50 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1685/0000000656.pdf 2921606672fbcca0412fed2d3d7d7869 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01995M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/10/2004 - Hora: 23:25 DIVENDRES 15 D’OCTUBRE DEL 2004 Política el Periódico 19 Homenatge al president màrtir 3 L’anàlisi Pàgines 18 a 20 888 EL RECORD DE COMPANYS, LLAVOR DE FUTUR És possible acabar amb les desconfiances entre Catalunya i Espanya ARXIU / RUBÉN MORENO PASQUAL MARAGALL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Aquest 15 d’octubre de 2004, en complir-se els 64 anys de l’afusellament del president Lluís Companys, té per al Govern de Catalunya i el seu president una significació força emotiva. El catalanisme d’esquerres –hereu de Macià, Companys i Tarradellas– ha tornat al Govern 65 anys després de la derrota de Catalunya i de l’Espanya republicana. Enllaçar amb la història estroncada suposa una satisfacció íntima i una vibració continguda. Per fidelitat a aquest llegat reividinquem el president Lluís Companys i el seu exemple. Però la commemoració d’avui no pot ser exclusiva de les esquerres, ha de ser i vol ser la celebració de tot el poble de Catalunya. És per això que el Govern de la Generalitat dóna a aquesta commemoració tota la solemnitat que li escau i una normalitat pròpia d’un país reconciliat amb la seva història. Res no justifica, avui, ni l’oblit, ni el silenci. Res no justificaria, d’altra banda, la mitificació acrítica del president màrtir. Amb el record del president Companys, rememorem les esperances d’autogovern, de justícia, de democràcia i de llibertat d’aquella Catalunya republicana dels anys 30. També recordem l’assalt franquista a aquelles esperances i la tragèdia de la guerra incivil. Una tragèdia col.lectiva composta de centenars de milers de tragèdies personals. El Fossar de la Pedrera de Montjuïc vol ser un testimoni digne d’aquestes tragèdies, entre les quals sobresurt la del president 33 Ofrena floral a la tomba de Companys, l’any passat. Companys pel seu simbolisme. Però de ben poc ens serviria rememorar aquells fets si no n’aprenguéssim les lliçons permanents que ens donen. Antoni Rovira i Virgili ho formulava de forma punyent en el seu jurament de l’exiliat: «De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut». Estic convençut que els catalans no oblidarem les lliçons de la història. De fet, les vam tenir ben presents fa vint-i-cinc anys en la recuperació de la democràcia i de l’autogovern. La Catalunya d’avui ja no és aquella Catalunya convulsa i mancada d’una civilitat compartida. Estem molt lluny d’aquella Catalunya vençuda. Tenim una Catalunya renascuda que ha superat l’esperit de guerra civil, que ha tornat a confiar en ella mateixa, que ha recupe- rat el seu autogovern, que s’ha vist reconeguda per l’Espanya democràtica, que ha pogut exercitar la seva vocació europea i que està en condicions d’anar més lluny si sabem combinar ambició de futur i memòria històrica. El sacrifici del president Lluís Companys constitueix una fita essencial d’aquesta memòria per dues La seva generosa actitud davant la mort va indicar el camí de la reconciliació raons paradoxalment contraposades. En primer lloc perquè significa el moment més negre de la nostra història contemporània. El moment en què la pretesa legalitat de l’Espanya rebel va assassinar el president legítim de la Generalitat de Catalunya únicament i exclusivament pel fet de ser-ho. Aquesta agressió màxima ha justificat actituds d’agror, de retret i de desconfiança de Catalunya envers Espanya. Si ens haguéssim quedat en el plany i en el rancor de la Catalunya vençuda no seríem on som ara, ni podríem aspirar a anar més lluny. Per això, cal tenir ben present l’altra cara del sacrifici de Companys, la que constitueix la llavor del renaixement de Catalunya i que no és cap altra que la generositat amb què va afrontar el seu destí fatal. Una generositat expressada serenament en el seu testament i en les paraules que va pronunciar en el consell de guerra que el va condemnar: «Sabré morir serè i amb dignitat, pels meus ideals de sempre i per Catalunya [...] i sense cap ombra de rancor». D’aquesta manera, el president Companys ens assenyalà el camí per superar l’esperit de la guerra civil, per preparar el camí de la reconciliació i per tenir la força de tornar a començar. La seva actitud davant de la mort es va convertir en testimoni vivent del commovedor clam de «paz, piedad y perdón» del president Manuel Azaña al saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 18 de juliol de 1938. Aquesta associació del record del president de la Generalitat i del president de la República em permet expressar el reconeixement al Govern de l’Espanya democràtica per la seva voluntat de restituir públicament i legalment l’honorabilitat del president Lluís Companys. És un gest de justícia històrica, però sobretot és un gest per a l’esperança en un futur en què no resti cap ombra d’agror, de retret i de desconfiança entre la Catalunya plenament autogovernada i l’Espanya democràtica i plural. H 33 El cartell de la polèmica. Pujol retreu al PSC l’«apropiació escandalosa» de la figura del líder republicà EL PERIÓDICO BARCELONA Jordi Pujol es va mostrar ahir «indignat» amb el PSC pel que considera una «escandalosa apropiació» de la figura de Lluís Companys. «És d’un oportunisme poc ètic», va dir l’expresident en referència al cartell editat pels socialistes per commemorar el 64è aniversari de l’afusellament de Companys en què aquest apareix amb el logotip del PSC. Mitjançant un comunicat, Pujol va recordar que Companys va ser afusellat per ser president de Catalunya, no per ser membre de cap partit i, en aquest sentit, va assegurar que, encara que tampoc «estaria bé», «es podria entendre» que ERC en tragués profit, perquè Companys era d’aquest partit. El portaveu adjunt del grup del PSC, Joan Ferran, va replicar a Pujol que CiU, en els seus 23 anys de mandat, «mai va fer un homenatge digne» a Companys. «És comprensible perquè CiU no s’ha sentit mai identificada amb la figura de Companys, un president d’esquerres, preocupat pels treballadors i advocat laboralista», va afegir. H La Piel en su mejor forma nº en Sofás 1 Mod: OQUIO Sofa 3 plazas (211x96x90 cm.) Tapizado en cuero de 1,5mm de grosor Varios colores a escoger UNA ORGANIZACION INTERNACIONAL En Barcelona: Via Augusta, 184 (esq. Santaló) Rocafort, 151 (esq. Aragó) Comte d'Urgell, 41 (esq. Sepúlveda) Joan Güell, 228 (esq. Europa) Promoción: 1.720 € IVA y transporte incluídos. Oferta válida hasta fin de existencias www.masterpiel.com barnapiel@masterpiel.com � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El record de Lluís Companys, llavor de futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1343 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Companys, Lluís, 1882-1940 Espanya plural Catalunya Commemoracions Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/770/20070912_LV.pdf e67032aad159bcd589802eb51f27f170 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/09/2007 La Vanguardia, p.025, Opinión El rey Fernando según Gracián PASQUAL MARAGALL EL JESUITA ARAGONÉS Baltasar Gracián escribió para Fernando el Católico lo que Nicolás Maquiavelo para los Médicis Gracián, jesuita aragonés, escribió para el rey Fernando de Aragón, Fernando el Católico, lo que Maquiavelo para los Médicis, si bien no defendía tanto la razón de Estado maquiavélica como "la buena razón de Estado", o tal cosa Tierno Galván comentaba. Su El político (Zaragoza, 27 noviembre 1640) ha sido situado en la línea de la República de los griegos y El príncipe de los italianos. Los de mi generación somos de poco más de 300 años más tarde. Nací justo entrando en el año 1941. Tres generaciones de personas que viviesen 100 años nos enlazarían. Nada. La prueba de esa cercanía voy a tratar de demostrarla en este modesto artículo. El padre Batllori, también jesuita, una de las personas más sabias que he conocido, editó las obras completas de Gracián en 1969. Según el prólogo de Aurora Egido a la minúscula edición del año 2000, de la Diputación de Zaragoza - tan minúscula que me cabe en la palma de la mano-, en 1640 Gracián está en Madrid, pero "admirado, y a la vez asqueado, de las maravillas e intrigas de la Corte" (sic), se traslada a Pamplona y en diciembre vuelve a Zaragoza. Gracián fue amigo fiel de Francesco Carafa, duque de Nochera, napolitano, lugarteniente y capitán general de los reinos de Aragón y Navarra, con el cual instó al rey el 6 de diciembre de 1640, siempre según Aurora Egido, "a que hubiese negociaciones y no guerra con Catalunya en previsión de la intervención francesa", cuestión en la que la Compañía de Jesús, por lo visto, tuvo actitudes muy firmes. "El hecho constatado (es) que el duque de Nochera (dedicó) su vida a la construcción de una Europa unida y católica". Como virrey representaba la autoridad real en el control de la impresión de libros, pero en Aragón no hay un virrey único "sino tantos cuantos integran los reinos y Principado". En todo caso El político "aparece como un discurso en primera persona ofrecido al duque de Nochera". La obra es una alabanza ( "paradójica", dice Egido) "de una monarquía austriaca que en la guerra de Catalunya no había concebido sus ideales políticos con idéntica previsión que el duque de Nochera". Finalmente, Egido comenta "la ironía que representa proponer como modelo a Fernando el Católico en momentos de tan grave crisis como los que atravesaba la Casa de Austria en 1640 en relación con el Principado (Catalunya) y la Corona de Aragón en general". Egido señala la existencia de una edición francesa, Le politique dom Ferdinand le Catholique (París, 1732, es decir, poco después de la entrada de Felipe V de Borbón en Barcelona en 1714). Del libro se hicieron también traducciones al alemán, holandés y polaco, además de las italiana y francesa. En la página 14, es decir, para páginas tan pequeñas, al principio de todo, se dice que "En la monarquía de España las provincias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias, las 195 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA inclinaciones opuestas, los climas encontrados, y así como es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir". (De 1640 a 1998: cuando estando en Roma nos visitó Felipe González yme animó a concurrir a las elecciones a la Generalitat del año siguiente, habían pasado 350 años, pero el tema de Gracián coleaba todavía, y sigue coleando. Como he explicado un montón de veces mi condición fue el federalismo diferencial, lo que aquellos que quisieron desacreditarlo llamaron federalismo asimétrico.) Métese luego el autor en una disquisición sobre la genealogía de la Casa de Aragón "que fue siempre fecunda madre de héroes" y sobre la mezcla de la dinastía borbónica ( "seminario de valerosos caudillos"), con la de los Austrias, en el príncipe de España - que permitía imaginar en el futuro rey "el valor para ser Monarca del Universo". Sigue con el cerco a que se vio sometido cuando niño, con su madre Juana, en Girona, y continúa, en flash back,con un impagable relato de la infancia de un rey muy anterior y venerado en Catalunya y Aragón quizás más que ningún otro: Jaime I. "Desamparó al niño Jaime, famoso conquistador de Aragón, su mismo padre el rey don Pedro; aborreciole aun antes de engendrarle (*) (...), no quiso darle lo más principal de la educación, y aquí tuvo su mayor dicha, pues substituyendo (le) el valeroso Caudillo conde Simón de Monfort, le fue padre y ayo juntamente, pues se han de criar los propios hijos como extraños, y los extraños como propios" - y pone como ejemplo a Alejandro Magno, que por lo visto, según Gracián, triunfó por envidia y emulación de las hazañas del padre, Filipo-. "El amor o el recelo paterno es un fatal escollo", concluye el autor. Curiosa historia la de Pedro II, Jaime I y Simón de Monfort, que se entrecruza ahora en mi recuerdo con la de la moderna eurorregión Pirineos / Mediterráneo que creamos con Georges Frèche (cuando era alcalde de Montpellier, la ciudad donde nació Jaime I), los alcaldes de Toulouse, Zaragoza, Ciutat de Mallorca y la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, que ofició de anfitriona en aquella ocasión. El alcalde de Toulouse, Dominique Baudis, no pudo venir porque, como es costumbre, o lo era entonces, estaba en París, y le representó el teniente de alcalde Jacob. Alguien contó que Jaime I era nuestro rey, el de todos los presentes, porque nació en Montpellier, se formó en Monzón, fue conde de Barcelona y rey de Aragón, y conquistó Mallorca y Valencia. Y entonces Jacob, bajo el cuadro de Jaime I que preside aquella sala del Ayuntamiento de Valencia, protestó por la omisión de su ciudad alegando que los señores de Toulouse estuvieron en Muret contra Simón de Monfort, y por tanto a favor del padre de Jaime I, Pedro II, que si no recuerdo mal murió en la batalla que lleva el nombre de la ciudad. Es decir, que todos éramos de la misma dinastía, por decirlo así. Lo fuerte en ese caso es que Jaime I se hubiera formado con Simón de Monfort ¡de padrino!, pero es que perdimos la batalla de Muret, claro, y se quedaron al niño. No sé qué efectos deducir de ello. Los historiadores nos ayudarán en este punto, seguro. En todo caso Gracián volverá más adelante (p. 70) a nuestro rey, en el terreno del análisis de virtudes y defectos para afirmar que "el batallador Don Jaime tuvo algunos defectos de hombre y heroicos desvelos de rey: de diez años empuñó el cetro con valor de treinta y con madurez de ciento". Volvamos a Fernando II el Católico, que siendo posterior a Fernando III el Santo, le precede en la numeración porque más Fernandos hubo en Castilla que en Aragón. 196 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Siendo menor de edad presidió las Cortes de Aragón en Zaragoza. "Previó que los que procuraban que fuese rey de Castilla no lo hacían porque mandase él, mas cebándoles en esta su engañada pasión, valiose de sus intentos para revolverse después contra ellos, y vencidos unos y otros fue rey". Y lo fue, dice, prevaleciendo la prudencia "sobre la común inclinación (...) a seguir lo contrario del pasado (...) que pudo la naturaleza unir las sangres pero no los juicios, herédase tal vez el gesto, pero nunca el gusto". "Pareciéronle a Fernando estrechos sus hereditarios reinos de Aragón para sus dilatados deseos, y así anheló siempre la grandeza y anchura de Castilla, y de ahí a la Monarquía de toda España, y aun a la universal de entrambos mundos". Y comparando ese espíritu emprendedor con el del pasado, se remonta Gracián a la serie de reyes de Castilla que van de Rodrigo a Witiza y Wamba y a la decadencia de los godos. Pero en Aragón fue distinto: "Sólo en Aragón faltó esa dependencia del Estado de la Monarquía, porque fueron extravagantes sus reyes, todos a una mano esclarecidos, desde Ramiro I y aún desde García Ximénez hasta el católico Fernando, ninguno fue incapaz ni delicioso y al contrario de otras Monarquías, el último fue el mejor (...) Naciones hay que echan a perder a sus reyes y otras que los ganan". Es más: "Cada uno de los ricos hombres de Aragón era el espejo de su rey, (y Aragón era) nación al fin propia para oficina de sus reyes". En este punto quiero hacer una digresión y recordar algo que Gracián no cita, y es la fórmula del juramento que los señores de Aragón hacían ante el rey en la coronación, fórmula que creo recordar citaba Robert Hughes en su espléndido libro Barcelona.Decían los nobles: "Nos, que cada uno valemos tanto como Vos, y todos juntos más que Vos, os hacemos rey, a condición de que respetéis nuestros fueros y derechos, y si non, non". El alcalde Porcioles, al final del franquismo, aceptó el cargo demandando que se respetaran las tres Ces: Compilación, ASTROMUJOFF Castillo y Carta. La Compilación se refería al derecho catalano-aragonés (que entre otras particularidades determinaba la primacía del hereu,el hijo mayor, frente al sistema castellano de reparto más democrático) (**). El castillo de Montjuïc parece que se ha transferido ya ahora, terminando la sinrazón de que el lugar desde donde el ejército bombardeó Barcelona y donde fue fusilado el president Companys, mi cuarto antecesor, antes de Irla, Tarradellas y Pujol, siguiese en manos del Estado. Y la Carta, o derechos y obligaciones especiales de los ciudadanos de Barcelona, debería replantearse ahora en el ámbito metropolitano, y ésa es la intención del alcalde Hereu. Pero volvamos a Fernando el Católico. Y a sus defectos, que según don Baltasar fueron exagerados en el extranjero. "Si faltó no fue por faltar, sino por contemporizar efectos de la ocasión, no del vicio. Arguye contradicción que los extranjeros atribuyan todo lo malo, y los españoles le nieguen todo lo bueno". No deja de ser curioso: más que ensalzar al rey, al que más bien perdona o del que pide perdón para sus defectos, ataca o discute a sus adversarios y críticos, que parecen ser legión. "Con ser tan conocidos y seguros sus aciertos, no contento, no satisfecho de su interior y de la pública aprobación, solía este gran príncipe examinarse de rey". Y concluye: "Si es tan dificultoso conocerse cualquier hombre, que será un rey? Conocerse en sí mismo no lo permite la propia afición, conocerse en los otros no lo sufre la trascendental adulación. Pero aquí entra la industria de si él es sabio". Perfecto. ____ 197 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA (*) De hecho, Pedro II se encamó engañado, previamente desorientado por su entorno, y creyendo que la mujer con la que yacía no era su mujer. (**) Mi suegro, de apellido catalán y familia procedente de Matadepera, nació en La Rioja porque su padre, segundón, tuvo que hacer las Españas vendiendo tejidos. La tienda la instaló en la famosa calle mayor de Logroño, donde haciendo algún esfuerzo todavía puede verse la inscripción "Almacenes Garrigosa", aunque no ya el rimbombante rótulo: "La Gran ciudad de Londres". En esa tienda trabajó de niño Escrivá de Balaguer (en realidad, Escriba), fundador del Opus Dei y aragonés de la Franja, como Iglesias, el actual presidente de Aragón. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 198 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1266 Title A name given to the resource El rey Fernando según Gracián Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 25, Opinión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Aragó Història Euroregió Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/664/ZonaAbierta_1979_SuburbioAmericano_PM.pdf fbbfc888531c4c024b567ad2c4cbdb11 PDF Text Text El suburbio americano Pascual Maragall Mira Si mirando a Norteamerica hemos de ver nuestro futuro, como querría el progresismo lineal que heredamos de la Ilustración, la experiencia de lo que son las ciudades centrales en Estados Unidos debería aterrarnos. Una sucesión inexplicable de lujo y podredumbre; de intensidad de uso y suelo ahandonado, arrasado como en el Berlín de 1945; de ghettos, «pequeñas Italias* y rascacielos. Apariencia de una sociedad no estmcturada, sin centro. Fabula de te narratur («de ti habla el cuento») les decía Marn a los chovinistas alemanes de su tiempo que miraban críticamente a Inglaterra. Aun descontando unos gramos de simplificación, cabe preguntarse entonces: ¿Acabaremos nosotros igual? ¿No sstamos luchando en realidad por conseguiro? Miremos, sin embargo, porque ahí está :1 motor de la vida norteamericana; ésta es a periferia dominante. Bosques protectores envuelven cada casa como en celofán. No hay escasez alguna de espacio. Silencio, lujo, elbowroom (espacio para los codos, como dicen los yanquis gráficamente); una naturaleza abundante, modificada por muchos años ya de riqueza suburbana, pero nunca totalmente borrada, como en nuestros entornos urbanos demoníacos (Vallecas, Moilet, Durango, Paterna, incluso Markisches Vierte1 y el cinturón rojo de París). Kilómetros de suburbio inacabable donde duermen los managers, pero también los funcionarios de la ciudad central y parte de la clase obrera. Esta es la auténtica ciudad de los ciudadanos norteamericanos, de los yanquis con carnet, no marginados, dotados de los necesarios atributos de raza y cultura. El margen y los marginados están en el centro geográfico. La ciudad en el sentido ateniense está fuera. Para el europeo, y sobre todo el mediterráneo, acostumbrados a traducir las �jerarquías sociales en el espacio, esta disposición es uincómoda~.¿Cómo explicarla? Norteamérica es en algunos sentidos el negativo de Europa. Carece de historia y abunda en espacio. El origen humano de este país está en los europeos rechazados por el Viejo Mundo, saturado tras la revolución demográfica del XVIII. La cuarta parte de la población irlandesa cruzó el Atlántico después del hambre de 1843. La población norteamericana diez años antes del siglo XIX era de cuatro millones de habitantes; en 1914 sobrepasaba los 100 millones. País hecho deprisa. Construido por emigrantes sin cultura de destino, sólo de origen --excepto la del indio norteamericano, arrasada en un par de siglos-. País de altos salarios. Si el obrero puede optar entre vender sus brazos o hacerlos trabajar en la tierra sin pagar entrada, el salario no caerá muy bajo si el suelo es bueno, y el suelo bueno fue abundante en la Unión hasta 1898. La guerra de Cuba pareció señalar el fin del gran sueño norteamericano de una economía sin fronteras, siempre abierta al Oeste. Detenido momentáneamente el crecimiento, la tentación del imperialismo clásico a la europea afloró en Cuba y Filipinas. Pero había métodos mejores de seguir creciendo. Los excedentes agrícolas americanos se vuelcan en Europa y provocan la crisis agraria de fin de siglo -ligada a las revoluciones de los primeros años de esta centuria. Luego vendrán los excedentes manufactureros en un flujo hoy ya invertido. Europa se despedazará a sí misma por dos veces mientras Norteamérica sigue creciendo hasta los 200 millones de habitantes. No soy historiador y estoy seguro de que esta síntesis es debatible. Me parece necesaria de todos modos para situar en contexto las consecuencias de la colonización norteamerica. na y de la independencia norteamericana -independencia que comportaba la posibilidad de «cerrar el país* y proteger el nivel de salarios frente a nuevas avalanchas inmigrat o r i a s . Tales consecuencias fueron incalculables para la evolución del capitalismo de este siglo. Aparecía por primera vez una sociedad sin rentistas (aunque con esclavos en el Sur). Una sociedad que los norteamericanos imaginaron estratificada en forma de huevo -amplias clases medias, minorías de ricos y de pobres arriba y abajo- frente al clásico triángulo europeo, medieval y asiático -POCOS ricos y muchos pobres-. Hay mucho de ideología en esta imagen, pero aunque sólo sea en la medida en que las ideas compartidas se convierten en fenómenos sociales tan importantes como los mismos datos estadísticos, y a veces más, se trata de un hecho nuevo y bien relevante. En el proceso de asimilación de las inmigraciones por esta sociedad, el momento de llegada tiene consecuencias en todos los terrenos, incluidos el de la localización física y de la localización social. Cuando en Estados Unidos se dice dase obrera se entiende típicamente «italianos y polacos» y en todo caso «irlandeses». Los inmigrantes que Ilegaron entorno al cierre de la frontera, y que dieron sus brazos directamente y casi exclusivamente a la industria, tenían que proceder de países donde (y en momentos en que) la retribución del trabajo fuera inferior a l salario industrial norteamericano; del sur y el este de Europa, no ya del centro y el norte. Así, las ciudades norteamericanas se convirtieron en un terreno formado por sucesivos aluviones de distinto carácter, estudiando los cuales, todavía hoy, podemos descubrir la estructura de las tierras «río arriba», es decir, de la Europa del XIX y principios del xx. Porque esos inmigrantes, que procedían de países en crisis, de antiguos regímenes en decadencia, lucharon por reformular en America su identidad perdida, creando en la ciudad «pequeñas Italias* y «pequeñas Poloniasn que nos hablan del pasado europeo �l 1 l \ 1 1 1 ís directamente que nuestro presente, igual que los judíos sefarditas del castellano antiguo. Richard Sennett y Jonathan Cobb explican esta sorprendente geología urbana en un magnífico librito sobre las «heridas ocultas de la clase obrera» en Norteamérica. Los inmigrantes posteriores, los negros del Sur, los hispanos de aún más al Sur, que afluyeron a las ciudades centrales a partir de la segunda guerra mundial, ya nunca se integran globalmente, ni siquiera en la industria. Hoy dominan numéricamente muchas grandes ciudades, pero su empleo típico es aún subindustrial y su barrio es el ghetto. «El barrio*, en Nueva York y Los Angeles, es para los blancos sinónimo de ghetto. En las grandes ciudades de Estados Unidos existe en mayor medida que en ningún otro país una industrialización como la del Londres del siglo XIX, miserable, sin sindicación, empleando inmigrantes ilegales (ocho millones) que saltan por la ventana y tratan de desaparecer cada vez que el Servicio de Inmigración irrumpe en lo que se llaman nfábricas de sudor» (sweatshops). No es de extrañar que el racismo intente utilizar a la dase obrera blanca como masa de maniobra. Ellos -su empleo, su salario- son los amenazados por los recién l l e gailos. Su identidad cultural, la conciencia de,, a pesar de todo, «haber10 conseguidos, A, ,tener un puesto en la sociedad, un nivel de salario, hacen relativamente difícil que los obreros blancos se confundan y solidaricen con los nuevos obreros, la base del huevo. Y la poderosa maquinaria de la ideología calvinista, según la cual «pobre» y «malo» son sinónimos, suelda herméticamente el conjunto. Es chocante el uso y abuso del término «pobre», «pobremente», para designar deficiencias. El término antitético es «exitoso», succesful. La dignidad del pobre, que pervivió largamente en la cultura latina para fundirse modernamente en la conciencia de cla- se, no es imaginable en Norteamérica. El pobre lo es por su culpa, el rico por su mérito. No hace mucho un industrial alemán explicaba en Newsweek sus inversiones en Estados Unidos diciendo: «Hoy "capitalismo" es una palabra fea en Europa, pero no en América. Ustedes los americanos son menos resentidos frente a los ricos y más abiertos a la libre empresa.» Pero la apasionante geología de las ciudades norteamericanas, en la que descubrimos, jerarquizados, reflejos y cristales de las miserias negadas de todos los continentes, esconde otras piedras preciosas. La Hispanoamérica de hoy en el centro, junto al Africa pretérita que trajeron los esclavistas; la Europa sudoriental de ayer, atrincherada en algunos barrios centrales y en la primera corona periférica; y más allá, en el suburbio lujoso, la Europa anglosajona, los blancos WASP (white-anglosaxon-protestant). Es en este suburbio donde se encuentran perlas como Columbia. Columbia es una ciudad nueva a medio camino entre Washington y Baltimore. Su desarrollo ha sido privado de pies a cabeza. Un capitalista compró suelo, proyectó, constmyó y vendió viviendas, tiendas y algunas oficinas. La mayor parte de los habitantes trabajan en Washington. El nivel de ingresos es bien alto. El gobierno de la ciudad - q u e no existe como tal- es también privado: la junta de propietarios. Columbia es la moderna Atenas de ciudadanos iguales -iguales en su riqueza y sin otro gobierno que su asociación. Se pagan contribuciones urbanas no muy altas al condado, que cuida del orden público, las infraestructura~ y las escuelas; las atenciones suplementarias de la ciudad se cubren con la cuota de la asociación de propietarios. Los no propietarios, de momento una minoría ínfima, no votan, aunque paguen indirectamente al menos parte de las cuotas establecidas sobre el valor de la propiedad a través �de los alquileres. Es el viejo sueño de la de- subordinación darán a esta situación, probamocracia censitaria. blemente, un dramatismo y una fuerza espeLos pocos obreros -negros e hispanosciales, inexistentes en la socialdemocrática necesarios para cubrir el trabajo doméstico, Europa de nuestros sueños. limpieza de calles, etc., no son propietarios En este caso será bueno que los europeos de locales y no votan, y por tanto no po- nos fijemos atentamente en lo que ocurre drán imponer, como en las viejas ciudades en Norteamérica, porque ahí está no sólo, centrales, altos gastos de asistencia social y quizás, nuestro hipotético futuro, sino tamaltos impuestos. No habrá que marcharse de bién, sorprendentemente, lo más puro de esta ciudad como hubo que marcharse de nuestro pasado. Manhattan, del centro de Baltimore, Washington, Chicago, Cleveland, etc. Normalmente los ricos en el suburbio pagan menos impuestos sobre la propiedad que los pobres en la ciudad central. En este caso los ricos teinen ciudad e impuestos bajos. Este es el paradigma urbano de los Estados Unidos antigubernamentales y antifiscales de hoy, el suburbio hecho ciudad. ¿Existe alguna alternativa a este neofeudal i m o norteamericano? Si existe se basará prohlamente, según creo, en los siguientes factores 1) el fracaso del liberalismo de los años sesenta, expresión de la mala conciencia de los ricos y clases medias, pues donde la mala conciencia no Uega para aliviar al pobre surge la buena conciencia de este, que se organiza para salvarse; 2) la transformación de lo mejor de aquel liberalismo en un movimiento más pragmático y mejor armado ideológicamente: los radicales de los años sesenta empiezan a estar hoy, quizás menos radicalmente, por todas partes; 3) el encarecimiento de la energía, que confiere nuevo valor a las ciudades centrales y devalúa el suburbio poco accesible. Estos factores tienen que contribuir a cambiar sensiblemente la conflicitvidad urbana en Norteamérica. Las tendencias en favor de amplias solidaridades y amplias coaliciones, a la europea, van a fortalecerse. La enorme voluntad de mejora de los trabajadores norteamericanos, de los ex emigrantes, integrados o no, su tradición de independencia y falta de respeto por la miseria y la � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El suburbio americano Subject The topic of the resource Urbanisme Economia Estats Units Barcelona Description An account of the resource n. 20; 4 p. Source A related resource from which the described resource is derived Zona Abierta Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1979 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1239 Abstract A summary of the resource. Publicat al número 20 de la publicació Zona Abierta de la Fundación Pablo Iglesias. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 794 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/3/940/eltemaesbarcelona.jpg 2b8c60be06fd512a44703207d95a58be Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09. Alcalde de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. 1982-1997 Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tema és Barcelona Subject The topic of the resource Barcelona Urbanisme Economia Barcelona Description An account of the resource 180 p. Creator An entity primarily responsible for making the resource Guillamet, Jaume Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available La Campana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Bohigas, Oriol, 1925- Espinàs, Josep M., 1927- Estapé, Fabià, 1923-2012 Folch, Ramon, 1946- Camps, Victòria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Converses de Pasqual Maragall amb Josep M. Espinàs, Oriol Bohigas, Ramon Folch, Fabià Estapé i Victòria Camps. Transcrit per Jaume Guillamet. «Un llibre fresc i viu, un exercici espontani de diàleg i reflexió», diu Jaume Guillamet, testimoni i transcriptor de les converses reunides en aquest volum. Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, ha conversat per sepa­rat amb cinc ciutadans ben coneguts, de diversa condició i professió, però que tenen en comú un interès profund per aquesta ciutat. S’ha parlat obertament de molts temes, entre els quals: Les rondes, l’urbanisme i l’àrea metropolitana. Circulació i vida ciutadana. Qui s’ha de cuidar de què. Grans i joves, dia i nit. Projectes i il·lusions, urbanitat i comportaments. Immigració, in­tegració i diferència. Una plataforma de comunicacions. El batec del carrer. Consciència de ser. La Carta, la radicació i la contribució. El que es veu i el que no es veu. Capital econòmica. La memòria de pedra. La dimensió local i el pensament global. Què es pot fer?… El llibre inclou el col·loqui final, ple de vivacitat, que va reunir amb l’alcalde les cinc personalitats que hi havien conversat privadament: Oriol Bohigas, Victòria Camps, Josep M. Espinàs, Fabià Estapé i Ramon Folch. El tema és Barcelona és una excepcional aportació d’opinions i propostes sobre el present i el futur de la ciutat. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 8488791186 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/785/20081022_LV.pdf 9dd9f03b24fb65850c936e4457bbae1a PDF Text Text LA VANGUARDIA 19 OPINIÓN MIÉRCOLES, 22 OCTUBRE 2008 Pasqual Maragall Baltasar Porcel El tema es Europa y las ciudades C uando los asesores de Clinton descubrieron que la clave para ganar las elecciones era la economía, el uno le dijo al otro, dándose un fuerte bofetón en la frente: “It's the economy, stupid!”. La llave era la economía. De ahí el título que encabeza las consideraciones que siguen, que pudiera haber sido: “¡El tema es Europa, estúpido!”. En efecto, en cierto sentido el tema central hoy es Europa, no es ni España ni Catalunya. Me explico. Catalunya y España se la juegan en Europa. No es el enfrentamiento Catalunya / Centro, ni Norte / Sur, ni Euskal Herria / España el que va a decidir la mayor parte de nuestro futuro. Es nuestro papel en Europa. O mejor dicho: la clave de nuestra calidad de vida está en Europa. En Europa y en la buena marcha de nuestras ciudades. Las naciones y los estados, y las comunidades autónomas, tienen mucho que ver con la redistribución de la renta –tema importantísimo– pero no tanto con la generación de la renta. Por supuesto que hacer o no hacer el Eix Transversal en Catalunya, sacar o poner peajes, invertir más o menos en educación, salud, etcétera, son opciones que tienen mucho que ver con el crecimiento y la felicidad, pero creo que algunos de los grandes temas se van a jugar en Europa o con fondos europeos de por medio. Y otros en cambio en el perfil que vayan adoptando las ciudades, las áreas metropolitanas o las comarcas en que vivimos. Es decir, en nuestro lebensraum, en nuestro escenario vital habitual. Aún admitiendo que cada vez más vamos a haber vivido cada cual en varios sitios o incluso continentes distintos en el curso de nuestras vidas. Empecemos por Europa. Vamos hacia una Europa americana con dos grandes partidos, el demócrata y el popular. Pero con interesantes mutaciones, como la liberal que puede representar un Gallardón (que era el tapado de Rajoy) o un Bayrou en Francia, o alguno de P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya los nuevos ingleses que todavía no conocemos bien. Pero sigamos por las ciudades. Al nivel local, las ciudades deberían ir recuperando competencias de las naciones. Miren: Europa es nuestro nuevo Estados Unidos particular. Y si eso es así, si Bruselas es nuestro Washington, y Londres, Frankfurt o París son nuestros Nueva York, Chicago o San Francisco, entonces Madrid y Barcelona deberían ser como mínimo nuestro Los Ángeles. Si las empresas son ya transnacionales, las naciones van a contar menos. No es que lo desee, pero no me parece mal. El siglo XX ha sido el siglo de las naciones. Y de las guerras entre naciones. El XXI va a ser distinto. Sí, hay conflictos, los va a seguir habiendo, pero la simplificación de un mundo con siete, ocho o diez grandes bloques, como mucho, ayudará a que el guirigay de las Naciones Unidas se convierta en eso que de forma algo beatífica se ha denominado el concierto de las naciones. La victoria de Obama ayudaría mucho, aun suponiendo que la realidad de sus actos acabe siendo inferior a las esperanzas que infunde este hombre. Lo interesante será ver quién gobernará en Madrid y Barcelona. Zapatero ganó sus elecciones generales en Barcelona, habiendo perdido en Madrid y Valencia, y bajando algo en Andalucía. A Hereu se le ve tranquilo y con proyectos en marcha, si bien difíciles, como el de la plaza Lesseps (una nueva Sagrada Família), la conexión del tranvía de la Diagonal en el trozo que falta, entre Francesc Macià y la invariable plaza de las Glòries Catalanes, y un montón de nuevas vías de metro. Hay quien piensa que en las próximas elecciones habrá menos partidos. No estaría mal. ¿Qué más falta? En Barcelona sin duda restablecer el Área Metropolitana, la aglomeración de 4 millones y pico de habitantes en la que realmente vivimos. Y la conexión puerto-ferrocarril-aeropuertoZona Franca, que propiciaría un clúster de actividades sólo superado por Rotterdam, Hamburgo y Londres en Europa. Joaquín Coello, el dirigente de la potentísima empresa de certificación Applus, maneja datos importantes al respecto. Por supuesto que todos (mejor dicho, algunos) tenemos parte de la culpa en no haber avanzado suficientemente en esa línea. Cuando la Generalitat suprimió la AMB que habían fundado Serratosa y Vilalta, y en la que yo trabajé como funcionario, se cruzó un Rubicón del que no ha habido vuelta atrás: el nacionalismo veía la AMB como una amenaza a la nación, y el socialismo, asentado en las diputaciones provinciales poco después, MESEGUER como una amenaza al sistema de partidos, muy ligado a las provincias. Cuando a cambio tal vez de una importante financiación para los Juegos Olímpicos del 92, años antes de los mismos, el Ayuntamiento admitió que la alta velocidad ferroviaria no empezase por el tramo Madrid-Barcelona, que era lo lógico, sino por el Madrid-Sevilla, cometimos otro error. Se aceptó además que Barcelona-Valencia sería “velocidad alta” en vez de “alta velocidad”: 200 en vez de 300 kilómetros por hora. Luego llegó el PP y Aznar impuso el eslogan “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Y Barcelona-Bilbao igual o peor que el tren Barcelona-Valencia. Parte de esos errores (ojo, errores para Catalunya pero probablemente también desde la óptica de la maximización de beneficios en el conjunto de España) se cometieron siendo yo alcalde. Pido excusas por ello.c DEBATE. Crisis financiera / Xaro Sánchez Crisis y salud mental L a crisis financiera está ya “en el psiquiatra”. A pesar de que mi trabajo no se desarrolla en un ambulatorio de salud mental donde el número de pacientes que se atiende es mucho mayor, sino en los servicios de un hospital general, he podido atender a varias personas que, ingresadas por motivos médicos, están afectadas clínicamente por la crisis económica. Aún es pronto para cuantificar las consecuencias, pero los psiquiatras americanos constatan que en el último año han aumentado los casos de depresión y los pensamientos suicidas un 75%, las consultas por estrés financiero un 21% y los ingresos psiquiátricos un 10%. Aparte de que el paro auX. SÁNCHEZ, doctora en Psiquiatría, hospital de Mataró, Consorci Hospitalari del Maresme menta el riesgo de muerte por cualquier causa un 15%. Parece que no habrá tanta afectación como en la Gran Depresión de 1929 o en la crisis bancaria española de 1977 porque ahora las personas saben buscar ayuda antes y los profesionales detectar más eficazmente los problemas mentales. Disponemos además de la ventaja de que la población sabe que tiene asegurada la asistencia médica. En EE.UU. la falta de esta prestación añade mucha preocupación. Si bien la crisis pueda aprovecharse para desprenderse de lo superfluo, buscar alternativas en el reajuste de los ingresos y en el ahorro o hacer cambios laborales, su efecto sobre la salud mental es negativo. Al desasosiego y estrés inicial por la incertidumbre y el “contagio social”, pueden sucederse verdaderos trastornos menta- les. Problemas para dormir, para concentrarse, estrés, tristeza o irritabilidad pueden acabar en verdaderos cuadros de ansiedad (como crisis de angustia) y en depresiones clínicas (y suicidios). Las crisis también provocan recaídas en enfermedades mentales previas y la reaparición de hábitos inadecuados, adicciones y conductas alimentarias anómalas. No todo el mundo es igualmente vulnerable. A los propietarios de pymes y trabajadores medios se añade otro grupo de riesgo formado por mayores de 70 años que ven peligrar la estabilidad de su pensión. En mi caso además he tenido que atender también a cónyuges (esposas sobre todo) de empresas familiares. Parece que la mujer se afecta antes, incluso cuando el resto de los miembros todavía trata de luchar. ¡Ay... las mujeres!c Las maniobras y las esencias A sombra que un pequeño partido, UDC, sin además existencia o autonomía propia, con su actual congreso haya acaparado tanta atención en la política mediática. Pero no es raro, ha usado la misma táctica demagógica que ERC, aunque a la inversa: aquella fue la del radicalismo, esta el realismo. Y ambas para sumarse a un partido mayor a fin de usufructuar poder, PSC en un caso y Convergència-CDC en el otro. Pero como CiU ya no lo proporciona, ni en la Generalitat caben más socios, Unió busca aliarse al Madrid socialista o propone que PSC y CDC confundan su ser y electorado, quedando dicha Unió de árbitro o tejemaneje. Nada más lógico, a tenor tanto del interés partidocrático y personalista, así como de la naturaleza política catalana y catalanista, menuda y troceada, que sólo puede subsistir y cobrar réditos pactando. Aunque ahí UDC deberá dar un serio paso adelante. Cuenta con un sempiterno y hábil líder, pero que no cosecha diputados en las urnas ni arrebata la coalición a Mas. O sea, que sufre un Creemos que indignarnos nos da identidad, además de excusarnos por no arriesgarnos radio de acción raquítico. No en vano se compara Duran a Roca, los dos realistas y sin votantes. Este también tenía un gran cartel, hasta peninsular, pero aunque Pujol lo trabara no se atrevió a rebelarse en Catalunya, y al ir a España lo obviaron. Sin que tampoco diera la batalla interna en el partido, como Puigcercós en ERC. Y todo esto teniendo en cuenta que obtener votos en Catalunya resulta fácil a todos. Menos al PP en su hosco y por hoy inútil centralismo patriótico, salvo en el corto periodo en que el PSOE capotó minado de ilegalidad policial y rateros. Pero los otros partidos catalanes pueden cultivar las urnas sólo agitando la bandera nacionalista, sus colores más o menos acusados de tono soberanista. Con el añadido de aditamentos de temporada –ahora en cocina los bolets–, como fue el marxismo y es la ecología. El ciudadano, además, sabe que todo esto responde a hondas razones del corazón, que en la práctica la razón corrige. Es decir, que los programas incumplidos o las contradicciones apenas afectan la marcha de los partidos. En Catalunya la política vive tranquila. Por añadidura, la caverna madrileña nutre nuestra ansia de indignación, tan pródiga como avara nos ha sido la práctica estatal. Y creemos que indignarnos nos da identidad, además de excusarnos por no arriesgarnos. Lo que concuerda con la caverna capitalina, acostumbrada a alimentarse tronando. Cómodos belicismos de onda hertziana o dicharacheros. Y que evitan que el ejército tome en verdad la palabra, aunque algún jefe rezongue. Por ello, como se acaba de ver en la fiesta de la Hispanidad, las armas siguen ostentando la emblematización de España, como en el siglo XIX. Aunque su exhibición le parezca a Rajoy un “coñazo”, pues el PP sin ese esencialismo divaga.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1556 Title A name given to the resource El tema es Europa y las ciudades Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 19, Opinión Extent The size or duration of the resource. 20081022_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Competències Model social Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1560/0000000800.pdf c62e13f744c9bc668a82aece45c1359e PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia "El tema vasco es la excusa para evitar el debate sobre la evolución de España" RAFAEL JORBA Barcelona. Pasqual Maragall tiene un ojo puesto en las elecciones catalanes del 2003 y otro en las españolas del 2004. El candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat reitera en esta entrevista su apuesta por la catalanización de España, dice "que Cataluña, para avanzar, necesita una España en evolución" y concluye que el conflicto vasco se ha convertido en la excusa para frenar este debate. Descarta una "boda inmediata" con CiU en el 2003, pero augura un reencuentro en España entre socialismo y nacionalismo democrático. -Usted cumplirá 62 años en enero del 2003 y Artur Mas, 47. ¿Es consciente de que encarna la alternancia, después de más de dos décadas de pujolismo, pero que su rival de CiU esgrime la renovación generacional? -Sí. Pero la renovación que se necesita no sé si es cuestión de números. Es más bien histórica. Es una renovación que afecta al discurso político de Cataluña en todos los aspectos y que nosotros podemos hacer mejor. -El propio Mas afirmaba hace una semana que, a los 25 años del inicio de la transición política, Cataluña necesita una nueva generación de personas que tome el timón... -Yo pondré a trabajar a esa nueva generación. Siempre me he rodeado de equipos que combinaban experiencia e innovación. -¿Piensa incluir en su programa electoral el compromiso de que, en el caso de ser elegido presidente, establecería una limitación de mandatos al frente de la Generalitat? -Sí. -¿Cuántos? -Dos mandatos, es decir, ocho años. -El candidato de CiU no descarta una reforma del Estatut para dar una mayor cobertura política a su propuesta de autogobierno y avanza, incluso, la necesidad de alcanzar un amplio consenso, empezando por el PSC... -Yo me pregunto por qué no lo han hecho hasta ahora. ¿Por qué ahora sí y hace unos meses no? El último informe que ha hecho el letrado del Parlament Joan Vintró descarta más bien la modificación del Estatut. Ha buscado un punto intermedio entre las propuestas de reforma de las izquierdas y las de CiU, que es refractaria a la modificación. -¿Qué haría en el caso de que CiU, que no descarta la reforma, acabase proponiéndola? -Ya saben a qué atenerse. Presentamos el proyecto de las izquierdas hace ya año y medio. CiU ha frenado la comisión de autogobierno. Hemos propuesto una reforma del Estatut y el cumplimiento del actual texto... La ley electoral, por ejemplo, que el Estatut obliga a hacer en un plazo fijo aún no se ha hecho. Es uno de los puntos que CiU ha incumplido. Ha gobernado contra el Estatut. -Mas ha apuntado que usted puede ser un obstáculo en el consenso que debería haber para abordar una reforma estatutaria y que el proceso sería más productivo si se realizase con lo que representa José Montilla... -Dejando de lado la referencia positiva a José Montilla, que yo comparto, aunque esconde una malicia que algún día explicaré,no acabo de entender cuál es la posición del señor Mas y de CiU. Hasta ahora se han negado a la reforma y actualización del Estatut que hemos predicado. Si oficializan su postura, les diremos: "Bienvenidos a casa". -¿Comparte que la reforma debe hacerse con el mayor consenso posible? -Evidentemente. -El propio texto estatutario fija que toda reforma precisaría del apoyo de los dos tercios del Parlament. ¿Está usted en condiciones de garantizar que una reforma del Estatut que lograse esta mayoría tendría el aval del PSOE en Madrid? �-Puedo garantizar que quien debe hacer la reforma, que es el Parlament de Catalunya, la hará. CiU conoce cuáles son nuestras posiciones en esta materia, han sido depositadas en el registro del Parlament y nadie puede engañarse sobre nuestras intenciones. ¿Si la reforma será aprobada en Madrid por las Cortes? Dependerá de las mayorías que surjan de las elecciones de marzo del 2004. -Yo le pregunto por el apoyo del PSOE... -Confío absolutamente en que el PSOE estará de acuerdo. -Rodríguez Zapatero participará en breve en dos grandes actos del PSC, uno en Gavà y otro en Lleida... ¿Qué papel tendrá el líder del PSOE en la campaña catalana? -Creo que es muy importante que se sepa que José Luis Rodríguez Zapatero comulga con la idea de que España necesita un paso adelante en la evolución constitucional que la propia Constitución prevé. Y, en este sentido, ya puedo avanzarle que comparte la necesidad de la reforma del Senado para que se convierta en la cámara de los territorios que forman España. Ahora no lo es. -¿Y sobre la presencia de las autonomías en la representación del Estado en Europa? -Ambas cosas van ligadas. Si el Senado es quien conforma la voluntad nacional desde el punto de vista del conjunto de los territorios que forman España, esta voluntad nacional es la que se expresará fuera de España, en línea con lo que ocurre en otros estados federales europeos. -Sus asesores electorales le han aconsejado a menudo que hable menos de España y que centre sus intervenciones en la política catalana. ¿Por qué no les hace caso? -Creo que la actual situación en la que Cataluña no se implica en los problemas españoles es contraria a los intereses de Cataluña. Cataluña, para avanzar, necesita una España en evolución. No una España momificada, congelada... Necesitamos una España europea, plural, que nosotros llamamos federal, una España viva. Conviene que España haga un segundo gesto, que es absolutamente necesario, para demostrar al mundo que la Constitución no es un corsé sino un instrumento para caminar. Y eso sólo se logrará con un gobierno distinto en España. -También desde CiU, a raíz de la polémica desatada por la filtración de los contactos entre Carod-Rovira y Otegi para que ETA dejase de atentar en Cataluña, se ha argumentado que hay que impedir que el conflicto vasco "contamine" el debate catalán... -En la polémica sobre la vasquización de Cataluña y la catalanización de España, yo estoy por la catalanización de España. Lo que estamos haciendo desde el PSC es decir a España que no nos es indiferente y que los problemas fundamentales del Estado español son también los nuestros. -¿Es desde esta óptica que hay que entender, por ejemplo, su petición de que Pujol medie entre los gobiernos del PP y el PNV? -No sé si hablé tanto de mediación como de implicación. A nadie se le escapa que el tema vasco se ha convertido en la excusa para evitar el debate que se debería de haber hecho sobre la evolución constitucional de España. El máximo interés de Cataluña es que este debate se produzca. -Lo que usted consideró inicialmente como una "cuestión anecdótica" ha llevado en dos ocasiones al presidente Aznar a pedir explicaciones a Rodríguez Zapatero por los acuerdos entre los socialistas y ERC... -Más que anecdótica es una cuestión pasada. Es un encuentro que se sitúa en medio de la tregua de Eta (escríbalo en minúsculas, por favor) hace tres años. Creo que ERC ha cometido últimamente dos o tres errores... Pero Aznar los está utilizando no para dañar a ERC sino para poner palos en las ruedas de la evolución política en Cataluña y España. -Usted mantiene un discurso propio sobre el País Vasco. ¿Hasta cuando podrá hacerlo? -Cataluña debe tener un discurso propio sobre España y debe lograr que contamine el discurso socialista español, casi diría el discurso español "tout court"... Si no es así, Cataluña no tendrá el futuro que esperamos. -El retorno del PSOE al gobierno podría abrir, según usted, un "nuevo consenso" en España al objeto de rescatar al PNV, que quedó descolgado de la Constitución... -Pienso que la España federal de la que hablamos es una España en la que será mucho más fácil integrar los temas de la diversidad. El federalismo está hecho para eso. -Carles Bonet, senador de ERC, abona esta tesis en una carta dirigida al portavoz socialista Juan José Laborda: "Consideramos al PSOE el interlocutor útil y necesario para hacer de España un Estado �orientado al progreso y respetuoso con las nacionalidades, con políticas alternativas a las del modelo conservador y uniformista que representa el PP". -La diferencia entre Bonet y Pujol es que Pujol también lo cree, pero no lo dice. O sólo lo dice en privado. -¿Usted no comparte la afirmación que se ha hecho a veces desde el nacionalismo catalán de que el PP y el PSOE son lo mismo? -Lo ha dicho el propio Pujol, pero sabe que no es verdad. Y sabe que yo lo sé y que Rodríguez Zapatero también. -El PSOE, desde las elecciones vascas, se debate entre seguir el guión del PP o liderar una alternativa de la pluralidad en España, es decir, la vía seguida por Francesc Antich y Marcelino Iglesias en Baleares y Aragón. ¿Comparte este diagnóstico? -Sí. Quizá no se han valorado suficientemente los cambios que se produjeron en las últimas autonómicas en las que, una parte de España, Asturias, Aragón y Baleares, giraron hacia una concepción distinta del país. -¿No cree que, pensando en el medio plazo, un pacto entre PSC y CiU reforzaría la centralidad catalana y podría sumarse un día a esa alternativa de la pluralidad en España? -El dogma dominante en el nacionalismo catalán, y en concreto en CiU, ha sido el desinterés por que lo que sucediese en España más allá del famoso grifo del poder y el dinero que, por cierto, no ha resultado muy productivo. Desde este punto de partida, es difícil alcanzar acuerdos. Tras las elecciones generales del 2004, dependiendo de cuál haya sido el resultado de las catalanas, se puede producir un escenario que predetermine la necesidad de alianzas en el sentido de un retorno al corazón de lo que fue el espíritu constitucional y las fuerzas que lo formularon: la alianza catalanista entre socialismo y nacionalismo democrático... Pero eso exigirá tiempo. -¿El modelo federal que usted alienta se articula en torno a las nacionalidades históricas o prevé repetir el esquema de "café para todos" de las 17 comunidades existentes? -La Constitución es un ser vivo. Una Constitución congelada no responde a las necesidades. No tengo duda alguna de que las ambigüedades de la Constitución española, que fueron queridas y eran necesarias, se irán aclarando con el paso del tiempo. El reconocimiento de las diferencias se hizo casi por omisión. Napoleón decía que las constituciones cuanto más ambiguas mejor. Y probablemente llevaba razón: las constituciones no hablan de lo que aún no se puede hablar. Pero las constituciones vivas acaban haciéndolo, y la española lo hará. -Usted ha alentado encuentros entre los socialistas de la antigua Corona de Aragón: Antich, Iglesias y Pla... Según un estudio de las cajas de ahorros del área, Cataluña, Valencia, Aragón y Baleares constituyen una unidad económica que representa una tercera parte del PIB español (33,7%). -Y casi un 50% de las exportaciones... -¿Se trata sólo de hacer lobby o de ir más allá en el terreno político y cultural? -No. Se trata del dibujo de España. El arco mediterráneo noroccidental es el segundo motor, y no por orden de importancia, de la economía y de la sociedad española. Y, como tenemos dificultades en hacer entender el mensaje federal en España mientras siga puesto el freno de mano del gobierno conservador del PP, pienso que es mejor explicar el mapa de España que resultaría de una visión federal de la política española que no la propia definición de una política federal. Porque el mapa plural y no radiocéntrico de España, el mapa de la España-red, es más contundente y fácil de visualizar. Todo el mundo entiende que es un sinsentido que no haya tren de alta velocidad entre Barcelona y Bilbao, entre Barcelona y Valencia, y que sí lo haya de Madrid a Valencia, de Madrid a Bilbao o de Madrid a Barcelona. -Para cerrar este bloque, ¿cree que la inmigración puede amenazar nuestra identidad? -La inmigración, que es una necesidad, es al mismo tiempo un problema que hay que resolver allí donde realmente se puede influir: en la frontera y en los barrios. La frontera común es ahora europea y, por tanto, o hay una política europea de inmigración o no hay política que sirva... Por otra parte, donde más podemos incidir es en la relación con los inmigrantes en los barrios de llegada. Son los barrios de la antigua inmigración de los años sesenta y se les obliga a vivir una miseria y unos problemas que ya vivieron hace cuarenta años. Es un sarcasmo histórico. Si el país no se vuelca en la mejora de estos barrios, de sus escuelas, estará cometiendo un agravio a toda una generación de españoles. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tema vasco es la excusa para evitar el debate sobre la evolución de España Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Jorba, Rafael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Espanya plural Terrorisme Acció política Constitució Estatut Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1616/0000000777.pdf 334430c96f4f58c6af418fe4a17bca50 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El termino nación es polisémico y puede llegar a dar lugar a confusión Source A related resource from which the described resource is derived La Razón Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Marhuenda, Francisco Planas, P. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Nació Catalunya Espanya Competències Finançament Territoris Acció política Identitat col·lectiva Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-12-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2663/WP6_Territori_JBaguena.pdf dd87f4a2315badd6994706f4a58cae33 PDF Text Text article Working_paper n.6 El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003 Josep A. Báguena Latorre Tècnic a la Diputació de Barcelona i membre del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat. GURB-UAB Desembre 2018 �Aquesta publicació pertany a la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall, que rep el suport de: �ÍNDEX 1. Notes introductòries 4 2. Objecte de la recerca 6 3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals 8 4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi 12 4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a dimensió simbòlica 14 4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana 15 4.1 b) La urbanització i la manca de control públic 16 4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat 17 4.1 d) El medi ambient com a dilema 19 4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a mètode d’interacció 20 4.2 a) URBAN autonòmic 22 4.2 b) Llei d’urbanisme, equilibri i autonomia local 23 4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració 25 4.2 d) Visió ambiental integradora 27 4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública 29 4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció 30 4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral 32 4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques 34 4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre 5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra la “divisió” territorial 35 38 5.1 Escala, territori i xarxa 39 5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables 40 6. Nota final 42 �1. Notes introductòries A l llarg dels darrers anys han aparegut nombrosos treballs i publicacions dedicades a la figura de Pasqual Maragall. Moltes d’aquestes han estat promogudes per la Fundació Catalunya Europa en el marc del seu programa «Llegat Pasqual Maragall» dedicat a l’anàlisi i difusió de la seva acció política. El Paper que presentem a continuació s’insereix en aquest marc i té per vocació aportar una visió aprofundida d’un dels aspectes que configuren l’acció de Pasqual Maragall, en especial la vinculada al territori com a objecte de política pública. Per fer-ho hem analitzat un període, el de l’anomenat «Govern alternatiu», que es desenvolupà al llarg de la sisena legislatura del Parlament de Catalunya, entre els anys 1999 i 20031. Hom podrà entendre que l’abast temporal i temàtic d’aquest Paper és certament limitat en relació a la trajectòria professional, institucional i intel·lectual de Pasqual Maragall. Lluny de rebatre aquesta visió, partim del fet que la figura de Pasqual Maragall ha estat glosada en sengles treballs (Claret, 2017; Vallès, 2008 entre d’altres), que ens han obert un camp d’estudi propici per l’aprofundiment d’algun dels aspectes treballats per qui, de manera més intensa i directa, han conegut de primera mà o hi han investigat de forma metòdica el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Amb aquest Paper pretenem, doncs, continuar amb la tasca d’aprofundiment en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall a recer d’un seguit de treballs més ambiciosos publicats a partir de l’anunci de la retirada de Pasqual Maragall de la política institucional i dels quals en som reconeixedors i tributaris. La nostra aportació, com diem, té la vocació de contenir algun aspecte concret de l’acció política de Maragall, la dimensió substantiva del territori en la definició de polítiques públiques emanades de l’anomenat «Govern alternatiu». Tanmateix, qualsevol aproximació a l’acció de Pasqual Maragall ha de tenir en compte alguns trets fonamentals de la persona i la seva obra. Així, com és conegut, i així ens ho han demostrat els treballs que tot just citàvem, un dels trets definitoris de la figura de Pasqual Maragall és l’aparent heterodòxia en l’exercici de les seves funcions, ja sigui rebatent aproximacions teòriques imperants en el marc de la recerca (Nel·lo, 2017), trencant dinàmiques i costums en les organitzacions polítiques (Maragall, 2008) forçant canvis significatius en les institucions de les que n’ha estat membre destacat (Vallès, 2008) o proposant escenaris de futur pels sistemes polítics de representació de la ciutadania. Escenaris que per alguns obrien camps esperançadors mentre que per altres eren manifestament preocupants (Fuster-Sobrepere, 2017). Entenem que aquesta heterodòxia és de fet un dels valors que efectivament han aflorat a mesura que s’analitza i es perfila l’acció política de Pasqual Maragall i que ens permet, avui, contemplar amb estupor i enyorança la validesa no només de les seves propostes, sinó dels mètodes a partir dels quals les proposava. Estem doncs, ja ho sabem, davant una figura de difícil modelització i traçabilitat. A aquest fet se li ha d’afegir una segona característica col·lectivament acceptada i que rau en la capacitat de Pasqual Maragall de configurar equips a partir dels quals construir la seva acció política, o més 1 L’anomenat Govern alternatiu es va formalitzar aproximadament un any després de les eleccions de 1999 i ja en plena acció d’oposició del grup parlamentari. Així doncs, l’assimilació cronològica de la legislatura amb aquesta manera d’organitzar l’acció parlamentària no és exacta. Hem cregut convenient, tanmateix, reforçar l’anàlisi de la legislatura com a culminació d’una etapa de preparació del canvi polític a Catalunya i l’inici del canvi efectiu en les legislatures posteriors. En aquesta “transició” la figura de Govern alternatiu esdevé fonamental, i és per aquest motiu que creiem necessari emfasitzar tots dos elements, fins i tot en el títol del treball. 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ben dit, establir les bases i els escenaris per a les «seves» polítiques. Alguns treballs (Ballart i Noferini, 2015) ja han aprofundit en aquesta faceta que tan bé expressa el professor Quim Brugué amb la descripció de Pasqual Maragall com un «líder relacional que aprofita coneixements dispersos» (Brugué, 2017, pàg. 270). Més endavant hi farem esment a aquesta qüestió. Reconeguts aquests fets, l’heterodòxia en l’acció política de Pasqual Maragall i la seva capacitat de vincular a aquesta acció coneixements i doctrines provinents de camps molt diversos, ens resistim a l’enorme atracció que aquestes característiques desperten entre els analistes i investigadors que busquen aprofundir en el «perfil» polític per tal d’extreure conclusions pel que fa als «estils» o a les «formes» de «fer política» que tant estan imbuint l’anàlisi científico-periodística de l’actualitat política del país. Creiem que si bé aquestes anàlisis poden efectivament generar informació valuosa, hi ha un camp de treball a explorar possiblement més ric, indubtablement més vast, basat en aproximacions sectorials a l’obra de Pasqual Maragall i que entenem que és l’objectiu de la sèrie de treballs en els que s’insereix aquest Paper. Aquestes aproximacions reten, al nostre entendre, un homenatge a Pasqual Maragall a partir de l’acció col·lectiva per ell liderada i no tant en virtut de la seva figura. Creiem, així mateix, que aquestes aportacions permeten aportar elements de criteri de cara a futuribles accions polítiques que malden i maldaran per trobar l’ocasió d’estructurar-se en un context de gran volatilitat institucional. L’aproximació que tot seguit presentarem s’estructura doncs des d’un esquema analític oposat als conceptes que abans establíem com a definitoris de la figura de Pasqual Maragall. Davant de l’heterodòxia, volem aplicar un «model» d’anàlisi de política pública. Davant de la combinació de sabers i coneixements dispersos, busquem la construcció d’una política que per molts és considerada com a sectorial, no així per Pasqual Maragall. Aquest Paper l’enfoquem, potser de manera arriscada, com un intent de modelitzar una acció que no és de govern real sinó que es produeix en un entorn -el Parlament- que el mateix Pasqual Maragall pretén, i aconsegueix, fer evolucionar, a partir d’una estructura formal mai assajada -Govern alternatiu- que neix amb un doble objectiu: fer oposició i alhora fer govern2, en un clima marcat per diferències i dissensions internes entre sectors significatius del partit al que pertany Pasqual Maragall i la plataforma cívica amb qui compta per professionalitzar i obrir l’acció parlamentària. (Vallès, 2008) Molt honorable senyor president, senyors diputats, senyores diputades, jo constato que el senyor Pujol fa un discurs d’oposició des del Govern; nosaltres farem un discurs de govern des de l’oposició. Pasqual Maragall, debat d’investidura, 16 de novembre de 1999 Vegem tot seguit quin és el plantejament de partida. 2 Potser aquí ja observem un tercer tret definitori de l’acció de Pasqual Maragall. Junt a l’heterodòxia i al lideratge relacional, la visió anticipatòria és un element constant en la figura política de qui ens ocupa. |5 �2. Objecte de la recerca E n el disseny, implementació i anàlisi de polítiques públiques el concepte de territori és sovint tractat com un àmbit físic sobre el qual s’estableixen normatives i accions orientades a la consecució d’uns objectius establerts. La ciutat i el territori esdevenen escenaris sobre els quals encaixar la formalització física de les polítiques públiques i la materialització de les dinàmiques econòmiques i socials. Si observem la trajectòria de Pasqual Maragall veiem, en canvi, que el territori, les ciutats i les mútues interaccions adopten en el seu pensament i en la seva acció de govern una dimensió substantiva. Les dinàmiques urbanes i les transformacions territorials3 han estat un dels elements estructuradors de la seva acció. Així mateix ho expressa Quim Brugué (2017, pàg. 293) tot destacant els elements innovadors del Govern Maragall a la Generalitat: D’altra banda, el govern de Pasqual Maragall es va mostrar especialment actiu en un àmbit que havia estat poc treballat en èpoques anteriors: el territori i el medi ambient. Assumint que es tractava d’assumptes crucials, l’agenda del canvi es traduïa en un seguit de polítiques públiques molt rellevants. Algunes d’aquestes serviren per encetar un trajecte que finalitzaria en la legislatura següent, però en tots els casos l’acció de govern s’impregnava de la necessitat d’abordar aspectes tan destacats com l’ordenació territorial, la planificació de les infraestructures, l’impuls d’una nova cultura de l’aigua, la redacció de l’agenda 21 per a Catalunya, el disseny del model energètic o la creació d’una autèntica política d’habitatge. Partim, doncs, de la premissa que la integració efectiva de la noció de territori en la construcció de les polítiques públiques es manifesta a partir del reconeixement que el comportament i les dinàmiques econòmiques i socials tenen efectes complexos que es manifesten a diverses escales. Aquestes dinàmiques territorials han de ser assumides per les administracions sovint encotillades en unes estructures competencials exclusives. Els governs de Pasqual Maragall aporten, al nostre entendre, experiències molt notables de com fer-hi front i superar aquestes limitacions. En aquest sentit pren especial rellevància, i així es va posar de manifest al llarg de la legislatura, el debat sobre l’organització territorial, que tractarem al final del document mirant de relacionar les visions innovadores d’escala territorial i la necessària resposta administrativa. 3 L’assimilació de ciutat i territori, aquí utilitzats sota una mateixa concepció, és un element que suscita un debat molt interessant i que depassa, de molt, els objectius d’aquest Paper. Oriol Nel·lo (2017) ens explica abastament com la ciutat és un element central en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall des de l’inici de la seva formació fins la culminació de la seva acció institucional. Així mateix, en totes les obres fins ara dedicades a la figura de Pasqual Maragall, i fins i tot en la seva pròpia obra escrita, s’assumeix com a ineludible la concepció del territori, si més no en l’àmbit català, basat en la xarxa de ciutats. Tot treballant aquest Paper la temptació d’assimilar ciutat a territori ha estat ben present atès que la matriu del pensament territorial de Pasqual Maragall és fonamentalment urbana. Creiem necessari, però, obrir un interrogant sobre aquesta assimilació, potser sovint forçada, de cara a analitzar les diferents escales de l’acció política de Pasqual Maragall. Al llarg del text intentarem fer-ne esment. 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Així, la motivació que ens porta a realitzar aquest treball, més enllà de relatar una etapa significativa en la trajectòria de Maragall, és la d’intentar respondre i argumentar de quina manera la construcció de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes, però degudament alineades, emmarcades i liderades sota paràmetres comuns4. 4 Per tal de guiar el lector en aquesta afirmació quasi jeroglífica, al llarg del treball mirarem d’identificar aquesta alineació en les fases de construcció de les polítiques públiques a partir d’una paraula clau (segregació, pacte, integralitat), d’un marc territorial referenciat establert per les respectives figures de planejament i d’un lideratge que segons Maragall s’havia d’esdevenir arran d’una nova planta administrativa que respongués efectivament a les diverses escales en que es manifesten les dinàmiques urbanes i territorials. Problema, escala, instrument i govern són els punts cardinals que guiaran les polítiques territorials dels governs, alternatiu o institucional, de Pasqual Maragall. |7 �3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals A nalitzant la sisena legislatura catalana (1999-2003) disposem d’un període que ens permet observar com es va estructurar un veritable “discurs territorial” des de l’oposició al Govern de la Generalitat. Per tal de demostrar-ho ens dotem d’un marc de treball propi de l’anàlisi de polítiques públiques segons el qual aquestes segueixen un determinat itinerari, no estrictament lineal, però amb una estructura marcadament seqüencial. Així, en la configuració d’una política pública podem identificar les fases següents: Construcció de la problemàtica, procés de negociació, presa de decisions, procés d’instrumentació i finalment el seu seguiment i avaluació. Així mateix, a cada una d’aquestes fases se li conjuga una determinada dimensió de la política -simbòlica, d’estil, substantiva, operativa(Brugué i Gomà, 1998). Aquesta aproximació, il·lustrada a la figura 1, ens ofereix una estructura analítica que ens permetrà disseccionar de manera sistemàtica la configuració d’aquest «discurs» territorial en l’acció de Pasqual Maragall. Figura 1. Fases i dimensions d’anàlisi de polítiques públiques Construcció de problemes i agendes Dimensió simbòlica Procés de negociació Presa de decisions Conflictes epistèmics Dimensió d’estil Models d’interacció Opcions de fons Dimensió substantiva Escenaris de gestió Dimensió operativa Dimensió d’avaluació Anàlisi Font: Elaboració pròpia a partir de Brugué i Gomà, 1998 8 | f u n da c i ó Procés Procés de d’implementació seguiment Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Un cop emmarcada la nostra estructura analítica abordarem la següent fase del treball per reconstruir aquesta seqüència mitjançant l’estructuració d’uns fets abundosament registrats en diaris de sessions i butlletins del Parlament, arxius del Grup parlamentari PSC-CpC, actes del Govern alternatiu, documentació normativa i literatura especialitzada. Cal esmentar així mateix diferents treballs col·lectius que ens han ajudat per il·lustrar les nostres propostes. L’aparició l’any 2017 de la publicació coordinada per Jaume Claret «Pasqual Maragall, pensament i acció» ha estat de vital importància atès que per primera vegada es disposa d’una anàlisi sistemàtica i completa de la figura que ens ocupa. El treball del professor Oriol Nel·lo, centrat en el pensament urbà de Pasqual Maragall, ens ofereix un vastíssim graner de conceptes i aborda des de perspectives ben diferenciades la implementació de propostes polítiques i iniciatives institucionals apel·lant constantment a les principals preocupacions de Pasqual Maragall entorn a l’economia, la societat i la ciutat. Podríem dir, referint-nos a les dimensions de la política pública que esmentàvem més amunt, que el treball de Nel·lo ens permet identificar amb una claredat difícil de trobar en l’obra de Maragall els respectius elements simbòlics i substantius. La construcció, o més aviat, la identificació de problemàtiques derivades de la relació entre la societat i la ciutat, degudament analitzada sota el prisma de l’economista, porta a la implementació de polítiques públiques, a la substantivació i a la presa de decisions degudament alineades sota el prisma d’un socialista transformador. El treball, en la mateixa publicació, del professor Quim Brugué ens ajuda, així mateix, a identificar més clarament les dimensions d’estil i les dimensions operatives en les polítiques públiques desenvolupades pels diferents governs de Maragall. La capacitat d’establir nous models d’interacció entre els agents polítics, econòmics i socials és una de les peces clau de la figura de Maragall que és capaç així mateix d’imaginar escenaris de gestió innovadors. Els treballs de Nel·lo i Brugué ens han ajudat doncs a consolidar el marc d’anàlisi d’aquest Paper. Cal esmentar, així mateix, dues publicacions que ens han ajudat especialment per definir els entorns de la nostra aportació. La primera es publicà l’any 1999 sota el títol «La democràcia dels ciutadans». Es tracta d’un treball de destil·lació fina de molts ingredients continguts en l’anomenada «Convenció cívica catalana per a la renovació de la cultura política» que aplegà entre 1997 i 1999 un seguit de treballs i aportacions molt diverses entorn a la renovació conceptual i formal de la política catalana. Aquest treball representa la pedra de toc de la proposta de canvi protagonitzada per un col·lectiu amplíssim d’intel·lectuals, acadèmics, empresaris, gestors i servidors públics conformat al voltant de la figura de Pasqual Maragall a partir de l’any 1993 i que va adquirir el nom de Catalunya Segle XXI. En aquesta publicació s’exposen en bona mesura els plantejaments polítics de base del que serà posteriorment el Govern alternatiu. La segona publicació, que hem anomenat d’entorn, és potser més personalista però ens aporta una informació molt detallada i rica en matisos del procés de canvi protagonitzat per la mateixa Catalunya Segle XXI fins la culminació del govern de Maragall al cap de la Generalitat. Es tracta del treball de Josep Maria Vallès «Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi» publicat l’any 2008. En aquest document hom pot trobar les notes personals de Vallès del balanç sobre el desplegament de l’agenda política de Pasqual Maragall des de l’anunci de la seva candidatura a la Generalitat fins la seva sortida del Govern. Aquest treball ens ha servit així mateix com a guia de lectura dels documents recollits en l‘arxiu del Govern alternatiu. Sense les notes de context de Vallès difícilment hauríem pogut visualitzar el funcionament intern del Govern alternatiu. En un treball centrat en l’obra de Pasqual Maragall no pot faltar evidentment l’anàlisi de la seva obra en primera persona. Així, a més dels documents interns del Govern alternatiu i de les intervencions en seu parlamentària, hem recollit idees, propostes i reflexions recollides en dues publicacions de Pasqual Maragall. En el títol «Els orígens del futur», publicat l’any 2002 Maragall planteja idees de fons respecte a l’acció política necessària a Catalunya i Espanya, i ho fa des del Parlament, com a cap de l’Oposició. Entre aquestes idees de fons vinculades al catalanisme s’hi escolen tanmateix projectes |9 �concrets amb una base territorial evident. Infraestructures de transport i de comunicació, regeneració urbana i estructuració regional són elements que serveixen a Maragall per exposar algunes de les seves idees de fons. Un cop més trobem la dimensió simbòlica i la dimensió substantiva sense solució de continuïtat catalitzades per l’acció territorial. I especialment la seva «Oda inacabada» de l’any 2008 ens ha permès trobar textos, fragments, reflexions que, un cop més, amb l’ajuda de les anàlisis anteriors, ens ajuden a il·lustrar el nostre relat. Finalment, i per deriva temàtica, considerem especialment interessants algunes aportacions que foren publicades al llarg dels anys objecte del nostre estudi per una de les persones vinculades directament al Govern alternatiu, especialment en l’apartat de política territorial. Parlem dels treballs d’Oriol Nel·lo «Ciutat de ciutats» i «Lletres de batalla». Es tracta de dues publicacions molt diferents essent la primera de marcat caràcter acadèmic en la que s’argumenta la necessària integració territorial de Catalunya a partir d’una estructura, d’una xarxa de ciutats, que permeti fer front als vicis i als perills de la urbanització desordenada. El segon títol és un recull d’articles de premsa apareguts entre 1999 i 2003 concebut com un repositori de propostes destinades a alimentar d’una banda l’oposició a la manca de directius territorials per part del govern de la Generalitat de Jordi Pujol i de l’altra proposar justament una alternativa a la mateixa a partir de la vindicació de polítiques de millora urbana, redistribució de rendes, paisatge, mobilitat, la definició d’àmbits de govern efectius i projectes estructuradors de llocs i àmbits territorials. Aquestes darreres lletres no porten la signatura de Pasqual Maragall, però no se li escapa a ningú la seva contribució solidària amb l’agenda del canvi. Amb aquesta mateixa intenció es van publicar un seguit de treballs col·lectius, centrats especialment en el planejament territorial, en que per cada un dels àmbits territorials definits pel Pla Territorial General de 1995 es plantegen unes «bases» que posteriorment seran desenvolupades en el marc parlamentari i, de forma ja efectiva pel Govern Catalanista i d’Esquerres de les següents legislatures. Aquests treballs van ser publicats a la revista «Papers. Regió Metropolitana de Barcelona» de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, creat l’any 1984 a instàncies de l’alcalde Maragall per disposar d’una plataforma de treball acadèmic al voltant de les dinàmiques i polítiques metropolitanes. Aquestes referències constitueixen les fonts principals a partir de les quals proposem la nostra anàlisi i que estructurarem, com hem dit, a partir d’una doble matriu basada en les fases i les dimensions de la construcció d’allò que podem anomenar l’agenda del canvi en la política territorial de Maragall. Així mateix, per cada una de les dimensions i fases hem analitzat diferents escales d’implementació de determinades polítiques públiques. Així partim del barri, fins a la visió ambiental del territori, passant per instruments d’ordenació territorial sense deixar de parar atenció especial als àmbits de govern. Creiem que aquest exercici d’anàlisi multiescalar per cada una de les fases i dimensions ens ajudarà a establir una nova mirada a l’obra de Maragall en relació a les escales que superi la tradicional assimilació als àmbits de govern per ell proposats. Es tracta, en definitiva de capturar allò que en seu parlamentària va expressar el mateix Maragall de forma tan natural, amb tanta riquesa de matisos, en poques paraules, carregades de coneixement directe del territori i alhora sustentades en una base intel·lectual evident. De l’entorn, només els dic que llegeixin la premsa comarcal, perquè és la gran informadora del que passa. Difícilment temes com el parc eòlic de la serra de Pàndols, l’abocador de Juncosa o l’illa de Jafre, que se la volen menjar..., se la volen cruspir, l’illa del Ter, en el Baix Ter. A Jafre hi ha un alcalde que està convençut que la pot vendre per sorra, no? (Veus de fons.) Sí, sí, però això no arriba a la premsa, diguem- 1 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ne, nacional, no hi ha arribat, és premsa comarcal, són petits esdeveniments. O la contaminació dels purins als aqüífers del Baix Empordà –d’això en parlo perquè ho conec més, que hi vaig sovint. Però, en fi, la premsa comarcal generalment en parla, i no arriben a ser temes del país. Tenen tots aquests temes un denominador comú: són conflictes sobre usos del territori i sobre medi ambient, són conflictes sobre el nostre entorn. Si pogués, els llegiria una frase de Nicolau Rubió i Tudurí que ens deixa encongits, però no la puc llegir perquè no tinc temps. Ja potser després... (veus de fons), no, no, ja potser després, al...5 Hem de preveure, senyor president –i això vol dir fer-hi front de manera efectiva–, la desregulació del sòl, hem de preveure –i això vol dir fer-hi front– la urbanització extensiva, la primacia absoluta de l’automòbil privat, els guanys mesquins i miops a curt termini que hipotequen el demà. Pel futur de Catalunya, hem d’aturar la degradació i la banalització del nostre territori, hem de governar. Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 4 d’octubre de 2000 No voldria acabar amb aquest repàs documental sense esmentar un manifest que l’any 1999 van signar un centenar de professionals de l’urbanisme i la gestió del territori i que el mateix Nel·lo cita en les seves Lletres de batalla. Aquest manifest anomenat «Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya» plantejava moltes de les qüestions clau que posteriorment van ser estructurades i treballades al Govern alternatiu i finalment exercides pel govern de la Generalitat. Des de les problemàtiques als instruments i la gestió, es feia una proposta de canvi. En quina mesura aquest manifest representà un clam d’un col·lectiu professional que Pasqual Maragall va saber encaixar en les seves prioritats, en la seva agenda, o bé fou el resultat de la capacitat de Maragall de conjugar equips i sabers dispersos, tot anticipant-se a la seva acció de govern? La resposta no pot ser unívoca. Una i altra cosa, ens respondran segurament els seus impulsors. Aquest és l’estil Maragall. 5 La cita de Rubió i Tudurí que Pasqual Maragall no va llegir en la seva interpel·lació és aquella que diu: “Catalunya no serà ja una bella terra, ni ho podrà tornar a ser mai més”. Aquesta cita forma part del recull de textos que va publicar el Professor Manel Ribas Piera, 1995, Nicoulau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional Bellaterra, Barcelona: Alta Fulla. Monografies de l’IEMB. |11 �4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi T al com dèiem en els apartats anteriors, abordarem l’anàlisi de la política territorial de Pasqual Maragall a partir d’un model anomenat de fases o de procés segons el qual tota política pública defineix un cert itinerari de lògica globalment seqüencial. Aquest itinerari és fragmentable en tres grans etapes essent la primera la de definició de la problemàtica i «posada en agenda» de determinades qüestions. En segon lloc es desenvolupa el procés de negociació entre alternatives per la conformació de majories i la conseqüent presa de decisions per, en darrer terme, articular els escenaris organitzatius i de gestió que possibilitin la posada en pràctica de les decisions preses. Aquest model permet situar sobre cada una d’aquestes fases d’elaboració les quatre dimensions que entren en joc en qualsevol intervenció pública: la dimensió simbòlica, que es relaciona amb la construcció d’estratègies discursives i marcs cognitius; la dimensió d’estil, que observa les actituds, disposicions i estratègies dels diferents agents; la dimensió substantiva en què es defineixen els continguts de la política i finalment la dimensió operativa en que s’instrumenten els mecanismes i es defineixen els paràmetres de gestió per la seva implementació (Brugué i Gomà, 1998). Una de les riqueses de l’anomenat Govern alternatiu, desenvolupat en l’exercici d’oposició parlamentària, és que permet il·lustrar totes aquestes fases i dimensions. Per tal de fer aquest exercici, i coneixent el fet que de l’oposició parlamentària es va passar a governar en la següent legislatura, seria especialment pràctic adoptar algunes de les mesures del Govern en les matèries que ens ocupen -Llei de barris, Llei de paisatge, Llei i desenvolupament reglamentari d’urbanisme, Programa de planejament territorial, etc.- i anar-les «deconstruint» seguint l’itinerari analític de fases en sentit invers, dels fets coneguts als seus orígens. Creiem, però, que aquesta aproximació, si bé vindicaria la solidesa i riquesa de les propostes i decisions6, no ens permetria abordar la complexitat inherent al pensament i obra de Pasqual Maragall ni dels «coneixements dispersos» que aconsegueix aglutinar; perdríem matisos respecte a com s’ha anat configurant un corpus normatiu i instrumental a mesura que el debat i les aproximacions sectorials interactuaven en el mateix Govern alternatiu. No tinc por dels especialistes, però sí de l’excés de confiança en les especialitats. Crec, més aviat, en la conjunció de les especialitats (...) no es refiïn totalment de la recerca unidireccional. ens diu Maragall en el discurs de presentació del seu llibre de memòries l’any 2008 al Palau de la música. Tanmateix no podem abordar una anàlisi amb vocació de ser sistemàtica si no establim un cert ordre de prioritats en l’objecte d’estudi o si més no en aquelles polítiques que ens permeten il·lustrar les nostres propostes. Així, hem cregut convenient abordar cada una de les fases a partir del tractament 6 Que d’altra banda ja ha estat treballat, entre d’altres, per Oriol Nel·lo en diferents volums, essent potser el més complert “Ordenar el territorio” (Nel·lo, 2012) o be més enfocat als instruments de planejament el volum «El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI,» editat per la professora Mita Castañer i publicat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (Castañer, 2012). 1 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �del territori en les seves diverses escales. De com la segregació urbana es manifesta, i es pot combatre, en els barris, fins a la concepció del litoral català com elements inherents d’un equilibri entre economia i societat en una Catalunya que ha de recuperar els valors patrimonials del seu paisatge. Intentarem, per cada una de les fases que tot seguit desplegarem, abordar les respectives dimensions en base al barri, la ciutat, la integració metropolitana i la xarxa de ciutats i als elements estructuradors del país. Finalment, en el darrer apartat abordem prudentment una via ambiciosa vinculada a la relació entre escales i els seus efectes en la construcció de polítiques públiques. Creiem interessant, abans d’entrar en el detall d’algunes de les polítiques territorials analitzades que ens serveixen com a vehicle per il·lustrar la proposta de fases i dimensions, citar el conjunt de polítiques amb un marcat caràcter territorial que es van elaborar des del Govern alternatiu7. Agricultura, Comerç i Turisme Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000 l Informe sobre la crisi del sector boví l Proposició de Llei de turisme l Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural l Política agrària a Catalunya: Pla de regadius l Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català l Política de comerç i turisme l Medi Ambient Pacte català de l’aigua l Pla rector d’avingudes de Catalunya l Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya l La qualitat de les aigües a Catalunya l Pla integral de gestió del litoral l Una nova política mediambiental per a Catalunya l Política Territorial Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN l Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració l Informe sobre la Llei d’Urbanisme l Política de Foment de l’Habitatge l Política de Muntanya l Política de Paisatge l Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges l Pla territorial de les Terres de Lleida l Pla territorial del Camp de Tarragona l Infraestructures l Proposta catalana de l’AVE l Pla de ports de Catalunya l Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa l Proposta sobre política de peatges l Pla de carreteres l Política sobre finançament i gestió d’infraestructures 7 Document de balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall. |13 �l l l Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya El país que volem, les infraestructures que necessitem Hom podrà reconèixer com el caràcter sectorial d’aquests àmbits està íntimament lligat a la gestió del territori. Igualment haguéssim pogut integrar en aquest llistat altres polítiques que efectivament tenen per vocació governar dinàmiques amb efectes evidents sobre la configuració territorial. Aquesta selecció, però, busca posar en evidència l’amplitud i la complexitat del treball efectuat des del Govern alternatiu així com la seva articulació temàtica. Tanmateix, com veurem més endavant, moltes d’aquestes polítiques que podem anomenar de «territorials» acabaran «desbordant» els seus respectius marcs sectorials. Vegem a continuació a partir de la tria d’unes poques d’aquestes polítiques com el Govern alternatiu s’alimenta a l’inici de la VI legislatura d’unes reivindicacions abastament treballades i argumentades en matèria de polítiques territorials i com, en la fase final, prepara una acció legislativa que s’implementarà de forma inusualment àgil amb el primer Govern Catalanista d’Esquerres8. 4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a dimensió simbòlica La publicació “La democràcia dels ciutadans”, elaborada a partir d’una amplíssima participació de més de 500 persones9 culmina, l’any 1999, la síntesi d’una complexa organització de debats i convencions temàtiques i transversals10. La mateixa estructura del document planteja una visió estratègica de quins són els dos grans àmbits de l’agenda del canvi. D’una banda propugna una nova política basada en uns escenaris, uns agents i unes regles renovades, i de l’altra presenta una base conceptual que ha de guiar el disseny de les polítiques públiques basades en la noció de la solidaritat com a vehicle per triangular economia, societat i territori. No podem obviar el pes de la reflexió territorial recollida en aquest volum i desplegada a partir de tres capítols dedicats justament al medi natural, al món rural, i a la ciutat. Per cada una d’aquestes “entrades” es proposa una presentació somera del concepte per passar a continuació a analitzar els canvis que han viscut cada un d’aquests àmbits en els darrers anys, els interrogants que aquests canvis plantegen i s’aventuren, finalment, unes propostes d’acció. Veiem, doncs, com el territori i la seva gestió adquireix en la iniciativa Catalunya Segle XXI un pes específic que serà incorporat per la plataforma, ara ja electoral, Ciutadans pel Canvi11 per bé que el mateix Maragall advertia: Pel que fa a l’esperit de Catalunya Segle XXI, les propostes contingudes en aquest llibre us n’han donat ja una idea justa, despullada de càlculs electoralistes. Són propostes que segueixen obertes a la crítica i a l’aprofundiment de tots els qui par8 Vegeu l’article de l’Anuari Territorial de Catalunya, publicat per la SCOT Acord per un Govern Catalanista d’Esquerres. Aspectes territorials. (Herrero, 2004). 9 La publicació comença justament per la frase “La gràcia d’aquest llibre és que no té autor”, per bé que el professor Vallès reconeix en la seva agenda imperfecta com tant ell mateix, l’Oriol Nel·lo i el notari López Burniol van “intervenir com a negres” en l’elaboració del text definitiu (Vallès, 2008, pàg. 27). El text definitiu és, com diem, resultat dels debats i d’un seguit de raports encarregats a diferents grups de treball de la Plataforma Catalunya S.XXI. 10 En Quim Brugué (2017) s’hi refereix com “un procés que, de manera pionera, va suposar una experiència de participació ciutadana i d’innovació democràtica” (pàg. 271). 11 No pretenem estendre’ns en aquesta “transició” entre una iniciativa i una altra, aquí excessivament simplificada, per no ser, aquest particular, l’objecte del nostre treball i pel fet que ja ha estat àmpliament descrita, amb tots els matisos i profusió de circumstàncies per Josep Maria Vallès (Vegeu capítols 1 i 3 de l’Agenda imperfecta de Vallès, 2008). 1 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ticipen de les mateixes preocupacions, els quals convidem a afegir-se a un procés que mai no s’acaba del tot. (Catalunya Segle XXI, 1999) Problemàtiques com la difusió de la urbanització, l’especialització funcional de l’espai, la segregació entre grups socials per motiu d’accés al sòl i l’habitatge, la mobilitat exacerbada, la manca d’infraestructures que estructurin el territori, l’aparició d’espais de marginalitat rural, el dilema dels consums energètics i l’equilibri ambiental apareixen ja com a elements davant dels quals cal actuar. Vegem a continuació, en la nostra particular estructura multi-escalar, algunes d’aquestes problemàtiques i en quina mesura adquireixen naturalesa pròpia, dimensió simbòlica, si volem, en l’agenda del canvi. 4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana «El meu patriotisme és el del barri endreçat...». (Maragall, 2008 pàg. 253) Amb aquesta afirmació, simple i alhora rotunda, recollida en les seves memòries, Pasqual Maragall ens mostra com efectivament el barri és l’àmbit on es manifesten les virtuts de la pàtria, entesa aquesta a partir de les directius de la justícia i la igualtat entre els ciutadans. Així ens ho mostra Oriol Nel·lo quan, tot citant Maragall, ens diu ...la metròpolis europea, i en particular Barcelona, disposava d’una extraordinària oportunitat. «Lo esencial es afirmar la vitalidad y solidaridad de la aglomeración urbana como tal, de la Ciudad como tal». (Nel·lo, 2017, pàg. 141) Calia, doncs, establir uns àmbits territorials efectius per assegurar la necessària redistribució de rendes. No en va, una de les variables que més pes han tingut en l’anàlisi de la segregació urbana no és tant la mera dotació d’equipaments i serveis, sinó els efectes que aquests poden tenir en la diferència de preus del sòl i dels habitatges entre diferents parts de la ciutat. El preu com indicador és un element que evidencia la mirada de Maragall a l’hora de plantejar un dels principals problemes a gestionar per qualsevol govern. Àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes rellevants d’ordre urbanístic i social. (...) Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes, una sèrie de barris que, a la regió metropolitana, representen un 7% de la superfície residencial, amb uns 180.000 habitatges i una població d’uns 400.000 habitants. Són aquestes les àrees on els preus són més baixos i, per tant, tendeixen a concentrar-s’hi la població amb majors necessitats de serveis i d’atenció social12. Document de Balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall Així doncs, veiem com el concepte complex de segregació urbana, abordat des la base empírica dels preus i analitzada a escala intraurbana esdevé una de les principals orientacions de la seva política. En els apartats següents veurem com aquesta va adquirint forma. Tanmateix, de bon començament, 12 Aquestes dades van ser extretes dels treballs preliminars del Pla Territorial Metropolità que en aquella època dirigia l’enginyer Albert Serratosa. |15 �les bases conceptuals i simbòliques són evidents13. 4.1 b) La urbanització i la manca de control públic La ciutat com a problema i esperança. Així obre el professor Nel·lo (2017) un dels capítols dedicats a analitzar de quina manera el fet urbà ha influït en el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall, i és així com ens ho indiquen ja a finals dels 90s les propostes recollides en la citada “Democràcia dels ciutadans”. Si bé es parteix de la idea del fet urbà com un element cohesionador i estructurador de la societat i, encara més, dels seus potencials, es posa de manifest com les dinàmiques urbanitzadores dels anys 80s i 90s han generat a Catalunya uns efectes perversos de difusió i dispersió dels usos sobre el territori, d’especialització funcional de l’espai, de segregació dels grups socials en funció de les rendes i altres efectes a llarg termini com la pèrdua de patrimoni natural, o consums energètics excessius derivats de la mobilitat cada cop més dependent del vehicle privat. En aquest sentit, la problemàtica és complexa i els mecanismes per fer-hi front són múltiples. Tanmateix, fugint de simplismes, no s’identifica la problemàtica amb el fet urbà o, si es vol, amb la urbanització de l’espai, sinó en la manca de voluntat d’endegar processos d’ordenació territorial per part de l’administració de la Generalitat, sobretot a escala supralocal. “les dinàmiques territorials a les quals ens referim han comportat seriosos problemes de governabilitat a la majoria de ciutats catalanes. En efecte, en molts casos els fenòmens d’expansió i difusió urbana han provocat el trencament de la correspondència entre ciutat i municipi, de manera que, en molts casos, allò que des del punt de vista administratiu és ciutat constitueix només una petita part de la ciutat funcional i vivencial. La incapacitat de les institucions per donar una resposta adequada a aquest fenomen ha fet que les ciutats catalanes no disposin, en termes generals, de sistemes equilibrats de govern i representació per fer front a les seves necessitats.” (Catalunya Segle XXI, 1999) Davant d’aquestes problemàtiques i la manca d’instruments –operatius i de representació- per fer-hi front s’al·ludeix a la xarxa de ciutats com àmbit a partir del qual estructurar una resposta. Impulsar les ciutats, vertebrar el país. Cal actuar de manera decidida perquè les ciutats catalanes puguin aprofitar les oportunitats per fer front als reptes de l’hora. Per aconseguir-ho cal una acció decidida des de la societat i des de l’administració que parteixi d’una doble convicció: - Que les potencialitats del territori català i la puixança de la societat catalana radiquen en la xarxa de ciutats. - Comprendre i fer comprendre que aquest enfortiment passa (...) per un model de xarxa de ciutats compactes, complexes i integrades que vertebri el territori català. (Catalunya Segle XXI, 1999) 13 Voler sintetitzar els orígens i les manifestacions de la segregació urbana en uns pocs paràgrafs és un exercici temerari. A més, reduir-los a la simple manifestació de la diferència de preus entre barris pot amagar la complexitat dels dèficits de tot ordre que sovint es combinen en les àrees que requereixen d’especial atenció. Tanmateix l’objectiu d’aquest treball no és la de repassar cada una de les problemàtiques que afecten els barris o el territori en general sinó la d’il·lustrar com efectivament aquests problemes són assumits pel Govern alternatiu i de quina manera s’organitza una resposta estructurada. És per això, que en aquest apartat i en els següents farem un exercici de síntesi, basat en alguns aspectes clau que il·lustrin les fases i les dimensions de les polítiques territorials desenvolupades sota el mandat, alternatiu, de Pasqual Maragall. 1 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Veiem, doncs, en aquest apartat, com es posa especial èmfasi no només en denunciar la problemàtica del procés urbanitzador a la Catalunya dels 90s, sinó, tant o més, en reforçar el paper, real i simbòlic, de la ciutat i la xarxa de ciutats vertebradores del territori com a solució. Un cop més, aquesta simplificació no fa justícia a l’elaboració d’un corpus doctrinal dedicat a l’anàlisi de les dinàmiques urbanes i metropolitanes i a la identificació dels riscos d’aquestes sobre el benestar de les persones. Entitats com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de la que Pasqual Maragall n’era membre, centres de recerca com l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona o treballs com l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, impulsats per l’alcalde Maragall evidencien l’interès d’aquest per conèixer com les dinàmiques urbanes es manifesten a escales diferents a les del seu àmbit estricte de responsabilitat política. Trobem, a finals dels anys 90 un corrent de pensament crític sobre els processos urbanitzadors a Catalunya que planteja de forma explícita la necessitat de disposar de mecanismes de control14. 4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat El triangle economia, societat i territori aplicat a l’anàlisi del món rural expressa una tendència a la tecnificació de les activitats agràries, a un augment de l’eficiència en la producció agrícola i a una disminució progressiva del sòl i la població dedicada a aquestes activitats. L’abandonament progressiu de terres i la davallada demogràfica en àrees molt extenses del territori planteja un escenari poc optimista pel que fa al desenvolupament vinculat a les activitats tradicionals. Malgrat aquesta tendència negativa s’identifiquen d’una banda nous usos en àrees rurals, com el turisme, i de l’altra una cada cop més intensa importància dels nuclis urbans articuladors, ciutats intermèdies en diran alguns, que permeten aproximar cada cop més usos i hàbits plenament urbans a les àrees rurals. Com veurem més endavant, les propostes per dinamitzar els àmbits rurals passen, en les polítiques de Maragall, per reforçar la xarxa de ciutats catalanes, incrementar el seu pes relatiu en els respectius àmbits d’influència i dotar aquesta xarxa d’unes infraestructures pròpies de sistemes urbans integrats. Abans però d’avançar les propostes, l’anàlisi del món rural es planteja, un cop més, a partir de criteris geogràfics en que es caracteritzen diferents graus de problemàtiques. Així, en la publicació La democràcia dels ciutadans s’identifiquen en primer lloc “un món rural plenament integrat amb la Catalunya urbana”, en segon lloc un món rural en procés avançat d’incorporació amb la Catalunya urbana i, finalment “Hi ha un món rural poc integrat amb les àrees urbanes catalanes. Es tracta d’unes àrees si es vol marginals, en el sentit que estan al marge de les activitats productives dominants i es troben poc cohesionades per l’estructura urbana general. Es caracteritzen pel despoblament i l’envelliment demogràfic, la feblesa de l’economia agrària, la precarietat econòmica i la marginalitat territorial respecte al context global de Catalunya”. (Catalunya Segle XXI, 1999) 14 El volum de publicacions i recerques dedicades a la qüestió és immens. Creiem, però d’especial interès destacar, a més del monogràfic dedicat a les bases per als plans territorials parcials de la revista Papers citada més amunt, la col·lecció “Urbanitats” publicada pel CCCB a partir de 1997, que en els seus primers anys dedicà volums a la urbanització dispersa, la sostenibilitat i la ciutat, la immigració, la vida obrera, l’habitatge i la formació de la llar... D’altra banda, les monografies que explotaven les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població oferien, justament, un marc de coneixement empíric de la realitat urbana i metropolitana que, progressivament anava ampliant els límits del seu abast territorial fins esdevenir, finalment, d’àmbit català. Bona part dels autors d’aquestes monografies i de les publicacions dedicades a la ciutat i al territori els trobem en l’annex final del llibre Democràcia dels ciutadans com a panelistes, relators, moderadors, autors de les ponències, coordinadors. Emergeix, un cop més la capacitat de Pasqual Maragall de “relacionar coneixements dispersos”. |17 �Veiem, doncs, com la Catalunya rural no es planteja en contradicció a la Catalunya urbana, ans al contrari, s’identifica en funció de la capacitat d’integració amb la xarxa de ciutats i les dinàmiques urbanes corresponents. Aquesta visió articuladora del territori a partir de la xarxa urbana s’oposa directament a la visió dicotòmica pròpia del pujolisme d’una Catalunya rural enfrontada a una Barcelona metropolitana depredadora de recursos. De tothom és conegut el conflicte gairebé perpetu entre Maragall i Pujol arran de la dissolució, pel segon, de la Corporació Metropolitana de Barcelona15. En aquest sentit, les aportacions l’any 1999 de Catalunya Segle XXI beu de la proposta que ja l’any 1985 Maragall plantejava en aquests termes: L’òptim és que el camp estigui molt més urbanitzat. Urbanitzat en el sentit de la comoditat, de la possibilitat de viure-hi amb un determinat nivell de dignitat, de coneixements, de contactes humans. (Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 182) I així s’expressa en el programa electoral de l’any 1999: El nou Govern de Catalunya ha de superar la visió antagònica entre el camp i la ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit, les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més interconnectats. Per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització, potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Partim, doncs, d’una base intel·lectual que proposa un trencament de la dualitat urbà-rural a partir d’una proposta clara per estructurar el territori a través d’una xarxa de ciutats i pobles convenientment dotada d’infraestructures de transport, de comunicació, que millori l’accessibilitat als serveis i les tecnologies. Aquesta vinculació simbòlica del desenvolupament territorial amb el fet urbà és, potser, la que ha generat un desacord més patent, constant i permanent, d’una banda entre les forces polítiques que encara avui argumenten que el desenvolupament local dels àmbits rurals passa per una “transferència de recursos” de l’àmbit metropolità o d’altra banda entre aquelles forces que observen la integració urbana de Catalunya com una pèrdua irreparable de patrimoni natural. Aquesta simplificació amaga, com és natural, multitud de matisos; creiem, tanmateix, que aquest posicionament simbòlic de partida és, encara avui, un repte pendent de superar. 15 Sobre aquesta qüestió i, en general, de la visió metropolitana de Maragall vegeu el treball de Mariona Tomàs, 2017 Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Fundació Catalunya Europa. 1 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4.1 d) El medi ambient com a dilema “En un context caracteritzat per la ràpida evolució dels valors i per la crisi de sistemes ideològics, les temences i els projectes associats als dilemes ambientals s’han situat al centre del debat polític i ciutadà”. (Catalunya Segle XXI, 1999) Aquestes afirmacions recullen un corrent de pensament que reclama l’adopció de la “qüestió ambiental” com un element clau que s’hauria d’integrar de manera transversal en totes les polítiques públiques. En aquest sentit pren especial rellevància la qüestió d’accés i disponibilitat de recursos naturals destinats al desenvolupament econòmic. Aigua, sòl i energia són els principals vectors per al desenvolupament humà. Tanmateix es pateix d’una manca de coneixement sobre aquestes matèries que fa difícil estructurar una resposta adequada a les necessitats futures i el seu necessari equilibri. La primera determinació d’una nova política de recursos naturals a Catalunya haurà de partir, doncs, de la realització d’un inventari comprensiu i fiable dels recursos existents, renovables i no renovables. A partir d’aquí caldrà posar les bases d’una gestió encaminada a cobrir quatre objectius: Disponibilitat de recursos en tot el territori, racionalitzar els consums, restauració i gestió dels recursos bàsics sota control públic i bastir una política d’espais protegits moderna, àgil i adequadament dotada. (Catalunya Segle XXI, 1999) Aquest posicionament es basa, com és habitual, en un coneixement científic cada cop més extens16 i incisiu, si bé topa, i això forma part de la problemàtica, amb “un elevat nivell de desconfiança envers els poders públics en aquests temes” derivat en bona mesura dels “missatges contradictoris que s’emeten des de les administracions, a la instrumentalització per part de les forces polítiques i a l’existència d’un moviment ecologista poc cohesionat i, en ocasions, poc solvent”. (Catalunya Segle XXI, 1999) Veiem, un cop més, com la problemàtica no es planteja exclusivament en termes sectorials o especialitzats, sinó que l’afronta a partir de les evidències científiques, la capacitat de resposta de l’administració i l’anàlisi dels diferents agents que hi estan vinculats. Creiem oportú en aquest apartat fer esment a la visió de Maragall dels recursos naturals en relació al desenvolupament urbà Podemos habernos equivocado, las ciudades pueden no haber respetado su entorno, pueden haber abusado de la naturaleza. Reestudiemos nuestra relación con lo natural. (Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 186) 16 En les seves memòries Maragall cita converses amb l’ecòleg Ramon Margalef de les quals va extreure coneixements que posteriorment aplicaria a les seves anàlisis. |19 �i la capacitat de la regulació de preus en la seva gestió. Per Maragall (...) els preus dels carburants -i per extensió de les energies i els recursos naturals- haurien d’integrar les externalitats negatives que la mobilitat –i altres usos- generen en les àrees metropolitanes. La mateixa posició partidària d’integrar les despeses i les inversions ambientals en els preus hauria d’aplicar-se al subministrament de l’aigua. (Nel·lo, 2017 pàg. 183-184) Trobem doncs la visió reguladora de l’administració per la via dels preus d’un fenomen complex, l’escassedat dels recursos naturals, el sòl inclòs, i les externalitats negatives dels consums. Una visió, però, que s’ha de treballar a totes les escales i on cada nivell administratiu n’ha de ser responsable. És així com, en el programa electoral de 1999 es plantejava la qüestió ambiental des de la corresponsabilitat. La Generalitat ha de dissenyar el model territorial general, mediambientalment sostenible, però la seva aplicació ha d’anar a càrrec del món local, que ha de planificar, també amb criteris de sostenibilitat, els usos del sòl no urbanitzable, i fer de les mateixes ciutats un ecosistema territorial. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) I no només entre les administracions, En l’acció del Govern sobre el medi ambient, és del tot imprescindible la col·laboració ciutadana i dels sectors econòmics per promoure un canvi d’actituds individuals i col·lectives. Tan sols amb la corresponsabilitat social farem possible la nostra proposta d’elaborar l’Agenda 21 Local per a Catalunya. Només així la política ambiental del Govern podrà generar ocupació, riquesa i sostenibilitat en sectors tan importants com el turisme i el lleure o l’atracció d’inversions de qualitat cap al país. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem, per concloure, en tots aquests fragments la concepció de diverses problemàtiques territorials a partir d’una matriu comuna derivada de la noció de segregació. Recordem: “Dintre del socialisme no hi ha llibertat per multiplicar les diferències econòmiques i socials” (Maragall citat per Nel·lo, 2017). Només a partir de l’evidència empírica de com les dinàmiques urbanes i territorials sense un control efectiu per part de les administracions tendeixen a una segmentació social i a una segregació espacial de la societat es podrà construir una alternativa. Aquesta alternativa, com veurem més endavant ha de contemplar el concepte d’integració territorial com a palanca de canvi de les problemàtiques aquí presentades. 4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a instrument? Aquest apartat dedicat a l’establiment d’un determinat model d’interacció en el disseny i articulació de les polítiques públiques ens permet fer aflorar una doble faceta de Pasqual Maragall i, per extensió, dels seus equips: La capacitat d’innovar en la definició de polítiques públiques i la capacitat d’estructurar un nou marc de treball, una organització inèdita i uns mecanismes de decisió que justament farien possible una agenda de canvi. Una de les idees articuladores de l’agenda del canvi proposada per Pasqual Maragall insistia en la necessitat de no només canviar allò que es feia sinó, també, de 2 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �fer-ho d’una manera diferent. (Brugué, 2017 pàg. 294) El mateix Govern alternatiu estableix en sí mateix, doncs, una particular dimensió d’estil. El fet de disposar d’una estructura de govern, amb uns mecanismes de decisió formals i un sistema de seguiment genera una capacitat de resposta i proposta mai observades amb anterioritat al Parlament. (Vallès, 2008) Una capacitat de resposta que cristal·litza, encara no passats dos anys de legislatura, en una moció de censura. Raimon Obiols havia practicat durant les legislatures anteriors una dura política d’oposició, però sempre dintre d’unes coordenades mentals que consistien a pensar que la democràcia era un artefacte acabat d’estrenar i no calia forçar-lo. El respecte mutu impedia anar fins al final, mentre que en política l’obligació és dramatitzar per tal de fer arribar els missatges als ciutadans... La moció de censura em va permetre exposar l’octubre de 2001 el programa polític que ja havia defensat a la campanya electoral de 1999, però ara amb l’experiència afegida dels dos últims anys de govern alternatiu a l’ombra que havia format PSCCiutadans pel Canvi a partir de setembre del 2000 amb els seus diputats electes distribuïts per especialitzacions i dedicats al seguiment de l’obra de govern i a la formulació de propostes alternatives més eficaces. Aquelles propostes havien estat debatudes en conferències nacionals i sectorials convocades arreu de Catalunya per les forces mobilitzades pel PSC-Ciutadans pel Canvi. (Maragall, 2008 pàg. 255) Tal i com anunciàvem a la introducció, no volem centrar la nostra atenció en “l’estil de Maragall” en la seva acció parlamentària sinó en la capacitat d’aquest de traslladar una determinada visió d’estil en el disseny de les polítiques territorials. I és a tal efecte que creiem que la noció de “pacte” és un element transversal en la definició de les seves polítiques que determina efectivament un model d’interacció determinat. Noció de “Pacte” en la gestió del territori “Catalunya ha estat sotmesa als mateixos fenòmens i transformacions que d’altres països desenvolupats, però ha estat mancada d’una reflexió estratègica que permetés bastir un pla d’actuació. També ha faltat un procés obert de diàleg entre els actors que cristal·litzés en un “pacte territorial” –urbà, rural, mediambiental- que establís unes bases de consens per a l’ús del territori i dels recursos naturals i per redefinir unes estructures de govern del territori més properes a l’ús real que en fem els ciutadans. (Catalunya Segle XXI, 1999) El pacte entès com a resultat de diàleg entre els actors per redefinir estructures de govern del territori. Aquesta noció de pacte no es planteja, doncs, com un “acord” entre els agents polítics d’un determinat àmbit de competència que busca una solució de comprimís entre posicionaments de partida. Maragall entén la noció de pacte, aplicada a les polítiques territorials, com un mecanisme de codecisió en base a unes problemàtiques mútuament compartides que aporti la justa escala d’acció entre diferents àmbits de govern. És per aquest motiu que les diferents escales de l’administració, els diferents nivells de govern, han d’interactuar per tal d’assegurar una participació efectiva en la implementació dels projectes. |21 �“Els pactes, en darrer terme, no eren una acció puntual amb resultats clars i observables a curt termini. Eren estratègies i compromisos de transformació a mitjà i llarg termini. Aquest era el seu valor (...) un estil caracteritzat per voler posar la mirada lluny i per, alhora, voler-ho fer de manera coral”. (Brugué, 2017) Veiem, a continuació com aquesta noció de Pacte imbueix cada una de les polítiques territorials aquí analitzades. 4.2 a) URBAN autonòmic El Parlament de Catalunya acaba de debatre una proposta de creació d’un Fons de Foment de Barris i Àrees urbanes que requereixen d’atenció especial. Un fons concebut com un instrument de col·laboració institucional i financera de la Generalitat amb els municipis per a la rehabilitació, precisament, d’operacions de rehabilitació integral d’un mínim de 40 barris d’arreu de Catalunya en projectes ideats i desenvolupats pels ajuntaments i la Generalitat i amb la participació dels veïns: construir ciutat. (Nel·lo, 2001) Aquest fragment de l’article Barris: construïm ciutat, publicat per Oriol Nel·lo al diari Avui, el maig de 2001, i recollit en les seves Lletres de batalla, mostra una de les claus del què va ser posteriorment una de les iniciatives dels governs de la Generalitat més àmpliament celebrades17. Ja ens hem referit anteriorment a la preocupació de Pasqual Maragall pels barris, per la necessitat de dedicar tots els esforços disponibles per evitar la fractura social de base urbana i territorial. Sense entrar en el contingut substantiu d’aquesta “política de barris” volem il·lustrar com, des del primer moment, aquesta política fuig del convencionalisme de ser dissenyada, finançada i aplicada des d’un sol àmbit competencial. Maragall i el seu equip creuen en la construcció col·lectiva, a diferents escales, en el co-finançament, en el seguiment conjunt i en una avaluació que permeti una rendició de comptes també compartida. No és baladí contemplar com efectivament la resposta instrumental a la preocupació nuclear de Maragall pels barris estigui en bona mesura inspirada en la Unió Europea. La mirada sempre atenta d’allò que passa fora es tradueix en una resposta local adaptada, i si es vol millorada. No en va en les primeres referències al projecte de barris en el marc del Govern alternatiu es parlava de l’URBAN català o de l’URBAN autonòmic. El mecanisme de la Llei de Barris funciona, com és sabut, d’una forma molt simple, inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió Europea. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Més enllà del co-lideratge que es planteja amb aquesta proposta, una altra de les seves claus és la de fer evident que la proposta no s’encaminava a identificar les àrees urbanes més vulnerables i dedicar-li els recursos necessaris, sinó que els recursos es destinarien a aquelles àrees que presentessin un projecte de millora. Finançar projectes, no problemes, amb aquestes paraules il·lustrava Oriol Nel·lo, 17 De fet, en la part final del text citat es planteja la necessitat d’un pacte parlamentari que no es va produir, com va ser habitual, per un vot de diferència derivat de l’acord entre els grups de CiU i del PP. Anys més tard, a la llum del reconeixement del que fou la Llei de Barris, alguns exponents de CiU van reconèixer l’equivocació de no haver arribat a un acord en aquella legislatura. Paradoxalment, aquest mateix grup polític fou qui deixà sense efectes la Llei de Barris a partir de l’any 2011 un cop “recuperaren” el Govern de la Generalitat. 2 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �l’any 2009, un dels aprenentatges de l’aplicació de la Llei de Barris. Les actuacions seran proposades, dissenyades i executades pels ajuntaments concernits. La Generalitat, mitjançant un concurs, determinarà cada any, d’entre els projectes presentats pels ajuntaments, aquells que consideri prioritaris, procedirà a cofinançar-los i efectuarà el seguiment de la seva execució. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem, doncs, com aquesta política s’estableix des d’una perspectiva facilitadora i no pas executiva, que proposa el pacte com a garantia front a l’actuació unilateral18. 4.2 b) Llei d’urbanisme19, equilibri i l’autonomia local Oriol Nel·lo ens presenta la concepció de l’urbanisme segons Pasqual Maragall com un instrument de reparació, de restauració social, i alhora En la concepció de Pasqual Maragall, doncs, el Pla, les normes, la fiscalitat o els serveis públics, més que no pas mecanismes reguladors absoluts, han de ser un «codi social» limitador de les desigualtats i la prepotència dels diners; un codi «mòbil i convencional, incert», però del tot necessari. (Nel·lo, 2017 pàg. 172) Maragall, bon coneixedor dels mecanismes de generació de plusvàlues derivades de l’acció urbanística i alhora experimentat gestor de transformacions urbanes, observa des de l’oposició la limitada acció del Govern en matèria urbanística. Els responsables urbanístics van esdevenir, desgraciadament, poc després controladors desbordats pel detall de milers d’actuacions que no podien abastar, petits clons del model Pujol de Govern omniscient i puntillista, memorístic i finalment impotent, davant la vitalitat i la complexitat dels fets i del país. (Diari de sessions del Parlament de Catalunya Serie P, 48, 28 de març de 2001) Veiem en aquesta intervenció una denúncia del contrast entre el control del detall, abassegador en moltes ocasions, per part del govern sobre les actuacions locals en matèria urbanística, en oberta oposició a la renúncia a assumir la responsabilitat d’ordenar i planificar les dinàmiques territorials. Així ho expressa, amb més vehemència, en la moció de censura: Deixin-me dir dos mots de l’urbanisme. Mentre vostès estaven entretinguts amb el tema de les matrícules –que no van resoldre-, el Govern del PP ens arrabassava a cop de Decret les competències en matèria urbanística. Un Decret considerat inconstitucional pel Consell Consultiu i que vostès no van recórrer al Tribunal Constitucional. Ara es vol arreglar amb una Llei d’Urbanisme que ha costat dos anys 18 Respecte a la Llei de Barris s’han publicat nombrosos treballs des d’òptiques molt diferents –Polítiques públiques innovadores: Brugué 2011; Participació ciutadana: Martí 2009; Millora organitzativa de l’administració: Báguena, 2009 i tants altres. Tanmateix, per obtenir una visió global de balanç de la llei de barris és especialment rellevant el volum publicat l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya, Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social. 19 Recordem que l’any 2002 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2002 d’urbanisme que fou modificada i ampliada l’any 2004 i desenvolupada amb el corresponent reglament l’any 2006. |23 �i que, un cop feta, el mateix grup del Govern, CiU, hi ha presentat tantes esmenes com articles té el projecte. Un projecte que envaeix claríssimament competències municipals. (No han estat capaços de defensar les competències de la Generalitat i ara volen les dels altres). (Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001. Arxiu Pasqual Maragall) Ja en el programa electoral es plantejava la qüestió en aquest sentit. Retornar la competència urbanística d’aprovació de planejament derivat als municipis d’una certa entitat. Revisar totes les competències que han estat tretes des de l’àmbit local a l’autonòmic, sense que s’hagi guanyat en eficiència ni millorat en qualitat. - Transformar les actuals Comissions d’Urbanisme, que hauran de canviar el seu caràcter “fiscalitzador” i convertir-se en uns organismes de coordinació administrativa i de salvaguarda dels objectius de l’ordenació territorial. - Revisar en profunditat la legislació urbanística catalana, amb la intenció de reorientar el planejament general urbanístic, agilitar la seva gestió, flexibilitzar la programació i posar-la en relació amb la programació de les inversions locals. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Ara bé, el debat al voltant de la llei d’Urbanisme en el marc del Govern alternatiu no només es va centrar en la qüestió competencial dels governs locals sinó que es va plantejar com l’oportunitat perduda per disposar d’un marc competencial prou ampli i prou flexible com per abordar de manera efectiva les problemàtiques de fons que havien de ser resoltes mitjançant mecanismes de correcció i redistribució. Segregació urbana, accés a l’habitatge, mobilitat, consum de sòl, pèrdua de patrimoni i malbaratament dels recursos naturals eren assumptes que si bé requerien de polítiques específiques, no podien ser obviats per la llei d’Urbanisme. El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’urbanisme. (...) Tanmateix, ara, a l’hora de fer balanç, cal preguntar-se: És aquest l’instrument que Catalunya necessita per al desenvolupament dels seus pobles i ciutats i per a la preservació dels seus paisatges? Per desgràcia, la resposta només pot ser una: no. La llei, poruga i poc innovadora, no acaba d’oferir, tot i les millores aconseguides, les eines necessàries per fer front als grans reptes que avui planteja la transformació del territori català. Quins són aquests reptes? L’habitatge, els barris, la mobilitat i el medi ambient... ... Al costat d’aquestes qüestions, cal assenyalar que el repartiment de competències i funcions entre les diverses administracions previst en la llei tampoc és satisfactori. Aquests temes poden semblar menys rellevants. Però l’urbanisme no s’administrarà bé fins que tothom comprengui que és un camp on les competències han de ser necessàriament compartides entre el govern de la Generalitat i l’Administració local. (Nel·lo, 2003 pàg. 33-35) Creiem necessari, en aquest apartat, posar de manifest la importància que aquesta qüestió va adoptar al llarg de la legislatura, segurament molta més que no pas el tractament que li n’hem donat en aquest paper. El fet de tractar-se d’una norma fonamental per a la planificació i la gestió del territo2 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ri i que va conèixer un procés de negociació i debat parlamentari extensíssim en el que, per raons òbvies, el Govern alternatiu no podia disposar de la iniciativa, que corresponia al grup de Govern, fa variar l’esquema constructiu de polítiques públiques que hem emprat en aquest paper. Tanmateix sí que podem posar de manifest la capacitat del Govern alternatiu de modificar substancialment el text original i introduir, si més no en els documents provisionals, temàtiques que no quedaren recollides en el text definitiu però que sí varen suposar un inici del que posteriorment varen ser iniciatives dels Governs d’esquerres. Qüestions com la regulació de la rehabilitació de les àrees urbanes, l’habitatge de protecció pública, el paisatge, la mobilitat o la protecció dels espais lliures20, van anar bastint un corpus que posteriorment prengué ràpidament caràcter normatiu a partir de la pròpia modificació de la Llei d’Urbanisme l’any 2004, o de Lleis com la de Paisatge, de la mobilitat, els plans territorials, o el Pacte Nacional per l’Habitatge. Veiem, doncs, com també en una matèria sensible pel que fa a la distribució de rendes i a la configuració territorial dels pobles, les ciutats i el territori, la noció de pacte mitjançant l’exercici compartit de les competències urbanístiques hi és plenament integrada. I creiem especialment rellevant com aquesta noció de pacte s’alimenta d’una visió àmplia, innovadora i carregada d’arguments que sobrepassen els marcs cognitius tradicionals per fer justament de l’exercici de pacte, un exercici de construcció i no pas de renúncies21. 4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració El punt 5è del programa electoral de la coalició PSC-CpC a les eleccions autonòmiques s’obre amb el capítol «Els territoris22 protagonistes del seu futur». La ja per se evident al·lusió a la participació dels diferents àmbits de govern es desplega, entre d’altres, a partir de les propostes següents: - Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Central, Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent i Alt Pirineu. - Proposar que aquestes regions siguin l’àmbit de descentralització del Govern i que es configurin com unes administracions locals: els consells regionals. - Els consells regionals assumiran les competències i objectius de les actuals diputacions i seran receptors de les competències autonòmiques de gestió del territori (urbanisme, aigües, medi ambient). - Elaborar un conjunt de Plans territorials regionals que identificaran el conjunt d’espais no urbanitzables. - Dissenyar polítiques per al manteniment i la millora dels espais “lliures” del territori: programes d’ajuda a les activitats primàries creadores de paisatge, etc. - Elaborar un programa de viabilitat per als petits nuclis rurals en procés de despoblament, reorientant-los cap a la funció residencial vinculada als sistemes 20 Recordem que la tramitació de la Llei d’Urbanisme es va produir mentre era vigent a tota Espanya el Decret de liberalització del sòl de 23 de juny del 2000, aprovat pel govern d’Aznar. 21 Si bé el text definitivament aprovat l’any 2002 va ser molt limitat i no responia plenament a les expectatives generades pel Govern alternatiu, que van ser degudament recuperades en la legislatura posterior, també amb l’aprovació de normes amb un ampli suport parlamentari. 22 L’ús del plural per parlar dels territoris denota una visió àmplia i diversa per definir els diferents subjectes polítics que operen sobre el territori sense una identificació clara amb un àmbit administratiu concret. Aquesta idea de subjectivar els territoris des de la seva diversitat xoca, avui, amb l’abús del concepte “el territori”, en mode singular, especialment present en els mitjans de comunicació, però malauradament incorporat en el llenguatge polític i fins i tot tècnic, per referir-se, a qualsevol escala, a tot allò que no és el “centre de decisió”. |25 �urbans pròxims, mitjançant la millora de les comunicacions i de l’equipament. - Estimular la participació ciutadana en els plans d’ordenació territorial. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Amb aquestes i altres mesures, la coalició assumia un dels reptes ja plantejats en la convenció cívica Catalunya Segle XXI en la que es plantejava que El problema de la construcció ordenada de la ciutat a Catalunya apareix, doncs, com un problema eminentment polític i la seva solució ha de ser per tant sobre tot política: és a dir, requereix construir per a cada una de les ciutats catalanes, i per al territori català en el seu conjunt, un sistema equilibrat de govern que permeti recuperar la capacitat d’ordenar el territori en benefici dels ciutadans. (Catalunya Segle XXI, 1999) Subjecte i objecte d’ordenació són, doncs, elements inseparables. És així com al llarg de la legislatura, la qüestió del planejament territorial adopta una doble connotació. D’una banda s’estableixen les bases conceptuals del que s’anomenaren «les tres C» - Compacitat, complexitat, cohesió - d’allò que posteriorment, ja en el govern, foren els criteris de planejament territorial23 com a element substantiu dels plans territorials parcials i de l’altra s’estableix el relat de la necessària subjectivació d’aquesta política en uns àmbits territorials per al planejament territorial. És així com el «Conseller alternatiu» de política territorial, Oriol Nel·lo, ho expressa l’any 2001: En el camp de la política territorial cal, doncs, de manera imperiosa un canvi de rumb, un cop de timó. Catalunya necessita una nova visió del territori. Una política alternativa que entengui que el territori ha de ser alhora recurs econòmic, element de redistribució social, àmbit per a la relació entre la societat i la natura i espai de representativitat. Recurs, redistribució, relació i representativitat. Quatre «erres». Quatre objectius. (Nel·lo, 2003 pàg. 22) Era evident que per governar les dinàmiques territorials calien nous instruments i nous àmbits de govern amb els quals construir les estratègies comunes i col·lectives per tal de fer viables a llarg termini les polítiques territorials del Govern alternatiu. Aquesta assumpció de l’estil relacional i de pacte que imbueix l’acció de Maragall queda expressada de manera diàfana amb les següents paraules La nostra filosofia territorial consisteix a dotar els territoris de Catalunya de projectes propis, de discutir amb ells tant com calgui els seus propis projectes, i el casament d’aquests projectes amb el conjunt de Catalunya. No en trauríem res, que hi hagués purament un pla fet des d’aquí. S’ha de fer un pla des d’aquí, Catalunya ha de dir la seva, però ells han de tenir la seva estratègia, perquè si no el pla no servirà de res. Ha d’haver-hi uns subjectes socials, uns protagonistes que tirin endavant un projecte a cada un dels territoris de Catalunya. (Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 28 març 2001, sÈrie P 48) 23 Vegeu el document de Juli Esteban. Planejament Territorial, Criteris. Publicat per la Generalitat de Catalunya. 2004. 2 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4.2 d) Visió ambiental integradora Barris, ciutat, urbanisme i ordenació territorial són àmbits en els que la noció de pacte estableix el marc estratègic necessari per al disseny i implementació de polítiques redistributives. Ara bé, és potser en l’àmbit ambiental on aquesta visió integradora d’agents i discursos adopta una connotació, si cap, més evident. Així, l’any 1999 la convenció cívica Catalunya S. XXI establia quatre principis organitzatius bàsics per la política ambiental: - Adoptar una normativa clara tendint a responsabilitzar els diversos agents en la mesura que els correspon, tant pel que fa als privats (productors, prestadors de serveis i consumidors), com a públics (legislatiu, executiu i judicial). - Adequar, racionalitzar i estructurar l’acció ambiental de les administracions públiques tot intensificant i coordinant les relacions entre departaments i nivells administratius. - Establir una relació dels objectius mediambientals atenent la seva importància real, al seu cost econòmic i a la seva viabilitat tècnica. - Concertar l’aplicació de les polítiques amb els agents socials: en matèria de polítiques ambientals cal un acord social ampli perquè l’obligat intervencionisme dels poders públics revesteixi el caràcter d’un contracte o d’un pacte social solidari. (Catalunya Segle XXI, 1999) Tal i com avançàvem al capítol anterior, les polítiques ambientals havien estat, potser, l’àmbit en el que Maragall havia desenvolupat un corpus normatiu menys elaborat en comparació amb les dinàmiques urbanes i el planejament urbanístic i territorial. Aquest fet, si és que l’assumim com a cert, no difereix del context espanyol o europeu puix que no és fins la dècada dels 90’s que les polítiques ambientals, o si més no la seva reivindicació o fins i tot el mateix concepte de sostenibilitat, cobren singularitat i una certa centralitat en els discursos predominants. És així com el Govern alternatiu assumeix els mandats de la Cimera de Rio de 1992 i la Carta d’Aalborg de 1994 com a referents en les seves propostes en matèria ambiental. Tot reconeixent la creixent preocupació pels vectors ambientals, el Govern alternatiu desestima la via sectorial per imposar «marcs restrictius» al desenvolupament econòmic i social del país. L’estratègia ambiental se sustenta sobre la integració entre les polítiques territorials i econòmiques de criteris de sostenibilitat. Cal una nova concepció en l’ordenació territorial i urbanística que trenqui la visió sectorial de la problemàtica ambiental i introdueixi a tots els nivells d’escala del planejament (territorial, regional, local, parcial) les consideracions ambientals -també les d’ordre paisatgístic- com a punt de partida bàsic. (Catalunya Segle XXI, 1999) És aquesta via integradora la que fa possibles projectes, entre d’altres, com l’Agenda 21, el Pacte de l’aigua o el Pla de gestió i protecció integral del litoral. Tots tres projectes comparteixen la noció de pacte, d’acord, entre diferents nivells administratius i entre els diversos agents, públics i privats que intervenen en el territori. |27 �Així, l’Agenda 21 catalana es fonamenta en: reorientar el desenvolupament que duu a terme la Generalitat de l’Agenda 21 catalana i la seva relació amb les iniciatives municipals, per aconseguir col·laboració i no competència, sinèrgies i no estratègies de jerarquia, per tal d’integrar totes les “agendes” que, coincidint en el mateix territori, afronten els mateixos problemes, es regeixen pels mateixos principis i persegueixen l’objectiu comú del desenvolupament sostenible. D’aquesta manera, les Agendes 21 han de buscar el que es podria nomenar una òptima qualitat ambiental als municipis mentre l’Agenda 21 Catalunya ha de fixar la seva atenció en les estratègies generals per actuar des de la Generalitat amb la plena complicitat del món local. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) En matèria de planificació i gestió dels recursos hídrics, no és necessari recórrer a un gran transvasament del riu Ebre ja que hi altres solucions molt més viables i factibles a través, principalment, d’una millor gestió dels propis recursos de Catalunya, l’ampliació del ministransvasament de Tarragona i l’aplicació de les noves tecnologies. És el que anomenen el Pacte Català de l’Aigua, que vam presentar el 19 d’octubre de 2000 a l’embassament de la Llosa del Cavall. L’aplicació d’aquestes mesures permetrien disposar de forma immediata de més de 215 Hm3/anuals addicionals per assegurar el subministrament a la regió de Barcelona durant els propers 20-30 anys. Per tant, en el marc del calendari fixat pel Pla Hidrològic Nacional (8-10 anys) i probablement abans i a través bàsicament dels recursos que aquesta llei destina a Catalunya (que s’aproparà als 400.000 milions de pessetes), proposem diverses mesures alternatives per tal de garantir les reserves d’aigua necessàries a les conques internes i, solucionar, paral·lelament problemes de qualitat i quantitat que es produeixen en altres punts de Catalunya. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) En matèria de gestió del litoral creiem d’especial interès recuperar algunes de les conclusions de l’aplicació, ja en el Govern de la Generalitat, del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Aquest pla, hereu del projecte esmentat de gestió i protecció integral del litoral proposat pel Govern alternatiu24, fou una de les apostes més ambicioses d’ordenació física d’un àmbit territorial, la franja costanera de tot el territori català, sotmesa a la més forta pressió urbanitzadora. Les característiques del litoral català, les seves potencialitats pel que fa al desenvolupament econòmic i la seva preservació com un àmbit d’especial valor estratègic, natural i paisatgístic només fou possible gràcies a l’acord madurat entre els agents econòmics i socials i els poders públics locals. Mostra d’aquest acord és la poca incidència de recursos i contenciosos que hagué de suportar una actuació tan ambiciosa en comparació amb altres instruments de planejament25. 24 Si bé el Pla de gestió i protecció integral del litoral es va elaborar des de l’àmbit de Medi Ambient del Govern alternatiu, amb contingut no només urbanístic sinó vinculat a la gestió de la dinàmica litoral terrestre i marina, la dinàmica parlamentària de la VI legislatura i, més tard, les condicions del pacte de formació del Govern Catalanista i d’Esquerres féu que el Pla derivés en la seva elaboració i implementació efectiva en un instrument urbanístic. Un instrument, això sí, innovador en molts aspectes i que obrí una manera de concebre els instruments urbanístics des d’una perspectiva i amb un abast plenament renovats. Així ho expressen els articles de Llort (2006) i Nel·lo (2006) en el monogràfic dedicat als Plans Directors Urbanístics de la revista Espais, editada pel DPTOP. Val la pena esmentar aquí l’interès que el PDUSC com a instrument innovador va despertar entre els cercles tècnicopolítics de realitats ben diverses com l’andalusa, la gallega, o la sarda, on es van replicar instruments d’ordenació litoral molt similars seguint els paràmetres bàsics del PDUSC. 25 Sobre l’escassa litigiositat del PDUSC i la ressolució favorable a l’administració de la Generalitat de gairebé tots els contenciosos es pot veure la Tesi doctoral de Josep M Aguirre (Aguirre, 2015). 2 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Del elevado grado de consenso con el que contó el Plan -PDUSC-1- desde su inicio da cuenta el hecho de que en el periodo de información pública se recogieran 452 alegaciones, a razón de menos de 1 alegación por kilómetro de costa o poco más de 6 alegaciones por municipio... La litigiosidad posterior a la aprobación de los planes ha sido también muy escasa. Frente al PDUSC-1 se presentaron 186 recursos mientras que para el PDUSC-2 fueron 92. (Nel·lo, 2012 pàg. 132) Aquest fet dóna fe de la potència que la noció d’acord i de pacte, un model d’interacció ben evident, pot tenir en matèria de política territorial, justament en un període en que els anomenats conflictes territorials emergien arreu del territori26. En qualsevol cas, l’oposició d’esquerres no va permetre que l’últim mandat de Pujol fins les autonòmiques de 2003 fos un temps completament perdut. Davant d’un govern de simple supervivència de l’interès propi, vam anar forjant el clima concret de l’alternativa. (Maragall, 2008 pàg. 257) Amb aquestes paraules es fa palès el tarannà constructiu de l’acció parlamentària a l’oposició. Com hem vist, l’estil de Pasqual Maragall es manifesta en la recerca de pactes, fonamentalment entre les esquerres, per tal de bastir el que posteriorment fou el Govern Catalanista d’Esquerres, però també des d’una posició constructiva amb un Govern immobilista amb qui, malgrat la manca d’iniciativa política, va acabar establint uns acords amb una gran càrrega normativa com és la Llei d’Urbanisme de 2002. 4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública La dimensió substantiva és aquella en la que es defineixen els continguts efectius de les polítiques públiques. Tot seguit farem esment de manera forçosament breu i esquemàtica d’alguns trets específics d’algunes polítiques territorials impulsades pel Govern alternatiu. Tanmateix ja podem avançar que, un cop més, les propostes del Govern alternatiu, hereves de la complexitat de l’acció de Maragall responien com molt bé diu Brugué al fil que relligava la mirada àmplia i dispersa de Maragall. Un fil invisible que ens permet observar i comprendre el quadre on es representava la seva agenda de canvi. Un quadre impressionista, amb pinzellades que semblaven tenir vida pròpia però que no ens impedeixen veure’n el conjunt. (Brugué, 2017 pàg. 273) Aquest fil invisible ens portarà segons la mirada a indrets potser no massa coincidents, tot i que podem estar d’acord en concebre les polítiques de Maragall com integradores. La integralitat és el concepte clau que millor descriu les polítiques, en aquest cas territorials, de Pasqual Maragall al cap del Govern alternatiu. La integralitat com a resposta activa i militant front al problema de la segregació urbana i territorial. La integralitat com a resultat lògic d’un treball d’aliances i de pactes entre agents 26 Vegeu, entre d’altres, els treballs de Nel·lo, (2003) Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Cabañas, Jordi i Mercadé, (2012) Planejament territorial i debat social ; López, Navarro i Báguena (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials o els volums de la SCOT Anuari territorial de Catalunya. |29 �de diferent ordre. La integralitat, en definitiva, com a mecanisme per trencar dinàmiques sectorials d’una administració gripada. Vegem a continuació alguns dels projectes que van ser recollits en el balanç del Govern alternatiu, l’estiu de 2003, ara ja definint una agenda del canvi que s’intuïa inevitable27. 4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció El projecte recollit en el document de balanç amb el nom de «Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN» és potser el projecte on es manifesta de forma més evident aquell triangle clàssic en Maragall conformat entre ciutat, economia i societat. I es manifesta en diferents esferes del projecte. En els seus objectius estratègics: Tenen com a principal objectiu possibilitar intervencions integrades en barris els quals –per la concentració de la problemàtica social, econòmica i urbanística- no poden ser millorats amb intervencions exclusivament sectorials. Barris on cal aplicar polítiques que no només donin oportunitats a cada ciutadà individual –per trobar feina, per rebre ajudes, per millorar el seu habitatge- sinó que s’adrecin també a la comunitat tota sencera. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem com l’objectiu principal incorpora manifestament el concepte d’integració en funció de les problemàtiques a les que es vol fer front i en funció dels destinataris: «no només cada ciutadà individual... sinó la comunitat sencera». En els seus objectius operatius s’identifiquen els grans àmbits d’intervenció, tot superant el clàssic capteniment sectorial de les polítiques públiques de rehabilitació urbana. El projecte de barris assumeix, doncs, la necessitat d’actuar no només coordinadament, sinó de manera necessàriament integrada en els àmbits següents: l Rehabilitació de l’habitatge, dels espais públics i de les comunicacions. l Millorar les dotacions d’equipaments i serveis. l Assolir l’augment de l’activitat econòmica i el nivell de benestar de la població. Així mateix, pel que fa a les àrees on es preveu intervenir, el projecte mostra un coneixement profund del les dinàmiques que han generat processos de segregació: Les àrees urbanes elegibles als efectes de les accions de rehabilitació integrada seran aquelles àrees urbanes que pateixin o hagin patit: a) processos d’involució urbanística, com ara la progressiva degradació dels habitatges, la persistència dels dèficits d’equipament o la insuficiència de la urbanitza27 Per elaborar aquest apartat ens hem centrat en la producció del Govern alternatiu. Bona part de les propostes elaborades al llarg de la VI legislatura van ser efectivament assumides i desenvolupades pel Govern de la Generalitat al llarg de la VII i VIII legislatures. Tanmateix, els condicionants del pacte van fer variar, en alguns casos de manera substancial, les propostes plantejades pel Govern alternatiu. En la selecció de casos que hem escollit per il·lustrar la substantivació de les polítiques territorials trobem iniciatives desenvolupades i ampliades en l’exercici efectiu del Govern com foren la Llei de barris o la política de paisatge, iniciatives d’aplicació parcial, com el cas del Projecte de gestió i protecció integral del litoral que esdevingué el Pla director urbanístic del sistema costaner, o la proposta de descentralització administrativa, recollida a l’Estatut de Catalunya de 2006 però no desplegada pels governs successius. 3 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ció o de la qualitat de l’entorn físic. b) problemàtica demogràfica causada per l’envelliment, la manca de renovació dels residents o simplement la pèrdua excessiva de població, o, pel contrari, el seu creixement massa accelerat. c) la presència característica de problemes econòmics (atur, manca d’activitat, escassetat de serveis) o socials (delinqüència, violència, drogoaddicció). Així, front a polítiques de rehabilitació centrades en determinades morfologies urbanes el projecte de barris identifica les diverses tipologies urbanes en les que es manifesta de manera diferenciada el procés de segregació: Àrees elegibles: l l l l Àrees velles corresponents als cascs antics de les ciutats grans o mitjanes. Àrees suburbanes extensions produïdes a partir de petits eixamplaments projectats o mitjançant la simple prolongació de carrers. Polígons d’habitatges construïts a partir dels anys cinquanta a les perifèries de les ciutats petites i mitjanes. Àrees d’urbanització marginal l’origen de les quals es troba en un procés de parcel·lació il·legal que permetia l’autoconstrucció. Finalment, on efectivament es manifesta de manera més evident el caràcter integrador de la Proposta de suport a barris amb projecte és en la diversitat de camps en els que s’alinearan les accions. Les accions incloses en els programes estaran encaminades a dotar les àrees concernides d’una qualitat urbana i unes condicions socials equiparables, com a mínim, a les de la mitjana catalana. Les accions hauran de partir, així mateix, d’una voluntat d’integrar les mesures urbanístiques i les mesures de caire social i econòmic, que han de ser enteses com a parts inseparables d’un mateix procés de millora que mantingui i incrementi la cohesió social al mateix temps que millora l’entorn. Així, les accions proposades hauran de referir-se a alguns dels camps següents: l Creació de nous espais lliures i oberts d’ús col·lectiu. l Foment de la mobilitat sostenible. l Rehabilitació del parc d’habitatges. l Reforma urbana. l Execució Planejament General. l Actuacions de reequilibri urbà. |31 �l Habitatge per a ús dels joves. l Programes per adaptar serveis i equipaments generals. l Integració del fenomen de la immigració o nova ciutadania. l Fer efectiva la participació ciutadana. l Promoció i impuls de les activitats econòmiques. l Programes d’inserció laboral. l Programes de seguretat ciutadana. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Mesures urbanístiques, mesures socials i mesures econòmiques que han de ser enteses com a part inseparable d’un procés. El repte plantejat és ambiciós si partim del reconeixement d’un marc administratiu, el de la Generalitat, excessivament sectorialitzat i poc procliu al treball transversal. Tanmateix, una de les virtuts del projecte és la seva inspiració en uns marcs administratius desvinculats de les casuístiques locals. Recordem la inspiració en el projecte URBAN de la Unió Europea. En aquest sentit, el disseny de la política de regeneració urbana es fonamenta en una nova manera de fer que no es preocupa de les estructures departamentals ni del repartiment sectorial entre administracions. El projecte de barris del Govern alternatiu no només va fer possible una nova manera de treballar la integralitat en una política pública sinó que la seva execució efectiva, ja en la següent legislatura, va generar dinàmiques de treball transversal en el marc del govern de la Generalitat inèdites fins aleshores28. 4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral La gestió del litoral és un àmbit d’extrema complexitat degut a les pròpies dinàmiques naturals, mòbils a curt i llarg termini, a les fortes pressions, sobretot urbanitzadores i d’ús intensiu pel turisme, i a un difícil encaix institucional amb encavalcaments de competències entre diferents àmbits sectorials i nivells administratius. Aquesta complexitat s’ha manifestat al llarg del temps en una utilització excessiva i abusiva del recurs litoral per a uns usos cada cop més incompatibles amb la preservació dels valors naturals, culturals, patrimonials i econòmics del litoral. Front a aquesta dificultat el Govern alternatiu va assumir la necessitat d’una gestió integral a partir del Pla de gestió i protecció integral del litoral. Per tant, s’imposa adoptar una nova visió, global, integral i flexible, del litoral, tant la part emergida com la submergida (ja que el sistema litoral, des del punt de vista ecològic i ambiental, és molt més ampli i complex que els límits marcats per la Llei de Costes), i que defugi de les tradicionals solucions urgents que s’han dut a terme amb criteris locals i que han contribuït a alterar les condicions d’equilibri. En definitiva, un nou concepte de protecció del litoral. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) 28 Vegeu treballs de Báguena, 2009 Brugué, 2011 i el volum Llei de barris, una aposta col·lectiva, op cit. 3 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Veiem, doncs, com davant de problemes complexos, el concepte d’integralitat adquireix de nou un marcat sentit operatiu, substantiu, en la definició d’una política amb vocació redreçadora d’unes dinàmiques perverses. Tal com hem vist en la proposta de suport als barris amb projecte, en aquest cas la mirada exterior ajuda a superar les fronteres i les resistències pròpies d’un marc viciat i poc reactiu. S’assumeix amb aquest pla un mandat provinent de la Unió Europea. Aquesta proposta recull les darreres recomanacions que han elaborat aquest mes de juliol29 el Consell i el Parlament Europeu davant el que consideren greus amenaces i danys irreversibles al litoral per la forta pressió que viuen les nostres costes. Els objectius del Pla es manifesten de la següent manera: l l l l l Nou concepte de protecció del litoral. Disposar d’un Pla del Litoral. Avaluació de l’estat actual. Determinació de diferents zones on aplicar mesures correctores i en altres zones de protecció. Per l’estudi, considerar tot allò que afecta al litoral i la costa (qualitat dels rius, dinàmica litoral, estat dels fons, pesqueres...). Aplicació rigorosa de la legislació existent. Gestió integrada i coordinada amb totes les administracions de tots els aspectes que afecten al litoral, també el que fa referència a l’ordenament urbanístic i als usos del sol. Un nou programa per la vigilància ambiental de les platges. Monitorització de la qualitat sanitària de les aigües de bany. Vigilància de l’estat de les sorres. Monitorització ambiental de les aigües. Veiem doncs l’ambició dipositada en un pla que proposa textualment la renovació del concepte de protecció. Aquesta renovació ha d’estar sustentada a partir de l’aprofundiment en el coneixement de les dinàmiques litorals com a espai natural i com a recurs econòmic, per l’acompliment estricte de la legislació vigent, per la coordinació i col·laboració institucional i, important, per una monitorització de les accions i del seu resultat. Els mecanismes, les accions necessàries per assolir els objectius passen per unes accions recollides en dos grans àmbits: 1) La primera de les activitats que cal realitzar és la redacció d’un Pla Integral del Litoral. 2) Impulsar les mesures necessàries en l’ordenament urbanístic, de tal manera que el Pla fixarà, en coordinació amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes específiques que s’hauran d’incorporar en els nous plans urbanístics i en la revisió del planejament dels municipis costes per tal de garantir actuacions respectuoses 29 El text recollit en la documentació del Govern alternatiu no ve datat ni cita el document concret i per tant no es pot identificar amb precisió la font exacta d’aquestes recomanacions. |33 �amb el litoral. Així mateix, s’establiran les mesures cautelars i les eines legals necessàries per assolir el compliment d’aquestes normes d’ordenament. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Tal i com fèiem en l’apartat anterior, aprofitem el coneixement dels esdeveniments posteriors per posar de manifest com d’aquest ambiciós pla només es va desenvolupar efectivament una de les línies d’acció aquí plantejades. Les mesures de caràcter urbanístic recollides en el Pla van ser desplegades en el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Tot i que potser ens excedim del marc auto-imposat per aquest treball, que no es planteja com un exercici d’avaluació de l’obra de Govern de la VII legislatura, val la pena esmentar que si bé aquest pla del litoral no va ser executat en la seva integritat, els resultats obtinguts en matèria urbanística no només han estat fonamentals per la preservació física dels pocs espais oberts del maltret litoral català, sinó que va generar un especial interès acadèmic i disciplinar essent objecte de recerques acadèmiques i, sobretot, va ser aplaudit des de la perspectiva disciplinar de l’urbanisme i l’ordenació del territori assentant un precedent que posteriorment ha estat reproduït en altres territoris de l’Estat espanyol i de la Unió Europea30. 4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge, el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la diversitat d’enfocaments. L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques i mesures a diferents escales per protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions públiques que hi estan relacionades. El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals. Territori, economia i societat, assumits ara des d’una visió innovadora que integra uns valors inherents al territori fins ara inexplorats des de la perspectiva del disseny i gestió de polítiques públiques. Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses fonts i tradicions acadèmiques tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus cultural. Doncs bé, Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la primera assemblea legislativa a Europa en fer-ho. Aquest fet, promogut especialment pel grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi tot i que formalment presentat per tots els grups amb representació a la cambra, va suposar l’obertura d’un procés en el marc del Govern alternatiu que va 30 Per una extensa bibliografia sobre el PDUSC vegeu l’entrada al Blog d’Oriol Nel·lo: Treballs acadèmics sobre el PDUSC. 3 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �acabar amb la proposició de Llei del paisatge de Catalunya, rebutjada pels vots de CiU i PP contra els vots favorables de la resta de forces polítiques. Tornant a la qüestió de la integralitat, en la defensa de la proposta de Llei el Conseller alternatiu de política territorial deia: Nosaltres partim d’una concepció integradora del paisatge, segons la qual l’entorn que mereix atenció i gestió no és només aquell que nosaltres considerem particularment pintoresc o conegut, sinó tot el territori: dels paisatges naturals als urbans, dels rurals als periurbans o als agraris; tant els paisatges singulars com els quotidians o els degradats. ... La Llei no pretén regular de forma omnicomprensiva tots els elements que influeixen en la producció i en la transformació del paisatge. Les legislacions sectorials –la urbanística, la industrial, l’agrària– hi tindran molt a dir. L’objecte de la Llei és més aviat proveir un marc de referència per a aquestes legislacions, dotar el Govern de la Generalitat d’instruments i de finançament específic per intervenir-hi. Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P - Núm. 101. 30 d’octubre de 2002 Veiem, doncs, com aquesta proposta de Llei, aquest projecte propi del Govern alternatiu assumeix el seu caràcter integral a partir de l’abast territorial de tot Catalunya, sense excloure cap àmbit territorial, per tant, tot és paisatge. Paral·lelament es renuncia a establir una normativa pròpia de la gestió del paisatge com si fos un filtre sectorial a afegir a la normativa ambiental, urbanística, industrial, agrària, etc. Aquesta proposta de llei es planteja com un marc per dotar d’instruments i de finançament una política que haurà de ser integrada per altres normatives sectorials. Vet aquí com la integralitat es proposa en termes de transversalitat administrativa. Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses fonts i tradicions intel·lectuals tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus acadèmics tot penetrant en el camp de la política pública, malgrat resistències molt notables31. 4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre “A la vida política no s’ha d’esperar mai que les coses es produeixin per elles mateixes. Cal maldar per què es produeixin, aquesta és la meva moral de l’actuació” . (Maragall citat per Brugué, 2017) 31 Una anècdota significativa és que la iniciativa per a la llei del Paisatge es va presentar a Palafrugell. Va ser l’endemà de la primera i més greu crisi del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, per un debat sobre l’eix de Bracons, en el que es van confrontar bona part dels diputats de CpC i destacats membres del PSC, precisament per una qüestió de caràcter territorial i paisatgístic. Pel que fa al caràcter innovador de la política de paisatge de la Generalitat en les legislatures VIIa i VIIIa vegeu el treball de Brugué (2012). Respecte a una mirada en primera persona de les polítiques de paisatge a Catalunya vegeu els dos discursos d’acceptació com a membres de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol Nel·lo (2010) i de Joan Nogué (2017). |35 �Aquest darrer apartat dedicat a la dimensió operativa de les polítiques hauria de quedar exclòs, stricto sensu, del nostre treball. Entenem que la dimensió operativa de les polítiques aquí presentades va tenir lloc en la legislatura posterior a l’aquí treballada en què el Govern de la Generalitat fou presidit per Pasqual Maragall. Com hem dit, el nostre àmbit d’interès és la formació d’un veritable corpus territorial en les polítiques públiques del Govern alternatiu i per tant l’escenari de gestió efectiu en va quedar exclòs. Tanmateix, creiem d’interès fer esment als projectes alternatius com a avantsala del que fou l’acció efectiva del Govern de Maragall. Els mecanismes a partir dels quals el Govern alternatiu va configurar una bateria de propostes legislatives, projectes i iniciatives mereix, al nostre entendre, ser esmentat en aquest treball. No voldríem, per economia i per no desviar massa el lector del contingut d’aquest Paper, reproduir allò que el professor Vallès ja ha narrat de forma molt detallada en el volum “Una agenda imperfecta: Amb Maragall i el projecte de canvi”. En aquest volum es descriu amb detall la formació de la Convenció cívica Catalunya S.XXI, la plataforma política Ciutadans pel Canvi, es descriuen els moment relatius a les conteses electorals de 1999 i 2003 des d’una perspectiva personal del propi Vallès i, també es relata la formació, estructura i funcionament del Govern alternatiu. Creiem d’especial interès per aquest paper centrar-nos en un element que potser no ha quedat prou recollit en els treballs fins ara editats al respecte i és l’estructura dels projectes del Govern alternatiu. Entenem que és un element d’interès ja que, al nostre entendre, l’estructura segons la qual es formulaven els projectes marcava una especial coincidència amb el nostre esquema d’anàlisi de les polítiques públiques. Vegem, a continuació una reproducció d’una “fitxa tipus” de projecte, en aquest cas destinada a configurar el discurs de la moció de censura de l’any 2001. INDEX TIPUS DELS PROJECTES ALTERNATIUS. 9 de Juliol 2001 1. Antecedents (2 pàg.) 1.1 diagnòstic de la situació. 1.2 actuació de la Generalitat o d’altres Administracions. 1.3 legislació aplicable. 1.4 propostes del programa PSC-CpC. 1.5 compromisos no assolits o incompliments del Govern de la Generalitat. 2. Descripció sintètica del programa (1 pàg.) Breu descripció del programa que enunciï el seu propòsit, les fases, els sectors afectats, terminis, etc. 3. Desenvolupament del programa (4-5 pàg.) 3.1 Objectius a assolir: enunciació dels 3 o 4 objectius bàsics que es pretén assolir amb el programa que es proposa. 3 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �3.2 Mesures i accions a aplicar per a l’obtenció dels objectius. 3.3 Calendari d’aplicació. Aquest apartat pot plantejar-se per cadascun dels sectors en que es divideix el programa 4. Resultats esperats de les accions (1 pàg.) Descripció dels beneficis o resultats esperats de les accions: assoliment d’objectius, indicadors de millora etc. Comparació amb el programa de PSC-CpC. 5. Finançament (1 pàg.) Quantificació del cost de les accions. Valoració del cost incorporat en el Pressupost actual de la Generalitat i increments nets que es proposen. Valoració d’ingressos possibles, si s’escau. 6. Mesures legals associades (1 pàg.) Descripció del desplegament normatiu que requeriria el programa. Procediments per implantar-lo o acollir-se, si s’escau. Utilitzeu, si us plau, pàgines noves per a cadascun dels 6 apartats. Presenteu-ho en tipus de lletra Times New Roman 12 amb interlineat d’un espai i mig. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem amb aquesta fitxa tipus una manera de plantejar les accions del Govern alternatiu des d’una perspectiva especialment àmplia, en la que cada diputat responsable o “conseller alternatiu” ha d’assumir una tasca complexa d’establir no només unes prioritats polítiques o unes reaccions a iniciatives d’altres grups sinó una proposta íntegra de política efectiva tenint en compte els elements pressupostaris i normatius derivats. Tal com diu Brugué A la lànguida i tradicional manera de funcionar dels grups de l’oposició, en un parlament també ensopit i desactivat, l’empenta de Pasqual Maragall va servir per generar unes dinàmiques de treball que van permetre sistematitzar els temes i articular projectes que serien recuperats en l’etapa de govern. Els continguts d’aquests projectes van ser rellevants, com ho il·lustra l’exemple de la Llei de Barris, potser el cas més conegut i reconegut. (Brugué, 2017 pàg. 282) I jo afegiria: i la Llei d’urbanisme, i la de paisatge, i els plans territorials i directors urbanístics, i les lleis de mobilitat, carreteres, els pactes nacionals de l’energia, de l’aigua, i tantes altres iniciatives de govern. Com diem, l’àmbit d’aquest paper no pretén mesurar en quin grau el Pacte per a un Govern catalanista i d’esquerres de finals de 2003 recull en major o menor mesura la producció del Govern alternatiu. El que sí considerem oportú és destacar que la visió del fet urbà i territorial àmplia i complexa pròpia de Pasqual Maragall va donar a les polítiques territorials un impuls inèdit en la història democràtica a Catalunya. |37 �5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra la “divisió” territorial E n aquest darrer apartat volem analitzar la manera que té Pasqual Maragall d’entendre i d’interpretar el concepte d’escala i com planteja la necessària resposta de l’administració a unes dinàmiques que, com hem vist, difícilment s’assimilen des d’àmbits administratius rígids. “Més enllà dels problemes inherents a la gestió urbana i territorial, emana un problema greu de governança de dinàmiques que no disposen d’agents adequats a la seva escala mentre el govern de la Generalitat no hi disposi el mitjans necessaris per al seu control”. (Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001. Arxiu Pasqual Maragall) Gestió, governança, dinàmiques, agents, escala, instruments; en poques paraules Pasqual Maragall conjuga una equació de difícil solució, amb diverses incògnites i amb un element afegit que complica la seva solució com és el temps. Ja hem vist com Maragall, en el moment en què assumeix la seva funció en la política autonòmica, té pressa. És conscient del moment de canvi necessari que viu Catalunya i de la necessitat de renovar el govern i els seus instruments per tal de gestionar unes dinàmiques que escapen cada cop més al control de l’administració, ja sigui per manca de mitjans i instruments adaptats, com per manca de lideratges a les adequades escales. Si bé en aquest treball fins ara ens hem centrat en l’anàlisi d’algunes de les polítiques territorials, no podem tancar un exercici com el que ens ocupa sense fer referència a un tema que va ser fonamental en l’acció parlamentària i que va capitalitzar bona part del debat polític general en aquella legislatura: el model d’organització territorial. Aquesta qüestió, tan antiga com irresolta, fa aflorar en la sisena legislatura un debat de fons que intentarem exposar en les següents línies. Escala i organització territorial van, com veurem, íntimament lligats en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Tanmateix no ens podem permetre la llicència d’entendre que una i altra qüestions dibuixen uns paral·lelismes de fàcil deducció. No es tracta d’entendre les diferents escales des del local fins al global a partir de cercles concèntrics que han de ser governats des de sengles àmbits administratius de manera jeràrquica, de cap manera. El territori s’interpreta en Pasqual Maragall com una superposició de xarxes, de relacions físiques i de fluxos en la que els nodes esdevenen els agents clau i els eixos són els vectors de desenvolupament i equilibri, mentre que els poders públics han de ser prou hàbils i flexibles com per abrogar-se uns lideratges individuals i col·lectius en l’entramat polític tot superant, sovint, les cotilles i les fronteres dels límits administratius i competencials establerts sota designis i raonaments totalment caducats. I aquesta formulació és vàlida tant des dels àmbits més menuts, els propis municipis, com a escala europea. Com diu Oriol Nel·lo la concepció del territori de Maragall, deutora més del concepte de xarxa, que no pas de la geometria euclidiana, relativitza el concepte clàssic d’escala i li atorga una altra dimensió. (Nel·lo, 2017) Heus aquí un exemple més de la complexitat del pensament de Maragall i del repte de copsar la seva 3 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �capacitat propositiva. Per tal de fer-ho dividirem aquest apartat en dos blocs tot analitzant primerament algunes aportacions de Maragall que ens permetran entendre millor la seva concepció d’escala no només pel que fa a les dinàmiques territorials, sinó a la mateixa identitat territorial, per passar seguidament a observar com aquesta reflexió es converteix en propostes de modificació del model organitzatiu de l’administració catalana sobre el territori. 5.1 Escala, territori i xarxa Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que no és l’envoltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens conté, la substància del nostre arrelament a l’espècia i a l’entorn, i de fer-ho amb un ànim de transcendir allò més petit per anar a trobar, a partir d’aquest punt, sentiments de pertinença successivament més amples. (Maragall, 1993) En aquest passatge del text “La teoria de l’Empordà” escrit l’estiu de 1993 i publicat al Diari de Girona, en què Maragall exposava la seva particular visió del concepte de pàtria tot al·ludint a un text del seu avi Joan, l’autor ens planteja la necessitat de reconèixer en la proximitat els elements configuradors d’una determinada identitat i sentiments de pertinença, sense perjudici, més aviat amb la consigna, que aquesta es pugui expressar a escales “successivament més amples”. Aquest esquema denota la reclamació de Maragall de no limitar la potencial capacitat representativa dels diferents nivells administratius sigui quin sigui el “continent polític”; Barcelona pot representar Catalunya com Salt ho pot fer d’Europa32. És a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L’obvietat de la nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics de ser coneguts i representar els més grans. Són aquests més xics els que passen a ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió. (Maragall, 1993) Aquesta capacitat dels “xics” per representar-se a si mateixos i també als “grans”, combinada amb el reconeixement d’unes dinàmiques territorials que s’esdevenen de manera desigual en el territori teixint connexions entre espais físicament distants acaba derivant necessàriament en el reconeixement de la Xarxa com àmbit espacial de referència. El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras no. Las fronteras son las zonas oscuras del mapa. (Maragall, 2003, citat a Nel·lo, pàg. 207) La concepció del territori, de l’espai configurat a partir de les xarxes és una línia de treball tradicionalment analitzada des de la geografia i que permet identificar els nodes i els fluxos a partir dels quals s’articulen les relacions econòmiques, socials, de poder, etc. A partir d’aquesta visió analítica, que Maragall assumeix com a pròpia també en la seva faceta acadèmica, cal d’una banda dotar de legitimitat 32 D’aquí emana, per exemple, l’impuls del Comitè de Municipis i Regions d’Europa, presidit per Maragall entre els anys 1991 i 1997. |39 �dels agents públics que hi intervenen33, i de l’altra establir un marc organitzatiu modern i eficient per permetre que aquesta representativitat sigui efectiva. Per Maragall no tenia sentit entendre el món com un conjunt de contenidors de grandàries diverses... Catalunya, per tant, s’entenia simultàniament com una xarxa de ciutats i com el node d’una xarxa més àmplia de regions que explicava altres realitats territorials com l’espanyola o l’europea. (Brugué, 2017 pàg. 254-255) És a partir d’aquesta necessària translació de l’evidència científica de la xarxa al reconeixement d’uns àmbits adequats d’expressió del poder polític en què s’emmarca la proposta d’establir un nou encaix entre l’escala del fenomen territorial i model d’organització administrativa, intensament debatut al llarg de la VI legislatura. Mirant de simplificar, segurament amb excés, allà on els geògrafs veuen l’expressió d’una escala, Maragall hi veu un projecte i un subjecte polític. 5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables Com dèiem, en la VI legislatura el pes del debat al voltant del model d’organització territorial de Catalunya va ser protagonista. I ho va ser en quant el grup liderat per Pasqual Maragall creia necessari superar el marc establert l’any 1987 per les lleis d’organització territorial, basades en una planta comarcal rígida i en la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. La reforma pretenia encarar el futur amb un nou mapa administratiu que respongués amb eficàcia als reptes derivats de les dinàmiques territorials i, a la vegada, donés cabuda a possibles aliances institucionals, fonamentalment locals34. No es tractava només de reformar el model organitzatiu de la Generalitat al territori, sinó que calia organitzar el territori mateix per tal de superar les pròpies ineficiències i incentivar l’emergència d’agents institucionals actius amb capacitat de liderar projectes propis. Un cop més, la reflexió al voltant del model d’organització territorial bevia de la tradició acadèmica35, i, donada la càrrega política de la qüestió, es va plantejar des d’una proposta integradora amb la participació no només dels grups parlamentaris, sinó del govern de la Generalitat mateix. És així com a l’abril de 2000 fou nomenada la “Comissió d’experts” liderada pel jurista Miquel Roca, amb la participació d’acadèmics i tècnics de les administracions36. La comissió va enllestir els seus treballs en menys d’un any i l’informe va ser lliurat al Parlament de Catalunya a inicis de 2001. Les seves propostes es podien englobar en tres grans blocs: La conveniència de fusionar o agrupar conjunts de municipis menors de 1.000 habitants, la reforma de la representació política dels municipis en els Consells comarcals així com el seu règim competencial, i, finalment, la substitució de la planta provincial per una nova divisió formada per sis37 “vegueries” que actuarien alhora com un àmbit local supramunicipal i com a àmbit de descentralització de la Generalitat de Catalunya. Com és sabut, l’Informe va generar una enorme expectativa no només política, sinó també acadèmica 33 Vegeu el treball de Marc Pradel (2016), Catalunya, xarxa de ciutats. Fundació Catalunya Europa. 34 Una explicació de la dinàmica parlamentària de la VI i VII legislatures al voltant del model d’organització territorial es pot consultar a O. Nel·lo, 2008. “ L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a J. Tort, V. Paül i J. Maluquer. L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Galerada, Fundació Universitat Catalana d’Estiu. 35 Dos bons exemples, relativament recents, de compendi de les tradicions acadèmiques al voltant de la qüestió són la publicació abans citada de Tort, Paül i Maluquer (2008), i el volum monogràfic Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, Monogràfic sobre organització territorial. 75è Aniversari de la SCG. 2009. 36 Podeu consultar el document íntegre de la comissió a: http://www.governslocals.cat/web/.content/Article/documentacio/2-organitzacio-governs-locals/informe_OTC.pdf 37 Respecte la Vegueria de Ponent es reconeixia una realitat específica per l’Alt Pirineu i l’Aran, obrint així la porta a una setena Vegueria superant així el marc dels sis àmbits de planificació territorial establerts pel Pla Territorial General de Catalunya de l’any 1995. 4 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �per plantejar-se de forma rigorosa una possible reforma en profunditat de l’organització territorial, una reforma tantes vegades debatuda com poc assolida fins aleshores38. Aquesta expectació va fer saltar, però, els ressorts de resistència de les forces polítiques conservadores, arrelades territorialment en els petits municipis per aconseguir finalment desactivar la potència reformista de l’informe i el necessari pacte entre les forces polítiques. Descartat el pacte per part del Govern Pujol, hauria de ser el Govern Maragall de la següent legislatura qui assumís bona part dels preceptes de l’informe (fonamentalment la divisió veguerial, no així la reforma de la planta municipal) per recollir-los en l’Estatut de Catalunya de 2006. Tanmateix, al llarg de la sisena legislatura es van aconseguir avenços significatius en el reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com a àmbit per a la planificació territorial, una major representativitat dels alcaldes als consells comarcals i la creació de la figura de la “comunitat de municipis” com un àmbit de cooperació entre els ens locals no necessàriament subjecte a la institucionalització d’un nou ens amb personalitat jurídica pròpia. Aquestes tres fites, menudes en comparació amb les expectatives generades per l’informe Roca, ens apel·len directament a les qüestions d’escala comentades més amunt. El reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com un àmbit per a la planificació territorial i la creació, l’any 2002 de l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran esdevenen el reconeixement d’una realitat territorial pròpia desproveïda fins aleshores d’un agent, d’una capacitat institucional per poder interactuar amb veu pròpia en els debats sobre el model territorial i econòmic d’una part fonamental pel país, especialment colpida per dinàmiques demogràfiques i econòmiques desfavorables. En segon lloc, la reforma dels consells comarcals39 va significar d’una banda ajustar la representació política dels Consells a la majoria de vots obtinguts per les forces polítiques a les eleccions locals i de l’altra la constitució d’un consell d’alcaldes com a òrgan de representació de tots els municipis, per “xics” que aquests siguin. Finalment, i aquí és on la visió de Maragall queda potser més ben reflectida, les comunitats de municipis obren un camp de participació, cooperació i acció conjunta, en xarxa i no a partir de nous ens jurídics, per a tots aquells àmbits i matèries en que voluntàriament els municipis hi vulguin participar. Algunes de les incògnites d’aquella equació comencen a deixar de ser-ho. L’equació, però encara no va quedar resolta en la sisena legislatura, ni ho és avui dia. 38 Especialment vehement és l’article del professor de geografia de la UAB Enric Mendizàbal “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”, a op. cit. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68. 39 Vegeu l’article Báguena, J. 2004 “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A i Esteban, J (Dirs) 2004, Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. |41 �6. Nota final A rribats a aquest punt del treball, hom podrà jutjar si el risc assumit en voler “modelitzar” l’acció política de Pasqual Maragall en matèria territorial ha estat excessiu o al contrari, tal i com esperem, haurà permès observar des d’una òptica original una trajectòria que difícilment es pot contemplar des de la linealitat. Com no podria ser d’una altra manera, plantejar un apartat de conclusió en relació a tot el que aquí s’ha exposat és una tasca difícil. D’una banda, resumir allò dit acabaria no només amb la paciència del lector sinó amb la substància del contingut presentats que ja al llarg del treball ha estat sotmès a una simplificació excessiva. Evidentment, el nostre trajecte no ha fet més que navegar per la superfície sense la voluntat d’aprofundir en cada una de les polítiques seleccionades, però sí que creiem que aquest viatge ens ha permès entendre la necessitat d’una estratègia a llarg termini, a molt llarg termini per tal d’orientar adequadament un projecte de país, un rumb que s’ha de mantenir malgrat els oratges i que està sustentat per un coneixement profund de la naturalesa del medi en el que es mou i de la consciència de les capacitats de la nau, sigui aquesta xica, menuda o gran. Tornant al territori, i assumint de nou un alt risc per la voluntat de simplificar, podem establir un marc de pensament i acció en Pasqual Maragall basat en la contínua innovació, com un cercle de Deming, aplicat a les polítiques territorials. Aquesta voluntat d’abstracció no ens ha de desviar-nos del reconeixement efectiu de la tasca duta a terme al llarg de la sisena legislatura. Una de les evidències més compartides quan s’analitza el govern catalanista i d’esquerres de la setena i vuitena legislatures és la capacitat propositiva només arribar a la institució. Llei de barris, PDUSC, Llei de paisatge, modificació de la llei d’urbanisme, programa de planejament territorial... i tantes altres iniciatives en matèria ambiental i d’infraestructures van ser possibles gràcies al grau de maduresa assolit en bona mesura al llarg de la legislatura anterior, però, sobretot, per nodrir-se d’un corrent de pensament, de reflexió i de treball acadèmic de fons. I més enllà de les polítiques sectorials, el pas de Maragall del govern de Barcelona al de Catalunya no representa, ens sembla, per a ell, un salt d’escala jeràrquic, sinó el reconeixement que les dinàmiques territorials i socials han integrat ciutat i territori, de tal manera que no és possible avançar en un àmbit sense actuar en l’altre. L’Estatut de 2006 havia de respondre a les necessitats de Catalunya de renovar les seves bases institucionals i polítiques, però no només de Catalunya com a conjunt, sinó dels seus municipis i de les seves dinàmiques en particular, com havia de significar, també, un avenç per una Espanya federal, i una Europa més integrada. Amb tot això, fent un exercici d’arriscada honestedat acadèmica, podem abordar aquella qüestió que es plantejava a l’inici del treball en que ens demanàvem de quina manera la construcció de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes. Doncs bé, creiem que més que resoldre l’enigma, la nostra aproximació ha mirat de concretar i sistematitzar qüestions complexes, i tal vegada abstractes, no només pel seu contingut sinó també per la persona que les ha protagonitzat. Aquells conceptes clau -segregació, pacte, integració i triangulació- poden subjectivar les diferents dimensions de la política de Maragall en matèria territorial, i en certa mesura es poden correlacionar amb aquells punts cardinals -problema, escala, instrument i govern- que permeten orientar l’acció política de Pasqual Maragall. Seríem molt obtusos si de l’experiència dels governs de Maragall, alternatiu o insti4 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �tucional, en volguéssim extreure receptes aplicables i/o replicables a mode de manual (ara en diuen tutorial) sense parar atenció a tots aquells elements de context i de trajectòria que van permetre una renovació i un impuls inèdit de les polítiques territorials del país. El que sí podem afirmar, defensar, reivindicar, i també enyorar, és l’extraordinària capacitat per integrar un coneixement profund de la ciutat, del territori i de les seves dinàmiques amb una voluntat tan clara com compromesa de servei públic. |43 �Bibliografia Aguirre, J.M. (2009) El règim jurídic del litoral català. Tesi Doctoral. Universitat de Girona Báguena, J. (2004) “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A. i Esteban, J. (Dirs) 2004, Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori Báguena, J. (2009) Integralitat i transversalitat. Elements de gestió en les polítiques de regeneració urbana. La Llei de barris de Catalunya, Memòria de mestratge. Escola d’Administració Pública de Catalunya Ballart, X. i Noferini, A. (2015) Pasqual Maragall. Lideratge i gestió estratègica, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Brugué, J. (Dir.) (2012) Els motors de la innovació a l’administració pública. Treballs de recerca de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya Brugué, J. (2017) “Les polítiques públiques i la ciutadania” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Brugué, J. i Gomà, R. (coords.) (1998) Gobiernos locales y políticas públicas : bienestar social, promoción económica y territorio, Barcelona, Ariel Cabañas, N., Jordi, M. i Mercadé, M. (2012) “Planejament territorial i debat social” a Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Castañer, M. Cabañas, N. i Jordi, M. (2011) “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 2012, vol. 58/2 Catalunya Segle XXI (1999). La democràcia dels ciutadans, Convenció Cívica Catalana per la renovació de la cultura política 1997-1998, Barcelona, Fundació Cívica Catalana / Edicions 62 Claret, J. (coord.)(2017) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Comissió d’experts creada per acord del govern del 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups parlamentaris (2000) Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, Barcelona. Multicopiat Delgado, M. (Ed.)(1997) Ciutat i immigració, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats Diversos autors (1999) Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya. Manifest Diversos autors (2003) “Estratègies territorials a les regions catalanes”. Revista Papers. Regió metropolitana de Barcelona, núm. 39, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona Diversos Autors (2003-2015) Anuari territorial de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans Diversos autors (2009) “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans 4 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Esteban, J. (2004) Planejament territorial. Criteris, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. Fuster-Sobrepere, J. (2017) “La política és la gent” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana García Espuche, A. i Rueda, S. (Eds) (1999) La ciutat sostenible, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Col. Urbanitats Grup Parlamentari PSC-CpC (1999-2003). Documentació del Govern Alternatiu, Arxiu Pasqual Maragall Herrero, M. (2004) “Acord per un govern catalanista d’esquerra. Temes territorials i ambientals” a Tarroja, E. I Esteban, J. (Dirs) Anuari territorial de Catalunya, 2003 Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Llort, J. (2006) “El segon Pla director urbanístic del sistema costaner: una intervenció als sòls urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya López, J. Navarro, I. i Báguena, J. (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials a partir de la base de dades de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2015) Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans Maragall, P. (1993) “La Teoria de l’Empordà”. Diari de Girona, 5 de setembre de 1993 Maragall, P. (1999) Debat d’investidura, Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. 16 de novembre de 1999. Sèrie P - Núm. 3 Maragall, P. (2001) Discurs de la Moció de censura al President Pujol, Arxiu Pasqual Maragall Maragall, P. (2002) Els Orígens del futur, Barcelona, Editorial Planeta Maragall, P . (2008) Oda inacabada, Memòries, Barcelona, La Magrana Martí-Costa, M. i Parés, M. (Coords.) (2009) Llei de barris: cap a una política de regeneració urbana participada i integral?, Barcelona, Direcció General de Participació Ciutadana del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Mendizàbal, E. (2009) “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble” “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans Monclús, F.J. (Ed.) (1998) La Ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats Nel·lo, O. (2001) Ciutat de ciutats: Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries Nel·lo, O. (Ed.) (2003) Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries Nel·lo, O. (2003) Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya, Barcelona, Pagès Editors Nel·lo, O. (2006) “Els plans directors urbanístics de Catalunya: una nova generació de plans”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya Nel·lo, O. (2008) “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a Tort, J. Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu Nel·lo, O. (Dir.) (2009) Llei de Barris, una aposta col·lectiva per la cohesió social, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya |45 �Nel·lo, O. (2010) De la conservació a la gestió del paisatge. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 16 de juny de 2010, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans Nel·lo, O. (2012) Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, València, Tirant lo Blanc Nel·lo, O. (2017) “La ciutat de Pasqual Maragall” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Nel·lo, O., Recio, A., Solsona, M., Subirats, M. (1998) Transformació de la societat metropolitana, la. Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la regió metropolitana de Barcelona (1985-1995), Barcelona, Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona Nogué, J. (2017) El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 2 de febrer de 2017, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi (1999) Programa electoral PSC-CpC. Arxiu Pasqual Maragall Pradel, M. (2016) Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia en la governança de Catalunya, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Ribas Piera, M. (1995) Nicolau Rubió i Tudurí i el planejament regional, Barcelona, Edicions Altafulla Tomàs, M. (2017) Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Tort, J., Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu Vallès, J.M. (2008) Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Barcelona, Edicions 62 Vergés, R. (Ed.) (1998) El precio de la vivienda y la formación del hogar, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats 4 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El territori en l'acció política de Pasqual Maragall: Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003 Creator An entity primarily responsible for making the resource Báguena Latorre, Josep A. Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Territoris Parlament de Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Catalunya Govern alternatiu Acció política Abstract A summary of the resource. "El territori en l'acció política de Pasqual Maragall" és un working paper que té la vocació d'aprofundir en el territori com a objecte de política pública en el marc de la política i l'acció de Pasqual Maragall durant l'època de l'anomenat "Govern Alternatiu", entre 1999 i 2003. Aquest working paper pretén modelitzar una acció de (no) govern que es produeix des del Parlament i que Maragall aconsegueix fer evolucionar a partir d'una estructura mai assajada de govern alternatiu que neix amb un doble objectiu, fer oposició i alhora fer govern. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Description An account of the resource Número 6 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1683/0000000646.pdf f5d8606845f79ab5b2d01a75527e6f45 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 02/06/2005 - Hora: 23:51 DIVENDRES 3 DE JUNY DEL 2005 Opinió el Periódico 7 L’article del dia EL TSUNAMI EUROPEU Es pot alentir la construcció europea, però evitant que ens desviïn del camí cap a la nova realitat del món PASQUAL Maragall* es noves nacions ja no són els estats, són regions mundials. Europa és la regió mundial més avançada, i econòmicament la més gran. La nova Europa dels 25 estats ha anat massa de pressa als ulls de la gent, sobretot als països fundadors, on la revolta s’ha produït en forma de reacció nacionalista, antiliberal i antisocial. El moment que estem vivint és un luxe per als que el vivim en pau i davant de la televisió o davant dels diaris. Sobretot a Espanya, gràcies a la visió i l’audàcia del president Zapatero al plantejar el referèndum quan i com ho va fer. El món de sobte és més modelable i canviant, i no com abans, per guerres, imposició i conquista, sinó gràcies al vot democràtic. Tot el que passa prové del fet que la dimensió dels Estats Units d’Amèrica, aquell gran invent europeu, ha anat imposant al mercat de les nacions, igual que passa en el de les empreses, unes dimensiones mínimes més grans. Europa ha volgut ser com les dues grans nacions vencedores de la segona guerra mundial, els Estats Units i la Unió Soviètica. Era obligat. I ha hagut de fer-ho no per conquista o assimilació forçada de pobles diferents, sinó per adhesió lliure i per interès econòmic. I se n’ha sortit: 500 milions d’habitants, el mercat més gran del món, la renda continental (no podem dir-ne nacional) més gran del món, una sola moneda, cap exèrcit. Això és el que som. I els europeus de parla francesa han estat els primers de dir: a poc L Família tipus a poc, no volem anar tan de pressa, ja se’ns ha colat Polònia, ara que no se’ns coli Turquia, prou de deslocalitzacions, no anem tan ràpid. Javier Solana, Ana Palacio i jo mateix vam defensar fa un any i mig a Davos que Turquia hi havia d’entrar. Fixin-s’hi bé, ¿contra qui? Doncs bàsicament contra Angela Merkel, que sembla que aviat governarà Alemanya. Ens estem quedant sols. L’avantatge és que el primer país que ha dit no no podem qualificar-lo de reaccionari, és el país de la revolució i la república. Per tant, parada i fonda en el procés de construcció europea, que als que hi estàvem ficats ens semblava lent i morós, i a molts, segons sembla, incomprensiblement veloç i excessiu. SOM DAVANT d’un moment de passar comptes entre la gent i la política. I la nova política i els nous polítics seran els que siguin capaços de convèncer la gent que la marxa de les coses és la que ha de ser, que anem bé, que s’ha d’anar canviant a un ritme sostingut, sense precipitacions. Fa poc es va arribar a un acord en relació amb la Carta Municipal de Barcelona a Madrid. Quan vam començar amb Narcís Serra, amb Estapé i amb Sardà Dexeus a reformar la Carta jo tenia els cabells negres i ara ja ho veuen. Era l’any 1980. Quina fantàstica morositat, quina immensa mandra la de la història. Mirin: les noves nacions més o menys unides del món no seran les velles nacions, seran les grans regions mundials; Mercosur, la unió magribina, la unió africana, la Unió Europea, els Estats Units, Rússia, la Xina, l’Índia, el Sud-est Asiàtic, Austràlia i no gaires més. I amb les mides petites no es podrà competir, encara que hi pugui LEONARD BEARD haver andorres i mònacos i suïsses i singapurs, igual com passa amb les empreses. La mobilitat de la població es pot alentir, però no es pot aturar; més encara, se l’ha d’alentir i d’ordenar. Però no podem enganyar la gent dient-li que es pot impedir. S’ha de potenciar una deslocalització moderada, potent i controlada per evitar excessius moviments de població. I Anem a una xarxa de regions mundials, que ja no es regirà pels sentiments nacionalistes s’ha de fer en cada país, en cada comarca, en cada ciutat, en cada barri: vigilar com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans, començant per la convivència a l’escola i la convivència a les escales de veïns dels barris. Els explico el cas d’una població catalana: els pisos construïts per un fabricant de gasoses per als seus obrers eren l’orgull de la vila. Allà vivien els obrers modestament, però hi vivien bé. Quan van poder passar al centre de la població, les cases es van anar buidant primer i després es van omplir d’immigrants no ja del sud d’Espanya, sinó del Magrib. I el barri va començar a decaure. L’alcalde les va voler arreglar, però va tenir mala sort. La seva dona es deia de cognom Moreta. La gent, possiblement, quina ironia, els immigrants de la primera onada, van començar a dir que l’alcalde sortia amb una mora i que per això cuidava exclusivament dels immigrants. Fins que el van fer fora. Els explico també el cicle anual d’una escola de la Catalunya interior. A començaments de curs els alumnes són els que són. Però ara el curs ja no és estàtic i fix. Abans de Nadal han arribat més famílies al poble, més nens que s’han d’escolaritzar. Després alguns se’n tornen als seus països d’origen, i a finals de curs, amb la sega i el turisme, arriben més criatures de les que havien marxat. ¿Qui pot planificar aquesta seqüència? Per als polítics de dretes hi ha una solució: dir que es prohibeixi la immigració. No dic prohibir-la –perquè no es pot fer fàcilment– dic dir que es prohibeixi, confiant que la gent sigui tan ignorant que s’ho cregui i els voti. Aquests dos exemples són dues petites al.legories del que passa a Europa, del que va passar a França, el que ha passat a Holanda i el que pot passar en altres països. Crec que s’imposa fer una reflexió conjunta dels grans líders europeus disposats a afrontar la situació, els actuals i els anteriors, amb gent nova, amb veus representatives de la nova sensibilitat i realitat per aixecar una bandera d’ambició i seny, perquè ara veurem nous líders venent-nos velles receptes i s’ha d’evitar que ens desviïn molt del camí cap a la nova realitat del món. Anem cap a una xarxa de regions mundials de grans dimensions i cap a un món regit per l’economia i la ciència i no pels sentiments nacionalistes, si bé a cada cantonada d’aquest camí tals sentiments s’expressaran amb força. S’ha de mantenir el tremp, mirar lluny i no ensopegar. Uns joves em diuen dues coses que consigno: van votar en blanc en el referèndum espanyol perquè són europeistes, però ni ningú els va explicar la Constitució ni els va semblar que servís per millorar la seva situació. Que típicament és de subocupació, de feines molt precàries, i de disminució intermitent dels ingressos. Quan jo era jove es trigava a millorar, però es començava aviat i no es feia mai enrere. Però les coses ara són diferents. ELS JOVES d’avui m’han suggerit que al final dels processos de ratificació del tractat, la Unió convoqui un referèndum global europeu. Si guanya el sí, endavant. Si guanya el no, ens quedem en el tractat vigent avui, el de Niça. Els he dit que em sembla una proposta molt lògica, amb un advertiment: s’ha de preveure què passa als països on hagi guanyat el no. Per a això es poden arbitrar sortides raonables, com l’opting out que la Gran Bretanya va aplicar en l’adopció de l’euro com a moneda comuna. No ha impedit que l’euro competeixi amb el dòlar en el mercat mundial de divises com a moneda reserva i, no obstant, ni és un tema menor... ni la Gran Bretanya és menys important que França. La celebració de la cimera euromediterrània, Barcelona + 10, d’aquí a sis mesos podria ser l’ocasió per discutir aquests temes amb perspectiva. Rendez-vous al novembre. H *President de la Generalitat. Horacio Altuna GRUPO ZETA: Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Francisco Matosas. Vicepresident Executiu: Antonio Asensio Mosbah. Consellers: J. M. Casanovas, Serafín Roldán i Jesús Castillo. Secretari: J. R. Franco. Vicesecretari: E. Valverde. Conseller Dtor. General: J. Castillo. Dtor. Editorial i de Comunicació: M. Á. Liso. Comitè Editorial: J. M. Casanovas, A. Franco, M. Á. Liso, J. Maraña, J. Oneto i J. Rivasés. Dtor. general de Premsa: Román de Vicente. Dtor. general de Publicitat, Màrqueting i Promocions: Joan Alegre. Dtor. general de Serveis Corporatius: Conrado Carnal. Dtor. general de Revistes: Alfredo Castro. Dtor. general de Distribució: V. Leal. Dtor. general de Llibres: Juan Pascual. Dtor. de control: J. Martínez. EDICIONES PRIMERA PLANA: Dtor. General: J. Alegre. Directors: V. Blanes (màrqueting), J. G. Miquel (comunicació), M. Moya (producció), M. Fañanás (r. externes), D. Segura (promocions), C. Mateu (sistemes), P. Vidal (compres), J. Sicart (administració), X. Badia (control gestió), J. L. Busquets (tresoreria), D. Casanovas (recursos humans), C. Moreno (adm. redacció). Ediciones Primera Plana S.A. Consell de Cent, 425-427, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 65 12/13. Delegació a Madrid: O’Donnell, 12, 28009 Madrid. T: 91 586 97 00. Fax: 91 586 97 29/30. Impressió: Gráficas de Prensa Diaria. Dtor. gerent: E. Ripollès. Directors: L. Miranda (tècnic), F. López (producció). Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Bailèn, 84, 2a planta. 08009. Barcelona. T: 93 484 66 00. Fax: 93 484 66 35. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Dtor. gerent: P. San José. Directors comercials: S. Germán (Catalunya), I. Monar (Madrid). Consell de Cent, 400. T: 93 265 53 53. Classificats: T: 93 265 57 27. Fax: 93 246 54 51. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tsunami europeu Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Globalització Catalunya Espanya Acció política Territoris Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1340 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1576/0000000740.pdf a6d2063d72af0104d222ca516556378d PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tunel de Bracons es farà Source A related resource from which the described resource is derived El 9 Nou Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Molet, J. Mas, J. Casas, M. Altarriba, D. Danés, A. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Osona Comarques Infraestructures Catalunya Govern Territoris Acció política Consells Comarcals Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes