55 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1302/19930217d_00528.pdf 0f0d51df9909efa56abac0ad563c2e71 PDF Text Text /0/93 VISITA DE L'ALCALDE A L'ESCOLA IPSI Moltes gràcies. Gràcies per la { invitació. De debó. En nom de l'Ajuntament de Barcelona, en nom de la regidora d'Educació, Marta Mata, vull agrair al vostre director i a vosaltres mateixos aquesta invitació i la vostra presència. M'agradaria parlar poca estona perquè després vosaltres pogueu parlar, així que aneu-vos imaginant quines preguntes fareu. Segur que del diàleg en surt molta més llum que no pas del sermó. Els sermons de tant en tant s'han 3e fer, però jo penso que és millor la conversa franca i amigable. Jo m'havia preparat un texte molt important, però deixarem el texte de banda. També m'havia dut aquest llibre, que és el "Manual d'Urbanitat" que acaba de sortir, que es diu "Civisme i Urbanitat" i que us l'enviarem. Marta Mata n'ha coordinat l'edició, i hi han participat mes de 150 persones que han donat la seva opinió sobre com millorar el civisme d'aquesta ciutat. Per què Per què ens hem plantejat la pkrioritat en el civisme ? després dels Jocs Olímpics el que nosaltres pensem és més aviat en els petits detalls que en les obres ? Doncs perquè tenim la impressió que la ciutat, des del punt de vista de l'urbanisme, ja està feta -encara que hi ha coses a millorar-, però des del punt de vista de la urbanitat -l'urbanisme seria l'obra, l'urbanitat seria el comportament- hi ha Inoltes coses a millorar. El que succeeix és que abans .11rbanitat volia dir una imposició, més o menys de dalt a baix, dunes normes educatives que la gent havia de seguir, d'un sistema de comportament que la gent havia de respectar. I avui estem convençuts que la urbanitat només pot néixer del diàleg. Creiem que la ciutat de Barcelona s'ha guanyat el dret a poder dialogar amb e.s seus ciutadans. En aquest moment hi ha molts poders públics que tenen la impressió que dialogar amb els ciutadans és difícil. La gent parla molt d'abstenció -sobre tot entre la joventut-, en les eleccions i en general en tot allò que representa decisions polítiques. La gent, els vos res pares, els amics, les vostres famílies, segurament de tan en tant parlen de desencant, de falta d'il.lusió, de passotism, de no participar o de participar des d'un punt de vista crít c perquè n'hi ha molt pocs que participen. t 1 �Nosaltres creiem que a Barcelona, com a ciutat, com a col.lectiu, sempre és difícil la relació entre el col.lectiu i l'individu que forma part del col.lectiu, entre la ciutat, que és el conjunt, i entre els ciutadans, que som Cadascú de nosaltres i vosaltres. I creiem que Barcelona té una sort, i és la d'haver viscut un període de la seva història ei el qual el fet de formar part de la ciutat ha estat físicament i psicològicament molt viu, molt palpable. Tothom s'ha vist, com a ciutadà, davant d'un esdeveniment mundial que ens posava davant dels altres, davant de tot el món, davant de 3.500 milions de telespectadors. I de vegades és el fet de tenir un altre que ens miri e l que ens fa pensar que nosaltres som algú. Nosaltres tenim la impressió de formar part d'un col.lectiu quan aquest col.legiu, ciutadà, social, nacional o familiar, té algú que ens mira. Si jo estic amb la meva dona i els meus fills, i estem sols a casa, potser tenim una discussió, però si al davant tenim una altra família o una altra gent que ens mira, tendim a sentir-nos dina família. A Barcelona li ha passat una mica això: tothom l'ha mirada i de cop i volta tots ens hem sentit Barcelona. I això ens dóna legitimitat, em penso, per,, des d'aquest col.lectiu ciutadà, adreçar-nos a cada ciutadà i demar-los una cosa que normalment no es pot demanar, o si és pot;demanar però normalment té pocs efectes, que és, precisara nt, participar en el civisme. Participar en l'educació, en e : sentit d'un tipus de comportament que sigui urbà, que sigui cooperador, que sigui positiu. Ja sé que tot aixà té un aspepte de sermó moral, però, torno a dir, ens ho hem guanyat. Barcelona s'ha guanyat el dret de parlar als barcelonins, i l'Alcalde,i que representa a la ciutat, us ho ha de dir. Qué vol dir urbanitat i civismé ? Quins efectes pràctics tenen ? El dia 15, hi havia un article molt divertit a La Vanguardia mireu si el teniu per casa o aquí a l'escola-, d'un escriptor que es diu Llorenç Gomis, que es titula "Delante de un montón de pipas". E11 explica que ha tj.ngut una discussió amb un grup de ciutadans, sobre urbanitat is civisme, i sobre si aquesta és la gran obsessió de la ciutat en aquest moment, però que el dia següent va agafar el metro i el primer que va trobar va ser un pila de closques de pipes.: I es preguntava com es podria convéncer la gent que no tirepsin les closques de pipes al terra del metro. Deia que hi havia moltes maneres, però que segurament la manera millor, deia, seria utilitzar els noms que a la gent li agraden, i en comptes d'urban.tat, que pot semblar un terme una mica passat de moda, o fins i atot de civisme, parlar d'ecologia, 2 �perquè potser a la gent li agradarà més sentir parlar d'ecologia, una paraula que està molt més de moda, que no pas d'urbanitat o civisme. I, a última hora, també és ecologia no tirar les closques de pipes, perquè l'ecologia és la relació entre nosaltres i l'entorn ciutadà, entre nosaltres i l'entorn social en el qual vivim. Per tant, per què no dir-ne "manual d'ecologia urbana' , ? Se'n podria dir perfectament. Vivim en un entorn que és en una part natural i en una altra part construït, artificial, convencional. Natural perquè ens l'hem trobat, com a país, com a ciutat, com a especie humana; ja hi era quan vam arribar; el pla de Barcelona, abans que s'omplís de cases, ja hi era, i van ser després els humans que s'hi van instal.lar els que el van transformar i van fer aquest plànol tan atapeït, que pràcticament és tin tapís de cases des del mar fins al Tibidabo -Barcelona és la ciutat més densa d'Europa, té a la vora de 20.000 persones per quilòmetre quadrat-. Jo crec que aquests fets ens obliguen d'alguna forma a ser més ecologistes, més curosos amb l'entorn, perquè justament el compartim més. Hi ha gent que té molt més espai per persona; si mireu aquestes pel.lícules americanes que surten a la televisió, el que ens admira més sempre són aquells cotxes que van per una avinguda on quasi no es veu ningú i tot són arbres, jardins i casetes baixes, amb la gent que s'hi passeja alb una certa tranquilitat. Després surten uns monstres terribles, i la policia fa el que fa, i tot són lladres i drames familiar, però l'escenari natural sembla sempre una mena de postal molt bonica. Nosaltres creiem que tenim une ciutat encara més bonica, i la prova és que els americans, quan venen aquí, i aquest estiu n'han vingut molts, en tornen enamorats. I diuen que Atlanta ja pot fer-ho bé, però no serà mai com Barcelona perquè Barcelona té, a més dels Jocs, la gent, la ciutat, l'escenari, la gent que es comunica al carrer, cosa que a Amèrica potser no passa. En aquest escenari atapeït i dens, nosaltres ens hem de repartir millor l'ús de l'espai i del temps. Hem de vigilar bé que tot plegat funcioni de forma sincrpnitzada. Es a dir, que tots poguem ser lliures, que cadascú pugui fer una mica el que vulgui, perquè en definitiva la ciutat també és això, llibertat -sinó no hi forem, ens aniríem a viure sols a un poble-, però que aquesta llibertat de l'un no malmeti 14 llibertat dels altres. Això està molt ben explicat en aquest moment és la priorita l'Ajuntament després dels J l'olimpíada de la urbanitat, aquest llibre, i jo diria que en de la ciutat i la prioritat de cs olímpics. Es per nosaltres una continuació de l'esperit de �voluntaris i de l'esperit de quedar bé davant del món, però, en aquest cas, quedar bé davant dp nosaltres mateixos. Abans dels Jocs, quan vam haver de recórrer el món dient que Barcelona era una cosa molt important per tal de guanyar la nominació olímpica, vam pensar en aquell eslògan que es deia "Barcelona, més que mai". Justament perquè Barcelona era segurament "menys que mai", perquè durant els últims anys del franquisme i la crisi dels anys 70 la ciutat no acabava de surar, no acabava de rutllar. Vam haver de dir: no, barcelonins, sou molt més del que us penseu, sou "més que mai". Això va agafar molt i va ajudar molt. Però ara ja ens hem demostrat que érem més que mai, ja hem demostrat que d'alguna forma érem els millors -si m'ho permeteu dir així, perqul no ho som, tot i ser evident que som bastant bons i que la gent ens reconeix-, i el que ens ha de preocupar més no és que tothofn digui que Barcelona és la millar, perquè això no passarà, encara que, això si, estem ja molt ben classificats per sempre. Què hem de fer com a ciuta ? Doncs, mirar-nos una mica introspectivament. En comptes de mirar tant a fora i preguntarnos què diran, que això també ho hem de fer, el que hem de fer, per millorar i justament per seguir admirant el món, és millorar coses internes i relacions humanes de la ciutat que altres ciutats no han sabut arreglar, de manera que la gent pugui seguir dient que Barcelona és la millor però per unes altres raons, no per una gran organització olímpica sinó per una gran organització de la vida de cada dia. Que la gent pugui dir: Barcelona demostra realment que les ciutats tenen salvació, que no ha estat un llampec en un cel serè, que no ha estat un moment determinat d'eufòria i de glòria, sinó que realment és una ciutat capaç de millorar la qualitat de la vida urbana, que dóna esperança a les altres ciutats, que vol ser la millor ciutat d'Europa o almenys la millor ciutat no capital. Perquè a Europa hi ha ciutats'que són una mica "trampa", si em permeteu; no en el sentit que Onganyin algú, sinó perqué tenen al darrera tot un país. Són les grans capitals de grans països que han estat imperis, com París, Londres o quasi Roma, ciutats que no són la ciutat, sinó un escenari posat per tot un país perquè el veiem: tot França està darrera de París, tota Itàlia està darrera de Roma, tot l'Imperi Britànic és al darrera de les meravelles que podem veure a Londres. En canvi, les ciutats-ciutat, les ciutats que no són capital de cap imperi -Barcelona no h* ha estat mai; va tenir un gran moment en l'Edat Mitjana, però'no hem estat mai capital imperialsón ciutats que es fan a si mateixes. Nosaltres voldríem que 4 �Barcelona mantingués la flama, la torxa de la qualitat de la vida urbana de totes les ciutats cine es fan elles mateixes i que no depenen de l'Estat per ser-ho. Això és una mica difícil d'aconseguir, i contra nosaltres lluita la rutina, la inèrcia i molté altres factors, però jo crec que tenim un gran factor a favor, que és la joventut. Barcelona és una ciutat molt vella, té dos mil anys, i al mateix temps molt jove, és a dir, que ha sabut engrescar-se amb temes nous. Es una ciutat que té il.lusió, que té capacitat d'aprenentatge. Ha estat una ciutat de pas, de marca, de barreja, on hi ha vingut gent de tot arreu i amb parles diverées -com deia l'Espriu-, que ha sabut assimilar. Jo recordo que fa uns anys es discutia si el fet de tenir el català com a llengua i el castÓllà com altra llengua no ens feia ser diferents, i psicològic ment fins i tot menys forts que altres ciutats o altres països en els quals només hi ha un idioma i per tant els nens no tenen cép dubte, tenen menys dubtes i són més categòrics. Però també es va descobrir ben aviat que un país que té un idioma i a més en é un altre, i fa que en la seva infància pugui pensar de dues maneres, és més versàtil, més capaç d'enfrontar-se amb la diveritat. I, per tant, més capaç d'adaptar-se al canvi. L'altre dia jo preguntava com es que Holanda, que és un país tan petit, s'ha convertit, i conçretament Rotterdam i Amsterdam, en la gran capital de la distribuçió de quasi tot. Allà, en els seus ports, en els seus aeroports, en les seves centrals de comunicacions, hi arriba tot, i d'allà torna a sortir tot cap a punts diferents de tot el continent. Fins i tot em deien que hi ha mercaderies que per despatyar-se a les seves duanes i fer tot el que cal perquè una mercadéria de l'extrem orient es pugui vendre a Europa, un cop és a Barcelona ha d'anar a Rotterdam i després tornar aquí. S'han convertit en el centre perquè, segons em deia algú amb malta gràcia, són un país petit i el seu idioma no l'entén ningú. I això vol dir que ells han hagut d'aprendre idiomes. Es un país en el qut tothom s'ha vist obligat a parlar en idiomes que no són el seu. Nosaltres tenim un mica això: som una ciutat en la que som capaç s d'aprendre i fer-nos entendre, i penso que això és una virtut. El vostre director ha dit q Barcelona és un deure. Jo em preguntaria si a més d'un deure no és precisament també un gaudi, una capacitat de gaudir. Nosaltres la ciutat la veiem, en aquest moment, tant com a deure -éé un deure, una obligació, alguna cosa que ens obliga- com una cosa que ens dóna, que ens dóna companyia, que ens dóna aMics, possibilitats de lleure, 5 �d'aprenentatge, de diversió, de marxar i tornar amb molta més emoció. Barcelona no és noms una obligació, sinó que és un plaer. Nosaltres veiem la Barcelona de després dels Jocs com un plaer. Hauríem de ser capaços d'assabprir aquesta ciutat, de gaudir-ne, perquè l'hem deixat molt millok del que estava abans, i això és ben evident. Malgrat que hi ha algunes dificultats -sempre n'hi ha-, hi ha una certa unanimitat en què a la ciutat ara dóna gust de viure-hi, de passejar-hi, de descobrir racons que de vegades no hem conegut. En essència, us volia dir que jo compto molt amb vosaltres perquè aquesta ciutat segueixi sent ciutat capdavantera, que segueixi sent ciutat olímpica. Olímpicá en el sentit de l'olimpíada de la qualitat de vida. Perquè la'qualitat de vida l'obtindrem amb vosaltres o no l'obtindrem. nosaltres sou els que marcareu les pautes, els que posareu leS modes, els que creareu un nou llenguatge que els altres esc9ltaran -o no s'escoltaran, depén de la qualitat que tingui-, i és en aquest sentit que es demano ajuda. I us demano que m'ajudeu, que ens ajudeu a fer de Barcelona una ciutat que 1a gent pugui seguir mirant amb admiració. PREGUNTES DELS ASSISTENTS: - No creu que amb això de les olimpíades hem volgut ser una mica falsos ? Per exemple, amb allò d'aquelles senyores que hi havia a Les Corts, sembla que haguem volgut ensenyar una ciutat, no tal com és, sinó que quedi bé de c ra a tothom. Penso que la pregunta és adegizada, i nosaltres també ens ho vam preguntar. També ens vam preguntar si havíem de fer coses extraordinàries per un fet extraordinari. La veritat és que vam decidir que si, que algunes cotes s'havien de fer. Jo tenia la confiança, francament, i agafant l'exemple que tu dones de la prostitució a Les Corts, que les coses s'havien fet d'una manera que no es que ma*xessin dallà per després tornar, sinó que marxaven per no tornar. I no en el sentit que no tinguessin un lloc per estar,perquè l'han de tenir mentre això no estigui prohibit -que no hob està-. Jo pensava que el lloc on havien d'anar, un lloc a prop de Mercabarna, seria menys conflictiu, en el que hi hauria menys contacte entre la sensibilitat d'uns i altres. �Els problemes de la ciutat són problemes de sensiblitat barrejada, en què determinades persones no els agrada veure determinades coses d'altres persones, que per altra banda són perfectament legítimes, o que ho són defectes sinó malalties, com és el cas de la drogaddicció: a ningú no li agrada veure un drogaddicte estirat al carrerl i tanmateix no és un delicte. A molta gent no li agrada veure la prostitució, i no està qualificada com un delicte; és senzillament una cosa que la urbanitat demanaria que es pboduís d'una forma que no molestés els altres, és a dir, que fóssim capaços de conviure amb fenòmens que no ens agraden i que existeixen. Algun error hi ha hagut, i el pas és que al lloc on van anar, que jo crec que és millor -amb Iota franquesa-, no ha estat el definitiu, sinó que han tornat allà on estaven. Jo crec que ens vam equivocar en una cosa: quen van anar prop de Mercabarna, en comptes de dir Mercabarna vam dir Zona Franca, i la Zona Franca és tota la barriada; en dir Zona Franca, va passar que els habitants del barri, que està molt lluny de Mercabarna, van entendre que tot aquell fenòmpn els venia allà, a casa seva, i per tant s'hi van oposar. I en oposar-s • hi van provocar que aquesta fos una solució transitòria quan hagués pogut ser una solució definitiva. Estic amb tu en què no es bo fer determinats gestos mentre no es puguin mantenir, només pel fet que ens vinguin a veure. Durant la història, això ens ha donat mots mals de cap. Per exemple, no sé si heu vist o heu llegit que l'han començat a enderrocar el que se'n diuen les ""vivendes del governador", unes que hi ha a sobre del barri de Verdum, tocant a la Via Favència, que són horribles i que hi són des del 1952, quan es va fer el Congrés Eucarístic Internacional. Aleshores, el Congrés Eucarístic havia de fer una missa al capdamunt de la Diagonal, les barraques que hi havia allà les van tirar a terra i le gent que hi vivia la van posar a les "vivendes del governador". Són unes vivendes ínfimes, de 30 metres quadrats, i ara allò és molt difícil de desfer; perquè tothom té dret a una vivenda són moltes famílies; com es fa, això, qui ho paga... Allò es Va fer malament, perquè hi havia el Congrés Eucarístic i perquè ningú no ho veiés van traslladar unes persones a un lloc on ara estan vivint en baixíssimes condicions i que costa molt d'arreglar. Jo estic molt d'acord amb la pregunta, i lamento que la resposta que he pogut donar és només positivament parcial. (M'agradaria saber si és veritat que estarem pagant els Jocs Olímpics fins a l'any 2007). �Si que és veritat. Conteu que Les inversions que s'han fet d les rondes, els meus nets enca de fer noves. Per tant, és potser aquí no va ser encerta tot en déu anys. d'aquí al 2007 hi ha quinze anys. raran molt més de quinze anys. Per a hi passaran, i no s'hauran hagut ust que duri quinze anys. El que va ser pensar que es podia pagar Perquè us feu una idea, les autopistes de peatge es paguen en trenta anys, i nosaltres seguim pagant peatges per anar a la Costa Brava o cap a Tarragona. I per què paguem ? Perquè amb aquests peatges es paga el manteniment, però el manteniment d'una autopista no és pas tan car; amb això s'està pagant l'amortització dels crèdits que es van haver de fer per construir les autopistes. Amb el túnel del Tibidabo, exactament igual. En canvi, els Jocs els haurem de pagar en quinze anys, que jo crec que és un període raonable. - Neteja del Port i les seves gües. A mi em diuen que les coses han millorat una mica. No sé si és veritat o no. En tot cas, ]p m'apunto a la idea que la millor solució perquè les aigües del Port siguin més netes evidentment és la depuració. D'aquests diners que s'han de pagar en quinze anys, n'hi ha molts, em penso que uns 25.000 milions, que es van gastar en col.lectors. Es a dir, en les grans clavegueres que porten, no només l'aigua bruta, sinó l'aigua de pluja. I també s'estan gastant molts diners en depuradores. Això vol dir que l'aigua que s'està abocant en aquest moment al port és una mica menys bruta -no dic més neta- que abans. A més, hi ha una altra cosa a la que jo em vull apuntar, i és que s'hauria d'obrir una nova bopana al port. Allà on és el Club Natació Barcelona, al principi de l'escollera, està pensat, com a projecte no aprovat encara però si dibuixat i calculat, que es pugui obrir un nova bocana del port a fora mar. Aquesta bocana hauria de ser transitable, és a dir, amb un pont levadís perquè el tràfic de camions pogués alar a la punta de l'escollera quan calgués, o que hi poguessin passar les bicicletes, o amb un túnel subterrani que uneixi la ciutat amb l'escollera. Si s'obre una nova bocana, la circulació de les aigües serà molt més important i la millora de la qualitat segà definitiva. Es podrà fer això ? Fer-ho Val 7.000 milions, que no és una xifra menyspreable, però jo prec que es farà. Heu de tenir en compte, i enllaço amb el que Teia abans, que el fet de pagar en quinze anys tot el que hem fet no vol dir que no es pugui fer res més. 8 �El problema de Barcelona no sói les inversions olímpiques, perquè totes elles tenen un rendiment, Tenen un rendiment molt positiu, i fins i tot econòmic i social, que vol dir més riquesa, i més riquesa vol dir també que hi ha més impostos que es cobren per part de les administracions, i. que per tant poden permetre pagar el que costen les obres. El problema són les despeses que l'Ajuntament té amb una colla de serveis que Barcelona està fent, perquè històricament ha volgut tenir com a municipi, com a 0iutat, i que són serveis que cap altra ciutat no té, o més ben dit, serveis que en altres ciutats hi són però són pagats per l'autonomia o l'Estat. Barcelona té quaranta escoles, 24 museus, té orquestra simfònica, conservatori superior de música, un labora ori municipal que fa de laboratori de referència de Catalunyad té quatre hospitals, escoles d'oficis, té palaus -tots ells de la ciutat-. Si aneu a una ciutat capital d'Estat, tot això, que hi és, és propietat de l'Estat, no de la ciutat. Ell problema de Barcelona és qui paga les escoles, els museus, els hospitals, els palaus, etc., que normalment en altres ciutats els paga l'Estat o l'autonomia. t I amb això està que moltes vegades em sentiu parlar que s'han de reunir a tres bandes l'Estat, la Generalitat i la ciutat per resoldre aquesta qüestió. I quan resolguem aquesta qüestió, aleshores inversions com la de la bocana seran molt més fàcils. I encara us diria més: serà possible que, en comptes de quinze anys, poguem reduir el termini de pagament de les inversions olímpiques, perquè tindrem un sobrant, un estalvi, que podrem aplicar a redimir les càrregues, a amortitzar aquestes inversions abans d'hora. - Infrastructures i esportius, les que equipalltents de l'Ajuntament vol treure un ren iment i això porta problemes per a alguns usuaris, pels preus la disponibilitat. Diu que van parlar amb el Sr. Truñó i els va dir que aquestes instal.lacions s'havien d'amortitzar, i que es van sorprendre perquè són instal.lacions municipals. Posa l'exemple del camp "Carlos Pérez de Rozas". En beisbol, fa quatre anys, hi havia només el camp "Pérez de Rozas", que estava a sobre de l'Estadi, no a sota com ara. Per fer la plaça rodona de l'Estad , la que queda al darrera, es van menjar un troç del camp i es va haver de fer en un altre lloc, i es va fer en un lloc molt millSr. De totes maneres, els Jocs Olímpics no es van fer allà, sinó a l'Hospitalet i a Viladecans. LtHospitalet, que no tenia camp, ara �té un estadi magnífic, i Viladecans, que tenia un campet però no tenia estadi, ara ja en té. Ara et trobes que aquest esport minoritari, que pot arribar a ser majoritari algun dia, té dues instal.lacions més que abans i una tercera que ha millorat molt. Tot això s'ha de pagar, i pagar vol dir amortitzar. Jo sóc molt partidari de que de les instal.lacions esportives que s'han fet poguem dir a la ciutat que s'amortitzen elles mateixes, o que, almenys, no perden diners pel manteniment. Perquè la gent està obsessionada en saber qui mantindrà la Barcelona olímpica; qui mantindrà les rondes, els estadis, els carrers, etc. I nosaltres els hem de poder dir que tot això, d'alguna manera, es manté sol, i sobre tot els equipaments esportius i els estadis que tenen uns usuaris. El que normalment no es fa perquè no es pot arribar, és amortitzar en valor de la inversió, és a dir, pagar els interessos aquells de quinze anys que abans hem dit. No sé, concretament, en el cas del "Carlos Pérez de Rozas", però em fa l'efecte que el que t'estan obrant és el cost del manteniment, no el cost de la construcciO. I això s'ha d'entendre que és bastant lògic. Abans hem dit que la ciutat és llibertat, però la ciutat també és convivència, i el plaer dels uns no ha d'impedir el plaer dels altres. Jo crec que la ciutat té l'obligació d'oferir una sortida als esports minoritaris, i ara, en el cas del beisbol, ja en tenen tres quan abans només en tenien una. En segon lloc, la ciutat té dret a que els qui practiquen aquest esport s'espavilin i busquin espónsors que els paguin els costos. A mi m'agrada molt el beisbol, però, suposa't com a jugador de tennis jo prefereixo que els del beisbol també s'ho paguin. Si jo vaig a tennis, he de pagar al me*i club una entrada i unes quotes importants, ï igual si faig natació, per tant, els del beisbol que també s'ho paguin. Si tu em poguessis demostrar tlue et toca pagar més que els que fan altres esports, aleshores tindries raó. Però, si no, has d'entendre que tota la resta de ciutadans preferim que vosaltres també feu un esforç. Busqueu patrocinadors, busqueu solucions, perquè la inversió que hagi de fer la ciutat sigui la mínima. - Com Alcalde de Barcelona, `a alguna cosa per la independència de Catalunya ?? Si i no. Començaré pel no i després et diré el si. No, perquè no ens toca; l'Alcalde de Barcelona no s'hi de ficar, en això, no és 10 �el tema pel qual em van elegir. A mi m'han elegit per governar aquesta ciutat, no per demanat • la independència de Catalunya ni l'entrada d'Espanya al Mercat Comú. Per tant, jo no me n'he d'ocupar, i l'Ajuntament no se n'ha d'ocupar. Si, en el sentit següent} Jo no sóc partidari de la independència de Catalunya; Si m'ho pregunten en un referèndum votaré que no. Jo sóc més partidari d'ajuntar-me amb els altres que no pas de separ-me. I si em dius "ens podem ajuntar tots però sense passar per Espanya", doncs no hi crec. Jo crec que Catalunya, per ajuntar-se amb àmbits més grans, s'ha d'ajuntar primer amb els que té més a prop. I, per dir-t'ho molt concretaient, jo sóc fill del meu pare i de la meva mare -com et pots imaginar-, i ara us diré de qui és fill el meu pare i de qui ésIfilla la meva mare. El meu pare tenia un pare i una mare, l el meu avi patern era nascut a Barcelona i es deia Joan Maragll -és bastan conegut, era poeta-, i es va casar amb una senyora.. ... ... valencians, encara que amb ells no els agrada perquèsdiuen que no són valencians i són de Monóver. Si jo t'he de dit la veritat, jo em sento hereu de tot això, i per tant no m'agrada separar-me d'Alacant, o de Jerez de la Frontera. Jo prefereixo que Catalunya estigui unida amb tot això, i el mateix que em passa a mi els passa a molts ciutadans d'aquesta ciutat. Ara, que Catalunya tingui autonomia: la màxima possible. Es a dir, que cada Comunitat Autònoma es pugui governar: al màxim. I quasi us diria més que cada ciutat es pugui autogovernar, al màxim possible. Per tant, defensa de Barcelona, si; per això m'han elegit. Defensa de Catalunya i de la seva autonomia, també; no m'han elegit per això però lluitaré tot el que pugui per fer-ho. Defensa de l'Estat espanyol davant d'altres, també; perquè és la meva família més ampliada. i defensa d'Europa, per descomptat; jo sóc europeista. Crec que 1a història va més en el sentit d'ajuntar-se que no pas en el de separar-se. Aquesta és la meva idea. - Tema de l'escut de Barcelona Això és un error, un error molt comú. Jo m'he fet fer una investigació molt aprofundida d'aquest tema. L'escut de Barcelona és un escut de dos creus de Sant Jordi sobre un camp de quatre barres, que aleshores queden dividides en dos i dos. Hi ha gent que diu que n'hauria d'haver-hi quatre i quatre, que és l'escut de vuit barres, que dic jo. 11 �Això no ha estat així durant 11 història, ho ha estat durant un temps. Concretament, a partir de mitjans del segle XVIII i durant el XIX es va utilitzar molt l'escut de quatre i quatre. En canvi, l'escut original, del segle XXV, el de Jaume I, era de dos, de tres, de quatre, de cinc, però la major part de vegades de dues barres. Ara m'he fet fer una exposició, que ja la veureu perquè l'exposarem segur al Col.legí de Periodistes i el dia de Sant Jordi a l'Ajuntament si, com Sembla ser que farem, tornem a fer una jornada de portes obertes.'Ensenyarem les fotografies de tots els escuts que hi ha a la Casa#Gran, a la planta noble, on n'hi trenta, quaranta o cinquanta,!amb una nota que expliqui de quina època és cadascun. Trobareu qué la gran majoria d'escuts, i com a més antics més, són escuts de quatre barres, és a dir, dos i dos. Es a dir, que històricament l'escut és aquest. Per últim, hï ha una qüestióque és gràfica. Des del punt de vista del grafisme, que és mlt important de cara a la imatge, quan tu fas un escut amb les vuit barres -quatre i quatre-, la barra queda tant prima que queda descompensada respecte a la creu. El més maco és quan la¡creu i les barres tenen el mateix gruix. Si tu veus una creu 'rermelia d'un gruix determinat, i després veus les barres de només mig gruix, queden com una mena de fideus, que dic jo de vegades, una cosa molt primeta que no té el gruix de la barra. Gràfica*tent no es veu, i com més lluny et poses, o com més petit és, més perds la visió de les barres que són, i el tipus de color quelqueda és el taronja, barreja del vermell i el groc; queda esbaï, no es veu. Segurament en el segle XIX ai ò no tenia cap importància, però avui, quan la imatge és tan im ortant, els grafistes et diuen que ha de ser com és. - Creu que a Barcelona li passarà com a Montreal ? No. Montreal va ser un fracàs 4. Barcelona ha estat un èxit. I ara explicaré per què. I no és perquè nosaltres siguem fantàstics i els canadencs siguin uns desgraciats. El que passa és que des de Montreal fins a Barcelona han canviat radicalment els ingressos qu4 pot obtenir l'organitzador dels Jocs. Dels drets de televisió, que a Seül van representar 300 milions de dólars i a Los Angeles uns 200, i tot i que ens van dir que això anava de baixa, nosaltres en vam obtenir 400 milions de dólars, només de la venda dels drets d'imatge dels Jocs per televisió als Estats finits. Per tant, els Jocs han sortit e econòmicament a Barcelona perquè 12 �el valor d'aquestes imatges ca ll a vegada és més gran. I a Atlanta encara serà més, perquè nosaltres a la televisió europea ho vam vendre per 90 milions; no hi ha una única televisió europea a la que se li pugui vendre, però com que progressivament es va creant, resulta que el que nosaltres vam vendre per 90 milions els d'Atlanta ja ho estan vennt per uns 250. Per tant, no és només mèrit nostre, no és que els de Montreal fossin molt dolents. En segon lloc, Montreal va fer unes coses de gegantisme innecessari. L'Estadi de Montreal, que és un d'aquests que es poden cobrir, l'han acabat l'any passat. Amb nosaltres ha estat al revés. Quan vam proposar l'Estadi se'ns van fer crítiques, com que era massa petit -ha esta l'estadi olímpic més petit dels últims vint-i-cinc anys, és per 55.000 persones i es pot ampliar fins a 65.000-, però ha funcionat perfectament, demostrant que es poden fer uns Jocs Olímpics en un estadi que no sigui de 100.000 espectadors, que és el que ens demanaven. Per tant, primer, hem tingut sort. Els ingressos són més alts i les despeses són més baixes; iosaltres hem fet una cosa molt més modesta. I a la gent li ha agradat, el que és el millor. La gent ha considerat que el gegantisme en el fons tampoc no els agrada. Si mireu les fotografies de Seül, de la inauguració, veureu un estadi molt més gran i que imposa molt més, però Barcelona, que ja té el camp del Barça amb Més de cent mil persones, per què volia un altre estadi de cent Mil ? Per tenir-lo buit ? Doncs no. Nosaltres, amb un estadi de 55.000 anem la mar de bé. - Molts dels aquí presents acoltumem a sortir per la nit, i ara se'ns ha posat la por al cos amb un seguit de tipus indesitjables, els skins, gent que no tenen cap tipus de sentiment. No es pot fer alguna cosa per evitar aquesta gent ? Si que es pot. Jo em vaig fer Éer un estudi d'aquesta qüestió per part de la policia municipal, i durant un temps van fer un seguiment molt acurat d'aquests grups. Resulta que a Barcelona n'hi ha escassament 200, d'ski*s, però passa que s'ha corregut la veu de tal manera que sempre giie hi ha bofetades la gent diu que són els skins, i moltes vegades no ho són. Abans també hi havia bofetades amb altra gent que, beguts o com sigui, anaven a fer gresca d'una forma violenta lerò amb una altra organització o classificació, però ara la gen de tot això en diuen skins. Si un taxista es baralla amb un que no li ha pagat, d'això en diuen els skins; si a la sortida de l'Up & Down -dic l'Up & Down per dir algun, però podria ser el Otto Zutz o el Zeleste- ha 13 �passat no se què, són els skins; i moltes vegades, pel que em diu la policia municipal, no són estrictament grups d'skins. Hi ha un cert increment del grau de violència urbana, això és veritat, i jo crec que això es pot combatre. S'ha de combatre sobre la base que la gent es convenci que hi ha una responsabilitat compartida amb aquest tema. No és només un problema de policia. La gent es pregunta com és que la ciutat de Barcelona ha pogut fer tantes Poses en tan poc temps, i ha pogut perquè hi ha hagut una sintonia de la gent. I quan la gent sintonitza i tothom actua en un mateix sentit, hi ha un factor multiplicador, és a dir, la quantitat de coses que es fan és molt més gran que les que aquella ciutat teòricament podria fer. I a la inversa. Quan no hi ha sintonia, quan no hi ha harmonia, quan no hi ha sinèrgies o vibració en comú, la incapacitat de la ciutat es multiplica, la incapacitat per resoldre els problemes més menuts. Tu ja pots posar ai carrer els 2.000 guàrdians urbans que hi ha, que són molts menys que el nombre de bars en els quals hi ha gent fent xerinola un divendres a la nit. Per tant, es tracta que en cada bar hi hagi unes normes de conducta, uns hàbits, unes lleis fins i tot no escrites de vegades -que són les que funcionen-, que port$.n les coses realment pel camí del civisme i de la urbanitat. Jo crec que cal que la gent pe4di una mica la por, i per això dic que hi ha tan pocs skins, per punxar el globus de la por i de la obsessió en què hi ha una gras massa de gent skin que ataca per les nits. No n'hi ha tants. Moltes vegades el que hi ha és un gamberrisme, el que hi ha són altres tipus de fenòmens, i el que és important és que la gent $'hi pugui regirar una mica. Que davant de la persona que porta el seu gos a cagar emmig del carrer, hi hagi quatre senyores que li facin un crit; que no només li cridin a l'alcalde quan se'l troben pel carrer -cosa que d'altra banda està molt bé-, sinó que ho facin també davant del tipus que porta el gos. I això és un problema psicològ.c, és un problema d'atrevir-s'hi, és un problema que la ciutat tingui aquell plus de ciutadania que tenen les ciutats suïsses, en el qual si tu tires el paper d'un carmel al carrer et ve una senyora vella corrent al darrera i et diu que "li ha caigut aquest *aper". Això és el que volem que passi a Barcelona, tant am la violència urbana com amb la brutícia. - Com veu el futur de Barcelon 14 �Jo el veig francament bé. Veig que Barcelona està molt més ben situada en aquest moment, davant de la situació econòmica difícil, que no pas altres ciutats. Sempre passa, inevitablement, que després de tot gran èxit, de tata gran festa, hi ha gent que li dóna pel pessimisme i diue#i "ara ho tenim tot fomut", el que abans era fantàstic ara és horrible, ens ho hem gastat tot, no ens queden diners, no tenim ànims, etc. La veritat no és aquesta. La veritat és que a tot Europa hi ha una recessió econòmica, i les ciutats que estan reacciofiant millor són aquelles que tenien una inèrcia positiva, una empenta que encara els dura. I aquesta és la situació de Barcelona, ren la qual hi ha una barreja de dos sentiments: la gent diu que hi ha crisi, però per sota la gent se sent molt orgullosa que tots els seus amics de fora, per exemple, diguin "sou fantàstics, ho heu fet molt bé". Hi ha més pessimisme a dintre que a fora. A fora, Barcelona està considerada en aquests moments com una de les ciutats-referència en el món. I nosaltres el futur el tenim bé en un sentit: si sabem vendre Barcelona, en :l bon sentit de vendre; si sabem col.locar el producte Barcelona bé, si sabem explicar-nos, enviar els nostres enginyers i arquitectes pel món. Jo ahir vaig estar a Bilbao, em van ensenyar els grans projectes de Bilbao per al 2000, i jo els vaig dir que si volien gent que en saben, que vinguessin a Barcelona. Nosaltres hem de vendre la tecnologia que hem après fent tot el que hem fet. - Pregunta sobre el respecte per la política. Jo t'explicaré una història q e em va passar quan encara no era alcalde, quan era tinent d'alcalde, i em penso que era 1 últim acte públic en què va estar el que era alcalde abans, el Narcís Serra. Va ser un acte a Sant Andreu, hi havia una tarima amb les autoritats i la gent passava *el davant. Els ulls els quedaven més o menys a l'alçada de les sabates dels que érem a la tarima. I hi havia un regidor que portava les sabates brutes. Vaig veure una senyora gran, jo diria que una persona senzilla, el que abans se'n deia "de condición humilde", i quan va passar i va veure les sabates del regidor li va comentar a una senyora que anava amb ella: "mira quines sabates mé$ brutes". Per què, això ? Perquè aquella persona farà el que pugui amb els seus diners, però el que vol és que la persona qye la representi vagi dignament vestida. Això per mi va ser una lliçó. Jo duia el cabell molt més llarg que ara... I vaig pensar que m'havia de vestir de forma que la gran majoria de la gent, no tomés els de la teva ideologia, la 15 �teva classe social, el teu grip humà, et trobin bé, que tota la gent trobi que els representes bé. Jo crec que normalment lá gent té respecte dels seus representants, és l'actitud ms normal. I, a més, no distingeix massa de partits. i Un vegada, al Carmel, vam an r a inaugurar un casal de joves, i pel carrer va venir una senyor . Em va felicitar, em va abraçar, tenia un gran respecte per mi,i i després em va preguntar: "y el señor Pujol cuándo viene n . Aquella senyora se'n fum que un sigui d'un partit o d'un altre, per ella el més important és que són gent que la representen, i en lquest sentit manifesta un respecte que jo crec que és correcte. - Pregunta sobre Ajuntament i tpeneralitat. Això és la democràcia, fill mei. Ahir em van preguntar sobre això a Bilbao, perquè els bascos én general són més monocolor. Em preguntaven que com és que h4. ha sectors de catalans que voten socialista a les eleccions muiicipals o generals i després voten convergent a les autonòmiques. A Barcelona hi ha tres grups: uns que voten sempre socialista, uns que voten sempre convergent i uns que van de banda a banda, els "bígamos", que en diuen. I això sorprén una mica. Jo crec que a Catalunya som mol.t pragmàtics, i hi ha molta gent que davant de cada elecció reacciona d'una manera diferent, no li agrada posar tots els ous a la mateixa cistella. Això és el que en Borsa, al mercat de valors, en diuen repartir el risc. Es una actitud molt catalana. 16 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4208 Title A name given to the resource Escola IPSI / Xerrades Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. S'hauria d'obrir una nova bocana al port, al principi de l'escollera. Això ja està pensat com a projecte, no aprovat però si dibuixat i calculat. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola IPSI, Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Urbanisme Infraestructures Benestar Social Lideratge Acció política Model social Barcelona Escola Ipsi Educació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-02-17 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1674/0000000569.pdf 18e7e6e1d9754d5155fe4fb999dfc3ed PDF Text Text Escoltar, proposar, governar Article de Pasqual Maragall a l'AVUI (29-4-2001) El diumenge 15 d'abril apareixia a La Vanguardia un article de Jordi Pujol, Construir, compartir, exigir, on el president explicava que a Catalunya i a tot Europa s'ha instal·lat un estat d'ànim social caracteritzat per l'egoisme individualista, la resistència a assumir responsabilitats i la desaparició d'una ètica col·lectiva, d'un sentit de comunitat d'interessos. Una situació que no és bona, tot i ser resultat d'un procés que sí que ha portat coses positives, i on els dirigents polítics tindrien una responsabilitat compartida amb la resta d'agents socials. Pujol acaba dient "podrà pensar-se que això és la defensa d'un polític, encara més, del president del país davant l'exigència creixent de la societat. La crítica serà fàcil. Ho assumeixo. Només demano que això no sigui excusa per no analitzar si no hem passat de la il·lusió col·lectiva a la insofferenza individualista, a un cert obstruccionisme sistemàtic i a la minusvaloració de l'interès general". La veritat és que sovint el territori del debat, d'expressar opinions i conviccions que poden ser més o menys polèmiques, d'obrir preguntes i confessar que no es tenen totes les respostes, és un territori vedat als polítics, que en el moment en què proposen o accepten un intercanvi intel·lectual en termes d'igualtat queden fàcilment exposats a ser objecte de crítiques polítiques: manca de lideratge, de capacitat de diagnòstic i d'acció, d'assumpció de les seves responsabilitats en tant que governants. Per als polítics, com sabem, queda només l'expressió de les certituds, l'omnisapiència -o el silenci-, la grandiloqüència... i el seu corol·lari de repetició i potser fins i tot de banalitat. A ningú no se li acudiria negar la complexitat dels problemes que viu més de prop -des de l'educació dels fills a la compra d'un pis o la pèrdua de la feina-, però al polític se li demanen idees clares. Encara que sigui per això, el text del president Pujol mereix respecte i reconeixement, tot i que ell és prou conscient del risc de descobrir flancs en un discurs i un pensament, com els seus, tradicionalment compactes, fins i tot en excés. El respecte, però, no ha de coartar la crítica sorgida de les diferències en relació a l'anàlisi, i sobretot del desacord envers les conseqüències polítiques que se'n deriven. La crítica presumible és la d'amagar la incapacitat de governar el país darrere d'una anàlisi sociològica. Una anàlisi que és vàlida no només per a Catalunya sinó per a la totalitat de democràcies avançades: ens trobaríem davant d'un problema continental, pràcticament civilitzatori-occidental, que afecta dirigents excel·lents i nefastos de manera igual: el d'una societat que menysté els valors col·lectius i on cada ciutadà mira per ell mateix. Una societat marcada per un individualisme davant el qual poc pot fer el polític amb la seva defensa minoritària de la visió de conjunt, de l'interès general. Es tracta d'una línia de crítica, que recolza en dos arguments clars: en primer lloc, el fet que en trobem davant d'una anàlisi poc sòlida. És que potser no s'han viscut, a Catalunya, a Espanya i a Europa, moments -alguns de llargs, altres que encara duren- d'il·lusió col·lectiva, de projecte compartit? Exemples en són els governs socialistes de González i Jospin; la transformació de Barcelona. En segon lloc, en el moment polític: no podem deixar de prendre nota del fet que Pujol, que tan poques preguntes es fa, expressa aquestes en un context de crisi indubtable del seu govern: la crisi de valors socials és denunciada, justament, quan més clara és la inexistència d'un govern a Catalunya. Podem preguntar-nos: si realment existissin aquest esperit de comunitat, aquestes aspiracions col·lectives, des d'on -amb quins instruments-, i cap a on -amb quin programa- podria Pujol liderar-los? No obstant, hi ha una altra crítica possible, més benèvola en cert sentit però igualment profunda, i més interessant: que el seu discurs no sigui la defensa d'un polític davant l'exigència creixent de la societat, sinó l'expressió honesta d'un dirigent que no pot sinó fer palès el seu desconcert, i finalment la seva incomprensió i desacord, davant Catalunya tal com és i els catalans tal com són, amb els seus desitjos i aspiracions diverses. Podríem dir més: no el desacord davant una realitat que no s'acomoda a la seva pròpia visió -i que reclamaria l'impuls, el lideratge de l'home públic-, sinó el desconcert i la confusió profundes davant la constatació de la inexistència d'aquella societat projectada i imaginada, finalment irreal. I és que, al llarg de dues dècades, Pujol ha anat projectant sobre nosaltres una imatge unifocadora que s'ha arribat a creure ell mateix. Un missatge que ha donat bons rendiments electorals al seu partit, però que ha tingut efectes nefastos -i per sort limitats, com ara es veu- sobre la societat catalana, un patrimoni bàsic de la qual és la seva diversitat. Una diversitat que pot convergir en la defensa d'interessos múltiples, de país, amb la identitat en primer lloc; però que tolera malament la simplificació, el maniqueisme i l'ensopiment. El projecte d'una Catalunya única dissenyada per un president que no és només el líder del partit més votat, sinó la veu de l'esperit, xoca amb la imatge de la Catalunya real, plural i exigent. Pujol ha encapçalat un projecte on, darrere un gran eslògan -la construcció nacional- s'ha amagat, justament, una estratègia política farcida de les tàctiques, dels arguments i les actituds que ell ara troba tan inadequades, tan incòmodes. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el pujolisme ha estat la reivindicació permanent, la incapacitat per arribar a acords i a consensos -tant amb Espanya com amb les forces polítiques catalanes- clarament explicitats, acords que representessin aquest bé comú que ara ell troba a faltar; una política marcada pel regateig curt, el qué hay de lo mío i presentada, sorprenentment, com la millor estratègia per a Catalunya. Una estratègia inútil avui per a Catalunya, i inacceptable per a dos anys més. Des del govern de la Generalitat s'han fet, tanmateix, grans conquestes, recolzades, però, sobre grans consensos: calia construir el país alhora que s'assentava l'administració autonòmica. A vegades, les discrepàncies es van haver de deixar de banda davant la necessitat de fer front comú en matèries essencials. Ja fa alguns anys, no obstant, que ha arribat l'hora de la política: de fer front a les demandes de les persones, a vegades conflictives, en un Parlament i amb una oposició crítica i proactiva. Uns ciutadans i un sistema de partits catalans que s'han fet madurs alhora que el seu govern envellia. I a aquesta societat madura -i per tant exigent, que s'autoafirma, que ja no es pot entabanar amb facilitat- cal posar-li davant, al costat, un govern que l'escolti i que l'estiri, sense dirigismes però sense vacil·lacions, cap a un projecte on totes aquestes aspiracions, aparentment centrífugues, trobin sentit. �Aquelles grans conquestes, no obstant, han vingut molt facilitades pel fet que eren els socialistes els que governaven tant l'Estat com les ciutats de Catalunya. Un Estat de benestar l'enfortiment del qual ens ha beneficiat, i uns municipis que han gestionat de prop, ells sí, la diversitat de la societat, la immediatesa de les seves demandes. És, justament, des de l'experiència de governar una ciutat com Barcelona, i de la constatació de l'empenta amb què es governa en aquest moment, que es pot constatar que els temps no ens porten necessàriament la pèrdua del sentit col·lectiu i que és possible construir projectes ambiciosos, en la mesura que siguin compartits i que responguin a les demandes d'aquesta societat, per sort madura i exigent. 29/4/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Escoltar, proposar, governar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Pujol, Jordi, 1930- Democràcia Acció política Model social Societat Identitat col·lectiva Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1374 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/716/19960304_LV.pdf 4ecd29ebae74bed177ac4bd9e9fe7c4e PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/03/1996 La Vanguardia, p.055, Opinión Escrito antes Autor: PASQUAL MARAGALL Escribo estas notas en el día de la reflexión. Antes del resultado que ya todos sabremos cuando el lector, si se deja seducir por un título que huye de la actualidad -para entenderla mejor-, posa sus ojos en estas letras. A los efectos de lo que diré el resultado es indiferente. Durante la campaña he leído y oído palabras de preocupación por la situación creada antes. Desde el 93 algo ha ido mal para todos. Insisto: para todos. Para muchos, algo ha ido mal desde el 91, para algunos desde el 89, para otros desde el 87. Para los más partidarios, por supuesto, desde el 28 de octubre del 82. Muchos podríamos coincidir en que, tras las elecciones de 1993, se abrió un periodo necesariamente perverso de la política española. Hasta ese momento tal tipo de coincidencia no era pensable. ¿Por qué? Hasta 1993 no se había agotado ni el crédito del Gobierno para gobernar ni el de la oposición para controlar. A partir de junio del 93, el Gobierno debía cambiar inmediatamente y la oposición debía impedirlo. Y lo decisivo es que la oposición podía impedirlo: le bastaba con apretar las tuercas mediáticas y morales de las que disponía. Sin embargo, esa casi inevitable media vuelta de más a la presión de la olla política madrileña podía hacer saltar el puchero por los aires, y no es seguro que ello no haya sucedido incluso sin que nos hayamos dado cuenta del todo. Algunos hechos parecen corroborarlo: los asesinatos de ETA, la pérdida de la presunción de que la calle es de todos, al menos en Euskadi, pero no sólo en Euskadi; ¿hay que recordar que tampoco los tranquilos despachos de la Universidad de Madrid son seguros? ¿Que Tomás y Valiente no era cualquiera sino uno que había dicho: o ustedes o nosotros? ¿Que Tomás y Valiente andaba por la estrecha senda de la "España, nación de naciones", la única que puede salvarnos juntos? Es más: el éxito espontáneo y masivo del "no pasarán" en el mitin del Palau Sant Jordi; el de las menciones a Franco de Raphael en los mítines del PP; el canto de "La Internacional" en la cena de fin de campaña de los socialistas de Cuenca; la alusión de una diputada a la permanencia de González en el escaño "mientras la justicia lo permita"; la de una concejala al "cerdo de Setién"; la imagen de los folklóricos de HB disparando salvas al aire ante 30.000 personas en Anoeta, y sobre todo, sobre todo, el "si me miras te mato", del asesino de Múgica a la mujer que lo vio todo y frases aún peores que se han oído en San Sebastián... Todo esto ¿no nos está diciendo que el puchero estalló y que es hora de ponernos todos de acuerdo, haya ganado quien haya ganado, en hacer que el lenguaje democrático se fortalezca de modo que el de la intolerancia y el odio, e incluso el de la amenazante nostalgia, sea progresivamente imposible, impensable? Y es que todo esto nos ocurre justo cuando tenemos a tocar de dedos la solución. Cuando estamos bien en Europa, como querían Azorín y Baroja, Cambó y Macià, Blas Infante y Cunqueiro; cuando la España permanentemente haciéndose que Tomás y Valiente citaba de nuestros exiliados en México (Bosch i Gimpera) se acepta bien como tal proyecto y se consagra ya en una Europa multiidentitaria y unida en la moneda; cuando parecía, a partir del fracaso de ETA en el 92 y de la fuerza manifiesta de los gestos por la paz y el diálogo, que éstos se 87 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA imponían en Euskadi; cuando los sucesivos pequeños retoques de la Constitución podían comenzar sin sobresalto, como sucede en países de larga tradición democrática; cuando, en fin, la economía no va mal... En los días preelectorales he leído artículos preocupados de Alberto Oliart ("Al día siguiente") y Miquel Roca ("Gane quien gane"), artículos certeros de Herrero de Miñón y un artículo espléndido de Ramón Jáuregui sobre el reparto del trabajo a pesar del poco caso que se le hacía en la campaña. Coincido con ellos en tratar de saber, más que lo que realmente ha ocurrido, lo que debería suceder tras las elecciones. Lo primero es un gran acuerdo sobre el poder judicial, para dotarlo de prestigio renovado, sobre la base de un consenso político profundo -no de un corporativismo respetable- que mire más allá de intereses partidarios y consagre a personalidades judiciales con criterio propio, discreción probada y profesionalidad indiscutible. Un juez o un fiscal indiscretos deberían considerarse el peor enemigo de la sociedad. Sin eso, los demás pasos serán imposibles. Porque el segundo paso es un tratamiento radicalmente distinto del terrorismo, sobre el cual los políticos y aún más los jueces harían bien en no hablar demasiado y en juzgar más deprisa. Los pactos (Ajuria Enea y Madrid) han de respetarse sin gran discusión ni publicidad. El tercer paso es el tratamiento progresivamente transparente de la financiación de los partidos, la disminución de los gastos electorales y de la publicidad, la obligatoriedad de los debates cara a cara entre los candidatos mejor situados, la prohibición de la financiación empresarial de los partidos y la progresiva dependencia de los mismos de las cuotas de sus afiliados y simpatizantes. Se trataría de reducir el peso de la política -publicitariamente hablando- en la sociedad. Como en Suiza, donde una elección es difícilmente perceptible en la calle. En ambos casos (terrorismo y corrupción política) hemos sufrido más por lentitud que por injusticia. Ya en el monólogo de Hamlet la parsimonia de la justicia se equiparaba a la insolencia del funcionario entre los males de la sociedad. Por otra parte la única forma de igualar las oportunidades entre partidos de empresarios y partidos de trabajadores, o que defienden mayormente los intereses de unos u otros, es limitar el peso del dinero en la política. Esto traerá consigo también una menor influencia de la política en el manejo del dinero. Quizá también habría que limitar la arrogancia de unos y otros en la defensa de lo privado y lo público, pero eso es tema para otro día. Y llega el tema más difícil de tratar: la relación entre medios, política y dinero. Sin una especie de código no escrito de los grandes medios relativo a sus propios límites a la hora de influir en el desarrollo de los acontecimientos "no farem res", como decimos en Cataluña: no haremos nada, no se conseguirá nada. Aunque el espectáculo del canibalismo mediático madrileño no es fácil de comprender desde la periferia, no quiero que esto se interprete como una defensa de la "omertà", del silencio cómplice o cómodo. No creo que Cataluña haya sido un ejemplo en este terreno, aunque se ha hablado muchas veces en esta línea. (La política y los políticos locales hemos tenido que ver algo en ello, y los empresarios también.) Por fin, sin una reforma del Senado a la alemana, para sustanciar el debate entre territorios, no podríamos entrar en la era de la estabilidad y la efectiva europeización. 88 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA El compromiso por la subsidiariedad que se inscribe entre los principios fundamentales del tratado de la Unión es imprescindible para navegar en la política del siglo XXI, es decir, dentro de cuatro años. Es el efectivo cemento constitucional, el punto de encuentro de las tradiciones federalista y liberal que han hecho Europa, de las pulsiones diferenciales y las solidarias. Pero todo esto, que tenemos al alcance de la mano, se nos puede estar escapando como el agua entre los dedos. Hemos construido entre todos un escenario infernal en el cual, si el PSOE sigue gobernando, la amenaza de una reacción furibunda de la derecha ha sido tan virtual, ha estado tan presente, que, aparte de haber amedrentado a algunos y condicionado curiosamente su voto (no votemos a éstos no sea que los otros se lo tomen rematadamente mal y nos condenen a cuatro años más de tertulias sin freno), aparte de eso, que es inadmisible, puede haber influido en la cerrazón en banda de los socialistas, más allá de lo conveniente para el país. Y si ha ganado el PP, además de felicitarle democráticamente, debemos advertirle de que lo habrá hecho al precio, altísimo, de inducir a la mayoría a pensar que todo está permitido y a los que le han apoyado desde la democracia y la decencia, a concluir que ese nuevo gobierno será su rehén. Mal si han ganado unos, mal si han ganado los otros: nada sería reprochable en un caso, todo estaría permitido en el otro. Y si se ha impuesto el "quinto votante", el voto en blanco, o los pequeños partidos que harían cualquier mayoría estable imposible o precaria e interesada, la conclusión no es mucho mejor: no nos habíamos atrevido a hincarle el diente a los dilemas del país y lo pagaríamos caro, quizá con unas elecciones más como castigo. España tiene la oportunidad de ser el primer país europeo en afrontar sus demonios mirándoles a los ojos: terrorismo, contraterrorismo, corrupción, insolidaridad o intolerancia ante la diversidad. Contra lo que se ha dicho, poco tenemos que aprender en estos terrenos de la Alemania de los Baader-Meinhof, la Gran Bretaña de los IRA asesinados en Gibraltar, la Francia de Mururoa y los suicidios políticos, la Italia de Craxi, Berlusconi y la Mafia invicta. Admitamos que esto sería mérito que compartir y apresurémonos a crear las condiciones -ya dichas con toda modestia, otras pueden faltar o mejorar las aquí aventuradas- y a pedir al líder de la mayoría y al de la minoría, o al del Gobierno y al de la oposición, a poner en común ante todo lo que haga falta para recrear un diálogo entre unos y otros. Todas las fuerzas con influencia y responsabilidad (política, bancaria, sindical o eclesiástica, o mediática) respaldarían ese espíritu. PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona 89 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1178 Title A name given to the resource Escrito antes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Corrupció Cooperació Acció política Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1996-03-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/867/0000000578.pdf 30ebe57e3485166db344254755d3f109 PDF Text Text Escuelas de verano y cambios en los gobiernos Article de Pasqual Maragall a El Pais Escuelas de verano y cambios en los Gobiernos Jordi Pujol suele confesarse en las escuelas de verano. El año pasado les dijo a sus escolares que no se preocuparan, que aún podían ganar las elecciones, porque, textualmente, dijo, 'el voto anticatalán ya no irá al PSC'. En ese momento CiU y PP acababan de acordar en Madrid la no agresión mutua: Piqué no vendría a Catalunya y el PP se dedicaría a arrancar voto socialista haciendo españolismo en el área metropolitana de Barcelona. Pero seis meses más tarde todo cambió. A esas alturas nada hacía presagiar la veracidad de los grandes éxitos que Pujol había imaginado para el PP en los barrios obreros. Y llegó la OPA amigable de Aznar, que invitó a CiU a entrar en el Gobierno español. Aznar optaba por sacar votos de CiU y dejarse de aventuras extrañas. Algunos empresarios catalanes, ya un tanto incómodos con las filigranas de CiU, se alegraron. Y el acuerdo CiUPP para pelearse educadamente ha terminado en una pelea sobre el acuerdo. Encima, desde octubre para acá, la intención de voto favorable a CiU no ha dejado de separarse, a la baja, de la tendencia del voto socialista. Yo no creo en las encuestas una por una, pero sí creo en las tendencias cuando todas las prospecciones concuerdan en señalarlas, cada cual desde su particular muestra y su particular serie de preguntas. Resultado: Pujol ha cambiado de tono. La escuela de verano de 2002 tenía que ser distinta. Esta vez sería 'tenderos contra intelectuales'. Todavía podemos sorprender, afirmó esta vez. Esos intelectuales refinados de la izquierda no podrán con nuestros tenderos. Pero la verdad es otra: los tenderos de hoy, los espabilados, los innovadores, los de los ejes comerciales, no se reconocen en la imagen patética que Pujol hace de ellos, ni tienen a san Pancracio en la estantería. Y los intelectuales se han resabiado. A fuerza de tortas se han hecho más políticos. Algunos superan a Pujol por su izquierda y se hacen soberanistas de verdad. Otros pasan de todo por el otro lado y se van al constitucionalismo puro y duro. Pero los más están en el constitucionalismo evolutivo y en el deseo de cambio de verdad: cambio en Barcelona y en Madrid. El cambio de Gobierno de Aznar es teatralmente preelectoral. No es el cambio que esperamos. Lo más importante del cambio de Gobierno es la dimisión del presidente de la Comunidad Autónoma de Madrid y del presidente de la de Valencia. Y la marcha de Piqué no se sabe hacia dónde. Adivinen. Todo ello tiene que ver con la preparación de dos cosas: las elecciones del próximo año y la retirada de Aznar y su intento de saltar a Europa. Para que no decaiga la ilusión. Y para intentar frenar una victoria socialista en Madrid a cualquier precio. ¿Y en Catalunya? En Catalunya la batalla no será entre tenderos y poetas, sino entre aduladores y creativos, entre falsos tenderos y comerciantes modernos, entre los embabiados con el empresario modelo que está siendo juzgado y los industriales de verdad, entre los hijos del régimen y los jóvenes autónomos y emprendedores. ¿Nos sorprenderán los convergentes? ¡Ya nos han sorprendido! Mandan sin ganar del todo y, lo que es más dificil, sin gobernar casi nada. 'Hay que tener más votos', les dice Pujol siempre a ERC y a IC-Verdes. 'Hay que tener más votos para poderlo decir', se le podría contestar. Incluso para gobernar hay que tener más votos. Sobre todo cuando los votos del PP van a su aire. No sé cuánto tardaremos en percatarnos del tiempo perdido en la lenta transición que vivimos. Será un momento de interrogación: '¿Cómo nos pudo ocurrir?', nos diremos. Pero sobre todo se lo preguntarán los gobernantes: ¿por qué nos han votado tanto y ahora nos abandonan? Ya se lo digo: a lo primero, porque nunca desde el último de los descendientes de Jaime I, nunca desde que Catalunya empezó a perder pie, habíamos tenido la oportunidad de sostener a un Gobierno pleno y con todas las de la ley. Y a lo segundo, porque durar ha sido importante, pero nos hemos empezado a dar cuenta de que sólo durar no basta. Sólo durar nos lleva de nuevo, si no a la decadencia histórica, sí a la marcha lenta. Y no están los tiempos como para dormirse. Post scriptum. Han pasado un par de semanas y un par de cosas han cambiado. Una: no hace falta que adivinen que hará Piqué. Ya lo ha hecho: se ha proclamado presidente del Partido Popular en Catalunya y será �candidato en las elecciones autonómicas. Dos: Pujol ha ido a otra escuela de verano. Cataluña no quiere ser como Cuenca, ha dicho. Si Piqué viene a Catalunya a ganar votos en la burguesía catalana, olvidando que se trata de un juego de suma cero, que no beneficia al conjunto de la derecha, ¡ah!... entonces el pacto constitucional peligra. Pujol no lo ha dicho así, pero les aseguro que lo piensa así. Lo conozco como si lo hubiera parido. 'No queremos ser como Cuenca' quiere decir: 'Os vais a enterar'. Se acabó el Pujol manso y gran estadista que la derecha madrileña descubre cada dos o tres años, en la confianza de que ya han amansado la fiera del catalanismo que tanto temen. Pues no se apuren, más mansa no puede estar. El Gobierno de Catalunya necesita los votos populares, no para el presupuesto - prefieren una prórroga indolora-, sino para no alarmar a los empresarios, poco amigos de aventuras, y para tratar de recordar a los populares que el auténtico adversario es la izquierda y que 'si se pierde Catalunya, España vendrá después'. Todo muy romántico. Épica es lo que hace falta, se ha dicho en la escuela de verano convergente. Menuda épica. Y menuda ética. 30/7/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1365 Title A name given to the resource Escuelas de Verano y cambios en los gobiernos Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Pujol, Jordi, 1930- Acció política Catalunya Nacionalisme Eleccions Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2837/espana_cabemos_todos.jpg af12276b04fb15d381a97666a21c26a1 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource España ¿cabemos todos? Creator An entity primarily responsible for making the resource Fernández García, Tomás Laborda, Juan José Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002 Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Espanya Divisions administratives i polítiques Nacionalisme Federalisme Catalunya Description An account of the resource Obra col·lectiva coordinada per Fernández i Laborda, inclou una contribució de Maragall "La España viva. La España común", p. 173-196, a més de les de: Juan José Laborda Martín; Iñaki Anasagasti i Joseba de Zubía Atxaerandio; Joseba Arregi Aranburu; Carlos Aymerich Cano Árbol; Enrique Barón Crespo Árbol; Gabriel Cisneros Laborda; Luis Miguel Enciso Recio; Gaspar Llamazares Trigo; Juan Fernando López Aguilar; Josep Ramoneda; Joan Rigol i Roig; Miquel Roca i Junyent; Juan José Solozábal Echavarría; Alejo Vidal-Quadras Roca. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Publisher An entity responsible for making the resource available Alianza EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1621/0000000711.pdf fb7de9e2eb807810be99f62344676a9b PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource España no va bien sin la relación entre Castilla y Catalunya Source A related resource from which the described resource is derived La Gaceta Regional de Salamanca Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Orive, Begoña F. Vicente, M. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Arxius Franquisme Catalunya Espanya Territoris Acció política Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-01-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1106/19870731d_00229.pdf 94e9734c8ee57cb849a6c2cf322ad3ab PDF Text Text "ESPANYA. 92: UNA PERSPECTIVA". CONFERèNCIA DE L'EXCM. SR. 1-1CALDE, PASQUAL MARAGALL, AL CLUB LIBERAL. PLATJA D'ARO, 31 DE JULIOL 1987 �SOVIET HE PENSAT QUE A CATALUNYA ENCARA TENDIEM A CAURE EN EL VICI D'AOUESTA INTROSPECCI6. DEDIQUEM ENCARA MASSA TEMPS A DISCUTIR SOBn EL QUE ÉS j 1, CATALUNYA , ! A -S . RE E1.19UE ,i 1.. 1s qíVo 1. I I •1 \ í - : n 1 1 . . ESIE PANYIA-It TENfM ENCAR í MASSA = ! i OBSESSIó P,ELS 4AMS/I \PEI,S\ADP-ECTIU$: iNAC;f6,\NACIONAAT,\REGI6, 1 \ y ESTAT PAISOS, NORD, .5,. Y31), PRINCiP \j• \ í \,..,../ , PENÍNSULA... ENS Hi DEDIQUEM MOLT MIS D'ALL6 QUE LA SITUACIó REAL JUSTIFICA: NO NI HA DESGR&CIA, PER1LL, OPRESSI6, AMENAÇA PESANT PROU SOBRE "HL C [SiP" PER JUSTIFICAR UNA TAN GRAN ATENCIó A NOSALTRES MATEIXOS. POTSER JA QUE ENS TROBEM ENTRE LIBERALS CALDRA PARAFRASEJAR UNA DE LES SENTaNCIES MIS CITADES DE MARX: JA HA PASSAT EL MOMENT D'INTERPRETAR LA REALITAT; DEDIQUEM-NOS A TRANSFORMAR-LA. �PER AIX,5 HEI DE FER SERVIR LA FITA, EL REPTE DE 1992: TRANSFORMEM BARCELONA, TRANSFORMEM LES NOSTRES CIUTATS, TRANSFORMEM CATALUNYA, TRANSFORMEM ESPANYA, PER FER-LES MILLORS, PERQU SIGUEM MÉS FELIgos, MES LLIURES, MÉS PERSONES. TI CATALUNYA I L'ESPANYA DEL 92 PER A MI ÉS EVIDENT QUE, PEL NOSTRE INTERéS, PER L'INTERéS DE CATALUNYA ENE CONVÉ QUE LA NOSTRA TRANSFORMACIÓ SIGUI SOLIDARIA AMP LA D'ESPANYA. ENCARA MÉS, HEM DE SER CAPDAVANTERS EE . EN LA TRANSFORMACIó D'ESPANYA. SABHM QUE CATALUNYA NOMÉS HA POGUT SER LLIURE 1 PRÒSPERA CUAN A ESPANYA ¡JI HA HAGUT UN RÉGIM DE LLIBERTAT 1 PROGRÉS. �NOSTRA P ARTICiPACIó EN LA TRANSFORMACió D'ESPANYA, LA REPETEIXO NO P,S TAN. SOLS UNA OUESTIÓ DE SOLIDARITAT: ÉS, SOBRE TOT, UNA QUESTió VITAL PER A NOSAL.TRI. ESTEM PREPARATS PER A LIDERAR EL PROCÉS? CONTINUA SENT CATALUNYA L'AVANÇADA DE PROGRÉ,S? LA PRIMERA PREGUNTA 14' INCLINO A CONTESTAR QUE Sí. A LA SEGONA NO N'ESTIC TAN SEGUR. L'INTERVENCIONISME M'AGRADARIA EXPLICAR-LOS QUINES SÓN LES CONDICIONS QUE CONSIDERO NECESSARIES PER RECOBRAR AQUEST PAPER. ÉS UNA FETA CATALb.. DES REFLEXIÓ D'UNA OPCIÓ POLÍTICA CONCRETA: LA DEL SOCIALISME �FA DOS ANYS JA VAIG TENIR L'OCASI6 D'EXPRESSAR LOS ELS MEUS TEMORS PER LES TFNDaNCIES INTERVENCIONISTES 1 ESTATISTES QUE APUNTAVEN A CATALUNYA. UN AFANY D'INTERVENCIONISME QUE ERA PALèS EN LA MANERA DE ELE D 'OPCIONS POLÍTIQUES QUE ES RECLAMAVEN HFRE\w S DEL PENSAMENT LIBERAL. DOS `JESPRS,„.cE.) ANYS E'INTERVENCIONISME, NACIOIALITZA2 S'HA CATALUNYA TRADUYT DOLOROS ENDINS, EN UNES CONSTATAR QUE L'OBSSESSICS PER MESURES POLÍTIQUES DESAFORTUNARES LES CONSEQÜ'éNCIES DE LES QUALS SERA MOLT DIFÍCIL Esm:EnAR. FA DOS ANYS VAIC, DEFENSAR EL COMPONENT ."LIBERAL” DE L' OPCIÓ POLÍTICA SOCIALISTA EN- LA QUE MILITO. • �CREC CGE VAIG AUNTAR, QUE LA POSICIó SOCIALISTA RESPECTE DE • - L'ESTAT, DE L'ESTAT EN ABSTRACTE, HA DE GUANYAR GRAUS DE LLIBERTAT I D'ESCEPTICISME. AQUEST ÉS UN ALTRE SENTIMENT PROFUND DEES CATALANS I DEL SOCIALISME CATALá QUE NO VOLEM AMAGAR EN ABSOLUT. AOUESTA PERSPECTIVA S'ADIU DEL TOT AMB EL NOSTRE MUNICIPALISME TEóRIC I PRáCTIC. UNA PERSPECTIVA DES DE LA QUAL _ • PEESEM QUE CALDRTA ERE -I NO ES FA PROU- UNA CRÍTICA SENSE PIETAT DE L'ASEIXIANT INTERVENCIONISME NACIONALISTA: S'INTERVENEN LES CAIXES, ES PREPARA LA INTERVENCIó DELS YOSEUS, JA S'EA FET EN EL CAS DE LES El RES, LES CAMBkES DE COMERÇ, LES CAMBRES AGRáRIES. ES NACIONALITEEN LES COMARQUES A TRAVÉS DEL PARTIT, PER CONVERTIRLES EN TOP EL CONTRARI DEL QUE SQMNIAVEM: EN ENGRANATGES D'UN APERREE NACIONAL DE DOMINI PUNTIELISTA DEL TERRITORI 1 D'UN REPARTIR D'INSPECC)6 DIRECCIONAT DEL DINER PúBLIC; FINANCERA LOCAL, ES CREEN (JbOSSOS ES MEMYSPPEEN ELE MECANISMES AUTONa:TICD DE DISTRIBUCIó DE RECURSOS DES DE L'ESTAT AMB L' EXCUSA �COMPETCIES PER A CATALUNYA; ES TANOUEN AMOS I TELEVISIONS LOCALS TOT LLOANT LA SOCIETAT CIVIL; ES PROHIBEIXEN LES SAMARRETES DE LES ESCOLES PER UNIFORMAR TOTHOM AMB UNA SAMARRETA -6UTCA AM3 L'ESCUT DE LA GENERALITAT T UNA PETITA InscRI p ció DEL NOM DEL CENTRE; EL MATEIX ES FA AMB LES POLICIES LOCALN SEMPU AME UNA FINALITAT LLOABLE DE SIMPLIFICACIó, ES CLAE, PER3 SEMPRE UNIFORMANT, MAI PRIMANT LA SINGULARITAT). EN FI, S'INTENTA CONTROLAR EL BARÇA I ALTRES CLUBS. DAVANT UN I FORNA:- )0 D'AOUEST ALLAU DE MISSATGES LA PRó l)IA ESQUERRA SE SENT ORDENANCISTES I A _VOLTES, DESARMADA: NACIONALITZAR NO HA ESTAT JUSTAMENT EL SEU PROPI LOT D'ORDRE? �LA VISIó DELS SOCIALISTES NOSALTRES CREILM QUE IGUALTAT NO VOL DIR UNIFORMISME SINó JUSTAMENT YIPERNCIA: DIFERaNCIA PER COMPENSAR LA DESIGUALTAT D'OPORTUNITATS, PER¿S TAMBÉ DIFEKMCIA PER A QUE S'EXPRESSIN TOTES LES SINGULARITATS, VAL A DIR, IGUALTAT DELE INDIVIDUS, NO IGUALTAT CONTRA L'INDIVIDU. ACUESTA IDEA CREC QUE LA POT SUBSCRIURE QUALSEVOL, SOCIALISTA, O NO, QUE CREGUI EN LA DEMOCRACIA. CREO QUE ÉS DEL TOT COUEENT AME L'IDEARI PER. SEMBLA QUE NO LIBERAL. ÉS LA VISIó PREVALENT AVUI A CATALUNYA. PER AIX5 OLE TINC ELS REUS DUBTES DE QUE CATALUNYA CONTINUY SENT L'AVANCADA DE PYJGPÉS A ESPANYA. �SI tT.fr MO, L'AVANTATGE COMPARATIU RESPECTE A. LA RESTA D' IEIEPANY QUE `Ï'F`il EM A L'INICI DE LA TRANSICIó IIA QUEDAT MOLT I?EDUi'T. ï.^ LA RESTA D'ESPANYA ES NOTA MÉS DIFERèNCIA IENTRE LA SOCIETAT ACTUAL I LA DE FA 10 ANYS QUE NO PAN NOTEM AVUI A ^iiTriL^:'^s._._. CATALUNYA. AQUÍ ENCARA CONEONEt•1 EL RESPECTE INSTI T UCIONAL AMB EL TEMOR UN RESPECTE I UN TEMOR, REVERENCIAL. S'APLIQUEN BEN .Eï,I,!:C`!'LVAMI:P1':C. REAC: C IOI D'ALTRA BANDA, QUE COMPAREU, SI NO, LES TREMENDES QUE VA DESENCADENAR UN ARTICLE D'EN PEP SUBIRóS PUBLICA EN UNA REVISTA TRIMESTRAL iO EL RESPECTE RELATIU QUE lt NOMENAMENT D'UN FISCAL CAP DE L' AUD I ó NCIA TERITORIAL) EL AME LA `EhT[J ; :ï, TAT AMB QUE S'ACULLEN LES CONSTANTS SORTIDES DE TO DEL— (OLUMMSTES `I.ABITUALS I D'UN DELS DIARI AMB MÉS DIFUSIÓ A CATALUNYA. DIRECTORS ADJUNTS DEL �AMICS MEUS, CRE1.7 QUE AIXÒ ÉS MOLT PERILLÓS PER A CATALUNYA. MS ANTIGUES I AMB LES NOSTRES INSTITUCIONS, QUE SENS DUBTE SóN - ... MÉS TRADICI6 QUE GRAN PART DE LES D'ESPANYA, CORREN EL PERILL DE OUEDAR ENCARCARADE9 SOTA TONES D'UN MOLT POC LIBERAL RESPECTE INSTITUCIONAL. coNTERTrR LA CAMBRA CATALANA EN EL LLOC DE DEBAT I DE CRÍTICA D'AOUEST IDMENS JOC DE MANS EN QUE S'ESTA CONVERTINT LA 1 POLíTTCA NACIONALISTA LS 7 01 UN UN REPTE QUE DEMANA GOSADIA 1 HABILITAT. 1, SOBRETOT, RESOLDRE AME COHER¿NCIA EL GRAN PROBLEMA DE L'OPCió CONTINUADA -.„., ENTRE EL FER COSTAT A UNA MAJORIA ARROGANT, SIMPLEMENT HABIL EN LA cREArI6 DE PRC,BLEMES I INEPTE EN LA SEVA SOLUCIó, O BÉ, L'OPOSICI5 7RONTAL, A DESGRAT DEL COMPONENT NACIONAL EVIDENT D'ALCUNES DE. LES PROPOSTES AVANÇADES DES DE LA MAZORIA. �CREC QUE EN AQUEST PUNT ESTEM FENT EL QUE CALIA FER. PERÒ LA TASCA ES ',LARCA. AVUI CATALUNYA TÉ TOTS ELS NÚMEROS PER A ENTRAR AMB BON PEU LO LA. COLLA EUROPEA CAP A LA SUPERVIVèNCIA ECONCS•ICA I LA INTEGRACIó POLÍTICA QUE S'ALBIRA. HI HA UNA COLLA. DE SECTORS SOCIALS D'EUROPA., NO SOLAMENT ECON3MICS, TAMBÉ CULTURALS, URBANíSTICS, TECNOLóGICS I ACADèMICS, ON ES FACTIBLE GUANYAR-SE UN ESPAI RESPECTABLE. ANALITZEM AOUESTES POSSIBILITATS AMB ATENCIó. ANALITZEM TAMB AH MB DETALL LOS NOSTRES PROBLEMES, QUE SóN MOLTS, EN EL CAMP DE L'ADMINISTRACIó PÚBLICA, 1 EN EL TERRENY DE LES DESIGUALTATS SOCIALS, nuE AFECTEN YISIBLEMENT EL NOSTRE POBLE,› �nEcTnTm ALESHORES ST EL OUE CAL ÉS UN CONTINUAT ENFRONTAMENT AMO EL GOVERN ESPANYOL, COM A EXPEDIENT PER A ANAR TIRANT DE VETA. EN L'OBTENCIó D'ADHESIONS POPULARS SENZILLES O SI T.S AVIAT 1'10 PREFERIBLE TRIAR AUTÒNOMAMENT ELS CAMPS D'EN7RONTAMENT AME EL GOVERN ESPANYOL, DESENVOLUPANT-LOS AMB R1GnR, PER11 SENSE OBLIDAR NI RES SECTORS DE DESENROTLLAMENT POSITIU DE LA. POLÍTICA CATALANA NI LES GREUS MANCANCES QUE EL GOVERN CATALA RE DEMOSTRA. HEM DE SER SOBRE TOT CONSCIERTS QUE UNA POLÍTICA --•••••D i AMBIGiJEITAT PESPECTV DEL MARC ESTATUARI O CONSTITUCIONAL -QUE ÉS DIFERENT O UNE POLÍTICA DE PRESSIó SELECTIVA I TENAÇ EN ELS TEMES PRIORITARIS- POR DUP. A SITUACIONS EXTREMES PER PART DE SECTORS MAJORMENT JUVENTLS QUE ()UANT SENTEN "AMENAÇA A L'AUTONOMIA" . . • LLEGEIXEN "PLANS S -ANISTRES CUROSAMENT PREPARATS PER ANORREARNOS", '1 _UAN SESTEE "N6VOLS EN L'HORITn DE L'AUTONOMIA" LLEGEIXEN "IMPOSSIBILITAT TOTAL D'UN FUTUR PRC5SPER 1 LLIURE". �AQUESTS SECTORS ESTAT. AVUI PERPLEXOS DAVANT LA BOGERIA DESTRUCTORA QUE EL NACIONALISME RADICAL HA INTRODUÏT A CASA NOSTP NECESSITEN UNA EXPLICACIÓ D'ALGUNES COSES QUE NO ENTENEN. NECESSITEN QUE ALGÚ ELS DIGUI QUE QUAN FRANCO VA ESCRIURE ED: 1:^ L4 .'. EN EL BULLET'í OFICIAL "LAS PROVINCIAS TRAIDORAS DE GUIPU%COA Y VIZCAYA", EN DECRETAR L' ABOLICIó DE L'ESTATUT BASC, DECRETAVA `I'fMBn INEXORABLEMENT MÉS DE MIG Si;GLE D'ODIS I VENJANCES t^.'R! E'.'A?ii::; :A An. EST AFx"GIT ADMINISTRATIVAMENT INNEC:(_ESSARI PROCEDIA DEL FET QUE L'ESGLÉSIA BASCA VA FER COSTAT AL NACIONALISME BASC FRONT DEL I3r:NDOI, "NACIONAL" ESPANYOL -"TRAINT" AIXÍ LES ESPERANCES DE SOLIDARITAT DE CLASSE QUE NODRIA LA DRETA ESPANYOLA DEL 36. �COSES TETES ELLES QUE. NO VAN SUCCEIR MAJORMENT A CATALUNYA, 00 L'ESS 3 .1A VA. PATIR LES PITJORS PERSECUCIONS DEL BàNDOL REPUBLIC. ES PIPRESCINDIDLE EVITAR QUE EL CLIMA CREAT DES D'ALTES INSTANCIES DUGUI, UN OCASIó DE LES NOSTRES FESTES I DIADES NACIONALS, A LA. RATLLA QUE VOREJA EL PRECIPICI I L'ESPIRAL DE LA VIOLNCIA. JO SóC 00 CONVENCUT DE QUE DIFÍCILMENT CAUREM COM A POBLE EN AQUEST ESPIRAL: PER8 LA POSSIBILITAT, PETITA O GRAN, Hl ÉS. CONVÉ, DONCS, RECORDAR-HO I EXIGIR DE TOTHOM UNA ALTRA VIA QUE LA DE L'AMBIGÜITAT CALCULADA SOBRE EL NOSTRE DES fi PER A MOBILITZAR ELE NOSTRES SENTIMENTS AUTONOMISTES 1 MOLT EN PARTICULAR ELS D' UN JOVENT QUE TROBA PEINA AME DIFICULTAT I FACILMENT, 00 CANVI, EL CAM1 DE LA CRÍTICA ALS SISTEMES (EDUCATIUS 1 PRODUCTIUS) DE LA SOCIETAT ADULTA. �-18- SI SABRM TROBAR CAMINS EN AOUESTA SELVA, I DECISIó PER A . . • TRANSITAR-LOS, EL FUTUR DE CATALUNYA NO TÉ SECRETS I SERá UN FUTUP P1R5SPER I ESTABLE. ENTRAREM EN UNA DE LES FASES CREATIVES DE LA. NOSTRA HISTUIA. TOT H1 SEMBLA PREPARAT. RER¿) EN AQUEST PROCÉS , IMPORTC T A NING11 NO POT PASSAR PER ALT LA U5 TÉ PER A CATALUNYA LA CAPITALITAT DE BARCELONA. TINGUT OCASI6 DE COMPROVAR CON AOUESTA FUNCIó IlE QUE -1S ALHORA DE MOTOR I D'APARADOR --COM EN QUALSEVOL ALTRA CAPITAL—, F5 COMPMSA PER LA GENT DEL NOSTRE PAIS. LA HIPOTaTICA CONFRONTACI6 ENTRE LA METR6POLI BARCELONINA 1 UNA IDÍLICA CATALW4M COMARCAL 1.1",S UNA ELABORACI6 PARTIDISTA SENSE CAP BASE REAL. ELS CATALANS ESTAN ORGULLOSOS DE TENIR. UNA CAPITAL AMB UNA . .PPES(; NCIA AL M' t'. CADA COP MÉS AFIRMADA. UNA CAPITAL QUE PUGUI PROJEC T R-SE AME POTNCIA PRÒPIA. �ULS CONCEPTES DE "RERAPAÍS" I DE "CIUTAT" COM A CONCEPTES • • . . . • • • • . . . CONTRAPOSATS, FA MOLT TEMPS QUE HAN DESAPAREGUT DE LA LITERATURA CIENTÍFICA 1 PINS I TOT DE LA POLÍTICA. s . ITA OIT SOVINT QUE, SENSE BARCELONA, CATALUNYA NO FÓRA UNA NACIÓ; QUE LA COMPARACIÓ AME REGIONS EUROPEES DE CULTURA PRÒPIA (BRETANYA, CÒRSEGA, OCCITANIA, ETC.) MOSTRA CLARAMENT QUE LA INEXISTNCIA D'UNA GRAN AGLOMERACI6 URBANA ES CORRESPON DE FET AMB LA INEXISTNCIA D'UN PROJECTE NACIONAL ESTABLE. AIX6 PROBABLEMENT ÉS CORRECTE, .PERÒ TAMBÉ ES POT DIR, AMB LA MATEIXA PROBABILITAT D'ENCERTAR, QUE SI BARCELONA EXISTEIX ÉS, AL CAP I A LA FI, PERQUa CATALUNYA ÉS PROU NACIÓ COM PER HAVER-SE DROPOSAT 1 HAVER ACONSEGUIT LA FORMACI6 AIXÒ QUE EN DIEM UNA ORAN CAPITAL. ES A DIR, D'UN CONJUNT DE CLASSES I DE GRUPS SOCIALS BU EFLACIONATS AME LA PRODUCCIÓ PRIMARIA D'ALIMENTS I DE MATÓSIES PRIMERES, 1 APLEGATS EN UN TERRITORI REDUYT 1 DENS, AMB FUNCIONS DE DIRECCIÓ 1 DE REPRESENT7\CIó DEL PAÍS. �MOLT CONSCIENT OUiE LA SEVA BARCELONA T-#I.S T()R,IC;A L'INSTRUMENT ".: SER LA PLATAFORMA D' EXPRESSI& DI: JUrTIFICACIÓ CATALUNYA, QUE CATALUNYA HA CONSTRUÏT PER EXPRESSAR-SE I RELACIONAR-SE AME L'EXTERIOR. AQUEST f7S UN DELS OF3JFECTIUS QUE BARCELONA `i' FIA DE PLANTEJAR EN LA ?E;2SPF;C`iIVA DEL 92 I DELS ANYS QUE SEGUIRI^N: EL REFORÇAMENT D ; i C SEVA CAPITAi,ITAT. ESPANYOLA .I. DE LA SEVA CAPITALITAT CATALANA, EUROPEA=.. PEROUé CAL TENIR BEN PRESENT QUE BARCELONA ES TROBA EN PLFE "CARRER :Ion " D'EUROPA. EL PAPER FUTUR DE BARCELONA PASSA PER ESDEVENIR EL CENEE NEURALGIC D' ALL () QUE EN DIEM EL "NORD DEL SUD" D' E ROPr>, UNA AMPLIA REGIÓ QUE COMPRèN EL MIGDIA FRANCÉS, EL NUED ?' ITàL1A _ EL MEDITERRANI ESPANYOL. �S'EA DE POTENCIAR BARCELONA COM A CENTRE DE GRAVETAT D' ACUESTA áREA TERRITORIAL INTERNACIONAL, LA CUAL TI UN PES CULTURAL NOTABLE, ULTRA LA SEVA POTENCIALITAT 1 TURÍSTICA, I USTà PERFECTAMENT INTEGRADA EN LA XARXA EUROPEA DE CIUTATS. NOMÉS UN REC()NEIXEMENT I UN PERFECCIONAMENT DEL CARáCTER unBa DE CATALUNYA PODRá PROPORCIONAR-NOS UNA INCORPORACIÓ A EUROPA QUE; ENE PERMETI JUGAR UN PAPER CAPDAVANTER I, AUTORA, ORIGINAL. ES UNA VIA, AQUESTA, QUE RECLAMA ACTITUDS QUE SóN INSEPARABLES DE LA CULTURA URBANA, CON ARA EL GUST PEL DEBAT, L'ESTIMACIó DE LA PLURALITAT, L' I NTERÉS PER. LES AVANTGUARDES I, AL MATE IX TEMPS, PEL RIGOR EN L'ADMINISTRACIó. I NO VOLDRIA QUE EL QUE ESTIC DIENT S'INTERPRETÉS COM UN MENYSPREU VER AL CAMP. EN ABSOLUT. JO CREC QUE L'IDEAL DE SOCIETAT N'IS UN EN EL QUAL LA FRONTERA ENTRE CIUTAT 1 CAMP JA NO ExisT21x TANT. AIXò NO HAN OIT MOLTS. ¡JO VA DIR, PER EXEMPLE, MARX, I NO EA DIT MOLTA MÉS GENT. �L ,..FuRePA EN T,.7 DUAL ACABEN D' ENTRAR ÉS, PER DEFINICIó, EL CONTINENT D=IFICAT, CARREGAT DE CIUTATS. LA CIUTAT MATEIXA, EL QUE NWALTRES ENTENEM PER CIUTAT, És UN INVENT BáSICAMENT TUIROPFU. I NOSALTRES SON UN SECTOR, UN TROS D'AQUESTA URBANA EUROPA TAN TAN- CARREGADA D'HIST5RIA 1 DE PROBLEMES, PER5 TAMBÉ DE POSSIBILITATS, LA ,IOSTRA PLENA INTEGRACIÓ EN EUROPA, EN EL MÉS AMPLI SENTIT DEL TERNE, EL MOSTEE CAMí CAP AL PROGRÉS, CAP AL FUTUR, PASSA INEXCUSABLEMENT BEL PLE RECONEIXEMENT, ARREU DEL MOSTEE PAÍS, DE LA CAPITALIT7I2 DE BARCELONA, AiXí CON PER LA DEFENESTRACIó DE LA FALSA LOEN DE LA .*:ONFRONTACió ENTRE LA CAPITAL 1 LA CATALUNYA COMARCAr,, NO EME-HO AiXí F6RA UN GRAN _ERROR D'INCALCULABLES CONSEOONCTES NECATIVES PER A TOTS, PER AL PAIS I PER A LA SEVA cApTy -e � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4012 Title A name given to the resource Espanya 92: una perspectiva / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Sumari: - Catalunya i l'Espanya del 92. - L'intervencionisme. - La visió dels socialistes. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Liberal, Platja d'Aro Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Espanya Liberalisme Socialisme Autonomia Model social Acció política Territoris Description An account of the resource Manquen les tres primeres pàgines. Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-07-31 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/906/0000000675.pdf 9b90073d38c2219af8bc4c5553afbdad PDF Text Text Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia 18 de juliol de 2007 | Gandia [Transcripció literal de la part disponible] Pasqual Maragall: ... més indústries avançades... Ja que estem davant de persones universitàries de molt nivell, una mica més de competència entre les universitats no vindria malament. Perquè això de considerar “la” universitat, ja per començar... no; “les” universitats. A Amèrica les universitats són competitives, i estan aliades amb empreses i es fan investigacions... I inclús..., no a Amèrica, a Europa. Jo he estat en una universitat a Göteborg, en la qual tenen un parc de la ciència en què els professors i alguns estudiants avançats han creat trenta, quaranta o cinquanta empreses, i una d’elles és [Indevo?], que és una empresa que s’ha fet grandíssima. És a dir, que no està renyit l’ensenyament, i la investigació sobretot, amb la productivitat i l’empresa. Aquesta cosa europea de separar totalment el que és el món del diner, de la producció, del progrés, de la competència... i el món universitari, que vindria a ser quasi com un món religiós, no és una idea positiva per a nosaltres. Per tant, tot el que pugueu fer en aquest sentit (i aquí a València jo penso que es pot fer) endavant. L’altre és el canvi del model de connectivitat a Espanya. Perquè una vegada a mi el president del Govern espanyol, que no és el que hi ha ara, ni el que hi havia abans d’abans, sinó el del mig, em va dir: “De Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad.” Vaig pensar: “Malament!”. És clar. Què vol dir “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”? I vaig dir: “Y Barcelona a Valencia, en alta velocidad?”. “No, no. Velocidad alta.”, “O sea, que alta velocidad y velocidad alta no es lo mismo?”. “No, «alta velocidad» són 300, i «velocidad alta» són 200.” El pitjor és que no només ell sinó que altres van efectivament avançar per aquesta via, que va ser la de dir: “La alta velocidad se empieza entre Madrid y Sevilla porque está la Expo...”. I era l’any dels Jocs Olímpics; jo què podia dir? Van dir: “Barcelona ya tiene los Juegos Olímpicos. Por tanto, la alta velocidad que la tenga Sevilla.” I em va semblar bé des del punt de vista a curt termini pràctic. Clar, des del punt de vista a llarg termini això de la “alta velocidad de Madrid a cada capital de provincia” és una barbaritat immensa. Perquè s’ha de fer València a Barcelona; s’ha de fer València a Granada, segurament; s’ha de fer la cornisa cantàbrica; s’han de fer mil coses...; València a Bilbao... Això “no està ni se l’espera”. No està previst. No està ni imaginat. En canvi, l’any 1960, quan el Banc Mundial va venir aquí, que va ser al principi del desenvolupament econòmic, va fer una cosa intel·ligent. “España de qué vivirá? Del turismo. Pues venga: Barcelona – La Jonquera, Murcia y Bilbao - Bélgica”. I així va començar el creixement econòmic d’aquest país, que va donar un resultat important. Per tant, nosaltres ara hauríem de saber trobar el que van ser les autopistes l’any 1960 a dia d’avui, que segurament és una xarxa, no radial, sinó una estructura física d’Espanya una mica més pensada amb el cap... I per descomptat, l’important en aquesta matèria no és solament les vies que hi ha i les carreteres que hi ha, sinó també els aeroports que posem i les estacions que hi ha. �I els aeroports en aquest moment, a Espanya, curiosament estan en mans no de l’Estat, sinó d’una corporació, “de los ingenieros aeronáuticos”, cosa que, en el moment que aquestes coses neixen ja s’entén (“se le da a los que entienden”). Però a mesura que ja això es va desenvolupant i és una de les indústries més importants i un dels sistemes de vida més importants que hi ha (poder volar, poder connectar-se, etc.), això no ho poden seguir portant enginyers aeronàutics, ho han de portar empresaris, ho han de portar enginyers, per descomptat, i ho han de portar estrategues que sàpiguen exactament de què va, i economistes, etc. Doncs, en aquests moments, Aena és Asociación Española Nacional de Aeropuertos i, en definitiva, és una derivada històricament dels enginyers aeronàutics, del Col·legi d’Enginyers Aeronàutics. Això és així. Han anat evolucionant? Sí. Els directors dels aeroports ara en saben més? Per descomptat que en saben més. Però és lògic que sigui l’Estat qui els tingui tots? No, perquè no quedem que la competència és bona? No ens havíem fet tots lliberals? I ho diu un socialista. Aleshores, que també hi hagi competència en els temes que són justament vitals perquè les ciutats, i perquè en definitiva la gent, puguin prosperar. Tercer punt, i últim ja pràcticament: l’euroregió. Per què parlo de l’euroregió? Perquè penso que Galícia està molt bé, Catalunya està molt bé, la Comunitat Valenciana fantàstic, Espanya està molt bé. Escolteu, nosaltres estem en un espai més gran, que ja té bandera, que ja té moneda, que té exèrcit, que són tres dels atributs que quan jo era petit em van ensenyar a l’escola que era “lo que distinguía a una nación”. És a dir, Europa ja té una bandera, té el nostre exèrcit (nosaltres, d’exèrcit, en tenim algun, però l’anirem integrant cada vegada més) i té una moneda, que és l’euro (que els anglesos encara no hi són però ja hi vindran). De manera que si ja estem en una cosa més gran que es diu Europa, potser que ens preocupem, més que dels nostres estatuts i constitucions... (que està molt bé i és molt important), que ens preocupem de què fem a Europa? Perquè si Europa és la nostra nova nació, o supernació, a veure què hi fem, i quina vocació hi tenim, i en què nosaltres serem els millors en aquest nivell de realitat, de manera que tot el que es pugui fer per a això és bo. I posats a veure Europa com el mapa en què estem, jo crec que... L’altre dia ho deien els bascos Imaz, em penso, seguint una mica en la línia que aquí s’havia començat fa un temps. Havien començat amb els alcaldes de Barcelona, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Montpeller i Toulouse, que eren els C6. I acabo aquí. Els C6 era la reunió dels alcaldes d’aquestes sis ciutats, que ens vam reunir a València, precisament. A més, curiosament, quan ens vam reunir ens presidia el retrat d’un senyor que es deia Jaume I. I vam dir: “Aquest on va néixer? A Montpeller.” “On es va formar? A Monzón (a l’Aragó).” “On va ser comte i rei? A Barcelona.” “Què va conquerir? València i Mallorca. Escolta és el nostre.” I hi havia el de Toulouse (tu ja ho saps això perquè t’ho he explicat alguna vegada), que es va quedar una mica fred allà i jo li vaig: “Perdona, Toulouse.” I va dir: “Non, non. Les seigneurs de Toulouse étaient contre Simon de Monfort a la bataille de Muret.” O sigui, que a la batalla de Muret, que és on els senyors de Toulouse van perdre els seus drets i Simon de Monfort va capturar a Jaume I, ells estaven a favor de Pere II, del pare de Jaume I. És igual, bromes a part: si vols ser algú a Europa has de tenir un dibuix de connectivitat, has de tenir unes bones connexions, has de tenir unes bones indústries, unes bones universitats i has de tenir un territori una mica més gran que tu mateix per saber amb qui te la fas. Potser aquest senyor se’n va a Oporto, perquè d’Oporto a Vigo en aquest moment és una autopista que està molt més plena que la que va d’Oporto a Lisboa. I és lògic, �perquè estan molt a prop i tenen unes sinergies molt i molt importants. I no entrem en el tema de Saramago, perquè ens liaríem, però també està bé. En definitiva, el que hem de fer és construir els instruments físics, els instruments teòrics i els instruments geogràfics que ens ajuden a ser millors. Això és tot. [Aplaudiments] Rèpliques: Jo ja ho he dit. Jo crec que l’Euroregió és una bona solució. Hi ha catalans, i valencians també, alguns, que parlen dels Països Catalans. Jo us ho dic francament: crec que és una fórmula que està condemnada al fracàs. No perquè no tingui bona intenció, que la té, segurament. Però és clar, si resulta que “la parte es el todo, la otra parte del todo no se siente tan parte del todo como la primera parte”. Països Catalans és una mica fort. “Es como si tú le llamaras a Oporto gallego. «Pues no, oiga, somos portugueses.» Claro que ahora ha salido Saramago y ha dicho que todos somos ibéricos. Pero no ha dicho que todos éramos portugueses, sino ibéricos.” I s’ha d’inventar alguna cosa nova. Euroregió és un nom com qualsevol altre podria ser. Però en tot cas, si el tema ja no és tant el nom com el que fem, el que és important és que les empreses s’entenguin, que els presidents es parlin, que les universitats col·laborin, a través de la Ramon Llull, a través de la meravellosa literatura comuna... Jo el primer que he fet en venir aquí, com faig cada vegada que vinc a València, és anar a la Catedral a veure allò que diu Ausiàs March, que és una de les frases més colpidores que he llegit mai: “Yo só aquest quen la mort delit prench, puix que no tolch la causa per quém ve;” Tremendo. Està dit en unes paraules del segle XV, amb una bellesa i amb una rotunditat, una frase que és tan profundament explicativa del que és l’ànima humana i del que li passa (o ens passa) als éssers humans en aquesta terra que no sabem exactament com hem d’acabar, etc... Jo, per a mi, el meu poeta és aquest, el meu poeta preferit. I el meu avi, per descomptat, perquè era el meu avi. Què és el que hem de fer? Ens hem d’entendre, ens hem de parlar, hem de col·laborar, les empreses haurien d’estar més lligades, les universitats també... No hauria d’haver-hi un retintín de “yo te enseño a ti lo que tú no sabes”, perquè no és veritat, perquè els valencians en saben molt més de moltes coses que els catalans no saben i els catalans en saben d’unes coses que els valencians no. I si ho allarguem una mica més i agafem l’Aragó i tot això..., si volen. Ara el Josu Jon Imaz, ha dit el mateix, una cosa molt intel·ligent. En comptes de dir: “Queremos la Euskadi francoespañola...” No. Parlen de “la euroregión”, i està parlant amb l’Aquitània, i farà una euroregió, i a França no li semblarà que és una invasió que els bascos de baix envaeixen els bascos de dalt sinó que és una acord que hi ha en allà, que no és el mateix. Jo crec que el que hem de fer és anar per aquí, per la via de l’entesa en el terreny cultural, empresarial i en el terreny polític. Tu em podries preguntar: “Tu vas parlar amb el president Camps?” Jo et preguntaria a tu: “Eh que no ho saps?” “Eh que t’imagines, en el cas que jo hagués parlat, per què no ho saps?”. No perquè jo no volgués. Perquè ell no va voler, cosa que entenc perfectament perquè en aquell moment, o sempre, parlar amb Catalunya, des del punt de vista del blaverisme i d’una interpretació determinada del que és València, és pecat. �I ell, que és un home, altrament, amb perdó de tothom, intel·ligent, va dir: “Jo a aquest senyor l’he de veure, però el que no puc és dir-ho.” Llavors ens vam veure, però ens vam veure a Tortosa, en el castell, allà amagats. I va ser una conversa [com les que hem tingut alguna altra vegada?] amable. I amb l’euroregió de les ciutats també, amb la Rita Barberà, en el seu despatx [...] Ha d’haver-hi més d’això. Ha d’haver-hi una mica menys de prurits?, sobretot per part dels valencians, però també de paternalisme per part dels catalans i anar per allò que interessa (interessos polítics, econòmics [...]). Ara m’han dit que Pere Ruiz Torres està fent la Historia común de los pueblos de España. Això és un somni per a mi. Ja fa quinze anys que anàvem darrere que algú, en comptes de fer la Historia de España (Santiago Apóstol, Cristóbal Colón [...]), fes la Historia de los pueblos de España. Si resulta que som nacions, som nacionalitats i que som un poble plural, i que a més “no pasa nada”, doncs expliquem-ho. Perquè si ho expliquem a lo millor també anirem reduïnt... Pasqual Maragall: ... en fi, és molt prudent el que tu dius, però tanmateix, vista... Inclús he dit que no crec que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut de Catalunya, però no perquè no pugui fer-ho, que pot. I em penso que ha insinuat que si ho pot i ho fa, es crearà una situació absolutament dantesca, dintre de la qual el poble de Catalunya haurà refrendat una llei d’estatut i aleshores resultarà que uns jutges han dit que no val. Per tant, s’haurà de tornar a refrendar. No, és que entrem en una cadena que no té solució. Per tant, jo crec que efectivament no es tocarà per una cosa de prudència compartida quasi diria per tothom, o per la majoria, i també per la majoria de membres del Tribunal Constitucional, espero. Però clar, això no treu que si no passa no serà perquè no pugui passar, perquè Vist això, segurament hagués estat millor, com des del principi vam dir, no tractar l’Estatut de Catalunya “le enmendase la plana a la Constitución”, que s’inventés cosa que la Constitució no deia, que era que Catalunya era una nació, encara sigui “en el preámbulo y sin valor taxativo, sino nada más declarativo” i tal. pot. que una que Segurament el millor hagués estat el que havia dit Rubio Llorente fa molts anys i del qual ha renegat ara, el president del Consejo de Estado, que era canviar l’article 2. Perquè l’article 2 de la Constitució, cosa única en el món, no diu quins estats hi ha. És com si els Estats Units no digués que Virgínia existeix. La Constitució espanyola diu que “pueden haber”. Però no diu quantes n’hi ha. N’hi ha disset! Potser que ho digui, que la Constitució espanyola un dia tingui el valor d’autodir-se i dir-li al poble espanyol: “Somos diecisiete autonomías.” Potser aleshores, en aquell moment, puix que ja diu la Constitució “que pueden haber nacionalidades y regiones”, digui que n’hi ha tres que ho són, una altra que és foral i que les altres són autonomies, o el que sigui, però algo. El que no pot ser és que estem vivim una mica amb l’esperança que ningú digui el que podria dir; i sobretot que els jutges no diguin el que podrien jutjar, el que podrien sentenciar. Perquè si ho fan, aleshores ens haurem ficat... serem el fesmeriure de tot Europa. Ara imagina’t que efectivament el Tribunal Constitucional, que pot, diu que aquest estatut, que ja ha estat refrendat..., serà un cas d’aquells que passarà a la història del dret. “Qué país será que después de haber refrendado un texto, no refrendado, aprobado en Cataluña, aprobado en el Congreso, aprobado en el Senado, devuelto a �Cataluña, refrendado por el pueblo de Cataluña y entonces un juez dice que no.” Doncs seria greu. De manera que, estant d’acord amb tu que la via que s’ha seguit era la que es podia seguir, perquè segurament pensem que el PP no hagués pogut fer una altra cosa, això no justifica que no s’hagi intentat; entre altres raons perquè jo crec que les disset autonomies posades a dintre de l’article 2 la Constitució, i especificant que n’hi ha unes que són nacionalitats o nacions, no seria tan difícil que el Partit Popular s’atrevís a dir que no. De vegades, al Partit Popular li tenim... no massa respecte, sinó que ens el creiem massa. D’alguna forma, ells també han de calcular els efectes que puguin tenir les seves posicions, paralitzant una reforma constitucional tan evident com aquesta, que està com tallada des de fa... les quatre reformes: la de la sucesión de la corona, la d’això i les altres dues... Seria una cosa que Europa sencera consideraria una curiositat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya després de les reformes estatutàries Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Gandia (València) Abstract A summary of the resource. Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia. Transcripció literal de la part disponible (incomplet). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Espanya Estatut Constitució Territoris Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1611/0000000772.pdf 8279f2e7c3874552be678192a82c9552 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya entendrà que té davant seu el 90% dels catalans Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Perdigó, Josep Maria García, Maria Dolores Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris President de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-10-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1570/0000000733.pdf 60d84c01a975e56370129117e475cf25 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya està malalta de por i de fonamentalisme Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Mauri, Lluís Tordera, Josep Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Canvi Tripartit Acció política Model social Espanya Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes