57 50 5135 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2679/comunicat_Miravet.pdf 9544f9e27d55eda380a2bf76c15495fe PDF Text Text COMUNICAT 1.- Constatem la necessitat i la utilitat de la reunió de Miravet i ens comprometem a mantenir aquestes reunions sempre que calgui per a la bona marxa de la redacció i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. 2.- Invitem el poble de Catalunya que assumeixi el nou Estatut com l'instrument útil per al seu progrés en el marc estatal i europeu, adequant l'actual a les necessitats de la societat catalana i als seus anhels i aspiracions de futur. 3.- El nou text hauria de ser aprovat pel Parlament al llarg del pròxim període de sessions. 4.- El president i els grups parlamentaris ens comprometem a intentar superar les diferències que puguin plantejar-se en el transcurs del debat estatutari, amb la màxima voluntat d'acord en reunions de treball com la d’avui, celebrada a Miravet. 5.- Malgrat aquesta voluntat, no s'amaga que el procés d'elaboració d'un nou Estatut serà complex, ja que en les competències polítiques i financeres hi ha encara molts aspectes pendents a debatre i acordar. 6.- Desitgem que l'Estatut acabi sent un text assumit, entès i defensat per totes les ciutadanes i ciutadans de Catalunya i acceptat per l'Estat com una peça capital del seu propi ordenament". Miravet, 12 de novembre de 2004 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Comunicat de la cimera de Miravet Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Mas, Artur, 1956- de Madre Ortega, Manuela Carod-Rovira, Josep Lluís Piqué, Josep Saura, Joan Type The nature or genre of the resource Comunicació Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Acció política Catalunya Territoris Identitat col·lectiva Partits polítics Polítics Description An account of the resource Comunicat resultant de la cimera de partits convocada pel president Maragall per acordar el procés de reforma estautaria. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Miravet Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2684/20050224_DiarideSessions_Parlament.pdf 8753b7471ace620e8a699f360cb60d25 PDF Text Text DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT D E C ATA LU N YA VII legislatura Sèrie P - Número 36 Quart període Dijous, 24 de febrer de 2005 Ple del Parlament PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL Sessió núm. 45, primera reunió Í N D E X Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets (tram. 255-00002/07) (p. 3) (Dos fascicles) Fascicle primer �NOTA Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990. �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 3 SESSIÓ NÚM. 45.1 La sessió s’obre a les onze del matí i sis minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i el lletrat major. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat, acompanyat de tot el Govern. ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA Punt únic: Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets (tram. 25500002/07). President de la Generalitat de Catalunya. Debat i votació. El president Comença la sessió. Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets (tram. 255-00002/07) Aquesta sessió tindrà un únic punt de l’ordre del dia, que és el debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets. Aquest debat es regirà per la normativa establerta en els articles 123 i 124 del Reglament i els criteris adoptats per la presidència i la Junta de Portaveus del dia 21 de febrer de 2005. Té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques (Sr. Joaquim Nadal i Farreras) Molt honorable president del Parlament de Catalunya, molt honorable president de la Generalitat, honorables conselleres i consellers, il·lustres senyores i senyors diputats, a fora plou, fa fred, en algun lloc de Catalunya potser neva, i hi ha més de mil persones que demà passat farà un mes que viuen fora de casa seva. Mentre una sola família, mentre una sola persona, continuï vivint fora de casa seva, el Carmel, i per al Govern de Catalunya al Carmel o allà on sigui, el Govern de Catalunya, en el cas del Carmel, d’acord amb i en coordinació permanent amb l’Ajuntament de Barcelona, mantindrà amb la màxima intensitat, tant com calgui en cada moment, tots els operatius i tots els mecanismes que ha posat en funcionament des del dia 25 de gener fins avui; ni una sola persona sense ser atesa en tot moment i fins a les últimes conseqüències. Aquest va ser el nostre compromís el primer dia, i aquest és el compromís que avui reiterem i que mantindrem fins deixar ben clar que el temps i les circumstàncies no poden acabar en l’oblit i en l’abandonament. SESSIÓ NÚM. 45.1 Quan el Carmel perdi actualitat, quan perdi notorietat mediàtica, aquest compromís haurà d’adquirir en la continuïtat i el compliment el seu més alt valor, un valor ètic, moral, polític i també material. No fa gaires dies, al Carmel mateix, en un programa de televisió un veí deia: «Quan les càmeres marxin els polítics desapareixeran.» En nom del Govern de Catalunya, en nom, en la mesura que puc, de l’Ajuntament de Barcelona, vull que quedi clar, ho torno a dir, que faci fred o calor, mentre una sola persona del Carmel visqui fora de casa seva el compromís del Govern és estar al costat dels veïns i veïnes afectats per aquesta circumstància, que és conseqüència d’un accident dramàtic que podria haver tingut unes conseqüències imprevisibles. Comparec avui, en nom i a petició del Govern, després de quasi un mes de l’inici de la crisi del Carmel i quinze dies més tard de la meva compareixença parlamentària davant de la Comissió de Política Territorial. En aquella primera compareixença, celebrada el dia 9 del mes de febrer, vaig presentar un primer informe d’urgència sobre els fets relacionats amb l’accident produït a la cua de maniobra de la prolongació de la línia 5 del metro al barri del Carmel. No és la meva intenció, en absolut, donar lliçons ni emetre judicis de valor, però no em puc estar de dir, ara, que en molts moments, més en els darrers dies que en els primers, he tingut, hem tingut molts, la sensació que l’ordre de les prioritats que havíem establert des del primer moment havia deixat de ser un ordre de prioritats compartit per Govern i algun grup de l’oposició. Per a tots aquells qui essent legítims representants dels ciutadans de Catalunya..., també ho són, ho som tots, dels veïns del Carmel. He tingut la impressió que en algun moment, en el fragor de la batalla partidària, es posaven per davant els objectius d’aquesta batalla partidària fins a posar en risc la mateixa credibilitat institucional. I he tingut la sensació que els atacs, les defenses, les autodefenses, els judicis previs, les presses i les urgències polítiques, havien distorsionat els principals objectius després de l’accident. Ho dic perquè ha sonat sovint aquests dies aquella cantarella que diu: «Si això ens hagués passat a nosaltres, què no dirien els que ara estant al Govern?» I he fet aquest repàs –he fet aquest repàs–, i en el repàs de les hemeroteques consta que fos quina fos la virulència de l’oposició el capteniment institucional dels grups polítics que donen suport al Govern..., es van posar sempre, i no m’ho ha semblat sentir aquests dies, a disposició del Govern mentre durés l’emergència. «Primer apaguin el foc, primer resolguin les nevades, després establim i arreglem les responsabilitats polítiques.» Vostès han tingut una pressa que entenc que ha estat una mala consellera del plantejament que inicialment havien fet. Vaig dir en aquella compareixença que ens trobàvem davant d’un fet greu que hauria pogut tenir conseqüències imprevisibles; vaig dir també que, des del meu punt de vista, s’hauria pogut evitar si els responsables directes de les obres haguessin pres determinades cauteles, i no em vaig estar de dir que trobava en tot el problema no només un fet puntual, un accident, ni tan soPLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 4 lament un accident fortuït, sinó un corrent de fons que obligava el Govern a prendre mesures de gran abast, alhora que calia establir les responsabilitats, de tota mena, que se’n derivessin. El dia d’aquella compareixença van quedar apuntades unes línies d’exploració, un esquema de conclusions i un conjunt d’interrogants als quals calia donar resposta. També vaig dir, i m’hi reafirmo, que en el cas que s’emprenguessin accions judicials, i era previsible que així fos, posaríem tota, tota, tota l’Administració de la Generalitat a disposició de la justícia per tal que tingués tota la informació, com no podria ser d’una altra manera, tota la informació, i disposés de tots els mitjans per poder instruir amb diligència i rapidesa el cas. Vaig afirmar que no faltaria cap informació i que no escatimaríem esforços per tal de donar plena satisfacció a les naturals i legítimes aspiracions i exigències dels veïns del Carmel, a les seves preocupacions, als seus dubtes, a les seves pors. Ni una pregunta sense resposta fins allà on sigui possible. Estic en condicions avui d’aprofundir l’anàlisi dels antecedents i de les causes de l’accident, de determinarne les responsabilitats, les immediates i les remotes, i, el que per mi és més important, de presentar davant de la cambra un conjunt de mesures destinades a evitar al màxim possible nous riscos, aquí o en qualsevol altra obra pública que es dugui a terme a Catalunya. 25 de gener: els primers despreniments. Relato els fets que tots vostès coneixen, però no és sobrer. A un quart de nou del matí s’inicien els treballs de neteja del terra de la cua de maniobra del Carmel, en un punt determinat, per fer l’excavació necessària per formar una solera. En aquest punt determinat, la màquina que estava operant a la zona toca i trenca la base d’una falla. Es produeix el que s’anomena una xemeneia. I aquest fet és la base de l’accident. No és la primera, ni en aquest, en qualsevol moment de l’evolució de les obres, ni en molts altres túnels que s’han construït a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món. Es produeix una xemeneia. Davant d’una xemeneia el manual del mètode de construcció que s’està seguint planteja com a solució i reacció la projecció de formigó i material de segellat, gunita, per estabilitzar la balma formada i retornar-li la consistència. Tots els tècnics diuen: «No patiu, això aguantarà.» Tendeix a aguantar quasi sempre, però aquesta vegada va caure. A última hora de la tarda, a les vuit del vespre, veient que segueix la caiguda de roques al lloc de l’accident es desallotjà l’edifici d’habitatges veí del taller. A migdia, s’havia desallotjat el taller. El 26 de gener es seguiren les tasques de consolidació de la xemeneia, de la campana, projectant formigó i apilonant terres per intentar evitar l’efecte en profunditat de la caiguda. Res més lluny de mi que la pretensió de creure que ja no correm cap risc, però els puc ben assegurar que, per tot el que he pogut saber aquestes setmanes, se m’ha demostrat que si no actuem amb contundència i en profunditat no atacarem d’arrel el problema que ens ha dut fins aquí. El dia 27 de gener a les nou del matí es produeix l’enfonsament total, el col·lapse fins a la superfície del solar del taller a nivell de carrer. El forat produït és de divuit metres de diàmetre. I immediatament es prepara un dispositiu per tapar tot el forat produït, la base de la xemeneia, amb formigó. Permetin-me, però, que en la primera part de la meva intervenció segueixi un esquema similar al de la compareixença del dia 9 i que doni resposta també a l’evolució de la situació des del dia 25 de gener fins avui, tant pel que fa als fets com pel que fa a l’atenció a les persones i a l’actuació en el conjunt de l’obra i de la zona sinistrada. No perquè sí, sinó perquè aquesta ha estat una pregunta formulada una i altra vegada de forma reiterativa i una de les acusacions principals que se’ns ha fet: «Han gestionat malament la crisi», s’ha sentit. Doncs parlarem també, i abans que de moltes altres coses, de com s’ha gestionat la crisi, qui l’ha gestionada i per què s’ha gestionat com s’ha gestionat. A les deu de la nit d’aquell dia s’inspeccionen els dos túnels, que no presenten danys aparents. Es va posar en marxa un dispositiu de mesura de convergències, tant en el túnel de la cua de maniobres com en el túnel de l’estació, a fi de comprovar si l’esfondrament havia desestabilitzat un sistema complex de dues estacions que estaven molt a prop l’una de l’altra, d’unes seccions molt àmplies, d’una superfície molt considerable, i que la caiguda d’una hauria pogut produir danys en la del costat. Després, tinc també la intenció d’analitzar les causes remotes i immediates del que ha succeït i tot el que envolta el projecte de prolongació de la línia 5 del metro, i, per extensió, una determinada manera de procedir amb relació a l’obra pública a Catalunya, que s’ha revelat com una herència feixuga i complexa de redreçar que calia haver qüestionat molt més críticament des del desembre de 2003. Els recordo ara, quasi fil per randa, l’explicació dels fets i de la seva cronologia més immediata en la versió que em confirmen els tècnics, tècnics del Departament, i el geòleg que el Departament de Política Territorial ha tingut assignat de forma constant a l’atenció de les queixes de les persones i al seguiment de l’evolució de l’obra. PLE DEL PARLAMENT Va haver-hi, efectivament, moviments; es van detectar moviments. I com que es van detectar moviments, es va decidir reforçar el túnel principal amb encavallades i contravolta de formigó i reforç de gunita, segons les zones i els moviments. El 3 de febrer, vostès ho recorden, després m’hi tornaré a referir, es va produir un segon enfonsament de dimensions més reduïdes sota la casa que s’havia hagut d’enderrocar. Aquest forat també s’omple de formigó. Hi ha una valoració molt de matís en la versió que vaig donar en la meva anterior compareixença i la d’avui. Aquell dia vaig dir –el 9 de febrer– que el trencament de la falla, de la base de la falla s’havia produït en iniciar-se els treballs coneguts com a destrossa. Però l’esfondrament es produeix no exactament en la fase anomenada de destrossa, sinó en un punt on, en el túnel de la cua de maniobres, s’havia avançat a secció compleSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 5 ta, i només faltava la formació d’una solera que la direcció d’obres considerava necessària per estabilitzar les convergències. El mètode austríac estableix dues maneres d’avançar: mitja volta fins al final i retorn de la contravolta per baix, en fase de destrossa, o avanç a secció completa. Si hagués estat destrossa pura en el punt de l’esfondrament, hauríem parlat d’un rebaix d’uns quants metres. No és destrossa pura, és simplement un rebaix de no més de setanta centímetres per formar la solera que la direcció d’obres havia demanat per estabilitzar les mesures de convergència. Tornarem després sobre les causes més immediates de l’esfondrament i les possibles explicacions, més endavant. Ara voldria només fixar l’atenció i posar tot l’èmfasi en un fet. La nit del 25 de gener el conseller en cap, l’alcalde de Barcelona i jo mateix vam entrar al punt de la cua de maniobra on s’havia format una campana o xemeneia, fins quasi sota la campana. En aquell moment –en aquell moment– els tècnics, la direcció d’obra, l’empresa de control geològic, l’UTE que tenia l’adjudicació de les obres, tots –tots– van coincidir a considerar que el que acabava de passar era un fenomen controlable i que no revestia un perill especial: no haurien posat en perill ni les seves vides ni les dels treballadors que hi treballaven ni tampoc la del conseller en cap, la de l’alcalde de Barcelona o la meva mateixa. No ens transmetien cap motiu d’alarma, ni per als treballadors que hi havia al túnel, hi insisteixo, ni per a nosaltres mateixos; ni, per descomptat, en aquell primer moment, per als veïns de l’entorn, excepte una sola casa. No és un fet irrellevant. Perquè vull dir que en les reunions de treball i seguiment de l’obra, dels dies i de les setmanes immediatament anteriors a l’esfondrament, si bé apareixen –apareixen– qüestions sobre mesures, materials i forma d’orientar els treballs, no es produeix en cap moment cap advertiment formal a GISA, ni a ningú, sobre la percepció de perill greu. En cap de les setmanes immediatament anteriors a l’esfondrament es produeix cap avís formal ni a GISA, ni al Departament, naturalment, més enllà de l’assistència a les reunions de seguiment de les obres d’un tècnic de GISA que n’era el director d’obra per compte d’aquesta empresa pública. GISA assistia a les reunions, a la majoria de les reunions, en la seva condició de supervisora, com ho feia també en condició d’observador i de futur usuari algun tècnic de l’Ajuntament de Barcelona. En condició d’observador. La representació de la propietat, la propietat pública, l’empresa pública, el Govern, l’Administració, l’ostentava, naturalment –després veurem per què–, la direcció d’obra, que des de l’inici mateix de les obres estableix una dinàmica de seguiment i de decisions sobre la marxa però que no arriba a concretar mai en aquests dies en un advertiment seriós de perill o inestabilitat. Mai prou, com a mínim per ordenar la paralització de les obres o per advertir formalment d’incompliment d’alguna de les parts. L’obra comença a finals del 2002. L’esfondrament és de primers del 2005. Les reunions són quinzenals, de les reunions se n’aixeca acta. Del que passa entre reuSESSIÓ NÚM. 45.1 nió i reunió no en queda constància, però d’una reunió a l’altra es prenen prou decisions com perquè, si el tema apuntat en una no és reiterat en la següent, hagi deixat de ser un problema. En el seguiment quinzenal hi ha problemes de gestió de l’obra des del principi mateix? Com en totes les obres segurament, és clar que n’hi ha. Es van resolent? Es van resolent. Però, hi insisteixo, no hi ha –no hi ha– ni el dia de l’esfondrament ni cap dia en les setmanes anteriors cap advertiment formal de perill immediat. Fossin quines fossin les mesures que es prenien, les discussions que hi hagués, els retrets sobre gruixos o els problemes de determinades mesures. El fet és que no hi ha en cap moment res que apunti cap a la percepció de la previsibilitat del que finalment va passar. Deixo apuntada aquí una línia que reprendrem més endavant amb més detall. Tornarem sobre això. Ara, però, deixin-me relatar i exposar detalladament la reacció de les administracions i dels responsables de GISA i de la direcció d’obres i de l’UTE constructora davant del desencadenament dels fets. Els parlaré, primer, de l’operatiu d’atenció a les persones i, posteriorment, de l’operatiu en relació amb les obres. Diran, potser, vostès, que el que ara els explicaré és prou conegut. Ha estat difós. S’ha explicat a bastament. Hi ha informacions diàries, hi ha notes, hi ha sessions informatives, sens dubte. Però si alguna cosa ha estat posada en qüestió amb un èmfasi, amb una reiteració, amb una contumàcia poc fonamentada és el suposat fracàs de l’operatiu o la manca de capacitat de reacció davant dels fets. Com ja vaig tenir ocasió d’exposar el dia 9 de febrer en la meva compareixença i com he anat explicant aquestes darreres setmanes, a partir de l’inici de la crisi les nostres prioritats, les del Govern de Catalunya i les de l’Ajuntament de Barcelona, prioritats compartides sempre, en relació amb l’atenció a les persones van ser en tot moment, minut a minut, les següents. Primer. Garantir la màxima seguretat dels ciutadans del Carmel. Evitar danys. Evitar víctimes. Deixin-m’ho dir cruament. (Pausa.) Que no quedi per nosaltres i que no resulti que haguem de lamentar ferits o víctimes mortals. Cal dir-ho. Per què un operatiu un tan ampli?, per què un perímetre de seguretat tan ampli? Per què aquell pas enrere, dos dies després? Per seguretat absoluta, per una seguretat de màxims. En algun cas, potser fins i tot no calia, però en això, el senyor Xavier Casas i jo, i tothom que hi va intervenir –i ho explicaré– vam tenir molt clar en l’operatiu diari que garantir la màxima seguretat dels ciutadans del Carmel, dels treballadors de les obres del túnel, dels membres dels cossos i forces de seguretat i de tot el personal que l’Ajuntament de Barcelona, primer, i el Govern de la Generalitat, després, van posar a disposició de l’operatiu, havíem de treballar amb plenes garanties. Segon, atendre amb la més absoluta sensibilitat les necessitats immediates i quotidianes, de tot ordre, que tinguessin les 1.057 persones desallotjades. Era el seu dret, és el seu dret. No és perquè sí, és un compromís d’arrel i de valor, de radicalitat democràtica amb els drets de les persones, la vida, les seves necessitats quoPLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 6 tidianes. Quan, quan he començat he dit: «Fa fred, plou, és un dia inhòspit, en algun lloc de Catalunya neva...», he volgut dir que la vida d’hotel un dia, que la vida d’hotel dos dies, que la vida d’hotel unes vacances, pot ser molt divertida... Però que la vida d’hotel, compaginada amb la vida quotidiana de pares, fills i néts, tant li fa la qualitat de l’hotel, és incòmoda, és una situació no desitjable i, per tant, ha de quedar clar que el Govern i l’Ajuntament havien de posar a disposició de les 1.057 persones desplaçades de casa seva tot i més –tot i més– del que tinguessin a disposició, quasi una persona per desallotjat, per atendre les seves necessitats. Haurem fallat en alguna cosa? No haurem arribat a tot arreu? Hauran quedat detalls penjats? Hi haurà gent que tingui legítims motius de queixa? Sí, però no haurà quedat..., per tenir clar i per deixar clar que amb sensibilitat per a aquestes qüestions tan elementals de la vida quotidiana, el Govern i l’Ajuntament hi posaven tot de la seva part. Tercer, 1.057 persones fora de casa era un munt de persones que havien deixat les seves cases desemparades. Calia vetllar també –calia vetllar també– i cal encara per la protecció dels béns i de les activitats i per garantir l’estat i el valor dels béns privats i públics afectats pel desallotjament. I no parlo només de la seguretat física o material, sinó també de la plena –de la més absoluta, de la més radical– seguretat jurídica. I, finalment, tenint en compte els tres punts anteriors, oferir la màxima informació possible als ciutadans, directament o a través de tots els mitjans i vehicles de comunicació amb la ciutadania. Així mateix, el Govern i l’Ajuntament de Barcelona, amb els més de 915 professionals que hi estan implicats, segueixen treballant amb diligència i rigor per fer efectiu, gradual, tant com sigui possible, lliure, el retorn de les persones desallotjades a les seves llars al més aviat possible, i garantir, hi insisteixo, per damunt de tot, la seva seguretat. Des del mateix dia 27 de gener –i hi insisteixo, gràcies a la col·laboració extraordinària de l’Ajuntament de Barcelona–, 632 persones van quedar allotjades en hotels, 3 en residències assistides i 2 al Centre Municipal de Can Planes, mentre que la resta van preferir allotjar-se en habitatges de familiars o d’amics. Així mateix, es va elaborar un primer registre dels ciutadans afectats, es van activar els serveis d’atenció oportuns, amb tècnics especialitzats per part de les administracions públiques i d’organitzacions de voluntaris, i es va crear una comissió mixta de coordinació entre l’Ajuntament i la Generalitat, que des d’aleshores i fins al dia d’avui, sense cap interrupció, s’ha reunit una o dues vegades cada dia per avaluar en cada moment la situació, d’acord amb els objectius, aquells quatre objectius que acabo de definir anteriorment. Diumenge, 30 de gener, es varen establir punts d’informació a tots els hotels, que han comptat amb la presència d’un tècnic del Departament de Política Territorial, d’un tècnic del Departament de Medi Ambient i Habitatge, un tècnic del Departament de Benestar i Família i de la majoria de tinents d’alcalde i regidors i regidoPLE DEL PARLAMENT res, així com nombrosos tècnics de l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aleshores s’ha mantingut un punt d’informació a cada hotel on resideixen, de forma provisional, els afectats. Els dies 28, 29 i 30 de gener es van celebrar reunions informatives diàries a Boca Nord. Del dia 31 de gener al 6 de febrer, diàriament a les vuit del vespre i, a partir del dia 7, els dimarts i els dijous. També es van establir punts d’atenció d’informació al Casal de Gent Gran del carrer Tolrà, a partir del dilluns dia 31; a l’oficina del Departament de Benestar i Família, situada a la plaça Pastrana; a més de l’existent a l’Espai Jove Boca Nord, del carrer dels Agudells. En total s’han realitzat 9.822 atencions personals als veïns afectats a tots aquests punts d’informació i atenció, i 5.733 atencions telefòniques, a dia d’ahir, en l’Espai de Boca Nord. La situació generada pel nou esvoranc del dia 3 ens va mostrar la impossibilitat de resoldre la situació amb la rapidesa que hauríem desitjat. Per aquest motiu, sense alterar els objectius inicials, vam replantejar el dispositiu. Amb la prioritat absoluta d’atendre i informar les persones afectades i de coordinar millor totes les actuacions, es va decidir crear tres subcomissions per fer un seguiment diari, puntual i més efectiu de tot el procés. Una comissió d’habitatge, coordinada pel conseller Salvador Milà i el regidor Eugeni Forradelles, amb la inestimable col·laboració del secretari del Departament de Medi Ambient d’Habitatge –secretari d’Habitatge–, el senyor Ricard Fernández. Una comissió d’atenció a les persones, coordinada per la consellera Anna Simó i el regidor Ferran Mascarell, i amb la col·laboració directa i permanent del secretari general del Departament. I una comissió de seguiment de les obres, coordinada pel tinent d’alcalde senyor Xavier Casas i per mi mateix. Així mateix, s’ha continuat mantenint el dispositiu de seguretat activat des del principi, coordinat per la consellera Montserrat Tura i el regidor Jordi Hereu, que ha comptat amb la participació de Joan Delort, secretari de Seguretat. I, per la seva part, l’Ajuntament de Barcelona ha constituït una unitat executiva especial per al barri del Carmel, amb l’objectiu de prestar serveis vinculats a l’atenció social de les persones, el suport logístic, la seguretat i la informació als veïns i les veïnes. Des del primer dia –des del primer dia–, el conseller en cap ha exercit la coordinació d’aquestes tres subcomissions del dispositiu d’atenció a les persones, així com la coordinació de la participació de les altres conselleries, i ha fet un seguiment absolutament exhaustiu de l’evolució dels esdeveniments. És justament aquest seguiment el que ens ha permès anar millorant progressivament els dispositius establerts d’atenció i suport mèdic, econòmic, tècnic, jurídic, a les persones afectades pels desallotjaments –que explicaré a continuació– i vetllar per la protecció dels béns públics i privats de la zona, sense que s’hagi produït cap incidència destacable al respecte... A partir del dia 31 de gener –i més enllà de les quatre subcomissions, he esmentat ja altres tres conselleries directament implicades en l’operatiu: Justícia, Educació, Salut–, a partir del dia 31 de gener es va articular SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 7 un operatiu per assegurar les activitats lectives dels infants de les dues escoles afectades pel desallotjament, i es van habilitar espais provisionals on els infants han pogut continuar les classes amb normalitat, s’ha establert un servei de trasllat i recollida dels alumnes a cada centre i s’assumeixen les despeses del servei de menjador escolar, quan han calgut. Aquest operatiu ha permès que tot i el lògic trasbals inicial de l’activitat escolar, l’assistència a les classes des de fa dies estigui completament normalitzada i la tasca docent es pugui dur a terme en bones condicions. Així mateix, el dia 7 de febrer vam situar l’Oficina d’Orientació Jurídica a l’oficina del Casal de Gent Gran del carrer Tolrà. En aquesta Oficina, el Col·legi d’Advocats ofereix un servei gratuït d’assistència i orientació jurídica a les persones afectades que ho sol·licitin, el cost del qual és assumit pel Departament de Justícia, i fins al dimarts 22 de febrer s’hi havien atès 241 consultes. A partir del dilluns 14 de febrer es va establir un nou servei d’autobús entre el Carmel i els hotels, que ha funcionat amb regularitat horària, afegit al que ja existia al matí i al servei que, com ja he explicat, el Departament d’Educació ofereix per al transport escolar dels infants. A més, el Govern de la Generalitat, de comú acord amb l’Ajuntament de Barcelona, va acordar amb les empreses subministradores de serveis Aigües de Barcelona, Gas Natural, Endesa, Telefónica i d’altres operadors, la paralització de l’emissió dels rebuts dels veïns desallotjats. Així mateix, se’ls ajornà el cobrament de tributs i preus públics municipals, vinculats als habitatges, pàrquings i locals de la zona afectada, i s’està estudiant quines són les fórmules més adequades per trobar una solució a l’ajornament del pagament d’hipoteques que han demanat o que tenen actives alguns veïns. Des del dia 9, des del dia de la compareixença, hem avançat més en el treball, en l’atenció a les persones. A aquest efecte, hem treballat amb el conjunt dels desallotjats en tres grups: els veïns que vivien en els blocs que han caigut o que han de ser enderrocats, trenta-un habitatges –dotze ja enderrocats, dinou pendents d’enderroc–; els veïns que podran tornar properament i esglaonadament a casa seva, i els treballadors i els titulars dels comerços i de les activitats econòmiques de la zona afectada. Primer, les persones que s’han quedat sense casa. El nostre compromís amb els veïns que han perdut casa seva és que tindran un habitatge alternatiu amb les mateixes prestacions d’ús i règim de tinença en el menor termini possible. Per tal d’atendre els veïns que s’han quedat sense casa, trenta-tres famílies que agrupen noranta-dues persones, s’ha obert una oficina d’atenció per al reallotjament a Adigsa, formada per dos professionals de l’Ajuntament i dos de la Generalitat, on se’ls ha atès de forma personalitzada i se’ls ha informat de les diferents possibilitats de reallotjament que tenen. Pel que respecta al reallotjament, se’ls ofereixen dues alternatives. Primera, mentre duri el procés d’assignació o construcció d’un nou habitatge definitiu –assignaSESSIÓ NÚM. 45.1 ció, si ja estigués fet, que n’hi han, o construcció del nou habitatge definitiu, que n’hi ha també en tracte, com a sòl i sostre construïble per poder aportar aquests habitatges alternatius a la gent que ha perdut casa seva– es reallotjarà aquestes famílies en pisos pont, com els de les promocions del carrer Llobregós, a Horta i Guinardó, i del carrer Garcilaso, completament equipats. I en el cas que alguna família prefereixi adquirir directament l’equipament bàsic de la llar, se li oferirà un import econòmic global equivalent a 9.000 euros. Així mateix, l’Administració aportarà una quantitat de 200 euros mensuals per fer front a les despeses ordinàries de serveis bàsics i, en funció del cas de cada família, s’estudiarà la possibilitat d’oferir places d’aparcament en el mateix edifici del reallotjament. Segon. En el cas que els afectats d’enderrocament no optin per accedir als habitatges de reallotjament perquè prefereixin resoldre directament el seu allotjament, bé a casa de familiars o mitjançant altres alternatives al seu càrrec, se’ls oferirà una compensació econòmica mensual de 700 euros i 200 euros més per cobrir els consums bàsics que la família pugui tenir. Si s’escau, també s’oferirà l’aval per al lloguer, sense límit. A aquests veïns se’ls pagaran, com correspon, les dietes de 15 euros per parella, 10 euros per adult i 5 per menor de setze anys. Així mateix, mentre no es produeixi el reallotjament, l’ajut per persones, dietes que l’Ajuntament havia avançat des del dia 31 de gener, a partir del 13 de febrer s’ha fet i s’està fent efectiu per part del Govern de la Generalitat, d’acord amb el Decret aprovat el dia 8 del mateix mes, amb uns percentatges avui de pagament ja molt elevats, si bé encara no totalment complets. L’objectiu d’aquests ajuts és compensar, amb caràcter d’urgència, les despeses corrents a compte de la indemnització final als residents dels habitatges perjudicats, amb períodes quinzenals. Les quantitats de l’ajut en concepte de dietes, per dia i persona, varien en funció de l’estructura familiar, de l’edat de les persones i del tipus d’allotjament en què es trobin. Així mateix, la Generalitat ofereix a aquestes persones bestretes a compte de les indemnitzacions futures. Per la seva banda, l’Estat farà efectiu un ajut d’11.500 euros a cada unitat familiar que hagi perdut totalment el seu habitatge i els seus béns familiars, personals i domèstics, i obre, a més, la possibilitat d’una línia de crèdit subvencionada amb l’Institut de Crèdit Oficial. Segon grup. Els veïns i veïnes que tinguin algun desperfecte en els seus habitatges tenen el nostre compromís que, a més de garantir al màxim la seva seguretat, la Generalitat es fa responsable que es reparin satisfactòriament tots aquests desperfectes, pis per pis, abans no retornin a les seves cases. La Generalitat i l’Ajuntament han posat a disposició de l’associació de veïns, i de tots els col·lectius de veïns i del conjunt de persones afectades, quatre certificats de seguretat sobre l’estat del subsòl de l’àrea que va ser desallotjada el dia 27 de gener. Un certificat amb la demanda de l’aixecament de l’ordre preventiva de desallotjament, dictada el dia 27 de gener a instàncies de la direcció d’obres. Certificat que signen els senyors Javier Gete Alonso, de TecCuatro; el senyor Benjamín Celada, de Geocontrol, i el PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 8 senyor José Antonio Rubín, d’UTE constructora de la línia 5. Segon, un certificat sobre les mesures d’anivellament en superfície, preses pel Servei Geològic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, signat pel senyor Antoni Roca. Tercer, un informe sobre l’estat actual dels moviments apreciats en el sòl i el subsòl de l’àrea afectada, emès per l’empresa Eurogeotecnica, signat pel seu director gerent, el senyor Carles López. I finalment, un informe sobre l’estat actual de la zona afectada pel despreniment a la cua de maniobres, emès pels tècnics que han assessorat, a proposta dels diferents agents intervinents, les tasques de consolidació del túnel, i que són els professors Eduardo Alonso i José Manuel Serrano i el senyor Xavier Borràs. A partir d’aquest certificat s’ha identificat una àrea on no s’han produït moviments significatius que es considera estabilitzada i on, per tant, ja s’està en condicions d’iniciar les inspeccions corresponents per tal de verificar l’estat dels habitatges que s’hi troben i fer efectiu el retorn dels veïns. Fins allà on sigui visible la zona verda (l’orador mostra uns gràfics, els quals es reprodueixen en l’annex)..., la zona verda és la zona en què, un cop reunits els quatre certificats que he esmentat, més els certificats del Col·legi d’Arquitectes i el Col·legi d’Aparelladors, i els pèrits que han de certificar l’estat del pis, pis a pis, i del conjunt de l’edifici, després d’una visita, acompanyats d’un bomber i un mosso d’esquadra, que visaran aquesta inspecció..., podran tornar a casa seva. Tota la zona verda ja està començant a ser inspeccionada; no al ritme que voldríem, però tota la zona verda ja està començant a ser inspeccionada. (Vegeu el gràfic 1 de l’annex.) I la zona groga, la que està al voltant de la zona de l’esfondrament, la de la cruïlla Conca de Tremp, Sigüenza i passatge Calafell, on s’estan efectuant treballs de consolidació, pilotatge i injecció, i on s’hauran de fer treballs d’enderrocament, els mateixos tècnics que certifiquen que es pot aixecar l’acta d’ordre de desallotjament diuen que no tornaran a firmar la possibilitat del reallotjament fins que, en l’àmbit de la zona groga, no s’hagin acabat aquests treballs. El procés, doncs, està ben definit, està acordat amb l’associació de veïns. Aquest procés s’ha iniciat i –és natural– en el seu inici s’ha produït un cert recel, encara. Aquest serà, a partir d’ara, el repte dels responsables tècnics i polítics: retornar aquesta confiança i efectuar amb diligència les reparacions, i , si cal, esperar fins a la demolició dels immobles identificats, i fins a la finalització de les operacions de micropilotatge d’alguns dels edificis més pròxims a la zona de l’esvoranc, és a dir, la zona que he denominat com a zona groga. L’únic que els puc dir és que serà un esperó més per fer la feina ben feta i en el mínim temps possible. En qualsevol cas, les famílies ocupants d’aquests edificis, i que es trobin acollides en instal·lacions hoteleres o en allotjaments alternatius, tenen dret a les mateixes dietes que he explicat en el cas de les persones ocupants d’edificis afectats que està previst enderrocar. Tercer, els titulars de les explotacions econòmiques de la zona desallotjada. Finalment, les persones titulars, jurídiques o individuals, d’explotacions econòmiques que es duien a terme en els immobles afectats rebran PLE DEL PARLAMENT una bestreta en concepte de danys emergents i lucre cessant a compte de les futures indemnitzacions; activitats econòmiques tancades i activitats econòmiques obertes, l’activitat econòmica de les quals el calaix s’hagi vist afectat per una disminució del seu rendiment. Els titulars d’una activitat econòmica amb seu en un edifici afectat que figurin en el cens elaborat per l’Administració podran rebre 1.500 euros per treballador i mes, incloent el propietari, i deu euros per cada metre quadrat del local o establiment on es desenvolupi l’activitat, en concepte de lloguer més despeses generals per cada metre quadrat de local. El pagament es farà efectiu per local. Així mateix, es farà efectiu un ajut estatal de deu mil euros a cada titular de negoci situat en els edificis enderrocats, i aquestes persones tindran dret a una línia estatal de crèdit subvencionada amb l’ICO. El reconeixement d’uns drets, la resposta a unes necessitats, les mesures per a l’allotjament, la manutenció, les dietes i la compensació pels danys. A hores d’ara, el Departament d’Economia i Finances ha fet efectiu ja més de 700.000 euros en concepte de dietes i bestretes als veïns i comerciants afectats, a dia d’avui, a quaranta-quatre, dels quaranta-cinc comerços directament afectats i a una part molt important del cens dels veïns amb dret a bestreta, i que l’han acceptada, amb el benentès que ni el cens recull tots els desallotjats, ni tota la gent que figura en el cens ha volgut cobrar aquestes bestretes. Però l’oferiment es manté, i queda clar que tot és a punt per mantenir aquest operatiu fins on calgui i, mentre calgui, fins a l’últim moment, l’últim dia de l’última persona que no hagi tornat a casa seva o a la seva activitat econòmica. Per concloure aquest apartat voldria reiterar que, més enllà d’aquestes actuacions, que són d’emergència, ens proposem una nova fase de millora i remodelació del barri del Carmel, que es va iniciar amb la demanda de declaració com a àrea de rehabilitació integral del barri del Carmel per part del Govern de la Generalitat a petició de l’Ajuntament de Barcelona. Segon, l’actuació i l’operatiu en la zona d’obres. Entro ara a detallar –a detallar-les– quines han estat les actuacions pel que fa a la consolidació de l’obra. Primer, pel que fa a la part tapada de la cua de maniobra, que va ser objecte de formigonat. Com vostès saben, després del segon esfondrament que es va produir el dia 3 de febrer, es va decidir, amb l’assistència d’experts independents, procedir al rebliment de la part inaccessible del túnel de maniobra amb formigó. La decisió, molt sospesada, es va prendre davant de les incògnites sobre l’estat del túnel i el temps que hauria estat necessari per accedir-hi i comprovar-ne l’estat. Es produeix la xemeneia, queda un tros de túnel tapat, els tècnics no ens saben dir què pot haver passat allà dins i ens diuen que trigaran tres setmanes llargues a poder-hi entrar, de forma prou efectiva com per mesurar què hi està passant i com per actuar-hi si es detectava que hi estava passant alguna cosa greu. Per tant, davant de l’eventualitat d’una zona fosca, desconeguda, de moviments no mesurables, la decisió va SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 9 ser immediata, radical, contundent: costi el que costi, prescindim d’aquest túnel de maniobres, anul·lem-lo, reconstruïm la natura, reomplim el túnel, assegurem el terreny, fem que parin els moviments que es detecten en superfície i creem les condicions objectives de seguretat perquè la gent pugui tornar a casa seva. Les senyores i els senyors diputats tenen el detall i els plànols, dia a dia, de com ha estat aquest operatiu, i com s’han fet, i per quins punts, els treballs d’injecció. Aquests treballs van començar el dia 8 de febrer i van concloure’s el dia 16 de febrer. Als vuit punts d’injecció s’hi han injectat 14.573 metres cúbics de formigó d’una capacitat teòrica calculada de 16.000 metres cúbics. La diferència de volum seria atribuïble als materials acumulats en l’enderrocament i a les terres aportades en un primer moment per reforçar el túnel. En aquell moment, 16 de febrer, la seguretat ja era total pel que feia a l’estabilitat del túnel. Per tant, només restava anar buscant els possibles buits que haurien quedat i acabar-los d’omplir a través de perforacions més primes i més precises. Poden haver quedat bombolles, petits forats no reomplerts? Els tècnics diuen que sí. Greus? No. Amb perill per a l’estabilitat? No. Que caldrà anar detectant i reomplint? Sí. Però, de cinc punxades addicionals que s’han fet, quatre han tocat formigó i només una ha admès 5 metres cúbics de lletada de formigó. Per tant, tot dóna a entendre que l’operació de reblert amb formigó de la part no visible de la cua del túnel de maniobres està completament assegurada i ja no ens pot donar cap tipus de sorpresa. Segon, a la part visitable de la cua de maniobres les actuacions de reforç han consistit a fer 25 metres de solera, un embigat de reforç i posar 50 centímetres de gunita a tot el túnel. Finalment, pel que fa al reforç de l’estació i del túnel principal, s’ha procedit al seu total reforç i consolidació. Aquest reforç ha consistit a posar totes les encavallades, seguint dos trams: en el tram que va des de la cruïlla de connexió amb la cua del Carmel, en direcció a Teixonera, s’han posat 67 encavallades, cobrint 81 metres de túnel. I en el tram que va des de la cruïlla de la connexió de la cua de maniobres en direcció a Horta, s’han posat 15 encavallades, que cobreixen uns 18 metres, i en queden per posar uns 8 per fora de l’estació. S’ha reforçat l’estació amb 60 metres de solera d’uns 130 del total que mesura la part no formigonada. I en el túnel de línia, el túnel principal, des de l’estació del Carmel en direcció a Teixonera, s’han col·locat 16 encavallades, que cobreixen tot el tram excavat fins al punt on es va produir una altra xemeneia. No és gratuït tot això que estic explicant. No és per prolixitat, no és per cansar-los, no és per avorrir-los, és... –i és avorrit i és cansat, ho entenc–, però ha de quedar clar que en un mes, en les dues estacions, a tres torns, grups de treballadors, vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, han estat treballant més enllà del que els tècnics recomanaven i consideraven raonable, simplement perquè el Govern de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona volien tota, tota, tota i més seguretat. I en SESSIÓ NÚM. 45.1 això han consistit, dia a dia –dia a dia–, matí i tarda, les sessions maratonianes amb les empreses de direcció d’obres i l’empresa que fa les obres de la línia 5 i amb el conjunt dels responsables tècnics de GISA. S’han de posar encavallades? El mètode diu que no. Hi ha hagut convergències? Sí. Doncs, digui el que digui el mètode, posin encavallades. Després parlarem del mètode, i de qui i quan defineix el mètode; però, digués el que digués el mètode, en un punt delicat, complex, sensible, perillós, objectivament perillós perquè havia caigut, la seguretat era una norma bàsica per damunt dels criteris de seguretat que la mateixa norma estableix. I si la norma diu «fins aquí ja n’hi ha prou», i complint la norma es va enfonsar, canviem la norma o incomplim la norma. I aquest va ser el criteri: forçar fins a les últimes conseqüències per assegurar la totalitat dels espais dels dos túnels de la zona del Carmel, anticipant obra que potser s’hauria hagut de fer d’aquí a sis mesos, vuit mesos o un any, forçant el ritme, assegurant les coses, donant garanties, ensenyant-ho tant com sigui possible. Pel que fa a les actuacions en superfície, explicar –és també conegut– que s’han fet una trentena d’injeccions perimetrals al passatge Calafell, Sigüenza i Conca de Tremp en la cruïlla de l’enfonsament per assegurar el terreny i fer disminuir progressivament els moviments d’enfonsament que es produïen, i que s’estan produint, també, injeccions en el tap de formigó per treure l’esponjositat, la porositat del reblert del fons. Mentre el fons sigui més flonjo que la massa de formigó injectada es va produint un moviment d’assentament. Foradant la massa de formigó per quaranta punts diferents, dels quals se’n porten deu o dotze en aquests moments, s’injecta formigó a tota la base de l’enorme pilar que forma l’esfondrament fins a la base mateixa del túnel. Consolidada la part més porosa de baix de tot, deixarà de moure’s el terreny, que ara es mou, de l’ordre, en aquell punt, d’1 mil·límetre al dia. Però aquesta és una qüestió que cal tenir en compte, que convé explicar i que és important que se sàpiga perquè quedi clar que aquesta és una manera d’actuar que vol abordar totes les eventualitats per tal de, abans que no prossegueixin les obres de la línia 5, tenir totalment assegurat tot l’entorn de l’estació del Carmel i permetre el progressiu retorn de les famílies a casa seva. I per això també, i amb l’assessorament dels professors Ramon Buxadé i Vicente Alegre, s’han identificat dotze cases més una en construcció –dotze cases més una en construcció– que caldrà recalçar. Diu el professor Buxadé: «Amb micropilotatge, travessant les argiles, injectant formigó fins a la roca, aquestes cases tindran ara millors fonaments que no tenien.» Si al Carmel en algun moment el procés de construcció s’havia fet sobre reblerts de rieres i runes acumulades, ara, en aquestes dotze cases en les quals s’han detectat moviments estructurals, el micropilotatge haurà assegurat fonaments per a tota la vida. En aquestes cases, en aquestes dotze cases, primer es consolidaran els fonaments, després es consolidarà l’estructura, després s’haurà de restaurar allò que s’ha fet malbé de la planta baixa de la casa per poder fer el pilotatge i, finalment, es procedirà a la rehabilitació del conjunt dels edificis afectats. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 10 Al llarg de tot el procés s’han fet mesures des de diferents àmbits, l’Institut Cartogràfic, Eurogeotecnica, l’UTE constructora, per tal d’anar definint amb extensòmetres, amb el mètode Cyclops i amb mesures de superfície, què estava passant en tot l’entorn de la zona sinistrada. I avui podem dir que, excepte el moviment que es produeix en l’entorn immediat del forat produït per l’esfondrament del primer dia, tot es manté estable i no hi ha cap nou moviment. És a partir d’aquest moment quan diem: ja hi ha les condicions perquè la gent pugui començar a tornar a casa seva. Tots menys aquells de la zona groga que, o bé perquè són els habitants de les dotze cases a recalçar o bé perquè estan en la zona en què les màquines que hauran de recalçar els produiran molèsties, no és recomanable que tornin. Podem, doncs, fer a dia d’avui un balanç de situació: on som? On som avui, després d’un mes d’informacions contradictòries, de rumors, de temors imparables i de dubtes raonables? De tot el que s’ha dit, ara on som? Fins on hem arribat en el laboriós i complex procés de neutralització de la crisi? Avui encara només podem fer un balanç provisional, un estat de la qüestió amb molts aspectes oberts; el que sí que podem afirmar, però, és que allò que comportava més risc, una part del túnel de maniobra a què no es podia accedir, ha estat resolt d’una forma satisfactòria. I el balanç ara és el següent: hi ha 33 famílies que han perdut casa seva; 92 persones que s’han quedat sense el seu habitatge. Ja he dit com el recuperaran i trigaran o dos anys a tenir-ne un de nou, o en trobaran de seguida un de nou que els podrem oferir, o tindran un pis pont fins que tinguin el pis nou que haguem acordat. Segon, hi ha 13 edificis, un dels quals és obra nova, que han quedat afectats en graus diversos i que són ara objecte de treballs de refonamentació i recalçament, com els deia, amb actuacions de micropilotatge que fa l’empresa Rodio i que no fa l’UTE, que s’ocupa únicament i exclusivament dels treballs en la línia 5 del metro. En aquests edificis hi ha 92 persones que podran anar tornant a les seves cases un cop acabats els treballs de reforç i les obres dels interiors dels pisos per reparar els danys que s’hagin originat i que, en part, ja es reparen. mitgera, en la crugia, que uneix aquesta casa amb la del costat per tal d’assegurar que no hi ha un enderrocament traumàtic, sinó que es fa amb la delicadesa suficient com perquè només caigui la que ha de caure i totes les altres es puguin assegurar plenament. La resta, més de vuit-centes persones, poden tornar a casa seva progressivament i gradualment després de les certificacions que els he explicat. Si volen, i quan es pugui, després de les inspeccions, si una família va a casa seva i en el punt en què la troba diu: «Està com estava, només hi ha la pols d’un mes», i té tots els certificats, pot tornar avui mateix. Si, fruit de la inspecció, hi troba una esquerda, acordarem com vol el veí que s’arregli l’esquerda. Ho vol fer ell? La hi pagarem. Vol que ens en fem càrrec nosaltres? La hi repararem. I un cop reparat el dany, tornarà a casa seva, de manera que de les vuit-centes persones que ja avui podrien tornar a casa seva n’hi ha, sens dubte, que ho podrien fer sense cap altra condició i n’hi ha moltes d’altres que necessitaran una intervenció que resolgui aquells danys que s’hagin pogut produir, alguns dels quals potser no seran ni tan solament atribuïbles a l’accident del Carmel. Però és igual: el Govern ha decidit que vol que el procés de retorn gradual de la gent a casa seva sigui amb plenes garanties i d’una forma que es vagi fent de mica en mica, tant com vulgui la gent, al ritme que vulgui la gent, sense forçar per res aquest ritme. Tenim massa viu el record del 3 de febrer. Per tant, no volem –no volem– tornar a repetir la mateixa operació, sinó que volem fer-ho de tal manera que a poc a poc –a poc a poc– les coses es vagin resolent. És brut, aquest treball, fa fang, fa pols, avui deu ser un desastre l’entorn de les refonamentacions, sens dubte, totes les obres provoquen molèsties, però quan s’acabin els treballs de refonamentació puc assegurar-los que tothom podrà tornar a casa seva, excepte aquestes trenta-tres famílies que hauran de triar una altra casa. Anem ara a alguns dels aspectes que es desprenen un cop fet el balanç de situació, ho repeteixo: quantes cases s’hauran hagut d’enderrocar, quantes cases s’han hagut de desallotjar, quantes estan ja en condicions que la gent hi torni de seguida que vulgui i pugui, quantes trigaran unes setmanes o uns mesos. Establertes les xifres, anem ràpidament a algun dels resultats de l’expedient informatiu i de l’evolució dels fets. Els estalvio la part més administrativa d’aquest expedient informatiu, perquè vull suposar que totes les senyores i els senyors diputats saben quines són les funcions, les facultats i les responsabilitats de les parts actuants en la gestió d’una obra pública com aquesta. Però no serà un detall menor recordar aquestes funcions, les del Govern de la Generalitat, les del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, les de les direccions generals del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i les de GISA. Sí vull dir, però, perquè és un matís important, que mentre que a la resta dels departaments del Govern de la Generalitat són aquests departaments, cadascun, els que es relacionen amb GISA, consten en el seu Pla economicofinancer i figuren com a departament actuant en els encàrrecs del Govern a GISA, en l’àmbit de Política Territorial i Obres Públiques són les direccions generals, Carreteres, Ports i Transports, i abans Arquitectura i Habitatge, i ara Arquitectura i Paisatge, les que figuren com a titulars de les obres encarregades i com a responsables del seu finançament, i així ho reflecteixen també en els seus respectius pressupostos. Queda pendent una casa per enderrocar, que s’enderrocarà previsiblement a finals de la setmana que ve i que no s’enderrocarà fins que no s’hagi fet un tall en la En conclusió, tot i que la Direcció General de Ports i Transports no té cap responsabilitat específica, cap, sobre el control i la direcció de les obres de la seva Algú ha dit –algú ha dit– que els treballs que proposa el professor Ramon Buxadé són un nyap, i ho ha dit visitant casa seva, i amb raó diu: «Jo tinc al costat de la persiana un forat per on ara em passa la mà.» I diu: «Jo en aquesta casa no hi vull tornar.» I, de moment, té raó. Només no té raó en una cosa: com que no hi tornarà fins que no estigui tot fet, quan hi torni tornarà a una casa més sòlida i més nova, i trigarà un mes, o dos, o tres, o, com a molt, quatre, però quan hi torni tornarà a una casa més sòlida i més nova que quan en van sortir. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 11 competència encarregades pel Govern a GISA, en principi, hauria d’estar informada de la seva evolució i té facultats per donar instruccions a GISA si creu que s’ha de rectificar alguna cosa. Amb relació a GISA, els estalvio també el que són les seves funcions, tot i que també hi haurem d’anar a l’hora d’establir qui exerceix el control i com i qui fa la direcció d’obres i com, perquè hem d’establir les responsabilitats de l’Administració, per un costat, les del projectista, per un altre, que es fa responsable dels prejudicis que es puguin ocasionar com a conseqüència de defectes i insuficiències tècniques al projecte o d’errors materials, omissions i infraccions que li siguin imputables, i les de la direcció d’obra, que ho és per compte d’un contracte subscrit amb GISA i que té les màximes facultats per assistir el contractista, requerir, acceptar o reparar els plànols d’obra, fer comprovacions, paralitzar els treballs, informar o proposar a GISA propostes de modificació, informar periòdicament GISA, coordinar els temes de seguretat i salut. En definitiva, la direcció d’obres dirigeix l’execució de l’obra, ha d’informar GISA sobre la marxa d’aquesta i ho ha de fer immediatament si detecta factors problemàtics o pertorbadors, pot aturar les obres si ho creu convenient i té, per tant, plena responsabilitat en la direcció i control de les obres. El constructor ha de construir l’obra segons el projecte projectat, segons el projecte aprovat, sota el control i la direcció de la direcció d’obra, amb plena responsabilitat pels danys que es puguin ocasionar en el desenvolupament d’aquesta tasca, i, si bé pot proposar modificacions, aquestes només es poden realitzar si són aprovades per GISA. El projecte i el mètode constructiu. Pel que fa a l’execució del perllongament de la línia 5 del metro amb l’anomenat «mètode austríac», els informes i converses mantingudes han mostrat les característiques intrínseques del mètode, en especial les alteracions dels mètodes de treball que es donen respecte de les previsions del projecte inicial. Hi ha un professor que diu: «El mètode austríac s’aplica amb una pauta, que és com una quadrícula, amb unes mesures de seguretat, que si donen el que donen no cal reforçar i que si no donen prou cal reforçar.» És un mètode aleatori que neix de l’observació geològica, física, material, de l’obra. Diu: «I avança com puguis i decideix què faràs en funció del que trobis.» Per tant, és, en la seva aleatorietat, un mètode, segurament, ho vaig dir en la primera compareixença i m’hi reitero avui, que, com que es fia massa de l’observació directa, està massa a prop del risc que comporta o que pot comportar l’error humà. Aquests canvis que el mètode comporta per si mateix no són canvis de traçat, sinó que els mètodes d’elaboració del túnel es van modificant i adaptant d’acord amb les incidències. Els informes emesos per GISA amb posterioritat a l’accident determinen que una vegada iniciades les obres i aprovades apareixen condicionants reals nous, geològics o físics, que provoquen que s’hagi d’anar readaptant el projecte a la nova situació requerida, i es proposen adaptacions i/o modificacions del projecte original. La direcció d’obres té la missió d’estudiar la viabilitat dels canvis, tant a nivell tècnic com econòmic, i presentar les seves conclusions a les parts implicades. SESSIÓ NÚM. 45.1 Igualment, a mesura que avancen les obres i es va readaptant el projecte a la situació real, es fan estudis geològics i geotècnics complementaris per a una definició més exhaustiva i acurada del terreny i es realitzen nous sondejos i s’instal·len seccions d’auscultació. De la informació apuntada per GISA cal destacar el següent, i cito literalment: «Cal tenir present que una característica rellevant dels túnels construïts amb el sistema del nou mètode austríac és que la definició de les obres a executar s’inicia en la fase de projecte, però s’acaba determinant durant tot el període d’execució de l’obra.» En efecte, en el projecte, a partir de les dades provinents dels informes geotècnics i dels càlculs pertinents, es defineixen diversos tipus de sosteniment en funció de la naturalesa i competència del terreny, mesurada mitjançant paràmetres, i un cop a l’obra s’analitzen sistemàticament aquests paràmetres del terreny i, en funció del resultat, es decideix el tipus de sosteniment. Així, i respecte a les obres de la línia 5, GISA esmenta que tot i que en general la naturalesa del terreny que s’ha trobat coincideix força amb la previsió del projecte, no passa el mateix amb el seu grau d’alteració i, per tant, amb els esmentats paràmetres de competència. De manera que s’ha hagut d’utilitzar més longitud del sosteniment, més potent i menys del més feble respecte del que hi havia previst en el projecte. Per prendre en cada moment la decisió de com s’ha de seguir avançant en l’obra es disposa d’un equip de tècnics de la direcció d’obra i del contractista. Per tant, d’acord amb el que s’ha exposat, entenc que en el cas de les obres i infraestructures ferroviàries subterrànies efectuades d’acord amb el nou mètode austríac, les previsions del projecte original sofreixen alteracions en la fase d’execució de les obres, que són modificacions del mètode constructiu, però que en cap cas poden emparar modificacions de traçat o altres alteracions respecte al projecte aprovat. D’acord amb el que he exposat, per detectar la causa de l’esfondrament produït, caldrà estar amb més intensitat a l’estudi de la documentació emesa en la fase d’obres que no en el mateix projecte. La determinació de la causa del dany. GISA ha realitzat un informe en què es descriu l’actuació que s’estava duent a terme en el lloc concret en què es determina que la causa immediata que desencadena el procés que s’inicia el dia 25 de gener i condueix a l’ensorrament del dia 27 és l’actuació d’excavació de la solera, tal com he dit fa ja una estona, just en la zona del despreniment, combinada amb la presència d’una discontinuïtat del terreny molt propera a la mateixa zona que impedeix la seva autoestabilització, que és el que els tècnics esperaven i predeien i ens deien el dia vam anar allà a sota. La discontinuïtat del terreny és interpretada de forma diferent segons de l’informe que es tracti; mentre que la direcció d’obra esmenta una zona més diaclasada o fracturada, l’informe del contractista i el del geòleg de Política Territorial es refereix a l’existència d’una falla vertical. En qualsevol cas, es tractaria d’una debilitat del terreny. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 12 Les afeccions produïdes per l’ensorrament del terreny, al voltant i a les zones properes de la cua de maniobres podrien explicar el segon esfondrament de menor envergadura. Res a veure amb el primer, simplement a efecte d’arrossegament; els deu metres més no serien res que no fos el mateix fenomen, ja conegut, de la falla que provoca el lliscament de tots els materials i no pas un nou fenomen que hagués de generar alarma addicional, com no fos la desestabilització general del sector que els mesuraments podien donar a entendre. Si ens n’anem als informes esmentats, s’observa el següent. D’acord amb la informació facilitada per l’UTE constructora a GISA, l’execució de les obres en el moment previ i precís de l’accident era la següent. El mes de juliol de 2004 s’havia excavat la cua de maniobres pel que fa al tram de l’accident en la seva major part a secció completa. A partir del dia 21 de gener es va iniciar el buidat de terres al –cito en castellà la paraula tècnica que esmenta l’informe– cajeo necessari per a l’execució d’una solera que havia de tenir trenta centímetres. Un rebaix de 70 per fer un reomplert de 30. S’indica que es van col·locar extensòmetres incrementals al llarg de l’obra; un dels quals a quatre metres de l’hastial esquerre en el punt quilomètric 0,935, i es va comprovar una absència de moviments en els últims 14 metres pròxims a la superfície del terreny i que corresponen a l’espessor quaternari de la zona. No es detecten moviments en els extensòmetres en la zona dels materials més antics. En data 25 de gener de 2004, a les dotze del matí, un cop efectuat aquest cajeo necessari per a la solera, es va produir el despreniment, i tots els fets que ja els he relatat amb anterioritat. L’UTE constructora amb relació a les causes indica: «El anómalo comportamiento del terreno a excavar en ejecución del túnel, imposible de prever a priori y con aparición de grandes discontinuidades en él, es posiblemente la principal causa de la formación de la primera caverna descrita. En concreto, se detectó a posteriori un liso –una falla vertical– en la proximidad del hastial izquierdo que pudo provocar el inicio del derrumbe.» La Direcció General de Ports i Transports emet un informe geològic amb relació al terreny en què es determina que a la cua de maniobres van aparèixer uns gresos potser amb unes característiques mecàniques inferiors a les de l’estació, potser la causa, la presència d’aigua. Però en general, durant l’excavació del túnel, no es va detectar un accident geològic diferent al trobat a la caverna de l’estació. Cito literalment: «Vist el que ha passat, i veient les roques despreses per la xemeneia i l’aspecte: plànols molt brillants, sense estries i lleugerament humits, la majoria de les roques són gresos molt tectonitzats, amb plànols de ruptura i alguna pissarrositat.» I a la part alta sembla que també ha caigut algun bloc de pissarra. Per tant, creiem que en una direcció paral·lela al túnel existeix una zona de fractura per on circula aigua i sense cohesió que, en excavar per executar l’hastial, s’ha posat en moviment, i en no tenir cohesió, no s’ha aturat la caiguda de materials fins a arribar a la superfície. PLE DEL PARLAMENT Per part de la direcció d’obra s’esmenten com a causes del despreniment: «Pudiera ser...», la direcció d’obra: «Pudiera ser la existencia de una zona puntual más diaclasada del macizo rocoso que al acometer el contratista el cajeo para la ejecución de la solera en esta parte del túnel movilizara empujes adicionales sobre el hastial izquierdo dando lugar a una rotura frágil del mismo.» Per tant, vistos els fets que es descriuen, cal analitzar el comportament de les empreses que estaven actuant i determinar la responsabilitat de cadascú amb relació a les obligacions que li són pròpies. Assumpció de responsabilitats sobre les causes remotes i immediates de l’accident. Torno enrere en l’operatiu que es va posar en marxa el dia 25 de gener, i torno a dir –torno a dir–: assumeixo, com assumeix el Govern, la plena responsabilitat d’aquest operatiu; l’assumeixo i la comparteixo amb tots els companys i companyes del Govern que, de forma immediata, es van posar a disposició per tal de coordinar les tasques que calguessin. I assumeixo que, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, vam establir un mecanisme diari, eficient i continuat de seguiment de la crisi, amb plena i permanent coordinació. Vaig dir en la meva anterior compareixença que assumia la responsabilitat de la continuïtat institucional de les obres en curs de la línia 5 i en totes les altres obres que s’havien estat licitant durant l’any 2003 a un ritme sense precedents. Ho reitero –ho reitero–: aquest és el sentit de la responsabilitat que he après amb relació a la funció pública, l’Administració i la continuïtat institucional. He vist, però –he vist, però–, que durant aquests dies no era precisament aquesta l’actitud i el capteniment del primer grup de l’oposició, que no ha fet –no ha fet– en cap moment el gest de posar-se a disposició per tot el que calgués amb relació a la mateixa emergència ni ha tingut la prudència de situar les responsabilitats polítiques en un àmbit on es poguessin delimitar en un sentit estricte amb relació als fets ocorreguts i a les seves causes immediates o remotes. Convé, doncs, ara, afirmar, precisar molt més les meves afirmacions de l’anterior compareixença, i distingir entre els orígens remots les decisions ja condicionades, la tramitació administrativa i els fets més immediats. Començaré per això darrer, que és el que ens convoca per urgència, i que origina aquesta compareixença i aquest conflicte. He explicat fa una estona què passa la nit del 25 de gener i en els dies successius; he dit també que no hi havia cap advertiment formal –cap–, radical i explícit sobre detecció de perill, tant que no es va veure cap perill en la visita que he esmentat ja tres vegades. Tot i així, per què passa? Els puc assegurar que no he sabut trobar una causa única que per ella sola, tota sola, amb simplicitat, amb rigor planià, de frase de subjecte, verb i predicat, expliqui satisfactòriament, doni una resposta satisfactòria a aquesta pregunta. No hi ha una resposta concloent. Diu: «Per què va caure la cua de maniobra del Carmel?» Resposta: «Perquè no hi havia no sé què...» No es pot dir, o no es pot dir amb aquesta simplicitat. No hi ha només una causa geològica com a causa única de l’acSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 13 cident; si hi fos, que hi podria ser, no percebuda, però la geologia per ella sola, diuen els geòlegs, i diuen els tècnics, i diu la direcció d’obra, i diu l’empresa constructora, no hauria hagut de fer caure el túnel, si no hi haguessin concorregut d’altres circumstàncies també. Vull dir que una major abundància d’estudis i sondeigs, que algú ha reclamat, no necessàriament hauria estalviat l’esfondrament. Es coneixia bé la textura de la zona; el caràcter antiquíssim i triturat dels materials, la condició de zona de reble, de rieres i la formació de terrasses per a la construcció de molts habitatges del barri del Carmel. Però l’obertura de l’estació principal i el fet que el túnel de maniobra, obert a secció completa, portés sis mesos excavat donava pautes suficients als geòlegs i als tècnics i a la direcció d’obres, així ho diuen, pautes suficients per a no fer patir. Tant és així que allà on apareixen i s’evidencien en l’excavació a secció completa les pissarres, al fons del túnel de la cua de maniobres, la direcció d’obres sí que ordena, tot just obert, la instal·lació de reforços en forma d’encavallades sobre tot el túnel a secció completa; arriben fins al final, diuen: «Tot és roca bona, això aguanta. Perfecte, no cal reforçar. El mètode austríac ens permet tirar milles, anem fins al final.» I al final troben pissarres, i la direcció d’obres diu: «Doncs, aquí s’ha de reforçar.» I el fons, des del carrer Llobregós fins al final de tot de la cua de maniobres, des de l’origen mateix està reforçat. De les reunions d’obra i dels informes de què sobre aquestes reunions he disposat s’apunten alguns temes d’interès per a la qüestió. El primer de tots és que, a diferència –a diferència, molt important– de la constància explícita de discrepàncies de la direcció d’obra pel que fa a l’obertura a secció completa del túnel en altres parts de l’obra, aquí i en aquest punt, i per aquesta qüestió, no apareix cap constància explícita de queixa. Hi ha, en actes d’obra anteriors d’altres punts de l’obra, d’altres moments i de cronologies diferents, advertiments de la direcció d’obra, que diu: «No avanceu més a secció completa, perquè no és segur»? Sí. N’hi ha en aquest punt? No. No hi ha cap advertiment explícit que digui: «No continueu avançant a secció completa.» Sí que consta, en canvi –sí que consta, en canvi–, en les actes de les reunions d’obra, que no sempre les mesures i els assajos del gruix de la gunita donen la resistència i l’espessor requerits. Com també consta que, en funció de les mesures de convergència i de la seva evolució, la direcció d’obra estableix la necessitat d’acabar la solera, de repetir els assajos i d’assolir els estàndards requerits. La direcció d’obra diu: «Fa sis mesos que està obert, a secció oberta, però com que les mesures diuen que això es mou una mica, faci una solera de trenta centímetres que estintolarà aquests moviments.» Hi ha qui diu: «Trenta centímetres, si va baixar el que va baixar, no haurien aguantat tot el que va baixar.» Per tant, la solera, per ella sola, potser tampoc no hauria estat garantia que no hagués passat l’accident que es va produir. Tampoc en les actes no apareix un motiu d’alarma evident, perquè, en actes anteriors i des de l’inici mateix de les obres, aquestes són qüestions controvertides que SESSIÓ NÚM. 45.1 es van resolent sobre la marxa o que es reiteren en reunions posteriors, si no s’han resolt. Dedueixo de tot això que el perill era latent però que no era evident, o que ningú de la direcció d’obres no el va considerar imminent. No ho era o no ho era prou perquè els representants de GISA que assistien a les reunions, i que molts de vostès coneixen molt bé, trobessin cap motiu –cap motiu– per traslladar al senyor Rossell, responsable de la direcció general d’obra civil, o a la mateixa presidència de GISA, primer el senyor Puigdollers i després, des del mes de març, el senyor Serra, cap motiu d’alarma greu. Tampoc no apareix –i aquest no és el criteri, ni les ordres, ni el sentit de l’eficàcia aplicat a GISA–, en cap moment, no apareix en cap moment cap relació entre possibles problemes de reforç, gruix o mesures i l’evolució econòmica del cost de l’obra. El cost de l’obra es dirimeix en un altre àmbit i en les mateixes certificacions d’obra, i enlloc no es veu ni enlloc no es diu..., i és evident que GISA no ho hauria permès, que algú jugui amb la seguretat a costa de les certificacions. I aquest és un fet molt important, perquè algú ha dit: «Bé, mira, tira milles, que s’estalviïn uns quants centímetres de formigó, i si no passa res, no passa res.» Vull que quedi clar que en cap cas, en cap moment, no hi ha una relació directa entre les determinacions de la direcció d’obra, de la mateixa UTE, dels tècniques de GISA que assisteixen a la reunió i de tota la direcció de GISA, i les eventuals desviacions del cost de l’obra. Feblesa objectiva del terreny?, com dèiem abans. Sí; no aparent en la part excavada i esfondrada. Discrepàncies de gruix i mesuraments? Sí. Necessitat de formar solera si les convergències no estabilitzaven? Sí. Insistència de la direcció d’obres en la formació d’aquesta solera? Sí. És la formació de la solera el detonant de l’esfondrament? Sí. La direcció d’obra, el mateix 13 de gener, insisteix que caldrà acabar –acabar– la destrossa, llevat que l’UTE formuli una justificació. Però «acabar» deu voler dir «concloure» i no «interrompre». En canvi, sí que és molt evident que s’estableix com a prioritari acabar la solera. La conclusió més evident i més circumscrita als fets podria ser la següent. A finals de 2004, alguns assajos de gunita no donaven resultats prou positius. La direcció d’obres detecta que en les mesures de les convergències costa tendir a l’estabilització. La direcció d’obres avisa que, si no hi ha estabilització de les mesures, o bé s’inverteix la tendència o caldrà fer la solera. El 13 de gener, la direcció d’obres insisteix que es faci la solera. La xemeneia apareix el dia 25 de gener, just en iniciar-se la destrossa per fer la solera. Aquesta solera, que havia de ser de trenta centímetres, amb un calaix de setanta..., si la inestabilitat hagués estat molt manifesta i alarmant, els tècnics asseguren que amb una solera de trenta centímetres –ja ho he dit abans– tampoc no s’hauria estabilitzat. Des de la meva primera compareixença s’ha produït un fet decisiu: l’obertura d’un procediment penal. I, en conseqüència, hi ha uns condicionants que em limiten: la prejudicialitat penal, que implica que, quan s’inicia PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 14 una acció penal, aquesta és l’única que es pot pronunciar respecte de culpabilitats. Jo no emetré cap judici sobre actituds doloses, culposes, perquè no els he sabut veure, però ara tampoc no ho podria fer perquè hi ha un procediment penal en marxa. Tant és així –tant és així–, que el tècnic de Geocontrol, ahir a la tarda, m’envia una carta dient: «Miri, ho sento. Vostè m’ha demanat un informe. Sóc titular d’aquesta empresa, he estat sotmès a una querella. Ja em perdonarà, però jo, aquest informe, a vostè, no l’hi faré.» Per tant, vull que quedi clar que, en el conjunt del procediment, tenim ara uns condicionants que no teníem en els primers moments de la meva anterior compareixença. del projecte constructiu i d’autorització per a adjudicar, per no gens menys que 393.000 euros, amb una clàusula final que no té pèrdua. «Clàusula cinquena: Atès que la redacció dels esmentats treballs d’ampliació del projecte constructiu s’han portat a terme integrant-los en els projectes que s’estan redactant», autoritza GISA perquè adjudiqui l’ampliació del projecte, pel procediment negociat i sense publicitat a favor de l’UTE: TecCuatro, Typsa, Intraesa, adjudicatària del projecte de referència, atès que és l’única que pot fer-ho. Deu ser que és l’única que pot fer-ho perquè ja està fent l’altre, però no deu ser pas l’única enginyeria del món, de Catalunya o d’Espanya, que sigui l’única que pot fer-ho? Anem ara a les causes remotes i al conjunt de fets de caràcter tècnic i administratiu que poden tenir una relació directa o indirecta amb el punt de l’esfondrament. Aquesta terminologia, aquest «que es redactarà en el transcurs de l’obra», o aquest «integrant-los en els projectes que s’estan redactant» –tanco les cometes de la cita literal– ens parla d’una manera de fer que consistia a fer obres amb un projecte bàsic o de traçat i en projectes constructius, modificats o no, que s’anaven fent i no s’aprovaven mai; mai a temps, vull dir –mai a temps. Hem vist que en el mètode austríac la determinació dels graus d’assegurament es deriva cap a l’observació directa a mesura que avancen les obres i en els termes que determini la direcció d’obres o el geòleg responsable de l’avanç de l’excavació. Primera qüestió rellevant, crec jo: on s’estableix el mètode austríac? En el projecte aprovat el dia 16 de novembre de l’any 2000. Segona qüestió: quan es decideix quina o quines empreses, o quina UTE d’empreses, farà la direcció d’obres? En l’adjudicació del dia 25 de juliol de 2002. Hi ha alguna altra adjudicació posterior a aquestes i fins a la data d’avui? No, cap més –cap més. Cap més adjudicació ni de l’obra, ni del projecte de què es deriva el mètode, ni de la direcció d’obres: Tec-Cuatro, Geocontrol, Intraesa; FCC, COMSA, COPISA, cap altra adjudicació. Hi ha algun altre projecte o acord de caràcter administratiu des del novembre del 2002 fins al febrer del 2004? No, cap altre –cap altre. Quan comença la idea de la realització de l’obra a base de projectes modificats sobre la marxa i en el decurs de l’obra? Quatre dies més tard de l’acord d’adjudicació de les obres. Efectivament, el dia 2 de juliol de 2002 –2 de juliol de 2002–, el senyor Jordi Joan Rossell, aleshores i ara director general d’obra civil de GISA, comunica al director general de Ports i Transports, aleshores el senyor Enric Ticó, que el 27 de juny s’havia adjudicat l’obra a l’UTE FCC, COMSA, COPISA, en la seva variant 1, per un pressupost de 93.682.442 euros. En el mateix escrit s’afirma: «Les modificacions citades, les de la variant de l’oferta, seran incorporades a un projecte modificat M1, que es redactarà en el transcurs de l’execució de l’obra.» Existeix aquest projecte modificat M1? No, no existeix. Tant no existeix l’M1 de quatre dies després de l’adjudicació de l’obra, que el mateix senyor Rossell, la mateixa persona, en escrit del 6 de febrer de 2004, adreçat al nou director general de Ports i Transports, senyor Jordi Julià, li sol·licita l’autorització per a la redacció d’un projecte modificat M1. No hi ha dos M1, no hi ha dos modificats. El que hi ha és un buit clamorós d’administració entre el juliol del 2002 i el febrer del 2004. Amb una excepció –amb una excepció–, que confirma la regla: el 10 de juny de 2003, l’aleshores director general, senyor Enric Ticó, fa una resolució per l’encàrrec d’ampliació de redacció PLE DEL PARLAMENT Ahir, el molt honorable president de la Generalitat va recordar-nos que en el projecte de metro lleuger a Can Cuyàs i a Ciutat Meridiana, el mes d’abril del 2004 fem l’aprovació definitiva del modificat, encarregat dos anys abans, d’unes obres inaugurades l’11 de desembre del 2003; és un exemple. (Remor de veus.) És un exemple, però no és l’excepció que confirma la regla ni el cas més clamorós. No és gens estrany, doncs, que es tramitin amb molta freqüència obres que s’estan fent, amb projectes sempre redactant-se, sense l’empara, doncs, d’un projecte tancat i conclòs, i que es conclou com un as built i una liquidació de final d’obra, és a dir, «ja el tancarem quan es tanqui tot». Anem a una altra qüestió determinant: qui i quan decideix que es modificava el traçat de la línia, el pou d’atac de Pastrana, la posició de l’estació del Carmel i la localització de la cua de maniobres al Carmel. (Remor de veus.) Ho repeteixo: qui i quan decideix que es modificava el traçat de la línia –el traçat de la línia–, la substitució del pou d’atac del carrer de Lisboa pel pou d’atac de Pastrana, la posició de l’estació del Carmel i la localització de la cua de maniobres al Carmel? Tots, tots i ningú des del mateix dia del novembre de 2002 que comencen les obres. Si no hi ha, des de l’endemà del començament de les obres fins al 6 de febrer, cap acte administratiu, com no sigui aquell encàrrec que els he citat, i es prenen decisions sobre el traçat i la localització de la cua de maniobres i es comencen obres, qui ho decideix? Tots i ningú. No hi ha ningú que ho empari. Tots i ningú. Ara, consta així en les actes dels dies 25 de novembre de 2002, 16 de gener de 2003, 30 de gener de 2003 i 13 de febrer de 2003, i per a aquesta qüestió és determinant assenyalar el contingut de les reunions del 25 de novembre de 2002, quatre dies després d’haver començat les obres, i del 10 de març de 2003. En totes dues assisteixen representants de la Direcció General de Ports i Transports, de GISA i de TMB, i en totes dues es planteja ja la localització de la cua de maniobres al Carmel. Notin que la reunió del dia 25 de novembre és –he dit quatre...– quinze dies posterior a la comunicaSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 15 ció, per part de GISA al Govern, de l’inici de les obres. I notin, també, que en la reunió del 10 de març de 2003, que presideix l’aleshores director general de Ports i Transports, senyor Enric Ticó, es valora molt positivament la localització de la cua de maniobres al costat de l’estació del Carmel. Aquest fet podria no tenir més importància si no fos que des d’aquestes mateixes dates, des de l’inici de les obres, totes les decisions d’obres que es prenen es prenen ja des d’aquest supòsit. Els sondejos nous de l’any 2003 són ja sobre el nou traçat. Tots els sondejos nous de l’any 2003 són ja sobre el nou traçat. Els plànols nous incorporen ja la nova disposició de tot el sistema i les obres que es comencen a Pastrana –maig del 2003– ho fan d’acord amb decisions d’un projecte modificat que no existeix. No sé si es veurà prou bé, però crec que és prou rellevant. (Vegeu el gràfic 2.) El projecte originari situa la cua de maniobres a Horta i el traçat de la línia amb aquest color blau. L’estació es disposa en aquesta orientació una mica esbiaixada. El modificat –el modificat inexistent– treu la cua de maniobres d’aquí, desplaça la via cap a aquest punt, resitua l’estació del Carmel desplaçant-la uns metres i posant-la més ortogonal, i col·loca la cua de maniobres aquí. I el pou de Pastrana substitueix el pou de Lisboa, per a iniciar, des d’aquí, l’atac cap a l’estació, cap a l’obertura del túnel, en el nou traçat, i cap a l’obertura de la cua de maniobres. De tal manera que quan al febrer del 2004, quan encara no s’havien complert ni dos mesos de la presa de possessió del nou govern, GISA demana autorització, ho fa seguint el mètode tradicionalment establert per redactar el modificat i iniciar les obres amb l’eufemisme de dir: «Autoritzin a donar suport administratiu a un conjunt de modificacions i d’obres que ja he estat fent o que he de començar a fer i que no tenen, ara per ara, cap empara administrativa.» Quan el 6 de febrer, el senyor Rossell s’adreça al senyor Julià i li diu: «Autoritzi’m aquest modificat, i autoritzi’m a començar les obres que inclou aquest modificat.» Li està dient: «Encarrega un modificat a l’UTE: Tec-Cuatro, Geocontrol, Typsa, Intraesa, que reculli tot allò que fem i hem estat fent des que va començar l’obra i que no hem recollit enlloc i que són modificacions del traçat. Fes un modificat que inclogui obres que ja tenim fetes i posahi tot allò que encara no està o començat del tot o acabat i que hem de continuar fent si volem continuar al ritme de l’obra.» I això és el que passa. Què passa? Deu dies després, repetint el mètode establert en el manual de GISA, el director general encarrega el modificat i amb la mateixa data autoritza l’inici de les obres, com tots els precedents anteriors; exactament seguint el mateix mètode: «Faci un modificat però no pari res perquè hem de fer l’obra i l’hem d’acabar en temps i en cost», i no hi ha el que ara hi haurà d’haver, i el que és evident que hauria d’haver-hi sigut, que és que si hi ha un modificat prou substancial, s’han d’aturar les obres i tramitar el modificat, cosa que feia un any que no s’estava fent. Ah, i si no cau res, no cau res, i tots tan feliços!, i GISA és un instrument excepcional, però si cau, cau, li caigui a qui li caigui. I ens ha caigut a nosaltres, és evident. SESSIÓ NÚM. 45.1 Però queda clar que la perversió del sistema és que, a base d’externalitzar-ho tot –fins el control!– i acordar modificar els termes del control de qualitat fa quatre anys, dient: «El control de qualitat a partir d’ara serà autocontrol. Tu, UTE que tens encarregades les obres, contracta tu el laboratori, paga-te’l tu, i que et controli que jo ja et vigilaré.» I el Consell d’Administració de GISA, del juliol del 2004, anul·la això i torna al control directe, fet des de GISA. De tal manera que... (pausa), deixin-me dir fins a quin punt em trobo ara en una situació peculiar, que és la següent: la d’haver d’assumir –la d’haver d’assumir– i la de voler assumir, i de creure que és com ha de ser, la responsabilitat de la continuïtat institucional, i, de l’altra, i al mateix temps, la de posar de manifest i denunciar alhora que, per la feblesa del projecte, per la seva immediata i simultània modificació no concretada ni encarregada, per un accés de confiança en el mètode –cosa que no passa en la línia 3, no passa, i en l’estudi comparatiu línia 5 - línia 3 la inspecció que s’ha fet de la línia 3 dóna un resultat excepcional, perquè l’UTE, que ho ha fet, ha dit: «Reforcem des del primer dia»–, per la recurrència de problemes de gestió des de l’inici de les obres, per la forma d’adjudicar les obres i la direcció d’obres, per la concentració d’adjudicacions i per la confiança reiterada i contumaç en una única empresa de control geològic, resulti que, d’una banda, cal assegurar i mantenir la continuïtat institucional de les obres..., però que consideri una autèntica immoralitat que ara s’intenti situar i atribuir un determinat nivell de responsabilitats polítiques amb un menyspreu absolut i un oblit clamorós d’uns antecedents que són absolutament imprescindibles per a la comprensió dels fets i que ho seran també per fonamentar les reformes que ja hem començat i que són imprescindibles. I això vol dir –i això vol dir– que, atès que a GISA s’ha produït un canvi d’escala espectacular –un canvi d’escala espectacular–, fruit de les adjudicacions dels anys 2002 i 2003, tant pel que fa al volum total d’obra com pel que fa al volum total de direcció d’obra, cal continuar amb més fermesa, i amb més radicalitat, i amb més rotunditat, tots els processos de reforma que s’havien iniciat tant per depurar les perversions administratives que en l’àmbit de la tramitació de les obres permetia el sistema, i ho permetia, però eren una perversió, com per donar dimensió adequada a aquesta empresa pública, que fa un salt d’una cartera de –parlo en pessetes– 100.000 milions de pessetes a 1 bilió de pessetes. Tampoc no em puc estar d’ensenyar-los-ho, perquè aquest no és... (Remor de veus.) Aquesta és la gràfica de les adjudicacions: 530 milions d’euros l’any 2003. (Vegeu el gràfic 3.) I aquesta és la gràfica encara més espectacular i més peculiar, i no té els índexs de concentració de les direccions d’obres: 70 milions d’euros l’any 2003. Volum i concentració –volum i concentració– són, atès l’alt grau d’externalització, una mala medecina per gestionar una cartera d’obres de l’envergadura del que compraven. (Vegeu el gràfic 4.) Havíem, naturalment, començat un conjunt de reformes, el retorn al control en substitució de l’autocontrol, i vam produir un sisme, no un sisme, sinó un moviment PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 16 del terreny, en el canvi, dos canvis successius, del plec de condicions per a l’adjudicació d’obra pública a GISA. Per què? Perquè el plec de condicions vigent que ens trobem quan entrem a assumir responsabilitats de govern establia que la manera d’adjudicar les obres situava en el punt de ser triada –triada– aquella empresa que no es separés més/menys un punt de la base mitjana, amb tendència a encertar-les quasi totes, i, per tant, amb baixes de perfil absolutament pla i amb opció, doncs, de decidir a qui s’adjudicava d’una forma aleatòria i discrecional –aleatòria i discrecional. Quan canviem el plec i diem: «No un punt, deu», es produeix tal trasbals que comencen a haver-hi baixes del 15 i del 20 per cent. I en l’assemblea de la Cambra de Contractistes el senyor Rafel Romero m’ensenya el seu gràfic i em diu: «–Mira, conseller, des que heu canviat el plec de clàusules ha passat això. –Bé, i què ha passat?» Diu: «Que és la guerra.» Dic: «La guerra entre qui, entre vosaltres i el Govern?» Diu: «No, la guerra entre nosaltres!» Dic: «–Que no sou partidaris del lliure mercat, que no sou partidaris del lliure mercat? –Home, sí, però tant no! –Bé, doncs, ajustem-ho una mica, ajustem-ho una mica, que el plec sigui al cinc.» Ja està fet –ja està fet–, és al cinc i ara és sempre la més barata, ara és al cinc i ara és sempre la més barata, i en l’ajustament del mètode –en l’ajustament del mètode– els contractistes han entès i han acceptat que hi ha unes noves regles del joc en la forma d’adjudicar l’obra pública que és imprescindible per a la transparència i per a la bona gestió de l’Administració. Això vol dir, sens dubte, que cal continuar la reforma en profunditat de l’empresa pública GISA; això vol dir que cal enfortir la relació entre GISA i els departaments clients d’aquesta empresa pública; això vol dir que GISA s’haurà de dividir en tres unitats de negoci diferents, carretes, ferrocarrils i obra civil, previsiblement amb tres direccions d’obres i tres nivells de responsabilitat, i això vol dir que en la supervisió dels projectes i de les obres hi haurà d’haver un sistema no només de supervisió, sinó de control i auditoria, entre el Departament i l’empresa pública GISA, o els departaments clients i l’empresa pública GISA, que determini amb claredat que el grau de supervisió mai no permet que es produeixin fets que puguin ser no del gust i d’acord amb les necessitats del client..., i, naturalment, d’acord amb el que són les necessitats més imperioses del procés. Farem aquesta reforma. I els estalvio un munt de pàgines amb la reforma proposada, perquè em sembla que ja he sigut molt llarg, però els porto directament a les meves conclusions sobre tot aquest afer. Primer, i amb relació a l’obra de la línia 5 del metro i a la cua de maniobres, suspendre les obres de tot el projecte de prolongació de la línia 5 del metro. «Suspendre» vol dir aturar. Tot aturat, de punta a punta, d’Horta a la Vall d’Hebron, tot aturat. Segon, requerir a l’UTE contractista i a l’UTE que té la direcció d’obres perquè realitzi les tasques d’urgència que es considerin imprescindibles i que es vagin acordant en les taules de treball i de seguiment de l’emergència o de l’obra per tal d’assegurar el conjunt de l’obra feta. PLE DEL PARLAMENT Tercer, requerir a GISA perquè convoqui un nou concurs per a la redacció d’un nou modificat projecte refós de tots els treballs fets fins ara en què es replantegin el mètode i les condicions de seguretat i reforç i s’avaluïn la necessitat i les possibilitats i la localització d’una nova cua de maniobres. Quart, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques ordenarà al president de GISA que proposi al Consell d’Administració que suspengui l’executivitat del contracte amb les empreses constructora i direcció d’obra dels treballs de la línia 5 fins a l’esclariment de la part de responsabilitats de cadascuna de les empreses causants del dany. Cinquè, crear una comissió d’experts que elabori un dictamen sobre el cas del Carmel i del conjunt del projecte a petició del Govern i amb lliurament de les seves conclusions per ser analitzades. Segon, amb relació a les responsabilitats derivades dels fets ocorreguts, respondre davant de tercers dels danys causats i emprendre accions legals per tal que les empreses responguin de la totalitat dels danys causats a tercers, i, per tant, de la pèrdua dels habitatges, dels desperfectes de la resta d’habitatges afectats i dels danys en continguts dels habitatges i en la via pública. Igualment, hauran de respondre de totes les despeses que l’Administració ja ha sufragat, consistents en el pagament de dietes, bestretes a compte d’indemnitzacions, despeses en hotels i tots els conceptes a què les administracions implicades hagin fet front. Així mateix, les empreses hauran d’indemnitzar la Generalitat, si fos el cas, per la mala execució i/o direcció de les obres de perllongament de la línia 5 del metro, i, consegüentment, de tots els reforços que s’hagin hagut de fer o s’hagin efectuat a posteriori com a conseqüència de l’esfondrament. Segon, mantenir l’operatiu d’atenció a les persones mentre hi hagi un sol veí del Carmel que encara no hagi tornat a casa. Tercer, amb relació a les obres públiques: elaborar i tramitar una llei reguladora de l’obra pública; crear un òrgan d’auditoria i control de qualitat de l’obra pública. Pel que fa a la tramitació dels projectes d’infraestructura que comportin la construcció de túnels, revisió per part del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de tots els projectes dels túnels de la Generalitat que estiguin en fase de projecció o d’execució, sota la supervisió d’un òrgan tècnic especialitzat; i col·laboració i coordinació amb totes les altres administracions que estiguin fent o hagin de fer túnels a Catalunya, de tal manera que –notícia d’avui– si per al túnel del TGV ara a Barcelona farem un assaig cada 62 metres –la línia 5 en tenia un cada 64–, i això és conseqüència, en part, de la psicosi o de la psicologia col·lectiva de por que s’ha generat aquí, a Madrid o a Lausana, respecte a l’esfondrament d’obres de túnel construïdes amb mètode austríac, caldrà revisar tots els projectes, analitzar-ne la seva tramitació, assegurar-ne tots els conceptes i coordinar-se amb altres administracions. Establir amb l’Ajuntament de Barcelona i amb els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que tinSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 17 guin obres de construcció ferroviària o de túnels de metro que els afectin mecanismes col·lectius o de bilateralitat per al seguiment d’aquestes obres i el seu assegurament. Per millorar les responsabilitats en la gestió de les obres públiques, definir clarament, redefinir les atribucions del titular i del gestor de l’obra, especialment quan ambdues funcions són exercides per òrgans diferents. Ha de correspondre al titular decidir la realització de l’obra, encarregar-la al gestor, decidir el model de finançament i, si s’escau, finançar-la, aprovar el projecte després d’haver-lo avaluat i/o auditat. Ha de correspondre al gestor encarregar i rebre el projecte, adjudicar la construcció i la direcció de l’obra, controlar el procés constructiu, executar el pagament, i encarregar el control de qualitat, supervisar i inspeccionar la construcció, i supervisar si s’escau, aprovar el control de qualitat en col·laboració i coordinació amb el titular de l’obra. Delimitar millor les responsabilitats del constructor respecte de les de la direcció d’obra, i unes i altres respecte de les del gestor. Definir bé l’abast de les potestats de control i supervisió que poden exercir tant el gestor –GISA o el que sigui–, com el titular de l’obra, el Govern, i establir els mecanismes o procediments que permetin assolir aquesta finalitat amb els deures de col·laboració que s’imposa en el constructor i a la direcció d’obra per facilitar-ne l’exercici. Elaborar, pel que fa a les obres ferroviàries, una normativa pròpia que reguli, entre altres aspectes, el procediment d’elaboració i aprovació dels projectes de les obres ferroviàries de Catalunya, i aquesta normativa ha de contenir els elements següents: fases de projecció de l’obra necessàries, projecte de traçat, projecte constructiu, determinació del contingut necessari de cadascun d’aquests projectes, determinació de la tipologia de tècnics competents per a la seva elaboració, determinació del procediment d’elaboració i aprovació del projecte, informes a autoritats competents, procediment d’informació pública i institucional del projecte, regulació dels supòsits de modificació del projecte aprovat, causes de modificació, determinació del procediment a seguir, regulació de la necessitat de suspensió de les obres fins a l’aprovació de les modificacions, i aquesta legislació hauria de contenir altres elements com la regulació dels aspectes de qualitat, la participació social en la fase de l’elaboració dels projectes, i en el seguiment de les obres l’organització administrativa, els controls administratius i les responsabilitats. Amb relació a GISA. Ja ho he esmentat, però torno a insistir en la necessitat de fer un nou conveni, reorganitzar l’empresa, reforçar les direccions generals, establir tres direccions generals i situar les decisions en un àmbit que permeti aquesta modificació de l’estructura interna de GISA, a fi d’organitzar els serveis de gestió d’obres en aquestes tres seccions: obres viàries, obres ferroviàries i obra civil, tot establint els ponts adequats i estables amb el Govern i amb Ifercat per a obres ferroviàries, i amb ICF Equipaments per a obres d’obra civil. I encarregar al Consell d’Administració que adopti les mesures necessàries per assolir la màxima diversificació dels contractes de direcció d’obra i de control de qualitat i l’aplicació de criteris clars en les revisions i modificacions dels contractes. SESSIÓ NÚM. 45.1 Pel que fa a les responsabilitats polítiques. La Direcció General de Ports i Transports no té responsabilitats pel que fa al control i direcció de les obres de perllongament de la línia 5, sí que existeixen responsabilitats perquè es produeix una tramitació administrativa del modificat no conclosa, en els termes de com es feia, que com a tal mancança administrativa no té rellevància pel dany produït –no té rellevància pel dany produït–, però té tota la rellevància política que vostès hi vulguin donar –tota la rellevància que vostès hi vulguin donar. Per tant, faig meves les paraules d’ahir del molt honorable president de la Generalitat. Pagaran justos per pecadors –pagaran justos per pecadors–, i el senyor Jordi Julià, que és un enginyer excel·lent, un tècnic de primera línia, que ha estat un bon director general i que simplement ha firmat dues autoritzacions el mateix dia per encarregar el projecte i fer les obres, amb tot el dolor, li accepto la seva dimissió, però no li tocaria –no li tocaria. (Remor de veus.) Ja en parlarem aquesta tarda de qui li tocaria, si els sembla. (Persisteix la remor de veus.) El president Senyores diputades, senyors diputats... El conseller de Política Territorial i Obres Públiques L’empresa pública GISA tenia instruments necessaris i possibles per estar al corrent de qualsevol incidència a les obres, si bé és cert que no consta en aquests moments, no consta, que fos requerida per part de cap de les empreses perquè prengués alguna determinació amb relació als contractes vigents. Cal indicar, vull indicar que no s’ha detectat cap responsabilitat en GISA amb relació al dany produït, però, i amb els mateixos motius, amb el mateix dolor, no perquè li toqui, accepto la dimissió del president de GISA, que es mantindrà en les seves funcions fins que el Govern nomeni –com diu la Llei: a proposta del conseller de Política Territorial i Obres Públiques– un nou president d’aquesta empresa pública, perquè GISA ha de continuar la seva feina, i ha de continuar adjudicant obres, i ha de continuar les reformes a empreses, però accepto la dimissió del senyor Ramon Serra com a president d’aquesta empresa pública. I encarregaré, en nom del Govern, al nou president que estableixi, delimiti i depuri, si n’hi haguessin, aquelles responsabilitats de caràcter tècnic que en l’escala subsegüent inferior de l’empresa pública GISA pogués haver-hi, per acció o per omissió, en relació amb aquest cas concret. No ara, ja ho farà el president que ho hagi de fer. Acabo. La Terra no és inerta, la Terra és viva, el subsòl té vida, cal incidir en el subsòl amb cura, amb sensibilitat, sense temptar-lo més del compte. Aquest ha estat el sentit, aquest ha estat el sentit de la insistència obsessiva fins a límits potser inexplicables pels mesuraments sistemàtics des del dia 25 de gener, cent tretze punts monumentalitzats en superfície per l’Institut Cartogràfic per veure què es mou, extensiòmetres, sismògrafs, mesuraments en alçada en les terrasses i els terrats de les cases, tot tipus de mesuraments i auscultacions per arribar a saber que com que la Terra té vida i es mou, PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 18 només podem donar garanties i seguretats als veïns quan no es mou, o es mou prou poc com perquè estigui dintre dels marges d’error dels mateixos instruments de mesura, per constatar que res no s’atura de cop, que quan una cosa es mou triga a assentar-se, a posar-se, que la compressió i descompressió genera elasticitats i flexibilitats impredictibles, que si es controlen tendeixen a disminuir, a fer-se residuals, i, finalment, imperceptibles. Voldria, per altra banda, insistir un altre cop en una qüestió cabdal. Hem de gestionar aquesta crisi i volem gestionar-la sense alterar el ritme, el calendari i les previsions del programa d’obra pública que Catalunya necessita i que els catalans i les catalanes esperen. Només que ara caldrà aplicar-hi, també aquí, tots els sensors i més, tots els controls, totes les auditories que calguin per tal de garantir la seva plena eficiència. GISA seguirà operativa, però GISA continuarà la seva reforma en profunditat fins a fer desaparèixer totes les inèrcies i els factors de descuit i abandonament que, a través de l’externalització, podien donar a entendre que s’havia dimitit i abandonat els controls públics: massa externalització, massa concentració, massa subcontractació, massa autocontrol i una supervisió massa feble. En el procés de reforma de GISA havíem començat pel plec de condicions i per les relacions amb el món de les empreses constructores. Ho repeteixo, totes van ser advertides que el canvi de plec significava un canvi de les regles del joc a favor de la transparència i la competència i a favor de fer desaparèixer la discrecionalitat i l’arbitrarietat. El món empresarial va rebre aquests senyals amb prevenció i confiança alhora, i va veure que havia arribat el moment d’esvair tota mena de malentesos. Ara, però, les empreses constructores i les enginyeries saben que caldrà anar més lluny, que s’haurà acabat l’autocontrol, la concentració, la percepció que la relació entre l’obra pública i l’Administració està amortida per GISA. GISA, intervinguda i relacionada amb el Govern, exercirà un control directe i establirà totes les cauteles per impedir la desinformació i la interrupció dels circuits. No es tracta de diluir i de burocratitzar els processos, sinó de reafirmar el caràcter d’empresa pública de la Generalitat al servei de l’execució, el seguiment i el control de l’obra pública, en termes d’eficiència i qualitat. Els mecanismes de les revisions de preus, modificats, reformats i liquidacions seran intervinguts i evitaran l’equació diabòlica, denunciada per la Sindicatura de Comptes a vegades, que voldria establir una relació entre l’eficiència en el cost i la minva en la qualitat. Mai, en tot cas, al preu de la seguretat i de les garanties. I una darrera cosa. En algun moment he viscut de prop l’arrogància de la tècnica, la constatació que la confiança en la tècnica és a vegades excessiva, perquè no és –no pot ser– il·limitada. L’experiència que hem fet el conseller Bargalló i jo, i el senyor Xavier Casas, presidint reunions amb tècnics i sospesant les opinions tècniques dels tècnics, ens han posat sovint davant d’una evidència tremenda del dubte entre posicions discrepants, entre interpretacions no coincidents, fins a fernos dir –i el conseller d’Universitats sap que ho vaig PLE DEL PARLAMENT comentar un dia a Govern: «És que els que som de lletres, com que som de lletres, volem més seguretats, i els tècnics, a vegades, no ens les esteu donant.» I això vol dir –això vol dir– que el diàleg entre la tècnica i la natura ha d’extremar (remor de veus), ha d’extremar la humilitat, la sensibilitat i el respecte. No estic fent –no estic fent– un al·legat ambientalista, estic dient que tots hem de ser capaços –tots, tots, tots!–, hem de ser capaços d’ajustar les necessitats i els reptes a les possibilitats i capacitats, també les econòmiques, que tenim, mostrar un respecte extrem a les lleis de la natura i a les nostres limitacions –les de tots– per controlar-la. Aquest principi és imprescindible per tornar la confiança en l’obra pública i en la necessitat de continuar el programa que s’ha traçat el Govern i que ens és imprescindible. Però caldrà aprendre dels errors i avançar per camins segurs i ajustats, on ningú tingui la temptació de creure que com que el paper –o sense paper– tot ho aguanta, la natura, també, perquè no és veritat. Ni el paper tot ho aguanta –quan no hi ha paper, molt menys–, però la natura, a vegades, no avisa i tampoc no ho aguanta tot. Gràcies, senyores diputades, senyors diputats. (Aplaudiments en un sector de l’hemicicle.) El president Se suspèn la sessió fins a les quatre de la tarda. La sessió se suspèn a tres quarts de dues del migdia i deu minuts i es reprèn a les quatre de la tarda i quatre minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major, el lletrat major i el lletrat Sr. Muro i Bas. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat, acompanyat de tot el Govern. El president Es reprèn la sessió. Prossegueix el debat amb les intervencions dels representants dels grups parlamentaris... (Remor de veus.) Deia que prossegueix el debat amb les intervencions dels representants dels grups parlamentaris. L’ordre d’intervenció serà de major a menor. Té la paraula, pel Grup Parlamentari de Convergència i Unió, l’honorable senyor Felip Puig. El Sr. Puig i Godes Gràcies, senyor president. Senyores i senyors consellers..., senyores i senyors diputats..., senyores i senyors, vull, alhora de començar aquesta primera intervenció, traslladar la solidaritat i el sentiment de comprensió a totes les famílies i a totes les persones que avui, com a conseqüència de l’accident del barri del Carmel, estan patint una situació personal, familiar, i fins i tot, també, empresarial, complicada. La seva intervenció, senyor conseller, no ens ha sorprès, però li haig de dir que ha decebut molta gent. I SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 19 també li vull dir que des de Convergència i Unió no caurem en la major part de les seves provocacions. I és que no volem contribuir de cap manera, rotundament, a fer del problema del Carmel un espectacle de batalla partidista, que és l’escenari on sembla que vostè i el Partit Socialista es mouen millor. (Remor de veus.) I també li vull fer notar, senyor Nadal, que avui creiem haver assistit a un exercici d’arrogància i, fins i tot, de supèrbia personal i política com poques vegades s’havia assistit en aquest Parlament. També li hem de dir, en iniciar aquesta intervenció, i amb tota solemnitat, que, com altres afirmacions que vostè ha fet, ha faltat a la veritat. En cap moment jo mateix he defugit les responsabilitats que hauríem pogut tenir els governs de Convergència i Unió. I ho dic amb l’autoritat moral que em dóna que en les meves primeres intervencions apareix en els mitjans de comunicació aquesta afirmació en la meva boca. (Veus de fons.) Gràcies. També li vull dir, senyor Nadal, que tampoc és cert que no hi hagi hagut un oferiment de col·laboració per part de Convergència i Unió. Des del seu president..., Artur Mas, el mateix dia 3 i en aquesta cambra, va efectuar un oferiment formal d’ajuda i de col·laboració, absolutament formal. Però, més enllà d’aquesta introducció, hem de recordar necessàriament de què estem parlant, i és que, entre els dies 25 i 27 de gener, es produeix un accident a les obres d’execució de l’ampliació de la línia 5 del metro, i que avui, després d’un mes d’aquest accident, l’anàlisi, les causes de l’accident, així com també la gestió de l’emergència, la gestió de la crisi, continuen essent dos fronts oberts en què s’han produït errors, negligències, i en els quals avui hem constatat, també, incompetència i, fins i tot, en determinades decisions, mala intenció. Però la veritat..., les conseqüències són que estem, a més de la situació humana i personal, davant d’una crisi de govern que simbolitza i recau en la seva persona, però que evidencia també una notable manca de lideratge i de capacitat de governabilitat. Els objectius a dia d’avui continuen essent els mateixos: recuperar, en primer lloc, la normalitat al barri del Carmel, garantir als veïns la recuperació del seu patrimoni, redreçar la seva estabilitat personal, familiar i, si s’escau, empresarial; en segon lloc, restituir la confiança dels ciutadans en les institucions i en la seguretat de l’obra pública, i, també, més a mig termini, prosseguir amb les obres, amb l’extensió del metro, tan necessària en aquests barris i altres llocs de la ciutat de Barcelona. I les accions? És evident la prioritat: la intervenció sobre el terreny, la proximitat humana, la necessària i millorable coordinació, l’atenció tècnica, l’atenció personal. De la seva exposició, n’hem tret una certa sensació, i és que, fins i tot, algú podria pensar que algun veí havia d’agrair que hagués succeït aquest accident. Les millores que es produïen en base a la seva exposició han generat aquesta sensació. SESSIÓ NÚM. 45.1 Però, és conscient, senyor conseller, que en els darrers dies, a les darreres hores, s’ha retirat l’atenció psicològica que es prestava a les famílies? Ha contestat ja, el Govern, si pensa compensar els possibles danys morals que moltes famílies han vist trencats? És segur que mantenen viu el record del 3 de febrer, del que va passar el 3 de febrer? Fa falta més sensibilitat per atendre totes les necessitats humanes, sempre en farà falta; però creiem..., i aquí també hauríem esperat una certa i necessària autocrítica. Avui, en l’anàlisi de les causes de l’accident també continuem demanant la petició d’una comissió d’investigació, més que mai. Una comissió parlamentària que cerqui l’assessorament de tècnics, de consultors, si s’escau, una comissió parlamentària d’investigació per analitzar la informació que avui encara no es té. I vostè s’escuda sota les diligències judicials, però utilitza la informació, segons els seus interessos, esbiaixadament, parcialment –informació que avui no disposa ningú–, per a delimitar les causes de l’esfondrament, les reals; per a proposar de veritat mesures que millorin els procediments, sempre millorables, de planificació, execució de control; per a millorar la participació social en futurs projectes d’infraestructures; per a analitzar decisions tècniques adoptades durant la gestió de la crisi, per a millorar la resposta durant situacions d’emergència. No volem una comissió d’investigació per a buscar culpables, senyor Nadal! I és que creiem que, a través d’aquesta comissió d’investigació, també els veïns tenen dret a saber la veritat. Insistim en aquesta petició, i és que vostè avui ha donat la culpa al terreny, a la insolvència dels tècnics, a la gestió del Govern de Convergència i Unió, a dos col·laboradors seus, a les empreses, a la direcció d’obra, a tothom. Vostè no assumeix cap responsabilitat. I recordem que a la Comissió, a la compareixença, vostè ens va afirmar que l’accident s’hauria pogut evitar, i avui no hem conegut cap nova informació. Avui no ens ha explicat –i creiem també que els veïns volen i tenen el dret de saber-ho– com i per què s’hauria pogut evitar. Com segurament també s’hauria pogut evitar l’accident que va tenir lloc fa uns dies a Madrid –per cert amb el mètode de la tuneladora–, o el que abans-d’ahir va tenir lloc a Lausana, a Suïssa –per cert, amb un altre mètode, que tampoc és l’austríac. Però ens preguntem si s’hauria pogut evitar, en el supòsit, per exemple, que no s’hagués trencat un cercle de confiança i d’excel·lència, que ha funcionat durant anys entre el Govern, GISA, les empreses i els tècnics del país... (remor de veus), un cercle d’excel·lència i de confiança, de solvència tècnica, de confiança política, de capacitat de gestió dels equips polítics i tècnics implicats, amb una línia oberta permanent que ha permès sempre prendre les decisions que calien en el seu moment i que el nou equip polític no ha mantingut i ha trencat. O si s’hauria pogut evitar, per exemple, si no s’haguessin forçat –si no s’haguessin forçat– ritmes d’obres per accelerar calendaris. Potser, senyor Nadal. Al cap i a la fi això és el que vostè va manifestar com a intenció seva PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 20 en el moment de prendre possessió com a conseller. Ens plantejarem escurçar els terminis d’execució d’aquelles altres obres que tinguin incidències importants?, ens ho preguntem. També ens preguntem si s’hauria pogut evitar si no s’hagués produït un buit en l’execució de l’obra, d’aquesta obra entre el Departament, GISA, la direcció d’obres, les empreses decidint, com vostè va suggerir, més reforços, llegint millors els indicadors, analitzant els censors avariats, escoltant els moviments que l’octubre i el novembre ja van generar unes esquerdes que sembla que no van ser objecte de massa atenció... Això sí, no ens consta cap advertiment formal. Pot garantir si coneixia algun advertiment informal o no escrit? S’hauria pogut evitar si el febrer del 2004 –sí, el febrer del 2004–, quan s’encarrega la redacció del projecte modificat del túnel de maniobra –sí, del túnel de maniobra–, s’haguessin fet més sondeigs. Potser s’hauria pogut evitar. S’hauria pogut evitar si el juny de 2004 –sí, el juny del 2004–, quan es comencen les obres, el juny de 2004, del túnel de maniobra –del túnel de maniobra–, s’haguessin fet més sondeigs. «Si s’hagués fet més atenció a les obres que al projecte...», literal. Vostè també va suggerir-ho el dia de la seva compareixença. Potser si tot això s’hagués fet, s’hauria pogut evitar. S’hauria pogut evitar, senyor conseller, senyor Nadal, si vostè també hagués prestat més temps i atenció a les seves tasques de conseller d’Obres Públiques i potser no tant de temps a les seves responsabilitats com a portaveu d’aquest Govern, amb permanent estat de desballestament, intentant evitar la descoordinació, installant-se massa sovint al seu despatx del Palau i no al despatx de l’avinguda Tarradellas. I vostè basa la seva argumentació en el procés administratiu d’un modificat inexistent. De modificats en l’obra pública, que s’aproven al final de les obres, n’hi han molts, i més en aquest tipus d’obres on les necessàries adaptacions a les permanents necessitats d’actuar tècnicament amb solvència sobre el terreny generen el que és..., sí, habitual. I també en altres administracions, de modificats, n’està curulla la història: a l’Ajuntament de Barcelona, i si volen repassem les obres notables i significades amb modificats..., o potser a l’Ajuntament de Girona. No és aquest el problema, senyor Nadal, i si el fos, i si fos aquest el problema, per què des del maig del 2004 no aproven, vostès, el modificat que tenien sobre la taula? Contradicció culposa? Això sí, hem vist avui, entre altres personatges, un gran buròcrata que amb algunes de les decisions pot fer caure el risc al país de paralitzar tota l’obra pública només per buscar la seva exoneració. (Remor de veus.) Però, si m’ho permet, senyor Nadal, senyores i senyors diputats, és en el front de la gestió de l’emergència, de tot allò que s’esdevé a partir de l’aparició dels primers incidents, la xemeneia del 25 i l’esfondrament del dia PLE DEL PARLAMENT 27, que s’esdevé una successió de decisions i d’accions errònies, negligents, impròpies d’un govern eficaç i valent. És sobretot a partir de l’esfondrament del dia 27 de gener que aquest Govern evidencia una greu incompetència, que no pot amagar darrere l’al·lusió permanent a l’herència del passat. En primer lloc: precipitació, improvisació, falses esperances, imprudència... Sí, imprudència. El retorn a casa en un termini màxim d’una setmana, en poques hores, fins i tot, l’alcalde de Barcelona... El dia 27..., el projecte inclou i està garantit amb tots els estudis geològics; solvència total de l’estudi geològic del projecte. Anuncis, el dia 30, de retorns esglaonats, amb garanties escrites de plena seguretat, documents subscrits per tècnics independents, i es trasllada la pressió sobre els tècnics que ja estan sota sospita màxima, perquè són els que se’ls ha ensorrat el túnel, perquè signin ells els certificats. Això sí, com vostè deia, no ho podem oblidar..., el 3 de febrer. El dia 3 de febrer es produeix la greu crisi de confiança en les institucions, en els tècnics, en la societat, quan una decisió seva va provocar que uns veïns reallotjats amb precipitació siguin desallotjats en poques hores, davant del risc que un nou esfondrament pugui afectar la seva integritat. Aquí hi ha un dels punts clau de la gestió de la crisi. El mateix conseller, compungit i impotent, reconeix que s’ha dit tota la veritat en cada moment, però que la veritat d’un dia a l’altre ha estat desmentida per la veritat de l’endemà. Segon, informacions contradictòries, confusió, maquinació de falses sospites, insinuacions incertes, manca de coratge. El mateix director general reconeix el dia 5 de febrer no es pot dir que hi hagi hagut error o negligència tècnica; hi havia una falla a un metre del túnel que no es va poder detectar, però els estudis van ser correctes. Això coincideix el mateix dia amb unes imputacions i insinuacions al Govern de Convergència i Unió fetes pel president del Govern en seu parlamentària, que suggereix que faltaven estudis geològics: «Sabem que van ser incomplets.» L’endemà mateix el desmentiment del director tècnic de GISA i les seves declaracions en la compareixença en seu parlamentària corregeixen la falsa insinuació del president de la Generalitat. Però és que aquí ja estàvem, en aquest segon punt, preparant la vergonyosa línia defensiva del Partit Socialista: els atacs al Govern de Convergència i Unió. Que si el canvi d’ubicació del túnel de maniobra, que si la insuficiència dels sondejos, que si el projecte justet, que si el mètode constructiu, que si el sistema de control i d’inspecció, que si el model de relació entre PTOP i GISA, que si les insinuacions sobre els processos de contractació d’obra i selecció d’empreses. Fa trenta dies que intenten construir la teoria de la culpabilització de Convergència i Unió des d’allò tan miserable que és intentar sortir el menys malparat possible carregant les culpes als altres, minimitzant, això sí, els costos polítics i electorals. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 21 I ho dic des de l’autoritat que ens confereix que no vam aparèixer, des del Grup Parlamentari, fins al dia 5 de febrer, havent donat al Govern més de deu dies perquè s’atenguessin les prioritats de la gent, perquè es veiés com s’orientava la crisi, perquè es veiés com s’anaven prenent decisions, i que no és fins després de l’accident, on posem una gran comprensió..., comencen a prendre decisions que s’orienten en aquesta línia. L’ombra de la sospita pertot arreu: al Govern del passat, a les obres del futur, als tècnics i a les empreses del present, menys allà on recau la responsabilitat. Aquesta tàctica, per nosaltres innoble i covarda, els portarà directament fins i tot a la fi de la política. La política no és només quedar bé o fer tot el que calgui per quedar el menys malament possible; la política és servir la gent, estar al seu costat, dir la veritat, assumir els riscos i la responsabilitat. O no és política. Tercer, frivolitat, demagògia, despotisme ignorant. «Això és com el chapapote.» Es tracta el barri del Carmel com un barri marginal, tot just descobert com a realitat urbana, potser, per alguns... –més que una reserva, potser, electoral? Es promet el Pla de rehabilitació integral del barri, aprovat des de l’any 1987. Divuit anys espera el barri del Carmel la seva rehabilitació profunda i resulta que és com a conseqüència de l’esfondrament, després que el mateix Govern i l’Ajuntament de Barcelona no l’haguessin situat a les seves prioritats de la Llei de barris –Roquetes i Santa Caterina, i no hi havia el Carmel. És gràcies a l’accident que ara sí que s’emprendrà la rehabilitació del barri del Carmel? Quatre, subhasta d’inversions: 200 milions de dòlars, 56 milions d’euros aprovats des del Govern, 235 milions en el Pla de rehabilitació de l’Ajuntament. La realitat és crua; arriba el president Zapatero: 16 milions d’euros. Per cert, ni els milions de dòlars ni els euros d’Europa hi són. Ocultació d’informació i manca de transparència, cinc. Només vint dies després dels forats apareix el projecte modificat. I quatre papers més que l’acompanyen com a tramitació administrativa. Vint-i-vuit dies després, el 22 de febrer, se’ns envia, això sí, un projecte molt complet de reompliment, amb tots els forats que s’han fet per injectar el formigó en el túnel enfonsat. Res més. Ni el llibre d’ordres, ni les actes de les comissions de seguiment quinzenals, ni els informes dels gerents, mensuals, ni informació que es conté en l’expedient informatiu. Això sí: filtracions interessades i controlades als mitjans de comunicació. Sis, apagada informativa i intent de manipulació dels mitjans de comunicació. «Apagueu les càmeres. Foragitem les televisions de les assemblees.» Protocol de cobertura informativa impropi d’un sistema democràtic i d’un país modern. Apagada informativa, intent, i censura dels mitjans de comunicació. Set, visita gloriosa. Veni, vidi, vinci!: el president Zapatero arriba al barri –per cert, no visita el barri–; com mister Marshall –no sé qui feia el paper de Pepe Isbert–, regala generosament 16 milions d’euros, menystenint, des d’un punt de vista de prestigi, les institucions catalanes, amb una pèrdua de valor de la GeSESSIÓ NÚM. 45.1 neralitat absoluta. Això sí: ve a salvar, ve a salvar el Partit Socialista, el projecte socialista. Vuit, insensatesa. Hem estès la sospita sobre la solvència de tots els túnels del país. Només vetllen per l’interès propi. Avui, qualsevol barri està ja generant i organitzant una plataforma per evitar que es passi el túnel per sota de casa seva. Estenen la sospita sobre totes les obres que s’han de fer a Barcelona i a altres ciutats catalanes: plataformes, traçats alternatius, reaccions... I avui encara –avui encara– ha tingut un nou episodi..., a l’absoluta indigència dels tècnics del país. Nou, criminalització dels tècnics de l’empresa GISA. Diu que es revisaran tots els processos d’externalització, senyor conseller. Vostès han fet el procés d’externalització de culpes més increïble i mai vist políticament en aquest país. Això sí, qualsevol altra externalització ara..., evidentment, des de la visió de l’intervencionisme i del control. Tot això és culpa –tot això és culpa– de Convergència i Unió, senyor conseller? La imprudència i els certificats que són erronis, la fractura total de la confiança, els enganys i les mitges veritats i mentides al Parlament, les contradiccions en les informacions, la maquinació i la conspiració contra el Govern anterior, la frivolitat, la indolència, la referència del chapapote, la desídia d’un pla especial de rehabilitació interior que espera des de l’any 87, la subhasta d’inversions, les promeses de recursos d’Europa que no hi són, l’ocultació d’informació, la manca de transparència, les filtracions interessades, l’apagada informativa, el protocol de censura als mitjans de comunicació, la vergonyant visita del president del Govern de l’Estat, les sospites sobre tots els túnels, la criminalització dels tècnics de GISA, tot això és culpa del Govern de Convergència i Unió?, preguntem modestament i humilment. Creiem que la gent comença a pensar –i ens ho diuen, també al barri del Carmel– que l’ombra del lideratge del president Pujol i de la major o menor, però de l’eficàcia dels seus governs... (remor de veus), sí, no els deixa respirar, no els deixa actuar. I és que la comparació, dia que passa, comença a ser odiosa. Els comença a pesar com una llosa, els deixa en evidència, i per això es dediquen incessantment, però en va, a intentar destruir l’obra de govern i el seu record. Fins i tot ara que estan al Govern continuen prioritzant la destrucció de l’adversari per sobre de la recerca del bé comú. Són un govern acomplexat, i això els està paralitzant, i això els acabarà passant factura. Els exigim que abandonin la crítica sistemàtica del passat. Fa tretze mesos que governen; assumeixin les seves responsabilitats. Deixi’m que m’aturi, senyor Nadal, un moment en la seva subtil referència a la continuïtat institucional. No. No. I no. No hi ha continuïtat institucional. Hi ha un abans i un després del 20 de desembre de l’any 2003. Hi ha un canvi de govern que, per exemple, en els processos de planificació i de decisions sobre l’àmbit del transport públic, allà on hi havia abans mecanismes plurals, consensos administratius, diàleg, debat des de les administracions de diferents colors polítics, doncs, resulta que en aquest sistema complex i difícil la crisi comença a aparèixer quan totes les administracions són PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 22 del mateix color, quan no hi ha contrast, quan no hi ha debat, quan la prepotència els comença a fer prendre decisions errònies. O és que no canvia vostè tota la línia directiva, la que l’interessa i creu, del seu Departament? I els que no canvia, no passen a ser propis del seu equip? O és que des del Departament de Política Territorial no es carrega, atura, corregeix, rectifica, modifica molts projectes en marxa de l’anterior Govern? «Tinc sobre la taula Bracons i l’orella de Casserres, per mirar-los amb lupa...» Revisarà les obres públiques pendents, establertes per l’anterior Executiu, analitzades una per una per decidir si s’han de fer correccions. Desembre del 2003. Les decisions i accions d’empreses a partir del gener del 2004 no són imputables a Convergència i Unió, ni a decisions ni a accions prèvies de Convergència i Unió: són decisions i accions seves, senyor conseller. O és que el traspàs de poder es fa a benefici d’inventari? O és que la medalla del tramvia, perquè és net i brillant, sí, i el metro del Carmel, perquè s’ensorra, no? O és que em vol dir que vostè es mira tots els projectes, com se’ls mira; canvia els directors generals que vol, com els canvia; modifica les comissions d’urbanisme; modifica, per cert, els plecs de condicions de GISA el mateix mes que autoritza la redacció del projecte modificat del túnel que s’ensorra; que canvia el sistema de control d’obres, els sistemes d’adjudicacions d’obres; que acomiada el director de GISA –per cert, el tornem a agafar a cuita-corrents com a assessor per a la comissió d’experts que han d’analitzar l’accident–, tot això, i no és responsabilitat seva? I aquí hi ha una continuïtat de la responsabilitat institucional, amb el break, amb el tall que es produeix d’una manera absoluta i plena? Traslladar la culpa al Govern anterior després de tretze mesos, senyor Nadal, a les empreses, als tècnics, als subordinats, creiem, com va dir vostè en la compareixença, que té un punt d’obscenitat. Ja n’hi ha prou! Repetim: els exigim que abandonin la crítica sistemàtica del passat i que assumeixin la seva responsabilitat. I és que no reneguem del projecte de la línia 5 del metro. De cap manera! I ara! Però si, per bé o per mal, tothom sap que el que s’està fent avui encara al país tot és obra de Convergència i Unió. (Remor de veus.) Res del que avui s’està executant, res, no té el seu origen en decisions, planificacions, projectes, execucions... No ha començat ni una sola obra que no estigués planificada o projectada per Convergència i Unió. Ara, el que han de saber –el que han de saber–, i són vostès que ens han portat a aquest debat, no nosaltres, que no el vam provocar..., el que han de saber és que el canvi del túnel enfonsat, ens el demana el metro i nosaltres l’assumim, sí. I la decisió del canvi del túnel de maniobres és nostre, sí. Però el projecte del túnel enfonsat l’encarreguen vostès, el supervisen vostès, no l’aproven vostès, l’executen vostès i l’ensorren vostès. (Pausa.) No s’amaguin darrere l’herència del passat. Ineficàcia, confusió, alguns nivells d’incompetència..., tot plegat desborda qualsevol defensa i protecció que intentin aiPLE DEL PARLAMENT xecar. I creiem sincerament que és indigne i vergonyós per a aquesta cambra i aquest país. S’han d’assumir amb coratge i valentia els errors i les responsabilitats. La desqualificació que avui ha fet aquí, senyor Nadal, de tots els cossos tècnics és un nou exercici d’irresponsabilitat institucional i nacional. Com demanarà als vint-i-nou veïns i famílies que ahir no van voler creure en vostès que es creguin els certificats que signen aquests tècnics que avui aquí vostè ha desqualificat d’una manera genèrica i absoluta? Però en el fons, si m’ho permeten, i vaig acabant, per què està passant tot això? Tot plegat, entre altres motius, i sobretot pel que fa a la gestió de l’emergència, és una conseqüència del seu estil de fer política, senyors del Partit Socialista. La seva excessiva vocació partidista i sectària en l’exercici del poder, la seva permanent manca d’autocrítica –ni un bri d’autocrítica, ni una espurna d’autocrítica avui s’ha vist en aquest Parlament–, els porta a governar des d’una certa prepotència, supèrbia. S’acaben desentenent, fins i tot, de les angoixes dels ciutadans. Intenten el control dels mitjans de comunicació. Evidencien una voluntat d’intoxicació permanent. Si hi afegim, a més, la descoordinació i la desorientació d’aquest Govern i el fet que estan convençuts que «el poble som nosaltres», que el poble són vostès, aquest convenciment, que només vostès tenen la raó, acaben donant la prioritat a salvar el projecte socialista. Minimitzant el cost polític, deixant els patiments dels ciutadans sempre en segon ordre. Han prioritzat la gestió política davant de la gestió humana. S’hauria pogut evitar, senyor Nadal, i no ho ha fet. Vostè ha gestionat en primera persona, potser fins i tot massa sol, la crisi, i avui la societat evidencia, el barri evidencia que la crisi de confiança és molt més gran que el dia 25, que el dia 27 i que el dia 3 de febrer. Vostè, i ho dic amb tot sentiment, vostè ha quedat desautoritzat. No tant per l’accident, que avui ha demostrat que també, sinó per les decisions i per la gestió a partir del dia 27 i sobretot del dia 3 de febrer. Vostè no pot continuar dirigint l’obra pública del país, vostè no pot seguir donant la cara en nom del Govern, des d’un punt de vista de portaveu i de la imatge de comunicació. Vostè ha de dimitir, ha de plegar, senyor Nadal, i si no ho fa el president l’ha de cessar. La crisi, entenem, se li ha escapat de les mans, ja no té el control ni la credibilitat necessària. I no ho diem només nosaltres, ho diuen els veïns que ahir..., que no accepten les propostes que els fa el seu Govern. No volen tornar a casa; de trenta inspeccions només una accepta el plantejament tècnic de retorn administratiu. Avui la crisi de Govern afecta l’autoestima del país, la confiança de la gent en la Generalitat, la qualitat democràtica d’aquest país. S’ha ensorrat un túnel, sí. L’han tapat molt de pressa, molt, molt de pressa. Però el que no podran és tapar l’immens forat obert en l’autoestima de la gent del barri. No podran tancar la fractura, que tardarà temps a cicatritzar, de la confiança de la gent en les institucions, en els polítics, en el seu Govern. No podran esborrar de la memòria de la gent la seva imprudència i incompeSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 23 tència, del dia 3 de febrer, en què se’ls arriba a posar en perill. I no podrà fer oblidar tampoc, senyor Nadal, la trista sessió que avui ha protagonitzat. Moltes gràcies, senyor president. El president Gràcies, senyor Puig. Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, he dit aquest matí i ho repeteixo ara, i val per al que val, per a les persones que ens escolten i ens veuen –i no val per al senyor Puig perquè ja ha demostrat que per ell no val–, que l’atenció del Govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona posa al davant de tot, per damunt de tot, l’atenció preferent, sistemàtica i constant a les persones del Carmel que no poden tornar a casa seva; sistemàtica i constant. No s’ha retirat res a ningú. No s’ha retirat res a ningú. Es continua atenent a tothom i al CAP del Carmel s’ha normalitzat l’assistència psicològica als veïns. Però no s’ha retirat cap assistència psicològica als veïns, tot al contrari. De la mateixa manera que obrir el Mercat del Carmel és un intent de normalitzar la vida al Carmel, normalitzar l’atenció psicològica als veïns al CAP del Carmel és també normalitzar la vida en aquest sector. Vostè, senyor Puig, no ens ha impressionat ni amb el to ni amb els adjectius ni amb les acusacions ni amb la rastellera encadenada de fets dubtosos, tal com demagògicament l’ha presentat, i menys amb acusacions de faltar a la veritat, que ha formulat sobre aquest conseller i sobre tot el Govern. Perquè aquest Govern ha dit i dirà i continuarà dient tota la veritat –tota la veritat. Hi ha una veritat, senyor Puig, que vostè ha establert d’una forma meridiana i a la qual jo em resistia. Efectivament, hi ha un abans i un després del 20 de desembre. Després del 20 de desembre es trenca, no el cercle d’excel·lència: altres cercles, i es trenquen. I el problema és que potser no s’han trencat prou –i el problema és que potser no s’han trencat prou. Li hauria de quedar clar que, pel que fa a la confiança en les institucions, nosaltres no juguem, i no volem jugar a barrejar el crèdit i la confiança en les institucions amb la crisi del Carmel. Quan vostès es concentren en la gestió de la crisi, cometen un acte d’imprudència política descomunal. Primer, perquè en la seva forma de respondre a crisis similars, i de respondre-hi políticament i parlamentàriament, no són precisament un exemple a seguir, ni en la diligència, ni en la transparència. I no és per exposar-me en res, simplement és per deixar constància que passat un mes hem comparegut ja dues vegades i no hi ha precedents en la història parlamentària d’aquest Parlament de respostes, que són sovint de sis, vuit i dotze mesos, i de negatives sistemàtiques a la creació de qualsevol tipus de comissió d’investigació per fets més evidents i més greus que qualsevol dels que estem abordant avui. Hauria de quedar clar que si s’ha establert algun dubte respecte al buit clamorós que hi ha entre el novemSESSIÓ NÚM. 45.1 bre del 2002 i el febrer del 2004 sobre què i qui permet tot això, «tots i ningú» vol dir «Fuenteovejuna del 2002 fins a aquell moment», és a dir, «només vostès», en una frase que és per esculpir en pedra que diu: «La decisió de canviar l’emplaçament del túnel de la cua de maniobres del projecte de la línia 5 és una decisió tècnica, no política, que assumim i ens hi reafirmem. La prenem nosaltres, vostès l’executen i és a vostès a qui els cau.» I si hagués calgut una informació pública per prendre aquesta decisió? I si el tenor i la importància d’aquest canvi, que prenen i comencen a executar, hagués hagut de ser objecte d’una tramitació pública diferent, ni que només sigui per la Llei de contractes de l’Estat o de contractació de l’obra pública? Senyor Puig, jo no vull tirar endarrere per tirar endarrere, vull deixar clar simplement que quan vostè descriu una crisi de Govern i intenta situar damunt de la taula determinades qüestions, posa sobre la taula noms i cognoms de col·laboradors seus, d’abans i d’ara, als quals jo he renovat la confiança a vegades i altres no, la majoria se n’han fet mereixedors i d’altres no, però en qualsevol cas qui els ha posat a la picota avui és vostè i no jo. Perquè m’és igual que per esperit corporatiu vostè interpreti la meva interpretació com un atac als tècnics d’aquest país, tot al contrari. El respecte als tècnics em porta a reclamar dels tècnics l’arbitri de solucions que siguin conciliables en el terreny administratiu, econòmic i de les decisions polítiques que s’han de prendre. Repeteixo el que vaig dir sobre si s’hagués pogut evitar: és clar que s’hagués pogut evitar. Simplement aplicant un projecte diferent, un mètode constructiu diferent, un sistema de protecció diferent i un sistema de seguiment de les obres absolutament diferent. Perquè si vostè insisteix en els temes de caràcter més tècnic sobre l’esfondrament, convé recordar que si fallen alguns controls, que si no és prou diligent el seguiment i les auscultacions, tot això se situa en diferents moments en els temps i amb les mateixes empreses, que no sempre responen amb la diligència, que tampoc no he trobat en fets ocorreguts anteriors al 20 de desembre, i que vostè, ni ningú, ni cap col·laborador seu, no corregeix ni fa corregir. Nosaltres no hem volgut forçar el calendari de les obres. Nosaltres hem dit, amb tota claredat: «Si hi ha obres que s’allarguen mandrosament d’una forma impresentable en la imatge popular vint-i-quatre mesos quan es poden fer en dotze, si el contractista ho assumeix, que es facin en dotze.» Nosaltres hem dit: «Hem d’acabar amb l’espectacle lamentable que en els accessos a les poblacions turístiques de tota la costa catalana s’estigui amb obres obertes que haurien pogut estar tancades i acabades d’una forma sistemàtica i reiterativa com si estiguéssim en la manera de fer obres públiques dels anys cinquanta.» Però això no és posar a prova ni sotmetre a risc el sistema, és simplement deixar molt clar que a vegades parlant d’una forma diferent, dialogant d’una forma diferent, buscant el cercle de l’excel·lència d’una forma diferent i menys perversa, l’excel·lència emergeix i és possible. I vostè, senyor Puig, es concentra en un «acte» –diu– «d’imprudència» el 3 de febrer. Diu: «Forcen els tècnics a firmar uns certificats. Porten la gent a casa i els PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 24 fan tornar a marxar.» Per sort –vostè ha faltat a la veritat–, per sort. En l’explicació de com es gestiona aquest episodi, respecte al qual vam ser autocrítics des del primer dia, vostè ha faltat a la veritat, perquè va haver-hi un segon esfondrament, que vostè mateix aquest dematí amb el cap –si l’he interpretat bé– venia a dir que era un efecte col·lateral de l’esfondrament primer, que ens porta a decidir que s’aturin els retorns de la gent quan tot just hi havia començat a haver un primer retorn de molt poca gent a casa seva. Sobre el retorn esglaonat de cinc-cents, n’havien tornat no més de trenta o quaranta, i per tant, a tots els altres simplement se’ls diu: «No volem jugar amb les vostres vides. No volem que es pugui dir que per l’alarma que ha generat aquest segon esfondrament, si us continuem demanant que torneu a casa vostra, algú pugui dir que esteu cometent una irresponsabilitat i una imprudència, que no vam cometre i que no vam voler cometre.» Parla d’informació disponible i d’informació no disponible, diu: «Els llibres d’ordres.» Els llibres d’ordres, sap què diu el manual de GISA del 20 de maig de 2002 sobre els llibres d’ordres? «La Direcció d’Obra tramitarà el Llibre d’ordres oficial del Col·legi d’Enginyers, Camins, Canals i Ports, on s’anotaran els esdeveniments més remarcables a parer de la Direcció d’Obres.» Re més que això –re més que això. Hi he buscat, senyor Puig, els d’un episodi del mes de març de 2003 i d’un altre episodi del 26 de novembre de 2003, senyor Puig, i no hi són. No hi són perquè com que els llibres d’ordres només recullen l’opinió del director d’obres, però no són l’element de contrast pel seguiment de les incidències de les obres en la relació entre l’UTE constructora i la direcció d’obres, finalment, fins allà on jo sé, els llibres d’ordres són ben poca cosa, més enllà del que vostè pugui arribar a pensar. Vostè, senyor Puig, no només ha compromès els seus antics col·laboradors, no només ha plantejat una certa cacera inquisitorial en aquest sentit, no només ens ha recordat un intent d’externalització de culpes, sinó que a l’hora de fer pagar justos per pecadors és vostè, avui, en la forma d’actuar d’avui, ahir, abans-d’ahir i des del 5 de febrer ja li admeto, si és que és veritat que va ser el 5 de febrer, que vostè va començar a dir coses sobre aquest tema, qui ha posat GISA en risc, després d’haver trencat el cercle, ha estat vostè. Perquè si GISA estigués a punt de trencar-se no seria per voluntat d’aquest Govern, sinó perquè vostè, senyor Puig, hauria posat en perill allò que per vostè mateix era, segons sembla, un invent extraordinari que calia cuidar com una peça preciosa de l’herència que ens transmetia. Però amb relació a aquest tema tinc la impressió que és precisament vostè –precisament vostè– qui, per raons que se m’escapen, intenta fer saltar ara l’invent. I nosaltres per aquí no hi passarem. (Remor de veus.) Perquè, per altra banda –per altra banda–, vostè fa referència a un projecte d’un govern acomplexat. Quin complex d’un govern que afronta i aborda aquesta crisi en coordinació, dins del Govern i amb col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, i, lluny de qualsevol complex, assumeix totes les responsabilitats de la gestió d’aquesta crisi i la intenta conduir de la millor manera possible perquè els veïns del Carmel, molts dels quals ens estan acompanyat avui, ara i aquí, puguin PLE DEL PARLAMENT tornar com més aviat millor a casa seva. Sense cap oferiment de col·laboració per part de vostès, com a mínim que ens consti, potser en seu parlamentària en el torn de preguntes, però li asseguro, senyor Puig, que a mi no em consta. A mi no em consta que vostè hagi fet cap tipus d’oferta en aquest sentit. I, per altra banda, diu: «Home!, vostès viuen de la renda de la nostra herència. Tot el que s’està fent és perquè ho vam deixar nosaltres a punt. Vostè no és digne» –em diu a mi– «de continuar gestionant l’obra pública de Catalunya. I, en aquests moments, hauria de quedar clar que aquest traspàs de poder que vam fer no és a benefici d’inventari.» Senyor Puig, tinc gravat, gravat molt a fons, aquí, molt a fons, l’episodi del nostre traspàs de poders. (Remor de veus.) I el tresor més preuat que tinc d’aquell traspàs de poders és, senyor Puig, la clau que no he canviat per entrar a la porta del seu despatx. Res més. En el traspàs de poders, que van intentar que fos silenciat i vergonyant, en una major apagada informativa que no té res a veure amb el que ara intentava denunciar... (remor de veus), l’únic que passa –l’únic que passa, senyor Puig, en aquell traspàs de poder a benefici d’inventaris– és que, com que no ens podien traslladar ni traspassar el cercle de l’excel·lència no identificable, era preferible que no ens traspassessin res. I així va anar. El nostre Govern, senyor Puig –el nostre Govern, senyor Puig–, ha aprovat en menys d’un any i ha aplicat en menys d’un any la Llei de barris a la qual vostès van votar en contra reiteradíssimes vegades, fins i tot, amb el vot favorable en contra de la seva posició del Partit Popular. Sistemàticament, el Partit Popular estava a favor de la Llei de barris i vostès hi van votar sistemàticament en contra. (Remor de veus.) El Govern de Catalunya en un any –en un any– ha aplicat els tretze primers programes i abans de final d’aquest mes, o com a molt tard el 15 de març, haurà convocat la segona convocatòria dels propers tretze barris per atendre amb la Llei de barris. I si alguna cosa tenim clara és que si l’ARI del Carmel ha de tenir un caràcter extraordinari, justament no és la Llei de barris qui ha de resoldre els problemes del Carmel, sinó el caràcter extraordinari de l’ARI que s’hi ha de fer. I precisament per això parlem de més diners dels que parlem en el programa de barris, parlem de més fons de finançament dels que parlem en el programa de barris i abordem totes aquestes qüestions intentant que la forma d’aplicar els recursos –la rehabilitació, els projectes urbanístics, les previsions d’intervenció, el caràcter integral en el barri del Carmel– tingui una dimensió que si fa divuit anys que s’espera, com a mínim, a vostès els en correspon la quota a part de disset. Per tant, ja em dirà vostè mateix com és que si hi ha divuit anys d’espera en un programa d’intervenció integral en el Carmel vostès no van estar en condicions d’acordar i concertar amb l’Ajuntament de Barcelona una intervenció d’aquestes característiques i d’aquesta envergadura per al barri del Carmel. (Remor de veus.) Senyor Puig, és curiós, no?, però, de la forma com vostè intenta posar en evidència aquest conseller o aquest SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 25 Govern, tinc tota la impressió –tota la impressió– que no fa altra cosa que posar-se en evidència vostè mateix. I ho fa –i ho fa– amb tota claredat perquè en la forma de demanar responsabilitats polítiques no fan altra cosa que assenyalar amb el dit noms de persones que potser les haurien d’assumir i ja no les poden assumir perquè no ocupen aquest càrrec. Probablement, la major autocrítica que jo hauria de ferme és la d’haver donat per més bona del compte l’herència d’aquest traspàs de poders no fet que vostè em va donar el dia 22 de desembre de l’any 2003. (Forta remor de veus.) Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. El president Té la paraula, per al torn de rèplica, l’honorable senyor Felip Puig. El Sr. Puig i Godes Gràcies, senyor president. Senyor Nadal, ho tenia equivocat, jo no venia aquí a impressionar... No era la nostra intenció. No era el nostre objectiu. No sé si això..., en tot cas, ha sigut un lapsus, sí que aquesta era la seva voluntat. Nosaltres veníem aquí a veure si era possible avançar, a conèixer més a fons la veritat i amb el fet que s’assumissin, de veritat, les responsabilitats polítiques que avui no s’han assumit. Vostè parla d’un buit clamorós en la informació pública. Bé, si és així..., per què no la fan? Si tan veritat i cert i tan rotund és això, per què no la fan al febrer, al març, a l’abril, al maig del 2004, al juny del 2004 abans de començar les obres del túnel modificat? Per què? Vull recordar que quan jo he parlat de les responsabilitats en cap moment jo m’he posat a la boca el nom de ningú. No he posat a la picota a ningú. Vostè sí que ho ha fet, reiteradament, tant dels seus com dels antics, amb un estil, crec, que també ens diferencia..., també ho crec. (Veus de fons.) Jo no he posat a la picota a ningú, més aviat he recordat el que vaig fer des del primer moment i el que, òbviament, vaig fer en el seu moment també: proclamar la meva confiança en la solvència tècnica de tots els col·laboradors que jo vaig tenir i el que continua treballant amb vostè. I també li he de dir: és casual, però GISA ha construït en els darrers dotze anys 45 quilòmetres de túnels en carreteres; 24, 25 quilòmetres de túnels d’obres ferroviàries, de metro; 40 noves estacions... Alguna xemeneia apareix. No se’ns va ensorrar cap túnel de maniobres. GISA ha fet en els darrers deu o dotze anys més de tres mil obres, amb una inversió que supera els 7.000 milions d’euros, amb un nivell de solvència, de qualitat que creiem que avala la feina que s’ha fet. I quan nosaltres diem, senyor Nadal, que «fa falta més atenció als veïns», escolti’m, l’oficial dels bombers de Barcelona –no ho diu el senyor Puig, l’oficial dels bombers de Barcelona– diu: «Crec que a molta gent no l’hi han donat suficient informació ni seguretat.» I quan diem que hi han altres objectius polítics en la seva gestió, fins i tot una de les persones que molta gent identifica com és de les que més a peu de carrer i al SESSIÓ NÚM. 45.1 costat de la gent estan, deixa l’evidència en els mitjans de comunicació. En funció de com són els titulars del dia dels diaris del matí acabem tenint el dia d’una manera o d’una altra. El fet és que un titular et canvia el dia. La seva prioritat, la seva obsessió és aquesta en el fons –és aquesta–, ho diu la regidora de districte, del Partit Socialista. Aquesta és en el fons... (remor de veus), del Govern municipal –del Govern municipal–, disculpin l’error, del Govern municipal. (Remor de veus.) Del tripartit municipal. Ho he dit bé ara? (Veus de fons.) Del tripartit municipal. Senyor Nadal, vostè, també, deixi’m ja que, per acabar, li recordi: no sé com pot comparar el meu traspàs de poders i l’acord que vàrem tenir vostè i jo en donar-li o no publicitat..., per cert, un traspàs que jo sí que el tinc gravat, certament cordial, com certament cordial han sigut, malgrat la dificultat política, algunes entrevistes i algunes trobades que hem tingut vostè i jo durant aquests dies. Però vull recordar que el traspàs que vam fer en què, segons a criteri seu, vaig traslladar-li tota la informació i em vaig posar a la seva disposició per donar tota la informació que fos necessària, no sé com ho pot comparar amb un protocol de censura dels mitjans de comunicació que emana d’aquest Govern. Sincerament, és un nou exercici de perversió. Finalment..., home, dir que..., i és només una referència perquè, sí, jo sóc tècnic, tinc aquesta, en tot cas, desviació. (Rialles en un sector de l’hemicicle.) Però, clar, comparar el mètode de construir túnels amb aquella, diguem-ho així, teoria de deixar anar l’ase per la muntanya i per on passa l’ase anar construint la carretera amb el mètode austríac, em sembla molt poc procedent. Escolti, el mètode austríac consta de tot un manual, de tot un seguiment importantíssim de protocol d’actuació dels tècnics que estic convençut que és –i ho continuarà sent, doncs– un mètode, entre molts, utilitzat per construir els túnels, com s’estan construint avui a Catalunya, com s’estan construint avui a Barcelona i no passa res, o sí, segons, ho repeteixo, en funció de quin seguiment i de quines responsabilitats s’assumeixin. Moltes gràcies, senyor president. El president Senyor Mas, té la paraula. El Sr. Mas i Gavarró Sí... Senyor Nadal, en la seva intervenció ha planat, he entès jo –i em sembla que ho ha entès gairebé tothom–, ha planat l’ombra d’una certa sospita, se suposa que de mètodes no precisament ajustats a la legalitat. Sí, tothom ho sap. Jo només els demano una cosa: si tenen més que sospites, tenen proves, vagin als tribunals. Presentin querelles. De sospites, n’hi ha respecte a tothom. Respecte a vostès, n’hi ha un munt, però no les manifestem, ni les insinuem. Sí que sabem una cosa, que si algú en aquest país no pot parlar d’aquest tipus de sospites o d’ombres són precisament vostès, perquè... (remor de veus) –permetin-me un moment, els hem escoltat a tots vostès amb molta atenció–, perquè si alguna herència PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 26 va deixar el projecte socialista fa uns quants anys a l’Estat espanyol amb participació seva era precisament una manca molt important de confiança respecte a tots vostès. I escolti, no som nosaltres els que ens dediquem a parlar d’aquestes coses, i menys jo, no m’ho han sentit a dir pràcticament mai, entre altres coses perquè no tinc cap interès a parlar del passat, però no estem disposats a què vostès contínuament vagin estenent aquesta ombra de sospita. Després de la intervenció del senyor Nadal d’aquest matí hem escoltat un grapat d’aplaudiments. Què aplaudien, senyores i senyors diputats del Partit Socialista? Què aplaudien? Vostès han vingut aquí a salvar la cara i a salvar-se vostès. A això és al què han vingut. Perquè quan els veïns a vostès –i a vostè, senyor Nadal– els xiulen i vostès els aplaudeixen, no pot tenir també en aquest cas la sospita que els equivocats són vostès i els que l’encerten són els veïns? Els veïns és veritat que han perdut la casa alguns d’ells –altres no saben si la podran recuperar–, tot això és cert. Afortunadament, comparteixo amb vostè plenament, al 100 per cent, que afortunadament no hi ha hagut ni una sola víctima mortal. No han perdut les seves vides, i això és el més important de tot, totalment d’acord, però han perdut, senyor Nadal, senyores i senyors del Govern, una part de les seves vides, perquè quan s’ensorra una casa, no només s’ensorren unes pedres, no només s’ensorren unes parets, s’ensorra alguna cosa més important que tot això, i això sí que s’ha perdut. I això, em sembla que encara que hagin perdut la casa, aquestes persones afectades el que no han perdut és ni el criteri ni la sensibilitat. No aplaudeixin més durant tota la sessió d’aquesta tarda, els ho demano. No és cap consell, simplement és una petició. El senyor Maragall ahir, i avui ho ha tornat a fer el senyor Nadal, m’ha recordat una anècdota del servei militar. Un cop es va produir un accident que va consistir en què es va disparar un fusell –es va disparar–, i van estar hores i hores buscant qui era el responsable i qui era el culpable, i no el varen trobar. Sap que varen fer, aleshores? Van arrestar el fusell, el van arrestar. (Remor de veus.) Sí, sí, vostès ja saben que això passava. Bé, el problema, senyor Nadal, i senyor Maragall –ja que vostè també va insistir en aquest sentit–, el problema del que ha passat en el Carmel no és el «mètode austríac». El problema no és l’externalització, no és GISA –no és GISA–, no és Convergència i Unió, no és el subsòl i el terra, que segons vostè ara resulta que s’ha de mimar. No és aquest el problema. El problema, senyor Maragall –disculpi’m que m’adreci a vostè com a màxim responsable del Govern–, el problema són vostès. El problema són vostès, i avui ho han tornat a demostrar. Vostès, per la seva incompetència, per la seva arrogància, de la qual presumeixen, dia sí dia també, la seva manca de sensibilitat i en alguns moments la seva manca de coratge. El Carmel, senyor Maragall, és el mirall i l’aparador d’una cosa que nosaltres ja més o menys sabíem, que és que en aquest país no hi ha govern, en aquest país no PLE DEL PARLAMENT hi ha bon govern. I tot això que ja sabíem però que s’amagava darrere dels discursos, de les declaracions, de les contradeclaracions, de la pirotècnia i dels focs d’artifici, tot això ha sobresortit d’una forma evident i absoluta en el tema del Carmel. No hi ha bon govern. Vostè fa poc aquí va dir que estàvem, que el país estava en bones mans. No, senyor Maragall, estem en males mans, no nosaltres, el país en el seu conjunt està en males mans. Vostès diuen, i vostè ho va dir ahir i per això m’adreço a vostè... El president Senyor Mas, hauria d’anar acabant... El Sr. Mas i Gavarró Sí, acabo en un minut o dos. (Remor de veus.) Vostè va dir... (Remor de veus.) Ja sé que tenen ganes que acabi de pressa però tinguin un mínim de paciència. El president No, senyor Mas, és que se li ha acabat el temps. El Sr. Mas i Gavarró Vostè va dir, senyor Maragall, i avui s’ha reiterat, que paguen justos per pecadors. No sé si els que avui han de plegar, per decisió del conseller d’Obres Públiques, són justos o no –això ja ho decidiran vostès–, però el que sí que sabem és que els pecadors són vostès. I vostès no assumeixen aquesta responsabilitat. Altra cosa és que vulguin fer, o que no vulguin fer –millor dit–, penitència, i que vulguin convertir el seu pecat en virtut –allà vostès–, però els pecadors són vostès. I pel que sigui, per raons que es poden entendre i d’altres que potser no, pel que sigui, vostès no assumeixen, en el nivell que correspon, les seves responsabilitats. I darrer tema. M’agradaria, senyor Maragall, que vostè pugés a la tribuna, en un dia solemne com aquest, i reiterés que la culpa de tot plegat, com va dir ahir en seu parlamentària, és de Convergència i Unió. Si ho fa s’enfonsarà una mica més en el pou de la incredulitat, i també en el pou del descrèdit. Però jo li demano que ho faci, per poder tenir un debat, si cal, en aquest sentit. Perquè, si calla, aquesta serà la imatge viva de la seva impotència política. El president Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Senyor Mas... Vull fer, abans de contestar al senyor Puig i al senyor Mas, dos aclariments. Un primer, respecte al retorn frustrat del dia 3 de febrer. Els tècnics continuaven mantenint, l’endemà, que es ratificaven en aquell certificat, que no se’n volien desdir i que el volien mantenir fins a les últimes conseqüències fins ara mateix. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 27 Tant és així que, quan vam haver de plantejar si firmaven un nou certificat pel retorn, ara, els tres tècnics responsables de les dues UTE, deien: «No, amb el que ja vam firmar el 3 de febrer ja n’hi ha prou.» I nosaltres vam creure, sense forçar res, sinó situant les coses en aquell terreny que ens és imprescindible per ser jutjats com a bons gestors i no dilapidant els termes contractuals de la relació entre el Govern, el gestor, la direcció d’obres i l’empresa contractista, que és per deixar clar, que ara n’hi ha uns que firmen perquè volen i perquè de bona fe s’hi mostren disposats, i n’hi ha uns altres que havien de firmar i era la seva més absoluta obligació, perquè eren en els termes del contracte que tenien firmat els responsables de l’obra i havien de respondre’n civilment, com civilment de forma subsidiària respondrà aquest Govern si així toca. Per tant, aquell certificat val per al que val, i no val per als veïns, però per al Govern era absolutament imprescindible per deixar clar que en les reclamacions legals de caràcter patrimonial que formularem, aquells tècnics ens deien que més enllà de l’esfondrament puntual que s’havia produït res –res– no havia de fer patir ningú. Pensi que la preocupació per allò que les persones han deixat en les seves cases, aquells que hi han deixat alguna cosa, que n’hi ha un grapat –trenta-tres, moltes coses; d’altres, uns quants dies de les seves vides; d’altres, la moral col·lectiva com a barri–, tothom hi ha deixat alguna cosa. Però pensin que, filant primíssim, el Govern va esperar la disponibilitat del cap dels bombers de Barcelona per fer entrar a la casa que s’havia d’enderrocar, un cop s’havia enderrocat el primer forjat, per treure tantes coses com es poguessin treure, atenent justament aquesta sensibilitat i responent una interpel·lació que ens feien, a l’alcalde de Barcelona i a mi mateix, en el barri, dient: «No prometis el que no pots prometre. No diguis que podrem recuperar coses que tenim a dintre casa si no les podrem recuperar.» I el primer dia, el senyor Vicente Alegre, que estava entrant, ens truquem i diu: «Entro perquè jo no hi veig cap perill.» I degudament assessorat, jo li dic: «No entris. I no entris fins que els bombers no et deixin entrar. I quan els bombers et deixin entrar, aleshores entra tu, i que entri tothom qui calgui, i traguem tantes pertinències com sigui possible, com més millor.» Però si alguna cosa no farà aquest Govern serà justament barrejar els sentiments dels veïns del Carmel, els seus problemes, la gestió d’aquests problemes i l’intent de solucionar-los amb la baralla i batalla política en la forma i en els termes que vostès ara aquí, des de fa ja una setmana l’han volgut conduir i l’han volgut portar cap aquí. De fet, senyor Mas, ara, intervenint, intentant que el senyor president de la Generalitat respongui i atengui el seu requeriment, vostè, senyor Mas, fa bo, sensu contrario, aquell argument que deia. Perquè sortint vostè ara ens honora amb l’honor que no ens va concedir el president Pujol no responent directament la Moció de censura que li formulava el senyor Maragall en aquell moment. Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. SESSIÓ NÚM. 45.1 El president Té la paraula el senyor Mas. El Sr. Mas i Gavarró Senyor Nadal, avui hauria estat molt més senzill per a tots plegats, també per a vostès, que en la seva intervenció hagués actuat amb molta més humilitat, amb molta menys arrogància i assumint la responsabilitat important que vostè té o que li han delegat –esculli el que vulgui. Això no ho ha fet. I, posats a parlar de l’episodi del 3 de febrer, jo no li nego que a vostès els ha impulsat en tot moment... –perquè, si no, serien males persones–, no els nego que els ha impulsat un desig de garantir per sobre de tot la seguretat. Només faltaria, senyor Nadal; no es posi cap medalla per això. És la pura evidència, és el que cal fer no per part d’un govern, per part de qualsevol persona sana, saludable i que tingui dos dits de judici: garantir primer la seguretat de tothom. Per tant, vostès han fet allò que és més elemental, però no pretenguin que nosaltres a més a més els aplaudim per haver indicat a uns veïns una tarda que anessin a casa seva, que dormissin allà i l’endemà que els haguessin de treure. Si això, senyor Nadal, no li mereix cap mena d’autocrítica, ni un petit mil·límetre d’autocrítica, si vostè considera que això no és suficient perquè algun alt responsable polític plegui immediatament, aleshores és que no parlem el mateix llenguatge. Reflexioni sobre això. Reflexioni a fons vostè mateix, i independentment de voler salvar la cara a qualsevol preu, i el càrrec, que s’entén molt bé, pensi si això és una actuació correcta o no: enviar uns veïns a casa seva una tarda i treure’ls l’endemà. Vostè creu que a partir d’aquí hi pot haver el més mínim, la més mínima dosi de confiança respecte a vostès? No s’estranyi si ara no hi volen tornar encara que els donin garanties. No s’estranyin, senyor Maragall, si en aquest moment a tot Catalunya, a aquelles ciutats on ha d’arribar el metro, a la ciutat de Barcelona, la gent en lloc de reclamar el metro com han fet durant tants anys, ara estan reclamant a crits que el metro no hi vagi. Això no és culpa d’altres, és culpa seva per no haver actuat amb la diligència i amb la competència que hauria calgut, i també amb la transparència. I, finalment, senyor Nadal –i ara suposo que es posaran a riure–, nosaltres no tenim res contra vostè –nosaltres no tenim res contra vostè. Entre altres coses, perquè ens coneixem des de fa molts anys, hem col·laborat en diverses ocasions, jo mateix amb vostè he fet un munt de coses positives al servei de molta gent, i no li tenim ganes especials; no senyor, encara que vostè s’ho pensi. L’única cosa que li estem demanant és que aquest Govern i el seu president actuïn amb el coratge necessari. I coratge significa que en un moment clau, ara no protegit per una pregunta parlamentària de dos minuts i mig, senyor Maragall, com ahir, on vostè sempre té l’última paraula, que en un moment clau vostè pugi a la tribuna i digui la seva, i torni a repetir, si realment ho pensa, que tot això, com va dir ahir en seu parlamentària, és culpa de Convergència i Unió. Faci-ho un altre PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 28 cop, i aleshores tindrem un debat també sobre això i sobre altres coses. Per tant, escolti’m, no hi ha res personal respecte a ningú; hi ha el judici sobre un govern que està actuant malament. Vostès són govern i nosaltres som oposició, vostès són govern i nosaltres, oposició avui, i, per tant, vostès han de fer de govern i nosaltres d’oposició. I això és el que nosaltres hem fet, com ha dit molt bé el senyor Puig, durant els primers dies, fent exactament el contrari del que vostès feien sempre... (remor de veus) –sí, senyors i senyores, sempre; que sempre intentaven, a la més mínima, i jo n’he patit alguna conseqüència, entre d’altres, saltar a la jugular–, i donar-los temps per gestionar correctament una emergència important. Però no ens facin culpables d’allò que simplement és atribuïble a vostè, a vostès en general. Per tant, senyor Maragall, seguim esperant que vostè pugi a la tribuna i que torni a ratificar –que torni a ratificar– si com va dir ahir... (remor de veus), si com va dir ahir tot això és culpa de Convergència i Unió i si resulta que nosaltres tenim el desvergonyiment que vostès, pobrets angelets, hagin d’assumir les responsabilitats d’aquests dimonis escuats que eren la gent de Convergència i Unió. El president Senyor Nadal, em demana la paraula? (Pausa.) Sigui conscient que obre torn, eh? Té la paraula. El president Senyor Mas... El Sr. Mas i Gavarró Sí, molt breument, també des d’aquí mateix..., observant el silenci avui absolutament protegit del president de la Generalitat (remor de veus), per dir-li, al senyor Nadal, que altra gent i jo mateix hem assumit totes les responsabilitats per bé i per malament; les bones guanyant les eleccions, les no tan bones no guanyant-les prou bé. Les hem assumit absolutament totes. I dit això, deixi’m dir-li que el que avui es posa en evidència, en total evidència, és que vostès no només han actuat amb greu incompetència, sinó que actuen amb greu manca de coratge polític. I això encara és pitjor –això encara és pitjor. I el que hauria d’haver fet vostè, també per dignitat, és no tallar el coll d’uns col·laboradors només, sinó presentar formalment la seva dimissió. I el president de la Generalitat, el que hauria d’haver fet immediatament és acceptar-la. Potser vostè és un peça massa important d’aquest Govern perquè el deixi, potser aquest Govern sense vostè i algú altre faria aigües per tots costats. I per això, probablement, vostè avui no plega, però en circumstàncies normals d’un govern normal, vostè hauria d’haver plegat. (El president de la Generalitat demana per parlar. Forta remor de veus.) El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Ho sé, però no em puc estar de dir, senyor president, de l’escó estant, que en aquesta darrera intervenció, amb un punt de cinisme, de demagògia, d’una certa indignitat, el senyor Mas està intentant portar les coses a un terreny en què, com que falta a la veritat i no es recorda de les seves experiències passades, en realitat imputa i fa culpables i estableix unes responsabilitats polítiques que ell sap que en el terreny que les han plantejades no hi són i que en el terreny que les hem reconegudes no són justes, però serveixen per deixar clar que al Carmel l’única prioritat són els veïns. El president Té la paraula el president de la Generalitat. El president de la Generalitat (Sr. Pasqual Maragall i Mira) Però hauria de quedar clar que si hem de repassar les trajectòries de cadascun i l’evolució, els problemes són d’una altra índole i se situen en un altre terreny. Amb la vènia... (Pausa.) Vostè ha volgut que jo sortís i jo surto, efectivament. A dir-li que la seva intervenció demostra que hi ha alguna cosa més –alguna cosa més– que simplement un mal govern per part de vostès en els darrers anys. Que el president Pujol es va equivocar. Es va equivocar en el moment en què no va contestar allò que per llei efectivament havia de fer, que era contestar una moció de censura, que no hi ha cap llei al món que digui que es pot contestar per algú que no és el mateix «mocionat», cap, ni, per descomptat, el Reglament del Parlament de Catalunya. Que es va equivocar nomenant-lo, a vostè, i llançant-lo, a vostè, en aquella ocasió com a candidat. (Remor de veus.) Per això va guanyar..., ha guanyat tant que no el veig governant. I facin el favor d’escoltar un moment. I jo no vull –no vull– tornar a recordar els actes de dimissió de responsabilitat que en el passat alguns responsables dels governs anteriors havien fet. Nosaltres assumim la nostra, l’assumim i l’assumirem, governem i governarem, i per més que vagin dient, aquesta cantarella inacabable «és que vostès no governen, és que el problema són vostès, és que el problema és que no tenen no sé què» esdevé la descripció d’un únic problema, que és que el Govern ara el tenen uns i abans el tenien uns altres. Miri, la malícia de les seves paraules a mi em demostra..., la malícia de les seves paraules, el to de les seves paraules, després del to que ha utilitzat el conseller, em demostra que vostès tenen la cua de palla, que vostès realment tenen un problema i que s’han sentit atacats per una acusació que d’alguna forma vostès mateixos se’n deuen ressentir, com a verídica, perquè altrament no s’explicaria que vostè hagi sortit aquí amb el to, amb la falta de respecte, amb el to i la falta de respecte que ha utilitzat. Tant és així –tant és així– que, dels que van tornar el primer dia, uns quants que van voler encara estant vivint a casa seva i naturalment no ha passat res. Perquè si parlem de vides –si parlem de vides–, que quedi clar, ell ho ha reconegut, aquí no hi ha cap vida humana en joc en aquest moment. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 29 Nosaltres hem aplaudit el conseller aquest dematí, sí, però l’hem aplaudit segurament equivocadament, perquè no havíem d’haver-ho fet. Però ha sigut perquè hi ha hagut una reacció, jo crec, instintiva per aplaudir l’honradesa i el rigor de l’explicació que s’havia fet i al mateix temps el conteniment amb la qual s’havia fet. I vostès no han estat a l’alçada, senyor Puig i senyor Mas. I vostès no han estat a alçada perquè vostès tenen alguna cosa a amagar; si no, no s’explicaria el seu to. La història ho demostrarà. Vostès han trencat avui una regla que en aquest Parlament s’havia respectat sempre, que era el respecte entre diputats i el respecte al president de la Generalitat. I, d’això, la història els en passarà factura. (Remor de veus.) El president El president de la Generalitat de Catalunya Sí, no, molt breument, perquè penso que, efectivament, hem tocat el moll de l’os. Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 per cent. (Forta remor de veus.) El president Senyor Mas... (Remor de veus.) Sí, sí, senyor Mas, té la paraula... El Sr. Mas i Gavarró Sí. Senyor Maragall... (Persisteix la remor de veus.) El president Senyores diputades, senyors diputats, si us plau... (Pausa.) Senyor Mas, té la paraula, breument. Senyor Mas, s’ha obert un torn, per tant, té la paraula. El Sr. Mas i Gavarró El Sr. Mas i Gavarró Senyor Maragall, m’hauria d’explicar exactament en què li hem faltat al respecte, perquè, si no, és simplement una frase. El que passa, que potser vostè té la pell tan prima i l’orgull tan ple i l’amor propi tan inflat que al final resulta que, a qualsevol crítica, encara que sigui expressada en termes absolutament correctes des d’un punt de vista parlamentari i des d’un punt de vista personal –no se li ha fet cap al·lusió personal de cap mena, simplement sobre el funcionament del seu Govern–, vostè hagi de replicar que se li està mancant al respecte. Algun problema deu tenir vostè si considera que en aquest Parlament se li falta al respecte simplement per la sessió que hem tingut avui. Segona cosa. Jo estic absolutament al·lucinat que vostè s’aixequi en aquest Parlament en un sessió com la d’avui i parli de tot menys del Carmel. És a dir, vostè es posa dret, ens parla de la Moció de censura que vostè va organitzar per criteris purament partidistes, o per passar l’estona perquè es devia avorrir, i ara resulta que el gran problema és si el senyor Pujol li va contestar o no la Moció de censura? Aquest és el problema, senyor Maragall? Aquest és el problema del Carmel? Aquest és el problema del túnel del metro? Aquest és el problema de l’obra pública de Catalunya? No, senyor Maragall, jo no esperava això de vostè, jo esperava una altra cosa. Jo esperava que vostè, que ahir en aquesta mateixa seu, ben emparat pel Reglament del Parlament i, per tant, sense capacitat de controvèrsia..., que avui anés a aquella tribuna (l’orador assenyala la tribuna d’oradors), no a aquesta, a aquella tribuna, i davant de tothom ens parlés del tema que avui ens ha convocat, que és el Carmel, els veïns, la gent afectada, l’obra pública a Catalunya, la confiança que ha de merèixer un govern del país, el bon govern que tots plegats necessitem, els que hi són –vostès– ara i els que esperem tornar-hi ben aviat. El president Senyor president..., el senyor president demana la paraula...? SESSIÓ NÚM. 45.1 ...vostè ha perdut completament els papers. Si el president de la Generalitat avui ha d’acabar aquest torn parlamentari d’aquesta manera, vostè ha perdut completament els papers. Vostè ha perdut completament els papers, senyor Maragall. Si era per això, realment es podia haver estalviat aquesta intervenció. Jo li demanaria, senyor Maragall..., senyor Maragall, li demanaria... (veus de fons), li demanaria una cosa, i li ho dic també amb tota la modèstia i espero que amb tota la correcció i amb tot el respecte: entre vostès i nosaltres en aquests propers mesos hem de fer coses molt importants al servei d’aquest país, no ho oblidi. Per fer aquestes coses importants és molt necessari que un cert cercle de confiança entre vostès i nosaltres segueixi existint, i que aquest cercle de confiança, que no és d’amistat, però és de confiança política, d’intentar fer coses junts al servei del nostre país i de la seva gent, de la gent del Carmel i de molta altra gent, que això no es trenqui. I amb la seva última intervenció això es trenca definitivament. Vostè engega la legislatura a fer punyetes. Suposo que n’és conscient. I, per tant, li demano, formalment, amb modèstia i amb ple respecte, que vostè retiri aquesta última expressió i que puguem tornar a restablir aquest mínim de confiança que el nostre país necessita. (Remor de veus.) El president El senyor president demana la paraula..., i la té. El president de la Generalitat Honorable senyor diputat, accedeixo a la seva demanda. Però accedeixo a la seva demanda per una sola raó, perquè vostè acaba de dir una cosa molt important, que interessa més el país que tot el que ens ha dit abans. I això tan important és que Catalunya té al davant coses molt importants a fer i espero de vostè i del seu Grup que estiguin en condicions de complir efectivament la seva part de l’obligació en els mesos que vindran en els quals es jugarà l’Estatut de Catalunya, la Constitució espanyola i, en bona mesura, el nostre futur. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 30 El president Senyor Mas... El Sr. Mas i Gavarró Jo li agraeixo, senyor Maragall, aquesta rectificació, que em sembla que és bona, no l’humilia en absolut –no l’humilia en absolut–, però els ho torno a dir, si en algun moment vostès tenen alguna sospita, al marge del que s’ha dit avui, sobre el que sigui, facin el favor de fer allò que s’ha de fer: anar als tribunals, presentar les demandes que calgui i, a partir d’aquí, ja se’n parlarà. Però deixin d’estendre l’ombra de la sospita pertot arreu, perquè vostès no ho poden fer, per trajectòria, i no ho han de fer sobretot mirant cap al futur. El president Moltes gràcies a tots dos. És el torn del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi i té la paraula el seu portaveu, el senyor Miquel Iceta. El Sr. Iceta i Llorens Moltes gràcies, senyor president, he de dir-li que he estat a punt de demanar-li empara, perquè em semblava... (Remor de veus.) El president Senyor Iceta, fem-ho bé, esperi’s un segon... El Sr. Iceta i Llorens Jo parlo per als veïns, i em sembla que ells sí que escoltaran. El president Va, doncs. Endavant. El Sr. Iceta i Llorens He estat a punt de demanar-li empara perquè corríem el risc de perdre el fil de debat, i jo crec que el tema no es mereix que es perdi el fil de debat. Volia començar així, senyor president, senyores i senyors diputats..., vull que les meves primeres paraules vagin adreçades a mostrar la solidaritat del Grup Socialistes - Ciutadans pel Canvi amb els veïns i veïnes del barri del Carmel afectats per una desgràcia causada per les obres de la línia 5 del metro. (El president s’absenta del Saló de Sessions i el vicepresident primer el substitueix en la direcció del debat.) La intervenció del nostre Grup, així com la tasca dels governs de Catalunya i de la ciutat de Barcelona, té com a objectiu prioritari defensar els interessos dels veïns i les veïnes afectats, la seva seguretat, la compensació pels perjudicis que han patit, la recuperació dels seus immobles, o l’assignació de nous immobles quan la recuperació sigui impossible, i també pal·liar el perjudici sofert pel comerç i les activitats econòmiques. PLE DEL PARLAMENT Volem reconèixer i agrair la presència d’alguns veïns i veïnes del Carmel i dels seus representants avui, aquí. Compartim la seva angoixa, som conscients que hi ha pèrdues que no es podran mai compensar, ens sotmetem, per tant, de bon grat a les seves crítiques i acollim les seves propostes. El nostre objectiu és fer possible que recuperin la tranquil·litat i l’alegria de viure en el seu barri, i volem que sàpiguen que no descansarem fins a aconseguir-ho. Tothom parla en nom dels veïns del Carmel. Ells ja han dit el que volen: explicacions, disculpes, responsabilitats, compensacions, garanties i exemples. Nosaltres creiem sincerament, conseller, que vostè les ha donat. Més enllà d’errors i encerts puntuals, vostè i el Govern de què forma part estan treballant amb la responsabilitat, la serietat i l’eficàcia que ha de dignificar la gestió pública, potser sense l’espectacularitat d’efectes immediats, difícils en circumstàncies com aquesta, per no dir impossibles, però fent el que cal fer per recuperar la confiança de fons en la política i en la gestió pública. I volem dir-los, modestament, però fermament, als veïns i les veïnes del Carmel, que la millor garantia per a la recuperació de la tranquil·litat en el seu barri, per impulsar la regeneració urbana que cal i assegurar la continuïtat amb seguretat de les obres del metro..., cal prosseguir en la línia que el conseller Nadal i el Govern de la Catalunya està tirant endavant. N’hem estat convençuts des de sempre, però encara més després de sentir la seva intervenció d’aquest matí. Sabem conseller que per vostè en aquests moments no hi ha més èxit personal o polític que el retorn, la satisfacció i la compensació als afectats, i en el fons aquesta és la màxima garantia que podem donar-los. I feta aquesta menció, em deixaran que discrepi amablement del molt honorable president de la Generalitat. Perquè avui, si no l’he entès malament, deia: «Potser no hauríem hagut d’aplaudir.» Jo discrepo d’ell. Nosaltres, als responsables polítics que donen la cara, siguin o no del nostre partit, els aplaudim. No ho hauríem pogut fer, si haguessin defugit responsabilitats, si s’haguessin amagat o si s’haguessin dedicat en moments de crisi a inaugurar una discoteca, llavors no. (Remor de veus.) Segona qüestió que jo crec que cal parlar i parlar clarament. Es parla de transparència –tota, tota, absolutament– i que no es poden fer acusacions o insinuacions infundades –tota la raó. I en la meva intervenció, creguin-me, i a més em subjecto, com no podia ser d’altra manera, a la crítica pública dels altres grups, dels altres companys diputats, dels mitjans de comunicació, intentaré no caure en el que considero un error de tot debat parlamentari, que a més desprestigia no només la persona o el Grup que fa mal ús de les seves prerrogatives parlamentàries, sinó el conjunt de la política. I creguin-me que nosaltres també hem aplaudit el conseller Nadal per un altre motiu: perquè creiem que ha entomat responsabilitats que li pertocaven, però també algunes que no li pertocaven. I això en política pot no tenir compensació. Ningú té l’obligació d’agrair el que podem considerar una obligació dels responsables polítics. Però, creguin-me, el Grup a què pertany el conseller té l’obligació, moral, si m’ho permeten, de fer un SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 31 reconeixement especial, singular, perquè creiem que és sobretot merescut. Hem pogut aquests dies parlar amb molta gent, del Carmel i de fora, i ens diuen: «Mira, sort que ha passat això amb en Nadal, ja veurem si hi té responsabilitat o no, però amb aquest estem segurs que el tema tirarà endavant.» I pensava que potser només era una opinió meva, però he d’agrair al senyor Artur Mas la sinceritat de part de la seva intervenció. Jo li vull agrair que hagi pujat a aquesta tribuna, perquè l’he entès així, i em disculpo per endavant si no és..., però deia: «Home, nosaltres entenem per què no plega vostè, perquè al cap i a la fi és un dels puntals del Govern.» Si m’ho permet, senyor Mas, si es girés el revés, sembla que Convergència i Unió es veu obligada a demanar la dimissió del senyor Nadal precisament perquè és un dels puntals del Govern. Si no és així, doncs, millor; si vostès consideren que és proporcionada la responsabilitat, doncs, ja es veurà. Nosaltres, la veritat és que ens sentim orgullosos de tenir-lo en el nostre partit. Ens va costar. No sé si tothom ho recordarà: el senyor Nadal no... En fi, va costar. Va voler estar en una llista, va estar disposat a fer d’alcalde, deia, «per una estona», perquè li agradava molt la feina, però sempre que anés com a independent, no fos cas, no? I nosaltres, la veritat, vam fer els possibles per convèncer-lo que tampoc érem tan mala gent, i finalment ho vam aconseguir. Però ens en sentim orgullosos no només perquè ens va costar incorporar-lo en la nostra candidatura, ja m’entendran, sinó perquè hem après d’ell, hem gaudit del seu exemple, de la seva feina. I permetin-me que ho torni a recordar, perquè qualsevol responsable polític pot tenir en un moment determinat la temptació de posar davant la defensa de la seva imatge: el que és important és aquell responsable polític que sap posar davant l’interès públic, davant del que pot ser el seu interès personal, la seva imatge personal o perdre el temps defugint responsabilitats, intentant establir quines eren i quines no eren. Ho sento, hem aplaudit, però jo, si avui no hagués aplaudit, no hauria dormit tranquil. Una cosa és aquest orgull que sentim com a socialistes..., i l’orgull que sentim perquè en Joaquim Nadal hagi entomat crítiques, algunes que potser li corresponien i altres que no. Però, escoltin-me, que ell hagi volgut mossegar-se la llengua, en fi, pot ser un costum; ara, el seu Grup Parlamentari no pot –no pot. I nosaltres hem de dir a la cambra, als ciutadans, en general a l’opinió pública, que ens ha dolgut assistir aquests dies a una campanya de desprestigi precisament perpetrada pels que van aprovar el projecte, van adjudicar l’obra, van aprovar un mètode constructiu que planteja problemes, que s’han de poder resoldre, però que planteja problemes, van acceptar modificacions a pilota passada, saltant-se tràmits i verificacions, concentrant encàrrecs en poques empreses, reduint fins a fer pràcticament inservibles els controls de l’obra i, en canvi, avui volen, pretenen aparèixer com els garants de transparència i eficàcia. SESSIÓ NÚM. 45.1 Mirin, estem indignats. Però ho repeteixo..., i crec que compliré, perquè m’ho he preparat, no vull que les emocions que a vegades es poden desbordar en un debat em traeixin, no voldria traspassar el que crec que en un debat polític ha de ser l’enumeració de fets, i, per tant, fer un estalvi solemne de qualificatius, particularment de desqualificatius; no crec que sigui bo. Jo crec que el judici l’han de fer els ciutadans; nosaltres podem i tenim l’obligació de proporcionar arguments. Creguin-me que crec que els ciutadans faran un judici que no serà negatiu respecte al conseller Nadal ni d’aquest Govern, entre d’altres coses, perquè alguns dels defectes que nosaltres apreciàvem en el Govern de Convergència i Unió, Convergència i Unió segueix practicant-los des de l’oposició. Per exemple: tenim un problema? Doncs, què fem? Encarregar una enquesta i publicar-la. Doncs, com avui. Amb un avantatge, que volem reconèixer aquí: aquest cop sí, almenys, l’enquesta la paga el partit; és un avanç. Jo recordo fa mesos que per intentar explicar el canvi vaig dir: «El canvi és que vostè ja no és conseller.» Hi ha gent que només recorda aquella part de la meva intervenció, que maleïda la gràcia, perquè..., i per això em limito, intento limitar-me al màxim, però potser vaig ser ingenu. I també ho vull dir. Perquè realment el canvi no és només un problema que un govern entra i un altre surt, o un surt i un altre entra, per aquest ordre, sinó realment si canvien les polítiques i es revelen com a més eficaces i capaces de reformar. I, per tant, probablement, el canvi que jo en aquell moment potser d’abrandament veia estrictament com aquell moviment de files que ha permès que la primera fila d’aquest Parlament sigui ocupada per un personal polític diferent, doncs, calia que madurés i s’assentés. Jo potser vaig ser ingenu pensant que la hipoteca, diríem, desapareixeria d’un dia per l’altre. Però no creguin, no crec que es tracti..., i en aquest sentit també he de valorar positivament la intervenció del senyor Mas, en el sentit de no criticar l’obra d’una o altra persona: aquí en el fons estem posant en discussió, amb arguments, models diferents de fer, i al final són només els ciutadans els que poden jutjar. Però nosaltres creiem que s’ha marcat fins i tot en la gestió d’aquesta crisi, amb el capteniment d’un conseller, un model ben diferent de fer les coses. Primer, perquè se’ns han donat explicacions, i en aquesta cambra, i en un temps raonable. En fi, recordem quant es trigava abans a comparèixer en comissió? Recordem un ple extraordinari d’aquesta naturalesa? Recordem la creació d’alguna comissió d’alguna cosa –no m’atreveixo a dir encara quina veurem avui? No. Per tant, hi ha un canvi radical. Assumpció de responsabilitats de tipus polític? Poquíssimes. I n’hi deuen haver. Algunes, potser, d’immediates, de gent que ha actuat directament i no ho ha fet prou bé, i algunes, potser, més estructurals, d’aquestes que em sembla que el conseller anomena «remotes». Miri, sabem ja moltes coses, tot i que, a vegades, conseller, li he de dir que la seva intervenció ens ha costat PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 32 de seguir, eh? Però vostè ha donat moltes explicacions sobre què ha passat i el perquè. Sabem quan es va pensar l’obra, qui i com la va adjudicar, qui va executar-ne els canvis, qui els convalidava a pilota passada, qui tenia la responsabilitat del control tècnic i qui havia d’avisar de problemes i no ho va fer. Més o menys. Aquest és el panorama que ens ha situat. Home, algú va tapar o com a mínim no va advertir de problemes. Conseller, vostè s’hi ha compromès, però jo li ho he de repetir en nom del meu Grup: actuï, contra persones, empreses, siguin responsables tècnics o no, o siguin tècnics de les empreses, o qui sigui; modifiqui el que calgui perquè mai més a Catalunya una obra pública pugui executar-se sense requeriments de seguretat del màxim nivell. O la consellera de Benestar i Família, demostrant la proximitat als afectats, que, efectivament, aquesta ha estat la primera prioritat, no podia ser d’altra manera. La nostra obligació?, sí, però algú ha de reconèixer que s’ha fet, i s’ha fet bé. La consellera d’Interior que, en fi, la gent sap que el seu concepte de seguretat és tan ampli com l’exigència ciutadana de tranquil·litat, i per això la seva expansivitat. Si algú va estalviar recursos per augmentar guanys, sigui inflexible –sigui inflexible–, si és que es va donar, i si no, no en parlem més, perquè si es va donar, jo crec, no sóc expert, ho podem portar a la fiscalia que probablement hi apreciaria delicte, i si no ha passat... L’Ajuntament de Barcelona. Queda malament que ho diguem, potser, fora d’allà, però també el nostre Grup es veu obligat a dir-ho: l’alcalde, els tinents d’alcalde i la gent del districte, siguin del partit que siguin, que alguns sí que sabem cadascú d’on és; la presidenta del Consell, la Maravillas, la Mavi; la regidora, l’Elsa, i tanta i tanta gent; tècnics del districte –veig la Núria Carmona a la sala–, atenent les persones, que era la nostra obligació, particularment des de l’Ajuntament on, des del punt de vista de responsabilitats per l’obra, ni n’hi havien ni se n’hi han de buscar, encara que alguns sembli que només es dediquin a això. Anem on calgui i allà on calgui perquè jo crec que aquest Govern, tots els governs tenen una obligació envers la institució que ocupen temporalment, i és donar la màxima garantia als ciutadans que s’està utilitzant el poder, l’autoritat i els recursos de la forma més eficient possible. «Podemos meter la pata pero no meter la mano», s’ha dit en castellà i lamento no tenir en català en aquests moments una expressió comparable. Doncs, jo crec que això tots els governs, ho repeteixo, tenen aquesta obligació i han de maldar perquè així sigui. En els moments més crítics, si no estic mal informat, fins a –que no sé si vol dir «fins a» o «més de»– noucents treballadors de l’Administració dedicats sobre el terreny sense horari i sense límit. I això em serveix també per parlar del mèrit d’aquestes persones, no ja dels governs, no ja de les administracions, sinó la gent que va entendre que si hi havia dies que un no podia anar a dormir, no hi anava. Jo crec que han honorat, com convé fer de tant en tant, perquè, si no, tots ho oblidem, la funció pública, el servei públic, que no és només una feina, també és una vocació. I, per tant, no s’aturi, ni es quedi curt, ens té al seu costat, vagi fins on calgui, nosaltres no volem exonerar ningú de les seves responsabilitats, perquè si ho féssim, ens estaríem fent responsables; no ho volem. El Govern ha aprovat les mesures que estaven al seu abast, des del punt de vista de pal·liar el dany en la mesura que es pot, perquè, ho he dit abans, hi han coses que no es recuperen, algunes de materials i algunes que entren en aquest camp, difícil però existent, de l’esperit. He llegit coses aquests dies terribles, i hem vist fotos de gent buscant aquell record, no?, aquell record que pren cos i no sempre el podrem recuperar, aquella peça; però, en canvi, el record espero que sempre el tinguem, no? És veritat que potser això de la continuïtat institucional, que ja he vist que hi han interpretacions diferents, s’ha d’acceptar a benefici d’inventari, potser. Jo no sé si de vostè canviaria la clau del pany del despatx. Però és veritat que potser algú ha apreciat que potser s’haurien hagut d’aplicar reformes més valentes, més directes, més ràpides, sobre procediments que potser no proporcionen les garanties més altes exigibles. I això sí que li ho demano, conseller, perquè algú pot pensar: «Escolti’m, si no hagués passat això de l’esvoranc» –també dit socavón o forat–, «no hauria passat res.» Vostè..., m’ha semblat llegir en la seva intervenció, o escoltar, millor dit, que ja hi havien procediments de reforma en curs, però jo crec que davant de la cambra, davant dels veïns, de l’opinió pública, dels ciutadans, convé deixar clar quins i com. No voldria deixar de parlar d’altres membres del Govern, perquè això és un govern, de tres partits, sí, però per mi tots i cadascun membres del meu Govern. El conseller en cap; ara no sé per què s’ha dit: «No hi és.» Jo crec que hi ha estat sempre que calia i sempre coordinant. A vegades no cal estar a l’escó per fer la feina. I, de fet, em tranquil·litza saber que algú està en un altre lloc en aquests moments, ara. La coordinació es pot produir des de molts llocs i em consta que s’ha fet, i s’ha fet bé. PLE DEL PARLAMENT Per tant, no hi ha mai prou diners per compensar coses perdudes d’aquesta naturalesa, perquè, i perdoneu el castellà, es necio confudir valor y precio; hi han coses que no tenen preu però que sí que tenen un immens valor. I també no oblidar que és veritat que hi han uns afectats directes, però hi ha una voluntat política d’actuar decididament sobre un barri. I jo crec que amb això el conseller Nadal, millor que molts –anava a dir millor que ningú, però aquesta contenció que se’ns demana i que de grat compleixo...–, millor que molts, coneix. Entre altres coses gràcies a ell tenim una llei de barris, que, per cert, no per al Carmel, perquè això ho hem d’abordar específicament, però jo crec que ja hem de començar a pensar a incrementar la seva dotació econòmica perquè hi han molts barris a Catalunya que ho necessiten. I l’èxit de la convocatòria dels ajuts, fins i tot alguna petita querella institucional que s’hi va produir en el moment de l’adjudicació, ens indiquen fins a quin punt és una línia política adequada. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 33 Nosaltres creiem, sincerament, que la resposta a la crisi ha estat ràpida i eficaç. I, perdonin, aquí s’ha dit: «Home, ha estat ineficaç...» Que algú recorda encara el retard a cobrar, per exemple, indemnitzacions en casos d’incendi? Ho dic... (Veus de fons.) No sabia les xifres –gràcies, diputat. Per tant, jo crec que s’ha estat eficaç. Ara, és evident, hi ha hagut una resposta no exempta d’ensurts; hi ha hagut una gent que li vam dir que podia tornar i després li vam dir: «Millor que surtis perquè, escolta’m, tot i que els tècnics ens diuen que això és segur, no ens la volem jugar perquè encara la terra belluga.» El valor a preservar aquí no era la imatge d’un polític o un tècnic, el valor d’una opinió, sinó el valor de la seguretat, no només de les vides, que afortunadament..., però també d’aquesta noció de seguretat que les persones hi tenen dret per ser ciutadanes del nostre país. Conseller, ho he dit al principi, vostè sempre ha donat la cara –per això potser li trencaran–, però nosaltres, aquest valor, l’hi hem de reconèixer abans de res. Ens ha donat una informació exhaustiva, he intentat resumir-la, m’he quedat avui sense dinar, però... Anem a veure... Si no ho he entès malament, causa immediata única de l’accident..., no hi és –no hi és–, és difícil d’escatir o de trobar. Potser –jo ho dic així, perdonin, eh?– una falla geològica difícil de detectar? Podem dir-ho així? Amb tot allò, jo em perdo. Potser caldria haver incrementat mesures perquè un determinat mètode constructiu exigeix més que l’estricte compliment d’una norma de seguretat? És això? És això, ultrapassar el que diuen les normes. Ara, és evident que hi han accidents que no es poden evitar. També és evident. I també és evident que en aquest cas hi han causes remotes o estructurals que han tingut la seva importància, i que estaríem fent un flac servei als veïns i a la ciutadania si no en parléssim. Hi ha un projecte discutible. Vostè ensenyava des d’aquí uns gràfics. He vist que allò bellugava molt, i si no ho he entès malament, sense que ningú se’n fes càrrec, cap firma, cap informe, cap valoració. Escolti’m, això, jo, que la meva experiència de gestió pública és limitada, crec que no es pot fer així. Jo recordo que al meu ajuntament fins i tot per aprovar un «retranqueig» s’havia de fer una paperassa tremenda. Per tant, aquí alguna cosa ha fallat o han canviat molt les coses des que jo vaig ser regidor a l’Ajuntament de Cornellà del Llobregat. El mètode constructiu aquest, vàlid i que ha funcionat a molts llocs, i que té problemes, que tenen una solució..., però és veritat que potser en funció del terreny s’hi ha de parar més atenció des del punt de vista de la seguretat i de l’actuació directa. clar és que s’hagin de convalidar molt a pilota passada i que es vulguin fer tan de pressa que després ningú es pugui fer responsable d’un efecte negatiu d’una actuació d’aquesta naturalesa. Per cert, si no l’he entès malament, a partir de quatre dies que s’havia adjudicat l’obra. No és una mica estrany? O és que ja es va adjudicar sabent que seria modificada i en fi..., perquè també és possible, jo no hi entenc gaire. I després ha dit unes coses que..., un control geotècnic i geològic, jo diria, com una finca extremenya, manifestament millorable. Perquè, clar, és que vostè ha dit: «Confiança reiterada i contumaç» –això, ho he anat a mirar a la transcripció perquè...– «en determinades empreses.» Jo no hi afegeixo res. No cal. Aquí ja s’ha parlat d’un cercle d’excel·lència, de qualitat i de confiança política. Doncs, si hi havia un cercle... Després, m’ha semblat veure en un gràfic que els anys electorals aquí les adjudicacions es disparen... Una cosa és un cercle d’excel·lència, però jo espero que no es tracti d’un cercle de connivència. Jo m’he hagut de rellegir la seva intervenció un i altre cop perquè hi ha una cosa que no és comprensible, almenys, des del punt de vista d’una persona que no està avesada a la gestió pública. Però hi ha un buit clamorós d’administració entre el juliol del 2002 i el febrer del 2004, però tots sabem que l’obra seguia i es feia, perquè han arribat on ha arribat i, per tant, es bellugava. Després li hem sentit dir, conseller: «Obres que es fan sense l’empara d’un projecte.» Ah, això sí, un director general el 2004 va firmar por lo que había, por lo que iba a haber..., i tot plegat, i dues firmes un mateix dia... I, efectivament, segurament, això, no ho podia haver fet, o hauria hagut d’advertir que allò no podia ser. Per tant, arribats aquí, aquesta sensació que pagaran justos per pagadors, que és veritat que la noció de justícia i de pecat, doncs, és molt làbil. Però per nosaltres és bastant una certesa, perquè, si no ho hem entès malament en la seva intervenció, conseller, pagaran aquells que intentaven esmenar errors que venien d’abans. Potser ells havien comès també algun error, però en tot cas jo crec que la valoració no serà suficientment ajustada i plegaran els que intentaven posar remei a errors estructurals comesos quan manaven alguns dels que pugen a la tribuna a criticar-lo a vostè, conseller. Potser li estan criticant que no els hagi esmenat abans la plana. L’altre dia hi havia, per cert, un acudit en un diari que assenyalava aquesta eventual circumstància. És veritat que, als que no hi entenem, això que les empreses es controlin a si mateixes sobre la qualitat de l’obra que fan, sona malament. Jo abans feia una frase d’aquestes: «Si l’autocontrol esdevé descontrol, mal assumpte.» Algú ho ha de vigilar, i algú que no tingui interès directe amb l’assumpte. Vostè ha plantejat una esmena a la totalitat, no?, parlamentàriament, des del punt de vista dels procediments. Llàstima que en l’àmbit de l’obra pública no existeixi l’esmena de devolució, perquè les coses són com són. S’ha de revisar encara més l’herència, conseller, em temo, no per assenyalar responsabilitats, no –jo crec que quan un polític n’assenyala com a responsable un altre, lamentablement la nostra credibilitat col·lectiva no està a la màxima alçada–, però sobretot per evitar problemes, per evitar que alguns errors es puguin tornar a produir en el futur. Això de fer modificacions fetes sobre la marxa? A mi també em sona que això es fa; el que ja no sé si és tan Nosaltres, no podia ser altra cosa, fem nostres les seves conclusions, les mesures que es proposa aplicar, i ens SESSIÓ NÚM. 45.1 Fascicle segon PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 34 agradaria que quedés clar que aquestes propostes d’esmena s’estaven ja aplicant en certa mesura abans, perquè el gest que els veïns pensin que només s’arreglen les coses quan hi han desgràcies no ens agrada. Miri, arribem al capítol de les responsabilitats. Aquí també hi ha canvis, conseller, respecte a l’abans i el després, que es deia, del desembre del 2003. Vostè podia haver dit que el que ha passat era un accident inevitable. Ho hem sentit dir en altres ocasions, en altres llocs, en altres administracions –no em refereixo només a Catalunya, estic referint-me en general. Hem vist gent trigar molt, molt, molt a comparèixer al Parlament; hem vist que es neguen explicacions; fins i tot hem vist moments en què s’ha fet que aquest Parlament aprovés resolucions laudatòries que nosaltres crèiem injustificades. De tot hi ha hagut. Però nosaltres celebrem que el seu estil, que és el nostre, no sigui aquest. Com que em diuen que en els discursos convé posar-hi alguna cita d’autoritat, he buscat les de la responsabilitat, les de Weber. També m’han dit que es fan servir, però que no sempre es compleixen i que cadascú les interpreta com vol. Però n’hi ha una que ens podem aplicar tots i que jo crec que tots hi estarem d’acord, i és que, quan parlem de justos i pecadors, en política sols hi ha dos tipus de pecats mortals, diu Weber, no implicar-se en les tasques públiques i la falta de responsabilitat. Jo crec que en això tots hi podem estar d’acord. I, què és responsabilitat? Diu Weber: «L’ètica de la responsabilitat és la que ens obliga a respondre de les conseqüències de les nostres accions.» Diu: «Un polític sense conviccions és senzillament un oportunista, un professional de la manipulació, un venedor de fum, però un polític sense consciència de la responsabilitat, perdut en el seu món neuròtic d’utopies irrealitzables, és un perill.» No estic pensant absolutament en ningú. Feia la cita com d’autoritat. Però el que sembla que ha de quedar clar és que un és responsable d’allò que fa, d’allò que decideix o d’allò que, havent-ho de saber, no ho sap, o de la seva tria. Aquesta és la seva responsabilitat. I, per tant, jo ho dic perquè..., a part que avui vostè ha establert unes responsabilitats, que pel nostre Grup són les ajustades, jo crec que convé que fem tots un esforç d’assentament d’una certa teoria democràtica de la responsabilitat. I jo els diré, no com que sigui veritat revelada, la meva opinió respecte a això. Els responsables polítics no són fitxes de dòmino. No cauen del primer a l’últim amb independència de la seva actuació concreta o de la seva vinculació amb els errors comesos, si no hi ha una relació directa..., miri, vostè no és responsable, potser ho hauria volgut ser per a poder-ho evitar, però no n’és. Tampoc no em sembla ni just ni acceptable graduar les responsabilitats en funció de l’alarma social: a més alarma, més responsabilitat, perquè cal tranquil·litzar l’opinió pública. Miri, creguin-me, la gent no quedarà avui més tranquil·la en funció de quants caps o colls siguin tallats, em sembla en l’expressió del senyor Mas, sinó quanta PLE DEL PARLAMENT llum, quanta transparència, quanta garantia siguem capaços de posar sobre la taula. Tampoc és acceptable, en termes de responsabilitat, intercanviar cromos entre socis de govern. Ni entre govern i oposició. Siguem, en això, rigorosos. Per tant, es tracta de delimitar responsabilitats en funció d’aquests principis, que diuen els experts en dret i gràcies als quals m’han ajudat, «proporcionalitat i equitat». Per tant, ni a pes ni a «bulto». Nosaltres acceptem la delimitació que ens proposa, conseller, perquè la proposa i la justifica, conscients que potser estem determinant responsabilitats d’una forma massa difusa, i, per tant, aquesta noció genèrica que potser justos paguen per pagadors és dolenta. Em sembla que acaba el meu temps i no vull depassarlo massa. Una mica..., president, amb un minut crec que acabaré. Conseller, el nostre Grup és escèptic, vostè ho sap, sobre la constitució d’una comissió parlamentària d’investigació, creiem que pot convertir-se fàcilment en un terreny de nou escenari de lluita partidista, però som conscients que això ha de ser un acord dels grups, i, per tant, treballarem per fer l’acord que creiem, entre tots, que millor serveix, precisament, a l’interès públic de transparència i d’atribució de responsabilitats, però, particularment, com evitar que torni a passar el que ha passat. Jo ja els ho adverteixo, en el nostre Grup no hi ha ni geòlegs, ni enginyers de mines, ni tampoc directors d’obra. He trobat un arquitecte, si convé ja els el portarem. A nosaltres no ens podran trobar –i perdoni que en això el copio– discutint d’injeccions de formigó, de gunitats, encavallades, xemeneies, triangulacions, micropilotatges, el sistema Cyclops, convergències o anivellacions de precisió. Tampoc ens hi trobaran per un espectacle de foc creuat de responsabilitats. Per això havíem pensat que potser una comissió de tipus independent podria funcionar millor. Ho parlarem amb els grups. Els ho he de dir: la idea no és original. Creiem que és una bona còpia, una bona interpretació. «CIU i PP volen un estudi independent sobre les causes del sinistre» –1 de febrer del 2005–, «els diputats sotasignats del Grup de Convergència i Unió sol·liciten la creació d’una comissió d’investigació per a analitzar i conèixer les circumstàncies de caràcter tècnic que han provocat l’esfondrament.» Per tant, en fi, creiem que la nostra, diríem, obsessió, o que la nostra insistència sobre determinades qüestions lliga amb algunes de les propostes o sensibilitats que en alguns moments s’han expressat, i espero, pel bé d’aquest bé públic que és la transparència i la confiança en les institucions, que ens puguem posar d’acord. Conseller..., m’adreço a tu, no paris. Recorda la frase de Willy Brandt: «No són les dificultats sinó la resignació allò que ens pot vèncer.» Els veïns del Carmel et necessiten, necessiten la teva feina. El president i el Govern t’han reiterat la confiança, i avui ho fa, també, Quim, el teu Grup Parlamentari. Moltes gràcies, president, per la seva amabilitat, senyores i senyors diputats. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 35 El vicepresident primer Gràcies, senyor Iceta. Honorable conseller, té la paraula. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Gràcies, senyor president. Senyores diputades, senyors diputats, il·lustre senyor diputat, podria, segurament, prescindir d’aquest torn, i fins i tot n’havíem parlat, considerant que el to i el sentit de la seva intervenció recollirien en molt bona mesura aspectes centrals del que havia estat el meu intent, aquest matí, de fixar i establir quines eren les prioritats del Govern amb relació als fets del Carmel. Vull, sí, però, aprofitar aquesta intervenció per afegir alguna dada més i algun compromís més a alguna de les coses que he comentat aquest matí. S’ha formulat, no l’ha formulada vostè, però s’ha formulat aquesta tarda una pregunta sobre el reconeixement dels drets morals dels veïns i dels danys morals soferts pels veïns. Aquest, com tots els altres termes referits als danys soferts pels veïns, serà un procés laboriós i, alhora, generós de converses i negociacions que voldríem portar de la manera més clara, més transparent, més oberta, menys condicionada per intents d’aprofitar l’avinentesa i per situar les coses en un punt just: que tothom recuperi allò que ha perdut, que tothom recuperi allò que sent un intangible o pertinences difícils de valorar també rebi una valoració i ho recuperi, i que els danys morals siguin reconeguts d’una forma que estableixi justícia i equitat, i, per tant, respongui al que podríem dir-ne una jurisprudència que serveixi per a aquest cas i per a d’altres. bona mesura crec que vam encertar, que, fent les coses ajustades i amb un tempo ben plantejat, es podien resoldre molt bé problemes de canvi d’orientació de determinades prioritats polítiques sense fer tabula rasa, tant és així que, probablement, donada la dimensió del Departament, no hi ha cap altre departament –cap altre departament– en el Govern que aculli en els rengles dels seus tècnics qualificats excàrrecs polítics avui rellevats del seu càrrec polític. Però aquest és un fet administrativament inevitable. Així està plantejat: qui té un lloc que ocupa plaça a..., i cedeix aquesta plaça per a ocupar un lloc de confiança, té el dret del retorn a la plaça que ocupava si aquella plaça és vacant. Per tant, és veritat que segurament no vam fer prou de pressa totes les reformes que calien, però vull que també li quedi clar que és veritat que es van començar totes les que calien. No serà ara pel Carmel que abordarem la reforma de GISA, no serà ara pel Carmel que revisarem els projectes ferroviaris de Catalunya, sinó que una cosa i altra estaven enfocades, plantejades i fent-se. I el que serà la meva màxima feina en aquest moment serà impedir, justament, que la incidència tan monogràfica del cas del Carmel freni o alenteixi aquest procés de reforma necessària que havíem entomat amb anterioritat. Gràcies, senyor diputat, senyor president. El president Passem al següent Grup Parlamentari, que és el d’Esquerra Republicana de Catalunya, i té la paraula, en el seu nom, l’il·lustre senyor Joan Ridao. (El president es reincorpora al seu lloc.) El Sr. Ridao i Martín Vull dir també que vostè ha fet esment d’aquesta qüestió i vull aprofitar també l’avinentesa per situar el tema en el seu punt just. Tot allò que s’hagi de fer al Carmel, que s’ha de fer, no serà i no volem que sigui, i no ens podem permetre que sigui plantejat i entès en detriment de coses que s’han de fer a d’altres llocs. Moltes gràcies, senyor president. Molt honorable president de la Generalitat, honorables consellers, honorable senyor Nadal, em sap greu que ara el senyor Mas no hi és, en aquests moments, a l’hemicicle, però em volia adreçar a ell, ni que fos un instant ras i curt per dirli que al nostre Grup Parlamentari no li han passat inadvertides algunes de les seves paraules. Vull dir que el futur de l’Estatut no pot ser una amenaça per a amagar el 3 per cent. D’això ja en parlarem, tindrem l’oportunitat de parlar-ne més endavant. El nostre Grup està compromès amb el combat i la lluita per la transparència i per la netedat de les institucions, però una cosa no es pot vincular a l’altra. Hi ha qui ha esmentat..., i la simetria pot ser en qualsevol moment, potser, no prou ben interpretada, però és igual. Si han passat coses o a Lleida, o a Tarragona, o a Sallent, o a d’altres àmbits, on fenòmens diversos de subsidència plantegen situacions de pèrdua també irreparable de les cases o de necessitat de rehabilitació i de recuperació de barris sencers, vull que quedi clar que el Carmel tindrà tot allò que li correspon, i que, a més a més, ningú mai no podrà dir: «Ho han donat al Carmel, però ho han tret d’aquests altres.» Crec que és un compromís important que ha de servir per situar les coses al seu punt just i per a ajudar a entendre i a fer entendre que la sensibilitat que el Govern de Catalunya està aplicant per tot allò que està passant al Carmel, naturalment l’aplicarà tant com calgui als altres casos que es produeixin. I vull concloure, senyor diputat, reiterant-me en una idea que vostè també em plantejava i que vull que li quedi clara: potser sí que havíem d’haver anat més de pressa, potser sí que havíem d’haver sigut més radicals, però vam creure, i ho vam creure de bona fe, i amb SESSIÓ NÚM. 45.1 Com que hem vingut a parlar del Carmel, és d’això que principalment vull parlar, i, per tant, tampoc vull contribuir a convertir aquest debat en un autèntic espectacle. Com recordava, i, de fet, ho ha recordat insistentment, el conseller Nadal durant les seves intervencions, demà passat farà un mes que es va iniciar el malaurat drama, l’episodi del Carmel, amb un fet que es va iniciar, si vostès volen, amb un ensurt: l’enfonsament del túnel que s’estava construint en l’ampliació de la línia 5 del metro. Un accident que probablement no hauria passat d’això: d’un accident d’allò més probable en aquest tipus d’obres públiques importants, si no és que, com tots sabem, dos dies més tard, es va descobrir un enorme esvoranc que va motivar el desallotjament d’un miler llarg de persones dels seus habitatges. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 36 Fins aquí, senyor Nadal, el seu Departament, el de Política Territorial i d’Obres Públiques, i el Govern en el seu conjunt van superar aquesta primera fase d’incertesa, d’inquietud, gràcies al fet que la crisi, l’enderrocament d’alguns immobles, només va afectar un grapat de famílies, i perquè el conjunt d’administracions concernides van assegurar a la resta de les persones damnificades que podien tornar a casa perquè havien conjurat el perill. Però aquest clima, com tots sabem, es va estroncar. L’esvoranc era molt més gran del que s’havia previst inicialment. Es va haver de desallotjar tot el perímetre. Es van enderrocar tres edificis més. I cregui’m que aquest relat no el faig per delectar-me en la desgràcia ni per retornar al període emocional i esquinçador de la memòria sentimental de molta gent que ens escolta, de molts dels damnificats del Carmel, ni per reviure, lògicament, el xoc traumàtic de veure la gent del Carmel garbellant entre llàgrimes en els contenidors de deixalles per trobar alguns objectes de la seva existència: una foto esgrogueïda –s’ha dit–, una peça de roba, el disc dur de l’ordinador. Una crua, per cert, estampa, en una de les ciutats que es vanta, jo crec que amb raó, de ser de les millors del món, i en molts aspectes ho és. Faig aquest relat dels fets, que és una mica més càlid, potser, del que vostè mateix ha fet aquest matí, senzillament perquè per a molts aquests fets són uns fets inexplicables. Perquè deixant de banda els aspectes dels estudis geològics pertinents –que en parlarem–, deixant de banda també el procés previ dels treballs de perforació –i després en parlarem–, que són evidentment elements centrals per entendre bona part del que ha passat, aquí, abans que re, el que va fallar és tot un sistema –tot un sistema– de realització de l’obra pública. L’actual Govern, probablement sense intencionalitat, el que ha fet és perpetuar aquest sistema. Allò que vostè eufemísticament ha dit, «donar continuïtat institucional». Bé, aquest Govern, en part, és responsable d’haver perpetuat aquest sistema, tan «denostat», que avui tots plegats estem desestimant. I si va fallar tot un sistema d’obra pública, que afecta l’actual Govern i, evidentment, el Govern anterior, evidentment va fallar i falla la confiança. Hem insistit des del primer dia que aquí hi ha una autèntica crisi de legitimitat i de confiança. I la confiança, en la nostra societat, s’ha convertit en una categoria política transcendental. Diguem-ne que és el fil molt prim, molt delicat, que relliga de vegades el ciutadà amb els governants, en una època, per cert, més aviat de lleialtats precàries. Una confiança que té molt a veure amb la fermesa i amb la seguretat, que són dos elements que són, probablement, el codi genètic de qualsevol estat. Una confiança, per cert, que tots els que som aquí sabem perfectament que ens costa molt de guanyar, als polítics, i que si es perd costa molt de recuperar. No ho ha dit, senyor Nadal, no ho ha admès –ja li ho diré jo, sense cap mena d’empatx– que aquesta confiança probablement es va esmicolar aquella atziaga nit en què un grup de veïns, amb tots els informes tècnics que probablement ara es tornarien a reproduir amb la PLE DEL PARLAMENT mateixa intensitat que es van fer en el seu dia –vostè ho ha dit–, en el moment que es va autoritzar aquells veïns a tornar a casa seva i l’endemà van ser desallotjats. A partir d’aquell moment, per desgràcia –a partir d’aquell moment–, tot l’episodi malaurat del Carmel es va començar a escriure d’una altra manera, i vostè segurament és el primer que n’és conscient, d’això. A pesar que –i ho vull dir molt clar– la gestió de la crisi, es digui el que es digui, ha estat positiva en termes generals. En alguns aspectes, particularment, no. No passa re. Però en termes generals ho ha estat, perquè la resposta per part de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, les dues administracions conjuntament, no han escatimat ni els recursos ni els esforços necessaris. Avui per avui encara hi ha un miler de treballadors públics per atendre els damnificats. Seria inacabable –vostè ho ha fet, jo no tinc el mateix temps que vostè– de fer una llista exhaustiva, prolixa, del conjunt d’actuacions fetes per tots els departaments del Govern, encara que els esforços d’aquests departaments del conjunt del Govern puguin quedar literalment sepultats per la magnitud del desastre. Les coses són com són. Encara que aquests esforços estan, o han estat, literalment, sepultats, en molts moments –avui mateix– per l’estultícia d’alguns que volen fer veure que hi ha hagut descoordinació, que hi ha hagut insolidaritat, que hi ha hagut inhibició per part d’alguns membres d’aquest Govern. Els primers que ho saben són les famílies que ocupaven o que s’han vist afectats i han hagut de desallotjar els seus habitatges. Saben, per exemple, que s’ha declarat el barri àrea de rehabilitació integral; saben que rebran, si no les estan rebent ja, les bestretes a compte de futures indemnitzacions; han disposat d’habitatges pont si ho han volgut, dietes per subvenir a les despeses de supervivència ordinària; ajuts per poder compensar el lucre cessant de les seves activitats econòmiques; serveis d’autobusos, transport escolar; s’han suspès el pagament de rebuts d’aigua, llum, electricitat, l’IBI, telèfon, etcètera. I tot això, i més, vull dir que està en sintonia, en directa sintonia amb allò que el nostre Grup Parlamentari va reclamar des del primer moment de la gestió d’aquesta crisi. La nostra primera i principal preocupació ha estat sempre –i en això el Govern ha estat, jo diria, encertat– que calia atendre i compensar les persones, al marge d’aclarir els fets, al marge d’assumir també, si s’esqueia, les eventuals responsabilitats. Però també és veritat que a mesura que passaven els dies les causes d’aquest fiasco del túnel sota la muntanya del Carmel han esdevingut més espesses. Es va assegurar, òbviament, la seguretat del veïnat, els damnificats van començar, com he dit, a rebre les necessàries compensacions, però també es van multiplicar de forma inquietant els interrogants. I voldria, en tot cas, fer una referència a un aspecte molt particular, com és el pecat, per nosaltres, d’imprevisió. Malauradament, la desconfiança juga molt males passades de vegades, i de vegades té efectes, diguem-ne que retroactius, canvia el judici sobre les coses del passat, a vegades llença una implacable, diguem-ne, mirada retrospectiva. I comença a fer, a tots plegats, el terreny de joc una mica més costerut del que caldria. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 37 Hi ha qui aquests dies responsabilitza, jo diria que amb molta raó, els gestors actuals –també els anteriors, lògicament– d’haver-los entabanat des del mateix inici de la democràcia amb un urbanisme d’aparador, que ha oblidat els dèficits estructurals de barris com el Carmel, erigits sobre el «desarrollisme» més salvatge. Perquè, no ens enganyem, assistim en bona part a un episodi –a un dels successius episodis negatius– d’un barri ara molt més digne que no era fa uns anys, però d’un barri –s’ha de reconèixer– generalment maltractat, mal utilitzat i mal gestionat des de fa anys, des de l’època del caos urbanístic, del barraquisme, de l’autoconstrucció incontrolada els anys cinquanta, seixanta, també dels anys setanta, per tal d’acollir a corre-cuita la immigració desatesa i obligada a construir temeràriament en terrenys inservibles. No vull dir amb això –preciso– que el responsable directe de l’actual crisi sigui aquest fenomen, sinó que una part del problema l’hem d’anar a buscar en els errors del que s’ha denominat el «porciolisme». El porciolisme en tants i tants barris intersticials com el Carmel, però com el Verdum, com la Verneda, com la Mina, com Torre Baró, on els greus errors del porciolisme ens han portat l’expansionisme urbà sense planificació, sense el mínim sentit de la sociabilitat, sense serveis. Els immobles cauen també, per tant, moltes vegades perquè unes obres normals d’urbanització i de transport no són sostenibles a causa de les pèssimes condicions d’un espai que mai no s’hauria d’haver urbanitzat ni habitat de forma tan densa. El responsable directe, ho repeteixo, d’aquesta crisi no és que fa anys s’hagués destronat un dels pocs pulmons de la ciutat de Barcelona per esdevenir un refugi de la immigració –salvatgement explotada, lògicament–, però sí que afirmem que el problema de la baixa qualitat territorial del barri del Carmel era prou conegut. I era prou conegut com per haver extremat les precaucions a l’hora de decidir la construcció d’un túnel. Per tant, no es poden dissimular –entenem– errors de previsió. Vull dir que el fet que hi hagi hagut, com hi ha hagut, altres tipus de dificultats i de desgràcies acumulades en tot aquest afer, que recauen sobre tècnics intervinents, que recauen sobre les empreses constructores, no sana en absolut l’omissió, el pecat o l’error d’imprevisió, perquè, evidentment, tot acte humà incorre en risc, no existeix la seguretat absoluta –ho hem vist a Madrid, ho hem vist a Suïssa, també, amb un túnel de les mateixes característiques que el del Carmel–, i per això la qüestió és sempre si resulta assumible, de què depèn i com es pot reduir. Aquest és l’abecé de tot gestor prudent. Vull dir que estem davant de l’autèntica paràbola del porciolisme, que és, probablement, el que ha passat al Carmel, el símbol de l’enfonsament d’aquest porciolisme, de vegades una mica sociovergent i transversal que s’ha viscut en aquest país. I, per tant, n’hi ha alguns que han estat marmessors tradicionals d’aquesta manera de fer. Potser és per això que ara es comença a veure el problema urbanístic amb tota la seva extensió. Hi ha un pla integral. No es tracta només de construir en les cases ensulsiades durant aquest incident, ni de refer, lògicaSESSIÓ NÚM. 45.1 ment, una part del barri –que es tracta d’això–, sinó que es tracta autènticament de repensar i de dignificar bona part de l’estructura d’aquest sector. I, per tant, no només garantir un habitatge digne, sinó també un barri digne, que vol dir amb densitats adequades, amb serveis públics i també amb identitat pròpia. Per tant, la primera causa determinant, per nosaltres, de responsabilitats en aquesta crisi, honorable conseller, rau en la imprevisió i en el fet que se sabia la naturalesa geològica del terreny. Perquè la majoria d’experts que coneixen les nostres profunditats coincideixen –i aquests dies ho hem sentit a bastament– que el subsòl de la zona és canviant, amb calcificacions, amb forats càrstics com el de l’AVE famós de Saragossa. Per tant, el Carmel és una zona, com a mínim, dubtosa –ho era fa uns anys– per construir-hi pisos, i probablement també per fer-hi passar el metro, miri què li dic. I això, com a mínim, ens porta a una altra consideració, i és que si s’havien d’extremar les degudes cauteles, entrem en el segon pecat de tota aquesta història, per nosaltres. Ja no és un pecat d’imprevisió, no és un pecat d’omissió, és un pecat d’acció que té a veure amb els errors tècnics que hi hagi pogut haver en tot plegat. El mateix conseller Nadal –avui no ho ha dit, però l’altre dia ho va dir en la Comissió– va admetre que l’esllavissada era evitable. Ho era, entenc, amb més reforços, ho era amb més atenció a tots els indicadors que hi havia. I això és el que determina que estem davant d’un accident, la causa del qual està bàsicament en l’existència d’algun tipus de conducta negligent. I estem davant del típic supòsit, per tant, de la responsabilitat política que dimana, en aquest cas, d’errors o d’incompetència tècnica, per tant, d’un projecte mal concebut, probablement d’una obra mal executada. Ja sabem, doncs, que hi ha hagut falta d’imprevisió, però també sabem que hi ha una segona causa que determina un nivell de responsabilitats, que hi ha hagut una obra pública planejada i executada sense el degut rigor tècnic, sense les precaucions constructives que exigia la geologia del terreny. I, evidentment, estem davant d’un fet que no era un fet natural, que el que ha esquerdat el Carmel és la mala execució d’una obra pública i no una nevada o una catàstrofe atmosfèrica. Creiem, per tant, que el que hi ha hagut és una manca de diligència per part sobretot de la direcció de l’obra –vostè ho ha dit– i creiem també que hi ha hagut un mal control, supervisió, per part de l’empresa pública GISA, que és l’empresa pública encarregada de la seva supervisió. Per què? Perquè de les explicacions que vostè mateix ha donat avui aquí, fa uns dies en comissió, llegint detalladament el projecte i el projecte modificat es desprèn, primer, que no es van fer més informes geològics addicionals, per tant, tot i el canvi d’ubicació de la cua de maniobres, no es van encarregar més estudis geològics. No consta en els llibres d’obra que es prenguessin mostres del terreny durant l’avançament del túnel. Que es va planificar mentre s’anava fent, que no es van adoptar probablement les mesures de reforç necessari. I tots aquests errors, i d’altres, van ser provocats. I aquest és un element, per nosaltres, molt important. Una lliçó a extreure de cara al futur. Van ser provocats PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 38 per aquesta pràctica, que vostè ha admès generalitzada, de pretendre buscar amb menys costos majors avenços. La modificació del projecte hauria d’escurçar les obres dos mesos i mig, abaratint costos. Es deia, i ho diu literalment el projecte, que el sistema d’obra elegit, el famós nou «mètode austríac», havia de permetre uns resultats econòmicament competitius. Ho diu literalment el projecte. El mateix conseller Nadal ha admès que en ocasions hi ha hagut un predomini d’aspectes financers sobre els aspectes tècnics. Un criteri, evidentment, molt discutible. Per això, dins de la cadena d’errors hi ha una qüestió que cal aclarir i que és un tema estructural, més enllà de tot aquest fenomen conjuntural que s’ha produït al Carmel, que és l’opacitat en la política de contractació. Allò que vostè ha dit de contractació, de subcontractació, de subcontractació a l’hora de la subcontractació. Ens demanem en quina mesura tot això té, per tant, a veure amb aquests procediments que se segueixen en subhastes, en adjudicacions d’obra pública, que en alguns casos fa que empreses poc solvents facin postura a la baixa i ofereixin preus inferiors als costos reals de l’obra, per després, un cop adjudicat el contracte, incrementar progressivament els preus. Fins i tot s’ha dit, de vegades, que aquest estalvi conseqüent va a parar directament al plateret, allò del 3 per cent que abans algú ha citat, ni que fos de forma molt críptica. I en tot cas, el que és segur és que tot això acaba repercutint en procediments tècnics més insegurs, en l’expulsió del mercat, literalment, de les empreses més serioses, i en un preu final més elevat que el que s’hauria d’haver fixat inicialment. I per si això no fos poc, a part de l’opacitat, hi ha un altre element, per a nosaltres, preocupant, que és la gestió i la política de l’empresa GISA, que vostè ha dit que canviarà i que nosaltres aplaudim. Una GISA que adjudica el projecte, que adjudica l’obra, que més tard adjudica la direcció de l’obra i es reserva la inspecció, però alguna cosa de vegades no funciona quan, per exemple, el mateix director general de GISA ha arribat a dir que no va veure el projecte de la línia 5, perquè estava ocupat, estava immers a estudiar el projecte de la línia 9. Quant a les responsabilitats. I parlo de les responsabilitats públiques, perquè el forat és públic i les responsabilitats, també. Les de la direcció de l’obra, les de les empreses constructores semblen evidents, i ja es determinaran, ja es depuraran internament, per tant, en això li fem total confiança, honorable conseller. Les responsabilitats no són al mateix nivell, però són, en part, compartides. El Govern actual, diguem, el de la continuïtat institucional, és un govern que, amb la millor de les intencions del món, ha donat continuïtat al desgavell de l’empresa GISA, que ve del passat, però que ha estat acceptat; probablement en aquest punt no s’ha estat prou diligent com per canviar el funcionament i la dinàmica d’aquesta empresa. Aquesta empresa va fer, creiem nosaltres, humilment, un control deficient de l’obra, que, tot i que no va rebre, certament, cap comunicació, com vostè ha dit, d’incidències, probablement no va atendre tots els avisos de perill que constaven –i n’hi va haver. I probablement va ignorar, per exemple, jo diria desencertadament, alguns moviments en la base PLE DEL PARLAMENT del túnel que haurien alertat qualsevol. Perquè també tenint el túnel obert, des del mes de juliol del 2004, no va aturar l’obra, tot i que, com vostè mateix ha admès aquest matí, hi havia fins a tres interpretacions geològiques distintes. I un altre element més, perquè el director general de Ports i Transports, que segurament és un gran professional –no ho posem en dubte–, amb la seva firma estampada a l’expedient, el que està fent és validant el projecte modificat, improvisat, el regularitza com si res, quan la modificació suposava l’obertura, per exemple, d’un forat enorme que no estava previst, per exemple, a la plaça Pastrana. I també amb la seva firma autògrafa en aquell expedient, el que fa és també validar el mètode constructiu, avui, per cert, tan infamat per tots plegats. Per això, honorable conseller, no són sobreres, per doloroses que siguin, aquestes dimissions, tot i que volem més concrecions, ja ho avenço, en nom del nostre Grup Parlamentari. Per tant, demà, nosaltres demanarem, amb la resta de grups que donen suport al Govern, la creació d’una comissió d’investigació. I el Govern anterior. He dit que les responsabilitats hi eren a tots nivells, probablement no al mateix nivell. El Govern anterior, d’entrada, va pensar, per error, que el subsòl del Carmel oferia, en teoria, més garanties geomecàniques que el d’Horta. I això és un cras error. Això és un error, es digui com es digui. L’opció política la va prendre l’anterior Govern. I per cert, com revela l’informe de la Sindicatura de Comptes, em sembla que el senyor Nadal no s’hi ha referit avui, però fa alguns dies sí que ho va dir. GISA va encarregar el projecte constructiu sense que el projecte estigués degudament realitzat, i més concretament, el va aprovar el mateix dia en què es va encarregar l’estudi geològic. Sí que ho ha dit, el que no ha dit era la font d’autoritat que era l’informe, em fa l’efecte, de la Sindicatura. Per tant, es van modificar les obres amb una ordre oral, sense cap mena, en aquest cas, de formalitat, per fer una cosa tan greu com canviar el traçat i canviar l’emplaçament o la ubicació de la cua de maniobra. I a més a més es va adjudicar el projecte per menys diners del pressupostat. Però, oh!, meravella de les meravelles! Què tenim? Ho diu la Sindicatura, que el mes d’agost ja es va detectar un desviament a l’alça del 30 per cent. I què tenim? Que el pressupost de l’empresa pública GISA, per a l’any 2005, ja ha hagut de preveure un segon pagament, amb un increment del 17,9 per cent. Per tant, en definitiva, senyores, senyors diputats, honorable conseller, el Carmel ha estat una catàstrofe social, humana i urbanística. Ho ha estat i ho continua sent per a l’actual Govern, no pas perquè tingui la culpa principal, aquest Govern. Aquest Govern s’ha trobat una herència de projectes defectuosos, s’ha trobat, probablement, amb un mal control de les obres, amb un sistema dissenyat i previst per l’antiga Administració, tot i que, en bona part, també és veritat que l’actual Govern ha acceptat mètodes i projectes anteriors. Això, per a nosaltres, determina una responsabilitat que aquest Govern ha d’assumir, i que, de fet, ja ha assumit, i per tant entenem que està molt ben assumida. Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 39 El president Gràcies, senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Moltes gràcies, senyor diputat. Molt honorable senyor president, senyores diputades i senyors diputats... Vostè ha començat, senyor diputat, fent esment d’un tema al qual el Govern creu que ha de donar el suport que es concreti en les resolucions que es puguin votar demà al dematí. Efectivament, tots tenim el compromís, i tots tenim la voluntat política d’establir tants mecanismes com faci falta per vetllar per la transparència en la gestió i l’adjudicació de l’obra pública. Vull, en aquest sentit, afirmar que qualsevol observatori de la transparència, qualsevol sistema que s’estableixi, serà benvingut per part del Govern, però vull també advertir –i m’agradaria que quedés molt clar per a tothom– que el sol fet d’haver canviat el plec de clàusules de GISA per a l’adjudicació, licitació i adjudicació de l’obra pública, determinava ja, amb absoluta claredat, una voluntat d’anar en aquesta direcció i d’establir que, fos quina fos la situació, que ara no jutjo, el cert és que la desfilada d’empreses intentant esbrinar quina seria la voluntat del Govern a l’hora d’adjudicar i dir: «Escolta, a mi mai no me n’ha tocat cap; me’n tocarà alguna?» «Si guanyes la subhasta, sí.» Només això tan simple: «Si, fruit de l’aplicació del plec, et toca, sí». «Oh, és que a mi mai...» És igual. Va quedar clar, i ha anat quedant clar, entrevista darrere entrevista, que al marc, hi podem afegir les cauteles que vostès vulguin i tots els mecanismes que facin falta, però és indiscutible que la sola modificació del plec desfeia un punt d’una excessiva horitzontalitat en l’oferta, i per tant assegurava una major competència en la licitació, i en aquest sentit, una major transparència en l’adjudicació. De manera que la qüestió de si mantenir la confiança de determinats càrrecs públics representava o no perpetuar el sistema, jo li voldria discutir, sobretot perquè entenc que, en la mesura que tots ells, o una bona part d’ells, han estat fidels servidors en l’àmbit de la funció pública, del que és el comès que tenien, en funció d’un nou programa de Govern i dels objectius definits en l’Acord del Tinell, a tots, sense cap mena de dubte, en aquest àmbit, se’ls va fer la confiança, que jo crec que valia la pena de fer-los-la. Vostè, després, ha fet referència a un aspecte de caràcter més concret, que és el tema de la confiança entorn del desallotjament o del retorn, fruit d’aquella nit del 3 de febrer. És veritat, és veritat que, tant l’Ajuntament de Barcelona com el Govern de la Generalitat viurien en aquests moments la crisi del Carmel d’una forma diferent si aquell vespre no hagués calgut decidir que era millor que els microbusos que hi havia a punt per a l’endemà, perquè la gent tornés dels hotels a casa seva, aturessin tot el dispositiu. Però les causes són clares, ja les hem dites, i, probablement, el preu polític pagat i la responsabilitat assumida guarda la proporció justa, la necessària, la que calia, amb la voluntat explícita i radical d’evitar, per tots els mitjans, que mai no ens haguéssim de penedir de l’existència de víctimes mortals al Carmel. I aquest fet, que és considerat com SESSIÓ NÚM. 45.1 un acte d’irresponsabilitat que genera responsabilitat política per a alguns, per a aquest conseller és, mal li pesi, un acte de responsabilitat per garantir i esclarir que, si hi havia una única ombra de dubte respecte al nivell de seguretat assolible, era preferible la marxa enrere a mantenir la pruïja del retorn i córrer un risc del qual mai més, mai més no ens n’haguéssim refet si hagués passat alguna cosa. Li agraeixo, senyor diputat, d’una manera molt especial, les paraules que ha tingut per a l’acció conjunta i coordinada de tot el Govern, perquè entenc que, molt més enllà del que ha estat el meu relat, no hi ha operatiu possible que aguanti la forma, l’estructura, les característiques, la durada i la dedicació que ha hagut de tenir, si no hagués estat amb aquesta condició, tant pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona com pel que fa als diferents departaments del Govern de la Generalitat. En el meu Departament vam assumir només una presència pública donant la cara, com deia el portaveu del Grup Parlamentari Socialista, amb relació al fet més directe relacionat amb la crisi, però preteníem i volíem, i així va ser, i el conseller en cap ho va coordinar, que fossin tots els departaments del Govern, tots, els qui donessin resposta de Govern a una crisi que, per la seva magnitud, es situa en un terreny de dimensions difícilment avaluables, ni que només sigui perquè deu ser, segurament, més fàcil gestionar un municipi de 1.057 habitants, amb tota la seva complexitat com a municipi, que gestionar 1.057 habitants dispersos en hotels, concentrats en una forma de viure que no és la seva habitual, i sotmesos a unes tensions i a unes pressions i a unes dinàmiques que són necessàriament incòmodes; incòmodes, per utilitzar una paraula suau. Però, ja ho he dit aquest matí, aquell punt de calidesa que hi posava vostè, senyor Ridao, és recollit, per part meva, d’aquesta manera també. Els pares, els fills, els néts..., el dinar del diumenge, els records, la normalitat de la vida quotidiana queda interrompuda brutalment per aquesta manera de viure. I, en aquest sentit, té tota la raó. I, per tant, jo li agraeixo que vostè ens recordi fins a quin punt l’operatiu transversal i coordinat que ha establert el Govern ha estat d’un enorme potencial. Després vostè ha entrat en una qüestió de la màxima importància, tant pel que fa als orígens remots del problema com pel que fa a la projecció futura de la qüestió. I és allò que n’ha dit «la gestió en herència sociovergent del porciolisme». A mi m’agradaria fer una reivindicació, ara, aquí, avui, del Carmel tal com és. Del Carmel d’avui, que no és el Carmel de fa vint-i-cinc, trenta o trenta-cinc anys, com tants altres barris de Catalunya que han canviat i molt. Per tant, és veritat que probablement en els seus orígens, reblerts de rieres, processos d’autoconstrucció, arribades de gent, etcètera, assenyalin unes densitats en una topografia compromesa que no fa les coses fàcils. Però li puc assegurar, senyor diputat, que vint-i-cinc anys de gestió democràtica, d’urbanisme i de polítiques socials al Carmel i arreu han fet possible, a Barcelona, però a qualsevol altra ciutat de Catalunya, la combinació d’aquesta cosa, si se’m permet l’expressió perquè ha sortit als diaris, fashion, i al mateix temps el reconeiPLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 40 xement d’arrel dels valors ètics, morals, associatius, comunitaris, de barris com el Carmel, que, fets a si mateixos, viuen un procés de canvi i de transformació radical en vint-i-cinc anys que els porta a tenir un conjunt d’equipaments, un urbanisme ben plantejat –rambla del Carmel o Biblioteca Joan Marsé–, que han de ser atribuïts a unes polítiques que, en el seu procés acumulatiu –en el seu procés acumulatiu–, signifiquen –signifiquen– una visió contrastada que en cap cas no hauríem de situar com una foto fixa de l’origen en els termes que vostè plantejava, sinó com el resultat d’una evolució en la qual els mateixos veïns hi han tingut un paper determinant, com tants altres barris hi ha hagut a Catalunya. Tant que, a vegades, quan un relaciona barris i en posa un al costat de l’altre i hi posa noms pot cometre l’error, té el risc d’equivocar els elements de simetria i comparació que es poden establir, i per això em sembla tan important fer una reivindicació del Carmel tal com és. Ara, n’hi ha prou? No n’hi ha prou. I en cal més? En cal molt més. I calen aquests recursos que s’ha dit? Calen aquests recursos que s’ha dit. Hi ha unes polítiques plantejades des d’un àmbit d’intervenció amb voluntat de rehabilitació integral que ha de permetre un pas més en una projecció a vuit anys que signifiqui un canvi encara més important? Sí. I, a més a més, respecte a això, hi ha coses que costen diners i altres que, com el somiar, són gratis. I l’Ajuntament de Barcelona, però el Govern de la Generalitat, estan en disposició de, conjuntament amb els veïns i veïnes del Carmel, somiar gratis, perquè si tenim les facultats com a autoritat urbanística per intervenir, planejar, ordenar, preveure, crear noves condicions de present i de futur que ajudin a construir les bases d’un nou urbanisme, s’ha de poder fer, entès el Carmel en un sentit ampli, el Carmel tot sol potser no seria possible, als Tres Turons, sí, estenent-ho cap a la Vall d’Hebron, també. Definint una política urbanística que, per exemple, trenqui aquella gran discontinuïtat que se situa en l’àmbit que separa el Carmel de l’Hospital de la Vall d’Hebron, amb terrenys que, en paraules de l’alcalde de Barcelona, són terra de ningú, on fa una mica de por de passar-hi. Per què? Perquè són terrenys, si no erms, no prou utilitzats; que, intel·ligentment utilitzats, pensant en els termes del Carmel i de les necessitats del Carmel, poden permetre, primer, definir les condicions urbanístiques i, després, anar definint el volum de les inversions necessàries perquè l’àrea del Carmel esdevingui un model d’aplicació d’una política urbanística en l’estil, en la línia i en l’orientació del programa de barris definit per la Llei de barris. Crec que aquesta és una qüestió important. I crec, fins i tot, que puc dir que s’han donat les primeres passes, anticipant-se en molts aspectes –en molts aspectes– a les previsions del programa global. Una cosa són els pisos de Llobregós o de Garcilaso, però una altra és el compromís previ, signat pel carrer Dant, per adquirir els drets edificatoris sobre trenta-vuit habitatges que han de permetre definir amb molta claredat les primeres passes de la segona fase d’oferta als veïns afectats que s’han quedat sense casa en aquest procés de reallotjament. PLE DEL PARLAMENT I no és una operació qualsevol. És una operació que, si l’aportació del Govern espanyol s’ha situat de moment en 16 milions d’euros, aquesta sola operació en són 14. Per tant, estem parlant de definir polítiques, algunes desenvolupades des de l’Institut Català del Sòl, que ajudin a anar situant les coses de tal manera que totes les peces es moguin en una direcció adequada per fer que el Carmel, i en el conjunt ampli del Carmel, s’hi facin aquelles polítiques que ajudin a resoldre totes aquestes qüestions. Finalment, senyor diputat, vostè ha parlat d’imprevisió, omissió, acció i errades tècniques com a causes de responsabilitat. I les hem situades en el terreny que les hem situades per deixar clar que, efectivament, n’hi havia algunes. I ho hem reconegut. Però vull, sobretot, que quedi clara una cosa, i aquesta era la perversió del sistema: el director general al qual hem acceptat la dimissió signa l’autorització per l’encàrrec de la redacció del projecte modificat i, alhora, autoritza l’inici d’unes obres que ja s’estaven fent. Error, evidentment. Però..., però, senyor Ridao, mai no les aprova, i no les aprova, tot i que en la forma que s’aplicava aquest sistema tenia vuit mesos per fer-ho, perquè en el caràcter fragmentari de la documentació que, respecte a l’encàrrec de modificat que se’ns fa, recull el projecte modificat respecte a la cua de maniobres de la Teixonera, el porta a pensar que, naturalment, o el modificat és més ampli, i ara ho haurà de ser per encàrrec extern i licitació pròpia, o que aquell era un document insuficient; no per allò que calia fer, sinó amb relació a l’encàrrec que se’ns havia formulat. Amb el benentès que també és veritat que, pel que fa a la naturalesa geològica del terreny... –jo ara li parlaré un moment dels assajos fets, i on es van fer i quan es van fer. I tothom ve a dir: «Amb aquests assajos n’hi havia prou.» I el fet que tothom sabés que més enllà dels aspectes de roques més antigues, paleozoiques, dels trencaments d’aquestes roques, era també un fet conegut el reblert de rieres, l’acumulació de runes, la textura superficial d’una geologia inestable, no era una dada determinant per sondatges que travessaven tot aquest conjunt de materials inestables i anaven a buscar 15, 20, 30, 40 metres més avall la textura adequada i exacta de la roca que es trobava. Quan es planteja així –quan es planteja així– el que els sondatges donen és que el terreny sondejat, en funció del túnel, té les condicions geològiques adequades, en aquell punt o en aquells punts. I el que diuen els tècnics és que, donada la naturalesa geològica del terreny, també en aquell punt, el tall estratigràfic que representa la mateixa obertura del túnel, el principal, i la cua de maniobres, és el més gran sondatge que es podia haver fet i que es fa i que s’analitza. I, per tant, per aquesta tècnica de «definim les condicions geològiques del terreny o les del projecte sobre la marxa», que quedi clar que hi havia en el moment de la decisió elements suficients, com a mínim, per deixar clar que no per molta més geologia disponible hauríem tingut més, o tantes com hauria estat desitjable, garanties que haguessin pogut evitar allò que vaig dir que es podia evitar. Però es podia evitar per la suma de tot plegat. Es podia evitar? Sí. Però només es podia evitar si, SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 41 fruit del conjunt dels elements coneguts en un moment donat, algú hagués pres, amb un principi d’autoritat, un lideratge que hagués dit: «Per aquí no anem bé, hem de reforçar.» I l’explicació causal és aquesta, és o la fortuïtat de l’accident o la imprevisibilitat de l’accident que s’hauria pogut evitar adoptant mesures de prevenció. El president I aquesta és la situació, lamentable, com pot imaginarse, en què ens trobem i amb tot el problema que tot això ocasiona. El Sr. Ridao i Martín No he dit –no ho he dit, senyor Ridao, no ho he dit– que en cap cas hi haguessin condicionants econòmics pel que fa a la continuïtat de les obres i els estudis. I, en aquest sentit, crec que és important d’assenyalar i de garantir que en cap moment no hi va haver cap argument econòmic, plantejat per GISA, que volgués tenir repercussions i responsabilitats sobre les causes de l’esfondrament. I acabo. És clar que hi havia desviacions pressupostàries, i més que n’hi hagués hagut –i més que n’hi hagués hagut–, tot i que, analitzant el pressupost, el modificat com a tal havia de ser un modificat de cost zero, perquè és estació per estació. Si la treus d’un lloc i la poses a l’altre, en tot cas el marge no és escandalós, i, per tant, les desviacions provenen, provindrien..., caldria analitzar d’on provenien per altres costats. I si el control va ser deficient o no.., jo vull afirmar que no. Amb un matís: ni el senyor Antoni Pérez, com a enginyer, ni el senyor Guinot, com a tècnic de GISA, que participaven directament en el seguiment de les obres, no són persones donades a confiar cegament en la direcció d’obres que es té al davant. Són gent exigent, són gent competent, són gent que avui es troben desbordades pels fets, són gent molt tocada per allò que ha passat, però són gent que et diuen amb tota sinceritat que, amb les dades que els donava la direcció d’obres i el conjunt d’elements de què disposaven, no hi havia motiu per generar una alarma que no era com a molt aparent. Després es va fer evident, i a partir d’aquest moment és quan, en la lògica de la política que vostè planteja, anem a l’establiment d’unes responsabilitats polítiques, bé per negligència, per no haver, diligentment, de forma suficient, vigilat el conjunt de les obres... Amb el benentès, però –i amb això acabo definitivament–, que si el senyor Tersol s’estava dedicant monogràficament a la línia 9 no és pas perquè fes una actitud d’abandonament respecte a la línia 5, sinó perquè el volum, la dimensió, l’entitat, la densitat dels problemes d’avanç que la tuneladora té, o les dues tuneladores, respecte a aquesta obra requerien, tota i més, la seva atenció especial, que continua tenint-la. Haurem de parlar de la línia 9, però la línia 9, que té un mètode constructiu diferent, avança més lentament del que hauria d’avançar, però és objecte d’un seguiment i d’una vigilància superior a la línia 5, perquè en la línia 9, al ritme de l’avanç de les tuneladores, el conjunt de les incidències detectades així ho feia recomanable, com no era el cas en el cas de la línia 5. Gràcies, senyores diputades, senyors diputats. SESSIÓ NÚM. 45.1 Gràcies, honorable conseller. Té la paraula el senyor Joan Ridao. (Pausa.) Senyor president, senyores i senyors diputats... Honorable conseller, quan jo parlo de perpetuar el sistema d’obra pública o aquesta continuïtat institucional mal entesa, no em refereixo a la continuïtat de determinats alts càrrecs en el seu Departament, que, si presenten, diguem-ne, el currículum adequat i, per tant, la perícia i la professionalitat adequades, poden continuar en el seus llocs de responsabilitat. Vull dir que té molt més a veure amb els procediments i, per tant, amb la cadena de contractacions, que vostè ha blasmat insistentment; amb la reducció de costos a ultrança per actuar amb més celeritat, però alhora amb més inseguretat; amb la incúria, en ocasions també, d’alguna empresa, de GISA, per què no?, en algun moment. Em refereixo estrictament a això. En segon lloc, a mi em molesta, igual que a vostè, aquests dies, quan he llegit els mitjans de comunicació, que es refereixin tot sovint al Carmel com un barri marginal, perifèric, com un suburbi. A mi em molesta, i m’emprenya, i recordo haver estat... I jo no sóc del Carmel, no sóc de Barcelona; sóc de Rubí, que és una ciutat que estructuralment té molts problemes també, com el Carmel. Per tant, comparteixo la mateixa opinió que vostè. I, a més, el Carmel avui és un barri molt més digne que no fa vint o trenta o quaranta anys enrere, això és obvi, i gràcies a l’esforç, sobretot, de les administracions, de l’Ajuntament de Barcelona molt particularment... Em refereixo al Carmel, en origen, com l’epifenomen, una mica, com el paradigma, si vostè vol, d’aquell expansionisme sense planificació, sense el mínim sentit de la sostenibilitat, sense els deguts serveis. Una mica, allò del Candel de Donde la ciudad pierde su nombre, no?, probablement, amb el degut respecte, però és una mica demodé, ja. I, per tant, aquesta referència probablement és sobrera i anacrònica. Jo el que li vull dir és que qui va beneir això, en definitiva, qui és el responsable d’això en el seu moment va ser un senyor que es diu Porcioles, a qui, per cert, no vam ser pas nosaltres que vam atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona –oi que m’entén? Per tant, des d’aquest punt de vista, hi ha un altre element a tenir en compte, com és el passat; cadascú sap el seu, però a mi m’interessa molt particularment, de cara al futur, probablement..., la meva queixa és que no es va tenir en compte en els antecedents, probablement, tot plegat, per extremar les degudes precaucions. Pel que fa a les responsabilitats, no li sàpiga greu acceptar les responsabilitats que convingui, perquè l’objectiu que ens porta ara i aquí –per això hem acceptat aquest Ple monogràfic– és recuperar la credibilitat, i això passa necessàriament també per assumir responsabilitats. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 42 Vostè s’ha referit al paper del director general. El director general autoritza a fer un projecte modificat, no el projecte, diu vostè. D’acord. Però igualment això és tant com fer un vestit a mida, per exemple, per al forat de la plaça Pastrana, i això es va fer a través d’aquest projecte modificat, i, per tant, en això té una responsabilitat també el director general. Vostè diu: «Es van fer sondejos cada seixanta-vuit metres al túnel principal», vostè ho ha dit, i és veritat, però zero sondejos a la cua de maniobres; dos, però la veritat és que no se’n van fer tants com al túnel principal. Per tant, des d’aquest punt de vista..., i el sondeig S-14 té dinou metres de profunditat; per tant, no es va actuar amb la mateixa diligència i amb la mateixa prudència que en altres casos. tar de dintre, les faci qui les faci i les digui qui les digui. El joc net per part de tothom no només ha de ser compatible amb l’Estatut, sinó que sense joc net no cal que ens posem a fer un nou Estatut. Un estatut limitat, hipotecat o condicionat per les irregularitats, no se’l mereix el poble de Catalunya i no podria tenir mai el suport d’un parlament com aquest. Estatut i Catalunya, sí; honradesa i comptes clars, també. Gràcies, senyor president. El president Senyor Nadal, té la paraula. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Li dic que no tingui recança a admetre responsabilitats perquè el quid de la qüestió, el que ens porta ara i aquí, hi insisteixo, és aquesta autèntica crisi de confiança en les institucions públiques, també en aquest Govern. I el primer objectiu de tota administració pública ha de ser vetllar per la seguretat, i també pels drets dels seus ciutadans. I, si això no és així, la confiança, la legitimitat, la credibilitat del conjunt d’administracions entren en crisi. I quan un àmbit del Govern, qualsevol, el Departament que vostè dirigeix, el de Política Territorial i Obres Públiques, pot perjudicar la credibilitat de tot un govern, vostè ha de ser el primer interessat que aquest Departament, el seu Departament, assumeixi la seva responsabilitat. Per què? Per evitar perjudicar tot el Govern i el conjunt de les institucions públiques. I cregui’m, que li ho dic jo, en nom del meu Grup Parlamentari, d’Esquerra Republicana, que aquesta doctrina la tenim, com vostè sap, molt ben assumida. Pujo a la tribuna, senyor president, per deixar clar, molt clar, que, efectivament, una cosa és una cosa, i l’altra és l’altra. És a dir, el compromís de la transparència és un compromís que hem assumit, és un compromís que hem acceptat i que hem compartit, i és un compromís que ens hem exigit mútuament i que mantindrem. Però és també molt evident que l’Estatut que Catalunya mereix i necessita no pot quedar sotmès a cap pressió ni a cap preu vinculat a aquesta qüestió. Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. I, per altra banda, Catalunya necessita, Catalunya vol, Catalunya ha de tenir un estatut a la mida de la voluntat i de les necessitats del poble de Catalunya, sense cap condicionant ni contrapartida de cap mena. El president Té la paraula el senyor Carod-Rovira. El Sr. Carod-Rovira Senyor president, senyores i senyors diputats, hem seguit el debat amb interès polític i amb atenció personal, per motius obvis, i desitgem, com estem convençuts que desitja tothom, que es resolgui el problema dels afectats, que s’evitin situacions similars en el futur i que s’assumeixin les responsabilitats que s’han d’assumir. Però si surto jo ara a fer ús de la paraula és perquè abans hem sentit en aquest hemicicle afirmacions d’una gravetat extraordinària a propòsit de l’anomenat «3 per cent», és a dir, sobre presumptes irregularitats financeres en obra pública. I aquest Parlament no pot tolerar, per respecte a la seva sobirania i a la seva dignitat, la més mínima expressió per part de ningú que pugui ser interpretada com una amenaça, com un silenci, com una acusació, com una dissuasió o com un pretext que ningú, de cap banda, pugui utilitzar com a moneda de canvi davant l’elaboració de l’Estatut. Cap interès econòmic de ningú, de cap part, pot passar al davant o pot condicionar l’interès nacional de la majoria. Si no estem disposats com a Parlament a acceptar limitacions de fora, tampoc aquest Parlament les pot accepPLE DEL PARLAMENT De manera que recullo les seves paraules i expresso que, en allò que s’hagi d’investigar pel sistema que s’hagi d’investigar –comissió d’investigació, estudi o el que decidíssim–, en allò que s’hagi d’establir com a mètode per afavorir i garantir la transparència i tots aquells altres compromisos de control democràtic que vam signar i compartir plegats, farem tot el que s’hagi de fer. El president Hi ha cap més paraula? (Pausa.) Per tant, passem al Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya. Té la paraula, en el seu nom, l’excel·lentíssim senyor Josep Piqué. El Sr. Piqué i Camps Moltes gràcies, molt honorable president del Parlament. Il·lustres diputats i diputades, estem aquí en un ple extraordinari demanat pel Grup Parlamentari del Partit Popular en primer terme, sobre això que jo crec que en termes mediàtics ja es comença a conèixer com «el cas Carmel». Això s’ha utilitzat, aquesta expressió s’ha utilitzat en altres circumstàncies, no?, i de seguida va tenir èxit; però jo crec que estem parlant del cas Carmel. Per què? Home, perquè estem davant d’un fenomen molt greu i d’una situació molt complicada, molt greu, hi insisteixo. Abans el senyor conseller ha dit una cosa que en el context d’avui no m’ha semblat, si m’ho permet, gaire oportuna, no? Aquí hi ha veïns del Carmel i els deia que somiar és gratis. De moment el que necessiten és poder SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 43 dormir a casa seva, de moment. El primer que necessiten és dormir a casa seva, i quan dormin al seu llit, potser podran somniar. Però mentrestant aquestes expressions, si m’ho permet, eh? –i li ho dic amb tots els respectes–, jo me les estalviaria, i a més a més perquè no només hi ha veïns del Carmel, sinó que també hi ha veïns de Sallent, que també avui no han merescut ni una sola paraula de ningú. (Veus de fons.) Potser sí, doncs escolti’m me n’alegro, potser m’he despistat en algun moment, però jo els vull expressar també la meva solidaritat, com és natural, no? S’han comès greus errors en la gestió de la crisi, senyor conseller, probablement no imputables a vostè. I vostè sap que jo li tinc un gran respecte personal i un apreci personal, però s’han comès greus errors, probablement alguns d’ells inevitables, no dic que no, perquè és veritat que quan hi ha un problema, doncs, tots som propensos a generar falses esperances, a minimitzar el problema, a dir que això només durarà unes hores, que només durarà tres dies, que al final d’això no n’hi ha per tant. Després hem vist que les coses es compliquen, com és natural, no? Però, deixi’m... (remor de veus), no se’m posin nerviosos perquè avui ja els anticipo que vull parlar claret. Només hi ha una dada positiva de tot el que ha succeït en aquest darrer mes i, particularment, del que ha succeït avui només hi ha una dada positiva, i és que no hi ha desgràcies personals, és l’única dada positiva, tota la resta és un desastre. El debat d’avui és un desastre, el que hem vist aquesta tarda... –no parlo d’aquest matí, senyor conseller, li ho dic amb tota sinceritat–, el que hem vist aquesta tarda és un desastre, un desastre per als veïns que ens estan escoltant, per als ciutadans que ens estan escoltant per la ràdio i per als ciutadans que ens estan veient per la televisió. I ho justificaré, no és una afirmació que vulgui ser demagògica, ho justificaré. Però, a més a més, és que aquí hi ha representants dels veïns afectats i estem parlant, gràcies a Déu que no hi ha desgràcies personals, no hi ha hagut ni morts ni ferits, però estem parlant de grans drames humans, de sentiments molt profunds d’angoixa, d’irritació, de sentiments de desconfiança respecte a les institucions, de desesperança. I em vull fer una pregunta, i la faig a aquesta cambra i la faig a ells també, que no me la poden contestar, a diferència dels que estem a la part baixa de l’hemicicle, a l’hemicicle. Aquests sentiments d’irritació, de desconfiança, de desesperança, d’angoixa després del debat d’avui, s’han reduït? Han millorat, però, després d’haver escoltat com els polítics parlàvem només de les nostres coses, només dels nostres problemes i que ens intercanviàvem amenaces i xantatges, de la qual cosa vull parlar al final, jo em pregunto si els sentiments dels afectats han disminuït o han augmentat. I tinc la personal convicció, i tinc la clara intuïció que avui els veïns surten més angoixats, més irritats, no amb més confiança en les institucions i, probablement, més desesperançats. Hem vist també, des del punt de vista de la gestió de la crisi, com des del Govern, al qual vostè pertany –tot el seu Govern, que presideix el senyor president de la Generalitat, que li agraeixo la seva presència perquè sé que tenia un altre compromís i que ha tingut la deferència, ara, d’estar en aquests moments, i li agraeixo–, doncs, hem vist com s’ha intentat limitar la llibertat d’informació per part dels mitjans de comunicació. Avui gairebé no se n’ha parlat, d’això, no?, però crec que és un dels escàndols democràtics més importants que hem assistit en molt de temps, dir: «Escolti’m, jo ja li diré a vostè, mitjà d’informació, quines són les informacions noticiables, i ja li passaré les imatges que jo crec que són les importants.» Escolti’m, ja sé que després això s’ha corregit, en part –en part–, però no del tot. Ha passat un mes. Hi ha moltes famílies sense casa que no saben si hi podran tornar o no, i els que se’ls diu que hi poden tornar, amb claríssima desconfiança. Com molts de vostès jo també he visitat el barri. Ho he fet sense càmeres, per cert, i sense fotos, com molts d’altres, ja ho sé, però he vist l’angoixa dels ciutadans i he vist les esquerdes, i he vist gent plorar –he vist gent plorar–, i això mereix una resposta per part de la classe política d’una alçada intel·lectual i d’una alçada moral –moral– molt superior a la que hem vist aquesta tarda, molt superior. Els ciutadans afectats i el conjunt dels ciutadans que poden estar afectats per altres coses, que també en vull parlar, mereixien dels que estem en aquest hemicicle representant-los, a ells, representant el conjunt del poble de Catalunya, respostes millors, i una mica més d’humilitat, efectivament, no?, i més autocrítica. SESSIÓ NÚM. 45.1 Hi ha hagut precipitació en determinades decisions. Se n’ha parlat tant que jo no hi insistiré massa, però, quan es decideix que poden tornar i després es decideix que no poden tornar, a alguns dels afectats se’ls produeix un mal irreparable i una desconfiança, probablement, irreversible respecte a les institucions i respecte a les certificacions dels tècnics. Però, al mateix temps, també hi ha hagut un retard en decisions que fa molt de temps que tots sabem que eren inevitables. Tots sabíem que aquest tema tant i tant important s’havia de debatre en aquest Ple, que havíem de fer un ple extraordinari monogràfic, tots ho sabíem. Per què hem tardat tant? Perquè hem vingut, arrossegant els peus, i tots sabem que de la forma que sigui –i estic disposat a parlar-ne–, de la forma que sigui cal una comissió d’investigació. Estic disposat a parlar-ne, i els grups parlamentaris, i demà segurament..., estem en disposició d’arribar a un acord. Però que cal una comissió d’investigació, sobretot després d’haver escoltat les coses que hem escoltat aquesta tarda, segur, més que mai. Era una decisió irreversible –irreversible–, inevitable, perquè portem un mes discutint sobre aquesta qüestió. Fem-ho ja d’una vegada. I després, una mica d’autocrítica. Si totes aquestes coses són així –que crec que són així–, si a més a més els veïns, per més que se’ls digui tot el que se’ls ha dit avui, se senten amb una certa situació d’indefensió, fem una mica d’autocrítica. No parlaré de què hauria passat si els responsables d’aquesta història fóssim uns altres, no en parlaré, d’això. Ja no en vull parlar, d’això, perquè em sembla que queda prou clar. Per què no en parlaré? Perquè avui tenim tots en aquesta cambra –i representem el conjunt del poble de Catalunya– una gran responsabilitat, i és –i fins ara no l’hem PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 44 complert–, és estar a l’alçada de les circumstàncies. I estar a l’alçada de les circumstàncies vol dir evitar fer partidisme, sovint barat, evitar actuar per càlculs electoralistes o oportunistes. En una situació com aquesta, amb els afectats davant –i encara que no hi estiguessin, evidentment, igual–, els polítics, els que tenim responsabilitats polítiques des del Govern o des de l’oposició –i de vegades hem estat al govern i ara estem a l’oposició– hem d’estar a l’alçada d’allò que ens exigeixen els ciutadans. I vol dir que hem d’estar a l’alçada del rigor, de la seriositat i també de la transparència, i també d’evitar determinats espectacles. I això també exigeix que exigim tots plegats saber el que ha passat, per què i qui a pres les decisions, i exigir, probablement, com a mínim, tres coses: responsabilitats, evitar que això torni a passar en el futur i, potser, el que és més important ara, que els afectats puguin veure satisfetes les seves necessitats com més aviat millor, i que puguin tornar a confiar, com més aviat millor, en les institucions. Hem de tornar la confiança en les institucions per part dels ciutadans, que, hi insisteixo, avui està perduda. Per això em sembla que la comissió d’investigació en la forma que acordem és absolutament imprescindible, no per tirar-nos els trastos al cap, perquè tots tenim al cap perquè serveixen determinades comissions d’investigació al final, i jo no vull compartir aquesta responsabilitat des del meu Grup Parlamentari, no la vull compartir. No vull que hi hagi una comissió d’investigació al si del Parlament de Catalunya i que al final els ciutadans pensin que només serveix per retreure’ns, els diferents grups polítics, les nostres misèries. Vull una comissió d’investigació política –política– que dirimeixi responsabilitats polítiques però que simultàniament treballi amb rigor i treballi amb seriositat i doni respostes reals a les preocupacions de la gent. I, en aquest terreny, jo ja els avanço que el meu Grup Parlamentari hi serà i treballarem en aquesta direcció. no es poden complir; els certificats perquè la gent pugui tornar i que es veu que són, al final, paper mullat; decisions polítiques prèvies a l’emissió d’aquests certificats, que ja estaven preses. Bé, no només el treball del senyor conseller de Política Territorial i Obres Públiques, que em consta que ha dedicat moltes hores a això, sinó de la resta de consellers afectats. Ara, el senyor Bargalló, quan jo deia que alguns hem visitat el barri de manera discreta, ell em deia que també, i estic disposat a creure’l, no?, però també és veritat que he tingut la temptació de pensar que, com que el primer dia el van dur a un lloc que després va demostrar que es podia enfonsar, potser se li van acabar les ganes de tornar-hi, perquè no hem sabut que hi tornés –no hem sabut que hi tornés. Permeti’m la petita broma, però que no ho és –que no ho és–, perquè és veritat que el conseller d’Habitatge té les seves responsabilitats i no l’hem escoltat avui, ni avui, ni pràcticament al llarg de la crisi. I la consellera de Benestar Social, també, i el conseller de Comerç ja no és ni aquí, i es va permetre el gran luxe de dir: «Escolti’m, no aniré al Carmel ni hi penso anar. Però ja he parlat amb els comerciants del Carmel –he parlat amb els comerciants del Carmel.» I el senyor conseller de Comerç no es pot escaquejar com s’està escaquejant. I el senyor conseller en cap, amb tots els respectes, doncs ha d’agafar també les regnes d’aquesta història, perquè no és només un problema del conseller de Política Territorial, sinó que és un problema del conjunt del Govern –del conjunt del Govern . Després, bé, hi pot haver un debat sobre si s’havia de segellar o no el túnel de maniobres. Hi ha diferents opinions. Jo les que he consultat, i que em mereixen més confiança, és que s’havia de fer. Ja li anticipo que s’havia de fer. Són els mateixos que em diuen que utilitzar el nou «mètode austríac» per fer túnels sota les cases d’una ciutat és una catàstrofe i un desastre, els mateixos –els mateixos–, per tant, ja aniré després a això, no? Però més enllà de la gestió de la crisi hem de parlar de moltes coses, i, efectivament, hi ha una cosa que és la gestió de la crisi, hi ha un altre tema que és els darrers catorze mesos, i després hi ha un altre tema que és el que el senyor conseller en deia aquest matí «els orígens remots»; és clar, remots..., remots tampoc, no?, però dels últims tres o quatre anys quan s’inicia tota aquesta història. Però després també m’agradaria parlar d’aquests ajuts de la Unió Europea que havien de venir, que ja no sé quins són, perquè avui no s’ha esmentat això, que jo sàpiga, que jo recordi, almenys en quantitat fixa, 235 o 238 –ara no ho recordo– milions d’euros. En algun moment s’havia parlat de 200 milions de dòlars. Després la Unió Europea va dir: «Escolti’m, potser sí, però vostè m’ha de dir a què renuncia, perquè això és un joc de suma zero», d’això també n’hauríem de parlar, no? I per tant, hauríem de parlar també..., és clar, també s’ha dit, en aquest context, no?: «Ara l’Ajuntament ha arribat una mica tard», el senyor conseller de Comerç... (Remor de veus.) En aquest context ara es diu: «No, és que pel Carmel farem un ARI», ara... Calia que s’enfonsés el Carmel perquè es fes una actuació de rehabilitació integral del Carmel, no?, calia que s’enfonsés. Home, pensem-hi tots plegats, no?, perquè també, si em queda temps, voldria parlar d’això que en diuen la «Barcelona del disseny i la Barcelona real», que passa també per aquí, no? Jo, si m’ho permeten, faré un petit comentari sobre les tres qüestions. Sobre la primera, la gestió de la crisi. Home, un pèl d’autocrítica, no? Terminis que després M’agradaria també que en algun moment, quan es demanen responsabilitats a les empreses, també es parlés de les assegurances, i a qui estan atribuïdes. Però, bé, Estem davant d’una crisi important. Aquí s’ha esmentat molt sovint la paraula accident. Miri, no. Un accident és un accident. Això és el resultat d’una actuació de l’Administració, que a la vista del que he escoltat aquest matí jo crec que ja ens queden molts pocs dubtes que, com a mínim, és negligent, i puc seguir expressant dubtes, però com que sé que hi ha un procediment penal obert em quedaré aquí, però no estic gens segur que les negligències no siguin, a més a més, culposes, per no dir doloses, que no ho sé, però segurament aquesta sospita s’ha instal·lat ja i veurem quin resultat té. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 45 errors de gestió de la crisi crec que són evidents. Però he vist un intent del conseller, raonable d’altra banda, de dir: «Miri, ho hem fet raonablement bé.» Vostè ha dit que ho havien fet del tot bé, i jo li dic que ho han fet bastant malament. Però al final la culpa és dels anteriors. I aquest matí ha dedicat vostè una bona estona a derivar la responsabilitat cap als governs de Convergència i Unió. Molt bé, jo també en vull parlar, d’això, també, però vostès porten catorze mesos –catorze mesos– i vostè va dir en la compareixença a la Comissió de Política Territorial –no ho sabem ben bé, perquè en un moment parlava d’accident, en d’altres no–, va dir: «Això no es podia preveure, però sí que es podia prevenir.» Hem d’anar al diccionari, eh?, per esbrinar tot això –hem d’anar al diccionari. Però, bé, en qualsevol cas els canvis, que és veritat que s’havien anat fent amb anterioritat i que es fan sense estudis ni al·legacions, al final també es legalitzen sense publicitat ni concurrència, sí, perquè resulta que el que es presenta té seixanta-un cèntims de diferència –menys– del límit que obliga que efectivament els estudis s’hagin de fer amb publicitat i concurrència. Deixo a part el tema de dir: «Escolti, és clar, nosaltres ens vam trobar en una situació que no podíem fer res més, vull dir, ens trobàvem en una situació de fet, que és que les coses ja s’estaven fent i per tant, la construcció havia de seguir i havíem d’autoritzar que es fes el modificat el mateix dia.» Que no deixa de ser una cosa bastant peculiar i bastant pintoresca, no?, però puc entendre que com que s’havia fet així i es legalitzava una situació de fet, doncs, la seva Administració ho fes. Però del febrer del 2004 al febrer del 2005 ha passat un any –un any. I ara els faig una pregunta: calia que s’esfondrés el Carmel perquè vostès s’adonessin que els procediments que es fan servir són una catàstrofe? Si no s’hagués esfondrat el Carmel, seguirien fent exactament el mateix? Perquè jo entenc molt bé la crítica als procediments dels anteriors, i la comparteixo, però vostès porten més d’un any, i, des del moment que es produeix aquesta circumstància, vostès haurien pogut adonar-se que algunes coses, efectivament, s’havien de canviar. Van publicitar fins a límits propagandístics que havien fet una auditoria de gestió que va permetre al senyor conseller d’Economia i Finances donar un suspens a l’actuació administrativa de l’anterior Govern. Ens en vam adonar, d’aquestes coses? Ens en vam adonar, dels forats brutals del procediment administratiu que se segueix en les obres públiques a Catalunya i que vostè aquest matí ens ha explicat a bastament i que a mi, personalment, m’han deixat esparverat? –hi torno de seguida, perquè no vull acabar encara amb els darrers catorze mesos. Quin cas hem fet de les discrepàncies que després s’han conegut entre la direcció d’obres, les constructores i la mateixa GISA? Quin cas hem fet dels avisos dels mateixos veïns? I dels grups municipals? El Grup Municipal del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona, doncs, ja fa molts i molts mesos, si no ho recordo malament des del passat mes de març o de maig de l’any passat ja li preguntava a l’Ajuntament: «Escolti, vostè n’és conscient, del que està passant al Carmel?» I el nostre propi Grup Parlamentari aquí al Parlament de Catalunya, el mes de gener, va presentar també aquesSESSIÓ NÚM. 45.1 ta qüestió en aquest Parlament. Respostes en els dos cantons? Zero –zero. En termes pràctics, cap. I els veïns no ho saben, a més a més. Però –però– jo he tingut ocasió de repassar les hemeroteques, i tots hem vist la notícia d’una floristeria al Carmel, del mes de gener, que diu: «Escolti’m, és que no puc entrar, perquè se m’ensorra la vorera de davant de la floristeria» –del mes de gener. Què passa?, que aquests avisos no són suficients? Hem de seguir fent el mateix? Hem de tirar pel dret? És que tot això és molt preocupant, no? No parlo ja que no hi hagi avaluació de l’impacte ambiental del projecte, que probablement és legal que no hi sigui, però no deixa de ser una cosa, com a mínim, que permet una certa interrogació. Me’n vaig als orígens remots, perquè voldria parlar de tot el que tinc ganes de parlar. Home, ara, és clar, dius..., allò que en diuen en castellà «a toro pasado», no? Però quan parles amb els veïns et diuen: «Escolti’m, és que per allà sota era impossible fer el que vostès plantegen.» A qui se li pot ocórrer fer una cua maniobres en una muntanya, en un lloc que tothom sap que abans hi passava una riera? Sí. Això, ho diuen els veïns; no ho dic jo –no ho dic jo. I vostè aquest mateix matí ens ha explicat els problemes d’allà sota. A qui se li pot ocórrer fer una cosa tan important i tan àmplia com una cua de maniobres, un túnel de cua de maniobres, en un terreny que és un terreny com el del Carmel, absolutament inestable, per molts motius? Diu: «No, i a més a més, per si no n’hi ha prou, ho fem al costat de l’estació. I a més a més perforem el túnel per un mètode com el mètode austríac, que ens dóna els resultats que ara hem vist que ens dóna.» I va decidir que fos el mètode austríac, quan en molts altres llocs això ja està prohibit i quan et diuen: «Aquest és un mètode per obrir mines, explotacions mineres, però no per fer túnels sota conurbacions, perquè té enormes riscos» –enormes riscos. Diu: «No, hi ha una explicació, i és que costa menys.» Ai las! Tremend, perquè, si aquesta és la raó, algú haurà de donar moltes i moltes explicacions; els d’abans i els d’ara, perquè vostès han avalat la continuïtat d’aquest mètode, almenys fins ara. Aquest matí hem sentit coses també tremebundes sobre la tramitació administrativa i el paper de GISA. Escolti’m, això de GISA és molt important, molt; però al final, pel que hem descobert aquest matí, o tot ho contracta o tot ho subcontracta. Per què? Deixo la pregunta amb interrogant, perquè, com que avui hi ha hagut moltes coses que han quedat amb interrogant, la deixo aquí; però estic segur que tots vostès estan intuint el que estic intentant explicar. Per què? Vostè mateix, senyor conseller, ha dit: «Hi ha una concentració inexplicable d’adjudicataris i de càrrega de treball»; ho ha dit avui i ho va dir en la seva compareixença davant de la Comissió de Política Territorial i Obres Públiques. En quin país vivim? –en quin país vivim? Vostè ens ha explicat uns procediments d’adjudicació de l’obra pública i de modificació dels projectes que segurament els ciutadans que viuen al Poblenou, o que viuen a la Teixonera, o que viuen al carrer Rosselló, o que viuen al Coll, o que viuen al Bon Pastor han entès perfectament, perquè resulta que tots ells, PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 46 no només els del Carmel, estan dient que les seves cases s’estan movent i que tenen esquerdes que abans no tenien. Hem de donar una resposta a això, senyor conseller. I la resposta no pot ser: «Oh!, és que fins ara les coses es feien sobre la marxa» –sobre la marxa. Fins ara se’ls ha dit, a tots aquests veïns, que les seves esquerdes no tenien res a veure amb les obres del metro. Som capaços de mantenir aquesta afirmació avui? No sé si el Govern ho ha fet, però l’Ajuntament de Barcelona, sí. I hem de donar una resposta a aquesta gent perquè, Déu no ho vulgui, però que no passi res –que no passi res. I de la manera que hem vist que s’adjudicaven les obres públiques i que es modificaven els projectes, sense al·legacions, sense informació, sobre la marxa i a posteriori, i, al cap de no sé quants mesos, doncs, resulta que es legalitzaven, quina confiança hem de tenir respecte al que està succeint? I no em digui que la Terra es mou. És clar; és clar, en rotació. Des de Galileu ho sabem. (Rialles.) Sí, sí. I a Galileu li va costar el que li va costar, no?, però nosaltres ja estem en una altra etapa històrica. Oh, és clar que la Terra es mou!, només faltaria! I és clar que hem de fer túnels sota les ciutats!, només faltaria! Totes les ciutats del món estan plenes de túnels per sota, i de conduccions de tot tipus. Només hi ha un petit problema: que s’han de fer bé –que s’han de fer bé. I no hem de mirar d’estalviar costos ni hem de mirar de dir: «Bé, doncs, escolti, vejam, qui dia passa any empeny, i ja en parlarem, i tant de bo que no ens passi mai re...», fins que passa. I ara, i ara ens ha passat, no? I això de posar les prioritats financeres per sobre de la seguretat, doncs, em sembla que, als afectats, no els deu agradar gaire. Per això mateix –i vaig acabant, senyor president–, crec que la comissió d’investigació, en la forma que considerem oportuna, però que ha de ser una comissió política, en seu parlamentària, perquè, si no, segurament els ciutadans no ens ho entendrien, ha d’entrar en totes aquestes coses, no? –ha d’entrar en totes aquestes coses. Entre d’altres, perquè el que era un clamor en l’opinió pública catalana però que ningú en parlava perquè, com que Catalunya és el regne d’allò políticament correcte, allà on tots ja ens entenem, no?, «tu ja m’entens» i, en fi, «no cal que en parlem, perquè tots estem al cap del carrer»..., el clamor que hi ha a la societat catalana, jo avui l’he vist confirmat per afirmacions –no només per insinuacions, no?, sinó per afirmacions– de destacats membres del Govern de la Generalitat, com vostè mateix, o pel mateix president de la Generalitat. Em refereixo a aquest clamor que existeix des de fa molt i molt de temps, que l’adjudicació de les obres públiques a Catalunya, doncs, passava pel pagament de comissions. Jo no vull anar..., jo no hagués fet mai pàbul a aquest tipus de rumors, i menys en seu parlamentària, però és que avui he escoltat determinades afirmacions del conseller de Política Territorial i del mateix president de la Generalitat que em porten a la conclusió de dir: «Escolti’m, ja no és només un rumor.» Per tant, parlem-ne. O a què ve aquesta referència al 3 per cent que ha fet el senyor president de la Generalitat?, a què ve? I després en parlaré, d’això, en la línia d’una de les coses que ha dit el senyor Carod-Rovira. PLE DEL PARLAMENT Vostè mateix ha dit que hi havia una concentració difícilment explicable de l’adjudicació d’obres, tant des del punt de vista de la direcció d’obres com des del punt de vista de la construcció: el paper de GISA. Sé que es pot obrir la via penal sobre tot això, només faltaria; però jo crec que els ciutadans també es mereixen que els que tenim responsabilitats polítiques, un cop aquest tema s’ha suscitat en seu parlamentària amb la claredat amb què s’ha suscitat avui..., formi part també d’allò que hagi de veure i discutir la comissió d’investigació. I espero que en aquest tema no passi –i ara ho diré amb tota solemnitat, i em dirigeixo als dos grups majoritaris de la cambra–, espero que en aquest tema no passi el que va passar en el tema de les enquestes, que al final els dos grups majoritaris de la cambra es van posar d’acord per tapar-se mútuament les vergonyes. Espero que en aquest tema no torni a passar, i demano la col·laboració de la resta de grups parlamentaris. I vaig acabant, senyor president, i vull tornar al principi. Jo crec que l’espectacle que hem donat avui, doncs, ens ha avergonyit, ens ha d’avergonyir com a representants dels ciutadans i representants de la sobirania. Durant molts minuts hem vist com el que interessava, el que es discutia, no era només la problemàtica dels ciutadans del Carmel, dels afectats o del conjunt dels ciutadans de Catalunya, preocupats pel que passarà amb l’obra pública. Hem vist com es retreia, fins i tot, què havia passat en la legislatura passada sobre una determinada moció de censura. Jo crec que els veïns del Carmel deuen haver quedat estupefactes que avui es parlés, en aquesta sessió parlamentària, d’aquesta història. No parlem d’això, avui. Un altre dia potser sí, però avui hem de parlar de les coses que ens han convocat en aquest Ple extraordinari i monogràfic, que és un problema angoixant, profundament angoixant, dels afectats, i un problema molt de fons per als ciutadans de Catalunya, que és com es fa l’obra pública a Catalunya i què hi pot haver darrere les adjudicacions de l’obra pública a Catalunya, després de les coses que jo avui he tingut ocasió d’escoltar i que, d’altra banda, estan en el Diari de Sessions, recollides també de manera explícita. Jo no sé què poden pensar els ciutadans després d’aquest debat, però tinc la impressió que, confiança en les institucions, menys que abans de començar. Tinc la impressió que, confiança en els nostres polítics, menys que abans de començar. Tinc la impressió que el prestigi de les nostres institucions és cada vegada menor, sobretot després d’haver vist el que hem vist avui. I vull dir una altra cosa. Jo avui he assistit a un espectacle profundament lamentable, que té dos protagonistes: senyor president de la Generalitat, senyor president del grup parlamentari més important de l’oposició. I he vist com s’intercanviaven acusacions. I hi ha hagut un moment en què s’ha dit: «Escoltin, retirin l’acusació perquè, si no, en els grans temes de país, nosaltres no hi serem.» I he vist la resposta del president de la Generalitat, dient: «Escolti’m, no, no, si ens hi juguem els grans temes de país, nosaltres no continuarem per aquesta via.» Això no pot ser –això no pot ser. I estem parlant de coses prou serioses –prou serioses– perquè no siguin objecte d’intercanvis estranys –d’intercanvis estranys– i, com es diu en castellà, de cambalaches –de SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 47 cambalaches. Estem en un país en què potser hem de començar a ser conscients de les nostres pròpies limitacions, de començar-nos a convèncer que això que estem en l’oasi, que potser vol dir que en el fons estem en una mena de desert ètic –en una mena de desert ètic–, i que quan pensàvem, com deia la propaganda del Fòrum, que des d’aquí volíem canviar el món..., hauria estat molt més important, molt més important i molt més significatiu, intentar canviar el Carmel. Per tot això, jo ho lamento, senyor conseller –i li ho dic des de l’estimació personal–, m’hauria agradat poder retirar la petició del Grup Parlamentari Popular de la seva dimissió; també m’hauria agradat retirar la petició de dimissions d’altres consellers afectats. Després d’haver vist el que avui hem vist, crec que el millor que poden fer vostès, és anar a casa. Gràcies. El president Té la paraula l’honorable conseller senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Molt honorable president, molt honorable president de la Generalitat, excel·lentíssim senyor, senyores diputades i senyors diputats... Vostè pot dir –perquè l’expressió parlamentària és tan lliure i gratuïta com el somniar– que, vist el que ha vist, el millor que podem fer és anar-nos-en a casa; d’acord, és el seu punt de vista. Hi pot posar aquell punt d’afectació, de contundència matisada, d’habilitat retòrica que li coneixem i li reconeixem. I podem donar-li alguna credibilitat, molta o gens. Jo no li’n negaré, però tampoc no la hi reconeixeré tota, senyor Piqué, perquè, com que en el debat polític el joc de les paraules ens transporta amb una enorme facilitat..., de tocar els sentiments de les persones, d’anar al cor de la gent, de dir: «Jo sí que..., i ningú més no hi pensa.» I després... (l’orador fa petar els dits) gran salt mortal i arribar al Fòrum o a l’Estatut. Perquè ha passat, d’acord, però, en qualsevol cas, si ens hem de lamentar d’un espectacle, en graus diversos, hi haurem contribuït avui, aquesta tarda i aquest matí, tots plegats, vostè en la seva petita part, amb la quota del punt d’habilitat que jo li reconec, perquè sé que sap construir els discursos de tal manera que –ja em perdonarà–, entre el joc de les ulleres i de la reflexió, conduint les coses d’un costat cap a l’altre... (Remor de veus.) Tothom té els seus recursos, no? Però ens porta a aquell punt de: «Jo sí que voldria un debat net, un debat no contaminat, un debat tot ell només pensant en el Carmel i parlant del Carmel.» I per què no s’hi ha agafat, senyor Piqué? Jo he dedicat tres hores aquest matí, tres hores, a parlar del Carmel; de les tres hores, una l’he dedicada a alguna d’aquestes qüestions que tenen una certa rellevància, però que no són, amb relació al Carmel, les centrals. I no m’he dedicat –no m’he dedicat– d’una forma autocomplaent a dir «que bé que ho hem fet!», perquè jo sé quanta gent insatisfeta hi ha al Carmel, encara avui, de com estan les coses i sé quants dies ens costarà encara redreçar la situació. I hi serem cada dia i tots els membres del Govern hi seran cada dia, i de SESSIÓ NÚM. 45.1 l’Ajuntament de Barcelona, també, per redreçar aquesta situació. I, és veritat, no hi ha hagut cap víctima mortal i això ens deixa un punt de tranquil·litat que jo els primers dies no tenia, li ho puc ben assegurar, no la tenia, perquè no me les tenia totes. I ara , en canvi, m’ho miro amb un punt de tranquil·litat moral, pensant que s’està fent tot el que s’ha de fer, tant com es pot, de la millor manera possible, amb entrebancs, amb errades, amb sotragades. D’acord, però tot el que s’ha de fer per atendre les persones, totes. No cal la presència mediàtica o la presència subterrània dels consellers. El conseller Huguet potser no ha anat al Carmel, però potser s’ha reunit tantes vegades com ha calgut amb sectors implicats per abordar qüestions específiques que afecten el problema del comerç, en allò que és de la seva competència i que no és estrictament allò que és la compensació econòmica pel lucre cessant i pels problemes derivats del tancament dels establiments com a conseqüència de l’ensorrament, que és competència d’altres departaments, que han entomat i que hem entomat aquesta situació. Exactament igual com els altres consellers i conselleres que s’hi han dedicat, han fet tot i més per aconseguir que un dispositiu dedicat a atendre i a respondre les necessitats de les persones fos al més complet possible, al més continuat possible, al més eficaç possible i que duri tant com calgui. Vostè està d’acord que tothom qui ha perdut la casa l’ha de recuperar? Suposo que sí, no? Vostè està d’acord que mentre no la pugui recuperar tingui una solució de transició? Vostè està d’acord que per a allò que ha perdut, que tenia dintre casa seva, recuperi un valor que hem d’acordar amb ells i que estem acordant amb ells? I vostè està d’acord que l’hem de compensar pels danys morals que ha sofert per aquesta qüestió, aquests i tots els altres fins allà on es determini? Oi, que sí? Doncs, des del primer dia –des del primer– i amb un acord de Govern –amb un acord de Govern– que estableix i determina la forma dels ajuts i que mostra que com que som dues administracions diferents, per mètodes diferents, l’Ajuntament de Barcelona, des del primer dia, pot fer lliuraments a compte com a diner de butxaca als veïns i, en el cas del Govern de Catalunya hem d’arbitrar un ordre, un acord de Govern, crear un dispositiu, concordar diferents departaments implicats, establir un cens, rebre les competències que havia assumit l’Ajuntament de Barcelona i entomar totes aquestes qüestions per donar les dietes que corresponguin, per avançar les bestretes que corresponguin, i per començar a negociar les indemnitzacions que corresponguin, segons els casos. I suposo que també hi està d’acord? I també suposo que tots estem d’acord que, encara que sigui un plantejament –algú pot dir– maximalista, vist el desastre, no per maximalista hauria de quedar que tots els veïns del Carmel que han estat desallotjats tinguin garanties plenes, suficients, assegurades que els desperfectes que es detectin a les seves cases siguin reparats abans no tornin a casa seva. I s’està fent, d’una manera no fàcil, d’una manera no gens fàcil. El dia que tinguem tothom a casa i reconstruïm la complexitat de l’operatiu, ho entendrem tots plegats. Tenir dotze, quinPLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 48 ze, vint, trenta facultatius o perits dedicats a analitzar i certificar i dedicar-hi el temps que cal, i assegurar que els veïns no es pensin que (l’orador pica de mans) plasplas, visita de metge, (l’orador fa petar els dits) cinc minuts i s’ha acabat, sinó... De metge no reformat (rialles) –no reformat–, metge no reformat, sinó visita pis per pis, tot el temps que calgui, diagnòstic acurat i concertació amb els veïns –concertació amb els veïns. Hem visitat, per exemple, les dues escoles i l’església d’una de les dues escoles. Algú de la mateixa escola diu: «Aquesta, aquesta i aquesta ja hi eren, d’escletxes, ja hi eren.» Però, oi que també estarem d’acord que si hem hagut de desallotjar un barri sencer d’una zona concreta i deixar alumnes de dues escoles sense escola, ara quan els plantegem la solució, la solució abordi la totalitat del problema i els plantegi les fórmules que siguin. Abans-d’ahir en parlàvem: «Voleu una reparació d’una setmana del més evident, tornar a l’escola, reparar per Setmana Santa en una segona fase i acabar a l’estiu o voleu dos mesos d’obres i tornar d’aquí a dos mesos?» I es farà el que acordem i triïn, perquè em sembla elemental, perquè s’ha de fer així, perquè no ens ho podem plantejar d’una altra manera, perquè és veritat, vam dir-ho el primer dia: l’atenció a les persones és prioritària, és l’única qüestió que avui manté el tema del Carmel viu com un problema ciutadà de primeríssima magnitud, tota la resta ho resoldrem, amb les discrepàncies que vulgui pel que fa a la valoració tècnica de les solucions adoptades o dels problemes polítics respecte a la gestió administrativa dels problemes plantejats. Però hem dedicat una hora i mitja llarga a parlar només d’això. De manera que, senyor Piqué, i amb el mateix respecte que vostè m’expressa, jo també hi puc posar aquest punt de sentiment personal, d’afectació, de dir (l’orador pica de mans): «No ens podem permetre donar segons quin espectacle», però tampoc no estaria bé que perquè estem tan marcats per determinades situacions ens trobéssim tot el dia mirant-nos a nosaltres mateixos com a classe política i dient: la classe política, la desconsideració de la classe política feta per un polític pot ser un recurs retòric o un moment d’oportunitat per dir, home, plantegem-nos-ho seriosament –plantegem-nos-ho seriosament. Però tots, tots hem quedat colpits en altres moments d’altres episodis per aquella situació tan interpel·lant que deia: «Senyors d’aquesta Comissió, de què volen parlar: de l’objecte de la Comissió o de les seves picabaralles?» No vull anar més enllà, sabem de què parlem. Simplement estic dient: no és el cas o no hem volgut que fos el cas. Jo mateix aquesta tarda, en algun moment, amb el senyor Puig he derivat cap aquí, i no m’ha agradat. Jo mateix en algun moment aquesta tarda en el frec a frec amb el senyor Puig he derivat cap aquí, potser ell també, però vull dir-ho jo. El cert és que efectivament, si poséssim les coses en el seu punt just, i efectivament investiguéssim allò que hem d’investigar i abordéssim l’anàlisi de les causes que hem d’analitzar, i ho fem amb l’oferiment que vostè acaba de fer i o que han fet altres grups de la cambra, potser aportarem a aquesta cambra un plus de credibilitat entre tots, no guanyat per ningú en el moment de la seva intervenció dient «ara, ara sí; ara sí». No. Entre tots, per qüesPLE DEL PARLAMENT tió de capteniment de la cambra, per dir, home... Perquè és veritat que és fàcil jugar amb les paraules, no? I vostè diu, només de començar: «Senyor conseller, no m’ha agradat, vostè ha dit que somiar és gratis, però mentre no puguin dormir a casa seva..., primer que puguin dormir, després, deixi’ls somiar.» I jo estava parlant d’una altra cosa. No em negui que pel fet d’haver dit que somiar és gratis, jo ja no he dedicat avui i el nostre Govern no ha dedicat avui tota l’atenció que cal a una i màxima prioritat que són les persones, que tenen dret, tenen tot el dret a tornar com abans millor a casa seva i que han de poder somiar a casa seva i fora de casa seva que les administracions respondran les expectatives que sobre el Carmel entre tots hi hem de posar. De manera que vull insistir, d’una banda, que, d’acord, les persones primer, però posem-nos d’acord que tots hi hem donat la nostra part de feina, amb errors i encerts, i que tothom hi ha posat de la seva part, posem-n’hi més; si en cal més, posem-n’hi més. O és que no tenim encara un problema obert mentre hi hagi discrepàncies entre els veïns pel que fa a la possibilitat de tornar? Entre aquells que creuen de bon grat que l’Administració ha fet tot el que havia de fer, dedicant-hi totes les hores que hi havia de dedicar, i aquells altres que creuen que «han de passar encara moltes coses per poder tornar a casa meva». I el Govern respecta exactament igual a uns i a altres. Però aquesta situació també l’haurem de gestionar, i forma part de l’escenari del problema, i ens hi haurem de dedicar i haurem de treballar sobre aquesta qüestió. De manera que, transparència, sí; investigació, sí; no donar espectacle, sí; situar les coses en el seu punt just, sí; parlar de les persones, sí, sincerament, obertament, cadascú des de la seva posició. I quan fem després un altre pas i diem: «I per tornar la confiança als ciutadans» –diu– «no me la vull jugar, hi ha un procés penal obert, però jo hi veig responsabilitats negligents o culposes, però, bé, no ho diré.» (Remor de veus.) Ja ho ha dit, però és igual, queda dit a benefici d’inventari i a aplicar a qui sigui: direcció d’obres, UTE, GISA, Govern... No ho sé. És igual. Ara, si és un accident que es podia haver evitat, és evident que, si s’hagués fet tot el que es podia fer, potser això no hauria passat. Però també és molt evident, molt més del que vostè diu, i, per tant, molt menys radicalment en contra del que vostè diu, que a Lausana ahir, a Madrid fa una setmana, a Heathrow fa deu anys, al Japó no sé fa quant temps, amb el mateix mètode –amb el mateix mètode– excepte un cas –excepte un cas–, ha passat el que ha passat. I podia haver passat molt pitjor, perquè si s’esfondra tot un supermercat, no és el Carmel, però, si s’esfondra tot un supermercat pot passar el que sigui. I no ha passat, i tant millor, no?, i Déu no ho vulgui! Però el mètode austríac, amb les adaptacions que siguin, és un mètode que el senyor Melis ha proscrit a Madrid, però que ningú més no ha proscrit enlloc més, amb el matís que sent exactament el mateix el que s’aplica en la línia 3, com que s’aplica amb criteris de màxima seguSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 49 retat, tot apunta al fet que no hi ha els mateixos problemes –no hi ha els mateixos problemes. Ara bé, concentració, adjudicacions, controls, negligència..., no m’ho tingui en compte, senyor Piqué, però... (Veus de fons.) No, li ho diré, perquè igual que ell ha dit que hi havia possibles responsabilitats culposes, que no diré, eh?, doncs, no m’ho tingui en compte, però li ho diré, perquè, a l’hora d’intentar fer simetries respecte a l’escàndol, a l’espectacle, a la degradació de l’espectacle, no ens agrada, però no ens agrada ni a vostè ni a mi, ni a ningú del Govern ni a ningú d’aquesta cambra. No ens agrada. No ens agrada, i és així, que la mateixa empresa que fa els controls geològics de la línia 5, sigui la que fa i feia els de l’AVE Madrid - Lleida. prendre ara, però moltes de les que s’havien pres, s’havien pres i estaven en procés de reforma abans que passés el del Carmel, i, per tant, no ha calgut que passés el del Carmel perquè això passi, però en aquest cas sí, és evident –i això tindrà els seus costos, però és evident– que, com fan la majoria de les altres administracions, qualsevol encàrrec de modificat, fins que no hagi estat tramitat i aprovat adequadament, ha de comportar la interrupció de les obres de què és objecte aquell modificat, sens dubte –sens dubte. Per tant, també va en el conjunt de les propostes de reforma de l’empresa pública GISA que he plantejat, no per fer un procés enrere cap a les causes remotes, sinó simplement per dir: «Escolteu..., fem-ho, fem-ho tot!» No ens agrada. S’ha publicat. S’ha dit –s’ha dit. No té més valor que el que té, simplement serveix perquè alhora que vostè diu «m’hauria agradat moltíssim poder acabar aquest debat dient “ni aquest, ni aquesta, ni aquest, i no sé quin altre conseller o consellera”, ni vostè mateix no haguessin hagut de dimitir», però, és clar, «com que jo tinc memòria» –ho ha dit en premsa, no ho ha dit avui aquí, no?– «com que jo tinc memòria i sé com ens van tractar...» Home!, la simetria és doble: si estableix la simetria respecte a les peticions de dimissió, tampoc no és gratuït que jo recordi –tampoc no m’ho tingui en compte– que hi ha una coincidència, que no és fruit de concentració perquè són dos administracions, com tampoc que no té res a veure que un munt de túnels, molts d’ells no urbans, encara avui, alguns d’ells començats en època del Govern del Partit Popular i d’altres començats ja en època del nou govern socialista, amb xemeneies o no, se segueixin excavant amb el mètode austríac. I una última cosa..., una última cosa, senyor Piqué, potser –potser–, hem comès algun error en matèria de política informativa, potser sí. (Remor de veus.) Potser ens hauríem pogut estalviar algun episodi, potser sí. Però li ben asseguro, senyor Piqué, el següent: primer, en aquesta matèria, i els prego que si hem de tenir respecte per les institucions i pel debat i per tot allò que vostè ens deia en aquest intent de..., que avui ha fet amb tant d’èmfasi, de donar-nos unes quantes lliçons, que jo he recollit –que jo les he recollides–, pel que fa a les situacions d’emergència i de tragèdia i de perill, algun cas havíem de fer de les recomanacions del CAC en aquesta matèria. Probablement, potser em puc equivocar, però, si d’aquí una setmana es produeix el calat de Viella, Viella mateix... (Veus de fons.) Evident, és un matís... (Rialles i veus de fons.) No, no, no, no..., és un fet important. Però a Viella no hi ha gent a sobre, però a Lausana sí que hi havia gent a sobre. (Remor de veus.) Vull dir que, pel que fa a la decisió del mètode, que jo no defenso, perquè he dit que el canviaríem i he dit que no el tornaríem a aplicar en zona urbana i que l’aplicaríem corregit. Si això no és autocrítica respecte a un mètode que hem heretat i hem dit «doncs, ara no –doncs, ara no», vull també que quedi constància, senyor Piqué, que en la revisió dels procediments –en la revisió dels procediments– havíem començat i de molt –havíem començat i de molt. Quin és el nostre problema? Potser no haver arribat prou enllà –no haver arribat prou enllà. Vostè sap el que són les càmeres anant marxa enrere filmant una persona que avança, no? I en una obra en què hi ha màquines, obrers, fang i molt de merder, li asseguro que les coses s’havien de fer, pel que fa a baixar al túnel –pel que fa a baixar al túnel–, amb una cura molt especial. Però, escolti... No facin cas de la procedència, no?, és igual... (Remor de veus.) Diu: «El Govern de CiU va encarregar obres a GISA sense un projecte previ.» Sindicatura de Comptes de l’any 2000, Diari de Girona..., és igual, no? (Rialles.) Sindicatura de Comptes de l’any 2000. Aquest..., aquest és un problema compartit que ve de lluny i que s’ha de reformar amb cura, sense cap connivència, amb les propostes que he fet de reformar l’empresa GISA i deixant clar..., deixant clar una sola cosa –una sola cosa–: el manual estableix el mètode, i en el mètode es defineix que el mateix dia s’encarrega i autoritza. N’hi ha prou –n’hi ha prou– amb una decisió, que naturalment prendrem, i aquesta l’hem de SESSIÓ NÚM. 45.1 I una segona qüestió, i aquesta ja me la pot imputar directament a mi, no al secretari de Comunicació, i és que en el perímetre de seguretat de les obres no hi podien entrar les càmeres, si no era d’una forma preparada, esglaonada i ordenada com es va fer en un dia determinat. (Remor de veus.) I, pel que fa al perímetre de seguretat de l’enderroc, potser ho hauríem de compartir amb la consellera Tura, però, pel que fa al perímetre de seguretat..., mentre dura l’enderroc havent obert un punt d’informació on es van atendre els mitjans de comunicació, ho havíem de fer, crec, com ho vam fer. Perquè, per altra banda, hem fet 15 conferències de premsa sobre el tema; 13 entrevistes; d’1 a 3 notes diàries informatives, i l’únic que es va fer va ser establir –establir-lo– un perímetre de seguretat per a l’enderroc i unes cauteles per entrar al túnel. Hi ha una altra qüestió sobre la qual jo no puc opinar, sobre la qual no m’atreveixo a opinar, que és si en les assemblees dels veïns, on n’hi ha que ho volen i n’hi ha que no ho volen, han de ser totalment obertes o no. No m’atreveixo a opinar. Sobre això jo no hi he intervingut, però li asseguro que no em veig amb cor de tenir una opinió clara respecte de si ha de ser tot obert o si s’han d’establir unes regles del joc que hem d’acordar. Hem comès algun error? Segurament que sí. Jo mateix, com a portaveu, potser –potser– no hem acordat amb PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 50 els mitjans la manera d’acordar conjuntament com abordàvem l’accés a la màxima informació. Però li asseguro que, notes a part, afortunades o no, si alguna cosa ha mogut el Govern és la voluntat de donar tota, tota, tota i més, la informació de què disposava. Gràcies, senyor diputat. El president Gràcies, honorable conseller. Té la paraula el senyor Piqué. El Sr. Piqué i Camps Sí, moltes gràcies, senyor president. Moltes gràcies, honorable conseller, gràcies per les seves paraules i pel seu to. Jo vull ser congruent amb les paraules que he dit abans, no? I, per tant, li anticipo que sobre aquesta darrera qüestió jo avui no en parlaré. Sobre la qüestió de la política informativa, avui –avui–, no en parlaré, en parlarem en un altre moment, perquè avui crec que no toca parlar d’això, més enllà d’haver-ne fet la referència. Però aquest és un debat que avui no crec que sigui el que realment esperen escoltar els ciutadans que ens escolten. Per tant, li anticipo que en parlarem un altre dia; no sé si vostè tindrà la responsabilitat de contestar com a conseller portaveu o serà el conseller en cap o a qui li toqui..., m’és igual, en tornarem a parlar i ho plantejarem en seu parlamentària. Tampoc voldria anar a algunes al·lusions que vostè ha fet respecte a actuacions d’altres administracions i de..., no, perquè a mi això també em resultaria fàcil i segurament divertit i trobaria molts exemples que podríem intercanviar, no? –que podríem intercanviar. Jo crec que avui el que toca, i, per tant, ja li anticipo que seré breu amb aquesta intervenció..., avui el que ens toca és, efectivament, parlar. Primer, de com atendre les necessitats dels ciutadans afectats; de com tranquil·litzar aquells ciutadans que creuen que es poden veure afectats per situacions similars –i no n’hem parlat gaire–, i de com tranquil·litzar el conjunt dels ciutadans i que recuperin la confiança en les seves institucions a l’hora de resoldre problemes com els que hem tingut. I jo li he distingit en la meva intervenció dues coses, que torno a reiterar, si convé, jo li he dit: «Vostè ha fet una intervenció prolixa aquest matí, de gairebé tres hores.» En alguns moments, li haig de dir, que..., en fi, es feia difícil de seguir perquè estaven plenes de tecnicismes i jo no sóc un tècnic en geologia ni amb... Vostè n’ha hagut d’aprendre com jo, en altres circumstàncies, que al final has d’aprendre coses de les quals no necessàriament ets un expert, no? Però jo li he reconegut que aquest matí vostè ha fet un esforç d’explicació, li he retret que en alguns casos no hi havia prou autocrítica respecte a la gestió de la crisi, però quan he fet la qualificació del resultat d’aquest debat no m’he referit a la seva intervenció d’aquest matí, m’he referit al debat d’aquesta tarda entre els diferents grups polítics. I, per tant, em puc reiterar de nou, perfectament, amb les afirmacions que li he fet. Jo ja sé que vostè ha dedicat més d’una hora a parlar de tot el que s’havia fet per als veïns. Vostè també convinPLE DEL PARLAMENT drà amb mi que tot el que es faci sempre és poc i que el sentiment de molts veïns, com han expressat avui mateix, és que se senten indefensos, que creuen que no estan prou informats... I això és natural, i segur que tenen raó, perquè els afectats per una desgràcia que ells no han provocat sempre –sempre– tenen raó o, com a mínim, se’ls ha de donar la raó i se’ls ha de donar satisfacció. Per tant, sobre això no estem discutint. Estem discutint, en tot cas, de què més es pot fer respecte a l’angoixa, a la irritació, a la desesperança, a la desconfiança de totes aquestes persones. Què és el que podem fer, que n’hem parlat pràcticament gens avui, respecte a la desconfiança i a l’angoixa que tenen altres veïns d’altres llocs de Barcelona i de Catalunya perquè també creuen que els pot passar quelcom similar, i pràcticament no n’hem parlat, i es mereixen que els prestem exactament la mateixa atenció –exactament la mateixa atenció–, i que també parlem, al final, no només de què és el que hem de fer per intentar donar resposta a les necessitats dels veïns afectats, sinó què hem de fer perquè el que ha succeït no torni a passar. I, per tant, la pregunta bàsica no és només què hem de fer per als veïns, sinó què hem de fer perquè el que ha passat no torni a passar. I, per tant, saber per què ha passat. I aquí, doncs, segurament, ens hem de preguntar què ha passat en els darrers mesos, quan vostès porten responsabilitats de govern; què ha passat en anterioritat, quan les responsabilitats dels governs eren d’uns altres, i quines conseqüències en podem treure..., i quines conseqüències en podem treure, hi insisteixo, per evitar que es tornin a produir situacions tan dramàtiques com les que vivim. Però és que, a més a més, d’aquest debat d’avui ha sortit una altra circumstància que nosaltres, com a representants dels ciutadans de Catalunya, no podem deixar de banda, i crec que seria una responsabilitat de tots plegats, de tots els grups polítics, i és que, arran del debat d’avui, en seu parlamentària i per persones molt autoritzades, s’ha fet un intercanvi no només d’insinuacions, sinó d’acusacions respecte al fet que hi poden haver comportaments irregulars en els processos d’adjudicació de l’obra pública a Catalunya. No sé si ara, abans, o ara i abans. Jo crec que tenim l’obligació, per tots els ciutadans que ens han escoltat, de donar-los una resposta adequada que els tranquil·litzi –que els tranquil·litzi–, i que no puguin tenir la sospita, que avui queda enlaire –queda enlaire–, queda en l’atmosfera, que puguin tenir la sospita que, com que s’han de pagar determinades comissions, potser no es gasta allò que s’ha de gastar perquè l’obra pública sigui absolutament segura. Gràcies, senyor conseller. El president Senyor Nadal..., té la paraula. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Gràcies, senyor president. Excel·lentíssim senyor, recullo aquesta qüestió, que jo he esmentat potser molt de SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 51 passada aquest matí, i a la qual vaig dedicar més estona perquè el Grup Parlamentari de Convergència i Unió així m’ho va demanar en la compareixença parlamentària del dia 9, on em demanava «no ens parli només dels problemes tècnics per l’esfondrament de l’AVE, sinó del conjunt de l’obra pública que s’està fent a Catalunya en termes semblants i quina és la seva situació». És veritat... (veus de fons), del metro, perdó, del metro, del metro... (Remor de veus.) Però anem cap a tot allò altre, no? És veritat. És a dir, hi ha 70 quilòmetres de túnels a fer en l’entorn metropolità de Barcelona, part dels quals corresponen a aquesta Administració i part dels quals corresponen a l’Administració de l’Estat; que s’han de fer, que hem de fer i que els farem, i que abordarem les qüestions de seguretat que ara emergeixen amb més contundència pel camí que faci falta. De manera que és veritat, vostè ho diu «avui, d’això, n’hem parlat poc», però és un tema del qual també n’haurem de parlar, i, sobretot, no sé si n’haurem de parlar gaire, sinó que el que haurem de fer és fer coses que ho assegurin, fer totes les que calguin perquè ho assegurin, tant en allò que fa als traçats subterranis complexos de la línia del TGV com pel que fa als traçats subterranis complexos de les diferents línies de metro que s’estan construint i que s’han de construir a la ciutat de Barcelona i a la seva àrea metropolitana. De manera que li recullo el repte, que és un compromís que prenc en nom del Govern, que ho farem i que ho hem de fer. I, a més a més, jo li he tornat a repassar el conjunt de les propostes que hem fet per a les persones. Vostè ja m’ha reconegut que ho havíem fet així. Però, si hem de tornar a parlar de les persones del Carmel o de qualsevol altra persona de Catalunya afectada per situacions no similars però que tinguin una certa equivalència, les que siguin, a part de parlar-ne molt, han fet, els grups de l’oposició, en aquesta matèria per a aquesta funció alguna proposta concreta? O la faran demà en les resolucions, senyor Piqué? (Veus de fons.) Perfecte. Si hi són..., a Madrid han presentat iniciatives, és veritat. Si demà hi són, les veurem, les analitzarem, i totes aquelles que siguin positives li asseguro que les recollirem. I jo crec que, plantejades les coses en aquests termes, aquest debat d’avui en el seu balanç global, un cop hagi intervingut el portaveu d’Iniciativa per Catalunya, podrem fer un balanç contrastat en què, si en algun moment ens hem sortit del guió d’allò que seria esperable per part de la gent, per exemple, en el meu debat amb el senyor Felip Puig, en el balanç global puguem convenir tots plegats que hem estat fent un servei a la comunitat i a les necessitats concretes dels veïns i les veïnes del Carmel. El president Senyor Piqué... El Sr. Piqué i Camps Gràcies, senyor president. D’una manera molt breu. Senyor conseller, com és natural, després d’aquest deSESSIÓ NÚM. 45.1 bat, jo em veig amb l’obligació, en nom del meu Grup Parlamentari, de mantenir la petició de dimissió, també la petició de responsabilitat d’altres membres del Govern, però sé molt bé que vostè és lliure de..., diguem-ne, d’acceptar-ho, o el president de la Generalitat és lliure, doncs, de provocar el seu cessament, no? I no ens correspon a nosaltres aquesta responsabilitat. Sí que li anticipo que la nostra posició demà en les resolucions tindrà un to, com acostuma a ser, com sempre és, per part del Grup Parlamentari Popular, constructiu, des del punt de vista de les aportacions que puguem fer a l’hora de prestar l’atenció màxima als afectats, als veïns, i de prevenir situacions de futur; però, també, a l’hora de buscar una fórmula que permeti que aquesta imprescindible investigació es porti a terme i que recuperem, entre tots, la confiança dels ciutadans amb les nostres institucions. Gràcies. El president Gràcies. És el torn, doncs, ara, del Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa, i té la paraula l’il·lustre senyor Joan Boada. El Sr. Boada i Masoliver Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, vull aprofitar també per saludar els veïns i veïnes del Carmel que ens estan seguint en aquest debat, alguns aquí a l’hemicicle, altres a la sala gran i altres, segur, des de casa seva, i mostrar la solidaritat que tenen, del nostre Grup Parlamentari, en tot el que està passant. La meva intenció és dirigir-me als veïns del Carmel, per un cantó, i al Govern per l’altre, i fer tot un seguit de reflexions i propostes amb relació a aquestes qüestions. Vull dir que jo no entraré en qüestions que aquí s’han debatut i que en aquests moments –en aquests moments– a nosaltres no ens interessen. Perquè l’objectiu d’aquest Ple, per a nosaltres, d’aquest Ple extraordinari, era donar resposta als ciutadans de Catalunya, i ho és, i, en concret, als dels Carmel; o sigui, posar la gent en primer pla. La gent que ha patit i continua patint aquests dies no mereix ser doble víctima: una, de l’accident, i, l’altra, de perdre protagonisme perquè ho siguin les lluites partidistes, com ha passat avui. Cal depurar responsabilitats? Sí. Cal saber el que ha passat? Sí. I, a més a més, posar les bases perquè no es torni a repetir. Però, sobretot, el que cal és no descansar fins que tot estigui solucionat, que tothom estigui a casa fins que la llum torni a fer brillar les cares de la gent del Carmel, una gent orgullosa i orgullosa del barri tal com és perquè l’han fet ells amb les seves mans. M’explicava el senyor Fernando González, el dia que vàrem anar a visitar, el nostre Grup Parlamentari, i ho explicava orgullós, quan i on va construir la seva primera casa, i de quina manera construïen les cases tots junts, les persones, sobretot els caps de setmana després de treballar hores i hores durant la setmana, i que, a més a més, tots aplegats esmorzaven i continuaven la seva obra. És un barri de la gent i fet per la gent! I això és el PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 52 que nosaltres volem que continuï essent, amb les reformes, amb els canvis que calgui; però, sobretot, cal tenir en compte, doncs, aquestes qüestions perquè aquestes són imprescindibles, per a la gent, per a ells i també per a nosaltres. Per això, per aquestes qüestions creiem que el primer objectiu són les persones, i per això ho valorarem i volem valorar com s’ha gestionat la crisi. Continuo pensant –ho vaig dir en l’anterior intervenció– que s’ha fet bé, malgrat, i en sóc conscient, que hi ha molts homes i dones del Carmel que no creuen el mateix que jo acabo de dir, que segur que pensen que hi ha coses que s’han fet malament, que creuen que no s’han atès, però jo continuo pensant, escoltant el senyor Nadal, escoltant les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona, que s’han fet moltes i moltes coses, que hi ha hagut una reacció ràpida de les administracions i, especialment, de l’Ajuntament de Barcelona, i que, a partir d’aquí, hi ha hagut una col·laboració i coordinació entre aquestes dues administracions. Que es podia millorar? Segur, ho ha dit també el conseller Nadal. Que s’haurien de tenir respostes més ràpides en casos d’emergència d’aquest tipus? Sí, però si fem un repàs a les actuacions, veiem que són moltes i molt eficients, des de l’atenció personalitzada, passant pels reallotjaments, les indemnitzacions, habitatges i comerços... No em vull estendre, s’ha explicat aquí moltes vegades, i em sembla que tothom en som conscients, de tota aquesta feina. S’ha de fer tot el que calgui i amb la màxima sensibilitat, i en això hi vull insistir, senyor Nadal, i la resta de membres del Govern, perquè al més aviat possible puguin estar ja altra vegada a les seves cases les 800 persones que ja poden tornar i, evidentment, la resta que queden fins a arribar a les 1.057. També sóc conscient que la confiança es va perdre el 3 de febrer. Ho vaig dir l’altre dia, i és veritat. Es va perdre amb el procés d’allotjament i altra vegada a tornar a casa i altra vegada tornar a sortir pel perill que hi havia. Ho reconec. Comparteixo aquesta pèrdua de confiança, però també estic ben segur, i es demostra, que el Govern i l’Ajuntament de Barcelona la recuperen a marxes forçades, perquè aquesta és la seva obligació, a través d’actuacions concretes, i que aquesta és l’obligació de tots plegats, fins i tot dels que estem aquí, també, i fins i tot dels que opinem sobre com funciona aquest debat parlamentari. El primer objectiu he dit que són les persones. El segon és la transparència. Jo crec que avui es fa un nou exercici de transparència. Alguns poden pensar que un mes és massa llarg pel que s’ha fet, però en aquest mes s’ha fet una compareixença del conseller Nadal i avui un ple extraordinari a iniciativa del Partit Popular i posteriorment, evidentment, del Govern. I això és una qüestió, senyor Piqué i senyors de Convergència i Unió, que m’hauran de reconèixer que això no s’havia fet en actuacions semblants en altres períodes legislatius. No hi vull entrar; només ho vull citar. Aquesta és una realitat. A algú li pot semblar que és poc, segur, però, en tot cas, és molt més del que s’havia fet i s’acosta molt a allò que entenem tots els ciutadans que vol dir «transparència». PLE DEL PARLAMENT Una explicació aquest matí exhaustiva per part del conseller Nadal que ha servit per saber més coses, que ha demostrat que el Govern ha tingut una dedicació plena a buscar els orígens de l’accident, però, des del nostre punt de vista, no n’hi ha prou. El mateix conseller ho reconeixia aquest matí quan afirmava que el col·lapse es produeix per una conjunció de diferents causes. Encara no les sabem totes. Per això, cal una comissió parlamentària, amb presència, si cal, de tècnics, que investigui fins al final. Tota la informació que ens ha donat el conseller s’ha de contrastar, i ho hem de fer amb els representants polítics i en seu parlamentària, i en aquesta comissió, en presència, hi torno a insistir, de tècnics o no, haurem d’establir els mecanismes de decisió, adjudicació i control de l’obra pública que s’han de canviar, em sembla que tots ho reconeixem, i, en definitiva, haurem de saber què ha passat en el Carmel, i, sobretot, perquè no torni a passar més, és a dir perquè portem a terme totes les mesures preventives possibles perquè no torni a passar. I també caldrà saber quines responsabilitats tenen les empreses, deixem-ho clar, també, que portaven la direcció d’obres i la construcció, i, si cal, si hi ha responsabilitats, passar també tota la informació aconseguida a la justícia. D’aquesta manera, també farem un pas més per anar recuperant la confiança dels ciutadans. I em penso que després de les intervencions del senyor Mas, sobretot, i també del senyor Maragall, encara cal més una comissió d’investigació, perquè sentim moltes coses..., que poder s’hauria d’anar molt més al fons de tota aquesta qüestió. No ens fa por cap comissió d’investigació, en un partit que dóna suport al Govern. Al contrari –al contrari: estem obligats a tirar-la endavant i estem obligats a ferho d’una manera ràpida i eficient per, hi torno a insistir, recuperar la confiança dels ciutadans. Hi havia una qüestió que el senyor Nadal en deia les «causes remotes», l’ha batejat amb les «causes remotes» (l’orador riu), és igual, ha quedat bé, vull dir que ja ens entenem què vol dir. Jo en dic les «responsabilitats de l’anterior Govern». Ho dic perquè a partir de, em penso, l’anterior intervenció, la compareixença del conseller Nadal..., va dir que reconeixia que es podia haver evitat, no?, i, fins i tot, em penso que va ser titular d’algun mitjà de comunicació. Nosaltres ho compartim: es podia haver evitat. A partir d’aquí, a partir d’aquesta afirmació, s’ha de saber quines són les causes i les responsabilitats que se’n deriven, les properes i les més llunyanes. I en tots aquests dies, aquest mes, tots hem parlat amb tothom i amb molt gent, i hem parlat amb tècnics, hem parlat amb enginyers, hem parlat amb tot un seguit de gent que en saben molt, molts tècnics que saben molt d’aquestes qüestions, i tots, molts, ens arribaven a quin era el moll de l’os de tota aquesta qüestió, i sempre sortia la paraula «GISA» –«GISA»–, més que GISA, la manera com funcionava GISA. El conseller ja n’ha fet una explicació exhaustiva, però jo li voldria donar dues o tres reflexions, o potser dues o tres informacions complementàries. Bé, complementàries per a tots plegats, suposo que per al conseller no SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 53 ho són. L’empresa pública GISA, quan estava controlada i governada per Convergència i Unió, es converteix, des del nostre punt de vista, de forma volguda, evidentment, en un monstre, en un monstre que actua com una altra administració paral·lela, sense control polític. He dit «de forma volguda». I quin era el procediment de GISA, amb el vistiplau del Govern de Convergència i Unió i, evidentment, amb un dels protagonistes que ha intervingut aquesta tarda al capdavant del Departament? Doncs donar la major part de projectes i direccions d’obres a les mateixes empreses. Però jo les diré, perquè han sortit: Auding, Ibering, Typsa, TecCuatro... Les veuran vostès en un 70 o un 80 per cent d’obres donades, o d’obres construïdes, o obres adjudicades. Això quant a direcció d’obres. I quant a constructores: Fomento, COMSA, COPISA, etcètera. I no en dic algunes, perquè, evidentment, doncs, no hi participaven quasi mai. Però això no només ho dic jo, això ho reflecteix l’informe que algú ha dit que no se’n parlava massa, jo sí que en parlaré, l’informe de gestió elaborat pel Govern de la Generalitat, presentat el desembre passat, que diu que amb relació al volum de contractes de GISA hi ha, diu textualment: «Poca diversificació dels adjudicataris, per la qual cosa els contractes es concentren tant pel nombre d’expedients com pel seu volum econòmic en algunes empreses i en algunes persones físiques, arquitectes o enginyers.» Una comissió d’investigació parlamentària posarà noms i cognoms a aquestes qüestions. També diu, s’afirma –que no sé si s’ha dit massa avui, això ho dit el senyor conseller, sí–, que es fraccionen els contractes per poder utilitzar el procediment negociat, que és un procediment que, d’aquesta manera –un topall de diners– s’evita el concurs públic, i després es van fent adjudicacions sense concurs públic, és una manera d’evitar el concurs públic. El concurs públic si una cosa positiva té és que és transparent; l’altre, no tant. El conseller Nadal n’ha fet un exemple, em sembla, amb la resolució feta pel senyor Ticó, exdirector general i molt citat avui, en què ampliava la redacció d’un projecte a Typsa, una de les empreses que jo he dit abans. Bé, però aquest monstre que jo he dit que era aquesta estructura de GISA anterior, o del Govern anterior, es converteix en l’únic client, gairebé l’únic client, d’enginyeries i constructores del país, cosa que provoca una situació de domini i que s’esdevingui una mena de llei del silenci que fa que aquestes pràctiques no siguin denunciades pel sector. No sé si podria acostar-se al que explicava el conseller Nadal quant a la reacció de la Cambra de Constructors davant l’anunci del conseller. Aquesta concentració feia que els projectes i la direcció d’obra fossin dolents, molts dolents, dit per persones que hi entenen, no només pel Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa, sinó per persones, enginyers, que hi entenen i que alguns, evidentment, els han vist. Per què? Perquè se’ls obligava que es fessin molt de pressa, les feien sempre els mateixos, amb honoraris baixos, em deien, fins un 40 per cent més baix del que es paga a les obres que fa l’Estat, les d’aquí, amb terminis d’execució molt curts. SESSIÓ NÚM. 45.1 En definitiva, un menyspreu al projecte inicial amb la idea que ja s’arreglarien en el procés de construcció i ja ho assumiria l’empresa constructora. El senyor Nadal em penso que ha explicat perfectament que és el que havia passat en totes les obres de la línia 5. D’aquí l’enfrontament continuat entre l’UTE, la que toqués; la direcció facultativa, la de sempre, gairebé, i GISA. En definitiva, un sistema de gestió i control de l’obra pública pervers, sense control polític, que el Govern actual, evidentment, no pot assumir. No sé si això és el que volia dir el senyor Puig quan en deia «cercle d’excel·lència», no?, però, en tot cas, poder s’hi deu apropar bastant. Això que acabo d’explicar que ningú pensi que és mirar enrere. Això és, també, parlar del Carmel, és constatar una realitat que ha estat una –una–, no la, sinó una de les causes d’un accident que es podia evitar, i per això cal, per un cantó, aprofundir més la responsabilitat, i, sobretot, canviar el sistema i proposar-ne un de nou, com ja ha explicat el conseller. Però per nosaltres, em sembla que de tota aquesta situació que ja se n’ha parlat molt avui i que en continuarem parlant hi ha tot un seguit de lliçons de què aquest Govern també ha de prendre nota..., i que ha de començar a actuar. Estic d’acord amb vostè, senyor Nadal, que la gestió de l’obra pública s’havia d’haver qüestionat més fermament des del desembre de 2003. Vostè ho ha dit aquest matí. Caldria haver iniciat abans aquests canvis, ser molt més ràpids amb canvis que són del tot necessaris. No s’havia de mantenir, conseller Nadal, l’herència del passat. Era massa feixuga. Vostè n’era conscient, i per això ara ens sembla molt positiu que vostè continuï les reformes –«continuï», dic, que ja les havia començat– en la contractació, en la gestió i el control de l’obra pública. Però vull deixar molt clar que, des del nostre punt de vista, s’havia d’haver començat abans i amb més contundència. No podem tolerar moltes de les herències que ens ha deixat l’antic Govern de Convergència i Unió. I, a més a més, hi volem participar, en aquests canvis. A més a més, ja n’hem fet, de canvis, en altres empreses que tenien una situació semblant, com, per exemple, Adigsa, no?, que ja hi tirem endavant, ja s’hi han tirat endavant, reformes per què es publiquen, sense cap tipus de problema, el preu d’adjudicació d’una obra i el de liquidació. Així es veu claríssimament què és el que es fa, com es fa i fins on es pot arribar. Transparència, transparència i més transparència, perquè la gestió pública no admet que s’hagi d’amagar absolutament res, i per nosaltres això també és prioritari. I això continua essent parlar del Carmel. I també, per nosaltres, hi ha una altra lliçó que hauria d’aprendre el Govern i que, de ben segur, n’ha pres nota, en tota aquesta situació: millorar la capacitat de resposta a emergències d’aquest tipus, que potser no ha estat tan ràpida i efectiva com hauria d’haver estat. I em sembla que aquest és un element també a tenir en compte i poder reparar. No només en aquesta, sinó en emergències semblants que ens poden sortir, necessitem, el Govern necessita, un dispositiu molt ràpid, PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 54 doncs, que hi pugui fer front, tot i que, hi torno a insistir, al llarg dels dies aquest dispositiu s’ha fet ferm, fort i, a més a més, molt eficient en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha una qüestió que no compartim, senyor Nadal: no compartim la seva decisió de deixar que els tècnics de la direcció de l’obra o de l’UTE signin documents acreditatius. Ells han fet l’obra, no poden ser jutge i part. Han de ser altres persones, altres tècnics, que signin aquests documents que donen facilitat als veïns, perquè és possible que nosaltres encara no comprenguem la situació, és possible..., que vostè hi està molt més a dintre, però, a mi, em costa molt veure aquelles signatures i darrere el director de l’obra de Geocontrol i TecCuatro, el de l’UTE, que, precisament, pot ser que en algunes de les seves actuacions, potser, podran tenir algunes certes responsabilitats; avui vostè ja n’ha insinuat unes quantes, en aquest sentit. Jo crec que el Govern... Algú ha dit aquí que ja era hora, o que tot just ara, em sembla que des de Convergència i Unió, es deia, han descobert els barris, o a través de l’actuació del Carmel han descobert els barris. Home!, a mi, em sembla que no és del tot adequat dir qüestions com aquestes, perquè el Govern de la Generalitat actual ja coneixia la realitat dels barris des de fa molt de temps, sobretot perquè hi havia començat a actuar. No és una retòrica per part meva, sinó que hi havia començat a actuar a través de la Llei de barris, una eina importantíssima, insuficient, potser, quant als diners, és possible que n’hi hauria d’haver més, però, en tot cas, sí que és eficient..., sinó que, a més a més, s’ha actuat amb rapidesa. Mentre succeïa això del Carmel, mentre es feien altres coses, el Govern continuava governant, com deia el president Maragall ahir, perquè mentre passava això s’actuava amb rapidesa per solucionar els problemes en el barri del Turó de la Peira, a Barcelona, el de Mariola, a Lleida, o el barri de l’Estació de Sallent, que és veritat que hi va haver persones aquí..., on, precisament, durant molts d’anys –molts anys–, molts, massa, no hi ha aparegut ni el senyor Pujol ni la seva ombra, on durant anys, molts d’anys, massa anys, allà s’han donat llicències per construir en una zona totalment inestable i que el Govern de Convergència i Unió no hi havia fet res. Ni tampoc havíem notat la sensibilitat que ha demostrat el senyor Mas amb el barri del Carmel, que hi estem d’acord, evidentment..., no l’havia demostrat amb el barri de l’Estació de Sallent, ni de bon tros. En canvi, ara, se soluciona el barri de l’Estació de Sallent, el Turó de la Peira, la Mariola, a Lleida, i, evidentment, també, al Carmel es fa tot el que és possible i més. I acabo amb dues reflexions: una, dirigida al Govern, que estic segur que el senyor Nadal entendrà perfectament, i estic segur que aquesta, com que acabo, serà una reflexió transversal, espero que a la resta de membres del Govern. Miri, tots hem de ser capaços –tots– d’ajustar les necessitats i els reptes a les possibilitats i capacitats, també les econòmiques, que tenim per mostrar un respecte extrem a les lleis de la natura i a les nostres limitacions, les de tots..., que tenim per controlar-la. La Terra es mou..., la natura és molt important. Això ho deia vosPLE DEL PARLAMENT tè, senyor Nadal, i això és un al·legat mediambientalista. Això és un al·legat ambientalista, i aquestes són paraules que esperem que siguin també una lliçó per al Govern, no només per al barri del Carmel, no només per a les obres subterrànies, sinó per a totes les actuacions que es facin en el territori... De ben segur, si apliquem aquest al·legat ambientalista que ha dit vostè, senyor Nadal, segur que les generacions futures ens ho agrairan, de ben segur. I una altra –i acabo–, als veïns. Senyores i senyors veïns i veïnes del Carmel, si us plau, des del nostre punt de vista, o des d’aquesta tribuna deixin que els digui una cosa. No dubtin ni un moment que estem al seu costat, que no pararem fins a solucionar tots els seus problemes, i, sobretot, si us plau, ens tinguin confiança. Gràcies, senyor president. El president A vostè, senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Molt honorable president, senyores diputades, senyors diputats. Senyor diputat, és clar que era un al·legat ambientalista, de contingut ambientalista, però no estava fet, en el moment que ho he fet i per què ho he fet, amb aquesta finalitat. I a més a més, com l’he fet i quan l’he fet, l’he fet naixent d’una reflexió que venia d’una geòloga prestigiosa, que en unes notes que havia preparat per a membres del Govern venia a dir: «Potser al Carmel, entre l’opinió del professor Riba i la dels que han mostrat una confiança il·limitada en el subsòl del Carmel, hauria calgut un punt intermedi de sensibilitat per saber que segons què s’havia d’haver pensat dues vegades.» De manera que, evidentment que tenia un punt..., no era una evasió poètica, ni tan solament una disquisició ambientalista contra els tècnics, com el senyor Puig en algun moment ha volgut entendre. De cap manera. Jo ara, quan vaig a l’Escola d’Enginyers, senyor Puig, dic: «Aquesta és la meva escola.» Jo dic: «Jo sóc de lletres, però ara aquesta és la meva escola.» De manera que ha de quedar molt clar també que amb relació a totes aquestes qüestions, tot plegat és molt delicat i molt subtil, i requereix justament d’escoltar tots els missatges, de rebre totes les indicacions de tots els grups parlamentaris, d’assumir-les com a Govern i d’acceptar i entendre que és veritat que calen a vegades canvis de ritme, canvis d’escala, propostes radicals..., però li vull assegurar una cosa, senyor Boada. GISA potser va esdevenir un monstre, però GISA són dues-centes persones, no més. És un gran aparell tècnic administratiu, en la seva major part molt qualificat, que només espera que s’acabi de completar un procés de reforma que n’asseguri els processos administratius i de transparència. Però l’instrument és preciós i segurament no ens podríem permetre de no tenir-lo, amb les reformes que calguin, però li ben asseguro que pel que fa a la gestió, al control de l’obra pública, al control dels comptes públics i a l’eficàcia per a la realització de l’obra pública, GISA i el conjunt dels seus tècnics ha demostrat, en SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 55 aquests dotze mesos llargs de Govern nou de Catalunya que ha sabut entomar no tot –no tot–, però sí un bon grapat de coses que havien quedat malmeses..., o insuficientment abordades en situacions anteriors i que ara anaven agafant vies de solució. Per exemple –i el conseller de Justícia ho podria dir–, la secretària general del meu Departament ho deia, posant-se gairebé vermella després d’un consell tècnic el dia que en el mateix moment que es comunicava la notícia del Carmel, el secretari general de Justícia estava dient en el consell tècnic: «La gestió que ha fet GISA amb relació als drets de superfície i a les adjudicacions dels edificis judicials, que havien quedat deserts en una gestió anterior, un cop n’hem parlat dues vegades, ha estat exemplar i eficient.» I la secretària general deia: «Home, fins i tot m’ha sabut greu, perquè m’ha semblat que es produïa en un moment que no tocava.» Però, qui diu això diu que anirem abordant el Pla d’autovies, el Pla d’edificis judicials, el Pla de comissaries, el Pla de centres de salut i tots aquells centres d’educació que, pel sistema de dret de superfície, haurem de compartir entre ICF Equipaments i l’empresa pública GISA. Naturalment, amb canvis en els gestors, amb més gerents d’obra, amb més directors generals, amb més òrgans de control i amb un lligam polític i d’auditoria molt més garantit. Sens dubte. I deixi’m dir també que al llarg del dia hem estat parlant dels veïns del Carmel, de l’atenció a les persones, de tots els problemes del Carmel. I han anat sortint noms diversos del govern i del govern de la ciutat, alguns presents aquí des de primera hora del matí. I si en començar el debat jo no he saludat ni els veïns del Carmel –que els he saludat només d’arribar, a l’escala– i no he saludat tants i tants membres del Govern, secretaris generals o directors generals que han estat al peu del canó sempre i als hotels, informant-los, ho vull fer ara. Perquè, per exemple, fóra una brutal injustícia que igual com hem esmentat només una vegada –i ho hauríem de fer deu– en Ricard Fernández, o Antoni Segarra, o la Carmina Llumà, que no esmentéssim l’Oriol Nel·lo, el Manel Nadal, en Joan Llort, el mateix Jordi Julià, en Joan Delort, tots els comandaments dels Mossos d’Esquadra, en Xavier Casas, l’Imma, l’Elsa, i tots aquells que a Boca Nord –a Boca Nord– s’han estat dedicant hores i hores, dies i dies, matí, tarda i nit, i no han perdut el somriure a la cara –alguna vegada potser sí, alguna vegada potser sí–, que no els agraeixi en nom del Govern tota, tota la feina que han fet. (Remor de veus.) Els consellers ja els he citat aquest matí, no?, però pel que fa a la resta de la gent, vull que quedi clar fins a quin punt hi ha tanta, tanta, tanta gent que pensa en vosaltres, treballa per vosaltres i no pararà (l’orador pica amb el puny a la tribuna) de reunir-se amb vosaltres dematí, tarda i nit, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte o diumenge, fins que acabem. I ho farem plegats, i arreglarem aquest problema, i abordarem futures reformes d’aquest país, que aquest país necessita. SESSIÓ NÚM. 45.1 Senyores diputades i senyors diputats, senyor diputat, moltes gràcies. El president El senyor Puig demana la paraula... El Sr. Puig i Godes Sí, gràcies, senyor president, per al·lusions reiterades. Una primera –i seré molt breu–, una primera reflexió és: s’ha parlat molt de GISA, amb molts qualificatius i amb moltes valoracions. No hi entraré a fons, perquè donaria per, segurament, un ple monogràfic o una nova compareixença. Només manifestar que ens reiterem en la nostra convicció que l’equip tècnic i professional, i que l’empresa en si, ha estat un magnífic instrument al servei de la Generalitat i al servei del país, i que la seva acció en inversió en infraestructures del país ha estat sempre al nivell exigit per la societat, que hem estat construint i que s’està construint en aquests moments. I vull dir-ho perquè com que s’avancen..., i crec que serà una de les víctimes, des d’un punt de vista de les propostes de reforma i de revisió..., una de les víctimes del que nosaltres entenem que no és el que hauria de ser l’assumpció de les responsabilitats polítiques i no pas els processos de reforma. I la segona, per al·lusions, també, a algun diputat absent en aquests moments... (Remor de veus.) Sí, per allusions a un diputat absent, em crec, senyor president..., que puc al·ludir i al·legar al Reglament. El president Senyor Puig, acabi... El Sr. Puig i Godes Moltes gràcies. El president ...i en tot cas, prego..., que estem al final d’aquest debat... El Sr. Puig i Godes Sí, volia fer referència a les insinuacions que, òbviament, des d’un punt de vista polític han estat retirades pel president de la Generalitat, però que des d’un punt de vista dialèctic s’han mantingut durant la resta del debat. Les insinuacions i les concretes i específiques mencions al tema de suposades comissions del 3 per cent, que han estat reiteradament citades pels diferents grups parlamentaris. Només vull dir –i no hi entraré, perquè el president ja ha retirat el que ell havia dit–, però sí que, el que vull dir és que qualsevol insinuació en aquest sentit, o es porta allà on s’ha de portar, que és a les instàncies judicials, o evidentment no poden quedar protegides per la inviolabilitat parlamentària. Moltes gràcies, senyor president. El president Acabat el debat, doncs, aquesta presidència fa avinent que per tal de donar compliment a l’article 124 del PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 56 Reglament, la tramitació de les propostes de resolució subsegüents a aquest debat serà la següent. El termini per a presentar les propostes de resolució acabarà demà a les deu del matí. La comunicació als grups parlamentaris de les propostes admeses es farà a les deu i deu. El termini per presentar les propostes transaccionals serà des d’un quart d’onze fins a les onze. La comunicació als grups parlamentaris de les propostes admeses es farà a les onze i deu i la comunicació a la Mesa de les PLE DEL PARLAMENT propostes de resolució que els grups parlamentaris vulguin votar separadament s’hauria de fer a dos quarts de dotze. La sessió per al debat i votació de les propostes començarà –es reprendrà, en aquest cas– a les dotze del migdia. Se suspèn la sessió. La sessió se suspèn a les nou del vespre i dos minuts. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 57 ANNEX ...\Barcelonès\elcarmel3.dgn 22/02/2005 14:12:49 Gràfic 1 SESSIÓ NÚM. 45.1 PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 58 Gràfic 2 PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 45.1 �SESSIÓ NÚM. 45.1 4 4 6 0 11 11 31 31 0 31 1993 36 36 0 36 1994 48 1995 48 48 0 1998 118 118 0 118 1996 Anys 248 248 70 178 1997 259 259 84 175 1998 Nombre Obres Adjud. Edificació 1997 84 1999 95 2001 117 234 353 353 95 258 1999 373 373 97 276 2000 351 351 117 234 2001 TOTAL Nombre Obres Adjud. 2000 97 276 351 350 350 143 207 2002 2002 207 143 350 2003 254 272 530 526 254 272 2003 530 3 TOTAL Nombre Obres Adjud. 4 0 6 11 1992 0 1996 175 258 373 Nombre Drets de Superfície Adjud. Total Nombre Obres Adjud. 1995 48 48 70 178 259 353 1 0 4 Nombre Obres Adjud. Edificació 1991 6 1994 36 36 Nombre Obres Adjud. Obra Civil 1993 31 31 118 118 248 Nombre d'Obres Adjudicades 1990-2004 Nombre Concessions Adjud. 4 1992 11 11 1990 1991 6 6 GISA Import (Milers €) Nombre Obres Adjud. Obra Civil 1990 0 100 200 300 400 500 600 286 - - 286 128 158 2004 * Sense RAM 3.004 3 1 3.000 988 2.012 TOTAL 2004 128 158 286 Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 59 Gràfic 3 PLE DEL PARLAMENT �PLE DEL PARLAMENT 0 723 8.418 8.429 5.952 10.987 6.674 10.806 12.736 15.987 Total Nombre Adj. Direccions Nombre Adj. Direcc. Edificació 0 0 3 3 723 1994 5.952 16 16 8.418 8.418 1992 29 29 8.429 8.429 1993 Import Adj. Direcc.Obra Civil 1993 8.429 40 40 5.952 5.952 1994 1995 10.987 44 44 10.987 10.987 1995 1996 6.674 40 40 6.674 6.674 1996 349 211 138 15.987 8.105 7.881 1999 1999 8.105 7.881 345 150 195 16.642 7.117 9.525 2000 17.688 370 178 192 37.468 8.127 29.341 2001 2001 8.127 Total Import Adj. Direccions 2000 7.117 9.525 Adjudicació Direcció d'Obra Línia 9 157 95 87 153 62 66 12.736 3.314 4.648 10.806 9.422 1998 1998 3.314 6.158 1997 Import Adj. Direcc. Edificació 1997 4.648 9.422 - 473 293 180 25.485 11.274 14.211 2002 32.889 848 620 228 75.716 20.584 55.132 2003 2002 11.274 14.211 25.485 5.467 505 378 127 26.296 14.277 12.019 2004 2003 20.584 55.132 75.716 3.372 2.012 1.360 262.318 77.446 184.872 TOTAL 2004 14.277 12.019 26.296 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Nombre Adj. Direcc. Obra Civil Total Import Adj. Direccions 0 723 0 Import Adj. Direcc. Edificació 1991 1990 1992 8.418 GISA 1991 723 Import Adj. Direcc.Obra Civil 1990 0 10.000 6.158 29.341 30.000 20.000 37.468 16.642 Imports d'Adjudicació de Direccions d'Obra 1990-2004 40.000 50.000 60.000 70.000 80.000 24 de febrer de 2005 Sèrie P - Núm. 36 60 Gràfic 4 SESSIÓ NÚM. 45.1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Debat general sobre l'acció política i de govern en relació amb l'evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l'expedient informatiu obert arran d'aquests fets (tram. 255-00002/07). Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Nadal Farreras, Joaquim Mas, Artur Puig, Felip Benach, Ernest Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource El Carmel Obres públiques Catalunya Barcelona Parlament de Catalunya Description An account of the resource Diari de sessions del Parlament de Catalunya de la sessió dedicada a la crisi del Carmel. VII legislatura. Quart període. Sèrie P - Número 36 Dijous, 24 de febrer de 2005 Sessió núm. 45, primera reunió Source A related resource from which the described resource is derived Diari de sessions del Parlament de Catalunya Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-02-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Debats https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/29/2693/20060907_decret_convocatoria_eleccions.pdf 47b413ad64b861404961e50279487d8f PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.03. Acció i òrgans de govern (de la Generalitat de Catalunya) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Inclou la docmentació relacionada amb l'exercici de l'acció governamental. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource DECRET 340/2006, de 7 de setembre, de convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya i de la seva dissolució Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Decret Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Parlament de Catalunya Autonomia Catalunya President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Document amb el decret signat per Pasqual Maragall. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Legislació https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2695/0000001422.pdf a0ded53d050dfa76a889f4579d2fffd8 PDF Text Text Seminari Internacional "Ciutat, Nació i Terra" (Institut d'Humanitats, 27.11.91. 19.00 hores) CONFERENCIA DE L'EXCM. SR. PASQUAL MARAGALL, ALCALDE DE BARCELONA "CIUTAT, NACIó, TERRA: REFLEXIÓ DE BARCELONA" 1 �CONFERèNCIA "CIUTAT, NACIó, TERRA". La idea inicial d'aquestes conferències va ser la de lligar el concepte de ciutat ï món com a llocs de la diversitat, com a llocs on, justament, allò que defineix la ciutat i el món, més que una característica comuna, és un conjunt de caracterítiques de diversitat. La ciutat és el lloc on la gent és gent, on els uns es troben amb els altres i on als ciutadans no se'ls pregunta d'on venen, sinó d'on són. És el lloc del "ius soli", i no el lloc del "ius sanguinis", per definició. És el lloc de l'intercanvi, del comerç i del contacte. El mateix passa amb el món. El món, ei problema i la gràcia que té és de ser enormement divers, de ser com una ciutat. En canvi, la nació, com dèiem, és la unitat, la unicitat, és justament la pertinença, el fet de pertànyer a un col.lectiu definit per una llengua, per una ètnia, per unes característiques determinades, geogràfiques i físiques, i fins i tot culturals. Per tant, si sóc d'una nació sóc diferent dels altres nacionals, de les altres nacions. Si sóc d'una ciutat sóc un component més dins dels molts diversos, d'un lloc en el qual puc conviure, precisament, amb altres nacionals o amb gent d'altres procedències i, tal com aquí s'ha dit per part d'un dels ponents, comença a treballar amb 1 la �integració mai no acabada, segurament, de la nació que toqui, la nació en la qual la ciutat està. Algú va pensar que això podia ser un menyspreu respecte a la nació i al nacionalisme, i jo voldria dir, d'entrada, que no és així, que justament el fet que hi pugui haver una unitat ideal entre ciutat i món, per ser tots ells el lloc de l'encontre i de la diversitat, no vol dir que hi pugui haver, precisament, un contacte directe entre la ciutat i el món. I, d'alguna forma, l'humanisme - aquesta religió de la tera sencera - se'ns apareix com una ingenuïtat, històricament almenys, tot i que no vol dir que s'hagi de renunciar. Se'ns apareix, però, com una ingenuïtat que obvia una mediació necessària. No hi ha possibilitat de passar del lloc de la diversitat-ciutat al lloc de la diversitat-món si nó és a través de la mediació i de la cura d'humilitat que representa reconèixer-se súbdit d'una nació, d'una singularitat i d'una diferència. Només assumint aquesta diferència, aquesta particularitat, serà possible després reconstruir, em sembla, la universalitat del món. Jo sempre cito els mateixos textos, perquè com que sóc un alcalde d'una ciutat - i les ciutats el que fan és ocupar bastant els seus governants - llegeixo poc, i aleshores unes quantes lectures que tinc les cito d'una forma bastant continuada i freqüentment. Una d'elles, i no la citaré en extensió perquè algú ja me l'ha sentida, és una visió del 2 �segle passat, i es refereix, precisament, a la qüestió de la particularitat i la universalitat. Es preguntava l'autor d'aquest text si érem europeus o no - en aquell moment, cap a l'any 1990, es parlava molt d'Europa, i l'article es referia a si érem europeus ò no -. L'autor, que era català, deia en definitiva que les grans nacions, la gent que pertany a França o a Alemanya, no es pregunta si són europeus sinó que diuen: sóc francès, sóc alemany, i tothom ho entén. Quan diuen sóc francès o alemany, diuen que són europeus. Per tant, els catalans, deia, hauríem de dir el mateix. Nosaltres som catalans, i la gent hauria d'entendre que som europeus directament. Feia una certa apel.lació a no caure en una mena de cosmopolitisme europeu, almenys aparentment europeista, i a no perdre la gràcia, la sal i a no diluir la veritat, deia ell, de la nostra nacionalitat. En aquest cas, de la nostra nacionalitat catalana en un continent més ample que la podia esvair d'alguna manera. L'autor deia: per a mi, tot això d'Europa està molt bé, tot això de les ciutats, també, però m'hi falta la sal, i la sal és Catalunya. Aquesta sal és la particularitat. Aquesta sal de la vida és justament el fet de pertànyer a un col.lectiu que és limitat i que té, justament, unes característiques pròpies que el fan diferent de les demés; i sense aquesta particularitat, deia, no hi havia sal en 3 �aquesta comedia o en aquesta novel.la que és la vida. Però la gracia d'aquest article no estava en aixó, que segurament és una afirmació feta per altres i molt repetida durant la història, sinó que d'aquest punt de partida, des del cosmopolitanisme a un cert nacionalisme, l'autor continuava aquest viatge i anava més enllà, perqué finalment s'estava dirigint a uns ciutadans d'una ciutat o d'una comarca, i els deja: "vosaltres, de moment, us heu de dir catalans 1 arribará un dia en que, potser, ni us caldrà, i us podreu dir comarcans, de la comarca que sigui, o suposant, en el cas de Barcelona, barcelonins". Per qué ? Perquè de la mateixa manera que Catalunya, deja ell, denota Espanya, i es preguntava entremig qué se n'havia de fer de la pertanyença espanyola i ho solucionava rápidament - la millar manera de ser espahyols és ser catalans, o no és així? Ningú pot contestar que no a aquesta pregunta, ni a Catalunya ni a fora de Catalunya. La millar manera de ser espanyols, bons espanyols, és ser catalans. Bé doncs, a partir d'aqui, d'aquest nacionalisme, ell evolucionava cap a una posició que linealment és molt lógica, i deia, finalment, si era cert que és dins la particularitat que hi ha la universalitat, i si era cert que és dins de l'afirmarse un mateix, que un es pot retrobar amb els demés, perqué és precisament la unitat del gest el que uneix, i no tant l'idioma, suposem doncs, que també pot ser cert que un dia 4 �en que vostès que són de l'Empordà o de Barcelona es diran empordanesos i no caldrà que es diguin catalans perquè tothom entendrà que si es diuen empordanesos, són de Catalunya. L'autor anava més enllà i deia: si un dia a Catalunya li falta l'Empordà, Catalunya no seria Catalunya, no seria exactament Catalunya. I, en canvi, si un dia, de Catalunya només li quedés l'Empordà, Catalunya se salvaria i tornaria a ésser, perquè, acabava dient, és dintre del concret i dintre de l'engruna, penso que deia, allà on hi ha la veritat i no pas en el contenidor de l'engruna. Bé, aquest tipus de pensaments crec que venen molt sovint a molts ciutadans i, en tot cas, a alguns alcaldes que veuen l'espectacle profús i divers i magnífic d'una ciutat que a més se sap a ella mateixa i que a més s'explica a ella mateixa i es defineix amb una gran brillantor. Jo no ho faré aquí perquè en aquesta sala, precisament, hi ha molts més millors cronistes de la ciutat, diria, que jo mateix. Barcelona, s'ha dt molt, és una ciutat, és fins i tot un prototipus de ciutat, potser el més genuí. Barcelona no és una ciutat castell, com deia la Maria Aurèlia Capmany, no és una ciutat que derivi d'un castell i d'un senyor que vivia en el castell, sinó que és una ciutat ciutat, que surt de baix, i que no prové de l'Estat ni de l'església. No és filla de cap instància no ciutadana, aparentment. És una �ciutat que s'ha fet ella mateixa. Si la ciutat és la gent, com deia, sembla, Shakespeare, encara que amb un concepte més cortesà de la ciutat, Barcelona és com molt poques d'altres una ciutat de ciutadans. Jo mateix, fa uns anys, crec que va ser l'any 83, quan em van fer alcalde, perquè em van fer alcalde - així, em van tirar a la piscina i vaig haver de nadar em vaig dedicar a recórrer Barcelona, preguntant a la gent, a les entitats dels barris, districte per districte, què pensaven ells que s'havia de fer. I després de molt voltar per la ciutat vaig arribar a la conclusió que el programa ja estava fet, perquè el que em deien aquella gent era allò que realment la ciutat volia i a més la cara de la ciutat era la cara d'aquelles persones que jo veia, i , per tant, no se me n'acudia una altra de millor, ja que la ciutat eren ells. Després hi ha hagut d'altres regidors i d'altres ciutadans il.lustres com, per exemple, Ramon Trias Fargas, que han dit coses, jo crec, molt atinades sobre Barcelona ciutat. En Trias Fargas citava un viatger florentí del s. XVI anomenat Guichardini que deia: "Barcelona és una ciutat - crec que deia una cosa molt semblant al que diem -, que potser no gaudeix dels monuments i dels edificis de Florència o Venecia, però hi ha una bellesa natural, una uniformitat, deia, i una categoria mínima a tots els nivells 6 �que la fan molt singular". Podria tenir això alguna cosa a veure amb la frase de Rubió i Todorí - tant influït pel mite de la ciutat regió o de la Catalunya ciutat -, quan parlava de l'àurea mediocritas, deia ell, amb el Regional Planning ? No ho sabem. En tot cas, en l'època actual, els barcelonins ens sentim hereus d'un gran esforç col.lectiu, d'una sèrie llarga de generacions que han fet la ciutat. Queden molt lluny els segles en què Barcelona va ser la capital d'una Confederació d'Estats Medievals i, fins i tot, la capital d'un imperi comercial a la Mediterrànea. Però ja en aquell temps, la força de Barcelona va ser les seves classes actives o el que, amb el llenguatge de 1'época, ja en deien els ciutadans, els mercaders, els ciutadans honrats, en deien, o els menestrals. Recordeu que a les Corts Catalanes hi havia tres braços: hi havia el braç eclesiàstic que presidia - tots els presidents de la Generalitat pràcticament van ser capellans fins en Macià -; hi havia el braç noble, que eren els militars, els nobles, i que a més defensaven el país, - quan el defensaven, ja que el 1714 la cosa no els va anar massa bé, i va haver de ser l'alcalde de la ciutat, pobret, que no era ni noble ni militar sinó un advocat de Moià i conseller primer del Consell de Cent, el que amb la Coronela, una mena de guàrdia urbana, va defensar la ciutat heroicament tant com va poder de l'escomesa castellano-francesa; i bé, el tercer braç a �les Corts era justament aquell representat pel conseller primer, - per exemple, en Rafel de Casanoves - que en deien ciutadans honrats, ciutadans honrats en un moment en què tot just el comerç devia estar entrant dins de les muralles, o potser feia només dos segles, - que pel que estem parlant no és tant-. El comerç no entra dins de les muralles fins ben avançada la baixa edat mitjana. Henri Lefévre explica en el seu llibre sobre la ciutat com era precisament Lora de les muralles, on hi havia tantes coses que són importants per a la vida, com ho pot ser el comerç. Perquè aquest no es considerava propi de la comunitat, sinó un contacte. En un moment en què la ciutat era encara més comunitària, més nació quasi que ciutat en el sentit mercantil i en el sentit modern, el comerç es considerava una mica pecat i es feia fora de les muralles en uns mercats prop de la creu - la creu es trobava a la cruïlla dels camins, fora de la porta, "fora de porta" en deien -, fora de muralla per espantar els mals esperits que se suposava que eren sempre presents en aquells indrets i on, a més, hi havia la prostitució. Si aneu a Avila, o a alguna d'aquestes ciutats castellanes tan maques i que encara tenen muralles, trobareu la creu a fora, prop de la porta, i en aquesta creu hi havia totes aquestes coses importantíssimes per a la vida. Aquestes coses no passaven dins la ciutat. Dintre la ciutat 8 �hi havia, efectivament, ciutadans honrats a la manera d'Atenes, ciutadans patricis que no s'havien de barrejar amb les coses lletges de la vida, i tampoc, per descomptat, amb el mercat, i possiblement tampoc amb la producció que es considerava mes aviat com a una qüestió deis esclaus. Els esclaus eren naturalesa, no eren ciutat, no eren societat; formaven part de l'entorn que utilitzava el ciutadà per sobreviure. Bé, qué queda de tot això a la Barcelona del s. XVIII? Hi queda, segurament, una herencia nominal mes que no pas real, per la qual he portat a col.lació ara i aquí tota aquesta història, i una ciutat que es fa a ella mateixa sota la base d'auto donar-se unes lleis, d'auto governar-se, de tenir un Consell de Cent que sense ser democràtic, perquè no ho era en el sentit modern de la paraula, incorporava una bona part de representativitat, si Inés no de les famílies importants de la ciutat i no nomes deis nobles, sinó, justament, de les famílies burgeses, deis Tiers Etat, d'allò que fins en aquell moment no s'havia . considerat com a formant part realment del que era important de la vida i imporant de la societat. Si mireu un llibre molt maco, molt petit, que ha editat l'Ajuntament, i que es diU el govern de la ciutat, en el qual surten tots els consellers primers i alcaldes - un invent de Felip V, com gairebé tot, ja que l'Ajuntament és 9 �un invent de Felip V, i abans era Consell de Cent, consellers i conseller primer - veureu que els noms de tots els consellers primers i alcaldes des de 1260 fins avui són noms de families que repeteixen. Pràcticament, la durada de la governació d'un alcalde, des de 1260 fins ara, el promig és d'un any i mig de durada d'alcaldia, i encara aquest promig está influït perquè hi va haver un alcalde que es deja Porcioles que hi va estar setze anys, de manera que va fer pujar la mitjana considerablement. Aquests noms que vosaltres veieu en aquest llibre veureu que es repeteixen segons unes seqüències diferents. En la primera part del llibre, de 1260 fins ben entrada la baixa edad mitjana, hi ha un nombre molt repetitiu i molt curt de noms. Són sempre les mateixes families, deu, dotze, vint families que repeteixen. A partir i després de las lluites que hi ha entre aristocracia i burgesia aquest nombre s'amplia 1 aleshores ja són més famílies les que entren a poder governar, per dir-ho així, 1 per tant els noms es repeteixen però en una serie de 40 o 50 en comptes d'una serie de 10 o 12. Hi ha, doncs, una certa democratització creixent que, finalment, i això és molt caracteristic d'aquesta ciutat, arriba a una crisi, el 1714, amb la dissolució del Consell de Cent per part d'un Monarca que en el fons va ser un Monarca modernitzador, absolutista, que va crear l'estat modern, en el sentit modern de la 10 �paraula, i que va acabar cruelment amb el que eren les nostres llibertats. Però no perquè la guerra que havia precedit aquesta victòria de Felip V fos una guerra nacionalista, que no ho era. Això la Núria Sales ho va explicar molt nítidament l'últim 11 de setembre, al Consell de Cent, era una guerra entre botiflers, diríem, i austríacs, però sense que això no tingués encara cap connotació de caràcter nacional. Era entre els que anaven a favor del borbó i els que anaven a favor dels austríacs. Tan catalanistes eren els uns com els altres, o millor dit, tan poc catalanistes eren els uns com els altres. Perà, en definitiva, qui va guanyar va ser el borbó i va suprimir les lleis que la ciutat s'havia donat, i les va suprimir, diuen, i això és una hipòtesi que caldria contrastar. En bona mesura no va acceptar, -com va acceptar, sembla, pràcticament totes les constitucions Catalanes, que se'n deien, i totes les Ordenacions que teníem - el costum que s'havia anat imposant que el Rei no podia influir en la selecció de noms de consellers que anaven dintre el saquet del qual, per atzar, es treia una bola amb el nom del conseller primer. Això no ho va acceptar. 1 diuen alguns que aquí va esclatar realment la guerra i que això explica, també, en bona part, que la defensa de la ciutat la fes qui la va fer i no pas, per dir-ho així, el braç noble de les Corts Generals. 11 �Bé, doncs, aquesta és una ciutat que ha tingut constantment una consciéncia de tal i un govern com a tal. Repeteixo, no hi ha estat en si mateix, en el sentit fort de la paraula, no hi ha tampod una influència molt imporant de l'Església, no tenim un episodi com a Colònia en el moment en que la burgesia expulsa els bisbes d'una forma gairebé violenta, un contrast brutal en el renaixement entre la burgesia i l'Església, però, tanmateix, podem dir que és una ciutat que no ha estat totalment dominada com d'altres ciutats ha han estat, ciutats enormement respectables amb la institució eclesiástica. En fi, avui, després d'una llarguíssima història, podem dir amb cert orgull, encara que no amb arrogancia, que aquesta ciutat és una "self made city", és una ciutat que s'ha fet ella mateixa. D'aquí li ve en part el que en podríem dir una part del seu atractiu, segurament, tant pel que fa als propis ciutadans de Barcelona que a vegades poden, fins i tot, extremar aquest sentiment d'auto-estima com pels ciutadans de fora que la visiten i l'estudien, precisament com a tal, com a un espécimen de ciutat ciutat, ciutat guió, ciutat, i no pas cap altra cosa. Vol això dir que es pot explicar Barcelona sense Catalunya? Ja he dit que no. Ja ha he dit al principi, i em penso que seria tan erroni intentar explicar Barcelona sense tirar ma de Catalunya com ha és valer explicar Catalunya com 12 �si Barcelona no existís. S'ha citat molt sovint Vicenç Vives i d'altres autors en el sentit que la nostra nació no es pot explicar sense la nostra ciutat, capital. I él cert. La gran diferencia que hi ha entre una nacionalitat com la nostra, -que és una nacionalitat sense estat, per o nacionalitat amb cultura, una nació en el sentit estrigte amb qué va néixer aquesta paraula, segurament en el sentit que aquesta va prendre cos l'época moderna-, per mort que digui el meu amic Isidre Molas, qui sovint repeteix que sense estat no acaba d'haver nació del tot, podríem dir que Catalunya ho és, i ho és precisament, a diferencia del que pugui passar a indrets que ara no anomenaré per no Iferir susceptibilitats, en fi cultures europees, regioná europees que no acaben de ser nació, que tenen idioma, ' que tenen moltes coses que nosaltres tenim i fins i tot un gran orgull i un passat gloriós, i encara potser aria una certa bel.licositat i tot per proclamar la seva independencia, però no tenen capital. I en no tenir una capital no tenen el mitjá de llenguatge davant el món, ro tenen la connexió amb el món, no tenen el lloc des don fer-se valer com a tals nacions, precisament, no tenen aquest punt de contacte que és la ciutat important. Peró al revés també és cert. La força de Barcelona li ve, li ha vingut sempre de la barreja. I la barreja d'on li 13! �ve? la barreja li ve del camp i de Catalunya sencera, com li ha vingut després d'Espanya sencera, cosa que no podem oblidar i que és un fet absolutament incontrovertible. Hi ha qui vol refer la història i s'imagina que en el fons aquesta vinguda darrera de gent que no és de comarques sinó de comarques de fora de Catalunya no ha estat més que el producte voluntari d'una política d'intimidació i de colonització. Pot haver-hi hagut dintre dels rengles d'aquells que governen l'Estat espanyol aquesta voluntat, d'alguns, almenys. Però és evident que el fenomen depassa de molt aquesta anècdota i s'assembla molt més a allò que ha estat, en un sentit, la recreació, el creixement del Nord d'Itàlia, i fins i tot dels Estats Units d'Amèrica, és a dir, el producte d'una genuïna barreja d'elements vinguts de fora. Però en bona mesura, durant molts segles, Barcelona era el producte d'un país que existia, que tenia una identitat, amb gran orgull, i que per altra banda produïa, com encara existeix ara, una ciutat important. Si haguéssim de complicar el discurs diríem, fins i tot, que Barcelona es planteja ara un cert retrobament de les seves identitats internes, una certa descentralització, una certa recreació d'allò que va existir contra el que molta gent es pensa no fa pas tant de temps, perquè els antics ajuntaments, que van ser absorbits per Barcelona a finals del segle XIX o primers del segle XX, fins al 1920, amb l'annexió de Sarrià, que i4 �estan enormement mitificats per tots nosaltres, i ens interessa que ho estiguin, ens va bé que ho estiguin perquè és molt bo que hi hagi un cert esperit nacional, per dir-ho així, cosa que no és dolenta, en cada un dels districtes de Barcelona. El cert és que, com gairebé tot el que va crear Felip V, com ja he dit, en dissoldre, en acabar el Consell de Cent, que anava des del Montecatos fins al Castrofelix, com en deien de Castelldefels, fins al Montgat, i que cobria tot aquest territori, que després se n'ha dit i ha estat una àrea metropolitana, el que va fer va ser, per poder governar tot aquest territori i donar-li una governació local, en definitiva, crear en cada una de les parròquies que hi havia a la plana del barcelonès, i fins i tot més enllà del Llobregat i a l'altra banda del Besos, però sobretot a la pròpia plana de Barcelona, entre Coilserola i el mar, crear, dic, en cada una d'aquelles parròquies un ajuntament. El que ells en deien "nuevo ayuntamiento", una paraula castellana que es va aplicar aquí per crear els ajuntaments, els quals si us hi fixeu, tots tenen noms de sants: Sant Gervasi, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Joan d'Horta, Sants, Sant Martí, Sant Andreu, etc. El mateix succeeix a l'altra banda del riu, excepte Cornellà, que és un nom romà, i l'Hospitalet, on hi havia un hospital, així, doncs, tenim: Sant Vicenç, Sant Boi, Sant Joan, Sant Feliu, Sant Climent, etc. Per què ? 15 �Perquè eren parròquies, i aquelles parròquies es van convertir en ajuntaments. Moltes d'aquestes parròquies, a més, eren sufragànies, com es deia, de les de dintre les muralles, de les de dintre la Barcelona antiga i, per tant, de fet, no només no eren ciutats, o no eren municipis, no eren entitats relativament importants des del punt de vista professional, sinó que existien en virtut, també, de l'existència de la pròpia ciutat dintre les muralles. És doncs aquest un cas molt especial de ciutat, que arribat un moment ha recuperat d'una banda, la seva identitat externa, per dir-ho així, com a capital de Catalunya i., d'altra banda, ha fet un intent de recuperació del màxim d'elements d'identitat interns, que podien semblar en un moment donat, fins i tot, com a perillosos per a la pròpia identitat de la ciutat com a tal. Repeteixo: identitat interna que no té la pàtina de 2000 anys d'història, sinó no més de 200 anys que ha servit en bona part per a aglutinar, per donar dolor, per donar bandera, si voleu, i caliu a l'existència de poders intralocals. Nosaltres ens preguntem, aleshores, si aquesta ciutat pot fer un paper dintre la nació, dintre la nacióestat mes gran i dintre Europa. I la veritat és que ens trobem amb unes connexions de llenguatge molt importants fora de Catalunya i fora d'Espanya. Ens trobem moltes ciutats que, d'alguna manera, estan refent aquest mateix 16 �camí i que es plantegen, sens dubte d'una forma molt agosarada i molt avançada sobre el temps de la realitat, si el temps dels fets, es plantegen, dic, jugar un paper més enllà dels seus propis límits. Ara, a Europa, justament, es planteja com constituirla. El dia 10-11 de desembre a Maastricht, reconeixent l'existència dels seus socis fundadors, que són els estats, els fills de Felip V, els estats absoluts, però també en el moment de la reconstitució, perquè la constitució és a Roma l'any 1957-58, es planteja ara, l'any 1991, a Europa, aquest esforç de recuperació d'elements d'identitat interns que van més enllà dels propis Estats. Evidentment, això no és general. Hi ha països que no s'ho plantegen, però nosaltres sí. A Espanya hi ha un Estat i unes Autonomies; altres països, com Alemanya, tenen el sistema dels Lànder, que els porta en aquest sentit. Per tant, la supranació europea es quedarà probablement en un reconeixement, no només dels estats consagrats en els segles XVIII-XIX, sinó també en un inici de reconeixement de coses que aquests propis estats no havien reconegut ells mateixos fins fa relativament poc. Com és el cas d'Espanya, perquè hi ha el reconeixement republicà, pero aquest, precisament, devia estar a l'arrel, una de les arrels de la curta vida de la República i del seu final tràgic. En tot cas, doncs, un esforç meritori i important el que s'està fent i que encara va més enllà. En 1!7 �contra del que alguns pensen, sense cap malícia, en aquest intent de recuperació d'elements d'identitat interna dels països en el moment de crear la supranació, que crec meritori, hi són també les ciutats. És a dir, en el que se'n diu preabreviatura al Comitè de Regions, no només hi ha regions, i no només hi haurà regions, sinó que també hi haurà les ciutats, d'alguna forma. Quina és la diferència, doncs, des d'aquest punt de vista, i aniré acabant de seguida, a Europa, entre ciutat i nació, entenent per nació, en aquest cas precisament, la regió, que és la nació petita, la nació en el sentit més original i més primari. La diferència és que en el millor dels casos i en un període de temps que no és immediat, Europa es podrà dividir en regions. Podrem fer un mapa d'Europa, tirant unes línies en les quals tot trosset de terreny estigui dintre d'una regió, a més d'estar dintre d'Europa. En canvi, això no ho podrem fer mai amb les ciutats. No podrem perquè la pròpia definició de ciutat és enormement variable, per tamany, per importància i per tota mena de característiques. És pràcticament impossible que algun dia vegem un mapa d'Europa dividit en ciutats. Per tant, no ens fem il.lusions ni temences que ningú no :s'imagini que les ciutats poden voler algun dia substituir, en el sentit poètic de finals del s. XIX com a element d'identitat del 18 �qual parlava al principi, les nacions-estat ni tan sols les regions. No serà així. Com em deia Jacques Delors quan va estar aquí a Barcelona, i va estar molt amatent a respectar tots els matisos, va dir: "les regions s'han d'institucionalitzar a Europa, les ciutats són el motor d'Europa". És enormement diferent, i, tanmateix, les dues coses són enormement importants. Que s'hagi d'institucionalitzar les regions no vol dir que les ciutats d'alguna forma no siguin reconegudes i, d'una manera imperfecta, jo diria que el que succeirà a Maastricht el dia 10 - gràcies, que quedi ben clar, a la proposta Hispano-Alemanya, que han estat els dos països que han defensat aquesta proposta, a capa i espasa, contra els demés - el que es farà de manera imperfecta però germinal, inicial, i després veurem què dóna de si aquesta llavor, serà reconèixer l'existència d'aquestes fraccions o elements d'identitat subeuropees i subestatals: les regions i les ciutats. Al meu entendre no passarà molt de temps sense que aquest Comitè ell mateix es divideixi. Però, en fi, en un moment en què tots hem de tenir la màxima prudència amb les nostre paraules perquè la criatura encara no ha nascut, i jugar amb el seu futur seria tant com jugar-se la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat, jo crec que no haig d'anar molt més enllà, sinó indicar que probablement tot això succeirà i 19 �que no serà dolent que succeeixi si succeeix bé. No serà necessàriament dolent i, per descomptat, la ciutat de Barcelona i el seu Alcalde militaran a favor d'un reconeixement específic per a cada una de les apel.lacions: la regional i la ciutadana. Nosaltres estem convençuts, i més ara, en els mesos que han passat des del dia que amb en Josep Ramoneda vam parlar de fer aquest seminari, que no hi haurà ni tampoc hi ha ni ha hagut una Europa forta, - en el seu sentit ontològic d'Europa forta per utilitzar, ja que parlem de filosofia, una paraula que es pot criticar -, si no hi ha les ciutats. Més ben dit, que Europa és sobretot - malgrat que trigarem molt a poder desenvolupar del tot les conseqüències d'aquesta afirmació -, un sistema de ciutats. I només cal fer una cosa, que avui dia és bastant senzilla, i és agafar un satèlit i marxar i, des del satèlit, mirar i aleshores veureu tal com es veu en aquestes pel.lícules de l'Imax, aquestes fotos en les quals es veu com arrenca la península italiana i en una mateixa fotografia, que a més no és una fotografia sinó una pel.lícula que es va movent, es veu Venècia i Gènova, i ja veureu el que és Europa. Europa és el continent urbà, és el continent poblat per definició. No vol dir que no hi hagi la Selva Negra ni els Monegros ni el Massís Central, que hi són, i que a més són el contrapunt, i que com he dit abans són el que dóna, 20 �segurament, substància i sentit a les ciutats que els representen després. Però, tanmateix, allò que se'ns apareix com el dibuix d'Europa és el dibuix d'una taca, per dir-ho així, que surt plena de vida. Surt, per altra banda, del sudest anglès, entra pel Raandstat holandès, i se'n va pel Rin i empalma d'alguna forma amb el Rhone i baixa fins a la vall del Po i el Nord d'Itàlia amb el triangle amb Gènova, Venècia i Milà, i que té un braç que s'endinsa dins la Península Ibèrica en el qual nosaltres estem, braç que nosaltres tractem de fer el més fort possible, justament per a articular-nos físicament a l'Europa real que és aquesta, no a l'esperit d'Europa sinó a la materialitat d'Europa, sense la qual poc esperit hi haurà. Totes les ciutats crec que han de lluitar per buscar el seu rol, el seu paper, en aquesta supranació, i com en "La Venganza de Don Mendo" no passar-se ni quedar-se curt. Un pla estratègic que sigui excessiu, segurament farà que la ciutat no faci sinó patir en la construcció europea. Un missatge, en fi, que pequi per l'altra banda li passaria exactament el mateix. Per tant, Barcelona com a ciutat que plantejarà què pensa fer dintre d'aquesta supranació i com es pensa relacionar amb la seva nació o amb les seves nacions, en el sentit de nació i de nació-estat, pensa en la seva vocació profunda que sap que no es realitzarà fins després d'aquí a molts anys - nosaltres segurament ja no ho 21 �veurem -, però crec que té la profunda convicció, en les seves minories més conscients i segurament, d'una forma difusa, en la seva majoria, en la majoria de la població, que ha de fer un paper no només de ciutat sinó de civisme, de ciutadania, de ciutadanisme, i és aquesta la carta que jugarà dintre d'Europa. Sap que haurà d'esperar, com encara està esperant en molts sentits dins l'Estat de les Autonomies i com a Ajuntament, que moltes coses que encara han d'arribar arribin. I sap que ha d'esperar perqué hi ha molts greuges pendents que s'han de deixar, justament, substanciar i resoldre pel pas de la història. El greuge basc, segurament, encara trigarà anys, perquè sang crida sang, i haurà de vessar-se, desgraciadament, molta sang innocent abans que es creï una nova legitimitat d'unió social, profunda, sentimental i volguda entre els bascs i la resta dels pobles d'Espanya. En el cas de Catalunya, això no és pas tan dramàtic, però és cert que nosaltres hem d'esperar, no esperar passivament, sinó que hem de lluitar, per altra banda, perquè això sigui el màxim d'accelerat, però, al mateix temps, hem d'anar dient sense descans allò que la nostra consciència de ciutadans ens demana de dir, i és que l'autogovern no s'esgota en la nació, i com deia el poeta a finals de segle: la nostra particularitat d'éssers humans té 22 �altres mediacions inferiors a la de la nacionalitat que som, justament, més humanes en fi tant que són més personals i més properes. Aquest serà el paper de la ciutat, de Barcelona. Defensar juntament amb el gpvern espanyol, segurament, i en el marc del moviment de ciutats i regions que existeix a Europa, concretament el Consell de Municipis i Regions d'Europa, defensar la importància de les regions, nacions i de les ciutats. I dintre d'aquest conjunt, doncs, plantar la llavor d'allò que algun dia, crec, serà l'autèntica Europa de les ciutats. Aquesta és la nostra vocació. Els agraeixo molt que vostès hagin vingut a fer aquesta reflexió sense la qual nosaltres realment res no podríem. La força de Barcelona està justament en el fet que en els seus millors moments, i aquest probablement n'és un, ha pogut atreure veus forasteres que des de fora ens han dit molt millor que nosaltres allò que nosaltres érem. Moltes gràcies per la seva presència. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ciutat, nació, terra: reflexió de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutats Nació Globalització Barcelona Catalunya Identitat (Concepte filosòfic) Teoria de l'Empordà Description An account of the resource 23 p. Transcripció de la conferència de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, al Seminari Internacional Ciutat, Nació i Terra (Institut d'Humanitats, 27/11/91. 19.00 hores). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Institut d'Humanitats Date Available Date (often a range) that the resource became or will become available. 1991/11/26 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-11-27 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2696/0000001425.pdf f3f094cd84b397ee768150dcfc78e1d3 PDF Text Text o i4 HE ESTAT INVITAT AQUEST VESPRE PER A EXPOSAR QUINA ÉS LA MEVA VISIÓ DEL FUTUR DE CATALUNYA, I PER A FER-HO DES DE LA PERSPECTIVA LOCAL, DE L'ADMINISTRACIÓ LOCAL. EL MEU PLANTEJAMENT SER& TAMBÉ BARCELONÍ, PERÒ NO CENTRALISTA. VULL EXPRESSAR EL MEU CONVENCIMENT QUE EL FUTUR DE CATALUNYA DEPèN EN BONA PART DEL FUTUR DE BARCELONA. CATALUNYA NOMÉS FUNCIONAR& SI FUNCIONA BARCELONA; SI LA SEVA CAPITAL I CIUTAT MÉS REPRESENTATIVA ES COMPORTA COM UNA METRÒPOLIS EFICIENT I MODERNA, PROJECTADA CAP AL MÓN . EXPOSARt EL MEU CONVENCIMENT QUE ELS AJUNTAMENTS CATALANS TINDRAN UNA FUNGIÓ DECISIVA EN LA CONFIGURACIÓ DEL FUTUR DEL NOSTRE PAIS, T QUE SÓN CAPAÇOS D'ACTUAR SOBRE LES CONDICIONS DE VIDA DELS CIUTADANS I SOBRE EL CONJUNT DE LA SOCIETAT CATALANA. 1 �ELS AJUNTAMENTS, PERÒ, HAURAN DE VEURE RECONEGUDA LA SEVA AUTONOMIA I HAURAN DE REBRE COMPETèNCIES EN SERVEIS QUE SERAN MILLOR GESTIONATS DES DE NIVELL LOCAL. NORD-SUD ARA MAS QUE MAI PODEM DIR QUE LA CATALUNYA DEL DEMB ŠS UNA CATALUNYA EUROPEA. ¿COM ES VEU AIXb DES DE BARCELONA? A BARCELONA SEMPRE HEM TINGUT CLAR QUE EL FUTUR ES TROBAVA A EUROPA, TOT I CONEIXENT LES DIFICULTATS I SACRIFICIS QUE LA INTEGRACI6 EXIGEIX. PERÒ A BARCELONA SEMPRE HI HA HAGUT UNA PRACTICA UNANIMITAT EN AQUESTA QUESTI6. EN CANVI, NO ESTIC TAN SEGUR QUE S'HAGIN ENTèS ALGUNES DE LES DIRECTRIUS DE LA POLITICA DE L'AJUNTAMENT QUE PRESIDEIXO, QUE .he �ESTAN ÍNTIMAMENT LLIGADES A LA VOCACI6 EUROPEA DE CATALUNYA, DE BARCELONA. BARCELONA, LA BARCELONA METROPOLITANA , ÉS LA CIUTAT AMB MAJOR PES ESPECÍFIC D'UNA àMPLIA ZONA GEOGRàFICA TRANSPIRENENCA QUE ALTRES VEGADES HEM ANOMENAT EL NORD DEL SUD. NO ÉS UNA REGI6 DE FRONTERES BEN DEFINIDES, PER& ABASTA, A MÉS DE CATALUNYA, BONA PART DEL MIDI FRANCÉS QUE GRAVITA ENTORN DE TOULUSE, TOTA LA REGI6 LANGUEDOC -ROSSELL6 I, PROBABLEMENT,UNA BONA PART DE LA FRANJA URBANA DE LA COSTA BLAVA. LA INCORPORACI6 D'ESPANYA A LA COMUNITAT ECON&MICA EUROPEA PRODUIRà UN RADICAL CANVI D'EQUILIBRI AL SUD DE FRANÇA. AQUESTA REGIb PASSAR DE SER FRONTERA, CUL DE SAC, A SER ZONA DE PAS. AQUÍ ÉS ON EL PAPER DE BARCELONA ESDEVÉ CRUCIAL. �BARCELONA POT OFERIR ELS INSTRUMENTS I ELS SERVEIS D'UNA METRÒPOLI MODERNA QUE LA CONFIGURIN COM LA CAPITAL D'UNA REGIR EUROPEA EN TRANSFORMACIÓ. EL PORT, UN AEROPORT CONNECTAT AMB LES XARXES INTERNACIONALS, UN CENTRE DE SERVEIS SOFISTICATS I UNA àMPLIA OFERTA CULTURAL, UN MERCAT CENTRAL I UNA NOTABLE CONCENTRACIÓ UNIVERSITbRIA PODEN DESPLAÇAR CAP A BARCELONA EL CENTRE DE GRAVETAT D'AQUESTA ZONA. ES EN AQUEST PLANTEJAMENT QUE ES TROBA LA BASE D'UNA POLÍTICA EXTERIOR QUE EXPLICA TOT UN SEGUIT D'ACTUACIONS RECENTS. L'EMPENTA I LA IMAGINACIÓ DEL NOU ALCALDE DE MONTPELLER HAN ESTAT EL DETONANT QUE HA PERMéS DE RECONVERTIR UN AGERMANAMENT GAIREBÉ SIMBÒLIC EN UNA RELACIÓ PLENA DE POSSIBILITATS �CONCRETES DE CARA AL FUTUR. EL MES DE JUNY DE L'ANY PASSAT, L'ALCALDE DE MONTPELLER VA SER LA PRIMERA VEU DEL MIDI QUE VA APROVAR PUBLICAMENT L'ENTRADA D'ESPANYA AL MERCAT COMÚ. HO VA FER DES DE BARCELONA. AL MES D'OCTUBRE, EN LA MEVA VISITA A MONTPELLER ES VAN FER ELS PRIMERS CONTACTES AMB VISTES A L'ESTABLIMENT D'UNA LSNIA AEREA DE TERCER NIVELL ENTRE LES DUES CIUTATS. NONES UNES SETMANES MES TARD, A MITJAN GENER, LA LSNIA ES POSAVA EN MARXA. A FINALS DE NOVEMBRE VAM CELEBRAR A LA SEU D'URGELL UNA PRIMERA REUNI6 D'ALCALDES DE LES DUES VESSANTS DEL PIRINEU PER A TRACTAR DEL PROBLEMA DE LES COMUNICACIONS. VAM ACOR- DAR DE TORNAR A REUNIR-NOS EN EL PRIMER �TRIMESTRE DEL 1985. AQUESTA SEGONA REUNIÓ S'HA FET I, A PART D'ALTRES PROJECTES, S'HA AVANÇAT SERIOSAMENT EN LA PREPARACIÓ D'UN ELLAÇ AERI ENTRE BARCELONA I TOULOUSE AMB ESCALA A LA SEU, COM HA ESTAT RECOLLIT PELS DIARIS. ES MSS QUE PROBABLE QUE DURANT EL PROPER MES DE DE MAIG POGUEM OBRIR LA LÍNIA AEREA BARCELONA-MARSELLA I QUE A MITJAN JUNY FUNCIONI JA AMB DOS VOLS EN CADA DIRECCIÓ. L'ALCALDE DE TOULOUSE VA SER A BARCELONA FA NOMÉS UN PARELL DE SETMANES. ESTA PLENAMENT DECIDIT A JUGAR LA CARTA DE L'OBERTURA CAP AL SUD. ELS SEUS OBJECTIUS SÓN, LOGICAMENT,DIFERENTS DELS DE BARCELONA PERb HI HA UNA COINCIDENCIA EN LA VOLUNTAT DE POTENCIAR LA GRAN REGIÓ TRANSPIRINENCA. �TOTS AQUEST SON PASOS MODESTOS, SI VOLEU, PER& INDIQUEN UNA VOLUNTAT I UNS OBJECTIUS INSERITS DINS D'UNA ESTRATèGIA BEN DEFINIDA. ÉS UN REPTE IMPORTANT. MARSELLA EST& EN CRISI EN ALGUNS ASPECTES, PERÒ TÉ UNA GRAN ZONA INDUSTRIAL. TOULUSE, O SI VOLEN, TOLOSA DEL LLENGUADOC, SS UNA GRAN CONCENTRACI6 DE TECNOLOGIA DE PUNTA, IMPULSADA PER UNES INDÚSTRIES AEROSPACIALS QUE ACABEN DE REBRE UNES NOVES COMANDES DE VOLUM INUSITAT. NO ÉS FBCIL LA COMPETèNCIA, PERÒ BARCELONA HA DE SER PRESENT EN AQUESTA ZONA. SISTEMA DE CIUTATS CATALUNYA èS, JUNTAMENT AMB EL PAÍS BASC, LA ZONA D'ESPANYA MÉS URBANITZADA. S'HI TROBA UN CONJUNT DE CIUTATS MITGES QUE ARTICULEN UN SISTEMA CENTRE DEL QUAL áS BARCELONA I LA SEVA BREA. �A CATALUNYA HI HA 935 MUNICIPIS, DELS QUALS 50 TENEN ENTRE 5000 I 10000 HABITANTS, 38 ENTRE 10000 I 20000, 24 ENTRE 20000 I 50000, 8 ENTRE 50000 I 100000, 7 ENTRE 100000 I 500000 I NOMÉS UN, BARCELONA, AMB MÉS DE MIG MILIÓ D'HABITANTS. LA REALITAT DEL SISTEMA DE CIUTATS CATALB S'OPOSA A LA IMATGE D'UNA BARCELONA QUE S'EXTèN COM UNA TACA D'OLI OCUPANT-HO TOT.COMPTEM AMB AQUESTA XARXA DE CIUTATS, QUE SI FUNCIONA BÉ, SI ES EFICIENT, POT EQUILIBRAR EL TERRITORI. PERÒ TOT EL CONJUNT DEPèN TAMBA DE QUE BARCELONA FUNCIONI. EL SISTEMA DE CIUTATS CATALà, LA CATALUNYA-CIUTAT, LA CATALUNYA QUE TENIM AVUI, FUNCIONARà SI L'ESTRUCTURA DEL SEU TERRITORI ES EFICIENT, SI ESTà BEN CONNECTAT, SI ELS �IMPULSOS ARRIBEN ALLà ON HAN D'ARRIBAR, SI LES RESPOSTES ES PRODUEIXEN EN EL MOMENT QUE S'HAN DE PRODUIR. LA CATALUNYA DEL FUTUR HA D'ACONSEGUIR INTEGRAR-SE A LA XARXA URBANA EUROPEA. EL SISTEMA EUROPEU DE CIUTATS S'ESTRUCTURA ENTORN D'UNA LÍNIA QUE LLIGA LONDRES AMB LA CONCA DEL RHUR, PASSANT PER AMSTERDAM I PARIS,I QUE BAIXA PER LA VALL DEL ROINA PER ENLLAÇAR AMB LA VALL DEL PO A ITàLIA. L'AUTOPISTA I EL SISTEMA FERROVIARI CATALà LLIGA PERFECTAMENT BARCELONA AMB EL CARRER MAJOR D'EUROPA. AQUESTA COLUMNA VERTEBRAL ÉS LA ZONA INDUSTRIAL MÉS IMPORTANT D'EUROPA,LA FRANJA ON ES DECIDEIXEN EL 60 0 70% DE LES COSES IMPORTANTS QUE SUCCEEIXEN AL NOSTRE CONTINENT. EL SISTEMA DE CIUTATS CATALà, LA CATALUNYA-CIUTAT, LA CATALUNYA QUE TENIM AVUI, 9 �FUNCIONAR& SI L'ESTRUCTURA DEL SEU TERRITORI ES EFICIENT, SI ESTà BEN CONNECTAT, SI ELS IMPULSOS ARRIBEN ALL ON HAN D'ARRIBAR, SI LES RESPOSTES ES PRODUEIXEN EN EL MOMENT QUE S'HAN DE PRODUIR. AREA METROPOLITANA TOTA LA REFLEXI6 ENTORN DEL CARBCTER URBà DE CATALUNYA PRESUPOSA L'EXIST&NCIA D'UNA àREA METROPOLITANA CONSOLIDADA, UN àREA QUE SIGUI EL MOTOR, QUE ARROSSEGUI LA RESTA DE CATALUNYA. AQUÍ, COM TANTES ALTRES VEGADES, LA REA- �LITAT VA PER DAVANT DE LA PRESA DE CONSCIèNCIA. EL FET QUE ES PUGUI ANAR EN METRO FINS AL CENTRE DE CORNELLà, O DE SANTA COLOMA, I, BEN AVIAT, BADALONA ÉS, RESPECTE A LA CONCEPCIÓ TRADICIONAL DE LA BARCELOINA CIUTAT, UNA PETITA REVOLUCIÓ QUE TOTS ELS NIVELLS DE GOVERN IMPLICATS HAN D'ACOMPANYAR DE MESURES COMPLEMENTàRIES I ADAPTACIONS CONCEPTUALS. LA MÉS EVIDENT, EL RECONEIXEMENT DE L'EXISTèNCIA D'UNA CIUTAT METROPOLITANA, NO TÉ ENCARA UNA ACCEPTACIÓ UNàNIM. CATALUNYA HA DE CONèIXER LA CIUTAT METROPOLITANA. L'HA DE CONèIXER I L'HA DE RECONèIXER. I PER RECONEIXER-LA CALEN LLEIS, CALEN INVERSIONS, MOLTES MÉS INVERSIONS QUE LES QUE S'HI ESTAN FENT. LA CAPITAL METROPOLITANA HA DE SER LA PLATAFORMA DE LLANÇAMENT DE CATALUNYA CAP A LA INTEGRACIÓ EUROPEA. �AIXÒ gS MOLT DIFERENT DEL CENTRALISME BARCELONI. BARCELONA NO VOL CONCENTRAR RECURSOS. VOL TENIR EL NIVELL URBA IMPRESCINDIBLE PER CONTINUAR ESSENT EL QUE HISTÒRICAMENT HA ESTAT: EL MOTOR DE TOTA CATALUNYA. HA DE QUEDAR MOLT CLAR QUE EL QUE *S BO PER A BARCELONA I LA SEVA ÁREA áS BO PER A CATALUNYA.LA DICOTOMIA ENTRE UNA CATALUNYA RURAL I UNA BARCELONA PREPOTENT I XUCLADORA ŠS FALSA. JA HEM DIT ABANS QUE CATALUNYA ŠS UN SISTEMA DE CIUTATS, ON TOTS ELS SEUS COMPO- NENTS ESTAN INTERRELACIONATS. PER SORT, LA REALITAT ENS AFAVOREIX. EL CREIXEMENT DEMOGRAFIC DE L'àREA ESTè PRACTICAMENT ESTABILITZAT DES DE FA DEU ANYS, I NO ES PREVEU QUE LA TENDèNCIA CANVII.L'ESPAI FISIC DE L'hREA ESTS ESGOTAT, I TENIM UN PLA GENERAL �METROPOLITà QUE FIXA MOLT CLARAMENT EL MARC D'ACTUACI6 URBANÍSTICA. EN ELS ANYS VINENTS ELS ESFORÇOS HAN D'ANAR PEL CAMÍ DE LA RECONSTRUCCI6, DE L'ACABAMENT D'AQUELLES ZONES URBANES QUE HAN QUEDAT A CAVALL DE PLANIFICACIONS RECENTS I TEIXITS URBANS ANTICS, DE LA CONNEXI6 DE NUCLIS URBANS AïLLATS PER BARRERES URBANÍSTIQUES. TOT AIX6, REPETEIXO, NO TÉ RES A VEURE AMB L'ALIMENTACI6 D'UN CAP HIPERTROFIAT. MÉS AVIAT S'ASSEMBLA A LA RECOMPOSICI6 D'UN MOTOR DESGASTAT. MUNTANYA L MAR VULL DETENIR -ME UNA MICA EN DUES DE LES ACTUACIONS MÉS SIGNIFICATIVES PER A LA CONFIGURACIU6 DE LA CIUTAT METROPOLITANA DEL DEMd. �LA PRIMERA ES REFEREIX AL MASSÍS DE COLLCEROLA. COLLCEROLA, AMB UNES 11000 HA, TOCA VUIT MUNICIPIS, CADASCUN DELS QUALS EL CONSIDERA COM LA SEVA MUNTANYA. LES MOLTES AGRESSIONS SOFERTES NO HAN ANUL.LAT LA SEVA UNITAT GEOGRBFICA. SITUAT AL MIG D'UN ANELL DE CIUTATS, I OBSTACULITZANT L'ARRIBADA A BARCELONA DES DE L'INTERIOR DE CATALUNYA, COLLCEROLA HA ESTAT TRADICIONALMENT CONSIDERAT COM UNA BARRERA. EL REPTE QUE Tš LA CIUTAT METROPOLITANA ŠS TRANSFORMAR-LO EN UN NEXE, EN UN PARC CENTRAL QUE UNEIXI LES CIUTATS QUE. ES VEIEN SEPARADES PEL MASSÍS. EL SEGON GRAN OBJECTIU METROPOLITB ŠS LA RECUPERACI6 DEL FRONT MARÍTIM DE BARCELONA, DES DEL LLOBREGAT AL MONTGAT. ES UN OBJECTIU �QUE CAL NO VEURE UNICAMENT COM UNA OPERACI6 DE REHABILITACI6 URBANA, O LIMITAR-LO ALS SEUS ASPECTES LÚDICS D'ADECENTAMENT DE PLATGES, O D'OPERACI6 LLIGADA A LA VILA OLÍMPICA. ES TOT AIXà, PERÒ *S MOLT MÉS, I EL FUTUR DE CATALUNYA HI ESTA IMPLICAT. AQUESTA OPERACI6 IMPLICA RECUPERAR LA CONDICI6 DEL PORT DE BARCELONA COM A PRIMER PORT DEL MEDITERRANI I DOTAR LA ZONA D'UNA BONA COMUNICACI6 INTERNACIONAL, RESOLENT AL PRAT TOTES LES CAPACITATS DE CONNEXI6 (AEROPORT, AMPLIACI6 DEL PORT, ETC>. LA RECUPERACI6 URBANA DEL POBLE NOU CONFIGURAR& D'ALTRA BANDA, UN NOU EIX INSTITUCIONAL ENTORN DEL PASSEIG DE CARLES I, EN LA PROXIMITAT DEL QUAL S'HI TROBARAN LES SEUS D'ALGUNES DE LES PRINCIPALS INSTITUCIONS D'AUTOGOVERN DE CATALUNYA, COM EL PARLAMENT O EL �TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA. DE LA MATEIXA MANERA QUE COLLCEROLA, EN CORVERTIR-SE EN PARC METROPOLITA , PASSARà DE SER BARRERA A FER DE NEXE, LA REHABILITACIó DEL POBLE NOU I DE LES PLATGES DE LLEVANT RECONSTRUIRè LA CONNEXI6 RESTA DEL TERRITORI, ENTRE LA CAPITAL I LA A TRAVÉS DE LA COSTA DE LLEVANT. AJUNTAMENTS LSECTOR GESTOR L'EXPERIèNCIA DE SIS ANYS DE DEMOCRACIA ALS MUNICIPIS ENS PERMET D' AFIRMAR QUE ELS AJUNTAMENTS S6N UN FACTOR DINAMITZADOR DE LA VIDA CATALANA EN TOTS ELS ASPECTES: SOCIAL, CULTURAL I ECONÓMIC. ELS ALCALDES D'AQUESTS AJUNTAMENTS HAN FET MOLTES VEGADES EL PAPER QUE TRADICIONALMENT S'HA ASSIGNAT A L'EMPRESA- �RI. ELS AJUNTAMENTS HAN TINGUT UNA ACTIVITAT ARRISCADA I EFICIENT, MÉS NOTbRIA ENCARA PER COINCIDIR AMB UNA ETAPA D'ATONIA DEL SECTOR PRIVAT. LA PROXIMITAT DELS GOVERNS MUNICIPALS ALS ADMINISTRATS PERMET QUE AQUELLS DETECTIN AMB FACILITAT LES NECESSITATS DE LES SEVES POBLACIONS.D'ALTRA BANDA, LA MATEIXA PROXIMITAT FA QUE ELS CIUTADANS PUGUIN EXIGIR TAMBÉ, MÉS FdCILMENT, EL RENDIMENT DE COMPTES. ALS MUNICIPIS ON ES DETECTEN FENÒMENS D'INEFICACIA ÉS ON S'HA REGISTRAT LA M*S ALTA "MORTALITAT" POLÍTICA D'ALCALDES I REGIDORS. CREC, PER TANT QUE SI SE'LS RESPECTA L'AUTONOMIA, ELS MUNICIPIS CONTINUARAN JUGANT UN PAPER FONAMENTAL EN LA CONSTRUCCI6 DE LA CATALUNYA DEL DEMà. �ALGUNES VEGADES S'HA EXPLICAT LA PERSPECTIVA ECONÒMICA ACTUAL PER LA MANCA D'IL.LUSI6 I PER L'AVORRIMENT GENERALITZAT DE LA CONJUNTURA QUE NO ESTIMULEN LES INVERSIONS QUE PODRIEN CAPGIRAR EL SIGNE DE LES PREDICCIONS. AQUESTA EXPLICACI6 ŠS FORÇA RAONABLE.PERÒ PER RECUPERAR LA IL.LUSI6 NO CREC QUE EL REMEI ADEQUAT SIGUI UNA CURA DE CAVALL, UNA TERÁPIA DE XOC COM LA QUE PROPOSEN ALGUNS SECTORS.EL QUE NECESSITA EL PAIS NO S6N NOVES PRESSIONS SOBRE LA LEGISLACI6 LABORAL. NI TAMPOC S'HO POT PERMETRE. SI QUE CREC, EN CANVI, QUE EXISTEIXEN JA LES CONDICIONS ADEQUADES PER INVERTIR. I CREC QUE ELS AJUNTAMENTS PODEN DONAR L'IMPULS QUE SERVEIXI D'ESTÍMUL, DE RUPTURA DE LA "UNIFORMITAT",DE LES PREVISIONS PESSIMISTES COM DEIA EL PROFESSOR GARCIA DURáN. �ELS AJUNTAMENTS, PERb, HAURAN DE VEURE AUGMENTADA LA SEVA PARTICIPACI6 EN LA DESPESA PÚBLICA TOTAL. ACTUALMENT, EL CONJUNT DE LES DESPESES DE LES ADMINISTRACIONS LOCALS D'ESPANYA NO SUPERA EL 15 PER CENT DEL TOTAL DE LA DESPESA PÚBLICA. L'OBJECTIU HA DE SER QUE AQUESTA PARTICIPACIÓ PUGI FINS AL 25 PER CENT. AIXb EXIGIR& ADOPTAR NOVES MESURES FISCALS. NO HE D'AMAGAR, PERÒ, QUE PER ASSOLIR AQUEST OBJECTIU HEM DE COMPTAR AMB UN CREIXEMENT SIGNIFICATIU DE LA RENDA NACIONAL. PERb TAMBÉ HEM DE COMPTAR AMB LA DISPOSICIÓ A FERHO. I POTSER LA MILLOR MANERA SER& TREURE LES DECISIONS FISCALS DEL CONTEXT ELECTORAL. �JJOO HAIG DE FER UNA REFERÒNCIA A UNA DATA MOLT PRECISA DEL FUTUR:1992. ¿QUIN PAPER HA DE TENIR L'ESFORç PER A LA CANDIDATURA OLÍMPICA EN EL DISSENY DEL FUTUR DE CATALUNYA? L'ENTUSIASME PER ACONSEGUIR QUE BARCELONA SIGUI LA SEU DELS JOCS OLIMPICS DE 1992 POT SER L'ESTIMUL QUE TRENQUI LA UNIFORMITAT A QUA M'HE REFERIT ABANS. EL PROFESSOR GARCIA DURAN DIU QUE UN SISTEMA ES DESESTABILITZA SI LA DISTRIBUCIÓ DE PREVISIONS OPTIMISTES I PESSIMISTES ENTRE ELS INVERSORS AFAVOREIX EL PESSIMISME MÉS DEL QUE ÉS REALISTA A LLARG TERMINI. CREC QUE EL MOMENT ACTUAL RESPON BASTANT �A AQUESTA DESCRIPCI6. NECESSITEM EXPECTATIVES MÉS OPTIMISTES, QUE,HEM D'ADMETRE, D'ALTRA BANDA, QUE SÓN LES MÉS REALISTES. ELS JJ00 NO ENS OBLIGARAN A FER MÉS COSES DE LES QUE BARCELONA NECESSITA. L'AIXECAMENT DE LA LÍNIA DE TREN DE LA COSTA, LA RENOVACIÓ URBANA DEL POBLE NOU, LA MILLORA DE LES COMUNICACIONS L'EQUIPAMENT ESPORTIU DELS BARRIS, LA POTENCIACIÓ DE LES TELECOMMUNICACIONS, S6N NECESSBRIES, AMB JOCS O SENSE JOCS. ELS JJOO, A MÉS, HAURAN DE CONSTITUïR L'ESTIMUL PER INICIAR UNA POLÍTICA DE PRONOCió DE L'ESPORT DE BASE,ELS RESULTATS DE LA QUAL JA ES PODRIEN VEURE D'AQUI A SET ANYS. ESTIC ABSOLUTAMENT CONVENÇUT, I NO EM CANSARÉ DE REPETIR -HO, QUE L'EXTENSIÓ MASSIVA 21 �DE LA PRàCTICA ESPORTIVA POT CONSTITUIR UN DELS EFECTES MÉS POSITIUS PER AL PASS DE LA CANDIDATURA OLÍMPICA DE BARCELONA. EL DEFICIT EXISTENT EN AQUEST TERRENY ŠS MOLT GRAN I SERIA IMPERDONABLE QUE ES PERDÉS L'OPORTUNITAT HISTÒRICA DE MILLORAR SUBSTANCIALMENT LES POSSIBILITATS DE PRàCTICA ESPORTIVA DEL CONJUNT DE LA POBLACI6. HE DE DIR AQUÍ QUE L'ACOLLIDA D'AQUESTES PROPOSTES QUE HEM FET DES DE L'AJUNTAMENT HA ESTAT, EN GENERAL, MOLT POSITIVA EN UN ESPECTRE MOLT AMPLI QUE ARRIBA FINS A LA PROPIA COALICI6 DE MANUEL FRAGA. HE D'AFEGIR TAMBS, PERÒ, QUE M'INQUIETA LA MANCA DE SENSIBILITAT QUE HE TROBAT EN MITJANS PRÒXIMS AL GOVERN DE LA GENERALITAT QUE SEMBLEN LIMITAR LA SEVA PREOCUPACI6 ESPORTIVA A LA PROMOCI6 DE LA PRàCTICA I L'ENTRENAMENT D'ELITE. �EMPRESES JA HE DIT COM ELS AJUNTAMENTS, ELS ALCALDES, HAN FET DURANT AQUESTS ANYS UN PAPER SEMBLANT AL QUE S'ATRIBUEIX ALS EMPRESARIS. PERÒ AIXÒ NO HA ESTAN CERT TAN SOLS PEL QUE FA A L'ACTIVITAT MUNICIPAL CLàSSICA, TÍPICA. TAMBÉ HA ESTAT CERT, EN MOLTS CASOS, QUAN ELS AJUNTAMENTS HAN GESTIONAT DIRECTAMENT EMPRESES DE CARáCTER PRIVAT. RECENTMENT, PER EXEMPLE, MERCABARNA HA OBTINGUT EL PREMI A LA MILLOR GESTI6 D'EMPRESA PÚBLICA. NO SE SI SABEN, PERÒ, QUE MERCABARNA ERA CANDIDATA AL PREMI A LA MILLOR GESTI6 EMPRESARIAL "TOUT COURT", ENTRE EMPRESES PúBUQUES I PRIVADES. I NO EL VA OBTENIR PER L'OPOSICI6 FRONTAL DEL FOMENT DEL TREBALL. �AQUEST PREMI RECONEIX L'èXIT D'UNA GESTI6 QUE HA PERMèS A MERCABARNA PASSAR A TENIR RESULTATS EXPECTALURATMENT POSITIUS I ENDEGAR UN PLA D'EXPANSI6 COMERCIAL. EN EL FUTUR, QUAN HAGI PASSAT LA FEBRE PER ASSUMIR EL MÉS GRAN NOMBRE DE COMPETèNCIES, ES RECONEIXERà LA MAJOR EFICACIA GESTORA DELS AJUNTAMENTS I LA GENERALITAT COMENÇAR& A TRANSFERIR SERVEIS A LES ADMINISTRACIONS MUNICIPALS. PENSO, EVIDENTMENT, EN SERVEIS COM LA SANITAT I L'ENSENYAMENT. �EL SECTOR DE LA SANITAT ÉS MOLT IMPORTANT PER LES SEVES DIMENSIONS ECONÒMIQUES (UN 6 DEL P.I.B). ES TRACTA, A MAS, D'UN SECTOR QUE, PELS SEUS REQUERIMENTS I ANTECEDENTS HISTàRICS, ES TROBA MAJORITARIAMENT DINTRE DE L'AMBIT PÚBLIC. MOBILITZA UNS RECURSOS MOLT IMPORTANTS I EXIGEIX DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES UNA RESPONSABILITAT POLÍTICA PER LA SEVA GESTI6. EN AQUEST MOMENTS, EL SECTOR DE LA SANITAT S'ESTA CONFIGURANT COM UN SECTOR TÍPICAMENT AUTONÒMIC. ES UNA SITUACI6 PARTICULARMENT DECISIVA PERQUè POT DESEMBOCAR, ENCARA, EN DUES OPCIONS OPOSADES: LA GESTIO CENTRALITZADA DES DE LA INSTITUCI6 AUTONÒMICA O BÉ LA DELEGACI6 POLÍTICA DE LA GESTI6 ALS AJUNTAMENTS, ADEQUADAMENT CONSORCIATS, PER TAL D'APROFITAR ELS AVANTATGES DE L'ADMINISTRACI6 LOCAL (MAJOR PROXIMITAT AL CIUTADA I RESPONSABILITAT POLÍTICA MÉS DIRECTA). �DE FET, EN LES PREVISIONS QUE S'HAN INCORPORAT AL PROJECTE DE LLEI DE SANITAT JA S'OBRE UNA LÍNIA DE DEFINICIÓ DE LA PRESèNCIA MUNICIPAL EN EL CONTROL DE LA GESTIÓ. LA REALITAT POLÍTICA DE BARCELONA RECLAMA UN PAS MÉS EN LA PARTICIPACIÓ MUNICIPAL EN LA GESTIÓ SANITARIA QUE ES CONCRETARIA EN UN áREA DE SALUT ÚNICA A BARCELONA, EN LA CREACIÓ DE 10 DISTRICTES SANITARIS COINCIDENTS AMN ELS DISTRICTES MUNICIPALS, I QUE PERMETRIEN UNA PARTICIPACIÓ MUNICIPAL EN AQUEST NIVELL, I EN LA CONSTITUCIÓ DEL CONSORCI D'HOSPITALS DE BARCELONA. TENIM L'ESPERANÇA QUE LA PRUDèNCIA I EL BON SENTIT POLÍTICS DE TOTS PERMETIN QUE AQUESTS PROJECTES ES CONVERTEIXIN EN REALITAT. ES UN OBJECTIU PARTICULARMENT RAONABLE EN EL �MOMENT HISTÒRIC D'UNA REFORMA SANITBRIA, QUE S'HA VIST PRECIPITADA PER LA CRISI ECONÒMICA I QUE, PER AQUESTA MATEIXA RA6, *S CONVENIENT QUE TINGUI EN COMPTE ELS PERILLS QUE ES PODRIEN DERIVAR D'UNA AGRAVACI6 DELS DèFICITS. COM EN TANTS D'ALTRES TERRENYS SERS MILLOR FER UN ESFORÇ DE NEGOCIACI6 ARA QUE EL PROBLEMA ENCARA *S AL NOSTRE ABAST QUE FER-LO QUAN ES COMPLEIXIN ELS AUGURIS NEGATIUS QUE SOBRE EL FUTUR ECONÒMIC DEL SECTOR SANITARI ES FAN DES DE DIVERSOS ANGLES. TOT AIXÒ HA DE SER UN MOTIU DE REFLE- XI6.DES DE LA MEVA EXPERIèNCIA NOM*S DIRè QUE ELS COSTOS PER UBA C UNITAT D'ASSISTèNCIA �BàSICA) ALS HOSPITALS MUNICIPALS DE BARCELONA FOREN, EL 1984, DE 15.691 PTS PER UBA I DIA AL L'HOSPITAL DEL MAR I DE 16.060 PTS AL DE L'ESPERANÇA, MENTRE QUE ALS HOSPITALS DEL ICS EL COST ES DESCONEGUT . EN CANVI, LA SUBVENCI6 REBUDA HA ESTAT DE 10.472 PTS PER UBA I DIA ALS HOSPITALS MUNICIPALS CONTRA 20.000 PTS A ST PAU I CLiNIC I 15000 ALS CENTRES PRIVATS. PENSO QUE HEM DE DEIXAR DE MIRAR LES TRANSFERèNCIES DE SERVEIS,EL REPARTIMENT DE LES COMPETèNCIES, COM EINES PER A LA MOBILITZACI6 I COM ARGUMENT DE VICTIMISME. HEM D'ACOSTUMAR-NOS A TRACTAR CADA CAS COM UN PROBLEMA DE GESTI6. VEURE A QUIN NIVELL DE L'ADMINISTRACI6 ES PRESTARà AMB M*S EFICIèNCIA EL SERVEI . O SI CALDRA UNA ACCI6 COORDINADA. I PROCEDIR EN CONSEQUANCIA, PERÒ AMB SERENITAT, SENSE ARGUMENTACIONS PASSIONALS. �PER A CONSTRUIR UNA ADMINISTRACIá EFICAÇ A CATALUNYA CAL FER UN ESFORÇ PER A QUE CADA ADMINISTRACIÓ S'OCUPI D'ALLb QUE LI PERTOCA, EVITANT EXPANSIONISMES ESTARILS. CAL QUE LES ADMINISTRACIONS APRENGUIN A RESPECTAR L'AUTONOMIA MUTUA . ELS AJUNTAMENTS NO SON L'ADMINISTRACIÓ PERIFéRICA DE LA GENERALITAT.LA MATEIXA AUTONOMIA QUE DEMANEM AL GOVERN CENTRAL PER A LA GENERALITAT HA DE TENIR-LA PRESENT LA GENERALITAT EN LES SEVES RELACIONS AMB ELS AJUNTAMENTS. QUAN L'ALCALDE DE BARCELONA VOL FER UN PACTE AMB LA OPOSICIÓ AL GOVERN MUNICIPAL PER AFRONTAR CONJUNTAMENT PROBLEMES DE COMPETéNCIA MUNICIPAL HA DE TENIR COM A INTERLOCUTOR EL LÍDER DE LA OPOSICIÓ MUNICIPAL, NO EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT. �HEM VIST EN EL PASSAT COM EL GOVERN DE LA GENERALITAT TENIA DIFICULTATS PER ASSUMIR EL LSMIT DE LES SEVES COMPETèNCIES. LES OFICINES DE BENESTAR EN SÓN UN EXEMPLE. N'HI HA D'ALTRES. EL GOVERN AUTÒNOM NO HA DE COMPORTAR-SE COM UN AJUNTAMENT GRAN.EL SEU OBJECTIU NO HA DE SER TENIR MESTRES I GUARDIES EN NÒMINA, SINE FORMULAR POLÍTIQUES ORIENTADORES DE LA GESTIÓ D'UNS RECURSOS TRANSFERITS I ADMINISTRATS, EN BONA PART, DES DELS AJUNTAMENTS. L'ESSèNCIA DE L'ACTUACIÓ DEL GOVERN DE LA GENERALITAT HAURIA DE CONSISTIR A IMPULSAR, INCENTIVAR, ESTIMULAR LA INNOVACIÓ I PROPOSAR OBJECTIUS QUALITATIUS. SI LA GENERALITAT NO ASSUMEIX QUE LES SEVES COMPETèNCIES, COM LES DE L'ESTAT, HAU- �RIEN DE SER TAXATIVES,I TANCADES, I LES LOCALS, RESIDUALS 1 EXPANSIVES PERDRà TOTA LEGITIMITAT EN LES SEVES PROTESTES DE NO INTERVENCIONISME I DE PREOCUPACIÓ PER L'AUTOGOVERN. ENCARA QUE RECLAMI UNA DISTRIBUCIÓ DE COMPETiNCIES, TAMBÉ AFIRMO QUE CAL NO OBSSESSIONAR-SE AMB AQUEST PROBLEMA . A VEGADES CAL ADMETRE RESPONSABILITATS COMPARTIDES, COORDINACIÓ D'ESFOROS I DE GESTI6,UN ENFOCAMENT DE MULTI-NIVELL DE GOVERN. NOMÉS AMB AQUEST PLANTEJAMENT SERS POSSIBLE L'AFRONTAMENT DE MOLTS PROBLEMES QUE TENIM A BARCELONA I, BEN SEGUR, A TOTA CATALUNYA. PERÒ ÉS UN ENFOCAMENT QUE EXIGEIX UNA CERTA RENUNCIA AL PROTAGONISME I UNA FERMA VOLUNTAT DE COOPERACIÓ. ES UNA ACTITUD QUE NO SEMPRE HA �ESTAT PRESENT A LES NOSTRES ADMINISTRACIONS COM HO PROVA EL FET QUE HA COSTAT MÉS DE DOS ANYS I MIG TIRAR ENDAVANT EL COMPROMÍS ASSUMIT PER LA GENERALITAT EL 1982, CON A CONSEQUèNCIA DEL SANEJAMENT DE TABASA, L'EMPRESA QUE HAVIA DE CONSTRUIR ELS TúNELS DE VALLVIDRERA. EN L'ESMENTAT ACORD, LA GENERALITAT S'HAVIA COMPROMèS A INVERTIR PER UN VALOR EQUIVALENT AL 65% DE L'OBRA FETA, ES A DIR, UNS 2.500 MILIONS DE PESSETES, COM A CONTRAPARTIDA DE LA CESSI6 PER L'AJUNTAMENT DEL 65' DE LES ACCIONS DE LA SOCIETAT. S'HAURAN PERDUT DOS ANYS I MIG EN LA POSADA EN MARXA D'UNES OBRES QUE SóN ESSENCIALS PER A L'ESTRUCTURACIÓ DEL TERRITORI. HI HA, NO OBSTANT, ALGUNS EXEMPLES DE LES POSSIBILITATS D'UNA BONA VOLUNTAT DE C00PERACI6 ENTRE INSTITUCIONS. EL CAS MÉS POSITIU ÉS L'ACORD QUE FINALMENT HA ADOPTAT EL CONSELL �D'ADMINISTRACIÓ DE RENFE D'AIXECAR LES VIES DEL POBLE NOU. ES UNA DECISI6 EXTRAORDINdRIAMENT IMPORTANT PER AL FUTUR URBANISTIC DE BARCELONA I, AMB TOTA SEGURETAT, PER A LA MILLORA DE L'EFICIèNCIA D'UNA PART CABDAL DEL TERRITORI QUE ENLLAÇA LA METRÒPOLI AMB LA RESTA DE CATALUNYA. COMARCALISME VULL TORNAR A REFERIR-ME A LA IMPORTàNCIA QUE Tš PER A CATALUNYA LA CAPITALITAT DE BARCELONA. PERSONALMENT HE TINGUT OCASI6 DE COMPROVAR COM AQUESTA FUNCI6 QUE ES ALHORA DE MOTOR I D'APARADOR -COM EN QUALSEVOL ALTRA CAPITAL-ES COMPRESA PER LA GENT DEL NOSTRE PAIS.LA HIPOTèTICA CONFRONTACIÓ ENTRE LA METRbPOLI BARCELONINA I UNA IDÍLICA CATALUNYA COMARCAL *S UNA ELABORACI6 PARTIDISTA SENSE CAP BASE REAL. ELS CATALANS ESTAN ORGULLOSOS DE TENIR UNA CAPITAL AMB UNA PRESèNCIA AL MÓN �CADA COP MÉS AFIRMADA, UNA CAPITAL QUE PUGUI PROJECTAR-SE AMB POTèNCIA PRÒPIA. SI EM PERMETEN LA PETITA FRIVOLITAT, CREC QUE LA MATEIXA IDENTIFICACI6 QUE UNA MAJORIA DELS CATALANS TÉ AMB EL BARÇA NO DEIXA DE SER UN REFLEX DE LA IDENTIFICACI6 AMB BARCELONA. ELS PRESSUPOSTOS IDEOLÒGICS DELS QUI FABRIQUEN LA CONFRONTACI6 NO S6N EN ABSOLUT COMARCALISTES. EN TOT CAS SERIEN PAIRALISTES. I EL PAIRALISME ÉS UN PRODUCTE TÍPICAMENT URBà I MEDIOCRE. NO TÉ RES A VEURE AMB EL CAMP NI LA PAGESIA. PENSO QUE LA HISTÒRIA D'AQUESTA CASA ENS D6NA UN BON MOTIU DE REFLEXI6. AQUÍ ÉS ON GENT COM JOSEP PLA ES VA IMPREGNAR DE CULTURA URBANA. GENT QUE,PRECISAMENT PER TENIR BEN CLAR QUE PERTANYIA AL CAMP, ASSUMIA SENSE RECEL NI COMPLEXES EL BARCELONISME. (...) �DIVISIÓ TERRITORIAL ES PROBABLE QUE LA PRÒPIA IDEOLOGIA PAIRALISTA A LA QUE EM REFERIA ABANS ES TROBI A L'ORIGEN DE MOLTES INDECISIONS EN MATèRIA D'ORDENACIÓ TERRITORIAL. EN COMPTES D'ES- TRUCTURAR EL TERRITORI ES PARLA DE POSAR CONTRAPESOS A LA CAPITAL. TAMBÉ EN AQUEST TERRENY ÉS MOLT IMPORTANT QUE ES FACI UN ESFORÇ PER ADMETRE QUE EL PAIS ÉS COM ÉS I ES REBUTGI LA TEMPTACIÓ D'INTENTAR QUE LA HISTàRIA FACI MARXA ENRERA. UN CERT VOLUNTARISME AS IMPORTANT EN LA VIDA DELS POBLES I ES EVIDENT QUE EN EL CAS DE LES COMARQUES S'HA DEMOSTRAT COM UNA VOLUNTAT COL.LECTIVA DE RECUPERAR-LES PODIA ARRIBAR A FER-SE DE FORTA EN ELS SENTIMENTS DELS NOSTRES CIUTADANS. TOT AIXÒ ÉS CERT I, PROBABLEMENT, AS TAMBÉ POSITIU. PERb ÉS FONAMENTAL PER AL �FUTUR DEL PASS QUE ES PRENGUIN DECISIONS AMB RAPIDESA I LES DECISIONS OPERATIVES NO ES PODEN PRENDRE SOBRE DESITJOS I NOSTBLGIES. CAL ADOPTAR-LES SOBRE BASES REALS. LA NOVA DIVISIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA ÉS URGENT I S'HA DE CONFIGURAR SOBRE LA BASE DE LES REALITATS D'AVUI. ALGUNES D'AQUESTES REALITATS COINCIDEIXEN AMB LES QUE VAN CONDUIR AL MAPA DE PAU VILA PERS N'HI HA D'ALTRES QUE NO. EL FONSMEN METROPLITA DE BARCELONA, PER EXEMPLE, NO TENIA EL 1936 LES CARACTERÍSTIQUES QUE TÉ ARA, GAIREBÉ CINQUANTA ANYS DESPRÉS. CREC QUE LES RESOLUCIONS SOBRE ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LA V ASSEMBLEA DE LA FEDERACIÓ DE MUNICIPIS DE CATALUNYA PODEN SERVIR DE PUNT DE PARTIDA. LES RESOLUCIONS DEIEN QUE L' ESQUEMA DE �LA ORGANITZACI6 TERRITORIAL DE CATALUNYA HA DE FONAMENTAR-SE EN:A) MUNICIPIS, B)COMARQUES I C) VEGUERIES, REGIONS O PROVÍNCIES. ALS MUNICIPIS CALDR& PREVEURE RáGIMS DIFERENTS PER A MUNICIPIS DIFERENTS. LES COMARQUES, CONSIDERADES COM A ENTITATS LOCALS, HAURAN D'ASSUMIR COMPETèNCIES I RECURSOS TRASPASSATS, SOBRETOT, DE LA GENERALITAT I LES DIPUTACIONS, PERb TAMBÉ DELS AJUNTAMENTS. LES VEGUERIES, O REGIONS, O PROVÍNCIES, HAURIEN DE CONSTITUIR LES DIVISIONS PERIFSRIQUES DE L'ADMINISTRACI6 DE L'ESTAT I DE LA GENERALITSAT. EN QUALSEVOL CAS HEM DE SER PRAGMBTICS. HEM DE FUGIR DEL FETITXISME DELS NOMS, TREURE EL MBXIM PROFIT DEL QUE ÉS POSSIBLE ARA I EVITAR TOT ALLb QUE IMPLICARIA REFORMES DE LLEIS BàSIQUES. TENIM UNA CONSTITUCI6 I UN ESTATUT QUE VAN SER APROVATS EN UN MOMENT CLAU DE LA TRANSICI6, DESPRÉS D'UN PROCÉS DE NEGO CIACI6 COSTES. SERIA MOLT IRRESPONSABLE TORNAR �A OBRIR AQUELL PROCÉS I NO ESTA GENS CLAR ON AQUEST CAMÍ ENS PODRIA PORTAR. LES CONCEPCIONS QUE A TOTS ENS AGRADEN MÉS, ALTRUISTES, POèTIQUES I MÍTIQUES DE LA NACIONALITAT CATALANA SóN MOLT ATRACTIVES, MOUEN ELS NOSTRES SENTIMENTS, PERÒ NO SERVEIXEN PER A RES SI, PARAL.LELAMENT, NO SABEM ORGANITZAR EL NOSTRE PAIS D'UNA FORMA EFICIENT, I, ABANS QUE RES, AIXÓ VOL DIR QUE S'HAN DE PRENDRE DECICIONS. ELS PAISOS MÍTICS, LES PáTRIES QUE ES REFEREIXEN A SSENCIES HISTÒRIQUES NO DEMANEN MASSA DECISIONS. NORMALMENT,EXIGEIXEN ADHESIÓ. ELS PAISOS REALS, LES PàTRIES DE CARN I OSSOS I PROBLEMES PROSAICS SI QUE DEMANEN DECISIONS PELS SEUS CIUTADANS, REPRESENTATS �ELS SEUS GOVERNANTS. ELS HO PUC DIR DES DE L'AJUNTAMENT DE BARCELONA, DES DE LA PRIMERA LÍNIA DE L'ADMINISTRACIÓ. FER UNA CIUTAT, FER UN PAIS REQUEREIX ADOPTAR DECISIONS. AMB LES NOSTRES DECISIONS O AMB LA NOSTRA PASSAVITAT ESTEM CONSTRUINT LA CATALAUNYA DEL FUTUR. EL MEU MISSATGE D'AVUI AS QUE RESULTARà MOLT MÉS POSITIU PER AL PAÍS QUE EL SEU FUTUR EL FEM CONSCIENTMENT, AMB DECISIONS PENSADES, DEBATUDES I APLICADAS AMB ENTUSIASME. DE FET, L'ABSèNCIA DE DECISIONS ÉS UN FORMA BORDA DE PRENDRE DECISIONS. EL PAIS NO QUEDAR& ATURAT ENCARA QUE ELS SEUS GOVERNANTS OPTIN PER LA POLÍTICA DE NO PRENDRE DECISIONS. PERE SI VOLEM FER UN PAÍS MODERN, EFICIENT, EQUILIBRAT, SENSIBLE ALS PROBLEMES DELS SEUS CIUTADANS, CAL QUE PRENGUEM DECISIONS. �CAP REVIFAMENT DEL LIBERALISME NO POT JUSTIFICAR QUE ELS GOVERNS DEIXIN DE FER ALLÒ PER AL QUE HAN ESTAT CONCEBUTS, ES A DIR, GOVERNAR. I GOVERNAR VOL DIR PRENDRE DECISIONS, ESCOLLIR UNES OPCIONS EN LLOC D'UNES ALTRES. A BARCELONA, A CATALUNYA D'AVUI, HI HA UNA LLISTA PREOCUPANT DE PROBLEMES QUE ESPEREN SOLUCI6 O, COM A MÍNIM, DECISIONS DE GOVERN. PENSO PER EXEMPLE, EN EL PROBLEMA DEL PORT DE BARCELONA, EN LES PRESONS, EN QUESTIONS INTIMAMENT LLIGADES AMB LA SEGURETAT COM EL CONTROL DE LES PENSIONS, EL CONTROL DE LES DROGADICCIONS, LA PROTECCIÓ DELS MENORS O EL SEGUIMENT DEL TR&FEC D'OBJECTES ROBATS. TOTS AQUESTS PROBLEMES SÓN SUSCEPTIBLES DE SER ABORDATS PER L'ADMINISTRACI6 AUTONbMICA, AMB EL SUPORT DELS AJUNTAMENT. �ESTAVA PENSANT PRECISAMENT EN AQUESTS PROBLEMES QUAN, POC ABANS D'ACABAR L'ANY PASSAT VAIG COMENÇAR A INSISTIR EN LA MEVA PROPOSTA DE QUE 1985 FOS L'ANY DE LES DECISIONS. AVUI, LAMENTABLEMENT, HE DE CONSTATAR QUE EL PRIMER TRIMESTRE JA S'HA ESCOLAT SENSE QUE HAGI ESTAT APROFITAT MES QUE PER A UNS CONTACTES EXPLORATORIS ENTRE ELS DIFERENTS PARTITS I ADMINISTRACIONS. VULL APROFITAR L'EXCEL.LENT OPORTUNITAT D'AQUESTA TRIBUNA A L'ATENEU PER A FER UN SENYAL D'ALERTA SOBRE EL RETARD QUE PORTEM EN L'APROFITAMENT D'UN ANY QUE, EN NO TROBAR-SE MARCAT PER CAP ELECCIÓ, ES MOLT ADEQUAT PER A LA NEGOCIACIÓ DE LES GRANS DECISIONS QUE IMPLIQUEN LES DIFERNETS ADMINISTRACIONS. DES DEL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA S'HA PROPOSAT AL GOVERN DE LA GENERALI- �TAT QUE S'OBRI UNA NEGOCIACIÓ IMMEDIATA PER A PACTAR UN BLOC DE QUATRE LLEIS BàSIQUES PER A ORGANITZAR AMB RACIONALITAT EL FUTUR DE CATALUNYA: LA LLEI DE LA FUNCIÓ PÚBLICA, LA LLEI ELECTORAL, LA LLEI MUNICIPAL I LA LLEI D'ORDENACIÓ TERRITORIAL. AQUESTA PROPOSTA DEL PSC Tí LA MATEIXA DIRECCIÓ QUE LES QUE ACABO DE FER COM ALCALDE DE BARCELONA. ES TRACTA DE TRENCAR UNA POLÍTICA DE PASSIVITAT QUE POT SER MOLT GREU PER AL PAÍS. NO HI HA CAP GREUGE QUE JUSTIFIQUI L'AJORNAMENT CONSTANT D'ALGUNES DECISIONS URGENTS. POTSER SER& POSSIBLE DISTREURE DURANT UN TEMPS MÉS L'OPINIÓ PÚBLICA AMB VISTOSES BATALLES PELS PRINCIPIS PERÒ, FATALMENT, ELS CIUTADANS D'AQUEST PAIS ACABARAN PREGUNTAN-SE UN DIA PERQUè NO ES VA DECIDIR AMPLIAR O NO AMPLIAR EL PORT DE BARCELONA EN EL MOMENT EN QUE PRENDRE LA DECISIÓ TENIA SENTIT... NO ÉS RAONABLE REFERIR CADA PROBLEMA -DES DEL LICEU �AL CONSELL RECTOR DE LA CANDIDATURA OLÍMPICA O AL CONSELL DE SEGURETAT URBANA- A UNA QUESTI6 DE PRINCIPIS . AIXb CONSOLIDARIA UNA TRASCENDENTALISME EN LA NOSTRA VIDA PÚBLICA QUE PODRIA TENIR CONSEQUèNCIES MOLT NEGATIVES I QUE TRENCARIA AMB TOTA LA TRADICIÒ POLÍTICA DEL M6N EN EL QUE ESTEM IMMERSOS. COM DEIA JA FA TRES MESOS DES D'UNA ALTRA PRESTIGIOSA TRIBUNA DE LA CIUTAT, LA DE L'ASSOCIACI6 DE LA PREMSA, POTSER ENCARA S6M A TEMPS D'OBRIR UNA TREVA EN LA BATALLA DELS PRINCIPIS I DE PASSAR A PRENDRE LES DECISIONS QUE ELS CIUTADANS D'AQUEST PAÍS RECLAMEN. MOLTES GRdCIES. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya demà: una perspectiva local Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Description An account of the resource Text de la conferència pronunciada per l'alcalde Pasqual Maragall a l'Ateneu Barcelonès. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Ateneu Barcelonès Subject The topic of the resource Catalunya Ciutats Identitat col·lectiva Nacionalisme Administració local Model social Administració pública Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-04-10 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2697/0000001590.pdf 1b93a4b81f38a86c9e9ed33249148e48 PDF Text Text SI SALA BROX_ 6 de maig del 1.985 Transcripció de la conferència de PASQUAL MARAGALL i MIRA �Moltes gràcies. Muchas gracias a Migo. Nunca me había pasado esto de salir como en el teatro, realmente. Y menos de hablar en una mesa de vidrio. Es una situación absolutamente inédita, la que me encuentro. Com veig que la majoría de la gent són del país m'imagino, doncs potser que parlaré en català, si no hi ha ningú que tingui inconvenient. Tractaré de parlar relativament lent cosa que en mí és una mica difícil, perb ho intentaré. Jo els confesso que aquesta conferbncia, per mi, és una cosa que té un problema i té un atractiu. Un problema perqué realment és un tema que no és el meu tema. No te perque ser-ho, ademes, art i cultura. El tema, vull dir del cicle, el tema que eneapga la la conferbncia d'avui. En canvi, a sota hi ha un subtítul, que si que és el meu tema, que és el nostre tema, que és la Bar celona del futur. Que s'ha fet Jo d'entrada vull dir que no faré, ja que és diu que és la Barcelona del futur, el tema del qual s'ha de parlar, no faré una histbria. Encara que sigui molt breument faré un recordatori del que jo cree que ja s'ha fet, es a dir que Barcelona ja és o ja ha fet l'Ajuntament, també, en aquests darrers nays, en maté ria d'art i de cultura. Recuperació membria cultural Jo cree que cal dir molt clarament que s'ha fet una recupera ció de la memoria cultural, recuperació deis noms de la nostra història artística, des de Casas fins a Apel.les Fenosa fins a Ramon Rogent i des de Gargallo i Julio González a Manolo, per exemple, en pintura, en escultura. Ho sabeu prou. No ho haig de repetir. �Hi ha hagut durant aquests últims sis anys, que ja són sis anys d'Ajuntaments democràtics, de Barcelona democràtica, una recuperació de la membria colectiva. Inclus jo diria un accent especial en temes que tinguessin que veure amb la recuperació d'aquesta membria. Crec que ha hagut també una multiplicació d'iniciatives locals, a nivell de barri, a nivell de ciutat, a nivell de distric te. Jo crec que hi ha hagut iniciatives que estaven esmorteides, que en la tradició democràtica es van, d'altra forma, començar a manifestar i que en aquest periode s'han disparat; s'han poten ciat i s'han disparat. Positivament i afortunadament, I que en el últim periode veiem, potser, i amb aixó ja m'endinso una mica en temes de futur, un problema d'ajust entre aquesta multiplicació i aquesta explosió d'iniciatives locals, i el que hauria de ser, el que haurà de ser el paper del sector públic,i concretament de l'Ajuntament en tota aquesta histbria. Tema aquest, com sabeu enormement conflictiu, inclús contradictori, com diré des près. Música Crec que hi ha hagut un dignificació de la música a Barcelona. Es a dir, que tenim un Liceu que no teniem, de categoria important. I tenim una música, al Palau, í tenim una música també, créc modestament, al Conservatori, que són dignes i no ho eren. Es a dir, que una mica, aquesta onada de recuperació ha arribat a tot arreu. Jo diria que també la multiplicació ha arribat una mica a tot arreu. Teatre En teatre, molt succintament, crec que hi ha hagut el naixement de les coses entre les quals hem de triar. Es a dir, hi ha hagut el retorn de les nostres figures. Hi ha hagut també l'exportació �a de les nostres figures, cosa menys esperada. Vull dir, potser no tothom s'esperava que el període democràtic, a la Barcelona democràtica, el que hi hagués fos precisament una exportació teatral molt important, concretament a Madrid, però també fora d'Espanya. I aix6 ha suceeit. Es a dir, artistes, creadors i directors teatrals han triunfat afora. Cosa que ha espantat a més de un en el sentit de dir " nosaltres no som capaços de donar—los l'àmbit que ells haurien de tenir a casa, haurien de triomfar aquí,estan triomfant a fora, és senyal que la ciutat no és capaç de oferir els recursos que realment calen per que aquesta gent triomfi aquí" pero que també es pot llegir a la inversa, es positiu, en la mesura en que noms serem capaços i això es una de les tesis de la meva conferéncia, crec que no més serem capaços de crear un art i una cultura, si es que això te algun sentit de dir—ho així, que s'aguantin potents i poderosos, si som capaços d'exportar. Igual en teatre, igual en cultura com en economia. Per una raó que ademés en economia no es dona, que és que en aques cas els productes exportats tornen, i tornen sabent—ne més. I ara, si em sent a lo millor s'enfada, en Lluís Pasqual, quan torni del Centro Dramático Nacional, en sabrà més del que sabia quan va marxar des del Lliure, en sabrà més. Però tornarà, aixb us garanteixo perqué m'ho ha dit. De manera que ¿ que tindrem aquí ? tindrem un Lluís Pasqual un altre vegada, desprès d'have-lo perdut, per dir—ho així, com ha dit algú de vegades "Perdut per Catalunya". No senyor, no està perdut per Catalunya, sino que està guanyant per Catalunya un coneixement que portarà aquí i que rendirà, que tindrà un rendiment positiu. Això molt succintamentper dir el que jo crec que ha anat passant el que crec que és la situació actual i el que ha estat aquest període de recuperació democràtica. Urbanisme I ara també, molt brutalment, molt succintament, dir.vos el que jo penso de la Barcelona del futur en matèria artística i cultural en la qual jo incloc també la matèria urb an ística per descontat. �Parets fora Si hagués de definir amb una frase una mica provocativa, i en aquesta sala se'm permetrá, en una altra audiència potser no, diria que la política que cal fer i que Barcelona ha de fer és una política de treure parets, de treure obstacles. Parets fora, obstacles fora. Barcelona ha de ser transparent. Ha de ser més transparent. 1 ara explicaré el que vull dir amb això. No es pensin que és una fórmula que no te res al darrera, té al contrari, tota una colla de mesos, d'anys ja d'exercici d'Ajuntament democrátic de Barcelona al darrera que em convenç de que donat el que és Barcelona, donat el que és aquesta ciutat, donada la seva histbria, donada la seva realitat, el millor que podem fer de cara al futur és projectar la seva transparéncia. El seu esponjament„ com diuen els urbanistes amb aquest nou ba rroquisme que ells han inventat i que imposen, perque es maco, és bonic i és explicatiu. Jo cree que s'ha d'esponjar Barcelona. Cree que Barcelona és una ciutat que té una riquesa precisament la seva densitat humana i per problema, també, la seva densitat humana. De manera que si el que volen és aprofitar al máxim tots els avantatges de la densitat, i eliminar-ne els inconvenients, el que caldrà evidentment és que la mantinguem, que Barcelona no minvi, però l'haurem de fer més transparent. ¿Que vull din amb "més transparent"? ¿Que vull dir amb "parets afora"? Vull din que Barcelona cree que no es coneix massa, Barcelona no coneix prou la seva prbia potbncia, ni la seva pròpia bellesa. A Barcelona es ritual que hi hagi entesos que coneguin les belleses que té o els mérits que té o els actius que té i que tantmateix aquests romanguin més o menys amagats. Es a dir que ha de haver-hi algá perque ens ho expliqui perquè no se saben o no es coneixen. I això es veritat, per exemple, amb les vidrieres noucentistes. �Ha hagut d'have phi tota una recuperació de l'estudi de l'atenció sobre el modernisme i sobre les vidrieres (quan jo era menut me'n recordo que em semblaven - diguem-ho clar - lletges) perqué ens adonessim d'aquesta riquesa que tenïam amb aques modernisme de les vidrieres de l'àxample. I ha hagut d'haver-hi persones com en García Martín, com la Pilar Muñoz que es posessin, ciutadans ilustrisims i que tenen el mérit d'haver trencat aquesta barrera, aquesta paret, h'haver tret aquesta paret per saber el que ja sabiem que hi eran perb que no miravem, em tot cas. Eren les vi drieres que hi havia dintre de les cases de l'Eixample. Que, repeteixo, anys enrera no eren una cosa que es valorés. I ara hem sabut que allb que teniem dintre de les parets de l'Eixample era molt important. I que aquelles vidrieres, que nosaltres estavem acostumats a veure i que a alguns inclus potser no ens agradava, resulta que mundialment tenen una importància, fora de Barcelona tenen importància, tenen valor. Això és el que vull dir quan dic " parets Lora", quan dic transparència, Vull dir que hem de ser capaços d'explicar tot el que som à tot el que tenim. I ademés vull dir-ho d'una forma molt gràfica i molt física i molt real. No només es veritat en el cas que he posat, sino que es veritat, per exemple en el cas dels jardins de Barcelona. Barcelona és una ciutat que tothom sap que no té verd, que no té espais verte, que no té pares, que no té jardins. Si que en té. Clar que en té. Però estan darrera de les parets. Aquest és el problema. Es a dir, a Barcelona ens trobem amb la paradoxa de que segurament, les xifres canten i la densitat és molt important . Per tant, segur que hi ha menys vert que en altres capitals. Perb aquell que hi ha, i que no es conta a lo millor es un verd privat, per dir-ho d'alguna forma. I Barcelona ha adherit a aquesta costum d'amagar la riquesa, d'amagar allb que és bonic -per les raons que siguin, hi ha 1000 interpretacions -- i es queda sense poder veure allb que només quan cau descubrim. Per exemple, al Passeig de la Bonanova, quan cauen les torres les veiem. rzl �Hem fet nosaltres una proba, a l'Ajuntament, amb la Quinta Amèlia de Sarrià. Amb el parc de la Quinta Amèlia. Vostés saben que el Parc de la Quinta Amèlia a Sarrià era part d'una finca molt gran que té ara una edificació, que és el centre cívic de Sarrià, un carrer que hi passa pel mig i a sota el jardi, el parc de la Quinta Amèlia. Doncs molt bé, aquest parc, inclus el parc públic, era privat, en el sentit de que estava privat de veure'ls hi havia unes parets. Si vostés passan ara -- ara no perqué hi ha obres -- però, si passan d'aqui uns dies pel carrer, em penso que es deia Trinquet, que es aquest que puja davant els Caputxins cap a Sarrià, cap a Duquesa d'Orleans, veuran a ma dreta que hem tirat la paret. ¡ Ah miracle ! De cop i volta resulta que allb que era una paret i que era una cosa que només es veia si un tenia la virtud de viure, en un pis alt, tothom ho veu. I va apareixent una Barcelona verda. Ademés molt bellament verda, perq ue està conservada verge, es un jardí, perqué es una cosa que s'ha treballat. Seminari I el mateix diria de tantes i tantes de les edificacions d'aquesta ciutat, dels edificis públics importants d'aquesta ciutat que tenen una riquesa de jardi, una riquesa de verd i que no es veuen. Començaria pel Seminari -- si em sentís el bisbe no sé que diria -- pero començaria pel Seminari: aquella paret no hi fa res. I continuaria segurament en part per la Universitat ï amb coses de l'Ajuntament, siguem clars. Ara imaginem que seria baixar pel carrer Balmes -- i apart que hi hauria de haver.hi arbres al carrer Balmes, ja he dit que avui seria provocatiu, dones apart de que hi hauria d'haver-hi arbres al carrer Balmes perque seria, i serà, i serà, com el carrer Muntaner, que la gran diferencia que té, apart dels tranvies que van haver, amb el carrer Balmes és que té arbres. Llavors el carrer Muntaner és un carrer esplendoros, magnífic, que te al tanto una altra diferència: des de dalt es veu el mar. f ^l �Perb si el carrer Balmes tingués arbres seria evidentment un carrer molt diferent del que és ara, en tindrà. Perb és que ademés, al arribar a Consell de Cent imaginem, perque aixi será, ja el podem començar a veure,que en contes de veure una parét, repeteixo, i a m à esquerra un bloc de vivendes, imaginem que un de través, en diagonal, en biaix veu la Universitat. 1 no només la Universitat, sino el Jardí de la Universitat, el carrer Aribau i la Granvia. aquesta operació que és tan barata, que és tan senzilla, de treure les parets ens donará unes perspectives que no tenim. Barcelona és una ciutat carent de perspectiva. Digem.ho ciar, no en té, té les de Montjutc, té les avingudes, la Diagonal, l'entrada a Barcelona per la Diagonal es magnificent e és magnifica, té la propia Granvia, etc. Perb tot el altre no és perspectiva, només es veu des de l'aire. L'Eixample que és tan meravellos, i els urbanistes ens ho (balen cada dia, és aquest redescubriment que estem fent, en canvi, no es viu, no es veu. Es pot sentir quan un va trasladant-se perb no es veu tot seneer.. Llavors el que hem de fer, jo cree, és reprendre, guanyar mes perspectives que no tenim per veure el que ja tenim. No cal inventar massa res. El que cal és desinven tar. El que cal es desfer, ordenadament i respetuosament, perqué no cal que ningú s'enfadi, no cal tirar res que s'hagi de mante nir. Perb aixb hem de fer-ho. Hem de treure parets, hem de fez' Barcelona transparent. Hem de fer Barcelona coneixedora de la seva potència, perb també de la seva bellesa. La ciutat metropolitana Amb tot aixb ?ligaría un tema que vindrà una mica més endavant, en aquesta conferbncia, que no vol ser molt llarga p erb si suggeridora de bastants temes diferents, que sería el tema de la ciutat metropolitana. �Jo cree que aquesta és una altra barrera que hem de vencer. Físicament i espiritualment. Fisicament perqué hi ha barreres que s'han de vencer p hi ha comunicacions que no van. Connectivitat Barcelona és una ciutat mal comunicada internament. No vull dir que el tràfic, com deja sigui molt dolent, perque l'he sentit des d'allà darrera. No. El tráfic es dolent, però ring°, és relativament menys dolent que en altres ciutats. Es a dir, la malla aquesta perpendicular ortogonal que hi ha a l'Eixample absorbeix, i aixó está demostrat, indios matemáticament, absor- beix extraordináríament més que no pas un sistema clàssic de cinturons circulars que a Barcelona ja sabem que és molt complicat, en part perque hi ha el mar, i per altres raons. Es a dir, no es un problema de connexió interna dins del cen tre. Jo cree que és un problema de connexió interna de la Barce lona més gran, de la Barcelona metropolitana, de la ciutat metropolitana, de l'àrea metropolitana. Aqui si que hi ha barreres. Hi ha barreres perqué les comunicacions son insuficients. Els carrers del Barri del Besos, si vostes el coneixen, s'acaben amb el riu. 1 de vegades abans del riu. Fa un 'Jemps vostes debien veure una foografía en cite el Sr. Jordi Parpal jo mateix estavem davant d'una fàbrica,que era la Bultaco, que queja perqué la máquina, la pala, la tirava. I allò no es tirava perque sí. Era una fábrica abandonada en la qual s'hi ha d'obrir un =ni, que és Cristòbal de Moura, un carrer molt ample que el que ha de fer es obrir aquest cul de sac que avui és el barri de la Mina. Es a dir, hem d'obrir camina que existeixen sobre el plano, i que són possibles i que s'han d'alliberar.E1 mateix diria a nivell de les grana connexions, al nivell de la Granvia, de l'autovia de Castelldefels. Aquestes vies s'han d'obrir i al mateix temps s'han de respectar els cascos urbans, es ha dir, �els hem de vorejar. I aixb no és impossible de fer, aixb ho tenim pensat. I l'alcalde de Castelidefels, que está aquí amb nosaltres, ho sap. El tenim dibuixat. El que passa és que hem defer-ho. Collcerola ¿Que tenim dibuixat també? Tenim dibuixat la perforació de Collcerola, del Tibidabo. I aixb s'ha de fer. S'ha d'acabar amb la idea de que hl ha microclimes, de que la muntanya es una pro tecci6... La muntanya, Collcerola, es una riquesa en sí mateixa, es un pare en sí mateix. En Nicolau Rubió, el gran arquitecte paisatgista català, el que va fer la plaga de la Sagrada Familia, etc, deja que en el futur el Collcerola, el Tibidabo seria el parc central de la connurbaci6 barcelonina, seria el Bois de Vincennes, deja ell, de la connurbació de Barcelona. Hem de fer-ho que sigui. Ara, aixb no treu en absolut que nosaltres el que hem de fer també és fer transparent aquesta ciutat metro politana o gran dintre seu, perforant el tunel i fent del Tibidabo, no un obstacle, sinó un lloc central efectivament. Es exactament el mateix, aixb es una transposició, pero passa una mica el mateix que en el Pirineu. Hi ha tot aquell somni català de que arribará el dia en que el Pirineu regnarà i que el Pirineu será centre. Molt bé, ¿ quan será centre el Pirineu? El Pirineu será centre quan estigui foradat per sota, aixb está clarissim. Es a dir, quan hi hagi una comunicaci6 important entre les dues bandes que no sigui a través de l'escalada que practicament significa passar els coll d'Ares o del Puig Morens. El dia que el Pirineu sigui realment fluid per sota, cosa que no ataca en absolut, no és cap manca de respecte pel Pirineu en si mateix, el Pirineu será centre. Dones jo us dic que el Tibidabo, el que nosaltres en diem el Tibidabo i que més propiament és el Collcerola perque es una serra de més 5.000 ha. será el pare central de l'Area Metropoli tana, ho será sobre tot quan sigui permeable, quan sigui trans parent, també, des d'aquest punt de vista fisic. Que és una cosa �en la qual estem i en el que desgracid.dament, com que és un tema d'aquets de cooperació institucional, triga, triga molt. Triga més del que ho hauria d'haver estat. Però no ens en anem per temes estrictament de l'urbanisme. Perque aleshores parlariem poc del que potser és específic d'aquest escenari, que és pafinr d'art i de la cultura. Centres del futur Deixtm dir només, en mathria urbanídica, que la Barcelona del futur tindrà tres centres. La Barcelona estricte, estic parlant, no la metropolitana. El centre tradicional, que s'anat desplaçant i está demostrat, des de la Pça. Catalunya amunt pel Passeig de Grácia fins al cinc d'oros i desprhs cap a la Pça. Frances Macià, que avui es prácticament, des del punt de vista econbmic el centre de Barcelona. Aixb está mesurat econòmicament. Perb també dos centres, N—S o E—W que són el correspon a l'eix Numància—Pça. ihstact(de Sants— carrer Tarragona—Pça. d'Espanya—Montjutc, aquest és un gran eix, que ja está construtnt—se, que ja es veu, que ja és palpa, que ja es toca, que ja te les obres, que ja la gent l'està identificant. I un altre que es el de l'altra banda, el del Nord, el de Llevant, si valen, que és el de Marina, el de Carles I. Es a dir, l'eix Sagrada Família—Poble Nou, per enten dren's. Aquest esth més per fer. Está més per construir. Eix Nord—Llevant Aquest segon eix, vostes imaginin, que quan aconseguim una de les operacions que ara ele explicaré, que és l'aixecament de la via ferroviària de la platja del Poble Nou, de la linea que lliga l'estaci6 de França amb el riu Besós per seguir per la costa, quan aixequem aquesta via férrea, que l'aixecarem, perque ja está acordat, ja está aconseguit, vostes podran anar passejant des de la Sagrada Familia fins el mar en 35 minuts. Passejant. Aixb es diu de seguida i sembla que no és per tant perque, primer de tot, la gent ja no passeja, i en segon lloc potser 35 minuts és bastant. Perb no és molt, i imaginem el que signi �fica que una cosa que nosaltres veiem tan urbà, tan central, tan congestionat com pugui ser la Pça. de la Sagrada Familia estigui a mitja hora de caminar de la platja, de la platja. Es a dir, sense cap mena d'inconvenient, d'entrebanc important en el camí. Dones no hi haurà cap entrebanc, perqué en aquesta política de transparIncia i de tirar parets i obstacles el primer obstacle que tirarem será la via del tren. Vostes saben que hi ha dos vies que surten de l'estació de Franca, una que gira en forma circular cap el carrer Arad, passant justament per allá, per Carlos I, per Marina, i una altra que segueix la costa. Dones molt bé, la primera l'ensorrarem i la segona la treurem. De manera que això serà possible. Es a dir, aquest eix que avui te un cul de sac ell mateix també, aquest eix que té una paret ell mateix, no el tindrà. Aixb pensin que ja hi ha un acord de les administracions que estan involucrades aquí sí, amb aixb, que són, el Ministeri de Transporte, básicament, la Generalitat, la C.M.B. i l'Ajuntament de Barcelona per tirar-ho endevant. I aixb tirará endevant. I aqui tindrem un altre eix central, per dir-ho adxí: No és que hi hagi una plaga central, és que és un eix que creará vida al seu entorn. Pensin que a l'entorn d'això hi ha coses tan importants, per donar vida, com són, a la dreta el Parc de la Ciutadella, i per tant el Parlament de Catalunya que deixará de tenir una esquena per tenir una cara en aquell cantó, en el que és ara el carrer Wellington, que algUns de vostés, molts, coneixen, altres potser no, dones ara és un carrer tancat. Es a dir, és l'esquena del Parc. No te entrades al Parc per allá. Dones aquest carrer Wellington, que está entre el Parc i Carles I, i aquest és el que els estic dient, el que será será un carrer molt important i molt rie. Per que allá hi haurà precisament, l'entrada, per aquesta banda, en el pare de la Ciutadella, l'entrada per aquesta banda en el Parlament de Catalunya, no en el Museu d'Art Modem perque ja els dirè que aixb canviarà de lloc, però sí en aquest centre tan important. I al mateix temps, al propi carrer Wellinz ton, a l'esquena tindrà en aquell asil de vells que hi havia, que quan vam entrar va ser una de les impresions fortes psicoló �giques que jo vaig tenir, de coneixer, con un centre de misèria, com un autèntic centre de misèria, que avui està pràcticament vuit, utilitzat per protecció civil. En allà hi tindrem, esperem-ho, un centre important d'ecologia, i potser de botànica. En tot cas els explicaré que tal com hem dividit la ciutat en el Pla de Museus, la zona de la Ciutadella és la zona de la Ciència. Hi ha el parc Zoològic, que s'haurà de traslladar en part, perb que seguirà tenint una presència, com tenen a altres ciutats del món, el Zoo junior, el zoo "petit". Hi ha el museu de Zoologia, propiament, hi ha el museu de Geologia, la colecció Martorell. Tot això, ja creat històricament, una concentració de museus de ciència molt important, que tindrà la seva sortida també per aquesta banda. Pero ademés al gran edifici de l'asil de Wellington, que els recomano que visitin, si és que es pot visitar, que ara mateix no ho se dir-ho, penso que potser encara no, però els recomano que es vagin apuntant a l'agenda per anar-hi. Perque aquest edi fiti que és magnífic, que és de la época magnífica dels nostres avis q ue van fer-ho tot, pràcticament, en aquesta Barcelona de l'eixample, aquest edifici té en el seu sostre, un "réservoir", un gran dipòsit d'aigua, que en el seu temps va ser el dipbsit d'aigua que alimentava el llac i la font del Parc de la Ciutadella, que avui està alimentat per altres mitjans, però l'aigua hi és en allà. I tan hi és que és un punt ecològic import an t. Hi ha aus, hi ha ocells que hi fan parada, dins dels itineraris dels ocells, aquell lloc és important. Dones imaginem que aquest edifici, i estem sempre en el domi ni de la ciència ficció possible, perque ja està planejat, i és qüestió de temps i de diners. I els tindrem. Perqué són coses cares però no impossibles. Imaginem, dones que en aquest edifici hi haurà el museu ecològic, el que a mi m'agradari dir-li el mu seu Margalef si el Margalef me'l permeteix. Es a dir, el Margalef ha de fer el seu museu a Barcelona, aixb, és evident, el museu del medi ambient. I al damunt d'aquesta gran reserva d'aigua, possiblement, més facilitats terciàries, mes instal.lacions terciaries, que podan ser -- ho tenim díbuíxat també-- un �restaurant que seria el restaurant del pare, el que va ser antigament el restaurant del pare. Es a dir, el restaurant on hi anessin els parlamentaris del Parlament de Catalunya, per descontat, però també la gent dels museus i els ciutadans que hi volguin anar, Ja veuen que aquesta zona va guanyant en qualitat i en densi tat. Iii ha el laboratori municipal. 1 desprhs hi ha les casernes, la intendbncia militar, que marxarà. Marxarà d'allà no perque jo ho digui, sino perqué n'hem parlat i pot marxar. Forma part deis plans de l'exhrcit que aixb sigui així. I en aquest lloc fantàstic i ara jo si que els aviso que els clic un desig no una realitat, aixb no está planejat, és el meu desig i cree que seria fantàstic podria anar-hi, hauria d'anar-hi el Tri- bunal Superior de Justicia de Catalunya. En aquest moment, el Tribunal Superior s'està planejant que estigui al que hem podriem dir les golfes, amb tot el respecte, del Palau de Justicia antic, que ja han vist vostès que está en obres. I s'hi está invertint molts diners i será molt digne. No die que no ho sigui. Ara, possiblement en el futur, i aixb m'atreveixo a dir-ho perque n'he parlat, amb el conseller de Justicia i amb el president de l'Audihncia, amb tots dos. I tots dos comparteixen aquest desig, que de moment és només un desig, no és un plan, que en allá on ara hi ha dos mançanes senseres, que són 20.000 m2 d'IntendIncia militar hi poguhs anar un gran edifici, que possi blement hauria de ser modem, no té perqué ser una retòrica antiga, una còpia de l'antic, que seria el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya. Imaginem que aixb está lligat, per proximitat, amb l'actual Audihncia i que está lligat amb el Parlament. Alla hi tenim un eix absolutament important des del punt de vista cívic. Eix, a més, que des del punt de vista del transit s'ha convertit en una manera d'anar, repeteixo, des de la Sagrada Familia al mar. �Eix Sud-Ponent Ja veuen dones com és aquest segon centre, així com el primer ja no l'explico, perqué és més conegut, l'Escorxador, l'Espanya Industrial la veuran dintre de molt poc inaugurada -- és un pare fantàstic, magnífic, dissenyat per un arquitecte base, Peña Gauchegui, que des de dalt, si se'l miren, ara quan passin preguntaran que hi fan aquelles columnes. L'han de veure des de baix, també. Es a dir, l'han de veure entrant per l'entrada natural, que seria l'entrada de l'Espanya Industrial des del barri d'Hostafrancs. Entrant des d'allá, el que va ser la gran estesa del Vapor Nou, que se'n deja, de l'Espanya Industrial, no el vapor ven, el vapor nou, el vapor deis Riel'. Aquella gran estesa manté encara avui els arbres que s'hi van plantar, que són uns platans, robusts, importants, un edifici al mig que será escola r i tot el demés, amb més dimensió que l'escorxador, i no cree equivocar-me, un gran pare. Un gran pare que s'acava en un llac que bordeja i que separa el que és pare del que és una rampa que puja fins la plaga de L'estació de Sants, la Plaga deis Palsos Catalans. I en aquí s'aixequen aquestes columnes immenses que el que fan, jo cree positivament, és trencar la monotonia de l'espai circundant. Pça. Estació Sants Abans d'haver-hi la Plaça de l'Estació de Sants que és molt discutida des del punt de vista urbanistic, hi havia un entorn absolutament miserable des del punt de vista gràfic, perdir-ho així. La suma d'allb que en diuen la Torre de Catalunya amb l'estació de Sants, propiament, donava un resultat pitjor que zero, molt dolen.Molt antithtic. Cree que la plaga, tal com està ara, que com deia un conductor de camió una veada, que es va estacionar davant meu amb la llum vermella al c( Numáncia o a Infanta Carlota, no record° ben on era, jo em mirava la plaga ell també, s'estava acabant, ell em mirava a mi i jo u preguntava "que li semblava? i ell em va dir "Es intrigant Sr. Maragall". Bé, dones aquesta plaga �intrigant jo cree que ha aconseguit trencar una asimetria. Dones el que esta fent en Peña Gauchegui al darrera, a l'Espanya Industrial, és una mica prosseguir aquesta forma de digni ficació deis volums que per si mateixos eren irrecuperables. L'urbanisme que hem tíngut, ha sigut tan absolutament miserable, en ele darrers cínquanta anys que evidentment cal una certa potència per trencar aquella monotonía i aquella asimetria. I tota potbncia urbanística és perillosa, això jo ho reconec, i es arris cada, i la gent pot dir "al tanto que això que s'està fent és molt arriscat, al tanto que és molt personal, porta molt el segell d'aquells que ho fan". Bé, i qué. Es important que ens arrisquem, és molt important que ene arrisquem a donar als artistes, jo cree, als millors, la possibilitat de posar el seu segell a les obres que s'estan fent, a la Barcelona d'avui. Si no, que tindrem será aquesta cosa que va ser la marca de fábrica del periode de transició, que és molt important, que és el "Salvem" punts sus- . pensius. Salvem-ho tot. 1 ja he dit fine a quin punt això en mereix respecte i ho estem practicant, i és el que hem fet: recupe rar la memòria col.lectiva salvem-ho tot. Perb creen coses noves, perque altrament el que estarem fent és una burda chía del passat. Una mena prevenció o un nou ritual, una mena litúrgia de record. I em penso que les ciutats no viuen d'aixb, no viuen purament d'això. Per tant en aquest eix hem donat també, com he dit abans, possibilitats ale creadors de que crein per trencar allò que ha sigut la medíocritat ambient dele darrers anys. Aquests són els dos eixos centrals, els dos centres nous que compensen el que és el centre tradicional. I apuntem cap a una cosa que jo en penco que si no ho digués vostés no m'ho perdonarien perque quasi sempre s'em pregunta sobre aquesta qüestió. Apuntan concÍetament cap a la muntanya de Montjutc, es a dir, cap a la Platja delPoble Nou en un cas i cap a la muntanya de Montjútc en un altre. J.J.0.0. I aquí és on apareixen ele J.J.0.0. con element de vertebració. Els J.J.0.0. el que ens permeten és d'acabar una muntanya que el �29 va deixar a mig acabar. Va construir magníficament fins a la meitat 1 inclus es va aventurar una mica a dalt de tot amb l'es tadi, perb que no va acabar perque la banda de Ponent i la banda de Sud, si volen vostes, no está acabada. El que es diu el Parc del Migdia no esta fet. Montjutc En aquest eix apuntem cap una muntanya de Montjutc sblida i realment acabada que aprofita tota la seva capacitat de simbolis me que és immensa, qué és infinita. La muntanya de Montjutc a mí se m'ha dit per part d'observadors estrangers molt qualificats que era el millor argument de Barcelona. I és veritat. Es el millor argument, primer per les virtuts que té ella mateixa físi cament. Segon per la concentració d'instal.lacions esportives que allá Id ha, que ja té, artístiques per una banda i esportives er una altra, adalt de tot. Paró tercer, parqué a l'explicació de les instal.laciones que allá hi ha hi ha tamW l'explicació de la histbria olímpica de Barcelona. Parqué Barcelona que ha optat 4 vegades als Joca, aquesta és la 4§, cada vegada ha fet una pega. I l'ha feta precisament a Montju5c. La 1A que va fer, a l'any 24, que va ser la 1-4 vegada que van optar als JJ00 va ser l'Estadi Català, que en dejan, l'estadi de la Fuxarda, que ara es un camp de rugby i un lloc on la Guàrdia Urbana hi evoluciona amb els seus cavalls. Però está allá, és un namp important i molt bell. A l'any 36 es va fer l'Estadi Olímpic de Montjutc, per l'any 36. Es va fer a l'any 29, amb la idea d'organitzar els JJOO, i allá está. Está caient-se, destra, desmoronat, desfet. Per b esthallá i és el símbol del nostre desig de fa molts anys. Per tant, ara, quan el reconstruim, i el refem d'una forma una mica diferent perque sigui justament més capaç des del punt de vista de páblic, el que estem fent també és reprendre la nostra histbria la histbria de la nostra ambició olímpica. I aquest mateix any es va fer l'antiga piscina Olímpica de 50 metres de Montjutc que avui pràcticament no es fa servir. �¿ Perqué no es fa servir? No es fa servir perque a l'any 1972 que vam tornar a ser candidats, aquesta vegada d'una forma molt desgraciada, juntament amb Madrid i amb poc énfasi i poca fe, es va fer, tanmateix, les piscines Picornell, que estan allá, al costat de l'Estadi. De manera que explicar Montjulc es explicar la història de l'ambició olímp ica de Barcelona. Nosaltres amb aquest eix apuntem a un Montjuic realment acabat. L'altre dia sortint de l'homenatge a Rómulo Gallegos, que va ser molt emotiu, amb els veneçolans que van venir, un d'ells, l'ambaixador Manuel Rafael Rivero, de la Comisión Nacional Venezolana para el centenario Rómulo Gallegos, em deja "No me quiero ir de Barcelona sin ver las fuentes de Montjuic". 1 el vaig dir. Fira Desgraciadament, com que hi havia la Fira de Mostres, el Saló de l'automobil, estava tancat, cosa que em posa a mí, de vegades, en dificultats amb el meu amic i col.laborador J.M1 Figueras. ¿ Per qué ? Perqué Montjutc no s'hauria de tancar. De moment ja hem reduit molt les ocasions en les que es tanca, perqué són grans salons, son salons que realment no hi queben en els pa yellons i per tant hem d'utilitzar la via per exposar. Avui en dia hi ha cotxes a l'Avgda M g Cristina, cosa que si depengués de mí no hi serien. Per?) hi són. Perqué també hem de mirar la competivitat. 1 és evident que Barcelona si perdés espai firal u passa rien al davant unes altres ciutats d'exposició perdriem. Per això hem d'anar al tanto. Però la nostra voluntat es que allá en un plaç d'un any o de 2 anys no hi hagi més exposicions al carrer, no s'hagi de tancar el recinte, i que precisament la virtud de la Fira e Barcelona sigui el poder ensenyar un escenari com el que té. Quan jo deja a S.M.1a,Reina abans d'ahir que el Saló de l'automóbil de Barcelona es el segon d'Europa, algú em va dir ¿ i el de Ginebra qué ? Bé, dones el de Ginebra sembla ser que estadísticament es més petit. El que passa és que és enormement més diáfan, que té la virtut de que es veu tot d'un cop. Molt bé. Nosaltres tenim la virtud de que si respectem Montjuic tal com és �i no el tapem amb "xiringuitos" per dir—ho d'una forma molt vulgar, l'Avinguda M g Cristina, guanyem. Tenim més que diafani tat, tenim una perspectiva, aquí sí, magnífica i a més una pers pectiva en la qual hi hagut i hi ha un esforç d'inversió molt important, perque tot el que va des de la Pça d'Espanya fins a les fonts, tot això s'ha remodelat. I el que abans eren aquells llapiços de llum que va fer en Butgas, i que avui no es veurien, perque la llum ambient es menjaria allò, ara són unes fonts il.luminades, que són una maravella, perb que estan tapades per stands d'expositors. Dones molt bé, nosaltres apuntem cap a un Montjutc també més transparent en aquest sentit, més obert i potent fins a dalt del tot. Aixb és una feina important que com de totes maneres està poc inserta a la vida quotidiana no l'accelerarem més del que el nostre projecte necessiti. Perb no molt més que aixà, perqué la ciutat és la ciutat que es viu cada dia, també. I a nosaltres ens interessa uns JJ00 com a motor, com a mòbil, com arrosegador d'iniciatives. Perb el que no farem serà sacrificar a això la prioritat de moltes coses que són de la vida quotidiana. Per tant, això tindrà el ritme que necessitin els JJOO, que és un tema de set anys. No més ritme que aquest. Lentament irem pujant les escales de Montjuic. Ara hem arribat firmo a les fons. Perb més amunt us asseguro que, i ara reprenc l'anecdota, com que estava tencada la Fira, amb l'ambaixador veneçola.varem haver d t atx minat, era firi$ una _el Palau Nacional de Montjuïc, que estava il.lu maravella, no tenia el feix de llums no sé exacta- ment perqué, perb en tot cas molt maco, i mirant cap avall es veia magnífica tota l'avinguda Má Cristina,tot iluminat, les fonts trevallant i a més amb la música, que a mi, que no soc un melbman molt coneixedor, m'agrada, i vam anar baixant. Vam anar baixant cap a la plaça de les fonts. Dones molt bé, alib està molt descuidat. Allb a mí se'm trencava l'ànima, perqué realment hi ha troços d'escales de Montjuïc de l'any 29 que estaven per terra, estan destroçades. (18) �Referem el can/ des d'abaix. Anirem pujant, anirem reconstruint Montjutc fins el cim, fins a dalt de tot. I a l'anella Olímpica, al llarg de l'estadi, que té més de mig Km., és molt llarg, tindrà tota la distáncia que hi ha avui entre el Palau Nacional de Mont jule, el Museu d'Art de Catalunya, i la Pça. d'Espanya. Es a dir el que anem a fer ara és una cosa tan'important com la que es va fer al 29. Només allá. Anella Olímpica En aquesta anella olímpica hi haurà, perque ja hi estem treba llant, obres d'arquitectes que son de primera fila mundial. Un arquitecte de Milán, Gregotti, está fent, refent, l'estadi,junt amb Correa i Milà. Un arquitecte japonés está fent el Palau d'Esports, Isozaki, que estará adjacent a l'Estadi, i Ricardo Bofill está fent la Universitat de l'Esport, l'INEF, que se'n diu tbcnicament, que estará al final d'aquesta anella, ja mirant cap al Prat, el que és el baleé cap al Prat i que té una forma semicircular creant un conjunt, que evidentmentserà un conjunt divers, no será d'una sola mà, però que hem cregut que, com deja l'Oriol Bohigas un cop, respon una mica al que ha sigut la histb ria de Barcelona que ha anat creant de diverses mans un espai més o menys homogeni. També es veritat que el Puig i Cadafalch no és el Domènech i Muntaner. I cada u va fer el seu, i el Jujol és el Jujol i el Gaudí és el Gaudí. Tots ella van fer coses, uns al costat de les altres, i van crear aquest espai que ara ens estimem. Dones a Montjute hem volgut donar una mica també aquesta expressió, que existirá en la qual gent de molt relleu arquitec tónicament a nivell mundialestará fent la seva contribució. I evidentment, qui tanca el tot són els arquitectes de casa, els barcelonins, Correa, Milá, Margarit i Buxadé. Ells són els que són capaços d'explicar el conjunt i higa el conjunt amb l'entorn, amb aquest pare del Migdia, perque saben el que volem, una mica. Perque sabien, tenien aquest avantatge, els altres tenien un handicap, i per tant van guanyar en el tot. �Pavelló Mies van der Rohe En aquesta muntanya volem fer també la reconstrucció, i aquí si que és reconstrucci6 i respecte del passat, del Pavelló Alemany del 1929. Vostes saben que va haver-hi un arquitecte Alemany molt impor tant, Mies van der Rohe, que després va ser el que va fer Chicago i el que va fer Nova York, per dir.ho arquitecte que els explicar a passar per Mies van der Rohe que va fer les grans pautes del que va ser pues així. Avui en dia no hi ha cap vostes Nova York i Chicago sense fer el Seagram Building i que va l'arquitectura de les ciutats deis gratacels. Dones, molt bé, aquest senyor en el moment que estava començant a fer tot aixó, va fer, per al Govern Alemany a Barcelona el Pavelló Alemany de la Pira del 29. I aquell Pavelló que és molt petit, ja el veuran, és una mostra, potser perqué és petit, tan con centrada de la Bauhaus, d'aquesta arquitectura tan simétrica, tan simple, tan transparent també, perque hi ha molt vidre, i tan maca dels anys 20's i 30's que es va convertir en un model. I és un dibuix que està als manuals d'arquitectura dels nois que fan arquitectura avui dia a tot el món. I tanmateix no existeix, perque l'unic que hi havia era els planos al MOMA de Nova York. Hem creat un patronat, amb el MOMA de Nova York, amb l'Institut de Cultura de Prusia, alemany, amb els successors del propi Mies van der Rohe, la Fira i l'Ajuntament i tots plegats estem reconstruint el pavelló alemany de 1929. I aixb estará visible al Març de l'any que bé. Que és el centenari de Mies van der Rohe. Inclús podría estar abans. El que passa és que en aixb soc partidari d'anar a poc a poc, perqub el que no vull, i el hi die molt sincerament, es pagar-lo, aquest Pavelló. Penso que aquest Pavelló, posats ara que els Governs estan amb problemes de déficits i no paguen, dones molt bé, que paguin les fundacions, que paguin les empreses que puguin fer-ho, i en aixb estem. Quan jo vaig amb la maleteta pel món, la gent diu "¿Qué fa aquest senyor? " Dones jo vaig venent Barcelona per tot arreu. 1 per tant vaig demanant ajuts perqué aixb sigui així. Jo al mes de juny que haig d'anar a Berlín E. per explicar el nostre projecte olímpic al COI, que es reuneix una vegada a l'any, aquest any és allà, jo aprofitaré per anar a veure les grans empreses alemanyes, i les fundacions alemanyes veure com ens (20) �• poden ajudar a construir un pavelló que en part, que en gran part era seu, és seu, és el Pavelló Alemany. I crec que ho acon seguirem, que ens ajudin. M'agradaria no haver de pagar molt perqué ademés penso que realment és un luxe. Es a dir, és evidentment una reconstrucció, és evidentment una peça de Museu, és un edifici que el visitaran -- en aquest sentit no és un luxe-- el visitaran milers d'estudiants d'arquitectura cada any, això està garantit. Psrò d'alguna forma és alguna cosa que no necessitem vitalment per viure. Per això m'agradaria que fossim capaços de convencer a aquells que poden contribuir perqué efectivament contribueixin. Ja saven una mica quina és la filosofia de l'altre eix, de l'eix de ponent, de l'eix sud, que apunta cap a un objectiu tan vital com és els JJ00. ( S'acaba la cara 1 del cassette) ( Inici cara 2) ...les coses dignes que hi ha en el camí, que són moltes. Com aquestes que els hi dit de les biblioteques. El Raval Aquest és un dels projectes que jo crec que trigaran més. Es un projecte de cosidora, molt lent, que caldrà fer amb molt de compte, que demanarà també un gran esforç, però que hi és, que està dibuixat i que és possible de fer i es ferà. De manera que El Raval que es ara un niu una mica de nostàlgies, si volen, i de problemes, s'anirà convertint poc a poc en un centre de cultura i activitat cultural. El que volem nosaltres amb el Pla de Museus és que aquesta zona de les 5 que hem creat, així com els hi parlat de la Ciuta della i no els he parlat de Montjutc, però és evidentment un �centre molt potent artísticament, el que volem és que el Raval sigui el centre més actiu, a nívell artístic. Es a dir, que els museus de más activitat, de menys exposició i más acció. o més pedagdgía, o més innovació, o més canvi d'exposicions estiguin precisament allá. El museu del llibre, el museu d'art contempo rani, aquest que provisionalment en Rigol vol posar a Sta. Mbnica. Dones molt bé, aixb és provisional, perqué l'acord que tenim dintre del Pla de Museus és que el museu vagi a la Casa de la Caritat. La Casa de la Caritat és un creuer magnífic, desfet, també, perb que l'estem refent, que te, en part amb el Pati Manning, una mica del poc Renaixement que hi ha a Barcelona, del poc Renacentisme que hi ha a Barcelona. I que es convertirá en el gran renaixement artístic, si això va bé, si aquesta ,9operaci6 va bé, perque pot ser el nostre Pompidou, el nostre Beaubourg. En un marc que no és sensiblement diferent d'aquell. Es a dir, que l'ope ració és possible està demostrat, històricament, hi ha l'experihn cia de Paris. La farem. ¿Amb quina lentitud, amb quina velocitat? El Pla de Museus té 10 anys, si no m'equivoco, sino la Regidora que està aquí devant em corregirá. Dones en 10 anys. En 10 anys es pot convertir el Raval en el centre deis museus més actius, el del llibre, l'Escola Massana, d'Arts i oficis, el museu d'art contemporani. Museu que a mí m'agradaria anomenar Galeria, perque penso que Museu, un Museu d'Art Contamporani en una ciutat que te el Museu Picasso, que té el Museu Dalí a la cantonada, que té la Fundació Miró, i que en el seu dia l aquí al costat tindrà segurament, esperem—ho, la Fundació Thies, és una mica agosarat. Perb aquests fons edtaran al servei d'una sala d'exhibicions, i aquesta sala d'exhibicions d'experimentació cultural serà el que diuen el Museu d'Art Contemporani de la Casa de la Caritat. Es a dir, que pels vells centres també hi ha coses que es mouen, que es belluguen. Hl ha un tema que a mí em preocupa enor mement perb que no te res a veure amb l'art i la cultura, que és �• 1 el tràfic, en els vells centres. I ara no en parlaré. Sense resol dra aquest tema, però no hi haurà una posibilitat de guanyar una qualitat cultural i urbanística, en els vells centres. Ho anirem fent. Monumentalitzar la perifèria Pensin, per altra banda que, a la perifèria, nosaltres hem po usat énfasi en el sentit següent: algú va dir, en el centre de Barcelona el que cal és atrevir—se, com ens hem atrevit a tornar a crear ciutat, espais nous. No només respectar,sino crear. I en la perifèria el que cal és monumentalitzar. I santament que va dir. Es a dir, a la perifèria de Barcelona, monumentalitzar no vol dir senzillament crear monuments. Vol dir dignificar. Es a dir, nosaltres ens neguem rotundament a admetre l'urbanisme destructiu d'aquests últims cinquanta anys. I, ¿com hem d'arreclar—lo? Doncs ha temes que demanen els hi dic molt sincerament no tenen un arrecio. Aquests grans barris nous, a mi quan em diuen que s'ha de rehabilitar, és que s'ha de rehabilitar tan la Ciutat Satèlite de Cornellà com el Raval pràcticament. Només que el Raval és de l'any 1700, suposem, és del s.XVIII i Cornellá és de fa 30 anys, la S.Ildefons. Però s'ha de rehabilitar igual. Això, ho confeso, no tenim la solu ció, de moment no la tenim. Ara, el que sí que sabem és que l'única solució, el millor camí de la solució és que hi hagi vitalitat democràtica en aquests centres. Que hi hagi l'acció permanent dels ve gns que s'organitzin, o dels seus representants, a través dels districtes, o dels municipis metropolitans, per refer aquest teixit. Nosaltres hem volgut, al que és la Barcelona estricte, al municipi de Barcelona hem volgut monumentalitzar la perifèria en aquest sentit. I els posaré un exemple perqué el vegin ben ciar. A la Plaça de Llucmajor hi haurà, en el futur pròxim l'estatua de Vila— domat que estava al cim del cinc d'oros, del "llapis" que en diuen. Aquesta estatua, que vostes saben que va ser un gran debat a Barce lona. Perque, diguem—ho clar, la burguesia del Passeig de Gràcia no volia un monument al Pi i Margall ï a la 1á República en el cor de l'Eixample. Es així. I en canvi l'Ajuntament el volia. I aquí va haver-hi un gran estira i arronsa que es va saldar amb aquesta (2A) �X • s, ' ro $ mena de compromís de que entre el Passeig de Gràcia i els jardinets hi anès el monument al Pi i Margall. I es va quedar allá sobre, al damunt del llápis del cinc d'oros. Quan va venir l'acabament de la guerra, evidentment allb es va treure i es va substituir per una altre estatua que a mAs no estava al cim sino al peu. I que va ser durant molts anys, si vostes recordan, i inclus jo recordo que quan vam entrar a l'Ajuntament al principi encara era un lloc de problemes, de pintades diverses,etc. Dones aquesta estatua, que va reapareixer en un magatzem municipal i és magnifica, és enormement digna i és gran, es d'un tamany molt més que natural, jo la vaig descubrir precisàment a l'exposici6 Catalunya dins de l'Espanya moderna, que es va presentar a Madrid, l'havien tret l'Huguet i en Martorell i en Mo_Kay, que són els que van montar l'exposici6, l'havien tret dels magatzems municipals, estava allá vaig dir, "Escolteu, aquesta estatua ha d'anar al carrer altre vegada". I anirà, no una altra vegada, perque nosaltres no volem tampoc permanentment continuar o refer els debats antics, no es tracta d'aixb. Es tracta en aquest moment de la Pça. de Llucmajor, allá on passa el Passeig de Valldaura i es creua amb el Passeig de Verdun, on comença la Via Júlia, el que podria ser el cor deis Nou Barris, en allá, precisament en allá seria el gran monument, aquell monumnnt, precisament. I allá el posarem. A la Plaga de la Palmera del Poble Nou Besos, que els recomena ria que veiessin, segurament si hi haguessin entesos qué a nivell de escultura i urbanisme ens diria que és el més interessant, com diuen ells, que té Barcelona, la Plaga de la Palmera. L'escultura que va fer hi un escultor nordamericà molt famos, que és Richard Serra, és senzillament com una fábrica semicircular, tallada pel mig, amb la Palmera que hi és, evidentment, amb un espai que está tractat d'una forma diferent davant darrera. L'haurien de veure. Aquesta Plaga correspon al que havia sigut una mangana edificable. I que es va recuperar gràcies a les indemnitzacions que van pagar els propietaris dels hotels de la Diagonal que tenen més edificaci6 del que la llei els permet. De manera que tot un simbolisme inmens: treure edificabilitat de la perifIria i compen �sar una mica el desgaTell urbanístic histbric amb mes coses d'una gran dignitat. La Pça. de la Palmera, si vostés la veuen, té una enorme dignitat. Escultors americans I així seguirem. Nosaltres tenim un plan d'anar colocant en places importants de la perifbria obres eseultbriques també impor tants. També modernes, que responguin a la idea de que cal no només conservar, com aquesta de Viladomat, sino també tenir a l'avanguàrdia artistica del món aquí, ara. Brian Hunt, escultor americà, farà al mes de maig una exposició, a la Galeria Hellman de Nova York que es diu "Escultures per a Barcelona", no perqué si, sino perque aquest senyor ha vingut 8 i 10 i 12 vegades aqui, perqué adora ijarcelona, perque és una persona que sap que les seves obres aquí tenen un context magnífic. Quan Richard Meier, que és el millor arquitecte del món, es podria dir, l'arquitecte que ha tingut el premi que es podría equiparar al premi Nobel de l'arquitectura, que és el premi . . . em va dir a Nova York que ell estaria disposat a fer una cosa aqui, a Barcelona, es dir tot aix6 s'hauria de concretar. I el meu argument definitiu per fer-lo venir, que va venir, va ser dir-li "T'ensenyaré un lloc al costat d'una cosa d'en Gaudí". Aquest senyor que havia d'anar a Frankfort a fer el seu museu, no s'ho va pensar dos vegades i al dia segtlent era aqui. ¿ Per qué ? Perqué per un gran arquitecte com Richard Meier tenir una cosa feta al costat d'una pega de Gaudí és molt important. Y Es a dir, nosaltres tenim moltes ventatges, en aquest sentit. I quan aquests senyors venen i ens diuen " es que venen els escultors americans, els arquitectes americans", no és perque si. Es perque l'entorn,s'ho val. I és perque Barcelona te molt més del que Barcelona sap, com he dit al munieipi, i la gent del món ho sap molt més que nosaltres. O molt més del que ens pensem. Molta gent del món,no -bota. Per aixb hem de viatjar de vegades també, per explicar-ho. Per b ho saben, aquells que en saben ho saben. Ellsworth Kelly, un altre escultor americà, te molt avançada �ja la peça escultòrica que anirà al Parc de la Pegaso, el que va ser la fàbrica Pegaso i que serà un magnífic espai públic. Beverly Peppers, que és una escultora americ ana que viu a Itàlia,fa un conjunt escultòric per la gespa de l'Estació del Nord, que està en aquest eix de Nord-Llevant que els he dit abans. Hi ha el cas de Richard Serra que ja els he dit. Hi la possibilitat de que Anthony Caro, aquest escultor que ara està exposant a la Fundació Miró, tingui una peça per nosaltres, per al Parc de la Creueta del Coll que és un altre parc, és un dels 50 parcs o places que estem fent i que vostes algun dia veuran. Vegin dones que nosaltres no volem només crear uns altres centres, ï no només volem crear en els cascos antics que hi hagi una nova vida, sino que el que voldríem i el que conseguirem amb tota seguretat és que la perifèria vagi recobrant una dignitat i un orgull. Projecció internacional Per últim em voldria referir, molt breument, perqué és tard, a la projecció internacional de Barcelona. Jo penso que és bó que vostes sapiguen que hi haurà grans exposicions de Barcelona, molta presència de Barcelona fora de Barcelona, i fora d'Espanya. Concretament, al més de Novembre d'aquest any hi ha una gran exposició de Barcelona a un lloc on nosaltres no hem estat tradicio nalment, perque nosaltres hem pogut estar a Paris, o hem pogut ser més o menys coneguts a Italia i inclus a Nord-Amèrica, però no hem entrat a Anglaterra. A Anglaterra no hem estat mai massa, no hem explicat mai massa quin és el nostre missatge, la nostra presència, la nostra existència. I al mes de Novembre es fa una exposició a Londres organitza da pel British Arts Council, amb la col.laboració nostra, evidentment, que es titula "Hommage to Barcelona", homenatge a Barcelona, una mica parafrasejant la frase de "Hommage to Cata lonia" d'Orwell, que com vostes saben va viure aqui durant la guerra. Doncs hi ha un homenatge a Barcelona a Londres que agafa des de 1888 fins ... �1936, es a dir, que agafa tot el modernisme i tot Gaudí fins el GATPAC, per entendren's. I aquesta exposició estará a la Hayworth Gallery davant del Parlament, a l'altre banda del Támesis compartint galería amb una exposició que a mi em fa una il.lusió absolu ta que és l'exposició antológica de Torres García. I am fa il.lusió perque vine de l'Uruguay de coneixer la vidua de Torres García, aquest uruguaià-català o català-uruguaià, que va fer la paret de la sala Torres García de la Generalitat de Catalunya, aquesta cosa neoclàssica, orejana, magnífica, discuti ble, segur, i que uns diran que es maco, i uns altres que no, perb és molt important, i que després va anar evolucionant cap a una mena de cosa molt més simbblica o molt més atrevida. Perb hi haurá una antolbgica de Torres García en allá que jo cree que és el millar complement que podem esperar per una exposició nostra a fora. I nosaltres estarem també a Europalia, que és la gran exposi ció que les nacions europees fan pele pasos membres del Consell d'airopa a Brussel.les aquesta vegada és Espanya que hi será i allá hi haurà un espai important de peces que possiblement vin dran de l'exposició de Londres. I nosaltres estarem a Leningrad. Perqué Leningrad és una ciutat que té un tresor amagat per nosaltres que és l'Hermitage, i dintre de l'Hermitage, molt particularment el Matisse. Ha sigut un intent nostre de fa molts mesos de portar peces del Matisse aqui. Molt dificil. Ademés, per raons molt comprensibles és molt difícil. Perb que, una mica amb la palanca de l'agermanament entre Barcelo na I Leningrad, aconseguirem que vinguin. I mirarem de que vingui no qualsevol Matisse, sino Matisses importants, si pot ser aquella mena de sardana fantástica, "La danse", aquella dansa magnífica del Matisse, de color verd i blau . Es a dir que Barcelona estará present afora i además fara sentir les seves demandese;fora. (2 7) �Nord del Sud I els vull dir que apart d'aquestes presències llunyanes com aquesta de Llatinoamérica, que hem passaria hores explicant a vostés la riquesa que ha tingut, hi ha una presència més propera i que jo m'estimo molt i que penso que artísticament i culturalment caldria valorar. Que es el següent: Més enllà del que se'n diu tradicionalemnt Els Falsos Catalana o la Catalunya Nord hi ha un àmbit que de vegades ha estat explicats per els geògrafs o pels economistes territorials o pels economistes literaris, com ara el Racionero, que ha fet aquest llibre recentment sobre la mediterrània i els barbars del Nord, que és l'Occitania, en definitiva, i la regió Nord Oest del Mediterrani. En aquesta regió hi ha una patent atenció a tot el que es fa en aqui. Es clar, Barcelona és clarament per ells l'alternativa de una capi talitat que Paris històricament ha tingut per raons polítiques. Però per raons de sensibilitat, culturals, quasi diria sensuals, cap a on miren és cap aquí. Montpellier pot estar més lluny de Salses, pot estrmés enllà de la Catalunya Nord estricte. Però Montpellier mira cap a Barcelona com alternativa de Paris. Ola rament, Clarísimament. I sobre tot en el terreny cultural. Les "intelligentsies" q ue hi ha en tot aquest mon -- i quan dic Montpellier podria dir Albi, amb el seu museu Toulouse—Lautrec i la seva antiga ascendència occitana, que va ser històricament, com vostes saben, assimilada pel poder francas. Però jo no estic parlant en aquí de política jo estic parlant de cultura, jo els dic que tenim un mercat, si volen, en el sentit mLs vulgar, que tenim una regid d'influència que s'exten bastant enllà i que amés; tenim una regid de concomitància que va també més enllà cap el Nord d'Itàlia,.•. Es a dir, que hi ha a tota aquesta zona una sensibilitat co muna, una capacitat artística comuna, una capacitat de viure si milar o emparentada que fa que hi hagi una mutua atenció en la qual Barcelona pot jugar —hi un paper important. Per tant, projecció internacional llunyana, si. Però també afermaci6 d'una certa capitalitat, i és una paraula que potser no està de moda, però jo la �vull dir, d'una certa capitalitat cultural de Barcelona en aquesta regió que és la que li dona el punt de partida o la plataforma per fer a nivel internacional. I quan dic Barcelona vull dir Catalunya. Barcelona és poc més artísticament, culturalment, inclús diría poli ticament, que la plataforma d'expresió de Catalunya. Es l'instrument del qual s'ha dotat un pais històricament per expresar-se i relacio nar-se. La gent s'ajunta precisament per això, majorment per això. Per poder parlar ami els de fora, per poder fer front al repte dels de fora, per poder competir. De manera que no hi ha complementarse tat més gran que la que hi ha entre aquests dos conceptes. I aquesta àrea d'influència, de la q ual nosaltres sense cap mena de vergonya hem de reclamar la capitalitat cultural, existeix. Cap ital, producció de símbols No em vull extendre més. No més voldria acabar dient que si aquesta capitalitat ha d'existir, si els nostres somnis han de ser possibles, segurament serà b6 que no ens perdem. Tanmateix hem fet de la capital que som, una simple plataforma de producció de símbols culturals, per consum interior. Això seria un gr an error. Tota capital te sempre; dos funciona. Una, relacionar-se, que és la que he dit. I una altra, donar consciència de pais al pais. I donar consciència de pais al pais molt sovint vol dir fer énfasi en allò que és segurament menys creatiu, manys divers, menys intercanviable i més propi, més d'afirmació í això tampoc és contradictori. Hi ha molta gent que diu "no hem de ser cosmopolites, hem de ser internacionals però afirmant-nos en nosaltres mateixos". Si senyor. Evidentment. S'ha de ser radicalment un mateix per poder expressar alguna cosa que valgui en el mercat mundial, per dir.ho així, per ser internacional. Si no ni s'és tan sols. Ara bé, no ens enganyem. Des del punt de vista de la Cultura, i de l'ajuda de les institucions a la cultura, que és un punt que abans he anunciat que parlaria, però que he passat una mica aixi de trascantó, porqué es molt contradictori, perque sen's diu per una banda que la societat civil ha de viure per ella mateixa, ha de crear cultura, se l'ha de deixar que visqui, i jo estic absoluta �ment amb aquesta línia, i per altra banda sen's diu que cal fer un teatre oficial, català o de Barcelona, soposem. O cal subven cionar les iniciatives particulars. Bé, aquí hí ha tota una con tradicció que avui només he tocal d'esquitllentes i que algun dia segurament algu o altre del nostre equip explicará amb més detall. Nosaltres tenim posicions preses, en aquesta línia. Perb bé, jo cree que la ca p ital d'un pais, com és Barcelona, una ciutat gran, m'és igual que sigui capital o no, en tot cas no s'ha d'abocar exclusivament simbols de consum massiu per al conjunt del pais. Perqué normalment aquests símbols, que calen, que són necessaris, perque creen identitat i si no tampoc seriem, aquests símbols són normalment, per ser de consum massiu, precisa ment, d'una certa qualitat mitja. Qué no és la de punta, que no és la que es pugui comparar amb d'altres a nivell internacional. Tots els palsos tenen la doble vertient: una creació de codis, de símbols, de banderes, de cançons, de poesies relativament sen zilles, que neixen i que donen als ciutadans la conscilncia de ser—ho, d'aquell país, de ser diferents dels demés, per una banda, i d'una altra les puntes, diguessim, d'una art molt més divers. Puntes que sén tant en la creació individual com en la col.lectiva i popular. Es poden donar, i es donen, cree jo, puntes de creació cultural popular també importants, perb no oficial en qualsevol cas, no elements de simbolització de un poder polític, sinó pre cisament elements d'expressió d'una espontaneitat ciutadana. Jo cree que aquí no hem fallat, perb si, el que hem fet, com un pais ben entenimentat que son hem posat primer les coses que han d'anar primer, primer els bous i despres el carro. 1 primer era la creació d'uns codis, d'uns llenguatges, d'uns símbols que calia reafirmar, aixb és cert, i és el que hem fet. Ara bé, aixb no ens ha de fer oblidar que hem de ser capaços de creativitat, i de competitivitat i d'universalitat. Crear ambient per la creació I aquesta s'aconsegueix, tant amb la creació individual, del taller d'aquell individu al qual s'ha de deixar crear, se l'ha de donar l'entorn o la confiança en ell mateix que dona una �ciutat pròspera i lliure per que pugui crear, com en els barris aquells extrems en el que es crea en definitiva l'art popular, a nivell musical, suposem, amb la música de Rock, o amb el teatre popular. Perqué és en aqui on hi ha la font inesgotable de crativitat que desprès dona un Leonardo, o que desprhs dona un Mozart o un Elvis Presley, m'és igual, en aquest cas. Hem de poder crear aquesta confiança de la ciutadania en ella mateixa no només a través de símbols sino a través d'una qualitat de vida i d'una confiança en la seva societat i en el seu pais que permet, que realment es doni una creació individual, diversa, competitiva, difícil. Aquesta és la que li donará la qualitat. Es a dir, arrels si, universalisme també, i tot això sobre la base de la ereaci6 de lo que jo en diría la creació, del que jo en diria una cultura, no oficial, sino urbana. Moltes gràcies. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Art i cultura a la Barcelona del futur Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Description An account of the resource 32 p. Transcripció de la conferència de l'aclade Pasqual Maragall i Mira. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sala Brok Subject The topic of the resource Cultura Art Barcelona Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-05-06 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/2698/PARAULES_FPM_19_juny.pdf 4aaa655f4b8b5bfdc664009cad8b0ebb PDF Text Text Presentació de la Fundació Pasqual Maragall 19 de juny de 2008 – TNC [Salutacions] Vicepresident, consellers, rectors, resta d’autoritats… Benvolguts amics. Us agraeixo molt sincerament que avui estigueu aquí amb nosaltres acompanyant-nos en aquesta “presentació en societat” de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer. Vull fer també especial esment a tots aquells que avui no podien assistir i que ens han fet arribar el seu afecte i el seu recolzament i ens han ofert la seva col·laboració. Quan fa uns mesos vaig donar a conèixer públicament que m’havien diagnosticat un principi d’Alzheimer, vaig anunciar també que volia dedicar part dels meus esforços a fer avançar la recerca científica d’excel·lència sobre aquesta malaltia i a ajudar a vèncer la desconsideració social que l’envolta, fent que se’n parlés d’ella de forma oberta. La Diana i els meus fills van decidir acompanyar-me en aquesta nova aventura. També el meu germà Ernest i bons amics com Narcís Serra, Santiago de Torres, Xavier Roig, Guerau Ruiz Pena i Marta Grabulosa que s’han implicat activament com a membres del Patronat. �Hem rebut, i seguim rebent, moltes mostres de suport i d’adhesió encoratjant-nos a tirar endavant la iniciativa. Si aquell compromís personal s’ha concretat en la Fundació que avui presentem, és sens dubte gràcies a tots aquests suports. Aquest projecte és també vostre. El Dr. Camí us ha presentat els seus objectius. No només és un projecte ambiciós, arriscat i innovador, sinó que malauradament resulta absolutament necessari. Però només serà una realitat si aconseguim que sigui un projecte col·lectiu, si l’impulsem conjuntament. Si fem d’ell, en definitiva, un projecte de tots. Vaig dir en el seu moment que enlloc estava escrit que aquesta malaltia hagués de ser invencible. Estic segur que ho aconseguirem. Gràcies a tots de nou per la vostra assistència. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la Fundació Pasqual Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-06-19 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Fundació Pasqual Maragall Recerca i Desenvolupament Salut Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Teatre Nacional de Catalunya EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2700/19900817_ciudades_desarrollo.pdf 7d3c5526d0314a48175fe36390089069 PDF Text Text LAS CIUDADES EN EL DESARROLLO ECONOMICO Quiero agradecer en primer lugar a los responsables de -~ d~ verano de la Univer~idad Menéndez y Pelayo, los cursos en profesor Manuel Castells y a don Julio ! directores de este seminario, la oportunidad que particular Rodríguez, me y brindan al ~eminario de intervenir en un . dedicado a los i problemas de las grandes c1udades 1 Sin embargo, confesar - prevención de entrada una ! ante la asociación que se establece, pretenderlo, cierta quizás sin entr_:~-~n__~3:-µdad 4 omo sinónimo de fuente Las problema, debo sino grandes su ciudades no son la único contenedor posible. causa En la de del gran ciudad se plantean, a veces de forma dramática, problemas de pobreza, de soledad, de minusva ía, de marginalidad. Pero son problemas de la sociedad. La gran ciudad tiene en qambio un gran poder de negociación, en ella viven también, además de los problemas, las soluciones. 1 -Lvctf �¡ Tomemos apostamos, el caso de Barcei ona. ciudad, municipal Ayuntamiento ,~ paralelameljlte, y, en ese proceso de la Pºf \la _!C_c:'~~nciació~- económica 1 la el desde el primer momen o de la restitución de democracia municipal en 1979, de En ./ ()/! c / C crea ~ ión por la inte :"·c ión y de redistribución de riqueza. No hace falta, les recuerde españolas el en porque está en la mente de estado de la !ciudad ¡ general- en 1979 ~ -de sumida todos, las en que ciudades una crisis 1 económica con importantes nivele~ de paro, con escasas perspectivas económiqas. que actuar, mobilizar y encontrar un energías las Frente a ello, 1 • . ~fectivamente de que ot ~as y había capaz de disponía la ambicioso, proy~cto ciudad. E implicar tanto a las de inflación administraciones como a 1 la sociedad civil en esa voluntad 1de ganar el futuro. A esa ambición hubo que pone1le un nombre. Y el "nombre de la cosa" aspiración realidad fueron la de en los cludad;- Juego~ ~~do que octubre de 1986. una Olímpicos, ver hecha Pero Barcelona ya vieja finalmente empezó a 1 trabajar obtenido, antes de la nominaci dn. Si no la hubiéramos deberíamos y estoy seg lro de que habríamos sabido encontrar otro nombre a esa aspiración. 2 • f..elp.uu . . ~ �Como sea que ya me han precedido otros participantes en 1 el seminario que les habrán (( ---------·-·-------·----···- -·- ···---·-· -- ~-----------· _____ ______, . habla~o - ···-··-·------ --- -·- ·---- - -----·- - - - de la realidad y de de papel las ciudades en el desarrollo necesariamente voy los --- - ------ ·-··--··~·-·-·-·--------,.----·---~--·----·-"- "" · -- ------- -·----~~----···--·-- proyectos de Barcelona, - voy a analizar genéricamente económico, a refererirrn' en más de una el aunque ocasión a Barcelona y al contexto español. Voy a dividir mi intervenció~ en tres aspectos básicos. 1 En primer lugar, el desarrollo voy a examinar J1 papel de las ciudades en económico, y economía de la innovación. En necesidad de t ás seg~ndo de una estrategia de reequilibrio social, concretamente, en la lugar, reivindicaré la e~pecialización económica así como el papel de los y poderes ¡ locales 1 dentro público/privado. de un contexto de complernentariedad ¡ Y finalmente, v qy a hacer una referencia a ¡ lo que creo debe constituir una política del Estado español hacia las grandes ciudades. Las ciudade-ª1_ escenario del cambio 1 En más de una ocasión se ha ldefinido ~_ Europa corno sistema de ciudades. Europa es, -===- ~==----- e~ectivarnente, un el continente urb;nc>Por excelencia. La mayoría de las grandes ciudades de primer orden están situadas en Europa. 1 3 Dejo a un lado el �fenómeno de las macrociudades del Tercer Mundo, cosa muy distinta. caracteriza por El su sistema europeo cohesión global y que es otra de por ciudades su se diversidad interna, lo que le da una gran potencialidad. La Este economía cambio se cambio. vez estrecha caracteriza imbricación entre servicios, en secto. · el / base de inc~u~trial 1 \ fu~damentalmente más y a el sector la los / de innovación ' procesos ¡ de ~formación / tecnológica , un proceso de . y de 1 1 comunicación. \ características más\ re11vantes de este proc(eso son Las . la articulación mundial de tecnológica regiones / / ! a4 el desarrollo particular del terciario del en / un gestión económicas ! y mundiales; / ciudades sector í avanáado o sistema europeas terciario y y en cualificado; la 1 reorganización innovación de los '\ proce~o~ , l?~oductivos en base y / la íeXternalización tecnológica / actividades empresas, "no propias'~ ·· de / en de particular de los la las \ lci T ~'$pecialización . de y el consiguiente crecimient9 de los servicios las empresas en las fiudades; y \ / a el j impac~de sistemas ! adaptabilidad de la fuerza de trabajo. 4 las a las tecnologías de \,Cs:.µalificación y �Simultáneamente a estos cambios económicos aparecen los 1 cambios sociales, que se tra~ucen en una preocupante aparición de ri:t.1gyª§ ----formas desigualdad social. Cambios en --- ---- de ___,,, _ ,,_____ ---la estructura ocupacional, en beneficio del sector servicios y en detrimento del sector indu$trial. 1 nueva paro pobreza, y formada Incremento de ancianos e la desigualdad entre sexos, aumento del empleo. de esencialmente por trabajadores cualificac~ón, con poca Aparición una en inmigrantes. correlativo al Nueva~elación entre centro y periferia 1 caracterizada innovación. por la accesibil~dad a los procesos de Extensión de los sistemas de protección social. En conclusión, se produce un dualización social, crec~miento de la desigualdad y 1 aunque no de ¡1a polarización social, en las ciudades. Este proceso demográficos, que también se ve afectado por en las ciudad - una disminución de la población, los cambios europeas se traducen en ¡en su envejecimiento y en i la disminución tiene su lado del número de petsonas positivo, indudablemente: por vivienda. Eso desdensif icación, independencia personal; pero crea ltambién problemas sociales de margin~ción y de soledad. 5 �El papel de las ciudades en el cambio económico en La mutación económica y soci ~ll que se está "/produciendo ' / Europa, como consecuencia de la pueva fase de / crecimiento, transformación e i~ternaciorializac ión de : procesos económ1cos plantea a lo' .t /" gob~érnos i al conjunto de la de los estados / la exigencia de fomentar el papel de adaptar los ~as ! ' ' eco,~mia ciudades para poder del al país nuevo f entorno. Efectivamente, del buen ciudad funcionamiento de la ¡ como sistema de producción y de gestión depende el dinamismo económico y el bienest'ár materia d.e los países. Ello se debe fundamentalmente a las razones siguientes: - Las ciudades constituye~ los nudos de infraes- ! tructuras 1 . necesarias para la creq1 ente interacción de las economías nacionales. - El procesos cualificado uso intensivo productivos y de nu vas exige, capacidad !por tecnologías un emp~esarial, los personal lado, y en por otro, i i accesibilidad de las empresas a le~ y de formación. 6 centros de investigación �/ - La especialización productiva, que hafte surgir en las ciudades empresas de servicios 1 comunes . ~ / cualificados a otras empresas. - Las estrategias espaciale~ ¡ urbanas son hoy en día un 1' clave en la política de 1 os agentes elemento económicos y / sociales. - La entrada comportará / en vigor / del Acta Unica Europea en inevitable/~entrÁlización una política 1993 que se verá compensada por la po7enciación de las ciudades y de los poderes locales. - La revalorización cultural ide la ciudad corno valor de uso. La importancia de los elernen~os educativos, culturales, i informativos y comunicacionales incrementan el papel de ¡ ciudad y de su entorno, por cuanto garantizan el acceso la de la población a la calidad de vida jy a la cultura. 1 Los factores del nuevo modelo Jed~ento europeo / ¡// Hay tanto una en el serie de I ! ' fac~ores que inciden crecimiento fomento decisivamente económico y la 1 as~ura~do al mismo tiempo, innovación I / I 1 desde ¿/' �~ quilibrios una perspectiva progresista, los social básicos territorial que deben haber frente a las 1 dades que pueden generar ese mism~ crecimiento. económico aseguran sostenido 1 son los / dotación y calidad de las infraestructuras, - La 1 especial ¡' / más o : menos siguientes : /esigual- actuatÍ~ad Los principales factores que ¡ en la crecimiento tipo ' 1 un pe de autopistas , red las telecomunicacio, es, ¡ a s i como una trenes y y en / aeropuert$ que aseguren una de acceso fácil y rápido. . . l - La opción por las actividades l los ± . Q, que avances cientif icos a la pro4ucción, incorporan y posibi l itan el desarrollo de nuevas tecnologias. - La cualificaciónde los recursos humanos. una fuerza adaptarse de a trabajo altament~ cualificada la constante variac +ón de las Se requiere capaz de condiciones de y producción . - La politica de promoción e 1 onómica de la ciudad, pasa entre otras cosas por la créación de zonas de que calidad 1 ambiental, bien dotadas infraes~ructuralmente y con ¡ 8 valor �, simbólico; / o bien el desarrollo de las políti98s de parques tecnológicos. / - Y finalmente, costes económicos competitivos, aunque .fJ5·/ ya su importancia es menor frente a accesibilidad aludidos fatores y comunicación c9n ¡ 1os centros de tecnológico. de desarrollo ,;"' /' A estos factores ec~nómicos cabría sumarles otros, nada ¡' desdeñables, ~ como accesibilidad a . la calidad del medio 1á vivienda, ciudad , la constitución de o l la proyección cultural ,¿'orno determinantes de una calidad de v i da ji vez más una red de cada 1 es ~rechamente ! ligada al crecimiento económico. 1 ------- - - - - _____¡__----- En --una- -pa-labra;- podríamos decir que las ciudades empresas la . // local d e serv1c¡cs personales, la ambiente, que compiten para atraet son inversiones y residentes, vendiendo a cambio localizaciones. Y ello implica también un \ ~ambio en la ~dministración ! consideración tradicional del pape l de la \ \ local. -~ El Ayuntam i entQ como agente econó,ico 1 La concepción del Ayuntamienl o como promotor activo 9 de �actividades exigencia económicas cada económica y que estamos papel en la 1 ~roceso vez mayor en el viviendo municipal de Barcelona, ese sociales 1 1 ciudad de El una transformación proyecto en consonancia con ello, de agente económico, es al lado de las de Carta recoge ya funciones tradicionales de la Administración local. ' Procesos como el incremento de la cooperación público! privada en la consecución de objetivos ciudadanos, o la 1 propia desregularización tradicionalmente intervención del como de las i actividades consideradas ! públicas, ¡ conllevan la sector privado ¡ en el terreno 1 intervenci~n 1 público, y la paralela creciente considerado del sector público en el terreno considerado propio del privado. La compe5j.j:ividad entre ciudades Las características del cambio económico y social en 1 los países desarrollados .......... entre ciudades. Esta~ -~-- ...· - las - .... ,.. 1 relabiones son de Í también de co plementar~d \" tecnología, l para -------- ciones 1 competencia ) pero atraer / ersiones y nacionales e ..,,,...,,,.·--" para----s-er· sedes organismos de internacionales y de grandes empresas, l centros de comunicaciones (TAV, para constituirse en 1 tc.), y para recibir apoyo ¡ 10 �y financiación internacional. cambio~ En la etapa actual de rápidos e importantes ... t------ - el campo de la economía y de la tecnología, enfrentan refuerzo cultura y a como desafíos, las ciudades se f uya solución pasa centros de creati+ idad, por su de la de difusión de concentración de ca~itales. Junto ciudades nuevos en a la competitividad, es l ¡ ¡ la otra gran baza de las la, ~ que pasa por entari. dad, ¡ funcional y prod$ctiva, centrada en algún la especialización compl sector o sectores económicos y de l servicios. Por esta razón se ha puesto de moda en la especializada cuyos la aparición de lQs criterios de jerarquizació~ ránkings de l i teratura ciudades, están correlacionados con los factores que he señalado como claves, pero cuya validez debe ser examinada a veces con pr$caución. En concreto , un estudio elab~rado por l~r /en \ ponderando las ciudades europeas en función 1 entre los ingenieros aeropuertos, plaza d.e--r f c riterios r _ _ --------- _ sobresalen el ~úmero de investigadores, estudiantes, el ~ ráfico de los que y 1989, ' / ------· la financiera, posición daba ! cultu~al y la importancia el primi r e indiscutible 11 puertos y como lugar a �Londres París. y Luego les seg'1ía, a cierta distancia, i 1 tras de la cual se situab~ un tercer grupo de Milán, ciudades integrado por Madrid, 1 ¡Munich, siete Francfort, Roma, Bruselas, Barcelona y Amsterdam. La competitividad entre ciudades es tan necesaria, que parezca en aparie~cia, paradójico entre ellas. Barcelona por como la colaboración ha entendido esa necesidad, ha y . impulsado l a creación del lobby di las Eurociudades . i ) Eurociudades La integración europea ha l propiciado la toma de conciencia por parte de las ciudades europeas de su rol como motores del constituirse europea. desarrollo en Bajo Eurocidades, económi~o, interlocutores esta convicción cuya y de la válidos necesidad de nació el Comisión la movimiento conferencia primera de tuvo de lugar precisamente en Barcelona, en abr 1 de 1989. El expresión ciudades y movimiento de des de la voluntad de un ierto es, ante número todo, de la grandes de hacer valer ante las instituciones comunitarias los gobiernos estatales, los 12 ntereses y la concepción ¡ �europea de las ciudades. por como a F+anc I f ort , . . h am, B irm1ng Barce 1 ona, Rotterdam, El grupo fundador está constituido las que se han Amsterdarn, Estrasburgo, Lille, Burdeos, Lisboa, Nápoles, Stuttgart, Tesalónica, Europa La de las Bruselas, Liverpool, y T~ulouse es, Colonia, Madrid, Marsella, j ciudades ' Mi' l an posteriormente ciudades sum~do i Atenas, . , L1on, y Valencia . en definitiva, la 1 reivindicación del papel de las ciudades en la de la Europa unida, los intereses también una después de t~ntos construcción años de predominio de agrícolas en la política comunitaria. clara . torna de conctencia ciudades europeas corno 1 locomotora~ del papel Y es de , las • del desarrollo econom1co. Crecimiento y desarrollo Pero el desarrollo no implica sólo estar situados entre los primeros puestos del ránking. ¡ Hay que conseguir también 1 una ciudad socialmente equilibrad, . En efecto, la adaptación tecnológica económico brios y organizativa al nuevo modelo está creando y va a sociales negligibles y que cr~ar de crecimiento importantes se traducir4n en costes en la rnarginación !de sectores desequili- humanos más o nada menos 1 amplios de la sociedad, producienqo importantes deseconomías 13 �que podrían afectar las propias bases del desarrollo. 1 1 Hay, en concreto, dos grapdes peligros de los cuales i deben escapar las ciudades: 1) la formación de islas cerradas dentro de la ciudad, 1 2) i y la inexistencia de trapsferencias de recursos de 1 una parte del área metropolitana al resto. Es necesaria territorial económico. entonces una política de reequilibrio y de igualdad social que favorezca el dinamismo Me voy a referir al Pfimero de los peligros, la formación de islas cerradas dentro de la ciudad. 1 El papel del mercado: el ejemplo La ~ Ciutat Vella necesidad -y la dificultad- de conciliar la fuerza 1 del mercado con el proyecto de una ciudad social y territo- rialmente equilibrada tiene un claro exponente en la rehabi1 I litación de los centros históricos de las grandes ciudades. En una Barcelona estuvimos dura¡te seis años manteniendo política errónea de rehabilitación de Ciutat Vella, distrito histórico y uno de los m~s 1 el degradados de la ciudad. \ 14 i �Mientras las fuerzas del mercado pugaban en contra, dirección perversa, nosotros hos manteníamos principio de que nadie se moviert del barrio, sólo una fieles ! al que no debía ¡ haber transvase de población. Fue en 1 ~e cuando decidimos \ \ había que conjuntar la 1 acción pública con la acción del mercado inmobiliario, que 1 empezaron cierto a 1 b'ios: cam • surtir efecto los grado d e b'iamos .. a d m1t1r • sin ¡l e 1 cual no existe la de migración, vida , real, en un marco de valores pafl atinamente en alza, que 1 permitiera que aquellas familias con un cierto nivel adquisitivo no sintieran la neces t dad compulsiva de marchar. \ Nos movemos nos -y segu i remos moviendo, no nos 1 engañemos- en economía de m~rcado, una con todo su gran enorme poder i potencial creativo destrucción. Por ello, que con define tambié~¡ con su pero un de 1 creo que j la actitud a adoptar es la gran pragiµatismo el documento de ¡ estrategia política aprovado recientemente por Laborista británico. the future, utilizamos". mercado se y trabaje En ese docu,ento, a es lo que h+y que tu favor, nCt1 sucediendo en Ciutat Vella. 15 en Partido titulado Looking to afirma que "no t eneramos eso el el mercado, conseguir: contra, como que lo el venía �Veamos ahora desequilibr io el entre metropolitana, y segundo j de la luego ciud~d 1 los peligr os, central examinaremos su y algunos el 1 área de los 1 instrumentos que deben contribuir i a su solución. La ciudad metropolitana Las ciudades ciudades industriales se están de servicios, pero en $1 conviert i endo proceso la definición en y los límites de l a propia ciudad han cambiado. El centro histórico se convierte en la ciudad central 1 de una realidad reconocida como metropolitana más amplia, tal. Ello conl ~ eva que normalmente del suelo en la ciudad central suben, límites del área urbana se extie1den y el valor de Este proceso no implica ~e ser que los mientras los precios de las localizac iones accesibles debe mercado incrementa. nec~sariamente un crecimiento !1 paralelo suelo sino 4 n aumento de los usos del i en localizaciones centrale~ o accesibles, es decir servicios: en la población, má s operaciones económicas y más población residente. 16 no- ( �Luego, una política de centrklidades alternativas y una 1 mayor y mejor accesibilidad es la l única vía para impedir que los precios del suelo suban más. Si no existe una política metropolitana fuerte, esas polítifas de nuevas centralidades y de mejor accesibilidad dificultades. excesiva de preden encontrar grandes lo~ resultados serán una alza Y si fracasan, l os precios y una f agmentación excesiva lo y del suelo urbano. Veamos que Barcelona sy área / metropolitana. En el de Barcelona jqúe no / un equilibrio relativo r la renta en su territorio. de la Así, pee~ r ..Ve de los diez distritos ' catalunya ( y el otro, media). Eso la distribución de se hallan por encf ma ~e la ciudad media / de \. No\l"Barris, se ' / 1 quie~ no renta 1 decir qµe esa en no haya ' socia ~ · sinó desigualdad que su comparación /' con otras ciudades europeas, es j más equilibra a lo largo / del territorio . / Sin embargo, 27 y en abierto e · tras~o se i s de los municipios del Area Metropolit . ~-~ ·- por encima de la media,,>=-atalana. tercera 1 -- de Barcelona se tncl~~o ; encuentran 1i por hallan nueve de e l los, una ' bajo de la / ( ~etropolitana) corresponde con la existe se/ media 1 t �española, que es más baja. A principios de este verano estuve en Baltimore, en una 1 conferencia sobre organizada por ciudades la Hopki~s Jonhs en University. la insolidaridad fiscal norte~mericana. fiscal entre la transición Allí les ' Baltimore! era un ejemplo prototípico recordaba que para mi, de industriales ciudad servicios, y acomodada, era de 3 a l. municip~l, l! la La que desigualdad prestaba los ricos suburbios donde vivía la los población Es dec ~ r, la población que acudía al downtown se beneficiaba de uno~ servicios que financiaban 1 ¡ los habitantes -cada vez menos, porque las clases medias se 1 van a vivir a los suburbs- que i se quedaban - ¡ allí . Y les decía: la única solución es el go~ierno metropolitano. 1 Los instrumentos: la Carta municipal 1 Barcelona tiene una especificidad ! propia como gran metrópoli, y esta especificidad ~ebe tener forzosamente una traducción en ¡ los instrumentos ! legales que permitan su 1 actuación y su cohesión a nivel ! de la ciudad real , ' ciudad metropolitana. La Carta municipal, de la de la qfe ya les debió hablar ayer 18 ¡ �r edacción l inicial, debe dar salida a cuatro grandes tipos de problemas 1 Jordi Borja, que re~ponsable ha sido el de su I que tiene planteados Barcelona: - El gobierno metropolitano, sin que ello signifique la resurrección de viejas instituciones, como la CMB, pero sí una mejora muy substancial de la ~ituación actual. 1 ¡ j descentralización - La • • • que del 1mun1c1p10, ! recoja y amplie la descentralización ya ef~ctuada en los últimos años 1 hacia los distritos. - Las formas características del gobierno de la ciudad y de la prestación y financiación de sus servicios . - Y la forma de concreta la participación de la 1 ciudad, de la instituciones barcelonesas: Consorcio de y d~l Estado Generalitat 1 el Puerto, la Zona Franca, el la Feria, universidades o la Autoridad Unic en las grandes Aeropuerto, los el museos, las del Transporte. 1 k'\J\ 2cW - &J t . . ·L-.-~ b_, ~1i Los instrumentos: el plan estratégico ! La elaboración de la Carta 1 1 m~nicipal 1 19 1 1 de Barcel ona está '· �siguiendo la vía que ya ensayamos con del Plan Estratégico! Barcelona 2000: elaboración en éxito la es decir, la búsqueda de un amplio consenso social e instituc i onal. pronto o más tarde, vas económicas formar ' de mejora necesitan, más un entorno de esperanza y de expectati- sólidas. coalic i ones proyecto esfuerzo~ los Efectivamente, Los g o iernos amplias para expresar de futuro, municipales y deben construir un a partir de l las expectativas (y de los miedos) existentes, convenciendo! a los grupos que compiten que su interés común es unirse. Precisamente, deseamos, amplio ideas la importanc~a y e l convenicimiento 1 d~ del modelo de ciudad que la necesidad de lograr un consenso ciudadano entornf a esa centrales que idea, presidieron la elaboración fueron del las Plan 1 Estratégico Económico y Social Barcelona 2000. 1 El Plan pretende aprovecha~ ' el impulso de los Juegos Olímpicos para garantizar su desa rollo futuro, más allá del 1992. Para ello había que definir factores de especiali- zación de la c i udad y al mismo ti po buscar el reequilibrio social. No voy a extenderme en ello, porque éste es un tema que �ya ha sido expuesto y debatido en el seminario, . sin emb argo sub rayar 1 1 a impor . t anc • 1a que ha pero quiero tenido para 1 Barcelona la elaboración de un plhn ampliamente consensuado 1 entre las instituciones y los más variados estamentos de la ciudad, hasta un total de 188 instituciones, asociaciones y 1 personalidades. El Plan 1 Estratégico es un instrumento para dar 1 continuidad y amplitud al impulso l económico de Barcelona. El í Plan ha fijado tres grandes línea$ estratégicas, a saber: 1 ¡ como uno de los centros - la configuración de Barcelcl>na i direccionales de la macrorregión europea suroccidental, 1 - la mejora de la calidad de vida y del progreso de sus ciudadanos, dentro de una ciudad socialmente equilibrada, y - la potenciación industrial ly de servicios avanzados a la empresa. En ese impulso es necesaria, !repito, la colaboración de todos. Parte de este 1 esfuerzo ¡debe pasar, y con esto 1 termino, por la definición de um política propia de estado 1 hacia las grandes ciudades. 21 �Por una política de Estado para las grandes ciudades 1 1 La importancia de las grandrs ciudades en el progreso ; económico y social de España requiere, a mi entender, un tratamiento específico por parte tlel Estado, una política de 1 Estado para las ciudapes. grandes No 1 se trata, debo 1 de insistir, a ¡ nadie, discriminar sino de tratar distintamente a los desiguales. Esa política de Estado debe centrarse, entorno l a dos grandes elementps. definición del sistema básico ~e En a mi primer grandes parecer, lugar, ciudades y la el 1 de la posibilida~ legal de establecimiento específico para cada una de b11as en un tratamiento función de sus 1 características ~ Ese tratamiento pif erencial debería afectar \_ ~alencia, lógicamente a Madrid, Barcelona, El segundo centrarse en la elemento Bilbao y de esb política de 1 introducción e~ las Sevilla~ Estado políticas de debe lucha 1 contra el desequilibrio territbrial de las periferias 1 metropolitanas, desarrollo como un elemental prioritario. Puesto que el económico ha conduci~o a reforzar las ciudades ! centrales, en ~e contrapartida 1 22 han incrementado las �diferencias entre centro y perife ia. Una política de Estado para un as grandes ciudades exige incremento de la desconcentrapión territorial del Estado i y el establecimiento de nuevas cbmpetencias y funciones ; relación a las Administraciones 1 ~utonómicas y locales. en En 1 ! Cataluña, y en una perspectiva menudo como deseable fe~eral, un repartp del nos hemos referido a gasto público del l 50/25/25: % para 50 el 1 Estado ~ 25 % para i autónoma y 25 % para la administrbción local. ¡ la comunidad Pues bien, la 1 Generalitat de Catalunya ya ha ~legado -y me ello- a ese 25 %, mientras que casi diez puntos por debajo. l ¡ lo~ felicito de ayuntamientos aún estamos El Estado debe entender, pues, 1 que es la hora de los ayuntamientps. Creo que básicamente la de los local, control gest~ón técnico-administrativa i servicios debería realizarse a nivel l manteniendo el Gobierno central las y seguimiento de los programas, autonómico funciones y de y concentrando los sistemas de presupuestación y finb nciación. Los ejes para una política c bncertada entre Gobierno grandes ciudades, l y con la particibación de las CCAA, son los siguientes: 23 �~ os a partir de - financiación costes especif icos que incluyendo el 1 tratamiento aglomerficiones, grandes las generan ! ' de las áreas metropolitanas como un conjunto global. administrativa , .. uanto en - Autoorganización incluyendo p~rticipación la la a gestión ciudadana, la descentralización y la elección de representantes. - Participación de las ciud~des en la definición de las grandes infraestructuras, tanto de accesibilidad externa como interna, raestructuras de soporte a así como de rales. las actividades económicas 1 ~as - Participación efectiva de i grandes ciudades en las politicas estatales que les afectan. - Colaboración en la promb ción externa (turística, ¡ cultural, comercial y económica) j y proyección internacional de las ciudades. - Desarrol l o mejora de públicos, concertado de politicas la calidad de vida: servi cios sociales, edio especificas de ambiente, servicios s Lelo y vivienda, seguridad ' ciudadana, traf i co, cultura y edupación, justicia local. 1 24 �Por ello me parece necesario estudiar en profundidad la posibilidad Ciudades, de creación de un Mi isterio para las Grandes coordinador de las pol'ticas específicas para las aunque mismas, también pudiera tomar la forma de un organismo dependiente de Presidentia del Gobierno, o bien un órgano interministerial. Una reflexión final: para es~ desarrollo metropolitano, ' propuesto en1 el congreso socialista de \ el modelo federal, 1988, es la mejor solución. El federalismo, izquierda catalana, de Canadá, (luego que es un vieja ~ no equivale aspiración homogeneidad. de la El ejemplo que ha reconocido en ~os acuerdos del lago Meech ¡ boicoteados por otras raz~nes) la especificidad del Québec, debería servirnos de guí~. Muchas gracias. 25 Z:u- 7 1 ( l~'.) )<..' ;~~ , ~ @<d ~ G,_1 (Yfv._~ ~ o ¡~ ·-~ ~ {\'[Ut/> vi; ·h·c:-- , 1 /, J?A /1 ��SEMINARIO: "LOS PROBLEMA S DE L11S GRANDES CIUDADES" U. J .M. P. Del 13 al 17 de eo N e ago ~ to L us T o NE s �-1- El Seminario sobre Probl emas de las grandes ciudades ha abarcado la dualidad desarrollo económic p-conflicto urbano, centrándose tanto en los d i agn óstic os de la realidad cpncreta de las ciudades como en l a 1 propuesta de estrategias de interven~ ión pública encaminadas a la solución de los conflictos y el fomento del ~esarrollo económico. La posibilidad de hacer compati bl es ambos polos de la !dualidad va a depen~e; tanto del marco político que se pergeñe, como de la lcapacidad financiera que se recabe en un contexto en el que las necesidad~s de financiación crecen exponencialmente. El Seminario se ha orga izado en tres bloques temáticos: l. Ciudad y demandas so1 iales 1 1 2. Ciudad y actividad e1onómica 3. Ciudad y marco polít ~ co. E?; ~l bloque de ciud3C. y demandas soc "'i él1es se preseütaron dis- tintos aspectos, unos centrados en ~e mandas sociales básicas, es decir, vivienda, transporte, educación, cu~ tura, sanidad, y otros que caracteri- l . .. ¡1d e 1 as grandes ciudades , expl icándose zaron l os procesos de po l ar1zac1on c omo están modi ficándose la s estru tj turas sociales de la s mismas. 1 1 Mie ntras que para algu1os conferenciantes l a polarización se había visto incrementada de forma 4ue los pobres eran sistemátic amente más pobres y los ricos más ricos, ¡ ando lugar a la apari c ión de sectores so ci a l es margi nados que participan ¡ en economías informal e s,otros planteaban qu e di cha polarización no se hf visto tan incremen t ada, si bien es cierto que e l crecimiento de las r ntas entre las clases más altas ha sido superi o r que el de las clases d menor renta. �-3- En relación al tráfico e1 las grandes ciudades, se presentó la experi e ncia del área metropolitana de Toronto. La planificación del transport e en Toronto ha estado ínti~amente relacionada con la política territori a l, dando lugar a un desarr~llo espacial basado en el transpor- ' te públic o . Esta profunda interrelaci~n se ha mantenido durante cuarenta afias y s e observa, como consecuencia <le tal política, que la mitad de la s viv i endas construídas a partir d~ los afias 50 y que el 90 por ciento 1 d e las of i c i nas están situadas a cort~ distancia de los accesos al metro. El área metropolitana de roronto ha adoptado una política de de s arr ol l o de subcentros económicos f era del área central de la ciudad. i Esta po l í t ica persigue un uso más efi :iente del transporte público. Asimismo se presentó la experiencia del área de Madrid. El modelo d e localización del empleo y ctt la población de Madrid se éncuen- Í tra fuertemente polarizado por la mag* itud del terciario c en tral que ha dado lug ar a un sistema de desplazami ~ nto predominantement e radial. El c r ecimiento de la movi \ idad, tanto en vehícu l o privado como en transpo rt e público, ha origin~do problemas de congestión en la 1 red viaria urbana y de acceso, y a pr ~ blemas de saturación en el sistema de t ran s po r tes col ectivos. Para solucionar estos problemas, la política d e t r anspor t e s de finida por el Consor9 io de Transportes de Madrid t i ene un t ri p l e o bj etivo : - Me jor a r la eficacia y po l i tan o l~ ¡ integración del te rr i t orio metro- �-4- - Potenciar el transpor e público y - Regula r la util i zaciót del veh ículo privado. En relación con los prol lemas de las ciudades y el med io am1 biente, se planteó que, al final dcj siglo XX, en e l qu e la mitad de la población mundial habitará en ciuda1 es, la supervivencia de la misma es- Pºf su capacidad para cono c er y control medioambientales ~ue éstas generan. Este contexto plan- tará en buena parte condicionada lar los problemas tealas siguientes paradojas: la pri ~er a que frente a la i nercia de los ! enfoq~es ' parciales e individualista~' serian nece sarias soluciones globa- les y coordin adas y la segunda, J a ~ mposibilidad de qu e las grand es ciu- ' dades del te r ce r mundo alcancen lo ~ patrones de vida que representan las 1 megalópolis de l mundo industrializ ~do. l Lo s problemas puntuales , de tráfico, medio amb i ente, contaminación, etc., deb e n tomarse como mapifestaciones de un a crisis más profunda que podría conducir tarde o 1 t~mprano a replan tear las formas actua- les de vida y urbanización. En el segundo bloque, ~i udad y actividad económica, se abor- dó, en prim er lugar, la importanci J de la internacional iz ación de las activid ades económ icas y de los av+ ces tecnológicos en la comunicación 1 e información en la década de los q chenta, como procesos claves para la formac jón de un ~istema global de d iudades. Este sistema global implica un conjunto de nuevas relaciones de complementariedad y compet itividad que afectan a todas las ciudades. I,i cho sistema se basa e n un control jerarquizado d e unas ciu dad es por tras, en la reord enación de los luga- res centrale s y en Ja especializaclón funcional de cada ciudad . �-5- En segundo lugar se habló del desarrollo tecnológico y ciuda1 des. La innovación tecnol6gic~ sigue pautas inci e rtas y desorde naacumulación del des a rrollo tecnoló- das b e ne f ici á ndose de los procesos gico y d e su co ncentra c ión en una s ~ la área. La e lev a da interrelaciór entre los agente s i ns titu c ionales , sociale s y empr es ariales, los intenso~ intercambio s comer ci ales y tecnológi- cos en t r e las c ompañias han demostr ~ do ser factores fundamentales en el de- l sarr o J~ o de l as z o nas dedicadas a ld industria de alta t ec nolog ia. Ci udades c on industrias ¡de alto nivel de des a r rollo tecnológico - t•icas c 1munes: presenta n ci. erta s carac t er1s . Ex isten c ia de una U11i t ersidad con cierto ni v el de investigac ión. Ma no de obra altament . cualificada. Ex isten c ia de parque tecnológico. Un medi o ambiente ade1 uado. Un buen nivel de infrmestructuras. Disponibilidad de cap t tal. Des de las instituciones j públicas, en Españ a se está tratando d e ge n er a r un a oferta de servicios 1vanzados , localizados en los parques t e cno lóg icos, p a ra estimular la dem ~ nda pública y pri va da de dichos servi c i o s. Se exp uso la ne c esidad de que l es to s parque s tecnol óg icos se relacion aran con sus homólogos de segundo ~ rden, localiz a dos e n á rea s g eográficas �-6- de otro s pai ses y estuvieran conect~dos a centros de inve st igación próximos . En tre los o bjetivos de gichos parques t ec n o l ógicos se encuentran el fomento de cultura empresar ~a l, y de una b ase industrial, la po- ' tenciaci ó n de redes de colaboración ,co n otras empr esas , e t c. En re lación con el dise ~ o urbanístico de las g randes ciudades se plan teó qu e el sueJo y la infrae $ tructura metropolitana so n elementos fundamental es del mismo. Se abogó p~ r la necesidad de un marco de referenc ia a medio pl a zo , que fijara el en ;orno donde se tendrán que desenvolver los agentes soc iales, cr i ticándos e l os aires desregul ador e s actua lment e en boga. Se expuso la experienci~ de planificaciones estrat égicas lle- va das a cabo en diferentes ciudades ! es pañolas, re sa lt ándose la importancia de la participación de los a ge ntes i mplicados para el buen fin del plan. Se ha expuesto Jos planes est ratégi~os d e las ciudades de Barc elona, Bi l bao y Se v i ll a . La necesidad del plan se justifica por l a no o ptimizac ión del 1 ¡ mercado en determina dos aspectos y ~a necesidad de desarrollar procesos 1 de camb io de las ciuda de s . Procesos¡ li d e rados por el s ec tor público , pero que han de s e r participativos y consens ua dos. �-7- El tercer bloque, ciudad y marco políti co abordó, en primer lugar, el tema de la financiación que ocasiona la atención de las d~ las ciudades. Los gastos municipales nec ~s idades las grandes ciudades, el estricto m ~rco de los ciudadanos exceden, en municipal. Allí donde se producen desajustes entre la ciudad administtjativa y la ciudad real se producen dificultade s de financiación. Los gastos públicos, en términos per cápita, son crecientes en relación al tamaño de las grandef ci udades, si bien este factor no es el únrco relevante. Los municipios ! entrales soportan adicionalmente los gastos que generan las prestaciones de servicios que deben proporc ionar a sus coronas metropolitanas. Los recursos derivados re las recaudaciones de los impuestos locales son desiguales de uno s muni ~ip ios a otros, e implican, igualmen 1 te, esfuerzos fiscales muy difere~t~s. ¡ La capacidad de generar un ahorro que posibilite la autofinanciación es ]imitada, si bien los ! municipios españoles están menos en<leudados que los muni ci pios 1 equivaJ~ntes La financiación de las europeos. iudades se enfrenta además con la di- ficultad de la carencia de mercados e instrumentos financieros adecuados a los largos plazos que sus proyect~. de inversión requieren. Los ayunta mj e ntos perci~en un conjunto de transfere ncias de la Administra ció n Central . Desde la Ley de Regulaci ón de las Haciendas Lo- �• -8- 1 Sf. han incrementado en un porcentaje cales de 1989 es tas transferencias ¡ fijo en relación al año anterior. E$ta forma de distribución no guarda ninguna r elac i ón con el volumen de mastos ordinarios o totales ni con los 1 ¡ ingresos de las administraciones lod ales, provocando seri as disfunciones f ! y situac iones muy desiguales entre ~unicipios. Por otra parte, los límites objetivos q u e existen tanto a 1- capacidad recaudator i a como al endeudamie n to, hac en imprescindible ur incremento de la fin a nciación esta- tal para el. aco metimiento de proyecios dirigidos a satisfacer las necesidades de lo s ciu dadanos, inabordabl cl s desde los presupues t os municipales. 1 HEl segundo de los fué el gobier no de las grandes asp ~ ctos ! ciud~des. analizados en es t e tercer bloque Es~as responden a una concepción 1 ~ otencial de grandes empresas c on un inmenso de crecimien t o y desarrollo económico, as1 como el marco donde $e expresan, (y por lo tanto se pueden 1 procurar soluc i ones), los grandes pi oblemas actuales: pob r eza, calidad de vida, contaminación, marginalidad • • '@> ' La s grandes ciudades no l pueden ser una compete ncia exclusiva del poder loca l . La ciudad real es f upramunicipal. El Gobierno metropolitano debe ser capaz de asimilar esa l realidad y la perifer i a debe participa r en definir la política municipa del centro. Por otro lado, el Gobier- no metropolitano requiere la colaba ación con las Administraciones de mayor émbito territorial (Autonómica t Estatal). Se defendió i gualmente l a necesidad de una Política Europea de Grandes Ci udad es y la adaptación ¡ de mecanismos electorales, de represen- ! tación y de ge st ión a la compleja r alidad de las grandes ciudades. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Las ciudades en el desarrollo económico Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1990-08-17 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ciutats Description An account of the resource Ponència de Pasqual Maragall al seminari “Los problemas de las grandes ciudades". Inclou document de conclusions del seminari al final. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. UIMP, Santander Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'<a href="http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiucontemporani/ca" target="_blank" rel="noopener">Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona</a>. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2701/19920706_Impuls_CercleEconomia.pdf 370e18188f5b0eb435114636265ba642 PDF Text Text 1 Cercle d'Economia / Barcelona, 6 juliol 1992 "1993, L'Impuls renovat de Barcelona" Conferència pronunciada per 1'Excm.Sr.Pasqual Maragall, Alcalde de Barcelona M'agradaria que tinguéssim determinats moments, com pot ser aquesta nit, per parlar amb tota la tranquil.litat del món, sense la pressió d la possible influència que poden tenir els nostres judicis en la realització dels Jocs. Un cop passats els Jocs, hauríem de ser capaços de trobar el to per fer l'anàlisi ponderada de l'esforç que cadascú ha fet, el sector pri vat -i cadascun dels susbsectors privats-, el sector púbic -i cadascun dels subsectors públics- i, en definitiva, també l'organització empresarial que ha consistit en posar d'acord a tots aquests agents. Les xifres dels Jocs Una de les preguntes e ja ens podem començar a formular és "Qui ha pagat qua nt ?". En els informes que vosa]jtres teniu (s'ha repartit una avaluació de l'impacte econòmic global dels Jocs) es fa un càlcul de quina ha estat la participació del sector privat i del sector públic. �2 Hi ha dues vies d'anàlisi diferents que ja s'aniran lligant: una és la de l'impacte, que és una anàlisi "macro", per dir-ho d'alguna manera. L'altra és la del microanàlisi, projecte per projecte. S'ha fet l'esforç de càlcul per les dues vies, però tots són encara discutibles. Jo me'n fio molt del meu Gabinet de Programació i del meu Regidor de Programació Pressupostos, senyor Josep Maria Vegara, economista, enginyer, ha estat director de l'Institut d'Estudis Fiscals i té una que s'ha visió enormement equànim i equilibrada. I, per tant, l'estudi fet sota la seva direcció, per a mi és el que compta. De vegades veig altres anàlisis; ara fa poc he vi4t una estimació de 900.000 milions. Es poden anar afegiSt coses que potser no tenen res a veure, directíssimament a veure, amb els Jocs i que, no obstant, es poden considerrr inversions del 92. L'autopista Terrassa-Manresa és una inversió vinculada als Jocs?. Si?. No?. Depèn. A Manresa pròpiament no hi ha Jocs, però l'autopista suposa una millora per a l'activitat global de Catalunya, fins i itot de 1'Area Metropolitana, d'alguna forma. L'illa d'or, per exemple, és un típic projecte del 92, que ha nascut amb l'impuls clímpic, no per acabar-se en aquest any, però sota l'esperit del 92. Si suméssim projectes sirilars als anteriors, segurament que superaríem els 750.000 milions i arribaríem als 900.000 milions. �3 En tot cas, crec que serà important valorar qui ha fet què. Es una qüestió de justícia que s'ha de plantejar. I és perquè veig el què diuen les xifres que tenim i el què després sents a dir. L'opinió de la gent respecte de qui ha fet què és normalment injusta amb algun dels actors, normalment aquell que està m*s lluny. Per exemple, si es pregunta a la gent, què ha fet la Comunitat Europea pels Jocs, probablement es digui que no ha fet res. I no és veritat. Europa hi ha col.laborat. Ha destinat un pressupost de deu milions d'Ecus perqué s'inverteixin en els Jocs del 92, dos terços per Barcelona i un terç per Albertville. Però la injustícia més gran es fa amb l'Estat. Tant en l'operació com en les obres. El COOB té un pressupost -l'operació, no les obres-, de 150.000 milions, si comptem diners en efectiu exclusivament, i 175.000 o 180.000 si c omptem també les aportacions en espècie de patrocinadors que contribueixen amb equips, serveis, personal, etc. L'Estat va destinar, des del primer moment, una partida de 9.000 milions, que ara deuen haver pujat a 12 o 14, a fons perdut. I aquesta s una de les discussions que hem tingut des del primer dia perqué des del principi hem insistit que fossin a fons per ut. I alguns dels intèrprets de la voluntat estatal van dir: "No, no, això és a compte per si hi ha algun dia un dèf cit ". En fi, jo interpreto que era a fons perdut i això honora molt l'Estat. �4 Perà, a més, ha fet una altra cosa que és important, respecte de les estimacions d'ingressos que depenien de l'Estat -no que ell aportava, però que depenien d'ell, com emissions de segells, monedeg, apostes i loteries,- una quantitat relativament important. Es va dir, concretament el Secretari d'Estat Antoni Zabalza, "això, que és una k 1 previsió firmada conjuntamentsper les quatre institucions que composen el COOB, nosaltres ho considerem un compromís t si el mercat no aporta la quantitat prevista". I així ha estat. Com sabeu, algunes d'aquestes figures d'ingressos públics han patit una certa ?risi en els mesos i en els anys que acabem de passar. I, per tant, l'Estat ha compromès que això tindria un bon fi, aquella previsió l'ha convertit en una obligació. L'Operació COOB serà una operació equilibrada, ja us ho avanço, que podrà tenir un desviació de l'ú o del dos per cent, com a màxim. La previsió econòmica inicial, feta l'any 1987, es feia en base s una cotització del dòlar a 165 pessetes. Ara el dòlar està a 95 i, per tant, ha calgut fer una reducció de despesa real de 10.000 milions. A mi ni I m'agradaria que el COOB tingués un superhàbit. Em semblaria en certa manera injust, perquè hi ha tantes coses a pagar que em sembla injust que es pogués lluir. Com veiem, doncs, les previsions es compliran. I aquí l'únic que pràcticament ha ana4 a risc ha estat l'Estat. En el conveni de creació del COOB -que alguns ja no recordaran- deia que l'Estat es comprometia pels 9.000 milions inicials i que, per tant, a patir d'aquí eren l'Ajuntament 1 �5 i la Generalitat els qui havien de pagar, un 40 % cadascun i l'Estat només un 20 %. De manera que sobre el paper sí que hi havia el compromís de ]t a Generalitat i de l'Ajuntament. Però a la pràctica, l'únic que realment ha corregut el compromís, és l'Estat. Amb les obres no podem di_ exactament el mateix perquè les coses són formalment diferents. Les obres dels 500 i escaig mil milions, l'Estat n'ha pagat pràcticament la meitat. I es pot dir, és que ].i tocava. Sí i no. Li tocava des d'un punt de vista històric, que tots els qui som en aquesta sala considerem inapel.lable. Ja era hora que l'Estat fes unes inversions importants a Catalunya, concretament a aquesta ciutat. Des d'aquest punt de vista, li tocava. Ara bé, per què ningú ha denunciat això, ni l'Estat, ni l'Ajuntament? Perquè, prime , tots érem conscients de la primera raó que he dit. Hi havia un endarreriment històric, hi havia un deute moral. I, en segon lloc, hi havia un càlcul polític de la Generalitat -que jo accepto-, en virtut del qual es considera amb el dret a consolidar la seva situació econòmica abans de fer front a totes les obligacions que competencialmet i legalment per la Constitució i l'Estatut- li pertoquen. I això és així i s'ha piloduït d'aquesta forma, però s'ha de dir. Perquè aquest tipus de generositat en la interpretació no sempre es troba en aquest món i, per tant, jo vull ara agrair a l'Estat,1a la Generalitat, al sector privat les seves aportacions, que a mi em semblen mesurades �6 i proporcionades a l'esforç que hem fet i a la responsabilitat de cadascú. El finançament de la ciutat De vegades es pregunta quina és la situació de les finances públiques i concret4ment de les locals, després d'aquest esforç. Puc parlar de les finances locals, que són de les que en tinc un més gran coneixement de causa i, a més, estic obligat a fer-ho. De les altre finances públiques també en tinc la meva opinió, peró crep que no és ara el moment de parlar-ne. Els 100.000 milions d'í nversió olímpica que ha fet l'Ajuntament de Barcelona surten d'uns pressupostos anuals d'uns 150.000 milions o 250.000 milions, si comptem el pressupost consolidat amb les empreses municipals. És que nosaltres podem pagar tranquil.lament aquestes inversions i la càrrega financera que h va associada? Rotundament, sí. Està programat pel mateix Regidor Vegara perquè així sigui. Es possible, és factible, ho estem fent i, a més, té una base ben comprensible. La inversió olímpica no ha estat una inversió desproporcionada. No ha estat, en cap cas, Montréal. A Montréal van acabar l'estadi l'any passat i els Jocs els varen celebrar l'any 76. I aquí se'is ha criticat pel contrari, per haver fet un estadi, deen alguns, massa petit en principi. Nosaltres no hem fet res que no sigui proporcio- �7 nat i que no doni, per dir-ho d'alguna manera, el seu resultat. L'Estadi i el Palau Sant Jordi estan donant dividends a l'Ajuntament. Aquest any no, perquè l'Ajuntament cedirà aquestes instal.11cions al COOB. Però n'hi va haver l'any passat i n'hi haurà l'any vinent. Les inversions que s'hanIfet han augmentat la riquesa d'aquesta ciutat. Aquesta ciutat val més. Val més pel sector públic i val més pel sector privat. I ara plantegem-nos si n, és just que diguem, a una audiència com aquesta que s'hc4 pot plantejar amb serietat, si l'augment de preus del qual es parla molt sovint no té dues cares: una que és la c'restia pel comprador i una altra que és el benefici del venedor. Qui som els venedors de Barcelona? Som els resident i propietaris de la ciutat. I a qui fem pagar? Fem paga , evidentment, a nosaltres mateixos -amb la qual cosa cancel.lem, des del punt de vista de la comptabilitat, part d'aquest benefici- i als que ens visiten, als que ens compren o als que volen venir. Aquests paguen un peatge més lt perquè venen a una ciutat que val més, que té més demanda i que té més oferta, però que té més valor unitari. I vostès em preguntaran: Però tot això té un efecte fiscal? Té un efecte sobre le bases fiscals de l'Ajunta- ment que li permeti ingressat més a través de l'Impost sobre Activitats Econòmiques i de la contribució urbana, actualment de l'IBI? Doncs sí que els té. I d'aquí es queixen els nostres joves que, probablement, són la part de �8 la societat que, en aquesta cancel.lació d'ingressos i despeses, els toca pagar. Aquesta ciutat val més # produeix més riquesa, i, lògicament, el sector públic té una participació més gran gràcies a aquest increment de riquesa. I no només la € ciutat, també l'Estat i, per t Int, també la Generalitat que es nodreix dels mateixos ingressos. Perquè els impostos més elàstics al tipus de nova riquesa que s'ha creat són, segurament, els de l'Estat i, per tant, els de la Generalitat, i no els locals. Els tritluts locals estan molt determinats. Són ingressos poc flexibles respecte el creixement i la inflació, i que necessiten en tot cas d'esforços polítics i administratius, con! re-avaluar, re-taxar cadastres, per poder a última hora capitalitzar o rebre la part corresponent d'aquesta nova r iquesa que s'ha creat. És a dir, l'Ajuntament ho ha de demanar. Per entendre'ns, ha de dir al ciutadà: Vostè ha de reconèixer que la seva casa, el sòl sobre la qual està assentada, val més que abans ï, per tant, em deixarà que li palsi al cobrament un impost proporcionalment més elevat. Això succeeix amb l'Impost sobre la Renda, però d'una forma molt més automàtica. Perquè s'incrementin els rèdis, només s'ha de canviar un percentatge o no s'ha de canviar res, perquè ja puja la renda ella sola. Però, en definitiva, i deixant de banda aquesta queixa, que és una queixa, típica de subsector d'ingressos rígids -en una altra ocasió m'agradarà parlar de quines solucions té aquest problema-, la veritat és que el sector �9 públic està obtenint, i obtindrà un rèdit important de la inversió que s'ha fet i, per tant, està en condicions de pagar l'esforç realitzat. Això no vol dir que l'Ajuntament no tingui problemes econòmics. Els tenim de molt -bans dels Jocs, i els seguirem tenint mentre no es trobi una solució. Aquests problemes tenen uns noms: transports i capitalitat. I, sobre el 93, cal que primer estableixi clarament les bases sobre les quals hem de plantejar els objectius. Transports metropolitans Els transports de Barcelona no són propietat de l'Ajuntament de Barcelona, sifó que van ser traspassats a l'Area Metropolitana. Les L1 is d'ordenació territorial, que ens poden agradar o no però estan aprovades i són vigents, van crear una Entitat Metropolitana del Transport a la que es donaven els instrur$tents fiscals -si s'atrevia-, per finançar o una part o li totalitat del dèficit del transport públic que és, com vostès saben, molt considerable; a Barcelona i a totes le ciutats grans d'Europa. L'Ajuntament va ser coher e nt i, per tant, va cedir les companyies de transport a 1 Entitat Metropolitana, que estava dotada d'unes possib.4.litats fiscals en aquesta matèria que l'Ajuntament de Bsírcelona no tenia. Es van posar les companyies de transport sota la titularitat de qui, lògicameint, l'havia de tenir; que �10 s'extenia a l'àmbit territorial sobre el qual es manifesta la realitat transport, que és ]'Area Metropolitana. Aquesta Entitat Metropolitana es, com ja he dit, titular legalment reconeguda pel Parlament d Catalunya per aplicar el recàrrec sobre l'IBI. Aquest recàrrec, d'àmbit metropolità, fa pagar a tots els ciutadans Ona part dels costos derivats del fet que el bitllet que satisfan els usuaris té un preu inferior al cost que genera el{ seu viatge. Seguidament hi havia un isegon pas que no era fàcil. S'havia de convèncer vint alca " des metropolitans que fessin el mateix vot de traspàs en ell mateix moment. Això, que en una altra ocasió no hauria est * t gens senzill, va ser fàcil perquè sobre aquest tema se n'jhavia parlat molt i hi havia un consens. Fins i tot amb ajuntaments que no tenen metro. I ja es poden imaginar el què significa convèncer ajuntaments que no tenen el servei de metro perquè paguin una part del seu dèficit. Però laixó es va aconseguir amb relativa facilitat; es va trigar un any. I després es va fer un altre pas, que era més complicat: posar-nos tots els ajuntaments d'acord en recaptar 4.000 milions com a recàrrec obre l'IBI per finançar les necessitats metropolitanes de transport. I es va aconseguir. Llavors, quan en aquest punt, malgrat no ser el president de l'Entitat Metropolitana del Transport, però sí podent parlar en nom de l'Are4i Metropolitana, en qualitat de president de la Mancomunitat de Municipis de l'Area Metropolitana de Barcelona, p dir, molt seriosament, que �11 si algú ha fet l'esforç de "retratar-se" davant del públic barceloní i demanar-li el gensi simpàtic esforç o sacrifici de pagar més sobre el seu rebuít de l'IBI, ha estat aquesta entitat i, per tant, és a lquesta entitat a qui s'ha d'ajudar. L'Entitat del Transport està recaptant ara 4.000 milions de pessetes/any, per contribuir a un dèficit que potser és més del doble d' aquesta xifra. I, dit sigui de passada, per tranquil.litat Zels creditors i dels seus obligacionistes, l'E.M.T. età ben gestionada. En un termini molt immediat s'obti(ndrà un crèdit d'onze mil milions del Banc de Crèdit Local que té com a garantia precisament aquests ingressos i, per tant, un grau de seguretat molt gran. Però, a més, i ara per tranquil.litat de tots els ciutadans barcelonins, amb això anirem forts a la Generalitat i a l'Estat, i insistirem en el què ja estem dient ara: A la Comunitat de Madrid, on hi ha un consorci per a la gestió del transport públic, la Comunitat Autònoma paga el 50 % d'aquest dèficit. En canvi, en el nostre cas, el de l'Area Metropolitana de Barcelpna, la Comunitat Autònoma no paga res. El que sí és cert, en canvi, és que l'autonomia catalana paga dos terços de la inversió, en casos com el conegut "Pla Felipe", que és un pla de ferrocarrils de rodalies, metros i altres infrastructures d'accés a les grans ciutats. En aquest cas 14 Comunitat Autònoma paga dos terços de la inversió i l'Estlat un terç. En canvi, a la �12 Comunitat de Madrid és a l'inrevés, és l'Estat qui paga els dos terços i la Comunitat només un terç. Per què passa això? Perquè la història hajl anat conformant d'aquesta forma, però cal dir-ho molt clarament, no hi ha equivaléncia. I de l'Estat què s'ha d'e4tigir? A l'Estat cal demanarli que sigui raonable amb l'anàlisi del contracte-programa que es va signar en el seu moment i que ha quedat una mica desfassat. L'Estat ara està pagant kines 23 pessetes per viatge, la qual cosa és positiva. S'hagi passat d'un sistema d'auditoria complicadíssim, en el qul l'Estat analitzava tots els comptes de les companyies de transports per veure quina part del dèficit pagava, a un altre sistema en el què es defineix el què aporta l'Estat com una fracció del cost del bitllet. Ara es paga 50 pessetes per bitllet -40 i escaig, si es compra la targeta de deu viatges-. A més d'aquestes 40 pessetes, 1'Es:at n'hi afegeix 20, i ens mancarien encara unes 20 més, aproximadament, perquè no hi hagués dèficit. Jo he estat partidari d'incrementar les tarifes en el moment en què ha calgut. Cada vegada que hi ha unes eleccions en aquest país -que és 4uasi cada any-, hi ha hagut algú, que ha demanat que no s'atpugin les tarifes. I com que aquestes veus han tingut influència en la Comissió de 1 Preus, que és la que ha de v tllar per la inflació i la bona marxa de l'economia del país, aquesta comissió els ha donat la raó i ens han reba ixat la tarifa que s'havia �13 demanat. De manera que, d'aquestes vint i escaig pessetes que manquen, sempre n'hi ha quatre o cinc que cal posar-les en el compte d'aquestes bones( ànimes, que han volgut que els ciutadans de Barcelona paguin menys pel transport públic. Ara s'està revisant la narxa del contracte-programa perquè l'any vinent finalitzl, la seva vigència. La meva opinió és que els canvis d'impostos i de tarifes, encara que siguin marginals, tenen (l os costos: un, pagar més i l'altre, canviar, que és un ccst psicològic, a vegades més gran que pagar més. Per tant, jo no sóc partidari que ara, de cop i volta, s'apugin les tarifes del transport enormement, però sí que sóc partidari de fixar una lí ia claríssima que digui que en quatre anys arribarem a pa ar, no el 45 o el 50 % del cost, sinó segurament un 60 o un 65 %. Ha de ser així o, si no, no hi ha solució. I jo estic segur -perquè conec la gent que hi ha al Ministeri d'Economia i Hisenda- que, per molt que els hi costi plantejar determinades discussions o determinades vies, i més en aquest moment, aquesta l'acceptaran. Despeses de Capitalitat Barcelona té unes despeses, que s'estimen en 17.000 milions anuals per compte de Fa deu anys que demanem poder 'Estat i de la Generalitat. discutir d'aquesta qüestió i �14 no ho aconseguim. Crec, però, que ara el moment és a punt d'arribar . Aquestes són les despesep de museus, d'hospitals, de conservatoris, de l'escola Massana, de palaus, d'orquestres, que té l'Ajuntament i que normalment els ajuntaments no tenen. Són més aviat desPeses d'autonomies o d'Estat. L'Ajuntament les té en funció de l'estat de les transferències que hi van haver i que no es van discutir amb la ciutat de Barcelona. Nosaltres hem estat gairebé deu anys en una situació que jo en diria de piloteig, ¡però no hi estarem més. Hem volgut fer les inversions que1han posat aquesta ciutat en f el nivell on havia d'estar ., al mateix temps, no hem deixat de prestar cap d'aquests serveis. Que ningú no pogués dir que Barcelona perdia l'Escola Massana o la seva orquestra per culpa dels Jocs Olímpics. Però ara que tenim els Jocs fets, ara exigirem a aquells que han de pagar, que paguin la part que els hi pertoca. Per la ciutat, l'obligas ció principal ha estat no lDerdre el nivell d'aquests serveis, que són històrics i modèlics. La major part d'ells tenen al darrera unes històries de caràcter ciutadà, de caràcter polític i de caràcte_ pedagògic, importants. Sóc partidari de mantenir aquests serveis, però no, ara ja no, sense la part d'aportació au:onòmica-estatal que els hi pertoca. Els posaré un exemple que servirà bastant per entendre què passarà al 93. L'educació. L'Ajuntament hi ha de destinar 10.000 milions cada any, dels quals una part li �15 pertoca pròpiament perquè tots els ajuntaments han de mantenir els edificis de les escoles públiques. Però és que, a més, l'Ajuntament té 40 escoles, cosa que els altres ajuntaments no tenen. En aquest país les escoles són totes nacionals, abans eren de l'Estat i ara són de les Comunitats Autònomes. Però l'Ajuntament té 40 escoles: 1'.1scola del Bosc, l'Escola del Mar, l'Escola Massana, entre 4ltes. Quan s'ha discutit amb els ministres d'educació, en han dit que aquesta competència ha estat transferida a l'Autonomia. I l'Autonomia ens ha dit que a ells no els h: ho havien valorat. Quan els van transferir les escoles públiques no els van transferir les municipals i, per tant, n4 ens ho poden pagar. I no és que hi hagi puranent malícia, és que el tema és enormement complicat perquè s'acaba amb una discussió de qualitat, que m'interessa moll posar de relleu avui aquí. Per exemple, em deia el Ministre Maravall, quan era Ministre d'Educació: "Jo ja eltaria disposat a pagar, però no puc, perquè resulta que en els territoris MEC -aquells en què l'Autonomia no ha rebut encara la transferència en Educació- el Ministeri aplica Llei d'Educació, sobre quants ns estàndards que estan a la alumnes hi ha d'haver per aula, per exemple. Si es dóna el cas que una escola pública en té menys, se li retalla el oncert, és a dir, la subven- ció va a la baixa. Hem analitzat Catalunya i hem vist que això a Cataluya no passa. Per tant, quan l'Autonomia li diu a vostè que no té diners per pagar-li les seves escoles, és veritat i no és veritat. Perqul una part dels diners sí que �16 els té, doncs si l'Autonomia apliqués els mateixos estàndards que el Ministeri d'Educ4ció està aplicant als territoris MEC, tindria un sobrant que l'hauria de dedicar per pagar les escoles de l'Ajuntament". Qui tenia raó? Tots dos segurament. En tot cas s'haurtn de posar d'acord. 1993, l'impuls renovat dt Barcelona L'Ajuntament de Barcelon4 avui és una institució que està muntada sobre un caval d'uns 250.000 milions de ptes./any de despeses i ingrelsos, i està disposada a fer el què calgui perquè aquest ca all, que és molt potent i en creixement, porti beneficis a a ciutat i no problemes. Que no transfereixi situacions de dificultats financeres, sino que les absorbeixi, i les pot absorbir. Això implica el què jo en dic la tercera fase del4 Jocs Olímpics. Els Jocs Olímpics han tingut una fase de concepció, molt engrescadora -en Joan Mas Cantí en sap molt d'això-, i una fase posterior d'inversif i de realització que s'acabarà, no el dia 9 d'agost sine el dia 12 de setembre, quan s'acabin els Paralímpics. I té una tercera fase, tan important com les altres dues, que és el que els militars en diuen "la explotación del éxito". Aquesta fase cons i steix en finançar bé el què s'ha fet i en treure'n el màxim profit. I, en aquesta etapa estem disposats a treure prof4 de totes les inversions que s'han fet en tots els sentits: econòmic, financer, però també ciutadà. �17 L'Ajuntament té un patrimoni molt crescut de 680.000 milions de pessetes. Aproximadament la meitat d'aquest patrimoni està posat al servei públic i, per tant, no és disponible. El patrimoni actual és molt superior al que havia estat històricament i fa front a un bon nombre d'obligacions. Nosaltres l'administrarem amb un esperit empresarial. S'està creant dins de l'Ajuntament un equip financer que té aquesta missió, i que té un crèdit molt important per la qualitat de les persones que el formen. Un equip dels més respectables, deixeu-m'ho dir, de la ciutat o del país en aquest moment. Nosaltres proposem que aquesta infrastructura que s'ha creat sigui utilitzada i aprofitada amb una gran expansió en el terreny cultural. Per què en el terreny cultural? Perquè creiem que les inversions estan en marxa, que el 92 ha servit per endegar una colla d'inversions culturals importants i perquè pensem que, en definitiva, el què una ciutat d'Europa ha de fer, és ser capaç d'oferir una qualitat de vida i un component cultural en el sentit més ampli. Suficient com per atraure inversions i atraure clients, i atraure la gent mél qualificada que és la que volem atraure. Pel que fa a l'urbanisme, la inversió privada ha de prendre el relleu en els nous projectes que estem vehiculant, principalment els del front costaner, des del port fins el Besòs. El mateix pensem respecte un altre segon gran projecte que és l'acabament de la Diagonal. Volem que �18 aquest projecte finalitzi en els quatre anys propers, amb la qual cosa s'haurà triangulat la part que quedava de la Barcelona municipal. I els estic parlant de la municipal, perquè dintre de la Barcelona Municipal, amb aquest avantprojecte del Pla de la Sagrera s'hauran colmatat les possibilitats. Això vol dir qúe nosaltres hem de treballar colze a colze amb l'àrea metropolitana per continuar essent motor d'una evolució en què hi ha moltes coses a fer, com es deia en la "Gestión del caos" de l'any 1973. Moltes coses a fer en aquest terreny i, particularment, en la zona d'activitats logístiques que hi ha entre l'aeroport i el port, amb o sense desviació de¡1 riu. Es en aquesta zona on ha d'arribar l'ample de via europeu, sobretot l'ample de via, també el tren d'alta vel citat, per descomptat. Però molt més important per l'animació de l'aeroport i del port, és l'ample de via europeu. L'aeroport ha de tenir elldesdoblament que necessita. El tren ha d'arribar a l'aeroport d'una forma diferent a com arriba ara. Ha d'arribar -com molt bé ja va preveure en el seu moment el Ministre Barrionuevo, quan era Ministre de Transports- passant per davant, i no acabant a l'aeroport, sinó seguint en direcció a S ges i Tarragona. Així l'aeroport serà com 1ausana respecte de Ginebra, una parada del tren que va des de Sitges i Tarragona a Barcelona i a França. Aquest da.a veurem que la gent anirà a l'aeroport. Està demostrat psicològicament que els trens que acaben en un cul de sac no són rendibles, sí que ho són aquelles parades que estan posades en una línia. �19 Per nosaltres, doncs, cultura en el sentit més ampli, inversió privada amb urbanisme municipal i àrea metropolitana són les grans línies d'avenç. I àrea metropolitana no vol dir només unes activitats d'inversió en un punt concreto vol dir també, per exemple, la redefinició del servei de r odalies. L'àmbit que hauria d'abarcar és el de la la regió metropolitana: la dels quatre milions i escaig d'habitants, no la dels tres milions. La regió I, ja definida per Pau Vila ha de funcionar millor com a àmbit de la xarxa de rodalies en la que, segurament, arribarà un dia eln què s'haurà d'implicar-hi també una part de capital privat. N'he parlat amb la Mercè Sala d'aquesta qüestió. Cal que els serveis de ¶odalies t el vuit català en definitiva, puguin ser gestionats d'una forma que tinguin més relació amb la demanda, tant des del punt de vista tarifari com, sobretot, des dej punt de vista de la qualitat. Que les rodalies puguin esdevenir una mica les autovies, les rondes si voleu o els túnels. Si hem après a dotar-nos amb les infrastructures per la mobilitat amb l'automòbil particular, per qiè no ho hem de fer amb el transport públic, i concretament amb el pla de rodalies?. Hi ha previstos 120.000 milions d'inversió d'aquí a l'any 2000 per projectes de sanljament i d'abastament d'aigües a l'àrea metropolitana. AijIcò comportarà uns ingressos. També des d'un punt de vista financer són inversions que tenen una seguretat. Hi ha els ¶ànons 1 que actualment estan una mica en crisi perquè la gent es pregunta si realment �20 estan justificats pel tipus de serveis que s'obtenen. La gent veu l'estat en què es ttoben el Besòs i el Llobregat i es pregunta sobre la justificació d'aplicar el cànon de sanejament. La gent, també, pensa que l'aigua no té el bon gust que hauria de tenir -que ja és millor des que s'està { ampliant la planta d'ozoonització-. De manera que ja veieu que hí ha projectes per davant. I, abans d'obrir-me a les vostres preguntes, valdria que sabessiu que a l'Ajuntament de Barcelona tenim una convicció. Creiem que els Jocs han creat un concepte nou: el concepte de ciutat competitiv4. En el temps que hem estat preparant els Jocs, hem anaticreant, sense saber-ho, un concepte nou, que és que les àiutats es poden governar com una empresa i, tanmateix, servir l'interès general. I la idea que nosaltres vendrem a Europa, dintre del que és el sistema de ciutats europeu, és, justament, la importància que les ciutats actuïn d'aquesta forma, en funció de l'interès general però amb una clara formalització empresarial de les seves a Ctivitats. Cada vegada són més les ziutats que s'adonen que no poden prestar els serveis amb la qualitat i quantitat que demanen els seus habitants, si empreses, canviant d'escala. { f no és, com passa en les Però una ciutat no pot canviar d'escala a voluntat, si és que l'escala de les ciutats té algun sentit. Perquè, quants habitants té Barcelona?,1.650.000 habitants? Puja o baixa el nombre d'habitants de Barcelona?. Els divendres a �21 la nit, si marxem per les autopistes veiem que entra tanta gent com surt. S'està creant la Catalunya-ciutat de la que parlaven els nou-centistes. S'està convertint en una realitat, que es manifesta, per exemple, en què hi ha ha molta més gent de Rupià -que treballen a Girona- però que baixen a Barcelona sovint. Abans els feia malta por i ara els interessa. Per tant, si és que la talla d'una ciutat té algun sentit fora de la seva àrea tgetropolitana i, fins i tot, del seu país en el cas de països petits o regions en el sentit geogràfic de la paraulal és perquè que la seva força prové d'un hinterland important, d'unes connexions sòlides com les que nosaltres estem intentant crear amb les cinc ciutats del nostre entorn. Es ]la xarxa C-6: Tolosa, Montpeller, Saragossa, València i Pa lma de Mallorca. Però també ho són les aliances amb altres ciutats. Hi ha projectes de compartir una orquestra entre dues o tres ciutats. Fins ara hem estat acostumats a què una orquestra era d'una ciutat: la de Viena, la de Berlín. Ara hi ha ciutats que es plantegen de fer l'orquestra VienaPraga o Viena-Budapest. Potser) nosaltres ho haurem de fer algun dia. Potser amb València que és d'on venen els millors instrumentistes de vent. Aquest és, somerament, .'esperit que jo us volia transmetre. Barcelona té la convicció de poder vendre una mercaderia que es diu, no només Barcelona, sinó ciutat, com a concepte. Res més. Gràcies. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 1993, l'impuls renovat de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-07-06 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Economia Planificació Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Futur Model social Description An account of the resource 21 p. Conferència pronunciada per l'alcalde Pasqual Maragall, sobre els reptes i oportunitats després dels Jocs Olímpics. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle d'Economia Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2702/19920714_LosRodeos_Torxa.pdf 64662921e6eb2ce6c9686f0f6a520161 PDF Text Text 14.07.92 /Rebuda de la Torxa a Tenerife Paraules de l'Alcalde a l'aeroport de Loj Rodeos "La densidad y la magnitud del sentimiento se componen de distancia, sacrificio e intensidad cordial. Sólo los países que saben pagar los cosFes de la distancia y mantener el afecto -y de esto lob canarios sabéis mucho y los españoles en general lo sabeos por vosotros- pueden acceder a estadios superiores de integración en la humanidad y vivir con sentido pleno el humanismo que llevamos todos inscrito dentro cono un programa, como una gran promesa. "He venido aquí a daros la antorcha olímpica, pudiendo haber ido a otros lugares de más tensación, para deciros esto que os digo: Lo que es bueno para Tenerife es bueno para Canarias. Lo que es bueno para Canarias es bueno para Cataluña. Y lo que es bueno par á Cataluña es bueno para España. Y hoy nos podríamos atreer a decir: Y lo que es bueno para España es bueno para Europa, que es el marco posible y real y necesario del humanismo que transportamos como esperanza. "La llama que llegó al archipiéla g o no es otra cosa que la pequeña luz que emite la esperanz . Sólo eso. Pero por ser eso y sólo eso ha sido seguida ya i y respetada, por más de tres millones de personas desee aquella tarde, para siempre inolvidable, en que descendió de un pequeño "caró d'art" (carro de pesca, barca del arte) en la serena playa de Empúries, en el Golfo de Roses. "La distancia, física y culturál, que nos separa del centro de España a ustedes y nootros es en un sentido menos larga que la que separa a Tenerife y Barcelona. Y en otro sentido distinto, esta Ultima distancia es mas breve, porque ambos estamos en la periferia, o física o culturalmente lejanos del centra l () las dos cosas. "Y eso nos une. Nos une el sentiMiento. Nunca deberíamos �confundir España con el centro y, el centro confundirse con España, sobretodo, nunca debería a riesgo de perderla. "O España somos todos por un igual, o no es nadie. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma. "Que todos los españoles, como ncs enseñan nuestros Reyes cada dia, aprendan a respetar 14 diversidad. Que nadie utilice el nombre del colectivo como bandera y el nombre de la parte como algo menor, o peer aún, como diminitivo o como despreciativo. "Sólo hay una cosa grande, y esa es el alma de un pueblo pequeño y concreto, con su idioma, sus vientos y sus horizontes. Y sólo hay una más grande todavía: la unión de ese pueblo con otros, para forrtar un sentimiento más poderoso. "Y esa unión requiere, más allá de los textos constitucionales, un espíritu constitucional de lealtad por parte de todos. "Nadie debe explotar la potenci inmensa de los nombres que nos representan para el enfrentamiento; ni desde abajo ni desde arriba. "Todos debemos tragar nuestros 4apos y renunciar a la emotividad fácil y próxima para conseguir la más serena y mas potente que nos lleva hacia el ` humanismo. "El Estado debe ejemplarizar ese sacrificio más que nadie y nosotros •entonces le devolveremos confianza por confianza. "Y aquéllos que estan, que estamos situados en los escalones intermedios de la 1 representación y la gobernación de los pueblos, debemos medir nuestros gestos y evitar que nuestros altavoces nd generen pasión excesiva en nuestros representados, ni illolesten el quehacer de nuestros vecinos. 1 Y �"Todo esto nos dice hoy la llama desde Tenerife. Y nos lo dice con moderación y pasión, ';que es lo que predomina en las gentes que la vienen a ver. p "Estamos acabando de construir un camino a la llama que la llevará hasta la antorcha del Estadio, cuando un arquero acierte a pasar la flecha por el punto elegido. "Desde el fondo del alma os doy gracias, tinerfeños, canarios, porque vuestra distancia es nuestra obligación, y en vuestra tierra la llama resplandece más libre que nunca. s _ "Que lo oigan todos los que tienin que oirlo". r � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de l'Alcalde a l'aeroport de Los Rodeos: rebuda de la Torxa olímpica a Tenerife Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-07-14 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Catalunya Espanya Territoris Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Aeropuerto Los Rodeos (Tenerife) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/15/2703/1965_CV_manuscrit_PM.pdf 5b32c28b9cd5e1dae4e6f3f0d618bee4 PDF Text Text ������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01. Activitat personal Description An account of the resource Aplega la documentació generada entorn a les activitats de caire personal de Pasqual Maragall. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Nota biogràfica de Pasqual Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965 Type The nature or genre of the resource Manuscrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Biografia Economia Ocupació Maragall Mira, Pasqual, 1941- Universitats Description An account of the resource Nota manuscrita de Maragall escrita als 24 anys, explicant la seva experiència acadèmica i laboral fins aleshores. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 792 Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2723/19940119_EstatCiutat_PM_bd.pdf 43ebde4bc04b9aa0b5272f032b7fb295 PDF Text Text bé i que tot s' acabaria a temps, i també en parlava l' any passat en el balan~ que feia de 1992, l 'any olímpic. Aquests anys hi ha hagut exits, pero també alguna frustració. L'any 1984, !'alcalde mostrava les seves esperances que la Corporació Metropolitana continuaria, pero l' any 1987 reconeixia aquí mateix que aquest ens havia desaparegut. Hi ha projectes i idees que estan aturats, com és el cas de la Carta Municipal de la qual parlava fent balan~ del 1988, pero també hi ha moltes obres que s 'estan explotant i que són part de la ciutat, com per exemple totes les de remodelació i millora de Ciutat Vella. Bé, pero no sóc jo qui ha de parlar de Barcelona... per tant dono la paraula a !'alcalde, agraint-li novament la seva presencia un any més. 10 Conferencia de l 'Excm. Sr. Alcalde Pasqual Maragall "BALAN<; DE L'ANY 1993. L'ESTAT DE LA CIUTAT" �Moltes gracies, president del CoHegi i amic Pernau, per les teves paraules i per la teva presencia, avui, aquí. Vull parlar d'una colla de capítols, breument de cada un, pero de bastants capítols. 1 me n'excuso per avan~at. Vull parlar de la ciutat industrial; de Barcelona com a punt de referencia per a altres ciutats i a nivell internacional; de la continuació de la renovació urbana; de l 'Ajuntament per dins, no només de la ciutat que és l 'Ajuntament per fora. Haig de parlar d'un objectiu que és important per a nosaltres -per a tots els qui formem l 'equip que porta aquesta ciutat- i que és la necessitat d 'un dihleg a tres bandes en aquest país, entre els tres nivells d'administració, el local, l' autonomic i el central. Vull parlar de les nostres prioritats que són en aquest moment -i han de ser-ho necessanament- la promoció i la cultura. 13 �Vull parlar de l' any 94, del que nosaltres esperem del 94 com a any per al dialeg, l' any del dialeg. Potser l'únic any per al dfüleg d'aquí al 2000, si comptem que cada any hi haura eleccions i cada vegada més importants. No és que aquest any no n'hi hagi, n'hi ha unes de molt importants que són les europees, pero l' any 98 encara seran més importants. Sera segurament més difícil que el dialeg no vingui tenyit d'una característica electoral. Vull parlar finalment de poder local i d'escala global i dir unes paraules per acabar. Hi tornero a ser, com cada gener -i en fa onze, com ha dit el president del CoHegi-, aquesta vegada en un clima de recessió. Si l'any passat era per fer balan9 deis Jocs Olímpics, ara és per respondre una pregunta diferent: com esta evolucionant Barcelona després deis Jocs, enmig d' aquesta situació que és una situació de recessió economica. Ja avan90 que la resposta és positiva, des del meu punt de vista, malgrat totes les dificultats. Pero també vull dir que no estero passant balan9 tan sois a l' any de la recessió, a l'any posterior al gran any de Barcelona, sinó al primer any del futur de Barcelona. El balan9 de 1993, de fet, es podria sintetitzar en algunes frases que són molt ciares: • Barcelona ha fet front a la recessió. • Barcelona ha consolidat una nova manera de :funcionar. • La gent ha apres una nova manera de gaudir de la ciutat i aixo és molt important. És un intangible important. • Barcelona ha assegurat la continui:tat deis grans proj ectes urbans com Diagonal Mar, Barcelona GlOries, l' eix del carrer Tarragona, la pla9a Cerda o la Sagrera, que tot just arrenca. • Barcelona ha viscut un any de remarcable activitat cultural. • I Barcelona ha refermat la seva presencia en el món. El 92, ja ho hem dit moltes vegades, va justificar l'impuls que aquesta ciutat necessitava, que tots necessitavem per encarar el canvi de segle. I aquest impuls ens ha permes passar el 93 amb molta dignitat, com a ciutat, amb for9a i amb capacitat de superar molt positivament la recessió que, entre cometes, gracies als Jocs, també ens ha afectat menys. Gracies a la transforrnació que la ciutat va fer amb el pretext i el motiu del gran esdeveniment del 92. Gracies a aixo, la recessió ens ha afectat menys que a altres ciutats, com ara cree que podré demostrar. I sense joc brut. L' any passat ho vaig dir en el balan9; ha fet tot aixo, que val tant i tant -no cal que tomi a repetir les xifres- i no hi ha hagut negocis bruts. És a dir, no hi ha hagut corrupció, no hi ha hagut joc brut en un esdeveniment en el qual s 'hi han jugat molts interessos materials, pero s 'ha fet amb dignitat i s 'ha fet amb moralitat. I aixo era tan important com la finalitat mateixa de fer-ho bé des del punt de vista tecnic. • Barcelona ha mantingut les inversions previstes en el terreny públic i en el privat. Vull comen9ar dient -cree que puc dir-ho, malgrat tot, malgrat la recessió i el desanim massa generalitzatque Barcelona ha comen9at bé el seu camí del futur i que els objectius que ens hem marcat per enguany ens 14 15 �permetran de confirmar aquesta bona marxa del 93. Durant el 93, hem esdevingut un punt de referencia arreu del món. Proves de la bona evolució de la ciutat: l'any 93, el producte interior brut de Barcelona ha crescut, molt poc, pero ha crescut un 0'18 %, mentre que les mitjanes de Catalunya i d'Espanya eren negatives. Les previsions per a 1994, segons un estudi del Gabinet Tecnic de Programació de l 'Ajuntament, són francament positives, especialment en el segon semestre. I una cosa encara més important: el creixement de Barcelona ha estat practicament el mateix que la mitjana del creixement europeu, de la Unió Europea. De la mateixa manera que la no tra taxa d 'atur és igual a la mitjana europea, un 11 %. Barcelona, menys que ~atalunya i bastant menys que Espanya, té un atur aproxrmat a la mitjana europea, i inferior a algunes ciutats europees importants, amb les seves propies crisis industrials, com ColOnia o algunes altres ciutats, fins i tot del centre d 'Europa. És a dir, que en un període recessiu com aquest de 1992-94, l'economia ha mantingut les posicions consolidades en la segona meitat dels anys 80. Ara ja és conegut que totes les hipotesis coincideixen que el cicle recessiu, iniciat al final de 1991 sembla que se superara probablement durant aquest any 1994, de manera especial durant el segon semestre. Aixo confirma, dones, el nostre optimisme pel que fa al futur de la ciutat passat que anuncia un futur diferent, la licitació d 'obra pública a Espanya durant 1993 ha estat el 70% més alta que durant 1992. Aixo vol dir que hi ha una previsió important d' inversió per al 94, és a dir que el resultat d'aquestes licitacions seran obres en l'any que entrem. La ciutat industrial i de serveis Quines coses remarcables han passat al llarg d' aquest 1993 que acabem d' acomiadar? N'han passat moltes i, perque no es digui que totes les encaro d 'una manera optimista, comen~aré perles pessimistes, perles negatives, per les que no han anat bé. Per aquella que ha tingut un impacte més negatiu i que ha causat més preocupació: la crisi de la SEAT. És un problema greu, molt greu, que exigeix solucions intel·ligents i coratjoses per part de tothom. De la ciutat, de la Generalitat, de l 'Estat i, evidentment, de l 'empresa. Hem de saber fer costat a les opcions més adequades. Jo cree que ho estem fent i que ho continuarem fent. No hem de perdre de vista el que significa la crisi de SEAT. Es un símptoma important de les noves relacions i equilibris en la indústria i en el mercat europeu de treball i una prova definitiva de la intemacionalització de l 'economía a la qual pertanyem. Hi ha més dades en aquest sentit. La licitació d 'obra pública, i aixo és molt esperan~ador perque és un fet ja A part dels efectes de caracter economic i social, la decisió anunciada per a la factoría SEAT de la Zona Franca representa un canvi de pagina en la relació de la ciutat amb la més gran de les seves empreses industrials, la més gran empresa de Barcelona. Té més treballadors que l'Ajuntament, la SEAT. 16 17 �El canvi ha d 'implicar una adaptació a les noves necessitats i una potenciació sobre noves bases. SEAT continuara tenint a la Zona Franca parts substancials del procés de fabricació de cotxes, o així ho esperem en aquest moment; i ho desitgem. La creació del pare de provei:dors ha de generar un augment del valor afegit i un important nivell d'ocupació. Pot ser, pot ser die, una autentica factoria industrial complexa i innovadora, al costat de la de Martortell, que avui ja és la primera i la més moderna de les fabriques d' automobils d 'Europa. Jo confio que l'acció combinada del Govem, de la Generalitat i de la ciutat en suport del nou enfocament de SEAT i del futur de la Zona Franca tindra resultats positius. Amb una doble condició, la primera -i aquí fem una digressió tecnica que cree que cal fer- mantenir la ratio un a un en la creació i en la destrucció d' ocupació, que van plantejar els sindicats alemanys l'any 1986, en el moment de la compra de SEAT per Volkswagen. Els sindicats alemanys -que eren en bona part propietaris de l' empresa- van dir que hi estaven d' acord al cent per cent, ainb la condició que la perdua de llocs de treball potencials a Alemanya, produi:da per aquesta compra, fos compensada per l 'augment de l' ocupació a Alemanya, per íes noves vendes tant de vehicles de la marca Volkswagen, a través de la xarxa Seat, com de components del procés de producció Volkswagen a través de la producció de SEAT. i potser la nacionalització, aquí, de parts dels components de Volkswagen. Aquesta és una condició, i una condició important. Segona condició, i aquesta ja la die com a alcalde: hi ha un dany que ja s'ha produi:t i que caldra restituir. Jo he arribat a Praga, l' octubre d' aquest any, i, al revés del que em passava i que m 'ha continuat passant, en comptes de dir-me que bé que van vostes, m'han dit ho sento mol t. L' acompanyo en el sentiment, em deia l' alcalde de Praga. Després vaig descobrir que no m 'ho deia perque SEAT estigués malament sinó perque Skoda també ho estava, perque els alemanys havien tallat els plans de Skoda. Per tant, venia a ser una mostra de solidaritat, no pas purament un t' acompanyo en el sentiment formal de la teva pena, sinó d'una pena compartida. En tot cas, hi ha un mal que ja esta fet a la marca Barcelona i aixo és important que es restitueixi. Jo cree que aixo s 'ha de restituir a través que la solució SEAT sigui alguna cosa més que la solució d'un problema. Una solució a la qual s'incorporin enginy i un punt de disseny. Aixo implicaria avui, si donéssim la volta a aquest argument -i els sindicats d' aquí ho haurien de dir als sindicats d'alla, o SEAT a Volkswagen-, la renacionalització de part de la fabricació dels components de SEAT És a dir, que es pugui dir aquesta gent no només han fet uns Jocs Olímpics molt bé, han fet una transformació urbanística molt bé, no només des del punt de vista de benestar social són un punt de referencia, i des del punt de vista cultural, sinó que han sortit magistralment i amb enginy d'una crisi industrial. Jo cree que aixo ha d'anar lligat a l' augment de l' input de disseny nostre en el conjunt SEAT-Volkswagen que s' anuncia, de moment és una esperan~a, amb la possible implantació del disseny d 'Audi a Sitges, dins del que seria l' area gran de Barcelona. Esperem que sigui així. 18 19 �El futur de la ciutat, i ara passo pagina, té bones perspectives. Barcelona, no ho oblidem, continua sent la primera ciutat industrial d 'Espanya i el nombre de llocs de treball en la indústria, dins del terme municipal de Barcelona, és encara més alt que el de la seva area metropolitana. Cosa que pot semblar xocant pero és així, encara que sigui gracies a la petita trampa de la Zona Franca: mig milió de metres quadrats industrials que van treure els nos tres antecessors d' altres termes municipals, perque una part era !'Hospitalet i una petita part era el Prat. D'aquí la meva proposta, encara no satisfeta perque no s 'ha acabat de fer, que en el Consorci de la Zona Franca hi tinguem els alcaldes de l' Hospitalet i del Prat, no com una restitució historica del territori, pero sí com a reconeixement de l' existencia d 'institucions metropolitanes; i aquesta n 'és una. Afortunadament, podem tenir confian9a en el futur malgrat el 4 % que signifiquen els 8.000 llocs de treball que es perden a Seat en relació als 200.000 llocs de treball industrials existents a la ciutat. Pero se n'han creat de 6.000 a 8.000, suposo, a Martorell, no en tinc la xifra exacta, uns milers, a la frontera de la ciutat real, ésa dir, dins del mercat de treball quotidfa. No treballem, dones, en termes estrictament municipals perque ens estaríem enganyant. Són dades de 1990 que, sens dubte, hauran variat, pero que indiquen molt clarament quina és la composició del teixit industrial d 'aquesta ciutat. Hi ha el doble de treballadors ocupats en sectors de demanda forta i mitjana que en sectors de demanda previsiblement feble. I el nombre d' ocupats en aquests sectors de demanda alta és superior a Barcelona que a la resta de Catalunya i d'Espanya. No és una casualitat, així, que els estudis intemacionals, que diuen que Barcelona és la ciutat amb més expectatives en l'horitzó de l'any 97, en subratllin com un dels punts forts la diversitat de l 'estructura industrial, a més de la condició principal de ciutat de serveis avan9ats a les empreses. La ciutat manté les expectatives de creixement, com a ciutat més ben promocionada, segons un altre informe internacional (Healey & Baker) que la situava entre les deu primeres d'Europa en qualitat de vida, incentius fiscals, costos i personal, preferencies dels executius i accés a mercats i a clients. L' estructura industrial de Barcelona es basa en el predomini ciar dels anomenats sectors de demanda forta i mitjana en relació als de demanda feble: la relació de llocs de treballa Barcelona és de 125.000 en els sectors de demanda forta (química, materials electrics i electronic s, productes farmaceutics, maquinaria industrial d'oficina i indústria de precisió) i mitjana, davant de 60.000 en els sectors de demanda feble (productes metal-lúrgics, confecció, fusteria, textil i altres). Jo he dut aquí algunes copies del que es diu pel món respecte de les ciutats en general i de la nostra en particular. En aquest moment al món no és que hi hagi un gran optimisme respecte de les ciutats, no hi és. Fins al punt que un setmanari tan important i tan objectiu com The Economist titulava fa poc, en una portada qUe alguns ja coneixeran, "Hell is in American City". Una portada on es veuen unes casetes de Harlem o del Bronx o d'alguna ciutat nord-americana, amb un senyor vello en tot cas deteriorat, amb crosses, en un entom desagradable, i el títol és "Hell is in American City". No diu "An American City is Hell", una ciutat americana és 20 21 �l'infem, sinó una cosa molt pitjor: l'infem és la ciutat americana. És la definició de l' infem. Barcelona, punt de referencia No som en el millor moment pera les ciutats. No hi són a America, pero tampoc hi som a Europa. 1 vet aquí que, mentrestant, quant a aquesta ciutat, el mateix tipus de revistes estan dient que Barcelona és la ciutat més dinamica, que Barcelona té una determinada qualitat de ciutat, que ofereix alguna esperan9a, que, en definitiva, Barcelona esta ben situada en les classificacions. Ens volem consolidar com una ciutat dinamica a Europa. En el recent viatge als Estats Units, de principi de desembre, vam veure que efectivament aquest lideratge té una manera d'expressar-se. Les ciutats angleses declinen davant les seves rivals. Hi ha el que els anglesos en diuen l 'European League of Growing, la Biga europea de creixement. 1 bé, la primera ciutat de la llista és Barcelona, i n'hi ha moltes -una trentena que acaba amb Birmingham, Manchester, Colonia i Dus eldorf. La llista comen9a amb Barcelona, Dublín i Li boa. És la classificació europea de creixement. En fi, no em vull estendre. En tot cas, és evident que nosaltres tenim una certa classificació, una cota internacional i que ens diuen que dins de la cotització de les ciutats, estem ben situats. El nostre gran objectiu, dones, no és altre que mantenir la marca, el nom i la qualitat de vida de Barcelona en el nivell on esta en la indústria, els serveis i les comunicacions. 1 aprofitar els sectors ja consolidats, com ara el disseny, des del punt de vista de l 'empenta decisiva que van obtenir gracies a la gran ocasió del 92 i tot tenint en compte que avui Barcelona és una ciutat molt més accessible, des del punt de vista de les comunicacions convencionals i de les telecomunicacions. 22 El Washington Post ho comentava després d'una compareixen9a meva en una conferencia que l' administració Clinton ha organitzat a través del que ells en diuen National Endowment of the Arts, que ve a ser una mena de ministeri de la cultura, sobre el disseny dels espais públics urbans, cosa que a America no havia preocupat tradicionalment; en una concepció "privatista" de la ciutat no havien tingut formalment una preocupació per la qualitat de l'espai públic. Dones bé, l'administració, indirectament, va organitzar aquest seminari, a la meravellosa National Gallery d' aquest arquitecte sino-america, Pei, i la primera ciutat que van cridar va ser Barcelona. El Washington Post, l'endema, parlava del Jeffersonian approach, l'aproximació jeffersoniana, i deia que Thomas Jefferson havia estat citat per molts dels participants -no precisament per l' alcalde de Barcelona ni pel senyor Acebillo que em va acompanyar- en el sentit que l'activitat de disseny i el pensament polític són indivisibles, que no hi ha pensament polític que no vingui acompanyat d'una determinada actitud de disseny. Cosa que America, precisament -1' America nascuda de Jefferson, pero també de Hamilton i de les altres tradicions diferents-, després no ha respectat, almenys en el seu món urba. També és conegut Jefferson per ser el 23 �pare del' America rural o ruralista, de la democracia formada per petits propietaris, equilibrada, sense grans monopolis, una democracia molt estable, etcetera. El món ha canviat, America ha canviat, hi ha grans ciutats i manca de sistemes adequats per tractar-les. En el mateix article, i en forma de carta al president, "Dear Mr. President", el Washington Post explica el que passa a Barcelona i ho posa com a exemple del que s 'ha de fer. Després de donar dades de l' activitat urbanística d' aquesta ciutat diu que tot aixo segurament justifica la creen9a de l'alcalde de Barcelona, que sona gairebé xocant, shocking a les orelles deis americans, que el segle XXI sera el segle de les ciutats. Nosaltres volem que aquesta fe continuI perque tenim la convicció que el món urba creixera, sabem que portem inscrit com un programa en el codi genetic el fet d 'aglomerar-nos, de viure en ciutats i no en solitari. No tenirn solucions en solitari per als problemes. La solitud és la solució per a algun tipus de problemes, pero en tot cas la majoria no se solucionen en solitari, sinó en col·lectivitats. La gent tendeix a viure en coHectius, la urbanització del món esta creixent i per tant la salvació de les ciutats és la salvació de la humanitat. No hi ha altra sortida. O salvem les ciutats o no salvem la humanitat, com a especie. O haurem d'imaginar una altra cosa enormement diferent. amb un bon nivell d'ocupació. Em sap greu haver de recordar, una vegada més, als detractors del Pla d 'hotels, fins a quin punt aquest pla era necessari. La demanda puja seguint l' oferta. Aquesta va ser l'aposta que nosaltres vam fer. Ens hauríem pogut equivocar, pero no ens hem equivocat. No venien perque no teníem una oferta suficient. No venien, no perque no hi hagués demanda, sinó perque no hi havia oferta, perque l' oferta, hotelera en aquest cas, era esquifida i els preus eren massa alts. Punt. Aquesta era la realitat. No ens hem equivocat. Hem crescut un 35 % durant la recessió. Que vol dir aixo? Vol dir que l'aposta per la dimensió més gran i de més qualitat ha ven9ut. Que més volem? La demanda creixent de congressos és també una conseqüencia d' aquesta nova situació hotelera. Precisament, aquest any hem passat a constituir, amb la Cambra de Comer9, un nou Consorci de Turisme que substitueix el prestigiós Patronat de Turisme i que haura de significar un salt qualitatiu en la promoció internacional de la ciutat. Des d'aquest punt de vista, volem ser punt de referencia. És evident que aixo no solament s 'ha traduit en retalls de diari que jo pugui ensenyar aquí, sinó que la gent ha vingut a visitar-nos i més. En aquest sentit jo aprecio com a positives les declaracions del vice-president executiu del Consorci, que és un hoteler d 'aquesta ciutat i ben conegut, en el sentit que ho estem passant malament, diu, a mig termini ho passarem millor i a la llarga aixo sera fantastic. Ja em sembla bé que una persona que esta compromesa dins del sector amb la competencia, en comptes de dir som massa, se n'han fet massa, digui que estem passant un moment dur, passarem moments millors i en tindrem de molt brillants. L' any 93 hi ha hagut un 35 % més de visitants que el 92, en aquesta ciutat. 1 es continuen inaugurant hotels, D 'altra banda, hem tractat de convencer les persones que representaven el capital olímpic, en know how, en 24 25 �tecnica i en capacitat organitzativa, perque reinvertissin el capital olímpic en aquests sectors on ens convenía. Així, Pere Fontana, director general d 'operacions del COOB, ha esdevingut el conseller delegat d'aquest consorci. Hem reinvertit d 'una manera molt concreta, a través de persones, el nostre capital olímpic de cara al futur. Barcelona Regional seria un altre exemple d'aixo. Dilluns vaig ser a Perpinya. Com ja sabeu, l' alcalde de Perpinya va fer un desembarcament flamboyant, com diuen els francesos, a Barcelona amb la seva presentació de 'Perpinya, la catalana" i la seva demandad admissió de Perpinya dins l' Area Metropolitana de Barcelona, deia textualment Jean Paul Alduy amb el seu entusiasme. El tractament que es va fer a l' alcalde de Barcelona quan hi va anar, amb la primera visita en quatre-cents anys com a visita oficial, va ser proporcionada a aquest seu entusiasme i a l' acollida que havia tingut aquí, que va ser enormement positiva. Tot aixo es va comenc;ar a concretar en contractes que representen també una rendibilització del nostre passat immediat. La firma que reuneix el personal i el grup d'arquitectes que van dirigir tecnicament l'Institut Municipal de Promoció Urbanística -que és el que va fer les rondes i el tot Barcelona, llevat de la Vila Olímpica i del' Anella Olímpica, que van tenir les seves empreses específiques- sed la firma que construira la nova estació de tren de Perpinya -la vella estació és el centre del món, segons Dalí-, la nova estació del tren d' alta velocitat que posara per primera vegada Perpinya a cinquanta-cinc minuts de Barcelona. vist que hi havia sis milions, vuit milions, dotze milions de persones molt actives amb una gran polaritat a cinquanta minuts. Mirem cap alla, formem part de l' Area Metropolitana de Barcelona, som catalans, endavant. Aquesta és la seva equació i aquesta equació nosaltres l 'hem volguda i la continuarem sostenint. És en la filosofía del C-6, la xarxa de sis ciutats; no ens importa tant des del punt de vista polític com des del punt de vista economic. És una zona economica, no pretenem crear una regió que hagi de ser reconeguda per cap llei europea, anem per la banda deis fets. Continua la renovació urbana Indicadors d'aquesta continultat, de la rendibilització de l'esforc; i de l'increment del gaudi ciutada: • el Pare de la Trinitat; • el canvi de la circulació a la ciutat i a l' area metropolitana, d' enc;a de la posada en marxa de les Rondes; • l 'exit del Museu Thyssen, a Pedralbes, i del mateix monestir gotic coma lloc de visita. Hi ha tres entrades: una per al monestir, una altra per al museu i una altra per al conjunt, que és el 90% de les entrades que es venen. La gent vol coneixer el Museu Thyssen i també, evidentment, el monestir que és potser la joia més gran. Aquests senyors diuen: hem estat anys mirant al nord, mirant a París i de cop i volta ens hem girat al sud i hem Abans d' ahir en vam veure un de fantastic, pero descobert, desfet, a Perpinya. Un claustre gotic, que al primer tinent d' alcalde i a mi ens va sobtar enormement, pero, és ciar, el nostre ... Ells van dir que el seu és el segon més gran, després de Parma, jo diría que 26 27 �Pedralbes en tot cas és molt més complet. Mé de 200.000 visitants s'hi calculen a l'any · 500 persones cada día i 1.500 cada dia del cap de setmana. I aixo que el diumenge tanquem a les dues i pen o que ho hauríem d'allargar una mica. Ara ja és el tercer museu més visitat de Barcelona, amb prop de 250.000 visitants i potser mé i tot. •Una altra bona notícia ha estat l'alt nivell d'utilització de totes les instaHacions olímpiques -Palau Sant Jordi Estadi de Monrjtiic, fins i tot a l'hivem. La pista d'esquí artificial que s ha fet a la piscina de salts és una prova de la utilització invernal. • L' exit de públic de les platges durant l 'es ti u, com també l'exit del Port Olímpic, que planteja la necessitat d'organitzar l'ús d'aquests espais a l'hivern. Hem de saber-nos adaptar a l'estació. • L'obertura de l'Illa, que confirma la nova area comercial de la Diagonal, que no és una area que s hagi inventat. És una de les deu arees que el coordinador d'urbanisme, Joan Busquets, quan ho era, va dibuixar i que l' Ajuntament va aprovar. Aquesta mena de "gratacel ajagut'', com li diuen, el "Rockefeller dorment", és una de les arees de nova centralitat que té més qualitat arquitectonica i és impres ionant el nombre de compradors que vénen de fora de Barcelona, compen ant una mica com a sístole, la diastole que deu er la sortida de Barcelona els cap de etmana. Abans, quan anava a l 'Emporda, can Fanga era un lloc del qual se 'n par lava pero no s 'hi anava: massa complicat, massa soroll, t'hi perds .. i ara la gent fa cua per venir, a comarques. Augment de compradors i augment de badocs. En els propers mesos n'hi haura més de bones notícies: l'Hotel de les Arts, que s'obre dema, activara plenament l'area comercial de la Vila Olímpica. I després, hi ha tres arees en les quals jo cree que tindrem un creixement paulatí pero decisiu de la qualitat i de les noves polaritats no centrals en aquesta ciutat: a) La pla9a de les Arts, amb el Teatre Nacional i l 'Auditori i l 'Arxiu de la Corona d 'Aragó, al pont de Marina, que omplen definitivament un enorme buit urba entre el pare de l'Estació del Nord i la pla9a de les Glüries, amb els seus jardins interiors, els aparcaments i l'area comercial de Barcelona-Glüries. Nova centralitat cultural i urbana de gran potencia. Com volia Cerda. Cerda va pensar que allo era el centre de Barcelona, que la pla9a de les Glories Catalanes seria el centre de la capital de Catalunya. I bé, ho sera. Allo que era un descampat, ho esta comen9ant a ser. El centre de la capital de Catalunya o un dels centres, si no el centre, del continu urba que va de Sitges a Mataró, de Montgat a Castelldefels. Cada vegada més ens trobem que en sortim tants com n 'entren, per veure justament aquesta nova Barcelona, per comprar o per badar de vegades. S'ha convertit en alguna cosa que fa uns anys no hi era. b) El conjunt cultural del Raval: Centre de Cultura Contemporania, que s'obre d'aquí a tres setmanes a la Casa de la Caritat, gracies a l'impuls de la Diputació i l'entestament dels seus presidents successius i molt en particular del darrer, Manuel Royes, que és qui ha realitzat la inversió economica que ha calgut per tirar aixo endavant. 28 29 �El Museu d' Art Contemporani, cada cop més avan9at. La caixa ja és acabada i falten nou mesos perque estigui absolutament acabat des del punt de vista arquitectonic. 1 en faltarien dotze perque estigués totalment acabat des del punt de vista arquitectonic i museografic, si fossim capa9os de nomenar un director. Ho die perque en la fase final de l 'arquitectura, si hi ha olapament amb la instaHació museografica es guanya temps. També es pot esperar que la capsa arquitectonica estigui totalment acabada per comen9ar-hi a instal·lar, pero l'ideal de l'arquitecte Richard Meier i l'ideal del director, qui sigui, que m'ho imagino pero ara no ho puc dir, és treballar conjuntament en l'ultima fase. 1, seguint en el punt b), el retom al centre -molt a prop d'alla on havia estat perque la rambla dels Estudis era la rambla de la Universitat- de la Facultat de Geografia i Historia de la Universitat de Barcelona, davant mateix del Museu i de la Casa de la Caritat. Ahir Joan Clos, tinent d'alcalde, va arribar a un acord definitiu amb el rector Bricall. Operació tancada. Al costat s'hi ha d'instal·lar l'Institut Alemany, prop de les noves dependencies de la Fundació del CIDOB, entre altres. Juntament amb la renovació de la Biblioteca de Catalunya i l' ampliació de la pla9a Fleming, que amb l'enderrocament d'una illa ha esdevingut una pla9a més ampla i més important. 1 sortint d'aquí, encara, deixeu-m'hi fer una referencia, l' eix del carrer Tarragona, tot just acabat, una altra de les centralitats Busquets, i cap a !'esquerra, a ponent, la nova centralitat de la pla9a Cerda, que semblava també perduda, impossible, sense sentit, i que comen9a a tenir una ordenació i un sentit. 1 encara em deixo el Forum Nord de Tecnología, a Nou Barris, i, em deixo naturalment la Vila Olímpica, que cada dia és més el barri més viu de Barcelona, al qual, per cert, tinc pendent d'anar-hi a viure uns dies, cosa que espero fer amb la meva família ben aviat. Podria destacar, encara, altres projectes en marxa que tenen una importancia molt lligada als barris i a activitats molt i molt concretes, com la caserna Sant Agustí, de Ciutat Vella, que acollira una Escola d 'Hostaleria, com el Far, centre de treballs del mar, a redós del Port Vell. Com Barcelona Activa, que inicia aquest any una nova fase amb la creació d'ofi.cines d'ocupació perdistrictes que tindran una certa especialització segons el territori. 1 de petits vivers d' empreses. Creació, dones, una a llevant i l'altra al cor de la ciutat, de dues arees i dues polaritats de gran potencia cultural que no existien. Pero n 'hi ha una tercera, que és la ciutat cultural de ponent. La ciutat del teatre, que van somniar la Maria Aurelia i en Puigserver, amb el nou Lliure al costat del Mercat de les Flors, on Lluís Pasqual m 'ha promes tomar com a director quan estigui enllestit. Jo convido tots els qui no ho coneixen, que són la majoria, ti.ns i tot la majoria de l' Ajuntament, a visitar el Centre Pallach, a Sant Andreu, o el de Can Mantega, o l' antic Mental, al passeig de Verdum. Alfa hi ha petits vivers d'empreses, amb fabricants de serveis o de productes. Hi ha ex-voluntaris olímpics oferint serveis d'escorta o de secretaria, hi ha importadors en el dia de marisc frese de Galícia, gent que treballa amb realitat virtual, amb tecniques sofisticades ... Poca gent, són habitacions de quaranta metres quadrats maxim, pero hi ha una empresa a cada habitació. Us convido a visitar-ho, val la pena, perque és aquí on s 'esta fabricant la nova Barcelona, gent jove. 30 31 �Els microplans que fa un any explicava en aquesta mateixa conferencia, com una de les novetats per a la renovació i l'impuls de petites arees de la ciutat (pla9a Molina, Roquetes, Navas, pla9a Reial, per citar només els que estan conceptualment més avan9ats), han de comen9ar a donar fruits evidents durant l'any 94. A Perpinya també, amb el tinent d alcalde Armet vam estar veient una innovació del nou alcalde. És la creació d'un atelier, un taller d'urbanistes d'una vintena d'arquitectes que treballen privadament amb uns costos generals coberts per la ciutat, practicament despesa pública, en consulta permanent amb els diferents barris de la ciutat per dibuixar-ne la renovació, tant de la ciutat com dels barris. Els vam explicar que, aquí, nosaltres estem intentant una altra cosa, en la frontera d aixo. És trobar agents promotors individuals, persones que no són de l' Ajuntament, que instiguen, impulsen, dialoguen i intermedien entre l' administració i els sectors interessats, que estan tots representats en una mena de consell presidit pel president del districte, Aquests agents agafen una zona de la ciutat, per exemple la pla9a Reial, per animar-la. Quin negociat de l' Ajuntament pot preocupar-se, ni tan sols el Districte, que l'antic Glacier tomi a ser una cosa interessant? Que el J amboree tingui les cues que ara ja té? Perque torna a haver-hi cua al Jamboree i als Tarantos. Hem enviat combois a Sarajevo. Hem fet una cosa que només tres ciutats han fet, enviar una persona dins de Sarajevo, una persona de l' Ajuntament, que és coordinador d'un districte municipal. Ambivalencia que ens ha estat criticada i que jo mantinc: és bo que hi hagi funcionaris o carrecs de l' Ajuntament que, a més, facin altres coses per la ciutat, que els treguin del despatx de tant en tant. Manuel Vila, el coordinador de Nou Barris, ha anat a Sarajevo i ara és l 'home de confian~a de les Eurociutats, juntament amb una persona del gabinet de l' alcaldessa d'Estrasburg, la senyora Catherine Trautman, per poder fer alguna cosa concreta alfa, ajudar en el terreny que l'ajuda humanitaria de l'ONU no compren. L'ajuda humanitaria de l'ONU és roba, medicaments i aliments, el que l'ONU pot entrar. Darrerament s 'estan fent mans i manigues perque el chauffage, el carbó o els sistemes de calefacció, siguin compresos dins el que és ajuda humanitaria, pero aixo és enormement complicat. Pero hi ha altres coses que no són aquestes i que són absolutament indispensables per viure i aixo és el que l' alcalde Criezel J acobitz ens esta dient des de fa molt temps. Aquests elements es diuen serveis públics essencials: gas, aigua no contaminada... Fa falta enginyeria i instruments per recollir les escombraries. Fa falta uniformitat per a la policía, perque ara no tenen la possibilitat de distingir la persona que fa de policía i la que no ho és. Els problemes que es plantegen són tan simples i tan cruels com aquests. D'altra banda, i seria absurd no dir-ho, durant el 93 hem fet alguna cosa més que continuar la renovació urbana. Hem fet moltes coses més i aquí hauré de ser enormement sintetic i, potser, injust. En aquest terreny s 'han fet moltes coses i molt ben fetes i s 'han de dir, si més no anomenar-les. Els enviats d 'Eurociutats es tan muntant aquesta xarxa, amb dificultats. Haig de dir que vam demanar, en ocasió d'una visita meva a Brusel·les, al president 32 33 �Jacques Delors, en una de les sessions dels seus carrefours, que el romanent de final d'any del pressupost es pogués dedicar a la instaHació d'un telefax per satelit amb l'alcaldia de Sarajevo, per a aquest tipus de qüestions. Abans d'ahir vam saber que no era possible, tot i que hi ha hagut diputats catalans, com Joan Colom, que s'hi han interessat. Nosaltres continuarem en aquesta línia i jo cree que avui s 'havia de mencionar. D' altra banda, ahir vam reunir al Saló de Cent persones representants de cent cinquanta entitats de caracter social, de les dues-centes deu que havien estat convidades, per dur a terme un pla integral de desenvolupament dels serveis socials de Barcelona, dins la filosofía del Pla Estrategic. A Barcelona no ens confonem i pla estrategic no vol dir pla economic, vol dir pla economic i social. Estem utilitzant la mateixa tecnología per a la promoció de la ciutat a l' exterior. Tots els sectors i entitats, fins i tot les dones guineanes que s 'han reunit en una associació, estan representats en un consell plenari, que té unes estrategies, que tindra unes comissions d' experts i que acabara fent unes propostes que mirarem d' as sumir en la mesura que la ciutat les pugui assumir. L' Ajuntament per dios: s'acaba el deficit i baixa el de u te L' any 1993 ha estat el segon que no ha generat deficit en l'economia de la ciutat. El deute municipal esta estabilitzat entom dels 284.000 milions de pessetes i l'any 1995 és previst que comenci a baixar en termes nominals, és a dir, en pessetes corrents. És un detite perfectament assumible per una ciutat com Barcelona, ja que té una relació d' 1'3 a 1 amb els ingressos municipals, que són de 164.700 milions en el pressupost de 1994. És com el cas d'una familia que tingui una renda anual de 4 milions i estigui suportant amb tota normalitat una carrega de 50.000 pessetes mensuals per una hipoteca de 5 milions. Punt. Aquesta és la situació del deute de Barcelona. El problema no és aquest. El problema és que hi hagi resultats positius dels exercicis pressupostaris, que es generin recursos. En els mercats financers intemacionals ja saben que aixo esta succeint i hi tenim la maxima credibilitat. El mercat japones qualifica la solvencia de l' Ajuntament de Barcelona amb el coeficient maxim AA+ (segons el Nippon Investor Service). El mercat america, per la seva part, també: tenim el coeficient maxim A2 (segons el Moody 's Investor Service). Fa poc, amb un exit impressionant, s 'ha fet la presentació d'una emissió de bons a Madrid, davant de tota la comunitat financera de l'Estat, i es va cobrir l'endema mateix. Comencem parlant d ' allo que sempre fa titulars, que sempre se'n parla. Parlem del deute. L' endema, un diari que no té fama de ser procliu ni a les posicions del Govem del país ni, per descomptat, del govem d' aquesta ciutat, va fer un article que es titulava "Maragall y Serra" i va dir "éstos nos llevan quince años de ventaja". I no ho deien per fer-nos favor, ja ho sabem perque ho deien. 34 35 Passo pagina del que ha estat aquest any l' acció de l' Ajuntament per parlar, un moment, del' Ajuntament per dins. �Igual que quan l'any 87, després de Lausana, el president Felipe González em va dir que anés a Sevilla, que no hi hagués ressentiments, i jo hi vaig anar. En arribar, obro l 'ABC de Sevilla, i en una columna un senyor que no en recordo el nom, perque a més no val la pena, deia "Barcelona 92 - Sevilla O". Jo vaig dir immediatament per la televisió: aixo no és contra Sevilla, aixo és l'inici d'un possible atac a Barcelona en el futur; aquests se'ns escapen, que és el que deia aquest diari de Madrid, aquests se'ns en van. 1 quan diuen aixo ja sabem el que volen dir, ens estan tirant floretes pero amb espines preparades. doble i ara anem per l'analítica, que vol dir la possibilitat de controlar costos analíticament i poder imputar culpes i merits, cosa que en la comptabilitat administrativa és molt difícil de fer. Sempre em recordo en aquests casos d' aquella anecdota del president Tarradellas, que deia: "Als catalans sempre ens passa el mateix, vas a un ministeri, negocies, en surts content i et dius que avui has aconseguit una gran cosa, arribes a Barajas i t'adones que t'han pres el pel." En fi, és una mica la idiosincrasia d'aquest país. No ens creiem de vegades determinades felicitacions. En aquest cas tampoc, pero darrera hi havia una realitat. Barcelona va escombrar, des del punt de vista financer ho va fer molt bé: 5 a O, per entendre'ns. I després, és ciar, la gent dira: explica'ns com és aixo de l'estalvi, explica'ns com és aixo que es pot pagar el deute i es poden pagar els serveis, etcetera. S'explica perque s'esta fent una política económica d'una duresa, diguem-ho tot, extraordinaria. Pero l'equip aguanta i la casa aguanta, amb una clara mentalitat d'objectius d'eficiencia, perque la gent ens ho demana, perque la ciutat ho demana i el món sencer jo <liria que ho esta demanant. Pera l'any 1994, el repte és la comptabilitat analítica, després que hem consolidat la comptabilitat patrimonial per partida doble. Aixo e ta dit rapid~ment i embla que no igui res, pero és una revolució. E la primera administració pública espanyola, la primera, i de bona part d'Europa -aixo només ho fan els escandinaus i alguns pa1sos del nord- que té comptabilitat comercial, per partida doble, amb perdues i guanys, amb amortitzacions, amb morositat... Aixo ho hem de fer per llei, pero que ho digui la llei no vol dir que ho faci tothom. L' Ajuntament de Barcelona fa comptabilitat per partida 36 En aquest sentit, l' Ajuntament funciona ara comuna empresa, que sap per on li entren i por on li surten els diners. I ara diré quina ha estat la novetat d'aquest any. Aquest any, l' Ajuntament ha arribat a estar per sota dels 10.000 funcionaris de plantilla: amb jubilacions anticipades i tot, hem baixat 1.300 persones aquest any: un 10'22 %, de la plantilla, en relació a l'inici del 93. Vull recordar que l'any 1979, jo vaig entrar de tinent d' alcalde de reforma administrativa i em va costar uns mesos arribar a saber quants érem. Érem 15.380 funcionaris i empleats. 1 ara he fet una petita trampa: quan he <lit que no arribem a deu mil, que és veritat, hi ha la petita trampa que hem creat l'IME, 1.200 funcionaris, que són 1.700 si comptem els empleats. En tot cas, hi ha hagut 1.300 jubilacions l' any 93 i ha baixat la plantilla en un 1O %; hem baixat dels 15.000 que érem als 10.000 que som. Ha estat també l 'any de la reagrupació dels serveis d'Hisenda, que se'n van a la Torre Mapfre, com una "agencia tributaria". Volem avan9ar cap al que en diem 37 �el compte per contribuent, és a dir que cada contribuent tingui un sol compte amb l 'Ajuntament, com a forma d 'individualització de la relació fiscal. Un altre objectiu és que la concessió de les llicencies d' obra, la llicencia provisional, en fase de projecte, es pugui fer en tres dies. Pot semblar brutal, pot semblar increible, perque és una reforma molt forta, pero és l 'objectiu que ens estem posant, avans;ar-hi progressivament. La millora de l 'atenció al públic, per a nosaltres, té un repte molt importaqJ, un altre repte aquest any: fer l 'atenció a les hores que a la gent li van bé. La gent treballa al matí i si ha d 'anar a fer gestions a l' Ajuntament o als districtes -que és on s'hauria d'anar, perque el 90 % de les gestions es poden fer als districtes i la gent continua pensant en la plas;a de Sant Jaume i alla no hi trobaran res, un bon dia, o molt poca cosa- aixo s 'ha de fer a la tarda. 1 per tant ens estem plantejant -és molt difícil, és complicat- obrir a la tarda l 'atenció al públic. També en aixo els ajuntaments hem de donar exemple. Per un dfaleg a tres bandes L' acord de principi a que hem arribat la setmana passada a Madrid, de comens;ar a treballar per a la formació del consorci del transport amb la Generalitat, l 'Ajuntament i l'Ens Metropolita del Transport, presidit per Joan Torres, és un bon exemple d'allo que hauria de donar de si a Barcelona i a Catalunya el resultat de les eleccions, és a dir el nou clima polític espanyol que s 'ha creat des d' aquest punt de vista. Hi ha hagut un acostament de posicions i un esfors; important per cada una de les parts. La Generalitat accepta participar en el finans;ament del deficit, com esta f ent a Madrid la Comunitat Autonoma de Madrid i demana a canvi que l 'Estat participi més en les inversions, com també esta fent a Madrid, cosa que li ha estat acceptada en principi. Per tant, deixem-nos de números i de discussions aquí, que ara seria molt llarg; cree que esta ben enfocat. Aquests acords a tres bandes haurien de ser normals, haurien de ser la norma. D'aquest nou clima polític n 'hauria de sortir una actitud de suport als grans projectes de Barcelona per part del Govern i per part de la Generalitat, que es correspongui amb el gran esfors; que ha fet Barcelona en la preparació de la seva propia transformació en benefici del país. Aixo és un actiu importantíssim per a Catalunya i per a Espanya, nosaltres ho veiem pel món, arreu. 1 ara anem pels objectius. L'any que hem acabat hi ha hagut unes eleccions importants, unes eleccions generals. M'estalvio el comentari del que tot aixo ha representat o podía haver representat. Haig de dir, amb tota sinceritat, que fins ara els ajuntaments no han estat la nineta del ulls del nou Govem. No ha tingut temps, no n'ha tingut l'oca ió, no ha e tat el cas, diguem-ho clar, pero els ajuntaments en general i el de Barcelona en particular e tem confiats que efectivament ho sera. Un gran objectiu de Barcelona que els governs han d 'entendre com un objectiu global és esdevenir la porta d'Europa, una porta d'Europa, la porta del Mediterrani nord-occidental. En competencia amb les portes del nord d'Europa, en competició amb aquelles ciutats que en aquest moment són les que fan la redistribució del transport i el comers;. 38 39 �Rotterdam en aquest moment és el port de Mifa, fins i tot per al trafic que ve del sud-est asiat:ic, no solament per al que ve de l 'Atlantic. El nostre port respecte de Rotterdam té quatre dies d'avam;. Un vaixell que pari a Barcelona en comptes d anar a Rotterdam, guanya quatre dies teoricament pero bo perdern amb la no tra menor qualitat de serveis. Aquest és un exemple que fa temps que faig ervir i potser ja és obsolet i ja no ón quatre dies i hem millorat. Les duane i tots els tramits que s 'han de fer estan millorant molt clarament. Ja esta tan consolidada la situació que no és que nosaltres siguem menys productius, sinó que els vaixells que van a Rotterdam ja són "barcos exprés" i els nostres són "trens tramvia". Els vaixells, de Singapur cap aquí, han d' omplir i descarregar carrega pel camí i ja en si mateixos triguen més, de manera que els quatre· dies d'avantatge que tenim, pel canal de Suez, els perdem per la lentitud deis vaixells. Per tant aquí ens hi estem jugant el coll, ens hi estem jugant la vida, molt. Ens hi estem jugant que Barcelona, Catalunya i, com a con eqüencia tot Espanya, tota la pell de brau que ens interessa a nosaltres que continui: perque é el nostre hinterland, no volem ser un cul-de-sac. Nosaltres no volem ser Perpinya, i si algú ho vol és un il·lús. Ja ho va dir l 'alcalde de Montpeller, aquell cop que va venir a Barcelona, l' any 86, quan a la frontera francesa encara tombaven camions nostres. Ell va venir amb la premsa francesa al davant i va dir: "Nous ne voulons pa etre un cul-de-sac, nous voulons étre un terrain de passage. Dones nosaltres volem ser un lloc de pas, no un cul-desac. No volem ser el cul d'Europa, no. Volem, necessitem, que fins a Sevilla, per Valencia i per Múrcia, que tot aixo esta creixent molt, tinguem un 40 mercat al darrera i que Barcelona sigui la porta d' entrada per la qual tot aquest territori s' incorpori positivament a tota aquesta Europa que s 'esta enfocant cada vegada més cap a l' est i cap al centre. El Govern -el senyor delegat del Govern el tenim aquí, el delegat de la Generalitat no sé si hi és, em penso que no-, la Generalitat i el Govem han de saber _que ens hi juguem molt moltíssim en el, que podríem ?!r el Pla Porta d 'Europa o Pla Borrell. Es una invers10 global important de més de 400 mil milions, és un impuls decisi u ' i nosaltres volem ser-hi. L'area de Barcelona, . . Barcelona coma ciutat, la Zona Franca i les seves mstltucions hi volen ser. Un altre gran objectiu i vell projecte d'aquesta ciutat per al qual fa anys que tenim hivemada ,una emP_resa, pero que en aquest moment tothom esta recon~1xe?! com un element cabdal, és el cable, la telecomumcac10 per fibra optica. El senyor Al Gore, el vice-president deis Estats Units, s 'ha estat reunint la setmana passada amb tots els operadors, que no estan acostumats a reunir-s'hi, els operadors del món de la comunicació, tant els que tenen sistemes de xarxa com els que són distribui:dors d 'imatge. Time Wamer, per exemple, i al mateix temps .la Bell Company, que és la telefünica. S 'estan _reumnt p~r posar-se d'acord en com financ;ar les autop1stes electroniques o autopistes de fibra optica, és a dir la conve~sió del territori en un territori enormement intercomumcat que fara innecessaris molts desplac;aments i que enriquira la vida de cada un dels punts. Barcelona, aixo, ho té preparat, ho té estudiat, des de fa set anys, per Iniciatives, que esta esperant la llei del 41 �cable. Perque Barcelona és una ciutat molt densa i per tant molt congestionada, pero d' aquesta densitat en treu algunes virtuts justament el fet que el cost per capita d 'aquesta xarxa és menor. Som més ciutadans amuntegats sobre cada pam quadrat i per tant d' aquesta dificultat n 'hem de treure una virtut, en aquest cas, que és la possibilitat d'una xarxa més ben amortitzada per a més gent i per tant unes taxes de connexió a la xarxa menors. D'altra banda, és un secret conegut que els Jocs Olímpics van permetre que Telefünica fes una inversió anticipada de tres o quatre anys. Telefünica va invertir 200 o 250.000 milions en aquesta ciutat en telecomunicacions, concentrant en dos o tres anys el que hauria fet normalment en sis. Les anelles de fibra optica a Barcelona ja hi són, molt més del que la gent es pensa i del que la gent sap. 1 el Govern i Telefünica estan d'acord que aixo vagi endavant i que Barcelona sigui la ciutat pilot del cable, projecte aquest importantíssim. Prioritats, promoció i cultura És costum que en aquest repas es faci també referencia a les principals prioritats i projectes del govern municipal per a l 'any acabat d 'estrenar. aspectes, ja m'hi he referit. A d'altres m'hi vull referir ara perque no ho he fet i són enormement importants. •El manteniment: una ciutat ja transformada s'ha de mantenir. • La neteja: estem millor que no estavem i millor que altres ciutats, pero estem molt lluny encara de la implicació directa deis ciutadans en la mesura que ho haurien d'estar. • La senyalització, falla típica de les ciutats llatines. Som perfectes en l'estetica i molt inefica9os en la informació, en els missatges al públic: per on s 'ha de sortir si hi ha un incendi, per on s 'ha de sortir i per on s 'ha d'entrar a les rondes ... Aixo s'ha millorat molt, pero hem hagut de lluitar per introduir un color nou en la senyalització de carreteres i de carrers, el verd, a més del blau i el blanc. El blau són les autopistes i el blanc les carreteres. Vam voler indicadors verds pera un tipus de vialitat diferent, una carretera urbana com són les rondes. Per cert que aquest color és una petita revolució que afectara el Pla general de carreteres. Nosaltres hem d' aconseguir una millora important en la senyalització. • Amb la seguretat diria el mateix, i no m 'estenc. Les osciHacions economiques tenen en el termometre de la seguretat i la inseguretat unes repercussions evidents. • 1 la promoció. El programa d' actuació que vam aprovar al principi del mandat i que cobreix els anys 92-95 té uns eixos basics que hem de complir, o que hauríem de variar si no hi creiéssim. Eren la millora de la qualitat de vida, la cultura, la millora de l' atenció al ciutada i la promoció i projecció internacional de la ciutat. A alguns d 'aquests Tenim una campanya de campanyes, finan9ada a mitges pel sector públic i els sectors privats implicats: sobre el sector logístic, que és la campanya "Barcelona, porta d'Europa'', precisament; sobre els nous projectes, que és la campanya per rendibilitzar la inversió que s 'ha fet en 42 43 �aquesta ciutat. Tenim una presentació de la ciutat, amb tots els projectes d'inversió basicament terciaria i tenim cada un deis projectes amb la seva fitxa i les seves explicacions. El Port de Barcelona, amb les seves indicacions economiques del que aixo representa, el Port Vell, la Ciutat Vella com a renovació, i en fi, aniríem seguint: el Pare Biomedic, la Vila Olímpica, el barrí de la Catalana, el Poblenou amb el Pare Aquatic, Diagonal Mar, Diagonal-Poblenou, pla9a de les Glories, Sagrera-Sant Andreu, Renfe-Meridiana, etcetera. Centralitats que hem vist abans i altres. Consorci de la Zona Franca, Nexus -aquest edifici cilíndric que es veura apareixer pujant la Diagonal a ma dreta, enmig de la Ciutat Universitaria i que sera el centre ordenador de les dues universitats, Politecnica i de Barcelona, i al mateix temps un lloc on podran situar-se usuaris privats per fer servir una determinada capacitat de computació molt important. Sera segurament el computador més important de la ciutat, si no el primer, un deis primers. Són campanyes aquestes, com la de nous projectes, com la logística, com la turística amb el Consorci, com la de shopping, la de disseny, la de les universitats, la del sector farmaceutic, químic i alimentari que tracten de potenciar allo que Barcelona pot oferir, allo que Barcelona té de més fort. tota la planificació social. 1 insisteixo que estem aplicant el mateix tipus de tecnologia a les dues planificacions. La cultura, logicament, continua sent una de les nostres prioritats. Hem parlat deis museus i no m 'estendré sobre aquest punt. Hem retrobat la Sala Oval, ens retrobarem en un any, practicament, amb el romanic, ja era hora. Tenim un projecte consolidat per al Liceu, el Lliure esta encarrilat, el complex de la Casa de la Caritat, com he dit, ésa punt d'obrir-se amb una exposició magnífica de vistes aeries de les ciutats. Després, el juny, tindrem una exposició que fem en coproducció el Centre de Cultura de la Casa de la Caritat amb el Centre Pompidou de París, sobre la ciutat i els artistes, és a dir, la visió que els artistes han tingut de la ciutat, que obrira, em sembla que el 8 de febrer, el president Mitterrand, i en la qual Manuel Royes i jo mateix serem presents. 1 que després vindra a Barcelona, el juny, com a coproducció, repeteixo, dels dos centres. Aquest centre, o ciutat de les ciutats, com hem <lit alguna vegada, és un lloc de reflexió i d' exhibició en el qual sera possible materialitzar el nostre missatge sobre el que la ciutat és i sobre quin rol té. Són campanyes de ciutat, no pas exclusivament de l' Ajuntament. La nostra idea és potenciar al maxim la col-laboració pública-privada. L' Ajuntament ha de fer un paper d'animació, pero no ha de fer el paper de protagonista. Ens plantegem, dones, coma Ajuntament, una prioritat que també en aquest cas necessita un reconeixement per part de les instancies superiors i una col·laboració a tres bandes. Tot aixo no es pot fer si no és amb col·laboració compartida. En principi esta ben enfocat, tant des del punt de vista del Ministeri, com del punt de vista de la Generalitat, de la Diputació i del' Ajuntament. En aquest sentit estem ara en la preparació del 11 Pla estrategic, que seria el resum de tots aquests plans i de Nosaltres sabem que l'any 2000 o el 2001 Barcelona sera la capital europea de la cultura. Per dir-ho més cla- 44 45 �rament, nosaltres sabem segur, perque el comissari europeu de la Cultura ens ho ha dit, que si Barcelona es presenta com a candidata un d 'aquests anys, guanyara. I sabem que aquesta és una data des del nostre punt de vista convenient com a horitzó i com a tita, per aconseguir la maduració de tots els projectes que portem entre mans. Probablement arribarem a una decisió aquest any sobre aquest tema. Va haver-hi un moment que semblava que la Comissió Europea es decantava per ciutats més petites, perque tenia la sensació que les ciutats més grans no vivien la capitalitat europea com una cosa realment decisiva per a elles. Weimar o Tessalonica, suposem, o ciutats d'una grandaria menor a la nostra, dones, eren més capaces d'abocar-s'hi, una mica com Barcelona versus París en els Jocs Olímpics. En aquest cas jugaria en contra nostre, pero l' actual comissari ens ha dit el que jo us transmeto. Si Barcelona s 'hi presenta, no té rival. Ens ho pensarem, ho mirarem, i estem segurs que si volem ho podrem tenir. esta en el camp del model policial, es simplifica molt sobre aquests temes. S 'hi simplifica massa. La principal policía d'aquest país, en aquest moment, és la guardia urbana, en nombre. La principal policía d' aquest país a Catalunya i la principal policía d' aquest país a Espanya són les policies municipals. Són els que n'hi ha més. Hi ha tres mil guardies urbans a Barcelona i quatre mil places de policies nacionals a la província de Barcelona, de les quals mil no estan cobertes per alfo que aquí és més car "y además se habla en catalán", etcetera. Per les raons que sigui, no estan cobertes. Per tant hi ha més guardies urbans que policies nacionals a la ciutat de Barcelona. L' any 1994 nosaltres hem d' aconseguir aquest dialeg famós, a tres bandes, en el qual una colla de competencies es vagin acostant cap als ciutadans. En el camp deis transports i en el camp de la sanitat aixo esta endegat, pero en molts altres no ho esta. No ho esta en el camp de l 'educació, no ho esta en el deis serveis socials, no ho Agafo un sector, per no parlar de tots, d'educació o de serveis socials; podríem estar parlant de tots ells, pero en aquest sector si no se 'ns té en compte no es podra fer res. Ja es poden fer guerres, que nosaltres hi donarem suport en tot el que tinguin de raonables, sobre transferencies i altres qüestions ... La gent el que vol no són uns uniformes més que uns altres. La gent vol seguretat i seguretat vol dir coordinació dels cossos que hi hagi. Coordinació vol dir una cosa que és a la llei -juntes locals de seguretat i Junta de Seguretat de Catalunya- en la qual nosaltres voldríem que hi hagués una representació -encara que sigui extraestatutaria, perque l'Estatut no ho preveu- deis ajuntaments o de la federació de municipis, i voldríem que a la junta local prevista en la llei hi fossin no només la Policía Nacional i la Guardia Urbana, sinó també els Mossos d'Esquadra, o si es vol, en termes d'institucions, no només l 'Estat i els ajuntaments sinó també la Generalitat. Hem comen9at a parlar d 'aquestes coses. Amb 46 47 Un any peral dialeg Parlem un moment de l' any 94 i de la seva significació, per anar acabant. �la Conselleria de Governació hem tractat d 'una Comissió ad hoc. Ja no parlo del tema dels palaus. A Barcelona n'hi ha tants, que de tot en diem palaus. La l\faria Aurelia sempre deia que a Barcelona d'una casa en diem de seguida un palau. I al carrer Monteada, que són cases, en diem els palaus Berenguer, Aguilar, Meca, etcetera, i són cases nobles, pero no palaus. I uns que sí que ho són, són els palaus del rei, que a Barcelona de palaus del rei n 'hi ha uns quants, com a mínim tres: el Palau Reial, que és el de Pedralbes, hi ha el palau on viu el rei -el Palau Albéniz que és el palau reial defacto- i després hi ha el palau de la pla9a del Reí, que es el palau del rei Martí l 'Huma. Més el Palau Nacional, més el Palau del Parlament... Tots aquests palaus, tots, són de la ciutat. No n'hi ha cap que sigui del rei, ni de l 'Estat, ni de la Generalitat, ni del Parlament. Tots són de la ciutat de Barcelona. Aquesta és una situació que ha estat molt bé historicament, perque no hi havia més remei i perque Barcelona ha volgut, perque els barcelonins amb l'IAE i l'IBI paguen coses que l 'IRPF dels barcelonins ja ha pagat. president Coll i Alentom, en virtut del qual no pagaven, pero sí que ens van compensar en diners per poder allotjar al Convent dels Angels, en el futnr, ! 'hemeroteca i allo que treiem del Parlament com la biblioteca dels museus d' art, que finalment anira al Palau Nacional de Montjulc. En aquell moment va haver-hi aquest enteniment, pero després aixo s 'ha perdut i s 'ha de recuperar. Quan el president del Parlament diu que el Palau del Parlament és un patrimoni del poble de Barcelona i, per tant, del poble de Catalunya, cree que estero en la bona via, en la mesura que es mantenen la serenitat i el respecte institucionals, pero també en que es reconeix una propietat dominical que és evident que la ciutat ha de reivindicar coma propia i coma motiu de compensació. Hem de ser capa9os d' establir un dfaleg franc sobre quina ha de ser la relació entre la Generalitat i l' Ajuntament i quin ha de ser el rol de Barcelona i les seves tradicions institucionals genulnes en la vida catalana. En el cas del Palau del Parlament haig de dir que va haver-hi un tractament molt raonable del tema amb el Quan nosaltres diem que no volem deixar la gestió de l' ensenyament i que l 'IME voldríem que tingués una solució com la sanitat, en la qual hi ha un consorci en que la Generalitat mana i paga, qui paga mana, pero a sota hi ha un institut on l' Ajuntament és majoria i gestiona, és perque és més efica9. Els hospitals de l'Ajuntament, de l'IMAS, que ara són del Consorci Hospitalari de Barcelona, a mitges amb la Generalitat, són els més ben gestionats. Les UBA's, que en diuen de les unitats basiques d'assistencia, són les més barates. Tots sabem que en aquests moments la batalla pel cost de la sanitat és una batalla vital, crucial, perque sabem 48 49 Són competencies de l'Estat i de l'autonomia que es paguen amb els impostas forts. Els de Madrid els paguem tots, no ens enganyem, i els que hi pugui haver en altres llocs d'Espanya, que són pocs, també. En canvi aquí ens paguem sis palaus. I el Palau de Justícia, que també és nostre. I no cobrem res. D'alguns no en cobrem res i ens costen, d' al tres no en cobrem res i no ens costen. �que el nostre sistema no esta generant recursos per pagar una sanitat millor de la que tenim, més aviat el contrari. Per tant, és molt important que la gestió sigui acurada. Dones bé, la gestió municipal és més acurada que la dels altres grans hospitals. Perque són massa grans o perque tenen un estatut potser no tan clar. Aquí hi ha hagut un amo que ha manat i que és més a prop, que és l' Ajuntament i l' Ajuntament no esta a Madrid, ni esta pensant en tot Catalunya, sinó en els hospitals del Mar, de l'Esperarn;a, en el Psquiatric, en el Geriatric .. i han millorat i són els millors hospitals, des del punt de vista de l' economia. I bé, nosaltres per a l 'educació demanem el mateix i per a la policía, per a la petita policía. I demanem a l'Estat que reconegui que la seguretat de les grans ciutats forma part del benestar del país. Aixo es demostra a les eleccions, a les enquestes, en tota mena de preguntes i articles d'opinió. La gent pensa que estem vivint amb una qualitat de vida creixent des del punt de vista de la quantitat de mercaderies i de serveis, i no creixent des del punt de vista de les regles del joc social, en moltes ocasions. Massa congestió, massa soroll, massa inseguretat... Tots hem tingut a la nostra família algun nen o nena a qui li han estirat la cadena o a qui li han pres la radio del cotxe, perque aixo és molt habitual. director provincial, senyor Riu, que rapidament ho tramita cap al director general, que és qui dóna els permisos i per tant qui els pot treure. I asseguro que estem ben coordinats. Tot i aixo, no deixa de ser una ironia i un escami que un alcalde d'una gran ciutat no pugui dir a un gamarús que deixi de fer el gamarús, així de clar, al carrer. Aixo passa en aquest país perque estem concentrats i obsessionats amb els problemes nacionals, que són enormement importants, pero no ho són tant, moltes vegades, per oblidar que en tenim d' al tres més petits que mereixen l'atenció dels ciutadans. Després es diu que la gent es desinteressa de la política. És clar que es desinteressa de la política, perque no la toca, no la veu, perque no veu l' autoritat política que ha elegit actuant a l 'entom de casa seva. Perque estem concentrats en la idea que els parlaments han de resoldre les coses i els parlaments han de resoldre les coses sobre la base de confiar que hi ha poders inferiors que han de poder actuar amb autoritat. Estem en una ciutat en la qual no hi ha autoritat local suficient. L' alcalde no pot retirar el carnet de conduir a un nano que agafa la moto i es posa a 40 per hora en una vorera trepitjant velletes que caminen, no pot. L' alcalde pot dir al seu urba que faci una denúncia i l' envil al Autoritat: no estem demanant diners, estem demanant autoritat. De diners, ja en tenim, l'únic que estem reclamant és que no els haguem de dedicar a substituir els altres en massa mesura, perque llavors no hi ha equilibri. Sobretot estem demanant autoritat. Autoritat moral. De legitimitat, en tenim, perque ens l'han donada els vots, ens l'ha donada la gent, perque tenim un sistema descentralitzat de govem. No die nosaltres, sinó qualsevol ajuntament de Catalunya. En canvi, no donem en aquest esglaó la capacitat d'intervenció en la solució dels problemes que es plantegen al carrer. 50 51 �Jo cree que aquí esta resumit tot el que s'ha de dir, el que avui l' alcalde de Barcelona ha de dir sobre aquesta materia. No és veritat el que ens diuen, de vegades, que aquest és un país massa petit per a dues autoritats tan importants com la Generalitat i l 'Ajuntament de Barcelona. No és cert, no ho ha estat mai. En els períodes millors de la historia de Barcelona, hi ha hagut dos poders, hi ha hagut dues cases importants. No és cert, quan de vegades es diu "és que en la fase del franquisme, com és normal, 1' Ajuntament va substituir perque no hi havia poder autonom, el poder que no existía, i va fer de poder virtual de Catalunya". Sí que va ser cert en alguna mesura, pero també és cert que el segle XIV, que és el millor moment de la nostra historia, és el moment del carreratge. Ara estem celebrant els 600 anys del carreratge de 70 ciutats i viles de Catalunya que es van fer carrers de Barcelona, protegits pel Consell de Cent, pagant. Els de Moia en el seu escut tenen l 'escut de Barcelona i els dinerets, al mig, la moneda que pagaven al Consell de Cent en canvi de la protecció i deis privilegis que tenien els ciutadans de Barcelona. Barcelona tenia més de 50 consolats a tota la Mediterrania, fins a Jerusalem. En aquell moment hi havia dos poders, la Diputació del General i el Consell de Cent, no ens engayem. Un país que només pot tenir un poder, aquest sí que és un país petit. 1 nosaltres, en aquest sentit, no som un país petit. Som un país que vol la qualitat, vol la pluralitat, som un país que vol ser gran, entre cometes, que vol ser alguna cosa més que una curiositat, una característica. Vol ser alguna cosa més que aixo. 1 aixo només ens ho permetrem si aquest any, que és l' any de la reflexió, i acabo amb aquest pensament, que és l' any del dfaleg, som capac;os de reflexionar i de dialogar. 1 si no ho aconseguim sera en part culpa nostra i la gent ho jutjara i la historia encara millar.Ésa dir, la gent del futur, els més joves. Per acabar L' any 93 hem apres que les promeses del 89 ~ue es va batejar com l'inici del segle XXI- anaven carregades de problemes. Ha estat l'any de la dura realització que aquell 89, aquell nou segle XXI en el qual ja hi som, les coses no eren tan boniques com semblava que havien de ser el dia que s 'acabés la divisió del món en dos bloc s. No ho són. , És que en aquell moment Catalunya estava en crisi? Es que estem parlant deis segles XVI, xvrr, de la famosa nit negra i llarga de Catalunya fins al xvm, que després va ser curiosament un segle de renaixenc;a social i economica i el XIX ja d 'espetec ideolbgic i cultural, amb el naixement del catalanisme i de la consciencia de patria? No, estem parlant de quan hi havia consciencia del que hi havia i quan aixo era un país ric, de quan És difícil créixer economicament i, més encara, generar ocupació en el sentit tradicional de treball estable en una especialitat permanent i assegurat de malaltia i jubilació de per vida. Aixo és difícil. A sobre, volem que 52 53 �aquest treball no discrimini per raons de sexe, edat, rac;a o minusvalidesa, que financi els seus costos ecofogics -que es compti el que es gasta més el que no es veu que es gasta pero es gasta, per exemple l'aigua que s'embruta, els rius que es fan malbé, etcetera- i que deixi un marge (de moment el 0,7% del 50% del PNB que va als pressupostos públics) a la cooperació internacional. Tot aixo s 'hauria de fer en un marc de comerc; internacional progressivament lliure -que tots volem lliure perque volem que progressin els paYsos pobres, que puguin exportar les seves mercaderies als mercats rics, que en definitiva és el que passara si les coses van per on han d anar-, pero també en un comerc; internacional progressivament respectuós ambles diferencies i singularitats culturals, que tampoc no pot ser uniformitzador; per tant, més internacionalista i més localista alhora. Més global i més local. Si s 'han de respectar diferencies s 'ha d 'estar atent a allo que és cadascú i a no trepitjar cap ull de poli, per una banda, i per altra banda si s' és global més aviat es pensa que tothom és igual. Som éssers humans i les diferencies no existeixen. No hi ha acord per a la pau entre les gran religions, ben al contrari, som en un marc de creixement dels fonamentalismes. I hi ha dubtes morals, creixents, sobre l'ús de la ciencia, per exemple en biogenetica. Ens plantegem cada dia si val la pena continuar investigant segons que i segon com, perque ens espanten els efectes possibles de la ciencia. Aixo é el 93. parts del món que estan creixent amb una rapidesa tal que tots els forats d' ozó que hi pugui haver es van eixamplant a una velocitat que no ens dóna temps per a la reacció. Estic exagerant una mica, pero aquest és el sentiment que viu la gent., Els ciutadans del món dubten de la ciencia des que van descobrir que la ciencia ens ha fet capac;os de destruir el món. Gabriel J ackson ho deia magistralment l' altre dia en un diari, deia que ell va comenc;ar a dubtar en tot i de tot el dia de l' explosió de la primera bomba atomica a Hiroshima, perque aquell dia la Il·lustració i la il·lusió de la Il·lustració en un progrés lineal que passava per la Revolució Francesa, la Revolució Industrial, el progrés, la burgesia i després el proletariat, en fi, s'ha acabat. Resulta que pel camí hem trobat un estri que ens permet acabar amb nosaltres mateixos. Per tant, un gran interrogant sobre el progrés. Per tant, som capac;os de destruir el món i no solament d'humanitzar-lo, que és el que havíem cregut no ja des de la IHustració sinó des del Renaixement, segurament des del Consolat de Mar i el Consell de Cent, que és quan va comenc;ar tota aquesta iHusió i aquesta humanització. I, sobretot, estem en un marc de demografia creixent que complica les co es i esgota més rapidament del que voldríem els terminis de reacció i redrec;ament. Hi ha I ara dubtem, ti.ns i tot, de la bondat intrínseca de la humanitat. Rousseau comenc;a a estar una mica en qüestió. Bosnia, com a prova. I ens fallen no només els instruments de tacionalització, que són els estats, i els de pacificació que és l'ONU. Bouthros Gali deia ahir que compte amb la intervenció en els turons al costat de Sarajevo, per les conseqüencies sobre els soldats de l'ONU, que pertanyen a estats i paYsos. 54 55 �El president 'del Govem espanyol diu, compte, que nosaltres no volem continuar indefinidament aquí. I tothom sap que una intervenció de l'ONU sobre els turons al voltant de Sarajevo segurament representara l 'endema una represalia immediata sobre les forces de l'ONU estacionades a l'ex-Iugoslavia. Per tant, ti.ns i tot d'allo en que sembla més facil creure, que és l'ONU, en sabem la seva impotencia, la seva incapacitat de ser altra cosa que unes nacions unides i uns estats units. Per tant, els subjectes encara són els estats i no hi ha una ratio ultima mundial que hi estigui per sobre i en sigui moralment superior. El mercat i la democracia apareixen com la única solució, o la solució menys do lenta ( com deia Churchill), pero són sistemes "freds" (com han dit Dahrendorf i Geremek i els altres que hi han pensat) que generen reaccions destructives, xenofübiques i d' egoisme de grup, que no s 'expliquen pel pur retoro dels vells fantasmes del feixisme sinó per l' insuficient reconeixement de dos principis cabdals de la moral pública: el respecte a les identitats diferencials i al mateix temps el progrés de les normes comunes de civisme, de la consciencia d'una ciutadania internacional i dels límits del creixement democratic i economic sostenibles. Fins i tot, el refugi que podrien tenir les petites identitats nacionals o etniques oprimides (a Cuba o als Balcans, al Perú o a Mexic) estan d'alguna forma en qüestió en un món que esclata pertot arreu en perdre la bipolaritat nuclear que ho congelava tot, llevat dels conflictes de frontera. Hi havia les guerres al Vietnam o la tensió a Cuba i tota la resta, cada amo tenia cura del seu jardí i no passava res. 1 ara resulta que no hi ha dos amos i a tot arreu esclaten tots els conflictes que estaven latents. En aquest context hem de cercar activitats públiques basades en la cautela davant les grans paraules i davant els futurs perfectes (com han dit Havel i Obiols), hem d'avan9ar en la formulació prudent pero energica d'una etica global (com proposa Hans Küng, que tindrem al Saló de Cent <lema passat) i tenim la necessitat de compaginar sense exclusivismes els diversos nivells de pertinern;a: família, barri, ciutat, nació, estat, món. Aqµest és el missatge cívic, el missatge del civisme. Respectar tot aixo alhora. Ahí es nada, ¿no?, com dirien els castellans. La mateixa descongelació política mundial permet acords intemacionals ti.ns ara impossibles (lsrael-OLP, Israel-Vatica, Xina-Japó Japó-Corea, la NAFTA l'espai economic europeu, la lluita contra el narcotrafic i el terrorisme hi ha molts signes positius), pero desproveeix d 'immunitat els propis sistemes polítics nacionals dins els quals la gent cerca transparencia davant una política massa opaca i seguretat davant les noves incerteses que apareixen a la cantonada del carrer, a la pantalla de la televisió, a la fabrica i a !'oficina. 56 Pertoca a les ciutats -frontera entre el públic i el privat, entre el mercat i l' estat, entre la societat civil i la política- jugar el rol d'animadors d'una nova política basada en la subsidiarietat i en el federalisme, construida de baix a dalt, i no a l'inrevés, pero incorporant unes normes comunes de racionalitat, cooperació i respecte als altres "nivells de pertinen9a" (nacionalitat, ciutadania estatal, supranacionalitat i humanisme). 57 �Les reticencies deis qui, com ara Miguel Herrero de Miñón, que ha comern;at la croada contra la subsidiarfotat, creuen que la subsidiarietat no té cabuda en el marc constitucional, són exagerarles: n'hi ha prou amb la voluntat política per fer viable el principi de subsidiarietat en la relació entre les administracions. En el nostre país és indefugible, en aquest sentit, endegar ara mateix el dialeg a tres bandes Estat-autonomies-ciutats, tot entenent per ciutats els nivells locals i entenent que el medí rural ha de ser concebut i és en realitat cada cop més el medi dels ciutadans del camp, com diu Joan Ganyet, que ens explica que si volem la Cerdanya com esta l 'hem de finarn;ar, perque no s 'autofinan9a amb la producció ramadera o agrícola. Per tant, és un altre luxe que hem de pagar, que hem de poder pagar. Si no hi ha uns senyors vivint-hi, les vaques no hi pasturaran, el paisatge no sera tan bonic i les can9ons que cantero no les podrem cantar. És indefugible l'equació Catalunya = els catalans. Catalunya és igual als catalans, agrupats en entitats territorials definides i situats en un entom que combina el progrés ambla degradació. Cada vegada que arribo a Barcelona en avió, o quan en surto, s 'aixeca l' avió davant del port, es veu tot Barcelona, el Valles i el Montseny i arriba fins al Pirineu, es veu tot el Pirineu i, si és un dia ciar, es veu el Canigó nevat. Si aquí algun dia es fa una illa com les que fan els japonesos, s 'hi hauria de posar una torre per veure el Canigó i Barcelona alhora. Aixo és un somni daurat. de Santa Coloma de Gramenet, cada dia més gran i encara li queden potser uns anys de concessió. El rescat de la concessió d'aquesta pedrera, quant costa? Vés a saber. També hi ha la muntanya de Monteada, la de l' Asland, que cada vegada és menys muntanya i més pla, pero l'antiga Corporació Metropolitana va arribar-hi a un acord i quan hi passo sempre penso que sé quin futur tindra. En el forat que hi ha s 'hi fara un llac i el Patronat de la Serra de Collserola hi té previstes unes plantacions. Allo tomara a ser una cosa humana, respectable, natural. La Vallensana, no ho sé, no sé si s 'ha arribat tan lluny. Temo que no. Aixo ens ho hem de pagar, no? És indefugible, dones, que aquest territori el reconeguem com a tal, tal com és, amb les seves autoritats i amb la seva diversitat. Des del meu punt de vista, esdevé ineluctable una acció política que posi d'acord aquestes entitats amb el conjunt de Catalunya i les seves institucions: el mandat de regionalitzar Catalunya de forma ordenada, de proposar a l'Estat la seva adaptació. Com ha dit el delegat del Govem, fa molt poc, hem de fer-ho nosaltres i després demanar a l'Estat que s 'hi adapti, com demanen els nostres principis de federalisme. Primer punt, autogovem territorial. Catalunya és autonoma i pot fer el que vulgui amb el seu territori. Cinque punt, l 'Estat s 'haura d' adaptar a la regulació territorial que s 'hagi autodonat la propia comunitat autonoma. En primer pla hi ha una clapa blanca, immensa i horrible. És la Vallensana, una pedrera, sobre Badalona i Pero si nosaltres no ensenyem el camí i no som capa9os de definir les nostres propies, entre cometes, províncies, que podem demanar? Aquest mandat s 'ha de complir. Hem d' ordenar Catalunya i hem de proposar a 58 59 �l 'Estat la seva adaptació a la nova regionalització, com he <lit, i el reconeixement del fet metropolita, el fet pirinenc i la singularitat de les terres de l'Ebre a través d' aquesta divisió regional o a través de regions especials de planejament, potser, més que no pas de govem. El Congrés de Municipis, que reunirem de nou, espero, més de mig segle després del primer. Farem el segon. El primer va ser el 1933 i va ser l'immediat precedent de la Llei municipal de Catalunya, llei revolucionaria aleshores i de les més avan~ades de l 'epoca. Aquest congrés ha de ser una gran ocasió per presentar finalment els ajuntaments com un deis protagonistes d'aquest dialeg a tres bandes entre unes administracions que han d'avan~ar cap al repartiment 50/25/25 de la despesa pública global, final. Avan~ar en aquesta direcció sera la prova que s 'es tan donant passes cap al reconeixement del pes real dels poders locals en la vida del país. En definitiva, 1994 ha de ser l' any de la creació de nous mares polítics i de noves regles de joc. En altres anys hi jugarem, pero en aquest any hem de crear les regles del joc que ens duguin a les portes del segle vinent en les millors condicions i a Barcelona a tenir un paper important en aquest segle. Moltes gracies. 60 / Index onomastic Acebillo, Josep Antoni, 23 Alduy, Jean Paul, 26 Armet, Lluís, 32 Borrell, Josep, 42 Bricall, Josep Maria, 30 Busquets, Joan, 28 Capmany, Maria Aurelia, 31, 49 Cerda, Ildefons, 29 Churchill, Winston, 58 Clinton, Bill, 23 Clos, Joan, 30 Coll i Alentom, Miquel, 50 Colom, J oan, 34 Dahrendorf, Ralf, 58 Dalí, Salvador, 27 Delors, J acques, 34 Fontana, Pere, 26 Gali, Bouthros, 56 61 �Ganyet, Joan, 59 Geremek, Bronislaw, 58 González, Felipe, 36 Gore, Al, 42 Hamilton, Alexander, 24 Havel, Vaclav, 58 Healey & Baker, 21 Herrero de Miñón, Miguel, 59 Jackson, Gabriel, 56 Jacobitz, Criezel, 34 Jefferson, Thomas, 23, 24 Küng, Hans, 58 Martí l 'Huma, 49 Meier, Richard, 30 Mitterrand, Fran\:ois, 46 Obiols, Raimon, 58 Pasqual, Lluís, 31 Peí, Ideoh Ming, 23 Pemau, Josep, 13 Puigserver, Fabia, 31 Riu, Antoni, 52 Rousseau, Jean Jacques, 56 Royes, Manuel, 30, 46 Serra, Narcís, 36 Tarradellas, Josep, 37 Torres, Joan, 39 Trautman, Catherine, 33 Vila, Manuel, 33 62 Col· lecció Alcaldia l. L'estat de la ciutat, 1983-1990 2. La ciutat i els Comtes de Barcelona 3. Balan9 de l'any 1991. L'estat de la ciutat 4. Ciutats per Europa. Discursos de Josef Hofmann, Pasqual Maragall i J acques Delors 5. Balan9 de l'any 1992. L'estat de la ciutat 6. Declaració Río-Barcelona, 1992. 7. Balan9 de l'any 1993. L'estat de la ciutat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1993 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-01-19 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Description An account of the resource Conferència que repassa l'actuació municipal de l'any 1993 i apunta els reptes de 1994. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2724/19970109_EstatCiutat_PM_bd.pdf 50e7b228fb1d8073b5a80d45c92c2329 PDF Text Text el que en certa manera constitueix la historia de la ciutat. Els problemes que hi havia, els anhels centrats en els Jocs Olímpics, la gran trajectoria des de la nominació olímpica fins que es van complir tots els objectius, les obres; tot aixo ha quedat reflectit en aquestes conferencies. Si algun dia s'ha de fer la historia de Barcelona -i obviament es fara- s'haura de recórrer a aquestes conferencies, a les compareixences de Pasqual Maragall al Col-legi. La conferencia d' avui sera un resum, pero, alhora, més que un resum. Jo cree que ha de ser un avans;: del que l' alcalde creu que pot ser la ciutat i del paper que ha de jugar encara en el futur de Barcelona i de Catalunya. Perla meva part no tinc res més adir. Vull donar-lila paraula amb l'esperans;:a que no ens defraudara. Estic segur que no sera així i que l' alcalde avui ens dira coses molt interessants. Endavant. 10 Conferencia de l'Excm. Sr. Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona. "BALAN~ DEL' ANY 1996. L'ESTAT DE LA CIUTAT" �Benvolgudes amigues, benvolguts amics, L' amic Pernau ho ha dit. És, efectivament, la darrera vegada que en qualitat d'alcalde de Barcelona compareixo davant de vosaltres, aquí al Col·legi de Periodistes. Ja són tretze anys, aquesta és la catorzena vegada i no hi haura quinzena. Com us podeu imaginar, d' una banda tinc una certa sensació de nostalgia anticipada, pero per altra banda no m'agradaria accentuar-la perque si ens hem d'estar nou mesos amb nostalgia accentuada i previa, penseu el que sera després. Ahir vaig tenir un esmorzar amb un grup d' empresaries d' aquesta ciutat i em van recordar que, en un homenatge que em van fer abans de l'estiu, jo vaig dir que no em jubilaría, i ara em diuen que les he trait una mica. 1 la veritat és que, com acostuma a passar en aquesta vida, tot era veritat: tenien raó elles i tenia raó jo, perque les coses volen el seu moment i el seu ritme. 13 �És ben evident que si jo havia dit abans de les eleccions que era !'última vegada que em presentava, i que un cop hi hagués la Carta Municipal de Barcelona jo em retiraria, i si ara puc afegir que espero que la tindrem aquest any i que si no la tenim millor que plegui, aquesta és la manera més clara de dir que jo també tenia raó. Es podia dir que em jubilava, pero no ho die, ni tan sols avui, perque ens queda un any de molta feina. Repassant les notes, no sé si pesa més el que s'ha fet o el que ha de venir, que és realment important. De vegades tinc la impressió de reiterar-me, dient que l'any vinent sera molt important, pero cree que es així i tractaré de demostrar-ho. Pero haurem de comen9ar pel principi, i no ens podem estar de fer-ho -perque no és la primera vegada que em passa- esmentant l'atemptat d'ahir. Una altra vegada el terrorisme ens ha colpejat. Mentre així sigui, haurem de comen9ar sempre dient que hi estem, no només radicalment en contra, sinó radicalment conven9uts que és inútil, que és gratult. 1 aixo és el que ens revolta més a tots. L' etapa 1983-1995 He repassat les compareixences de tots aquest anys, i us en parlaré telegraficament. la necessitat que hi hagués una llei especial de Barcelona. L' any 1984 havíem empres de debo la monumentalització de la periferia. Havíem obert l' illa de la Torre de les Aigües, estavem fent les obres de la Vía Júlia, havíem fet ja l'avinguda de Maria Cristina amb la Pira i havíem constitult la que va ser la base de tota l'acció que després s'ha portat en materia de promoció economica i ocupació, la Ponencia de Desenvolupament Economic i Social. També havíem creat la Comissió Tecnica de Seguretat Urbana; ja ens preocupava la seguretat, ja havíem comen9at a construir el que després ha estat el "model Barcelona" de seguretat, que ha funcionat bé, perque a partir d'aquell any la delinqüencia va anar baixant, amb algun saltiró pero sempre amb tendencia a la baixa. Aquell any la Corporació Metropolitana havia estat reconeguda en els pressupostos de l'Estat, gracies a la tossuderia de Joan Blanch i, en tot cas, gracies també a la generositat d'Enrique Tierno, alcalde de Madrid, que d'alguna forma hi perdía. La primera vegada que en vam parlar s'hi va posar molt en contra perque era molt tard, era molt a última hora, pero aquell any va ser ell mateix qui ens va ajudar a aconseguir que l' Área Metropolitana de Barcelona, i de retruc la de Madrid, tinguessin una presencia en el pressupost de l'Estat. L' any 1983 havíem inaugurat la pla9a Reial, que va ser potser una de les primeres inauguracions importants d' aquesta ciutat. Vaig dir que Barcelona necessitava més pactar que no pas legislar. Pero ja aleshores parfavem de El 1985 va ser l'any del Pacte Cultural i un any de gran ofensiva en la promoció de la ciutat. Recordeu, per 14 15 �exemple, l'exposició "Homage to Barcelona" a Londres, que va representar el punt culminant. Aquell any vam aprovar l'Ordenanc;a de l'Eixample, el Pla de la Neteja i les arees de nova centralitat, que ara són una realitat i que encara s'estan descabdellant avui; una d'elles era a l' extrem de la Diagonal, on ara hi ha un hotel i aleshores hi havia un barranc ple de ferreters més o menys marginals, jo diría que il-legals; una altra era el que és ara la Vila Olímpica i una altra el cantó esquerre del carrer Marina. Les arees de nova centralitat havien estat una proposta de Joan Busquets, Director d'Urbanisme, i aquell any es va tirar endavant. 1986. La nominació olímpica era recent i jo vaig dir que la balanc;a entre les expectatives pessimistes i les expectatives optimistes es decantava decididament cap a l' optimisme. No va ser fins aquest any que ens vam veure ben bé les orelles del que havia de ser el futur. En aquesta fase teníem un atur altíssim, feiem visites a barris molt drama.tiques, teníem una capacitat de resposta molt feble en el terreny economic, en el terreny social, en el terreny de la descentralització. posava la sensació de ciutat creixent que es copsava entre la ciutadania. Deixeu-me dir també de l'any 1986 que el Pacte Cultural se'n va anar en orris. Tot i que s'havia aprovat l'any anterior, el 1986 es va oblidar. 1987. Va ser l'any de les Lleis d'Ordenació Territorial. Va ser com un moment de desvetllar-se, desagradable, després d'un moment d'il-lusió; un moment de veure que la ciutat en l' ambit internacional es podia projectar i, en canvi, en el nivell nacional de Catalunya tenia dificultats per fer-se reconeixer coma ciutat real, coma ciutat formada pels trenta municipis metropolitans. Eren unes lleis que, encara avui, pensem que no van ser encertades i esperem que es podran modificar entre tots. Va ser també l'any del Moll de la Fusta, del pont de Calatrava entre Felip II i Bac de Roda, de l'acabament de la Via Júlia, dels pares de la Pegaso, del Clot, de la Casa Groga, de la Creueta del Coll. Va ser un any tot ell farcit, no en el terreny legal pero sí en el real, de sorpre. . ses 1 emoc10ns. Pero teníem una fidelitat impressionant per part de la gent. Aixo ens va captivar des del primer moment: veure com la gent entenia que tot i que el que demanaven encara no s'estava fent, algun dia es faria. Es fiaven d'aquella gent, de nosaltres, per les raons que fossin, pero segurament perque la manera d' explicar-ho era la que havia ser. El cas és que el 1986, encara que no tenien proves que allo aniria endavant, la gent va apostar en favor del que estavem fent. No die que no hi hagués moments dramatics. N'hi va haver. Pero a tot se sobre- Alguna vegada ja us he explicat l'emoció de l'escultor america que va instal·lar una obra a la plac;a del general Moragas, Ellsworth Kelly, quan va pujar a una tarima, el vaig presentar i el van aplaudir entusiasticament milers de ciutadans; va dir aleshores que era la primera vegada que un escultor era aplaudit. Els músics, se'ls aplaudeix, pero els escultors mai. Aquesta era la Barcelona del 1987, que comenc;ava a prendre forc;a i a tenir confianc;a en ella mateixa. 16 17 �1988. Va ser el gran xoc. Tomem de Seül i ens trobem que som enmig de l'escenari, que Seül s'ha acabat, que ja no hi ha res entre nosaltres i l' any 1992, que no podem fallar, que els Jocs de Seül han estat extraordinariament ben fets i ens semblen impossibles de repetir (aquell bany de masses, aquella capacitat organitzativa -quasi militar- en un paí que venia d una dictadura). Hi ha un sotrac important. És un moment en que es posa a prova la nostra capacitat de confiar en nosaltres mateixos. I la resposta va ser el Pla Estrategic. Vam comern;;ar a fer el Pla. I també vam constituir Procivesa. Per que? Vam veure que havíem de tenir cura de dues coses. Una, del futur després dels Jocs, i l'altra, del cor de la ciutat. Vam veure que no podíem anar a un gran esdeveniment que netegés la cara de la ciutat a determinats llocs i que deixés el cor abandonat i castigat per la historia. Mai agrairem prou aquella decisió de gastar tant a la Ciutat Vella com en els Jocs. Des del primer moment era un projecte d'inversió que va aconseguir, ho vam saber després, el tomb de la Ciutat Vella. Any 1989. La ciutat esdevenia cada vegada més logica, gracies als guanys urbanístics. Barcelona necessitava combinar, deiem, dos sentiments: el progressisme i el catalanisme. Hi va haver un primer pas no exempt de tensió, la inauguració de l'Estadi, i el diluvi corresponent, el 8 de setembre. que aquells quatre quilometres es guanyarien per a la ciutat. Va ser també l' any que van morir Ramon Trias Fargas, en una campanya electoral, Gil de Biedma i d' altres. L' any 1990 va ser el de la nova Rambla de Catalunya, la de Serra Martí. Quan va venir Mitterrand i em va demanar d' anar a la Rambla el vaig dur "enganyat" a la rambla dels senyors, perque vaig pensar que no podria caminar molt i si hi havia massa gent podía ser perillós. El vaig portar des d' Aragó fins a la Gran Via, i quan vam arribar alfa em va preguntar "I la Rambla del poble, on és?". Vam travessar i vam anar, efectivament, fins a la Rambla, gracies al fet que la Rambla de Serra Martí estava feta. Va ser l' any del Fossar de les Moreres rehabilitat, de Sant Pau del Camp, de l'Estació del Nord, pero també l'any de les clavegueres, dels col-lectors i de les torres de telecomunicacions. Un cap de setmana de setembre, 200.000 persones van anar a veure el Palau de Sant Jordi tot just acabat. Allo va ser la toma de la inauguració de l'Estadi. Tinc anotat que Merce Sala havia d'anar, aquella mateixa setmana de la conferencia, a signar el conveni de la Línia 2 i del Metro de Montju"ic. Malaguanyat. També va ser l'any de l'aixecament de la via del tren de la costa. El 30 de maig vam treure el primer cargol de la via que anava cap al Poblenou i vam tenir la certesa Va venir Havel. Havel, que va fer la seva visita protocol-laria, va ser condu"it després, d'una manera una mica clandestina, saltant-nos el protocol, des de l'avinguda Cambó fins a l' Ajuntament, en un moment en que hi havia obres. Era el dia de Santa Llúcia -per tant, encara 18 19 �més complicació- i a més, quan vam arribar a la plac;a de Sant Jaume, hi havia una manifestació de miners que ell va interpretar erroniament, perque li va semblar que l' aplaudien, i li vaig explicar que era una manifestació i que protestaven per alguna cosa. 1 l'home, que ja sabem que té molta capacitat de recuperació -ho ha demostrat aquests dies- , va entrar a l' Ajuntament, i un cop dins va dir que "Europa és un sistema de ciutats i de catedrals". Com aleshores, segueixo pensant que aquesta intui"ció rapida i brillant és correcta, que Europa és, efecti vament, la xarxa d'aquestes ciutats i d'aquestes catedrals que d'alguna manera la indiquen, que són la seva senyalització. L' any 1991 va ser any electoral, pero sobretot va ser un any d'un esfor<; ja confiat. Coneixíem les nostres capacitats i les foiem valer. Ens trobavem que la gent venia de fora dient, "Ho feu bé". L'Eulalia Vintró recordara el día que James P. Grant va venir al Saló de Cent per fer, cree recordar, un discurs sobre l' Any de la Infancia i, com a bon america, es va treure de la butxaca un exemplar del Newsweek o del Time, no ho recordo exactament, el va ensenyar i el va llegir. 1 alfa es deia que Barcelona era la ciutat més dinamica d'Europa. Van ser els primers moments en que vam tenir la sensació que ens deien que ho foiem bé. Jacques Delors. 1 ja aleshores plantejavem en el discurs de balan<; les prioritats del futur immediat: Europa, cultura i urbanitat. En aquell moment, quan érem a punt de tancar l'epoca extraordinaria de transformacions, demanavem que la col·laboració institucional esdevingués un fet ordinari. Va ser un any titanic de treball. Titanic i tragic. Va haver-hi gent que hi van deixar la vida: en Serra Martí, la M. Aurelia Capmany, la Montserrat Roig, en Fabia Puigserver... Tot aquell esfor<; va culminar, felic;ment, el 1992. Ho havíem fet bé i amb naturalitat. En el balan<; vam dir que havíem posat "l' oportunitat per damunt de l' oportunisme". Del millor any de la historia de Barcelona, en treiem una llic;ó etica: "No hi ha hagut marro", vam constatar. 1 n'extreiem una lli<;ó política, que resumíem en la convivencia constitucional iJ.lusionada de banderes, himnes i llengües i en l'assumpció de la memoria republicana en la figura de Lluís Companys que es va produir durant la inauguració deis Jocs. Va ser el moment en que s'iniciava la nostra aventura d'amistat profunda amb Sarajevo. Sarajevo va comenc;ar a ser bombardejada el dia 2 de maig d'aquell any. En el moment d'inaugurar-se els Jocs vam demanar la treva olímpica, i vam comenc;ar a posar en practica la solidaritat amb aquesta ciutat. Va ser l'any del Premí Príncep de Gal·les de Harvard. 1 l'any que la Comunitat Europea ens donava el Premia la Planificació Estrategica. Va ser l' any en que vam obtenir la presidencia del Consell deis Municipis i de les Regions d'Europa. La presa de possessió formal havia de ser després, el maig del 1992, amb presencia de Any 1993. Vam evidenciar la necessitat d'establir un dialeg a tres bandes -local, autonomic i central- per fer front al futur. Vam parlar de l'anomenat "Pla Borrell", 20 21 �que era el Pla del Delta del Llobregat que aleshores ja perfilavem. Vam obrir l' esperan9a de la Capitalitat Cultural del 2001 i vam demanar que es dotés el municipi de més autoritat. Reivindicavem la fe en les ciutats. Pertoca a les ciutats jugar el rol d'animadors d'una política basada en la subsidiarietat i el federalisme, que funcioni de baix a dalt, vam afirmar. l'Europa proxima i no arrogant. Vaig dir que no érem una capital d' Estat ni tampoc una ciutat de províncies. I que, per tant, no ens podíem permetre ni la rutina del domini ni la de la dominació acceptada. Per aquesta raó havíem de construir les bases logístiques, havíem d'explotar la capitalitat cultural, reconvertir la indústria i garantir la qualitat. Va ser l'any, entre d'altres coses, de la col·lecció Thyssen al Monestir de Pedralbes i del Pare del Nus de la Trinitat. Apostavem per una Carta que tingués un article com aquest: "A Barcelona, les competencies concurrents delegables s'entendran atribu'ides al nivell més proper". Volíem que tothom ho reconegués, no només com a possible, sinó també com a necessari. Any 1994. És l'any de la signatura del Conveni d'Infrastructures del Delta del Llobregat. I es posen en marxa, ja en aquell moment, projectes com la regeneració del Besos, el tren d' alta velocitat i el Quart Cinturó. Us ho die perque veieu com hem perdut gas des d'aquell moment, perque hi ha projectes que apareixen en aquella fase i deis quals després se n'ha parlat molt, pero s'hi ha avan9at poc. Vam inaugurar el Centre de Cultura Contemporania. El centre de la ciutat continuava trepitjant l' accelerador, especialment en el camp cultural. Aquell any, el desembre, vam estar a Estocolm, al Bangemann Challenge. I us he de dir que hem guanyat alguns deis reptes que plantejava la Comissió Bangemann, que és la comissió de la societat de la informació a Europa i que inclou l' educació a distancia, la sanitat, la rnillora de l' administració publica, etc. Aixo té molt merit i és molt important per a nosaltres, que ens hem convertit una mica en l' Estocolm del Sud, en !'estrella del Sud del sistema telematic. 1995. Any de crisi política. Vaig parlar de dos perills: la síndrome de la incertesa i el perill del cofoisme. Volíem posar-nos, amb altres ciutats, al front de Aquell 1995 vam tomar a viure eleccions municipals, que van derivar en un nou equip de govem. S'acabava una etapa i se n' obria una altra, amb una reorganització de l' Ajuntament clarament positiva, més agil, amb una divisió més gran entre polítics i gestors. Era l'inici del que ara ja tothom sap, la divisió de funcions al capdamunt de l' Ajuntament, amb comissions públiques del Plenari, amb poders importants per als gerents, amb un rol d' animació política per als regidors. 22 23 És l' any en que l' alcalde de Barcelona passa de ser president d'un sindicat de ciutats, com és el Consell de Municipis i Regions, a ser vicepresident del Cornite de Regions de la Unió Europea, un organisme institucional. �El govern de la ciutat és ara un govern més plural, més poliedric, pero al mateix temps segurament més equilibrat. El1996 El resultat és que l'any 1996 -i entrem ara en el balan<; de l'últim any-, amb un Ajuntament políticament enfortit, amb uns fonaments consolidats els darrers quinze anys i amb un projecte de ciutat definit, Barcelona no ha perdut gens de !'ambició, el dinamisme i la iniciativa que la caracteritzen. Barcelona esta vivint un moment molt considerable, per dir-ho a la manera de Josep Pla, per no dir magnífic, que seria més convencional. Barcelona és ara una ciutat amb una cohesió social envejada, amb un grau extraordinari de confianc;a i de col·laboració entre l'administració municipal i els ciutadans, les entitats i les associacions i la societat civil. Augments, disminucions i consolidacions El 1996 ha estat el que podríem dir-ne any deis dos dígits, perque molts augments s'han prodult per sobre del 10%. Així ha succelt a l'aeroport, al port, al turisme, etc. Us estalvio les xifres, de les quals els mitjans de comunicació ja han parlat durant les últimes setmanes. Pero també hi ha disminucions; disminucions positives, és ciar. En l' atur ens hem situat en una taxa del 9,4%. Continuem estant al nivell de la mitjana europea; estero millor que, per exemple, Colünia. Quan veig els meus col· legues, sempre els pregunto coro estan, i en el cas de Colonia estan en el 13%. Nosaltres estero una mica millor. Els preus deis habitatges han baixat un 2,7% en els pisos nous en termes reals (des del 1989, en un 12%), els de segona ma han baixat una mica menys i hi ha hagut una disminució important, del 4%, en els lloguers (encara que el mercat deis lloguers és un mercat molt prim). En les oficines, el preu havia caigut molt en anys anteriors i el 1996 ha baixat al voltant d'un 1%. Potser massa i tot, diuen els promotors, i per aixo hem de comenc;ar a acceptar la cultura de mirar les dues cares de la moneda. El preu baix és el que perseguim, i la política de l' Ajuntament és tenir sensibilitat per tal que no ens puguin dir que la gent marxa o no pot anar a viure al seu barri de Barcelona perque és massa car. Pero al mateix temps hem de saber que, si no hi ha un preu remuneratiu, la inversió se'n pot ressentir i el bon moment que vivim s'esgotara. Hem de saber navegar entre aquestes dues aigües. Sí que us diré que ahir em van venir a visitar en Josep Manuel Basáñez i en Josep Lluís Oller, del Mercat de Futurs, i quan els vaig preguntar si tenien cap dada de creixement de dos dígits, de més d'un 10%, em van dir que sí, que el seu volum de negoci havia crescut més del 50%. Passa el mateix amb el preu deis aparcaments. Els darrers quatre anys hem constrult més de 40 aparcaments nous i aixo ha estat un exit, encara que no hagim aconseguit la xifra que havíem previst per al 1997, que era ben bé el doble. Els preus de l' aparcament, en tot cas, han caigut d'una manera important. El 1992 es 24 25 �pagaven 25.000 pessetes per una pla<;a de pupilatge i 4 o 5 milions per comprar-la; ara estem per sota de les 15.000 pessetes mensuals en equivalencia de localitzacions i de 2 milions i mig en preu de venda. Aixo vol dir que el mercat s'ha revolucionat i que és més accessible. Pero també que d' alguna manera és menys interessant posar-s'hi i que alguns s'han enganxat els dits, de manera que algunes de les iniciatives que hem tingut en aquest camp no han acabat o no s 'han acabat prou bé. cacions. Per aixo els grans mots i els grans sentiments no haurien de ·militar en contra dels petits. Efectivament, hem de parlar de les transferencies, de guanyar poder i de no cedir, de pactar i de no pactar, de mantenir la calma, pero al mateix temps hem de ser capac;os de demostrar que tot aixo va a fi d' alguna cosa i que la gent del carrer ho nota . Si la gent del carrer no ho nota, acabara passant que els vots i el carrer aniran cadascú per la seva banda, seran coses que s' ignoren. Ens preocupa, al primer tinent d' alcalde i a mi i a la regidora Carme San Miguel, ens preocupa que baixi la inversió en aquest camp. Ens preocupa d'altra banda que, com no tenim llei de Barcelona (no sera l'última vegada que us ho diré, pero aquí us ho die en un context d'exemple que pot ajudar a entendre el perque de la meva insistencia, que no és psicologica ni caracterologica, sinó necessaria), es produeixen situacions com, per exemple, que l' aparcament de l' avinguda Pau Casals té un pis tancat, i si passa aixo vol dir que en aquesta ciutat alguna cosa va malament. Una ciutat que no té l'autoritat per obligar a utilitzar un forat costosíssim que s'ha fet en un lloc car i centric és una ciutat que no esta ben govemada, que no es pot governar bé. Aixo s' arregla amb una llei que ens permeti tenir l'autoritat per exercir aquelles coses que la gent considera obvies i mínimes; altrament, no aconseguirem reconciliar la ciutadania amb la política, la ciutat amb la polis. En aquest país tenim una sobredosi de temes nacionals, espanyols i catalans, de temes de país. Són temes que a tots ens interessen moltíssim des del punt de vista polític, historie, moral i fins i tot sentimental, que són molt importants, pero després ens preguntaran com és que la gent no s'interessa perla política. Perque tot i la importancia d' aquests temes, si al final preguntem que interessa més, acaben dient la música o les telecomuni- D'altra banda hi ha coses que no pugen ni baixen sinó que s'e tabilitzen. No les detallaré pero ón la confirmació de Barcelona com una ciutat que e ta funcionant bé en molts terrenys. Tenim més congressos que mai. En el terreny de la influencia internacional, Barcelona presideix el Comite de les Regions de la Unió Europea, el 1996 i tot aquest any. I els Jocs d' Atlanta han representat una confirmació a posteriori del nostre encert; no és 26 27 Continuem amb les coses que baixen. Disminueix el deute. Havia pujat el 1991, 1992 i 1993 de 244.000 milions a 280.000, pero a finals del 1995 ja havíem baixat a 268.000. El balan<; del 1996 el tanquem havent redui:t 10.500 milions més. És una xifra provi ional i que esta subjecta a les últimes cornprovacions, pero egurament no 'allunyara de la rea1itat. I seguirem, perque esta previst baixar en 5.900 milions l'any 1997, 6.400 el 1998 i 7.500 el 1999. �fins al cap de quatre anys d'un esdeveniment tan espectacular com els Jocs que se sap segur que !'anterior es va fer bé, que es podia fer bé i sense estirar més el bra9 que la maniga, i que els altres no t' igualen i, per tant, no són millors. Atlanta ha estat una prova que la base que portavem era la bona. Aixo és el que van sentir els 200.000 ciutadans que van anar el 17 d' octubre passat a l' avinguda Maria Cristina; perque van anar a celebrar el dia en que deu anys abans ens havien donat aquesta possibilitat de demostrar-nos bons. El dia següent vaig anunciar el que ara em sembla evident i que és compartit per més institucions: Barcelona necessita estímuls. Barcelona no és una capitalino té un Estatal damunt. Així, d'una banda pot dir que no esta xafada pel pes de l'Estat, pero aixo li impedeix comparar-se amb les capitals europees, que s'han independitzat del ritme dels seus objectius urbans i és la demanda estatal el que els va donant vida. Barcelona necessita objectius que facin que aquesta demanda de rutina positiva, de despesa pública garantida, sigui substituida per una altra que és mig despesa pública incentivada, arrancada amb il-lusió, i mig despesa privada o inversió que s'afegeix pels beneficis que pugui obtenir. Som la sisena ciutat europea per fer inversions i negocis. No hem passat a ser cinquena com ens hagués . agradat perque hauríem sobrepassat l'única ciutat que és ciutat-ciutat, Amsterdam; totes les altres ja són les grans capitals: París, Londres, Frankfurt -que és la capital financera d'Europa-, i Brussel·les, la capital política. Només ens queda per davant, dones, una ciutat d'Europa, Amsterdam, que no és tot aixo pero esta situada al mig d'Europa i per la qual hi passa tot. Tenen l'habilitat d'enganxar-ho, són els grans intermediaris. Aquests els voldríem guanyar i encara no ho hem aconseguit; aquest és un objectiu a mantenir. Altres classificacions ens posen també bé, com ara la Universitat de Cambridge i l'IFO (lnstitut d'Estudis Economics) de Munic. Les prioritats: ocupació, habitatge i transport Pero hi ha coses que no van tan bé. Són les coses més complicades i les repasso en tres capítols: l'ocupació, l'habitatge i el transport. No vull dir exactament que aquestes tres coses no vagin bé, pero sota aquests epígrafs que ens vam marcar com a prioritat del mandat hi ha alguna cosa que no va. Els llocs de treball de Nou Barris ens els juguem a l'aeroport, ens els juguem a la tercera pista. Cap al final de les meves paraules us explicaré en que estem d'acord una colla de persones i una colla d'institucions, quin objectiu ens hem de proposar per al futur. Ara us die que mantenim una molt bona valoració. Avui estava amb la Unió de Pagesos i ells estan proposant un pla per a una zona agraria important a la ma dreta del Llobregat. M'han dit que han conven9ut en Serratosa -que és una caixa de misteris que no sap ningú 28 29 �ben bé que fa- amb un programa rural magnífic, que em sembla que no afecta la tercera pista de l' aeroport. Jo els he dit que en aquesta zona ens juguem les faves, i que no és qüestió que ens agradi rebre turistes sinó que ens hi juguem la feina de Nou Barris, de Sant Martí, del Carmel, de tot Barcelona, i la de Terrassa, i Granollers. Si aixo funciona, tindrem més feina, si no funciona, no. Si hi afegim la Fira i el Besos, tenim els tres indicadors deis llocs on ens juguem l'ocupació. L'aeroport, perque és per on entrara la major part de la riquesa. La Fira, perque és el motor comercial i industrial a nivell peninsular. El Besos, perque és el lloc on es demostrara si tenim capacitat de generar nous projectes. Per garantir l' exit és especialment necessari prendre una dimensió metropolitana, i és per aixo que estem impulsant el Pacte Industrial Metropolita. Esta a punt de ser signat, i el signarem ara que ens diuen que els pactes socials a Europa no se signen. No s' ha signat a Alemanya, ni a Italia, ni a Frarn;a: a Espanya tampoc i a Catalunya gairebé tampoc. I no se signen perque no hi ha confiarn;a. Per aixo, Jacques Santer té molta raó quan proposa el pacte per la confian\:a de l' ocupació. Si no hi ha confian\:a, no hi ha pacte i no hi ha inversió. La confian\:a només es demostra a nivell proxim, ambla proximitat de mercats reals com la regió metropolitana. Regions qui més ha insistit perque s' aprovessin. Un afront o una ironia del destí: Barcelona ha tirat endavant aquesta iniciativa -jo vaig anar el dia 14 de juny a Roma amb el Sr. Prodi i el Sr. Santer per presentar, amb el Sr. Ferrer Salat, que aleshores era president del Consell Economic i Social, el programa de pactes territorials europeus-, i, tanmateix, el Pacte Industrial Metropolita de l' area de Barcelona no ha estat tingut en compte pel Govern espanyol. Esperem, pero, que es tracti d'un error i que el tirarem endavant tant sí com no. Pel que fa a l'habitatge, hi ha projectes i hi ha resultats. Les vores deis cinturons, la prolongació de la Diagonal, el front marítim, Sant Andreu-Sagrera i la promoció de la immobiliaria Hines a Diagonal-Mar. La continultat de la rehabilitació de la Ciutat Vella, el camí iniciat amb fon;a a l'Eixample i al Poble Sec i la modificació de la qualificació urbanística del Poblenou, on les antigues naus industrials podran tenir tres usos, industrial, residencial i mixt; sera la primera vegada que fem una qualificació de barreja; aixo vol dir que anirem endavant. I aquest any s'ha venut l'últim pis de la Vila Olímpica. Si bé no vam aconseguir en aquell moment que una Vila Olímpica de gran nivell, que no impliqués una subvenció estatal molt gran, anés acompanyada d'una oferta d'habitatges assequibles, ara ho estem fent. L' objectiu que ens vam marcar l' estem complint, tot i que molt lentament. Dones bé, cosa curiosa, el Pacte Industrial Metropolita de Barcelona no ha entrat a la llista que el Govern espanyol ha enviat a Brussel ·les per tal que sigui considerat entre els pactes territorials que la propia Unió Europea ha creat, pactes que ha estat el Comite de les Torno a dir: la solució és que ens deixin fer, perque nosaltres hem demostrat que a la Ciutat Vella sabem transformar un barrí amb moltes dificultats, i perque a 30 31 �Barcelona no es pot construir habitatge protegit segons la llei general. La llei general es basa en les cessions de sol urbanitzable, i aixo permet que l'habitatge surti a preu més baix, perque en els plans parcials els propietaris estan obligats a donar un 10% al sector públic. Aixo a Barcelona no passa perque no hi ha un pam quadrat de sol urbanitzable si no enderroquem un edifici, i per tant hem de comprar la casa i a més indemnitzar-ne els ocupants. Ho he dit mil ve$ades i ho repeteixo, la llei no esta pensada per aixo. Es com si la llei no contemplés una ciutat on no hi ha sol urbanitzable i només hi ha sol urba. I a més, sol urba constru'it els segles XVIII i XIX i, per tant, molt degradat i que s'ha de refer. Es tracta que ens ho deixin fer, que calculin el que correspondria a Barcelona, que ens diguin, "vostes tenen tants habitants i tants problemes i per tant haurien de fer tants habitatges assequibles o de protecció oficial", i que ens diguin que la suma de tot aixo són tants diners; aleshores nosaltres ho gestionarem. Hi ha altres qüestions, de qualitat de vida i de polemica ciutadana, que volia comentar, pero em temo que no em quedara temps. Tot i així, en parlaré breument. Hi ha problemes de soroll, de pol ·lució, en el terreny de la desigualtat, en el terreny de l'habitatge, hi ha el fenomen "okupa", hi ha problemes en el terreny de la eficacia de la conducció del transit. 1 hi ha algunes coses concretes que no vull obviar. La bandera. S'ha aprovat per unanimitat i consens, que és com s'han de fer les coses. Una ciutat madura és la que sap que una guerra de banderes no s'ha de fer. Ens ha costat una mica pero al final ho hem aconseguit. Jo vaig enviar una carta a cadascun dels presidents i secretaris generals dels partits que estan representats a l'Ajuntament, de la majoria i de l'oposició, per agrairlos que hagin tingut la saviesa d'entendre que aquest no és un país que es baralla perles banderes. És un assumpte que va comern;ar l' any 1991 i ara s' ha tancat. De vegades, quan aquestes capses de Pandora s' obren, després costa tancar-les. Passem al transport públic. No ha estat l'any de la Línia 2. La Línia 2 s'hauria d'haver acabat l'any 1995, segons el conveni que va signar Merce Sala. No ha estat així, i ja sabem que un tros d' aquella línia va saltar pel camí amb l' argument que hi havi a uns al tres projectes més importants. Jo m'ho vaig creure, ens ho vam creure, i vam renunciar-hi. Pero aixo no vol dir que Montju'ic es quedi sense accés, quan cada vegada el necessita més. Perque cada vegada hi ha més gent que hi va i que vol anar-hi, i més si hi és l'Espanyol, i més amb els visitants que té i tindra el MNAC. Les Rondes. A les Rondes hem decidit restringir el transit, en part perque ens havíem equivocat. Igual que es va fer en el túnel de Vallvidrera, on des del primer dia es van prohibir els camions de més de 20 tones, hauríem d'haver actuat en la mateixa direcció. Pero no hi vam pensar, no vam preveure que els camions que passaven per la B-30 o per les seves cal<;ades laterals i que pesen 30, 40; 50 tones, poguessin venir a Barcelona i passar per les Rondes per no pagar els peatges o haver-se d'aturar en els semafors. 1 efectiva- 32 33 �ment, ho han fet i hem hagut de prendre una decisió costosa desviant els camions que no haurien d'haver entrat mai. Movilma. Irregularitats, n'hi ha hagut i s'han corregit. Ara a ningú se li acudira tomar-ho a fer. Jo sé que a totes les administracions es fa i que es pot mirar amb més o menys comprensió; ho fan a fi de bé, perque una escola s'ha d'acabar a temps o perque un aparcament fa falta. Pero bé, ens ha tocat corregir perque de vegades aquestes qüestions es converteixen en temes de pública curiositat i no hi ha més remei que reconeixer que, efecti vament, allü és irregular i no s'ha de fer. Jo us ben asseguro que ara l' Ajuntament de Barcelona s'hi mirara molt abans de cometre la més mínima irregularitat, pero probablement moltes administracions encara tardaran algun temps a corregir-ho. hem de dir clarament que hem d' abaixar el rebut si podem, pero no hem d'enganyar ningú. Els impostos no són impostos; el que recullen és un cost més real que no pas el que alguns anomenen preu de l' aigua. Quin és el preu de l' aigua? El cost de la distribució? Suposem que sí; pero en el fons també hi ha una part important de la captació d'una concessió pública de l'Estat. Aquest sí que és un aspecte una mica virtual. En canvi, el canon de sanejament, el de clavegueram i fins i tot el de tractament de residus de l' area metropolitana, equivalen a una ecotaxa. Aquesta és exactament l' ecotaxa que anem buscant. Si volem més verd i hem de ser més progressistes i més ecologistes, l'hem de posar. Ara hem d'aconseguir que els preus no s'apugin com ha passat desgraciadament aquest any, perque fóra una flaquesa davant la companyia. Se'ls ha apujat el preu més enlla del que l'Entitat Metropolitana havia demanat; ho hem recorregut perque estem en contra que s' apugin els preus. Les responsabilitats polítiques, ja ho vaig dir aquí una vegada, estan molt repartide estan enormement repartides. És un problema dint:re del nostre partit era un problema dintre del nostre partit; jo cree que l'hem assumit, l'hem assumit internament. Probablement hauríem d'haver vist que un tema d' aquest calibre i mesura es podía convertir en font de sospita, encara que darrera d'aquesta sospita només hi hagués una il·lusió d'existencia d'un malversament o d'alguna corrupció, que no ha existit. Per tant, políticament ha estat un error, una imprudencia de la qual jo em faig responsable primer, perque cree que em toca fer-me'n. La cosa és molt escandalosa, perque hi ha altres ciutats que efectivament paguen molt menys, pero que no tenen aigua, com és el cas de Sevilla. Barcelona, per exemple, paga 250 ptes/metre cúbic, tot inclos; dones alla potser paguen 100 ptes, pero no tenen aigua. Aixo és pitjor pera ells, que no tenen aigua i han de fer un esfon; per tenir-ne. I per aconseguir-ho, han de buscar finarn;ament i, per tant, apujar els preus; alfa sí que s'apujaran. Rebut de l'aigua. En el rebut de l'aigua ens vam equivocar les administracions. Ens hem equivocat perque I una altra cosa que també m'escandalitza. Hi ha una entitat financera -que no diré quina és- que ha creat un 34 35 �impres en que diu, "Dipositi aquí la quantia del preu pero no els impostas; els impostas dipositi'ls al compte corrent de tal associació", que és la que esta animant la campanya contra el rebut de l' aigua. Aixo és un principi de falta d' autoritat que no es pot admetre i un error molt gran. Residus. Anem bé perque el programa metropolita s'ha aprovat i no ens passara com amb el rebut de l' aigua. Si no hagués estat així, hauríem pogut arribar a una situació falsa com la que tenim amb l' aigua. Seguretat. També anem bé. No anem bé, pero, en la seguretat turística. Ho hem de dir amb la boca petita i sense que se n'assabentin els mitjans de comunicació, perque si aixo se'ns escapa, podem sortir-hi perdent. A Los Angeles Times de la setmana passada sortia una carta queixant-se de la inseguretat a Barcelona i jo l'he enviat al Govemador Civil perque aquesta és una qüestió que ens preocupa. Política a Espanya i a Catalunya Fet el balan9 del 1996 a la ciutat, anirem una mica pels temes més polítics i també us parlaré de quins són els projectes d' aquesta ciutat. Parlarem, dones, de futur. prudent que estaran governant i potser ara encara els falta temps; esperem que acabin l' any, o un any i una mica més, i veurem. Per que die un any i una mica més? Dones perque el finarn;ament autonomic ha caigut en aquest moment, la LOFCA ha ven9ut el seu termini de cinc anys i hem tornat a la situació de discutir sobre el paper de l'Estat de les autonomies, sobre si en aquest país s'ha de fer igual per a tates les autonomies o només per a algunes. Nosaltres, com som catalans, ho entenem; els altres ho entenen menys o bé reaccionen, des del meu punt de vista, malament. Perque no se n'adonen que en tot aixo a Catalunya hi ha una base diferencial real. Ara bé, el que cree que no és bo és que aquesta discussió es repeteixi de manera tan imponent que tot cedeixi davant aquest debat. A última hora, es tracta de saber qui fa que i quins costos suposa. Nosaltres continuem dient, com diu el Tractat de la Unió Europea, que les coses s'han de fer com més a prop de la gent millar. Ens estalviaríem molts problemes de sentiments si aquesta guerra la fem sota la bandera de la subsidiarietat i la proximitat, perque és una bandera que val igual per a tothom. Ha pujat la dreta a Espanya, coma Fran9a una mica abans. Aquest és un fet polític que a mi, en certa manera, no em tocaría comentar, perque la dreta potser tornara a baixar i fins i tot sembla que a Espanya ja baixa una mica, pero és una qüestió que ens afecta. I que n' hem de dir des de la ciutat de Barcelona? Només hem de dir que els donem un any, perque ja fara un temps Si la fem amb la llengua, no ens en sortirem, i amb els símbols, tampoc. Com deia fa molt poc Narcís Comadira parlant de Joan Coromines, la llengua propia de Catalunya, segons l'Estatut i segons la realitat, és el catala, i el castella és la llengua propia de molts catalans pero no de tot el territori de Catalunya. 36 37 �El dia que el castella sigui utilitzat a Catalunya d'una manera específicament propia, aquell dia, el castella sera una llengua territorial de Catalunya. Pero fins ara no ha estat així, o no ha estat del tot així. Jo potser contestaria a Comadira que si bé aixo no s'ha codificat, sí que s'ha fet. Hi ha una literatura catalana en castella molt important, i ell diu que si utilitzessin més el "Coromines", aquests escriptors probablement arribarien a produir un castella com a llengua propia de Catalunya, amb modismes catalans, una influencia que ja tenim. Nosaltres hem de fer aquesta guerra, per dir-ho d'alguna manera, de la propietat i la singularitat, pero no l'hem d'estendre a aquelles coses que no són propiament materia de singularitat. En la llengua, sí, en cultura, també, en el dret civil, també, i en moltes altres coses de sentiment. Pero en la despesa, no. En el terreny de les competencies, qui li pot negar al Sr. Bono de CastellaLa Manxa que reclami la transferencia de l' educació o la sanitat? Per que no pot fer-ho? Hi ha una diferencia de ritmes. Nosaltres ja vam tenir un Estatut durant la República, nosaltres vam comern;ar abans i ja en sabem una mica més. Pero a part d' aixo, no hi ha més fet diferencial en aquesta qüestió. I que li toca fer a l' esquerra? Ara som nosaltres els que hem de fer un pas rné . Ara ja no tenirn 1'excu a que de de 1 e guerra no podem fer egons que perque la dreta aixecara en armes -i perdoni el Capita General, pero no em refereixo a les anne com a tal . Si aquesta excusa ja no hi é !'esquerra catalana hauria de fer un pas més. Jo no sóc independentista com la Pilar Rahola, pero un pas més sí que el podem fer. Aquesta és la situació en que estem. Aquí, a Catalunya, com s'ha creat un pacte de dreta, s'ha aixecat una expectativa impressionant, potser excessiva. Exce siva perque per respondre calen fets i no paraules ni fórmule . Si anem donant fórmule per sati fer aquesta curio itat, e gotara l 'expectativa. D'altra banda, a Espanya s'acaba l'any amb bons símptomes des del punt de vista d'alguns escandols. I deixeu-m'ho dir perque aixo també ens afecta -al cap i a la fi, tots obrim cada dia el diari. Filesa, Gal, Banesto, tots aquests ca os van a judici aquest any. És la millor notícia del final del 1996: que el 1997 sera l'any que aquest casos es veuran i per tant es jutjaran i se sentenciaran. Per que ho die, tot aixo? Ho die perque, finalment, amb l'ascens de la dreta s'ha produ!t un fet molt important, que jo cree que l' alcalde de Barcelona i els barcelonins han de constatar perque els afecta: la dreta espanyola, que ha estat sempre la que menys simpatía ha tingut pels sistemes de descentralització i la que més recanc;a hi ha tingut, ara no té aquesta recanc;a, o si més no, diu que no la té. A Barcelona s'han mort dues persones durant el fred. N osaltres tenim una campanya contra el fred i quan baixen les temperatures per sota dels O graus anem a buscar les persones que viuen al carrer, pero se n 'han mort dues. L'Eulalia Vintró i jo, juntament amb la Carme San 38 39 Si em permeteu faré una comparació, en e que hi veieu frivolitat, que no hi és perque hi ha morts entre mig. �Miguel, hem estat seguint aquest assumpte, i fins avui no hem conegut quines han pogut ser les causes de la mort. I les dades encara són insuficients des del punt de vista medie per dir amb total certesa si han mort de fred; sembla que un cas té un motiu cardiovascular i l' altre és una pneumonia. Per que us ho die, aixo? Perque no anem bé. No pot ser que tardem quinze dies a saber de que s'ha mort una persona al carrer. El que nosaltres estem demanant és un país tranquil·litzat, on els grans temes s'hagin jutjat i no s'hagi d'esperar tants anys mantenint el dubte respecte de persones que amb tota probabilitat -després s'ha de reconeixer tard- no tenien culpa. I d' altra banda, demanem la intel·ligencia per part dels polítics i les institucions per saber que hi ha coses que no haurien de fer. En política el més difícil no és fer, sinó deixar de fer. Ja ho he explicat moltes vegades, i ho he explicat a Felipe González i n'he parlat amb Aznar: hi ha coses que no és necessari que facin perque ja les fa la realitat sola, les fa la societat, les fan els ajuntaments i les fan les autonomies moltes vegades, i no s'han d'entossudir a voler-ho resoldre perque es resoldra millor si no s'hi fiquen. S'ha de decidir que hi hagi sistemes de solució més autonoms. Reflexionar sobre les regles del joc I aquí és on jo vaig, perque penso que tinc la possibilitat, i gairebé <liria l' obligació, de contribuir-hi com a persona que ha tingut el privilegi d' estar al front d'una ciutat com Barcelona durant tots aquest anys. Les regles de joc, no el joc, tomo a dir. He llegit en alguns diaris que es prepara una gran convenció política per a l'any 1998. No. El que jo estic proposant aquí, amb Catalunya Segle XXI, que és una entitat a la qual jo pertanyo i de la qual no sóc el president, i ho faig amb coneixement del meu partit perque sempre he explicat les coses que jo feia ... el que vol Catalunya Segle XXI, die, és convocar, juntament amb altres fundacions i grups de reflexió del mateix estil, un període llarg -tenim dos anys, 1997 i 1998- de reflexió sobre les regles del joc. No sobre les polítiques que s'han de fer, no sobre quina política economica o financera s'ha de seguir o sobre l'evolució d'impostos, perque són els partits els que han de parlar d' aixo. El que esta en qüestió és saber si la cultura política que tenim és la que convé, i sembla que no. Ja ho hem dit, hi ha hagut símptomes que han sortit en el curs de la xerrada d' aquesta nit, i altres que no han sortit pero que ja coneixeu. Sembla que la cultura política s' esta renovant, i que els poders formals no són tots els que hi ha, que n'hi ha uns altres que no són formals pero són poders, com el diner, com els mitjans de comunicació. I dir aixo no significa assenyalar ningú, perque ho sap tothom, ho sap fins i tot l' estudiant de segon de Dret Polític. En aquest context, ens trobem davant d'un escenari interessant, amb un horitzó sense cap elecció fins d' aquí a uns anys. En el marc d'aquesta tranquil·litat de país s'ha d'analitzar, no eljoc, pero sí les regles deljoc. Sembla que la societat de consum, la societat de benestar i la societat de la informació porten molt de 40 41 �bé, pero també comporten alguns mals. Porten, per exemple, que si consumim en excés tindrem un final ecologic molt perjudicial. I també sembla ser que la societat del benestar pot acabar no finan9ant les pensions i que no hi haura treball per a tothom perque els sistemes d'incentivació i distribució no són bons; i no perque no hi hagi aliments. El problema ara és que els aliments hi són i l' energia també, pero no arriben. I per tant es produeix un problema de comportament del sistema social. 1 en el camp de la societat de la informació estem igual. Estem en una situació en que tot és possible. La crisi que hi ha és una crisi d' ansietat i esperan9a. Ho estava parlant avui amb el president del Congrés Mundial de la Sida, que sembla que pot venir a Barcelona l' any 2000: ja sabem que hi ha malalties, i que de vegades produeixen terror i ansietat, i aixo passa no tant per l' amena9a real que representen sinó per la impressió que tenim que han de ser vencibles i seran ven9udes tardo d'hora. Les regles del joc economic i social han de canviar i per aixo hi ha varies solucions. Aquesta reflexió és la que tenim davant i no afecta el que entenem per les polítiques públiques, ni els plans estrategics, ni els pactes culturals, ni els congressos municipalistes, que són les coses que hauríem de fer i que estem fent els polítics. L'altre dia vaig estar parlant amb dotze nois de vint-idos anys i em preguntaven que podien fer, perque consideraven que ells no eren idealistes i que la nostra generació sí, i perque a més de no tenir coses per les quals lluitar, no tenien feina. Jo els vaig dir: "Vosaltres sí que teniu ideals, perque nosaltres feiem la revolució en un bar d'Horta o a casa dels amics i allo, tot i que era mitjanament hernie, moltes vegades no ho era. En canvi, una persona ara se' n pot anar al Zaire, perque el món li ha acostat fins a casa seva els problemes més llunyans, i aquesta persona té un idealisme i un realisme impressionants. 1 si busqueu feina, aneu a buscar-la alfa on n'hi ha, perque en aquests pai."sos n'hi ha; i si no, busqueu-la en la vostra ciutat, alla on cal, perque cal; poseu-vos d'empresaris de vosaltres mateixos, no espereu que vingui un empresari a donar-vos un salari, perque encara que salaris no n'hi ha sempre, el que sí hi ha són necessitats que tenen una demanda efectiva al darrere i de vegades s'han de saber suggerir". Un programa, d' altra banda, finan9at per empreses, perque les empreses no financen campanyes electorals d'un senyor determinat; les empreses volen saber que hi ha una cosa interessant i prestigiosa per a elles; aleshores s'hi impliquen. 1 estem trobant empreses que estan disposades a col-laborar, pero ha de quedar dar que es 42 43 Hem de donar un temps als polítics i als no polítics per reflexionar conjuntament sobre quines són les regles del joc de la política, quina és la relació de la política amb la societat, amb l' economia, amb els diners, amb els mitjans, amb els seus límits ecologics, socials i morals o informatics. Aquest és el nucli de la reflexió que Catalunya Segle XXI esta proposant a d' altres entitats de les mateixes característiques per elaborar un programa de dos anys. �tracta d'un esfor9, si no neutral, perque no hi ha res neutral en aquesta vida, sí obert a tothom. tot aixo cap pretensió de caracter personal o electoral, perque no hi és en absolut. Des del progressisme, molt bé, pero no només des del progressisme. Perque el progressisme, per comen9ar, és el primer que probablement esta en crisi. La idea que tot el progrés és bo, s'ha acabat. El progrés ens pot portar, per exemple, a la destrucció nuclear. No es pot dir que el progrés és una cosa garantida, i com no ho sabem, ens podem fer els progressistes pero hem d'admetre que algú de fora del progressisme ens digui, compte !, que segons com vagi aquest progrés aneu directament al precipici. L'Europa de les ciutats i les regions Per tant, aquesta convenció, o congrés, o procés, o com se n'hagi de dir, que Catalunya Segle XXI esta proposant de fer els propers dos anys, no es referira directament al terreny de la política i no té res a veure amb cap campanya electoral de ningú. L' altre objectiu important per a mi és la Cimera de les Regions d'Europa que es fara els propers 15 i 16 de maig a Amsterdam. De regions i ciutats. No és una sessió del Comite de les Regions, sinó una convocatoria als 190 presidents de la regions europees. Entre d' altres, al Sr. Pujol, el Sr. Luc van den Brande de Flandes i el Sr. Stoiber de Baviera, que sera un dels ponents. Un ponent de regió rica amb "fatiga fiscal", que die jo, i amb poca voluntat de mantenir la seva contribució perque considera que ja ha pagat massa. Si mireu les transferencies europees i qui paga i qui rep, veureu que tots els fons estructurals i tots els fons de cohesió s'acaben en que Alemanya paga, que les regions riques d' Alemanya paguen a les regions pobres d' Alemanya i Espanya. Quan s' acabi aquest curs, per la Merce, el dia abans o el dia després -aixo s'ha d'acabar de decidir-, quan s'acabi aquesta etapa de la governació de Barcelona, encara em quedara una cosa per fer: anar a Brussel ·les el mes de novembre a presidir l'última sessió del meu mandat com a president del Comite de Regions, un mandat que no penso escur9ar perque s' acaba el 31 de desembre. 1 quan hagi fet aixo, i us ho die perque cree que tinc l' obligació de fer-ho, probablement marxaré un temps. Marxaré perque vull reposar les meves idees i les meves lectures i les meves escriptures; són quinze anys d' anar rebent sensacions cada dia i molt poc temps per processar-les. Cree que convé un període de reflexió en algunes persones i jo en sóc una. Per tant, no veieu en 1 la Unió Monetaria? Vindra i fara un gran bé a Europa, jo n' estic conven9ut. Pero els ciutadans europeus volem saber, ja que d'alguna manera perdem la 44 45 Aixo és així, aixo és Europa. Es pot amagar, potser no s'hauria de dir, pero val més dir-ho perque ho saben els que paguen i se n'estan cansant, i hi ha una certa fatiga fiscal. La fatiga fiscal també hi és a Catalunya, no ens enganyem; no podem dir que sigui al País Base perque no paguen tant, pero hi és a Catalunya, i a Normandia i a Flandes i a Baviera. �moneda i perdem la proximitat del control de moltes decisions que s' aniran més lluny, si almenys to tes aquelles coses que podem fer millor nosaltres que no pas Brussel ·les ens les tomaran. Són els escocesas que volen més Europa i més Escocia i els catalans que volen més Europa i més Catalunya. · Aixo no és tan difícil d' entendre i aixo és el que pretenem que es discuteixi en la Cimera de les Regions. Regions i grans ciutats, perque també hi seran els setanta alcaldes de les ciutats europees de més de mig milió d'habitants. El Sr. Rutelli de Roma, el Sr. Soares de Lisboa, el Sr. Fernando Gomes d'Oporto -que sera l'altre ponent, perque ha d'haver-hi un ponent del Sud. La pretensió, dones, és fer una reunió, a Amsterdam, en la qual la gent pugui veure, per dir-ho així, aquella fotografia, tan important en aquestes ocasions, d'una Europa que no són només els quinze, sinó la seva Europa, el seu alcalde, el seu president regional. Una Europa més real. Una Europa que vol Europa i que la vol en canvi d' alguna cosa, i aquesta cosa és la subsidiarietat, la proximitat. Europa ha de declarar coma principi propi que la proximitat és bona. Aixo ara esta declarat en el preambul del Tractat, pero no en l' articulat. Comite Olímpic Internacional, el president de la Oeneralitat, l' exvicepresident del Govem, N arcís Serra, en Pere Duran i en Joan Clos i jo, i els vam explicar el nostre projecte per al 2004. Alguns d'ells ja el coneixien personalment: el president de la Generalitat, perque jo li ho havia explicat en el seu despatx en una reunió que varem tenir unes setmanes abans, i el director general de la UNESCO, perque vaig anar a París a explicar-l'hi. 1 us he de dir que la idea ha estat rebuda positivament. La idea és que l'any 2004, coincidint amb els 75 anys de l'Expo ició Universal, a Barcelona es reunira el primer Forum Universal de les Cultures. És a dir que les cultures del món s'aplegaran a Barcelona sota el patrocini de la UNESCO. La cultura de la pau és en aquest moment un objectiu, un lema de la UNESCO, i aquest organisme veura probablement amb bons ulls la iniciativa. No ho sabrem del cert, pero, fins a l' octubre. Perque a !'octubre la conferencia general de la UNESCO debatra la proposta. El dia de Sant Esteve ens vam reunir informalment el director general de la UNESCO, el president del Haura de ser, en tot cas, un fürum en un sentit molt ampli, que abasti des de la tecnología i la ciencia fins a l'art i l'ecumenisme o l'interconfessionalisme. El subtítol d' aquest fürum, que l' Enrie Truñó i el Sr. Vidal Beneyto per compte de la UNESCO estan preparant des de fa unes setmanes amb un grup de persones per desenvolupar el projecte ... el subtítol, die, seria, en la versió més emfatica, "les nacions, les regions, les ciutats, les arts, les ciencies, les religions, declaren la Pau", o en una opció menys retorica, "busquen les condicions per a la Pau". 46 47 Barcelona 2004 1 anem per l' altra cosa important que us volia dir: el 2004. �Barcelona 2004 vol dir també un esdeveniment físic, en el qual hi haura una presencia de les nacions, de les regions europees, de les ideologies, de les creences, exposant-se, debatent pacíficament, per dir-ho així, les seves diferencies. És un gran projecte, és un projecte difícil. Pero és un projecte a l' al9ada de les possibilitats de Barcelona avui. No die de la Barcelona de fa deu anys ni de la Barcelona del 2006. La Barcelona d'avui pot demanar-ho. I se'ns pren seriosament. A l' octubre sabrem si definitivament la UNESCO ho aprova o no. I no vull dir que si aixo no es converteix en un esdeveniment aprovat per la UNESCO no es pugui fer, pero creiem que és important obtenir aquesta benedicció. Si aquest és !'alcalde exterior, Barcelona té un alcalde interior, que és Joan Clos, que en aquest moment porta la maquinaria del' Ajuntament. La porta amb ma ferma des de fa ja molt temps, i no estic descobrint cap cosa nova. I té un equip amb tres grans tinents d'alcalde, encara qu~ no m e tendré a fer elogis a per ones que són pre ents. Es un equip que, tot i la seva complexitat i la seva diversitat de dirigents, esta funcionant enormement bé; "la nave va", com diríem ara. La base és molt considerable. Per tant, ara és el moment d'intentar el canvi. D'aquí a nou mesos portaré quinze anys a l' Alcaldía i trenta a l' Ajuntament, perque jo sóc funcionari -ara excedent- des de l'any 1965. Espero que aquest any tindrem la Llei, la Carta. Espero també que aconseguirem un objectiu raonable de futur per organitzar les nostres energies, que ho necessitem. El relleu a l 'Alcaldía Aquestes són basicament les coses de les quals us volia parlar. Deixeu-me afegir, pero, uns comentaris per acabar. Nosaltres tenim un sistema en el qual !'alcalde és un ambaixador, és un venedor de la ciutat, és un instigador, tot i que mira de no perdre mai el contacte amb la base del sistema. Per exemple, jo vaig a veure els "okupes", encara que no us ho expliqui massa, pero ho faig; vaig a viure als barris i ho continuaré fent fins al final. I espero, i en aixo sóc una mica més prudent, que a Europa sigui possible que la subsidiarietat avanci; el mes de juny ho sabrem a Amsterdam (no cree que els anglesos aconsegueixin retardar-ho fins al' octubre, i em refereixo als laboristes, per poder ser presents en la definició del nou Tractat de la Unió). Ho sabrem quan s' a pro vi Maastricht-2. Sabrem si es fa la Unió Monetaria, i si s'han posat els pilars pera l'ampliació i per a la reforma institucional. I aleshores haurem de reconeixer, com de fet ja sabem ara, que cal explicar-se millor des de Brussel ·les, que cal més pedagogía i més publicitat i més deficit democratic ven9ut; que cal tenir la generositat de saber que la base del sistema vol més poder i més participació, que se li ha de donar. 48 49 Barcelona, i diría que només Barcelona, esta preparada per a un relleu sense traumes. La ciutat esta en el millor moment. Hem desenvolupat una cosa molt efectiva, i ara ho podem dir perque tothom ho sap, com és tenir una Alcaldía "exterior" i una Alcaldía "interior". �Ofereixo al Govern catala un acord important; seriosament, en nom de Barcelona. Més autoritat i una mica de reconeixement. No ens fa res donar un immoble o un palau pero volem reconeixement, és a dir, que no es faci d' amagat, que no sigui vergonyant. Barcelona ho ha pagat, els ciutadans ho han pagat amb els seus impostos i per tant s'ha de tenir reconeixement. Reconeixement vol dir col·laboració, col·laboració que és fücil de trobar quan hi ha generositat. I demanem ambició. Volem entrar en una fase en la qual, si fins ara hem anat molt bé, tinguem motius per dir que d'aquí a deu anys continuarem anant molt bé. Sabem que la ciutat s'hi juga molt. Oferim aquest acord també al Govern espanyol. El Govern espanyol hité molt a guanyar, perque si és capa9 d' entomar el tema de les grans ciutats, i en particular els temes de Barcelona, haura demostrat que no és un Govern dominat pel finarn;ament autonomic i, des del punt de vista més estrictament economic, per la liberalització o la privatització. Ha de demostrar que és alguna cosa més que aixo, que és una cosa més que el pacte que l'aguanta i que el dogma que el sustenta interiorment, la privatització. Que és capa9 de governar. Si entén Barcelona, ho sera. Pero ha de fer-ho aviat perque en poc temps, el mes de mar9, haura passat un any. Nosaltres ens oferim amb tota franquesa. No hi ha vel-le'itat de cap mena, i menys per part d'un alcalde que diu que se'n va. I que no es pensa tornar a presentar i que no busca cap mena de reconeixement. 50 Volem la Barcelona de riu a riu. Volem reivindicar el passat amb la Mina i el futur amb el Congost i el Besos, la nova frontera que tenim. Ho podem fer. Fa dotze anys, quan vaig anunciar que un día aniríem caminant en vint-i-cinc minuts des de la Sagrada Família fins al mar, malta gent va riure. I aixo es va fer. Ara us die que d'aquí a vuit anys anirem al Llobregat i al Besos el cap de setmana a gaudir en un entorn de lleure i de natura. I us die que el TGV arribara a la Sagrera - ja ho van dir Chirac i Aznar i van dir-ho González i Mitterrand, no és que ho digui jo-, que estara en marxa la connexió fins a l'aeroport i que l' aeroport tindra tres pistes i que Barcelona sera la Porta del Sud d'Europa. La diferencia és que en aquell moment, quan jo deia tot aixo, estava tot escrit, tot dibuixat, perque havíem tingut quaranta anys per pensar-hi. No ho sabíem, pero el més difícil estava fet. Ara no. Ara ho estem dibuixant. Tenim molt dibuixat -el llapis de l' Acebillo és incansable-, pero ara hem de pensar i fer alhora. Aquest és el repte que nosaltres tenim. Tenim un calendari guanyador. L' any 1997 tenim uns grans congressos, el 1998 també i el 1999 tindrem el congrés de IULA i de Metropolis, les organitzacions que agrupen totes les ciutats i arees metropolitanes del món. Mirarem que sigui possible que el 1999 a Barcelona neixin les Ciutats Unides; les Ciutats Unides d' acord amb les Nacions Unides. Tenim un calendari guanyador i el seguirem. La ciutat segur que el seguira. A mi em toca llan9ar-lo i aquest és 51 �l'any crucial. Jo hi dedicaré tot el meu esfor9 sense perdre, com he dit, contacte amb el dia a dia, amb el present i amb la ciutat. ,, Index onomastic Moltes gracies. ..: 52 Acebillo, Josep Antoni, 51 Aznar, José M., 40, 51 Basáñez, Josep Manuel, 24 Blanch,Joan, 15 Bono, José, 38 Brande, Luc van der, 45 Busquets, Joan, 16 Capmany, M. Aurelia, 21 Chirac, Jacques, 51 Clos, Joan, 47, 49 Comadira, Narcís, 37, 38 Companys, Lluís, 21 Coromines, Joan, 37 Delors, Jacques, 21 Duran, Pere, 4 7 Ferrer Salat, Caries, 31 Gil de Biedma, Jaime, 19 53 �Col·lecció Alcaldia Gomes, Femando, 46 González, Felipe, 40, 51 Grant, James P., 20 Havel, Vaclav, 19 Kelly, Ellsworth, 17 Mitterrand, Frarn;:ois, 19, 51 Oller, Josep Lluís, 24 Pla, Josep, 24 Prodi, Romano, 31 Puigserver, Fabia, 21 Pujol, Jordi, 45 Rahola, Pilar, 39 Roig, Montserrat, 21 Rutelli, Francesco, 46 Sala, Merce, 19, 32 San Miguel, Carme, 26, 39 Santer, Jacques, 30, 31 Serra N arcís, 47 Serra Martí, Josep M., 19, 21 Serratosa, Albert, 29 Soares, Joao, 46 Stoiber, Edmund, 45 Tierno Galván, Enrique, 15 Trias Fargas, Ramon, 19 Truñó, Enrie, 4 7 Vidal Beneyto, José, 4 7 Vintró, Eulalia, 20, 39 l. L'estat de la ciutat, 1983-1990 2. La ciutat i els Comtes de Barcelona 3. Balan9 de l'any 1991. L'estat de la ciutat 4. Ciutats per Europa. Discursos de Josef Hofmann, Pasqual Maragall i J acques Delors 5. Balan9 de l' any 1992. L' estat de la ciutat 6. Declaració Rio-Barcelona, 1992. 7. Balan9 de l'any 1993. L'estat de la ciutat 8. Balan9 de l'any 1994. L'estat de la ciutat 9. Balan9 de l'any 1995. L'estat de la ciutat. Barcelona i el repte europeu 10. Balan9 de l'any 1996. L'estat de la ciutat 54 55 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1996 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-01-09 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Europa Description An account of the resource Conferència que repassa l'actuació municipal de l'any 1996 i és la última de Maragall com a alcalde. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2728/19940225_CCCB.pdf be701e4c1a74418da5a09c862abcb8bd PDF Text Text Paraules de l'Alcalde n la inauguració del Centre de Cultura Contemporánia de Barcelona (25 de febrer de 1994) AUTORITATS, AMICS I AMIGUES, L'OBERTURA DEL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORàNIA DE BARCELONA ÉS UNA GRAN NOTICIA PER A LA CIUTAT. QUAN VAM CLOURE ELS JOCS OLÍMPICS, ENTESOS COM A LA GRAN OCASIÓ I EL GRAN PRETEXT PER A LA TRANSFORMACIÓ URBANA DE LA CIUTAT, VAN DIR QUE ELS ANYS A VENIR EREN ELS ANYS DE LA CULTURA. SETZE GRANS PROJECTES D'INFRASTRUCTURA CULTURAL ES TROBAVEN ALESHORES EN MARXA. DUR-LOS A TERME ERA I UNA FEINA DIFÍCIL, INÉS ÉS EN UNS MOMENTS, COM ELS PRESENTS, D'AUSTERITAT PRESSUPOSTàRIA. PERo TOTS ÉREM I SON CONSCIENTS DE LA IMPORTàNCIA ESTRATèGICA QUE TENIA PER A LA CIUTAT AFIRMAR EL SEU CARáCTER CULTURAL. ARA N'ESTEM VEIENT ELS PRIMERS FRUITS. LA INAUGURACIÓ DEL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORàNIA DE BARCELONA ÉS EL PRIMER PAS PER A LA TRANSFORMACIo RADICAL DEL COR DE LA CIUTAT. LA CIUTAT VELLA I, BEN PARTICULARMENT, EL RAVAL, SoN TAN ENDINS DE LA CIUTAT QUE NO PODIEM �PERMETRE'NS QUE EN QUEDESSIN FORA. LA CIUTAT RENOVADA HAVIA D'INSUFLAR NOVA VIDA AL SEU CENTRE, PERQUè SENSE COR L'ORGANISME NO TÉ VIDA. PER AIXò VAN DISSENYAR UNA OPERACIÓ AMBICIOSA, QUE VAM BATEJAR AMB EL NOM DE "DEL SEMINARI AL LICEU", QUE VOL CONVERTIR EL RAVAL EN UN GRAN CENTRE CULTURAL, TEATRAL, LIRIC, MUSEÍSTIC I UNIVERSITARI. BEN AVIAT, ABANS D'UN ANY, OBRIRa LES SEVES PORTES, AQUÍ MATEIX AL COSTAT, EL MUSEU D'ART CONTEMPORANI DE BARCELONA. DAVANT SEU, LA UNIVERSITAT DE BARCELONA Hl INSTAL LARa LA SEVA FACULTAT DE GEOGRAFIA I HISToRIA. LA RENOVACIÓ DE LA CASA DE L'ARDIACA, SEU DE L'INSTITUT MUNICIPAL D'HISTÒRIA, í QUE ESTARá LLESTA ABANS DE L'ABRIL DE 1995, I LA1INSTAL-LACIó DE LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA EN DIVERSOS ESPAIS ENTRE LA RAMBLA I LA CIUTADELLA, SóN ELS ELEMENTS QUE CONFIGURARAN, A TOTS DOS COSTATS DE LA RAMBLÁ, UNA NOVA CIUTAT VELLA. L'AFIRMACIó DE BARCELONA COM LA CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA, COM L'ALTRA i CAPITAL D'ESPANYA I COM UNA DE LES CIUTATS EUROPEES DELA CULTURA NOMÉS SERà POSSIBLE, PERO, AMB LA COL . LABORP4Ió ENTRE LES INSTITUCIONS I AMB EL SUPORT DECISIU DE LA CIUTADANIA. N'ACABEM DE TENIR UN EXEMPLE EN L'INCENDI1DEL LICEU, QUE MALGRAT EL SEU CARáCTER DE TRAGèDIA HA DE SER VIST COM L'INICI D'UNA NOVA EMPENTA, D'UNA NOVA CONQUESTA. 21 �VULL APROFITAR LA PRESéNCIA DEL VICE-PRESIDENT I DE LA MINISTRA DE CULTURA, AIXI COM DE LES AUTORITATS CATALANES, PER REFERMAR LA VOLUNTAT DE BARCELONA D'ESDEVENIR, L'ANY 2001, LA CIUTAT EUROPEA DE LA CULTURA -ALLò QUE ANOMENEM, MÉS COL LOQUIALMENT, LA CAPITAL CULTURAL EUROPEA. BARCELONA HA FET DE LA SEVA CREENÇA EN LA CIUTAT COM A LLOC DE DIàLEG, D'INTERCANVI I DE PROGRÉS, LA SEVA APOSTA DE FUTUR. LES CIUTATS SóN EL LLOC ON LA HUMANITAT D1POSITA ELS SEUS PROBLEMES, I SóN TAMBE -PER PROXIMITAT, PER CONEIXEMENT DIRECTE DELS PROBLEMES- EL LLOC D'ON SORGEIXEN LES SOLUCIONS. L'EXPOSICIÓ AMB QUè S'INAUGURA EL CENTRE -LA VISIÓ DE LES CIUTATS DES DEL GLOBUS AL SATéL . LIT- PERMET ALGUNES CONSTATACIONS QUE, NO PER EVIDENTS, VOLDRIA ESTAR-ME DE RECORDAR. LA VISIÓ DES DE L'AIRE ENS DEMOSTRA ALIJO QUE SEMPRE HEM DEFENSAT: QUE LA CIUTAT NO ÉS DETERMINADA, NI ENCAIXONADA, PER UNS LÍMITS ADMINISTRATIUS, SINó PER LA REAL1TAT DEL SEU CONTINU URBà, DEL SEU MERCAT DE TREBALL, DE LA SEVA FORÇA D'ATRACCIo , LES VISIONS MÉS LLUNYANES, I NOCTURNES, DES DEL SATeL LIT ENS MOSTREN L'EXTRAORDINàRIA POTèNCIA DEL FET URBà AL NOSTRE CONTINENT: LES CIUTATS SóN LA FORÇA D'EUROPA. �EL FET QUE LA CIUTAT HAGI ESTAT L'EIX QUE ARTICULA EL PROJECTE CULTURAL DEL CENTRE QUE AVUI INAUGUREM ÉS DONCS COHERENT AMB LAPREEMINENÇA QUE ATORGUEM AL FET URBá I AMB LA TRADICTó BARCELONINA DE REFLEXIÓ SOBRE L'ARQUITECTURA I L'URBANISME. TAMBÉ ÉS COHERENT AMB AQUESTA TRADICIó L'EXTRAORDINàRIA REHABILITACIÓ DE L'ANTIGA CASA DE CARITAT QUE HAN DUT A TERME PIÑóN I VIAPIANA, DOS ARQUITECTES QUE ESTAN DEIXANT LA SEVA EMPREMTA PERSONAL, QUE ÉS TAMBÉ LA DE L'ESCOLA D'ARQUITECTURA DE BARCELONA, EN LLOCS PROU SIGNIFICATIUS DE LA CI4JTAT. LA CASA DE CARITAT SERà PER A MOLTS DELS NOSTRES CONCIUTADANS, I PER ALA MAJORIA DELS QUI ENS VISITEN, UNA AUTéNTICA DESCOBERTA. ELS SEUS EFECTES CONTAMINANTS, DE ONTAMINACIó POSITIVA, SERAN BENEFICIOSOS PER A TOT EL RAVAL. AQUESTA VA SER L'APOSTA DEL CENTRE POMPIDOU AL MARAIS PARISENC -UN CENTRE AMB QUI EL CCCBSANTINDRá, A PARTIR DEL JUNY QUE VE, UN INTERCANVI PRIVILEGIAT- I AQUESTA SERà TAMBÉ LA NOSTRA AMBICIó. UNA AMBICIó QUE AVUI, DE FORMA ESCLATANT, COMENCEM A FER REALITAT. MOLTES GRàCIES. ord. 1. #7 cccb.txt � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de l'Alcalde en la inauguració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (25 de febrer de 1994) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-02-25 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Barcelona Cultura Museus Description An account of the resource Discurs de l'alcalde el dia de la inauguració de l'edifici del CCCB a l'antiga Casa de la Caritat. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/31/2731/19950319_CartaPM_Semprun.pdf 70ac12af2bf80afff9ad79e97f9f1aaa PDF Text Text li I t EL ALCALDE DE BARCELONA Barcelona, enero de 1995 Sr. Jorge SEMPRÚN París Querido Jorge, Gracias por tu librito titulado con un poema de Celan "Ein Grab in Wolken". Es una obra de arte, como lo fue, en pequeña escala, vuestra presentación del Camus inédito en Barcelona, con la hija de Camus, F. Malraux, Gallimard y Toni Mari. Me ha interesado sobre todo tu especulación, en el mejor sentido, sobre la memoria alemana y europea. Tú sabes que Barcelona se postula para la capitalidad europea en el 2001. Pues bien, la oferta de la ciudad no es, esta vez, utilizar Europa para transformarse como ciudad, que es lo que hicimos con los Juegos Olímpicos, sino tratar de sugerir que se utilice a Barcelona, en el 2001, como pretexto para definir la cultura europea. ¿Ha llegado ese momento? Algo de eso se intuye en tu discurso de Frankfurt. Si Goethe fue el primer escritor europeo en tiempo real, y de esto hace más de cien años, puede que sí que haya llegado el momento de asumir críticamente nuestros pecados, como tú dices, y definirnos ante el futuro. Nuestros pecados alemanes, nuestros pecados españoles: todos ellos. Y al hacerlo con todos ellos a la vez estaremos ejercitando la cultura europea. Barcelona fue la última ciudad de Machado, que conoció el maravilloso Empordà con los ojos ya fijos en las nubes -que lástima inmensa- según he sabido por un texto de Joaquim Xirau editado en Méjico. Port Bou, el último puerto del Empordà, fue la tumba de Walter Benjamin, huyendo en dirección contraria de los mismos vientos que mataron a Machado. Barcelona, capital de Catalunya y mítica ciudad de la libertad durante la República y de algún modo aún durante el franquismo -así lo veía Pepe Bergamín antes de morir vasco y abertzale- ha sido también la ciudad donde más éxitos ha cosechado el socialismo hispánico Plaça Sant Jaume, I 08002 Barcelona (Espanya) Tel. 34-3-301 07 07 Fax 34-3-317 01 39 l �EL ALCALDE DE BARCELONA y el nacionalismo más o menos moderado: las dos fuerzas vertebradoras de la transición democrática española, amnèsica y por tanto vulnerable, como se ve. Tu predecesor de 1989 en el premio de Frankfurt, Vaclav Havel, en "Palabras sobre la palabra", es quien ha ido más lejos, quizás, en la expresión de una cultura europea venida del frío, superadora de nacionalismos voraces y universalismos ingenuos, hija de la locura centroeuropea y de la estupidez stalinista, coetánea del ecologismo y el pensamiento leve, escèptica y esperanzada a un tiempo. Me gustaría veros a los dos, a Havel y a tí, definiendo para Barcelona 2001 las líneas maestras de una partitura europea. Un abrazo y hasta pronto. Domingo, 19 de marzo de 1995 Querido Jorge, Hoy ha sido un domingo de marzo radiante. El sol ha bañado una vez más la ciudad invadida en domingo por sus propios ciudadanos, curiosos de verla y tocarla de nuevo, tan cambiada, tan bella, abierta al mar, rehaciendo sus mil heridas históricas. He ido al barrio de Sant Andreu a visitar un nuevo jardín en el entorno de la vieja Casa-Bloc del GATPAC republicano, el grupo racionalista que pensó la nueva Barcelona y la nueva España... y acabó exiliado en medio mundo, haciendo el nuevo Boston (Josep Lluís Sert), Montevideo (Vilamajó) y la Fundación Maeght en St. Paul de Vence (J.L1. Sert). 2 �EL ALCALDE DE BARCELONA El jardín de Roig i Batlle tiene sugerencias republicanas: la combinación de Jacaranda (lila), tipuanas (amarilla) y flores (rojas) ya ves lo que dará en primavera. Y un artefacto de hierro proyecta a las 12 una sombra esvástica, truculenta, en el suelo. Al volver a casa he releído tu librito de enero (Una tumba en las nubes) y me he encontrado con que la carta que quería hacerte para este libro de correspondencia, ya estaba hecha, escrita al final de tu epílogo. Pero al releer tu libro ahora, con mi viaje de anteayer a Frankfurt aún reciente y el frío ventoso todavía pegado en la espalda, no resisto la tentación de proseguir la reflexión de enero y las conversaciones de anteayer. Estuve con Daniel Cohn-Bendit -qué tipo más listo, un alemán nacido en Montauban, hijo de judíos alemanes fugitivos, como Benjamin-, con el alcalde Von Schoeler a punto de "plegar" como decimos aquí, con Eichel, ministro-presidente de Hessen y por supuesto en el Museo de Arte Moderno de Hans Hollein, uno de los más bonitos de Europa en su género. Sólo el Museo de Barcelona de Richard Meier, que abriremos el 29 y 30 de abril próximo, es mejor que el de Frankfurt. Pero de momento está vacío, hasta noviembre o diciembre. (Los Museos Contemporáneos se han convertido en templos, en obras de arte en sí mismos, en lugares de contemplación, silencio y reflexión a partir del negativo de nuestras vidas, que es el arte). Me gustaría que vinieras en abril a verlo. Si no puedes el 29-30, ven el 23 por Sant Jordi, el día de los libros y las rosas. El día más bonito del año en esta ciudad. Vuelvo a Alemania. Parece que ahora no quieren la moneda única, el ECU. Claro: con la peseta, el escudo y la lira y casi el franco, siguiendo al dólar por la pendiente de los cambios ¿para qué perder el marco, convertido él solo en la moneda europea? Si ya casi es la moneda de reserva mundial, con el dólar tan frágil ¿para qué sacrificarse por el sistema monetario europeo? El peligro es evidente. Alemania puede tener la tentación de, por primera vez, ser lo que el Kaiser y Hitler quisieron que fuera, pero ahora no por la fuerza sino por la economía. Afortunadamente, parece que Kohl, y también Scharping, son europeístas convencidos y están dispuestos a hacer sacrificios para disolver Alemania en Europa. Sólo así nacerá Europa, como tú decías. A los alemanes les impusieron en Versalles la autodestrucción económica e industrial, dejando intacto su estado, lo cual llevó, como Keynes preveía, a la 2* Guerra Mundial en menos de 20 años. Tras la 2" Guerra, los aliados cambiaron de táctica y destruyeron el Estado alemán (el federalismo impuesto por los ocupantes le quitó al gobierno federal no sólo el ejército sino 3 �EL ALCALDE DE BARCELONA la policía y la cultura, que son competencia de los lander). ¿Qué quedaba del Estado alemán? Sólo la moneda, y ésta se la dieron al Bundesbank, que puede ser hoy el baluarte de la resistencia alemana a crear una Europa realmente unida, incluso contra Kohl. Cohn-Bendit me dice que Kohl ya se impuso al anterior presidente del Bundesbank, KarlOtto Pòhl, en el tema de la reunificación (paridad 1:1 entre el marco occidental y el oriental, frente al 2:1 propuesto por Pòhl) y que volverá a hacerlo ahora con Tietmayer. ¡Dios le oiga! Porque sino la moneda única europea se irá a pique y la Europa unida también. Sólo después de los grandes sustos ha sido capaz Europa de saltar adelante. Si no aprovechamos éste, volveremos a las rivalidades nacionales, con Chirac en el lugar de Mitterrand -tras la renuncia de Delors- y Alemania escorada hacia el nacionalismo. ¿Habría que hacer un partido europeo o un mero movimiento europeo? ¿Habría que predicar el federalismo europeo de Delors y extenderlo al regionalismo europeo que Pujol y yo compartimos -con la diferencia que él quiere suprimir las ciudades, que son la substancia de Europa? En julio de 1985, volviendo de una reunión del Comité Olímpico Internacional en BerlínEste, con su imponente 9a Sinfonía incluida, presidida por Honecker y Samaranch, y su espeluznante Museo de Pérgamon, y sus tristes Biscúters locales... llegamos al Check-PointCharlie por Unter der Linden, olmos iguales a los dos lados, banderas casi iguales, alemanes iguales, y ahí tuve la sensación física de que Europa no existía, de que era un juguete en manos de gigantes exteriores que le habían impuesto esa pared absurda en medio. Así me hice europeista en el sentido -más allá de la política- de un sentimiento personal. Tu reflexión sobre las palabras de Thomas Mann en Frankfurt, 1949 ("mi patria es la lengua alemana") es una de las bases más sólidas que yo he leído de un pensamiento europeo no ingenuo, pero esperanzado. Es decir, de un pensamiento europeo, punto. Efectivamente, este modo de pensar comienza por el siguiente primer mandamiento: "mi patria no es mi lengua, mi patria es el lenguaje" (pág. 16 de la edición española). Pero sigue inmediatamente -si es que no la precede en la reflexión- otra idea: "lo alemán es un componente esencial de mi patria espiritual" (ibidem). Y una tercera idea, que en tu libro viene antes (pág. 14) pero que creo que es lógicamente posterior: "las patrias sólo son vías hacia el universalismo de la razón democrática". Déjame hacer dos o tres excursiones para explicarte el punto de vista catalán, desde Barcelona. En mi carta de enero te hablo un poco abruptamente del viaje de Machado de Barcelona al Empordà, destino a Francia. Lo abrupto viene de que para nosotros el Empordà es en cierto 4 �EL ALCALDE DE BARCELONA modo un sobreentendido. Es la tierra más bonita de la Tierra. Donde llegaron los griegos, donde el Pirineo, ya suave, se abraza con el Mediterráneo cada mañana y cada atardecer. Tan bello es que Joan Maragall pudo decir que llegará el día en que más les valdría a los ampurdaneses llamarse tales que llamarse catalanes por el bien de Catalunya -y lo decía en el contexto de una defensa de la necesidad de pequeñas patrias frente a un papanatismo europeo que ya entonces enseñaba la oreja: la verdad, concluía, está en el grano y no en la espiga. Los franceses se llaman franceses y todo el mundo entiende que son europeos. Los alemanes también. Pues los catalanes, también. Y llevado por ese entusiasmo por lo específico -después de aclarar que la mejor manera de ser buenos españoles era ser buenos catalanes- acababa defendiendo que Catalunya perecería si el Empordà desapareciese pero que volvería a nacer si de ella sólo quedase el Empordà. De ahí lo de que más nos valdría a todos en un futuro que los ampurdaneses se llamasen sólo ampurdaneses. Y lo mismo decía de Barcelona. Esa emoción por el lugar en tu caso es emoción histórica, pero también física. Aparece en la magia del monte de Ettersberg, junto a Weimar, en un domingo de marzo: vuelves a Buchenwald y ya no hay columnas de humo por las que tantos ascendían hasta "su tumba en las nubes donde no se está estrecho". Y propones fundar ahí, en Ettersberg, una institución europea destinada a la memoria y a la prospectiva. Es en Ettersberg donde debe refundarse Europa. Segunda excursión: de Maragall a Riba, como ha explicado bien Joaquim Molas, la relación entre creencia y lenguaje se invierte. Para Maragall sólo la palabra pura, poética, fruto de la emoción, es verdadera. Para Riba sólo la palabra permite pensar la verdad. "He cregut perquè he parlat" y no "he parlat perquè he cregut". Sólo el lenguaje nos hace libres. Pero claro, sin haber leído el modernismo, Riba no habría escrito sus elegías a Sunion, ni su maravilloso canto al exilio y a la paz del alma: Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany i la seva pau no es mudava; i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava no hi ha vist terrejar l'engany El poema termina con un canto al barquero que cesa de remar y se entrega, brazos colgando, echado en la frágil barca, a la calma del cielo y el mar. 5 �EL ALCALDE DE BARCELONA Justo lo contrario de lo que Maragall decía en "Excelsior": Vigila, esperit, vigila No perdis mai el teu Nord. No et deixis dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port. Y termina diciendo "no s'acaba el teu viatge, no s'acabarà mai més...". Viaje y quietud. Tranquilidad y vigilancia. Lenguaje y creencia. Esos son los polos de una de las almas de Europa, el alma catalana. Y seguramente de todas. Tercera y última excursión: sobre la patria como vía hacia la razón. Aquí nos la jugamos. La S S los sentimientos en beneficio de la razón, los desprecó. Desde Rosseau Z i l ^ e n t i m i e r t o s de patria, de compasión, de esperanza. La fraternidad era para Ï g Î n o f u " supuesto, igual que la libertad y la igualdad, no un sentimiento a construir lentamente. Un grupo que nació de la falsa calma del '94 (el año en quefigurabaque en España no había dëcc^nesqpues las europeas no lo son todavía en el sentido fuerte de la palabra, ¡grave Zo0 grupo que se denomina Catalunya Segle XXI, para denotar la precision de lugar S u n y ^ l o dado, lo concreto) y de tiempo (el futuro, no el pasado), dice en su S T q u e la patria se concibe como un punto de partida, no como un punto de llegad^ s T p ^ c e a tus palabras sobre la patria como vía hacia la razón y el universalismo. Se parece. No estoy seguro de que sea lo mismo. Un poeta de Girona que colaboró en el manifiesto de Catalunya Segle XXI lo dijo bellamente: "Catalunya corn a àgora i no com a temple". Te dejo. Eçpero tu respuesta y verte en abril en Barcelona. De nuevo, gracias por tu libro. Ha sido un regalo que ha durado de enero a marzo y que seguirá durando. Un abrazo para ti y para Colette. >asqual Maragall A L C A L D Í A Registre de Soriidz r 4 ABR.1995 N*...ms: � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.02. Relacions externes (correspondència com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Sèrie que recull els documents sorgits de la pràctica de les relacions externes de l'Alcalde de Barcelona (correspondència fonamentalment). Correspondència Document dirigit o rebut per mitjans de distribució a distància. Destinatari Persona o entitat receptora del document enviat per l'autor. Semprún, Jorge (1923-2011) Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta de Pasqual Maragall a Jorge Semprún Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-03-19 Type The nature or genre of the resource Carta Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Cultura Ciutadania Administració pública Model social Description An account of the resource Carta de l'alcalde Maragall a Jorge Semprún, reflexionant sobre el moment europeu i els seus reptes futurs. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Correspondència https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2735/InfComEsp_197506_n502_RadAme_p210_PM_BD.pdf 1750de3a859b5306fdd2b6d100bd52e2 PDF Text Text PASCUAL MARAGALL Universidad autónoma de Barcelona Los radicales americanos Educación y estratificación laboral e REO que las polémicas entre economistas neoclásicos y economistas radicales tienen casi siempre algo de frustración. Es como si los primeros fueran conductores de a¡¡tomóvil en la cuneta tratando de arreglar una avería y los segundos fuesen peatones incapaces de ayudar, poco interesados en el tema. En lo que sigue vamos a resumir algunos de los argumentos que los radicales desarrollan frente a las averías de la economía neoclásica, especialmente en el terreno de la educación y la estratificación de la fuer za de trabajo. No pienso que haya llegado todavía el momento de incorporar unos argumentos y otros a un marco más o menos común, susceptible de verificaciones empíricas válidas para todos. Sólo ocasionalmente se producen intercambios productivos entre la escuela neoclásica y sus críticos, éntendiendo por :productivo" cualquier ejercicio que confirme o refute limpiamente aseveraciones ajenas. El camino seguido por las ideas radicales en el campo que nos ocupa puede sintetizarse en los siguientes pasos: 1) Steve Marglin (7) pone de relieve que la división del trabajo en el sistema industrial norteamericano de principios de siglo para acá obedece a razones de control, dentro de la fábrica o empresas, más que a razones de productividad; 2) Samuel Bowles (1) trata de demostrar cómo el sistema educativo realiza la fun• Estas notas fueron preparadas inicialmente para una charla en el Colegio de Economistas de Barcelona. 210/ICE-JUNIO 1975 ción de legitimar esle control, cuya fundamentación no p uede hallarse ya sólo en los requisitos tecnológicos; Bowles y Gintis (2) llevan a cabo una ulterior investigación en el mismo sentido, integrando una crítica de lo que llaman el IQ-ism (la ideología que quiere que los éxitos académicos y económicos de un individuo son explicados por su coeficiente de inteligencia -lnte/ligence Quotient- obtenido por comparación de la edad mental con la edad cronológica del mismo); 3) Gintis (4) empalma con las corrientes europeas de marx:ismo influido por el existencialismo (A. Gorz (5) y grupos italianos corno lJ Manifiesto y desarrolla una teoría americana de la alineación; 4) Christopher Jencks (6) demuestra, desde una perspectiva no necesariamente radical, el fracaso del movimiento de escolarización en producir una mayor igualdad de ingresos en Estados Unidos; Bowles y Gintis (3) abren la vía hacia una nueva teoría de la empresa, basada en sus estudios anteriores, caracterizando a la empresa no ya (no sólo) como una unidad en la asignación de recursos, sino E:omo un sistema político. El orden de los pasos reseñados no sigue necesariamente el orden cronológico. Obedece más bien a los requisitos de mi orden de exposición. Pasando ipor alto la aportación de Marglin, que merece una atención especial, y aparte del tema que aquí nos ocupa, veamos qué es lo que dice Bowles (1) acerca de las relaciones entre el sistema educativo y la producción. 1. El sistema educativo satisface la necesidad de los empresarios de contar con una fuerza laboral capaz y disciplinada y de ejercer sobre ella un control social efectivo. 2. A medida que la importancia-del trabajo cualificado y educado crecía, las desigualdades presentes en la escuela se tornaban importantes para la reproducción de las diferencias sociales de generación en generación. 3. Las desigualdades de clase en el sistema educativo de los Estados Unidos no han disminuido en los últimos cincuenta años. 4. Y este último hecho no puede explicarse exclusivamente por las desigual- �EDUCACION dades constatables en el control de las Comisiones de educación (organismos electivos por distrito escolar y que dirigen la orientación general de la enseñanza y la contratación de profesores en el distrito). El esquema, puesto de relieve por Bowles, es un circuito que, partiendo de la existencia de una estructura de clases, termina en el reforzamiento de la misma, vía "desigualdad de poder político" -+ "desigualdad en la educación" -+ "legitimación y reproducción de la estructura de clase". Nótese, ante todo, que todo el argumento se desarrolla sin referencia alguna a la explotación, en el sentído marxista. De lo que se trata es de la existencia (o mejor de la persistencia) de unas relaciones sociales de producción entendidas en forma positiva: "estructura autoritaria, tipos prescritos de comportamiento y respuesta característicos del lugar de trabajo" --(1) pág. 3-, estructura jerárquica típica de· las grandes empresas, definida en cada estrato por la cantidad de control de cada uno sobre el trabajo realizado por uno ·mismo y .por los demás -idem, págs. 10 y 22-; "sistema de derechos y responsabilidades, obligaciones y recompen sas~ que gobierna la interacción de todos Jos individuos implicados en la actividad productiva organizada" ---{2) pág. 74--. En estas condiciones, el esquema, en principio, es aplicable tanto a las sociedades socialistas avanzadas (típicamente la URSS) como a los Estados Unidos. Así lo dejan entrever algunos radicales en ocasiones (Bowles, por ejemplo, en (1), pág. 22; Gintis (4), pág. 12; Bowles y Gintis (7), p ág. 75). Lo importante, parece, no sería tanto la explotación, que depende del nivel de salarios, como la copresión, o la alienación --como diría Gintis- implícita en las relaciones c;¡ue los individuos establecen entre sí y con los medios de producción, en la empresa. Aunque explotación y alienación, como veremos, no son independientes. Las funciones del sistema escolar, analizado en su evolución histórica en Estados Unidos desde mediados del XIX en adelante, son reseñadas por Bowles del modo siguiente: 1. L a escuela sustituye a la familia en la transmisión de cualificación labo- ral, a medida que el sistema de fábrica se impone, a lo largo del XIX . 2. La generalización de la enseñanza básica p uede trazarse históricamente como una respuesta al aumento de la combatividad política de los trabajadores, o, como en el caso de Inglaterra (1867), como garantía tras la emancipación electoral de los obreros. La burguesía está, en esa época, convencida de que la educación suaviza las reivindicaciones obreras. 3. La escuela prepara a los hijos de la clase obrera para el trabajo de fábrica al enseñar: disciplina y puntualidad, sumisión a una autoridad extrafamiliar, responsabilidad individual por el trabajo realizado, aceptación de la autoridad estatal (el maestro); en fin, una ideología de contenido burgués*. 4. La escolaridad es particularmente importante en América para integrar las sucesivas oleadas de inmigrantes rurales de E uropa. (Pienso que este factor 1puede ser decisivo para explicar el adelanto de los Estados Unidos sobre Inglaterra en la aplicación de la ensefi.anza elemental universal.) 5. A medida que el trabajo a destajo y los incentivos ligados al producto van siendo sustituidos, la escolarización se va haciendo imprescindible para motivar a los trabajadores en la aceptación de tareas cada vez más carentes de sentido. 6. La escuela, por último, funciona como un medio de asignar a los jóve- • Bowles (1) p. 6, cita a uo economista norteamericaoo -Thomas Coopcr, 1823-, que di~ lo siguiente "La exteosión de la educación a toda la comunidad tenderá a quitarle a la gente de la clase obrera la idea, que se ha metido eo las cabezas de nuestros mecánicos y que prevalece cada vez más, de que el trabajo manual es mal remunerado en la actualidad debido a la colusión de los ricos contra el pobre.; de que el trabajo puramente mental es comparalivamen poco valioso; de que la propiedad y la ri.queza no tendrían que ser acumúladas y transmitidas; de que cobrar interés sobre los préstamos y benefic.ios sobre el capital es injusto. La gente equivocada e ignorante que toma estas fa. lacias l)Or verdades aprenderá, cu.a ndo tengan oportunidad de aprender, que Ja institución de la sociedad política tuvo su origen en la protección de la propiedad." ICE-JUNIO 1975/211 �nes sus puestos en la estructura de clases. Al movimiento en favor de la "common school" (enseñanza universal e igual para todos) de mediados del XIX sucedió, al cambiar el siglo, el movimiento "progresivo" en favor de dar a cada individuo la enseñanza que necesitaba. Ahí comienza el desarrollo de las escuelas profesionales, que funcionan, junto al bachillerato superior (high school) como un medio patente de reproducir la estructura social. Es característico el hecho de que, para 1900, muchos hijos de trabajadores llegaban ya, en Estados Unidos, al bachillerato superior. La diversificación del trabajo en la fábrica, que se iba desarrollando en jerarquías cada vez más amplias y complicadas, exigía una estratificación paralela del sistema educacional, y a ello respondía el movimiento progresivo con todo y su carga de humanismo paternalista. Si a .principios de siglo se intentó mantener la "high school" como institución diferencial para los hijos de la clase alta, hoy, nuestra BOIWles, es el College *, y especialmente el College de cuatro años (por contraste con el Junior College de dos años) el que sirve esta función. ·M añana será la Graduate Facu/ty (q segundo ciclo universitario, que en Estados Unidos adquiere bastante autonomía respecto del .primero). Parece como si se tratase de una "escala móvil" de la éducación, cuya función no estaría tanto en enseñar determinadas habilidades o transmitir determinados saberes, sino en mantener un abanico de saberes y credenciales suficientemente amplio y diversificado como para duplicar el abanico de puestos ofrecido por la jerarquía productiva y desarrollado por la estructura social. Naturalmente, la prueba de esta hipótesis debería basarse en la evidencia correlativa de un progreso más lento de la estructura de requisitos imprescindibles para la producción. Este es un punto no aclarado por los radicales. A veces, como al principio de Bowles (1), parece que la importancia económica de la cualificación y los saberes productivos está tecnológicamente determinada (en ello se basa precisamente la obsolescencia de la familia, al iniciarse el proceso, en tanto que institución socializadora del niño). * El College americano corresponde aproximadamente a nuestro primer ciclo universitario. 212/ICE-JUNIO 1975 Otras veces parece como si se insistiese en que los saberes adquiridos fuesen importantes, sí, para obtener el puesto correspondiente en la jerarquía productiva, pero en modo alguno para desempeñar tareas productivas una vez en el puesto. La evidencia presentada por Bowles no va tan lejos. Muestra: 1) que los hijos de los padres situados en lo alto de la pirámide reciben más educación: 50 por 100 de los bachilleres (o 40 por 100 de los jóvenes "en edad") van a los College; pero sólo de 25 a 35 por 100 de los hijos de obreros; 2) que los hijos "afortunados" reciben no sólo más sino mejor educación (puµto en qu e Bowles empieza a librarse de la im putación de que su trabajo se preocupa sólo de la igualdad del acceso a la educación) y que además las di ferencias en el tipo de educación --clases reducidas y libertad de elección para los hijos de los ricos, clases masivas y organizadas entorno a criterios disciplinarios para los de los obreros-- tienden a reproducir el tipo de diferencias entre los desempeños en lo alto y en la base de la jerarqu ía 1productiva; 3) que los resultados obten idos en la escuela difieren entre clases sociales pero no explican por sí solos las diferencias de asistencia a los College, que sería la explicación cómoda. Hasta cierto punto, sugiere Bowles, los padres obreros intemalizan en sus preferencias el tipo de elección (o mejor la falta de ella) que se les ofrece en cuanto a qué clase de educación necesitan sus hijos, "reflejando quizá (en su preferencia por los métodos educacionales autoritarios) sus propias experiencias en el trabajo, que les han demostrado que la sumisión a la autoridad es un ingrediente esencial de la capacidad de un individuo para obtener y mantener un empleo seguro y bien pagado". _ De este modo, sigue el argumento, el sistema educativo prepara efectivamente a los niños y jóvenes para su adscripción futura a roles sociales que varían significativamente, de lo alto a la base de la jerarquía productiva, en autonomía e independencia. Los hijos de las clases dirigentes aprenden seguridad en sí mismos; los de los obreros, obediencia. Bowles supone, además, que si los matrimonios tienden a producirse entre gente de la misma clase (pues normalmente se incuban en las escuelas y Colleges) tienden a consolidarse subculturas de clase ca- �EDUCACION racterizadas cada una por un determinado tipo de rasgos psicológicos, que son los que cuentan a la hora de hallar un puesto en la estructura productiva. Este desarrollo correlativo de las dos estructuras (social y productiva), vía sistema educacional y subculturas de clase, halla refuerzo en la estructura política. Las clases dirigentes, dada su desigual proporción de poder político, determinan: 1) los criterios, y 2) el tipo de financiación del sistema educativo, contribuyendo a perpetuar las diferencias. Es importante en este sentido la tradición norteamericana de financiación local de la educación, puesta que, dada la segregación racial y por rentas en el mercado de suelo y vivi<indas, los recursos por alumno entre distritos escolares difieren grandemente*. En cuanto a los criterios (de admisión y graduación) en las distintas fases del sistema • En el estado de Texas, por ejemplo, los gastos por alumno en 1969-70 iban de un máximo de $ 5.334 a un mínimo de $ 264. Ver estos datos e información sobre la demanda de Juan Serrano contra el Estado de California por haber tenido que cambiar la residencia para dar enseñanza decente a sus hijos, estimada por el Tribunal Supremo del Estado, en P. Maragall: "Problemas de economía urbana. New York, 1971-72", Boletín del GTP, Ayuntamiento de Barcelona, número 28, págs. 40 y ss. escolar, no es preciso que las clases altas controlen directamente las Comisiones de educación. Basta con que definan la aptitud o excelencia en términos de variables en las que los hijos de las clases altas tienden a ser más aptos o sobresalir más (por ejemplo, aprovechamiento escolástico). De este modo la responsabilidad ,p or los resultados desiguales obtenidos en la escuela parece ser ajena a la clase alta y residir en todo caso en la carencia, por parte de los jóvenes de las clases inferiores, de una subcultura adecuada. Al mismo tiempo, el sistema de "pruebas objetivas" (que apareció a principios de este siglo para mitigar la franca desigualdad del "movimiento progresivo"), al permitir el paso hacia arriba de unos pocos jóvenes procedentes de las clases inferiores, contribuye a fortalecer las virtudes legitimadoras del principio según el cual hay que premiar la aptitud sobresaliente {"reward excellence"). Bo:wles se pregunta si, de acuerdo con los estándares convencionales de eficiencia (maximizar el valor añadido), no podría ponerse en cuestión este principio ("reward excellence") para conseguir el mayor incremento posible en las capacidades individuales -seleccionando quizá a la gente con notas medias, o bajas, en las pruebas de admiICE-JUNIO 1975/213 �s10n a los Colleges- en vez de maximizar el ".producto bruto" a base de admitir a los mejores. "Si la ganancia incremental es el objetivo, resulta todo menos obvio que haya que escoger a los de arriba" (Bowles (1), página 25 n. y pág. 29). El .problema planteado es más propio de la teoría de la organización que da la asignación de recursos: "Considérese lo que ocurriría con la disciplina interna de las escuelas si el objetivo de los estudiantes fuera terminar los últimos en la distribución de notas." En ésta, como en otras ocasiones, la fuerza del sistema establecido estriba en ser el único consistente con la búsqueda de un óptimo dado el sistema de incentivos disponible. Pero nada indica que no puedan pensarse otros tipos de incentivos, ni que el óptimo actual presente sea precisamente el optimum optímorum. B OWLF.S y Gintis (2) completaron el análisis anterior integrando el papel del IQ-ismo en el esquema, a través de un análisis estadístico de las relaciones entre procedencia de clase, coeficiente de inteligencia (IQ) y éxito económico del individuo. Con ello trataban de refutar las versiones más crudas del IQ-ismo (Hernstein, Jensen), que afirman su transmisión hereditaria y la asociación causal del coeficiente de inteligencia con el éxito económico. Procedencia de "clase alta" y "alto IQ" son dos variables que correlacionan bien estadísticamente. Por otro lado, "clase alta" y "éxito individual económico" también se asocian satisfactoriamente. De ahí la posible confusión. En su tratamiento de los datos, Bowles y Gintis muestran que la procedencia social es la variable clave: la asociación estadística entre .procedencia de la clase alta y éxito económico se reproduce casi exactamente si se eliminan las diferencias de IQ infantil entre disti ntas clases socales; es deci r, 'Para individuos del mismo nivel cognoscitivo .pero distinta clase social, la asociación de esta última con el éxito económico es casi la misma que antes. En consecuencia "la transmisión intergeneracional del status social ·y económico opera principalmente vía mecanismos no-cognoscitivos" a pesar de que el sistema escolar premia los coeficientes de inteligencia elevados y de que el IQ y 214/ICE~UNIO 1975 la procedencia de la clase alta están asociados. Uniendo, entonces, la demostrada irrelevancia del mecanismo especfficamente genético (que operaría vía IQ) en la reproducción de generación en generación de la desigualdad económica con: 1) la irrelevancia de los logros cognoscitivos en la contribución de Ja escolaridad al éxito económico individual, y 2) el hecho de que la mayor parte de la asociación entre IQ y éxito económico puede ser explicado por Ja común asociación de estas variables con la educación y la procedencia de clase, puede concluirse que el coeficiente de inteligencia no es un importante criterio intrínseco para el éxito económico individual. Lo cual parece privar de base a afirmaciones como las de Jensen acerca de la "inevitable asociación entre status e inteligencia sobre la base de que la sociedad premia el talento y el mérito", o de Hernstein sobre la "virtualmente hereditaria meritocracia", producto· presunto de la reforma liberal de la enseñanza. De todos modos, el coeficiente de inteligencia juega, a nivel ideológico, un importante .papel en el sistema norteamericano de estratificación social, que es una resultante, en opinión de Bowles y Gintis, de la jerarquía productiva. En efecto, como las muestras arriba citadas indican, el IQ es un factor decisivo en la legitimación de las relaciones sociales de producción (idénticas, como vimos, para Bowles, al sistema burocrático de estratificación en la actividad productiva). El análisis procede así: 1. La producció.g. capitalista es más to- talitaria, en su organización" de lo que los modos de organización de las otras esferas sociales (familia, relaciones interpersonales, leyes, política) harían prever. Y es falso, como muestra la evidencia hlstórica,. que ese carácter totalitario sea "naturalmente" admitido por los individuos implicados. La jerarquía burocrática no es, ni ha sido históricamente, una construcción que no haya necesitado de violencia de algún tipo para imponerse. 2. De ahí el papel del IQ-ismo. Esa ideología fuerza el tipo de adhesión preciso: es indispensable que la gente acepte lo impuesto como natural. �El mecanismo de asignación de la gente a los puestos en la jerarquía y de recompensas diferenciales a esos puestos debe tener visos de igualitariedad. El IQ-ismo cumple su cometido: 1) al proporcionar una justificación técnica (tecnocrática, según nuestros autores) de la jerarquía productiva, y 2) al proporcionar una explicación meritocrática del encaje entre individuos y puestos en la jerarquía. Los atributos principales para cada empleo pasan a ser, en esta visión, de tipo cognoscitivo y psico-motor. Como corolario, debe pensarse que un sistema así, basado en la eficiencia, debe abjurar de toda consideración referente a casta, raza, sexo u origen étnico. 3. 4. Pero el IQ-ismo no cumpliría su pa.p el si su aceptación se limitara a los círculos académicos y dirigentes. Y, en efecto, esa ideología se abre paso en la mente del pueblo, a pesar de que el coeficiente de inteligencia no es determinante de los logros ocupacionales y de que pocas ocupaciones requieren factores cognoscitivos para obtener la plaza, pero gracias a la asociación indirecta entre unas y otras variables. ¿Cómo se adueña tal ideología de la mente popular? A través de la experiencia escolar de los individuos. El sistema escolar, con su objetividad putativa, su orientación meritocrática y su ·eficiencia técnica en la oferta de las necesidades cognoscitivas de la fuerza de trabajo,, va imprimiendo en la gente la convicción de que su individual coeficiente de inteligencia ha sido adquirido en una competición abierta y equitativa, y de que, además, el éxito económico depende de aquel coeficiente. "Cuanto más fuertes son las asociaciones estadísticas entre IQ y nivel de escolaridad y entre IQ y éxito económico, y más débiles son las relaciones causales entre las mismas variables (entendiendo por asociación estadística el coeficiente de correlación simple, y por "relación causal" la derivada parcial de de una variable con respecto a otra) mejor cumple la ideología del IQ su .papel legitimador". Es decir, mejor se resigna cada uno a su suerte y a aceptar el abanico de "suertes posibles" tal como está definido por la jerarquía laboral. 5. El análisis histórico muestra, a través de la sucesión de movimientos en fa. vor de Ja enseñanza universal e igual para todos, el movimiento "progresivo", las pruebas objetivas, la introducción de criterios de eficiencia en la evaluación (Carnegie) y el Eugenies Movement (que presentaba visos de seriedad científica a la pretendida conexión entre carácter moral, inteligencia y valor social, sobre una base biológica común), que el actual relacionar la escolaridad,, el coeficiente de inteligencia y el éxito económico proviene de un esfuerzo consciente dirigido en .parte a administrar y legitimar el nuevo orderi económico basado en la división jerárquica del trabajo. En base a lo precedente, Bowles y Gintis "(rechazan) la noción de que el sistema educacional funciona o ha .funcionado alguna vez primariamente para producir las aptitudes cognoscitivas que la modernización del sistema económico iría tornando escasas y por tanto valiosas". "La capacidad cognoscitiva no es un bien particularmente escaso, y por tanto conlleva una mínima retribución intrínseca." "Las aptitudes cognoscitivas adecuadas, concluimos, son generadas como un subproducto de la presente estructura de la vida familiar y la escuela." e ABE entonces preguntarse: ¿Qué es lo que realmente determfaa las posibilidades individuales de tener éxito?, no siendo ya el IQ un elemento ex.plicativo poderoso. ¿Cómo se transmite realmente de padres a hijos Ja probabilidad de éxito en una sociedad en la que ya no basta la mera transmisión de capital físico o monetario para explicar la diversidad de escalones de la jerarquía que se van reproduciendo? Contestar a estas preguntas obliga a estudiar el otro extremo de la cadena: cuáles son los criterios de contratación de los empresarios y cómo esos criterios conducen a unas deICE-JUNIO 1975/215 �des sólo puede reforzar los tipos de conciencia desarrollados en la sociedad global." Es preciso, pues, estudiar los criterios en virtud de los cuales los empresarios contratan, conceden plazas fijas, promocionan y pagan a los trabajadores; estudiar a continuación los procesos a través de los cuales estos criterios llegan a ser aceptados como justos· y estudiar por último cómo los individuos adquieren los atributos correspondientes. Se trata pues como decía, de andar el camino andado, pero en sentido inverso. Aquí me limitaré al primer trecho, el más trascendente desde el punto de vista económico, y también, claro está, el menos reiterativo. mandas consistentes con los mecanismos de reproducción de las características personales que se han ido estudiando hasta aquí. Yendo todavía más lejos, habría que determinar, a partir de un modelo racional de comportamiento del empresario, cómo se definen los empleos cuyas características deben encajar con la oferta de características producidas por el sistema social y educacional, y ver entonces hasta qué punto es justa la hipótesis de que la estratificación productiva determina la social-escolar. Para obtener un empleo, suponen Bowles y Gintis, es preciso pasar dos pruebas: 1) ser capaz de desempeñarlo y desear el puesto; 2) poseer las características de raza, sexo, edad, educación y comportamiento precisas para que la asignación de esa persona a ese puesto "contribuyan a. fortalecer la impresión de que el orden social de la empresa es justo". Esa posibilidad o capacidad para operar correctamente, .p or hipótesis, depende de las experiencias de cada uno en la familia y la escuela. La empresa no es en modo alguno una agencia socializadora completa y autosuficiente; su capacidad para moldear la conciencia de los trabajadores, y su comportamiento, de forma adecuada a sus necesida216//CE-JUNIO 1975 Lo primero que hay que preguntarse es cómo se definen los roles laborales. El objetivo central de los capitalistas, tanto individualmente como colectivamente, es perpetuar su posición de clase. Para ello deben: 1) definir una estructura adecuada de roles productivos, tal que permita mantener sin discusión al capitalista y la dirección en lo alto de la pirámide, 2) conseguir beneficios adecuados a largo plazo, sin lo cual la empresa dejaría de existiJ: *. Así pues, "se persiguen los (máximos) beneficios tanto para mantener el status de clase como en su calidad de fuente de ingresos". Creo que puede interpretarse este pasaje, crucial del trabajo de Bowles y Gintis (2), páginas 83 en el sentido de que el sistema no funcionaría si los beneficios de equilibrio a largo plazo (aw1 siendo distintos de cero) no permitieran una retribución significativamente más alta en la cumbre de la pirámide. Pero la existencia de un límite inferior (mayor que cero) para los benefios no inquietaría a la economía neoclásica en la medida en que ese "límite inferior" pudiera explicarse como salarios de dirección, producto a su vez de la escasez relativa de la capacidad directiva, como talento distribuido desigualmente por la naturaleza (física o social). Lo que hacen los autores radicales aquí es sugerir que capitalistas y dirección, al tener en sl!s manos la selección de técnicos, pueden definir los roles productivos de * Bowles y Gintis (2), pág. 83 n., rechazan la idea de que la maximización de las ventas o del empleo sean objetivos sustancialmente distinguibles de la maximización de beneficios de una economía --dicen- "mayormente competitiva como es la de Estados U nidos" . �EDUCACION tal manera que: 1) sea imposible, o difícil, que se .produzcan coaliciones de trabajadores capaces de elevar el nivel de salario por encima de aquel punto crítico a partir del cual las diferencias entre ese nivel y la retribución de los empresarios se hagan peligrosamente reducidas, y 2) sea imposibble a los trabajadores, dada la fragmentación (tecnológicamente innecesaria) de sus tareas, adquirir una visión global del proceso productivo, en cuyo caso la capacidad diferencial de los directores pasaría a ser comprendida en su auténtica falsedad. En todo caso, los sub-objetivos de los empresarios para perpetuar su posición social serían: 1) la eficiencia técnica (definir los puestos de trabajo dados los inputs); 2) el control (a la vez mantener la elaboración de decisiones en lo alto de la escala y mantener los costes laborales en línea con la economía en su conjunto), y 3) la legitimación de la jerarquía productiva. Estos sub-objetivos pueden no ser compatibles. Existe una ya abundante literatura demostrando que la recomposición de tareas y el trabajo en equi,po aumentan la productividad, y es aquí donde la perspectiva de ?intis (4) y Marglin (7) enlaza con la lmea europea de preocupaciones que ante~ citaba *. Y es precisamente cuando el pruner y el segundo objetivos entran en contradicción cuando más preciso se hace obtener el tercero. Las relaciones entre superiores, subordinados y colegas "no deben violar las normas de la sociedad global". "Y es precisamente por esta razón que un superior debe cobrar más que un subordinado,, cualquiera que sea la escasez relativa de los dos tipos de trabajo." Y es también por esta razó~ que, en condiciones normales, los empresanos no colocan a negros o mujeres por encima de los • Quizás sería más correcto decir que cada vez más algunos socialistas europeos se basan en ta aportación empírica americana. Así el trabajo de A Oorz (5) se basa en los trabajos de Geanlon, McGregor y Argyris. Las fuentes de evidencia citadas, por Bowles y Oinlis son Victor H. Vreem "Industrial Social Psychology'', en The Handbook of Social Psychology, vol. V, in Gardner Lindsey and Ellist Arensen (eds.), 1838, Y Gintis (Mr. D . Thesis). Actualmente este tema ha pasado a ser objeto de estudio ~e los Sin~ica­ tos, que, sin embargo, Je ~a~ el titulo desden.o~~ de "la cuestión del abumm1ento en el trabaJO , y del Gobierno, que ha editado un masivo estudio, Work in America. . blancos, o de los hombres; ni dan posiciones de mando a los jóvenes sobre los mayores (sí sobre los viejos), ni les parece deseable desasociar la autoridad jerárquica del nivel educativo, mientras los títulos académicos legitimen la autoridad, de acuerdo con los valores sociales dominantes. Provistos de este incipiente marco de hipótesis para una nueva teoría de la empresa, Bowles y Gintis están en condiciones de preguntarse por las características de la demanda de trabajo. Cinco conjuntos de características del trabajador parecen relevantes: 1. Los atributos cognoscitivos: cualificación técnica y operativa (saber escribir a a máquina, contabilidad, ingeniería química o car:pintería). Sin embargo, el punto central de los radicales es precisamente que este subconjunto no es el fundamental. 2. Rasgos de personalidad: tacto, perseverancia, docilidad . .. 3. Modos de autopresentación, como lenguaje y vestido, "distancia social" admitida respecto de las otras posiciones sociales y hábitos de identificación entre colegas. Esos atributos son valiosos para los empleadores en su intento por estabilizar y legitimar la estructura de roles productivos en la organización. 4. Características adscriptivas: raza, sexo, etc.; tienen un valor similar. 5. Credenciales educativas: nivel y prestigio de la educación. Con el mismo valor. Lo que todavía no se ha investigado suficientemente, según Bowles y Gintís, es cómo estos cuatro rasgos no-cognoscitivos del trabajador están relacionados entre sí. Pero puede presentarse un principio de evidencia empírica para la imporancia de cada uno de ellos. Ante todo, sin embargo, es preciso definir las características esenciales del orden burocrático: 1. Derechos, deberes y privilegios de los individuos se determinan al margen de las preferencias individuales o de cualquier decisión cooperativa de los trabajadores. 2. Las relaciones entre individuos se caracterizan por ser jerárquicas e interdependientes. ICE-JUNIO 1975/ 217 �3. 4. Dentro de la regla general de control desde artiba existen ámbitos sustanciales, pero limitados, de decisión autónoma por los trabajadores. La determinación de los roles laborales por la rentabilidad y la compastibilidad con el control desde arriba implica que los obreros no pueden estar motivados por las satisfacciones obtenidas en el trabajo. Los rasgos de personalidad característicos de la demanda de los empresarios se corresponden, entonces, en cada caso con la posición del puesto de trabajo en la jerarquía. Richard Edwards (8) ha demostrado, a través de puntuaciones simultáneas de una muestra de trabajadores (Boston) por parte de sus compañeros y por parte de los supervisores, cómo los más próximos a obtener una propuesta de promoción por parte del supervisor reúnen una serie de características, nunca mayormente cognoscitivas, que pueden resumirse así: para los niveles más bajos, el simple "respeto por las reglas"; para los más altos, a los que se permite" juzgar cuando y en qué circunstancias pueden prescindir de la letra de la ley, "internalización de los valores de la empresa"; en fin, para los niveles intermedios, la posibilidad para sus superiores de fiarse de ellos (dependibility). En cuanto a la auto..,presentación, Goffman (Th:: presentation of Self in Everyday Lije) ha mostrado cómo el cumplimiento del papel asignado exige de cada uno una prestación "dramática" adecuada. Así el médico debe no sólo curar, sino difundir ese aura de infalibilidad que conviene, etc. Se trata, como decimos aquí, de "vencer convenciendo". De las características adscriptivas (raza, sexo, edad) y sobre todo del credencialismo ya se ha hablado aquí suficientemente. "El empleador individual, cuando actúa individualmente, tiende a tomar los valores sociales y las creencias dominantes como datos, y los violará sólo cuando sus beneficios a largo plazo parezcan asegurados." E Nbién vista de lo expuesto,, y a la vista tamde la masiva bibliografía radical sobre el tema de la estratificación laboral y el papel de la educación en el mantenimiento de la desigualdad social derivada de 218/ICE-JUNIO 1975 aquella estratificación, no se acaba de comprender qué puede decirse (o qué es lo que se quiere decir cuando se afirma), que los radicales no se han preocupado del tema del capital humano *. El material que hemos resumido ha sido originado precisamente (ver en especial el último apartado de Bowles y Gintis (2), titulado "The failure of liberal Social Reform, etc."), por un deseo de criticar de arriba a abajo la teoría liberal meritocrática de acuerdo con la cual los saberes obtienen recompensa. Tras el fracaso de las reformas liberales, suele seguir, como sucede ahora en los Estados Unidos, una época de auge de las doctrinas genetistas. El esfuerzo de los radicales aquí reseñado va justamente en el sentido de ofrecer una alternativa adicional para explicar aquel fracaso, fracaso que se constata en trabajos como el de Jencks (6) sobre la incapacidad del sistema liberal de los años sesenta para alterar significativamente el grado de desigualdad de la sociedad americana. Pero las derivaciones del análisis aquí presentado, como es patente, van más allá de este empeño coyuntural. Se trata, especialmente en el caso de Gintis, de comenzar a construir una teoría crítica de las sociedades dominadas por la burocratización característica de las organizaciones de gran escala. La implicación básica de los radicales analizados es que no hay avance posible hacia la igualdad sin una sustitución (radical, claro) de la jerarquía productiva determinante de la alienación en el trabajo (Gintis) y de la estructura social desigual que infunde y traspasa todos los subsistemas aparentemente útiles para corregir las inequidades iniciales, como el subsistema educacional. Tanto si se piensa que el excedente económico es ya "excesivo" (Gintis), por lo que resulta factible experimentar con nuevos tipos de organización productiva --que sus trabajadores reclaman- aún a riesgo de perder ciertos grados de eficiencia, como si se piensa que, como señalan los estudios antes mencionados, una recomposición de tareas, un mayor grado de descentralización de las decisiones en caso de tareas .poco ruti- * Ver, en este sentido, el número de INFORMACION COMERCIAL ESPA1'10LA dedicado a los radicales americanos (abril 1974, número 488, esp. los artículos de R. Ortega y A. Pastor. En este número, aparte de un texto de Michael Zweig, quizá, no muy importante, no me parece que haya una lectura seria de esos radicales. �EDUCACION narias, más complejas y desusadas (Vroom, Gorz) aumentaría la productividad, es obvio que nos movemos en la dirección de considerar que el sistema económico no está ya suficientemente determinado por las constantes tecnológicas y psicológicas que tradicionalmente lo enmarcaban. Puesto que está demostrado que una u otra voluntad social organizada interviene en la determinación de los valores que adopta el sistema, piensan los radicales, es llegado el momento de enterrar la separación entre los deseos de cambio y las restricciones de una ciencia económica supuestamente neutral. Todo esto, como mostraba Hymer en sus cursos en la New School, no es ajeno a la penetración en Norteamérica de esquemas que valoran en mayor medida que el marxismo tradicional la incidencia de los subsistemas superestructurales (y en nuestro caso el sistema educativo) en la configuración de las relaciones fundamentales del modo de vida social. ¿Hasta qué punto estas esperanzas están justificadas sólo coyunturalmente? ¿Hasta qué punto responden precisamente a una situación provisional del capitalismo norteamericano, cuya crisis, tanto si deja de serlo como si se hace más seria a plazo medio, habrá propiciado sólo pasajeramente la ilusión de que cualquier cambio es posible? Seguramente es pronto para hallar respuesta a estos interrogantes. Constatamos, de momento, que existe un movimiento relativamente general (también en Europa) que trata de subvertir el orden tradicional de las determinaciones (tecnología-vida social) admitido casi sin solución de continuidad desde el siglo XVIII, con las excepciones pioneras del Bloomsbury keynesiano y la más conocida de la Escuela de Frankfurt. Todos parecen estar de acuerdo en que "el medio es el mensaje", en que la ciencia no es neutral, en que la tecnología es el producto, y los medios (de producción) el fin perseguido. BIBLIOGRAFIA (1) Samuel Bowles: "Unequal education and the reproduction of the social division of labor", Review of Radical Po/itical Economics 3, Fall/ Winter, 1971. (2) S. Bowles y Herbert Gintis, Texto sobre la estratificaión laboral y educación, distribuido en la Conference en Labor Mark et Stratification, Harvard University, March 16-17, 1973. Tomado de un artículo publicado en Social Po/icy, nov./ 1972 y en/ feb. 1973, págs. 73-96. (3) S. Bowles y H. Gintis, "Towards a new theory of the firm", ponencia presentada en la Conference on Labor, etc. Desconozco si las ponencias han sido publicadas ya. Para este artículo he trabajado sobre mis notas. (4) H. Gintis, "Alienation and Power'', RPPE, 4, 5 Fall 1972. (5) André Gorz, "The prison factory", New Left Review, M ay-June 1972. (6) C'hristopher Jencks, lnequality. A Reassesment of the effect of family and schooling in Americe, Basic Books, New York, 1972. Para una crítica liberal de Jencks y su colusión con la reacción antiliberal nixoniana, ver John D'Owen, "Inequality" , en Cha/len ge. (The Magazine of Economic Affairs), March/ April, 1973, pp. 59-62. (7) Stephen Margin, "What do bosses do", manuscrito no publicado, Department of Economics, Harvard University, 1971. Una porción de este manuscrito está vertida al francés en un libro de lecturas sobre el tema. Bibliografía ad icional del grupo radical de Harvard sobre el tem a : S. Bowles, "The efficient Allocation of Ressources in Education", Quarterly l oumal of Eco- nomics, May 1967; "Cuban Education and the Revolutionary Ideology", Harvard Educational Rcview (HER), 41, Nov 7 J ;"Schooling and inequality f rom generation to generation", l ournal of Po!ifica/ Eco110111y, May-Juoe 72; "The genetic inheritance of IQ and the intergcnerational Reproduction of economic inequality", H 111ward Lnstitute f.or Economic Rescarch, Septiembre 72; "Contradictions in U. S. Higher Education", en Jnmes Wcawer ed. Reatlings in Polilical Economy, Boston, Allyn and BacOJl, 73? S. Bowles y H. Gintis, "The ideology of progressive reform", en Henry Rosemont y Walter Feinberg (eds.). Work, Tecno/ogy and Educa/ion, Urbana, Illinois. S. Bowles y Henry Levin, "The determinants of scholastic achievement: an appraisal of sorne recent evidence'', Journal o/ Human Ressources, 3 Winter 68. (8) Richard Edwards, "Alienation and Inequality: Capitulist relations of production in a bureaucratic enterpri se", Ph. D. Dissertation, Harvard University, July 1972. Herbert Gintis, "Alienation ad Power: Towards a Radical Welfare Economics", Ph. D. Dissertation, Hervard University, May 1969; "New Working Class and Revolutionary Youth", Socia/ist R evolution J970; "Toward a Political Econorny of Education : A R adical critique of lvan Ilich's D eschooling Society" H. E. R., 42, 1, Feb. 72; "Education, Technology and the Characteristics of Worker Productivity" American Economic Assocation Preceedinr:s, May 7 1; "Power and Alienation", in James Weaver ed. R eadings ... ICE-JUNIO 1975/219 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Los radicales americanos: educación y estratificación laboral Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-10-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Economia Educació Ocupació Estats Units Bowles, Samuel Gintis, Herbert Description An account of the resource Article sobre la relació entre l'educació i el món laboral, en el context nord-americà. n. 502, p. 210-219 Source A related resource from which the described resource is derived Información Comercial Española: revista de economia del Ministerio de Comercio Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Publisher An entity responsible for making the resource available Secretaría General Técnica del Ministerio de Comercio EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 792 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2736/19930113_EstatCiutat1992_BD.pdf 679c84451dbd796b37d5683dc5d98fe5 PDF Text Text Conferencia de l'Excm. Sr. Alcalde Pasqual Maragall "BALAN<; DE L'ANY 1992. L'ESTAT DE LA CIUTAT" �'\ Senyor <lega del Col.legi, estimats amics: Realment la introducció que heu fet no podía ser més compromesa pera mi. No sé si vostes sortiran d'aquí, o si en sortireu, permeteu-me la familiaritat, sabent exactament que és el que heu de fer, o que és el que aquesta ciutat ha de fer l'any 93. En tot cas sí que en sortireu, n'estic segur, amb una clara idea del que pera nosaltres ha estat 1992 i del que el 92 pot representar coma punt de partida. Jo cree que, en acabar aquest any que tant havíem mitificat, predomina la idea que el 92 ha estat l' any de la culminació feli<;; d'una epoca. Una epoca de ressorgiment i de reconstrucció de Barcelona; l 'epoca de les urgencies historiques, l' epoca de les obres i de les presses, l' epoca de la gran il.lusió dels Jocs Olímpics. 13 �Pero voldria subratllar, un cop més, que a la fi del 92 no tan sois tanquem una epoca, sinó que en comencem una altra que pot ser molt millor. La il.lusió, ara, és saber que sobre les bases de la ciutat renovada, Barcelona, que és la capital de Catalunya, pot aspirar a ser, finalment, la gran ciutat de Catalunya, d'Espanya, d'Europa i del món que els catalans sempre hem desitjat. Comencem ara una nova epoca que també ha de ser l' epoca de la urbanitat, l' epoca de la cultura, l' epoca de l' austeritat, de l' equilibri, de la tranquillitat i de l' ecologia, l' epoca del gaudi i del manteniment de la ciutat i l'epoca de la promoció incansable i específica de Barcelona, en tots i cada un deis terrenys de la nostra acció. Primer capítol. De gener a juny: l'últim esfor~ per als Jocs Vull parlar, en primer lloc fent balan9 del any, del que va er el període gener-juny, l'últim esfor9 per als Joc per endiosar-me de prés en el que van ser estrictament els Jocs -ni que igui omerament, perque tots ho sabem prou bé- i finalment acabar amb les perspectives de l' any que ara tot just estem comen9ant. Els primers me os de l any ja van er en si mateixo una anticipació de l 'exit del Joc . El nostre primer exit va ser el compliment del terminis de les obres, trencant el mal on dels retards tan típic del nostre paí i que tant de mal havien fet en el pa at a la nostra imatge de gent treballadora i complidora de terminis. 14 Barcelona va ser, el primer trimestre del 1992, la ciutat de les grans estrenes: l'aeroport, les rondes, les lloses dels cinturons, les viles olímpiques, el port, la Barceloneta i el nou passeig Marítim, les noves torres de comunicacions, el Palau Nacional, la plm;a de les Glories, la Diagonal i la Meridiana ... Com els anys anteriors -recordeu l' any 90 l' estrena de Montjui:c, amb el Palau de Sant Jordi, i l'any 91 el Port Olímpic-, milers i milers de barcelonins van invadir les noves obres, i en van prendre possessió immediatament. Amb tot, en la darrera posada a punt de la ciutat -per a la qual vaig demanar el que en vam dir "la bossa dels acabats"-, encara no vam poder comptar ambla col.laboració de totes les institucions. No era pas, aquesta, cap novetat. Jo <liria, fins i tot, que en aquell moment -situeu-vos en el record-, la retürica batalla de la "catalanitat" -on el nacionalisme moderat va ser aquesta vegada més arrauxat que el més radical- va ser percebuda pel públic amb una mescla de complicitat i d' escepticisme. Allo no era el més important. El més important era fer-h5J bé. El més important era fer-ho bé i amb naturalitat. Es a dir, no amagar res, no prohibir res, dissuadir amb la for9a de l'esdeveniment tots els oportunismes possibles. L'oportunitat per damunt de l'oportunisme. Jo cree que aquesta va ser la psicologia dels barcelonins en aquell moment. Deixeu-me que faci una breu dramatització, una breu escenificació del que va ser aquell moment. 15 �A voltes penso que aquesta peripecia interna nostra, que es pot dramatitzar i de vegades, si és el cas, dramatitzem, ens deu donar davant del públic del món un escreix d'interes i de tensió. Aquests personatges, deuen pensar, a més són una nació, tenen un idioma, una cultura, una bandera i tenen sentiments propis. 1 ara ve el millor: a sobre, conviuen amb els altres pobles d 'Espanya. Únic! en l'Europa que estem vivint. Jo cree, repeteixo, que aixo ens dóna un escreix d'interes. Pero aixo ens dóna també, interiorment, un excés i un escreix de tensió. Com oblidar el setembre del 89 a MontjuYc? 1 la petita provocació en la meravellosa tarda, en el meravellós capvespre d'Empúries? (Altrament, tota una prefiguració del que havien de ser els Jocs. Alfa hi havia, in-nuce, tot, tot el missatge dels Jocs i la poesia dels Jocs.) bé he estat a la presó i ara del que es tracta és de fer-ho bé". Fer-ho bé es va convertir en una obsessió. 1 l'equip Abad, Fontana, Vifa, Fonseca, Pere Miró, Carme Sanmiguel, Ferran Duran, Miquel Botella, ho va aconseguir. Pero l' altre equip guanyador és el de les obres, que va treballar des de 1985 per fer-ho bé. Santiago Roldán, Acebillo, Lluís Serra i Morales, en el tema de les rondes i la planificació del transit. 1 no cito mai els regidors, aquí estic parlant dels nostres col.laboradors. En Martorell-Bohigas-Mackay i Puigdomenech, l'Ernest Serra, la Rosa Fornas, en Ramon Boixadós, en Joan Ramon Clasca, en Joaquim Fonollosa, en Jordi Parpal, en Juan Bofill, l' Angel Simón, en Francesc Figueras, Rafael Cáceres, la Beth Galí, l' Amat (director general de Carreteres de la Generalitat), en Rafael Villaseca, en Lluís Millet, l'Ochoa, en Bernardo de Sola, en Juli Laviña, en Monclús, etcetera. Els insults de Montserrat, dels quals mai ningú no s'ha excusat. L'ensurt de darrera hora del túnel de Montjui"c, que no tothom coneix, pero on figurava que deu membres de la coreografia de la cerimonia inaugural portaven uns anagrames pintats a la samarreta, que havien de descobrir, en un moment deterrninat, amb una reivindicació de caracter polític. Amb tot aquest equip, amb el seu capital huma, que és l'hora de valorar i de promocionar, voldríem, amb !'herencia del seu know how, obrir mercats pera la nostra enginyeria, l'enginyeria catalana, dins i fora de Catalunya. En fi, coses que no són del domini públic, pero que jo us explico ara en la intimitat d'aquesta sessió. La Fura dels Baus, els quals han creat una fundació --ells en diuen "fundició"- us ho explicarien amb molt més detall. Un dels dos dirigents, que havia estat d'Esquerra Republicana i que al seu moment, a més, havia estat empresonat, va agafar uns quants dels figurants i, permeteu-me l'expressió, els va dir: "Poca conya!, jo tam- Tot aixo esta preparat, tot aixo no s 'ha fet encara en la mesura que cal, perque s'ha d'anar amb compte de no ferir cap susceptibilitat, és a dir, de no deixar fora ningú, cosa que a la vida de vegades és el més difícil. 1, per tant, per comenc;ar, per engegar, per arrencar, s 'ha de comptar amb tothom, i tothom que no hi vulgui ser ha d'haver dit que no d'una forma plaent i per ell mateix. Altrament, no seríem fidels a una herencia que 16 17 �ha estat construida per tanta gent i per tanta gent diferent. Pero ara aixo esta ben a punt i es fara. No em vull deixar ningú. El que passa és que tampoc no us vull cansar, i una cosa és l'obligació que jo tinc amb vosaltres, que és la primera, i una altra és la que tinc amb tothom que hauria de citar i amb totes les vicissituts que podria evocar en aquest moment. Els empresaris, que els tinc aquí, uns quants d'ells almenys, anomenats. Els directors d' obra, tram per tram de les rondes. Els he conegut un per un i quasi <liria que recordo les cares de tots ells, i els seus noms constaran a la cronica. Cronica que espero faran en Lluís Permanyer, en Pep Subirós, en Benach i en Guillamet, algun dia. La cronica, no la memoria dels Jocs que consta a la Carta Olímpica, sinó la cronica de la transformació de la ciutat, és adir, del que ha significat el 92 pera la ciutat. Aquesta cronica de deu o dotze anys s'ha de fer, i estic proposant a aquests noms que us he dit que hi vagin pensant. En aquesta cronica hi han de ser totes aquestes persones i per tant ara m 'ho estalvio. Pero jo recordo, com us <liria, els incidents i les complexitats de cada obra: tics més complicats; l'enorme pressió de l'aigua, equivalent a milers de tones a la sortida del túnel del Moll de la Fusta, que ara és la pla~a Pau Vila. - El drama de l'aparcament del passeig Nacional, que pretenia acabar-se el 24 de juliol, el dia abans dels Jocs, perque van dir que ja n'hi havia prou -s'havien equivocat, no havien entes el missatge- i van haver de guanyar un mes en els dos mesos que els quedaven, i ho van fer. - El granit de darrera Pedralbes i la tecnica japonesa de petites explosions per desfer-lo sense malmetre les construccions ve'ines. - L'inacabable nus de la pla~a Borras, a tres nivells, amb l' accident mortal de la sortida IJ. - L' impossible pont de contenció del final d' Anglí, darrera l'antic Costa i Llobera. - Les dificultats de desviació de serveis, darrera els Jesu'ites. - La visita als terrenys a l'inici de les obres del tram 8 de la Ronda Litoral, amb el pages que arreplegava rapidament els darrers enciams, etcetera. - Els bussos treballant prop de deu mesos darrera la seu del Port Autonom per solucionar un dels punts frea- Tot aixo ho sabíem per partida, no doble, triple: pels informes dels responsables de les empreses olímpiques; perla segona auditoria de cada dos dimarts, que auditava per sobre de cada una de les administracions que havien adjudicat l'obra -i que normalment posava en marxa els contactes consegüents amb els presidents de les companyies, i les tabarres i les bronques pertinents de l'alcalde, que ja se sabia que els dimarts a la tarda, cada 18 19 - La congelació del subsol de les Drassanes per fer passar el col.lector a nivell freatic. - L' escullera romana que va apareixer al tram 2, entre les Drassanes i la Junta d'Obres del Port. �dues setmanes, afortunadament, queien-; i, tercer, per l' accés directe a les obres acompanyant visitants interessats (per exemple, al Palau Nacional de Montju!c, potser vaig anar-hi deu, vint, vint-i-cinc vegades: pobre l'Steegmann, l'arquitecte ajudant de la Gae Aulenti, i pobres la Monique, la Valérie i el Giuseppe, tots aquests que, a més a més de fer l'obra i de fer-la en uns terminis realment curts, van haver de tenir temps per a la relació pública). O es pot recordar ara, perque ara té valor, la importancia que va tenir que l' Acebillo pensés que en Manel Ribas fes un primer dibuix dels cinturons i que el fes justament ell, que no és enginyer sino arquitecte. No un arquitecte, per dir-ho d' alguna forma, de rompe y rasga, que dirien els castellans, sinó una persona que va saber ajustar el disseny a l'entom. Avui és aquest encaix del disseny a l' entom el que ens enorgulleix. I la potencia de l' obra. El casament d 'enginyers i arquitectes. Pero també aprofitant els mil trajectes diaris d'un Alcalde de Barcelona i fins i tot les passejades en bicicleta pel camí de les Aigües amb l'enyorat Josep Maria Serra Martí (el més entranyable de tots els Serra d' aquesta historia; n'hi ha tants, em penso que n'he comptat sis o set, entre en Narcís, en Lluís, en Josep Maria, en Jordi, l'Emest i l'Oriol). De tant en tant, aquestes passejades amb en Josep Maria, acabaven a la crui.1la de l' obra amb l'avinguda Pearson o al nus de Borras. Aixo passava a primeríssima hora del matí -hivem i estiu- d'uns anys irrepetibles. I us vull dir que tot aixo ha estat possible exclusivament perque el meu equip ha estat el millor. I, en segon lloc, perque hi ha hagut govem durant tots aquests anys, tema molt important. A tots els nivells: hi ha hagut govem. Si el meu equip no hagués estat el millor, jo no hauria pogut fer el que realment volia fer i creia que havia de fer, ésa dir, dur la presencia simbolica de Barcelona a cada lloc de control, seguint les rutines pautades i, fins i tot, aleatoriament, a tots els llocs no previstos possibles. Perque aquesta presencia feia avinent a tothom que el projecte era viu. Simplement. Vosaltres direu: l' Alcalde ja s 'ho va passar prou bé durant les obres i la preparació dels Jocs. Per tant no li hem d'agrair res. I tindríeu raó. Tindríeu tota la raó, tot i que els ciutadans, qualsevol dia de passeig, sobretot si fa bon temps, em deturen per compartir l'emoció que us deia al principi. D 'aquí que les meves úniques enrabiades -prou desconegudes per a alguns i conegudes per a alguns altreshan estat quan s 'ha posat en dubte algun dels membres de l'equip -que ara, com és evident, tothom troba formidables ... - suposant que siguin coneguts, perque molts d'ells, la majoria, potser no ho són peral gran públic. Jo em considero totalment pagat, no ja per l'exit final, sinó per l'emoció del trajecte, de la planificació, el dibuix, la gestió urbanística, la construcció i, evidentment, les posades en marxa, de vegades un pel dramatiques. Es pot recordar la nit del pont de la Meridiana. Els moments de pressió negativa: en alguns dels trams del projecte la pressió va ser tan forta que notrobava cap persona que volgués acceptar llocs de responsabilitat en moments realment necessaris. Ara es pot dir. Vaig haver de nomenar algun responsable, conscient jo i 20 21 �conscient l' anomenat, que en caldrien d' altres per omplir el buit que calia omplir. Aixo ens ha passat a tots els qui tenim responsabilitats públiques, com a vosaltres també us ha passat, segurament. En aquests casos, el meu agra'iment a aquestes persones, que successivament van anar acceptant responsabilitats en circumstancies difícils, no es pot descriure. Pero, fent balan9 de l'any, ja heu endevinat segurament per a qui és el meu agralment més profund. El meu agra'iment més profund, avui, i vistes les coses amb la distancia d'uns mesos, és per als companys de l' Ajuntament, regidors, gerents i funcionaris que són els qui han fet possible tot plegat, no ens enganyem. Sense l' Ajuntament de Barcelona, pe9a central de tot aquest procés - i aixo potser s'ha dit poc; s'ha parlat de l' Alcalde, s'ha parlat del President del COOB i del COOB mateix, s 'ha parlat de les institucions en general, s 'ha parlat de moltes coses, de l'Estat que hi ha contribu'it, la Generalitat ha parlat d' ella mateixa i nosaltres li hem agra'it quan ha calgut. En tot cas, sense l' Ajuntament de Barcelona, tot aixo hauria estat impossible: el COOB, el Holding, OCSA, l'IMPU, AOMSA, VOSA, POBASA, Olímpic Moll i tota la resta, el grup de treball de la segona auditoria, la bossa dels acabats, les rondes i els hotels, els estadis i l' art al carrer, !'obertura al mar i el tancament amable de la ciutat pels quatre cantons. Amb un component radical prou important, molt important, que jo vaig arribar a coneixer quan vaig entrar com a funcionari a la casa, el 1965 -i quan die radical, vull dir del Partit Radical, els antics radicals; amb un component Lliga; amb un component Esquerra (tots dos, sobretot el darrer, molt castigats després de la guerra, pero presents sempre en la fibra de l' Ajuntament); amb un component del millor que podia donar de si el nou regim i els joves políticament neutrals: pensem en els Carceller, Subias, Palomar, Bueno, etcetera. Pero sobretot amb un component de la casa, no polític, que s 'ha format per tradició quasi <liria oral, en determinades dependencies i departaments de la casa -a Urbanisme, a Protocol, a Hisenda, a Alcaldia, etcetera. Aquest esperit municipal -tan criticat durant tant de temps- ens ha salvat els mots en molts sentits, des del doctor Turró i en Pere Domingo, des del doctor Ferran i el doctor Gras i el doctor Foz i el doctor Subirana al Laboratori Municipal, i a !'Hospital del Mari a l'Esperan9a. Fins al magnífic equip d'Hisenda actual sota les ordres d'en Clos, en Nadal i en Vegara: els Marull, Molina, Solans, Seró, Aliana i companyia, que són l'equip més potent de cap administració, el primer que ha fet la comptabilitat patrimonial. Quan die l' Ajuntament em refereixo a una determinada tradició i a un determinat estil, tena9, modest, orgullós de la ciutat, que malda per la qualitat i que s 'ha anat formant al llarg de les decades d'aquest segle. Aquesta és una de les coses que avui us volia dir, i cree que de les més importants. No hi ha cap administració pública espanyola i poques del sud d 'Europa que hagi fet la comptabilitat patrimonial. Hem d 'anar a Escandinavia per trobar comptabilitat patrimonial a les administracions, vull dir comptabilitat empresarial per par- 22 23 �tida doble, no aquesta del deficit que és igual al pendiente de cobro menys el pendiente de pago i després no se sap mai quan es cobra i quan es paga. Aixo és el que hi ha en aquest moment en aquest país a totes les altres administracions perque la llei no obliga a una altra cosa. La llei obliga, des de l' 1 de gener d' enguany, que l'administració local -de la qual es desconfia més, perque és la més petita, la més allunyada del centre de creació legislativa que és el Parlament- la llei, creada pel Parlament, obliga que aquests sí, els ajuntaments i les administracions locals, tinguin comptabilitat per partida doble, patrimonial, empresarial, amb compte d'explotació i balan9, i que ho tinguin el 31 de desembre. 1' any 1907 fins a en Jaume Aiguader -no ens n' oblidem, !'alcalde que segurament ha fet més escales en menys temps i al qual dedicarem un carrer dissabte, l'antic inici de l'avinguda Icaria- i fins a l'Oriol Bohigas i en Lumbierres i el seu programa cultural, passant pel Mascaren i en Subirós i en Benach i, per descomptat, la meravellosa Capmany -que tots hi han deixat apassionadament, contradictoriament, la seva contribució. Des d' en Manuel Ribé -que alguns haureu sentit anomenar i els cronistes de la ciutat més-, mestre de cerimonial, passant per Víctor Scholz fins a Francesc Galmés i el seu equip. Des de l 'Adolf Florensa i els Rubió (pare i fill, el Joan i el Nicolau Rubió i Tudun') fins l' Acebillo, en Busquets, en Llop i !'actual equip de l' Armet i en Luchetti amb en Tuñí, en Cáceres i l' Alibés al front. Dones bé, l' Ajuntament de Barcelona ho té. El que passa és que no ho té quasi ningú més, practicament ningú més, que jo sapiga. I, aleshores, la Llei de Pressupostos de l'Estat el que ha fet és prorrogar, em sembla que són quatre mesos, fins l'abril, la possibilitat que les administracions tinguin balan9 i compte d'explotació. I nosaltres, que encara no tenim pressupost aprovat, aprofitarem justament el pressupost prorrogat -que ens en sobra, perque el nostre pres supost d' aquest any no és pas de creixement- per anar tirant durant aquests quatre mesos i aprofundir amb aquest tipus de comptabilitat, esperant que els altres hi arribin. I us parlaria també de la tradició en el camp de 1' educació, des de Manuel Ainaud i Artur Martorell fins a la gent d'Eufalia Vintró i la Marta Mata. I us parlaria de la tradició d'en Bastardes (alcalde accidental) i el seu pressupost d'educació i cultura de Des del creador del taxi groe i negre i del primer semafor, els anys 30, que va ser un regidor republica de !'Esquerra, en Vachier, fins a l'equip d'en Joan Torres i l' Alfred Morales. 24 25 Des deis primers informatics -Femández de Castro, que amb el senyor De Janer van crear el COM- fins a Emest Maragall i l'Olivella, passant per Manel de Fom, en Pep Garriga i la Carmen Sanmiguel. Des d'en Josep Maria Pi i Sunyer, secretari, fins a Baulies i Pagonabarraga i Olmedo, en la millor escala del que s 'anomenaven -i s 'anomenaran sempre, des del punt de vista de la historia que s'haura de fer- cossos nacionals. És aquesta tradició la que, permeteu-m'ho, ha fet en �bona mesura aquesta ciutat i aquest país, que ha fet el 92 pero també el 31 i la part bona dels 50 i els 60 i els 70, malgrat tot. És la tradició que ha fet el Patronat Escolar i, indirectament, l 'Institut Escola, en part Rosa Sensat i el moviment de renovació pedagogica. La que ha fet hospitals digníssims, com els cinc que ara formen el Consorci d'Hospitals de Barcelona (Mar, Esperarn;a, Psiquiatric, Geriatric i Sant Pau). La que ha mantingut 25 museus. Barcelona és la ciutat d'Europa-potser amb alguna d' Alemanya- , la ciutat no capital d' estat que més museus no estatals o regionals té, sens dubte. La que ha mantingut un patrimoni immobiliari extensíssim: des del Palau Nacional al de Pedralbes, passant pel petit Palau Albéniz, i el Parlament de Catalunya i el Palau de Justicia! i que inclou tota la Fira i, en darrera instancia, tota la Zona Franca. Bé, és aquest equip el que ha dut les coses fins aquí. El 8 de maig, vosaltres ho sabeu, en nom d'aquest equip, d'aquesta historia, d'aquesta ciutat, davant del president de la Comissió Europea, J acques Delors, i d'una amplia representació dels nostres alcaldes i dels altres pa'isos europeus, vaig, personalment, prendre possessió del carrec de president del Consell de Municipis i Regions d'Europa. La meva elecció, just l'any anterior, ,pel desembre, ja va ser fruit de la fon;a internacional que aquesta Barcelona havia adquirit. ca i Barcelona- i l'ampli moviment d'Eurociutats, iniciatives sorgides totes dues de la nostra ciutat. Barcelona, dones, es va anar convertint, a mesura que s'acostava l'estiu, en centre de les mirades de tot el món. Tots els diaris, les radios i les televisions venien i s'instal.laven a Barcelona i el nom de la ciutat era repetit arreu. El moment tan desitjat i alhora tan temut havia arribat, pero ens va agafar amb la tranquil.litat del qui ha fet els deures, del qui se sap la llic;ó. Segon capítol. Juliol-setembre: l'exit deis Jocs Olímpics i deis Jocs Paralímpics Al final dels Jocs, el barceloní Joan Antoni Samaranch va poder dir, finalment, alfo que tothom, i ell mateix, desitjava: "Els Jocs de Barcelona han estat els millors de la historia". Els barcelonins sabem que el sol fet d'haver aconseguit que es pugui dir, simplement, un altre cop, que s'han organitzat els millors Jocs Olímpics de la historia no és pas un fet qualsevol, no és una anecdota fücil d'oblidar. Sobretot quan sabem que molts pensem, en el fons, que aquest cop és més veritat que altres vegades. Almenys en un sentit, el de la compenetració entre l'organització internacional dels Jocs i la ciutat. I no perque nosaltres ho diguem, o ens ho inventem, sinó perque justament ens ho diuen des de fora. Mentrestant, havíem anat refon;ant la xarxa C-6 -Tolosa, Montpeller, Saragossa, Valencia, Palma de Mallor- Nosaltres sabem que 1992 ha estat el millor any de la historia de Barcelona, si més no d'aquest segle, que ja és dir prou. L'estiu de 1992 sera pera molts, i per molts 26 27 �anys -fins i tot <liria que per a diverses generacions-, el moment magic de Barcelona, un moment magic de Barcelona. El moment en que aquesta ciutat i la seva gent s 'hauran sentit millor en tot aquest segle. Les cerimonies dels Jocs Olímpics de Barcelona van ser magnífiques, d'una simbologia múltiple i integradora, d'una for9a enlluemadora. Els atletes van ser els protagonistes d'una gran festa de fratemitat universal. Potser en la historia de l' olimpisme aquests són, fins avui, els Jocs més complets, amb menys absencies for9ades. Les medalles aconseguides pels nostres esportistes han estat superiors a les de tots els Jocs anteriors i han fet de Barcelona'92 alfo que també calia: un exit esportiu. El públic va donar vida i color, i calor, a les graderies de tots els estadis i instal.lacions, als carrers i als pares de la ciutat. Els mitjans van difondre intensament els Jocs i la ciutat arreu del món. La cobertura televisiva ha estat la més gran de tota la historia. Mai uns Jocs no havien tingut tants espectadors, gracies a la televisió. Mai cap ciutat ni cap país no havien tingut un espot tan important. tar l'exit organitzatiu i huma. Ha quedat la idea d'uns "Jocs de la gent" en una ciutat humana. Hem descobert que ser una ciutat arnb 2.000 anys d'historia pot resultar molt interessant, com van dir amb un punt d'ingenultat els amics americans d' Atlanta. Tot Europa es pot sentir reconeguda en aquest elogi. La ciutat va funcionar a ple rendiment i a plena satisfacció. Vam descobrir que la circulació pels nostres carrers és possible, amb qualitat. 1 que el nostre transport · públic és millor que no solem creme. Que es podía instaurar un sistema de justícia rapida -ara no us entretindré amb els resultats- que esta resultant innovador a tot Espanya; que ha fet més de mil judicis, amb una mitjana de celebració de vista oral entre deu i quinze dies; amb una proporció de judicis suspesos per falta de testimonis o dels elements fonamentals del judici molt inferior a la dels judicis normals. En fi, tantes coses es van confirmar! Vam confirmar les possibilitats de Montjui:c, la permanent "jove esperan9a" de Barcelona, el gran pare central redescobert pels barcelonins; i que la Rambla toma a ser !'arteria vital de Barcelona, cada dia més rehabilitada. El comite organitzador va resoldre, amb passió i serenitat alhora, l' esfor9 irrepetible que la ciutat li havia encomanat, amb l' ajut insuperable de milers de voluntans. , La ciutat sencera va ser un gran escenari dels Jocs, i em penso que aixo és el més decisiu, el que va comple- Les subseus van fer bona la confian9a que el COOB hi va posar des del primer dia. Tot Catalunya se sentía Barcelona aquells dies dels Jocs, pero també Barcelona se sentía Banyoles, Reus, Sant Sadumí, Vic (on es va produir, que jo recordi, de tots els actes que dos anys abans s 'havien fet de creació i presentació dels comites organitzadors de subseus, el de més seguiment, amb més públic, arnb més gent) i Barcelona es va sentir El 28 29 �Muntanya -on poca gent hi va anar, pocs de vosaltres potser hi vau anar, pero que per televisió va ser un espectacle d'una qualitat anglosaxona insuperable, extraordinaria. I el mateix <liria de la Seu d'Urgell. I també Barcelona se sentia Badalona, Sabadell, Terrassa, Granollers, Mollet, !'Hospitalet, Viladecans i Castelldefels, i també Valencia i Saragossa, subseus futbolístiques de la Corona d 'Aragó. També Empúries i Mataró, porta d'entrada de la torxa i porta de sortida de la Marató. Totes les ciutats, comarques i comunitats autonomes que van veure passar la Torxa Olímpica van compartir una mateixa il.lusió olímpica i, gosaria dir, que un mateix ideal de pau i de fraternitat universals. Hem de recordar bé que el pas de la torxa per Catalunya i sobre tot per Espanya va superar totes les previsions. Fins les més optimistes. Més de 10 milions de persones van sortir al seu pas. No hem d'oblidar que la il.lusió de Barcelona i de Catalunya va ser, per un cop, i esperem que no sigui el darrer, la il.lusió de tot Espanya. La lli~ó política dels Jocs es resumeix en la convivencia constitucional i il.lusionada de banderes, himnes i llengües i en l 'assumpció de la memoria republicana, en la figura de Lluís Companys, assumpció per part de tothom, comen9ant pel Rei i la Família Reial, que compartiren amb totes les autoritats convidades una presencia permanent en tots els actes i totes les competicions. iugoslava, que encara avui omple de sang el mapa d'Europa. Pero l' esperit de la treva olímpica va reeixir: el Secretari General de les Nacions Unides i el Papa van recollir i van donar més resso a la demanda de pau de Barcelona, la ciutat olímpica convertida per unes setmanes en capital del món. Aquest diumenge passat al Centre Abraham, al centre olímpic de pregaria de totes les religions monoteístes reconegudes perla Carta Olímpica, encara s'han tornat a celebrar al mateix temps que a Assís, com sabeu molt bé, actes ecumenics amb presencia de cristians, catolics i protestants, en presencia de musulmans i de jueus. Actes en els quals jo diria que per primera vegada d'una manera reiterada i d'una manera forta i potent s'esta sentint un missatge interreligiós que jo cree que tots els pa1sos i totes les ciutats de la riba del Mediterrani fa temps que estavem esperant. La lli9ó política interior, deixeu-m'hi insistir, és important i tindra conseqüencies, encara que pugui semblar silenciada per la represa de la normalitat, si normal es pot considerar l 'estress democratic que estem passant a Catalunya i a Espanya. Només faltava, evidentment, que la treva olímpica hagués reeixit, cosa que va impedir la intransigencia L'esclat de convivencia democratica de la diversitat hispanica, amb les seves banderes, himnes i llengües, que es va produir durant els Jocs, ha estat un balsam que pot tenir efectes profundament positius per refernos del cansament de l 'accelerat creixement de la democracia i de les diferencies que hem viscut aquests darrers quinze anys. 30 31 �Ara, cree, fan falta gestos que dibuixin corporiament, físicament, aquesta convivencia. No m'hi estendré, pero ja sabeu a que em refereixo, perque altres vegades n'hem parlat. No és que jo digui, com s'ha dit molt sovint, que el Senat, coma condició indispensable, ha de venir a Barcelona. El Senat segurament vindra, d' alguna forma, a Barcelona. No la seu del Senat, no es traslladara el palau, no és aixo, pero sí que és possible que hi hagi gestos d' una certa itinerancia. ment, al costat de les altres tres llengües oficials, ha estat la més gran i efica~ campanya de normalització lingüística possible i imaginable. Els Jocs Paralímpics van ser la culminació solidaria, maxima des del punt de vista de l' emoció personal, de la gran il.lusió olímpica. Barcelona ha donat tracte d'igualtat als Jocs Paralímpics, que en el futur ja no podran ser mai una toma. Els barcelonins, els catalans, podem estar orgullosos de tot aixo. I aixo no ens cansarem de reclamar-ho des d'aquesta ciutat, perque pensem que s 'ha demostrat que aquest és el sistema, que aquest és el camí, que aquesta és la penyora física que la gent creu i toca, en la qual hi pot confiar, i que referma la seva esperan~a. Molt més que les paraules, paraules, paraules ... Podem estar doblement orgullosos d'uns Jocs que, d'altra banda, han deixat superavit. No solament els 400 milions de benefici del pressupost del COOB, que es destinaran a la Galeria Olímpica que s'instal.lara a l 'Estadi de Montju'ic, sota la tribuna, on hi havia l 'exposició durant els Jocs. Repeteixo amb precisió el que vaig dir a l'estiu: s'ha vist la cara nova de l'Espanya moderna, en la qual els catalans hi tenim un paper cada dia més decisiu. L'Espanya de la periferia i de la diversitat, l 'Espanya que s'integra a Europa amb una renovada consciencia i un renovat orgull de la seva pluralitat interna. Queda el benefici d'una colla d'instal.lacions esportives constru'ides arreu de la ciutat i de les subseus, a compte del pressupost del COOB, totalment o parcialment, i d' altres realitzades pel pressupost de l 'Estat, de l' Ajuntament, de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona -i ho <liria per aquest ordre-, per posar Barcelona al dia i refer-nos d'un llarg endarreriment. Els qui sempre fan servir, d'una forma al meu entendre instrumental i una mica interessada, l' arma de vegades manipulable de la "catalanitat", s 'han estat de reconeixer i de valorar en justícia el gran salt endavant que ha significat de cara endins i de cara enfora l' alt grau de normalitat catalana dels Jocs. La permanent i reiterada igualtat de la nostra llengua, seguint el pacte que vam fer amb l' Aina Moll al seu mo- He fet fer a l 'Enric Truñó la llista de les instal.lacions que en aquests mesos passaran de la organització olímpica, sigui el COOB, sigui el Holding olímpic i les seves empreses -AOMSA, VOSA, l 'IMPU, etcetera-, a la ciutat propiament i que, per tant, l' enriqueixen a partir d'ara: - l'Estadi Olímpic, el 18 de setembre del 92; 32 33 �- el Palau Municipal d 'Esports, en la mateixa data; - el Palau Sant Jordi, el 22 de setembre - el Velodrom d'Horta, el 24 del mateix mes; - les Piscines Picomell, el camp de beisbol Carlos Pérez de Rozas i el camp de hoquei Pau Negre, 1'1 d'octubre del 92; - el Palau d'Esports de la Vall d'Hebron, l'l de novembre; - el Centre Municipal de Tennis de la Vall d'Hebron, el 16 de novembre; - el Polisportiu de Can Dragó, l' 1 de setembre; - el Polisportiu del carrer Perill, l' 1 d' octubre; - el Pavelló de l'Illa d'Or, el 15 de novembre; - la Piscina de Can Dragó, el 15 de desembre; En tots aquests sentits, els Jocs han anat bé. No van ser una "pirotecnia", com algú ha dit amb poca perspicacia. No ens conve, justament ara, tirar-nos pedres al propi taulat i no valorar els nostres actius més indiscutits. Justament ara, en un moment en que la competencia és més gran. Els Jocs han estat una poderosa carta de presentació davant el món, que ens pot obrir moltes portes. El projecte 92, si se'm permet el joc de paraules, ens ha fet més rics i més savis alhora. Més rics en infrastructures, en serveis i en possibilitats de futur. Més savis en experiencia i en capacitat de saber fer les coses; i hem de saber treure partit d' aquestes noves possibilitats. Tercer capítol. Octubre-desembre: la nova normalitat i el context de recessió - el Port Olímpic, el desembre del 92; - el Pavelló de l'Espanya Industrial, el primer trimestre del 93; - el Frontó Colom, el primer trimestre del 93; - el Pavelló de la Nova Icaria, el segon trimestre del 93; - el Pavelló de la Mar Bella, el Centre Municipal de Pilota de la Vall d'Hebron i el camp de tir amb are de la Vall d'Hebron, reconvertit en camp de futbol i de rugby, entre el primer i el segon trimestre del 93; - i la Piscina de Montju1c, l'estiu del 93. Aquesta llista és un exemple de l 'excedent que els Jocs han donat a la ciutat en un camp específic i en un camp que té valor economic i valor material. 34 La ciutat renovada ha comen9at el nou curs en un clima ambivalent: satisfacció per l'exit olímpic i perla projecció de Barcelona, preocupació per la situació internacional de l' economia. S'ha posat una atenció excessiva, potser, en el que passara, després del 92. El 1992 ha estat l' any més important d' aquest segle per a la ciutat. Els seus efectes no poden deixar de ser duradors. És una realitat que ja podem comen9ar a constatar. No podem pensar que el dia després tot canvia. Hi ha hagut una situació recessiva molt important a Europa, que ha afectat logicament Espanya, davant la 35 �qual Barcelona s'ha trobat més preparada, i no menys, que altres ciutats. No hi ha cap raó per pensar que aquest retard ens ha d'agreujar la crisi. Al contrari. Barcelona, coneguda i projectada com a ciutat dinamica i potent, la ciutat on s 'han fet les inversions i operacions públiques en infrastructures urbanes més grans d 'Europa, la ciutat de la qual parlen amb interes els inversors. Barcelona pot sortir abans de la crisi que altres ciutats. Tenim els elements per aconseguir-ho, ja que és una ciutat més acabada, més equilibrada, més ben equipada, més accessible i ben comunicada, que es disposa a treballar amb la confiam;a de l'exit obtingut, amb unes possibilitats de creixement i de superació que les dificultats economiques internacionals que es van concretant també al nostre país no acaben de rebatre. I encara que en els darrers mesos del gran any s 'estén un cert pessimisme, una certa psicologia de crisi, hem de reiterar la nostra invitació a mantenir i renovar la il.lusió i l'esfor~ pel futur, fent ús del clima de confian9a i d' autoestima generat per l' exit del 92. La ciutat que exporta la seva "enginyeria urbana" a Europa i America, que és el model per als Jocs d' Atlanta i eventualment de Pequín, Sidney, Manchester o Berlín, l' any 2000, i que els ven la seva enginyeria informatica, que lidera el moviment europeu de ciutats, que prepara noves inversions de transformació urbana (Diagonal Mar) i d'infrastructura cultural. La Barcelona que es presenta al món modestament pero de manera efica9 amb el seu butlletí quinzenal, el Barcelona Bulletin, que és enviat a una llista d'adreces important arreu del món, a totes les ambaixades espanyoles, per descomptat, pero també a tots els corresponsals i amics de Barcelona, empreses i autoritats. No és una despesa molt gran i, tammateix, és d'una eficacia considerable. Hem de vendre, vendre i vendre la marca "Barcelona". Les notícies de Barcelona, fins i tot en el context de la crisi economica, són bones, són positives, perque la ciutat esta en una posició, dins aquesta situació, relativament millor. De vegades, el clima de pessimisme es transmet exageradament, dels uns als altres, de la política a la societat, a través dels mitjans. Nosaltres convidem tothom a col.laborar amb la ciutat en l 'explotació de l' exit, a promoure una informació positiva, sense menystenir la independencia de cadascú, i menys de la dels mitjans. Una apel.lació a evitar la temptació del negativisme fücil. Fer-ho, admetre aquest negativisme, també seria admetre que aquells que més van cridar quan les coses anaven bé i més entusiasmats estavem, ara fossin els que també s 'estusiasmessin en la negativitat. I aixo és una cosa que no podem acceptar fücilment. Que va passar? La crisi va comen9ar a sentir-se més tard a Barcelona. Tot aixo ho tenim guanyat d' entrada. Seria ridícul, a més de negatiu, que ens entestéssim en una dinamica exclusivament pessimista, quan en els palsos més importants es reconeix i hi ha interes per la for9a i les possibilitats de Barcelona. 36 37 �Per tant, jo aquí faig una crida a evitar el masoquisme i la cultura de la queixa i del patiment sistematic. Hem sentit massa, des del 86, aquells que primer patien perque no seríem capa~os de fer els Jocs ni la transformació de la ciutat; que, l' any passat, veient que havíem pogut, patien perque duraria tan poc; aquests mateixos que ara, després d'haver anat tan bé, només pensen en la crisi. Una crisi que, de tant parlar-ne, potser sembla més forta del que és en realitat. Tots els indicadors, i no us cansaré amb números, ens diuen que les coses són millors del que la gent pensa, o del que tendim a pensar en les converses superficials. Estem en aquesta situació que ja l'any 84 vam haver de denunciar, que descrivia tan bé el premi Nobel d'economia, Kenneth Arrow, quan deia que hi ha una crisi quan justament la gent pensa que les coses són pitjors del que objectivament són i, per tant, no fa els calculs sobre la realitat sinó una mica per sota. I en aquest moment, deia un economista catala i amic meu, García Durán, la feina dels economistes, la feina dels homes públics, és precisament trencar la uniformitat. Ser heterodoxos envers aquest pessimisme i, tot dient la realitat, situar el llistó més amunt d' alfa on el posa la gent. I el mes de desembre, hi ha hagut fins i tot una certa superació del final del 92 sobre el final del 91. La davallada es va sentir pero res no indica en aquest moment, ni en tenim certesa, ni és científic ni és seriós de dir, que ha de continuar la situació de recessió. L 'ocupació hotelera, amb una capacitat que s 'ha incrementat en 1,6 o 1,7 cops, respecte a fa quatre anys, es manté en un 60 per cent el mes de novembre. El 60 per cent d'ocupació, que és normalet tirant abo, amb un 60 o un 70 per cent més de places hoteleres per oferir. El moviment de l'aeroport ha arribat als 10 milions, els somniats deu milions de passatgers, aquest any. Havíem pensat que en serien 8, quan es va planificar, i que l 'aeroport podia durar més anys, evidentment, perque esta planificat pera 12 anys. I compte, que amb el TGV d'en Borrell ens trobarem que l'any 2000 -no l'any 2002, abans probablement- estarem a mitja hora de Girona. El TGV no es fa per anar a Girona, pero hi parara i en mitja horeta tindrem un altre aeroport. Els indicadors ho diuen. L' ocupació hotelera va tenir una sotragada important tot just després dels Jocs. Com en tantes altres coses, el mes de setembre es va passar malament, fins el 15 d'octubre, potser, i a final d'octubre es va recuperar. El mes de novembre, les xifres canten, es va arribar a un nivell d'operacions semblant al de l'any anterior, en molts casos. L'activitat de congressos pera l'any 93 -ha sortit en els mitjans de comunicació d'aquests últims diesés la maxima d' aquests darrers anys. Els congressos celebrats a la Barcelona del 92 han estat aproximadament 315, amb un nombre de delegats de 81.920, xifra que curiosament és més baixa que la del 91, per diversos motius -entre altres perque no es comptabilitza aquí tot el període olímpic. Pero és que la previsió de congressos peral 93, que encara és provisional, se'ns en va a 76.505; i sumant-hi la probabilitat de congressos que estan emparaulats es pot preveure que la xifra se situara entre les 120.000 i les 140.000 persones. 38 39 �És adir, no estem en una situació, repeteixo, en que les dades ens diguin que cal ser pessimistes. No cal ser pessimista. Es pot ser pessimista, si es vol, pero cap raó no indica que se n 'hagi de ser. 1 aleshores nosaltres pensem el que es deia de l' any 86 cap aquí, que tot havia d'anar malament. Quantes vegades no ens hem sentit a dir aixo que ara ens sentim a dir, que les coses sortiran malament? Qui no se'n recorda de la pluja, que havia de venir i que va venir? De la calor, que és el pitjor de tot, ja ho sabeu? De la pesta equina, que havia d'invalidar els Jocs? De la invasió policial? Perque els Jocs podien sortir bé pero aixo seria una presó. Del caos del transit? Perque, és clar, de l'organització potser se'n sortiran, pero i el transit de Barcelona, com anira? Les obres inacabades, quan s'acabaran? Les banderes, que totes havien d'anar a l'inrevés. El desastre de l'esport espanyol, perque l 'organització podía ser bona, pero l'esport seria un fracas. L'espanyolització de Catalunya gracies als Jocs. Les papallones a l'estómac del senyor Gunnar Ericsson, que era el nostre controller, o sigui, el representant del Comite Olímpic Internacional aquí per veure com ho feiem. 1 la Pota Sud, el Metro de Montju'ic, el Funicular, la Pota Nord i el Nus de la Trinitat. .. Qui no recorda el patir de les obres constants, les desviacions, la falta de retols -sempre dramatics, sempre inexplicables-, la petita delinqüencia? "Oh, és que no hi haura terrorisme pero ens robaran la cartera. Com quedarem davant els estrangers?" 1 qui no recorda, i posem-nos seriosos, ETA? Els terribles mesos de final del 91 i de principi del 92? Els mesos d'Urrusolo, dels crims de Carles 111, de Vila-ViIa, de la Caserna del Bruc, un darrera l 'altre. 1 ho die en el context de dir quantes coses no s 'han dit o no ens hem sentit a dir, perque aquí nosaltres vam dir, recordeu-ho: aixo és el pressing d'ETA per aconseguir d' acomplir la seva promesa als presos. El 92 sera l 'any de la llibertat, va dir ETA als seus presos: "Confieu, perque el govern espanyol estad1 en una posició de debilitat, no es pot permetre un accident durant els Jocs i per tant aconseguirem una negociació i aconseguirem el vostre alliberament". Es va dir. I l'estament militar, i l'estament policial i l'estament polític van aguantar una estrebada que ara ens sembla llunyana pero que esta molt propera en el temps. Escolteu, que no ha passat un any, tot just! Dones allo que deiem era cert. 1 el Palau Nacional, que no es podía acabar? Quants títols no hem escrit o no hem llegit dient que no s 'acabaría? Quants hotels no s'havien d'acabar? Pot ser que, de vegades, la funció que tenim els polítics i els mitjans, tots plegats, sigui la terapeutica de reflectir l'angoixa de la gent o d'alguna gent. 1 els dictamens sobre la impossibilitat de les obres, les migracions excessives. Havia de venir, una altra vegada, com en els temps del marques de Foronda, tot Múrcia a fer el tramvia, en aquest cas a fer els estadis. 1 Catalunya, per descomptat, pobreta, hauria de patir. I el ciment, no n'hi hauria. La maquinaria, tampoc. Va haver-hi moments que no n'hi havia, efectivament, ara ho podem confessar. Pero es van superar. 40 41 �Aquí va haver-hi puntes en que hi va haver dificultats, pero evidentment no pas allo que se'ns havia promes, en tons molt negres, amb dictamens molt científics. Els enginyers, com que no n'hi hauria prou, els hauríem de pagar caríssims i portar-los de Fran9a. La invasió d'arquitectes estrangers seria definitiva i els d'aquí es quedarien tots sense feina. I els hotels, no se n'acabaria cap. Ja n'hi ha quatre: el Juan Carlos I, el Barcelona-Sants, el Feria i el Plaza. S'estan acabant el de la Vall d'Hebron i l'Apolo. I els altres dos no tenen permís d'Urbanisme: el de la Residencia Militar, no sé ben bé per que, i el de l'antiga estació de Rodalies, per qüestions més complicades. I jo cree, resumint, que hi havia un problema: decidir, en aquesta ciutat, per on fallavem, que passava. No teníem oferta o no teníem demanda? Era un problema d 'oferta, ara ho sabem, perque com més oferim més ens de manen. Aixo passa amb tot. Passa amb el transit, passa amb els hotels, passa amb les sales de congressos. Es demostra que una estirada forta, en la qual una ciutat s 'ofereix al món amb potencia, com nosaltres hem pogut fer d'una manera franca, d'una manera directa i amb qualitat, crea la seva propia demanda, que en el fons existeix pero esta adormida, que no es coneix. mesos. Amb titulars i amb editorials i, en fi, amb declaracions deis polítics. S 'ha aconseguit. Hi ha més línies de tot, telefüniques, de connexió internacional; hi ha una potenciació immensa de la capacitat d'intercomunicació d'aquesta ciutat amb més línies aeries, per descomptat. Hi ha mol tes més oficines, n 'hi ha moltes més en oferta, i els preus d' oferta de les oficines, com és logic, cauen. Que és dolent, aixo? És dolent que caiguin els preus de les oficines? Que no havíem dit que aquesta ciutat era la ciutat més cara d'Europa? Que no insistíem que aquí no s 'hi podia viure, perque justament Hogar una oficina era tan car que no venia ningú? Siguem coherents. Ara han baixat els preus de les oficines i ens n'hem d'alegrar. Que és el que ens podria fer patir? Ens podria preocupar que aquells que posseeixen aquests actius immobiliaris patissin per la manca de demanda i entressin en una situació economicament de fallida o de suspensió o d' enorme dificultat que es traslladés a la ciutat. De que depén que aixo succeeixi? Mireu, <lepen basicament de la solidesa dels nostres operadors, d'aquells que posseeixen oficines. I jo us die que els operadors immobiliaris en oficines de Barcelona són forts, són molt forts. Potser patiran més alguns en el sector vivenda. Escolteu: el preu dels hotels, diguem-ho clarament, ha baixat de 30.000 pessetes a 16.000, cinc estrelles. Bé, no és aixo el que volíem? Que heu vist algun titular que digui "per fi han baixat els hotels de 5 estrelles a 16.000 pessetes"? No, no ho sentireu perque resulta que aixo no és un exit; pero és allo que hem estat demanant durant Aquest matí passava, des de la Diagonal avall per la banda de Winterthur, aquest monstre fantastic que s'ha creat a la Diagonal, en qualitat arquitectonica, el Rockefeller adormit, que li diuen els arquitectes. I després he anata petar, Numancia avall, a la pla9a deis Pa!sos Ca- 42 43 �talans i avall per l'eix de Tarragona i tot esta acabant-se. 1 jo us die que aquesta gent aguantaran. bar en aquest moment, i un d' ells, no em puc estar de dir-lo, és la inexistencia d'escandols. Aguantaran perque són forts, i són forts perque han guanyat diners, diguem-ho tot. Perque aquesta ciutat ha donat diners als qui els han sabut guanyar. 1 aquesta gent, per tant, aguantaran el shock, baixaran preus, aguantaran un temps i agafaran la represa i vendran. 1 la ciutat no se 'n sentira. Sí que sentira una menor intensitat de la demanda, una vivencia menys forta durant aquest temps, pero no té perque enfonsar-se ningú en aquest sector. Aquest matí l 'Emic Truñó em deia al meu despatx: "Per aquesta taula, directament o indirectament, han passat 900 mil milions en cinc anys". No hi han passat, ja m 'enteneu. En Truñó volia dir que les inversions totals que s 'han fet en aquesta ciutat en aquests cinc anys, que portaven el nom d'olímpiques, han tingut aquest valor: privades, públiques, de l'Estat, del Holding, etcetera. 1 encara hi podríem afegir el pressupost del COOB, de 180.000 milions, en especies i tot. Per tant, un bilió de pessetes administrades durant quatre o cinc anys, i no hi ha hagut cap problema. D' altra banda, nosaltres que volem des del punt de vista urbanístic? Volem que el 93 sigui l' any de la frenada de la terciarització de l 'Eixample. Volem que aquí s'hi pugui viure. Quan s'hi podra viure? S'hi podra viure quan els plans del nostre coordinador d'Urbanisme de fa vuit anys, en Joan Busquets, es compleixin. 1 quins eren aquests plans? Deu noves arees de centralitat: l'eix Tarragona, el carrer Marina, Ildefons Cerda, DiagonalCarretera de Sarria, dalt de tot de la Diagonal, Nova Icaria, Renfe-Meridiana, Sagrera, etcetera. Que passa en aquest moment? Passa que l 'Eixample deixa de ser tan enormement prohibitiu per als que hi volen residir, perque justament les oficines tenen altres llocs per anar. 1 per tant el preu de l'habitatge comen9a a ser una mica més accessible. Per tant, estem seguint l'única via possible per a una seriosa no terciarització total de l'Eixample. Per una vivificació de l'Eixample com a barri i com a cor de la ciutat. En fi, jo cree que hi ha altres factors que cal esbom- 44 Un cop, sopant a l'Escala, amb aquesta ironia dels empordanesos, el propietari, al final del sopar, quan hi ha una mica més de confian9a, em deia: "Escolti, voste m' explicara a mi el que realment esta passant; a Madrid, tots sabem el que passa a Madrid, hi ha el Guerra, el germa del vice-president -fa dos anys d'aixo -; a la Generalitat, hi ha el Prenafeta, amb tots aquests problemes que ha tingut. Voste em vol fer creure a mi que amb tot aixo del COOB i dels Jocs Olímpics i els diners que s'hi remenen, no tenen marro?" Dones no hi ha marro. No hi ha marro, no hi ha hagut marro. Hi ha hagut una bona administració d'un bilió de pessetes, neta i polida. Es poden administrar els diners sense marro. De vegades sembla, dones, que el pessimisme l 'hem creat una mica entre tots, per deixadesa o per voluntat i que arriba a nivells molt alts. Jo cree que no es pot oblidar, i que és quasi obligatori recordar que el 92 ha estat 45 �un any, un conjunt d 'esdeveniments que, més que cap altre, ha servit per projectar el futur de Catalunya i per fer coneixer el nostre país, la nostra identitat i la nostra llengua arreu del món. 1 que no es poden oblidar els efectes positius de la més gran oportunitat de promoció que mai no han tingut una ciutat com la nostra ni un país com el nostre. 1 finalment, i acabo. Quart capítol. L'estat de la ciutat i objectius per al 93 Amb la reafirmació de l' esperit del 92, com a fórmula de cooperació institucional per als nous reptes de Barcelona i Catalunya, considero indispensable que l 'Estat, la Generalitat i l' Ajuntament, amb el sector privat, renovin la seva col.laboració, sobre la convicció compartida que els Jocs no han estat un parentesi en la vida d'aquest país, sino també el primer pas per a un nou model de relació entre les administracions públiques. És evident que no tots els grans objectius per al 93 tenen la grandesa dels del 92: - Austeritat (compte ambles tergiversacions! Austeritat com a estrategia, no com a emergencia); preocupació per l'ajust, per l'equilibri, per evitar la desigualtat, per protegir el medi. -Urbanitat i civisme en la vida i en l'ús de la ciutat, en la convivencia entre les persones i en l'ús dels vehicles. -Promoure i defensar la tranquil.litat social, defensant el respecte de les minories, combatent els brots de 46 racisme i, al mateix temps, tractant de definir la capacitat d'acollida i integració de Barcelona. -Circulació més fluida i més disciplinada, perque ara tenim legitimitat moral per reclamar-ho, des d'unes infrastructures molt més potents; possibilitats d' aparcament segons la necessitat i el cost; i potenciació definitiva del transport públic com el propi de la ciutat, com el més propi de la ciutat, continuant la millora de la qualitat -a nivell i a vegades per damunt de la mitjana europea- i l 'adequació de les tarifes -encara per sota d'aquesta mitjana i sobretot del cost real. -La Línia 2, en obres, que dura el Metro a Montju"ic, finalment, i posteriorment, esperem, a Pedrosa, és el preludi del que ha de ser un nou Pla de Metro i de transport públic per a tota la regió metropolitana. -Urbanisme de cicle llarg: el reequilibri intern de Barcelona i la rehabilitació i millora dels seus barris més degradats és un procés comen~at abans del projecte olímpic i que ha de continuar més anys. Cree que cal destacar l 'exit creixent, en aquest sentit, a Ciutat Vella; exit que ens costa sang cada dia, i suor i llagrimes, de vegades, pero que hi és, d'una manera incontestable. Tenim sectors d'aquest urbanisme que no milloren. Tenim, dins d'aquesta estrategia, tactiques perdedores; tenim trossos de ciutat que no van bé i per tant aquí haurem de situar les nos tres prioritats el 93. Hem d'insistir en la política tradicional d'equilibri urba, de millora dels barris, de dignificació de la periferia, de creació de centralitats. Hem de donar una resposta als problemes dels tres 47 �o quatre barris que més senten encara el caracter periferic, per dir-ho així, que són el tres barris del darrera de Collserola i l'últim deis d en\:ª· És a dir, Roquetes Altes, que és el d'aquesta banda i que té realment difícil l'accés, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona. Aquests són barris que la nostra millora no ha millorat, quasi <liria que al contrari. El tram 10 del Cinturó, l' enlla9 amb les autopistes de Girona i de Sabadell ha afegit encara una altra barrera a la divisió que hi ha entre Vallbona i Ciutat Meridiana; en tot cas, a la sensació d'aquests barris d'haver de passar per un tub per entrarhi, per tant, amb una certa sensació d'indignitat que hem de combatre amb inversions i amb intel.ligencia. Que cal combatre, d'altra banda, amb l'acord de la RENFE, amb la qual estem treballant per a la construcció d 'una nova estació; l' antiga estació de Torre Baró, que ara sera més aviat Torre Baró-Ciutat Meridiana, perque sera molt més a prop del que se'n diu la pla9a Roja, la pla9a gran de Ciutat Meridiana. Pla\:a en la qual !'empresa que presideix en Joan Torres és a punt de comen9ar, el mes de mar9, un gran aparcament subterrani i que per tant guanyara la dignitat que no ha tingut mai. El mateix podríem dir, com he esmentat, d'algunes parts de la Ciutat Vella, l 'estimadíssima Pla9a Reial, que és com un termometre dels nostres problemes. Nosaltres hi mesurem els problemes de la marginalitat, de la droga, de la petita delinqüencia, de la immigració, en fi, de les onades de més i de menys immigració. Els urbans de la pla9a Reial us ho dirien de seguida, no cal mirar estadístiques. A la caserna de la Guardia Urbana, i de la Policia, per descomptat, ho saben perfectament. 48 Aquesta tensió, aquests filtres de la ciutat, que són les parts més exposades a la marginalitat, a la novetat, a la diversitat, a la miseria i als problemes, moltes vegades ens donen la temperatura del que és la situació internacional. És a través d'aqueste vísceres de la ciutat, que jo en die de vegades, d'aquest fetge, d'aquest ronyó que filtra els problemes de la societat internacional, que provenen de molt lluny, com de vegades podríem saber que esta succeint a Romania o al Marroc. Per tant aquí hi hem d' aplicar estrategies particulars. Estem pensat en estrategies que porten la tecnica del Pla Estrategic -que tants de beneficis ens ha donat des del punt de vista de ciutat en conjunt, i en Francesc Raventós d'aixo en sap molt-, en portar-les a punts concrets de la ciutat que cal endre9ar, com si fos la casa d'un mateix, abastables. No un barri, menys d'un barri; aquell conjunt d'illes de cases que tenen un mateix problema d'aparcament, en tots els casos, de neteja, molt sovint, de seguretat, algunes vegades. Solars abandonats, perque la nostra legislació en aquest terreny és absolutament inefica\:; encara no s 'ha creat el sistema per combatre la incúria en el manteniment de solars o edificacions antigues, en barris de vegades no tan antics. Davant de casa deis meus pares, al barri de Sant Gervasi, podeu trobar solars abandonats i podeu trobar portes de fusta que daten del moment que jo vaig néixer, fa 52 anys. Encara és la mateixa porta i al darrera, no hi ha les mateixes rates, sinó unes altres, segurament. No hi ha uns sistemes urbanístics, des del punt de vista legislatiu, prou potents i per tant haurem de fer 49 �plans estrategics de territoris molt petits. Microplans, que ens agradaria poder compartir amb ciutadans que vulguin fer-ho. Ciutadans provinents del camp de l' empresa, de la professionalitat o simplement de l 'acció cívica o de les associacions que vulguin posar en comú l' acord de diversos agents, actors, capas;os de millorar un entorn molt definit, molt concret, un conjunt de carrers o un conjunt d'illes de cases, i fer-ho amb el suport de l' Ajuntament i amb la presidencia del president del territori, que és el Regidor President del Districte, en qualsevol cas. A tot aixo hi haurem d'afegir, evidentment, la cultura. Per a nosaltres, la cultura, el 93, passa al davan t. Hem tingut el preludi d'un debat cultural profund, que em penso que indica l' interes apassionat d' aquesta ciutat, afortunadament, per la cultura com a fenomen urba, com un element ciutada. La gent d'aquesta ciutat no és indiferent a la cultura i es baralla per un director o un projecte del Museu d' Art Contemporani, suposem. Em sembla magnífic. És la millor de les notícies que aquesta ciutat pugui tenir ja aquests debats. Nosaltres hem encetat, amb !'excusa de l'any 92, tota una colla d'infrastructures de caracter cultural molt importants i les tirarem endavant. Les tirarem endavant al ritme que les administracions en aquest moment poden raonablement actuar, pero les tirarem endavant, no hi haura cap d' aquests projectes que quedi adormit. Completant aquest important espai cultural, el Teatre Nacional, al costat, finalitzara les obres l'últim trimestre del 1995. Quant a la nova Biblioteca Provincial s 'han iniciat els tramits per construir-la, en conveni amb el Ministeri de Cultura, en els terrenys situats a la intersecció del tram sud de la Meridiana amb l 'anell de Glories. Durant l'any 93 s'iniciaran també -aixo no és de caracter cultural, pero hi esta lligat- les obres als antics terrenys de l'Olivetti, impulsades pel Consorci de la Zona Franca, que ha tingut un paper enormement meritori en el rellans;ament de tota aquesta part de Barcelona. Aquestes obres, i l'acabament de l'anell de Glories, deixeu-m 'ho dir en un parentesi, impulsaran definitivament la prolongació de la Diagonal fins al mar. Pero tornem a la cultura. L 'Arxiu de la Corona d' Aragó, situat a la cruilla del carrer Marina amb Almogavers, finalitzara les obres al llarg d'aquest any, practicament estan acabades. Al costat, a l' antiga Estació del Nord, ja funcionen la nova Estació d' Autobusos -no l'hem inaugurada, pero ja funciona- i la gran nau central destinada a esdeveniments col.lectius i probablement esportius. L' Auditori té !'estructura i la caixa de l'edifici practicament acabades. S 'esta treballant amb la idea de celebrar-hi el primer concert !'octubre del 94, que seria el cinquantenari de la creació de l 'Orquestra per en Toldra. En l' ambit del que era l' area olímpica de la Diagonal s'han iniciat els projectes pera la construcció d'un centre de convencions, impulsat per la iniciativa privada, que demostra, a més, que els operadors terciaris i hoteler que tenim aquí, si no tenen feina se la aben buscar. És evident que estan di posats a crear l 'urbani me que ha de portar més activitat. 50 51 �En l'ambit de l'area olímpica de la Vall d'Hebron, tenim els projectes d'utilització definitiva de la Torre Llussana i del Pavelló de la República. A la zona portuaria, en les properes setmanes hi ha la inauguració de l'edifici del Portal del Mar, sobre els magatzems ja restaurats. I al llarg de 1993 l'acabament de les intervencions al Moll d 'Espanya si no hi ha cap contratemps. La finalització del World Trade Center, amb la reordenació del Moll de Barcelona, esta prevista per al final de l' any 1994 -si el president del Port no em correge1x. Esta molt avarn;at el procés de reutilització de les Llars Mundet coma dependencies de la Universitat de Barcelona, que reafirma el procés de reequipament de tota l'anella de les rondes. Funciona ja també la Torre de les Heures. La Universitat Pompeu Fabra ha adquirit l'Edifici de les Aigües, al carrer Wellington, aquesta mena de catedral de totxo o de mesquita de totxo magnífica, i junt amb els antics terrenys militars i els de l' antic Mercat del Peix configuraran el carrer Wellington com un eix d' equipaments. En el procés de planificació dels terrenys sobrants de les rondes, s 'esta estudiant la possibilitat de construcció de residencies per a estudiants. Les obres van tenir un problema de canvi d' empresa, ara fa sis mesos, pero ara no són justament cap problema. Les obres van bé. Som nosaltres qui ens hem de posar d'acord sobre com s'ha de farcir aquest edifici, que hi hem de posar i com. I em penso que la manera de ferho sera tomar al punt zero, a l 'statu quo ante amb certa tranquil.litat. Allü que havíem <lit que faríem abans de comen9ar a discutir tant i tant, segurament és el millor punt de partida per a la represa del Museu d' Art Contemporani. Em refereixo tant a la qüestió de quan ha de comen9ar coma qui ha de ser-ne el director, coma qui ha de ser-ne l'assessor, coma qui ha de fer les compres i quin tipus d'orientació ha de tenir. Jo em penso que en aquest tema la polemica ha estat una gran flamarada, que ha deixat els seus resultat positius, i estic quasi segur que ningú, cap dels actors en presencia, no es negaria a tomar a engegar sobre aquesta base del que havíem quedat al principi. Les obres del Centre de Cultura Contemporania de la Casa de la Caritat s' acabaran abans del final d' enguany, jo cree que el mes d'octubre es podria inaugurar, pero segurament no es fara fins al mes de desembre per una questió d' estrategia i de calendari de la Diputació i de l 'Ajuntament. Les obres del Museu d'Art Contemporani s'acabaran l'últim trimestre de 1994. Aixo és el que esta previst i no té perque no complir-se. No hi ha cap relació entre la discussió a la qual abans he donat la benvinguda i el ritme de les obres que continua, i continua molt bé. Ja sabeu que a la planta baixa del Centre de Cultura Contemporania hi anira, per un acord que estan portant a terme l' Ajuntament i la Diputació, que ha impulsat aquest magnífic projecte la part moderna del Museu d'Historia de la Ciutat. Ésa dir, que el conjunt dels museus d 'historia antiga -i del Museu Diocesa juntament amb el Frederic Mares, les excavacions romanes i tot 52 53 �aquest conjunt de la Barcelona classica, gotica i renaixentista- s' acabaria en el temps amb Ildefons Cerda; i el museu d'historia de la ciutat moderna, des de Cerda fins avui, estaria justament a la planta baixa i part dels soterranis de la Casa de la Caritat, amb una extensió d' aproximadament 2000 mil metres quadrats. Les obres de la segona fase del Museu Nacional d 'Art de Catalunya s 'es tan programant correctament, no tenen tampoc perque retardar-se. La col.lecció Thyssen es podra instal.lar, espero, aquesta primavera. Cree que és dema, 14 de gener, quan es reuneix la Fundació Thyssen a Madrid per aprovar, justament, un petit canvi en els convenis inicials, en virtut dels quals Barcelona passa a ser lloc d'exposició del conjunt de la col.lecció, per tant amb la possibilitat d' aconseguir el maxim de beneficis de contemplació d' aquesta magnífica col.lecció. Em penso que no és cas que m'estengui més en aquest punt, pero sí que quedi ben ciar que els projectes culturals han de fer d'aquesta ciutat -i ens equivocaríem molt si no ho féssim- la ciutat interessant que la gent voldria trobar, les infrastructures i la publicitat que hem creat. punt de vista, sigui d'alt nivell. També en aixo, jopenso, hem d'aprendre la lli9ó que abans hem apresen altres terrenys; i és que la quantitat i la qualitat van juntes, que la quantitat d'esdeveniments culturals dónala qualitat, que en una ciutat hi ha redundancia. Que les ciutats no són exclusivament economía, que hi ha d'haver una certa reiteració, que de vegades pot semblar, a un programador ingenu, innecessaria, i que, tanmateix, és el que dóna a la ciutat el caracter de metropolitana, precisament. El fet de poder escollir és el que crea la llibertat urbana i la competencia. És un escreix que s 'ha de pagar i que la societat paga. 1 que es poden demanar comptes per tenir-lo. Jo sempre die que a Nova York en la mateixa conferencia que a Barcelona hi ha molta menys gent que aquí. Quan va un premi Nobel a Nova York, com el senyor Leontiev, hi haura set persones. Aixo no és cap fracas , és Nova York. Aquell dia hi havia el senyor Leontiev, pero segurament també hi havia el senyor Arrow o qualsevol altre premi Nobel que parlava en un altre lloc i hi havia vint mil coses més que eren difícils de seguir. Aixo no és una malversació. La nostra prioritat en la cultura és aconseguir que realment Barcelona atregui amics, visitants i curiosos d'arreu del món perque el que hi passi, des d'aquest En tot cas, insisteixo: no oblidem que l' any 93 ha de ser el que entronitzem com l' any de la cultura, en les condicions economi ques que sigui. Donant una més gran austeritat, donant una més gran modestia en els ritmes, pero l' any de la cultura, l' any de farcir el gall, l' any de donar com a ciutat tot allo que la gent espera de nosaltres que donem en el terreny, justament, de la respiració de la ciutat, que és la creació cultural, en definitiva, la creativitat. 54 55 En una ciutat la gent hi vol trobar a més d'escenaris, esdeveniments; a més d'infrastructures basiques i de serveis elementals, arguments. Aquesta ciutat ha sedu'it perque l'escenari era immillorable, perque el que hipassava era interessant, i la cultura és aixo. �I cree que sent l'any Miró i l'any del centenari d'en Riba i d' en Foix i d 'en Mompou, estem perfectament equipats des del punt de vista sentimental per enfocarho d' aquesta forma. Cree que aixo no es pot separar del nostre missatge educatiu i que, per tant, l' any 93 ha de ser l 'any del Patronat. Ha de ser l' any del Patronat Escolar, del retoro a la fórmula -un Patronat o un Institut, no discutirem pas pels noms-, a una fórmula que la ciutat vol, que la ciutat necessita i que ningú, cree, no esta autoritzat a deslegitimar. Es podra dir que no és el moment --cosa que rebatrem, perque ja fa deu anys que ho esperem-, es podra dir que les coses s'han de fer d'una forma o d'una altra -i estarem disposats a fer-les de la forma que calgui. Hi ha un nou conseller en aquesta materia i la nostra regidora esta ben disposada a discutir amb el nou conseller totes les hores que calgui sobre aquest tema. Partim d' aquí per fer que Barcelona sigui la ciutat no capital -vull dir no capital d'Estat, sí capital d'una cultura, sí capital d'una nació, capital d'un país, capital d'un sentiment, d'una llengua, d'una tradició molt forta, pero no capital d'Estat- més gran d'Europa. Barcelona és la ciutat no capital més gran d'Europa, ja ho és ara. Pero també volem que sigui la millor. O almenys una referencia per a totes les ciutats que són com nosaltres. Nosaltres hi creiem en aquestes ciutats i creiem, a més, que el futur d'Europa <lepen en molt bona mesura de com funcionen. Aquest és el missatge de Barcelona pera l'any 1993. Moltes gracies. Perque no es podra dir que les escoles de Barcelona que han estat la base de la nostra renovació pedagógica, que ha estat la tradició que ens ha dut, quasi <liria, des d 'un punt de vista de país, alfa on som, i de ciutat alla on som, no pugui tenir una sortida d'un bon encaix institucional entre l' Ajuntament, la Generalitat i l'Estat, que en aquest cas cree que hi té molta menys part perque es tracta d'una transferencia ja produYda. Per tant, l'any de la cultura i l'any de l'educació. En definiti va, jo cree, resumint, que enfoquem l' any 93 des d'una posició d'una certa fon;a. Els barcelonins hem jugat el partit més important d'aquest segle i l'hem guanyat. I l'hem guanyat davant tot el món, que és el millor notari. 56 57 �/ Index onomastic Abad, Josep Miquel, 17 Acebillo, Josep Anton, 17, 21, 25 Aiguader, Jaume, 24 Ainaud, Manuel, 24 Aliana, Simó, 23 Alibés, Josep Maria, 25 Amat,Jaume, 17 Armet, Lluís, 25 Arrow, Kenneth, 38, 55 Aulenti, Gae, 20 Baulies, Jordi, 25 Benach, Joan Anton, 18, 25 Bofill, Juan, 17 Bohigas, Oriol, 17, 25 Boixadós, Ramon, 17 Borrell, Josep, 39 Botella, Miquel, 17 Bueno, Guillermo, 23 Busquets, Joan, 25, 44 Cáceres, Rafael, 17, 25 Capmany, Maria Aurelia, 25 59 �Carceller, Antoni, 23 Cerda, Ildefons, 53 Clasca, Joan Ramon, 17 Clos, Joan, 23 Companys, Lluís, 30 De Janer, Enrie, 25 Delors, Jacques, 26 Domingo, Pere, 23 Duran, Ferran, 17 Ericsson, Gunnar, 40 Família Reial, la, 30 Femández de Castro, Manuel, 25 Ferran, Jaume, dr., 23 Figueras,Francesc, 17 Florensa, Adolf, 25 Foix, J.V., 55 Fonollosa, Joaquim, 17 Fonseca,Manuel, 17 Fontana, Pedro, 17 Fom,Manuelde,25 Fornas, Rosa, 17 Foronda, Marques de, 41 Foz, Amadeu, dr.23 Fura dels Baus, La, 16 Galí, Beth, 17 Galmés, Francesc, 25 García Duran, José Mª, 38 Garriga, Pep, 25 Gras, Jordi, dr., 23 Guerra, Juan, 45 Guillamet, Jaume, 18 Laviña, Juli, 17 Leontiev, Wassily, 55 Llop, Josep M., 25 Luchetti, Antoni, 25 Lumbierres, Miquel, 25 Mackay, David, 17 Maragall, Emest, 25 60 Martorell, Artur, 24 Martorell, Josep M., 17 Marull, Josep, 23 Mascaren, Ferran, 25 Mata, Marta, 24 Millet, Lluís, 17 Miró, Joan, 55 Miró, Pere, 17 Molina, Joan, 23 Moll, Aina, 32 Mompou, Frederic, 55 Monclús, Adolf, 17 Morales, Alfred, 17, 25 N adal, Joaquim de, 23 Ochoa, Bemat, 17 Olivella, Josep M., 25 Olmedo, Ismael, 25 Pagonabarraga, Martín, 25 Palomar, Manuel, 23 Papa, el, 31 Parpa!, Jordi, 17 Permanyer, Lluís, 18 Pemau, Josep, 5 Pi i Sunyer, Josep Maria, 25 Prenafeta, Lluís, 45 Puigdomenech, Albert, 17 Raventós, Francesc, 49 Rei, el, 30 Riba, Carles, 55 Ribas, Manel, 21 Ribé, Manuel, 25 Roldán, Santiago, 17 Rubió, Joan, 25 Rubió i Tudurí, Nicolau M., 25 Samaranch, Joan Antoni, 27 Sanmiguel, Carme, 17, 25 Scholz, Victor, 25 Secretari General de les N.U., 31 61 �Col.lecció Alcaldia Sensat, Rosa, 26 Seró, Ramon, 23 Serra, Ernest, 17, 20 Serra, J ordi, 20 Serra, Lluís, 17, 20 Serra, Narcís, 20 Serra Martí, Josep Maria, 20 Serra, Oriol, 20 Simón, Angel, 17 Sola, Bernardo de, 17 Solans, Pilar, 23 Steegmann, Enrie, 20 Subías, Javier, 23 Subirana, Antonio, dr., 23 Subirós, Pep, 18, 25 Toldra, Eduard, 50 Torres, Joan, 25, 48 Truñó, Enrie, 33, 44, 45 Tuñí, Manuel, 25 Turró, Ramon, dr. , 23 Urrusolo, José Luís, 41 Vaehier, Jaume, 25 Vegara, Josep Maria, 23 Vila, Josep M., 17 Vilaseea, Rafael, 17 Vintró, Eulalia, 24 l. L'estat de la ciutat, 1983-1990 2. La ciutat i els Comtes de Barcelona 3. Balan9 de l'any 1991. L 'estat de la ciutat 4. Ciutats per Europa. Discursos de Josef Hofmann, Pasqual Maragall i J acques Delors 5. Balan9 de l' any 1992. L 'estat de la ciutat 62 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1992 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-01-13 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Europa Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Description An account of the resource Conferència que repassa l'actuació municipal de l'any 1992. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2737/19950110_EstatCiutat1994.pdf 913e37f7a06d4069d2fcb5cbcb388454 PDF Text Text Conferencia de l'Excm. Sr. Alcalde Pasqual Maragall "BALAN~ DEL' ANY 1994. L'ESTAT DE LA CIUTAT" �Benvolguts amics, benvolgudes amigues. La meva compareixenc;a d'enguany, que és la que fa dotze, té per a mi un valor especial. El té perque ja fa dotze anys que sóc alcalde d'aquesta ciutat, i aixo personalment significa molt, pero té un valor també -i sobretot- perque en aquests dotze anys hem viscut una transformació de la ciutat d'un abast difícilment exagerable i, finalment, perque aquesta és la compareixenc;a previa a les eleccions municipals que viurem d'aquí a pocs mesos i que tindran, no ens enganyem, una gran transcendencia. · En les eleccions que s' acosten ens hi juguem molt, més enlla de la il ·lusió amb que jo personalment i el meu equip afrontem la nova etapa que s' obre per a Barcelona. Una il·lusió que neix de !'experiencia, del coneixement directe del territori, de tot allo que hem fet i de tot allo que volem fer, que és molt, per Barcelona. 13 �En aquestes eleccions ens hi juguem d' entrada !'existencia d'un model que ha permes de fer de Barcelona una ciutat més oberta, més atractiva (a la gent i a la inversió), més solidaria, més habitable, amb més qualitat de vida -amb més qualitat en general-, perque aquesta paraula és aplicable a diferents camps. Hi ha plans de qualitat de tot: d'empreses i, per que no?, de ciutats també. ¿Per que no hi pot haver un pla de qualitat de ciutats que demostri que la ciutat esta servint bé els seus ciutadans? Aixo és el que volem en aquesta nova etapa. I ens hi juguem també, dins del panorama polític catafa, la possibilitat que continuiY existint una confrontació civilitzada i dialogant -una confrontació que no ha de ser vista com un factor negatiu, sinó com una expressió de la divergencia que neix de la pluralitat d'opcions i d'interessos que conviuen a la nostra societat, i concretament a la nostra ciutat. El pluralisme és un bé massa preuat, que no s' aconsegueix un dia i per a sempre, sinó que cal refon~:ar a cada moment. 1 en la política catalana, la tendencia al monopoli -ideolbgic, informatiu, empresarial- és una temptació massa forta que cal combatre. En segon lloc, faré un repas breu, quasi telegrafie, a les realitzacions d'aquest any -el que fóra propiament un balan9 del 1994-, que ha estat l'any de la superació de les difi<(llltats i de la confirmació que la nostra aposta, l' aposta del "model Barcelona", era bona: hem resistit millor la recessió i estem en una millor situació de partida per beneficiar-nos de la reactivació economica. Després els donaré algunes dades que avalen aquesta afirmació, que no és en absolut gratuita o improvisada. En tercer lloc, em proposo de parlar-los deis projectes de futur, deis projectes que han de confirmar Barcelona com una gran metropoli europea i mediterrania -aquesta dimensió, la mediterrania, tindra un relleu ben especial aquest any 1995-, com la capital d'una euroregió de 15 milions d'habitants, i com la porta sud de la Unió Europea, que acabem d' ampliar a quinze socis. 1 finalment no vull cloure la meva intervenció d' aquest vespre sense fer una al-lusió al moment polític actual. l. El "model Barcelona" És per tot aixo que la meva conferencia-balarn; d'enguany tindra un caire diferent a !'habitual.Emproposo, si vostes tenen la paciencia d'escoltar-me, dividir la meva exposició d' aquest vespre en tres blocs d'una extensió diversa: en primer lloc, i en una mena de balan9 a l'engros d'aquests dotze anys de mandat, faré referencia a allo que he anomenat el "model Barcelona", i que és !'aposta per fer ciutat, per dirigir o, almenys, per liderar el procés de transformació d' aquesta ciutat en un sentit determinat, urbanísticament reparador i socialment i territorialment reequilibrador. Aquest salt endavant no ha estat fruit de la casualitat. No som en el punt que som per atzar. L'aposta feta en 14 15 En els últims anys, efectivament, la ciutat ha fet un salt qualitatiu. De la ciutat "olímpica i metropolitana" que demanavem el 1982, hem passat a una Barcelona que, un cop suprimides les fronteres intercomunitaries, és centre d'una euroregió de 15 milions d'habitants, i que té posada l'aspiració a configurar-se com la porta sud d'Europa i comuna de les capitals culturals europees. �els últims quinze anys -fruit de la idea de ciutat bastida perla generació de professionals i treballadors antifranquistes que va desembarcar al' Ajuntament el 1979- és el que ens permet ara trobar-nos en una bona situació de partida. Basicament, en el fons del "model Barcelona" hi ha l' aposta per la ciutat europea, és a dir, per la ciutat que no segrega, en que conviuen diversos usos (Barcelona és encara una ciutat industrial, tot i el predomini del sector de serveis) i en que no es constitueixen barreres infranquejables que separin els barris benestants de la miseria, com passa als Estats Units. "Hell is an American city", titulava fa un temps, amb la seva contundencia habitual, el setmanari The Economist, i recordo que alguna vegada he comentat públicament que el pitjor d'aquesta afirmació és que no diu que una ciutat americana és l'infern sinó que l'infern és una ciutat americana. Nosaltres hem fugit d'aquest model. La nostra estrategia -que no ha estat una estrategia intervencionista pero sí una estrategia de lideratge i de complicitat- ha estat clara, i ha estat guanyadora. Hem rehabilitat els barris periferics, fent-los part de la ciutat, dignificant-los i convertint-los ells mateixos en centres urbans. Hem tancat així part de les ferides que el franquisme va inferir en aquesta ciutat, amb el seu creixement descontrolat i especulatiu, alie -o, més ben dit, contrari a les necessitats de la gent. Hem fet créixer la ciutat de forma ordenada i cap a on volíem, cap a on hem interpretat que la ciutat volia. Hem compensat l'expansió "espontania" cap a ponent amb un reequilibri cap a llevant. Hem tornat a convertir la pla9a 16 de les GIOries -on Cerda havia situat el centre de la nova ciutat, de la ciutat metropolitana- en un deis focus d'una ciutat que ja no té un únic centre. Els projectes impulsats per la iniciativa privada han trobat un sector públic atent a corregir els desequilibris i a orientar el creixement economic de manera que la ciutat es transformés de la manera més equilibrada i sostenible possible, reduint les desigualtats socials, evitant especialitzacions empobridores de l'espai urba i del teixit social. Hem fet una gran transformació urbana, i aixo cal dir-ho ben alt, sense perdua de cohesió, sense accentuar les desigualtats socials i territorials, mentre la renda familiar disponible no ha fet més que créixer per damunt de la mitjana catalana i espanyola. Hem frenat una excessiva terciarització de l' Eixample, amb l'operació que va dissenyar Joan Busquets, amb la seva ordenan9a de l'any 1988, en que ja millorava, jo cree que d'una manera molt precisa, la situació: possibilitava la recuperació d' espais interiors de man9ana de l'Eixample, mantenía l' estructura de les fa9anes, obligava a una certa continencia en les transformacions, en els canvis que s'hi poguessin fer. Jo cree que aquesta nova regulació va incidir-hi d'una forma molt positiva. Com a ordenan9a, cree que des de Rius i Taulet és probablement la més innovadora, la més positiva, ja que moltes d'elles, com la d' Aiguader, van haver de consagrar !'existencia d'una realitat que superava l'ordenan9a anterior. L' ordenan9a d' Aiguader ha de consagrar l' existencia d' atics, no perque la permeti de nou, sinó perque ja hieren. El que va fer, per tant, va ser legalitzar una situació. Després es van succeir una colla d'altres, 17 �que es poden veure en aque ta exposició que Albert Serratosa ha muntat a la Universitat Pompeu Fabra, que esta molt bé, pero en la qual pot er no s' insisteix prou en el fet que les ordenances darreres han canviat molt i molt les expectatives de futur de 1'Eixample -i és cert que no se 1 podía demanar] última ordenam;a, ja que gairebé és posterior al exposició o simultania. Hem reactivat, amb la complicitat del sector privat, la vida al cor de la ciutat impedint que s h.i enquistin le ille de oledat i pobresa, i aixo es diu molt de pressa pero al darrera hi ha una feina molt importa:nt, portant nova vida.-i aixo vol dir en primer lloc deixant-hi entrar la Hum del ol- al Raval, a la Ciutat Vella. Fomentant-hi una ocupació, lenta i pacífica per part dels estudiants i de le parelles joves. Esponjant-ne una den itat excessiva, sense despla\:ar-ne els ve!ns. Rehabilitant els habitatge i construint-ne de nous. CoJ.locant-hi algunes de les in titucions culturals que e tan de tinades a., tenir un gran protagonisroe en la vida d aque ta ciutat com ón la Ca a de la Caritat i el Museu d Art Contemporani o les noves facultats de Ja Universitat de Barcelona i de la Urúver itat Ramon Llull - aque ta ja hi és provisionalment dintre de la Ca a de la Caritat, i a més ha adquirit un altre espai per quedar- 'bi definitivament- i encara hi podríem afegir el Convent de Sant Agusti i d altre indrets que estan rehabilitant. Tot i que s' escapa de les nostres estrictes competencies, i malgrat els impediments físics d' una ciutat molt den a i acabada ense a pene e pai cap a on créixer, hem dut a terme una política activa d adqui ició de sol i de promoció d habitatge a sequible i públic (Ciutat Vella, Catalana/Poblenou vore de le Ronde Diagonal Mar). 18 Hem estat una referencia a Europa, i més enlla. Ho deia fa ben pocs dies un diari de Madrid: el model a seguir per Lisboa, en la seva transformació propiciada per l'Exposició de 1998, és Barcelona i de fet ho esta essent. Alguns ciutadans que han anat a Lisboa per aquestes festes m'han explicat fins a quin punt és acostat el que s'esta preparant alfa al que es va fer aquí; de fet estan guanyant una fa\:ana marítima que tenien abandonada al costat del port. I hem dut la nostra batalla en favor del reconeixement del pes que les ciutats han de tenir en la construcció europea al bell mig de les institucions comunitaries: Barcelona ocupa, no pas per atzar sinó per la seva vocació municipalista i per la seva comprensió ca~ ~l. fe~ regional, la presidencia del Consell de Mumc1p1s i Regions d'Europa i la vicepresidencia del Comite de les Regions, i un barceloní és el president de 1' Assemblea de Regions Europees també. Barcelona és avui a Europa la capital del regionalisme i la capital del municipalisme. I ha de ser bo pera tots. No és senzill, pero és bo. Hem estat pioners en la defensa de la idea que les ciutats europees, a més de competir entre elles (buscant inversions i localitzacions), havien de cooperar, fent valer les seves especificitats, els seus punts forts, pero aportant entre totes, a partir de la seva propia experiencia, les solucions als problemes urbans -que són, no ho oblidem, els problemes del 80% de la població europea: que és la que viu a les ciutats. Hem estat prese~ts 1 actius a la fundació d'Eurociutats. De la C-6. De diversos programes comunitaris (Polis, etc.). Aquest model, que inclou tot aixo (urbanisme, europeisme, transformació), l'hem bastit sobre el consens, 19 �sobre la implicació dels ciutadans i sobre la complicitat entre sectors. La complicitat que ens va portar a organitzar els millors Jocs Olímpics de la histüria (se'n recorden?), en un 1992 que alguns voldrien ben llunya pero que s'ha revelat com l'atot principal del nostre present i del nostre futur com a ciutat. El consens que ha portat al disseny i l' aprovació dels dos Plans Estrategics -una fórmula que hem vist premiada a Europa i seguida amb exit a Espanya i a tota l' America Llatina- on tothom -patronal i sindicats, universitats i associacions, institucions i societat civil- ens hem posat d'acord sobre cap a on volem que avanci la nostra ciutat. I tot plegat, vull insistir-hi, sota un lideratge, sota una autoritat a vegades sobretot moral, del' Ajuntament. Ha calgut dones un nou contracte entre els ciutadans i el cotxe, que ha passat i que passa per una activa política d' aparcaments, per la millora de la connectivitat (Prim, Bac de Roda, Guipúscoa, Aiguablava), per l' equilibri del transit entre les grans vies metropolitanes i els carrers del centre (Aragó, Mistral, Pi i Margall, Meridiana), que poden recuperar així el seu caracter de vies urbanes, de rambles, en detriment del d'autopistes dins la ciutat que tenien fins ara. Hem posat i posarem barreres a l' expansió del transit, tant físiques com economiques (Projecte Gaudí). I naturalment, continuarem promocionant el transport públic, des de la convicció que és un element indispensable per a la qualitat de vida i per al reequilibri social. Un lideratge i una autoritat morals que ens han permes d' anar més enlla del que prescriu estrictament la normativa, i que ha fet que el sector privat adoptés com a propies algunes de les pautes, fins i tot estetiques, de 1' actuació municipal en materia d'urbanisme i de disseny: és el cas de !'hotel Hilton, de la neteja de fac;anes, de la renovació dels quioscos de flors i de premsa de la Rambla, de la nova arquitectura de Núñez i Navarro als xamfrans de l'Eixample, del mobiliari urba, de les parades d'autobús, deis opis, de l'accés als parquings. En aquesta aposta per la qualitat de vida a la ciutat, hem introdult també uns criteris de disseny urba que van clarament en la direcció d'un urbanisme més educat, més net, més amable -més friendly, que dirien els anglo-saxons. És el cas de la rambla de Catalunya, paradigma d'una concepció de disseny urba amatent a suprimir les barreres arquitectoniques, els obstacles al mig del carrer, l'aparcament de les motos sobre les voreres. I és el cas de l'aposta perla transparencia, que ens ha portat a dissenyar uns accesos vidriats als aparcaments, a augmentar la superficie acristallada dels autobusos, a obrir a la vista, mitjanc;ant reixes, els jardins tancats de l'Escola Industrial, en una operació que volem estendre al Palau Robert, al Seminari, a la Universitat. Dins d'aquest consens ciutada, ha estat i és molt important posar l'emfasi sobre l'ús racional de la ciutat. En el context d'un discurs més ampli sobre l'escassetat i sobre l' austeritat com a valor a potenciar, ens hem adonat que la ciutat és un bé escas, a repartir entre molts. Entre vianants i cotxes. Entre cotxes i transport públic. Entre habitatges i equipaments. Entre equipaments i espais verds. 20 Hem introdult criteris de gestió i d'eficacia en l'administració, que tenen el punt de partida en la important descentralització que va experimentar l' Ajuntament amb 21 �l'anibada de la democracia (el 21 % de la plantilla municipal s'ha descentralitzat als districtes, quan el 1986 només estava adscrita als districtes un 5% de la plantilla), i que continua ara amb una disminució important del nombre de treballadors (la plantilla municipal, comptant-hi l' Ajuntament més els instituts, s'ha redui:t en 2.000 persones en els darrers cinc anys: de 15.917 treballadors el 1991 a 13.990 el 1994) i un creixement paral·lel de la productivitat. Aixo fa que l' Ajuntament sigui més efica\'.. Hem estat pioners en l'ús de les noves tecnologies, amb una informatització dels serveis intems i, després, dels serveis extems (les oficines integrades d'atenció al ciutada en els districtes ), la qual cosa permet coses tan eficaces com les consultes telefüniques per a resoldre tramits administratius, el telefon O1O o els serveis de teletext. Actualment el 60% de les llicencies d'obres menors i activitats no classificades es concedeix en un termini de dos dies. pals, les zones de vianants com la carretera de Sants, el carrer Gran de Gracia, Major de Sarria o fins i tot la Via Júlia, on ja hi ha un clima de comer~). És aquesta oferta de qualitat la que ens ha permes veure aquests dies de N adal tot de cotxes amb matrícula de Girona o de Tarragona, i de més enlla, que se sumen a la gent de Vic, Sabadell o Manresa que baixen a comprar aquí. Aquesta promoció de les potencialitats de Barcelona ha tingut aquest darrer any un impuls particular amb la constitució, conjuntament amb el sector privat, de les diverses campanyes de promoció economica d'aquells sectors on se' ns reconeix, més enlla de l' ambit estricte de la nostra influencia economica, una especial fortalesa i capacitat d'atracció: el disseny, el turisme, les universitats, la medicina i la farmacología, i la logística. La setmana entrant, precisament, seré a Londres per cloure la primera edició d'unes setmanes de promoció a !'exterior que hem anomenat Barcelona Business Week. I hem apostat, al costat del sector privat, per millorar i potenciar aquells sectors que fan de la nostra ciutat un focus d'atracció. L'oferta comercial, en primer lloc, que ha sabut mantenir l'equilibri entre l'oferta comercial tradicional -de gran qualitat- i les franquícies internacionals, i l'equilibri entre la potencialitat de l'eix comercial central (des de l' Illa de la Diagonal fins al Portal de l' Angel) i la promoció del petit comen; (mercats munici- El nostre model de dihleg i de recerca del consens ha tingut una aplicació especial, amb un exit envejable, en el camp de la seguretat urbana. La constitució, ara fa deu anys del Consell de Seguretat Urbana i l'aplicació d'un model preventiu de control de la delinqüencia, amb emfasi en la prevenció estesa a tot el tenitori, que és el que permet la govemació municipal descentralitzada, ha tingut uns efectes espectaculars que es reflecteixen perfectament en el descens experimentat (d'un 21aun13%) per l'índex de victimització al llarg dels darrers anys: una disminució d'un 37% entre 1988 i 1993. El colofó necessari per a as segurar l' exit permanent d' aquest model és la justícia rapida, que es va comen~ar a aplicar durant els loes Olímpics i que la Carta municipal recull. 22 23 Hem procurat de trencar els monopolis existents, que anaven en detriment d'una millor oferta o d'un servei més bo, com ha estat el cas del Pla d'Hotels o de l'adjudicació de les contractes de neteja, respectivament. �Justícia rapida, per altra banda, que de moment a les altres ciutats espanyoles no ha prosperat. A Madrid, per exemple, els jutges han optat per, simplement, deixar en llibertat practicament tothom que arriba per la vía de la justícia rapida, per falta de mitjans, per raons que ara jo no jutjo, pero el fet és que no esta funcionant. A Sevilla una mica millor, a Valencia molt poc. De fet, a les reunions que tenim de Grans Ciutats, Barcelona apareix com el model que les altres ciutats han d'aplicar. Aquí funciona bé. Hi va haver un intent de frenar aquest moviment de la justícia rapida, de reduir el nombre de jutjats de seguida que els va sobrar una mica de temps, perque eren tan efica<;os efectivament que es podien trobar mancats de la necessaria alimentació de casos. Pero van buscar-se la feina, en el bon sentit de la paraula. Van tractar de jutjar en el día els ca os d'accidents o d'alcoholemies. I s'ha fet, s'ha acon eguit. És a dir, s'ha anat buscant la funció un cop creat l'organ, en el qual creiem, i que un cop existeixi com a justícia local, no sera només justícia rapida de l'Estat, immediata en el temps, sinó també immediata en l' espai. Aquest organ arribara a cobrir un 80 o 90% dels petits problemes que fan la nostra preocupació diaria de ciutadans i que la gent ja ha renunciat a imaginar que es poden solucionar. hem encomanat sovint a associacions intermedies- amb uns índexs d'utilització ciutadana molt alts. L'esport a la ciutat s'ha convertit en un dels grans atractius de Barcelona. Cal no oblidar que l' esport és una de les grans activitats de lleure en les nostres societats del final de segle, i conseqüentment una de les que mouen més recursos economics i humans -on cal destacar el paper dels voluntaris. La participació dels nostres conciutadans en les curses populars (com la de la Merce o la marató) i en les jomades de bicicletes o de patinadors, és un fenomen nou i impressionant. L' increment i la millora de les insta!· lacions esportives propiciats pels Jocs han estats espectaculars: entre 1988 i 1993, s'han més que duplicat, en passar de poc més de mil a poc més de tres mil. Pero Barcelona s'ha consolidat també comuna capital de l'esport d'élite. Sense que ningú entengui amb aixo que vull atribuir-me l'exit d'altri, cree que és important subratllar que els triomfs del Bar<;a (amb quatre lligues consecutives i dues finals de la Copa d'Europa, una d'elles victoriosa) o dels tennistes nascuts o formats a Barcelona (Sergi Bruguera, Arantxa Sánchez, Conchita Martínez ... ), per no es mentar la vela o el motociclisme, no són fruit de cap atzar, sinó d'una serie de factors que tenen a veure obviament amb el clima amable, amb la tradició esportiva i amb l'impuls dels Jocs, pero també en el creixent nivell de qualitat de vida a Barcelona. La idea que ha guiat, i amb que ha culminat, tota aquesta transformació i tota aquesta dinamització de la ciutat esta continguda en una frase de Shakespeare que resumeix perfectament la nostra voluntat: "La ciutat és la gent". Hem fet una ciutat pera la gent, i l'hem feta amb la gent. Els resultats cree que són importants. Hem bastit una amplia xarxa d'equipaments -la gestió dels quals És el resultat de la nostra feina, i el resultat d'una ciutat que ha trobat la manera d' accedir a una colla de camps, un dels quals és el de l'esport popular pero 24 25 �també el de l'esport d'élite. Pero jo cree que esta relacionat i que aquesta multiplicació dels punts esportius que hi ha hagut permetra que en el futur aquesta deu no s'assequi, sinó que continu:in sortint campions. La base de la qualitat és la quantitat; en l' esport aixo és claríssim. I per tant, el fet que cada vegada més escoles, clubs, associacions tinguin accés, a tots els barris, a instal ·lacions esportives de qualitat permeten d'imaginar que en futur aixo sera així. al pluralisme i a l' interes de la cartellera barcelonina com a motius de l' exit. Aquesta ciutat ha estat una ciutat exportadora de figures teatrals, pero no ha sigut un gran mercat teatral precisament. A vegades es diu que és més important ser exportadors que no pas consumidors. Pero en aquest cas és tan important el consum com l' exportació, perque aleshores vol dir que s' esta creant el clima, el tou cultural perque en el futur segueixin sortint aquestes figures del camp teatral i del camp cultural en general. En els darrers anys hem assistit a canvis espectaculars en el lleure dels nostres habitants: els nous espais urbans han estat ocupats a partir del dia mateix de la seva inauguració -tot i que en els últims sis anys hem augmentat l'índex d'hectarees de verd urba per habitant en un 40%-, els nous centres comercials (com l'Illa) han atret nous clients, les noves platges han donat una imatge fins ara insolita, més propia de Sitges o Castelldefels, al nostre litoral, la gent ha descobert racons de Barcelona nous, i ha modificat els seus comportaments lúdics i culturals amb els nous espais, com el Port Olímpic o la Casa de la Caritat. Un creixement encara més gran (el 18'8%) l'ha tingut el nombre de visitants dels museus, en una nova demostració que la nostra capacitat d'atracció turística tenia un punt de partida (i no pas una estació d' arribada) en els Jocs de 1992. L'oferta hotelera ha augmentat un 60% en els darrers sis anys (s'ha passat de 15.737 places a 26.291) i aixo no obstant els nivells d' ocupació són prou bons, gra.cies sobretot al fet que hem aconseguit d ' introduir una competencia que ha tingut efectes benefics sobre els preus i sobre la qualitat del servei. El creixement del nombre d' espectadors de teatre, molt important (un 12'5% d'augment entre 1988 i 1993), ha estat afavorit, sens dubte, per la més gran facilitat en l' adquisició telefonica o informatica d' entrades, pero també per la qualitat creixent dels productes que s' ofereixen -com reconeixia fa pocs dies Mario Gas en unes declaracions, en que oposava el bon teatre que es fa aquí amb una perdua d' identitat teatral a Madrid. La xifra d'espectadors de teatre el 1994 havia superat, abans d' acabar l' any, el milió i avui mateix, en un diari de la ciutat, un crític fa referencia Barcelona és avui, efectivament, una referencia a Europa i al món. Aixo ho veus quan visites els Estats Units, i hi estan fent una pel·lícula (per cert, encara no estrenada aquí) que es diu "Barcelona", i tothom et .pregunta per la teva ciutat. O quan l ' alcalde d' Asunción, al Paraguai, afirma davant del president González que Barcelona és l' exemple a seguir. O quan el nou alcalde de Roma, un "verd" que ha aconseguit derrotar la candidatura neofeixista, diu que vol aconseguir la mateixa complicitat ciutadana que hem aconseguit a Barcelona. 26 27 �Pero és també una referencia a Catalunya i Espanya endins. A Toledo, amb un important nucli historie, estan pendents de la nostra experiencia amb el programa Gaudí de control del transit rodat. 1 a moltes ciutats i viles de Catalunya, com ja havia passat a principis de segle amb la difusió de l' arquitectura modernista, l'estil, la manera de fer de Barcelona a l'hora de dissenyar i construir els espais públics s'ha estes en una benefica tacad' olí. 2. L'any 1994 Es troba en un bon moment la seva capacitat d'atracció, de negoci i d' oci. El sostre d' oficines de Barcelona ha passat en sis anys de 2.630.000 m 2 a 3.700.000 m2 • No s'han ocupat tots. Hi ha un estoc de sostre terciari sense ocupar, pero no és exagerat. Potser és la demanda d'un any o d'un any i mig. Tenint en compte la relació qualitat-preu, ens diuen els que en saben que Barcelona no és només un bon lloc per anar-hi, sinó també per invertir-hi. L' atur a Barcelona és inferior al d' altres ciutats europees com: Copenhague (17,3%), Anvers (13,7%), Berlín (13% a l'est i 12,8% a l'oest), Mila (14%), Londres (13,9%), l'Haia (15,2%). 1 és similar a la taxa de París (12,5%) i Manchester (12,41 %). Entraré ara en el que és propiament el balanc; de l' any que acabem de deixar. 1 ho faré reprenent la meva afirmació inicial: un any més s 'ha demostrat que aquest model funciona i que funciona bé. No és per casualitat que la ciutat es troba en una molt bona situació de partida. Hem resistit la recessió millor que els altres (el 1993, el creixement del PIB va ser petit, pero en qualsevol cas positiu, mentre a Catalunya i Espanya eren negatius) i ara afrontem millor la recuperació (la previsió pera 1994, d'un 2'40%, tot i que en consonancia amb la mitjana espanyola, és alta si tenim en compte que no sortim d'una situació de creixement negatiu). Per tant, mentre que Espanya del 91 al 94 no creix, sinó que disminueix al 93 i rebota en el 94, Barcelona no ha deixat de créixer cap any, encara que el creixement no és sempre uniforme. No podem dir el mateix de la carrega. Al revés, hi hem perdut, en el moment en que tots els aeroports avarn;ats del món estan especialitzant-se cada cop més en carrega. En canvi en aquest camp, la nostra tecnología de l' aeroport de Barcelona esta fallant, i per tant ens hem d' afanyar. Barcelona es troba, dones, en un bon moment. S'hi troben, d' entrada, les finances municipals, que s'han sanejat, amb un nivell raonable d' endeutament. Tot plegat, indicadors, juntament amb molts d' al tres que no els esmentaré per manca de temps, d'una situació de revifalla evident. 28 29 El transit a l' aeroport ha superat, amb més de 1O milions de passatgers (10.647 .281 passatgers, exactament), el record historie de 1992 (317 mil més que el 1992 i 648.775 més que el 1993). 1 el que és forc;a significatiu: el transit internacional s'ha doblat en menys de 10 anys: de 1.736.000 passatgers el 1984 s'ha passat, el 1993, a 3.949.000. �La Ciutat Vella Un exemple evident de recuperació i dels resultats positius de la complicitat a que he fet referencia el tenim en la rehabilitació de la Ciutat Vella, que aquest any de 1994 ha confirmat les expectatives i ha pres l'impuls definitiu. En aquest any hem engegat el proces d' ampliació de capital de PROCIVESA, que vam iniciar fa tot just dos mesos i que esperem que trobi el ressó més adequat. Finalment hem aconseguit un ajut de Fons Europeus molt importants a través del Ministeri d'Obres Públiques, de l' ordre de 3.800 milions a gastar en 4 o 5 anys, la qual cosa permetra la realització del Pla Central del Raval. Només imagineu-vos que al mig del Raval, entre el carrer Sant Pau i el carrer de !'Hospital, i el carrer Sant J eroni i el carrer de la Cadena, hi haura un espai més gran que la Piazza N avona. És evident que tindrem el sol, l' aire, espetegant al centre del Raval, que és en aquest moment una de les zones més complicades de la ciutat. Aquesta i la del Nucli Antic, on aquest any hem obert un espai entre el carrer Allada i el carrer Vermell, un espai insolit que mai havia estat dibuixat perque existís. Són dos carrers que no es tocaven i que ara es poden veure perque s'ha tirat la manc;ana que hi havia entremig. Una gent que no veien el sol gaire sovint ara estan animats a continuar, a prosperar. amb la Generalitat garanteix la construcció de prop de 3.000 pisos, la majoria destinats a substituir els edificis afectats per l' aluminosi i al tres patologies estructurals, i la reparació de 4.700 pisos del Patronat Municipal de l'Habitatge igualment deficients. Estem parlant d'un volum d'inversió de 8.000 milions de pessetes, molt important, que ens ha de servir de referencia de l' esforc; que s' esta fent en aquest terreny. Per altra banda, només amb els plans que ara hi ha en marxa a la zona de llevant de la ciutat, esta previst que es facin de l'ordre de 15.000 habitatges, per tant 45.000 habitants, comptant els 2.400 del que en diuen la "nova Vila Olímpica", l'espai on hi havia la fabrica de gas de Sant Martí, comptant els 6.000 que s'han de fer entre la Diagonal i el mar, en el tros que s' esta obrint des del carrer Llacuna fins al capdavall, i comptant la gran operació de futur que és la Sagrera, que és la urbanització de tot l' espai de vies ferries entre Sant Andreu i la plac;a de les Glories, que inclou la construcció de la gran estació de l' AVE, el tren d'alta velocitat, i inclou també l' aprofitament de tots aquests espais en zones verdes i habitatges fins a 100.000. És una zona molt densa que s'esta esponjant per una banda per mantenir el seu equilibri de creixement. El 1994 -i ara aprofitem per seguir en el terreny de l'habitatge, pero des d'una perspectiva global de ciutattambé ens ha portat acords, encara que no estem fent tot el que voldríem fer. Sí que s'ha fet una tasca important a la Ciutat Vella. Així, el conveni que el maig vam signar Ja sabeu que a mi no m'ha impressionat mai l'afirmació que Barcelona esta perdent habitants, perque no n'esta perdent. Som uns 2.200.000. No són gent que hagi marxat de Barcelona sinó que han anata dormir a fora, pero que treballen aquí. 1 en aquests 2.200.000 hi estic descomptant els que marxen de Barcelona per treballar a fora, i que tampoc per aixo deixen de ser barcelonins. 30 31 �Estem en un concepte metropolita de la ciutat, on no hem de miraron dorm cadascú sinó on paga impostos. Aquesta consideració té uns efectes de solidaritat fiscal que nosaltres hem predicat sempre. Jo recordo haver calculat, abans de l' any 87, que cada familia de Barcelonamunicipi estava exportant unes 2.000 pessetes l' any per despeses a fer fora, a l' area metropolitana, als municipis metropolitans que ho necessitaven. El Pare de les Planes, per exemple, que s'inaugura un dia d'aquests, sota Pubilla Cases, en un barri poblat de !'Hospitalet, més dens que Barcelona i que ha nascut de Barcelona, d' alguna manera. Per tant, és lOgic que la part millor de Barcelona sigui solidaria amb !'Hospitalet, i ho ha estat. 1 aquesta solidaritat s'haura de consagrar en un futur d'una forma més evident, per continuar aquestes polítiques d'habitatge i de millora urbanística que afectin tots aquells que viuen i/o treballen a Barcelona. La renovació urbanística Barcelona, malgrat la recessió economica i la contenció pressupostaria, ha continuat al llarg del 1994 la seva renovació urbanística -en la qual, en els últims anys, hem aconseguit d' implicar-hi progressivament el sector privat i d' altres institucions públiques (de fet, els projectes que es presenten aquests dies a la pla9a Nova signifiquen una inversió de 13.000 milions de pessetes d' aportació municipal o d' empreses municipals i de 5.500 milions d'aportacions externes). • Els passeigs i les places. La millora de l' espai públic ha augmentat la superficie destinada als vianants, creant espais que consoliden una nova imatge de la ciutat. L'inici de les obres al passeig Marítim de la Barceloneta, l'acabament del passeig de Sant Antoni (al costat de la pla9a dels Pa"isos Catalans) i de la Rambla de Sant Andreu, i les obres a la Meridiana i a la perllongació de la Diagonal són sens dubte les actuacions més destacades, que han anat acompanyades de l'inici d'un nou passeig al carrer del Brasil, la continuació del carrer Tarradellas, la nova avinguda Mistral, i l'acabament del carrer de Tarragona, a més de les actuacions a la pla9a de Catalunya i l'inici de les obres a la pla9a de la Universitat. • Els jardins i els pares. S'ha fet tota la sanefa dejardins per sota de la serra i per sobre de la Ronda de Dalt: des del Pare de l'Oreneta fins al Nus de la Trinitat, passant per Can Sentmenat, per la Tamarita, pel Pare de les Heures, o les Llars Mundet, que des d'ahir passen a ser un lloc habitat i ocupat, el Pare de Canyelles i algun altre que segurament no he citat. Pero és una millora per a tota la ciutat perque s'han anat continuant aquests pares que van ser l'element distintiu del primer urbanisme. El conjunt de pares de barrí d'una extensió més gran d'una hectarea ha anat augmentant al ritme mitja d' un per any. Les actuacions en aquesta materia fetes o en curs d'execució al 1994 poden classificar-se en sis grans capítols: A més de les obres en curs pera l' acabament del Pare de Sant Martí i del de Canyelles, cal destacar el Pare de la Barceloneta (als antics terrenys de la Catalana de Gas), el Pare de la Font Florida, el de l'Illa de la Diagonal i el de l'antiga Caserna de Girona, que es complementen amb d'altres més petits com els d'Olga 32 33 �Sacharoff, Valentí Petit o Mitre-Ganduxer (tots tres derivats d' actuacions finarn;;ades per capital privat) i amb l' actuació continuada al Park Güell i als Pare dels Tres Turons, els resultats de la qual ja són apreciables. • Actuacions de millora urbana, escampades per la ciutat, derivades dels PERis o de programes integrals d'urbanització a Roquetes, a Can Caralleu, a les Planes, a la Guineueta, a la Ciutat Meridiana (escales mecaniques), a la Trinitat Nova i a la Zona Franca. • L' obertura de nous carrers o les modificacions de tras;at per a la millor connectivitat urbana, com són ara el nou tras;at de l' avinguda Vallbona per enllas;ar la Via Júlia amb la Ciutat Meridiana a través del carrer Aiguablava, el redres;ament del carrer de Sant Antoni Maria Claret al passeig de Maragall, l' acabament del carrer Pallars entre el Palau de Justícia i la rambla de Prim, l'avinguda J.V. Foix i la continuació de l'avinguda dels Ferrocarrils Catalans. avinguda Pi i Margan . i la reordenació dels carrers de J oan XXIII i de la Maternitat, vinculada al conveni amb el FC Barcelona. Dins aquest mandat, i pel que fa als grans pares, s' acabara el nou Pare de Diagonal Mar, es continuaran les actuacions al Pare Güell i al dels Tres Turons, i es permeabilitzara la Ciutadella mitjans;ant l' obertura de passos pel zoolOgic. Cree que aixo és totalment necessari per fer justícia a tota la inversió que s'ha fetal darrera amb la Vila Olímpica. Pel que fa als pares més petits, el pare de la Torre Girona (al costat del Palau de Pedralbes), el de les Tres Xemeneies, el del Clot de la Mel i el de la Paperera del Poblenou, fruit del planejament urbanístic d' aquesta etapa, aniran completant la xarxa de pares de barrí. Tota aquesta feina té i tindra una continultat. Entre els projectes en marxa hi ha l' arranjament de l' actual Passeig Marítim (finans;at pel MOPTMA), un nou passeig al carrer de Guipúscoa (pendent d'un conveni amb la Generalitat), el projecte d'arranjament del passeig de Gracia (pendent d'un acord sobre la participació dels comerciants ), el nou passeig de les Corts i Sants sobre el primer cinturó (en un tram de 1.200 metres que va de la Travessera de les Corts al carrer Pavía), la nova La línia de treball empresa en la millora urbana mitjans;ant els PERis i el que anomenem microplans incloura el pla integral de remodelació dels espais públics de la Trinitat Nova, en la línia del que s'ha fet a la Guineueta i a la Pau, la millora dels espais públics del Poble-sec i la continultat dels altres ja endegats. En aquest sentit, sera un element destacat la remodelació de la plas;a de Cerda (ahir, en la reunió que vam tenir amb el regidor Truñó a la Bordeta, la gent preguntava per la plas;a Cerda, i jo els deia si recordaven aquelles inundacions a la plas;a Cerda, coses que la gent ja donen per descomptades). Així dones, la plas;a Cerda passara a ser una plas;a de qualitat, més aixecada, enjardinada, amb forma rodona, per on es podra circular com en aquestes rotondes que es fan ara, davant de la caserna, justament, i connectant l' avinguda General Mitre amb el Passeig de la Zona Franca. 34 35 • La millora de l' accessibilitat a l' espai públic i als edificis municipals, amb actuacions importants com el Pla d'accessibilitat del Carmel, l'avinguda del Paral·lel i les obres a les Cases Consistorials. �A Barcelona el que s'esta fent és eliminar tots aquells pun que no tenien entit, que d alguna forma en feien pen ar en l'ab urd de la ciutat. Tot aquell darreres que ID bavia a la carretera de la Sagrera a les vie del tren, hi havia trossos que no sabies on eres, si en un món urbanitzat, civilitzat o si en un anti-món. Dones bé, tot aque t racons lletjos han anat de apareixent i és el que va omplint el vas de la qualitat i va fent 1a gent més exigent i més satisfeta. Pel que fa a nous carrers, es pot preveure a mig termini l'acabament de l'enlla9 Via Júlia-Ciutat Meridiana, per l'avinguda de Vallbona, l'acabament de l'avinguda dels Ferrocarrils Catalan fins al carrer Mineria, i el de l'eix Carretera del Prat-Mineria fins a la Gran Via. Paral·lelament s'avan9ara en l'obertura del carrer Bilbao i s'hauria de treballar en altres actuacions com el carrer Lisboa, que va quedar penjat des del fons de la Clota, a la sortida del túnel de la Rovira, on ara s'ha inaugurat un CAP fanta tic de dos moduls, de l' arquitecte Riba- Piera, en aquella mena de loggia florentina que ell mateix va construir i que el regidor del Districte immediatament quan la va veure, va dir: "aquí s 'hi po aran els drogaaddictes". I a en Ribas Piera no li va fer gracia la idea perque ell havia con tru'it allo com un e pai obert no pa per tancar-lo pero a vegade la ociologia mana obre l arquitectura, i un regidor de di tricte és un socioleg obligat perque sap perfectament on passen les coses. mala qualitat, en aquest moment esta generant qualitat. Dones aquest punt és l'inici de la prolongació del carrer Lisboa fins al capdamunt, a la Vall d'Hebron, i aixo estava en la famosa bossa dels acabats dels J ocs Olímpics, on havíem de posar 1.000 milions cada institució i acabar quantitat de coses: des de pavimentar tot Montju'ic, fins als accessos a la piscina vella de Montju'ic, fins a quantitat de petits racons que envoltaven les Rondes i que no estaven del tot acabats, i un d'ells era aquest, que no es va fer perque determinades institucions no hi van voler col·laborar. De la mateixa manera, l' enlla9 Coll del PortellPortell, l'acabament de la Mare de Déu del Coll, !'obertura de l'enlla9 Maignon-Mare de Déu de la Salut, i l' obertura de -carrers al Poblenou. I en el proper mandat s'haura de treballar, finalment, a avan9ar i acabar la Ronda del Mig, fins ara posposada en favor de les rondes exteriors. No vull cloure aquest apartat de millores urbanes sense fer una referencia al mobiliari urba que encara cal renovar: les fonts de beure, un fanal per a l'Eixample amb tipología uniforme d'empla9ament i que optimitzi el rendiment energetic i la millora de la senyalització viaria podrien perfectament ser els propers objectius. La situació economica Ell mateix el va inaugurar l' altre dia, en presencia del pre ident de la Generalitat i del ConseUer i aquell punt que era un punt problematic i que generava di cordia o La ciutat de Barcelona ha passat els Jocs Olímpics, i després d' aquests dos anys de recessió té un superavit de 6.000 milions i acaba l'any 1994 sent l'única administració pública espanyola gran que no incrementa el 36 37 �no se'n surt: en materies de sanitat, d'educació ... i en canvi els ajuntaments sí, i el de Barcelona el que més. L' autonomía catalana es va endeutant, de l' ordre de 150.000 milions l'últim any, que és el valor de tot el que ens hem endeutat nosaltres des de 1980, practicament fins avui, perque és una institució en fase expansiva, pero des del punt de vista financer nosaltres estem donant una llic;ó. deficit. Per dir-ho més clar, redueix el seu deute en 6.000 milíons, i concretament el seu endeutament a curt termini, que és el més empipador, passa de 20.000 a 7.000 milions. Aixo és possible perque s'ha fet una política adequada al moment. Aquí tothom esta predicant la convergencia economica europea, i aquí els únics que convergim som l 'Ajuntament de Barcelona, que tenim un superavit de caixa, que redu!m l' endeutament, i que estem afegint 6.000 milions a l'estalvi del país, després de financ;ar les nostres inversions. A més, invertim els 20.000 milíons de cada any, que són uns 13.000 nets i uns 7 .000 de transferencies. Aquest és el miracle de Barcelona: no que hagi fet els Jocs, sinó que els ha fet i ara es pot dir el que jo us he explicat, cosa que no pot fer ni l' Alcalde de Montréal ni el de Moscou, i no sé si els de Los Angeles i Seül. El benestar social Ara, aixo no ha estat facil per a l' Ajuntament. Si miren les cares deis regidors, són les de gent que ha estat lluitant per aconseguir-ho. I ho ha fet. I d'aixo n'hem d'estar tan orgullosos com de l'exit dels Jocs, perque hagués pogut ser relativament esperable haver tingut un exit mundial i que després no ens n'haguéssim pogut sortir. Pero no ha estat aquest el cas. Aquest any passat el deute de les administracions espanyoles ha estat de l' ordre de 37 bilions de pessetes, mentre que la renda nacional és de 66 bilions: un 60%, per tant, és de deute públic, que ha arribat ja justament al límit. D'aquests 37 bilions, i mirant fins al juliol, vam calcular que hi havia hagut un increment de l' ordre de 6 bilions aproximadament, dels quals 3 o 4 els aportava l' estat, O' 85 les autonomies i O' 1 les administracions locals. Per tant qui convergim som els ajuntaments. És l'Estat que Jo només us vull dir que en cap moment aquesta ciutat ha deixat de tenir una planificació molt aprofundida en materia de Benestar Social i us en donaré un exemple. Quan hi ha recessió hi ha més indigents i més miseria al carrer, és habitual que succeeixi. Nosaltres ara estem segurament amb un nombre d'indigents al carrer més gran del que teníem fa quatre anys. Es parlava d'un nombre de 200, 300, 400 i ara n'hi ha 600, i en els pitjors moments 800. Dones els Serveis Socials de l' Ajuntament de Barcelona els coneixen tots, tots i cadascun. I la gent no s'ho creu, no s'ho creuen ni ells. Al meu barri hi ha un triangle, entre el passeig de Sant Gervasi i República Argentina, que és un triangle comercial, i on hi ha un cinema abandonat. Dones comprant per aquesta zona, se'm va acostar un senyor que 38 39 Aixo vol dir que no invertim? Dones no. Vol dir que tot aixo que estem fent costa diners. Hem calculat quin és el val9r dels projectes en marxa avui a Barcelona, que tenen una vida mitjana d'un any i mig: 58.000 milions, aquest és el valor de l'increment del patrimoni públic. �em va dir que em coneixia de feia temps i és molt possible, que anava bastant desastrat, pobre, i em va dir que ell volia sortir d'aquella situació, encara que hi ha d'altres casos en que no volen. Jo li vaig dir que el vindria a veure un noi i ell pensava que no el trobaria. Pero jo li vaig dir que sí que el trobaria, que en aquesta ciutat no es deixa que la gent passi fred, no es deixa que la gent passi les nits de l'hivem sense cap mena de protecció, i que a les persones que han arribat a aquest límit de marginació a la vida, se'ls tracta de convencer que vagin per un camí diferent i en tot cas se' ls va fent un seguiment. En molt casos els mateixos vei"ns defensen la vida d' aquestes persones en els barris, ja que no provoquen malestar i a més a vegades diuen que prefereixen aquests i no segons qui. Pero en tot cas nosaltres entenem que aquesta és una situació que hem d' anar simplement seguint i tractant de corregir, pero sense obviament for9ar les coses més enlla del necessari. Pero aquella zona ha deixat de ser un niu on hi pugui haver gent que nosaltres no sabem que els passa. 1 les miseries han de sortir al carrer, per reconeixer-les coma tals i després arreglar-les, si podem. El que és evident és que mantenint sistemes d'ignorancia que ens ajuden a dormir amb la consciencia tranquil· la, aixo no ho arreglarem. Tal com estem treballant des de l' Ajuntament és quan la ciutat podra dormir tranquil· la. 3. El futur Barcelona afronta aquests anys decisius del final del segle des d'una posició consolidada i, el que és més important, amb nous projectes de futur. En aquest context, és important retenir dues idees: en primer lloc, hi ha un disseny de ciutat. Un disseny consensuat en el segon pla estrategic de la ciutat i en l' esfor9 conjunt, públic-privat, de promoció exterior de la ciutat. El segon pla estrategic aposta per la qualitat. La qualitat de vida i la qualitat dels serveis han de ser els trets definidors de la Barcelona de l'any 2000. Aquest és un exemple del que estem fent en el camp del Benestar Social, que és molt més ampli, seguint un pla integral en el qual participen totes les entitats de la ciutat que s'ocupen d'aixo, que són moltíssimes i creixents, i en les quals nosaltres només sumem el lideratge i la coordinació. De vegades tenim discrepancies amb algunes, com quan vam tancar pensions a la Ciutat Vella, perque tenien una clientela que ja no hi anava més. Pero és que aquella gent estaven morint a les fondes, no malvivint, malmorint. Perque hi havia fondes insalubres, molt barates, "llits calents", com en deien, i amb aixo hem tingut percepcions diferents a la gent que hi esta treballant de manera voluntaria i que tenen tendencia a un sentimentalisme molt immediat, logic. 1 per controlar la qualitat de la ciutat s'ha de fer el mateix que fan les empreses quan fan un pla de quali- 40 41 1 ens agradaria que el Pla Estrategic, que no és l' Ajuntament, sinó que són onze institucions: el Foment del Treball, la Cambra, UGT, CCOO, la Universitat, el Cercle d'Economia, la Pira, el Consorci de la Zona Franca, el Port ... dones ens agradaria que aquests fossin els controladors de la qualitat, de l' aglomeració urbana, i no només l' Ajuntament. �tat, que és definir els parametres de la ciutat, posar-se un objectiu, uns indicadors, i mesurar. Velocitat comercial, per exemple. Amb les Rondes hem aconseguit pujar 3 km/h la velocitat comercial de tothom, dels 3 milions de viatges diaris. Nosaltres ens podem fixar un objectiu, un indicador, comparant-nos amb altres ciutats, i mantenir que la ciutat ha millorat de qualitat si realment aquest objectiu s'ha aconseguit o si s'ha mantingut !'indicador, o si no s'ha empitjorat tant comes preveia. Aquesta sera la nostra manera d'actuar. I en segon lloc, la segona idea a retenir, és que comptem amb uns elements basics, amb uns projectes de futur. Pel que fa a les grans actuacions de futur, perque n'hi ha que són grans malgrat el període d' austeritat, en aquest període en el qual tothom s' acorda a dir que el que s'ha de fer des del punt de vista del sector públic en general, i els ajuntaments també, és més la qualitat que la quantitat; és més la inversió intangible, que no pas la gran inversió d' obra pública, pero hi ha algunes grans obres públiques que s'han de fer. I les vull citar. Una és la reordenació de la llera del Besos. de la depuradora, i de les platges. I la possibilitat que hi hagi uns equipaments esportius, de lleure, tant a Sant Adria com a Badalona. Hi ha pero una dificultat molt gran que és la propia existencia de la incineradora i de la depuradora, que són inevitables. Jo recordo que quan es va inaugurar la depuradora per Tarradellas i Serra, que va costar 4.000 milions en aquell moment i que va permetre depurar els detritus de 600.000 habitants d'aquesta ciutat abans d'arribar al mar. Va ser aleshores que els ciutadans van poder comen\:ar-se a banyar a la Mar Bella, no abans. Aixo no es pot variar, no es pot treure d'alla. I la incineradora tampoc. Estem amb Garraf ple, ja no hi cap practicament res, amb Gava que ens esta pressionant perque no hi llencem res més, perque qualsevol dia d'aquests s' acabara el conveni que teníem per explotar la propietat de Garraf, i sense sistemes alternatius. Els sistemes selectius són molt lents, no són rendibles immediatament i per tant siguem ecologics pero també raonables: haurem de fer servir la incineració, fins i tot alguna altra incineradora de les que ja tenim. L'operació del Besos s'ha d'entendre com un projecte integral, regit des de l'inici per criteris que assegurin les condicions hidrauliques del riu; com un espai metropolita que ha d' articular diferents municipis i barris, en el qual hauran de desapareixer les línies aeries d'alta tensió, que s'hauran de soterrar en galeries de serveis, tot plegat dins d'un pla de racionalització del transport electric. I finalment, millorar tot el que és la desembocadura del Besos al mar, de !'incineradora, Per tant, no es pot pensar que es puguin treure aquestes dues instal·lacions del Besos. ¿Com es pot fer aleshores per compatibilitzar aixo amb la prolongació de les platges que nosaltres hem fet cap als municipis que ho han vist i que també en volen, com és el cas de Sant Adria i Badalona? Es pot fer guanyant terreny al mar. Nosaltres pensem guanyar unes 5 ha al mar, davant justament de la depuradora i de la incineradora, de manera que les platges continuaran i sense bellugar-se, la incineradora i la depuradora passaran a un segon pla, quedaran retirades, respecte de la posició dominant que tenen 42 43 �ara enfront del mar. Aquestes extraccions que s'hauran de fer per fer aquestes 5 ha noves es faran alfa mateix, perque en el projecte de Diagonal Mar s'ha d'excavar una illa de 4 ha per 20 m de profunditat; són 800.000 m 3 que es posaran al mar, davant del Besos, a banda i banda. Una altra inversió important és la inversió en mobilitat: el quart Cinturó. El quart Cinturó ens afecta perque en aquest moment hi ha una relació dolenta entre la Ronda de Dalt, la B-20 i la B-30, perque a la B-30 es paga i a la B-20 no. Aleshores el que passa és que els camions de la B-30 passen perla B-20; camions que no passaven per Barcelona, ara hi passen, perla B-20 i per la B-10, la Ronda del Litoral, encara que ja hi posem limitacions horaries. L'ideal seria que la B-30 no tingués peatge perque aleshores s'hauria acabat aquesta broma. Aixo hagués estat molt facil fa uns anys si haguéssim anat al rescat de la concessió quan hi passaven pocs cotxes, pero es va desaprofitar aquesta ocasió que jo i d'altres varem plantejar, i ara és més difícil perque hi passen més cotxes i és més negoci. Per tant, si ara es vol rescatar, costa més car. Per altra banda, estan passant els anys i com que una de les clausules fixa el límit de cotxes que hi hauran passat, és possible que es pugui plantejar el tema amb seriositat. Jo he parlat amb els accionistes més importants del sistema d'autopistes i de la B-30 també, i us die que jo cree que el que s'ha de fer és internalitzar costos, tant en el tema aquest com en el tema d' aparcaments. Hem d' arribar a situacions en les quals el pagament dels serveis de mobilitat serveixi per cobrir els costos de mobilitat, cosa que ara no succeeix i aleshores 44 obliga a unes imposicions més elevades per poder pagar via fiscal les inversions que s'hagin de fer. No esta bé que uns senyors no paguin per uns serveis que tenen igual que abans i que abans pagaven, i que mentrestant no tinguem diners per pagar les Rondes, o que hagi d'haver-hi una gran violencia entre institucions per veure qui paga. El normal seria que la propia mobilitat ho pagués aixo; no die de posar una peatge a les Rondes, sinó més aviat rescatar el peatge de la B-30 i induir més moviment per aquesta via. Nosaltres recomanaríem que el quart Cinturó tingués la mateixa tipología que les Rondes, no una tipología d' autopista, perque a la regió metropolitana la densitat és tan gran que les necessitats de respecte cap a l'entorn són les mateixes, practicament, que vam tenir a Nou Barris. Idealment hauria de ser no la M-40, aquesta gran riuada de cotxes impressionant, barbaritat des del punt de vista de la ciutat com a ciutat, perque divideix, sinó el que suggerim és que la B-40, des de Mataró fins a Vilanova, passant per Granollers i per Abrera, estigués concebuda com la B-20, com la Ronda de Dalt: amb un grau de submergiment, amb una circulació per una banda segregada i per l' altra no. Si han de fer cinc o quatre carrils, que en facin dos a sobre i dos a sota, que els de sobre siguin semaforitzats, pero que serveixin de col· lectors perque la gent no vegi aquestes vies com un enemic sinó com un servidor, que és el que han de ser. Tot plegat haura d'anar acompanyat, indubtablement, per una potenciació dels aparcaments metropolitans de disuassió, que faci possible el park & ride. Tot aixo ens ha de possibilitar fer operacions més agosarades en materia de grans aparcaments de disuassió a les entrades de la 45 �ciutat central o abans, alfa on arriba el transport públic. Si ara vostes em pregunten quina és la gran mancarn;a d' aquesta ciutat és que no té un pla de metros nou, un pla de transports. El pla intermodal de transports no existeix. Aquesta és la gran deficiencia. I jo cree que aquest pla vindra després d' un tema, del qual no en parlaré, perque considero que esta arreglat des de fa un any, i concretament des que fa un mes es va aprovar la inserció en el pressupost de la Generalitat d'una partida ampliable fins a 7 .000 milions per pagar el transport públic de Barcelona, que és el Contracte-programa. I un cop signat el Contracte-programa s'ha d'entrar necessariament a definir un conveni d'inversions per una colla d'anys. L' aeroport del Prat no pot continuar com esta. Esta molt bé per passatgers, pero per la carrega molt malament, i nosaltres hem de ficar-nos al cap que si volem ser la capital del sud d'Europa hem de tenir un aeroport millor, amb més capacitat, i que sigui transoceanic. I un element importantíssim d' aquest caracter de l' aeroport és que estigui servit pel tren d'alta velocitat, per l' AVE. Si no hi ha intermodalitat, si no hi ha l' AVE a l' aeroport, no estarem aprofitant la nostra condició de ciutat central de la xarxa C-6, de 15 milions d'habitants. I sera l'aeroport d' aquests 15 milions per a determinats viatges, havent-:-hi l' AVE que vindra l'any 2002. I aquests 15 milions sí que rendibilitzen l' AVE, l' aeroport de gran dimensió, i els vols transoceanics. I aixo no només ho fan a Londres; ho fan a tot arreu on són intel·ligents. Estan jugant a la intermodalitat. podra fer alfa. És una magnífica ampliació que no perd contacte amb MontjuYc. Hi ha sempre el dilema, sobre el qual no us entretindré, del metro de Montjulc, Zona Franca i Pedrosa. El Port de Barcelona s'ha especialitzat en dos: per una banda és el port comercial i per altra el port de lleure, i arribara un día que se'ns plantejara la necessitat de dividir-lo. Fins i tot des del punt de vista de la seva explotació i del seu funcionament, probablement s'haura de pensar definitivament en l' obertura d'una nova bocana. La distancia que hi ha entre el Moll de Sant Bertran i el contradic és mínima. S'hi han d'invertir diners. Pero aixo vol dir que els camions que ara passen encara pel passeig de la Barceloneta per arribar fins a les esculleres, per davant de Capitanía o del Club Natació o dels restaurants de la Barceloneta, deixin de passar-hi, ja que passarien com una circulació interna del port comercial. Mentre, el port de lleure i de passatgers, incloent el de la Transmediterrania, els vaixells de Mallorca, entrarien perla nova bocana i anirien directament al Port Vell o a l' estació marítima, el financ;ament de la qual s' arreglara ben aviat. Aquesta és una altra gran inversió que s 'ha de fer. La cultura De l' ampliació de la Pira no us en parlo perque és el regal d'hivern que tenim. Ben aviat la veureu. S'esta acabant i espero que el mes de man; Construmat ja es En el camp cultural, tindrem el día 30 de marc; el Museu d' Art Contemporani acabat -avui hem tingut precisament la reunió del Consorci i el gerent ja ens ho ha certificat. Es pot allargar, a tot estirar, fins al 15 d' abril. En tot cas, per Sant J ordi esteu convidats a 46 47 �entrar-hi. L' obrirem, amb una mínima presentació -ja veurem l' abast que podra tenir-, perque la gent de Barcelona prengui possessió d'una inversió que s'ha fet amb els seus diners i amb l'ajut de sector privat, per altra banda, que és qui esta encarregat de comprar l' obra, de la Generalitat i de l' Ajuntament de Barcelona. És una magnífica construcció que ens ajudara a vitalitzar la Ciutat Vella, i per altra banda convidara aquesta ciutat a fugir d'un perill que ha tingut que és quedar-se ambla consagració d'una determinada modernitat, defugint els canvis ulteriors, per quedar-se en una etapa. En aquesta ciutat ara ens podríem quedar consagrant una certa modernitat d'aquests anys que hem viscut i oblidant que la vida és canviar sempre, i que a més de consagrar el passat hem de tenir un temps per la gent jove i per l' art nou. En aquesta exposició del Noucentisme, es comparava el que feien Dalí, Miró i altres, amb el que van seguir fent altres, que va ser Noucentisme fins als anys 30. Precisament nosaltres hem de tenir els museus per a tots dos. Uns els posaríem al Museu d' Art Modern i l'art d'avui al Museu d' Art Contemporani. Aixo ja ho van veure l' Alexandre Cirici i Cesáreo Rodríguez Aguilera l'any 57, quan van comen9ar el projecte de museu d'art contemporani, i ho va veure en J oan Rigol, quan va entrar de conseller de Cultura. És curiós perque en tots aquests casos no ha estat mai l' Ajuntament qui ha fet el ronsa: ni amb el Liceu, ni amb el MNAC, ni amb l' Auditori ... Ens han fallat més aviat d'altres administracions pel que fa al ritme. Pero en fi, aquests dos museus els tindrem. L' altre dia algú em deia que parlem molt de cultura pero resulta que l' Auditori no s'ha acabat, el Teatre Nacional tampoc, el MNAC tot just esta en la seva primera fase, el MACBA sembla que no s' acaba mai, i a més el Liceu s'ha cremat. Pero es va deixar que el Lliure no s'ha firmat, que el Thyssen esta inaugurat des de fa un any i mig, que l' Arxiu de la Coronad' Aragó també, que el Centre de Cultura Contemporania també, que estem fent el Forum Nord al Passeig de Verdum que és un centre de difusió cultural i tecnolügica en barri obrer, i si se suma tot aixo es veura que no hi ha cap ciutat a Europa que tingui un programa cultural de la mateixa ambició. No em comparo amb París i amb Londres, pero us asseguro que no hi ha cap ciutat a Europa amb aquest programa. Pero finalment, l' edifici, que és el més important, hi és, i les idees també. El Teatre Lliure espero que sigui ben aviat; que es firmi el seu projecte de finan9ament. Tampoc no ha estat l' Ajuntament qui ha fet el ronsa amb aixo. Ja sabeu que la nostra opinió és que el Lliure hauria de comen9ar a treballar a l' espai del Mercat de les Flors, sense que el Mercat deixi de ser un teatre d'experimentació en el sentit més pur de la paraula. Pero és evident que el canvi del Lliure, de passar d' aquella saleta de Gracia al Palau de l' Agricultura, potenciaría aquella zona com a zona teatral. Dintre de l' any tindrem el romanic, aquesta vegada sí, perque hi ha el projecte d' inversió, i l'Estat ha dit que sí, encara que havia fet una mica el ronsa l'última vegada. Resolts els grans problemes infrastructurals, és l'hora de posar l'emfasi en els aspectes de qualitat de vid~ i en el protagonisme -que vol dir també, abans que res, la 48 49 �responsabilització- dels ciutadans. En acabar els Jocs, ja vaig anunciar que els grans objectius (i els grans atots) d' aquesta ciutat es resumien en la cultura i el civisme. La culminació del "model Barcelona", com a part inseparable de la seva renovació urbanísitica i de la seva reactivació economica, és la consolidació de Barcelona com una de les grans capitals culturals europees. Tots vostes saben que aspirem a ser designats Ciutat Europea de la Cultura l'any 2001. Aquesta és una qüestió que es decidira en el segon semestre de l' any que ve. Pero en tot cas, nosaltres tenim la mateixa actitud que davant dels Jocs, quan, sense tenir la nominació a la butxaca, vam comen9ar a reconstruir de bell nou el vell estadi de Montju!c. En els anys immediats, a vegades en els mesos immediats, una serie d'infrastructures culturals -el MACB, el MNAC renovat, l' Auditori de Moneo, el Liceu reconstru!t-, obriran les seves portes, augmentant l' atracció que Barcelona exerceix sobre el seu entom, un entom cada vegada més ampli. Al mateix temps, caldra potenciar els nous sectors culturals -amb un emfasi especial en el camp de l' audiovisual- i continuar impulsant aquells sectors on som forts -com l' editorial, on Barcelona continua sent la capital de l' edició en llengua castellana. Pero no hi ha cultura sense civisme. Cal una nova cultura cívica, basada en el dihleg i la tolerancia. En el respecte a l' altre, que no és en absolut incompatible amb l'afirrnació prudent de la propia identitat. Una actitud que també ha de manifestar-se cap enfora: en aquest sentit hem vist enguany manifestacions molt importants de solidaritat --com la mobilització de la gent jove pel 0'7%-, 50 que fan de Barcelona un centre actiu de la solídaritat i de la cooperació internacional. Al llarg de 1995, com ja deia al principi, durant la Conferencia de Ciutats Mediterrames que farem al mar9 i, a la tardor, ambla convocatoria d'una conferencia ministerial de la Unió Europea sobre la Mediterrania, Barcelona exercira la seva capitalitat -economica, cultural i ara també política- sobre la regió. 4. Epíleg I ara voldria acabar amb una referencia al moment polític. No puc deixar de fer-ho. Jo, coma balan9, <liria que en la situació política espanyola que estem vivint hi ha com a element positiu la col·laboració de CiU en la governació d'Espanya, en una optica de progrés i de cohesió social. Penso que és un fenomen que potser s'havia prodult durant la República pero que en aquest moment esta adquirint un nivell d'importancia molt gran i que ha tingut per a mi la seva expressió més clara en la sessió del Senat en que es va debatre l' estat de les autonomies. Penso que va ser una sessió secular, historica en tot un segle, ja que mai en aquest país s'havia pogut discutir la pluralitat de l'Estat, en una cambra democraticament elegida, utilitzant els idiomes de cadascú, sense que la majoria de la gent s'hagués de posar la traducció simultania. Tot aixo em sembla enormement positiu. Podria ser negatiu el fet que aquesta col·laboració dels nacionalístes d' aquí pogués substituir la genu!na necessitat de governació aquí, seria un joc de mans difícil d'acceptar, ja que seria una mena no d'anticatalanisme sinó d' acatalanisme practic. Perque si resulta que el 51 �catalanisme oficial només es dedica a ajudar a governar Espanya i que aleshores no cal que doni comptes del que fa aquí, dones malament per Catalunya. Aixo podría ser un resultat negatiu que espero que no es produeixi i que probablement no es produira si les coses van com han d'anar i hi ha els canvis necessaris. També és cert que com a element negatiu cal asseny alar la manca de col·laboració sincera, excepte a nivells molt baixos, molt elementals, i encara amb suspicacies, entre les institucions catalanes. Aixo encara no s'ha arreglat i seria un desig meu, i ara faré una oferta molt concreta, que aixo s' arregli, encara que sigui l' any de les eleccions. Em sembla molt positiva la constitució de la Comissió mixta Ajuntament-Generalitat que va acabar ja la seva feina tecnica pera la Carta Municipal. Ara ja són la Conselleria i 1' Alcalde qui han de rematar la feina. Tecnicament ja esta establert i ara queda ja com a tema estrictament polític. És també molt positiva la convocatoria del 2n Congrés Municipalista pera la tardor de l'any 1995. Aquí a Catalunya, concretament a Barcelona, es van passar potser quinze anys preparant el Ir Congrés Municipalista de l'any 1933, que va comern;ar amb unes jornades municipalistes al juliol del 1915, la primera setmana municipal, celebrada al Saló de Cent de l' Ajuntament de Barcelona. A través de les set setmanes celebrades entre 1916 i 1921 fins a les assemblees de batlles de la tardor del 1931, celebrades al Palau de la Generalitat i que donen lloc a la Federació de Municipis Catalans, es va arribar finalment a reunir el Ir Congrés Municipalista Catala al febrer del 1933, organitzat perla Federació i convocat per la Generalitat de Catalunya i que va tenir lloc també al Saló de Cent del' Ajuntament. Lentament anirem avanc;ant; tindrem el 2n Congrés aquesta tardor. És molt bona notícia. Les comis ions podran comenc;ar a treballar i jo cree que ens situem en la perspectiva d'un segon gran salt endavant del municipalisme, que pera mi és un component fonamental del catalanisme, fins i tot perque a Catalunya, moltes vegades, no hi ha hagut altre govern que aquest. També ha tingut ajuntaments forts. Quan ha tingut Generalitat també ha tingut Consell de Cent i institucions dels ajuntaments. Haig de dir que una preocupació que es podria plantejar és a quin acord es pot arribar a Catalunya, que tingui la garantía que després al Parlament espanyol sera aprovat. Perque aquesta llei, com que modificara algunes lleis basiques de l' Estat, malament si el Parlament de Catalunya l' aprova i després no té un correlat positiu en el Parlament espanyol. Avancem tant com ens permeten les circumstancies. I ara ve l' oferta. En aquest sentit, ja puc anunciar que el ministre de la Presidencia esta disposat a encetar converses i m'ha fet saber l'opinió positiva que el govern de l'Estat té sobre les possibilitats de passar endavant la legislació especial de Barcelona quan modifiqui les lleis basiques espanyoles. Al Govern catafa: ara i despres del maig. En l' esperit de les paraules del President d'UDC, ara més que mai calen acords amples, de gran consens, per demostrar als ciutadans que sabem avantposar, en una situació de crisi, l'interes de la ciutat i del país als de partit. 52 53 �En aquest sentit anuncio la disponibilitat de l' Ajuntament i també del govem espanyol pera seure a la taula a Barcelona o a Madrid a considerar conjuntament aquells aspectes de la Carta Municipal que modifiquin lleis del parlament espanyol. ma en si mateix deixa d'engrescar i deixa de provocar respecte, perque no va -parlo d'un fenomen europeu, no només a Espanya-, la gent només demana o consumeix moltes més notícies dolentes sobre el sistema, que són els seus vicis ocults posats de relleu. Finalment, cree que a Catalunya, igual com a Espanya -aixo és un judici sobre la situació estrictament política-, els efectes del domini de l' economía especulativa sobre la moral social, privada i pública, han estat devastadors En una sessió, fa uns sis mesos, del Consell Economic Assessor de l' Alcaldia, format per economistes molt eminents, vaig formular la pregunta següent: "És la corrupció con eqüencia de la crisi política o é la crisi política conseqüencia de la corrupció?" La majoria van anunciar opinions favorables a la segona versió de les coses. Van dir que hi ha una crisi perque hi ha corrupció que l' esta provocant. El mateix succeeix amb el terrorisme d'Estat, real o merament possible. És l'altra cara de l'ordre de l'Estat, si es vol, la cara més autentica per a aquells que no hi creuen. La forc;a o la coerció estatal crues i sense embuts. Tanmateix, el primer intervinent en aquest sentit va donar immediatament raó a la meva sospita en sentit contrari, en comenc;ar ambles següents paraules: "la caiguda del mur de Berlín" i tots vam dir que estava abonant la idea que hi ha una crisi política causada per factors intemacionals o exteriors impossibles de controlar. 1 aquest tipus de crisi dóna lloc que els graus de corrupció pública i privada que sempre hi ha, es converteixin en l'única notícia interessant. És el posicionament de l'esceptic davant d'un sistema polític en crisi i sense respostes a les seves preguntes. 1 en aquest moment explicar, imaginar, consumir, i comentar els evidents vicis ocults del sistema es converteix en la passió de la majoria del públic. Quan el siste- 54 Tot polític sap que hi ha un moment en que ha de tancar els ulls, i en aquell segon processa mil equacions morals, historiques, sentimentals, etc. 1 sap que el seu silenci d'aquell moment pot tomar-li amb el temps com un clam, segons com vagin les coses. Jo no sóc avui aquí per jutjar ningú. Ni molt menys. Ni tan sols les responsabilitats polítiques. Que els delictes els jutgin els jutges, i les responsabilitats polítiques els parlaments nacionals. Jo sóc alcalde de Barcelona i se m'ha de jutjar i qualificar pel que faig aquí. L'únic que sí que die és que l' apoteosi barroca del diner, que és el que avui he comenc;at dient, i que va anunciar Raimon Obiols l'any 1988, es va imposar -s'estava imposant ja en aquell moment- amb tota la forc;a. "Sólo lo ético es práctico", ha dit algú recentment. Dones bé, solament l' etica dita "poc política" de Raimon Obiols va donar políticament en el clau. Tot el que esta passant ara és una conseqüencia d'aquella arrogancia, la del diner i la d'alguns representants de l'Estat. Si alguna cosa em reca, a mi personalment, és haver conviscut una colla d'anys com a Alcalde, en la meva ciutat, que ha passat de tot -penes i glories-, pero que 55 �majorment ha anat cap amunt, haver conviscut amb un submón, financer-jurídic, podrit, poderós, important i que ha imposat els seus metodes i la seva llei en molts casos. El súmmum d'aquesta situació va ser l'exportació a Madrid d'alguna de les figures rellevants d'aquest món. Una obra d'art de l'habilitat política o de la capacitat de negociació amb finalitats difícils d' escatir. Afortunadament tot aixo s' acaba. És el millor merit que es pot atribuir a aquest moment tempestuós. 1 cree que és l' obligació dels qui ens governen, a nivell de país, i dels qui col-laboren en aquesta governació -socialistes espanyols i catalans, nacionalistes catalans i nacionalistes i socialistes bascos-, travessar aquesta etapa sense que els tremoli el pols i sense suggerir en cap moment dubtes respecte del seu capteniment. Han de seguir fins que el sistema judicial hagi substanciat de manera suficient tots els casos d'immoralitat pública i privada que té entre mans, tant a Madrid com a Barcelona. No hi ha cap alternativa. Cap. Totes les alternatives pensables són dolentes. La crisi del progressisme nascut al segle XVIII, la insuficiencia de la democracia com a sistema d' organització social i política, l' obsolescencia de les ideologies tradicionals conservadores -que tanmateix retornen de tant en tant com a refugi- són a la base d'aquesta situació des del punt de vista de les idees. Aquí a Espanya estem vivint una doble ressaca. Després de vint anys de reforma Suárez-González, són molts els perjudicats i altres tants els seus descendents que han sentit explicar a casa seva una historia de les coses diferent de l' oficial. D' altra banda, a l' esquerra, els més tradicionalistes es pregunten de nou entre gratificats i sorpresos si no és veritat que sempre havien tingut raó, i si els reformistes pragmatics no han quedat realment presoners del seu pragmatisme. Aquesta i no altra és la famosa "pirn;a". No és pas un invent del Sr. Anguita. Els fills de l' ancien régime i els de l' antifranquisme es pregunten ensems si no han estat una mica enganyats per uns pretesos "centristes" i si no fóra millor escombrar-los per tornar de nou als bons vells enfrontaments entre dreta i esquerra. Dit aixo, i torno al principi d' aquest raonament, és evident que la causa de tot és, segurament, una disminució dels reflexos dels polítics davant de la immoralitat o una moral en que el diner i el poder són valors en ells mateixos, pero també, i sobretot, la mundialització de l' economia i les comunicacions, la perdua de referents segurs, la por a la propia acció humana sobre l' entorn, perque és l' especie humana mateixa la que es formula interrogants que abans eren privats: "qui som, a on anem", etc., és !'especie que s'ho pregunta, no un pintor frances o un poeta angles. El nostre projecte és fer de Barcelona una ciutat equilibrada, una aglomeració que s'ha de vertebrar físicament i administrativament i que és la Barcelona gran. Que no s'enganyi ningú. La Barcelona gran que és referencia de les ciutats del nord del sud europeu. 56 57 Així és tal com es veuen les coses des d' aquest racó del món que és la Pla~a de Sant Jaume. Als dos cantons de la pla~a hi ha dos projectes en part coincidents i en part enfrontats sobre !'estrategia més adequada per a Barcelona. Aixo és veritat. �A l' altra banda de la pla9a, aixo es comparteix pel que fa a la primera i última part. Pero es considera també que dos dels grans perills de Catalunya són la fragmentació i les ciutats hanseatiques, les ciutats massa fortes, d'alguna manera. És a dir, que els grans valors són la unitat i la uniformitat -uniformitat vestida de comarcalisme o de submissió a la llei general catalana-: d'aquí la reticencia reiterada davant dels intents d'elaboració, dictaminació i aprovació de la Llei Especial de Barcelona, la Carta Municipal. Inevitablement aquella extensió fixava uns conceptes de civilitat i modernitat del moment, i potser antiquats ben aviat. Avui diríem fibra optica, Rondes i universitats en comptes de telefon, carreteres i oficis. I sobretot ens adonem, per exemple, que la democratització de l'ensenyament implica avui la seva massificació, almenys com a mesura transitoria, i que. per tant els clixés de l' ordre familiar aplicat a l' ordre social no són valids, com van semblar en aquell moment. Aquesta visió oblida i tapa la més antiga i famosa de Barcelona com a force de frappe de Catalunya. Alguns dels seus epígons arriben a proposar una capital "federal", centrada fora de la ciutat tradicional, darrera de Collserola -estrategia interessant en alguns sentits perque estava fins i tot prevista en aquells esquemes del Pla Director de l' any 60 pero totalment forassenyada com a idea global, socialment desequilibrada, economicament costosíssima, i políticament suspecta. Ara de nou Barcelona esta estenent civilitat a tot Catalunya o millor, i més modestament, esta actuant com a model urba per a un sistema de ciutats del qual ella mateixa n' extrau bona part de la for9a. ¿Quan s'entendra d'una vegada que, tal com va succeir en el millor període medieval i renaixentista, la salut de Barcelona i de Catalunya estan tan íntimament lligades que no es poden destriar? Esperem també que Espanya se sentira reflectida en el seu Senat i confortable amb la seva pluralitat. Quan trobarem el punt just tots plegats? El punt just del dialeg entre dues animes tan identiques, tan semblants i tan properes. Nosaltres hem fet el miracle de Barcelona, gracies a la complicitat dels barcelonins. Nosaltres podem fer el nou miracle d'un salt endavant, economic, tecnologic i cultural, mantenint la complicitat i la cohesió social. No ens hem equivocat de models. La recentment inaugurada exposició del Noucentisme descriu un dels moments crucials d'aquest dialeg: quan Barcelona va escampar la civilitat per Catalunya i va traduir la modernitat a esquemes extensibles, predicables per tot el país. 58 Esperem que ben aviat aquesta dualitat funcionara bé, que s'admetra la seva positiva coexistencia, que s'abandonaran les pors i les suspicacies que posen traves a la seva marxa. Si aquestes dues equacions funcionen la for<;a que n' extraurem pot ser immensa. Qui s'atreveixi amb Barcelona ha de mesurar molt bé el que diu i el que fa. Barcelona té un cor complex i vol molt i fia poc. . . al qui no coneix. Vol molt i dóna tot a 59 �qui mereix la seva confiam~:a, qui comparteix realment i cordialment els anhels i les preocupacions. ,, Index onomastic Ara calen canvis i canvis transcendents: de caracter tecnolbgic, de comportament cívic, de més autoritat. Hem de crear l'equip nou que piloti !'entrada al segle XXI, a partir del credit immens que aquesta ciutat ha obtingut de propis i estranys per la forma com s'ha transformat i com s 'ha presentat davant del món. Ara la ciutat ja ha palt l'esfor¡;; olímpic i ja és cam, múscul i sang del seu cos. Entrem en una nova etapa en la qual aspirem a una nova onada de transformacions, més tecnologiques i culturals, adrec;ades també al canvi de comportaments urbans, que faran de Barcelona la capital del sud d'Europa. D' aquesta forma, la recuperació economica sera també una nova etapa d'esplendor de la ciutat, de la Barcelona gran i metropolitana i de Catalunya sencera, i una contribució important per integrar autenticament Espanya en l' estil de vida europeu. 1 de passada haurem posat el nostre gra de sorra per a l'edificació d'aquest futur un xic desconegut, esperanc;ador i alhora tenebrós que s' anuncia des de 1989 i en el qual no dubto que les ciutats i els ciutadans i el civisme jugaran un paper més i més important. 60 Aiguader, J aume, 17 Anguita, Julio, 57 Bruguera, Sergi, 25 Busquets, Joan, 17 Cerda, Ildefons, 17 Cirici, Alexandre, 48 Dalí, Salvador, 48 Gas, Mario, 26 González, Felipe, 27, 57 Martínez, Conchita, 25 Miró, Joan, 48 Obiols, Raimon, 55 Ribas Piera, Manuel, 36 Rigol, Joan, 48 Rius i Taulet, Francesc de P., 17 Rodríguez, Cesáreo, 48 Sánchez, Arantxa, 25 61 �Serratosa, Albert, 18 Shakespeare, William, 24 Suárez, Adolfo, 57 Truñó, Enrie, 35 Col·lecció Alcaldia 1. L' estat de la ciutat, 1983-1990 2. La ciutat i els Comtes de Barcelona 3. Balan9 de l'any 1991. L'estat de la ciutat 4. Ciutats per Europa. Discursos de Josef Hofmann, Pasqual Maragall i J acques Delors 5. Balan9 de l'any 1992. L'estat de la ciutat 6. Declaració Rio-Barcelona, 1992. 7. Balan9 de l'any 1993. L'estat de la ciutat 8. Balan9 de l'any 1994. L'estat de la ciutat 62 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1994 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-01-10 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Economia Abstract A summary of the resource. Conferència que repassa l'actuació municipal de l'any 1994. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2738/19960109_EstatCiutat1995_BD.pdf e935aced4007af7ed85af165aa90b99d PDF Text Text Conferencia de l'Excm. Sr. Alcalde Pasqual Maragall "BALAN<; DEL' ANY 1995. L'ESTAT DE LA CIUTAT. Barcelona i el repte europeu" �Benvolgudes amigues, benvolguts amics, Em permetré aquest any d' anar una mica més enlla del que és habitual en le prediccions sobre el futur. Tinc aquí un volum molt gruixut de les realitzacions de l' any 1995, de les dades positives de l'any 95. Pero me l'estalviaré, perque penso que finalment en el període que e tem vivint hi ha dos perills: eJ de caure en la fodrome de la incerte a deis perilJ que en as etgen de la de confiarn~:a de 1 e ceptici me· i el del cofoi me i el que en podríem dir el narci i me en el entit tecnic de la paraula el de pensar que realment som allo que volíem ser, que hem arribat alfa on volíem arribar, que ens agrada mirar-nos tal com som, com a ciutat. I, francament, penso que aquest perill és més gran que el primer. L' any 95 ha estat un any drama.tic, convuls, un any desesperant i esperan\:ador alhora. Podem pensar que ha estat meny negatiu a Barcelona que a Catalunya i menys a Catalunya que a E panya com hem dit molt o int, i fins 13 �i tot que a Europa. Aixo donaria lloc a un cert cofoisme local, al reconeixement d'un cert tremendisme espanyol, que existeix, i al reconeixement d'un cert escepticisme europeu. 1 m' agradaria aprofundir una mica en les raons d'una i altra cosa. cops, menys dificultat de moviment a aquella hora. Pero quan vam arribar a la Gran Via em va dir que volia veure la 'Rambla del poble'. Vam travessar la Plas;a de Catalunya i vam comern;ar !'autentica Rambla. Sabia perfectament el que volia. Comencem per l' actualitat. Ha mort Mitterrand. Amb Mitterrand ha mort una certa Europa. Retrobem el personatge, amb el reconeixement d'una grandeur que ell encarna (potser és l'últim) i que ell ha fet durar, diuen alguns, més del compte. La sensació que tenim en aquest sentit ve corroborada per les dificultats que tenen els seus successors, que demostren que realment aquest home potser va anar més enlla del que podia anar en el manteniment d'una certa concepció del que era el seu país, del que era la política i del que era Europa. En tinc records també molt emotius a Estrasburg, l'any 1993, en els Estats Generals del Consell de Municipis i Regions d'Europa, que jo presideixo. Retoricament, es va preguntar sobre la distancia que la j oventut europea /demostra respecte d'Europa, respecte de lapolítica: "Es que haura d'haver-hi una altra guerra perque entenguin el valor de la pau que els hem deixat?" . A Mitterrand li estem agrai"ts per l'Europa present i desgraciadament no li podem agrair encara un futur clar. Encara no el tenim. D'altra banda Europa ha estat l'element en el qual tothom s'ha posat d'acord: Mitterrand ha estat el constructor d'Europa més important en els darrers vint anys. Entronca directament amb la saga dels Schuman, Adenauer i Monnet. Ha estat el constructor del' Europa basada en l' eix francoalemany, que hem vist com s' ampliava cap a la nostra península en els darrers anys. Grandeur per una banda i sensació que aquesta grandeur ha anat potser més enlla del compte, per una altra banda. Per tant, ambivalencia del moment. Ahir, al' Ajuntament de Barcelona, feiem un acte d'homenatge, després de cinc anys llargs de la seva mort, a Ramon Trias. En el discurs que va fer al Palau de Pedralbes a un grup de dones empresaries, que el van nomenar "ciutada que ens honora", Trias va dir que els seus dos principis eren Catalunya i la llibertat. Vaig entendre que deia que Catalunya i la llibertat eren dues coses que no es podien separar. Catalunya no s' entenia sense la llibertat: la llibertat no era només una idea sinó que tenia un escenari, que era el seu país. Elrecordo, en la seva visita privada a Barcelona el 1991, que va ser la més ben preparada de totes les que han fet els caps d' Estat. No acceptava no veure el que volia veure. V a demanar de veure la Rambla; el vaig portar, pietosament, a la Rambla de Catalunya, pensant que hi hauria menys Relaciono aixo amb unes paraules d' Albert Camus, dels anys quaranta, durant la guerra. Són d' unes cartes que adres;a a un amic seu, alemany. Camus ve adir que una nació i una idea sempre seran més forts que una nació sense cap altra idea que la seva propia idea de nació. 14 15 �La Catalunya de Trias Fargas és la Catalunya que jo m' estimo i la que la gent amb que comparteixo idees s' estima, no qualsevol Catalunya. Una Catalunya amb una idea. L 'Europa deis poders propers Cree que el 1995 ha vist l'inici d'una esperarn;a, almenys d'una. Aquesta esperan9a, des del punt de vista de la ciutat de Barcelona, i de totes les ciutats europees, és la subsidiarietat. La subsidiarietat i la seva entronització en un tractat que s'esta comen9ant a revisar, que és el Tractat de Maastricht. La importancia d' aquesta idea rau en el fet que dreta i esquerra l'han acceptat com un principi constitucional europeu. De totes les idees europees, més que la de federalisme, que alguns compartim i altre no tant, aque ta és la idea que pot fundar Europa. És el principi d' organització, no la idea abstracta, el que pot fundar la construcció europea. L'Europa de les Regions i l'Europa de les Ciutats que hauria de superar i integrar l'Europa dels Estats, que són els que garanteixen la construcció europea i per tant s'han de sentir comodes ambla construcció de l'Europa de les Regions i de les Ciutats, perque altrament no n'hi haura. L'Europa de la subsidiarietat és, evidentment, l'Europa dels poders propers. i pel "practicants" de la con trucció, que són els funcionaris de Brussel-les, els ministres quan es reuneixen en consell o els parlamentaris quan es reuneixen en el parlament. I aquesta garantia que els poders més propers hem de donar als qui garanteixen la construcció europea perque aquesta es pugui fer en el sentit que estic defensant, és el principi de lleialtat europea, que el alemany anomenen 'Bunde treue (prineipi de lleialtat federal) i que alguns, per exemple Jordi Pujol, han anomenat principi de responsabilitat. Es tracta de complementar la subsidiarietat, ésa dir, la proximitat, per garantir que les parts components d' aque ta con trucció es fan solidaries dels intere sos general , com li agradava dir a Jacques Delors. Ésa dir, que cadascuna de les part que componen aque t conglomerat complex é con eient de le nece itat del eonjunt i acrua din del conjunt no només defen ant el eu propi intere inó també J intere general. Aque taba e aque ta uperació aque ta nació amb una idea aque ta pertinen9a local amb una idea general també cree que era la ba e de la con truceió europea que aque t any 1 any 1996 tindra el seu descabdellament amb la conferencia de revisió del tractat i de revisió de les institucions. Hem d' anar confiats a Ja construcció europea sobre la base del reconeixement que Europa ha fet del principi de proximitat. Som conscients que aquest principi s'ha de complementar amb altres principis perque sigui admes pels que han de garantir la construcció, que són els Estats, Veiem, dones, que hi ha una aproximació de les idees a la per ona, que hi ha un reeoneixement progre i u de la importancia que té el fet que le idees enea.ruin en perones i en fet eoncret 1 proxim . Hannah Arendt deia que l'important no era que l'home fos feli9; l'important, deia, és que tu siguis feli9, l' important és que a.que tes idee generals de felicitat, de progrés, de de envolupament de benestar, de justícia i d'equitat, arribin a ser percebudes per 16 17 �l la gent com alguna cosa que és seva, que els pertoca directament. Pero aquesta esperanc;a es confon a voltes amb l' escepticisme; hi ha molta gent que utilitza la subsidiarietat coma eina d' escepticisme. Hem vist recentment algunes manifestacions en aquest sentit, com per exemple unes de Ralf Dahrendorf, al qual respecto moltíssim, un socioleg liberal, d'origen alemany, instal·lat a Londres. En unes declaracions titulades "Una Alemanya europea" diu tot el contrari: esta dient que la unitat monetaria no cal, esta dient que cadascú pot fer el que vulgui, que si Franc;a vol fer el que ha fet a Mururoa, que ho faci; que si Alemanya es vol reunificar, no li preguntem per que; i que, si Anglaterra vol atacar les Malvines, dones que les ataqui. Que tot el que sigui constrenyer aquesta llibertat de les parts, dels Estats, de les nacions, és dolent per Europa perque d'aquí en naixeria una Europa constrenyida, una Europa obligatoria, i obligatoria vol dir 'no lliure', una Europa que finalment no aniria endavant. S' oblida que l'únic espai valid a nivell mundial és ja més gran que 1' espai nacional, i que l' escepticisme dels ciutadans europeus no prové d'un excés d'Europa, sinó, com ha dit Felipe González sovint, d'una manca d'Europa per fer front al que volem com a europeus. tant perque el DeutschMark no ens domini d' una forma que no consideraríem legítima. Que el Bundesbank no pot govemar Franc;a, per dir-ho d' alguna manera. I que per tant l' important és que les monede ' uneixin en un lloc en que el qui decideixin siguin no només alemanys sinó de tota Europa. Que la unitat monetaria és necessaria i s'ha de convencer els alemanys que l' acceptin perque Europa existeixi i no hi hagi mai més la por d'una Europa alemanya en comptes d'una Alemanya europea. Quan Thomas Mann va tomar d' America l' any 45, després de la guerra mundial va dir que vo,lia una Alemanya europea i no pa una Europa alemanya. E aixo el que hauríem de valer. Jorge Semprún, quan li van donar el premi dels editors de Frankfurt, va fer un discurs magnífic que després va ser la base d'un llibre autobiografic. No havia tomat mai a Buchenwald. Hi toma cinquanta anys després. El discurs es titula "Una tamba en els núvols". I explica que quan Thomas Mann toma a Alemanya, també diu "No, jo no he marxat mai d' Alemanya, jo hi he estat sempre, perque la meva patria és la llengua, és l' alemany". La resposta de Dahrendorf té un aspecte positiu que jo vull remarcar i que és l'optimisme respecte d' Alemanya. Dahrendorf diu que no ens preocupem més d' Alemanya. Quan es parla de la unitat monetaria, molts pensem que la unitat monetaria és important per impedir una Europa alemanya; ésa dir, que l'euro és impar- Semprún e pregunta si aixo és veritat. Si é verita! per a ell. Si é veritat que el castella és la eva patria. Es la llengua del eus pare : en alguna me ura done , é la eva patria. El frances també ho é : é la llengua en la qual ha e crit mé . L alemany també: é la llengua diu en la 18 19 �9~al ha l,legit 'el Quix?t'. I acaba dient: "Cap d' aquests 1d10mes es la me.v~ patna, la meva patria és el llenguatge." E~ preguntava, 1h c.omentava l' altre día a Jorge Semprún, a 1 e~tre~a del Prem1 Nadal, si seria veritat que Europa recon~1x.ena que el llenguatge, europeu, per dir-ho així, és la patna deis europeus i que per tant s'ha de construir. de l' any 2001 per poder tenir els equipaments que no teníem". No, ja els estem fent i els acabarem. Tant si hi ha capitalitat com si no n'hi ha. Per tant, Barcelona, ben pensat, s'ha d'oferir a Europa com l'escenari, no de la seva transformació, sinó de l'afirmació d'una cultura, d'un llenguatge europeu. Barcelona i la cultura europea M'ho pregunto no només teoricament, sinó practicament. Ja sabeu que Barcelona vol ser 'la capital del llenguatge europeu ', l' any 200 l. La capital de la cultura europea, en definitiva. I per tant hem d' encertar: primer en~ ha ~omena: el govem espanyol, que espero que ho fara aviat, I despres ens hauria d'acceptar Europa. ?e Óbviament, nosaltres no ens podem equivocar i quan ens preguntín "Vostes, que volen ?", com quan ens ~an preguntar l' any 1992 per que volíem els J ocs, sembla que nosaltres n? hauríen: de repetir el mateix tipus d'argument. No haunem de dir que necessitem la capitalitat cultural d'E~ropa per transformar Barcelona, perque de fet els eqmpam~nts culturals que tíndrem el 2001 ja els estem ~ent. Temm, el MNAC, i tenim el romanic, que és el més impor:ant~ Es la col· lecció de romanic més important del mo~, 1 esta ben posada. Tenim el Museu d' Art Contemporam d.e Barcel.ona. Hem posat la primera pedra al Lliure, hem tirat el pnmer enva. Hem tirat tot el que s'havia de tiraryer reconstruir el Liceu, l' estem comern;ant a reconstrmr. Van avarn;ant lentament, pero avancen, l' Auditori i ~l Teatre ~acional. Tenim Pedralbes mig reformat. Tants 1 tants proJectes culturals que, de fet, es fa innecessari que ara Barcelona digui: "volem la capitalitat cultural europea 20 Ara aquest é un argument que haurem de debatre, que haurem de rumiar molt bé, perque abem igual om Dahrendorf que hi ha pai' o sencer en el Consell de Mini tres de Cultura que no volen ni sentir parlar de cultura europea. Alemanya Anglaterra Holanda per exemple no volen entir parlar de cultura europea. Perque con ideren que aixo és contrari a la subsidiarietat que aixo é ma a Europa. Estem en una situació, al final de l'any 1995, en que molts problemes s'han comen9at a resoldre, problemes que ens afecten, probleme internacionals pero que ens afecten, i que s'e tan re olent bé: Pale tina Bo nia ... i l'Ulster sembla que també va per aque t carní. Molt dels fantasmes d'Europa, d'Europa i del Mediterrani, s' estaven com enterrant, diríem, si no fos pels últims dies. Pero en els últims dies, tot sembla que rebrota: a Euskadi hi ha més problemes, i a Palestina, i a Mostar i a Sarajevo, quan tot semblava que anava millor. Tot sembla que pot tomar a comen9ar: és el calmisme, el maniqueisme, aquesta capacitat immensa de la Humanitat per crear-se enemistats en la proximitat, perque uns i altres són germans. A Mostar els divideix un riu, ón ciu21 �tadans de Mostar els que es disparen, ciutadans croats i ciutadans bosniacs, comes diuen ells, perque ells nos' anomenen musulmans sinó bosniacs. El mateix esta passant a Palestina: un incident pot crear un altre incident, i aquest un altre, i una resposta, i estem s~mpre a les portes que es desencadeni un procés irreversible. Ca1misme i maniqueisme perque el ca1misme va seguit immediatament d' una justificació: "l' altre és el dolent". I sabem que no n' hi ha pro u amb predicar que l' altre no sempre és dolent i potser fins i tot que l' altre és bo. Com aquell filosof francolitua que ara s'acaba de morir Levinas, que només parlava del' altre. Li van preguntar: "Pe~ ro, voste, com resumiria la seva filosofia?". I va dir: "Voste, primer". L'altre primer, l'altre davant, que passi. . Sab~m que malauradament aquesta bonhomia, aquesta fllosofia benevolent, que esta basada a més en un racionalisme i en unes idees generals, no ha donat el resultat que ~olíem, que el maniqueisme té més for9a que la bonhomia, 1 que pot en cada moment desencadenar i fer continuar el procés. Aquest és el punt en el qual estem. de ser, i que finalment és contagiós, i és dolent, dones malament rai. Hem d' anar molt amb compte. Ha arribat el moment de l' anhli i continguda i emocionada, é a clir, no val l' anhl.isi totalment freda perque no existeix l' analista fred, no existeix la persona que no sigui nacional d' algun lloc, o ciutada d' alguna ciutat. Per tant ha de ser una analisi que compti amb l'emoció i que compti amb el punt de partida. Vostes es preguntaran: "Pero, tota aquesta disquisició, per que interessa Barcelona?" Dones l' interessa molt, perque Barcelona és capitald'un nacionali me mal ente mé ben entes a ui, pero historicament mal ente . Perque Barcelona és l' altra capital d'un E tat que no ha e tat ente i que ha trigat molt a entendre's ell mateix, que totjust comen9a a entendre' s. Cosa que, com hem vist, per altra banda, no és irreversible. Pot tomar a haver-hi processos ca1mites i maniqueus, n'hi poden tomar a haver. Pero Barcelona vol posar-se amb d'altres al front de les ciutats, de les ciutats i les regio ns d' Europa, en la construcció del 'Europa próxima, subsidiaria i no arrogant. I ens interessa perque, en tot aixo, ens hi juguem la vida: no som capital d'Estat, ni som ciutat de províncies, i com que no som cap de les dues coses no ens podem permetre ni la rutina del domini, ni la rutina de la dominació acceptada. Barcelona s'hi juga les faves, s'hi juga la vida i s'hijuga el seu projecte, en aixo. És cert que tot nacionalisme és fill d' un de contrari, deia Femando Savater en una crónica sobre tres o quatre llibres en relació a aquest tema. Pero, ¿és cert, com deia ell, que 'les puces del nacionalisme' s'encomanen? Si un nacionalisme en ~rea un altre, ¿és comuna mena de malaltia que es contagrn? Potser és cert pero a mi no em deixa satisfet perque si l'únic que sabem és que l'home hité tendencia' q;ie hi té tirada, que aixo és una cosa que ens empeny, qu~ te a veure amb la nostra propia existencia, amb la manera Barcelona ha de construir les seves bases logístiques, ha d'explotar la seva capitalitat cultural, si l'hi accepten. Barcelona ha de garantir que la seva indústria va endavant, 22 23 �i que es reconverteix amb el ritme adequat. Barcelona ha de garantir la qualitat deis seus serveis, l' atracció de la seva cultura, la millora del seu sistema hoteler i d'acollida la bellesa de les seves platges i turons, en fi, totes les se~ ves virtuts. Pero al mateix temps Barcelona ha de lluitar perque a Europa dominin unes certes idees, i qui diu Europa diu evidentment i en primer lloc Espanya. Nosaltres hem de lluitar perque aquestes idees finalment dominin perque sinó serem dominats, i no vull ser maniqueu, esti~ parlant en el terreny de les idees, no dels sentiments. No es tic predicant en contra de ningú, sinó d' algunes idees, o d'alguns malentesos. Estic analitzant a partir d'un sentiment i d'un lloc, pero analitzant. Hem de contribuir a la solució del dilema d'Europa, tal c?m esta plantejat. Hem de contribuir a la solució d' aquest dilema, tant coma la construcció física de la xarxa d'Europa. I sabeu que Barcelona ho esta fent. És alfo que avui no he volgut explicar amb detall, pero que ho he explicat molt, darrerament. Barcelona és un centre logístic, vol ser la porta del sud d'Europa. Barcelona va a Estocolm i aconsegueix que la reunió del "repte Bangemann" sobre telecomunicacions, la segona reunió, es faci a Barcelona. Probablement, tenim tots els números perque així sigui. Barcelona esta construint Europa físicament, telematicament, des del punt de vista aeroportuari, portuari, de les seves indústries, de les seves comunicacions, de la seva capacitat de cooperació amb Sarajevo, amb l'Europa que pateix. Esta construint la xarxa física i emocional, la seva vinculació europea. A més, hi ha de participar amb tota la seva pluralitat: no estic pas predicant que hi hagi un pensament barceloní sobre la llibertat, sobre Europa; segurament no hi sera. Pero en tot cas sí que estic dient que 24 Barcelona, el conjunt dels ciutadans de Barcelona, en aixo hi han de pesar, se'ls ha de sentir. La importancia del nacionali me que jo e tic de tacant aque ta nit no é nomé un fet que en afecti a no altre perqae om a Catalunya, i perque Catalunya é a E panya i per tot aixo que he explicat aban . No aixo é un fet que en aque t moment importa a tothom. Llegiu le declaracion de Jorge Sampaio. l alcalde de Li boa fin ara i candidata la pre idencia de Portugal que e pero que guanyara ben aviat. Que diu Jorge Sampaio?, un bon amic, bon amic de Barcelona i de tot vo te per tant. Diu: 'Portugal é important . I no és un nacionali ta. Aque ta é una fra e que hem entit mil vegade a Jordi Pujol per exemple, que é un nacionali ta. Done Jorge Sampaio, quan parla amb E panya, diu, amb compte que Portugal é important. Cada nacionali me torno a dir, e ta originar per una ignorancia per un menyspreu anterior que en el cas de Portugal <liria que ve de Castella, més que no d'Espanya. Cree per al tra banda que anem tocant vore d una nova cultura política en la qual la pertinenc;a i l arrelament no apareixeran ja nomé coma contrari inó com a condició de les idee univer al de la fraternitat. de la igualtat i de la llibertat. Ho ha dit Havel, fara ja bastants anys: és des del punt de vi ta de la particularitat, del lloc on e tem, que podem explicar le idee general perque i no aquestes idees no tenen gruix no tenen entit no tenen fon;a. Vegeu per exemple el que deia Joan Pau II en un di cur que va fer 1 octubre passat a les Nacion Unides: Els dret de les nacionalitat han de re pectar perque ón dre hu- 25 �mans' acollits a un nivell específic de la vida de la comunitat. Pero hem de considerar la dificultat de definir el concepte de Nació, que no pot ser identificat a priori i necessanament amb l'Estat. No obstant, hem de buscar solucions si volem evitar els errors del passat i assegurar un ordre justen el món". I e~ que. expre,ssava Raim?n Obiols fa un pareU d' anys en un art1cle titulat La desgracia de Europa': "Hauriem de tenir la s_ensata ambició d'afirmar pluralment una voluntat compartida de superar, al mateix temps, el nacionalisme d'Estat i el nacionalisme que vol el seu Estat". Est~m tocant vores perque quan ho diuen personalitats molt d1ferents, en contextos molt diferents, quan les coses es van repetint i s 'assemblen tant, vol dir que hi ha una cultura que avanc;a, una nova cultura política, no sé com s'haura d'anomenar, pero que és evidentment la cultura política del segle XXI que esta naixent en aquest moment. La Carta Municipal que voldríem I ara si que parlaré de Barcelona una mica, pero també en aques~ to retoric, si voleu, i una mica especulatiu, més provocatm que cap altra cosa. Que significara la nova cultura política pera una ciutat com Barcelona? Dones bé, la º.º~~ cultura política subsidiaria ha de repre. entar la po ib~1tat pera la ciutat de Barcelona -en el moment en que e~ta fent la seva propia Constitució, que és la Carta Municipal.º l~ Llei ~e Barcelona- de desenvolupar conceptes constituc10nals I estatutaris que semblen poc utilitzats. La nova cultura política ha de permetre que aspectes que l 'Estatut preveu amb timidesa es puguin desenvolupar amb franquesa, i fer el mateix amb la Constitució. 26 Pero per fer-ho també caldra un nou e pelit. Haw·íem de poder dir: 'a Barcelona les competencie concurrent o ~e­ leo-ab1es entendran atribui:des al nivell més proper a1 ciutada punt . Aq uest ería un article faot:astic i aque: ta una llei magnífica. No fóra re mé que 1 apJicació d' una al?·a Con titució (que és J europea) alcas de Barcelona. I ~1 ruv~ll mé proper al ciutada voldria dir di tricte per relac1ó ~ crntat o ciutat per relació a autonomia i així aniríem . egt1~t lle at el ca que per raon d' eficacia equítat ~ cohe ió oc~al o nacional 'e tableixi legalment el contran és ciar. Pero aqueste raons, en tot cas haurien de ub tanciar pel nivell mé llunyans del govem i no a l' inrevés. Quina 11ei més magnífica no eria aque ta! Una ll~i q_ue <ligué que a Barcelona entendra que le comp~te~c1e concurrent que les competencies que han de dilucidar inicialment 'entenen atribu'lde al nivell mé proper al ciutada. Aixo é el que diu el tractat de Maa tricht que é llei e pan yola ha e tat ratificada pel Congré i _Pel Senat i que per tant é Hei . É una llei imp01tant la pr~me~a de pré de la Con titució i no vaig errat, al mate1x m ello fin i tot uperior al de le Uei ba ique . El que e ta veient cada vegada mé é que ivim en un món amb un doble llenguatge en el qual é eritat que la obirania nacional é la ba e del i tema polític i com he dit abans é la garantía de la con trucció d un i tema preci ament upranacional i, é veritat al rnateix temp que la oO"ent vol una altra co a que no en tenim prou amb. aixo . , . que volem més identitat mé pertmern;a me proxmutat mé participació mé ub idiarietat. En realitat, Maa tricht, i ho pen em, i torno a provocar, el que fa é capgirar el model polític nascut de la Re27 �volució Francesa. No hi ha minories en aquest model. És el federalisme, és la subsidiarietat, el societarisme, quasi diríem, el liberalisme polític, el que va desenvolupant després conceptes de defensa de les minories. El model en el qual París decideix per la patria, decideix malament. Als diaris francesas sempre hi ha una secció que és "el malestar del suburbi", erroniament plantejat com un problema nacional. No és un problema nacional, és un problema civil, és un problema de les ciutats, que s'ha de resoldre a la ciutat. Cree que a Barcelona hauríem de ser capac;;os de dir aquestes coses en la nostra llei, hauríem de ser capac;;os de dir veritats com les següents: "la ciutat i el municipi ja no són el mateix". En el cas de Barcelona la ciutat ha esdevingut un fet multimunicipal, irreversible i positiu en si mateix, que necessita tan sols unes regles de joc compartides per evitar l'exportació de problemes dels uns als altres, l' exportació no equitativa de problemes. Aquestes regles són també per suscitar les estrategies comunes que calen. Ens agradaría poder dir en una llei de B~celona qu~ a Barcelona es reconeixeran els drets dels res1dents, que la residencia s' obtindra normalment després de tant temps d' estada a la ciutat". Aquest és un assumpte enormement complicat perque nosaltres no podem alterar les. n~is .de residencia nacional; nosaltres no podem crear residencies a l'Estat, a la Nació, pero si que, comja succeeix per.~xem­ ple amb el dret de vot reconegut al tractat de la u.mo (només en les eleccions local poden votar els cmtadans europeus residents a la nostra ciutat), nosaltres hauríem de poder dir en la nostra llei ~ qui reconeixem el dret d~ empadronar-se a Barcelona. Es molt delicat el tema de fms a quin punt aixo genera dret respecte l'Estat, etc. Un altre article ideal de la llei de Barcelona seria la possibilitat d' establir que "de la totalitat deis nivells de govern actuants a Barcelona n'hi ha tres de substantius, directes: l'Estat, la Nació i el Municipi, essent els altres, comarca, província, area metropolitana, etc., secundaris o derivats i, entenent-se que la Unió Europea no actua mai per si mateixa sinó a través de l'Estat, del' Autonomía o del Municipi, o mitjanc;;ant més d'un d'aquests nivells en molts casos. Aquí hi ha precisament la seva gracia, en aixo és perfectament subsidiaria la construcció europea. Aixo hauria d' anar acompanyat, a Barcelona, d'una certa obligació per aquells que arriben de respe~tar les reg~es basiques de ciutadania. Si nosaltres poguéssim donar ci~­ tadania hauríem de poder exigir respecte a les norme~ basiques de convivencia que nosaltres ens hem donat, i em penso que amb aixo, i ho poguéssim ~er,. estaríem trencant les ba e del que moltes vegades es fmalment el racisme í la xenofobia, perque la gent té por de l' altre quan l'altre apareix coro a majoria en un punten que un es considera majoritari. Aixo és així, sí un no esta conv~nc;;ut q~e els que vénen respecten les mateíxes lleis de ~mtadama que nosaltres ens hem donat. Probableme~t ~au~1em de poder dir que "nosaltres no negarem la residencia o empa~ dronament per altres raon que les que l'Estat ens ~ugm imposar demanant a aquells que vénen qu~ respectm les nostres lleis de ciutadanía, que són pagar els impostas, respectar les feste i tradicions, no infringir la llei -la infracció de la llei, ¿dóna dret a la ciutat a no admetre com a ciutada una persona?- i protegir els espais públics". 28 29 �Que es demana de la gent? Que respecti i que es faci respectar. A Barcelona no n'hi ha prou amb que la gent respecti els espais públics. A Barcelona, perque tot vagi bé, els ciutadans han de fer respectar els espais. Ens agradaría poder dir: "les activitats productives que malmetin l' entom, discriminin els ciutadans per raons de sexe, rac;a o edat, o no compleixin les normes de ciutadania, no podran establir-se o mantenir-se en el terme municipal". Ens agradaria poder dir, canviant de tema-perque veieu la diversitat de qüestions que ens preocupen coma ciutadans i que nosaltres hauríem de resoldre-, que "a Barcelona els ciutadans drogaaddictes seran tractats com a malalts i no com a delinqüents, pero no podran fer ostentació de la seva addicció o malaltia". Quan exposo aixo, no és perque ho pensi ara, sinó perque a l' Ajuntament hi va haver un debat, amb motiu de la "llei Corcuera" i de les iniciatives que va prendre l' Ajuntament de Madrid en aquell moment respecte de la sanció del consum d'estupefaents. Nosaltres ens vam plantejar que potser aquell entusiasme respecte de les possibilitats que aquella llei donava -després ha resultat que en alguns aspectes era positiva-, per nosaltres no era ciar, nosaltres no podem admetre una llei en la qual una malaltia es tracti com un delicte. Pero, per altra banda, ha de quedar ben ciar que sempre hi ha aquesta toma dels drets. Ha de quedar ben ciar que ningú no pot fer de la seva malaltia una bandera, com de vegades succe'ia, i molt menys una amenac;a, com també succeeix. racions a Europa: la por esta creixent a Europa per moltes raons: por del futur, por a la inseguretat al carrer, a la delinqüencia. La por a una situació -diu Dahrendorf- en que l'atur juvenil és important, la gent gran es fa més gran, vivim més anys, i els joves triguen molt més a entrar en el mercat de treball durant l' etapa de la seva més gran vigoria física. Ciutadans atemorits que no es veuran protegits. A vegades, pero, els ciutadans exigeixen una protecció que no els podem i que segurament no els hem de donar, que és la demanda de protecció que prové de la mandra, o de la simplificació, del simplisme, o de la xenofobia. La facilitat que dóna poder atribuir tots els mals a un sol color. Ens agradaria poder dir que "les lleis sectorials s' adaptaran a les circumstancies especials de la nostra ciutat". Nosaltres sabem que hi ha tantes lleis que a Barcelona no serveixen, que no es poden aplicar, com les lleis d'habitatge, per exemple l'habitatge deis joves ... Es diu: "solucionarem l'habitatge pels joves!", i surten lleis a Madrid, i surten lleis a la plac;a Sant Jaume. I no se soluciona el problema deis joves amb una llei. Si no actuem així, tindrem ciutadans atemorits, que és el que diu Dahrendorf sobre les relacions entre les gene- N osaltres tenim l' experiencia, com a administradors, coma gestors deis serveis públics en aquesta ciutat, de fins a quin punt les lleis generals serveixen moltes vegades de molt poc. Serveixen per a una cosa: denunciar l' existencia d' un problema, com aquest que els joves tenen per trobar habitatge. O l'atur juvenil, o els problemes del mercat laboral. Pero les lleis sectorials, que volen resoldre un tema sense tenir en compte la seva especificitat en el territori, que parlen de joves, que parlen d' aturats, que parlen de 30 31 �drogaaddictes, no tenen en compte que finalment la solució dels joves, dels aturats i dels drogaaddictes moltes vegades prové no de la ciutat, sinó fins i tot del barri. O hi ha solució en el barrí on són, o no n'hi ha cap. són molt més efectives que no pas les nacionals -perque es perden menys diners pel camí. És evident que es perden menys llen9ols per cada bugada quan s' esta a prop del problema. Nosaltres sabem el que ens ha costat avan9ar a Ciutat V ella. 1 sabem que les lleis que hi ha hagut ens han ajudat en el sentit que han estat condició perque nosaltres poguéssim actuar d' alguna manera, pero aquestes lleis pretenien molt més que aixo. Pretenien donar-nos-ho fet, pretenien resoldre el tema i no el resolien. Nosaltres sabíem que si treballavem en habitatges, i en sortir de l'habitatge t'atracaven, dones no anaves a viure a aquell carrer i per tant alfo es continuava degradant. O si actuavem en seguretat, pero no en habitatge ni en serveis socials, no hi havia solució. N osaltres, que proposem? En habitatge, per exemple, proposarem que els diners que pertoquin a la ciutat de Barcelona per protecció de l'habitatge, per algun harem de proporcionalitat, segons el nombre d'habitants, necessitats, etc., que en comptes d' abocar-se segons els barems de la llei, que aquí no serveixen (perque aquí no hi ha sol urbanitzable, perque aquí els preus són més cars, perque aquí les rendes són més altes en general), dones que aquests diners que ens pertocarien es capitalitzin i se' ns donin per dotar les empreses que efectivament estan fent no sols habitatge, sinó que estan fent barrí. Perque a Barcelona, si no es canvien els barris no es fa habitatge. La interdependencia dels fenomens és tan gran que, o s'agafa un segment sencer de realitat urbana, d'una ciutat, d'un barri, o d'una zona d'un barrí, is' actua en tots els terrenys, amb totes les armes disponibles en aquest terreny, o no hi ha solució. La majoria dels problemes que s' anuncien com a problemes generals no ho són. Són una suma de problemes particulars que només tenen solució amb una suma de solucions particulars. 1 en aquestes solucions particulars tenim el dret, i així ho demanem, perque ens ho hem guanyat com a ciutat i perque hem resolt molts problemes, que hi hagi confian9a en nosaltres: com que ja veiem que assumptes tan importants com l'habitatge juvenil, la inseguretat, l' atur, la creació d'activitat... des de la llei general, des del Parlament, no es poden resoldre molt més que en el sentit de posar les condicions perque algú ho faci, ens haurien de dir: "ho fan vostes". S' ha demostrat estadísticament, a Anglaterra per exemple, que les iniciatives locals de creació de llocs de treball Amb aquesta defensa, que faré sempre, de l' especialitat i de la territorialitat de les solucions, i no de la seva generalitat, dones la solució dels problemes és particular, invoco que durant l'any 1996 sigui possible, amb aquest esperit, anar endavant en la millora de la qualitat de vida d'aquesta ciutat. Que fugi el cofoisme: tenim molts problemes. Pero tenim les solucions. Cofoisme no, pero confian9a sí. Confian9a en tenim molta. Nosaltres sabem que si se'ns dóna confian9a podem donar molt. Podem donar molt al país, podem donar molt a Catalunya i molt a Espanya. 1 podem jugar un paper a Europa. 32 33 �Barcelona no vol pas res més que contribuir a la construcció d'una Europa basada en la confiarn;a en els poders propers, amb lleialtat federal, de baix a dalt, amb responsabilitat, amb capacitat d' entendre que hi ha interessos generals que s'han de defensar i que passen per sobre, ja he dit les raons: equitat, justícia, eficacia i fins i tot cohesió social i nacional. Cree que hi ha coses que es poden fer millar a nivell local que de vegades s'hauran de sacrificar per motius de cohesió nacional, perque és un valor important. / Index onomastic V oldria que aquesta fos la filosofia de Barcelona, la que els barcelonins aportessin a la construcció de !'Europa de la qual ens agradaria ser la porta i la clau d'entrada. Adenauer, Konrad, 14 Arendt, Hannah, 17 Bangemann, Martin, 24 Camus, Albert, 15 Corcuera, José Luis, 30 Dahrendorf, Ralf, 18, 21, 30, 31 Delors, J acques, 17 González, Felipe, 18 Havel, Vaclav, 25 J oan Pau 11, 25 Levinas, Emmanuel, 22 Mann, Thomas, 19 Mitterrand, Frarn;ois, 14, 15 Monnet, Jean, 14 Obiols, Raimon, 26 Pujol, Jordi, 17, 25 Sampaio, Jorge, 25 34 35 �Savater, Femando, 22 Schuman, Robert, 14 Semprún,Jorge, 19,20 Trias [Fargas], Ramon, 15, 16 Col·lecció Alcaldia l. L'estat de la ciutat, 1983-1990 2. La ciutat i els Comtes de Barcelona 3. Balan<; de l'any 1991. L'estat de la ciutat 4. Ciutats per Europa. Discursos de Josef Hofmann, Pasqual Maragall i J acques Delors 5. Balan<; de l'any 1992. L'estat de la ciutat 6. Declaració Rio-Barcelona, 1992 7. Balan<; de l'any 1993. L'estat de la ciutat 8. Balan<; de l'any 1994. L'estat de la ciutat 9. Balan<; de l'any 1995. L'estat de la ciutat. Barcelona i el repte europeu 36 37 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1995 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1996-01-09 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Description An account of the resource Conferència que repassa l'actuació municipal de l'any 1995. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/5/2741/1970_EstudioAparcamientoDiputacionBruch_PM_LD.pdf d4fdaaa340bbac33a756d86d44aca9d4 PDF Text Text ES TUDI O ECONOMI CO DE LA C O~ S T R UC C I O N Y EXPLDTAClON DE UN APARCAmtENTO PARCIAL• ffi ENTE SUBTE RRANEO EN DI PUTAC I ON-L AUR I ACONSEJO DE CIE NTO- BR UCH = I. ES TUDIO DE LA DEMANDA l.- Delimlteci6n zona da atraccl&n. 2. • Superticla activa en la zona. 3.- GeneraQ..16n de viajas y damande de aparcamiento .. 4 . • Oferta de aparcamiento concurrente. s •• Tasas da renovac16n satimadaa. 6 . - Evaluc16n temporal previsible • .. �l .• El aetudio d• la demanda da aparaamiento del • Pa r king a con•truir, canalete e n t la zona de atraccl&na ( 2 ) activa en la mencionada zanat (1) Oelimitaci&n· de -- An,11•1• de la aupartlci• -- ( 3 ) Gane~aci'n da viajas• y demandes da aparcamiento a partir d• loa reaultadoa del• an411aia anterior y mediante la lntroducc16n de coeticlantaa de atracc14ni ( 4 ) Eatimaai&n da la ate~ta de aparc.1 miabto concurrentaJ ( 5 ) Taeas de ranovac14n praviatae -( NI de ocupacionae de cada plaza ofrecida al dla ) y ( a) avolucl&n temporal praui s ibla da la• t aaaa d• renovac!&n . �- 2 - l.- DELiffi ITACIO N DE LA ZONA DE ATRACCION Se ha estimado como zona máxima de atracción el círculo teórico de 400 m. de radio ( 4 manzanas del - ensanche), modificado por la limitaci6n de les grandesarteriae ( pg de Gracia, Gran via, pg San Juan ) que --tienden a comprimir la zona teórica . La zona resultante puede observarse en el Qsiguiente planos J De ah! se ha extraido una relación, por ca-lles y números, de todos los e6ificioe susceptibles de - �- 3 - generar una atracción de visitantes motorizados. Evidentemente la intensidad da la demanda sobre las plazas del aparca:aianto a construir en el emplazamiento P no será igual para todos los viajes generados por la zo- na, sino que disminuirá en proporci6n a la distancia, hasta anularse practicamante en el l!mita de la zona. Sin emba.t go, introducir en el cálculo unos coeficientes de intsnsi-dad ( oscilando entorno a la unidad ) no nos ha parecido -preciso, teniendo en cuenta la relativa uniformidad da la g distribuci6n de la suparf !cie activa en el espacia conside- rado. En cuanto al poder de atracci6n de la oferta concu- rrente situada dentro y en la periferia de la zona, sus --- efectos tiendan a comperdarse al situarse el punto P centro del círculo teórico. Es decir: en el un aparcamiento Q situado 200 m. arriba y 100 m. a la dsrecha del punto P contará con un mayor podar de atracción sobre loe puntos de generación de viajes situados dentro da la zona en esas --direcciones, pero captará con mayor dificultad la demanda generada por los puntos situados abajo y a la izquierda del plano. �- 4 2. - ANAL I SI S DE LA SUPERFICIE ACTIV A EN LA ~ E N CI O NADA ZONA Se ha contrastado la relación da edif icioe obtenida an el apartado anterior can el listado de locales activos elaborado por el Centro Ordenador municipal• Esta llatado nos da para cada edi·- para el ano l . 970. ficio el n~mero de m2 da euperf icis activa en cada uno de loa locales del mismo, claeificando los locales por ramas da actividad ( sag6n la Claaif icac16n Nacional - de Actividades Económicas ) . Nuestra explotaoidn del - listado nos permita obtener la auperf icia activa existe~ te en la zona de atracción, clasificada por callea y por ramas de actividad, como muestra le Tabla l. �- 5 - i/-. Epígrafe de la CJN.A..E. 2-3 TABLA l. U SUP.b:RFICIE ACTIVA EN LA ZONA DE AT.RACCIOM 6.1.1 6.1.2 9 4-S 62-63-M 1 81-82-83 390 338 1.730 2. 240 158 e.• (•) Calle Aragóa Auaiaa Marcb -810 2.3oe 4.119 105 1.225 - 5.984 2.025 418 121 130 166 724 4.015 4.67• 534 2.s22 320 1.912 662 195 17. 706 •• 533 l.So.t 1.935 6.020 2.240 -472 1.552 579 21.S -- -471 4.099 1.234 2. 412 2• .528 8.557 39 112 195 400 Ca1pe 3.813 Coj. de Cien.to 10.074 Diputaci6n 6.020 Gerona J.998 4.838 3.480 8.941 557 994 J.M2 1.056 2.326 13 2.tslO 107 5.300 3.204 2.774 Pi de Gracia l.OOJ s.617 6.601 Gran Vía Lauria Vía Layetana Mallorca PSI San Juan Pza. Tetuán Valencia Re1to (lDl) TOTAL 9.750 3.959 1.529 8.586 347 699 3.043 277 157 4. 447 Bailén Bruch 3.086 1.578 1.769 s.911 J.635 18.258 10.263 3.562 9. 275 16.733 3.122 6.410 59 1.454 850 2. 021 - 5.132 l0 • .581 2.214 1.539 2.9.24 536 105 819 807 48 94S lo055 1.216 4.&26 702 4.684 6 76.051 214 86.?39 11 40.186 293 43.590 --- - 2.086 662 - - 32.401 243 10.590 318 46. 017 - - 718 2.200 546 782 -- 1.786 1.832 7.078 2.n2 8.702 85 53 49 291 126 814 13 36.901 9.578 486 Mota.a: (8) Contenido de loa epígrafes de la C.N.A.E. : 2-3, Industria; 6.1.1 Comercio al. •yorJ 6.J.2 Comercio al detall; 9 Actividades no clasificadas; -4-5 Conatrucción y O.P., Electricidad, Gas y Agua; 62-63-6", Banca., :Seguros y otros eatablecimientoa mercantiles; 7 Transporte,, Almacenaje y ComwticacioneaJ 81-82-83 ~ervicioa Oficiales, profeaiona.les y esparcimiento; 8.4 Servicios personales (Bares, Hotelea, •• ). (lDl) El reato de call ea comprende: Pje Permany.::r, Pje Kémies Vig•, Pje P. OliTeraa, Pje Eacue las, Pje Pla y Pje. Mercado. - ' �3.- GlNERAClON DE VI AJES V OE 1ANOA DE APAR CA' IENTO ( I NTROOUCC I ON DE CuCFI CIENTCS DE ATRACCI ON) i A partir de la cuantif 1caci6n de la actividad realizada en la zona estudiada, puede pasarse a aetimar el número de viajes generadoa, y por tanto, la demanda potencial de plazo de aparcamiento en lai zona, mediante la introducción de unoe coef icientea da atracción o 9.!. nereción de tr&f ico, que eolo pueden estimarse por encuesta. Para ello hemos podido contar con la encuesta realizada por el Servicio da Trana portas y C1rculac16n del Ayuntamignto de darcslona (• tatudio de Aparcamientos• Setiambra l . 965), que estima el número de plazas de apar-camlento demandadas al dfe por 100 • 2 de local, as! como la estancia media en la plaza, pa~a cuatro tipos da localt Banco, Gran Oficina --(Seguros). Gran Establacim!ento Comarcial, y Cine de Primera Categoría. Kamos complamentado asta serie de coetic!entes con los obtenidos por • otros aatudios privados de rentabilidad de aparcam1entoa, para Hoteles y Bares . - T A B L A CJEFICIEílTES DE ílTRACC I ON DE Banco 2 APAR C ~n I E N T O . Seguros D- ;ANDA P 1TENCI AL. Estable. Comercial Media ( 1)( 2) madi a Bares Hotel (3)(4) tn Cochea pol' at~a!dos loo m eup. activa (1) (2) 12.91 4.16 0,5h O,Sh 6,45 2,oa de euperf 1c . activa (A) X ( 8 ) 5) da • Al d!a E:atancia media CochaaXhoraa al día .A1 ,a+m2 ( Demanda Potencial an plazos X horas al d.Ca tpigrafea correap. (3) (4) (5) 13,70 0,6Sh *~ ·~ 4, 70 32 . 401 0.16 4,78 126 . 694 36 . 901 177.298 8j90 1522,85 ll.275 '76 6.2-6.3 6.4 6 . 1.1 . 6. 1 . 2 28(),44 BA741Ul 0.4 2-3-4-5 7.. a.1 a. 2-e.3 9 NOTAS• * media ponderadas Bancos = 0,6 ~~ madia ain ponderar - �- 7 - ( i ) ~ ( 4 } RESUMEN Y COMENTARIO La zona de atracción presenta en total. en 1.970, una superficie activa de 373.000 m2 • Domina el comercio almayor y la industria (en general oficinas c2ntrales); luego, los locales da Transportes, Almacenaje y Comunicaciones, el comercio al detall, Bares y Hoteles, y Banca y Seguros . Los coeficientes de atracci6n del "Estudio de Aparcamientos" pueden aplicarse directamente a algunos da estos sectores y en forma de media a los dem,s. (Las "estan--- cias medias" dadas por la encuesta parecen muy bajas, sobra todo teniendo en cuenta que se incluya la atracción de viajes de empleados). En conjunto el rasultadm es una demanda potencial en plazas X horas de 21.500 al d!a. Esta demanda correspon- da a dos tipos de vehículos aparcados en la zona: los de los~ visitantes ( compradores, visitas de trabajo y diversión, etc.) y los de los que trabajan fijo en la zona. No incluye por tanto los vehículos de los residentes. lCual as la oferta que se enfrenta a esta demandapotencial 7. Aquí pueden seguirse dos caminosi (1) suponer que la oferta de aparcamiento libra en la calle es equivalente a la demanda de apardam!anto de los residentes en la zona y que, por lo tan;p, ni una ni otra variable entran en juego; (2)conaideran la oferta en la calle como demanda negativa, sustraerla de la demanda potencial estimada y añadir luego a ésta la g demanda generada por los vehículos de los residentes en la zona. Hemos optado por la primera solución tras examinar cuidA dosamente la segunda . Veamos porqué. 4.- ESTIMACION DE LA OfERTA DE APARCAmIENTO CO~CURRENTE Una inspección ocular de la zona nos dice que eb - �- a la misma se ofrecen an este momento el siguiente número de pla• ZBSI T AB L A 3 OFERTA EN LA CALLE . NQ DE PLAZA§ Aparcamiento en cord6n " en ,. " paseos " 702 (G. Via) 700 (pg Gracia) 150 Sub-Total 1.552 Aparcamiento en chaflán en bater!a 500 en card6n 200 Sub-Total TOTAL GENERAL · 700 2.252 Esta cifra equivale sensiblemente a la de 2.110 que da un estudio privado de una sociedad constructora da apa~ camientos para una zona que coincida " grosso modo " con nuestra zona de estudio . Estas 2.200 plazas, teniendo en cuenta la prohibición de aparcar en las chaflanes de las 7 a las 12 h., represen tan una oferta de 50.000 horas al día. Por su lado la demanda de los residentes las siguientes rasgas. presenta~ Habitan la zona 30 . 000 residentes con una tasa de motorización, según el referido estudio privada, del 14 par l.aoo, es decir, 4 . 200 coches . Hemos supuesto que 2.200 de estas vehículos ocupan el aparcamiento libre en la calle durante 12 horas al día y -están el resto del día fuera de la zona. En cuanto a los ~ �- 9 - 2 . 000 restantes; su demanda se dirigía a los aparcamientos de pago, también durante 12 horas al día, estando el resto del d!a fuera de la zona ( o en movimiento dentro de la misma). El resultado de esta hip6tesis es una oferta adici.2, nal neta (aparcamientos en la calle no ocupados por residentes) de 23.600 horas al d!a, contra una demanda adicional neta (plazas de aparcamiento pagado ocupadas por residentes) de 24.DOO - horas, El cálculo de la demanda residual nos llevar!a pues a- cifras similares a las de demanda poten~ial ya vistas. La hipó- tesis utilizada será tan débil como se quiera, pero solo es mejorable mediante encuesta ( lo cual es extraordinariamente caro). Por otro lado, la influencia disturbante de estas variables. - tanto la oferta libre en la calla como la demanda de residentes. tenderá a perder peso con el tiempo, al disminuir progresivamen~ ta el número de habitantes, al tiempo que nuevas prohibiciones y limitaciones ( paradas de transporte público, vados de entrada en aparcamientos y locales, zonas reservadas a carga y descargaetc •• ) irán constriñiendo la oferta de µlazas en la calle. Optamos en consecuencia por la primera solución apuntadas comparar directamente la demanda de visitantes y activos con la oferta de aparcamiento pagado . La oferta de aparcamiento vigilado en la zona de estudio, seg6n el tt PlanogGuia de Aparcamientos en el Sector Can-- tral de negocios", editado por Policia municipal en Mayo de 1.970, se eleva a 465 plazas. Hemos a~adido a esta cifra el 50. de la- capacidad en plazas de los aparcamientos exteriores pariféricos,con lo que la oferta concurrebte con el nuevo aparcamiento proyes tado se eleva a 1.872,5 plazas. Traducido a plazas X horas, se- ofrecen al día 44.930 horas de aparcamiento~ antes de construir - el nuevo aparcamiento comparando asta cantidad con las horas po-tencialmenta demandadas ( 21 . 554 como ya vimos }, se obtiene una- �- lo tasa de ocupación de 0 1 479, muy alta por cierto ( la mitad de las plazas llenas por término medio ). Pero antes de acep-- tar esta conclusi6n examinamos el problema con s.- m~s profundidad~ TASAS DE REN OVACION PREVISTAS En primar lugar, es preciso ver qua porci6n da -- esta demanda potencial se convertiría en demanda real. Los- coeficientes de atracción obte. iidos por encuesta incluirán tanto los vi a jes efectivamente realizados al tipo de local -estudiado como los qua na se realizaron en cocha por falta de aparcamiento. No obstante, hay que tener en cuanta que la - demanda es sensible al precio y desciende a medida qua esta aumenta, de modo que a determinados precios un sector de losdema11dantes potenciales, a~n con plazas de aparcami0nto dis-- poniblea, optarían por realizar el desplazamiento por otros medias, o preferirian perder más tiempo buscanco to en la calla. aparca~ien-- Hay que introducir puas una función de de-- manda. (n segundo lugar, r e sulta más manejable la tasa de renovación ( na de veces o nQ de horas que una plaza estáocupada al día ) que la tasa de ocupación ante s mencionada. • Se suele considerar que una tasa da renovaci6n igual a 7, --equivale a la saturación del aparcamiento, dada la concentra• ción horaria de la demanda. La f unc!Ón de demanda adoptada as o R H =o p H ( l~o,001 Tm2 ORH : Demanda real horaria DPH = Demanda potencial ·horaria TM = Tarifa media �- 11 - Que expresa qua una tarifa media de 10.- Ptas. --" ahujenta " un 10% de la demanda potencial; una tarifa me-dia de 15.- Ptas . , un ?.2,5% de la demanda potencial, una tarifa media de 20.- Ptas . , un 40% de la demanda potencial etc. La tarifa media se calcula da acuerdo con las si-guiantas fórmulaea Tm :a Tl X. Tn X = Em - l y donde Tm = Tarifa media T¡ ~ Tarifa de la primera h~ra Tn :a Tarifa de las horas siguientes Em • Estancia media Sobre astas bases, comparando la demanda potencial• de la zona con la oferta potencial ( antes y deapu6s de cons• truir el nuevo aparcamiento ) hemos llegado al siguiente abanico de tasas de ranovaci~n previsiblast según las tarifas -aplicadas y sobre tres hipótesis de duraci5n de la estancia-media: T A B L A 4 Tasas de renovacion Pravisiblaa (NQ de horas qua cada plaza está ocupada al d!a) Em ~arlfa Ptas.) (horas 20-15 15-10 ...1Q_ 6.89 7.64 7.97 5.51 6.11 6.38 8.90 9 . 45 7 . 56 9.7G 1 Sin nuevo Parking tt con " 1,15 Sin nuevo Parking tt n con 7.12 2 Sin nuevo Parking con " .. 10 . 34 8.27 10 . 34 8.27 7.76 10.34 8 . 27 �- 12 Estas son las tasas de renovación teóricas, ee decir, las que se observar!an en caso de qua el aparcamiento captase deade el primar d!a toda la demanda qua realmente d~ ber!a dirigirse a &l s! loe demandantes estuviesen perfanta- mente informadoe y habituados a elegir correctamente la ubicac!dn da su lugar de aparcamiento. Ello no es as!, como - veremos, pero estas taaaa teóricas nos dicen ya algo impar-- tantas con la canstruccldn del nuevo " Parking "• la tasa de renovaci&n de los aparcamientos de la zona desciende en un - 20%. Ello resulta da aumentar la oferta de la zona tenien- do en cuanta el nuevo aparcamiento. nueva plaza creada la tasa da Es decir, por ceda --- renov•ci~n baja en un 0,046% • E5ta da una idea del impacto que la construcci6n de otros nuevos aparcamientos pueda originar . lo tratamos en al epigrafe siguiente con mayor en al que pasamos da las taaaa previsibla en el tiempo. te~ricas Este punto concreci~n, - a su avoluci6n real - �- 13 - 6 - EUOLUCION TEMPORAL PREVISIBLE DE LAS TASAS DE RENOVACION Ante todo conviene introducir en el cálculo de la demanda - expresada por la tasa de renovación - un periodo de a~os, adaptación da varios real captada cr~ce a lo largo del cual la demanda --- m's aprisa, debido a que el punto de par-- tida es muy bajo• por falta de hábito de los demandantes a -responder correctamente a la nueva situación creada. Luego- la demanda atraida por el nuevo aparcam!ebto cracs de acuer-do con la marcha de la demanda potencial conjunta, que vienedeterminada fundamentalmente por la tasa de motorización en la ciudad { función a su vez del nivel de renta ). El periodo de adaptación se ha cifrado en cuatroa~os. Al quinto año de funcionamiento se dar!an realmente - las tasas de renovación estimadas antas. La curva de adap-- tación del primer al quinto aRo la deducimos de la observada~n los grandes"Parklngs" cercanos . T AB L A 5 DE RENOVACION TASA 1.968 pg de Gracia I )Jardinets) PD de Gracia 1. 9 6 9 0, 95 1. 970 1, 5 5 II (Diput.-Cons.daCent) 2,17 El aparcamiento de Plaza da ? Catalu~a, 2,BO de caracte-- rísticas muy distintas en cuanto a zona de atracci6nt oferta concurrente, etc... 7. está entorno a una tasa da reoovación da- Tomando como modelo el " Parking pQ de Gracia II - uno de loe perif ,ricos a la zona estudiada - observamos un crscimiento del 29% en dos años ( del ¡g al 3Q ) que nosotros supondre9 �- 14 ... mos se repita en nuestro caso en los dos aRos siguientes --~ ( del 3g al 5g ). De este modo del abanico posible o tabla de ta-s as de renovación, ' del ler. al 5g afio, en el nuevo aparm:a---- mi ent6 prdye c tado, sería: TAS LA 6 AÑO 1 ( 60,1 %) AN~ o ANO 3 ( 7 7., 5%) s ( 100'%) Tarifa ~ Estanci media( horas) 20-15 15-10 l 3,31 3,67 3,83 1,5 4, 2 8 4,54 4,66 4,97 4,97 4,97 2 e , .!Q 20-15 ' -10 15-10 20- 15 -10 15-10 4,27 4. f 4 4 5,51 6,11 5,38 5,52 S,86 6 ,01 7,12 7,56 7,76 6,41 6,41 6,41 8,27 B,27 8,27 ,9~ Pero todavía _,h-ay quQ t e ner en cuenta la inciden•cia, a lo largo de esos cinco prime ros años, de la posible ~~ construcción de otros nuevos aparca mientos, incidencia, que,c omo vimos• pueda ser significativa . Hemos supuesto que al quinto aNos la oferta de -aparcamiento s e habría incrementado en la zona e n 1.000 pl a-zas ( 6 24.000 plazas X horas ) . mi e nto de Plaza Urquinaona. El previsto nuevo aparca-- perif é rico, significaría por s! solo una parte importante de este incrementa, quizás el 40%. Veamos como evolu c ionarían ent onces las tasas de re-- novación, suponiendo que la adaptaci6n sigue la misma curvar �- 15 - T A8 L A Tarifa AÑO 1 (60,1% 7 AÑO 3 (77,5%) Ptas. Estancia media( horas) 20-15 1 1,5 - . . 2 15-10 10 20-15 A~O 15- 10 - 10 %) 5(100 20-1 5 15-10 -10 2 , 32 2,57 2,69 2,99 3,32 3,46 3,86 4.20 4,47 2,99 3,18 3,26 3,86 4_ , ln_ 4,21 4,98 5 1 29 S,43 3,48 3,48 3,48 4,49 4,49 S,79 S,79 5,79 4,49 Es más que posible que esas nuevas 1.000 plazas• ofrecidas en la zona no lo sean desde el primer aNo, es de- 4 cir, eimultaneamenta a la puesta en servicio del aparcamien• to estudiado. Lo más razonable ser!a escoger una evolución que combinase las dos aquí presentadas, con unas tasas no -tan bajas, al principio, como en la tabla 7, para llegar en- el quinta aíla a las tasas recogidas en la misma. tanta, parece prudente tambi~n No aba--- optar por la svolueción ex--- presada en esta tabla 7, ya que la nueva oferta concurrents- es más variable totalmente independiente, en l prinw: ~ :.o. Qué ocurrirá después del quinto aílo 7 . La ~g superficie .activa y las empleos ir4n aumentando, y por tanto la demanda potencial, al tiempo que disminuir'n m~s o manos- paralelamente la demanda de residentes y la oferta libre en" la calla. Sin tomar en cuenta aquel aumenta, que se vería- posiblemente compensada por un nuevo incremento de la afer-- ta da aparcamiento pagado, impreviaible a tantos años vista, puede cifrarse el incrementa de la demanda real, es de c ir, - �. - 16 • de las tasas de renovaci6n, da acuerdo con al de la tasa de • motorlzaci6n da la ciudad, expresado en los siguientes datoeaxtraldos del estudio privado antes mencionados TABLA TASA DE 8 f'flOTORIZACION ( Ng TURISmos/1.000 HABITANTES) 1.975 1.980 AÑOS 1.969 1.970 Centro 125 140 205 240 Noroeste 176 190 250 290 90 100 150 200 120 140 190 220 AREAS Norte media Ciudad De acuerdo con la misma previsión, la tasa de motorización de Barcelona, lle~a a un máximo en la Última g_ década del siQlo, entorno a los 240 cochas por 1.000 habi--- tantes. De acuerdo con ello, construimos la secuencia -temporal siguientes T A B L A 9 TASAS DE RENOVACIDN ( A PARTIR DEL 5g AÑO) Tarifa Ptas. Estancia media( horas) AÑO 10 (As::lS,7% 20-15 15-10 10 AfJO 15(A=7% 20-15 15-10 AÑO 20 ( A=3%) 10 20-15 15-10 10 1 4,47 4,95 5,17 4,78 5,29 5,53 4,92 5.45 5,70 1,5 5,76 6,12 6,28 6,16 6.54 6,72 6,34 6,74 6,9"2 2 6,70 6,70 1,70 7,17 7,17 7,17 7 ,::59 7,39 7,39 �- 17 Téngase en cuenta que la función de demanda no • es tanto función del precio nominal como del precio relativo, o sea de la proporción entre la tarifa aplicada y el nivel -general de los precios. Cuando se indica una tarifa de 10.- Ptas. en el aMo 20, no quiere decirse que en 1.990 sea vero-simil que un aparcamiento ofrezca tarifas de 10.- Ptas., sino tarifas equivalentes en aquel momento a lo que ahora es una tarifa da este orden, dado el nivel da los precios de los --restantes bienes y servicios adquiridos por al público. Ellono obstante, los reajustes periódicos de tarifas que esto supone, pueden producir oscilaciones temporales de la tasa de renovación entorno a la trayectoria incluida. Esto ya depen de más qua nada da la política tarifaria de los restantes --aparcamientos de la zona en relación a la seguida por el ---aparcamiento estudiado. También es de esperar un incremento tendancial de la estancia media, a medida que el público tienda a concen- -trar temporalmente sus visitas, compras y gestiones en la zona y sa racionalicen los horarios en este sentido. Pero ello puede resultar en definitiva no otra coaa que una compensación de la dism!nuci6n del n6mero de viajes a la zona, manteniéndo- se inalterado el total da horas da aparcamiento demandadas. Por 6ltimot parece muy verosimil que no se creenmuchos nuevos aparcamientos por encima de lo que requiera elincremento de la superf !cie activa de la zona, pues nos movemos en el año horizonte, y en el mejor da los casos, an tasas de renovación que no superan nunca significativamente el ni-- val de satmración (TR•7). No se llega a dar pues un excedente notable da demandas, que as lo que más facilmente puede inducir a la creación de nueva oferta da aparcamiento. �- 18 - Tenemos pues todos los datos precisos para pasar a un cálculo ds rentabilidad sobre bases razonablemente se-guras. �- l 9 - II.- RENTABILIDAD DEL PROYECTO l•• I ngresos brutos por plaza 2.- Costes: inversión i n icial y mantenimiento 3.- margen bruto por plaza 4.- Actualizaci6n. Tasa de Rendimiento s.- íuturo. Plazo. Las variables tarifa media y estancia media y la rentabL- l i dad . 6.- Comentarios sobre la financiación y los impuestos. l.- I NGRES OS BRUTOS POR PLAZA En la Tabla 10 hemos calculado los ingresos bru-· toa por plaza para cada una de las 9 hipótesis. A cada hi-- pótasis respecto a Tarifa media y Estancia media le corres--ponde una tasa da renovación que nos permite calcular los in- grasos brutos por plaza. 2.- COST(S 2.1. INVERSION INICIAL. El " Presupuesto estimativo tt da que disponemos,- estimado a precios de 1.968, y para el conjunto da la obra -N as decir, aparcamientos y edificio, nos da las siguientes ci- fras, para la obras Aparcamientos 21.530.067,50 Despachos 13 . 085.321,20 �- 20 Daaconocemos las formas en que se proyecta finan• ciar la obra. Pero en defecto de aeta información, dejando- pues a la libre elecc16n de la empresa asta forma de tinanci,1 ci&n, podemos suponer qua los " coatee 1nmater1alea " vienena representar, an obras da aste tipo el 10 o 12 n costaa materiales • . % de los --- · ( Aunque se trata, en esta eetimaci&n de empresas de nueva planta, por lo que el porcentaje es más- bien alto) . Calculado asto axcluaivamante para loa aparcamieb .... toe, implica unos n costea 1nmater1alee " de 2 . 739,224,5, - - - ( que incluye loa emolumentos a los arqu!toctos, en la parte• que corresponde a aparcamientos, y calculado teniendo en ta la reualorizaci&n qua explicamos en al p~rraro CUB!l que sigue) . Si tenemos an cuenta la tasa de aumento de los -precios de l . 968 a 1 . 970 - suponiendo que el proyecto sa pon• ga en pr~ctica en 1 . 971; dabamos aumentar laa eatimacionaa -- del " Preaupueato Estimativo • en un 6%, la que representa •• 22 . a2& . a11,s . Aaí pues, avaluamos la tNVERSION INICIAL ena Inuereidn da activo f ljo material 21 . 530.067,SO Revalorizacidn 6% a/. presupuoeto Inversi6n de activo fijo inmaterial TOTAL INVERSI ON INICIAL 2.739 . 224,S 25 . 566 . 096·-- Por tanto el costa por plaza de la canatruccl&n dal aparcamiento es de 54 . 280.- Ptas . 2 . 2 . COSTE S DE EXPLOTACI ON En aparcamientoa de la dlmansi6n del que nos --concierna, suela conaiderarae que loa caates da explotacldnaon de unas 10 . 000 Ptas . plaza/ano, en una eatimaclón máe •• �- 21 - bien alta. En defecto de estimaciones precisas de los tes de personal, ~ del coste de la energía eléctrica, del -- coste de mantenimiento de las instalaciones y de los gastos varios, aplicamos pues esta cifra, da 10.000 Ptas. plaza/aNo. 3 .- ffiARGEN BRUTO POR PLAZA En la misma Tabla 10, f i gura el cálculo del --margen bruto, obtenido por diferencia entra los ingresos -brutos por plaza y loe costas de mantenimiento por plaza. Puede observarse que, da entre las 9 hipótesis elegidas, -solo en una ( hip6tesis A, 3 ) aparecen margenes brutos ne-gativoa durante los dos primeros años. Este as, como ve-- ramos, la hipótesis mas desfavorable. 4.-PLAZO . ACTUALIZACION.TASA DE RENDI MIENTO tUTURA. 4.1. PLAZO El plazo elegido para efectuar el c'lculo de --rentabilidad es el más desfavorable. Si hemos de atendar - a los cálculos que se hacen normalmente, en concesiones para la construcción de aparcamientos públicos, el periodo de laconcesión oscila entre los 20 y los 40 años. De ah! que, - elegir la hipótesis de 20 años equivale a elegir la hipóte-sis mas desfavorable, pues si en las comisiones las empresas pueden ofrecer plazos de 20 a~os, tres los cuales los apar-- camientos revierten a la actividad concesionaria, en nuestro caso, todos las benef lcios que se realicen después del año 20 no resultan contabilizados. Ahora bien, alargar más el --- �- 22 - TABLA 10 INGRE.SOS BRUTOS POR PLALA A 11 A 12 A 13 i:jg Ta-15 Tm-10 A 21 A 22 A 23 A 31 A 32 A 33 A 11 MlRGEN BN.'UTO POR PLAZ.A A 12 14.384 11.950 8.339 16.990 16.337 13~573 9.471 19.297 3 18.538 15.438 10.726 21. 934 4 21..055 17.534 12.183 24.913 5 23.932 19.902 13.857 28.298 2 lJ.141 10.106 18.819 14.926 11.478 21.443 16.~2 13.051 ~.358 19.243 14.823 27.666 21.860 16.833 Jl.410 13.485 15.316 17.f99 19. 762 22.436 10.788 4.384 12.253 6.337 13.919 8.538 15.80911.055 17.94911932 23.191 .23.887 .24.603 .25.290 18.945 35.352 25.520 20.201 16.93612.399 19.468 36.3'7 25.912 20.770 17.714]3.017 11 28.091 23.330 ·16.244 :33.175 12 28.473 23.G47 16.465 33. 626 13 28.860 22.968 16.689 34.083 14 29e2!2 24.294 16.916 34.547 15. 29.636 u.598 17.1-43 Js.ooJ 25.633 25.982 26.335 2S.694 21.025 19.732 36.841 26.JlS 21.052 18.09lll.330 20.001 37.342 26.672 21..338 18.473 ]l.647 20.273 37.850 27.035 21.628 l8.860]l.968 20.548 38.364 27 • .tOJ 21.923 19025214.294 20.s32 JS.897 21.1tW 22. 22119.63614598 24.74317.244 J5.209 24.689 25.03.5 2s.1sJ 25.342 A 22 1.950 - l.6ól 6.990 J.141 3.573 529 9.297 4.926 S.438 726 11.934 6.942 7. 534 2.183 14.913 9.243 9.902 3.857 18o298D..860 24~ 650 20.·4 99 14.272 29.146 25.389 21.114 14.700 30.021 26.151 21.7-47 15.141 30.921 26.930 22.399 15.596 31.849 27.714 23.017 16.027 32.730 16 ' 29.810 17 . 29.986 18 J0.163 19 10.341 20 . 30.504 A 21 A 23 A 31 106 1.478 3.0.51 4. 823 6.833 8.879 11.443 14.358 17.666 21.410 A 32 A 33 I:j&~ 'Jip~ T»-1~ .¡:-~ T»-12,S TlPl.0 DtR 1 6 1 8 9 10 A 13 22.sLS 17.337 32.352 23.109 18.487 14.650 10.499 17.858 33.322 23.802 19.042 15.38911.11• 18.393 34.32.2 24• .516 19.613 16.15ll.L747 27.184 20.954 39.126 17.345 35.417 27.344 21.078 39.357 17.• 44'8 35.626 21.506 21..202 39.589 i1.s51 35.836 21.668 n •.J21 J9.82J 17.670 36.026 27.852 21.452 .t0.091 27.947 28.112 28.278 2s.44s 28.636 22.35819.81014.743 22. 490 19.98614.899 22.til2 20.16315.035 22.156 20.34115.183 22.909 20.50415.342 4.272 19.14612.515 7.337 22.352 4.700 20.021 U.191 7.858 23.322 s.1.u 20.9211J.ss1 s.393 24.322 5.596 21..84914603 8.945 25.352 6.021 22.130 u.290 9.468 2r.• .M1 6.244 6.465 6.689 6.916 3.485 s.316 7.399 9.762 12.436 788 2.253 J.919 s . so9 7.949 lJ.109 8.487 ?3. 802 9.042 14.Sli 9.613 15.52110.201 15. ~62 ».no 23.175 15.633 9.732 26.841 16.315 U.052 23.626 lS 982 ]). 001 27.342 16. 672 l.l.338 24.0SJ 16.335 10. 273 27.850 17.0JS ll628 24.547 16. 694 )Q. 5-48 28.364 17.403 11923 7.143 25.00317. 025 :n 832 28.897 17. 784 ]2.227 1.244 25.209n18' l0.954 29. 126 17.947 wss 7.345 25.417 1'1.3« 1.l.078 29.357 18.112 ll.490 7.-448 25.62617.506 m.202 29.589 18.278 12622 25.836 11.~s IL32'7 29.823 1&~445 12.?Sti 7. 670 26. 026 1'1852 D.452 JO. 091 18~ 636 12a09 1.ss1 �- 23 - plazo para el cálculo de la rentabilidad hubiera implicado-tomar un horizonte temporal sobre el cual la incertidumbre reina, tanto en cuanto a la posible evolución da la demandada aparcamientos como en cuanto a las tarifas posibles. Por otra parte. en obras de este tipo la depreciación fisica noempieza hasta al cabo da muchos años, más años de los qua - es posible contemplar nif icativo . d~sde un punto de vista econ5mico sig- Por tanto, la elección de un plazo de 20 años- para al cálculo de la rentabilidad, 'mplica cierta subastim~ ción de la rentabilidad del proyecto. 4.2. CALCULO DE LA RENTABILIDAD m~todo El seguido para evaluar la rentabilidad - del proyecto consiste en al cálculo de la tase de randimien- to interno. Esta jasa e • m1 M2 ~ sa dsf ina por la fórmulas m3 -+-+-+· ( 1 t r) ( 1 +r )~ ( 1 +r - 1 donde ~ es el coata de la inversión ( o sea lo qua noeotroallamamos inversión inicial) y m1, m2 ••• m20 son los márge- nes brutos correspondientes a cada una de los veinte años. El cálculo de la rentabilidad consiste pues en igualar al valor actual del flujo de ingresos· ( margen bruto) con el coste de la invars16n. Aquella tasa a la que se iguala aquel flujo con el valor de le inversi6n inicial, eala tasa de rendimiento interna del proyecto. Se trata de - una tasa de rendimiento bruta, as decir, que no incluye ni los costas financieros, ni las detracciones en concepto da • impuestos. (Véase punto 6). Este es el mejor método a aplicar cuando no ea- - �- 24x- tan determinadas las formas de financiación del proyecto. -El mejor inconveniente de este método es que si bien nos di~ ce cual es la rentabilidad global del proyecto, no nos dicecual as la evolución año a a~o y, por tanto no garantiza la- obtención de beneficios natos desde el primer año. Esta solo puede averiguarse con un análisis "cash-flow"• que no comentaremos aquí. los cálculos, los vamos a realizar, directamente,con los márgenes brutos por plaza. punto 2, el coste por plaza as Como se ha visto en el - de 54.280 Ptas •• Por tanto,- por cada hipótesis hemos igualado el valor actual del flujo de m~rganee brutos por plaza durante los 20 años al costa- da la inversión por plaza, obtenie:·:do así la tasa da rendimiento interna. Da acuerdo con lo qua se expone en el punto 6, --- nuestra conclusión es que el proyecto as claramente renta-ble para tasas de rendimiento internos brutos por encima -- del 13%. Tenemos, as! qua las hip6tesis a¡ 5 y a~ 3 resultan ser no rentables. (en efecto el valor actual de loe marge-nes brutos se iguala al coste de la inversión a tasas de -menos del lO%,ylO% respectivamente). Por tanto, con una tarifa de 10 Ptas.hora, y con estancias medias de 1 hora y -- 1,5 horas, respectivamente, la construcci6n y axplotaci&n del aparcamiento resultaría ser irrentabla.(véase punto 5). 1.1 TABLA Hipótesis Tasa Rebdimie!l to interna • a,, ªI~ '?,~ super a 16% . 14% ª~' ª.:~ 10% 16% a • 16% ª-'ti ªn a.i3 sup. sup . a a sup. infe. aup. al a • ª-2' 10% 16% 16% 13% �- 25 La hipótesis a33 (Tarifa media= 10 Ptas.; Estancia media= 2 horas), está justo en al límite entre la rent~ bilidad y la irrentabilidadt es decir, para asta hipótesis, -la tasa de rendimiento interna es del 13%. La hip6tesis a 12 ( Tarifa medies 15 Ptas.; Estan cia media =1 hora ) resulta presentar una tasa de rendimien• to interna del 14%. Todas las demás hipótesis presentan tasas de rendimiento internas de más del 16%, y pueden conceptuarse, por tanto, como a lt amen t e re nt ab l es . 5. LAS VARIABLES TARIFA MEDIA, ESTANCIA mEOIA Y LA RENTA· BILIDAD DEL PROYECTO. Observamos, pues, que las Únicas hipótesis que ·-- hacía irrentable el proyecto, son las dos hipótesis que presen tan una tarifa unica da 10 Ptas./ hora ( con estancias madiasde 1 hora y 1.s horas). Por otra parte, la tercera hipótesis con tarifa de 10 Ptas/ hora, eetá en el justo l!mite entre larentabilidad y la irrsntabilidad. A primera vista esto parece indicar qua no es conveniante re~ajar la tarifa hasta 10 Ptas. Pero la naturaleza da los supuestos sobra los que se ha realizado al análisis de" las tasas de renovación factibles, no autoriza esta conclusión· inmediatamente. ( Tabla En efecto, aquellas tasas da renovación ---- ) están calculadas para todos los aparcamientos -- da la zona, con base a la oferta total de plazos en la zona. Entonces, si el nivel común de las tarifas, en todos estos --aparcamientos fuera, por ejemplo de 15-10 Ptas., es evidente que si nuestro aparcamiento ( que presenta 1/4 del total de -plazas ofrecidas ) rebaja las tarifas a la Única de 10 Ptas.-· �- 26 - p)r hora, no llevará parta da la demanda que antes acudía a los dem~s aparcamientos. Nuestros cálculos indican que,e~ efecto, el peso de una tarifa media de 12,S Ptas./hora ( osea de 15~10, con estancia media de 2 horas ) a una tarifa- Única de 10 Ptaa./hora represantar!a un aumento de la dema~ da de plazas en nuestro apercamiento del 24%, ganancia que- ss realizaría a coeta de loa demás aparcamientos. Pero, - la reducción da los ingresos al pesar de una tarifa 12,S -Ptas./ hora a una de 10 Ptas./hora es también del 24%. Por tanto, la reducci6n de la tarifa a 10 Ptas., si bien atraería más coches, dejaría iguales los ingresas. Partiendo - de otras tarifas medias para pasar a la de 10 Ptas./ hora,resultan aumentos mejores del 24% en la demanda desplazadade los otras aparcamientos al nuestro, y, por otra parte, se r e aliza también una leve ganancia en cuanto a los ingresos brutos. Pero la 16gica de una reducci6n competitiva detari fas es tal que los demás aparcamientos se verian obligA dos a seguir, reduciendo sus tarifas. Y en el momento en que la tarifa c om ún a todos los aparcamientos fuera de 10 Ptas., sa volvería a la situación inicial y, en consecuencia, todos los aparcamientos tendrían pérdidas. En conclusión, la competencia pued8 establecerse can pesos de tarifas de 10-15 a tarifas de 15-10, pero no con pe sos de tarifas de 15-10 a tarifas de 10 Ptas./ hora. Pode• moa decir, pues, que la tarifa mínima - común a todos los --aparcamientos - permisible es la de 15-10 Ptas. Con asta -- tarifa, y cualesquiera que sea la estancia media, la constru~ ción y explotación del aparcamiento resulta ser rentable. --- .. �- 27 - ( muy rentable para las hipótesis qua presentan tasas da rendimiento internas ds por encima del 16%, rentable, pero cerca del límite da la irrentabilidad para la hipótesis a12, con -t asa de rendi miento interna del 14%). 6.- COMENTARIOS SOBRE LAS FORffiAS DE FINANCIACION. Hemos indicado que el método seguido para la evaluación de la rentabilidad del proyecto nos venía forzado por el desconocimiento de las formas de financiación a adoptar. Ahora bien, debemos guiarnos por alguna hip6teais respecto ala financiación, para poder afirmar que la rentabilidad del proyecto está asegurada para tasas de rendimiento interna --superiores al 13%. La hipótesis adoptada en cuanto a las posibles formas de financiación es la siguiente. 50% lo cone~ituirán Suponemos que el recursos propios, y el otro 50% recursos- ajenos. ( Si estos consisten, por e jemplo, en un crédito bancario al 8% ( muy elevado ) durante 10 años, los recursos --propios tendrian asegurado una rentabilidad anual alrededor del 12% bruto, cuando la tasa de re n dimiento interna fuera -- del 13%). Es evidente que cambiand o l a forma de financia--ción en la forma adecuada puede proyecto, o incluso empeorante ( dita lo fuera a cinco a~os, me~orar la rentabilidad del - a; por ejemplo, si el eré-- con la misma tasa de in;.erés del- 8% - qua en tal caso sería muy elevada - , para asegurar una• rentabilidad bruta del 8% a los recursos propios, ae precisaría una tasa de rendimiento interna del 16% y no, como antes �- 28 • da salo al 13~ ). Por último, laa tormae de tinanciacidn intlu• yen seriamente sobre la evolución anual da los márgenes.De ah! que, pera realizar el anál!s!a caah-tlo• qua par-• mita analizar a partir da que eMo· ea realizan benat!cioanetoa, ea necesario dieponar ya da las formas da tinenciA ci&n que son poalblaa, para podar elegir la mejor da entre lea miamae . En lo que ae refiere a loa impuestos, na puaden imputa~se a aparcamientos parte de lo que grava al -- aolar edificado en eu conjunto . Y, analogamente pare la licencia 'iscal. En darecto da aetaa imputaciones, dabemaa considerar todos loa cálculos como bryto1 da impueatoe . · � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Estudio económico de construcción y explotación de un aparcamiento parcialmente subterráneo en Diputación-Lauria-Consejo de Ciento-Bruch Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1970 [?] Type The nature or genre of the resource Informe Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Barcelona Infraestructures Transports Economia Urbanisme Description An account of the resource Estudi el·laborat pressumptament per Pasqual Maragall com a tècnic del gabinet de programació de l'Ajuntament (no va signat, però conté un esquema fet a mà de la seva autoria) i de 1970 (no te data) suposadament, per les dades que s'indiquen a l'interior del treball. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 793 Informes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2747/19870119_MedallaOr_ComteBarcelona_BD.pdf 7fdf5170e2537243794ac44d3a65bd36 PDF Text Text DISCURSO PRONUNCIADO POR EL ALCALDE DE BARCELONA EN EL ACTO CELEBRADO EN EL SALON DE CIENTO CON MOTIVO DE LA IMPOSICION DE LA MEDALLA DE ORO DE LA CIUDAD AL CONDE DE BARC.ELONA. PRESIDIDO POR S.S.M.M. LOS REYES. MAJESTADES Es para esta ciudad un honor y un orgullo teneros hoy este Salón de Ciento para la concesión de la medalla de oro de ciudad, a quien tan honorablemente ha ostentado el tí tu lo Conde de Barcelona. Ello ha permitido esta felíz reunión y nombre de Barcelona quiero expresaros nuestra alegría. en la de en SEÑOR En este mismo Salón, durante mas de 600 años, hasta 1714 se reunió el ºConsell de Cent 11 , formado por "ciudadanos honradosº, corno se les llamaba, caballeros, mercaderes, artistas y menestrales , entre los cuales se elegía al "Conseller en Cap". La historia de nuestra Corporación, Señor, es en parte la historia del pacto entre la Realeza y los ciudadanos con el objeto del bién común. También hubo momentos de desacuerdo y no es malo recordar la historia para aprender justamente de ella. Desde este Salón partió la negativa orgullosa de los Consellers, a permitir la entonces habitual intervención real en el proceso que se llevaba a cabo para el nombramiento anual del primer Conseller, y ello fu~ la ~ausa de que, acep tadas las Cüos tituciones Catalanas por vuestro predecesor Felipe V, se declarase , no obstante, la guerra, gue finalizó al ser derrotado e l 11 Conseller en Cc:::.p" Rafael de Casanova y como .... 0nst:: .... ..u=:• ... ~.::l ;::;_¡_guióse la disolución del 11 Cons ell de Cent" que cubría el actual territorio metropolitano. La llegada del rey Carlos III, que tuvo a bien escoger nues tra ciudad como lugar de entrada en su nuevo reino, transformó la Ciudad en lugar de encuentro y reconciliación. Así lo atesti guan los grabados de la "Máscara Real" que adornan las paredes del Salón de este Ayuntamiento llamado de Carlos III y recuerda n los acontecimientos que en ella se desarrollaron a lo largo de tres semanas. �Una antigua aspirac ión de la ciudad, compartida por todo el Principado, como era la autorización del comercio con América, fué concedida por vuestro antepasado y permitió el inicio de una era de recuperación económica importante . También el Rey Alfonso XII quiso arr i bar a España a través de Barcelona, y la Reina Regente doña María Cristina, cuyo nombre ostenta el actual Salón de Plenos del Consistorio, inauguró la exposic1on de 1888 cuyo Centenario celebraremos el próximo año. Vuestro augusto padre Su Majestad Don Alfonso XIII inauguró la Expos i ción de 19 29, otro hito importante en la historia y el crecimiento de la Ciudad . Pero es con Su Majestad el rey Juan Carlos cuando la familia Real arriba a una Barcelona de nuevo ca pi tal orgullosa de una Cataluña autónoma. Valórese, pues,· como buen augurio de futuro, labrado con mérito por SU MAJESTAD EL REY y por vos mismo, Señor, que hoy el Consejo ciudadano, en el mismo Salón del "Consell de Cent", Os conf i era el máximo honor que la 'ciudad de Barcelona otorga, el q ue reserva a sus hij os más queri dos, a Salvador Espri u , a Josep Lluis Sert, a Joan .Miró, que ahora mi ::;mo si e s tuviera;; viv·o s, compartirían con nosotros, estoy seguro, la emoción de decirle a la Familia Real, en la persona de su más antiguo progenitor vivo, 11 Estais en vuestra casa", sinceramente, de veras, y añadiríamos, también con emoción y respeto: .,Habeis sabido ganar nuestro reconocimiento". Os agradecemos, Señor, el esfuerzo de comprensión y generosidad que el Concejal Cambó requirió aquí mismo de vuestro antepasado Alfonso XIII, de generosidad y de justicia para con una ciudad que ha da do mucho y puede dar mucho más t odavía en la línea de trocar afecto por afec to y respeto por res peto , en vez de desconfianza por recelo y victim1smo por ligereza en el t rato. Os pedimos, porque habeis demostrado saber hacerlo, el esfuerzo de comprensión de nuestra lengua, tan fácil y tan próxima, como símbolo y como arma pacífica de una diferenciación que es enriquecimiento y no barrera . El esfuerzo desde la noble lengua que , como dice el filósofo, surcó los mares pero no pudo vadea r el Cinca. �La nostra generació, Senyor, a la qual represento en dirigir- vos ara aquestes paraules, acull el sentiment d ' inquietud, i a la vegada d'atracció, que s ' ha anat desenvolupant en els nostres ciutadans al llarg de les décades en relació amb el projecte d 'Espanya, d 'una Es pan ya nova, democratica, plural , di versa i segura de l'atractiu de la seva diver sitat, no necessitada d'un especial emfasi en la seva unitat que ha de donar-se per suposada si es vol arrelar en profunditat, sense generar recels que serien legitims després de tants anys, tants, de for9ada unitat i diversitat negligida . Barcelona, Senyor, vol ser la capdavantera d 'aquesta nova Espanya en que Catalunya, de la que som capital, es trobaria a gust, respectada i respectuosa, més enlla de rivalitats esportives o creatives que no s'han de reprimir, que són la sal de la vida i que cal saber valorar en el seu just nivell. Avui en honorar la persona del Comte de Barcelona em permeto de recordar i agrair-li la dignitat amb la qual va portar el nom de la nostra ciutat. La prudencia en la seva actuació, el seu sacrifici personal, la moderació en els seus gests per tal de mantenir viu entre el poble i la Institució el nexe que ajudés alqu~ dia a la recuperació democrática d'Espanya. La defensa de la llibertat i la fidelitat a la propia historia, van ser conceptes que van presidir 1 •actuació del Comte de Barcelona . Són també conceptes que Barcelona i Catalunya coneixen bé, són part de la seva essencia com a poble i com a ciutat. Aquest mateix Sa ló de Cent i el Saló del Consolat del Mar ens recorden abastament la vocació marinera i 1 'esplendor d 'una historia valuosa per tot el món mediterrani. Aquesta vvcació d~obertura enfora, marítima, forma part també del vostre taranna , Senl)or, i ens complau recordar-ha en aquest Saló que es troba guarnit pels colors dels primers Comtes de Barcelona, que van ser els colors de tota la Corona d'Aragó i finalment, a través de l 'Armada, durant el regnat de Garles I I I van esdevenir, van arribar a ser els col.ors de tota Espanya. �MAJESTAD Barcelona, se alegra hoy de ejercer el agradecimiento desde el orgullo legítimo, la apertura desde la identidad, la esperanza en el futuro común desde el recuerdo de la desunión, la llamada a la confianza desde tantas desconfianzas pasadas. Todos estos sentimientos están resumidos en la petición que os hago, MAJESTAD: Que querais Vos imponer a vuestro padre, la Medalla de Oro de la Ciudad, cuyo nombre tan d ignamente ha llevado en tiempos de dificultad y en tiempos de esperanza. Muchas gracias. 19 de enero de 1987 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurso pronunciado por el Alcalde de Barcelona en el acto celebrado en el Salón de Ciento con motivo de la imposición de la medalla de oro de la ciudad al Conde de Barcelona. Presidido por SSMM los Reyes. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-01-19 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Medalla d'Or Barcelona Borbó i de Battenberg, Joan de, comte de Barcelona, 1913-1993 Monarquia Espanya Description An account of the resource Discurs de l'alcalde en l'acte d'imposició de la medalla d'or de la ciutat a Joan de Borbó. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2748/19900418_ForumCivic.pdf 4122212ecc7d8bc562307d45f8cb6756 PDF Text Text FoRUM CíVIC DE BARCELONA 18 D'ABRIL DE 1990 INTERVENCió DE L'EXCM. SR. ALCALDE. ESTIMATS AMICS, AMB LES PARAULES QUE ACABEN DE DIR-VOS, I AMB LES QUE US DIRa TOT SEGUIT L'ATUR ISERN, ESTARa QUASI TOT DIT DEL QUe NOSALTRES us ESTEM OFERINT I US ESTEM DEMANANT. TANMTEIX JO REFEReNCIA I, ESTIC AQUÍ UNA MICA COM A PUNT EN AQUEST SENTIT, US EXPLICARÉ UN PRIMER ESBóS DEL QUe SóN UNES REFLEXIONS QUE HEM FET DES DARRERS MESOS DE L'ANY 1989, AMB LA IDEA AVUI AQUí I, EN TOT CAS, DELS D'EXPOSAR-LES D'ANAR-LES DESENVOLUPANT AMB EL QUe NOSALTRES HEM ANOMENAT UN RELAT, UNA DE UNA EXPOSICió, REFLEXIó QUE VOLEM PúBLICA I COMPARTIDA DEL MOMENT ACTUAL DE LA CIUTAT DINS EL PAíS I, CREC QUE ENS PODEM ATREVIR A DIR ARA, DINS EL MóN. DES ESPANYA, DE BARCELONA, MIREM DONCS, CATALUNYA, MóN, EN EL CANVI DE DeCADA PODRIA SER L'INICI D'UN NOU SEGLE, 1 MIREM EL PROBABLEMENT MIREM QUE -AIXo �RAIMON OBIOLS HO HA EXPLICAT MÉS D'UN COP, MESOS-, COM JA FA UNS EL 89 DEL SEGLE XVIII HO VA SER DEL SEGLE XIX I QUASI DEL XX. OBLIDEM PER UN MOMENT, DONCS, LES OBRES AL CARRER, LA SEQUERA, I, EL PREU DE LA LLET, LES CUES CORRESPONENTS LA CORRUPCió APARENT DE LA POLíTICA A FINS I TOT, VALeNCIA, SEVILLA O BARCELONA, PER NO PARLAR DE MADRID. INICIEM UNA REFLEXIó COL.LECTIVA, PReVIA DEL MOMENT, LLEN9AR-NOS BARCELONA DE LA DeCADA, UNA DIGESTió DEL SEGLE, ABANS DE A DEBATRE DEMOCRaTICAMENT QUI CONDUIRa AQUEST PRIMER ACTE DE LA TRANSICió AL A SEGLE XXI. I M'AGRADARIA COMEN9AR AMB UNA REFLEXIó QUE ÉS MANLLEVADA COM VaRIES DE LES QUE VINDRAN: POC A POC NORMALITZANT-SE MONOLíTIQUES úNICS, -DIU I DELS LA CITA- EL ABANDONA LES AUTORITARISMES, I DELS RACISMES. ESTEM DISTRETS MIRADA SERENA A ESPANYA, DELS PARTITS MENTRESTANT, QUAN UNA ESPANYOL ENS DONARIA UNA VISió GENS CATASTRoFICA DEL MOMENT. 2 VA POSICIONS EN UN AMBIENT ENRARIT, AL PANORAMA POLíTIC MóN �ELS PROBLEMES HI SóN, COM A TOT ARREU. INCLúS EN TENIM NOSALTRES PLURALITATS DE DEBILITATS DE DE PARTICULARS, CULTURES I DE D'AFEGITS: POBLES, INADEQUACió TARANNa, CERTES DE LA PROSPERITAT ECONoMICA A LA SOLIDARITAT SOCIAL ... D'AQUí, DONCS, QUE ENS HaGIM D'ESFOR~AR A ENCAIXAR NOVES SITUACIONS I QUE HaGIM D'AMPLIAR EL NOSTRE HORITZó A FI QUE ELS NOSTRES PROBLEMES PUGUIN EMMARCAR EN AQUEST ORDRE UNIVERSAL QUE A POC ES VA IMPLANTANT. POC A POC HA ES POC D'OBRIR-SE PAS AQUESTA MADURESA POLíTICA -DIU LA CITA- QUE EN DEFINITIVA SUPOSA TAMBÉ UNA MADURESA HUMANA. I DAVANT D'AIXo ES DEMANA UN CERT PRIMER, CALIBRAR LES TREMP MORAL: CONSEQÜeNCIES DE LES PARAULES (TEMA SOBRE EL QUAL HEM DE TORNAR) . I SEGON, NO REGATEJAR HEM DE DE COMPRENSió: ESFOR~OS LLUITAR CONTRA CENTRALISMES APROFUNDIR EN LA NOSTRA PRbPIA VISCERALS IDENTITAT, RESPECTE I FOMENT DE LES NOSTRES CULTURES, NOSTRES LLENGÜES, CONTRIBUIR AMB I AMB DE LES DE LES NOSTRES POSSIBILITATS DE ELS 3 MILLORS TALENTS A L'ORDRE �INTERNACIONAL, HUMANITZACió RESTA A LA JUSTíCIA DISTRIBUTIVA, DEL NOSTRE QUEFER QUOTIDia. -S'ACABA D'HORITZó LA ESTRET I, CITA- SóN A LA TOTA LA PREOCUPACIONS EN DEFINITIVA, SóN FACTORS D' EMPOBRIMENT HUMa. SóN PARAULES DE JORDI MARAGALL, SENADOR, CONSTITUEIXEN UN DIAGNbSTIC I UN PROGRAMA, CREC DIAGNoSTIC JO, UN I UN CODI O MORAL, QUE MILLOR, DE MORAL PúBLICA. LES REPETEIXO, DONCS, PARAULES". "NO REGATEJAR ESFOR<;os DESDE LA NOSTRES "CALIBRAR LES CONSEQÜeNCIES DE DE PRbPIA IDENTITAT" A FI QUE LA PROBLEMES COMPRENSió SOLUCió PUGUI . EMMARCAR-SE EN DELS L'ORDRE UNIVERSAL QUE POC A POC ES VA IMPLANTANT. PARAULES OPTIMISTES, DONCS, QUE A MI EM RECORDEN UNES ALTRES QUE TAMBÉ US VULL CITAR EN AQUEST TEXT ENORMEMENT SUGGESTIU, EXIGENT, FRESC I ESTIMULANT -QUE TENIU REPRODUiT EN UNA FOTOCbPIA, PRESIDENT DE TXECOSLOVaQUIA I, MOMENT QUE HO VA ESCRIURE, NOMÉS UN FRANKFURT DIRECTOR AMB TAN DE HAVEL, EN AQUELL MOMENT, EN EL ARA FA UN ANY, POSSIBLEMENT DE TEATRE QUE VA SER EL PREMI DE LA PAU I QUE VA 4 DE L'AVUI PREMIAT ENVIAR A UN �TEXT PER SER LLEGIT EN AQUELL ACTE DE PREMIACió, PERQUe NO SE'L VA DEIXAR SORTIR DE TXECOSLOVAQUIA I MAXIMILIAN SCHELL, EM PENSO, VA SER UN ACTOR ALEMANY, QUI VA LLEGIR EL TEXT QUE ELL HAVIA ESCRIT. AQUEST TEXT ES DIU "PARAULES SOBRE LA PARAULA", PARLA DE LA IMPORTaNCIA DE LA PARAULA, DE LA MaGIA I DE LA PARAULA, DE L'AMBIGÜITAT DE LA PARAULA, I ENCARA DEL PERILL PER LA QUE HAN DE LA PARAULA INDISCUTIBLE. I ALESHORES PEORA D'AQUESTA ANaLISI UNA COLLA DE ESTAT LLIBERTAT, PERESTROIKA. PAU, IMPORTANTS A LA NOSTRA SOCIALISME I, VIDA PASSA PARAULES COM SóN FINALMENT, FINS I TOT, I AQUí DIRíEM "CATALUNYA", O AQUí DIRíEM "ELS EQUILIBRIS ECONbMICS", POTSER. LECTURA RABióS, DEL JO AQUESTA QUE ES FA DES DIRIA, DELS SEUS PROPIS EFECTES. DEL DEL I, LA INFINITA CAPITALISME LLOC ON ES COUEN ELS SAVIESA IGNORANT SOBRETOT, DITA DES DE LA PARAULES S'IMPOSEN, PER FI, A LA DE L'AGNOSTICISME DES DE MÉS ENLLa DE LES IL.LUSIONS SOCIALISME MÉS INGENU, INTENSITAT DE FOR~A CANSADA CANVIS, ON LES I ALS TANCS. DES DELS EXCESSOS DEL LLENGUATGE. ENS PODEM PREGUNTAR SI, 5 DE NOU, LA VERITAT, LA �VERITAT D'EUROPA EN AQUEST CAS, NO ENS VINDRa DE LA FRONTERA I NO PAS DEL COR DEL SISTEMA. JO US DEMOSTRA AJUDAR RECOMANO LA LECTURA D'AQUEST DISCURS QUE JUSTAMENT QUE ENCARA HI HA PARAULES QUE PODEN EL MóN, DELS SENTIMENTS, D'AQUELL QUE ENCARA ES POT PARLAR D'IDEES DES (I NO NOMÉS DES DE L'ESPECULACió), DES MíNIM DE SENTIMENT SENSE EL QUAL LA IDEA ESTa MANCADA DE LA VIBRACió QUE ES NECESSITA PER ARRIBAR AL DESTINATARI. EL PROCÉS CAP A LA MADURESA POLÍTICA D'UN PAíS COM A PROCÉS, TAMBÉ, DE MADURESA HUMANA QUE, EN PARAULES DE JORDI MARAGALL CONEIXEMENT, AMB "S'ADQUIREIX CULTURA, SERENA CAPACITAT DE DIR (COM LES COSES PEL SEU NOM, SENSE AMB AMB HAVEL) SENSE ENTERBOLIR EL LLENGUATGE, ALTERAR ELS ESPERITS, SENSE PERORE DE VISTA LA FONDaRIA DELS PROBLEMES QUE AFECTEN EL MóN SENCER EN UN MOMENT DE GRANS TRANSFORMACIONS i DE GRANS CANVIS". L'ESQUERRA ESPERITS AUTeNTICS EL DEMOCRaTICA D'AQUEST PAíS, MÉS PROGRESSISTES DEL LIBERALISME I DEL CATALANISME, ELS ELS MÉS NO ARRIBARAN A POSSEIR TOT PES QUE HAN DE POSSEIR FINS QUE EN EL SEU NO HI HAGI AQUEST BRI DE SENTIMENT PROFUND, 6 I MISSATGE ANCORAT EN �UNA MORAL POTENT, ON CONFLUEIXIN MADURACió HUMANA I POLÍTICA, CONVICCió PERSONAL I COHEReNCIA PúBLICA. FINS QUE LES PARAULES NO ES BASIN CLARAMENT EN SENTIMENTS ARRELATS I FETS DEMOSTRABLES. I VOSTeS ARA ES PODEN PREGUNTAR: I QUE TÉ AIXo A VEURE AMB BARCELONA, I EL SEU PRESENT I EL SEU FUTUR, I AMB LA CREACió D'UN FORUM CiVIC? I JO ELS DIC QUE JA HI ANIREM ARRIBANT. DIGUEM MÉS AL DE PASSADA, NOSTRE L'ESPECTACLE TEMA, I ENS HAUREM ACOSTAT UNA MICA QUE AQUESTS DIES ASSISTIM SEMPRE SORPRENENT D'UNS ACTES QUE A NEGUEN UNS ALTRES D'ANTERIORS- I ELS ACTES SóN TAMBÉ PARAULES, SóN MISSATGES. ELS ACTES CRIDA EN EL FONS NO ERA TAN IMPREVISIBLE QUE QUE VAN INICIAR CONJUNTAMENT FA 8 MESOS I LA TEoRICA PERIFeRIA DEL NACIONALISME LA OFICIAL ACABARIA EN UNA SOROLLOSA DISCREPaNCIA DE GESTOS: MANCA REMARCABLE DE CALIBRACió DELS EFECTES DELS ACTES INICIALS. DESITGEM QUE PREVEIEM, AMB TOT, TOT L'eXIT LA I NO NOMÉS DESITGEM QUE ES MEREIX RECTIFICACió I QUE CERTAMENT TINDRa CONTACTES ENTRE MONARQUIA I POBLE SEMPRE HAN TINGUT 7 ACTUAL. SINó BEN AQUESTS A �CATALUNYA -QUAN ELS SECTORS MÉS EQUaNIMS DEL PAíS S'HAN PRONUNCIAT A FAVOR- AQUEST RESULTAT POSITIU. D'ANAR A PRINCIPIS DE SEGLE PER PODER-HO I HAURíEM DEMOSTRAR, PERo SEMPRE HA ESTAT AIXí. ACABEM EL NOSTRE PASSEIG PELS SENTIMENTS DEL MóN, TAN ESPECTACULARMENT ALLIBERATS EN ELS DARRERS 10 O 12 MESOS. JO EN ELS RECOMENARIA LA LECTURA, AQUEST CAS UNA CITA TAN -I ELS ESTALVIARÉ LLARGA- DEL TREBALL DEL CAPíTOL CATALa DEL CLUB DE ROMA, QUE HA ESTAT RESUMIT FA EN EL DIARI DE BARCELONA PER POC LLORET DEVESA, MAGNíFICAMENT RESUMIT, I DEL QUE JO M'ATREVEIXO A CITAR CINC PUNTS MOLT BREUMENT. AQUEST CORRECCió, PER TANT, D'UNA SER. TREBALL SEGURAMENT, EN FASE PER PART D'EDICIONS 62 PER A SER ÉS ENCARA VERSió PERo ÉS ARA, UN ESBORRANY. DE PUBLICAT. NO EM DONIN LA DEFINITIVA PERQUe SEGURAMENT NO HO ÉS UN TREBALL ENORMEMENT INTERESSANT EN Fe DEU EL QUAL S'ESTABLEIXEN COMA PRINCIPIS DE TREBALL: l. QUE EL DOGMA DE LA SOBIRANIA NACIONAL, 8 COM LA �VELLA IDEA DE LA RAó D'ESTAT, INTOCABLE, LA SER CONSIDERAT QUAN HI HA INTERESSOS SUPERIORS EN JOC. QUE SOBIRANIA IDENTITAT NO POT NACIONAL, RELIGIOSA PERPETUACió DE L'ESPECIFITAT CULTURAL NO PODEN SERVIR PER LA MISeRIA O LA O LA EMPARAR VIOLACió DELS LA DRETS HUMANS. QUE 2• L'ORDRE MUNDIAL, GOVERNANTS, CLASSES DE GRUPS EN VALORS: I SOBRETOT EN ÉS NECESSARI DESENVOLUPAR EL DE LA DIGNITAT DE LA LES QUATRE PERSONA HUMANA, EL DE LA SOLIDARITAT SOCIAL, EL DE L'AUSTERITAT ECOLbGICA-DEMOGRaFICA I EL DE L'ABOLICió DE LA GUERRA. 3. QUE L'OBJECTIU ALS PER ALS PAiSOS EN VIA DE DESENVOLUPAMENT PRIMORDIAL ÉS VeNCER LA FAM DIA RERA DIA PAiSOS INDUSTRIALITZATS ES FA NECESSARI L'EFICieNCIA BOSSES DE DESENVOLUPAMENT UNES CONDICIONS DEMOGRaFICA ASSEGURAR DELS SERVEIS I EVITAR LA CONSOLIDACió POBRESA. DEL I QUE MENTRE ECONbMIC DE VIDA CAPA~ NO ES D'ASSEGURAR ACCEPTABLES, PLANETA PORTARa I GENERI DE UN LOCALMENT L'EXPLOSió IMMIGRANTS DEL MóN SUBDESENVOLUPAT A L'INDUSTRIALITZAT. 4. RESIDUS QUE ELS PAiSOS INDUSTRIALITZATS ES DESFAN DELS ON MENYS RESISTeNCIA S'OFEREIX, 9 DINTRE I FORA �DE LES SEVES FRONTERES. DELS ESTATS aCIDA, POT NO LES FRONTERES I LA ATUREN LA CONTAMINACió NI L'EFECTE HIVERNACLE. SOBIRANIA NI LA PLUJA I QUE PER TANT EL MóN TROBAR-SE SENSE SORTIDA SI LA SOBIRANIA DE L'ESTAT CONTINUA CONSIDERANT-SE INTOCABLE. QUE 5. LA CREDITORS PAiSOS IDEOLoGICAMENT DEL CONDONACió S'HA I AQUEST SENTIT, FORMA UNA CONTRARI FER DE PART MANERA NO HA DE SER VISTA COM UNA TERCERMUNDISME L'IMPERIALISME. DE DEL DEUTE PER NI DES DEL COM UNA PUNT DE NEUTRA VICToRIA CLAUDICACió VISTA DELS DAVANT EGOiSTA, EN ELS PAiSOS AVANyATS IMPEDIRAN D'AQUESTA ALLAU MIGRATbRIA QUE AUGMENTARIA EN CAS LES BOSSES DE POBRESA I EL RISC DE CONFLICTES CULTURALS. I, EN FI, D'ALTRES REFLEXIONS D'UNA ENORME PROFUNDITAT I INTEReS. VOSTeS VEURE AMB COMPRENDRAN DE SEGUIDA QUE TOT AIXb TÉ LES PREOCUPACIONS DiaRIES DE L'ALCALDE A DE BARCELONA, COM DE LA MAJORIA DELS ALCALDES DE LES GRANS CIUTATS URBa, DE D'EUROPA, CONCERNITS COM ESTEM PELS BROTS D'INTOLERaNCIA, DESEQUILIBRI PEL PER LES PERSPECTIVES DEMOGRaFIC ENTRE LES DUES 10 DUALISME RIBES DEL �PER MEDITERRANI, DELS LA INSEGURETAT, POBRES PAiSOS D'ESTUPEFAENTS, DISTRIBUCió PER PER LA CONTROLAR INCAPACITAT LA PRODUCCió I DELS PAiSOS RICS PER CONTROLAR-NE LA I LA COL·LOCACió I BLANQUEIG DELS BENEFICIS, -ENCARA QUE ALGUNA BONA NOTíCIA ES POT DONAR AVUI MATEIX SOBRE AQUESTA QÜESTió-, PER LA DIFICULTAT PER ALTERAR HaBITS INDIVIDUALMENT úTILS A CURT TERMINI PERb SOCIALMENT RUiNOSOS A LLARG, ETC. ÉS MÉS: L'ALCALDE DE BARCELONA ESTa, HA ESTAT I HA D'ESTAR SEMPRE CONCERNIT PER COM ES REPARTEIXEN LES SOLUCIONS A AQUESTS PROBLEMES. AVANyO POLíTIQUES QUE, IGUAL COM NO CREC ESPANYOLES QUE NO INTEGRIN EN SOLUCIONS L'ADMINISTRACió LOCAL, I CONCRETAMENT LES GRANS CIUTATS, TAMPOC NO CREC EN SOLUCIONS EXCLUSIVAMENT POLíTIQUES PER UN MUNDIALS PENSAMENT, REGULADES DIGUEM-NE, UNIVERSITARI, AMB DIAGNbSTICS INCLúS COINCIDENTS. JA SABEN INAUGURAR ACTUALITAT LA VOSTeS QUE EL PRíNCEP DE GAL · LES MODA D'OPINAR SOBRE TEMES NO DE AMB PROU MÉS DISCRECió QUE REIALS EUROPEES HAN FET POSTERIORMENT. 11 ALTRES VA RABIOSA FIGURES �AMB MOTIU D'UN SOPAR QUE EL PRíNCEP DE GAL· LES VA FER FA APROXIMADAMENT UN ANY A KENSINGTON VA REUNIR A 12 PRIMERíSSIMA FILA, MANERA PERSONALITATS EUROPEES -NO QUE DE PERo Sí UNA DE CADA PAíS I D'ALGUNA REPRESENTATIUS-, FINAL, PALACE, ENS VAM POSAR TOTS D'ACORD AL (PROFESSORS UNIVERSITARIS, ALCALDES, SUBSECRETARIS D'INTERIOR), EN QUe CALDRIA ARQUITECTES, TAXAR L'úS DELS DERIVATS D'HIDROCARBURS. I, TANMATEIX, AL FINAL RESTAVA LA DISCREPaNCIA DE QUe SE N'HAVIA DE FER DELS RESULTATS D'AQUESTA TAXACió, QUE ERA BONA EN Sí MATEIXA, EN LA MESURA EN QUe SEGURAMENT LA UTILITZACió EXCESSIVA D'AQUESTES RESERVES ENEGeTIQUES ECOLoGIC HAURIA DEL DEFINITIVA, MóN. DE PORTAR PROBLEMES A I PER TANT UNA L'EQUILIBRI TAXACió, EN ERA UNA DESINCENTIVACió EN EL SEU úS I UNA COSA A CONSIDERAR POSITIVAMENT EN Sí MATEIXA. TANMATEIX, DE DELS LA DISCUSSió QUEDAVA SOBRE QUe S'HAVIA FER AMB AQUESTS RECURSOS, PAiSOS FINANCERAMENT ENDARRERITS SI PRESERVAR -QUE SERIEN LA NATURA COMPENSATS DEL FET DE NO RECóRRER A UNA UTILITZACió MÉS FaCIL I MÉS RaPIDA DE LES SEVES RIQUESES NATURALS, SELVES O MINARALS, QUE JA EXISTEIXEN-, O BÉ CONSTRUCCió 12 �DE SISTEMES DE TRANSPORT I ALTRES SERVEIS ALTERNATIUS A L'úS MASSIU D'AQUESTES FONTS D'ENERGIA EN AVAN~ATS PAiSOS I CONCRETAMENT EN LES SEVES GRANS CIUTATS. L'ALCALDE LA ELS DE BARCELONA VA DEFENSAR, SEGONA ALTERNATIVA, COM ÉS OBVI, UNIDA NO ADVERSATIVAMENT A LA PRIMERA, NO CONTRADINT-LA. DEFENSANT QUE S'HA DE REDUIR EL CONSUM I COMPENSAR ELS PAiSOS DELS QUALS ES QUE NO SACRIFIQUIN LES SEVES NOSALTRES HEM FET. RESERVES DEMANA NATURALS COM PERo AL MATEIX TEMPS S'HA D'INCIDIR EN EL CONSUM DIRECTAMENT, SE LI HA DE DIR AL CONSUMIDOR QUE ÉS LA GRAN CIUTAT, QUE ES PODEN CONSTRUIR, QUE HI HA SISTEMES ALTERNATIUS QUE ES PODEN UTILITZAR, I QUE EL MóN, EUROPA, ELS ESTATS, PODEN SUBVENCIONAR. VEURAN VOSTeS BRUSSEL · LES, DESPRÉS, RECENTMENT, SI TENIM HI TEMPS, HAVIA A UNANIMITAT INTERNACIONAL EN UNA REUNió DEL WORLD FORUM, MUNDIAL DE L'INSTITUT INTERNACIONAL D'ENTITATS SOBRE COM DEL FORUM LOCALS, LA NECESSITAT DE PRIMAR EL QUE EN AQUESTA REUNió ES DEIA EL SOFTWARE, SOBRE EL HARDWARE, EN LA SOLUCió DELS PROBLEMES DE TRANSPORT EN LES GRANS CIUTATS. ÉS A DIR, UNANIMITAT INTERNACIONAL EN EL FET QUE EN EL CENTRE DE LES CIUTATS, EN MATeRIA DE TRaNSIT I DE 13 �TRANSPORT, ÉS MÉS IMPORTANT UTILITZAR SaVIAMENT ELS RECURSOS ESCASSOS, MOLT ESCASSOS, QUE TENIM, QUE NO PAS SUBSTITUIR-LOS PER UNS ALTRES, QUE NO PAS CREAR UNES GRANS INFRESTRUCTURES NOVES. DESPRÉS MATISARÉ UN MOMENT TOT AIXo RESPECTE DE LA NOSTRA CIUTAT. TOTES AQUESTES QÜESTIONS A ESPANYA, I A CATALUNYA, ES VIUEN UN XIC COMA QÜESTIONS ESPECULATIVES, QUAN SóN EN REALITAT LES AUTeNTIQUES QÜESTIONS SOBRE LES QUALS ES DEBATRa I QUALITAT EL FUTUR DE LA HUMANITAT CONCRETA, DE VIDA ALS CARRERS I LES CASES DE LA BARCELONA EN ELS PROPERS ANYS. NOSALTRES ESTEM CENTRATS ENCARA EN LA DEL MODEL DE GOVERN. UN TEMPS, [SI DEFINICió, I PROBABLEMENT HO ESTAREM LA GENT NO ES CANSA D'UN ENCARA PERíODE TAN LLARG I ENS ENGEGA A TOTS PLEGATS A DIDA]. NO CORREREM AQUEST PERILL SI SABEM DONAR DUES PENYORES: * LA DE LES PROVES QUE AVANCEM EN AQUEST PROCéS DE DEFINICió, QUE NO ENS ATUREM. * LA DE LES TRANSFORMACIONS CONCRETES. 14 �PER EXEMPLE: AQUEST NOSALTRES DEMOSTRAREM QUE AVANCEM EN PAíS EN MATeRIA DE MODEL DE GOVERN SI EL COMEN~A LA SEVA REFORMA EN LA LíNIA QUE FA DOS ANYS VA EL APROVAR FEDERAL CONGRÉS LENTAMENT, MOLT LENTAMENT, PERb PER EXEMPLE, LA AVUI, PARAULES LA DELS SOCIALISTES. AVAN~ARíEM, AVAN~AREM. TAMBÉ, DE TRANSFORMACIONS CONCRETES: MANCA DE CREDIBILITAT DEL NACIONALISME PROVÉ, SENAT -JO CREC, OFICIAL NO ENCARA- DEL FET QUE LES SEVES SIGUIN ENTESES GENERALMENT COM A CONTRaRIES A VERITAT (NO ÉS EL CAS), ACOMPANYEN A LES PARAULES: SINó QUE ELS FETS NO ON SóN LES OBRES QUE HAN DE FER GRAN LA CATALUNYA QUE TAN SOVINT INVOQUEM? ON ÉS LA SAVIESA DE GOVERN QUE HA DE RECONCILIAR AMB SEVA LA REBREGADA, CONREUS, REALITAT MOLT LES RICA PEDRERES, DE TERRA TAMBÉ, I MOLT PERb ELS CATALANS DENSA, MOLT TURMENTADA PELS SORRALS, PELS TERRERES I INCENDIS I L'ESPECULACió, PER L'OROGRAFIA REBREGADA QUE EN DIFICULTA LES COMUNICACIONS, PER L'EXEGÜITAT DELS RECURSOS NATURALS? EN JORDI SOLÉ TURA, FIN DE UN MODELO POLíTICO", ALTRE TITULAT "MASSA EN UN ARTICLE TITULAT "EL I EN JAUME GUILLAMET EN UN POLÍTICA I POC GOVERN", QUE S'EXPLICA PER Sí SOL AMB EL TíTOL, HAN PARLAT CLARAMENT 15 �SOBRE AQUESTA SITUACió. LES JUGADES DUES POLíTIQUES IMPORTANTS DEL NACIONALISME OFICIAL HAN ESTAT: - EL SISTEMA NOU MODEL TERRITORIAL DE L'ANY 87, COM A DE "CaSTIG" A BARCELONA I DE CONTROL PAM A PAM DE LES COMARQUES. - L'APADRINAMENT D'UN RADICALISME NACIONALISTA QUE PERMETÉS AL L'ESCENARI NACIONALISME OFICIAL SITUAR-SE AL MIG POLíTIC COM A FOR~A MODERADA I DE MODERADORA D'UNA "REALITAT EXALTADA". AQUESTES DUES JUGADES HAN TINGUT LA SEVA TRADUCCió EN REACCIONS DESCONTROLADES DELS ESQUEMES PROMOGUTS, EN MOLTS TEMES CITAT ABANS, TOTHOM, EN QUE ARA NO CITARÉ. I ALTRES ESTAN ALGUNS D'ELLS ELS EVIDENTMENT LA POLÍTICA DE CADA DIA. DAVANT HE DE I HEM DIT QUE NO HAVíEM DE PARLAR TANT DE POLÍTICA DE CADA DIA, SINó QUE ENS ANIRIA BÉ SITUAR-NOS EN EL MOMENT I EN L'ESPAI VIVIM. EN QUE AQUEST PUNT POTSER SERIA OPORTú UN RETORN A HAVEL. HAVEL REPASSA LA 16 PAU, EL SOCIALISME, LA �PERESTROIKA, PERb LENIN, MARX, FREUD, HITLER I HEIDEGGER ... QUAN PARLA ALS ALEMANYS, ADRE~AT ALS ALEMANYS, (PERQUe ÉS QUE L'HAN PREMIAT), DECLARAR LA SEVA INCOMPRENSió PEL FET QUE MEDIOCRE -DIU- S'EMPORTÉS MARES DE L'AUDITORI 11 , UN DISCURS DESPRÉS DE UN "BURGeS L'ENTUSIASME DELS PARES I AFIRMA RESPECTE DE LES RELACIONS ENTRE ELS ALEMANYS I ELS TXECS: "JO TXECS PELS ALEMANYS NO PUC PARLAR, PUC AFIRMAR QUE EN CURS DE DeCADES LES ANIMOSITATS, ALIMENTATS ReGIM PASSIONS, DURANT SEGLES S'HAN PERb LES I PELS DARRERES PREJUDICIS EVAPORAT. AQUEST -ES REFEREIX AL SEU, A L'EXISTENT EN AQUELL MOMENT, TOTALITARI- HA CULTIVAT EN NOSALTRES TAN DESCONFIAN~A GENERALITZACIONS, PROFUNDA FRASES ENVERS TOTES FETES, CONSIGNES I ESTEREOTIPS ADULADORES A TOTS ELS NIVELLS LES IDEOLOGIES, MENTALS DE UNA I CRIDES LES NOSTRES EMOCIONS, DES DE LES MÉS ELEMENTALS FINS A LES MÉS ELEVADES, QUE D'IMMUNITAT ZANT, TOT AVUI EXPERIMENTEM DAVANT DE QUALSEVOL ESQUER UNA MENA HIPNOTIT- I L'ASPECTE SUGGERENT QUE TRADICIONAL- MENT HA TINGUT LA CRIDA NACIONAL O NACIONALISTA." I MÉS ENDAVANT 17 DIU, �ÉS, "EL MóN HUMa S'HA DE RECONeIXER COM EL UNA COMPLICADA COMUNITAT DE MILERS I MILIONS D'ÉSSERS HUMANS úNICS I IRREPETIBLES QUE, DE CENTENARS DE BONES QUALITATS, QUE A TENEN PART TAMBÉ CENTENARS DE DEFECTES I DE TENDeNCIES DOLENTES LES QUALS, PERo, UN NO POT CONVERTIR AMB UNA PLANXA DE FRASES BUIDES, EN UNA MASSA UNIFORME, COM ARA UNA CLASSE SOCIAL, UNA NACió, UNA FOR<;A POLíTICA". PERQUe CATALUNYA SIGUI UNA PE<;A POSITIVADORA EN EL TRACTAMENT I SOLUCió DELS PROBLEMES DE CIVILITZACió QUE SE'NS PLANTEGEN -QUE JA HO ÉS, SIGUI DEL TOT, JO CREC, PERo PERQUe HO TANT COM POT ARRIBAR A SER-HO-, HA DE CONFIAR EN BARCELONA. S'HA DE DESCONFIAR MENYS DE BARCELONA I DE LA SEVA TRANSFORMACió NECESSaRIA, DE NOU, EN ALLo QUE MAI NO HA DEIXAT DE SER DEL TOT, HA VOLGUT DEIXAR EN ALLo, EN TOT CAS, QUE MAI NO DE SER, QUE ÉS UNA CIUTAT CAPDAVANTERA. I CAPDAVANTERA EN DUES DIRECCIONS: EN LA QUANTITAT I QUALITAT DELS SEUS 18 SERVEIS SINGULARS, DEL SEU �URBANISME, DEL SEU TEATRE, DE LA SEVA MúSICA, DE LA SEVA TECNOLOGIA I DE LA SEVA INDúSTRIA. I, TAMBÉ, SERVEIS RAMON EN LA QUALITAT I REPARTIMENT DELS SEUS MíNIMS. TRIAS REGIDOR EN SABEU AQUELLA FRASE QUE VA FARGAS EL EN PLENARI EL SEU úLTIM DE PRONUCIAR DISCURS L'AJUNTAMENT, COM A CITANT A GUICCIARDINI, UN VIATJANT ITALia DEL SEGLE XVI. GUICCIARDINI TINDRa DEIA QUE BARCELONA SEGURAMENT ELS MONUMENTS QUE TÉ FLOReNCIA o VENeCIA, TÉ UNA COSA MOLT IMPORTANT, NO PERO QUE ÉS UNA QUALITAT MíNIMA MOLT CONSIDERABLE. I D'UNA AIXo ÉS EL MILLOR QUE ES POT DIR, CIUTAT. CAPITAL, PERQUe ADMIRAR, NO D'UNA CIUTAT-CIUTAT, COM, NO D'UNA CIUTAT- D'UNA CIUTAT QUE ÉS CAPITAL D'UN IMPERI, ALESHORES COMEN~ANT SEGURAMENT HI HA D'ALTRES COSES A PELS CASTELLS I SEGUINT PELS PALAUS. PERo D'UNA CIUTAT-CIUTAT, BURGESOS SEGONS FORMADA PER I PER TREBALLADORS, CIUTADANS, PER EL QUE ES POT ADMIRAR ÉS QUE HAGI SABUT REPARTIR ELS SEUS RECURSOS. I BARCELONA HO HA SABUT FER. PER TANT, QUAN JO DIC CIUTAT CAPDEVANTERA, QUAN JO 19 �DIC CATALUNYA ENS HA D'AJUDAR AMB AIXb, QUE CATALUNYA VENeNCIA, ENS QUE HA D'AJUDAR TAMBÉ; PERb A TAMBÉ NO ESTIC DIENT SER FLOReNCIA CATALUNYA O ENS D'AJUDAR A SER UNA CIUTAT-MIRALL DES DEL PUNT DE HA VISTA DE LA IGUALTAT, DES DEL PUNT DE VISTA DE LA JUSTíCIA. SI VOLEU, POSEM-HO A L'INREVÉS. PERQUe BARCELONA ARRIBI LIDERAR A AQUEST POSICIONAMENT DE CATALUNYA, POSICIONAMENT POSITIVADOR DE COM AL CATALUNYA POSSIBILITATS, AL POSSIBILITATS, ACTUAL QUE FIDELITAT A HEM PAíS, LíMIT LA MaXIM DE PaTRIA LES DE SEVES LES DE TROBAR LA SORTIDA ENS OBLIGA, A LíMIT A SEVES L'IMPASSE INDEGUDAMENT, A TRIAR (QUASI SUBMISSió, DIRIA ENTRE DE VEGADES) O EMPENTA TRANSFORMADORA. HEM DE CONVeNCER QUE SOM CONSERVAR. PRIMERES HEM DE PEORES DEMOSTRAR CAPA~OS QUE DE TRANSFORMAR I ESTEM DEL SEGLE XXI I QUE ESTEM, POSANT COM LES DEIA L'ORIOL BOHIGAS, "MONUMENTALITZANT LA PERIFeRIA". PERb TAMBÉ ESTEM DIGNIFICANT EL MUSEU DE LA CIUTAT, DE FENT ELS FONAMENTS QUE EL PALAU NACIONAL MONTJUiC MAI NO HA TINGUT, MúSICA, EL D'HISTbRIA RESTAURANT 20 DEL REFENT EL PALAU PARC (L'ACTUAL DE LA MUSEU DE �ZOOLOGIA) I LA CASCADA. I, LAST BUT NOT LEAST, TRIOMFANT, POC A POC, EN LA LLUITA DE RITMES QUE PORTEM A CIUTAT VELLA: ENTRE EL RITME DE LA MILLORA I EL DE LA DEGRADACió (EMPATANT, DE MOMENT, A CAMP CONTRARI, QUE ÉS EL QUE ESTEM FENT EN AQUEST INSTANT) . AQUEST 1 ÉS EL MISSATGE DE LA BARCELONA DELS 90 QUE CATALUNYA ESTa ACCEPTANT I QUE ESPANYA, -POTSER PER PRIMER COP-, ENTÉN, QUE COMEN~A A ENTENDRE. UN MISSATGE BARCELONA S'HA PLANTEJAT DE VEGADES TOTA SOLA, I AMB AJUTS INTERMITENTS DE L'ESTAT I MOLT ESCADUSSERS DE LA GENERALITAT. A VOLTES JUSTIFICADAMENT. NO LLEGIU EN AQUESTES PARAULES UNA CRíTICA POLÍTICA A CURT TERMINI, PERQUe NO ÉS AQUEST EL CAS. A VOLTES JUSTIFICADAMENT. MÉS SOVINT SENSE JUSTIFICACió. TEMPS TINDREM DE DISCUTIR SOBRE AQUESTA QÜESTió. PERo NO ENS ENGANYEM: DEL PROGRÉS, LA "ARA LA BARCELONA NO ACONSEGUEIX QUE AL NIVELL ESPANYOL, DE POLíTICA INFERNAL, SI BARCELONA, ESPANYOLA, ES TRENQUI LA AQUESTA ABSURDA DUTXA ESCOCESA, T'ESTIMO, ARA NO T'ESTIMO", 21 DIALeCTICA EL PENDULAR A QUe ENS OBLIGUEN �D'UNA BANDA, NOSTRE EL CENTRALIME DISTANT, I DE L'ALTRA EL SENTIMENT, EN (RE)SENTIMENT -PERQUe NO EN DIC DIRIA, EN AQUEST NACIONALISTA-, ARRIBAR A CAS, (RE)SENTIMENT- NACIONAL BARCELONA NO SERa MAI ALLo SER I QUE ELS CIUTADANS VOLEN PER QUE O POT AQUESTA CIUTAT. NO PASSARíEM DE SER "UN CARACTERíSTIC", DIU EN TEATRE O EN CINE- UN CARACTERíSTIC MOMENTaNIAMENT -COM ES INTERESSANT, DE MODA INCLúS EN L'ESCENA APASSIONANT DE L'EUROPA DELS '90. I PER SITUAR LA DINaMICA ESPANYOLA EN UN MARC MÉS PRODUCTIU, ACOSTAREM, ENS HEM D'ACOSTAR POLÍTICA CATALANO- MENYS ESTeRIL, ENS SENSE DUBTE A UN SISTEMA FEDERAL. UN SISTEMA FEDERAL EN QUe, SIGUI PRIMER, REAL I "COMPLET" (NO COIX) . L'AUTONOMIA LOCAL I EL L'AUTOGOVERN EN QUe ES RECONEGUI CARaCTER TRIPLE DE L'ADMINISTRACió PúBLICA: CENTRAL, AUTONoMIC I LOCAL. EN QUe ELS PROBLEMES DE BARCELONA TINGUIN PER TANT UN MARC ESTABLE DE SOLUCió, CONSAGRAT EN LA CARTA MUNICIPAL O LLEI ESPECIAL DE BARCELONA. 22 �I DIC MÉS: QUE SI ELS TEMES DELS MILIONS DE CIUTADANS VIUEN A BARCELONA, MADRID, SEVILLA, BILBAO NO TENEN RESPOSTA POLÍTICA REAL I SISTEMA NO VALeNCIA O CONCRETA, EL S'ESTABILITZARa I ELS PUNTS DE FUGA DE LA PLURINACIONAL DIVERSITAT PASS ARAN DOMINAR A DEFINITIVAMENT L'ESCENA, EN UN ARGUMENT QUE JO CREC QUE SERIA SINCOPAT I FATIGANT, I DESCONNECTAT DE L'ESCENARI INTERNACIONAL. NO VOL DIR, AIXo EL D'AMAGAR EN ABSOLUT, SEU CARaCTER, LA SEVA QUE BARCELONA HAGI PASSió. LA SEVA SINGULARITAT. LA SINGULARITAT D'UNA CULTURA. DE BARCELONA ÉS SER LA CAPITAL I MOLTES ALTRES. PERo AQUESTA ÉS LA MÉS IMPORTANT. AIXo ENS DóNA MÉS PERFIL INTERNACIONAL QUE NO PAS PROBLEMES DE COMPRENSió (QUE EN PROVOCA, PERo MENYS DEL QUE ES DIU) . EL QUE HEM DE MALDAR ÉS PER NO SER PRESONERS DE LA NOSTRA SINGULARITAT COM A PAíS, I PARALITZATS COP PER LA PARAULA QUE ENS DESIGNA. 23 AQUEST �SI HAN AGAFEU LA PREMSA INTERNACIONAL, POSAT ARTICLES UN PARELL D'EXEMPLES THE DRAMA IS ON THE STAGE", ESTa EN L'ESCENARI", QUE MACCAULEY DIU, BARCELONA D'UN "BRIO" L'AUTORA: EN VEUREU QUE ES TITULA "NOT ÉSA DIR, "NO TOT EL DRAMA (TAMBÉ EN ELS CARRERS, VE ADIR). CITANT A UNA ALTRA AUTORA, TEMPESTUóS I IRREPRIMIBLE". I TURBULENTA HISTORIA COM A I SEGUEIX "PERo BARCELONA ÉS TAMBÉ UNA CIUTAT AMB SEVA CATALUNYA ROSE DóNA LA IMPRESSió D'UN DOLL DE VIDA ENGRANADA TRADICió TEATRAL QUE ES REFLECTEIX LA ALL "MÉS POTSER QUE QUALSEVOL ALTRA CIUTAT EN EL MóN, BEN RECENTS), S'US TANT FANTaSTICS I TANT APASSIONATS COM AQUEST DE JENNIFER DUNNING AL N.Y.T., I (I AQUí UNA TANT CAPITAL DE COM EN EL SEU STATUS DE CENTRE DE LES ARTS A ESPANYA". QUe MÉS VOLDRíEM? PREMSA SOBRE EN FI, DE VEGADES UN TROBA A LA INTERNACIONAL TAN SERIOSA COM ALGUNES BENEVOLENTS EXAGERATS, QUE AQUESTA DE LES PECES DE LA NOSTRA NO PAS EL NOSTRE MATEIX. I DEGUTS A L'APASSIONAMENT JUDICIS CULTURA MÉS SEGURAMENT FAVORABLE. COM N'HI HA DEGUTS A L'APASSIONAMENT DESFAVORABLE O AL DESCONEIXEMENT. PER EXEMPLE SI VOSALTRES AGAFEU EL 24 �STREET "WALL IMPORTANT, POC JOURNAL", QUE ÉS UN ALTRE DIARI QUASI, COM EL PRIMER CITAT, RELATIVAMENT FA VA PUBLICAR UN ARTICLE QUE ES TITULAVA FUELS TAN AMBITIONS": BARCELONA AMBICIONS, DIU, PERo NO ALIMENTA DóNA LA "BARCELONA UNES TALLA, GRANS ACABA DE REALITZAR MAI) . DONCS BÉ, LA IMPRESSió QUE DONEM A LA GENT QUE ENS VENEN A CONeIXER -QUE SóN CADA COP MÉS- ÉS UNA MICA AQUESTA. I CANTó LA INTERPRETACió QUE SE'N DóNA DEPeN EN EL COMENTARISTA. SINGULARS, I QUAL PARTIDaRIAMENT AIXo DEPeN MOLT DEL FET QUE SOM AQUELLS QUE SE SENTEN DEL CAPITAL ES MOLT DEL SITUA EL QUE SOM FET D'UNA CULTURA SINGULAR. I AQUESTA DIFEReNCIA, HISToRIA DEL DE JUSTAMENT COM PER I TENEN CURIOSITAT PER CONeIXER LA BARCELONA COM UNA HISToRIA DE LA CATALANISME, SUPOSEM, ATRETS I QUE ESTUDIEN DOMeNECH I UNA FIGURA DE L'ART, CAPITAL MUNTANER, PERo TAMBÉ DE LA POLÍTICA I, SI VOLEU, DEL PAíS, COM UNA FIGURA PúBLICA, DONEN LA VERSió QUE DESMESURADAMENT, POTSER. 25 ENS AFAVOREIX. DE VEGADES �I L'ALTRA, LA QUE NO S'INTERESSA PER LA NOSTRA SINGULARITAT, ÉS LA QUE JUSTAMENT ENS REBAIXA. PER SEVA TANT, REITERO, SINGULARITAT SINGULARITAT I BARCELONA NO HA D'AMAGAR NO HA DE PENSAR QUE DE I DE L'AFIRMACió DE LA SEVA LA LA SEVA SINGULARITAT COM A CAPITAL DEL CATALANISME O DE LA CULTURA CATALANA, SE'N DERIVIN CONSEQÜeNCIES NEGATIVES NECESSaRIAMENT, SINó BEN AL CONTRARI. PERo EVIDENTMENT QUE AMB TOT AIXb NO MOLT MENYS ENCETAT, SEGUR, HAURíEM NI EN TOT CAS NO HAURíEM ESGOTAT, BEN ELS PROBLEMES DELS QUALS UN FoRUM COM AQUEST HA DE PARLAR. BARCELONA ESTa COMPLETANT ARA EL CINTURó VIARI QUE ROMA, NOVA YORK, Lió O PARÍS TENEN DES DE FA BASTANTES DeCADES. TOTS HEM VIST EL "BOULEVARD PERIFERIQUE", A PARíS, I A Lió FA MOLTS ANYS QUE EL DEVIEN ACABAR, O EL "RACCORDO ANULARE" DE ROMA. TOTS SABEM QUe ÉS UNA COSA QUE NOSALTRES AQUí FINS ARA NO HAVíEM SABUT TENIR. HO COMENCEM A TENIR. 26 ARA �AQUESTA ÉS UNA CONDICió, PARLAR PER MI, SINE QUA NON PER AMB AUDaCIA EN MATeRIA DE TRANSPORT. BARCELONA POT PRESIDIR, COM HA PRESIDIT, LA MUNDIAL "UNió ANAR A BRUSSEL·LES, ÉS A DIR, AL WORLD FORUM I ALGUNES DE LES SESSIONS DE DE CIUTATS". I POT INCLúS ESTAR D'ACORD L'ALCALDE DE BARCELONA AMB TOTS ELS PAiSOS, AMB TOTS ELS REPRESENTANTS, QUE QUE EN AQUELL MOMENT DECLAREN MÉS AVIAT EN EL CENTRE DE LA CIUTAT NO S'HI HA DE FER GRAN COSA. PERo HEM DE SABER QUE PER POGUER PARLAR AMB AUDaCIA D'AQUESTES QÜESTIONS S'HA DE TENIR EL MíNIM. ÉS A DIR, ES PARLA DES D'UN MíNIM DE PARTIDA QUE NOSALTRES ENCARA NO TENíEM, I QUE TOT JUST ARA ESTEM REUNINT. EN MATeRIA CONTAMINACió, ELS DE TRANSPORT, DE TRaNSIT, DE CIUTADANS HAN DE TENIR ALTERNATIVES EN AQUESTA FASE DE TRANSICió A MODES MÉS "ECOLoGICS" DE BELLUGAR-SE MASSIVAMENT D'UN PUNT A L'ALTRE. A AQUESTES TRANSICIONS NO S'HI VA NOMÉS ESTIRATS PER LA PUNTA DEL NAS I FER OBLIGACió, SINó PARTINT D'UN CERT GRAU DE RECONCILIACió INTERNA POSSIBILITATS, LES NECESSITATS 27 RESPECTE DE I LES OBLIGACIONS LES DE �CADASCú. DIT AIXo, DEVELOPMENT ACCEPTEM FORUM" HARDWARE, I INVERTIR EN Sí QUE LES DIUEN. CONCLUSIONS EL "NO INVERTIM EN CANVI EN SOFTWARE", QUE EDUCACió PER TREURE EL MaXIM "WORLD MÉS EN VOL DIR PARTIT DEL MIGRAT ESPAI QUE TENIM. I ENCARA ENS FALTA, SEGURAMENT, UNA ALTRA CONDICió PReVIA, QUE ÉS LA XARXA METROPOLITANA DE METRO, PER DIR-HO D'UNA FORMA REDUNDANT. TOT I QUE, EN AQUESTES QÜESTIONS, ÉS MOLT SA DE TENIR PRESENT LA CONCLUSió DE BRUSSEL·LES, XARXA DE UNA METROPOLITANA DE METRO VOL DIR QUE LA GENT PUGUI ANAR DE BADALONA A SANTA COLOMA EN METRO. SER PERQUe NO TÉ PERQUe QUE A BARCELONA ES PUGUI ANAR DE SANTS A LA CATALUNYA I NO ES PUGUI ANAR EN CANVI PLA~A DES DE BADALONA A SANTA COLOMA, QUE SóN DOS MUNICIPIS DE L'AMB DE 200.000 HABITANTS CADASCUN, NO TENEN AUTOBúS, CONNEXIó PER METRO. RELATIVAMENT COMPLEXE, O PRaCTICAMENT, TENEN I QUE CONNEXIó PEL QUe SE'N DEIA PER LA CARRETERA DE SANTA COLOMA A BADALONA. L'ALTRE DIA VAIG BAIXAR EN TREN PER 28 ESTALVIAR-ME �LA CUA DE L'AUTOPISTA, UNA BONA SOLUCió) . GENT VA PENSAR, METRO (NO SÉ SI VEU PENSAR-HI PERo ÉS QUAN VAM ARRIBAR A BADALONA, BAIXAR PERQUe JA HAVíEM ARRIBAT. BE, I I MOLTA JO VAIG ARRIBARÉ A LA PLA9A CATALUNYA, AGAFARÉ EL ME N'ANIRÉ A L'AVINGUDA DEL TIBIDABO, O A PENITENTS. EL SENYOR DE BADALONA NO HO POT FER AIXo. NOSALTRES ESTEM PAGANT UN ERROR IMPORTANT, UN I AQUí ERROR D'ESCALA, EN L'APRECIACió POLÍTICA DEL QUe ÉS LA CIUTAT FíSICA. HEM CONFóS LA CIUTAT AMB EL MUNICIPI, CIUTAT ÉS ALLÍ ON LA GENT DORM, ESTIMA, QUAN LA TREBALLA I VA AL CINEMA O AL TEATRE, INDEPENDENTMENT DEL MUNICIPI. BARCELONA CREA PROBLEMES, ES NEGA A ACCEPTAR QUE LA CREA MISeRIA, I GRAN CIUTAT CREA SOLITUD, COM ES DIU SOVINT. RECORDO HAVER-HO DISCUTIT UN DIA LLARGAMENT AMB EL PARE GENERAL DELS CAPUTXINS, EL PARE FLAVIO, UN HOME DE VENeCIA, QUE PASSAT ALS I VA VENIR EL DIA DE SANTA EULaLIA DE L'ANY CAPUTXINS DE SARRia. ESTAVaVEM DISCUTINT DE ROMA, HAVIA HAGUT UN SERMó, PERQUe A ROMA HI UNA FILÍPICA, -MAI MÉS BEN DIT-, 29 �DEL PAPA A L'ALCALDE. L'ALCALDE DIMITIR, SURTEN DE VA DELS ROMA UNA FILíPICA TAN IMPORTANT AL PLEGAR, CAP DE DOS O TRES JO LI DEIA TENIM TAMBÉ BASTANTA EXPERieNCIA D'AIXo, QUE MESOS PERQUe NO SE'N SORTIA. PROBLEMES DE ROMA. SI EL PAPA EN VOL SABER, QUE VA NO SE'N QUE AQUí DE TAL MANERA POTSER QUE ALGUN DIA EM CRIDI I EN PODREM PARLAR. BARCELONA QUAL LA ES NEGA A ACCEPTAR EL CLIXÉ SEGONS GRAN CIUTAT ES QUI CREA PROBLEMES, QUI EL CREA MISeRIA I QUI CREA SOLITUD. BARCELONA ES NEGA -DIGUEM-HO TOT- DES DEL REALISME D'UNA CERTA CONSCieNCIA DE CIUTAT ESTAT FERIDA ABASTABLE, PEL DESENVOLUPAMENT SALVATGE CINQUANTES-SETANTES, PERo NO MORTALMENT, QUE DELS HA ANYS I RECUPERADA "PRODIGIOSAMENT" (PER ALLo DE "LA CIUTAT DELS PRODIGIS) EN ELS DARRERS 10 ANYS. (RECUPERADA VOL DIR EN AMBICió, PERo TAMBÉ, JA HO HE DIT, EN HUMANITAT}. LA CIUTAT ÉS EL LLOC ON LA SOCIETAT ELS SEUS PROBLEMES. 30 POSA, DESA, �L'ESCRIPTOR L'INSTITUT AMERICa FORD, D'ESTUDIS QUE HA ESTAT FA POC NORD-AMERICANS, ENTREVISTA QUE LI VAN FER, DEIA, EN A UNA QUE EL CAMP ÉS MENYS INHUMa PERQUe A LA CIUTAT LA GENT S'IGNORA: A LA CIUTAT UN POT MORIR D'ACCIDENT I ELS CONCIUTADANS PASSAR DE LLARG. PERo COMEN~AR PER CORRESPONENT VINGUÉS ÉS PROBABLE DEL CAMP QUE L'ACCIDENTAT L'AMENA~A PERQUe DE MISeRIA EL FES FORA D'ALLa ON ESTAVA. A BARCELONA HI HA UN 40 % DE PROBABILITATS QUE QUALSEVOL CIUTADa O ELS SEUS PARES, ALMENYS, VINGUESSIN D'ALTRES PROViNCIES. BARCELONA VIRTUT DEL ES QUAL NEGA EL A ACCEPTAR SER EL CIUTAT FATALISME GRAN VULGUI EN DIR NECESSaRIAMENT AQUEST TIPUS DE PROBLEMES. I EN CANVI, LA SEGÜENT ES PLANTEJA ELS SEUS PROBLEMES DES DE EXPLICACió: LA SOCIETAT GENERA SOLITUD, GENERA UNA COLLA DE PROBLEMES, I ELS UBICA ALLa ON POT, EN AQUELL TRO~ DE TERRITORI QUE HO ADMET, QUE ÉS PRECISAMENT LA CIUTAT, PERQUe EL CAMP NO HO ADMET. ELS INHUMANS, CODIS MÉS MORALS DURS. DEL CAMP SóN ENORMEMENT EN AQUEST SENTIT NO PERMETEN SUPERVIVeNCIA. 31 MÉS LA �ÉS A DIR, MERCADERIES, DE LA CIUTAT ÉS UN CONJUNT DE ALTRES DE D'IDEES TAMBÉ, DE COMUNICACIONS, DE BÉNS, PRODUCTES, UNES FLUXES, QUE LA FAN MÉS HUMANA DEL QUE SERIA CONDICIONS, EN LES CONDICIONS DE EN VIDA AiLLADA, PRECISAMENT. L'AVANTATGE DE LA CIUTAT ÉS QUE ACCEPTA ELS MARGES, ÉS QUE ELS MARGES EXISTEIXEN. PERo LA CIUTAT, I BARCELONA N'ÉS UN CAS, ÉS UNA LLUITA PERMANENT PER NEGAR ELS MARGES COM A MARGES I PER INTEGRAR-LOS DINTRE DEL COL·LECTIU. AQUESTA ES LA NOSTRA IDEOLOGIA. LA IDEOLOGIA DE LES CIUTATS ANTERIORS, VAN DONAR EL NOM A LA CIUTAT, ERA AQUESTA. TEMPS, QUE SóN ERA ENCARA, DE LES QUE -ATENES, PER EXEMPLE- NO I HO HA SIGUT DURANT MOLT UNA IDEA SEGONS LA QUAL LA CIUTAT TÉ UNS MARGES EXTERIORS, QUE HI HA CIUTADANS QUE NO SóN CIUTADANS. I LA CIUTADANIA ES MANTÉ JUSTAMENT PERQUe TÉ UNA CLASSE FORA DE LA CIUTADANIA QUE FA LES FEINES QUE ELS CIUTADANS SóN MASSA IMPORTANTS PER FER. LA NOSTRA CIUTAT, NO BARCELONA, SINó TOTES LES CIUTATS EUROPEES, PERo BARCELONA AL DAVANT, SóN CIUTATS QUE AVUI ES PLANTEGEN PRESCINDIR D'AQUESTA COMODITAT. I 32 �AIXo QUE POT SEMBLAR UNA BELLA FRASE POT SER UN PROBLEMA ENORMEMENT DIFíCIL EN LA PRaCTICA DiaRIA. I TÉ A VEURE AMB LLEIS, VEURE I AMB LLEIS D'ESTRANGERIA, I TÉ AMB LLIBERTAT O NO AL MERCAT DE TREBALL, A I TÉ A VEURE AMB CODIS MORALS I CODIS ECONoMICS. NOSALTRES BARCELONA PRETENEM QUE EN SIGUI UNA REFEReNCIA A TEMES D'HABITATGE, QUALITAT NIVELL DE VIDA EUROPEU. EN TEMES DE SEGURETAT, EN EN TEMES DE DROGA ... I US DIC LA BONA NOTíCIA QUE US VOLIA DIR DE LA REPASSADA CONSTRUIR REUNIÓ ABANS. DE PAPERS QUE HEM FET AQUESTS DIES PER AQUESTES NOTES HA SORTIT UNA REFEReNCIA A LA QUE HI HA HAGUT A LONDRES SOBRE LA LLUITA MUNDIAL CONTRA LA DROGA. HI HA HAGUT PER PRIMERA VEGADA UN ACORO DE PRODUCTORES NACIONS, DE NACIONS DROGA. HI HA DE HAGUT CONSUMIDORES EL QUE I EL CORRESPONSAL DEL DIARI "EL PAíS" EN DEIA "UNA LLAMADA A INSTITUCIONES TAN ELEMENTALES COMO LAS FAMILIAS Y EL VECINDARIO A COLABORAR". JO QUAN VAIG LLEGIR AIXo VAIG PENSAR QUE GENT HI TOCAVA, NOSALTRES AQUESTA PERQUe REALMENT LA CONCLUSió A LA QUAL HEM ARRIBAT EN AQUESTA LLUITA 33 DRAMaTICA ÉS �QUE L'úNICA SOLUCió, PROBLEMES D'AQUEST PROBLEMA I DE TOTS DE MARGES I DE MISeRIA HUMANA, HUMANA-, DE LES CIUTATS, -NO A LES CIUTATS, ELS URBANA, ESTa EN LA PROXIMITAT. NO ES POT ENTRAR A MATAR EN AQUESTS PROBLEMES DE L'ESTAT, NI TAN SOLS DES DE L'AUTONOMIA. GRANS DINERS, COM DES S'HI HA D'ENTRAR. SENSE ELS DIUEN ELS FRNACESOS, SENSE AQUESTS GRANS RECURSOS TAMPOC NO ENS EN SORTIRíEM, ÉS CERT. I EN AQUESTA REUNIÓ DE LONDRES AQUESTA CONSCieNCIA EVIDENTMENT HI ERA. IGUAL QUE ES VA FER AQUESTA CRIDA A "INSTITUCIONES VECINDARIO" QUAL TAN ELEMENTALES COMO LAS FAMILIAS Y TAMBÉ SE'N VA FER UNA ALS BANCS. COSA TOTS QUEDEM REASSEGURATS DE QUE EL HI ERA. EL AMB LA REALISME NO NOMÉS TRACTAVEN DE LIMITAR EL CONSUM, TAMBÉ TRACTAVEN D' ERRADICAR BENEFICIS DEL TRaFIC, EL TRaFIC I EL COMER~ EL BLANQUEAMENT DEL DINER. TANT VAN FER UNA CONCLUSió, UNA DIRECTRIU, DEMANAR ALS BANCS INTERNACIONALS LA SEVA DELS PER ADRE~ADA A COL·LABORACió EN AQUEST SENTIT. JO QUAN VAIG VEURE QUE BANDA I QUE PER ALTRA 34 S'ADRE~AVEN S'ADRE~AVEN ALS BANCS D'UNA A LES FAMíLIES I AL �VEiNAT, VAIG IMPORTANT, PENSAR QUE LA REUNIÓ DE LONDRES ERA MOLT PERQUe NACIONALS, O LES REUNIONS LOCALS ACABEN INTERNACIONALS, ADRE~ANT-SE O O ALS VEiNS O ALS BANCS, PERo A TOTS DOS ALHORA, NORMALMENT NO. EN AQUESTA REUNió A MÉS HI VA HAVER UNA COSA MOLT IMPORTANT, QUE ÉS MOLT IMPORTANT PER LA NOSTRA CIUTAT I PEL QUE PASSI EUROPEES, I A COM RESOLDRE PROPOSAVEN CULTIUS. LA I I A D'ALTRES ÉS QUE ES VAN POSAR D'ACORD ELS AMB ELS AMERICANS, DE BARCELONA PERQUe TENIM ENFOCAMENTS AQUESTA QÜESTió, I EUROPEUS DIFERENTS ELS LLUITA AMB ARMES QUíMIQUES CIUTATS AMERICANS CONTRA EN CANVI ELS EUROPEUS VAN DEFENSAR AMB ELS PAiSOS LLATINOAMERICANS LLUITA CONTRA LA PRODUCCió D'ESTUPEFAENTS QUE FOS CONSIDERADA ELS AMB QUE ERA MILLOR UN LES CONDICIONS SOCIALS I TIPUS DE MÉS ECONoMIQUES DELS PAiSOS PRODUCTORS. COSES DI NNUU JO MEU GENARO, QUE JO HE SENTIT A DIR A VIENA, AL SR. QUE ES EL CAP MUNDIAL DE L'AGeNCIA DE LES SOBRE LA LLUITA CONTRA ESTUPEFAENTS, I COSES QUE HE SENTIT A DIR AL COMISSARI DE CIUTAT VELLA PRESIDENT DEL DISTRICTE, QUE ESTa AQUí, CLOS, POSADES EN UN MATEIX PAPER. 35 EN O AL JOAN �PERo AIXo ÉS MOLT IMPORTANT QUE EN AQUEST MóN QUE OPTIMíSTICAMENT AL PRINCIPI DEFINíEM COM A UN NOU AQUESTA, PER ORDRE, ESTIMULANTS COM QUE ENS FAN PENSAR QUE LA LLUITA DE CADA DIA SOLUCIONAR HI HAGI COSES TAN APROXIMANT-SE AQUESTS TEMES NO ÉS EN VA, NO ÉS TOTALMENT EN VA. ESTEM EN EL BON CAMí PER LIMITAR I DESPRÉS VeNCER, SEGURAMENT, UNA DE -AIXo JA ELS NOSTRES FILLS, NO NOSALTRES-, LES HUMANITAT: QUE PODRíEM ANOMENAR PLAGUES DE LA LA DROGA, QUE SE'NS IMPOSA COM UNA COSA QUE NO SABEM EXPLICAR. I DIRIA PER ACABAR, MANERA, TORNANT A HAVEL QUE, DE TOTA UN COP DIT AIXo, SERa BO QUE NO ENS CREIEM QUE EN LES NOSTRES PARAULES HI HA LA SOLUCió DE TOT. HAVEL DIU, QUE HAN MOLT CLARAMENT, ACABAT OPRIMINT, QUE AQUESTES PARAULES INICIALMENT VAN SER TOTES PARAULES SALVADORES. DIU EXACTAMENT, LA QUE PRIMER, US HE DIT AL PRINCIPI·: SEGON MILENI DESPReS DE CRIST, RES, EUROPA, UNA COSA MOLT SEMBLANT A "A LES ACABALLES AQUEST MóN I, ABANS QUE ES TROBEN EN UN ENCREUAMENT. 36 DEL FA MOLT DE �TEMPS QUE NO HI HAVIA TANTS MOTIUS D'ESPERANCA I TANTS MOTIUS PER TÉMER QUE SI TOT ANÉS MALAMENT LA CATaSTROFE SERIA DEFINITIVA". TESITURA ES A DIR, SE SITUA TAMBÉ EN AQUESTA AL MATEIX TEMPS TRISTA I ESPERANCADA, QUE ÉS EL TíTOL DE L'ARTICLE QUE US LLEGIA AL PRINCIPI. PERb DIU, L'HOME SENTENCIANT, "EN TOTS ELS CASOS EN QU~ S'HA EQUIVOCAT FATALMENT -RELACió AMB LA NATURA (CREIEM DOMINAR-LA), COMPRENSió DE LA PRbPIA HISTbRIA I PLANEJAMENT D'UNA VIDA FELIC PER TOTHOM NUCLEAR- LA CAUSA HA ESTAT COMUNA: I OPTIMISME UNA DISCRETA TRANSFORMACió DE LA PARAULA HUMIL AMB PARAULA ARROGANT. I PROPOSA LLUITAR TOT JUNTS CONTRA LES PARAULES ARROGANTS. ES TRACTA, ES A DIR, LES DIU, D'UNA TASCA ESSENCIALMENT MORAL. ES TRACTA DE CALIBRAR, CONSEQÜeNCIES DEL QUe I TORNO AL PRINCIPI, DIEM I UNIFICAR DIGNIFICACió POLÍTICA AMB LA DIGNIFICACió PERSONAL. 37 LA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall al Fòrum Cívic de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1990-04-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Balanç Acció política Model social Territoris Ciutats Planificació Description An account of the resource Conferència de l'alcalde al Forum Cívic de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2749/19920613_Empuries.pdf 993a787f7f25c44ced6d0262a828e376 PDF Text Text 16 JUN '92 18:09 GCD COOE 92 343-4904366 PARLAMENT DE PASCUAL MARAGALL PRESIDENT DEL COQB '92 1 ALCAL DE DE BARCELONA EMPÚRIES. 13 DE JUNY DE 1992 JA TENIM EL FOC! HA ARRIBAT A CASA AQUELLA FLAMA QUE TANT HAVÍEM PERSEGUIT; LA FLAMA QUE TANTS HAVÍEM DEMANAT DURANT TANT TEMPS; LA FLAMA DE l 'OUMPISME 1 DE LA PAU. JA TENIM EL FOC : QUE NO DElXI DE CREMAR! QUE IL .LUMINI EL FUTUR DE LA NOSTRA GENT. QUE PURIFIQUI ELS NOSTRES IOEALS. QUE ESCALFI PER IGUAL ALS BARCELONINS, CATALANS 1ESPANYOLS. QUE SUBLIMI LES NOSTRES ESPERANCES, EL NOSTRE ANHEL DE CONVIVENCIA J L'ESTENGUI ARREU DEL MÓN . QUE ELS MÉS JOVES PUGUIN EVOCAR AOUEST MOMENT 1 PUGUIN DIR: RECORDO AOUELL VESPRE QUE VAM REBRE LA FLAMA QUE PUGUIN CONTINUAR CREIENT EN UNA LLUM QUE VA NÉIXER A LES CIUTATS DE L'EPOCA CLASSlCA, COM HO ERA LA NOSTRA ESTIMADA EMPÚRIES. DEMA, LA TORXA OLÍMPICA COMEN<;ARA A CÓRRER PERLES NOSTRES TERRES. MILERS DE PERSONES PRENDRAN PARTEN L'AVENTURA, 1MIUONS PODRAN SENTIR-.LA COMA SEVA. BARCELONA SERÁ EL CENTRE DELS JOCS. PERÓ TOT CATALUNYA 1TOT ESPANYA PODRAN COMPARTIR L'ESPERlT, 1PER TANT EL BENEFICI, D'UN ESDEVENIMENT MEMORABLE. EN AOUEST MOMENT VOLDRÍEM DIR AMB EL POETA. DIR-HO A TOTS 1A NOSALTRES MATEIXOS : ".. . RECORDA $EMPRE AIXÓ, SEPHARAD. FES OUE SIGUJN SEGURS EL PONTS DEL DIALEG f MIRA DE COMPRENDRE J ESTIMAR LES RAONS t LES PARLES O/VERSES OELS TEUS FILLS" CON EL POETA, QUISIÉRAMOS DECIR A TODOS, Y REPETÍRNOSLO A NOSOTROS MISMOS : ",,,RECUERDA SIEMPRE ESTO, SEPHARAD. HAZ OUE SEAN SEGUROS LOS PUENTES DEL DIÁLOGO Y TRATA DE COMPRENDER Y DE AMAR LAS RAZONES Y HABLAS DIVERSAS DE TUS HIJOS" HAURIA ESTAT MAGNiFICA UNA RUTA MÉS GENEROSA, OBERTA ALS CIUTADANS DE LA GRAN PATRIA EUROPEA, 1 A TOT EL PLANETA NO HA POGUT SER, PERO ESTIC SEGUR QUE TOTS ENTENDRAN LA FESTA COMA SEVA. OIREU QUE EL FOC NO ÉS MÉS QUE UN SÍMBOL. ÉS CERT. PERO LA FLAMA OLÍMPICA PORTA FRATERNITAT, DIALEG 1 HARMONIA PORTA UN MISSATGE D'ENTESA. NO ÉS LA FLAMA QUE INCENDIA: ÉS LA QUE FON ELS ELEMENTS, ELS AGERMANA 1 CREA UNA NOVA REAUTAT. JA TENIM LA FLAMA. LA FLAMA QUE ENS AJUDARÁ A TROBAR UNA SOCIETAT MÉS SOLIDARIA, MÉS PLURAL, MÉS RICA . QUE NO S'EXTINGEIXI JA MAi. EL FOC JA ÉS AQUÍ: ARA NOMÉS CAL QUE ENS ARRIBI A TOTS. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Pasqual Maragall a l'arribada de la flama olímpica a Empúries Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-06-13 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Empúries Catalunya Espanya Description An account of the resource Parlament de Pasqual Maragall, President del COOB'92 i Alcalde de Barcelona, a l’arribada de la flama olímpica des de Olímpia a Empúries. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Empúries Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2750/19910315_50aniversariComtesBarcelona.pdf b879986df10dc8591a2737e699f80f2b PDF Text Text ������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de l'Excm. Sr. Alcalde a l’acte de celebració del 50è aniversari del títol Comtes de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-03-15 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Català Subject The topic of the resource Comtes de Barcelona Borbó i de Battenberg, Joan de, comte de Barcelona, 1913-1993 Barcelona Espanya Monarquia Commemoracions Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2751/19830506_ParaulesMitingFinalCampanyaBCN_PCatalunya.pdf 0ee648a9389fd6edbce8f524284fcf98 PDF Text Text P~. RAULES DE P?.SQUAL l·l?.HAGALL 6 Maig 1983. Seguirem per sempre fidels al servei d'aquest poble. Seguiremos por siempre fieles al servicio de este pueblo. Diré primero unas palabras en castellano. Unas palabras de respeto a los barceloneses de adopción, que abandonasteis un dia ya lejano vuestros campos y pueblos de España para veniros a trabajar, a construir nuestra ciudad, a construir Cataluña. Vuestros hijos seguramente hablan ya catal¿n. Vuestros nie tos seguro. Barcelona sera de mis hijos y de los vuestros. Nues tros nietos òel año 2000, dentro de 16 años, seran hermanos desangre y de lengua, y todos respetaran las tierras ancestrales de aonde vino su f amilia. Yo misrno soy nieto de un barcelonés del barrio de Ribera que se casó con una andaluza de Jerez, y de un zapatero alicantino de Monóvar, que se casó con una campesina de su pueblo. Ella se llarnaba Azorín y él se llamaba Mira, Pasqual Mira. Y junto al Azorín materno estan en mis nombres el Maragall paterna y los Gorina y Benassa de Sabadell. Todos vinieron a Barcelona. Barcelona ha sido siempre abierta y seguira siéndolo. Ha creado hijos orgullosos de serlo, críticos, exigentes, pero orgullosos de Barcelona. Mezclados, procedentes de todas las razas y horizontes, pero orgullosos de Barcelona. He empezado mis palabras con un verso de Salvador Espriu. Los barceloneses tenemos la obligaci6n de "seguir siempre fieles al servicio del pueblo de Cataluña. 5omos la capital de Catalu ña. blo. La capital de una cultura que no morira porque es del pueTenemos que aprenderla y defenderla. Todos. Si nuestra cultura se perdiera el mundo entero saldría perdiendo. Una lengua que han hablado campesinos y ciudadanos, comerciantes y poetas, durante siglos, es una riqueza de toda la hurnanidad. Tenemos que respetarla y aprenderla, respetarla y en señarla. Seguirem per sempre fidels al servei d'aquest poble. _. ··--. ·-. - -.-.- --·- - - .... --·~·· . - -- · --- -:-,__. .:..-: -.~ ... ·~- -· -- -~--- -~- ,:\" ~· �I ara, us diré a tots que jo penso que ser fide]s al nostre poble vol dir no tancar-se a ningú, il.lusionar-nos tots plegats amb objectius de construcció, que engresquin, que uneixin, gue arrosseguin; gue no enfrontin, que no divideixin, que no insisteixin en el passat que ens fa diferents, sin6 en el fu tur que ens farà iguals. Que no insisteixin en el passat sinó es amb respecte de tothom. Que insisteixin en el futur per respec te a un present que es difícil per a tots i que cal superar. Ahir a la nit vaig tenir un sorrmi. La Barcelona d'aquí a deu anys, d'aqui a quinze anys, hauria recuperat el que va perdre fins al 1979 i hauria fet molt més. Des del Carmel, des del Parc GUell i el Putxet, des de Mont juic i la serra de Collcerola, veuríem trencada la monotonia dels terrats per les taques de verd i els colors policromats dels parcs i places de l'Escorxador, les Glories, la plaça Soller, Mart! Codolar. Una colla d'espais oberts ens arrenglaràn l'existència de places i placetes, sí , placete s, allà on abans hi havia maó i ciment i bruticía. La Plaça Reial, la de la Mercè, els Jardins del Mestre Dalmau a Gràcia, els de l'Emili Vendrell a Joaquim Costa, la plaça Trilla, la plaça Navas del Poble Sec, la de les Cotxeres a Sants •.• i totes les que seguirem fent. El Raval, aqui baixant a la dreta de la Rambla, convertit en un seguit d'espais lliures davant dels antics Convents dels Angels, de la Casa de la Caritat, i de la Misericordia, lligant amb el redós de la Virreina i del Mercat de la Boqueria, la plaça Vicenç Martorell i els Jardins de l'Hospital de la Santa Creu. En els antics Convents els Museus d'Art de Barcelona, relligats i potenciats per la proximitat, beneficiant la qualitat de la vida des de la Rambla fins a les Rondes de Sant Antoni i Sant Pau, que gaudiran de l'afluència de milers de visitants del nostre art. Al fons, blau, el mar, net d'aigua i net d'entrebancs, sen se la grisor i l'amuntagament de materials del port comercial, convertit el port antic i les platges del Poble Nou en lloc pre ferent d'esbarjo dels barcelonins. El dogal de les vies del tren hauria desaparegut entre l'Estació de França, que es conservarà neta i polida, i l'estació del Nord, seu d'equipaments importants; i entre l'estació i el Besós, alliberant el llevant de la ciutat a la proximitat del mar. L'Estació de "Cercanias" ja no hi és i l'espai lliure .. - - - - -· - - - - - - - - - - - -·~·--~.-- ---- .. - _..___. --·-- ___ _. •• 1--;:: _~-3:;;; ;.~·-;-. .. - -::-.- 71' .- - -"' ¿ ~== ·-=-: �l •• l l • .l' t gue oeixa lljga amb el triangle gue ja hem alliberat òe camions darrera l'Escola de Nàutica, al començament del Passeig Nacional. Una nova bocana a l'escollera permetrà tencar el port vell al tràfec pesat i obrir la sortida directa a les barques i velers. El Montjuic, imponent i olímpic, connectat amb Colom per un jardí que ja s'endevina i unes escales que hi son, encara abandonades. Al cim, el vell estadi de 1929, remotllat, i el mo dern polí-esportiu, i baixant cap a ciutat, del Palau Nacional la Plaça d'Espanya, el merevell6s espectacle que imaginà en Buigas, realitzat. Les fons acompanyaòes de música, que s'inauguraran per la Fira d'enguany, i tota l'Avinguda de Maria Cristina ro dejada per l'aigua de 206 brolladors. a Seguin amunt, Les Arenes, l'Escorxador, la futura Plaça Miró i més amunt a l'esquena el Parc equipat de l'Espanya Industrial i l'Estació de Sants, ja avui nou centre de la Barcelona de Ponent. A la dreta, l'eixample, viu corn sempre, amb façanes netes i edificis rehabilitats, amb interiors d'illes recuperats per la vi da social, corn els de la casa Elizalde. A cada districte, a la plaça de la Vila de Sarrià, a la de Rius i Taulet de Gràcia, al Centre Cívic del Guinardó, a la plaça Orfila de Sant Andreu, al Clot, els Consells de Districte i els Centres Cívics que donaràn vida als nostres barris antics i nous, a les ciutats petites de la Ciutat. Al tràfec, potenciat el transport públic, construïts els aparcaments perifèrics, acabada la vialitat bàsica del segòn Cinturó, la Ronda del Guinardó i la Ronda de Sant Martí, estarà més ben repartit. Al fons el Tibidabo, redescobert com a parc metropolità, se rà el nexe d'unió els diumenges d'una clase treballadora que ja és unitària a les fàbriques de la Zona Franca, Sant Andreu i el Poble Nou. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall al míting final de campanya del PSC a les eleccions municipals de 1983 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-05-06 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Barcelona Identitat col·lectiva Immigració Espanya Catalunya Model social Territoris Cultura Description An account of the resource Discurs celebrat a la Plaça de Catalunya davant unes 4000 persones, amb intervencions també de Joan Reventós o Narcís Serra. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Plaça de Catalunya (Barcelona) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2752/19850611_BCNSimbolsDecisions_BD.pdf cabf303d8ba74fc1fb54010ad25c16b7 PDF Text Text .. \j§f Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació BARCELONA, DELS SIMBOLS A LES DECISIONS Conferencia pronunciada per l'Excm. Pasqual Maragall i Mira, Alcalde de Barcelona, a l'Associació de la Premsa. Barcelona, 11 de juny de 1985. EJ<p 872/ 84 • IMPREMTA MVNICIPAL �. :. r:. -:.:.·c.·_ . . ._.. ___ :-, ---------- ün l/hospi-:.al.i~a~ alta sobre co;1 rn~s c'aques"C.a casa per ier alaunes rei:exions que ens qli~s~10ns a aiec~en 8~ ·-/e':_l ~o~s. 1..;ue ;iresideixo. me a l'o~artunita~ enceta't, pe::.- elector .=.l, ~ue ens oferia l'any 1985, els deia, Avui JO vull fer ens hauria de permetre cons~ar ha pr-3ctica;nent acon.se•3 u i t pact.3.r les ~arcelona cap admini s-crac ~or1.s • de ~a en~re des~:o~ueJa= :. mesures adminis~racions. la meva preocu?ació pe: fe'C. aC'C.U3ClOf!S ~ue Jª i:.:ue o, Generalitat de Barcelona-una ciutat les ,::e 1-:s grans Aquestes actuacions són de =. O ?renére c e cisions. encallades per manca d'acord cie .:i.. ..:_ ·:! V C•.r S Ca~slunya. b~siques, son crucials per ?Oder ier eiicient que pugui ~oaerna segle XXI en bones condicions per a decisió europeus. l en-:.rar competir amb grans centres cie �h.:.. una '.Je.:. Presiden t. port, de l'aero9ort de i meva tesi e s ~a port, aeroport I camps. optimista qiJestions He tensió crei x emen ~ o' instancies s'ha ciu~at:. es ressen~iran ci'aques~ t:.ri~es t. re de govern. o:fegat o, sencit, Es cer~ que ~arcal o n a mol~ la si~uació ha fe~s i superar S e !.- a ny . subst:.ancial:nent. al ~ol~ es~ ·3.t la concr::9~¿ de -c.emps ao~re des aquesta -:.r .3 nsz.-erida al és ?Oaitiva. defini~iv~ m ent esta posant greument en perill e l 8 1 ?a i s re~arc. que la ret&rica com a míni:n, c o~3r uns d 'aqu e s~ havia estat:. alimentat:. durant aques~ de n ecess~~a ce ? G S S i ~ ili t: dtS soD.re so b re ar r i ~ a r assoli~ Tantmateix cal donar un pas endavant. política ?ogu~ de ia capitalitat de Barcelona i que partit. En s ue la reconeixer que s'ha redu1t entorn contrapee qüestió iira. pencients en e: ci arrer de al que 3 a r celona,i al c arrer a ce el seu conJunt, massa ~a ?ira es ?Ociria h a v er i sos~inc ~a ~ue que l'acorci a: que s' h a grana l inies d e l les en la Generalitat pe: cie S'ha de ?BS3a r una a ton ia manteniment a un.a :;. n v e1: s c ~'d 3arce l ona com a ciutat e:ficient. Aparentment amb encara ens mou moit més la lluYta per fer-nos els simbols que no pas a:frontar els autentica problemes país. 2 . ' ce J.. �dels si~~ols un dels eixos els úl-c.ims anys. concreció física, ~es~ituci6 i que ha El monurnent al Dr. Robert d'un i ~rinci?als i que ha de :a seva cur.:::. n~ tingu~ es"C.irnula"C. la creaci6 de sínbols nous. la Pla9a S6ller són oos e%emoles ~ons altre cas. ¿5 evident que una de les primeres amb ac~uac i ó ~asquea que calia abordar l'arribada de la democracia era la recuperació i d'uns codis, d'uns llenguatges i d'uns símbols. la creacir5 no I aixo hem ±et des de l'AJuntament. Tantmateix aixo no vol dir que haguem d~ convertir Barcelona en una plataforma de producció de simbols de consurn massiu per al conJunt del país. Oue la obssessió de mantenir els signes no ens iaci perdre la mateixa ciutat que els ha de sostenir. Tornaré remarcar temp .s el Ara que m'interessa rnalgrat el pessimisme que es despren que és acabo de dir, el reprendre aquest ±11. a cree que encara podern fer un perdut:., que encara h.t ha es~or~ signes que per del que recuperar perme'C~z1 ser optimistes. Tenim ara mateix un repte que no podem defugir. repte que se'ns pot escapar. I un Per aixo és tan urgent la tasca que ens proposem. 3 �3arcelona que ha de ser la se~ dels J J.CO. la Barcelona que volem que consolidi la seva capitalitat e n e:.. Nor·C un.:;i gran del Sud, capital la que ha de ser reconeguda com metro poli europea en les latinoamericana i porta d'entracia a repren el seu lideratge cultural, dels noranta de ser una comunicacions convencionals i -· modern, una :ira , . una 3arce:..ona ~uropa, que ciuta~ tingui unes excel.lents ' . i , conso~icaca un gran mercat central i resumir, ' 3 -3 .rcelona que !a 3arceiona reinciustrialitzada uns enlla9os aeris intercontinentais i la décadas, pro~imes ~elecomunicacions, un esca~ilitza~s. entre moltes adminis~ració unes al~res actiu ?Or~ c~ises més~ Ha de ser. ?er e%1ca~. una ciutat eficient. Es-t.ic ::ir o :-:::iose.m que convenc;ut derivar amb tata naturalitat d'aquest obJecti~ f.-0 t. d ' ~Íiciencia. Una capital no la farem pas amb voluntarisme. ciutai:. La Ca tal un ya la que volem que si g ui 3arce l ona és la que necessita com a capii:.al ?er a ?roJ e ci:.ar- s e .; l capital que 2spanya no banda si vol i:.enir una se:?:"ie de terrenys definitiva, la podr~ p ermetre's e l p la~dfor ma ben concre"t:.s es :..ux e de de ix er incernacio na : i r:i .:Sn, 3c:ven~ identi:ficables. ÉS,. en la ciutat que millar podra liderar del que hem anomenat Nord dei Sud. Hem intentat que aquest proJeci:.e tingui el polítiques coherents i internacional. Hem con.sistents en l'¿mbit insistit supor-r.. cai:.al~. en el missatge i hem d'une.s es9anyol i procurat cie �;:....:_,-::_se:...·· .:: re.=. ..::11·..:: .!.·.:! en ~Jropi.c..ldl."' i ;n;ned i 1 ~Ue 3.:.. hem Conseqüentment, seu port co:n a ?Orta del ciut:.at. i abonat tot:.es L' .01.Juntament. de prornoc:i ó la C(:O d'en~rada les propostes ce comunicació trans9irenenca. impulsor una polit.ica ce ie"C :.nt.er.:or 3arcelcna ~a en ,. ,.... ea~a~ ~·· de la iniciat:.iva t:.irar endavant:. una millar comunicació de intercanvi Seu d'idees entre un i mi l .:..o~ cu es c:.e vessants del ?irineu. El cap de setmana passat ha estat amb nosaltres el president:. de Mé:.:ic, Sr. De la Madrid.~o sé si la opinló ?ública s'ha carrec de que Barcelona és !'única ciutat no el President De la 2ntre parentesi, de dir que ~a ~adrid i ~a e' ~st:.at cue visitat:. durant ia seva gira euro?ea. si em permeten una mica esta~ ca~i~al i~' ~'immodes~ia, molt important. el e.is f:e .::.. '.'\ J un t.amen:. ?erqué aixó fos possible. Dones bé, aquesta visita pot cenir teta :..a que vestes l i vulguin donar. ?ero a d'una de les politiquea que acabo més, c~rrega suposa l-3 d'enunci~r: una ciutat competitiva que canalitzi el flux de de mercaderies América "'...latina, d'América Llatina cap a Europa i ~arcelona rel -3 cions i d'Europa cap a que ara circula ?er altres ?Orts, 5 con:iirmació convertir en simb~lice a 2. tres �ci~t..a1:...s. propbsit va ser A~uest ~am~é un aels principa:s ce O~Jec~~us la meva recent visita al Brasil. del 3rasil,radicats negoc.is principalmen~ tradicionalment els utilitzat de ~orts a Sao ?aulo han vingu~ de Rotterciam i entrar a Euro?ª· Jo una he intentat convencer de que a el.s ciutat ben comunicada am:::. un ":.o ta eiicients, amb idiomes proxims el d'e:ls estructura JUridica semblant. a Rotterdam, I Londres o He El carni Jª d'2spanya i aix~ ser'1eis ~raaició amD una i a millar preu que no una ?ªª ?ar~s. de reierir-me d'Adhesió a tot Ara només cal prcseguir penso que m'han e.scoltat. esior9 inicial. dem~ I ~arcelona és ooert. ~ambé a aquesi:. a l'acte de la signatura ael ~racta~ les Comunitats 2uropees que 2'!adrid. Vull remarcar amb tota formalitat que el perdut política aquí una excel.lent 09ortunitat ce catalana coherent com la que ha altres gestos i, s'ha de reconéixer, ~ambé Gove~n donar sem~lat ce ~adrid contingu~ 3 ~nsinuar-ae ha una en en fets. Vam demanar que l'acte de signatura de l'acord se celebrés a 6 �3arce.:.ona :. l.-'o:::iJeC1:.iu -rio ie.;.· ~"1em ce se:!: la lógica del .: .collida :ninistre Que v am de :favorable íor~a ':lo inicial que la por a va la se~blar imprudent que el millar seria o:Oiidar-se de la que més ~aci ara el registra a'un pro?os~a fet signi:ficatiu que ens propostes de ier ~ue ]. els ciutadans de 3arcelona oblidin cree que és més responsable reflexionar sacre un el noveca~. Po-e re:fiar-nos en t:..er.i.J..r Fi n alment, d'Aíers Exteriors la inercia i cen~ralis~e capi-calita~ es~imulara a aques~ ep~soc~. 1.es rel ~ ar.~a r ~s r.os-cres per a Barcelona. La signatura de l'acorá a'adhesió a :a Comunita~ a 3arcelona hauria tingut la virtut de constituir un doble reconei x ement: que Barcelona Catalunya i han esta t reivindicaci6 de la integraci6 espanyola a Europa no En canvi, Maig, mé.s sovint, la visita de Ses re:forc;:a d'aconseguir com i la se va que 3arcelona és una ciutat provincial més sinó una ciu-cat amb la que compta per a aprofitar-ne tot el que de en constan~s la amb a hostes. passeJar per la to~a de capital. Mages~ats nostra que els Reis, ~é vocació. els Reis, el Penso passa~ que els ministres del govern naturali~at. s'hi mes :1auriem vinguessim Els reis no han de se r rebuta Els reis han de sentir-se ve1ns c'aquesta ciu t at, Ra~~la, com deia fa poc Antoni de Senillosa. 7 �positiu, ÉS apel.lacions espanyola de Lotes maneres, 3.:ircelona corn ur.a ca9ita.i tingut f inalment un cert ressó en els sectors a tiagin que .2.es 9~""0;>0S i C i de Ó política que més s'oposaven a aquesta alternat::.va. Hem assistit en ela darrers meaos a un viratge el planteJament estrategic de la i • concretament, més impovisat una del poli~ica de Convergéncia i :a preaident ce espanyola ;iolitica Generali ta.t. principi, positiu que toes aquests canvis estrategics si més no S'ha de Xad~ic . es-::.an aupasen un exercici ae perqu~ en Unió en.:.1a va ~ue l'especialització ci'un diputat en les qUestions ae Pensem im~or~an~ bé, en ::.·ea.:. is:me. que des de la presidencia de la Generalitat s'assumeixin les dades de la realitat i es descarti la temp~ació ae l'aven~ura solitaria. Cal esperar paral.lela adaptaci6 ara que aquesta ret.orica I re.sl ineació ta~bé promotors d aquesta política sobre la gran 1 la dreta formació espanyola que tot i compor~i Lll1·3 és prudent advertir als ex?er~~ncia els perills que aixo suposa Just ara acaba de descobrir els pú~¡ica per encants de una 'd el poder de Madrid. He parlat abans de la manca de de.~'sions que arroseguem molts terrenys que són Íonamentals per a 3arcelona. 8 en La llista és �::.:arsa ncmés :a'hi de re::er:...::-é púb:ic, Csan·=Jament, pass.::ida eacoles. . ,' . ::.•atenció sobre un parell de qUestions raalt concretes: de Collcerola i el gran problema Les decisions que cal es tan greu. Je 2con~mic 9rcnci~e so~re ~a e~s trigant molt més del que caidria. ! Sani~at. ~uDe:s en ela tónels ce aques~ Col:cerola cas és sino que donat que no només s'aJorna la presa de decisions, s'incompleixen compromisos Jª pactats i re±renda~s :nés davant notari. Collcerola és una riqueaa en ella mateixa, c-=i l Pero respectar, una marca inseparable de: volem que Collcerola, si a central de l'area metropolitana, m~s que un paisatg~ de tot s~gui aix~ que ecosis~ema d~ 3arcelona. sigui el un nexe d'unió, no u~ obstacle, que sigui permeable, cal compromisos que la Generalitat va ;i!:'"endre qu:J.n va signar l'AJuntament els acorda sobre TA3ASA. Seria sera molt prudent tenir en :::ompi:e que si .:,l "C.Un•2l no es dificil que algunes de les activitats dela 1992 puguin celebrar-se al fo::caC:a Jocs del Vall~s. sanitat ------En aquests dltima diea els mitJans de comunicació s'han ressb de la greu situació L'AJuntament ~inancera observa aquesta ~et del sector sanitari. si~uació des ;ierspectives �~arveis !.... 'a.:.. tr.::i .se:""veis ~e.!."'.S?ec:~i .. .:.. i visió sen se L'AJuntament fin s crisi. i ~a 23tat _¡_ a i direcci6 de la política sanitDria . qu~ rest.ricció una a llarg t..ermin i sanitari a l'as:fíxia eco n omica i cal, més de la crisi financera del sector solució sigu i, l..s. ios una pr·e.sencia ce plan i:ficació brutal so~t~~a va U- " L'arrel que s.:. :a presideixo que p o ~ manca -'- ens temem indi.SC!."'i minada ~ dur e.: ·sector " al campi qui pugui". est~ disposat a partici p a r i , si tot a c o rr e sponsab i li t zar- s e de l a s orti da d 'a qu e s ta Sempre que es donin els minims institucionals i poli tics per a :fer la nostra oferta viable. En aquest sentit cal primer una aplicació de la propia legislaci6 elaborada pel Parlament de Catalunya. Em re:ferixo a Llei 12/1983 que crea l'Institut Catala de la Salut i la constituí les arees de g e sti6 s a nitari a dotades de consells de direcció amb presencia municipal. Aquesta Llei, :fins ara no desenvolupada en aquest apartat de la par t i c ipaci6 municipal, es pot aplicar ara a Barcelona. L'Area de Barcelona c oninc i deix a mb u n sol aJ u ntam ent, el de Barcelona. L'aplicació de senzilla de :fer. 10 la llei seria dones :forr;a �Aquesta mesura que demano pociria ser en e: cami que :a ~lei General ce Sanit.at preveu, a un assaig en profunditat d'all~ significar en la direcció i pacte raons: ~ue :i..nt.ermecii :a vegaGa ~u~ la part.icipaci6 mu,ic i ?a: oo~ planiiicació cie la san~ta~. segon punt tamoé clau per a fer viaole l'experiencia Un un un pa s t.amb~ especificament en aquest sect.or. polític, primer en economic lloc de la sanitat. i perqué la Generalit.at. é.s ,::iues ?er el :a gest.ió malament es pot acce?t.ar i la participació sinó es donen condiciona d'estabilit.at. financera que permetin afrontar la necessaria reforma. ~~oc 2n seson la sdniLat es la competencia autonómica més impart.ant. en termes economics de l'éxit o el fracas de l'aplicació d'aquesta deduira el futur bona part de en l'~xit. o L~anfer~ncia, i se'n de frac~s d'Autonomia del 1979. del punt de vista de l'AJuntament., Des corresponsable, m'hauria de referir Clinic i a Pla l'IMAS, l'nospital de la Creu RoJa. . específics sobre l'IMAS i Pel 3 fa a que d'Empresa a San~ Pau, 2ospital Faré només uns comentaris Sant Pau. l'IMAS Jª es conegut que hem desenvolupa~ que ens ha baixat els costos de 20.000 a un 15.000 ptes. per U.B.A. o estada, que es equivalent L'Institut Catala de la Salut ens manté e ptes. 10.000 des l'any 1981. Per tant, Barcelona, que en un 90 per cent Ja cotitza a a:fegeix al L'AJuntament, pagament ~ més, de l'ICS 5.000 paga les estades, ptes. congela~ el concert contribuent a.e la seguretat social Per en la seva d'aquelles persones que no tenen mitJans economics. 11 e~ cada estada. integrit.at .• �pero l'altra benefic~ncia, La lliberació apor~ació no ens corres?on. d'aquests recursos ens permetr :'..<1 altres reptes, dels molts que la ciutat té ?lanteJats, en aquesta moments. Politicament es un tracte inJust. El cas de Sant Pau és també un cas sentit parlar vegades cel valor simbólic que té mol tes Catalunya l'Hospital de la Santa Creu etc, que tot i situa~ió etc. caoda¡. politicamen~ i ce San~ Tot aixb estA molt bé, ?au, t:•e.r de .:..a perb :a ~em se va rea~i~at sent una institució punta en termes sanit:.aris, es-;:a es en de iallida economica Pel comprorni.s que hi té l'AJuntamen~ en -ª se va vessant:. patrimonial no volem ni podem desentendre'ns cel seu futur. Cal seus que treballem per a donar perspectives clares as pectes urban.ístics, de delicades arquitectanicament, viaria: Ronda. del Mig, Ouant a superar brgan.s parts mé.s de la seva connexió amo la xarxa i Primer Cintur6 i Túnel el pacte institucional de 1978 i de les els d~ la Revira. la recuperació de la seva viabilitat económica. govern públics que és sense equilibris que remodelació de en insti~ucionals establir responsaoilitzin claramen~ :¡::¡lenamenr:.. cal uns 1. artificiosos, que a la llarga fan ningú no es senti políticament responsable del que passa aquest hospital. 12 en �es Si donen les condicions poli~~ques, aba ns par lava, de Sant ?au, amb els costos que aixb Aquesi: és re~resen~a. potser, un dela exemples mes clars , de les lluites ideologiques hauria de permetre la de les ciutat institucions pugui o:ferir hospitalaris a Hi ha d'indecisió en perill i a abrir la ci'-:iquesta :finals re ::on s·c.ruc:.c i6 possi~il~~a~ década U~3 1.:;ue la ser veis un nivell plenameni:. europeu. elemeni:. un que positiu 2nrnig la caracteritza ':J~nera: e.e gestió del !;:()'..,'ern ce .:.a Generalitat. Es la iniciació -apareni:.meni:. seriosa- del ? rocés que de dur a la construccid de les noves presons de Cai:.alunya. haura un pas important que saludo com un cels ?rimers govern de Generalitat la freqilentment impopulars, que són A tates pr~pies capitali~at de la necessitat que l'Estat i costos que soporta la ciutat de i a les per ~oltes del decis.!.ons, ce tata acci6 ce govern. c.onunicar .:.a 3arce:o~3. banda, de Catalunya, :front meves intervencions les importancia de la :fer de int.2nts la Generalitat assumeixin els Barce~ona coses, capital pe: fe~ de ser capital a'~spanya. Costos que avui dia paga principalment l'A3untament de Barcelona. D'altra banda també he parlat de la necessitat ae per a Barcelona la capitalitat de la Mediterrania 13 reclamar Noroccidental, �d'aquesta regió que anomenem Nord del Sud. de moda. Pero transpirenenca el és fet el que internacional. presencia I capita.:.. ser de ens c'ac;:ues-::..a la em ref'ereixo a reg ió ce to~a ~e11ir Catalunya, n.o només a Barcelona. De f'et, com Barcelona, l'instrument del relacionar-se. qual parlar més d'afirmació. Per~ _;ic..cer consci&nc~a in~ercanviable i diuen, radicalrnen~ i més ce que ~ropi, sentir aiirmacions que venen a dir que no hem de ser cosmopolites, sino nos _.pero, i aixo no és contradictori. Recentment hem pogut llegir ser oe I aixo molt sovint vol dir fer émfasi en allo és menys creatiu, menys divers, menys és e:.:?ressar-se una aitra funció de les capitals es aonar país .3l país. Ca c.-s l un y ..:1., capi~als. competir. Aquestes són funcions de les I els amb ce per s'ha dotat aquesta poder ?er ca9ital a in~ernacionals en nosaltres mateixos. aiirman~- Estic d'acord. S'ha de un mateix per poder expressar a¡guna cos.s que valgui en el mercat mundial, alguna cosa que sigui internacional. He dit abans, une plata:forma simple intern. Aquests identitat i pero, que no hem ée :fer de la cepita: que som de producció de simóols símbols, calen, són sense ells tampoc seriem. per a: consum necessaris perque ?er~ normalment creen són -:..=imbé, en ser per consum massiu, d'una certa mediocritat. Hem de ser capa9os ci'a-Eavorir 14 la creativitat. la �competivi~a~ la c'aconsegu.:.r i ciu~adania tots confian~a una en ~~~e ma~ei >~~ ~e~ Cona~ so~~ida e:s im?ulsos creatius. donem, a part de simbols, s.:. una qualitat cie vi¿a, una c~nfian9a en la societat i en les institucions. I per guanyar aquesta de cal deteriorar confian~a, ~er donar aques~a que s'afrontin decisions sense :es sensib l emen-:. i ~alpa~lement qu3:ita~ qu~:s l'entorn C.el immedia"':. ciutada • É:S .fonamental, imatge de pluralitat, l'época moderna i de comen~ar .:..a abans C.e t.o-c, de diversitat i de que ha marcat :es seves de~a~ que ha ins~i~ucions. per una correcció de la concepció ~oc ~ingu~ : en ai ~ b plura: de l ha 9aís que s'ha .fomentat des del poder autor.omic. He dit amb alguna .freqUenc i a que l'actua: l -3 so ··/'ern Generalitat té una visió "monista" de Catalunya. Es fAcil de rebatre aiirmacions aquesta. i 3~s t ~ac~es Hi ha un exemple molt prec1s del que és la de Catalunya que promou el Govern. pensament gen~riques inter~retació Es una materialització monista que s'acaba de produir púolicament, mena de matisació, i que té, per tant, ca~ ce ~ seu sense cap tot el valor il.lustratiu. Em refereixo a la proposta que el Conseller Rigol ha .fet per a un pacte institucional en el terreny de la cultura. 15 �"ess21:ci al ist·~s 2stic 11 conven<;ut. ci'un s'integra .::Osol u t:.a d.el pluralitat, . pensament:. c;ue ccns~.: Co:-isel ... er t. ue :.;-: que ha estat:. tradicional:nen-:. e.i ciel ' a;:;e - . ..... ac .: o la que . . de ec;uili::.:iri L!l1d C.' .:::c;u..as-:.. -:.aranna ent:.re con:front.ació. :..a propoo;.a, la La lógica del pact.e i cul~ural fas les divergéncies i indirect.ament, una d'adminiatració trencant definitiva, ens unif icaci6 de l es Jerarquia tensions i entre l'autonomia cels portaria la conversi6 dels. ca.~· ::er :-e:::::.- r.1 e _ la en diierents que nivell.s governs constituci6 aJuntaments -;:io2.íticues . s' h auria el.s sectorials de coordinació d'administracions i paulatina en ~orta d'una nova administració pública constitució s'haurien integració canvi, en culturals. a pe.r del En d '.31 tre.=. J ur1tes potanc~almen~, en a :a l ".3 ci mini.stració periférica de la Generalitat. El respecte a les competéncies de l'altre no és en incompatible amb d'administració. quals públic, la cooperaci6 entre els diferents nivells Al contrari, hi ha problemes la naturalesa dels exigeix un tractament multinivell.és el cas del de la seguretat ciutadana o de la sanitat, abans. 16 transport com hem vist �A la premsa de dissabte passat vam poder llegir com el nombre de delictes a la ciutat al primer disminuit del 85 en comparació al mateix periode de l'any 84. havia trimestre Cree que una de les causes en aquesta reducció és el treball coordinat que han fet a Barcelona la Policia de l'Estat i les la Guardia Urbana, segons directrius que mes tard han quedat plasmades al document de la Comissi6 Socias. Vull aprofitar dones per tornar a aferir a experiéncia de la Comissió per Socia~ la Generalitat l ' aplicar-la t.ota a Catalunya. Cal que tant la Generalitat com el Govern Central assu meixin la necessitat de administracions gestionar, i transferir locals. serveis i competencies a les Els aJunta,11en-i:s han dernostrat c;ue ?OC.en que saben fer-ho. moltes vegades, millar que altres administracions. Abana sanitaria referits donat he de xifres l'AJuntament. sobre En podria a la informatització, a la gestió d'empreses competitives No n'hi capacitat ha prou, dels raconei:xement pero, SJUntaments financer. el Cal donar a~c el sector representa altres a gestors~ rnodi:ficar d'arribar com a m1nim a un 25 per cent.. i~clús polític ce Cal a la un subst.anci.!!lm•2nt 21 sector local, un 15 per cent de la d e spesa pública 17 exe m ~les, ~rivat. reconeixe~ent l'estructura actual de la despesa pública. ara ce :es obres públiques o amb el com c o st total, c;ue ~a �1 1 conclusions :..es Pero pessi:nistes. que es són no voidria deixar asuestd ..J. ..../:.. a:. in ter;·re-:.-~c i6 negativa de la situació. Vull més c;:ue, encara apro~itar tot i som temps a moltes i davant ben poli-c..ica aquest de aubrat.:.ldr que l'any 1985 sa'ns comen9a a esca?ar dels desencallar són aquesta oportunitat per a d'arribar a un acord CGe moltes coses. coneguts. resoldre'ls. pais no anira _? o.:. i ti.e ~é !'!anca ci~s. -:.eni;n només a--. u.n-.:i. :>e voluntat si Barcelona no va né. ~ue cal em~en y er Barcelona endavant. Dexin-me proclamar només per acabar el meu si el President de la President del Govern Generalitat~ Espanyol decidida de buscar solucions i convencimen~ l'Alcalde de 3arcelona es reuneixen arn.:.J la C~..18 ~ vo.:.un::.a;: prendre éecisisns, , molt alt dels problemes de Barcelona pais~ poden trobar el seu desllorigador. ~ L'Alcalde de 3arcelona és a punt per Moltes gracier-:.. 18 ce re::.ruc, don~r ce to-:. aquest ?as. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Barcelona, dels símbols a les decisions Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-06-11 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Planificació Model social Acció política Ciutat Description An account of the resource Conferència pronunciada per l'alcalde Maragall a l'Associació de la Premsa de Barcelona. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2755/19830519_Avui_SobreCatalanismeObert_PM.pdf 918756ecca76b67727a4a27f78e7a212 PDF Text Text DIÀLEG AVUI, dijous, 19 de L 'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall i 1\fu'a, dóna res¡:x>sta en aqriest article a un altre publicat divendres passat per Xavier Folch, diputat al Parlament pel PSUC en relació amb les paraules pronunciades pel primer 11 maig del 1983 durant un acte electoral, el �t dia 6 de maig. :Maragall utilitza com a element principal de la seva resposta les paraules exactes que pronuncià en aquella ocasió i que foren dites emprant principalment la llengua castellana Sobre el catlllanisme <<obert>> avi�r Folcb va escri� uns mots l AVUI en relació amb les parautes del 6 de maig a la plaça Catalilllya. Malauradament per als assistent.S, aquestes paraules esta­ ven escrites. Però aixo, ara esdevé ci rcumstància feliç, perquè em permet de remetre'm textualment al que vaig dir, en relació amb la qüestió de l'idioma i la cultura catalana, que és del que parla en Xavier FoJch. Crec que val coma resposta: <&guirem per sempre fidels al servei d'aquest poble. »Segui.remos por siempre fieles al servicio de este pueblo. »Diré �rimero unas palabras en cas­ teUano. Uoas palabras de-respeto a los barceloneses de adopción, que aban­ donasteis un dia ya lejano westros campos y pueblos de Espanya para ve­ niros a trabajar, ·a censtruir nuestra ciudad, a construir Catalunya » Vuestros hijos seguramente a X meves hablan ya catalan. Vuestros nietos �lona se­ sera de mis hijos y de los vuescros. Nuestros nietos del año 2000, dentro de 16 añ.os, seran her­ manos de sangre y de lengua, y todos respetarón las tierras ancestrales de donde vino su família. »Yo mismo soy nieto de un barce­ lonés del barrio de Ribera que se casó con una andaluza de Jerez, y de un za­ patero alicantino de Monóvar, que se tasó con una campesina de su pueb1o. Ella se Uamaba Azorin i él se Damaba Mira, Pasqual Mira. Y junto al Azoríri materno estan en mis nombres el Ma­ ragall patemo y los Gorina y Benassal de Sabadell. »Todos vinieron a Barcelona Bar­ celona ha sido siempre abierta y se­ guira siéndoio. Ha creado hijos or­ gullosos de serlo, críticos, exigentes, pero orgullosos de Barcelona M�la­ dos, procedenles de todas las razas y . horizontes, pero orgullosos de Barce­ lona. »He em�o mis palabras con un verso de Salvador P.spriú. Los barce­ loneses tenemos la obligación. de seguir .siempre fieles al servicio del pueblo de Cataluña. Somos la capital de Cataluña. »La capital de una cultura que no morira porque es del pueblo. Tene­ mos que aprenderla y defenderla. Todos. >:>Si nuestra eultura se perdiera el mundo entero saldria perdiep.do. Una lengua que ban bablado campe§inos y ciudadan� cómefciantes y poetas, durànte siglos, es una riqueza de toda Ja bumanidad. Tenemos que resi;ietar­ la y aprenderl.a, respetarla-y enseñarla. »Seguirem per sempre fidels al servei d'aquest poble. »l. ara, un diré a tots que jo crec que ser fidels al nostre poble vol dir no tancar-se a ningú, il-lusionar-nos · · tots plegatS amb ob.jectius de con­ strucció que eogresqwn, que uneixin, que arrossegui; (lue no enfrontin, que no divideixin, que no insisteixin en el passa t que ens fa díferents., sinó en el futur que ens farà iguals. Que no insis-­ teix:in en el passat si no és amb respec­ te per tothom Que .insisteixin en eJ futur per respecte a un present que ês difícil per a tots i que cal superar>>. Crec que sobre la pase d'aqt!e$ta fi­ losofia ens podem entendre totes les forces catalanistes i populars, tant les provinents de l'antiga Esquerra Repu­ blicana..' que pèr a mi, en l'àmbit mu­ nicipal de Barcèlona continua essent la referència històriq¡ obligada (Aiguader, Oiries Pi i Sunyer), com les que ha �pat el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Hi haurà difi­ cultats, però les vencerem N'estic segur. Pasqual Maragall Alcalde de Barcelona � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sobre el catalanisme "obert" Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-05-19 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalanisme Cultura Identitat col·lectiva Català Castellà Source A related resource from which the described resource is derived Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Description An account of the resource L'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall i Mira, dóna resposta en aquest article a un altre publicat divendres passat per Xavier Folch, diputat al Parlament pel PSUC en relació amb les paraules pronunciades pel primer durant un acte electoral, el passat dia 6 de maig. Maragall utilitza com a element principal de la seva resposta les paraules exactes que pronuncià en aquella ocasió i que foren dites emprant principalment la llengua castellana. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 800 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2756/19930207_DdG_CercantCamiRoma_PM.pdf d5b91396c6b0a214ba1183b425347de6 PDF Text Text OPINIÓ / Diumenge, 7 de febrer- d'e 1993 DIARI DE GIRONA pei; rejlexionar SÇ1br� �erents temes d'especial interès. L'alcalde de BarçeJona, Pa�qual Mar�gall,,ha �crit Pa�àl Maragall parla <runa ccèpoca daurada del cata­ lanisme» en la seva expansió nominalista i pràctica, i remarc;a que els catalans haurem de millorar en quali- aquesta narració pèr als lectors de DIARI Dê'GIRGNA, en l a qual, a les acaballes del 1992, any en què Barcelo­ na es va convertir en centre d'interès mundial, aprofita . . . : ' tat de persones. Pasqual Maragall també reflexiona, al llarg d'una excursió per Rupià i les seves rodalies, sobre l'any dels Jocs i el Cinquè Centenari, la solitud de les persones i la seva tasca d'alcalde. . . �· «En el turó de la Talaia, a un quilòmetre de� vda (de Rup�L en .1 ���� � �� ���� � �������'� � ª �� ��� !� 'C ������� un indret per on passa un antic 1 .• · , ' í à · ;; .. r e � n:iaterx toponi m pod na f�� .ref�rè.n: : . '? , .. ,0, . . . cia a una torre da guaita. (!1G1rona•. ,..-:r---:z:::;'"7t 'T7""i7':� t ;:::--· ,,;71 ' ::;;:-.-----------.--7-----------­ pas a pas», vol li, pàg. 278, Diari dè Girona, 1987). Aquest matí m'he pro pos,at retrobar -per l'altre cantó, des de. Corçà- el camí romà, que, suposo, devia anar de la Talaia de Rupià' a Corçà passant per Candell. Des de· fa uns anys, el camí és tallat artjfi- · Al f" ��� �� [ � : � ;�����!���( ;;;_;� ·,;'-''._. " , ,> • • • _ •• ce·· rca·nt.�e· 1· • •• ld l 't' 1992 • cam1 roma · cia l ment a qu atre passes de l a·' Talaia per mor d'uns propietaris.,.,, que no fan honor al seu nom. He travessat, però, els impediments, he . : . arribat a la bassa natural de les tres, alzines velles, sempre seguint el camí, i aquí l'he abandonat per la dreta, pujant pel camí dels ametllers fins a la carretera de Girona:-l:a Bis- :·..: bai. Després de travessar la carrete­ ra he anat fins a Cassà de Pelràs, · ·er un passant pel casalot tjúe va,s temps el restaurarit'<d:!I toc dels: ximples». Fa 16 o 17 anys que sóc aquí i he voltat ·una mica per tot arreu, però aquest passeig fa temps que no el feia. M'he aturat a l'església de Cassà ' i he pujat dalt del terradet de la plaça. És un lloc encantat. Tot plè­ gat. no he trobat, fins aquf, ningu .. ... Però aixi com el plànol inclinat éfels camps d'userda a sota la Talaia em:· continua emocionant per la.suavitàt de la seva inclinació, les distàncies . ·El turó de la T�la_ia; Al fons, el poble de Rupià. (Foto PEP IGLESIASJ. �:. sense obstacle que s'hi albiren, l'!. .w � Corçà a la Talaia de Rupià per Can­ llunyanes, nítides però no estriarran dels camps tímidament veruri' soroll, ñf una mosca. Cap moto! de 11. També hagués pogut ser: dejants de l'hivern, el raé6d� Ca�, dents, que sento sense que em senE( possible senglar .no apsireíx. Són ben al contrari, no ·encàDta pé encara cap senyal conegut. Però no: -:·· ' :" . f ..!·gu! '� t9t ªixò? 11 prop.da.J . s:tari meu com casa meva? - sóc a tocar de casa. El camí existia. seva franquesa, sinó pel seu misteri No sé si sóc molt lluny de Can· Si hagués de resumir en un sol i la seva història. Una pedra discreta _deli i Rupià. 11EI �os·�·m desf,er¡a»,, .' Gràcies a la bellesa, potser, ho reconec COffi' a propi? Portem inscrit un pensament aquest any diria: l'home declara que el mossèn assassinat COIJl deia·�J poeta. 'Es el èlescans· va arribant a una idea del món. El totai:'No és cap hora, no és cap lloc. sentit de l'ordre, tenim un codi a la l'estiu del 1936 hi és enterrat: «¡Prenostra memòria que reconeix situamón, per fi, és rodó, finit, abastable. seme l», afegeix. (Quin país recom� Nó passa ningú. No se sent res. S'aplicat!). Cinc-cents anys després de Colom caba l'any m'é s tens de la meva . cions hermoses? o bé, sabrem mai entendre -entendre, seguir però el veiem sencer: el sentim. Les notí­ vida. Tens abans dels Jocs, no tant Seguint camí avall, en direcció a sentir?- la bellesa dels paisatges cies no amaguen, sembla, res del durant -curiosament- i tens desPlanils, he passat davant de la petita que passa. Ho sabem, ho podem cavallerissa que un dia va ser ,de . prés, vés 12�r on. Sembla que no dels altres, la petja de l'estimació saber, ben tot. l'António, el Gitano. .Les r:n�"'.es f'.l ' !!� 'ens 1'9derl�fdonai' l'èxit: quill P!!ts: 'aels altres per allò que és «casa ' ' hi venien a voltar, a cavall pel bos"è i'· 'rec<>mplicatl Un cert vertigen va associat a seva»? Els respectarem éom a nos· els camps de Cassà. Quan ariibes a· Cassà de Pairàs, tres? (No ho són, però els respecta- aquesta s.ituació. D'una banda, ho sabem quasi tot, tenim una percep­ A la baixada cap a Planils la bici recordo, hi' �·à ·l.in� cartell que diu rem com si fossin nostres?). ció real i autèntica del món. D'altra «20» -no es-·pot·passar d'aquesta-· Acabarem d'entendre que «el agafa velocitats considerables. (El domini deïa terra» creix infinitabanda, si mirem enfora des d'a­ lector ha de saber que el passeig - veloeitat-Oi afegeix à sota, à�b 'la ment si el compartim? quest món, veiem que no sabem l'he fet en bicicleta). Els camins són mateixa lletra: «Afluixa, nano»'. «ben res», com diuen a Girona. CLlidats. Però a Planils no hi ha ninDe la mateixa manera què als Deixem-ho córr er. Som d'on vam néixer. Hi ha olors d'infantesa ' l mirant-nos a nosaltres matei­ Estats Units: una familiaritat (excesgú: deuen haver sortit. Girona, a que' ens marquen, som cridats per xos, què carai sabem del càncer, de siva?) amb l'ignot passejant. Una l'esquerra, i de nou a la dreta i avall, l'origen i potser per la terra que ens la droga, de l'esquizofrènia, del llen­ complicitat de llenguatge, un tuteig arran de la riera frondosa, en direcha de colgar, i no per una altra. guatge, de la fecunditat i la demo­ ció a Corçà per l'antic, suposo, camí sense haver estat presentats. grafia? Ben poc.· ral, que surt davant de la masia que ·Continuo ajagut. Cada cop més · Tanmateix, què hi faig jo sol en '·"­ · · · · · · . · · • · · � · • · . · · · ·- · · · hi ha al revolt de la carretera, just abans del poble de Corçà. Però, en comptes de seguir, després de travessar de nou la carrete . ra, per. l'antic camí vorejat de plàtans que entra · el poble -que poques en queden, d'aquestes carreteres!- giro amunt i endins i m'lencaro a nord cap.a Rupià. En efecte, hi ha un camí. Es potser el camí romà? Baixant des de Candell no l'he trobat mai. Un cop m'hi vaig perdre a lloms d'un 600 blanc, vaig carregar una soca d'olivera que encara, tinc per aquí i vaig girar cua. A can Mongol em van dir que el cainí havia existit, però que s'havia per· dut. Avui, doncs, temptejo el camí de pujada, en direcció contrària; preg unto a un home de parla castellana que té cura d'uns camps tancats i sembla tenir una caseta, i em diu que sí, que vagi amunt, que està malament, però que fent un "quatre a dreta i esquerra i anant recte es va tirant. De sprés d e l quatre hi ha un moment que el camí s'ensota i és envaït d'esbarzers. Passo pel cantó del camp d'userda que hi ha sobre el camí i el retrobo més amunt, l'abandono de nou a través d'un bosquet per estalviar el fangar i vaig a petar a un bosc de pins encara joves però suficients. M'hi ajec cara al �ol. M'est�ro. Ni j3 _ endormiscat.al sol de fi d'any. Vaig reveient cada escenari, cada racó per on he· passat.' Indrets que ên re-·· co'rden d'alti;és de més llunyans, pe- ' rò són més meu's, m'acompan ' yen. Els prat' s d'Escòcia, els bo�co's txecs; la tardor perfecta de Nova· Anglaterra... què tenen que no són exactament meus? Hi ha dimensions en cada paisatge: la bellesa, el paisatge més o menys endreçat, d'una banda, i l'apropiació;:el paisatge que sento com a íf1eu o com a alíè, que m'acosta.? casa.o·mEtt ' .; ' separa. A casa és on jo dormo, �imo, menjo._On'les yeus tenen un timbre sabut,"on'ehtenc'les trampes d!?I llenguatge i �Is seus matisqs. (Es més ric el llenguatge a casa que la traducció simultània de l'alemany en una sala de reunions a Brussel.lesl Alii n9 hi ha matis. La pròpia conStÍ\JÇ,Cio1 de l'al'emany �� diferent, 'in'traduible. E,n' realitat; ·cada idioma es· una altra· cosa que qualsevol altre idioma; encara que tots es diguinïdioma). La bellesa perfecta dels prats d'Escòcia, l'emoció infinita de la tanca prirhorosamènt pintada, dels caparrons dels nens jugant a futbol, emergint i submergint-se rera la línia d'horitzó pròxim del primer prat, més alt, xutant una pilota cap a una porteria invisible, però que s'in: tueix; les seves veu�, ni properes ni · aquest camí? Anar cap a un altre lloc, cap algun lloc .on hi ha altres persones. Sempre estem anant cap a' llocs on hi ha altres persones, o descansant pec tornar-hi. Com avui.� De solitud, de vegades, en tenim massa i de vegades massa poca, com aquest any. Si no hem reconstituït la nostra -com diuen els cursis- pau interior, necessitem la nostra dosi de solitud. Si les companyies ens· han atabalat, si el soroll" és excessiu durant un temps.exces.sivament llarg, els altres; aleshores, ·no ens diuen res. En el camí, en canvi, a la natura, quan un s'hi posa, tot ens crida, tot ens diu alguna cosa. Em diuen alguna cosa les pedres, totes m'agraden, me les enduria. Canta en mi la natura, cada revolt em sol.licita. Però potser som massa sensibles a l'entorn: la natura ens parla de vegades en excés. No absorbim. la quantitat de sol.licitacions: anem ' ·de l'una a l'altra. No les processem, ens desborden. De la pedra meravellosa a l'alzina perfecta, al bosc d'alzines, a com ·el bosc es protegeix de les ferides causades per la vora del camí, creant petites vegetacions obstrusives, tancant la ferida. M'he llevat i torno a avançar. El revolt ens canvia les oracions: ve't aquí la bòvilal Ja estic arribant! En efecte, sóc al camí romà que va de · L'home va repetint (quin avorri­ ment) els cicles d'eufòria i desànim. Tot és blanc, tot és negre. Priva l'entusiasme del contacte, de participar en el núvol de senti­ ments que passa, de no separar-se, no del que són els altres sinó, del que diuen. Sobretot, diguem-ho també, si no volem prendre mal. Atàvic ramat que bela tot alhora! El dia següent vaig tornar a fer el mateix recorregut, amb la família. Anar tres és més complicat: qui es­ pera qui?'Però aquest dia les bicis e­ ren prou ben engreixades, lliscaven bé, el dia era esplèndid un altre cop. Darrera l'esgl�sia de Cassà, la Diana em va redescobrir un petit edicle de pedra per a la cobla, d'es­ quena a tramuntana, al bell mig del campet. Sol, abandonat, mut, ben fet, noucentista, mancomunitari segurament, tot un monument a la catalanitat tossuda, modesta, lliga­ da als vents, als pobles i als diu­ menges i a les festes. Les persones som una mena de bestiar que uprocessem les dades» de l'entorn, distingint plànols, línies i velocitats. Entre Planils i el mas Pastor, tres Quatre llaunes van pas­ sar rabents amb pagesos dins. La velocitat en un camí de carro és tota una altra cosa. Potser el gran canvi d'uns pobles a uns altres és la grandària del territori vital. Abans (o avui en una tribu primitiva africana o de l'A­ mazònia) cada persona no veia en vida seva més de X altres persones ni coneixia més de Y quilòmetres quadrats. Ara la X i la V s'han multi­ plicat per factors elevadíssims. l això vol dir més velocitat i un cert més alt nomadisme. El meu avi no va anar més enllà de Cauterets i Marsella i Madrid (potser un cop a París). l el seu escenari habitual era format per l'espai tancat entre el Collserola, l'Ateneu i el Diari de Bar­ celona, amb centre a la plaça Moli­ na. l era molt per l'època! Ell té un article fantàstic sobre !'Empordà que és encara la meva guia en matèria de pàtries. Com més petita la pàtria, més universal per més autèntica. Som europeus perquè som catalans - i no deia espanyols, afegia, perquè la millor manera de ser espanyol era ser català. Per la mateixa regla de tres, acaba dient, arribarà un dia en què als empordanesos i als barcelonins ens convindrà més que ens diguem empordanesos i barcelonins que no pas catalans, per l'interès de Cata­ limya. La veritat és en el gra més que en l'espiga. Ha arribat aquest dia? No enca­ ra. Al contrari, estem travessant l'è­ poca daurada del catalanisme, de la seva expansió nominalista i pràcti­ ca, cada cop més confiada, més asserenada, però encara vigilant. Tanmateix, s'acosta el dia en què, per ser bons catalans, haurem de ser, sobretot, més bons ciuta­ dans -de Barcelona o bé de !'Em­ pordà-. Perquè haurem de millorar en coses que tenen més a veure amb tal com som en qualitat de per­ sones més que no pas en tal com som en qualitat de catalans. Un alcalde ha de def ensar, a més de la seva pàtria, el civisme com a única pàtria que no exclou ningú, i saber que la nació ja sola­ ment mi llorarà, a partir d'un moment, en la mesura que millorin les seves ciutats i pobles, no, doncs, en la mesura que altres nacions la respectin més o millor. Arribem al punt àlgit per segon cop. Des d'abans de , l Mongol fins al camí dels Morts. Es quasi tan per­ fecte com Escòcia, i és sud alhora i el vent del Marroc hi arriba de tant en tant. És Suïssa ... i és casa meva, i de seguida, a llevant, apareixeran les Medes i la cinta blava que ens defineix, la línia que dóna sentit a aquest camí amb certesa romà. A l'altre cant, en aquest desem­ bre-gener increïble, s'amorta el blanc intens i pur del Canigó, reta11 at riet sobre l'altre blau, més esblaimat en els dies que som. Hi ha un punt en què la xeme­ neia de la bòvila, la Mare de Déu del Món (fosca) i el Canigó fan quasi u­ na línia dreta. Si per ventura un dia feu el camí romà, cerqueu aquest indret. No existeix exactament, però, en els 50 metres de segment definit per aquests tres punts, el cel i la terra poden estar més a prop que mai. Els colors respectuosos de l'hi­ vern, els perfils nítids, l'absència d'atmosfera, estan ben col.locats en el paisatge. Res no ens domina si no és el fred -i no en fa massa. l encara el fred duu un dels colors més fins: el blanc gebrat de l'herba, la rosada. Si pujant el camí dels Morts cap al camí romà mirem a l'esquerra, tot això ens a pareix d'un cop damunt la tendra userda, un matí d'hivern, La natura aleshores rumia, prepara lentament i silenciosa l'es­ clat que s'esdevindrà, res no es belluga en l'harmonia d'un escenari contingut. Però l'esclat vindrà. Tan cert com que avui acabo aquestes rat­ ll �s ja a Barcelona, a Collserola, al 1 piyae l gener, abans de tornar a la feina. * (Alcalde de Barcelona) /( � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cercant el camí romà: al final del mític 1992 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-02-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Empordà Territoris Rupià Catalunya Identitat (Concepte filosòfic) Description An account of the resource Article reflexiu i introspectiu de Pasqual Maragall a les acaballes de l'any 92. Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 800 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2760/20030629_Proclamacio_Candidatura_Auditori.pdf 46444f91e0ee7b2adc9fb2a12dcbd561 PDF Text Text M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A DISCURS DE PASQUAL MARAGALL EN L'ACTE DE LA SEVA PROCLAMACIÓ COM A CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA �M f t R A G f t L L P E R C A T A L U N Y A Amics i companys, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, Ahir, el meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, i els Ciutadans pel Canvi, van fer-me l'honor de proclamar-me candidat a la presidència de la Generalitat. Vull agrair aquesta decisió i la confiança que suposa. Sóc plenament conscient de la responsabilitat que assumeixo en aquest moment en acceptar la seva confiança per proposar al poble de Catalunya el projecte del canvi i per liderar la mobilització social que l'ha de fer possible. Ho faig amb la convicció que aquest moment històric ens reclama a tots, i em reclama a mi personalment i en particular, que convoquem voluntats que van més enllà, molt més enllà, de l'estricta filiació socialista. Em proposo fer possible la més gran coalició que hagi conegut aquest país: la de tots els catalans que creuen, com nosaltres, que ha arribat l'hora de Catalunya. De la millor Catalunya. De la Catalunya autèntica. De la Catalunya real, tal com és. No és l'hora de la queixa: és l'hora de la proposta. És l'hora de l'afirmació. Ara és l'hora de convertir en realitat els nostres somnis personals i col·lectius. Accepto la designació dels meus companys i companyes amb la il·lusió de qui es veu cridat a donar el millor d'ell mateix per servir el seu país, en el moment del gran pas endavant, no dic «salt» endavant, dic gran pas endavant. Ho assumeixo conscient, també, de l'alt grau d'exigència que comporta liderar una ambició col·lectiva d'aquest caràcter. Podeu estar segurs que no m'espanta el repte. Els que em coneixeu, els que em coneixeu bé, sabeu, -a vegades perquè ho heu 3 �hagut de patir-, que la tenacitat i l'obstinació em fan suportar i vèncer, finalment, els reptes més difícils; aquells que es resisteixen més. En aquest moment de la veritat, que és solemne i emotiu per a mi i per a tots, sabré estar a l'altura de les esperances dels qui ja no hi són, però que tinc presents, i de les expectatives dels que ens han de seguir, que tracto d'intuir, d'interpretar i d'entendre. No sé què em mou més, companys, si el sentiment d'obligació que jo crec que comparteixo amb vosaltres respecte d'aquells que van voler i no van poder viure una Catalunya que nosaltres hem somiat i que ells somiaven, que quasi dibuixaven, que podien descriure, però que no van poder viure, o el joc, també apassionant d'interpretar, d'intuir, d'endevinar el que la joventut realment farà, el que la joventut vol com a país. Les dues són forces que a mi em belluguen. Sóc hereu d'una llarga tradició i em sento responsable del llegat acumulat durant cent cinquanta anys pels homes i dones progressistes d'aquest país que han lluitat per Catalunya, pel seu progrés, per la justícia social i per la convivència. En aquest moment passen pel meu cap els noms que ha citat Manuela de Madre i alguns altres. Per descomptat Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Josep Rovira, Josep Pallach, Pep Jai, Paco Ramos, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Llimona, Antonio Santiburcio, Ernest Lluch... En aquest moment assumeixo el compromís de preservar dignament el llegat dels presidents Macià, Companys, Irla, Tarradellas, i de respectar, malgrat el seu final, que ha estat poc a l'altura de la seva pròpia dignitat, també la contribució de Jordi Pujol al capital polític de Catalunya, que malgrat això ha estat immensa, molt important. I vull citar com a deutes que jo tinc i que crec que tots tenim, el de reconeixement a Joan Reventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal. Perquè han representat un esforç enormement útil per a Catalunya, perquè ha estat justament el que ha permès que aquest país sabés que la veritat no era una de sola, que aquest país era plural, que tenia ànimes diverses i, tanmateix, tenia coincidències fonamentals, que aquest país era un país que tenia una ànima i, tanmateix, idees diferents i projectes diferents, dignísims. Jo crec que amb la dignitat amb què Reventós, Obiols i Nadal van saber lluitar van aconseguir petites victòries, però encara no la gran victòria, i ens vàrem forjar el dret que avui proclamem a governar aquest país. Gràcies Ouim, gràcies Raimon, gràcies Joan. 4 �M A R A G A I L P E R C A T A L U N Y A LA CATALUNYA QUE VULL Deixeu-me que us esbossi ara quina és la Catalunya que vull; la Catalunya per la qual, avui, val la pena tot el nostre esforç i el nostre compromís. La Catalunya que aconseguirem si obtenim la confiança necessària dels nostres ciutadans i ciutadanes la propera tardor. Tot i que insisteixo una vegada i una altra a dir que estic més disposat que mai, vull que entengueu que no es tracta de la proposta d'un home, no es tracta de la proposta d'un partit, no es tracta ni tan sols del projecte compartit per un conjunt de forces polítiques. No. Es tracta d'una aventura sorgida de baix, sumant totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. En les maneres de fer i entendre la política i la gestió pública i econòmica i, també, en els mapes. En les infraestructures, en l'organització del territori, en el disseny i respecte d'un paisatge que adorem, però que en bona mesura estem malmetent. La Catalunya que vull és una Catalunya gran, és una Catalunya amb ambició, no un país que vagi arrambant amb allò que pugui a cada cantonada de la història. També, però no només això. Catalunya ha de ser tan gran com la volem i tan perfecta com la voldríem. Catalunya ha d'afegir valor a la gran família dels pobles d'Espanya i d'Europa. Depèn de nosaltres arribar-hi. Depèn de la capacitat que tinguem de convèncer, d'engrescar els catalans amb un projecte innovador, net, amic, convincent, bolcat cap al futur. No volem, com alguns ens proposen, posar-nos a la cua dels pobles d'Europa que esperen amb la instància a la mà que els donin el carnet d'estat independent. Pobles que romanen ancorats a mirar lluny per la incapacitat de resoldre el problema que tenen més a prop i d'aprofitar les oportunitats que se'ls presenten. Però això no ens treu ni un bri de l'ambició que tenim com a país. En aquest sentit, us diria que ni els independentistes poden imaginar el que Catalunya donarà de si mateixa. El projecte d'una Catalunya respectada, realment autònoma, amiga �dels seus amics, desacomplexada, lliure, creativa i justa és a l'abast. La tenim a l'abast. La nostra proposta, ja ho he dit altres vegades, és la de liderar, conjuntament amb els pobles d'Espanya, que ho voldran i que cada dia són més i n'estan més convençuts, l'avenç d'Espanya cap a un rol decisiu a l'Europa dels pobles. Europa ha deixat enrere la fase de la lenta unificació sota el paraigua de la seguretat americana, per oferir al món una política diferent, una globalització amb principis, una governació i una justícia internacional efectives, un mercat mundial regulat per la prudència de la humanitat i no pels seus instints més o menys destructius. Aquesta és la missió d'Europa, i està començant. Un altre món és possible però sense una altra Catalunya, nosaltres en aquest nou món no hi seríem. Pel que fa a nosaltres, el canvi del món comença per casa, ha de començar per aquí. Els socialistes catalans tenim una cita amb la història. I no farem tard. Als que diguin que la realitat pesa més que els projectes i que el desig, als hiperrealistes, als hiperpragmàtics, als escèptics de torn, els passarem una pensió perquè segueixin rumiant i no facin nosa. Nosaltres anirem per feina. Sabem com arreglar els nostres problemes. Pagarem tots els deutes que tinguin contrapartida real, que tinguin obres al darrere. Honorarem els crèdits. Engrescarem la funció pública. La Catalunya que vull serà el motor de l'euroregió mediterrània. Sabem com enfocar el paper de Catalunya al món. És ben senzill de dir i ben difícil de fer, però no és impossible: es tracta de veure on som i treure'n partit. Tenim més gent, més empreses i més universitats a prop que qualsevol altra comunitat espanyola, en un radi de dos-cents, quatre-cents o sis-cents quilòmetres. Som la frontissa entre la península i el cor d'Europa. Treballarem junts amb les comunitats de l'antiga Corona d'Aragó i les del nord dels Pirineus, que també volen ser més del que són i estan tan tipes del centralisme com nosaltres. 6 �M A R A G A L L P E B C A T A L U N Y A Tots plegats formem una regió econòmica d'uns disset milions d'habitants que té tot el que cal per ser algú en el món obert. I convencerem els nostres amics de la resta d'Espanya que el mapa radiocèntric de la península, aquest que tenim, no té cap sentit. Que cal potenciar l'eix mediterrani, l'eix cantàbric, i la unió entre tots dos, que és la vall de l'Ebre, tant o més que els enllaços Madrid-províncies, que en definitiva són el mapa que Aznar ha dibuixat. Aquests eixos són d'interès general per a Espanya. La Catalunya que vull tindr una nova organització territorial amb set veguetieí. i amb un nou mapa. Dins de Catalunya s'ha de reconèixer d'un cop l'existència de territoris amb entitat pròpia, a part de la regió metropolitana de Barcelona i les altres tres províncies actuals, cadascuna de les quals té una àrea urbana central important. Aquests altres tres territoris són la Catalunya central, les Terres de l'Ebre i els Pirineus. Complirem, amb vint-i-quatre anys de retard, el que l'Estatut obligava a fer i no s'ha fet: la llei electoral catalana, basada en la representació dels territoris i el principi de proporcionalitat, «una persona un vot, i tots els vots valen igual». Encetarem el gran projecte d'infraestructures del primer quart del segle xxi: el de vessar cap a les planes de l'interior la congestió de les comunicacions a la franja costanera i atacar, un segle i mig més tard del primer ferrocarril, la segona gran connexió ferroviària: el tren de l'eix Transversal. Sabem quin ha de ser el mapa de la Catalunya del 2020. Tenim fets tots els mapes parcials que fan el nou dibuix de Catalunya. Aquesta regió de disset milions d'habitants a l'entorn de Barcelona no es pot concebre sense un gran aeroport. Catalunya té el sistema aeroportuari més ben ubicat de la península, comparable al de Milà a la península Itàlica. Necessitem tenir vols intercontinentals directes a les grans ciutats d'Europa i d'Amèrica. Aquest és un objectiu perfectament raonable. Si el mercat hagués decidit, en comptes de l'Estat, ja hi fórem. El govern que tenim es diu neoliberal, però jo els dic: per què deixeu que les grans empreses de Madrid, Ferrovial per exemple, pugui 7 �tenir el 35 % de l'aeroport de Sidney i no pugui tenir el 2 % de l'aeroport del Prat? Qui ho decideix? L'Estat, el senyor Cascos, vet aquí la contradicció. Nosaltres necessitem això i ho tindrem, perquè finalment la realitat s'imposa. A Catalunya la connexió telemática a través de la banda ampla ha d'arribar a tot els territoris, com a condició imprescindible per construir un país més just, eficient i equilibrat. La xarxa viària s'ha de completar amb vies troncáis que descongestionin i millorin les esgotades connexions metropolitanes. La superposició, en el territori, de les noves xarxes viàries i ferroviàries ha de permetre l'establiment d'un abundant sistema de nusos que actuarà com sistema logístic per a tota Catalunya. La Catalunya que vull serà respectuosa com mai amb la natura i el medi. Catalunya podria ser el primer país del Mediterrani on s'apliqui un respecte nòrdic pel paisatge. Una xarxa de ciutats d'on hagin desaparegut les immenses tanques publicitàries. Política real, pràctica, per dibuixar un país real, canviar allò que veiem i la manera com vivim. Serem el primer lloc del sud d'Europa on es persegueixi el soroll. I on l'aïllament acústic i tèrmic siguin exigits i respectats, tant en els habitatges nous com en els locals públics. La Catalunya que vull proposarà la revisió de la Constitució i de l'Estatut, per adequar-los als nous temps. Espanya ha de fer un pensament i revisar els seus textos legals bàsics, vint-i-cinc anys desprès de la seva aprovació. Hem de tenir un senat federal, tal com prefigura l'article 69 de la Constitució. Espanya ha de resoldre el tema basc, però no ho farà si Catalunya no s'avança a dir què vol, independentment del final d'aquell conflicte. 8 �M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A Catalunya vol una Espanya seriosament plural, formada per un conjunt de pobles disposats lliurement a la unió després de vint-i-cinc anys de convivència profitosa, però francament millorable. Mai no havíem tingut tant de temps de democràcia i autonomia, és cert i no es pot oblidar. Però si haguéssim de suportar cinc anys més d'un govern com el d'Aznar, Espanya esclataria. Ho dic a Madrid i ho dic aquí a Catalunya. Per què volem l'Estatut nou? El volem per ser el que som, per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició de Catalunya a Espanya i a Europa. ua Catalunya que vul·l ve: soanva h-: 'fa! Catalunya vol una Espanya federal, organitzada entorn de quatre principis: el federalisme polític, el federalisme fiscal, el cultural i el judicial. I què volem dir amb això? 1. El Senat federal, de tall germànic. No pactarem per menys. Això és el que la Constitució ja permet, més ben dit obliga, i tanmateix ella mateixa s'entrebanca quan diu que els senadors seran escollits per províncies, quan abans havia dit que el Senat és la Cambra dels Territoris. Ha de ser això: la Cambra dels Territoris. 2. La igualtat de resultats per habitant entre el sistema foral o de concert i el sistema fiscal comú. 3. La defensa per part de l'Estat del català, dels altres idiomes oficials i de la plurinacionalitat d'Espanya. És l'Estat qui ha de defensar el català. No és que la Generalitat no ho hagi de fer. És clar que ho ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans qui es defensen. No hem quedat que Espanya ens agrada per la seva pluralitat? Per això, l'Estat, com altres estats federals, hauria de ser el més interessat que en els carnets, els passaports, els documents nacionals d'identitat i les matrícules es defensés el català. I, llavors, nosaltres podríem dir que el castellà és un gran capital per a nosaltres. No és això la pluralitat, allà i aquí? Qui governa a Espanya? Tres nacionalismes. Un, el més important, el més 9 �acreditat, el més fort, el més dur, el més perillós, és el nacionalisme espanyol. Dos: el nacionalisme català, que fa el que pot. Tres: el nacionalisme basc. I després, m'ho deia José Bono, fins i tot a la Manxa han hagut de ser nacionalistes per guanyar, i Bono guanya de llarg. Nosaltres no hi estem pas en contra d'aquests nacionalismes, però diem que amb això no n'hi ha prou, perquè per aquesta via Catalunya i Espanya no són allà on haurien de ser i no arribaran allà on haurien d'arribar. 4. Una justícia local. Que la policia local pugui ser policia judicial dels petits delictes i faltes. Ho tenim escrit a la Carta Municipal de Barcelona, aquesta Carta que vàrem començar l'any 1980, i que encara no tenim. Fins i tot Franco, amb Porcioles d'alcalde de Barcelona, la va concedir l'any 1960; i ara amb l'Estat actual no surt, no ens la donen. Perquè vegeu que ens hem anat carregant de raó. La Catalunya que vull serà activa a Europa i al món. Catalunya vol que l'Europa federal sigui també l'Europa de les regions, l'Europa dels pobles, que vol dir una Europa més pròxima i més democràtica. Per molt que Aznar i Blair hagin frenat l'expressió «l'Europa dels pobles», aquesta Europa és més viva que mai i no hi haurà qui la pari. Catalunya vol participar en els afers europeus, directament en l'àmbit de les seves competències i indirectament -amb la resta de comunitats espanyoles- en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa en l'àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta. El dramatisme amb què hem viscut els anys que hem passat, la incapacitat de Clinton i de la socialdemocràcia per resoldre el conflicte de Palestina sembla que ha fet un pas endavant, com ens va explicar recentment Moratinos a Barcelona. Recordem que Catalunya i Espanya tenen un paper importantíssim en una Europa que els darrers catorze anys ha oblidat el Mediterrani, s'ha encarat a l'est, s'ha oblidat del sud, i ha ignorat gue el perill d'Europa, del món, no està a l'est, sinó precisament al Mediterrani i en els enfrontaments que s'hi poden encendre. La Catalunya que vull canviarà les polítiques: tot és diferent de fa vint-i-cinc anys. Jo vull que aquestes eleccions autonòmiques siguin, i seran, les primeres eleccions 10 �M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A «britàniques». Es discutirà de polítiques, de com i de quina manera s'arreglen les coses. No pas tirant diners als problemes, com diuen els americans, o com fa la dreta moltes vegades. Parlem de coses reals, perquè nosaltres venim d'on venim, dels barris de Girona, Barcelona, Lleida, i perquè sabem com s'han de fer les coses. Hi ha tota una concepció darrera que hem estat discutint durant quatre anys. Em pregunten, quina és la diferència amb fa quatre anys? Fa quatre anys hi havia molta il·lusió, però només il·lusió i unes intuïcions certes: educació, educació, educació. Teníem raó i continuem tenint més raó que mai. Però ara sabem què hem de fer també amb l'habitatge, la seguretat, la protecció de la família; l'ajut als pares i mares que volen tenir criatures i, tanmateix, treballar. Ho sabem perquè ho vivim. La Catalunya que vull sera acollidora, integradora i plena d'oportunitats. Catalunya es pot convertir i es convertirà en el lloc de trobada dels creadors. Catalunya es pot convertir i es convertirà en la pàtria dels emprenedors, dels emprenedors econòmics i socials: • dels treballadors que innoven a la feina, • de les dones empresàries i autònomes, • dels pagesos moderns, • de les organitzacions no governamentals més compromeses i imaginatives, • dels investigadors i inventors reconeguts, • de la gent gran activa, • dels sindicats amb noves fórmules per a les noves realitats d'un món sense fronteres, • dels empresaris conscients que guanyar diners augmentant els costos socials i ambientals no és crear valor, sinó traspassar el mort a un altre, • dels funcionaris motivats pel servei públic, • d'uns mitjans de comunicació exigents amb els grups i agents socials i, també, exigents amb si mateixos. En resum: Catalunya ha de passar a ser un país d'actors, no un país d'espectadors. No un país de propietaris d'uns quants pams quadrats que van augmentant de preu sense fer pràcticament res. Però Catalunya serà també, com ho ha estat sempre, terra d'acollida. La dreta està a favor de la immigració. No dic els empresaris, dic la dreta ideològica. Per dues 11 �raons. Perquè saben, com sabem nosaltres i compartim, que és necessària la mà d'obra, perquè amb la natalitat que tenim no podríem créixer, probablement, pagar les nostres pensions. Però la dreta, a més, sap - i ho sap més directament perquè una bona part prové d'aquests sectors-, que els salaris es mantenen baixos també gràcies a la immigració. No ens enganyem. Però la dreta política sap, a més, que els seus vots poden pujar. Perquè, qui paga els costos de la immigració? L'immigrant que ha arriscat, que ha travessat l'estret com ha pogut, jugant-se la vida. Però, qui els paga també? Els paguen els treballadors d'aquells barris on aquests immigrants poden anar a parar. I, quins són aquells barris on aquesta gent poden anar? Doncs, no són els barris de classe mitjana o alta. Són aquells on viuen, amb molt esforç, els nostres treballadors, immigrants dels anys seixanta, que ja no són immigrants, que són catalans de sang, que ja formen part del nostre passat, que ja són pares i mares de la Catalunya actual, que tenen fills que parlen català: aquests són els que paguen els costos. Perquè a la seva escola, a la seva parada de metro, a la seva escala, és allà on hi ha problemes, on arriba la misèria que ells ja havien superat. I molta gent els diu: vosaltres que ja vàreu ser immigrants i, per tant, ja sabeu el que és, no podríeu fer amb aquests que ara arriben allò que us van fer a vosaltres quan vàreu arribar? Es demana als qui ja van fer l'esforç, als qui van abandonar la seva pàtria, creant-ne una de nova, que no és fàcil, que vegin com els seus barris es degraden perquè en venen uns altres que estan pitjor que ells quan van arribar. És això el que els estem dient? No és un gran sarcasme això? Els estem dient que acceptin tenir de nou un barri amb les condicions que tenien els barris fa quaranta anys. I, ara que els havien arreglat, han d'acceptar que les coses empitjorin. A mi això em revolta. Jo crec que l'esquerra a més de la indignació moral ha de tenir una altra cosa. No només valors i indignació, ha de tenir solucions. Les solucions es diuen barris segurs, barris tranquils i escoles dignes. La immigració és un problema de polítiques. La preocupació que tenen al Marroc per la immigració és escassa. No esperem que de les lleis o els pactes en surtin massa resultats. Algun se n'ha de treure, però a còpia de dir a la gent que nosaltres tenim la solució a aquests problemes que ells viuen, i de resoldre'ls. Catalunya es pot convertir en el banc de proves d'una colla de polítiques socials que ens agradaria que fossin les més avançades d'Europa. Ens hem passat vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta anys copiant la socialdemocràcia nòrdica, la centroeuropea. Ara estan passant per moments de dificultats. Però nosaltres tenim 12 �M A R f t G A L L P E R C A T A L U N Y A tot allò que cal perquè Catalunya es converteixi en un referent. Hi ha els recursos i el coneixement. I hi ha l'experiència. Venim de baix, dels ajuntaments, ho hem après. Venim dels sindicats, de l'esquerra, del moviment de ciutadans que se'ns ha volgut aplegar a l'entorn. I és des d'aquest coneixement i aquesta experiència que aconseguirem el que vulguem aconseguir. Vull, per anar acabant, formular davant vostre un parell de compromisos personals: Primer. Durant molts anys, Catalunya ha tingut un president que deia el que calia i el que no calia, i un país que havia d'escoltar i aplaudir o tancar-se a casa seva. Ara, vull que Catalunya sigui un país que parli i que tingui un president que escolti. I que després governi. No que només escolti. Que escolti i que després governi. Però que abans de res sàpiga escoltar. I sàpiga escoltar per tots i en nom de tots. Un president presidencial, valgui la redundància. Que estigui un xic pel damunt. Segon. Un compromís amb la regeneració de la política. Una vegada més estem veient que la força del diner pretén subjugar la força o l'acció de la política. Altres vegades m'ho heu sentit dir i crec que ha estat una constant en la meva carrera política. Penso perseguir i espero aconseguir un grau zero de tolerància amb el transfuguisme, amb la col·lusio d'interessos entre el diner i la política. Ho hem aconseguit allà on hem estat, allà on hem governat. Lluitaré perquè a Catalunya sigui així a partir d'ara. Em proposo convocar, des d'avui mateix, totes les catalanes i tots els catalans a donar el millor d'ells mateixos pel país. A canviar tot el que cal canviar: tot. I si, com espero, el poble de Catalunya em fa confiança per obtenir la presidència, em proposo treballar de valent i sense defalliment per aconseguir aquest objectiu de canvi, amb el meu exemple i el del meu govern. Tenim el deure de fer tot el que estigui a les nostres mans per comprovar el que Catalunya pot donar de si. I tenim el dret de gaudir d'aquest país mai vist que podem construir entre tots. No en tingueu cap dubte, és possible fer-ho. Hem de fer-ho. I ho farem. Ara és l'hora de fer possible el gran canvi. 13 �Res no em faria més feliç que servir una Catalunya dempeus, jove, justa, autoconfiada, competent i innovadora. Una Catalunya que canviï la queixa per la proposta. Una Catalunya que recuperi l'energia positiva que fa anys que va perdent lentament. Una Catalunya que es reconegui ella mateixa, amb les seves capacitats extraordinàries, i avanci confiada i segura. Res farà més honor a la història recent del nostre país i la seva gent que una gran victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Compto amb vosaltres! Endavant! Visca Catalunya! L'Auditori de Barcelona 29 de juny de 2003 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall en l'acte de la seva proclamació com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Candidatura Eleccions Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Discurs de proclamació com a candidat, en el marc de la campanya Maragall per Catalunya. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2764/19980108_TransfUrbBCN_UPC_PM.pdf ce700ea2cee136fbb21b3ae4b240b7c0 PDF Text Text "LES FASES DE TRANSFORMACIÓ URBANA A BARCELONA" Conferència a la Fundació UPC 8 de gener de 1998 Moltes gràcies senyor rector, moltes gràcies estimats amics, i director de l'escola, senyor Josep Roca Cladera. Farem servir unes diapositives per explicar una cosa que vostès ja coneixen millor que ningú, perquè com a professionals han estat justament els protagonistes d'aquesta transformació, protagonistes amb d'altres, però, en tot cas, protagonistes de la transformació d'aquesta ciutat. Se m'ha demanat que parli de les fases de transformació de Barcelona, ja ho farem. Si algú pot anar passant les fotocòpies començarem amb una visió del que han estat aquestes fases, que no serà sorprenent per a cap de vostès. LES FASES DE TRANSFORMACIÓ DE BARCELONA Fase prèvia: El Plaja era fet 1964-1979 I a fase: Petites obres -^ 1987 2a fase: Les grans obres (obres olímpiques) + Ciutat Vella 3 a fase: Inversions culturals + Inversions privades + Voreres Encontres en la4 a fase: 2004 + Logística En la fase prèvia de la transparència s'ha de dir que el plaja era fet -per referència a altres ciutats que, en el moment en què s'instal·la l'autonomia local, la democràcia local no tenien un pla fet o varen considerar que el que tenien no n'era suficient-. Aquest va ser el cas de Madrid, on el primer que van fer com a ajuntament democràtic va ser un pla general nou. La primera fase pròpiament dita de transformació és la fase de les petites obres. Dura fins al 1987, si m'accepten aquesta hipòtesi, aquesta proposta. Quan nosaltres vàrem rebre el premi Prince of Wales de Harvard, de l'escola d'arquitectura o de Design de Harvard, que havia dirigit en Sert durant 16 anys, ells van posar l'èmfasi en el fet que donaven el premi a la ciutat de Barcelona per la transformació i per les obres fetes abans de 1987, per tal que quedés clar que es tractava de les obres que en diem "petites". Algunes no tan petites, però en tot cas a les obres no olímpiques. Que el seu premi no se'ns donava pel que es va fer 1 upc3.pm 21/10/98 �després de la nominació olímpica i entorn a aquesta, sinó justament pel que s'havia fet abans. Hi ha una transició entre aquesta fase de petites i de grans obres. En aquesta transició jo veig el moment en què es projecten les 10 àrees de nova centralitat, molt peculiars d'aquesta ciutat i que difícilment amb el mateix èxit es troben en altres ciutats. I dic de transició perquè aquí tornem al plantejament: és l'època de Joan Busquets, no és encara la Barcelona de les grans obres, però no és només la Barcelona de les petites obres. És una visió global, però pormenoritzada, circumstanciada i específica de punts de la ciutat que es proposen com a nous centres. A continuació ve la segona fase, la més coneguda, la de les grans obres, la de les obres olímpiques i el seu correlat cordial i crec que indestriable de les obres olímpiques, que és la transformació de Ciutat Vella. Indestriable per oposició, justament perquè es va voler una mica com a torna o com a compensació d'una Barcelona que altrament hagués pogut semblar poc preocupada per la seva ànima -com va dir algú i després repetiré- i molt per la seva aparença. La tercera fase, posterior a la dels Jocs, és la fase de la maduració de les inversions culturals, no la decisió però sí de la seva maduració. És la fase del relleu de les inversions públiques a les privades, és la fase que hem dit de les "voreres", com a símbol de tota una nova etapa en la qual va primar o ha primat la preocupació per treure profit de la transformació que ja s'havia fet, i fer que la ciutat funcionés d'una manera diferent. Finalment, en la quarta fase, en els encontres en la quarta fase, podem mirar el que significa realment el 2004 i el que representa la logística com a preocupació substantiva. A Santiago de Xile, ara fa quinze dies, exposant el que nosaltres entenem com a planificació estratègica en el propi ajuntament de la ciutat, en presència dels interpellants, un dels quals era el secretari general de la presidència, un altre era el director del col·legi d'arquitectes -que va estar molt bé- i un tercer va ser un arquitecte de nom Meza, que va sortir a la pissarra a fer un dibuix. Va dir: "Yo no voy a hablar tanto como ustedes, voy a hacer un dibujo". Va fer un dibuix que era aproximadament aquest. Va dir: "Lo que Maragall y su equipo han hecho ha sido encontrar el alma", d'una manera molt maca i molt gràfica; "buscar el alma de Barcelona y encontrarla". Ell va dir que Barcelona havia crescut a partir del segle XLX i, arran de la industrialització, que va barrar el pas del port i del mar i de la costa, va créixer cap amunt, com deien els poetes: la ciutat s'enfilava costes amunt, pujava turons amunt cap al Putxet i Collserola, etc. 2 upc3.pm 21/10/98 �Efectivament el moviment de la història va ser aquest i ell va dir que l'equip de l'època de Maragall el que ha fet és regirar la història i tornar a mirar al mar, i que aquesta ha sigut la gran transformació de la ciutat. A continuació ell va esborrar això i va fer un mapa de Santiago, -que ara no repetiré perquè no el sabria fer ni molt menys com ell va fer el de Barcelona- va fer un dibuix del riu i va dir: "Santiago tiene un alma. Este alma se llama Mapocho", que és el riu que ells tenen, "...hay que vertebrar Santiago entomo al Mapocho". Això ho dic perquè en aquest moment Barcelona és referència en molts sentits. És a dir, molts arquitectes del món coneixen la petita història de Barcelona i parlen de la Torre de Collserola, de les platges o del Port Olímpic o d'alguna de les obres que s'han realitzat en aquesta ciutat com a referents del que ells volen explicar -per exemple, quan volen canviar la seva ciutat-. Això és el més important del que ha passat, però anant més enllà en aquesta línia [la següent transparència] vaig dir que un pla estratègic no era només fer això sinó que un pla estratègic necessitava de dues imatges, de dos espais, l'un dels quals era el zoom de l'altre. El primer espai [el tornaré a dibuixar perquè no ha quedat gaire bé] és el mapa d'Europa i la Mediterrània i un punt, i aquest punt és Barcelona. En aquest mapa Barcelona és només una part d'un sistema més gran, i Barcelona ha de descobrir quina és la seva connexió amb el sistema gran, abans de passar al mapa petit. És a dir, quan Barcelona ha de definir avui el que voldrà fer l'any 2004 o 2010, el primer que ha de fer és mirar en el mapa gran 3 upc3.pm �d'Europa a veure on està i decidir, en referència al mapa gran, què és el que s'ha de fer dins de Barcelona. [Em sap greu no poder-ho dibuixar perquè això és una pantalla i no ho permet]. Barcelona ha de fer alguna cosa per poder ser algú en el mapa gran: en el mapa gran vol ser l'entrada d'Europa, l'entrada al centre d'Europa alternativa a l'entrada tradicional, que és Rotterdam o Amsterdam o Ambers o el port d'Hamburg. Agafem aquest exemple perquè els ports són una mica també metàfora de totes les entrades: els ports, els aeroports, les entrades télématiques, les entrades del coneixement. Hi ha portes cap al centre d'Europa que es concentren en aquesta zona centre-nord del continent, en l'inici de la història lotaríngia industrial i de les anomenades "bananes" o taques urbanes, que constitueixen, potser, el 50 o el 60% de les activitats econòmiques europees. Barcelona què és? Barcelona és una alternativa, per avall, en aquest mapa, però per ser-ho ha de canviarse ella mateixa i canviar d'estratègia. En lloc de preocupar-se exclusivament per aquesta inversió de ritmes interna que hem vist que ha fet, s'ha de preocupar per un altre tipus d'inversió: passar d'estudiar-se com a sistema longitudinal a estudiar-se com un sistema que té dos braços molt potents, però abandonats, que són els dos rius: el Llobregat i el Besòs. El 2004 és bàsicament una idea: un eix preferentment per a lleure i l'altre per a logística. Els dos rius han de ser les noves fronteres, la nova ànima -com deia aquest senyor- del projecte de Barcelona. Logísticament, Barcelona necessita fer del Llobregat un eix important on el Port, l'Aeroport, l'alta velocitat, l'amplada de via europea per a les 4 upc3.pm �mercaderies, la telemática, la zona d'activitats logístiques per a totes les indústries de l'Extrem Orient i d'altres que es vulguin ubicar ben aprop del centre d'Europa i ben connectades constitueixin, efectivament, un lloc d'economies d'aglomeració i d'economies externes. Ho necessitem. El projecte de Barcelona en aquest moment és fer això i fer-ho amb respecte del medi ambient, cosa que probablement fa uns anys no s'hauria entès, hauria estat absolutament impossible i, en canvi ara, sabem que és perfectament compatible. En l'altre eix el que hem vist és la degradació de la qualitat de vida. Al voltant del Besòs hi ha prop de 600.000 persones que viuen en condicions urbanístiques que han estat deficients; estan millorant, però encara són deficients. L'eix portant d'aquesta falta de qualitat és el propi riu, que és molt deficient, no és ni un riu per començar. És un riu molt més atorrentat que el Llobregat, té una diferència de cota més important que la que pugui tenir el Llobregat a la mateixa distància del mar. És un riu difícilment practicable, en aquest sentit sembla una mica el Tiber -perdoneu la referència- que a mi em sorprèn per la seva manca de gust comparat amb altres rius, d'aquestes dimensions i en ciutats d'aquesta significació. Això és probablement perquè el Tévere, si coneixeu Roma ho heu vist, ho heu intuït, té unes crescudes d'una importància molt considerable, cosa que fa que el Lungotévere, els dos passejos que hi ha al costat del riu, siguin molt més alts que no pas la ciutat, que la ciutat del centre històric i el Trastévere siguin molt més baixos que no pas el Lungotévere, que és una muralla entre els dos costats de ciutat construïda i la vora del riu. A aquest riu li passa una mica el mateix: no es pot utilitzar fàcilment perquè pot tenir baixades molt importants i l'ús que se'n faci haurà de ser amb tècniques existents, que poden permetre aquesta convivència entre gestió urbana i règim pluvial. FASES DE LA TRANSFORMACIÓ DE BARCELONA 0 BARCELONA VA PENSAR I VA DIBUIXAR DURANT 40 ANYS 1 BARCELONA VA COMENÇAR A FER SENSE DINERS 2 SOBRE UN GRAN PROJECTE : GRANS OBRES 3 LA PROVA MÉS DIFÍCIL : EL "DAY AFTER" 4 2004 : QUÈ HEM DE FER? Ara analitzem una mica el que ha representat aquest seguit de períodes. Barcelona, en la 5 upc3.pm 21/10/98 �fase inicial que va de 1960 fins a 1980, fins a la democràcia, va pensar i dibuixar el seu futur. De vegades em pregunten: com és possible que Barcelona hagi fet tot el que ha fet? Com s'explica el miracle que Barcelona hagi transformat tant de pressa tantes coses en tant poc temps? Una de les coses que penso que es poden argüir com a explicació és el fet que Barcelona va haver de pensar durant 40 anys, perquè no va poder fer, perquè estava prohibit fer gran cosa -no hi havia diners, no hi havia armes polítiques, no hi havia democràcia, hi havia dictadura- per tant la ciutat va haver de pensar què volia ser quan fos gran, però no podia ser gran, no podia fer el que volia. Probablement això no és només bo des del punt de la penitència que significa, sinó que és bo des del punt de vista de la construcció de consens. És molt probable que sigui veritat que la fase més llarga i complicada de la reconstrucció d'una ciutat, de la transformació d'una ciutat, sigui la fase en què la química és més important que la física, la química de la creació d'un consens que faci possible les transformacions físiques, i que aquestes es facin amb un cert ritme. Això a Barcelona va succeir de grat o per força, per l'existència de la dictadura, però també per l'existència de gent que durant aquesta dictadura no van perdre el temps i van dibuixar tot el que després, quan va arribar la democràcia, vam trobar pensat, fet i planificat. Barcelona va començar a fer sense pràcticament diners. Aquest era el moment de la veritat, el moment difícil, perquè l'any 1980 arriba la democràcia local, arriba l'autonomia local i, per tant, la gent pensa que tot el que no havia pogut fer, es pot fer ràpidament. Però no hi havia diners, ens van deixar una caixa que era de menys 12 mil milions: vam trobar aprovat un pressupost l'any 1979 de 20 mil milions, dels quals en vam cobrar 18, i se'n van gastar 30, i nosaltres no vam fer res, perquè no en sabíem, per començar no sabíem gastar: és molt difícil. El primer any vam seguir el ritme de les coses tal com estaven previstes i Barcelona va perdre 12 mil milions, que era probablement una mica més del que havia perdut l'any anterior, però no molt més. De manera que Barcelona no tenia diners, però sí moltes expectatives i esperances. El que va fer va ser començar a fer sense diners. Va fer el que Narcís Serra va anomenar urbanisme de cosidora o de sargidora, amb apunts de grandesa, que és el que probablement va salvar, en part, les coses. És l'etapa de l'Oriol Bohigas, de la seva entrada a l'urbanisme en què sense calers és necessari donar pistes a la gent que tanmateix quan en tinguem, ja ho farem bé, farem tot el que tots pensaven que havíem de fer immediatament. És l'etapa de les petites obres en les quals la qualitat sorprèn i, sobretot sorprèn l'adequació entre la tria que es fa d'aquella obra i el sentiment de la gent. Crec que 6 upc3.pm 21/10/98 �aquest moment difícil es va salvar molt bé, i es va salvar molt bé per aquesta intuïció que probablement era compartida per una experiència d'una colla d'anys del moviment socialurbà (que en Miquel Domingo i la Rosa Bonet han estudiat aquests últims anys en profunditat) i els propis tècnics de la democràcia. Un cop guanyat el ciutadà en aquesta primera fase en la causa de la ciutat; un cop els ciutadans estaven convençuts que els que havien vingut a governar no ho havien fet només per mor d'un vot, cosa que és molt important, sinó que a més actuaven en funció d'una sintonia, va ser fàcil anar a les obres grans, cosa que en altres ciutats no va ocórrer. Si mireu Berlín i el seu intent de fer unes rondes, han passat molts anys sense poder avançar més d'un quilòmetre perquè no hi havia fe, no hi havia confiança per part de la població en que els que manaven, els que dibuixaven, els que projectaven i els que invertien tinguessin la sensibilitat que la gent creia que havien de tenir abans de llençar-se a fer grans obres. En canvi a Barcelona quan vam començar havíem tingut també la sort -si voleu- d'haver passat per aquest purgatori del període de pocs diners. Els projectistes (parlo de forma col·lectiva, que vosaltres com a professionals us inclou i no només a vosaltres, també als enginyers i d'altres), vam haver de passar aquest període de necessària modèstia que crec que no només ens va reconciliar democràticament amb la gent, sinó que va ser bo des del punt de vista de la projecció i des del punt de vista del tipus de transformació física que s'havia de fer, que es podia fer. Finalment ve la prova més difícil, després de les grans obres, del gran esdeveniment, de la gran festa, que és el dia després, el day after -allò que un regidor d'aquella època que va anar a estudiar anglès a Londres va confondre amb after day,-. Era aguantar l'estrebada, era pagar i seguir invertint. Era el que el pla estratègic va precisament definir. L'encert va estar -després en parlarem- justament en veure que abans de l'esdeveniment, inclús abans de l'acabament de les últimes obres, era precís pensar un després per al moment en què això s'acabés. Això es va fer a temps. Arriba doncs el període en què el pla estratègic ens indica que s'ha de donar prioritat a la inversió privada, per una banda; (les caixes públiques tornen a estar relativament esgotades) i, d'altra banda a la inversió cultural, perquè aquesta estava projectada i previst el seu finançament, sempre més mandrós, sempre amb més apatia perquè el finançament de les obres culturals sempre costa més. Però també la química del consensus building la creació de consens de les obres culturals és molt més llarga i molt més complexa perquè en elles no només construïm la casa on vivim, sinó el 7 upc3.pm 21/10/98 �model de casa on vivim. Un museu voldríem que fos el model de tot i allà haurem d'ensenyar el nostre art, la nostra perfecció o excel·lència etc. És una mena de lloc sagrat on hem d'exposar el que som i el que voldríem ser. Això és molt més complicat perquè es parla d'idees i de valors immaterials: les baralles són infinites, la imprecisió és molt més gran i la necessitat de temps per coure el brou, el plat de l'obra que s'ha de fer, és molt més important. D'aquí ens anem cap al futur, anem cap a la situació en la qual estem ara, lentament les obres culturals van acabant el seu cicle de construcció. Ens recordarem molt poc de com i quant han costat el dia que s'acabin, ho sabem per experiència perquè moltes d'elles són obres que ja s'han acabat i que ja funcionen, i a les quals ha costat moltíssim arribar. Hi ha hagut moments en què havíem pensat que no s'acabarien mai, però quan s'acaben un se n'oblida ràpidament, tret que a vegades deixin una certa agror, és a dir que allò ha durat tant que quan s'acaba t'adones no hi ha la il·lusió que hi hauria pogut haver si hagués estat una cosa d'un ritme una mica més ràpid, una mica més conclusiu, més animat. Però aquest és el ritme de les obres culturals i cada país i cada cultura té el seu ritme, -el ritme italià és molt més lent, us ho asseguro-. A Milà, fa 15 o 20 anys van posar una bomba en el futur museu d'art modern, i la polèmica que va començar aleshores encara no s'ha acabat, perquè n'hi havia que deien que aquella runa era una autèntica obra d'art modern i per tant allò s'havia de deixar així, tal com havia estat. No parlo de Roma perquè és un cas absolutament a part en tots els sentits, però cada cultura té el seu ritme per a les obres culturals. Estem acostumats, perquè som de la matriu francesa, a pensar que les obres culturals han de tenir un pressupost i s'han d'acabar ràpidament i s'han de fer amb uns ritmes relativament ràpids, que totes haurien de ser com aquesta "Très Grande Bibliothèque" que ens ensenyava el seu autor, Dominique Perrault, fa relativament poc, i oblidem que justament el model d'Estat que l'ha construït -ni és precisament que estigui de moda, (no ho està)-, ni és el tipus d'Estat que s'està anant a fer a Europa en aquest moment. En fi, passo al capítol de les excuses que ningú no m'ha demanat sobre la lentitud de les obres culturals i passem a l'última etapa, l'etapa a la qual estem mirant, el 2004, el què hem de fer. El que hem de fer probablement no és a mi a qui li toca dir-ho, jo ara parlo només com a professor, com a observador, com a ciutadà, jo crec que hi hem de tornar, que hem de repetir el cicle però diferent, perquè ara ja tenim una llei, aprovada per unanimitat, pels propis representants de la ciutat de totes les tendències; ja n'hi ha prou de romanços ara, hem de tenir una llei de la ciutat que ens ajudi a fer més àgilment les coses que volem 8 upc3.pm 21/10/98 �fer. Tenim una moral, tenim aquest lideratge que ens dóna el fet de ser referents en molts aspectes; no els referents, n'hi ha molts d'altres, de referents, però som un referent. Al Corriere delia Sera d'ahir, que vaig comprar a l'avió quan venia cap aquí, hi havia dues planes senceres amb dues imatges de la Sagrada Família en les quals no es deia que allò era la Sagrada Família, sinó que allò era Europa: viatjar a Europa, deia. Què més voleu? Què més referent d'Europa que una fotografia d'un monument d'una ciutat, de la qual no s'ha de dir ni el nom, ni de la ciutat, ni del monument. Tenim aquesta possibilitat que jo crec que hauríem modestament d'aprofitar i per una altra banda triar un projecte digne de cara a l'any 2004 que, d'alguna manera, pot ajudar a ordenar les coses. Un projecte que té a veure amb un món diferent, un món de cultures, un món de ciutats, un món en el qual aquesta fase tant buida de la vila global es converteixi en una cosa més concreta, en un món de viles pròximes, un món de ciutats, en el qual nosaltres probablement podrem començar a discutir seriosament i no pas amb aquesta mena d'abstracció inaprehensible que és la idea de la vila global. Tornem un moment enrera per veure l'evolució que hem fet fins aquí. La Barcelona romana tenia cent hectàrees, la medieval en tenia mil. Bé, tot això és molt aproximat i de fet s'haurien de mirar els llibres per veure els números exactes. La Barcelona moderna en té 10.000 entre els dos rius, el Tibidabo i el mar. En un moment determinat, 1840-1860, les muralles peten. Pràcticament en divuit segles vam fer dues estirades importants: de la Barcelona romana a la medieval i de la medieval a aquesta. 9 upc3.pm �Ara estem en un moment, en els últims vint anys, en què hem tornat a petar, el que passa és que com ja no hi havia muralles, el trencament de les muralles ha estat la construcció de les rondes, que a última hora és el trencament de les muralles del temps. Si es fan les rondes i es fa que la gent pugui anar molt més enllà en poc temps és exactament el mateix que si es tiren unes muralles que no deixaven sortir la gent. Les muralles que van haver de petar, com sabeu, impedien construir més enfora i per tant van preservar tota la plana de Barcelona que després va ser l'Eixample. Aquest no és el cas de les muralles metropolitanes que les rondes van saltar però sí que fa el mateix efecte. Ens n'anem en la primera explosió, a una ciutat de 10.000 hectàrees, amb un milió i mig d'habitants, (havíem arribat a un milió vuit-cents). Barcelona comença als anys 1980, una mica abans, a perdre habitants per primer cop en 20 segles. Però hi ha una mica l'engany de no veure que amb la caiguda de les muralles, la població de Ciutat Vella baixa radicalment, i el que està passant ara és exactament el mateix. Està passant que la segona caiguda de les muralles fa que la gent que s'encabia en la ciutat densa, s'escampa perquè se li dóna la possibilitat de fer-ho. De la primera època jo poso l'exemple del meu avi, que va néixer al carrer Jaume Giralt, després va anar a viure al carrer Trafalgar, després al carrer Consell de Cent cantonada Passeig de Gràcia i, finalment, quan es va casar i va començar a tenir fills, que van ser tretze i no hi cabien, se'n va anar a la Plaça Molina. Vol dir que en cinquanta anys, perquè va morir als cinquanta un, va córrer més camp que la ciutat en divuit segles. Tot el que s'havia mogut la ciutat des d'aquell primer que van trobar al costat del quartel de la Guardia Civil del Raval, de fa cinc mil anys, (ben aprop de terra perquè allà no hi ha cota per anar més avall), tot el que s'havia mogut la ciutat des d'aquell moment fins a 1860, que és quan va néixer el meu avi, per entendre'ns, va ser multiplicat per deu en vida d'aquest senyor que va viure cinquanta anys. Veieu la potència de l'explosió que es va produir? "L'altre" poeta va ser Mossèn Cinto que ja va haver de fer una obra en la qual sortien els dos rius, el Besòs i el Llobregat. Barcelona era una criatura que havia nascut a les faldes d'Hèrcules, que era el Montjuïc, i del qual "besar els seus peus voldrien els dos rius, Besòs i Llobregat". I després deia que de les seves defenses eren troneres avançades Montseny i Montserrat. O sigui que aquest home, de cop, va veure la ciutat, l'àrea metropolitana xica i la regió metropolitana. En aquell moment aquest poeta i aquesta generació mentalment s'avancen fins avui, ja dibuixen la Barcelona que nosaltres estem fent. 10 upc3.pm 21/10/98 �1953/1974 Barcelona Metropolitana 50.000 Has. [3.000.000] 4- Barcelona Regional 150.000 Has+ [4.000.000] Ara veiem les imatges de la Barcelona metropolitana de 50.000 hectàrees i tres milions d'habitants. Aquesta va néixer a l'any 1953, amb el dibuix del pla d'ordenació, i va renéixer políticament a l'any 1974 amb el decret que en van dir de la flebitis, quan el Príncep d'Espanya, Juan Carlos, va signar el decret de constitució de la corporació metropolitana, perquè el Cap d'Estat que era el General Franco tenia flebitis i no podia firmar. I aquí va néixer. A l'any 1974 i a l'any 1976 es va aprovar, primer inicialment i després definitivament, el pla general metropolità i ara estem on vam començar. El pla metropolità és el que va permetre que Barcelona no fes el que Madrid va haver de fer i després comentaré. Si mirem el que ha passat després i el que és la Barcelona regional, la de les 150.000 o 200.000 o 250.000 hectàrees, de quatre milions d'habitants, veurem que la forma que té ja no és la mateixa, ja no es dibuixa aquesta ciutat amb un límit, sinó amb un núvol, amb uns punts, amb una xarxa. Aquesta ciutat ja no és un terreny urbà, amb o sense muralles, aquesta ciutat és un conjunt d'aglomeracions que formen una regió o una ciutatregió. A mi sempre m'ha agradat pensar, en parlàvem ara amb en Roca i algú més quan veníem, que s'havia de mantenir aquesta trilogia per poder comparar les ciutats, perquè les ciutats existeixen políticament, vull dir que tenen els límits que els dóna la història política. Brussel·les és petitíssima. Londres, la "city" de Londres és una milla quadrada, o sigui, 11 upc3.pm �quan ve el Lord Mayor de Londres, aquest senyor no és ben bé res, l'alcalde d'una milla quadrada, és una cosa purament simbòlica. En canvi nosaltres en tenim 100 de quilòmetres quadrats, Madrid 600, Saragossa en té 1000, i Lorca en té molts més, el municipi. Això és una cosa que no té res a veure amb la ciutat com a tal. Per tant si nosaltres no tenim un vector com a mínim de dos o tres elements no podrem comparar ciutats mai perquè les estadístiques no correspondran mai a la ciutat real. Quan l'ONU ens va encarregar l'Urban Survey a l'Institut d'Estudis Metropolitans, que van fer en Jordi Borja i la Mireia Belil, vam triar, llavors, un vector de tres elements, la c, la m i la r: la ciutat municipal, la política, la petita -digueu-li com vulgueu-, la ciutat metropolitana i la ciutat regional que corresponen a les fases 2, 3 i 4 de les transformacions que hem vist. Urban Survey Ciutat municipal Fase 1 Metròpoli Fase 2,3 Regió Fase 4 Si miréssim la població, que hem vist que era d'un milió i mig, després de 3 milions i després de 4 milions, veuríem que les ciutats metropolitana i municipal baixen de població, la del milió i mig baixa -havia arribat al milió vuit-cents- i la de tres milions baixa - deu estar a dos milions vuit-cents. En canvi, la regional no, està a quatre milions, 4,2 segons com es defineixi fins a on arribem. Per no existir no existeix una regió, que és una de les grans falles de la política catalana dels últims deu o quinze anys. No hi és. No s'ha fet la regionalització. Hi ha comarques però no hi ha regió. Per tant no hi ha res que correspongui a aquesta mena de ciutat real a la qual m'estava referint. Si hem de valorar cadascuna de les fases, jo crec que es pot dir que a la primera fase l'encert va residir, sobretot, en el prestigi urbanístic que es va aconseguir més que no pas en les grans obres. Les grans obres van ser després, i van ser un èxit popular, podríem dir. La gran escampada de la marca "Barcelona", per entendre'ns. Però en la primera fase es va aconseguir, com he dit abans, que la professió, a nivell internacional, reconegués Barcelona com un lloc on es feia urbanisme de qualitat. 12 upc3.pm 21/10/98 �FASE O Barcelona va pensar i va dibuixar durant 40 anys Decisions encertades Subías, Serratosa, Solans, Socías: Dibuixen de l'escenari dels 90 al 1965 Sostre Potencial -l [Potencial Vallès Central] Algunes decisions heroiques i molt controvertides: a la fase zero teníem les decisions encertades d'aquests senyors els noms dels quals comencen tots per s: Subias, Serratosa, Solans i Socías. Ells van tenir una vista immensa a l'any 1965, figurava que feien un esquema director per a 15 anys, i no, el que van fer és el que efectivament ara (1997) és la regió. El llibre que van produir aquests senyors es va ficar en un calaix l'any 1966 perquè estava prohibit. Era un llibre, l'esquema director, que arribava fins al Montseny, era la regió pròpiament. Això era políticament immenjable, inassumible, i per tant es va ficar en un calaix. El que és curiós és que tants anys després, el pla és del 1975 i ara estem a l'any 1998, en 23 anys, aquest pla encara no és menjable, la regió encara no existeix. La regió del Subies, del Serratosa, del Solans d'aquella època no existeix. En tot cas ells ho van veure, ells van decidir que el sostre potencial de Barcelona-municipi havia de baixar de 3 milions a 2 milions. Això fa riure ara, però resulta que dels 2 milions estem baixant a 1,5, i seguirem baixant, probablement, encara que en unes declaracions, que m'han agradat molt, l'alcalde diu que probablement la gent començarà a tornar a la ciutat antiga, a la ciutat central, a la ciutat municipal, que és possible. És possible perquè hi ha una sèrie de raons que ara serien molt difícils d'explicar, però que tenen a veure amb la pròpia estructura, quasi diria física i econòmica, vull dir de valors, del centre, del centre vell i del mid-town o PEixample. Bé, decisions importants d'aquesta gent van ser aquestes dues: una gran discussió sobre el potencial del Vallès Occidental que no es va tancar, va quedar obert com una ferida i encara ho està. N'hi havia uns que deien que sí, que hauria d'haver-hi 650.000 persones a Sant Cugat del Vallès, i uns altres que deien que no, i encara aquesta discussió segueix ara sobre si Sant Cugat ha de tenir l'estació del tren d'alta velocitat o no. 13 upc3.pm 21/10/98 �Errors possibles Inèrcia diàleg amb política autoritària Aigua i residus Pla Delta, Pla Besòs, Aeroport, TAV Metro, pàrkings Puntillisme I els errors possibles són que es van habituar a un tipus de diàleg malaltís amb la política, perquè clar, la política era malalta en aquell moment, no n'hi havia, de política. I això va produir un tipus de tècnics, i clar jo em poso a dintre, al menys en aquella època molt clarament, acostumats a fer la viu-viu, a no acabar d'afrontar els problemes, acostumats a mirar de colar coses, per dir-ho així, en la mesura del possible. No van afrontar del tot el tema de l'aigua i dels residus, no van donar les bases del que ara veiem que és necessari. Clar, això és molt fàcil de dir, ara. Però ni el Llobregat ni el Besòs i les seves grans infrastructures, ni el metro ni els pàrkings, -els pàrkings no van aparèixer com a equipaments i això jo crec que va ser un error considerable-. Després ens hem hagut d'inventar pàrkings de les maneres més complicades que us pugueu imaginar, tenim una quantitat de plets encara, com el del pàrking de la carretera de Sarrià amb Manuel Girona; cada pàrking és un drama. És més: el puntillisme, el puntillisme era inevitable en aquella fase perquè era l'única manera de salvar la ciutat i el territori en una fase en què la política no era democràtica, i per tant, si hi havia un tècnic que era més democràtic que els polítics que l'havien nomenat, quasi que tenia l'obligació de ser puntillista a l'extrem i de posar en cada punt que allò no podia ser tal cosa, que no podia ser altra cosa que un equipament. Això, que en aquell moment estava justificat, hauríem d'haver vist en algun moment, potser abans del que vam trigar a realitzar, que ja no era la bona manera de treballar en el territori, que havia de ser molt més liberal, molt més oberta i molt més indicativa. 14 upc3.pm 21/10/98 �FASE 1 Barcelona va començar a fer sense diners Decisions encertades Prestigi urbanístic Decisions héroïques: nou equip projectes Tria d'intervencions Plaça Trilla —» Via Júlia Velles fàbriques - instal·lacions —» Parcs Camí crític 1992 Passem a la primera fase. En la primera fase, decisions encertades: el prestigi urbanístic, la insistència en l'equip de projectes. Jo vaig tenir una gran baralla, ara ja puc dir-ho, amb l'Oriol Bohigas perquè ell volia tenir, no me'n recordo quants, però molts arquitectes en un equip de projectes nou, i els va tenir, en va tenir 13 que jo recordi, després de molta discussió. Però jo estava fent la reforma administrativa, com sap la Mercè Sala, i com que havia de fer la reforma administrativa i havíem de baixar de 15.000 funcionaris a 12.000 i fer moltes més coses que no pas abans, allò no casava del tot. Però finalment hi va haver una gran entesa, perquè es va tenir la flexibilitat pel seny de tothom de veure que la casa havia de baixar i algunes coses havien de pujar, i aquesta en va ser una. Es va formar un equip de projectistes amb llapis que no planificaven sinó que projectaven. Crec que va ser un gran encert. La tria de les intervencions, com ja he dit abans, la combinació des de la plaça Trilla fins a la Via Júlia o fins a l'estàtua del Viladomat a la República, a la plaça de Llucmajor. La conversió de les velles fàbriques i dels escorxadors i les estacions de trens en parcs i en instal·lacions, com la Sedeta. Sempre recordaré, i això és impagable, que el dia que es va inaugurar la Sedeta, com a escola i com a centre cívic, hi havia un parell de senyores que anaven al meu costat dientme que ho sabien tot, que coneixien allò, les finestres, i aquell passadís i em van dir: "Oh! és que nosaltres havíem estat treballant 40 anys de filadores, o de teixidores, a la fàbrica". "I ara què?". "Ara estem contentes perquè això és l'escola dels nostres néts". Aquesta emoció era molt especial: la ciutat que va anar recuperant espais d'aquesta ciutat atapeïda, 15 upc3.pm 21/10/98 �la de l'avara povertà que deia el Dante, que havia aprofitat fins l'extrem els pams quadrats per construir una fàbrica, una escola, unes cases, etc., i que de cop podia recuperar zones que havien tingut un ús i no en tenien cap! Les podíem recuperar intel·ligentment per fer parcs o per fer escoles, i la gent que hi havia treballat hi podia veure escoles pels seus néts. Aquesta és una emoció que moltes altres ciutats no han tingut i que nosaltres, una generació com la meva, i jo en particular, haurem d'agrair com una enorme fortuna quasi impossible de reviure. Les altres il·lusions que es viuran, que seran tan importants com aquestes, seran unes altres il·lusions, però no aquella. Després, el fet d'haver descobert molt aviat que per al 1992 s'havia de fer, primer de tot, un camí crític, que s'havia de trobar què és el que calia perquè el 92 fos 92, per a que el 92 fos possible. El primer estudi que es va fer en aquest sentit, d'en Josep Maria Vegara, va donar que el camí crític del 1992, de tot el que es volia fer pel 1992, era aixecar la via del tren, i per aixecar la via del tren se n'havia de fer una de nova. S'havia de completar la sortida de l'estació de França en direcció cap a Aragó i cap al Besòs. I per fer això s'havia de canviar un col·lector i per canviar aquest col·lector, a l'any 1984 em penso que va ser, s'havia de començar a treballar, de seguida, cosa que ningú no entenia: Què fan aquests aquí ara? -deien. Canviar el col·lector enmig del carrer Marina, quan al carrer Marina hi havia la paret del tren i no es veia què hi havia al darrere ni se sabia per què el carrer es deia Marina. Aquesta visió del camí crític penso que va ser absolutament fonamental. Errors possibles Alguns Peris Ronda del Mig semi -enderroc? Errors possibles d'aquesta època, pocs, en aquesta època pocs. Uns sí: alguns dels peris que es van fer, crec i ara ja puc ser molt provocatiu, van ser molt equivocats. Ens vam equivocar perquè els vam fer amb massa ambició. Crec per exemple que el peri del Case Antic no estava ben dimensionat en aquell sentit i el peri de Torre Baró tampoc. És a dir, i ara ho sabem, mal que ens pesa, sempre que un peri dibuixa il·lusions que van molt més enllà, (si van una mica més enllà està bé), però si van molt més enllà del que realment es pugui fer en una generació, en 15 anys, en 10 anys, són realment perniciosos perquè el que 16 upc3.pm 21/10/98 �fan és generar una decepció creixent. Els peris que no es poden realitzar, de seguida que triguen a realitzar-se i finalment es fan, són una mica com el cicle vital, però aquells que realment van tant més enllà del que es pot fer, que són tan ideològics i tan carregats de bona fe, i esdevenen, una cosa que mai no es farà o trigarà molt a fer-se, aquests provoquen cinisme i són una escola de desprestigi de l'acció pública, de la polis. Crec que a Torre Baró va passar una cosa d'aquestes, quan ens vam posar a dibuixar una vall aterrassada, amb unes terrasses magnífiques que mai no tindríem diners per finançar, probablement. I una colla de coses que després van resultar pràcticament impossibles. No havíem considerat prou que tots els habitatges que hi havia eren il·legals i inclús que per enderrocar-los necessitàvem el visat d'un arquitecte, que ningú no volia fer, que cap arquitecte col·legiat hagués volgut signar. I altres problemes d'aquest ordre. Al Casc Antic ens vam passar una mica d'equipaments i quan hi ha molts equipaments que no es poden fer també es produeix aquest efecte negatiu, en el sentit que es buida de vida una zona que lentament es va decandint. Això és el que havia passat en general a tota la Ciutat Vella. Un dia, a la Riereta, prop dels carrers Sant Jeroni i Cadena, una senyora de 90 anys em va dir que la seva àvia ja li havia dit que allò estava afectat i que no es creia res quan jo li vaig dir "doncs ara caurà". Són sensacions d'il·legitimitat que es creen, de no realització de les coses que es dibuixen. Crec que en algunes ocasions en aquella època vam fer aquest tipus d'error. L'enderroc parcial de la Ronda del Mig va ser un error? Molts arquitectes van considerar que s'havia de fer el gest simbòlic que Madrid havia fet quan es va carregar Pescalèxtric d'Atocha. A Madrid, quan van començar van fer un pla nou, s'hi van estar 5 anys, van perdre 5 anys. No van tenir més remei, no tenien el pla metropolità que nosaltres teníem i, per altra banda, van fer un gran gest, molt agraït, de carregar-se una obra, una obra que estava mal feta, probablement. Aquí, en canvi, els enginyers van defensar la Ronda del Mig, a Alfons X el Savi, i els arquitectes la volien enderrocar. I al final vam haver de fer la decisió salomònica o eclèctica de posar un economista que va estudiar el cost i el benefici i va donar que, efectivament, hi havia una part que s'havia d'enderrocar i una altra que no. Perquè la part de dalt estava al nivell de les cases, a la cota zero de les cases que anaven muntades cap al carrer Cartagena i en canvi la banda de baix no. Per tant la part de baix 17 upc3.pm 21/10/98 �d'aquesta ronda quedava penjada sobre l'entresol o el primer pis de les cases i els costos negatius, els beneficis negatius de l'existència de la part de baix d'aquest viaducte eren molt elevats. Al final es va tirar la meitat, es va quedar la part de dalt, es va tirar la part de baix i els arquitectes es van empipar, els enginyers també, i els economistes van aplaudir, probablement. Jo crec que no va ser un error, però m'agradaria saber, ja que estem aquí, quines són les reaccions que això finalment haurà provocat. FASE 2 Sobre un gran projecte : grans obres Decisions encertades 1985: Jornades de Sarrià: Les Rondes El Pla d'Hotels Encetar les inversions> culturals El Holding Procivesa Façana marítima Sobre la segona fase jo crec que les decisions encertades van ser: la de l'any 1985 a les jornades de Sarrià de construir les rondes, -també aquí va passar això que us he dit abans-. Uns senyors que vivien a Pedralbes, que feia molts anys que hi tenien la casa, amb el jardí o el que fos afectat per la ronda, volien fer uns arranjaments i em van trucar per preguntar si faríem la Ronda o no, i que suposaven que no. "Després de tants anys, d'abans de la guerra, això no es farà, no és farà..." Els vaig dir: "Mireu, d'aquí quinze dies us ho diré" I van riure. "Quinze dies? Per què quinze dies?" "Perquè estan reunits a Sarrià uns senyors que estan decidint si es fa o no es fa". I aquests senyors que eren en Parpal, en Torres, en Morales, en fi, tot el seu equip , van decidir que efectivament es feia, que es podia fer i que es faria. I jo els vaig trucar i els vaig dir: "Es fa". Es van indignar primer, després ho van admetre i finalment es van trobar solucions una mica per a tothom perquè el típic pactisme català dóna també per a això. Però la situació inicial era d'incredulitat respecte d'una decisió que va ser molt valenta i jo crec que molt encertada. El pla d'hotels, igual. El pla d'hotels va ser veure que efectivament Barcelona no seria competitiva si no tenia una qualitat d'hosteleria diferent, una capacitat de congressos 18 upc3.pm 21/10/98 �diferent i que això no es podia tenir perquè el tamany de la parcel·la convertible en hotel a Barcelona no donava pels grans hotels que necessitàvem i per tant, si no hi havia una intervenció pública, si no es posaven en joc les externalitats i el sector que les domina, que és el sector públic, que per a això serveix, doncs no ens en sortiríem. Per això, contra viento y marea vam tirar endavant el pla d'hotels, contra tothom, però haig de dir que, amb una certa complicitat, complicitat en el sentit positiu, d'una part dels hotelers que van dir: "No, no, nosaltres patirem per culpa del pla d'hotels, patirem, passarem bé l'any olímpic, patirem dos o tres anys i després anirem millor". I efectivament això és el que els ha passat. Ara, les taxes d'ocupació, amb un 40% més d'hotels, de cambres, són unes taxes d'ocupació molt més altes que no pas les que tenien abans. Encetar les inversions culturals en aquell moment: un altre encert. Crear el holding: crear un holding haig de dir que no va ser un encert nostre, la idea va ser nostra però l'encert va ser que el govern ens va dir que sí, i això és el més difícil. El que ara no trobem, per entendre'ns. Ja voldríem fer un holding ara, ja l'haguéssim volgut fer a l'any 1993 per fer el pla del Delta i el pla del Besòs o per fer el metro o per fer tot el que falta per fer i no es fa, ara. La sensació que jo tinc, és una mica que a Barcelona se'ns fa pagar l'èxit, això passa a la vida, quan un èxit es produeix, moltes vegades es produeix una retranca, una onada contrària. Aquesta onada contrària està durant ja una mica massa, perquè, és clar, això va ser a l'any 1992 i estem parlant de l'any 1998 i anem cap a l'any 2000, i per tant potser sí que ja hem pagat allò que havíem de pagar i, aquesta morositat, aquesta lentitud, aquesta falta d'il·lusió de tots els poders que estan a sobre de la ciutat, per crear els mecanismes tipus holding que haguessin pogut fer el pla del Delta, no s'entén, ja no s'explica i comença a ser realment enfadós. Jo crec que la ciutat s'haurà de posar una mica seriosa amb això. Bé, ho dic evidentment com a observador apassionat, però com a observador. Procivesa, tan criticada i tan benvinguda, va ser qui va fer que al carrer de la Riereta es pogués fer el que s'està fent, efectivament, la plaça Sant Jeroni-Cadena, cosa que va fer que l'amo de can Leopoldo es pogués morir sabent que al costat hi tenia el sol. Es va fer un forat i hi va haver gent que deia que s'estava estripant Ciutat Vella i el teixit antic de la 19 upc3.pm 21/10/98 �ciutat medieval sense criteri. No, amb molt de criteri, amb unes afectacions que ja hi eren: amb poca possibilitat, a més, de fer-hi res més que deixar decandir tot, en tot cas-. Més encerts: inclús la plaça Aliada/Vermell, tan rara, tan estrambòtica, que es veu artificial, a alguns els agrada, i jo em trobo entre aquests. I la façana marítima, de la qual no parlo perquè ja és massa conegut. Errors possibles Estadi Liceu Vall d'Hebró/La Clota? El Pla de Biblioteques Les Torres de Telecomunicacions? I com a errors possibles d'aquesta època: el famós de l'Estadi, en haver-se fixat una data molt abans dels Jocs, l'any 1989, per tenir-lo acabat, amb un compromís que feia obligatori de començar tant si plovia com si nevava, i va ploure, va diluviar, més ben dit. Sobre el Liceu s'havia d'haver aprovat un pla urbanístic abans, es va aprovar, estava en fase inicial, van venir unes eleccions i uns senyors van canviar el vot i van decidir que allò no es feia perquè n'hi havia quatre que tenien unes expropiacions i havien penjat uns llençols a la finestra. Van canviar el vot i no hi va haver majoria, no hi va haver sensibilitat ni per la dreta ni per l'esquerra, ens vam quedar sols, no hi va haver pla i es va cremar. No estic parlant d'efectes de cap mena, ara, històricament, si s'hagués aprovat aquell pla, hagués començat el procés de renovació del Liceu per allà on s'havia de començar, que era pel pla urbanístic i no a corre-cuita després amb l'incendi al darrere. Vall d'Hebrón la Clota, com aquest és un tema molt discutit per altres autoritats urbanístiques i arquitectòniques, no m'hi posaré. Jo no sóc tan pessimista, encara que comparteixo una mica tots els defectes, però hem de deixar una mica de temps al temps, desgraciadament, perquè ja m'agradaria que es pogués donar més vida a totes aquestes coses d'una manera automàtica. 20 upc3.pm 21/10/98 �El pla de biblioteques, que l'Oriol Bohigas sempre es queixava que no es feia, es va fer, però és cert que amb una morositat que no està tan justificada com la de les grans instal·lacions culturals. Hi ha un dubte, però és un dubte massa fràgil per haver justificat l'endarreriment, que és el dubte de: què seran les biblioteques l'any 2005? Però el fet que no sapiguem com seran, si serà millor llegir d'una manera o d'una altra, llibres o pantalles, etc., no justifica que no les fem, perquè últimament tots sabem que l'art està en convertir biblioteques de llibres en biblioteques d'internet, probablement, i Barcelona ha excel·lit en això. Per tant, tot i que és veritat que el dubte ha pesat sobre el no fer, probablement no ho justifica. Sobre les torres de comunicacions tothom té les seves opinions; n'hi ha una que està mal posada, es va posar 200 metres més ençà del que s'havia de posar, amb tota evidència. Segurament hi va haver una acció-reacció, i he vingut aquí a dir-ho perquè penso que és aquí on ho haig de dir, que té a veure amb els humors, amb l'orgull de l'autor, de la professió, etc. L'autor del pla i l'autor del projecte, que en aquest cas eren diferents, com és ben sabut. Segurament aquella torre, posada 200 o 300 metres més enrera, sortint per darrere del Palau Sant Jordi, a tothom li hauria semblat bé, perquè la torre és discutible, però té una forma inequívoca i, el temps ho dirà, és un senyal, un gest que assenyala Montjuïc des de molts punts i s'acaba fent familiar. Però també és veritat que trenca l'harmonia de les línies planes que dominen en el planejament, en el pla parcial, en el projecte en el sentit ampli de la paraula del que és l'Anella Olímpica. Per tant, aquí hauríem de reconèixer un error. Algú em deia l'altre dia que la torre de Foster està fora d'escala i fora de mida perquè, si la tapes, tornes a veure la muntanya, i en canvi veient la torre, no veus la muntanya perquè queda com un pessebre, -podríem dir-, la muntanya queda minúscula. A mi m'agrada recordar tanmateix que abans hi havia aquella torre horrible, que era blanca i vermella, a la dreta del Tibidabo. Recordo que el dia que vam acabar la torre de comunicacions de Foster, hi vam anar amb el Pep Borrell, vam demanar una clau anglesa i vam descargolar un cargol d'aquella torre que després va trigar dos anys a caure, per allò de les antenes, de les cobertures, i les freqüències... No va caure en el moment en què li vam treure el cargol. 21 upc3.pm 21/10/98 �Però no era solament aquella torre que havia de caure, eren totes les torres que havien de caure i, en efecte, han caigut moltes antenes, moltes: del Carmel, del Tibidabo, etc. És veritat que la torre de Foster està fora d'escala, que és una cosa que es discutirà durant segles -imagino-, però també és veritat que permet una cosa que mai més altres generacions no veuran, que és treure el bosc d'antenes que hi havia. Es més: la torre està a escala però no del municipi sinó de l'Àrea Metropolitana. FASE 4 2004 : Què hem de fer? CARTA, SEGLE XXI, EUROPA És possible que la Llei de Barcelona sigui la primera d'una sèrie europea de lleis especials de grans ciutats El 2004 es configura com la ocasió de llegir amb calma l'entrada en el nou segle després de les celebracions del 2000 (Roma, Londres, New York) Barcelona s'ha situat en una bona posició per a expressar l'Europa de les ciutats i les Regions. Passem a la quarta fase. És possible que la quarta i última fase la comencem amb la carta, amb un projecte per al 2004 i amb una bona posició europea. Penso que és possible que la llei de Barcelona sigui la primera d'una sèrie europea de lleis de ciutats. Tothom reconeix, cada cop més, que Europa és, sobretot, un sistema de ciutats, tal com es veu des del satèl·lit, que no cal inventar-se-la, que no és un concepte buit. Des dels satèl·lits es veu que aquí a Europa hi ha més llumetes que en altres parts del món. És un sistema més dens, més construït, més convencional, més culte, més car -més car de netejar, entre altres coses- però que dóna uns beneficis superiors als costos addicionals, aquesta és la hipòtesi, als costos de més que té. És la gran riquesa i el gran cost, també, d'Europa. Barcelona haurà estat en aquest període l'avançadeta, una mica, de les ciutats que s'han promogut més com a solució que com a problema. Ens havíem acostumat a sentir parlar de les ciutats com a problema i ara a mi m'emociona quan veig al Jaime Lerner, que era 22 upc3.pm 21/10/98 �alcalde de Curitiba i que després ha estat president del govern de l'Estat, dient al respecte de les ciutats educadores -que és un altre invent de Barcelona- que: "les ciutats no són el problema sinó el problema i la solució". I que són més la solució que el problema, i perquè són la solució, esdevenen problema. Però no hi ha solució fora de la ciutat i, per tant, més ens val que tinguin solució. Un dels elements que la meva experiència em porta a defensar amb cert apassionament és que les ciutats necessiten una llei. No hi ha cap llei general que sigui vàlida... la ciutat és una construcció massa complexa: els físics ho deuen saber millor que nosaltres, i deuen riure quan veuen que els polítics, els advocats, els arquitectes, els economistes no ens en sortim. Però és evident que la ciutat és una construcció que té una capil·laritat i una complexitat de la qual no es pot donar raó amb una llei nacional, per bona que sigui. Una nació que sigui sensible el que ha de fer, farà la llei de la ciutat, de les grans ciutats, i després, o al mateix temps, veure com es lliga la gran ciutat amb la comarca, amb la muntanya. Això Barcelona també ho ha fet, Barcelona ha lligat unes aliances amb els poders locals dels Pirineus, i ha tingut, evidentment, un respecte pel que és l'estructura del país com a país. Però és evident que el país com a país no anirà bé si els seus punts concrets, la seva ànima, les seves ciutats i els seus motors no funcionen com haurien de funcionar. El 2004 es configura com l'ocasió d'actuar un cop passada la bromera i l'apassionament del mil·lènium, que aixecarà onades de passió a Nova York, a Londres, a Roma i a tot arreu. Com deia l'altre dia el prepòsit general dels Jesuïtes a Roma, el Pare Koltenbach, el 2004 serà un bon moment, serà un moment en què tot això haurà passat i llavors es podrà llegir amb una mica de tranquil·litat el que realment està passant en el segle XXI. Aleshores es podrà parlar amb una mica de calma i de rigor. Barcelona, en tota aquesta línia, de cara a aquest futur està en una bona posició per expressar aquesta Europa de les ciutats i de les regions sense la qual nosaltres no aniríem bé. Moltes gràcies. 23 upc3.pm 21/10/98 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les fases de transformació urbana de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-08 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Urbanisme Planificació Infraestructures Cultura Description An account of the resource 23 p. amb esquemes manuscrits de PM. Conferència realitzada a la Fundació de la UPC. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Politècnica de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2765/19971028_ModelBarcelona_Eina_PM.pdf f9b52fedf3987af999f6576ffb1093bb PDF Text Text MODEL BARCELONA" Conferència a l'escola de disseny EINA. 28 d'octubre de 1997 Estimat Ràfols, Antònia Miserachs; estimats amics. Em trobo molt a casa meva, però tractaré de fer l'esforç de fer un discurs mitjanament acadèmic que és del que es tracta, puix que això és el començament d'un curs. Després hi haurà una mica de diàleg -perquè així també m'ho han demanat- i per tant, no faré més referències, en aquest moment precís en que som, en tot cas en el diàleg, i m'atindré al tema que se m'ha demanat, el model de Barcelona, si és que realment existeix un model. Doncs bé, probablement sí. Tot ens fa pensar que algunes de les coses que estan passant en altres ciutats europees en aquest moment -i potser inclus a ciutats d'una mica més enllà, té a veure amb algunes de les coses que en aquesta ciutat han passat en els darrers anys. En la mesura en què així sigui podem parlar efectivament d'una activitat modèlica, o d'una transformació modèlica, no en el sentit moral sinó en el sentit tècnic. Una experiència d'una ciutat que s'ha convertit, en certa manera, en un referent. Londres en aquests moments s'està llençant com la ciutat del segon mil·leni i en vol fer una gran celebració i em penso que té tots els números per aconseguir-ho. També Roma, en la mesura en què ha estat candidata per l'organització dels Jocs Olímpics i ho és amb èxit per la celebració que ningú no li pot discutir del Jubileu de l'any 2000. Però també Bilbao, perquè ha fet de la inauguració del seu gran Museu Guggenheim de Frank O. Ghery un element de reconstrucció de la identitat urbana. Ningú no dubta que el Bilbao posterior a aquest museu serà un Bilbao diferent. En primer lloc, perquè serà una ciutat coneguda, de la qual es parlarà, i no pas per noticies dolentes, sinó per noticies de caràcter cívic, de caràcter cultural, de caràcter positiu i projectiu. D'altra banda, perquè la forma impressionant d'aquest nou museu és ben segur que es convertirà d'alguna manera en la presentació de Bilbao davant del país i del món. i �Encara hi ha un seguit d'altres ciutats que d'alguna forma estan convertint el seu futur en un projecte que en alguns aspectes té a veure amb el que a Barcelona ha estat la transformació d'aquests darrers anys. Unes perquè converteixen l'esdeveniment en excusa o en argument de la seva transformació; unes altres perquè fan de la cultura un element urbanístic; unes altres, finalment, perquè fan de la complicitat entre el sector públic i el sector privat com diríem ara -o entre la ciutat i el ciutadà com diria Aristòtil o com diria qualsevol-, una arma important o un principi important de l'acció en aquesta ciutat. Efectivament, si comencem a preguntar-nos en què consisteix el model Barcelona, aquests elements que hem anat trobant d'una forma una mica desordenada, reflectits en altres ciutats, els podríem ordenar, i els haurem d'ordenar; crec que serà una obligació fer-ho. Serà una obligació per nosaltres convertir l'experiència d'aquests anys en alguna cosa (amb això no vull dir que s'hagi de momificar, s'hagi de convertir en un model per no tocar) perquè la seva transformació futura -que ha de seguir i que està seguint, i es veu i es nota-, necessitarà d'una certa codificació del seu passat. I a més, perquè, no ens enganyem, una de les coses que Barcelona pot exportar (hi ha moltes coses que Barcelona no té i només cal passejar-se una mica pel món per veure-ho), tanmateix n'hi ha una que sí que tenim i que per tant haurem d'aprofitar, serà la codificació d'aquesta experiència, que d'alguna manera és exportable, que és repetible, que és vendible en el bon sentit de la paraula. Parlem d'algunes de les característiques que probablement s'hauran de fer servir, i m'imagino que serà un procés que durarà un parell d'anys com a mínim (em refereixo a aquest procés de codificació del que és el model Barcelona.) De bell antuvi el que se'ns acut, i vull compartir amb vosaltres, és la idea que en primer lloc la complicitat pública i privada, la complicitat entre ciutat i ciutadà, ha estat un element fonamental. La meva interpretació és que aquesta complicitat es deu a molts factors que no es poden resumir breument, però si haguéssim d'esmentar un element més destacat, probablement seria el fet històric: el fet històric que Barcelona ha estat una ciutat a la qual li han prohibit d'existir totalment durant quaranta anys -durant la dictadura franquista-; una ciutat d'alguna forma aleshores símbol de la resistència d'aquella dictadura, símbol per a propis i per a estranys. Aleshores va anar pensant en el seu futur d'una manera quasi diria 2 eina.doc 21/05/98 �exhaustiva i metòdica, en el camp de l'urbanisme, els arquitectes, els urbanistes, en el camp de l'economia, en el camp del paisatge, en el camp de la cultura. Alexandre Cirici i Pellicer va començar a pensar com hauria de ser un museu d'art contemporani que no va poder fer. Els planificadors van començar a pensar com havien de ser les rondes, que no les van poder fer: no van tenir ni l'esma, ni els diners, ni el coratge polític, ni potser inclus la necessitat de fer-les. L'Escola d'Arquitectura va anar produint els seus esquemes i les seves idees. D'aquesta manera, quan va arribar la democràcia tot estava d'alguna manera preparat, era com una fruita madura, només s'havia de sacsejar una mica l'arbre perquè la fruita caigués, i el sacseig van ser les eleccions democràtiques, el sacseig va ser el fet que Barcelona tingués una governació democràtica. Jo aquí vull, no políticament, sinó acadèmicament, fer un homenatge a Narcís Serra, que va ser el primer alcalde, i per tant, qui va donar el to i el La que després tots els altres vam seguir. Tots, vull dir, no només els qui estàvem a l'Ajuntament, sinó també tots aquells personatges de la ciutat i els ciutadans que van contribuir a través d'aquesta complicitat a transformar la ciutat. Però primer, qui va haver d'inventar-se una nota, cantar-la i arriscar-se a equivocar-se o no, a fer un gall o no fer-lo, aquest va ser Narcís Serra, i no va fer un gall. No va fer un gall, i aquesta seria la segona característica que voldria esmentar, perquè va entendre que sense diners -perquè no n'hi havia- el que s'havia de fer eren coses de molta qualitat però molt petites (l'urbanisme de sargidora com va dir en Narcís). En això va tenir el coixí, diguem, la possibilitat de tirar mà d'una teoria ready-made com diuen els anglosaxons, que ja estava feta, sobre les ciutats i l'urbanisme, i sobre Barcelona en particular, que deia que el que s'havia de fer era monumentalitzar la perifèria i higienitzar el centre. Una teoria, doncs, que van desenvolupar l'Oriol Bohigas i tota l'Escola d'Arquitectura durant uns anys, hereva d'alguna forma del Noucentisme i, mes enllà del Modernisme, i que ens venia a dir que Barcelona havia de ser gran però al mateix temps havia de ser ordenada. I aquesta ordenació havia d'aconseguir-se, per una banda, per no donar per perdut mai un pam quadrat de ciutat i menys en el centre, en el centre degradat; i en segon lloc, per donar de nou o donar per primer cop als anomenats suburbis, a la ciutat que no era ciutat, la dignitat de ciutat. 3 eina.doc 21/05/98 �I de fer-ho, no només sobre la base d'inversions econòmiques i d'inversions inclús diria tècniques, sinó també a base d'inversions culturals, a la base de tenir la capacitat de simbolitzar la ciutat en la perifèria, de fer dissenys de gran qualitat. I us asseguro que un dels primers dissenys dels temps de Narcís Serra que va portar més treball i més feina, que va ser tractat com una autèntica joia, no solament com un disseny arquitectònic urbanístic funcional, sinó com si fos una obra d'art -i és una obra d'art-, és la via Júlia. Ara que estic a Roma parlo d'aquestes coses amb una altra visió. La via Júlia era una de les vies romanes que aquí van arribar, i havia estat sempre un carrer pràcticament sense personalitat, un desnivell més que un carrer, un desnivell de banda a banda enormement important que feia que aquell autobús que es deia "l'R" de Roquetes anés fent bots per sobre la via com el tramvia de Mataró, com diu la cançó. Doncs bé, allí els serveis urbanístics de l'Ajuntament van fer una autèntica obra d'art. Van estudiar cada una de les entregues, com diuen en el llenguatge dels moderns poetes que són els urbanistes per designar el punt en el que la línia construïda es troba amb el relleu preexistent. I ho van fer d'una forma que casava efectivament la pendent lateral amb la pendent del propi carrer en el sentit descendent, i van aconseguir una obra d'art que el poble va interpretar immediatament com a seva. Va interpretar que efectivament la via Júlia era el Passeig de Gràcia del pobre, de l'obrer, del treballador i que finalment els suburbis de Barcelona tenien el seu passeig, tenien un lloc on avui encara si hi aneu és emocionant de veure com està constituït com una autèntica fàbrica de ciutadania. Allà és on els codis urbans de tota aquella zona de Barcelona s'identifiquen, allà és el centre: com diuen ells "ara ja no hem de baixar a Barcelona per comprar" allà és on tenen les compres de prestigi, d'un cert prestigi, les reunions socials i meetings polítics per descomptat, que són una festa en cada una de les campanyes electorals que hi ha. Bé doncs, complicitat i, per altra banda, qualitat a baix preu, que era un preu molt elevat des del punt de vista del valor perquè darrera hi havia tota una tradició que com he dit s'havia anat acumulant per fer possible aquestes petites obres, no enormement cares, però que deien a la gent alguna cosa que va ser absolutament necessària per fer després la gran transformació, que era: "us hem entès i no abusem, sinó que el que fem és un 4 eina.doc 21/05/98 �urbanisme perquè l'entengueu". Quan la gent va entendre l'urbanisme que s'estava fent a baix preu, (i citaria com exemple una qualsevol de les places de Grràcia que aleshores es van fer -la més menuda de totes, la plaça Trillas-), com una prova de qualitat i una pista d'esperança, això va fer que la gent pensés que finalment aquests que havien entrat, demòcrates i més o menys joves, barbuts alguns, era una gent de la que et podies fiar perquè estaven fent coses que servien, que no eren la solució de tot però que ho podrien arribar a ser. Penseu que en aquell moment hi havia aquella expectativa immensa que tot havia de canviar, que la democràcia era una vareta màgica que ho havia de transformar tot, i tot no s'estava transformant. Era el moment del "desencanto". No sé si recordareu la premsa d'aquella època, imagineu-vos el Tele-Exprés o qualsevol diari d'aquell moment. Doncs bé, parlem del "desencanto" que venia d'uns primers anys de transició democràtica que no duien massa a res, i vet aquí que de cop i volta hi va haver alguna cosa que sí duia a un lloc, a una certa qualitat i a una certa reconciliació de la ciutadania amb la ciutat a través del disseny urbanístic i dels serveis socials -dels quals no he parlat però que van ser tan importants-, dels serveis personals que teníem aleshores com el propi urbanisme. Va ser això el que va permetre després el tercer element, que és la gran transformació. La gent no s'hauria apuntat a la gran transformació si no hi hagués hagut aquestes pistes de complicitat inicials, crec jo. I la gent les va acceptar. A Berlín durant tots aquests anys en què nosaltres vam fer el que vàrem fer, no van poder traçar un quilòmetre d'autopista. Ara potser podrien, perquè els ha caigut al damunt el fet abassegador de ser la capital d'Alemanya. Berlín s'ha convertit ara no en una ciutat que es transforma sinó en una nació que transforma una ciutat. Això que no m'ho senti dir l'alcalde de Berlín, però Berlín ara és un projecte nacional. Barcelona també ho va ser i després ho direm, és una quarta característica: Barcelona és la capital d'una cultura, i per tant, no és només una ciutat que es fa, sinó que es fa i representa alguna cosa més, i per tant admet uns inputs i uns factors, unes aportacions, que van més enllà de la pròpia ciutat. En el temps en què una ciutat normal com podia ser el Berlín dels anys setanta no era capaç de fer mig quilòmetre de ronda perquè els verds hi estaven en contra, o els veïns, o perquè no 5 eina.doc 21/05/98 �hi havia diners, o per raons polítiques, o per les raons que fossin, en aquest mateix temps a Barcelona es va forjar l'aliança que va permetre que es fessin trenta quilòmetres de ronda, no perifèrica sinó interior (perquè aquest és el secret de la Ronda: que és interior). Jo ara visc sobre una ronda, a Corso Itàlia, que és una de les rondes de Roma, i és un desastre el soroll que fa. És veritat que hi ha trossos de la ronda de Barcelona que encara tenen problemes d'aquest estil, però fixeu-vos que a les rondes de PAcebillo -que són una gran inversió-, hi ha una fusió de la potència del disseny amb la qualitat, quelcom que havíem heretat d'aquesta primera fase, amb la seva preocupació enormement sentida pel disseny modest. Crec que està caracteritzat per aquesta mena de sobreposició, molt explícitament en un tram, per aquesta mena de voladissos que hi ha a sobre, que a mi m'enamoren perquè és realment l'aprofitament de l'espai fins a l'extrem. D'aquesta falta d'espai els catalans en fan realment, i els barcelonins en aquest cas, un art; com sobreposar en un espai molt petit una colla de funcions, fent-les totes elles possibles: l'habitació i el transport al mateix temps. Aquella via Favència, una altra d'aquestes vies romanes que teníem que eren un barranc, efectivament s'ha convertit en una via que fa una funció important. Tot això no hauria estat possible, reitero, probablement, si la gent no hagués entès que aquelles obres no es feien per fer-les, sinó perquè les feia una gent que sabia que el que feien calia, i que no tenien mai un sobredisseny. I d'altra banda, diguem-ho tot, perquè hi havia un moviment de veïns impressionant que si et passaves de curt doncs t'ho imposava. I les rondes van ser aquest compromís de mesos i mesos de discussió amb uns veïns que volien molt més túnel, molta més cobertura, fins que es va arribar a un compromís quejo penso que és un compromís, tornant al títol de la xerrada, modèlic. Hi ha, d'altra banda, equilibri social. El fet d'haver aconseguit mantenir la diversitat en el centre històric ha estat important. Dic perquè: els centres històrics de les ciutats europees de la postguerra s'han especialitzat, o bé en població de la tercera edat (això totes una mica), o bé en població immigrada (algunes), amb una certa degradació de la qualitat de vida, dels estàndars de netedat, dels serveis, de la seguretat, etc. 6 eina.doc 21/05/98 �Aquest és un perill que a Barcelona existia i no només existia, sinó que es va desfermar. Hi va arribar a haver una situació de degradació molt forta: recordem l'any 84, el moment en què la gent va arribar a identificar (no només a Barcelona, però a Barcelona també), la democràcia amb la inseguretat. Cosa que els que no tenen gran afició per la democràcia, o inclus diria per la política, tendeixen a utilitzar molt sovint: la democràcia significa una pèrdua de referents, equival a un "campi qui pugui", on tothom fa el què vol, i per tant, "lògicament" ha de venir la brutícia, ha de venir la delinqüència, ha de venir la inseguretat. I bé, aquesta inseguretat, i aquesta és una característica del model d'aquesta ciutat o de la transformació d'aquesta ciutat en aquells anys, no era combatible només sobre la base de les forces de seguretat. El que calia fer per combatre aquella inseguretat, aquella anomia, aquella falta de sentit de la ciutat central, en què en moltes ciutats ha acabat consistint el centre, en moltes ciutats americanes però també algunes d'europees, era utilitzar totes les eines al mateix temps, totes les que teníem: les econòmiques, les culturals, les urbanístiques per descomptat, i les policials. Normalment a un urbanista se li parla de seguretat i de forces policials i s'esvera, a un assistent social se li parla d'urbanisme i diu que no serveix per a res. Bé doncs, el secret de Barcelona va ser, penso, saber posar al servei d'una política específica, d'un tros de territori, per tant d'una política territorial, totes les eines alhora. Això un estat no ho pot fer, i quasi diria que una autonomia tampoc, perquè són massa grans. Perquè sent tant grans s'han d'especialitzar, han de tenir ministeris que només tractin o de sanitat, o de seguretat, o d'obres públiques. Però el que no poden és tenir una persona que comandi al mateix temps totes aquestes eines. Una ciutat ho pot fer, i més que una ciutat quasi diria un districte d'una ciutat que se sap capaç de fer-ho. El que es va fer a Ciutat Vella va ser justament això: posar en mans d'un sol, no dic d'una sola persona però sí d'un sol grup de persones (i d'alguna persona molt en particular, i aquí he de citar l'alcalde Joan Clos, que va fer les seves primeres o segones armes municipals justament en aquell territori); dèiem, posar en les seves mans tots els mitjans que teníem i inclús aquells que potser no teníem. Així, vam fer una empresa que es va dir Promoció Ciutat Vella, que molts encara des de la dreta i des de l'extrema esquerra m'imagino que deuen discutir i encara consideren quelcom pecaminós, perquè no s'adiu exactament amb què és una empresa ni amb que és un Ajuntament. És una empresa que fa habitatge 7 eina.doc 21/05/98 �efectivament, que fa rehabilitació, però que també és capaç d'entendre's com a empresa pública o mixta, en la què tenim majoria, però en la qual una colla d'empreses de servei públic i financeres hi estan com a socis perquè hi tenen un interès, perquè de la millora d'aquell barri se'n deriva que els rebuts de l'aigua o de la llum es paguen, diguem-ho clarament. I bé, aquesta empresa va ser capaç, al carrer Jovellanos -per exemple- de posar-se d'acord amb els comerciants perquè ells paguessin una part de les obres, que en l'altra part eren finançades per ella mateixa. Aquesta possibilitat de posar-ho tot en la mateixa mà sobre un territori donat és el que distingeix una ciutat d'un altre qualsevol nivell de govern. En què és diferent una ciutat d'una nació, d'una nacionalitat autonòmica, d'un estat, d'Europa? És diferent en això, en què hi pot haver un mando, una governació, un leadership que sigui territorial i multisectorial. S'ha de posar la divisió funcional o sectorial de les actuacions sobre aquest territori en una sola mà per tenir una política de rehabilitació total del territori, inclosa -com he dit- la política cultural, la universitària, la de localització d'equipaments, la de reanimació comercial, les rebaixes fiscals i les subvencions compensatòries d'impostos a aquells veïns, propietaris o comerciants que col·laborin en aquesta feina. Tornem, doncs, a la complicitat, perquè acaba sent un element del model. Podem parlar d'algunes de les campanyes que s'han fet en aquesta ciutat, com "Barcelona, posa't guapa", que va començar la Mari Sampere, (quan la campanya encara no es deia així), amb una escombra a les Rambles, tractant d'induir els veïns a que fessin el mateix. Amb una gran ingenuïtat per part nostra, segurament, però amb una certa tossuderia que va fer que finalment i gràcies a personalitats importants de la ciutat, que van entendre que allò s'havia de fer i que van admetre que la publicitat no era dolenta, que era bo que un gran pintor sortís al costat d'un anunci, dient "Posa't guapa" (quan semblava una paraula com feta per a usos de poca categoria). I tanmateix la ciutadania va entendre que això era important, que era un gest d'humilitat de la ciutat, dels artistes i de les personalitats de la ciutat, perquè ells estaven interessats també en què la ciutat canviés de qualitat. És cert que tot això no tindria probablement uns efectes positius, uns resultats tan espectaculars com es diu -i crec que és cert- que s'han donat en aquesta ciutat, si no fos 8 eina.doc 21/05/98 �perquè hi ha aquest altre element d'un cert imaginari col·lectiu compartit que va més enllà de la ciutat; si no en féssim esment faríem trampa. Barcelona està jugant a representar Catalunya. Catalunya és alguna cosa més que una ciutat, és una cultura nacional que ha estat oblidada històricament, i en aquesta vitalitat de la ciutat hi ha, d'alguna forma, una representació de la vitalitat de tot un país que se sent representat. Fa quinze o vint anys les comarques no baixaven a Barcelona, es perdien. Al pagès de Rupià 0 al pastisser o a qui fos, probablement li semblava que agafar el cotxe i ficar-se a Barcelona era perdedor, era horrible, i que més valia no acostar-s'hi. I ara, en canvi, els divendres a la nit veieu que hi ha molta gent que entra, quasi tanta com gent que surt, perquè efectivament Catalunya ha adoptat Barcelona com la seva capital. I ho ha fet no perquè els llibres ho diguin, perquè els llibres d'escola obliguin, o perquè hi hagi una llei -com aquesta que es volia fer de l'himne "nacional" tan divertida- que digui que t'has de quadrar davant de Barcelona o que hi has d'anar una vegada cada tres setmanes. No obstant, vénen un cop cada tres mesos potser, o cada tres setmanes. I vénen perquè consideren que Barcelona representa el país, i això s'ha produït, per tant, no per decret, sinó justament per una mena de mútua entesa entre la ciutat que representa i les ciutats o les comarques representades. Després podríem parlar de les rondes i altres grans obres, i amb tota certesa hauríem de parlar dels Jocs Olímpics, però no vull parlar dels Jocs Olímpics perquè em fa l'efecte que si ens concentrem només en això, que és el nom de la cosa, no estaríem parlant de la cosa. Jo us he parlat de la cosa i de les seves característiques, del fenomen, del que ha succeït, de les seves lleis internes, i no pas del seu envoltori, del fenomen que li dóna nom, encara que és enormement important. Perquè una altra cosa que hem descobert aquests anys en aquesta ciutat, crec, és que les coses s'han de fer i a més a més s'han de dir. Que la gent no accepta només la transformació si no va acompanyada de l'explicació i l'argument de la transformació. 1 vet aquí que els Jocs Olímpics van ser l'excusa perfecta. He explicat mil vegades i alguns de vosaltres suposo que estareu avorrits de sentir-ho, però quan un dia entrant a la Monumental a un concert de Miguel Ríos amb el meu nano (que ara té disset anys i que aleshores en devia tenir cinc o sis, perquè el portava a coll) se'm van tirar al damunt uns 9 eina.doc 21/05/98 �venedors de sandvitxos que protestaven perquè la Guàrdia Urbana no els deixava estar venent a la porta de la Monumental; doncs bé, finalment aquesta discussió, amb crits, va acabar quan el senyor que portava la manifestació, la persona que anava al davant, em va fer l'ullet i em va dir, "Què? Ho tindrem o no ho tindrem?". I es referia, no cali ni dir de què es tractava, es referia als Jocs Olímpics; i li vaig dir, amb la mateixa complicitat, que ho tindríem. Els Jocs eren l'excusa perfecta per la complicitat. Aquesta complicitat no es va produir només pels Jocs, estava produïda per aquest procés anterior que he dit: de serveis personals, de serveis socials, de seguretat, de bon disseny, de bona ciutat, d'espai públic, etc. Però sense els Jocs no s'hagués pogut manifestar de la mateixa manera, perquè els Jocs van ser la festa d'aquesta transformació i l'excusa perfecta per a celebrar-la. És com si tu has arreglat la casa i un dia necessites convidar els amics perquè la vegin. Doncs bé, els Jocs van ser el dia que Barcelona va convidar el món: "Passin, passin i vegin el piset". Com a la vida de les persones, la vida de la ciutat segurament necessita d'aquestes festes per poder-se ensenyar. Hi ha aquest narcisisme mínim que tots necessitem per viure, encara que a vegades n'abusem. En tot cas, Barcelona va fer servir aquesta ocasió també d'una manera probablement exemplar. Almenys així ens ho han dit després. Jo us diria que finalment, i això ja és una qüestió més de present i quasi de futur que no pas de passat, la preocupació per la logística i per l'estratègia ha estat fonamental en aquest model. La preocupació perquè no s'assequin les deus del creixement, de la vitalitat, que no falli per enlloc l'equilibri; perquè podria passar que tinguéssim una ciutat perfectament dissenyada, per exemple, i inclús ben finançada, culturalment robusta, però que si no té una bona connexió telemática o ferroviària amb el centre d'Europa, d'aquí uns anys ens podríem trobar que lentament, i amb una qualitat de vida extraordinària i amb un narcisisme absolutament satisfet, la ciutat lentament i sense adonar-se s'anés enfonsant. Aquesta preocupació hi ha estat sempre, hi ha hagut sempre aquest doble pensament de projectar i pre-projectar els fets posteriors. Abans dels Jocs Olímpics es va fer el "Pla Estratègic 2.000" per tractar d'aguantar l'estrebada immensa de la desmotivació que podia venir després de la festeta. És com el dia que has de recollir les cerveses i netejar el terra, i 10 eina.doc 21/05/98 �tot està brut, i no tens cap festa per davant fins molt més temps després. Barcelona va saber en un moment determinat llançar-se a projectar l'any 2.000 quan encara estàvem al 90, i per tant, abans del 92. Altres ciutats han tingut una estrebada immensa que les ha enfonsat després. Bé, potser no podem dir enfonsat perquè les ciutats no moren. Des de fa bastants segles no n'hi ha que morin, ni Hiroshima que se la van carregar del tot no ha mort. Però hi ha ciutats que han patit moltíssim després de grans avançades, i jo crec que aquesta ciutat va saber pre-pensar el futur en un moment adequat, amb una estratègia, i aquí el que va ser realment emocionant va ser veure com la complicitat funcionava a la pràctica, no només en el terreny de la il·lusió o en un moment determinat, sinó amb una certa continuïtat que, quejo sàpiga, no s'ha perdut, sinó que aquest tipus de plantejament com ara el Pla Estratègic segueix tenint un públic fidel. La ciutat de Barcelona ha après a guanyar-se la vida com a ciutat. No espera res de ningú, i quasi diria que ni tan sols de Catalunya, en aquest sentit, perquè de Catalunya ha tingut la significació, que és impagable ( sense això no haguéssim fet tot el que hem fet, ja ho he dit). Però no des de la Catalunya oficial, que de fet s'ha mirat tot això amb una certa parsimònia i amb un cert escepticisme, inclus de vegades amb una certa reticència. Però Barcelona crec que ha sabut, i això ha de formar part del model, sinó no seríem justos, ha sabut que la vida, o se la guanya ella mateixa, o ningú no li donarà. Bé, això és el que fa, i acabo, que avui Barcelona pugui dir a les altres ciutats "juguem a aquest joc". Totes les ciutats d'Europa haurien de poder tenir llur projecte, i el tenen; totes les grans ciutat d'Europa haurien de poder tenir llur llei, i no la tenen. Londres la té en aquest moment, Londres té ja un green paper -que a Anglaterra vol dir que hi haurà una llei al seu moment-, que diu que es constituirà el G.L.A., no el G.L.C. que existia abans, el Greater London Council, pero sí Greater London Assembly o Authority, amb un alcalde metropolità que serà purament estratègic, logístic (purament, però purament és molt.) Crec que Barcelona ara pot dir a aquestes altres ciutats amb les que ha compartit el pa i la sal d'uns anys interessants (premonitoris del que seran els grans canvis del segle XXI) "juguem 11 eina.doc 21/05/98 �al joc", juguem al joc d'una Europa entesa com sistema de ciutats, en el que cada ciutat tingui la pròpia llei. No que no hi hagi cap altra llei: sense les lleis de l'estat no aniríem enlloc. Els estats han representat el progrés des del segle XVIII i des de la Revolució Francesa. Sense això no hi haguessin hagut ni comunicacions, ni escola pública, ni nivells mínims de salut pública, ni millora de la salut de les persones que formen la ciutat, de la salut física i de la cultural. Però és ben evident que els estats, que han garantit això, ara estan superats d'alguna forma per dalt, perquè si volen seguir sent estats i garantint totes aquestes coses que han garantit fins ara, han de crear una moneda entre tots, una de sola (els europeus em refereixo). I si volen que hi hagi salut, i que hi hagi seguretat, i que no hi hagi narcotrafic 0 terrorisme o especulació monetària (com ahir, com aquests dies) s'han d'ajuntar. Els estats no poden seguir existint com a tais i pensant que ells són els que ho garanteixen tot. Ho saben, però per altra banda està passant que per sota hi ha gent que els està dient "no cal que ho feu tot, no només allò pel qual us heu d'ajuntar entre tots per poder-ho seguir fent, política monetària, etc., no fareu,... sinó que altres coses tampoc les fareu perquè les farem nosaltres", i les faran les ciutats, probablement. En aquest camp, Barcelona avui està dient a les altres ciutats -em refereixo a Barcelona com a experiència de tots aquests anys-, els està dient: "juguem al joc de les ciutats", aquesta mena de joc no de monopoli precisament, sinó de tot el contrari. El joc de la competència i la col·laboració. Aquest és el joc a què juguen les ciutats europees. Els altres continents, tots molt respectables i admirables, segurament millors que no pas l'europeu en molts sentits, hi ha una cosa que no tenen cap d'ells: un sistema de ciutats com Europa. Un sistema de ciutats com l'europeu, que (des del satèl·lit ho deuen veure) és molt més atapeït que tots els altres. És enormement car. És com si tinguessis una casa barroca en lloc d'una casa funcional, on a cada racó hi ha una joia que l'has de netejar cada setmana, suposem, i s'han de fer obres sovint perquè tot estigui tal com ha d'estar. 1 tanmateix, tot i amb aquests costos, els beneficis que dóna aquest sistema de ciutats són més alts que els costos. És a dir, és un sistema car però molt més productiu. Es paga els seus costos, la seva carestia, i encara dóna una mica més. Això s'aconsegueix i s'aconseguirà mantenir, si hi haurà un triangle universitat-ciutat-empresa que funcioni. Aquest triangle que Barcelona una mica en aquest moment està proposant és el triangle Universitat (el 12 eina.doc 21/05/98 �coneixement com diu l'alcalde, de la ciutat del coneixement parla ell), Universitatconeixement per una banda; ciutat, l'acció pública de tots junts, l'Ajuntament, la ciutat; i d'altra banda l'empresa. L'empresa no entesa només com els empresaris, sinó com empresaris i treballadors, l'empresa com aventura, com a risc, que és una de les coses que a vegades en aquesta ciutat ens falta. I acabo aquí deixant un punt picant, un punt interrogant: si tindrem prou capacitat de risc. Perquè si no la tenim, anirem tirant de veta del nivell de capital acumulat que tenim i de la qualitat de vida que hem aconseguit, lentament decandint-se perquè ens faltarà l'aposta que cal. Si no la fem anirem decandint, i si la fem i la guanyem, només apostant fort aconseguirem mantenir o inclus millorar el nivell. Aquesta ciutat té un sol perill, probablement, o un gran perill, i és que s'hi viu molt bé. I ho dic tenint en compte que hi ha gent que viu molt malament, però diguem que inclús aquesta gent que viu malament té més a prop un exemple o una esperança de poder millorar. Ho diria urbanísticament, ho diria culturalment, i ho diria socialment i econòmicament, més que en altres ciutat, no molt més però més que en altres ciutats. I el gran perill d'una ciutat que visqui bé és que s'hi acostumi, que es pensi que ho té per dret diví -i no ho té per dret diví-, que s'oblidi d'aquella veritat inicial que hem dit, que ens ho hem de guanyar. Hi haurà esperit de risc? Hi haurà capacitat de trencar motlles, de substituir les coses que caldrà substituir, de canviar-les, de trencar determinats ídols, d'oblidar determinats protagonismes? Sense aquest oblit, sense aquesta capacitat de transformació, la vida que ha d'omplir els nostres carrers i les nostres universitats i les nostres empreses, no sorgiria. Per tant, acabo amb una demanda, una mica, no diré iconoclasta, però sí una demanda d'una certa capacitat de trencar motlles, de no respectar tot el que està adquirit com a veritat i que comença a deixar de ser-ho. Acabo amb aquestes paraules, agraint-vos per altra banda la vostra nombrosa presència que em fa enormement feliç. 13 eina.doc 21/05/98 �TRANSCRIPCIÓ. PREGUNTES INAUGURACIÓ CURS EINA NOTA: En molts casos la pregunta no se sent bé o es perden moltes paraules. Quan és així he provat de fer-ne un resum, que potser no coincideix exactament amb el que es va dir. Pregunta Si em deixeu començar, amb el vostre permís. No sé si referir-me al ciutadà Maragall, en el cercle més pròxim a l'amic Pasqual, o a qui jo sempre tindré en el meu cor, que és l'alcalde. El nostre alcalde, l'alcalde de Barcelona. Jo crec que avui més que venir a ferte preguntes, estàs aquí per estar amb nosaltres, i per escoltar-te, més que fer-te preguntes, que ja n'has respost moltes en aquests anys de ser alcalde de Barcelona. Però has parlat d'alguns aspectes com la complicitat, aquesta complicitat sense la que Barcelona no seria el que és, i una mica estava pensant que Eina també és còmplice d'aquesta història. L'època de la resistència de finals dels anys 60 - principis dels 70; l'època de l'expansió en els 80, parlo d'Eina, ... l'expansió dels anys 80 - principis dels 90, i una mica la consolidació actual que correspon paral·lelament amb la història de Barcelona, la història recent de Barcelona... Voldria doncs... més que preguntar-te, que ens parlessis d'aquestes complicitats: la d'Eina que és la nostra, però també la d'altres institucions que han jugat aquesta carta, han confiat en l'Ajuntament, han confiat en la ciutat, i que han aconseguit grans èxits. Resposta - Eina és un cas que si no fos per pudor, que m'ho impedia, hauria pogut posar com exemple de tota aquesta complicitat. I us explico breument -per a la resta del públic, no per tu ni per vosaltres- la història de com es va refer això. Aquesta és una finca dels Sentmenat que el Director d'Urbanisme, en aquell moment en Busquets, va singularitzar com una cosa que la ciutat havia de preocupar-se que no es perdés, i amb un esforç important en un moment en que els "quartos" no sobraven (mai no han sobrat), amb un esforç important va aconseguir, penso que va ser de la família, una opció de compra. Ens vam quedar tranquils perquè vam pensar "això no ho tiraran". Vet aquí que un bon dia ens vam trobar un gran promotor de la ciutat que ens va dir: "Què voleu que faci a can Sentmenat?". "Que volem que facis? No faràs res perquè tenim una opció de compra", "No, vosaltres heu firmat una opció de compra amb una societat anònima, no?". "Sí, bé, 14 eina.doc 21/05/98 �amb la família, que van constituir una societat...". "Doncs és que jo tinc les accions d'aquesta societat". Veieu com aquesta complicitat, aquestes aventures i aquests projectes que han sortit bé han tingut tots ells els seus moments de suspens. I aquest va ser important perquè ens va semblar que havíem perdut la partida, o més ben dit, que la podíem perdre. Però finalment no va ser així, perquè aquest promotor es va convèncer de seguida que la voluntat de la ciutat era molt important en aquest punt i que, per tant, no podia fer segons què. Finalment l'acord a què es va arribar va ser un acord honorable que va permetre que això es mantingués. Amb tot això estàvem només al 10% del que s'havia de fer, l'altre 90% el vau fer vosaltres. Que era trobar o aconseguir que hi hagués el protagonista ciutadà, no ciutat, sinó individual, societat civil, empresa, institució singular, que fos capaç d'assumir això i viure-ho, dotar-ho de vida. Perquè de cases meravelloses que la falta de vida interna destrueix n'hi ha per tot arreu. I allò important en aquest esforç de complicitat ha estat això: un promotor que hagués estat capaç en altres circumstàncies de desfer-ho tot i que no ho va fer; un Ajuntament que, evidentment, va pressionar perquè això fos així i que va arribar a un acord urbanístic honorable respecte al desenvolupament de la finca; i finalment -i això és el més important- una ànima que éreu vosaltres, que volíeu ensenyar disseny i que volíeu fer-ho en un lloc digne, que salvàveu a l'hora, i que ha donat lloc a aquesta petita joia, una més de les moltes que aquesta ciutat ha anat fabricant durant aquests anys. Crec que la ciutat us ha d'estar agraïda perquè sense el vostre protagonisme això no hauria estat possible. Pregunta Si la Fira es volia quedar a Barcelona no s'hauria pogut fer la formula que fan a Lisboa, on per l'Exposició que preparen, aprofiten una part de l'Exposició i després ja tenen la infrastructura de la Fira feta... O bé guanyar terrenys al mar, cosa que ara es farà al Pla Besòs, al Delta del Besòs, o a la Vila Olímpica? De l'esplanada que hi ha al davant de l'Hotel de les Arts, que va ser una iniciativa municipal per fer el Palau de Congressos, ja no se n'ha parlat més i Barcelona no té un gran Palau de Congressos. Són preguntes que em faig. 15 eina.doc 21/05/98 �Resposta Sí. La Fira ha estat un tema recurrent. És una de les proves que no tot són flors i violes en aquesta ciutat, ni tan sols entre els poders que tenen seu a la ciutat. De manera que no hi va haver la possibilitat d'una decisió respecte al que s'havia de fer amb la Fira. Potser sí que aquí ens vam començar a equivocar per un excés de respecte a un dels ídols de la ciutat, que és Montjuïc. Potser sí que hauríem pogut dir "el millor serà una Fira de cap i de nou" i fugir de Montjuïc. Ens va costar perquè tothom va pensar, tant la Cambra de Comerç com l'Ajuntament, que Montjuïc era el logo de la Fira, que el millor que tenia la Fira de Barcelona era el seu emplaçament i que per tant això no es podia perdre. I vam anar cap a aquesta solució d'una mena de Montjuïc 2, que en el seu dia tindrà una comunicació per metro lleuger -o alguna formula similar- que permetrà que amb la mateixa entrada es puguin visitar els dos recintes, i això amb poca despesa de temps. Això passarà a ser una cosa habitual en la vida de les ciutats del segle XXI, i aquí també podria ser. Per tant, el tema no està condemnat. En canvi, el que sí que és cert -i aquí has dit una cosa que jo no he dit i que és enormement important pel model de la ciutat-, és el tema de la bicapitalitat. Aquesta ciutat es belluga i fa bellugar l'altra ciutat, diguem-ho així, per aquest joc d'acció-reacció de les dues ciutats rivals, Barcelona i Madrid, de la capital oficial i de la capital cultural, econòmica, real en moltes ocasions, urbana en tot cas, que ha estat Barcelona. Madrid ha fet l'esforç que ha fet en part perquè la Fira de Barcelona era la que estava al davant. Allà no han tingut aquesta divisió, aquesta és la veritat, han jugat molt fort l'Estat, però més que l'Estat la Comunitat Autònoma. La Comunitat Autònoma i la ciutat s'han entès per fer el Parque de las Naciones, el Palacio de Congresos, tot plegat. Es més, probablement les inversions que ara estan fent en matèria de transport (em refereixo a transport públic i en concret, al metro) que són tres vegades més grans que les que es fan aquí per a la mateixa població (estic parlant de la regió o àrea metropolitana), 16 eina.doc 21/05/98 �lligaran la Fira de Madrid amb Barajas amb metro, i també amb el centre de Madrid; cosa que en el cas de Montjuïc 2 no és encara veritat, però caldrà fer-ho. Ara bé, una altra síndrome que tampoc seria positiva seria desesperar-se, tirar-se pedres al damunt, pensar que això ho tenim perdut. Segurament no és així, no em toca a mí dir-ho perquè per altra banda no he vingut aquí a sermonejar sobre el futur, ni molt menys, i potser un dels ídols amb els quals hauríem d'acabar... (tot agraint molt les paraules de l'Espinet), un dels ídols que hauríem de posar a l'armari és el de l'alcalde Maragall (en tot cas "sindaco Maragall" com a molt, però alcalde no, d'alcalde en tenim un i molt bo que es diu Clos). Si fóssim a França sí que seria alcalde de per vida, perquè aquests es moren ministres... són per sempre més. Crec que la Fira de Barcelona té moltes coses a fer, però també té virtuts que la de Madrid no tindrà mai. Entre d'altres coses, a Madrid ho tenen quasi tot però no tot, el Palacio de Congresos l'han fet un pèl massa separat... i l'hotel un pèl massa separat del Palacio de Congresos. Tenen alguns problemes, perquè la gent quan s'hi posa -i sobre tot els americans amb això són molt cabuts-, el que vol és tenir-ho tot sense sortir de l'hotel. De manera que Madrid té els seus problemes i nosaltres tenim les nostres virtuts, i en aquesta matèria estic segur que la gent que hi ha ara al davant de tot això, l'alcalde el primer, ho podran fer. Pregunta Què més es pot fer a Barcelona perquè sigui encara més guapa? Resposta Bé, el que decidiu vosaltres. Una de les coses que es va fer a l'Ajuntament i que encara es fa, va ser obrir un calaix en el qual les persones com tu que tenien idees les anaven exposant. Durant quatre anys no vam fer res perquè no sabíem què fer: en teníem tantes d'idees! Però un bon dia vam crear una empresa que es deia Iniciatives S.A., que el que va fer fou dir a la gent que havien donat idees que les fessin, que les fessin ells i que nosaltres ajudaríem d'una forma transitòria i minoritària. Així va començar el cable, la Torre de Comunicacions, Publimod, el Poble Espanyol (algunes són idees magnífiques, 17 eina.doc 21/05/98 �d'altres potser no tant), el Diari de Barcelona es va reflotar, encara que després va tancar. Si teniu alguna idea, ja ho sabeu: aneu a l'alcalde i li dieu! Pregunta Com valora vostè la davallada considerable de població de Barcelona? En paraules planeres, és bo? dolent? indiferent? Resposta La davallada és relativa, perquè hi ha una cosa que és una pedra amb la qual topem constantment, que és que no ens adonem que la ciutat no respecta històricament les fronteres geogràfiques. La ciutat real de Barcelona no és el Municipi. Si un s'entesta en voler que la ciutat sigui el municipi central d'una ciutat més gran i en comptar-li la població, es trobarà que allà hi posen bancs, hi posen de tot, i per tant hi ha menys residència, això per començar. Quan Barcelona era dins les muralles i tenia el Consell de Cent (després el va perdre amb Felip V el 1714) la gent de Barcelona volia trencar les muralles des de feia temps, volia carregar-se-les i ho van fer, i com! No queda pràcticament res de muralla!. No és com Perugia o altres ciutats que n'han conservat molta més. Aquí, l'empenta de dinou segles d'espera va fer que el dia que es va obrir, van omplir en els cinquanta anys de la vida del meu avi -que va néixer al carrer Jaume Giralt i va morir a Sant Gervasi- van multiplicar la ciutat per 10 en cinquanta anys. També va ser un procés com el d'ara: molt de temps esperant i quan et donen llibertat, saltes. En aquell moment, si tu haguessis mesurat la població de Barcelona dins de muralles, abans i després de l'Eixample, veuries que va baixar radicalment. La construcció de les rondes ha estat la segona destrucció de les muralles. S'ha tret una "muralla-temps", fent que Sant Joan Despí o Lliçà d'Amunt o Lliçà d'Avall estiguin a 30 minuts o que la fàbrica de GEC-Alshtom a Santa Perpètua de la Mogoda estigui a tret de pedra de Gavà, i que per tant el senyor que treballa a Santa Perpètua pugui viure perfectament a Gavà i arribar-hi en 35 minuts. Això què vol dir? Que la gent surt del centre per anar a estar més tranquils, per tenir més espai pel mateix preu, etc. Això és 18 eina.doc 21/05/98 �perdre població? No, això no és perdre població. A més, com que veig Barcelona cada cop més plena, a mí quan em diuen que Barcelona perd població, jo pregunto "A quina hora?". Perquè a les 12 del migdia hi ha més gent que fa vint anys. A les 12 de la nit hi ha menys gent perquè la gent vol dormir tranquil·la i sense soroll. No ens inquietem. L'alcaldessa de Lausana diu que hi ha dues ciutats: "la ville du vécu", la ciutat del viscut, d'allò que es viu, i la ciutat institucional. La institucional perd població a la nit però "la ville du vécu" que és la Lausana real, no. Són ciutats més grans, simplement. Pregunta - Voldria dir que en aquest model de Barcelona la cosa, o potser l'única cosa, original ets tu. Això sona una mica com títol d'una novel·la rosa, però aquesta exposició que ens has fet, que ha estat molt interessant... però tot el que has fet referència que existia ja, existeix en moltes altres ciutats. La qüestió de la pressió política, la qüestió del disseny, dels dissenyadors, dels arquitectes, jo crec que existeixen a molts llocs del món. La cosa clarament original que ha passat a Barcelona és que, primer, va ser el Narcís, com tu deies, que va adoptar aquesta posició d'escollir els dissenyadors d'una certa categoria; i després -perquè el Narcís va estar molt poc temps- vas ser tu. I jo, quan explico, quan la gent em demana, (cosa normal, avui tothom et demana), la primera cosa quan dius "sóc arquitecte", "d'on?", "de Barcelona", "Ah, de Barcelona!", explico sempre que l'única veritable diferència va ser l'alcalde. Perquè això no ha passat mai a cap lloc, i aquesta diferència que gràcies a Déu és imitable, aquesta mena de gestió s'està imitant: hi ha el cas de Lyon a França, hi ha el cas -que tu no esmentes- de Rio de Janeiro, que ha fet alcalde un arquitecte, un arquitecte que té com a model Barcelona. Crec que és això el que és important i, naturalment, la pregunta és, tu ets conscient d'això? Naturalment que n'ets conscient, però amb la teva natural modèstia i elegància no ho pots dir, però nosaltres sí que podem. Això és el que volia dir, no és una pregunta . Resposta - No és veritat. En tot cas heu d'atribuir a l'alcalde que hi havia el fet d'haver personalitzat, personificat més ben dit, personificat una ciutat que s'ha volgut moure, 19 eina.doc 21/05/98 �d'una forma que ha fet que Londres vulgui tenir alcalde. Això és important, això és una prova de que efectivament alguna cosa hi ha que es pot personificar en moltes persones. Aquesta mena d'antropomorfísme, de voler sempre que hagi estat una persona que hagi canviat la vida de tots, em permets Federico, però és una mica "passé". Ja sabem que no és així. Parlem de sistemes, de xarxes tot el dia com perquè ara resulti que hem de confiar en una persona. Torno a dir, si Barcelona vol anar bé, ha d'arrambar una sèrie d'ídols a dins de l'armari. Sí que crec en el leadership, és a dir, en la interpretació que ha fet Richard Rogers, que tu coneixes bé, de Londres, que ha estat el qui ha convençut Tony Blair de fer el que ha fet, finalment. Perquè a Londres han decidit no només reconstituir el govern de Londres que la Tatcher havia suprimit, sinó que a més l'elegeixen per un sistema no anglès. El sistema anglès és: el Council és un parlament i el líder de la majoria del parlament és qui governa, però no és el Mayor. El Mayor és un senyor cerimonial amb una casaca negra i una medalla daurada que et ve a buscar a l'estació però que no hi pinta res. El que estan fent ara allà és canviar la cultura anglesa de governació local, i a Londres tindran un alcalde elegit directament pel poble, cosa que té molt esverat el partit laborista perquè pot guanyar el Sr. Branson de la Companyia Virgin. No se sap qui pot guanyar. Aquesta sí que és una cosa en la qual Barcelona es pot penjar la medalla de dir "home, hi ha d'haver un leadership local". Ara que es parla tant de l'Estat, del pensament únic, d'Estat-mercat vull dir, doncs hi ha un terreny on sí que és segur que hi ha d'haver una acció pública necessària per viure, com l'aire que respirem, que és aquest, el camp de les ciutats. Els estats estan en qüestió, però les ciutats no. Al contrari, les ciutats és on justament ara s'està organitzant la competència i la col·laboració. Jo em guanyo la vida aquest any explicant-ho: a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Roma i a la Universitat de Nova York. Per què tots hi estan més o menys interessats? En gran part pot ser per aquest emmirallament que hi ha amb el model Barcelona; però en segon lloc, perquè algun interès deuen tenir com a ciutats, Roma en particular, Nova York en general, perquè Nova York pensa per tothom. Barcelona presenta l'interès de poder codificar una mica el seu passat, la seva experiència, que és el que estem fent. 20 eina.doc 21/05/98 �En aquest sentit sí, evidentment hem tingut una època bonica. Per això, quan em pregunten "Vostè què farà quan serà gran?", "Escolti, una altra cosa, ara?" Perquè després d'això és difícil, és molt complicat. Pregunta Per què si s'ha fet tant, en canvi, s'han mantingut aquests trastos enormes com són els autobusos de Barcelona, que a més pol·lucionen? Resposta Bé, quan hi hagi autobusos elèctrics serà millor. En el moment en què es van treure els tramvies es va fer perquè hi havia molts cotxes al carrer i el tramvia és molt rígid. Diguem que si has d'optimitzar l'espai de circulació d'una ciutat, la rigidesa d'un tramvia no és aconsellable, encara que d'altra banda és simpàtic, no pol·luciona tant, no fa soroll, no deixa anar fums, etc. Té moltes virtuts però també algunes pegues. M'imagino que hi haurà d'haver alguns tramvies, però aleshores has d'agafar una via com la Diagonal: molt ampla, que no interfereixi, i inclús segurament amb algun pas a diferent nivell (a mi no m'agraden gens però és possible que s'hagin de fer perquè tot plegat surti bé). A Roma ara hi ha un autobús, el 116, que és miserable, molt petit -només hi caben 10 persones- i fa recorreguts relativament curts, però és elèctric. A més, a Roma com que ningú paga l'autobús, és perfecte perquè puges i et porten a canvi de no arribar mai perquè el tràfic és dolentíssim. És clar que avui una persona ha trigat una hora i mitja en arribar fins aquí perquè hi ha hagut un accident a la Ronda.... però és que allà és cada dia que plou. Aquí també quan plou tot es para molt, però a Roma vaig trigar dues hores per anar des de casa meva fins a la feina en cotxe particular. Doncs bé, a Roma comencen a haver-hi autobusos elèctrics i crec que això s'anirà estenent, que l'autobús elèctric serà una cosa que anirà apareixent i serà com un tramvia amb més mobilitat. Aquí podrà haver-hi el tramvia de la Diagonal i del Baix Llobregat. 21 eina.doc 21/05/98 �El que és un escàndol és efectivament que continuem fent el soroll que estem fent, amb els camions de la recollida de les escombraries, amb els autobusos, tirant aquests gasos, etc., és una barbaritat, una brutalitat. Això és quelcom que està al nostre abast tècnic, segur, i a l'abast econòmic segurament també. Ara bé, per a això crec que caldrà esperar fins que no hi hagi 20 ciutats europees que es posin d'acord en crear el que jo anomeno un mercat virtual, és a dir, uns indicadors acceptats per tothom, un "benchmarking" diuen també els anglesos, un sistema de qualificar la teva gestió ciutadana, comparable amb les altres perquè puguis dir que les ciutats no només s'assemblen a un mercat, sinó que ho són. Tu pagues un preu per viure en una ciutat però saps quan et dóna la ciutat a tu, en qualitat, en zones verdes, o en sanitat, o en esperança de vida, o en rapidesa de tràfic, o en silenci. I el dia que això es faci estic segur que es crearà d'una forma més o menys natural i espontània aquesta emulació entre les ciutats, el diàleg de saber què passa a Roma o a Barcelona ja s'està produint, però segurament això s'haurà de formalitzar una mica en xarxa, no per decret. Crec que una xarxa de 20 ciutats europees que decideixin comparar-se en aquests tipus de temes de qualitat de vida, accelerarà molt el canvi de sistemes de transport, per exemple. Trigarem una mica però no massa: les ciutats estan força disposades a fer aquesta mena de lligues que seran al mateix temps competitives i cooperatives. Espero que es decideixin. Pregunta En el Museu d'Art Contemporani, què va ser el que us va fer decidir que en lloc de fer un centre d'art contemporani -que és una proposta com més moderna i més al nivell del que està passant a Europa- decidíssiu fer un museu d'art contemporani que té algunes dificultats de funcionament i pressupostàries? Perquè la ciutat té la manca d'un museu d'art modern i llavors es comença amb aquest museu d'art contemporani, i en canvi era molt més ràpid fer un centre d'art contemporani en el qual es crea... Resposta - Es que vam fer les dues coses, no? 22 eina.doc 21/05/98 �Pregunta Actualment és un museu, no un centre... Resposta Sí, però al costat del museu hi ha el centre de cultura contemporània. Pregunta Sí, però és un centre que està lligat a les ciutats i no tant a l'art contemporani. Resposta Crec que en el tema del museu vam ser una mica esclaus d'aquest passat que ens va donar tanta empenta, d'aquest somni escrit queja teníem dibuixat, que hem dit abans que va ser el motor de tot. Doncs potser sí que en alguns aspectes aquest passat ens va pesar... jo crec que positivament, encara que d'altres poden pensar el contrari. Hi havia la idea del Cirici de museu d'art contemporani que estava penjant sobre nosaltres una idea que pesava sobre Barcelona, que havia marxat a Vilanova perquè ningú el volia aquí, no hi havia hagut esma per fer-lo, i vam pensar que això s'havia de fer. D'altra banda, això es va creuar en el camí de la feina per rehabilitar la Ciutat Vella. Es van casar les dues idees i en va sortir un museu que per a mí ha estat sempre com una mena de catedral moderna, en el sentit de que és el lloc que per la seva potència domina l'entorn. No sé per què a Perugia feien les coses que feien si Perugia, no sé quants habitants deu tenir ara, però és com una ciutat mitja de Catalunya. Vaig ser-hi abans d'ahir: entres a la plaça de Perugia i a mi em fa pensar en Manhattan, amb la potència dels arcs i de les voltes de la Prioria, la casa dels priors, que és ara la casa de l'Ajuntament, el Comune. Per què hi ha aquesta necessitat de monumentalitzar o de sacralitzar els espais? Segurament perquè en un moment de gran dificultat o de gran rivalitat, en el cas d'Itàlia deuen ser les rivalitats i competències entre senyors i ciutats, que jo crec que són vida. En el cas de la Ciutat Vella i del museu contemporani, la necessitat d'un manifest de llum, de claredat, de negació del negre, de negació de tot el passat d'aquella zona (no del passat en el sentit de la seva història sinó del malament que ho passaven els qui hi 23 eina.doc 21/05/98 �vivien), i així des del primer dia es va convertir en un Hoc quasi diríem de peregrinació encara que no hi havia res a dins. Cosa que està mal dir-la, però va ser així efectivament. Ara queja està ple, que té una magnífica col·lecció que s'està ensenyant ara justament, i està a punt d'acabar-se de signar el conveni amb La Caixa (que és una de les tres o quatre grans col·leccions que hi ha de pintura espanyola contemporània), doncs més que més. Els de Bilbao ens han passat al davant, han fet una cosa molt més "brutal", diguéssim. És que ho necessitaven, és que les seves necessitats possiblement anaven per aquí. Jo estic emocionadíssim amb el museu de Bilbao, l'he vist amb en Frank Gery ara farà un mes, i és el que Bilbao necessitava. Ara, de cop i volta, Bilbao comença a veure's amb un altre mirall perquè surt en els diaris del món, i no per terrorisme, ni per desgràcies, ni per atur, ni per misèries, sinó perquè han fet una gran obra. En petit, perquè ara el nostre museu ha quedat com una cosa molt modesta i petita: si comparem les despeses de construcció i manteniment d'un i altre, fa riure. A Barcelona és tot a bon preu: l'estadi, el palau de Sant Jordi va costar la meitat que a París el de Bercy, que va costar en aquell moment 17.000 milions, quan nosaltres en vam pagar 8.000. L'estadi, comparat amb el de Roma, la tercera part. I el museu comparat amb el Guggenheim la tercera part, inclús encara menys, i crec que el manteniment també. Tot molt arreglat, com això... Anem tirant. Pregunta Jo voldria més que preguntar, carregar una mica des del punt de vista de la gent de comarques, perquè aquí estem parlant de la ciutat de Barcelona des del punt de vista de la ciutadania, de la ciutat. La gent de comarques (jo sóc de comarques) venim a la ciutat a disfrutar de la ciutat. Es el gran centre d'oci que tenim i jo crec que fins i tot s'hauria de plantejar de posar una duana i fer-nos pagar un petit impost, perquè més que rebre les inclemències de la ciutat, el que fem és gaudir de tota aquesta gran infrastructura i d'aquests grans serveis i d'aquesta meravella que és Barcelona. Fins i tot s'han produït anècdotes -que voldria explicar aquí- d'alguna persona coneguda meva que s'ha plantejat anar de vacances, i han estat mirant possibilitats per venir de vacances a 24 eina. doc 21/05/98 �Barcelona, perquè és aquella ciutat que tenim a prop, però a la vegada és la gran desconeguda, amb una capacitat de sorpresa i d'oci impressionants. Des de la posició de comarques voldria felicitar Barcelona perquè realment per nosaltres és un gran centre de desenvolupament, etc. Resposta Molt bé. Escolta, peatge no, per això, perquè jo vaig a Rupià i no pago peatge. Bé, pago peatge si vaig per l'autopista a la caixa Vilarasau, però no paguem per entrar a Rupià, i per tant, per entrar a Barcelona tampoc. D'alguna forma la virtut de les ciutats -això que dèiem que no són ni mercat ni estat- és que pagues per les coses que hi fas, però no per entrar. Una de les coses maques i poc conegudes de la història de Barcelona d'aquests anys ha estat el "love affair" que ha tingut amb el Pirineu, concretament amb una cosa que es diu Comitè Interpirinenc de Poders Locals, que anima l'alcalde de la Seu d'Urgell, el Joan Ganyet, i un altre alcalde, el de Aix-Les-Thermes, que es diu Agustí Bonrepós. Aquest, com tots els alcaldes de França, és diputat. Barcelona, amb aquest Comitè de ciutats (tots els comuns d'Andorra en formen part i no fallen mai) va firmar una carta que es diu Carta de la Ciutat i els Pirineus, que és poc coneguda però que en el transcurs del temps anirà agafant la seva volada perquè el gran problema de VEuropa, sistema de ciutats, des del punt de vista dels qui han de planificar o governar, és què en fas de les comarques. Tot això quedarà molt alleugerit si les ciutats grans i el sistema de ciutats mitjanes fan uns contractes ben fets, i si la ciutat s'adona que si vol tenir els prats de la Cerdanya tan bonics com són, els ha de pagar. No que els hagi de pagar com a peatge, sinó d'alguna forma que caldrà veure. I que al camp, més que pagar-li els seus productes perquè després els puguin tirar, com el gira-sol que diuen que el planten i ni tan sols el recullen, doncs el que s'haurà de fer és garantir a la gent que viu al camp i que vol passar les vacances a Barcelona, doncs això mateix, vacances, i d'altra banda, salut pública (un helicòpter a prop), etc. 25 eina.doc 21/05/98 �Aquest tipus de coses són les que la ciutat ha de finançar al camp: comunicació, comunicació, comunicació. Que vol dir salut, que vol dir informació, que vol dir possibilitat d'anar d'un lloc a un altre per fer de mestre a La Seu des d'una casa de Prullans en la que tens uns cavalls. Cosa quejo he vist que passa: uns senyors que tenen uns cavalls a Prullans, ell se'n cuida, ella fa classes a La Seu, però necessitarien saber més segur que l'institut no està tan lluny, que l'helicòpter si et poses malalt arriba, i una sèrie de coses que cal pagar des de les economies d'aglomeració de les ciutats. Algú va dir fa poc, quan es va dir aquí que Barcelona volia posar un peatge, que aleshores per anar a collir bolets també. El gran problema del mercat és que no sap gestionar -i aquesta és la veritat-. Quan Estocolm va fer tota la fibra òptica de la ciutat, van fer un concurs i van obligar a l'empresa que hagués guanyat a cuidar-se d'Estocolm (el mercat més rentable de la fibra òptica) però també del nord de Suècia on no hi ha ningú i és caríssim perquè cal tirar quilòmetres de fibra òptica per una sola família. Van pensar que havien trobat la solució. En canvi, el dia que vam discutir això d'Estocolm, va sortit un expert anglès ben informat, com n'hi ha tants, que va dir que sí, que s'ho havia adjudicat una empresa, però que el que havia fet a Estocolm va ser fer la primera pesseta i que quan va acabar això va dir que plegava, va fer fallida per no haver de fer la resta i es van vendre les accions a un tercer. Suposo que els diners que van guanyar a Estocolm els han invertit ara a Copenhaguen. El mercat no funciona per això, i l'estat per això és pel que ha servit fins ara, a França o a altres països que tenen estats més o menys eficients, però no acaba d'estar clar que si els estats s'estan tornant també liberals, no acaba d'estar clar què passarà o com passarà. Crec que és important que tinguem consciència a Barcelona que haurem de pagar el Pirineu, entre tots, amb Sabadell, no només Barcelona. I aleshores obrir-nos, com tu dius, a les comarques queja vénen. 26 eina.doc 21/05/98 �Parlament de Toni Miserachs Jo voldria portar-li la contrària al Miquel Espinet quan deia que per a ell el Pasqual sempre serà l'alcalde. Crec que en aquesta escola hi ha molta gent, entre ells jo mateix, queja érem amics del Pasqual abans que fos alcalde, i que durant aquests anys hem tingut una vida complicada, perquè li havíem d'intentar dir Pasqual Maragall, sencer, per no quedar com uns pretenciosos i fer veure que així per la cara el coneixíem quan potser no era veritat. Ara ja estem més tranquils perquè ja podem tornar a dir-li Pasqual sense que ningú pensi que som uns pedants. L'escola Eina, una mica seguint en aquesta línia, ha esperat el retorn del moment del tracte col·loquial amb en Pasqual, i ha fet una excepció que consisteix en fer aquest acte petit que estem ara protagonitzant en un àmbit molt general -hi ha força gent- quan aquest és un acte que normalment es fa en un àmbit molt restringit que és el del sopar de professors d'uns dies abans de Nadal. Això que ara passarà, normalment passa en el sopar de professors, un àmbit relativament restringit ja que som en aquest moment 124 professors, segons l'última llista de telèfons d'aquest any, però tot i així un àmbit més familiar. Avui hem fet aquesta excepció perquè pensem que realment el Pasqual és un amic excepcional de l'escola, i per celebrar això li atorguem un trofeu que consisteix en aquest objecte dissenyat per l'escultor Sergi Vilar, que és el títol oficial d'Amic d'Eina. 27 eina.doc 21/05/98 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Model Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-10-28 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Ciutat Urbanisme Planificació Model Barcelona Description An account of the resource 27 p. Transcripció de la conferència i del debat posterior. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola EINA Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2766/19990707_NovesOportunitatsCat_PM.pdf d4479411aaf17cf645df944808af1970 PDF Text Text Ciutadans pel canvi Maragall % /ÚOÍM/H Ciutadans pel canvi Consell de Cent, 323 baixos 08007 Barcelona Tel. 93 215 41 81 / 93 272 38 38 Fax 93 272 38 42 / 93 495 54 43 email, maragall@canvi.com Là /ÛL CMMjauu per a Catal Paraules d e Pasqual M a i Barcelona, 7 de juliol de 1999 �A favor de la transparència Bona nit. En primer lloc, els agraeixo molt, de debò, que siguin aquí: demostren un interès pel que s'esdevindrà a Catalunya. Un interès que comparteixen amb una majoria de ciutadans del nostre país. Vostès han fet una aposta per la transparència i els ho vull agrair de debò. Quatre-cents empresaris catalans reunits avui aquí és una expressió de normalitat i vol dir que hi ha un desig de transparència. Volem que la nostra campanya també es pugui finançar amb recursos aportats pels ciutadans. Però d'una manera oberta i transparent. Sense cap ànim de ser massa transcendent, els puc dir que el pas que avui donem és positiu per la normalització de la política. Tractaré de respondre les seves expectatives. �Catalunya espera molt d'ella mateixa. Hi ha una gran expectativa que no podem defraudar. También hay entre nosotros algunos empresarios venidos del resto de España, sea por curiosidad, por interés o sobre todo por amistad: gracias redobladas. Intentaré hablar en un catalán que se entienda. Con buena voluntad nos entenderemos siempre. El primer missatge és justament aquest: Catalunya s'ha de fer entendre dins i fora. Tractarem que ens entenguin els ciutadans d'aquí, els de les altres Comunitats Autònomes i els de la Unió Europea. El que ara tenim és, potser, massa publicitat i "autobombo" a dins, i poques explicacions sinceres i convincents cap a fóra. No tinc cap mena de dubte sobre les possibilitats del país. Però el que ara veiem és qüé Catalunya espera molt d'ella mateixa, de les seves possibilitats. Hi ha una gran expectativa que rio podem defraudar.'! per això sóc aquí. Perquè no tinc cap mena de dubte sobre les possibilitats del país; ni cap dubte, tampoc, sobre la decisió que vaig prendre ara fa un any. Un país esplèndid Tenim un país esplèndid i ünà capital magnífica que guanya tots els ratings internacionals: la niedálla d'òr del RIBA, el Royal Institute of British Architects; el premi de �Harvard de disseny; una bona posició a les classificacions de Healey and Baker. Tenim un sistema de ciutats potent, unes empreses agràries competitives, uns sindicats moderns i unes classes mitjanes cultes i preparades. Tenim un sistema de ciutats potent, unes empreses agràries competitives, uns sindicats moderns i unes classes mitjanes cultes i preparades. Potser, això és el més específic de la nostra situació social i de la nostra herència cultural, a les ciutats i al camp. Per tant, no es justifica el tremendisme, ni és raonable l'acritud quan s'estableixen comparacions amb altres autonomies. Tenim en el territori, avui, el poder de decidir el 50% o més de la despesa pública. Encara que a Catalunya, la Generalitat, per diverses raons, no té el pes inversor que tenen altres comunitats autònomes. Espanya arribarà, en cinc o deu anys, a una situació en la qual el 60% de la despesa es decidirà en territoris autonòmics i Catalunya -que està per sobre de la mitjana- podria ser que arribés al 70% d'autonomia financera. Es a dir, al 70% de despesa decidida des d'aquí. I Ja saben que sóc optimista però també sóc obstinat. Hem d'acordar un objectiu, que he reiterat sovint, del 40-30-30 com a mitjana espanyola de repartiment de la despesa entre l'Estat (40%), les autonomies, (30%) i els 5 �El pessimisme metòdic i l'acritud encara donen pitjors resultats. ajuntaments (30%). És possible i, fins i tot, és probable. Però això s'aconseguirà amb tenacitat i amb imaginació, no pas amb pessigades ni amb amenaces. Ja saben que sóc optimista. Però també sóc obstinat. L'optimisme sense insistència a vegades esdevé una mica ingenu. Pot ser o es pot convertir en ingenuïtat. I el pessimisme metòdic i l'acritud encara donen pitjors resultats. No aporten gaire i creen males vibracions dins i fora de Catalunya. Aconseguirem aquests objectius; no en tinc cap dubte. Volem un país que no divideixi entre els que tenen com a llengua pròpia la llengua pròpia del país i els que tenen com a llengua pròpia la llengua comuna de tots els espanyols. Però els vull explicar què ha passat en aquest dotze mesos que portem des que vaig anunciar el meu compromís electoral i també vull explicar què pretenem que passi en els propers anys. Volem un país més participatiu, que no pot ser solament un concepte identitari com el que s'expressa en les emocions esportives o en altres ocasions de vibració col·lectiva. Sóc dels que vibren molt en aquestes ocasions. Ningú no ens pot prohibir aquest tipus d'emocions, però això no és suficient per desenvolupar un projecte de país. No en pot ser l'únic fil conductor. �Catalunya mereix molt més Catalunya mereix molt més. Mereix allò que els altres esperen de nosaltres. Es a dir, que sigui un país amic, un país amistós. Un país, per començar, amic dels seus ciutadans, que mereixen ser tractats d'una altra manera. Sense divisions entre els que s'adhereixen a una filosofia de govern i els que en discrepen. Un país que no divideixi entre els que tenen com a llengua pròpia la llengua pròpia del país i els que tenen com a llengua pròpia la llengua comuna de tots els espanyols. Un país amic dels seus alcaldes i dels seus ajuntaments, a prop dels seus intel·lectuals i crítics; amic dels seus empresaris i emprenedors; proper als seus professionals i treballadors. Un país, en definitiva, que no sigui desconfiat. Jo no aspiro a dir als catalans allò que han de fer. Jo no vull dir als empresaris catalans què han de fer. He tingut moltíssimes reunions amb empresaris del país. Ho saben bé, perquè són aquí. Amb la Cecot de Terrassa; amb el Gremi de Fabricants de Sabadell; amb els empresaris de Manresa; del Ripollès i del Berguedà; del Camp de Tarragona, dos cops: un a Reus i un altre a Tarragona, però en totes dues ocasions fent I Jo no aspiro i a dir als catalans allò que han de fer. �ús del mateix llenguatge. Per cert, que Reus i Tarragona estan d'acord a crear una regió metropolitana* una àrea metropolitana que es dirà'El Gamp de Tarragona'. Estratègia, consens i eficàcia Això és el que se'm demana. I la meva resposta és: d'acord. També m'he reunit amb les Juntes de Regants de l'Urgell, del Segarra-Garrigues, del Canal d'Aragó i de Catalunya, de Pinyana i d'Algerri-Balaguer; ; i amb els regants del Ter. Amb els ramaders del Pallars, amb els empresaris de Granollers, d'Igualada, de la Garrotxa, de l'Empordà. Amb els porcins d'Osona i de Lleida. Amb els propietaris de boscos del Bages i del Solsonès. Amb la Unió de Pagesos, que té empresaris i empresàries molt viables. Amb els representants dels sectors de ja informàtica, de la indústria farmacèutica. Amb els executius de la petroquímica de Tarragona. Amb els vinaters del Penedès, els cooperativistes del Priorat, els hotelers de Lloret, els pescadors de Vilanova, de Blanes... No continuo perquè la llista seria molt llarga, és molt llarga. Estratègia i consens Tots aquests contactes m'han confirmat que aquest país necessita una estratègia, opcions estratègiques. No podem continuar amb improvisació, sense prdre ni concert, amb �esquitxades interessades, però sense planificació i projecte previ. Les accions públiques i les privades que les acompanyen han de respondre a uns objectius estratègics de país. I El nou govern de Catalunya serà el govern de tots els catalans I és imprescindible el consens. Un consens ampli. Els reitero que aquesta és justament una de les meves conviccions més rotundes. He dit estratègia i consens, i ara hi afegeixo eficàcia. És a dir: aconseguir els objectius. I també fer-ho amb eficiència. Es a dir, aconseguir els objectius amb els mínims recursos. Això és el que se'm demana. I la meva resposta és: d'acord. Per això he dit que el nou govern de Catalunya serà el govern de tots els catalans, perquè és exactament allò que els catalans, en aquest moment, esperen i reclamen. I que sigui un govern competent i eficaç. Aquesta eficàcia, l'aconseguirem si som capaços de posar en marxa la coordinació estratègica i operativa entre els territoris, els empresaris i el sistema educatiu. Poders locals, empresaris i escoles o universitats. És un esquema triangular fonamental. Les seves possibilitats són enormes. Pensem, per exemple, en un assumpte central com és la negociació clàssica entre empresaris i treballadors. Avui, vostès ho 1 Els catalans i reclamen un govern competent i eficaç. 9 �Les comunicacions i els eixos territorials seran una prioritat del nou govern. saben millor que ningú, el pacte social basat només en l'equació salari-benefici és molt poc viable. Les autèntiques taules de negociació són aquelles que permeten als sindicats, en un territori determinat, relacionar les seves demandes salarials amb la viabilitat dels projectes empresarials i amb el salari en forma de serveis. Es a dir: els pactes territorials. Perquè els beneficis han de permetre fer front, significativament, a les demandes dels ajuntaments per finançar serveis eficients: serveis educatius, de formació professional, de comunicacions, de seguretat... I si ens referim a la formació, és obvi que les empreses hi han de ser presents. Han de ser presents a l'escola per donar una direcció al tipus i la qualitat del treball necessari. Ara no m'estendré sobre aquest punt, però us podria donar compte, d'entre aquests contactes que he tingut, de la gran quantitat de persones que feien referència a aquesta qüestió. És una visió qualitativa que cal tenir en compte, molt particularment, pel que toca a la presència de les dones en el mercat de treball i en el mercat empresarial. En això hi vull posar un èmfasi molt especial. Es tracta d'estimular i de respectar l'especialització o les especialitzacions locals, 10 �però sobretot de crear xarxes de ciutats que siguin competitives i que formin part d'un sistema. Les accions públiques no han de ser unes gotes d'aigua llançades a l'atzar en funció de necessitats singulars per crear adhesions polítiques. Hi ha d'haver unes prioritats. I aquestes prioritats, per a mi, són clares: l'educació, els serveis, el territori, el paper de la dona, les noves oportunitats econòmiques i les xarxes d'infraestructures. Inversions necessàries Certament, totes aquestes prioritats demanen unes determinades inversions. Catalunya no ha estat prou previsora. Més ben dit, el seu govern no ho ha estat. En les ratios d'infraestructures, Catalunya no té el pes que la seva massa crítica exigiria. Les comunicacions i els eixos territorials seran, doncs, una prioritat del nou govern. L'eix transversal s'ha acabat. Més ben dit: quasi s'ha acabat; no s'ha acabat del tot i ha quedat estret. I queden altres connexions pendents: l'Eix de l'Ebre, l'Eix Pirinenc. Són eixos que han d'acostar poblacions, que han d'ampliar mercats, tant pel treball com per l'ensenyament o per altres serveis socials. Olot i Igualada, avui mal enllaçades, han de �decidir la seva adscripció territorial. I ho han de fer sobre la base de bones connexions Igualada-Manresa i Olot-Ripoll-Vic. En els darrers anys, les inversions en comunicacions s'han limitat, pràcticament, a les carreteres. Però s'ha demostrat un certa incapacitat per pensar en el futur i, a vegades, més aviat s'ha tractat de dur a terme grans obres per resoldre qüestions que poc hi tenien a veure. I penso en l'autopista de Manresa -tan buida- i en l'abandonament, en canvi, de l'Eix del Llobregat. Ens cal una xarxa de trens que inclogui els tramvies lleugers a les àrees metropolitanes i un metro de Barcelona que de debò sigui "metro-polità". I la xarxa ferroviària, què? Catalunya és un país que no té els trens que necessita. Ens cal una xarxa ferroviària forta per a les connexions que el mercat reclama, però també per garantir la mobilitat ciutadana. Una xarxa de trens que inclogui els tramvies lleugers a les àrees metropolitanes i un metro de Barcelona que de debò sigui un metro, sigui "metro-polità". Però també les connexions amb la Cerdanya i França; la Manresa-Lleida; la IgualadaMartorell. Amb doble via, que avui només n'hi ha una. Les comunicacions ruteres entre la Plana d'Urgell i el Port de Tarragona... �Els empresaris afectats ho tenen ben clar, i jo també. Les comunicacions s'han de resoldre d'un cop. Entre les planes de Lleida i el Port de Tarragona hi ha carreteres molt boniques, però molt poc eficients. El Penedès-Garraf, que es troba dins de la regió metropolitana de Barcelona, és el coixí entre les dues àrees metropolitanes, la de Barcelona i la de Tarragona, i s'ha vertebrar millor. Perquè està creixent a un ritme molt fort. Es tracta de configurar sobre bases realistes les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona, les xarxes urbanes de Lleida i Girona, de la Catalunya central, del Pirineu i de l'Ebre. El nou govern de la Generalitat establirà en aquests territoris, en les set regions reals que existeixen a Catalunya, delegacions territorials que es coordinaran amb els ajuntaments. I s'ha de parlar encara, evidentment, de l'Eix costaner; el més potent de Catalunya i de tota la Península. Catalunya ha de treure el màxim profit d'un triangle Madrid-Barcelona-València fort; fort i equitatiu. Es a dir: que tots tres braços siguin iguals. Això és de gran importància; i que apunti de manera eficient cap al cor d'Europa. El creixement de Saragossa no fa més que enfortir aquesta estratègia. Definirem estratègies pels aeroports de Reus, de Girona i els de muntanya. �Són situacions de competència que no constitueixen cap amenaça; ben al contrari, són una fantàstica oportunitat. Això vol dir que l'alta velocitat ferroviària i l'ample de via europeu han de connectar aquest triangle abans que altres xarxes competitives ens deixin fora de lloc. No vull ser pessimista i no dic que estiguem fora de joc. Estic dient que sense les inversions necessàries, sense les infraestructures que hem de potenciar, no aconseguirem els nostres objectius. Hem de tenir un port potent a Barcelona i un port àgil a Tarragona, per competir amb els mercats globals i per ser la porta real del sud d'Europa. La mateixa prioritat, o encara més, ha de tenir l'aeroport de Barcelona. Un aeroport que el Govern actual ha descobert fa poc, després d'una trajectòria una mica confusa sobre aquest tema; després d'haver tingut la temptació, fins i tot, d'iniciar una política de cert fre al seu desenvolupament. Sembla mentida que en aquesta qüestió estiguem igual que el 1992. Ens hem quedat allà. Mireu les tones mètriques de cargo, que és l'element més creixent dels aeroports a tota Europa en aquest moments: està encallada des de fa quatre o cinc anys a 80.000 tones. Això no passaria mai en una empresa. És impossible d'imaginar com �pot succeir això. Una demanda disparada i una oferta que espera tranquil·lament, amb el seu límit cobert, ben cobert, és clar... Caldrà definir unes estratègies específiques també per als aeroports de Reus i Girona i per als aeroports de muntanya, que tenen més possibilitats de les que s'aprofiten actualment. En aquest terreny, com en tots els altres, tindrem molt en compte, molt particularment, la diversitat de les prioritats estratègiques que tenen els territoris de Catalunya. L'aeroport de Reus no és igual que el de Girona. Igual com les universitats de Lleida i Girona i la Rovira Virgili no han de ser l'expressió de decisions centralitzades. Els territoris han d'expressar la seva voluntat de futur. Aquesta diversitat portarà a una gran creativitat i farà encara més patètics els intents de confrontació que hem viscut. No es pot posar Catalunya contra Barcelona ni Barcelona contra Catalunya. Ja saben que això ha perjudicat el conjunt del país, això ha fet mal. No estem parlant, quan parlem de totes aquestes inversions i d'aquestes infraestructures, d'impossibles, sinó de propostes que hem mesurat i que hem calculat. I us dic que tot això que he anat exposant, en un termini que s'ha d'estudiar i en un termini que no és immediat -encara que algunes coses han de ser immediates-, es pot fer. No es pot posar Catalunya contra Barcelona ni Barcelona contra Catalunya. Això ha perjudicat el conjunt del país. 15 �La nostra experiència, garantia d'eficàcia És trist haver-ho d'admetre, però des de les inversions de 1992, no hi ha hagut cap altre període inversor important a Catalunya almenys en termes que fossin mínimament comparables amb aquell període. Les estadístiques canten en aquest sentit. I això que els Jocs Olímpics no tenien, almenys d'entrada, el favor de tothom. Però finalment el van tenir i, per tant, passem aquesta pàgina... Les arques són buides però pitjor estàvem quan vam entrar a l'Ajuntament de Barcelona. Vostès es poden preguntar d'on sortiran les misses, d'on sortiran els diners per a tot això. Les arques són buides, prou que ho sabem. Doncs bé, pitjor estàvem quan vam entrar a l'Ajuntament de Barcelona. I alguns dels presents aquí ho saben per experiència pròpia. Ningú no pot negar que la transició ha estat considerable. Hem de fer a Catalunya, a tot Catalunya, el que ja s'ha fet a Barcelona, a Girona, a Sabadell, a Terrassa i a tantes altres ciutats. Però tots d'acord. Les dues bandes de la plaça de Sant Jaume, per començar. Treballarem en la direcció adequada per reforçar l'operativitat de la magnífica xarxa 16 �NOVES OPORTUNITATS PER A CATALUNYA Paraules de Pasqual Maragall Candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya Hotel Juan Carlos I, Barcelona 7 de juliol de 1999 r-~, (r) Ciutadans pel canvi —Maragall �de ciutats que té Catalunya. Això que els experts avalen com l'única resposta possible al caos i als costos immensos de la ciutat difusa. Perquè ara està sorgint una ciutat difusa que ocupa els sòls que eren forestals o agraris amb urbanitzacions amb pocs serveis. Moltes cases adossades, però fora dels nuclis rurals; urbanitzacions penjades d'un fil que no disposen dels serveis de qualitat urbana imprescindibles. És un sistema que suposa un consum immens de territori i que fa inviables la majoria dels serveis públics. Des de la seguretat a la recollida de les escombraries o el transport. I es podria haver fet d'una altra forma. Nosaltres hem consultat els geògrafs, els urbanistes, els economistes... i ens diuen com es poden trobar solucions a un desgavell que malmet, també, l'aspecte d'un país que és essencialment un país bonic, un país bell. Tenim una Catalunya desendreçada que creix sense mesura, sense planificació i sense estratègia. El consens, aquí, haurà de ser l'eix bàsic del nostre programa. És l'eix bàsic del programa que els estic començant a desgranar i que en el seu moment aniré explicant amb més detall. El consens l'hem aplicat a Barcelona i els resultats han estat molt bons. En alguns �I PropOSO el Consens, el ll diàleg i la | participado COm a motors del Canvi que el pais pOt fer. casos podríem dir, fíns i tot, espectaculars. Doncs bé, els resultats seran igualment briliants a Catalunya. Perquè tenim uns avantatges singulars que provenen de la nostra dimensió com a país, i de la nostra relació amb la resta d'Espanya, amb Europa, amb el Mediterrani i amb Amèrica llatina. Proposo, per tant, el consens, el diàleg i la participació com a motors del canvi que el país pot fer. I com a garantia de la meva asseveració que el canvi portarà noves oportunitats per a tothom. Més recursos i competències pels ajuntaments Noves oportunitats per a Catalunya, per a les empreses, per a les escoles, per a les dones i el seu rol social, per als municipis i per al territori. Els ajuntaments hauran de disposar de més recursos, de més competències i de més possibilitats. Ja m'han sentit explicar, més d'un cop, que penso que un 6% del conjunt de la despesa pública que es fa a tot Catalunya i per totes les administracions -no el 6 % del que gasta la Generalitat, sinó el 6% del que gasta tothom, tots els governs, tots els subsectors públics a Catalunya- s'ha de poder passar de la Generalitat als ajuntaments. I estan estu- �diats quins són els serveis que es poden traspassar: l'educació, l'habitatge en una bona part i les polítiques actives d'ocupació. Campanya electoral neta i de continguts Permetiu-me ara una breu referència als mitjans de comunicació. Molt breu. Assistim, a tota Espanya, com a Catalunya, a una privatització esbiaixada de patrimoni públic i de xarxes de comunicació i d'informació. Això s'ha d'acabar. L'objectiu és aconseguir la màxima normalitat; donar per acabada l'actual situació extraordinària. Escapar de les excepcionalitats i acostar-nos a la normalitat com a país. Per això penso en un govern que governi, en una oposició que faci oposició, de manera contundent, però sense estridències. Perquè tampoc no hem sabut -i això potser sigui una mica culpa de tots, com a país- trobar el to i el nivell europeus. M'atreveixo a demanar-los que juguin un paper en aquest projecte. I els demano, per exemple, que m'ajudin a centrar el debat en les autèntiques qüestions i no en les falses qüestions. Vostès tenen molta capacitat de | El canvi portarà noves oportunitats per a tothom. �El meu objectiu no és una Generalitat socialista ni m'agrada l'actual Generalitat convergent. El país reclama la Generalitat de Catalunya, la de tots els ciutadans de Catalunya. Tindrem un govern de tots els catalans que impulsi un país més obert, més amistós crear opinió, molta. Posin-la al servei del país, al servei de l'interès del país. És a dir, a favor d'una campanya electoral neta, interessant, no visceral. Una campanya que porti a un debat de continguts. Tot això que és habitual, i que ja ho coneixem, ha de canviar. Els asseguro que per la meva banda, així ho faré. I els garanteixo que el canvi no serà pensat a favor de cap partit: serà pensat des d'unes posicions partidàries, ben amples, per cert. Però no serà pensat a favor d'aquest partit ni a favor de cap sectarisme alternatiu. Ja ho he dit en altres ocasions i els ho vull repetir avui: el meu objectiu no és una Generalitat socialista, i no m'agrada l'actual Generalitat convergent. Allò que el país reclama és la Generalitat de Catalunya. La Generalitat de tots els ciutadans de Catalunya, un govern de tots els catalans que impulsi un país més obert, més amistós, més franc, per encetar una etapa fecunda d'inversió estratègica que asseguri les noves oportunitats que Catalunya mereix i pot aconseguir. Tinc molta confiança i estic convençut que el canvi es produirà. Els garanteixo que compto amb tothom, amb tothom, per tirar endavant els projectes que volem posar en marxa; m'hagin votat o no m'hagin votat el dia que toqui votar. �Deu principis de l'acció del nou govern Permetin-me, per acabar, que sotmeti a la seva consideració deu proposicions que volen resumir les idees bàsiques que he tingut l'oportunitat de començar a explicar. Són deu proposicions que aspiren a configurar unes grans línies de força de la futura acció de govern. 1.- El consens com a base de l'acció política És un concepte central i de màxima rellevància. La nova política de govern es basarà en la cohesió, el consens, el diàleg i la participació del màxim nombre de ciutadans, institucions, empreses i administracions. Encetarem una etapa d'inversió estratègica que asseguri les noves oportunitats que Catalunya mereix i pot aconseguir. | Compto amb * tothom per tirar endavant els projectes que volem posar en marxa. 2.- Els territoris de Catalunya tenen prioritats estratègiques pròpies i diverses Catalunya és un país divers que no pot ser observat amb una visió estrictament unitària. Els territoris de Catalunya tenen unes vocacions i unes possibilitats estratègiques prioritàries que són diferents. Les accions del Govern han de tenir en compte aquesta realitat, en tots els terrenys. 21 �I La nova política 1 de govem es basarà en la " COhesiÓ, el COnsenS i el diàleg. 3.- Anar de la cultura de la identitat a la cultura del projecte El projecte és l'expressió d'una decisió complexa, d'una suma de decisions. El projecte pot tenir una gran rellevància com a mobilitzador de les energies ciutadanes. Els projectes grans i ben entesos creen sinèrgies entre els actors socials. I és d'aquí que es deriva l'autèntica identitat; d'haver fet junts aquests projectes. Catalunya ha de recuperar la cultura dels projectes, que és una cultura dinàmica, participativa i mobilitzadora; es refereix als homes i a les dones, a les empreses, a tota una diversitat d'actors que hi poden prendre part. En conseqüència, Catalunya hauria de matisar la centralitat de la cultura de la identitat, que implica acceptació, més que no pas participació. És més passiva. 4.- Un lideratge públic potent El lideratge públic és fonamental per dinamitzar polítiques basades en el consens. El lideratge públic significa impuls i pot ser decisiu com a garantia de qualitat, de sostenibilitat i de viabilitat a mig termini. 22 �El lideratge públic no ha de suposar intervencionisme ni intromissió. Em deia l'altre dia un representant de l'empresariat: "Hi ha massa intromissions". Crec que tenia raó. La participació, la integració dels sectors públic i privat és la millor garantia dels efectes multiplicadors que qualsevol política pública pretén. 5.- La importància de les opcions estratègiques Catalunya ha d'ordenar les seves actuacions públiques i privades a partir d'unes grans opcions estratègiques. Ho resumeixo aquí, com a punt de partida d'una reflexió que el país haurà de fer conjuntament durant els mesos que vindran, si el debat és seriós. Primer: l'autèntica reforma educativa. Segon: la devolució de responsabilitats i recursos al territori i a la societat. Tercer: no perdre cap oportunitat de futur en el camp tecnològic i en el de la innovació. Massa que n'hem perdut. Ara no faré la llista. Casar l'empresa amb l'escola, la formació professional i la universitat. I finalment, last but not least, la logística de les grans inversions infraestructurals apun- 1 El Hderatge públic 110 ha de SlipOSar intervencionisme "I intrOITIISSIO. ? �tant al cor d'Europa, al Mediterrani i a l'Amèrica Llatina. El plantejament estratègic suposa concentració de recursos i una magnificació dels impactes. Es el contrari de les polítiques estrictament tàctiques, del curt termini i de les decisions aïllades. 6.- Més inversió, menys despesa Menys despesa corrent. La nova administració farà un esforç contundent. Nosaltres tenim moltes despeses generals, a Catalunya. I no pensin que, a vegades, no li trobo una causa a tot això. Un altre dia en parlarem. Però tenim massa despeses generals si ens comparem amb la resta de comunitats. Ho dic perquè els empresaris amb els que m'he trobat, sobretot els que són a prop de les fronteres de l'Aragó o de València, miren a l'altra banda i veuen el que veuen. Veuen serveis que, finalment, tenen més despesa específica per a objectius; i per alguna cosa ha de ser, perquè els números no sortirien si no hi hagués aquí molta més despesa general. En tenim més que la d'un petit estat. Repeteixo que això no és tant una crítica com una descripció. Ho hem de saber i ho hem de corregir. �La nova administració farà un esforç, en aquest sentit, contundent, des del primer moment, per frenar l'increment de la despesa corrent. Ho hem fet en els ajuntaments i ara ho farem a la Generalitat. És possible. En tenim l'experiència. Demostrarem que en el nostre món d'avui els bons projectes obtenen, a més a més, el finançament necessari. 7.- Polítiques integrades El nou Govern, d'acord amb la visió estratègica que proposo, farà un esforç de definició de polítiques integrades. Veig venir una Catalunya amb territoris homogenis per a l'educació, la salut, les comunicacions locals i comarcals, l'ocupació, l'habitatge i fins i tot la seguretat. Amb aquests instruments a la mà, la Generalitat i els poder locals, juntament amb les empreses i la contribució d'altres sectors socials, fins i tot de les ONG, podran resoldre, cada dia millor, els problemes de qualitat de la vida quotidiana, que afecten, sobretot, joves i persones grans, les zones amb perill d'abandonament i els barris metropolitans més degradats. Amb tots aquests instruments a la mà; en el territori i en un territori dividit racionalment. La nova administració farà un esforç contundent per frenar l'increment de la despesa corrent. Demostrarem que en el món d'avui els bons projectes obtenen el finançament necessari. �8.- Desenvolupament de les infraestructures Es evident que les infraestructures del país, ho he dit, necessiten un impuls potent, focalitzat i Ilegible. Un impuls que permeti coordinar i aplegar les contribucions de totes les administracions i del sector privat. S'ha de fonamentar, per tant, en la nova cultura del projecte i s'ha d'aprofitar la considerable experiència que tot Catalunya va poder viure en el període immediatament anterior als Jocs Olímpics de 1992. 9.- Un govern de qualitat S'ha d'aprofitar la considerable experiència que tot Catalunya va viure amb els Jocs Olímpics de 1992. 26 L'alternativa que proposo vol tornar la màxima rellevància al concepte de qualitat de govern. Catalunya es mereix un govern de qualitat. Quasi diria que l'ha tingut històricament. Poc govern hem tingut, però quan n'hem tingut, era de gran qualitat: sigui amb la Mancomunitat, sigui amb la Generalitat Republicana, que va acabar dramàticament, però tenia un sistema educatiu d'enorme qualitat. Catalunya es mereix aquest govern de qualitat, ben estructurat i coordinat, format per personalitats d'altíssima preparació �política i tècnica, un govern del qual es puguin sentir orgullosos els ciutadans de Catalunya. En aquest marc, em proposo de promoure la màxima projecció per al debat pressupostari i per al control de qualitat: què gastem, com gastem, on gastem, per què gastem, quins indicadors de qualitat tenim, quines cartes de serveis, com es diu tècnicament, i quines garanties es donen als ciutadans. El govern, els governs, ens haurem d'acostumar a pensar (també els governs locals), que hem de ser avaluables. I no solament cada quatre anys. 10.-Tres opcions immediates i dues fites L'esperit de les proposicions anteriors el centrarem en tres grans prioritats i dos objectius político-socials de gran abast. Les tres prioritats són: educació, educació i educació. Aquesta és la primera de les tres, però tres vegades educació. Atenció al territori i als eixos vertebradors, al triangle empresa-municipi-escola en cada territori. �I promoció de les noves activitats econòmiques. Massa; que n'hem perdut. Educació, educació i educació. Aquesta és la primera de les tres prioritats. I les dues fites de gran abast són: la prioritat de ^acompanyament del procés d'entrada de la dona en l'economia productiva i el federalisme. N'he parlat molt darrerament i considero que vostès estan informats. Ocasions hi haurà de parlar-ne amb més detall. Però no voldria que tot es centrés aquí, justament aquesta nit, ni tampoc en el conjunt de la campanya. Hi ha solucions millors que les que s'estan dient. Hi ha debats sobre temes més interessants que els temes de greuge fiscal i polític que s'estan començant a aixecar. Dedicarem a això una altra sessió. La prioritat a l'acompanyament del procés d'entrada de la dona en l'economia productiva és de llarg abast; no és només de quatre anys, però s'ha de començar. El canvi de les condicions de vida de les dones, per a la seva entrada massiva en l'economia productiva pot facilitar l'equilibri del sistema de benestar social. El sistema de benestar social en què estem nó és sostenible. I unà de les vies més importants per a què ho sigui decisiva aquí a Catalunya, a tot Espanya i a Europa, és jus^- 28 �tament aquesta participació més gran de les dones, no només en el mercat del treball, sinó també en el mercat empresarial. I el federalisme és la gran oferta política de Catalunya a Espanya. Crec que Catalunya no ha de demanar per a ella. Catalunya no té una solució per a ella sola, com a excepció de la solució general d'Espanya. Pot ser que hi hagi altres autonomies que sí... Per la seva història, per la seva mida. Però Catalunya, no. Catalunya és massa gran, massa important, massa decisiva. Catalunya no se salvarà si ella no salva a Espanya, si em permeteu la redundància i la pretensió de l'expressió. Hem de trobar una solució per a Espanya que sigui la solució de Catalunya. I fora d'això, no tenim solució. Convertir Catalunya en un altre cas excepcional, reivindicar drets forals, buscar unes arrels històriques en aquest terreny que no tenim, que no hem tingut mai i que no tenim per què tenir, a més, perquè el que volem són resultats iguals i no procediments estranys, no funciona. No solucionaria res, ni a nosaltres ni a Espanya. Però, tampoc a nosaltres, que quedi clar. Però ja ens hi aturarem el dia que parlarem de federalisme. I Hem de trobar I una SOllICiÓ per § 3 Espanya OUe sigui la SOllICiÓ de Catalunya a Espanya. �Vot per la transparència Per avui, moltes gràcies per la seva atenció. Gràcies per ser aquí. Per haver volgut venir a escoltar i per haver contribuït amb la seva presència al finançament, ni que sigui modest, d'una candidatura que pretén el millor per a Catalunya i el millor per als catalans. No entenc que la seva presència sigui una altra cosa que un vot a favor de la transparència. I és molt. És moltíssim... Moltes gràcies. 30 �Ciutadans pel canvi Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Noves oportunitats per a Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-07-07 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Campanyes Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Catalunya Finançament Catalunya. Generalitat Description An account of the resource 31 p. Discurs de campanya electoral, en un sopar d'empresaris (fundraising). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hotel Juan Carlos I (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2767/19991214_DiariSessions_DebatAudiovisual_PM.pdf 631078ea4efd208fb57113a585e64c4a PDF Text Text DIARI DE SESSIONS D E C ATA LU N YA DEL PARLAMENT VI legislatura Sèrie P - Número 5 Primer període Dimarts, 14 de desembre de 1999 Ple del Parlament PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. JOAN RIGOL I ROIG Sessió plenària núm. 4.1 Í N D E X Manifestació de condol per la mort de l’exdiputat Sr. Joan Codina i Torres Debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya (tram. 255-00001/06) �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 2 S U M A R I La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i sis minuts. 1. Manifestació de condol per la mort de l’exdiputat Sr. Joan Codina i Torres El president anuncia la mort de l’exdiputat i exconseller de Treball Sr. Joan Codina i Torres. Tot seguit, la cambra serva un minut de silenci. 3 2. Debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya (tram. 255-00001/06) (punt únic de l’ordre del dia) Exposició: conseller de la Presidència 3 La sessió se suspèn a un quart d’una del migdia i cinc minuts i es reprèn a les quatre de la tarda i cinc minuts. Intervenció del G. P. Socialistes - Ciutadans pel Canvi: Sr. Maragall i Mira. Resposta: conseller de la Presidència. Rèplica: Sr. Maragall i Mira (S-CC). Contrarèplica: conseller de la Presidència. Segona rèplica: Sr. Maragall i Mira (S-CC). Intervenció del G. P. Popular: Sr. Fernández Deu. Resposta: conseller de la Presidència. Rèplica: Sr. Fernández Deu (P). Contrarèplica: conseller de la Presidència. Segona rèplica: Sr. Fernández Deu (P). Intervenció del G. P. d’Esquerra Republicana de Catalunya: Sr. Bargalló Valls. Resposta: conseller de la Presidència. Rèplica: Sr. Bargalló Valls (ERC). Intervenció del G. P. d’Iniciativa per Catalunya - Verds: Sra. Comas d’Argemir i Cendra. Resposta: conseller de la Presidència. Rèplica: Sra. Comas d’Argemir i Cendra (IC-V). Contrarèplica: conseller de la Presidència. Intervenció del G. P. de Convergència i Unió: Sr. Codina i Castillo. La sessió se suspèn a les vuit del vespre i tres minuts. SUMARI 17 21 22 23 24 24 28 30 32 32 32 36 38 39 43 45 47 47 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 3 SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 4.1 La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i sis minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i el lletrat Sr. de Alfonso i Pinazo. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat, acompanyat dels consellers de la Presidència, de Governació i Relacions Institucionals, de Cultura, de Sanitat i Seguretat Social, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i de Treball, les conselleres de Justícia i de Benestar Social, i els consellers de Medi Ambient i d’Interior. ORDRE DEL DIA – Punt únic: debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. Tram. 255-00001/06. Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi, Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya - Verds (IC-V), Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i Grup Parlamentari Popular. Substanciació. El president S’obre la sessió. Manifestació de condol per la mort de l’exdiputat Sr. Joan Codina i Torres Les senyores i els senyors diputats probablement saben que s’ha mort recentment un antic diputat d’aquest Parlament, exconseller de Treball de la Generalitat, el senyor Joan Codina i Torres. Els prego que fem un minut de silenci en la seva memòria. (La cambra serva un minut de silenci.) Moltes gràcies. Debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya (tram. 255-00001/ 06) Aquesta sessió tindrà un únic punt de l’ordre del dia, que és el debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. Té la paraula el conseller de la Presidència, l’honorable senyor Xavier Trias. El conseller de la Presidència (Sr. Xavier Trias i Vidal de Llobatera) Molt honorable president, il·lustres senyores i senyors diputats, iniciem aquesta sisena legislatura del Parlament de Catalunya, després del Ple del passat dia 1 i de l’acte de commemoració del vintè aniversari de l’Estatut d’autonomia, amb aquest debat general sobre els mitjans audiovisuals, un debat que, més enllà de l’oportunitat política que ha mogut els grups parlamentaris promotors d’aquest, és un reflex de l’interès ciutadà, social i polític, que existeix no solament a casa nostra, sinó també a la resta de l’Estat i dels països del nostre entorn al voltant del paper dels mitjans de comunicació, dels audiovisuals, de les telecomunicacions i de les tecnologies de la informació en general. SESSIÓ NÚM. 4.1 I, per tant, tenint en compte la complexitat i la pluralitat dels factors i els mitjans que, al nostre entendre, són subjectes del present debat, crec que no respondríem a les expectatives creades en tant que representants del poble de Catalunya si avui i demà ens limitéssim a debatre i a arribar a acords sobre aspectes molt concrets i singulars que, tot i ser importants en si mateixos, han de ser considerats en la seva justa mesura. Em refereixo, per exemple, a qüestions susceptibles de rellevants titulars mediàtics i de notòria confrontació política, com ara el sistema d’elecció de determinats responsables dels organismes d’administració i de gestió dels mitjans de comunicació públics. En aquest cas, entenc que estaríem defraudant les expectatives que s’han generat alhora que defugint la nostra responsabilitat política, que en aquest supòsit interpreto que se situa en la demostració de les nostres capacitats de diàleg i de formulació de propostes globals de futur, des de la coherència, la generositat política i la recerca dels màxims acords a què els respectius grups parlamentaris som capaços d’arribar en benefici del país en el seu conjunt. Vagi, doncs, per endavant, l’expressió de la voluntat política del Govern de la Generalitat i del grup parlamentari que li dóna suport d’arribar al màxim consens. Dic això, també, per ajudar a evitar malentesos si plantegem obertament des de l’inici del debat la necessitat d’abordar el conjunt de l’univers dels mitjans audiovisuals. Tot i que entenc que algú podria estar interessat a defensar posicionaments i propostes dirigides a analitzar la situació dels audiovisuals a casa nostra de manera parcial, en el sentit d’excloure del debat determinades realitats, mitjans o sectors, també crec que és de justícia intentar, si més no, una anàlisi general dels mitjans audiovisuals en sentit ampli, és a dir, tant els de naturalesa pública com privada, amb l’objectiu últim d’arribar a propostes de reformulació de l’actual marc normatiu relatiu als audiovisuals a Catalunya, i també a l’Estat. També és cert que, amb motiu del debat d’avui, la força i la capacitat d’influència dels mitjans de comunicació sobre l’opinió pública s’ha constatat de nou en aquestes darreres setmanes. Des del mateix anunci de la sol·licitud de convocatòria d’aquest debat general, no ha passat dia sense que els mateixos mitjans de comunicació i les diferents instàncies polítiques s’hagin fet ressò de la necessitat de modificar la regulació dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, amb una especial incidència sobre la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. I crec que això és positiu sempre que els mateixos mitjans apostin per fer-se ressò del conjunt del debat, evitant tant com sigui possible el reduccionisme o la simplificació de les propostes que es puguin arribar a donar a conèixer. En aquest sentit, des de la constatació que són diverses les causes que motiven els canvis que es proposen, cal dir que el nou marc legal a nivell de la Unió Europea, la mateixa evolució tecnològica de les telecomunicacions i la innovació que es produeix de manera constant, també, en l’àmbit dels mètodes de gestió de les organit- Punt 1 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 4 zacions, són factors prou rellevants en si mateixos que justifiquen el replantejament de determinades normes i regulacions. No es pot oblidar, tampoc, que, atesa la transcendència de rol dels mitjans de comunicació sobre la societat, es fa cada dia més necessari comptar amb la màxima participació i coresponsabilització dels agents socials i dels usuaris i consumidors en el disseny i control dels continguts que s’ofereixen i de les eines de gestió amb què es doten els mateixos mitjans de naturalesa pública. Però seríem injustos si no valoréssim la importància del camí recorregut a tot arreu –però, especialment, a Catalunya– en el camp dels mitjans de comunicació, aquests darrers vint anys, i, d’una manera més que rellevant, en el dels mitjans en català. El balanç d’aquest període és força positiu si tenim en compte la situació de partida. També és veritat que, com en tots els ordres de progrés de Catalunya i de l’Estat, la feina feta és el resultat del treball de tothom: de les institucions públiques de tots els colors polítics, dels professionals de la informació, de les empreses de comunicació, dels usuaris. Tot i que, durant aquests vint anys, han estat diverses i molt importants les normes legals aprovades tant pel Parlament de Catalunya com per les Corts Generals en l’àmbit dels mitjans audiovisuals, creiem que reptes del present immediat i del futur ens obliguen a abordar un nou marc normatiu general. Aquesta asseveració es justifica plenament si tenim en compte que la Llei 4/1980, de 10 de gener, de l’Estatut de Ràdio i Televisió Espanyola, després de quasi vint anys d’existència, ha demostrat nombroses limitacions, tant en l’ordre tècnic com en el que crec que més ens afecta: en el del vessant de la norma bàsica en la seva integritat, circumstància que deixa un reduït marge d’acció al legislador català. Permetin-me, a continuació, fer un breu balanç de la feina feta durant aquest període en l’àmbit de la política dels mitjans de comunicació i dels audiovisuals en general. Les iniciatives del Govern de la Generalitat i del Grup parlamentari que li dóna suport han estat, des dels inicis de l’actuació dels governs de Convergència i Unió, encaminades a dotar Catalunya de la situació de normalitat en tots els ordres que, com a país, li corresponen. Aquesta activitat també s’ha desenvolupat en el camp dels mitjans de comunicació i de les telecomunicacions, en la mesura que la Generalitat ha tingut marge de maniobra, i, més recentment, en el camp de la societat de la informació. Punt 2 El primer any de funcionament del Govern de Convergència i Unió es va aprovar el Decret 175/80, pel qual es regulava la concessió d’emissores de radiodifusió institucional i privades en ones mètriques amb modulació de freqüència. Aquest Decret, que va tenir desplegaments posteriors, va ser recorregut davant del Tribunal Constitucional pel Govern de l’Estat, el qual posava en dubte la capacitat normativa de la Generalitat de Catalunya en el camp de la ràdio. Afortunadament, el Tribunal Constitucional va reconèixer clarament aquesta competència a favor de la Generalitat. Aquesta sentència, que no ha estat l’única, va marcar en positiu la resta del desplegament legislatiu que les Corts PLE DEL PARLAMENT Generals, a impuls dels diferents governs espanyols, han anat fent des d’aleshores ençà. No obstant això, com tindrem ocasió d’analitzar posteriorment, cal constatar que les lleis que han anat aprovant les Corts Generals han procurat, d’una forma o d’una altra, limitar en la mesura que els ha estat possible el camp d’acció del Govern de Catalunya. Una altra fita molt significativa de l’actuació en matèria de mitjans de comunicació socials desplegada a Catalunya fou l’aprovació de la Llei 10/1983, de creació de l’ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, fet que va suposar una aportació essencial en el procés de normalització en el camp de mitjans de comunicació. Normalització en el camp de la comunicació social vol dir diverses coses. En primer lloc, significa l’existència de mitjans de comunicació propis en tots els camps, des de la premsa fins a la ràdio i la televisió i, més recentment, els que es difonen per les noves tecnologies: cable i Internet. També vol dir que aquests mitjans de comunicació emprin, ni que sigui de forma més o menys majoritària, la llengua pròpia de Catalunya. En tercer lloc, el procés de normalització comporta l’existència d’una veritable pluralitat d’ofertes, a fi a i efecte que els ciutadans de Catalunya puguin escollir el mitjà de comunicació que volen llegir, que volen escoltar o que volen veure en funció de la diversitat d’ofertes, siguin aquestes de l’ordre de continguts, de les qualitats o de les sensibilitats diverses que es manifesten al si de la societat catalana. I finalment, també vol dir normalització en aquest camp el fet que els mitjans de comunicació analitzin les notícies, els successos, transmetin les opinions a partir dels punts de vista de la societat catalana, a partir de la idiosincràsia dels catalans, a partir de la percepció de com afecta aquest o aquell succés a altres catalans. És a dir, la normalització en el sector dels mitjans de comunicació social comporta l’existència d’un veritable espai comunicatiu català. L’aparició de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i, conseqüentment, la posada en marxa de TV3 i de Catalunya Ràdio i, posteriorment, de Canal 33 i d’altres ofertes radiofòniques de la Corporació va suposar un salt qualitatiu d’una magnitud molt elevada, ja que permetia que els catalans poguessin accedir a una televisió no solament en la seva llengua, sinó també feta i pensada des de Catalunya. I, en el camp de la ràdio, significava l’aparició de mitjans de comunicació també d’alta professionalitat i que venien a reforçar d’una manera molt accentuada els intents anteriors més o menys reeixits d’una ràdio en català, entre els quals no voldria oblidar el que va suposar en el seu dia la creació de Ràdio 4. Crec, per tant, que aquesta ha estat una fita de primer ordre en el camí del nostre govern. Una iniciativa de la qual el Govern de la Generalitat se sent més que orgullós i que respon a la prioritat de defensar, potenciar i projectar la nostra identitat com a país, des de requeriments de professionalitat i de qualitat. D’aquesta manera, estarem d’acord que l’impuls que pot procedir d’un govern en matèria de mitjans de comunicació té dos vessants. El primer és la creació de mitjans institucionals, que crec que a les societats modernes occidentals SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 5 aquesta creació es cenyeix, gairebé en exclusiva, al món de la ràdio i de la televisió, i incloc en aquest camp els diversos suports de difusió que la tecnologia audiovisual permet. El segon vessant és el d’impulsar el sorgiment en el sector privat d’ofertes suficients, tant pel que fa a la diversitat com a l’especialitat, que completin l’acció dels mitjans institucionals quan aquests existeixen. Això que acabo d’afirmar no vol dir en cap cas que pressuposi una situació de subordinació d’uns mitjans respecte als altres, sinó ans al contrari, una situació que suposa una oferta plural i diversa, a fi i efecte que els ciutadans puguin elegir lliurement. M’acabo de referir al que ha fet el Govern en el camp dels mitjans de comunicació institucionals. Però el Govern també ha pretès, amb diversa fortuna, que des de la societat civil, que des de les empreses de comunicació existents a Catalunya, sorgissin ofertes de tot ordre que permetessin parlar d’un espai comunicatiu català, consolidat, plural i atractiu. En aquesta línia voldria destacar el suport que des del Govern s’ha donat a la premsa escrita, tant la diària com la d’altra periodicitat, tant la d’abast nacional català com la d’abast comarcal i local, i també que ha posat aquelles peces que li pertoquen per tal que existissin ofertes radiofòniques genuïnament catalanes, a partir, òbviament, de l’escrupolós respecte a les lleis generals i d’acord amb les propostes que lliurement han pogut fer al llarg d’aquests dinou anys les empreses que han tingut interès, en un moment o altre, per crear i gestionar emissores de ràdio. Abans m’he referit als problemes competencials amb què ens hem trobat en diferents ocasions en el camp de la ràdio i difusió, i, en aquest sentit, crec que és especialment rellevant la sentència de 2 de novembre d’enguany, del Tribunal Suprem, per la qual desestima la pretensió del Govern de l’Estat de qüestionar la capacitat reglamentària en l’àmbit de la radiodifusió de la Generalitat. El Govern socialista, l’any 1991, va recórrer contra el nostre Decret 80/1989, de regulació del servei de radiodifusió sonora, per entendre que la Generalitat no disposava de capacitat reglamentària ni inspectora ni sancionadora en la major part de les qüestions que afecten les emissores de freqüència modulada. Com poden observar, la consolidació de la recuperació de les competències en aquesta matèria no ha estat fàcil ni curta. Voldria remarcar que no he pogut fer un esment específic del camp de la televisió de gestió privada, i no ho he pogut fer perquè la Llei de televisió privada, aprovada per les Corts Generals durant el Govern socialista, i les modificacions que han pogut introduir posteriorment les mateixes Corts Generals durant el Govern del Partit Popular no han permès fins ara l’existència d’una televisió privada d’àmbit autonòmic, afavorint d’aquesta manera exclusivament –jo m’atreviria a dir «voluntàriament de forma exclusiva»– ofertes del que s’anomena a les lleis –i permetin-me dir-ho en castellà– de televisiones de ámbito nacional. Quan hem procurat donar suport, impulsar, ajudar l’aparició d’un marc televisiu català, que fins ara només ha estat possible en el que s’anomenen «les televisions locals», la inactivitat dels successius governs espanyols SESSIÓ NÚM. 4.1 ha aconseguit que també en aquest camp de la televisió local els esforços de la Generalitat topessin amb inconvenients de tot ordre. Aquests inconvenients tenen el seu origen en la mateixa redacció de la Llei de televisions locals, millorada substancialment gràcies a les esmenes del Grup Parlamentari Català, i en la inactivitat dels governs espanyols en el seu desplegament. Aquesta inactivitat ha estat la causa de la no-aprovació fins a la data del corresponent Pla tècnic nacional, que ha d’establir les freqüències que s’han assignar a les televisions locals. I és per això que aquesta important oferta comunicativa de proximitat, que està destinada a tenir un paper molt remarcable a Catalunya, no ha pogut avançar en el seu procés de consolidació, d’extensió i de professionalització. Per demostrar l’estat de la situació en aquest àmbit de la televisió local, vull recordar-los que l’any 1996 la Generalitat va aprovar un decret que regulava el règim jurídic d’aquestes televisions i va obrir el corresponent concurs públic d’atorgament de concessions. Doncs, bé, el Govern de l’Estat no solament va impugnar un article del Decret, sinó que també ha aconseguit paralitzar el concurs obert per la Generalitat perquè, com els he dit, no ha procedit a planificar les freqüències que se’ls havia assignat. No voldria acabar la repassada del que ha estat l’activitat del Govern de la Generalitat en aquest període sense fer un esment de la Llei 8/1996, de regulació de la programació audiovisual distribuïda per cable. També en aquest camp el Govern va impulsar l’aprovació d’aquesta Llei, que establia diversos criteris relatius a l’audiovisual distribuït per cable i que pretenia que, quan els ciutadans de Catalunya tinguessin accés a aquestes noves ofertes, poguessin també rebre, a través d’aquest nou mitjà de difusió, una programació diversa i que contingués productes fets i pensats al nostre país. Aquesta Llei, no obstant, contenia una altra aportació absolutament innovadora i pionera en el conjunt de l’Estat; em refereixo, òbviament, a la creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, al qual em tornaré a referir posteriorment. Pel que fa al camp de telecomunicacions, molt sintèticament, voldria recordar-los quina ha estat l’actuació del Govern en les passades legislatures. L’any 1982 varen ser transferides a la Generalitat les competències sobre instal·lacions d’antenes col·lectives en edificis i televisió amb circuit tancat. En aquest camp, a partir d’aquell moment, el Govern va procedir a actuar de la mateixa manera que havia estat la tònica general en el conjunt de l’Estat. Però, conscient de la rellevància social i econòmica que anava prenent aquest sector, l’any 1995 va aprovar un decret pel qual s’establia un registre d’instal·ladors que representa, permetin-m’ho dir sense falsa modèstia, una nova mostra d’anticipació respecte a l’activitat de les altres administracions públiques de l’Estat espanyol. La Generalitat va voler, d’acord amb els representants d’aquest sector, introduir elements suficients per tal d’estimular la professionalitat de les empreses que actuaven en aquest sector de les instal·lacions d’antenes en edificis. Dos anys abans, el 1993, el Govern va impulsar l’aprovació d’una llei que creava el Centre de Telecomunicacions de la Gene- Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 6 ralitat de Catalunya. Aquestes dues iniciatives normatives he de recordar que s’emmarquen en un terreny molt limitat per a la Generalitat. En aquest sentit, cal recordar que la Constitució espanyola estableix que l’àmbit de les telecomunicacions és competència exclusiva de l’Estat. Sense discutir el contingut d’aquest precepte constitucional, sí que vull remarcar que difícilment el Govern podia plegar-se de braços davant d’un sector industrial professional i, en definitiva, econòmic, que anava adquirint una importància cabdal en els països occidentals i que avui dia ningú no discuteix que està cridat a ser un dels principals, si no el principal sector econòmic d’Europa i de la resta de països desenvolupats. La creació del Centre de Telecomunicacions de la Generalitat va suposar dotar el país d’un ens que, permetin-me dir-ho amb orgull, s’ha consolidat com un punt de referència obligada quan a Espanya es parla de telecomunicacions. Aquest organisme públic ha estat bàsic per a la modernització dels serveis de telecomunicacions de les administracions catalanes, i en els seus sis anys d’existència ha executat importants projectes a un cost per a la Generalitat molt més baix dels que s’haurien aconseguit amb un mercat bàsicament monopolista. Entre aquests projectes, cal destacar la modernització de les xarxes de ràdio i televisió autonòmiques; la implantació de la xarxa de comunicacions mòbils per a la Policia Autonòmica; la creació de la xarxa corporativa de veu i dades de la Generalitat; la instal·lació de més de tres-centes infraestructures de telecomunicacions a tot el territori, que han facilitat la implantació dels nous operadors de telefonia fixa i mòbil; l’execució de la xarxa de comunicacions mòbils per a altres serveis de la Generalitat, com ara els bombers, els agents forestals, sanitat, carretera, Junta d’Aigües...; la introducció a Catalunya de la televisió i la ràdio digital terrestre, etcètera. Així mateix, i a partir de l’aprovació de la Llei del cable, es va procedir a l’establiment de tres demarcacions a Catalunya, amb què es garantia la viabilitat econòmica dels projectes i s’aconseguia que la implantació de noves xarxes de telecomunicacions fos una eina d’equilibri territorial. Cal remarcar que aquesta fita, la Llei del cable, es va aconseguir malgrat l’oposició frontal inicial del Partit Socialista. En aquest mateix capítol, cal remarcar la creació del Consorci Localret, amb una col·laboració estreta i fructífera de tots els ajuntaments catalans, així com la realització dels concursos per a l’adjudicació dels serveis de telefonia fixa, mòbil i dades de la Generalitat. En darrer terme cal tenir present que, en el context de la liberalització completa a l’Estat de la telefonia fixa, es va procedir a la privatització d’aquesta activitat del Centre de Telecomunicacions amb l’objectiu de potenciar els operadors amb seu a Catalunya, millorar l’oferta de telecomunicacions, millorar la qualitat i els cost dels serveis i potenciar la indústria del país. Punt 2 L’acció del Govern, en aquest camp de les telecomunicacions i de les noves tecnologies associades, té una última referència a la creació, l’any 1998, del Comissionat per a la Societat de la Informació. Comissionat que, en aquest brevíssim període de temps, ha tingut ocasió de demostrar la importància atorgada pel Go- PLE DEL PARLAMENT vern a aquest canvi, no només tecnològic, sinó fins i tot social, que s’està produint ja amb força a tot el món. També es mostra aquest capteniment en la qualitat de les iniciatives preses pel Comissionat en allò que fa referència a preparar el conjunt de Catalunya per a l’accés a això que s’anomena la societat de la informació. No només a nivell de l’Administració pública, a nivell dels serveis essencials –com són l’ensenyament i la sanitat–, sinó també pel que fa al conjunt de l’activitat econòmica i social de Catalunya, a fi i efecte de poderlo situar en l’avançada d’aquest canvi tecnològic, i ferho d’una forma cohesionada, tant pel que fa a l’aspecte social com pel que fa a l’aspecte territorial. Actitud aquesta que es deriva del que ha estat un dels principis inspiradors de l’acció del Govern durant totes aquestes legislatures, i que no és altre que el de preservar la cohesió social i l’equilibri territorial de Catalunya. A tall d’exemple, i pel que fa a l’activitat del Comissionat per a la Societat de la Informació, cal destacar l’execució de més de cinquanta projectes, en els quals sobresurten el Pla estratègic per a la societat de la informació i la realització del Pla estratègic sobre la indústria audiovisual, presentat el passat mes de març. Abans m’he referit a la importància estratègica de la creació i el desenvolupament de la Corporació de Ràdio i Televisió, com a eina pública al servei del país. I és precisament per la transcendència que cal atorgar-li que es mereix un tractament especial en aquesta meva primera intervenció en aquest debat. Un dels principis inspiradors de la programació de la Corporació, motor i raó de ser de la Llei que va crearla, va ser la promoció de la llengua i de la cultura catalanes. Amb la posada en funcionament de la Corporació, es produeix el que el sociolingüista Francesc Vallverdú denomina «una revolució cultural a petita escala», que trasbalsa, en el pla de les idees i dels comportaments, nombroses pautes socioculturals dins la societat catalana. A tall d’exemple els he de dir que cada setmana el 85% de la població de Catalunya veu o escolta un dels programes de les emissores de la Corporació. Gràcies a l’impacte dels mitjans audiovisuals, la cultura catalana ha entrat en un dinamisme nou, malgrat que el seu efecte multiplicador és desigual, com es veu en l’hegemonia del castellà en les altres televisions, en la premsa escrita, en el cinema o en el vídeo. No obstant això, la missió de normalització lingüística i de cohesió social de la Corporació és tan vigent ara com ho era el 1983. Si bé als anys vuitanta calia crear una ràdio i una televisió fortes i de penetració social ràpida, ara, en l’era de la informació, cal refermar aquesta voluntat normalitzadora, en els mitjans convencionals o generalistes, de ser presents amb entitat pròpia i en català dins d’Internet, el satèl·lit i el cable. Tot i la competència aferrissada en la ràdio i la consolidació de les televisions privades, Catalunya Ràdio i TV3 han aconseguit mantenir-se com a líders d’audiència. I és caricaturesc i frívol que, per desqualificar aquestes dades, s’atribueixi el liderat de TV3 al fenomen futbol o Barça, quan en el terreny de la informació i de l’entreteniment, sigui el dia que sigui, i en l’hoSESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 7 rari que sigui, els èxits són tan significatius i de repercussió tan gran. Encara que sembli anecdòtic, em referiré a un cas adient per a les dates nadalenques i de canvi d’any que s’acosten. Televisió de Catalunya va ser la televisió més vista quan es van emetre l’any passat les campanades de fi d’any; va desplaçar Televisió Espanyola, i, diguem-ne, l’emblemàtica Puerta del Sol. Però són tantes les poblacions que demanen la retransmissió de les campanades, que l’elecció, aparentment rutinària, s’ha convertit en un autèntic problema de la direcció de Televisió de Catalunya. Aquesta repercussió, que augmenta el prestigi dels nostres mitjans, és extrapolable a qualsevol altre aspecte de l’actualitat, l’entreteniment o la cultura del país. Si no, aquí tenim l’èxit tan recent de l’última Marató sobre els trasplantaments, d’abansd’ahir, a la qual s’aboca la gent més que davant de qualsevol altra iniciativa semblant. Per moltes raons: perquè és una iniciativa que senten seva, i perquè rere d’una situació com aquesta, hi ha una gran professionalitat i un treball no improvisat. No és estrany trobar-se els titulars dels diaris amb notícies com aquestes: «TV3 concentra l’atenció dels catalans en la nit electoral», «El temps bat el rècord d’audiència de l’any, per la nevada», «Televisió de Catalunya, líder del prime time a Catalunya», «Dos milions de telespectadors veuen la final de Copa d’Europa per Televisió de Catalunya», «Malalts de tele guanya, per primera vegada, Médico de familia»... A falta de saber com acabarà l’any, amb les dades de les setmanes que manquen, tot apunta que Televisió de Catalunya serà líder d’audiència per tercer any consecutiu. Però, per exemple, l’any passat, un de cada dos dels cinquanta programes més vistos a Catalunya va ser emès per TV3. I pel que fa a franges horàries, Televisió de Catalunya va liderar les de 7:30 a 10:30 del matí; al migdia, de 14 a 17:30, i la del prime time, de 20:30 a 23:30. Respecte a les altres televisions autonòmiques, TV3 continua al capdavant de totes, amb una tendència a augmentar les distàncies. L’any passat va acabar amb tres punts d’avantatge sobre la seva immediata seguidora, Telemadrid, que va tenir una quota de pantalla del 20,6%. Vam aconseguir 4 punts per davant del Canal Sur, i 5,3 de Canal 9, i amb diferències més àmplies respecte a les televisions gallega i basca. Aquest posicionament de liderat és perfectament extrapolable a la ràdio. Amb paraules del president de la Generalitat, que es remunten al 1983: «Catalunya Ràdio no ha de ser una ràdio més, sinó la ràdio institucional de Catalunya, que ha d’arribar absolutament a tothom, a tots els ciutadans de Catalunya, per molt allunyats que visquin del centre emissor.» Cobertura, programació de qualitat, servei públic i audiència han estat fonamentals perquè Catalunya Ràdio hagi assolit la posició de liderat indiscutible que ostenta des de fa anys. Concretament, i segons dades de l’Estudi General de Mitjans, Catalunya Ràdio va aconseguir ser líder d’audiència per primera vegada l’any 1989, i des del 1994 ho és de manera ininterrompuda. Un dels principis inspiradors de la programació de les emissores de la Corporació, que proclama la Llei, és SESSIÓ NÚM. 4.1 l’objectivitat, la veracitat i la imparcialitat de les informacions, així com el respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic. Aquest punt, que ens parla de conceptes profundament democràtics, situa, en ocasions, els nostres mitjans públics en el centre de la polèmica, i fins i tot el debat polític, com ho ha estat darrerament. Aquest és un fet generalitzat en l’àmbit dels mitjans públics del nostre entorn, i difícil de contrarestar, ja que sembla que formi part de les rutines mediàtiques i polítiques. Certament, ni la prestigiosa BBC, en un context de bipartidisme gairebé pur, ni qualsevol altre mitjà públic europeu, es lliura del debat permanent respecte a aquests principis i com garantir-los. Un debat que té una presència continuada, però que –reconeguem-ho– és més virulent i exacerbat quan s’acosten processos electorals. Tan virulent i exacerbat que arriba a deformar la realitat, una realitat certament millorable –com tot–, però realitat al cap i a la fi. La feina que s’ha fet i que s’està fent en els mitjans públics es basa en uns fonaments molt sòlids. El primer és el de la professionalitat. Aquest criteri, aplicat des del començament, d’aplegar els millors professionals, al marge de les seves ideologies, ha donat uns fruits que salten a la vista: el liderat, la qualitat, la influència, la innovació, la mentalitat oberta, el ser imitats, l’exportació de talent, l’estabilitat. En fi, tot aquest cúmul de valors no s’aconsegueix des del sectarisme, ni des de la intromissió externa sobre l’activitat professional, ni des de la manipulació, ni des de comissariats polítics. El temps de l’autarquia i del monopoli fa anys que ha quedat enrere. Per sort, hi ha moltes opcions per informar-se, molts mitjans de comunicació generalistes i especialitzats que competeixen amb la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. En aquest sentit, doncs, des d’aquest punt de vista, no es pot atribuir als oients o als telespectadors de les emissores de la Corporació ni passivitat ni falta de maduresa per la seva fidelitat, gràcies a la qual aquestes emissores se situen al capdavant de les audiències. El públic és molt més que l’aritmètica de les audiències, molt més que l’audiometria, igual que el sufragi universal és molt més que la suma de vots. Aquesta realitat ens porta a recordar el president americà Abraham Lincoln, quan deia que no es pot enganyar tothom durant tot el temps. Per situar-nos a prop en el temps, dos estudis d’opinió recents refermen la bona salut pluralista de TV3. El mes de maig, a punt de començar la campanya de les eleccions municipals, La Vanguardia publicava una enquesta de l’Institut Opina, en la qual es comprovava que, per a la majoria de catalans, votants de qualsevol opció de les representades en aquest Parlament, TV3 està considerada la televisió pública més plural de Catalunya. El mateix succeïa el passat mes de setembre, a punt de començar l’última campanya electoral, quan el PSOE va presentar un informe intitulat «La manipulación informativa en Televisión Española». Les dades del seguiment sobre l’aparició de líders i forces polítiques a les televisions públiques de l’Estat, que efectua l’empresa Sofres, indiquen que Televisió de Catalunya, en els seus informatius, ofereix una infor- Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 8 mació plural i en consonància amb la representativitat parlamentària. Per no remuntar-nos excessivament en el temps, un estudi d’Eco Consulting sobre programes informatius, publicat el mes de juliol de l’any passat, conclou que els aspectes en els quals TV3 sobresurt més de la competència és en la credibilitat, la fiabilitat i la claredat amb què s’exposen les notícies. TV3 és també on menys proporció de telespectadors, tant habituals com no, aprecien l’existència del que l’estudi denomina «molta tendenciositat», un 18%, davant del 41% a TV1 i un 26% a Antena 3. Com una garantia més de respecte al pluralisme, l’objectivitat i altres valors de la feina periodística, com són els del codi deontològic, Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio són els únics mitjans públics de Catalunya que s’han dotat d’un estatut professional –i avui dia sembla que alguna altra emissora, de les que s’afanyen a endreçar la casa, tingui algun projecte sobre la taula en aquest mateix sentit. La potenciació de la cultura i de totes les seves manifestacions és un altre principi de la Llei 1983, que ens diu que ha d’inspirar la programació dels nostres mitjans públics. Des de la ràdio i la televisió s’ha tingut sempre una especial sensibilitat a donar una visió globalitzadora i no exclusivista de la nostra cultura. El resultat ha estat una programació variada, que aporta continguts més divulgatius als espais de màxima audiència de TV3, de Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació, i continguts més especialitzats al Canal 33, Catalunya Música i Catalunya Cultura, l’única emissora de ràdio del país –i ho podem dir amb molt d’orgull– que dedica íntegrament tota la seva programació a la cultura. El paper de la Corporació com a motor de la indústria audiovisual és una realitat objectiva. Si Catalunya Ràdio ha estat impulsora de la nostra indústria discogràfica catalana, amb el reconeixement explícit del sector, Televisió de Catalunya ha assumit el rol de motor que li pertoca jugar respecte a l’audiovisual a Catalunya, i particularment en el sector cinematogràfic, amb una situació de feblesa industrial. Conseqüència d’aquesta voluntat són els convenis periòdics signats amb les associacions de productors, en els quals es regulen i es fixen les normes d’actuació en diferents aspectes, com la compra de drets d’antena, la realització de TV movies i sèries a través de productores independents, la compra de passis, la precompra sobre projectes, etcètera. L’objectiu d’aquestes polítiques és l’enfortiment del sector, consolidant i garantint les inversions, prioritzant el component industrial sobre el lingüístic, potenciant les seccions encaminades a l’execució de l’obra per sobre de les estructures materials, intensificant els processos de creació i de promoció i treballant per crear un mercat més ampli que permeti l’aparició de nous valors. Punt 2 Dins els diversos compromisos concrets es poden assenyalar diferents fins, com, per exemple, que Televisió de Catalunya ha estat la primera televisió de l’Estat a produir regularment TV movies, que ha estat la primera a establir compres automàtiques de tots els llargmetratges catalans i, en tercer lloc, que Televisió de PLE DEL PARLAMENT Catalunya ha estat la primera a incentivar la comercialitat de les pel·lícules, amb increments en funcions dels rendiments de taquilla, o a incorporar les empreses privades que han fet la producció executiva de les TV movies, en el rendiment comercial de les obres, amb un 33% a partir del tercer any. El passat mes d’abril la revista Tiempo dedicava un ampli reportatge al fenomen del teatre català. Un dels titulars deia: «Nous rostres gràcies a la televisió.» I en el text, que «part de l’èxit de les obres de teatre que s’estrenen resideix en el boom de les sèries dramàtiques que realitza Televisió de Catalunya. A través de Televisió de Catalunya molts actors s’han fet populars.» Aquestes dades no han de fer oblidar un altre fenomen de gran transcendència en el món de la comunicació al nostre país i que parteix de l’èxit de la nostra ràdio i de la nostra televisió: l’aportació de nous talents al mercat. Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya s’han caracteritzat per descobrir i potenciar els seus professionals. Es pot dir, a la vista del que està succeint, que l’efecte de renovació permanent funciona. Una nova generació de professionals, formats a casa, ha anat prenent el relleu d’altres que han marxat a altres mitjans i empreses de comunicació. En els darrers cinc anys la Corporació ha afrontat amb el consens del Consell d’Administració, també, el repte de les noves tecnologies i de la societat de la informació amb els següents objectius: aconseguir la presència de la llengua i la cultura catalana en les noves tecnologies –Internet, televisió digital per satèl·lit, cable–; aconseguir que els nous sistemes de distribució siguin un nou motor per a la indústria audiovisual independent del nostre país, i facilitar l’accés del conjunt de la societat catalana a la societat de la informació. Per aconseguir aquests objectius, i d’acord amb el Consell d’Administració, va dissenyar una estratègia que en el dia d’avui es concreta en el següent: el setembre de 1995 Televisió de Catalunya va iniciar, per primer cop, les seves emissions per satèl·lit amb cobertura europea. El febrer-març del 96 Televisió de Catalunya va aconseguir els drets audiovisuals dels clubs catalans de primera i segona divisió –Barcelona, Espanyol i Lleida– fins a l’any 2003. El futbol es va considerar i es considera un gran motor en el creixement de les plataformes digitals per satèl·lit i en el futur del cable i de la televisió digital terrestre. Televisió de Catalunya va tenir un paper actiu al servei dels objectius fixats i en el que es va anomenar «la guerra del futbol», i amb posterioritat tothom ha reconegut el seu paper determinant en l’acord que es va anomenar com «pacto de Nochebuena», que es va signar el 24 de desembre del 96 amb Sogecable i GMAF, que va donar lloc a l’empresa Audiovisual Sport, que gestiona els drets de la lliga de futbol professional espanyola i que ha permès l’explotació pacífica d’aquests drets. Audiovisual Sport està actualment participada en un 40% per Gest Esport, l’empresa propietat de Sogecable, 40% per GMAF, propietat de Telefònica Media, i 20% per Televisió de Catalunya Multimèdia, societat propietat de Televisió de Catalunya. Respecte a la llengua podem parlar que en aquests moments, pel SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 9 fet de ser dues plataformes, l’opció catalana hi és present en més de trenta hores de programació. Finalment i indirectament lligats als acords audiovisuals, la Corporació va entrar a formar part, el setembre del 97, en l’accionariat i el Consell d’Administració de Via Digital, plataforma de televisió digital per satèl·lit. L’entrada a Via Digital ha permès que més d’un 25% dels canals que ofereix la plataforma siguin produïts o empaquetats a Catalunya. La societat Media Park, centre de producció i de confluència a Multimèdia, constituïda l’octubre del 96 i participada per la Corporació, per Iberdrola, Philips i Antena 3, és proveïdora de vuit canals temàtics per Via Digital, així com per a la totalitat de cables i operadors espanyols. En aquests moments, Media Park, amb els seus vuit canals, és el primer productor de canals temàtics a Espanya, amb 1.500 hores de producció pròpia, 500 hores produïdes per la mateixa Media Park i 1.000 hores de producció delegada a empreses del sector, sent les hores d’emissió de 75.000 per satèl·lit i 30.000 per cable. Els productors de cinema català tenen una finestra permanent als canals de cinema de Media Park de setanta-cinc pel·lícules l’any, i el 25% de la programació emesa pels canals de Media Park hi tenen l’opció lingüística catalana. Finalment la Corporació ha potenciat la presència de la ràdio i la televisió a Internet, amb la creació, l’abril del 96, dels canals Televisió de Catalunya On-line i Catalunya Ràdio On-line. Això ha permès 1,5 milions d’accessos i interaccions amb la ràdio i Televisió de Catalunya de mitjana mensuals. Per altra banda, Catalunya Ràdio On-line s’ha transformat en una real Catalunya Ràdio internacional, que facilita tant la ràdio en directe com la ràdio a la carta des de qualsevol punt del planeta i es reben més de 400.000 visitants per any. El panorama radiofònic a Catalunya ha canviat moltíssim en els darrers vint anys. Només cal recordar que la regularització de la situació de ràdios amb freqüència modulada, que es produí per Ordre del Govern de l’Estat l’any 82, va establir el panorama radiofònic català, pel que fa a la ràdio comercial, en setze emissores. Actualment, en tenim noranta-cinc, és a dir, al llarg d’aquests vint anys la Generalitat ha atorgat setanta-nou emissores de freqüència modulada. Ningú pot discutir que el conjunt de l’oferta radiofònica que representen aquestes emissores de ràdio escampades per tota la geografia de Catalunya configuren un marc absolutament plural. Tant pel que fa a les fórmules radiofòniques emprades per cadascuna d’elles, que van des de la ràdio convencional a la ràdio fórmula musical, més avantguardista, passant per ràdios locals, dedicades a continguts de proximitat, com pel que fa als diferents corrents d’opinió que aquestes emissores ofereixen. La incidència de la Llei de normalització lingüística, primer, i la Llei de política lingüística, posteriorment, ha suposat un avenç qualitatiu molt considerable pel que fa a l’ús de la llengua catalana a les emissores comercials de casa nostra. Així, mentre abans del darrer concurs d’enguany, les emissores que empraven el català habitualment tan sols representaven el 38% del SESSIÓ NÚM. 4.1 conjunt d’emissores comercials, ara, després del concurs, sense comptar les sis emissores que resten per adjudicar, les emissores que utilitzen el català al llarg de tota la seva programació representen el 54% d’aquestes, a les quals podem afegir aquelles emissores que fan un ús del català superior al 50% del seu temps diari, que sumades representen quasi el 16% del total. Estem parlant, per tant, d’un 70% d’emissores comercials que fan ús constant de la llengua catalana durant la seva programació diària. També s’ha produït un increment molt notori de l’oferta d’emissores municipals. Si bé en el 79 existien tan sols tres emissores municipals, actualment n’hi han dues-centes tres. Més de la meitat d’aquest conjunt d’emissores utilitzen el català durant tota la seva jornada diària, i de les que no ho fan, la immensa majoria l’utilitza, en un percentatge significativament superior al 50% del temps diari d’emissió. Si a les anteriors dades hi afegim el que ha fet el conjunt d’emissores que integren l’oferta radiofònica de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, la comparació entre l’oferta de ràdio que hi havia l’any 80 amb el panorama radiofònic de l’any 99 és absolutament positiu. Avui Catalunya gaudeix d’una oferta molt extensa, molt plural, altament qualificada i que permet triar al radiooient entre una gran diversitat de fórmules radiofòniques, com abans s’ha assenyalat. Després de la resolució parcial del concurs concessional obert per la Generalitat a finals de l’any passat i resolt enguany, es van aixecar veus posant en dubte els criteris que s’havien emprat per resoldre aquest concurs. Jo mateix vaig tenir l’ocasió d’explicar en aquesta cambra quines havien estat les regles del joc que va regir aquest concurs. Aquestes regles del joc, recordemho, es deriven directament de les lleis vigents de l’Estat espanyol, les quals han estat respectades escrupolosament. Això no obstant, vull recordar que el sistema concessional utilitzat a l’Estat espanyol per totes les administracions competents en la matèria, és a dir, a l’Estat i a les comunitats autònomes, es deriva de la previsió legal que considera la ràdio i la televisió com un servei públic essencial de titularitat de l’Estat. En conseqüència, l’atorgament de títol d’habilitació per prestar aquest servei públic a través de la gestió privada, el que s’anomena gestió indirecta, passa necessàriament per la via de la concessió administrativa que s’articula a través d’un contracte administratiu de prestació de serveis. Per les implicacions de tota mena que tenen aquest tipus de concessió és cert que normalment solen despertar algun tipus de polèmica, i això ha estat, d’una manera o d’una altra, present a la majoria dels concursos concessionals que s’han produït en el conjunt de l’Estat, sense distinció del Govern que en cada cas li corresponia efectuar aquesta tasca. És cert que el model utilitzat a l’Estat espanyol presenta diferències respecte a l’emprat en altres països occidentals. En general, però, les diferències són de tècnica jurídica i les més profundes es deriven de la diferent concepció de la relació entre el poder públic i l’empresa titular de l’emissora. En aquest sentit, és molt diferent considerar que la rà- Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 10 dio i la televisió són un servei públic que considerar que és una activitat econòmica lliurement realitzable per qualsevol persona o empresa. No podria acabar aquesta repassada a la situació actual del panorama de la radiodifusió de Catalunya sense fer un esment de les ràdios comunitàries, també conegudes com ràdios associatives o culturals o educatives. Catalunya, com en tantes i tantes altres coses, també té una important presència d’aquest tipus d’oferta radiofònica, per bé que no s’ha pogut desenvolupar en tota la seva extensió i amplitud, atès que una vegada més els successius governs espanyols no han mostrat el més mínim interès per aprovar la normativa bàsica reguladora d’aquest tipus de barems. Els he de recordar, senyores i senyors diputats, que el Govern de Convergència i Unió ha reiterat fins a l’esgotament, davant els diferents executius espanyols, la conveniència de regular aquesta activitat, que nosaltres creiem altament interessant, no només per les aportacions que representen a l’oferta radiofònica de cada contrada, sinó també pel que aporten d’escola de futurs professionals de la ràdio i de l’alternativa al lleure i a l’entreteniment de tants i tants joves de casa nostra. El Govern de Catalunya no renuncia a impulsar la regulació d’aquestes emissores, a fi i efecte de dotar-les d’un marc jurídic estable i possibilitar-lo en la seva feina, la seva consolidació i permetre que en puguin sorgir de noves a partir de les propostes que generin els col·lectius que estiguin interessats a crear i desenvolupar aquest tipus de ràdio. Ja els he comentat abans, senyores i senyors diputats, quin era i és el capteniment del Govern de la Generalitat pel que fa a les televisions locals. Només voldria afegir, ara, que a Catalunya existeixen actualment un centenar llarg de televisions locals, algunes gestionades per ajuntaments i altres per empreses privades, que segueixen sense poder gaudir d’una empara total a nivell legal per la manca d’activitat de l’actual Govern de l’Estat i també de l’anterior. El Govern de la Generalitat té plantejat un recurs contenciós administratiu contra el Govern de l’Estat a fi i efecte d’aconseguir que, finalment, es planifiquin les freqüències que cal atorgar a aquestes televisions i poder tancar d’aquesta manera el procés concessional obert pel Govern de la Generalitat l’any 1996. Al llarg del meu discurs he fet referència, una i altra vegada, a les freqüències, a l’aspecte radioelèctric i a la seva planificació. Aquesta competència està reservada, actualment, al Govern de l’Estat en virtut del mandat contingut a l’article 149.1 de la Constitució, quan defineix les competències exclusives de l’Estat, entre les quals inclou el règim general de comunicacions, les telecomunicacions, els cables aeris, submarins i la radiocomunicació. Punt 2 La facultat de planificar l’ús de l’aspecte radioelèctric, tot i reconèixer que en part ve dirigida per l’acord de la Unió Internacional de la Telecomunicació, pel que fa a l’ús de les grans bandes d’aquest espectre, és una facultat que incideix d’una manera determinant en l’oferta de mitjans de comunicació que utilitzen les ones hertzianes. PLE DEL PARLAMENT No vull posar en qüestió la bondat o la conveniència de la reserva constitucional que acabo de citar, però tampoc vull passar per alt que l’ús d’aquesta competència per part del Govern de l’Estat pot revestir diverses fórmules: des de l’actual, utilitzada àmpliament durant totes les legislatures de mandat del Partit Socialista i també durant l’actual legislatura el Govern del Partit Popular, fins a un model que comptés amb la participació de les comunitats autònomes, més d’acord amb l’estat de les autonomies, i que, en definitiva, respectaria d’una manera més intensa les competències de les comunitats autònomes en matèria de comunicació social; fins a, fins i tot, fórmules més innovadores, que també tenen referència en la legislació comparada d’altres països occidentals, que podrien consistir a l’atribució d’aquesta facultat a un organisme com la Comissió del Mercat de Telecomunicacions. És cert que aquesta tasca de gestió de l’espectre radioelèctric comporta necessàriament ser altament respectuós amb les decisions i realitats que prenen els països amb els quals l’Estat espanyol té confrontació d’espais radioelèctrics, i que, per tant, és necessari que el Govern de l’Estat, ja sigui directament o per mitjà d’un organisme adscrit a aquest govern, intervingui d’una manera o altra en la gestió d’aquest espectre, independentment del que pogués dir la carta magna. Però aquesta constatació no comporta necessàriament que la gestió de l’espectre radioelèctric pugui efectuarse discrecionalment. No és admissible que a hores d’ara la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió no tingui plenament legalitzades tot el conjunt de freqüències que utilitza per donar servei, segons el mandat d’aquest Parlament, a tot el territori de Catalunya, tant pel que fa a la ràdio com pel que fa a la televisió; res justifica tècnicament aquesta anòmala situació. Tampoc és de rebut que el govern d’una comunitat autònoma s’adreci al ministeri de torn bo i sol·licitant la planificació d’una nova freqüència per atendre necessitats detectades o instades per altres administracions públiques o per altres ens socials, i la resposta que s’obtingui és que en aquell moment no té previst cap tasca de planificació, o alguna cosa per l’estil. Perquè per aquest camí el que s’està produint és, una vegada més, una laminació de les competències de les comunitats autònomes en matèria de mitjans de comunicació social difosos per ones hertzianes. En els propers anys, el mercat audiovisual continuarà experimentant unes transformacions molt profundes que en la seva major part no seran sinó la profundització d’aquelles que es poden observar en el present. Les tendències predominants seran principalment dues. D’una banda, el continu creixement de la demanda degut a la multiplicació dels canals televisius a conseqüència de la digitalització i de la irrupció d’una Internet amb major ample de banda i, per tant, capaç de transportar imatges en moviment. I de l’altra, la segmentació del mercat en funció de l’impacte de dues forces de creixent importància: l’aparició de canals que permeten l’explotació de productes adreçats a mercats cada cop més minoritaris –minisales de cine, canals temàtics a les televisions digitals, Internet– i la globalització del mercat de certs productes de masses –pel·líSESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 11 cules de gran pressupost i espectacles esportius, principalment. Si atenem la clàssica divisió dels audiovisuals en cinema i televisió i hi afegim el nou suport que representa Internet, es poden fer les següents previsions. Pel que fa al cinema, la tendència dominant és l’encariment del producte, que requereix pressupostos creixents no sols pel que fa a la producció, sinó també a la promoció, que, a la seva vegada, exigeix públics massius i, per tant, internacionals. També disminuirà el pes de les escoles nacionals de cinema perquè els mercats domèstics són incapaços de rendibilitzar aquestes inversions. En aquest sector, cada cop perdrà més sentit la nacionalitat del producte, que serà finançat en un punt del planeta, decidit en un altre i rodat en un tercer. Per a la potenciació d’aquest sector a Catalunya és imprescindible la consolidació d’empreses potents, organitzades amb criteris empresarials i integrades verticalment –producció, distribució, exhibició. Aquestes empreses haurien de trobar al seu voltant escoles de cinematografia que emfatitzin més la gestió empresarial de la producció, canals de finançament adients a la seva producció –com el que acaba d’implantar la Generalitat a través de l’Institut Català d’Economia i Finances–, estimular o importar talent, particularment en direcció i guionatge. Per altra banda, aquest sector coexistirà amb el cinema d’autor, de baix pressupost i adreçat a mercats molt minoritaris, principalment de caràcter local. Per a la supervivència d’aquest sector a Catalunya, el factor clau és l’existència d’empreses de distribució capaces de comercialitzar aquests productes internacionalment, ja que les productores per si soles no són capaces de fer-ho. Pel que fa a la televisió, també en aquest segment, ens trobem la dicotomia entre productes pensats per a mercats internacionals, com els d’animació, i els locals, com algunes sitcom. L’explosió dels canals de televisió donarà cada cop més oportunitats per a la producció de canals adreçats a públics especialitzats. Catalunya disposa en aquest sector d’una capacitat demostrada per l’èxit de productes de Televisió de Catalunya, encara que aquests productes no s’exporten prou, i per la importància del sector de l’animació, que és molt exportador. Té, en canvi, el gran inconvenient de no tenir la seu de cap televisió adreçada a un públic més ampli que el català. Les claus per a la potenciació d’aquest sector seran principalment quatre: millorar la formació, particularment pel que fa a la gestió de l’empresa audiovisual; millorar la capacitat tecnològica del país en matèria d’animació; externalitzar part de la producció de Televisió de Catalunya, de tal manera que els productors siguin cada cop més empreses privades, les quals amb tota probabilitat buscaran la rendibilització dels seus productes a través de la seva comercialització arreu del mercat de parla castellana; assentar a Catalunya canals de televisió adreçats a àrees de parla castellana. I en darrer terme, pel que fa a Internet, encara no disposem d’elements suficients per preveure l’evolució d’aquest sector, però tot sembla indicar que acabarà SESSIÓ NÚM. 4.1 sent molt important. Pel que fa a assentar les bases per al seu desenvolupament a Catalunya, creiem que el més important serà potenciar la penetració a Internet entre la població catalana, principalment a través de l’escola, i potenciar el nivell tecnològic català a través de la creació i consolidació de centres de desenvolupament tecnològic al voltant d’Internet. Per afrontar aquests reptes de futur, caldrà actuar decididament i des de la màxima col·laboració entre les administracions públiques i el sector privat. També caldrà abordar alguns canvis des del punt de vista legislatiu de la gestió i també des del punt de vista del control dels mitjans, tant públics com privats. Abans, per referir-me a aquests plantejaments del futur pel que fa a la normativa legal, voldria insistir en alguns aspectes de la indústria visual que crec que condicionen precisament les mesures que esmentaré posteriorment. El sector de l’audiovisual –com els he dit– és un sector de gran importància estratègica per dos motius: per raons econòmiques i per raons culturals. Des del punt de vista econòmic, el sector audiovisual representa una potencialitat de creixement extraordinària; en el conjunt dels països occidentals, abasta una alta taxa de creixement del 10 % anual que supera la de qualsevol altre sector, fora dels de la informàtica i de les telecomunicacions. D’altra banda, totes les prediccions sobre el sector són extraordinàriament optimistes degut a l’enorme demanda de productes audiovisuals que els canvis tecnològics, en especial la digitalització, estan provocant. Des del punt de vista cultural ens interessa disposar d’un sector audiovisual potent perquè els audiovisuals són avui el principal canal de creació i de divulgació dels referents culturals d’un país. En el nostre cas, el fet diferencial de la identitat i la cultura catalanes reclama una acció política decidida per tal de garantir el seu enfortiment i la seva projecció. Així mateix, el sector audiovisual ha de poder aprofitar l’alta creativitat demostrada pels professionals catalans en altres sectors de la cultura. Per tant, interessa molt potenciar l’audiovisual, però tenint en compte tres qüestions prèvies. En primer lloc, cal tenir present que no solament cal potenciar la projecció i, per tant, la producció de pel·lícules en català, sinó que també cal que es facin moltes pel·lícules a Catalunya que tinguin el reconeixement de la crítica i amb èxit de públic. En aquest sentit, és bo recordar, per exemple, que la Resolució de 25 de febrer del 1998 del Departament de Cultura establia la concessió d’ajuts a empreses de televisió per a la realització de llargmetratges televisius o sèries de ficció i animació en català per un import de 450 milions de pessetes. En segon lloc, cal tenir present que cal continuar disposant d’instruments de suport per al sector de l’audiovisual, però des de la perspectiva que les previsions de rendibilitat futura han de permetre que aquest sector pugui desenvolupar-se fins i tot millor que la majoria de sectors industrials tradicionals. I en tercer lloc, l’audiovisual interessa també per la seva incidència cultural, encara que seria enganyós considerar-lo globalment com a indústria cultural atenent a Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 12 determinats continguts, que jo qualificaria de poc culturals, d’alguns programes de televisió. Des d’aquesta perspectiva, es pot analitzar l’evolució del sector de l’audiovisual català en funció de tres etapes viscudes. La primera, fins a la creació de la Corporació l’any 83; una segona, que va del 84 fins a la digitalització que ha començat els anys 96-97, i una tercera, a partir de la digitalització fins a la data d’avui. L’àmplia diversificació de l’oferta ha promogut un fort desenvolupament de l’audiovisual fet des de Catalunya: de les 3.065 hores d’emissió l’any 85 s’ha passat a 11.397 l’any 95, sumant TV3 i Canal 33, fins a arribar a les 40.027 hores el passat 98, incloses les dels canals per satèl·lit i les dels canals temàtics. I quant a hores de producció pròpia, en aquests quatre darrers anys, s’ha passat de 6.155 hores l’any 95 a 14.297 l’any 98. En definitiva, Televisió de Catalunya va invertir l’any 97 un total de 672 milions en productores privades de Catalunya, i el 98 s’ha arribat a un total de 1.088 milions també amb la mateixa destinació. Els quinze anys de trajectòria de Televisió de Catalunya han permès també adquirir un especial know how, i, a més de servir els interessos de l’operador públic, han ajudat a molts dels seus professionals a completar un aprenentatge que ha servit perquè alguns d’ells decidissin assumir personalment el risc de muntar-se un negoci audiovisual des de l’àmbit privat. Per tot això, no es pot jutjar la realitat audiovisual d’aquesta segona etapa a Catalunya per l’escassa difusió del cinema català, sinó que cal tenir en compte, a més, altres referents que n’han fet una etapa d’especial rellevància. I és que durant aquesta etapa hem assistit al naixement de productores dedicades a programes de flux i de ficció a les televisions; hem comprovat la clara consolidació d’una reconeguda indústria de l’animació i de la postproducció, com també de la distribució i de l’exhibició. Així mateix, hem detectat un entorn d’escoles de formació que, juntament amb la creativitat, tan present en altres expressions com el teatre, la literatura i la música, anuncien un futur prometedor. I ja ens trobem en la tercera i nova etapa sorgida de la digitalització i del trencament dels monopolis, una etapa que col·loca tots els països tecnològicament preparats en un mateix punt de sortida, però, en canvi, des d’ara, exigeix a cadascun d’ells una determinada capacitat per mantenir-se al front de la nova cursa i no perdre posicions. Per tant, no hi ha res que impedeixi Catalunya excel·lir en aquest sector. I per afrontar aquest futur el Govern de la Generalitat ha treballat, treballa i té projectes de futur, que es consoliden d’una manera especial amb la creació, el mes de maig del 98 –com els he dit abans–, del Comissionat per a Societat de la Informació. En aquest sentit, cal recordar que, segons el Decret de creació del Comissionat esmentat, se li atribueix la promoció del sector de la indústria audiovisual a Catalunya, alhora que es crea la Comissió de la Promoció del Sector Audiovisual, encarregada de proposar la realització d’actuacions de la Generalitat en aquest àmbit. Punt 2 És evident que una de les directes conseqüències de la societat de la informació serà la major demanda de pro- PLE DEL PARLAMENT ductes audiovisuals. En aquest sentit, no només cal tenir en compte les possibilitats que obren les noves tecnologies, com la digitalització, en multiplicar el nombre de canals de televisió possibles i fer-los interactius, i, a més, el procés de liberalització que impulsa la Unió Europea i al qual el Govern de la Generalitat ha donat un decidit suport, sinó que també s’albiren canvis pel que fa als hàbits de consum dels ciutadans durant el seu temps d’oci. Si a aquesta tendència –que ningú nega– hi afegim la imminent revolució que suposarà la convergència entre l’actual sector audiovisual i el de les telecomunicacions i la informàtica, cal preveure, aleshores, que a Europa es produirà un augment encara més destacat en el mercat dels productes audiovisuals. Aquesta visió de l’immediat futur de l’audiovisual, que ara ningú, absolutament ningú, discuteix, va ser intuïda amb claredat al si del Govern de la Generalitat des de l’any 91, i la seva darrera aportació és el recent document elaborat pel Comissionat per a la Societat de la Informació amb el títol El sector audiovisual a Catalunya: una nova etapa, un document que va ser aprovat per la Comissió de Promoció del Sector Audiovisual establert en el si del Comissionat, creat a instàncies dels departaments de la Presidència i d’Indústria, i en què participen els departaments de Cultura i d’Ensenyament, i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Catalunya es troba entre els països europeus de més alt consum de l’oferta audiovisual, per sobre de la mitjana espanyola. I, pel que fa a la seva producció, Catalunya està protagonitzant en aquests darrers anys, en aquests anys, un vigorós desenvolupament, de manera que pot afirmar-se sense cap mena de dubte que, des del punt de vista quantitatiu, es troba en el millor moment de la seva història. Catalunya acull avui dia les empreses més importants de l’Estat en productes d’entreteniment de la televisió i en animació, i les més avançades en serveis de postproducció, i també algunes de les més importants pel que fa a la distribució i exhibició de pel·lícules i a l’empaquetat de canals temàtics de televisió. El sector privat de l’audiovisual de Catalunya va facturar, el passat 98, entorn dels 59.000 milions de pessetes, un 19% més que l’any anterior. Dintre d’aquesta quantitat, es van destinar 12.000 milions de pessetes a produir obres per al cinema i la televisió. Cal, per tant, reforçar aquesta positiva realitat amb la presència d’un entorn industrial que ajudi al desenvolupament de les iniciatives privades en els camps de la producció, distribució i exhibició que promoguin una oferta catalana suficient per compensar l’allau de produccions foranes tant a les sales com a les televisions. En aquest marc, el Govern de la Generalitat ha estat treballant en diversos projectes i actuacions de futur. El document La indústria de l’audiovisual a Catalunya: una nova etapa –com els deia, elaborat i publicat pel Comissionat, amb la col·laboració dels departaments de Cultura i d’Ensenyament i del sector privat de l’audiovisual– analitza aquest sector i arriba a dues conclusions: aconseguir una indústria audiovisual consolidada ha de ser una estratègia prioritària per a Catalunya –només una indústria forta podrà generar productes culturals que reforcin la identitat del país i el projectin SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 13 cap a l’exterior– i proposa una sèrie d’accions per enfortir el teixit industrial de l’audiovisual a Catalunya a fi d’assegurar la seva millor capacitat per produir també obres d’alt contingut cultural que ajudin a projectar la identitat del país. Són les següents: donar suport a les accions encaminades a implantar la televisió digital terrestre, consolidar la televisió per cable, augmentar en la televisió la col·laboració de Catalunya amb el sector privat i desenvolupar les empreses catalanes en l’àmbit de la distribució, exhibició i empaquetat, des del convenciment que són els veritables motors de la producció audiovisual. Potenciar la creació de línies de finançament específiques del sector audiovisual per part de les entitats financeres privades, que completin la iniciativa ja endegada per l’Institut Català de Finances de la Generalitat. Facilitar la comercialització dels productes audiovisuals a les fires internacionals, mitjançant l’elaboració d’un catàleg susceptible de ser ofert a les televisions digitals i altres operadors internacionals, a fi d’exportar la producció de Catalunya arreu del món, completant la tasca que està fent Catalan Films. Potenciar la formació de capital humà amb mesures que ajudin a reforçar la demostrada capacitat creativa dels professionals del nostre país. Les accions previstes per a l’assoliment d’aquests objectius són les següents. Pel que fa a la consolidació empresarial, ajudar a la creació de joint ventures i d’altres fórmules de col·laboració que reforcin el teixit industrial en operacions concretes, en especial les relatives a programes d’exportació i de localització de socis financers estrangers. Col·laborar en l’aprofitament de manera habitual de les experiències reeixides en les indústries d’altres països, incorporant temporalment professionals estrangers de primera línia en la gestió i en l’elaboració de productes fets a Catalunya que permetin contrastar les tècniques pròpies amb les que han consolidat diverses línies de productes en països d’indústria audiovisual consolidada. Organitzar jornades de sensibilització a les entitats financeres privades sobre la creació de riquesa que presenta el sector audiovisual i, en conseqüència, animarles a crear àrees i línies de finançament específiques de l’estil de les establertes en el conveni amb l’Institut Català de Finances. Col·laborar amb el Comissionat per a Universitats i els corresponents centres acadèmics en l’elaboració de plans d’estudi que doni resposta a les necessitats actuals i futures de la indústria pel que respecta a la formació de professionals especialitzats, en especial en les àrees de gestió empresarial de les productores i en les tècniques d’animació i de postproducció. I, a nivell legislatiu, preparar iniciatives parlamentàries que, per una banda, augmentin les desgravacions fiscals per a les inversions dels particulars en productes audiovisuals i, per altra, revisar aquella legislació vigent que no compleixi la finalitat de reforçar el teixit industrial. SESSIÓ NÚM. 4.1 I, pel que fa a l’oferta, estimular l’establiment a Catalunya dels centres de decisions dels nous canals d’àmbit estatal que la digitalització permetrà crear, en especial els derivats de la televisió digital terrenal i ajudar a apropar la producció de Catalunya a tots els radicats a Madrid, que en breu disposaran de més canals. Introduir l’obligació d’ajudar la indústria audiovisual catalana en totes les concessions que depenguin de la decisió del Govern de Catalunya. Incorporar als Estatuts de Televisió de Catalunya l’obligació d’ajudar la indústria audiovisual catalana, d’acord amb l’esperit que inspira la legislació sobre televisió sense fronteres i, en conseqüència, reflectir-ho en el seu pressupost, dedicant el 5% de la xifra total dels ingressos de les dues cadenes, TV3 i Canal 33, al finançament de llargmetratges cinematogràfics i pel·lícules per a la televisió produïdes a Europa, quantitat que oscil·la entorn dels 2.000 milions. Pel que fa a la demanda, organitzar amb els ajuts del Copca i del Copecc plataformes de venda de productes audiovisuals en el mercat i fires internacionals destinats a aquesta finalitat. Col·laboració en l’edició de llibreries de productes audiovisuals destinats a l’exportació i estimular la demanda de pel·lícules catalanes a Catalunya, en especial mitjançant ajuts a les accions de promoció publicitària convencional i a través de la implicació informativa de les televisions. Creiem, doncs, que Catalunya està preparada per superar amb èxit la revolució que implica i implicarà encara més en els propers anys tot el sector dels audiovisuals. I en aquest sentit creiem que les conclusions i les propostes contingudes en aquest informe, més les iniciatives posades en marxa per la Generalitat i pel mateix sector privat, són una garantia perquè aquests reptes tinguin una realitat. Però per plantejar-nos noves fites en el camp de l’audiovisual cal que tinguem present quin és l’actual marge de maniobra de què disposa el Govern –el Parlament i el Govern de Catalunya– en aquest camp. Pel que fa a la modificació de la Llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, ja ho he esmentat al començament. Em sembla que cal, primerament i de forma imprescindible, una prèvia modificació de l’Estatut de la ràdio i la televisió aprovat el 1980 a les Corts Generals. L’article 2 d’aquesta Llei estableix de forma clara que el seu text i les disposicions complementàries d’ordre tècnic constitueixen les normes bàsiques del règim de servei públic de radiodifusió i televisió i seran d’aplicació general en tot el territori estatal. Per reblar el clau, l’apartat tercer d’aquest mateix article diu literalment: «L’organització i el control parlamentari del tercer canal regional previst en el paràgraf anterior, així com de la radiodifusió i televisió en el mateix àmbit territorial, s’articularà orgànicament i funcionalment d’acord amb els criteris establerts als articles cinquè a dotzè i vint-i-sisè del present Estatut i segons la llei de la comunitat autònoma.» No cal que els digui, senyores i senyors diputats, que els articles esmentats són els que regulen l’ens públic Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 14 Radiotelevisió Espanyola i que, per tant, obliguen a copiar mimèticament l’esquema orgànic i de funcionament que l’Estatut de la ràdio i la televisió preveu per a aquell ens públic a totes les entitats que constitueixin les comunitats autònomes d’Espanya. És, per tant, absolutament imprescindible que es procedeixi a modificar, com a mínim, aquest article 2 de l’Estatut de la ràdio i televisió, a fi i efecte de permetre amb tota legalitat que el Parlament de Catalunya pugui aprovar, en ús de la seva sobirania, les normes orgàniques i de funcionament que siguin convenients per a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Nosaltres, des d’ara mateix, assumim una vegada més, com ja hem fet reiteradament en el passat, el compromís d’impulsar aquesta modificació legislativa a les Corts Generals. Espero que la resta de grups presents en aquest Parlament i que tenen representació a les Corts Generals se sumin a aquesta iniciativa i permetin d’una vegada que aquest Parlament pugui legislar segons el seu propi criteri en allò que fa referència a l’Estatut de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. També hem de tenir present que quan ens disposem a legislar sobre ràdio i televisió, s’ha de tenir en compte el que ha anat dictant la Unió Europea en relació amb aquests serveis, així com les recomanacions que sobre el servei públic de televisió ha establert recentment. Tothom té present les recents controvèrsies pel que fa al servei públic de televisió i al seu finançament. Per aquest motiu, senyores i senyors diputats, entenc que és indefugible recollir aquestes directrius europees en el moment de definir el model de servei públic de ràdio i televisió que volem que tingui Catalunya en un futur proper a fi de garantir-ne la viabilitat, no solament en l’àmbit organitzatiu, sinó també –el que és més important– en l’àmbit econòmic. Nosaltres ens proposem, en la propera legislatura a les Corts Generals i tan aviat com sigui possible, modificar l’actual Llei de televisions locals, a fi de tancar definitivament el procés de consolidació de les televisions locals a casa nostra. Sobre aquesta Llei hi ha una unànime coincidència que cal retocar-la, ja que s’ha constatat la seva inviabilitat pràctica. També en l’àmbit de la televisió, el Govern de la Generalitat té tot l’interès per tal que es puguin desenvolupar de forma ràpida les noves ofertes televisives que permeten la introducció de la televisió digital terrenal, tant en l’àmbit de l’Estat com de Catalunya. Entenem que aquest nou marc jurídic i tecnològic ha de permetre superar d’una vegada la injusta restricció que va suposar la Llei de televisions privades pel que fa a l’existència de televisions d’aquest tipus d’àmbit autonòmic. Des del nostre punt de vista, el sorgiment d’aquestes noves ofertes ha de permetre a la vegada un impuls renovat en el món de la producció audiovisual catalana. Punt 2 Volem impulsar la redacció d’una nova llei de l’audiovisual a l’Estat que, d’acord amb les previsions de la disposició transitòria sisena i la Disposició final tercera de la Llei 11/98, de 24 d’abril, general de telecomunicacions, que sigui efectiva i que en aquest moment, fins al moment actual, el Govern no ha fet el seu PLE DEL PARLAMENT desenvolupament. Òbviament, pretenem que la nova llei respecti la capacitat normativa i d’execució a les comunitats autònomes, a fi i efecte de poder debatre en aquest Parlament una proposta de llei de l’audiovisual a Catalunya adaptada a les necessitats i interessos del nostre país i pensada, entre altres coses, per afavorir la consolidació de l’espai comunicatiu català i el desenvolupament de la indústria audiovisual. El nostre Govern i la coalició que li dóna suport es proposen, durant aquesta legislatura, recolzar decididament les emissores municipals a fi i efecte que puguin retrobar el sentit primigeni que inspirà la seva creació, és a dir, els seus mitjans de comunicació de proximitat, oberts a la participació de la societat de cada municipi, i això vol dir que les entitats cíviques, culturals, científiques, sindicals, empresarials, veïnals, polítiques, juvenils i de tot ordre en els seus continguts de programació facin èmfasi absolut en la informació local, en el contacte amb la realitat ciutadana, en la dinamització cultural de la ciutat o poble i, també –per què no?– en la formació dels seus ciutadans i ciutadanes. També entenem que aquestes emissores tenen un important paper d’escola de formació de futurs professionals d’aquest mitjà de comunicació social. Nosaltres pensem que aquestes emissores són una eina magnífica de participació democràtica en la vida pública d’una localitat. Paral·lelament, creiem que s’ha d’impulsar, d’una vegada per totes, que els plenaris dels respectius ajuntaments assumeixin el paper de control democràtic d’aquests mitjans de comunicació local, d’acord amb el que la Llei estableix i amb el que la lògica d’una societat democràtica reclama, i crear, si cal, òrgans específics sorgits d’aquests plens. Entenem que cal fer un esforç decidit en aquesta línia que acabo d’assenyalar, a fi i efecte que aquestes emissores no perdin, com ha estat succeint en els darrers temps, el seu sentit profund de mitjà de comunicació de proximitat, de mitjà de servei a la comunitat local a què van adreçats. Durant aquesta legislatura tindrem ocasió d’impulsar la implantació de la nova ràdio digital terrenal que, al contrari del que s’ha previst per a la televisió, no està cridada a substituir les actuals ofertes d’ona mitjana i de freqüència modulada, per la qual cosa ens permetrà enfortir i diversificar encara més el teixit informatiu radiofònic de Catalunya. Amb aquesta innovadora oferta, Catalunya consolidarà la seva posició de lideratge en l’aplicació de les noves tecnologies, com a mínim en el sector de la difusió, tal com ho havia estat en el període de l’experimentació. Per acabar aquesta primera intervenció en nom del Govern, a l’espera de tenir oportunitat de donar resposta a les intervencions dels diferents diputats o diputades que prenguin la paraula en nom dels grups parlamentaris durant la sessió de la tarda, voldria, com abans m’he referit, fer alguns plantejaments de futur, especialment a nivell legislatiu català, que valorem com a imprescindibles per avançar en els camins i objectius que he anat desgranant fins ara. En primer lloc, i pel que fa a l’àmbit d’actuació del Principat, i, per tant, d’aquest Parlament i del Govern de la Generalitat, entenem que cal plantejar tres nous SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 15 marcs legislatius que superin les actuals regulacions que afecten l’audiovisual. En primer lloc proposem l’elaboració i l’aprovació d’una nova llei de l’audiovisual, que incorpori entre altres qüestions la regulació del règim jurídic de les ràdios i televisions de Catalunya, tant públiques com privades, i tant les d’àmbit autonòmic com les televisions locals i associatives, els mecanismes de suport a la producció cinematogràfica, l’audiovisual distribuït per taula, la regulació del suport a l’audiovisual pel parc de les televisions catalanes i l’impuls de l’ús del català, d’acord amb les tradicions de la Llei de política lingüística. »Continuar sent un element constitutiu de cohesió i d’integració social i de promoció de la convivència, sense deixar de tenir present que els mitjans ajuden a configurar un país, ja que un país també és un imaginari compartit, i els mitjans ajuden a crear espais de comunicació, amb els quals la gent s’hi identifica. Actualment els mitjans ocupen un lloc preponderant en la cultura popular i en la narrativa comuna, amb una funció exemplar i especular ja que creen referents admesos per tothom i tenen la funció de connectar i articular els individus i els grups que viuen o han de viure a l’interior de la societat catalana. En segon lloc, entenem que la nova conjuntura del sector, la normativa comunitària europea, la de l’ens tecnològic i la mateixa evolució de la Corporació fan imprescindible la modificació de la Llei de creació la Corporació, en la línia dels treballs iniciats durant la passada legislatura per part de la Comissió d’Estudi sobre la Modificació de la Llei 1983. No obstant això, no podem perdre de vista, hi insisteixo, les dificultats derivades del fet que l’Estatut de ràdio i televisió espanyola tingui la consideració de legislació bàsica. Aquesta circumstància, tal com m’he referit durant la meva intervenció, limita extraordinàriament la nostra capacitat d’actuació fins a l’extrem que d’un informe encarregat al senyor Marc Carrillo, catedràtic de dret constitucional, es desprèn la quasi nul·la capacitat de modificar la regulació de l’organització de la Corporació, si no és en la línia de les previsions de l’esmentat Estatut. »Continuar el camí que fa possible la promoció de la tolerància, la solidaritat i el respecte per les minories, amb totes les seves possibles expressions i pluralitat pel que fa als canals de difusió i el seu àmbit: local, autonòmic, estatal, europeu. Aquestes consideracions ens porten inequívocament a la necessitat de plantejar l’abordatge de la modificació, com he dit abans, prèvia, de la normativa estatal. I en aquest mateix sentit proposem que també s’abordi la modificació de l’anomenada Llei de tercers canals, amb el propòsit que la Generalitat passi a ser la titular del canal autonòmic, circumstància que entra dins d’una estricta lògica política. El nou marc normatiu, la nova Llei de la Corporació, hauria de vetllar, alhora, per mantenir un conjunt de valors i de principis que defineixen el servei públic que presten les televisions públiques. En concret, crec que Televisió de Catalunya té el deure de potenciar unes determinades funcions i plantejaments generals, en la línia –i que agraeixo que m’hagi sigut enviada– de les defensades per l’Associació de Directors de Realització d’Audiovisual de Catalunya. Aquestes són –i les cito textualment, perquè m’han agradat especialment–: «Continuar reflectint com a televisió pública els valors democràtics, els drets humans i la solidaritat com a elements fonamentals. »Continuar fent un paper de primer ordre en la consolidació i la difusió de la llengua i de la cultura catalanes, amb el màxim nivell de qualitat lingüística. »Continuar posant l’accent en la seva funció informativa i cultural, enfortint-la, potenciant-la i actualitzantla, sense aprimar-la ni desnaturalitzar-la, perquè arribi millor a tothom, és a dir, perquè sigui d’accés universal i esdevingui més eficient en la consecució de la seva missió. SESSIÓ NÚM. 4.1 »Vetllar com a servei públic per la qualitat de tots els programes, amb respecte per la llengua, les persones, les institucions, les tradicions, les minories racials i culturals, la joventut, sense caure en etiquetatges que impedeixen la integració social de col·lectius marginals. »Fer compatible en els seus programes d’entreteniment la qualitat i l’audiència.» Per donar resposta a les transformacions dels propers anys és necessari un nou model de finançament de les televisions públiques a nivell de l’Estat, que tingui en compte la seva realitat plurinacional. Entenem, per la seva transcendència i per la necessitat de definir un model clar i viable de futur, que el finançament de la televisió de la Corporació, en la mateixa mesura que la d’altres empreses públiques d’aquest sector, ha d’incorporar alguns criteris, com ara l’establiment de contractes-programa i plans d’inversió d’una durada no inferior als cinc anys i la confecció de plans de reducció del deute. En aquest sentit, i atesa la finalització de la vigència del contracte-programa aprovat pel Govern l’any 93, i per tal d’assegurar l’equilibri i la suficiència financera de la Corporació i les seves empreses filials, caldrà procedir a la realització d’un nou contracte-programa que fixi les relacions econòmiques per al període 2000-2005, que reflectirà la projecció de les aportacions per part de la Generalitat de Catalunya. En aquest sentit, creiem que serà convenient procedir a l’elaboració d’un nou contracte marc entre la Generalitat i la Corporació. Tot això són iniciatives que amb d’altres que s’aportin a aquest debat han de contribuir a resoldre les tensions econòmiques que provoca l’actual règim de ràdio i televisió, amb un sistema mixt de finançament, i encarar el futur dels nostres mitjans públics, no solament amb la certesa de la seva utilitat i la seva legitimitat, sinó també de la seva viabilitat. Per altra banda, la nova estructura orgànica de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha de respondre a criteris que, sense menystenir l’adequat control i la convenient participació social, garanteixin una correcta gestió empresarial de l’entitat. En aquest sentit, entenem que el Consell d’Administració hauria de ser un òrgan de composició reduïda, altament professional, i Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 16 que tingués com a missió principal la gestió econòmica i l’alta direcció del conjunt d’empreses que integren la Corporació. Es tractaria, doncs, d’un consell d’administració entès en el sentit que té aquesta figura en el dret mercantil. Paral·lelament caldria que existís un consell general de ràdio i televisió de Catalunya, d’àmplia representació, integrat per persones designades per aquest Parlament, pel Govern, per les entitats socials, acadèmiques, culturals, sindicals i patronals més representatives de Catalunya. Aquest Consell General hauria de tenir com a missió principal concretar les finalitats del servei públic, que són la ràdio i la televisió institucionals, garantir un adequat pluralisme, independència informativa i, en definitiva, exercir el control intern a la Corporació. Finalment, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya li pertocaria el control extern de les activitats de la Corporació, bàsicament en allò referent als continguts, a la publicitat, al respecte a les persones i als diversos col·lectius socials. Aquest nou marc normatiu hauria d’incorporar, així mateix i entre altres previsions, una nova organització interna quant a estructura de gestió, la regulació de la seva participació en altres empreses del sector, i la relació de les seves empreses filials amb el sector privat, així com la possibilitat d’una externalització selectiva de serveis en la línia de les tendències comunament acceptades al conjunt de les administracions i empreses públiques del nostre entorn. Així mateix, i prèvia modificació de l’actual normativa bàsica de l’Estat, caldria plantejar el nou rol de la Corporació que hauria de desenvolupar a la Unió Europea de Radiodifusió... Sóc una mica llarg, eh?, però... (Remor de veus.) Punt 2 Des del nostre punt de vista, cal valorar positivament l’experiència recollida per aquest organisme durant la seva recent existència. Al llarg d’aquests tres anys d’existència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, aquest ha estat capaç de fer-se un lloc en el panorama audiovisual de Catalunya, bo i actuant com a referent en múltiples i diverses qüestions sobre els continguts de mitjans de comunicació audiovisuals. A tall d’exemple, cal citar les seves propostes en la línia de consensuar pactes d’autoregulació del sector i les iniciatives a favor dels membres d’edat respecte a la programació de televisió. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya va ser concebut per la Llei de creació com un òrgan plural, divers, representatiu dels diversos sectors que es trobaven a Catalunya en el món dels mitjans de comunicació audiovisual. Si la designació dels seus membres ha estat més o menys encertada, no és una qüestió que calgui atribuir al mateix Consell ni a les previsions de la Llei que el regulen, només podem atribuir-ho a la voluntat de les entitats o de les organitzacions que els han proposat. També s’ha suggerit des de diverses instàncies que el mandat dels membres del Consell de l’Audiovisual havia de ser més llarg que una legislatura. Respecte a això, només cal constatar que les legislatures del Parlament de Catalunya tenen una durada de quatre anys, i que, si llegim l’article 11 de la Llei que crea el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, es preveu que el mandat dels membres del Consell serà de cinc anys, és a dir, superior al d’una legislatura parlamentària. Tal com he avançat en referir-me al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, entenem que del debat d’avui i de demà haurà de sortir un compromís d’aquesta cambra, al més consensuat possible, que instés el Govern a presentar per a la seva aprovació un nou text legal que regulés aquest organisme, per tal de situar-lo en la línia dels organismes homòlegs més avançats dels països del nostre entorn, sense oblidar, però, que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha estat el fruit de la voluntat política del Govern de la Generalitat i pioner a nivell de l’Estat. El programa electoral de Convergència i Unió per a les eleccions al Parlament de Catalunya, recentment celebrades, incloïa, ja, la modificació de la Llei de creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Estem, per tant, legitimats per fer una proposta i per tirar-la endavant, com pensem fer en aquesta legislatura. I, en tot cas, estic segur que aquesta voluntat política es concretarà en la negociació i posterior aprovació de les consegüents resolucions subsegüents al present debat. En conseqüència amb aquest capteniment polític, caldrà afrontar l’elaboració d’una llei pròpia, específica, que reguli la naturalesa d’aquest Consell, bo i dotant-lo de personalitat jurídica pròpia, reconeixent-li autonomia orgànica, funcional i financera. En aquest sentit, cal recordar i tots vostès saben, senyores i senyors diputats, que aquest Consell de l’Audiovisual –que podrem valorar d’una manera o d’una altra– era i segueix sent en l’actualitat l’únic exemple d’òrgan de control del món audiovisual que existeix a l’Estat espanyol. Ningú, cap govern, cap força política de la resta de l’Estat, ha estat capaç o ha volgut impulsar la creació d’un òrgan similar. Convergència i Unió va voler amb aquesta iniciativa acostar Catalunya a la realitat de la majoria de països de la Unió Europea, i ara, transcorreguts alguns anys de la seva creació, som capaços de valorar-ne l’experiència i tenim elements suficients i experiència bastant com per proposar un nou pas endavant que torni a situar Catalunya en aquest camp al capdavant de les experiències en el conjunt de l’Estat. La nostra proposta comportarà l’aprofundiment de les competències del Consell de l’Audiovisual, en el sentit que el seu àmbit d’actuació comprengui totes les formes de radiodifusió sonora i televisiva, i d’emissions de productes audiovisuals, independentment de la seva forma de gestió, o de la tecnologia utilitzada, que efectuïn els operadors que siguin de titularitat de les administracions públiques de Catalunya o que hagin obtingut la concessió o la llicència de la Generalitat de Catalunya, o que també efectuïn emissions específiques per al territori de Catalunya. També voldríem explorar la possibilitat que, si en el futur s’introdueix algun tipus de funcions similars, pel que fa al contingut audiovisual, difoses a través d’Internet, aquest Consell estigués en condicions d’assumir, també, aquesta nova funció. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 17 Tenim la voluntat política, doncs, de concebre el nou Consell de l’Audiovisual de Catalunya com un ens altament professionalitzat i prestigiat, compost per personal de reconegut prestigi professional, i en la línia ja apuntada per l’actual Llei de regulació, consolidant una fórmula de nomenament mixt, en sintonia amb les opcions dels països més avançats d’aquest àmbit, i, per tant, allunyant-nos del que és la fórmula de nomenament de la majoria dels consells d’audiovisuals dels altres països del món occidental, que, com els he esmentat al començament del meu discurs, són nomenats pels respectius governs. La sessió se suspèn a un quart d’una del migdia i cinc minuts i es reprèn a les quatre de la tarda i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i el lletrat Sr. Muro i Bas. Al banc del Govern seuen els consellers de la Presidència, de Governació i Relacions Institucionals, de Sanitat i Seguretat Social, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, d’Indústria, Comerç i Turisme i la consellera de Benestar Social. El president També entenem que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha d’intervenir amb informes preceptius en els processos concessionals de freqüències que faci el Govern, a fi de garantir el respecte a la pluralitat d’informació i evitar d’aquesta manera la concentració de mitjans en poques mans; en definitiva, procurar evitar que es produeixin abusos derivats de posicions dominants i de manca de competència en el sector. Creiem necessari introduir-hi un règim d’incompatibilitats, que en garanteixi la independència i, alhora, un tractament de les causes de cessament dels seus membres que compleixi aquesta mateixa finalitat. No voldria deixar d’esmentar el nostre convenciment que, per tal que aquest òrgan pugui complir plenament les funcions a les quals està destinat, ha de tenir la capacitat sancionadora oportuna. Per acabar, crec sincerament que ens hem de sentir orgullosos, orgullosos del camí que hem fet entre tots. Lluny de valoracions catastrofistes o poc constructives, i també lluny de cofoismes i de balanços triomfalistes, podem afirmar que estem en bona disposició per anar superant els escenaris que es dibuixen; no podem oblidar que Catalunya és una nació sense Estat, i que, als problemes de manca de suficient autogovern, s’hi sumen els propis de les característiques d’aquest sector que, com hem dit, transcendeixen les fronteres estatals i el converteixen en un dels principals exponents de l’anomenada «globalització». Hem d’avançar, doncs, entre tots –i jo els ofereixo el màxim consens–, per tal que Catalunya consolidi la seva posició actual i progressi en aquells aspectes que, per diverses raons ja exposades, són susceptibles de millora. Catalunya mai, mai ha renunciat a liderar el progrés, i ara, de la mà del seu Govern i de la mà de totes les institucions i de la del sector audiovisual català, ha de fer realitat l’aspiració i l’ambició de formar part del grup de països capdavanters en l’era de la societat de la informació. Moltes gràcies, president; moltes gràcies, senyores i senyors diputats. El president Moltes gràcies, honorable senyor conseller. La sessió es reprendrà aquesta tarda a les quatre. Se suspèn la sessió. SESSIÓ NÚM. 4.1 Es reprèn la sessió. Prossegueix el debat amb les intervencions dels representants dels grups. L’ordre d’intervenció serà de major a menor. Té la paraula, pel Grup Socialistes - Ciutadans pel Canvi, l’il·lustre senyor Pasqual Maragall i Mira. El Sr. Maragall i Mira Molt honorable senyor president del Parlament, honorables companys i companyes, aquest matí hem escoltat el Govern, llàstima que no hem escoltat el president del Govern. Això és una mostra més que el Govern, aquest debat, no el volia. M’he quedat parat ara en sortir, el migdia, perquè he sentit a la ràdio que el Govern havia decidit, no sé si avui mateix, fer una nova llei. No sé si ho he entès bé, però m’ha semblat entendre a la ràdio que el Consell Executiu aquest migdia havia acordat –aquest migdia, o aquest dematí, no sé quan exactament..., aquest migdia– una nova llei. En tot cas, jo crec que testimonia una vegada més que aquest Govern no té una clara noció del que el Parlament significa. El Govern no volia aquest debat. De fet, el Govern ha vingut al debat forçat per l’acord de quatre grups parlamentaris i, després d’escoltar el Govern, aquest matí, entenc, perfectament, per què no es volia el debat. No es volia, probablement, perquè el Govern no és capaç de sortir d’un discurs cofoi i autocomplaent: «Tot ho fem bé, tot va bé, si no va bé és perquè no ens deixen...». En definitiva, doncs, «hem fet el que hem pogut», és una mica la filosofia política d’aquest país d’ençà d’una colla d’anys. S’ha volgut parlar de tot sense donar respostes concretes ben bé a res. I això és el que jo crec que pot frustrar el debat: parlar molt i no resoldre res. Això, nosaltres, com vostès comprendran, no ho podem permetre. Com es pot tenir respecte a l’opinió pública, com es pot regular correctament el paper dels mitjans públics i dels privats d’informació i de comunicació si no es té respecte al Parlament? El Parlament és una cosa que és clar..., almenys al Parlament et poden cridar i et poden criticar i et poden dir alguna cosa. L’opinió pública, no. Més enllà de les enquestes. Jo crec que avui hem pogut constatar, aquest matí, la permanència de la vella cançó: «Si no fem més, si no ho fem millor és perquè no ens deixen; a Madrid no ens deixen. Si no podem canviar la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió no és perquè no ho vulguem, sinó pel Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 18 que estableix l’article segon de l’Estatut de la ràdio i la televisió espanyola.» Au, va!, no fugim d’estudi. No fugim d’estudi. Volem canviar, sí o no? Estem disposats a arribar a acords? Sí o no? Estan disposats a acordar una nova llei del Consell de l’Audiovisual? Sí o no? Pel que he sentit a la ràdio, sembla que sí. Estan disposats a parlar seriosament del deute de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió? Sí o no? Estan disposats a acordar amb el conjunt de grups d’aquesta cambra un procediment que asseguri un ampli consens en el nomenament del director o directora de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió? Sí o no? Ja he dit que el Govern no volia aquest debat. Només cal veure com el seu president no el vol protagonitzar. No només no el vol protagonitzar, sinó que, a més, no el vol sentir aquesta tarda, tret que vingui ara. Tant se val! S’equivoca. He expressat diverses vegades el màxim respecte, el respecte que tinc envers el conseller Trias. De fet, les possibilitats d’acord sobre moltes qüestions són superiors quan en Trias s’hi posa. I com que aquest és un tema important potser és millor que sigui ell qui s’hi hagi posat, francament. Però avui el conseller Trias és un conseller que, com a conseller, té data que caducitat. Aquest és el seu darrer debat en aquesta legislatura que tot just comença. Les garanties que ell ens pugui donar són garanties, doncs, fugisseres. El seu destí és un altre. Sembla reblar-se el clau de la vella màxima: «els millors, com més lluny millor». Però el fet que el president Pujol no hagi volgut protagonitzar el debat, ni sentir-lo, no vol dir que no li atorgui cap importància. Ha estat ell mateix, a través dels mitjans de comunicació, i no en seu parlamentària, qui ha fixat una posició rotunda i esclaridora: «la responsabilitat sobre els mitjans de comunicació públics de la Generalitat és meva» –diu–, «i només meva». President, us equivoqueu. L’enorme transcendència del paper dels mitjans de comunicació públics, i també dels privats, fa del tot impossible que la responsabilitat sobre aquests recaigui només sobre una persona, ni tan sols sobre un govern, ni sobre un partit. Fóra un error, un error greu i perillós. Perquè estem davant d’un dels temes que conformen les regles del joc més importants de la política. La qualitat de la democràcia depèn, en bona mesura, del paper que hi juguin els mitjans de comunicació. Els públics, neutrals; els privats, independents. Els públics han de ser neutrals, han de ser del públic, i no de ningú; els privats han de ser independents, no han de ser pas interferits. Així és com els volem. Punt 2 Però com poden ser neutrals els mitjans de comunicació públics si els seus responsables només responen, a la pràctica, davant del Govern que els ha nomenat? Com poden ser independents els mitjans de comunicació privats –sí, els privats– si quan volen estendre el seu negoci a altres àmbits de la comunicació depenen de la discrecionalitat del Govern que atorga llicències i freqüències? No ens enganyem! No hi ha cap mitjà important avui que pugui sobreviure si no és amb un plantejament multimèdia. No és així? Per tant, aquell que no pugui entrar en un sector dels media, no pot ser media, ni en un altre sector. Hi ha de ser una mica en tots. Això no ho ignora ningú. La gent del carrer ho sap. PLE DEL PARLAMENT La qualitat, doncs, de la nostra democràcia, important com és, no és l’única qüestió que depèn dels mitjans de comunicació. També en depenen altres coses. En depenen l’impuls de la nostra llengua, l’impuls de la nostra cultura, el foment de les indústries culturals, l’empenta del sistema educatiu, la qualitat de l’oci dels nostres conciutadans i la nostra presència en les avançades tecnologies de la informació i de la comunicació. Tot això està molt en funció del paper que hi juguin els mitjans de comunicació públics i privats. La necessitat del debat no ha estat, doncs, solament subratllada per nosaltres i per altres grups de la cambra. A tots els països europeus s’ha produït o s’està produint aquest debat. Però no cal sortir de casa nostra per afirmar la necessitat i la urgència del debat sobre els mitjans de comunicació, només cal referir-se als diferents posicionaments públics de sectors professionals sobre aquesta qüestió. S’hi han pronunciat els sindicats, els comitès d’empresa, els comitès professionals i el mateix Col·legi de Periodistes de Catalunya. Si tenim, a més, un d’aquests posicionaments, ben recents, signat per professionals tan destacats com Enric Bastardas i Josep Gifreu, Victòria Camps i Miquel de Moragas, Llorenç Gomis i Salvador Cardús, Josep Maria Martí, Santiago Ramentol i Imma Tubella. El primer paràgraf d’aquest manifest diu literalment: «L’actual model de gestió i control de la ràdio i la televisió públiques al nostre país travessa una greu crisi. La total dependència dels mitjans públics respecte dels governs de torn i la creixent instrumentalització partidista dels continguts ha creat una dinàmica que atempta contra el pluralisme informatiu i dificulta la tasca dels professionals del periodisme que hi treballen.» Tanco la citació. D’això no n’ha parlat, el conseller Trias, malgrat l’extensió del seu discurs. Tampoc no ens ha explicat per què hi ha manifestacions davant de les principals emissores de titularitat pública. Potser això aniria en contra del cofoisme exhibit impúdicament. Ens trobem, doncs, davant d’un debat –conclusió– necessari i urgent; un debat que vol claredat i consens. Claredat, primer, i consens, després. I la claredat exigeix fer, en primer lloc, un balanç de la situació actual, posant especial èmfasi en els dèficits que arrosseguem, els dèficits i les virtuts. Comencem per les virtuts, perquè les mancances que constatem, ben evidents, no ens han de fer perdre de vista que, en conjunt, el balanç d’aquests anys en matèria de comunicació és raonablement bo. En els darrers quinze anys els canvis han estat molt notables i, en el seu conjunt, prou positius. En primer lloc –en primer lloc perquè el marc constitucional ha permès una cosa tan important com és la llibertat d’expressió–, llibertat, tant pel que fa a la transmissió de les idees com a la creació de mitjans. D’altra banda, l’expansió de mitjans públics ha estat molt notable. I així avui gaudim d’uns mitjans públics de la Generalitat i d’uns mitjans públics del món local importants. Així mateix s’ha expandit de manera molt saludable l’oferta en mans dels grups privats. Tal vegada, els mitSESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 19 jans privats catalans haurien de guanyar, efectivament, una major independència –com deia abans– aconseguint que els poders públics renunciïn a interferir-los i donant més responsabilitat, potser, si volen, als professionals que hi treballin; és la seva lliure decisió. Tot això ha permès un avenç notable pel que fa al pluralisme i també –tot i les dificultats que hem trobat– per l’ús públic del català. En aquest balanç positiu hi han tingut un paper clau els professionals dels mitjans. Ha estat en bona part gràcies a la seva capacitat d’innovació i, en definitiva, a la seva professionalitat que els avenços s’han pogut consolidar. Els avenços no s’han restringit als grans mitjans nacionals, sinó que ha renascut amb força arreu de Catalunya un teixit vigorós de comunicació local fet d’una multitud de ràdios, de petites televisions, de butlletins, de revistes i de diaris que configuren, tot i la manca de suport, un enorme potencial, un gran potencial. Com expliquem, doncs, o com ens podem explicar, doncs, en aquestes condicions que, malgrat aquests avenços innegables hi hagi avui una preocupació tan general sobre la situació de la comunicació? Com podem explicar que un exponent significadíssim del món de la comunicació afirmés ahir mateix que mai, de la fi del franquisme ençà, hi havia hagut una inquietud tan gran entre els professionals? Al nostre entendre aquesta situació es deu a la presència de tres grans dèficits, tres grans mancances que responen, en molt bona part, a deficiències en l’acció del Govern català. En primer lloc: manca encara pluralisme. I ha mancat sobretot voluntat de potenciar-lo. Massa sovint hem vist com els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió han estat sotmesos a pressions i manipulacions. Vostès han volgut posar-los, de vegades, no al servei del país, sinó al servei d’interessos de partit. D’això, molts dels grups de la cambra en poden donar testimoni. Els estalvio els detalls, d’altra banda coneguts per tots. Em sembla més útil obrir un nou capítol en què puguin fer-se sentir totes les veus, un capítol en què els mitjans públics catalans esdevinguin veritablement plurals i neutrals. I això requereix consens i sobretot voluntat política. Acabem ja amb la propaganda més o menys inconscient, més o menys culpable, i establim unes noves regles del joc clares i equitatives. Acabem amb el partidisme que sortia en alguna de les pancartes que he vist, en els diaris d’avui, fotografiades. En segon lloc: problemes de finançament. En efecte, al costat de les mancances de pluralitat hi ha un greu problema econòmic que afecta la mateixa viabilitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya. Escoltin bé: el deute consolidat de l’any 97 era, si no m’erro, de 57.026 milions de pessetes; l’any 98 en reconeixien ja uns 80.013 milions. Ningú s’acaba d’atrevir ara a dir amb seguretat on som en matèria de deute. Superarem enguany els 100.000 milions? Digui’nsho, si és que pot, senyor Trias –perquè el senyor Mas tampoc hi és, a més. Digui’ns si és veritat, com han afirmat diverses fonts, que Televisió de Catalunya és l’única televisió pública d’Espanya que segueix fent SESSIÓ NÚM. 4.1 créixer el seu nivell d’endeutament. Digui’ns –i sap que ho pregunto a contracor, senyor Trias– si és veritat que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió es troba a les portes de la fallida econòmica. Digui’ns com es poden justificar els 13.000 milions de pessetes de pèrdua en el pressupost d’explotació de 1998. Per què arriba tard la proposta de nou contracte programa, que era la responsabilitat d’un conseller que ara tampoc no hi és i que jo crec que va ser la primera víctima d’aquest debat –els ho dic francament–, víctima preventivament? En tercer lloc, falta un marc jurídic més estable per als mitjans locals. La gran riquesa que representa el teixit de comunicació local a què em referia abans, més amunt, no ha trobat el necessari suport per part del Govern. Han estat massa temorosos de la pluralitat, també en aquest camp, fins a tal punt que no s’han preocupat de garantir l’accés de tots els ciutadans a una informació plural, que han permès que en territoris de Catalunya –en alguns territoris de Catalunya– no sigui possible rebre el senyal de totes les televisions i ràdios; i, si no, que els ho preguntin al Pallars o al Ripollès. Sí, hi ha moltes i moltes emissores –és veritat–, però totes amb el mateix parte, que dèiem abans; totes amb el mateix parte. I això no és pluralitat. Els mitjans públics locals no tenen encara un marc jurídic prou sòlid, amb la manca d’aplicació de les lleis de televisions locals i amb el retard injustificat de l’adjudicació de les concessions de les televisions locals. L’excés de dependència dels mitjans locals respecte dels governs municipals no és de cap manera –de cap manera– comparable a la realitat que vostès han creat en la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. I, en tot cas, no els pot servir –no ens pot servir– de coartada per tal de mantenir l’estat de coses que tants critiquem. Més aviat el que haurien de fer és seguir el camí que ja han emprès diversos municipis per tal de garantir i potenciar la pluralitat en els seus mitjans. Bé, doncs, en resum, aquesta és una situació insostenible, no s’adiu amb la funció de servei que els mitjans públics han de complir, ni amb la sensibilitat democràtica del nostre poble, ni tampoc amb la necessitat d’adaptar-nos als canvis tecnològics. Ens trobem en un context que ha canviat molt. En aquests darrers deu anys el món audiovisual català, i l’espanyol, i l’europeu, s’han transformat completament. Hem passat d’una situació de monopoli del sector públic a un model mixt públic i privat, d’un model relativament limitat a un model que ha esclatat per la seva potència, per la seva influència i per la seva presència en el conjunt de la societat. En aquesta situació de canvi tecnològic accelerat, vostès no han fet altra cosa que tractar de cavalcar en el tigre, renunciant a portar la iniciativa. I això els ha fet perdre un tren darrere l’altre. Ara, el servei públic i els mitjans públics han de trobar una nova lògica que els justifiqui, que els doni sentit, que permeti explicar, que permeti justificar el seu finançament públic. I per això ens cal resoldre els dèficits que hem anunciat i conferir una nova legitimitat als mitjans públics. Per on ha de passar, aquesta nova legitimitat? Per què volem un nou marc de l’audiovisual? Perquè volem uns mitjans pú- Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 20 blics neutrals i plurals. Perquè volem que els mitjans públics ajudin a enfortir la nostra democràcia i la cohesió de la societat. Perquè volem un model audiovisual català equilibrat, competitiu i no dependent exclusivament del mercat. Perquè els canvis tecnològics ens obliguen a tenir un model amb capacitat d’adaptació i d’innovació. Per tot això, oferim un acord a tots els grups de la cambra, per tal de definir el nou marc de l’audiovisual a Catalunya; un marc que al nostre entendre hauria de basar-se en les deu propostes següents. Primer. Modificar, per aprovar-la abans del proper mes de març –i el timing és molt important en aquesta discussió: hem de donar senyals que alguna cosa canvia i que canvia ja–, l’actual Llei del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, per tal de convertir-lo, com en altres països europeus, en l’única autoritat reguladora de l’espai audiovisual; un Consell administrativament autònom i amb capacitat sancionadora que ha de poder actuar amb plena independència i efectivitat jurídica, com succeeix en altres països. Segon. Posar sota l’autoritat del Consell l’atorgament de les freqüències i llicències de ràdio i televisió a les emissores privades, que sigui el Consell Català de l’Audiovisual qui pugui atorgar freqüències i llicències de ràdio i televisió a les emissores privades. I hauríem de veure si no hauria de ser també aquest Consell qui atorgués les llicències de les emissores locals. Tercer. Fer una nova llei que reguli la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Fer una nova llei que reguli la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i que ha de tenir com a objectiu l’adequació dels mitjans públics als nous requeriments tecnològics, com s’ha dit aquest dematí; una llei que garanteixi major transparència i neutralitat, que doti de majors atribucions el Consell d’Administració i que defineixi un marc estable per als serveis de comunicació local –també per als serveis de comunicació local. Entre les atribucions del Consell d’Administració ha de figurar de manera destacada el nomenament del director general de la Corporació per una majoria qualificada. Ens sembla que aquesta és una –potser la millor– de les vies que es poden pensar per garantir el que la majoria dels grups d’aquesta cambra desitgen. Quart. Instar el Govern per tal que, mentre aquesta llei no estigui aprovada, el nomenament del director general de la Corporació sigui acordat amb la participació de tots els grups de la cambra. Punt 2 Cinquè. Garantir que els organismes rectors dels mitjans públics estiguin integrats per experts i gestors acreditats. La composició del Consell de l’Audiovisual de Catalunya haurà de ser, igualment, equilibrada i els seus components s’hauran de sotmetre a una avaluació –avaluació de la seva idoneïtat– per part de la Comissió de Control Parlamentari. Crec que aquest control d’idoneïtat s’hauria de fer també, evidentment, amb el director de la Corporació i amb el seu equip. No es tracta només de nomenar una persona: es tracta de nomenar una persona amb un programa i un equip. I independentment del sistema que finalment decidim per al nomenament, crec que aquestes persones han d’estar sotmeses democràticament a l’escrutini d’aquesta cambra; aquestes persones i el seu programa. PLE DEL PARLAMENT Sisè. Acordar un marc de finançament estable per al mitjans de la Corporació Catalana; un marc basat en un contracte programa que permeti, en primer lloc, eixugar el deute, i defineixi les fonts de finançament i les obligacions de la Corporació pel que fa al servei públic en el període 2000-2005, és a dir, el que no ha fet el senyor Vilajoana, fins ara. Setè. Ampliar les tasques de la Comissió de Control Parlamentari de la Corporació a tots els àmbits audiovisuals, tot incloent, així mateix, els nous serveis de comunicació i de telecomunicació: cable, Internet, televisió digital terrestre, etcètera. Aquestes tasques han d’incloure també el fet de vetllar per la qualitat dels serveis i pels drets dels usuaris de la xarxa, amb la consecució, per exemple, de la tarifa plana d’accés a Internet. Vuitè. Impulsar el desenvolupament de la indústria audiovisual de Catalunya a través de les oportunes mesures de foment i mitjançant la constitució d’una entitat de caràcter consorcial que agrupi administracions i empreses, primer les administracions i les empreses concernides. Novè. Defensar el paper de Sant Cugat com a centre de producció audiovisual, tot radicant-hi la producció de la segona cadena de la televisió estatal. En aquest sentit, caldrà impulsar un nou paper del Consell Assessor de Ràdiotelevisió Espanyola a Catalunya, modificant, si cal, la llei que en regula el funcionament. El fet que nosaltres diguem que no volem que tot quedi suspès en funció del que passi amb les lleis de Madrid, perquè pensem que moltes coses més de les que s’han fet es poden fer amb aquelles lleis, no vol dir que nosaltres no estiguem d’acord a canviar-les, «al tanto!», que quedi clar. Novè. Defensar el paper de Sant Cugat... I per cert, el senyor Carrillo, el senyor Marc Carrillo, el que va dir en el seu dictamen és que la millor manera de procedir, des del punt de vista de l’ordre jurídic, seria començar per les lleis de Madrid i seguir per les d’aquí. Però mai no va dir –pel que jo he llegit– que no fos possible començar a canviar des d’aquí. D’això, tothom se n’adona en aquest país, menys el Govern, sembla ser. Desè. Aprofitar les potencialitats derivades del modèlic acord impulsat pels ajuntaments catalans que donà lloc a Localred per aconseguir que el sistema de comunicació per cable de banda ampla arribi amb la major simultaneïtat possible a tot el territori de Catalunya, tot evitant nous episodis de marginació i desequilibri territorial. Em consta que per aquesta via s’ha avançat. Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats, avui són molts els ciutadans i els sectors professionals que tenen els ulls posats en aquesta cambra i que esperen d’aquest debat i de les seves conclusions un senyal inequívoc de canvi; un canvi que faci dels mitjans de comunicació públics de Catalunya uns mitjans efectivament neutrals, i no instruments al servei de qui mana. Un canvi que faci dels mitjans de comunicació privats uns mitjans efectivament independents i conscients de la importància pública del servei que presten. Som en un punt de no-retorn: la solució no admet demora. Esperem que, de les nostres propostes SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 21 i de les que puguin aportar els altres grups de la cambra, en surti el senyal que els ciutadans esperen. Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. El president Moltes gràcies, il·lustre senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller senyor Xavier Trias. El conseller de la Presidència Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats, és veritat que no ho escolta, el president, no? Jo crec que té lògica, no?, és a dir, el conseller de la Presidència sóc jo. És veritat –i té raó vostè– que amb data de caducitat. Sí, sí, és cert. Em presentaré a les eleccions a nivell de l’Estat i, per tant, dintre d’un temps dimitiré el meu càrrec. Però la veritat és que he estat fent la tasca, i, essent ara el responsable del Departament de Presidència, durant quatre anys, m’hauria sabut molt de greu perdre’m aquest debat. Li ho dic de debò. Semblava lògic que fos, a més, el conseller de la Presidència, que està aquests anys al capdavant del Departament de Presidència, qui donés la cara i qui donés les explicacions. Per tant, no ens amaguem de ningú, no ens amaguem de re; expliquem, expliquem el que hem fet, expliquem el que farem, sense cofoismes... No sé com explicar que, en explicar les coses que s’han fet, en estar orgullosos d’això que vostè diu –que s’han fet coses raonablement bé–, doncs, això, jo crec que és un motiu d’orgull per a tots nosaltres, de satisfacció, i això no vol dir que no hi pugui haver crítiques, que no es puguin millorar coses i que no es pugui avançar en segons quins aspectes, no? La veritat és que jo li he d’agrair que, vostè, quan es refereix a mi, sempre té paraules molt correctes. Jo li agrairia, més que mai, que les fes en contraposició, perquè això crea una situació que jo crec que no és positiva, i, sincerament, crec que no va bé a ningú, no? (Remor de veus.) Jo crec, sincerament, que el debat que hem plantejat avui no és un debat... Vostè diu: «Escolti: els hem forçat, no?» No hauria elegit aquest moment; no hauria elegit aquest moment, no? La veritat és que, si hagués tingut la possibilitat de donar l’opinió, hauria dit que aquest debat sobre els mitjans de comunicació, sobre l’audiovisual a Catalunya, és millor fer-lo fora d’una situació electoral o fora d’una situació preelectoral. Però hi insisteixo: jo crec que és un debat que, com haurà vist, doncs, no fa por; jo crec que podem fer una explicació llarga; podem explicar, certament, quines són les situacions i per què hem pres unes decisions fins ara, i per què, la veritat, estem davant d’una situació nova i d’una situació que exigeix, per part de tothom, noves respostes. Aquesta és una veritat, i és una veritat perquè estem davant d’una autèntica revolució dels mitjans de comunicació, no? I estem davant d’una gran evolució de la societat de la informació; no em canso d’explicar-ho a tots els indrets, i nosaltres, Catalunya, crec que té l’obligació d’apostar –i d’apostar amb força– envers aquesta societat de la informació, no? SESSIÓ NÚM. 4.1 Per tant, escolti’m: jo crec, sincerament, que nosaltres tenim el deure –tots– d’afrontar aquesta nova situació amb força i amb la convicció que és evident que l’experiència d’aquests darrers anys ens pot fer fer un salt endavant. També és cert –i vostè ho ha dit– que estem davant d’una situació en què, a nivell dels professionals dels mitjans de comunicació, hi ha inquietuds. Hi ha inquietuds, i hi ha situacions complexes, no? A mi no em treuen del cap..., jo sempre utilitzo termes sanitaris, no?; sóc un metge, vostès saben que m’agrada la sanitat, i el que passa, el que passa en els mitjans de comunicació no és molt diferent del que passa en els hospitals –no és molt diferent, eh? S’hi sumen diferents coses i diferents situacions, no? Una explosió, un creixement espectacular d’un mitjà, o d’un sistema, i què passa amb això? Els professionals se senten inquiets, se senten incòmodes, perquè es troben en una situació nova, no? Una situació en què jo m’he trobat, com a metge, i és que el meu jefe tenia deu anys més que jo; el meu jefe tenia deu anys més que jo, i em podia haver passat tota la vida en un hospital essent adjunt, perquè la funció pública comporta això: crea aquestes dificultats, aquests problemes, i això genera tensions que se sumen a les tensions lògiques que vostè diu de voler influir en un mitjà o en un altre per part dels polítics, no? Quan vostè diu: «Escolti’m: vostès intenten influenciar a nivell dels mitjans de comunicació?», senyor Maragall, em deixa preocupat. Vostè sap perfectament que vostè intenta influir en els mitjans de comunicació –i ho sap. I escolti’m: jo crec que, entre tots, no?, hem de fer un esforç de mentalització, que no és veritat que no intentarem influir de cap manera en els mitjans de comunicació; el que hem de fer és donar les garanties i forçar els mecanismes que permetin que aquesta influència sigui una influència contrastada, i que siguem capaços de posar en evidència aquestes situacions i siguem capaços de posar autèntics mecanismes de control. Fixi’s vostè que, quan nosaltres diem que han de canviar moltes coses –i canviarem coses–, vostè acaba dient: «Escolti’m: hem de posar un nou consell d’administració, hem de fer això, hem de fer allò.» Vostè sap quin és el problema? El problema és que la gent que posem en els consells d’administració no són persones posades independentment. Jo li’n podria posar un conjunt, d’exemples i de situacions que passen aquí, a Catalunya, no? Per tant, escolti’m: fem el compromís de fer les coses ben fetes entre tots, començant per nosaltres –començant per nosaltres–, perquè, si som capaços de crear un consell d’administració de debò, si som capaços de canviar aquestes coses, les coses aniran endavant. I ho hem de fer, escolti’m, des de la sinceritat i des de la veritat d’aquests temes, no? Perquè el que no és de rebut és defensar unes coses a Andalusia diferents de les que es defensen a Madrid i diferents de les que es defensen aquí. Jo ja entenc que vostè diu: «Escolti: a mi, això, com si plou a la teulada d’un altre...» He, he... Escolti’m, és divertit, però jo, sincerament, crec que li plou –i bastant– i que ha de vigilar que no tingui goteres, perquè, realment, quan un pren la decisió de de- Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 22 nunciar segons quines manipulacions i s’atreveix a dir que hi ha manipulacions en els mitjans de comunicació públics dependents de la Generalitat, escolti’m, s’ha d’estar molt segur de no tenir la teulada de vidre, no? Aquest debat és un debat que no es produeix només a Catalunya; vostè ha dit una cosa que és veritat, no? Aquest debat no es produeix només a Catalunya; aquest és un debat que es produeix a nivell de tot Europa, no? Tots els països, totes les administracions, tots els parlaments, intenten veure de quina manera es legisla, la manera d’assegurar aquesta independència dels mitjans de comunicació. I és evident que, dintre de tot això, doncs, escolti’m, hi ha moviments, hi ha... I escolti’m: nosaltres, el que sí que hem ofert –i avui, aquest matí, ho hem ofert de totes totes– és el consens. Em sembla que, la meva intervenció d’avui, no podrà dir que no sigui una intervenció dirigida a buscar el consens dels diferents grups de la cambra. Vostè, al començament de la seva intervenció, feia una explicació i deia: «Escolta: però què feu, que avui sortiu dient que es farà una llei sobre el Consell de l’Audiovisual de Catalunya?» No avui: ahir es va reunir el Govern, i vam admetre a tràmit en aquest Parlament –va admetre a tràmit– una llei que proposa el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i, per tant, això té una gran lògica, i nosaltres, aquest, és un paper que fem de totes totes: això no és una cosa que ens hàgim tret de la màniga avui. Hi ha un grup parlamentari que ha presentat això, eh?, i, per tant, nosaltres hi estem d’acord, i estem d’acord que vagi endavant, i estem d’acord a buscar fórmules de consens perquè, al cap i a la fi, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya sigui un ens independent, un ens jurídicament independent, i que, a més, tingui un finançament a part, de manera que pugui tenir la seva màxima llibertat. (Remor de veus.) Vostè em diu: «El finançament...» Vostè sap perfectament per què ha passat el que ha passat i per què hi ha l’endeutament a la Televisió catalana, no?, com sap vostè perfectament per què la Televisió espanyola està endeutada. Ho sap perfectament, perquè vostè pertany a un partit que va optar per aquesta situació, de dir: «Escolta’m: què hem de fer per complir els criteris de Maastricht?» Doncs una cosa que es va fer va ser dir: «Escolta’m: deixem les televisions, deixem que es facin avals, o que es faci aquest sistema, i això ens permet un cert coixí...» Evidentment, aquest no és un sistema bo; és evident que això exigeix un nou sistema de finançament; és evident que això exigeix un contracte programa a cinc anys; és evident que exigeix una solució a l’endeutament, però també li dic una cosa: això exigeix que nosaltres busquem una solució al finançament de TV3, de la Corporació, que ha d’anar lligat al sistema de finançament que es doni a tot l’Estat espanyol. Punt 2 Vostè proposa deu punts; amb la majoria d’aquests punts, hi estic completament d’acord, i el que sí que li puc assegurar, de totes totes, és que nosaltres farem un esforç, no?, i farem un esforç de consens, i farem un esforç, malgrat les dificultats legislatives, i farem un esforç perquè el proper director general de la Corporació també neixi –malgrat que el nomeni el president del Govern– del màxim consens possible, no? Aquesta és PLE DEL PARLAMENT la via que prenem, aquest és el camí que jo crec que és important que siguem capaços de prendre entre tots, sense demagògies, sense voler-nos tirar els plats pel cap els uns als altres... Vostè diu: «Escolti’m, els ens locals, no sé què, jo li podria explicar...» Jo li podria explicar moltes coses dels ens locals, no? Li podria explicar molt de les televisions, de les ràdios locals, però, escolti’m, jo crec, jo crec que un debat com aquest no consisteix que ens tirem els retrets, sinó que busquem solucions de futur, i això és el que jo avui els ofereixo: solucions de futur, que no seran fàcils, que seran complexes, però li asseguro que les fem absolutament convençuts que la nova situació que es crearà a Catalunya i a Europa, que la nova situació que crea aquesta revolució tecnològica que és la societat de la informació requereix aquest esforç entre tots. Ha de ser un esforç sincer, basat en la confiança mútua i basat en la confiança que, quan diguem una cosa per a uns, també la diguem per als altres. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies, honorable conseller. Té la paraula l’il·lustre diputat senyor Pasqual Maragall. El Sr. Maragall i Mira Agraeixo la seva intervenció, tant pel to com per l’actitud, que sé que no és senzill de mantenir. Jo he estat president d’un govern local, durant una colla d’anys, i sé, en fi, com, de vegades, dol que a un el critiquin des de l’oposició, i un veu, o un pensa, que no ho ha fet tan malament com diuen des de l’oposició, i un voldria poder contestar, de vegades, amb la mateixa passió amb què l’oposició fàcilment arriba a les seves formulacions, i no pot, d’alguna forma; sobretot, quan un és alcalde, perquè, aleshores, a sobre de president del Govern, és president del plenari, d’alguna forma; és el moderador del plenari, no? De manera que jo li agraeixo molt de debò el que ha dit i com ho ha dit. Vostè diu que no hauria elegit aquest moment; jo crec, francament, senyor Trias, que vostè s’equivoca, en això: les regles del joc són les regles del joc, i el joc no es pot fer bé si les regles no són clares, i no n’estan, de clares –no ho estan del tot. La gent, la gran majoria, jo diria, dels catalans, i la gent que es mou en aquests mitjans i en el món de la política i dels mitjans de comunicació, ho té clar: que les regles no estan prou clares, que el camp de joc no està prou net, i que s’ha de netejar. Després podrem jugar –millor o pitjor–, però el camp ha d’estar net, i les regles han de ser evidents, no? Era el moment, és el moment, després d’unes eleccions? Es podria reflectir en un debat, després de les eleccions, el ressentiment, les angúnies, en fi, les petites ferides personals? No, no s’hi reflecteixen; jo ja els ho dic: jo tinc la impressió que els mitjans de comunicació no han influït en el resultat de les eleccions que hem tingut, tot i que alguns, possiblement, ho volien, però no hi han influït, i estigui segur que aquest és el meu convenciment absolut. És a dir, no vinc aquí a dir: «Ha passat alguna cosa...» No, no, estem parlant del futur; comença un nou període, han passat vint anys SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 23 d’un govern, entrem en un segle nou i en un cicle nou; fem-ho bé; deixem clar què fa el Parlament, què són mitjans de comunicació públics neutrals, què són mitjans privats lliures, independents, que tenen els seus criteris, que no se senten interferits ni per la concessió de freqüències ni per cap altra qüestió. Per tant, bon moment, senyor Trias; jo crec que bon moment. «Els hospitals s’assemblen a les televisions i als mitjans?» Segur! El dolent seria que l’hospital al qual s’assemblés la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió fos l’Hospital General de Catalunya. Ja m’entén: això seria horrible. Però vostès no ens contesten sobre aquesta qüestió. Ens diuen: «A Madrid també en tenen, de dèficit.» D’acord, però aquí hem de governar el nostre i hauríem de demostrar que el dèficit que tenim, en fi, està ben trobat; que, en fi, es té perquè s’ha fet una colla de coses que no es podien fer d’una altra manera. Vostès volen influir, vostès també... Deixem-ho córrer, deixem-ho córrer perquè amb això no convencerem ningú, avorrirem tothom, i, aquest matí, una mica, senyor conseller, ens hem avorrit –una mica. Vostè té exemples? Home, jo, sí; per fer-ho una mica més distret, jo sí que tinc exemples. Vostè diu: «Vostè no pot demostrar...» Sí que ho puc demostrar, perquè vinc del ram que vinc –de la política– i, per tant, he tingut experiències, i vostè dirà: «Doncs no són tan greus». D’acord, no són greus. Diu: «Són divertides?» Doncs sí, són divertides, però són, i demostren l’existència d’un món que jo imagino que deu ser així per a tothom, no només per a mi. Jo vaig a Sarajevo l’any 95 i el corresponsal de la Corporació Catalana –una anècdota que no té més transcendència, eh?, però, en fi...–, de Catalunya Ràdio, que està a Zagreb –no està a Sarajevo–, em pregunta, perquè se n’assabenta, si ha d’anar a Sarajevo, i li diuen: «No», i no hi va, i, l’últim dia, abans, quan ja és tard per anar-hi –al final hi va arribar, pobre home, però amb dificultats i tard–, li diuen: «Vagi-hi corrents, que també hi va el senyor Miquel Roca i Junyent.» El senyor m’ho diu, ho diu, ho explica... S’ha llegit en aquesta cambra, em penso, en una ocasió anterior; de manera que no estic explicant res que no sigui conegut. Aquest estiu passat; pregó de Puigcerdà: «Convergència i Unió està en contra que l’alcalde» –que és d’Esquerra Republicana, per cert– «hagi convidat Pasqual Maragall a fer el pregó de l’estiu, de la Festa Major de la Vella del Llac.» I, és clar, amb això el que fa és, encara, crear més enrenou; el pregó es converteix en un acte públic de masses –massivament seguit–, i es converteix en notícia, i, al migdia, el Telenotícies dóna la notícia d’aquest pregó, i, com que el cap d’aquell informatiu estava de vacances aquell dia, el senyor que està fent la comesa, o la senyora –no sé si era senyor o senyora–, ho posa com a segon lloc en el Telenotícies d’aquell dia i rep una «bronca» descomunal davant de tota la plantilla –o pràcticament– per part del director d’informatius. D’aquestes –que són «tonteries»; vostè em dirà que ho són–, n’arriben cada dia, de manera que un té la impressió que, quan diu que hi ha partidisme en els mitjans no s’ho està inventant. SESSIÓ NÚM. 4.1 «Consens»? A vostè, li ha passat això? Senyor Trias, a vostè, li ha passat això, o alguna cosa semblant, en fi, a Barcelona Televisió, a la COM, en alguna ràdio local...? Li ha passat, en fi, que li facin aquest tipus de cosetes? No? Doncs, fantàstic, si no li ha passat, perquè senyal que les coses van bé. (Rialles.) «Consens»? Vostè –i ara anem al més important–, el pitjor jo crec que seria que les coses no quedessin clares, perquè, amb tanta expectació com aquest debat ha suscitat, seria molt dolent que, d’aquí, no en sortís alguna cosa clara. Jo li he proposat deu coses en les quals vostè diu que, en general, està d’acord, i, aleshores, fa un matís sobre el nomenament del president de la Corporació. Diu: «Farem un esforç perquè el nomenament d’aquesta persona es faci amb les màximes condicions de consens.» Posem-ho una mica més clar. Nosaltres hem dit una fórmula –n’hi ha d’altres de possibles–, nosaltres hem dit que el Consell d’Administració de la Corporació Catalana sigui elegit –aquest, sí– per dos terços –que ja ho és, no?– de la cambra i sigui el que anomeni, com succeeix en d’altres països, el director general de la Corporació i el seu equip –i el seu programa. I vostè em diu: «Bé, el màxim que li puc dir és que farem l’esforç perquè això es produeixi amb el màxim de consens.» Doncs jo faig un esforç, també, i li dic, li pregunto el següent. Vostè estaria d’acord amb una formulació –per anar una mica més enllà d’allà on vostè ha arribat– que digués: «El president de la Generalitat no nomenarà una persona que no tingui el consens del Parlament»? Fixi’s que és ben senzill... Vostè estaria d’acord a dir avui, aquí, fins allà on vostè es pot comprometre –i esperem que, evidentment, comprometi, com l’està comprometent, tot el Consell Executiu i, per tant, el seu president–: «El president no nomenarà una persona que no tingui el consens del Parlament.»? Estaria vostè d’acord que aquest nomenament es produís immediatament després de la renovació del Consell d’Administració que l’ha de controlar –renovació que jo espero que es produirà en la sessió ordinària del dia 21 i 22 d’aquest mes–? Contesti aquestes preguntes, perquè, aleshores, sense haver resolt el problema, perquè aquesta formulació no és cap mètode –és un principi–, tindrem un principi per resoldre’l. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Senyor conseller... El conseller de la Presidència No, des de l’escó, i només perquè, escolti’m, vostè ha posat tot un conjunt d’exemples, eh?, que escolti’m... Jo no pensava contestar, però, escolti’m: vostè s’imagina algun cop que nosaltres féssim aquest anunci i aquí hi hagués, en lloc de BTV, la Corporació Catalana, i que a la Televisió catalana hi hagués la foto del senyor Pujol? (Remor de veus.) El senyor Clos, no? Home, jo, sincerament, crec que hauríem de deixar exemples d’aquest tipus. A vostè, ja li ho he dit, que hi ha cops que es té el sostre de vidre, i, llavors, el que hem de fer és buscar aquestes fórmules de consens, no?, i el que sí que li puc assegurar és que el president Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 24 nomenarà el director de la Corporació buscant el consens dels grups d’aquest Parlament. El president Moltes gràcies, senyor conseller. Té la paraula el diputat senyor Pasqual Maragall. El Sr. Maragall i Mira Home, la veritat és que no, senyor Trias, que no, que no, que no anem bé, que no és suficient. No, no anem bé, no anem bé; no. Miri: hem de fer, tots, un esforç perquè... Vostè diu: «Farem un esforç: el president mirarà de posar-se d’acord.» No, escolteu: nosaltres defensem el que defensem, es faran diverses propostes diferents a la cambra, aquesta tarda –m’imagino–, i alguna d’elles haurà de sortir; res de res no pot quedar perquè, escolti: els criticaran a vostès i a nosaltres, a tots, quan sortim a fora; ens diran: «Però, què heu fet? Tant de discutir i tot queda igual.» No pot quedar igual, i la seva fórmula encara deixa massa dubtes sobre si quedarà igual o no. De manera que jo li dic: pel que fa al Consell d’Administració, que vostè i jo estem d’acord –n’estic segur– que ha de tenir un paper més important i que ha de ser més d’administració... Estic d’acord amb el que vostè ha dit que no sempre els seus membres han sigut, potser..., no han respost a la configuració que haurien de tenir per ser un consell d’administració que administrés; fa més de control polític... Això ja ho farem aquí, a la Comissió de Control –estic d’acord amb vostè. Però si ha de manar, ha de poder, és clar, manar en el sentit de determinar coses. La més important, quina és? Nomenar el director? Potser no sigui la més important; en tot cas, és la més emblemàtica i la que jo crec, no essent tan categòrica com que sigui el Parlament el qui nomeni, que ja entenc que té..., en fi, ja li he dit que jo tinc una certa experiència de govern, i sé el que és que et diguin: «No, no; això no ho decidiràs tu, ho decidirà el Ple, ho decidirà el Parlament.» Jo entenc que un governant, sobretot si hi està acostumat, digui: «Això és una renúncia que em fa quedar com amb menys força davant del poble, i no ho puc fer, fins i tot per la idea que jo en tinc, del que el poble és i ha de ser, no?, pel bé de Catalunya, diríem.» Doncs us equivocaríeu, en això. En aquest moment, el que Catalunya ha de fer –i n’estem convençuts, jo crec, la majoria dels membres d’aquesta cambra– és enfilar el camí europeu i el camí europeu és que no pot ser que una persona governi, que tingui una personalitat extraordinària... És una bona notícia per al país; de vegades, incòmode per a alguns, per a l’oposició, sobretot, però és bona notícia; el que és una mala notícia és que ell nomeni els senyors que li han de fer la crònica de la seva personalitat, i el comentari. Això no pot ser, això ha de canviar. Hem de ser un país europeu de debò, i el president ha de renunciar a aquesta prerrogativa que té. Punt 2 Si vostè em diu: «Farà els possibles.» Bé, aquesta és una cambra..., la democràcia és, també, un principi de desconfiança raonable, i la desconfiança es manté. Per PLE DEL PARLAMENT tant, mirin de fer un pas més. En tindrà ocasió, perquè, per altra banda, hi haurà altres intervencions, m’imagino, en la mateixa línia, i a veure si el seu pensament va evolucionant una mica més en la línia que convé a tots. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup Popular, té la paraula l’il·lustre diputat senyor Ricard Fernández Deu. El Sr. Fernández Deu Molt honorable senyor president del Parlament de Catalunya, il·lustres senyores diputades, il·lustres senyors diputats, permetin-me, abans que cap altra cosa, l’expansió personal d’expressar davant la cambra una doble emoció: la que suposa adreçar-me per primera vegada al Ple del Parlament des de la tribuna d’aquest hemicicle i la de fer-ho a propòsit d’un argument que ha estat l’eix vertebrador de tota la meva vida professional. Aquesta és, també, la raó que em porta a reiterar als membres del Grup Parlamentari Popular el reconeixement a què m’obliga l’honor que suposa la confiança que han dipositat en mi. Senyor conseller, hem seguit, he seguit amb molta atenció la seva intervenció d’aquest matí; potser –si em permet una crítica constructiva–, més abocada al terreny de les telecomunicacions que no pas al terreny de l’audiovisual, quan del que, segons el meu punt de vista, es tractava era de reflectir la situació per la qual travessa aquest sector a Catalunya i tractar de cercar una solució als problemes que a hores d’ara té plantejats, que són molts i molt importants. I he vist un cert cofoisme en alguns moments de la seva intervenció, quan posava, per exemple, el fet que la transmissió de les campanades de Televisió de Catalunya havia passat per damunt de les campanades de la Puerta del Sol. Jo li diria, senyor conseller, que això, en certa mesura, potser ens ajuda a entendre l’actitud, la idea o el tarannà, o la sensibilitat de vostès a l’hora d’analitzar el paper de la televisió pública de Catalunya, més exactament, de la dependent de la Generalitat de Catalunya. No és tan important passar per damunt de les campanades de la Porta del Sol com que les campanes sonin bé. I jo crec que és això el que ens hem d’aplicar. I el que avui ens porta aquí és tractar de construir entre tots plegats un marc raonable, modern, democràtic i de progrés que vingui a garantir l’existència i el desenvolupament del sector públic de la ràdio i la televisió els propers anys. Però ja els dic, d’antuvi, que des del meu modest punt de vista, aquest debat no pot ser una altra cosa –i, si ho aconseguíssim, ja fóra important– que la primera pedra d’un procés que vingui a garantir el correcte funcionament, l’eficàcia i, àdhuc, la pervivència de les nostres emissores públiques. I això ho hem de fer entre tots; absolutament entre tots; no hi caben exclusions, raó per la qual apel·lo no només al bon criteri que, sens dubte, ens anima a tots els qui estem aquí, sinó també a un exercici d’imaginació i, sobretot, de generositat, un exercici que ens permeti debatre sobre continguts reals, superant la retòrica de la SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 25 confrontació. Per tant, crec amb tota franquesa que ens haurem de prestar a cedir, tots plegats –tots plegats. Creguin-me si els dic que, sense un projecte susceptible de ser assumit per la totalitat de les forces polítiques representades en aquest Parlament, la ràdio i la televisió públiques no tenen garantit el seu futur. Ja sé que les dificultats són molt nombroses –ja ho sé. Vostè, senyor conseller, aquest matí, s’ha referit a la Llei 4/80, del 10 de gener, en el sentit d’atribuir-li un paper de llei de bases, que, des del meu modest punt de vista, no té i que, per tant, resulta impossible o resultava impossible la producció de qualsevol mena de reforma. Miri: les interpretacions a propòsit de textos jurídics són moltes i molt diverses, però aquí hem fet, moltes vegades, exercicis d’imaginació. Recordi, per exemple, com es va posar en marxa el Canal 33 de Televisió de Catalunya –només li recordo això. Però sé també que, de la mateixa manera que Catalunya ha estat capdavantera en la posada en marxa del sector audiovisual a Espanya –ara fa 75 anys que es va produir el llançament al món del primer missatge radioelèctric, justament des de la ciutat de Barcelona–, ara ens pertoca elaborar un marc legal per donar resposta a tota aquesta complexitat de què li parlava. És evident que el model que tenim no resol els problemes que actualment se’ns plantegen. A setze anys vista de la Llei 10/83, de 30 de maig, de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, ens trobem un escenari totalment diferent, senyor conseller –molt més complex. Les noves tecnologies, per exemple, la digitalització, que en certa mesura vindran a resoldre molts problemes, és veritat, però, que, d’altra banda, ens proposen un repte al qual hem de fer front pel que significa la reordenació, la redistribució de l’espai radioelèctric, on les recents disposicions hagudes en matèria de televisió sense fronteres, les dificultats de finançament, etcètera, s’han d’abordar, s’han d’afrontar decididament. Això sense oblidar que també des de llavors altres operadors institucionals s’han afegit al concert públic de les comunicacions; estic parlant, per exemple, de COMRàdio, estic parlant de Barcelona Televisió, o estic referint-me a qualsevol emissora municipal. El que ens correspon ara, doncs, és donar a tot plegat una solució constructiva. I en aquest sentit, ja els anuncio que el nostre Grup ha resolt proposar la creació d’una ponència conjunta capaç de produir, dins el termini d’un any, la Llei de l’audiovisual de Catalunya, on s’haurà de definir clarament el concepte de ràdio i de televisió públiques que volem, així com tot el que d’això se’n deriva. El conseller aquest matí parlava del règim jurídic. Jo diria que també hem de decidir què és el que fem amb el nous suports; si les televisions públiques han de participar dels mecanismes de la televisió de pagament, de la televisió sota comanda, del pay per view, de la seva presència en les plataformes digitals. Tot això, crec que ho haurem de definir. I, naturalment, també, i com s’ha dit aquí, crec que és fora de qualsevol dubte que la televisió pública, a SESSIÓ NÚM. 4.1 Catalunya, ha d’actuar de dinamitzadora, de locomotora del sector industrial, que, d’altra banda, ja apunta, en determinats aspectes, clarament bé. Aquesta Llei a què em referia, a més, i sobretot, haurà de garantir la neutralitat que justifica l’existència dels mitjans públics de comunicació, cosa que només resulta possible des de la transparència en la gestió i la pluralitat, atributs que, units a la qualitat dels continguts, n’han de constituir els eixos vertebradors. I també, en aquest sentit, els anuncio que el Grup Parlamentari Popular presentarà demà diverses propostes de resolució, perquè sembla evident que, sigui quina sigui l’Administració que tingui atribuïda la gestió d’una ràdio o d’una televisió públiques, s’ha d’acostumar a retre comptes i a sotmetre’s a un control rigorós i eficient, a donar una resposta solvent als qui són els seus propietaris que, tractant-se dels mitjans públics, no crec que sigui necessari dir que resulten ser els ciutadans de Catalunya, legítimament representats per tots els qui compartim aquesta cambra. Ningú no pot creure –i actuar molt menys encara, des del meu punt de vista– que, a partir del moment en què se li atribueix l’administració d’una ràdio o d’una televisió públiques, pot fer amb ella el que li plagui. I, dissortadament, aquesta és una pràctica molt habitual. Ens uns casos és cert més que no pas en uns altres, però habitual. Ara els en donaré una mostra. El dia 29 de novembre, senyor conseller, va produir-se el nomenament del director general cessant de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió com a conseller de Cultura. Això va donar lloc que es designés un director general suplent, cosa que es va fer mitjançant una resolució seva, utilitzant la via de la Llei d’organització, procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat. El Consell d’Administració, per tant, no només no va ser consultat sinó que ni tan sols va ser convocat; ni per rebre la notificació formal del cessament de l’anterior director general, ni per obtenir la de la designació del seu suplent, amb clara conculcació, des del meu punt de vista, de l’esperit de l’article cinquè de la Llei de creació. Aquest, senyor conseller, és només un exemple, el més recent; se’n podrien afegir molts més. Vostè em dirà, potser, que el procediment s’ajusta a dret. D’acord, no discutirem aquest tema; a mi em sembla que no, però és igual. Del que no en tinc cap dubte és del menysteniment de què és objecte, de manera sistemàtica, el Consell d’Administració i del fet de considerar-lo com una simple unitat de l’Administració. Aquesta actitud, més enllà de les consideracions procedimentals que pertoquin, el que ve a reflectir clarament és una determinada sensibilitat: la de considerar els mitjans públics un patrimoni exclusiu del Govern. I ja no li parlo de la presència d’uns o d’altres en els espais informatius, ni de l’orientació dels programes, ni tan sols per confegir els continguts; li parlo de quelcom tan simple com la necessitat de tenir present que la ràdio i la televisió públiques són cosa de tots i que, per tant, és des de la pluralitat que es reflecteix en el Parlament que s’han de decidir les qüestions capitals que afecten el seu funcionament. Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 26 Nosaltres hi posem molt èmfasi, en això de la pluralitat, perquè creiem que Catalunya, que el nostre país ho és, de plural, i, per tant, en tot s’hi ha de notar, en tot s’hi ha de veure. Però que passin aquestes coses, senyor conseller, no és culpa només del Govern, no es preocupi; crec, amb tota franquesa, que per part de les forces polítiques, de totes les forces polítiques, hi ha hagut un interès més aviat minso per conèixer l’autèntica problemàtica dels mitjans públics, dedicats com estem quasi exclusivament a controlar el temps de les nostres intervencions davant del micròfon i de la càmera. La major part dels polítics s’obsessionen cronometrant els temps de les seves aparicions, comparant-les amb les dels altres líders. I així és com, instal·lats en aquesta mena de competició iconogràfica, els arbres no ens deixen veure el bosc. I el que passa és que el bosc existeix. Ben sovint és en els programes d’entreteniment i de ficció on es pot trobar, senyor conseller, l’autèntica intencionalitat, la càrrega ideològica que perverteix la finalitat amb què aquests mitjans foren concebuts: els estereotips dels personatges, una determinada manera de parlar o de vestir, un to foteta quan es parla de determinades coses o de certes persones, fins i tot el públic assistent... El públic assistent –fixi’s quina cosa més senzilla!–, el públic assistent pot condicionar –i de fet ho fa– l’opinió dels espectadors. Hem de fer els esforços necessaris per tal d’introduir en els mitjans de titularitat pública criteris de proporcionalitat, però no només pel que fa a les aparicions dels polítics. I ho dic perquè, també en aquest sentit, assistim a un cert desgavell. No es poden, per exemple, esmerçar els recursos públics a produir continguts que no responen a res que tingui a veure amb la finalitat que justifica la seva existència. Només a tall de reflexió em permetré fer-los avinents alguns exemples propers, d’altra banda, en el temps. L’altre dia veia, pel Canal 33, un partit de rugbi entre el Perpinyà i el Narbona, i em preguntava el sentit que pot tenir transmetre des de França, amb tot el que això suposa, la competició d’un esport que, tot plegat, no arriba a tenir a Catalunya ni mig miler de llicències. És que, potser, del que es tracta és d’eixamplar l’abast de la cobertura? No ho sé ben bé. Però mentre això passava a Televisió de Catalunya, Barcelona Televisió ens obsequiava amb el monòleg d’un peculiar actor o comentarista –no sé ben bé, exactament, el que era– que considerava, així com sona, la conveniència d’escanyar la seva mare. Per dir-ho tot, això passava –com dic– a Barcelona Televisió, just després d’emetre’s una pel·lícula a la qual la mateixa cadena atribuïa la qualificació d’«ics», suposo que per indicar que es tractava de sexe explícit, com, efectivament, així era. En conclusió, és aquesta la missió que tenen encomanada les televisions públiques? Punt 2 On tampoc es deixa veure massa el respecte exigit pels mitjans públics és en el que en podríem dir la línia editorial subjacent en alguns d’ells, la línia editorial subjacent. Veuran què vull dir amb això. M’apresso a manifestar, senyor conseller, que moltes vegades em consta que això no és fruit de cap consigna, de consigna explícita, vull dir, però aquesta consigna es percep, existeix, flota en l’ambient. PLE DEL PARLAMENT Em permetré fer només algunes preguntes. És acceptable la desqualificació sistemàtica d’un dirigent polític? És de rebut que cada vegada que es parla d’un determinat personatge es faci per escarnir-lo o per ridiculitzarlo? És una mostra de rigor escoltar en l’informatiu d’una ràdio o d’una televisió públiques «els reis de l’Estat espanyol» per referir-se als reis d’Espanya? O «plou a tot l’Estat», per dir que està plovent en el conjunt de la geografia espanyola? Jo quan sento això m’imagino el despatx del president del Congrés dels Diputats, o el del president del Tribunal de Comptes, o, fins i tot, el del president de la Generalitat –que també és Estat–, mullant-se, plovent allà a bots i a barrals. És evident que, a més d’estar dient una barbaritat, el que s’intenta és utilitzar la teràpia de què parlava per tal que les coses, més que no pas com són, acabin sent el que interessa que siguin; ja saben que les coses presentades com a reals acaben sent reals, amb les seves conseqüències. I que no se’ns digui que són fets aïllats o que es tracta d’un error, perquè mai he sentit dir, per exemple, «la reina de l’Estat britànic» o que «plou a l’Estat francès», no ho he sentit dir mai. A què cal, doncs, atribuir aquestes coses? Sens dubte, a un cert ambient, més o menys tolerat, potser, fins i tot, en alguns casos, estimulat, però reconeixeran amb mi que no, precisament, nodrit de rigor. I aquesta és la raó per la qual molts ens venim queixant des de fa temps, però els que es queixen sobretot són els professionals dels mitjans, de moltes altres coses, tips de veure’s injustament obligats a treballar sota sospita, sense tenir, en la major part dels supòsits, cap mena de culpa. Molts s’han pronunciat en aquest sentit, hem llegit comunicats a bastament difosos, no? Per això, en les propostes de resolució que demà presentarà el nostre Grup hem volgut incloure un reconeixement explícit a la seva tasca. I abans que qualsevol pugui pensar que es tracta d’un afalagament interessat o, tractant-se d’aquest modest diputat que els parla, d’un cert gremialisme, vull dir que ningú no pot posar en dubte que és gràcies, entre altres coses, als professionals dels mitjans de comunicació que s’ha remogut la consciència política en el sentit d’endegar la reflexió pública que significa un debat d’aquesta naturalesa. Un cop més s’ha de valorar que el paper dels professionals hagi estat el de criticar, no pas el d’aplaudir, perquè aquesta és la seva missió i, sens dubte, també la seva obligació. Abans deia que se’ns fa necessari canviar les regles del joc perquè les que tenim, que varen ser produïdes durant la transició, ja no serveixen. I és que la transició ja s’ha acabat, i també es fa necessari que tots plegats en adonem que cal afrontar la realitat des d’una altra perspectiva, sense el menysteniment de ningú i amb amplitud de mires, perquè això, en alguns casos, encara no és així. Quan reclamem –i nosaltres, el nostre Grup, ho fem– una ràdio i una televisió públiques de qualitat, què és el que estem demanant? Doncs, uns continguts que procurin complaure la majoria, al temps que suposin una aportació positiva al patrimoni intel·lectual dels espectadors, molt especialment d’aquells que integren el que SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 27 anomenem públic infantil i juvenil, que reflecteixin valors de tolerància, de rebuig de la xenofòbia i del sexisme, que difonguin arguments d’integració de les minories ètniques marginades. I m’afanyo a dir que això no està renyit amb els índexs d’audiència, perquè espais d’un alt interès informatiu, debats participatius que s’han esvaït en el temps... Quan fa que no assistim a un debat com aquells que es produïen fa alguns temps? I un bon gruix de produccions divulgatives han assolit, per exemple, a Televisió de Catalunya, extraordinaris nivells d’acceptació. En conseqüència, el Grup Parlamentari Popular presentarà demà diverses propostes de resolució encaminades a garantir l’acompliment dels criteris esmentats. La Llei de l’audiovisual, per tant, des de la nostra perspectiva, haurà d’abordar el disseny de tots aquests mecanismes i, per tal de garantir la neutralitat i el respecte a la veritat que han d’informar els continguts, per tal d’assegurar el rigor i la qualitat dels mitjans públics, es fa necessari que els dotem d’un òrgan capaç d’exercir des de la independència la necessària supervisió del sector en el seu conjunt. I aquest organisme ha de ser, un cop dotat de les competències necessàries, sorgides de la seva reforma, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Aquest Consell haurà de reflectir la variada composició social i professional del nostre país, i afegir, a les competències que li varen ser atribuïdes en el moment de la seva creació, aquelles altres que li permetin exercir amb plenitud i garantia la supervisió i el control dels mitjans de comunicació públics, i en determinats aspectes també dels privats. Així, doncs, produirem una proposta de resolució al respecte que faci possible l’inici immediat dels treballs legislatius d’una ponència conjunta que hauran de concloure, en el pitjor dels supòsits, abans de sis mesos. I malgrat que sigui, en aquesta ponència conjunta que proposem, on s’haurà de parlar a bastament d’aquesta qüestió, vagi per endavant la nostra voluntat, la nostra voluntat d’atribuir al Consell Audiovisual de Catalunya competències suficients en matèria d’ordenació de l’espai radioelèctric, és a dir, l’atribució de les llicències i de les freqüències, i capacitat sancionadora en els temes que li corresponguin, per tal de poder fer complir la llei. Com els deia, serà al llarg de l’elaboració del text corresponent que haurem de fer avinents els diversos punts de vista. Algú, per tant, podria pensar que potser ens estem excedint manifestant-nos a propòsit d’aspectes concrets, però nosaltres, al contrari, pensem que això es fa necessari, que, al marge del lliure criteri que ha de presidir els treballs de la ponència, políticament resulta del tot convenient fixar determinats punts amb la finalitat de donar resposta a la inquietud, m’atreviria a dir l’enorme inquietud, que existeix en el sector. I per cert, senyor conseller, en aquest punt voldria dirli que l’atorgament de llicències creiem que no s’hauria de produir només a través d’un criteri presidit per la normalització lingüística. Les ones també tenen la seva democràcia, i la democràcia de les ones exigeix una possibilitat d’accedir als mitjans des de les preferències de cadascú, sobretot quan es tracta de mitjans acreditats, si més no, per la seva llarga història. Però, tornant al fil del que li deia, i pel que fa a la Corporació SESSIÓ NÚM. 4.1 Catalana de Ràdio i Televisió, principal tributària del nostre interès atesa la importància de la seva influència social i cultural, dels seus pressupostos, dels recursos humans de què disposa i, sobretot, de la complexitat de la seva gestió, que correspon a la Generalitat, entenem que s’ha procedir d’immediat a la revisió de la Llei 10/83, de 30 de maig, de la creació d’aquest ens públic. I per tant, proposem que es resolgui elaborar, també a través d’una ponència conjunta, un nou text legal capaç de donar resposta, abans de sis mesos igualment, als reptes que tenim plantejats i que en tot cas atribueixi al Consell d’Administració un paper determinant en la gestió de l’ens i de les seves empreses filials. Igualment, entenem que de forma immediata s’ha de procedir a la renovació de la totalitat d’aquest Consell, respecte del qual la proposta que farem, en tràmit de ponència, i que ja manifestem ara, és que els seus membres siguin elegits per majoria absoluta del Parlament. Respecte del paper que, al nostre entendre, hem d’atribuir a aquest Consell d’Administració, voldria subratllar –hi insisteixo– la necessitat de fer d’aquest organisme un autèntic òrgan de gestió, a l’estil del que passa amb qualsevol societat mercantil, i que tal vegada es podria exercir conjuntament amb el director general des d’una comissió delegada. No tindríem pas cap inconvenient tampoc, senyor conseller, que la fórmula que pogués adoptar-se fos la que vostè proposava aquest matí: un consell més reduït, dotat de competències executives i després, diguem-ne, un consell general de la ràdio i la televisió de Catalunya, més ampli i amb representativitat diversa. No hi haurà problema en aquest sentit perquè qualsevol fórmula que vingui a reflectir la pluralitat serà una fórmula a la qual nosaltres ens afegirem; qualsevol, naturalment, des de la perspectiva del que estic dient, com no podria ser d’una altra manera, és clar. Hi ha aspectes, com per exemple el del finançament, tant de la Corporació com de les seves empreses filials, las solucions dels quals tampoc, senyor conseller, admeten demora. A 31 de desembre de 1998 el deute consolidat arriba ja als 80.000 milions de pessetes; vostès mateixos ho reconeixen. No em detindré ara en els detalls de la gestió duta a terme, però crec no errar si dic que la fórmula de l’aval no és el millor camí ni per a finançar la ràdio i la televisió públiques ni per a treureles de la situació per la qual travessen. Per cert, senyor conseller, permeti’m que li faci una petita correcció. No sé si la voluntat d’arribar a Maastricht en les degudes condicions de l’anterior Govern espanyol, el Govern del Partit Socialista, va dur a produir un nou sistema de finançament des de tots els punts de vista ineficaç, com s’ha pogut revelar de forma manifesta i palesa, en tot cas, el que sí que també és segur és que la decisió de renunciar a la subvenció fou duta a terme l’any 1982 per un director general que, a més de creure només en una televisió antropològica, pel que feia a Catalunya, considerava, com un afegitó, que de la publicitat se’n podia viure, i això quan tothom donava per cantat que la televisió privada era una cosa que estava a punt d’arribar; en fi. Ja he parlat del motor industrial que ha de consistir o que ha de constituir la televisió pública de Catalunya. Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 28 I voldria dir que, respecte a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i pel que fa a aquest aspecte diguemne –per utilitzar una frase que ja ha estat dita– emblemàtic, el del nomenament del director general, el nostre Grup Parlamentari treballarà en aquesta ponència conjunta amb la voluntat que el nomenament del director general de la Corporació passi pel fet que el Parlament assumeixi un paper rellevant. Hi han moltes fórmules, moltíssimes –moltíssimes. Nosaltres el que volem és que el Parlament tingui un paper rellevant, que quedi clar que les coses no poden seguir com fins ara, que s’ha d’atribuir, com dic, protagonisme al Parlament i que hem d’estar oberts a totes les propostes i triar-ne la millor –triar-ne la millor. No podem per menys que creure que la democràcia, la participació i la pluralitat, les veuen, els ciutadans, reflectides molt més que en l’acció de qualsevol govern, dit sigui això amb tots els respectes a tots els governs, en l’actitud que es desenvolupa en el Parlament. I per tant cal enfortir-lo, el Parlament, i la millor manera de fer-ho és atribuint a la cambra un paper decisiu en els assumptes que, com aquest, són, des del nostre punt de vista, fonamentals. Permeti’m dir-li, però, senyor conseller, que, malgrat que és obvi que encara no disposem d’aquest instrument legal –vostè també ho ha apuntat fa un moment, per tant, crec que aquí hi haurà plena coincidència–, fóra bo –jo accepto aquest oferiment seu, doncs, amb satisfacció– que, en efecte, abans de procedir-se, abans –hi insisteixo– que aquesta llei sigui aprovada, la designació del nou director general –cosa que m’imagino que haurà de tenir lloc ben aviat– es faci un cop adequades consultes amb els diversos grups polítics representats a la cambra, perquè, en la pràctica, puguem estar en disposició de dir que tenim, si més no, un director general de consens. Aquesta recomanació, però, no és només per a vostè, perquè creiem que s’ha de fer extensiva a les corporacions locals de què depenen els mitjans públics de ràdio i televisió municipals, igualment tributaris del control que garanteixi la seva pluralitat, com esperem que vingui a reflectir, en efecte, la Llei de l’audiovisual a què em referia en un altre moment del meu discurs, estic pensant, per exemple, en les emissores de ràdio i televisió municipals, en Barcelona Televisió, en COMRàdio, etcètera; com comprendran, atenent a l’interès respecte a la pluralitat, no podem establir diferències entre uns i altres. Temps tindrem, però, per discutir a bastament i constructiva totes aquestes qüestions. No voldria acabar, però, sense fer un breu esment, encara que només fos, al tema de la societat de la informació manifestant a la cambra la voluntat –i així ho recollirà demà una de les nostres propostes de resolució– que, abans de finalitzar la present legislatura, es garanteixi l’accés de tot el territori de Catalunya a la xarxa de banda ampla que permeti la integració de tota la població en les noves tecnologies i en la societat de la informació. Punt 2 Em permetré dir per acabar, senyor president, que aquest debat no només ha suscitat una extraordinària expectació en el conjunt de la societat, sinó que era esperat pels professionals del sector amb autèntic interès, cosa que des d’aquí voldria agrair, i l’esperaven PLE DEL PARLAMENT amb interès amb la confiança de trobar en ell un signe inequívoc que les coses milloraran, que milloraran per a ells i per al conjunt de la societat, perquè el tema de què estem parlant ens afecta a tots. Només, en conseqüència, un desig per acabar: tant de bo que d’aquí a uns quants mesos tots els qui de nosaltres esperaven una resposta en consonància amb els seus anhels puguin dir que en nosaltres l’han trobat. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula el senyor conseller de la Presidència. El conseller de la Presidència Molt honorable president, senyores i senyors diputats, senyor diputat, és veritat que aquest matí els he pegat una petita pallissa –això ho reconec–; ha sigut un discurs llarg i jo, sincerament, crec que no estava basat en el cofoisme, però, sincerament, em semblava que o parlava de tot o després vostès em dirien que no havia tocat els temes a bastament, no? Vostè diu: «Home, vostè ha parlat molt més de les telecomunicacions que no pas de l’audiovisual.» Bé, és la seva visió. Jo crec que he parlat de tot; ho he fet llarg expressament per parlar de tot –per parlar de tot. I per tant, escolti, jo, sincerament, crec que aquesta era la meva obligació perquè –hi insisteixo– la meva opinió és que el tema dels audiovisuals, de les telecomunicacions, de la revolució aquesta de la societat de la informació és un tema d’una gran importància de cara al nostre futur. Jo li he dit que el naixement de la televisió, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió responia, entre altres coses, a un intent de normalitzar el país. I bé, és veritat que l’important és com sonen les campanes, però escolti, a mi em sonen molt millor –o em sonaran molt millor– les de Montserrat, aquest any, que no pas les de la Puerta del Sol; segur: és un problema de sensibilitat. Vostè em diu: «Escolti, és la seva sensibilitat.» És cert; és un problema de la meva sensibilitat i l’hi reconec: sóc un enamorat del meu país, sóc un enamorat de Catalunya. Això no vol dir que estiguem contra ningú; sincerament, sóc dels que no creuen que sigui un problema d’estar contra l’altre, però sí que és evident que ens sentim orgullosos del nostre país i de les nostres tradicions, i el fet del final d’any és evident que és un fet que colpeix. Agraeixo que vostè plantegi els temes amb el to que ho ha fet. Vostè diu: «Escolti, hem de prendre decisions encara que sigui sense variar les lleis estatals.» Bé, ho farem –ho farem–, prendrem decisions sense variar les lleis estatals; les lleis estatals no ens impediran crear una llei de l’audiovisual, no ens impediran crear una nova llei de la Corporació, no ens impediran crear una llei del Consorci de l’Audiovisual de Catalunya, però llavors li demano que no ens ho porti al Constitucional; sincerament, l’hi demano de tot cor perquè ho podria portar i, a sobre, guanyaria –i, a sobre, guanyaria. Per tant... Home, aquesta és la veritat. Vostè diu: «Posemhi imaginació.» Bé, escolti, és la imaginació que jo els demanaria; jo li demanaria que fossin imaginatius, SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 29 doncs, en el moment d’interpretar la Llei de seleccions esportives catalanes i s’estalviaria el recurs del Constitucional, per exemple, no? Escolti, jo crec, sincerament, que hem de canviar aquesta llei i aquest article d’aquesta llei. El que sí que és cert és que jo crec que no és raó, el canvi d’aquest article d’aquesta llei, per paralitzar-ho tot. Per tant, jo sóc dels que creuen que ens hem de posar a fer feina, a treballar per a fer els canvis adients, per a legislar, però, evidentment, això també ens exigirà un esforç a nivell de l’Estat, de canviar l’article 2 de la Llei. Estic d’acord que fem una ponència per fer la Llei de l’audiovisual de Catalunya. És important que aquesta llei sigui el màxim consensuada possible. Jo crec que és una de les lleis més importants que podem fer i és una llei que, a més, jo crec que tindrà una importància gran si nosaltres som capaços de consensuar-la. Evidentment, no la lligo a cap llei a nivell de l’Estat, però sí que és evident, també, que seria bo ser capaços de fer una llei a nivell de l’Estat que ens permetés tenir les competències que nosaltres necessitem per desenvolupar aquest sector de l’audiovisual a nivell de Catalunya. Necessitem uns mitjans públics transparents, capaços de retre comptes, capaços de tenir control, i aquest és un punt molt important, no? Nosaltres necessitem, de totes totes, separar els mecanismes de control dels de gestió. Aquesta és una obsessió de barrejar aquests temes, i això fa que les coses no funcionin, i ho explicaré amb un altre exemple, i un exemple que, a més, és nascut del consens, però que jo he viscut; també és sanitari: al seu dia vàrem fer aquí una llei, no?, la Llei del Servei Català de la Salut, i vam crear un consell d’administració molt participatiu, extraordinàriament participatiu, que jo crec que ha anat bé, i ha sigut positiu, i ha sigut un punt de trobada i d’acords amb molts partits, no? Però vostè sap el que em passava...? Jo no sé què li passa ara al conseller Rius –no?–, però sap el que em passava a mi quan jo era conseller de Sanitat i presidia aquest Consell del Servei Català de la Salut, en el qual hi ha sindicats, ajuntaments, hi ha una mica de tot? Doncs el que em passava és que, quan arribava el moment de votar els pressupostos, hi havia tot un conjunt de persones que em deien: «Escolta’m, nosaltres ens abstindrem o votarem sempre negatiu, perquè comprendràs que, el que no et donarem, és la coartada de tenir aprovat aquest pressupost a nivell del Parlament i que després no et puguem criticar en el Parlament.» Aquest és un error, aquesta no és una bona manera perquè funcioni un consell d’administració. Hem de fer un esforç de trobar punts de trobada, punts de discussió, punts on es pugui arribar amb aquest cert grau de complicitat que es pot aconseguir entre partits, encara que tinguin ideologies diferents, però al mateix temps hem de saber impulsar aquests consells d’administració, de gestió, que facin que les coses funcionin i que cada un tingui la seva responsabilitat, i responsabilitats ben assumides a nivell de gestió. Vostè em fa una crítica que li admeto. Diu: «Escolti, vostè ha nomenat un director suplent, no?» És veritat, he nomenat un director suplent. Em semblava que la Corporació no podia estar sense director general. El tràmit de director suplent és un tràmit absolutament SESSIÓ NÚM. 4.1 mecànic, i, escolti’m, jo crec que això és un desastre, si nosaltres hem de consensuar el director suplent per uns dies, fins que es nomeni el nou director general. Sincerament, el nomenament d’un director suplent, que ja em va arribar una música que tothom estava revoltat, el fet de nomenar un director suplent és un tràmit absolutament puntual, perquè en el que consisteix és a nomenar un nou director general; el que no podem tenir és un director suplent mesos i mesos, que aquest és un costum que hi ha llocs que s’ha arribat a fer, de posar suplents mesos i mesos... Escolti’m, no crec que sigui una cosa efectiva. Això seria un gran desastre, i lamento si algú s’ho ha pres, això, com un menysteniment, perquè, en absolut, la voluntat era de tenir un menysteniment, sinó buscar una solució administrativa, puntual, a una situació també puntual que passa ara. És veritat que, en la majoria de casos, la gent es basa més en els minutatges que no pas en l’autèntica pluralitat, no? I això és trist. Home, vostè ha dit una cosa, de tota manera, que em permetrà dir-li que em deixa sorprès, eh? Que el públic assistent hàgim de valorar la quota, a veure quants n’entraran d’un color o d’un altre, o tal, això és impossible, escolti’m, això és impossible. El públic assistent als programes, doncs, hi va qui vol, hi entra qui vol, i estan amb l’actitud que volen, no? Sí que vostè acaba fent una explicació que és veritat, i aquesta veritat és un gran problema de sensibilitat: vostè no entén per què el Canal 33 fa un partit de rugbi a Perpinyà. Lamento que no ho entengui, lamento que no ho entengui... És un problema de sensibilitat profunda, i jo ho entenc perfectament: a nosaltres ens agrada veure un partit de rugbi de la Catalunya Nord, no? Jo, escolti’m, crec que és un problema absolutament de sensibilitats i, per tant, escolti’m, nosaltres estem encantats de la vida que es doni, això. Sí que vostè diu: «Escolti’m...», hi han expressions o hi han maneres de parlar que a vostè el sorprenen, i diu: «Escolti’m, que no són prou correctes, i normalment parlen d’”Estat espanyol”, en lloc d’”Espanya”...» Jo sóc dels que diu molt «Estat espanyol», i escolti, no ho faig per molestar i no ho faig per, quan dic això, donar la sensació que plou dintre de cap institució. A mi em resulta més fàcil dir «Estat espanyol» que «Regne d’Espanya», per raons òbvies, de pronunciació i de dificultat de la meva llengua... (Rialles.) Tota televisió, evidentment, ha de defensar uns valors, no? I jo crec que és important, i crec que és important que nosaltres defensem uns valors, i aquest és un paper important que jo crec que ha de tenir el Consell de l’Audiovisual, i que n’ha de tenir una vigilància especial, perquè no ha de defensar els seus valors o els meus, sinó que són uns valors diferents, de respecte a tothom –de respecte a tothom. Jo ja he dit que hi ha una proposició d’Esquerra Republicana sobre el Consell de l’Audiovisual, que va endavant i, per tant, nosaltres estem disposats a discutir-la i a aprofundir en aquest tema, no? I creiem, sincerament, que el Consell de l’Audiovisual ha de tenir capacitat sancionadora –hi estem completament d’acord–, però, escolti, jo, en el que no estic d’acord –i li ho dic sincerament, i me n’hauran de convèncer molt– és que el Consell Audiovisual hagi d’adjudicar les freqüències, Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 30 eh? Ho he dit repetides vegades; per tant, no... Jo crec que ha de fer informes preceptius, però no acabo d’entendre que el Consell de l’Audiovisual hagi de donar les freqüències, molt més, encara –i em costa d’entendre–, si això no es fa a nivell de l’Estat. I que vostè ho proposi em deixa bastant sorprès, perquè no sé que a nivell de l’Estat s’estigui fent aquest plantejament. És veritat que l’adjudicació de freqüències no s’ha de fer només per la normalització lingüística, seria un gran disbarat, no? Quan es fa un concurs hi han unes bases, hi ha un reglament, i la gent s’ha d’ajustar a això, i el que és evident és que hi ha cops que, la gent, aquests concursos –i entenc que és per falta de costum–, jo, sincerament, crec que se’ls prenen a broma. Diu: «Escolta’m, ens faran una renovació automàtica», i un concurs és un concurs, i està sotmès a una normativa i a unes maneres i a unes formes, no? Escolti’m, el que no es pot fer mai és que, si un senyor té una puntuació de 90 i un altre la té de 45, donar-ho al de 45. Per tant, escolti’m, jo crec que un concurs és un concurs... Una altra cosa diferent és quan s’han de fer aquests concursos, quant de temps ha de ser el temps d’adjudicació que es fa, quan s’han de fer les renovacions i com funciona tot això, no? Perquè és veritat que, segons com és faci això..., i això és cert, i és un fet que ens ha de fer reflexionar a tots, i hem de veure com ho fem, i això jo crec que és una reflexió que hem de fer a nivell de l’Estat, hem de veure que, evidentment, un Govern no tingui un poder discrecional que, sincerament, crec que de cap de les maneres ha de tenir. Nosaltres hem de fer una nova Llei de la Corporació, hi estic d’acord; estic d’acord que es busquin fórmules de fer-la conjuntament, i de fer, si és necessària, una ponència conjunta, però també estic d’acord que, durant aquest temps, el que s’ha de fer és una renovació immediata del Consell d’Administració, i jo demano –hi insisteixo– a tots els grups de la cambra, i el nostre espero que donem exemple especialment, que la renovació la fem ben feta, que la fem ben feta, no?, i que fem una renovació d’una manera clara i amb la màxima independència de les persones i la màxima professionalitat possible, tenint clar que un consell d’administració és un consell d’administració, i que, a més, és un òrgan que separa el control de la gestió. El control és evident –ja ho he repetit diferents vegades– que el pot fer el Consell Assessor de l’Audiovisual, i al control, a més, jo, sincerament, crec que hi hauria d’haver una estructura, que és aquest Consell de Ràdio i Televisió de Catalunya, que jo crec que podria ser un òrgan representatiu que permetés aquestes maneres de control. Punt 2 Vostè critica el finançament... És cert, no?, hi ha un problema de finançament. No, no, hi ha un problema de finançament: un problema gros de finançament, i el tenim nosaltres i el tenim totes les televisions públiques, no? I, escolti’m, no l’hem solucionat, ni nosaltres, ni l’ha solucionat l’Estat central, no? I no dono la culpa al PP, és una culpa que tenim conjuntament tots. La veritat és que, es vulgui o no, agradi o no, el que s’ha buscat és una fórmula en tots els governs, que és aquesta fórmula d’avals que, evidentment, té un joc per un temps, però no pot continuar endavant, no? Per tant, és evident que nosaltres hem de donar una solució de fi- PLE DEL PARLAMENT nançament, que és una solució de finançament que s’ha de donar globalment, però que, evidentment, a part de la solució de finançament global que es doni, i de quina és la participació pública, i de quina és la participació de publicitat en aquest finançament, el que és evident és que s’ha de fer un contracte programa deixant clar quins són els diners que gastarem nosaltres en la nostra televisió pública. Vostè diu: «El Parlament, que faci un paper rellevant»; bé, el pot tenir, escolti’m, però vostè fixi’s en la quantitat de controls que té: si hi ha una Comissió de Control de la Corporació de Ràdio i Televisió, en aquest Parlament! Aquesta Comissió ja existeix, no? El Consell d’Administració es nomena amb una aquiescència important dels grups de la cambra, no? És a dir, jo crec que el que no es pot fer és segons què, més controls dels normals. Però, evidentment, de totes totes, el que sí que he dit i el que repeteixo és que nosaltres el que procurarem, avui, demà i els propers dies, de buscar la màxima col·laboració i el màxim consens amb tots els grups. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies, senyor conseller. Senyor diputat... El Sr. Fernández Deu Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, senyor conseller, vejam, jo també sóc un enamorat del meu país, eh?, i vostè diu que la ràdio i la televisió públiques han nascut amb la voluntat de normalitzar, de normalitzar Catalunya. Bé, em sembla molt bé; si, d’això, no en tenim cap dubte, i a més hi estarem d’acord, amb tota franquesa li ho dic. El que passa és que, això –jo entenc– res té a veure amb aquesta –diguem-ne– actitud escadussera i minimalista de reduir a una consideració entre les campanades d’allà o allà on sigui, sinó que, del que es tracta, és d’abordar els temes amb un cert grau de realisme, si més no, superior del que veiem per part del Govern. Vostè diu –sé que en el millor sentit de la paraula, però ho diu–: «Farem lleis sense variar les lleis de l’Estat.» Escolti, jo, el que li volia dir, senyor conseller, és que hem de fer un exercici d’imaginació, i moltes vegades vostès els han fet, aquests exercicis d’imaginació. N’he citat un; n’hi han més. Vol dir que quan hi ha voluntat política, que quan hi ha interès, que quan existeix realment el desig de donar solució a un problema, les fórmules es troben, perquè existeixen, i, escolti, si per tal d’aconseguir allò que tots els membres de la cambra o que tots els grups de la cambra considerem el millor per a la radiotelevisió pública del nostre país, fa falta produir algun tipus de modificació, doncs, endeguem el procediment necessari per tal d’aconseguir allò que ens permeti produir-nos en el sentit que resulti convenient. Però, en tot cas, ja ho veurem en la ponència; no ens neguem a re, siguem imaginatius! El Consell Audiovisual de Catalunya, escolti, des del meu punt de vista, jo crec que un consell audiovisual sense competències en matèria d’ordenació de l’espai radioelèctric i sense capacitat sancionadora –amb tota SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 31 franquesa, eh?–, vull dir, no serveix de massa cosa. I vostè em dirà: «Per què? És que hi ha desconfiança?» Doncs, no necessàriament hi ha d’haver desconfiança, però el que hi ha és la necessitat d’atribuir a un organisme independent el fet d’afrontar aquest tipus de cosa, perquè, si no, ens trobarem en circumstàncies com les que ja hem tingut oportunitat de viure molt recentment, fa ben poc temps. I és en aquest sentit que es produïa la meva reflexió a propòsit d’aquest tema, i per això deia que hem de fer propostes raonables i viables. I això ho aplico a tot: la viabilitat és molt important, estic d’acord amb vostè, senyor conseller, molt important. De res ens serviria fer lleis que poguessin resultar molt altisonants si, al cap i a la fi, això no ens servís ni per al que és més mínim. Imaginem-nos produir plantejaments en base a majories qualificadíssimes, que probablement –dic en un supòsit teòric, de forma exclusiva– aconseguissin el suport suficient per tirar endavant, però després, a l’hora de materialitzar-ho, això no seria possible. Per tant, estem d’acord: hem de buscar criteris raonables, però també viables. Escolti, pel que fa al tema del director suplent, a veure, no entrarem ara en una discussió a propòsit del procediment emprat, però, amb tota franquesa també, senyor conseller, què costava convocar el Consell d’Administració per dir-li-ho? Què costava? És a això al que em refereixo també, llevat que existeix un fet suplementàriament important, i és que l’article cinquè de la Llei de creació de l’ens públic diu que el Consell d’Administració coneixerà la separació, el cessament del director general quan es produeixi, per decisió del Govern, i al mateix temps serà escoltat abans que es procedeixi a qualsevol designació. Bé és cert també que es refereix a la d’un nou director general, no parla de suplència, però en fi... I tampoc passava res, perquè si comptem des del dia en què el senyor Vilajoana va deixar de ser director general i el dia en què vostès, amb tota probabilitat, produiran el nou nomenament, veurà com alguns viatges del director general eren més llargs que no pas aquest termini i la televisió pública de Catalunya no es va enfonsar per això. Vostè em deia allò del públic assistent. Escolti, escolti, li parlo seriosament, senyor Trias, i sé que vostè em diu això que el públic assistent no té importància, perquè vostè –i no té per què saber-ho– ha viscut una formació intel·lectual i acadèmica que no té res a veure amb tot això, però el que li dic no és cap fotesa, és molt important. Vostè ha de saber que el públic no s’hi presenta espontàniament, a la televisió. El públic és, per dir-ho d’alguna manera, sotmès a allò que en diuen «el banderín de enganche», per entendre’ns; és a dir, hi ha unes empreses que els convoquen, que els inviten, que els donen un obsequi, els hi fan anar, i els criteris que s’han de seguir per a aquest públic es tenen molt presents, i, a més, es produeixen, es donen. No dic quins, però es donen. Sí, sí, d’acord, el Consell de la Corporació s’ha de renovar immediatament, immediatament, i ha de ser un consell de gestió, un consell capaç de treballar en el sentit no només de donar la seva opinió, sinó de comprometre’s en la gestió del dia a dia. Per tant, en això no hi ha cap diferència substancial. Probablement no m’he SESSIÓ NÚM. 4.1 sabut expressar suficientment bé, però el que jo volia venir a dir és exactament això: el Consell d’Administració ha d’anar per aquí. I també en tràmit de ponència jo crec que trobarem –i em fa l’efecte que amb no massa dificultat– fórmules igualment raonables en aquest sentit. El tema del finançament, miri, jo, la fórmula que considero més viable dins d’aquest ampli ventall que suposa dir «finançament mixt: publicitat-subvenció», mai aval, eh?, mai aval –abans ja hem comentat per què, i també hi estem d’acord, però mai aval–, finançament mixt, la fórmula del contracte programa és la millor. La fórmula del contracte programa produeix, a més, senyor conseller, una extraordinària estabilitat. Ara mateix, fa una setmana, he assistit al Fòrum Internacional de la Televisió i he estat parlant amb els companys de la BBC, i els companys de la BBC tenen clarament establert en el temps fins d’aquí a sis anys tot el que faran, i això és gràcies al contracte programa. I existeixen fórmules alternatives, és clar que n’existeixen! Ja les coneixem, ja les vivim o ja les patim, per dirho d’alguna manera, però no ho vénen a garantir de debò. Intentem acostar-nos a aquesta fórmula. I, després, em permeto dir-li que ens hem d’acostumar a inventar recursos. I ho dic amb tota intenció, perquè en aquests moments vostè sap que Televisió de Catalunya, que és una televisió petita –és una televisió petita– té una importància extraordinària en el conjunt del món, molt important, i això és degut segurament al fet que Televisió de Catalunya fa les coses ben fetes, que també s’ha de dir que hi ha coses molt positives a Televisió de Catalunya, però aquí no venim a fer els Jocs Florals, venim a criticar allò que no està bé. Però a més d’aquestes coses que poden, diguem-ne, justificar el fet que tingui un determinat prestigi, el que té és una arma estratègica, que són els drets del Futbol Club Barcelona. I el Futbol Club Barcelona, perquè ho sàpiga tothom, és el producte de televisió més car del món, el més car del món, i aquí incloc tots els altres productes, tots: de cinema, de tota mena, que n’hi ha alguns que déu n’hi do, i del que vostè vulgui. Per tant, ara disposem d’una arma –com deia– estratègica molt important. Tal vegada, això no ho podrem mantenir en el temps molts anys, per una raó: perquè les despeses a què han de fer front, no el Barça, sinó tots els clubs del món, són creixents, i són creixents en funció –perquè això és un peix que es mossega la cua– també del nombre d’espectadors de què disposen aquells qui estan en condicions de pagar quantitats astronòmiques per aquests drets, cosa que tinc la sensació que nosaltres no estarem en disposició de fer. Per tant, també, senyor conseller: imaginació a l’hora d’inventar nous recursos. I, per acabar, no volia dir que hàgim d’establir més controls dels normals; en tot cas, el que hem de fer és establir-los millor. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Senyor conseller... Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 32 El conseller de la Presidència Sí, només una cosa, una mica de distensió, eh? Quan vostè parla del públic assistent i diu: «escolti, Trias, vostè...» No, no, jo ja sé de què va, això del públic assistent. Miri, em va passar un cop que vaig anar a TV3, en un programa, quan era conseller de Sanitat, i a la primera fila tot eren persones que anaven de color negre. Vostè es pot imaginar per què anaven totes de negre, no? Va ser un programa d’aquests catastròfics. Per tant, sí que passa, això. Però és que és lògic que el públic que vagi a un programa sigui el públic que estigui interessat en aquell programa, i, per tant, jo crec que això és d’una lògica absoluta. Gràcies. El president Moltes gràcies, senyor conseller. Senyor diputat... El Sr. Fernández Deu Ara no el sabré fer anar, jo, aquest aparell... Senyor conseller, no, sense ànim de polemitzar, i només a propòsit d’aquest exclusiu punt a què vostè feia referència. Vostè sap, per exemple, que d’un determinat gènere de molt èxit a totes les televisions del món, que són les comèdies de situació, a la intervenció dels actors que vénen a desenvolupar el contingut d’un guió prèviament escrit, s’hi afegeixen sons característics de somriures, de músiques, etcètera. Això mai es fa com a producte de la casualitat; això es fa perquè a través d’aquestes manifestacions que, aparentment, són espontànies, i que no ho són, que són interessades i preconcebudes, es pot arribar a influir en la gent de manera molt més eficaç. Això és, senyor conseller, al que em referia. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup d’Esquerra Republicana, té la paraula l’il·lustre diputat senyor Josep Bargalló. El Sr. Bargalló Valls Senyor president, senyores i senyors diputats, senyors consellers, senyora consellera, pel Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana, aquest debat ha de ser el punt d’inflexió en la política de comunicació de Catalunya, i especialment el punt de partida d’un disseny modern, nacional i professional del sistema de ràdio i televisió a partir de l’impuls i la definició del que és el servei públic audiovisual. Punt 2 I això és el que pretenem: definir el servei de ràdio i televisió, i establir els plantejaments fonamentals de refermament del sistema públic. Sens dubte que, en aquest context, l’elecció d’òrgans directius i d’òrgans de regulació i control és un component important, però no l’únic ni el més cabdal. Perquè, de què ens servirà un procés transparent i plural si mantenim un model públic de ràdio i televisió anacrònic i poc professionalitzat? PLE DEL PARLAMENT Ens interessa, doncs, començar pel model, per una concepció global del servei i per l’anàlisi d’un sistema que no deixi de banda cap dels seus elements. Sens dubte, també, que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió és una peça clau d’aquest sistema, però no l’única. No podem ni volem deixar de banda els serveis de Radiotelevisió Espanyola a Catalunya, les televisions i les ràdios locals o supralocals, l’Agència Efe, i tampoc podem deixar de banda el passat, tot i que volem centrar-nos en el futur. El present, que no ens convenç, ve definit per uns mitjans públics que a hores d’ara no conformen un sistema de ràdio i televisió públic; conformen més aviat un sistema oficial. Aquest matí vostè ho deia, amb paraules del president Pujol, que deia que Catalunya Ràdio era la ràdio institucional de Catalunya. Doncs, no volem un servei institucional de ràdio i televisió: volem un servei públic. En aquest present, els errors de la classe política governant han estat continus i diversos. Les institucions que tenen i han tingut ràdios i televisions han actuat sovint més com a amos que com a dipositaris d’una titularitat pública i garants de la seva utilitat social, cultural i nacional. Fins i tot quan aquest Parlament va dotar Catalunya de la primera autoritat audiovisual independent –Consell de l’Audiovisual– ho va fer sense la valentia que calia, donant-li algunes atribucions però denegant-n’hi d’altres d’entre les que defineixen una veritable autoritat independent. No volem parlar del passat, però, en tot cas, en aquest moment en farem un esment per deixar clars aquests errors, aquest sistema que no ens agrada. Si repassem els noms dels dotze membres del CAC trobem mostres d’aquests errors: dels membres nomenats pel Govern hi ha dos diputats d’aquesta cambra; dels designats pel Parlament, un productor audiovisual en actiu; dels nomenats per la Federació de Municipis de Catalunya hi ha un regidor que és president d’una empresa pública que gestiona una televisió i un membre de la direcció política d’un partit, i, finalment, dels designats per l’Associació Catalana de Municipis, una directora de programes d’una ràdio municipal. Aquests no són els perfils d’una autoritat audiovisual independent dels poders polítics i econòmics. No ho diem només perquè en aquest cas –com en els altres– nosaltres tenim les mans netes, sinó que ho diem des del més ferm convenciment moral. Nosaltres també ens vam equivocar, nosaltres també ens vàrem equivocar quan vàrem acceptar una llei que permet aquestes compatibilitats injustificables. Quina regulació independent es pot exercir des d’aquesta perspectiva? Quina caracterització professional tenen reconeguts i coneguts càrrecs que hi ha hagut i hi ha a TV3, a Televisió Espanyola a Sant Cugat, a la COM, a l’Agència Efe, si no la de ser corretja de transmissió? Interferències damunt la tasca dels professionals que sovint han vist constreta i menystinguda aquesta tasca a causa d’aquestes interferències. Tenim un model, doncs, que no és professional, que no pot afrontar amb garanties el futur. Hem de canviar aquest model. I per fer-ho cal la construcció d’un marc legislatiu nou, i cal fer-ho des d’una clara concepció d’on estem, d’on volem anar i de quin és el context SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 33 nacional i internacional en què ens movem. I no ens equivoquem, però; aquest no és un debat entre polítics i periodistes, ni tan sols és un debat entre polítics i professionals dels mitjans audiovisuals, que és un concepte molt més ampli i molt més real que el de periodistes, no és un debat en aquest sentit: és un debat per a la ciutadania catalana espectadora i radiooient, és un debat, abans que res, sobre els drets d’aquesta ciutadania. La constitució d’una comunitat cultural en una col·lectivitat de telespectadors i radiooients, per seguir els conceptes formulats pel professor Joan Manel Tresserras, és el resultat d’un llarg procés històric. La complexitat d’aquest procés i els seus costos materials i d’adaptació ens autoritzen a parlar de la condició telespectadora de les cultures contemporànies com d’un patrimoni comunitari. Aquest patrimoni comunitari ha de ser protegit i administrat per les institucions públiques, i, des d’aquest punt de vista, el marc legal en què ens movem no tan sols és insuficient per a garantir el desenvolupament d’aquest patrimoni, començant per la Llei de l’estatut de ràdio i televisió, per la Llei dels tercers canals o la de les televisions locals, sinó que, de vegades, constitueix un flagrant malbaratament d’aquest patrimoni, com s’esdevé amb la llei reguladora de les televisions privades, constrenyidora, a més, de les facultats i competències d’aquest Parlament. La televisió i els altres mitjans contenen entre les seves funcions el necessari desenvolupament d’uns serveis públics que han de garantir l’accés de la població a la informació i a la participació cultural. És la satisfacció d’aquestes funcions de servei públic, la principal font de legitimació de l’existència de mitjans públics i de l’establiment d’inversions i de subvencions també públiques. La televisió i la ràdio públiques, en una xarxa que ha d’integrar tant els mitjans locals com els nacionals, són el principal instrument de qualsevol política de comunicació que ha de contemplar també el paper dels altres mitjans privats i mixtos, conjuntament amb les xarxes i serveis de telecomunicacions i allò que s’anomena les indústries culturals. Aquesta política de comunicació que reclamem, clara i decidida, ha de contenir objectius precisos en camps com l’expressió de les minories culturals, l’ús de mitjans públics des del sistema escolar o l’establiment de programes nacionals. El professor Miquel de Moragas, en el seu llibre Els serveis públics de comunicació, parla de diverses funcions d’aquests serveis públics: la democràtica, la política, la cultural, l’educativa, la identitària, la social, l’econòmica, la moralitzadora i l’estratègica; és a dir, una definició que ja supera la tradicional tríada de formar, informar i entretenir. Estem en condicions, com a país i com a societat, de defensar el millor model audiovisual europeu per a Catalunya, un model de progrés i professional, universal i català, amb l’explícita renúncia a qualsevol caracterització de control polititzat i amb una ferma aposta per la professionalitat i la no-dependència governamental en consonància, per exemple, amb el conegut Informe Tongue del Parlament europeu, de cultura, educació i mitjans de comunicació. En definitiva, hem d’establir un sistema de ràdio i televisió que accentuï la concepció de servei públic, s’obri SESSIÓ NÚM. 4.1 a la pluralitat social, formuli un clara definició de l’espai comunicacional nacional i de difusió de valors ètics i democràtics, integri les noves tecnologies, esdevingui motor de la indústria audiovisual i tingui una organització àgil i democràtica, amb un finançament proporcional i transparent, i l’estructuració professional adient. I això no és cap plantejament radical; això, en el fons, és el mateix que diu el protocol sobre el sistema de radiodifusió pública inclòs al Tractat d’Amsterdam –i que esdevé, a partir d’aquí, part component del tractat constitutiu de la Unió Europea– quan assenyala que el sistema de radiodifusió pública està directament relacionat amb les necessitats democràtiques, socials i culturals de cada societat, així com amb la necessitat de protegir el pluralisme en els mitjans de comunicació. Doncs bé, aquest plantejament de servei públic ens aboca a la necessitat d’un marc legislatiu que el pugui encabir. La Llei 10/83, de creació de la Corporació, mimètica de la Llei 4/80 espanyola, de l’estatut de ràdio i televisió, és un marc legislatiu que hem de superar ràpidament, no només pel fet que ja des del seu inici consagrava mesures de governamentalització del servei públic, sinó perquè d’aleshores ençà han succeït moltes coses: les noves tecnologies, l’aparició de les privades, la consolidació d’una xarxa de televisió local, les diverses directives europees. L’informe del grup d’alt nivell de política audiovisual, presidit pel comissari Marcelino Oreja, i la consegüent resolució del Consell de Ministres insisteixen en l’honestedat del servei públic, en l’obligació de la seva definició per cada estat membre i per cada territori interestatal que en tingui competències. Aquest mateix Ple va coincidir en aquesta necessitat en la passada legislatura en crear per unanimitat la Comissió d’Estudi de Modificació de la Llei de Creació de la Corporació. És per tot això que el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana també proposa la immediata creació i posada en marxa d’una ponència conjunta que redacti, en un termini inicial de sis mesos, el que nosaltres anomenaríem la llei de la ràdio, la televisió i l’audiovisual de Catalunya, per tal que posteriorment passi els tràmits parlamentaris reglamentaris. Cal una reforma a fons de la Corporació i cal trencar els lligams jurídics que obliguen a assimilar les organitzacions de Radiotelevisió Espanyola i les anomenades televisions autonòmiques. Catalunya necessita un sistema propi. Ens cal un nou sistema de televisió pública, ens cal un nou sistema de ràdio pública. Cal ampliar l’àmbit de la Corporació i fer-hi cabre les noves tecnologies, la indústria cultural, l’audiovisual, l’espai comunicatiu nacional. Arribats a aquest punt hem de plantejar la necessitar de fer una aposta política i econòmica decidida per a reforçar la centralitat de Barcelona en l’estratègia de les indústries culturals i de projecció identitària; centralitat respecte a l’Europa d’estats i nacions de baixa demografia i de llengües que es veuen subordinades als grans mercats i a la gran indústria audiovisual; centralitat, també, respecte a un món culturalment tan ric i atractiu com la Mediterrània. Això, des de Catalunya, només es pot fer partint de la indústria de la cultura, partint del sistema públic de ràdio i televisió, tenint la Corporació Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 34 com a eix d’aquest sistema, fent actuar la Corporació com a pivot estimulador d’un sector públic, privat i mixt, articulant al seu voltant subsectors vinculats –informàtica, subtitulat i traducció automàtica, DVD, doblatge, efectes digitals– i procurant atraure l’establiment d’un conglomerat que, des de Barcelona, connecti i coordini coproduccions, intercanviï continguts, participi en cessió de formats, en la comercialització i l’adquisició sindicada de programes en condicions més favorables en el mercat global, en l’adaptació de programes per a certes discapacitats. Un cert lideratge selectiu en el camp de les indústries audiovisuals respecte a les cultures europees mediterrànies de mercat limitat, la seves cadenes i els altres mitjans seria una bona garantia de futur per a la nostra cultura i una porta d’accés immillorable a la societat del coneixement, i trencaria una dinàmica de poca participació en programes europeus com els de producció audiovisual o recerca. Tot això vol dir, també, dotar de més autonomia els professionals a l’hora d’establir criteris de programació, en el marc de les previsions i els objectius dels necessaris contractes programa. I fem un incís, que hauria de ser innecessari, però del qual volem deixar constància perquè ningú vulgui fer demagògia amb la nostra intervenció: el nostre reconeixement de la tasca d’aquests professionals que han desenvolupat Catalunya Radio i Televisió de Catalunya en uns alts nivells de qualitat. Però aquí estem parlant d’una altra cosa, estem parlant de model, de gestió, de continguts, de definició de servei públic. Apostem, en conseqüència, per una llei de la ràdio, la televisió i l’audiovisual de Catalunya fonamentada en l’àmbit competencial que ens aporta l’Estatut d’autonomia de Catalunya, l’article 9.1, que centra la facultat organitzativa de les pròpies institucions de la Generalitat, i l’article 16, que fa referència a les competències en comunicació, i en les diverses directives i resolucions europees. Pel que fa a la possibilitat competencial de fonamentar el nostre sistema a través de l’Estatut d’autonomia, hi ha –en som conscients– discrepàncies. El nostre convenciment de poder fer-ho es basa en el convenciment jurídic que les lleis bàsiques estatals no poden arribar a marcar l’autoorganització dels organismes públics d’altres institucions. I com a mostra evident, posem per cas la reforma legislativa aprovada al País Basc en aquesta matèria. El concepte de legislació bàsica de la Llei 4/80 no abraça el que és, simplement, un aspecte relatiu a la potestat autoorganitzativa de l’ens públic. El contingut bàsic de la norma afecta la garantia dels principis inspiradors de les activitats en matèria de radiodifusió i televisió, però no el mecanisme de designació del director general o el nombre i el sistema d’elecció dels membres del Consell d’Administració. Una altra lectura constitueix una expansió exorbitant del concepte de legislació bàsica; no utilitzin el concepte de legislació bàsica com a excusa d’una manca de voluntat política. Punt 2 Un reconegut especialista, el professor Josep Gifreu, en la seva compareixença davant la comissió que estudiava la modificació de la llei, apuntava els següents eixos del que hauria de ser el model de servei públic en la PLE DEL PARLAMENT Catalunya del segle XXI. Primer, creació d’un holding públic potent, canviant el model administratiu actual per un d’industrial. Segon, el servei públic plenament civil, independent. Tercer, el control per objectius de les filials. Quart, la creació d’un grup multimèdia, amb programació de qualitat i per a grans audiències. Cinquè, finançament ajustat a objectius, amb publicitat limitada. Sisè, el motor de la indústria audiovisual i multimèdia. I setè, les sinergies de l’espai català i europeu. En aquesta estructuració d’aquest sistema públic amb aquestes funcions, amb les quals coincidim, per nosaltres cal definir diversos àmbits competencials. Primer, el Parlament, que ha de tenir la responsabilitat de nomenar els òrgans i els càrrecs del Consell Audiovisual i de la Corporació Catalana, així com d’establir mesures de control a través d’una comissió específica més àgil i amb més atribucions que les actuals. En segon lloc, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, l’autoritat audiovisual independent, garant deontològica, garant del control de continguts i amb capacitat sancionadora sobre tot el sistema, públic i privat, i amb la responsabilitat d’atorgament de les llicències i les freqüències de radiodifusió. En tot cas, emplaço les senyores i els senyors diputats a resseguir la Proposició de llei ja presentada pel Grup d’Esquerra Republicana on, a més a més, es marquen les condicions d’incompatibilitat, pel que fa a l’exercici professional audiovisual i l’ostentació de càrrecs electes o de designació i de càrrecs orgànics en partits, pel que fa als seus membres. I en tercer lloc, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb capacitat executiva, industrial i professional. I, finalment, en aquest sistema públic i en la seva estructuració, també hi caben la funció de les altres ràdios i televisions i de les administracions que en són titulars. La Corporació s’hauria d’organitzar, doncs, com un holding empresarial. El director general hauria de ser nomenat pel Parlament, per dos terços, si més no en una primera volta. El Consell d’Administració, amb competències referents a la gestió, hauria de continuar sent nomenat també pel Parlament. Els seus integrants haurien de complir les mateixes incompatibilitats professionals i polítiques que exigim en la nostra Proposició per als membres del Consell de l’Audiovisual. Cada component d’aquesta estructura –Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya, els altres serveis públics que ofereix la Corporació, la gestió de participacions en empreses privades o mixtes– hauria de tenir, per nosaltres, un consell professional amb funcions tècniques, laborals i professionals específiques integrat per representants dels professionals i dels diversos sectors socials. Seria convenient que el mandat de tots aquests òrgans no coincidís, primer, entre ells i, segon, amb el del Parlament. El finançament de la Corporació, d’acord amb les directrius europees, ha de ser mixt, estable i fixat a través d’un contracte programa d’àmplia periodicitat. Aquest finançament s’ha de fonamentar en les aportacions públiques d’Europa, amb els seus programes audiovisuals, de l’Estat –de l’Estat: si tots, encara, i totes, en aquest moment, en formem part, doncs, tenim dret, també, que les televisions públiques del nostre país en SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 35 rebin subvencions– i de la Generalitat, i, en segon lloc, pels ingressos directes. La nova llei també ha de plantejar la connexió dels professionals i els centres de Ràdiotelevisió Espanyola a Catalunya amb aquest sistema públic. Perquè, per exemple, és racional plantejar-se que el servei públic de ràdio i televisió sigui un motor del rellançament de les indústries audiovisuals a Catalunya, deixant de banda la gran quantitat de professionals i les instal·lacions de Sant Cugat? I, fent esment del rellançament de les indústries audiovisuals, hem de preveure, també, la connexió del sistema de ràdio i televisió amb el futur Institut Català per a les Indústries Culturals, la creació del qual s’ha anunciat per a aquesta legislatura. Vostè, conseller Trias, aquest matí ha afirmat que «Televisió de Catalunya ha assumit el rol de motor que li toca jugar respecte a l’audiovisual de Catalunya i, particularment, respecte al sector cinematogràfic. La directiva europea de la televisió sense fronteres recomana que les televisions emetin el 51% de producció europea i, d’aquest 51%, un mínim d’un 10 d’una producció local independent.» Doncs bé: TV3 està a un 2,8 i, el Canal 33, a un 5,6; de llarg, la televisió de l’Estat que menys cas fa a aquestes recomanacions. Al costat d’això hi ha el paper de Televisió Espanyola, que també se subvenciona, com he dit, amb les nostres aportacions, on la marginació a què ha estat sotmesa la indústria catalana és absoluta. Cal negociar amb Televisió Espanyola i les cadenes privades una participació proporcional de la indústria audiovisual catalana. Pel que fa a la ràdio i les televisions d’institucions locals, la llei hauria de preveure processos d’elecció democràtica de control plural, a banda de refermar les competències reguladores i sancionadores del CAC, damunt de tots els mitjans a Catalunya; també d’aquests. Hem de subratllar la funció nacional, precisament, dels mitjans públics. El sistema català de ràdio i televisió ha de ser també l’eix bàsic i fonamental de l’espai comunicatiu nacional. La llengua i la cultura són fonaments identitaris dels espais comunicatius, i l’aportació corresponent i pròpia a la complexa estructuració de l’espai europeu. En aquest sentit i sense oblidar que allò que nacionalitza un espai comunicatiu no són els posicionaments partidistes, sinó les regles del joc, no podem deixar de lamentar que aquesta ha estat una de les possibilitats més inexplorades per Televisió de Catalunya, que només ha recordat la potencialitat del seu espai a l’hora de plantejar potencialitats del seu marcat publicitari. En les documentacions oficials de la Corporació, en l’únic moment on apareixen els països catalans és a l’hora de vendre la publicitat. Per al diner, sí; per als interessos de la nostra comunitat lingüística cultural –climatologia a banda–, no tant. Així ens equivocaríem, també, si situéssim l’Agència Efe fora d’aquest debat. També ens cal una agència informativa i de comunicació en aquesta estructuració del sistema de ràdio i televisió i audiovisual que estem dissenyant. Els recursos humans i materials d’Efe a Catalunya, mitjançant un procés de traspàs, han de ser l’embrió, al costat d’iniciatives semblants que han sorSESSIÓ NÚM. 4.1 git des del món local, d’una agència catalana de comunicació, amb serveis per a la premsa escrita, els mitjans audiovisuals i les noves tecnologies. I ho hem de fer ara, més que mai, que sobre Efe plana el fantasma de la privatització, amb decisions i actuacions diligents que han provocat que els seus treballadors de Catalunya es trobin avui –precisament, avui– en vaga. Això ens recorda la problemàtica professional i laboral de molts dels actuals mitjans, en absència d’estatuts de redacció en la gran majoria dels casos; amb precarietat laboral, com és el cas, també, dels fotoperiodistes, i amb la utilització inadequada dels estudiants en pràctiques. Aquesta és, a grans trets, la nostra proposta legislativa; la deixem damunt la taula amb voluntat de consens i oberts a qualsevol proposta millor. Com ens recordava el professor Miqueló Tresserras, en la seva compareixença davant l’esmentada Comissió parlamentària, en cap moment d’aquest procés hem d’oblidar que la ràdio i la televisió configuren el país, construeixen l’imaginari col·lectiu que defineix i entrelliga la societat, una nació, en aquest tombant de segle. La televisió articula el país, fa civilitat, fa laïcitat –en el sentit republicà francès i humanista del terme «laïcitat»–, a la vegada que és un mitjà universalitzador, i la civilitat obliga al pluralisme. De fet, per a ser-los sincers, nosaltres preferiríem, més que parlar de pluralisme, que sempre té adjunta la semblança d’estar parlant només de pluralisme polític, preferiríem parlar de reflex de la diversitat i de la riquesa de la nostra societat. Les rèmores predemocràtiques que subsisteixen en bona part del sistema públic de ràdio i televisió en l’Estat també van tenir, han tingut i tenen la seva incidència en aquest model que encara patim al nostre país: l’habitud del control partidista i la manca de transparència en la gestió econòmica i en la contractació de serveis aliens. El model socioconvergent de repartiment institucional sense fórmules de participació ciutadana, ni en un ni en l’altre cas, també ha tingut el seu reflex en els mitjans públics dependents de les respectives institucions, en els quals la primacia de l’administrativisme i la politització dels càrrecs per damunt de la professionalitat hi ha estat evident. Volem creure, des d’Esquerra Republicana de Catalunya, que el principi de consens existent en la necessitat de formular un nou marc legislatiu és, també, un consens per a superar aquest dèficit. Enfoquem, doncs, ara, amb el poc temps que em resta, el darrer interrogant d’aquest debat. Si l’actual Llei no ens agrada i estem d’acord a fer en un període de temps suficient una nova llei, com gestionem aquesta transició a la qual ens veiem abocats? Com es fa la gestió d’aquesta transició en la qual ja som? En primer lloc, és urgent la reforma del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, perquè cal la garantia que en aquest procés hi hagi un òrgan deontològic que vetlli per la seva netedat. Cal, a més a més, que aquest Consell de l’Audiovisual també existeixi per la seva funció –existeixi reforçat– de suport en aquesta recerca del nou model. El nostre Grup –ja s’ha dit aquí– té una proposició de llei presentada, a la qual el Govern de la Generalitat, en la seva reunió d’ahir, va mostrar la seva no-oposició a la tramitació parlamentària. En el proper ple la posarem a la presa de Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 36 consideració dels grups parlamentaris perquè, a partir del proper Ple mateix, que és el dia 22 d’aquest mes, ja puguin iniciar-se els treballs pertinents per a la seva discussió i la seva aprovació; esperem que abans del mes de març, desitgem que abans del mes de març. Hem de renovar el Consell d’Administració ara mateix, en el proper Ple ordinari, també, i comprometre’ns tots –tots– els grups parlamentaris a presentar candidats i candidates que tinguin el perfil que nosaltres hem definit per a membres del Consell de l’Audiovisual, professional no partidista, no institucional. I hem de posarnos d’acord en un sistema de nomenament del director general provisional, fins a l’aprovació de la nova llei, que ens complagui. L’actual Llei diu que l’ha de nomenar el Govern –no podem fer-ho d’una altra manera perquè és l’actual Llei–; l’actual llei no impedeix trobar mecanismes previs a aquest nomenament oficial pel Govern. Nosaltres proposem mecanismes parlamentaris de majoria qualificada. No trobaríem malament altres mecanismes públics, transparents, als quals, previ el nomenament del Govern, hi hagués un consens ampli. No ens agrada parlar de consens entre grups parlamentaris. Ens agrada parlar d’un consens per escrit, en un organisme públic, preferentment parlamentari. No ens oposaríem a la proposta del Consell d’Administració, però no acceptem converses entre grups parlamentaris que no estiguin fetes a la llum pública i que no tinguin el seu referent en les corresponents actes. El president Senyor diputat... El Sr. Bargalló Valls Moltes gràcies, senyor president, per la seva gràcia en concedir-me més temps del marcat. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula el senyor conseller de la Presidència. El conseller de la Presidència Molt honorable president, senyores i senyors diputats, vostè pren la partida del que es necessita en fer un sistema de l’audiovisual a nivell de Catalunya, amb un disseny nacional i professional. Hi estem completament d’acord, i vostè fa un especial èmfasi en el sistema públic. Hem de ser capaços que coexisteixi un sistema públic i un sistema privat. Crec, sincerament, que és necessari un sistema públic en el nostre país, no? I ho crec sincerament i, a més, sóc dels que creuen que el sistema públic pot col·laborar d’una manera estreta, en competència dintre d’un mercat, amb el sistema privat, i ser capaços de marcar aquelles regles que limitin quins són els papers que ha de tenir cada un dels dos sistemes: el públic i el privat; com es coordinen i com poden funcionar. Punt 2 Vostè diu: «S’ha de fer un model, s’ha de tenir una concepció global i s’ha de tenir una concepció global d’un model de ràdio i televisió, a nivell del nostre país, que respongui a la idiosincràsia, a la manera de ser, del PLE DEL PARLAMENT nostre país i a la nostra realitat nacional.» Vostè fa una distinció que, des del punt de vista de discurs, està bé –és separar el sistema públic en el sistema institucional–, però, sincerament, no sé si es pot separar una cosa de l’altra, no? Sí que és veritat que vostè diu: «Escolti: no hi ha d’haver amos.» És cert. I és cert que, a més, en aquest sistema públic o en el funcionament d’aquest nostre sistema públic, durant aquests anys s’han comès errors i s’han comès experiències que ens permeten corregir-les. Vostè ho deia d’una manera molt clara. Vostè diu: «Escolti’m: nosaltres hem creat una eina, una eina molt important, i hem estat els primers a crear-la, que és el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.» I és cert que la composició i el nomenament de les persones que formen aquest Consell de l’Audiovisual de Catalunya és equivocada. És cert. És una experiència que hem vist, és una experiència en què tots estem d’una manera o d’una altra involucrats. És veritat que nosaltres, probablement..., no per les persones que componen aquest Consell, sinó per la manera, l’acció, o la filosofia en què es va fer l’acció, és equivocada. I, sobretot, és equivocada si nosaltres volem donar-li la força que li volem donar, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no? Hem de fer una aposta clara, hem de fer una aposta clara envers aquest Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Per tant, escolti’m: estem completament d’acord que es treballi en la línia de creació d’aquest Consell de l’Audiovisual de Catalunya, amb uns paràmetres diferents, amb uns aspectes en què el punt de diferència que tenim i que veig que tenim amb la majoria és en un aspecte que jo crec que és especialment important, que és el fet que, aquest Consell de l’Audiovisual, el que ha de tenir és capacitat de control, capacitat sancionadora per a totes les televisions, ràdios o altres entitats que intervenen en el món de l’audiovisual, i el que és molt més discutible és si aquest Consell de l’Audiovisual ha de donar les freqüències o si aquest Consell de l’Audiovisual les ha d’informar, amb un model transparent –és evident–, amb un model absolutament transparent, que permeti de totes totes que les coses es facin amb una claredat meridiana. Jo sóc dels que creuen, sincerament, que les adjudicacions de freqüències es fan d’una manera clara i transparent. Entenc que altres poden opinar el contrari. Però, escolti’m: jo sempre he dit –i ho he dit a l’últim concurs– que es pot venir a veure exactament, les puntuacions, com es van donar, per veure si estem o no d’acord amb això. Nosaltres hem de marcar unes línies, uns objectius, per a la ràdio i la televisió de Catalunya, del servei públic, i amb els que vostè ha orientat hi estic completament d’acord, no? I això exigeix, evidentment, fer un marc legislatiu, i estem d’acord amb aquesta ponència de redacció de la Llei de l’audiovisual de Catalunya. Crec que és important, com també és important, de totes totes, que siguem capaços de fer funcionar i d’impulsar aquest Institut Català de les Indústries Culturals que ha de posar-nos en una situació de lideratge en l’audiovisual. Jo ho deia en la meva intervenció aquest matí: no és veritat que nosaltres no puguem tenir, malgrat ser un SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 37 país petit, una capacitat de lideratge; hem d’apostar per ser líders en el tema de l’audiovisual i, evidentment, aquesta creació d’aquest Institut Català de les Indústries Culturals pot ser una eina bàsica per a aquest lideratge; un lideratge que, evidentment, s’ha de basar en les nostres indústries, però una tasca que s’ha de basar, també, en els nostres professionals. Per aconseguir segons quins canvis, i per aconseguir canvis de la Corporació, tothom em diu: «escolti’m, no hi ha excusa que hi hagi una legislació bàsica». En discrepo absolutament, però també dic que no servirà d’excusa; també dic molt clar que no servirà d’excusa. Però haurem de canviar aquest article, no? Vostè diu: «escolti’m, no hi ha dret que segons quines lleis hagin sigut capaces de fer uns plantejaments que, a través de la normativa bàsica, envaeixen competències que han de ser nostres de totes totes», no? I en això vostè té tota la raó: és evident que no es pot legislar i que no es pot dir que una cosa que és merament organitzativa és una cosa bàsica. Però el que és evident és que en aquest moment l’article 2 és bàsic. Per tant, l’hem de canviar, no? És allò que dèiem, i hi insistim, i ho repetim diferents vegades, que hi ha lleis que s’han de canviar perquè realment tinguin resposta en el nostre Estatut i en la nostra capacitat d’autogovern. Vostè diu: «escolti’m, hi hem de posar la imaginació, i hem de buscar les escletxes que ha utilitzat el País Basc, el Govern basc...» No és una escletxa, és l’Estatut; no és una escletxa, eh?, ho té més fumut, si ho vol, més fumut, no?, però no és una escletxa, no. Perquè, fixi’s vostè: l’article 16 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya estableix: «En el marc de les normes bàsiques de l’Estat, pertoca a la Generalitat el desenvolupament legislatiu i l’execució del règim de radiodifusió i televisió en els termes i casos establerts en la Llei que reguli l’estatut jurídic de la ràdio i la televisió.» Segon: «Li pertoca...», etcètera, etcètera. En canvi, l’article 19 de l’Estatut d’autonomia del País Basc estableix: «Corresponde al País Vasco el desarrollo legislativo de las normas básicas del Estado en materia de medios de comunicación social, respetando en todo caso lo que dispone el artículo 20.» Tercer: «De acuerdo con lo dispuesto en el párrafo primero de este artículo, el País Vasco podrá regular, crear y mantener su propia televisión, radio y prensa, y, en general, todos los medios de comunicación social para el cumplimiento de sus fines.» es porti d’una manera absolutament empresarial i, a més, que es porti amb la màxima transparència, i que estigui lligat a unes regles del joc i a uns objectius molt clars, no? Per a això es necessita un consell d’administració fort, i escolti, per a això es necessita ser capaços que aquest consell d’administració siguin persones d’una alta qualificació, perquè s’hauran de prendre decisions, decisions no fàcils, decisions complexes, amb un sistema globalitzat, ja que estem en una carrera tecnològica espectacular, i s’han de prendre decisions importants d’un dia a l’altre, no? I hem de ser capaços de prendre-les i de decidir, no? És clar, escolti, nosaltres necessitem fer aquesta llei de la Corporació, una llei clara, una llei que sigui capaç de donar aquelles eines necessàries perquè nosaltres puguem gestionar adequadament aquest motor que ha de ser aquest holding, un motor per a la indústria i per a la cultura catalanes. S’ha de buscar un nou sistema de finançament –vostè ho ha dit–, un sistema de finançament mixt, que és veritat que ha de rebre fons d’Europa, de l’Estat, de la Generalitat, ingressos directes. I hem de ser capaços de marcar en quina proporció ha d’anar tot això. I, evidentment, el que no té lògica és que l’Estat estigui finançant, o que acabi finançant, o doni solució als problemes de Televisió Espanyola, i que no es doni solució als problemes de finançament que tenen les televisions i, en el nostre cas, la Televisió i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Sí que és cert que s’han de buscar fórmules d’entesa, de col·laboració i d’aliances amb altres televisions; amb les televisions locals, la Corporació ha de buscar fórmules de col·laboració, però també nosaltres hem de buscar fórmules de col·laboració amb altres televisions autonòmiques, i hem de buscar fórmules de col·laboració, evidentment, amb Televisió Espanyola de Sant Cugat. No té sentit que tinguem centres de producció tan grans com aquests i que no arribem a punts d’acord per fer segons quines coses conjuntament, i buscar solucions conjuntes. Això sempre és difícil, és complex, però estem en un món que, si volem que les empreses funcionin, vagin endavant i siguin competitives, és un món on cada dia més hi ha les aliances, i hem d’aprendre, també, que les administracions públiques han de ser capaces de buscar aliances per potenciar-se unes amb les altres. Malauradament, hi ha una diferència important entre l’Estatut del País Basc i el nostre i, per tant, tenim una deficiència en aquest aspecte, una deficiència important, una deficiència que, amb una relectura o amb una lectura diferent de l’Estatut, podria estar compensada. El que és evident és que aquesta deficiència, si es fa una legislació bàsica tan exhaustiva com la que s’ha produït en l’Estatut bàsic de ràdio i televisió, ens crea una dificultat, i una dificultat que, per superar-la, he dit abans que espero la màxima col·laboració de tots els grups de la cambra per poder plantejar aquests temes a nivell de l’Estat. Necessitem una agència informativa catalana, i no és necessari que la creem nosaltres, ja està creada, no? I nosaltres el que hem de fer és potenciar-la, donar-li el màxim ajut possible, perquè aquest també és un altre motiu de normalització. Jo crec que és normal que un país tingui la seva pròpia agència informativa. I moltes coses no té sentit que les creï una administració si altres administracions o altres entitats, d’una manera clara i d’una manera competent, són capaces de crear-les. Nosaltres el que hem de fer és donar suport perquè neixin aquestes iniciatives, i ajudar-les. I estic completament d’acord que, a més de la pluralitat, nosaltres hem de tenir un gran respecte envers la diversitat. Vostè fa una explicació, que jo hi estic completament d’acord, que la ràdio i la televisió de Catalunya han de ser un holding, un holding amb diferents empreses, que Escolti’m, sí que és cert que tindrem un problema. Podem estar d’acord que ja s’ha de crear una llei del Consell de l’Audiovisual, que tirarem endavant; és veritat SESSIÓ NÚM. 4.1 Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 38 que hem de crear una llei de la Corporació; hem de crear una llei de la ràdio i la televisió i de l’audiovisual a Catalunya, i tenim un problema de com gestionem la transició. És cert. Escolti’m, com es gestiona la transició? Doncs, jo crec que de dues maneres, i de dues maneres molt clares. Primer, creant un nou consell d’administració a la Corporació, i, com deia vostè, posant-nos d’acord en quin tipus de persones i quin plantejament fem amb les persones que posem davant; buscant fórmules d’acord per a la nominació, per part del Govern i del president, del director de la Corporació; però hi ha una altra cosa, encara, més, que hem de fer: nosaltres, com vostè deia, necessitem que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya funcioni, i funcioni plenament. I, per tant, el que hauríem de fer és una cosa, i aquesta cosa és complexa; hauríem de demanar que, si us plau, tots els membres dimitissin. Jo crec que nosaltres hauríem de fer que, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, les persones que el formen, que probablement són persones que hi estan posades, i que com vostè explicava abans, probablement, no són les persones més adients per als càrrecs que ostenten, doncs, el que hem de fer és demanar-los que, si us plau, dimiteixin. I fem un altre cop la composició de l’audiovisual, amb persones més independents, amb persones que comencin a respondre, ja, al perfil que han de tenir les persones que componguin el futur Consell de l’Audiovisual, i escolti’m, així començarem a caminar a l’espera que tinguem la llei feta i que les coses puguin funcionar. Jo crec que, aquest tipus de processos, la demostració que tots estem d’acord que les coses funcionen es demostra caminant, no?, i aquest seria un mecanisme o una manera perquè les coses funcionessin o perquè les coses anessin endavant. Aquest és el tipus de consens a què jo crec que tots nosaltres hauríem d’arribar, perquè les coses vagin endavant. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies, honorable senyor conseller. L’il·lustre senyor diputat té la paraula. El Sr. Bargalló Valls Gràcies, senyor president. A veure, així, per clarificar alguns dels conceptes que han anat sortint en el nostre debat... Primer, quan nosaltres parlàvem que havíem de distingir entre el sistema institucional de ràdio i televisió i el sistema públic, no fèiem referència al fet que ambdós existeixin a la vegada, subsisteixin a la vegada, sinó que en aquest país –producte dels errors que hi ha hagut en la legislació estatal, i producte, fins i tot, dels errors de la transició política, etcètera, etcètera– es va construir un sistema públic de mitjans d’informació des de la concepció de sistema al servei de les institucions o de sistema que formava part de les institucions. Punt 2 Nosaltres el que diem és que les ràdios i les televisions públiques, de titularitat o de gestió d’institucions públiques, no han de ser concebudes com un element d’aquesta institució, com un òrgan d’aquesta institució, sinó com un servei públic que ofereixen les institucions PLE DEL PARLAMENT per obligació conceptual, cultural, nacional, etcètera, etcètera, i que, per tant, en cap moment es pugui entendre una utilització governamental d’aquests serveis. És aquesta concepció distinta dels mitjans de comunicació com a servei públic o com a servei institucional. Nosaltres diem: la tradició històrica de diverses administracions, per diversos motius, ens ha portat a un sistema més institucional, més oficial que altra cosa; fem el salt, atrevim-nos, fem el salt, i anem al sistema públic. És això el que li volia dir. En segon lloc, la discussió sobre la legislació bàsica, jo, senyor conseller, no la voldria fer amb vostè, perquè jo no sóc jurista, vostè tampoc ho és –segurament que en té molt més coneixement que jo, de lleis–, però en tot cas, sí que aquest migdia, després de dinar amb professionals de la matèria, jo volia qüestionar-los que m’anessin donant la seva opinió, i n’hi ha hagut un que m’ha dit: «depèn de quin catedràtic et dirà que és impossible; un altre et dirà que és totalment possible, i el tercer et dirà que, segons com, ho podràs fer i, segons com, no». Vista, per tant, diguem-ne, l’objectivitat de la ciència jurídica, em sembla que, d’escletxes, n’hi ha pertot arreu, si les volem utilitzar. I, d’acord, si, a més a més, les forces catalanes tenen damunt dels grups parlamentaris del Congrés de Diputats la influència suficient com per modificar la llei bàsica espanyola en el seu article 2, perfecte; si no, no ens quedem aquí, aturats en aquesta paret; la saltem, la girem, fins i tot –i em perdonaran–, si convé la dinamitem, des del punt de vista pacífic i democràtic que ens caracteritza, però, si convé, la dinamitem. Després, també té raó que topem, aquí, amb el nostre Estatut d’autonomia; també té raó. I celebro que ens hagi donat una nova argumentació per a l’exigència d’Esquerra Republicana sobre la necessària, urgent i ineludible reforma d’aquest Estatut, perquè habitualment, quan fem aquest discurs –que no només ens el creiem, sinó que és cert–, en aquest cas l’oblidàvem, i afegirem la contundència de la seva argumentació en el fet que, al llindar del segle XXI, amb les noves tecnologies i amb la societat de la informació el nostre Estatut, en aquest camp, tampoc ens va bé. La gestió de la transició. Nosaltres estem contents, de moment, d’aquest debat; contents del consens, diguemne, d’on volem anar a parar. Sembla que tots estiguem d’acord a on volem anar a parar. Ens preocupa quina transició; ens preocupa quan tardarem a anar a parar aquí –quan tardarem–, què succeirà mentre no hi arribem. I li insisteixo que en aquest camí d’anar-hi anant amb la màxima pressa possible hi ha dos condicionants per nosaltres bàsics: primer, realment, el Consell de l’audiovisual. I si no dimiteixen tots i totes, els seus representants –i a mi em consta que una gran majoria té ganes, moltes ganes de dimitir, per tant, els farem un favor si els ho demanem–..., però si no dimiteixen la nostra previsió és que tampoc hauríem de tardar massa a tenir el nou Consell audiovisual –no hauríem de tardar massa. I el segon és un fet, que jo he dit abans que no era cabdal, que estic convençut que no és el més important, però, miri, estem parlant de mitjans de comunicació, i és un fet que serà sí cabdal per com sortirà reflectit en SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 39 la societat aquest debat, que és si el Govern es tanca, es bloqueja a dir: «nomenem nosaltres, perquè ho diu la Llei, però no establim cap mecanisme previ definit, clar i democràtic», hi haurà un resultat, i si trobem entre tots aquell mecanisme clar, hi haurà un altre resultat. No em satisfà aquest plantejament, perquè per mi el resultat bo ha estat, o haurà estat o serà, l’acord en el servei públic, l’acord en el model, l’acord amb la comunitat independent, però vostès saben, tots sabem, que això també està damunt la taula i que això també ho hem de solucionar, i ho hem de solucionar –ho he dit abans–, ho podem solucionar. Estic convençut que si en una actuació democràtica i de consens tots cedim el que podem cedir sense anar més enllà d’on volem anar, podem arribar a un acord tots –tots. Quan dic «tots» vull dir els grups parlamentaris. Hi havia grups, aquí, que una setmana enrere estàvem capficats en votació en el Ple del Parlament per dos terços; avui ja li ho hem dit: «La votació en el Ple del Parlament per dos terços, en una altra instància parlamentària o» –hi ha grups que li ho han dit– «en el mateix Consell d’Administració.» Doncs, si ens movem tots que es mogui també el Govern en aquest sentit, perquè, si no es mou, nosaltres creiem que perdrà el Govern, però perdrem, fins i tot, la transició, la credibilitat de la transició. I pensin, senyores i senyors diputats, una cosa: aquesta és la primera transició de la Catalunya del 2000; la Catalunya del 2000 tindrà moltes transicions; aquesta és la primera; fem-la bé, comencem a fer aquesta transició que s’espera, i fem-la bé. I em permetrà, senyor president, que doni una informació per al bon coneixement de les senyores i els senyors diputats. La Federació Catalana de Rugbi té 1.989 llicències, de les quals 1.745 són masculines, 244 són femenines; són 26 clubs, els federats, implantats en deu comarques del Principat de Catalunya, i la Federació Catalana de Rugbi és fundadora de la Federació Internacional de Rugbi. (Remor de veus.) Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. El president Moltes gràcies. Pel Grup d’Iniciativa per Catalunya Verds, té la paraula la il·lustre diputada senyora Dolors Comas d’Argemir. La Sra. Comas d’Argemir i Cendra Gràcies, senyor president. Senyores diputades, senyors diputats, som conscients que aquest debat propiciat per quatre grups de la cambra es fa enmig d’un profund malestar per la situació dels mitjans de comunicació, sobretot dels mitjans de comunicació públics, i respon també a una inquietud respecte al conjunt de l’espai català de comunicació i del seu futur. El malestar és evident malgrat que el Govern, senyor conseller, continua dient que tot va bé, que la televisió i la ràdio públiques van bé i que Catalunya va bé –bé, això em sembla que no ho ha dit, però vaja, forma part d’una mateixa lògica o d’un mateix discurs. SESSIÓ NÚM. 4.1 Aquest debat no és gens artificial. El malestar no ha estat inventat ni és oportunisme polític d’una oposició queixosa i només interessada per incrementar les seves quotes de presència en els mitjans. No és així. El malestar està en la mateixa professió periodística, que ha fet un clam molt clar i manifest respecte a la necessitat de despartiditzar els mitjans de comunicació públics i de posar-los al servei de la societat i no sols d’un partit, de convertir-los, doncs, en un veritable servei públic. Així ho han expressat aquests dies el Col·legi de Periodistes, el Sindicat de Periodistes, l’Associació de Directors i Realitzadors Professionals, els comitès professionals i comitès d’empresa de totes les ràdios i televisions públiques, els fotoperiodistes, diversos representants municipalistes, així com experts en comunicació i personalitats rellevants del món cultural i universitari. Alguna cosa no va bé – alguna cosa no va bé. Vostès han aconseguit violentar tota una professió, perquè, a més, el clam que fan ara no és nou, ni molt menys. L’any 95 ja hi era aquest malestar –ja hi era–, però vostès es van tapar les orelles, no en van voler fer cas i ara, naturalment, la bola de neu s’ha fet més gran. «Estem en situació d’emergència», així m’ho deia fa pocs dies un periodista tot expressant el sentir d’ell i de molts altres professionals pel fet de trobar-se al límit del que poden aguantar: per dignitat professional, per les repercussions laborals que tot això implica, per la voluntat –gens arbitrària, per cert– de voler estar al servei del públic i no de grups polítics o econòmics. Quina ha estat fins ara la resposta del Govern? No veure res, no sentir res, seguir fent la seva com si res no passés i prenent, fins i tot, actituds d’autèntica provocació. Va ser una provocació nomenar Jordi Vilajoana director de la Corporació l’any 95, quan aquesta persona era justament el paradigma del partidisme pur i dur portat a la direcció dels mitjans públics catalans. Continua essent avui una provocació el fet de pagar-li els serveis prestats amb una Conselleria de Cultura, quan el país necessita, senyor conseller, una autèntica política cultural, no un conseller de propaganda governamental. I ha estat una nova provocació i una decisió de dubtós encert, com a mínim pel mecanisme seguit en el nomenament, la decisió de resoldre Lluís Oliva com a suplent, sense ni tan sols l’opinió del Consell d’Administració i sense aplicar el que la Llei 10/83 preveu, que és que sigui nomenat per l’Executiu. El de Lluís Oliva ha estat un nomenament fantasma i per la porta petita. És així que volen continuar? Una de les conseqüències d’aquest debat hauria de ser que els mitjans de comunicació institucionals deixin de ser una corretja de transmissió del partit que governa. Cal introduir els criteris de qualitat, rigor professional i pluralisme en tots els mitjans de comunicació de titularitat pública, en tots: en la Televisió i Ràdio de Catalunya, però també en la COMRàdio, en Barcelona Televisió, en les cent vuitanta-set emissores de ràdio municipals, en les televisions locals, en tots els mitjans públics. I no oblidem que la democràcia, el pluralisme i la professionalitat han d’estar presents també en els Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 40 mitjans de titularitat privada, perquè l’espai comunicacional és públic per definició i ningú es pot sostreure dels criteris bàsics que han de guiar la labor periodística. Si en els mitjans públics cal canviar la forma de nomenar la direcció i els òrgans de gestió, en tots els mitjans, en tots, cal assegurar la implantació dels estatuts de redacció i dels consells de redacció. El fet que el Govern nomeni els màxims responsables dels mitjans de comunicació de titularitat pública perverteix tot el sistema. La persona que ha estat nomenada per dirigir tal o qual televisió o ràdio difícilment mantindrà una posició d’independència en situacions on el principi de veracitat i neutralitat informativa col·lideixi amb el principi de lleialtat cap al superior. I això mateix contamina tot l’organigrama i els criteris de selecció professional, perquè aquesta mateixa persona procurarà rodejar-se de gent fidel, i aquest criteri, el de la legalitat política, passa a prevaler per sobre del de la competència professional. I això és greu; és greu perquè afecta el dret a la informació i afecta la professió periodística. Tot això es fa molt evident en els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Malgrat disposar d’uns excel·lents professionals –i ho vull subratllar, perquè no és a ells a qui estem qüestionant–, l’excessiu intervencionisme del Govern ha donat lloc al fet que hi predominin els criteris partidistes en el seu organigrama, en els mecanismes de promoció professional i en la selecció dels continguts informatius. Hi ha manipulació informativa, diguem-ho sense embuts: hi ha manipulació informativa. M’atreveixo a dirho, perquè n’estic segura. Es pot demostrar, per exemple, amb l’omnipresent presència de Jordi Pujol a la televisió, que pràcticament només li falta sortir per fer d’home del temps, com ens deia Manolo Vázquez Montalbán, en detriment de la presència d’altres polítics, perquè no sols és rellevant el que surt, sinó també el que no surt. És del tot lògic que hi surti el president, és clar que sí, amb la màxima rellevància, a més, però el que ja no és lògic és que a altres polítics se’ls faci aparèixer poc, molt menys del que els correspondria pel que representen en la societat. Com tampoc no surten mai els sectors discrepants respecte a una determinada política del Govern perquè els afecti directament. Només cal repassar els informatius sobre els incendis de l’any 98. On eren els afectats? I els ensenyants de secundària? Se’ls dóna oportunitat perquè expliquin, ells, amb la seva visió, com està funcionant el sistema educatiu? No apareix la crítica. Això incomodaria el conseller corresponent, faltaria més. I és així que Catalunya esdevé en els informatius com una mena de Disneylàndia on tothom viu feliç, i si la cosa no funciona prou bé, ja tenim el gran pare protector, el nostre president, que ens ho arregla tot. Manipulació pura. Punt 2 I, és clar, una altra conseqüència d’això és el baix nivell cultural de la programació, que busca sobretot l’entreteniment: futbol i futbol, i més futbol; l’absència d’espais de debat cultural, social, científic i, per què no dirho, polític; el fet que a les tertúlies sempre es convidi la mateixa gent; la uniformització, en definitiva, de l’ex- PLE DEL PARLAMENT pressió informativa i, per tant, la manca de reflex dels mitjans, del pluralisme existent en la societat. Vostè esmentava aquest matí la importància de tenir una emissora com Catalunya Cultura, i en té, però el que no ha dit és que Catalunya gasta menys de la meitat que les altres comunitats autònomes en cultura, i això ja és ben significatiu. El partidisme ha portat a l’autoritarisme i a l’arbitrarietat amb fets tan rellevants com la concessió o la cancel·lació de llicències de radiodifusió. Encara podem recordar, perquè és ben recent, el cas de la COPE o els intents per eliminar COMRàdio. Altres, però, han tingut un tractament ben diferent. La gent amiga o propera a Convergència i Unió té les coses més fàcils, sigui en la concessió de llicències, sigui en poder gaudir de patrocini públic per a les seves empreses privades. El clientelisme és tan exacerbat que resulta fins i tot un insult. Vostès fan un ús abusiu, un mal ús del poder respecte als mitjans de comunicació que de cap manera poden actuar amb independència i pluralisme. I això no és bo, ni és correcte, ni es pot perllongar per més temps. Aquesta classe d’actuacions mereixen la desaprovació de la societat catalana. Els mitjans de comunicació públics han de ser del país i no del Govern, han de ser de la societat i no d’un partit. I aquesta afirmació val per tots, pels que depenen directament de la Generalitat i pels de titularitat local. Però, lògicament, és la Corporació qui ha de tenir el màxim protagonisme en aquest debat, perquè ha estat la seva situació la que l’ha generat, perquè el volum de pressupost i l’escala de l’àmbit d’influència són incomparables respecte a altres mitjans i perquè no podem permetre de cap manera aquesta degradació progressiva que s’hi està produint; la deslegitimació de la ràdio i televisió públiques només serveix per legitimar els projectes privatitzadors i no volem ni pensar que això estigui en el pensament de cap grup polític. Ens referirem, doncs, bàsicament, a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, però cal que prenguem abans una perspectiva més general i fem una reflexió global sobre la situació dels mitjans de comunicació a Catalunya. I és en aquest punt on hem d’expressar, ara sí, la nostra inquietud, no sols malestar, i amb ella la necessitat d’emprendre actuacions decidides per fer-hi front. Què tenim avui? Una desregulació del sector que no es contradiu, sinó que pel contrari dóna lloc a una intervenció política de marcat caire partidista –ja hi he insistit–; l’absència d’una autoritat de l’audiovisual independent; la dificultat de discernir les diferències entre la televisió pública i la privada –i si no hi ha diferències, què justifica el manteniment d’una televisió pública?–; un fortíssim endeutament de la Corporació agreujat, precisament, en els darrers anys sota la direcció del senyor Vilajoana; la feblesa del sector públic, amb dificultats de competir, cosa que s’agreuja amb les noves tecnologies de la comunicació i la informació; la desregulació total dels mitjans de comunicació públics locals; el retrocés constant de la indústria cultural de l’audiovisual; l’allunyament dels objectius per a la normalització lingüística i cultural, i finalment, un bosc SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 41 legislatiu amb grans buits i mancances que dificulta la revisió del sector. Tot això no és poc. De fet, cal avançar molt per arribar al que nosaltres creiem que seria òptim, cal contribuir a crear l’espai comunicacional català i en català que vertebri els mitjans de comunicació locals, que defineixi de forma clara el paper dels mitjans públics en relació als privats, que tingui en compte les grans tendències que s’estan adoptant a Europa, que s’adapti als canvis tecnològics en el sector de les telecomunicacions i que tingui un paper estimulador de la cultura i de la indústria de l’audiovisual. És importantíssim, substancial, abordar totes aquestes qüestions des d’una visió global. Tinguem present l’enorme importància que tenen avui els mitjans de comunicació en la configuració de les nostres societats degut a la seva gran capacitat d’influència. Les democràcies modernes s’enfronten avui, de fet, a tres grans problemes bàsics: el poder dels grups financers, que es fan amos del món; l’avenç de les desigualtats i de la pobresa i, per tant, la necessitat d’una major justícia social, i unes noves tecnologies de la informació i les comunicacions que estan configurant noves formes de poder, influència i desigualtats. D’aquí que no estem parlant de res anecdòtic ni secundari, sinó d’un sector molt substancial, tremendament important i decisiu. I en aquest context és necessària una televisió pública; evidentment que ho és perquè hi ha aspectes que si es deixen a l’arbitri del mercat mai podran assegurar-se: la satisfacció de necessitats d’interès general, la neutralitat informativa, l’accés de grups socials i polítics significatius, l’èmfasi en la transmissió dels valors democràtics, els drets humans, la solidaritat i el respecte a les minories, així mateix com el fet de donar prioritat a la qualitat de la programació. La legitimitat del sector públic audiovisual ha estat ratificat per tots els països de la Unió Europea en forma de diferents resolucions, informes i declaracions, i en cas de Catalunya, s’hi afegeix, a més, la importància de primer ordre que tenen els mitjans de comunicació públics en la consolidació i difusió de la llengua i cultura catalanes. visual i de les telecomunicacions a Catalunya. No es refugiïn, si us plau, per endarrerir sine die el que és una necessitat peremptòria, en allò que cal revisar prèviament la llei estatal. Aquesta cambra ha de legislar, ha de fer ús de la seva sobirania, i ja ens trobarem el conflicte de competències, si ens el trobem. Miri, quan es va voler impulsar Canal 33 es va fer, i llavors es va incórrer en alegalitat. Senyor conseller, de veritat que ens limita, la llei de base? On situa, vostè, la Constitució i l’Estatut d’autonomia? No serà que l’autèntica llei de base limitadora d’aquest Parlament és Convergència i Unió? Anem a més propostes. En primer lloc, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que, per cert, es va crear –recordo–, va ser una proposta nostra que Convergència i Unió va entendre que era interessant de tirar endavant, ha de deixar de dependre del Govern com succeeix ara i ha de ser un organisme independent, amb personalitat jurídica pròpia, pressupost propi i plena autonomia orgànica i funcional per a ser justament la màxima autoritat en la regulació i supervisió dels mitjans de comunicació. I proposem denominar-lo Consell de l’Audiovisual i les Comunicacions de Catalunya, per deixar obert el seu àmbit d’aplicació a totes les possibilitats que la tecnologia actual permet en la comunicació, entre elles, les derivades, per exemple, de l’ús i difusió de la Internet, i que en algun moment caldrà afrontar. Els membres d’aquesta màxima autoritat haurien de ser experts en comunicació de reconegut prestigi, ser escollits pel Parlament, sense poder ser renovats, però tampoc sense poder ser revocats del seu càrrec en el període que l’exerceixin. Tot plegat obliga a redefinir el servei públic de la ràdio i televisió catalanes i obliga a configurar un nou marc organitzatiu institucional que reculli les necessitats de la nova composició de l’espai de la informació i les comunicacions a Catalunya. Ens cal un model alternatiu que asseguri la independència, el pluralisme i la viabilitat del sector públic de les comunicacions; ens cal una autoritat reguladora de l’espai audiovisual, independent, amb competències i recursos propis, i ens cal donar un impuls decisiu a l’espai català de comunicació. I per fer això, no ens serveix el marc legal –altra vegada, justament, el marc legal. Pel que a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Com a mitjans públics, han de ser exemplars en el compliment dels seus deures, han d’estar a l’alçada dels grans reptes del sector audiovisual, s’ha d’assegurar la seva viabilitat econòmica, i cal que funcionin amb criteris de democràcia i pluralisme. Això implica redefinir el seu contingut i paper com a servei públic, i com es reflecteix això en la programació. I cal vetllar per la qualitat. Hem de poder oferir una qualitat superior a la dels productes estrictament comercials que avui dominen el mercat. Cal introduir, també, pluralisme en els continguts. No entenc, per exemple, per què no es fan entrevistes als líders dels grups polítics i, en canvi, les cadenes privades sí que en fan; per què no es fan debats polítics; per què els mitjans públics no són un reflex fidel del treball de les institucions i no sols de la «bronca» política. Tot això, cal revisar-ho, i introduir també el pluralisme cultural i social; es dóna massa sovint una imatge de Catalunya uniformitzadora; cal assegurar l’accés de diferents grups socials perquè puguin expressar la seva visió de les coses. No n’hi ha prou a modificar la Llei 10/1983, de creació de la Corporació, ni la llei 8/96, de regulació de la programació audiovisual distribuïda per cable, o altres lleis i decrets; Catalunya necessita un sistema legal propi i diferenciat que reguli, en el seu conjunt, l’espai català de comunicació fent ús de les competències i del grau de sobirania que atorga l’article 16, justament, de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i, malgrat la seves limitacions, cal elaborar una llei general de l’audio- Pel que fa a les transformacions tecnològiques imminents. Com abordarà Televisió catalana el pas al sistema digital? Quins continguts, per als diferents canals possibles? Tots en obert? S’introduirà el pagar per veure –deixem de dir allò, si us plau, del pay per view, que tenim suficient vocabulari–? S’introduiran canals temàtics o tot serà generalista? Tot això s’ha de definir. Entenem que el pas al món de la comunicació digital s’ha de fer a partir de la idea de servei públic, que cal garan- SESSIÓ NÚM. 4.1 Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 42 tir l’existència de canals temàtics d’interès social i que és indefugible que, almenys, algun d’ells, s’orienti específicament a satisfer les demandes de les minories culturals presents avui a Catalunya. El finançament. El finançament no és un tema menor perquè un finançament estable i suficient és una premissa indispensable per a la independència dels mitjans i la seva viabilitat com a servei públic. Si democratitzem les estructures organitzatives però ofeguem la Corporació econòmicament, no s’aconsegueix, de fet, la seva independència. I no podem seguir com ara, en aquest terreny. L’endeutament de la Corporació és brutal. D’acord amb la liquidació del pressupost del 98, el deute global, el consolidat més el deute a curt termini, és de 93.000 milions de pessetes. Per cert, aquesta és la memòria, és l’informe anual de la Corporació; en ella, hi consta la liquidació del pressupost que és el que he pogut consultar; està publicada. El Consell d’Administració encara no ha aprovat la liquidació del pressupost; un petit detall de com vostès funcionen i quin respecte tenen pel Consell d’Administració. Molt probablement, aquesta xifra que he indicat abans, si fos actualitzada a 31 de novembre d’enguany, seria molt superior i sobrepassaria el 100.000 milions de pessetes. El dèficit respecte a l’any anterior s’ha incrementat, doncs, en 23.000 milions de pessetes. És una progressió del tot insostenible. Cal posar en marxa un pla de sanejament de forma immediata i cal, sobretot, resoldre, en previsió de futur, aquesta qüestió. El finançament ha de ser estable i suficient –hi insisteixo–, i el que s’aporta a través dels pressupostos ha de sufragar les activitats definides com a servei públic, i, per això, l’instrument més útil és el del contracte programa que pot ser de caràcter plurianual i que té l’avantatge d’obligar a especificar compromisos i objectius i, per tant, d’estar subjecte al seguiment i control parlamentari. Totes aquestes qüestions no es poden abordar amb l’actual esquema organitzatiu de la Corporació; uns mitjans governamentals deficitaris, qüestionats fins i tot pels seus mateixos professionals i que malbaraten recursos públics per afavorir el partit governant no poden plantejar-se seriosament cap d’aquests reptes. Vostè, senyor conseller, ens ha presentat la proposta d’una nova estructura orgànica de la Corporació amb un consell d’administració reduït i un consell general més ampli. Aquest és, de fet, el model alemany. Allà, al consell social li diuen consell de la televisió, té setanta-set membres i és d’una gran diversitat i pluralitat. Volen anar per aquí? D’acord, hi han diverses opcions possibles, anem-hi, però amb totes les conseqüències: nomenament del director general, que, en aquest cas, el fa aquest consell tan plural. Quines competències? Quin finançament? De tot això, que és tan substancial, vostè no n’ha dit res i, evidentment, és importantíssim per definir el model. Punt 2 Nosaltres entenem que és imprescindible reformar l’actual estructura organitzativa, canviar el sistema de nomenament de la direcció mitjançant concurs públic que garanteixi capacitat de gestió i professionalitat, donar més competències al Consell d’Administració perquè pugui ser un veritable organisme de gestió, revisar el PLE DEL PARLAMENT paper del Consell Assessor –actualment ben poc operatiu–, crear la figura del síndic del telespectador i del radiooient per atendre les queixes i demandes de la societat, democratitzar la Corporació, despartiditzar-la i fer que tingui un funcionament i una administració general d’empresa, que això és, en definitiva, una empresa pública que, com a tal, ha de tenir capacitat de gestió i la responsabilitat davant del Parlament d’aquesta gestió. És clar, tot això requereix canviar la legislació, però mentrestant cal seguir funcionant i fer-ho ja amb aquests criteris perquè hi ha coses que no poden esperar. Cal abordar primer, i de manera urgent, el nomenament del Consell d’Administració i del director general, i despartiditzar-los ja des d’ara. Proposem que es faci un Ple extraordinari per resoldre aquestes qüestions i que els consellers, nomenats pel Parlament, tinguin un perfil d’independència i prestigi professional, cosa que, per cert, i ho dic amb tota legitimitat, nosaltres hem fet i altres grups, no. I cal nomenar un nou director general. Aquí s’ha parlat de consens. A mi m’agradaria saber què vol dir aquest consens. S’hauria de quantificar per majoria absoluta de la cambra? Per dos terços? Per més d’un grup? Per tres? Per cinc? Nosaltres entenem que aquest director general no pot ser d’altra manera que el que preveu la llei, però proposem que aquest nomenament recaigui en la persona que el Parlament aprovi per majoria qualificada de dos terços, després que el president del Parlament consulti els diversos sectors afectats. Si busquem el consens, fem-ho ara i habilitem els instruments per procedir a modificar després tot el que cal. Un altre aspecte essencial que cal abordar –i és l’últim apartat de la meva intervenció– és l’impuls de l’espai català de comunicació, i això té diferents vessants. Enunciaré, només enunciaré, pràcticament, els aspectes principals. El primer, i més elemental, es refereix a la situació laboral dels treballadors i treballadores –ara estem de nou en el context general i no sols en els mitjans de comunicació públics– i a la negociació dels conflictes. Cal prendre mesures per a garantir unes condicions laborals dignes, perquè ara no ho són per a un bon nombre de treballadors. La precarietat laboral està molt generalitzada, amb utilització abusiva de becaris, situacions d’il·legalitat contractual i baixos salaris. Més d’un 40% de periodistes –més d’un 40%– no tenen cap mena de relació laboral amb els mitjans amb què treballen. Avui mateix, els fotoperiodistes han manifestat la seva protesta en aquesta cambra, i avui mateix, també, els treballadors de l’Agència Efe estan en vaga. Cal que ens dotem d’una legislació similar a la dels països de democràcia consolidada que protegeixi les condicions laborals i professionals dels informadors i informadores. Un segon factor que destacaré és la necessitat de regulació del sector de les ràdios i televisions locals, i la necessitat d’establir unes bases mínimes de coordinació, especialment amb les televisions. Al nostre país no hi ha espai per competir tantes televisions públiques, per això cal una voluntat de diàleg, d’aprofitament i enriquiment mutu entre les empreses de la Generalitat i les del món local. SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 43 Un tercer aspecte: les televisions de titularitat estatal. Cal vetllar per al manteniment i la potenciació de Ràdio 4 i la programació en català de Televisió Espanyola. I cal arribar a acords amb l’ens públic Ràdiotelevisió Espanyola per federalitzar els dos organismes i fer no solament un millor aprofitament dels locals, sinó també dels arxius, que és un element molt important. La qüestió lingüística. Llegiré un fragment de l’informe que, l’any 98, el Consell Audiovisual va publicar. Diu així: «Les disposicions de la Llei de política lingüística no s’han desenvolupat en el cas de la televisió, on el predomini del castellà continua essent evident. Només els canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió utilitzen el català com a llengua única, mentre que en les cadenes d’àmbit estatal la presència del català es limita a algunes desconnexions. Així, des de Televisió Espanyola, a Sant Cugat, al llarg de 1998 s’han emès 1.340 hores de programació en català; 507, a TV1, i 833, a la 2. Mentre que a les televisions privades l’ús del català es redueix als quinze minuts diaris, de 8 a 8,15 del matí, de l’informatiu de Tele 5. La situació de les plataformes digitals tampoc és molt favorable el català.» No cal que jo afegeixi res a aquest informe tan contundent. Cal desenvolupar senzillament el que la Llei de política lingüística preveu. I per anar més enllà, la màxima conquesta de TV3 és «fer el país més petit del que és, malgrat ensenyar un territori més gran en el mapa meteorològic». Aquestes paraules no són meves, són d’Albert Boadella, però em serviran, em vénen bé per mostrar la poca empenta que ha tingut el Govern per potenciar l’espai comunicacional en els territoris de parla catalana. No té sentit avui en dia plantejar la limitació de zones i, tot partint del diàleg i respecte mutus, cal establir acords amb el Govern balear i amb el del País Valencià; instem el Govern que ho faci. Segur que el Govern balear vol normalitzar la relació i no s’entén que no hi hagi hagut iniciatives per fer ja algun conveni de col·laboració. Em referiré, finalment, en aquest apartat, a la indústria de l’audiovisual, que ha estat esmentada tantes vegades i amb una visió diferent a la del conseller. M’alegra, per cert –m’alegra–, que s’anunciïn mesures de cara a aquest sector. Tenim en el país sectors creatius i de talent que no han rebut el suport necessari per mantenir el seu pes específic en el panorama català, en l’espanyol i en l’europeu. La indústria de producció independent de l’audiovisual està en constant retrocés i avui té el perill, fins i tot, d’esdevenir un sector merament testimonial de producció. I això és ben absurd, justament en el context actual en què s’han multiplicat les hores de programació televisiva i s’ha incrementat molt el consum domèstic en productes audiovisuals. Resulta que tenim una televisió que dóna l’esquena a la indústria de producció audiovisual independent. La televisió catalana és la televisió pública d’Europa amb menys hores –amb menys hores– d’emissió de producció independent. D’acord amb un estudi encarregat per l’Associació Catalana de Productors, TV3 només destina un 2,8% de les hores d’emissió a la producció independent, i el Canal 33, un 5,3%. Aquests percentatSESSIÓ NÚM. 4.1 ges estan molt lluny del 10% que recomana la directiva europea de televisió sense fronteres. Fixem-nos-hi: només arribar a aquest percentatge i fer que Televisió Espanyola –que nosaltres també paguem, per cert– s’avingui a emetre la part proporcional que li pertocaria a Catalunya en el conjunt estatal, ja significaria un avenç notable. Ja es comprèn que això no suposa que el sector públic disminueixi la producció pròpia, sinó que s’impliqui amb el sector independent i sigui un veritable motor per al seu desenvolupament. A més, cal desenvolupar línies d’acció des dels departaments d’Indústria i de Cultura, amb ajuts a la producció, millora a la distribució i difusió, i impuls de la formació de professionals. Dues petites qüestions més i ja... El president Senyora diputada, se li ha acabat el temps. Hauria d’acabar ben aviat. La Sra. Comas d’Argemir i Cendra Doncs, sí. Caldria que el Govern donés explicacions sobre la concessió d’ajuts, avals, préstecs i publicitat a determinats mitjans de comunicació. Amb quins criteris? I, finalment, caldria també que el Govern complís les mocions aprovades pel Parlament en relació amb els audiovisuals. I ara sí, per acabar, penso que aquest debat hauria de servir per a alguna cosa. Cal arribar al màxim consens per democratitzar els mitjans de comunicació públics i que el seu funcionament tingui caràcter exemplaritzant per a la resta de mitjans. Nosaltres plantegem que les reformes siguin de fons i de cara al futur. Mirin, estem disposats a negociar, tenim un model, propostes clares i concretes, volem consensuar-lo perquè puguem construir entre tots un model de futur que serveixi per al país. I això té sentit. Mantenir-se en actituds sectàries, senyor Trias, els pot servir a vostès per conservar momentàniament la seva parcel·la de poder, però no és útil per a Catalunya. No deixem que el debat es quedi sols en paraules; cal passar als fets i cal fer-ho ara i, si ho fem, aquest debat haurà tingut els seus fruits i podrem felicitar-nos d’haver donat un pas endavant ben important. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies, senyora diputada. Senyor conseller de la Presidència. El conseller de la Presidència Molt honorable president, senyores i senyors diputats, senyora diputada, vostè em diu que hi ha profund malestar, una inquietud, i és cert que hi ha malestar, és cert... Jo també he rebut la informació de tots aquests grups, a nivell de periodistes, de persones que treballen a diferents mitjans de comunicació, tant de l’Administració nostra com de l’Administració local. Escolti, de Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 44 tots, absolutament de tots. I em sorprèn sobretot la seva primera part de la intervenció perquè sembla que vostè estigui en un món diferent. I el seu Grup col·labora i participa, a nivell d’administracions locals, en mitjans que tampoc n’estan contents, els seus treballadors. L’altre dia jo vaig rebre uns treballadors i em deien: «Escolti, els seus mitjans –i es referia als que depenien de l’Administració pública catalana– no van prou bé.» Però em deia d’una manera molt clara també que: «Escolti, de totes maneres, tenim clar que els altres són bastant pitjors...» (Remor de veus.) Això és així. Li ho dic sincerament. I, per tant, escolti, sincerament... (Remor de veus.) No, no cauré en aquest plantejament, no caure en aquest plantejament perquè m’he plantejat des d’aquest matí que intentaria anar pel camí d’un debat constructiu, d’un debat de consens i li he de dir sincerament, senyora diputada, que probablement la seva intervenció ha estat, amb tota la legitimitat, però la que ha buscat menys consens. És així i jo no cauré ara a intervenir i a fer una explicació sobre aquest mitjà, sobre aquell, sobre el d’aquí, sobre el d’allà. No, no ho faré... Nosaltres, el que és evident i la reflexió que ens hem de fer tots és si tots els mitjans estan funcionant com haurien de funcionar i quins canvis s’han de produir. I el que és evident és que s’han de fer canvis profunds, canvis de funcionament, canvis lligats a aquestes transformacions que es donen i que es continuaran donant en el nostre sistema audiovisual a nivell de Catalunya, a nivell de l’Estat i a nivell d’Europa. Vostè ha dit «perversió del sistema», vostè ha parlat de «manipulació periodística». No estic d’acord en absolut amb el que vostè planteja, vostè parla de criteris partidistes. Vostè no deu escoltar ni Catalunya Ràdio, ni deu escoltar les tertúlies, ni deu veure..., i li podria donar llistats sencers de persones que participen en aquestes tertúlies, de tota classe i de tots colors. També he entès –el que passa és que ho he entès de passada, perquè era en un moment en què vostè deia tantes coses... Em sembla que ha dit que això possiblement encobriria projectes privatitzadors que, sincerament, no conec en absolut. Punt 2 La seva inquietud és la qualitat, la independència i el pluralisme, i en aquest punt nosaltres coincidim. Jo crec que és evident que nosaltres hem de ser capaços, com vostè deia, de crear un sistema propi. Vostè deia, escoltin, han de crear una llei de l’audiovisual, i deia: «Escolti’m, no es refugiï en possibles situacions de les lleis a nivell de l’Estat.» I jo dic, escolti’m, no em refugio en això; des del començament he dit que nosaltres la farem, la llei, des del començament ho he dit. Una altra cosa és que jo digui..., i l’hi puc ensenyar l’informe del senyor Marc Carrillo que diu quin és l’àmbit competencial en què ens movem i les dificultats i les limitacions que tenim, i la importància que tindria la modificació d’aquest marc legal a nivell de l’Estat espanyol. Però això és així. Però malgrat això jo dic que nosaltres farem aquesta Llei. I, per tant, no ens refugiarem en això per retardar fer aquesta Llei, i nosaltres la tirarem endavant. PLE DEL PARLAMENT Vostè fa un plantejament en què també estic d’acord, que és que vostè diu que s’hauria de fer un consell de l’audiovisual i de comunicacions de Catalunya. Em sembla encertada la proposta. Ja he dit abans que no sé el grau d’intervenció que podrem tenir sobre aquests mitjans, però crec que incidir i estudiar treballar en aquesta línia és especialment important, i és evident que aquest Consell de l’Audiovisual i de Comunicacions hauria d’estar format per persones expertes, professionals reconeguts. La Corporació ha de ser exemplar i ha de ser capaç de redefinir els seus continguts, i hem de ser capaços de fer una corporació que doni qualitat. I és evident que s’han de buscar fórmules en què hi hagi pluralisme, i és evident que hi ha d’haver plantejaments perquè es pugui donar lloc a debats polítics –i jo crec que n’hi ha, però se’n poden intensificar, i aquest és un tema que fins i tot es pot modificar. Aquesta ha de ser una línia d’actuació, que jo crec que no ha de ser ni una línia d’actuació que marqui el Parlament, sinó que ha de ser una línia d’acció que marqui el mateix Consell d’Administració. Sí que haurem de definir què és el servei públic, fins on arriba el servei públic i quin abast té aquest servei públic a nivell dels mitjans audiovisuals. I en això vostè té la raó. Hi hauran plantejaments; hi hauran d’haver uns serveis bàsics; uns serveis bàsics que, evidentment, han de ser absolutament gratuïts per a la població, i evidentment haurem de discutir si una televisió pública ha de fer serveis o ha de donar serveis de pagament. Jo sincerament crec que una televisió pública no té gaire sentit que doni serveis de pagament; probablement els serveis de pagament els han de donar altres televisions privades. Sí que una televisió pública pot col·laborar i donar aliances amb les televisions privades, a fi i efecte de disminuir el seus costos i buscar plantejaments que facin que la seva estructura sigui una estructura més eficient. Vostè parla de canals temàtics, és evident que aquest és un tema que s’ha de plantejar i s’ha de plantejar també des d’un punt de vista de servei i econòmic. Vostè em parla del finançament; parla d’unes xifres d’endeutament de 93.000 milions de pessetes. Vostè té la informació absolutament correcta i vostè planteja la necessitat absoluta –que jo comparteixo– que hi hagi un pla de sanejament, amb un finançament estable, i que la via adient per fer aquest finançament estable seria un contracte programa; un contracte programa que ha de tenir un conjunt de punts. Primer, ha de ser un contracte programa que sigui en un temps, en un període de temps. Jo crec que l’adient és fer-lo a cinc anys, del 2000 al 2005. I crec que aquest contracte marc ha de regular un conjunt d’apartats; ha d’atendre els interessos derivats de les operacions financeres aprovades en els diferents pressupostos de la Generalitat; ha d’atendre les amortitzacions de capital que hauran de suportar la Corporació i les empreses filials, derivades dels diferents endeutaments autoritzats pel Govern de la Generalitat; ha de preveure, en funció del model de televisió i ràdio nacionals de Catalunya, d’acord amb les normatives europees, el futur de la teSESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 45 levisió pública, el finançament necessari que correspongui com a servei públic a la societat civil catalana; ha de potenciar mesures correctores que facilitin optimitzar la gestió dels actius, tenint com a objectiu la contenció de l’endeutament; ha de crear la infraestructura financera necessària, d’acord amb el Pla d’amortitzacions de capital de l’endeutament, perquè, a deu anys, l’impacte sigui la reducció d’aquest; ha de contemplar un pla que haurà d’incloure el sistema de finançament, per part de la Corporació i les empreses filials, pel que fa a la publicitat, venda de productes i altres programes; ha de fer la valoració de l’aportació necessària, com a prestació, al servei públic de televisió i ràdio a Catalunya pel Govern de la Generalitat; ha de continuar la tasca, ja iniciada, que té, com a objectiu, un major control de gestió dels recursos existents a les organitzacions, com a eina de l’analítica i altres productes, amb la finalitat de contenir la despesa, i s’ha de dotar de recursos necessaris perquè es consolidi la nostra presència en el món mediàtic i de comunicació; en el sector actual i futur, s’haurà de disposar d’uns mitjans que puguin competir amb la resta: digitalització, adaptació a les noves tecnologies, nous processos informàtics, interactivitat, televisió i ràdio a la carta, i altres. Bé, jo crec que aquest és un plantejament que jo crec que hem de ser capaços de tirar endavant, hem de ser capaços de crear aquesta nova situació d’aquest contracte programa, i aplicar-lo d’una manera que sigui, a més, com vostè deia, seguible i, per tant, que tingui la màxima transparència. Hi ha d’haver un nou esquema organitzatiu –és cert–; l’hem plantejat, l’hem proposat. Creiem que és necessari que es creï una nova llei de la Corporació, i és evident que nosaltres hem de ser capaços, durant el temps en què es consensua aquesta Llei, hem de ser capaços, nosaltres, de totes totes, de tirar endavant una solució intermèdia durant aquest temps, no? Vostè parla d’una nova figura, que és el síndic del televident, o del radiooient. Jo, sincerament, crec que, nosaltres, el que hem de fer, si de cas, és que la sindicatura tingui una eina –ella–, no?, perquè, anar creant noves sindicatures, no crec que sigui positiu; jo crec que, això, evidentment, hauria de ser, si de cas, una secció dintre la mateixa Sindicatura de Greuges actual, a fi i efecte que nosaltres no diversifiquem les estructures, que tenen un cost molt alt, poca eficiència i, probablement, no té una utilitat pràctica, si es fa aquest tipus de coses, no? Nosaltres, és veritat que hem de fomentar un espai català de comunicació i hem de ser capaços de fer que en aquest espai català de comunicació la situació laboral de la gent sigui correcta. Vostè em diu que els fotoperiodistes estan en vaga, l’Agència Efe està en vaga –m’han donat els papers en el moment de l’entrada... Crec que hem de fer un esforç entre tots, però, sincerament, aquest és un tema que, les empreses en les quals s’està fent vaga i que tenen aquestes situacions de precarietat, potser que facin un pensament, s’ho plantegin, perquè, fins i tot, algunes d’aquestes empreses, després, normalment, tenen plantejaments progressistes i avançats, i haurien de plantejar-se si això respon a SESSIÓ NÚM. 4.1 aquesta situació o no respon a aquesta situació, el tractament que donen als seus treballadors, no? Nosaltres col·laborem amb el Govern Balear; hi col·laborem, i hi col·laborem de fa temps, i, encara dissabte, jo vaig tenir la satisfacció d’estar aquí amb el senyor Antich, president del Govern Balear, intentant parlar i buscant fórmules de possible col·laboració amb la Marató de TV3. Jo crec que hi haurà una col·laboració estreta amb el Govern Balear, amb altres governs, a nivell dels Països Catalans, i jo crec, sincerament, que nosaltres serem capaços de trobar unes bones fórmules de coordinació i de col·laboració des del respecte mutu i des d’una col·laboració estreta entre tots nosaltres. Vostè em diu: «Escolti’m: consens, què vol dir consens?» Home, consens vol dir diàleg, no? Consens vol dir diàleg, no?; consens no vol dir posar-se d’acord en tot; vol dir diàleg, ser capaços de contrastar punts de vista i veure si, des de la nostra diferència, som capaços de buscar aquells intersticis que fan possible el fet d’arribar a acords entre tots nosaltres. La veritat, jo li asseguro que nosaltres buscarem, amb el nomenament del director de la Corporació, el màxim consens possible amb tots els grups de la cambra. Buscarem fórmules, buscarem mètodes, no? Potser no els que els agradarien a vostès, no?, però segur que buscarem fórmules per trobar aquest consens i aquesta col·laboració entre tots nosaltres, perquè sí que és cert que crec que és un moment important, i crec que és un moment important no només per la inquietud que hi ha en els mitjans de comunicació –que hi és–, no perquè això sigui culpa, com vostè ha dit, d’un partit, sinó perquè jo crec que tenim l’obligació, tots, de donar resposta a aquesta nova situació que vindrà, que és una situació que no em canso d’explicar que és una situació d’un canvi profund de les estructures, dels mitjans audiovisuals, a nivell de Catalunya, a nivell de l’Estat espanyol, a nivell d’Europa, i nosaltres hem de ser capaços de donar-hi resposta. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies, honorable conseller. Té la paraula la il·lustre senyora diputada. La Sra. Comas d’Argemir i Cendra Gràcies. Senyor conseller, no confongui la crítica amb no voler el consens. He sigut crítica –ho he sigut–, però, precisament, no perquè estigui en un món diferent. Com pot parlar que són determinats grups els que estan descontents, quan és tot el Col·legi de Periodistes, quan és el Sindicat de Periodistes? És la professió periodística en ple; aquests són «determinats grups», que vostè desqualifica d’aquesta manera? Quins mitjans? Vostè ha al·ludit... Doncs, no li ho puc contestar, perquè diu que hi ha mitjans que estan pitjor que els que depenen de la Generalitat... Com que no hi he al·ludit... En tot cas, jo he parlat de reformes a tots els mitjans públics, però, quina casualitat!, vostès només han parlat de la Diputació de Barcelona o de l’Ajuntament, quan s’ha plantejat, justament, aquest debat; fins ara no havien Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 46 plantejat cap queixa. I, per cert, en aquestes institucions, reformes ja s’han posat en marxa. No em negarà, senyor conseller –per allò de buscar el consens–, que el nostre Grup ha estat fent fins ara contribucions positives en aquest terreny. Abans, li he recordat que l’actual Consell de l’Audiovisual, amb totes les seves insuficiències, va ser una proposta del nostre Grup. L’Estatut de redacció, que existeix fa només dos anys, a proposta nostra, es va poder implantar malgrat l’opinió del senyor Lluís Oliva, i, si es va tirar endavant, va ser gràcies a una part del Consell d’Administració, i no precisament pels nomenats per Convergència i Unió. I torno a recordar que, precisament, nosaltres som els únics que, de cara al Consell d’Administració, hem proposat persones amb perfil d’independència i no partidista, justament. Em diu..., em nega de nou que no hi ha manipulació. Miri, no són coses objectives. Vostè, en el discurs inicial, ha expressat que la gent està satisfeta dels mitjans, que hi ha un elevat índex d’audiència, però, evidentment, al costat d’aquestes coses n’hi ha unes altres. Al costat d’aquestes dades, li’n donaré d’altres d’objectives, perquè, vostè, del que parlat és de qüestions subjectives –el grau de satisfacció és una qüestió subjectiva. Miri: el mes d’agost, Convergència i Unió va acumular el 62% de les informacions dels telenotícies de TV3; al PSC li van dedicar un 16%; a Esquerra Republicana, un 8%, i a Iniciativa - Verds i al PP, el 7%. Precisament entenc que no és de rebut que una sola candidatura superi amb escreix més de la meitat del temps total que es dedica, a Televisió 3, a parlar de les qüestions en què intervenen polítics d’aquest país. Podríem parlar, també, d’altres coses amb relació a la manipulació informativa. Justament el Sindicat de Periodistes ha denunciat recentment que: «quan el dissabte dia 11 de desembre es va obrir el Telenotícies Vespre amb la resposta destacada del president Pujol a l’allau de crítiques contra el pacte PP - Convergència i Unió sobre la Llei d’estrangeria» –estic llegint un comunicat del Sindicat de Periodistes–, «amb un vídeo apologètic basat en un fax sense capçalera enviat des de la Conselleria de Presidència i que començava amb la frase “S’hauria de destacar...”, fax que no van rebre els altres mitjans de comunicació, excepte els de la Corporació...» A la millor, a vostè, aquests grups no li mereixen crèdit; a mi sí que me’n mereixen, però li posaré un altre exemple. En aquest cas és una publicació de Lluís Prenafeta, L’ombra del poder. Explica una altra situació. Diu: «Va haver-hi un moment dur: TV3 va emetre un 30 minuts incendiari sobre el Pla de residus, on es venia a dir que les instal·lacions que volia construir la Generalitat per tractar-los a la Conca de Barberà eren pura dinamita contra la salut dels habitants de la comarca. Vaig ser testimoni de la conversa més dura que he sentit en la meva vida per telèfon, entre el president de la Generalitat i el de la Corporació de Ràdio i Televisió. Pujol li va dir el que li havia de dir.» Passo coses, eh? Punt 2 Diu: «No puc pas imaginar-me com allò va anar a parar a mans d’una becària, que va dedicar tot un 30 minuts a advertir sobre el gravíssim perill potencial que PLE DEL PARLAMENT implicava el sistema, amb insercions d’ecologistes alertadíssims i excitadíssims. No entenc pas com, en una qüestió tan delicada, ningú no es va mirar el programa abans de l’emissió.» Censura. «Quan el programa es va emetre, els resultats van ser fulminants. Jaume Ferrús va oferir a Josep Maria Ràfols –que havia estrenat el càrrec feia poc– una altra destinació més tranquil·la, és a dir, allò de «destituir pujant cap amunt –a Washington, em sembla–, però ell va preferir deixarho córrer i va deixar la casa.» Escolti’m: el senyor Prenafeta, suposo que té més solvència; no és d’Iniciativa, no és dels Socialistes; deu tenir més solvència... O no en té; a la millor, no en té, de solvència... (Remor de veus.) A la millor no en té. D’acord, a la millor no en té... Per tant, miri: sí, hi ha manipulació informativa, hi ha manipulació informativa i, per tant, doncs, pensem que no és anecdòtic això, en què tant hem insistit, de «despartiditzar» els mitjans de comunicació, i això, precisament, pel que fa referència al nomenament del seu director o directora, té una importància fonamental; per tant, no és un element anecdòtic, no és un element gens anecdòtic. Pel que fa referència a la legislació a què abans s’ha referit, vostès s’autoqualifiquen de nacionalistes, però s’autolimiten, per cert, quan els interessa. Abans ja he comentat la creació de Canal 33; ara podríem afegir les seleccions esportives catalanes. Ens diu que l’Estatut de ràdio i televisió ens condiciona. És veritat, ens condiciona, però intentava demostrar que podria ser que no ens condicionés. I ara ens diu que vol canviar l’article 2 d’aquesta Llei, però, miri: quan han tingut oportunitat de fer-ho, no l’han canviat. Ara, fa cosa d’un mes, al mes d’octubre, Convergència i Unió va votar en contra de la modificació, justament, d’aquest Estatut de ràdio i televisió espanyola, que ens condiciona, a partir d’una proposta d’Izquierda Unida - Iniciativa per Catalunya, on es regulava, justament, l’elecció parlamentària del director. I el senyor Burballa i Campabadal va argumentar que aquest no era un tema nuclear. Per vostès, efectivament, no és un tema nuclear, però, per a molta altra gent, sí. L’Estatut ens limita perquè és una llei bàsica; aquesta llei bàsica no marca el que, genèricament, defineixen la Constitució i l’Estatut d’autonomia de Catalunya, perquè hi estan per sobre. Què ens proposem, en definitiva? Legislem en funció de la capacitat que ens atorguen la Constitució i l’Estatut d’autonomia. El Govern estatal, per cert, no ha fet cap recurs contra el Govern basc, quan ells han reformat la seva constitució, malgrat que sí que és cert –com vostè deia– que els límits que imposa el seu Estatut són una mica –una mica– menors. Finalment, per no allargar-me, torno a insistir que aquest debat ha de servir per a alguna cosa. Vostè s’ha referit, ara, a les qüestions de finançament, al fet que cal fer contracte programa –crec que això és positiu. S’ha expressat en aquesta cambra un ampli acord per reformar el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i és positiu que s’emprengui aquesta reforma l’abans possible, ens trobarà en qualsevol moment per emprendre totes aquestes mesures i reformes necessàries amb la màxima eficàcia, i perquè realment pugui haver-hi una auSESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 47 toritat independent que reguli tot l’audiovisual de Catalunya, però –li ho pregunto una vegada més, senyor conseller– i ara, què? Estem parlant d’un futur, d’un futur proper, naturalment, però li demanaria quins compromisos està disposat a contreure ara mateix; no n’hi ha prou que digui «consens, consens, consens»; li demano, en concret, què farem ara? El president Moltes gràcies, senyora diputada. Senyor conseller. El conseller de la Presidència Només, des de l’escó, perquè com que la diputada fa unes interpretacions del que dic que, com a mínim, són inexactes, per deixar, en qualsevol cas, absolutament clar que jo en cap cas he desqualificat els professionals dels mitjans de comunicació. El president Moltes gràcies, senyor conseller. Passem ara al torn de Convergència i Unió, i té la paraula l’il·lustre senyor diputat Francesc Codina. El Sr. Codina i Castillo Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, ja a la recta final d’aquesta primera jornada de debat, em toca, en nom de Convergència i Unió, posicionar quin és el nostre pensament i el que serà demà la presa en consideració, les nostres propostes i les que, eventualment, puguem pactar amb algun altre grup. Voldria tranquil·litzar, d’entrada, la senyora Comas quan diu: «Voldria que aquest debat servís per a alguna cosa.» Senyores i senyors diputats, estiguin absolutament convençuts que aquest debat ja ha servit per a alguna cosa. Aquest debat servirà per a alguna cosa, sobretot perquè avui no ens hem allunyat tant del que hem anat discutint durant anys, o sobretot, i especialment en els darrers temps, la gent que hem tingut una actitud més dedicada al món de l’audiovisual en general. I diré per què. Avui fem aquest debat, i és un debat molt important, hi hauran resolucions que ens permetran prendre posicions clares per part de cadascú. Però insisteixo que aquest no és un debat que neix avui; aquest és un debat que ja fa temps que s’està tenint en aquesta cambra. I m’agradaria, encara que sigui molt breument, fer un petit comentari recordatori de tot plegat com ha anat per arribar on som, per dir què és el que volem. On hem arribat i per què hem arribat fins aquí? Insisteixo, si em permeten, un lleuger record de la història. En el Senat espanyol el Grup Popular presenta la conveniència de crear una comissió d’estudi de continguts televisius en un moment en què la televisió se la coneixia, molt i molt, amb el qualificatiu de «telebasura». Era un moment molt crític i que, a través del Senat, es decideix fer una comissió que estudiï els continguts televisius. Aquella Comissió, que va ser –repeteixo– creada a instàncies del Grup Popular i amb el suport de tots els grups de la cambra, va donar com a fruit, per l’ordenació que tocava en aquell moment de les difeSESSIÓ NÚM. 4.1 rents presidències, la senyora Victòria Camps, senadora independent a les llistes del Grup Socialista. I durant molt de temps, durant molt de temps vam estar treballant per intentar trobar quin era del desllorigador que permetés donar resposta a la societat de què era el que preocupava en aquell moment, sobretot en el món televisiu i en el conjunt de l’audiovisual. Aquella Comissió va acabar les seves tasques i es va demanar que hi hagués una pròrroga, perquè després d’unes jornades en el mateix Senat, de debat, on van participar experts de fora i al marge del que en podríem dir la classe política exclusivament i on, per exemple, un català que va participar va ser el professor Marc Carrillo. Després d’aquelles jornades es va arribar a la conclusió de demanar que es creés una autoritat audiovisual com hi havia ja en alguns països d’Europa. Això era el novembre del 85. El Senat pren aquell acord... (Remor de veus.) Perdoneu, del 95 –el 85 era molt jove, jo encara no estava aquí. El novembre del 95 es pren aquell acord. Les dues forces majoritàries del Senat –no cal dir a nivell de l’Estat–, socialistes i populars, tenien la possibilitat de començar a treballar amb aquell mandat que acabava de fer el Senat. A hores d’ara, a les Corts Generals encara no tenen cap tipus d’acord per crear un consell d’audiovisual. Si la informació que tinc no és errada, hi ha cinc proposicions de llei de tots els grups incapaços de posar-se d’acord en el que ha de ser un consell audiovisual a nivell de l’Estat espanyol. Què va passar a Catalunya? Exactament al cap de cinc mesos, aquesta cambra aprovava una llei en què, en el seu article onzè, creàvem el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Aquí, a Catalunya, ho vam fer en cinc mesos, l’aprovació; vol dir que prèviament hi havia hagut la presentació, senyora Comas, d’un projecte de llei del Govern que va ser pactat, consensuat, especialment amb Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana, i amb el concurs una mica més tardà del Grup Socialista, i que, exclusivament en un article, el Grup Popular s’hi va abstenir. La resta va ser una llei aprovada per unanimitat. Repeteixo: cinc mesos després. A l’Estat, després de cinc anys, no hi ha manera que s’entenguin. Per tant, vocació del que volem que siguin els mitjans audiovisuals a Catalunya, nosaltres, el Parlament –i modestament, Convergència i Unió– vam plantejar-ho fa molts anys i així està funcionant. Què més? En aquesta mateixa cambra, i més enllà del que han estat els debats pressupostaris, també una moció que vam pactar en aquell moment, casualment també amb Iniciativa per Catalunya i amb Esquerra Republicana –aquesta només va ser a tres bandes–, ens comprometíem a modificar la Llei que crea el Consell de l’Audiovisual. Per tant, sensibilitat, tota; vocació i demostració política, tota. Què més vam fer? Una compareixença del conseller de la Presidència, el conseller Trias, a la Comissió de Control de la Corporació de Ràdio i Televisió. Ell diu, davant del debat que es produïa: «Si el Parlament ho creu oportú, creï’s una comissió que estudiï la possibilitat de modificar la Llei de creació de la Corporació Catalana.» Els grups, òbviament, ho vam acceptar, vam proposar-ho, vam tirar-ho endavant, i aquella Comissió Punt 2 PLE DEL PARLAMENT �14 de desembre de 1999 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 5 48 s’ha estat reunint, pràcticament acabant els seus treballs, fins quatre dies abans de la convocatòria d’eleccions, cosa que va fer que, per aquesta raó, no es poguessin obtenir les conclusions d’aquella Comissió, que havia estat amb vocació de modificació de la Llei de la Corporació, però que més enllà d’això es veia, es palpava –i em guardaran de mentir qualsevol dels membres que formava part d’aquella Comissió de qualsevol dels grups d’aquesta cambra– que va anar molt més enllà del que havia de ser la pretesa modificació de la Llei de la Corporació. Aquest Parlament ja estava sensibilitzat per això, ja fèiem aquesta feina. I ve la campanya electoral, i dintre de la campanya electoral –la precampanya, més aviat– algú descobreix que s’hauria de fer un consell de l’audiovisual a Catalunya. Ja hi era, i a partir d’aquí es dóna una marxa –i permeti’m l’expressió– sobre el tema de l’audiovisual, l’autoritat única. Hi va ficar mà tothom, partits polítics, el mateix CAC; tothom ha anat inflant una necessitat que, en un moment determinat –hi insisteixo– com és l’electoral, té una certa explicació que prengui un volum diferent del que seria el dia a dia. I acabem la campanya electoral, i què passa? Doncs, passen dues coses més: Esquerra Republicana presenta una proposició de llei per modificar la Llei del CAC; Iniciativa per Catalunya presenta una proposició de llei per modificar la Llei de la Corporació. Tot això, que no ens estranya res a ningú. I que els discursos d’avui han sigut molt simètrics, molt, i en algun cas gairebé mimètics, no és fruit de la casualitat; és fruit del debat de molt de temps de totes les forces polítiques que hem estat interessades en aquesta qüestió. Això no és cap novetat, això d’avui no és cap novetat. És la concreció d’un estat d’ànim, d’una preocupació que –hi insisteixo– ha vingut des de fa molt de temps. La Proposició de llei d’Esquerra Republicana, ja ho hem dit pel dret i pel revés, estem disposats no només a votar la presa en consideració, sinó que ja dic també públicament que al cent per cent no hi estem d’acord, però estem molt a prop del conjunt de la seva proposta. La Proposició de llei d’Iniciativa per Catalunya, que ara han retirat, era la translació mimètica del que en aquest moment ja està passant: elecció del director general, escoltat el Consell d’Administració de la Corporació. Com que això és el que ja diu la Llei i és el que es feia, suposo que per aquesta raó, molt intel·ligentment, Iniciativa per Catalunya fa la seva retirada. Punt 2 Escolti, aquesta és la situació. Això és al que hem arribat fins ara –això és al que hem arribat fins ara. I ara què volem més? També ho hem dit, i també és molt igual del que han dit tots vostès: volem modificar la Llei de la Corporació, que ens permeti d’una forma immediata elegir els seus membres del Consell d’Administració amb les característiques que vostès han apuntat –que el conseller Trias ha dit que sí i que nosaltres, òbviament, perquè forma part del mateix discurs, també hi estem d’acord–, amb unes competències segurament més àmplies, però molt més de gestió del que és una empresa pública, i un CAC, una autoritat única en l’audiovisual, diguem-li CAC o diguem-li com vulguem, però que, en definitiva, permeti fer tot allò que s’aparti del que és la gestió del dia a dia, que és el que PLE DEL PARLAMENT ha de fer el Consell d’Administració, és a dir, diguem, amb totes les cometes que vulguin, la «policia»; és a dir, el control, el poder sancionar... En tot això estem d’acord, ara, abans i quan en parlàvem fa molt de temps. Què més? L’elecció immediata dels membres del Consell d’Administració en el proper Ple –ja s’ha dit–; hi estem absolutament d’acord. I què queda? Què queda en aquest moment? L’única qüestió que queda pendent quina és? Bé, és el nomenament del director general, que al llarg d’aquesta sessió d’avui i al llarg d’aquests dies que n’hem anat parlant en els passadissos i que hem intentat trobar fórmules que ens poguessin acostar, hem anat acostant. Però què ens podem trobar? I a continuació portaré també la nostra idea de què és el que hem de fer. El CAC, la Llei del CAC la podem modificar com vulguem i quan vulguem, diríem, perquè les competències que li vulguem donar són exclusives, que emanen del nostre propi Estatut i, per tant, no tindrem problemes. La podem fer tan aviat com vulguin; si es tracta de fixar temps també el podríem fixar, i no tenim cap inconvenient que en molt poques setmanes, en molt pocs mesos això pugui ser. Què passa amb la Llei de modificació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió? Passa el que s’ha dit: que hi ha un component important que emana de la Llei marc, i jo els ofereixo les següents possibilitats. Per una banda, tot allò que des del Parlament de Catalunya siguem capaços –siguem capaços, no: això, és segur que ho serem–..., sinó que ens permeti el marc estatutari poder modificar des d’aquí, fem-ho des d’aquí. El que no ens permeti, aquelles coses que després de discutir a veure fins on arribem, que no ens permeti, jo dic que, també, amb consens de tota la cambra, presentem proposicions de llei a Madrid per modificar aquell reguitzell de lleis –que no és una, només– que ens permetin, després, poder desenvolupar aquells criteris que tots plegats hem anat demostrant al llarg del dia d’avui com a elements aclaridors del que ha de ser el marc audiovisual a Catalunya. I retorno a la qüestió del director general. Seria un error que avui, com a final d’aquest debat, ens tanquéssim –convençuts, si fos el cas– que exclusivament i el més important és el nomenament del director general. I això ja s’ha dit, ja hi han aproximacions i algú en els passadissos em deia, em confessava –i més d’un grup polític–, em deia: «Home, és que és veritat que l’important, el més important no és el nomenament del director general. El més important és la Llei que doni poder al CAC per fer el que ha de fer, la Llei que reguli la Corporació de la forma que ha de fer-ho, però» –deia– «donaria credibilitat que prenguéssim una mesura d’aquestes característiques. Si fem això donarà credibilitat per a tot allò que després ha d’anar venint.» Nosaltres ens ho prenem molt seriosament i volem que hi hagi moltíssima, moltíssima claredat en la nostra exposició i anar en la línia de compromís que agafem amb la modificació de les lleis. I acabo dient públicament a la cambra que una manera de creure, de donar fe, que la gent de Convergència SESSIÓ NÚM. 4.1 �Sèrie P - Núm. 5 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 14 de desembre de 1999 49 i Unió estem compromesos amb aquest futur és que jo, que sóc membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en aquest moment presento la meva dimissió i formalment demà, de forma escrita, ho faré, però avui, en la solemnitat d’aquesta cambra, en la solemnitat d’aquest debat, presento la meva dimissió. Això, senyores i senyors diputats, va de debò. Moltíssimes gràcies. El president comunicació als grups parlamentaris de les propostes admeses es farà a les 10. El termini per a presentar les propostes transaccionals serà a dos quarts d’una. La comunicació als grups parlamentaris de les propostes admeses es farà a la una del migdia. Comunicació a la Mesa de les propostes de resolució que els grups parlamentaris sol·liciten que es votin separadament, a les dues del migdia. La sessió del debat i la votació de les propostes es reprendrà a dos quarts de cinc de la tarda. Deu minuts abans, especialment per als nous diputats, que encara no han tingut la pràctica de poder votar... (Remor de veus.) No, no ho considerin una..., és que realment es necessita una certa pràctica. I, en consideració als nous diputats, hi haurà a la disposició d’ells, aquí, una sessió d’entrenament. (Rialles.) Moltes gràcies, senyor diputat. Acabat el debat, aquesta Presidència fa avinent que, per tal de donar compliment a l’article 124 del Reglament, la tramitació de les propostes de resolució subsegüents a aquest debat serà la següent. Fins demà a la tarda, es suspèn la sessió. Prego a les senyores diputades i als senyors diputats un minut més d’atenció. El termini per a presentar les propostes de resolució serà demà al matí de 8.30 a 9.30. La La sessió se suspèn a les vuit del vespre i tres minuts. Punt 2 SESSIÓ NÚM. 4.1 PLE DEL PARLAMENT � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció de Pasqual Maragall al Debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. Transcripció al Diari de Sessions. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-12-14 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mitjans de comunicació Parlament de Catalunya Legislació Catalunya Description An account of the resource Diari de sessions que recull les intervencions dels diputats, entre ells Pasqual Maragall com a cap de la oposició i líder del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Source A related resource from which the described resource is derived Diari de sessions del Parlament de Catalunya Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 88 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2768/19991209_20anysEstatut_PM.pdf 1f5d90bb39c9ea6361bdb1b1da8f32ef PDF Text Text Diseurs de Pasqual Maragall XX ANYS D'ESTATUT 9/12/99 Deixeu-me dir d'entrada que aquesta commemoració del XXè aniversari de l'Estatut no es una ocasió per a la nostàlgia, sinó una magnífica oportunitat per a la projecció del futur. Aquesta sessió coincideix amb l'inici d'una legislatura nova al nostre Parlament, on ressonen ja i seguiran ressonant les expectatives de canvi de la majoria de la nostra ciutadania. Com es contempla l'Estatut de 1979 des d'aquesta nova perspectiva? Quin balanç se'n pot fer i quina projecció futura li poden atribuir? Si ens fixem en els resultats de les eleccions del 17 d'octubre, les forces que proposaven una ampliació o reforma de l'Estatut van obtenir al voltant de 100000* vots més que les que no la proposaven. Per a la majoria d'aquests votants, això no significava un rebuig del que aquest Estatut ha comportat per a la vida del país i de la seva gent en les dues últimes dècades: la seva contribució ha estat <*~ — -—- molt positiva. No era, doncs, un rebuig. Però era i és i �una intuïció de què l'Estatut ha quedat desbordat per la dinàmica de la història accelerada d'aquest final de segle. Hi haurà ampliació de l'Estatut. No és que l'Estatut hagi envellit prematurament: és la història la que ha corregut més de pressa del que era previsible. I l'Estatut i el marc constitucional hi ha contribuït. És el millor elogi que en podem fer. D'ençà de l'aprovació de l'Estatut hi ha elements nous a considerar. El més important d'ells ha estat l'entrada a laJJE i la ratificació dels seus Tractats i d'altres documents, com ara- la Carta Europea de l'Autonomia local del Consell d'Europa. Aquests documents són llei vigent a Espanya i per tant a Catalunya, i poden ser aplicats pels jutges en les seves sentències. En ells es consagra una renovada concepció de la sobirania, distribuïda entre eís diversos nivells de govern, i es consagra també una indisimulada preferència per la proximitat en la gestió dels afers públics. El principi de subsidiarietat vol que el complement del procés d'unió i integració sigui el de devolució i acostament dels poders: la devolució és la penyora que la unió no se'ns endurà el poder massa lluny quan no cal. 2 �És en aquest marc de principis que Catalunya aconseguirà l'acompliment del seu desig històric de llibertat sense renunciar a la unió amb els pobles d'Espanya i d'Europa. En aquest context nosaltres pensem que l'Estatut no s'ha de tocar_en_allò que constitueix el seujracli jonamental: és un equilibri massa delicat, igual com la Constitució. Però se li pot afegir i se l'hi ha d'afegir el que hem après en aquests 20 anys. Aquests principis derivats W T à formació gradual de l'Europa unida i de la nostra pròpia experiència d'jutogoverrî~ajudaran a interpretar amb una altra llum els textos legals. Altrament els petrificaríem i acabaríem de fet traintlos. D'això se n'ha dit de vegades una nova lectura. Però aquesta nova lectura necessita d'una_ampliació_o jddició al text inicial. Aquesta lectura distinta necessita explicitar les claus de la nova interpretació, que és absolutament legítima i necessària desprès de tot el que ha passat. Perquè tot ha anat prou bé, no ens enganyem. Els més grans ho poden valorar millor que els més joves. 3 �Però, diguem-ho també, sense que aquests, els més joves, hi posin el seu accent no hi haurà realment passes endavant. Entorn de ja meitat de les I ciutadanes i els ciutadans que^ voten noJian-votat ni \ J^L£QnsütucLó_njJL'Estatut. I cada vint o trenta anys tornarà a passar el mateix. I caldrà rellegir les lleis fonamentals en veu alta, permeteu-me l'expressió, si volem saber quina cara hi posen els ciutadans. Si ara haguéssim de fer la Constitució i l'Estatut els faríem diferents. Però es evident que no ens podem arriscar a una re-escriptura total, de cap i de nou. Si per primer cop gaudim de 20 anys de democràcia i d'autonomia, fem-nos-hi forts. El que podem i hem de fer es afegir a l'Estatut els jgrincipis nies claus d'una interpretació més d'acord amb els temps que vivim i les modificacions puntuals que convinguin a aquesta interpretació. M'explicaré: sortint d'una dictadura de 40 anys, on l'Estat ho era tot, forçosament l'Estatut i la » Constitució havien de ser una llista exhaustiva, circumstanciada i prolixa de totes aquelles competències que aquell Estat omnipotent perdria en benefici de les autonomies i de la societat. 4 �Però ara no tenim darrera 40 anys de dictadura sinó 20 anys de democràcia. Això vol dir que si ara Tía^u^ssini d'escriure un text per obtenir el mateix resultat que hem obtingut, ens limitaríem a dir quines són les coses que es quedaria l'Estat, les poques i elementals que es quedaria l'Estat, i no les moltes que deixaria anar i les circumstàncies i condicions en què les deixaria. Això és el que s'està fent a la Gran Bretanya i a la revisió de la segona part de la Constitució italiana. Avui a Europa se sent un clam a favor de fer realitat el vell principi de que la societat és primer que FEstat, primer que les administmdons_públiques. Subsidiarietat vol dir que l'Estat és secundari respecte de la societat, que n'és l'expressió formal i en garanteix l'estabilitat i la justícia, però que no la substitueix. Avui es evident que l'Estat no es necessàriament un bon gerent però que ha de ser un bon garant, una bona garantia, més eficaç i més forta que fins ara, si cal, dels drets de la societat i dels individus enfront dels vells i nous poders fàctics, enfront de la innata tendència dels mercats i els grups socials al monopoli i a la dominació. El Tractat de la Unjo diu clarament en el seu preàmbul que la UE es una Unió dels pobles cada 5 �cop mes estreta i on tot es farà com més a prop dels ciutadans millor. I després en l'articulat afegeix que en virtut del mateix principi, en tots aquells temes que no siguin comunitaris la Unió només farà allò que els estats no puguin fer millor. Aquesta és una visió reductiva però interessant. Reductiva en el sentit de que es limita a la relació entre la Unió i els estats, mentre que el preàmbul es refereix genèricament a totes les relacions entre governs i entre governs i ciutadans. Però interessant perquè ens obre la via del que haurien de ser aquí les relacions^ entre Estat, Generalitat i poders locals. ~ Tot això comportarà tres conseqüències: —En primer lloc, sense alterar-ne substancialment el contingut, rEstatut^ ha de compíax_amb unj^odi intejr^ejajru^jiina guia de lectura, uiia_aiírmació_de principis que permetin la_seva_aplicació en sintonia amb el nou moment que vivim. —En segon lloc, s'han d'elaborar les lleis de desplegament de l^Estatut, que ordenin, reformin o "substitueixin la lletania de lleis post-estatutàries, % * - — — 6 • • — - — ~ �especialment jeja matèrie&_d' organització del territori uJeTàdministració pública catalana. " —Finalment, hem d'estar preparats a respondre de les^_imglic^çiû^—això—pugui—tenir—en_Ja configuració de l'Estat, en particular pel que es refereix al Senat __com a cambra. federaL o dels territoris i a la formació de la voluntat política éstâtâTdavant de tercers. La diferència entre l'esperit amb que es van redactar els textos fonamentals i l'actual es immensa. Les finalitats que es volien aconseguir amb l'estil que es va utilitzar ja han estat aconseguides. Ara el text de l'Estatut es tant una garantia com la seva falta d'actualització seria un obstacle al progrés. No som partidaris de tocar-lo pel que té de garantia. Però som partidaris d'interpretar-lo a la llum de la realitajTi de les nécessitais actuals per evitar que es converteixi en un fre per al nostre progrés natural. El món es fa mes complicat i alhora mes senzill. Més complicat perquè progressivament anem renunciant a la comoditat d'una organització política amb un sol concepte central, la sobirania. I més senzill perquè les distorsions produïdes per aquest simplisme conceptual que ha dominat fins ara són 7 �tan importants que la seva flexibilització serà com un alliberament. Com podem arribar a aquest resultat? Qui ha de participar en aquesta tasca d'eixamplar els marges de l'autogovern en direcció, no a un passat que no pot tornar, sinó cap a un futur que es dibuixa davant nostre? En tot cas nosaltres proposem una entesao^ertaj. sense exclusions. Però naturalmHïTIâ^olnelîçarem a Construir amb aquells que han mostrat la seva disponibilitat a entendre's. Confio que al final ens hi podrem trobar tots. Hem de contemplar també aquest tema a partir de l'examen de la situació política a Madrid. ¿Com pot incidir aquesta situació en el procés que pretenem engegar? En aquest moment la sucursalitzacio més important es produeix indirectament a través de la impossibilitat de fer a Catalunya governs amb majoria suficient sense aliances que limiten la seva llibertat de moviments. I també pel fet que_el nacionalisme català, que es accidentalista en matèria de^cojrfíguració de l'Estat, ha optat per basar la seva capacitat de construir un marc polític català en la necessitat que els partits centrals puguin tenir del 8 �recolzament nacionalista per formar majories de govern a Madrid. Tot això ha complicat extraordinàriament les coses i ha empobrit considerablement el panorama polític. Però aquest escenari s'acaba. El futur de Catalunya en llibertat consisteix també en la participació activa de Catalunya en la nova etapa de l'Espanya que aspira a un rol important i estable dins d'Europa, en el Mediterrani i a Amèrica Llatina. De l'Espanya entesa com un conjunt de pobles diferents que es respecten i s'estimulen. D'això nosaltres en diem federalisme, es a dir, diversitat, unió i llibertat. El nostre projecte es basa en la construcció constant de la confiança, en ej. diàleg i e n e l consens. L'arquitectura institucional d'aquesta confiança i d'aquest diàleg té una primera peça -però no la única- en l'existència d' un òrgan, el Senat federal, on es formulen els compromisos i els objectius compartits imprescindibles. Poc a poc hem anat convencent a la força política que ha estat l'eix i la columna vertebral de la modernització de l'Estat espanyol i de l'entrada d'Espanya a Europa de la necessitat de adoptar un plantejament federal. 9 �Ara hem de convèncer els nacionalistes que la única solució a les seves legítimes aspiracions és un marc de caràcter federal, amb el nom que sigui. Això es el que nosaltres interpretem que els catalans desitgen. Ha de quedar clar que les coses han canviat i que no és factible pensar en un acord a Madrid que no tingui un correlat a Catalunya. Els socialistes catalans hem demanat als nostres companys espanyols que siguin conscients que nosaltres no avalarem cap pacte o entesa a Madrid que no vagi en el sentit que des del nostre punt de vista convé als interessos generals de Catalunya i d'Espanya. Que tothom en tregui les conseqüències oportunes. S' ha acabat el tacticisme, s'ha acabat la supeditació de la política catalana als problemes de la governabilitat espanyola: els dos temes estan relacionats. Si Catalunya no va bé Espanya^anirà malament. I si Catalunya pot encolomar a Madrid tots els mals que li arriben Catalunya anirà malament per força, perquè li mancarà motivació per a superar-se, li mancarà auto-exigència - com ja ha passat en diverses etapes de la nostra història. 10 �Aquest nou plantejament de les relacions Catalunya/Espanya requereix temps, constància i acords. Però requereix sobretot una Catalunya autoexigent amb si mateixa, en les seves relacions socials, culturals i polítiques. Perquè l'autogovern que volem no és una finalitat en si mateix. Només es justifica perquè ha de ser una eina al servei de les aspiracions i les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes.d'aquest país. En això vaig totalment d'acord amb el M.H.President del Parlament i li reitero la meva disponibilitat per a col·laborar en la recerca de la Catalunya sense exclusions, culturalment robusta i políticament dialogant que uns i altres hem imaginat possible. Hem de completar l'Estatut per tal d'aconseguir-ho. Aviat, crec, i espero, Euskadi no serà ja una excusa per a que no es pugui parlar de tot això. Els moments alhora dramàtics i expectants en que celebrem l'esperançador vintè aniversari del nostre Estatut ens mouen a pensar amb prudència però també amb gran convicció que estem a prop d'encetar la millor vintena de la nostra història contemporània. H �Que el Parlament de Catalunya, M.HH. Senyors, que vostès han conduït tan dignament fins aquí, se'n faci valedor. I que sàpiga estar a l'alçada de les renovades responsabilitats que li escauen. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall a l'acte commemoratiu de 20 anys d'Estatut de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-12-09 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Commemoracions Parlament de Catalunya Description An account of the resource Còpia del discurs de Maragall a l'acte celebrat al Parlament. Conté subratllats manuscrits de Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 293 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2769/20000118_TerritorioDevolucion_TheEconomist_PM.pdf c43720323c8cf870d2c4ea5279ccbf48 PDF Text Text POR UN FEDERALISMO DEL SIGLO XXI Transformaciones territoriales y gobernabilidad en Europa 0. 'Introducción Buenos dias. Permítanme empezar mi intervención agradeciendo a los organizadores la amable invitación para participar en este encuentro sobre el proceso de integración europea. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. A nadie escapa, sin embargo, que, junto a estas oportunidades, el proceso de integración europea plantea también importantes retos. Y entre estos retos se encuentra, en lugar preeminente, la cuestión de la gobernabilidad: es decir, el modo como cada uno de los pueblos de Europa sabrá resolver el tránsito desde los viejos Estados hacia la nueva Europa. En mi opinión, esta nueva Europa debe ser, a un tiempo, cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y de hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Para construir esta Europa unida y plural hace falta un impulso federal. Porque el federalismo es justamente esto: unidad y libertad. Y es precisamente de este tema del que quiero hablarles hoy: de la forma como las transformaciones que hoy conoce Europa suponen importantes retos para la gobernabilidad, y como estos retos pueden encontrar solución en los planteamientos federales. Para hacerlo me ayudaré con unas transparencias y dividiré mi intervención en cuatro breves apartados: .En los dos primeros analizaremos los principales vectores de cambio que estan transformando hoy la economia, la sociedad y el territorio europeo: en primer lugar por lo que se refiere a la internacionalización y en el segundo en lo que atañe a los cambios internos en ciudades y regiones. .En el tercer apartado detallaremos los retos que estas transformaciones plantean para las políticas regionales y urbanas. .Finalmente, en el último apartado explicaremos como para hacer frente a estos retos desde el punto de vista de la gobernabilidad es necesario un nuevo pacto federal europeo que permita una devolución generalizada de poderes a los gobiernos locales. 1 �1. La integración europea: el nuevo papel de ciudades y regiones [TRANSPARENCIA 1] 1.1. Decíamos que la economía, la sociedad y el territorio europeo se encuentrans hoy en un acelerado proceso de cambio. Uno de los principales motores de este cambio es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales en el espacio continental. En efecto: los impedimentos que a lo largo de siglos han dificultado el movimiento de personas, mercancías, capital e información sobre el espacio continental tienden a reducirse. 1.2. Las razones de esta tendencia son dobles: -Por una parte, la unificación del mercado y la caidá de los regímenes llamados de socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. -Por otra, el desarrollo de las redes de transporte (liberalización del tráfico aéreo, TGV,...) y los avances en materia de telecomunicaciones han resultado en una notabilísima reducción y unificación de los costes de transporte en el espacio europeo. 1.3. Esto ha conllevado un cierto colapso del espacio continental. En efecto, la distancia física real tiene una importancia siempre menor y aquello que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. El viejo aforismo de Marx viene en seguida a la memoria: en nuestra sociedad, en la sociedad europea de hoy, el tiempo tiende a aniquilar el espacio. 1.4. El abatimiento de las barreras espaciales ha tenido como consecuencia, como no podía ser de otra forma, una mucho más alta capacidad de movilidad de los factores: mayor volatilidad del capital, configuración de canales de comercialización y distribución integrados y selectivos, mayor movilidad de la fuerza de trabajo, 1.5. En este contexto, extremadamente competitivo, la importancia de la ventaja comparativa que puede derivarse de la localización de las actividades aumenta. Así, diferencias -en coste y calificación de la fuerza de trabajo, en presión fiscal, en calidad de vida, en economías externas- que antes podían parecer irrelevantes ven aumentar extraordinariamente su importancia. Y así se llega a una bonita paradoja: el abatimiento de las barreras espaciales aumenta -y no reduce- la importancia de los factores territoriales. 1.6. Esta paradoja se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios sobre el que tanto se ha escrito en los últimos tiempos. Una competencia destinada atraer factores y actividades positivas y para evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial), como la necesidad de promover el territorio (a través de lo que ha venido a llamarse marketing urbano y regional). 2 �2. Las dinámicas territoriales: Europa una red de ciudades [TRANSPARENCIA 2] 2.1. El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto acompañado de forma en modo alguno casual- por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en las mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. 2.2. En efecto, los cambios en el modelo productivo (segmentación de procesos, reducción del tamaños medio de las empresas), por un lado, y la mejora de las infraestructuras y de la renta media, por otro, han provocado una profundización de los procesos de metropolitanizacion en las principales ciudades. Procesos que, si bien se habían iniciado en periodos anteriores, toman ahora una intensidad y una dirección nuevas. 2.3. La metropolitanizacion de las principales ciudades europeas se expresa hoy de dos formas: -En primer lugar a través de una expansión notabilísima de las áreas urbanas, de forma que cada vez es mayor el territorio que podemos considerar integrado en cada una de ellas. Esta expansión hace que cada vez más a menudo -en el Randstat, en Madrid, en el Rhur, en el Sudeste inglés, en la Ilede-France- el espacio metropolitano tienda a coincidir con lo que solia considerarse como ámbito regional. -En segundo lugar, esta expansión ha ido acompañada por una difusión cada vez mayor de población y actividades sobre el conjunto de cada territorio metropolitano. Así, las áreas centrales tienden a perder peso relativo, y, en muchos casos, población y actividad en términos absolutos. 2.4. Las ciudades tienden pues a expandirse sobre los respetivos ámbitos regionales y a configurarse cada vez más como una red. Una red tejida por el movimiento de las personas, las mercancías, la información. Ahora bien, como cada actividad lleva aparejada su propia red la ciudad no es sólo una red, sino una red de redes. Y como cada red varia según el dia de la semana o la semana del año, estas redes son de geometría variable. Esto es: la ciudad europea de hoy, la ciudad-región, se define cada vez más como una red, como una red de redes, como una red de redes de geometría variable. 3 �3. Los nuevos retos para las políticas urbanas y regionales [TRANSPARENCIAS 3 y 4] 3.0. De la conjunción de las dinámicas de i n t e r n a c i o n a l i z a c i ó n y metropolitanización emergen notables oportunidades, pero también retos formidables. Trataremos de mostrar como estos retos se encuentran asociados a seis grandes vectores de transformación: internacionalización, competittividad, sostenibilidad, funcionalidad, solidaridad y gobernabilidad. 3.1. La internacionalización de las economías locales, a la que nos hemos referido, plantea retos enormes por lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho (Van den Berg) que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo, marítimo, ferroviario y viario resulta hoy crucia para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada ciudad y cada territorio de asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas convivan y construyan nuevas identidades locales. 3.2. Directamente vinculado al vector de la internacionalización, potenciar competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar apertura; resolver el dilema especialización/diversificación; y fomentar existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestruturas, de formación de la fuerza de trabajo y de la inversión en investigación y desarrollo). la la la la 3.3. La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestrucutras, a problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible, el consumo exacerbado de energía o la generación de residuos. 3.4. Es necesario asimismo asegurar la funcionalidad de los territorios. Funcionalidad que, en muchas ciudades y regiones, se encuentra hoy en peligro por la difusión de la urbanización sobre el territorio, por la especialización creciente de los distintos espacios y por el uso cada vez más mayoritario del transporte privado. 3.5. Junto a competitividad, sostenibilidad y funcionalidad, hay que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desiguladades asociadadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. 3.6. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de gobernabilidad, que es, como trataremos de exponer a continuación, donde reside en buena parte de las claves para resolver todos los anteriores. 4 �4. Las claves de la gobernabilidad: devolución federal de poderes y pacto [TRANSPARENCIAS] 4.1. Para aprovechar las oportunidades y hacer frente a los problemas que se han detallado, la regiones y las ciudades de Europa, cada comunidad territorial, ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Sólo así, en una Europa cada vez más unida, podrán aprovecharse todos los recursos y reducirse los recelos y desconfianzas mutuas. 4.2. Para ello cada territorio precisa de capacidad de decisión y de recursos; en una palabra, de gobiernos locales eficaces y representativos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Así, si antes veíamos como la reducción de barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, ahora debemos constatar que este aumento de importancia del lugar no ha ido acompañado en la mayoría de los casos por el consiguiente fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. 4.3. Esta situación comporta graves dificultades a la hora de elaborar democráticamente y aplicar con éxito los proyectos colectivos necesarios de los que cada región y cada ciudad precisa para integrarse con éxito en la nueva Europa. Dificultades relativas a la financiación propia y a la solidaridad hacia otros territorios y regiones; al planeamiento del territorio y a la gestión de las redes; a la eficiencia y el ahorro administrativo; y, sobretodo, a la transparencia y la legitimidad democráticas. 4.4. Ante estas contradicciones hay que afirmar, de manera clara, lo que en cierta medida esta ya contenido en los tratados europeos que hemos firmado: el proceso de construcción de Europa solo será tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. Para ello es necesario aplicar de manera escrupulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las localidades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los Estados, que lo que puedan hacer los Estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. 4.5. La aplicación consecuentemente de este principio (y su corolario: que la residualidad en la distribución de competencia juegue siempre a favor del nivel inferior) hay que emprender hoy en Europa un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes locales. Un proceso que no ha de significar en modo alguno el debilitamiento de la Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades locales -de las regiones y de las ciudades- ha de ser la base de un nuevo federalismo europeo. Así, de la misma forma como en España las autonomías nacionales y regionales redundarán a la postre -estamos convencidos de ello- en una relación más confiada y fraterna entre los pueblos que la integran, el fortalecimiento de las autonomías locales y regionales será, en el siglo que ahora empieza, el cimiento de la Unión Europea. 5 �n ^ tw„,......\ ^, Territorio y devolución. Nuevas oportunidades económicas Buenos días, permítanme empezar mi intervención agradeciendo a The Economist su amable invitación para participar en estas interesantes jornadas. Les hablaré de Europa, de España y de Catalunya desde una perspectiva común: el nuevo papel de los territorios y la devolución de poderes. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. A nadie escapa, sin embargo, que junto a estas oportunidades, el proceso de integración europea plantea también importantes retos. Y entre estos retos se encuentra, en lugar preeminente, la cuestión de la gobernabilidad: es �decir, el modo como cada uno de los pueblos de Europa sabrá resolver el tránsito desde los viejos estados hasta la nueva Europa. En mi opinión, esta nueva Europa debe ser cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Para construir esta Europa unida y plural hace falta un impulso federal. Porque el federalismo es justamente esto: unión y libertad. �El nuevo papel de los territorios Decíamos que la economía, la sociedad y el territorio se encuentran hoy en un acelerado proceso de cambio. Uno de los principales motores de este cambio es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de transporte y los avances en materia de telecomunicaciones. Esto ha conllevado que la distancia física real tenga una importancia siempre menor y aquello que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. �El abatimiento de las barreras espaciales ha tenido como consecuencia una mucho más alta capacidad de movilidad de los factores: mayor volatilidad del capital, configuración de canales de comercialización y distribución integrados y selectivos y mayor movilidad de fuerza de trabajo. En este contexto, extremadamente competitivo, la importancia de la ventaja comparativa que puede derivarse de la localización de las actividades aumenta. Así, diferencias - en coste y calificación de fuerza de trabajo, en presión fiscal, en calidad de vida, en economías externas- que antes podían parecer irrelevantes, ven aumentar extraordinariamente su importancia. Y así se llega a una bonita paradoja: el abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce - la importancia de los factores territoriales. �Esta paradoja se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y para evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el marketing urbano y regional). Las dinámicas territoriales El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto acompañado - de forma en modo alguno casual - por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. �En efecto, los cambios en el modelo productivo (segmentación de procesos, reducción de tamaños medios de las empresas), por un lado, y la mejora de las infraestructuras y de la renta media, por otro, han provocado una profundización de los procesos de metropolitanización en las principales ciudades. Procesos que, si bien se habían iniciado en periodos anteriores, toman ahora una intensidad y una dirección nuevas. La metropolitanización de las grandes ciudades europeas se expresa hoy de dos formas: - En primer lugar a través de una expansión notabilísima de las áreas urbanas, de forma que cada vez es mayor el territorio que podemos considerar integrado en cada una de ellas. Esta expansión hace que cada vez más a menudo - en Madrid, en el Randstat, en el Rhur, en el Sudeste �inglés.... El espacio metropolitano tienda a coincidir con lo que solía considerarse como ámbito regional. - En segundo lugar, esta expansión ha ido acompañada por una difusión cada vez mayor de población y actividades sobre el conjunto de cada territorio metropolitano. Así, las áreas centrales tienden a perder peso relativo, y, en muchos casos, población y actividad en términos absolutos. Las ciudades tienden pues a expandirse sobre los respectivos ámbitos regionales y a configurarse cada vez más como una red. Una red tejida por el movimiento de las personas, las mercancías, la información. La ciudad europea de hoy, la ciudadregión, se define cada vez más como una red, como una red de redes. �Los nuevos retos para las políticas locales y regionales De la conjunción de las dinámicas de internacionalización y metropolitanización emergen notables oportunidades, pero también retos formidables. Estos retos se encuentran asociados a seis grandes vectores de transformación: internacionalización, competitividad, sostenibilidad, funcionalidad, solidaridad y gobernabilidad. La internacionalización de las economías locales plantea retos enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y viario resulta hoy �crucial para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y construyan nuevas entidades locales. Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la especialización/diversifícación y fomentar la existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestructuras, de la formación de fuerza de trabajo y de la inversión en investigación y desarrollo). La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestructuras, a �problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible o la generación de residuos. Es necesario asimismo asegurar la funcionalidad de los territorios. Funcionalidad que en muchas ciudades y regiones se encuentra en peligro por la difusión de la urbanización sobre el territorio, por la especialización creciente de los distintos espacios y por el uso cada vez más mayoritario del transporte privado. Junto a competitividad, sostenibilidad y funcionalidad hay que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la gobernabilidad, que es, como expondré a �continuación donde residen buena parte de las claves para resolver los anteriores. Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto federal Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Así, en una Europa cada vez más unida podrán aprovecharse todos los recursos y reducirse los recelos y desconfianzas mutuos. Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, pero este �aumento de la importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. �La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes regionales y locales. El proceso británico de devolución de recursos y competencias en Escocia, Gales e Irlanda del Norte y la revisión de la Constitución italiana en una dirección federalista son claros ejemplos del camino de la devolución en Europa. En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante de carácter local), al 50/25/25 por ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido espectacular, motivado por el propio proceso de creación y consolidación del Estado de las Autonomías. Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el cual los �poderes locales asuman un grado de competencias similar al de otros países europeos. El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de federalismo fiscal para España es el de llegar en el año 2005 a una distribución del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los ayuntamientos. Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a los que me he referido antes no se hubieran producido sin el precedente español. Pero ahora nos están pasando delante. Es conveniente que España reaccione con una nueva �fase de devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado. Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente buenos gerentes, per sí que han de ser buenos garantes, una buena garantía, más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y de los individuos frente los viejos y los nuevos poderes fácticos y frente la innata tendencia de los mercados y los grupos sociales al monopolio y a la dominación. Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades locales - de las regiones y de los poderes locales - ha de ser la base de un nuevo federalismo europeo. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Territorio y devolución. Nuevas oportunidades económicas Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-01-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Europa Subsidiarietat Territoris Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource Conferència de Maragall a les jornades organitzades per The Economist a Madrid, POR UN FEDERALISMO DEL SIGLO XXI: Transformaciones territoriales y gobernabilidad en Europa. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2770/20000126_100diesOposicio_Col_legiPeriodistes_PM.pdf 6cdd9e18836460d64b186c1410297b93 PDF Text Text SUMARI 1 . - Introducció: Cent dies que han començat a canviar la política catalana 2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans públics de comunicació): Mai més res no tornarà a ser igual 3.- La fiscalització i el control del Govern: De la denúncia a la proposta 3 . 1 . - El pressupost de l'any 2 0 0 0 : Del retard injustificable a l'alternativa constructiva 3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la Conferència Nacional 3.3.- La sanitat: De l'assistència primària a la reforma del sistema 3.4.- El transport públic: De la congestió a l'eficiència 4.- La construcció de l'alternativa de govern: La regionalització com a exemple 5.- Les noves dinàmiques polítiques: Del balanç a les perspectives �1.- Introducció: Cent dies que han començat a caniar la política catalana Gràcies degà, gràcies a tots per ser aquí. Han passat 100 dies des de les eleccions autonòmiques. Ens ha semblat que és un bon moment per fer un primer balanç de la feina endegada des del Parlament pel grup SocialistesCiutadans pel Canvi, de com aquesta feina ha influit en la dinàmica política catalana i també les perspectives que se'ns obren en els propers mesos de legislatura. Cent dies... una mica més de tres mesos, però mirat amb perspectiva, a mi em fa la impressió que fa més temps. Suposo que tinc aquesta impressió perquè ha estat un període molt intens i, deixeu-m'ho dir, fructífer. Fructífer en iniciatives que han marcat l'agenda política, i sobretot, en l'activitat del i �Parlament, que ha començat a comptar més, a tenir una influència més àmplia i a ser el termòmetre de l'actualitat. La setmana passada vaig demanar als diputats del nostre grup - el Grup dels 50, com a mi m'agrada anomenar- que valoressin l'activitat d'aquests cent dies. Hi va haver una coincidència unànim: "Podem dir que, en certa mesura, hem començat a governar des de l'oposició, des de la nostra alternativa". Com s'explica això que hem començat a governar des de l'alternativa? Tot i que aquest era un dels nostres principals objectius després d'obtenir els resultats que vam obtenir, en ser la força política més votada, per a mi - ho confesso - ha estat una descoberta que es pugui influir tant o més des del Parlament com des del Govern. 2 �Les rutines pròpies de la governació poden impedir tirar endavant temes, però si el govern mostra una manca real d'iniciativa - que en alguns aspectes pot arribar fins i tot a la paràlisi, com en l'assumpte del Pressupost del 2000 amb tot el que comporta de falta de presa de decisió en diferents àmbits - aleshores aquest govern no governa. I qui agafa la bandera de les propostes, les iniciatives, i també les responsabilitats, és l'oposició. Buscant acords i promovent el consens, tal com vam dir que faríem. 2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans públics de comunicació): Mai més res no tornarà a ser igual La composició parlamentària sorgida arran de les eleccions autonòmiques ha propiciat una situació 3 �diferent i ha obert una etapa en la qual ja mai més tornarà a ser res igual. S'ha acabat el funcionar per inèrcies. Perquè contra les inèrcies del govern hi ha un grup potent de 50 diputats que empeny i porta la iniciativa cap a una nova forma de governar i de fer política a Catalunya. r Es per això que el dia del debat d'investidura vaig dir a l'hemicicle que allò que havia passat en el Parlament els darrers anys no es tornaria a repetir. En aquesta línia, hem començat a treballar per dotar al Parlament de més condicions logístiques per acomplir la seva funció, que vol dir dotar-lo de més condicions polítiques per a fer-lo més àgil i més actiu. I deixeu-me dir que Déu ni do el que s'ha avançat. El Parlament ha estat durant aquest temps el punt de referència davant l'enrocament del govern per 4 �mantenir una situació de refredament polític que ara ja s'ha mostrat totalment inadecuada perquè el país, els ciutadans, caminen cap a una altra direcció. Haig de constatar que al president de la Generalitat l'hem vist molt poc pel Parlament, justet només quan havia de votar i quan havia de contestar les preguntes de control ( en una sessió de mal record pel menyspreu i desqualificacions personals expressat en les seves intervencions). Tanmateix, val a dir que un dels aventatges de la situació present és tenir ocasió d'escriure allò que altrament hauria pogut ser el capítol perdut en la novel·la del canvi. Si s'hagués produit una transició sobtada en les eleccions d'octubre, potser ens hauria faltat l'ocasió per escriure aquest capítol necessari en la vida política. El capítol en el que els nous protagonistes s'enfronten als antics, els diuen tot el que els han de dir i maleeixen l'hora en què aquests van començar a manar. Si se'ls fa fora sense aquest 5 �capítol, el lector (en aquest cas el ciutadà) té la sensació d'assistir a una injustícia, a un final prematur. Deia que el Parlament ha estat punt de referència com impulsor d'un canvi en les regles del joc polític a Catalunya. I en aquest camp estem preparant iniciatives en relació al sistema d'incompatibilitats dels alts càrrecs de l'administració catalana i a la representació plural en els consells d'administració de les empreses públiques de la Generalitat. Però la millor mostra fins ara d'aquesta voluntat de canvi ha estat el debat sobre el model de mitjans públics audiovisuals a l'inici de la legislatura. Arran d'aquest debat es va crear una situació interessant en el sentit que la discussió va traspassar les parets del Parlament. No només en parlaven els polítics: el debat estava també al carrer promogut pels propis professionals. Aquesta és una dinàmica de 6 �funcionament que ha de reixir, el Parlament ha de discutir en temps real per fer-lo més proper a la societat i tornar-li la dignitat d'autèntica cambra de representació, de legislació i d'impulsió i control de l'acció de govern. El tema dels mitjans públics encara està obert; hi estem treballant i va per bon camí, però ara ja no hi ha marxa enrere. Vam fer un esforç des dels grups de l'oposició - i des del govern, val a dir-ho- per consensuar mesures que semblaven impossibles i es va marcar un punt d'inflexió que va permetre començar a configurar unes noves regles del joc entre govern, societat i mitjans públics. Però si el dia 15 de febrer no tenim nou director general de la CCRTV i entrem en temps electoral amb el vaixell de les emissores públiques sense direcció - amb previsiblement cinc mesos (de novembre a abril) sense que l'empresa pública més 7 �important, o més influent, de Catalunya tingui autèntics responsables nomenats pel president de la Generalitat d'acord amb el Consell d'Administració que reflectirà les opinions del Parlament - si això passa, el pes de la vergonya caurà sobre un govern que haurà demostrat ineptitut, frivolitat i prepotència tot alhora. El conseller de la Presidència no podrà haver inventat pitjor manera d'acomiadar-se del govern i de Catalunya. 3.- La fiscalització i el control del govern: De la denúncia a la proposta Deia que la nova situació política ens ha permès plantejar amb profunditat en aquests cent dies el canvi de les regles del joc. Però al mateix temps ens ha fet possible exercir la labor d'oposició, en el sentit clàssic de control i fiscalització de l'acció del govern, amb molta més efectivitat que mai. 8 �El nostre grup ha presentat en aquests tres mesos 697 iniciatives parlamentàries entre proposicions de llei, proposicions no de llei, interpel·lacions, preguntes i d'altres. Explicar amb detall aquestes iniciatives seria molt interessant però segurament massa llarg per a fer-ho avui. Deixeu-me doncs que em centri en quatre camps que tenen particular incidència en la vida quotidiana dels ciutadans: el pressupost, l'educació, la sanitat i el transport públic. ~— ^Vk^p^d^Z ; hesso^i L· u^L· ^M^k ¿¿Ce** 3.1.- El pressupost de l'any 2000:Del retard injustificable a l'alternativa constructiva Com afecta que encara no s'hagi presentat el pressupost a discussió al Parlament i la nostra alternativa pressupostària? 9 �Catalunya no té encara pressupost per aquest any i no el tindrem aprovat, anant bé, fins el mes de maig. El desembre vam fer una oferta d'acord per consensuar alguns aspectes bàsics, però el govern ha preferit supeditar la discussió al Parlament i la seva aprovació als resultats de les eleccions generals. Això és greu perquè, a més de menysprear la sobirania del Parlament de Catalunya, té uns efectes molt negatius sobre l'hisenda de la Generalitat. Les característiques de proposta d'acord que vam adreçar al govern i a tots els grups de la Cambra eren les següents: - No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos era el mateix del PIB nominal ( 5, 5 % ). 10 �- Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superes el previst per la inflació ( 2 % ) - Incrementar les inversions ( 40 % ) - Resoldre els greus problemes financers de la Sanitat i la CCRTV Les últimes dades de la execució del pressupost de la Generalitat, corresponents al tercer trimestre de 1999 - que hem conegut fa pocs dies - ens confirmen l'existència de greus desequilibris als que cal trobar solució ràpidament. L'ajornament de les mesures tan sols farà que les dificultats siguin cada cop mes elevades: li �^(¿fo^Â&vÇoioUiJ ^ JX£/u¿&W wu¿*e*k) - Les despeses corrents, excloses les financeres, s'han incrementat mes del 8 % en relació al mateix període de l'any passat. - El " forat" del Servei Català de la Salut es cada cop mes gran. A l'any 1999 s'han comptabilitzat 155.000 milions de despeses procedents de l'any anterior. La desviació és un 27 % mes elevada que la de l'any passat. - A finals de setembre el Servei Català de la Salut ja havia gastat el 99,7 % de tot el capítol 2 de bens i serveis. Cap de les despeses del darrer trimestre es podrà comptabilitzar. En els darrers mesos s'ha constatat un agreujament de l'evolució relativa del creixement dels preus a Catalunya. 12 �JU^OAT^O^ ^ ; -' <^/^W EVOLUCIÓ DE LA INFLACIÓ INTERANUAL Espanya 1996 1997 1999 3.21% 2.01% 1.41% 2.92% 1996-99 9.89% 1998 Catalunya 3.66% 2.11% 1.76% 3.46% Diferencial 0.45% 0.09% 0.36% 0.54% 11.43% 1.55% Com veiem, el diferencial de la inflació entre Catalunya i Espanya de l'any 1999 es el més elevat dels últims quatre anys. En total en aquest període hem acumulat un diferencial de mes del 1,5 %. Aquest diferencial és equivalent a la inflació anual de la zona Euro. Així, es podria dir que la nostra competitivitat s'ha retardat un any en relació a la resta d'Espanya. I això és especialment greu perquè Espanya, en el seu conjunt, s'ha retardat uns dos anys en relació al països de la Unió Europea que són els nostres principals competidors. 13 �Els experts estan d'acord en què el diferencial d'inflació és degut bàsicament a dos factors: i) a Catalunya pesen més els sectors de serveis, que són els que tenen més inflació; especifícament els de serveis mèdics i lleure i cultura. ii) la inflació en aquests sectors és més elevada a Catalunya que a la resta d'Espanya, Al mes d'agost, la major inflació d'aliments, begudes i tabac a Catalunya explica per si sola dos terços del diferencial amb el conjunt d'Espanya. -^ T/^AjrpMfeAíti ñ S ! Davant cTaquesta situació, el govern Generalitat hauria hagut de la d'actuar en una doble direcció: a) Directament, en els camps en que té una responsabilitat immediata: - Preus de les escoles concertades - Preus dels llibres en l'ensenyament obligatori 14 �- Preus de la sanitat concertada - Política compres en farmàcia - Reducció o eliminació de peatges b) Indirectament, tot exercint pressió prop del govern central, en altres temes: - Liberalització tarifes telefòniques - Liberalització mercat farmacèutic - Carburants ______^^ Això no s'ha fet prou, ni prou bé i els efectes d'aquesta mancança es poden comprovar en la pèrdua de competitivitat de l'economia catalana. Així ens ho mostren les dades de l'evolució del comerç exterior de Catalunya en els darrers mesos. I així ho exemplifiquen les notícies que cada dia podem llegir en la premsa econòmica. La qual, sigui dit de passada, ens ha informat aquests dies d'allò que n'hi podríem dir "la mala setmana catalana": la desaparició de la marca Banca Catalana, la 15 �preeminència de Repsol sobre l'antiga Catalana de Gas i la recança que suscita el prodigiós l'augment de la cotització borsària de Terra, que la Generalitat es va deixar perdre per un plat de llenties i per raons que no responien de cap manera a criteris econòmics. 3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la Conferència Nacional Un altre camp en el que la nostra acció parlamentària ha estat contundent és el de l'educació: un tema que m'apassiona i em preocupa extraordinàriament. Durant la campanya vàrem explicar que aquesta havia de ser no un prioritat, sino la primera prioritat de Catalunya. I no ho afirmàvem per casualitat, sino perquè el país ens ho diu, ens ho reclama. 16 �Mireu, en el camp de l'educació a Catalunya partim d'una herència magnífica -la del període de la República i del moviment de renovació pedagògica dels anys de la transició- i hem fet avenços molt importants. Mai, com ara, havíem tingut unes generacions joves tan ben formades. Però l'escola té problemes. La unificació de l'educació secundària - ben intencionada i positiva, però aplicada amb poca traça administrativa i pocs recursos- ha abocat a l'ensenyament un conjunt de problemes socials que l'escola té moltes dificultats per resoldre. A més, l'escola pública, que hauria hagut de ser el motor i l'exemple de l'avenç educatiu, ha patit d'una desatenció reiterada per part del govern de la Generalitat. Un govern que, com en d'altres camps, ha prioritzat els acords i els concerts amb el sector privat. I així en l'escola pública tendeixen a 17 �concentrar-se aquells sectors de l'alumnat amb més necessitats i problemes. Problemes que -malgrat els esforços dels mestres, els pares i molts ajuntamentssón molt difícils de resoldre en les condicions actuals. Tot això és molt preocupant. En primer lloc, perquè del funcionament del sistema educatiu en depèn la nostra capacitat de donar resposta als requeriments del mercat de treball. Requeriments de formació tecnològica, de capacitat d'adaptació, de capacitat d'innovació. Ahir mateix, em reunia a Reus i a Tarragona amb ensenyants i empresaris, i en el que em deien constatava com és d'important escoltar a uns i altres per tal d'assegurar als nostres joves una bona transició de l'ensenyament al treball. Però la situació actual de l'escola no només planteja problemes de manca d'adaptació als requeriments del treballa, sinó que també posa en qüestió el paper 18 �de l'escola com a instrument d'integració i cohesió social. Es per tot això que no podem esperar quatre anys. Ni un. Nosaltres hem començat a actuar i a prendre iniciatives per tal que les coses comencin a canviar des d'ara mateix. Així, per exemple, hem presentat dues proposicions al Parlament de Catalunya per tal que la matrícula per al curs 2000-20001 de tots els centres educatius sostinguts amb fons públics - els pròpiament públics i els concertats - es faci sobre noves bases. Unes bases que assegurin l'equitat i la transparència i evitin la concentració en determinats centres de l'alumnat amb risc de marginació. Però al costat d'aquestes mesures que podríem anomenar d'urgència, hem plantejat també la necessitat d'una reflexió en profunditat. Així estem impulsant per als propers mesos la realització d'una Conferència Nacional d'Educació, en la que esperem 19 �que hi participi els mestres, els pares, els empresaris, els sindicats, els ajuntaments i, naturalment, el govern de la Generalitat. 3.3.-La sanitat: De l'assistència primària a la reforma del sistema Al costat de l'ensenyament, la sanitat és un altre qüestió que condiciona molt estretament la vida quotidiana dels ciutadans. També aquí hem començat a actuar. I hem volgut fer-ho en relació a l'atenció primària, és a dir, l'atenció que hauria de ser la porta d'entrada al sistema sanitari. Es aquest un àmbit que ha estat particularment desatès per part del govern de la Generalitat. I els resultats estan a la vista: els ciutadans acudeixen directament als hospitals per l'entrada d'urgències i, en ocasions, com en aquests darrers dies, colapsen el 20 �servei, especialment a la ciutat de Barcelona i al seu entorn. La reacció del govern de la Generalitat ha estat blasmar els ciutadans. ¿Com volen que els ciutadans acudeixin l'assistència primària si a Barcelona, per exemple, encara més de la meitat de la població està atesa pel sistema antic d'ambulatoris massificats i ineficients? ¿Com volen que el ciutadà tingui confiança amb la primària si a Catalunya el temps mitjà de visita és només de dos minuts, la més baixa d'Espanya? És per això que com a primer pas cap a la millora del sistema sanitari a Catalunya, hem exigit al conseller Rius un pla raonable per acabar la reforma de l'assistència primària. I hem reclamat la dotació urgent de més mitjans per a la reforma dels centres d'assistència primària. Al costat d'això, he creat una comissió integrada pels millors experts sanitaris 21 �perquè ens ajudi a analitzar la problemàtica de les urgències i a plantejar alternatives viables. 3.4.- El transport públic: De la congestió a l'eficiència Un altre tema. A Catalunya en un de cada dos municipis almenys la meitat dels ciutadans que treballen s'han de desplaçar fora del seu municipi de residència. Aquesta realitat és fruit d'un creixement urbanístic que no ha tingut prou cura a mantenir integrada la residència amb el treball i el comerç. Com a resultat d'això s'ha produit un veritable esclat de les necessitats de mobilitat dels ciutadans. Esclat que, en no veure's acompanyat per les necessàries inversions en transport públic, ha comportat l'ús cada vegada més majoritari del vehicle privat. Les conseqüències les podem escoltar cada matí quan ens llevem i encenem la ràdio, a les set o a quarts de 22 �vuit, i sentim com en Bassas o en Cuní ja ens expliquen que els cotxes estan "aturats en els dos sentits de la marxa" Per fer front a aquesta situació, hem proposat al Parlament un pla de mesures urgents per la reactivació del transport col·lectiu a Catalunya. Un pla que entre altres resultats persegueix la potenciació i la integració dels serveis de metro, autobús i ferrocarril urbà i suburbà (amb els serveis ferroviaris de rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona, del Camp de Tarragona, Lleida i Girona), així com la millora de les infrastructures (tant les existents -tren Lleida-La Pobla de Segur,VicPuigcerdà i Mollet-Papiol - com les de nova creació: el tren d'alta velocitat). I al costat d'aquestes accions en matèria d'educació, de sanitat i de transport públic, en podriem esmentar moltes d'altres, en l'àmbit del benestar social, de la 23 �indústria i les noves tecnologies, de la cooperació, etc. Però no voldria abusar de la seva paciència. 4.- La construcció de l'alternativa de govern: La regionalització com a exemple. El que si voldria fer és posar un exemple del perquè l'experiència d'aquests cent dies ens permet d'afirmar que, en certa manera, estem ja començant a governar des de l'oposició. I per fer-ho m'agradaria explicar com estan avançant les nostres propostes per a la reforma de l'organització territorial de l'Administració a Catalunya. Es tracta, com saben, d'un àmbit en el qual l'acció dels successius governs de Convergència i Unió ha estat particularment desafortunada i ha creat un garbuix administratiu ineficient, centralista i poc transparent. Un garbuix que comporta disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de 24 �serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat, que substreu capacitat d'actuació als municipis i que facilita el desordre en matèria de planejament urbanístic. Es per això que en el nostre programa vàrem incloure la resolució d'aquesta qüestió com una de les prioritats principals. El que cal, diem, és aconseguir un gran acord entre totes les forces polítiques i tots els territoris de Catalunya per tal d'avançar simultàniament en tres direccions: enfortir el govern local, descentralitzar l'administració de la Generalitat i adaptar les províncies a l'ordenació territorial que resultarà de la reforma. Per portar endavant aquest programa hem proposat la creació de set regions. Set àmbits que es deriven de les característiques geogràfiques del territori català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat manifestada reiteradament pels seus ciutadans: 25 �l'àmbit metropolità de Barcelona, el Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre, la Catalunya Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les Terres de Ponent. Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de la Cambra immediatament després de la constitució del Parlament, en ocasió del debat d'investidura. I de llavors ençà ha estat una de les línies prioritàries de la nostra acció parlamentària. Paral·lelament, en correspondència amb la voluntat d'obrir el debat polític i d'apropar el Parlament a la societat, el nostre grup ha iniciat una sèrie de visites a cada una de les regions de Catalunya, amb l'objectiu de donar a conèixer la nostra proposta i d'escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les associacions i entitats locals. 26 �La primera d'aquestes visites es realitzà els dies 14 i 15 de desembre a l'Alt Pirineu català i fou una fita fins a cert punt històrica. Mai, d'ençà de la restauració de la democràcia, un grup tan nombrós de parlamentaris catalans s'havia desplaçat a aquelles terres per dialogar i per escoltar. La visita que inclogué sessions plenàries a la Seu d'Urgell i reunions específiques a Puigcerdà, Sort i Vielha permeté no només constatar l'excel·lent rebuda del projecte de regionalització, sino també avançar un programa de 10 propostes per millorar la qualitat de vida dels pirinencs. Cada una d'aquestes propostes s'ha convertit ja en una inicitaiva parlamentària que -esperem- donarà aviat els seus fruits. Per al proper mes de febrer preparem una visita amb un format similar a les terres de l'Ebre. Arran de la nostra actuació el tema de la regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i s'ha transformat en un veritable clamor en molts 27 �llocs del territori (i en aquest sentit podria mostrarvos articles molt reveladors apareguts en la premsa de l'Ebre o de la Catalunya Central, per exemple). Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt d'actuacions que el conseller de Governació i Relacions Institucionals, Josep Antoni Duran i Lleida, ha acabat acceptant la necessitat de revisar l'organització territorial de Catalunya. Es tracta d'un avenç important: per primera vegada el govern de la Generalitat accepta que el model establert i aplicat sense consens per Convergència i Unió fa 13 anys no es pot mantenir. I és positiu també que el govern accepti que per resoldre aquesta qüestió cal arribar a un acord entre totes les forces polítiques. 28 �Si, com esperem, aquests propòsits es concreten aviat en fets haurem fet un pas important endavant. I amb el tema de la regionalització -que, repeteixo, no és altre que el de la millora en la prestació dels serveis i l'enfortiment dels ajuntaments- haurem donat un excel·lent exemple de la forma com, des de l'oposició, anem construint l'alternativa política a Catalunya. 5.- Les noves dinàmiques polítiques: del balanç a les perspectives Acabo perquè m'estic allargant massa. He volgut explicar-los el que per a nosaltres està sent una experiència apassionant. Ens han volgut matar d'avorriment, han volgut que a Catalunya s'escoltés una sola veu. I més que exercir el govern, l'ocupen. Però nosaltres no ens resignem. No ens deixarem adormir. 29 �Deien: uEn Maragall no aguantarà gaire" i ara diuen: " Que pari, que va massa ràpid". No pararem. Nosaltres no tenim cap pressa, però la resolució dels problemes dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no admet demora. En aquest cent dies hem iniciat una nova etapa política que, com els he explicat, té repercussions parlamentàries clares i concretes. Però que va molt més enllà, em sembla, dels murs de la Cambra. La col·laboració entre el PSC i el moviment cívic Ciutadans pel Canvi, que tan bon inici va tenir en la campanya electoral, ha continuat de manera modèlica en el grup parlamentari. Amb això hem desmentit els qui ens pronosticaven tota mena de desastres i baralles. I, el que encara és més important, hem posat en peu un laboratori de noves 30 �formes de fer política. Un laboratori on la vella saba del partit socialista s'enriqueix amb les aportacions d'altres sectors socials i professionals. r Es una experiència que, ho estem veient aquests dies, atreu l'atenció de forces polítiques de tot Espanya. I que ha estat la llavor de molts dels esdeveniments que avui estem vivint. D'altra banda, som conscients que els cent primers dies de la nostra acció parlamentària no es corresponen amb els cent primers dies del nou govern. Especialment no són encara suficients per començar a jutjar l'acció dels nous consellers. Creiem que aquests mereixen un període de respecte que no s'ha exhaurit encara. Tanmateix, hi ha exemples d'iniciatives ja preses per alguns d'ells, tant dels nous com dels vells, que semblen anar en una direcció correcte. Això és 31 �particularment visible en els temes de la regionalització i de 1'audiovisual, camps en els que hem trobat una actitud raonablement receptiva. Però, com hem vist, hi ha altres temes en que les coses no han anat bé i no poden esperar: el pressupost, el colapse de les urgències, les prematriculacions escolars, la millora de les condicions de treball del parlament i l'estatut de l'oposició. Per això hem decidit no deixar passar el mes de gener sense donar fe de vida davant els mitjans de comunicació amb aquest primer balanç. Un balanç que vol iniciar un costum ja habitual en altres institucions. Deixeu-me, abans d'acabar, fer una referència a la manera com les eleccions generals incideixen en la marxa de les coses aquí a Catalunya. La vida 32 �política, com l'economia, és cada cop més un mercat d'expectatives tant o més que de realitats. El govern català sembla atenallat no solament per l'inici de la legislatura, sempre feixuc, sino també per la proximitat de les eleccions generals. Però això, que seria normal, ve agreujat per l'estratègia política del nostre govern, que ha basat tota esperança de millora en la coincidència d'una determinada configuració de les majories en el Congrés i en el Senat espanyols. No és aquí el lloc, per fer judicis - d'altra banda, prou coneguts pel que a nosaltres respecta- sobre la política espanyola i els seus efectes a Catalunya. El que volem, justament, és un canvi de la política catalana en el seu conjunt. No podem dependre exclusivament del que passi a Madrid. Això si que 33 �ha acabat sent una estratègica i tràgica cessió de sobirania. Estratègica perquè és consubstancial al plantejament nacionalista de descompromis real en la política estatal. I tràgica per dues raons: perquè ho fa dependre tot d'un Estat en el que no es creu i perquè no produeix resultats, excepte el de la desresponsabilització de la política catalana. Només si som capaços d'enaltir el nostre Parlament, vitalitzar la connexió entre política catalana i societat catalana, augmentar el prestigi interior de l'acció de govern a Catalunya i de les nostres institucions - que han de deixar de ser vistes com irresponsables per manca de poder i diners -. Només així, dic, esdevindrem un país políticament autònom en el sentit fort de la paraula. Un model contrastable i alguna cosa més que una curiosistat intrigant, un 34 �país simpàtic o antipàtic, segons els gustos, i un escenari de frustracions interiors. "II modelo catalano", com diuen a Itàlia, pot esdevenir un autèntic model de referència a Europa si ens ho proposem. Un model amb legislatiu, executiu i justícia propis i singulars. Amb una relació positiva amb els seus territoris i ciutats. I amb una connexió saludable, no com ara, entre política i mitjans de comunicació i entre política i diners.( En el benentès que els mèdia i el diners són els dos nou poders socials i polítics que han emergit amb força en la segona meitat del segle XX). Aleshores si que podrem optar a obtenir un paper capdavanter en un país, Espanya, que ha ampliat considerablement els seus mercats, per dir-ho així, polítics i econòmics. Altrament, no. 35 �Les claus per a aquest nou rol de la política catalana les tenim a la mà. No s'han d'inventar ni s'han d'anar a buscar a fora. Es diuen Parlament fort i govern responsable, territoris respectats, ciutats robustes, institucions de qualitat, mitjans públics neutrals i mitjans privats independents, empreses innovadores, sindicats imaginatius. Els tenim? En tenim, però hem de millorar-los. Serem capaços de fer-ho, i per tant els tindrem. És per això que treballem els diputats i diputades Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi. Moltes gràcies. 36 �}/> VAXVAA^ UA^& SÍ^NJ^' ¡M ^ ^Ki^jY : >[*+) WUM Oí^ t^^r ^ t ,* -? u ^ ^ -OJ± Vi] v * & * : * $ : i 4. 'fés^>^ K A u. y^rr � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 100 dies d'oposició al Parlament. Conferència al Col·legi de Periodistes. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-01-26 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Parlament de Catalunya Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Govern alternatiu Catalunya Model social Acció política Description An account of the resource Conferència de Pasqual Maragall repassant l'activitat parlamentaria del Grup Socialista-Ciutadans pel Canvi. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2771/20000206_PresentacioCandidaturesPSC_PM.pdf a9cd74831c272942128ee06032b50442 PDF Text Text -& ^ irrxk^ & ¡JJU^^ l 'ESPANYA PLURAL ES ENCARA POSSIBLE. SURT EL DARRER PER AACONSEGJLJIR-LA EN VTNT ANYS 9 DRETA-ESQUERRA: CANVI I CONTINUÏTAT, IL·LUSIÓ I ^ ^ ^ ^ ^ ^ RREALISME, COMPLEXITAT I SIMPLIFICACIÓ (PODEM * n > * ^ u v „ C[-[u^í MILLORAR O NO ENS FEM IL.LUSIONS) (canviar lôrdre) j¿¿**W^fer -<&L^- A 2 ¥ * " ^ /(Z+^AMJL^ ,jM * UA ^ ,v MODEL BARCELONA O L'EXEMPLE O L'EXPERIÈNCIA DE ELONA— SlA-à LA DRETA NO ES LO MILLOR PER ENCARAR EL FUTUR. L'ESQUERRA VA FER AMB EL CENTRE EL GRAN CANVI DEL 7879 LA CONSTITUCIÓ I L'ESTATUT. ARA PER ACOMPLIR AQUELL SOMNI HEM DE SEGUIR CANVIANT I AMB EL MATEIX PROTAGONISTA POLÍTIC: EL CENTRE-ESQUERRAIEL_CAXALANISME UNA ESPANYA SENSE ELS BASCOS NO AGRADARIA ALS CATALANS JUSTICIA LOCAL EDUCACIÓ EN MANS DEL POBLE, DELS PODERS PROPERS AAyvÔofK^ CORRESPONSABILITAT FISCAL: TIPUS LLIURE DINS D'UNS AM^W&Myif MARGES, LLIBERTAT DE CANVIAR LES PRIORITATS (SANITAT) ^ ¿Sj^JuÀf SERVEIS SOCIALS : GENT GRAN DONES, SALUT MENTAL [7 • ÍÁ * oc ^ [h> vA [of(U W\ ( O^o {m^m^£^ ^ ¿ 4 Ç^[ tM^M~ê ^t&*rnfàfc. �- El model d'esquerra oberta que Narcís Serra tan intel·ligentment va començar a portar a la pràctica a Barcelona, en el primer ajuntament democràtic i que encara dura amb Joan Clos. (En Narcís ja intuia que la política aniria per aquest camí). I ara, de la seva mà, com a candidat del PSC a les eleccions espanyoles, farà que Catalunya lideri aquest procés. - En Narcís, amb la victòria clara i rotunda que tindrà a Catalunya, farà avançar moltes de les nostres posicions...Cap a la Catalunya més dialogant, més oberta. La Catalunya que liderarà l'Espanya més plural. I la Catalunya de les noves oportunitats que tots junts no trigarem massa a governar. �MJ a ap c CCRTV A CAMINAL NO LI VAN ACCEPTAR LES CONDICIONS QUE VA POSAR: MANS LLIURES PER CANVIAR TOTALMENT LA DIRECCIÓ I ELIMINAR LES INTERFERÈNCIES VEUREM QUINES SON LES CONDICIONS QUE POSA MIQUEL PUIG JP MISSING. IMPRESSIONAT PER L'AFER KHOL GOVERN ELS 100 DIES ES COMPLIRAN DINTRE DE DUES SETMANES. ESPEREM QUE ELS CANVIS QUE CATALUNYA HA VOLGUT AMB EL SEU VOT ES COMENÇARAN A PRODUIR ESPECIALMENT EN EDUCACIÓ, SANITAT I TREBALL EN ECONOMIA NO PODÍEM COMENÇAR PITJOR. FA TRES SETMANES VAM TENIR LA PITJOR SETMANA CATALANA: be, gas natural, eix transversal, terra ACTE PRESENTACIÓ CANDIDATURES JA HO TORNE DARRERA ELECCIÓ FINS D'AQUI A TRES ANYS. DECISIVA PER A ENCARRILAR EL PRINCIPI DE SEGLE *^AQUT^J/im^NYS)DESINTERES DE CATAALUNYA PER "ESTAN Y A T D 'spanya O madrid per Catalunya NO NOVES GENERACIONS D'INMIGRANTS ESPANYOLS, SÍ EXTRACOMUNITARIS �04/02 00 VIE 13:27 FAX 0002 ACTE DE PRESENTACIÓ DE CANDIDATURES DIA 6 DE FEBRER, 12:00 HORES. TEATRE PRINCIPAL DE BARCELONA GUIÓ DE L'ACTE - MÚSICA DE CAMPANYA D'AMBIENT 12;Ò0H-PRESENTACIÓ \ l2;b2H.- INTERVENCIÓ JOAN CLOS f l - * ! \ U^A i w Vs J \ 12:D7h.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:D9H.- INTERVENCIÓ DE JOSEP BORRELL 12:j19h.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:21 H.-INTERVENCIÓ DE MARIA TERESA COSTA ( ^ ^ )' 1226H- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12Í8H.- INTERVENCIÓ DE LLUÍS MARIA DE PUIG ^ ^ 12&3H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT fe§^^ 12:35H- INTERVENCIÓ DE TERESA CUNILLERA [ r ^ U u ^ ^ ^ 12:¡40H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:^2H-INTERVENCIÓ DE XAVIER SABATÉ ( T 12:j47H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:J49H.- INTERVENCIÓ DE JORDI SOLÉ TURA ( l ° ^ luj+5 J 13:D9H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 13:|l1H.-INTERVENCIÓ D'ISIDRE MOLAS C ^ü W-u v ^ t b J 13:Í21H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT. 13:B3H.- INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL j 13:33.- INTERVENCIÓ DE NARCÍS SERRA. C ( ° uU •' �Ofe tXfV íiMi C u A ^- - •¿£ 6U4S C-tí O o^ ^ cA- * Amigues i amics, Ens tornem a trobar en una altra campanya. Ens tornem a trobar, amigues i amics, amb un pòsit fet. Un pòsit que ve de lluny, però que s'ha accelerat els últims mesos. Ho vull dir ben clar: Estem en un bon moment, un molt bon moment. Per una suma de raons: I Les coses han canviat a Catalunya.( Malgrat els hi pesi a alguns- que els hi pesa molt). Però és cert 06^ Uv^ U#M Úk C&^^iàJ & H ^ / A ' �que les coses han canviat i estan canviant cada dia que passa. No podem governar, encara Tot arribarà.... Dic que no podem governar des del govern, però en certa manera governem des de la nostra alternativa al Parlament. - S'ha encetat una nova etapa en la política catalana i des d'aquí, des de Catalunya, estem en condicions de construir una nova situació política amb efectes positius per a Catalunya i també per Espanya. - Junts, vam fer un pas de gegant en les autonòmiques. Ara, també junts, farem un altre salt endavant. Un altre salt endavant que consolidarà l'Espanya plural i diversa amb Catalunya com a líder. - Mireu, el PSC ha consolidat les seves posicions com a força de diàleg, d'entesa, d'obertura... Els �socialistes som capaços de generar al nostre voltant aliances diverses. - Per què som capaços d'això? - Doncs perquè el PSC, diguem-ho també ben clar, és l'únic partit que ha estat capaç de fer sacrificis per obrir-se, per buscar el diàleg amb altres forces de l'esquerra plural, per donar pas a ciutadans i ciutadanes - els Ciutadans pel Canvi -1 ha estat capaç i és capaç d'il.lusionar. - Perquè la política també és il·lusió. Sí, també ho és. O no il.lusiona a molta gent, a molts ciutadans i ciutadanes, l'entesa de l'esquerra plural catalana al Senat? - O no il.lusiona a molta gent, a tot Espanya, el pacte amb Izquierda Unida que de manera tan intel·ligent ha propiciat Joaquín Almúnia? �- Amigues i amics, estem anant molt enllà. I anirem més enllà. Amb el PSC com a capdavanter. Amb Catalunya com a capdavantera en el diàleg, en el pluralisme, en l'obertura i en l'il·lusió. - Perquè és això el que la societat vol. I el PSC està amb la societat, amb els ciutadans i ciutadanes. - El camí no és fàcil. Tots ho sabem. Però si volem fer aquest camí - que el volem fer - arribarem on volguem anar. Tenim l'energia, tenim la força, tenim l'esperit i tenim l'il·lusió. - I potser pensareu, sí, molta il·lusió, però - i els nostres adversaris? Mireu, els nostres adversaris estan tan aïllats, estan tan tancats, són tan presoners l'un de l'altre, que no val la pena esmentar-los gaire. �- Perquè això s'acaba. AIXÒ S'ACABA. - Al PP i a CiU se'ls acaba aquest joc constant que hem viscut els darrers anys. Aquest joc de "si tu em dones això, jo et dono això altre". - Aquesta gastada cançoneta de ser decisius a Madrid ja s'ha acabat. Ja no té cap efecte. Tothom sap que per l'únic que han estat decisius és per intercanviar cromos amb el PP. Amb tot el perjudici que ha comportat a Catalunya. Massa que ha servit l'escapatòria de Madrid per a no haver de fer-se responsables aquí de les coses que aquí no s'han fet bé. - Mai més no els deixarem utilitzar "Madrid" per a no haver de respondre de la seva ineficàcia a Catalunya. �- El PP no ha entès res de Catalunya ni de l'Espanya diversa. I CiU ha estat com un annex del PP. Que no ens vinguin parlant de més sobirania ni de més poder i més diners per a Catalunya, quan, com aquell qui diu, la sobirania se l'han venut per un plat de llenties i ja no se'ls creu ningú. - I què hem obtingut? Un grapat de bones paraules i un bon grapat de resentiments. - Catalunya anirà endavant amb l'Espanya plural i federal que governarà Joaquín Almúnia. Ell sí que entén l'Espanya diversa. El PSOE sí que entén l'Espanya diversa. Perquè el PSOE és federal i ser federalista vol dir ser d'esquerres. O ser d'esquerres vol dir ser federalista. L'esquerra plural, l'esquerra diversa, l'esquerra oberta, l'esquerra propera.... Recordem-ho: socialista ve de societat... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Acte de presentació de candidatures del PSC. Intervenció de Pasqual Maragall. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-06 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Espanya Candidatures Acció política Description An account of the resource Document amb la proposta d'intervenció, amb notes manuscrites de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Teatre Principal Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2772/20000218_RegionalitzacioCatalunya_Tortosa_PM.pdf 6838263b6ffad10a0db953acd6af4386 PDF Text Text LA REGIONALITZACIÓ DE CATALUNYA: UNA OPORTUNITAT PER A LES TERRES DE L'EBRE (Tortosa, 18 de febrer 2000) Bon dia. Em complau molt de ser aquí de nou, amb tots vosaltres. Durant la campanya electoral vaig anunciar, aquí mateix a Tortosa, que la primera regió de Catalunya que visitaria com a President seria l'Ebre. Com ja sabem, aquesta vinguda institucional, ha hagut de postposar-se una mica. Però això potser no és del tot dolent, ja que ens dona més temps per anar preparant els nostres projectes, per anar madurant les nostres propostes, per anar començant de mica en mica a governar a mesura que aquells que han tingut el poder durant més de vint anys se'n van anant també de mica en mica. �1 . La situació postelectoral i la nostra proposta: devolució i regionalització enfront a centralisme i desordre En efecte, després de les eleccions del 17 d'octubre la situació política catalana es caracteritza per la convivència entre, d'una banda, un govern amb una capacitat molt escassa d'iniciativa i reacció, i de l'altra, per un projecte polític -el de PSC-Ciutadans pel Canvi- que s'aferma cada dia més com a alternativa. La força d'aquest projecte és tanta que sovint permet anar més enllà de la simple acció d'oposició, entesa com a condicionament i fiscalització de l'acció del govern. Així, en aquests tres mesos primers de la legislatura, hem vist com en alguns camps podíem fins i tot anar forçant l'aplicació de parts del nostre programa des de l'oposició. És per això que en alguna ocasió hem afirmat que, en certa manera, estem 2 �començant l'oposició. a governar ja des de Un dels camps on aquests avenços han estat més clars és el de la reforma de l'organització territorial de l'administració pública a Catalunya. Es tracta, com sabem, d'un àmbit en el qual l'acció dels successius governs de Convergència i Unió ha estat particularment desafortunada i ha resultat en un garbuix administratiu ineficient, centralista i poc transparent. Un garbuix que comporta disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat, que pren capacitat d'actuació als municipis i que facilita el desordre en matèria de planejament urbanístic. Es per això que hem volgut fer d'aquesta qüestió una de les nostres principals prioritats: perquè volem que els ciutadans rebin els millors serveis possibles i perquè volem que cada territori disposi dels recursos que li calen. "i 3 �Per aconseguir-ho pensem d'avançar simultàniament direccions: que en hem tres 1. Enfortir el govern local, tot simplificantne l'estructura i augmentant-ne els recursos i les competències. 2. Descentralitzar i reordenar l'administració de la Generalitat. 3.Preveure l'adaptació de l'administració de l'Estat a l'ordenació resultant d'aquesta reforma. La peça clau per aconseguir aquests avenços és la creació d'uns àmbits regionals que siguin lloc de trobada entre totes les administracions: els governs locals, la Generalitat i l'Estat. Com n'hi hem de dir d'aquests àmbits? Hi ha qui proposa "regió". Hi ha qui proposa "vegueria". No ens discutirem pas per això. Vegueria -que com sabeu és un nom carregat de connotacions històriques- és com es van dir els àmbits regionals en el curt període que la divisió territorial republicana estigué vigent durant la nostra guerra civil. Per 4 �exemple, el senyor Josep Subirats i Piñana, que ens acompanya, va ser, en aquells anys, delegat de la Generalitat a la 5 a Vegueria, la de Tortosa. En fi, ja ho anirem decidint, tot això, però, torno a dir, no ens discutirem pas per qüestions de noms. Quins han de ser aquests àmbits regionals? Nosaltres hem proposat concretament la creació de set regions. Set àmbits que es deriven de les característiques geogràfiques del territori català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat manifestada reiteradament pels seus ciutadans: la regió metropolitana de Barcelona, el Camp de Tarragona, la Terres de l'Ebre, la Catalunya Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les Terres de Ponent. Ens diran potser que l'Ebre i el Pirineu no tenen l'entitat suficient per a ser una regió. Però hem de contestar que tenen una extensió territorial, unes especificitats i una personalitat pròpia més que suficient. D'altra banda, aquest 5 �matí en Joaquim Nadal i en Martí Carnicer, amb les seves xifres, ens han mostrat com, des del punt de vista dels recursos, la regionalització podria ser un incentiu pel desenvolupament d'aquestes terres. 2. Un primer avenç: el govern de la Generalitat reconeix la necessitat de reformar les LOT Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de la Cambra immediatament després de la constitució del Parlament de Catalunya, en ocasió del debat d'investidura, I de llavors ençà ha estat una de les línies d'acció prioritaries de la nostra activitat parlamentaria. Per una costat, hem constituit un grup de treball amb diputats dels nostre grup i representants de diverses institucions catalanes (la Federació de Municipis de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans,...), per anar 6 �avançant en l'elaboració de les nostres propostes. Les Terres de l'Ebre hi són representades pels diputats Josep Maria Simó i Antoni Sabaté. D'altra banda, hem començat un seguit de visites de tot el grup parlamentari a cada una des les set regions de Catalunya. L'objectiu d'aquestes visites es donar a conèixer la nostra proposta i escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les associacions locals al respecte. El mes de desembre vam ser al Pirineu, avui som aquí, a la primavera anirem a Girona i així successivament. D'altra banda, els nostres diputats han propiciat nombroses trobades sobre el tema a molts pobles i ciutats de Catalunya, com la que un grup molt significatiu d'alcaldes i regidors van celebrar aquí a Tortosa abans de Nadal amb els diputats Nel-lo, Simó i Sabaté. Arran de la nostra actuació el tema de la regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i s'ha trasformat en un 7 �veritable clamor territori català. en molts llocs del Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt d'actuacions que el Conseller de Governació i Relacions Institucionals, Sr. Josep Antoni Duran i Lleida ha acabat acceptant públicament la necessitat de revisar l'organització territorial de Catalunya. L'anunci del Conseller - i els contactes que se n'han seguit- pot considerar-se un avenç important. És la primera vegada, des de que es van sense consens les Lleis d'Organització Territorial de Catalunya, que el Govern de la Generalitat accepta la necessitat de revisar-les i reformar-les. El procediment proposat -una Comissió d'Experts que serà seguida d'una Ponència conjuntasembla també l'adequat. En tot cas vetllarem perquè els compromisos contrets i la voluntat de consens expressada es mantinguin. �3.Noves oportunitats per a les Terres de l'Ebre Tot això quins resultats concrets ha de tenir a les Terres de l'Ebre? Com sabem, les Terres de l'Ebre han conegut un llarg període de marginació. Una marginació que les ha deixat, en alguns camps, entre les menys afavorides de Catalunya. Ara hi apareixen noves iniciatives, s'hi escolten noves veus, es desvetllen energies que semblaven adormides. Fins el punt que un conjunt d'entitats de la regió han estat capaces d'elaborar un Pla Estratègic que conté propostes interessantíssimes i que hauria de ser la guia per a qualsevol acció de l'administració en aquest territori. Però hi ha diverses rèmores que dificulten la represa: el creixement econòmic és encara insuficient, les comunicacions pateixen dèficits importants, els serveis bàsics -l'ensenyament, la sanitat- es 9 �troben liuny d'estar ben servits, el medi ambient coneix importants amenaces,... Per fer front a aquests problemes cal, ben cert, que el govern de la Generalitat actuï. en col·laboració amb els ajuntaments i les entitats de l'Ebre. Les 10 propostes per a millorar la qualitat de vida a les Terres de l'Ebre que us presentàvem ara fa una estona contenen, pensem, algunes de les principals actuacions que caldria portar endavant. Però el mateix temps, cal que l'Ebre pugui fer-se sentir. Que existeixi!. Que disposi de les eines oportunes per a pensar el seu futur Que tingui !a capacitat de fer escoltar la seva veu. És per això que cal una regió de l'Ebre en la nova organització territorial de Catalunya. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La regionalització de Catalunya: una oportunitat per a les Terres de l’Ebre Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Regions Catalunya Oposició Terres de l'Ebre Territoris Acció política Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource 10 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tortosa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2773/20000308_PirineuFutur_TribunaAndorra_PM.pdf 66cda5dc5a245a9f734eb6534ad5883d PDF Text Text TRIBUNA ANDORRA El Pirineu i el seu futur 0. Introducció 1 . El Pirineu a la cruïlla 2. La necessitat d'un projecte de futur 3. Andorra, la ciutat del Pirineu 4 . Cloenda 0. Introducció Bon dia. Deixin-me començar la intervenció agraint l'amable participar en tot invitació de Tribuna Andorra a aquest fòrum, donant-me així l'oportunitat de debatre amb tants representants i autoritats d'una i altra banda del Pirineu sobre el futur d'aquestes terres. Perquè és, precisament, sobre els reptes de futurdel Pirineu que els organitzadors em proposen de parlar en la nostra trobada d'avui. Per fer-ho, tractaré de mostrar en primer lloc com el Pirineu (el català, i �l'andorrà, el francès) es troba avui en un moment decisiu, en història. un Tot tombant seguit oportunitats i quins important de analitzaré quines els reptes que la seva són es les deriven d'aquesta situació. Finalment, assenyalaré com, al meu entendre, per aprofitar les possibilitats que la nova situació planteja i fer front als riscos que comporta, cal un projecte (o un conjunt de projectes) de futur. I en l'elaboració i l'execució d'aquests projectes, Andorra està cridada a tenir un paper clau. 1 . - El Pirineu a la cruïlla A tot Europa occidental les àrees de coneixen avui Històricament transformacions havien estat àrees muntanya profundes. marginades, endarrerides, menystingudes. Ara, però, els canvis tecnològics, l'extensió la de millora les de les dinàmiques comunicacions urbanes i obre perspectives del tot noves. Això és veritat tant pels Alps com pels Apenins com per les Alpujarras. I ho és també pel Pirineu. 2 �En efecte, després d'un llarg període de davallada demogràfica, de marginació econòmica, i de desatenció per part dels poders públics, al Pirineu s'observen avui símptomes tendència. Deixeu-me que clars d'un canvi ho exemplifiqui de amb algunes dades referides a l'Alt Pirineu català. Com sabem, el Pirineu català ha patit durant segles una sangria demogràfica constant. Doncs bé, les darreres de que disposem ens mostren que la davallada s'ha estroncat, i que la situació fins i tot sembla invertir-se: entre 1991 i 1996 mentre el conjunt de Catalunya creixia tot just un 0,5%, la població del Pirineu guanyava un 2,8%. Així sembla detectar-se un veritable punt d'inflexió, el trencament d'una tendència secular. L'origen d'aquests canvis rau en la fi del procés de concentració demogràfica en les àrees sobre el qual no podem estendren's ara. urbanes, N'hi ha prou en dir que, a partir de mitjans dels anys setanta, les àrees més extenses i poblades del país van començar a perdre pes relatiu en termes demogràfics i en ocasions fins i tot població en 3 �termes absoluts. De llavors ençà aquesta onada de reflux - sorda, lenta, desigual - s'ha anat estenent per tot Catalunya. I a partir dels anys 90 sembla que ha arribat també al nostre Pirineu. Així, les sis comarques que integren l'Alt Pirineu català han tingut en el darrer quinqueni saldos migratoris positius. Fixeu-vos bé en el que dic: Els Pallars o l'Alta Ribagorça, comarques de les quals la gent en marxava,davaiiant cap a la plana com "pedres de tartera" (per utilitzar l'amarga expressió de Maria Barbal), són avui comarques que reben immigrants. Amb això no vull dir de cap manera que a l'Alt Pirineu no hi hagi problemes demogràfics. Les seqüeles deixades pel procés de despoblament són molt pesants. I així, aquestes comarques es troben entre banda, les més la concentrar-se envellides població, com de Catalunya. sabeu, D'altra tendeix al fons de les valls deixant a més abandonades les capçaleres. 4 �Veiem doncs que s'observa un canvi de tendència clar pel que fa a la població. I aquest canvi és acompanyat, com no podria ser d'una altra manera, per una represa econòmica relativament important. Així, la imatge d'un Pirineu aturat i dependent és cada vegada menys certa. Fins el punt que algunes de les comarques del Pirineu tenen avui unes taxes d'activitat superiors a la mitjana catalana. A la Vall d'Aran, per exemple, la taxa d'activitat és del 5 9 % , mentre que en ei conjunt de Catalunya és tot just el 53%. Aquesta represa ha estat induïda de manera molt majoritària pel desenvolupament del sector turístic. Sector que com sabem ha estirat de la resta, com ara la construcció o el comerç. En canvi, les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals es troben avui, malgrat els esforços de modernització, en una situació prou difícil. A l'Alt Pirineu català quedaven l'any 1996 uns 2.600 pagesos, gairebé un 2 5 % menys que cinc anys enrera. D'altra banda, la indústria, que havia estat durant anys motor de desenvolupament d'algunes 5 �àrees (amb la construcció i la gestió aprofitaments hidroelèctrics, per exemple) dels coneix també una davallada notable. Des de! punt de vista econòmic ei turisme ha comportat innegables beneficis, Però ha provocat també en molts municipis una especialització sectorial acusadíssima en un sector que és molt dependent de la conjuntura econòmica exterior, o, com veiem aquests dies, de les condicions climàtiques. Ara bé, la represa demogràfica i econòmica no han anat sempre millores acompanyades pel que fa a les de les necessàries infrastructures i als equipaments. Així, és cert que la millora de la xarxa viària i de les telecomunicacions ha fet entrar el Pirineu en una certa normalitat. Però aquestes comarques continuen marginades de xarxes de gran importància per al futur. El gas natural no remunta encara les valls del Segre i de la Noguera, les línies de tren Lleida-la Pobla i Vic-Puigcerdà malden per assegurar la seva continuïtat, el cablejat amb fibra òptica ha començat a instal·lar-se a les grans 6 �ciutats i caldrà d'aconseguir estar que arribi molt vigilant a tots el per tal municipis del Pirineu. D'altra banda, l'accés als pirinencs i pirinenques a servis bàsics com ensenyaments l'assistència universitaris sanitària segueix o sent els molt problemàtica. I requereix de les famílies esforços suplementaris en desplaçaments i manutenció. Finalment, cal fer referència al patrimoni natural i cultural. Un patrimoni que ha estat un recurs fonamental per al desenvolupament econòmic, ja que constitueix desenvolupat les la base activitats sobre la que turístiques. s'han Trobem també aquí llums i ombres, ja que si bé és veritat que els espais que gaudeixen protecció s'han d'algun incrementat tipus de notablement, determinades actituds, depredatòries amb el medi i el paisatge, provoquen preocupació. Determinats desenvolupaments urbanístics vinculats sobre tot a la segona residència i a les activitats de lleure amenacen de malmetre seriosament el paisatge. I 7 �l'ambient muntanyenc, ja de per si feble, està sotmès a una forta pressió. Aquestes ambient mancances haurien d'infrastructures pogut ser i medi pal.liades pel planejament territorial i urbanístic, però aquí de nou ens trobem amb català no disposa buits importants. L'Alt Pirineu de cap planejament teritorial específic. I una tercera part dels seus municipis, que representen un 3 0 % de la superfície total, no estan emparats per cap tipus de planejament urbanístic. 2 . - Oportunitats i reptes Veiem doncs que el Pirineu es troba avui en una conjuntura del tot nova. Una conjuntura que ofereix grans oportunitat i també reptes molt notables. Les oportunitats es deriven de la millora relativa de les tendències demogràfiques, de la modernització de les estructures econòmiques i de les noves dotacions en infrastructures. Els riscos procedeixen 8 �en canvi d'una especialització sectorial excessiva,de la fragilitat actituds de les estructures poc respectuoses socials envers i de el medi les i els recursos naturals. És per això que hem afirmat que l'Alt Pirïneu es troba avui en una cruïlla. En un moment decisiu de la seva evolució. Per aprofitar ¡es potencialitats i escapar als riscos que la situació planteja és més necessari que mai disposar de projectes democràticament de elaborats futur. i Projectes col·lectivament assumits. En són un excel·lent exemple les Bases per al Pla Estratègic de l'Alt Pirineu que, sota l'impuls de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell, un conjunt molt ampli d'institucions pirinenques han elaborat i aprovat recentment. És apassionant de repassar a les pàgines d'aquest pla, al costat de la diagnosi i les mesures proposades, l'explicació del seu procés d'elaboració: actes públics entrevistes a totes les capitals comarcals, a centenars de persones, implicació 9 �d'ajuntaments i entitats, participació directa de més d'un miler de pirinencs i pirinenques. Nosaltres pensem que es tracta d'una iniciativa modèlica. I és per això que l'hem volgut defensar des del punt de vista polític i parlamentari i la proposem com un exemple de la reflexió estratègica que podrien fer altres regions i comarques catalanes. Aquesta voluntat de pensar el futur, de prendre'l en les pròpies mans, ha d'anar acompanyada dels instruments Amb administratius adequats. l'excepció notabílissima d'Andorra, durant segles el Pirineu, tant l'espanyol com el francès, ha estat governat des de fora. Cal ara tornar-li la seva pròpia veu. Es per això que proposem una regió administrativa pròpia per a tot l'Alt Pirineu català, un àmbit que serveixi alhora per a la cooperació entre els municipis pirinencs, la descentralització de la Generalitat, i en el futur per a l'organització provincial de l'Estat. 10 �En els darrers mesos s'han produït avenços molt notables en aquest camp. la declaració Puigcerdà conjunta Entre tots vull destacar dels i la Seu d'Urgell alcaldes de reivindicant Tremp, la regió pirinenca i proposant una capitalitat compartida com a forma d'evitar un debat estèril sobre aquesta qüestió. Després de tants anys de dependència externa, per què no dir-ho, Pirineu català de desconfiances mútues, l'Alt decideix unir-se per fer-se escoltar i prendre el futur en les seves mans. 3 . - Andorra, la ciutat del Pirineu I en aquest context quin paper hauria de tenir Andorra? Deixin-m'ho dir d'una manera taxativa. Andorra és la ciutat dels Pirineus. Quan em diuen que l'Alt Pirineu català té només 60.000 habitants sempre penso que aquesta és una veritat a mitges. Perquè des del punt de vista 11 �econòmic, funcional i cultural n'hi hem de comptar al menys uns altres tants que resideixen a Andorra. Andorra és el principal centre de serveis del Pirineu, l'espai comercial més ben equipat i ei principal focus d'irradiació econòmica. Conjuntament amb l'àrea de la Seu constitueix la primera polaritat urbana del Pirineu. Al meu entendre, això confereix a Andorra una gran responsabilitat. El seu pes econòmic i demogràfic li dona capacitat per atreure infraestructures i serveis que poden ser d'utilitat per al conjunt del Pirineu: l'aeroport de la Seu i els equipaments comercials en són excel·lents exemples. D'altres, de caire cultural i de serveis, s'hi van afegint. Diguem-ho curt: Andorra constitueix un gran recurs, un gran actiu, un viver d'oportunitats per al conjunt del Pirineu. Ara bé, Andorra, d'enfrontar-se també la ciutat del a la temptació Pirineu, de ha tantes ciutats. He estat, com sabeu, durant molts anys, 12 �alcalde de Barcelona, un municipi relativament petit en termes de superfície, envoltat d'una gran àrea metropolitana. Conec, doncs, el tema per experiència pròpia: les ciutats tendeixen a projectar cap el seu entorn immediat el seus problemes: l'abocador cap el Garraf, la tèrmica cap e! Besòs, l'habitatge de baixa qualitat cap a les corones metropolitanes. És una temptació lògica, que en el cas d'Andorra podria veure's afavorida encara per l'existència de la frontera internacional. Però és una dinàmica contra la qual cal reaccionar de manera enèrgica: una ciutat només és digne d'aquest nom si és capaç d'afrontar en el seu sí i de comú acord amb el seu entorn els problemes que avui engendra la vida urbana. Andorra, motor i oportunitat del Pirineu, seguirà, n'estic segur, aquesta via. 13 �4-. Cloenda Acabo. He volgut explicar com, ai meu entendre, els velis tòpics ja no serveixen per descriure la realitat pirinenca. El Pirineu és avui un territori cada vegada més dinàmic des del punt de vista econòmic que va aixecant-se d'una prostració secular. Però les transformacions actuals, lluny de resoldre tots els problemes, evidencien les velles mancances i en fan aparèixer de noves. Al Pirineu s'obren doncs grans oportunitats que no es poden deixar escapar. És per això que diem, ara més que mai, que calen projectes de futur. Projectes que permetin aprofitar les oportunitats d'avui per tal de millorar les condicions de vida de tots els pirinencs, assegurar la preservació del seu patrimoni i afermar la seva contribució al desenvolupament d'Europa. Res més. Moltes gràcies per la seva atenció. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Pirineu i el seu futur Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-08 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pirineu Catalunya Regions Territoris Oposició Acció política Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource 14 p. Discurs pronunciat al fòrum Tribuna Andorra. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Andorra la Vella Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2774/20000308_HomenatgeJoanCodina_PM.pdf 4ebbd9c8f9ebc0a5fbb8f463ba5df99f PDF Text Text Conèixer Joan Codina va ser un gran privilegi. Tots els que el van conèixer de prop compartiran amb mi que Joan Codina va ser un referent de sinceritat. De sinceritat i de compromís. No enganyava. Anava de dret als temes. Era "percutant", era directe. I no tenia malícia ni rancor. Va arribar a la política-política després d'una llarga trajectòria com a lluitador sindical i social, sempre lleial i infatigable. Va combatre la dictadura i va posar en temps difícils i de risc tots els seus esforços per aconseguir el retorn de les llibertats democràtiques. I la política-política, ja en democràcia, la va entendre i la va practicar com la política de fets concrets, arrelada a les preocupacions dels ciutadans i ciutadanes. En Joan va començar des de baix, des del ram del metall, des del magatzem on treballava com encarregat. Allà es va iniciar, defensant els drets dels treballadors com a líder sindical, afiliantse a la UGT. Va assumir diferents responsabilitats, sindicals i politiques: la secretaria general de la federació del Metall d'UGT, i més endavant la presidència d'aquest sindicat. Al final de la seva trajectòria va estar a punt de ser president de la Federació de Jubilats però no ho va aconseguir. Sota la presidència de Josep Tarradellas va ser conseller de Treball i es va abocar amb il·lusió en aquell primer govern, en aquell govern d'unitat. Hi va aportar el seu esforç per modernitzar i democratitzar les relacions laborals. Recordo el Comitè Executiu del PSC-C en que es va decidir qui serien els nostres dos consellers. Ningú no va dubtar: En Joan Codina i la Marta Mata (Treball i Educació, les dues grans prioritats de la tradició socialista) (Marta Mata no ho va arribar a ser i va entrar NS). �En aquest Parlament va ser diputat socialista en la primera legislatura de la democràcia. Alguns dels que esteu aquí - si més no el President de la Generalitat - el vau poder conèixer com a company parlamentari. I va ser senador representant a Catalunya, Al Senat va presidir la Comissió d'Autonomies i hi va fer una bona feina. Per a ell els càrrecs suposaven una responsabilitat específica, un mandat del qual rendia comptes a les organitzacions i els ciutadans que representava i servia. Era molt conscient que representava uns interessos molt determinats, els interessos dels sectors més desfavorits. I en la seva feina com a conseller, com a parlamentari, com a dirigent sindical es va esforçar per informar, per explicar, per recollir opinions del seu entorn, per arribar a la gent. Arribava a la gent amb senzillesa. Amb dignitat. I amb valentia. Joan Codina era un home valent. Sempre donava la cara davant qualsevol circumstància. I deia el que pensava, sense embuts. Ho puc assegurar perquè em vaig discutir amb ell, o ell amb mi, sovint, en els òrgans del partit. Però era un enfrontament enriquidor, net, sense recances. La seva filla em va dir que li agradava de discutir amb mi perquè després seguíem tan amics i companys com sempre. Les seves posicions les afirmava amb força, amb vehemència, però mai des de l'imposició o la maniobra, perquè era fermament partidari de la diversitat i la pluralitat de papers i sensibilitats, d'incloure i sumar voluntats en un mateix projecte. I contrari a les actituds dogmàtiques i excloents. �Era partidari d'una Catalunya "de i per a tots". D'una Catalunya capaç de mirar el món sense complexos. Ell també va ser un home capaç de mirar el món sense complexos. Així el recordem i així estarà sempre entre nosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs a l'acte d'homenatge a Joan Codina Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-15 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Codina i Torres, Joan Homenatges i distincions Sindicalisme Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Política Description An account of the resource Paraules de Maragall en l'acte de record de Joan Codina, traspassat el 13-12-1999. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2776/20000412_DebatPressupostos_PM.pdf 265aeeb93d70228a7173899cede18aba PDF Text Text INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTES- CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT DE TOTALITAT DELS PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT PER A L'ANY 2 0 0 0 Molt Honorable Sr. President, Senyores i Senyors Diputats, He volgut defensar personalment l'esmena de retorn al Govern del Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l'any 2000 per subratllar la importància que té pel nostre país que, entre tots plegats, fem una anàlisi adequada de la situació econòmica i posem sobre la taula els instruments per a fer front els reptes que ens planteja. Cal dir, en primer lloc, que fem aquest debat amb retard. Un retard de quatre mesos. Convergència i Unió i el President Pujol, encara sotragats pels resultats de les eleccions d'octubre, varen decidir no decidir-se fins que no s'haguessin celebrat les eleccions generals del 12 de març. Com la seva majoria en escons, que no en vots, era precària i no volien casar-se amb ningú, varen preferir esperar. El President Pujol esperava, sens dubte, que els seus vots fossin decisius al Congrés dels Diputats per assegurar-se aquí una tranquil·litat de la q u e j a no disposa. Érem molts els que dèiem que endarrerir decisions no era bo. I menys quan es tracta de decisions pressupostàries que tenen una traducció immediata en el benestar de molta gent, en la qualitat dels serveis prestats des del sector públic, i també de cara als sectors econòmics i socials que han de prendre les seves decisions des del coneixement de les orientacions generals de la política econòmica del govern. 1 �Dèiem també que Catalunya volia una majoria parlamentària estable, sòlida, àmplia, amb prioritats clares. I que estàvem disposats a parlar-ne. El mes de Desembre vàrem fer pública una proposta per avançar en la confecció d'un Pressupost per a l'any 2000. Però CiU no sols no ha volgut atendre la nostra disposició al diàleg, sinó que va preferir esperar i és l'única responsable del retard amb què encetem aquest debat pressupostari. Hem mantingut permanentment un oferiment de diàleg sobre els grans temes. Vàrem creure, de ventat, que en el discurs d'investidura de Jordi Pujol hi havia molts elements sobre els que era possible que ens poséssim d'acord. Nosaltres també creiem que Catalunya necessita més i millor autogovern i més i millor finançament. Òbviament nosaltres afegim que cal, al mateix temps, una gestió més rigorosa de les competències, recursos i serveis dels que ja disposa la Generalitat. Tanmateix, hem constatat que no hi ha cap voluntat d'arribar a acords per part del President Pujol i de la majoria parlamentària en què se sustenta el seu mandat. Però com creiem que l'interès del país està per sobre del nostre interès polític, per sobre de qualsevol interès partidista, mantenim aquesta voluntat de diàleg. Però avui ens trobem aquí per debatre els Pressupostos presentats pel Govern. I vull dir-ho ras i curt: aquests Pressupostos no defensen adequadament l'interès de Catalunya. No responen a la nostra situació real. No responen als reptes que tenim plantejats. No són els Pressupostos que el país necessita. És per això que he volgut defensar personalment el retorn d'aquest projecte al Govern, tot oferint la possibilitat de negociar uns Pressupostos que sí donin resposta a les necessitats del país. 2 �En la meva intervenció en el Debat d'Investidura vaig plantejar quins eren, al meu entendre, els eixos de la política econòmica que Catalunya necessita. Deia llavors i permetin que ho recordi ara: "Hi ha d'haver una política econòmica financera i industrial catalana. Catalunya necessita el seu pla estratègic. Hem de combatre la inflació que puja, la competitivitat que, correlativament, va baixant, la qualitat que es perd i la marxa o la manca -la marxa, de vegades, a Madrid-, molt sovint, d'empreses mitjanes i grans. Per fer-ho, s'ha d'impulsar, no amb paraules, sinó amb fets, l'economia productiva. I això vol dir, primer: augment de la taxa d'ocupació mercès a l'entrada de dones i joves al món laboral i empresarial. Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes de la societat de la informació. Tercer: més innovació de producte -no solament de procés-, més capital/risc, i més suport als nous emprenedors. Quart: suport als processos de concertació entre ajuntaments, emprenedors i sindicats, i també amb les universitats i les escoles. Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les infrastructures que ara estan inexplicablement pendents: TGV, ampliació de l'aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del port de Barcelona i del de Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però també el sistema de comunicacions interiors per carretera i ferroviàries. Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses. 3 �Setè: una política per a l'agricultura i la ramaderia catalanes que contempli, en primer lloc, la seva viabilitat empresarial i la seva capacitat d'exportació, però també la seva significació territorial, social i mediambiental". Constatem, amb preocupació, que aquests Pressupostos no van en la direcció que assenyalàvem com a necessària en el debat d'Investidura. Però els motius pels quals demanem el retorn d'aquest Projecte al Govern no són només que no s'ajusta a les prioritats que jo assenyalava llavors. No és aquest l'únic problema d'aquest Projecte. El principal problema del Projecte de Pressupostos presentat pel Govern és que no parteix d'una anàlisi adequada de la situació real de la nostra economia. L'economia catalana està creixent en els últims anys a un ritme proper al 4 % . Aquest és un nivell relativament alt i molt proper al del conjunt espanyol. Aquest creixement l'aportació en els dos últims negativa del sector exterior. anys ve condicionat per Mentre que la demanda interna està creixent a un ritme que alguns experts consideren fins i tot massa elevat, el saldo exterior, tant amb la resta d'Espanya, com amb la resta del món, ofereix taxes negatives. Per tant, per consolidar el nostre creixement econòmic, el Pressupost de la Generalitat per a l'any 2000 hauria d'incloure mesures per corregir els factors que poden esdevenir limitacions a mig termini: - Cal controlar el diferencial de preus amb Espanya i Europa. 4 �- És precís millorar la competitivitat del sector exterior. - Cal millorar la nostra taxa d'activitat. - S'ha d'incrementar la productivitat de la nostra economia. - El nostre increment de preus és més alt que l'espanyol i pràcticament el doble del dels països europeus més importants. L'IPC de Catalunya el passat mes de Febrer era 0,6 punts més alt que l'espanyol. Aquest diferencial ha anat creixent des de l'inici de 1998 quan estàvem al mateix nivell. En el passat aquesta situació es justificava per un creixement del PIB més ràpid; avui això ja no és cert. Amb un nivell de canvis fix mantenir un creixement de preus més ràpid és una amenaça per a la competitivitat del país. Els sectors més inflacionistes són la sanitat, l'alimentació, l'oci i el lleure, tots ells entren dins del camp de les competències de la Generalitat. Però en el seu Projecte de Pressupost no hi ha cap mesura que tendeixi a millorar aquesta situació. - Mentre les exportacions creixen de forma semblant a la del PIB ( 3 , 8 % ) , les importacions ho fan a un ritme tres vegades superior. La taxa de cobertura ha passat del 7 8 % el Gener de 1998 al 7 0 % del passat mes de Setembre. Les dues terceres parts del nostre comerç exterior tenen com a origen o destí països de la Unió Europea. 5 �Per millorar la nostra situació cal controlar els preus i millorar les nostres actuacions en aquells sectors que són claus pel futur: - Formació - Recerca - Infrastructures El Projecte que el Govern ens ha presentat no va en aquesta direcció. - Un altre indicador de la nostra evolució econòmica està lligat a la capacitat de generar llocs de treball En el darrer any, segons l'EPA, s'han creat a Catalunya 89.000 llocs de treball. Això suposa un increment del 3,8%. Aquest és un ratio que queda molt per sota de la mitja (5,2%) i, en tot cas, molt lluny de les Comunitats que presenten els índexs més dinàmics, Madrid (7,2%), Andalusia (6,5%) o València (5,3%). Ja en la meva intervenció al Debat d'Investidura vaig demanar "un govern que no sigui simple espectador de decisions empresarials no sempre favorables al nostre país, com ha estat el cas en determinades fusions i decisions sobre localització empresarial". - El creixement de la productivitat global del país està sotmès a un alentiment perillós. A finals de 1997 la nostra productivitat creixia al voltant del 1,5%, en acabar 1999 aquesta taxa s'havia reduït a zero. En aquest sentit ens preocupa molt la inhibició del Govern i la manca de propostes en aquesta direcció del Projecte de Pressupost que ens ocupa. 6 �He donat ja dos tipus de raons per justificar la nostra petició de retornar el Pressupost al Govern. No s'ajusta a les prioritats que vàrem assenyalar en el Debat d'Investidura ni respon a una anàlisi rigorosa de la nostra situació econòmica. N'afegiré encara un tercer tipus d'arguments: els que es desprenen de l'anàlisi del Projecte del Pressupostos presentat. Parlem ara d'inversions, poques, de despeses corrents, descontrolades, i d'endeutament, descomunal. Com és possible que en un Pressupost que augmenta el 8,4% en relació al de l'any passat i en el que la previsió d'inflació és del 2,4%, les inversions previstes siguin solament de 262.000 milions de pessetes? Per tal de tenir una idea més concreta fem la comparació amb les altres Comunitats Autònomes de l'article 151 de la Constitució. Mentre les despeses de capital per càpita del Pressupost consolidat del 2000 són 79.570 pessetes a Galícia, 74.173 pessetes a Canàries, 70.247 a València i 60.119 a Andalusia, a Catalunya són sols 42.600. Quins són els motius d'aquesta diferència sagnant? Són dos: el govern és incapaç de controlar el creixement de les seves despeses corrents i el model de finançament pactat entre CiU i PP no respon a les necessitats del país. Ho veurem clarament amb ben poques xifres. Les dades demostren clarament la mala gestió de l'actual Govern de Catalunya. I és que les despeses de funcionament per habitant són 7 �més grans aquí que a qualsevol de les altres quatre Comunitats del 151. Aquí són 314.000, mentre a Canàries són 312.000, a Andalusia són 302.000, a Galícia són 289.000 i a València són 258.000. Com és possible que mentre el Pressupost s'incrementa en un 8,4%, el capítol d'alts càrrecs s'incrementa un 15,3%? O que la despesa per lloguers s'incrementi un 24%? Donaré una altra dada comparativa: índex de creixement del Pressupost consolidat del 2000 en relació al de 1996. València, 148. Canàries, 135. Andalusia, 135. Galícia, 128. Catalunya, 127. Com és possible que en aquests anys s'hagin produït diferències tant importants entre aquestes Comunitats Autònomes? La Generalitat ha perdut 8 punts d'increment en relació a les altres Comunitats del seu mateix nivell de competències. No és un bon balanç. Potser algú em podria dir que un deficient sistema de finançament autonòmic està al darrera d'alguns d'aquests problemes. I és ben cert. Però estic establint comparacions de l'any 96 al 2000, per deixar clar que són els anys del pacte CiU-PP, quan se'ns parlava meravelles dels acords de finançament. I sé que em diran que els Pressupostos de les Comunitats Autònomes no sols es nodreixen dels recursos derivats del nou sistema de finançament. I és cert. Però no em negaran l'evidència que una Comunitat que va negar-se a aplicar-lo, Andalusia, perquè es creia perjudicada pel nou sistema, ha vist incrementar els seus Pressupostos més que Catalunya. No em diguin que no és curiós! 8 �Parlem ara d'endeutament, encara que sigui breument, tot i que ens hi podrem estendre si calgués a la rèplica. Per fer les escasses inversions de les que parlava, el Projecte de Pressupost que se'ns presenta preveu un endeutament de 74.000 milions de pessetes. Per tal de camuflar aquest endeutament addicional, que no compleix els criteris de convergència econòmica europea, s'ha situat un 45% del nou endeutament (33.536 milions de pessetes) en les empreses públiques que no consoliden. Continua, doncs, el procés de centrifugació del deute que ja ha estat denunciat any rera any. Un endeutament global que, a finals de l'any 2000, superarà els 2,2 bilions de pessetes. És a dir, un volum igual al del Pressupost que se'ns proposa aprovar. Però no vull quedar-me tant sols en la crítica als resultats d'una mala política. Així com el govern és l'únic responsable de la seva incapacitat per reduir la despesa corrent i del deute acumulat i dels acords de finançament que se'ns van presentar a ritme de bombo i plateret, no és menys cert que totes les forces polítiques hem d'aportar els nostres plantejaments sobre el finançament autonòmic de cara al futur. El nou model de finançament per Catalunya i la resta de Comunitats Autònomes ha d'inspirar-se en els següents principis: - Els governs han de poder decidir lliurement la distribució dels seus recursos. Una part important d'aquests ingressos han de procedir directament dels tributs pagats pels ciutadans en cada Comunitat. 9 �Els governs i els parlaments han de tenir capacitat de decisió (normativa i administrativa) sobre aquests ingressos. - El finançament autonòmic ha de garantir raonablement l'objectiu d'igualtat d'ingressos per habitant entre les diferents Comunitats. L'existència de sistemes diferents, que la Constitució consagra i nosaltres respectem, no ha de significar un privilegi o una desigualtat flagrant. És per això que cal establir els mecanismes adequats per tal que en aquest període de temps dilatat i de forma gradual es pugui produir aquesta aproximació entre el sistema general i els forals. - En iguals condicions de pressió fiscal i de nivell de competències, totes les comunitats han de poder atendre els seus ciutadans amb les mateixes prestacions. El resultat d'aquestes propostes implica la reducció del dèficit fiscal de Catalunya respecte l'Estat. Catalunya és una regió econòmica rica, dins d'espanya, i per tant és lògic que existeixi un dèficit fiscal. És normal que pagui més impostos del que rep en forma de despesa pública. Ara bé, aquest dèficit ha de ser el resultat de pagar en proporció a la renda i rebre en proporció a la població, que són els criteris bàsics que han inspirat els objectius enunciats en els punts preferents. Els poders públics tenen l'obligació de contribuir a reduir les diferències de renda entre territoris; les polítiques adreçades a aquesta finalitat s'han d'aplicar a través de mecanismes específics (FCI, Fons europeus), clarament diferenciats dels que tenen per objecte el finançament dels serveis autonòmics. Caldria definir el tractament concret que s'ha de donar als Fons europeus, en funció de les perspectives que s'estan generant. 10 �Però, sobretot, cal no tornar a caure en els mateixos errors polítics de l'anterior acord. El nou model no pot ser el resultat de l'acord entre dos grups polítics o entre dos governs. Les bases del finançament autonòmic i la seva concreció en propostes de futur han de ser el resultat d'un acord polític d'ampli abast. La nostra responsabilitat és assolir un acord primer a Catalunya, traslladant-lo posteriorment al conjunt d'Espanya. Tampoc no voldria deixar de presentar les línies mestres d'un Pressupost alternatiu que respon, molt presentat pel Govern, als requeriments millor de la que el Projecte nostra situació econòmica i a una política que impulsi un creixement equilibrat i sostingut. El mes de Desembre presentàvem els nostres plantejaments que reitero avui. - No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos és el mateix del PIB nominal. - Limitar el creixement de l'endeutament a 10.000 milions. - Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superin l'increment d'inflació previst. - Increment de les inversions. - Solució dels greus problemes financers de la Sanitat i la la liquidació del Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. L'aplicació d'aquests criteris a les dades de Pressupost de 1999 donaria llocs a resultats que representen millores substancials en relació al Projecte de Pressupost presentat pel Govern. - Un estalvi de 45.000 milions en les despeses de funcionament. 11 �- Un increment en les despeses financeres que el Govern ha previst a la baixa. - Incrementar les inversions en un 46%. La nostra proposta alternativa permet generar uns excedents que farien compatibles dos objectius, d'una banda generar, entre el 2000 i el 2003 un volum d'inversions de la Generalitat proper al bilió i mig de pessetes, distribuïts d'acord amb les necessitats reals. I també es podria aconseguir un fons per la creació de nous serveis i millora dels existents que anés creixent fins a situar-se, l'any 2003, en 250.000 milions de pessetes. La distribució d'aquest fons seria d'un 50% per ensenyament, universitats i recerca, un 25% per Sanitat, mentre que la resta es destinaria a altres serveis. Acabo. El Projecte que se'ns presenta no respon als reptes del futur, ni a la situació econòmica real i ens planteja gravíssims dubtes en matèria d'inversions, despesa corrent i endeutament. Catalunya necessita un Pressupost ben diferent. És per això que els hi demano que amb el seu vot retornin al Govern el Projecte de Pressupost i, en nom del meu Grup, mantinc la nostra oferta de diàleg per una política diferent, més eficaç en la defensa dels interessos reals dels catalans. Moltes gràcies. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció del President del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat de totalitat del Pressupostos de la Generalitat per l'any 2000 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-04-12 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Debats Pressupostos autonòmics Parlament de Catalunya Model social Oposició Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Economia Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Intervenció de Pasqual Maragall al debat dels pressupostos. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2777/20000518_EixosCatalunyaCentral_PM.pdf 2b172c782bc21f92d5210d32d63a3c37 PDF Text Text ELS EIXOS TERRITORIALS I ESTRATÈGICS PER A LA VERTEBRACIÓ DE LA CATALUNYA CENTRAL De Pasqual Maragall. Intervenció a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada el 18 de maig del 2000 0. Introducció Bon dia, Voldria parlar-vos de com veig la situació actual i les perspectives de futur del territori que hem anomenat la Catalunya Central. Un territori cabdal a l'articulació de Catalunya, amb grans potencialitats, però que ha hagut d'afrontar en els darrers anys un procés rapidíssim de transformació. I ho ha hagut de fer amb poques ajudes. Com a conseqüència d'aquest procés la Catalunya Central pateix una sèrie de mancances. I per fer-hi front li calen, al meu entendre, una sèrie de projectes �vertebradors, una sèrie d'eixos territorials i estratègics, que orientin el seu desenvolupament. Més que plantejar-los receptes acabades, però m'agradaria que en féssiu algunes preguntes. Preguntes que, -en molts casos- tenen per a mi una resposta unívoca. Però que penso s'han de respondre en primer lloc des del territori concernit. 1 . La situació actual: un segle de canvis vertiginosos Fa cinquanta anys les comarques del Llobregat i el Ter eren un dels principals eixos econòmics de Catalunya:els rius Ter i Llobregat eren un rosari de colònies tèxtils, l'Anoia concentrava la indústria paperera i l'adoberia, a les capçaleres de les valls hi havia una notable explotació forestal, al Berguedà i al Bages les explotacions mineres de lignits i potasses. Avui de tot això no en queda gairebé res des del punt de vista econòmic: aprofitaments bona part les colònies industrials, els miners, les explotacions forestals són en vestigis del passat o activitats amb una �importancia econòmica força reduïda: el Llobregat- Cardener-Anoia, d'un costat i el Ter-Congost de l'altre, han perdut pes respecte els principals eixos vertebradors de l'economia catalana. Ben cert que han sorgit noves activitats: un nou tipus d'indústria més petita i flexible, nous serveis, el turisme... però en conjunt la Catalunya Central perd pes relatiu sobre el total català : si la mitjana de creixement del PIB català entre 1992 i 1998 va ser del 100, a la Catalunya Central només va ser de 90 (davant del 110 de Girona, un 102 de l'àrea metropolitana de Barcelona i fins i tot un 99 de Ponent i un 94 al Pirineu). En l'actualitat, amb un 17'6% del territori, les comarques centrals contenen només un 6'8% de la població i aporten un 4 ' 6 % del PIB. Davant d'aquesta situació, els agents économes i socials, d'una banda, i les institucions locals de l'altra, han fet un important esforç d'adaptació, que ha donat resultats molt positius. Així tots estarem d'acord que les nostres viles, pobles i ciutats-que Igualada, Capellades, Caprons, Manresa o Berga- són avui espais més agradables, més ben servits i de bon viure que no pas vint o vint-i-cinc anys. �Però per redreçar la situació, per aprofitar les oportunitats i fer front als reptes de l'hora calen projectes i iniciatives de gran abast, projectes que el govern de la Generalitat (presoner de les rèmores del passat, de visions estretament sectorials, de la desconfiança envers els governs locals, dels interessos i pressions dels privats) ha estat incapaç d'articular. És doncs, des del territori, des de la Catalunya Central mateix, que cal aixecar alternatives. I és respecte això que voldria fer-vos que voldria que ens féssim algunes preguntes. 2. Hi ha un espai per a una nova agricultura, hi ha nous horitzons possibles per al bosc? Vegem en primer lloc la situació del sector agrícola. Un sector amb una llarga tradició però que en ravessa grans discriminació dificultats. del nombre Dificultats d'actius que agraris, l'actualitat compotren del la nombre d'explotacions i de superfícies conreades. Em d'acceptar que l'agricultura i l'explotació forestal d'aquestes terres, captiva dels costos creixents, de les quotes comunitàries, �dels incendis....no puguin fer altres coses que debatre's la precarietat? No hi ha un espai important per a l'especialització de productes amb denominació d'origen protegit? No s'hauria d'incloure sota aquestes denominacíons-tal com ja s'ha fet amb la "vedella del Berguedà"-bona part de la producció ramadera? No caldria recuperar l'orgull de la producció porcina, més enllà del problema dels purins (que cal resoldre)? No s'haurien d'incentivar les varietats autòctones - "pèsol negre de la muntanya" "tomàquet de Montserrat" per posar dos exemples-escasses i d'alt valor comercial? No es podria vincular aquest oferta de productes de qualitat amb l'oferta gastronòmica i hotelera que ja existeix però que, sense dubte té encara molt camí per recórrer? No caldria establir els mecanismes adequats per remunerar els pagesos i propietaris forestals no només en funció del producte que ofereiexen sinó també en relació als beneficis ambientals i paisatgístics que de les activitats que se'n deriven? �3. Cap una constel·lació de districtes industrials? Els rius, l'electricitat, el ferrocarril i les carreteres foren els principals eixos vertebradors de la Catalunya Central a partir del període de la industrialització. No són la xarxa de gas natural i la xarxa de cable de banda ample els nous eixos del futur? No s'hauria d'exigir doncs la seva extensió sobre el conjunt del territori de la Catalunya Central per tal que aquesta àrea pugui competir en peu d'igualtat amb els àmbits més desenvolupats i dotats del territori català? El cicle industrial basat a les grans unitats industrialscom les colònies de riu o les grans fàbriques urbanessembla definitivament exhaurit, almenys en països com el nostre. L'alternativa és l'especialització flexible, en que en un mateix àmbit territorial, un conjunt d'empreses petites i mitjanes, són capaces de realitzar més eficientment el procés que abans tenia lloc en una sola unitat integrada. Sembla que aquests cojunts d'empreses tenen més facilitat de formar-se en àrees de tradició industrial que en cap altre lloc. �No són les comarques de la Catalunya Central candidates òbvies per a un desenvolupament de "districtes industrials" d'aquest tipus? (el gènere de punt a Igualada, la cintería de Manresa...)? No hauria doncs d'orientar-se la política industrial dels actors púlbics a fomentar dinàmiques d'especialització flexible d'aquest tipus ("districtes industrials marshallians" si ho volem dir de manera pedant)? A Itàlia, entre el Nord desenvolupat i el Maggogiano endarrerit, aquestes dinàmiques han donat lloc a la conformació d'allò que s'ha anomenat la "Terga Itàlia". Hi ha lloc per una "Terga Catalogna" entre l'àmbit metropolità i les àrees turístiques agropecuàries del Pirineu i de Ponent? Estaria la Catalunya d'aquesta mena? Central interessada en un opció �4. Cap a una economia de base terciària? A la Catalunya Central, la problemàtica dels serveis té tres origens principals: l'escassetat de serveis a la producció i les empreses, la manca d'especialització del comerç i la reduïda capacitat de l'oferta turística. Pel que fa als serveis a les empreses, els nous mitjans de telecomunicació obren clarament noves oportunitats: no hauria doncs de ser la seva extensió una prioritat absoluta també per aquestes terres? No s'aconseguiria a traves d'aquestes tecnologies atemperar la concentració terciària en uns pocs llocs -Vic,Manresa, Igualada, Berga,... i escampar serveis sobre el territori, tot creant-hi, a més llocs de treball? Pel que fa al comerç, i, en particular, al comerç urbà. No és clar que la seva via de futur es troba en l'especialització, i perquè no dir-ho, en la flexibilització horària que li permeti donar resposta a la durada del cap de setmana? Finalment, el turisme ha esdevingut un nou factor de desenvolupament econòmic. Tanmateix, no caldria apuntar �a la franja més alta de la demanda (és a dir, el turisme cultural i el turisme de la natura)? En aquest sentit, pot ser el patrimoni monumental i industrial de la comarca (Sant Quirze de Pedret a la catedral de Vic de la Santa Creu i a les colònies de riu) un element d'atracció de primer ordre? 5. Els espais d'interès natural, hipoteca o estímul per al desenvolupament? La Catalunya Central compta amb un excel·lent conjunt d'espais d'interès natural: des dels parcs naturals del prelitoral (el Montseny, Sant Llorenç de Munt-Serra de l'Obac i Montserrat) fins al Catllaràs, el Cadí i la Serra del Port del Comte. Aquest fet pot ser vist com una limitació al creixement econòmic o un estímul per al desenvolupament. Al meu entendre és clarament el segon: la disponibilitat d'aquests espais és, un atractiu essencial per al desenvolupament de les activitats turístiques, per a l'atracció de nous serveis i per al benestar dels ciutadans. Des d'aquest punt de vista, no resultaria peremptori intregrar-los en una xarxa de plantejament i gestió similar �a l'Anella Verda que ja s'ha creat a l'àmbit metropolità barceloní? No caldria dotar aquells d'aquests espais que encara no disposem de figures de protecció que n'evitessin la degradació i la depreciació? No són els eixos fluvials (i els parcs que, seguint-los, s'hi puguin establir9 el complement òptim d'aquesta xarxa d'espais? 6. L'educació i la cultura, palanca principal per a l'avanç econòmic? Hem afirmat moltes vegades que les activitats formatives són requisit essencial per al desenvolupament econòmic. Això és particularment cert en el cas de la Catalunya Central on, com hem vist, el desenvolupament s'ha de basar sobretot en la qualitat i l'especialització de les activitats productives i dels serveis. Cal dir que des del restabliment de la democràcia ençà, s'han conegut en aquest camp importants avenços (no caldria sinó!) especialment en els àmbits de l'eduació secundària i primària. Ara bé aquest avenç ha estat potser, �menys efectiu, precisament un camp tan estratègic com és el de la formació professional. No caldria revisar en profunditat el camp d'aquest tipus de formació? No s'hauria de fer un esforç superior per adaptar-las als interessos-presents i futurs- a les empreses? No s'hauria d'implicar profundament també les autoritats locals de la Catalunya Central en la planificació i gestió de la formació professional per tal d'adaptar-la plenament a la vocació i les possibilitats de cada municipi, de cada territori? Un altre sector clau són els ensenyaments universitaris. Per raó de la manera com s'ha produït el desplegament del mapa universitari català a la Catalunya Central ha resultat relativament malparada en aquest àmbit. La gran excepció, és clar, la trobem a Vic. No es podria dissenyar un conjunt d'activitats que, sense culminar centres necessàriament universitaris, en estenguessin la creació la d'aquest tipus d'estudis sobre el territori? seva de nous presència �No seria bo utilitzar aquestes activitats com excuses o mitjà per reutilitzar o rehabilitar els Centres històrics de Solsona, de Berga o de Manresa, tot seguint l'exemple d'allò que, de manera tan exitosa, s'ha fet a Girona? 7. Les infrestructures: terra de pas o ens d'articulació? La Catalunya Centra! ha estat tractada massa sovint, des del punt de vista de les comunicacions, més com una terra de pas que com un espai articulador. Això és prou visible en el desenvolupament comarques de la Catalunya de la xarxa Central viària: o bé han les quedat marginades de les grans autopistes del litoral i prelitoral o bé s'han principal vist travessades objectiu per vies que tenen la comunicació entre el com a Pirineu (les carreteres N-152 i la 1411). En canvi les necessitats de comunicació interna i el paper articulador que la Catalunya Central hauria pogut jugar respecte el conjunt català s'han vist massa sovint menystinguts. �Només en els darrers temps l'Eix Transversal ha vingut a pal·liar, en part, aquesta situació. Però mancat de la necessària ambició i visió de futur, l'actuació ha estat clarament insuficient. Ernest Lluch ho va expressar amb tota claredat en el seu dia: "l'Eix si és un èxit, serà un fracàs i si és un fracàs serà un èxit". És a dir, si aconsegueix atreure el trànsit de pas a llarga distància es colapsarà i si no ho fa acomplirà correctament la funció de comunicació intercomarcal. Doncs bé, ha estat un èxit, i en conseqüència, un fracàs: es troba força aprop de la congestió en molts moments. Davant d'aquesta situació, el desdoblament dels eixos N-S-la 1 4 1 1 , la 152-resulta evident. No caldria però enfortir particularment els eixos E-W? No s'hauria d'anar preveient el desdoblament de l'Eix Transversal per un futur immediat? No hauria de ser el desenvolupament de l'Eix Diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca-Vilanova) una prioritat essencial? I al costat d'això no caldria fer passar la xarxa de transport públic subsidiarietat en des que de es la situació troba cap de a completa un major �protagonisme? I això, voldria dir reestructurar i enfortir les línies d'autobús i rehabilitar les ferroviàries (Granollers-VicRipoll, Manresa-Cervera, Barcelona-Igualada)? 8. El planejament i el govern: quins projectes i quina administració per al futur? Acabem Deia al començar que la Catalunya Centra! es troba en una situació que presenta oportunitats i problemes. Per aprofitar els primers fer front als segons, cal un disseny i un designi. És a dir: un conjunt de projectes de futur col·lectivament assumits i la forma d'organització administrativa capaç de vehicular-los. Pel que fa al projectes de futur: No resulta urgent l'elaboració d'un pla territorial per al conjunt de la Catalunya Central, tal com preveuen les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya? No hauria destinades a de contenir enfortir la aquest xarxa pla urbana, les a mesures dotar les infraestructures, a protegir els espais d'interès natural? No caldria orientar o complementar aquest pla territorial amb �un Pla estratègic (elaborat simultàniament) similar al que ja s'ha aprovat al Pirineu? I per dur a terme aquests projectes: No és necessari dotar els municipis de més poder i recursos? No és evident que els serveis han de gestionar-se tan a prop com sigui possible dels ciutadans? No cal dotar als municipis dels òrgans de cooperació adequats? No resulta clar que cal descentralitzar i reordenar l'administració territorial de la Generalitat? Per aconseguir aquests objectius crec que s'ha de reorganitzar l'administració- a la Catalunya Central i en el conjunt del país-sobre una base regional. Un base que doni a les terres de la Catalunya Central la possibilitat d'autorganitzar-se, de pensar en el futur, de fer-se sentir. I crec també que cal un gran impuls de transformació política i social, que - a la Catalunya Central i en el conjunt del país-trenqui els lligams que ens fan difícil avançar. Per aconseguir-ho compto amb vosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els eixos territorials i estratègics per a la vertebració de la Catalunya Central Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Territoris Planificació Model social Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Pasqual Maragall a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Igualada Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2778/20000527_ConvencioCpC_PM.pdf 79e861565d6cd2455069cb7054d1c4ac PDF Text Text CIUTADANS PEL CANVI CONVENCIÓ 2000 INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL (Palau Sant Jordi, Barcelona, 27 de maig 2000) Amics i amigues, ciutadans i ciutadanes! I . [Som fruit d'una onada d'entusiasme] Hem arribat fins aquí portats per una gran onada d'entusiasme. L'entusiasme dels qui no es resignen. L'entusiasme dels qui creuen que a Catalunya cal, ben cert, un canvi en la forma de governar, però sobretot un canvi en les formes de fer política. L'hem vist créixer plegats aquesta onada. L'hem vist créixer des de molt mesos abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. En recordo bé els primers �moments: quan un centenar de pirinencs -de la Seu, de Pobla, de Tremp, de l'Aran,...- varen impulsar un primer "manifest pel canvi", ara fa prop de dos anys. I des de llavors, el ferment s'anà estenent per tot Catalunya. Dotzenes de manifestos, de plataformes: d'ensenyants, de sanitaris, d'arquitectes, de funcionaris, de dones, ... des de Vic a l'Hospitalet, de Girona fins a Miravet. Centenars, milers de persones, treballant amb una il·lusió, una empenta, una ingenuïtat com feia temps que no veien. Ciutadans pel Canvi és fruit d'aquesta onada d'entusiasme. I es fruit també de la trobada de dues generositats. En primer lloc, la generositat d'un partit, el PSC, que conscient de la necessitat d'obrir-se a la societat, conflueix amb un moviment integrat molt majoritàriament per persones independents (procedents d'organitzacions no governamentals, de les empreses, de la universitat,...) per tal d'impulsar un projecte comú. I, en un gest sense precedents, comparteix les llistes electorals un nombre �elevadíssim de candidats procedents d'aquest moviment. I, en segon lloc, la generositat de centenars i milers de ciutadans que, al costat de la vida professional i familiar, creuen necessari impulsar un projecte col·lectiu, democràtic, engrescador. I s'hi comprometen. I I . [Volem ser llevat de canvi] Per això podem afirmar amb rotunditat que Ciutadans pel Canvi no vol ser ni una alternativa ni un apèndix. Ni vol ser una alternativa als partits, ni vol ser un simple apèndix del PSC o de qualsevol altre partit. No s'ha de diluir, ni ha de configurar-se com un nou partit. Ciutadans pel Canvi vol ser, i és, complement. Vol ser, i és, llevat. �No resta res a ningú, ni pren res a ningú. ¿Suma, doncs?. No: multiplica. Multiplica l'energia del projecte comú d'alternativa, de transformació del país en la direcció de progrés i innovació que la majoria social necessita i desitja. I ho fa en un espai cívic i polític en el que cada vegada més ciutadans i ciutadanes volen participar. I I I . [Junts hem fet j a molt de camí] Plegats hem fet ja molt de camí. Hem guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya, que no és poca cosa. I malgrat que, per raons prou conegudes, no hem pogut formar govern, hem començat a influir de manera decisiva en la marxa de les coses. Hem començat a canviar les dinàmiques polítiques: a)Hem aconseguit, en primer lloc, revitalitzar el Parlament. I així, després de tants anys de �menysteniment i ensopiment, el Parlament torna a ser avui el centre de la vida política catalana. b)Hem posat sobre la taula la necessitat que els mitjans de comunicació públics siguin veritablement independents. Que trenquin la dependència escandalosa que els vincula al govern i als partits que li donen suport. I hem aconseguit fer avançar les coses en la bona direcció. Tenim ara millors garanties de control, tot i que els esdeveniments d'aquests darrers dies ens mostren que la batalla serà llarga i caldrà encara estar molt vigilants per tal d'evitar qualsevol involució. c) Hem retornat al centre del debat polític la qüestió de l'educació: la necessitat que l'educació sigui tractada com el principal factor de desenvolupament econòmic i de progrés social. I aconseguirem que se celebri enguany una Conferència General d'Educació que posi les bases de futur en aquest camp. �d) Hem vist com els territoris retrobaven la seva veu. Com el Pirineu i l'Ebre es desvetllaven. Com el Govern, arraconat pel seu clam i el nostre impuls, no ha tingut més remei que engegar un procés que culminarà amb la descentralització de la Generalitat, la regionalització de Catalunya i la devolució de poders als municipis. Municipis que prenen també cada vegada més empenta, que celebraran enguany el I I Congrés de Municipis de Catalunya (el primer es va fer el 1933!) i que en molts casos són, ja des d'ara, dia a dia, les principals palanques de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes. Tots aquests són temes fonamentals del nostre programa del canvi. I ja hem començat a aplicarlos. IV. [Junts n'hem de fer molt, encara] Ara bé, per aconseguir el canvi que volem, el canvi que, recordem-ho encara, no és un simple relleu en �el govern, sino en la política i les coses de cada dia, cal que anem molt més enllà. Per aconseguir el canvi que desitgem hem de ser la primera força política de Catalunya. Hem de ser els primers en tot. I encara no ho som. Vam ser els més votats però encara no arribem a tot arreu. Encara no arribem prou als pobles petits, a la pagesia, a la joventut, als estudiants, als empresaris, als treballadors autònoms. Ciutadans pel Canvi ha de ser la punta de llança per a la incorporació d'aquests nous sectors. I ja ho està sent. Ja s'estan fent moltes coses: tenim plataformes com la de l'Hospitalet (on, durant la campanya, vàrem arribar a ser 800!), les de Reus, Sant Cugat, Mollet, Terrassa, Tarragona, Cambrils, Girona, l'Empordà, ... Tenim presència a les Garrigues, al Baix Llobregat, a la Segarra, al Maresme, a l'Anoia,... Hem contribuït decisivament al desvetllament de l'Ebre i del Pirineu i hauríem de fer el mateix a la Catalunya Central. Comptem amb �pagesos, amb mestres, amb regidors, amb joves,...Tenim les millors relacions amb entitats com Fem Via o Catalunya Progrés. Som, fins i tot, referència en d'altres llocs d'Espanya i encara més enllà, des d'on no deixen d'arribar demandes i interès per a la nostra experiència. , ' . El que ara cal, doncs, és aplegar esforços i seguir : /. • ' • ' ' i ' / I -, ( avançant en tots els territoris, en tots els sectors. I ' ' ! i { [ • I «; V \ \.. \ •!. > •', ' i i V. [El Congrés del PSC és una oportunitat de ' (.is\>i i • . primer ordre: aprofitem-la!] A'Í En aquest context, el Congrés del PSC és una ! oportunitat de primer ordre. És un aconteixement essencial per a l'evolució política dels propers tres anys. I ho és no només per als afiliats al PSC, sino •I . també per tots nosaltres i per tot Catalunya. *r*v<Ciutadans pel Canvi l'ha de seguir doncs ben de prop. Jo us crido a fer-hi sentir la vostra veu. El reglament del congrés ho permet i d'altres forces i V �moviments ho faran. He vist ja la dels Victors, la de Catalunya Segle XXI (que és excel·lent) i moltes d'altres. Us asseguro que la de Ciutadans pel Canvi serà rebuda amb la màxima expectació i interès. Ens hem embarcat plegats en un projecte comú. I plegats, dialogant els uns amb els altres, hem de trobar les vies per fer-lo avançar V I . [Tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta: endavant!] Amics i amigues: som l'expressió d'una voluntat d'innovació i de solidaritat, som el llevat del canvi, plegats hem fet ja molt de camí, plegats n'hem de fer molt més encara. l ~\^' ! J i^-'ú:.^- ._U\^. : L L - ' (l.("'. / Í '""^ ;V 't'cift.'.,' ^ ••'•"'•'--'; Ciutadans pel Canvi ha de créixer, s'hà d'enfortir. Li: 4 ; ' Ha d'esdevenir un instrument essencial per atreure r? , ¿] ciutadans i ciutadanes cap el compromís col·lectiu, ( J per retornar el prestigi a la política, per guanyar el ; govern, per transformar Catalunya. P ¡ - �Se ns ha girat molt feina. Però tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta per fer-la. Endavant! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció de Pasqual Maragall a la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-27 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutadans pel Canvi Congressos i conferències Acció política Description An account of the resource 10 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau Sant Jordi (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2780/200007_CursoVeranoelEscorial_PM.pdf 5ea4604ce5d86c9f8ada71d3fcc36632 PDF Text Text (Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial / j u l i o 2000) Nuestra propuesta federal . El federalismo es un método: construir el todo desde la parte. . Pero, también, un espíritu: el que fundamenta el principio de subsidiariedad. . Un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos columnas: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos de todas las partes federadas; es decir, que es solidario con las partes menos desarrolladas. Pero un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad. . Nuestra propuesta federal quiere convencer a España que su pluralidad es su gran riqueza: no es su problema, es la solución de su problema. Y es la llave de su identidad futura. ¿Es que Gran Bretaña y Estados Unidos, por ejemplo, no tienen diversidad? La tienen. Y Gran Bretaña -aunque no se llame federal - está haciendo devolución de poderes a sus territorios singulares. . ¿Qué significa contribuir a la construcción de la España plural? ¿Qué quiere decir en definitiva, aquí y ahora, la España federal que proponemos? �2 . ¿Qué diferencias hay entre nuestra propuesta federal y lo que proponen los nacionalistas? El nacionalismo catalán empieza la Declaración de Barcelona diciendo: Puesto que todo ha ido mal, vamos a cambiarlo. Y nosotros empezamos diciendo: Puesto que todo ha ido bastante bien, podemos ir más lejos. Se trata de discutir no de dinero y poder, sino de objetivos compartidos, que se refieren al dinero, que se refieren al poder, que se refieren al Senado, que se refieren a la justicia y que se refieren a la cultura. Y esos objetivos se pueden compartir. . La España plural significa: Federalismo fiscal • Que Catalunya, y las otras comunidades autónomas del artículo 151 de la Constitución en proporción a sus competencias, obtengan los mismos resultados en gasto público por habitante que Euskadi. En un horizonte de un máximo de 20 años. Hemos dicho los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. • Que el Estado llegue el año 2005 a una distribución del gasto público más favorable a los ayuntamientos, a la proximidad y a la sociedad civil, limitando su participación - sin pensiones ni amortizaciones de deuda pública - al 40% , y �3 • Que el Estado invierta la misma cantidad de capital por habitante en las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes. Hoy Madrid, Barcelona y Valencia, y en un futuro extender la igualación a otras ciudades del grupo de las siete grandes (Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga). • Que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. . Nos parece desde Catalunya que este es un objetivo que se puede asumir. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán para la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República federal y en la línea del consejo europeo respecto a la cohesión entre naciones o estados. . Lo que ha de quedar claro es que nuestra propuesta federal desde el punto de vista fiscal insiste en tres cosas: . Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gasto concreto se redistribuye (La fórmula Zaplana, que parece aceptada por los nacionalistas catalanes, es bastante parecida a la que ya avanzamos nosotros el año 1996: insistir en los impuestos indirectos y no sólo en el impuesto sobre la renta). Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos. �4 . Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos - cosa que puede aligerar también los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la única corresponsabilidad fiscal de las autonomías. Hoy ausente. . Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retardando hasta finales de 2001, tal como está previsto, para entrar en vigor el 2002. Esto supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la siguiente legislatura. Esto introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes proponemos que la discusión empiece ahora, que en ella seamos todos y que en el plazo de un año se hayan fijado unos objetivos estables para los próximos años. . En resumen: los catalanes ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativos, duraderos, corresponsables y suficientes para eliminar los fantasmas del rencor y de la desconfianza entre comunidades. . De otra manera, iríamos empujando hacia el futuro los problemas del presente sin resolverlos del todo. Si España ha resuelto en los últimos 20 años buena parte de las cuestiones pendientes desde el 98 del siglo XIX, ahora ha de resolver éste. �5 . Pero España también ha de resolver lo que nosotros llamamos federalismo cultural, judicial y político. Ahora, veinte años después de la Constitución, ha llegado el momento de proclamar algo que la propia Constitución podía reconocer genéricamente pero no específicamente, porque las autonomías todavía no existían. Federalismo cultural . En el terreno cultural y simbólico planteamos el tema desde los principios de siempre. Y en cultura los principios son el reconocimiento de la existencia de idiomas, de derechos, de culturas diversas en este país, y la necesidad de que el Estado, que por Constitución tiene la obligación de hacerlo, los proteja. . Los cuatro idiomas españoles, el castellano, el catalán, el vasco y el gallego, han de estar protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del euro y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. . De la misma manera, Catalunya defenderá y protegerá el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando así el largo período histórico de justificado resentimiento por la continuada persecución del catalán e imposición del castellano, que duró dos siglos. . Por otra parte, es imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea �6 la Historia Común de los Pueblos de España, que no es lo mismo que la Historia única - o común - de España (tema éste muy de actualidad). . ¿Qué quiere decir la Historia Común de los Pueblos de España? Quiere decir que hay una historia específica de cada nacionalidad o región que nos atañe a todos y que para que las nuevas generaciones se formen en la realidad plural de España han de conocer también los grandes rasgos de estas diferentes historias, que en definitiva es la historia común de todos. A modo de ejemplo, en el resto de España han de conocer qué pasó el 11 de setiembre de 1714 en Catalunya para entender qué pasa ahora el 11 de setiembre en Catalunya. Y así iríamos siguiendo con las respectivas especificidades. . ¿Y por qué este empeño? Porque la educación es la fuente del entendimiento, y el entendimiento es el cimiento de la España plural, el único cimiento duradero. . Federalismo es también esto: educación en la pluralidad. Y en el reconocimiento por parte del Estado de la existencia en su seno de realidades diferentes que la Constitución proclama, pero que no enumera. No las denomina porque las comunidades autónomas llegaron después y por tanto, cuando la constitución dice "España tiene nacionalidades históricas y regiones" luego no dice cuáles son. Y no es fácil de decir, porque antes hemos hablado de tres, pero Aragón en su estatuto tiene lo que es, ¿y quién duda que la Corona de Aragón es histórica? Y Valencia podría decir lo mismo. ¿Y quién duda de que la insularidad es un �7 elemento de diferencia - geográfica en este caso enormemente importante? . Por tanto, ¿qué tiene qué hacer el Estado? No tiene que quedarse atado por una Constitución que no lo ata. Federalismo judicial . En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal supremo en materia de casación de sentencias. Este es uno de los aspectos de la necesaria reforma, agilizacion y acercamiento de la justicia al ciudadano. . Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una excepción. Por ejemplo, si un ciudadano gallego obtiene una sentencia más favorable que un ciudadano catalán en las mismas circunstancias, este último puede recorrer a Tribunal Supremo español pidiendo el mismo trato. Federalismo político . Finalmente, el principal objetivo de la propuesta catalana en materia política es la conversión del Senado en lo que el artículo 69.1 de la Constitución proclama: la cámara de los territorios. También como es conocido, la necesidad y la factibilidad de que instituciones del Estado se radiquen en Catalunya, también, por su especificidad, en otras nacionalidades o regiones. �8 . La corrección efectuada por la Presidenta del Senado en su inicial disposición a la reforma auténtica (para convertirla a la práctica en una mera reforma reglamentaria) se basa en el artificio de igualar a los territorios autónomos a los municipios y provincias a estos efectos. . Nuestra propuesta catalana apuesta por un Senado de los territorios según el modelo alemán. Un Senado decisivo en temas territoriales, forum habitual de la discusión de los objetivos de reparto fiscal y competencia, en el cual los presidentes autonómicos han de ser senadores natos y el resto de senadores representando los territorios y formando grupo territorial. He dicho grupo territorial, que no grupo político. . No estamos en contra, si no todo lo contrario, somos totalmente partidarios de la presencia de alcaldes-senadores en la representación autonómica correspondiente. Conclusión . Hasta aquí nuestra propuesta federal resumida en los cuatro puntos que he mencionado. . ¿Para llevarla a cabo, hemos de reformar la Constitución? Esta expresión, "reformar", a veces sugiere lo que no es. En todo caso, lo que si hemos de acabar es con el tabú de la Constitución intocable. . Porque es reconocido, en el campo político y en el campo académico, el carácter abierto de nuestra �9 Constitución, que es el que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. . Un sistema complejo, como el Estado de las Autonomías, que aspire a mantenerse y a avanzar y modernizarse ha de ser abierto y adaptable. . El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad a través de un pacto constitucional permanente o de su renovación periódica. . A nuestro entender, están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también las que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. . Porque una cosa es proponer el "cierre del modelo", como hace el PP, y otra muy distinta es querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y de sus desequilibrios. . He dicho muchas veces que somos diversos y tenemos intereses comunes. Esta es una de las definiciones del federalismo y, en nuestro caso, de la España federal. . Y es a partir de ahí, de que somos diversos y de que tenemos intereses comunes que hemos de avanzar. Hemos de avanzar juntos pero con nuestra diversidad. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-07 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Catalunya Acció política Description An account of the resource 9 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. San Lorenzo de El Escorial Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2781/20000830_TerritoriosDevolucionEquidad_PM.pdf 223dfd2ed2ea944db52b0d621217deb6 PDF Text Text Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. En mi opinión, esta nueva Europa tenderá a ser cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Por tanto los territorios deberán jugar un papel ligeramente distinto o bastante distinto del actual. Algunos denominamos "federalismo" a ese nuevo enfoque, pero el nombre no hace la cosa, y además cada época, y cada región mundial, llaman federalismo a una cosa distinta. Ahora mismo en Europa no tiene sentido hablar de sistema federal sin mencionar la subsidiariedad. Si Madison, Jay y Hamilton, en 1776, hubieran oido cosa semejante, se habrían horrorizado. (Y por supuesto si hubieran oído a Berlusconi hablar de federalismo y devolución para atraerse a Umberto Bossi, con su "moneta pádana", no hubieran �2 entendido nada: probablemente hubieran cambiado el nombre de su proyecto y hubieran hablado de la nación americana, "one nation under God indivisible", como dice su himno.) Pero vamos al tema . El nuevo papel de los territorios Uno de los principales motores del cambio de rol de los territorios es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de transporte y los avances en materia de telecomunicaciones ha >\ comportado que la distancia física real tenga una importancia menor. Lo que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. Aunque la densidad y por tanto la ausencia de distancia sigue siendo decisiva. Si no, no se entendería la emergencia de las ciudades globales. Pero en esta charla voy a hacer abstracción de 2 �3 este hecho, por mucho que se haya convertido en uno de los signos aparentes más claros de la globalización. El abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce la importancia de los factores territoriales. Este hecho se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y a evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el marketing urbano y regional). ( Malmoe, Krister X, "Marketing Places" LSE?). 3 �4 Los nuevos retos para las políticas locales y regionales El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto tí ^- acompañado - de forma en «tede-alguno casual - por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. La internacionalización de las economías locales plantea retos enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y tos sc_ viario resulta hoy crucial para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y construyan nuevas entidades locales. •i 4 �Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la especialización/diversifícación y fomentar la existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestructuras, de la formación de trabajo cualificado, la aparición de nuevos empresarios vía rebajas fiscales y la inversión en investigación y desarrollo). La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestructuras, a problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible o la generación de residuos. Junto a competitividad y sostenibilidad habrá que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la gobernabilidad, que es, como expondré a continuación donde residen buena parte de las claves para resolver los anteriores. 5 �6 Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto federal Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Así, una Europa cada vez más unida podrá imaginarse compatible con el aprovechamiento sensato de todos los recursos locales y podrá por tanto caminar hacia una reducción de la desconfianza. El avance de Europa tiene todas las complicaciones de cualquier proceso de creación de una nueva confianza, de una nueva lealtad. Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, pero este aumento de la importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. 6 �Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes regionales y locales. El proceso británico de devolución de recursos y competencias en Escocia, Gales e Irlanda del Norte y el proceso de revisión de la Constitución italiana en una dirección federalista son claros ejemplos del camino de la devolución en Europa. En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante de carácter local), a un punto cercano al proyectado 50/25/25 por ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido espectacular, motivado por el propio proceso de creación y consolidación del Estado de las Autonomías. 7 �8 Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el cual los poderes locales asuman un grado de competencias similar al de algunos países federales. De hecho si el gobierno central está muy poco por encima del 50 %, las autonomías están superando el 30% y los municipios y provincias no llegan al 20%, a pesar de ser los que más invierten proporcionalmente y del crecimiento importante de les-twereades-eurepees-de deuda local. El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de federalismo fiscal para España es el de llegar a una distribución del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los ayuntamientos. Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a los que me he referido antes no se hubieran producido sin el precedente español. Pero ahora nos están adelantando. Es conveniente que España reaccione con una nueva fase de devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado. 8 �9 Como han dicho recientemente José Luis Rodríguez Zapatero y el responsable socialista de política autonómica, López Aguilar, no tiene sentido plantearse la revisión del sistema de financiación autonómica sin contemplar la totalidad del sistema de financiación a tres niveles. Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente buenos gerentes, pero sí que han de ser buenos garantes, una garantía más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y de los individuos frente a los viejos y los nuevos poderes fácticos y frente a la innata tendencia de los mercados y los grupos sociales al monopolio y a la dominación. Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades nacionales sin estado, de las regiones y de los municipios va a ser la base del nuevo federalismo europeo, o si se quiere, de la nueva filosofía europea de gobernabilidad basada en la unión y la devolución. 9 �10 Unión y equidad entre territorios ri ,\¡ r t--? V He dejado para et final unas consideraciones acerca de los shocks asimétricos generados por la política monetaria y la unión monetaria sobre la distribución regional de la riqueza. En un seminario que organicé en la NYU hace un par de años } Xavier Vives (que entonces estaba en Harvard) expuso los resultados de la investigación que había llevado a cabo con Juan Ma Esteban sobre este tema. Como algunos de Vds. saben sus conclusiones eran mitad optimistas mitad pesimistas. Optimistas en lo nacional-estatal y pesimistas en lo regional. Las medias estatales europeas de riqueza se aproximan. Pero el crecimiento más rápido de los países más pobres se realiza a base de un mayor distanciamiento entre sus regiones ricas y sus regiones pobres. Dicho de otro modo, la europeización y crecimiento de los países que están por debajo de la media se consigue a través del sacrificio o empobrecimiento relativo de sus regiones atrasadas y la concentración de la riqueza interior en las más avanzadas. En aquel seminario se presentaron objeciones a esa hipótesis. Concretamente se señaló que uno de los sectores más atrasados de las regiones atrasadas es la estadística. Una parte del paro de 10 �11 esas regiones sería trabajo sumergido y una parte de su riqueza real no aparecería ni en las estadísticas ni en los impuestos. Sea cual sea la interpretación más correcta, lo cierto es que (l)Aparentemente no todos los países por debajo de la media han evolucionado igual: Andalucía o el Alentejo parecen haber reaccionado mejor, p ej, que Sicilia, e incluso dentro de Italia, la Puglia mejor que Calabria. (2)Si las regiones atrasadas siguen clamando por una mayor redistribución o al menos por el mantenimiento de la existente, en las regiones ricas de cada país, sea Baviera o Baden Wurtenberg, Lombardía, Catalunya o el South East inglés, se piensa cada vez más que la factura solidaria es demasiado alta. A esas dos consideraciones deberían responder algunas propuestas de acción. Me atrevo a formular tentativamente un par de ellas: (1)A la desconfianza estadística debería atacársela mediante una mayor transparencia. Es dudoso que la Unión europea pueda imponerla o fabricarla por sí misma. Se ha intentado 11 �12 crear una estadística europea fiable, concretamente en materia de indicadores regionales y urbanos. Pero las dificultades son considerables. Es difícil "fabricar confianza mutua" desde arriba. Creo más en los intentos de creación de redes de intercambio de información y en la creación de mercados virtuales entre regiones y sobre todo entre ciudades. El Euro y el previsible boom del sector de los mercados financieros municipales y autonómicos de ámbito europeo van a obligar a ello. Los inversores querrán algo más que ios habituales ratings financieros de los distintos territorios. Querrán indicadores de calidad más sofisticados. Y cuando digo inversores me refiero tanto a los financieros como a los industriales o tecnológicos. Tres son los sujetos básicos para la creación de esos mercados virtuales: las Universidades, como garantía de neutralidad en la confección de los indicadores, las ciudades y regiones aceptando el riesgo político de ser auditadas en su calidad de vida y de servicio, y aportando los datos básicos para la medición, y las empresas creando una demanda solvente. (2)¿Qué hacer con la fatiga fiscal de las regiones ricas? Una , cosa a hacer pertenece más también al mundo del conocimiento que al de la acción política estricta: establecer una buena comparación de esfuerzos fiscales. Si mi comunidad autónoma o región está contribuyendo a la 12 �13 solidaridad territorial con la misma proporción de su producto interior bruto que otras comunidades o regiones de renta per capita semejante (semejante no en términos absolutos sino en relación con las relativas rentas nacionales promedio) entonces no tendría base para quejarme. Lo que ocurre es que la europeización hace que las regiones tiendan a compararse cada vez más directamente a través de las fronteras y no en términos de su posición relativa en el conjunto nacional. Si el Languedoc Roussillon es una región pobre de Francia y Catalunya una región rica de España pero no difieren mucho en renta per capita en euros, ¿tiene sentido que la primera reciba dinero del Estado y la segunda al contrario? Quizás sí. Pero ¿tiene sentido que reciba más dinero de Europa? Quizás no, si es que efectivamente recibiera más por los diversos conductos posibles. Y hay todavía una segunda cuestión. ¿Cómo debe dividirse el esfuerzo de las regiones ricas entre la ayuda a sus compatriotas atrasadas y la ayuda a las regiones atrasadas de otros países? La RFA quiere reducir su factura externa (fondos de cohesión) y su factura interna (los pagos de las regiones del oeste a las del este). Esta segunda factura es de cinco a diez veces más alta. Hay que prestar atención a la sentencia del Tribunal Constitucional de Karlsruhe sobre este punto, porque creo que resume bien lo que va siendo cada vez más la filosofía europea sobre estos temas: la 13 �14 ayuda a los lànder del Este seguirá durante cinco años y luego habrá de rediscutirse, con todas las probabilidades de una revisión francamente a la baja. Es decir, las ayudas, si sirven, deben disminuir, porque han conseguido su objetivo; y si no sirven, deben cambiarse igualmente, claro. Voy terminando: en España andaluces y catalanes, dentro de mi corriente política, acordamos hace ya cierto tiempo, y ahora yo diría que ese acuerdo se va extendiendo, que vamos a darnos veinte años para igualar los resultados del régimen especial con los del régimen común y diez años para recuperar atrasos estructurales en determinadas comunidades. Asimismo tendiríamos a igualar las inversiones estatales per capita en las áreas metropolitanas de más de un millón de habitantes, con o sin recuperación de retrasos comparativos acumulados. El reparto entre los tres niveles de gobierno se acercaría al 40/30/30 sobre la base de la devolución de la enseñanza básica, parte de la vivienda y las políticas activas de ocupación, a los ayuntamientos. Todo ello presidido por el principio de relación entre las diversas autonomías y el estado, consistente en pagar por renta y recibir por población. Aunque ello plantea el problema de la elasticidadrenta mayor que uno de la demanda de determinados servicios públicos, es decir, el hecho cierto de que algunos servicios transferidos hacia la base del sistema (como la sanidad) están mal financiados, porque 14 �15 (a) son demandados más que proporcionalmente al aumentar la renta, y no son bien cubiertos por tanto por pagos del estado proporcionales a ella, y (b) son objeto de una rígida financiación compartimentada, de modo que no puede por ejemplo ahorrarse en gastos de generales de presidencia o en policía y aumentar el gasto en sanidad. (Ya me dirán que autonomía y qué grado de responsabilidad fiscal es éste que ni permite ni obliga a un gobierno a decidir si acorta las listas de espera en salud o mejora la retribución de los agentes de seguridad, a no ser a través de un incremento de la llamada deuda sanitaria, que a su vez empeora la distancia anual entre pagos autonómicos, incluidos los intereses, e ingresos provinentes del estado según un cálculo per capita). Pero volvamos al tema de la elasticidad, que es más sustantivo a largo plazo. Ahí quizás podrían justificarse ciertos grados de privatización de los servicios, a condición de no generar efectos perversos del tipo "servicio privado = calidad" / "servicio público = problemas", como está ocurriendo obviamente con la educación, especialmente la educación secundaria. 15 �16 En todo caso es evidente que todos estos temas, y estoy hablando ahora de mi país, de España, no pueden resolverse con discusiones de unos meses cada cinco años y bajo la presión de las deudas a más o menos a corto plazo en que han incurrido algunas nacionalidades o regiones, sobre todo las que se creen con derecho a más ingresos de los que tienen. La prisa y la urgencia son enemigas de las soluciones a largo plazo. Habrá que hacer un planteamiento a veinte años, tomárselo con calma, arbitrar algunas soluciones transitorias y evitar que todo quede en una serie de acuerdos bilaterales, que son necesarios en determinadas fases del proceso, incluso indispensables, especialmente con las nacionalidades históricas, pero que no confieren suficiente estabilidad al sistema y generan desconfianzas. Aquí nos faltará ahora un auténtico senado federal, una auténtica cámara de los territorios, tal como prevé la Constitución. Y si la mayoría no la permite habrá que generarla de hecho llevando al senado la voz de los territorios que sí quieren tal discusión. El debate sobre el Estado de las Autonomías está para eso. Y en general, se quiera o no, el senado está para eso. En resumen, integrando ahora lo dicho sobre la España autonómica y la Europa en vías de unión: sistema fiscal a tres niveles; integración de los efectos del cuarto nivel o nivel 16 �¡7 europeo; transparencia comparativa mediante creación de redes de ciudades y universidades trabajando en la creación de mercados virtuales basados en indicadores regulares; provisionalidad de las ayudas solidarias y de los privilegios fiscales, con fijación de los plazos para su absorción; modulación sensata del principio renta/población: devolución de competencias a la proximidad, proporcional a la transferencia hacia arriba de las'indispensables para la buena marcha de la Unión; Estados fuertes a la hora de garantizar y modestos a la hora de gestionar; sin estados fuertes no habrá Unión y con estados gruesos tampoco, por que las comunidades locales no admitirán no poder hacer lo que saben hacer mejor que los estados, como es dotar de un sentido de identidad y comunidad a sus poblaciones. Todo esto habrá que cuantificarlo y dibujarlo, en la medida de lo posible, en dos o tres escenarios: el actual y el de, por ejemplo, los años 2006 y 2010, con hipótesis sobre el efectos"de la agenda 2000 y la ampliación. No es moco de pavo, como decimos aquí. Tienen Vds. trabajo para largo. Tenemos. P.M. Barcelona. 30-8-00. Congreso europeo de ciencia regional. 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Divisions administratives i polítiques Subsidiarietat Territoris Model social Description An account of the resource 17 p. Conferència inaugural del 40è Congreso europeo de ciencia regional. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. World Trade Center (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2782/20010125_BalancPerspectives_PM.pdf e6f5a3070497efb2d5499b59adb762bd PDF Text Text GENER 2001: BALANÇ I PERSPECTIVES Conferència del Sr. Pasqual Maragall President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Collegi de Periodistes Barcelona, 25 de gener 2001 0. Introducció Moltes gràcies Degà. Gràcies a tots per la vostra assistència. Ara fa un any, exactament el 26 de gener de l'any passat, el Collegi de Periodistes ens acollia per tal de presentar el balanç dels primers 100 dies de legislatura. Avui, fent ús de l'hospitalitat que caracteritza aquesta casa i al seu Degà, ens hi apleguem de nou per analitzar què ha passat de llavors ençà. Per fer balanç de la situació de la política catalana i també per plantejar quines són, a parer nostre, les perspectives per al futur immediat. 1 �En mirar endarrera i avaluar allò que aquest any ens ha deixat és inevitable, tanmateix, referir-se en primer lloc a la violència terrorista. Violència que té l'origen a la situació al País Basc i que ha colpit tot Espanya i, amb particular intensitat, Catalunya. En aquest any -en quatre mesos, de fet- aquí a Catalunya els terroristes han assassinat als regidors del PP Ruiz Casado i Francisco Cano, a Ernest Lluch i al guardia urbà Juan Miguel Gervilla. Amb aquestes morts, que s'afegeixen a la llista, escruixidorament llarga de les víctimes d'ETA, els terroristes han portat la tristesa i la inquietud a moltes llars. I han fet que les paraules de condemna, de tan dites, ens semblin gastades. Ara el que s'ha d'exigir és que els polítics facin (fem) menys declaracions i actuïn més, que els governs governin i que la societat es mobilitzi per tal d'establir vincles i contactes amb la societat basca. Hem de posar tot l'enginy i el coratge en l'objectiu d'obrir portes i finestres , de societat a societat. Perquè entorn del tema terrorista hi ha un excés de posicionaments polítics i una manca de d'activitat civil o social. No hi ha prou contactes socials, culturals, econòmics, entre Euskadi i la resta d'Espanya, al meu entendre, per a compensar i digerir l'impacte brutal i simplificador de la reiterada imatge "bascos maten/altres moren" i de l'etiqueta "constitucionalistes contra nacionalistes". Tot això està trastocant l'imaginari 2 �col·lectiu de la democràcia espanyola i de l'Estat de les autonomies. En certa manera, es tracta de respondre a la crida discreta i ja per sempre silenciada de l'Ernest Lluch: crear espais de diàleg (elkarri) entre bascos i no bascos. Fer com ell. I en aquest preàmbul de la conferència no vull deixar de referirme a la immigració. En la immigració sobra ideologia i falta efectivitat. S'ha de des-electoralitzar. José Luis Rodríguez Zapatero té raó quan demana un Pacte d'Estat per dos grans temes, el terrorisme i la immigració. La solució més efectiva, sense excloure polítiques de control de la demanda (quotes d'immigració) és la política d'oferta: barris segurs i condicions de treballs dignes. 1. Balanç: un any perdut Pel que fa pròpiament a la política catalana, el balanç de l'any 2000 és, dissortadament, prou senzill: un any perdut. El 2000 ens ha donat el pitjor any i el pitjor govern de la Catalunya autònoma. Mai, en la fràgil història de la Catalunya autònoma havíem tingut tan poc govern i tan mal govern. Ni les dones que volen treballar, ni els mestres, ni els professionals de la salut, ni la gent gran, ni els joves que busquen casa, ni els funcionaris, ni la gent de l'art i la cultura ... han rebut aquest any cap bona notícia del govern de la Generalitat. 3 �Ni una bona notícia. Cap illusió, a tot estirar les bones paraules de sempre, cada vegada més toves, cada vegada més sabudes, cada vegada més ensopides. I és així com hem perdut un altre any per a la resolució de les qüestions que afecten de manera més directa la vida de cada dia dels ciutadans. Si algun avenç s'ha produït ha estat en la modificació de les regles del joc institucional. Diguem-ho clar: sense els resultats, tan ajustats, de les eleccions d'octubre passat el nou marc de 1'audiovisual, l'enfortiment del Parlament i el projecte de regionalització no haurien estat possibles. I és innegable que una mica, tan tímidament com vulgueu, en cada un d'aquests camps s'ha avançat. Pel que fa a la regulació dels mitjans de comunicació, hem aconseguit la constitució del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, al qual cal exigir ara que compleixi les seves funcions de garantir la pluralitat i la imparcialitat en els mitjans públics i vetllar perquè els continguts siguin respectuosos amb els drets de les persones. Pel que fa al Parlament, hem aconseguit (amb la benevolència i eficàcia, cal dir-ho, del president Rigol) dotar-lo de més mitjans ( despatxos, portàtils, mòbils, senyal...) per complir les seves funcions. Segueix pendent, tanmateix, la reforma en profunditat del Reglament que permeti trencar les rigideses i les inèrcies que atenallen la institució, i que l'apropin als ciutadans. 4 �Finalment, pel que fa a la reforma de l'organització territorial, l'informe de la comissió d'experts suposa un pas endavant molt important. Un pas que assenyala el camí a seguir per tal de descentralitzar la Generalitat, enfortir els ajuntaments i retornar la veu als territoris. Cal continuar ara amb la constitució de la Ponència Conjunta al Parlament i amb la modificació d'alguns aspectes de la proposta, com per exemple, el reconeixement explícit del Pirineu i l'allargament a 20 ó 25 anys del procés d'agrupació -incentivada però voluntària- de petits municipis. Però l'avenç ha estat important. Potser és per això que des de Convergència mateix, s'han aixecat tantes veus desqualificant-lo. Val a dir també que seguint la tradició que ha caracteritzat l'executòria dels darrers governs, cada un dels consellers que han estat implicats en el diàleg sobre aquests temes, o ja és fora del govern o s'hi troba en situació ben difícil: ¿On és el conseller Trias, que va portar la negociació sobre 1'audiovisual? ¿On és el conseller Triadú que va continuar-la? ¿Quin futur espera al conseller Duran, que va iniciar les converses sobre la regionalització?. Per no parlar de l'ex - conseller del Pacte Cultural. Una cosa que em preocupa es la manca de reflexes del país en segons quins temes. L'assalt a què està sotmès un partit de llarga tradició democràtica com és Unió Democràtica de Catalunya, sense quasi reaccions fa pensar. No ho dic per ficar el dit a la nafra. El Govern de Jordi Pujol és un govern suspès per Europa. 5 �Un govern que s'inhibeix tant com pot de temes que l'afecten directament. Un govern que assisteix impàvid als problemes. Mancat de projecte, captiu del PP, havent triat malament les aliances parlamentàries a començament de legislatura, inefectiu a Madrid, aïllat de la societat i enredat en pugnes internes, el Govern ha acabat fent malbé el seu propi fonament, que és la coalició. Els resultats electorals mostraven clarament que l'única alternativa de govern viable aleshores a Catalunya era una gran coalició entre les dues forces centrals: Convergència i Unió i PSC-Ciutadans pel Canvi. Però va faltar ambició, generositat i reflexes i va sobrar inèrcia i egoisme. Ara ja és tard. Aquest govern és el de la retirada de Jordi Pujol i en tot cas el govern del candidat de CDC com a tal, presidit per l'oponent del Cap de l'oposició. Tot per la preparació d'una campanya electoral que en principi no hauria de tenir lloc fins d'aquí tres anys. Nosaltres, abans de la compareixença del president, havíem demanat que el govern se sotmetés a una moció de confiança. Però l'espectacle de cansament i de reiteració de lletanies sabudes que hi vàrem veure ens va acabar de convèncer que, si el govern no reacciona de manera immediata, ens veurem obligats a presentar una moció de censura. Així ho vaig anunciar abans d'ahir en el Parlament. 6 �Nosaltres emplacem el Govern a aconseguir avenços substancials i significatius en deu temes, i si en el termini de dos períodes de sessions aquests avenços no es materialitzen, el nostre Grup presentarà una moció de censura. Deu temes i dos períodes de sessions. Ho reitero. I evidentment, si el ritme del Govern (campanyes publicitàries a part, que ara en veurem unes quantes) s'encalla encara més; si el resultat del famós slogan "més poder i més diners" és el que em temo (pagar la sanitat endarrerida i poc més) aleshores haurem d'avançar la moció. Si la relectura promesa de l'Estatut i les lleis fonamentals no avança haurem igualment de dir "prou". No vull que mai es pugui dir: "Catalunya va perdre 4 anys i ningú no va cridar a l'alto" 7 �2. Perspectives: hem de reaccionar ¿Quins són aquests temes? Doncs aquells en els que Catalunya es juga el futur. 1. Educació: El Govern ha d'adoptar com a primera prioritat l'enfortiment del sistema educatiu. La primera prioritat. Això vol dir de manera immediata: la dotació de 300.000 pessetes per infant i any en el finançament de l'escola bressol i l'impuls de l'ensenyament públic de qualitat, en el marc de la realització de la Conferència General d'Educació, tot buscant acords i convenis de col·laboració entre l'empresa, el territori i les institucions educatives. 2. Immigració La immigració és una oportunitat, oportunitat plena de reptes que fan necessari un gran acord polític i institucional per tal de: a) Sostreure la immigració i les seves conseqüències del debat polític partidista, a tots els àmbits, i, en particular, en l'esfera local; b) Dotar els ajuntaments de les competències i els recursos necessaris en educació, ensenyament i benestar social per tal de fer front a la problemàtica que l'acollida de la immigració planteja; c) Assegurar a tots els immigrants establerts a Catalunya i a les seves famílies els mateixos drets assistencials i laborals que ja gaudeixen la resta dels treballadors. L'acollida del immigrants, que necessitem i apreciem, ha de ser un esforç de tots i no pot carregar-se precisament sobre els sectors autòctons més desafavorits, als quals després es 8 �demanarà el vot amb un missatge electoral ambigu. El cinisme d'aquestes actituds és infinit. 3. Seguretat i Violència : El Govern ha de fer front, de manera efectiva, als problemes de seguretat que inquieten la població catalana. La seguretat respecte el que mengem, la seguretat a les places i carrers, la seguretat a les carreteres, la seguretat de les dones davant la violència domèstica (ahir la consellera de Justícia va anunciar una sèrie de mesures en aquesta línia, benvingudes siguin), la seguretat respecte les calamitats naturals i ambientals. I fer front a la inseguretat vol dir: a) prevenir -com no s'ha fet prou, per exemple, en el tema de les inundacions: prevenir abans que plogui i abans que es cali foc; b) dotar-se dels mitjans necessaris, tot superant la situació difícil del desplegament dels mossos a l'àmbit metropolità de Barcelona i la manca d'efectius totals (hauríem de tenir 4,4 policies per 1000 habitants: 2,2/1000 de mossos i policia nacional, 1,2/1000 de policia local i 1,0/1000 de policia federal; i c) respondre eficientment si la calamitat arriba -tot evitant desastres com els derivats de la reforma del transport sanitari. A Catalunya falla la seguretat, falla la coordinació i fallen les xifres. 4. Infrastructures: El Govern ha de trencar el dogall que la migrades d'infrastructures de comunicació exterior representa per l'economia i la societat catalana. El Govern Pujol és incapaç de resoldre els problemes relatius a l'arribada del Tren d'Alta Velocitat des de Madrid i València ( que està comportant el desequilibri del triangle barcelona-València.Madrid); l'ampliació de l'aeroport i l'acompliment del pla Delta. I al mateix 9 �temps, no ha sabut resoldre les necessitats de comunicació interior: el metro, la xarxa de ferrocarril de rodalies, l'eix del Llobregat, l'eix de l'Ebre, l'eix Pirinenc...Cal connectar Catalunya interiorment i cal fer-la accessible des de l'exterior, i en un i altre tema s'acumula retard rera retard. L'any 2001 és absolutament decisiu per aquestes qüestions. Precisament abans d'ahir la Cambra Oficial de Contractistes de Catalunya donava a conèixer les dades de l'obra pública licitada a Catalunya durant el 2.000. ¿I quina és l'administració que va tenir una inversió més baixa?: la del Govern de la Generalitat. La realitat desmenteix els seus propis anuncis. No inverteixen ni tan sols allò que prometen i anuncien. Mentrestant l'Estat disminueix la inversió en rodalies i carreteres a compte de l'AVE de Madrid, i avui llegim al diari que el bitllet de rodalies de l'àrea de Barcelona ha pujat aquest any, per terme mig, el doble que a Madrid. 5. Estratègia econòmica: Al costat del retard en les infrastructures tenim alguns altres punts febles: el baix creixement de la productivitat (0,5% anual en front el 4% dels Estats Units i l'l,3% de la Unió Europea); el diferencial d'inflació (pèrdua de competitivitat d'entre 1,5 i 2 punts anuals) i les mancances en serveis públics (amb els més que discutibles efectes de la liberalització, en especial pel que fa al sector de les comunicacions i l'energia) Tots aquests són elements que juguen en contra nostra. Cal, com hem dit tantes vegades, una estratègia econòmica catalana que conjugui esperit empresarial,més capital - risc, capacitat investigadora, desenvolupament tecnològic, formació i serveis. Una estratègia que empresaris i 10 �sindicats reclamen, que algunes iniciatives privades (com el projecte Sabadell-La Caixa) ja estan desenvolupant i que el Govern és incapaç d'impulsar. 6. Tecnologies de la informació i la comunicació: Un aspecte fonamental d'aquesta estratègia és la nostra posició en el camp de les tecnologies de la comunicació. I això vol dir coses concretíssimes: augment de la inversió en matèria de R+D (que és ara d'un 0,9% del PIB, mentre a Madrid és ja 1*1,8% i la mitjana europea el 2%), política universitària, transferència tecnològica a les empreses. Els acords inicials de Localret sobre l'extensió del cable a tot Catalunya (que havia de complir-se el març d'aquest any) i el projecte "Barcelona, ciutat del coneixement" (amb l'àrea 22@ al Poblenou i l'impuls de l'operació 2004) són una bona base de partida. Estenguem-la i fem-la fructificar. 7. Habitatge, barris i transport públic: El Govern ha d'emprendre, així mateix, accions immediates per tal de fer front a les dificultats d'accés a l'habitatge que afecten sectors molt importants de la població catalana i, en particular, els joves. Les propostes contingudes en allò que tan pomposament han titulat "pla de xoc en sòl i habitatge" són gairebé un escarni: 1.865 unitats d'habitatge de lloguer per a joves en quatre anys per a tot Catalunya! I, de la mateixa manera, s'han de posar en peu programes d'actuacions integrades en els barris més necessitats, amb una inversió mínima per part de la Generalitat estimada pel nostre govern alternatiu en 62.500 milions de pessetes per als propers quatre anys (90.000 si s'inclou el finançament local). I en matèria 11 �de transport públic s'ha d'iniciar aquest any la construcció de la línia 9 del metro, connectar immediatament les dues fires i reclamar - com propugna l'alcalde Clos - la transferència del servei de rodalies de Renfe i dotar de serveis efectius les àrees urbanes de Tarragona, Lleida i Girona. 8. Finançament: Una qüestió, ho reitero, que només tindrà una sortida favorable per nosaltres si aconseguim dues coses: primer, elaborar una proposta coherent, a tres nivells i vàlida per tot Espanya i per un llarg termini; i segon, si aconseguim defensar-la junts totes les forces polítiques catalanes. A tots els països de la Unió Europea, quan els polítics actuen cara enfora donen una imatge d'unitat. A tot arreu s'entenen. Nosaltres també ho hem de fer. Catalunya ha de parlar amb una sola veu: potent, clara, rigorosa, solidària i exigent. Els 5 punts que nosaltres proposem respecte aquest tema són plenament coneguts. 9. Llei electoral i devolució: Una llei que cal fer per mandat estatutari: el govern de la Generalitat no pot renegar de les competències que ja té, i menys encara de les obligacions que l'Estatut li marca a l'article 31.1 i a la Disposició transitòria quarta, que s'estan vulnerant. Aquesta llei ha de ser fruit de l'acord de totes les forces polítiques catalanes i ha de conjuminar la representació dels territoris amb la proporcionalitat del vot. En una paraula, ha d'acabar amb el contrasentit de que el vot de un ciutadà de Saldes valgui la meitat que el vot d'un ciutadà de Gósol per al simple fet de pertànyer a circumscripcions electorals diferents tot i estar situats a menys de 10 quilòmetres de distància. 12 �Al costat de la reforma electoral cal abordar de manera inexcusable la devolució de competències i recursos als nostres ajuntaments. El Segon Congrés de Municipis de Catalunya, tantes vegades posposat, ha de permetre posar les bases d'aquest procés de devolució. 10.Reforma de l'Estatut: La reforma de l'Estatut pot concretar-se en els punts d'una Carta Autonòmica que possibiliti l'adaptació de la nostra norma bàsica a les transformacions socials i als requeriments del procés d'integració europea. Sobren lleis i falta agilitat. Avançarem així en la perspectiva del nou federalisme que hem reclamat per Espanya. I ens posarem en línia amb el nou federalisme europeu al que aconduirà, ben segur, el procés iniciat -amb tantes dificultats- a la cimera de Niça. El Govern català haurà de decidir si està en condicions d'afrontar aquest repte. O si finalment es produeix la paradoxa de que un partit que es diu catalanista no pot evitar l'envelliment de l'autogovern per raó de la seva dependència exterior. Aleshores si que haurà arribat el moment de canviar-lo. 3. Cloenda Aquests són els deu temes, el decàleg si ho voleu, respecte els quals emplacem al govern a aconseguir de manera immediata avenços significatius. El camí per aconseguir-ho existeix. L'apunta cada dues setmanes el Govern Alternatiu que hem constituït precisament per tal de fer-ho evident. Les propostes adoptades en els dos darrers mesos (sobre la Proposta 13 �Catalana de l'AVE, sobre el Programa Urban de suport als barris, sobre el Pacte Català de l'Aigua, sobre el Pla d'Immigració...) mostra amb rigor tècnic i amb voluntat d'acord la manera d'avançar. En les setmanes properes farem públics nous projectes en relació a la prevenció d'inundacions, el pla de port de Catalunya, agenda del camp català, la liberalització elèctrica, les telecomunicacions, l'educació infantil, la seguretat alimentària, el finançament local, l'administració de justícia, la ciència i tecnologia, la política de suport a les famílies, el pla de carreteres i el model policial. Per tal d'encarar els problemes plantejats, el nostre grup ofereix al govern actual el seu suport i col·laboració. Al govern correspon decidir si vol acceptar-lo. Però, i amb això acabo, si en termini d'un any no s'han produït avenços substancials en bona part dels deu temes plantejats, presentarem la moció de censura contra el govern de Convergència i Unió. Catalunya no es pot permetre l'estancament polític. Ja és hora de reaccionar. Hi haurà o no hi haurà majoria. Ja en parlarem. Però el que no faltarà és la voluntat, les converses, l'esforç, les gestions i la pressió -tota la que calgui- per canviar les coses. Res més. Moltes gràcies. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Gener 2001: Balanç i perspectives: Conferència del Sr. Pasqual Maragall President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-25 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Balanç Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Parlament de Catalunya Acció política Description An account of the resource 14 p. Conferència de balanç de l'activitat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi durant l'any 2000. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2783/19991108_DeclaracionsGovern1999_PM.pdf 7e460c57cd30cecc8f0dd65204ec4840 PDF Text Text "9 I I 99 MAR 1 1 : v.-, j. A V Ciutadans pel canvi Maragatfl Ciutadans ser á l'eler.aó ae 'asa·Jí'. Marigaü s la Presidència ce U Geneialitat 8 de novembre de 1999 Declaracions de Pasqual Maragall "Tindrem un govern de continuïtat Pujol amb el suport del PP" - Araja_sabem que tindrem un governde_^ontínuïtat presidit per Jordi Pujol. Fiñs^^dres~passat no hi havia garantia que el PP donés els seus vots en aquest govern. Ara ja ho sabem. El govern Pujol no hagués estat garantit si només hi hagués hagut abstenció per part del PP i si tots els altres partits i forces polítiques haguessin votat en sentit contrari. Per tant, ara ja sabem que tindrem un govern Pujol recolzat pel Partit Popular. Dins per tant de £alternativa entre un govern de continuïtat i un govern de canvi, l'únic govern possible avui és un govern de continuïtat. - La tercera possibilitat, un govern de consens, de pacte entre continuïtat i canvi, nohiha la voluntat de fer-l'ho per cap de les dues bandes. - Una aliança diferent per part de Pujol seria un fals canvi L'electorat s'ha pronunciat per un altre tipus de canvi que no pas la pura ampliació de l'espectre polític que ha governat fins ara, amb ERC. - Els governs tripartits o quatripartits que s'han proposat no eren governs de consens, si no que eren governs de fals canvi en la pràctica. Es a dir, no neixien de la voluntat d'un acord entre la principal força del canvi i la principal força de la continuïtat. Con;e!A oe Cent, 323 b-;:xos 08007 Sarce'.ora T ei. 53 215 41 8 ; - 93 272 38 33 Fax 93 495 5¿ 4 , - 93 272 38 42 e-Tial·l: rra'ógi .ró-c^r .i.corr, .v.v,7.C3nv-.c"ü �Ciutadans pel canvi Maragalfl Ciutadans per a IV.ecdc de 3asquai Md'aga« a '.a Presidència dt la Generalitat - L'electorat ens ha dit: volem que guanyeu però no us donem majoria suticient per governar i a CiU l'electorat els ha dit: volem que governeu però / no que sigueu guanyadors, volem que sapigueu que el canvi ha començat. I - En aquestes circumstàncies, nosaltres interpretem aquest mandat del poble de Catalunya com una clara preferència per un Parlament fort, amb una oposició clara i rotunda, per bé que innovadora, constructiva i esperançada. Això~ésel que farem. La gent vol un joc politic més viu en el Parlamentj a fora del Parlament, en el territori, i a això ens dedicarem. Per tant, les nostres prioritats són: "El Parlament centre neuràlgic de la política catalana". - Nosaltres tenim una primera prioritat, que és convertir el Parlament en el centre neuràlgic de la política catalana, de la mateixa manera que ho són els parlaments d'altres països europeus. Per això plantejarem la reforma del seu reglament, del seu pressupost, de les seves condicions de treball i de la seva efectivitat. D'acord amb el president Rigol anirem a una potenciació de les condicions de trebaü, de la visibilitat i de 1'eficacia del nostre Parlament. Aquest és el primer gran canvi que es començarà a produir immediatament a la política catalana. 1.- Regulació audiovisual - Estem explorant els altres grups per, de manera immediata, entrar al registre de la Mesa del Parlament una proposta de cara a fer un primer ple monogràfic sobre el Consell de L Audiovisual i la regulació dels mitjans de comunicació públics i privats a Catalunya. CcnseU ue Cent, 322 b=;x:s ÛS007 Barcelona Tel. 95 215 ¿1 8* - 93 H2 38 23 Fax 93 495 54 ¿3 - 93 111 38 42 e-mail: náriqa\'A>r-£r;ixc>(T �(19 1) 99 >IAK 1 1 : 2 7 FAX lá¡004 Ciutadans pel canvi Maragall 1 Ciutadans per a l'elecció de Pasa-Jai Maraga'.l a la Presidència cíe la Generalita; - Entenem que ens hem d'acostar al model francés de regulació audiovisual i a altres models europeus similars. Elsmi^ans^úblics han de ser efectivament neutrals i els mitjans privats han de ser efectivament independents. 2. - Educació, cultural i territori - En quant a les altres prioritats de continguts de cara a l'acció parlamentarària, insistim en l'educació com a primera i gran prioritat. L'educació i el pas al treball i la reforma de la FP i la seva millor connexió amb la societat. - Insistim també en la importància de la connexió entre educació i cultura. I en la necessitat d'un gran debat cultural entorn del Llibre Blanc de la Cultura, que va ser dirigit per Ferran Mascarell i que està elaborat per més d'un centenar de figures de la cultura catalana. - L'altre gran eix de les nostres prioritats és el territori, la regionalització pendent (les set regions) i la devolució de competències a les autoritats locals. 3 - Senat Federal i la proposta catalana - Formalització d'acords en matèria fiscal, cultural, judicial i política, començant per l'acord polític sobre l'estructuració del Senat Federal. Per aquest tema demanarem obertura de converses entre totes les forces polítiques catalanes abans d'avançar en la formalització de la proposta a Madrid. 4 - Reforma política J& &?4 ¿SftiWc" aS - La reforma política a Catalunya, començant per la Llei electoral que ha de Y M-jt combinar el sistema proporcional al nivell territorial que s'estimi més J "L . convenient amb el sistema majoritari per circunscrtpcions relativament p , \ >f C petites.Això permetrà d'una banda la formació de blocs polítics ideològics ^ '[J//A estables i importants i alhora la més directa connexió de l'elector amb els QMM'íh1 Jf /¡XfM, x a U ~ ¿WM-C^ Cens».', de Cert 323 BS'XOS 03007 Barcelona Tei. S3 215 ¿ 1 81 - 93 272 38 3B fax 93 ¿95 5 - ¿3 - 93 lli 38 42 �09 11 99 MAR 1 1 : 2 8 FAX lá¡005 Ciutadans pel canvi Maragalll Ciutadans per a l'elecció de Fasqcal MaragaU a U Presidència de ia Generalitat candidats territorials que, un cop elegits, representaran aquestes petites circunscripcions directament al Parlament amb una més fiirecta i clara visualització de la connexió territori/Parlament. - Dins d'aquest mateix capítol hi haurà la reforma d'altres aspectes de la legislació electoral i política a Catalunya, entre les quals com a molt important la de la limitació del nombre mandats consecutius en la Presidència de la Generalitat. 5.- Propostes econòmiques 0 \ - Propostes econòmiques en torn d'una primera prioritat: innovació, innovació i innovació, que és la gran assignatura pendent de la política econòmica i mdustriaO un segon eix: Disminució de la inflació, avui superior a la mitjana espanyola i molt superior a la mitjana europea, i per tant, causa de pèrdua neta de competitivitat. S'haurà d'establir una autoritat de vigilància sobre els preus i la inflació per tal d'aconseguir aquests resultats. Aquesta autoritat també vetllarà pel manteniment de la competència i la limitació dels poders monopolístics. Sotmetrem tots aquests punts a la consideració en primer lloc del grup IC-Verds, en segon lloc (TERÇ i en tercer lloc dels partits que fumen el bloc de la majoria. Corneli ce Cent, 323 ba'xcs 08007 Barcebna Tel. 93 215 « 31 - 93 2?2 ?.í 3? Fan 93 495 54 43 • =3 2;2 32 '-? e-mai'.: maiagaHi'Soa-: .i it-i �UH 11 9 9 MAK 1 1 : 2 9 FAA. '' Í i I J Ciutadans pel canvi V - Ciutadans pel Canvi s'està convertint en una estructura com a resultat de l'èxit de la seva contribució a la formulació d'una alternativa de canvi a Catalunya. No volen ser un partit polític més. CpC vol contribuir a la modificació del panorama de les forces polítiques a Catalunya en el sentit d'una més gran transparència i d'una millor connexió amb la ciutadania. I ho farà a través de la col·laboració ja iniciada i amb èxit amb l'únic partit de Catalunya que ha tingut la força, Pautoconfiança i la generositat d'iniciar ' aquest procés d'obertura: el PSC. i Autonomia del PSC i dependència de CiU - Com a socialistes catalans gaudim en aquest moment d'una major autonomia de la que hem tingut durant els darrers 20 anys per tal com s'ha aconseguit ja consagrar el model politic constitucional autonòmic. Ara és l'hora d'innovar i de fer passes endavant en el sentit de la seva aproximació en els desitjós i les necessitats de la ciutadania. Aquesta evolució i aquesta aproximació passen per un reconexiement franc del caràcter plural i diferencial d'Espanya i d'una aposta més decidida per un model federal que està implícit a la Constitució però mai no ha estat desarrollat. - Constatem amb sorpresa que a aquesta major autonomia del socialisme català, reforçada pel fet de la seva obertura a sectors importants de la ciutadania, i correspon una progresiva dependència per part de CiU respecte als resultats que puguin obtenir a les eleccions generals. Així ho expressen les paraules recents d'alguns dirigents, com les del diputat López de Lerma, insistint en la importància, de cara a la estabilitat interna de CiU, d'un resultat a Madrid que els permeti garantir-la a través del caràcter més o menys necessari que els vots de CiU puguin tenir a l'hora de formar govern esanyol. Pensem tanmateix que CiU perdrà vots i probablement el seu caràcter "decisiu" en resultarà afablit. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Declaracions de Pasqual Maragall sobre la formació de govern a partir dels resultats electorals de les eleccions autonòmiques de 1999 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-11-08 Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Parlament de Catalunya Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Catalunya. Generalitat Description An account of the resource 5 p. Document esquemàtic amb les declaracions de Maragall sobre la formació del govern Pujol amb el suport del PP. Conté notes manuscrites de PM. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 87 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2784/19999619_LaliVintro_PM.pdf d23549c3cd5e126ef67e0fca825f4ec1 PDF Text Text PARAULES DE PASQUAL MARAGALL PER A LA LALI VINTRÓ L'endemà de les eleccions municipals de 1995, ens vam trobar amb la Lali a la galeria gòtica. Havíem superat un repte difícil, perquè en Miquel Roca era un molt bon candidat. O sigui que estàvem contents pels resultats. Ens vam abraçar per celebrar-ho. Va ser una abraçada natural, molt de veritat. Els fotògrafs que corrien per allí van captar aquesta instantània, que va aparèixer en algun diari. Ara aquesta abraçada em torna a la memòria... com un bon record. Això és el que tinc amb Eulàlia Vintró: un munt de molt bons records. Dels de debò. Però com que també haurem de dir la veritat, admeto que no sempre hem estat d'acord en tot. Afortunadament, per nosaltres mateixos i per la ciutat de Barcelona. Però em sembla que les discussions han tingut sempre un to molt especial, un nivell particular que evidenciava una entesa de principis, una voluntat de treballar plegats més enllà de les discrepàncies i un respecte mutu pel paper de cadascú. Es podria expressar de moltes manares, cada observador posaria l'accent en una síl·laba o una altra, però m'agradaria exposar-ho amb una bona síntesi que representi un vincle formal, perquè els humans ja se suposen. Em sembla que l'expressió més correcta seria aquesta: 'hem governat junts'. Ho hauria pogut explicar amb altres paraules, però m'agrada la formula: 'hem governat junts'. I ens ha anat bé. A la ciutat de Barcelona li va anar bé. També és ben cert que sento una amistat especial per la Lali, que li servo un respecte molt gran, que sempre m'ha impressionat el seu estil, que era molt estimulant mantenirhi un debat, que m'encantava quan era implacable amb les exhibicions de sofisme, perquè per l'Eulàlia la política és una feina sincera, on no s'hi valen els malabarismes fàcils. Potser hi hagi algun conseller de la Generalitat a qui la Lali s'aparegui en els malsons, però això no n'avalaria cap maldat, si de cas confirmaria totes les virtuts de l'Eulàlia Vintró i posaria en evidència la inquietant insensibilitat i falta d'estil d'aquest suposat conseller amb males nits. Per nosaltres no hi ha malsons. Al contrari, compartim un somni possible amb una majoria de catalans i catalanes. Jo no sé de quina manera voldrà aportar la seva contribució l'Eulàlia Vintró, ni és l'hora encara d'imaginar concrecions que si han de �venir ja vindran. Però no em vull estar de dir que si passen coses importants, i en passaran, l'Eulàlia hi haurà de ser. No siguem banals, no especulem sobre detalls que ara són irrisoris. Pensem en termes més amplis. Cenyim-nos de moment a l'esperit, que la lletra ja s'escriurà sola o l'escriurem quan sigui l'hora. Expressat de la manera que sigui, que cadascú esculli la seva, tots els que esteu avui aquí estareu d'acord amb mi si us expresso la meva convicció que l'Eulàlia per res del món no es pot perdre el millor d'aquest somni a l'abast, el canvi que Catalunya vol viure amb il·lusió i esperança. Perquè a Catalunya hi ha d'haver un canvi i hi serà, us ho asseguro. Un canvi que obri una etapa de progrés i que se signifiqui en una Generalitat de tots els catalans. Per això caldrà la participació de moltes persones. Cadascú des de la seva opció, des de la seva disponibilitat, des de la seva voluntat més íntima. Però el país haurà de comptar amb les persones que més bé poden fer. L'Eulàlia Vintró és una d'aquestes persones. Haurem de compartir les instantànies que ens donin bons records per d'aquí a uns anys. Un petó i una abraçada, Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Pasqual Maragall per a la Lali Vintró Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-06-19 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Vintró, Eulàlia, 1945 - Acció política Catalunya Esquerra (Ciències polítiques) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2785/19990507_SantiagoRoldan_PM.pdf aca31e9e1c486c4a2b2c76a996b5695d PDF Text Text y ^ Barcelona, 7 de maig de 1999 Homenatge a Santiago Roldan L'homenatge de Barcelona i d'Úrculo al nostre amic Santiago Roldan arriba en el moment just, i el lloc no podia ser més adequat. Aquesta cruïlla fascinant de Marina amb Icaria, dos noms tan expressius de l'imaginari col·lectiu barceloní, ha esdevingut per a mi un dels llocs més màgics de la ciutat, un dels punts on més clarament el passat i el futur es creuen i donen sentit a l'espai públic. En Santiago deia sempre que Barcelona era agraïda perquè no trigava ni cinc minuts a omplir els espais públics que creava. Barcelona és una ciutat on anem curts de'temps i d'espai. Ho aprofitem tot. Donem significat i sentit a cada racó i a cada acte. I aquest racó i aquest acte són un dels més justificats i gratificants. Gràcies Santiago. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Homenatge a Santiago Roldán Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-05-07 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Roldán, Santiago Homenatges i distincions Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/2786/1998_prolegCampNou_PM.pdf 39815e6a1689c4d35008c7ac29451603 PDF Text Text 05/08 '98 16:17 ©4846517 DIRECCIÓN EL CAMP NOU Hay tantos recuerdos. El camp de Les Corts, el pino donde "quedabas" al salir, las sillas con asiento de esparto o de mimbre, dónde meter el trasero entre mi padre y mi tío Gabriel. El problema era cuando se internaba Manchón, el extremo izquierdo: que no lo veías porque la grada de la tribuna no estaba bien calculada y todos tenían que ponerse de pie, sobre todo si el pase largo de Kubala era muy pegado a la banda. Mi equipo, el que me sé de memoria, es anterior a Kubala. Es: Velasco/Elías-Curta/Gonzalvo-Calvet-Gonzalvo/Basora-SeguerCésar-Florencio y Nicolau. Nuestro ídolo era César, antes de llegar Kubala. Nuestros amigos, Basora y, más tarde, Gonzalvo III. La jugada preferida: internada de Basora hasta el palo y centro atrás para la calva de César, que masacraba el gol. Todo esto quedó atrás con el Camp Nou. Allí no teníamos entrada, íbamos a general, por ejemplo, a ver al fabuloso Wolverhampton. Estábamos tan apretados que a uno se le ocurrió aquello de uQui pogués posar-se el cul a la butxaca!" Pero el campo mismo se convirtió en el primer espectáculo. Uegar tarde a los prolegómenos y el inicio era perderse lo mejor, como en las salidas de Fórmula 1 o del Grand Prix de motociclismo. Más tarde me di cuenta, en el barrio de la Mina, de los costes de aquello. (Creo que el Barca y Barcelona le deben como mínimo una explicación y un esfuerzo especial, a ese barrio). Antonio Franco es para mí un prototipo de ciudadano del Camp Nou. Nació en un grupo periodístico que pronto hizo del fútbol un componente cultural y no un vertedero de lágrimas aristocráticas. Leeremos su "Camp Nou" como si nos sentáramos en tribuna -o en el gol- antes de un gran partido. PASQUAL MARAGALL Hooi � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pròleg al llibre <em>El Camp Nou</em> d'Antonio Franco Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Esports Futbol Club Barcelona Camp Nou Commemoracions Description An account of the resource Pròleg al llibre escrit per Antonio Franco en motiu del centenari del club esportiu. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Escrits