51 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/31/949/Carta_MiterrandF_1995.pdf b3677df325ca0fb69d2bbe2eaf16b9f9 PDF Text Text }r1 aM? GSSJU^^ f.f-• J \:ALCALDE DE BARCELONA Barcelone, le 20 avril 1995 M. François Mitterrand Président de la République Française Paris France Cher Président, J'ai un très vif souvenir des rencontres que vous avez eu la gentillesse de me concéder. A l'Elysée, à Barcelone lors de votre visite présidentielle accompagné de Lionel Jospin, à Barcelone à nouveau pour l'ouverture des Jeux Olympiques, à Cèret quand vous avez ouvert la deuxième phase du merveilleux musée (qui abrite une peinture de mon oncle Joseph) et à Strasbourg lors de votre éblouissant discours adressé aux Etats Généraux des Communes et Régions d'Europe que je préside modestement ("est-il nécessaire qu'une guerre cruelle arrive à nouveau pour que nous, européens, sachons exactement la valeur de ce que nous avons aujourd'hui: la paix, la stabilité, la croissance, l'amitié?" "Faut-il une guerre pour que la jeunesse qui n'en a pas connue sache la valeur de la paix?"). Il faut institutionnaliser l'Europe, vous aviez dit. Et tous, droite et gauche, est et ouest, communes et régions, vous ont acclamé. Tous étaient conscients du fait qu'à travers vous, ce doux jour d'automne à Strasbourg, c'était la France qui s'exprimait. La France qui adressait des mots de sagesse à l'Allemagne voisine et à l'Europe toute entière. Et nous étions rassurés, réconfortés en notre foi européenne. Mais vous nous aviez dit aussi que l'Europe devait être proche, que c'était à nous, maires et présidents' régionaux, conseillers municipaux et régionaux, ministres de Lànder, de garantir la proximité de l'Europe. Tout à coup le souvenir m'est venu à l'esprit d'un jour gris du mois d'octobre 1959. J'ai 18 ans et je passe ce mois à Paris, 2 bis Av. de Ségur. Un meeting à Maubert-Mutualité m'attire. C'est le PSA de Depreux qui s'exprime et vous en êtes l'invité attendu. Je découvre le discours politique, l'art oratoire politique, 20 ans après la déclaration du silence en Espagne et tout juste au moment où une nouvelle génération envahit les universités et s'oriente vers la gauche. C'est la gauche qui amènera la démocratie en Espagne, au Portugal et en Grèce, qu'on le veuille ou non. Mais cette gauche méditerranéenne avait grandi en regardant la France et la gauche française. A L C A L D TA" R e g i s t r e de S o r t i d a Plaça Sant Jaume. I 08002 Barcelona (Espanya) Tel. 34-3-301 07 07 2 5 ABR. 1995 N« ¿fcfr.l-. �L'ALCALDE DE BARCELONA Voilà pourquoi, quand en 1981 votre tour est arrivé, tous les postes de télévision de la gauche méditerranéenne se sont branchés sur Paris. J'ai acheté une antenne orientée vers la France dans ma maison de campagne à l'Empordà, tout près des Albères et du Perthus. Et le jour venu, à huit heures précises, nous vous avons vu accéder à la plus haute responsabilité de la République. Un an après, Felipe Gonzalez est "arrivé au pouvoir", comme on dit encore en Espagne. La même année, le 2 décembre, je suis devenu maire de Barcelone. Nous sommes en 1995, votre présidence s'achève avec des épreuves de lucidité et courage qui vont au delà de ce que l'on ait jamais vu et qui nous redonnent un sens de l'histoire parmi une guerre civile, politique, qui éclate partout contre la politique elle-même, contre le système. Je suis sûr que la proximité peut nous aider à nous retrouver le chemin du futur, pourvu qu'il y ait des lumières dans l'horizon, comme celles de votre sagesse, qui nous disent d'où venons-nous. Mais je me demande si la France entamera vraiment le discours de la proximité, de la subsidiante. Elle qui nous a montré la valeur de la distance, de l'uniformité, des droits de l'homme égal et non pas ceux de la diversité; la valeur des principes par rapport à celle des sentiments - qui finalement ont dominé à plaisir le siècle torturé qui s'achève. Voici pourquoi je vous demande encore: est-il possible d'imaginer un futur où, partant du concret, du réel, du proche, des sentiments - et non de la raison - on puisse finalement arriver à l'universel et au raisonnable? Est-ce que tout ce que la globalisation de nos vies nous annonce comme possible - la fraternité, la connaissance des autres, l'amitié, la coexistence internationale - est vraiment probable? Pour quand? Quel sera le rôle de l'Europe dans ce cadre? La gauche se doit de poser de telles interrogations. Elle a toujours été, surtout, le parti des interrogations et non celui des assurances. Votre longue expérience politique a donné des réponses à beaucoup de ces interrogations, mais j'aimerais, vivement, avoir l'occasion de connaître votre avis sur les questions que j'ai osé vous poser. Très sincèrement à vous, Pasqual Maragall Maire de Barcelone Plaça Sani Jaume, 1 08002 Barcelona (Espanya) Tel. 34-3-301 07 07 Fax 34-3-317 01 39 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.02. Relacions externes (correspondència com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Sèrie que recull els documents sorgits de la pràctica de les relacions externes de l'Alcalde de Barcelona (correspondència fonamentalment). Correspondència Document dirigit o rebut per mitjans de distribució a distància. Destinatari Persona o entitat receptora del document enviat per l'autor. Mitterrand, François, 1916-1996 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta a François Mitterrand, president de la República Francesa Subject The topic of the resource Europa Subsidiarietat Description An account of the resource 2 p. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Francès Type The nature or genre of the resource Carta Abstract A summary of the resource. Carta de l'alcalde de Barcelona Pasqual Maragall a Carta a François Mitterrand, president de la República Francesa, sobre els reptes europeus del moment. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-04-20 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Correspondència https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/31/950/Carta_GonzalezF_1995.pdf 72a84e754dd3e5fbc78de8126a78ed0e PDF Text Text ������ Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.02. Relacions externes (correspondència com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Sèrie que recull els documents sorgits de la pràctica de les relacions externes de l'Alcalde de Barcelona (correspondència fonamentalment). Correspondència Document dirigit o rebut per mitjans de distribució a distància. Destinatari Persona o entitat receptora del document enviat per l'autor. González Márquez, Felipe, 1942- Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta a Felipe González Márquez, president del Govern d'Espanya Subject The topic of the resource Europa Espanya Catalunya Territoris Description An account of the resource 6 p. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Carta Abstract A summary of the resource. Carta de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, al president del Govern d'Espanya, Felipe González, sobre els reptes del moment a Espanya i Europa. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Correspondència https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/31/951/Carta_HavelV_1995.pdf 1bce2c6245d2c98dedac0e7a8ff59085 PDF Text Text 12 de maig de 1995 Sr. Vaclav HAVEL President PRAGA Benvolgut President, Em va agradar la manera com vau contar la història del vostre país i de la vostra consciència ahir al Palau de la Generalitat. I especialment l'escenificació que vau fer d'una simple pregunta i una simple resposta, durant quaranta minuts: "Ha de seguir un polític el seu primer instint, s'entén la primera reacció de la seva consciència?". "Sí". Perquè la història està caracteritzada pel que els científics anomenen singularitat i per tant no és assajable ni repetible, no té temps condicional, no se sap mai què hagués succeït si no s'hagués pres tal o tal altre decisió -el que nosaltres ara sabem que va succeir després de la decisió que pretenem jutjar quan ens preguntem: "hagués fet jo el mateix que va fer X quan va decidir Y per estalviar al seu país un bany de sang, a canvi d'una cessió parcial de la seva llibertat?". Per tant, val més seguir els dictats de la pròpia consciència. "Probablement -vau dirjo no hagués cedit, però no n'estic ben cert, perquè si ho dic ara és perquè sé el que va succeir després, i X no ho sabia". Dues observacions us voldria fer. (1) El que dóna valor a la vostra posició és que la decisió que "probablement" hauríeu pres en el lloc d'X és una decisió valenta i arriscada per part d'una persona sensible, és a dir, per part d'una persona que ens demostra amb el seu raonament que pateix pels efectes de la seva decisió. (2) No és segur que tots els que probablement haurien pres la mateixa decisió mereixin una admiració semblant, perquè en el seu cas la mateixa decisió podria venir dictada per sentiments menys nobles i considerats. El coratge insensible pot produir les mateixes decisions que el coratge ètic -i no mereix la mateixa admiració, en tot cas un modest reconeixement dels seus efectes positius, suposant que aquests es poguessin comparar amb els que s'haguessin derivat d'una decisió diferent. �Vaig sentir una fiblada al cor quan vau dir que X era Benes al 1938 i al 1948, però no solament Benes sinó també, em va semblar entendre, Dubcek al 1968. A Dubcek el vaig conèixer a Barcelona el 1991, quan li van donar el premi Comín: vam dinar al Club Marítim amb ell, la Ma. Lluïsa Oliveres -vídua d'Alfons Comín, un cristià socialista primer i comunista després- i Gregorio López Raimundo, l'antic segcretari general del seu partit. Crec que al dia següent ens vam banyar plegats a la Mar Bella. El vaig veure també dos cops a Praga, la darrera al 1992, essent el President amargat i irònic de l'Assemblea constituent Txecoslovaca, just uns dies abans del trencament de la República en dos. "És curiós -ens va dir a la Diana i a mi dinant a Praga- perquè jo vull salvar la República i ells -els diputats- no; però sempre n'hi ha un que riu al final de la sessió: o ells o jo, mai tots dos". Em va recordar el vostre soldat Svejk i els seus adagis desproveïts sempre d'esperança, profundament desencantats i autocrítics. Era un home passat de moda, tant en el seu vestit de bany com en el format del seu raonament feixuc i, malgrat tot, comunista. Però no estic segur que la qualitat del seu coratge fos diferent del que vós considereu ètic i jo admirable: la sensibilitat hi era, tot i que expressada d'una manera poc poètica. Honestament us dic que als meus amics que es van fer comunistes, a Barcelona, els anys 60, no els retrec res, a part de la raó que pretenien tenir sempre, i no tenien. El comunisme d'aquí era molt més semblant a la dissidència txeca que al govern txec d'aleshores. És la situació que fa les actituds, i no les ideologies. Em va saber greu quan els vostres col·laboradors em van dir aquell dia que no us enteníeu. Si no recordo malament, perquè Dubcek jugava, en certa forma, la carta d'un cert nacionalisme eslovac, tot i manifestar-se unitarista. Al cap i a la fi era de Bratislava! Parlant de vestits de bany, aquí es va fer famós el de Hrabal. Quan va venir a Barcelona, convidat per l'Andreu Teixidor, d'Edicions Destino, va deixar el gat a l'escala del jardinet de casa seva. Quan va tornar a Praga, després de passar un fred d'hivern de tramuntana a Cadaqués i aquí mateix a Barcelona, el gat havia guillat. En el fons havia vingut perquè alguns amics l'havien convençut que a Barcelona feia un temps fantàstic, primaveral. "Sort que m'havia endut el vestit de bany!" concloïa amb ironia en tornar a casa. En canvi Kundera, quin home il·lusionat! No sé quin dels dos, Hrabal o ell, transmet millor la seducció de la Praga, la ciutat d'Europa que més m'agrada. M'agrada tant �que li tinc por: vam respirar quan vam saber que Praga aspirava a la capitalitat cultural europea del 2000. Nosaltres vam triar el 2001. Espero que guanyarem tots dos, Praga el 2000 i Barcelona el 2001. El que és clar és que Kundera no està mancat d'esperances, malgrat els títols de les seves novel·les, perquè en una entrevista de fa un any o un any i mig, a "El País", deia (1) que el nacionalisme era condemnable i perillós i (2) que ell li devia tot a França. Per mantenir dues conviccions tan asimètriques cal probablement ser un gran optimista. Deixeu-me dir-vos perquè em sembla que m'agrada Praga. Hi he pensat molt. Ja sé que explicar perquè un s'estima la dona que s'estima és com impúdic, i amb les ciutats passa una mica igual. Però.... Praga té dues visions. Dintre la Praga gòtica, barroca i modernista n'hi ha una. Dalt al castell n'hi ha una altra, que domina la primera. I a les ciutats els agrada veure's, com en un mirall. A Edimburg passa un xic el mateix: la visió de la ciutat del XIX (Queen's Street, Prince's Street) des del castell i la Scottish Mile és el que un necessita per reblar el clau de la fascinació que produeixen tant el centre "modern" com el turó medieval. Potser la transició d'un segle a un altre és més fastuosa que mai al Pont Carles de Praga. * * * No tenim sort amb les vostres visites a Barcelona. El primer cop -m'havíeu fet dir que volíeu prendre una canya de cervesa a la plaça Reial, sense protocol- us van dur fortament escortat des de la Sagrada Família a la Pedrera, i allà us van fer pujar al terrat -a vós que teniu vertigen. Sortint, em vaig ficar en el vostre cotxe i el vaig obligar a parar a la Via Laietana, arran de la plaça de la Catedral. Era el dia de Santa Llúcia. No hi havia pensat. Passant per davant de la Santa el cacau era formidable. En arribar al Saló de Cent, vau dir una frase memorable: Europa és un seguit de ciutats i catedrals. Aquest cop l'escapada no va ser molt més reeixida. Vam prendre una cervesa, sí, a la Plaça de Sant Josep Oriol i vam veure la placeta del Pi, però sempre rodejats de 10/15 fotògrafs: ells ens veien però nosaltres no veiem res. Vam parlar de Catalunya Segle XXI, inspirada en bona part en els vostres escrits "Words on words" i "At �Home" ("Catalunya com a àgora i no com a temple", que va dir l'Antoni Puigverd) i em vau dir la vostra simpatia per la idea. Espero que ens vindreu a parlar a fi d'any. La idea de reguanyar els conceptes universals a partir de la vida i del lloc on som i on pertanyem, com una pertinença més, però més ampla, és molt la vostra. Vam parlar del Castell de Praga: un dia a Praga me n'havíeu fet patró. Us vaig enviar l'Oriol Bohigas i l'hoteler Escarré per a la rehabilitació però no se'n van sortir. I "Iniciatives Praga" l'empresa que vam crear amb Francesc Raventós i l'exAlcalde Kondr, tampoc no ha tirat endavant, encara. Tot arribarà. Torno al vostre pensament del principi. Jo el diria d'una altra manera: com que no sabem el que passarà quan decidim, decidim tancant els ulls i orientats per la nostra intuïció moral. Després el temps ens condemnarà o dirà que teníem raó. Les vostres paraules i les de von Weizsacker, explicant el desastre del Tractat de Versalles, van reconstruir els debats morals més profunds de l'Europa d'aquest segle. Convenia que els nostres nacionalistes us sentissin. La relació entre moral i política s'enterboleix quan les ideologies són massa fortes. Cordialment, Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.02. Relacions externes (correspondència com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Sèrie que recull els documents sorgits de la pràctica de les relacions externes de l'Alcalde de Barcelona (correspondència fonamentalment). Correspondència Document dirigit o rebut per mitjans de distribució a distància. Destinatari Persona o entitat receptora del document enviat per l'autor. Havel, Václav Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta a Václav Havel, president de la República Txeca Subject The topic of the resource Europa Identitat col·lectiva Description An account of the resource 4 p. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Carta Abstract A summary of the resource. Carta de l'alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, enviada al president de la República Txeca, Václav Havel, sobre Europa. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-05-12 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Correspondència https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/952/Carta_a_Pujol_Gonzalez_BMM_37_1997.pdf ebf9f02176cdadbb2149c7209fdb2436 PDF Text Text QUADERN CENTRAL Carta de Pasqual Ma raga 11 a Pujol i a González Ara que me'n vaig, després de prop de quinze anys a l'Alcaldia de Barcelona, he recordat aquell octubre de 1985 a Leningrad. Hi vaig anar per segona vegada, per signar l'agermanament entre aquella ciutat i Barcelona. Un dels tres o quatre dies vaig passar-lo al llit, malalt, veient passar a gran velocitat els núvols que el vent sobre el Neva transportava cap a ponent. No vaig perdre el temps del tot, aquell inesperat dia d'inactivitat: vaig iniciar una llarga carta al president del govern espanyol i al president de la Generalitat... que va quedar inacabada. Dos anys després, vaig treure aquells papers d'un calaix. Tampoc no me'n vaig sortir. Però l'esforç no va ser inútil. El temps, les vicissituds i moltes pluges han caigut des d'aleshores. Barcelona va aconseguir el seu somni mai confessat: ser capital del món durant uns dies. Una fita històrica que va ser possible gràcies al fet que vam treballar com mai fins aleshores havíem fet. Han hagut de passar diverses eleccions i el seu consegüent rastre d'emoció, paraules creuades i canvis d'equips de govern. Els col·laboradors van passar, alguns per sempre més, i 1991 va obrir el pas a un any que era decisiu per a la ciutat. I aquell no era un mal moment per tornar-ho a provar, de tornar a adreçar-me al president del govern català i al president del govern espanyol. 1991 era un bon moment perquè encetàvem un any decisiu i un quadrienni sencer de govern municipal ( 1991-1995). I allà volia exposar els nostres projectes, la nostra situació de partida, allò que ens manca i el que crec que nosaltres podem oferir a Catalunya i Espanya. L'any 1992 vam passar un parell de dies amb la família González al Coto de Doñana. En aquella ocasió, vaig deixar al president espan- yol una primera versió de la carta. Però ha estat ara, quan sóc a. punt de deixar aquest càrrec que tantes satisfaccions m'ha donat, que he trobat el moment d'enllestir-la. Al tercer cop no ha fallat. Vull parlar-los de moltes coses, de l'esdeveniment olímpic del 1992 i del que aquest va significar per a la ciutat. Però també vull comentar-los la significació de Barcelona, del que tots plegats volem ser. I no vull oblidar-me de la Carta Municipal o Llei Especial de la Ciutat i del Pla Estratègic Barcelona 2000. I els diners, és clar, un dels temes que en les nostres trobades, inevitablement, sempre acabem tocant. I la qualitat de vida a la gran ciutat, l'assignatura eternament pendent de la classe política -quasi diria de l'estoblishmentdavant dels ciutadans. Al final els en faré un recordatori, per tal que la lectura -necessàriament extensa- d'aquestes lletres, tant si la fan en l'assossec de la llar com en la tensió de la feina, la facin sabent que no els cal retenir-ne els detalls. I que vagi per endavant una petita confessió: l'admiració sincera que professo al president de la Generalitat de Catalunya, i el respecte i la solidaritat barrejats que guien les meves actituds amb ell, més enllà de les coincidències i discrepàncies que de tant en tant sorgeixen entre ell i jo. Pel que fa a l'anterior president del govern espanyol, a qui adreçava aquesta carta, vaig aprendre a trobar una persona que interpretava millor que ningú tota l'ambició i cautela de la meva generació. M'hi he sentit cordialment i intel·lectualment interpretat, i amb mi, crec, milers i milers de ciutadans de Barcelona de la meva generació i de les altres. �QUADERN CENTRAL No ha estat ni és fàcil, per a la Barcelona orgullosa i exigent d'avui, per a la vella Barcelona mil vegades ferida i ofesa i tantes altres victoriosa, obtenir un respecte, un reconeixement, des del Sud de l'Ebre. Al marge de diferències polítiques, al president de la Generalitat, a qui també adreço aquesta carta, el veiem tots els catalans com la veu del país. El seu gest és la representació personalitzada de Catalunya, de la nostra intransigència i flexibilitat. Ell és l'intèrpret apassionat del nostre moment històric i el president de l'eclosió de la Generalitat com a institució amb tots els seus ets i uts, respectada per tothom i envejada per molts. Sense oblidar que tot això ho va fer possible, durant anys de dignitat i mercès a un honorable retorn, el primer president, el president Tarradellas. Àdhuc els qui, com jo, hem hagut de sofrir l'efecte amarg d'actituds que li ha dictat ben certament al president Pujol el seu innat sentit de la gravetat de la pròpia comesa històrica, hem après a admetre que la seva actitud té sempre una causa. Les paraules que segueixen estan dictades, doncs, juntament amb la il·lusió del qui ha estat alcalde durant prop de quinze anys, pel respecte profund que li mereixen els destinataris d'aquesta carta, solament superat pel que li inspira la missió que tots plegats, del càrrec més alt fins al més humil, servim amb bona fe: la de representar honestament la humanitat i la natura que ens envolten. "No ha estat ni és fàcil, per a la Barcelona orgullosa i exigent d'avui, per a la vella Barcelona mil vegades ferida i ofesa i tantes altres victoriosa, obtenir un respect un reconeixement, des del Sud de l'Ebn ,g^î% "Barcelona va aconseguir el seu somni mai confessat: ser capital del món durant uns dies". Número 37 Setomhre-dctuhre 1W B.MM �QUADERN CENTRAL ELS JOCS OLÍMPICS Com vostès saben molt bé, l'organització dels Jocs Olímpics es componia de dos elements igualment importants: la infraestructura urbana i l'operació dels Jocs. Puc assegurar-los que els dos camps estaven ben treballats, i la prova és l'èxit magnífic que vam assolir. El període més difícil va ser el 1987-1989, des de la nominació a Lausana, a la fi de 1986, a la qual vostès van contribuir personalment amb la seva presència, i la difícil transformació del comitè de candidatura en comitè d'organització, fins a l'aparició al carrer, en els espais públics, dels primers resultats de la nostra tasca constructiva. Inici ben dramàtic, per cert, com vostès recordaran. A la inauguració de l'Estadi Olímpic van coincidir tots els elements desfavorables que s'havien infiltrat en aquesta difícil fase del nostre projecte: les presses, la descoordinació, la malícia política, la falta de confiança, la data fixa que obligava necessàriament, la climatologia, la faltà de maduresa, l'aposta pel vell Estadi en lloc de per una nova instal·lació. No s'inventa ni es decreta una ciutat olímpica: es construeix lentament sobre la base d'una vocació imprescindible. I, amb el temps, la ciutat aprèn a ser olímpica. Des de la distància d'avui, tots aquells sofriments semblen ben emprats. I sobretot es demostra encertada la fermesa de mantenir el rumb sense grans derives i de guardar la confiança en l'equip inicial -encara que, com inevitablement passa, alguns van haver de pagar tots, aquest preu tan injust de la política-, sense posar atenció efUes opinions dictades per l'ansietat més que pel fred raonament. 1 terreny de les infraestructures va ser molt positiu el grup de treÄll creat per fer un seguiment de les obres. Els seus informes 'quAzenals, des d'una segona auditoria o auditoria d'alta direcció, nafraven les peripècies que experimentava cadascun dels 300 proJrctes: l'aeroport, els trams de les rondes, les instal·lacions esportives, els canals de rem, els hotels, el Palau Nacional... Com és ben sabut i acceptat per l'opinió pública, el resultat global és molt positiu. Els camins crítics, en el llenguatge de l'enginyeria constructiva, van ser successivament el trasllat de la línia fèrria del Poblenou, l'aeroport, la plaça de les Glòries, les instal·lacions esportives per a les proves tesi de l'estiu de 1991, els hotels Joan Carles I i Arts, que requerien un prudent període de rodatge abans d'allotjar caps d'Estat i membres de la família olímpica; el Palau Nacional de Montjuïc, seu de l'acte social d'inauguració, on vam rebre els convidats de tot el món i on Catalunva torna a mostrar el seu art romà- B.MM Número 37 SeKnihrr-Oihibre !'W7 "No s'inventa ni es decreta una ciutat olímpica: es construeix lentament sobre la base d'una vocació imprescindible. I, amb ei temps, la ciutat aprèn a ser olímpica". nie i el seu art gòtic; i el Nus de la Trinitat, nus gordià on s'uneixen les dues rondes i l'autopista de França. I si volen també podem parlar de la pota sud de la Ronda Litoral, que ben aviat haurà d'enllaçar aquesta via amb la Diagonal i baixar fins al riu Llobregat i travessarlo, davant de l'aeroport. Al llarg d'aquell llunyà 1991 vam tenir ocasió de repassar l'estat d'una de les obres que a mi em resultaven més emocionants: el Palau Nacional. Es tractava de reconvertir aquell vell buc del 1929 en el segon gran museu d'Espanya, superat només pel Museu del Prado. I és emocionant perquè es tracta de l'edifici més gran de Barcelona i un dels museus més grans del món. El Museu Nacional és sens dubte el més complet que existeix en art medieval, i en especial en art romànic. La tradició republicana i la llei autonòmica van voler que fos el gran museu d'art de Catalunya, des de l'edat mitjana fins al modernisme i les avantguardes, deixant fora l'arqueologia i Fart contemporani. Finalment, el miracle va ser possible. Amb l'esforç de tots. L'estiu del 1992, el simbòlic edifici de Montjuïc va lluir, juntament amb l'Estadi, com la gran peça civil de l'esdeveniment olímpic, la carta d'identitat de Catalunya i la més ben programada del nostre futur turístic de bon nivell. Aquest estiu hem inaugurat les sales d'art gòtic. Sols resta desitjar que, transcorreguts deu anys des que es van iniciar les obres, el projecte avanci sense deturar-se fins a ser culminat. La realització de tota aquesta feina va ser possible perquè l'operació era en bones mans. Pere Duran i Gae Aulenti, amb Enric Steegman, la constructora italiana Edil Fornaciai i l'infatigable Josep Anton Acebillo han de ser citats aquí. Així va ser possible garantir el no �QUADERN CENTRAL menys important equilibri econòmic d'aquesta magna operació. Un apartat gens menyspreable de l'èxit assolit va ser degut al reforçament de les relacions internacionals i de la seguretat, així com la relació amb els mitjans de comunicació, que, d'entrada, jo vaticinava que no ens donarien un tracte especialment caritatiu. Però no. Les informacions sobre Barcelona a la premsa d'arreu del món es van multiplicar, i no ens van deixar malament. Una de les claus que van contribuir al nostre èxit i a la imatge positiva que la ciutat va donar al món. A tots aquests aspectes vaig dedicar-me personalment durant els mesos previs al 25 de juliol de 1992. Tot i el convenciment que les obres avançaven segons el que s'havia establert, i malgrat el meu convenciment que l'operació funcionaria perfectament quant als ca dels moviments i gestions que calia realitzar, per posar-me immediatament en línia amb els plantejaments que calia desenvolupar. Catalunya no podia desaprofitar l'ocasió històrica que se li brindava, també a ella, de fer el que el passat no va permetre: explicar-se amb fets. Si Espanya pretenia legítimament demostrar que havia canviat tant com el món sospitava, Catalunya volia mostrar-se al món com a nacionalitat amb tot allò que cal per ser-ho. I Espanya no podia ignorar-ho: al contrari, havia d'ajudar. En aquest sentit, doncs, el president de la Generalitat feia un paper crucial. Ell, més que ningú, havia de garantir i ser responsable que dominés la sintonia en l'emissió dels missatges plurals que, com calia preveure, va produir-se. Una emissió que va ser irreprotxable tret d'e- "...una de tes obres que a rri em resultaven més emocionants: el Palau Nacional". vessants informàtic, de les telecomunicacions, les competicions esportives i la logística. L'equip, repeteixo, era de primera línia i estava molt ben cohesionat, amb un executiu excellent i efectiu com és Josep Miquel Abad, al qual no em vaig penedir d'haver defensat en els moments de crisi. Ho va tornar amb escreix. Vaig voler assegurar al president del govern espanyol l'assumpció per part de FAlcaldia-Presidència del COOB'92 de l'esperit que es desprenia de les seves paraules: seguretat com a prioritat i treballar políticament i en els detalls per obtenir una imatge del país que es correspongués amb l'esforç realitzat i l'enorme oportunitat històrica que teníem al davant. La Presidència de la Generalitat tenia un paper important els mesos previs als Jocs Olímpics, i jo li vaig sol·licitar una definició específi- Núniero 37 Setembre-Octubre 1997 B.MM �QUADERN CENTRAL pisodis puntuals que no van deslluir la trajectòria general. El president sap que els mesos previs a aquella data em vaig posar a les seves mans per atendre els requeriments que considerés convenients, i amb la freqüència que cregués oportuna. Ningú més que nosaltres érem responsables del desenvolupament adequat de tot plegat. Per la meva part, tenia plena consciència que havíem d'estar disposats als sacrificis que caiguessin i a esforços importants en aquesta línia. No hagués estat bo, per exemple, que s'escampés la impressió que alteràvem procediments per fets succeïts a l'ex Unió Soviètica. Algunes de les propostes que vaig formular en cercles reduïts i discrets sobre elements de pluralitat a les cerimònies d'inauguració podien haver estat interpretades com una excessiva sensibilitat a fets exteriors. Una circumstància que en el seu moment vaig tenir ocasió de comentar amb el mateix president Pujol i amb el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. Per altra banda, la situació internacional els anys previs va evolucionar de tal manera que els Jocs de Barcelona, ja de bon principi pretendents a una aurèola de festivitat i de retrobament internacional a múltiple escala, es podien convertir, en efecte, en l'oportunitat que l'opinió pública internacional esperava amb ansietat: comprovar si en el món pesaven més les formidables transformacions positives recents o les també impressionants dificultats, diferències i obstacles econòmics, polítics i ideològics que s'hi oposaven. Excuseu-me la petulància. Pé^ò el cert és que tot plegat no ens feia les coses més fàcils, sinó més • dif%ils. Tant en l'aspecte de la seguretat, com en el del protocol i en el cjt la modulació dels missatges a emetre, com en el cas dels sím' bojjj, dels llenguatges i dels gestos. Vjjfn treballar amb passió perquè tot sortís bé. I va sortir bé. JPerò Barcelona no es conforma amb haver de donar un prodigiós '.W *' salt endavant, com en el 88 del segle passat o en el 1929. Vol estabilitat en la classificació general de ciutats. Mantenir-se amunt. No decaure. El projecte olímpic va ser un magnífic esperó per a les energies de la ciutat. Va canalitzar recursos extralocals en una magnitud sempre desitjada però mai obtinguda en els darrers seixanta anys. Un flux que voldríem que fos constant i no esporàdic. El Holding Olímpic i les altres inversions empreses directament per l'Estat i/o la Generalitat van permetre mobilitzar, juntament amb la inversió local i privada, recursos de l'ordre dels 750.000 milions de pessetes -alguns diuen 900.000 milions- en un període relativament breu de quatre o cinc anys. I van permetre dotar la ciutat i l'àrea metropolitana de bones vies de comunicació, telecomunicacions, hostaleria, centres terciaris alternatius, collectors, estadis i altres instal·lacions esportives, port de lleure, aeroport, serveis viaris primaris i també la reforma o la realització o l'inici de grans estructures culturals com el Palau Nacional, el Museu d'Art Modern, el convent dels Àngels, la Casa de la Caritat, el monestir de Pedralbes, el Teatre Nacional, l'Auditori, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), el nou Teatre Lliure, el Liceu, la reforma del Palau de la Música, el Museu d'Història de la Ciutat, el Jardí Botànic... ) Ì7 Setembrf-Ottubre l W UN SISTEMA METROPOLITÀ EUROPEU Falten encara moltes coses: particularment acabar l'embranzida en matèria d'estructures culturals, assegurar l'oferta d'aigua neta i millorar l'àrea del Besòs i vertebrar la zona d'activitats logístiques del Llobregat, a la qual em referiré més endavant. Estructurada ja en la realitat física i social com una àrea metropolitana de tres-quatre milions d'habitants, Barcelona ha de mantenir vives les fonts del seu creixement qualitatiu i de la seva competitivitat com a ciutat. El centre municipal de l'àrea, el municipi de Barcelona, perd població -s'entén, població a l'hora de dormir. I l'àrea en el seu conjunt no creix, com tampoc no ho fa Catalunya. Hi ha, per tant, un lògic desplaçament de la població resident cap a la perifèria de l'àrea urbana i un nou equilibri demogràfic àrea metropolitana-Catalunya, després de 25 anys de concentració (1950-1975). La nova situació planteja problemes de qualitat de vida i d'equitat en sectors de la població, però no grans inquietuds d'estratègia territorial. Al contrari. No es tracta de fer créixer més ni el municipi ni l'àrea. Es tracta de potenciar els seus factors d'atracció d'interessos, d'inversions, de tecnologia, d'activitats acadèmiques i científiques, de gent qualificada, d'activitats culturals d'alt nivell. I de fer-ho equilibrant l'oferta de factors d'atracció per tal de no minvar la del conjunt de centres urbans de Catalunya, sinó més aviat potenciant-los, així com potenciant la connexió del sistema urbà-metropolità espanyol dins del sistema de ciutats més gran que és Europa. Les grans decisions preses en els darrers anys sobre Barcelona beneficien tot Catalunya i doten Espanya d'un incipient sistema metro- �QUADERN CENTRAL "És errat pensar que ara, recuperat el camí de la Catalunya rica i plena, autònoma i confiada, Barcelona hagi de renunciar a la seva potència, que segueix essent la millor garantia de la llibertat de Catalunya". polita competitiu amb les xarxes urbanes europees, el qual afavoreix tota la península en una mesura considerable. Però ens falten encara coses, com he dit. Ens falta aigua i espai. Fins al 2000, en menys de deu anys haurem invertit 100.000 milions de pessetes en depuració i noves captacions complementàries, i haurem de prendre decisions en matèria d'aportacions de cabals externs, tot i que la tan criticada absorció dels costos ecològics en el rebut de l'aigua ha permès un adequat finançament i una contenció evident del consum. Barcelona s'ha plantejat la possibilitat de disposar d'una doble xarxa de distribució d'aigua -per beure i reciclada- i desitja contribuir a la conversió dels rius Besòs i Llobregat en escenaris naturals/convencionals de gran valor i netedat. Tots dos objectius es complementaran. Sense depuració no hi ha dignitat paisatgística ni aigua suficient. És coneguda la meva posició sobre l'àrea metropolitana. La seva dispersió en diverses entitats sectorials i territorials va ser un error polític i estratègic, segurament sense grans repercussions electorals a curt termini, i dictat per un càlcul de reequilibri territorial a Catalunya que ja no té raó de ser, ateses les tendències espontànies. Les millors èpoques de la història de Catalunya han anat unides a les d'una Barcelona forta políticament i econòmicament. No és cert que l'economia de Catalunya demani, exigeixi o simplement es pugui permetre una Barcelona feble. No és cert que Barcelona tregui la seva fortalesa d'haver substituït un poder català inconstant, insuficient i mal vist per la resta de la península. Barcelona ha fet aquesta funció de substitució. I, per dir-ho d'alguna manera, tot "El projecte olímpic va ser un magnífic esperó per a les energies de la ciutat. Un flux que voldríem que tos constant i no esporàdic". Numero 37 Setembre-Ot-tuim1 H47 E �QUADERN CENTRAL Catalunya sobreviu en alguna mesura gràcies a aquest fet. Tanmateix, Barcelona no hauria pogut fer-ho si no hagués existit un sentiment de nacionalitat subjacent que s'expressava a través dels noms, banderes i símbols de la ciutat. Però és errat pensar que ara, recuperat el camí de la Catalunya rica i plena, autònoma i confiada, Barcelona hagi de renunciar a la seva potència, que segueix essent la millor garantia de la llibertat de Catalunya. Així ha estat, repeteixo, en els millors moments de la nostra història com a poble, no solament en els difícils. El que sí és cert és que hi ha un joc subtil de significacions (Espanya, Catalunya, Barcelona). I encara ho és també que la potència de Barcelona -el que un dia vostè mateix, senyor president de la Generalitat, va anomenar la force de frappe de Catalunya- no tindria la consistència i la profunditat que té si no fos per l'existència d'una xarxa urbana molt rica i atapeïda, de la qual Barcelona és tan sols l'encapçalament, i que Barcelona ha de col·laborar a fer que es respecti i s'enforteixi com a tal malla de país, perquè d'ella obté la demanda, les arrels, l'estabilitat i la raó històrica de la seva pròpia existència com a capital. Tanmateix, Barcelona no fóra el que és -i Catalunya tampoc-, malgrat tots els entrebancs, ignoràncies i agressions vinguts de fora, si no hagués estat pel paper que han fet en el si d'un mercat, d'un país i d'un Estat més grans, no sempre fàcils ni benèvols, però sempre virtualment presents com a àmbit econòmic, com a repte cultural i lític, com a font de braços i talents per a la nostra pròpia conscio nacional i urbana. I Efcanya no fóra Espanya sense Barcelona, com no ho fóra sense Cawlunya. Això vol dir que en la regularització de les nostres reia's interterritorials dins de la península hem de deixar lloc a una esjftatègia per a Barcelona -i per a Catalunya- pensada des íspanya, des del conjunt dels pobles d'Espanya, des d'un Estat en el qual nosaltres som part important, a voltes decisiva, porta d'Europa i locomotora econòmica, cultural i tècnica. Tot altre plantejament, sempre respectable, equivaldria a conformar-nos amb menys del que podem arribar a ser, amb menys del que ja som. A la fi de 1909, Joan Maragall, en un article dedicat a l'Empordà, encetava un plantejament en què els significats Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa anaven prenent la forma que aproximadament avui els donaríem. Som europeus perquè som catalans, com els altres nacionals del continent. Catalunya és la sal de la nostra condició d'europeus. La millor manera de ser espanyols és ser bons catalans. I arribarà un dia que no caldrà ni dir-se catalans. N'hi haurà prou amb dir-se empordanesos o barcelonins. Aquest és el missatge maragallià. La veritat és en la part i no en el tot, en la llavor més que en el fruit. La nostra ciutat va rebre el món en aquest marc de certeses, conscient de ser capital d'una cultura nacional única, irrepetible, i sabent que aquesta cultura no tindrà tot el valor que pot tenir si no és en el si de la construcció federal i respectuosa de l'Espanya moderna i plural. Conscient de ser també capital temporal de les esperances de fraternitat i competició esportiva i pacífica de milers de milions d'homes i dones d'arreu del món. Allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, i allò que és bo per a Catalunya ho és per a Espanya. Veritats que solament de- B.MM Numero í: manen una condició per ser-ho del tot, en profunditat: que puguin ser expressades en un marc de confiança creixent en què els sacrificis que mútuament comporten siguin admesos sense recança, com el preu habitual i no excessiu del comerç de sentiments i donacions recíproques en què consisteix la coexistència dins d'un projecte comú, de tots els pobles d'Espanya, orientat cap a la unitat europea, la pacificació de la Mediterrània, i la fraternitat iberoamericana. Barcelona va oferir a Catalunya i a Espanya la possibilitat de jugar -intensament durant uns dies, més constantment i modestament després- el paper de dinamitzadora de projectes positivadors de la convivència. Centre mundial de la competició pacífica, avantguarda de l'autonomisme ibèric, referència del Nord del Sud europeu, motor del dinamisme de les ciutats europees, ciutat més gran de la ribera mediterrània d'Europa, capital cultural europea: això és el que volem ser, això és el que d'alguna manera ja som, amb el vostre ajut. xr �QUADERN CENTRAL LA CARTA MUNICIPAL O LLEI ESPECIAL DE LA CIUTAT L'any 1904, Cambó demanava a Alfons XIII una llei per a la ciutat. Jaume I la hi havia donada l'any 1284 amb el Recognoverum Proceres, el contingut del qual fou desenvolupat més tard en les Ordinations d'En Sanctacília. Felip V les va revocar en el Decret de Nova Planta, que va enxiquir el territori del Consell de Cent -del Monte Catus o Montgat al Castro Fèlix o Castelldefels- i va retornar Barcelona a les estrictes muralles, més un erm definit per l'arc de l'abast dels canons situats en elles, l'actual Eixample. La ciutat va revifar i va aconseguir el territori abans que la llei: no havien passat dos segles que ja tots els ajuntaments creats per la Nova Planta a la plana estricta del Barcelonès, amb els noms de les parròquies sufragànies d'altres esglésies intramurs, eren annexionats de nou pel municipi central. Sant Martí de Provençals, Sant Joan d'Horta, Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Gervasi, la Mare de Déu de Gràcia, Sant Andreu de Palomar, les Corts de Sarrià passaven a formar part de Barcelona. Restaven fora les parròquies-ajuntaments de més enllà dels rius. A partir del 1860, físicament, la nova ciutat gran era un fet en enderrocar-se les muralles i urbanitzar-se FEixample. La demanda de Cambó era, doncs, un coronament, la petició d'admissió d'un fet ja incontrovertible. Feia alguns anys ja que els poetes havien cantat la ciutat salta-carenes, de riu a riu estesa, i defensada pels torreons del Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, i per dues "troneres avançades, los pits de Catalunya: Montseny i Montserrat". Igualment ara Barcelona demana amb tot respecte, després de més de deu anys de treballs preparatoris, quan entretant s'han anat om- plint els pocs buits de sòl urbanitzable dins el municipi central, quan ja és un fet la nova xarxa de mobilitat possible -amb els cinturons i els túnels-, el reconeixement de les seves especialitats jurídiques en tres camps. En primer lloc, el camp de l'especial relació del municipi central i els que l'envolten, tots units ja en una sola aglomeració regional de més de quatre milions d'habitants, que necessita administració comuna de les grans infraestructures i planejament territorial singular, així com l'específica col·laboració dels municipis que formen el continuum urbà central de l'aglomeració i que haurien d'administrar en comú el seu urbanisme menor, i qui sap si una pila de veis de diversos ordres, avui coartats per l'existència de tantes fri teres locals. Z^K "Les grans decisions preses en els darrers anys sobre Barcelona beneficien tot Catalunya i doten Espanya d'un incipient sistema metropolità competitiu amb les xarxes urbanes europees. Però ens falten encara coses..." "Convertir el Besòs i el Llobregat en escenaris naturals de gran valor". , .C Sttraihic-l Mut™ I1"»" B.MH �QUADERN CENTRAL En segon lloc, el camp de col·laboració entre institucions diverses en la gestió d'infraestructures i serveis de gran significació, situats avui en un o un altre domini competencial, bàsicament en el de l'Estat: port, aeroport, mercats centrals, Fira, Palau de Congressos, Zona Franca, Zona d'Activitats Logístiques, Parc Tecnològic. Per posar un exemple, perquè l'aeroport marxi bé hi han d'estar representats la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, el Foment i l'Ajuntament del Prat de Llobregat; i això requereix la transformació prèvia de l'Ente Nacional de Aeropuertos (avui AENA) en un holding d'ens singulars o societats anònimes de gestió. Almenys en el cas dels aeroports de Madrid, Barcelona i Palma. Podríem afegir-hi, però ja han estat esmentades i tenen caràcter diferent, les estructures culturals, com el Liceu, l'Auditori, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Macba, on les administracions públiques presents a la ciutat van lligar, lentament, els sistemes de col·laboració més adients. En aquest sentit hem de veure amb optimisme les perspectives actuals, que faran de Barcelona el que sempre ha estat en potència, un centre cultural europeu de primera magnitud. Són mostra de la formidable explosió cultural el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Teatre Nacional, la Ciutat del Teatre, el Palau de la Música, la futura Biblioteca Provincial del Born, la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans, FArxiu de la Corona d'Aragó, el convent dels Àngels, el Jardí Botànic, els vells i nous museus i centres de cultura -com el BarbierMüeller, el Museu d'Història de Catalunya, el Museu de la Ciència i Casararnona-, l'Aquàrium i la florida de teatres privats i sales d'art. Encara en el terreny de l'articulació de les grans entitats barcelonines o metropolitanes, el municipi es considera menystingut -sense fer grans escarafalls- en la representació de la societat en les universitats o les caixes d'estalvi. Potser la Llei Especial de Barcelona hi podrà fer alguna cosa. El notari Puig Salellas ha proposat una fórmula intel·ligent per al primer tema. Quant al segon, ni el Defensor del Poble Ruiz Giménez va gosar interposar un recurs, que reconeixia ben fonamentat, contra la llei catalana de caixes d'estalvi que va suprimir quasi la representació dels municipis en aquestes, vigent a la resta d'Espanya. L'Ajuntament de Barcelona, amb el de Sabadell, va cedir terrenys i fins i tot va tenir el leadership en la creació de la Universitat Autònoma, la comissió gestora de la qual era presidida pel primer tinent d'alcalde; l'Ajuntament i la Diputació van cedir locals, al cos- > ÏT Sftaiibri: I.KKibre H tat de la Casa Gran, i diners per a la fundació de la Caixa de Barcelona, avui reconvertida en la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, "la Caixa". I tanmateix hi té els mateixos representants que els respectables Círculo Agrícola Catalán de San Isidro i la Societat d'Amics del País. Finalment, en el camp de les especialitats administratives i fiscals, Barcelona hi ha estat sempre ferment d'innovacions i especialitats, des de la creació dels delegats de Serveis o l'arbitri de radicació, fins a temes tan a la frontera del Dret Civil com el testament sacramental, de tal manera que en alguns casos han acabat convertint-se en llei general. ¿Per què no reconèixer de nou que Barcelona, per tradició, per pràctica, per raons diverses, se situa a l'avantguarda d'una colla de procediments que necessiten el suport de la llei per consagrar-se, i que poden contribuir, modestament, a la solució dels famosos problemes de la gran ciutat, del malheur de banlieue del que parlen els francesos, i de l'obsessionant manca de qualitat de vida en les aglomeracions metropolitanes? Hi tornaré al final d'aquestes lletres. A Barcelona, el marc legal fonamental el componen la Constitució Espanyola, l'Estatut de Catalunya i la nostra Llei Especial. L'Estatut, en reconèixer la necessitat de regular el fet metropolità, no pensa en altra cosa. La Llei de Bases de Règim Local i la Llei de Finances Locals, quan reconeixen la vigència parcial de l'antiga Llei Especial i la necessitat d'una regulació financera especial per a Barcelona, van en el mateix sentit. Entenem que les administracions superiors tendeixin a reaccionar davant aquesta històrica pretensió barcelonina adduint l'inconvenient del greuge comparatiu. Però també entenem que si les lleis fonamentals -no solament ara sinó fins i tot en períodes no democràtics- han admès l'existència del concepte jurídic d'especialitat, és perquè de Jaume I a Francesc Cambó, des dels anònims compiladors de la baixa edat mitjana fins a Manuel Ballbé, l'insigne redactor de la Carta de Barcelona de 1961, la realitat i els projectes sortits de la profunditat del cos social s'acaben imposant als arguments de conveniència. Barcelona no pot seguir contribuint de forma tan assenyalada com fins ara a la formació contemporània de l'Espanya democràtica i la Catalunya autònoma sense disposar de l'instrument legislatiu de navegació històrica que pretén, mereix i necessita. Resumint: regular les relacions en el complex territori metropolità i en el centre històric de l'aglomeració; equilibrar de forma estable �QUADERN CENTRAL "L'especial relació del municipi central i els que l'envolten, tots units ja en una sola aglomeració regional de més de quatre milions d'habitants, necessita una administració comuna de les grans infraestructures i planejament territorial singular". "Perquè l'aeroport marxi bé hi han d'estar representats ia Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, ei Foment i l'Ajuntament del Prat de Llobregat". / € /^**%» m I ll \ les relacions entre la capital i el país; fer participar la ciutat i la Generalitat de Catalunya, junt amb l'Estat i la societat civil, en la gestió de les grans institucions i estructures tècniques, econòmiques, culturals i d'altres; crear la indispensable justícia local i la justícia immediata; dotar la ciutat dels instruments necessaris per fer front als problemes del medi ambient, el transport i l'habitatge, el finançament dels serveis socials i educatius i la seva materialització. Heus aquí l'objectiu del que anomenem Carta Municipal de Barcelona o conjunt de regulacions que la ciutat demana per anar endavant. 7 Selcml-rc Octubre 1W B.MH �QUADERN ŒNTRAI. EL PLA ESTRATÈGIC BARCELONA 2000 Dues-centcs entitats han treballat durant anys per produir un escenari de futur creïble i estimulant. I ho han aconseguit. Coneixen bé, estimats presidents, les conclusions del treball. En el primer Pla, catorze grups, comandats per un promotor, van treballar en la definició més acurada dels objectius que no disposen clarament d'una administració o institució de tutela competencialment responsable. En total, 54 objectius van ser formulats i la meitat -i és molt- assolits. Els tres grans eixos de consens eren la vertebrado d'una macroregió europea del Nord del Sud com a condició de progrés, la prioritat dels serveis a les persones i la qualitat de vida com a marca distintiva de la filosofia compartida per tots els barcelonins, i l'èmfasi en els serveis a les empreses. Si hom pensa que en els anys vint Barcelona era, als ulls d'Europa, la cintili de les bombes, que una novel·la podia fer fortuna aleshores sota el títol de Quan mataven pels carrers; que els odis més reconsagrats i la intolerància més arrauxada presidien les nostres hores en els anys trenta i quaranta; que l'actual president de la Generalitat era m a l t r a c t a t a la Via Laietana en iniciar-se els seixanta per haver gosat criticar l'anticatalanisme militant del director d'un diari; i que en els primers setanta vivíem estats d'excepció, reunions limitades a v i n t persones, execucions polítiques... ¿qui pot negar que el fet de veure avui tormar-se el consens de 200 entitats sobre el nostre futur i comprovar que entre elles hi ha els sindicats i la patronal, el comerç i la Universitat constitueix tot un petit miracle? ¿No és aquest el millor resum de les transformacions polítiques que Espanya, Catalunya i Barcelona han viscut en els darrers quinze anys? E ni consta que S.M. el Rei, a qui vam presentar en primer lloc les conclusions del p r i m e r I 3 la, el 23 de maig de 1990, n'és un defensor entusiasta i que les iniciatives semblants que es van desenvolupar a Madrid i Sevilla tenien a veure amb l'opinió favorable que s'havia generat en cercles i m p o r t a n t s . L'Organit/.ació per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics ( O C D E ) ha rebut una exposició detallada del Pla 1 strategie i en recomana el model a les ciutats dels països membres. El Centre Iberoamericà de Desenvolupament 1 ''strategic Urbà ( C I D I - ' . L ' i ha assessorat una vintena de ciutats del Nou Mon seguint el model de Barcelona. Resultat de l'esperit que animava les primeres reunions estratègiques, i ilei suport decidit del conseller d Economia, Macià Alavedra, va ser la creació de la primera iniciativa conjunta de la comunitat financera barcelonina, entorn de l'associació Barcelona, Centre Financer Europeu, que primer va presidir ( ' l a u d i Boada i després, alternantse, els directors generals o presidents de les dues caixes grans, la Banca Catalana i el Banc de Sabadell. No volem estar al marge de la x a r x a de decisions financeres a Europa. El nostre potencial econòmic ho demana i ho permet. Estem disposats a l'especialit/acio i a la modestia, pero no a la desaparició, tmancerament parlant. Som conscients que hi ha un lloc per a nosaltres en aquest espai, i l l u i t a rem aferrissadament per ocupar-lo. El Mercat de Futurs, que piloten Hasane/ i Oller, ens ta creure que ho podem aconseguir. 1 també la revifada de la Borsa, d i r i g i d a per Joan M o r t a l a . De la m a t e i x a m a n e r a que t r a c t e m de cobrir les nostres flaqueses, tractarem t a m b é de t r e u r e p a r t i t de la nostra p a r t i c u l a r configuració. I.a d e n s i t a t de Barcelona, que ens ta una c i u t a t h u m a n a , càlida, "Centre mundial de la competició pacífica, avantguarda de l'autonomisme ibèric, referència del Nord del Sud europeu, motor del dinamisme de les ciutats europees, ciutat més gran de la ribera mediterrània d'Europa, capital cultural europea: això és el que volem ser, això és el que d'alguna manera ja som". �QUADERN CENTRAL estimada pels d'aquí i pels de fora, i ens lleva les perspectives pròpies de les capitals de les grans seus estatals, ens obliga a organitzar l'ús de l'espai, i ens dóna, potser, un molt extremat sentit del detall, de la forma: Barcelona és un munt de ferros treballats, formigó retorçat per extreure'n un gest impossible, fustes llaurades, parets esgrafiades, vidres recargolats, façanes polides, baranes historiades, pedres picades i pedreres reaprofitades, joies, estucs, retaules, racons inaudits; cada pam quadrat, tanmateix, tendeix a ser una obra d'artesania en aquesta ciutat sotmesa, diuen, a la tirania del pam quadrat, a l'avara povertà d'espai i a l'imperi de l'estètica que denunciava Unamuno i lloava Cervantes. L'any 2000 i el segle XXI estan servint, en aquest marc, com a referència d'un nou pacte amb l'entorn. Un grau més d'ambició en el dimensionament de les estructures que no ens ha de llevar l'humanisme i la prudència de les formes. Per això les autovies torturadament discutides i dissenyades per evitar la dictadura de la funció sobre la forma. Algunes torres altes, però no gaires, les justes per a una generació que, malgrat les aparences, vol sobretot conservar l'esperit d'una ciutat proporcionada, justa, continguda, com la volia el viatjant italià del segle XV que citava Ramon Trias Fargas en el seu discurs de comiat consistorial. Conservar el mateix esperit, però viu. En aquest context, hi ha dos aspectes que sempre esmento: el cablatge de la ciutat i l'ordenació del subsòl. Ciutat densa, ciutat congestionada, ciutat cara: tres coses que van juntes i que ningú no sap del tot com ordenar en la seqüència de causes a efectes. Els economistes tendeixen a dir-nos que el sòl és car perquè és escàs. I congestionai perquè és dens. Però Barcelona ha funcionat històricament prou bé com a matriu de fluxos i moviments. L'Eixample racionalista del XIX és un model internacional d'optimització del nombre d'intercanvis per unitat de superfície i de temps. Resistirà prou bé l'envestida actual de la motorització? I les que encara vindran? En parlarem més endavant, i en seguirem parlant sempre. En tot cas, per mantenir i augmentar el seu atractiu, Barcelona compta amb aprofitar la densitat per oferir comunicacions a costos per càpita baixos. La nostra ciutat apila molts habitants i empreses a sobre de cada hectàrea de sòl. Si el sòl està equipat, cablejat, connectat a xarxes de comunicació, aquesta hi és barata per a cada usuari. D'aquí ve la importància i la factibilitat de la xarxa de cablatge òptic. Quan faig els darrers tocs a aquesta antiga carta, som a punt d'obtenir per a Cable i Televisió de Catalunya -participada per la nostra Catalana d'Iniciatives, que va ser la iniciadora del projecte ja l'any 1986 i la seva mantenidora al llarg del decenni- l'adjudicació de les tres demarcacions catalanes del cable; i per a l'empresa de la qual formen part i que està liderada per ENDESA, esperem, l'adjudicació de Retevisión, que s'ubicaria a Barcelona. Aquestes dues noticies, resultat d'un treball de molts anys, ens situarien finalment on volíem ser en aquest camp decisiu. Ernest Maragall hi ha tingut molt a veure: tot. De la mateixa manera, i per la necessitat d'ordenar un subsòl enormement carregat, som pioners de la cartografia subterrània, la creació de galeries de serveis i la col·laboració entre autoritat local i empreses de servei públic. "Les perspectives actuals faran de Barcelona el que sempre ha estat en potencia, un cenfe cultural europeu de primera magnitud" (F Museu d'Art Contemporani de Barcelona) �Ql'ADhRN CF.NTRAl L'n altre fill del Pla Estratègic és la Xarxa C-6 de ciutats del Nord del Sud d Europa (Montpeller, Tolosa, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona). Aquest c o n j u n t de capitals, i les seves regions d'influència, sumen mes de quin/e milions d'habitants -el cinc per cent de la Comunitat Europea- i el vuit per cent del territori comunitari. Compten amb una taxa d'atur superior a la mitjana europea, però també amb un ritme de creixement econòmic superior. No sembla que els canvis polítics municipals hagin de malmetre la cohesió d ' u n conjunt que reuneix totes les circumstàncies per convertir-se en un dels complexos territorials equilibradors d'una Huropa que pesa molt cap al Nord i, des del 1989, també cap a l'Est. Igual que el Pla Estratègic ha escollit la via raonable de privilegiar l'ample de via europeu sobre l'aspecte gran velocitat per a passatgers i no ha descuidat mai la connexió sud de la xarxa (BarcelonaMadrid-Valencia), de la mateixa manera tenim dret a esperar una comprensió intelligent dels beneficis que per a tota la península ha de tenir -com també per al Midi francès- el fet de disposar d'un regió frontissa potent, a cavall dels Pirineus, que deixaran de ser barrera per esdevenir cruïlla, com els Alps ho han estat durant segles a l'Europa Centra!. El ("omite I n t e r p i r i n e n c de Poders Locals (Seu d'L'rgell, Ariege, Comú d'Andorra, Barcelona i Toulouse) s'han adh e r i t al C-íi. F! somni dels nostres profetes es la realitat: els Pirineus comptaran. Els túnels del Cadí i de Puymorens ens hi acosten. La Carta dels Ciutadans i els Pirineus així ho expressa. L'na permanent font d'insatisfaccions ha estat la connexió aeroportuária, sortosament enfocada cap a un t u t u r ben diferent amb el nou edifici t e r m i n a l i -esperem-ho- amb la tercera pista i la transformació de la seva connexió ferroviària. El canvi de model de gestió, i n s i n u a t en l'apartat anterior i, per descomptat, el canvi d'actitud de la nostra companyia capdavantera i de les moltes més petites companvies que operen a Barcelona en el t r a c t a m e n t de la creixent d e m a n d a de vols i n t e r n a c i o n a l s a Barcelona lian de conduir a la tormacio d ' u n espai aeroportuan p e n i n s u l a r de caràcter dual i a un m i l l o r a p r o f i t a m e n t dels avantatges de localit/acio de Barcelona. A la t o r m a c i o d'aquest linl< a e r o p o r t u a n , necessitat d'hangars i serveis ile m a n t e n i m e n t - a v u i un avio gran no pot ser revisat, no pot i/.>ní;/>a B a r c e l o n a - , hem de sacrificar segurament altres projectes i n t e r e s s a n t s però no tan estratègics en l ' e n t o r n aeroportuari, com la uran i n s t a l · l a c i ó firal que es va proposar temps enrere o d'altres amb el m a t e i x consum d espai. "¿Per què no reconèixer que Barcelona, per tradició, per pràctica, se situa a l'avantguarda d'una colla de procediments que necessiten el suport de la llei per consagrar-se, i que poden contribuir a la solució dels famosos problemes de la gran ciutat?" Sense un mercat de quinze milions d'habitants no és possible, al Sud d'Europa, disposar d'un aeroport transoceanic. Però fins i tot aquest mercat virtual pot ser inoperant si els costos comparatius i la qualitat del servei no són els adequats. El c o n j u n t Port-Aeroport-Mercabarna-Zona Franca-Fira-Zona d'Activitats Logístiques pot convertir-se, finalment, en el canvi de segle, en un complex modestament competidor dels grans centres de distribució de la costa atlàntica centroeuropea (Amsterdam, Rotterdam, Anvers), que és per on entren la gran majoria de les mercaderies, missatges i passatgers procedents d'Amèrica i del Pacífic. A la potenciació d'aquestes activitats i de la seva coherència territorial dedicarem bona part dels esforços estratègics. Però no hi ha dubte que la capacitat d'atracció, l'interès i la qualitat d'una ciutat depenen bàsicament, en darrer terme, de la qualitat de vida de les persones que hi viuen i hi treballen. A aquest p u n t , que el Pla Estratègic considera central, dedicaré l'apartat sisè. Però abans hem de parlar de diners. �QUADERN CENTRAL EL FINANÇAMENT DE BARCELONA Transcric aquí, benvolguts presidents, les lletres que sobre aquest tema els vaig escriure temps enrere. Tenen l'aroma d'aquell període (1985-87), però conserven tota la fragància d'una realitat que en molts aspectes, malauradament, no ha canviat prou. En altres aspectes, al contrari, ha estat desbordada per les considerables transformacions que entre tots hem sabut o pogut empènyer a Barcelona. En un sentit, doncs, aquestes lletres passades serveixen per fer més punyents els plantejaments que la ciutat fa a l'Estat i la Generalitat. Ha passat el temps i algunes inequitats evidents continuen. No pot ser. D'altra banda, serveixen també per posar en evidència solucions que es van donar a temes aleshores pendents: la inauguració, l'agost del 1991, del Cinturó del Litoral que travessa Barcelona i el Túnel de Vallvidrera (TABASA), i del Circuit de Montmeló a principi de setembre d'aquell mateix any. El text de 1987 deia així: "El moment és particularment greu i esperançador al mateix temps. Barcelona, gràcies a un lent avanç a través d'estudis i negociacions amb anteriors governs, va veure assumits per l'Estat deutes propers als 100.000 milions de pessetes arran de l'accés del Partit Socialista al govern el 1982. "Aquests deutes, corresponents en gran part als interessos compostos dels seus dèficits corrents des del 1974 al 1982, és a dir, al cost acumulat de finançament de la insuficiència del sistema fiscal local aplicat al cas particular de Barcelona, tenen tanmateix causes reals i tangibles que en bona part han continuat actuant a partir del 30 de desembre de 1982.1 dic en bona part, perquè en part van ser pal.uades per la millora del sistema fiscal local per a Madrid i Barcelona a partir del primer de gener del 1983. "De seguida veurem aquestes causes reals i la dimensió dels seus efectes. "Haig de recordar també que aquest sanejament dels deutes fins al 30 de desembre de 1982, en retardar-se pel que fa a la seva materialització, va provocar càrregues financeres anuals de l'ordre de 2.000 milions de pessetes; davant, però, de la magnitud de l'esforç estatal, el sacrifici local no sembla extraordinari. Vull insistir abans, tanmateix, en el fet que la conjuntura, que podria decantar-nos de nou cap al desequilibri crònic si no adoptéssim cap mesura, és particularment oportuna per precisament adoptar-les. "L'Ajuntament de Barcelona s'ha acreditat com a bon gestor dels recursos a la seva disposició: ha multiplicat els serveis amb una plantilla en descens des de l'abril del 1979 fins avui, ha disciplinat els seus recursos humans, ha millorat la imatge de l'administració pública, te un crèdit financer superior al que tenia abans que el general Franco decapités el valor nominal de les obligacions emeses per finançar l'Exposició Universal, acut al mercat de capitals japonès sense aval del Regne i en les mateixes condicions que aquest i ha estat peça clau per trobar vies de solució a deu o dot/.e punts negres que han constituït l'entramat real i el transport de la nostra crisi econòmica. "Els Túnels del Tibidabo, a realit/ar per l'empresa TABASA per compte del Consorci de Túnels del Tibidabo i l ' A j u n t a m e n t de Barcelona (pel que fa al Túnel de la R o v i r a ) , estaven a t u r a t s . TA BASA tenia un passiu de 3.856 milions de pessetes i no pagava niés que �QL'AIM'RN ŒNTRAL als obligacionistes petits: era, de fet, una suspensió de pagament. Les a d m i n i s t r a c i o n s locals ( A j u n t a m e n t , Diputació i Corporació M e t r o p o l i t a n a ) varen sanejar l'empresa aportant per part de l ' A j u n t a m e n t el cost del Túnel de la Rovira í per part del conjunt de les administracions, el cost del Túnel de Vallvidrera. Varen adquirir les accions al 81,67 per cent del valor nominal i van cedir dues terceres parts de les mateixes gratuïtament a la Generalitat, amb la promesa que aquesta invertiria, contra els seus pressupostos, dues vegades el valor de l'obra ja realitzada a Vallvidrera. A partir d'aquell moment, es c o n t i n u a r i e n les obres aportant una tercera part les administracions locals i dues terceres parts la Generalitat. Al cap de cinc anys d'aquella transmissió gratuïta d'accions, el compliment de la promesa no s'havia efectuat, cosa que va donar lloc a un requeriment formal de devolució de les accions no atès, però que va desencadenar l'inici de les obres, finançades evidentment amb un crèdit contra TABASA i no contra els pressupostos de la Generalitat. "FI Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), sanejat per l'acció c o n j u n t a de l ' A j u n t a m e n t propietari, el ministeri d'Hisenda, deutors i bano i caixes, esta avui rendint un excedent net important i a c t u a com a Agencia de Desenvolupament Industrial de l'Àrea de Barcelona. I.a G e n e r a l i t a t no ha volgut escoltar en diverses ocasions les i n v i t a c i o n s , (orinals i documentades, a incorporar-se al Consorci. Avui el C ' X I B gestiona el Parc Tecnològic del Vallès -construït i finançat per l'antiga Corporació Metropolitana de Barcelona iCM15i-, c o m p a r t i n t l'accionariat de la societat explotadora amb la conselleria d'Industria, a la qual vaig cedir sense contrapartida la ¡'residència. "El dèficit dels transports de Barcelona és un capítol a part. Redactat i acordat a nivell tècnic el contracte-programa per a la seva assumpció i el desplegament de les inversions de futur precís, el ministeri de Transports, que va acceptar dotar la Generalitat dels fons necessaris perquè pogués fer front al trenta per cent del dèficit que li correspondria afrontar segons l'esmentat acord tècnic, retarda la signatura del contracte-programa en base a una argumentació centrada en el greuge comparatiu. És aquest un dels punts més greus i dolorosos de la relació Ciutat-Autonomía-Estat. Caldrà insistir-hi al final d'aquestes pàgines. "Pel que ta al trasllat i la reconversió d'Hispano Olivetti, pactat amb el ministeri d'Indústria per evitar-ne el tancament, a l'acte de signatura de l'escriptura pública de compravenda del terreny de nova �QUADERN CENTRAL "Barcelona no pot seguir contribuint de forma tan assenyalada com fins ara a la formació contemporània de l'Espanya democràtica i la Catalunya autònoma sense disposar de l'instrument legislatiu de navegació històrica que pretén, mereix i necessita: la Carta Municipal". ubicació al Parc Tecnològic del Vallès, propietat metropolitana, el contracte es va poder frustrar. I és que, en un moment determinat, el notari va anunciar que alguns registradors havien rebut una notificació de la Generalitat de Catalunya que els obligava a comunicar prèviament les inscripcions de contractes en els quals intervingués la Corporació Metropolitana de Barcelona, que en aquell moment havia estat legalment suprimida, tot i que seguia, i segueix, en funcions. "Els preus del sòl de SEAT, propietat en últim terme de l'Ajuntament de Barcelona, encobrien una subvenció anual implícita important. "Quant a Motor Ibérica i ENASA, vam ajudar amb la compravenda d'actius a sanejar i reconvertir les empreses. "L'empresa Maquinista Terrestre i Marítima sobreviu gràcies al contracte de Metro de Barcelona per 12.000 milions per al grup Mitsubishi-CAF-MTM. "El polígon Montmeló-Parets-Granollers, destinat a circuit motorista permanent, propietat del Consorci de la Zona Franca, està pendent encara de les gestions urbanístiques que porta a terme la Direcció General corresponent de la Generalitat de Catalunya amb els ajuntaments respectius, i també de les subvencions del Consejo Superior de Deportes i la Direcció General d'Esports de la Generalitat, al meu parer insuficients per dotar Catalunya i Espanya del circuit que es mereixen, en el centre d'una de les regions d'afició motorista i automobilística més importants d'Europa. I en un moment en què els èxits de DERBI -a escassos quilòmetres del circuit- i dels Cardús, Aspar, Garriga, Sito Pons i Pérez-Sala, així com els tràgics accidents que se succeeixen en els nostres antiquats circuits -l'últim d'ells el de Mingo Parés a les 24 hores de Montjuïc- farien especialment oportunes les decisions en aquest sentit. El Reial Automòbil Club de Catalunya i algunes empreses patrocinadores segueixen disposades a adquirir i finançar terrenys i instal·lacions, en cas d'obtenir unes ajudes raonables. "Així mateix, Mercabarna ha passat de dèficit anual a superàvit continuat; els hospitals municipals paguen al dia els seus proveïdors i tenen uns costos per a la UBA (Unitat Bàsica Assistència!) de 13.000 pessetes, inferiors a qualsevol dels del sistema públic, etc. "És a dir, l'Ajuntament de Barcelona ha passat de ser agent de crisi a ser factor de solucions, contribuint a l'encarrilament de situacions difícils lligades a crisis bancàries (Túnels i Polígon Montigala), a \:. ineficàcia històrica d'empreses publiques estatals (SKAT, MTM, ENASA) o mixtes i locals (Mercabarna, IMAS, Pompes Fúnebres, etc). "Aquesta realitat és reconeguda generalment per empreses proveïdores, contractistes i intermediaris financers. Vostès, senyors presidents, tenen mitjans per comprovar-ho. "Encara més: Barcelona ciutat ha contribuït mentrestant, no només a finançar serveis d'àmbit estatal/autonòmic, com és conegut i reiteraré aquí, sinó a finançar serveis locals dels municipis metropolitans contigus. "En efecte, cada família barcelonina ha contribuït amb 2.000 pessetes l'any a finançar un pressupost, el de la CMB, del qual no ha rebut pràcticament cap servei, i que no percebia al seu torn més que una part de la contribució estatal lògica i ni una sola pesseta de contribució autonòmica. "El tema metropolità no és adjectiu. "Aquí rau el nus de la qüestió més greu de totes les que el passat ens ha plantejat i el futur ha de contemplar. "Els 26 municipis que rodegen Barcelona, amb 1.300.000 habitants, constitueixen en bona part allò negatiu de la imatge brillant que de vegades pot donar la ciutat central. "La nostra realitat urbana està constituïda sobre la falsedat històrica d'una especialització de l'espai central i suburbà, atribuint-se només al central el nom del conjunt. "En fi, no pot ocultar-se que la prudent millora de les perspectives econòmiques ha de contribuir a animar-nos a córrer els riscs calculats que sempre van lligats a l'abordatge dels plets històrics llargament esperats. "Comentem ara les despeses de capitalitat. �50 QUADERN CENTRAL LES DESPESES DE CAPITALITAT "Barcelona, per suplència o per potència, ha substituït l'Estat en molts camps. "En alguns d'ells allò suplert ha passat a ser la Generalitat per transferència dels serveis corresponents. Jo diria que aquest és el cas més general. "Sanitat, ensenyament bàsic i professional, museus, institucions culturals i econòmiques que ja hem vist (Palau, Liceu, etc.), Conservatori, Orquestra Municipal, són els serveis singulars més rellevants en aquest sentit. "Qui ha de pagar aquests serveis? O, més ben dit, ¿a través de quins nivells de l'Administració Pública el ciutadà -que en definitiva sempre és qui paga- ha de finançar aquests serveis? "Si els serveis han estat transferits sembla clar que ha de ser la Generalitat qui canalitzi el finançament. Però, ¿com, si el cost efectiu d'aquests serveis no figurava en el valor de les transferències en el seu moment? "Centrem-nos en el com i deixem el per què no figurava, que seria matèria per a una altra ocasió. "Només d'una manera i en un instant precís pot convalidar-se aquest error. Aquest moment és ara. I la manera és incloure aquestes despeses en el cost efectiu abans de globalitzar aquest cost i convertir-lo en un percentatge dels ingressos de l'Estat. "Només així s'haurà acabat, si a partir d'aquest instant la icneralitat disposa dels mitjans per finançar i efectivament finança enerveis, la iniqua situació actual. "A^ com ara, el ciutadà de Barcelona -i aquí es troba el matís al em vull referir- finança doblement alguns dels serveis públics 'consumeix. hospitals municipals, per exemple, malgrat ser els més barats costos del sistema públic, no són totalment finançats pel concert amb l'Institut Català de la Salut (ICS). Un llit de Bellvitge, de la Vall d'Hebron, costa a tots dos hospitals de TICS més de 25.000 ptes/dia que l'ICS paga directament a través de les seves nòmines i despeses de material i amortització. "Un llit de l'Hospital del Mar, per a un assegurat del sistema de seguretat social, és finançat per aquest només en dos terços... i l'altre terç el paga el mateix assegurat barceloní ¡a través dels seus impostos municipals! Però no per això deixa de posar religiosament les seves cotitzacions per cobrir el cent per cent dels costos: després aquestes cotitzacions són desviades o bé cap a hospitals públics "La densitat de Barcelona, que ens fa una ciutat humana, càlida, estimada pels d'aquí i pels de fora, ens obliga a organitzar l'ús de l'espai, i ens dóna, potser, un molt extremat sentit del detall". menys eficients o més cars de la pròpia ciutat, o bé a hospitals d'altres punts geogràfics del sistema, o les dues coses, que és el més plausible. "Aquesta situació no pot continuar així. I el mateix ocorre amb les escoles, els museus, etc... La situació de les escoles és una paradoxa històrica. Les escoles municipals no costen al nivell estatal/autonòmic ni un cèntim. Si fossin publiques-publiques, aquest nivell de govern ho pagaria tot. Si fossin privades, tot o part. Com que són municipals no paga res. ¿S'ha de concloure que les escoles municipals han de simplement tancar, o que el legislador va voler que es tanquessin quan va dictar la Constitució i l'Estatut? "¿No és més lògic pensar que han de ser refinançades, igual que les altres, pel contribuent general i no pel local, pel local que ja paga la seva quota com a contribuent de l'Estat per finançar les escoles privades i les autonòmiques? "Una altra cosa seria si les escoles municipals existissin a més d'un nivell d'oferta pública estàndard, com un luxe especial de la ciutat. Però resulta que aquesta ciutat té, en proporció, la meitat d'escola pública que les altres. "Resulta un cop més que les mancances de l'Estat a Barcelona, o la vivacitat de la societat civil local, que és l'altra cara de la mateixa moneda, van generar una situació singular que ara cal conservar en allò que té de bo, és a dir, iniciativa, creativitat, gestió pròxima, etc., i corregir en el que té d'inic. "Aquí, l'autonomia, confiada en aquesta creativitat local i preocupada lògicament per fer arribar serveis a comarques allunyades, va reblar el clau de la situació injusta en congelar pràcticament l'oferta d'escola pública a Barcelona ciutat, cosa fins a cert punt explicable, i oblidar totalment la qüestió del finançament de l'oferta municipal existent -actitud inexplicable a més d'injusta. "Els museus de Barcelona han estat fins ara com una família aristòcrata carregada de propietats i mancada d'ingressos. Han arrossegat dignament la seva misèria, combinant com han pogut les obres mestres amb les goteres, els riscs d'inseguretat amb la iniciativa dels seus directors i conservadors. "Vostès em diran que això passa, o ha succeït, en la majoria dels museus. I en part és cert. Però només en part. Aquí hi ha el magnífic Museu de Solsona (Generalitat) o el d'Escultura de Valladolid (Estat), o l'Arqueològic de Mérida. "Però això no és significatiu. El més significatiu és que el Museu de Solsona, el de Valladolid, l'Arxiu d'índies de Sevilla, el Museu de �QUADERN CENTRAL Ceràmica de València i el Museu del Prado, el Militar, de l'Exèrcit, el Contemporani i la Biblioteca Nacional de Madrid... són tots de l'Estat o l'Autonomia. "I en canvi, el Museu d'Art de Catalunya, el d'Art Modem, el Picasso, el Rocamora d'Indumentària, el de Música, el de Ceràmica de Barcelona, el d'Arts Decoratives... i fins a 24 Museus, cap d'ells no és de l'Estat ni de l'Autonomia. "L'Autonomia no podia assumir-los per falta de recursos o per l'existència d'altres prioritats. L'Estat no ho volia. "I a fe que la ciutat de Barcelona no hi renunciaria fàcilment: per sentit històric, per obligacions jurídiques de preservació de donacions i llegats fets a la ciutat i per convicció sobre la bondat de la gestió local. "L'únic que la ciutat sotmet a la seva consideració és la possibilitat i la conveniència que el nivell estatal/autonòmic financin en tot o en part allò que el govern de la ciutat i el contribuent els estan estalviant. No tot, però sí això. "La situació dels museus es va fer més paradoxal encara en establirse la gratuïtat dels museus de l'Estat. Nosaltres no ens ho podíem permetre. Ara, el visitant foraster pot pensar que la ciutat de Barcelona és menys generosa que les altres, quan el ciutadà de Barcelona, com a ciutadà, és l'únic que està finançant els seus propis museus. "El conseller de Cultura, Max Cahner, va voler arreglar la situació mitjançant una confiscació encoberta dels museus de Barcelona, segons la qual, a més a més, la ciutat seguiria pagant el manteniment d'allò confiscat. "Durant la gestió del conseller Rigol les coses van canviar. Ara sembla que es vol ressuscitar aquell projecte intervencionista. "La Llei de Sanitat de l'Estat sembla orientar-se per la mateixa via. Els hospitals municipals passarien a integrar-se en una àrea sanitària regida per la Generalitat i finançada -pel que fa a aquests hospitals- per l'Ajuntament, igual que ara, amb l'únic consol que allà on ara podem gestionar, i gestionar bé, millor que els altres nivells de govern, ara podrem protestar, ja que se'ns dóna la minoria del Consell de l'àrea. Trist consol. I mal negoci per al país que veurà inéluctablement com la gestió empitjora i el finançament no millora. "No voldria que creguessin que estic pintant un quadre deliberadament negre. Cadascun d'aquests temes té plantejades vies singulars de solució que els regidors barcelonins han anat impulsant davant dels ministres i consellers corresponents. "Però desprès de vuit anys d'impulsió ha arribat el moment de la veritat. "Des del 1980 el Consell Plenari de la ciutat de Barcelona, sempre per unanimitat, s'ha dirigit a vostès, sobre aquesta qüestió, en multitud d'ocasions. Jo mateix ho he fet, verbalment també diverses vegades, i en alguna ocasió he obtingut una resposta verbal o, fins i tot, una excusa per escrit. A causa de l'especial política d'austeritat que el govern de Madrid ha imposat, l'Ajuntament de Barcelona haurà de disminuir el seu pressupost. Haig d'assegurar-los que l'única solució a aquest contrasentit és el finançament per l'Estat, via Generalitat, dels costos de capitalitat o per serveis voluntaris; és a dir, els costos que l'Estat i la Generalitat s'estalvien per l'existència de serveis municipals homòlegs". "Algunes torres altes, però no gaires". �QUADERN CENTRAI. La primera conclusió que crec que cal extreure d'aquesta carta de 1987 és fins a quin punt el problema de sempre -ho era el 1979, va ser-ho el període 1985-87, ho ha estat en el contracte-programa del transport signat el 1990 i d'aplicació retroactiva des del 1985, i igualment en el contracte-programa de 1996- és el retard en la implementado de les solucions. HI mateix pot passar amb el manteniment de les Rondes. F.ls interessos compostos del temps transcorregut a la negociació són sempre els que acaben havent de ser traslladats al futur i els que acaben impedint que la solució sigui completament satisfactòria. Barcelona, a més a més, ha comptat i compta amb un altre factor avivador de dèficits per dir-ho molt cruament: la convicció que paguem per altres; i la realitat que ningú -ni Estat, ni la Generalitatno ens ha negat mai el fonament del nostre argument sinó només la seva oportunitat. ¿Com es podia entendre que Barcelona deixés passar l'ocasió històrica que van suposar els Jocs Olímpics per endeutar-se fins al límit legal i escometre així les tasques pendents en matèria d'infraestructura? Quina raó tenia per no fer-ho si a més a més sabia que /;' devien -i li deuen- 15.000 milions de pessetes/any per serveis prestats per compte de l'Estat i la Generalitat? ¿Com atendre les crítiques previsibles de l'oposició sobre la despesa i el deute si al govern de la c i u t a t li consta que aquesta mateixa oposició, des de les seves posicions de govern, quan les han t i n g u t , no ha mogut un dit per resoldre una i n q u i e t u d tan palesa? Més encara: ¿Com es podien considerar excessives les obres realit/ades quan també van néixer de l'excedent generat per una gestió financera modèlica, m a n t e n i n t un rating altíssim als mercats de capitals a llarg i curt t e r m i n i , amb una plantilla en descens des del 1979, amb unes empreses i i n s t i t u c i o n s municipals ahir deficitàries i avui productores de dividends -com la Societat Municipal d ' A p a r c a m e n t s , la gestora de les i n s t a i . l a c i o n s olímpiques ( H P O S A ) , I n i c i a t i v e s SA, Mercábanla, el Consorci de la Zona Franca i en un s e n t i i la Fira, ja que els actius del Consorci i de la Eira pertanyen en u l t i m a i n s t à n c i a a l ' A j u n t a m e n t - i dotades d'uns actius que superen amb molt els nostres deutes? L'n any abans de la celebració dels Jocs Olimpics, Barcelona tenia 100.000 m i l i o n s cl e deutes a llarg t e r m i n i , contrapartida logica del nostre estore c o m p a r t i t en i n t r a e s t r u c t u r e s , i uns altres 100.000 milions de deute a c u r t t e r m i n i , suma algebraica dels dèficits anuals producte dels serveis que paguem per tercers, i dels retards de la i m p l e m e n t a d o de les solucions llavors vigents: liquidació de deutes fins al 31 de desembre del 1982, o el contracte-programa 19851991. En algun d'aquests dos s u m a n d s caldria incloure la nostra contribució al s a n e i a m e n t d ' i n s t i t u c i o n s i empreses que s'ha explicat amb a n t e r i o r i t a t , com ara TABASA, /ona Eranca i Transports, principalment. Barcelona mai no ha d e m a n a t que se li r e t o r n i aquesta contribució. Tampoc que algú pagui el déme sa per compte de la c i u t a t . Podem pagar aquests deutes, els estem pagant. Barcelona d e m a n a que d ' u n a vegada se la compensi de les despeses en que incorre per compte de l ' E s t a t i de la ( l e n e r a l i t a t . E'a sis anvs, la c i u t a t ja ho demanava per poder a f r o n t a r amb garanties l'èxit que va c o n s t i t u i r el decisiu 1992 i un post 1992 rao- nablement actiu, per al qual vam proposar una inversió anual de 20.000 milions de pessetes -el mateix nivell dels anys precedents a aquella data sense inversions olímpiques- i superiors despeses de manteniment de la infraestructura crescuda. I ho demanava perquè no era lògic, tot i reconèixer tot el que es va fer per ella, que la nostra pressió fiscal hagués de ser més alta de la que havia estat en els cinc anys precedents al 1992 -ja en si superior a la de la majoria de les grans ciutats espanyoles i molt superior a la de Madrid, per prendre una referència habitual. Per a la bona gestió del deute necessitàvem i necessitem la col.laboració del ministeri d'Hisenda i la conselleria d'Economia, la implementado correcta d'un refïnançament que posi a quinze o vint anys -començant a comptar des del 1989- el termini dins del qual fer front a la totalitat de les obligacions generades per l'esforç del 1992. El ministeri d'Economia tenia documentades les dades i els criteris precisos per als dos tipus de mesures: el pagament de les despeses de capitalitat i les bonificacions necessàries per al refinançament olímpic. I.a conselleria d'Economia els tenia pel que fa al primer aspecte i els tindrà, si així ho desitja el president de la Generalitat, pel que fa al segon tema. Ens consta que, tot just abans dels Iocs Olímpics, la conselleria i el ministeri afrontaven la revisió de les seves pròpies relacions financeres. La solució que es doni en aquest tema bilateral (ministeriGeneralitat) no serà verídica si no inclou les despeses de capitalitat; és a dir, per enèsima i última vegada: el pagament d'allò ja transferit de fet a Catalunya i actuat no per l'autonomia sinó per la ciutat. �QUADERN CENTRAL "La Xarxa C-6 de ciutats del Nord del Sud d'Europa (Montpeller, Tolosa, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona) reuneix totes les circumstàncies per convertir-se en un dels complexos territorials equilibradors del continent". Acceptem, com generalment s'accepta, que l'objectiu per a l'any 2000 de repartiment de la despesa pública neta entre les tres administracions del 50/25/25, equivalent a una divisió per meitats de la despesa entre Estat i territori i de la despesa territorial entre autonomia i poders locals, no pot aconseguir-se sense un posterior o simultani procés de traspàs de competències i obligacions al sector local. Només vull fer patent que en el mateix moment en què s'acordi aquest procés -que pot tenir com a horitzó temporal raonable l'any 2000, tal com va preveure el darrer congrés del partit socialista-, Barcelona apareixerà com a mereixedora de compensacions degudes als serveis que ja està prestant. A Barcelona, el procés ulterior o simultani és ja passat. Som conscients que la transformació de les infraestructures de Barcelona va poder encendre, en els menys raonables, sentiments de greuge. L'alcalde de Barcelona sempre ha estat disposat a anar fins on calgui per tal de demostrar la magnitud de l'esforç propi. Ho dic sense petulància ni acritud: l'esforç que els governs que vostès presideixen han fet a Barcelona està entre els més rendibles de tots els que s'hagin fet, econòmicament i socialment, pensant en Catalunya i Espanya. �i QUADERN CENTRAL LA QUALITAT DE VIDA A LA GRAN CIUTAT Si alguna cosa em mou, més encara que la qüestió econòmica, a escriure'ls és el que podríem anomenar l'objecte social de les nostres administracions: la qualitat de vida. Domina la impressió que les administracions no estem donant resposta als nous reptes, cada cop més qualitatius i difícils d'amarrar. Especialment a les grans ciutats. Espanya, i Catalunya i Barcelona en particular, obtindrien una qualificació excellent en els temes clàssics de l'administració pública davant un tribunal format per les altres nacions i ciutats del món, llevat potser del tema terrorista, si és que és susceptible de judici exterior i no demana, com jo crec, una prudent reserva per part dels observadors internacionals. Però així com som model polític, no ho som en la qualitat de vida pública. Les nostres ciutats, ens diuen, i Barcelona en concret, són sorolloses, fàcilment tendeixen a la brutícia, són insegures, cares en l'habitatge, lentes i excessives en la circulació privada -i per tant en la circulació pública de superfície-, insolidàries, incapaces d'eliminar totalment la misèria, d'evitar la degradació de barris sencers, impotents davant les immigracions fatalment dictades pel nostre propi progrés, brou de cultiu d'agressivitats, demogràficament decadents... Una cantarella sense fi amb què els nostres propis mitjans de comunicació, els nostres partits polítics -quan es reuneixen en congrés-, les associacions, els veïns, els nostres propis fills, regalen nostres orelles d'administradors enterament lliurats a la tasca pedir aquestes sensacions. ibla com si, excel·lint en la pura gestió política i infraestructural,«stiguéssim doncs construint un magnífic país nou, o renovant m Jníficament un vell país, transformant prodigiosament la nosciutat... per fer-ne l'escenari de l'eterna incapacitat de millorar debò. El millor escenari del pitjor drama, el de sempre. I potser en realitat no es pot fer gaire més. A tot estirar, la necessitat que en el cor sentim d'haver contribuït a objectius que realment tinguin a veure amb allò que compta per a la humanitat -la millora i la dignitat del nostre entorn humà i natural-, la podem satisfer a compte del que haurem aconseguit en termes d'orgull col·lectiu: Espanya és més respectada, Catalunya més lliure, Barcelona més ciutat que mai. Els altres ens ho diuen. La nostra gent gran se sent més protegida -econòmicament, sanitàriament. Els joves no ho diuen, però nosaltres sabem que viuen en millors condicions. I tanmateix.... Estem realment anant més enllà? El mòbil més profund d'aquesta carta, estimats presidents, és la convicció, que crec que hem de compartir per força, que es pot anar més enllà. Que ja quasi hi estem anant. Que també en la finalitat de la nostra vida col·lectiva, en el sentit més exigent, el més proper a la moral social, tenim o podem tenir avenços. I si algun sentit té que l'alcalde d'una ciutat gosi adreçar-se en aquest to a vostès és perquè creu que pot contribuir, amb un punt de visió particular, a la matisació de les regles de la nostra col·laboració amb aquest fi. És perquè des de l'Alcaldia es veuen aspectes que crec interessant fer conèixer als nivells més alts de governació. No pretenc amb aquestes lletres incidir en l'enfadós tema de les relacions interinstitucionals, en especial dins de Catalunya, que ens incomoda com a tal, tant al president de la Generalitat com a mi. Tots dos sabem el que ens hem hagut d'empassar i el que hem "L'Ajuntament de Barcelona ha passat de ser agent de crisi a ser factor de solucions, contribuint a l'encarrilament de situacions difícils lligades a crisis bancàries (Túnels i Polígon Montigalà), a la ineficàcia històrica d'empreses públiques estatals (SEAT, MTM, ENASA) o mixtes i locals (Mercabarna)". hagut de forçar per respondre dignament a les exigències evidents i respectives de l'orgull nacional i local. Tots dos sabem que els resultats de la nostra relació -sigui quina sigui la qualificació que aquesta mereixi públicament- són, en aquest aspecte, enormement positius. I sabem tanmateix que partim de principis diferents i probablement no conciliables en el curs de la nostra activitat política, per continuada i llarga que aquesta pugui semblar, breu com és en realitat si es compta el temps que necessita la història per precipitar canvis significatius. Es tracta aquí de col·laborar d'una manera que els nostres equips de govern coneixen. Armet i Guitart, en Cultura, Trias i Clos, en Sanitat, De Nadal i Borrell, en Hisenda, Torres i les autoritats del Trànsit, Raventós i Alavedra en la Promoció Econòmica, Marta Mata, Rubacalba i Carme Laura Gil en Ensenyament, Eulàlia Vintró i els responsables de Benestar Social -una cartera que per cert va ser creada a l'Ajuntament de Barcelona (1987) i successivament a la Generalitat (1988) i a l'Estat (1989)-, Jordi Borja i els responsables de Cooperació, tots ells han demostrat capacitat d'entendre's. Avui hauríem d'ampliar i actualitzar aquesta llista, però la deixo tal com va ser descrita fa uns anys perquè dóna el flaire de l'època i perquè, en passar el temps, és cada cop més just i necessari de recordar situacions antigues i noms i càrrecs passats, oblidats. Els ha calgut el nostre consentiment per fer-ho? Sens dubte, directament o indirecta. Quan dalt de tot es creen tensions, als nivells operacionals pateix la cooperació, encara que ben sovint la força de les coses, l'interès i l'amor propi dels responsables són més forts que el clima a la cúpula. �QUADERN CENTRAL Però hi ha una colla de sectors en què no ens en sortim tant com voldríem. El trànsit i l'aparcament, l'habitatge i la degradació de barris, la inseguretat i la droga són els exemples més clars. Aquí no és que ens ho diguin -és que nosaltres ho sabem, que hem de fer més. També en tot això hem millorat força des que això va ser escrit però ho mantinc tel quel. Normalment ens passem la pilota com podem: vostè no em dóna sòl, jo no li faig habitatge; l'Estat no em va passar els polígons en bones condicions, jo no els omplo; l'autonomia de Catalunya no ha fet l'esforç equivalent al que l'Estat ha fet en altres comunitats que no tenen tal transferència i on el centre actua directament: l'Estat no li passarà els diners que demana; vostè em demana que la policia local tingui el caràcter de policia judicial, jo li dic que els jutjats no ho volen, pitjor, que tinc altres problemes més importants que traspassar diners a la policia autonòmica, etc... I encara és més revoltant que altres l'evasiva triangular ("ara no m'amoïni que estic per aquest altre senyor"), situació que es dóna sovint, com és lògic, en un sistema de tres nivells de govern. En aquestes situacions, repeteixo, el cinisme d'una certa part de l'opinió es justificaria si no féssim alguna cosa diferent i seguíssim consumint el temps que tenim en llarguíssimes disquisicions bilaterals que no resolen els problemes de la gent, sinó tan sols, en el millor dels casos, els dels governants dels dos nivells involucrats. "El preu de la mobilitat privada -pel que fa al trànsithaurà d'augmentar més que el de la pública". �QUADERN CENTRAL L'ORDENACIÓ DEL TRÀNSIT Concretament: en el tema del trànsit hem de reconèixer que la mobilitat en el centre de les ciutats, tant la pública com la privada, no paga els costos que genera, i que, per tant, haurà d'augmentar els seus preus. Que el preu de la mobilitat privada haurà d'augmentar més que el de la pública, perquè la primera genera més costos de congestió (cues, contaminació, etc). I, finalment, que les ordenances no es compleixen perquè les multes no es paguen -especialment entre municipis diferents-, que per tant les autoritats locals, mancades a més de poders efectius directes com la retirada de carnets o la immobilització de vehicles in situ, no podran, en aquestes condicions, ordenar mai el trànsit. Utilitzo superlatius per ser més clar, vostès em perdonaran la contundencia. Preus baixos de la mobilitat en el centre, que és un bé escàs; encara més baixos en la mobilitat privada que en la pública, respecte al que hauria de ser, i per tant pocs autobusos, mal finançats i perduts en un mar de vehicles privats, més contaminants i subòptims, com diuen els economistes; preus relatius de la mobilitat regits molt més per preocupacions macroéconomiques -IPC- que pel desig de millorar el trànsit; bombardeig insistent dels car-makers per vendre cotxes més i més grans i potents que cada cop estaran més estona parats en cues més llargues; timidesa de les administracions davant del fet de la magnitud del PNB, l'exportació i l'ocupació implicades en el sector dels car-makers; impossibilitat de construir aparcaments privats el marc d'un planejament urbanístic desfasat, que no els reconeix el%ïràcter d'equipament i no ha previst, en general, sòl qualificat per esta finalitat. Que pocs aparcaments en alçada trobarà vostè en astres ciutats atapeïdes de cotxes, al carrer i sobre les voreres! sta és la situació, llargament dramatitzada. No hi podem fer En cas que poguéssim, ho faríem? hem fet algunes coses. Vam gastar o comprometre molts diners per facilitar a la ciutat una circumval.lació interna com la que tenen París, Nova York o Madrid. I a fer una altra línia transversal de metro, la línia 2. Vam construir cinquanta pàrquings públics o concessionals fins al 1993, i 35 més abans de la fi del 1997. Barcelona està esdevenint potser la ciutat europea amb més pàrquings públics, sobretot residencials. Per què no pàrquings privats? Perquè no són rendibles en comparació amb la construcció d'oficines i/o habitatges, als preus relatius actuals. Les motos sorolloses estan essent retirades des de fa temps; les sancions de les prefectures de trànsit han augmentat; els experiments de permissivitat també -per exemple, en l'aparcament nocturn al carrer, en el centre de la ciutat. Les sirenes de les ambulàncies públiques han disminuït llur estridència i tenen so discontinu i en dues tonalitats, llevat de les que vénen de fora. Permetin-me desitjar ferventment que en aquestes qüestions no s'adopti solament el punt de vista macroeconòmic, sinó també el micropolític de les ciutats congestionades, que necessiten indicacions clares que els poders extraurbans són sensibles als seus problemes, tant en matèria de preus relatius com de recursos disponibles per al finançament de les estructures i l'explotació del transport públic i en la línia d'atorgar poders efectius als elegits locals. Diria que en aquest desig està representat el principal dels greuges i la principal de les esperances que una autoritat local pot adreçar �QUADERN CENTRAL "El ciutadà de Barcelona finança doblement alguns dels serveis públics que consumeix". (F: Hospital del Mar) "L'única solució a aquest contrasentit és el finançament per l'Estat, via Generalitat, dels costos de capitalitat o per serveis voluntaris; és a dir, els costos que l'Estat i la Generalitat s'estalvien per l'existència de serveis municipals homòlegs". a les superiors. A voltes, quan les autoritats superiors decideixen posar-s'hi i atacar els problemes de la qualitat de vida en les nostres ciutats -Pla Felipe de Transports, Pla Pujol d'habitatge, per exemple- el nostre sentiment es divideix de seguida en dues direccions. En primer lloc, pensem: per fi un augment de recursos llargament demanat. I, després, quants errors no es cometran des de la llunyania dels enfocaments macro o nacionals de problemes que localment coneixem fins a la nàusea? La qualitat dels carrers, del trànsit, de les emissions sòniques, de la congestió... encara que sembli impossible, és dominable. No radicalment, però sí significativament. La gent no demana gaire més. Feu-nos confiança i avançarem clarament en aquesta qüestió. No és molt diferent el meu missatge pel que fa a l'habitatge i la degradació dels barris. Vam passar ben bé sis anys rosegant-nos els punys en aquesta matèria. Tot i que la responsabilitat la tenien persones que van ser capaces, per exemple, de transferir l'estoc municipal d'habitatge als ocupants i d'eliminar en deu anys i sense traumes les barraques de la Perona: quant no devem a Xavier Valls en aquests temes!. Vam qualificar sòl d'equipament en els centres antics; vam seguir les lentes i enrevessades prescripcions de les Àrees de Rehabilitació Integral (ARIs); vam cercar sòl per oferir per a habitatge protegit o públic, etc. Els resultats foren molt pobres. Desesperançat, em vaig adreçar per escrit al president de la Generalitat, sobre la qüestió específica de Ciutat Vella. No va servir de gran cosa -i ho entenc perfectament; a mi potser em passaria el mateix que a ell, si hagués d'entendre la qüestió de Ciutat Vella a una certa distància. Ens vam decidir per la creació d'un instrument mercantil, una societat anònima, a mitges amb sectors privats interessats en la millora del barri, per tal de fer a través del mercat -i utilitzant els avantatges del procediment de l'ARI, tot sigui dit- allò que amb els mètodes administratius tradicionals i les misèries econòmiques habituals no es podia fer. Els resultats van ser considerables. Vam adquirir discretament, potser, 300.000 m2 de sostre, l'equivalent a la Vila Olímpica. Vam enderrocar algunes illes de cases, fent que el millor factor de la rehabilitació -la llum del sol- penetrés en el cor de Ciutat Vella. Vam sanejar carrers i serveis públics, construint alguns equipaments de barri -no tants com preveien els plans urbanístics-, i vam atreure equipaments de ciutat i nacionals: universitats, el Museu d'Art Contemporani, el Centre de Cultura Contemporània, la Biblioteca Provincial en el seu dia, etc. Des de llavors, el barri ha canviat. Els joves hi van. Artistes i professionals hi cerquen ubicacions. La moral dels tres nuclis actius del barri: associacions de veïns, comerciants i entitats benèfiques, ha millorat. La de la policia també. Després em referiré a la inseguretat: de vegades m'he referit a la tècnica de l'esquiador de fons -un esforç urbanístic, un esforç de seguretat, i així successivament- per descriure el que cal fer com a marc de l'actuació pública en barris degradats. Però el secret de la rehabilitació està en la descentralització, la proj^ ximitat, el domini del territori. Barcelona ha tingut la sort de t bar alhora la fórmula, els diners i les persones capaces de dirigiries del lloc, des del districte, l'acció rehabilitadora. Vol dir tot això que Ciutat Vella està salvada? No necessàriament. Periòdicament retorna el pessimisme -potser perdent força. Si a menta l'influx d'immigrants amb pocs recursos, en moments de" terminais, la digestió urbana es fa difícil. Déu nos en guard, d'un defalliment, ni que fos temporal, de l'acció rehabilitadora. En deu mesos podríem perdre tres anys. La clau està en els equips humans, de nou. Són gent que han de combinar un profund coneixement del mercat immobiliari, amb una capacitat de solidaritat mancada de dogmatisme per col·laborar amb entitats eclesiàstiques igual com amb la policia nacional o els comerciants, i una noció molt clara del que es pot i s'ha d'exigir a l'administració judicial, i també a l'administració sanitària i educativa. Si la societat que regim fos capaç de retribuir amb alguna divisa potser altra que el diner- l'excel.lència en aquesta matèria d'una forma tan diligent i categòrica com la que utilitza per retribuir el talent empresarial, aquí tindríem un grup selecte de milionaris d'aquesta divisa. �QUADERN CENTRAL PER UN PLA D'HABITATGE l TRANSPORT Les ciutats han après a vigilar què fan les altres. Recordin els periòdics incidents verbals provinents de regidors poc avisats, de diferents municipis, referents a l'exportació de mendicants i altres fantasmes, que, com totes les illusions òptiques, tenen sempre una base real. El col.lectiu de mendicants, per exemple, té un sector d'una gran mobilitat i capacitat d'informació interciutats. Excusin-me vostès la digressió. Vostès es deuen estar preguntant: què diables vol l'alcalde de Barcelona que jo faci en matèria d'habitatge? Primer, no oblidar que les lleis generals no sempre serveixen: els costos unitaris de construcció i els barems d'ingressos que s'utilitzen en la llei no serveixen per a Barcelona. Segon, no oblidar que el municipi de Barcelona és ja acabat, ple, curull; que no hi ha sòl urbanitzable. Tercer, concloure per tant que l'únic sòl obtenible és a sota de cases que cal comprar i buidar abans d'enderrocar, per dir-ho molt brutalment, i que per tant s'haurien de gastar més diners que en altres circumstàncies. Quart, admetre que, a la Barcelona real, més gran que la municipal, té tanta influència en el preu de l'habitatge la inversió en metro i bus -i túnels i cinturons- com la inversió en el mateix habitatge. Cinquè, i en resum: sobre la base dels quatre punts anteriors, anar a concertar un pla d'habitatge -i transport- de Barcelona, amb tots els instruments a la mà. tot cas, cal saber que els preus reals a Barcelona estan probablenlfcnt baixant i que seguiran baixant. Obrin vostès el diari qualseia i vegin la creixent publicitat immobiliària: hi ha competèn1'està malament dir-ho, però pels volts del 1992, darrera la r part d'aquesta publicitat hi havia la mà municipal: a la Vila npica, Montigalà, Vall d'Hebron, Eixample Marítim, Llars'93, &rna Rehabilitació, porxos d'en Fontserè, i fins i tot als apartaments universitaris de Bellaterra, una altra iniciativa que va engegar Xavier Valls. Sense comptar Procivesa, l'empresa mixta de la Ciutat Vella, on espero que la Generalitat acabi col·laborant. Aquesta ha estat la nostra política: fer habitatges perquè no pugin de preu. Avui hauríem d'afegir: Diagonal-Mar, Front Marítim, Diagonal-Poblenou, etc. Nosaltres anomenem habitatge assequible aquell que es ven amb poc marge o marge nul; és a dir, a preu de cost. Aquest és l'habitatge que promocionem. No creiem que la pobresa extrema es pugui resoldre amb habitatges per sota d'aquest preu. Ha de ser amb subvencions o exempcions a la persona. L'habitatge barat no fa rica la gent pobra. 1 tendeix a empobrir l'entorn, disminuint els valors de les propietats adjacents. És per això que vam iniciar la rehabilitació dels 4 km de façana costanera amb habitatges per a classe mitjana i mitjana alta. No volíem haver d'enfrontar el manteniment amb càrrec als pressupostos públics de 4 km d'habitatge social: impossible. Volíem que es destinés una part de l'estoc d'habitatges de la Nova Icaria a gent jove de la classe mitjana, a preu de cost, en la banda baixa dels preus de mercat; és a dir, un habitatge assequible. Altrament hauríem faltat a la norma que ens havíem imposat i que el mercat accepta: sempre que el municipi entri d'alguna forma en una operació immobiliària de grans dimensions exigirà que una part dels habitatges es destinin a aquest segment de la població. Així va ser en l'Eixample Marítim i en la Vall d'Hebron, on vam comercialitzar dos paquets de 150 habitatges cada un sobre un total de 500; igualment a Montigalà i d'alguna forma a Bellaterra (Cerdanyola). No és impossible que els promotors augmentin la seva oferta i ofereixin dos preus en una mateixa operació, carregant el benefici majoritàriament en una part de l'operació i triant adequadament les dimensions i les ubicacions més i menys favorables. El sector immobiliari de les ciutats centrals, on tenen tanta importància el preu de repercussió del sòl, els valors locacionals i els ambientals -i per tant la inversió urbanitzadora- tendirà a ser un sector amb una forta presència pública, sia operacionalment, sia per la via del concert. La millor resposta a la seva hipotètica pregunta -"què puc fer jo?"és la següent: Capitalitzar les operacions immobiliàries empreses pel municipi, participant-hi com a accionista; finançar tot aquell habitatge públic o social que el municipi em demani per endegar el circuit de rehabilitació i per fer front a la destrucció d'habitatges per accident, envelliment lògic -façanes antigues- o envelliment prematur -aluminosi. L'habitatge públic l'hem d'oferir a tots aquells als quals, voluntàriament o involuntària, la ciutat obliga a marxar de casa. I a ningú més, en principi. En bona mesura, aquí com en matèria financera, es tracta de posar en marxa processos sanejats i solvents i fer front dignament a l'amortització dels costos del passat. Tot això es traduirà en la creació d'una nova classe d'administradors urbans i empreses especialitzades, combinant l'agilitat operativa amb l'admissió d'objectius prefixats pel sector públic. �QUADERN CENTRAL "Per a la bona gestió del deute necessitem la col·laboració del ministeri d'Hisenda i la conselleria d'Economia, la implementació correcta d'un refinançament que posi a quinze o vint anys -comptant des del 1989el termini dins del qual fer front a les obligacions generades per l'esforç del 1992". El nou Pla d'Habitatge ha d'afavorir aquest procés. El pla sense el mercat no val per a res. El mercat tot sol destrueix valors amb la mateixa eficàcia amb què els crea. Si els hagués escrit a vostès algun temps abans aquest últim apartat de la meva carta, el de la inseguretat, hagués estat molt més negatiu del que ara ho serà. Vet aquí el panorama dels últims anys: un terç de les oficines de "la Caixa" de Barcelona atracades en un any; rebot a l'alça en l'índex de victimització que analitzem des del 1985; frustració creixent d'una policia local que només a través de moltes hores extres i l'exercici d'un cert heroisme competencial manté a ratlla una pressió delinqüencial sempre alta; successives recaigudes en el desànim dels jutges i fiscals més actius en la seva sensibilitat per la preocupació ciutadana en aquest tema: moció Bandrés sobre incompatibilitat d'instrucció i sentència, fracàs de l'operació "justícia ràpida" a la Costa Brava per falta de col·laboració d'alguns fiscals, etc.; un cos de Policia Nacional poc motivat, amb vacants en excés i fronteres mal definides; el projecte de dignificació de la Jefatura i sobretot de les cinc grans comissaries que avança amb una lentitud exasperant; la millora de la situació penitenciària -trasllat de la presó de la Trinitat i de la Model- que es produeix també amb una morositat excessiva; un cos consular que de manera rutinària exposa les seves queixes estivals sobre la victimització turística, etc. De tota manera, el projecte de la Carta Municipal i els Jocs Olímpics van fer possible el tan esperat miracle: el Consell del Poder Judicial, amb coneixement i aquiescència del ministeri i de les autoritats judicials catalanes, va proposar la creació de quatre nous jutjats de guàrdia i es va comprometre així a agilitzar processos i jutjar en deu dies els presumptes delinqüents de delictes menors durant els Jocs Olímpics, i, evidentment, després. Vaig proposar als representants del Consell l'augment de quatre a cinc dels Jutjats de Guàrdia i em vaig comprometre a trobar ubicacions apropiades. El Consell va considerar les dues alternatives: concentració o descentralització. Amb cinc jutjats descentralitzats es podia aconseguir fer correspondre un jutjat i una supercomissaria per a cada dos districtes. Els districtes compten, cadascun, amb la seva estructura policial local, sota el comandament d'un oficia Tenen el seu Consell de Prevenció i una taula de coordinació pi cíaca, on es reuneixen l'oficial i els dos o tres comissaris quejo- "Unes empreses i institucions municipals ahir deficitàries i avui productores de dividends" (F: Mercabarna) �QUADERN CENTRAL "La qualitat dels carrers és domJnable". "Barcelona no desertarà d'aquest doble front d'atenció i de legítima ambició. Exigirà aquells instruments i recursos que calen a la gran capital d'un petit país per acomplir amb dignitat, autonomia i responsabilitat el seu paper en el marc de Catalunya i d'Espanya". rresponen -encara aleshores, sobre les setze velles comissaries existents- a cada districte municipal. No els estranyi que m'estengui en aquests detalls. Al final totes les grans qüestions es redueixen a un conjunt de detalls. Si Barcelona disposa d'aquesta estructuració policíaca-judicial, serà molt difícil que se'ns escapi una millora real dels índexs de seguretat i, correlativament, de l'eficiència judicial percebuda pels ciutadans. Si això no és així, és molt difícil, en canvi, que puguem millorar. No els dic que és possible que s'agreugi la situació, perquè sent conscient de la fragilitat, encara avui, d'aquestes expectatives canvi, estic obligat a expressar-me com si aquestes poguessin no tir i a col·laborar, en aquest cas, amb una modulació més optimiÉa del que realment crec, a mantenir la tensió i la moral que serai necessàries aleshores. Vostès comprenen perfectament el que vujjfdir. Però, de fet, la millora ja s'ha produït: mentre un govern de i ordre com el de Mrs. Thatcher veia empitjorar la taxa de crimaalitat en un 50% en deu anys (1980-90), Barcelona (1985-95) millorava en un 50% la taxa de victimització. Podria resumir dient que el famós guàrdia de barri que existeix des del 1994 -més de dos terços dels efectius policíacs locals estan assignats als districtes- no apareixerà com a tal fins que no hi hagi una justícia, no dic de barri, però sí de districte, o de superdistricte. Paradoxalment, la proposta del Consell del Poder Judicial responia de manera aparentment negativa a la nostra proposta de justícia municipal, tal i com estava recollida en el projecte de Carta d'aquell moment. Ens deia el Poder Judicial: "no ens fa falta que vostès demanin pujar a l'esglaó de la justícia municipal; ja baixem nosaltres al de la justícia de districte". O bé: "No fa falta que vostès assumeixin un paper en el camp judicial; nosaltres desconcentrarem la nostra pròpia organització i assumim la seva preocupació". Nosaltres ens vam sentir satisfets per aquell compromís, que ens sembla històric. I en realitat ens consta que el Poder Judicial no és contrari a la justícia municipal, amb un camp limitat a temes subcriminals, faltes, accidents de trànsit, baralles de veïns, problemes de comunitats de propietaris, arbitratges, i potser fins i tot petits delictes a la frontera del crim. Entre d'altres raons, perquè aquesta justícia de pau de gran ciutat solucionaria una possible inequitat constitucional de les nostres lleis bàsiques en tractar-se de diferent manera la protecció jurídica de la seguretat del ciutadà -justícia professional- i del camperol o habitant de petits nuclis urbans -no professional. Aquest és un tema que queda obert. En tot cas, amb justícia descentralitzada o desconcentrada, municipal o no, és obvi que es crearà un camp en el qual la policia local • de la gran ciutat podria actuar -primer en la pràctica, després formalment- com a policia judicial. Aquests canvis poden dur-se a terme amb escasses adaptacions legislatives, per bé que sempre caldrà cuidar-ne els detalls i afinar el sentit de la proporcionalitat. Hi ha adaptacions, com la inclusió dels graffiti en el Codi Penal, que més valdria no haver fet. No es maten mosques a canonades. Si s'actua, però, amb cura i sensibilitat, i si vostès tenen la més mínima confiança en les meves paraules, creguin-me: en aquests petits canvis ens juguem en molt bona mesura la qualitat de vida. En ells, i no només en els grans projectes legislatius, polítics o urbanístics que, tanmateix, esdevenen indispensables. Poden estar segurs, doncs, benvolguts presidents, que Barcelona no desertarà d'aquest doble front d'atenció i de legítima ambició. Des del primer, exigirà aquells instruments i recursos que calen a la gran capital d'un petit país per acomplir amb dignitat, autonomia i responsabilitat el seu paper en el marc de Catalunya i d'Espanya. Des del segon, Barcelona vetllarà per tal que les relacions entre l'administració i els ciutadans estiguin presidides per l'eficàcia i el respecte, per la tolerància i la civilitat. I és que, al capdavall, mai no podem oblidar que, per damunt de tot, la ciutat és la seva gent. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta de Pasqual Maragall a Pujol i a González Subject The topic of the resource Territoris Espanya Catalunya Barcelona González Márquez, Felipe Pujol, Jordi, 1930- Ciutats Description An account of the resource 27 p. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Source A related resource from which the described resource is derived Barcelona Metròpolis Mediterrània Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Article publicat al número 37 Setembre-Octubre de 1997 de BMM. En el moment de deixar l'alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall va enviar aquesta carta als presidents català i espanyol. Is Version Of A related resource of which the described resource is a version, edition, or adaptation. Changes in version imply substantive changes in content rather than differences in format. Té una versió prèvia a #1454 "Carta de l'Excm. Sr. Alcalde Pasqual Maragall al President del Govern Espanyol i al President de la Generalitat". Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-10-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/953/LondonGreenPaper_1997.pdf d65efedda84cf32b3691ce78b5cce6b4 PDF Text Text Last year's Architecture Foundation debate. From left - Maragall, Hampson, Hall, Jenkins, Blair, Rogers ... and just behind, Cassidy and Booth. London's Green Paper: the view from Barcelona Pasqual Maragall, Mayor of Barcelona since 1984, and leader of the city often cited as the ideal model , sets out his reaction to the Government's proposals for London. h en in June 1996 Richard Rogers and Norman Foster invited me to a memorable session on the future of London's government at Westminster Hall (organised by the Architecture Foundation) I couldn't foresee what was going to happen, but the atmosphere and the enthusiasm were superb . Indeed, the character of the developments to come is unmatched in my recollection of similar political phenomena. Add to this the following facts: on July 16th, 1997 the Plenary Session of the municipal council of Barcelona approved unanimously the bill for a new Charter for our city; and around the same time the bicameral constitutional committee in Rome was legislating that the (Federal) Republic of Italy is made up of cities, provinces, regions and the state (no capital's'); all components on a similar footing. Don't we live then in the midst of a devolution revolution? Aren't we seeing the turning point of an era which began back in 1978 with Proposition 13 in the Californian elections of that year? Will the influence of that antifiscal revolution on the current proposals ever be recognised? Scotland's W Planning In London October 1997 Summary of the Govemment's Green Paper on London Government Newleadership for London, the Government's proposals for a GreaterLondonAuthority, a Consultation Paper can be obtained fromthe Stationary Officeand costs£7.10. It has a foreword by the deputyprime ministerwho saysthathe hopesit 'willgeneratea great debatein London'. Londoners are invited to respond to 61 specific quesiionsposedby the GreenPaper. Comments should be sentto the Govemment Officefor London by October24. Outline (Chapters I and 2) The GreenPaperproposes a Mayorand Assembly, both direc~y elected. Togetherthey will makeup the Greater London Authority (GLA). The Mayorwill be the executive, the Assembly willscrutinise the Mayor. The precise relationship between the two and how differences between themwill be resolved haveyet to be worked out. The functions of the Mayorwill include 1 proposing the budget 2 devising strategies and action plans 3 promoting actionto implement London-wide strategies 4 beinga voicefor London and 5 makingappointments to various bodies. »> referendum and the July 29th Green Paper on London are going to be cornerstones and vital tests of the depth and scope of the devolution process, not only in the United Kingdom but in Europe at large. I refer the reader to the texts, speeches and conclusions of the European Summit of Regions and Cities held in Amsterdam on May 1516, 1997 to appreciate the volume and the quality of the expectations existing in this area of governance (internet access: http//:www.europa.eu.int/ index/htrn), I will comment on the Green Paper chapter by chapter and add, in bold characters, some comments relating the London proposal to the Barcelona model. First a note on style. New leadership for London - The Government's proposal for a Greater London Authority - A consultation paper is an outstanding piece of new governance style. Clear, candid , practical, open... and on the Internet. The authors deserve and will get a robust feed-back. Chapter 1 - The strong sense of identity of the five million citizens of London, the lack of a clear voice for it, the fact that too many decisions regarding the life of such a substantial and complex community were taken by central government and shadowy committees seem to be obvious reasons for the proposals and very much in tune with the spirit of the times: to make things closer, simpler and accountable. Still the fact that all 'this is important not just for London but for the nation as a whole' would probably deserve more than a simple list of the facts that make London important for all of Britain, i.e., the size of the metropolitan economy, the gateway character of the city for the nation, etc... Possibly, it is more than enough for Londoners to approve the proposal, though it might be not enough for the rest of the British citizens to accept it. I am convinced that devolving powers to Londoners is better not only for them but for Britain in general. The case for that is well made out all through the document: What about formalising it from the very beginning? National governments are not made to run cities, not even capitalcities. The 10 key criteria for the new London government are consistent with the so-called 'Barcelona model' which has been so well presented by Richard Rogers and Norman Foster and referred to by Tony Blair. 'Strategic', 'streamlined', 'consensual', 'audible', etc... In some respects it goes beyond and improves the Barcelona model: the coherence of the proposal with an overall philosophy of the government about best value targets is lacking in the Barcelona/ Catalonia/Spain case (recall that the Page 5 �MARAGALL Barcelona Metropolitan Area authority was partially suppressed in 1987, following the Thatcherite example in London of the GLC); the modesty of the objective of being 'influential' on the decision-making of a range of both public and private actors is striking for a Latin observer, be it Italian, French or Spanish: we keep on believing that it is Law and only Law that changes things! The very same debate and the way it is opened is much superior to the Barcelona Strategic Plan consensus building efforts, except for our 'bottom-up' procedure. Chapter 2 - The five key roles of the Mayor seem only a consequence of the 10 criteria for the new government, but they are really innovative. There is not such a strong figure in other megalopolis but at the same time other megalopolis have mayors with many less restrictions on their administrative action. TakeNew York: I know Giuliani well and knew Koch very well and their way of doing things. They have a police force of about 40,000 strong under their direct command, something that the new LondonMayor is most likely not to have. Yet the London mayor of the year 2000 seems to be devised to have a stronger influence on the overall landscape of Londoners' living conditions, employment opportunities and transport side effects (pollution and the like) than New York or Mexico City mayors actually have. The mayor/assembly relationship in the GLA seems to me well handled. The smallness of the assembly will strike many. It sounds comfortable for the new mayor and for the taxpayer, but the absence of local representatives in the assembly is difficult to understand at first glance, even with a lack of direct local executive power of the GLA, if I have understood it well. In Barcelona the metropolitan municipality is a body freely decided and constituted by the mayors and councillorsof the metropolitan municipalities, including those from the central city, whose mayor was elected president. The two functional bodies created by the 1987 law (Transportand Environment, including Water and Waste) coexist and work together with the municipality. Its powers were severely limited by those of the Page 6 »> In all thesefunctions the Mayor will be scrulinisedby the Assembly and the Assemblywill also scrutinise the activities of otherpublicly-funded bodies and may also initiate its own enquiries and reviews. The Green Paperproposesthat the Assemblyshouldhave 24-32 members. The new authority willcover the areaof the 32 Londonboroughs and the Cityof London. Electing the Mayor and Assembly (Chapter 3) Threeoptionsare suggested for the methodof electing the mayor: the first-past-the-post system, which meansthat the candidate who gets the mostvotes becomesmayor,eventhough he or she may have received lessthan half the votescast: the secondballotsystemunder which, if nonegets morethan 50% of the votes cast on the first ballot,a limitednumberof candidates go forwardto a second vote:and the allematvevote system wherevotersselectany number of candidates in orderof preferenceand, if no candidate securesan overall majority of firstpreferences, then the lowest placedcandidate dropsout and and his or her secondpreferencesare lransfered to the othercandidates and thisprocess continues untilone candidate receives an overall majority. In discussing the methodof electingthe assemblythe Green Paperrooksat two questions:the sizeof constituencies and the electoral system. The constituencies could be the 32 boroughsor they could be 24 groupsof aboutthree parliamentaryconstituencies. or they could be largermulti-member constituencies, or evenone single London-wide constituency The optionsin choosingthe electoral systemdependon the size of the constituencies. If the constituencies are singleseat, the elections would be eitherby the firstpast the post systemor by the alternative vote system. If the constituencies are multimember,the Green Papermentionsthreeoptionsapartfrom the first-past-the-post system: the listsystem,which requires electorsto vote, not for an individualcandidatebut for a party, so that independent candidates standno chance, the additionalmembersystem, whichallows a proportion of the the seatsto be allocated on the first-past-the-post system,with the remainder allocated to parties on an all-London list,and the alternative vote system, wherevotersare required to put candidates in orderof preference. It is suggestedthat elections of mayorand assemblyshould take placetogethereyerythree or four years. The Government »> Autonomous Community of Catalonia. The Barcelona Metropolitan Area covers an area containing three million people. The Metropolitan Region of Barcelona, only a planning device up to now, contains 4.2 million people. Chapter 3 - Not opening the issue of boundaries is a wise decision. In the June 96 meeting at Westminster Hall, Peter Hall suggested the South East region as the new London area but with a central London council of the Barcelona central city size (1.5 to 2.0 million inhabitants) and its elected mayor presiding automatically over the Metropolitan Assembly. I liked this formula then, but I lack the data needed to go further in this debate. I understand that the Green Paper refers to a London government of around five million citizens and 32 boroughs plus the City Corporation. The ineligibility to vote for London workers not living in the area is a universal rule. But mayors tend to distinguish more and more between midnight population and mid-day population, the latter being substantially larger than the former. The real problem is the day-time popoulation getting a 'free ride' from the resident population. How many costs induced by the midday inhabitants are the midnight inhabitants ready to pay for? The drama of many American large cities lies there: rich suburbs use the central city during the day and forget about it when it comes to paying taxes. The central city or parts of it tend then to specialise in very low income families, as well as in congestion and decay, on top of high costs and high rates. London would do a lot of good to many large cities if its new Government were to be clear and fair about free-riding and tax-base sharing with the rich suburbs. The mayor's position should obviously be a full time responsibility. My opinion about combining rnayorship with other elected positions is biased: the Catalan Parliament in which I served for two terms is but a place of consensus building (or dissent) about asking more of the traditionally greedy centre of the Nation-State. No other real debate occurs there that can help a mayor. On the length of terms: mayoral jobs need a maturation time for strategic projects to develop. Two or three terms of respectively five or four years are nevertheless better than an unlimited number of terms. 'Candidates with access to substantial resources should not be able to draw on these to gain unfair advantage'. Please let us know about the ways and means of guaranteeing that. Wewill copythem. Chapter 4 - 'Integrate strategic land-use planning with economic development, regeneration, transport, environmental and other strategies': There is a crucial combination of different abilities and disciplines in obtaining this main objective of strategic governance. The superiority of local versus national or central action is precisely the fact that urban scenarios permit the kind of 'complicities' needed. The Green Paper states that the London plan took ten years to be produced and that it was then out-of-date. The Barcelona experience vis a vis other cities in reference to the general plan is that an existing plan is better than a perfect plan. The lesson of our experience is that 40 years of nondoing (the Francoist period) allowed Barcelonato think out just every detail of what had to be done: access to sea and waterfront, beltway, museums (which ones precisely), which kind of peripheral monumentality and downtown decongestion - everything. What is happening today in London, from the general government set-up to considering remodelling Trafalgar Square, is strikingly similar. It is incredible the amount of things that can be achieved in these conditions in a short space of time. The so-called Barcelona miracle is that of doing in ten years what was thought of in forty. Projecting and consensus building is the most time consuming of all phases in the improvement of a city. The roles of the Secretary of State, the GLA and the boroughs seem well devised. I would not be surprised though, that both central and local governments wanted more for themselves and less for the Greater London Authority. Art. 4.18 of the Green Paper seems to me a statement on transport which would be difficult to improve. Same Planning in London October 1997 �Cassidy foresees a hands-on mayor with power ony Blair has done London a great service by giving his personal stamp to the concept of an elected mayor to put London on a par with other great world cities. He has devised a 'strong mayor' solution to London's problems.A format which willbe repeated in other UK cities beforetoo long,writesMichael Cassidy. Elected mayors are a constitutional novelty in Britain and could revolutionise the role of local government and reverse nearly two decades of emasculation of councils - to the point where now 84 per cent of all local government spending is, in effect, allocated by Whitehall. It will also help to break political monopolies in the more industrial parts of the country and bring fresh hope to independentcandidateswho are outside the main party machines. In London. the mayor will be the initiator. The assembly is much more likely to be a check on mayoral excesses rather than an upper tier of local government. This is no GLC. It will have very few service-delivery functions and even at the mayoral level the main responsibilities willbe strategic and promotional. Because of the limited role of the assembly and the slim-line staffing requirement for the mayor,the housing of the new entity becomeslargely irrelevant. Campingout in Docklands may appeal to some but my money goes on a location close to Parliament because the mayor will havea lot of business with ministers (fighting London's claim for greater resources) and very likely will need instant access to the nest of TV companiesat Millbank. In planning terms it is obvious that the London Planning Advisory Committee will disappear but much of its activities will be inherited by the T thing with art. 4.19 and the points that will or should be the object of the white paper announced for next spring. Making transport authorities responsible for carbon dioxide emissions and for combining from rail to pedestrian means of moving around is a well formulated policy which can change the quasi-military approach to transport typical of our great cities, which by reaction evolves into extreme privatisation and later on into decay. We all in Europe expect a lot of London's resolution to tackle these issues with your new-found vigour. I always thought that without an Euroforum of those producing cars and those producing urban roads no way out existed. Yet someone has to force the other one into sitting down together. It seems to me that now the new British attitude towards London is going to provide such a push. Awelcome push. Small and clean cars should be given advantage in using the centre. An almost empty, larger than 4 meter long car looking for a parking place whose cost is not much above the cost of a subway fare, is a stupid thing to permit. Yet cars represent freedom in many senses and for many people, spePlanning in London October 1997 »> believes thatcampaignfunds shouldbe strictlylimited. The functions of the GLA (Chapter 4) . The Green Paperproposesa verywide remilfor the new authority: itsfunctions 'allcome underthe generalheadingof sustainable development - giving all Londoners an improved and lastingqualityof life.combiningenvironmental, economic and socialgoals'.It shouldbe 'equipped to thinkstrategically' and 'ableto organise action', "working throughexisting organisationsbut to a commonpurpose'. The functions of the GLA are considered underthe following heads: Land-use planning role The boroughswill retain their planningfunctions - preparing theirboroughUnitary, Development Plansand exercisingtheir development control powers, butthey willdo so within a framework set by the new authority. It willdo this eitherby givingstrategic planning guidance,or by producing a structure plan,takingover the existing functions of the Government Officefor Londonand the LondonPlanning Advisory Committee and operating largely independently of the Secretaryof State.It mightbe givenlts own development control powersover certain types of development such as waste, minerals, majorroadsand development by the boroughs themselves. Transport The Governmentintendsto publisha national transport poli»> mayor's office, as will those of the Government Office for London. It seems highly unlikely that individual planning applications will hit the mayor's desk, but it is entirely possible that capital-wide policies will be developed which the boroughs will Michael Cassidy is former need to accept, such as relating to high buildings,transport co-ordination, use of the chairman of the City policy & resources committee. River Thames and promoting economic development. I would like to see the mayor spearheading a drive to raise new money for London's transport, perhaps picking up where voluntary bodies like London First have recommended new initiatives, giving them the necessary support and urging legislation on ministers. I regard road pricing as inevitable and perhaps part of the proceeds, along with parking income in London, might be set aside for mayoral initiatives, which are very unlikely to be funded by any additional preceptson the boroughs. In all this is going to be a hands-on mayor with wide ranging powers and a huge constituency. My beliefis that political skills by themselveswill be inadequate - the job calls for executive experience, stamina and an ability to communicate. My own theory is that we have not yet seen the name emerge of the person likeliest to succeed but it is fascinating to speculate and to look forward to the daywhen London has its first electedvoice. cially those in need of them or newly using them. London should convene the great meeting of car-makers and mayors that will pave the way to the future: I would certainly be there, (even if no longer a mayor), as someone interested in cities' improvement. Chapter 5 - The extent to which the GLA should have access to local taxation will depend on the willingness of local authorities to admit the benefit of a strategic and combined approach to London's environment and future. The willingness of central government bodies to accept it seems guaranteed by the very same production and tone of the Green Paper. Revenues will increasingly depend on convincing people that intentions and actions are well founded. Cities act because externalities exist that the market cannot internalise and nothing other than a city's government can put together the relevant information. Such actions should lead to strategic added value. Thus, city incomes will have to be closely linked to the ability of each city to put forward and 'sell' its goals. Every large city in Europe will end up having its own law. London is having its own. We all welcome you back into the family of local governance. »> Cl'. Withinthis,the GLA will producea transport strategyfor London. This willbe delivered by a newlycreatedLondonTransport Authority (LTA), separate but underthe GLA in that its members wouldbe appointed by the GLA and it wouldbe accountable to the GLA. Economic development and regeneration The Government intends to publish proposals for Regional Development Agencies for each region in England. Londonwill haveitsown London Deyeloprnent Agency, (LDA). The GLA willsetthe framework and direction for long-term sustainable economic regeneration. The LDA willco-ordinate action, Environmental Protection The GLA willcoordinate LocaiAgenda21, develop London-wide strategies on air quality, noise reduction and otherlocalissuesto be implemented by the boroughs and otheragencies. Culture, media and leisure It is intended that the GLA shouldplaya leading rolein developing the cultural mediaand leisure sectors: the extentto whichit shouldtake over some of the functions of existing bodiesshouldbe decided on a case-by-case basis. Police A new policeauthority for the Metropolitan Police areais proposed, withthe GLA appointing all but one of the elected members, the otherbeing appointed by the districts outsideGreaterLondon. Fire services The LondonFireand CivilDefence Authority will be reconstituted as a boardresponsible to the GLA. Other Pan-London Bodies The extentto whichtheseshouldbe brought underthe GLA willbe considered 'keeping firmlyin mindthe needto be strategic, stream-lined and clearin purpose'. Financial Arrangements The GLA willbe subjectto the financial regimefor localauthorities. Existing arrangements for funding London-wide services (police, fire,transportetc.) willbe retained. As to otherexpenses, the Green Paperaskswhethertheseshouldbe paidfor by localtaxpayers or central government. Viewsare soughton how some budgetary fiexibility couldbe achieved. No directtaxingpoweris suggested. Page 7 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource London's Green Paper: the view from Barcelona Subject The topic of the resource Alcaldes Barcelona Àrees metropolitanes Londres Ciutats Description An account of the resource 3 p., n. 23, october 1997 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Source A related resource from which the described resource is derived Planning in London Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-10 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Article de Pasqual Maragall al número 23 d'octubre de la revista Planning in London sobre la governació de Londres i la Greater London Authority. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/954/etapa_nova_catalanisme_1998.pdf 6be9de9cfc9bc20b9a1503d13d9865cf PDF Text Text PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 L’etapa nova del catalanisme Pasqual Maragall 1 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 L’ordre adequat de l’anàlisi és Futur del catalanisme Passat Present Què fer? Avui és més clar el futur que el passat, el segle XXI que el segle XIX. Si comencem pel futur acabarem entenent perquè el passat va ser insuficient. Es contra la llum del projecte que volem jutjar els seus antecedents. Es més engrescador i més útil. Al final farem una reformulació dels termes de l’anàlisi * * * * * El futur té dos noms: L’Europa de les regions La lleialtat federal Avui ja veiem, al final del final del s. XX, de nou, la llum d’una Europa reconciliada, primer, amb el seu rol en el món, i per fi, amb els dimonis del seu passat. Europa va fer imperis que portaven nom de ciutat: Atenes, Roma, i després de nació: França, Espanya, Àustria, Britània. Per a fer-los va regimentar tot l’entorn nacional, eliminant-ne la riquesa i pluralitat, i va uniformitzar grans conjunts de països. Van desaparèixer Escòcia i Bavària, Catalunya i Alsàcia, Piamont i Savoia, el Ducat de Brabant i el Califat de Còrdova. Ara anem cap a una Unió Europea respectuosa dels Estats que l’han creada però inexorablement abocada per això mateix a privilegiar en la seva organització l’autèntic ordre democràtic: de baix a dalt. Europa no serà acceptada si no garanteix la proximitat de totes les funcions que poden ser mantingudes, o millor encara, retornades, al nivell més baix. L’emoció de la nova Europa unida -un nou sentiment de pertanyença- va lligada inevitablement, com a raonable condició de la seva existència, a la saludable desconfiança envers la distància immensa que estan prenent alguns processos de decisió (els de defensa i de seguretat, els monetaris -que hauran de ser substanciats a Brusel.les o Frankfurt i per majoria, sense vetos nacionals). Des de Catalunya, una de les nacionalitats, de les cultures, que van perdre pes en el procés brutal de formació de l’Europa del XVIII i XIX, veiem amb esperança, amb gratificació, com la nova Europa s’anuncia més modesta i més atenta a la subsidiarietat, al seu rol subsidiari respecte dels Estats, perquè això comporta de 2 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 forma inevitable i segura la conversió paulatina dels Estats en esglaons intermedis d’un altre procés de modèstia i devolució, ara cap a les regions i les ciutats i municipis. Es digui el que es digui, aquesta Europa federal neix d’una forma que la fa redentora de les realitats nacionals i culturals oblidades per la història. Alemanya, Àustria i de forma més dramàtica Espanya i Bèlgica, ja havien encetat aquest camí pel seu compte. Ara són Gran Bretanya i Itàlia que s’hi aboquen amb força i imaginació. A continuació seran tots els països de la Unió que hauran de seguir el mateix camí. Inclòs aquells que pel seu tamany i homogeneïtat no encaixen en el model de grans regions (Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Portugal i Grècia) hauran d’acceptar la regionalització si més no per a entrar en peu d’igualtat en les polítiques estructurals i en les estadístiques d’Eurostat. El principi europeu de desconfiança democràtica, referit a la distància en la presa de decisions, beneficia els poders locals. Són aleshores algunes regions fortes i singulars les que tenen la temptació de defensar la re-nacionalització de les polítiques europees a condició que al costat dels Estats s’hi asseguin les regions amb competències legislatives o amb competències de caràcter estatal, curiosa paradoxa. Paradoxa que no resistirà la força del moviment que està situant la majoria de les decisions en la base del sistema: la societat i els poders propers. Aquesta força és irresistible justament perquè capgira l’ordre de les decisions i completa així, 200 anys més tard, el que la revolució francesa va encetar però no va culminar: la devolució del poder a la societat. Aleshores ens vam quedar en la nació democràtica, que substituïa, a través de la seva representació (l’ Assemblea Nacional) l’antiga Monarquia i l’antic règim autocràtic. Però el preu pagat va ser molt alt: les minories restaven subjugades, les petites nacionalitats oprimides, les cultures singulars anorreades. Ara quan llegim en les decisions de la Comissió Constitucional italiana (la Bicameral) que la República (federal) italiana és formada per comunes, províncies, regions i estat, i que tots ells no faran més que el que la societat no pugui fer ella mateixa; o quan llegim que en el projecte laborista britànic per a Escòcia que “la transferència de competències és tan ampla que el document només detalla les que seguiran sota el control de Westminster: economia, defensa, treball, qüestions constitucionals i embriologia i abort”, quan llegim aquestes coses sentim que una pàgina de la història està essent passada, i que la llarga recerca per Catalunya de la seva autonomia i per l’esquerra d’esdevenir el centre de les polítiques de llibertat, està convergint cap a un punt proper i esplèndid en què Europa superarà el seu complex americà -entenc per “complex americà” d’Europa la seva aspiració a ser una sola gran nació amb una sola bandera i un sol sentiment, sense identitats locals o quasi-, i es reconciliarà amb la seva pròpia diversitat interna negada per la història. I on la gent provinent de la llarga i dramàtica marxa per l’esquerra cap a un humanisme sempre evanescent i de vegades monstruosament autoritari, retrobarà el sentit original de la pulsió llibertària que l’animava des de l’origen. Catalunya, autonomista i llibertària de sempre, pot respirar tranquil.la. Però ha de quedar clar que en aquest joc, en el joc de la proximitat, en el de la construcció del federalisme europeu de baix cap amunt, no top-to-bottom sinó a l’inrevés, només hi té entrada el qui té el carnet adequat: el carnet de la lleialtat federal, la Bundestreue alemanya, la confiança de tots en el servei a l’interès general per part de cadascú. D’aquí que tinguin raó els qui matisen que la subsidiarïetat europea no vol dir només proximitat, sinó proximitat amb responsabilitat. Es exacte. Responsabilitat en dos 3 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 direccions: una, que cadascuna de les parts ha de fer-se mereixedora de la confiança de les altres en quant a la representació i així, en els Consells de Ministres europeus de Cultura, el land alemany que toqui representa, per torns, a tots els altres (sabran fer el mateix Andalusia i Euskadi que la Baixa Saxònia i Baden Wurtemberg?); i dues, que algú ha de definir quan, per raons d’eficiència i/o d’equitat, convé més la distància i l’arbitratge que la proximitat. Però, justament aquestes raons s’han de demostrar. I no les contràries. La càrrega de la prova passa a dependre dels nivells allunyats. No com fins ara, que tot el que fan regions i ciutats ha de ser aprovat pels Estats: tot el que no està permès està prohibit. Ara estem passant a dir: tot el que no és reservat (a l’Estat) està permès -com diu la llei italiana del 15 de març de 1997, en el seu art. 2, tot el que és de l’interès general dels ciutadans d’un municipi o regió és competència dels seus governants, inclòs allò que fins ara han estat fent les delegacions estatals en el lloc. Només queda exceptuat allò que l’art. 3r. reserva taxativament a l’Estat. I l’Estat i Europa es veuran generalment observats, quasi diria escrutats cada cop que es reservin una funció. És impossible ser europeista d’aquesta Europa modesta i subsidiària? Al contrari: molts només serem europeistes d’aquesta Europa. Ja n’hem tingut prou de patriotismes excessius. * * * * * A partir d’aquí, podem estudiar millor, i més assossegadament, el nostre passat. En quin punt del segle XVIII els catalans comencen a actuar en interès propi i com ho formalitzen? En quin punt de la revolució liberal espanyola, a Catalunya, hi ha una escissió entre els que s’esveren de les conseqüències de la revolució i esdevenen catalanistes porucs i aquells que converteixen el liberalisme en catalanisme i, eventualment, en federalisme? Quins esdeveniments del segle XX (Setmana Tràgica, 6 d’octubre, 19 de juliol, 15 d’octubre de 1940) marquen l’actitud del catalanisme fins avui? Es donen les circumstàncies d’un retorn al sentiment prevalent en els curts períodes que van de 1898 a 1909 i de 1931 a 1933? Estaria justificat de nou aquell optimisme català: el del sentiment de pàtria, el del discurs de Cambó al Rei (1904), el del pressupost de Cultura (1907/8), el de l’Avi indiscutible, el del “Visca Espanya” de Companys? Com reformular avui un sentiment de pàtria anàleg, de la mateixa intensitat i la mateixa generositat? Com pot Catalunya posar-se davant els qui dirigeixen la conversió d’Espanya en un estat europeu amb tots els ets i uts? Sabem algunes respostes a aquestes preguntes. Però abans no podem obviar -o potser millor: podem obviar però no podem oblidar l’eterna discussió: si el catalanisme és popular (Pere Anguera) o és conservador (J.C. Marfany); si és cert que Catalunya només pot ser cristiana o no ser; si qui tenia raó era Macià o Cambó, si era Prat o Maragall, si Pere Corominas (engarjolat al 97 del segle passat) o Josep Maria de Sagarra, si d’Ors o els modernistes, etc. Més ben dit: ara podem per primer cop no obviar aquestes qüestions i saber que, siguin quines siguin les respostes, vist els nostre futur, el camí seguirà. Que les respostes no ens dividiran eternament 4 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 * * * * * Algunes coses del present, sembren ja clares: Entre “Catalunya és Espanya” “Espanya és Catalunya” “Espanya no és Catalunya” “Catalunya no és Espanya” Només queden en peu la segona i la quarta proposta. Les altres dues, les dels anticatalans: “Catalunya és - simplement- Espanya” o bé, “Espanya no és Catalunya”, és a dir, Espanya és una realitat independent de les parts que geogràficament la componen, han perdut vigència. L’ambiciós “Espanya és Catalunya” que ja es va dir entre 1898 i 1909, i que es va dir amb emoció i respecte i bones intencions, supera al separatista i utòpic i antipàtic, “Catalunya no és Espanya”. L’acritud del “ells i nosaltres” i el “nosaltres sols” deixa pas al moderat “Espanya és un fet entranyable” i al més positiu “Escolta Espanya”. Vivim un moment esperançat. La dreta espanyola, de grat o per força, ha de ser o aparèixer autonomista. Es cert que alguns (com Felipe González) ens alerten: “El retorn de finals de mandat d’Aznar al castellanisme furibund i a l’espanyolisme més arnat està garantit”. També és cert que uns altres diuen: “L’únic interès del PP en aquest mandat és l’abrazo de Bergara amb els bascos... i els catalans que s’ho pintin a l’oli”. Però el fet és que ara com ara la dreta espanyola ha de pactar amb els nacionalistes catalans i bascos (i aquests amb la dreta espanyola, sobretot a Catalunya). El fet és que el PSOE va traslladar el 25% de la despesa pública neta del centre a la perifèria (bàsicament a les autonomies i per això va perdre eleccions a les grans ciutats). I el fet és també que la confusió entre Generalitat i partit és tan irreversible que els votants que només votaven a les eleccions legislatives estan avui decidits a votar en les autonòmiques, perquè creuen (i en el fons no els falta raó) que és la Generalitat qui negocia a Madrid les decisions de l’autèntic govern -pensen ells-, que és l’espanyol. “No hay mal que por bien no venga”. En efecte, vivim un canvi de perspectives. * * * * * Què hem de fer? Federalisme i diferència o federalisme i igualtat. - som diferents:en llengua,en història, en cultura, en dret, en política, - volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres (nosaltres i ells) - que cadascú triï si prefereix realitzar els serveis a casa (Mossos) o que els facin des de Madrid (G. Civil) Quan diem el mateix dret, volem dir que tenim dret a rebre el mateix servei bàsic per habitant. El fet de ser més rics ens obliga a pagar més i ho acceptem, però no ens 5 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 obliga a rebre menys. Quan diem “el mateix dret” volem dir també el dret a rebre els serveis des de la mateixa distància, el dret al mateix autogovern. Com conjuminar diferència i igualtat en drets? Igualtat de drets a rebre des de la mateixa distància la mateixa aportació en serveis per persona, i diferències existents en quant a llengua, història i cultura, són dues coses que es poden casar per la via de la opcionalitat. Quan la desconfiança respecte dels serveis centrals és més gran, en les comunitats més diferencials, optarem per la substitució dels serveis estatals, i en les altres optaran per la continuïtat, és lògic. La percepció de la distància és més aguda en comunitats diferencials. Però els catalans no hem de construir sobre el greuge el model d’Espanya que proposem. No podem dir: “no volem que els altres no tinguin”. No podem dir: “si a vostès també els donen això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent diferents”. Si “Espanya és una realitat entranyable”, quines entranyes són les dels catalans que no volen pels altres el que volen per si mateixos? Més enllà del sentit comú, que nega a determinades Comunitats Autònomes el dret a anomenar-se raonablement nacions, perquè no ho són, els negarem també el dret a autogovernarse? Quin model d’Espanya fora aquest, basat exclusivament en la desconfiança per molt justificada que hagi estat històricament? De tant en tant haurem de recordar que el darrer President de la Generalitat executat sumàriament per la justícia militar espanyola no és del temps de Cromwell o de Maria Antonieta: és de fa encara no seixanta anys i havia estat elegit democràticament. El President Tarradellas -el seu successor quasi immediat, amb l’interval d’Irla- ho va recordar arribant a Madrid, l’octubre de 1977. No tenim doncs dret a l’acritud? El tenim, si hem de jutjar comparativament a altres països europeus. La mort d’O’Sullivan a Dublin és del primer terç de segle (1908); les dels líders democràtics de nacions de l’Est europeu són posteriors (1945-48), però la nostra acritud no té comparació amb la ràbia irracional que ha dut a algunes d’aquestes minories nacionals als desastres interiors que coneixem. Tampoc a Catalunya s’ha donat, afortunadament, el procés d’involució que ha dut del record adolorit a gestos irreversibles d’odi venjatiu, com al País Basc, per bé que la frivolitat cruel i plena de conseqüències amb que el general Franco va escriure negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de l’Estat que era obligatori odiar els guipuscoans i els biscaïns, no té perdó (“las províncias traidoras” deia textualment). Però de nou, la mort de Companys (conduït a Espanya pel Conde de Mayalde un cop la Gestapo el va detenir a Paris, on romania per seguir prop del seu fill malalt) ens exonera de tota demostració de credencials: tenim dret a l’acritud. Però tenim també l’obligació -en interès propi i per respecte a tants de gestos amistosos i positius des de la resta d’Espanya, encara que minoritaris sovint, en el batibull i abraonament de la desconfiança i el sarcasme en relació amb Catalunyatenim l’obligació i el deure de liderar la recomposició històrica de tots aquests sentiments en una Espanya democràtica, federal i europea. * * * * * Catalunya endins avançarem per les vies concretes d’un catalanisme constructiu, ple d’empenta i de sentit comú. Hem portat seny en el tema de la llengua, evitant que no es convertís en l’inici d’un periòdic passar comptes malaltís, productor de sancions, prohibicions i obligacions que finalment o no es compleixen o generen frustracions i reaccions negatives, molt pitjors per a la salut del català que els problemes que s’havien volgut atacar. La Llei 6 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 del 83 s’ha de salvar com a tal, amb les modificacions que el temps obliga de fer obliga i permet- per tal que la llei segueixi sent una llei viva. El LLIBRE BLANC de la Cultura ens ha de dir on som en política cultural -la columna vertebral de la política catalana- vint anys després del Congrés de la Cultura Catalana. Ha d’analitzar, per exemple, el paper de la dualitat cultura nacional-cultura civil en el teatre, la música, l’edició, etc... Sense l’activitat dels ajuntaments i de l’esquerra no hagués hagut ni Museus Nacionals -potser només el d’Història de Catalunya, i encara... on l’haguessin posat?- però sobretot no hi hagués hagut altre cosa que Museus Nacionals: ni Art Contemporani, ni Teatre Lliure, ni Picasso, ni Miró, ni Tàpies, ni retrobament del Modernisme, ni CCCB, etc... En el debat sobre la CULTURA POLÍTICA, que és altra cosa, referida a les regles del joc de la política i als nous paradigmes de relació entre els individus, els pobles i el món, així com els nous paradigmes econòmics i socials, haurem de participar en plataformes obertes (promogudes per la pròpia Fundació Campalans, les fundacions amigues Nous Horitzons, Encaix i Catalunya Segle XXI, i encara totes aquelles que es preguntin honestament pel futur: Fundació Bofill, Fundació Joan Maragall, Fundació Carles Pi i Sunyer, Fundació Utopia (J. García-Nieto), Museu de la Ciència, Fundació Joan Miró, etc.), tant a casa nostra com a Espanya i Europa. No és poc el que s’hi juga. Vint anys després del Congrés de Cultura que -a falta de partits democràtics- va definir els conceptes i les polítiques públiques possibles i necessàries a Catalunya, ara caldria una convenció catalana, o vàries alhora, que definissin no les noves polítiques -ara ja tenim partits i Parlament, Consell Executiu i Ajuntaments-, si no els nous interrogants, els nous temes, i el paper de la política en la seva formulació i solució. Per descomptat, des de Catalunya: l’aportació catalana a la re-situació de la política en la vida social. Catalunya, segons mandat de les lleis, en mala hora aprovades al 1987, però lleis vigents al cap i a la fi, ha d’aprovar la seva REGIONALITZACIÓ. Una de les habilitats del catalanisme dominant ha estat la de congelar tot allò que era important i evident: l’eix transversal, les rieres del Maresme, la divisió comarcal adaptada no al 37 sinó successivament al 77 o al 87 o al 97, el II Congrés de Municipis de Catalunya (el primer va ser el 1933 i va fer la Llei municipal republicana, no com ara, que s’ha fet la llei deu anys abans del Congrés, suposant que hi hagi Congrés aquest any!), l’abastament de l’aigua assegurat, el revifament de l’Ebre i el Pirineu, el desplegament del Metro metropolità (valgui la redundància), la consolidació de l’aeroport de Barcelona i del sistema aeroportuari català, el desviament del Llobregat (aprovat i dotat pressupostàriament l’any 1986), la conversió de la Zona Franca i del Delta en la gran Zona d’Activitats Logístiques del Sud d’Europa, la redempció del Besòs i dels barris de la Mina i la Catalana, el Pla d’hotels de Barcelona, que es va tractar d’impedir, la reforma del Liceu que finalment va cremar-se, el necessari nou Palau de Congressos (aquí Madrid ens ha passat al davant i... com!), l’ampliació de la Fira, etc. En comptes de tot això, punt per punt, el catalanisme conservador, poruc i maldestre que ens ha dominat, ha enredat tots aquests temes: ha paralitzat la regionalització, simptomàticament, re-enviant a Madrid el dil.lema en propugnar la província única i la dissolució de les Diputacions -essent així que àdhuc la terminologia habitual ha consagrat les 7 regions, administratives o estrictament planificatòries: Regió 1a. o metropolitana, comarques interiors, Terres de l’Ebre, comarques de l’Alt Pirineu, etc.; ha imposat una comarcalització abusivament conservadora, la del 37, al servei d’una política partidària, d’oposició als alcaldes dels caps de comarca- sempre aquesta dèria d’utilitzar les contradiccions reals per a inhibir tota acció, -com en la capitalitat de la Regió 7- o bé crear contradiccions partidàries allà on no n’hi ha de reals; ha entrat en una polèmica inacabable sobre el tram Cervera-Manresa de l’Eix Transversal i s’ho ha 7 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 pensat quinze anys abans d’encetar el tram Vic-Manresa; ha vist amb tota fredor i passivitat com any rera any les rieres del Maresme es desbordaven, ha dividit el moviment municipalista creant i mantenint una associació apart basada en la desconfiança legítima dels municipis petits i negant-se a convocar el II Congrés per por a una onada de sentiment d’unitat. Aquest és potser un dels actes polítics més incomprensibles i inacceptables del pujolisme, tot i que un dels més característics; ha fet unes lleis territorials contra el territori, malfiades, suprimint o tractant de suprimir l’àrea metropolitana -prevista en l’Estatut-, incautant la planta d’Abrera sense compensació, així com la de Cardedeu, nacionalitzant la taxa de depuració, creant uns ens que han nedat en liquiditat no d’aigua sinó de diners i han generat la desconfiança dels usuaris modestos, amb els quals no s’ha sabut negociar ni explicar i modular el rebut de l’aigua (l’única ecotaxa existent i autèntica!); ha abandonat les Terres de l’Ebre i les del Pirineu a la inexistència legal, fent-hi algunes obres, si, però sense cap perspectiva de conjunt, sense cap política entenedora i ambiciosa, que han hagut de personificar els alcaldes ardits allà on n’hi ha hagut, com a la Seu i la Vall d’Aran, on s’ha nucleat un poderós moviment de poders locals, juntament amb els Comuns d’Andorra i els municipis de l’Ariège; ha promès l’oro i el moro als barris més apartats i necessitats de transport públic massiu per a sortir de l’atzucac en que el govern s’havia ficat en signar el conveni pel Metro de Montjuïc, i ara no han fet ni l’un ni l’altre!; ha especulat amb una Fira al costat de l’aeroport oblidant l’aeroport i la necessària tercera pista, i ara és l’hora que tenim tres períodes al dia (8 a 10 a.m., 5 a 7 p.m., i 8 a 11 p.m.) amb saturació de vols -prop de cinquanta moviments d’entrada o sortida a l’hora- i per tant, desviament de tràfic potencial cap a altres aeroports, just en el moment en què la congestió aèria a l’Europa central du les companyies a cercar nous hubs o nussos de redistribució en el Nord del Sud d’Europa, i just quan Barajas inverteix sumes ingents per estar prest amb una tercera pista l’any 98; i encara el nostre catalanisme arnat de la dreta no ha entès que Reus i Girona tindran vida i trànsit com aeroports si el Prat n’atrau més, i no contra el Prat; ha deixat tots els temes del Delta del Llobregat en mans d’una comissió multi-nivell sense lideratge i poc operativa, i això ho pagarem car; ha oblidat el Besòs, sumant-se tard i poc als esforços que els ajuntaments van fer amb Borrell, Ministre d’Obres Públiques, i escatimant els diners en un tema indiscutible, en una de les llagues urbanístiques i socials, de política territorial, més punyents de Catalunya; és més, van contribuir a fer el problema més insoluble quan, des del govern, es va oposar als intents de l’Ajuntament de Sant Adrià i de l’Àrea Metropolitana per a dignificar La Mina i La Catalana, arribant a l’extrem de patrocinar un assalt deshonest i inútil a l’alcaldia de Sant Adrià des de la Conselleria de Benestar Social i permetent que prosperés el procés indigne d’un especulador immobiliari recolzat en advocats i jutges que van fer la llei a Catalunya, mal que ens pesi, durant una colla d’anys- contra els regidors democràtics, que han hagut d’aguantar ¡6 anys! d’imputacions sense base fins a la seva absolució amb tots els pronunciaments favorables. Brillant full de serveis el del govern territorial de Catalunya, en aquests anys! Res a veure amb la forta tradició del pensament i l’acció territorial del catalanisme polític i de l’urbanisme barceloní des de 1860 ençà. Res a veure amb la Mancomunitat, amb les Jornades Municipalistes que prepararen la via pel I Congrés de Municipis, amb la lleis i decrets de la República, tan la Llei municipal com el Decret de divisió comarcal. Ni una aportació genuïna. Si més no l’actitud digne de J.A. Solans davant certs intents especulatius, però al preu d’una concentració inhumana i poc eficient del control de qualitat urbanística. Passes enrera en relació amb el tímid però valuós urbanisme de la transició (1967, Esquema Director de l’Àrea Metropolitana; 1974, Corporació Metropolitana de Barcelona; 1976, Pla General Metropolità, encara vigent). Desastrós urbanisme comercial. 8 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 Tot està per fer. Però tot està madur. Tornem a trobar-nos -qui ho podia imaginar- en l’exaltant situació de fa vint anys, on tot estava escrit i tot per començar. Posem-noshi. El nou catalanisme no són cabòries. Haurà de començar perfilant el PLA ESTRATÈGIC DE CATALUNYA, a través d’un sistema participatiu en la definició dels dos, tres, quatre grans objectius que Catalunya acara avui, i el desgranat d’objectius instrumentals que hi convinguin, així com el sistema de responsables del seguiment en la seva consecució. Les Universitats que són tot i els seus problemes de finançament i manca d’agilitat un dels sectors amb més potencial projectiu de la vida catalana, les institucions empresarials, els sindicats i les Cambres de Comerç -que intel.ligentment s’agermanen cercant la talla mínima, com és el cas de les dels Vallesos i el Bages i l’Osona-, les ONG’s més significatives, les entitats culturals i esportives, la gent d’església i de confessions religioses, de fundacions assistencials, etc., hauran de posar-se a treballar per a fer bo, a nivell de Catalunya, el triangle ciutat-universitatempresa que en el nivell municipal, comarcal i metropolità ha donat ja el seus fruits i ha adquirit una bona experiència operativa. Sens dubte els temes de la qualitat (qualitat en els serveis i productes, en l’administració pública i en les empreses) i del poder polític, econòmic i mediàtic i comunicacional, estan en el centre de les nostres preocupacions. Els temes de l’equitat, genuïnament progressistes, no poden ser sacrificats i s’han de reformular a la llum de les noves circumstàncies. Però ha de ser l’esforç concentrat, ben programat i flexiblement desplegat de les forces vives de Catalunya, en el marc determinat pel Parlament i amb sanció final d’aquest mateix, que perfili i concreti cada un dels temes i objectius específics de l’acció catalana. Si la majoria parlamentària no s’avé avui a aquest acord, nosaltres, des de l’esquerra i el centre, hem de començar a treballar igualment. Com va fer l’Assemblea de Catalunya fa quasi trenta anys i el Congrés de Cultura en fa vint. Qualitat, potència i equitat són fites de vegades contradictòries. Caldrà triar. Pot semblar que Catalunya viu millor (qualitat), però pot ser que no estiguem preparant les bases futures d’aquesta qualitat diferencial: avui s’inverteix més públicament i privadament al centre que a Catalunya. I no diguem a Brandenburg o el triangle Londres-Lille-Brussel.les o inclús Lió-Ginebra-Torí. Ens podríem despertar d’aquí cinc-deu anys amb un ulterior retardament referent a les infraestructures i fins i tot a les mentalitats i les organitzacions. Haurem viscut relativament bé, però començarem aleshores a viure relativament pitjor. Potser haurem de sacrificar alguns aspectes aparents de la qualitat (una certa privacitat tranquil.la, determinats aspectes de l’anomenat “assossec” mediàtic) si aquest és el preu d’una vivacitat mediàtica i política més gran. L’omertà ha estat sempre confortable però a la llarga tràgica. El silenci pietós, el respecte sacralitzat pels valors unitaris, el “no gosar”, el diferir o no anar de dret al cor dels problemes... tot això ens pot perjudicar. L’aliança del centre liberal i l’esquerra catalanista és aquí de tot punt necessària. Per exemple, és difícil d’imaginar com Catalunya pot competir amb altres àmbits si no disposa de mitjans de comunicació que ultrapassin l’audiència dels sis milions d’habitants, o a tot estirar els deu milions de catalanoparlants, davant uns altres, aquí 9 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 al costat, que n’abasten cinquanta milions o tres-cents milions. Si ni tant sols hem arribat a convèncer del tot els valencians que parlem la mateixa llengua, en diguin valencià o català! Potser justament per l’encaterinament que hem demostrat en que ens acceptessin el nom més que la cosa. En aquest camp hi ha avui grans esperances i hem de reconèixer que el pujolisme s’ha mogut aquí amb prudència i astúcia alhora. Veurem. * * * * * Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa forta, que és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa legítima; i l’Europa forta, que és la de la Unió, perque és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i garants de la devolució de poders cap abaix. De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on venim i no de l’Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social i liberal, “forta però no fortalesa”, activa però no invasora de la proximitat -al contrari defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a base de civilització-. L’Espanya catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha de consolidar la seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l’ha de fer explícit i diferencial. Hem de fer el partit d’Europa, d’aquesta Europa. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'etapa nova del catalanisme Subject The topic of the resource Catalanisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Acció política Federalisme Europa Campanyes Eleccions Description An account of the resource núm. 103, 1998 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Source A related resource from which the described resource is derived Papers de la Fundació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Publicat a la col·lecció de papers de la Fundació Rafael Campalans. Recull les reflexions de Maragall sobre el futur de Catalunya i de la proposta de moviment de centre-esquerra ampli que estava disposat a liderar des del PSC el 1998, tornant de Roma. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/955/19830204d_00010.pdf 8c529ed37af5b2cd2d705f104f76b473 PDF Text Text Z' tr^rLracz,,,^ Mr. President (2 ï` •<vc,. %^i M ^ l C r.r r7C fi ^ /17n^ ^^í^^^-n^,^ 9r 3- ^^ l'fYL < 11/1 á 11, /a The catalan week in New York is open. But I hope that what we start to-day will not . end next Saturday. What we start to-day is an attempt to link two Universities, two cities and two cultures for more lasting period of time. I will try to make my self olear about the "what" and the "why" / `y` of these othén</ise "just nice" words. New York is the City, and i mean quote "the" unquote City, the capital of cities. I know it because I lived here for two years and I loved it ^ ^ier since. /1' Perhaps it would be molé correct to say that I liked New York be fore knowing.it and, dadly- enough, it appeared to me exac:tly as' I had dreamegl it . But when I speak of attempting to establish._°close links between our universities and our cities, it's not just a love affair what I have in mind. When I speak of links I mqkn, bussiness .^^ New York is our ma ^y cet . r New York is both our supply and our demand market. New York es one of the greatest aniskspeaking cities i n the wolld . New York has been the refuge of our exile in the forties as it ha been for the rman intelectuals since.the thirties. Three hundred meters from here, at the ew School a host o ropean scholars found a place to make international science: Marcuse, Habermas, Mongentaav, our own Fernando de los Rios were there. �2. Here at N.Y.U., Nicolás Sánchez de Albornoz, Var6, Regalado and so many other, keep alive the ipanish contribution to world culture and science. Same thing Carmen Zulueta at City University, Margarita Ucelay.at Barnanos College and George Collins in Columbia. George Collins is I am sure the greatest scholar in Gaudi, our most original and probably most well known modernist architect. It's with fresh sorrow that I have to'teil you that the architect Josep Lluis Sert died last Monday, his body incinerated in Barcelona and his ashes-taken to the small,island of Ibiza. J Sert, the Dean of the Har~d School of design for many years, was the builder or your Roosvelt Island, these scalated wasses.of glass that I have just seen again coming home this morning thru the Frankin Roosvelt hilway. New York is our malket and is also a bit of our city, of our abi^ity to build cities and culture, of our mediterranean sense of proportion and space. Honestly you should VIcognice us this bit officontributian in the formation of this city. ctalan^_musi^c, ^-dtalan and^paThis week Y .ou are invited to know t-. anish prints made in Barcelona which is the publishUcapital of the panish speaking world,ca talan art cocuing from thef city that for1:3 med Picasso, Dali, Miró and Tàpies, even catalan cooking-.wednesday evening in the dinner that I wil have the pleasure to offer to you Mr. President (Mr. Mason) - Next Thúrsday we wi2l ptesent al,Ithe Súseua[:µof Modern Art the pro ject of rebulding the German pavihlion# designed ,by Mies V.t^n der, ^., . Rohe in 1929 for the World Fair,'of Barcelona �3. But even more important: next September, the annual lectures of the "Barcelona-New-York Chatedra" will begin here at N.Y.U. and I hope that the University of Barcelona will host annual - lectures on the New York urban culture from september 84 on. So, what are beginning to day is something permanent, it '<.s not, just a show week. f Let me end, Mr. President daring to say tl^ it is not only in our interest as citizens of the world to be present in the world city but that it is also in your 3.nterest to be present in the capital of the mediterranean w ich, after all is the origin of our common history and civilization. Specially when Spain is again in the way of helping the SpanislA. speaking world to build a democratic model of social life. It is in this context that Barcelona require . Thank you, Mr. President. .is glad to both offer and �evtr- ro hAM 21 kuv-iLt so ~Del 1re ki_.„ Av /Ve1/11 ctí 5(274K. oPe-z/ 3 rr- 7 ifo ¿ni (+141rt_ LL- "nPr e-3v D r Lsj 7- o - "rn" 'r AI i5 tt a °U t94 7 c tn.-TV &S Tz () ws, y sr7+-71 i 5 A--ri #1-57rx4 Pr NI{ "lae-c_4me:tii-eLs(„c_dity<,․) 71 CV (Al E sine-3 , i,frts 9-v-ArG_ 4 _111 ön r-717-"-. rev t..4 1, 0 oF 72 . pi L-17 ;4 e T), --pc, M n-K.E; rre- *ha Trl-E- 1 F T pftçe- 01-1-trAi. / 5 l` Wv14) '-/A91,t. (c. 'L4 11 15 77-1-&" t1-1-`' U Otput 2 E C.- T-21 n- A ó c-try _ /1.- j I rctrx... T21/ • L v vo9 /t91.- JiAi , omE w-kt íterf" o ul-T) •-peryt ic E-NOu 6 - , rr lit 9146-30 v-&71,:--- 111- oF c.-1'77'es , i Tez_ 't 4"-A-1k-S Awe r kt (-91-"I 127G-Ferytt,– IC&'M1 s /1- v -Tm r- f T A--023 vq)D2-5, 11-1-72 y /15 2 11 1(-n tot HOTEL MERIDIEN PARIS. 81 BOULEVARD GOUVION SAINT-CYR 75017 PARIS - TEL. : 758.12.30 - TELEX 290952 CABLE HOMER PARIS ) �MERIDIEÎI (1117- r (, f 1 {-1S'N J ^ t4 F A -T-,-^•x,r p T i^.t ^.. T d ^^ 97t ^, ^^ ^^L o 17 ' s N cs7 J v i T C i.os --• tr i N +c S r .^/ ou►'t- . l7 c S IiLJO J vI^ u 40-11.1", fj t^j^/c.L1LJ VN ^ ,...(We's 11 i t)14-b1N rJ M r hl I 1 Pcln c 2 1-111 r A- FGfii7i. w c, o u c-- a F L iw ! cs 'E k► L-9W s 11)1)s7' lv 1;5' "z-ovt 1C J S A^^ó ^-^trc 1.4/4-n iL t'i, D-vut 1S s vPP I-v m^o n ovta. d¿'")ti len/ D M In, K ^-i` , Ñ=^;/ 4.v t r c O pte:- rS 7-112-' (t n tn/Vri í s tfl- -t/'t741c019-- trnt Trs j vV 'f14-1- w 8'6t L!J (.4`lnrsS t'Sc`&w ^fitfi^ 21-= t$v 4-'14 ç r1/E-w -z.ayL ¡c IN 't'N-7-- Pt'u n't-5 te- ! h/TL''L t.`l- tv v}1 1 c4-14 1-C 1+0V la Ut /YS r'7 T^ 1 f N--JD o'^ G-c= ° urL cz'' >e l'1-117- /3 E l— h1 rtric 711w Gt71 Li /ty3 7 1-F1 • h T7 G^ 0,4 el" . 7'1;4 ®x-1 ~71 r6R-► -r^` r 3 L--tiv SL ^`ívoL o P.0. 4 1112 11- d-P c v`t-o 15 E1110 Jc Ifz, C. et-n S ttv tt n a ih"n' uti.^7vc. ^ u^ w 0è'1t Qwni c - v,v ís A F c rt-z: Ta ,tc Gf-Yc c v s- e-- , H-14 ct-k Jtt ii•-S ^ o-rJ Pen tiJ~ Ve– 47S n-ros r.v -1-1 M 4rc ^ tr ertirn A^ -r?-/-hr>72s. l ^ c." W^-i t'U . `f tJ , rv f C--0t.itç @^-ó4-z. 4--t4o Sp 1hJ1 S44_ s rl tv c o 11-74» y o t+t^z DL ï -kfcrL, /‘,.1"-&19 dicS~11I- cAw iYtit Kvb7 a rJ ni- P,g-c)nhlOZ ^v Itz ^ v ^• ^ +^_ ¡1^ C v tíi'U vt Zr ,trr" 1' cu ish/ 7ii^i --TEI.: : 759.12.30 r -TSLEX 290962 CABLE PARIS �NOI{/ 3 MERlDIEI`i 714- N ft°1 wf . UoLt,tA5 - *14 it SUR-6-G wry z^s-- s c t t-v L14z2. ï Yv Gbh" YiZT - 4-''na 7-T F:44- k 1 tY-n u 1-411-07 b11t, t fit,' As `Pf-x4 r -t-r 5' !3 o D iI / Vet-T 7 t btift-r Hif3 "7-4X- en1 7-r ^ J^i ^z t z N 14- ) 131 2-4 Ci¢PaZ - V-p 3Jrs-F?rN! Nn e¢s s2,^S d^ Gt ^S ^C fiz-41-i T ll.C.^ v► ^ 711.171" fi9'n v T14-1.7" tArt trwiGD3 ¡d-+( v4-17 :z,o-vi ,c /S r BttK. c.^r^j M A-plu fsv 4:4 vf ouit 70 4,3) . 1.1 1r7 4 1- ^ !g h 57 44/7'1.49 ^.é v^"c-S ^ij St9J SLr cy -r p>W,#Dri-p v. u-PL tM. L70 71-1114, ^i.0 Gv L-1v lLt,r , 0 `. "'% 0/-0-15s-rb7 ?IA,S S trtbv0 o ge' 1 •114 v tir Jo ssr Co ^.t t ^ ^- G,^,– 1741P ^ h ws ^,^+ 15401-C.V2-trrInf- R viL S (34,_5 ^ i ' f^ ` ^1 ~-l'421n4v tun,1 -r v¢^@ ^1^ ► w L-4 Ah- 2 1/11"--0 ti c^ y}rtg , b,r 5 inti y 7trz---f- s en -,¿-92 OJL-r-P 1.-LA T7t^ ^ tï}7i D-P 7107 /47177 V Yilt Y^S Mo»-brymv,,i' ^ -7 w-c /491- ufi Ta j GPP-v 61 , o U fol,o~ vy M Oç? tvc.stL, _ r ^ 14-41- 14-! 3Srrnhribt/iN ,k, i S ` l"^ IÚdsi' orM-7-1nl fi- 1914 U c(y2/}y £4:2 t..t_-,7v S (re--V-rt (rd /1-W _O G•15 L L ai-t; ^ ^r fivi t,-071,4 arj ry uAí evt S rfij 14-r vr Z u 1. u E-?-7-^- ‘14~-4 ^^°^` L.trt G- 1.7-zyyx- 5 ,T Rr rv i^` '/..9,, s4w^^ r^ /re!~ *e cr,c. ,,nz e- v s GJh/71/ ' 4 (Al ok) i S DufZ J. w # T7»' yho _. r -- Obit /94-r7757t) o F vMTr HOTEL MERIDIEN PARIS. 8i BOULEVARD6OUVION SAINT -CYR 75017 PARIS - TEL.: 758.12.30 - TELEX 290952 CABLE HOMER PARIS ' � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3861 Title A name given to the resource Paraules de l'Excm. Sr. Alcalde a la inauguració de la Setmana Catalana a Nova York Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Nova York Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Relacions Internacionals Cultura Catalanisme Acció política Territoris Nova York Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-03-21 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/956/19830602d_15.pdf bd93146e43460685b1cd77e1dfa01301 PDF Text Text AYUNTAMIENTO DE BARCELONA PRESIDENCIA ANTE TODO RECIBAN MI BIENVENIDA A ESTA MANIFESTACIÓN QUE PUNTUAL EN EL TIEMPO REPRODUCE LA CARACTERÍSTICA MAS SIGNIFICATIVA DE NUESTRA CIUDAD: SU CAPACIDAD DE CIUDAD ABIERTA CAPAZ DE ACOGER LAS INICIATIVAS DE TODO ORIGEN PARA PRESTARLES EL MARCO ADECUADO. CONTEMPLANDO EL RECINTO FERIAL SE ME OCURRE QUE EN PO CO DIFIERE DE LAS MÚLTIPLES PLAZAS QUE SE DISEMINAN A LO LARGO DE NUESTRA CIUDAD. BARCELONA ES UNA CIUDAD DE CALLES Y PLAZAS; Y SUS CIUDADANOS LAS UTILIZAN PARA RELACIONARSE, PARA ENCONTRAR EN ELLAS LOS SERVICIOS, LOS CLIENTES, LOS AMIGOS ... QUE SON LA ESENCIA DE LA VIDA CIUDADANA. EN ESTA GRAN PLAZA DE LA FERIA SE REPITE ESTE FENÓMENO. LAS PIEDRAS DE LOS EDIFICIOS, LAS NAVES DE LOS PABELLONES SE PONEN AL SERVICIO DE LOS CIUDADANOS DE LA FERIA. LA PRESENCIA HOY AQUÍ DE ALTOS REPRESENTANTES DEL GOEIER NO DE LA NACIÓN Y LA REPRESENTACIÓN DEL GOBIERNO DE LA GENERALITAT, DE LOS RECTORES DE LA FERIA, DE LOS EXPOSITORES Y DE LOS VI SITANTES, CONVIERTE A TODOS ESTOS EN USUARIOS DE ESTA GRAN PLAZA Y POR LO TANTO, EN CIUDADANOS DE BARCELONA. A TODOS LES DOY LA BIENVENIDA Y MIS MAS EXPRESIVAS GRACIAS POR HABER ACEPTADO ESTA CIUDADANÍA. MARIA AURELIA CAPMANY ME EXPLICABA HACE POCOS DÍAS CON SU AGUDEZA CARACTERÍSTICA, QUE LAS CIUDADES PUEDEN AGRUPARSE EN DIFERENTES CATEGORÍAS: LAS CIUDADES EN TORNO AL PALACIO, LAS CIUDA DES EN TORNO A LA CATEDRAL, LAS CIUDADES EN TORNO AL CASTILLO Y, FINALMENTE, LAS CIUDADES EN TORNO AL MERCADO. BARCELONA ES UNA �AYUNTAMIENTO DE BARCELONA PRESIDENCIA 2. TERIORES, HA SALIDO DE SU ENTORNO PARA ACUDIR AL MUNDO. ESTE ES NUESTRO GRAN RETO. MIRAR AL PASADO NO SIGNIFICA OTRA COSA PARA NOSOTROS QUE CONTINUAR FIELES A LA NECESIDAD DE APERTURA Y ACEP TACION; A LA NECESIDAD DE MIRAR HACIA AFUERA Y PROGRESAR. ESTOY SEGURO DE QUE TODOS ESTAREIS CONMIGO ATRIBUYENDO EL VALOR SIMBOLICO QUE LA FERIA TIENE PARA BARCELONA, PERO LOS VALORES SIMBOLICOS QUE CONSERVAREMOS Y POTENCIAREMOS HAN DE SERVIR PARA QUE ACEPTEMOS EL RETO DE CREAR NUEVAS FRONTERAS Y NUEVAS FINALIDADES. BARCELONA QUIERE SER EL MARCO DE REUNIÓN DE LOS CIUDADANOS DEL MUNDO. BARCELONA QUIERE, DE AQUI A DIEZ AÑOS, SER EL MARCO DE LA GRAN FIESTA DE LA JUVENTUD DEPORTIVA DEL MUNDO. POR ESTO IMPULSAMOS NUESTRA CANDIDATURA A LOS JUEGOS OLÍMPICOS DE 1992. SERA LA RESPUESTA AL RETO DEL PRESENTE IMBRICADA EN LA RES PUESTA QUE DIERON LAS GENERACIONES DE NUESTROS PADRES Y NUESTROS ABUELOS A LOS OBJETIVOS DE SU EPOCA. ME GUSTARIA DIRIGIR DESDE AQUI UNA MIRADA A LA PROXIMA, CASI CONTIGUA CIMA DE MONTJUIC. ALLI UN ESTADIO OLIMPICO, HOY EN MUY MAL ESTADO, ES EL TESTIMONIO DE UN ESFUERZO QUE NO PUDO CULMINAR. VOSOTROS VAIS A SER TESTIGOS,A TRAVES DE ESTA CITA ANUAL, QUE ES LA FERIA, DEL CAMBIO QUE PROGRESIVAMENTE SE IRA PRODUCIENDO Y QUE SE ORDENA A PROSEGUIR CON LA VOCACIÓN ABIERTA DE BARCELONA AL SERVICIO DE LA CIUDADANÍA DEL MUNDO. QUIERO QUE RETENGAIS ESTOS DOS ASPECTOS DE NUESTRA ACTUAL VOCACION OLIM PICA. EL PRIMERO ES QUE NO QUEREMOS PERDER A LOS CIUDADANOS QUE HOY SE REUNEN EN ESTA INAUGURACIÓN: QUEREMOS POTENCIAR LA FERIA �AYUNTAMIENTO DE BARCELONA 3. PRESIDENCIA RA, DEL DEPORTE Y DE TODAS LAS MANIFESTACIONES QUE CONSTITUYEN LA RAZÓN DE SER DE LA CIUDAD Y LA RAZÓN DE SER DEL PROGRESO Y EL CAMBIO EN NUESTRA CIVILIZACIÓN. HEMOS MIRADO HACIA MONTJUIC COMO SIMBOLO DE UN FUTURO DE BARCELONA. DIRIJAMOS AHORA NUESTRA MIRADA HACIA LA ARTERIA QUE NOS HA PERMITIDO LLEGAR A ESTA GRAN PLAZA DE LA CIUDAD. LA GRAN VIA DE LAS CORTES CATALANAS QUE, SIN SOLUCIÓN DE CONTINUIDAD, ENLAZA NOCLEOS ANTES DIFERENCIADOS Y QUE HOY FORMAN PARTE INSEPARABLE DE LA AGLOMERACIÓN METROPOLITANA DE BARCELONA. ALGUNOS DE VOSOTROS, PARA LLEGAR AQUI, HABEIS ATRAVESADO MAS DE TRES MUNICIPIOS SIN QUE EL PAISAJE, SIN QUE LAS PIEDRAS, OS PER MITIESEN DETECTAR ESTOS CAMBIOS ADMINISTRATIVOS. LOS QUE CONOCEIS MAS DE CERCA A NUESTROS CIUDADANOS SABEIS PERFECTAMENTE QUE LA CALIDAD DE BARCELONES ES MAS UNA REALIDAD DEL ESPIRITU QUE UN ORIGEN ADMINISTRATIVO. BARCELONA ES UNA CAPITAL DE ESPAÑA, ES UNA CAPITAL QUE SE VA HACIENDO A MEDIDA QUE CATALUÑA, ESPAÑA, EL MEDITERRANEO Y LA COMUNIDAD MUNDIAL ASI LO HAN REQUERIDO. YO ME ATREVERLA A DECIR, ASI LO HAN DECIDIDO. OS RECUERDO ESTO Y LO SIMBOLIZO EN LA AVENIDA DE LAS CORTES CATALANAS PORQUE ESTA SE CONSTRUYO, SE URBANIZO SE MODERNIZO DE LA MANO DE DOS GRANDES EXPOSICIONES DE LAS CUALES ES HEREDERA. RIA DE MUESTRAS DE BARCELONA. Y OS DIGO LA ACTUAL FE- ESTO TAMBIÉN PORQUE SO LO EN EL MARCO DE UNA METRÓPOLI DE TRES MILLONES Y CUARTO DE HA BITANTES, SEREMOS CAPACES DE CONTINUAR OFRECIENDO LA CAPITALIDAD, EL CAMBIO TECNOLÓGICO, LA CULTURA, EL OCIO, EN UNA PALABRA EL ATRACTIVO QUE HAN DE HACER PERDURABLE A ESTA FERIA Y POSIBLES �AYUNTAMIENTO DE BARCELONA PRESIDENCIA 4. OS DIGO ESTO TAMBIÉN PORQUE LA FERIA NO SE ENTIENDE SIN ESTE GRAN MERCADO DE OFERTA Y DE DEMANDA CONSTITUIDO POR LA INDUSTRIA, EL COMERCIO Y LOS SERVICIOS QUE SE GENERAN EN TORNO A LA METRÓPOLI. OS DIGO ESTO TAMBIÉN, PORQUE ESTOY SEGURO DE QUE NUESTRA GENERACIÓN SERA CAPAZ DE CONSTRUIR ESTA NUEVA CAPITAL DE ESPAÑA Y DE CATALUÑA CON RESPETO Y SIN BRUTALIDAD, ACEPTANDO COMO SUYOS LOS OBJETIVOS DE DEMOCRACIA Y PRESERVACIÓn DE LA IDEN TIDAD DE CADA UNO. NO QUIERO OCULTAR MI SATISFACCIÓN POR EL HECHO DE QUE ESTA INAUGURACIÓN SEA UNO DE LOS PRIMEROS GRANDES ACTOS POBLICOS, DESPUÉS DE QUE LA CIUDAD ME CONFIASE LA PRESIDENCIA DE LA CORPO RACIÓN MUNICIPAL. QUIERO APROVECHAR ESTA OCASIÓN PARA REITERAR A LOS CIUDADANOS DE BARCELONA -Y REPITO QUE A TODOS OS CONSIDERO ENTRE ELLOS- EL PROPÓSITO QUE HE ASUMIDO YO MISMO Y TODA LA CORPORACIÓN DE ATENDER CON GRAN PRIORIDAD A HECHOS Y CIRCUNSTANCIAS COMO LA PRESENTE. AQUI OS REUNIS NO SOLO PARA REALIZAR UNAS TRANSACCIONES COMERCIALES, SINO PARA CONSTATAR EL ESFUERZO DE LA CIUDAD EN OFRECER UN MARCO IDÓNEO DE SOLUCIÓN DE PROBLEMAS Y ENFOQUE DE PERSPECTIVAS. CONTINUAREMOS ESFORZÁNDONOS EN ESTE CAMINO. AQUI SE REUNEN MIEMBROS DEL GOBIERNO DE ESPAÑA Y CATALU ÑA Y CONSIDERAN ESTA PLATAFORMA COMO EL LUGAR PERFECTO Y ADECUA DO PARA REFLEXIONAR SOBRE EL ESTADO DE LA ECONOMIA ESPAÑOLA E INTERNACIONAL. CONTINUAREMOS ROGANDO A NUESTRAS AUTORIDADES ES TATALES QUE MANTENGAN FIRME ESTE COMPROMISO EN EL FUTURO. AQUI CATALUÑA OFRECE UNA MUESTRA DE SU VITALIDAD IMPULSADA HOY POR LA RECUPERACIÓN DE SUS INSTITUCIONES. CONTINUAREMOS VELANDO �AYUNTAMIENTO DE BARCELONA 5. PRESIDENCIA CAPITAL ECONÓMICA E INDUSTRIAL DE CATALUÑA POR UNOS DÍAS. ESTE ES NUESTRO COMPROMISO Y NUESTRA OFERTA QUE SE ARTICULARA SO BRE TODO ESTANDO ATENTOS A LAS REALIDADES Y ANHELOS DE LA FERIA. ESTA MISMA FERIA ES UN EJEMPLO PATENTE DE LA CONFLUENCIA DE INTERESES Y ESFUERZOS DE LA ADMINISTRACIÓN DEL ESTADO, DE LA ADMINISTRACIÓN DE LA GENERALITAT DE CATALUÑA, DEL AYUNTA MIENTO DE BARCELONA Y DE TODOS LOS CIUDADANOS, AGRUPADO EN TOR NO A LOS ÓRGANOS RECTORES DEL CERTAMEN, EMPRESARIOS, TECNICOS Y TRABAJADORES DE LAS EMPRESAS QUE EXPONEN O DE LAS INTERESADAS POR LOS PRODUCTOS EXHIBIDOS, CIUDADANOS ANÓNIMOS QUE VISITAN LA FERIA Y LE OTORGAN ESTE CARACTER DE FIESTA CIUDADANA. NO QUIERO PUES, DEJAR DE APROVECHAR ESTA OPORTUNIDAD PA RA, UNA VEZ REITERADA MI BIENVENIDA A TODOS Y EXPRESADO UNA VEZ MAS MI AGRADECIMIENTO A LOS QUE HAN HECHO POSIBLE VOLVER A CUM PLIR ESTA CITA EN EL TIEMPO, SUBRAYAR DE NUEVO QUE LA FIDELIDAD DE BARCELONA A SU FUTURO DE SERVICIO, A LA CULTURA, A LA ECONOMIA, AL COMERCIO, A LA MEJORA DE NUESTRA SOCIEDAD, ES SOLIDARIA, SE SIENTE SOLIDARIA DE LA AMBICIÓN DE TODOS VOSOTROS EN ESTA GRAN TAREA DE TRANSFORMACIÓN Y PROGRESO. EL ESFUERZO DE BARCELONA JAMAS LO ENCONTRAREIS DEFICITA RIO AL CUMPLIR ESTE SERVICIO. MUCHAS GRACIAS. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3862 Title A name given to the resource Inauguració de la Fira de Barcelona 1983 Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fira de Barcelona Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Competitivitat Fira de Barcelona Barcelona Acció política Fires Desenvolupament econòmic Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-06-02 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/957/19830629d_00022.pdf e7e42b58edf667f1ee7995194265c293 PDF Text Text SALUTACIO Tota iniciativa és sempre un repte, és una evidència que la il.lusió és el caliu que fa que cada dia hi hagi noves realitats que mostren la trajectòria del progrés de la nostra ciutat. Com a barceloní, com a alcalde, com a alcalde vostre vull fer-vos partícips de la meva satisfacció per l'aparició dels Quaderns d'Informació de la Guàrdia Urbana. Certament, els canals d'informació són un element fonamental en el desenvolupament de qualsevol organització. Aquest any s'acompleix el cent quarantè aniversari de la crea ció de la Guardia municipal. Aixf, des de l'any 1843 Barcelona compta amb un permanent representant qualificat en els seus carrers. Cent quaranta anys de tradició i servei al ciutadà obliguen, cada vegada més, a sostenir aquest esperit d'exigència tan característic i peculiar del nostre poble, que sent com a pròpies les qüestions lligades a les seves institucions. La Guardia Urbana de Barcelona, com d'altres realitats de casa nostra, és un punt de referència important per als Ajuntaments catalans així com per a d'altres d'arreu de l'Estat. Aquesta és una responsabilitat que, sense que ens faci pensar que ja esta tot fet, ens exigeix a esforçar-nos encara més en el treball de cada dia, cercant noves idees i potenciant les tasques de formació com un element primordial. A l'Escola de la Guàrdia Urbana correspon una gran part d'aquesta responsabilitat, intervenint com a motor i suport de noves iniciatives, de les quals aquests Quaderns, entre altres, en són una mostra. $óc coneixedor que la professió policial urbana exigeix sacrifïcis i abnegació i que, a vegades, el risc voreja i està present en les seves actuacions. Les ingratituds són moltes, però també les satisfaccions configuren i acompanyen la possible sensació de solitud en el carrer, �La dotació de recursos i mitjans materials és fonamental en tota l'activitat professional. En el meu esperit i en els dels meus col.laboradors de la Corporació hi ha la intenció d'anar a una tecnificació de la protecció ciutadana, amb la convicció que l'elevat sentit de la professionalitat, condició irrenunciable de la nostra institució, permetrà sostenir el nivell de servei propi de la dignitat que la nostra Ciutat mereix. Barcelona, com totes les grans capitals, continua creixent en les seves exigències com també ho fa la complexitat de la seva gestió, però això no ha de ser mai un impediment a l'apro pament entre els ciutadans i l'administració. Es en aquest context, en aquesta dinàmica, que la descentralització i la informació adquireixen una funció protagonista relle vant, tant a la Casa Gran com en els Consells municipals dels Districtes, Els Quaderns d'Informació de la Guardia Urbana poden ésser un canal eficaç de circulació d'informació on es pugui reflectir i fer viure les particularitats de cada districte, de cadascuna de les unitats i de cada servei al conjunt de totes les àrees municipals i al col.lectiu de persones i de patrimoni que treba llen al servei de la Ciutat. Vull fer una especial menció a les dates, tan nostres, que Barcelona viu cada mes de setembre amb motiu de les festes de la Mercè i la corresponent a la de la festa patronal de la Guàrdia Urbana. Les primeres representen per a qualsevol barceloní dies de joia, però també signifiquen per als membres de la Guardia Urbana una proliferació dels seus serveis. La segona, és una jornada de particular emotivitat i d'identitat professional, però també una mostra de la voluntat de projecció ciutadana d'aquest Cos, que enguany s'ha concretat en l'organització de la Setmana de la Guàrdia Urbana, que amb molt de goig hem incorporat al Programa de les Festes de la Mercè. �Des d'aquí, la meva salutació i felicitació per a tots els membres de la Guardia Urbana. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3863 Title A name given to the resource Dia de la Guàrdia Urbana / Salutació Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Municipis Benestar Social Seguretat ciutadana Administració local Model social Policia local Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-09-29 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/958/19831202d_0112.pdf 80f222496c788ee1e542f39372636f58 PDF Text Text re P ^.^fi, lz FI .,^^ ^^^ <4^r. Í^. !^ ^ F- ^ ^^, ^ ^.^ ^s ^ ^^ .^ ^ 1?t ri ^ > rr-^ ^G ly' r) tr e p ar Pasqual MARACA t. I.., Maire de Barcelona, Présidant de l'A írú Métropolitaine de Barcelona ^_^ -_, et par ^^ ord^: [;^^ ^^{µ PA Lb' 4lice-Prési,r7'i:nt de l'Aire. Métropolitaine dé B arcelo na, Cor1^ effiFer Municipal de Barcelona La dis,'erib^.ftio;E de le {;onulaetiQn et surtesut de !'as;t:'s,aité économique sur le continent E?i.r'23péHrE nous lpermet d'C1CSrueiF:er le 6;e?e n,te Cï; C'+é"séSE ÍFiiii.+r:? C7éifl^.YL1p'p?énf3>Ït .scQ}•rl j-:-tic;E:;^. Nous por.ada„n.0 d;st,irsgct4r une Europe du itf¢rel du Centro crrmpr?rtd du Rhin, le Centra Gi; l^3 N,?r>i de la F1é;su.l.;6ir•iu;s Eédérala Ql!ernar.da, l a ré¿ior3 littorete •beig:.= et hellanciaiso, a'srsi que l e s ré;,ainns de Paris ot de Londres), fo rtefrardrst ïridustriali£le et dé<<oioppér,. L.'c:nsc-,rlale de ces zones rcapri`ssrerrte 17,8 % de la papulation, 37,7% da i!'aativixé ir-ECl:istrieilf; européenne totale et 31,1 `36 de l'activité tei'tfaire. ci5té C€3t'i:L' zona, nous pouvoris distingue: una a ire de t.iétlE:;e:p; errtent rnoiri i;`:iMi.efite.f`L et R 'inrla.istrialissatiori in'íérieure qui ene;loba:rait l a plus grande laei-tie d e !Italia et de l'G:st:iu;ne ziE:si qu'une partís de la Franco. 1-? $'fstf:rfe des Nilles e n Europe s ftiscrit+rans cetts pralaaI;.:,ü>>ion G3ém„p gra.;.attBGii,Et1 et éconornique. On pout y ctistinguer un a.;e c'urbar•i.°aation qui reli;.rait Londres - Rhin 1-;,:<l,r C:o;Penhagt,ica, a;icgE.E ei s'integ re Paris et dans l e ,quel une fig:ze de pénétra •tion suit le eours du Rhin jusrlE,E'a3 i;.'ts:€->ich. A !'íntérieur de la Catalogne, 70 % de la population se cáncentrent dans l'aire métropolitaine de Barcelona. Cene donnée met en évidence le fait que la polarisation au niveau européen co-nnait un prolongement identique au niveau espagnol et au niveau • catalan. au niveau métropolitain, on peut parler de la f_,olarisation qui se produit dans la vine centrate de Barcelone, oú sur une surface de 100 km' se concentre plus de la moitié (1.700.000 habitants) de la population métropolitaine. En resume, la situation de Barcelone à I'égard du systéme urbain espagnol lui permet d'exercer une importante fonction de contact avec le réseatr urbain du Nord et surtout de Sud de I'Europe. D 'un cutre cené, l'arc Nord -Ouest de la Méditerranée dans lequel s'iïatégrent la Catalogne et Barcelone sert égalernent de trait d'union aves les pays de Sud méditen-anéen. Par conséquent, nous pouvons considérer que Barcelona occupe une place périphérique p ar rapport au noyau économique européen, mais qu'elle a dés fonctions importantes cornme point de contact entre cette zone et la zona économique rnéditerranéenne. La s(r?:EC'ti,Ci?' ESrbaiCre d es rtlYgio;iá du Sud euro7éen presente !E:? G'-:.]r: rtrii'G plus dispersé Et les centres uC:Ssiii$ l es d'un are Er1iagiL'-.a::¢*, qui plus importantssF4 si:^SÜ+Yç lelona. s'é t:erítli"aFt entre Naibf?es -• Milán -- Lyon - Valence et la mor. B A á i C EL O.eri1`E ET LES ft UdRES AÍRES MÉMC'áPOLs9TAIiti'ES. 1..1 CATA .,OG11á :' ET L'AIRE !°^.`"t-:.OPOLIx'Adt,;'?'" lyA Rk.rb•ti t..1°drE EN ;'^çgROPF. On peut considérer la récente évolution de l'aire métropolitaine de Barcelone cornme le résulta'c du modéle éccnornique et territorial de croissance q u e l'Espagne a adopté à parar des années soixante. L'cmplaceïner,t de Barcelone à I "ext r eme du sous;,y: ri:érnc de vilies dans le Sud européen lui confére une pc,sftion de ;onction entre celui-el et le sous-systérne a.irbain espagnol que nous pou •,rons definir cornrne dispersé et radiocentrioue, à partir d'u n e capitale. f: l "intérleur du systérne espagnol de vies, Barcelone et - iti sous-systéme catatan s e situent sur laxe de littoral m=,c.aiterranéen et représente le contre--poids économique et dérnograpnique à la position de capitale que détient Madrid. ÇO Parmi les traits les plus caractéristiques de l'aire métropolitaine de (3arcelone, cornme conséquences de ce processus, nous pouvons rnentJonner les suivar-rts : Prerniérement, un processus rapide et intense de croissance démographique et urbaine derive de courants d'immigrations beaucoup plus éievés que dans les autres aires rnétropolitaines d'Europe. f3appeions que le taux annuel de croissance démographique d e l'aire métropoiitaine cie Barcelone, dans la période 1950-1981, a été d° 3,3 %. En termes absolus, l'aire métropolitaine est �passée de presque deux millions en 1 950 à plus de quatre miilions en 1 98 1, avec la circonstance aggravante que plus de la moitié de cet accroissement s'est produit dans la décennie 1960 -1970. C7euxièmenient, un haut degré de spécialisation.irtdustrielle dans la production de biens de consommation de masses, durables ou.non (textiles, autornobiles, papier et arto graphiques, etc...) et de biens d'équipements spécif`ic;ues (macFaines-outils, machines pour i'industrie' spéciaiisée, otee.). L'occupation índustrielle se situe aux environs de 48 % de I'occupation totale, chif-fre uniquement comparable avec ceux de Lyon (48,6 %) et Turin (58,6 %) et supérieur à ceux des principales villes européennes. F'arallèlement au phénomène décrit dans le point précédent, en cosiste à un manque manifeste de spécialisation da:..s les secteurs tertiaires, si l'on compare avec les autres aires métropolitaines européennes. Finalement, et au niveau tenritorial, nous pouvons sigr!aler le haut degré de concentration dérnographique et éconornique dans le centre de Barcelone et les difficultés pour réduire la conáentration métropolitaine aussi bien au niveau résidentiel qu'industriel. iÉTÉF OG NÉI É DE LA CRISE La crise économique,' amorcée eh 1973, n'a pas affecté de maniere homogène les différentes régions et zones urbaines, comme on peut l'observer, par exemple, sur les données ciu chámage. L'explication la plus simple - de cette infiuence inégale, bien que généralisée, de la crise repose sur le fait que le modèle de croissance qui est entré en crise est également un modèle desequilibré daus son aspect territorial. Les aires industrielles et les aires urbaines qui étaient celles qui fondèrent le modèle de croissance des années soixante sont égalernent celles qui ont reçu le plus fortement l'impact de la crisei éconornique. Clans le cas concret de l'aire métropolitaine de 13arcelene, les traits que nous venons de décrire, sont évidents. En tant qu'ensemble fondamentalement urbain et industrial, cette aíre a- polarisé, quel que solt I'indicateur que ron veuille considérer, une part très importante de la croissance économique espagnole et la plus grande partie de la croissance catalane. Cette aire subit aussi, en ce rnoinent, de manière comparativement plus accentuée, les effets négatifs de la crise économique. Cetto situation impose done à I'A.Nii.B. la nécessité d'une .intervention économique locale, afín d'absorber les coeits iné g aux de la crise-, et d'établir un nouveau modèle de croissance économique. C'est en cela que doivent consister les deux grands ases de le politique économique locale, bien que ses résultats dépendent évidemment' d'un ensemble de décisions et de politiques nationales et internationales c.lui échappent à sa sphère d'infiuence. l..es coits inégaux de la crise se manifestent surtout dans certains groupes sociaux et ils doivent étre tractés avec une actuslisation sélective que seules peuvent réaliser les autorités locales plus en contact avec les citoyens et leurs besoins les plus immédiats. Je pense qu'il est bon que les autorités locales rappelient constarnment aux autorités supérieures, regionales et nationales, les effets territoriaux, sectoriels que les divers traitements écono- miques produisent comme résultats. A PoalR TA^GES ET DESLAVAN AGES DES AIRES I L MÉ ROPOt.I AélïíE DA TI! G lSSYd'i!é DE LA GR SE. Cependant, avant de commencer à analyser les diverses politiqueo, il convient de souligner un conditionnement préalable qu'il est difficile de changer, malgré les désirs utopiques qui, parfois, les font croire modïfiables : la concentration urbaine, économique et dérnographique d.e l'aire métropolitaine de Barcelone. L'impact de la crise ne peut se résoudre en diminuant à court terme la concentration de Barcelone, de méme que l'on ne peut établir le nouveau modèle économique sans le fonder sur les avantages de la concentration autour de Barcelone. L'aire métropolitaine de Barcelone, plus ou moins vaste, à noyau plus ou moins rnultiple, plus ou moins dense dans le centre, plus ou moins déconcentrée, continuera à conditionner la croissance et le modele économique catalan et sera, pendant longtemps, le facteur le plus décisif, qualitativement et quantitativernent, du futur de la Catalogne. ('armi les facteurs qui limitent les possibilités des processos de déconcentration, nous pourrions mentionner : 1) La localisation du stock actuel de structures physiques (bátiments, infrastructures, etc...). 2) Une partie très importante de tous les nouveaux investissements, aussi bien publico que privés, consiste en renouvellements qui s'opèrent normalement dans un méme lieu, ce qui laisse peu de marge pour la déconcentration des investissements. On accorde de plus en plus de valeur à la réhabilitation et au maintien du stock de capital existant, en particulier en périodes de crise économique et d'investissements. 3) Les unités économiques famiiiales présentent égalernent une certaine inertie quant à Icor .localisation. 4) Les grandes agglomérations urbaines semblent limiter les incertitudes et les risques du futur dans les décisions de localisation industrielle. 5) La tertiarisation croissante de l'économie est un phénomène qui, pour l'instant, s'avère étroitement lié à l'urbanisaticn. 6) L'internationalisation des phénomènes éconorniques et le role fondamental du .progrés technologique dans le développement. LES TRAT1S SPÉCf9`éGrU%3' DE LA CRPSE DANS L'AIRE MÉ T•R OPOtiT TA rrNE DE 13A RCi P ONE La structure productive catalane et de l'aire métropoiitaine de Barcelone a suivi, avec certains traits spécifique s, les effets de la crise économique généralisée. La croissance économique des années 1960 et 1970, 89 �fondee sur un modele d'industrialisation dans lequel' la Catalogne et l'aire de Barcelona ont joué un role primordial, se volt forternent freinée par une crise mondiale qui met en évidence les défauts internes. Les impac.ts de la crise économique sur l'aire métropolitaine de Barcelona ont été, done, largas et variés. mais nous voudricns souligner ici deux problèmes qui caractérisent en tonto priorité les effets de la crise au niveau rnétropolitain : le chómage et le déficit en équipements et services. Bien que généralisé et répandu sur taus les territoires, le ch8mage presente deux composantes qui le rendent spécialement conflictuel au niveau métropolitain. En premier líen, la crise a surtout produit un chómage industrial et un chòrnage des jeunes qui cherchent du travail pour la première fois. Ces deux secteurs sant representes en excès dans la structure économique et démographique de l'aire métropolitaine de Barcelona. Voyons quelques données qui confirment les points antérieurs. L'aire métropolitaine de Barcelone a un taux de chómage supérieur à 23 %, ce qui représente quelque 295.000 chómeurs enregistrés (décembre 1982). 79 % des chómeurs de toute la Catalogne se concentrent dans l'aire métropolitaine. Plus d'un tiers des chómeurs cherchent du travail pour la première fois, ce qui met en évic(ence la gravité du ch8mage parrni la population la plus jeune..Deux secteurs industriels, le bátiment et la metallurgie, fournissent déjà 50 % du total des chómeurs. Le second problème, conséquence du modele économique et territorial adopté dans les dernières décennies mais aggravé par la situation de crise, est le déficit dans la tertiarisation de l'économie catalane. II est intéressant de liar cette réflexion sur les institutions métropolitaines avec le récent « white paper» du gouvernernent britannique, qui propase I'abolition de toutes les institutions métropolitaines du Royaume-Uni. Je pense qu'il est important de faire référence à cette question parca que l'histoire, le prestige et les réaiisations du Greater London Council et des antres conseils métropolitains britanniques et peut-étre la décision britannique en ce moment, ouvrent un grand clébat qui aura des répercussions non seuiement au floyaume-Uni, mais dans toutes les aires métropolitaines et européennes. Dans le cas espagnol, il pourrait sembler que la consoli -dationesvux'mitraonégleums vide de leur contenu les institutions rnétropolitaines, surtout dans un cas cornme la Catalogne, oir nous avons vu que plus de 70 % de la population se concentrent dans l'aire métropolitaine de Barcelone. En outre, la corporation métropolitaine de Barcelona est formée de vingtsept communes ou administrations locales autonomes qui assument la gestion des compétences municipales. Entre cette administration régionale nouvellement créée et ces vingt-sept communes, reste-t-il un espace adéquat et suffisant pour i'action de .i'institution métropolitaine ? C'est précisément cette situation intermédiaire entre le niveau local et le niveau regional qui est l'un des points les plus positifs pour la consolidation de la corporation métropolitaine ,de Barcelone. Du cóté des municipalités, on . reconnait le fait objectif d'une réalité urbaine métropolitaine qui dépasse les sphères des municipalités. La corporation métropolitaine de Barcelone s'est transformée ainsi en une institution qui rationnalise et globalise les nécessités communes des vingt-sept municipalités dont I'action repose sur quatre taches fondamentales : 1) Prestations de services (eau, voirie, assainissement, routes, urbanisme, habitat, parcs, etc.). ;,:='TAF C>'=NTRAL, CQMMUl1fAUTÉ5 6UTONOME5 • ET FNS TI Tf.1 TrdONS MÉ T I>'OPO,Lb`TA 1rNES, On a souvent affirrrlé que le processus de développement comprend des changements aussi bien strictement économiques que de type institutionnel. La crise économique que nous avons déjà signalée, a provoqué des changernents importants dans la structure économique, qui ont affecté de maniere spécifique les aires métropolitaines. Dans notre pays, cependant, il se produit sirnultanément un processus impo rt ant de changement institutionnel, qui non seuiement représente un changement dans le systèrne politique, mais nous conduit reme à ce que Ion emp elle l'Etat des autonomies. Caci signifie l'institutionnalisation d'une organisation de l'Etat non centralisé, presque d e type fédéraiiste, qui confère un pouvoir nou ou communautés autonornes. -veanuxtiolés Ce changement dans les rapports Etat Central - comrnunautés autonornes se repercute, sans aucun doute, sur l'organisation de I'administration locale et implique égalernent la nécessité de considérer le role des institutions métropolitaines dans I'état des autonomies. 2) Rééquilibrage du territoire métropolitain à travers I'investissernent public. 3) Orientation et planification de la croissance urbaine. 4) Institution pour le dialogue permanent entre les coilectivités locales et les collectivités régionales et nationales. Par rapport à l'administration autonome, I'agglomération de Barcelona sert à lier la réalité métropolitaine aux activités régionales, mais i1 faut reconneitre qu'on n'a pas encare consolidé des mecanismes de coordination et de coopération suffisants entre les deux niveaux. Ce role doit étre axé sur trois príncipes : – Un principe de primauté de l'aire métropolitaine de Barcelone clans la région autonome catalana par rapport au reste de I'Espagne, de la Méditerranée et de la projeotion européenne et mondiale. – Le second principe est le rééquilibrage, c'est-à-dire les services que peut fournir l'aire métropolitaine pour l'aménagement du territoire de toute la Catalogne et pour la relance des zones territoriales plus déprimées de cette méme région. ^ �- Troisièmement,•I'intégration institutionneile entre les deux autorités de façon que l'autorité locale et l'autorité régionale trouvent un mécanisrne de relations institutionnenes, au -dessus des éventuelles différences politiques qui se présentent souvent entre les deux niveaux de gouvernement, ditíércnces qui ne doivent pas apparaïtre dans les relations entre les deux institutions. Je pense qu'on peut faire à travers les institutions regionales et les institutions métropolitaines des applications concrètes peer résoudre las problèmes de le crise. lu L ?S TER VEN/70N PUBLIQUE LWCALE EN FACE DE LA CRISE : POLITÍQUE i ERRITORIALE POLITIQULW ÉCONOMIQU . Jusqu'à présent, les administrations locales ont agi de manière très indirecte sur l'activité économique (création se d'infrastructures, services publics, polygones industriels, at etc.). La situation de crise économique et le chémage ont ? conduit à considérer I'intervention locale sur des thèmes le qui étaient traditionnellement reserves au gouvernement it s central. C'est là un cóté qui vient juste de s'amorcer clans en le cas de Barcelone et qui repose sur une triple stratégie. -o- 1) Promouvoir la capacité de la grande aire métropoliLa taine de Barcelone comme localisation de grandes entreis- prises multinationales. ali 2) Reconversion et rénovation des entreprises industri, n elles catalanes tournées aussi bien vers le marché national qu'international. nt, 3) Soutien de la petite et rnoyenne entreprise, y compris la base artlsanale, secteurs traditionnels de l'économie catalane. Cette stratégie vis-à-vis des entreprises se cons ,' crétisera en une série de mesures, parmi lesquelles nous ;le. i€€ pourrions citer les suivantes : LC FUROl`aE DES LlIA!'F'Orn•t1S, L 'ELIN OPE DES ES FL GIO^ rS ET L 'EUROPE DES VIL LES La Catalogne a toujours été reconnue cornme le trait d'union, tant culturel qu'éconornique, entre I'Europe et 1 'Espagne et elle a adopté, depuis toujours, une attitude ferrne en faveur de l'entrée de l'Espagne dans la C.E.E., quolque l'intégration économique puisse poser des problèmes à certains secteurs industriels catalans. La position de la Catalogne et des secteurs patronaux concernés a toujours été de soutenir I'intégration européennQ. Cette intégration est vue c,omme un défi à la capacité de la structure économique catalane à se moderniser et à devenir plus compétitive au niveau international, processus qui, indépenciarnment de l'entrée dans la C.E.E., est déjà en train de se réaliser. II faut reconnaïtre, néanmoins, que la voie pour l'intégration de l'Espagne dans la C.E.E. n'est pas aussi évidente que la volonté d'intégration . manifestée à plusieurs reprises par les autorités espagnoles. Les difficultés avancées par la C.E.E. pour l'entrée de l'Espagne mettent en évidence des faits encare plus ínquiétants : I'instabilité de la structuration comrnunautaire actuelle et les problèmes de création d'une Europe unie, tant que cette union économique et monétaire à !aquello aspire la C.E.E. n'est pas atteinte, les peuples qui forment l'Eurape réelle peuvent, cependant, continuer à travailler et à creer les fondements, les bases de ce que nous espérons que ocurra étre I'Europe du futur, une Europe basée sur les regions. La Catalogne, en tant que région européenne et Barcelone, en tant que métropole européenne, bien qu'elles ne solent pas dans la C.E.E., poursuivent leur vocation et leur tradition historique de défense de l'idée européenne. ' ;ól f - promouvoir la foire - exposition de Barcelone, ti oeprojection internationale de Barceione comme centre industrie! tertiaire, promotion publique du sol industriel et adéquation des !ion normes industrieiles dans les zones urbaines, ctiarnorce de schérnas de collaboration secteur privé pas I secteur public pour de grandes mises en ceuvre, • dej ` - dév eloppernent de bureaux de conseils et de services ,c:ornmuns pour les petites entreprises et les activités arti.'sanai;?s traditionnelles, d e`- développement des taches de recherche scientifique )o r íet technique sur des thèmes d'intérét métropolitain, à e.'c- travers une institution université - aire rnétropolitaine, ti ren'rorcement des centres de formation professionnelle ie^pour l 'adéquation du capital humain aux nouvelles néces-. cieveioppernent du role de l'aire métropolitaine de Baretïa c-r.lorr cornrne • centre de diffrision d'innovations et de TP. cilrlUlogí es. Barcelone veut appor-ter à cette idee européenne tout le poids d'une culture et d'urre forme de vio au caractére méditerranéen qui a toujours été ouverte aux idees et cultures d'autres pàys ou communautés. La tradition « citadine » de la culture, de la science, de la technique, de 1'industrie, des services, etc..., mène à demander la collaboration des villes pour la construction de l'Europe réelle. Barcelone, en tant que ville méditerranéenne et européenne, a déjà annoncé sa volonté d'accueiliir les Jeux Olympiques de 1 992 et elle se prepare à recevoir l'orga-nisation de ces Jeux. Ce sant probablement de s événements comme celui --ci, qui unissent les peuples à travers leurs traditions et leur culture, qui peuvent permettre le dépassernent des intéréts et des problèmes empéchant une collaboration internationale plus étroite. Barcelone est une métropole ouverte et disposée à travailler non seulement pour l'idée européenne mais aussi pour une coexistence meilleure au niveau international, et c'est pourquoi elle est disposée à accueillir toutes les manifestations, événements et ir,itiatii es qui s'inscrivent dans ce sens. 91 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3864 Title A name given to the resource La région métropolitaine de Barcelona dans le cadre de la politique régionale espagnole et de la crise économique Type The nature or genre of the resource Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Parpal, Jordi Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Francès Subject The topic of the resource Economia Competitivitat Barcelona Relacions Internacionals Territoris Acció política Àrea Metropolitana de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. Estrasbourg: Consell d'Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-12-02 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències