su partido socialdemócrata son ya actualidad más o mcnos conocida. En 1945~ el ailo de los juicios de Nuremberg, cnand'O sólo el 12 70 de los niños de Colonia tienen el peso normal, se reúnen en el monasterio de \~:rennings'en los principales dirigentes socialis~ tas alema'Iles~ entre ellos: KURT SCHUMACHER (1395.1952), ya en tiempos de Weimar considera~ ba la terminología marxista anti· cU<lda, que hahía pasado t'Oda la guerra de un campo de concentración a otro y era el l'eorganizador en la zona inglesa de oculnlcióu; EHICH OLLENIIAUER, uno de los r.r..emigricTte" (eluigrados), representante del comité di" rectal' en el exilio; OTTO GRO~ TEWOHL, reorganizador del par· tid'O en la zona d·e ocupación soviética. La discusión se centró en la ol'ganización del grupo y en la propuesta de Grotewohl de ClltQ~ hlar negociaciones para la fusión con el partido comunista; la opo.. sición fue lUUy grande y se decidió aplazar la cuestión hasta el COll" greso del parddo al año siguiente. Sin embargo, antes, en abril de 1946 so creaha en la Opera de Berlln -cl Partido Socialista UnJo ¡icado (S.E.D.), que reunía a los soc:ialistas de Grotcw'ohl y los co· munistas orientales- ele PIECK. El congreso ele Hannovel: en mayo~ elegia pn:sid.ente y vicepresidente respectivamente del SPD a Schu· rnnchor y OUenhaucr; pero el par" tido era enlonces lHucho más dA bi1, lHlhía pel'dido la luay'OJ.' parte E. Ollenhauer elc su hase radicada principalmente en Prusia. En los años siguientes (194,7 y 194,8) se consmna la separación de .las dos Alemanias; en 1949 se bloM quea Berlín; en septiembre se establece el primer gobierno Adellauer; la reforma monetaria de Erhard era ya de junio del año anterior. Desde entonces, la coalición cristiano.dcmócrata\ liberal, partido alemán, ha dirigido el país, y el SPD ha sido el principal ccn· tro de la "'leal oposieión" (Cf. cuadro). Pero el pal·ticio socialista no es ya el de Erfurt o Heidelherg, Bernstein incluso se considera de~ pasado. La exposición de la nueva ideología aparece en el programa hase (Grundsatzprogramm), resultado del congreso extraordinario del partido en Bad Godesherg (1959): "'la lihre concurrencia y la libre iniciativa del empresaúo son elementos importantes de la política económica socialdem6cra~ ta\\ ""tanta eoncul'J.'el1cia como sea posible, tanta planificac.ión como sea llecesaria~', "de partido de da" se olH'cra,el partido socialdemócrata se ha c-onvertido en partido del pucblo~\ '~el socialisIn'O democrático encuentra 5l:tS raíces en ]¡¡ ética cristiana? en ,el hum;UlisllHl y en la filosofía clásica". Enl9ú2 Ollenhau-er es p:res-ielcnle y\Villy Branclt\ tamhién "clJ".dgl'if:rtc"'¿ i'~ elegido paTa la vicicpn::sidl>tl,-¡:ia. El número de afiliados h<l di:c,mj .. Huido clescle despu,éi: de ]¡¡ ~'lH~j'l';.i. pero parece remorllar o nI llH~IlO.'; ha h ,e T s e estabilizado ¡l()lI: �34 - SOCJALISl\lO ALEMÁN 875.000, 1956: 580.000, 1961: 645.000) . El Partido Comu.nista Alemán (KPD) , independiente del SED, existe desd.e 1945 en la Z'ÚIla ocei" dental:, pero fue declarado anti~ constitucional en 1956 por "atental' eontra el orden fundamental libera] y democl'áticol~. En 1949 había obtenido el 5?7 de los votos~ y en 1953 el 2 1 2 ; ahora\ en la clandestinidad? cuenta con unos 2.000 adherentes. Gom.o se ha dicho recientemen· le en una nueva revista española: ;'ÓA la pregunta por qué no hay jz· quierda en A.leUlallia nos contestarán: el naáonalsocialismo, con su demagogia socializante, por un lado, y su terror, por otro ---- anjquilación de los cuadroi; ohreros consciNltes _..,\ y el fracaso del stalinismo en. la :RcpúhEca Democrática Alemana, han destruido por completo la conciencia revolncionaria de la clas-e obrera. El pl:oletariado alemán, totalmente atomizado, sin cDllciencia de cla· se? Y gozando por vez primera de un nivel de vida respetable 1 s.e siente a gtl8to dentro del neocapi. talisl1lo~' (Ignacio Sotdo. "Clwdernos para el diálogo"), NOTA SOBRE El.. ANUARIO ESPAÑOl.. DE LA PUBLICIDAD Se ha puesto a la venta la Edición 1963 del ANUARIO ESPAÑOL DE LA PUBLICIDAD, consultor de los Medios Publici~arios, Agendas, Agentes y Servicios Técnicos que existen en España. Recoge los datos más importantes 'f las tarifas de Diarios, Semanarios, Re· vistas, Anuarios, Radio 'f TV, Cinematógrafos, Medios en Vías Públicas; así como las referencias de Empresas y Agentes de Publicidad 'f Especialistas 'f Servidos Técnicos para la publicidad. Con él podrá tener rápida, ordenada y cómodamente la orientación precio< sa y el conocimiento perfecto de cuanto puede utilizarse para la publicidad y propaganda. Para cualquier infol'mación, dirigirse a: AVENIDA DE JOSE ANTONIO, 5'1 MADRID � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1613 Title A name given to the resource Socialismo alemán: 100 años Description An account of the resource n. 22, p. 23-34 Source A related resource from which the described resource is derived Promos Creator An entity primarily responsible for making the resource García-Duran, José Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Subject The topic of the resource Socialisme Europa Alemanya Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Publicat al número 22 de la revista Promos. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1964-01-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3963/FMHP_01105.jpg 5c72e737da637750e2cb7899c71b7e8c Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-05/2006-11-09 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senegal Title A name given to the resource Soldat senegalès Subject The topic of the resource Relacions internacionals Senegalesos Cooperació intergovernamental Policia militar Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/658/SomeComments_1974.pdf 043db0e426563308ad0dc4684160d768 PDF Text Text �������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1786 Title A name given to the resource Some comments on the comparison between the theory of imperialism and the theory of international trade Description An account of the resource Comunicació presentada al IV Congress of the International Economics Association, August 1974 Extent The size or duration of the resource. 8 p. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Subject The topic of the resource Economia Comerç Globalització Language A language of the resource Anglès Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1974-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 792 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1067/19861216d_00182.pdf 8f510f483396c5cef563481edbb270b6 PDF Text Text ^^ _ ^ \ .:^ , : _ _- -----_. E, C6M^ ^ ^ L K ^K• fv, (hiC^(C...^ ^it PAR AVI t^I /III y reNw1 : c° ((4) u.`` , "EMPRIUS" (441 ^ Barcelona, 16 de desembre de 19 1 ,.I^ �Gràcies a en Juli, gràcies a en Roman Planas, gràcies a Emprius per haver-me convidat i gràcies a vostes per haver admés el tracte d'aquest horari una mica intempestiu en el qual m'hauran de sentir amb un acompanyament de mïisica de fons que està molt be, la música sempre hauria d'estar present. Jo els hi diré molt breument, perqué després puguin en tot cas preguntar, tres pensaments sobre el futur, però sobre elements del futur, jo m'havia anotat aqui algunes de les coses que penso que avui estan sobre la taula. Una sobre Catalunya, encara que breument, perque ja veureu que soc partidari de que no se n'ha de parlar tant. Un altre sobre el Socialisme que es la meva ideologia. I un altre, en tot cas, sobre l'escenari internacional en el qual ens movem. Els catalans i els que no ho són, i els socialistes i els que tampoc ho són, pero, en tot cas, es un escenari en el qual estem obligats a estar i a coneixer. Sobre Catalunya jo diria -com avançava ara mateix- que jo crec que no se n'ha de parlar massa i que justament aquesta hauria de ser una de les divises d' una actitud sensata de futur en aquest pais. Es a dir, no abusar -ne, aix6 que s'en diu en totes les religions, no abusar d'alló que es justament important dalló que es justament sagrat. En segon lloc diria, i poden comptar que els pensaments que deixaré anar son una mica provocatius perquè desprès en podem 2 �discutir, pera, jo crec que no se n'ha d'abusar. Crec que -com deia d'una forma una mica retòrica- Jack Kennedy, en el seu moment, doncs ens hauriem de preguntar que podem fer pel pais i no tant doncs que pot fer el pais per nosaltres. Crec que Catalunya esta servint per massa coses i que p otser la gastarem i que aquest nom no s'hauria d'utilitzar tant. I, en tot cas, crec com un gran poeta de finals del segle passat i principis d'aquest que, a última hora, diguem dintre de la part i el tot i un pais que confia en si mateix, doncs, ho acaba descubrint i utilitzan amb sabiesa aix6, aquesta veritat. I deia aquest poeta als empJ4irdanesos, els hi deia en aquell moment -curiosament-, es discutia ja la qüestió de l'Europa. Era un moment en el que es va discutir -ara no recordo exactament l'any- era sobre l'any sis, potser, i es discutia com haviem de ser europeus, si erem europeus o no ho erem. I a q uest senyor va dir que, evidentment, nosaltres erem europeus, els catalans, però que la millor manera de ser europeus era ser bons catalans, era ser catalans. En definitiva, que el imperi més gran que ha vist la historia, que es l'imperi roma, la gent els deien romans, doncs de la mateixa manera nosaltres catalans. I que els anglesos, i els alemanys i tots plegats quan eren a Europa ho eren perque justament er anglesos i alemanys i no 3 se �n'amagaven, d.iquess im. Aleshores a q uest pensament es més aprofondit en aquest context i aquell escriptor acaba dient que en definitiva si es cert q ue que dintre d'allò q ue és més proper í més xic, més petit, més la part hi ha el tot i que per tant serem europeus a mesura que serem catalans -continua ell-, diu, per que barcelonins, no seria prou encara. Diu encara, es a dir, que hi ha d'haver-hi un moment de futur, potser, en que aix5 si que sigui prou, justament. 0 Aleshores adreçant-se als emp^/rdanesos els hi diu: mireu que ^0 l'Empdà arribarà un dia empordanesos que serà millor que us /0 diquen emp/rdanesos potser que no pas catalans. interessant per vosaltres i per Catalunya. 19 (o un dia p erdès l'Emp, rdà ja yo Serà més Perque si Catalunya seria mai més Catalunya. En canvi /(h si l'Empr dà es quedés sol, a la volta, Catalunya podria tornar a existir. Dintre d'aquest pensament tan bell, tan maco, el mateix escriptor continua dient tambè que se li podria dir potser que per_qué en cometes de parlar de Catalunya no par_laf d'Esnanya, perquè en comptes de dir catalans no dy espanyols. I diu oh! és que ser catalans, dir-se catalans es la millor manera de dir-se espanyols. I ho diu amb un esclat de confiança que jo trobo avui a faltar entre nosaltres. Jo crec que aquest tipus de confiança ens hauria de fer més aviat forts que no xas febles, justament. Saber que la millor manera de dir -se espanyol per un català es dir-se català. 4 /o �Crec que aixó, en aquest moment, falta en aquest pais i estic convençut a més de que falta, és a dir, que és una mancança que tenim però que no durarà, que no durarà. Que aviat ens trobarem una situació diferent en la qual els tabus, els tC‘lI temors, les pors, l'exces de -jo diria- dt ¡ autocensura, de vegades, que hem d'utilitzar al parlar, doncs hauran passat. Hauran p assat p erque serà més comode i millor doncs parlar francament, dir les coses que un pensa. 1 les coses que penso que la majoria de la gent pensarà aquí a Catalunya seran justament aquestes. Jo crec que sobre aquesta base de confiança, que Catalunya acabarà tenint el paper que es mereix dintre d'Espanya i que, contra el que de vegades podem pensar, no està acabant de conseguir, justament, perquè afortunadament els altres podes 4{) .(M4 s'estan d,`^e espabilan(bastant més detjos` que nosaltes ens pensem. Aixó us ho dic p erquè, no només perquè sigui una intuició sino perquè vaig sentir els 17 Presidents Autonómics passar pel Saló de Cent, l'any passat, aquest curs passat i cada un ha anat explicant la seva i Deu n'hi do les coses que han explicat i Deu n'hi do la investigació cientifica, per exemple, que es fa a Astúries, posem per cas, cosa que segurament doncs fa 15 o 20 anys no es feia i fa 50 tampoc. La mecanización de procesos discontinuos en la producción de no se que, aixó es el que està fent en aquest moment la Universitat juntament amb la Comunitat Autónoma del Principat 5 �d'Astúries, amb una certa / , amb una certa pretensió, i amb uns certs lligamens amb les empreses que . en saben d'aix6. Aixó està passant / no ho saben, pero aixó esta passant. De manera que per acabar aquest punt, jo crec que aquesta Catalunya de demà, un demà no massa llunyà, serà més confiada amb ella mateixa, més confiada en els altres i la condició per ser-ho es que, evidentment, dintre de casa hi haqi més confiança, i haqin menys que hi hagi més tranquilitat, que hi haqi més diàleg, que hi hagi més debat, en el sentit de la paraula, no debat que esta a la frontera d'alió que es prohibit, d'alló que no s'hauria de dir, sino un debat franc, pluralisme, versus el monisme, diguessim, lo que seria una concepció monista única, unicista, unitarista de Catalunya que seria la nostra mort a la / No hi ha cap ser viu, cap ser comp lexe que prosperi sobre la base de la simplicitat, tots prosperen sobre la base de la complexitat. És cert que a vegades un excès de complexitat pot ser fatal i és cert també que en moments extraordinariament dificultosos per un ser viu hi ha una certa especialització a vegades aquest ser viu que es dedica justament a defensar -se, aleshores és un ser especialitzat, el que és evident és que el que provoca més mortandat entre els sers vius es la manca de complexitat, la manca de diversitat. També com el pais nosaltres hem de esperar ser un pais plural, un pais complexe, un pais com a mínim dual, com a mínim dual, i el dualisme de Catalunya apareix a cada cantonada. 6 �Es evident que hi ha una certa comoditat posible de .negar aquest dualisme, de ignorar-lo o fins i tot de tractar -lo de reprimir. Estem vivint en torn a debats com ara l'Ordenació Territorial, intents aquests fets, són intents, fracasats d'avant mà, totalment, perque la realitat supera sempre aquest tipus de cotilles mentals, les quals intenta evitar que la realitat justament s'expressi. Jo crec, estic segur de que aquest pluralisme senzill, que és el dualisme, Barcelona-reste, per exemple, ciutat-camp, doncs acabará per imposar -se, no hi ha manera de q ue no sigui així i si voleu una explicació q ue hauria de ser al menys, potser més agredolça en aquells que en aquesta qüestió potser no estan tan d'acord amb mí, una explicació posible es justament histórica, no de futur sino histórica. Els grans moments de Catalunya han sigut aquells en els quals Catalunya ha tingut un poder com a Catalunya i a més ha tinqut defensors de Catalunya que no han sigut Catalunya mateixa. A veure si m'explico. Ha deixat que hi haguessin ciutats i poders locals que defensessin Catalunya en profunditat i -jo diria- amb valentia, va ser el cas del Consell de Cent, va ser el cas de 1714 (?), q ue ja sabeu que qui va defensar a última hora l'honor de Catalunya va ser el Conseller en cap per que era un advocat, a última hora, no havia estat pas elegit per fer la g uerra, tanmateix, la va fer. Va ser elegit per un any, perquè nosaltres erem elegits p er un any, no com ara que son doncs 4 o 8 anys, de vegades, aixó pot ser totalment excesiu, 7 �sino per un any, i aquell home que aquell any li havia tocat, que era de Moià, i que s'havia casat amb una pubilla de S. Boi, en R. Casanova li va tocar agafar la bandera de Sta. Eulàlia, posar-se al baluart de la ronda, del que ara seria la Rda. de S. Pere, i defensar allà fins que va ser ferit l'honor no de la ciutat, no només de la ciutat sino de Catalunya i ben que li va anar a Catalunya gràcies que va tenir doncs aquest defensor. Un pais ric, un pais potent, és un país que més a més de tenir la seva defensa convencional, diguem així, te la defensa infinitiva de cada un dels seus ciutadans i de cada una de les seves parts components, de cada una de les seves ciutats. Cada una d' ellas, les més importants, hauria de ser capaç de defensar l'honor de tothom, aquest es el cas de Catalunya, aquest és un argument històric per defensar el que jo crec, en definitiva, serà el futur. Sobre el Socialisme voldria dir que potser el socialime de Catalunya té la responsabilitat, o m é s bé la possibilitat, per no possar-nos trascendentals, té la possibilitat de defensar una cosa que sembla mentida pero que els socialismes encara no han defensat que es la necessitat o la possibilitat de que desde una óptica socialista que jo defineixo com una óptica d'igualtat, bàsicament, í de llibertat -jo definiria així el socialisme: igualtat i llibertat- des d'aquesta óptica, defensar justament la possibilitat d'una critica aferrisada de l'Estat i entenent l'Estat com a concentració de poder, no com interés general, sino com a manifestació corpórea d'aquest interés general amb unes persones i amb uns mitjans materials que fan cada vegada aquest interés general, més ben dit no el interes general, sino els seus 8 �representants, materials i personals, es converteixin justament amb enemics de molts interesos particulars. Jo crec q ue hi ha una tradició aquí a Catalunya molt antiga, p otser fora del camp del socialisme, pero també dintre del camp del socialisme -com sabeu, no va ser una tendéncia molt dominant entre nosaltres- i aquest es un tema que explica moltes coses del nostre passat, del nostre passat com a Catalunya i del nostre passat com a Espanya, el fet de que Catalunya no lligués justament aquest socialisme, no es pogués crear una peninsular en torn al socialisme en la esquerra, doncs molt bé, aquell socialisme que potser va ser poc, en tot cas si que va anar per aquesta línia, l'anar q uisme també, el sindicalisme / no ens hauria de costar tant en el fons d'admetre que la nostra obligació, que la nostra contribució al desenrollament del socialisme en un moment crucial -ara diré perqué- del socialisme hauria pot ser justament aquest, lo de defensar que hi hagués formules de mercat, las de competició, las de risc, las de desiqualtat necessària, per incentivar, són idees perfectament recuperables desde una óptica socialista, radicalment socialista, radicalment igualitària. Els p ensadors socialistes més profons i més complexos, en Marx, doncs veian clarament que la igualtat entre persones diferents és la diferència, doncs justament, la uniformitat. Bé aixó sería només una frase, en tot cas, perque per dir fins a quin punt es possible de trobar dintre del socialisme referéncies que ens portin, aprofunditzant aquesta linfa que hem penso que es una linia en la qual nosaltres podriem col.laborar. molt important colaborar, i perqué 9 Perquè es és important al �moment del socialisme. Es important perquè el socialisme avui esta revisant Europa, esta revisant les seves bases doctrinals, les bases doctrinals del socialisme, les escrites, le ks vigents per dir-ho així-, son bàsicament la Declaració de Frankfurt de 1951, quan passada la 2a. Guerra Mundial els Partits Socialdemòcrates europeus van decidir d'escriure negre sobre blanc que és el que pensaven de la guerra freda, de les dues potències alinear-se en el mon occidental i amb la llibertat d'empresa i de mercat, però tambè evidentment, defensant les conquestes de la classe obrera des de 1920 en el després s'en va dir l'Estat del benestar, doncs molt bé. Avui la Internacional Socialista està revisant, esta començant, esta en un procès molt llarg de revisió d'aquesta declaració i s'escau a més que el President del Comité de Revisió és el President del Govern espanyol, Felipe Gonzàlez, que després de la mort d'Olof Palme, desgraciadíssima, s'ha convertit possiblement en la personalitat que pot fer de fil conductor de l'etapa del futur del socialisme europeu, segons molta gent. De manera que és evident que aquí, per primera vegada en la historia del socialisme espanyol que no ha sigut particularment ric en matèria d'aportacions teóriques i doctrinals, en relació a materia d'aportacions practiques sí, doctrinalment no, hi ha la possibilitat de que el socialisme espanyol contribueixi d'una forma important al socialisme europeu i per tant a tot el socialisme mundial. I en aquesta contribució jo crec que aquí a Catalunya nosaltres hi hem d'aportar-hi potser doncs aquesta vessant. 10 �f fl Jo soc un convençut de que la desconfiança del ciutadà respecte de l'Estat es legítima, es profunda i que, com a socialista, hem raca i estic en contra de que estigui purament en mans de la dreta. Crec que els socialistes no han de deixar, senzillament, que l'interes econòmic sigui el que monopolitzi la desconfiança envers l'Estat. Evidentment, la desconfiança envers l'Estat en mans de dreta es una mica sospitosa, des del punt de vista sempre, perque el diner es sobre tot un poder. I l'existncia d'un altre poder, en aquest cas, formal que és el cas de l'Estat, és el cas formal, p ot no ser benvinguda en el camp del poder fàctic, seria justament el diner. Per tant, q ue la dreta s'oposi a l'Estat és com a mínim natural, i com a màxim suspecte. Ara és la esquerra la que s'ha de plantejar seriosament el problema de la desconfiança respecte de l'Estat i de les límits que ha de posar en el Estat. la consecució de l'interes general no representi Perquè una materialització d'un cos que s'autonomitzi i es converteixi en una opresió respecte del ciutadà. Penso que aquí tenim tot una feina a fer que es molt nostra en la forma -podriem dir- i que la nostra tradició possibilita de plantejar amb tota profunditat i amb ens tota radicalitat. Jo crec q ue idees com les de iniciativa, idees com les de risc, per exemple, son idees que repeteixo no poden i no tenen que quedar en mans d'aquells que voldrien que aixó fos sempre associat a la idea de benefici privat, fins i tot que la idea 11 �d'empresa, diria exactament el mateix, no ens enganyem, molts de nosaltres esten i hem estat i estarem en el futur en la frontera de ser uns traballadors asalariats, el traballador, el mateix empresaris, en definitiva, promotors de idees. I hem penso que es una extranya esquizofrènia q ue en aquestes circumstàncies haguem de renunciar a l'idea d'empresa com idea de / n'estem en empreses de tot no tipus p úbliques no es una empresa l'Ajuntament d'alguna forma, no ho son els JJ.00, no ho son tantes cooperatives i tantes companyies teatrals. Però es que la Trinca no es una empresa i es pecat , fer el q ue fa la Trinca, no ho es, des del punt de vista del socialisme no ho veig. O és que tantes i tantes produccions culturals o econòmiques que a vegades son públiques o que a vegades son p rivades no son coses que nosaltres hauriem de defensar. Per tant, perdre-li una mica la por en aquests termes, que per mi son termes que desde el punt de vista polític són, no tenen cap contingut, cap valor especial, no són ni d'esquerres ni són de dretes. I això no hem fa està en a mi, personalment, encara q ue això cada un pot pensar el que vulgui de ser profundament radical, pero en el qual (?) hi ha altres coses, per exemple, en el tema de la igualtat (?). Jo soc un convençut de que amb el "cuento" de la competició, amb el "cuento" de la llibertat de mercat i amb el "cuento" -ara diré perquè dic "cuento"- amb el "cuento" de la llibre competició, el que est à succeint moltes vegades és que la llibre competició s'impedeix. S'impedeix perquè aquells que han arribat a tenir justament una retribució diferencial, per la fortuna que van tenir, per la herència que van cobrar o per l'encert que en un moment donat de 12 �la història van aconseguir_, si d'aixó n'han tret un benefici, aquest benefici els hi permet normalment de tractar d'impedir crue els altres el tinguin. Es més, la seva tendencia natural es justament aquesta, tractar de limitar la mesura en la qual altres poden arribar a gaudir la mateixa situació diferencial. no, ^i mes perque si tots arribessin a gaudir_ la mateixa situació diferencial, diferència no hi hauria. De manera que en nom moltes vecades d' acuesta llibertat, d'acruestñ comp etició, d'aruest dret a la diferncia, el que s'intenta és delimitar el dret de diferenciar als altres i aquí es cuan jo crec que hi ha el taló crue es el p unt clar del p ensament de la dreta i aquí és on jo crec que en nom de la mateixa llibertat de competició, de llibertat de diferncia, des de la esquerra, sempre li can q ue es pot anar més allà. Par 6ltim i en un tercer nivell de pensaments provocatius, aquests si que realment, es un p ensament provocatiu sense mes, jo crec que a nivell internacional estem entrant i fa temps que ho crec, no es des que ho diguem per / sino bastant abans, este m acostant -nos amb una nova eta p a de les que podr iem definir com és a dir, rue pot despr é s durar o no durar, aix6 es una altra niiestió. a mi em sembla i no sabria explicar p er_nue, per aixó dic que es purament un tema perquè seria el resultat de comp utar una colla de qüestions entre les quals ni jo mateix soc conscient, aixó del que en dirien nas o intuici6. Es una manera de computar moltes alhora sense tenir -les que explicar una per una. �Jo tinc la intuicio i crec que molta gen te la intuicio, de q ue ens acostem a un moment mundial, en que evidentment que pot passar al contrari, p erque hi han moltes variants que poden originar situacions molt contradictories en aquesta Pero que és possible que es produeixi una situació en la qual apuesta demanda insatisfeta de fraternitat a nivell universal que hi ha, que es evident que hi ha, buscarà una manera d'expresar-se en el mercat polític mundial i trobarà algun tipus de solució, ni que si g ui temp oral. Per que tampoc crec que aixó sigui una cosa q ue hagi de durar per sempre. Sort que amb aixó no som ni catastrofistes per sistema, ni o p timista tampoc per sistema, pero si que en penso que entrem en una fase on la tindrà un pes i un gran valor. No més dir -vos que la gran p assió que a nivell mundial hi ha p els JJ.00. evídentíssimament. te que Els veure amb jocs olímpics aixó, evidentment, festa són una de fraternitat que dura 15 dies, i en la qual doncs els homes i les dones tenim una possibilitat que és el que realment ens agrada que és tenir la nostra bandera, la nostra bandereta, per poder comp etir i guanyar, tractar de guanyar i anar contre els altres, competir, jugar i al mateix temps ser amics d'aquells amb els quals competim. Aixó es la definició de benestar a nivell social, internacional. La gent el que vol es justament competir, assistir a l'espectacle de la competició, veure com uns guanyen i altres perden i a més a més celebrar-ho tots plegats. Aixó es lo que jo diria la gran festa de 14 fraternitat �universal, que si té tant éxit, tanta demanda, i tant públic, tantes ciutats ho volen i tantes televisions ho volen retransmetre a tot arreu del móm es justament perque es un sucedani jo diria de lo que la gent vol a nivell real, no a nivell de 15 dies, sino a nivell de 15 anys, de tota la vida. La gent el que volen tota la vida és aixó, poder competir í demostrar que cada un és millor i aixó s'està en aquest manifestant moment a nivell molt important per tant internacional p otser que no dugui en lloc, pot ser que qualsevol dia i en qualsevol recó del món s'ensengui el que ha de ser la guerra que seria la última i no ho explicarie ningú, potser perfectament i es evident que aquesta sola p ossibilitat de canviar tot el sistema / de pensament, tots els ciutadans del món, els més joves naturals que nosaltres mateixos per nosaltres es un joc encara, mal admés, aixó és segur i es Cert peró també és possible, repeteixo, també és possible Crec que aquesta fase diferent qu'entrem en una fase diferent. de les relacions internacionals tindrà una influéncia a Espanya, al cos administratiu, en primer lloc, a Europa se'n gaudeix d'aquestes situacions, Europa va malament sempre que hi ha tensió, sempre que hi ha tensió. Es més, jo diria que interpretacions una mica agosarades i mal intencionades volen que la guerra del 73 i del 74 i les situacions que han sortit de l'abaixament de preus mundial o sigui de materies primeres o sigui de petroli han sigut promolqud.es, no es que hi hagi ningú que les hagi creades, però 15 �de fet corresponian a un interes dels altres que no eran a Europa, aquells continents que tenen molt, molta terra i poca població en relació a la terra que tenen. Doncs Europa que té aquesta característica de ser molt p oblada, de dependre molt de la seva propia productivitat, de la seva p r_opia densitat hi tó molt a guanyar en una situació com aquesta. I dintre d'Europa en's hem d'anar pensant au'Espanya i que Catalunya puguó i aqui a Barcelona aue farem. Nosaltres tenim la bandera que la podem utilitzar és la bandera del 92, si no tinquessim aquesta, n'inventariem una altra, / no só pas quina, dien que alguna cosa tindria que pensar perque altrament no estaria cumplint jo crec amb la meva obligació, en aquell moment. En tot cas, ho hem aconseguit i d'aixó ens en podem qaudir, desde luego, com sempre, doncs amb moderació. Aixó es tot. 16 �PREGUNTES: P.- R.Alcalde.- Hi ha moltes coses sobre aquesta denominació, n'hi ha moltes de diferents, no. Hi ha una que és molt important, que és els cinturons, la xarxa arterial -se'n diu també- i aix6 jo recordo que a l'any 1965 -el 62 hem penso que era-, ja estava dibuixat, es a dir jo quan era estudiant d'econòmiques i quan vaig acabar la carrera em vam donar una mena de publicació molt allargaçada en la que hi havia la xarxa arterial aquesta ja hi era a l'any 1965, i ara que ha quedat de tot aix6 es el barranc que hi ha que es diu Vía Favència, no sé si ho heu vist alguna vegada, allà a la Guinaueta i a Canyelles. Doncs tot aix6 s'ha de fer, i s'ha de fer immediatament, ja no podem esperar molt més, entre altres raons perquè els habitants d'aquella zona es consideren, amb raó, doncs que se'ls esta prenent el pèl, d'alguna forma. Ja fa molts anys que tenen aquell barranc allà possat i que no s'hi fa res mes. Aix6 s'ha de fer, però ara lo que hi ha és que en les transferències que s'han produit de l'Estat a l'Autonomía, una de les transferències i en Narcis Serra és el culpable en el sentit 17 �p ositiu, és justament la xarxa arterial que es va produir en els / es va produir i aquesta transferéncia obliga a pensar que avui en dia, saben que es aix6 es feia per conveni, aix6 abans es feia per conveni, un conveni entre l'Estat i l'Ajuntament de Barcelona per un altre o bé la Corporació Metropolitana si parlem doncs del cinturó litoral, fora del terme municipal de Barcelona. I eran convenis que repartien 65% l'Estat i 35% el Sector Local d'aquí, sigui Ajuntament o sigui Corporacié Metropolitana. Quan es va transferir aix6, evidentment, va passar a ser la Generalitat la que va quedar encarregada de fer el 65%, però la Generalitat com ja sabeu fins ara no tenia diners i ara que en té dubto que els possi també. De manera que aquest es el problema que teniu, que si nosaltres anem a l'Estat, l'Estat ens diu que aix6 encara que vulgués no ho pot fer-ho per.qué legalment està transferit, i la Generalitat ens ha dit fins ara, encara no tenim la resposta definitiva, ens ha dit fins ara que efectivament ho té transferit però no te diners per fer-ho. De manera que aquest es l'impasse que s'ha produit. La realitat es que finalment els advocats municipals s'han trancat el cap i la gent d'hisenda de l'Ajuntament i així com han perdut una sentència horrible avui amb els funcionaris després de no se quants anys de pleitejar, en virtut de la qual cada funcionari de l'Ajuntament de Barcelona li toca la loteria (?) per 4 anys retroactius per 50 mil o 60 mil pessetes, la q ual cosa es una gran quantitat de diners, com us podeu imaginar, i en 18 �canvi els advocats de l'Ajuntament de Barcelona descobert que el conveni en virtud del qual l'Estat havia de fer les obres, amb un 65% i que va ser traspassat, tenia una duració en el temps i aquesta duració ja ha acabat. De manera que en aquest moment no hi ha ningú que tingui ni cap obligació ni cap possibilitat també de fugir-la. Es a dir ara ens hem de tornar a seure amb una taula l'Estat, la Generalitat, l'Ajuntament i la Corporació Metropolitana í acabar decidint quina part hem de pagar cada un. No ens espantem perque això ja s'està fent als mesos anteriors. Tot i amb aquest interrogant jurídic que hi havia, de fet la negociació econòmica ja s'ha fet la negociació econòmica ja s'ha fet i avui en dia està molt avançada. a l'Estat Jo us p uc dir que ja va arribar amb uns posicionaments bastant favorables, ara fa cosa de un mes, la Generalitat s'hi esta acostant bastant, aquest matí he estat amb el President Pujol, per parlar entre altres coses justament d'això, i jo veig que això està bé, està madurant rapidament, de manera que una inversió que representa una quantitat de 75 mil milions, ap roximadament, que vol dir fer el segon cinturó, que es una U mirant el mar, més el cinturó litoral que es una U mirant muntanya i que es creuen. la Això d'aquí fer-ho representa aquesta quantitat. Si l'Estat hagués de fer el 65%, doncs hauria de fer, aproximadament, uns 50 mil milions i el sector / hi ha troços que estan fets hi han trocets que estan fets, per exemple, al mes de febrer-mars inaugurarem un 19 �tr_oç q ue està fent-se, 65% Ministeri d'Obres Públiques, 35% Corporació Metropolitana de Barcelona, que es el troç que va de , al Port de Barcelona. Molins de Rei al N'hi ha troços ara, doncs aquest que passa per del cimentiri, etc., aixó estarà acabat al mes de març. Doncs al mes de març si un vé de Molins de Rei en 18 minuts es montarà a Colon. I si un viu a Terrassa doncs en 25 minuts i estarà, lo qual es molt positiu. Evidentment q ue falta aleshores molt, falta doncs que aquesta finalització del Cinturó Litoral que avui s'acaba de .... salti dintre del Port, de casa d'en Carles practícament passi Ponsa, s'ensorri, o sigui que per sota de Colom i empalmi en lo que es ara aquesta construcció semi deprimida, com diuen els enginyers, que hi ha al Moll de la Fusta. Si ara en el Moll de la Fusta, que s'inaugurarà el dia de Reis al matí esteu convidats el dia 5, el dia abans de Reis, doncs hi ha una calçada semideprimida que es diu que es deprimida efectivament no té sostre diquessim, però / doncs aquesta calcada empalmarà amb la continuació del Cinturó Litoral dirigirà (?) que saltarà cap al port i que s'en per justament abocar en el Moll de la Fusta i que 20 �continuarà per l'Avgda. Icària, cap al cimentiri del Poble Nou, i cap al Poble Nou i després ja cap al riu Besos i pujant fins a la Trinitat Vella i a radera de la presó hi haurà una anella de conexió i allà s'acabaria el Cinturó Litoral. Bé_ tot aixó d'aqui es la part del Cinturó Litoral que està p er fer, esta per acabar de fer. I es una part d'aquests famosos aconteciments L'altra part es la que va justament desde aquesta anella, més ben dit, desde una anella que es diu K. Marx, el que passa es que hi ha molta gent que no ho sap, allà al Pg. de Valldaura cap a munt o al final de la Ctra. d'Horta, de la Avgda. del Pq. del Vall d'Hebró, passat el velodrom, arribem a una gran plaça rodona amb una mena d'anella que esta suspesa, diquessim a l'aire, sobre la Via Favència, sobre aquest barranc que us deia. Doncs aquesta plaça rodona es diu K. Marx i des d'allà, evidentment, ha de continuar per la Vía Favència, pel barranc fins a la Meridiana, passar per sota de la Meridiana, saltar al Besós, travessar Sta. Coloma de Gramanet, passar per un troç de Badalona i anar a sortir a Mongat més amunt de Monqat, de manera que finalment a Mongat es podrà viure a partir d'aquell moment, perque ja sabeu que ara no es pot viure a Mongat, perque la Ctra. i la vía del tren ho destrocent tot. D'aquesta forma els cotxes sortiran abans d'entrar pel casc urbà. Aixó es l'altre p art que queda. I encara hi ha una tercera part que queda per fer que es desde la Residència, allà on s'acaba el trocet de cinturó que hi ha, ha de continuar per darrera de la Bonanova, passant pel Monestir_ de Pedralbes, sense tocar -l'ho, va aleshores cap a la / d'Esplugues, atravessa la Diagonal i s'endins 21 �pel barranc aquest de Can Cervera cap a l'Hospitalet i Cap al Prat de Llobregat. Aixó es el segon Cinturó de Ronda. Tot aixó d'aquí q ue sembla somniat aviat es farà, es farà abans del 92. I estem molt aprop d'arribar a un acord sobre com ho hem de parar-ho. El que ja no acaba d'estar tan clar es que tot aix6 d'aqui / alguna ajuda, però d'aix6 ja en parlarem un altre dia. Aquest es un tema molt important jo creo que esta madurant rapidament, després de molt temps de madurar molt lentament. P.- L'altre dia en un debat bastant interesant sobre si la dent votava o no votava, al voltant de la disminució de la p oblació a la ciutat de Barcelona i com aixó es en aquesta ciutat, sobre tot si la considerem estrictament en el seu cas actual, les previsions que alguns de nosaltres estem fent ara p el 92, al final d'aquest segle (?) ens podem presentar al final d'un segle amb una estrictament terciaria gent de fora la cient vis q ui a dintre de la ciutat ? 22 ciutat �R.Alcalde.- A q uesta pregunta de Joan Clos que és el Regidor de Sanitat de l'Ajuntament. Jo crec que les politiques actives p erque la gent visqui al centre de la ciutat son corrents a EE.UU. i encara més a algunes ciutats europeas on realment hi ha hagut una disminució de població molt important i un envelliment de relació, molt important, és el cas de Rotterdam, és el cas de Viena, a Viena en diuen Pensiónopolis per q ue bàsicament hi viu una gent gran que no tenen ja habilitat de poder desplaçar-se, cambiar de residncia, suposem, i, els joves tambè se n'en marxat, una mica d'aixó està passant aquí. Però un factor que cal tenir en compte o dos, si vols: primer que estem al Mediterrani, que per tant els valors de la centralitat (?) són encara més grans aquí que no pas als països anglosaxons, sempre té més valor per nosaltres diguem per la civilització i després que Barcelona es la ciutat més atapeida d'Europa, 18.000 habitants per Km2, doncs (?) la segona després de l'Hospitalet, encara ho es més. Igual que Paris, una mica més que Paris, perquè Paris té exactament els mateixos parametres (?), 100 Km2 i 2 milions aproximadament, nero no té el Tibidabo que es una tercera part del terren y municipal, de manera que el grau d'atapeïment de Barcelona es el més gran d'Europa i un ( 9 ) no fa mal diguessim, no fa mal desde el punt de vista dels standars urbanístics, desde el punt de vista de la base econòmica ja sería un altre cosa. Per tan jo crec que si que s'haurà de fer una certa política (?) de manteniment però no tant d'atracció de població com de mantenir una oualitat que a més s'està produint una mica per ella mateixa. 23 �El que en diuen la gentrificació del centre s'està produint actuí sense buscar-la, a l'Eixample clarament, en la Barcelona Vella encara no, aixó ( 7 ) però es produirà i si no (?) d'avui 2 anys i després al Poble Nou es produirà també, s'està produin a nivell de preus ja, desgraciadament primer a nivell de preus, es a dir, que finalment es podria arribar a nivell d'edificació i de vivendes també en el Poble Nou, d'una forma bastant espontània. P.- Suposo aue en el Projecte Olímpic, evidentment, el tema de sequretat ja es compte però em sembla (?) que ja comença a ser una realitat, pot canviar d'alguna mesura el projecte olímpic i en tot cas en quin sentit ? (2) R.n1.- no es per l'any 92 es p er demà passat, es per avui, es per ahir. De manera que a l'any 92, potser ja estava previst, ja estava p revist que a l'any 92 i hagués d'ave r doncs unes mesures molts especials i hi seran. I són al dossier aue vam presentar a Lausanne, el dia abans (?), cue és el que ens van examinar després oralment, diquessim el dia 16 d'octubre, ja hi es, ja està previst molt bàsicament, quina ha de ser la organització de Barcelona i aixó ja hi haurà de ser. I d'altra banda com cue hi ha hagut experiències similars, sobretot dins el cas de Los Angeles, etc., nosaltres tenim una bona informació de com ha d'anar tot aixó, ja ho montarem, ja s'organitzarà aixó. 24 �El tema de la seguretat avui desgraciadament es un problema / que ha crescut amb una certa virulència en aquí, darrerament, molt notablement abans de la nominació ( 9 ), (?) dels Jocs, dos o tres una setmana abans, 4 o 5 dies abans i amb una certa anterioritat i doncs ahir, un altre dia, jo crec que d'aixó de dir-ne conclusions pel 92 es molt agosarat (?) perque qui sap com estarà la situació del terrorisme internacional d'aqui al 92, portant 5 anys i mig, quasi 6 anys, aixó va variant molt. D'altra banda i d'alguna forma, sempre que hi ha una desgràcia hi ha consols (?) n'hi ha un que és pensar que a última hora tot aixó que s'està produint es una rebrincada per una acció policial que per una vegada comença a ser, sembla ser efectiva a França, és una resposta d'unes accions policials que s'han produit a França i que alguna cosa deuen tenir des del moment que exinexen o provocan aquesta resposta. De manera que aixó també fa pensar(?) que aquest tema, encara q ue no soc un expert ni molt més, és un tema que esta canviant de caràcter i aixó ens ha de fer que siguem molt cautes respecte de les posicions que ens puguin fer com a, no saben com estarem al 92 (?), en tot cas el que si que saben és en el 92 que hem de fer en q ualsevol situació, aixó està bastant previst i es desarrollarà en tot detall. Jo avui he estat explicant doncs que aquí a Catalunya pràcticament hi ha 500 empreses franceses i ho dic perquè no es p rodueixi a q uella cosa tan lógica pero tan absurda de pensar que si hi ha empreses franceses doncs tots hi tenim por. 25 No es el �cas perque si fós aixó les probabilitats de que passi res en (9) qualsevol relativament baixes de les empreses franceses (?), (9) són moltissims, 500. P.- En aquests moments hi ha un tema molt important en el pais (?), a Catalunya, que es la divisió territorial, penso que hi ha dos grans (9) el de la dreta, de crear i un altre tinus de preocupació que és la de centralisme .... / tant a nivell de la Barcelona R.M.- Sobre el tema del contra-poder, jo no més vull donar dues xifres perque veieu fins a quin punt aixó és un contra-poder. La Corporació Metropolitana té 300 funcionaris, ho dic perque, el Greater London Council que van suprimir fa poc en tenia 30.000 i perquè la Generalitat en té 80.000, que jo sapique, ap roximadament. Ts a dir, que ja em direu 80.000. De la manera que és un contra-poder de 300 contra 80.000, que no hi han estat mai en contra viu dir que es més aviat una il.lusió d'un periodista d'aquesta ciutat, editorialista a mes, que va editorialitzar fa un temps amb motiu del 10è aniversari de la Corporació Metropolitana fa un any i mig, aproximadament. 26 Algú �s'he li va acudir el fet simpàtic(?)' de bufar unes veles en un pastel que tenia 10 veles i això va provocar una editorial en un diari molt important d'aquesta ciutat en el que es deia jo els deia axis, el contra-poder. Jo crec que realment això està fora de lloc doncs parlar de contra-poder, es fora de lloc des del punt de vista polític i es fora de lloc sobre tot ademes, perque el punt de vista polític encara admet diguessin una interpretació subjectiva, encara admet a ixò, pera les xifres crues no, son les xifres que son i si un organisme de 300 funcionaris contra 15.000 de l'Ajuntament, són 14 a l'Ajuntament de Barcelona, (?) ho p regunto a l'Alcalde de Vilanova que son aquí però podeu comptar que son bastants, de manera que de contra-poder res, no n'hi ha el que sí que es cert es que la Corporació Metropolitana va neixer a l'any 1964, en cara que s'oblida de vegades que el terme aquest Metropolità data de 1953, es a dir, que portem 30 anys dels 27 municipis aplegats, primer com a el que deia(?) el Plano Urbanístico de Barcelona y su Zona de influencia i després com a Comissió d'Urbanisme i Serveis Comuns, Corporació metropolitana. i finalment com a I el que se es que aquesta Corporació que va neixer una mica contra natura si voleu, no se si contra natura o en favor de natura, pero de moment en el que qualsevol cosa que (?) doncs havia d'estar marcat en un moment en que baixa (?) encara que va tenir la casualitat i la sort de que el cap d'Estat en aquell moment estava malalt i va firmar el Decret fundacional de Cap d'Estat interí, es a dir Joan Carles, va neixer durant la flebitis. Aleshores allò va neixer i jo us hacs de dir q ue va. neixer fill d'aquest moment final del Règim franquista de la mà de pràcticament tots aquells que a nivell urbanístic i jo diria inclus polític, començaven a comptar, suposem en Miquel Roca, que en aquell moment era l'assessor 27 �jurídic de l'Enric Massó, que era l'Alcalde de Barcelona, aquest hi va pintar molt, amb el decret, o el meu cap quan jo era funcionari de l'Ajuntament de Barcelona que es deia i es diu Antonio Carceller, Assessor Jurídic del Departament de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya, aquests també van ser bastant autors de tot aixó. I a més van ser autors també doncs Albert Serratosa, el Joan Anton Solans, i aniriem seguin. Evidentment que tothom pensava que amb una situació de / (9) les coses serien diferents, peró no hi cap mena de dubte que alló va ser una mica una pica en Flandes(?) , com és diu, va ser una mica una petita conquesta democràtica, de progrés. Es lògic que en la situació actual ens replantegem com ha de ser, pero no es lògic que ens plantegem com ha de ser evidentment la seva supressió. Aixó sería suicida desde el punt de vista barceloni i suicida desde el punt de vista català, absolutament. Si / Catalunya (9) renunciés a tenir un organisme de de la seva Corporació Metropolitana, de la seva capital, per diguessim deixar de competir, per dir-ho d'alguna forma amb les altres qrans ciutats europees i espanyoles p er descomptat. Si de con i volta aquesta Corporació que té 3 milions d'habitants deixés d'existir com a organisme local, seria com, tan com sacrificar jo crec, alió que alguna vegada algú va definir com la "force de frappe" de Catalunya. El que avui pesa molt, doncs molt bé Catalunya no pot renunciar a la seva "force de frappe", aquesta frase es del President Pujol fa 15 anys. I jo crec sincerament que el President de la Generalitat aixó que 28 �us estic dient / sino que li he dit que no hi veg cap mena de convicció profunda, can en l'acció que s'està portant entorn d'aquest tema en contra (2) de la no hi ha convicció en contra, i per tant combinant aquest factor amb alió q ue us deia abans de (9) que les ultimament sempre no veig possible ni probable diquessim que un resultat de supressió i d'aniquilació es pugui produir. A no ser que ens afrontem realment amb una mena de petita guerra civil moral, que (9) no crec que ninqu desitgi aquesta és la ningú del tot sempre hi ha dintre del nostre cor, algún trocet de cor que ens ho diu. Perque no fem aquesta guerra ! que seran majoria els altres troços de pais Perà crec que diuen que aix6 no s'ha de fer i no es farà. El que sí que s'ha de fer es anar per la vida i el senderi del bon criteri i obrir, deixar les coses una mica com estan i obrir en tot cas procesos de canviar-les per perfeccionar. Quan nosaltres vam anar al Parlament de Catalunya a exposar les raons de la Corporació Metropolitana, p ràcticament, no pràcticament, tots els grups es van posar a favor, tots, van entendre que allà eran raons, que ha sigut l'element més important de la Ponencia de la Ordenació Territorial que ningú no havia portat tanta documentació com en a q uell moment s'estava aportan i aixó es (9) per Aliança Popular com per Esquerra Republicana , com per sobre els socialistes i Unió Democràtica, Converg è ncia no, perque no hi era, aquell dia no hi era ningú de Convergència Democràtica en .. ( 9 ), ningú, es a dir n'hi havia un que va estar a la p rimera p art de la sessió que va ser destinada a la carta municipal de Barcelona i despr é s va marxar, per que havia de 29 �marxar. De manera que, jo crec que aquestes raons s'acaben imposant, crec que efectivament com diu la Maria Rosa doncs s'ha defensar de moment alió que hi ha, s'ha defensar que aix6 es pot sustituir de moment per una cosa major pero no pas per no res. Em sembla que la Corporació -rieu, rieu-, ha fet per exemple el Plà de Costes, el Pla ( 9 ), i el Pla Cantallops bé representat la materialització practica molts anys , després del que el Pla Macia volia per la ciutat de vacances del Prat del Llobregat, del Delta del Llobregat i a més l'altra banda de la Costa de Barcelona fins S. Cugat. El Pla de Costes es un somni, el Pla de Costes son 30 km. de costa ben ordenats i sabem el que s'ha de fer, que 'ha de fer l'aeroport que s'ha de fer el riu, que s'ha de fer (9) a la Mutra(?) aixó en Lluís us ho explicarà millor que jo. I que s'ha de fer que passa amb les indústries de Mongat i de Badalona, que passa amb (?) una per una tot estarà, tot estava (9) previst. I estava previst d'una forma al Poble Nou i que (9) la Vila Olímpica, de quina manera i que s'ha de fer amb el tren. Tot es un somni que els nostres pares, diquessim, la generació dels anys 30, doncs en allà van dibuixat, i no ho van poder fer. I ara esta dibuixat, i no només dibuixat, ara està operatiu, esta operacional, esta practicable, diquessim entre tots. La Comissió d'urbanisme de Catalunya doncs ha fet una de torns(?) al meu entendre molt d'ells no massa justiticats 30 (9) �pero tampoc es un terna que ens axi d'espantar. / no es tan dolent, a ultima hora. I jo crec que la CIM que ab an s del 1969 era encara una cosa que ens incomodava a tots d'alguna manera avui en dia si preguntem als Tinents d'Alcaldes, molt us costarà trobar-ne un que us digui que (9) no ho vol i si hi ha alqü no vermell, com un tomaquet. vermell, i ben Perquè realment tots estan a favor i p er una r_aó ben senzilla com que bàsicament consisteix en pocs recursos de les zones més riques, diguessim, es posan De manera que avui en día els 27 Municipis votaran a favor, l'altre dia de la setmana passada vam tenir un Consell Metropolità en el que sabeu que els Alcaldes no hi són tots perquè la Llei tamhè te aquests errors (?), nosaltres hem demanat ja 20 vegades que el Parlament de Catalunya o el Consell Executiu aix6 ho arregli, doncs no s'acaba d'arreglar sempre, amb la cosa de que territorial acaba reclamant. Doncs no s'ha arreglat i els Alcaldes no hi son tots però venen al Consell i de fet el President del Consell doncs els hi dona sino vot que no ho tenen / , si veu. I a més votant indicativament per saber doncs quina es la seva opinió en general. L'altre dia quan es va revisar doncs el Pla de Costes justament en vista de que havia aquestes modificacions que la Comissió de Catalunya havia 31 �fet es va preguntar als 27 Alcaldes que en pensaven i tots 27 incluits Alcaldes de Convergència / tots van votar en favor del Pla / Corporació Metropolitana i una mica en contra de les modificacions de manera que es preparin. Si algü es pensa que aquesta guerra es pot fer, guerra que no serà, tothom està d'acord, no hi haurà guerra, no hi haurá. haurà, jo crec que aixó s'ha de fixar que la No hi (2) que dius tü, jo crec que efectivament existeix i es un àmbit (?) interessant per moltes coses. Lo segur es, ademés de la Cor p oració que es un ámbit de Municipis amb un radio de 18 km. . lo que en diuen la regió metropolitana, que ja té doncs Vilanova, Vilafranca, Martorell, Terrassa, Granollers i Mataró. Ni han que posan més a més S. Celoni, com S. Sadurni, com petites que també compten. Doncs aquesta regió es evident que per moltes coses es tan més real que no pas la Corporació Metropolitana, pero clar, començant tot aixó, seria absolutament contradictori, no tindria cap mena de I hem d'agreir-n'e unes autoritats en materia d'aigiies, en materia de 32 �transports, en materia no d'urbanisme, de gestió urbanística, pero sí de grans infraestructures urbanístiques segurament. I en aquestes autoritats hi te que manar la Generalitat, absolutament clar, i la CMB hi ha de ser, aixó es lo que jo sempre he defensat. Peró la gestió s'ha de fer local, la gestió local es molt millor que la gestió nacional, sempre quasi sempre, excepte en els temes con la redistribució de la renta Ara tot alló que es gestió de la les grans giiestions aquestes. ciutat o de territori, tot alió que es la gestió diaria aixó es fa a la gestió local i si els Ajuntaments decideixen que volen posar en comú les competències que tenen per la vida local en forma d'Area Metropolitana doncs que ho facin. . / centralisme barceloníi en tot cas sapiques que com he dit abans Barcelona ja no creix. / s'ho menja tot i etc., peró a base de perdre 50.000 habitants cada quinqueni, o sigui 1.550.000 o 1.600.000. I la p ropia Area Metropolitana com (?) la Corporació Metropolitana no creix tampoc de manera que s'haura de canviar de document. Es cert que hi ha aquell terrorisme (?) jo ho he dit I aquest terrorisme ens donar al principi, abans ho he dit. molt joc i molt debat, segur. Ara aniquilar-lo no, aniquilar-lo no. Es aixó més o menys no ?. 33 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3973 Title A name given to the resource Sopar - col·loqui al Club Emprius Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Socialisme Relacions Internacionals Catalanisme Nacionalisme Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1986-12-16 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències