54 50 5135 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1659/0000001281.pdf e89a99b9d45e742c2736cb883c5444f5 PDF Text Text ����� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre l'Honorary Fellowship de la RIAS escocesa a Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived RIAS Quarterly Language A language of the resource Anglès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Baxter, Neil Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Urbanisme Arquitectura Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Escòcia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1660/0000001282.pdf 666740445ab2b07b4ec845f6dbd354f7 PDF Text Text Nº 174 Mayo Maig May 2011 Niza La capital de la Riviera Francesa Nice, the capital of the French Riviera São Paulo con Pasqual Maragall Nuestro embajador nos descubre el motor económico de América del Sur El nostre ambaixador ens descobreix el motor econòmic d’Amèrica del Sud Our ambassador discovers for us South America’s economy’s motor spanorama Spanair 1 �Pasqual Maragall vuelve a São Paulo Pasqual Maragall torna a São Paulo Pasqual Maragall goes back to São Paulo Descubrimos esta ciudad brasileña de la mano del ex presidente de la Generalitat de Catalunya y ex alcalde de Barcelona. Descobrim aquesta ciutat brasilera amb l’expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona. The former President of Catalonia and Mayor of Barcelona takes us to the Brazilian city. Texto: Gloria Zorrilla — Fotos: Joan Masats. En un banco del Parque de Ibirapuera 20 spanorama Spanair �s un político singular y un visionario. Para los E que no lo conozcan, Pasqual Maragall fue el hombre que hizo posible que Barcelona fuera la sede de las Olimpiadas de 1992. “Es difícil explicar en pocas palabras todo el embrollo de sentimientos personales y colectivos que noté en el momento en que supimos que Barcelona se llevaba los Juegos: esperanza, alegría, orgullo, responsabilidad, vértigo...”. Pero después de años al frente de la alcaldía y del gobierno de Catalunya, se retiró. Con un coraje inaudito, Maragall anunció públicamente que padecía Alzheimer, y desde entonces ha multiplicado sus actividades y sus viajes, como éste, a São Paulo. El ex President de la Generalitat quiere utilizar su influencia para ayudar a hacer avanzar la investigación sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Así es él. Un hombre que no se ha dejado vencer. Vive la vida al día y se la come a dentelladas, consciente de que, aunque no se note, la enfermedad sigue su curso implacable. Esto no es una crónica triste, sino todo lo contrario. Son los días que pasamos riéndonos y descubriendo esta maravillosa ciudad brasileña con un Pasqual Maragall cariñoso, s un polític singular i un visionari. Per a aquells e is an unusual politician and a visionary. For Él’home H que no el coneguin, Pasqual Maragall va ser those who don’t know him, Pasqual Maragall que va fer possible que Barcelona fos la was the man who made it possible for Barcelona seu de les Olimpíades del 1992. “És difícil explicar en poques paraules el garbuix de sentiments personals i col.lectius que vaig notar en el moment en què vam saber que Barcelona s’enduia els Jocs: esperança, alegria, orgull, responsabilitat, vertigen...”. Però després d’anys al capdavant de l’alcaldia i del govern de Catalunya, es va retirar. Amb un coratge inaudit, Maragall va anunciar públicament que patia Alzheimer, i des d’aleshores ha multiplicat les seves activitats i els seus viatges, com aquest a São Paulo. L’expresident de la Generalitat vol utilitzar la seva influència per ajudar a fer avançar la investigació sobre aquesta malaltia neurodegenerativa. Així és ell. Un home que no s’ha deixat vèncer. Viu la vida al dia i se la menja a dentades, conscient que, encara que no es noti, la malaltia segueix el seu curs implacable. Això no és pas una crònica trista, sinó tot el contrari. Són els dies que vam passar rient i descobrint aquesta meravellosa ciutat brasilera amb un Pasqual Maragall afectuós, divertit, sorneguer, amb el somriure sempre als llavis, amable to host the 1992 Olympics. “It’s not easy to describe in a few words the flood of feelings that came over me the very moment we learned that Barcelona had won the Games: hope, joy, pride, responsibility, dizziness…”. But after quite a few years serving as Mayor of Barcelona and as President of Catalonia, he retired. With unprecedented courage, Maragall announced he had Alzheimer’s disease, and he has ever since extended his trips, like this one to São Paulo. The former President of the Generalitat wants to use his influence to help support research into this neurodegenerative disease. That’s just the way he is. A man who doesn’t give in. He lives his life day by day and he enjoys it to the fullest, well aware that, though silently, the disease is taking its terrible toll. But rather than a sad feature, this is quite the contrary: the story of the days we spent laughing and discovering this wonderful Brazilian city with the warmest, funniest, wittiest Pasqual Maragall. Always with a smile upon his face, gentle with everyone spanorama Spanair 21 �divertido, socarrón, con la sonrisa siempre en los labios, amable con todos los que se acercaban a interesarse por él. Una persona llena de vitalidad y con una curiosidad ilimitada por todo lo que le rodea. - De los paises o ciudades que ha visitado, ¿cual le ha gustado más? ‘Me quedo con las ciudades hermanadas con Barcelona: dentro de Europa Leningrado (hoy San Petersburgo); en Asia Shangai; en Norteamérica Boston y en América del Sur, seguramente, São Paulo por su dinamismo y magnitud’. - ¿Le gusta viajar en avión? ’Sí, me gusta viajar, me gusta experimentar, me gusta conocer países y ciudades, me gusta aprender y hacerlo con la gente. Y sí, también me gusta coger el avión, más por la perspectiva del qué haré que por las horas de vuelo por sí mismas’. Paseamos por uno de los cuatro distritos financieros de São Paulo, que a esta hora del mediodía está abarrotada de gente. ‘Sí. Ya había estado antes. ¿Que como la veo? São Paulo ha cambiado a mejor, es más segura, y probablemente más rica y dinámica. Este mismo dinamismo tiene el peligro que comporta la saturación y la congestión del tránsito en cualquier gran ciudad’. - Cuando tiene vacaciones, ¿prefiere viajar o quedarse en su segunda residencia? ’Yo creo que el equilibrio es importante también en las vacaciones. Por eso, alternar la aventura y descubrimiento del viaje con la tranquilidad del Empordà y la vida de familia, es fantástico’. - ¿Hay algún destino que le apetezca y aún le quede por visitar? ‘No conozco Australia o Nueva Zelanda. Oceanía en general, es un “gusanillo” pendiente’. Mientras paseamos por el parque de Ibirapuera, hay gente remando en el lago, jugando al fútbol, en bicicleta... Y de repente, como un resorte, Maragall se lanza a hacer footing. Sorprendido, a duras penas el fotógrafo puede seguirle para inmortalizar el momento. Lo espera y sonríe con toda la cara mientras los ojos se le achinan. Es una sonrisa traviesa, cautivadora, sincera. Al President se le ve delgado y muy ágil. Y eso que amb tots els que s’acostaven a interessar-se per ell. amb la gent. I sí també m’agrada agafar l’avió Una persona plena de vitalitat i amb una curiositat més per la perspectiva del que faré que per les il·limitada per tot allò que l’envolta. hores de vol per si mateixes’. Passegem per un - Dels països o ciutats que heu visitat, quin us ha dels quatre districtes financers de São Paulo, que agradat més? a aquesta hora del migdia és plena de gom a gom. ‘Em quedo amb les ciutats agermanades amb Barce- ‘Sí, ja hi havia estat abans. Que com la veig? São lona: dins d’Europa, Leningrad (Sant Petersburg); Paulo ha canviat a millor, és més segura, i proa l’Àsia, Xangai; a l’Amèrica del Nord, Boston; i a bablement més rica i dinàmica. Aquest mateix l’Amèrica del Sud, segurament São Paulo, pel seu dinamisme té el perill que comporta la saturació i dinamisme i magnitud’. la congestió del trànsit - Us agrada viatjar en avió? en qualsevol gran ciutat’. ‘M’agrada viatjar, m’agrada - Quan teniu vacances, “São Paulo ha cambiado a mejor. preferiu viatjar o quedarexperimentar, m’agrada conèixer països i ciutats, vos a la vostra segona Es más segura y más dinámica”. m’agrada aprendre i fer-ho residència? ‘Jo crec que l’equilibri és important també a les vacances. Per això, alternar l’aventura i la descoberta del viatge amb la tranquil·litat de l’Empordà i la vida de família, és fantàstic’. - Hi ha algun destí que us vingui de gust i que encara us manqui de visitar? ‘No conec Austràlia o Nova Zelanda. Oceania en general, és un “cuquet” pendent.’ Mentre passegem pel parc d’Ibirapuera, hi ha gent remant al llac, jugant a futbol, amb bicicleta... i de sobte, Maragall es llança a fer ‘footing’. Sorprès, amb prou feines el fotògraf pot seguir-lo per immortalitzar el moment. L’espera i somriu amb tota la cara mentre els ulls se li tanquen lleugerament. És un somriure trapella, captivador, who’d show interest We are having a walk més segura i més dinàmica”. towards him, he is a man the streets of “São Paulo has changed for the better. around with a zest for life and an one of São Paulo’s four It is now safer and more dynamic”. endless curiosity towards financial districts. The everything around him. city is just buzzing with - What are your favourite countries or cities you people at this time of the day. “Yes, I had been have ever travelled to? here before. What does it look like to me now? ‘I’ll go for Barcelona’s twin towns: in Europe, LeninSão Paulo has changed for the better, it’s safer, grad (Saint Petersburg); in Asia, Shanghai; in North and probably wealthier and more dynamic. Yet America, Boston; and in South America, it would that dynamism carries the danger posed by trafhave to be São Paulo, for its energy and magnitude’. fic saturation and congestion in any big city”. - Do you like to travel by plane? - When you get some days off, do you prefer to ‘I like to travel, I like to try new experiences, I like to travel or you’d rather stay at your holiday home? discover new countries and cities, I like to learn with ‘I believe balance is important while your on people. And yes, I like to travel by plane indeed.’ holiday as well. For that reason, I think alternat- ing the excitement and adventure of travelling with the calm of the Empordà and my family life is just great’. - Are there any destinations you haven’t visited yet and would like to travel to? ‘I have never been to Australia and New Zealand. Oceania, is still “an itch to be scratched”. While we are strolling around Ibirapuera Park, there are people rowing on the lake, playing football, riding bicycles… And all of a sudden, Maragall starts jogging along the park. Still in shock, the photographer hardly manages to follow him to capture the scene. He waits for him and a smile spreads over his whole face, his eyes slanting slightly. It’s a naughty, captivating, “São Paulo ha canviat a millor. És Saliendo del parque de Ibirapuera 22 spanorama Spanair �todavía fuma algún que otro cigarrillo al día: “un par de Ducados, nada más. Adelgacé 7 kilos por recomendación de mi doctora. Y cómo dices, me siento ágil y activo. Acabo de cumplir 70 años y peso 72 kilos”. Y para no perder el buen humor que lo caracteriza, Maragall nos anuncia que hoy sábado hay un partido de Liga donde juega el FC Barcelona contra el Villarreal y que le apetece mucho verlo. Así es que ponemos rumbo al barrio de Vila Madalena, donde está la sede de la peña barcelonista de São Paulo, en el Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). Es bastante surrealista, pues el bar está lleno de brasileños con la camiseta del Barça. Maragall está convencido de la victoria del equipo blaugrana, así es que tampoco sufre demasiado cuando se inicia la segunda parte sin goles, porque al final, tal y como él predijo, gana el Barça 0-1. Y tras la victoria nos vamos a cenar, pues a pesar de la frenética actividad de todo el día, el President no ha perdido el apetito. Mientras tomamos el postre, comienza a llover a mares. Desde la terraza del restaurante se ve el ‘skyline’ de São Paulo a lo lejos y Maragall nos hace partícipes de una última confidencia antes de volver al hotel: ‘En estos momentos, lo que me hace más feliz son la familia, los nietos, los amigos, los compañeros del despacho, Barcelona y... ¡también el Barça!...’ sincer. Al President, se’l veu prim i molt àgil. I això que encara fuma algun cigarret al dia: “un parell de Ducados, res més. Em vaig aprimar 7 quilos per recomanació de la meva metgessa. I com bé dius, em sento àgil i actiu. Acabo de fer 70 anys i peso 72 quilos”. I per no perdre el bon humor, Maragall ens anuncia que avui dissabte hi ha un partit de Lliga on juga el FC Barcelona contra el Vila-real, i que li ve de gust molt de veure’l. Així doncs, ens enfilem cap al barri de Vila Madalena, on hi ha la seu de la penya barcelonista al Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). És força surrealista, perquè el bar és ple de brasilers amb la samarreta del Barça. Maragall està convençut de la victòria de l’equip blaugrana, així que no pateix pas gaire quan s’inicia la segona part sense gols, perquè al final, tal com ell ha predit, guanya el Barça 0-1. I després de la victòria, ens en anem a sopar, perquè malgrat la frenètica activitat de tot el dia, el President no ha perdut pas la gana. Mentre prenem les postres, comença a ploure a bots i barrals. Des de la terrassa del restaurant es veu São Paulo amb el seu ‘skyline’ a la llunyania, i Maragall ens fa partícips d’una última confidència abans de tornar cap a l’hotel: ‘En aquests moments, el que em fa més feliç són la família, els néts, els amics, els companys del despatx, Barcelona i... també el Barça!’. sincere smile. The President looks slim and very agile, despite he still smokes a few cigarettes every day: “just a couple Ducados, that’s it. I lost about 15 pounds after my doctor told me to lose weight. As you say, I now feel agile and active. I’ve just turned 70 and I weigh 158 pounds”. To keep up the good mood, Maragall tells us there is a Spanish league match between FC Barcelona and Vila-real tonight, and he feels like watching it. So we are off to the Vila Madalena neighbourhood, home to the ‘penya barcelonista’, the FC Barcelona supporters club, at Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). It’s a bit of a surreal experience, since the bar is crowded with Brazilians wearing Barça T-shirts. Maragall is convinced that the ‘blaugrana’ team will win, so he’s not too worried when at the start of the second half no goals have been scored yet, cause in the end, just as he had foretold, Barça wins 0-1. After the victory, we go for dinner, since despite the hectic pace of the day, the President has not lost his appetite. While we are having our dessert, it starts raining cats and dogs. From the terrace we get a nice view of São Paulo’s skyline, and Maragall shares one last confidence, before heading back to the hotel: “In this very moment, the things that make me happiest are my family, my grandchildren, my friends, my colleagues at the office, Barcelona and…. Barça as well!”. En Patio do Colegio, donde nació São Paulo Caminando hacia el edificio Banespa Mirando la prensa brasileña spanorama Spanair 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall torna a Sao Paulo - Entrevista Source A related resource from which the described resource is derived Spanorama alttitude Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Ciutats Sao Paulo Barcelona Viatges i visites Aeroports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1661/0000001304.pdf 3932db5523a496974ed1e6a7e4e59de8 PDF Text Text P 12-13 Indignació global ALESSANDRO BIANCHI LEONHARD FOEGER PERE VIRGILI P 14-16 DIUMENGE 16 D’OCTUBRE DEL 2011 NÚMERO 320 2,50 EUROS Avui Les Olimpíades del 92 van marcar el futur de Barcelona Fa 25 anys Tarragona serà la seu dels Jocs del Mediterrani del 2017 L’exalcalde Maragall, ahir, amb les fotos del 17 d’octubre de 1986, quan la ciutat va ser escollida seu dels Jocs del 92. XAVIER BERTRAL P 04-06 L’ENQUESTA DE L’ARA Catalunya resisteix la marea blava CiU i el PP pugnen pel segon lloc i per capitalitzar la davallada del PSC Resultats 2008 ICV 1 4,9% CiU 10 20,9% PSC 25 45,4% PP 8 16,4% 13-15 23,9% 12-13 22,1% 16-18 33,7% ERC 3 7,8% Estimació 2011 Nombre d’escons i percentatge 2-3 7,3% 1-2 4,4% �les claus d’avui 02 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 elscromos per “valorar l’actualitat política” dels últims dies. Tot indica que petits contratempsdesaluthanprovocataquestes dues anul·lacions imprevistes. ➷➷➷ Vicent Partal (@vpartal) Periodista “El 15O és un toc d’atenció important als dirigents econòmics i polítics. Per si algú pensava que la paciència de la gent seria infinita...” ANDREUMAS-COLELLEncaraque noésvanitós,elconsellerd’Economia ha comprovat com és de conegut. A l’acte inaugural del curs de la BarcelonaGSE,elsestudiants,moltsestrangers,duiensotaelbraçelseullibreMicroeconomics theory i li demanaven que els hi firmés. ➷➷➷ JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA Nohaestatunasetmanaplàcidaperal líder d’Unió, que ha hagut d’anul·lar dues rodes de premsa programades JOAN HERRERA ICV té com a lema de precampanya “Jo passo, tu passes, ell passa, ella passa, nosaltres passem, vosaltres passeu, ells passen, elles passenal’acció”.Quedabé,peròenuntext elqueéspolíticamentcorrecteesfafarragós. Així que a la notícia a la web van eliminarels“ellapassa”i“ellespassen”. retratsqueparlen JOSEP MARIA ESPINÀS Introspecció civilitzadora S eriós, elegant i tímid, és un senyor de Barcelona que para l’orella, sense que es noti, perquè cada dia li expliqui un secret. Armat de realisme social i Chanson, capta en detalls ínfims la dimensió literària del món i troba l’estímul que, associant les idees, et permet humanitzar l’espectacle de la vida. La seva narrativa és un esforç per reprendre el fil d’una cultura que va quedar a mig fer. Lluny de l’artista que voldria espaterrar, va aprendre a escriure com si fos un ofici en què la redacció de Destino era el taller, Pla el mestre, Cela un germà gran i Luján l’aplicat company de pupitre. De la claredat n’ha fet un estil, perquè troba que fer-se entendre ja és prou ambiciós per calgui afegir-hi retòrica. Pocs autors fan tan viva la Andreu Buenafuente (@Buenafuente) Humorista “Poso la ràdio d’Espanya per informar-me del #15O i només hi fan futbol. Malament” Anna Bosch (@annabosch) Periodista “Joves espanyols sorpresos i frustrats per la tècnica kettle de la policia britànica: acorralar els manifestants; no deixar entrar ni sortir” L’AVIDELBARÇAJoanCasals,elsocideGuardioladeBerguedàqueesdisfressad’AvidelBarçadesdefadècades, va crear ahir un petit problema de protocolenserconvidatalallotjadelCamp Nou,oncalcorbata.Casals,esclar,anavavestitcomsempre:comeldibuixcreat als anys 20 per Valentí Castanys. El club, per un cop, va fer els ulls grossos i Casals va veure el partit sense corbata. ➷➷➷ vist altwitter sensació que el llibre t’està parlant en el to càlid d’una amistat que sap callar abans de ser indiscreta. Elseuhàbitat,totihaverfetficció, és una introspecció cívica que, en la línia de Montaigne, examina racons de la consciència en què solem fernos trampes. Però la seva intimitat no té cap morbo perquè manté sempre la distància que fa que un foraster no sigui intrús. Ell, però, no és pas el jo que escriu, i té prou ego per portar malament quenose’l valori prou. Iel més irònic és que ha sigut el seu bon gust i un immens sentit del ridícul els que ens han induït a creure que una obra que el temps revelarà clàssica és de to menor. ALBERT PLA NUALART Laura Borràs (@LauraBorras) Professora UB “«La manera més habitual amb què la gent perd el seu poder és pensant que no en té gens». Alice Walker” Juan Ramon Lucas (@JuanraLucas) Periodista “M’impressiona veure el recorregut global que aconsegueix una mobilització en què al principi alguns no hi crèiem. Hi ha consciència; hi haurà canvis” Francesc-Marc Álvaro (@fmarcalvaro) Periodista “El van afusellar per ser el president de Catalunya. Creien que així mataven tota una nació. Deixem clar que van fracassar #PresidentCompanys” Francesc Ribera (@francescribera) Músic “La precampanya del PSOE es basa obsessivament en diferenciar-se del PP. Reconeixen així que –als ulls de la gent– són pràcticament el mateix” iaquí Un dia memorable amb Maragall hir dissabte, dos quarts de dotze del migdia. Pasqual Maragall ens rep a les fonts de Montjuïc. Ve de l’homenatge a Companys, ens explica que ell va ocuparse d’arreglar la seva tomba. Li ensenyem l’àlbum de fotos de demà fa 25 anys, un dia històric, el dia de la nominació, la gavardina, els saltirons, les mans enlaire, el signe de victòria, l’eufòria, els clàxons. Somriu. Repassa tots els protagonistes, els recorda un per un. “Sí que estava prim el Martínez Fraile, el Vallverdú sempre sortia a les fotos, mira, el Xavier Rubert de Ventós, el Pujol aquí estava d’esquena”. Té alguna cosa d’incòmode, l’exercici de recordar aquell dia amb algú que lluita per conservar la memòria. Però ell tot ho fa natural. Maragall és el carisma. Sedueix, s’entendreix, riu, s’emociona. Veia a venir la nominació? “Sí, Samaranch ho va treballar molt bé”. Li anunciem que Tarragona acollirà els Jocs Mediterranis el 2017, i se n’alegra: “En tenim el telèfon? Els vull felicitar”. Vol que ens deixem retratar per ell, amb el mòbil. Som conscients de viure una estona memorable, del privilegi d’immortalitzar amb la portada d’avui el record del que per a molts han estat els millors anys de la seva vida, del país, de la ciutat. Se’n va. El Xavier, el fotògraf, admet que Maragall l’enamora: “M’hauria agradat abraçarlo, fer-li un petó”. L’entusiasme de l’alcalde olímpic sempre serà recordat. A CARLES CAPDEVILA DIRECTOR DE L’ARA Antonio Caño (@antonio_cano) Periodista “L’índex de mortalitat infantil entre els negres als EUA és del 13,3 per cada 1.000 habitants. Superior al de Sri Lanka” Pau Gasol (@paugasol) Jugador de bàsquet de la NBA “Felicitats a Tarragona per conseguir acollir els Jocs del Mediterrani 2017! Us ho mereixeu!” Dani Senabre (@danisenabre) Periodista “Em posa de mala llet que després de jugar amb aquesta gran *€ »/&%)%! que és el futbol de seleccions, Piqué hagi de demanar el canvi” LINGÜISTA I ESCRIPTOR el sumari ara latriadeldirector ■ L’observatori d’Europa de la Carme Colomina parla dels recels mutus de les dues Europes, la del nord i la del sud, en un moment d’incertesa, marcada per la greu crisi econòmica. (21) ■ L’historiador Joan B. Culla analitza com ha superat un país com Polònia el seu dur i complicat passat. (29) ■ “Jo no em tenyeixo, i què?”, a l’Ara Tu. (40-41) director@ara.cat Twitter: @carlescapde Les claus d’avui p. 2-3 Tema del dia p. 4-7 Política p. 8-10 Societat p. 12-18 Internacional p. 19-23 Economia p. 24-27 Debat p. 28-31 Mirades p. centrals Entrevista p. 34-35 Cultura p. 36-39 Ara tu p. 40-41 Esports p. 42-50 Serveis p. 51-56 Televisió p. 58-59 Mèdia p. 60-61 Passi-ho bé p. 62-63 �societat 14 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 ara FOTOS: ARXIU EFE CELEBRACIÓ OLÍMPICA s y n a “A la ville de.. 25 La nit del 17 d’octubre del 1986 la capital catalana celebrava a l’avinguda Maria Cristina que organitzaria els Jocs Olímpics del 92 Reportatge MARIA ORTEGA AURI GARCIA MORERA n home que entaforat en un abric salta amb els braços enlaire mentre li riuen les orelles”. Així recordava encara no fa un mes el periodista Joaquim Maria Puyal –com a pregoner de la Mercè– la figura de l’alcalde Maragall a l’avinguda Maria Cristina celebrant que,horesabans,Barcelonahaviaestat escollida seu olímpica. D’aquell dia n’ha quedat una imatge per a la història: la felicitat desbordada de Maragall. A un costat, el president Pujol.Al’altre,NarcísSerra,quecom a alcalde havia viscut les primeres passes de la candidatura olímpica. Demà se’n compleixen les noces de plata i a Maragall encara li “riuen les orelles” quan passeja, com ahir, per l’escenari de la festa. Repassa amb l’ARA les imatges d’aquell dia intens i “més feliç” que el de l’inici dels Jocs quan “els nervis tenallaven”. Falta- “U ven dos minuts per a dos quarts de dues del migdia d’un 17 d’octubre de fa 25 anys quan el president del Comitè Olímpic Internacional, Antoni Samaranch, deixava el país amb l’ai al cor amb la seva paradinha: “A la villede...Barcelona”.Enlaterceraronda de votacions a la ciutat suïssa de Lausana, Barcelona desbancava París. Nervis? Molts, admet Maragall, tot i que reconeix que la presència de Samaranch era un “punt a favor, en sabiamolt,d’això”.Somriuifaunpetó a la bandera olímpica. Martí Perarnau La transmissió “més bèstia” del cap de l’equip de TVE a Lausana El periodista Martí Perarnau va ser el responsable de l’equip de TVE que es va desplaçar a Lausana, format per una trentena de persones. Hi van arribar cinc dies abans. Tot i fer un gran desplegament, a TVE no tenien gens clar què podia passar. “Amb els anys s’ha explicat que estava molt clar però llavors no era així, s’hi va anar amb expectatives però res més”, explica Perarnau. Els rumors entre els periodistes eren constants, però no va ser fins al dia abans de l’anunci que “es va començar a veure que allò sí que anava de debò”. Albertville va agafar força com a favorita per endur-se els Jocs d’hivern, cosa que perjudicava l’opció de París per als d’estiu. Perarnau va encarregar-se de la transmissió decisiva al costat d’Olga Viza, i la recorda com “la més bèstia” que ha fet mai. “Era història amb majúscules”, explica. Dos anys després, el Comitè Olímpic Espanyol li va oferir organitzar els serveis de premsa dels Jocs. No ho va dubtar ni un moment. La Fura dels Baus Orgullosos d’un espectacle “allunyant del món Disney” “Volíem arriscar que és el que ens caracteritza. Això sí, sabíem que havíem de fer un espectacle per a tots els públics i que la nostra cara més punky no hi cabia”. Àlex Ollé va dirigir, amb Carles Padrissa, l’espectacle Mediterrani, mar olímpic, la peça central de la cerimònia d’obertura de la mà de la Fura dels Baus. El 86 ni es plantejaven participar-hi, però dos anys abans de la inauguració, van rebre la trucada del produc- Aniversari Els salts d’alegria de l’alcalde Maragall a Montjuïc fan 25 anys Misteri Rebollo no va saber que encendria el peveter fins unes hores abans tor Pepo Sol. La primera idea que van tenir va ser fer sortir a escena 5 camions que es convertissin en vaixells. Un per continent. El muntatge es va acabar d’estructurar amb elements de la mitologia grega per recrear el viatge d’Hèrcules i va quedar en un sol vaixell. “A l’estil Fura, molt lluny del món Disney”, explica Ollé. L’ensurt el va donar el vaixell en l’assaig general quan no va poder sortir a escena. Al final: èxit. Antonio Rebollo Encendre el peveter olímpic va ser “una al·lucinació” Antonio Rebollo va ser un dels grans protagonistes dels Jocs pel seu paper en la inauguració, però quan es va decidir que Barcelona els organitzaria estava centrat en la competició. “Era component de l’equip espanyol, i m’entrenava per estar entre els tres que participarien en els Jocs”, explica. “Ho vaig viure amb molta il·lusió, i expectant per saber si estaria entre els escollits”, diu recordant l’octubre del 1986. Finalment no ho va aconseguir, i es va conformar amb els Paralímpics, en què va aconseguir una plata. La pos- �societat ara DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 01 02 03 04 05 1. Pasqual Maragall va tornar ahir a l’avinguda Maria Cristina on va celebrar, fa 25 anys, l’elecció de Barcelona com a seu olímpica. .. Barcelona!” sibilitat d’encendre el peveter li van plantejar a mitjans del 1991. Durant mesos va venir un cop per setmana a entrenar-se a Montjuïc, mentre un altre jove arquer català s’entrenava diàriament. “No sabíem qui dels dos seria l’escollit, i la tensió es va mantenir fins a 2 o 3 hores abans”, revela Rebollo. En el moment de disparar, assegura que no es va posar nerviós: “La preparació d’anys a l’equip espanyol va fer que mantingués una certa calma”. L’explosió d’alegria de l’estadi el va marcar: “Va ser una al·lucinació”. L’últim cop que va venir a Montjuïc , pel 15è aniversari dels Jocs, va repetir el tir. “Va ser fins i tot més emocionant”. afegís: “Jo content de deixar-me enredar, perquè m’il·lusionava que no només es pensés en el 1992 sinó també en el dia després”. Està satisfet del llegat que van deixar: “Quan veig el reconeixement al voluntariat, penso que potser els Jocs han aportat això a la societat”. Manel Estiarte Jugar a casa: “Un privilegi molt emocionant” Tot i ja haver competit en tres Olimpíades abans, els Jocs de Barcelona van ser especials per al waterpolis- Subdirector de la divisió de voluntaris amb visió de futur El paper dels voluntaris és un dels aspectes més recordats dels Jocs de Barcelona. Un èxit que es va començar a gestar un o dos anys abans, segons explica Andreu Clapés, que diu que els voluntaris van ser claus en la decisió del 1986: “Una de les cartes fortes va ser precisament el suport de 100.000 persones disposades a fer de voluntaris”. Una xifra que després baixaria fins als 35.000 que hi van participar finalment. El 1986 Clapés encara no formava part de l’organització, però ho va viure de prop. No va ser fins un any més tard que el van convèncer perquè s’hi ta Manel Estiarte. “Jugàvem a casa, érem els protagonistes”, recorda. Quan va saber que Barcelona seria la seu dels Jocs, el primer que li va passar pel cap va ser que, amb 31 anys, segur que hi participaria i que potser serien els últims. “La cosa va anar tan bé que vaig decidir continuar fins a Atlanta i després fins a Sydney”, explica. Però els del 92 van ser “diferents, els millors de llarg”. Si bé a nivell esportiu li ha quedat escrita amb foc a la pell la sensació de la derrota contra Itàlia a la final –la ràbia el va apartar de la cerimò- EL BITLLET I vam guanyar el mar Andreu Clapés és que medalles, autoestima o turisme, el que cercava Barcelona amb els Jocs Olímpics era una injecció de diners a la engrescadora transformació urbanística que havia començat amb la democràcia. Seguint l’exemple de les exposicions internacionals del 1888 (que va dissenyar el Parc de la Ciutadella) i del 1929 (que va urbanitzar Montjuïc), es va decidir repetir l’operació amb l’excusa dels Jocs per crear la Vila Olímpica a sobre d’una zona industrial en decadència i, de passada, aconseguir tot un seguit de noves infraestructures, com ara les rondes. La inversió i els projectes es van estendre per tota la ciutat i els resultats van ser tan bons que arreu es va voler imitar “el model Barcelona”. Ara està en discussió, però mai oblidarem la fonamental empremta que ens ha deixat. Vam guanyar el mar. M CATALINA SERRA SUBDIRECTORA 15 nia de cloenda–, manté el record de la vida a la Vila Olímpica, on la delegació espanyola tenia “la millor ubicació” . Un dels moments més màgics que recorda és el de la volta a l’Estadi durant la cerimònia inaugural. La va fer amb Pep Guardiola. Los Manolos ‘Amics per sempre’ dels Jocs Olímpics del 92 No tocaven ni junts quan Barcelona es va proclamar olímpica. L’actuació de la cloenda va ser un dels punts àlgids a la trajectòria dels Manolos i un dels últims concerts que van fer tots deu junts. Aquesta setmana, Ramon Grau, José Luis Muñoz i Toni Pelegrin, tres dels components del grup, han tornat amb l’ARA a Montjuïc per sorprendre els turistes amb Oh my loving. Recorden que quan els van proposar tocar estaven fins al capdamunt de feina i no van donar el valor que tocava a l’actuació fins que es van trobar darrere les cortines. La coreografia va estar a punt d’acabar en tragèdia per la invasió de l’escenari desobeint el contundent alto de Constantino Romero: “Atletes, baixin de l’escenari”. De tot plegat en guarden un record “borrós i emocionant, l’estadi era com un plató de televisió ”. El moment més bonic que recorden, però, és l’actuació inaugural dels Paralímpics, on no van tocar en playback.e XAVIER BERTRAL 2. Ramon Grau José Luis Muñoz i Toni Pelegrin, tres de los Manolos, al Lluís Companys. XAVIER BERTRAL 3. Andreu Clapés, subdirector de la divisió de voluntaris, a la plaça dels Voluntaris. CRISTINA CALDERER 4. El periodista Martí Perarnau amb les seves acreditacions. ÁLVARO HURTADO 5. L’arquer Antonio Rebollo. ÁLVARO HURTADO � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre els 25 anys de la nominació olímpica de Barcelona 1992 Source A related resource from which the described resource is derived Ara Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Capdevila, Carles, 1965-2017 Ortega, Maria Garcia Morera, Auri Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Commemoracions Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1663/0000000603.pdf d7fbd61cbdd5c0c0ce4abb350dff4fbd PDF Text Text És hora de parlar clar Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Jo no crec en les bruixes. I això que n'hi ha, com diu la dita. Jo no crec que Convergència pugui guanyar les eleccions catalanes. Jo no crec que el Partit Popular pugui treure majoria absoluta. Jo no crec que es torni a repetir la inusual combinació de desgràcies que es van produir entre el novembre del 1999 i el març del 2000. En aquests mesos CiU va pactar a Catalunya amb el PP al novembre, ETA va donar per acabada la treva al gener i Aznar, en conseqüència, va obtenir una majoria absoluta que no s'esperava. I es va iniciar el quatrienni més trist del postfranquisme. Això no tornarà a passar. Ni CiU guanyarà -de fet ja l'altra vegada va perdre en nombre de vots- ni els populars tindran majoria absoluta (probablement els socialistes tampoc). Jo no crec, per tant, que se'ns pugui escapar aquest cop un Estatut de Catalunya com Déu mana. Nacionalistes i socialistes farem majoria. Zapatero acceptarà l'Estatut eixit d'una majoria clara del Parlament de Catalunya. Tindrem nou Estatut, si tot va com ha d'anar, l'any 2005, a tot estirar el 2006. Els socialistes catalans no volem l'Estatut per tibar la corda de l'Estat o per tirar de veta. Per què volem l'Estatut nou? El volem per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició del lloc de Catalunya a Espanya i Europa, és a dir, per estar més còmodes en el nostre entorn. A dia d'avui, a pocs mesos de les eleccions, el que compta més és el primer punt. Jo crec que la convivència a Catalunya, que el treball, l'educació, la vellesa, la infància, l'habitatge, l'economia, l'ambient, la sanitat, les infraestructures..., tot ho podem enfocar millor amb un Estatut pensat per a aquesta finalitat. L'Estatut del 79 estava pensat quasi exclusivament per repartir-se competències amb l'Estat, dins del marc de la Constitució. Han passat prop de 25 anys, un quart de segle. Hem fet l'Estat de les autonomies, una mena d'Estat federal que no es pot dir pel seu nom, i que en efecte no ho és del tot. El Senat federal o autonòmic de l'article 69.1 de la Constitució desapareix en l'article 69.2 -que és el primer que cal arreglar. Les 17 autonomies han fet els seus Estatuts. I el tot no acaba de lligar. La definició de nacionalitat i la de nacionalitat històrica no són equivalents en els diversos Estatuts. L'anterior president del Tribunal Constitucional, quan va plegar, va manifestar que el bloc format per la Constitució i els Estatuts s'hauria de rellegir i reconsiderar. Crec que la seva proposta anava en el sentit d'integrar-ho tot, posat al dia. Hem entrat a Europa, l'any 1986. Tenim, per tant, una nova legislació; de moment un Tractat, aviat una Constitució europea, que ens obliga, i que és molt més moderna i adaptada al moment actual que la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya. Som-hi, doncs. Però deixem les coses clares. Les amenaces vigents, les bruixes en les quals no creiem, però que poden tornar a aparèixer, com van fer fa quatre anys, tenen nom i cognom. La primera és la mateixa de l'altre cop, la influència del drama basc en el conjunt de la política espanyola. ¿Sabeu per què es fonamental que els catalans hi diguem la nostra, amb seny, però sense enredar ningú -i sobretot sense enganyar-nos a nosaltres mateixos? Per autonomitzar, o millor, per independitzar el tema català del tema basc. I perquè, altrament, el País Basc no tindrà solució. Madrid no trobarà la clau del diàleg basc, el que ha de portar la pau, com l'ha portada a Irlanda del Nord, fins que no s'acompleixi una condició: que se sàpiga que els catalans no som el mateix ni demanen el mateix. Els catalans no demanem el mateix. Demanem més, perquè Catalunya és més gran, i no ho demanem de la mateixa manera -i no em refereixo al terrorisme sinó a les fórmules polítiques del lligam Catalunya-Espanya-Europa. �Sabem que som més grans, que generem una cinquena part de la producció espanyola, que no tenim les mateixes tradicions que els bascos, ni el concert, ni els fueros. Però que podem arrossegar encara més autonomies a un Estatut diferencial, com és el cas, si ho volen -i tard o d'hora probablement ho voldran-, de les Balears, l'Aragó i la comunitat valenciana, amb què compartim geografia i història, però als quals no pretenem ensenyar res ni per descomptat imposar res de res. En resum: Catalunya no és una excepció espanyola, com ho és el País Basc. Catalunya, per anar bé, ha de canviar Espanya. Amb seny, amb gosadia i amb cordialitat -però l'ha de canviar, l'ha de fer tan plural com la van pensar els constituents. Crec que Catalunya admet majoritàriament que l'esforç que ha fet la dreta espanyola per estar tota dins de la Constitució és històric, admirable i considerable. Però Catalunya sap que si el preu pagat per aquest bé és el mal de la congelació constitucional i la mort lenta del procés d'evolució dels textos bàsics -evolució que es dóna a tots els països democràtics avançats- estem perduts com a poble. Per això és important llegir correctament el que ha passat aquests darrers anys, el punt on som i el que ha de passar. No estem per la protesta sinó per la proposta. No estem pel gemec ni per la declamació. Estem per una cosa diferent de la que hem tingut fins ara, s'anomeni coexistència o convivència resignada, o "conllevancia", que diria Ortega y Gasset i diu ara Pujol. Catalunya ha de posar-se al davant del tren d'Espanya. No hi ha cap altra solució. Ja sé que em diran -ho han dit els savis del país pel dret i pel revés- que sempre que ho hem intentat ens ha anat malament. Doncs bé: suposant que fos cert, també ho és que no hi ha una altra solució raonable. La manca de rigor de les solucions sobiranistes conegudes és formidable. I la de les solucions sobiranistes vergonyants, com les dels hereus directes de Pujol, sense ser tan aparents, perquè no se sap ben bé què volen, és més indignant. Com es pot reclamar seriosament un nou Estatut després de condemnar-lo durant quatre anys? Què ha canviat? Qui ha canviat, a part de CiU al darrer minut? El PP no ha canviat. Els socialistes tampoc, ni els catalans, ni el PSOE. Per aquests camins portem Catalunya a les roques. Al mal humor, a la protesta i al pessimisme crònic. L'accidentalisme dels catalanistes conservadors, la seva incapacitat de dibuixar un escenari versemblant de futur i de comprometre-hi el país, és una altra amenaça que hi ha. Heus aquí la segona bruixa. Jo no hi crec, però hi és: fa vint anys que estem governats per aquest pragmatisme. Si és innegable que al principi ens va dur estabilitat, també és cert que finalment ha acabat en una caricatura de si mateix, en un pragmatisme sense resultats, que és probablement, de totes les actituds polítiques, la més mancada d'ètica. Els grans principis que se'ns predicaven, finalment, s'han venut a l'altar de la governabilitat, que és un principi, sí, però menor. I la governabilitat, al capdavall, s'ha traduït a malvendre's a baix preu l'Ebre, l'Estatut i el finançament. Si no hi ha bruixes, ja em diran qui els ha fet, tants disbarats. Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource És hora de parlar clar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Convergència i Unió Canvi Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1350 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-07-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1664/0000000589.pdf e197f1f2592ae95d2242e0cf24758a32 PDF Text Text Víctor Alba, l'irreductible Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Víctor Alba va tornar a Catalunya després d'un llarg exili per França, Mèxic i els Estats Units. Se n'havia anat el 1945, després de sis anys a les presons franquistes (1939-1945). Era un revolucionari dels anys trenta, polígraf empedreït, periodista nat, autor d'un centenar llarg de llibres. El recordo molt especialment en aquella seva intervenció a la inauguració de la plaça George Orwell de Barcelona. Ja gran, ulleres de cul de got, barba i cabells espessos, gest enèrgic i conviccions robustes. Havia estat amic personal d'Albert Camus, amb el qual havia traduït al francès el Cant espiritual de Joan Maragall i amb qui havia col·laborat a Combat. Amb Camus compartia un mateix esperit de revolta contra l'estalinisme, cosa que per a molts era en aquell temps una autèntica heretgia. Algú ha dit que sempre va caure del costat dels perdedors i és cert: va ser traïdor per als estalinistes i comunista per als franquistes. En realitat era un esperit llibertari, en el sentit genèric de la paraula, amb un compromís irreductible al servei de la llibertat i de la justícia, sempre contra les ortodòxies que, ahir com avui, tracten de fer-nos passar bou per bèstia grossa. Maleïa el seu segle XX, el segle dels més monstruosos totalitarismes, però també el segle de les gran esperances. Ell no les havia perdudes. I és que els totalitarismes no havien pogut amb ell. Era perdedor de guerres, però sempre en peu de guerra. Mai no havia transigit. El coratge de gent com ell s'erigeix, al llarg d'aquest segle terrible, com un motiu d'esperança per si mateix. Al costat dels horrors, de les derrotes, de les grans decepcions, resulta un motiu d'esperança en la condició humana, en la seva capacitat crítica, en la seva capacitat de revolta contra la corrupció de l'ideal. Estic parlant molt especialment dels homes i dones del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín i del Partit Obrer d'Unificació Marxista, que sorgiria de la fusió del Bloc i de l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin. Més enllà de les seves opcions tàctiques i del judici que avui aquestes ens puguin merèixer, cal convenir que la seva actitud intransigent davant el dictat estalinista va ser altament meritòria i clarament pionera. Mai no van renunciar a pensar per si mateixos. I van haver de suportar l'estigmatització, la persecució i la mort. Fins fa poc no s'ha produït, entre nosaltres, la plena reparació que se'ls devia, a part el testimoni universal que n'havia deixat George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya. Hi ha tingut un paper desencadenant l'esplèndida Operació Nikolai, produïda per TV3 i realitzada per Dolors Genovès. Vindria després Tierra y Libertad de Ken Loach. Amb la caiguda del Mur, queien també vells tòpics i es restablien algunes veritats imprescindibles. La generacions dels seixanta i els setanta vam trobar sintonies diverses amb l'herència del Bloc i del Poum, sobretot pel que fa al seu antiautoritarisme de soca-rel. Havien desenvolupat una visió fortament crítica del poder i no els agradava la jerarquia que s'ho creia massa. S'explica una anècdota reveladora, relativa a la visita d'Andreu Nin, secretari general, a la divisió del Poum al front d'Aragó. Van fer-li creure que els franquistes eren a tocar en una determinada direcció i van convidar-lo a apropar-s'hi, ajupit primer, reptant i arrossegant-se per terra després, fins que van arribar, amb greus dificultats, a l'indret on altres companys els esperaven amb una paella per dinar. Eren així: no admetien cap excés en el culte a la jerarquia, tampoc a la pròpia, naturalment. Es comprèn que fossin l'enemic a batre per Stalin: tenia raó. És sabut que el Moviment Socialista de Catalunya, l'any 1945, va sorgir per l'acord d'una conferència del Poum a l'exili. Vet aquí la culminació d'una llarga transició ideològica: de l'eufòria de la revolució russa i del moviment comunista internacional, a la dissidència i la denúncia contra l'estalinisme; i, d'aquesta, al socialisme democràtic. Va ser una transició encapçalada per Josep Rovira, a la qual se sumarien alguns dels vells efectius de la Unió Socialista de Catalunya, al voltant de Manuel Serra i Moret. Posteriorment, l'any 1976, un altre sector del Poum, al voltant d'Enrich Adroher Gironella -l'animador del contubernio de Munic i un dels fundadors del Moviment Europeu- s'incorporarien també al darrer tram del procés d'unitat socialista. Aquest ha estat un dels privilegis del socialisme català, des de la postguerra fins avui: poder gaudir de la coneixença, la companyonia i l'irreductible coratge dels vells militants del Poum, alguns dels quals són avui un patrimoni central del PSC: Ramon Fernández Jurado, Josep Vidal (Pep Jai), Manuel Alberich i un llarg etcètera. Víctor Alba, de nom legal Pere Pagès i Elies, no es va incorporar mai al PSC. Potser perquè el veia un partit que es disposava a guanyar algunes batalles. Ja li semblava bé que guanyéssim, però ell ja hi veia, ben segur, el perills que la victòria comportava i preferia restar al marge. El seu record i la seva herència crítica ens ha de ser una bona medecina. �Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Víctor Alba, l'irreductible Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alba, Víctor, 1916-2003 Socialisme Necrologies Acció política Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1354 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1665/0000000585.pdf b417e052d1f0c323f7d561d3c2240881 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Corona d'Aragó que ens arriba del futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Marc de Referències Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Euroregió Història Ciutats Territoris Acció política Aragó Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1358 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1666/0000000586.pdf d0f6f79376a1b8940dbe041bc66ba610 PDF Text Text "Comença un any carregat de promeses" Article de Pasqual Maragall, publicat al Diari AVUI Voldria colpir avui les consciències per convèncer la majoria dels catalans que res no ens està vedat. Que l´únic que hauria d´estar prohibit per la nostra moral nacional –no per la llei– són els dos pecats següents: el pecat de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho, i la presumpció, també pecaminosa, que segons quines coses no les aconseguirem mai pel mateix fet, pel fet de ser catalans. Els catalans farem el que vulguem fer, arribarem allà on vulguem arribar. I si no hi arribem, en serem finalment els únics culpables. En el món progressivament sense fronteres valem el que som. El que som capaços de fer i de vendre. I el que som capaços de produir per ser consumit, depèn de quants som, a on som, a quina distància-temps dels altres, i amb quin nivell de coneixements comptem. Eventualment depèn també, i de vegades molt, com és el cas de Catalunya avui, de la capacitatde generar complicitats, d´innovar, d´arriscar i de fer-ho a un cost raonable: en això precisament consisteix la bona governació, en la creació d´un clima favorable a l´existència de tots aquests processos. Les externalitats de què parlen els economistes, és a dir, allò que és extern al mercat, però que influeix en els costos (l´existència o la manca de bons serveis públics, de seguretat, etc.), ha de funcionar bé perquè la societat i la producció vagin tan bé com poden anar. Tornem, doncs, a Catalunya. Catalunya és més a prop de més gent, de més ciutats, de més consumidors, de més inversors, de més capitals, de més universitats, de més museus, etc. que qualsevol altra regió del sud d´Europa, llevat de la Llombardia, que és ella mateixa centreeuropea en bona mesura. Tenim més població a 500/1.000 quilòmetres de distància que la majoria d´aquestes altres regions, per exemple, Madrid, Andalusia o Euskadi. Barcelona és mes a prop de París, de Berlín, de Roma i d´Alger, per exemple, que les capitals d´aquestes altres comunitats autònomes. I les altres ciutats importants de la resta del món que estan més a prop de les comunitats citades, perexemple, Nova York, Buenos Aires, São Paulo o Johannesburg, són tan lluny que les diferències de distància esdevenen insignificants. La distància-temps, però, no donaria els mateixos resultats. I el pitjor és que aquesta és la distància que compta. Els resultats aquí depenen dels quilòmetres, però també de la xarxa de comunicacions. I en això anem malament. No tenim encara tren d´alta velocitat, deu anysdesprès de la posada en marxa de la primera línia espanyola, ni està previst el corredor mediterrani Almeria-València- Barcelona-Marsella, ni l´eix de l´Ebre i la connexió Barcelona-Bilbao; no hi haprevisió d´un hub o intercanviador aeri transoceànic al Prat, el pas de l´alta velocitat per l´aeroport està assegurada tot just des de fa uns dies, etc. El que és més xocant: el mercat interior català no està ben relligat, ni en les connexions radials des de Barcelona ni, menys encara, en les transversals i diagonals (Lleida-Girona és insuficient; l´eix pirinenc, inexistent; l´eix de l´Ebre i la seva perllongació cap a Osca i Navarra, incomplet; l´eix del Llobregat, mancat de desdoblament de Vic en amunt; l´eix diagonal Manresa-Igualada-Vilafranca- Vilanova, lamentable), etc. Les connexions ferroviàries Barcelona-Manresa- Lleida i Barcelona-Igualada-Lleida, o estan abandonant-se o ni s´han plantejat; la connexió entre el futur aeroport ampliat de la Seu-Andorra i Puigcerdà està per dissenyar, etc. La nova xarxa ferroviària que caldrà en els propers 20 anys s´està dissenyant ara. La vam anunciar amb Joan Clos fa tres mesos. Inclou l´eix transversal ferroviari, sense el qual les línies de la costa es col·lapsaran, perquè no hi caben les tres funcions: mercaderies, regional i alta velocitat. Adam Smith va demostrar fa més de 200 anys que el creixement de la riquesa i la bona salut d´un país depenien de dues coses: l´ampliació del mercat exterior i l´aprofundiment de l´interior. ACatalunya no tenim estratègies dirigides a cap de les dues finalitats, almenys des del punt de vista de les comunicacions. Referent al mercat interior, l´èxit formidable de l´Eix Transversal l´ha dut al col·lapse i a una alta accidentalitat. Ni tan sols s´ha sabut gestionar l´excés de camionatge internacional en aquesta via. �Certament, l´èxit de l´Eix no ha servit per entendre la necessitat i els beneficis que es derivarien de la construcció dels altres eixos esmentats. Necessitem un canvi de veritat. En les xarxes de transport, però també en les altres: fibra òptica, telefonia en general, electricitat i gas natural. L´opció ADSL en telefonia i Internet no és a l´alçada de les expectatives que va generar l´acord entre la Generalitat i els ajuntaments (Localret) fa ja tres o quatre anys. La venda de les tres infraestructures de la Generalitat, el Centre d´Informàtica als alemanys, el Centre de telecomunicacions als francesos i el Centre de Comunicacions dels Mossos a Tradia ha impedit tenir a Catalunya el que tenen els bascos amb l´empresa Euskaltel: un segon operador en telecomunicacions. Estem en règim d´estricte monopoli elèctric, com demostra la qualitat dels serveis, i Gas Natural no ha començat a competir amb centrals gaselectricitat, si bé la seva xarxa s´ha estès considerablement. Val a dir que el grup d´infraestructures i serveis de la Caixa de Barcelona –actualment La Caixa– s´ha col·locat al capdavant de les empreses del sector a Espanya, especialment gràcies a Autopistes i a la recuperació de la majoria relativa d´accions a Gas Natural –que s´havia creat amb la base de Catalana de Gas, però amb posició dominant de Repsol. Per això s´entén encara menys l´interès del govern convergent a desestabilitzar la cúpula de La Caixa. El mateix podríem dir de Caixa de Catalunya. Aigua: s´han fet passes endavant, com l´aprovació del canal Segarra- Garrigues i la finalització del pantà de la Llosa de Cavall. El canal està per fer, però la decisió és important. Ara s´ha de veure en quines condicions es distribuirà l´aigua i amb quines exigències respecte de la modalitat de reg. I quines produccions tindran protecció. Els dos errors més grans dels darrers 20 anys han estat la decisió sobre el transvasament de l´Ebre i la pèrdua de potabilitat de l´aigua a prop d´un centenar de municipis. La cultura de l´aigua que ha prevalgut no és ni moderna ni clàssica, és simplement antiquada. Ara hi ha quitracta de tapar el nyap de l´Ebre amb un altre nyap: la portada d´aigües del Roine. No em vull estendre més enllà d´aquestes consideracions sobre l´estat de les infraestructures. Catalunya es rellançarà amb objectius polítics, econòmics socials i culturals que ens manquen des del 1992. Respondrem al repte legítim de Madrid. Legítim com a repte local, entre ciutats. Incomprensible en canvi com a política d´Estat. L´òptim espanyol no és l´esquema radial, no és comunicar bé el centre amb cada una de les capitals de província oblidant els eixos transversals o longitudinals entre ciutats i àrees urbanesaltrament més carregats de demandes de mobilitat. L´esquema radial respon a la divisió provincial de 1833. No té res a veure amb les demandes reals, que són inversament proporcionals a la distància i directament proporcionals a la població o la riquesa dels nuclis urbans. Serveixin aquestes consideracions per a concloure que a Catalunya no serà difícil fer-ho millor que fins ara. Superar la síndrome de la fuga de cervells i empreses cap a altres llocs no serà fàcil,però és factible. Un bon programa d´infraestructures és el primer que necessitem. Donarà l´autèntica mesura de l´ambició catalana en el moment del canvi de segle i quan tothom comprènque les comunicacions són cabdals per a ser algú en el món. Serveixi també el que s´ha dit fins aquí per convèncer qui correspongui que Catalunya vol i necessita una Espanya diferent, menys simplista, més intel·ligent de les seves pròpies possibilitats en tant que unió de pobles i xarxa d´àrees poblades. En una Espanya així Catalunya pot dibuixar el seu projecte. En una altra, no. L´error del nacionalisme català ha estat de pensar que Catalunya podia millorar les seves posicions simplement reivindicant allò que se´ns deu i amenaçant de no formar majories aEspanya si les condicions �electorals del conjunt espanyol ens ho permeten (i si no, mala sort). Sense impulsar un projecte espanyol distint. Essent indiferents a les distintes concepcions d´Espanya que es puguin tenir en el centre de l´Estat o que es puguin anar construintentre tots. Els resultats ja els veiem. Del 1975 al 2000, la regió central ha acumulat quasi tanta població com Catalunya i ha crescut més que nosaltres. Ha acumulat empreses i centres de decisió privats. Nosaltres també hem crescut, en població i en riquesa, però no tant. La densitat de l´àrea central està sobrepassant la nostra. Sobretot del 1992 cap aquí, quan millors eren les condicions per al rellançament català a les envistes al segle XXI, el nostre ritme de millora, tot i l´impacte formidable dels Jocs Olímpics a Catalunya, no ha igualat el de moltes altres comunitats espanyoles. Em queda per esmentar el darrer del requeriments per a créixer, que és el cabal de coneixements a l´abast de la població. Solament esmentaré el percentatge d´estudiants d´altres comunitats en els primers cursos de les universitats i centrals i catalanes: 18 per cent al centre, 8 per cent a Catalunya. I això significa, a la llarga, notes de tall o qualitat de l´alumnat inferior aquí que allí. En definitiva significa condicions d´inferioritat en la docència i la recerca, en un dels més importants subsistemes de creació i difusió del coneixement, si no el més important, com és la universitat. No hi ha res perdut, però ens hem d´espolsar la son, la son produïda potser per la nostra més alta qualitat de vida, pels afalacs que provenen de tots els horitzons, pel respecte que l´autonomia catalana i la qualitat de les nostres ciutats han obtingut sens dubte, i ben lluny d´aquí, en els darrers 20-25 anys. Menys gemecs i més iniciatives. Aquesta és la consigna. Més intervencionisme de Catalunya a Espanya i a Europa. Empreses més competitives i més grans en alguns sectors clau. Més capital de risc. Una veritable obsessió per atraure talents, tal com s´està fent, per exemple, per part de les escoles de negocis catalanes i en el programa dirigit per Salvador Barberà en el marc deldepartament que dirigeix Andreu Mas Colell. Però per damunt de tot, acabar amb les dues manies catalanes que en aquests 25 anys d´autonomia no hem aconseguit eradicar: el nosaltres sols i el què hi farem, la petulància i la resignació. Acabo aquestes línies a Brasília, on vaig assistir a una jornada probablement molt indicativa del que passarà arreu del món. Països amb prou dimensió, decidits a ajuntar-se amb d´altres per anar endavant, conscients que el seu futur depèn sobretot d´ells mateixos i de la seva capacitat de sintonia amb els veïns per plantar cara a les influències llunyanes, per potents que siguin. Països decidits a fer front a les injustícies. Aquesta és la fórmula.? ? Pasqual Maragall. President del PSC 12/1/2003 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Comença un any carregat de promeses Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Infraestructures Transports Nacionalisme Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1359 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1667/0000000582.pdf ca28d69db08110690a38055019536602 PDF Text Text La història de Catalunya avança cap a un desenllaç Article de Pasqual Maragall a El Periodico El pacte de les dretes (CiU-PP) pretén perdre temps, però no frenarà el canvi somiat . Fa gairebé un any, Aznar va convidar Pujol a entrar al Govern. La resposta arriba ara, després d´un any d´incomoditat i silenci, amb una temptativa estroncada el mes de gener. Arriba quan la imminència del canvi a Catalunya és acceptada de manera creixent i quan CiU ha tancat amb clau la comissió parlamentària que estudiava la millora de l´autogovern. Ara, Pujol està disposat que el seu successor in pectore (i esperem que només in pectore suo) entri al Govern amb el PP d´aquí a un any i mig. Pujol ha lliurat, per boca d´Artur Mas, la carta que havia guardat i congelat durant 22 anys. L´última carta: entrar al Govern de Madrid. Però en lloc de demanar-ho, ho ofereix "a canvi" de modificar l´Estatut d´acord amb el PP. Fa que Mas demani les dues coses alhora al PP. Però ¿per què el PP hauria de cedir en els dos terrenys alhora? Per continuar governant, diran els convergents. Però ¿quan hauria de dir que sí, o que no, el PP? No pas ara, d´aquí a un any i mig, continuaran dient. Perquè el PP ha exigit a Pujol no tocar l´Estatut en aquesta legislatura. I ho ha obtingut. Per tant, Pujol i Mas pretenen wait and see, esperar i veure. EXIGIR ARA una resposta del PP? De cap manera: Pujol i Mas han de complir els seus pactes amb el PP per continuar manant a Catalunya; volen passar de puntetes per aquesta cruïlla històrica, tot i saber que és improbable aconseguir-ho. Tenen una altra carta a la màniga: només amb l´acord del PP s´obtindrien els dos terços dels vots del Congrés i la majoria del Senat que es requereixen per aprovar un Estatut modificat. Però, tanmateix, s´obliden de dues coses: que el vot del PSOE també és necessari per obtenir els dos terços de les cambres i que la tradició política (1931, 1978) demostra que sense un acord entre l´esquerra espanyola i el nacionalisme basc i català, no hi haurà cessions de la dreta. La qüestió és per on s´ha de començar: per la dreta --cosa que mai ha succeït-- o per l´esquerra, com sempre. Els dirigents de CDC ens volen portar cap a un canvi de plantejament realment copernicà: un acord previ de la dreta espanyola i el centredreta català. I, per tant, ens porten cap a un Estatut canviat, però descafeïnat. Siguem seriosos: al PP no se li pot demanar el que ni pot ni vol donar, i encara menys ara, quan entre els uns i els altres han dut, o hem dut, el País Basc a un impàs de difícil sortida. Al partit socialista no se li pot demanar tot, però se li pot demanar molt, i li demanarem molt. En primer lloc, una actitud diferent de la del PP davant del tema basc. Mentre el PP sigui al Govern, la lleialtat en temes d´Estat impedeix al socialisme llançar una iniciativa política pròpia en aquest terreny. Els laboristes anglesos van estar al costat de John Major quan l´any 1993 va dir als nord-irlandesos: "It´s up to you" ("vosaltres ho decidireu"). El que no podien fer els laboristes era substituir el Govern en aquesta iniciativa. El partit socialista és favorable a l´Espanya plural, en la qual Catalunya pot avançar cap a la realització del seu projecte nacional, avui estroncat pels pactes vigents entre el PP i CiU. És en aquesta situació que el nacionalisme català formalitza la idea que Catalunya no pot deixar de dibuixar un futur semblant a l´estatus de les petites nacions europees eixides del cataclisme del comunisme europeu oriental. Però aquí no hi ha hagut cataclisme. Al contrari, aquí hi ha hagut una primera provatura llarga i consistent de governació democràtica i pacífica dels pobles d´Espanya. ELS DOS PERILLS que hi ha per a un desenllaç lògic d´aquesta experiència d´autogovern neixen de la frenada que la dreta espanyola està imposant a la natural evolució constitucional després de 25 anys de pau sense dictadura i la impaciència dels sobiranistes davant d´aquesta gairebé involució imposada pel Govern d´Aznar. ¿I ara els nacionalistes catalans de dretes volen acordar amb la dreta espanyola un govern conjunt i una evolució constitucional pactada? ¿Casar la involució amb l´evolució? ¿Algú es pot creure que el canvi de consellers per ministres és alguna cosa més que un desesperat intent de parar el rellotge de la història? No ens enganyem: aquí el que hi ha és el terror que tenen les dues dretes, l´espanyola i la catalana, davant de la probabilitat d´un canvi de govern a Catalunya i de la situació d´ingovernabilitat que s´obriria a Espanya si després d´aquest canvi la dreta espanyola tractés d´obtenir a Madrid el suport d´un nacionalisme català batut a les urnes. El rellotge de la història no l´aturarà el pacte de les dretes. Lentament, la història de Catalunya avança cap a un desenllaç esperat. I somiat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català: una Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l´avenç d´Espanya cap a una posició important en la política europea. �EL PACTE de les dretes l´única cosa que pretén és perdre temps. El Parlament ha estat obert, fins fa tres setmanes, per cert, amb el suport d´ERC, a l´adopció per una gran majoria d´un document que obriria les portes a la modificació de l´Estatut i a la millora de l´autogovern. ¿Per què es tanca aquesta porta, si no és per motius de partit, contraris a l´interès de Catalunya? ¿Per què, si en aquest mandat ja no hi ha res a fer en aquest sentit, no es convoquen eleccions i es dóna la paraula al poble? Que les dretes diguin el que vulguin: avui la cosa més assenyada i la més probable és un canvi de majories a Catalunya, un govern català de progrés amb l´experiència que donen vint-i-tants anys de govern local reeixit; i, si no immediatament, poc després, una majoria de socialistes i nacionalistes moderats al Parlament espanyol conduint una evolució constitucional i estatutària sense pausa cap al compliment del projecte català i el de tots i cada un dels pobles d´Espanya, començant pel poble basc: tota la resta són cabòries en direcció contrària a la de la història. La història no se la pot capgirar com un mitjó. Es pot accelerar, es pot empènyer. Nosaltres ho farem. Tot està a punt. Som-hi. President del PSC 30/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La història de Catalunya avança cap a un desenllaç El pacte de les dretes (CIU - PP) pretén perdre temps, però no frenàrà el canvi somiat. Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Dreta (Ciències polítiques) Pujol, Jordi, 1930- Catalunya Canvi Esquerra (Ciències polítiques) Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1362 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1668/0000000580.pdf 33dc5d3f27cc48825d0f11940cda5799 PDF Text Text Infrastructures i empreses, el repte estratègic Article de Pasqual Maragall a l'Avui Si haguéssim de fer cas de l'única proposta de Jordi Pujol en el recent debat d'orientació de política general, Catalunya i tots nosaltres ens hauríem de preparar per perdre el temps en els propers dos anys. Catalunya tampoc no pot seguir tirant de veta de l'impuls inicial dels primers governs de la Generalitat recuperada ni dels impulsos més o menys sincopats que la ciutat de Barcelona va encapçalar del 86 al 92 i que lidera actualment amb vista al 2004. És cert que el projecte de Port Aventura, avui Universal Studios, va ser un projecte important, i és cert sobretot que els projectes de l'AVE, l'aeroport del Prat i el metro de Barcelona, així com el del Canal Segarra Garrigues o el cada cop més urgent desdoblament de l'Eix Transversal, tindran un impacte important en la millora de les nostres comunicacions i infraestructures. Però en molts d'aquests projectes es podria dir que el més calent és a l'aigüera. Encara tenen indefinicions importants i finançaments molt tibats. Caldrà treballar bé i fer via, en els pròxims mesos, per acabar de dissenyar i projectar i per assegurar el finançament del que es projecti sense hipotecar-se excessivament. I, per descomptat, sense traslladar les hipoteques als ajuntaments. Caldrà posar sobre la taula els mapes d'Espanya que s'estan dibuixant. El de l'AVE, el dels peatges, el dels aeroports, el dels gasoductes. Amb el delirant nou gasoducte que Aznar vol fer entre Algèria i Espanya sense passar pel Marroc, com per esmenar la plana a Pere Duran Farell. I sense l'imprescindible gasoducte a les Balears, que necessiten com el pa que mengen. I amb l'antieuropea traça de l'AVE a Portugal: la Unió la va dissenyar partint de Valladolid cap a un punt intermedi entre Lisboa i Porto i després cap a cadascuna de les dues ciutats (la T portuguesa) i amb fons europeus. Aznar la vol fer passar per Madrid i cap al sud, directament a Lisboa. Porto que s'esperi, i que s'ho pagui. El mapa de l'aigua encara és més preocupant. Triar un sol riu, l'Ebre, que neix a Reinosa (Cantàbric), per calmar la set de tot el litoral mediterrani és forassenyat. Què se'n fa de l'aigua que consumeix el centre d'Espanya. Es depura? Per què no es multipliquen les dessaladores com la que nosaltres hem fet a Blanes? Per què els rius de l'Atlàntic son intocables? Per què no s'amplia el transvasament Tajo-Segura? Els portuguesos ens diuen que el gran problema del Duero i el Tajo son les inundacions provocades per una administració poc curosa dels embassaments rius amunt, a Castella. Portugal, excepte al sud, no té un problema d'aigua com el litoral mediterrani espanyol. Catalunya està treballant, més des de l'oposició que des del govern, en un mapa d'Espanya diferent i raonable, en la línia del que va fer el Banc Mundial l'any 1962 quan va recomanar que es prioritzessin els eixos Mediterrani (la Jonquera-Múrcia) i Cantàbric (Bilbao-Behovia). Avui l'eix ruter cantàbric encara no arriba a Galícia! Avui la vall de l'Ebre no té prevista l'alta velocitat ferroviària. I Barcelona-València tampoc! El paradigma "totes les capitals de província a menys de X hores de Madrid" és pobre i matusser. Es basa en una mapa de gravitacions ancorat en el segle XIX, insensible a les gravitacions reals creades per les masses demogràfiques efectivament existents avui. El centralisme dels aeroports, la gestió estatal dels ports, les contradiccions i la manca de competència en les xarxes elèctriques, el retard en l'energia elèctrica d'origen gasista, tot plegat ens porta molt lluny de l'òptim, no ja català o balear o aragonès o valencià, sinó espanyol. S'ha de fer un nou mapa d'Espanya. I el farem. El farem amb tots els pobles d'Espanya. L'aprovarem al nou Senat quan esdevingui cambra dels territoris. Posarem mans a l'obra de seguida. Ja les hi hem posat. Ja estem dibuixant. Ara. És tan estratègic això com fer entendre el concepte d'Espanya plural o federal. I més urgent. Si el mapa no s'entén, en el concepte no cal ni intentar-ho. D'altra banda, no s'entén que, en un país que tendeix a veure fantasmes darrere de cada empresa que se'n va i que toca campanes cada cop que n'arriba una d'important, el govern actuï de manera que provoqui desestabilització en importants entitats financeres. ¿Que, potser, la psicologia del país no està prou influïda pel tancament final de la planta de Lear a Cervera? ¿Que la psicologia col·lectiva no està influïda per l'amenaça de Volkswagen (avui ja anunci) d'endur-se feina de Seat a Bratislava? ¿És que no ens hem adonat que tanquen Burés a Anglès i la producció d'àudio de la Panasonic a Celrà? ¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat a Saragossa -en gran part- per desacords amb el govern de la Generalitat, desacords que no se'ns han volgut explicar? ¿És que hi ha alguna explicació, a part de l'excusa educada que ha donat Zara -"els sous de Saragossa són més baixos i els sindicats menys combatius"-, per no formalitzar la compra dels terrenys de la seva base logística entre la Península i el continent europeu al costat de Figueres? Per què l'aleshores conseller Macias va declarar tan alegrement que Zara anava a Figueres? Em consola el fet, que el govern convergent és incapaç de copsar i de reconèixer, que la marxa d'empreses a Saragossa només és tràgica si tenim un concepte estret i obtús de l'interès estratègic de Catalunya. En realitat formem part d'una regió econòmica europea més gran. No em consola ni la mala ratxa ni el malgovern que puguin haver contribuït, no potser a la marxa de les empreses, però sí a la falta de reflexos en la resposta. Sóc partidari de projectar solucions en positiu, en cada �cas, tal com van fer els suecs a Malmö, quan la Saab no va poder ni obrir la seva planta nova de trinca al costat del port: els suecs van convertir la planta encara buida en el centre de convencions més important del sud de Suècia, tot just relligat al continent pel nou pont Malmö - Copenhaguen. Malmö ha fet un salt endavant prodigiós en els darrers deu anys. Què ha fet Madrid després del 92? Respondre al repte de Barcelona i posar-se al dia en la xarxa mundial de ciutats. Llançar-se a fons, esclar. Amb l´ajut de l´Estat, esclar, perquè “el tenen allí”. L´Estat és a Madrid i cada vegada menys a Catalunya. Les dades més recents de la inversió directa de l´Estat al nostre país a l´any 2003 la situen en un 5,0%, tot un record de mínims. I si a aquest percentatge del que paga realment l´Estat hi sumen la inversió de la Seguretat Social, la inversió a Catalunya seria del 5,24%. Un altre mínim històric. A Madrid, doncs, seguiran tenint l´Estat totalment allí mentre Catalunya no iniciï la marxa cap a un Estat diferent, cap a l´Espanya plural. No Catalunya sola, però Catalunya primer. Amb els aragonesos, els balears, els asturians, els gallecs i tants d´altres. I després amb tots els alters. Parlem un moment de la llei de caixes. No ens va agradar, en el seu moment, la llei catalana, que substituïa la representació –prevista en la llei espanyola- per als municipis per una altra de basada en les entitats de reconegut prestigi, expressió que si no és anticonstitucional és en tot cas clarament preconstitucional. Ara, l´intent actual de predeterminar des del´Estat l´edat dels càrrecs directius de les caixes en un moment en què la inestabillitat financera és considerable resulta francament sospitós. I aquesta és una dada que no ha de sorprendre , vista la preocupació dels responsables del govern actual pel seu futur. Em refereixo al futur immediat, al que es pot produir en les properes eleccions, i em refereixo al futur no del país sinó dels interessos del partit que ens ha estat governant durant vint-i.tants anys. Si a aquesta situació hi afegim la fal.lera del govern de CiU per ficar el nas en el més mínim moviment de la societat civil, tant si són caixes com entitats com clbus de futbol, la inquietud no necesita més justificació. És àmpliament compartida per l´opinió pública catalana. Posar en quarentena, sense explicació, alguna de les més solidez institucions financeres no ja de Catalunya sinó d´Espanya no té cap mena de sentit. És temerari. Aquestes són algunes de les qüestions que van quedar al tinter durant el debat d´orientació de política general celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya o bé que convé recordar després d´aquest debat. El debat va posar en evidencia que hi ha un president que se´n va; potser més reconegut ell pel poble que no pas agraït ell envers els ciutadans. Va posar en evidència que seguir en la situació actual no és útil per a Catalunya, que no podem esperar dos anys a intervenir, dient-hi la nostra, en el debat obert sobre l´evolució de l´Estat de les autonomies. El debat va demostrar un cop més la hipoteca de CiU respecte del PP, més algunes novetats, com ara el recolzament des de fora a la continuïtat un any més d´aquesta hipoteca. El debat, en fi, va deixar clar que Catalunya té un futur esperant a la cantonada. Un futur que té com a protagonistes altres forces, altres sensibilitats, altres maneres de fer, altres homes i dones. I un futur que serà posible si la ciutadania ens fa confiança. No hauríem d´esperar dos anys. No podem permetre´ns el luxe de perdre´ls. No som nosaltres els que tenim pressa. És Catalunya la que no pot perdre el temps. Pasqual Maragall, president de PSC. 13/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Infrastructures i empreses, el repte estratègic Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Política Infraestructures Economia Empreses Pujol, Jordi Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1364 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1669/0000000579.pdf 8c0f19eb940472551512a85c9464e0d5 PDF Text Text Temor global: qué hacer Article de Pasqual Maragall al diari "La Nueva España" La Humanidad rige su comportamiento por principios contradictorios como la capacidad de sufrir y la indignación repentina. Cuando el sufrimiento sobrepasa una determinada cota tenemos revolución o reacción, normalmente violentas. En caso contrario domina la aceptación de los hechos y la resignación. El mimetismo desempeña un papel decisivo en la propagación de unas y otras actitudes. Sin duda el 11 de septiembre cayó un rayo sobre el planeta, saltó un fusible y se apagó el reflejo de resignación. Me gustaría contribuir a la discusión sobre las causas y los efectos de todo ello. ¿De dónde proviene de hecho la inseguridad? ¿Cuáles son sus causas últimas? ¿Qué se puede hacer para remediarlo? De dónde proviene la inseguridad: causas posibles. 1. La inseguridad proviene de que sólo una amplia conjunción de países puede garantizar la seguridad, pero esa conjunción hoy por hoy no es operativa ni puede responder con agilidad a los riesgos existentes. Tardará. 2. La inseguridad proviene hoy de que la seguridad global la garantiza de hecho un país, EE UU, más vulnerable de lo que creíamos y menos previsible de lo que deseamos. 3. La inseguridad proviene de que no se cumple un supuesto básico de la vida social en paz: «Como regla general nadie busca voluntariamente su propia muerte». El suicidio no es ni previsible ni evitable. 4. La inseguridad proviene del contacto demasiado rápido y masivo entre inversiones, culturas y etnias diversas: la emigración / inmigración de personas y capitales y, por tanto, la desaparición de las fronteras y distancias entre gentes distintas. 5. La inseguridad dimana de la constatación de que el mundo puede terminar por decisión humana (guerra nuclear) o por comportamiento de los hombres (calentamiento de la atmósfera, desaparición de especies y lenguajes) y no por prescripción divina. 6. La inseguridad es hija de esa fragilidad del mundo y nieta de algunas decisiones humanas: por ejemplo, la de la explosión nuclear de Hiroshima, o la debilidad de Chamberlain ante Hitler en el Pacto de Munich. Causas últimas. 1. No es que no exista un gobierno mundial como el que quería Kant, es que ni siquiera Europa existe en tanto que gobierno. ¿Es la poca o mucha existencia de Europa ya excesiva para una minoría creciente de europeos? ¿Crece la euroindiferencia? No sería buena noticia. 2. EE UU no ha vivido nunca una guerra internacional en su territorio; sólo tienen el recuerdo de Pearl Harbor, el temor de la «guerra fría» con el comunismo, y ahora el de Al Qaeda, que extiende los riesgos enormemente: no es un Estado el que ataca sino un grupo de personas, siendo así que en el derecho internacional y en la guerra internacional no existen más sujetos que los estados y en todo caso con menos status los pueblos soberanos. 3. El 11 de septiembre, la guerra Israel-Palestina y el asesinato en la escuela de Erfurt son los escenarios mundiales del desprecio por la vida de los demás que pueden exhibir los que están dispuestos a morir en el empeño. Ni el país más fuerte del mundo es inmune a esta barbaridad. Ni el más armado. Ni los seres más inocentes y más próximos. 4. La aceleración de la movilidad de las personas y los capitales da beneficios pero crea problemas de adaptación. La inmigración a un país que crece y mejora el bienestar, en un entorno de países atrasados, quizá se puede modular, pero no es fácil. El Gobierno español, por ejemplo, ha fracasado en el empeño. �5. Tenemos la autodestrucción de la especie en nuestras manos. Ello produce ansiedad. El retraso de EE UU en adherirse al convenio de Kyoto y el deshielo de los glaciares plantan la semilla de la duda respecto a la capacidad de la especie para controlar su futuro. 6. El trayecto desde Hiroshima hasta las Torres Gemelas (*) parece dibujar una curva con oscilaciones ora hacia la concentración ora hacia la diseminación de la capacidad destructiva, como ocurre en general con el conocimiento y la información. Los desastres de la Humanidad provendrían de la ceguera de los poderosos a la hora de calcular los efectos del uso de su poder, y por otra parte provendrían del bajo precio que los que no son poderosos adjudican a su propio sacrificio a la hora de responder a las ofensas del poder. Qué hacer. 1. La regionalización mundial es un proceso deseable. El Cono Sur o Mercosur debería haber evitado la catástrofe económica y social argentina; la Unión Europea debería contar con una fuerza de intervención suficiente para evitar conflictos antes del estallido; la Unión debería también prestar más atención al flanco sur, al menos tanto como al del Este. Las guerras ya vendrán más del Sur que del Este. Conjuntos de tamaño suficiente pueden constituir un consejo de seguridad auténtico y fiable. 2. Avanzar por la senda del Tribunal Internacional Penal. Los juicios de los tribunales ad hoc de la antigua Yugoslavia y Ruanda son los primeros en la historia de la Humanidad en que no juzga el vencedor al vencido (como en Nuremberg) sino un tribunal neutral a los culpables de genocidio y exterminio. Bin Laden y sus colaboradores deben ser juzgados en un tribunal semejante. Musulmanes y cristianos y judíos deben respetar por igual sus veredictos. 3. El icono o la imagen dominante en los medios y en la publicidad es el cuerpo bello. La escena dominante es la violencia gratuita. La iniciativa Schroeder de limitar la violencia gratuita en los medios públicos y solicitar lo mismo de los privados es un camino difícil pero sensato. Ese asesino asustadizo apuntando con las dos manos en la pistola a un centímetro de la sien de la víctima no tiene nada que ver con el «a ver quién saca más rápido» de las películas del Oeste. Democratiza no la belleza de los guapos y los ricos pero sí la venganza de los feos y los pobres. De los que no tienen nada que perder porque en la vida tienen poco que ganar. 4. Hay dos cosas que hacer: (a) definir el volumen y el origen de la inmigración de forma clara y controlarlo en lo posible; (b) preparar a los barrios y pueblos de destino de la inmigración para el impacto de su llegada, garantizando la tranquilidad de sus calles, la no degradación de sus viviendas y la dignidad y calidad de sus escuelas, en beneficio de todos. (**) 5. Sólo puede irse, a un ritmo más lento pero más seguro, hacia la mejora de todos, si las primeras potencias limitan su crecimiento o aceptan distribuirlo (lo cual no será fácilmente aceptado por el electorado local) y si las últimas naciones valoran adecuadamente las oportunidades que así se les ofrecen. 6. En un mundo desigual todo es más inestable. Si el precio de la vida difiere tanto es muy difícil la estabilidad de cualquier sistema social. Si crece la ceguera de los poderosos y el autodesprecio de los ofendidos, la salida lógica es inmoral e impracticable: la dictadura benevolente, esta vez de ámbito mundial. La única alternativa es construir la legitimidad política internacional como un nuevo «demos» o pueblo soberano, empezando por Europa, Mercosur o América Latina y África lo cual requiere de un previo «telos» o sentimiento de comunidad en cada una de las regiones mundiales. Conclusión. El sentimiento de comunidad internacional sólo ha existido inmediatamente después de las dos guerras mundiales. No hay más remedio que reconstruirlo desde la paz porque la próxima guerra mundial, de existir, sería la última, sin duda. El problema es que la democracia se inventó nacional y que la maximización del beneficio de los habitantes de cada nación, sumada a la de las demás, es compatible con el desastre final. El bienestar de cada nación puede llevar al malestar de todas. Ello obliga a la democracia a extenderse, no sólo a nuevos países sino hacia un escalón más alto donde el interés general coincida con el resultado de las elecciones. (Eso, por cierto, es lo que Europa está haciendo) Y en la misma medida, en mi personal opinión, obliga a una compensatoria devolución a la sociedad y a los poderes pequeños y próximos de parte de las responsabilidades y competencias que les han ido quitando la creación de los estados primero y la mundialización después. �El gran obstáculo a la efectividad de ese razonamiento un tanto piadoso es que los estados no saben o no pueden sublimar hacia arriba y al mismo tiempo devolver hacia abajo, sin perder el mínimo de identidad que se requiere para tareas tan difíciles las dos. ¿Les estamos pidiendo a los estados más de lo que pueden dar de sí? Probablemente. Pero deberán demostrarlo. Por el camino hemos introducido un supuesto discutible: que la globalización es imparable y más vale modularla que negarla, o simplemente oponerse y basta. Somos bastantes los que creemos esto, pero algunos admitiríamos abandonar el supuesto si se demuestra que la globalización es reversible. Sin graves pérdidas, claro, cosa que parece poco probable. Modular la globalización no quiere decir no contar con los movimientos que prefieren negarla. Mientras no haya un futuro claro sería muy torpe privar de virtualidad a quienes prefieren actuar apelando a los valores más que a las soluciones. (*) y desde la guerra de los Siete Días a la «intifada». (**) En España no garantizar esto es, además, de una insensibilidad obscena para con los emigrantes interiores, 30 o 40 años después de su llegada a las chabolas de Barcelona, Gerona y otras ciudades. Lo mismo en Madrid, Valencia y Bilbao. Luego de haber arrancado con las uñas el mínimo de bienestar, la democracia y unos barrios aceptables, los inmigrantes de entonces ven ahora cómo la democracia y la autonomía les propone de nuevo la degradación de calles, viviendas y escuelas y la convivencia con la miseria que ya habían superado. Algunos comentan: «Pero si ellos también fueron inmigrantes...». ¡Precisamente! Ahora ya no lo son, ni quieren serlo de nuevo. Pasqual Maragall es presidente del Partido Socialista de Cataluña y fue alcalde de Barcelona. 25/8/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Temor global: qué hacer Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Nueva España Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme Globalització Seguretat Solidaritat Catalunya Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1366 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1670/0000000575.pdf 1aabcb97e820ad1cf864216ce62dd778 PDF Text Text Pallach, el catalanisme progressista Article de Pasqual Maragall a l'Avui (12-1-2002) Pallach, el catalanisme progressista Pasqual Maragall APallach el vaig conèixer, encara amb les persianes abaixades i amb precaucions, en un piset de Sarrià, en els primers anys setanta... del segle ja passat! Intermediaris: Joan Tàpia i Rafel Suñol, val a dir, un ex-MSC i un ex-FOC. Assistents: Pallach, Isidre Molas i jo mateix. Antecedents: els pitjors que es puguin imaginar. Pallach havia trencat amb Reventós i Obiols una mica per culpa nostra. Nosaltres (els del FOC) tiràvem del braç de l'MSC a la universitat, on vam crear junts el fantàstic Moviment Febrer 62 (MF62), i en el camp obrer, en les comissions d'empresa o de fàbrica -que així es deien les comissions obreres al principi-. Ells tenien la de Montesa (amb en Josep Pujol) i nosaltres teníem la de Maquinista (amb Antoni Tomàs Pineda, Daniel Cando i companyia). A l'SPD alemany d'aquell moment aquests contactes presindicals amb comunistes no agradaven. Al mateix Pallach, que havia vist la cara negra del comunisme català durant la guerra, tampoc. Per a nosaltres les diferències amb els comunistes catalans de la postguerra eren menys radicals; eren companys de lluita, eren els més forts. Discutíem la interpretació de la Guerra Civil, nosaltres érem sentimentalment i intel·lectualment més poumistes, i sobretot havíem nascut en la política tot just després dels tancs russos a Budapest, vacuna decisiva. Però anàvem junts amb els del PSUC per la democràcia i per l'autonomia. Aquesta era una primera barrera amb Pallach. Però ell sabia que el FOC havia arribat a dominar la Comissió Obrera del Metall, que era la més important, i finalment la Comissió Obrera de Barcelona -qüestió que va tenir la seva incidència en la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya-. La CONC tenia majoria PSUC, gràcies als obrers de Mataró i en Torres de Tortosa. A Terrassa empatàvem; Cipriano vs Muñoz. Però nosaltres teníem, a més a més, universitaris com en Royes i en Magí Cadevall. A Sabadell el PSUC era més fort, tot i que nosaltres, en l'època en què van coincidir Manel Garriga i Toni Farrés, també ho érem. A l'exili totes aquestes coses les coneixien perfectament. Tant és així que la fusió que preteníem a mitjan anys 60 entre FOC i MSC, i també amb l'FSF de Xavier Muñoz, Carles Munné i Joan Bosch, va fracassar per algunes intervencions de l'exterior. Pallach i la parella Reventós-Obiols van veure les seves relacions empitjorades quan el mític Enric Ferrer, del FOC (i fa poc encara afiliat a CDC!), després d'assistir a un congrés de la UGT de l'exili a Tolosa, va tornar amb un informe crític, molt crític, en què dibuixava amb tintes ben negres la distància psicològica entre exiliats i realitat interior. No estic segur que tot això no arribés d'alguna manera a mans del president Tarradellas i de Pallach. El cas és que la fusió no va reeixir i el PSC va haver d'esperar 10 o 12 anys més a néixer. La reunió de Sarrià es preparava, doncs, sucosa i difícil alhora. Però no va ser difícil. L'entesa va ser molt ràpida, la química va funcionar des del primer moment. En Molas, que té per a aquestes coses més retentiva que no pas jo, ho hauria de certificar i donar-ne els detalls. Més tard va venir la mort insospitada, absurda, de Josep Pallach. I el seu partit, després de fer costat a Pujol en les primeres eleccions (i del fracàs del Pacte Democràtic entre CDC, el Reagrupament de Pallach i l'esquerra democràtica de Trias), va bascular majoritàriament amb Verde Aldea cap al socialisme del PSC, amb excepcions inicials o tardanes de certa significació. La seva família (vídua i filla) s'ha mantigut neutral des d'aleshores dins el catalanisme progressista i fidel a la memòria de Pallach, que la seva filla ha documentat millor ningú des de la Universitat de Tolosa. Teresa Juvé ha tingut intervencions de gran qualitat. Recordo especialment les seves paraules en l'acte d'inauguració del carrer Josep Pallach a la Vila Olímpica de la Vall d'Hebron. La seva trajectòria, lligada en part a la Institución Libre de Enseñanza, és un dels delicats fils vermells que uneixen el passat meravellós però fràgil de la nostra regeneració amb les esperances cada cop més robustes d'un futur digne d'aquell inici. A la seva casa d'Esclanyà, a quatre passes d'on està enterrat el seu home, hi trobareu una de les pistes més interessants del nostre itinerari col·lectiu. Pasqual Maragall. President del PSC 14/1/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pallach, el catalanisme progressista Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1369 Subject The topic of the resource Pallach, Josep, 1920-1977 Catalanisme Front Obrer de Catalunya (FOC) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partit Socialista Unificat de Catalunya Acció política Socialdemocràcia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1671/0000000573.pdf 59fa20cff5bc63c0153a6b54126a6e6e PDF Text Text New York, New York Article de Pasqual Maragall a El Periodico (18-11-01) New York, New York Article de Pasqual Maragall, president del PSC Des de l'11 de setembre vivim en un estat de precarietat psicològica col.lectiva. Han atacat les torres més altes de la nostra civilització. I ho han fet en nom de Déu. I ho han fet de manera que tothom ho ha vist: ¡estava passant! També han atacat la seu del poder militar més gran del món. L'atac ha estat quasi perfecte. La precisió mil.limètrica amb què es va perpetrar només va fallar en el fet de no preveure que els telèfons mòbils dels passatgers del quart avió es posarien en marxa i frustrarien el darrer atac a la seu del poder polític més fort del món, la Casa Blanca. L'odi, que s'ha d'haver acumulat durant un temps llarguíssim al cor dels terroristes, ens preocupa molt més que no pas ens sorprèn la intel.ligent opció per la utilització d'idees i mètodes senzills (implementats de forma sofisticada): el pont aeri de les vuit de Boston a Nova York, les escoles d'aviació per a aficionats de Florida, etc. I ens preocupa perquè l'odi mata i la intel.ligència no. Però certament l'odi intel.ligent és el més perillós. No és pensable que no tingui causes profundes i suports poderosos. En parlarem durant molt de temps. I parlarem de com desactivar-lo. Però avui, tornant de Nova York, havent visitat el que l'oficiositat nord-americana anomena el nivell zero, el lloc del desastre, havent parlat amb amics americans, representants oficials i persones crítiques, vull parlar de la ciutat i del que significa. Deixo de banda què significa per a mi. Ja n'he parlat moltes vegades. És una ciutat que estimo. No igual però sí amb la mateixa ambivalència amb què Joan Maragall estimava i blasmava alhora la Barcelona fantàstica i brutal del canvi de segle. La ciutat que tot ho pot, per bé i per mal. La ciutat que els nord-americans en general no estimen però admiren. La ciutat que ara, provisionalment, segons alguns, els nord-americans han fet seva. La ciutat plena de banderes americanes a cada cantonada, a cada botiga, a cada restaurant, a cada vehicle. Nova York és indubtablement la capital del món, de totes les ciutats del món. La més rica, la més densa, la més perillosa, la més culta, la més representativa. En aquest sentit, és cert que els terroristes, atacant la ciutat de Nova York, han atacat el món sencer. Possiblement els terroristes no comptaven amb el fet que Nova York no és la ciutat més nord-americana de totes, però momentàniament ho ha esdevingut. Per copsar què és Nova York en l'imaginari col.lectiu dels seus habitants cal llegir algun dels articles que ara publiquen el Times i altres diaris. Un dels millors que he tingut l'ocasió de llegir el signa una novaiorquesa que resideix momentàniament a Catalunya, Mary Ann Newman. Seria esplèndid que aquest diari el publiqués. El nivell zero és un immens forat arranat i fumejant. És com la Co- lònia del 1945 però a l'inrevés: no un desert amb l'agulla resistent de la catedral al mig, sinó un erm de runa sense les agulles bessones que la singularitzaven. Un plafó indica els noms dels països de procedència de la gent que hi va morir: 63 països, una tercera part del total de les Nacions Unides. El nombre de morts és incert. Ha estat calculat amb uns coeficients de probabilitat. Un ministre d'Afers Estrangers llatinoamericà, amb qui vaig visitar el lloc, em va indicar que el nombre de ciutadans del seu país desapareguts s'acosta aparentment als 50, però que d'identificats només n'hi ha tres. Molts d'ells probablement no tenien tots els papers en regla. Eren les nou del matí: dones netejant. Immigrants de baixos salaris i treball precari. També diuen que hi ha gent que "ha decidit" desaparèixer aprofitant l'ocasió. La gran ciutat i el gran desastre ho permeten. Però Nova York segueix vital i activa com sempre. S'acosta Nadal i els llums habituals es comencen a encendre --per cert, llums més petits, més nombrosos i mes elegants (que dibuixen els perfils singulars dels arbres) que no pas les bombetes immenses que gastem per aquí. El desplegable del consolat espanyol que anuncia les activitats culturals hispàniques és aclaparador: Josep Pons, al Metropolitan; Alicia de Larrocha, al Lincoln Center; Josep Gort, a Broadway; Muntadas, al Soho... Per citar només els catalans en escena i a les galeries d'art. Nous gratacels, nous comerços, nous restaurants... al costat de clàssics com el Four Seasons de Mies van der Rohe. La cuina ha millorat molt des dels anys 70. Richard Meier, l'arquitecte del Macba, m'explica les seves idees sobre la reconstrucció del World Trade Center. Els oficials de la ciutat i del Departament d'Estat parlen de refer quatre torres de 80 pisos, com les que queden al voltant del forat. Meier diu que n'haurien de ser cinc, per evitar la monotonia. �Les torres feien 120 pisos pel cap baix. Van esbotzar tot el que hi havia al voltant, excepte un edifici antic de pedra picada. El ferro ha sucumbit a la pedra. Un edifici de 70 pisos, modern, que té un trau al mig dibuixat per l'agulla de la torre nord en caure, haurà de ser demolit. Les torres una mica més llunyanes, de principis del XX, on van treballar els mestres d'obra italians que van col.laborar amb Gaudí, els Guastavino, segueixen senceres. Deu quilòmetres més amunt, al Memorial que està dedicat a Ulysses Grant, el general nordista que va alliberar els negres del sud per fer-ne soldats del nord en la guerra de Secessió, el gaudinià més important que hi ha hagut, George Collins, professor de la Columbia University, va fer construir una anella de bancs de trencadís com els del Parc Güell, amb accent americà. I encara molt més amunt, als Cloisters, la tomba de Pere el Gran i el claustre de Cuixà. Nova York es tot això i molt més. Se'n sortirà. Washington està més abatuda, diuen. El món està ferit en un costat. Prop del cor. I és el món, no els americans tots sols, qui haurà de guarir la ferida. Els hem d'ajudar. Hi ha mil maneres. Ja en parlarem. 18/11/2001(El periódico) 20/11/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource New York, New York Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Festes nacionals Catalunya Globalització Estats Units Nova York Solidaritat Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1370 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-11-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1672/0000000574.pdf 9a84a492fa922fa5a354fff397551eca PDF Text Text Records vius (A Antònia Macià) Article de Pasqual Maragall a l'Avui (9-9-2001) Records vius Pasqual Maragall President del PSC No em considero la persona amb més títols per glossar la vida de la senyora Tarradellas. Fa uns dies la veia sofrint amb la coneguda cara de lluitadora, ja quasi sense celles, però amb tot determinada a seguir respirant. En qualsevol moment podia tornar a obrir els ulls i omplir l´escena amb la força incontestable de la mirada, per no dir res de la veu, la veu imperativa i dreta a l´objectiu com una sageta. No sé si la seva aura provenia en part de Josep Tarradellas, segur que sí; en tot cas l´aura i l´encant de Tarradellas eren més entenedors coneixent Antònia Macià. S´havien acabat assemblant, almenys en el to de la veu i també en els continguts. Un dinar a casa seva era una festa en cert sentit perfecta. S´anaven rellevant en el manteniment de la tensió de la conversa sense cap mena de programació prèvia. Es renyaven per persona interposada. "En Josep és incapaç de fer tal i tal". "Les dones sempre han de dir el que no haurien de dir". Etcètera. El dinar era sempre de gran qualitat i el xampany, evidentment, francès. No sé si l´Ortínez hi tenia a veure, en això. És tot un món que se´n va. I a uns quants ens ha deixat la penyora de representar-lo sense el seu ajut. Menys mal que no ens faltaran ni el seu fill Josep, ni en Bricall, ni la Montserrat Catalán, que han estat uns marmessors vocacionals i generosos no sols amb els pares Tarradellas sinó amb nosaltres. Mentre escric això l´Antònia Macià encara batega a 88 pulsacions per minut. La boca es va obrint, les mans tremolen una mica sense força, la respiració pesa cada cop més. Vet aquí el moment irrepetible en què el món deixarà de tenir entre els vius una persona que no havia nascut per morir. Un es pregunta de què serveix aquesta companyia final que no pot canviar res i que no serà recordada per qui la rep. Crec que és la companyia pura, la pura amistat, gratuïta, l´autèntica i respectuosa reivindicació del misteri en què consistim els humans, davant ningú. Me n´adono que l´Antonieta i jo ens estimàvem molt. Intuïtivament, indubtablement. La Diana hi ha tingut a veure; forma part del comptat nombre de persones, entre les quals no em compto, que diuen exactament el que volen dir, com la senyora Antònia Macià, i que no diuen res debades, fins i tot quan exageren ostensiblement. Tots quatre vam passar bons moments, i més encara amb els amics comuns que he citat. Com deia el meu pare, aquestes vibracions positives floten en l´aire sense límit en el temps. També queda per sempre la imatge no fotografiada, em penso, del rei d´Espanya parlant amb la senyora Macià una bona estona pràcticament agenollat. Ella seia a la cadira de rodes. Va ser el dia de la Fundació Tarradellas de Poblet, primer al monestir i en acabar al Palauet Albéniz. La conversa no s´acabava mai i la veu imperativa seguia interpel·lant i parlant entre interjeccions. I ara és com si la sentís. No crec que desaparegui mai del tot. 10/9/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Records vius: a Antònia Macià Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1371 Subject The topic of the resource Necrologies Macià, Antònia Tarradellas, Josep, 1899-1988 Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1673/0000000572.pdf 2235c7cd99a9687f1d8017186d1b8097 PDF Text Text "Un home de veritat" A Antoni Santiburcio Article de Pasqual Maragall a El Periodico (12-7-2001) Se ha dicho de él todo o casi todo, se ha contado casi todo de una vida como la de Antoni, de su familia, de cómo vivió antes y durante la enfermedad, de cómo no cambió por dentro mientras iba cambiando su aspecto. Cambiando menos para su familia y sus compañeros del día a día, claro, que los que le íbamos viendo de tanto en tanto comprobábamos con mayor brutalidad las dos cosas: el ataque implacable de la enfermedad y la eficacia de su resistencia. Para darse cuenta a distancia de todo ello, sin embargo, había por lo menos que haberle conocido antes con cierta intensidad, saber de esta persona singular y clásica al mismo tiempo. Yo le conocí y traté bastante, durante bastantes años. Nunca tuve la impresión de conocerle del todo, ésta es la verdad. Pero no tuve duda alguna sobre lo siguiente: era un hombre de verdad, en el sentido cabal del término. Tenía una idea clara de lo que quería y de cómo podía conseguirlo. Y lo conseguía. No recuerdo haberle oído que algún objetivo fuese imposible o se le resistiera. Probablemente la dificultad le estimulaba. Sin embargo no era jactancioso. Era discreto. Era directo. No era un gran orador, pero decía precisamente lo que quería decir. Poco antes de morir, notó que le faltaba algo, y lo dijo. Tenía razón como casi siempre. Lo digo a sabiendas --muchos amigos lo saben-- de que no siempre coincidí con sus razones. Eso no era lo más importante. Nuestra visión de lo que había que hacer era básicamente la misma. Y lo hicimos. Barcelona cambió. Cambió ella. Nosotros la comprendimos y la ayudamos. La intuimos. Yo había conocido y trabajado durante largos años con personas de su misma extracción, de su mismo perfil, de barrios cómo el suyo. Eran otros tiempos. Ahora no tocaba soñar y conspirar: tocaba actuar. Y actuamos. Pero tocaba también convencer, explicarse, seducir. En Chipiona, en un mitin de la campaña de Carmen Romero para ser diputada en el Congreso, recuerdo que sedujo a todos, y en concreto a Carmen. El era el joven andaluz que había triunfado en Barcelona. Eso en Andalucía es un triunfo importante. Pero donde había convencido aún más era en Barcelona: en los barrios y en la prensa de base, no en los grandes titulares. Ahí se produjo una interesante asociación de intereses entre un sector de la base política y de la base periodística, y también, conflictivamente, pero de hecho, categóricamente, con una buena parte de la base del movimiento ciudadano en los barrios. Ahí, Santiburcio jugó un papel decisivo. Fue mal entendido por un sector de la política y de los medios, que se empeñó en verle, a él y a lo que representaba, como la intromisión de un advenedizo que agitaba las aguas aparentemente tranquilas de un país y de una ciudad donde los códigos de conducta y las alianzas posibles estaban férreamente controladas según unos modelos hijos de la transición de los años 70. Un cierto catalanismo y una cierta izquierda, y una cierta prensa, marcaban la pauta que no se permitía transgredir. Santiburcio, no nos engañemos, era en cierto modo un extraño en ese contexto. Su estilo chocaba. Su Fòrum Nord de Nou Barris parecía quijotesco. Su actitud sonaba a populista, y a individualista y excesivamente pragmática a la vez. Su éxito casi póstumo no hace más que revalorizar su esfuerzo por superar esas circunstancias adversas. Habrá que historiar todo esto porque de otro modo no se entenderá del todo lo que ha pasado estos años en Barcelona. La Barcelona rutilante, que salió rejuvenecida y admirada por propios y extraños de la larga aventura que lleva el nombre de los Juegos Olímpicos, en realidad se fraguó, no sin conflictos, en los barrios y los distritos, negándose a admitir que las islas de excelencia y los grandes equipamientos lo fueran todo Esa Barcelona es un modelo con claroscuros, sin duda, pero es el auténtico modelo Barcelona. Y surgió de una alianza o complicidad que va desde Samaranch a Santiburcio, en torno a un proyecto universal y en cierto modo globalizador , y sin embargo con profundas raíces populares. Catalunya le debe mucho, casi tanto o más que al proyecto nacionalista, dotado de razones evidentes y políticamente bien ejecutadas, pero lastrado también por serias limitaciones, limitaciones que el modelo Barcelona hizo saltar por los aires. Afortunadamente. El proyecto del 2004 es un serio intento de proseguir por ese camino que unos y otros fuimos construyendo, como se decía antes, dialécticamente. Queda sólo por admitir que esas contradicciones se vivieron no sólo en el amplio campo de la ciudad y del país, sino también en el interior del socialismo catalán. Todos los partidos socialistas han tenido y tienen dificultades en las grandes ciudades, sea en Londres o en Madrid, en París --hasta hace poco, y aún está por ver la solidez de su éxito-- o en Viena. Nosotros, con Santi, optamos por el modelo de partido de Viena, de sólido prestigio desde 1918 en la Barcelona de los urbanistas y por supuesto de los socialistas. Pero ello no nos libró de los males que afligen a los partidos de ciudades donde, por su tamaño y su papel nacional, lo que se discute son las ideas globales y no sólo las locales. Dónde el localismo y la identidad no son la muletilla o la pócima mágica que resuelve todos los quebraderos de cabeza de los políticos. O si lo son ha de ser abarcando a un público mucho más amplio que el tradicional público de votantes socialistas. Y ahí está el problema. La dualidad partido de votantes-ayuntamiento de ciudadanos se hace entonces evidente. Casi diría que se refuerzan mutuamente: como más tiende el gobierno municipal a ampliar su espectro, más tiende el partido a afirmar los valores esenciales. La filosofía de eficiencia y flexibilidad del gobierno municipal, que tiende a reducir los núcleos de decisión central y a dar amplia autonomía al sistema periférico, se compensa con un partido de amplias ejecutivas y consejos de federación y fuerte control de las agrupaciones. El conflicto estaba servido. Pero no fue más allá de algunos rasguños y algunas salidas de tono de unos y otros, luego magnificadas, con cierta lógica, por unos medios que comienzan en realidad en el propio interior del partido y la institución. Los auténticos medios productores de noticias son las bases de los dos �sistemas. A quien se llama los medios son, en realidad, los medios formales de los medios reales ; las opiniones y los creadores de opinión son actores del grupo que luego se siente objeto y no sujeto de la noticia. Pero Santiburcio tiene tanto o tan poco que ver con esto como yo mismo. Fuimos piezas de un conjunto. Me considero su amigo, en cierto sentido uno de sus mejores amigos. Y muchas veces debimos defender posiciones contrarias. Qué lujo de amistades y qué gusto tener esas contrariedades, aunque nos hicieran sufrir, y a algunos, mucho. 12/7/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un home de veritat: a Antoni Santiburcio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1372 Subject The topic of the resource Santiburcio, Antoni Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Barcelona Acció política Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-12-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1674/0000000569.pdf 18e7e6e1d9754d5155fe4fb999dfc3ed PDF Text Text Escoltar, proposar, governar Article de Pasqual Maragall a l'AVUI (29-4-2001) El diumenge 15 d'abril apareixia a La Vanguardia un article de Jordi Pujol, Construir, compartir, exigir, on el president explicava que a Catalunya i a tot Europa s'ha instal·lat un estat d'ànim social caracteritzat per l'egoisme individualista, la resistència a assumir responsabilitats i la desaparició d'una ètica col·lectiva, d'un sentit de comunitat d'interessos. Una situació que no és bona, tot i ser resultat d'un procés que sí que ha portat coses positives, i on els dirigents polítics tindrien una responsabilitat compartida amb la resta d'agents socials. Pujol acaba dient "podrà pensar-se que això és la defensa d'un polític, encara més, del president del país davant l'exigència creixent de la societat. La crítica serà fàcil. Ho assumeixo. Només demano que això no sigui excusa per no analitzar si no hem passat de la il·lusió col·lectiva a la insofferenza individualista, a un cert obstruccionisme sistemàtic i a la minusvaloració de l'interès general". La veritat és que sovint el territori del debat, d'expressar opinions i conviccions que poden ser més o menys polèmiques, d'obrir preguntes i confessar que no es tenen totes les respostes, és un territori vedat als polítics, que en el moment en què proposen o accepten un intercanvi intel·lectual en termes d'igualtat queden fàcilment exposats a ser objecte de crítiques polítiques: manca de lideratge, de capacitat de diagnòstic i d'acció, d'assumpció de les seves responsabilitats en tant que governants. Per als polítics, com sabem, queda només l'expressió de les certituds, l'omnisapiència -o el silenci-, la grandiloqüència... i el seu corol·lari de repetició i potser fins i tot de banalitat. A ningú no se li acudiria negar la complexitat dels problemes que viu més de prop -des de l'educació dels fills a la compra d'un pis o la pèrdua de la feina-, però al polític se li demanen idees clares. Encara que sigui per això, el text del president Pujol mereix respecte i reconeixement, tot i que ell és prou conscient del risc de descobrir flancs en un discurs i un pensament, com els seus, tradicionalment compactes, fins i tot en excés. El respecte, però, no ha de coartar la crítica sorgida de les diferències en relació a l'anàlisi, i sobretot del desacord envers les conseqüències polítiques que se'n deriven. La crítica presumible és la d'amagar la incapacitat de governar el país darrere d'una anàlisi sociològica. Una anàlisi que és vàlida no només per a Catalunya sinó per a la totalitat de democràcies avançades: ens trobaríem davant d'un problema continental, pràcticament civilitzatori-occidental, que afecta dirigents excel·lents i nefastos de manera igual: el d'una societat que menysté els valors col·lectius i on cada ciutadà mira per ell mateix. Una societat marcada per un individualisme davant el qual poc pot fer el polític amb la seva defensa minoritària de la visió de conjunt, de l'interès general. Es tracta d'una línia de crítica, que recolza en dos arguments clars: en primer lloc, el fet que en trobem davant d'una anàlisi poc sòlida. És que potser no s'han viscut, a Catalunya, a Espanya i a Europa, moments -alguns de llargs, altres que encara duren- d'il·lusió col·lectiva, de projecte compartit? Exemples en són els governs socialistes de González i Jospin; la transformació de Barcelona. En segon lloc, en el moment polític: no podem deixar de prendre nota del fet que Pujol, que tan poques preguntes es fa, expressa aquestes en un context de crisi indubtable del seu govern: la crisi de valors socials és denunciada, justament, quan més clara és la inexistència d'un govern a Catalunya. Podem preguntar-nos: si realment existissin aquest esperit de comunitat, aquestes aspiracions col·lectives, des d'on -amb quins instruments-, i cap a on -amb quin programa- podria Pujol liderar-los? No obstant, hi ha una altra crítica possible, més benèvola en cert sentit però igualment profunda, i més interessant: que el seu discurs no sigui la defensa d'un polític davant l'exigència creixent de la societat, sinó l'expressió honesta d'un dirigent que no pot sinó fer palès el seu desconcert, i finalment la seva incomprensió i desacord, davant Catalunya tal com és i els catalans tal com són, amb els seus desitjos i aspiracions diverses. Podríem dir més: no el desacord davant una realitat que no s'acomoda a la seva pròpia visió -i que reclamaria l'impuls, el lideratge de l'home públic-, sinó el desconcert i la confusió profundes davant la constatació de la inexistència d'aquella societat projectada i imaginada, finalment irreal. I és que, al llarg de dues dècades, Pujol ha anat projectant sobre nosaltres una imatge unifocadora que s'ha arribat a creure ell mateix. Un missatge que ha donat bons rendiments electorals al seu partit, però que ha tingut efectes nefastos -i per sort limitats, com ara es veu- sobre la societat catalana, un patrimoni bàsic de la qual és la seva diversitat. Una diversitat que pot convergir en la defensa d'interessos múltiples, de país, amb la identitat en primer lloc; però que tolera malament la simplificació, el maniqueisme i l'ensopiment. El projecte d'una Catalunya única dissenyada per un president que no és només el líder del partit més votat, sinó la veu de l'esperit, xoca amb la imatge de la Catalunya real, plural i exigent. Pujol ha encapçalat un projecte on, darrere un gran eslògan -la construcció nacional- s'ha amagat, justament, una estratègia política farcida de les tàctiques, dels arguments i les actituds que ell ara troba tan inadequades, tan incòmodes. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el pujolisme ha estat la reivindicació permanent, la incapacitat per arribar a acords i a consensos -tant amb Espanya com amb les forces polítiques catalanes- clarament explicitats, acords que representessin aquest bé comú que ara ell troba a faltar; una política marcada pel regateig curt, el qué hay de lo mío i presentada, sorprenentment, com la millor estratègia per a Catalunya. Una estratègia inútil avui per a Catalunya, i inacceptable per a dos anys més. Des del govern de la Generalitat s'han fet, tanmateix, grans conquestes, recolzades, però, sobre grans consensos: calia construir el país alhora que s'assentava l'administració autonòmica. A vegades, les discrepàncies es van haver de deixar de banda davant la necessitat de fer front comú en matèries essencials. Ja fa alguns anys, no obstant, que ha arribat l'hora de la política: de fer front a les demandes de les persones, a vegades conflictives, en un Parlament i amb una oposició crítica i proactiva. Uns ciutadans i un sistema de partits catalans que s'han fet madurs alhora que el seu govern envellia. I a aquesta societat madura -i per tant exigent, que s'autoafirma, que ja no es pot entabanar amb facilitat- cal posar-li davant, al costat, un govern que l'escolti i que l'estiri, sense dirigismes però sense vacil·lacions, cap a un projecte on totes aquestes aspiracions, aparentment centrífugues, trobin sentit. �Aquelles grans conquestes, no obstant, han vingut molt facilitades pel fet que eren els socialistes els que governaven tant l'Estat com les ciutats de Catalunya. Un Estat de benestar l'enfortiment del qual ens ha beneficiat, i uns municipis que han gestionat de prop, ells sí, la diversitat de la societat, la immediatesa de les seves demandes. És, justament, des de l'experiència de governar una ciutat com Barcelona, i de la constatació de l'empenta amb què es governa en aquest moment, que es pot constatar que els temps no ens porten necessàriament la pèrdua del sentit col·lectiu i que és possible construir projectes ambiciosos, en la mesura que siguin compartits i que responguin a les demandes d'aquesta societat, per sort madura i exigent. 29/4/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Escoltar, proposar, governar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Pujol, Jordi, 1930- Democràcia Acció política Model social Societat Identitat col·lectiva Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1374 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1675/0000000567.pdf 2b0af436870c49f6a8b8078773b57d0a PDF Text Text Reflexions sobre Xile Pasqual Maragall i Mira El Periódico 31/01/2001 Vaig estar a Xile el 1989, hi vaig tornar poc després d'acabar l'exercici de l'alcaldia de Barcelona, al desembre del 1997, i una altra vegada ara, a principis d'any, a donar unes xerrades sobre regionalització i a prendre contacte amb Chile 21. Chile 21 és el think tank dels partits de la Concertació que governa el país. Xile és un país amb qui l'esquerra i el centre-dreta espanyols i concretament catalans hem anat teixint llaços estrets. Tot va començar l'11 de setembre de 1973 amb el bombardeig de La Moneda i la digna mort de Salvador Allende. El mateix dia, 250 anys abans, el conseller en cap de Barcelona queia ferit al baluard de Sant Pere i les tropes de Felip d'Anjou i de la nova dinastia, els Borbó, s'instal.laven a Barcelona. Les Constitucions catalanes van ser abolides poc temps després. Ara, cada 11 de setembre, totes les formacions polítiques desfilem davant l'estàtua d'aquell conseller en cap, Rafael Casanova. I després de visitar la seva tomba a Sant Boi de Llobregat, l'esquerra catalana es reuneix a la plaça de Salvador Allende del districte d'Horta-Gui- nardó amb els seus conciutadans i amics xilens, que són molts, davant l'efígie d'Allende. Escoltem la seva veu proclamant "les àmplies alberedes", convertides en sinònim de la llibertat dels pobles, i venim al Parlament de Catalunya, des d'on, a la tornada de Santiago, instal.lat (per fi) en un bell despatx que ve a ser el de cap de l'oposició, al costat del parc de la Ciutadella, escric aquestes línies. Alberedes i ciutadelles Alberedes i ciutadelles, dates i noms sagrats, La Moneda, el baluard de l'11 de setembre, 1714, 1973... ecos de revoltes populars i d'imposicions antipopulars: la història ens uneix, el batec de la vida és el mateix. El món és infinit i al mateix temps familiar, petitó. El primer fet en la cadena dels molts que van moure el jutge Garzón a iniciar en bona hora el procés Pinochet, segons crec, va ser l'assassinat de Carmelo Soria, funcionari de les Nacions Unides, establert a Xile i germà d'Arturo Soria Espinosa, fundador de la FUE, el sindicat estudiantil de la Segona República. Arturo era amic íntim d'Antoni Maria Sbert i del meu pare, de fet va viure a casa de seva durant la guerra civil, i va estar exiliat després a Xile juntament amb Joan Oliver. Carmelo i Arturo Soria Quan Arturo va tornar a Espanya el 1960 amb José Bergamín passaven tots dos llargues hores amb Oliver al Cafè Mirasol, jutjant la vida des del prisma més savi, que és el dels disgustos ben portats, el de la dignitat i la ironia. L'herència d'aquests personatges ens ha fet, crec, més resistents, els de la meva generació. Després parlen de la nostra tossuderia. També, però en tot cas tossuderia amb fonament. Carmelo Soria era comunista, Arturo no. Arturo era un liberal incombustible, aristocràtic en el sentit no material (no tenia ni un ral). Bergamín va ser company de viatge i era capaç d'anar amb els comunistes fins a la mort però, com deia ell, "ni un pas més". Arturo va editar a Xile, a través d'una petita editorial seva anomenada Cruz del Sur, els Renuevos de Cruz y Raya , un remake de la revista catòlica republicana de Bergamín. Va publicar molt Bergamín, l'Elogi de la Paraula de Joan Maragall i una de les millors peces que Jordi Maragall va escriure sobre el poeta. Tot això, juntament amb l'aparent tradició democràtica de l'exèrcit xilè, creava en nosaltres una imatge de Xile que feia del tot inexplicable el cop, i gairebé diria que encara més inexplicable la persistència dels seus efectes, l'estabilitat del terror xilè, la seva acceptació per àmplies capes del poble o en tot cas de la classe mitjana. Aquí és on volia arribar. Aquest és un punt en què també ens tornem a trobar Xile i Espanya, i en particular Xile i Catalunya. El punt on es confonen la pau i l'oblit. On un temps ha de passar abans de recordar-ho tot, perquè el record de tot és tan feridor que fa la pau impossible. Un temps de silenci, un descans de la me- mòria, un temps sense passat, un present perfecte. Es més: només acceptant que el desastre o el càstig que ens va infligir la història tenia causes més enllà de la �maldat dels que ens els van imposar, només així, podrem recrear la bondat i la delícia dels dies de vi i roses que el nostre record o la nostra imaginació reclamen insistentment. Aquella imatge idíl.lica de la república (malèfica per als altres) només tornarà a la realitat per a nosaltres (i deixarà de ser el malson dels altres) quan admetem que no era tan idíl.lica. Fins a quin punt traïm així els nostres antecessors és una cosa que només es pot resoldre teleològicament, mirant cap al futur i no només cap al passat, buscant en un futur pròxim el punt de confluència dels nostres desitjos amb els antics. I aquesta reflexió delicada és una cosa que només es pot suportar en companyia. Un lent reconeixement Sopant a casa d'Isabel Allende al barri de Providencia, a l'antiga torre (com diem a Barcelona) del carrer de Guardia Vieja on va viure el seu pare, constatant el coratge enorme amb què va enfrontar la seva tornada a Santiago i la recuperació de casa seva, el menyspreu d'alguns i la lentitud del reconeixement de molts a la figura del seu pare i a l'edificació del seu museu, vaig comprendre millor el rol que juguem cada un per als altres: necessitem testimonis amigables que no comparteixin totalment els nostres records, que no ens culpin de la nostra paciència i que excitin la nostra capacitat de perdonar. Que no ens exigeixin, que simplement ens acompanyin. Parlant amb Ricardo Lagos vaig creure entendre fins a quin punt Xile, sense perdonar, administrarà sàviament els seus rancors. Vaig recordar llavors el dia en què Joan Carles de Borbó, fill del comte de Barcelona, va presidir a la nostra ciutat el 1981 una desfilada militar que es va organitzar d'acord amb un alcalde socialista que poc temps després va ser ministre i reformador de l'Exèrcit. Aquell mateix alcalde, dos anys abans de ser-ho, havia demanat les claus del vell Parlament, llavors tancat (des del 1939) perquè s'hi celebrés la reunió dels diputats catalans que havien de ser elegits en les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme, el 1977. En aquella reunió s'havien d'establir les bases de la recuperació de l'autonomia i de l'Estatut de Catalunya. Posteriorment el President a l'exili, Josep Tarradellas, va volar directament fins a Madrid i el procés va prendre altres camins. Però va néixer així i no d'una altra manera. Avui a Xile un socialista, president de la República, administra amb determinació i subtilesa el final de la transició, no al passat, sinó al futur. A un futur digne del passat però diferent. Han passat 28 anys des del 1973. A Espanya van passar 38 anys de Companys (el president afusellat per Franco) a Tarradellas. I dos segles i mig des de la derrota catalana del 1714 i la supressió dels drets fins a l'inici de la seva recuperació, tots dos moments sota la mateixa dinastia, encara que en un context en què el significat de la monarquia és ben diferent. Una lliçó compartida Què és més xocant, la tardança de la història a dibuixar un camí intel.ligible i direccional, o el fet que, amb el temps, la direcció mateixa de la història canviï de significat i que els uns i els altres, vencedors i vençuts, d'alguna manera hagin contribuït al nou sentit de les coses? Hi haurà qui digui que l'únic en què s'assemblen uns polítics i altres és que el poder els fa iguals. Hi haurà qui observi que la que declara les guerres és sempre la dreta i la que declara el perdó és sempre l'esquerra. Potser, almenys a Occident. Però a mi ningú em treu del cap que Xile i Espanya han après lentament la gran lliçó: la història és de cada un però el futur és de tots. O no hi ha futur. Aquest és, per cert, l'esperit amb què els catalans encarem el nou segle a Espanya. Cada un és qui és, però volem anar junts. I al revés: volem anar junts però sense deixar de ser qui som. I això val també per a les relacions entre xilens i espanyols. Val la pena ajuntar-se quan un és un país petit o mitjà i no té empreses multinacionals, o en té, però no garantides, que és el que li passa a Espanya. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reflexions sobre Xile Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1377 Subject The topic of the resource Xile Democràcia Republicanisme Allende Gossens, Salvador, 1908-1973 Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1676/0000000566.pdf f0790f24a7918e69312e955aa8943502 PDF Text Text Seguirem el camí de l'Ernest Pasqual Maragall i Mira El Periódico 23/11/2000 Treballarem per aconseguir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. Que difícil és expressar el dolor que ens causen els morts d'ETA! Molt més difícil encara és expressar aquest dolor quan, amb la mort d'un amic i d'un company, mor una part de la pròpia vida, de l'experiència compartida, de la me- mòria personal i col.lectiva! Com em torna a la memòria un pensament d'aquest estiu en què em preguntava si la sang de les víctimes d'ETA era el preu d'una pau futura! Em pregunto si avui tornaria a pensar-ho. La pau a Euskadi havia esdevingut una passió vital per a l'Ernest Lluch. Hi abocava tota la seva passió per conèixer, per comprendre i per dialogar. I ho repeteixo: per conèixer, per comprendre i per dialogar. He dit i he escrit molts cops que perquè hi hagi pau i ha d'haver diàleg, però perquè hi hagi diàleg hi ha d'haver treva. Pau i treva. Avui més que mai, la unitat dels demòcrates, reclamada fins al darrer moment per l'Ernest, esdevé un requisit previ i irrenunciable. Sense la unitat no hi haurà treva. L'Ernest havia esdevingut una referència ineludible per a tots els que no ens acontentàvem amb el maniqueisme intolerant que envolta cada dia més tot el que té a veure amb el País Basc. TENIM el deure de continuar la tasca que s'havia imposat l'Ernest Lluch. Ell mateix ens en donava la fórmula de fer-ho, quan en retre homenatge a Juan Mari Jáuregui --una altra mort de la democràcia-- ens deia: "No només hem de sentir dolor sinó incorporar els principis de Jáuregui a la nostra política concreta i eficaç". Dos principis ben clars han guiat el compromís polític i civil de l'Ernest Lluch amb la pau a Euskadi: la unitat democràtica i el compromís per una Espanya plural. Primer de tot, la unitat de tots els demòcrates a Espanya i, sobretot, a Euskadi. Una unitat que superi la temptació de convertir els adversaris polítics en enemics irreconciliables. Una unitat que, sens dubte, cerqui amb noblesa el fonament últim de la convivència civil. I, com a aportació a aquesta convivència, l'aposta per una Espanya de tots, per l'Espanya plural. Aquesta és una opció difícil, arriscada, massa sovint sotmesa a les ires i a la incomprensió dels qui consideren que l'interès comú està predeterminat per sempre. Com ens havia ensenyat l'Ernest Lluch, el que és "permanent" i "invariable" és ahistòric. Tots els ciutadans tenim dret a construir el nostre futur i a superar els condicionants que ens ha llegat la història. I més enllà dels principis, hi ha un esperit. El que va mostrar l'Ernest amb Euskadi: l'esperit de l'amistat com a condició prèvia per comprendre i arribar a estimar. ETA ha assassinat un amic del poble basc. Sàpiga que a Catalunya som molts els amics del poble basc que seguirem més compromesos que mai en la lluita per la pau a Euskadi i per una Espanya de tots. La nostra tristesa no esdevindrà resignació. Contra la impotència i la desesperança proseguirem treballant tenaçment fins assolir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Seguirem el camí de l'Ernest Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Lluch, Ernest, 1937-2000 Acció política Democràcia Model social ETA Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1378 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1677/0000000637.pdf b0290a3f86b3a79e788a61291563b903 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295D Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 03/12/2005 - Hora: 22:42 DIUMENGE 4 DE DESEMBRE DEL 2005 Opinió el Periódico 7 L’article del dia PARLEM DELS NOSTRES FILLS Els joves de Catalunya tenen dret a exigir més oportunitats i menys incerteses davant la seva emancipació PASQUAL Maragall* ins fa relativament pocs anys, la joventut es construïa a partir de certeses. Avui, però, es construeix a partir de la incertesa. Abans era una etapa que passàvem amb la rapidesa de qui té un itinerari clar. Abans era un trànsit, avui és un estat. L’adolescència és un període caracteritzat pels canvis físics, pel descobriment de la pròpia identitat i per l’experimentació. Sempre ha estat així. Però actualment els adolescents tenen vies molt fàcils i ràpides cap a falses seduccions. Disposen d’oportunitats d’evasió, avui més assequibles, variades i excitants, però també molt més plenes de riscos i perills. La prevenció és fonamental i començar a prevenir en l’etapa escolar, importantíssim. Ho estem fent, per exemple, amb el programa Salut i escola destinat als alumnes de tercer i quart d’ESO. Molts d’aquests joves més joves (14-16 anys) perceben que el que els obliguen a estudiar no manté relació aparent amb les feines i habilitats que saben que se’ls requeriran quan surtin al carrer. La reflexió i consegüent resposta ha de ser compartida. I l’important no són les grans definicions legislatives. L’important és reduir el fracàs escolar, incentivar els estudis postobligatoris, fixar una bona transició escolafeina i oferir una Formació Professional competitiva. Sabem que el 70% de l’alumnat de FP troba feina en menys de sis mesos i una part important de la resta opta per continuar estudiant. No obstant, el percentatge de joves F Família tipus entre 20 i 24 anys que han finalitzat almenys la segona etapa de secundària està, a Catalunya, 13 punts per sota de l’europeu. Ara creem ocupació. Més que mai. Però conformar-nos amb aquesta situació seria pa per avui i fam per demà. En 30 anys, mai havia estat tan fàcil trobar feina. Tenir una taxa d’atur que estigui per sota del 7% és bastant eloqüent. Però la qualitat de l’ocupació ja és tota una altra cosa. I una altra de més diferent encara és la perspectiva d’una millora progressiva d’aquesta qualitat per a un nombre elevadíssim de gent ocupada. Per al curs escolar actual, la Generalitat ha creat 76 nous cicles formatius i 2.280 places de Formació Professional. A partir d’ara, els joves que es vulguin formar per tenir una ocupació de més qualitat disposaran de més oportunitats i de menys incerteses. Al meu parer, tot el sistema del treball autònom, no dependent, està mal plantejat. El d’autònom és El repte és renovar els serveis públics, no privatitzar-los com proposa el centredreta un tipus de feina que abans era excepció i que avui dia s’ha convertit en regla, sobretot entre els treballadors i professionals joves. Tot sembla que es conjuri en contra de la nostra capacitat productiva i de l’emancipació autònoma de la gent jove; tot milita en contra de l’eficiència i l’equitat: la declaració trimestral, les duplicitats en la tributació, els tipus impositius, la carestia en el mercat d’oficines i despatxos, sense oblidar l’afegiment de la complexitat i el cost fiscal dels canvis de local, etcètera. En el cas de les dones joves, especialment si tenen fills, l’escenari es SILVIA ALCOBA complica encara més. Ara s’ha aconseguit allargar uns dies el permís de paternitat: ¡uns dies! I s’està debatent si els pares disposaran de 8 o 15 dies de permís. Mentrestant, molts comerciants em comenten que es veuen obligats a contractar nois i no noies perquè els dissabtes, les mares joves no poden deixar els fills a l’escola i exigeixen que es respecti el caràcter festiu del dia. I com que el dret laboral les protegeix en aquest aspecte, doncs s’opta per contractar nois. Això no és més que una evidència del camí que encara queda per recórrer en el terreny de la igualtat, la coresponsabilitat dins de la llar i la conciliació de la vida laboral i familiar. Certament, les nostres polítiques no van a la velocitat dels canvis en aquesta societat del segle XXI. LA COHESIÓ territorial és una altra de les dimensions de la cohesió social. Una de les més importants. I concerneix sens dubte al futur dels nostres fills. En alguns barris de les nostres ciutats els pro- blemes socials s’enquisten en cercles relativament tancats, poc permeables, amb tendència a la degradació. Són cercles que no ofereixen les condicions mínimes per a la convivència i la seguretat. Aquest és l’origen de la política de barris i de qualitat urbana que estem desenvolupant a partir d’una aliança sòlida amb els ajuntaments. El meu Govern no dóna ajuts a barris amb problemes. Donem el nostre suport a barris i municipis amb projectes i acompanyem aquest suport amb un important esforç inversor en educació i salut. Aquest és el camí del canvi. Si el que passa en un barri de Girona, Lleida o Tortosa s’ha de solucionar des de Barcelona o Madrid, malament rai. L’alcalde ha de ser qui conegui millor que ningú el que els ciutadans necessiten i demanen. Una de dos: o tenim una política forta d’inversions als barris i de millora permanent de l’educació i la Formació Professional, col.laborant amb els ajuntaments, S’ha de millorar l’educació, invertir en els barris i adequar el mercat laboral o tot el que guanyem en superfície ho perdrem en profunditat. Això està ben clar. Els nostres joves esperen i aspiren a disposar d’uns serveis públics competents i eficaços. En aquest sentit, les propostes per tornar a la privatització dels serveis públics és una trampa per a elefants i, en el fons, una ingenuïtat. ¿No és ingenu pretendre tornar als sistemes privats i d’assistència, com proposa el centredreta a Catalunya, quan el servei públic i universal (i públic concertat amb el sector privat) és tan eficient o més que aquests sistemes? Quan la qualitat del servei públic, en sanitat i educació, ha millorat tant; quan els governs autonòmics i locals estan prestant el 70% dels serveis públics i ho fan des de la proximitat, des del coneixement detallat de la demanda, ¿quin sentit té proposar la tornada a la privatització? La iniciativa privada (i la mutual i associativa) va ser imprescindible i meritòria, a la Catalunya del segle passat, quan l’Estat no donava la talla, quan els ajuntaments, o fins i tot un grup reduït de famílies –com van fer els meus avis–, muntaven una escola amb vocació pública molt millor que la que podia oferir l’Estat. ARA EL REPTE és millorar la qualitat i eficàcia de la provisió pública dels serveis de benestar i les fórmules de col.laboració públicoprivades pròpies de la nostra tradició, no la seva privatització. El camí és la renovació de l’Estat de benestar, l’extensió de drets, no la seva reducció. I aconseguir que el sistema de benestar sigui entès per la societat civil com a propi i acceptable a través de la seva avaluació i transparència, no desarmar-lo. És el que ens hem proposat. Catalunya està vivint un moment singular. Ja hem demostrat que som viables. Viables en democràcia i viables en la pluralitat. Ara s’ha de demostrar no només la viabilitat sinó el progrés. És a dir, demostrar que millorem amb el temps, que no ens estanquem, que acceptem riscos, riscos calculats però certs. Que ens movem i que ho fem en benefici de la ciutadania, en les edats més difícils. Quedar-se un tal com està, tant si és un individu com un poble, és una entelèquia. No existeix aquesta possibilitat. Afortunadament. Això és el que els nostres fills tenen dret a exigir-nos. Això és el que ens exigim. H *President de la Generalitat de Catalunya. Horacio Altuna GRUPO ZETA: Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Francisco Matosas. Vicepresident Executiu: Antonio Asensio Mosbah. Consellers: J. M. Casanovas, Serafín Roldán i Jesús Castillo. Secretari: J. R. Franco. Vicesecretari: E. Valverde. Conseller Dtor. General: J. Castillo. Dtor. Editorial i de Comunicació: M. Á. Liso. Comitè Editorial: J. M. Casanovas, A. Franco, M. Á. Liso, J. Maraña, J. Oneto i J. Rivasés. Dtor. general de Premsa: Román de Vicente. Dtor. general de Serveis Corporatius: Conrado Carnal. Dtor. general de Revistes: Alfredo Castro. Dtor. general de Distribució: V. Leal. Dtor. general de Llibres: Juan Pascual. Dtor. de control: J. Martínez. EDICIONES PRIMERA PLANA: Directors: J. G. Miquel (comunicació), M. Moya (producció), M. Fañanás (r. externes), D. Segura (promocions), C. Mateu (sistemes), P. Vidal (compres), J. Sicart (administració), X. Badia (control gestió), J. L. Busquets (tresoreria), D. Casanovas (recursos humans), C. Moreno (adm. redacció). Ediciones Primera Plana S.A. Consell de Cent, 425-427, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 65 12/13. Delegació a Madrid: O’Donnell, 12, 28009 Madrid. T: 91 586 97 00. Fax: 91 586 97 29/30. Impressió: Gráficas de Prensa Diaria. Dtor. gerent: E. Ripollès. Directors: L. Miranda (tècnic i producció). Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Bailèn, 84, 2a planta. 08009. Barcelona. T: 93 484 66 00. Fax: 93 484 66 35. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Dtor. gerent: P. San José. Directors comercials: S. Germán (Catalunya), Á. Manso (Madrid). Consell de Cent, 400. T: 93 265 53 53. Classificats: T: 93 265 57 27. Fax: 93 246 54 51. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parlem dels nostres fills Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Joves Educació Ocupació Gestió pública Model social Acció política Catalunya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1331 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-12-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1678/0000000639.pdf db1d044da23d4d9f04d5aa495cd16f41 PDF Text Text Catalonia is a Nation The Wall Street Journal By PASQUAL MARAGALL November 21, 2005 BARCELONA -- Spain has been one of the most interesting political success stories in the Western world over the last thirty years. It is a country that in the 19th century and during most of the 20th suffered a great deal on the road to democracy and modernization. Four basic political "cleavages" marked its internal conflicts: the type of state (monarchy versus republic); the relation between the state and the Catholic church; the degree of modernization and liberalization of the Spanish economy; and finally, the territorial organization of political power (centralism versus autonomous regionalism). These "cleavages" brought about several civil confrontations, the bloodiest of which took place between 1936 and 1939. After this came the long dictatorship under General Franco. But after Franco's death that unstable, conflictridden Spain came up with the democratic formula that would solve all these problems. The 1978 constitution established a constitutional monarchy with a social market economy and a notably decentralized state. Spain has become a socially cohesive and economically developed country. Since it joined the EU in 1986, Spain has become once again a significant player on the European scene. But one has to recognize the distinct identities that exist within Spain, foremost the Catalan, Basque and Galician. Catalonia itself is a community with a strong national Catalonian identity. The region has been part of Spain for hundreds of years yet it has historically maintained a differentiated cultural and political personality, pride in its history, language and culture, and a constant commitment to self-government. For this reason, Catalonia has always been at the forefront of initiatives to move the development of the autonomous communities forward and to further the decentralization of contemporary Spain. It is also a question of considering, amongst other issues, how to improve the territorial distribution of power in order to achieve better governance. Many regions and nationalities in other countries feel the need as well to acquire more powers and resources to perform more effectively in a globalized world. After a progressive Catalanist government was formed in December 2003, the parliament of Catalonia commenced the process for the reform of the "Statute of Catalonia," the Basic Law that regulates Catalonia's own institutions and government powers and relations with central government. What has led Catalonia to propose the reform of its self-government? • To clarify and define the recognition of Catalonia's identity. "Catalonia is a nation," the first article of the proposed statute declares. • To define the rights and duties of citizens in the 21st century, to bring the statute up to date. Many of our society's concepts that we take for granted today -- such as equal opportunities for women, or giving the youth a voice -- simply didn't even exist 25 years ago. �• The widening and defense of shared and exclusively exercised powers. There is an ongoing battle between the federal state and the autonomous governments over exactly who governs what. The statute tries to strengthen the principle of subsidiarity, the idea that decisions should be taken as closely as possible to the citizen. • This brings us to the cooperation between the state and the autonomous community. Achieving a satisfactory and effective coordination of the three levels of government and administration (state, autonomous community and city or local authority) is another goal of the proposed statute. • Partial reform of the way the autonomous communities are financed have improved their spending capacities but have not avoided a distortion in the distribution of resources. The result is that some of the communities that contribute most, as is the case with Catalonia, lose their competitiveness and suffer under this system. We need to revise the fiscal transfers to achieve the closest balance possible between economic growth and social protection. Such a revision need in no way imply the disappearance of the principle of financial solidarity with other parts of Spain. At the moment, all of Catalonia's revenues first go to Madrid, which then disburses part of it to other regions and returns part of it to Barcelona. It also spends some of the proceeds in Catalonia. Invoking again the principle of subsidiarity and accountability, the new statute aims to do away with this cumbersome procedure. It should be Barcelona that collects and distributes the money, not Madrid. Catalonia will of course continue paying its share for regional solidarity according to what the central government considers necessary. The project for a new statute was approved by the parliament of Catalonia on Sept. 30 after 18 months of debate. It was supported by four of the five political fractions represented in Catalonia's parliament: the three governing progressive parties -- Partit dels Socialistes de Catalunya, the Catalan socialist party; Esquerra Republicana de Catalunya, a party striving for independence; the Iniciativa per Catalunya Els Verds, an alliance of post-communists and greens and the CiU, the conservative nationalist federation that governed Catalonia between 1980 and 2003. Only the Popular Party voted against it. Of the 135 members of the Parliament of Catalonia, 120 voted in favor of the new statute. On Nov. 3, the Spanish parliament agreed to consider the Catalonian proposal. The vote on whether or not to accept the proposal for consideration produced a result similar to the one in Catalonia: All the political forces except for the Popular Party voted in favor. What is being proposed now is a step forward in a process which, like all over Europe, is intended to strengthen regional governments that are closer to the people without losing the strength of unity. There is no risk of Spain's disintegration as a result of this reform. On the contrary, it is a way of strengthening the cohesion and social and economic development of Spain. And it is a way of solving the centuries-old problem concerning the place of those regions with strong national identities (especially Catalonia and the Basque Country) in the bosom of Spain. On many occasions Catalonia has shown that it stands for a Spain that is modern and open, a Spain that is capable of occupying its place in the world with its diverse personality. We face a new opportunity to reinforce the foundations of Spain's collective progress. We are clearly looking toward a shared future. Mr. Maragall is president of the Catalan regional government. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalonia is a nation Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Wall Street Journal Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Autogovern Estatut Nació Catalunya Història Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1333 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1679/0000000642.pdf a80588043c47197154cf9acc909a707a PDF Text Text Diez años fomentando la pluralidad El Mundo, 06/10/2005 La edición catalana de El Mundo cumple diez años. Es una gran noticia que merece un gran titular. Toda celebración de un aniversario periodístico constituye una ocasión para recordar la importancia de la libertad de expresión y de la prensa libre como pilares del sistema democrático. Una democracia plena exige la representación de todas las voces y de todas las ideas. El derecho a la información, a la opinión, a la discrepancia… sólo puede estar garantizado cuando encuentra los canales de expresión adecuados. Y los medios de comunicación constituyen probablemente el mejor vehículo para tal fin. En España, la misión de fortalecer la ciudadanía democrática va pareja a la necesidad de reflejar la pluralidad de los territorios y culturas que conforman la sociedad española. Esta es sin duda una de las asignaturas pendientes de nuestro sistema democrático (probablemente “la” asignatura pendiente): encontrar el punto de equilibrio entre la voluntad de compartir un proyecto de futuro y el reconocimiento a las identidades particulares desde las cuales se realiza esa contribución. Muchos teníamos la esperanza de que la vía constitucional abierta en 1978 pusiera las bases para la solución de este problema. Muchas de las cabeceras que comparten cada mañana el quiosco con El Mundo así lo reflejaron en sus titulares en aquellos años. El espíritu de la democracia, las ganas de entendimiento entre bandos, entre partidos también permitía entrever que había llegado la hora de construir un modelo de concertación territorial el que las viejas disputas dieran paso a la aceptación de la diversidad territorial. Es cierto que la Constitución también abordó esta realidad. Y lo hizo de forma suficientemente hábil, dejando los elementos necesarios para que la solución se fuera dibujando poco a poco, al mismo tiempo que la democracia se iba consolidando. Luego, el 23-F y sus consecuencias torcerían el curso de la historia, quizá no irremisiblemente. No obstante, no deja de llamar la atención la persistencia de argumentos y tópicos, en uno y otro lado, que impiden enfocar directamente los problemas y ofrecerles soluciones adecuadas y pertinentes. Argumentos que nos retrotraen a discursos igualmente periclitados. �En este sentido, la prensa española tiene por delante una importante misión de pedagogía. El Mundo ofrece, desde su edición catalana, una visión propia de lo que acontece en la política y la sociedad catalanas. Nos propone una lectura diferente de nuestra realidad y practica su compromiso por aportar transparencia en las instituciones públicas. Ambos aspectos configuran un modelo periodístico perfectamente identificable con El Mundo desde que la empresa editora decidiera poner en marcha esta iniciativa hace diez años. El Mundo no ha dejado de seguir la evolución de la realidad política catalana, ofreciendo una perspectiva específica, con la que no siempre he coincidido plenamente, pero que siempre he respetado. Una manera de entender el periodismo que demuestra día a día que la controversia y la discrepancia son los valores que ayudan a consolidar la pluralidad de ideas y en definitiva, la democracia. Constituyen por ello el necesario punto de arranque hacia el diálogo y la concordia. La contribución de El Mundo a esta labor ha sido constante desde sus inicios. Con perseverancia y convicción, sin duda. Pasqual Maragall Presidente de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Diez años fomentando la pluralidad Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Mundo Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Periodisme Mitjans de comunicació Catalunya Democràcia Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1336 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-10-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1680/0000000643.pdf 2673e11964e273c63e3a72cca66627dc PDF Text Text Catalunya ha parlat El Periódico, 02/10/2005 A la plaça de Sant Jaume, al damunt del balcó de l’Ajuntament de Barcelona en el que Lluís Companys va proclamar un dia d’abril de 1931, la República Catalana dins de l’Espanya federal, hi ha una placa que diu “Plaza de la Constitución”. Col·locada en aquest indret l’any 1840, en acabar-se les obres de la nova façana de l’Ajuntament, aquesta placa segueix estant present en els moments de màxima vibració ciutadana i nacional del nostre país. Ho fa de manera discreta. No és balder recordar les negociacions entre República espanyola i la Generalitat de Catalunya, que va adoptar aquest nom ben discret per comptes dels inicialment proclamats des dels dos balcons de la plaça. Bé: què hem pretès amb els treballs de l’Estatut? Quin és el grau de discreció i quin el d’ambició? Catalunya afirma què vol ser, com vol ser i com vol ser reconeguda i governada. Catalunya afirma no solament que es considera nació ella mateixa sinó que aspira a ser reconeguda com a tal per la nació de nacions que és Espanya. La nostra voluntat de ser nació dins de l’Estat va quedar recollida amb prou claredat a la Constitució de 1978. Però ja fa temps que som molts els qui pensàvem que calia precisar en l’Estatut el sentit d’allò que l’article segon de la Constitució Espanyola apunta i s’expressa en la disposició transitòria segona, és a dir, quines són les comunitats nacionals històriques amb llengua, cultura i dret propi. O si més no quines son les cultures nacionals d’Espanya, a més del cultura comuna. Fa un temps també que el President del Govern espanyol i els assessors jurídics de l’Estat defensen la legitimitat d’aquesta pretensió nostra. Per tant el problema no és entre el Govern espanyol i el Govern català o entre Catalunya i Espanya: el problema és un problema intern de la resta d’Espanya respecte de la disponibilitat de la majoria dels seus ciutadans a assumir aquestes realitats. I per descomptat és el nostre problema en la mesura que de la nostra actitud i capacitat d’explicació depèn en bona mesura que aquesta assumpció de la nostra realitat s’aconsegueixi. �La Constitució –la que tenim- i l’Estatut –el que hem tingut fins avuihan fet la seva funció a general satisfacció de la majoria durant un quart de segle. Hem viscut el període més llarg de pau, llibertat, autonomia i progrés de segles. El que és nou és que Catalunya està en condicions, ara, de proposarse i proposar un avenç important, un augment notable del seu nivell d’autogovern, en el marc de la Constitució. Aquest ha estat el nostre propòsit: precisar i afirmar que Catalunya és una nació reconeguda com a tal al si de l’Estat espanyol i que Catalunya necessita competències garantides, i més recursos dels que ha tingut fins ara, puix que bona part dels objectius d’igualació de les condicions econòmiques bàsiques dels territoris d’Espanya s’han aconseguit. La millora relativa de la riquesa per habitant a Espanya, en relació amb la mitjana europea, ha estat espectacular. I la millora relativa dels estàndards econòmics de les comunitats espanyoles que estaven més endarrerides respecte de la mitjana espanyola, també. Catalunya vol seguir essent solidària amb els pobles d’Espanya i ho serà. Les regles però han de ser més clares i intel·ligibles, i el nostre esforç fiscal ha d’anar acompanyat del dels altres. El nou Estatut de Catalunya ha arribat a port en la seva primer escala. Era condició indispensable i no ha estat gens fàcil. Ho hem fet respectant els criteris que ens havíem marcat en l’inici del viatge: - un acord ambiciós, que respongués amb eficàcia a les necessitats i les aspiracions de la Catalunya d’avui; - un acord amb consens, basat en un ampli suport social i polític; - un acord viable, que respectés els marges oberts per la Constitució. Ara començarà una nova travessia. Dura i difícil. L’abordarem, però, amb més confiança que fina ara. L’ambició, el consens i la constitucionalitat de la proposta que hem aprovat, avalada pel Consell Consultiu, han estat i continuen sent les condicions que en garantiran la legitimitat en el recorregut que resta. �El que hem guanyat en els llargs mesos de debat i discussió per construir l’acord que fes possible l’Estatut, ens ha fet rics en raons. Catalunya s’ha enfortit. En algunes qüestions la negociació ens reclamarà, després de la fermesa que haurem de demostrar, la flexibilitat necessària per arribar a l’acord. El pacte i el consens ampli que hem construït a Catalunya són també l’eina més útil per completar a partir d’ara el recorregut d’aquesta reforma. Els representants legítims del poble de Catalunya han parlat. I ho han fet amb un acord ampli, majoritari, per cloure positivament aquesta fase de la reforma del seu Estatut. S’han sentit judicis severs sobre com hem portat aquest procés. Estic convençut que la història serà més benèvola, perquè entendrà la dificultat d’abordar una reforma d’aquest tipus no amb l’ambient dominant en els inicis de l’autonomia, carregats d’unanimitats i de sentiments compartits, sinó desprès de 25 anys d’enfrontaments partidaris . Han estat mesos intensos, difícils. No exempts de tensió. No ens enganyem. L’acord no era pas fàcil, ateses les circumstàncies en les que es plantejava el començament dels treballs de la ponència, al si del Parlament. Hi ha hagut moments de gran força constructiva. En els que l’optimisme s’encomanava en tots aquells que tenien la comesa d’anar bastint el corpus de l’Estatut. Sé que hi ha hagut moments de desànim. Aquest era un factor advers que també calia combatre, perquè l’inici del procés de reforma no s’havia entès per part de tothom com una necessitat objectiva i compartida amb unitat d’esperit i de criteris. Ara resulta més necessari que mai que tothom entengui el sentit històric de la proposta que hem aprovat. El procés de reforma de l’Estatut de Catalunya no es va iniciar contra ningú. Ni d’aquí ni de fora d’aquí. L’esperit i la disposició d’ànim amb què vàrem abordar el procés de reforma a partir de l’acordat a la reunió del novembre passat a Miravet, ha guiat el capteniment dels diferents grups, més enllà de les legítimes discrepàncies i de la fermesa en la defensa de les posicions. �A l’hora de la veritat hem coincidit una amplíssima majoria del Parlament. Tan sols lamento que la coincidència no hagi pogut ser de tots. Artur Mas, i de la seva mà Convergència i Unió, han arribat a l’hora a la cita amb el deure patriòtic i han estat a l’alçada del repte. Els grups del Govern han fet tot el necessari per fer-ho possible. Diguem-ho amb modèstia però amb satisfacció: el Parlament ha estat a l’alçada, tothom ha estat en el seu paper. Catalunya sap quin Estatut vol. Ho ha dit alt i clar, amb la força del 90% dels representants dels ciutadans. Vol un Estatut que li doni la majoria d’edat política. Pasqual Maragall, President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya ha parlat Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Autogovern Espanya Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1337 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-10-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1681/0000000644.pdf 7e325b55c987ef996c41fe0684ba2057 PDF Text Text Catalunya ha de tornar a mirar lluny Avui | 11/09/2005 En les meves intervencions sobre la necessitat de resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya, sovint he parlat de la diferència entre convèncer i suportar-se, entre conviure o, senzillament, cohabitar. Convèncer Espanya que l’ambició dels catalans per assolir el més gran autogovern possible és la millor garantia perquè Catalunya desenvolupi totes les seves capacitats econòmiques, socials i culturals en benefici també del conjunt dels pobles que conformen l’Estat. Convèncer-nos nosaltres mateixos que ho podem fer és la condició indispensable per fer-ho possible. Catalunya pot anar molt lluny encara si ho fa sobre la base del que és, del que té, del que vol, del que proposa i del que exigeix. No es va més lluny sobre la base d’una quimera, d’un somni estroncat, d’un anhel escapçat. El sentiment no creix a la terra eixorca del ressentiment. Hem de superar els temps de fer veure que som allò que no som, per mor d’un discurs polític i mediàtic equívoc; un discurs plaent a les oïdes militants, però que ha engrandit el precipici de la incomprensió amb la resta dels pobles de Sepharad. Superar aquesta etapa és la primera passa per avançar en la bona direcció. Hem de dir-li a Espanya el que volem després de cent anys de reflexions especulatives i tòpics deformadors. Ha arribat l’hora de la veritat per a tots plegats. Existeixen les condicions aquí i allà per concretar solucions. I ens cal aprofitar-les. Però primer ens hem de dir a nosaltres mateixos què volem per a la Catalunya del segle XXI. I ens ho hem de dir sense reserves, essent conscients de qui som, però també d’on som. He proposat en diverses ocasions la conveniència que l’Estatut proclami, de forma senzilla i entenedora, els principis i afirmacions bàsiques d’allò que Catalunya és i vol continuar sent. Un decàleg que serveixi d’itinerari per a les generacions presents i futures i que pugui ser llegit i explicat a les escoles de Catalunya: 1) Catalunya és una nació. 2) Catalunya ha viscut els darrers 25 anys l’etapa més llarga de la seva història amb autonomia, democràcia, llibertat i progrés. 3) Catalunya ha mantingut i preservat la Generalitat en terra pròpia o �des de l’exili, des del seu restabliment l’any 1931, gràcies a la fidelitat i compromís dels seus presidents. 4) Catalunya considera Espanya com una nació de nacions i, en perspectiva de futur, l’Estat espanyol com un Estat federal. 5) Catalunya recull de la tradició comunitària europea el principi de subsidiarietat, segons el qual, en cas de conflicte legislatiu, prima la llei particular, la més propera, per damunt de la general. 6) Catalunya ha estat i serà una nació solidària amb els pobles d’Espanya, als qui transfereix una part dels impostos pagats pels seus ciutadans, d’acord amb un sistema regit pel principi que preveu una contraprestació de serveis similar per un esforç fiscal equivalent. 7) Catalunya desenvolupa i es regeix per un sistema propi de regulació de serveis en matèries com la llengua, la cultura, el dret civil i l’organització territorial. 8) Catalunya sempre ha reivindicat i assumeix com a propis els valors del saber, l’educació i la igualtat de drets i, en el present, la igualtat entre homes i dones. 9) Catalunya considera tan important mantenir el dret propi com disposar de la capacitat necessària per accedir a sistemes universals de comunicació, transport, innovació i tecnologia. 10) Catalunya participa decididament en la Unió Europa. 11) Catalunya estén la seva mà, a través de l’Estat espanyol, a les comunitats i regions veïnes i els proposa i ofereix col·laboració per crear una regió europea útil per al progrés comú. Aquest Estatut és una passa de gegant cap a la Catalunya avançada en la Reforma social. Catalunya és una nació, però una nació pròpiament de la seva ciutadania, de les persones que hi viuen i hi treballen. No és cap casualitat que la Catalunya ciutadana constitueixi el títol primer del nostre text estatutari, un títol que és el cor i l’ànima de la reforma catalana. El Consell Consultiu, en el seu dictamen, ha qualificat de necessari, positiu i innovador aquest primer capítol del nou Estatut i que no hi hagi trobat cap rastre d’inconstitucionalitat. La ciutadania ha d’esdevenir un imperatiu de convivència, a través de la igualtat d’oportunitats, la integració social, econòmica i laboral, l’educació, la sanitat, l’accés a un habitatge digne, l’emancipació dels joves, la protecció dels infants, la conciliació de la vida familiar amb �la laboral, el dret a morir amb dignitat, l’ús i promoció del català, el respecte paisatgístic i mediambiental, entre moltes altres polítiques. Tot el que conté el projecte de nou Estatut per Catalunya serà possible si s’ajusta a les recomanacions del Consell Consultiu i es prenen els acords que han de propiciar el màxim consens. Naturalment, hi ha qui creu que tant d’enrenou no val la pena. O que calcula més pensant en els seus interessos que no pas en el progrés general de l’autogovern dels homes i dones de Catalunya. Catalunya ha sabut mirar lluny en molts moments de la seva història. De la remota i de la més recent. Els homes i les forces que van dirigir la governació de Catalunya d’ençà del restabliment de la democràcia saberen retornar als nostres conciutadans l’orgull de pertànyer a un país que havia perviscut per la força de voluntat, la tenacitat i la lluita col•lectives. Ara Catalunya ha de tornar a mirar lluny. Està en condicions de ferho. Per primera vegada en molts anys no es tracta de reclamar. Ara podem parlar clar perquè Espanya està disposada a escoltar-nos i en condicions de conviure des de l’entesa i no només suportant-nos. Estic tant convençut que val la pena provar-ho que la meva obligació és intentar-ho amb totes les meves forces. Crec que és el que els ciutadans de Catalunya esperen, avui, del seu President. Pasqual Maragall, president de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya ha de tornar a mirar lluny Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Autogovern Federalisme Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1338 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1682/0000000645.pdf 9cd5269df44328c5ced7f62808f710c5 PDF Text Text La innovación es cosa de todos Cinco Días | 20/06/2005 El pasado 16 de febrero el Govern de Catalunya y las organizaciones sindicales y empresariales firmábamos el Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l´ocupació i la competitivitat de l´economia catalana, donde se refleja, con el compromiso de todas las instituciones implicadas, y se definen las líneas estratégicas, las medidas y las acciones concretas que se deben seguir para afrontar los retos de futuro de la economía catalana. El acuerdo constata el hecho de que Catalunya ha ido perdiendo, los últimos años, parte de la capacidad de atracción de la inversión extranjera y que la aparición de nuevos competidores en un mundo globalizado, con costes laborales menores, ha tenido como consecuencia la aparición de algunos fenómenos de deslocalización industrial. Dentro de las medidas del acuerdo, se propone –como alternativa- la mejora de las condiciones básicas de competitividad a través de la investigación, el desarrollo y la innovación; con unos programas específicos para las pymes catalanas, que integren la gestión de la innovación, la logística, el diseño industrial y el fomento del uso de las TIC y de la calidad. Comparto la opinión del ministro de Industria, Turismo y Comercio, José Montilla, en el sentido de que nos recordaba, en su conferencia pronunciada el pasado verano en Sitges (en el marco de las Jornadas del Círculo de Economía), que “la competitividad depende de la productividad y que ambas variables se vinculan a la capacidad innovadora de la empresa, capacidad que se refiere tanto a innovación de productos como a innovación de procesos. Y que el fomento de la innovación y de la formación del capital humano constituyen la mejor vacuna frente a la deslocalización.” Es necesario diferenciar los conceptos de innovación y de modernización. Para que haya innovación es imprescindible que haya procesos, organizaciones y personas innovadoras. Para ello es necesario crear un entorno que favorezca el desarrollo del valor de la innovación. Este es el compromiso del Gobierno de la Generalitat y la apuesta estratégica con la que queremos contribuir de manera singular en este gran acuerdo. Se puede hacer frente a la deslocalización, con un relativo éxito, si evitamos la descapitalización de capital y recursos humanos. �Catalunya no se puede permitir perder el factor diferencial. Una economía de servicios y del conocimiento, con profesionales altamente cualificados será la garantía para no limitar las posibilidades de nuestras empresas, actuales o futuras. Y, lo que es más importante, su capacidad para crear nuevas oportunidades de negocio en un contexto altamente competitivo. La inversión, basada en la promoción de la innovación tecnológica y la creación de puestos de trabajo cualificados, coincide con la política de captación de inversiones extranjeras de la Generalitat. Durante el año 2004 conseguimos grandes resultados en este sentido y espero que este año podamos mantener nuestro liderazgo en la captación de capital. Todo ello en un nuevo marco de financiación federal que nos permita combinar nuestra solidaridad con una inversión sostenible para atender las necesidades objetivas de los ciudadanos y de las empresas catalanas. El pasado mes de enero se publicaba el Índice de Innovación correspondiente al año 2004. Un instrumento contrastado que pretende medir cómo las inversiones en investigación y desarrollo se concretan en productos y servicios innovadores susceptibles de ser patentados. El Índice, que lleva a cabo su calificación entre 0 y 1 (siendo 1 el valor máximo), coloca a Japón en la primera posición mundial con una calificación del 0,77 frente a la media de la Unión Europea que está en un 0,44. Los siguientes países son Suecia, Finlandia y EE.UU. España, con un 0,30, se sitúa muy por debajo de la media europea y cerca de los valores de Eslovaquia, Chipre, Rumania, la República Checa y Polonia, que, curiosamente, son los países destinatarios de la deslocalización industrial que está teniendo lugar en España. La fórmula I+D+I (Investigación, Desarrollo e Innovación) constituye una de las bases fundamentales para el desarrollo y crecimiento económico de un país moderno. Aquellos países que consigan incrementar su índice de innovación conseguirán retener capital humano y también los sectores empresariales e industriales que aportan valor a los bienes y servicios que ofrecen, al tiempo que minimizan los impactos negativos que la globalización económica pueda tener sobre sus economías. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La innovación es cosa de todos Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Cinco Días Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Competitivitat Ocupació Recerca i Desenvolupament Indústria Economia Catalunya Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1339 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1683/0000000646.pdf f5d8606845f79ab5b2d01a75527e6f45 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 02/06/2005 - Hora: 23:51 DIVENDRES 3 DE JUNY DEL 2005 Opinió el Periódico 7 L’article del dia EL TSUNAMI EUROPEU Es pot alentir la construcció europea, però evitant que ens desviïn del camí cap a la nova realitat del món PASQUAL Maragall* es noves nacions ja no són els estats, són regions mundials. Europa és la regió mundial més avançada, i econòmicament la més gran. La nova Europa dels 25 estats ha anat massa de pressa als ulls de la gent, sobretot als països fundadors, on la revolta s’ha produït en forma de reacció nacionalista, antiliberal i antisocial. El moment que estem vivint és un luxe per als que el vivim en pau i davant de la televisió o davant dels diaris. Sobretot a Espanya, gràcies a la visió i l’audàcia del president Zapatero al plantejar el referèndum quan i com ho va fer. El món de sobte és més modelable i canviant, i no com abans, per guerres, imposició i conquista, sinó gràcies al vot democràtic. Tot el que passa prové del fet que la dimensió dels Estats Units d’Amèrica, aquell gran invent europeu, ha anat imposant al mercat de les nacions, igual que passa en el de les empreses, unes dimensiones mínimes més grans. Europa ha volgut ser com les dues grans nacions vencedores de la segona guerra mundial, els Estats Units i la Unió Soviètica. Era obligat. I ha hagut de fer-ho no per conquista o assimilació forçada de pobles diferents, sinó per adhesió lliure i per interès econòmic. I se n’ha sortit: 500 milions d’habitants, el mercat més gran del món, la renda continental (no podem dir-ne nacional) més gran del món, una sola moneda, cap exèrcit. Això és el que som. I els europeus de parla francesa han estat els primers de dir: a poc L Família tipus a poc, no volem anar tan de pressa, ja se’ns ha colat Polònia, ara que no se’ns coli Turquia, prou de deslocalitzacions, no anem tan ràpid. Javier Solana, Ana Palacio i jo mateix vam defensar fa un any i mig a Davos que Turquia hi havia d’entrar. Fixin-s’hi bé, ¿contra qui? Doncs bàsicament contra Angela Merkel, que sembla que aviat governarà Alemanya. Ens estem quedant sols. L’avantatge és que el primer país que ha dit no no podem qualificar-lo de reaccionari, és el país de la revolució i la república. Per tant, parada i fonda en el procés de construcció europea, que als que hi estàvem ficats ens semblava lent i morós, i a molts, segons sembla, incomprensiblement veloç i excessiu. SOM DAVANT d’un moment de passar comptes entre la gent i la política. I la nova política i els nous polítics seran els que siguin capaços de convèncer la gent que la marxa de les coses és la que ha de ser, que anem bé, que s’ha d’anar canviant a un ritme sostingut, sense precipitacions. Fa poc es va arribar a un acord en relació amb la Carta Municipal de Barcelona a Madrid. Quan vam començar amb Narcís Serra, amb Estapé i amb Sardà Dexeus a reformar la Carta jo tenia els cabells negres i ara ja ho veuen. Era l’any 1980. Quina fantàstica morositat, quina immensa mandra la de la història. Mirin: les noves nacions més o menys unides del món no seran les velles nacions, seran les grans regions mundials; Mercosur, la unió magribina, la unió africana, la Unió Europea, els Estats Units, Rússia, la Xina, l’Índia, el Sud-est Asiàtic, Austràlia i no gaires més. I amb les mides petites no es podrà competir, encara que hi pugui LEONARD BEARD haver andorres i mònacos i suïsses i singapurs, igual com passa amb les empreses. La mobilitat de la població es pot alentir, però no es pot aturar; més encara, se l’ha d’alentir i d’ordenar. Però no podem enganyar la gent dient-li que es pot impedir. S’ha de potenciar una deslocalització moderada, potent i controlada per evitar excessius moviments de població. I Anem a una xarxa de regions mundials, que ja no es regirà pels sentiments nacionalistes s’ha de fer en cada país, en cada comarca, en cada ciutat, en cada barri: vigilar com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans, començant per la convivència a l’escola i la convivència a les escales de veïns dels barris. Els explico el cas d’una població catalana: els pisos construïts per un fabricant de gasoses per als seus obrers eren l’orgull de la vila. Allà vivien els obrers modestament, però hi vivien bé. Quan van poder passar al centre de la població, les cases es van anar buidant primer i després es van omplir d’immigrants no ja del sud d’Espanya, sinó del Magrib. I el barri va començar a decaure. L’alcalde les va voler arreglar, però va tenir mala sort. La seva dona es deia de cognom Moreta. La gent, possiblement, quina ironia, els immigrants de la primera onada, van començar a dir que l’alcalde sortia amb una mora i que per això cuidava exclusivament dels immigrants. Fins que el van fer fora. Els explico també el cicle anual d’una escola de la Catalunya interior. A començaments de curs els alumnes són els que són. Però ara el curs ja no és estàtic i fix. Abans de Nadal han arribat més famílies al poble, més nens que s’han d’escolaritzar. Després alguns se’n tornen als seus països d’origen, i a finals de curs, amb la sega i el turisme, arriben més criatures de les que havien marxat. ¿Qui pot planificar aquesta seqüència? Per als polítics de dretes hi ha una solució: dir que es prohibeixi la immigració. No dic prohibir-la –perquè no es pot fer fàcilment– dic dir que es prohibeixi, confiant que la gent sigui tan ignorant que s’ho cregui i els voti. Aquests dos exemples són dues petites al.legories del que passa a Europa, del que va passar a França, el que ha passat a Holanda i el que pot passar en altres països. Crec que s’imposa fer una reflexió conjunta dels grans líders europeus disposats a afrontar la situació, els actuals i els anteriors, amb gent nova, amb veus representatives de la nova sensibilitat i realitat per aixecar una bandera d’ambició i seny, perquè ara veurem nous líders venent-nos velles receptes i s’ha d’evitar que ens desviïn molt del camí cap a la nova realitat del món. Anem cap a una xarxa de regions mundials de grans dimensions i cap a un món regit per l’economia i la ciència i no pels sentiments nacionalistes, si bé a cada cantonada d’aquest camí tals sentiments s’expressaran amb força. S’ha de mantenir el tremp, mirar lluny i no ensopegar. Uns joves em diuen dues coses que consigno: van votar en blanc en el referèndum espanyol perquè són europeistes, però ni ningú els va explicar la Constitució ni els va semblar que servís per millorar la seva situació. Que típicament és de subocupació, de feines molt precàries, i de disminució intermitent dels ingressos. Quan jo era jove es trigava a millorar, però es començava aviat i no es feia mai enrere. Però les coses ara són diferents. ELS JOVES d’avui m’han suggerit que al final dels processos de ratificació del tractat, la Unió convoqui un referèndum global europeu. Si guanya el sí, endavant. Si guanya el no, ens quedem en el tractat vigent avui, el de Niça. Els he dit que em sembla una proposta molt lògica, amb un advertiment: s’ha de preveure què passa als països on hagi guanyat el no. Per a això es poden arbitrar sortides raonables, com l’opting out que la Gran Bretanya va aplicar en l’adopció de l’euro com a moneda comuna. No ha impedit que l’euro competeixi amb el dòlar en el mercat mundial de divises com a moneda reserva i, no obstant, ni és un tema menor... ni la Gran Bretanya és menys important que França. La celebració de la cimera euromediterrània, Barcelona + 10, d’aquí a sis mesos podria ser l’ocasió per discutir aquests temes amb perspectiva. Rendez-vous al novembre. H *President de la Generalitat. Horacio Altuna GRUPO ZETA: Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Francisco Matosas. Vicepresident Executiu: Antonio Asensio Mosbah. Consellers: J. M. Casanovas, Serafín Roldán i Jesús Castillo. Secretari: J. R. Franco. Vicesecretari: E. Valverde. Conseller Dtor. General: J. Castillo. Dtor. Editorial i de Comunicació: M. Á. Liso. Comitè Editorial: J. M. Casanovas, A. Franco, M. Á. Liso, J. Maraña, J. Oneto i J. Rivasés. Dtor. general de Premsa: Román de Vicente. Dtor. general de Publicitat, Màrqueting i Promocions: Joan Alegre. Dtor. general de Serveis Corporatius: Conrado Carnal. Dtor. general de Revistes: Alfredo Castro. Dtor. general de Distribució: V. Leal. Dtor. general de Llibres: Juan Pascual. Dtor. de control: J. Martínez. EDICIONES PRIMERA PLANA: Dtor. General: J. Alegre. Directors: V. Blanes (màrqueting), J. G. Miquel (comunicació), M. Moya (producció), M. Fañanás (r. externes), D. Segura (promocions), C. Mateu (sistemes), P. Vidal (compres), J. Sicart (administració), X. Badia (control gestió), J. L. Busquets (tresoreria), D. Casanovas (recursos humans), C. Moreno (adm. redacció). Ediciones Primera Plana S.A. Consell de Cent, 425-427, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 65 12/13. Delegació a Madrid: O’Donnell, 12, 28009 Madrid. T: 91 586 97 00. Fax: 91 586 97 29/30. Impressió: Gráficas de Prensa Diaria. Dtor. gerent: E. Ripollès. Directors: L. Miranda (tècnic), F. López (producció). Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Bailèn, 84, 2a planta. 08009. Barcelona. T: 93 484 66 00. Fax: 93 484 66 35. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Dtor. gerent: P. San José. Directors comercials: S. Germán (Catalunya), I. Monar (Madrid). Consell de Cent, 400. T: 93 265 53 53. Classificats: T: 93 265 57 27. Fax: 93 246 54 51. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tsunami europeu Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Globalització Catalunya Espanya Acció política Territoris Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1340 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1684/0000000650.pdf 78a53b4cd1815cd0248abc2d020043da PDF Text Text Fent honor al seu nom Canvi 16 | 07/03/2005 El setmanari CANVI 16, amb la seva iniciativa en català que ve a sumar-se a les edicions en castellà i en euskera, es converteix en un exemple pràctic de que és, perfectament possible, una altra manera de veure les coses. De veure i viure el país en plural. Des de la perifèria cap al centre, truncant una lògica centenària que per vella no pot ser acceptada com a eterna. I això, fet per una empresa privada de comunicació, representa un gran canvi que tant de bo fos també un canvi de tendència. Des del Govern de Catalunya estem treballant també pel canvi. Treballem en la reforma de l´Estatut cercant el màxim consens entre totes les forces polítiques. Aspirem a un nou marc constitucional que reconegui Catalunya com el que és; un nou model d´estat que s´emmiralli en el federalisme, una Espanya que s´allunyi de la idea centralista i radial i assumeixi la xarxa com a model. Compartim amb el Govern que presideix José Luís Rodríguez Zapatero la convicció que el reconeixement de la diversitat i la diferència són les bases més sòlides d´una España plural unida. Són temps decisius en el que la voluntat reformadora del polítics i les institucions necessitarà com mai la complicitat i el suport social. En aquest context, la incidència dels mitjans de comunicació és indiscutible. Tant indiscutible com el fet que l´oferta informativa catalana ha mantingut durant anys un dèficit manifest, el de la inexistència de l´opció del setmanari com a eina de formació d´opinió. En els darrers mesos, diverses iniciatives fan front a aquest repte. Especial esment mereixen els quaderns per a la integració dedicats a la immigració que es publicaran a cada edició de Canvi 16. Afavorir la integració de la gent que per diverses circumstàncies ha hagut de sortir del seu país i ha vingut a casa nostra en busca del treball que els permeti desenvolupar la seva vida amb dignitat, és una actitud progressista que cal valorar molt positivament. Els impulsors de CANVI 16 creuen en la pluralitat d´Espanya. I la practiquen. És una aposta valenta, feta des d´una grup i una capçalera històrica representant del millor periodisme que s´ha fet en aquest país. Que els lectors i el mercat us siguin propicis. Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Fent honor al seu nom Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Canvi 16 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Periodisme Mitjans de comunicació Català Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1341 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1685/0000000656.pdf 2921606672fbcca0412fed2d3d7d7869 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01995M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/10/2004 - Hora: 23:25 DIVENDRES 15 D’OCTUBRE DEL 2004 Política el Periódico 19 Homenatge al president màrtir 3 L’anàlisi Pàgines 18 a 20 888 EL RECORD DE COMPANYS, LLAVOR DE FUTUR És possible acabar amb les desconfiances entre Catalunya i Espanya ARXIU / RUBÉN MORENO PASQUAL MARAGALL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Aquest 15 d’octubre de 2004, en complir-se els 64 anys de l’afusellament del president Lluís Companys, té per al Govern de Catalunya i el seu president una significació força emotiva. El catalanisme d’esquerres –hereu de Macià, Companys i Tarradellas– ha tornat al Govern 65 anys després de la derrota de Catalunya i de l’Espanya republicana. Enllaçar amb la història estroncada suposa una satisfacció íntima i una vibració continguda. Per fidelitat a aquest llegat reividinquem el president Lluís Companys i el seu exemple. Però la commemoració d’avui no pot ser exclusiva de les esquerres, ha de ser i vol ser la celebració de tot el poble de Catalunya. És per això que el Govern de la Generalitat dóna a aquesta commemoració tota la solemnitat que li escau i una normalitat pròpia d’un país reconciliat amb la seva història. Res no justifica, avui, ni l’oblit, ni el silenci. Res no justificaria, d’altra banda, la mitificació acrítica del president màrtir. Amb el record del president Companys, rememorem les esperances d’autogovern, de justícia, de democràcia i de llibertat d’aquella Catalunya republicana dels anys 30. També recordem l’assalt franquista a aquelles esperances i la tragèdia de la guerra incivil. Una tragèdia col.lectiva composta de centenars de milers de tragèdies personals. El Fossar de la Pedrera de Montjuïc vol ser un testimoni digne d’aquestes tragèdies, entre les quals sobresurt la del president 33 Ofrena floral a la tomba de Companys, l’any passat. Companys pel seu simbolisme. Però de ben poc ens serviria rememorar aquells fets si no n’aprenguéssim les lliçons permanents que ens donen. Antoni Rovira i Virgili ho formulava de forma punyent en el seu jurament de l’exiliat: «De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut». Estic convençut que els catalans no oblidarem les lliçons de la història. De fet, les vam tenir ben presents fa vint-i-cinc anys en la recuperació de la democràcia i de l’autogovern. La Catalunya d’avui ja no és aquella Catalunya convulsa i mancada d’una civilitat compartida. Estem molt lluny d’aquella Catalunya vençuda. Tenim una Catalunya renascuda que ha superat l’esperit de guerra civil, que ha tornat a confiar en ella mateixa, que ha recupe- rat el seu autogovern, que s’ha vist reconeguda per l’Espanya democràtica, que ha pogut exercitar la seva vocació europea i que està en condicions d’anar més lluny si sabem combinar ambició de futur i memòria històrica. El sacrifici del president Lluís Companys constitueix una fita essencial d’aquesta memòria per dues La seva generosa actitud davant la mort va indicar el camí de la reconciliació raons paradoxalment contraposades. En primer lloc perquè significa el moment més negre de la nostra història contemporània. El moment en què la pretesa legalitat de l’Espanya rebel va assassinar el president legítim de la Generalitat de Catalunya únicament i exclusivament pel fet de ser-ho. Aquesta agressió màxima ha justificat actituds d’agror, de retret i de desconfiança de Catalunya envers Espanya. Si ens haguéssim quedat en el plany i en el rancor de la Catalunya vençuda no seríem on som ara, ni podríem aspirar a anar més lluny. Per això, cal tenir ben present l’altra cara del sacrifici de Companys, la que constitueix la llavor del renaixement de Catalunya i que no és cap altra que la generositat amb què va afrontar el seu destí fatal. Una generositat expressada serenament en el seu testament i en les paraules que va pronunciar en el consell de guerra que el va condemnar: «Sabré morir serè i amb dignitat, pels meus ideals de sempre i per Catalunya [...] i sense cap ombra de rancor». D’aquesta manera, el president Companys ens assenyalà el camí per superar l’esperit de la guerra civil, per preparar el camí de la reconciliació i per tenir la força de tornar a començar. La seva actitud davant de la mort es va convertir en testimoni vivent del commovedor clam de «paz, piedad y perdón» del president Manuel Azaña al saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 18 de juliol de 1938. Aquesta associació del record del president de la Generalitat i del president de la República em permet expressar el reconeixement al Govern de l’Espanya democràtica per la seva voluntat de restituir públicament i legalment l’honorabilitat del president Lluís Companys. És un gest de justícia històrica, però sobretot és un gest per a l’esperança en un futur en què no resti cap ombra d’agror, de retret i de desconfiança entre la Catalunya plenament autogovernada i l’Espanya democràtica i plural. H 33 El cartell de la polèmica. Pujol retreu al PSC l’«apropiació escandalosa» de la figura del líder republicà EL PERIÓDICO BARCELONA Jordi Pujol es va mostrar ahir «indignat» amb el PSC pel que considera una «escandalosa apropiació» de la figura de Lluís Companys. «És d’un oportunisme poc ètic», va dir l’expresident en referència al cartell editat pels socialistes per commemorar el 64è aniversari de l’afusellament de Companys en què aquest apareix amb el logotip del PSC. Mitjançant un comunicat, Pujol va recordar que Companys va ser afusellat per ser president de Catalunya, no per ser membre de cap partit i, en aquest sentit, va assegurar que, encara que tampoc «estaria bé», «es podria entendre» que ERC en tragués profit, perquè Companys era d’aquest partit. El portaveu adjunt del grup del PSC, Joan Ferran, va replicar a Pujol que CiU, en els seus 23 anys de mandat, «mai va fer un homenatge digne» a Companys. «És comprensible perquè CiU no s’ha sentit mai identificada amb la figura de Companys, un president d’esquerres, preocupat pels treballadors i advocat laboralista», va afegir. H La Piel en su mejor forma nº en Sofás 1 Mod: OQUIO Sofa 3 plazas (211x96x90 cm.) Tapizado en cuero de 1,5mm de grosor Varios colores a escoger UNA ORGANIZACION INTERNACIONAL En Barcelona: Via Augusta, 184 (esq. Santaló) Rocafort, 151 (esq. Aragó) Comte d'Urgell, 41 (esq. Sepúlveda) Joan Güell, 228 (esq. Europa) Promoción: 1.720 € IVA y transporte incluídos. Oferta válida hasta fin de existencias www.masterpiel.com barnapiel@masterpiel.com � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El record de Lluís Companys, llavor de futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1343 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Companys, Lluís, 1882-1940 Espanya plural Catalunya Commemoracions Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1686/0000000658.pdf 81c15b81860e89fd5606d939088768d0 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Margalef Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1344 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Margalef, Ramon, 1919-2004 Ecologia Medi ambient Necrologies Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-06-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1687/0000000659.pdf d3d6a088d41c456979147f28ae92557f PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El futur del català: passió i intel·ligència Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Català Llenguatge i llengües Cultura Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1345 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-05-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1688/0000000661.pdf b907f00ab49bf31f5308320a22e715ff PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Que el pueblo de Madrid sepa que Catalunya comparte su dolor Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Mundo Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme Madrid Solidaritat Islamisme Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1346 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1689/0000000663.pdf 55c310a2d2d8c0bf6364e641c6eeed8f PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta abierta a Raimundo Ortega Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Cinco Días Language A language of the resource Castellà Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1348 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Centralisme Descentralització administrativa Espanya Madrid Catalunya Barcelona Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1690/0000000664.pdf 8bfdeb3cea3e7b327ad93cf101a798ff PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Crecer sin privilegios, pero también sin cortapisas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Nuevo Lunes Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Economia Desenvolupament econòmic Catalunya Espanya Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1382 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1691/0000000660.pdf e5f974f2742b2e475c2f42811a77f479 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Más y mejor autogobierno Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Expansión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Espanya plural Autogovern Finançament Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1383 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Abstract A summary of the resource. Suplement Especial Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-05-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1692/0000000653.pdf 87b667778225a9873022b7d22021fa9f PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Companys i el Fossar de la Pedrera, ara fa un mes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1384 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Companys, Lluís, 1882-1940 Catalunya Commemoracions Territoris Acció política President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1693/0000000657.pdf 7009a24b663b65d582f45b6d4c002e73 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El 9 Nou, quinze anys d'una veu vallesana Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El 9 Nou Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mitjans de comunicació Commemoracions Catalunya Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1387 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1694/0000000655.pdf 10794c2f5e60df54df5fa883d414894b PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Una Europa más fuerte, más plural y más próxima Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Constitució Referèndum Federalisme Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1388 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1695/0000000648.pdf e5f043c08eefef68aba8b7f0695591df PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El papa Wotjyla Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1389 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Joan Pau II, papa, 1920-2005 Necrologies Religions Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1696/0000000649.pdf 2a9391d5c70b83a48d9bcdb9d5b1c6c7 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Papa que va combinar imatge i tradició Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1390 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Joan Pau II, papa, 1920-2005 Necrologies Religions Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1697/0000000635.pdf 9685429dc216d7931591184a751c9f88 PDF Text Text La desconfiança Avui | 4.6.2006 Permeteu-me que corregeixi el títol tot just començat l'article: hauria d'haver dit "la malfiança". Quan els catalans no ens refiem, ens malfiem. Ens n'han fet tantes al llarg dels anys i dels segles, que hem de comprovar la qualitat del producte una i dues vegades abans d'acceptar-lo. Aquesta és la base del no a l'Estatut. D'un determinat no que ve de la malfiança. I és una base molt acreditada. Té solera. Té tradició. El "peix al cove" pujolià també és fill de la malfiança. Puix que no pots convèncer ni ser convençut, esgarrapa el que puguis. El "peix al cove" i el "no ens enredaran pas" són fills de la mateixa síndrome. El que ara estem predicant, doncs, va contra corrent, per no dir contra natura. Estem predicant entendre'ns amb Espanya, no solament suportar-nos mútuament amb resignació. Entendre's equival a modificar-se mútuament. "Jo em deixo tocar (o modificar o si més no aconsellar) si tu et deixes tocar o aconsellar". Però, és clar, si Espanya és el tot i Catalunya la part, diuen alguns des de Madrid, ¿per quins set sous la part li ha de dir al tot com ha de ser (o si més no com han de conviure la part i el tot)? Justament sí. Un sistema federal és un sistema en el qual la part té veu en el tot i no solament a la inversa. Però la necessitat compulsiva de tancar escletxes i evitar eventualitats, descrita en el dret com a imperatiu de seguretat jurídica i considerada en psicologia com a patològica aversió al risc, impedeix sovint aquesta relació entre la part i el tot. Els sistemes unitaris obeeixen a aquest tipus de reaccions. O Espanya es deixa interpretar -també- per Catalunya, o, com diu Rubert, Catalunya preferirà ser Montenegro. Segurament hi sortiríem perdent. I no sé com quedaria l'autoestima, perquè la malfiança és una manera barata de mantenir-la alta. La culpa és dels altres. Això va de debò. Espanya reconeix que els fluxos econòmics en els dos sentits han de canviar, que s'han d'objectivar: Catalunya no pot contribuir més del que cal per igualar la qualitat dels serveis bàsics (a igualtat d'esforç fiscal relatiu) i ha de rebre un percentatge del total de les inversions estatals equivalent al pes del PNB català en el global espanyol. Això va de debò. Espanya ha decidit jugar fort a la devolució de competències. És a dir: Catalunya ha convençut Espanya que havia de jugar fort o no hi hauria altra cosa que un respecte mutu educat i basat en una desconfiança entre atàvica i raonable. És cert que la desconfiança és a la base de la democràcia. Però també és cert que la relació educada entre dos nacionalismes (l'espanyol del PP i el català de CiU) que vam viure del 1995 al 2003 ni és òptim econòmicament i competencialment ni ens permetia la reforma de l'Estatut. L'Estatut s'ha fet perquè les esquerres han volgut. Perquè han arribat al govern i l'han tirat endavant. Que després ERC trobi l'Estatut insuficient és perfectament legítim des de l'independentisme radical, però no des de la interpretació gradualista que n'havien fet els seus dirigents. �L'habilitat del centredreta català per fer-se un lloc en l'escenari de l'Estatut que no havia volgut reformar és solament comparable a la manca de perspicàcia dels qui des de l'esquerra van creure de debò que aquest rol de la dreta en el procés havia estat realment significatiu. Ara ens trobem doncs en la necessitat de convèncer una part dels votants progressistes del 2003 que s'ha de referendar l'Estatut que els seus vots ja van fer possible contra els vots de la dreta. I fer-los entendre que votar no és reconèixer a la dreta catalana un mèrit excessiu i fer a la dreta espanyola el regal de tenir uns companys de viatge inesperats. Sabent que aquesta dreta carregarà la seva artilleria dialèctica contra l'Espanya plural amb tots els no que surtin de les urnes. Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La desconfiança Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1391 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1698/0000000633.pdf adab6ff773fea518936534b30883cd83 PDF Text Text ¡Felicitats, Catalunya! El Periódico | 9.8.2006 Catalunya viu avui una jornada difícilment oblidable. Avui entra en vigor el nou Estatut de Catalunya. El dia 9 d'agost és també una data històrica. Per primera vegada els catalans podem veure com un Estatut és derogat sense sublevacions militars ni ruptura i és substituït per un de millor per efectes de la voluntat popular. Sense temps de silenci, amb l'eficàcia immediata de la continuïtat institucional. El vell Estatut de l'any 1979 passa amb tots els honors a formar part del nostre patrimoni col.lectiu i el país disposa d'una nova llei fonamental adequada a les exigències del seu temps. El nou Estatut ja és una llei efectiva i cap de les profecies apocalíptiques que van ser proclamades per l'espanyolisme més ranci s'hauran complert. L'Estat espanyol segueix constituint una realitat política amb futur, i Catalunya, la nació catalana, disposa d'un Estatut que li confereix la màxima sobirania possible a Europa. Catalunya i tota l'Espanya plural estan avui d'enhorabona. Tots els intents de fer descarrilar el projecte, tota la crispació fomentada per la dreta per impedir l'ambició dels catalans quedarà registrada en la història com a literatura vulgar i catastrofista. El darrer intent davant el Tribunal Constitucional no serà més que el signe d'una estratègia errònia. Avui Catalunya és més Catalunya que ahir. Hem entrat de ple en un moment de present i futur que es correspon amb l'aspiració de la societat catalana de disposar del màxim poder de decisió per gestionar els propis interessos, especialment en aquelles matèries que determinen directament la seva qualitat de vida. Una aspiració lligada inseparablement a la de controlar al màxim els recursos generats per la mateixa societat catalana. Totes aquestes aspiracions comporten la capacitat d'intervenir --directament o indirectament-- en totes les decisions polítiques que afecten els drets, els interessos i recursos dels ciutadans de Catalunya. El nou Estatut és l'instrument polític i jurídic del qual ens hem dotat per satisfer-les. Un instrument que proporciona a Catalunya el màxim reconeixement de la pròpia identitat, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització. No en tinguin cap dubte, comptem amb l'Estatut més ambiciós i potent que Catalunya ha tingut en dos segles. AMB UNA carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i socialment; amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten la plena governació de Catalunya des de les institucions catalanes. El nostre futur és a les nostres pròpies mans com mai ho havia estat. Hem de poder enterrar, confiem que per sempre, el sentiment de victimisme, el recurs a "la culpa la té Madrid" --entenent per "Madrid" el centralisme habitual al llarg dels segles--. D'ara endavant, farem i tindrem el que siguem capaços d'aconseguir amb la nostra capacitat i eficiència. Tenir un culpable exterior no solament ens ha fet mal perquè efectivament ens feia la guitza, sinó perquè ens permetia fer passar per alienes les pròpies deficiències, sense massa cost. �D'ençà la trobada de totes les forces polítiques a Miravet, la tardor del 2004, el camí ha estat llarg i a voltes desconcertant, però l'empresa de dotar el país d'un instrument de govern adequat a les exigències del segle XXI pagava la pena. No tots els partits polítics que van empènyer el projecte fins a l'últim moment van acceptar el text final aprovat per les Corts espanyoles. La duresa d'una negociació feta a partir de la proposta aprovada pel Parlament català amb el conjunt dels grups parlamentaris del Congrés i del Senat va ser exemplar en la seva profunditat i transparent en el mètode. És clar que no tots els continguts concrets als quals aspiràvem van ser finalment recollits en el text. ¡El pacte és això! La conjunció d'ambició i realisme, de fortalesa i flexibilitat. És indiscutible que les vies són obertes per recuperar terreny en la negociació de les lleis i les mesures de desplegament. L'aeroport del Prat n'és el cas més conegut i urgent de solucionar. Personalment, dono per bones totes les energies que hem dedicat i totes les exigències que hem d'assumir per portar a bon port el vaixell d'aquestes esperances col.lectives. AVUI, L'ESTATUT ja és de tots. Dels que van votar sí i dels que van votar no; dels que van participar en el referèndum i dels que van optar per abstenir-se'n; dels que n'estan plenament satisfets, i d'aquells a qui els sembla poc, i també de qui els sembla massa. La meva aspiració és que aquesta obra política del conjunt de les forces polítiques catalanes i espanyoles sigui vàlida per a més d'una generació. Unes generacions que hauran d'evitar caure en la hipotètica paradoxa d'una Catalunya ben armada políticament i jurídicament amb el nou Estatut, però mancada d'un paradigma cultural que expressés la seva vocació col.lectiva a l'Espanya, l'Europa i el món d'avui. Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar decididament de la normalització a la normalitat, de la ficció d'una Europa i d'un món fets a mida a la realitat d'un món cada vegada més obert i d'una Europa encara impotent per aprovar la seva pròpia Constitució i mantenir la pau i el desenvolupament al Mediterrani i a una Unió Europea digna i eficaç. El potencial d'autogovern que hem obtingut reclama, ara, com a objectiu prioritari, la creació d'unes noves condicions polítiques que superin la divisió amb la qual vàrem arribar al referèndum estatutari. Unes noves condicions que permetin reconstruir el màxim consens polític a Catalunya per al desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el Govern i l'Administració centrals. Hem acordat amb el president del Govern espanyol endegar immediatament els treballs per desenvolupar el text aprovat en referèndum el 18 de juny passat i convocar les comissions mixtes previstes. L'experiència de l'Estatut del 79 ens ensenya el caràcter decisiu de les primeres passes. Per això és tan important que el conjunt de les administracions visualitzin al més aviat possible la vigència, i en conseqüència l'obligatorietat, de la lletra de �l'Estatut del 2006. Com a llei espanyola que és, afecta des d'avui mateix tots els actes administratius i totes les iniciatives legislatives que considerin qüestions recollides en la nostra primera llei nacional. Tan bon punt comenci el nou curs polític, dissoldré el Parlament i convocaré les primeres eleccions amb el nou Estatut per al dia 1 de novembre, diada de Tots Sants. D'aquesta convocatòria --en la qual, com ja he anunciat, no participaré com a candidat a la reelecció--, espero que en surti un govern amb la màxima determinació política per garantir la màxima fermesa i diligència en aquesta negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la seva aplicació. Avui, però, Catalunya estrena Estatut. ¡Per molts anys, Catalunya! Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource ¡Felicitats, Catalunya! Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1393 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Descentralització administrativa Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1699/0000000632.pdf 7ac2022597fb7defb98d8e72d31c3ea6 PDF Text Text Catalunya i l´Estat Diari de Girona | 27.8.2006 A Espanya s´ha materialitzat un dels processos més acabats del que els anglesos anomenen "devolució", val a dir el retorn de competències polítiques a la base del sistema. Per descomptat a Espanya s’han traslladat més competències a les autonomies o territoris que no pas en el Regne Unit, la República Federal Alemanya, o fins i tot, salvades algunes excepcions (p. ex. en justícia), a la Unió nord-americana. El resultat és el següent: a Espanya la despesa pública pròpiament dita, sense Seguretat Social ni càrrega financera originada pel deute públic, es reparteix entre Govern central, Governs autonòmics i sector local (Ajuntaments i Diputacions), en una proporció aproximada de 30/50/20%, respectivament. Si parem compte que al 1979 les autonomies pràcticament no existien, excepte les autonomies provisionals a Catalunya i Euskadi, resulta que en poc més d’un quart de segle s’ha produït una redistribució sense precedents de les competències i els diners públics. A Catalunya i Euskadi, que tenen més competències (p. ex. policia autonòmica), els tants per cent encara son més esbiaixats en favor dels territoris subestatals. L’Estat era el 80% i ara és el 30 % del total, i en el cas de Catalunya menys: el 20%. Per acabar-ho d’adobar, l’Estat, en el cas de Catalunya, ha invertit en grans infraestructures i altres capítols de la seva competència menys que en proporció a l’activitat econòmica de Catalunya: entre el 12% i el 15% de la inversió estatal s’ha fet aquí en els darrers anys, contra una proporció de quasi el 19% de l’economia catalana en relació amb l’espanyola. És a dir, l’Estat ha gastat aquí en inversions menys del que tocava -cosa d’altra banda tan evident que el nou Estatut ha hagut d’incloure una clàusula sense precedents en cap Constitució o Estatut: en els propers 8 anys el Govern central es compromet a invertir a Catalunya prop d’aquell 19% que havia de gastar aquí i que no arribava mai. El Nou Estatut és una consolidació definitiva d’un dels sistemes més descentralitzats del món (potser amb l’excepció parcial de Bèlgica, on p. ex. la Regió de Brussel·les va fer un tractat comercial amb la Unió Soviètica). En el nostre cas, a més, això no deriva, com en el basc i navarrès, de furs senyorials anteriors al segle XIX, sinó d’un plantejament contemporani de les potencialitats i dels drets i deures respectius de la societat espanyola i la societat catalana. Això no vol dir que l’Estat espanyol i el seu Govern, no tinguin influència política a Catalunya. En cert sentit en tenen més. Per dues raons: primera, perquè han guanyat crèdit i respecte. I en segon lloc perquè en tot allò que segueix essent de la seva competència estan actuant amb molta més ambició que fins ara -molt particularment en política internacional. Cada cop més "el nostre món" és el món sencer. En aquest escenari, "passem per Espanya" (camí d’Europa i el món) per cada cop més coses. Però també és veritat que Espanya ens està donant més accés a Europa del que mai havíem tingut. Quan el conseller Siurana representà Espanya, per torn, davant la Comissió Europea, els dos fets coincidien: som més presents fora i més dependents de fora. Abans només havíem d’anar a Madrid i ara hem d’anar més lluny, encara que de tant en tant ens toca representar Madrid a Brussel·les. �Els Estats europeus s’han adonat que cadascun pel seu costat no van enlloc en un món en què les grans nacions compten la seva població per centenars de milions. Va ser la mateixa Europa, quan al segle XVIII va fer una estirada poblacional increïble, la que va donar lloc, via emigració, a un país immens, avui el més fort del món: els Estats Units d’Amèrica del Nord. A la Unió americana va seguir la creació de la Unió Soviètica, l’enfortiment i militarització del Japó, i més tard la vertebració nacional de la Xina i l’Índia. Europa mentrestant era el teatre de l’enfrontament entre les velles nacions del continent per la migrada quantitat de terra i recursos naturals existent. Els rendiments decreixents en l’agricultura foren la base de l’emigració cap a Amèrica, i també del naixement de la ciència econòmica. Finalment, després de dues guerres mundials, Europa va decidir fer les paus i unificar-se. Aquesta és una de les aventures més emocionants i significatives del segle XX i la més assenyalada de l’inici del segle XXI. Catalunya hi està plenament implicada. Des de 1906, en l’inici del catalanisme modern, els catalans miraven a Europa -com després va dir Salvador Espriu, miraven «Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç». Ara fa cent anys de quasi tot. De la Solidaritat Catalana, de les escoles municipals de Barcelona, de l’Enllà de Maragall i el llançament del noucentisme per l’Ors. Ha hagut de passar un segle perquè els vells somnis es complissin -la qual cosa no vol dir que no s’hagi fet res en 100 anys. Però a fe que ara hem obtingut el que la majoria dels catalans volíem, si bé no per la via i en la forma que hauria calgut perquè la majoria aclaparadora dels partits catalans que va aprovar l’Estatut a Catalunya l’aprovés també a Madrid. D’això ens n’haurem de penedir? Probablement. Però el 1932 va passar quasi el mateix, amb la diferència que el partit que aleshores va fer el sacrifici d’ambició (recordeu la carta de Jaume Carner a Macià que es va republicar recentment a La Vanguardia) és el que ara ha estat reticent a cap cessió, i han estat nacionalistes i socialistes els qui han acceptat determinats retalls. Hem obtingut quasi tot el que teníem el desig de tenir. Queden una sèrie de temes prou coneguts, que s’aniran resolent, com és el cas de l’aeroport transoceànic. Això no hi ha qui ho pari. Val a dir que Catalunya, per tot el que ha estat dit, és Estat. I que el Govern central està jugant amb intel·ligència el joc de la devolució i de l’ambició europea. Espanya és el país europeu de notable dimensió que creix més: el 2009 haurem caçat la RFA en renda per càpita i amb França ja hem empatat. En definitiva està fent els seus deures i Catalunya també. Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya i l'Estat Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1394 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Estatut Estat Espanya Catalunya Descentralització administrativa Subsidiarietat Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1700/0000000630.pdf 949c6d25a513cc50b1315008086ef258 PDF Text Text Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya El Periódico | 31.8.2006 No és cap secret que el Ministeri d'Indústria és un ministeri singular, amb una càrrega competencial formidable. Això és ja una indicació de l'alt concepte que el president Zapatero tenia de José Montilla, ja que els ministeris van ser concebuts probablement tenint en compte les característiques i les idees de les persones en què s'havia pensat per dirigir-los. És sabut que Zapatero, fa ara exactament un any, es va enfrontar al fet que l'aprovació de l'ambiciosíssim Estatut que s'estava gestant al Parlament de Catalunya se sotmetés a alguns condicionants formals per part del nacionalisme català. Algun d'aquests condicionants derivava de la preocupació que en aquesta força política nacionalista generava l'eventual efecte benèfic de l'aprovació del nou Estatut sobre les expectatives electorals del candidat socialista, en especial --es pensava-- si aquest era el president de la Generalitat. No em refereixo a la famosa foto Zapatero-CiU a la Moncloa, que és molt posterior. El cas és que Zapatero ja tenia clar fa un any que el candidat socialista a Catalunya podia ser, al seu entendre, l'actual, per poc temps, ministre d'Indústria. En això no és que estiguéssim d'acord o en desacord: és que, al meu entendre, no era presentable el tracte d'una cosa per l'altra, d'Estatut per president. I no hi va haver tracte. CiU, que en aquell moment al Parlament de Catalunya era decisiva, va acceptar l'aprovació de l'Estatut sense haver obtingut compromisos a canvi. I més tard, a Madrid, al Parlament espanyol, sense ser pas necessari el seu vot, va obtenir, en canvi, un protagonisme que Zapatero va cedir d'una forma generosa. Així s'ha anat configurant la situació actual de transició cap a una nova majoria a Catalunya, encara impredictible en el seu format. I probablement cap a una col.laboració franca a Madrid entre el socialisme i el nacionalisme català. Sens dubte, sobre el resultat de les eleccions a Catalunya hi ha més incertesa que sobre el resultat de les eleccions a Espanya, on el socialisme porta un avantatge apreciable. Aquesta perspectiva espanyola de futur és molt meritòria, perquè a l'esquerra li costa més durar en el poder que a la dreta, excepte en casos excepcionals, com el del socialisme de Felipe González i Narcís Serra, que va tenir 15 anys de governació- després de 40 de dictadura. I no ho oblidem (perquè la història es repeteix): González va haver de sacrificar Serra en els últims quatre anys per facilitar el pacte entre el socialisme espanyol i el nacionalisme català. Tant li costa a l'esquerra durar en el poder que una part del preu d'aquesta durada en l'àmbit espanyol pot acabar sent el de renunciar a un Govern o una majoria estrictament d'esquerra, a Espanya i a Catalunya. I a part d'això, el poder en sentit ampli, econòmic, tecnològic, informatiu, fins i tot cultural, en bona mesura, sempre el té la dreta. Per cert, que el pacte socialisme espanyol-nacionalisme català també va funcionar en la desaparició, teòricament provisional, del Grup Socialista Català al Congrés dels Diputats, després del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. El PSC no ha renunciat mai a recuperar-lo. Si no es recupera ara, dubto que es recuperi mai. Ara vol dir a la sortida de les següents eleccions espanyoles, és clar. �L'excepció a aquest panorama és al Senat, on l'Entesa dels Catalans segueix viva. Però ja sabem que el Senat no és exactament, de moment, la Cambra de les autonomies en el sentit que auspiciava la Constitució espanyola. En definitiva, Espanya accepta, en períodes determinats com l'actual, que l'esquerra estatal pacti transitòriament, o no, amb els nacionalismes interiors, però no accepta del tot que l'esquerra catalanista o basquista demani respecte per la seva pròpia interpretació de com ha de ser Espanya a llarg termini. Espanya prefereix la distància que se suposa educada entre la nació i les nacions a una ingènua ingerència de les nacions en la nació. Ara fa exactament 100 anys, Catalunya ressorgia potent en el terreny econòmic i en el polític, mentre Espanya vivia amb neguit la pèrdua de les colònies i la seva pròpia reducció a la mera Península. El que llavors va desembocar en República, guerra civil i dictadura prolongada, en un context internacional dramàtic, ara va camí de consolidar-se en una monarquia democràtica de caràcter federalista, amb unes expectatives econòmiques i polítiques excel.lents: creixem gairebé el triple que Alemanya i França, països que haurem igualat en renda per càpita al final de la dècada. Madrid s'ha convertit en una de les grans metròpolis europees, cosa que estava lluny de ser possible fa 100 anys. I Barcelona ha aguantat l'empenta, cosa que encara és més admirable, vistes les dificultats. Tornant al principi: el Ministeri d'Indústria té un paper decisiu en aquest context. És un element gairebé únic d'influència catalana en la política governamental espanyola. És un superministeri carregat de significació política, i la gent ho sap. Joan Clos s'enfronta a un repte, no solament en el terreny del management, sinó a un repte polític de primera magnitud. El paper de Catalunya a Espanya hi passarà en bona mesura. La responsabilitat és gran. I la capacitat de Clos per enfrontar-la, notable. Des del Govern de la Generalitat, esperem molt de la seva experiència, la seva polivalència temàtica, la seva ambició política i la seva fidelitat a Catalunya i a l'Espanya de caràcter federal. Potser per aquí es pugui compensar la convicció madrilenya que Catalunya i el nacionalisme català són la mateixa cosa i que, com a molt, el que hi ha a Catalunya, a més del nacionalisme, és una reserva de vots espanyolistes per al socialisme peninsular a les eleccions generals. Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1396 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Clos i Gimenez, Joan, 1945- Espanya Catalunya Govern Territoris Acció política Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1701/0000000624.pdf 55713d86d9d847bc8de62988f3d902b3 PDF Text Text 62 firmas Expansión, miércoles 16 de mayo de 2007 VISIÓN PERSONAL ANÁLISIS DE ACTUALIDAD A cada cual, lo suyo GuillermoChicote PresidentedelaAPCE El primer tren de alta velocidad en período de pruebas en la localidad de Sant Joan Despí, a las puertas de Barcelona. / Efe Ejes, territorios y leyes PasqualMaragall El actual eje España / Italia es bastante inédito en el postfranquismo. Alemania y Francia fueron nuestros anfitriones europeos. También Craxi, Andreotti y Cossiga se interesaron por el ensamblaje de España en Europa. Pero fue el trío González /Mitterrand /Khöl el padre de la ampliación ibérica de la Unión. Es evidente que Barcelona y Cataluña tenían algo que decir en ese proceso. Solana y González imaginaron para ello, y consiguieron, una excelente Conferencia de Barcelona en 1995, luego reiterada en 2005. En la primera, Barak y Arafat escenificaron un abrazo que desgraciadamente no ha tenido consecuencias, o no todas las que se imaginaron entonces. El despertar del islamismo violento (11-S, 11-M) puso freno al proceso euromediterráneo naciente. Pero, pase lo que pase con el eje euromediterráneo, las conferencias de Barcelona, con su hija, la Fundación Anna Lindh, que tiene sede en Alejandría, y con la facilidad financiera euromediterránea (Femip), lo cierto es que el eje euromediterráneo empresarial se está dibujando con vigor inusitado. Y la idea italiana de un banco euromediterráneo semejante al Banco del Este en Londres puede añadir valor al proyecto. La fusión de las autopistas Abertis y Autostrade, y la posible entre las eléctricas Enel y Endesa, caminan en esa dirección. Veremos cómo termina ese proceso. Los antecedentes del eje empresarial España-Italia no fueron muy afortunados. Conde y Montedison intentaron un primer ensamblaje en pleno desarrollismo. Pero recuerdo que en aquella época Carlo Benedetti visitó España y quedó sinceramente impresionado por sus entrevistas con el Rey, Felipe González y el alcalde de Barcelona. O al menos lo decía. Para él la nueva España era un descubrimiento sorprendente. Ahora, la empresa italiana RCS Mediagroup, editora del Corriere della Sera y propietaria de El Mundo, ha adquirido el Grupo Recoletos, propietario de EXPANSIÓN. En este momento, quizás avanzan más rápido las alianzas empresariales que los grandes tratados políticos, que en todo caso deben tener acompañamiento económico. En Europe’s World (otoño 2006) se publicó un afilado artículo de Richard Youngs sobre el proceso Barcelona cuyo título lo dice todo: How Europe’s Mediterranean Policy went so wrong, acompañado de una inteligente y breve respuesta de Shoefthaller, hasta ahora director de la agencia euromediterránea Fundación Anna Lindh. De lo que no cabe duda es de que la competitividad en infraestructuras es decisiva para que lo sean los países y los territorios respectivos. Concretamente, la competitividad de los aeropuertos y las comunicaciones ferroviarias. Hace años, el entonces embajador de Estados Unidos en España Tom Enders me comunicó que ATT había optado por ubicarse en Madrid en vez de por Barcelona por, cito, “la inexistencia de vuelos nonstop BCN / NY”. Lógico. Debería preocuparnos igualmente la cobertura de Internet y de telefonía móvil. En el camino hacia mi segunda residencia en el norte de Cataluña hay lugares en que pierdo cobertura. Y así no se puede ir por el mundo. Hace ya muchos años, desde el Ayuntamiento, empezamos a cablear Barcelona con fibra óptica, empezando por el enlace entre los edificios del Ayuntamiento y Esta- dística municipal. Luego, con la empresa americana de Mauureen O’Ryan seguimos cableando la ciudad aprovechando la construcción de las Rondas y de los nuevos espacios olímpicos. Es cierto que hay nuevas tecnologías menos costosas, pero ¿son igualmente seguras? La alta velocidad es otro factor. Ahí la discusión la tuve con Felipe González y Pepe Borrell. Felipe hizo un planteamiento inicial aceptable –de entrada–. Los Juegos Olímpicos en Barcelona significaron una inversión global (pública y privada, en parte recuperable) de 280.000 millones d e pesetas de entonces. Justo ahora se ha acabado de pagar la factura. Eran inversiones a pagar en 25/30 años y debía correr el año 1987. Y paralelamente se construía la alta velocidad Madrid-Sevilla. Si no era así, decía Felipe, la alta velocidad no llegará nunca a la puerta de África. De acuerdo. (Mientras escribo este artículo paso por las Rondas de regreso a Barcelona y no quiero ni pensar lo que hubiera sucedido sin ellas). Pero la alta velocidad todavía no ha llegado a Barcelona. Treinta años más tarde. Mientras en Francia van de un sitio a otro, no a 300 sino a 400 km. por hora. Nos hemos dormido Aznar proponía un esquema radial de alta velocidad, a lo que le respondí que de Madrid a cada capital de provincia, en alta velocidad, y de Barcelona a Bilbao en velocidad alta, era una barbaridad. Borrell me había asegurado que Barcelona-Valencia se haría pero no en alta velocidad sino en velocidad alta, a 200 y pico km/hora. Y así se hizo. Pero no sólo es que la velocidad hasta Valencia fuera mayor desde Madrid que desde Barcelona, ¡es que para ir a Alicante había que cambiar de tren! Miren: ésas son las cosas que cuentan. Y pueden preguntar: y entonces, ¿para qué sirve el Estatuto de Cataluña? Pues el Estatuto (los Estatutos) ha servido para poner las cosas en su sitio, para que se empiece a entender que España no es un conjunto de puntos a una cierta distancia de un centro, sino una matriz. Y que la optimización de su funcionamiento exige partir de ahí. A veces pienso, como ustedes saben, que con una reforma del artículo 2 de la Constitución, incluyendo la denominación de las diecisiete comunidades autónomas, que no figuran aún en ella, y especificando el carácter de comunidades nacionales (o nacionalidades históricas) de Cataluña, Euskadi y Galicia, así como el carácter foral de la de Navarra –tal como habíamos hablado con Francisco Rubio Llorente– nos habríamos ahorrado muchos problemas… y un Estatuto de más de doscientos artículos, pendiente aún del pase por el Tribunal Constitucional y de varios recursos judiciales. ¿Que esa reforma constitucional requería una mayoría que el PP no estaba dispuesto a abonar? Es posible –aunque cuando eso se formuló y tal como se formulaba, hace ya bastantes años, no estaba tan claro que hubieran obstado los populares. Y en todo caso hubiera quedado claro el camino a seguir en el momento oportuno. La acritud entre comunidades que se generó tras el Plan Ibarretxe y el Estatut de Cataluña quizás hubiera sido menor. EXPANSIÓN no se responsabiliza de las opiniones vertidas en esta sección. Pasados unos días desde que se produjo la primera bajada en la bolsa de determinados valores de compañías inmobiliarias, puedo dirigirme a todos los posibles compradores de vivienda para hacer algunas precisiones. En primer lugar, hay que establecer la diferencia sustancial que existe entre las empresas inmobiliarias y las promotoras constructoras de edificios. Las primeras son empresas cuyo objeto fundamental es la comercialización de suelo, es decir, la materia prima sin la cual no es posible construir las viviendas. Por otra parte, las empresas promotoras constructoras se ocupan fundamentalmente de la construcción y comercialización del producto final, o sea, las viviendas. Cabe preguntarse si la brusca y repentina caída del valor de las acciones de las primeras puede repercutir negativamente sobre la actividad y solvencia de las segundas. Pues bien, desde mi responsabilidad puedo afirmar rotundamente que dicho fenómeno bursátil no tendrá consecuencias sobre el mercado de la vivienda, porque las dos tipologías societarias que he descrito antes configuran dos segmentos empresariales distintos, que si bien caminan juntos en determinados momentos, como puede ser el de la búsqueda de suelo, divergen en sus objetivos finales, puesto que el de las promotoras constructoras es construir y vender viviendas, ya sean éstas libres o protegidas. Así, la razón fundamental de este desplome bursátil es una sobrevaloración de determinadas compañías. Por lo tanto, la pérdida de valor de sus acciones simplemente supone ajustarlas a su valor patrimonial real. Cambios en el mercado inmobiliario Sin embargo, un porcentaje altísimo de las empresas que forman parte de nuestra asociación, la APCE, se dedican a adquirir suelo finalista y a promover sobre el mismo los edificios que correspondan. Por otra parte, también es necesario resaltar que, en general, las empresas promotoras constructoras están hoy mucho más capitalizadas que en 1992, fecha de la última recesión por lo que se refiere al mercado inmobiliario. No obstante, la APCE, previendo que en los siguientes años podían producirse cambios en el mercado inmobiliario, encargó en el año 2003 a la prestigiosa firma Analistas Financieros Internacionales un estudio que intentase predecir el comportamiento del mercado de vivienda hasta el año 2012. De dicho informe, que fue hecho público por nuestra asociación en el momento de su elaboración, se desprendía que, mientras el crecimiento económico fuera sostenido, se continuasen creando puestos de trabajo e integrándose los nuevos inmigrantes que fuesen llegando, aun teniendo en cuenta que los intereses hipotecarios probablemente iban a tener un crecimiento sustancial, como finalmente así ha sido, el mercado se normalizaría en un crecimiento de los precios de la vivienda entre el 5% y el 6,5% anual. Este análisis se está cumpliendo en gran medida y ha sido ratificado por prestigiosos analistas económicos en nuestro XXV Coloquio nacional del pasado mes de noviembre. Podemos concluir, pues, que la vivienda de nueva construcción no bajará de precio, sino más bien lo contrario si tenemos en cuenta la reciente entrada en vigor del Código Técnico de la Edificación, cuya aplicación a las nuevas construcciones incrementa el precio de la construcción, y se incrementará incluso algo más cuando entre en vigor la nueva Ley del Suelo, que establece mayores cesiones de suelo a los ayuntamientos, mayores reservas de suelo para vivienda protegida y creación de nuevos trámites administrativos, la mayor parte de ellos innecesarios, pero que dilatan el tiempo de ejecución de una promoción inmobiliaria. Y es por todo lo ya dicho por lo que no hay ninguna razón objetiva que pueda hacer pensar que el precio de la vivienda bajará en los próximos años, así que todas aquellas personas que, hallándose en la necesidad de adquirir una vivienda, se mantengan expectantes a la espera de una caída de los precios, que con toda seguridad no se va a producir, deberían analizar las operaciones que se les presenten cuidadosamente y comparar los precios y calidades de la oferta existente, pero no dejar de comprar, porque, a la larga, el esfuerzo que tendrán que hacer para adquirir su vivienda será mayor. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ejes, territorios y leyes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Infraestructures Aeroports Constitució Euromediterrània Ferrocarrils Catalunya Model social Acció política Espanya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 962 Source A related resource from which the described resource is derived Expansión Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1702/0000000619.pdf dfc8df63ca2205ba9b52ddfd6fba5fc6 PDF Text Text pag. 7 Dades positives i a guna de do enta Ja no som tant un país de turistes rics i salaris baixos; o no ho som tant com altres telm1cctua1,perb no pot perjudicar els r c p r r s e n t a t s en benefici de l'harmania entre de Suiirez la disposicid transitbria PASQUAL de 1'Estatut del 1979, que, de fet, encara esth vigPrlt, perb que ara no te scntit. A l g u ~ ~lectors s deuen saber que els representants. no c:rcc cn P I sisfcnla cIectt~raIdc U n grup socia- llistes tancades i bloquejades, i si l i s t a a.1 Congres en les eleccions primiries a I'ame a t a l u n y a rcbrA a q u e s t d e l s D i p u t a t s , ricana. A grans cspais, qrans parany uns 1 7 m i l i o n s de c o m el g r u p d e tits. I a grans partits corresponen turistes estrangers, gai1'Entesa a1 Senar, tendencirs i pref,brencies diverses. rebé u n a % mes q u e 6s u n a bona no- Som a Europa, i a Europa hi hauri I'any anterior, t uristcs a l a llarga dos glqanspartits. No ticia. que gastaran cada un de mitjana 77 El PSC va tenir mes. Dic partits qrans, a m b corcuros al dia, una mica ~ n e n y sque cl grup propi a Ma- rents interns. 2006, amb un rcsultat final d'intred r i d fins a l cop I , d e la ~ ~ ~ a t c k ni x~aa n t v - acbI*ec , ment net de l'activitat turística del d'Estat del 1981. quc grups com C:iutadans pcl Can496, quan l'any passat nomes havia Després del cop es vi, coalitzats arn], el PSC, poden fer crescut el 2%. Tot aixb segons els exva resignar. Des- valer les seves prbpics opinions al perts de la Universitat Au t bnorna dc pres va v e n i r e l Parlarncnr. Ils guanya cn riqucsa Barcelona. c a s Ranca C a t a h - de matisos i en vivacitat, cs prrd ?:I1 'bfl 4 N COHA Economia i e1 resultat 1 una rnanifcs- una cert.a cornc~dit;~t .. . . tacid a E a r c e l o ~ ~ anet 6s positiu. I j i ha cinc cirr tadurls Mes turistes i menys dcspcscs mitja- .. . . . . . . . . . ...- . .contra cl Govcrn al Parlament, quan la majoria sbn nes es un resultat lligat a l'rxpansi6 d e M a d r i d , c n la 68 i el tripartit (incloent-is)en sud e les companyies aPries d e baix El grup socialista cabli3 al m a 70, cost i que redunda en viatges mes T'c~taixh scricrl I~onesnot.icics. T dir d e tot al 'al*barats, una den~ocratitzacii,del tu- per &uses extraordinariament rcr. Mes tard, les enca1.a UIIJ nltr;~: l'alcalde de Rarcerisme i mes ingressos per. a les emesca1les telefani- lona trcll mCs policia al carrcr a papreses del sector. Clients d'un seg- anumales i ara ha de tornar . . . q u e s . 1 e l s cizsus trullar-. ment econbnlic no tan alt i mcs inConde i De la Rogressos. I tambC sc sap que el continIa invcr- sa. I la tlcfknesl,raci6 de Narcís Ser- Males noticies gent que mes creix 6s l'italii. Abans tigacib, com el fam~ac&utic. hi anivern, ara venen aqui. Hi anem si6d'ac~uestesemprtscseninvestign. ra,viccpresidcnt del Governcspa- 1 ) Mas vol anar. al notari per firm a r qup govcrnar3 cl partit quc cib 6s elevadissirnn. Un de cada I uo nyol. Quantes a ~ s e s . i vhncn. LIllistbrin d'aquests anys csl,i per guanyi ics clcccions: ¿.una altra ve Tot aixb 4s bo. ja no som tant un assqjos d6na resultat . fbr. Als nois i noies a l'cscola no s6 si gada? país de turistes rics i salaris baixos. Política se'ls explica tot. 0 , almenys, alfiulla 2 ) La c u a dclh passaports a la coO no tant con1 altres. rnissari;~dc Bal1-ncs-T1.avesserr?de La veritat es que persisteixen en- monti illa avisa que utilitzari els cosa. El g r u p socialista ratalh al Con- GrBcia ilrriba drs d'aqucst carrcr cara restes d9immigraci6il$legal.Pe seus diputats al Congr6n. Una altra bona noticia. En politi grés va (ixistir, va deixar d'existir per fins a la Diagonal dc Rarcelona. Te rb la majoria dels empresaris turistics, constructors i contractadors de ca h i h a maneres, hi h a regles de causcs c~xtraordinhriamcntanbmii- u n a iiargada dc mes de 100 metres. c s cl pic d c la temporada. mi d'obra agriria pcr a ics collites cortesia, Perb la duresa dels enfron- Ics i ara ha de tc~rnara existir. Ilc la mateixa mancra que l ' h e a Prrb passa rad;] any. LPSr u e s dade Lleida i Tarragona treballen amb t a m e n t s , per exemple e n p a r l a ments com el brithnic -aixb si, sem- Mctropf~litanade Barcelona, elimi- v a n t dc la 1)clcpaciij dcl Govcrn contractes legals i corrcct ament. El quc preocupa dc la puixnnqa pre coberts per un mantell d'humor n a d a pt'1 president Jordi Pujol r.1 tambc tcncn pics. Els C r i m s m;lp;lt z c m s j a f a de I'economia espanyola, de les que o d'ironia-, es indubtable: en polit,i 1987, q u a n la senyora Thatcher va mCs creixen a Europa, 6s la seva ti- ca, com en economia, i a wgadcs cn- suprimir el Gran Consell d e Lon- temps que van decidir fer rrbaixcs pologia: construccici i turisme molt caramCs,s'had'anaratotes.Elsdi- dres,hauriadetomaracxistir(com els rnesos dc juliol i gener i, per primordialment. fis un crcixcmcnt putatsrepresenteninteressoslcpi- hntom;~taexistirelGI.C)sielsalrnl- tant, van aurrncnt ar cl personal massa concentrat, u n a espi'cic de tims dels ciutadans i no poden sacri- des ho volen. La nova divisi6 rcgio- cn aqucstcs datias, ¿Per quC la polificar aquests interessos en favor de nal de Catalunya en vegueries po- cia no hauri;~dc fer cl nlatcix? SP n~onocultiu , En canvi, 6s xocant, i n o 6s do- la comoditat o del comyanycrismc dria brilldar Iyocasi6per@ fos aixi. gur que h o f k , pm7h no de manera La llei electoral no pot ser tan des- suficivn t. I lent, que operin una varictai d'cm- entre els polítics. que cxistcix i quc preses en sectors molt cars en inves- 6sbosiestabasatcnelrespectcin- proporc-i,onada,Hovnserapetiri6 Expmsident de La Generalitat. C C. L. I I , , ,, , , , ,, , , , , , , , , , , , , ,, C. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Dades positives i alguna de dolenta Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1244 Subject The topic of the resource Economia Política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Acció política Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1703/0000000627.pdf 535045ddf29d99f5b43b42de778d17be PDF Text Text El Periódico, 05/03/2007 La tendresa i la duresa que necessiten els temps PASQUAL Maragall Josep Maria Huertas Claveria se n'ha anat segurament indignat amb la mort. La capacitat d'indignar-se ha estat una constant en la vida de Huertas Claveria. Prefereixo no haver-lo vist claudicant. Estic convençut que no ho ha fet. La seva dona, l'Araceli, m'ho ha dit. Ens hem estimat entranyablement. Sentir-se estimat també des de les entranyes per un home que les ha tingudes sempre a flor de pell i a la punta dels llavis i que, per tant, no ha callat cap discrepància, és tot un privilegi que servo amb orgull. Tot plegat ens ha fet més resistents, a ell i a nosaltres. Però ara el necessitàvem, perquè no estan els temps com per prescindir d'una certa intransigència. Els retorns enrere --què ens han d'explicar-- formen part de la marxa cap endavant de la humanitat, en la qual n'hi alguns que hi creiem malgré tout. Però hi ha passes enrere sobreres, absolutament prescindibles. I els vents que bufen en porten, de marxes enrere inútils. Segurament en Huertas ho va viure malament tot això. No ho sé. La veritat és que fa temps que no el veia. He estat fora i poc abans de marxar tampoc no recordo haver-lo vist. Fins i tot pot ser que no estiguéssim d'acord en algun tema important. Tant se val. Ell era dels meus i jo sóc dels seus. En Huertas estava al Tele/eXprés. Una vegada algú va dir de nosaltres al Tele/eXprés, de la colleta d'amics que començàvem a fer una revolució que mai no arribava, que érem "suaves con las espigas y duros con las espuelas". Aquest algú era José Ignacio Urenda, un altre que se'n va anar sense temps d'acomiadarse. Huertas potser no semblava tendre ni amb el blat ni amb la userda. Però ho era. I els temps necessiten molta tendresa, molta tendresa, i duresa, molta duresa. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La tendresa i la duresa que necessiten els temps Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Huertas, Josep M. (Josep Maria), 1939-2007 Periodisme Poder (Ciències socials) Necrologies Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1247 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-03-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1704/0000000626.pdf fcca4f57a6c8bf5df2902c84b65d378f PDF Text Text DEL PERIODISME INCÒMODE DE HUERTAS Revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya 20/03/2007 “Quan el silenci reemplaça la veritat, el silenci és mentida”. Paraules d’un dissident soviètic que semblarien escrites en homenatge a Josep Maria Huertas Claveria. Hi ha periodistes que no callen la seva intransigència, periodistes incòmodes per a qualsevol poder – sigui el govern en qualsevol de les seves distàncies, siguin les empreses, incloses les que els tenen contractats. Huertas era d’aquests professionals que practiquen un periodisme que defuig la reverència al poder constituït, sigui el quart o sigui el primer. Potser per que creuen que entrar en aquesta classificació d’eficàcia en l’aplicació del “políticament correcte” és més cosa de les empreses que ofereixen logística de comunicació al poder pròpiament dit – del que elles mateixes formen part – que no pas un objectiu dels professionals que veuen en la informació una força alternativa al servei de la societat. La tecnologia i les seves possibilitats democratitzadores potser que ajudin a aprofundir una mica més en el tema sempre obert de l’ofici del periodista. Es pot preveure que aquests avenços permetran multiplicar les modalitats fins ara seguides en la participació ciutadana. Si pot haver-hi una democràcia digital serà per que hi haurà noves fórmules de creació d’opinió pública. No sé si les noves tecnologies que amb un senzill telèfon mòbil equipen a qualsevol ciutadà amb una càmera fotogràfica, una càmera de vídeo, un micro i un programa per enviar textos a qualsevol lloc del món, convertint-lo de facto en un periodista en potència, seran suficients per crear el “cinquè estat” del que es parla (Ignacio Ramonet). Segurament no tot és qüestió d’instrumental, o no únicament. El periodisme requereix una actitud individual, professional, que li atorgui consciència, justament, que la suma de tots aquests ciutadans equipats poden conformar una força social. L’opinió pública és la mare de la participació i de la democràcia. Aquest debat entre els partidaris de convertir el quart poder en el primer dels poders establerts i els convençuts que el periodisme és sempre una força alternativa, incòmode, intransigent s’haurà de fer sense Huertas, malauradament. En tot cas, cap dels que hi participen i ningú dels que el vem conèixer tindrà cap dubte del que ell defensaria. Shakespeare, en el seu Juli Cèsar, va deixar un vers preciós sobre el dubte com a mètode davant els conflictes que es plantegen els homes. Li feia dir a Casio: “La culpa, estimat Brutus, no està en les estrelles sinó en nosaltres mateixos”. Huertas no mirava precisament a les estrelles quan es trobava davant un conflicte, una injustícia o un bon debat. Pasqual Maragall Març de 2007 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Del periodisme incòmode de Huertas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Huertas, Josep M. (Josep Maria), 1939-2007 Periodisme Democràcia Poder (Ciències socials) Necrologies Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1250 Source A related resource from which the described resource is derived Capçalera, revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-03-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1705/0000000622.pdf e6da3ed395d455150e4f7194582717f4 PDF Text Text 16 e PERSONATGES núm.59 juny/juliol 2007 U HOMENATGE A MARTA MATA An na Bo yé MESTRA de MESTRES �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 17 Aquest mes de juny farà un any que ens vam quedar sense la Marta Mata. La nostra revista li devia un homenatge i ho fem ara aprofitant aquesta data. Hem volgut que persones que la van conèixer, en diferents moments i situacions vitals, ens parlin de la Marta, del seu llegat, dels records i de la seva personalitat. Aquest és, doncs, el nostre homenatge a la que va ser la mestra de mestres. M arta Mata va néixer el 22 de juny de 1926 i va morir el 27 de juny de 2006. Va dedicar tota la seva vida a treballar per a l’educació dels infants i els joves. Ho va fer directament, els anys 40 i 50 amb els nens i nenes de Saifores (Baix Penedès), i a l’escola Talitha, actualment el CEIP Orlandai, en la creació de la qual va col·laborar. L’any 1965 va fundar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, amb altres professionals de l’educació, amb l’objectiu de formar els i les mestres en una altra manera d’educar. Rosa Sensat, amb els cursos d’hivern i les escoles d’estiu, va ser un dels focus de resistència al franquisme. Al seu voltant van anar sorgint unes escoles que més endavant van formar el Col·lectiu d’Escoles per a una Escola Pública Catalana (CEPEPC). L’any 1980 l’Escola de Mestres Rosa Sensat va esdevenir Associació de Mestres. La Marta explicava que la seva relació amb l’Ajuntament de Barcelona es remuntava a l’any 1931, quan va començar a anar al Grup Escolar Pere Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra. La Marta recordava fil per randa tant l’escola Pere Vila com l’Institut Escola, on només va poder anar el curs 1937-38. El model d’educació de la República i les persones que el van dur a terme, eren per a ella un referent. «N’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, i recordem i assumim les seves conviccions.» En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, citava sovint la Comissió Municipal de Cultura, el Patronat Escolar de Barcelona amb la creació i construcció dels Grups Escolars i la col·laboració en la creació de l’Institut Escola de la Generalitat. També els noms de Manuel Ainaud i Artur Martorell com a gestors, i Josep Estalella, Dolors Canals, Rosa Sensat, Fèlix Martí Alpera, Àngels Garriga i altres, com a mestres i directors modèlics. «El 14 d’abril de 1931 –escrivia en un altre article– la República no va haver d’improvisar res pel que fa a política educativa. Feia més de cinquanta anys, des de 1876, que la Institución Libre de Enseñanza treballava discretament per un nou model d’educació (...) I, d’altra banda, hi havia el moviment de renovació pedagògica català, el qual tenia arrels en els ateneus obrers i en l’escola rural, en el moviment per la recuperació de la llengua, en el catalanisme polític (...) Que sense escarafalls de cap mena col·laboressin el Ministeri, la Generalitat i els ajuntaments, especialment el de Barcelona, a dotar-nos des del primer any dels Grups Escolars i el següent de l’Institut Escola i l’Escola Normal de Mestres i la Universitat Autònoma, no es pot explicar sense aquesta conjunció.»1 EL SALT A LA POLÍTICA Marta Mata va fer el salt a la política des de la pedagogia. «Una bona escola –deia– només s’aconseguirà amb una bona política educativa en democràcia.»2 Creia fermament que la renovació pedagògica parteix de la realitat escolar i de la participació, però que no es pot generalitzar sense un sistema educatiu que no tan sols la permeti sinó que la impulsi. Això la va portar a formar part del Congrés dels Diputats ja l’any 1977, quan anava a la llista socialista, teòricament en una posició per recolzar-la i no pas per sortir elegida. L’any 1980 va ser diputada al Parlament de Catalunya i més endavant senadora. De 1987 a 1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i diputada a la Diputació –vicepresidenta en el segon dels períodes– amb responsabilitats educatives en totes dues institucions. Va ser també membre del Consejo Escolar del Estado des de la seva creació, com a personalitat de reconegut prestigi en educació, i vicepresidenta més endavant i fins a 2002, en què va dimitir per la política del Partit Popular. L’any 2004 la van nomenar presidenta del Consejo Escolar del Estado, responsabilitat que exercia en el moment de la seva mort. Però tornem a l’Ajuntament de Barcelona, quan li van proposar d’anar a la llista de les eleccions municipals el 1987. Ho va acceptar amb la idea de poder continuar la feina que l’Ajuntament democràtic havia començat l’any 1979 i, de manera especial, per contribuir a la recuperació de l’esperit amb el qual l’Ajuntament de Barcelona havia desenvolupat l’educació en altres èpoques. A grans trets, les principals actuacions que va liderar van ser: EL CAMÍ DE L’ESCOLA Marta Mata. El camí de l’escola és l’últim llibre publicat que repassa la trajectòria de Marta Mata. A partir del que va deixar escrit i de la gent que la va conèixer, el llibre de Raimon Portell segueix la Marta, pas a pas. Ens explica com va aconseguir –van aconseguir– que aquella magnífica escola republicana que ella va viure de petita i va veure com mataven tornés a renéixer. Una lluita a favor dels infants i de la qualitat de l’escola en la qual mai no va perdre l’esperança. El llibre ha estat editat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, arran de l’acte d’homenatge que li van fer el passat mes d’abril a les Drassanes de Barcelona. Podeu consultar tota la seva obra a: www.escriptors.cat/autors/matam/ obra.php Webs d’interès www.martamata.cat www.tinet.org/~mmata �18 e PERSONATGES La transformació de l’Institut Municipal d’Educació en organisme autònom, per fer la gestió completa de l’Àrea d’Educació, com a primer pas per arribar a l’actualment vigent Consorci d’Educació de Barcelona. L’elaboració del Pla de formació institucional dels mestres municipals amb la implantació de la LOGSE a les escoles municipals. L’impuls de l’acció pedagògica a les escoles bressol, les de primària i les de formació professional municipals, amb la reestructuració i el reforçament d’equips i l’oferiment de noves activitats pedagògiques a totes les escoles de Barcelona. La incorporació a la xarxa municipal de les escoles bressol. L’obertura dels centres de formació professional municipals a la ciutat, i la seva relació amb empreses per acollir l’alumnat en pràctiques. La contribució de les escoles als Jocs Olímpics del 1992. L’increment de la presència de les noves tecnologies a escoles i serveis. L’acolliment, escola per escola, dels centres del CEPEPC que passaven a públiques a Barcelona, gràcies a la llei que ella havia impulsat al Parlament l’any 1983. La creació el Consell Escolar de Barcelona i els deu Consells Escolars de Districte, en compliment de la LOGSE. L’organització a Barcelona del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, on es va aprovar la Carta de Ciutats Educadores, i la posterior constitució de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. La publicació del número 1 d’aquesta revista, Barcelona educació. Marta Mata convidava cada any a Cal Mata de Saifores (Baix Penedès) a les persones que treballaven a les oficines municipals d’educació. Em consta que aquestes persones tenen un record molt agradable d’aquestes trobades, de la visita que la Marta guiava per a la casa –biblioteca inclosa–, la classe de geografia i història que feia des del terrat tot explicant la comarca, les converses i les bromes que tots plegats hi fèiem, el dinar, que un any va ser amb l’alcalde Pasqual Mara- núm.59 juny/juliol 2007 gall... Cal Mata és la seu de la Fundació Àngels Garriga, que Marta Mata va crear amb el nom de la seva mare l’any 1984, per dedicar-la a la pedagogia. Teòricament es va jubilar l’any 1995, quan va acabar el segon mandat a l’Ajuntament i la Diputació, i va poder complir un dels seus desitjos: anar a viure a Saifores. Però no hi parava gaire: continuava a Rosa Sensat, com sempre havia fet, i al Consejo Escolar del Estado, i feia conferències a diferents llocs de Catalunya i d’Espanya. A finals de l’any 2002, el Fòrum Barcelona 2004 li va encarregar l’impuls de la participació de les escoles a l’esdeveniment. Hi vam treballar conjuntament des de la Fundació Àngels Garriga. El mes de maig de 2004, la ministra d’Educació del govern socialista de Zapatero, María Jesús Sansegundo, li va proposar la presidència del Consejo Escolar del Estado. Quan m’ho va anunciar li vaig dir. –«T’ho devien, Marta. Però jo t’he de recordar que em vas demanar que no et deixés dir sí a res més». PEDAGOGIA ÉS POLÍTICA E ns costa habituar-nos a la seva absència. Assolir un sistema educatiu que conformés individus lliures, autònoms i responsables: el seu compromís amb els mestres i la seva formació va ser materialitzat en el treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu, base del moviment de renovació pedagògica fins als nostres dies. La seva tenaç defensa d’una escola pública de qualitat, laica, catalana i democràtica no té parió. Una vida dedicada a la pedagogia i a la política, en aquest ordre. Sovint jugava amb els dos termes i la seva vinculació: amb la frase «política és pedagogia» de Campalans –l’art d’explicar-se, de fer-se entendre, de comunicar-se i de generar interès–, els termes de la qual va invertir per crear la frase «pedagogia és política»: l’art de fer possible el que és necessari, l’escola que troba el seu veritable sentit quan contribueix a la construcció de la societat i a la responsabilitat cívica i política. O, dit d’una altra manera, l’educació en valors. La Marta representà el vincle entre l’escola republicana i l’escola contemporània al nostre país. Després de la dictadura, quan vam començar a tornar a ser i a poder-nos governar, gràcies a ella vam tenir més clar què era el que s’havia de fer. De la mà de Joan Reventós va entrar en política i va ser diputada al Congrés i al Parlament de Catalunya, senadora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Vaig tenir la sort –Barcelona va tenir la sort– de tenir-la de regidora d’Educació quan vaig ser alcalde de la ciutat, ja que es va complir el desig de molts catalans, que volíem veure-la amb responsabilitats de govern. I les va exercir amb humilitat, coherència, entrega i tenacitat. La seva empremta és present en algunes de les lleis i normatives més definidores del nostre sistema educatiu i del model social i polític actual. La trobem a la Llei orgànica del dret a l’educació de 1985, llei bàsica per a l’educació durant els últims vint-i-cinc anys. I també, la seva tasca en la definició del nostre exemplar model de convivència lingüística, a través de la seva intervenció en l’elaboració de la primera Llei de normalització lingüística l’any 1983. En els darrers temps vaig poder visitar-la en algunes ocasions a la casa de Saifores i gaudir de la seva saviesa. Com a president de la Generalitat vaig tenir l’honor d’inaugurar el CEIP Marta Mata a Vilanova del Camí i vaig visitar l’escola bressol La Marta a Sant Boi de Llobregat. Marta Mata va fer una revolució llargament somiada des del catalanisme, l’escola no «de l’Estat», sinó del poble, de la ciutat: l’escola catalana. El que va començar el 1900 amb l’Escola del Bosc i l’Escola del Mar –quin país tan mandrós!– no es va aconseguir fins a la Llei d’educació de Marta Mata i José Maria Maravall l’any 1985. I encara falta, Marta. Pasqual Maragall �núm.59 juny/juliol 2007 M’ho havia dit feia uns mesos, no perquè estigués cansada, no perquè fos gran, sinó perquè no podia dedicar-se a la Fundació tant com li hauria agradat. –«És que... en aquest cas no puc dir que no»– em va respondre. I ho va acceptar. Ja ho sabia jo, que passaria això. EL RECORD Les persones que hem treballat amb ella, durant períodes més o menys llargs, n’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, les afeccions i recordem i assumim les seves principals conviccions: L’escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l’escola pública. La necessitat que l’escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves. L’educació dels nens i nenes més petits. La importància del llenguatge, el seu ús rigorós i exacte i el seu estudi, d’una manera e PERSONATGES 19 especial el de l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. El paper fonamental de la biblioteca en l’educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull. L’ús de les noves tecnologies. Sempre atenta a les darreres novetats, les feia servir personalment i les incorporava allà on tenia responsabilitats. La participació, com a element essencial de l’escola i del sistema educatiu, i que practicava amb les persones que treballàvem amb ella. Podria omplir pàgines i pàgines parlant de la vida i l’obra de Marta Mata. Però cal acabar, i voldria fer-ho amb paraules seves: «La lliçó de política educativa, d’educació i d’escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat.»3 e Maria Josep Udina 1. Mata Garriga, Marta. «La conjunció astral de l’educació en la Segona República». Article a la revista Perspectiva Escolar, número 306. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, juny de 2004. 2. Entrevista a Marta Mata a la revista Educar en Castilla-La Mancha. Toledo: Consejería de Educación y Ciencia, núm.23, abril de 2004. 3. Mata Garriga, Marta. Discurs «L’educació pública, l’escola pública», en l’acte de recepció del Doctorat Honoris Causa de la UAB. Bellaterra, 1999. LA FUNDACIÓ ÀNGELS GARRIGA E ra l’any 1984, després de les segones eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Marta em va comentar la intenció de constituir, a la casa de Cal Mata de Saifores, una fundació de vocació pedagògica i penedesenca. No va passar gaire temps que, mitjançant una trucada telefònica, em comentà que li agradaria que formés part del patronat de la fundació, conjuntament amb sis persones més, algunes de les quals no coneixia, i que, si acceptava, hauria d’anar a signar davant del notari. Recordo aquell dia del mes de juny per la il·lusió de formar part del cercle de persones amigues de la Marta, però molt més perquè no l’havia vist mai tan contenta. Havia endreçat el seu patrimoni com ella havia volgut i el deixaria en mans de les persones que volia. En l’acta notarial de creació de la Fundació Àngels Garriga de Mata –que, per cert, li posà el nom de la seva mare, que era mestra com ella– hi consta un patronat que s’ha de renovar, per meitats, cada dos anys. El patronat és presidit per la fundadora, i també s’hi troba un consell de persones que, igualment, es renova per meitats cada dos anys. La Marta, com a presidenta, cada quatre anys ens confirmava de nou en el càrrec. Els primers anys ens vam dedicar a convertir Can Mata en una casa de colònies, legalitzada per acollir mestres, nens i nenes, i a impulsar la biblioteca que vam anomenar Curtó, pel llibre Un rètol per a Curtó, que havia escrit la seva mare a Saifores. Durant l’estiu, la casa continuava al servei dels mestres del Penedès i del Garraf, que el 1978 hi van començar a organitzar la seva Escola d’Estiu. Posteriorment, vam endreçar una sala o racó amb llibres infantils i li vam posar el nom d’Eulàlia Mata, bibliotecària i germana de la Mata. A principis dels noranta, després de fer-hi obres, vam obrir una nova sala de la Biblioteca Curtó amb el nom de Sala Angeleta Ferrer. Marta Mata descriu a la revista Lledoner de l’any 1994 la riquesa d’aquesta sala: «[la riquesa] és que hi encabim els llibres que han passat realment per l’escola i per la biblioteca personal dels mestres que han treballat en la dignificació de l’escola, mestres de la generació d’Àngels Garriga, que feren amb les seves mans el model d’escola catalana el primer terç de segle, mestres de la promoció del seu renaixement pedagògic que nuclearitzaren ‘Rosa Sensat’ i les Escoles d’Estiu, mestres que avui dia continuen treballant-hi». A la fundació conservem un important patrimoni documental corresponent a la trajectòria personal i professional de la Marta al llarg de la seva vida. La prioritat del patronat de la fundació, davant la pèrdua de la Marta, és organitzar l’arxiu amb l’objectiu d’elaborar un dossier bibliogràfic. Són moltes les possibilitats que veiem d’impulsar un centre per a la recerca pedagògica i de política educativa a l’entorn de la Marta Mata, i per això ens estem plantejant de crear «Els amics i amigues de la Fundació» per tenir suport personal i econòmic. M. Assumpta Baig i Torras Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata �20 PERSONATGES e núm.59 juny/juliol 2007 UN DESIG DE RENOVAR L’ESCOLA I LA SOCIETAT E ls anys quaranta, malgrat la negror i la pesantor del moment, tant per part d’escoles com per part de mestres, es perceben intents –contrapunts, com qualifica la mateixa Marta1– adreçats a fer el possible per millorar l’educació. El mateix desgavell del sistema educatiu du alguns mestres a la percepció i a la crítica del règim polític i acreix el desig de reacció. Hi ha escoles municipals que mantenen tant com poden l’esperit de renovació del període anterior, i mestres joves que amb la discreció necessària creen –o hi continuen treballant– escoles privades en la línia de la pedagogia innovadora d’abans de la guerra. De mica en mica, el desig de canvi deixa de ser una reacció aïllada i fa que s’estengui la necessitat de compartir neguits i d’intercanviar experiències. S’organitzen trobades pedagògiques, que tenen tant d’informals com d’intenses, per considerar l’aspecte pedagògic i prendre una actitud respecte de la realitat socioeducativa. La reflexió i el treball en comú comencen a incidir en l’escola: els neguits i els interrogants que sorgeixen duen a recórrer al mestratge d’Alexandre Galí i d’Artur Martorell, reconeguts pedagogs expedientats pel règim franquista, que mantenen ben viu el seu amor per l’escola i la seva esperança en l’educació. L’octubre de 1954 la Universitat de Barcelona estrena Facultat de Pedagogia: Marta Mata s’hi matricula i connecta amb mestres i persones veritablement interessades en el canvi de l’escola. L’any 1956 obre les portes l’escola Talitha, el 1958 l’escola Costa i Llobera, el 1962 l’escola Ton i Guida, i el 1963 l’escola Thau. L’acord i la col·laboració entre pares i mestres és el que fa possible aquestes iniciatives. no rda Gio a í Luc La formació de mestres esdevé un punt clau per al projecte d’aquestes escoles: educació integral, pedagogia activa, educació de llibertat/responsabilitat, contacte amb la realitat, llengua materna, obertura a diferents classes socials i treball en equip dels mestres, relació pròxima amb els nens per conèixer les seves necessitats, il·lusió i entusiasme per la feina i la renovació…, demanen professionals amb un bagatge força diferent del que garanteix la Normal oficial de l’època. Escoles, mestres i pares fan tot el que poden per omplir el buit. Entre 1959 i 1963, el senyor Galí reuneix setmanalment a casa seva un grup de mestres disposats a assimilar personalment les seves lliçons de pedagogia i el 1960 l’associació Pax Christi comença a organitzar activitats directament relacionades amb l’educació. Així mateix, els parvularis que segueixen el mètode Montessori (Talitha, Thau, Ton i Guida) es reuneixen un parell de setmanes durant les vacances d’estiu per treballar i compartir experiències, material, etc. L’any 1963 es creen a Barcelona les Sessions de Pedagogia, a les quals assisteixen mestres d’escoles diverses i en les quals es desenvolupa un temari i es fan intercanvis. Aquestes sessions representen un primer intent d’organitzar els diferents tipus de reunions adreçats a la formació de mestres. Les trobades entre mestres de diferents escoles es multipliquen: la Marta ofereix la seva casa pairal a Saifores a la dotzena de mestres que es reuneixen pràcticament un cop al mes. Marta Mata, llicenciada en pedagogia el juny de 1957, s’entrega de ple al tema de la capacitació de mestres que surten de l’Escola Normal amb un nivell professional no solament ínfim, sinó també advers a qualsevol progrés pedagògic. Amb ella, mestres de Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida i Thau progressivament constatem la urgència d’estructurar i d’institucionalitzar una escola, paral·lela a la Normal estatal, que garanteixi una formació adreçada a renovar l’escola. Plegats busquem la manera d’aconseguir-ho, tant econòmicament com institucionalment: la Marta és l’ànima del projecte i assumeix la responsabilitat de ferlo possible i coordinar-lo. Tot i que no parteix de zero, l’empresa és ambiciosa i compromesa i les gestions que requereix són delicades, complexes i llargues. La convicció i la constància de la Marta fan que se superin les dificultats. El seu esforç per aconseguir la participació de tothom –mestres, pares i mares i ciutadania– en la millora de l’educació hi té molt a veure. Finalment, el 4 d’octubre de 1965, al voltant de la taula del menjador de Montse Botey i Josep M. Rovira, professor de Talitha i de Costa i Llobera, disposats a compartir amb la nova entitat educativa la llar que ells acaben d’estrenar, Angeleta Ferrer inaugura l’Escola de Mestres que du el nom de la seva mare, Rosa Sensat. Al davant de l’Escola de Mestres i de la Institució Rosa Sensat el paper de la Marta és determinant per a l’inici i la consolidació de la renovació pedagògica. M. Teresa Codina i Pere Darder 1. Marta Mata (2001). «Un període difícil». A: M. A. Canals et. al. La renovació pedagògica a Catalunya des de dins (1940-1980). Barcelona: Ed. 62. Rosa Sensat. �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 21 LA MARTA A MADRID M arta Mata va tenir dues etapes al Consell Escolar de l’Estat. La primera des de 1986 fins a 2002, coincidint, en part, amb la seva responsabilitat com a consellera d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Des de 1987 fins a 1990 en fou vicepresidenta. Aquesta primera etapa va acabar amb la seva dimissió perquè estava en desacord amb la manca de debat sobre la Llei orgànica de qualitat de l’educació. L’any 2004 va ser cridada per la ministra M. Jesús San Segundo, que la va proposar com a presidenta del Consell per la seva triple condició de líder històrica dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), amb una llarga trajectòria al servei de l’escola pública, per ser dona i per ser catalana, i ella, que s’havia retirat a la seva casa de Saifores, li va respondre que estaria encantada de servir a aquesta causa si coincidien en la idea que el Consell s’havia de transformar en un òrgan participatiu que reflectís l’Estat de les Autonomies; des d’aleshores la vaig acompanyar en la seva tasca per segona vegada: la primera va ser amb motiu de la creació d’un programa de relacions amb els MRP, que Marta va propiciar en el Ministeri de José M. Maravall i que va culminar amb la celebració del I Congrés de MRP, celebrat a Barcelona l’any 1993. La seva arribada al Consell va ser molt ben rebuda pels sectors més progressistes de l’educació. De seguida li van ploure demandes per donar conferències ací i allà, per escriure articles i rebre els periodistes de distints mitjans per fer-li entrevistes. Ella no deia mai que no, si ho podia encaixar a la seva atapeïda agenda. Al Consell va començar per renovar-ne les instal·lacions, que havien estat oblidades durant molt temps per l’Administració; el saló de plens va ser dotat de pantalles i comptadors electrònics, que van substituir els tediosos recomptes de mans alçades pel personal de la casa, i –és clar– va crear una biblioteca amb els fons que el Consell ja tenia, i va aconseguir la dotació de personal especialitzat per poder catalogar els fons i posar-la en funcionament i per crear una revista digital, Participación Educativa, que donés a conèixer el Consell i tots els consells escolars i ajudés en l’aprofundiment del que suposa la participació en el sistema educatiu. Alhora, va canviar les maneres de treballar en una institució que està a punt de complir vint anys d’existència, amb la mentalitat d’una persona que creu en la participació i la pràctica, que escolta a tothom, per damunt dels «tons» i les «picabaralles», i que dedica el temps i la calma que requereixen els temes importants, com les opinions de tots sobre les lleis d’educació. Va constituir un equip de treball, el consejillo per preparar els documents i els procediments per al debat. Va aconseguir que el Ministeri prolongués el temps que l’organisme i tota la comunitat tenien per tancar el debat sobre la Llei orgànica de l’educació, que es va iniciar amb la discussió del document a debat, realitzat en el Consell amb molta participació i un procediment innovador i que va acabar confluint amb tots els consells escolars autonòmics en l’elaboració d’un document de síntesi, amb les aportacions de tota la comunitat educativa, configurada en tots els territoris. La seva mentalitat de consellera d’una gran ciutat i la seva visió d’urbanista les va plasmar a Madrid amb la il·lusió de configurar d’una nova manera l’illa urbana en què se situa la seu del Consell, en la qual hi ha diversos edificis educatius i històrics: el Viejo Caserón de San Bernardo, on estava instal·lada l’antiga Universitat Central de Madrid –en la qual va començar el conflicte entre l’immobilisme i el progrés en educació–, que encara conserva el Paranimf, rehabilitat de fa poc; l’IES Cardenal Cisneros, antic institut de batxillerat, memòria viva del conflicte esmentat, que conserva bastant bé la biblioteca, els laboratoris i els gabinets; un Conservatori Professional de Música; la Biblioteca Històrica de la Universitat Complutense, i altres institucions. Ella pretenia posar d’acord totes les administracions i institucions implicades, per fer ressaltar el caràcter històrico-educatiu de l’illa, completant-la amb la creació d’un Museu Pedagògic. Per la seva vinculació a la Institución Libre de Enseñanza, em va fer recórrer els records que actualment en queden a Madrid, per visitar-los i així rememorar les seves vivències a l’Institut Escola de Barcelona, i va tenir una gran alegria quan es va traslladar a viure a la Residència d’Estudiants. Des d’allí, l’endemà de la seva arribada escrivia en castellà, per fer, com ella deia, «gimnàstica lingüística i mental» per adaptar-se a les seves noves tasques: «Efectivamente, el sol saliente ilumina el paisaje urbano por encima de nuestras cabezas. Hay silencio con la cinta muy de fondo de la máquina ciudadana. Aún no he oído cantar los pájaros. ¿Marcharon de aquí? Sí veo unos castaños de media edad, perdiendo las últimas hojas amarillas, una acacia, un tilo, unos chopos jóvenes que ya las perdieron y unas enormes y viejas coníferas que no pueden perderlas. Tengo que averiguar de qué especie son y si fueron ellas u otras las que dieron entonces a la zona y ahora a la calle, el nombre de El Pinar. Quizás algún día descubra un nido, también.» Quan va acabar el procés de discussió de la LOE es va posar a preparar la transformació del Consell per adaptar-lo a un Estat autonòmic. Per a això va comptar amb els suggeriments dels presidents dels consells escolars autonòmics, i quan anava a iniciar el procés de discussió amb els representants dels sectors educatius li va arribar la darrera hora: la va trobar treballant, plena de projectes i de vitalitat. A l’última reunió amb la Comissió Permanent del Consell, que va sonar com un comiat, va donar les gràcies per la col·laboració que havia obtingut en el que havia posat en marxa, va explicar el que encara li quedava per fer i va anunciar que quan acabés la modificació de la composició del Consell es retiraria. Aleshores els va dir que aquesta etapa de la seva vida havia estat molt satisfactòria per a ella. Per a tots els funcionaris que vam tenir la sort de treballar amb ella al Consell, aquesta ha estat l’etapa més fructífera i amb més repercussió i reconeixement públic d’aquest organisme, en la qual ha deixat de ser un òrgan consultiu, més o menys obscur, que feia la seva feina sense més ni més, per esdevenir un organisme viu, que té interès per a l’opinió pública, amb una ambaixadora de luxe, que predicava la «bona nova» de la «bona educació» pertot arreu, representant ella mateixa la millor tradició de l’educació pública, enllaçant la II República i la Institución Libre de Enseñanza, Catalunya i Espanya amb els Moviments de Renovació Pedagògica en la democràcia. I per a mi ha estat un privilegi haver tingut una mestra com ella, que tant m’ha ensenyat i m’ha fet viure. Helena M. Juárez del Canto Professora d’educació secundària Exconsellera tècnica del Consell Escolar de l’Estat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pedagogia és política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Article sobre Marta Mata per a la revista Barcelona Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Escrit al desembre de 2006 i publicat al número 59 juny/juliol de la revista Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mata, Marta, 1926-2006 Pedagogia Educació Commemoracions Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1251 Source A related resource from which the described resource is derived Barcelona Educació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1706/0000000616.pdf 7ee5bc3c4347a12124e87ab6de1c9935 PDF Text Text 15/8/2007 NOVES ESTRATÈGIES PER A UN MÓN GLOBALITZAT // PASQUAL MARAGALL La 'Boston Connection' Catalunya ha de reforçar els lligams econòmics i científics que la uneixen amb Nova Anglaterra PASQUAL Maragall* Torno de Massachusetts admirat pel progrés, potser una mica insultant, de les ciutats de Nova Anglaterra. Em refereixo a la mateixa ciutat de Boston, i a les més petites: Salem, Marbelhead i Newport (Rhode Island). Quan entre els anys 1971 i 1973 vaig anar amb la meva dona Diana a Nova York, vam fer una escapada en cotxe a Boston per visitar Xavier Rubert de Ventós --que ara ha tornat a la ciutat per atorgar el Premi Internacional Catalunya al biòleg Edward O. Wilson, el primer científic que va encunyar el terme biodiversitat--. Recordo, també, que ens va rebre Josep Lluís Sert a casa seva, a Harvard, una versió moderna i funcional de la planta d'una capella romànica, amb retaule del segle XIV inclòs. Sert no tenia títol d'arquitecte homologat a l'Espanya de Franco, per aquest motiu no va poder firmar, malgrat que hi havia col.laborat decisivament, el magnífic projecte de la Fundació Miró ubicada a Montjuïc. FA 25 ANYS vam tornar a Boston amb l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, per agermanar Barcelona amb el Boston de l'alcalde Kevin White. Encara no havia esclatat completament l'onada d'opulència que s'observa ara. Va ser el primer dels agermanaments de la Barcelona democràtica, sempre buscant ciutats culturalment robustes, portuàries, no capitals d'Estat (exceptuant Montevideo), com l'Istanbul d'Erdogan, el Xangai de Jiang Zemin o el Sant Petersburg de l'alcalde Sobtxak. Si no recordo malament, en aquella segona visita encara ens va empaitar algun industrial ric que formava part del Board de Harvard perquè Barcelona contribuís econòmicament en la compra de la casa de Sert per a la universitat. En la segona visita oficial, el 1986, vam portar a Boston una rèplica en marbre del Desconsol de Josep Llimona per situar-la al Commons, el parc central de Boston. Ara està en un altre parc, el Rose Garden, i l'escultura no es troba en gaire bon estat. Quan hi vagi pròximament l'alcalde Jordi Hereu --que, diguem-ho de passada, s'ha format a Esade i entendrà bé el clúster universitari-empresarial de Boston--, espero que l'alcalde Menino ja l'hagi restaurat. Parlant de diners, Harvard no té carència de dòlars: concretament té un �fons de 30.000 milions de dòlars invertits en capital risc. Tot i així, un professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es deu trobar en una situació semblant, ens va demanar ajuda econòmica per a una recerca puntera en implantacions de pròtesis vasculars reabsorbibles, dirigida per una jove i brillant professora catalana del MIT. Una altra jove científica que treballa actualment a l'Hospital de Sant Pau, en neurologia, i que ha estat investigant a Harvard, reforça la connexió científica entre Barcelona i Boston. Forma part d'un elenc de científics biomèdics que, com els doctors Massagué i Izpisúa i Valentí Fuster, han establert una nova manera transoceànica de vida i treball consistent a simultaniejar dues ocupacions: una aquí i una altra a Amèrica. Permetin-me una digressió relativa a aquesta mobilitat creixent de centífics i empresaris. Bastants empresaris catalans, cada vegada més, tenen un peu a Barcelona i un altre a Madrid, i a vegades un tercer en alguna altra capital internacional. N'hi ha que viuen a Barcelona els caps de setmana i la resta de la setmana la passen entre Madrid i una altra capital europea. La necessitat d'anar a Madrid, inicialment pels permisos i contactes oficials, s'ha tornat cada vegada més una necessitat funcional, econòmica. Fa poc una empresa internacional va tancar la seu a Catalunya i va concentrar la seva activitat a Madrid. Mal assumpte. Però la potència de la indústria química i farmacèutica catalana és evident. Potser els hauríem de fer una mica més de cas en tot el que fa als preus dels medicaments. La taxació excessiva dels preus és interessant per als consumidors, però posa en perill l'esforç en recerca. Un directiu d'un dels tres o quatre grans laboratoris quimicofarmacèutics catalans em va explicar de forma bastant convincent en una visita a la seva fàbrica que és necessari provar cent línies d'innovació per obtenir un nou específic rendible. Potser el nou ministre de Sanitat, Bernat Soria, que és investigador, trobarà la solució a aquest problema. Tornant a Boston i a la internacionalització de la competència --en els dos sentits de la paraula: l'econòmic i el que fa referència a la capacitat de crear coneixement--, aquesta obliga empresaris i governs a plantejar-se aliances internacionals, i als científics, com hem vist, a assumir noves formes de vida. EN AQUESTA línia, el pròxim viatge d'Hereu a Boston per reforçar els beneficis de l'agermanament entre aquesta ciutat i Barcelona em sembla del tot pertinent. Ens hi juguem molt en aquest escenari. I, com �ja he dit, el terreny està abonat pels lligams científics i empresarials existents. Crec que Joan Clos, que no sols és ministre d'Indústria, sinó metge format a Edimburg i amb una curiositat científica innata, faria bé de seguir aquest tema de prop. Més dades: el cònsol espanyol a Boston és un perfecte coneixedor de la realitat científica i empresarial de Massachusetts. Ell va ser qui ens va posar en contacte amb la científica catalana que treballa en implants cardiològics. I encara diré més: hi ha una empresa espanyola que està a punt de comprar un banc a Boston. La connexió amb Boston, o, si m'ho permeten, la Boston Connection, promet. *Expresident de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Boston Connection Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Boston Barcelona Globalització Relacions Internacionals Ciència Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1263 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1707/0000000615.pdf 830a8332eecb3cf5856972301720f4bd PDF Text Text pag. 9 L'euroregio 3irineus-Mediterrani Per potenciar el projecte s'han d'accelerar les comunicacions, afavorir I'alianqa logística i apostar per I'Airbus per empreses d'abast considerable. En ells hem de confiar. Infraestructures. No solament l'AVE, no solament l'Airbus, no solament la MAT. També l'arribada del trenet franc& des de Puigcerda fins a la Seu i Andorra. El subdesenvolupament de les infiaestructures a prop de la ratlla fronterera és endemic. Andorra esta m 6 interessada que ningú a millorar les connexions. Estic convencut que el cap de Govern coincideix en la necessitat del projecte. Em consta. (A part d'aixb, Andorra vol dir alguna cosa més: vol dir una cadira i una veu a Nacions Unides). PASQUAL euroregio Pirineus-Mediterrani ha estat enguany el tema de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. La universitat d'estiu abans era considerada un romanticisme historicista. Ara és la universitat d'una euroregió de futur, de la nostra part d'Europa. Agraits als que la van inventar i els que la mantenen. Catalunya sola té una forta personalitat, perb no té la dimensió suficient ni el dret a ignorar que comparteix amb altres territoris el que es va anomenar, potser amb excés d'optimisme, Palsos Catalans. Val a di;: un idioma entre diversos, u n dret, una historia, uns herois. Triar, doncs, l'euraregio com a tema de la trobada d'aquest any ha estat, sens dubte, u n encert. Diguem-ho tot. Volíem esborrar la ratlla, pero la ratlla ja no hi és. El sant patró de Prada i de tot aixo és sant Pau Casals, que va ferhi parada i fonda. Com també van raure a prop de Prada els monjos de Montserrat que van tenir problemes al final del franquisme arran de les Rutes Universitaries i altres esdeveniments avui excessivament oblidats. Pau Casals va fer alguna escapada discreta a Sant Salvador, on tenia casa, a tocar del Vendrell, la terra de Joan Reventós i de la vídua d'Apel.les Fenosa. L' a) Accelerant les comunicacions (TGV Perpinya-Nimes i TolosaNarbona, a més a mes de GironaNarbona). b) Aprofitant fes línies de l'AVE a entre els dos cantons de la ratlla. la nit per d u r mercaderies dels Ara hi hauríem d'afegir el Museu ports i als ports de Tarragona i Barde Ceret, que du la Josefina Mata- celona. El port de Barcelona ja té moros, nascuda a 1'Ebre i establerta centre logístic a Tolosa. ara a Cotlliure, on est5 enterrat c) Mobilitzant recursos per al Machado. Centre Pau Casals. ¡Quin país el nostre! d) Apostant per la gran empresa de l'euroregió, que es diu EADS (Airbus). És l'empresa més important d e l'euroregio, del nostre tros S9had'esbsrmr la línia d'Europa. que ens ha separat De tot aixo se'n cuidaran els predurant segles, demostrar sidents Malvy (Migdia-Pirineus), Montilla (Catalunya),Xiscu Antich que Europa es veritat (Illes) i, espero, Marcel-li lglesies AL REMEMORAR eis (Aragó),que és de la Franja (de Boanys finals del franquisine i de la Pau Casals va tenir dos gestos nanca), parla catal2 de naixement i, transició a la democracia, no puc histbrics: un va ser el discurs que va amb seguretat, maldar5 per consresistir la temptació d'esmentar els pronunciar a Nacions Unides expli- truir el túnel de baixa cota a Bornoms d'altres persones que, amb cant que Catalunya és una nació i deus, una obra gairebé farabnica. A un peu a Franca i un altre aquí, van l'altre instal.lant-se a la frontera de veure si en la cimera franco-espamantenir el nexe entre passat i fu- Franca i muntant els seus concerts nyola de finals d'estiu Moratinos tur i continuen sent testimonis de al peu del Canigó. empeny. I ara ¿que hem de fer? ¿Com es fa fets irrepetibles i emocionants, i Tot plegat per esborrar la ratlla d'una cultura, subcultura europea una regió europea? ¿Quin hauria que ens ha separat forcosament dude ser l'nhc de I'euroregio? ¿Com rant segles. Tot plegat per demossi voleu, irrepetible i valuosa. Entre aquestes, tres dones singu- ens hi hem de posar? trar que Europa es veritat, que els lars: la Nicole Fenosa, la Pierrete Gargallo i la Mariette Llorens Artigas. Elles tres, amb Picasso i Gósol [I],representen potser millor que ningú l'estret lligam de fa 100 anys trens i les carreteres son ara instruments de treball i font de riquesa. Fa uns quants anys es va presentar a Tolosa I'Airbus-380. Hi vaig ser. Boeing i EAüS porten una competilncia durissima en el mercat mundial del transport aeri. Tenim, doncs, a tocar una de Les seus industrials més importants d'un dels sectors decisius de l'economia internacional.Juguem-hi fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Europa t? urrar que es també un cost: la diversitat. I aixo es cura comunicant Hem de mobilitzar recursos per a aquests quatre objectius. Entitats financeres, organismes empresarials, institucions culturals, des de les caixes fins als museus (MNAC, Macba. IVAMI. tots haurien de coincidir en aquest objectiu estrat6gic. Afortunadament, hi ha a la política persones com Narcís Serra, Raimon Obiols, Recoder, Bargalló i altres que tenen sensibilitat per l'ak i ESCOLTEU: Europa té un atot que és també un cost: la diversitat. I aixb es cura comunicant. Europa no és con1 els Estats Units o com altres grans palsos. Deu tenir entre 50 i 100 idiomes. I cultures jurídiques i polítiques historicament diferents. Ara bP: te una moneda i te una bandera comunes. Per tant, Europa, si ho fa be, pot entendre i ajudar a resoldre els problemes del món i de la globalització molt més bé que els paisos unidimensionals. Pero tot comenca sumant des de baix, des de les comarques i les ciutats, des de Catalunya i 1'EuroregiÓ. Per aixo, a Prada, en lloc d'aquell grafit tan curiós a prop de Perpinya que els meus amics de Prada van f e tografiar i em enviar i que proclam a v a : ~ S o y e pz r o p r e s , p a r l e z francais!. (que es pot traduir com: ((sigueunets, parleu fiances.), vaig acabar la meva pres6ncia a Prada dient: ((Sigueupropis: parleu catala!)). [ I ]A Gósol, Picasso va llegir a Fran~oisepoesies de Joan Maragall i les va traduir al francPs en un carnet que es guarda al museu que el pintor té a Barcelona. I va pintar el vell de Can Tampanada, imatge de la decrepitud i la mort que el va acompanyar sempre més, fins i tot entaforat en el retrat de Gertrude Stein. = Expresident de la Generalitat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'euroregió Pirineus-Mediterrani Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Infraestructures Catalunya Cultura Territoris Economia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1264 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1708/0000000612.pdf 71d7a809feea237e5e5b1e2476a4ab7d PDF Text Text 8 aDn Política Martes 25 de septiembre de 2007 Política 9 Xpresate «No debería ser necesaria la quema de banderas, ni debería tampoco penarse.» politica@adn.es Relator. EN ADN.ES ENTREVISTAPASQUALMARAGALL,EXPRESIDENTEDELAGENERALITAT MARAGALL “Hay gente contra la Monarquía” Elsocialista llegaalaredaccióndeADNcontiempo de la entrevista. El ex presidente de la Generalitat por delante y un artículo de opinión en el bolsillo, tiene la cabeza en Europa y, como siempre, no se cuyarelevancianosobligaareproducirloalmargen muerde la lengua en ningún tema de actualidad. Cristina Fallarás Barcelona -Bueno, pues a ver quién se la queda. ras dejar la presidencia de la Generalitat, Pasqual Maragall anda con el interés dividido entre Cataluña y Europa, entre la defensa del federalismo en España y la posibilidad de un Partido Demócrata Europeo. Ahora tiene tiempo y libertad para inventar esas fórmulas que tanto asustan a sus correligionarios. -¿Qué es hoy el socialismo? -Parte del mundo global. El mundo global tiende a dividirse en dos bloques, uno conservador y otro progresista. El socialismo es una parte del segundo. -¿Cuál es su mayor preocupación ahora? -Europa. -¿Cuál es el mayor problema de Zapatero? -Ninguno. -¿Y de Europa? -Que sea por fin algo. Nuestra nueva patria grande. -¿Por qué? -Porque no le ponen enfrente candidatos de relieve. -¿Nicolas Sarkozy acierta? -Sí. Él y Angela Merkel aciertan redactando una constitución reducida y creando la Unión Mediterránea. -¿Cuál sería de relieve? -Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato. T -¿Cuántos años le faltan a Europa para cuajar? -Está avanzando. Lo que me temo es que la izquierda no se ha puesto en marcha. -¿Por qué? -Porque no ha sabido encontrar ni los temas ni las soluciones a los temas. Y la derecha, sí. Lo ha hecho mejor que la izquierda, que está dudando mucho. Pero confío en los italianos. -¿Qué cuestión debería ser la bandera de la izquierda en Europa? -La de siempre, la libertad y el progreso. -Podría ser también la bandera de la derecha. -¿Y el Partido Demócrata Europeo? -Por el momento, sólo un partido italiano. Pasqual Maragall visitó la redacción de ADN y se mostró muy interesado por el desarrollo de nuestra web ADN.ES. G. VALLE “Barcelona debe endeudarse e invertir” -¿En Barcelona parece que nada funciona? -Yo creo que en estas cosas siempre hay un ciclo de opinión, y de humor. -Sobre todo entre los barceloneses. Por eso Barcelona és bona,porquelosbarceloneses no perdonan. Yo no veo que esté mal. -Cercanías, el AVE o el aeropuerto no son opiniones. -Barcelona sigue siendo la ciudad más popular de Europa. Por algo será. -FíjeseenlostrenesdeCercanías,enelaeropuerto,en el AVE. -Cuidado, eso no es Barcelona. Barcelona es víctima de que Cataluña y España no han acabado de resolver sus problemas. Que van muy len- -La imagen de la ciudad en este momento no es buena. tos. Hay una coincidencia general en que hay que acelerar y creo que eso es bueno. Lo importante es hacer las cosas y luego pagarlas, no al contrario. Es lo que se hizo en Barcelona hace 20 años. Se invirtieron 300.000 millones. Y ahora se han acabado de pagar. -¿Vuelta a empezar? -Barcelona es una ciudad hecha para exposiciones y Jue- gosOlímpicos,1888,1929,ylos Juegos de 1936 que luego no se hicieron y se convirtieron en Juegos Populares y en la excusa para que Franco declarara la guerra... Cada exposiciónhizoalgo,peronopara que durara. Todo se caía, y hubo que poner los cimientos bajo las cosas que había. Eso costó todo el dinero que he dicho. Y ahora ya está pagado, o sea, que hay que volverse a endeudar y volver a invertir. -¿Resultaría bueno para la política española? -Sí, pero el PP ha decidido autoinmolarse. En realidad, ya está bien así para los unos y los otros. A unos les gusta mandar sin mandar, y a los otros perder sin perder del todo. En el fondo ambos están muy de acuerdo. -¿Quién sale perdiendo? -Nosotros. -¿Ustedes? -La gente, Cataluña, Europa. -¿Contrapone España a Cataluña y Europa? -No lo contrapongo. Soy como mi abuelo, de la España plural. -¿Por qué alguien quema una foto del Rey? -Porque hay gente que está contra la Monarquía y contra España. Hay ciudadanos que son partidarios de la independencia. -¿Cuál fue su relación con España siendo presidente? -Mejor que la de mi abuelo. Él dijo, al final de la Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” y termina “Adéu, Espanya”. En 1907 Cataluña ya se da cuenta de lo que es, porque tiene los medios culturales, económicos, políticos... Hace 100 años, vieron que había que recomponer la diversidad hispánica, y eran casi todos europeístas. -¿Es un camino? -No. No es que no sea posible, es que la independencia no tiene contenido, significación ni posibilidad importante. Es jugar en un tablero donde no está jugando nadie. Es un problema que tiene otras soluciones. -¿Cuáles? -El federalismo. Y Europa. -¿Y no ha cambiado nada? -Toda la historia de los últimos 100 años de España gira en torno a esos temas de identidad y pluralidad. Ahora estamos en condiciones de resolverlo, y no sería bueno que no aprovecháramos para efectivamente, hacerlo. -¿Por qué no está usted en Europa? -Ya he estado. He sido el presidente del comité de las regiones. Pero una cosa es Europa, que me interesa mucho, y otra Bruselas que no me interesa nada. Si Madrid es complicado, Bruselas, ni te cuento. -¿“Efectivamente” quiere decir un Estado federal? -“Efectivamente” quiere decir que Cataluña sea reconocida como nación, no fuera de España, sino dentro. Dentro del Estado español y dentro de la UE. -¿Qué le queda por hacer? -Casi nada. Mis memorias. Un diario, una web, desarrollar una empresa de capital riesgo... -Habla de comunicación. ¿Fue uno de sus fallos en la época de president? -No, probablemente hubo demasiada comunicación. -¿Cuáles? -El Estatut, por ejemplo. Maragall posa en la redacción tras la entrevista. GUILLEM VALLE -¿Cuáles son los mejores recuerdos de su etapa política hasta el momento? -Los Juegos Olímpicos y el referéndum de l’Estatut. -¿La presidencia de la Generalitat le hizo más ilusión? -Bueno, a mí siempre me han ido llevando. Yo no quería, no quería... figura que no quería. Ni ser alcalde ni presidente. Yo estaba en Baltimore tranquilamente cuando me llamaron para ser candidato a la alcaldía, y dije que no. Insistieron, porque yo ya había trabajado en el Ayuntamiento, y les dije que pusieran a alguien que quisiera ser alcalde, y yo ya trabajaría de número dos. Y fue Serra. Esto fue en el 79. Fui alcalde porque él se marchó. -¿Y en la Generalitat? -Pasó un poco igual. Estaba en Vascos y catalanes Por Pasqual Maragall elipe González, según nos recuerda Patxo Unzueta, dijo hace años que respetaría el Estatuto que los vascos hubiesen aprobado con la sola condición de respetar la Constitución. En nuestro caso no fue así: Zapatero, inquieto por la magnitud de la propuesta estatutaria catalana, pactó su recorte con los nacionalistas catalanes y con el presidente de la Generalitat. Pero añadió una condición: el presidente de la Genera- F pedir, no imponer. Los nacionalistas vascos no imponen, sino que pactan en Euskadi un texto con las otras fuerzas, a condición de que esas fuerzas renuncien a hacer la puñeta luego en Madrid. ¿Qué ha pasado? Que el PNVhatomadolapropuesta Imaz por bandera, ha aceptado su dimisión, y se dispone a defenderla en Madrid. Estamos expectantes. Si la tocan, ¿qué pasará? Aquí la tocaron en las Cortes, pactamos soluciones y se -¿Euskadi y Galicia? -Si quieren (y creo que quieren), sí. Pero resulta que a Imaz lo tienen que echar por haber dicho lo que dijo. -Pero no hubo sensación de cambio. -Niego la mayor. Hubo demasiados cambios. -Que ahora le parece un lío, según ha afirmado. -Habríamos tenido que cambiar la Constitución. LaOpinión Presidencia «Hayquiendiceque hubodemasiados cambios» Responsabilidad «Yo no quería ser alcalde ni presidente» Estatut «Habríamostenido quecambiarla Constitución» Madrid «Esimportante,pero noloestodo.Madrid noesEspaña» Italia y me llamaron: vuelva, vuelva. -Se refiere a que aquello no cambió, ¿no? Porque eso está ahí para quedarse. Los temas de identidad cada uno los vive de una manera distinta, según si se es hijo de tal o cual. Pero el resumen, la media, da que Cataluña tiene personalidad nacional. Cataluña es una nación formada por gente de procedencia muy diversa que en su mayor parte saben que tienen una personalidad propia nacional. Y eso provoca problemas. Algunos, no muchos, dentro de Cataluña, y bastantes fuera, sobre todo en España y un poco en Europa. -Existe la sensación de que su experiencia como president decepcionó a cierta gente, porque no sucedió lo que ellos esperaban. -¿Y qué esperaban? -Un cambio global, a todos los niveles. -Hay quien dice que, precisamente, hubo demasiados cambios. -Había gente harta del nacionalismo chato de Pujol. -¿Qué dijo? -“No impedir, no imponer”. Quiere decir que, vista la experiencia catalana y el Estatut, no van a imponer, sino que van a pactar, pero allí, en Euskadi, y con los socialistas de allí. Y luego, ya cuando hayan pactado, lo que hayan pactado no se toca al llegar a Madrid, que no les pase “lo que a Maragall”. -Usted les dio mucho miedo en España. -Bueno, porque era el primero. De hecho, Ibarretxe lo intentó, pero no lo consiguió. Nosotros lo hicimos un poquitín mejor e Imaz todavía más. Pero a él ya se lo han cargado. -¿Cuál es el problema? -Madrid, más que España, es tan potente, y no me parece mal que lo sea, que digiere mal la diversidad. Y eso sí que me preocupa. Madrid está encantado de haberse conocido, y de repente no ve nada más. En eso se equivoca, porque Madrid es importante, pero no es todo. Madrid no es España. La entrevista íntegra y más fotos en adn.es “Pero [Zapatero] añadió una condición: el presidente de la Generalitat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir” litat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir. Esta condición no se la puso a Josu Jon Imaz en circunstancias parecidas. Pero Josu dimite. ¿Qué será que siempre se termina así? Imaz había hecho una propuesta a la canadiense: Quebec sería independiente sólo si una mayoría clara lo reclamaba en referéndum. Allí se hizo y los independentistas perdieron. Asunto zanjado. En Flandes, igual. Imaz proponía, no exactamente lo mismo, pero sí algo parecido: no im- aprobó en referéndum. Veremos los vascos. Pero ahora resulta que el TC puede impugnar artículos del Estatuto catalán, lo que nos pondría a los pies de los caballos frente al pueblo que refrendó lo que le propusimos que ratificara. Supongo que, por eso, los vascos se quieren asegurar de que no habrá retoques, creen que así no ha lugar a recurso. Pero ¿no puede, por ejemplo, recurrir el Defensor del Pueblo? ¿Cómo acabará todo esto? Estamos expectantes. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vascos y catalanes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Espanya plural Catalunya País Basc Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1283 Source A related resource from which the described resource is derived ADN Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1709/0000000809.pdf 422321050cf654b5fe0297553622dab6 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 05/10/2007 - Hora: 23:48 DISSABTE 6 D’OCTUBRE DEL 2007 Opinió Reflexions de l’últim president de la Generalitat el Periódico 5 La roda Política cultural a Catalunya FÉLIX De Azúa La cultura pot fer més que la política en l’ideal europeu d’esborrar les fronteres PASQUAL Maragall ls primers governs de la Generalitat postfranquista van tenir política cultural, ma non troppo. Els intel.lectuals eren vistos per alguns governants com personatges en general excessivament desarrelats, universalistes i filaprims. I vet aquí que, per raons diferents, quasi diria que oposades, quan les esquerres vam arribar al Govern vaig tenir el dubte de si calia crear una Conselleria de Cultura o no. No per por dels intel.lectuals, en aquest cas, sinó per un rubor moral que em deia que potser fora millor seguir l’exemple d’Anglaterra i no posar la cultura al Govern sinó en un consell plural i independent. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig encarregar a Josep M. Bricall la seva creació i direcció. Però en el procés de confegir el primer Govern del tripartit, el primer secretari del PSC i actual president de la Generalitat em va suggerir el nom d’una regidora de Badalona d’origen mallorquí, Caterina Mieras, per ocupar la cartera cultural, i la vaig nomenar. I va fer una bona gestió en temes complicats com el del retorn dels papers de Salamanca –que espero que arribin totalment a bon port–, així com en d’altres. E CREC QUE fora del màxim interès que es demanés tant a Bricall com a Mieras una aportació personal sobre el tema. Suposo que ja s’ha fet. Val a dir que una persona clau en la conducció de les polítiques culturals va ser Gemma Sendra, que provenia del Macba i que posseïa una bona experiència pràctica en el sector. No he d’afegir gran cosa més. El conseller Joan Manel Tresserras és Animus iocandi Ferreres totalment de fiar. Solament dues anotacions, una referent a la llengua, o les llengües, i una altra referent a les nostres connexions culturals a Europa. Em sembla important que Catalunya es posi al davant de la defensa de la diversitat lingüística. El Fòrum de les Cultures, el vilipendiat Fòrum, que ara s’ha consagrat a Monterrey en la seva segona edició com un esdeveniment internacional amb un gran futur, va escoltar embadalit el discurs de David Crystal sobre la minva incessant CABA del nombre de llengües vives. Antoni Mir, que s’ocupa de la direcció Catalunya, igual que Euskadi, de la Casa de les Galícia, Baviera, Flandes, Gal.les i Llengües eixida Escòcia, és una nació que no és d’aquell esdeveniment, en sap un Estat, almenys no ho és a dia d’avui niu d’això. Catalunya pot esdevenir un centre actiu de la defensa de citat cultural com a valor europeu. la diversitat en aquest terreny –tot i Als Estats Units, solament es parla que la cosa defensiva sempre m’ha un idioma o dos, l’anglès i el cassemblat menys interessant que la tellà (al sud). A Europa, 30, per dir propositiva i proactiva: parlem, una xifra. Per tant, Europa està en doncs, de promoció de la diversitat millors condicions que no pas els o de l’interès de la diversitat. EUA per entendre el món, des De la mateixa manera, Catalunya d’aquest punt de vista, tot i que el pot formar part d’una altra avant- món entén probablement millor els guarda cultural, en aquest cas en el EUA que Europa, per raons lingüíscamp polític: Catalunya, igual que tiques, polítiques i culturals –el ciGalícia i Euskadi, com Baviera, Flan- nema i la música moderna entre des i Escòcia, Irlanda del Nord i d’altres. Gal.les, és una nació que no és Estat, D’altra banda, Catalunya té una almenys no ho és a dia d’avui. Cata- història relativament turmentada i lunya ha de fer valer la seva especifi- transnacional, per dir-ho així. Cata- lunya té connexions fortes (si voleu dialèctiques, per bé i per mal) amb França. ¿Qui no té un tiet o un tiet avi que va viure a França o que va néixer a França, per mor de la guerra civil o de l’atracció cultural i artística de París i les seves connexions amb Barcelona? Miró, Picasso, Pijoan i tants altres van ser ciutadans parisencs. Essent alcalde vaig fer amistat amb tres dones excepcionals que parlaven amb l’erra francesa: la Pierrette, la Mariette i la Nicole (respectivament emparentades amb Gargallo, Llorens Artigas i Fenosa). Totes tres són vives i haurien de ser objecte de reconeixement per part del Govern de la Generalitat. Més encara, Catalunya està emparentada com a mínim, culturalment, amb cinc regions europees, amb les quals formem l’Euroregió que enguany va ser objecte d’atenció a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. Tolosa, Montpeller, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona, les sis ciutats relacionades amb el rei Jaume, van tirar endavant durant una colla d’anys una sèrie d’iniciatives culturals i estratègiques interessants. ¿PER QUÈ no aprofundir per aquí? Ja sé que fer voleiar banderes és més divertit. Ens agrada. ¿Però és determinant a la llarga, com la política cultural? ¿No val més que les autoritats catalanes visitin el Museu de Ceret que du l’ebrenca Josefina Matamoros? ¿I que honorin el monument de Dani Caravan a Walter Benjamin a Portbou? ¿O que visitin la tomba de Machado a Cotlliure? Són suggeriments. Siguem europeus, començant pel començament, que és esborrar les fronteres. La cultura hi pot fer molt, en això. Més que la política. O abans que la política. O com la millor política. H Expresident de la Generalitat Surt d’aquí, que m’hi vull posar jo n una recent entrevista feta a l’excel.lent director teatral Mario Gas, li preguntava una empleada de la televisió nacional de Catalunya: «¿I vostè viu a... a... a Madrid, oi que sí?». Ho deia tremolosa i incrèdula. L’interpellat, que és molt llest, ho confirmava fent veure que no passava res. «Però, però... ¿com ho aguanta?», repetia commoguda la noia. Aquesta escena és d’allò més corrent als mitjans de persuasió de la Generalitat des que els socialistes van regalar les ràdios, les televisions, la cultura i la llengua a Esquerra Republicana. En gairebé tots els mitjans pagats pels catalans s’ha instal.lat un deliri. No obstant, també hi ha designis malèvols. Per exemple, una multitud de programes que es burlen «dels espanyols» mitjançant l’exhibició de fragments d’altres televisions en què apareixen dones i homes d’escassa cultura o simples energúmens dient barbaritats o mostrant la seva estupidesa. En un d’aquests programes vaig enxampar l’altre dia un còmic exigint que aixequessin la mà els que odiaven Fernando Alonso. En vista de E Els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent en tots els mitjans públics l’escàs èxit es va poder veure, gràcies a un error de la càmera, com la seva secretària sacsejava els braços molt nerviosa convidant la concurrència a odiar aquest «símbol espanyol». En fi, impotència i ressentiment. Les escassíssimes dades que es fan públiques des del sanedrí reconeixen que l’audiència d’aquests mitjans ha caigut en picat des que els dirigeixen els croats. I tots sabem que això és una sagnia colossal sobre la qual no diran mai ni piu. El repartiment és descarat i els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent a tot arreu. L’excusa és «fer país», però la veritat és que tan sols fan clientela. Com que són diners públics, absolutament ningú els demana explicacions sobre el fracàs dels mitjans que controlen. L’expulsió de Cristina Peri Rossi de la ràdio nacional catalana per parlar en castellà no és només una repressió lingüística. També és l’excusa per guanyar un altre lloc pagat amb diners públics per posar-hi un client del partit o un addicte al règim. I tota la resta és hipocresia. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Política cultural a Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Cultura Política Llenguatge i llengües Catalunya Català Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1493 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles