63 50 5135 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3837/FMHP_00979.jpg dad9a66bcdec7c6b76d1f32f9534490a Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Presa de possesió de Maragall com a President de la Generalitat de Catalunya Subject The topic of the resource Presidents Parlaments Administració autonòmica Maragall Mira, Pasqual, 1941- Benach, Ernest, 1959- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 20-12-2003 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/576/llibre_campanyaMaragall.jpg 3c51a612333d5d8dff6f3e746ea6785e Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Campanya Maragall Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fotografies Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Autonomia Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Molas, Oriol, 1968- Publisher An entity responsible for making the resource available Editorial Mediterrània Fundació Rafael Campalans Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Prefaci del llibre: "Campanya Maragall". Dues paraules que porten molts records a tots aquells que van tenir algun tipus de vinculació o de relació amb la campanya. Aquest és el títol que s'ha escollit perquè recrea l'atmosfera de la campanya del candidat Maragall a la Presidència de la Generalitat. Totes les campanyes electorals tenen les seves anècdotes, les seves imatges, els seus discursos, però no han tingut el seu fotògraf. La campanya autonòmica de Pasqual Maragall ha tingut la mirada fotogràfica d'Oriol Molas que va realitzar sis mil fotografies durant aquest període. El lector té, entre les seves mans, una selecció segons el criteri de l'autor. No hi ha text, les imatges són el fil conductor de la narració del llibre. Protagonistes anònims, gent, sentiments, sensacions, victòria i derrota en una nit final, la fredor dels resultats, el final d'una campanya que és l'inici de tot, són els impactes visuals d'aquest llibre. La Fundació Rafael Campalans ha volgut, amb aquest llibre, deixar un record gràfic d'aquella campanya que va tancar una etapa política d'aquest país i va encetar una de nova. Després del 17 d'octubre de 1999, res no serà igual a Catalunya. Ha començat el canvi. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/850/0000001551.pdf 7f5728ec406d5c8328bb560fd11370f8 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 17/01/2000 (2397746) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 16 Faustino y los demás PASQUAL MARAGALL Hace un par de meses, pasadas las elecciones, estuvimos con mi esposa Diana en Madrid y visitamos a Faustino Cordón y María Vergara. Era una mañana soleada de otoño y el Retiro lucía procaz sus colores. A los catalanes nos pierde el Retiro: es algo así como si estuviésemos viendo la fageda (el bosque de hayas) de Olot, uno de nuestros escenarios naturales más clásicos, sentados ante una ventana de la calle Alcalá. Quién pudiera. Pero lo más seductor era lo que había dentro de esa casa de Alcalá; lo que había y lo que pasaba. El piso es ordenado y bello; los muebles, de otra época, perfectamente mantenidos y actuales; y los libros y los cuadros eran esa mañana una invitación a quedarse. La voz clara de María, la misma que me lanzó un "¡Te prohíbo que vengas!" lleno de cariño y de resolución cuando llamé el otro día al enterarme de la muerte de Faustino, esa misma voz remitió en aquella ocasión cuando Faustino empezó a desgranar en voz más baja pero suficiente la historia sencilla e increíble de su vida. Tengo que adelantar que esa historia la he oído a trozos más de una vez. Mis padres se fueron no mucho antes que Faustino, y tengo la sensación de que no podía haber sido de otro modo: no verlos juntos se me hace raro, tanta era la amistad que se guardaban y la perfección de la escena de los cuatro discurriendo ante una taza de té o paseando por Ribarroja en Vilanova i La Geltrù. Tantas y tantas horas de convivencia fueron tejiendo un completo conocimiento de las historias respectivas, que se transfirió a los hijos en alguna medida. El caso es que la historia de cabo a rabo, en síntesis, contada por Faustino esa mañana, superaba en amplitud y precisión a todo lo anterior. Desgraciadamente no soy un buen relator ni lo bastante curioso -mal que me pese- para poder transmitir los detalles. No me atrevo. He leído algunas cosas muy correctas en El PAÍS y El Mundo, juntos por una vez ante el encanto de la personalidad de Faustino Cordón. Y espero que otras versiones vendrán, con el tiempo, más completas, más historiadas. Él tenía claro que no iba a terminar personalmente su obra magna, su teoría completa de la evolución. Había dispuesto lo que hacía falta para que se terminara después de su marcha. Quiero creer que la obra se terminará. Y que quedará ahí como uno de los últimos esfuerzos del siglo XIX, por decirlo así, a la entrada del XXI. Faustino ha sido en realidad, a través de las tres grandes tragedias que sumergieron a este país y al mundo de nuestro entorno entre 1914 y 1945, un tardío representante de la optimista fe del Ottocento en la ciencia y en la humanidad. Y ha sido lo que ahora llamaríamos un autónomo o un todo terreno de la producción científica: él se lo hacía todo y no es que se lo comiera todo él mismo, pero me parece que no tenía un gran deseo de notoriedad. En eso sí era un adelantado. Un poco como el ecólogo y oceanógrafo Ramón Margalef. Sin embargo dudo que compartiera la ironía entre resignada y campechana de Margalef diciendo entre sonrisas de campesino pillo que el hombre es una especie muy limitada, capaz de transformar mucho más de lo que puede comprender y controlar. En todo caso es evidente que nos vamos quedando sin voz, sin una clase de voz irrepetible, porque las voces (y los escritos) de Faustino, de mis padres, de Pep Calsamiglia, de mi suegro Cristóbal Garrigosa, de Pepe Bergamín, de Joan 50 �Articles de Pasqual Maragall a Corominas, de Joan Oliver y su inseparable Arturo Soria, y en otro sentido la de Josep Tarradellas o la del mucho más joven Alfonso Comín, tenían una construcción y un ritmo que ahora no se estilan (con algunas excepciones como la de Antoni Puigverd). Casi habría que hablar de un lenguaje republicano. Nos quedan Santiago Carrillo, Carmen Zulueta, María Vergara, Heribert Barrera, los sermones del sacerdote Josep Maria Ballarín y algunos más, no muchos, que hablan como si escribieran y escriben como si hablaran. Imagino que algunos de los citados no estarán o no hubieran estado a gusto en compañía de algunos otros de los también citados. No obstante algo tienen en común. Quién sabe si ese hablar como un libro abierto no es una prueba de cierto tipo de humanismo y de radicalidad, que estaría presente en forma muy propia y singular en cada uno de estos personajes, y en Faustino en grado superlativo. Como si hablar de ese modo sólo estuviera permitido a seres sin defectos de fabricación, sin vicios ocultos, y con un consecuente grado elevado de buena conciencia. En ese tono y con esa estructura lingüística diáfana explicaba Faustino su vida aquella mañana junto a la ventana del Retiro. Hijo de extremeño y catalana, fue su abuelo materno, Bonet, profesor de la Universidad de Madrid, quien le metió en la ciencia y en los laboratorios. Pero la carrera la cursó por su cuenta, leyendo sin tregua en la finca extremeña de la familia paterna. Siendo químico acabó de responsable de armamento del V Regimiento que defendía Madrid, con éxito notable y en cierto modo sorprendente. (Como el de Cristóbal Garrigosa, ingeniero óptico, fabricando mirillas para escopetas y cañones en un taller junto a Valencia.) Fue a la cárcel y se salvó por un amigo médico que logró salir y le arrastró fuera. Convencido de que lo iban a matar en cualquier momento siguió en sus lecturas y en sus cosas y acabó en Galicia trabajando para los laboratorios Zeltia, y más tarde para los Huarte en Ibys. (Creo que estos laboratorios, al menos uno de ellos, formaron parte del holding Antibióticos que impulsó Federico Mayor Domingo, sobrino de Marcelino y de Pere Domingo, holding que terminó como el rosario de la aurora en manos de Mario Conde.) Claro, esta generación sabían mucho de la vida, mucho más que nosotros y que nuestros abuelos, sus padres, que vivieron en el limbo feliz y optimista de los 100 años de paz que transcurrieron entre 1815 y 1915, del fin de las guerras napoleónicas al inicio de las mundiales. Faustino, sin embargo, mantuvo de los abuelos, a diferencia de algunos de los de su generación, una innata propensión a lo positivo, un élan productivo y seductor. De la generación de Faustino, una de las cosas más amargas que he leído, en un escalón de edad algo anterior, son las cartas desde el exilio del lehendakari Aguirre a sus compatriotas con motivo de la Navidad -y lo traigo a cuento por el momento que vivimos-. Ya mediados los años 50, Aguirre, cuya elegancia en la escritura era pareja a la que he descrito, iba perdiendo la esperanza de retornar a una Euskadi democrática y autónoma, y escribía a los jóvenes de entonces que se rebelaran contra el olvido, incluso usando la violencia, para evitar que la verdadera historia y afanes del País Vasco desaparecieran por el sumidero del tiempo, que parecía ya, tras quince años de ausencia, un agujero insondable. Palabras que ahora hay que recordar para entender. Y entender para acertar en el camino de la paz. Un camino que Faustino Cordón y algunos de sus compañeros de generación, con su actitud casi tanto como con sus opiniones, trazaron claramente: el diálogo, la persuasión; la firmeza, sí, pero como principio más que como fin. En Bergamín, en cambio, el único de ellos que sufrió dos exilios, uno en el 39 y otro en el 64, la amargura pudo con todo. Él, que era el más genéticamente español de todos, si se me permite la expresión, murió en Euskadi negando sus huesos a España, según dijo. Probablemente porque Euskadi era el único lugar donde no se aceptaba el hecho consumado de una transición sin ruptura. En Barcelona se encontraba también mejor 51 �Articles de Pasqual Maragall a que en Madrid, su Madrid, el que aún ahora se equivoca con él, en un diario, en el pie de la foto del cuadro de Gutiérrez Solana. Su amigo Arturo Soria, igualmente incapaz de aceptar, no ya la legitimidad sino el hecho incuestionable de la existencia del franquismo, solía contestar "Que se vaya el enano miserable del Pardo" cuando en el café le preguntaban qué deseaba. Ni Pepe Bergamín ni Arturo Soria podían admitir la democracia sin vuelta al statu quo ante: la democracia sin más era una impostura. Vuelvo, para terminar, a la mañana soleada de Alcalá. Faustino, siempre en clave de recitación tersa e incontrovertible, nos explicó que no era cierto que con un solo ojo -a él le faltaba uno- no se pudiera percibir la profundidad. Era cuestión de una adaptación sencilla, decía. Yo me quedo con el pensamiento de que su ojo bueno nos sigue mirando en profundidad. Y de que la dificultad de sobrevivir no está en la carencia de seres queridos. Ésos nos siguen acompañando y según como más que nunca. Porque ya no los podemos rebatir. Ni ofender, en principio. Pero ¡ay!, si los ofendemos a toro pasado, no nos podremos excusar. Palabras que ya no se pueden corregir, insuficiencias que ya no pueden ser perdonadas, porque ya no están los correctores de esas faltas, los confesores de esos pecados. Eso es lo que nos hace envejecer. Sabernos responsables cada vez más solitarios de todo un mundo. De un tiempo de un país. De una determinada época y su significado. Nos consuela saber que la generación Faustino tiene herederos dignos. No es cierto, qué va, lo que a veces creemos que nuestros hijos piensan, lo de que no les ha quedado nada grandioso por hacer. Al contrario, les queda lo más grandioso. Habérselas con su mundo, como nosotros con el nuestro, con una diferencia: su mundo es el mundo, cada vez más. Nosotros, en parte a través de nuestros hijos, hemos estado en Bosnia, como los americanos y europeos progresistas estuvieron aquí en el 36-39. Nuestro mundo, a través de ellos, es ya tan amplio como el planeta. Pasqual Maragall es diputado del PSC en el Parlament de Cataluña. 52 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1094 Title A name given to the resource Faustino y los demás Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Necrologies Cordón, Faustino, 1909-1999 Republicanisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-01-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2769/20000118_TerritorioDevolucion_TheEconomist_PM.pdf c43720323c8cf870d2c4ea5279ccbf48 PDF Text Text POR UN FEDERALISMO DEL SIGLO XXI Transformaciones territoriales y gobernabilidad en Europa 0. 'Introducción Buenos dias. Permítanme empezar mi intervención agradeciendo a los organizadores la amable invitación para participar en este encuentro sobre el proceso de integración europea. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. A nadie escapa, sin embargo, que, junto a estas oportunidades, el proceso de integración europea plantea también importantes retos. Y entre estos retos se encuentra, en lugar preeminente, la cuestión de la gobernabilidad: es decir, el modo como cada uno de los pueblos de Europa sabrá resolver el tránsito desde los viejos Estados hacia la nueva Europa. En mi opinión, esta nueva Europa debe ser, a un tiempo, cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y de hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Para construir esta Europa unida y plural hace falta un impulso federal. Porque el federalismo es justamente esto: unidad y libertad. Y es precisamente de este tema del que quiero hablarles hoy: de la forma como las transformaciones que hoy conoce Europa suponen importantes retos para la gobernabilidad, y como estos retos pueden encontrar solución en los planteamientos federales. Para hacerlo me ayudaré con unas transparencias y dividiré mi intervención en cuatro breves apartados: .En los dos primeros analizaremos los principales vectores de cambio que estan transformando hoy la economia, la sociedad y el territorio europeo: en primer lugar por lo que se refiere a la internacionalización y en el segundo en lo que atañe a los cambios internos en ciudades y regiones. .En el tercer apartado detallaremos los retos que estas transformaciones plantean para las políticas regionales y urbanas. .Finalmente, en el último apartado explicaremos como para hacer frente a estos retos desde el punto de vista de la gobernabilidad es necesario un nuevo pacto federal europeo que permita una devolución generalizada de poderes a los gobiernos locales. 1 �1. La integración europea: el nuevo papel de ciudades y regiones [TRANSPARENCIA 1] 1.1. Decíamos que la economía, la sociedad y el territorio europeo se encuentrans hoy en un acelerado proceso de cambio. Uno de los principales motores de este cambio es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales en el espacio continental. En efecto: los impedimentos que a lo largo de siglos han dificultado el movimiento de personas, mercancías, capital e información sobre el espacio continental tienden a reducirse. 1.2. Las razones de esta tendencia son dobles: -Por una parte, la unificación del mercado y la caidá de los regímenes llamados de socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. -Por otra, el desarrollo de las redes de transporte (liberalización del tráfico aéreo, TGV,...) y los avances en materia de telecomunicaciones han resultado en una notabilísima reducción y unificación de los costes de transporte en el espacio europeo. 1.3. Esto ha conllevado un cierto colapso del espacio continental. En efecto, la distancia física real tiene una importancia siempre menor y aquello que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. El viejo aforismo de Marx viene en seguida a la memoria: en nuestra sociedad, en la sociedad europea de hoy, el tiempo tiende a aniquilar el espacio. 1.4. El abatimiento de las barreras espaciales ha tenido como consecuencia, como no podía ser de otra forma, una mucho más alta capacidad de movilidad de los factores: mayor volatilidad del capital, configuración de canales de comercialización y distribución integrados y selectivos, mayor movilidad de la fuerza de trabajo, 1.5. En este contexto, extremadamente competitivo, la importancia de la ventaja comparativa que puede derivarse de la localización de las actividades aumenta. Así, diferencias -en coste y calificación de la fuerza de trabajo, en presión fiscal, en calidad de vida, en economías externas- que antes podían parecer irrelevantes ven aumentar extraordinariamente su importancia. Y así se llega a una bonita paradoja: el abatimiento de las barreras espaciales aumenta -y no reduce- la importancia de los factores territoriales. 1.6. Esta paradoja se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios sobre el que tanto se ha escrito en los últimos tiempos. Una competencia destinada atraer factores y actividades positivas y para evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial), como la necesidad de promover el territorio (a través de lo que ha venido a llamarse marketing urbano y regional). 2 �2. Las dinámicas territoriales: Europa una red de ciudades [TRANSPARENCIA 2] 2.1. El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto acompañado de forma en modo alguno casual- por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en las mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. 2.2. En efecto, los cambios en el modelo productivo (segmentación de procesos, reducción del tamaños medio de las empresas), por un lado, y la mejora de las infraestructuras y de la renta media, por otro, han provocado una profundización de los procesos de metropolitanizacion en las principales ciudades. Procesos que, si bien se habían iniciado en periodos anteriores, toman ahora una intensidad y una dirección nuevas. 2.3. La metropolitanizacion de las principales ciudades europeas se expresa hoy de dos formas: -En primer lugar a través de una expansión notabilísima de las áreas urbanas, de forma que cada vez es mayor el territorio que podemos considerar integrado en cada una de ellas. Esta expansión hace que cada vez más a menudo -en el Randstat, en Madrid, en el Rhur, en el Sudeste inglés, en la Ilede-France- el espacio metropolitano tienda a coincidir con lo que solia considerarse como ámbito regional. -En segundo lugar, esta expansión ha ido acompañada por una difusión cada vez mayor de población y actividades sobre el conjunto de cada territorio metropolitano. Así, las áreas centrales tienden a perder peso relativo, y, en muchos casos, población y actividad en términos absolutos. 2.4. Las ciudades tienden pues a expandirse sobre los respetivos ámbitos regionales y a configurarse cada vez más como una red. Una red tejida por el movimiento de las personas, las mercancías, la información. Ahora bien, como cada actividad lleva aparejada su propia red la ciudad no es sólo una red, sino una red de redes. Y como cada red varia según el dia de la semana o la semana del año, estas redes son de geometría variable. Esto es: la ciudad europea de hoy, la ciudad-región, se define cada vez más como una red, como una red de redes, como una red de redes de geometría variable. 3 �3. Los nuevos retos para las políticas urbanas y regionales [TRANSPARENCIAS 3 y 4] 3.0. De la conjunción de las dinámicas de i n t e r n a c i o n a l i z a c i ó n y metropolitanización emergen notables oportunidades, pero también retos formidables. Trataremos de mostrar como estos retos se encuentran asociados a seis grandes vectores de transformación: internacionalización, competittividad, sostenibilidad, funcionalidad, solidaridad y gobernabilidad. 3.1. La internacionalización de las economías locales, a la que nos hemos referido, plantea retos enormes por lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho (Van den Berg) que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo, marítimo, ferroviario y viario resulta hoy crucia para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada ciudad y cada territorio de asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas convivan y construyan nuevas identidades locales. 3.2. Directamente vinculado al vector de la internacionalización, potenciar competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar apertura; resolver el dilema especialización/diversificación; y fomentar existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestruturas, de formación de la fuerza de trabajo y de la inversión en investigación y desarrollo). la la la la 3.3. La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestrucutras, a problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible, el consumo exacerbado de energía o la generación de residuos. 3.4. Es necesario asimismo asegurar la funcionalidad de los territorios. Funcionalidad que, en muchas ciudades y regiones, se encuentra hoy en peligro por la difusión de la urbanización sobre el territorio, por la especialización creciente de los distintos espacios y por el uso cada vez más mayoritario del transporte privado. 3.5. Junto a competitividad, sostenibilidad y funcionalidad, hay que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desiguladades asociadadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. 3.6. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de gobernabilidad, que es, como trataremos de exponer a continuación, donde reside en buena parte de las claves para resolver todos los anteriores. 4 �4. Las claves de la gobernabilidad: devolución federal de poderes y pacto [TRANSPARENCIAS] 4.1. Para aprovechar las oportunidades y hacer frente a los problemas que se han detallado, la regiones y las ciudades de Europa, cada comunidad territorial, ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Sólo así, en una Europa cada vez más unida, podrán aprovecharse todos los recursos y reducirse los recelos y desconfianzas mutuas. 4.2. Para ello cada territorio precisa de capacidad de decisión y de recursos; en una palabra, de gobiernos locales eficaces y representativos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Así, si antes veíamos como la reducción de barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, ahora debemos constatar que este aumento de importancia del lugar no ha ido acompañado en la mayoría de los casos por el consiguiente fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. 4.3. Esta situación comporta graves dificultades a la hora de elaborar democráticamente y aplicar con éxito los proyectos colectivos necesarios de los que cada región y cada ciudad precisa para integrarse con éxito en la nueva Europa. Dificultades relativas a la financiación propia y a la solidaridad hacia otros territorios y regiones; al planeamiento del territorio y a la gestión de las redes; a la eficiencia y el ahorro administrativo; y, sobretodo, a la transparencia y la legitimidad democráticas. 4.4. Ante estas contradicciones hay que afirmar, de manera clara, lo que en cierta medida esta ya contenido en los tratados europeos que hemos firmado: el proceso de construcción de Europa solo será tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. Para ello es necesario aplicar de manera escrupulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las localidades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los Estados, que lo que puedan hacer los Estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. 4.5. La aplicación consecuentemente de este principio (y su corolario: que la residualidad en la distribución de competencia juegue siempre a favor del nivel inferior) hay que emprender hoy en Europa un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes locales. Un proceso que no ha de significar en modo alguno el debilitamiento de la Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades locales -de las regiones y de las ciudades- ha de ser la base de un nuevo federalismo europeo. Así, de la misma forma como en España las autonomías nacionales y regionales redundarán a la postre -estamos convencidos de ello- en una relación más confiada y fraterna entre los pueblos que la integran, el fortalecimiento de las autonomías locales y regionales será, en el siglo que ahora empieza, el cimiento de la Unión Europea. 5 �n ^ tw„,......\ ^, Territorio y devolución. Nuevas oportunidades económicas Buenos días, permítanme empezar mi intervención agradeciendo a The Economist su amable invitación para participar en estas interesantes jornadas. Les hablaré de Europa, de España y de Catalunya desde una perspectiva común: el nuevo papel de los territorios y la devolución de poderes. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. A nadie escapa, sin embargo, que junto a estas oportunidades, el proceso de integración europea plantea también importantes retos. Y entre estos retos se encuentra, en lugar preeminente, la cuestión de la gobernabilidad: es �decir, el modo como cada uno de los pueblos de Europa sabrá resolver el tránsito desde los viejos estados hasta la nueva Europa. En mi opinión, esta nueva Europa debe ser cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Para construir esta Europa unida y plural hace falta un impulso federal. Porque el federalismo es justamente esto: unión y libertad. �El nuevo papel de los territorios Decíamos que la economía, la sociedad y el territorio se encuentran hoy en un acelerado proceso de cambio. Uno de los principales motores de este cambio es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de transporte y los avances en materia de telecomunicaciones. Esto ha conllevado que la distancia física real tenga una importancia siempre menor y aquello que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. �El abatimiento de las barreras espaciales ha tenido como consecuencia una mucho más alta capacidad de movilidad de los factores: mayor volatilidad del capital, configuración de canales de comercialización y distribución integrados y selectivos y mayor movilidad de fuerza de trabajo. En este contexto, extremadamente competitivo, la importancia de la ventaja comparativa que puede derivarse de la localización de las actividades aumenta. Así, diferencias - en coste y calificación de fuerza de trabajo, en presión fiscal, en calidad de vida, en economías externas- que antes podían parecer irrelevantes, ven aumentar extraordinariamente su importancia. Y así se llega a una bonita paradoja: el abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce - la importancia de los factores territoriales. �Esta paradoja se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y para evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el marketing urbano y regional). Las dinámicas territoriales El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto acompañado - de forma en modo alguno casual - por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. �En efecto, los cambios en el modelo productivo (segmentación de procesos, reducción de tamaños medios de las empresas), por un lado, y la mejora de las infraestructuras y de la renta media, por otro, han provocado una profundización de los procesos de metropolitanización en las principales ciudades. Procesos que, si bien se habían iniciado en periodos anteriores, toman ahora una intensidad y una dirección nuevas. La metropolitanización de las grandes ciudades europeas se expresa hoy de dos formas: - En primer lugar a través de una expansión notabilísima de las áreas urbanas, de forma que cada vez es mayor el territorio que podemos considerar integrado en cada una de ellas. Esta expansión hace que cada vez más a menudo - en Madrid, en el Randstat, en el Rhur, en el Sudeste �inglés.... El espacio metropolitano tienda a coincidir con lo que solía considerarse como ámbito regional. - En segundo lugar, esta expansión ha ido acompañada por una difusión cada vez mayor de población y actividades sobre el conjunto de cada territorio metropolitano. Así, las áreas centrales tienden a perder peso relativo, y, en muchos casos, población y actividad en términos absolutos. Las ciudades tienden pues a expandirse sobre los respectivos ámbitos regionales y a configurarse cada vez más como una red. Una red tejida por el movimiento de las personas, las mercancías, la información. La ciudad europea de hoy, la ciudadregión, se define cada vez más como una red, como una red de redes. �Los nuevos retos para las políticas locales y regionales De la conjunción de las dinámicas de internacionalización y metropolitanización emergen notables oportunidades, pero también retos formidables. Estos retos se encuentran asociados a seis grandes vectores de transformación: internacionalización, competitividad, sostenibilidad, funcionalidad, solidaridad y gobernabilidad. La internacionalización de las economías locales plantea retos enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y viario resulta hoy �crucial para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y construyan nuevas entidades locales. Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la especialización/diversifícación y fomentar la existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestructuras, de la formación de fuerza de trabajo y de la inversión en investigación y desarrollo). La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestructuras, a �problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible o la generación de residuos. Es necesario asimismo asegurar la funcionalidad de los territorios. Funcionalidad que en muchas ciudades y regiones se encuentra en peligro por la difusión de la urbanización sobre el territorio, por la especialización creciente de los distintos espacios y por el uso cada vez más mayoritario del transporte privado. Junto a competitividad, sostenibilidad y funcionalidad hay que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la gobernabilidad, que es, como expondré a �continuación donde residen buena parte de las claves para resolver los anteriores. Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto federal Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Así, en una Europa cada vez más unida podrán aprovecharse todos los recursos y reducirse los recelos y desconfianzas mutuos. Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, pero este �aumento de la importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. �La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes regionales y locales. El proceso británico de devolución de recursos y competencias en Escocia, Gales e Irlanda del Norte y la revisión de la Constitución italiana en una dirección federalista son claros ejemplos del camino de la devolución en Europa. En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante de carácter local), al 50/25/25 por ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido espectacular, motivado por el propio proceso de creación y consolidación del Estado de las Autonomías. Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el cual los �poderes locales asuman un grado de competencias similar al de otros países europeos. El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de federalismo fiscal para España es el de llegar en el año 2005 a una distribución del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los ayuntamientos. Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a los que me he referido antes no se hubieran producido sin el precedente español. Pero ahora nos están pasando delante. Es conveniente que España reaccione con una nueva �fase de devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado. Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente buenos gerentes, per sí que han de ser buenos garantes, una buena garantía, más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y de los individuos frente los viejos y los nuevos poderes fácticos y frente la innata tendencia de los mercados y los grupos sociales al monopolio y a la dominación. Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades locales - de las regiones y de los poderes locales - ha de ser la base de un nuevo federalismo europeo. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Territorio y devolución. Nuevas oportunidades económicas Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-01-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Europa Subsidiarietat Territoris Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource Conferència de Maragall a les jornades organitzades per The Economist a Madrid, POR UN FEDERALISMO DEL SIGLO XXI: Transformaciones territoriales y gobernabilidad en Europa. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2770/20000126_100diesOposicio_Col_legiPeriodistes_PM.pdf 6cdd9e18836460d64b186c1410297b93 PDF Text Text SUMARI 1 . - Introducció: Cent dies que han començat a canviar la política catalana 2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans públics de comunicació): Mai més res no tornarà a ser igual 3.- La fiscalització i el control del Govern: De la denúncia a la proposta 3 . 1 . - El pressupost de l'any 2 0 0 0 : Del retard injustificable a l'alternativa constructiva 3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la Conferència Nacional 3.3.- La sanitat: De l'assistència primària a la reforma del sistema 3.4.- El transport públic: De la congestió a l'eficiència 4.- La construcció de l'alternativa de govern: La regionalització com a exemple 5.- Les noves dinàmiques polítiques: Del balanç a les perspectives �1.- Introducció: Cent dies que han començat a caniar la política catalana Gràcies degà, gràcies a tots per ser aquí. Han passat 100 dies des de les eleccions autonòmiques. Ens ha semblat que és un bon moment per fer un primer balanç de la feina endegada des del Parlament pel grup SocialistesCiutadans pel Canvi, de com aquesta feina ha influit en la dinàmica política catalana i també les perspectives que se'ns obren en els propers mesos de legislatura. Cent dies... una mica més de tres mesos, però mirat amb perspectiva, a mi em fa la impressió que fa més temps. Suposo que tinc aquesta impressió perquè ha estat un període molt intens i, deixeu-m'ho dir, fructífer. Fructífer en iniciatives que han marcat l'agenda política, i sobretot, en l'activitat del i �Parlament, que ha començat a comptar més, a tenir una influència més àmplia i a ser el termòmetre de l'actualitat. La setmana passada vaig demanar als diputats del nostre grup - el Grup dels 50, com a mi m'agrada anomenar- que valoressin l'activitat d'aquests cent dies. Hi va haver una coincidència unànim: "Podem dir que, en certa mesura, hem començat a governar des de l'oposició, des de la nostra alternativa". Com s'explica això que hem començat a governar des de l'alternativa? Tot i que aquest era un dels nostres principals objectius després d'obtenir els resultats que vam obtenir, en ser la força política més votada, per a mi - ho confesso - ha estat una descoberta que es pugui influir tant o més des del Parlament com des del Govern. 2 �Les rutines pròpies de la governació poden impedir tirar endavant temes, però si el govern mostra una manca real d'iniciativa - que en alguns aspectes pot arribar fins i tot a la paràlisi, com en l'assumpte del Pressupost del 2000 amb tot el que comporta de falta de presa de decisió en diferents àmbits - aleshores aquest govern no governa. I qui agafa la bandera de les propostes, les iniciatives, i també les responsabilitats, és l'oposició. Buscant acords i promovent el consens, tal com vam dir que faríem. 2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans públics de comunicació): Mai més res no tornarà a ser igual La composició parlamentària sorgida arran de les eleccions autonòmiques ha propiciat una situació 3 �diferent i ha obert una etapa en la qual ja mai més tornarà a ser res igual. S'ha acabat el funcionar per inèrcies. Perquè contra les inèrcies del govern hi ha un grup potent de 50 diputats que empeny i porta la iniciativa cap a una nova forma de governar i de fer política a Catalunya. r Es per això que el dia del debat d'investidura vaig dir a l'hemicicle que allò que havia passat en el Parlament els darrers anys no es tornaria a repetir. En aquesta línia, hem començat a treballar per dotar al Parlament de més condicions logístiques per acomplir la seva funció, que vol dir dotar-lo de més condicions polítiques per a fer-lo més àgil i més actiu. I deixeu-me dir que Déu ni do el que s'ha avançat. El Parlament ha estat durant aquest temps el punt de referència davant l'enrocament del govern per 4 �mantenir una situació de refredament polític que ara ja s'ha mostrat totalment inadecuada perquè el país, els ciutadans, caminen cap a una altra direcció. Haig de constatar que al president de la Generalitat l'hem vist molt poc pel Parlament, justet només quan havia de votar i quan havia de contestar les preguntes de control ( en una sessió de mal record pel menyspreu i desqualificacions personals expressat en les seves intervencions). Tanmateix, val a dir que un dels aventatges de la situació present és tenir ocasió d'escriure allò que altrament hauria pogut ser el capítol perdut en la novel·la del canvi. Si s'hagués produit una transició sobtada en les eleccions d'octubre, potser ens hauria faltat l'ocasió per escriure aquest capítol necessari en la vida política. El capítol en el que els nous protagonistes s'enfronten als antics, els diuen tot el que els han de dir i maleeixen l'hora en què aquests van començar a manar. Si se'ls fa fora sense aquest 5 �capítol, el lector (en aquest cas el ciutadà) té la sensació d'assistir a una injustícia, a un final prematur. Deia que el Parlament ha estat punt de referència com impulsor d'un canvi en les regles del joc polític a Catalunya. I en aquest camp estem preparant iniciatives en relació al sistema d'incompatibilitats dels alts càrrecs de l'administració catalana i a la representació plural en els consells d'administració de les empreses públiques de la Generalitat. Però la millor mostra fins ara d'aquesta voluntat de canvi ha estat el debat sobre el model de mitjans públics audiovisuals a l'inici de la legislatura. Arran d'aquest debat es va crear una situació interessant en el sentit que la discussió va traspassar les parets del Parlament. No només en parlaven els polítics: el debat estava també al carrer promogut pels propis professionals. Aquesta és una dinàmica de 6 �funcionament que ha de reixir, el Parlament ha de discutir en temps real per fer-lo més proper a la societat i tornar-li la dignitat d'autèntica cambra de representació, de legislació i d'impulsió i control de l'acció de govern. El tema dels mitjans públics encara està obert; hi estem treballant i va per bon camí, però ara ja no hi ha marxa enrere. Vam fer un esforç des dels grups de l'oposició - i des del govern, val a dir-ho- per consensuar mesures que semblaven impossibles i es va marcar un punt d'inflexió que va permetre començar a configurar unes noves regles del joc entre govern, societat i mitjans públics. Però si el dia 15 de febrer no tenim nou director general de la CCRTV i entrem en temps electoral amb el vaixell de les emissores públiques sense direcció - amb previsiblement cinc mesos (de novembre a abril) sense que l'empresa pública més 7 �important, o més influent, de Catalunya tingui autèntics responsables nomenats pel president de la Generalitat d'acord amb el Consell d'Administració que reflectirà les opinions del Parlament - si això passa, el pes de la vergonya caurà sobre un govern que haurà demostrat ineptitut, frivolitat i prepotència tot alhora. El conseller de la Presidència no podrà haver inventat pitjor manera d'acomiadar-se del govern i de Catalunya. 3.- La fiscalització i el control del govern: De la denúncia a la proposta Deia que la nova situació política ens ha permès plantejar amb profunditat en aquests cent dies el canvi de les regles del joc. Però al mateix temps ens ha fet possible exercir la labor d'oposició, en el sentit clàssic de control i fiscalització de l'acció del govern, amb molta més efectivitat que mai. 8 �El nostre grup ha presentat en aquests tres mesos 697 iniciatives parlamentàries entre proposicions de llei, proposicions no de llei, interpel·lacions, preguntes i d'altres. Explicar amb detall aquestes iniciatives seria molt interessant però segurament massa llarg per a fer-ho avui. Deixeu-me doncs que em centri en quatre camps que tenen particular incidència en la vida quotidiana dels ciutadans: el pressupost, l'educació, la sanitat i el transport públic. ~— ^Vk^p^d^Z ; hesso^i L· u^L· ^M^k ¿¿Ce** 3.1.- El pressupost de l'any 2000:Del retard injustificable a l'alternativa constructiva Com afecta que encara no s'hagi presentat el pressupost a discussió al Parlament i la nostra alternativa pressupostària? 9 �Catalunya no té encara pressupost per aquest any i no el tindrem aprovat, anant bé, fins el mes de maig. El desembre vam fer una oferta d'acord per consensuar alguns aspectes bàsics, però el govern ha preferit supeditar la discussió al Parlament i la seva aprovació als resultats de les eleccions generals. Això és greu perquè, a més de menysprear la sobirania del Parlament de Catalunya, té uns efectes molt negatius sobre l'hisenda de la Generalitat. Les característiques de proposta d'acord que vam adreçar al govern i a tots els grups de la Cambra eren les següents: - No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos era el mateix del PIB nominal ( 5, 5 % ). 10 �- Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superes el previst per la inflació ( 2 % ) - Incrementar les inversions ( 40 % ) - Resoldre els greus problemes financers de la Sanitat i la CCRTV Les últimes dades de la execució del pressupost de la Generalitat, corresponents al tercer trimestre de 1999 - que hem conegut fa pocs dies - ens confirmen l'existència de greus desequilibris als que cal trobar solució ràpidament. L'ajornament de les mesures tan sols farà que les dificultats siguin cada cop mes elevades: li �^(¿fo^Â&vÇoioUiJ ^ JX£/u¿&W wu¿*e*k) - Les despeses corrents, excloses les financeres, s'han incrementat mes del 8 % en relació al mateix període de l'any passat. - El " forat" del Servei Català de la Salut es cada cop mes gran. A l'any 1999 s'han comptabilitzat 155.000 milions de despeses procedents de l'any anterior. La desviació és un 27 % mes elevada que la de l'any passat. - A finals de setembre el Servei Català de la Salut ja havia gastat el 99,7 % de tot el capítol 2 de bens i serveis. Cap de les despeses del darrer trimestre es podrà comptabilitzar. En els darrers mesos s'ha constatat un agreujament de l'evolució relativa del creixement dels preus a Catalunya. 12 �JU^OAT^O^ ^ ; -' <^/^W EVOLUCIÓ DE LA INFLACIÓ INTERANUAL Espanya 1996 1997 1999 3.21% 2.01% 1.41% 2.92% 1996-99 9.89% 1998 Catalunya 3.66% 2.11% 1.76% 3.46% Diferencial 0.45% 0.09% 0.36% 0.54% 11.43% 1.55% Com veiem, el diferencial de la inflació entre Catalunya i Espanya de l'any 1999 es el més elevat dels últims quatre anys. En total en aquest període hem acumulat un diferencial de mes del 1,5 %. Aquest diferencial és equivalent a la inflació anual de la zona Euro. Així, es podria dir que la nostra competitivitat s'ha retardat un any en relació a la resta d'Espanya. I això és especialment greu perquè Espanya, en el seu conjunt, s'ha retardat uns dos anys en relació al països de la Unió Europea que són els nostres principals competidors. 13 �Els experts estan d'acord en què el diferencial d'inflació és degut bàsicament a dos factors: i) a Catalunya pesen més els sectors de serveis, que són els que tenen més inflació; especifícament els de serveis mèdics i lleure i cultura. ii) la inflació en aquests sectors és més elevada a Catalunya que a la resta d'Espanya, Al mes d'agost, la major inflació d'aliments, begudes i tabac a Catalunya explica per si sola dos terços del diferencial amb el conjunt d'Espanya. -^ T/^AjrpMfeAíti ñ S ! Davant cTaquesta situació, el govern Generalitat hauria hagut de la d'actuar en una doble direcció: a) Directament, en els camps en que té una responsabilitat immediata: - Preus de les escoles concertades - Preus dels llibres en l'ensenyament obligatori 14 �- Preus de la sanitat concertada - Política compres en farmàcia - Reducció o eliminació de peatges b) Indirectament, tot exercint pressió prop del govern central, en altres temes: - Liberalització tarifes telefòniques - Liberalització mercat farmacèutic - Carburants ______^^ Això no s'ha fet prou, ni prou bé i els efectes d'aquesta mancança es poden comprovar en la pèrdua de competitivitat de l'economia catalana. Així ens ho mostren les dades de l'evolució del comerç exterior de Catalunya en els darrers mesos. I així ho exemplifiquen les notícies que cada dia podem llegir en la premsa econòmica. La qual, sigui dit de passada, ens ha informat aquests dies d'allò que n'hi podríem dir "la mala setmana catalana": la desaparició de la marca Banca Catalana, la 15 �preeminència de Repsol sobre l'antiga Catalana de Gas i la recança que suscita el prodigiós l'augment de la cotització borsària de Terra, que la Generalitat es va deixar perdre per un plat de llenties i per raons que no responien de cap manera a criteris econòmics. 3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la Conferència Nacional Un altre camp en el que la nostra acció parlamentària ha estat contundent és el de l'educació: un tema que m'apassiona i em preocupa extraordinàriament. Durant la campanya vàrem explicar que aquesta havia de ser no un prioritat, sino la primera prioritat de Catalunya. I no ho afirmàvem per casualitat, sino perquè el país ens ho diu, ens ho reclama. 16 �Mireu, en el camp de l'educació a Catalunya partim d'una herència magnífica -la del període de la República i del moviment de renovació pedagògica dels anys de la transició- i hem fet avenços molt importants. Mai, com ara, havíem tingut unes generacions joves tan ben formades. Però l'escola té problemes. La unificació de l'educació secundària - ben intencionada i positiva, però aplicada amb poca traça administrativa i pocs recursos- ha abocat a l'ensenyament un conjunt de problemes socials que l'escola té moltes dificultats per resoldre. A més, l'escola pública, que hauria hagut de ser el motor i l'exemple de l'avenç educatiu, ha patit d'una desatenció reiterada per part del govern de la Generalitat. Un govern que, com en d'altres camps, ha prioritzat els acords i els concerts amb el sector privat. I així en l'escola pública tendeixen a 17 �concentrar-se aquells sectors de l'alumnat amb més necessitats i problemes. Problemes que -malgrat els esforços dels mestres, els pares i molts ajuntamentssón molt difícils de resoldre en les condicions actuals. Tot això és molt preocupant. En primer lloc, perquè del funcionament del sistema educatiu en depèn la nostra capacitat de donar resposta als requeriments del mercat de treball. Requeriments de formació tecnològica, de capacitat d'adaptació, de capacitat d'innovació. Ahir mateix, em reunia a Reus i a Tarragona amb ensenyants i empresaris, i en el que em deien constatava com és d'important escoltar a uns i altres per tal d'assegurar als nostres joves una bona transició de l'ensenyament al treball. Però la situació actual de l'escola no només planteja problemes de manca d'adaptació als requeriments del treballa, sinó que també posa en qüestió el paper 18 �de l'escola com a instrument d'integració i cohesió social. Es per tot això que no podem esperar quatre anys. Ni un. Nosaltres hem començat a actuar i a prendre iniciatives per tal que les coses comencin a canviar des d'ara mateix. Així, per exemple, hem presentat dues proposicions al Parlament de Catalunya per tal que la matrícula per al curs 2000-20001 de tots els centres educatius sostinguts amb fons públics - els pròpiament públics i els concertats - es faci sobre noves bases. Unes bases que assegurin l'equitat i la transparència i evitin la concentració en determinats centres de l'alumnat amb risc de marginació. Però al costat d'aquestes mesures que podríem anomenar d'urgència, hem plantejat també la necessitat d'una reflexió en profunditat. Així estem impulsant per als propers mesos la realització d'una Conferència Nacional d'Educació, en la que esperem 19 �que hi participi els mestres, els pares, els empresaris, els sindicats, els ajuntaments i, naturalment, el govern de la Generalitat. 3.3.-La sanitat: De l'assistència primària a la reforma del sistema Al costat de l'ensenyament, la sanitat és un altre qüestió que condiciona molt estretament la vida quotidiana dels ciutadans. També aquí hem començat a actuar. I hem volgut fer-ho en relació a l'atenció primària, és a dir, l'atenció que hauria de ser la porta d'entrada al sistema sanitari. Es aquest un àmbit que ha estat particularment desatès per part del govern de la Generalitat. I els resultats estan a la vista: els ciutadans acudeixen directament als hospitals per l'entrada d'urgències i, en ocasions, com en aquests darrers dies, colapsen el 20 �servei, especialment a la ciutat de Barcelona i al seu entorn. La reacció del govern de la Generalitat ha estat blasmar els ciutadans. ¿Com volen que els ciutadans acudeixin l'assistència primària si a Barcelona, per exemple, encara més de la meitat de la població està atesa pel sistema antic d'ambulatoris massificats i ineficients? ¿Com volen que el ciutadà tingui confiança amb la primària si a Catalunya el temps mitjà de visita és només de dos minuts, la més baixa d'Espanya? És per això que com a primer pas cap a la millora del sistema sanitari a Catalunya, hem exigit al conseller Rius un pla raonable per acabar la reforma de l'assistència primària. I hem reclamat la dotació urgent de més mitjans per a la reforma dels centres d'assistència primària. Al costat d'això, he creat una comissió integrada pels millors experts sanitaris 21 �perquè ens ajudi a analitzar la problemàtica de les urgències i a plantejar alternatives viables. 3.4.- El transport públic: De la congestió a l'eficiència Un altre tema. A Catalunya en un de cada dos municipis almenys la meitat dels ciutadans que treballen s'han de desplaçar fora del seu municipi de residència. Aquesta realitat és fruit d'un creixement urbanístic que no ha tingut prou cura a mantenir integrada la residència amb el treball i el comerç. Com a resultat d'això s'ha produit un veritable esclat de les necessitats de mobilitat dels ciutadans. Esclat que, en no veure's acompanyat per les necessàries inversions en transport públic, ha comportat l'ús cada vegada més majoritari del vehicle privat. Les conseqüències les podem escoltar cada matí quan ens llevem i encenem la ràdio, a les set o a quarts de 22 �vuit, i sentim com en Bassas o en Cuní ja ens expliquen que els cotxes estan "aturats en els dos sentits de la marxa" Per fer front a aquesta situació, hem proposat al Parlament un pla de mesures urgents per la reactivació del transport col·lectiu a Catalunya. Un pla que entre altres resultats persegueix la potenciació i la integració dels serveis de metro, autobús i ferrocarril urbà i suburbà (amb els serveis ferroviaris de rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona, del Camp de Tarragona, Lleida i Girona), així com la millora de les infrastructures (tant les existents -tren Lleida-La Pobla de Segur,VicPuigcerdà i Mollet-Papiol - com les de nova creació: el tren d'alta velocitat). I al costat d'aquestes accions en matèria d'educació, de sanitat i de transport públic, en podriem esmentar moltes d'altres, en l'àmbit del benestar social, de la 23 �indústria i les noves tecnologies, de la cooperació, etc. Però no voldria abusar de la seva paciència. 4.- La construcció de l'alternativa de govern: La regionalització com a exemple. El que si voldria fer és posar un exemple del perquè l'experiència d'aquests cent dies ens permet d'afirmar que, en certa manera, estem ja començant a governar des de l'oposició. I per fer-ho m'agradaria explicar com estan avançant les nostres propostes per a la reforma de l'organització territorial de l'Administració a Catalunya. Es tracta, com saben, d'un àmbit en el qual l'acció dels successius governs de Convergència i Unió ha estat particularment desafortunada i ha creat un garbuix administratiu ineficient, centralista i poc transparent. Un garbuix que comporta disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de 24 �serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat, que substreu capacitat d'actuació als municipis i que facilita el desordre en matèria de planejament urbanístic. Es per això que en el nostre programa vàrem incloure la resolució d'aquesta qüestió com una de les prioritats principals. El que cal, diem, és aconseguir un gran acord entre totes les forces polítiques i tots els territoris de Catalunya per tal d'avançar simultàniament en tres direccions: enfortir el govern local, descentralitzar l'administració de la Generalitat i adaptar les províncies a l'ordenació territorial que resultarà de la reforma. Per portar endavant aquest programa hem proposat la creació de set regions. Set àmbits que es deriven de les característiques geogràfiques del territori català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat manifestada reiteradament pels seus ciutadans: 25 �l'àmbit metropolità de Barcelona, el Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre, la Catalunya Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les Terres de Ponent. Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de la Cambra immediatament després de la constitució del Parlament, en ocasió del debat d'investidura. I de llavors ençà ha estat una de les línies prioritàries de la nostra acció parlamentària. Paral·lelament, en correspondència amb la voluntat d'obrir el debat polític i d'apropar el Parlament a la societat, el nostre grup ha iniciat una sèrie de visites a cada una de les regions de Catalunya, amb l'objectiu de donar a conèixer la nostra proposta i d'escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les associacions i entitats locals. 26 �La primera d'aquestes visites es realitzà els dies 14 i 15 de desembre a l'Alt Pirineu català i fou una fita fins a cert punt històrica. Mai, d'ençà de la restauració de la democràcia, un grup tan nombrós de parlamentaris catalans s'havia desplaçat a aquelles terres per dialogar i per escoltar. La visita que inclogué sessions plenàries a la Seu d'Urgell i reunions específiques a Puigcerdà, Sort i Vielha permeté no només constatar l'excel·lent rebuda del projecte de regionalització, sino també avançar un programa de 10 propostes per millorar la qualitat de vida dels pirinencs. Cada una d'aquestes propostes s'ha convertit ja en una inicitaiva parlamentària que -esperem- donarà aviat els seus fruits. Per al proper mes de febrer preparem una visita amb un format similar a les terres de l'Ebre. Arran de la nostra actuació el tema de la regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i s'ha transformat en un veritable clamor en molts 27 �llocs del territori (i en aquest sentit podria mostrarvos articles molt reveladors apareguts en la premsa de l'Ebre o de la Catalunya Central, per exemple). Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt d'actuacions que el conseller de Governació i Relacions Institucionals, Josep Antoni Duran i Lleida, ha acabat acceptant la necessitat de revisar l'organització territorial de Catalunya. Es tracta d'un avenç important: per primera vegada el govern de la Generalitat accepta que el model establert i aplicat sense consens per Convergència i Unió fa 13 anys no es pot mantenir. I és positiu també que el govern accepti que per resoldre aquesta qüestió cal arribar a un acord entre totes les forces polítiques. 28 �Si, com esperem, aquests propòsits es concreten aviat en fets haurem fet un pas important endavant. I amb el tema de la regionalització -que, repeteixo, no és altre que el de la millora en la prestació dels serveis i l'enfortiment dels ajuntaments- haurem donat un excel·lent exemple de la forma com, des de l'oposició, anem construint l'alternativa política a Catalunya. 5.- Les noves dinàmiques polítiques: del balanç a les perspectives Acabo perquè m'estic allargant massa. He volgut explicar-los el que per a nosaltres està sent una experiència apassionant. Ens han volgut matar d'avorriment, han volgut que a Catalunya s'escoltés una sola veu. I més que exercir el govern, l'ocupen. Però nosaltres no ens resignem. No ens deixarem adormir. 29 �Deien: uEn Maragall no aguantarà gaire" i ara diuen: " Que pari, que va massa ràpid". No pararem. Nosaltres no tenim cap pressa, però la resolució dels problemes dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no admet demora. En aquest cent dies hem iniciat una nova etapa política que, com els he explicat, té repercussions parlamentàries clares i concretes. Però que va molt més enllà, em sembla, dels murs de la Cambra. La col·laboració entre el PSC i el moviment cívic Ciutadans pel Canvi, que tan bon inici va tenir en la campanya electoral, ha continuat de manera modèlica en el grup parlamentari. Amb això hem desmentit els qui ens pronosticaven tota mena de desastres i baralles. I, el que encara és més important, hem posat en peu un laboratori de noves 30 �formes de fer política. Un laboratori on la vella saba del partit socialista s'enriqueix amb les aportacions d'altres sectors socials i professionals. r Es una experiència que, ho estem veient aquests dies, atreu l'atenció de forces polítiques de tot Espanya. I que ha estat la llavor de molts dels esdeveniments que avui estem vivint. D'altra banda, som conscients que els cent primers dies de la nostra acció parlamentària no es corresponen amb els cent primers dies del nou govern. Especialment no són encara suficients per començar a jutjar l'acció dels nous consellers. Creiem que aquests mereixen un període de respecte que no s'ha exhaurit encara. Tanmateix, hi ha exemples d'iniciatives ja preses per alguns d'ells, tant dels nous com dels vells, que semblen anar en una direcció correcte. Això és 31 �particularment visible en els temes de la regionalització i de 1'audiovisual, camps en els que hem trobat una actitud raonablement receptiva. Però, com hem vist, hi ha altres temes en que les coses no han anat bé i no poden esperar: el pressupost, el colapse de les urgències, les prematriculacions escolars, la millora de les condicions de treball del parlament i l'estatut de l'oposició. Per això hem decidit no deixar passar el mes de gener sense donar fe de vida davant els mitjans de comunicació amb aquest primer balanç. Un balanç que vol iniciar un costum ja habitual en altres institucions. Deixeu-me, abans d'acabar, fer una referència a la manera com les eleccions generals incideixen en la marxa de les coses aquí a Catalunya. La vida 32 �política, com l'economia, és cada cop més un mercat d'expectatives tant o més que de realitats. El govern català sembla atenallat no solament per l'inici de la legislatura, sempre feixuc, sino també per la proximitat de les eleccions generals. Però això, que seria normal, ve agreujat per l'estratègia política del nostre govern, que ha basat tota esperança de millora en la coincidència d'una determinada configuració de les majories en el Congrés i en el Senat espanyols. No és aquí el lloc, per fer judicis - d'altra banda, prou coneguts pel que a nosaltres respecta- sobre la política espanyola i els seus efectes a Catalunya. El que volem, justament, és un canvi de la política catalana en el seu conjunt. No podem dependre exclusivament del que passi a Madrid. Això si que 33 �ha acabat sent una estratègica i tràgica cessió de sobirania. Estratègica perquè és consubstancial al plantejament nacionalista de descompromis real en la política estatal. I tràgica per dues raons: perquè ho fa dependre tot d'un Estat en el que no es creu i perquè no produeix resultats, excepte el de la desresponsabilització de la política catalana. Només si som capaços d'enaltir el nostre Parlament, vitalitzar la connexió entre política catalana i societat catalana, augmentar el prestigi interior de l'acció de govern a Catalunya i de les nostres institucions - que han de deixar de ser vistes com irresponsables per manca de poder i diners -. Només així, dic, esdevindrem un país políticament autònom en el sentit fort de la paraula. Un model contrastable i alguna cosa més que una curiosistat intrigant, un 34 �país simpàtic o antipàtic, segons els gustos, i un escenari de frustracions interiors. "II modelo catalano", com diuen a Itàlia, pot esdevenir un autèntic model de referència a Europa si ens ho proposem. Un model amb legislatiu, executiu i justícia propis i singulars. Amb una relació positiva amb els seus territoris i ciutats. I amb una connexió saludable, no com ara, entre política i mitjans de comunicació i entre política i diners.( En el benentès que els mèdia i el diners són els dos nou poders socials i polítics que han emergit amb força en la segona meitat del segle XX). Aleshores si que podrem optar a obtenir un paper capdavanter en un país, Espanya, que ha ampliat considerablement els seus mercats, per dir-ho així, polítics i econòmics. Altrament, no. 35 �Les claus per a aquest nou rol de la política catalana les tenim a la mà. No s'han d'inventar ni s'han d'anar a buscar a fora. Es diuen Parlament fort i govern responsable, territoris respectats, ciutats robustes, institucions de qualitat, mitjans públics neutrals i mitjans privats independents, empreses innovadores, sindicats imaginatius. Els tenim? En tenim, però hem de millorar-los. Serem capaços de fer-ho, i per tant els tindrem. És per això que treballem els diputats i diputades Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi. Moltes gràcies. 36 �}/> VAXVAA^ UA^& SÍ^NJ^' ¡M ^ ^Ki^jY : >[*+) WUM Oí^ t^^r ^ t ,* -? u ^ ^ -OJ± Vi] v * & * : * $ : i 4. 'fés^>^ K A u. y^rr � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 100 dies d'oposició al Parlament. Conferència al Col·legi de Periodistes. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-01-26 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Parlament de Catalunya Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Govern alternatiu Catalunya Model social Acció política Description An account of the resource Conferència de Pasqual Maragall repassant l'activitat parlamentaria del Grup Socialista-Ciutadans pel Canvi. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2771/20000206_PresentacioCandidaturesPSC_PM.pdf a9cd74831c272942128ee06032b50442 PDF Text Text -& ^ irrxk^ & ¡JJU^^ l 'ESPANYA PLURAL ES ENCARA POSSIBLE. SURT EL DARRER PER AACONSEGJLJIR-LA EN VTNT ANYS 9 DRETA-ESQUERRA: CANVI I CONTINUÏTAT, IL·LUSIÓ I ^ ^ ^ ^ ^ ^ RREALISME, COMPLEXITAT I SIMPLIFICACIÓ (PODEM * n > * ^ u v „ C[-[u^í MILLORAR O NO ENS FEM IL.LUSIONS) (canviar lôrdre) j¿¿**W^fer -<&L^- A 2 ¥ * " ^ /(Z+^AMJL^ ,jM * UA ^ ,v MODEL BARCELONA O L'EXEMPLE O L'EXPERIÈNCIA DE ELONA— SlA-à LA DRETA NO ES LO MILLOR PER ENCARAR EL FUTUR. L'ESQUERRA VA FER AMB EL CENTRE EL GRAN CANVI DEL 7879 LA CONSTITUCIÓ I L'ESTATUT. ARA PER ACOMPLIR AQUELL SOMNI HEM DE SEGUIR CANVIANT I AMB EL MATEIX PROTAGONISTA POLÍTIC: EL CENTRE-ESQUERRAIEL_CAXALANISME UNA ESPANYA SENSE ELS BASCOS NO AGRADARIA ALS CATALANS JUSTICIA LOCAL EDUCACIÓ EN MANS DEL POBLE, DELS PODERS PROPERS AAyvÔofK^ CORRESPONSABILITAT FISCAL: TIPUS LLIURE DINS D'UNS AM^W&Myif MARGES, LLIBERTAT DE CANVIAR LES PRIORITATS (SANITAT) ^ ¿Sj^JuÀf SERVEIS SOCIALS : GENT GRAN DONES, SALUT MENTAL [7 • ÍÁ * oc ^ [h> vA [of(U W\ ( O^o {m^m^£^ ^ ¿ 4 Ç^[ tM^M~ê ^t&*rnfàfc. �- El model d'esquerra oberta que Narcís Serra tan intel·ligentment va començar a portar a la pràctica a Barcelona, en el primer ajuntament democràtic i que encara dura amb Joan Clos. (En Narcís ja intuia que la política aniria per aquest camí). I ara, de la seva mà, com a candidat del PSC a les eleccions espanyoles, farà que Catalunya lideri aquest procés. - En Narcís, amb la victòria clara i rotunda que tindrà a Catalunya, farà avançar moltes de les nostres posicions...Cap a la Catalunya més dialogant, més oberta. La Catalunya que liderarà l'Espanya més plural. I la Catalunya de les noves oportunitats que tots junts no trigarem massa a governar. �MJ a ap c CCRTV A CAMINAL NO LI VAN ACCEPTAR LES CONDICIONS QUE VA POSAR: MANS LLIURES PER CANVIAR TOTALMENT LA DIRECCIÓ I ELIMINAR LES INTERFERÈNCIES VEUREM QUINES SON LES CONDICIONS QUE POSA MIQUEL PUIG JP MISSING. IMPRESSIONAT PER L'AFER KHOL GOVERN ELS 100 DIES ES COMPLIRAN DINTRE DE DUES SETMANES. ESPEREM QUE ELS CANVIS QUE CATALUNYA HA VOLGUT AMB EL SEU VOT ES COMENÇARAN A PRODUIR ESPECIALMENT EN EDUCACIÓ, SANITAT I TREBALL EN ECONOMIA NO PODÍEM COMENÇAR PITJOR. FA TRES SETMANES VAM TENIR LA PITJOR SETMANA CATALANA: be, gas natural, eix transversal, terra ACTE PRESENTACIÓ CANDIDATURES JA HO TORNE DARRERA ELECCIÓ FINS D'AQUI A TRES ANYS. DECISIVA PER A ENCARRILAR EL PRINCIPI DE SEGLE *^AQUT^J/im^NYS)DESINTERES DE CATAALUNYA PER "ESTAN Y A T D 'spanya O madrid per Catalunya NO NOVES GENERACIONS D'INMIGRANTS ESPANYOLS, SÍ EXTRACOMUNITARIS �04/02 00 VIE 13:27 FAX 0002 ACTE DE PRESENTACIÓ DE CANDIDATURES DIA 6 DE FEBRER, 12:00 HORES. TEATRE PRINCIPAL DE BARCELONA GUIÓ DE L'ACTE - MÚSICA DE CAMPANYA D'AMBIENT 12;Ò0H-PRESENTACIÓ \ l2;b2H.- INTERVENCIÓ JOAN CLOS f l - * ! \ U^A i w Vs J \ 12:D7h.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:D9H.- INTERVENCIÓ DE JOSEP BORRELL 12:j19h.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:21 H.-INTERVENCIÓ DE MARIA TERESA COSTA ( ^ ^ )' 1226H- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12Í8H.- INTERVENCIÓ DE LLUÍS MARIA DE PUIG ^ ^ 12&3H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT fe§^^ 12:35H- INTERVENCIÓ DE TERESA CUNILLERA [ r ^ U u ^ ^ ^ 12:¡40H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:^2H-INTERVENCIÓ DE XAVIER SABATÉ ( T 12:j47H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:J49H.- INTERVENCIÓ DE JORDI SOLÉ TURA ( l ° ^ luj+5 J 13:D9H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 13:|l1H.-INTERVENCIÓ D'ISIDRE MOLAS C ^ü W-u v ^ t b J 13:Í21H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT. 13:B3H.- INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL j 13:33.- INTERVENCIÓ DE NARCÍS SERRA. C ( ° uU •' �Ofe tXfV íiMi C u A ^- - •¿£ 6U4S C-tí O o^ ^ cA- * Amigues i amics, Ens tornem a trobar en una altra campanya. Ens tornem a trobar, amigues i amics, amb un pòsit fet. Un pòsit que ve de lluny, però que s'ha accelerat els últims mesos. Ho vull dir ben clar: Estem en un bon moment, un molt bon moment. Per una suma de raons: I Les coses han canviat a Catalunya.( Malgrat els hi pesi a alguns- que els hi pesa molt). Però és cert 06^ Uv^ U#M Úk C&^^iàJ & H ^ / A ' �que les coses han canviat i estan canviant cada dia que passa. No podem governar, encara Tot arribarà.... Dic que no podem governar des del govern, però en certa manera governem des de la nostra alternativa al Parlament. - S'ha encetat una nova etapa en la política catalana i des d'aquí, des de Catalunya, estem en condicions de construir una nova situació política amb efectes positius per a Catalunya i també per Espanya. - Junts, vam fer un pas de gegant en les autonòmiques. Ara, també junts, farem un altre salt endavant. Un altre salt endavant que consolidarà l'Espanya plural i diversa amb Catalunya com a líder. - Mireu, el PSC ha consolidat les seves posicions com a força de diàleg, d'entesa, d'obertura... Els �socialistes som capaços de generar al nostre voltant aliances diverses. - Per què som capaços d'això? - Doncs perquè el PSC, diguem-ho també ben clar, és l'únic partit que ha estat capaç de fer sacrificis per obrir-se, per buscar el diàleg amb altres forces de l'esquerra plural, per donar pas a ciutadans i ciutadanes - els Ciutadans pel Canvi -1 ha estat capaç i és capaç d'il.lusionar. - Perquè la política també és il·lusió. Sí, també ho és. O no il.lusiona a molta gent, a molts ciutadans i ciutadanes, l'entesa de l'esquerra plural catalana al Senat? - O no il.lusiona a molta gent, a tot Espanya, el pacte amb Izquierda Unida que de manera tan intel·ligent ha propiciat Joaquín Almúnia? �- Amigues i amics, estem anant molt enllà. I anirem més enllà. Amb el PSC com a capdavanter. Amb Catalunya com a capdavantera en el diàleg, en el pluralisme, en l'obertura i en l'il·lusió. - Perquè és això el que la societat vol. I el PSC està amb la societat, amb els ciutadans i ciutadanes. - El camí no és fàcil. Tots ho sabem. Però si volem fer aquest camí - que el volem fer - arribarem on volguem anar. Tenim l'energia, tenim la força, tenim l'esperit i tenim l'il·lusió. - I potser pensareu, sí, molta il·lusió, però - i els nostres adversaris? Mireu, els nostres adversaris estan tan aïllats, estan tan tancats, són tan presoners l'un de l'altre, que no val la pena esmentar-los gaire. �- Perquè això s'acaba. AIXÒ S'ACABA. - Al PP i a CiU se'ls acaba aquest joc constant que hem viscut els darrers anys. Aquest joc de "si tu em dones això, jo et dono això altre". - Aquesta gastada cançoneta de ser decisius a Madrid ja s'ha acabat. Ja no té cap efecte. Tothom sap que per l'únic que han estat decisius és per intercanviar cromos amb el PP. Amb tot el perjudici que ha comportat a Catalunya. Massa que ha servit l'escapatòria de Madrid per a no haver de fer-se responsables aquí de les coses que aquí no s'han fet bé. - Mai més no els deixarem utilitzar "Madrid" per a no haver de respondre de la seva ineficàcia a Catalunya. �- El PP no ha entès res de Catalunya ni de l'Espanya diversa. I CiU ha estat com un annex del PP. Que no ens vinguin parlant de més sobirania ni de més poder i més diners per a Catalunya, quan, com aquell qui diu, la sobirania se l'han venut per un plat de llenties i ja no se'ls creu ningú. - I què hem obtingut? Un grapat de bones paraules i un bon grapat de resentiments. - Catalunya anirà endavant amb l'Espanya plural i federal que governarà Joaquín Almúnia. Ell sí que entén l'Espanya diversa. El PSOE sí que entén l'Espanya diversa. Perquè el PSOE és federal i ser federalista vol dir ser d'esquerres. O ser d'esquerres vol dir ser federalista. L'esquerra plural, l'esquerra diversa, l'esquerra oberta, l'esquerra propera.... Recordem-ho: socialista ve de societat... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Acte de presentació de candidatures del PSC. Intervenció de Pasqual Maragall. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-06 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Espanya Candidatures Acció política Description An account of the resource Document amb la proposta d'intervenció, amb notes manuscrites de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Teatre Principal Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2772/20000218_RegionalitzacioCatalunya_Tortosa_PM.pdf 6838263b6ffad10a0db953acd6af4386 PDF Text Text LA REGIONALITZACIÓ DE CATALUNYA: UNA OPORTUNITAT PER A LES TERRES DE L'EBRE (Tortosa, 18 de febrer 2000) Bon dia. Em complau molt de ser aquí de nou, amb tots vosaltres. Durant la campanya electoral vaig anunciar, aquí mateix a Tortosa, que la primera regió de Catalunya que visitaria com a President seria l'Ebre. Com ja sabem, aquesta vinguda institucional, ha hagut de postposar-se una mica. Però això potser no és del tot dolent, ja que ens dona més temps per anar preparant els nostres projectes, per anar madurant les nostres propostes, per anar començant de mica en mica a governar a mesura que aquells que han tingut el poder durant més de vint anys se'n van anant també de mica en mica. �1 . La situació postelectoral i la nostra proposta: devolució i regionalització enfront a centralisme i desordre En efecte, després de les eleccions del 17 d'octubre la situació política catalana es caracteritza per la convivència entre, d'una banda, un govern amb una capacitat molt escassa d'iniciativa i reacció, i de l'altra, per un projecte polític -el de PSC-Ciutadans pel Canvi- que s'aferma cada dia més com a alternativa. La força d'aquest projecte és tanta que sovint permet anar més enllà de la simple acció d'oposició, entesa com a condicionament i fiscalització de l'acció del govern. Així, en aquests tres mesos primers de la legislatura, hem vist com en alguns camps podíem fins i tot anar forçant l'aplicació de parts del nostre programa des de l'oposició. És per això que en alguna ocasió hem afirmat que, en certa manera, estem 2 �començant l'oposició. a governar ja des de Un dels camps on aquests avenços han estat més clars és el de la reforma de l'organització territorial de l'administració pública a Catalunya. Es tracta, com sabem, d'un àmbit en el qual l'acció dels successius governs de Convergència i Unió ha estat particularment desafortunada i ha resultat en un garbuix administratiu ineficient, centralista i poc transparent. Un garbuix que comporta disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat, que pren capacitat d'actuació als municipis i que facilita el desordre en matèria de planejament urbanístic. Es per això que hem volgut fer d'aquesta qüestió una de les nostres principals prioritats: perquè volem que els ciutadans rebin els millors serveis possibles i perquè volem que cada territori disposi dels recursos que li calen. "i 3 �Per aconseguir-ho pensem d'avançar simultàniament direccions: que en hem tres 1. Enfortir el govern local, tot simplificantne l'estructura i augmentant-ne els recursos i les competències. 2. Descentralitzar i reordenar l'administració de la Generalitat. 3.Preveure l'adaptació de l'administració de l'Estat a l'ordenació resultant d'aquesta reforma. La peça clau per aconseguir aquests avenços és la creació d'uns àmbits regionals que siguin lloc de trobada entre totes les administracions: els governs locals, la Generalitat i l'Estat. Com n'hi hem de dir d'aquests àmbits? Hi ha qui proposa "regió". Hi ha qui proposa "vegueria". No ens discutirem pas per això. Vegueria -que com sabeu és un nom carregat de connotacions històriques- és com es van dir els àmbits regionals en el curt període que la divisió territorial republicana estigué vigent durant la nostra guerra civil. Per 4 �exemple, el senyor Josep Subirats i Piñana, que ens acompanya, va ser, en aquells anys, delegat de la Generalitat a la 5 a Vegueria, la de Tortosa. En fi, ja ho anirem decidint, tot això, però, torno a dir, no ens discutirem pas per qüestions de noms. Quins han de ser aquests àmbits regionals? Nosaltres hem proposat concretament la creació de set regions. Set àmbits que es deriven de les característiques geogràfiques del territori català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat manifestada reiteradament pels seus ciutadans: la regió metropolitana de Barcelona, el Camp de Tarragona, la Terres de l'Ebre, la Catalunya Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les Terres de Ponent. Ens diran potser que l'Ebre i el Pirineu no tenen l'entitat suficient per a ser una regió. Però hem de contestar que tenen una extensió territorial, unes especificitats i una personalitat pròpia més que suficient. D'altra banda, aquest 5 �matí en Joaquim Nadal i en Martí Carnicer, amb les seves xifres, ens han mostrat com, des del punt de vista dels recursos, la regionalització podria ser un incentiu pel desenvolupament d'aquestes terres. 2. Un primer avenç: el govern de la Generalitat reconeix la necessitat de reformar les LOT Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de la Cambra immediatament després de la constitució del Parlament de Catalunya, en ocasió del debat d'investidura, I de llavors ençà ha estat una de les línies d'acció prioritaries de la nostra activitat parlamentaria. Per una costat, hem constituit un grup de treball amb diputats dels nostre grup i representants de diverses institucions catalanes (la Federació de Municipis de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans,...), per anar 6 �avançant en l'elaboració de les nostres propostes. Les Terres de l'Ebre hi són representades pels diputats Josep Maria Simó i Antoni Sabaté. D'altra banda, hem començat un seguit de visites de tot el grup parlamentari a cada una des les set regions de Catalunya. L'objectiu d'aquestes visites es donar a conèixer la nostra proposta i escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les associacions locals al respecte. El mes de desembre vam ser al Pirineu, avui som aquí, a la primavera anirem a Girona i així successivament. D'altra banda, els nostres diputats han propiciat nombroses trobades sobre el tema a molts pobles i ciutats de Catalunya, com la que un grup molt significatiu d'alcaldes i regidors van celebrar aquí a Tortosa abans de Nadal amb els diputats Nel-lo, Simó i Sabaté. Arran de la nostra actuació el tema de la regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i s'ha trasformat en un 7 �veritable clamor territori català. en molts llocs del Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt d'actuacions que el Conseller de Governació i Relacions Institucionals, Sr. Josep Antoni Duran i Lleida ha acabat acceptant públicament la necessitat de revisar l'organització territorial de Catalunya. L'anunci del Conseller - i els contactes que se n'han seguit- pot considerar-se un avenç important. És la primera vegada, des de que es van sense consens les Lleis d'Organització Territorial de Catalunya, que el Govern de la Generalitat accepta la necessitat de revisar-les i reformar-les. El procediment proposat -una Comissió d'Experts que serà seguida d'una Ponència conjuntasembla també l'adequat. En tot cas vetllarem perquè els compromisos contrets i la voluntat de consens expressada es mantinguin. �3.Noves oportunitats per a les Terres de l'Ebre Tot això quins resultats concrets ha de tenir a les Terres de l'Ebre? Com sabem, les Terres de l'Ebre han conegut un llarg període de marginació. Una marginació que les ha deixat, en alguns camps, entre les menys afavorides de Catalunya. Ara hi apareixen noves iniciatives, s'hi escolten noves veus, es desvetllen energies que semblaven adormides. Fins el punt que un conjunt d'entitats de la regió han estat capaces d'elaborar un Pla Estratègic que conté propostes interessantíssimes i que hauria de ser la guia per a qualsevol acció de l'administració en aquest territori. Però hi ha diverses rèmores que dificulten la represa: el creixement econòmic és encara insuficient, les comunicacions pateixen dèficits importants, els serveis bàsics -l'ensenyament, la sanitat- es 9 �troben liuny d'estar ben servits, el medi ambient coneix importants amenaces,... Per fer front a aquests problemes cal, ben cert, que el govern de la Generalitat actuï. en col·laboració amb els ajuntaments i les entitats de l'Ebre. Les 10 propostes per a millorar la qualitat de vida a les Terres de l'Ebre que us presentàvem ara fa una estona contenen, pensem, algunes de les principals actuacions que caldria portar endavant. Però el mateix temps, cal que l'Ebre pugui fer-se sentir. Que existeixi!. Que disposi de les eines oportunes per a pensar el seu futur Que tingui !a capacitat de fer escoltar la seva veu. És per això que cal una regió de l'Ebre en la nova organització territorial de Catalunya. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La regionalització de Catalunya: una oportunitat per a les Terres de l’Ebre Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Regions Catalunya Oposició Terres de l'Ebre Territoris Acció política Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource 10 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tortosa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/752/20000227_LV.pdf b8604df306f4095de3e2573655915fda PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 27/02/2000 La Vanguardia, p.033, Opinión EUSKADI MAÑANA Autor: PASQUAL MARAGALL Pocos momentos después de conocer la noticia del asesinato de Fernando Buesa, una diputada catalana me confesó que sus sentimientos en aquel instante eran más personales que políticos. "Hoy siento odio -dijo- porque una persona ha sido privada de la vida por mano humana. Dejo para mañana el desprecio y la pena." Pero nosotros no podemos sentir odio, aunque sea momentáneo, porque ese es el sentimiento que anima a los que matan y en ningún caso nos podemos igualar a ellos. Sentimos pena y desprecio. Pena por Fernando y sus próximos, y desprecio no sólo por los que lo mataron, sino por los que no saben impedirlo, por nosotros mismos, en definitiva. Hoy miramos al suelo porque no podemos mirarnos unos a otros sin sentir una enorme vergüenza. Hasta aquí, los sentimientos. Pero todos sabemos que podemos llegar a una mejor comprensión de la situación actual si tenemos en cuenta los antecedentes de la historia. Releía estos días el mensaje que el lehendakari en el exilio, José Antonio Aguirre, envió al pueblo vasco con motivo de la Navidad de 1947. En aquel mensaje, Aguirre pedía a la juventud de Euskadi, con palabras muy fundamentadas, que se rebelara contra el olvido de la realidad del pueblo vasco, aunque añadía que si fuera necesario habría que "reaccionar violentamente si queremos contar el día de mañana con un pueblo civilmente digno". Aguirre hoy pediría lo mismo en cuanto a luchar por los derechos vascos, pero condenaría la violencia. Estoy seguro. En 1947 todavía no hacía diez años de la abolición por decreto de Franco de los fueros de "las provincias traidoras de Vizcaya y Guipúzcoa". Esta abolición fue la causa de gran parte de lo que ha pasado. Se sembró el odio, y ahí está. Las organizaciones clandestinas demócratas, partidarias de la no violencia para acabar con el régimen de Franco, no siempre condenaron, sino a veces todo lo contrario, los atentados de ETA durante la dictadura. Hay que tener en cuenta los antecedentes, pero, precisamente por esos antecedentes, hoy sólo podemos levantar la vista del suelo para mirar al mañana. El mañana guarda la solución que puede nacer hoy de nuestra vergüenza y de nuestra pena. Y mirando al mañana, les decimos hoy a los nacionalistas vascos que dibujen, como hizo el miércoles pasado el portavoz del Gobierno vasco, Josu Jon Imaz, un objetivo que pueda ser compartido por la gran mayoría del pueblo de Euskadi en el horizonte de quince años. Y que lo hagan dialogando con todas las fuerzas democráticas. Que este objetivo, tal como él dijo, excluye la separación o secesión, si bien puede necesitar reformas en los términos previstos por la Constitución. (Todos deseamos que llegue el día en que la Constitución española sea refrendada también por la mayoría del pueblo vasco.) Y, por último, pedimos a los nacionalistas que se sumen a la propuesta de Fernando Buesa del pasado 18 de febrero en el Parlamento vasco. La propuesta de Fernando de hace tan sólo una semana ponía énfasis en la necesidad de perseguir con diligencia y eficacia a los autores de las acciones violentas. Fue aprobada. El PNV se quedó en minoría. Es el momento de rectificar si la muerte brutal de Buesa tiene el mismo significado para todos. Quien estuviera en los 139 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA funerales de Vitoria con todas las consecuencias no puede dejar de votar la proposición no de ley que precedió a la muerte de quien la propuso. Volviendo al principio. Empecemos hoy para llegar al mañana. Si nos ponemos a trabajar ahora, dentro de dos años podremos tener soluciones. Soluciones no sólo para Euskadi: soluciones para todos. Hace más de 20 años de la Constitución. Una generación. Es el tiempo justo. Los que votamos la Constitución ya no somos la mitad del cuerpo electoral porque los que hoy son más jóvenes no pudieron pronunciarse. Nos toca preparar el futuro con la nueva generación que ya está aquí. Sólo así avanzaremos. PASQUAL MARAGALL , presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi 140 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1215 Title A name given to the resource Euskadi mañana Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Buesa Blanco, Fernando ETA País Basc Espanya Terrorisme Acció política Constitució Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2773/20000308_PirineuFutur_TribunaAndorra_PM.pdf 66cda5dc5a245a9f734eb6534ad5883d PDF Text Text TRIBUNA ANDORRA El Pirineu i el seu futur 0. Introducció 1 . El Pirineu a la cruïlla 2. La necessitat d'un projecte de futur 3. Andorra, la ciutat del Pirineu 4 . Cloenda 0. Introducció Bon dia. Deixin-me començar la intervenció agraint l'amable participar en tot invitació de Tribuna Andorra a aquest fòrum, donant-me així l'oportunitat de debatre amb tants representants i autoritats d'una i altra banda del Pirineu sobre el futur d'aquestes terres. Perquè és, precisament, sobre els reptes de futurdel Pirineu que els organitzadors em proposen de parlar en la nostra trobada d'avui. Per fer-ho, tractaré de mostrar en primer lloc com el Pirineu (el català, i �l'andorrà, el francès) es troba avui en un moment decisiu, en història. un Tot tombant seguit oportunitats i quins important de analitzaré quines els reptes que la seva són es les deriven d'aquesta situació. Finalment, assenyalaré com, al meu entendre, per aprofitar les possibilitats que la nova situació planteja i fer front als riscos que comporta, cal un projecte (o un conjunt de projectes) de futur. I en l'elaboració i l'execució d'aquests projectes, Andorra està cridada a tenir un paper clau. 1 . - El Pirineu a la cruïlla A tot Europa occidental les àrees de coneixen avui Històricament transformacions havien estat àrees muntanya profundes. marginades, endarrerides, menystingudes. Ara, però, els canvis tecnològics, l'extensió la de millora les de les dinàmiques comunicacions urbanes i obre perspectives del tot noves. Això és veritat tant pels Alps com pels Apenins com per les Alpujarras. I ho és també pel Pirineu. 2 �En efecte, després d'un llarg període de davallada demogràfica, de marginació econòmica, i de desatenció per part dels poders públics, al Pirineu s'observen avui símptomes tendència. Deixeu-me que clars d'un canvi ho exemplifiqui de amb algunes dades referides a l'Alt Pirineu català. Com sabem, el Pirineu català ha patit durant segles una sangria demogràfica constant. Doncs bé, les darreres de que disposem ens mostren que la davallada s'ha estroncat, i que la situació fins i tot sembla invertir-se: entre 1991 i 1996 mentre el conjunt de Catalunya creixia tot just un 0,5%, la població del Pirineu guanyava un 2,8%. Així sembla detectar-se un veritable punt d'inflexió, el trencament d'una tendència secular. L'origen d'aquests canvis rau en la fi del procés de concentració demogràfica en les àrees sobre el qual no podem estendren's ara. urbanes, N'hi ha prou en dir que, a partir de mitjans dels anys setanta, les àrees més extenses i poblades del país van començar a perdre pes relatiu en termes demogràfics i en ocasions fins i tot població en 3 �termes absoluts. De llavors ençà aquesta onada de reflux - sorda, lenta, desigual - s'ha anat estenent per tot Catalunya. I a partir dels anys 90 sembla que ha arribat també al nostre Pirineu. Així, les sis comarques que integren l'Alt Pirineu català han tingut en el darrer quinqueni saldos migratoris positius. Fixeu-vos bé en el que dic: Els Pallars o l'Alta Ribagorça, comarques de les quals la gent en marxava,davaiiant cap a la plana com "pedres de tartera" (per utilitzar l'amarga expressió de Maria Barbal), són avui comarques que reben immigrants. Amb això no vull dir de cap manera que a l'Alt Pirineu no hi hagi problemes demogràfics. Les seqüeles deixades pel procés de despoblament són molt pesants. I així, aquestes comarques es troben entre banda, les més la concentrar-se envellides població, com de Catalunya. sabeu, D'altra tendeix al fons de les valls deixant a més abandonades les capçaleres. 4 �Veiem doncs que s'observa un canvi de tendència clar pel que fa a la població. I aquest canvi és acompanyat, com no podria ser d'una altra manera, per una represa econòmica relativament important. Així, la imatge d'un Pirineu aturat i dependent és cada vegada menys certa. Fins el punt que algunes de les comarques del Pirineu tenen avui unes taxes d'activitat superiors a la mitjana catalana. A la Vall d'Aran, per exemple, la taxa d'activitat és del 5 9 % , mentre que en ei conjunt de Catalunya és tot just el 53%. Aquesta represa ha estat induïda de manera molt majoritària pel desenvolupament del sector turístic. Sector que com sabem ha estirat de la resta, com ara la construcció o el comerç. En canvi, les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals es troben avui, malgrat els esforços de modernització, en una situació prou difícil. A l'Alt Pirineu català quedaven l'any 1996 uns 2.600 pagesos, gairebé un 2 5 % menys que cinc anys enrera. D'altra banda, la indústria, que havia estat durant anys motor de desenvolupament d'algunes 5 �àrees (amb la construcció i la gestió aprofitaments hidroelèctrics, per exemple) dels coneix també una davallada notable. Des de! punt de vista econòmic ei turisme ha comportat innegables beneficis, Però ha provocat també en molts municipis una especialització sectorial acusadíssima en un sector que és molt dependent de la conjuntura econòmica exterior, o, com veiem aquests dies, de les condicions climàtiques. Ara bé, la represa demogràfica i econòmica no han anat sempre millores acompanyades pel que fa a les de les necessàries infrastructures i als equipaments. Així, és cert que la millora de la xarxa viària i de les telecomunicacions ha fet entrar el Pirineu en una certa normalitat. Però aquestes comarques continuen marginades de xarxes de gran importància per al futur. El gas natural no remunta encara les valls del Segre i de la Noguera, les línies de tren Lleida-la Pobla i Vic-Puigcerdà malden per assegurar la seva continuïtat, el cablejat amb fibra òptica ha començat a instal·lar-se a les grans 6 �ciutats i caldrà d'aconseguir estar que arribi molt vigilant a tots el per tal municipis del Pirineu. D'altra banda, l'accés als pirinencs i pirinenques a servis bàsics com ensenyaments l'assistència universitaris sanitària segueix o sent els molt problemàtica. I requereix de les famílies esforços suplementaris en desplaçaments i manutenció. Finalment, cal fer referència al patrimoni natural i cultural. Un patrimoni que ha estat un recurs fonamental per al desenvolupament econòmic, ja que constitueix desenvolupat les la base activitats sobre la que turístiques. s'han Trobem també aquí llums i ombres, ja que si bé és veritat que els espais que gaudeixen protecció s'han d'algun incrementat tipus de notablement, determinades actituds, depredatòries amb el medi i el paisatge, provoquen preocupació. Determinats desenvolupaments urbanístics vinculats sobre tot a la segona residència i a les activitats de lleure amenacen de malmetre seriosament el paisatge. I 7 �l'ambient muntanyenc, ja de per si feble, està sotmès a una forta pressió. Aquestes ambient mancances haurien d'infrastructures pogut ser i medi pal.liades pel planejament territorial i urbanístic, però aquí de nou ens trobem amb català no disposa buits importants. L'Alt Pirineu de cap planejament teritorial específic. I una tercera part dels seus municipis, que representen un 3 0 % de la superfície total, no estan emparats per cap tipus de planejament urbanístic. 2 . - Oportunitats i reptes Veiem doncs que el Pirineu es troba avui en una conjuntura del tot nova. Una conjuntura que ofereix grans oportunitat i també reptes molt notables. Les oportunitats es deriven de la millora relativa de les tendències demogràfiques, de la modernització de les estructures econòmiques i de les noves dotacions en infrastructures. Els riscos procedeixen 8 �en canvi d'una especialització sectorial excessiva,de la fragilitat actituds de les estructures poc respectuoses socials envers i de el medi les i els recursos naturals. És per això que hem afirmat que l'Alt Pirïneu es troba avui en una cruïlla. En un moment decisiu de la seva evolució. Per aprofitar ¡es potencialitats i escapar als riscos que la situació planteja és més necessari que mai disposar de projectes democràticament de elaborats futur. i Projectes col·lectivament assumits. En són un excel·lent exemple les Bases per al Pla Estratègic de l'Alt Pirineu que, sota l'impuls de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell, un conjunt molt ampli d'institucions pirinenques han elaborat i aprovat recentment. És apassionant de repassar a les pàgines d'aquest pla, al costat de la diagnosi i les mesures proposades, l'explicació del seu procés d'elaboració: actes públics entrevistes a totes les capitals comarcals, a centenars de persones, implicació 9 �d'ajuntaments i entitats, participació directa de més d'un miler de pirinencs i pirinenques. Nosaltres pensem que es tracta d'una iniciativa modèlica. I és per això que l'hem volgut defensar des del punt de vista polític i parlamentari i la proposem com un exemple de la reflexió estratègica que podrien fer altres regions i comarques catalanes. Aquesta voluntat de pensar el futur, de prendre'l en les pròpies mans, ha d'anar acompanyada dels instruments Amb administratius adequats. l'excepció notabílissima d'Andorra, durant segles el Pirineu, tant l'espanyol com el francès, ha estat governat des de fora. Cal ara tornar-li la seva pròpia veu. Es per això que proposem una regió administrativa pròpia per a tot l'Alt Pirineu català, un àmbit que serveixi alhora per a la cooperació entre els municipis pirinencs, la descentralització de la Generalitat, i en el futur per a l'organització provincial de l'Estat. 10 �En els darrers mesos s'han produït avenços molt notables en aquest camp. la declaració Puigcerdà conjunta Entre tots vull destacar dels i la Seu d'Urgell alcaldes de reivindicant Tremp, la regió pirinenca i proposant una capitalitat compartida com a forma d'evitar un debat estèril sobre aquesta qüestió. Després de tants anys de dependència externa, per què no dir-ho, Pirineu català de desconfiances mútues, l'Alt decideix unir-se per fer-se escoltar i prendre el futur en les seves mans. 3 . - Andorra, la ciutat del Pirineu I en aquest context quin paper hauria de tenir Andorra? Deixin-m'ho dir d'una manera taxativa. Andorra és la ciutat dels Pirineus. Quan em diuen que l'Alt Pirineu català té només 60.000 habitants sempre penso que aquesta és una veritat a mitges. Perquè des del punt de vista 11 �econòmic, funcional i cultural n'hi hem de comptar al menys uns altres tants que resideixen a Andorra. Andorra és el principal centre de serveis del Pirineu, l'espai comercial més ben equipat i ei principal focus d'irradiació econòmica. Conjuntament amb l'àrea de la Seu constitueix la primera polaritat urbana del Pirineu. Al meu entendre, això confereix a Andorra una gran responsabilitat. El seu pes econòmic i demogràfic li dona capacitat per atreure infraestructures i serveis que poden ser d'utilitat per al conjunt del Pirineu: l'aeroport de la Seu i els equipaments comercials en són excel·lents exemples. D'altres, de caire cultural i de serveis, s'hi van afegint. Diguem-ho curt: Andorra constitueix un gran recurs, un gran actiu, un viver d'oportunitats per al conjunt del Pirineu. Ara bé, Andorra, d'enfrontar-se també la ciutat del a la temptació Pirineu, de ha tantes ciutats. He estat, com sabeu, durant molts anys, 12 �alcalde de Barcelona, un municipi relativament petit en termes de superfície, envoltat d'una gran àrea metropolitana. Conec, doncs, el tema per experiència pròpia: les ciutats tendeixen a projectar cap el seu entorn immediat el seus problemes: l'abocador cap el Garraf, la tèrmica cap e! Besòs, l'habitatge de baixa qualitat cap a les corones metropolitanes. És una temptació lògica, que en el cas d'Andorra podria veure's afavorida encara per l'existència de la frontera internacional. Però és una dinàmica contra la qual cal reaccionar de manera enèrgica: una ciutat només és digne d'aquest nom si és capaç d'afrontar en el seu sí i de comú acord amb el seu entorn els problemes que avui engendra la vida urbana. Andorra, motor i oportunitat del Pirineu, seguirà, n'estic segur, aquesta via. 13 �4-. Cloenda Acabo. He volgut explicar com, ai meu entendre, els velis tòpics ja no serveixen per descriure la realitat pirinenca. El Pirineu és avui un territori cada vegada més dinàmic des del punt de vista econòmic que va aixecant-se d'una prostració secular. Però les transformacions actuals, lluny de resoldre tots els problemes, evidencien les velles mancances i en fan aparèixer de noves. Al Pirineu s'obren doncs grans oportunitats que no es poden deixar escapar. És per això que diem, ara més que mai, que calen projectes de futur. Projectes que permetin aprofitar les oportunitats d'avui per tal de millorar les condicions de vida de tots els pirinencs, assegurar la preservació del seu patrimoni i afermar la seva contribució al desenvolupament d'Europa. Res més. Moltes gràcies per la seva atenció. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Pirineu i el seu futur Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-08 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pirineu Catalunya Regions Territoris Oposició Acció política Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource 14 p. Discurs pronunciat al fòrum Tribuna Andorra. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Andorra la Vella Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2774/20000308_HomenatgeJoanCodina_PM.pdf 4ebbd9c8f9ebc0a5fbb8f463ba5df99f PDF Text Text Conèixer Joan Codina va ser un gran privilegi. Tots els que el van conèixer de prop compartiran amb mi que Joan Codina va ser un referent de sinceritat. De sinceritat i de compromís. No enganyava. Anava de dret als temes. Era "percutant", era directe. I no tenia malícia ni rancor. Va arribar a la política-política després d'una llarga trajectòria com a lluitador sindical i social, sempre lleial i infatigable. Va combatre la dictadura i va posar en temps difícils i de risc tots els seus esforços per aconseguir el retorn de les llibertats democràtiques. I la política-política, ja en democràcia, la va entendre i la va practicar com la política de fets concrets, arrelada a les preocupacions dels ciutadans i ciutadanes. En Joan va començar des de baix, des del ram del metall, des del magatzem on treballava com encarregat. Allà es va iniciar, defensant els drets dels treballadors com a líder sindical, afiliantse a la UGT. Va assumir diferents responsabilitats, sindicals i politiques: la secretaria general de la federació del Metall d'UGT, i més endavant la presidència d'aquest sindicat. Al final de la seva trajectòria va estar a punt de ser president de la Federació de Jubilats però no ho va aconseguir. Sota la presidència de Josep Tarradellas va ser conseller de Treball i es va abocar amb il·lusió en aquell primer govern, en aquell govern d'unitat. Hi va aportar el seu esforç per modernitzar i democratitzar les relacions laborals. Recordo el Comitè Executiu del PSC-C en que es va decidir qui serien els nostres dos consellers. Ningú no va dubtar: En Joan Codina i la Marta Mata (Treball i Educació, les dues grans prioritats de la tradició socialista) (Marta Mata no ho va arribar a ser i va entrar NS). �En aquest Parlament va ser diputat socialista en la primera legislatura de la democràcia. Alguns dels que esteu aquí - si més no el President de la Generalitat - el vau poder conèixer com a company parlamentari. I va ser senador representant a Catalunya, Al Senat va presidir la Comissió d'Autonomies i hi va fer una bona feina. Per a ell els càrrecs suposaven una responsabilitat específica, un mandat del qual rendia comptes a les organitzacions i els ciutadans que representava i servia. Era molt conscient que representava uns interessos molt determinats, els interessos dels sectors més desfavorits. I en la seva feina com a conseller, com a parlamentari, com a dirigent sindical es va esforçar per informar, per explicar, per recollir opinions del seu entorn, per arribar a la gent. Arribava a la gent amb senzillesa. Amb dignitat. I amb valentia. Joan Codina era un home valent. Sempre donava la cara davant qualsevol circumstància. I deia el que pensava, sense embuts. Ho puc assegurar perquè em vaig discutir amb ell, o ell amb mi, sovint, en els òrgans del partit. Però era un enfrontament enriquidor, net, sense recances. La seva filla em va dir que li agradava de discutir amb mi perquè després seguíem tan amics i companys com sempre. Les seves posicions les afirmava amb força, amb vehemència, però mai des de l'imposició o la maniobra, perquè era fermament partidari de la diversitat i la pluralitat de papers i sensibilitats, d'incloure i sumar voluntats en un mateix projecte. I contrari a les actituds dogmàtiques i excloents. �Era partidari d'una Catalunya "de i per a tots". D'una Catalunya capaç de mirar el món sense complexos. Ell també va ser un home capaç de mirar el món sense complexos. Així el recordem i així estarà sempre entre nosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs a l'acte d'homenatge a Joan Codina Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-15 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Codina i Torres, Joan Homenatges i distincions Sindicalisme Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Política Description An account of the resource Paraules de Maragall en l'acte de record de Joan Codina, traspassat el 13-12-1999. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2775/20000328_FiguraHumanaTriasFargas_TaulaRodona_PM.pdf 21b0dec4302068c765e19ed57b10410f PDF Text Text \ H Fundació Ramon Trias Fargas Víctor Batallé i Serra Director general Sr. Pasqual Maragall Barcelona, 21 de juliol de 2000 Benvolgut Sr. Maragall, Em permeto fer-li arribar el Quadern de pensament número 10: La figura humana i política de Ramon Trias Fargas, en què vostè va tenir l'amabilitat de participar. Atentament, p.s. Li adjunto cinc exemplars del mateix. Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona Tel. (34)93 21 5 58 48 Fax (34)93 488 00 25 e-mail: fundacio.rtf.cdc@bcn.servicom.es �CO o3 bu !-H 03 fe • c« cd fHB^ S-i O es tí T3 o s 0 a cd ta tó * La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Taula rodona Moderador Pere Esteve 10 Participants Macià Alavedra Pasqual Maragall Artur Mas lip n p r s ^ �La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Taula rodona Moderador Pere Esteve Participants Macià Alavedra Pasqual Maragall Artur Mas Barcelona, 28 de març de 2000 �Presentació a càrrec del Sr. Pere Esteve Des de la Fundació estem, evidentment, molt satisfets que s'hagi pogut organitzar aquesta taula rodona sobre la figura humana i política de Ramon Trias Fargas i que, a més, s'hagi pogut organitzar precisament en el marc del 25è aniversari del nostre partit, Convergència Democràtica de Catalunya. Aquesta tardor, la commemoració del 10è aniversari de la mort de Ramon Trias Fargas - a l'octubre- i la del 25è aniversari de Convergència Democràtica -al novembre- s'han vist afectades pel clima imposat per uns processos electorals que evidentment han estat intensos. Per tant, crec que és significatiu i positiu que reprenguem la tornada a la normalitat de les nostres activitats habituals amb un acte com aquest. De fet, no caldria fer una presentació dels participants, però en tot cas sí que vull esmentar que la seva relació amb Ramon Trias Fargas va ser important per diverses raons. La relació amb Macià Alavedra va ser una relació intensa i política amb els orígens, concretament del partit d'Esquerra Democràtica de Catalunya. Posteriorment, Macià Alavedra va ser el seu successor com a conseller d'Economia. Pel que fa a Pasqual Maragall, la seva relació va ser molt directa i, evidentment, molt centrada en el fet de Barcelona, que per a Trias Fargas va ser també un element molt important en la seva vida política i social. I, finalment, pel que fa a Artur Mas, tot i que personalment és qui va tenir menys contacte directe, és -dins de Convergència- l'hereu molt clar d'alguns aspectes centrals de Ramon Trias Fargas, com l'àmbit municipal de Barcelona i també, precisament, la Conselleria d'Economia, Finances i Planificació. Bé, per tant, i abans de donar la paraula als participants que són els protagonistes, voldria fer uns breus comentaris, que crec que em corresponen i que tinc el goig de fer. És lògic que fem aquesta commemoració dins precisament dels 25 anys, a més és una commemoració merescuda, perquè no podrem agrair mai prou a Ramon Trias Fargas tot el que va representar, fer i donar durant els primers 15 anys de vida de CDC. I, tot i que el fet d'agrair-ho i d'expressar-ho podria semblar inútil, és una acció que vull fer. Jo vaig conèixer en Ramon a Tiana, al poble on visc fa molts anys, i el vaig conèixer com a militant de Convergència. No el vaig conèixer en el món econòmic, ni en el món social..., el vaig conèixer com a militant. Jo era militant feia dos anys. Estàvem preparant les eleccions, en aquella època ja fèiem campanyes i 3 �vàrem inaugurar un mural i Ramon Trias Fargas va venir-hi. Va fer la inauguració des de l'altra banda del carrer en una terrasseta de la casa d'una gent prou coneguda, tianenca, els Cuní, i va fer el parlament amb aquella alçada seva. I jo vaig rebre d'ell les primeres lliçons directes. Naturalment en tinc un record, que em perdurarà sempre. El meu sentiment com a militant d'aquest partit jove, Convergència Democràtica de Catalunya, és el sentiment que Ramon Trias Fargas va saber llegir els signes dels temps. Potser ho va fer massa bé, i potser es va anticipar en més d'una ocasió. Però la majoria de les qüestions que queden per resoldre estan en el seu ideari polític: l'autogovern de Catalunya, l'Europa dels pobles -en contraposició d'una mera Europa dels estats-, una Barcelona forta, el redreçament de la balança fiscal, la defensa de les senyes d'identitat, la defensa de la llibertat. Tot això és de plena actualitat. Per tant, era un gran home, gens fred ni distant, sinó un home ple de sentiment, de coratge, i amb una especial sensibilitat per a les persones. Un home que buscava espais de diàleg i de comprensió. I avui, en aquest acte, segur que trobarem aquests sentiments de comprensió i de diàleg que ell tan bé representava. Intervenció a càrrec del Sr. Macià Alavedra Parlaré de Ramon Trias Fargas amb una certa emoció perquè els records són molts: la fundació d'Esquerra Democràtica, els últims temps del franquisme; la fusió, després, d'aquest partit amb Convergència Democràtica de Catalunya; la participació a les primeres eleccions democràtiques, les del 15 de juny de1977, en què tots dos vàrem ser diputats a Madrid i vàrem integrar el grup de la Minoria Catalana; la participació conjunta en molts governs de la Generalitat de Catalunya, del president Pujol, i en desenes de mítings. Per tant, són moltíssimes vivències realitzades de manera conjunta. Però si he de parlar del pensament polític de Trias Fargas, que és una personalitat complexa que s'anirà estudiant i que en certa manera és un heterodox en molts temes, he d'anar molt alerta, perquè resumir aquesta personalitat sempre és empobrir-la. En Ramon té un llibre que es diu Nacionalisme i llibertat, per això podem dir que és un nacionalista i un liberal i que, a Catalunya, la democràcia i la llibertat eren les seves principals preocupacions, les quals per a ell eren absolutament indissolubles. És a dir, no es plantejava cap sortida per a Catalunya que no fos, evidentment, dins de la democràcia i del respecte de la llibertat, dels drets humans i també d'un liberalisme econòmic, d'una capacitat de creació i d'iniciativa que segons ell 4 �corresponia al tarannà i a la historia de Catalunya. Tot això ho expressava amb un gran coratge -que és una altra característica de la personalitat de Ramon Trias Fargas- perquè ho expressava en un moment dominat en l'àmbit de l'oposició intel·lectualment i políticament per les idees marxistes. Per tant, el que ell exposava sonava totalment diferent del que era la tònica general. No obstant això, ha passat el temps, i la seva línia econòmica, de pensament econòmic, de política econòmica és coincident amb la que ara recomana l'OCDE amb la política econòmica europea, tant si manen els conservadors com els socialistes, amb l'ortodòxia pressupostària, amb una política fiscal que ell ja va oposar a la política fiscal de Fernandez Ordóñez, que per cert era de la UCD i que en aquell moment va fer la reforma fiscal. Ramon Trias Fargas va ser l'únic que va fer uns plantejaments que ara fa tothom, governs conservadors i governs socialistes, a l'Europa occidental. És a dir, una política que ja pensava en les privatitzacions, en les liberalitzacions, tot i que Trias Fargas preveia en aquells moments una coexistència perfectament possible entre sector públic i sector privat. Es parlava també, en aquella època, de la participació dels treballadors en la gestió, era un corrent de moda, la gent parlava d'autogestió, de cogestió. Ell, dins d'aquell món dominat -com deia- per aquestes idees marxistes, representava l'ortodòxia liberal, que és l'ortodòxia que finalment s'ha imposat en el món occidental i en l'Europa comunitària. Però aquell liberalisme de Ramon Trias Fargas - i només cal que rellegim els seus escrits- també era un liberalisme amb un fort accent social: el salari social, les polítiques d'ensenyament i de sanitat -que, per altra banda, creia que havien de ser compensatòries de determinades desigualtats-, la seva preocupació pels minusvàlids - h i ha una llei de l'època dels primers anys de la democràcia que encara es coneix com a Llei Trias-, etc. Aquesta preocupació social ell la feia lligar perfectament amb un liberalisme econòmic que era bo per a la creació de riquesa, però evidentment amb una política social que havia de compensar en la mesura del possible les desigualtats. En el seu nacionalisme -per agafar una altra vessant del seu pensament- Ramon Trias Fargas era també una personalitat molt complexa. Per exemple, ell no podia tolerar que es digués que Catalunya no podia ser independent. I feia uns estudis dient que Catalunya econòmicament podia perfectament ser independent i que, per tant, no és que Catalunya estigués lligada a un projecte espanyol perquè no tenia cap altre remei que estar-hi lligada, sinó que es lligaria a una Espanya democràtica, a una Espanya que respectés les llibertats i que respectés el fet català en tota la seva dimensió. Per això, a vegades, en alguns escrits, Ramon Trias Fargas es presentava com a radical i, en uns altres, oferia sempre aquesta col·laboració cordial amb una Espanya que fos capaç de reconèixer el fet nacional català. 5 �En la seva política nacionalista jo destacaria bàsicament dues de les seves preocupacions. D'una banda, els primers estudis que es van fer amb un caràcter metòdic i científic, sobre la balança fiscal de Catalunya amb Espanya, que és un tema d'actualitat, i que ell ja va plantejar el que es planteja avui i, a més, ho va xifrar. D'altra banda, altres estudis i altres llibres posteriors demostren que Ramon Trias Fargas està en la base de determinades propostes de la política catalana actual. Deia que Catalunya si és més rica que el promig és normal que pagui més perquè els impostos estan en funció dels ingressos, en funció del consum o en funció de les transaccions comercials, però ha de rebre unes quantitats justes que li permetin fer una política justa, una política d'infraestructures, d'ensenyament, de sanitat. Tot això, ell ho explicava en aquells moments dels mítings de 1977 en què tot eren conceptes molt abrandats i aplaudiments fàcils del públic; ell explicava allò de la pesseta i els setanta cèntims - h o recordeu amb tot detall- i a vegades li dèiem: "Home, Ramon, no t'estenguis tant sobre aquests temes". Però era la seva obsessió, i és una obsessió que a més s'ha demostrat que encara avui és actual. I, de fet, en la negociació de l'Estatut -en què ell va participar i jo també- jo sé que el tema del finançament el va deixar descontent. El que passa és que en aquells moments tots volíem arribar a un Estatut, sobretot després de l'acord basc, i arribar a Catalunya amb un Estatut sota el braç i fer-nos la fotografia per aixecar una mica l'entusiasme de la gent. Però ell tenia - h o sé perfectament- aquesta preocupació constant que aquest tema malauradament no l'havíem resolt bé, que quedava obert, com s'està demostrant, i que un dia o altre haurem d'intentar tancar. Al costat d'aquesta preocupació clarament econòmica, professional, política però que responia a la seva formació, en Ramon Trias Fargas hi ha un altre gran tema que és el de l'idioma, el de la llengua catalana. D'això, se n'ha parlat moltes vegades, però voldria explicar-ho una mica. Es va preparar un Estatut a Sau, i després es va debatre aquest Estatut en una sala de l'Ajuntament de Barcelona en la qual l'Assemblea de parlamentaris va improvitzar un miniparlament. Hi havia esmenes, es votaven les esmenes i s'anava preparant l'Estatut que finalment es negociaria amb la representació de l'Administració central. En el tema de l'idioma, una esmena de Convergència i Unió, que equiparava els drets i els deures del català i del castellà a Catalunya, va perdre. I després de la votació, Ramon Trias Fargas, que ja havia defensat personalment tots els temes de llengua en el Congrés dels Diputats de Madrid en nom de la Minoria Catalana, va fer un discurs tan bo i tan emotiu que tots els diputats i els senadors allà presents que constituíem l'Assemblea de parlamentaris vàrem dir: "Escolta, aquest tema aparquem-lo, tornem-lo a negociar i presentem tots plegats un text de consens". I totes les forces polítiques vàrem interrompre les sessions d'aquelles assemblees de parlamentaris de l'Ajuntament de Barcelona; ens vàrem reunir a part i vàrem preparar el que és l'article 3r de l'Estatut de Catalunya que equipara 6 �amb drets i deures el català i el castellà, però amb una gradualitat en funció dels mitjans que posi l'administració catalana. Això jo crec que és un tema històric, gràcies a una intervenció molt personal i gràcies també a un bon discurs. En Ramon sempre deia que els discursos fan canviar d'opinió però mai de vot. I, en aquell cas, el discurs va fer canviar de vot, perquè crec que l'opinió, en el fons, tots la teníem molt similar sobre el que convenia. Això ha permès una determinada política lingüística que ha estat un dels fets importants de l'autonomia a Catalunya. Però, alhora, i per això dic que és una personalitat complexa, en Ramon havia passat a l'exili - e m sembla- 12 anys a Colòmbia. I allà en Ramon -a mi també em va passar perquè també vaig passar temporades llargues a l'Amèrica Llatina- va descobrir una cosa, que dita davant d'un públic nacionalista pot semblar inoportuna. Vivint en un país tan influït pel castellà i per la literatura castellana com Colòmbia, va descobrir una certa grandesa de Castella i de l'idioma castellà. Ell era un defensor acèrrim de la llengua catalana i era alhora un home amb un respecte per la llengua castellana. Això és un fet complex, significatiu però que també és un fet que evita la lluita de llengües. He recollit d'un escrit seu unes frases que us llegiré: "La llengua pròpia - d i u - no es justifica com a factor diferencial, sinó com a atribut de la personalitat humana. La llengua pròpia ha d'ésser una manera d'autorealització de tots els homes, i no una forma de divisió entre els homes". Jo crec que aquest és també un plantejament modern del tema de l'idioma, no una lluita d'idiomes, sinó un atribut irrenunciable de la personalitat humana. "La llengua pròpia - d i u - és un atribut irrenunciable de la personalitat humana". Sobre en Ramon, en podríem parlar molt, és una figura que a més s'anirà estudiant perquè té moltes facetes que poden semblar en certs moments contradictòries i que no ho són; totes s'inscriuen dins d'una gran coherència personal. Jo només vull dir que els que l'hem conegut humanament - i en aquesta sala veig algunes persones que l'hem conegut molt íntimament- sobretot al final del franquisme i als inicis de la democràcia, en els primers moments de l'acció política ja més directa i organitzada era -si l'haguéssim de definir- un burgès il·lustrat, no d'una burgesia de l'empresa industrial, sinó dels professors, dels catedràtics, de la il·lustració, dels coneixements. Era un humanista, un home que a part de saber d'economia i de dret, havia llegit els clàssics, havia llegit els clàssics grecs. És a dir, tenia una gran cultura i això se li notava constantment. I en base a aquesta cultura havia construït un cert escepticisme aparent, una ironia, a vegades inclus un sarcasme sagnant, però darrera d'això jo crec que hi havia uns grans sentiments d'afecte i d'amistat. És a dir, Ramon Trias Fargas era un sentimental que a vegades es posava una cuirassa d'ironia. I això, per a mi, el feia enormement simpàtic i atractiu com a personalitat. Cal tenir en compte que, en determinats moments, la vida de partit obliga a molta disciplina, sovint a frenar moltes opi- 7 �nions per arribar a un acord conjunt del partit. Tot i que Ramon Trias Fargas va ser president de Convergència Democràtica de Catalunya -Pere Esteve ha recordat que el va conèixer en un acte de partit i que, a més, va morir en un acte de partit-; va ser un home de partit que a vegades se li feia difícil. És a dir, realment aquell corsé, aquella cotilla -perdoneu- que representa el partit, ell l'havia de trencar per un costat o per un altre amb un discurs, amb un article. Però crec que això era bo i que tot això enriquia el partit. En fi, era una figura atractiva que ha aportat moltíssim a la transició: el rigor que ell mantenia durant la transició, la implantació de la democràcia, el nacionalisme català a Catalunya. És una aportació a la transició que, evidentment, tots hem de recordar en actes com aquest, que també l'hem d'estudiar i que estic segur que cada vegada estudiarem més. Intervenció a càrrec del Sr. Pasqual Maragall Les paraules evoquen i, a vegades, tenen la virtut de suggerir persones que ja no hi són. Macià Alavedra quasi ens l'ha fet present amb les seves paraules, les quals són molt brillants i, a més, molt amarades del coneixement tan personal i tan directe que va tenir d'en Ramon. No és tant el meu cas, però crec que el vaig conèixer bé. Per a mi, evidentment, ell és el paradigme de l'autèntic liberalisme, de l'alçada del diàleg, de la generositat d'esperit i de respecte per tots els que no pensaven com ell. Per a mi, Ramon Trias Fargas representa la plena vigència dels valors que ell defensava i que personificava. Era una persona de valors. Defensava que en els aspectes bàsics totes les forces polítiques anessin d'acord i que hi hagués una certa unitat d'acció. Creia en la unitat, en anar junts per tirar el país endavant. Al mateix temps, creia en el debat. No s'acontentava amb la unitat superficial, lleugera, de flors i violes. Ell pensava en una unitat profunda que no estava renyida amb la discussió perquè de la discussió, del debat, en neix precisament la veritat. Aquesta és l'essència del liberalisme que ell defensava. El dia que es va acomiadar de l'Ajuntament va fer un discurs que potser valdria la pena rellegir, almenys en part. Va ser un discurs que ens va impressionar a tots per la seva magnanimitat -alguns dels que són avui aquí em sembla que hi eren-. Es va referir a un fet que a ell el va preocupar molt, al fet que Catalunya es dividís, que Catalunya quedés dividida per unes raons que explicava molt bé i que jo ara llegiré. I deia: "Parlem clar. El nacionalisme, pels mateixos anhels de victòria, els mateixos desitjós electorals, busca sempre una alternativa allà on la troba, que és una mica en el centrisme, diria jo. Però com que aquesta alternativa no es demostra suficient fins ara (perquè us situeu aquest és un discurs del 1987), llavors el nacionalisme se'n va a buscar vots a la dreta. A foragitar aquesta 8 �dreta que en definitiva en aquest país no té massa raó de ser, però és necessària en un aspecte polític si volem realment matisar les coses, i que va desapareixent i es va incorporant a Convergència o a tots els grups nacionalistes. I què passa? Doncs que estem situant el nacionalisme cap a la dreta d'una manera que, al final per ser nacionalista es corre el perill -ja he dit que parlo a llarg termini- que s'haurà de ser de dretes. En tot cas, anirem quedant en la línia de la dreta pura i dura que, en definitiva, la gran majoria dels nacionalistes catalans no comparteixen. Però aniran trobant-s'hi una mica pels mateixos motius i necessitats d'un procés electoral democràtic en què l'esquerra s'està trobant -sense voler potser- en una línia massa poc nacionalista i massa poc catalanista". Aquesta era la seva preocupació. Això avui pot semblar una mica datat, com diuen els tècnics -una mica com en aquella època-. Segurament ara podem dir que la dreta ha recuperat unes credencials democràtiques innegables, que de totes maneres s'han d'anar confirmant dia a dia, uns i altres: dretes i esquerres. Però, jo penso que continua sent actual en bona mesura. Llavors ell seguia: "Que això pot arribar, si les coses no s'esmenen a una divisió del país que a mi em sembla greu. Mentre que no em sembla, en canvi, gens greu, la divisió entre socialisme, centrisme o conservadurisme democràtic, perquè això ja ho he dit abans és superable, i l'altra cosa em sembla que és difícilment superable." I, aleshores entrava a matar, i deia: "Jo voldria una Catalunya forta, una Catalunya ben definida sobre la qual tots coincidíssim quant a les seves estructures constitucionals i el marc bàsic. Aquelles línies directrius elementals però que al mateix temps són decisives en la conducta d'un poble". Tornava enrere i deia: "Ser nacionalista voldria dir, en aquest escenari pessimista meu, ser de dretes i ser d'esquerres voldria dir ser poc catalanista. Això em sembla que és un gran perill. I aquest perill -afegia- crec que és un perill que les institucions catalanes tenen l'obligació de corregir, puig són elles que han de prendre la iniciativa, són elles que han d'arribar a uns acords, són elles que han de donar l'exemple de cordialitat, de col·laboració i de possibilitat d'entendre'ns en el terreny aquest -diguem-ned'estructura i de base. Deixant per al debat polític, que és certament no tan sols lícit sinó obligat i necessari, les opcions de programació social. Jo crec, per exemple, -acabava- que les negociacions amb Madrid s'haurien de dur conjuntament, com a mínim per part dels dos partits majoritaris en aquest país, que són el socialista i el convergent. Una cosa és dividir el poder i una altra dividir el país". Aquest discurs jo el recordo unit molt estretament a un altre que va fer poc abans de morir quan el Grup 7 -si no recordo malament- al Palau de Pedralbes va fer-li l'homenatge al ciutadà que ens honora. Penso que va ser el primer ciutadà que ens honorava, que honorava els organitzadors d'aquell acte. I aquell dia va dir "Catalunya i llibertat", però una mica més precís, no va dir ni tan sols catalanisme, va dir Catalunya i llibertat. Aquestes van ser les seves 9 �paraules el dia 19 de setembre de 1989, un mes abans de la seva mort sobtada. Catalunya i llibertat eren els seus dos leitmotivs: la llibertat i el país, és a dir el respecte als altres i l'autoestima responsable. Veia Catalunya com a punt de partida i com a punt de reflexió. El disgustava l'estil, de vegades autoproclamatori, de cert nacionalisme. Ell sabia que s'és català o no se n'és. Però que no se n'ha de parlar contínuament. Una vegada jo vaig escriure sobre això i sobre ell justament. Del catalanisme, se n'ha de parlar però cal fer-ho com ho feia Ramon Trias Fargas, demostrant sempre que el patriotisme és la base d'un humanisme, i que l'autoestima és el punt de partida del respecte als altres. Nosaltres ens vàrem conèixer a meitat dels anys 60. Era una època que recordo... Avui hem passat justament per davant de l'edifici on ens vàrem conèixer, davant del Ritz, que era l'edifici on estava el Servei d'Estudis del Banc Urquijo, en aquell moment, en la primera època; que ara l'estant refent. Era una època en què dins de la misèria política que vivia el país, d'alguna forma hi havia un racó de llibertat. En Ramon en aquest panorama era com una mena d'estel solitari perquè era com..., -anava a dir l'únic liberal-, era el liberal. El meu pare també ho era, però com a personatge més públic i notori ell era el liberal, públicament liberal. El meu pare, per cert, tenia una enorme admiració pel pare d'en Ramon, l'Antoni Trias, que va ser un dels seus ídols en l'època universitària. La relació amb en Ramon, en aquesta època era la relació amb una persona d'autoritat, ell era el "jefe" del Servei d'Estudis del Banc Urquijo, on jo treballava a les tardes. Però per altra banda, teníem llaços, com he dit, sinó familiars, sí de proximitat cultural i ciutadana. Quan me'n vaig anar de l'Urquijo per fer jornada completa d'economista de l'Ajuntament, em va dir: "Així vostè Maragall es dedicarà a l'Ajuntament, visera i 'manguitos' Maragall, visera i 'manguitos'". Em va quedar aquí dintre. Era una persona de geni, però la seva personalitat estava marcada sobretot per la ironia, per l'elegància i per la mordacitat. Aquestes eren les característiques sempre dominants en el seu caràcter. I acabo amb una menció de l'època de l'Ajuntament. Quan vaig saber que ell s'enfrontaria electoralment amb mi -era la primera vegada que jo concorria a unes eleccions, el 1983-, em vaig esverar. Jo quasi havia estat alumne seu a la universitat i, en certa manera, havia estat assalariat seu. El 1983 eren les meves primeres eleccions i jo pensava: "I jo m'haig d'enfrontar amb aquest senyor?" Però, 16 anys més tard, li vaig tornar allò de la visera i els 'manguitos'. Li vaig dir, en un debat: "Senyor Trias, vostè vol anar a l'Ajuntament també? Visera i 'manguitos', senyor Trias". A nivell personal no hi va haver mai problemes, al contrari, vàrem forjar, a través de la relació política, que era una relació de contra10 �posició, una bona amistat. Una altra cosa era el debat polític, sempre des del respecte mutu. Per a mi Ramon Trias Fargas, dels tres rivals que jo vaig tenir, un darrere l'altre, en la lluita per l'alcaldia de Barcelona, va ser el que més por em va fer i el que més por em feia perquè tot i que era tan educat i tan elegant, una crítica de Ramon Trias Fargas podia ser una lúcida i a voltes cruel radiografia-cruel entre cometes, si voleu-, però sempre ben envolcallada. Era realment temible. Conservo un record inesborrable de la seva companyia brillant, eficaç i d'una enorme alçada en els viatges institucionals que vàrem fer junts a Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires, la primavera de 1985, per vendre la candidatura olímpica de Barcelona, aleshores. I el que vàrem fer a Chicago i a Nova York. Recordo que a Chicago vàrem estar en un mercat de futurs, que després va ser una gran iniciativa seva, el novembre de 1986. És a dir, abans i després que Barcelona fos designada com a seu dels Jocs de 1992. Junts, el govern i l'oposició -amb això vàrem imitar el model de Manchester que ens havien visitat el cap del govern i el cap de l'oposició poc abans- vàrem representar Barcelona en aquella època en què començàvem a posar la ciutat en el mapa internacional, cosa que ara hauríem de tornar a fer, hauríem de tornar a posar entre tots aquesta ciutat en el mapa del 2004 perquè si no estarem malament d'estratègies que siguin estratègies vencedores, que mobilitzin. El 21 d'octubre de 1995 la ciutat va donar el nom de Ramon Trias Fargas a un carrer, a la nova Barcelona que ell ja no va poder veure, tocant a la Vila Olímpica i a la nova Universitat, un tram que abans era del carrer Sardenya. I per acabar torno al principi de la meva intervenció. És a dir, vull acabar insistint en el fet que avui es donen les condicions perquè en les qüestions decisives, els catalans anem sempre junts. Intervenció a càrrec del Sr. Artur Mas Jo dels tres participants en aquest acte sóc el que menys vaig conèixer Ramon Trias Fargas personalment. Probablement per raons, en aquest cas, d'edat. De tota manera he procurat suplir aquesta manca de coneixement personal intens -com en el cas de Macià Alavedra o de Pasqual Maragall- amb una lectura més o menys habitual i més o menys permanent de moltes de les seves intervencions i de molts dels seus llibres. En aquest sentit, recordo que ara fa pocs mesos, conjuntament amb la Fundació Ramon Trias Fargas i amb el suport de Montserrat Trueta, vàrem tenir la iniciativa, en el moment just en què se celebraven els deu anys de la seva mort, de reeditar aquell recull d'escrits i de conferències que es va presentar no fa gaires mesos en el Palau de la Generalitat. Va ser, per cert, un acte - n o sé si molts de vosaltres hi éreu o n o - no només molt lluït sinó, a més, molt emotiu des de molts punts de vista. 11 �En el moment de morir, Ramon Trias Fargas era un polític en actiu, era conseller d'Economia i Finances. La mateixa situació que jo tinc en aquest moment dins del govern. Era certament un intel·lectual amb idees pròpies, això ho havia estat durant molts anys. Però, a més, val la pena recordar que era una persona que encertava en la identificació de problemes bàsics -cosa que no sempre és fàcil- i, que moltes vegades proposava per a aquests problemes solucions realment imaginatives i encertades -cosa més difícil encara-. Després m'hi referiré amb temes que estan encara vius i vigents en el nostre país. Abans, Macià Alavedra i Pasqual Maragall també s'han referit a la seva personalitat política i, concretament, han centrat una part de les seves paraules en la síntesi del pensament de Ramon Trias Fargas entre la llibertat i la nació, entre la llibertat i Catalunya. Jo, a aquesta síntesi, sempre molt ben combinada, hi afegiria un altre parell de síntesis també molt importants: d'una banda, la síntesi de la llibertat individual amb la igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la síntesi del progrés econòmic amb la protecció als més desvalguts. Tinc també un text que m'agradaria comentar. Tothom ho ha fet abans. Jo n'agafo un de l'any 1989, quan Ramon Trias Fargas s'acomiadava de la presidència de Convergència Democràtica de Catalunya. En aquell moment, va dir textualment: "Estic segur que pràcticament ningú en aquesta sala -en la sala que ell estava- i ningú que estigui a les llistes de militants -lògicament de Convergència-, no dubteu -deia e l l - del meu nacionalisme. Però fins i tot en temes que al principi eren més discutits, com per exemple el de la doctrina social, jo -deia e l l - des del primer dia abans de fusionar-me (aquesta és una paraula molt de moda, però ell es referia abans de fusionar lògicament Equerra Democràtica de Catalunya amb Convergència) em vaig manifestar obertament a la premsa i a les assemblees de partit com un liberal de sempre. Un liberal a la clandestinitat, a Espanya, i a l'estranger a l'època de Franco. Un liberal sense reticències, a l'època posterior, a la mort del general, en què estava de moda (abans ho ha dit Macià Alavedra) el marxisme. Un liberal -deia ell el 1989-, ara mateix, que això de la ¡dea liberal del progrés, de justícia i de les llibertats de les persones i dels pobles ja és més generalment acceptat". És a dir, com abans ha dit Pasqual Maragall, era el liberal, el liberal de sempre, que no va canviar les seves idees, en aquest sentit, en cap moment. Crec que Ramon Trias Fargas tenia dins del seu pensament una altra característica que val la pena de subratllar: ell era un convençut que la llibertat individual només és completa de veritat, només és autèntica de veritat, només agafa cos de veritat quan, a més, es combina amb la llibertat de la nació, de la comunitat o de la col·lectivitat. És a dir que la llibertat individual que comporta renunciar a la identitat nacional no té cap sentit. I també deia el contrari: les llibertats nacionals que acaben ofegant les llibertats individuals en un estat de dret 12 �tampoc tenen cap sentit. La llibertat individual no és abstracta i s'enriqueix en el buit, sinó que per agafar cos plenament necessita aquest caldo de cultiu que és concretament la llibertat col·lectiva o la llibertat nacional. El 1984, en una reflexió que feia sobre nació i nacionalisme, Ramon Trias Fargas deia també: "Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a una causa eterna de la llibertat; aquesta ha estat la contrasenya del nostre nacionalisme. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formem part modestament, però dignament, del concert de les nacions. Aquesta simbiosi entre llibertat i nacionalisme no l'hem d'abandonar mai". Aquesta simbiosi entre llibertat individual i llibertat col·lectiva es va manifestar amb una gran força en el moment de la discussió sobre el català, de la llengua catalana a la Comissió Constitucional a les Corts a Madrid. Abans Macià Alavedra ens ha fet també una referència, en aquest sentit, de la defensa abrandada de Ramon Trias Fargas sobre la llengua. Ramon Trias Fargas, en aquell moment quan defensava davant d'aquesta Comissió Constitucional a les Corts de Madrid el tema del reconeixement del català com a llengua pròpia de Catalunya, deia - n o en paraules textuals en aquest cas- que la defensa de la llengua era una qüestió moral i de drets humans, i que la igualtat d'oportunitats per a les llengües que havien de conviure en un mateix territori era un aspecte positiu que calia conservar. Però, al mateix temps, també deia que el tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual. Recordem per què fets recents que han passat en el nostre país en aquests últims any i mig, dos anys, il·lustren bastant -crec j o - la vigència del pensament, en aquest sentit, de Ramon Trias Fargas. Recordo que ell deia: "El tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual". És una lliçó que està plenament vigent encara en alguns esquemes del nostre país, i en algunes discussions recents que hi ha hagut en aquests darrers temps. Aquestes conviccions liberals i nacionalistes s'aplicaven també en el cas de Ramon Trias Fargas a la sobirania política i a l'autonomia financera de Catalunya. Com tothom coneix, són qüestions pendents encara en bona part: sobirania política i autonomia financera. Jo avui he fet un acte que Macià Alavedra ha fet moltes vegades i que Ramon Trias Fargas també havia fet moltes vegades, portar al Parlament de Catalunya el Pressupost de la Generalitat - h o he fet aquest matí-. I repassant memòries molt antigues comprovava com a principi dels 80, l'any 1980, quan Ramon Trias Fargas era el primer conseller d'Economia del govern Pujol, va presentar al Parlament de Catalunya un pressupost que pujava pocs milers de milions de pessetes -la veritat és que eren molt poquets-. Jo avui he presentat un pressupost en el Parlament de Catalunya que passa dels dos bilions cent mil milions de pessetes. Ho he fet 20 anys després, és veritat. Però això demostra fins a quin punt, també des del punt de vista de l'autogovern, des del punt de vista, en part, de l'autonomia financers �ra s'han donat passes importants en aquests darrers vint anys que no són negligibles. Una altra cosa és que no hem arribat - i això jo ho subratllo amb un especial èmfasi- en el punt que molts de nosaltres desitjaríem, però en tot cas la veritat és que des de molts punts de vista les passes que s'han donat han estat molt importants. Recordava també de l'acte que vàrem fer al Palau de la Generalitat, ara fa alguns mesos, que a principi de la dècada dels 80 vàrem estar a punt - i em refereixo a Catalunya en el seu conjunt- d'arribar a un molt bon acord de finançament. Concretament l'impulsor també va ésser, una vegada més, Ramon Trias Fargas, en aquell moment conjuntament amb una persona que ens va deixar fa poc, que va morir fa poques setmanes, Jaime Garcia Añoveros, llavors ministre d'Hisenda d'Unió del Centre Democràtic. Doncs bé, recordem avui, tot i que fa pràcticament 20 anys d'això, que en aquell moment, i d'això a Convergència n'hem parlat moltes vegades, es va estar a punt, a un mil·límetre, d'arribar a un acord fiscal, a un acord financer molt positiu, molt en clau de futur entre Catalunya i la resta d'Espanya. Allò, que per raons ara no vénen al cas i que tothom més o menys intueix. En aquell moment es va perdre una oportunitat molt gran de la qual encara avui patim una part de les conseqüències negatives. Voldria acabar en aquesta línia de l'autonomia financera, perquè em sembla que, no només com a membre de Convergència sinó també com a actual conseller d'Economia, val la pena que jo hagi destinat, encara que siguin uns breus minuts, a recordar -com abans també ha fet Macià Alavedra- una de les obsessions, més sanes i positives que va tenir Ramon Trias Fargas, lluitar tant com va poder-i va poder molt, i va estar a punt, com jo recordava, d'arribar pràcticament a una solució definitiva- perquè Catalunya tingués no només sobirania política sinó també l'autonomia financera sense la qual no hi ha ni llibertat nacional possible ni progrés possible. Ell va lluitar molt per això. I en aquest sentit recordo que va publicar llibres tan emblemàtics i tan recordats que posaven sobre la taula el gran perill que tenia Catalunya, ja en aquella època, i que en part segueix tenint encara, de l'ofec financer. Recordeu aquell llibre titulat Narració d'una asfixia premeditada, que de fet anava precisament en aquesta línia, és a dir, a denunciar el gravíssim perill que tenia Catalunya si no aconseguia tenir una bona autonomia financera, un bon sistema de finançament, el perill que tenia de quedar com un país de segona fila. En la seva filosofia Ramon Trias Fargas - i us ho dic perquè aquests encara són temes d'actualitat, com heu comprovat aquests darrers mesos i com es comprovarà en els propers mesos també i en els propers anys- venia a dir dues coses molt simples: primer, els impostos que es paguen a Catalunya s'han de quedar a Catalunya (això ho entén tothom); i la segona cosa que té tant valor com la primera, i que no la podem oblidar: a partir d'aquí, una vegada això es fes 14 �d'aquesta manera, Catalunya ha de pagar a l'Administració central pels serveis que presta a Catalunya i, a més, dins de la línia de la no-divisió i de la cooperació que sempre va defensar Ramon Trias Fargas, a més, Catalunya una part d'aquests impostos els ha de destinar a ajudar les altres comunitats de l'Estat que estan menys desenvolupades que la nostra a poder agafar també el tren del progrés. Aquest, en síntesi, era el pensament de Ramon Trias Fargas, que per altra banda està escrit en molts documents i defensat -insisteixoamb molta vehemència per ell mateix. Voldria acabar dient que aquelles banderes que va aixecar Ramon Trias Fargas en aquella època segueixen sent banderes que avui en part estan encara aixecades en el nostre país, potser no al cent per cent, perquè també és veritat que hi ha hagut progressos significatius en aquestes línies, però són banderes que estan aixecades. I jo crec que el millor homenatge que avui es podria fer a Ramon Trias Fargas en aquest sentit és que ell sabés que avui a Catalunya hi ha molta gent -entre la qual jo em compto- compromesa en el fet que aquelles banderes que ell va aixecar arribin algun dia a bon fi. Cloenda a càrrec del Sr. Pere Esteve A la invitació haureu verificat que havíem plantejat aquest acte com a taula rodona. El que passa és que hem parlat abans amb els ponents i la realitat de les seves intervencions, per altra banda tan brillants, fa que l'acte realment hagi estat molt reeixit pel que fa al nivell, de manera que, per tant, com a organitzadors, ja n'estem satisfets. Però com que es tracta d'intervencions gairebé no contrastables sinó sumables, hem arribat a la conclusió que potser seria millor que obrissim un torn de paraules per si algú de les persones assistents volgués fer alguna pregunta, demanar algun aclariment o alguna ampliació d'algun dels aspectes tractats. Així, doncs, ho farem d'aquesta manera abans de cloure l'acte. Probablement les condicions no són potser de consulta, entre altres coses probablement perquè les intervencions han estat molt aclaridores... (Sr. Artur Mas: "Si em permets una recomanació, posa't la visera i els 'manguitos' i ara ho faràs millor"). Bé, aleshores, com que mentre han parlat Macià Alavedra, Pasqual Maragall i Artur Mas, jo he anat fent les meves notes i m'he preguntat: "Home, com a moderador, al cap i a la fi, em pot correspondre fer una síntesi, no?". Però, és clar, el llistat és tan llarg que m'he dit: "Espera't, Pere, perquè l'únic que faràs és repetir tot el que ja han dit, no? I la qualitat de la síntesi s'ha de mirar de no perdre". 15 �He intentat sintetitzar..., però, com? En primer lloc, de les tres intervencions, se'n dedueix un fet fonamental de la figura de Ramon Trias Fargas, que és la transcendència. És transcendent en dos aspectes: 1. És transcendent amb el que va fer: allò que va fer compta, allò que va fer ho tenim, ens afecta, és permanent, hi és. 2. És transcendent amb el que va dir: el que va dir és vigent, el que va dir mereix discussió, el que va dir és ric. Per tant, el primer aspecte que cal destacar, telegràficament, com correspon a una persona que vol fer síntesi és la transcendència. Clar que d'aquests aspectes que s'han parlat, jo també n'he seleccionat alguns que, en el terreny una mica egoista, servissin per al fet que estem convocant un partit que celebra 25 anys i, det fet, en sóc secretari general. Un aspecte molt important de la figura de Ramon Trias Fargas ens ha de servir molt al partit i als partits: el seu no-convencionalisme. S'ha utilitat l'expressió "no convencional", s'ha utilitzat l'expressió "imaginació" i Artur Mas ha utilitzat la paraula "encert". Per tant, es acta la necessitat de tenir polítics amb sentit no convencional, de no donar per descomptat moltes coses que en la política i en la societat es donen per descomptat i, en canvi, d'aplicar imaginació, valentia i, a més, evidentment, d'encertar. I un altre aspecte, també relacionat amb el partit, seria un tema molt interessant, que ja l'ha tocat Macià Alavedra: el tema de la disciplina. Evidentment, Ramon Trias Fargas és un exemple de com una persona és capaç, des d'una posició molt personal, molt oberta, molt seva i també com a president d'un partit, d'acceptar la disciplina. En un moment com aquest, també crec que és un aspecte important, trobar aquell punt del que és la disciplina; a més, la personalitat en un partit, em sembla francament interessant i, per tant, de Ramon Trias Fargas, en podem aprendre. A mi, em fa l'efecte -s'ha dit diverses vegades- que la personalitat de Ramon Trias Fargas se seguirà estudiant. És absolutament legítim i necessari. Crec sincerament, a més, que pot ser un element d'enriquiment fonamental cap als que creiem -crec que molts- en els elements més renovadors del que podríem dir "terceres vies", el que d'alguna manera avui a Europa potser capitalitza més del compte Blair. És a dir, tot allò que significa elements renovadors dels corrents convencionals conservador i esquerres. I que al voltant d'elements de centre, liberals, progressistes, de tots aquests elements enriquidors, i que tots els partits tenim d'alguna manera l'intent - j o crec que l'obligació- de fer créixer, són elements que es poden nodrir d'una manera intensa dels pensaments de Ramon Trias Fargas. Com ja que he dit que no ho diria tot, em limito a aquests quatre punts. Fer una descripció, intentar fer una síntesi d'una persona de tanta complexitat -com ens ha dit Macià Alavedra- no és possible. Per tant, pel que fa la síntesi de Ramon Trias Fargas haurem d'enten16 �dre sempre que, al final, la seva síntesi és la seva vida. Cap dels seus aspectes podria ser la síntesi, no? En tot cas us vull agrair-vos la vostra assistència i us vull dir que, com a Fundació Ramon Trias Fargas i com a partit, tenim el legítim orgull -avui confirmat- d'haver tingut Ramon Trias Fargas entre nosaltres i l'orgull d'incloure entre els nostres objectius el de conservar i el d'enriquir el seu record. Barcelona, 28 de març de 2000 •MMMmaMM �\ B Fundació Ramon Trias Fargas Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona Tel. 93 215 58 48 Fax 93 488 00 25 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Creator An entity primarily responsible for making the resource Alavedra, Macià, 1934-2018 Maragall, Pasqual, 1941- Mas, Artur Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-28 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Trias Fargas, Ramon, 1923-1989 Homenatges i distincions Catalunya Liberalisme Política Description An account of the resource 19 p. Document que recull les intervencions a la taula rodona organitzada per la Fundació Trias Fargas. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Trias Fargas Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Esteve, Pere, 1942-2005, 1942-2005 (moderador) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2776/20000412_DebatPressupostos_PM.pdf 265aeeb93d70228a7173899cede18aba PDF Text Text INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTES- CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT DE TOTALITAT DELS PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT PER A L'ANY 2 0 0 0 Molt Honorable Sr. President, Senyores i Senyors Diputats, He volgut defensar personalment l'esmena de retorn al Govern del Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l'any 2000 per subratllar la importància que té pel nostre país que, entre tots plegats, fem una anàlisi adequada de la situació econòmica i posem sobre la taula els instruments per a fer front els reptes que ens planteja. Cal dir, en primer lloc, que fem aquest debat amb retard. Un retard de quatre mesos. Convergència i Unió i el President Pujol, encara sotragats pels resultats de les eleccions d'octubre, varen decidir no decidir-se fins que no s'haguessin celebrat les eleccions generals del 12 de març. Com la seva majoria en escons, que no en vots, era precària i no volien casar-se amb ningú, varen preferir esperar. El President Pujol esperava, sens dubte, que els seus vots fossin decisius al Congrés dels Diputats per assegurar-se aquí una tranquil·litat de la q u e j a no disposa. Érem molts els que dèiem que endarrerir decisions no era bo. I menys quan es tracta de decisions pressupostàries que tenen una traducció immediata en el benestar de molta gent, en la qualitat dels serveis prestats des del sector públic, i també de cara als sectors econòmics i socials que han de prendre les seves decisions des del coneixement de les orientacions generals de la política econòmica del govern. 1 �Dèiem també que Catalunya volia una majoria parlamentària estable, sòlida, àmplia, amb prioritats clares. I que estàvem disposats a parlar-ne. El mes de Desembre vàrem fer pública una proposta per avançar en la confecció d'un Pressupost per a l'any 2000. Però CiU no sols no ha volgut atendre la nostra disposició al diàleg, sinó que va preferir esperar i és l'única responsable del retard amb què encetem aquest debat pressupostari. Hem mantingut permanentment un oferiment de diàleg sobre els grans temes. Vàrem creure, de ventat, que en el discurs d'investidura de Jordi Pujol hi havia molts elements sobre els que era possible que ens poséssim d'acord. Nosaltres també creiem que Catalunya necessita més i millor autogovern i més i millor finançament. Òbviament nosaltres afegim que cal, al mateix temps, una gestió més rigorosa de les competències, recursos i serveis dels que ja disposa la Generalitat. Tanmateix, hem constatat que no hi ha cap voluntat d'arribar a acords per part del President Pujol i de la majoria parlamentària en què se sustenta el seu mandat. Però com creiem que l'interès del país està per sobre del nostre interès polític, per sobre de qualsevol interès partidista, mantenim aquesta voluntat de diàleg. Però avui ens trobem aquí per debatre els Pressupostos presentats pel Govern. I vull dir-ho ras i curt: aquests Pressupostos no defensen adequadament l'interès de Catalunya. No responen a la nostra situació real. No responen als reptes que tenim plantejats. No són els Pressupostos que el país necessita. És per això que he volgut defensar personalment el retorn d'aquest projecte al Govern, tot oferint la possibilitat de negociar uns Pressupostos que sí donin resposta a les necessitats del país. 2 �En la meva intervenció en el Debat d'Investidura vaig plantejar quins eren, al meu entendre, els eixos de la política econòmica que Catalunya necessita. Deia llavors i permetin que ho recordi ara: "Hi ha d'haver una política econòmica financera i industrial catalana. Catalunya necessita el seu pla estratègic. Hem de combatre la inflació que puja, la competitivitat que, correlativament, va baixant, la qualitat que es perd i la marxa o la manca -la marxa, de vegades, a Madrid-, molt sovint, d'empreses mitjanes i grans. Per fer-ho, s'ha d'impulsar, no amb paraules, sinó amb fets, l'economia productiva. I això vol dir, primer: augment de la taxa d'ocupació mercès a l'entrada de dones i joves al món laboral i empresarial. Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes de la societat de la informació. Tercer: més innovació de producte -no solament de procés-, més capital/risc, i més suport als nous emprenedors. Quart: suport als processos de concertació entre ajuntaments, emprenedors i sindicats, i també amb les universitats i les escoles. Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les infrastructures que ara estan inexplicablement pendents: TGV, ampliació de l'aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del port de Barcelona i del de Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però també el sistema de comunicacions interiors per carretera i ferroviàries. Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses. 3 �Setè: una política per a l'agricultura i la ramaderia catalanes que contempli, en primer lloc, la seva viabilitat empresarial i la seva capacitat d'exportació, però també la seva significació territorial, social i mediambiental". Constatem, amb preocupació, que aquests Pressupostos no van en la direcció que assenyalàvem com a necessària en el debat d'Investidura. Però els motius pels quals demanem el retorn d'aquest Projecte al Govern no són només que no s'ajusta a les prioritats que jo assenyalava llavors. No és aquest l'únic problema d'aquest Projecte. El principal problema del Projecte de Pressupostos presentat pel Govern és que no parteix d'una anàlisi adequada de la situació real de la nostra economia. L'economia catalana està creixent en els últims anys a un ritme proper al 4 % . Aquest és un nivell relativament alt i molt proper al del conjunt espanyol. Aquest creixement l'aportació en els dos últims negativa del sector exterior. anys ve condicionat per Mentre que la demanda interna està creixent a un ritme que alguns experts consideren fins i tot massa elevat, el saldo exterior, tant amb la resta d'Espanya, com amb la resta del món, ofereix taxes negatives. Per tant, per consolidar el nostre creixement econòmic, el Pressupost de la Generalitat per a l'any 2000 hauria d'incloure mesures per corregir els factors que poden esdevenir limitacions a mig termini: - Cal controlar el diferencial de preus amb Espanya i Europa. 4 �- És precís millorar la competitivitat del sector exterior. - Cal millorar la nostra taxa d'activitat. - S'ha d'incrementar la productivitat de la nostra economia. - El nostre increment de preus és més alt que l'espanyol i pràcticament el doble del dels països europeus més importants. L'IPC de Catalunya el passat mes de Febrer era 0,6 punts més alt que l'espanyol. Aquest diferencial ha anat creixent des de l'inici de 1998 quan estàvem al mateix nivell. En el passat aquesta situació es justificava per un creixement del PIB més ràpid; avui això ja no és cert. Amb un nivell de canvis fix mantenir un creixement de preus més ràpid és una amenaça per a la competitivitat del país. Els sectors més inflacionistes són la sanitat, l'alimentació, l'oci i el lleure, tots ells entren dins del camp de les competències de la Generalitat. Però en el seu Projecte de Pressupost no hi ha cap mesura que tendeixi a millorar aquesta situació. - Mentre les exportacions creixen de forma semblant a la del PIB ( 3 , 8 % ) , les importacions ho fan a un ritme tres vegades superior. La taxa de cobertura ha passat del 7 8 % el Gener de 1998 al 7 0 % del passat mes de Setembre. Les dues terceres parts del nostre comerç exterior tenen com a origen o destí països de la Unió Europea. 5 �Per millorar la nostra situació cal controlar els preus i millorar les nostres actuacions en aquells sectors que són claus pel futur: - Formació - Recerca - Infrastructures El Projecte que el Govern ens ha presentat no va en aquesta direcció. - Un altre indicador de la nostra evolució econòmica està lligat a la capacitat de generar llocs de treball En el darrer any, segons l'EPA, s'han creat a Catalunya 89.000 llocs de treball. Això suposa un increment del 3,8%. Aquest és un ratio que queda molt per sota de la mitja (5,2%) i, en tot cas, molt lluny de les Comunitats que presenten els índexs més dinàmics, Madrid (7,2%), Andalusia (6,5%) o València (5,3%). Ja en la meva intervenció al Debat d'Investidura vaig demanar "un govern que no sigui simple espectador de decisions empresarials no sempre favorables al nostre país, com ha estat el cas en determinades fusions i decisions sobre localització empresarial". - El creixement de la productivitat global del país està sotmès a un alentiment perillós. A finals de 1997 la nostra productivitat creixia al voltant del 1,5%, en acabar 1999 aquesta taxa s'havia reduït a zero. En aquest sentit ens preocupa molt la inhibició del Govern i la manca de propostes en aquesta direcció del Projecte de Pressupost que ens ocupa. 6 �He donat ja dos tipus de raons per justificar la nostra petició de retornar el Pressupost al Govern. No s'ajusta a les prioritats que vàrem assenyalar en el Debat d'Investidura ni respon a una anàlisi rigorosa de la nostra situació econòmica. N'afegiré encara un tercer tipus d'arguments: els que es desprenen de l'anàlisi del Projecte del Pressupostos presentat. Parlem ara d'inversions, poques, de despeses corrents, descontrolades, i d'endeutament, descomunal. Com és possible que en un Pressupost que augmenta el 8,4% en relació al de l'any passat i en el que la previsió d'inflació és del 2,4%, les inversions previstes siguin solament de 262.000 milions de pessetes? Per tal de tenir una idea més concreta fem la comparació amb les altres Comunitats Autònomes de l'article 151 de la Constitució. Mentre les despeses de capital per càpita del Pressupost consolidat del 2000 són 79.570 pessetes a Galícia, 74.173 pessetes a Canàries, 70.247 a València i 60.119 a Andalusia, a Catalunya són sols 42.600. Quins són els motius d'aquesta diferència sagnant? Són dos: el govern és incapaç de controlar el creixement de les seves despeses corrents i el model de finançament pactat entre CiU i PP no respon a les necessitats del país. Ho veurem clarament amb ben poques xifres. Les dades demostren clarament la mala gestió de l'actual Govern de Catalunya. I és que les despeses de funcionament per habitant són 7 �més grans aquí que a qualsevol de les altres quatre Comunitats del 151. Aquí són 314.000, mentre a Canàries són 312.000, a Andalusia són 302.000, a Galícia són 289.000 i a València són 258.000. Com és possible que mentre el Pressupost s'incrementa en un 8,4%, el capítol d'alts càrrecs s'incrementa un 15,3%? O que la despesa per lloguers s'incrementi un 24%? Donaré una altra dada comparativa: índex de creixement del Pressupost consolidat del 2000 en relació al de 1996. València, 148. Canàries, 135. Andalusia, 135. Galícia, 128. Catalunya, 127. Com és possible que en aquests anys s'hagin produït diferències tant importants entre aquestes Comunitats Autònomes? La Generalitat ha perdut 8 punts d'increment en relació a les altres Comunitats del seu mateix nivell de competències. No és un bon balanç. Potser algú em podria dir que un deficient sistema de finançament autonòmic està al darrera d'alguns d'aquests problemes. I és ben cert. Però estic establint comparacions de l'any 96 al 2000, per deixar clar que són els anys del pacte CiU-PP, quan se'ns parlava meravelles dels acords de finançament. I sé que em diran que els Pressupostos de les Comunitats Autònomes no sols es nodreixen dels recursos derivats del nou sistema de finançament. I és cert. Però no em negaran l'evidència que una Comunitat que va negar-se a aplicar-lo, Andalusia, perquè es creia perjudicada pel nou sistema, ha vist incrementar els seus Pressupostos més que Catalunya. No em diguin que no és curiós! 8 �Parlem ara d'endeutament, encara que sigui breument, tot i que ens hi podrem estendre si calgués a la rèplica. Per fer les escasses inversions de les que parlava, el Projecte de Pressupost que se'ns presenta preveu un endeutament de 74.000 milions de pessetes. Per tal de camuflar aquest endeutament addicional, que no compleix els criteris de convergència econòmica europea, s'ha situat un 45% del nou endeutament (33.536 milions de pessetes) en les empreses públiques que no consoliden. Continua, doncs, el procés de centrifugació del deute que ja ha estat denunciat any rera any. Un endeutament global que, a finals de l'any 2000, superarà els 2,2 bilions de pessetes. És a dir, un volum igual al del Pressupost que se'ns proposa aprovar. Però no vull quedar-me tant sols en la crítica als resultats d'una mala política. Així com el govern és l'únic responsable de la seva incapacitat per reduir la despesa corrent i del deute acumulat i dels acords de finançament que se'ns van presentar a ritme de bombo i plateret, no és menys cert que totes les forces polítiques hem d'aportar els nostres plantejaments sobre el finançament autonòmic de cara al futur. El nou model de finançament per Catalunya i la resta de Comunitats Autònomes ha d'inspirar-se en els següents principis: - Els governs han de poder decidir lliurement la distribució dels seus recursos. Una part important d'aquests ingressos han de procedir directament dels tributs pagats pels ciutadans en cada Comunitat. 9 �Els governs i els parlaments han de tenir capacitat de decisió (normativa i administrativa) sobre aquests ingressos. - El finançament autonòmic ha de garantir raonablement l'objectiu d'igualtat d'ingressos per habitant entre les diferents Comunitats. L'existència de sistemes diferents, que la Constitució consagra i nosaltres respectem, no ha de significar un privilegi o una desigualtat flagrant. És per això que cal establir els mecanismes adequats per tal que en aquest període de temps dilatat i de forma gradual es pugui produir aquesta aproximació entre el sistema general i els forals. - En iguals condicions de pressió fiscal i de nivell de competències, totes les comunitats han de poder atendre els seus ciutadans amb les mateixes prestacions. El resultat d'aquestes propostes implica la reducció del dèficit fiscal de Catalunya respecte l'Estat. Catalunya és una regió econòmica rica, dins d'espanya, i per tant és lògic que existeixi un dèficit fiscal. És normal que pagui més impostos del que rep en forma de despesa pública. Ara bé, aquest dèficit ha de ser el resultat de pagar en proporció a la renda i rebre en proporció a la població, que són els criteris bàsics que han inspirat els objectius enunciats en els punts preferents. Els poders públics tenen l'obligació de contribuir a reduir les diferències de renda entre territoris; les polítiques adreçades a aquesta finalitat s'han d'aplicar a través de mecanismes específics (FCI, Fons europeus), clarament diferenciats dels que tenen per objecte el finançament dels serveis autonòmics. Caldria definir el tractament concret que s'ha de donar als Fons europeus, en funció de les perspectives que s'estan generant. 10 �Però, sobretot, cal no tornar a caure en els mateixos errors polítics de l'anterior acord. El nou model no pot ser el resultat de l'acord entre dos grups polítics o entre dos governs. Les bases del finançament autonòmic i la seva concreció en propostes de futur han de ser el resultat d'un acord polític d'ampli abast. La nostra responsabilitat és assolir un acord primer a Catalunya, traslladant-lo posteriorment al conjunt d'Espanya. Tampoc no voldria deixar de presentar les línies mestres d'un Pressupost alternatiu que respon, molt presentat pel Govern, als requeriments millor de la que el Projecte nostra situació econòmica i a una política que impulsi un creixement equilibrat i sostingut. El mes de Desembre presentàvem els nostres plantejaments que reitero avui. - No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos és el mateix del PIB nominal. - Limitar el creixement de l'endeutament a 10.000 milions. - Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superin l'increment d'inflació previst. - Increment de les inversions. - Solució dels greus problemes financers de la Sanitat i la la liquidació del Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. L'aplicació d'aquests criteris a les dades de Pressupost de 1999 donaria llocs a resultats que representen millores substancials en relació al Projecte de Pressupost presentat pel Govern. - Un estalvi de 45.000 milions en les despeses de funcionament. 11 �- Un increment en les despeses financeres que el Govern ha previst a la baixa. - Incrementar les inversions en un 46%. La nostra proposta alternativa permet generar uns excedents que farien compatibles dos objectius, d'una banda generar, entre el 2000 i el 2003 un volum d'inversions de la Generalitat proper al bilió i mig de pessetes, distribuïts d'acord amb les necessitats reals. I també es podria aconseguir un fons per la creació de nous serveis i millora dels existents que anés creixent fins a situar-se, l'any 2003, en 250.000 milions de pessetes. La distribució d'aquest fons seria d'un 50% per ensenyament, universitats i recerca, un 25% per Sanitat, mentre que la resta es destinaria a altres serveis. Acabo. El Projecte que se'ns presenta no respon als reptes del futur, ni a la situació econòmica real i ens planteja gravíssims dubtes en matèria d'inversions, despesa corrent i endeutament. Catalunya necessita un Pressupost ben diferent. És per això que els hi demano que amb el seu vot retornin al Govern el Projecte de Pressupost i, en nom del meu Grup, mantinc la nostra oferta de diàleg per una política diferent, més eficaç en la defensa dels interessos reals dels catalans. Moltes gràcies. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció del President del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat de totalitat del Pressupostos de la Generalitat per l'any 2000 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-04-12 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Debats Pressupostos autonòmics Parlament de Catalunya Model social Oposició Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Economia Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Intervenció de Pasqual Maragall al debat dels pressupostos. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/753/20000510_LV.pdf 91b18d571f86f5ab5ca16c435d1c1186 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 10/05/2000 La Vanguardia, p.029, Opinión PAIS VASCO, UN PROCESO PROPIO Autor: PASQUAL MARAGALL Desde Cataluña queremos hacer llegar nuestra solidaridad con los ciudadanos vascos que sufren la intolerancia (criminal) de aquellos que quieren imponer con sangre el respeto a la libertad de Euskadi. La libertad de los vascos merece el respeto de todos los españoles. España debe hallar -como la Gran Bretaña está encontrando para Irlanda del Norte- el espacio para la autonomía de los vascos. Pero los vascos deben hallar primero la vía para su propia reconciliación. El Gobierno español, que ha sido votado por la mayoría absoluta de los españoles y por una minoría muy importante de los vascos, tiene la responsabilidad indeclinable de acompañar este proceso propio de los ciudadanos de Euskadi. No basta con presionar desde Madrid para que se produzca una rápida renovación del Parlamento vasco y una eventual variación de sus mayorías y de su Gobierno. Son los gobiernos actuales, español y vasco, quienes deben actuar. EH ya ha demostrado que puede ayudar a recomponer la actual mayoría. Pero al precio de manchar esta mayoría con la sospecha de su tibieza en la represión de la violencia "de baja intensidad". Y en la medida en que esa "violencia menor" es la antesala de la violencia que asesina, la mayoría que no puede impedir la primera deviene a los ojos de los ciudadanos cómplice de la segunda. La muerte brutal de Jorge Díez y Fernando Buesa, a los pocos días de la moción de Fernando contra la "kale borroka", es un paradigma de la situación actual. La muerte del periodista López de la Calle es una prueba de que hay oídos vascos que tienen horror a la palabra. A la palabra del ex vicelehendakari que condenaba la violencia en la calle y a la del periodista antifascista que la fustigaba desde los medios. ¿Es casual la coincidencia del crimen de Andoain con el acuerdo en Irlanda del Norte sobre eliminación de las armas del IRA (no devolución, pero sí eliminación bajo control internacional)? ¿Quiere ETA cortar de raíz la posibilidad de verse arrastrada a un proceso irreversible hacia la paz, similar al de Irlanda del Norte? ¿Hacia un camino que existe y que no pasa ya por Estella? Da lo mismo. Seguramente es imposible e inútil situarse "ahora" en la confección de hipótesis sobre el porqué y el cómo de los caminos de ETA. Ya sabemos cuál ha sido su recorrido: condicionar con la tregua el nacimiento de una experiencia de un nuevo escenario de autodeterminación (Estella); iniciar la ruptura de la tregua con un ataque a las fuerzas armadas españolas para proseguir con una presión brutal en la calle sobre los ediles populares y luego sobre los socialistas, para evitar la aproximación PNV-PSE, y finalmente asesinar a Fernando Buesa y a Jorge Díez, algo que necesitaba una preparación anterior al fin de la tregua. Buesa y Díez eran exponentes de las instituciones vascas y de las fuerzas vascas de seguridad. Es decir, eran garantes de que la violencia callejera no tuviese las cosas fáciles. El "basta ya" expresaba poco antes la reacción libertaria de ciudadanos que se rebelaban contra la violencia y contra el silencio en torno a ella. Y Otegi hablaba de "gusanada" para congraciarse, para hacer un guiño de complicidad, a los que rompiendo la tregua en realidad estaban dinamitando Estella. 141 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Ahora han tratado de nuevo de asesinar a la palabra que hiere sus oídos ignorantes de la democracia. Pocos días antes el absurdo espaldarazo de ETA a Mayor Oreja ("tenía razón, la tregua era una trampa") nos ponía sobre la pista: ETA busca desesperadamente una interlocución directa con el Gobierno español, superado Estella, que nunca les debe haber gustado del todo. El Gobierno español no debe eludir ese enfrentamiento. No debe inmiscuirse en los procesos electorales vascos. No es su misión. Debe, como Major y Blair después, encontrar soluciones. Demostrar que quiere algo más importante que un triunfo electoral en Euskadi -que es algo que no entra en sus funciones, ni siquiera como estrategia para mejor negociar-. A mis compañeros del Partido Socialista de Euskadi me une la amistad y admiración de muchos años. Estuve con ellos cuando el entierro de Casas, cuando el ataque al alcalde de Rentería, cuando el secuestro de Iglesias (días esperanzadores aquellos), cuando el entierro de Ordóñez, en Madrid cuando el asesinato de Tomás y Valiente, y la última vez cuando el entierro de Fernando Buesa en Vitoria. No pude estar en el entierro de Fernando Múgica, pero no puedo quitarme de la cabeza las palabras del asesino a su hijo ("no me mires que te mato") ni las de tantos simpatizantes del terrorismo a sus adversarios ("recuerdos a Poto"): son un resumen crudo y esperpéntico del odio en que ha terminado una causa que, aunque brutal, comenzó pareciéndonos justa allá por años 60 y 70, cuando mataron al torturador Melitón Manzanas, cuando los juicios de Burgos, cuando la ejecución de Txiqui en Cerdanyola -a cuyo entierro también asistí-. Hoy no puedo sustraerme a la obligación de estar con mis compañeros socialistas, con mis conciudadanos demócratas del PNV y del PP y con todos los informadores libres. A mis compañeros del PSE les pido que presionen al PNV, sí, pero desde la oferta de una salida a su aislamiento político parlamentario. Al Gobierno vasco hay que instarle a que haya suya la moción de Buesa contra la violencia callejera y a que tenga el coraje de quitar a los ertzainas los pasamontañas, símbolo del temor a una violencia que amenaza a todos. Y al Gobierno del PP, y concretamente a Rajoy, hay que pedirle que inicie el largo camino que comenzó Major y que prosiguió Blair, primero con John Hume y Mo Mowlan, y finalmente con Mandelson, y por supuesto con Gerry Adams y Trimble, y aún con Ahern y Mitchell. Son muchos los protagonistas y muchos los pasos que hay que dar y mucho el coraje que hay que demostrar para construir un camino a la paz en medio del odio, la ignorancia y la santa indignación. PASQUAL MARAGALL, presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi 142 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1216 Title A name given to the resource País Vasco, un proceso propio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource País Basc Terrorisme ETA Espanya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2777/20000518_EixosCatalunyaCentral_PM.pdf 2b172c782bc21f92d5210d32d63a3c37 PDF Text Text ELS EIXOS TERRITORIALS I ESTRATÈGICS PER A LA VERTEBRACIÓ DE LA CATALUNYA CENTRAL De Pasqual Maragall. Intervenció a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada el 18 de maig del 2000 0. Introducció Bon dia, Voldria parlar-vos de com veig la situació actual i les perspectives de futur del territori que hem anomenat la Catalunya Central. Un territori cabdal a l'articulació de Catalunya, amb grans potencialitats, però que ha hagut d'afrontar en els darrers anys un procés rapidíssim de transformació. I ho ha hagut de fer amb poques ajudes. Com a conseqüència d'aquest procés la Catalunya Central pateix una sèrie de mancances. I per fer-hi front li calen, al meu entendre, una sèrie de projectes �vertebradors, una sèrie d'eixos territorials i estratègics, que orientin el seu desenvolupament. Més que plantejar-los receptes acabades, però m'agradaria que en féssiu algunes preguntes. Preguntes que, -en molts casos- tenen per a mi una resposta unívoca. Però que penso s'han de respondre en primer lloc des del territori concernit. 1 . La situació actual: un segle de canvis vertiginosos Fa cinquanta anys les comarques del Llobregat i el Ter eren un dels principals eixos econòmics de Catalunya:els rius Ter i Llobregat eren un rosari de colònies tèxtils, l'Anoia concentrava la indústria paperera i l'adoberia, a les capçaleres de les valls hi havia una notable explotació forestal, al Berguedà i al Bages les explotacions mineres de lignits i potasses. Avui de tot això no en queda gairebé res des del punt de vista econòmic: aprofitaments bona part les colònies industrials, els miners, les explotacions forestals són en vestigis del passat o activitats amb una �importancia econòmica força reduïda: el Llobregat- Cardener-Anoia, d'un costat i el Ter-Congost de l'altre, han perdut pes respecte els principals eixos vertebradors de l'economia catalana. Ben cert que han sorgit noves activitats: un nou tipus d'indústria més petita i flexible, nous serveis, el turisme... però en conjunt la Catalunya Central perd pes relatiu sobre el total català : si la mitjana de creixement del PIB català entre 1992 i 1998 va ser del 100, a la Catalunya Central només va ser de 90 (davant del 110 de Girona, un 102 de l'àrea metropolitana de Barcelona i fins i tot un 99 de Ponent i un 94 al Pirineu). En l'actualitat, amb un 17'6% del territori, les comarques centrals contenen només un 6'8% de la població i aporten un 4 ' 6 % del PIB. Davant d'aquesta situació, els agents économes i socials, d'una banda, i les institucions locals de l'altra, han fet un important esforç d'adaptació, que ha donat resultats molt positius. Així tots estarem d'acord que les nostres viles, pobles i ciutats-que Igualada, Capellades, Caprons, Manresa o Berga- són avui espais més agradables, més ben servits i de bon viure que no pas vint o vint-i-cinc anys. �Però per redreçar la situació, per aprofitar les oportunitats i fer front als reptes de l'hora calen projectes i iniciatives de gran abast, projectes que el govern de la Generalitat (presoner de les rèmores del passat, de visions estretament sectorials, de la desconfiança envers els governs locals, dels interessos i pressions dels privats) ha estat incapaç d'articular. És doncs, des del territori, des de la Catalunya Central mateix, que cal aixecar alternatives. I és respecte això que voldria fer-vos que voldria que ens féssim algunes preguntes. 2. Hi ha un espai per a una nova agricultura, hi ha nous horitzons possibles per al bosc? Vegem en primer lloc la situació del sector agrícola. Un sector amb una llarga tradició però que en ravessa grans discriminació dificultats. del nombre Dificultats d'actius que agraris, l'actualitat compotren del la nombre d'explotacions i de superfícies conreades. Em d'acceptar que l'agricultura i l'explotació forestal d'aquestes terres, captiva dels costos creixents, de les quotes comunitàries, �dels incendis....no puguin fer altres coses que debatre's la precarietat? No hi ha un espai important per a l'especialització de productes amb denominació d'origen protegit? No s'hauria d'incloure sota aquestes denominacíons-tal com ja s'ha fet amb la "vedella del Berguedà"-bona part de la producció ramadera? No caldria recuperar l'orgull de la producció porcina, més enllà del problema dels purins (que cal resoldre)? No s'haurien d'incentivar les varietats autòctones - "pèsol negre de la muntanya" "tomàquet de Montserrat" per posar dos exemples-escasses i d'alt valor comercial? No es podria vincular aquest oferta de productes de qualitat amb l'oferta gastronòmica i hotelera que ja existeix però que, sense dubte té encara molt camí per recórrer? No caldria establir els mecanismes adequats per remunerar els pagesos i propietaris forestals no només en funció del producte que ofereiexen sinó també en relació als beneficis ambientals i paisatgístics que de les activitats que se'n deriven? �3. Cap una constel·lació de districtes industrials? Els rius, l'electricitat, el ferrocarril i les carreteres foren els principals eixos vertebradors de la Catalunya Central a partir del període de la industrialització. No són la xarxa de gas natural i la xarxa de cable de banda ample els nous eixos del futur? No s'hauria d'exigir doncs la seva extensió sobre el conjunt del territori de la Catalunya Central per tal que aquesta àrea pugui competir en peu d'igualtat amb els àmbits més desenvolupats i dotats del territori català? El cicle industrial basat a les grans unitats industrialscom les colònies de riu o les grans fàbriques urbanessembla definitivament exhaurit, almenys en països com el nostre. L'alternativa és l'especialització flexible, en que en un mateix àmbit territorial, un conjunt d'empreses petites i mitjanes, són capaces de realitzar més eficientment el procés que abans tenia lloc en una sola unitat integrada. Sembla que aquests cojunts d'empreses tenen més facilitat de formar-se en àrees de tradició industrial que en cap altre lloc. �No són les comarques de la Catalunya Central candidates òbvies per a un desenvolupament de "districtes industrials" d'aquest tipus? (el gènere de punt a Igualada, la cintería de Manresa...)? No hauria doncs d'orientar-se la política industrial dels actors púlbics a fomentar dinàmiques d'especialització flexible d'aquest tipus ("districtes industrials marshallians" si ho volem dir de manera pedant)? A Itàlia, entre el Nord desenvolupat i el Maggogiano endarrerit, aquestes dinàmiques han donat lloc a la conformació d'allò que s'ha anomenat la "Terga Itàlia". Hi ha lloc per una "Terga Catalogna" entre l'àmbit metropolità i les àrees turístiques agropecuàries del Pirineu i de Ponent? Estaria la Catalunya d'aquesta mena? Central interessada en un opció �4. Cap a una economia de base terciària? A la Catalunya Central, la problemàtica dels serveis té tres origens principals: l'escassetat de serveis a la producció i les empreses, la manca d'especialització del comerç i la reduïda capacitat de l'oferta turística. Pel que fa als serveis a les empreses, els nous mitjans de telecomunicació obren clarament noves oportunitats: no hauria doncs de ser la seva extensió una prioritat absoluta també per aquestes terres? No s'aconseguiria a traves d'aquestes tecnologies atemperar la concentració terciària en uns pocs llocs -Vic,Manresa, Igualada, Berga,... i escampar serveis sobre el territori, tot creant-hi, a més llocs de treball? Pel que fa al comerç, i, en particular, al comerç urbà. No és clar que la seva via de futur es troba en l'especialització, i perquè no dir-ho, en la flexibilització horària que li permeti donar resposta a la durada del cap de setmana? Finalment, el turisme ha esdevingut un nou factor de desenvolupament econòmic. Tanmateix, no caldria apuntar �a la franja més alta de la demanda (és a dir, el turisme cultural i el turisme de la natura)? En aquest sentit, pot ser el patrimoni monumental i industrial de la comarca (Sant Quirze de Pedret a la catedral de Vic de la Santa Creu i a les colònies de riu) un element d'atracció de primer ordre? 5. Els espais d'interès natural, hipoteca o estímul per al desenvolupament? La Catalunya Central compta amb un excel·lent conjunt d'espais d'interès natural: des dels parcs naturals del prelitoral (el Montseny, Sant Llorenç de Munt-Serra de l'Obac i Montserrat) fins al Catllaràs, el Cadí i la Serra del Port del Comte. Aquest fet pot ser vist com una limitació al creixement econòmic o un estímul per al desenvolupament. Al meu entendre és clarament el segon: la disponibilitat d'aquests espais és, un atractiu essencial per al desenvolupament de les activitats turístiques, per a l'atracció de nous serveis i per al benestar dels ciutadans. Des d'aquest punt de vista, no resultaria peremptori intregrar-los en una xarxa de plantejament i gestió similar �a l'Anella Verda que ja s'ha creat a l'àmbit metropolità barceloní? No caldria dotar aquells d'aquests espais que encara no disposem de figures de protecció que n'evitessin la degradació i la depreciació? No són els eixos fluvials (i els parcs que, seguint-los, s'hi puguin establir9 el complement òptim d'aquesta xarxa d'espais? 6. L'educació i la cultura, palanca principal per a l'avanç econòmic? Hem afirmat moltes vegades que les activitats formatives són requisit essencial per al desenvolupament econòmic. Això és particularment cert en el cas de la Catalunya Central on, com hem vist, el desenvolupament s'ha de basar sobretot en la qualitat i l'especialització de les activitats productives i dels serveis. Cal dir que des del restabliment de la democràcia ençà, s'han conegut en aquest camp importants avenços (no caldria sinó!) especialment en els àmbits de l'eduació secundària i primària. Ara bé aquest avenç ha estat potser, �menys efectiu, precisament un camp tan estratègic com és el de la formació professional. No caldria revisar en profunditat el camp d'aquest tipus de formació? No s'hauria de fer un esforç superior per adaptar-las als interessos-presents i futurs- a les empreses? No s'hauria d'implicar profundament també les autoritats locals de la Catalunya Central en la planificació i gestió de la formació professional per tal d'adaptar-la plenament a la vocació i les possibilitats de cada municipi, de cada territori? Un altre sector clau són els ensenyaments universitaris. Per raó de la manera com s'ha produït el desplegament del mapa universitari català a la Catalunya Central ha resultat relativament malparada en aquest àmbit. La gran excepció, és clar, la trobem a Vic. No es podria dissenyar un conjunt d'activitats que, sense culminar centres necessàriament universitaris, en estenguessin la creació la d'aquest tipus d'estudis sobre el territori? seva de nous presència �No seria bo utilitzar aquestes activitats com excuses o mitjà per reutilitzar o rehabilitar els Centres històrics de Solsona, de Berga o de Manresa, tot seguint l'exemple d'allò que, de manera tan exitosa, s'ha fet a Girona? 7. Les infrestructures: terra de pas o ens d'articulació? La Catalunya Centra! ha estat tractada massa sovint, des del punt de vista de les comunicacions, més com una terra de pas que com un espai articulador. Això és prou visible en el desenvolupament comarques de la Catalunya de la xarxa Central viària: o bé han les quedat marginades de les grans autopistes del litoral i prelitoral o bé s'han principal vist travessades objectiu per vies que tenen la comunicació entre el com a Pirineu (les carreteres N-152 i la 1411). En canvi les necessitats de comunicació interna i el paper articulador que la Catalunya Central hauria pogut jugar respecte el conjunt català s'han vist massa sovint menystinguts. �Només en els darrers temps l'Eix Transversal ha vingut a pal·liar, en part, aquesta situació. Però mancat de la necessària ambició i visió de futur, l'actuació ha estat clarament insuficient. Ernest Lluch ho va expressar amb tota claredat en el seu dia: "l'Eix si és un èxit, serà un fracàs i si és un fracàs serà un èxit". És a dir, si aconsegueix atreure el trànsit de pas a llarga distància es colapsarà i si no ho fa acomplirà correctament la funció de comunicació intercomarcal. Doncs bé, ha estat un èxit, i en conseqüència, un fracàs: es troba força aprop de la congestió en molts moments. Davant d'aquesta situació, el desdoblament dels eixos N-S-la 1 4 1 1 , la 152-resulta evident. No caldria però enfortir particularment els eixos E-W? No s'hauria d'anar preveient el desdoblament de l'Eix Transversal per un futur immediat? No hauria de ser el desenvolupament de l'Eix Diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca-Vilanova) una prioritat essencial? I al costat d'això no caldria fer passar la xarxa de transport públic subsidiarietat en des que de es la situació troba cap de a completa un major �protagonisme? I això, voldria dir reestructurar i enfortir les línies d'autobús i rehabilitar les ferroviàries (Granollers-VicRipoll, Manresa-Cervera, Barcelona-Igualada)? 8. El planejament i el govern: quins projectes i quina administració per al futur? Acabem Deia al començar que la Catalunya Centra! es troba en una situació que presenta oportunitats i problemes. Per aprofitar els primers fer front als segons, cal un disseny i un designi. És a dir: un conjunt de projectes de futur col·lectivament assumits i la forma d'organització administrativa capaç de vehicular-los. Pel que fa al projectes de futur: No resulta urgent l'elaboració d'un pla territorial per al conjunt de la Catalunya Central, tal com preveuen les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya? No hauria destinades a de contenir enfortir la aquest xarxa pla urbana, les a mesures dotar les infraestructures, a protegir els espais d'interès natural? No caldria orientar o complementar aquest pla territorial amb �un Pla estratègic (elaborat simultàniament) similar al que ja s'ha aprovat al Pirineu? I per dur a terme aquests projectes: No és necessari dotar els municipis de més poder i recursos? No és evident que els serveis han de gestionar-se tan a prop com sigui possible dels ciutadans? No cal dotar als municipis dels òrgans de cooperació adequats? No resulta clar que cal descentralitzar i reordenar l'administració territorial de la Generalitat? Per aconseguir aquests objectius crec que s'ha de reorganitzar l'administració- a la Catalunya Central i en el conjunt del país-sobre una base regional. Un base que doni a les terres de la Catalunya Central la possibilitat d'autorganitzar-se, de pensar en el futur, de fer-se sentir. I crec també que cal un gran impuls de transformació política i social, que - a la Catalunya Central i en el conjunt del país-trenqui els lligams que ens fan difícil avançar. Per aconseguir-ho compto amb vosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els eixos territorials i estratègics per a la vertebració de la Catalunya Central Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Territoris Planificació Model social Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Pasqual Maragall a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Igualada Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/754/20000526_LV.pdf 04737cce901cca87ea8a66792597bf33 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 26/05/2000 La Vanguardia, p.029, Opinión LA POLEMICA SOBRE EL CONSELL DE L´AUDIOVISUAL Una advertencia Autor: PASQUAL MARAGALL Veinte años de gobiernos de la Generalitat presididos por Jordi Pujol han tenido luces y sombras. Una de las luces ha sido la puesta en marcha de un sistema público de comunicación en catalán. Pero esa luz se ha visto empañada por un obsesivo control partidista. Por ello, a lo largo de mucho tiempo y especialmente en la campaña electoral que condujo a las elecciones del pasado 17 de octubre, insistimos en la necesidad de introducir cambios profundos en el panorama radiotelevisivo catalán. Reclamábamos entonces, y seguimos reclamando hoy, buena gestión, calidad y neutralidad. No estuvimos ni estamos solos. Nos acompañan otras fuerzas políticas, sectores profesionales y la mayoría de ciudadanos de Cataluña. Iniciada la legislatura, reclamamos y obtuvimos un debate y surgió una voluntad de consenso. Se iba a producir el nombramiento de un nuevo director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que no sólo iba a contar con el apoyo del Gobierno, que se obligaba a someter su propuesta a todas las fuerzas políticas y a acordarla en el renovado consejo de administración de la CCRTV. Y se acordó modificar la ley del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) y la que regula la CCRTV. El acuerdo por el que todos apoyamos el nombramiento de Miquel Puig i Raposo como nuevo director general incluyó el compromiso de proceder a cambios significativos en los esquemas de dirección de la radio y la televisión pública catalanas. Él se dio un plazo de tres meses para realizarlos. El balance del debate era claramente positivo: se iban a acometer cambios legislativos, a proceder a nombramientos a la luz del nuevo espíritu de consenso y se iba a acabar la apropiación partidista de unos instrumentos que, por públicos, son de todos. Tras la renovación consensuada del consejo de administración de la CCRTV y el nombramiento acordado del nuevo director general, el siguiente paso fue la elaboración, en ponencia conjunta y a través del consenso, de la nueva ley del Consell de l'Audiovisual de Catalunya. Una buena ley, sin duda. Fue necesaria en la recta final de la negociación una fuerte presión por nuestro grupo parlamentario para pasar de un consejo nombrado casi equilibradamente por Govern y Parlament a un consejo nombrado en su totalidad por el Parlament y presidido por un miembro propuesto por el Govern, que contase con el acuerdo de los miembros del CAC. Acordada la ley, debíamos proceder al nombramiento de los miembros del CAC, nombramiento que, para extremar el consenso, requería el voto favorable de dos terceras partes de la Cámara y el acuerdo de, al menos, tres grupos parlamentarios. Se acordó por parte de todos presentar la propuesta conjuntamente por todos los grupos parlamentarios. Todos los candidatos lo eran de todos. Tras el necesario diálogo entre los grupos se llegó a la propuesta que el miércoles debía aprobar el pleno de la Cámara. Hicimos saber a destacados representantes del Govern y del grupo parlamentario que lo sustenta que nuestra aprobación definitiva requería el cumplimiento global de los acuerdos fruto del debate de 1999. No tiene sentido ir acordando modificaciones y nombramiento mientras en las empresas de la CCRTV se niega el clima de consenso y sigue la apropiación partidista de los medios de comunicación públicos dependientes de la Generalitat. No se han 143 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA producido cambios reales que nos permitan asegurar que en la CCRTV se ha entendido bien el espíritu que debe presidir una nueva etapa en nuestro espacio público radiotelevisivo. Usando los mecanismos previstos en la nueva ley del CAC (la mayoría de dos tercios requerida para el nombramiento de sus miembros), con nuestra abstención del miércoles aplazamos su puesta en marcha. Tal abstención quiere ser una advertencia: nuevas leyes y nuevos consejos sólo tienen sentido si todos trabajamos lealmente. Si cambia la ley tienen que cambiar los actos. Preferimos mostrar firmeza hoy a reconocer mañana que nos tomaron el pelo a nosotros y, con nosotros, a la mayoría de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. PASQUAL MARAGALL I MIRA, presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi 144 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1217 Title A name given to the resource La polémica sobre el Consell de l'audiovisual: una advertencia Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Mitjans de comunicació Acció política Govern Catalunya Consell de l'Audiovisual de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2778/20000527_ConvencioCpC_PM.pdf 79e861565d6cd2455069cb7054d1c4ac PDF Text Text CIUTADANS PEL CANVI CONVENCIÓ 2000 INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL (Palau Sant Jordi, Barcelona, 27 de maig 2000) Amics i amigues, ciutadans i ciutadanes! I . [Som fruit d'una onada d'entusiasme] Hem arribat fins aquí portats per una gran onada d'entusiasme. L'entusiasme dels qui no es resignen. L'entusiasme dels qui creuen que a Catalunya cal, ben cert, un canvi en la forma de governar, però sobretot un canvi en les formes de fer política. L'hem vist créixer plegats aquesta onada. L'hem vist créixer des de molt mesos abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. En recordo bé els primers �moments: quan un centenar de pirinencs -de la Seu, de Pobla, de Tremp, de l'Aran,...- varen impulsar un primer "manifest pel canvi", ara fa prop de dos anys. I des de llavors, el ferment s'anà estenent per tot Catalunya. Dotzenes de manifestos, de plataformes: d'ensenyants, de sanitaris, d'arquitectes, de funcionaris, de dones, ... des de Vic a l'Hospitalet, de Girona fins a Miravet. Centenars, milers de persones, treballant amb una il·lusió, una empenta, una ingenuïtat com feia temps que no veien. Ciutadans pel Canvi és fruit d'aquesta onada d'entusiasme. I es fruit també de la trobada de dues generositats. En primer lloc, la generositat d'un partit, el PSC, que conscient de la necessitat d'obrir-se a la societat, conflueix amb un moviment integrat molt majoritàriament per persones independents (procedents d'organitzacions no governamentals, de les empreses, de la universitat,...) per tal d'impulsar un projecte comú. I, en un gest sense precedents, comparteix les llistes electorals un nombre �elevadíssim de candidats procedents d'aquest moviment. I, en segon lloc, la generositat de centenars i milers de ciutadans que, al costat de la vida professional i familiar, creuen necessari impulsar un projecte col·lectiu, democràtic, engrescador. I s'hi comprometen. I I . [Volem ser llevat de canvi] Per això podem afirmar amb rotunditat que Ciutadans pel Canvi no vol ser ni una alternativa ni un apèndix. Ni vol ser una alternativa als partits, ni vol ser un simple apèndix del PSC o de qualsevol altre partit. No s'ha de diluir, ni ha de configurar-se com un nou partit. Ciutadans pel Canvi vol ser, i és, complement. Vol ser, i és, llevat. �No resta res a ningú, ni pren res a ningú. ¿Suma, doncs?. No: multiplica. Multiplica l'energia del projecte comú d'alternativa, de transformació del país en la direcció de progrés i innovació que la majoria social necessita i desitja. I ho fa en un espai cívic i polític en el que cada vegada més ciutadans i ciutadanes volen participar. I I I . [Junts hem fet j a molt de camí] Plegats hem fet ja molt de camí. Hem guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya, que no és poca cosa. I malgrat que, per raons prou conegudes, no hem pogut formar govern, hem començat a influir de manera decisiva en la marxa de les coses. Hem començat a canviar les dinàmiques polítiques: a)Hem aconseguit, en primer lloc, revitalitzar el Parlament. I així, després de tants anys de �menysteniment i ensopiment, el Parlament torna a ser avui el centre de la vida política catalana. b)Hem posat sobre la taula la necessitat que els mitjans de comunicació públics siguin veritablement independents. Que trenquin la dependència escandalosa que els vincula al govern i als partits que li donen suport. I hem aconseguit fer avançar les coses en la bona direcció. Tenim ara millors garanties de control, tot i que els esdeveniments d'aquests darrers dies ens mostren que la batalla serà llarga i caldrà encara estar molt vigilants per tal d'evitar qualsevol involució. c) Hem retornat al centre del debat polític la qüestió de l'educació: la necessitat que l'educació sigui tractada com el principal factor de desenvolupament econòmic i de progrés social. I aconseguirem que se celebri enguany una Conferència General d'Educació que posi les bases de futur en aquest camp. �d) Hem vist com els territoris retrobaven la seva veu. Com el Pirineu i l'Ebre es desvetllaven. Com el Govern, arraconat pel seu clam i el nostre impuls, no ha tingut més remei que engegar un procés que culminarà amb la descentralització de la Generalitat, la regionalització de Catalunya i la devolució de poders als municipis. Municipis que prenen també cada vegada més empenta, que celebraran enguany el I I Congrés de Municipis de Catalunya (el primer es va fer el 1933!) i que en molts casos són, ja des d'ara, dia a dia, les principals palanques de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes. Tots aquests són temes fonamentals del nostre programa del canvi. I ja hem començat a aplicarlos. IV. [Junts n'hem de fer molt, encara] Ara bé, per aconseguir el canvi que volem, el canvi que, recordem-ho encara, no és un simple relleu en �el govern, sino en la política i les coses de cada dia, cal que anem molt més enllà. Per aconseguir el canvi que desitgem hem de ser la primera força política de Catalunya. Hem de ser els primers en tot. I encara no ho som. Vam ser els més votats però encara no arribem a tot arreu. Encara no arribem prou als pobles petits, a la pagesia, a la joventut, als estudiants, als empresaris, als treballadors autònoms. Ciutadans pel Canvi ha de ser la punta de llança per a la incorporació d'aquests nous sectors. I ja ho està sent. Ja s'estan fent moltes coses: tenim plataformes com la de l'Hospitalet (on, durant la campanya, vàrem arribar a ser 800!), les de Reus, Sant Cugat, Mollet, Terrassa, Tarragona, Cambrils, Girona, l'Empordà, ... Tenim presència a les Garrigues, al Baix Llobregat, a la Segarra, al Maresme, a l'Anoia,... Hem contribuït decisivament al desvetllament de l'Ebre i del Pirineu i hauríem de fer el mateix a la Catalunya Central. Comptem amb �pagesos, amb mestres, amb regidors, amb joves,...Tenim les millors relacions amb entitats com Fem Via o Catalunya Progrés. Som, fins i tot, referència en d'altres llocs d'Espanya i encara més enllà, des d'on no deixen d'arribar demandes i interès per a la nostra experiència. , ' . El que ara cal, doncs, és aplegar esforços i seguir : /. • ' • ' ' i ' / I -, ( avançant en tots els territoris, en tots els sectors. I ' ' ! i { [ • I «; V \ \.. \ •!. > •', ' i i V. [El Congrés del PSC és una oportunitat de ' (.is\>i i • . primer ordre: aprofitem-la!] A'Í En aquest context, el Congrés del PSC és una ! oportunitat de primer ordre. És un aconteixement essencial per a l'evolució política dels propers tres anys. I ho és no només per als afiliats al PSC, sino •I . també per tots nosaltres i per tot Catalunya. *r*v<Ciutadans pel Canvi l'ha de seguir doncs ben de prop. Jo us crido a fer-hi sentir la vostra veu. El reglament del congrés ho permet i d'altres forces i V �moviments ho faran. He vist ja la dels Victors, la de Catalunya Segle XXI (que és excel·lent) i moltes d'altres. Us asseguro que la de Ciutadans pel Canvi serà rebuda amb la màxima expectació i interès. Ens hem embarcat plegats en un projecte comú. I plegats, dialogant els uns amb els altres, hem de trobar les vies per fer-lo avançar V I . [Tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta: endavant!] Amics i amigues: som l'expressió d'una voluntat d'innovació i de solidaritat, som el llevat del canvi, plegats hem fet ja molt de camí, plegats n'hem de fer molt més encara. l ~\^' ! J i^-'ú:.^- ._U\^. : L L - ' (l.("'. / Í '""^ ;V 't'cift.'.,' ^ ••'•"'•'--'; Ciutadans pel Canvi ha de créixer, s'hà d'enfortir. Li: 4 ; ' Ha d'esdevenir un instrument essencial per atreure r? , ¿] ciutadans i ciutadanes cap el compromís col·lectiu, ( J per retornar el prestigi a la política, per guanyar el ; govern, per transformar Catalunya. P ¡ - �Se ns ha girat molt feina. Però tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta per fer-la. Endavant! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció de Pasqual Maragall a la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-27 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutadans pel Canvi Congressos i conferències Acció política Description An account of the resource 10 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau Sant Jordi (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2779/20000527_ConvencioCpC_ProgramaTriptic.pdf dc8b1abd1d5e32c1cd7223dcdce05eec PDF Text Text Què és? < 3 El 1998, com un moviment de suport a la candidatura de Pasqual Maragall a la Presidència de la Generalitat. El resultat de les eleccions autonòmiques del 17 d'octubre de 1999 posa de manifest que la voluntat de canvi és compartida per la majoria dels votants i suposa l'empenta definitiva del moviment. 3 i3 n> -i QJ D D D « " m ¡4-' >< 3 3 a- — — 3! 5 0 / rr> < fD c" 3 r+ O 3i 3. QJ fD Q- rp QJ n 57 ~o_ QJ~ O ' fD l/ï a. ^ 3 -+i 3 n o T3 n Q,, ™ 3 S 2. - 1| O 3 D t/5 tu Q. n> L/l > QJ QJ = 1 - o<: . . QJ t r ¡u LTt O tu Q QJ 3 . — 3 fD z: 0. -o fD (X3 fD -u .ucu Set respostes sobre Ciutadans pel Canvi DooD Quan neix? - ro O 3 tu Z5 O O is *g. ol n !S QJ ! o = w t/l TJ D n> r> =3 < o^ % SOJ Un moviment que treballa per una Catalunya més plural, més oberta i més solidària. Quins són els seus objectius? Com s'organitza? — A través de plataformes autònomes: territorials, sectorials i temàtiques. fD 3 QJ r+ ut S QJ — O QJ 3 1= "S. tu QJ_ -Apropar els ciutadans a la política per prestigiar l'espai públic. -Lluitar contra qualsevol forma d'exclusió social i d'injustícia que amenaci la llibertat i la dignitat de les persones. -Promoure un creixement econòmic sostenible i no depredador. -Defensar un catalanisme integrador i solidari que impulsi l'autogovern i contribueixi a la construcció d'una Espanya federal. On actua? C ua in n> 3. L'àmbit principal d'actuació és Catalunya, sense excloure activitats d'abast espanyol i internacional. El Parlament de Catalunya, on compta amb 15 parlamentaris integrats en el Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi, és la primera institució pública on el moviment es troba representat. 3 D D 0 P i!1 = *Î 00 lT 8« il Per què? 1 ÛJ fD» r* Vi S-o ft i"1 O" 2" O ^ O t/i Q)' Oí oo •— D oj < |& 2. oi ^ *—• &j 2ocr QJ 2¡ 3 c T3 O5 OJ IQ "* tu ro n> o M Si. 3. 23 1 S- "> <"> r+ QJ I—I r» oo ffi Qui en forma part? D D ro o O Í "O OJ o. OJ Dones i homes progressistes i convençuts que la democràcia només s'enfortirà creant nous canals de participació que permetin retornar als ciutadans el protagonisme en la presa de decisions col·lectives. Catalunya necessita un canvi profund en les seves formes de governar i de fer política. Ciutadans pel Canvi promou una societat civil forta i dinàmica que sigui capaç de donar al país l'empenta que necessita. ?•!• I > S "O ÍD •Sx i O» �Si vols una Catalunya més plural, més oberta i més solidària, ets un ciutadà o ciutadana pel canvi. Participa amb nosaltres: Ciutadans pel Canvi tel. 93 317 12 14 fax 93 317 82 14 e-mail: ciutadans@pelcanvi.com web: www.pelcanvi.com Apartat de correus 587 08080 Barcelona Fòrum Maresme tels. 93 796 19 79 / 93 790 13 25 / 93 799 53 66 e-mail: maresmecanvi@hotmail.com Comarques Gironines tels. 972 206 763 / 972 224 303 Lleida pel Canvi tel. 973 228 023 fax 973 228 354 Pi i Margall 14, altell C 25004 Lleida Ciutadans de Reus pel Canvi tel. 977 314 334 e-mail: aaml@tinet.org Plataforma Latinoamericana teL/fax 93 318 73 83 Fòrum universitari tel. 656320911 e-mail: forumuni@hotmail.com Corral 18-20, lr 08014 Barcelona Nom Primer cognom Segon cognom DNI Codi postal Educació pel Canvi e-mail: educaciopetcanvi@hotmail.com Plataforma d'arquitectes La Rambla 74, pral. l a 08002 Barcelona Xarxa voluntaris Domicili Població e-mail tel. 93 436 86 41 e-mail: xarxavoluntaris@teleline.es web: www.teleline.es/personal/xarxavoluntaris Nàpols 31, 4rt 2a 08018 Barcelona Telèfon de contacte Fax Professió Ciutadans Pratencs pel Canvi tel. 93 379 16 18 e-mail: masefa@teleline.es Estany de l'Illa 1-3, baixos 08820 El Prat de Llobregat Ocupació actual Any de naixement Partits i altres entitats a què pertanys Si formes o has format part d'alguna plataforma de CPC fins al moment, indica quina (r> (Omple el dors de la butlleta i envia'ns-la) Ciutadans pel Canvi Ciutadans pel �Ciutadans pel ( & Canvi o -V w V/VJ .V Convenció '2000 Dissabte 27 de maig del 2000 - 10,00 h PALAU SANT JORDI - Sala Barcelona'92 Passeig Olímpic, 5-7 Barcelona �/-N Ciutadans pel (w) — 1 Canvi I Convenció '2000 Programa 10,00 h - Inscripció * 10,30 h - Obertura 10,45 h - Primera sessió. Benestar i territori 12,30 h - Segona sessió. Per una democràcia dels ciutadans: d'espectadors a protagonistes 14,00 h - Dinar * * 16,00 h - Tercera sessió. Catalunya, Espanya, Europa: una resposta federal 17,30 h - Intervenció de Pasqual Maragall 18,00 h - Cloenda * Inscripció gratuïta. Es prega confirmació de la teva assistència. ** Preu ticket dinar: 3.000 pta. Imprescincible reservar ticket. INSCRIPCIONS I RESERVES: Fins el 25-5-2000 al telèfon: 93 400 50 33 Uà Aparcament en el mateix recinte � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Programa i tríptic de la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Ciutadans pel Canvi Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-27 Type The nature or genre of the resource Propaganda Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutadans pel Canvi Congressos i conferències Description An account of the resource Tríptic informatiu de participació a Ciutadans pel Canvi i programa de la Convenció'2000. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Publicitat https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/851/0000001552.pdf c87e18a9ea8f6aa3ab82a997e17d7b34 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 05/06/2000 (2600066) - Artículo de opinión EL PAÍS / Barcelona / Cataluña / Única, pág. 2 Chincha Choma (Alejandro García Durán) PASQUAL MARAGALL Cuando éramos jóvenes unos estudiaban y basta, otros conspiraban y estudiaban, y otros actuaban. Alejandro García Durán, un poco mayor, era de estos últimos. Ya había estudiado. Era sacerdote escolapio. José García Durán (su hermano), yo y unos cuantos más éramos de los segundos. Y una mayoría sólo estudiaba, o lo hacía ver. Alejandro actuaba en el barrio de las Arenas, en Terrassa. En Terrassa José y yo, y otros estudiantes y algunos obreros de Barcelona, junto con los líderes locales Manel Royes, José Muñoz de AEG, su hermano (El Trotskín), Magí Cadevall, el Arán de Ca l'Agut, un chico alto llamado El Larguillo y otro llamado El Filósofo, al que nunca conocí sino por sus escritos, conspirábamos, es decir, organizábamos en la clandestinidad acciones contra el régimen: huelgas, manifestaciones, reparto de propaganda, impresión de la misma, reuniones interminables para todo ello, etcétera. Igualmente actuábamos en otros lugares del área metropolitana con otros grupos locales similares. Alguien puede creer que eso del área metropolitana es un invento tecnocrático posterior. No. Era ya entonces, en los sesenta, el escenario real de lo que llamábamos la lucha política. En Terrassa, Alejandro fue mucho más efectivo que nosotros. Ahora se ha comprobado. Mientras nosotros íbamos y veníamos -con algún acontecimiento sonado, pocos resultados y varias detenciones-, él se instaló en las Arenas, empezó recogiendo toneladas de porquería abandonadas en el descampado del barrio y seguidamente, según he leído en las crónicas que ahora se han publicado, trazó su plan: primero las alcantarillas, segundo la parroquia y tercero la escuela. Consiguió dinero para todo ello y lo realizó. Tanto lo realizó que después de ver que el barrio se'n sortia, se fue a México y dedicó casi veinte años a proteger a los niños sin techo del Distrito Federal (D. F.). Y aún tuvo tiempo de ocuparse de los de Puebla. Los niños, que le adoraban, le rebautizaron Cabeza Calva, Chincha Choma en su azteca evolucionado. Ahora se ha visto en el barrio vecino al de las Arenas lo que vale el esfuerzo que dirigió Alejandro García Durán en su momento. Ahora las Arenas tiene problemas, pero no los mismos ni tantos, porque entonces, en la adolescencia de esos barrios, se encarriló con más acierto. Y ese salto de Terrassa al Distrito Federal, de las barracas de aquí a los sin techo de allí, de nuestra pobreza en vías de mejora a la miseria apabullante de la megápolis mexicana, se me antoja digno de lo que cuando éramos pequeños creíamos que era cristianismo: una compasión infinita, sin fronteras. Manuel Vázquez, del que leí una espléndida entrevista centrada en su contacto con el subcomandante Marcos en Chiapas, hubiera podido también novelar a Alejandro. Quizá ni lo conozca. Pero si a Manolo le interesan los comisarios de policía, le puede interesar saber que Alejandro García Durán le echó un pulso a uno de los jefes de policía más temidos de Latinoamérica, el del D. F. Y ganó. Creo que este hombre tenía dos cosas extraordinarias: la virtud de dar sin pedir a cambio, o de multiplicar energía, eso que dicen que no se crea ni se destruye, y la insolencia de los generosos: "Oye, tú, ayuda a éstos, que a ti no te hace falta", debió de decir más de una vez. La Generalitat, que tiene un Gobierno al que algunos han votado en función de creencias religiosas, debería honrar a Alejandro García Durán. Y debería hacerlo no 53 �Articles de Pasqual Maragall a sólo por tratarse de un buen cristiano, ni siquiera principalmente por ello. "He aquí un catalán digno de este siglo que termina", debería decir, y eso sería suficiente. Honrarlo es fácil y es difícil. Fácil porque ya lo han pedido los que trabajaron con él en las Arenas de Terrassa y le siguieron luego a distancia: que Terrassa ponga -como ha hecho- su nombre en una plaza del barrio y que colaboremos en mantener la obra de Alejandro con los sin techo del D. F. Difícil porque México no está cerca y además puede pensarse que tal ayuda sería intromisión. Pero Ernesto Zedillo, el aún actual presidente, y lo mismo los recientes gobernadores del D. F., Manuel Camacho y Cuactémoc Cárdenas, son buenos amigos de Barcelona y Cataluña, y el actual cónsul mexicano es catalán de origen y perfectamente sensible a esos temas. Seguro que lo verán bien. Alejandro ha muerto en Colombia. Quién sabe qué otra aventura de generosidad le llevó allí. Tengo la esperanza de que algún día pueda decirse que lo que hicimos los cuatro amigos conspiradores de los años sesenta en Terrassa y en el área metropolitana de Barcelona, y lo que Alejandro García Durán representa ya para siempre, tiene algo que ver. Tengo la esperanza, pero no la certeza. Y si no es cierto, alguien tendrá que explicar el sentido de nuestras pretensiones. Los niños del D. F. sabían bien lo que querían. Que no se llevaran al Chincha Choma de la parroquia. Y lo enterraron allí. Tuvo que bajar el cardenal para que se hiciera lo debido. Fue la última insolencia de Alejandro. La próxima vez que vaya al D. F. iré a visitar el lugar donde reposa, esa nueva Terrassa al otro lado del mar que sedujo sin duda a nuestro hermano. El D. F. es una de las ciudades del mundo donde mejor se resume lo que es el mundo. No hay tres ciudades en el mundo como ésa, aunque todas se le parecen en algo. 54 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1095 Title A name given to the resource Chincha Choma (Alejandro García Durán) Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource García Durán, Alejandro Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1748/0000001376.pdf cae6ea5d820f7de26861b43c6a1ecd19 PDF Text Text 1 L’ESTRATÈGIA ECONÒMICA QUE CATALUNYA NECESSITA Cercle Financer, 8 de juny de 2000 És obligat agrair al Cercle Financer la invitació d‟aquesta tarda per parlar davant de tots vostès. I ho és -més enllà de la cortesia més elemental- perquè considero que tota iniciativa destinada a mantenir viu i obert el diàleg entre el món de la política i el món empresarial, és una iniciativa a aplaudir i encoratjar. Com saben tots vostès la meva acció política s‟ha guiat sempre per la recerca de la col.laboració i la complementarietat entre el sector públic i el sector privat i per la convicció que ens cal una relació més oberta i transparent entre els polítics i els empresaris. Deixin-me que els digui, així mateix, que em complauria molt poder comptar amb la intervenció de sectors empresarials –i en particular del Cercle d‟Economia- en el congrés del PSC. El nostre partit ha volgut estar sempre obert cap a la societat i en els darrers temps ha extremat encara més aquesta voluntat. El congrés, el moment on es dabeten les idees i els projectes de futur, és una excel.lent ocasió per establir i avançar en aquest diàleg. El reglament congressual ho preveu i jo els convido a tots vostès individualment i com institució a participar-hi. Voldria també que aquest esperit i aquesta intenció d‟obertura i diàleg presidissin la meva intervenció sobre l‟estratègia econòmica de Catalunya. 1 �2 Un clima d’opinió preocupat Estem en un moment d‟una certa perplexitat col.lectiva, caracteritzat per una contradicció entre l‟evident i sostinguda bona marxa de la nostra economia i una difusa i creixent preocupació sobre les nostres possibilitats futures. Es tracta d‟un d‟aquells moments de dubte que obliga especialment a tots els qui tenim responsabilitats públiques a pensar-hi i a arriscar propostes per superar-los i seguir avançant en la bona direcció. Per un costat se‟ns diu –el senyor Antoni Negre per exemple ahir mateix- que Catalunya manté el seu pes en l‟economia espanyola: amb un 16% de la població, generem prop d‟un 20% del PIB i un 25% de les exportacions. Però d‟altra banda hi ha veus que fan de contrapunt al “Catalunya va bé”. Són unes veus –com la de Leopoldo Rodés a La Vanguardia de fa uns dies- que reflecteixen un cert clima d‟opinió pessimista sobre el futur econòmic de Catalunya i que mostren la seva preocupació sobre algunes qüestions essencials:i  El risc de perdre el tren de la nova economia.  El desplaçament dels centres de decisió de les principals empreses a Madrid. Gràfic 1: Evolució del pes de les noves empreses a Catalunya sobre el total espanyol  L‟escassa presència en els mercats borsaris de les empreses radicades a Catalunya.  La pèrdua de lideratge d‟institucions com la Fira de Barcelona.  La incapacitat de convertir l‟aeroport de Barcelona en un aeroport de primer nivell amb vols transoceànics directes. I encara d‟altres. 2 �3 En els propers minuts voldria analitzar amb vostès, amb la ponderació pròpia de la institució que ens acull, aquestes dues línies d‟argumentació aparentment contradictòries sobre l‟estat de la nostra economia. Uns bons indicadors econòmics generals Comencem per les “bones notícies”. Hi ha una sèrie d‟indicadors positius que configuren una bona base de partida per afrontar el futur i són un exponent de les nostres potencialitats. En recordaré alguns:  Catalunya té el PIB més elevat d‟Espanya en termes relatius.  L‟economia catalana està immersa en una forta onada expansiva des de la segona meitat de 1994, amb un ritme de creixement a l‟entorn d‟una mitjana per sobre del 3%.  Seguim sent el principal centre d‟importació i exportació de béns i serveis i amb una taxa de cobertura susbtancialment millor que la de Madrid (Barcelona 71,8%, Madrid 35,7%), havent crescut les exportacions a taxes anuals properes al 20%.  Barcelona és la cinquena metròpoli industrial de la Unió Europea.  Tenim una taxa d‟atur registrat per sota del 6% i segons l‟EPA hem passat entre 1994 i 1999 del 21,2% al 10,6%. Per la seva banda, la taxa d‟ocupació ha evolucionat del 41,2% al 47%.  Des d‟una perspectiva històrica la nostra inflació està controlada.  La nostra qualitat de vida és reconeguda i, fins i tot, envejada arreu del món.  Comptem amb una població amb una bona qualificació professional, tècnica i cultural. 3 �4  Les inversions estrangeres segueixen afluint a Catalunya a bon ritme. I, a la vegada,  Les inversions catalanes a l‟exterior no paren de créixer. I, més enllà dels indicadors, no deixen de produir-se qualificades mencions a les possibilitats de Barcelona i Catalunya en el marc de la nova economia, com l‟apareguda a començaments d‟any a la revista nordamericana Business Week. O avenços en la bona direcció com l‟acord institucional sobre la Fira de Barcelona. Benvingut sigui! Ara bé, amb aquest panorama podriem còrrer el risc que s‟imposés una certa mentalitat acomodatícia i despreocupada per l‟esdevenidor de la col.lectivitat. 4 �5 Uns altres símptomes no tan positius Tanmateix, hi ha d‟altres símptomes que abonen les preocupacions dels pessimistes i que ens venen a dir coses com les següents:  Des del 1998 el nostre creixement està massa lligat a la demanda interna.  Aquest excés de demanda interna s‟ha traslladat al front dels preus, situant-los en valors incompatibles amb el manteniment de la competitivitat exterior que el país precisa. Gràfic 2: IPC acumulat 1995-2000 i del diferencial d’inflació interanual Catalunya-Espanya  Semblen haver-se esgotat els factors de reserva de competitivitat que havia estat utilitzant l‟economia catalana en els darrers anys: depreciació de la pesseta, caiguda dels costos financers, inversió productiva i moderació salarial.  La nostra productivitat ha estat extraordinàriament feble durant els darrers anys, amb taxes de creixement que amb dificultat superen el 0,5%. Gràfic 3: creixement de la taxa de productivitat  El ritme de creixement de la població ocupada a Catalunya (+17% entre 1994 i 1999) és molt inferior al de la Comunitat de Madrid (+26% en el mateix període). Gràfic 4: evolució de la població ocupada  Seguim amb una baixa taxa d‟ocupació femenina (42,4%), encara 9 punts per sota de la mitjana europea i a 18 punts de l‟objectiu fixat pel Consell Europeu de Lisboa per a l‟any 2010.  El “venture capital” –l‟inversor que aposta i arrisca per iniciatives innovadores- és encara massa rar a Catalunya. 5 �6  Des d‟un punt de vista territorial, el creixement ha tendit a concentrar-se en major proporció al voltant de l‟eix costaner. La concentració de la producció a la regió metropolitana de Barcelona i a les principals àrees urbanes de Catalunya s‟ha vist acompanyada per un intens procés de relocalització de l‟activitat i, en especial, de la població en el seu interior. Aquestes tendències han generat fortes tensions sobre la xarxa de transports, que no han estat suficientment ateses per part dels poders públics. De continuar en el futur, les deseconomies resultants afectaran directament la capacitat competitiva de la nostra economia. És a dir, no és que no anem bé. Anem més de presa que abans, però anem a un ritme inferior al d‟altres que marquen el ritme de la nova economia. I tenim uns colls d‟ampolla, sobretot pel que fa a les nostres infraestructures, que poden resultar fatals. I, sent realistes, no formem part del reduït grup de les 5 o 6 grans capitals financeres del món, com ens recorda el professor Pedro Nueno. En tot cas, hi ha una realitat certa: Catalunya ha perdut i segueix perdent oportunitats i això comporta que Catalunya perdi capacitat de decisió, que no és exactament el mateix que pèrdua de pes econòmic. Això ho explicava encertadament el periodista econòmic Enric Tintoré amb un afortunat joc de paraules: no és el mateix ser un gran petit país que un petit gran país! 6 �7 Un excurs sobre Barcelona I, tot sigui dit, deixin-me fer una breu observació sobre la interessada adjudicació a la ciutat de Barcelona de la responsabilitat d‟aquesta deriva decadent. Em sembla que és una de les tergiversacions més grolleres que poden fer-se dels fets de la nostra història recent. Catalunya en el seu conjunt pot estar predent oportunitats respecte d‟altres regions europees, però en el seu interior, Barcelona conserva i aferma clarament el seu lideratge. Crec honestament que Catalunya està pagant un preu massa alt per la miopia estratègica del Govern de la Generalitat de voler-li tallar les ales a la capital del país i al seu entorn metropolità. Com diu Xavier Bru de Sala la prioritat de Catalunya ha de ser una decidida aposta per recuperar la potència de Barcelona. Falses respostes Però, retornant al fil principal de la meva argumentació, el debat realment plantejat és el de la pèrdua de capacitat de decisió de Catalunya i aquest és un debat que no es pot substanciar fent trampes:  Ni val la resposta basada en la dutxa escocesa que alterna el cofoïsme amb el victimisme, repetida una i altra vegada per Jordi Pujol fins arribar a fer-se del tot inversemblant.  Ni tampoc anem enlloc amb el pessimisme i el catastrofisme, perquè -tal com diu el professor Xavier Sala- el pessimisme i la queixa té uns costos econòmics sovint molt superiors als mals denunciats. Les nostres empreses no creixeran i les grans empreses mundials no voldran fer negoci amb nosaltres si el pessimisme ens impregna i ens creiem perdedors i constantment perseguits pel destí. Arribats a aquest punt, deixin-me que els hi avanci la meva diagnòsi: els indicadors econòmics ens mostren que no hi ha motius per al catastrofisme, però al mateix temps sembla evident que hi ha algunes coses que no funcionen, que fallen 7 �8 El meu diagnòstic Què ha fallat? Què està fallant? Falla la capacitat d‟afrontar grans projectes. Falla el model de gestió dels grans projectes. Falla el lideratge públic i privat. Falla el dinamisme dels emprenedors i la voluntat d‟assumir nous riscos. Falla l‟acció estimuladora dels poders públics. Hi ha un dèficit de visió estratègica de país en la classe dirigent econòmica i política, acompanyat d‟un lideratge insuficient. Una cosa i l‟altra evidencien una certa dimissió de les elits que, endormiscades per la bonança general, semblen renunciar a fer de Catalunya un “petit gran país” Catalunya ha de reaccionar per no perdre peu en la nova economia, per aprofitar a fons les oportunitats que li ofereix la seva potencialitat actual i per aprofitar-ne de noves. Catalunya necessita refer la seva voluntat col.lectiva entorn del triangle format pel lideratge, el consens i l‟ estratègia. Tenim experiència. Tenim un model contrastat que ens va funcionar amb l‟ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan vam saber identificar un objectiu, definir un projecte adequat, aglutinar totes les voluntats per assolir un gran acord i gestionar-lo globalment. Quan hem abandonat les lliçons d‟aquella experiència no hem avançat amb la decisió i la rapidesa necessàries i els projectes han fet el seu curs amb una indolència impròpia de les nostres possibilitats i capacitats. Vostès saben que el propòsit de recrear el consens polític i social per dotar el país d‟una estratègia de futur està en el cor de la meva proposta política per Catalunya, amb la que em vaig presentar a les passades eleccions i que va merèixer el més nombrós suport popular. 8 �9 Ara vull reiterar i concretar aquella proposta, conscient que és la millor manera de combatre el pessimisme emergent i l‟atonia pública. No podem esperar 3 o 4 anys. Cal provocar la reacció. Les oportunitats de Catalunya Catalunya i Barcelona … Barcelona i Catalunya tenen unes oportunitats que no es poden malmetre per la incapacitat de tots plegats de no remoure els obstacles i de no preveure els catalitzadors que les facin viables … Moltes d‟aquestes oportunitats estan en la consciència de tots. Ni que sigui a raig els hi vull recordar algunes de les més òbvies. Tenim l‟oportunitat de ser el principal centre de disseny industrial d‟Europa. Tenim l‟oportunitat de ser una referència obligada en el camp de les escoles de negocis. Tenim l‟oportunitat de comptar amb centres d‟excel.lència en determinats camps de la recerca científica i aplicada, com en el de la biomedicina o en el de les tecnologies de la comunicació. Tenim l‟oportunitat de rellançar la Fira de Barcelona. Tenim l‟oportunitat de ser el centre logístic del sud d‟Europa. Tenim l‟oportunitat de potenciar els nostres sectors industrials més forts: farmaceútic, alimentari, la indústria de components de l‟automòbil. Tenim l‟oportunitat d‟apostar per ser un centre important de les noves tecnologies, amb projectes com BCN@22 al Poble Nou de Barcelona. Tenim l‟oportunitat de fer un salt en la dimensió de les nostres empreses, partint de la consistència de les empreses familiars. Tenim l‟oportunitat de ser un model del turisme de qualitat. 9 �10 Tenim l‟oportunitat de fer de Barcelona una capital mèdica de referència. Tenim l‟oportunitat de lluitar per mantenir Barcelona com capital editorial d‟Espanya i de l‟Amèrica Llatina. la Tenim tantes i tantes oportunitats que no ens podem permetre ni un dia més de mandra ni perdre més temps en conflictes de competències o de protagonismes. Cal posar-s‟hi! Tasques pendents Abans que res, cal posar-se a pensar en gran, en la perspectiva de la Catalunya metròpoli, de l‟àrea europea de 15 milions d‟habitants que té per centre Barcelona, de la Catalunya que no té complexes amb Espanya, de la Catalunya que vol tenir veu pròpia a Europa, de la Catalunya que no té por a sortir de casa i que sap que Amèrica pot ser objecte d‟una reconquesta, aquest cop pacífica, econòmica i amable. I, des d‟aquesta perspectiva oberta, de tradició “lliurecanvista”, lluny de les temptacions de l‟autarquia mental, hem d‟afrontar les tasques pendents per fer efectives les nostres oportunitats. Necessitem una política industrial activa. Necessitem resoldre els nostres dèficits d‟infraestructura. Necessitem resoldre els nostres dèficits de formació. Necessitem fomentar encara més la internacionalització de la nostra economia i de la nostra societat. Necessitem fomentar les fusions empresarials. Necessitem un bon govern i una administració de qualitat. Necessitem nous espais industrials i de serveis. Necessitem millorar la imatge de Catalunya. 10 �11 Tres grans objectius estratègics Totes aquestes necessitats i d‟altres s‟han d‟ordenar i prioritzar en una estratègia que asseguri tres grans objectius:  Garantir la competitivitat de l‟economia catalana en la societat de la informació i el coneixement.  Impulsar un Estat del Benestar generador d‟ocupació.  Endreçar bé el territori i afrontar la realització a temps de les infraestructures pendents. A) Adaptació de Catalunya a la nova economia Avui, m‟ocuparé prioritàriament del primer, sense deixar, però, de fer esment als aspectes dels altres dos més directament connectats amb la nova economia. Què hem de fer per adaptar l‟economia catalana a la societat de la informació i del coneixement? En primer lloc, prendre consciència que en aquest àmbit és particularment patent la contradicció a la que ens referíem més amunt: encara que Catalunya manté el seu pes econòmic està perdent capacitat de decisió, especialment en els sectors clau de la tecnologia de la informació i les telecomunicacions. Algunes dades resulten reveladores d‟aquesta realitat.  Segons el professor Xavier Vives, la inversió en R+D no arriba a l‟1% del PIB, percentatge que està molt lluny de les regions més avançades. A Madrid és de més del 2%, a Califòrnia, del 5%.  La proporció de llocs de treball en sectors d‟alta tecnologia és clarament més reduit que a Madrid, i en tot cas a Espanya és netament més baix que a la resta d‟Europa. 11 �12  La concentració de seus empresarials a Barcelona està per sota de la que li correspondria pel seu pes econòmic, i encara més en empreses de serveis d‟elevada tecnologia.  Madrid concentra el 95%, per només un 4% de Barcelona, de les seus operatives de les empreses amb major cotització borsària (IBEX 35). La tendència, a més, ha empitjorat els darrers anys: Barcelona ha passat del 8% al 4%. En definitiva, l‟escassetat de grans empreses catalanes, i molt en particular en els sectors clau de la „nova economia‟: les noves tecnologies de la informació i les telecomunicacions. Catalunya no és líder d‟Espanya en la nova economia. Tenir consciència d‟aquesta realitat és, per descomptat, molt millor que ignorar-la. Però sempre que sigui el punt de partida per fer-hi front i tractar de canviar-la. Si volem una Catalunya capdavantera en la societat de la informació i el coneixement, que sigui vista com un pais especialment atractiu per a les oportunitats empresarials, ens cal avançar de manera imprescindible en alguns punts essencials:  Accessibilitat a una oferta de treball altament qualificada.  Proximitat de centres de recerca i d‟ensenyament superior de primera línia.  Disponibilitat de finançament per a projectes de capital-risc.  Qualitat de vida atractiva per a l‟ocupació especialitzada.  Disponibilitat de connexions transoceàniques directes.  Existència d‟un entorn atractiu per a l‟activitat empresarial. Aquests són, doncs, els deures que hem de fer. Vegem ara com s‟han de concretar. 12 �13 Un entorn empresarial competitiu i innovador En primer lloc, és urgent posar les bases d‟una clima social i empresarial favorable a la innovació:  R+D. En el camp del R+D Catalunya ha d‟arribar a una inversió equivalent al 2‟3% del PIB l‟any 2003, si no vol quedar-se greument endarrerida respecte les seves competidores directes en el marc espanyol i europeu. El desenvolupament de centres d‟excel,lència universitaris, en col.laboració amb les empreses, és en això fonamental.  Sector TIC. La Generalitat ha d‟elaborar i aplicar de manera peremptòria un pla industrial per al desenvolupament del sector de les tecnologies de la informació a Catalunya. Un pla amb mesures que estimulin, entre altres coses, la radicació de seus d‟empreses innovadores a Catalunya. El Grup SocialistaCiutadans pel Canvi ha fet aprovar avui mateix al Parlament una resolució en aquesta direcció.  Banda ampla. La xarxa de cable de fibra òptica ha d‟estendre‟s a tot el territori de Catalunya en un termini màxim de 5 anys. Només així s‟evitarà que la implantació dels nous mitjans de telecomunicació no comporti nous episodis de marginació i desequilibri territorial. Només així s‟aconseguirà incorporar les noves tecnologies a tots els sectors de l‟economia catalana, inclosses les branques tradicionals de la indústria i l‟agro-ramaderia.  Formació. El govern i les empreses han d‟impulsar projectes formatius per tal d‟evitar dues mancances. En primer lloc, la falta de personal qualificat per al desenvolupament del sector TIC. I, en segon lloc, per tal d‟evitar fractures socials com a resultat de la manca d‟accès d‟una part de la ciutadania als nous coneixements.  Administració. L‟administració pública catalana ha de ser un model d‟adaptació a les noves tecnologies. La Generalitat ha d‟esdevenir una veritable administració oberta en la línia que ja marca l‟Ajuntament de Barcelona. 13 �14 En definitiva, la incorporació de Catalunya a la societat de la informació i el coneixement exigeix l‟acció combinada dels poders públics, el mon empresarial i el conjunt de la societat. Cal una acció de govern que consideri la innovació com un denominador comú de totes i cada una de les polítiques públiques. Un govern competent i un marc econòmic competitiu Què més necessitem per assolir l‟adaptació de la nostra economia a la nova societat de la informació i el coneixement? Necessitem un govern competent i un marc econòmic competitiu. Catalunya ha estat sempre un pais atractiu per a l‟activitat empresarial. En els darrers anys, tanmateix, l‟excessiva burocratització administrativa ha estat un llast per a l‟estimul d‟un clima còmode per als emprenedors del nostre pais. Cal recuperar l‟atracció pel risc, per tenir idees i posar-les en pràctica; en definitiva, el gust per la creació de riquesa i d‟ocupació. Espanya i Europa han de veure Catalunya com un territori d‟oportunitats empresarials envejables, atractiu per instal.lar activitats punta, amb capacitat de creixement i de creació d‟ocupació. 14 �15 Un marc financer adaptat I, per completar, el quadre, necessitem també d‟un marc financer adaptat a les necessitats de la nova economia. Les grans perspectives que l‟economia del coneixement i de la informació obren a la creació de noves empreses, no poden veure‟s limitades per insuficiències dels mercats financers. La ràpida integració a escala europea d‟aquests mercats n‟augmentarà l‟eficiència, en benefici de les empreses i dels consumidors. Un impacte més gran, encara, en la reducció dels costos d‟intermediació vindrà per la via de les aplicacions d‟Internet als serveis financers, que provocarà en els pròxims anys un replantejament de les xarxes territorials de les entitats bancàries. La proximitat dels centres financers resulta essencial per a l‟impuls de noves iniciatives empresarials. Catalunya ha tingut sempre, en aquest punt, un déficit molt important. És important consolidar i reforçar les institucions financeres que tenen el centre de decisió a Catalunya, i al mateix temps promoure les condicions per a que el sistema financer recolzi i acompanyi aquells projectes que, disposant d‟un elevat contingut tecnològic i unes possibilitats certes de mercat, tenen en canvi un insuficient suport financer. El dinamisme de l‟economia catalana, la riquesa dels seu capital humà i la capacitat tecnològica del país creen unes bones condicions per al finançament, intern i extern, de la inversió necessària en els sectors emergents. Això no obstant, tenim ben present que el desenvolupament de projectes en la nova economia i la promoció de la innovació en el teixit empresarial català necessiten, en particular, de la implicació activa en aquest projecte de les grans institucions financeres del país i de l‟impuls d‟instruments de capital risc més pròxims i potents, que el govern de la Generalitat ha de fomentar i fer més accessibles per a les petites i mitjanes empreses i els nous emprenedors. 15 �16 En aquest context, voldria cridar la seva atenció respecte un nou camp per l‟activitat financera em sembla particularment interessant: el del deute de les ciutats i regions. En una Europa amb Banc Central, tipus d‟interès i deutes estatals harmonitzats, el mercat de les emissions de deute de ciutats i regions passa a ser particularment atractiu. Caldrà desenvolupar els instruments per poder-hi actuar. En aquest sentit és de gran importància que els agents financers catalans disposin d‟un sistema d‟indicadors urbans i territorials per a totes les ciutats i regions europees que permeti preveure la seva evolució econòmica i, per tant, la fiabilitat del seu sector públic local. El cos central de la meva intervenció l‟he volgut dedicar a l‟adaptació a la nova economia. Però, no vull acabar sense unes pinzellades relatives als altres dos grans objectius estratègics que hem d‟afrontar: les infraestructures i la reforma del nostre Estat del Benestar. 16 �17 B) Un Estat del Benestar generador d’ocupació Com ho hem de fer perquè el nostre Estat del benestar sigui alhora garantia d‟igualtat d‟oportunitat i generador d‟ocupació? La nova economia genera oportunitats extraordinàries, però també riscos i perills. Hem de saber arriscar-nos, perquè només fent-ho podrem guanyar. Però també hem de saber trobar l‟equilibri entre el creixement i la igualtat, la competitivitat i la solidaritat. Només una societat forta i cohesionada socialment està en condicions de créixer de forma estable i continuada; i només un creixement sostingut i estable pot permetre‟ns dur a terme polítiques redistributives acceptades per una àmplia majoria de la societat. Per dur a terme aquestes polítiques ens cal l‟Estat del benestar reformat:  Un Estat del benestar generador d‟ocupació.  Un Estat del benestar; capaç de prestar de manera eficient a la població els serveis bàsics d‟educació, sanitat, protecció social i ajuda a la família.  Un Estat del benestar preocupat per la sort dels més febles i preparat per prevenir les situacions d‟exclusió i marginació social.  Un Estat del benestar conscient de la prioritat de l‟educació com a mecanisme d‟integració social i com a inversió en capital humà. Un Estat del benestar, en definitiva, basat en un ampli consens social reformador, renovat i reafirmat cada dia. Un Estat del benestar disposat a afrontar permanentment l‟escrutini de la seva utilitat, la seva eficàcia i la seva acceptació. L‟Estat del benestar i la nova societat de la informació i el coneixement es necessiten mútuament. A Europa volem un Estat del benestar que es preocupi per la igualtat i per l‟accés del conjunt de la societat als serveis públics bàsics: l‟educació, la sanitat, la protecció social, els serveis d‟ajuda a la família. No volem una economia que generi ocupació sobre la base d‟una desigualtat creixent. Però tampoc no volem un sistema de benestar que asseguri una igualtat aparent sobre la base d‟una 17 �18 elevada desocupació, perquè es tracta d‟una situació que a la llarga resulta insostenible. Per això hem d‟introduir les adaptacions necessàries a l‟Estat del benestar, per a convertir-lo en un element generador d‟ocupació. A Catalunya i Espanya, on estem lluny dels nivells europeus, aquestes adaptacions s‟han de fer al mateix temps que recuperem el terreny perdut en ela àmbits de l‟educació, de les polítiques actives d‟ocupació, de la integració social i de l‟atenció a la família. Desenvolupar tots aquest punts donaria per una altra sessió, però m‟ha semblat adequat esmentar-los perquè en l‟actual context econòmic cal tenir-los ben presents. 18 �19 C) Infraestructures i serveis Passem, finalment, al tema de les infraestructures i serveis. Com hem d‟afrontar d‟una vegada el dèficits en aquest camp? Deixin-me que els faci deu propostes concretes:  Aeroport: La necessitat de comptar amb uns serveis aeroportuaris que permetin gaudir d‟un veritable aeroport transoceànic és un consens general a Catalunya. Una possibilitat seria l‟oferta de compra per de l‟aeroport de Barcelona per part d‟un consorci públic-privat. Els socis públics haurien de ser la Generalitat, l‟Ajuntament de Barcelona o bé l‟Àrea Metropolitana de Barcelona i AENA. Els socis privats, la Cambra de Comerç de Barcelona i les caixes i els bancs catalans. L‟únic argument a favor de la privatització vertical de tots els aeroports espanyols podria ser la creació d‟un operador internacional capaç de comprar i vendre gestió aeroportuària a Amèrica Llatina i a altres països del món, com fa la BAA (British Aeroport Authority) a Nàpols, per exemple. Però això es pot obtenir també consorciant els aeroports espanyols a través d‟una AENA convertida en holding. D‟altra banda, cal no oblidar que alguns aeroports aconsegueixen esdevenir per ells mateixos operadors internacionals gestors d‟altres aeroports, com demostra l‟exemple de Schipol.  TAV: El govern de la Generalitat no ha de parar fins aconseguir per part del govern espanyol i del govern francès un compromís definitiu sobre l‟arribada a Barcelona l‟any 2004 del Tren d‟Alta Velocitat 19 �20  Xarxes de telecomunicacions. El progrés de les xarxes de telecomunicacions (CTC/Menta, Localret, altres operadors privats …) s‟està produïnt amb una lentitud indigna de la celeritat amb que es va iniciar tot a rel de la creació el 1986 de l‟empresa Barcelona Cable per part d‟Iniciatives SA i del ràpid assoliment dels objectius del “Plan Fotón” el 1992 (pla que enllaçava per cable de fibra òptica totes les illes urbanes de Barcelona i Madrid que tinguessin una agència bancària). Avui, no està clar poder arribar a l‟objectiu de Localret de connectar per cable de banda ampla totes les capitals comarcals l‟any 2002. Com tampoc la iniciativa d‟IBM i La Caixa de dotar de dos ordinadors connectats per Internet a totes les escoles de Catalunya ha tingut el necessari reforç pressupostari per part del Govern de la Generalitat.  Euroregió. Per tal de disposar de les infraestructures d‟accessibilitat exterior que reclamem, el tamany mínim d‟una àrea territorial en ubicació semiperifèrica, com és la nostra, ha de créixer. S‟ha de situar cap els 15 milions d‟habitants, que és la xifra equivalent a la suma de les regions nucleades per les ciutats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Saragossa, Tolosa i Montpeller. Cal relligar-les amb una densa xarxa de comunicacions i cal assegurar sobretot l‟arribada del TGV de França l‟any 2004 i aconseguir la conversió del Tren de Velocitat Alta València-Barcelona en tren d‟alta velocitat. D‟altra manera, el triangle Madrid-València-Barcelona quedaria del tot descompensat. Els presidents Francesc Antich i Marcelino Iglesias, així com l‟alcalde Montpeller i el president de Midi-Pyrenées estan del tot d‟acord en col.laborar en resoldre aquestes qüestions. 20 �21  Les connexions interiors. Cal “encongir” o apropar Catalunya entre sí mateixa a través d‟uns sistemes de comunicació més àgils i eficients, en particular en els eixos transversals i diagonals. Els 6 milions de catalans poden arribar a ser substancialment més significatius, com a mercat d‟origen i destí de les inversions, si estan ben connectats entre ells. Un país extens i mal comunicat genera menys economies externes que una ciutat compacta i complexa de la mateixa magnitud de població. És bàsic entendre que les connexions interiors són tan crítiques i decisives com les exteriors.  Metro: Pel que fa al transport públic urbà, el metro de Barcelona ha d‟arribar als 160 kms. I enllaçar el casc urbà, els barris metropolitans, la Fira de Montjuïc, el MNAC, Montjuïc 2 (Pedrosa) i l‟aeroport. Això depèn d‟una inversió repartida en 2/3 de la Generalitat i 1/3 de l‟Estat  Fira de Barcelona. En el camp dels serveis, la Fira necessita inversions de l‟ordre de 30.000 milions de pessetes, molts més que els 6.000 milions que s‟han pogut mobilitzar fins ara. És d‟esperar que el recentíssim acord institucional al que ja m‟he referit permeti avançar decisivament en aquest tema.  Universitats. Les universitats catalanes han d‟esdevenir un dels primers sectors d‟exportació de serveis. Per això és fonamental atreure, no només contractes i convenis de recerca internacionals, sinó també estudiants d‟arreu del món. Per tal de facilitar-ho, i sense que això vingui a trencar l‟equilibri lingüístic existent a les nostres universitats, els estudiants dels cursos avançats han de poder examinar-se en castellà i en anglès si així ho sol.liciten.  Serveis públics. Tot i que en alguns casos el govern de la Generalitat no hi tingui competències directes, no es pot desentendre dels efectes que l‟actual procés de “liberalitzacions” dels serveis públics està tenint en la qualitat del servei a les empreses i als ciutadans. El govern de Catalunya ha d‟actuar decididament per tal que el subministrament elèctric, de gas, de telecomunicacions arriba a tota la població i a totes les empreses, amb independència de la seva radicació territorial. 21 �22  Administració pública. El projecte federal no és només una qüestió fiscal o financera, ni tampoc cultural i judicial. És també un requisit de qualitat per als ciutadans. Els països federals que funcionen aconsegueixen a través de la descentralització institucional una millor qualitat en el servei públic i un major control del mateix per part dels ciutadans. Per avançar en aquest camp, Barcelona hauria de ser seu d‟alguna de les grans institucions polítiques i científico-culturals. D ela mateixa manera ha de quedar clar que la regionalització de Catalunya que propugnem ha de representar sobretot un apropament de la gestió dels serveis públics als ciutadans, per tal de millorarne la qualitat. Vet aquí deu línies estratègiques en el camp de les infraestructures i els serveis, que, al meu entendre, haurien de servir de base per a unes actituds més propositives i més ambicioses. Unes actituds més enèrgiques que les de l‟actual govern de Catalunya, obsessionat per justificar la seva paràlisi en la dependència exterior. 22 �23 Cloenda Acabem. Hem vist com la situació en què ens trobem ofereix importants oportunitats, però ens planteja reptes gens menystenibles. Per un costat tenim indicadors econòmics alentadors. Però, per altra banda, s‟observen símptomes de desorientació i de falta de tremp. Símptomes que de confirmar-se ens portarien cap a una progressiva pèrdua de competitivitat i de posicions respecte d‟altres regions espanyoles i europees. Cal reaccionar. Resituar Catalunya al mapa dels centres de decisió econòmica exigeix accions importants dirigides a millorar la nostra dotació d‟infrastructures de connectivitat internacional, les condicions del nostre teixit productiu i la nostra capacitat de millorar el capital humà i d‟excel.lir en la formació de la gent i en la capacitat de rebre innovacions. Això exigeix un important esforç en termes de recursos econòmics, un important esforç de la societat, i també un canvi d‟actituds institucionals i de cultura organitzativa. Cal posar-s‟hi. Cal reaccionar si no volem que les decisions que afecten al nostre futur es situen, cada cop més, fora del nostre espai immediat i de la nostra influència col.lectiva. Catalunya ha mostrat en reiterades ocasions la seva capacitat d‟adaptar-se als canvis i de liderar el progrés d‟Espanya. Ens trobem de nou davant d‟una oportunitat i un repte. No podem fallar. I no fallarem. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’estratègia econòmica que Catalunya necessita Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall al Cercle Financer sobre la seva proposta econòmica per Catalunya. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Economia Catalunya Canvi Oposició Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/1763/20000626_ElSiglo_PasqualMaragall_contra_ortodoxia_socialista.pdf cd16a7ca77ee171ac29ee308d89114c5 PDF Text Text Nº 420 26/6/2000 Dirigentes clave para un congreso crucial (VII) Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Esther JAÉN Heterodoxo como pocos, Pasqual Maragall entró en contacto con el PSOE en 1978, cuando su partido, el PSC, se fusionaba con la federación catalana del PSOE. Hijo de una familia burguesa y nieto del poeta Joan Maragall, Pasqual estuvo siempre vinculado a la izquierda, en su más tierna adolescencia, revolucionaria y posteriormente se quedó con las opciones transformadoras más moderadas. El que fuera el alcalde olímpico de Barcelona se resistió a serio en primera instancia. No quería ser alcalde pero sí se prestaba a estar en el equipo de Narcís Serra. A él fue precisamente a quien sustituyó, cuando Serra fue llamado por González para desempeñar tareas de gobierno al frente del Ministerio de Defensa. Maragall, contestado por la ortodoxia del PSOE, es, sin embargo, un líder político muy querido y valorado en el socialismo catalán. Más por los votantes, en muchas ocasiones, que por el aparato del PSC. Los capitanes, como se denomina coloquialmente a esa especie de barones territoriales de socialismo catalán, nunca le vieron como un hombre de partido, uno de ellos, alguien de quien se podían fiar. Sin embargo, tras varias contiendas electorales perdidas a fuer de no presentar el candidato que la mayoría de la sociedad catalana les reclamaba, todos convinieron que Maragall era la persona que necesitaban. Antes de que los capitanes vieran la luz, Maragall había dado la espantá. Abandonó la alcaldía de Barcelona y la dejó en manos de su delfín, Joan Clos, quien, años después, consiguió no obstante superar con creces el listón de Maragall. Abandonó también el partido y se fue. Se tomó su tiempo sabático en Roma, alejado de la, catalana, pero sabiéndose más deseado que nunca. Y finalmente. Volvió cuando el partido más anhelaba su vuelta. Desde la torre de comunicaciones de Collserola, construida con el resto de la Barcelona olímpica, Pasqual Maragall anunció su intención de presentarse a las elecciones catalanas, de enfrentarse a Jordi Pujol y de dar, por vez primera, esperanzas de victoria al socialismo catalán. En aquel momento fueron muchos los miembros del aparato del partido que tendrían que aceptar tal como es a un hombre peculiar, heterodoxo y nada dispuesto a hacer una campaña en la que no creyera. Abanderado del socialismo catalanista frente a aquellos dirigentes del PSC que todavía destacan la importancia de los votos de los inmigrantes andaluces y extremeños que habitan en el cinturón industrial barcelonés, Maragall volvió de Roma con sus teorías sobre el federalismo asimétrico bajo el brazo, con sus concepciones de partido a la americana, con sus plataformas de apoyo y con su particular esquema de campaña, que no todos los dirigentes del PSC veían muy claro en aquel momento. Pero, “todo sea por la victoria”, debieron pensar. Pasqual Maragall acarició el Gobierno de la Generalitat; la coalición con la que concurrió a los comicios obtuvo más votos que los obtenidos por Jordi Pujol y CiU. Pero la Ley Electoral y la 1 �asignación de escaños le jugaron una mala pasada. Pujol volvía a obtener más diputados y revalidaba su puesto al frente del Gobierno de la Generalitat. Hoy, Pasqual Maragall, es la esperanza blanca del PSC. Sus correligionarios saben que salvo alguna catástrofe no prevista, Maragall se convertirá en el futuro presidente de la Generalitat, en sustitución de Pujo¡, tras las próximas elecciones autonómicas de 2003. Por todo ello los apparátchiki del PSC han decidido hacer un pacto de no agresión con él y evitar que aflore cualquier diferencia hasta ese momento. Incluso lo han sacralizado con el tándem que forman el secretario de Organización, José Montilla, y el propio Maragall. Un tándem que habrá de dirigir el partido en el futuro. Mientras tanto, también los dirigentes del partido hermano, el PSOE, son conscientes de que Maragall se ha convertido en todo un peso pesado de la política y de que su influencia en el socialismo español es mucha. Por ello, salvo algunas excepciones, como las protagonizadas por el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez ¡barra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez, que han pedido la disolución del PSC para que pase a convertirse en una federación más del PSOE, quienes aspiran a liderar el PSOE en el futuro intentan lanzar puentes entre el PSC y el PSOE a través de Maragall. De revolucionario a socialista Como tantos otros jóvenes que acabaron militando en las filas socialistas, el adolescente Pasqual Maragall pertenecía a una familia de la burguesía catalana de reconocido prestigio. Su educación había sido exquisita, acudió a la escuela Virtelia, donde coincidió con otro estudiante con el que volvería a coincidir a lo largo de su vida política en numerosas ocasiones: Miquel Roca. De ella, además del nieto del poeta Joan Maragall, salieron tantos y tantos representantes de la gauche divine catalana. Estudiante de económicas especializado en materias municipales e internacionales, la Universidad fue en buena medida su trampolín al activismo político. Pasqual Maragall, ferviente admirador de Castro, marxista convencido y con ínfulas revolucionarias, empezó por militar en el FOC (Frente Obrero de Cataluña), pese a que era hijo de una familia acomodada de los barrios altos de Barcelona, de Sant Gervasi. No fue el único de los ocho hermanos que optó por esa vía. Su hermana, Mónica Maragall, era detenida en 1967 cuando transportaba octavillas en un Seat 600. El encargado de llevar su defensa fue el abogado Miquel Roca, quien, en aquella época, compartía bufete con el joven Narcís Serra. Maragall estaba tan dispuesto a cambiar el mundo, a luchar contra el franquismo y a llevar a cabo tantas otras empresas que rápidamente se desfondó y, desilusionado por el estancamiento de la lucha antifranquista, decidió irse dos años a estudiar a Nueva York. Poco después de su vuelta, en 1974, Maragall se convirtió en uno de los fundadores de CSC (Convergencia Socialista de Cataluña), un partido mucho menos radicalizado que el FOC, aunque seguía defendiendo unos rigurosos planteamientos de izquierdas que llevaron a su dirección a denegarle el ingreso al abogado Miquel Roca por considerar que su trabajo como asesor de la banca le contaminaba y le situaba demasiado cercano al "capital corrompedor" para su gusto. Desde CSC, pasando por el PSC, fue testigo directo de la fusión del Partit deis Socialistes de Catalunya con la federación catalana del PSOE. Ahí empezó su andadura conjunta con el partido que lideraba entonces Felipe González, tras la consecución del Pacto del Betis, plasmado en el congreso de Suresnes de 1974. Juntos, pero no revueltos. El PSC siempre mantuvo su condición de partido federado al PSOE, pero con sus propios estatutos y peculiaridades. 2 �Municipalista vocacional Pasqual Maragall siempre estuvo predestinado a jugar un importante papel en el municipalismo catalán y, en concreto, en la ciudad de Barcelona. Pese a su ardor revolucionario, Maragall estuvo trabajando en un puesto destacado del gabinete del alcalde franquista José Maria Porcioles. Concretamente desempeñaba sus labores en un puesto estratégico: el gabinete de Programación. Desde allí tuvo que afrontar, en alguna ocasión, algún interrogatorio policial por su militancia política. Pero su puesto y la defensa que hacían de él algunos de sus superiores le libraron de males mayores. Fue poco antes de las elecciones municipales de 1979 cuando a Pasqual Maragall se le presentó la primera ocasión de convertirse en el alcalde de Barcelona o, al menos, de disputar el puesto. La discusión estaba en si el candidato debía ser Pasqual Maragall o bien Narcís Serra. Y aunque Maragall tenia incluso más posibilidades y más apoyos que Serra para dar ese paso al frente, se negó rotundamente a aparecer como cabeza de lista en las municipales de Barcelona, Eso sí, con quienes le presionaron hasta el final para que asumiese el reto se comprometió a trabajar "en la sombra" para el futuro alcalde Serra. Así empezó la andadura del tándem Serra-Maragall. Narcís Serra se convirtió en el primer alcalde de Barcelona elegido democráticamente y gracias a un amplio pacto alcanzado por el PSC, el PSUC, CiU y ERC. Maragall se dedicó en una primera fase a gestionar la administración municipal desde un segundo plano, ocupándose específicamente de la Organización y la Reforma Administrativa, para pasar, más adelante, a gestionar la Hacienda municipal. Precisamente, en su andadura en la corporación local, Maragall tuvo unos inicios poco loados por el funcionariado del Ayuntamiento. Fue el joven Maragall quien impuso a los trabajadores municipales la obligatoriedad de fichar a la entrada y salida de su jornada laboral. A la tarjeta que se vieron obligados a llevar y utilizar le llamaron en venganza la pascualina. Maragall se sentía cómodo al frente de las cuentas del Ayuntamiento barcelonés cuando, en 1982, con la victoria socialista, Narcís Serra era reclamado para colocarse al frente del Ministerio de Defensa y poner orden en las Fuerzas Armadas españolas, parte de las cuales había apoyado tan sólo un año antes el intento de golpe de Estado frustrado de Tejero. Maragall fue el sucesor de Serra, de él heredó el sueño olímpico y las ganas de seguir siendo el alcalde de Barcelona. Finalmente, en 1983 se presentaba él mismo como cabeza de lista, candidato a alcalde frente al que fuera su mentor y su maestro, el candidato de CiU, Ramón Trias Fargas. Y logró vencerlo. El alcalde olímpico Pasqual Maragall adquirió gran parte del renombre y la popularidad que le han acompañado hasta ahora gracias a su gran labor en la Barcelona olímpica. No fueron pocas las conspiraciones palaciegas, las luchas de intereses y los boicots que tuvo que sortear desde que Barcelona fue nominada sede olímpica, el 17 de octubre de 1986, hasta la celebración de los juegos Olímpicos, en julio de 1992. Lo cierto es que la idea se la sopló el entonces embajador español en la URSS, Juan Antonio Samaranch al recién elegido alcalde de Barcelona, Narcís Serra, en 1979. Fue más que un soplo, un aviso: si él conseguía que le eligiesen presidente del COI al año siguiente y Barcelona presentaba su candidatura como sede de las Olimpiadas, conseguiría su propósito. Serra recogió el guante y, en cuanto fue elegido Samaranch, lanzó públicamente la idea de presentar a la ciudad de Barcelona. Dos años después le cedería el testigo a Pasqual Maragall. El alcalde Maragall decidió hacer las cosas “a su manera" y eludió las presiones de Samaranch por favorecer la presencia de empresarios de su círculo en los organismos organizadores, sorteó el boicot que los nacionalistas le hicieron durante esos largos años de trabajo (el veto a la 3 �construcción de metro hasta Montjuïc, en lo referente a infraestructuras o la tremenda pitada que le organizaron al Rey en 1989 estos colectivos independentistas con motivo de la inauguración del Estadio Olímpico, son tan sólo una muestra) e incluso las zancadillas de algún ministro del Gobierno de González, celoso de la relación directa de alcalde a presidente que había establecido Maragall. Empecinado en sacar adelante su empresa, Maragall no dudó en recurrir al Rey y al propio Felipe González, puenteando ostensiblemente a los ministros cuando fue menester desbloquear algún asunto pendiente. lo que en un principio Maragall aseguró a González que se iba a resolver con 5.000 millones de pesetas en obras de infraestructuras se fue a más de 200.000 millones y todo el mundo intentó sacar tajada de tan suculento negocio. Hasta la banda terrorista ETA intentó incrementar su popularidad convirtiendo a Barcelona en uno de sus objetivos durante los años previos a la celebración de los Juegos Olímpicos. El atentado de Hipercor, en el que murieron 21 personas, fue el ejemplo más macabro de los métodos empleados por el comando Barcelona. Pero mientras esquivaba conspiraciones y puñaladas, Maragall llevó a cabo su sueño: transformar la ciudad de Barcelona, que tantos años había vivido de espaldas al mar, en una ciudad moderna, abierta y espectacular. Obsesionado por la estética, encargó al arquitecto Oriol Bohigas la construcción de la Villa Olímpica. Barcelona se convirtió en una ciudad modelo y las Olimpiadas fueron ejemplares y exitosas. La imagen de Pasqual Maragall, enfundado en su gabardina oscura dando saltos de alegría el día de la nominación de Barcelona como sede olímpica dio la vuelta al mundo. Su entusiasmo, en aquel momento, era patente. Y no lo perdió durante la larga travesía de cinco ¡argos y durísimos años plagados de zancadillas y sinsabores. Todo ello se esfumó el día que se clausuraron los Juegos Olímpicos y los expertos los calificaron como los mejores de la época moderna. Por si fuera poco, la promoción de la ciudad de Barcelona fue también espectacular. Todo había salido a pedir de boca. El militante/dirigente Maragall Como buen heterodoxo del PSC, Pasqual Maragall fue tolerado, gracias a su tirón electoral, por los capitanes, el aparato del PSC que nunca vio con buenos ojos que un burgués catalanista que despreciaba la organización y a quienes se trabajaban el partido desde la base, yendo de asamblea en asamblea, tuviese tanto poder. En su última etapa, el enfrentamiento entre el alcalde Maragall y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC era patente. Y contra Maragall y su fuerza de los votos descargaron el poder orgánico. Nunca gustaron las maneras ni las formas de Maragall a la ortodoxia del partido, sus intentos por transformar su federación en una especie de Partido Demócrata americano, que nada tenía que ver con el modelo clásico de partido que habían mamado y defendido durante toda su vida sus compañeros. Tampoco a la dirección federal M PSOE le gustaba demasiado ver cómo se desenvolvía Maragall. Las campañas electorales protagonizadas por Maragall, concretamente la de 1995, se asemejó más a la de un independiente cualquiera que a la de un alto representante del PSC. Esos detalles, sin ir más lejos, dejaron boquiabiertos a los periodistas que desembarcaron en tropel en Barcelona, desde Madrid, en 1995, para cubrir un mitin que celebraba el vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, junto a Maragall. En ausencia de González ese día en cartel, habían optado por cubrir informativamente su hueco en el mitin de Narcís Serra a orillas del mar. La sorpresa se produjo cuando vieron aquel escenario, que en nada respetaba las pautas del resto de escenarios que habían visto en toda España. 4 �Ni un puño, ni una rosa, nada de siglas y mucho menos utilizar la megafonía para reproducir la sintonía electoral del PSOE. A Maragall le gustaba una versión de una canción de Bruce Springsteen y esa fue la que utilizó contra viento y marea durante toda su campaña. Parecía que había un cierto empeño en ocultar esos elementos. Todo eso resultaba chocante para los periodistas que acababan de aterrizar allí. Sus formas, su estilo y su independencia de un aparato integrado por esos capitanes, hijos de inmigrante, de origen andaluz, extremeño o murciano en su mayoría, que estaban convencidos de que el estilo Maragall desatendía a la verdadera bolsa de votos del PSC (el cinturón industrial) era a menudo criticado por quienes esgrimían su dedicación y respeto al partido frente a la actitud displicente de Maragall. La espantá de Maragall Tras numerosas luchas entre el alcalde y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC, Antonio Santiburcio, llegó el esperado congreso en el que se iban a ver las caras y medir sus fuerzas. El estallido del caso Movilma, un presunto trato de favor del Ayuntamiento de Barcelona a una constructora propiedad de militantes socialistas, fue interpretado inmediatamente por el entorno de Santiburcio como una maniobra de Maragall para restarle poder a la organización y, en concreto, a su dirección. Maragall, por su lado, estaba intentando dar un giro político a su federación: cambiar hábitos y personas capaces de cambiarlos; abrirlo más a la sociedad en detrimento del poder orgánico y acercarlo más al modelo de un partido a la americana. Los capitanes habían hecho un trato: no le iban a pasar una al alcalde. Y forzaron su suerte hasta el último minuto. El rechazo al nombre de Ernest Maragall, hermano del alcalde, para pasar a formar parte de la nueva dirección fue la gota que colmó el vaso. El encargado de comunicar la postura inflexible de los capitanes al alcalde fue su mano derecha, Joan Clos, actual alcalde de Barcelona. Clos llamó de madrugada a Maragall para decirle que no había nada que hacer, que estaba todo perdido y que el aparato no pensaba ceder ni un milímetro. Pasqual Maragall tomó en aquel momento una decisión que causaría sorpresa y temor en la familia socialista barcelonesa. Al dia siguiente, el sábado, 23 de noviembre de 1996, anunció ante el plenario del congreso que dimitiría como alcalde y se permitió, en medio de la conmoción de los presentes, señalar a su sucesor: Joan Clos. El aparato del partido, que había puesto todos los reparos del mundo a Clos para suceder a Maragall entre bambalinas, tuvo que tragar saliva y sonreír ante la sorpresiva designación, acompañado del también sorpresivo anuncio de la marcha del alcalde. Maragall dio el portazo, dijo la última palabra y les dejó a todos boquiabiertos. Decidido a hacer las cosas a su manera o, sencillamente, no hacerlas. El alcalde dejó su cargo después de 14 años y se fue bien lejos, a Roma. Hasta allí tendrían que ir años más tarde a suplicarle que regresara y garantizarle que las cosas, de acceder a presentarse como candidato a la Presidencia de la Generalitat de Cataluña, se harían a su manera. El retorno de El Deseado Del mismo modo que se fue a Roma criticando con dureza los aparatos de los partidos y dejando claro en cuán poca estima y consideración los tenía, Maragall regresó alrededor de dos años después anunciando su intención de presentarse a las elecciones autonómicas catalanas. Esa decisión le había estado rondando la cabeza desde el año 1995, cuando, finalmente, consideró que no era su momento y dejó que fuera otro, el alcalde de Girona, Joaquim Nadal, quien asumiera la derrota segura. 5 �En el 99, sin embargo, estaba convencido, ilusionado y con ganas de alcanzar una victoria que le llevase al Palau de la Generalitat a hacer su política, con todas las alianzas que fuese menester, que él siempre gobernó la ciudad de Barcelona con pactos a múltiples bandas. Iba a hacer las cosas a su manera. Constituyó la plataforma Ciutadans pel Canvi, en la que se englobaron, fundamentalmente, independientes fieles a su persona y su proyecto. Habló de federalismo asimétrico, hizo una campaña con un marcado acento catalanista a pesar de los muchos votantes socialistas que no comparten esa sensibilidad en su comunidad autónoma. Decidió medir sus fuerzas con las del presidente Jordi Pujol. Contraponer su imagen de modernidad, su halo de gauche divine con las connotaciones un tanto rancias de la candidatura de Jordi Pujol. Demostró a Pujol que, si los empresarios catalanes beben los vientos por el presidente de la Generalitat, también los bebieron por él sin serio y pagando la friolera de 100.000 pesetas por cubierto por tener el honor de cenar con Pasqual Maragall. Maragall hizo las cosas a su manera y su coalición de izquierdas obtuvo más votos que la coalición nacionalista liderada por Pujol. No obstante, la Ley Electoral acabó por dar más escaños a CiU que al PSC-Ciutadans pel Canvi en el Parlament de Cataluña. Le costó mucho asimilar esa derrota en escaños y, por tanto, derrota a la práctica. Tardó algunos días en dejar de decir eso de "hemos ganado las elecciones”, pero finalmente lo hizo. Se retiró a su puesto de líder de la oposición y buscó un entendimiento para los siguientes cuatro años con la dirección del PSC. Entendimiento que pasa por el anunciado tándem Montilla-Maragall, surgido del pasado congreso del PSC. Los capitanes, como Montilla, saben que Maragall es su única esperanza para ganar las próximas elecciones, pero Maragall también sabe que debe pactar si quiere tener la fiesta en paz y llegar indemne a las próximas elecciones autonómicas de Cataluña. Por otra parte, los líderes socialistas o quienes aspiran a liderar el PSOE han buscado mayoritariamente un punto de entendimiento con un socialista que, a menudo, les pone en serios aprietos cuando proclama a los cuatro vientos su modelo de Estado. “Las diferencias que plantea Maragall -dicen personas como Bono, Rosa Diez o José Luis Rodríguez Zapatero- son asumibles”. Lo que no tienen muy claro es cómo encajarlas sin que todo el mundo detecte que son discursos diferentes sobre un mismo tema. Prefieren pasar por el apuro de no saber qué decir cuando alguien les pregunta por el asunto con tal de tener a Maragall tranquilo, callado y satisfecho. Le necesitan a su favor y no en su contra. El modelo alternativo de Maragall Quizás han sido sus continuas escapadas a Estados Unidos lo que le ha influido definitivamente, pero Maragall no cree en un partido de corte clásico, como el PSOE. El líder socialista catalán tiene una visión propia del partido. Cree que es una maquinaria para ganar elecciones, pero a la que no se debe dar muchas más atribuciones. Es una visión americana de los partidos políticos. Pasqual Maragall se sentiría más cómodo, en cuanto a estructuras, en el Partido Demócrata americano. De ahí, por ejemplo, su querencia por la creación de plataformas en torno a la persona, en torno al líder y no al partido. Cuando estaba dando vueltas a la idea de presentarse a las elecciones autonómicas de 1995, creó la plataforma de adhesión a su persona Catalunya 6 �Siglo XXI. En la última contienda también decidió presentarse con una plataforma, Ciutadans pel Canvi, que chirrió en algunos casos con respecto a los poderes establecidos del PSC. Pasqual Maragall ha buscado la formación de "El Olivo" a la catalana desde 1993, pero también intentó una aventura socioconvergente, en la que apelando a la transversalidad de su proyecto hubieran cabido hombres como el convergente Miquel Roca i Junyent. Sus iniciativas a título personal son fruto de su heterodoxia. Él solito hace sus campañas electorales y toma decisiones como las de convocar una cena con empresarios que están dispuestos a pagar un cubierto de 100.000 pesetas por sentarse junto al socialista Maragall. ¿Qué le importa que buena parte de sus compañeros de partido se escandalicen? En lo relativo al modelo de Estado, Pasqual Maragall ha acuñado el término "federalismo asimétrico", del que abominan hombres como el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez. Ambos han pedido en voz alta que se disuelva el PSC y se vuelva a instaurar la federación del PSOE catalán. Política e ideológicamente, ellos son sus enemigos. Fuera de sus dominios catalanes, no tiene demasiados adeptos y sí muchos «amigos de conveniencia". El único que se reconoce como amigo y aliado político plenamente es el alcalde de San Sebastián, Odón Elorza, otro heterodoxo considerado una rara especie en su organización. Fechas clave: 1965 Entra a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona, bajo el mando del alcalde franquista José María Porcioles, 1978 Participa, como fundador del PSC, en la fusión de este partido con la federación catalana del PSOE. La resultante será un partido independiente, federado al PSOE. 1979 Rehúsa presentarse a las elecciones municipales como cabeza de lista y cede el paso a su amigo Narcís Serra. Él se convertirá en teniente de alcalde. 1982 Se convierte en alcalde de Barcelona tras el nombramiento de Narcís Serra como nuevo ministro de Defensa. 1983 Es reelegido alcalde. 1986 Barcelona es designada sede olímpica para 1992. 1987 Vuelve a ser elegido alcalde de Barcelona. 1988 Elegido diputado en el Parlamento de Cataluña. 1989 Inauguración del Estadio Olímpico, donde asiste desolado al abucheo y la pita que un grupo de jóvenes Independentistas le dedican al rey don Juan Carlos. 1991 Reelegido alcalde. 1991 Elegido vicepresidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1992 Celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Gran éxito. 7 �1995 Reelegido alcalde. 1995 Preside la primera Conferencia de Ciudades Mediterráneas. 1996 Elegido presidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1997 Abandona la alcaldía de Barcelona y la deja en manos de Joan Clos. 1998 Se marcha a vivir a Roma una temporada. 1999 Se presenta como candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat de Cataluña. Acaricia el triunfo pero el mayor número de votos no se traduce también en más escaños. Muy personal Cuando consigue escaparse del ajetreo diario normal en la vida política y refugiarse los fines de semana en su casa de Rupià, Pasqual Maragall dedica ese tiempo libre a la lectura y a escuchar música. Admite prestar más atención a los dominicales que a los diarios, pero sobre todo a la novela y a la poesía. Asegura "sobre todo releer, desde mis propias notas, hasta los libros de interés". Entre otros pensadores actuales le gustan "Alain Touraine, por ejemplo, Norberto Bobbio, Anthony Giddens, Manuel Castells..." y también se interesa por Ignacio Ramonet y sus trabajos. En cuanto al cine, reconoce "ir poco", aunque sigue con atención el italiano actual. Hace un año, explicaba a EL SIGLO que conocía personalmente a Nanni Moretti y Roberto Begnini, y que siempre se ha interesado por Woody Allen, "además de algunas producciones del cine español". Respecto al teatro, dice, "como en algunas novelas, cuesta entrar en la obra". También escucha "cada vez más música clásica". Reconoce que casi no practica deporte (era aficionado al fútbol, pero sufrió múltiples lesiones). A veces va en bici, juega al tenis y al ajedrez con su hijo "aunque cada vez me gana con mayor frecuencia". Lo que sí le gusta es "no sólo comer, sino también cocinar, sobre todo tortillas y paellas". Maragall, casado desde 1965 con Diana Garrigosa, tiene tres hijos: la mayor, Cristina, es arquitecto. La segunda, Airy, periodista. Y Guim, el pequeño, sigue viviendo con sus padres. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Socialisme Partido Socialista Obrero Español Política Description An account of the resource n. 420 Creator An entity primarily responsible for making the resource Jaén, Esther Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2780/200007_CursoVeranoelEscorial_PM.pdf 5ea4604ce5d86c9f8ada71d3fcc36632 PDF Text Text (Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial / j u l i o 2000) Nuestra propuesta federal . El federalismo es un método: construir el todo desde la parte. . Pero, también, un espíritu: el que fundamenta el principio de subsidiariedad. . Un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos columnas: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos de todas las partes federadas; es decir, que es solidario con las partes menos desarrolladas. Pero un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad. . Nuestra propuesta federal quiere convencer a España que su pluralidad es su gran riqueza: no es su problema, es la solución de su problema. Y es la llave de su identidad futura. ¿Es que Gran Bretaña y Estados Unidos, por ejemplo, no tienen diversidad? La tienen. Y Gran Bretaña -aunque no se llame federal - está haciendo devolución de poderes a sus territorios singulares. . ¿Qué significa contribuir a la construcción de la España plural? ¿Qué quiere decir en definitiva, aquí y ahora, la España federal que proponemos? �2 . ¿Qué diferencias hay entre nuestra propuesta federal y lo que proponen los nacionalistas? El nacionalismo catalán empieza la Declaración de Barcelona diciendo: Puesto que todo ha ido mal, vamos a cambiarlo. Y nosotros empezamos diciendo: Puesto que todo ha ido bastante bien, podemos ir más lejos. Se trata de discutir no de dinero y poder, sino de objetivos compartidos, que se refieren al dinero, que se refieren al poder, que se refieren al Senado, que se refieren a la justicia y que se refieren a la cultura. Y esos objetivos se pueden compartir. . La España plural significa: Federalismo fiscal • Que Catalunya, y las otras comunidades autónomas del artículo 151 de la Constitución en proporción a sus competencias, obtengan los mismos resultados en gasto público por habitante que Euskadi. En un horizonte de un máximo de 20 años. Hemos dicho los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. • Que el Estado llegue el año 2005 a una distribución del gasto público más favorable a los ayuntamientos, a la proximidad y a la sociedad civil, limitando su participación - sin pensiones ni amortizaciones de deuda pública - al 40% , y �3 • Que el Estado invierta la misma cantidad de capital por habitante en las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes. Hoy Madrid, Barcelona y Valencia, y en un futuro extender la igualación a otras ciudades del grupo de las siete grandes (Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga). • Que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. . Nos parece desde Catalunya que este es un objetivo que se puede asumir. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán para la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República federal y en la línea del consejo europeo respecto a la cohesión entre naciones o estados. . Lo que ha de quedar claro es que nuestra propuesta federal desde el punto de vista fiscal insiste en tres cosas: . Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gasto concreto se redistribuye (La fórmula Zaplana, que parece aceptada por los nacionalistas catalanes, es bastante parecida a la que ya avanzamos nosotros el año 1996: insistir en los impuestos indirectos y no sólo en el impuesto sobre la renta). Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos. �4 . Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos - cosa que puede aligerar también los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la única corresponsabilidad fiscal de las autonomías. Hoy ausente. . Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retardando hasta finales de 2001, tal como está previsto, para entrar en vigor el 2002. Esto supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la siguiente legislatura. Esto introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes proponemos que la discusión empiece ahora, que en ella seamos todos y que en el plazo de un año se hayan fijado unos objetivos estables para los próximos años. . En resumen: los catalanes ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativos, duraderos, corresponsables y suficientes para eliminar los fantasmas del rencor y de la desconfianza entre comunidades. . De otra manera, iríamos empujando hacia el futuro los problemas del presente sin resolverlos del todo. Si España ha resuelto en los últimos 20 años buena parte de las cuestiones pendientes desde el 98 del siglo XIX, ahora ha de resolver éste. �5 . Pero España también ha de resolver lo que nosotros llamamos federalismo cultural, judicial y político. Ahora, veinte años después de la Constitución, ha llegado el momento de proclamar algo que la propia Constitución podía reconocer genéricamente pero no específicamente, porque las autonomías todavía no existían. Federalismo cultural . En el terreno cultural y simbólico planteamos el tema desde los principios de siempre. Y en cultura los principios son el reconocimiento de la existencia de idiomas, de derechos, de culturas diversas en este país, y la necesidad de que el Estado, que por Constitución tiene la obligación de hacerlo, los proteja. . Los cuatro idiomas españoles, el castellano, el catalán, el vasco y el gallego, han de estar protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del euro y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. . De la misma manera, Catalunya defenderá y protegerá el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando así el largo período histórico de justificado resentimiento por la continuada persecución del catalán e imposición del castellano, que duró dos siglos. . Por otra parte, es imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea �6 la Historia Común de los Pueblos de España, que no es lo mismo que la Historia única - o común - de España (tema éste muy de actualidad). . ¿Qué quiere decir la Historia Común de los Pueblos de España? Quiere decir que hay una historia específica de cada nacionalidad o región que nos atañe a todos y que para que las nuevas generaciones se formen en la realidad plural de España han de conocer también los grandes rasgos de estas diferentes historias, que en definitiva es la historia común de todos. A modo de ejemplo, en el resto de España han de conocer qué pasó el 11 de setiembre de 1714 en Catalunya para entender qué pasa ahora el 11 de setiembre en Catalunya. Y así iríamos siguiendo con las respectivas especificidades. . ¿Y por qué este empeño? Porque la educación es la fuente del entendimiento, y el entendimiento es el cimiento de la España plural, el único cimiento duradero. . Federalismo es también esto: educación en la pluralidad. Y en el reconocimiento por parte del Estado de la existencia en su seno de realidades diferentes que la Constitución proclama, pero que no enumera. No las denomina porque las comunidades autónomas llegaron después y por tanto, cuando la constitución dice "España tiene nacionalidades históricas y regiones" luego no dice cuáles son. Y no es fácil de decir, porque antes hemos hablado de tres, pero Aragón en su estatuto tiene lo que es, ¿y quién duda que la Corona de Aragón es histórica? Y Valencia podría decir lo mismo. ¿Y quién duda de que la insularidad es un �7 elemento de diferencia - geográfica en este caso enormemente importante? . Por tanto, ¿qué tiene qué hacer el Estado? No tiene que quedarse atado por una Constitución que no lo ata. Federalismo judicial . En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal supremo en materia de casación de sentencias. Este es uno de los aspectos de la necesaria reforma, agilizacion y acercamiento de la justicia al ciudadano. . Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una excepción. Por ejemplo, si un ciudadano gallego obtiene una sentencia más favorable que un ciudadano catalán en las mismas circunstancias, este último puede recorrer a Tribunal Supremo español pidiendo el mismo trato. Federalismo político . Finalmente, el principal objetivo de la propuesta catalana en materia política es la conversión del Senado en lo que el artículo 69.1 de la Constitución proclama: la cámara de los territorios. También como es conocido, la necesidad y la factibilidad de que instituciones del Estado se radiquen en Catalunya, también, por su especificidad, en otras nacionalidades o regiones. �8 . La corrección efectuada por la Presidenta del Senado en su inicial disposición a la reforma auténtica (para convertirla a la práctica en una mera reforma reglamentaria) se basa en el artificio de igualar a los territorios autónomos a los municipios y provincias a estos efectos. . Nuestra propuesta catalana apuesta por un Senado de los territorios según el modelo alemán. Un Senado decisivo en temas territoriales, forum habitual de la discusión de los objetivos de reparto fiscal y competencia, en el cual los presidentes autonómicos han de ser senadores natos y el resto de senadores representando los territorios y formando grupo territorial. He dicho grupo territorial, que no grupo político. . No estamos en contra, si no todo lo contrario, somos totalmente partidarios de la presencia de alcaldes-senadores en la representación autonómica correspondiente. Conclusión . Hasta aquí nuestra propuesta federal resumida en los cuatro puntos que he mencionado. . ¿Para llevarla a cabo, hemos de reformar la Constitución? Esta expresión, "reformar", a veces sugiere lo que no es. En todo caso, lo que si hemos de acabar es con el tabú de la Constitución intocable. . Porque es reconocido, en el campo político y en el campo académico, el carácter abierto de nuestra �9 Constitución, que es el que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. . Un sistema complejo, como el Estado de las Autonomías, que aspire a mantenerse y a avanzar y modernizarse ha de ser abierto y adaptable. . El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad a través de un pacto constitucional permanente o de su renovación periódica. . A nuestro entender, están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también las que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. . Porque una cosa es proponer el "cierre del modelo", como hace el PP, y otra muy distinta es querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y de sus desequilibrios. . He dicho muchas veces que somos diversos y tenemos intereses comunes. Esta es una de las definiciones del federalismo y, en nuestro caso, de la España federal. . Y es a partir de ahí, de que somos diversos y de que tenemos intereses comunes que hemos de avanzar. Hemos de avanzar juntos pero con nuestra diversidad. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-07 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Catalunya Acció política Description An account of the resource 9 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. San Lorenzo de El Escorial Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2841/23_13.pdf 838cfe888c87c10508cdc2d24cc39f93 PDF Text Text FACTORS THAT CONTRIBUTE TO A SUCCESSFUL AND PROSPEROUS REGION IN A GLOBAL WORLD Pasqual Maragall SUMMER 2000 My experience with Swedish cities Global village or a globe of cities From the system of cities to the single city A proposal. �À^M v J ., VU ! ' ^i, 1 i6r,H'" '" | V v - ^ ,. k,ví^' I want to express my gratitude to the City of Malmô, the Swedish Federation of Municipalities, and the Forenings Sparbanken and in particular to M.Sòren Andersen, Deputy Managing Director and M. Ulf Svensson, Head of the KOMMEK -committee. M. SVENSSON, who must have a first class data base, has been trying for a number of years to get me to this growingly important meeting on urban and regional policy. My life changed a bit in the last four years. I ceased to be Mayor of Barcelona after 15 years of office; immediately after I quitted the Presidency of the Committee of the Regions of the European Union and embarked in teaching at the 3 rd University of Rome a course of one semester about "A Closer Europe" . Back to Barcelona I engaged in candidating for the Presidency of the Government of Catalonia but even winning in popular vote I wasn't able to overcome the subtelties of the electoral law and the alliance of the Catalan nationalist coalition with M. Aznar's Popular Party: thanks God, this permits me to be here to-day. Nevertheless I promise to come back next time as President of Catalonia, if fortune helps. My wife and I feel always at home in Sweden. 2 �3 ÍMv expérience with Swedish Citicsl I have learnt a lot out of my stages in Stockholm, Goteborg and Malmoë with myfriendsMatts Huit, Lisbet Palme and Gunnar Ericson, the former member of the International Olympic Committee. Stockholm was bold enough to launch the so-called Bangemann Challenge, a project confronting a number of Eurocities in the implementation of the 10 recommendations of the Commission on the Information Society who wore the name of the then member of the European Commission. This initiative was a pioneer one. I want to stress here my belief in the European network of cities and regions as one of our main assets in global competition. Global companies are decissive. But global cities and their metropolitan regions are decisive as well. Externalities count. If global companies are able to understand to what extent their long term success depends on the existence of strong local and regional communities, we will approach a kind of welfare optimum. Otherwise we will not. Negative externalities, such as pollution, divided communities, and the new social divisions stemmingfromdifferent levels of iníòrmatization, will eat up the benefits of global competition. Europe has to show that this new equilibrium between markets and social cohesion is possible. I am no talking about theoretical concepts: I talk about real and specific regions and cities where global competition and the quality of local life do not hinder each other. The dialogue between these to main factors of modern Ufe, territory or community and economic exchanges, has to have strong and concerned actors. And you in Scandinavia are again one of our references in this field. I recall the strong impression obtained out of the the visit to the House of Science, at Chalmers University, in Goteborg, where close to a hundred firms were being created, and not only small ones. Indebo had been among them. Since my return to Barcelona I used some of the inputs I learnt at Chalmers in the implementation of Initiatives Inc., a capital risk company owned then by the municipality and to-day 75% private and 25 % public, and in the creation of Barcelona Activa, a municipal entreprise helping young professionals and women to establish small businesses. 3 �4 A lot of time has elapsed since then. But as I will stress later on there is still a long way to go in the cooperation between local goverment, business and universities. Universities have to change a lot their corporatist approach to social life and business. And cities have to understand to what extent they can help to welfare by creating links and both assuming resposibilities from higher levels of government and devolving them to citizens. Business can help a lot in teaching both governments and universities to increase efficiency. But at the same time they will certainly learn to deal with them in a more friendly way, because they themselves will depend on the efficiency of social overhead and the multiplication of knowledge in specific territories. Malmoë has produced a splendid example, along with Copenhaguen, in the strenghtenning of the the European network of cities and communications, with the new bridge. This is one of the best news of the year 2000 for all Europeans. I am a believer in Adam Smith's sentence that growth is bom out of the expansion of markets. One thing only has to de added: markets do not grow solely by long distance investment; markets grow of the deepenning of connections between more or less close by agglomerations of people otherwise barely related to each other. The Internet revolution hinges on this principle: it makes long distance exchanges cheaper and quicker, at the same time that it allows for the multiplication of closer contacts with close people, a factor which ends up being crucial. This is so much so that the great difficulty, as I recall, in the auction of the cable network in Stockholm by Telia was the related obligation for the winning company to extend a costly cable system far North in Sweden. Density is still a decissive factor in the networking business. Part of the talk about the coming changes in the pattern of locational decisions due to internet is unfortunately empty talk. Investments like the ones Malmoë has been experiencing in recent years are more strategic than certain very advertised year 2000 wonders. The bridge for one, but the recovery of the old entrepôts close to the harbour also (I very well recall the meeting there of the victorious ESParty after Jospin and Blair had arrived to government in 1997). A city with dead zones is an ill city. Citizenship requires elimination of nonsense spots. Remaking a city is a long process of giving sense and beauty - as Richard Rogers reaclls once and again - to every corner. 4 �5 The combination of a big event project with a fixed capital program of city improvements is the winning strategy. Some say this was the secret of the Barcelona "renaissance", related to the 1992 Olympic Games. They are right. Yet it is also true that the event alone does not necessarily help. The event provides for a certain climate which is very helpful in creating the synergies, private and public, which will change the city. And it gives coverage to a particular city image and name. You then are in the market. But you have to produce something more than a momentum. You have to produce something consistent and stable, for good. The improved city becomes then the product and the engine of new moves ahead. This is specially important for cities which are not capital cities. True cities so to speak. Capital cities enjoy the advantages of a critical mass of movements, both real and virtual, physical and financial. Cities as such do not. They have to create their own capitality in a sense or another. They have to produce their critical mass, which is not given by political density. This enterprise is one in which the wellbeing of the human adventure is at stake. Malmoë is one of these places. 5 �6 ¡Global village or a world of cities Cities, congestion, and diversity are at times the names of the issue that the world is more afraid of. Cities appear to be the real problem, because they are WHERE the problems appear. Let me explain a little bit what my experience of mayor has taught me in this connection. At times the quick rythm at which the process of massification and urbanization occurs in a given city or neighbourhood, overcomes initially the capacity of the altready established and of their buildings and social structures to absorb diversity, or the ability of the ethnic majorities to share social life, or of those whose wealth is not currently used to contribute to public spacefinancingto do it, or of grown ups with repect to young ones, or of local youngs with repect to young newcomers and even of old and established inmmigrants vis à vis the more recent ones. It is true that a well managed city is able to absorb incredible amounts of diversity. Cities act as a kidney able to purify an amazing amount of liters of the fluid in circulation But, as in the case of the kidney, given certain circumsances, a limit to this assimilation capacity appears. The limit can be improved or enlarged, thanks to robust democratic and c ommunity values but cannot be totally denied. It dependes a lot on the density of the phenomenon of diversity over space and time, and therefore on the ability to obtain good processes of integration in specific neighborhoods and over specific periods of time. This is why the robustness of neighborhoods, communities, cities and regions, as well as of local businesses, has a lot to do with a well accepted cultural plurality or, to use a name that does not satisfy me totally, with multicumiralism Left parties have been too slow in assuming the complexity of these processes as well as conservative parties have been playing the greedy but dangerous game of obtaining popular suport, namely working class support, against newcomers. This is going to be one of the political keys to the quality of life in cities, among other factors. We will need in Europe perhhaps not 100 million inniigrants in the next 50 years, as was predicted, but well around 50 million - a million a year -. This in case we suceed in aplying in general in Europe measures of the kind you in Scandinavia have been able to design some time ago in thefieldsof the increase in birth rates and in that of the ability of couples or singles to go on working while having young kids, which amounts to the same. Otherwise the problem will be only compounded at a larger scale. 6 �7 And we should even recall that Gosta Espin Andersen has showed the costs and problems of the Scandinavian welfare model, which is in many senses superior to the continental or the anglosaxon one, in case wages in the service sector follow the quick growth of those in the new economy. Up to here we have seen a reasonable sociopolitical approach to the growth of cities. But also an economic approach to the growing size of cities is possible. It can be helpful in obtaning some clues for the design of strategies of improvement at the local and regional level. You see in the present graph how the equilibrium size (Pe) of a city does not often coincide with the optimum size (P*) • P* P" Population OPTIMUM SIZE (P*) AND ACTUAL SIZE (P") OF CITIES 7 �Population growth does not stop at the minimum average costs per person, where the city size would obtain a so-called optimum (the cheapest town per person), but goes beyond towards an non-optimal or extra-optimal actual population perhaps because people, in moving or not to that particular city, perceive the predominant average cost rather than the actual marginal cost of the last arriving to it. perhaps because the relative prices countryside/city have changed in favor of the latter so that the countryside is not able any more to buy urban services, among them education, health and leisure. (In my country many aged people, not only the more mobile youngsters, move to bigger towns because of the health and pharmaceutical services) Should we be scared by that hypotetical tendency of cities to go beyond their better size ? No. It is a fact of life that people in general prefer to live together than alone, and for sound reasons. Let's disregard for the sake of the argument the case of third world megapolis which involves a much longer chain of resoning. We concentrate in the cities of the Northwestern hemisphere. Here and now we should find ways to compensate for congestion costs and other negative externalities as we experience them At any rate the psychology of people and social thinkers as to the amenities or threats involved in urban life and in general in a world of increasing population has proved in history a very cyclical one. Ricardo and Malthus foresaw global stagnation linked to the increase in population and to the extension of the margin of bad land being cultivated. They didn't count on America. Almost 2 centuries after (from 1815 to 1974) the Meadows Report told us about the same: in 1994, according to their MIT research, there would be no oil left ( not good land this time but oil). It is perhhaps not the best moment to comment on oil prices, but 25 years passed the deadline, it is hard to deny that stagnation is not precisely the rule of the day. �9 Let's take a recent example and we will realize both thefragilityof predictions, with their underlying doctrines, and the need to approach regional and urban strategies on sounder basis, which is the main purpose of KOMMEK 2000, as I understood it. One of the cultural vehicles that I respect most, the British weekly THE ECONOMIST, evolved in the last years in the following way: a cover story announced five or six years ago that "Hell is an American City". That cover portrayed a picture of a crippled, poor black person walking against the background of decaying housing units in, say, the Bronx. The very definition of hell was made to correspond to that image. Not much later, proving the candidness of their managers, the same magazine conducted a thorough reasearch showing in the end that the tide had turned around and that cities had become the place of knowledge creation and knowledge transmission. Two years and a half ago (1998, Jan 10th, p.15) THE ECONOMIST showed that ''America's cities can yet be resurrected". The period since the 1960's, when central cities began to loose populetion, has ended. This changing psychology about thefeteof cities permits us to think of the global world in a new manner. We can now think not in an abstract and inmaterial global village, which otherwise is not a true and practical reality, but in a world of cities, which is a more reasonable hypothesis. T4e best way to get to a real global village is therefore to build a world of cities That would function well Reasonably open And efficiently interconnected This is valid too not only at the world level but also at the national or regional level. An efficient nation and an efficient region will be those who have built an efficient system of cities. 9 �From the system of cities to the single city For any given city of the system we have to take into account three principles: 1 - The city does not admit internal islands or lack of communication 2 - Both misery and wealth tend to colonize their environment 3 - The city is an intermediate level between society and state and also between market and state. Out of these three principles stem three policy rules. But let's first explain better what mean by incommunication, colonization and the intermediate role of cities. 1 - The basis of the existence of cities is the existence of economies of scale or economies of agglomeration. Until a certain threshold, of which we talked before, living together in agglomerations is cheaper than living alone or in small population entities. But this implies the inexistence of obstacles to the interaction of those living together. A city with incommunicated or seggregated small neighborhoods would be the worse of the worlds, that of the lack of scale and that of the lack of access to services. 2 - The tendency of economically segregated cities is towards incomunication. Fear of those who have less (or are ethnically different) and price of land where those who have more live makes economic diversity very difficult in any given part of the city. 3 - The proximity of citizens to local goverment and local services makes cities more accountable than nation-states. The perception of what I get from and what I pay to local government is much more straightforward than in nations. The three policy rules emerging from this picture are the following: 1.- The city must prevent barriers of all kind from existing. Public space should provide all citizens with a sense of pride and with easy access to services. In Barcelona we talked about "monumentalizing" the working class periphery and "hygienizing" the old downtown. We meant to eliminate the urbanistic barriers of suurban or dwntown lack of quality . We spent a lot in the quality of the interventions in poor neigborhoods and even more in preventing internal ghettoes. 2.- Free riding must be prohibited. Wealthy metropolitan suburbs paying low taxes and making daily use of tax expensive and poorly equipped downtowns makes for a vicious circle of poverty and wealth. Metropolitan areas must be recognized not only for statistical purposes but also to produce a fair sharing of the costs of the real agglomeration. �3.- Cities should obtain a larger share of public responsibilities if we want to optimize the accountability of governments. The subsidiarity principle declared in the European Treaty should not be limited to the relationship between the nation-states and the Union. The last point deserves some comment. Cities could and should become the first level of a reorganization of government in the sense of competitivity and equivalence between price and service. Regions can become the place of devolution of government to cities and citizens, by defining the economic and overhead strategies needed to survive in an open world market. Cities can do more than just being perceived as more sensitive to local needs and costs. A proposal! Cities can create virtual markets by being audited on several counts by independent bodies. My proposal is that European cities and universities network to define a battery of common urban indicators on a regular time basis. The items to be measured could be initially the following: 1 - Pollution 2 - Noise 3 - Criminality 4 - Traffic accidents 5 - Housing prices 6 - Educationa levels 7 - Health 8 - Justice 9 - Public transport A tentative set of the correspoding indicators could be: 1 - CO 2 in the air (three points in tne city) 2 - The % of main streets with more than 60 decibels 3 - Victimation rate 4 - People killed in accident per 100.000 inhabitants 5 - The # of yearly wages to buy a new/used apartment �12 6 - Scool drop outs in % 7 - Life expectancy, infant mortality and basic health assistance cost 8 - Average time ofjudicial resolution for minor offences 9 - Commerial speed By regularly auditing efficiency in a number of urban services cities in credibility. The corresponding universities of these cities would provide for the needed relayability of the audits. It is not unlikely that the London School of Economics ( via theUrban Program, conducted by Richard Sennet and T. Burnett) can engage in a similar kind of project. In the last meeting of the Advisory Council of the program that I attended, mention was made of the fact that the LSE was analyzing the possibility of cooperation in a series of projects with a number of European universities (Humbolt in Berlin, the University of Milano and Sciences Politiques in La Sorbonne, to which I would like to add the University of Barcelona, via the Aula Barcelona program). Businness and in particular the financial sector would certainly welcome this kind of effort. The rankings of cities obtained by surveying businnessmen on a certain number of charecteristics of European cities are helpful (namely the Healey and Baker ranking survey). What I am proposing is a complementary kind of measure, not based on opinion but in objective measures conducted on common basis and similar protocols by a network of independent University departments. Local and regional finance, once the Euro is adopted, is going to become a booming sector. Perhapps the FòreningsSveriges Kommunalekonomer and the FôreningSparbanken, which is already operating in the Swedish local finance market, would be interested in obtaining good records of municipal efficiency in European cities. Certain mayors are not enthusistic about it. They probably don't know that they will be forced to give up if they want to be financed in the not so distant future. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Factors that contribute to a successful and prosperous region in a global world Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-07-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Economia Ciutats Globalització Description An account of the resource Conferència organitzada per l'Ajuntament de Malmö, la Federació Sueca de Municipis i el Förenings Sparbanken. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Malmö (Suècia) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital d'una còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/852/0000001553.pdf 899d21ced1952f14bd8df7d7a948cefc PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 04/08/2000 (2781304) - Cartas EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 11 Federalismo: unión y libertad PASQUAL MARAGALL José Ramón Recalde habla de "federación y comunidad" en un artículo publicado en estas páginas hace pocas semanas. He reflexionado sobre las conclusiones a las que llega José Ramón sobre la necesidad de lealtad en los dos sentidos. Lo resumiré muy brevemente en cuatro puntos: 1. Cada estado federal es distinto de los demás. Porque la pluralidad o diversidad de sus componentes no es semejante. Hay federalismos unionistas que parten de la confederación o de la mutua independencia, como los Estados Unidos de Norteamérica. Y hay federalismos que partiendo de la unidad van hacia la autonomía, como el Estado de las Autonomías español. Sin embargo, en todos los casos federación equivale a unión y autonomía. 2. Somos distintos y queremos ir juntos. Ésta es la realidad de España. Ése, y no otro, es el sentimiento de comunidad, la identidad compartida que nos define. No es "ser una cosa, pero querer otra". No es "unión, pero autonomía". Es "unión-libertad", como decía Joan Maragall, "unión-diferencia", o "unión-autonomía". 3. No es sólo que España sea federal o deba ser federal porque estando compuesta por pueblos singulares (los "pueblos de España" de la Constitución) tenga intereses comunes -siendo los intereses comunes muy importantes-, sino que más allá de esos intereses comunes hay un deseo compartido de ir juntos. Hay un sentimiento común a unos y otros que se sobrepone a la natural rivalidad y que sólo parece no existir cuando el deseo y el sentimiento son establecidos por decreto, como obligación. 4. Que conste que la Constitución no es decreto que obliga a acatar, sino pacto que refleja aquel sentir común. La lealtad de la que habla Recalde es una obligación asumida libremente. De otro modo sería, o vasallaje de la parte o falta de autoridad del todo. Es obligación de la parte con el todo y del todo con la parte. Obligación gratuita que los nacionalismos -los de la parte y los del todo- nunca admiten de buen grado. Pasqual Maragall. Presidente del Partido Socialista de Catalunya y presidente del Grupo Parlamentario Socialistas-Ciudadanos por el Cambio del Parlamento de Catalunya. Barcelona. 55 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1096 Title A name given to the resource Federalismo: unión y libertad Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Espanya Catalunya Acció política Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2810/20000812_ElPunt_ReflexionsEstiuTragic_PM.pdf 20bad36d58fd1175b7834367b33df8d3 PDF Text Text P A Ï S O S CATALANS EL PUNT I Dissabte, 12 d'agost del 2000 o p i n i ó I PASQUAL MARAGALL. 23 President del PSC Reflexions d'un estiu especialment tràgic El líder del PSC, en aquest article extret de la seva intervenció al col·loqui Solàrium 2000 de s'Agaró el 4 d'agost passat, fa una anàlisi sobre la situació política al País Basc arran de l'ofensiva d'ETA D es de la calma sempre una mica inquietant de l'estiu sentim la política com una xerrameca potser fins i tot enfadosa. Polítics que parlen de tot i cada dia però que no afegeixen elements p e r ^ noves reflexions. Reiteració dels mateixos conflictes en l'espera de la desgràcia o les desgràcies estivals, que sempre acaben per arribar. Ara veurem les semanasgrandes basqiies. Pot ser que es confirmi el diagnòstic de molts bascos intel·ligents però impotents que constaten una alegria de viure generalitzada que és sorda a unes morts que no s'entenen i que provoquen més fàstic, dolor i paràlisi que reaccions efectives. O pot ser que visquem dies dramàtics. El drama basc és que la frontera entre la kale borroka ('lluita al carrer') i el terrorisme s'està esborrant. El PNB volia integrar els''de la kale borroka a canvi,de la treva i ha acabat passant a l'inrevés: el terrorisme està integrant la kale borroka. Ni el PP ni el PNB han sabut aprofitar la treva. Els primers perquè no hi van creure mai i els segons perquè hi van creure massa. Ara hauran de pactar tant si volen com si no perquè tots dos governen i per tant són els responsables del que passa, o més ben dit, no del que passa, que només té un responsable, que és ETA, però sí del fet que continuï passant sense resposta unificada i efectiva. Ni la Policia Nacional deté ETA (la policia francesa ha fet més detencions) ni l'Ertzaintza pot aturar la violència al carrer, els telèfons amenaçadors i els atacs a edificis. Què en podem dir des de Catalunya? Poc. Potser una reflexió a distància, si distància permet el crim sense treva. Distància almenys en el temps: una reflexió arrelada en el passat però projectada cap al futur. Ahir llegia Ein weites Feld ('un territori ample' o 'un conte llarg') de Günter Grass. El protagonista és un vell funcionari i escriptor d'origen hugonot que viu a l'Alemanya Oriental en el moment de la caiguda del mur, sense cap simpatia pel partit comunista. Però quan els seus fiílls que viuen a l'Oest li critiquen l'RDA perquè no és un estat de dret, protesta: «Què vol dir que un estat no és de dret ? A l'interior d'aquest món de privacions hem viscut una dictadura còmoda.» Aquí a Espanya vam matar-nos més de mig milió de persones (i prop de 100.000 més després del 1939) per obtenir una pau plena de privacions, però còmoda per a molts. (Un professor anglès declarava fa pocs dies a Arcadi Espadà quefinsi tot hauríem de fer un monument a Franco per haver creat la classe mitjana espanyola). Ara ens dol cada mort d'ETA—^morts en plena pau per a res— quasi tant com centenars de morts a la guerra per alguna cosa en què creien o en què creien molts dels seus amics. òÉs també ara la sang el preu d'una pau futiua? òQuina altra sang compensa? No hi haurà guerra perquè el món ha canviat i perquè ho tenim prohibit Arxiu Municipal de Girona. Punt, El. 12/8/2000. Pàgina 23 garantit a dues bandes per l'obligatorietat de reunir les tres quartes parts dels vots del Parlament basc: un escenari que no pot raonablement dissuadir ningú d'iniciar el procés. És una aventura i una aventura llarga, però s'ha de trobar el desllorigador que permeti començar-la com més aviat millor. Des de Catalunya no podem fer més que desitjar-ho. Es podria dir: ÒNO és millor que Catalunya calli, com prudentment ha fet Pujol fins ara, puntuant tan sols des de l'exterior alguns aspectes, que formulats amb respecte i sense èmfasi extrem poden ser balsàmics en un escenari de ferides crues i actituds enormement confrontades? Crec modestament que no és suficient. El pes de Catalunya en el panorama autonòmic espanyol, diria quasi en l'exercici col·lectiu i interminable de definir Espanya, és virtualment extraordinari. I no em reca dir que ho és gràcies a Tarradelles i Pujol, i als socialistes catalans i espanyols, però sobretot gràcies a Jordi Pujol, que solament ha pecat en tot cas de manca de confiança en aquest pes de Catalunya i per tant s'ha »ÍM* exercitat poc en l'art de convèncer. Des que va trencar la treva, ETA lia mort nou persones. A la foto, l'atemptat contra José M. Korta. / EFE. Doncs bé, aquesta carta s'ha de posar sobre la taula. Si més no perquè un dels des de la guerra civil. Però no ens en- no en tots, però en quasi tots els terrenys. elements de l'horitzó polític futur que ganyem. Fins ara hem assistit al darrer Si es canvia alguna cosa fonamental, si pesen en el present, a voltes paralitzant-lo, episodi d'ima història que va començar es paga un preu polític perquè ETA deixi és l'efecte que qualsevol moviment en amb aquella guerra. El problema és que de matar i HB deixi d'amenaçar, sembla el taulell basc haurà de tenir en el conjunt si no es resol ara, pot començar a ser molt difícil que es deixi de jutjar els de les autonomies i en particular en la una cosa diferent del que ha estat fins qui han matat. I si no se'ls jutja sembla catalana, que veu avui amb mal dissiara, amb uns altres protagonistes. Ens molt difícil que es canviï res d'essencial. mulada incomoditat la distància que hi ho bsinuava el lehendakari Ibarretxe en Aquesta pot ser l'elecció que hagin de ha entre el règim foral i el règim aula seva visita al nostre Parlament. fer els bascos, uns i altres, el PP i el tonòmic comú al qual pertanyem. El lehendakari Agirre escrivia des de PNB, tots. Si no hi ha equivalència en En aquest sentit és bàsic que Cal'exili l'any 1948, desesperançat, dema- els perdons continuarà havent-hi equi- talunya formuli una visió de futur de nant en to educat i mesurat, carregat valència en les culpes, i per tant en els l'Espanya plural, visió que nosaltres, sense de raó, a la joventut basca, que es revoltés odis. La rancor no començarà a minvar. cap intransigència quant al nom, anocontra l'obUt d'Euskadi, de la seva història La secreta esperança és que no so- menem federal, i que ha de tranquil·litzar i de la seva singularitat. I al final afegia, lament un dia sigui més general el sen= i àdhuc atreure els esperits més desperts com abaixant la veu: «Si es preciso, ha- timent ja expressat per bastants bascos i equànimes de l'escena política espaciendo uso de la violència.»,Fins ara hem que han estat afectats pel terror, que nyola, sempre que la dramàtica situació viscut les conseqüències d'aquella vio- estan disposats a perdonar i que no volen actual els permeti d'imaginar l'esdevelència originàriament legítima. Una vio- altra recompensa que la seguretat que nidor. Un esdevenidor sense la visió del lència que molts espanyols vam agrair ningú més no haurà de patir com ells qual no canviarà el present. secretament perquè trencava un silenci (els ho he sentit i és, perdoneu, im senSi cal parlar-ne, parlem-ne. culpable i còmode. timent mok basc), sinó que a més l'ePS: Aquest parlament és anterior als Ara la violència i el terror ja són quivalència dinàmica de les esperances tràgics 7, 8 i 9 d'agost. El to ho delata. contra els qui, havent-se més o menys de pau produeixi el miracle de la ge- Però avui, to a part, no el canviaria. inhibit d'aquell terror i contraterror, han nerositat política mútua, que ara com Solament hi afegiria dues coses. La instaurat ima democràcia i una autono- ara no té cap probabilitat d'existir; quasi primera, que són molts els que agrairien mia sense parió en la nostra història mo- diria, cap raó sensata per produir-se. una concentració d'esforços dels tres parderna. S'ha perdut el fil de la història Les propostes d'íJguns polítics creï- tits principals d'Euskadi, el PNB, el PP i si com a país no actuem aviat, estarem bles (ni rUdàlbiltza com a base de l'es- i el PSOE, en el govern dels problemes, començant una nova i cruent sagnia, uns tabliment d'una nacionalitat a cavall de els temes i l'agenda política del País Basc. odis nous. El govern basc veu impotent dos estats i tres autonomies ni el govern Tots aquests ciutadans esperarien també que aquest canvi s'està consumant. Els de Mayor Oreja que proposa el PP son un paper més concentrat en el partit dirigents d'ETA comencen a ser joves creïbles a curt o mitjà termini), les pro- i de menor interferència en el govern de 24 anys sense cap referent històric postes amb garanties de credibilitat, dic, d'Arzallus, així com una acció de Mayor compartit. Un odi nou. tenen sovint un punt dèbü, i és que en Oreja més concentrada en les seves resVa deixar alguns caps sense lligar no penalitzar expressament i diferencial- ponsabilitats de govern que no pas en la Constitució? O la cultura constitucio- ment els atemptats posteriors a la seva les seves vel·leïtats de candidat. La senal, si més no? S'haurà de modificar formulació, els donen una aparença d'im- gona, per a la qual potser podria ser en algun punt? És difícil perquè tot el punitat fi'ancament revoltant. útil una ajuda exterior, com la de John que la Constitució podia permetre en En canvi l'àmbit basc de decisió que Hume, un dels discrets herois de la pau termes d'autonomia de fet ho va per- permeten aquestes propostes, sense di- nord-irlandesa, o la dèl cardenal Etxemetre: el grau d'autonomia que tenen buixar-ne els perfils i excloent-ne expres- garai, un bascfrancèsque ha estat influent els bascos és comparativament més gran sament tota condicionalitat en l'inici de en la part més àmpliament reconeguda que el de qualsevol autonomia europea. la negociació, apareix en algunes versions del papat de Joan Pau U. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reflexions d'un estiu especialment tràgic Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-12 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource ETA País Basc Terrorisme Acció política Espanya Description An account of the resource Article extret de la intervenció de Pasqual Maragall com a líder del PSC al col·loqui Solàrium 2000 de s'Agaró el 4 d'agost de 2000. Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 22 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2811/20000827_DiariGirona_PreguntesFerseEstiu_PM.pdf 1aecbb944482f4b0f899bc783354f973 PDF Text Text Diari de Girona DIUMENGE, 27 D'AGOST DE 2000 Opinió 21 Preguntes per fér^se a l'estiu PASQUAL MARAQALL I MIRA 'estiu és temps de, preguntes. El temps passa amb una altra cadència, permet el repòs dels records i la regurgitació de certes qüestions, tant de passat com de futur. Una d'aquestes preguntes és què hauria passat si s'hagués acomplert la disposició de l'Estatut que diu que a la província de Barcelona li toca 1 escó al Parlament de Catalunya per cada 50.000 habitants. A Barcelona li tocarien 93 diputats (4,6 milions d'hab./ 50.000, dades del 1996) en comptes dels 85 que correspondrien a la població existent quan es va aprovar l'Estatut. Fins a quin punt aquesta disposició transitòria (fixin-s'hi bé: transitòria des del 1978), quaii diu que el nombre d'escons és vàlid «mentre no s'hagi aprovat la llei electoral catalana», no pressuposa en realitat que estem en fals des del punt de vista estatutari? Pensaven els diputats estatuents en una transitorietat... de 22 anys? Tant se val. Jo crec que en general el que hi ha és el que hi havia d'haver i que res no passa perquè sí. Hi ha coses més importants que les que es deriven de les lleis. Les realitats evolucionen al seu aire. Un país pot canviar malgrat el seu govern, que és el que està passant a Catalunya. Canviaria més i millor si tingués un bon govern, que no el té. Té un govern d'esma, desproveït del seu alibi fonamental («la culpa la té Madrid»), perquè porta 8 anys essent decisiu a Madrid, i si culpa hi ha, en tots cas, la comparteix. I ara a sobre ha deixat de ser decisiu. Carent d'arguments i d'estratègia, o de tàctica (estratègia no sé si ho era, allò d'abans), desproveït de projecte, torna i tor- Els catalans no hem de «demanar calés». Que dibuixin un horitzó espanyol a 20 anys vista. Que projectin la segona etapa constitucional na als amors inicials (la normalització, el cinema, les seleccions, el nacionalisme decebut de la declaració de Barcelona) i, curiosament, a la governabilitat, al «nosaltres el que volem és col·laborar» i com a molt al «nosaltres ja ho havíeiïi dit» o al «són coses d'en Pere Esteve» quan la Declaració de Barcelona ja no toca. I algun detall de saviesa del vell llop de mar comentant els drames del dia, els d'Euskadi o els d'El Egido, però amb renúncia prèyia a incidir-hi, renúncia que va ser intel·ligent i agraïda fa anys però que ara és molt dubtós que sigui del tot acceptable. Catalunya va per una altra banda. La gent ha canviat. Ja ningú no n'espera res de tres anys més de baralles internes dins la coalició governant i de disquisicions sobre la data de les eleccions, no d'esperar un any i mig més perquè ens donin més diners. I alguns desesperen, potser abans d'hora, perquè Catalunya pugui arribar a reprendre el rol capdavanter que va tenir en la política de la transició i fins i tot abans, en l'economia posterior al fa-. mós informe del Banc Mundial del 1962. Recorden?, el Banc li va dir a Espanya: deixa't d'esquemes radiocèntrics, i aposta per la línia la Jonquera-Múrcia. I el país (i el turisme, per descomptat) es va posar a créixer com una moto. Ara estem tornant al radiocentrisme en base a la globalització, que vol dir centralització dins de cada país i creació d'una ciutat global per barba en els països de mida mitjana-gran, Madrid en el cas d'Espan- • ya. Els catalans hem perdut autoestima (amb puntes de cofoïsme, com sempre) i anem desorientats. No anem malament'però no sabem ben bé a on anem. Els governs no serveixen per tot, com sovint es creuen (iriteressant en aquest sentit, per cert, el debat electoral nord-americà), però per a una cosa sí que serveixen: per orientar-nos, per escriure un fQ conductor, per dotar el país d'autoritat, si cal a base d'uniformes, protocol i decrets, sí, però també i sobretot a , base d'autoritat moral, de sentit del'anticipació, de capacitat per crear complicitats virtuoses, d'il·lusions compartides, no diria de valors acceptats perquè estem en època de canvi de paradigmes, però sí parlaria de capacitat d'adaptació a les noves circumstàncies, de reformulació viva dels valors antics i d'assumpció intel·ligent dels nous. Les il·lusions que comencen a ser compartides avui a Catalimya no estan molt lluny, crec, de les següents: , Resoldre bé l'allau immigratòria que ens cau i que ens cal. . Tornar la moral al sistema educatiu i als educadors sense resignarse a la dualització privat=bo /públic=problemesi Augmentar les possibilitats de treball per a les dones, fer créixer la natalitat amb' un esquema socialdemòcrata i paritari de benestar. Tenir una estratègia econòmica i tecnològica clara. Encongir Catalunya en distàncies/temps i fer-ne un país de 6 milions, no de quatre +2, quatre de congestionats i dos d'aïllats. «Retornar» ofiltrarcompetències a la societat i als ajuntaments. Dotar-nos de regions entenedores que potenciïn les comunicacions, les xarxes i els serveis que falten (si hi hagués hagut Pirineu ara hi hauria eix pirinenc i si hi hagués hagut Regió Metropolitana ara hi hauria 160 km de metro i no menys de 100, com és el cas) Nuclear o contribuir a una regió euromediterrània de 15 milions d'habitants, per sota dels quals no tindrem ni aeroport transoceànic ni òpera de primera classe (per molt que convencin en Pep Caminal de romandre lligat a la cadira del Liceu, en comptes de posar;lo a la Fira de Barcelona, un gest propi de país sense recursos ni imaginació, on només hi ha ima persona, normalmeiit home, per a cada cosa). Canviar la qualitat de les relacions entre Catalunya i la resta dels espanyols: obtenir protecció estatal pel català i protegir el castellà, que és un capital formidable per Catalunya. Encarrilar d'un cop la solució (que trigarà anys a enllestir-se del tot) del problema basc, que és en realitat el que roman de l'antic problema d'Espanya i que ho condicionà d'alguna manera tot. És més, contribuir-hi des de Catalunya, no intervenint-hi directament -en això Tarradellas i Pujol han estat prou prudents, i fins ara era correcteperò sí formulant una proposta catalana d'Espanya que actuï com a teló de fons tranquil·litzador i il·lusionant a l'hora: no és pensable una solució basca en una Espanya de les autonomies immutable i intacta, i això no facilita precisament les coses. Alguns creuen que la solució ens vindrà del PP. El PP ha guanyat per majoria absoluta pel desgast nacionahsta i pel desgast socialista de 14 anys importants de govern sense una base política tan sòlida com es podia pensar, amb una base inés aviat electoral, amplíssima, heretada de la república; i el PP ha guanyat com ha guanyat perquè han anat petant temes vells i temes nous: concreta- ment el terrorisme i la immigració. I perquè si els governs socialistes havien de ser necessàriament estatistes (estatistes en el sentit de constructors del primer estat democràtic i autonomista de llarga durada que ha yist el segle XX), a la fi l'empatx d'estatisme ens va impedir de fer el famós «canvi del canvi». El PP va aprofitar aquestfilóexcessivament doctrinari, va abaixar impostos a partir de la bonança europea dels segons 90 i de la bona herència de Solbes, i va capturar la imaginació de sectors d'una joventut que s'havia d'afirmar d'alguna manera contra els seus parés i contra el poder. Però això també té menys solidesa del que aparenta. El terrorisme i la immigració no són temes senzills. Catalunya pot contribuir, indirectament en un cas, i per via d'exemple en l'altre, a entrar-hi a fons. Els catalans hem de parlar en aquest punt i hora. No «demanar calés», necessitat a curt termini que ho està enredant tot a llarg termini: hem de parlar formulant objectius i principis de caràcter federal, o com vulguin dir-ne, que dibuixin un horitzó espanyol a 20 anys vista. Que projectin la segona etapa constitucional. Els calés ja vindran. Es derivaran d'una visió «reconstituent» que és obligada 20 anys després i que hem de començar a proposar oblidant (però també superant) les habilitats tècniques centrades en l'àrticle 151.2 o la disposició addicional X de la Constitució. En aquest punt també la immediatesa ens perjudica. Necessitem temps i ambició. No tenir pressa i apuntar lluny. L'única urgència que tenim és posar mans al'obra, justament perquè el camí, si ha de ser bo, haurà de ser llarg. President del grup parlamentari PSC-Ciutadans pel Canvi va treballar en els serveis exteriors del KGB. S'expressa amb la rudesa de qui pren de la democràcia els glops que li interessen, i escup la resta. Veu al món exterior com una geMATÍAS VALLÉS gantina Txetxènia. És l'anti-Hàvel, recorre a la feresa fins i tot per proi.idimir Putin es va Aquesta predisposició li va perme- . quadrats. Després de casar-se amb Führer. L'enfrontament més llarg clamar que «formem part de la culsot metre a un test de tre salvar la situació a Berlín orien- una hostessa, va poder accedir a una de carros de la contesa va servir per- tura europea, i si els europeus ens personalitat a l'a- tal, quan queia el Mur i rebia el mis- habitació sense finestra a l'exterior, què els nazis no prevalguessin on els rebutgen, ens.veurem obligats a trocadèmia del KGB. satge «Moscou no respon».davant de dotze metres quadrats. Les pri- tàrtars havien fracassat. La male- bar aliats». Entre els trets negatius del seu les seves peticions desesperades d'a- vacions l'han ensinistrat per liderar dicció de «kursk», relacionada sens Amb tot, no convé exagerar les caràcter, es va detectar «un sen- juda. No obstant, no comptava que un país en bancarrota, però en la dubte amb la condició d'anomalia prevencions. Val més refugiar-se en tit del perill per sota del normal». la societat occidental confon la fri- crisi del «Kursk» ha demostrat la magnètica que li presta l'elevada les paraules de leltsin, després d'oAixí s'explica la seva paràlisi gidesa amb la indolència. seva immaduresa en el maneig de concentració de mineral de ferro, ferir-li a Putín la successió en la preimpàvida durant la tragèdia del La gelor de Putin no fa distin- l'opinió pública. L'home que, entre pot enfonsar Putin com si fos un sidència russa. Davant els dubtes de «Kursk», la seva estampa im- cions. Durant la seva estada a l'a- bromes i veres, anomena «professió submarí soviètic. S'esperava una rencartat-«saps, Boris Nikolàievitx, mutable de donzell dolgut des de juntament de Sant Petersburg, com llicenciosa» el periodisme, s'ha com- mica més de previsió en el primer per ser-te honest, no sé si estic preCrimea. L'única aproximació a a adjunt del mort alcalde Sobtxak, portat com un analfabet mediàtic. lloc civilal comandament de l'e- parat», el beverri sortint es va rela vida íntima d'aquesta esfinx no va interrompre una reunió amb I no hauria de menysprear les im- quivalent al KGB. fugiar en la seva facúndia habitual. enigmàtica és el llibre d'entre- Ted Turner quan la seva dona va pa- plicacions de la paraula «Kursk», un El president rus ha protagonit- «El nostre país no és tan enorme. Te vistes Primera persona. En ell; tres tir un accident de trànsit que la va símbol de l'ocàs bèl·lic de Hitler. zat una carrera tan meteòrica com les apanyaràs». Esperem que'així siperiodistes russos van aprofitar portar a l'UCI. No pot jutjar-se pels «Kursk» no és sols una addició a difícil de justificar. En el moment gui, perquè un planeta interpretat 24 hores de converses amb el seu paràmetres habituals l'únic presi- la nòmina de naus de tràgica lle- oportú, no estava en cap lloc opor- a quatre mans per Vladimir Putin president, per perforar el bún- dent occidental que ha accedit al cà- genda. És també el nom d'una de les tú o inoportú. Simplement, passa- i George W. Bush oferek més d'un quer de la seva personalitat fins rrec per la seva actuació sense mi- ciutats més antigues dè Rússia -ftin- va per allà. Els quatre litres setma- motiu per a la inquietud. (Putin àl nervi de la candidesa; acon- raments en una guerra, l'única mà- dada al segle XI-, on Hitler va ad- nals de cervesa que consumia a Ale- no va comunicar la conversa amb seguint fins i tot declaracions xima aspiració del- qual era ^ vertir perprimera vegada que po- manya no justifiquen la predilecció leltsin ni a la seva dona, que es va de les sevesfilles.Com una pre- convertir-se en espia, i que no ha dia perdre la Segona Guerra Mun- de leltsin per la seva persona. Els assabentar del nomenament del seu monició del que ocorreria amb deixat de ser-ho. I també l'únic que dial. Els seus biògrafs coincideixen seus mèrits es comprimebcen en tres marit més tard que centenars de miel submarí, el nét del cuiner de va viure la seva infantesa perseguint que la gegantina batalla allà lliura- anys, amb un retrat de Pere el Gran lions de persones. I Lyudmila PuLenin i Stalin declarava que «en rates en un apartament, comunal da en l'estiu del 43 -dos milions presidint el seu despatx. Mai ha viat- tina va rebre la notícia a través d'ules situacions crítiques em man- sense aigua corrent ni banyera, tres d'homes, quatre mil avions, sis mil jat a l'Àfrica, ni a l'Amèrica Llati- na amiga, que acabava de veure la tinc calmat. Fins i tot massa». persories apinyades en 20 metres vehicles blindats- va trasbalsar el na, ni als països àrabs, encara que informació en televisió). La maledicció de Kursk Arxiu Municipal de Girona. Diari de Girona. 27/8/2000. Pàgina 21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Preguntes per fer-se a l'estiu Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-27 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Espanya Acció política Llei electoral Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Territoris Divisions administratives i polítiques Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2781/20000830_TerritoriosDevolucionEquidad_PM.pdf 223dfd2ed2ea944db52b0d621217deb6 PDF Text Text Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. En mi opinión, esta nueva Europa tenderá a ser cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Por tanto los territorios deberán jugar un papel ligeramente distinto o bastante distinto del actual. Algunos denominamos "federalismo" a ese nuevo enfoque, pero el nombre no hace la cosa, y además cada época, y cada región mundial, llaman federalismo a una cosa distinta. Ahora mismo en Europa no tiene sentido hablar de sistema federal sin mencionar la subsidiariedad. Si Madison, Jay y Hamilton, en 1776, hubieran oido cosa semejante, se habrían horrorizado. (Y por supuesto si hubieran oído a Berlusconi hablar de federalismo y devolución para atraerse a Umberto Bossi, con su "moneta pádana", no hubieran �2 entendido nada: probablemente hubieran cambiado el nombre de su proyecto y hubieran hablado de la nación americana, "one nation under God indivisible", como dice su himno.) Pero vamos al tema . El nuevo papel de los territorios Uno de los principales motores del cambio de rol de los territorios es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de transporte y los avances en materia de telecomunicaciones ha >\ comportado que la distancia física real tenga una importancia menor. Lo que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. Aunque la densidad y por tanto la ausencia de distancia sigue siendo decisiva. Si no, no se entendería la emergencia de las ciudades globales. Pero en esta charla voy a hacer abstracción de 2 �3 este hecho, por mucho que se haya convertido en uno de los signos aparentes más claros de la globalización. El abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce la importancia de los factores territoriales. Este hecho se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y a evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el marketing urbano y regional). ( Malmoe, Krister X, "Marketing Places" LSE?). 3 �4 Los nuevos retos para las políticas locales y regionales El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto tí ^- acompañado - de forma en «tede-alguno casual - por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. La internacionalización de las economías locales plantea retos enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y tos sc_ viario resulta hoy crucial para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y construyan nuevas entidades locales. •i 4 �Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la especialización/diversifícación y fomentar la existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestructuras, de la formación de trabajo cualificado, la aparición de nuevos empresarios vía rebajas fiscales y la inversión en investigación y desarrollo). La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestructuras, a problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible o la generación de residuos. Junto a competitividad y sostenibilidad habrá que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la gobernabilidad, que es, como expondré a continuación donde residen buena parte de las claves para resolver los anteriores. 5 �6 Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto federal Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Así, una Europa cada vez más unida podrá imaginarse compatible con el aprovechamiento sensato de todos los recursos locales y podrá por tanto caminar hacia una reducción de la desconfianza. El avance de Europa tiene todas las complicaciones de cualquier proceso de creación de una nueva confianza, de una nueva lealtad. Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, pero este aumento de la importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. 6 �Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes regionales y locales. El proceso británico de devolución de recursos y competencias en Escocia, Gales e Irlanda del Norte y el proceso de revisión de la Constitución italiana en una dirección federalista son claros ejemplos del camino de la devolución en Europa. En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante de carácter local), a un punto cercano al proyectado 50/25/25 por ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido espectacular, motivado por el propio proceso de creación y consolidación del Estado de las Autonomías. 7 �8 Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el cual los poderes locales asuman un grado de competencias similar al de algunos países federales. De hecho si el gobierno central está muy poco por encima del 50 %, las autonomías están superando el 30% y los municipios y provincias no llegan al 20%, a pesar de ser los que más invierten proporcionalmente y del crecimiento importante de les-twereades-eurepees-de deuda local. El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de federalismo fiscal para España es el de llegar a una distribución del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los ayuntamientos. Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a los que me he referido antes no se hubieran producido sin el precedente español. Pero ahora nos están adelantando. Es conveniente que España reaccione con una nueva fase de devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado. 8 �9 Como han dicho recientemente José Luis Rodríguez Zapatero y el responsable socialista de política autonómica, López Aguilar, no tiene sentido plantearse la revisión del sistema de financiación autonómica sin contemplar la totalidad del sistema de financiación a tres niveles. Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente buenos gerentes, pero sí que han de ser buenos garantes, una garantía más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y de los individuos frente a los viejos y los nuevos poderes fácticos y frente a la innata tendencia de los mercados y los grupos sociales al monopolio y a la dominación. Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades nacionales sin estado, de las regiones y de los municipios va a ser la base del nuevo federalismo europeo, o si se quiere, de la nueva filosofía europea de gobernabilidad basada en la unión y la devolución. 9 �10 Unión y equidad entre territorios ri ,\¡ r t--? V He dejado para et final unas consideraciones acerca de los shocks asimétricos generados por la política monetaria y la unión monetaria sobre la distribución regional de la riqueza. En un seminario que organicé en la NYU hace un par de años } Xavier Vives (que entonces estaba en Harvard) expuso los resultados de la investigación que había llevado a cabo con Juan Ma Esteban sobre este tema. Como algunos de Vds. saben sus conclusiones eran mitad optimistas mitad pesimistas. Optimistas en lo nacional-estatal y pesimistas en lo regional. Las medias estatales europeas de riqueza se aproximan. Pero el crecimiento más rápido de los países más pobres se realiza a base de un mayor distanciamiento entre sus regiones ricas y sus regiones pobres. Dicho de otro modo, la europeización y crecimiento de los países que están por debajo de la media se consigue a través del sacrificio o empobrecimiento relativo de sus regiones atrasadas y la concentración de la riqueza interior en las más avanzadas. En aquel seminario se presentaron objeciones a esa hipótesis. Concretamente se señaló que uno de los sectores más atrasados de las regiones atrasadas es la estadística. Una parte del paro de 10 �11 esas regiones sería trabajo sumergido y una parte de su riqueza real no aparecería ni en las estadísticas ni en los impuestos. Sea cual sea la interpretación más correcta, lo cierto es que (l)Aparentemente no todos los países por debajo de la media han evolucionado igual: Andalucía o el Alentejo parecen haber reaccionado mejor, p ej, que Sicilia, e incluso dentro de Italia, la Puglia mejor que Calabria. (2)Si las regiones atrasadas siguen clamando por una mayor redistribución o al menos por el mantenimiento de la existente, en las regiones ricas de cada país, sea Baviera o Baden Wurtenberg, Lombardía, Catalunya o el South East inglés, se piensa cada vez más que la factura solidaria es demasiado alta. A esas dos consideraciones deberían responder algunas propuestas de acción. Me atrevo a formular tentativamente un par de ellas: (1)A la desconfianza estadística debería atacársela mediante una mayor transparencia. Es dudoso que la Unión europea pueda imponerla o fabricarla por sí misma. Se ha intentado 11 �12 crear una estadística europea fiable, concretamente en materia de indicadores regionales y urbanos. Pero las dificultades son considerables. Es difícil "fabricar confianza mutua" desde arriba. Creo más en los intentos de creación de redes de intercambio de información y en la creación de mercados virtuales entre regiones y sobre todo entre ciudades. El Euro y el previsible boom del sector de los mercados financieros municipales y autonómicos de ámbito europeo van a obligar a ello. Los inversores querrán algo más que ios habituales ratings financieros de los distintos territorios. Querrán indicadores de calidad más sofisticados. Y cuando digo inversores me refiero tanto a los financieros como a los industriales o tecnológicos. Tres son los sujetos básicos para la creación de esos mercados virtuales: las Universidades, como garantía de neutralidad en la confección de los indicadores, las ciudades y regiones aceptando el riesgo político de ser auditadas en su calidad de vida y de servicio, y aportando los datos básicos para la medición, y las empresas creando una demanda solvente. (2)¿Qué hacer con la fatiga fiscal de las regiones ricas? Una , cosa a hacer pertenece más también al mundo del conocimiento que al de la acción política estricta: establecer una buena comparación de esfuerzos fiscales. Si mi comunidad autónoma o región está contribuyendo a la 12 �13 solidaridad territorial con la misma proporción de su producto interior bruto que otras comunidades o regiones de renta per capita semejante (semejante no en términos absolutos sino en relación con las relativas rentas nacionales promedio) entonces no tendría base para quejarme. Lo que ocurre es que la europeización hace que las regiones tiendan a compararse cada vez más directamente a través de las fronteras y no en términos de su posición relativa en el conjunto nacional. Si el Languedoc Roussillon es una región pobre de Francia y Catalunya una región rica de España pero no difieren mucho en renta per capita en euros, ¿tiene sentido que la primera reciba dinero del Estado y la segunda al contrario? Quizás sí. Pero ¿tiene sentido que reciba más dinero de Europa? Quizás no, si es que efectivamente recibiera más por los diversos conductos posibles. Y hay todavía una segunda cuestión. ¿Cómo debe dividirse el esfuerzo de las regiones ricas entre la ayuda a sus compatriotas atrasadas y la ayuda a las regiones atrasadas de otros países? La RFA quiere reducir su factura externa (fondos de cohesión) y su factura interna (los pagos de las regiones del oeste a las del este). Esta segunda factura es de cinco a diez veces más alta. Hay que prestar atención a la sentencia del Tribunal Constitucional de Karlsruhe sobre este punto, porque creo que resume bien lo que va siendo cada vez más la filosofía europea sobre estos temas: la 13 �14 ayuda a los lànder del Este seguirá durante cinco años y luego habrá de rediscutirse, con todas las probabilidades de una revisión francamente a la baja. Es decir, las ayudas, si sirven, deben disminuir, porque han conseguido su objetivo; y si no sirven, deben cambiarse igualmente, claro. Voy terminando: en España andaluces y catalanes, dentro de mi corriente política, acordamos hace ya cierto tiempo, y ahora yo diría que ese acuerdo se va extendiendo, que vamos a darnos veinte años para igualar los resultados del régimen especial con los del régimen común y diez años para recuperar atrasos estructurales en determinadas comunidades. Asimismo tendiríamos a igualar las inversiones estatales per capita en las áreas metropolitanas de más de un millón de habitantes, con o sin recuperación de retrasos comparativos acumulados. El reparto entre los tres niveles de gobierno se acercaría al 40/30/30 sobre la base de la devolución de la enseñanza básica, parte de la vivienda y las políticas activas de ocupación, a los ayuntamientos. Todo ello presidido por el principio de relación entre las diversas autonomías y el estado, consistente en pagar por renta y recibir por población. Aunque ello plantea el problema de la elasticidadrenta mayor que uno de la demanda de determinados servicios públicos, es decir, el hecho cierto de que algunos servicios transferidos hacia la base del sistema (como la sanidad) están mal financiados, porque 14 �15 (a) son demandados más que proporcionalmente al aumentar la renta, y no son bien cubiertos por tanto por pagos del estado proporcionales a ella, y (b) son objeto de una rígida financiación compartimentada, de modo que no puede por ejemplo ahorrarse en gastos de generales de presidencia o en policía y aumentar el gasto en sanidad. (Ya me dirán que autonomía y qué grado de responsabilidad fiscal es éste que ni permite ni obliga a un gobierno a decidir si acorta las listas de espera en salud o mejora la retribución de los agentes de seguridad, a no ser a través de un incremento de la llamada deuda sanitaria, que a su vez empeora la distancia anual entre pagos autonómicos, incluidos los intereses, e ingresos provinentes del estado según un cálculo per capita). Pero volvamos al tema de la elasticidad, que es más sustantivo a largo plazo. Ahí quizás podrían justificarse ciertos grados de privatización de los servicios, a condición de no generar efectos perversos del tipo "servicio privado = calidad" / "servicio público = problemas", como está ocurriendo obviamente con la educación, especialmente la educación secundaria. 15 �16 En todo caso es evidente que todos estos temas, y estoy hablando ahora de mi país, de España, no pueden resolverse con discusiones de unos meses cada cinco años y bajo la presión de las deudas a más o menos a corto plazo en que han incurrido algunas nacionalidades o regiones, sobre todo las que se creen con derecho a más ingresos de los que tienen. La prisa y la urgencia son enemigas de las soluciones a largo plazo. Habrá que hacer un planteamiento a veinte años, tomárselo con calma, arbitrar algunas soluciones transitorias y evitar que todo quede en una serie de acuerdos bilaterales, que son necesarios en determinadas fases del proceso, incluso indispensables, especialmente con las nacionalidades históricas, pero que no confieren suficiente estabilidad al sistema y generan desconfianzas. Aquí nos faltará ahora un auténtico senado federal, una auténtica cámara de los territorios, tal como prevé la Constitución. Y si la mayoría no la permite habrá que generarla de hecho llevando al senado la voz de los territorios que sí quieren tal discusión. El debate sobre el Estado de las Autonomías está para eso. Y en general, se quiera o no, el senado está para eso. En resumen, integrando ahora lo dicho sobre la España autonómica y la Europa en vías de unión: sistema fiscal a tres niveles; integración de los efectos del cuarto nivel o nivel 16 �¡7 europeo; transparencia comparativa mediante creación de redes de ciudades y universidades trabajando en la creación de mercados virtuales basados en indicadores regulares; provisionalidad de las ayudas solidarias y de los privilegios fiscales, con fijación de los plazos para su absorción; modulación sensata del principio renta/población: devolución de competencias a la proximidad, proporcional a la transferencia hacia arriba de las'indispensables para la buena marcha de la Unión; Estados fuertes a la hora de garantizar y modestos a la hora de gestionar; sin estados fuertes no habrá Unión y con estados gruesos tampoco, por que las comunidades locales no admitirán no poder hacer lo que saben hacer mejor que los estados, como es dotar de un sentido de identidad y comunidad a sus poblaciones. Todo esto habrá que cuantificarlo y dibujarlo, en la medida de lo posible, en dos o tres escenarios: el actual y el de, por ejemplo, los años 2006 y 2010, con hipótesis sobre el efectos"de la agenda 2000 y la ampliación. No es moco de pavo, como decimos aquí. Tienen Vds. trabajo para largo. Tenemos. P.M. Barcelona. 30-8-00. Congreso europeo de ciencia regional. 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Divisions administratives i polítiques Subsidiarietat Territoris Model social Description An account of the resource 17 p. Conferència inaugural del 40è Congreso europeo de ciencia regional. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. World Trade Center (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/853/0000001554.pdf 0c4e032792bc64f037dfeef3f0b983f4 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 23/09/2000 (2954626) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / España, pág. 26 LA OFENSIVA TERRORISTA No sé si pensaría lo mismo PASQUAL MARAGALL José Ramón: No sé si pensaría y diría lo mismo del terrorismo si matasen a un amigo íntimo. Me lo he preguntado a veces. Lo han intentado. Por unos momentos, encontrándome lejos cuando se realizó el atentado, creí que lo habían conseguido. He seguido pensando lo mismo. La muerte infame ha creado una pequeña humanidad silenciosa de vascos y demás españoles privados de sus seres queridos. Hoy me siento más hermano de todos ellos. Tu hija, hace tiempo os decía, a ti y a Teresa, que os quedarais a vivir con ella en Barcelona. No, dijisteis, no mientras no haya paz en el País. No, mientras no haya paz allí, dijimos hace ya ¿catorce años, quince?, al final de la fiesta de los antiguos compañeros del FLP, del FOC y de ESBA (la Euskadiko Sozialisten Batasuna que tú fundaste). Nos volveremos a reunir en San Sebastián, dijimos, pero no antes de que se den las condiciones. Y "las condiciones", no lo sabíamos, incluían lo que esta noche ha pasado. ¿No lo sabíamos? No lo sabíamos pero podía ocurrir. Se mascaba. Hemos vivido olvidando que podía ocurrir, olvidando un hecho futuro probable, que ensombrecía ya nuestros sueños antes de hora. Hemos vivido tragando impotencia y esperando casi que ETA cometiera las locuras definitivas, las que despertaran a los sonámbulos que somos los miles de españoles que no atinamos a dar la respuesta civil definitiva, la que se esbozó después de Hipercor y después de la muerte minutada de Miguel Ángel Blanco, segundo a segundo vivida por la ciudadanía. Alex Masllorens, diputado catalán que compartía conmigo (y con Francesco Rutelli y Michel Barnier) estos minutos que no querríamos haber vivido, que nada nos preparó para soportar, me dice que está dispuesto a quedarse delante de la puerta de Hipercor hasta que se unan todos los demócratas, no para dialogar en otra mesa más, sino para actuar conjuntamente y acabar con esta vergüenza. Siempre he creído que una contienda electoral sería ahora el mejor escenario para ETA. Un escenario en que el terror tendría máximos efectos y en que los demócratas estarían divididos por definición. Más divididos de lo que impúdicamente aparecemos ya después de cada atentado, a las diez horas de los primeros lamentos conjuntos, y aún antes de las diez horas. Doble victoria de ETA: sembrar el terror y dividir al "enemigo". Enemigo que cada vez más somos todos, incluso los que han sido más cercanos a la comprensión de sus orígenes y sus móviles, los que les aplaudieron (aplaudimos) contra Franco. Y que pronto serán también enemigos algunos de los suyos de hoy. Sospechosos todos para ETA de poder impulsar soluciones que no quieren. Quizás sí que este escenario terrible de un zafarrancho electoral-terrorista sea el vaso de hiel que nos falta beber para merecer la paz. Pero hagan el favor los grandes partidos demócratas, y los pequeños también, de unirse antes o después de la elecciones en un Gobierno que actúe de común acuerdo, con un solo objetivo: pacificar la calle y las aulas, defender la libertad de palabra y 56 �Articles de Pasqual Maragall a pensamiento, romper la relación entre lucha callejera y terrorismo (esto sobre todo) e ir acorralando otra vez al terrorismo hacia su propio terreno. Ese Gobierno, estoy seguro, no se peleará por los méritos y las culpas, como sucede ahora: los compartirá. Y esa será la mejor noticia para los dolientes, saber que están representados por un Gobierno que antepone su común dolor (y las alegrías comunes) a la necesidad de salvar las culpas de cada uno. Deseo ardientemente que te salves y que puedas hablar, José Ramón, porque tu existencia y tu presencia van a ser una condena insoportable para los que no han conseguido que mueras. El terror que mata tiene un efecto anestésico. Nos empequeñece, nos fragiliza, nos paraliza en una indignación que se sabe siempre insuficiente, ridícula y relativa frente al absoluto de lo que ya ha ocurrido. Y en esa zona gris de nuestra desolación crece la contundencia de los actos que la generan. Por eso tu vida es nuestra esperanza de vencer a un absoluto que por ahora nos puede. No te han podido matar. Mientras vivas ésta será una de nuestras pocas victorias. No necesitamos mucho más que algunas victorias para romper la racha de la impotencia. A partir de ahora jugaremos mejor, estoy seguro. Ahora vuelvo al artículo que publicaste este verano sobre el federalismo y la lealtad, comentando algunas frases mías. Decías que no hay federalismo sin lealtad de la parte hacia el todo. Creo que eso es tan cierto como la frase inversa: no hay federalismo sin respeto de la parte desde el todo, no sólo lealtad de la primera para con el segundo. Sin embargo hoy percibo una superación probable de esa especie de trueque de lealtades o respetos, que creo que tú considerabas un movimiento insuficientemente definido si no se le daba el orden lógico adecuado, si no se identificaba qué es primero y qué cosa viene después: lo que impide esa ordenación que tú pides es la insuficiencia de los motivos. Es decir, sólo cuando hay motivos suficientemente claros para optar primero por la lealtad de abajo arriba -me refiero a motivos sentidos, a sentimientos y experiencias efectivas-, sólo entonces, se produce la evidencia lógica compartida que tú reclamabas. Pero eso ocurre en el tiempo, no es un acontecimiento instantáneo o atemporal. A lo que iba: lo que está sucediendo en estos últimos tiempos y muy particularmente, para mí claro, esta noche, es que sobre los horrores que el terrorismo ha acumulado se ha ido construyendo un nuevo patriotismo, hecho de dolor y de razón. España está emergiendo como una realidad respetable y respetada, hecha de dolor compartido y dignificada por vuestro coraje. Me refiero a una nueva España. No la antigua y falsa ¡España! del grito bélico, que ha sido más causa que consecuencia de nuestros dramas anteriores. Sino a una España que está empezando justamente ahora a merecer que se la nombre como patria compartida y a ser principio lógico de lo que vaya a pasar, de lo que vayamos a construir a partir de ahora. Que es lo que tu pedías: lealtad a esa España sí habrá. Es como si los excesos de la España negra hubieran necesitado de los excesos previos de la España roja para nacer y de los excesos posteriores de la anti España para desaparecer. Como si esa anti-España de los últimos tiempos, con su crueldad, hubiera compensado en una especie de balanza del tiempo la barbaridad de la España una, grande y libre que nos lanzó a la vorágine de la guerra incivil y a la negación de la pluralidad intrínseca de nuestros pueblos hermanos. Sólo una larga, una lenta y parsimoniosa democracia ha podido por fin imaginar el término de ese ciclo diabólico, que a su vez tuvo raíces hace cien años en la estupidez moral de las clases dirigentes que Joan Maragall vituperó en L'Església cremada y La Ciutat del Perdó. 57 �Articles de Pasqual Maragall a Democracia ha querido decir muertes sufridas con dignidad, una tras otra; muertes de militares, de guardias civiles, de policías nacionales y autonómicos, de profesores universitarios, de ex-cargos, de senadores y concejales, de nacionalistas españoles y nacionalistas vascos, y de compradores de hipermercado: eso es lo que nos une por primera vez quizás más que nunca. Esto ha creado la lealtad que tú reclamas y que empieza a existir de veras. Sigo pensando lo mismo que ayer, pero más. Tú y otros como tú, como los concejales del PP, sufriendo dignamente la muerte de los demás, rebelándoos contra ella y ofreciendo la vuestra, (porque tú la has estado ofreciendo desde 1968 sin perder un ápice del apego y el amor por tu tierra, sin ceder ni un palmo a la vuelta atrás hacia la vieja España sorda a su diversidad), tú y los demás como tú nos estáis acercando palmo a palmo a la nueva España plural, la que tú y yo quizás llamaremos federal, aunque no nos importe el nombre, la que tendrá orgullo de una Euskadi en paz, la que se habrá merecido a pulso el respeto y la lealtad de los vascos. Y de los catalanes. De todos los ciudadanos españoles. Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya. (Este texto fue escrito en Roma la noche del 14 de septiembre de 2000). PS: 21 de septiembre. No eran frases vacías las que gritaban siete u ocho jóvenes radicales el 11 de septiembre en Barcelona. Durante la celebración de la Diada Nacional de Catalunya les gritaban a los del PP: "¡Pim, pam, pum!". "Concejales del PP!". "Os vamos a hacer lo mismo que a Miguel Ángel Blanco". Lo han hecho (no ellos, seguramente). Pero no eran palabras vanas. 58 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1097 Title A name given to the resource No sé si pensaría lo mismo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource ETA Terrorisme Recalde, José Ramón, 1930- FLP Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-09-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/854/0000001555.pdf 5423abba30f8f23b5bdc09358414f589 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 11/11/2000 (3092826) - Cartas EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 15 Terrorismo contra la libertad de expresión Es un atentado más contra la paz y contra la libertad. La libertad con mayúsculas. La libertad de expresión está amenazada con bombas. Hoy todos volvemos a lamentarnos y a solidarizarnos, pero no es suficiente. Hay que actuar. El pasado lunes pedí al presidente del Parlamento vasco, Juan María Atutxa, que el PNV hiciera suya la moción que Fernando Buesa presentó tres días antes de ser asesinado. Era una moción contra la lucha callejera y a favor de la libertad.- Pasqual Maragall. 59 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1098 Title A name given to the resource Terrorismo contra la libertad de expresión Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme ETA Llibertat Buesa Blanco, Fernando Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/855/0000001556.pdf 24823bb941552a3b2ff61e2ec3581405 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 18/11/2000 (3132144) - Cartas EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 15 Juan Tomás de Salas, uno de los pocos PASQUAL MARAGALL Juan Tomás de Salas fue uno de los pocos atrevidos en un país más bien pacato y en un momento que no favorecía la osadía: los primeros setenta. El grupo de los más o menos exiliados de París en 1966 (Joaquín Leguina, Jordi Borja, Nacho Quintana, Ignacio Fernández de Castro, Carlos Romero, Blas Calzada, Manuel Castells, Pilar Muñoz, Juan Tomás de Salas...) empezó siendo un refuerzo del exilio preexistente, el de Jorge Semprún y Pepe Martínez -de Ruedo Ibérico-, y acabó siendo el núcleo de varias iniciativas en el interior de España, como tantas veces ocurrió en la historia anterior de este país, desde 1812 y aun antes. Cambio 16 hizo dos o tres cosas a la vez: abrir una ventana de aire fresco, liberal; iniciar un nuevo tipo de periodismo, afín al practicado en Europa (desgraciadamente, en crisis hoy en España, ya que no existe ningún semanario de actualidad informativa de gran tirada al estilo de los que se editan en la mayoría de países europeos) y enlazar política y economía en un mismo medio. Quizá la crisis posterior de Cambio 16 tuvo que ver con uno de los muchos cabos sueltos que la transición-sin-ruptura hacia la democracia dejó sin resolver: el de la primacía o no de la amistad y la fidelidad a unos principios compartidos, sobre la frialdad del rigor legal democrático. Creo que Juan Tomás de Salas se movió en este terreno con exquisitez moral y con voluntaria torpeza política y comercial. El tiempo dirá quién estaba más cerca no sólo de la letra, sino del espíritu de la legalidad democrática, que no excluye, sino que exige en el largo plazo, sensibilidad y sentido común. Y aptitud para el riesgo. Dos cosas más: Juan Tomás de Salas fue de los primeros en entender que al terrorismo no había que darle tregua, sino exigírsela, y fue de los madrileños que tendieron puentes con Catalunya, más allá de la pereza mutua, consciente de que esa dualidad subyacente centro-periferia, tan fatigosa a veces, es el arco de bóveda de la construcción constitucional.- Pasqual Maragall, presidente del PSC. Barcelona. 59 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1099 Title A name given to the resource Juan Tomás de Salas, uno de los pocos Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Necrologies FLP Salas, Juan Tomás de Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/778/20001123_LV.pdf 0c4cd3f1c02b0b7077e479eab265a621 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 23/11/2000 La Vanguardia, p.017, Política La pasión de la palabra. TRIBUNA Autor: PASQUAL MARAGALL He perdido a Ernest Lluch. Como miles y miles de ciudadanos de Cataluña -y de Euskadi y del resto de España-, he perdido a un compañero, a un maestro y amigo querido. Un hombre que sabía, mejor que nadie, que la riqueza intelectual, la fuerza moral, el progreso y evolución de las sociedades se logra a través del contraste. Lluch deseaba que no pensaras como él para poder discutir su verdad con la tuya. Pero eso sí, deseaba que discurrieras, que defendieras tus ideas con toda la fuerza de tus argumentos. Fue un hombre obsesionado en razonar y en convencer. Y ha caído vencido por la sinrazón de los terroristas. El asesinato de Ernest Lluch, como el de todas las víctimas de la crueldad terrorista, me ha llenado de profunda tristeza. Pero esta vez he sentido también, he de decirlo, un dolor más cercano, más duro. Ernest fue amigo y compañero con quien compartí la enorme aventura de contribuir primero a hacer posible la democracia y después a que diera sus frutos. Como socialista de primera hora, como catalanista, como ministro del primer gobierno de Felipe González, y como amigo del País Vasco, Ernest Lluch mostró siempre tres cualidades excepcionales que le convierten en símbolo mismo de los valores que el terrorismo detesta: inteligencia, tolerancia y proximidad a la gente. Ernest fue un hombre de estudio. Catedrático de Economía, investigador y autor de una amplia y admirada obra. Impartió su última clase horas antes de ser asesinado. Desde muy joven destacó por su inteligencia y la profundidad de su pensamiento, fruto de muchas horas de lectura y de investigación. Fue también un hombre tolerante, con una tolerancia fruto de la curiosidad y la amistad. Euskadi, tierra a la que amaba profundamente, le preocupó siempre. Nos ha dejado el testimonio de su anhelo de paz y concordia entre vascos en numerosos escritos y artículos. Creyó siempre en la necesaria unidad de los demócratas y en la España plural, que entendía como la capacidad de los distintos pueblos que la formamos para sentirnos libres y unidos, conviviendo y cooperando al mismo tiempo desde el respeto mutuo. Y Ernest fue también un hombre popular, en el mejor sentido de la palabra. Lejos del intelectual que se encierra en su torre de marfil, él fue capaz de compartir, con una humanidad apasionada, los sentimientos de la inmensa mayoría, en el deporte, las opiniones y las esperanzas y por ello es hoy llorado por muchas personas que le sentían cercano aún sin conocerle. Empezaba y acababa siempre sus opiniones en positivo. Después de su, ahora último, veraneo en Donostia, leíamos en "La Vanguardia" a un Lluch eternamente enamorado de esa ciudad. Tanto, que relataba aquella especial experiencia veraniega en tercera persona, como si el rubor producido por su confesión fuera excesivo. Encontraremos a faltar su magisterio cotidiano, en las aulas, en la prensa o la radio. Su vacío será difícil de cubrir. Este es un momento de tristeza, pero no debe ser un momento de resignación. Los demócratas tenemos el deber de la esperanza y de poner luz allí donde otros sólo desean poner tinieblas. 145 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Debemos reclamar una unidad sin fisuras, ni dobles lenguajes, sin otra exclusión que la de los que deseen excluirse. Y aun así, debemos insistir para que se sumen al que debe ser el objetivo único: conseguir la paz y la concordia civil en el País Vasco. Nuestro segundo objetivo ha de ser la España plural, la misma que anhelaba Ernest. La España que se sabe diversa y se respeta a sí misma tal como es haciendo posible la convivencia. Ese será nuestro mejor homenaje. PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC 146 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1379 Title A name given to the resource La pasión de la palabra Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20001123_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme País Basc Lluch, Ernest, 1937-2000 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/871/0000000565.pdf 197f3cacf2734b12f5eff3bad2e0cccb PDF Text Text Es hora de tomar la palabra Pasqual Maragall i Mira El País 23/11/2000 La primera reacción es el silencio. Ante el horror, uno piensa que lo mejor es callar. Dejar que el dolor arraigue y se convierta por sí solo en respuesta total, absoluta, indiscutible. Pero después, poco a poco, se impone la voluntad y la razón. Es preciso construir la respuesta necesaria y hacerla explícita, compartida, común. Ya no se trata, tan sólo, de formular propuestas políticas e institucionales que son obvias, pero que pueden llegar a parecer vacías de tan repetidas: unidad de los demócratas, diálogo, gobiernos responsables que sumen fuerzas y que unan a los ciudadanos en lugar de dividirlos... La mejor forma de respetar la memoria de Ernest Lluch es repetir, multiplicado por diez, por cien, por mil, lo que él hacía, quizás demasiado solo, cada día: ejercer de ciudadano, correr el riesgo de pensar, de querer entender... Y también el riesgo de estar presente donde tocaba estar. De explicar lo que pensaba. De convertir la sabiduría acumulada en propuestas útiles para hoy y para mañana. Ernest nunca calló. Sabio, sí, pero incansable también. Inteligente, con un humor agudo y certero. Anteayer por la mañana defendió en Radio Euskadi sus posiciones de siempre: firmeza, diálogo, generosidad, interpretación positiva de la Constitución, todo ello buscando las raíces históricas que nos habrían de permitir edificar la paz. Ésta es la lección, el encargo que hemos recibido de Ernest: buscar dentro de nosotros y explicar lo que encontramos. Transformar los sentimientos en razones, y las razones, en propuestas. Y así todos, gobernantes y partidos políticos en primer término, pero también todos y cada uno de nosotros, ciudadanos de ojos abiertos, oído fino y lengua habladora. Ojos, oído y lengua para ir, estar, para escuchar y para hablar al pueblo vasco. A todos juntos y a cada uno. A los nacionalistas, a los progresistas, a los conservadores, a los independentistas, incluso a los que practican o justifican la violencia. Especialmente a estos últimos. Para decirles bien claro que no aceptamos el miedo ni la muerte como norma de vida. Para pedirles el coraje de ser libres y aceptar, por tanto, la libertad de todos. Es hora de tomar el relevo de Ernest. Es decir, es hora de tomar la palabra y levantar la voz. De multiplicarla y repetirla para que llegue a todos y a cada uno, para que incluso aquellos que no querrían hayan de escucharla, dejarla entrar y arraigar en su conciencia. Lo han matado porque estaba demasiado cerca de ellos, porque se les hacía insoportable la razón sumada al afecto al pueblo vasco que Ernest había sabido personalizar. Ahora nos queda el trabajo de obligarles a escuchar, a entender la voz de Ernest hecha grito, exigencia inapelable, fuerza moral de todos los pueblos de España. Hoy Catalunya, más que nadie, tiene la palabra. No sólo el Gobierno o los políticos. Aquí, entre todos, vamos a dar el primer paso, el decisivo, en la buena dirección, la que nos indicó Ernest. Vamos a crear el escenario que llevamos tantos años persiguiendo: el del diálogo real, el del cara a cara entre los pueblos de España para construir, libres y juntos, el futuro federal, común para todos y distinto para cada uno. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1380 Title A name given to the resource Es hora de tomar la palabra Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme País Basc Lluch, Ernest, 1937-2000 Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1676/0000000566.pdf f0790f24a7918e69312e955aa8943502 PDF Text Text Seguirem el camí de l'Ernest Pasqual Maragall i Mira El Periódico 23/11/2000 Treballarem per aconseguir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. Que difícil és expressar el dolor que ens causen els morts d'ETA! Molt més difícil encara és expressar aquest dolor quan, amb la mort d'un amic i d'un company, mor una part de la pròpia vida, de l'experiència compartida, de la me- mòria personal i col.lectiva! Com em torna a la memòria un pensament d'aquest estiu en què em preguntava si la sang de les víctimes d'ETA era el preu d'una pau futura! Em pregunto si avui tornaria a pensar-ho. La pau a Euskadi havia esdevingut una passió vital per a l'Ernest Lluch. Hi abocava tota la seva passió per conèixer, per comprendre i per dialogar. I ho repeteixo: per conèixer, per comprendre i per dialogar. He dit i he escrit molts cops que perquè hi hagi pau i ha d'haver diàleg, però perquè hi hagi diàleg hi ha d'haver treva. Pau i treva. Avui més que mai, la unitat dels demòcrates, reclamada fins al darrer moment per l'Ernest, esdevé un requisit previ i irrenunciable. Sense la unitat no hi haurà treva. L'Ernest havia esdevingut una referència ineludible per a tots els que no ens acontentàvem amb el maniqueisme intolerant que envolta cada dia més tot el que té a veure amb el País Basc. TENIM el deure de continuar la tasca que s'havia imposat l'Ernest Lluch. Ell mateix ens en donava la fórmula de fer-ho, quan en retre homenatge a Juan Mari Jáuregui --una altra mort de la democràcia-- ens deia: "No només hem de sentir dolor sinó incorporar els principis de Jáuregui a la nostra política concreta i eficaç". Dos principis ben clars han guiat el compromís polític i civil de l'Ernest Lluch amb la pau a Euskadi: la unitat democràtica i el compromís per una Espanya plural. Primer de tot, la unitat de tots els demòcrates a Espanya i, sobretot, a Euskadi. Una unitat que superi la temptació de convertir els adversaris polítics en enemics irreconciliables. Una unitat que, sens dubte, cerqui amb noblesa el fonament últim de la convivència civil. I, com a aportació a aquesta convivència, l'aposta per una Espanya de tots, per l'Espanya plural. Aquesta és una opció difícil, arriscada, massa sovint sotmesa a les ires i a la incomprensió dels qui consideren que l'interès comú està predeterminat per sempre. Com ens havia ensenyat l'Ernest Lluch, el que és "permanent" i "invariable" és ahistòric. Tots els ciutadans tenim dret a construir el nostre futur i a superar els condicionants que ens ha llegat la història. I més enllà dels principis, hi ha un esperit. El que va mostrar l'Ernest amb Euskadi: l'esperit de l'amistat com a condició prèvia per comprendre i arribar a estimar. ETA ha assassinat un amic del poble basc. Sàpiga que a Catalunya som molts els amics del poble basc que seguirem més compromesos que mai en la lluita per la pau a Euskadi i per una Espanya de tots. La nostra tristesa no esdevindrà resignació. Contra la impotència i la desesperança proseguirem treballant tenaçment fins assolir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Seguirem el camí de l'Ernest Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Lluch, Ernest, 1937-2000 Acció política Democràcia Model social ETA Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1378 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/755/20010110_LV.pdf 343412014ec28c068283667c8ffde2ce PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 10/01/2001 La Vanguardia, p. 030, Cultura Memorias republicanas. TRIBUNA PASQUAL MARAGALL El libro de Carmen de Zulueta "La España que pudo ser" (Universidad de Murcia) es una joya rara y especial. Un maravillosamente bien escrito libro de memorias, donde una persona que habla y escribe en un castellano que ya casi no existe, relata una vida de las que ya no hay en este país. República, guerra, exilio latinoamericano y luego neoyorquino. Infancia y juventud, estudios, amistades, familia, docencia, jubilación, viudedad, y aún viajes y actividades incansables a los 81 años. Debo decir que con esta mujer, que fue y sigue siendo mi "madre americana", nos comunicamos a través del Atlántico por correo electrónico. Pero ella es mucho más hábil y rápida que yo. Carmen pertenece a ese pequeño gran mundo que casi logró el milagro de cambiar España en los años treinta. En mi juventud me parecían titanes, pero no tan minoritarios, y por tanto tan admirables, como luego hemos sabido que eran. No pudo ser. Lo que estas gentes pensaron y empezaron a hacer no fue. Sin embargo, su proeza ha dejado trazas, las trazas que cuarenta años más tarde permitieron a España reemprender el camino sin equivocarse y producir el cambio político-social más espectacular de la Europa de fin de siglo. Cien años tuvieron que pasar -de un 98 a otro 98- desde que este país quiso la alternancia democrática hasta que la ha podido tener de verdad. Y en esos cien años el hilillo que unió la esperanza con el resultado fue a veces finísimo. En él ha estado siempre Carmen de Zulueta. Carmen era hija del catalán Luis de Zulueta, sobrina de Julián Besteiro, nieta de raíces vascas, cántabras y castellanas pasadas por América Latina, madrileña con experiencias de infancia y juventud en esas tierras de origen, y formó parte del notable núcleo de familias liberales de Madrid y Barcelona que fueron dando cuerpo a aquel sueño que duró poco tiempo. Luego se reencontraron muchos de ellos en la América acogedora. Allí la conocí y fue, habiendo ido a lo más lejano, como hallarme realmente en casa, en el mismo mundo en el que se formaron mi madre y mi padre. Profesora de Literatura Española en el Lehman College de la universidad municipal de Nueva York (la City University), hoy jubilada inconformista, Carmen de Zulueta es una presencia viva y activa de la España que no pudo ser pero que está empezando, todavía dramáticamente, a ser del todo. Su libro es obligatorio para todos los que quieran saber de veras quiénes y cómo dieron los primeros pasos, no desde la política sino desde el pensamiento y las actitudes, hacia las actitudes y el pensamiento de hoy, tan alejados de aquellos pero indudablemente hijos de ellos. 147 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1219 Title A name given to the resource Memorias republicanas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Zulueta, Carmen de, 1916-2010 República Model social Nova York Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2782/20010125_BalancPerspectives_PM.pdf e6f5a3070497efb2d5499b59adb762bd PDF Text Text GENER 2001: BALANÇ I PERSPECTIVES Conferència del Sr. Pasqual Maragall President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Collegi de Periodistes Barcelona, 25 de gener 2001 0. Introducció Moltes gràcies Degà. Gràcies a tots per la vostra assistència. Ara fa un any, exactament el 26 de gener de l'any passat, el Collegi de Periodistes ens acollia per tal de presentar el balanç dels primers 100 dies de legislatura. Avui, fent ús de l'hospitalitat que caracteritza aquesta casa i al seu Degà, ens hi apleguem de nou per analitzar què ha passat de llavors ençà. Per fer balanç de la situació de la política catalana i també per plantejar quines són, a parer nostre, les perspectives per al futur immediat. 1 �En mirar endarrera i avaluar allò que aquest any ens ha deixat és inevitable, tanmateix, referir-se en primer lloc a la violència terrorista. Violència que té l'origen a la situació al País Basc i que ha colpit tot Espanya i, amb particular intensitat, Catalunya. En aquest any -en quatre mesos, de fet- aquí a Catalunya els terroristes han assassinat als regidors del PP Ruiz Casado i Francisco Cano, a Ernest Lluch i al guardia urbà Juan Miguel Gervilla. Amb aquestes morts, que s'afegeixen a la llista, escruixidorament llarga de les víctimes d'ETA, els terroristes han portat la tristesa i la inquietud a moltes llars. I han fet que les paraules de condemna, de tan dites, ens semblin gastades. Ara el que s'ha d'exigir és que els polítics facin (fem) menys declaracions i actuïn més, que els governs governin i que la societat es mobilitzi per tal d'establir vincles i contactes amb la societat basca. Hem de posar tot l'enginy i el coratge en l'objectiu d'obrir portes i finestres , de societat a societat. Perquè entorn del tema terrorista hi ha un excés de posicionaments polítics i una manca de d'activitat civil o social. No hi ha prou contactes socials, culturals, econòmics, entre Euskadi i la resta d'Espanya, al meu entendre, per a compensar i digerir l'impacte brutal i simplificador de la reiterada imatge "bascos maten/altres moren" i de l'etiqueta "constitucionalistes contra nacionalistes". Tot això està trastocant l'imaginari 2 �col·lectiu de la democràcia espanyola i de l'Estat de les autonomies. En certa manera, es tracta de respondre a la crida discreta i ja per sempre silenciada de l'Ernest Lluch: crear espais de diàleg (elkarri) entre bascos i no bascos. Fer com ell. I en aquest preàmbul de la conferència no vull deixar de referirme a la immigració. En la immigració sobra ideologia i falta efectivitat. S'ha de des-electoralitzar. José Luis Rodríguez Zapatero té raó quan demana un Pacte d'Estat per dos grans temes, el terrorisme i la immigració. La solució més efectiva, sense excloure polítiques de control de la demanda (quotes d'immigració) és la política d'oferta: barris segurs i condicions de treballs dignes. 1. Balanç: un any perdut Pel que fa pròpiament a la política catalana, el balanç de l'any 2000 és, dissortadament, prou senzill: un any perdut. El 2000 ens ha donat el pitjor any i el pitjor govern de la Catalunya autònoma. Mai, en la fràgil història de la Catalunya autònoma havíem tingut tan poc govern i tan mal govern. Ni les dones que volen treballar, ni els mestres, ni els professionals de la salut, ni la gent gran, ni els joves que busquen casa, ni els funcionaris, ni la gent de l'art i la cultura ... han rebut aquest any cap bona notícia del govern de la Generalitat. 3 �Ni una bona notícia. Cap illusió, a tot estirar les bones paraules de sempre, cada vegada més toves, cada vegada més sabudes, cada vegada més ensopides. I és així com hem perdut un altre any per a la resolució de les qüestions que afecten de manera més directa la vida de cada dia dels ciutadans. Si algun avenç s'ha produït ha estat en la modificació de les regles del joc institucional. Diguem-ho clar: sense els resultats, tan ajustats, de les eleccions d'octubre passat el nou marc de 1'audiovisual, l'enfortiment del Parlament i el projecte de regionalització no haurien estat possibles. I és innegable que una mica, tan tímidament com vulgueu, en cada un d'aquests camps s'ha avançat. Pel que fa a la regulació dels mitjans de comunicació, hem aconseguit la constitució del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, al qual cal exigir ara que compleixi les seves funcions de garantir la pluralitat i la imparcialitat en els mitjans públics i vetllar perquè els continguts siguin respectuosos amb els drets de les persones. Pel que fa al Parlament, hem aconseguit (amb la benevolència i eficàcia, cal dir-ho, del president Rigol) dotar-lo de més mitjans ( despatxos, portàtils, mòbils, senyal...) per complir les seves funcions. Segueix pendent, tanmateix, la reforma en profunditat del Reglament que permeti trencar les rigideses i les inèrcies que atenallen la institució, i que l'apropin als ciutadans. 4 �Finalment, pel que fa a la reforma de l'organització territorial, l'informe de la comissió d'experts suposa un pas endavant molt important. Un pas que assenyala el camí a seguir per tal de descentralitzar la Generalitat, enfortir els ajuntaments i retornar la veu als territoris. Cal continuar ara amb la constitució de la Ponència Conjunta al Parlament i amb la modificació d'alguns aspectes de la proposta, com per exemple, el reconeixement explícit del Pirineu i l'allargament a 20 ó 25 anys del procés d'agrupació -incentivada però voluntària- de petits municipis. Però l'avenç ha estat important. Potser és per això que des de Convergència mateix, s'han aixecat tantes veus desqualificant-lo. Val a dir també que seguint la tradició que ha caracteritzat l'executòria dels darrers governs, cada un dels consellers que han estat implicats en el diàleg sobre aquests temes, o ja és fora del govern o s'hi troba en situació ben difícil: ¿On és el conseller Trias, que va portar la negociació sobre 1'audiovisual? ¿On és el conseller Triadú que va continuar-la? ¿Quin futur espera al conseller Duran, que va iniciar les converses sobre la regionalització?. Per no parlar de l'ex - conseller del Pacte Cultural. Una cosa que em preocupa es la manca de reflexes del país en segons quins temes. L'assalt a què està sotmès un partit de llarga tradició democràtica com és Unió Democràtica de Catalunya, sense quasi reaccions fa pensar. No ho dic per ficar el dit a la nafra. El Govern de Jordi Pujol és un govern suspès per Europa. 5 �Un govern que s'inhibeix tant com pot de temes que l'afecten directament. Un govern que assisteix impàvid als problemes. Mancat de projecte, captiu del PP, havent triat malament les aliances parlamentàries a començament de legislatura, inefectiu a Madrid, aïllat de la societat i enredat en pugnes internes, el Govern ha acabat fent malbé el seu propi fonament, que és la coalició. Els resultats electorals mostraven clarament que l'única alternativa de govern viable aleshores a Catalunya era una gran coalició entre les dues forces centrals: Convergència i Unió i PSC-Ciutadans pel Canvi. Però va faltar ambició, generositat i reflexes i va sobrar inèrcia i egoisme. Ara ja és tard. Aquest govern és el de la retirada de Jordi Pujol i en tot cas el govern del candidat de CDC com a tal, presidit per l'oponent del Cap de l'oposició. Tot per la preparació d'una campanya electoral que en principi no hauria de tenir lloc fins d'aquí tres anys. Nosaltres, abans de la compareixença del president, havíem demanat que el govern se sotmetés a una moció de confiança. Però l'espectacle de cansament i de reiteració de lletanies sabudes que hi vàrem veure ens va acabar de convèncer que, si el govern no reacciona de manera immediata, ens veurem obligats a presentar una moció de censura. Així ho vaig anunciar abans d'ahir en el Parlament. 6 �Nosaltres emplacem el Govern a aconseguir avenços substancials i significatius en deu temes, i si en el termini de dos períodes de sessions aquests avenços no es materialitzen, el nostre Grup presentarà una moció de censura. Deu temes i dos períodes de sessions. Ho reitero. I evidentment, si el ritme del Govern (campanyes publicitàries a part, que ara en veurem unes quantes) s'encalla encara més; si el resultat del famós slogan "més poder i més diners" és el que em temo (pagar la sanitat endarrerida i poc més) aleshores haurem d'avançar la moció. Si la relectura promesa de l'Estatut i les lleis fonamentals no avança haurem igualment de dir "prou". No vull que mai es pugui dir: "Catalunya va perdre 4 anys i ningú no va cridar a l'alto" 7 �2. Perspectives: hem de reaccionar ¿Quins són aquests temes? Doncs aquells en els que Catalunya es juga el futur. 1. Educació: El Govern ha d'adoptar com a primera prioritat l'enfortiment del sistema educatiu. La primera prioritat. Això vol dir de manera immediata: la dotació de 300.000 pessetes per infant i any en el finançament de l'escola bressol i l'impuls de l'ensenyament públic de qualitat, en el marc de la realització de la Conferència General d'Educació, tot buscant acords i convenis de col·laboració entre l'empresa, el territori i les institucions educatives. 2. Immigració La immigració és una oportunitat, oportunitat plena de reptes que fan necessari un gran acord polític i institucional per tal de: a) Sostreure la immigració i les seves conseqüències del debat polític partidista, a tots els àmbits, i, en particular, en l'esfera local; b) Dotar els ajuntaments de les competències i els recursos necessaris en educació, ensenyament i benestar social per tal de fer front a la problemàtica que l'acollida de la immigració planteja; c) Assegurar a tots els immigrants establerts a Catalunya i a les seves famílies els mateixos drets assistencials i laborals que ja gaudeixen la resta dels treballadors. L'acollida del immigrants, que necessitem i apreciem, ha de ser un esforç de tots i no pot carregar-se precisament sobre els sectors autòctons més desafavorits, als quals després es 8 �demanarà el vot amb un missatge electoral ambigu. El cinisme d'aquestes actituds és infinit. 3. Seguretat i Violència : El Govern ha de fer front, de manera efectiva, als problemes de seguretat que inquieten la població catalana. La seguretat respecte el que mengem, la seguretat a les places i carrers, la seguretat a les carreteres, la seguretat de les dones davant la violència domèstica (ahir la consellera de Justícia va anunciar una sèrie de mesures en aquesta línia, benvingudes siguin), la seguretat respecte les calamitats naturals i ambientals. I fer front a la inseguretat vol dir: a) prevenir -com no s'ha fet prou, per exemple, en el tema de les inundacions: prevenir abans que plogui i abans que es cali foc; b) dotar-se dels mitjans necessaris, tot superant la situació difícil del desplegament dels mossos a l'àmbit metropolità de Barcelona i la manca d'efectius totals (hauríem de tenir 4,4 policies per 1000 habitants: 2,2/1000 de mossos i policia nacional, 1,2/1000 de policia local i 1,0/1000 de policia federal; i c) respondre eficientment si la calamitat arriba -tot evitant desastres com els derivats de la reforma del transport sanitari. A Catalunya falla la seguretat, falla la coordinació i fallen les xifres. 4. Infrastructures: El Govern ha de trencar el dogall que la migrades d'infrastructures de comunicació exterior representa per l'economia i la societat catalana. El Govern Pujol és incapaç de resoldre els problemes relatius a l'arribada del Tren d'Alta Velocitat des de Madrid i València ( que està comportant el desequilibri del triangle barcelona-València.Madrid); l'ampliació de l'aeroport i l'acompliment del pla Delta. I al mateix 9 �temps, no ha sabut resoldre les necessitats de comunicació interior: el metro, la xarxa de ferrocarril de rodalies, l'eix del Llobregat, l'eix de l'Ebre, l'eix Pirinenc...Cal connectar Catalunya interiorment i cal fer-la accessible des de l'exterior, i en un i altre tema s'acumula retard rera retard. L'any 2001 és absolutament decisiu per aquestes qüestions. Precisament abans d'ahir la Cambra Oficial de Contractistes de Catalunya donava a conèixer les dades de l'obra pública licitada a Catalunya durant el 2.000. ¿I quina és l'administració que va tenir una inversió més baixa?: la del Govern de la Generalitat. La realitat desmenteix els seus propis anuncis. No inverteixen ni tan sols allò que prometen i anuncien. Mentrestant l'Estat disminueix la inversió en rodalies i carreteres a compte de l'AVE de Madrid, i avui llegim al diari que el bitllet de rodalies de l'àrea de Barcelona ha pujat aquest any, per terme mig, el doble que a Madrid. 5. Estratègia econòmica: Al costat del retard en les infrastructures tenim alguns altres punts febles: el baix creixement de la productivitat (0,5% anual en front el 4% dels Estats Units i l'l,3% de la Unió Europea); el diferencial d'inflació (pèrdua de competitivitat d'entre 1,5 i 2 punts anuals) i les mancances en serveis públics (amb els més que discutibles efectes de la liberalització, en especial pel que fa al sector de les comunicacions i l'energia) Tots aquests són elements que juguen en contra nostra. Cal, com hem dit tantes vegades, una estratègia econòmica catalana que conjugui esperit empresarial,més capital - risc, capacitat investigadora, desenvolupament tecnològic, formació i serveis. Una estratègia que empresaris i 10 �sindicats reclamen, que algunes iniciatives privades (com el projecte Sabadell-La Caixa) ja estan desenvolupant i que el Govern és incapaç d'impulsar. 6. Tecnologies de la informació i la comunicació: Un aspecte fonamental d'aquesta estratègia és la nostra posició en el camp de les tecnologies de la comunicació. I això vol dir coses concretíssimes: augment de la inversió en matèria de R+D (que és ara d'un 0,9% del PIB, mentre a Madrid és ja 1*1,8% i la mitjana europea el 2%), política universitària, transferència tecnològica a les empreses. Els acords inicials de Localret sobre l'extensió del cable a tot Catalunya (que havia de complir-se el març d'aquest any) i el projecte "Barcelona, ciutat del coneixement" (amb l'àrea 22@ al Poblenou i l'impuls de l'operació 2004) són una bona base de partida. Estenguem-la i fem-la fructificar. 7. Habitatge, barris i transport públic: El Govern ha d'emprendre, així mateix, accions immediates per tal de fer front a les dificultats d'accés a l'habitatge que afecten sectors molt importants de la població catalana i, en particular, els joves. Les propostes contingudes en allò que tan pomposament han titulat "pla de xoc en sòl i habitatge" són gairebé un escarni: 1.865 unitats d'habitatge de lloguer per a joves en quatre anys per a tot Catalunya! I, de la mateixa manera, s'han de posar en peu programes d'actuacions integrades en els barris més necessitats, amb una inversió mínima per part de la Generalitat estimada pel nostre govern alternatiu en 62.500 milions de pessetes per als propers quatre anys (90.000 si s'inclou el finançament local). I en matèria 11 �de transport públic s'ha d'iniciar aquest any la construcció de la línia 9 del metro, connectar immediatament les dues fires i reclamar - com propugna l'alcalde Clos - la transferència del servei de rodalies de Renfe i dotar de serveis efectius les àrees urbanes de Tarragona, Lleida i Girona. 8. Finançament: Una qüestió, ho reitero, que només tindrà una sortida favorable per nosaltres si aconseguim dues coses: primer, elaborar una proposta coherent, a tres nivells i vàlida per tot Espanya i per un llarg termini; i segon, si aconseguim defensar-la junts totes les forces polítiques catalanes. A tots els països de la Unió Europea, quan els polítics actuen cara enfora donen una imatge d'unitat. A tot arreu s'entenen. Nosaltres també ho hem de fer. Catalunya ha de parlar amb una sola veu: potent, clara, rigorosa, solidària i exigent. Els 5 punts que nosaltres proposem respecte aquest tema són plenament coneguts. 9. Llei electoral i devolució: Una llei que cal fer per mandat estatutari: el govern de la Generalitat no pot renegar de les competències que ja té, i menys encara de les obligacions que l'Estatut li marca a l'article 31.1 i a la Disposició transitòria quarta, que s'estan vulnerant. Aquesta llei ha de ser fruit de l'acord de totes les forces polítiques catalanes i ha de conjuminar la representació dels territoris amb la proporcionalitat del vot. En una paraula, ha d'acabar amb el contrasentit de que el vot de un ciutadà de Saldes valgui la meitat que el vot d'un ciutadà de Gósol per al simple fet de pertànyer a circumscripcions electorals diferents tot i estar situats a menys de 10 quilòmetres de distància. 12 �Al costat de la reforma electoral cal abordar de manera inexcusable la devolució de competències i recursos als nostres ajuntaments. El Segon Congrés de Municipis de Catalunya, tantes vegades posposat, ha de permetre posar les bases d'aquest procés de devolució. 10.Reforma de l'Estatut: La reforma de l'Estatut pot concretar-se en els punts d'una Carta Autonòmica que possibiliti l'adaptació de la nostra norma bàsica a les transformacions socials i als requeriments del procés d'integració europea. Sobren lleis i falta agilitat. Avançarem així en la perspectiva del nou federalisme que hem reclamat per Espanya. I ens posarem en línia amb el nou federalisme europeu al que aconduirà, ben segur, el procés iniciat -amb tantes dificultats- a la cimera de Niça. El Govern català haurà de decidir si està en condicions d'afrontar aquest repte. O si finalment es produeix la paradoxa de que un partit que es diu catalanista no pot evitar l'envelliment de l'autogovern per raó de la seva dependència exterior. Aleshores si que haurà arribat el moment de canviar-lo. 3. Cloenda Aquests són els deu temes, el decàleg si ho voleu, respecte els quals emplacem al govern a aconseguir de manera immediata avenços significatius. El camí per aconseguir-ho existeix. L'apunta cada dues setmanes el Govern Alternatiu que hem constituït precisament per tal de fer-ho evident. Les propostes adoptades en els dos darrers mesos (sobre la Proposta 13 �Catalana de l'AVE, sobre el Programa Urban de suport als barris, sobre el Pacte Català de l'Aigua, sobre el Pla d'Immigració...) mostra amb rigor tècnic i amb voluntat d'acord la manera d'avançar. En les setmanes properes farem públics nous projectes en relació a la prevenció d'inundacions, el pla de port de Catalunya, agenda del camp català, la liberalització elèctrica, les telecomunicacions, l'educació infantil, la seguretat alimentària, el finançament local, l'administració de justícia, la ciència i tecnologia, la política de suport a les famílies, el pla de carreteres i el model policial. Per tal d'encarar els problemes plantejats, el nostre grup ofereix al govern actual el seu suport i col·laboració. Al govern correspon decidir si vol acceptar-lo. Però, i amb això acabo, si en termini d'un any no s'han produït avenços substancials en bona part dels deu temes plantejats, presentarem la moció de censura contra el govern de Convergència i Unió. Catalunya no es pot permetre l'estancament polític. Ja és hora de reaccionar. Hi haurà o no hi haurà majoria. Ja en parlarem. Però el que no faltarà és la voluntat, les converses, l'esforç, les gestions i la pressió -tota la que calgui- per canviar les coses. Res més. Moltes gràcies. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Gener 2001: Balanç i perspectives: Conferència del Sr. Pasqual Maragall President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-25 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Balanç Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Parlament de Catalunya Acció política Description An account of the resource 14 p. Conferència de balanç de l'activitat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi durant l'any 2000. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1675/0000000567.pdf 2b0af436870c49f6a8b8078773b57d0a PDF Text Text Reflexions sobre Xile Pasqual Maragall i Mira El Periódico 31/01/2001 Vaig estar a Xile el 1989, hi vaig tornar poc després d'acabar l'exercici de l'alcaldia de Barcelona, al desembre del 1997, i una altra vegada ara, a principis d'any, a donar unes xerrades sobre regionalització i a prendre contacte amb Chile 21. Chile 21 és el think tank dels partits de la Concertació que governa el país. Xile és un país amb qui l'esquerra i el centre-dreta espanyols i concretament catalans hem anat teixint llaços estrets. Tot va començar l'11 de setembre de 1973 amb el bombardeig de La Moneda i la digna mort de Salvador Allende. El mateix dia, 250 anys abans, el conseller en cap de Barcelona queia ferit al baluard de Sant Pere i les tropes de Felip d'Anjou i de la nova dinastia, els Borbó, s'instal.laven a Barcelona. Les Constitucions catalanes van ser abolides poc temps després. Ara, cada 11 de setembre, totes les formacions polítiques desfilem davant l'estàtua d'aquell conseller en cap, Rafael Casanova. I després de visitar la seva tomba a Sant Boi de Llobregat, l'esquerra catalana es reuneix a la plaça de Salvador Allende del districte d'Horta-Gui- nardó amb els seus conciutadans i amics xilens, que són molts, davant l'efígie d'Allende. Escoltem la seva veu proclamant "les àmplies alberedes", convertides en sinònim de la llibertat dels pobles, i venim al Parlament de Catalunya, des d'on, a la tornada de Santiago, instal.lat (per fi) en un bell despatx que ve a ser el de cap de l'oposició, al costat del parc de la Ciutadella, escric aquestes línies. Alberedes i ciutadelles Alberedes i ciutadelles, dates i noms sagrats, La Moneda, el baluard de l'11 de setembre, 1714, 1973... ecos de revoltes populars i d'imposicions antipopulars: la història ens uneix, el batec de la vida és el mateix. El món és infinit i al mateix temps familiar, petitó. El primer fet en la cadena dels molts que van moure el jutge Garzón a iniciar en bona hora el procés Pinochet, segons crec, va ser l'assassinat de Carmelo Soria, funcionari de les Nacions Unides, establert a Xile i germà d'Arturo Soria Espinosa, fundador de la FUE, el sindicat estudiantil de la Segona República. Arturo era amic íntim d'Antoni Maria Sbert i del meu pare, de fet va viure a casa de seva durant la guerra civil, i va estar exiliat després a Xile juntament amb Joan Oliver. Carmelo i Arturo Soria Quan Arturo va tornar a Espanya el 1960 amb José Bergamín passaven tots dos llargues hores amb Oliver al Cafè Mirasol, jutjant la vida des del prisma més savi, que és el dels disgustos ben portats, el de la dignitat i la ironia. L'herència d'aquests personatges ens ha fet, crec, més resistents, els de la meva generació. Després parlen de la nostra tossuderia. També, però en tot cas tossuderia amb fonament. Carmelo Soria era comunista, Arturo no. Arturo era un liberal incombustible, aristocràtic en el sentit no material (no tenia ni un ral). Bergamín va ser company de viatge i era capaç d'anar amb els comunistes fins a la mort però, com deia ell, "ni un pas més". Arturo va editar a Xile, a través d'una petita editorial seva anomenada Cruz del Sur, els Renuevos de Cruz y Raya , un remake de la revista catòlica republicana de Bergamín. Va publicar molt Bergamín, l'Elogi de la Paraula de Joan Maragall i una de les millors peces que Jordi Maragall va escriure sobre el poeta. Tot això, juntament amb l'aparent tradició democràtica de l'exèrcit xilè, creava en nosaltres una imatge de Xile que feia del tot inexplicable el cop, i gairebé diria que encara més inexplicable la persistència dels seus efectes, l'estabilitat del terror xilè, la seva acceptació per àmplies capes del poble o en tot cas de la classe mitjana. Aquí és on volia arribar. Aquest és un punt en què també ens tornem a trobar Xile i Espanya, i en particular Xile i Catalunya. El punt on es confonen la pau i l'oblit. On un temps ha de passar abans de recordar-ho tot, perquè el record de tot és tan feridor que fa la pau impossible. Un temps de silenci, un descans de la me- mòria, un temps sense passat, un present perfecte. Es més: només acceptant que el desastre o el càstig que ens va infligir la història tenia causes més enllà de la �maldat dels que ens els van imposar, només així, podrem recrear la bondat i la delícia dels dies de vi i roses que el nostre record o la nostra imaginació reclamen insistentment. Aquella imatge idíl.lica de la república (malèfica per als altres) només tornarà a la realitat per a nosaltres (i deixarà de ser el malson dels altres) quan admetem que no era tan idíl.lica. Fins a quin punt traïm així els nostres antecessors és una cosa que només es pot resoldre teleològicament, mirant cap al futur i no només cap al passat, buscant en un futur pròxim el punt de confluència dels nostres desitjos amb els antics. I aquesta reflexió delicada és una cosa que només es pot suportar en companyia. Un lent reconeixement Sopant a casa d'Isabel Allende al barri de Providencia, a l'antiga torre (com diem a Barcelona) del carrer de Guardia Vieja on va viure el seu pare, constatant el coratge enorme amb què va enfrontar la seva tornada a Santiago i la recuperació de casa seva, el menyspreu d'alguns i la lentitud del reconeixement de molts a la figura del seu pare i a l'edificació del seu museu, vaig comprendre millor el rol que juguem cada un per als altres: necessitem testimonis amigables que no comparteixin totalment els nostres records, que no ens culpin de la nostra paciència i que excitin la nostra capacitat de perdonar. Que no ens exigeixin, que simplement ens acompanyin. Parlant amb Ricardo Lagos vaig creure entendre fins a quin punt Xile, sense perdonar, administrarà sàviament els seus rancors. Vaig recordar llavors el dia en què Joan Carles de Borbó, fill del comte de Barcelona, va presidir a la nostra ciutat el 1981 una desfilada militar que es va organitzar d'acord amb un alcalde socialista que poc temps després va ser ministre i reformador de l'Exèrcit. Aquell mateix alcalde, dos anys abans de ser-ho, havia demanat les claus del vell Parlament, llavors tancat (des del 1939) perquè s'hi celebrés la reunió dels diputats catalans que havien de ser elegits en les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme, el 1977. En aquella reunió s'havien d'establir les bases de la recuperació de l'autonomia i de l'Estatut de Catalunya. Posteriorment el President a l'exili, Josep Tarradellas, va volar directament fins a Madrid i el procés va prendre altres camins. Però va néixer així i no d'una altra manera. Avui a Xile un socialista, president de la República, administra amb determinació i subtilesa el final de la transició, no al passat, sinó al futur. A un futur digne del passat però diferent. Han passat 28 anys des del 1973. A Espanya van passar 38 anys de Companys (el president afusellat per Franco) a Tarradellas. I dos segles i mig des de la derrota catalana del 1714 i la supressió dels drets fins a l'inici de la seva recuperació, tots dos moments sota la mateixa dinastia, encara que en un context en què el significat de la monarquia és ben diferent. Una lliçó compartida Què és més xocant, la tardança de la història a dibuixar un camí intel.ligible i direccional, o el fet que, amb el temps, la direcció mateixa de la història canviï de significat i que els uns i els altres, vencedors i vençuts, d'alguna manera hagin contribuït al nou sentit de les coses? Hi haurà qui digui que l'únic en què s'assemblen uns polítics i altres és que el poder els fa iguals. Hi haurà qui observi que la que declara les guerres és sempre la dreta i la que declara el perdó és sempre l'esquerra. Potser, almenys a Occident. Però a mi ningú em treu del cap que Xile i Espanya han après lentament la gran lliçó: la història és de cada un però el futur és de tots. O no hi ha futur. Aquest és, per cert, l'esperit amb què els catalans encarem el nou segle a Espanya. Cada un és qui és, però volem anar junts. I al revés: volem anar junts però sense deixar de ser qui som. I això val també per a les relacions entre xilens i espanyols. Val la pena ajuntar-se quan un és un país petit o mitjà i no té empreses multinacionals, o en té, però no garantides, que és el que li passa a Espanya. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reflexions sobre Xile Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1377 Subject The topic of the resource Xile Democràcia Republicanisme Allende Gossens, Salvador, 1908-1973 Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1752/0000001377.pdf 9259aee730a4e1739e69c312b6a56c27 PDF Text Text El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI (8/2/01) Buenas tardes a todos y muchas gracias por su asistencia. Muchas gracias también por las amables palabras de presentación del Secretario General del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero. Ante todo quiero resaltar la hospitalidad acogedora del Club Siglo XXI que constituye una referencia ineludible para todos aquellos que creemos en la virtud del diálogo franco y abierto como fundamento de una democracia viva. Una visión de Cataluña y España Por eso estoy esta tarde aquí con ustedes. Con la intención de exponer las líneas fundamentales del proyecto que represento y que va más allá de las fronteras de mi propio partido político. Se trata de un proyecto catalán y catalanista que tiene una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de una España plural en el marco de la Unión Europea. No quiere ser una propuesta fría, una mera receta para articular mejor las relaciones entre las instituciones de nuestro Estado y las de éste con las europeas. Quiere ser una propuesta cálida y emotiva, impulsada por un sentimiento de empatía y dirigida sobre todo a conseguir el objetivo de la convivencia plena de los diversos pueblos de España. No se trata de una visión nueva de Cataluña y España. En todo caso es una visión renovada que es hija de una tradición que hunde sus raíces en la Cataluña liberal y librecambista del siglo XIX y que tiene referencias como el diálogo de Joan Maragall con los intelectuales del 98, el joven Cambó, la izquierda catalanista que eclosiona con la Generalitat republicana y se compromete a fondo con la Segunda República, el municipalismo, el catalanismo unitario representado por la Asamblea de Cataluña y, finalmente, la Generalitat provisional con el president Josep Tarradellas al frente. Es una tradición que ha encontrado en muchos momentos su tradición complementaria en Castilla: la Institución Libre de Enseñanza sería su símbolo más depurado. 1 �Soy de los que creen que sobre la base del entendimiento de estas dos tradiciones es posible una España plenamente reconciliada, una España incluyente, no excluyente, que no sea recelosa de las nacionalidades y regiones que la integran. También creo (con José Luís Rodríguez Zapatero) que vamos a tardar alrededor de dos años en definir con precisión lo que entendemos por "nuevo federalismo”, es decir, el conjunto de condiciones políticas de una España posible, que van desde el sistema de financiación pública a tres niveles hasta la distribución de los recursos hídricos, o la red de alta velocidad o, en fin, las inversiones en las áreas metropolitanas. La "España que pudo ser" y que ya empezó a perfilarse a partir de la Constitución de 1978 será una realidad plena en un mañana no inmediato, pero no lejano. Esta es una convicción que nace de mi propia experiencia familiar. Pero, más allá de los sentimientos, entiendo que se trata también de una cuestión de intereses, de interés mutuo. A Cataluña no le interesa permanecer ni un momento más ensimismada en un continuo ejercicio narcisista. Necesita volcar todas sus energías en atrapar las nuevas oportunidades que ofrece el proceso de globalización, sin las que la afirmación de la identidad se convertiría en una retórica vacía para un país inexistente. Y a España no le interesa que uno de sus motores vaya al ralentí y que entre tanto vaya cultivando agravios. Quiero que vean en mí y en el proyecto del socialismo catalán la representación de una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal, basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad. Una propuesta catalana para España: el nuevo federalismo Todo ello me lleva a proponer una determinada lectura de les nuestras leyes y de nuestras instituciones comunes. Dejando claro de entrada que lo importante es una determinada concepción de fondo y que, por consiguiente, las leyes y las instituciones son instrumentos todo lo delicados que se quiera- para entendernos y para facilitar la convivencia común. 2 �La lectura que les propongo puede identificarse con la denominación de nuevo federalismo, aunque no es mi intención propiciar un debate nominalista, ni mucho menos doctrinario... Pero, ¿acaso no es el Estado de las Autonomías un Estado federal en su funcionamiento real? Lo que es bien cierto es que nos encontramos ante una realidad institucional y política compleja que demanda audacia en la visión de los problemas y pragmatismo en su solución. Dicho esto, no tengo reparo en afirmar que mi propuesta -la propuesta de los socialistas catalanes- es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a Europa. Y es una propuesta que creo actual por un triple motivo: Por la necesidad de superar la perplejidad de la izquierda española después de la derrota electoral en las elecciones generales, que puso en circulación, entre otras cosas la idea discutible de que el cuerpo electoral achacaba a los socialistas la ausencia de un proyecto común y entendible de España. [La propuesta de política autonómica y municipal del PSOE a través del documento "La Estructura del Estado" impulsado en 1998 por Joaquín Almunia, contiene un proyecto claro y completo.] Por la necesidad de producir una inflexión en la posición del PP que, al fosilizar el texto constitucional del 78, nos puede abocar fácilmente a una regresión de consecuencias imprevisibles. Se trata de una actitud basada en la consideración de que deben corregirse los "excesos" del pacto constitucional del 78 y volver a la "normalidad" de una concepción unitaria de España que - a lo sumo- tolera o conlleva las "particularidades". El Partido Popular ha capitalizado electoralmente, según algunos, su idea simplista de España. Una idea que puede ser reconfortante para muchos cuando la inseguridad se instala en les conciencias. Pero es una idea basada - a mi juicio- en una lectura parcial e incompleta de la Constitución y de la propia Historia de España. La Constitución, todas las Constituciones en su inicio, son una inmensa Disposición Transitoria, desde el pasado y hacia el futuro. En nuestro caso desde la dictadura a la democracia. Volveré sobre este punto... Y, en tercer lugar, creo que nuestra propuesta federal es actual por la desorientación de los nacionalismos periféricos plasmada en el movimiento táctico de la "Declaración de Barcelona" y su inaceptable preámbulo y en la profunda crisis que atraviesan, por motivos bien distintos y conocidos, Convergència i Unió y el Partido Nacionalista Vasco. 3 �Pienso que no es conveniente estar hablando todo el día del terrorismo y del conflicto vasco, ni mucho menos sobreactuar confundiendo el papel que deben realizar las instituciones y la sociedad civil. De este modo, se contribuye sin quererlo a reforzar la estrategia de eta (a la que no nombraría nunca por su nombre en mayúsculas, por cierto). Déjese de fabricar mociones, declaraciones y manifestaciones que tienen el doble carácter de reafirmar nuestro dolor y confirmar a los que lo producen que están consiguiendo los efectos que se propusieron. Aplíquense los acuerdos globales antiterroristas, cumplan las instituciones sus obligaciones y foméntese el contacto con la sociedad vasca para producir las condiciones políticas y sociales de la derrota del terrorismo. Los socialistas catalanes creemos que los nacionalistas vascos han de cambiar de política y si no están dispuestos a hacerlo las elecciones anticipadas son una ineludible exigencia democrática. Cuanto antes mejor. Pero creemos también que el Partido Popular no debería pretender obtener rendimientos electorales de la situación tanto en el País Vasco como, sobre todo, en el resto de España. Defiendo pues la oportunidad de la propuesta federal a pesar de las circunstancias. Hay que empezar a trabajar aunque el resultado sólo se obtenga dentro de algunos años. Mantener la propuesta federal es oportuno a pesar de las circunstancias temporalmente adversas, que pueden aconsejar modularla o precisamente por ellas, puesto que obligan a un mayor esfuerzo de explicación, de diálogo y de búsqueda del interés común. De un interés común que no está predeterminado para siempre, como nos recordaba el llorado Ernest Lluch al advertir - en polémica con la Real Academia de la Historia- que lo "permanente" e "invariable" es ahistórico. Y no ignoro las voces que en Cataluña consideran que "ya hemos hecho tarde" (como decimos allí) y que, por consiguiente, el esfuerzo de pedagogía y de diálogo es del todo inútil. No lo comparto, pero es un aviso a tener en cuenta. También creo que la mejor contribución desde Cataluña a la solución de los problemas generales de la gobernabilidad de la España plural es hoy una actitud moderada de mantenimiento de nuestras posiciones federales y de explicación serena de porqué nos parece que son las más apropiadas para la efectiva vigencia del espíritu de la actual Constitución española y de nuestro Estatuto de Autonomía. 4 �Y, por lo tanto, de todos los demás Estatutos. Es más: creo que esta actitud tendrá una utilidad diferida. La de ayudar a promover un cambio en la cultura política y jurídica de España que será imprescindible para resolver en el momento oportuno -es decir una vez vencido el terrorismo- el conflicto vasco. Un momento en el que necesitaremos pensar aquello que aún no existe pero que puede existir y es mejor. Estoy convencido de ello. Pienso que detrás de las dificultades que existen en el centro de España para entender a las nacionalidades históricas y en particular para entender la singularidad de Euskadi y encontrar el camino de la paz, existe el temor de que Cataluña quiera lo mismo que Euskadi y que esto haga imposible cuadrar las ecuaciones de la cohesión española, tanto económica como culturalmente. Que no abriguen estos temores. Cataluña quiere otra cosa. Quiere contribuir, y de forma destacada, a la construcción de la España plural. Y lo quiere así porqué es consciente de su peso y sobretodo porqué es consciente de que difícilmente irá bien si no es dentro de una España europea y fuerte y de que España no lo será si Cataluña no se vuelca en ello. ¿En qué principios se basa la propuesta federal? El federalismo se basa en los principios de unión y devolución. O, si lo prefieren, de unión y proximidad. Unión siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible. Estos principios se derivan de los Tratados Europeos que hemos ratificado. Son derecho positivo y vigente, aplicable por los jueces y tribunales. A esa conjunción de principios los Tratados la denominan subsidiariedad. La subsidiariedad recogida en los Tratados no equivale necesariamente ni con exactitud a la proximidad del gobierno a la sociedad o a los ciudadanos. Equivale a la preferencia por la proximidad de la toma de decisiones en igualdad de condiciones de eficacia, equidad y peligro de colusión. La falta de eficacia, la falta de equidad o cohesión y el peligro de colusión entre administración y particulares se constituyen en excepciones a la regla de la proximidad establecida en el preámbulo de los Tratados de la Unión. 5 �El principio de subsidiariedad ha tenido interpretaciones diversas a lo largo de su vigencia en los Tratados. La doctrina de Birmingham, adoptada bajo presidencia británica, es mucho más restrictiva que la predominante en las culturas políticas alemana, italiana o de los Países Bajos: limita la proximidad a un criterio de preferencia a favor de los estados en todos aquellos temas que no hayan pasado a ser de competencia comunitaria. La conferencia Intergubernamental prevista para el año 2004 fijará en definitiva el concepto relevante de subsidiariedad y el consiguiente reparto de competencias, o mejor dicho, los criterios para la atribución de competencias en circunstancias distintas y bajo culturas políticas distintas, como son las que componen Europa. Criterios comunes, culturas distintas: esta es la realidad europea que se está imponiendo. Criterios comunes incluso en la adopción de las fórmulas para excepcionar a las culturas más distintas o distantes de la cultura política dominante, como ocurre con la unidad monetaria o en diversos temas objeto de cooperación reforzada o parcial, no de todos los países. El federalismo, en la medida en que persigue la Unión de los pueblos de Europa, como propone el preámbulo del Tratado, no es asimétrico más que en la medida requerida para combinar esa diversidad con la igualdad de derechos políticos. No trata de anular la diversidad sino de reflejarla en un sistema común de derechos. "Asimetría" es un concepto que pueden manejar con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución. El federalismo hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este sentido es "socialista" (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo, que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación 1 son en cambio, en este mismo sentido, "nacionalistas". El principio de confianza federal o lealtad constitucional (la "Bundestrue" del federalismo alemán), tanto vertical (estadoautonomías) como horizontal (entre autonomías) es requisito indispensable del buen funcionamiento de los Estados-nación plurales. Un socialista andaluz -Javier Torres Vela- ha precisado con acierto el alcance del principio de confianza federal que "supone -dice- una aceptación plena del pacto constitucional y de respeto de cada instancia territorial a las competencias de los demás poderes públicos" 6 �Quiero resaltar especialmente el valor de este principio en un momento en que son cada vez más las voces - equivocadas a mi modo de ver - que dudan que hoy fuera posible reeditar el pacto constitucional tal como fue concebido en 1978. No es lo mismo, evidentemente, el espíritu del 78 que el espíritu del 24 de febrero de 1981, cuando un conocido director de un medio de comunicación de Madrid no veía otra alternativa que sacrificar el Estado de las Autonomías para que pudiera pervivir el sistema democrático. Pero hoy, con mayor perspectiva histórica, comprendemos mejor lo que ha pasado y podemos empezar lo que aquel espíritu de entonces nos pide que hagamos ahora para profundizar en él y mantenerlo vivo. Los pilares de la propuesta federal El nuevo federalismo que proponemos es un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos criterios: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a determinadas regiones que se sienten también nacionalidades. Un federalismo que valora tanto la legitimidad histórica de los pueblos de España y sus instituciones, como la legitimidad de ejercicio de la que habla José Bono cuando explica el arraigo creciente del sentimiento comunitario en Castilla La Mancha. La propuesta federal que les propongo se fundamenta en cuatro pilares básicos: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. Federalismo político En el ámbito político la propuesta principal es reformar el Senado para convertirlo en lo que proclama el artículo 69.1 de la Constitución: la cámara de los territorios. Se trata de adecuar el Senado a la estructura real de nuestro Estado para que cumpla la función constitucional específica que tiene asignada: llegar a ser el espacio institucional de participación de las Comunidades Autónomas en el Estado. 7 �Lo cual requiere -por ejemplo- asegurar la participación con voz de los presidentes autonómicos tanto en Pleno como en Comisión; la elección de los senadores por los Parlamentos autonómicos; la posibilidad de que los senadores elegidos sean alcaldes; la posibilidad de que los Gobiernos autonómicos puedan incluir puntos de debate en el orden del día... El Senado ha de ser así el espacio institucional común del diálogo multilateral entre el Gobierno español y las Comunidades Autónomas. Pero también ha de ser la cámara de diálogo entre las Comunidades Autónomas desde la que pueda ser abordada la cooperación entre ellas. Asimismo, el Senado ha de canalizar la participación de las Comunidades en la Unión Europea. Y ha de incorporar la realidad plurilingüística de España, de modo que se convierta en normal y habitual el uso de las lenguas oficiales de las Comunidades Autónomas. El voto contrario al que hemos asistido esta semana negando la posibilidad de que el DNI y el pasaporte se expresen en los dos idiomas, el propio y el común, indica una resistencia a aceptar esta realidad. Y ha de tener en algunas leyes funciones legislativas de primera lectura (la reforma de los estatutos de Autonomía, las leyes del artículo 150 de la Constitución, la ley del Fondo de Compensación Interterritorial, los convenios y acuerdos de cooperación de las Comunidades Autónomas y la ley orgánica prevista en el artículo 157.3 de la Constitución); y ha de ser el ámbito del primer debate de las iniciativas legislativas de los Parlamentos autonómicos. En el Senado ha de existir una comisión parlamentaria permanente encargada del debate y del seguimiento de la financiación de las organizaciones territoriales del Estado. El Senado ha de crear una Oficina de asuntos económico-territoriales que permita el acceso a toda la información sobre los flujos económicos, elaborada a partir de una base territorial. Y, finalmente, el Senado ha de seguir siendo una cámara de debate político en tanto que cámara de las Cortes Generales. En donde el Presidente del Gobierno, una vez obtenida la investidura y formado Gobierno, debería comparecer para exponer y debatir su programa relativo a la estructura territorial del Estado y sobre el pluralismo cultural y lingüístico. 8 �En resumen, el Senado es una cámara de representación y de debate político [Quisiera mencionar en este momento la magnífica conferencia que Jesús Caldera pronunció en esta misma tribuna hace dos meses sobre la representación política y el Parlamento.] y ha de ser también la primera y principal voz en las cuestiones relativas al Estado de las Autonomías. Aquella es la función genérica que comparte con el Congreso y esta última constituye el objetivo específico del Senado. La reforma del Senado en el sentido que les he expuesto requiere de una reforma muy concreta de la Constitución: la del artículo 69 del Título III de la misma y de aquellos que sean concordantes o complementarios, sin que tenga que modificarse el Título VIII. No hemos de discutir el sistema autonómico, sino la organización del Senado, en tanto que cámara de representación territorial y como órgano integrante de las Cortes Generales. De todos modos, más adelante me referiré a la cuestión de la reforma constitucional. Quisiera añadir, más allá de los criterios expuestos sobre la reforma del Senado, una consideración sobre la oportunidad de integrar a los municipios en la representación senatorial de cada una de las autonomías, de tal modo que el conjunto de las instituciones territoriales puedan tener una presencia equilibrada en el máximo órgano legislativo del Estado. Y no quisiera cerrar este capítulo dedicado a los aspectos institucionales de la propuesta federal, sin mencionar un aspecto de un alto contenido simbólico: la localización de instituciones del Estado fuera de la capital de España. Tenemos un tímido, pero positivo, ejemplo en la radicación en Barcelona de la Escuela Judicial. La lógica profunda de un Senado como cámara territorial conlleva la posibilidad y la conveniencia de potenciar la presencia regular del Senado en las Comunidades Autónomas, tanto desde el punto de vista simbólico como desde la perspectiva de la localización descentralizada de alguno de sus servicios. Hay que acercar las instituciones representativas de la soberanía popular al pueblo del que emanan, tanto por las vías que abren las nuevas TIC, como por las vías tradicionales de las Cortes viajantes. Hay que terminar con el absurdo de la identificación de lo nacional con un lugar, un acento o un rincón del país. 9 �Federalismo fiscal El federalismo fiscal constituye el segundo pilar de la propuesta federal. Proponemos afrontar la organización de la financiación territorial desde cuatro grandes criterios. El primero, igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con las autonomías del régimen común, en proporción a sus competencias y en un horizonte tan largo como sea necesario (20 años, por ejemplo). Y que quede claro que decimos los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. El segundo criterio se refiere a la redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas, de modo que la Administración del Estado limite su participación -sin pensiones ni amortizaciones de la deuda pública - al 40%, repartiéndose el 60% restante a partes iguales entre autonomías y ayuntamientos. Es imprescindible un planteamiento general que tenga una visión de conjunto del papel y el peso de los tres niveles de gobierno (central, autonómico y local). El tercer criterio atañe al tratamiento de las áreas metropolitanas y propone igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes (hoy Madrid, Barcelona y Valencia, mañana quizás Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga) El cuarto criterio define una regla básica de equidad fiscal territorial: que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. Es decir, pagar por renta y recibir por población. A estos cuatro criterios nuestros compañeros andaluces añaden un quinto criterio: la concesión de un período de tiempo de aproximadamente diez años para la recuperación de retrasos estructurales históricos de algunas comunidades autónomas mediante una financiación suplementaria. Desde Cataluña nos parece que es un objetivo posible y deseable. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán sobre la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República Federal y en la línea del Consejo Europeo respecto de la cohesión entre estados. 10 �Seguramente podría extenderse esta temporalidad a la recuperación de los retrasos relativos de algunas áreas metropolitanas respecto de la de Madrid, tal como sucedió durante el período preolímpico, en el que las inversiones de la Administración del Estado en el área de Barcelona igualaron a penas las inversiones realizadas en el área de Madrid. Después las inversiones se han desequilibrado. En parte por la menor inversión del Estado y en parte también por las menores inversiones de la Generalitat de Cataluña en comparación a las de la Comunidad de Madrid. Por otra parte, sería necesario admitir el argumento del actual Gobierno de la Generalitat de Cataluña de que el cuarto criterio (pagar por riqueza y recibir por población) tendría que modularse por la mayor demanda de determinados servicios públicos (por ejemplo, la Sanidad) a medida que aumenta la renta. (Aunque esto favorecería también a la Comunidad de Madrid y no ayudaría a restablecer el equilibrio, ni tampoco a cuadrar posibilidades financieras y gastos efectivos). Lo que ha de quedar claro es que los socialistas catalanes insistimos en tres cosas. Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gastos concretos se redistribuyen. Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos todos juntos, objetivos como los que nosotros proponemos en los cinco puntos, porqué si no la discusión técnica sobre los impuestos no se acabará nunca y desvirtuará el debate político de fondo. A todos nos interesan planteamientos a medio y largo plazo que permitan dar estabilidad y hacer factibles financieramente las medidas que se adopten. Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos, cosa que puede aligerar además los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la auténtica corresponsabilidad fiscal de las autonomías, hoy ausente o muy insuficiente. Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retrasando hasta finales del año 2001, para entrar en vigor en el 2002, lo que supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la próxima legislatura. Ello introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes exigimos que la discusión comience ya, que participemos todos y que antes de finalizar el año estén fijados unos objetivos estables para los próximos 10 o 15 años, o más si es posible. 11 �En resumen: ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con corresponsabilidad y suficiencia, que pueda ayudar decisivamente a eliminar los fantasmas del rencor y la desconfianza entre comunidades. Federalismo cultural En el ámbito cultural y educativo es donde nos jugamos de verdad la viabilidad de una España de todos. La educación es la fuente del entendimiento, que es el cemento de la España plural, el único cemento duradero. Es un grave error considerar que la protección y la promoción de las culturas y de las lenguas españolas no castellanas compete exclusivamente a las instituciones catalanas, vascas y gallegas y que, por consiguiente, la acción cultural y educativa del Estado debe circunscribirse a la cultura española expresada en castellano. Más allá de las definiciones competenciales existe un deber moral y político del Estado de incorporar a su "corpus" simbólico todas las culturas y todas las lenguas de España. Por ello, los cuatro idiomas españoles -el castellano, el catalán, el vasco y el gallego- han de ser protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del Euro, y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. Del mismo modo, las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben -en reciprocidad- defender y proclamar el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando el largo período histórico de justificados resentimientos por la continuada persecución del catalán, del euskera y del gallego y la imposición del castellano, que ha durado más de dos siglos. Es asimismo imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea la historia común de los pueblos de España. Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma. Una historia común de un país formado por gentes de distinta "nación", de cimientos diversos, pero que se respetan, debiera permitirnos adoptar un punto de vista cada vez más común, no ignorante de las diferencias pero sí consciente del terreno compartido 12 �Esto es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión: libertad y unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el origen. Federalismo judicial Y el cuarto pilar de la propuesta federal se refiere al ámbito de la justicia. En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal Supremo en materia de casación de sentencias. Es uno de los aspectos de la necesaria reforma para conseguir una justicia más ágil y próxima. Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una sola excepción: el recurso de unificación de doctrina ante el Tribunal Supremo, al alcance de todos aquellos ciudadanos que consideren que la jurisprudencia de uno o varios Tribunales Superiores de otras Comunidades les es más favorable. Con ello se garantiza la homogeneización en última instancia de la jurisprudencia sin renunciar a la proximidad y diligencia de la justicia. Si pensamos a escala europea, algún día llegará que el Tribunal de Luxemburgo tenga que hacer esta clase de arbitraje entre ciudadanos de los diferentes estados de la Unión Europea. Sin duda la Carta Europea de Derechos del Ciudadano nos aproximará a él. El decálogo federal Hasta aquí el recorrido por los cuatro ámbitos en que se concretan las propuestas del nuevo federalismo: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. A lo largo de este recorrido se han perfilado diez proposiciones que constituyen una especie de decálogo federal. 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. 4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 13 �7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina. ¿Hay que reformar la Constitución? ¿Qué consecuencias constitucionales tienen las propuestas que les he explicado? ¿Es necesaria la reforma de la Constitución? ¿Es oportuno plantearlo? Ante todo creo que hay que acabar con el tabú de la Constitución intocable. Ya les he avanzado mi convicción de que es necesario reformar la Constitución para conseguir que el Senado se convierta plenamente en la cámara de representación territorial para que, como tal, llegue a ser el símbolo institucional del reconocimiento político de la diversidad nacional, cultural y lingüística de España. No tiene sentido alimentar temores ante el planteamiento de una reforma constitucional precisa y concreta. En el campo político y en el campo académico es reconocido el carácter abierto de la Constitución, que es lo que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. Un sistema complejo -como el Estado de las Autonomías- que aspire a mantenerse ha de ser abierto y adaptable. El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad mediante un pacto constitucional permanente que puede llevar a revisiones periódicas del texto constitucional. La aprobación de los sucesivos Estatutos de Autonomía ha sido un ejemplo de esta renovación continuada del pacto constitucional. Están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también los que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. No es lo mismo proponer el cierre del modelo, como hace el PP, que querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y sus desequilibrios. 14 �Los socialistas catalanes queremos dotar de estabilidad y eficiencia al modelo autonómico para que encuentre su punto de equilibrio, pero no a costa de ignorar la realidad plural de España. Hemos aprendido muy bien la lección de la LOAPA y por ese camino no nos encontrarán. En veinte años se han producido dos cambios sustanciales en la configuración del Estado español como son: la generalización de las autonomías y la plena incorporación de España a la Unión Europea. Ambos cambios ulteriores a la Constitución de 1978, que, si bien puede considerarse implícitamente federal, admite y necesitareformas para incorporar nuevos planteamientos, derivados precisamente del desarrollo autonómico. Hay suficientes razones, pues, para intentar un nuevo paso adelante que implique la renovación del pacto constitucional. Un nuevo pacto constitucional que se proponga completar el desarrollo autonómico y corregir los desequilibrios y disfunciones, por un lado, y avanzar en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España, por el otro. Un nuevo pacto constitucional que ha de comportar cambios precisos y acotados en la Constitución para reformar el Senado. Concretamente y tal como les he avanzado antes: la reforma del artículo 69 del Título III y de aquellos que sean concordantes o complementarios. Estoy convencido que también es necesaria la reforma constitucional para reformar la Justicia, el verdadero agujero negro de nuestro sistema democrático. Pero soy consciente que, hoy por hoy, es más factible llegar al consenso sobre la reforma del Senado (empezando por la asistencia de los presidentes y líderes autonómicos) que sobre la reforma judicial. Más allá de la reforma constitucional: la confianza federal Con el mismo espíritu del pacto de renovación constitucional han de resolverse los principales problemas pendientes de nuestro Estado autonómico. Muchos de ellos los he ido identificando al desgranar las propuestas del nuevo federalismo. La financiación autonómica y local, la participación de las comunidades autónomas en la formación de la voluntad estatal ante la Unión Europea o la reforma de la Administración del Estado derivada de la culminación de los traspasos de competencias a las 15 �Comunidades Autónomas son algunos de los problemas que demandan cambios legislativos y decisiones políticas formales, pero también precisan de acuerdos tácitos o pactos no escritos sobre el modelo de relación entre el Estado central y las comunidades autónomas, en la línea de lo que en los Estados federales consolidados se denomina confianza federal. Y, pensando en el futuro inmediato, hay que prever asimismo el proceso de redistribución de poder y competencias entre las comunidades autónomas y los municipios, de manera que el principio de proximidad termine por ser el criterio rector de toda nuestra organización institucional. Pero, el nuevo pacto constitucional no puede limitarse a completar el desarrollo autonómico y a corregir las disfunciones observadas. Se ha de avanzar a la vez en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España. Un ejemplo del alcance de este reconocimiento sería una decidida política lingüística y cultural de Estado que facilitase y promoviese el uso de todas las lenguas de España en las instituciones, los documentos y los símbolos del Estado autonómico, tal como les he explicado antes. Sin el reconocimiento explícito de las diferencias -de lo que se ha convenido en denominar "hechos diferenciales"- podríamos llegar a perfeccionar el modelo de Estado y sus instituciones, pero seguiríamos sin resolver el problema de la convivencia de las Españas. Además de un Estado más estable y eficiente, aspiramos -en palabras de Isidre Molas- a una España cómoda para todos. En 1978 la esencia del pacto constitucional consistió en que las fuerzas políticas ampliamente mayoritarias de Cataluña y el País Vasco renunciaron a ejercer el derecho de autodeterminación, a cambio de conseguir un nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que habían conseguido con los Estatutos de la Segunda República. Podría afirmarse que el sacrificio de la expresión de la diferencia y de la pluralidad nacional de España ha sido el precio pagado desde Cataluña y el País Vasco para hacer posible la construcción y la consolidación de la democracia española. Hoy, el núcleo del nuevo pacto constitucional tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galicia16 �acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales. En definitiva, queremos abrir un diálogo sereno, desde la franqueza y la confianza, para poder caminar todos los pueblos de España juntos hacia el Estado federal y la España plural. Los socialistas catalanes estamos convencidos de la necesidad de este paso hacia delante. Nuestra apuesta de futuro es convertir esta necesidad en posibilidad. Muchas gracias. Pasqual Maragall 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall explicant la proposta que lidera des del punt de vista català, per una Espanya i una Europa federals. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Federalisme Catalunya Espanya Europa Subsidiarietat Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-08 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2814/20010209_EuropaCiudades_PM.pdf f3c477f16d9ca6a3953686de74101e57 PDF Text Text LA EUROPA DE LA CIUDADES EN EL SIGLO XXI Magaz de Pisuerga, 9 deFebrero de 2.001 Buenas tardes, deseo agradecer a los compañeros de Castilla y León la oportunidad de estar hoy aquí rodeado de amigos de toda España para poder hablar sobre temas, que he de confesar forman parte de las pasiones de mi vida: Europa, en la creo y a la que deseo, las regiones, de las que me siento parte y vivo ahora mismo como mi día a día más cercano, y finalmente los municipios y ciudades, que para mi han sido y son: vida, biografía, obsesión y trabajo durante muchos años. Por tanto, nada me complace más que estar con todos vosotros para hablar sobre estos temas. Y vaya por delante que en todos ellos las palabras que deseo asociar son tres: nececesidad, futuro y optimismo más allá de las dificultades circunstanciales. En los últimos veinte años hemos asistido a un impresionante y positivo proceso de puesta en valor de los gobiernos regionales y de los gobiernos locales en los países miembros de la Unión Europea. Países de férrea concepción centralista del sistema de relaciones políticas, como Francia y otros igualmente centralistas, aunque no con tan mala fama como Inglaterra, han puesto en marcha procesos de redistribución del poder interno. Por no hablar de nuestro propio proceso de creación del estado autonómico, que más adelante comentaré. Otros hitos positivos han sido la aprobación de la Carta Europea de la Autonomia Local en 1.985, la creación del Comité de la Regiones y la incorporación del principio de subsidiariedad al acerbo comunitario. Sin embargo, existen síntomas de que, después de años de empuje, el problema de la articulación interna de los estados miembros de la UE y la presencia necesaria de las regiones y ciudades en los procesos de decisión de la Unión, estan pasando un segundo plano. �En efecto, la última cumbre de Niza ha sido un buen ejemplo de cómo la agenda europea ha dejado a un lado los aspectos relacionados con las relaciones entre los distintos niveles de gobierno para centrarse en los problemas derivados del proceso de ampliación, como son el tamaño y composición de la Comisión, la ponderación de votos en el Consejo y la extensión del voto por mayoría cualificada. La alta sensibilidad de estos temas ha tenido como efecto cierta "renacionalización" de la política europea, en el sentido de que los estados nacionales, que son quienes negocian el proceso entre ellos, no permiten la presencia de otros actores institucionales en este proceso. El resultado está siendo el aplazamiento de los grandes debates europeos como el del federalismo y la subsidiariedad, en coincidencia con una cierta crisis del movimiento regionalista-municipalista, que se encarna en el Consejo de la Regiones y que ha fracasado, de momento, en su intento de convertir-se en una institución comunitaria a la altura del Parlamento y de la Comisión, y tampoco consigue que se preste mucha atención a sus dictámenes. Em el campo positivo: la postura de Alemania, que ha hecho posible que en la futura confernecia interguvernamental, a celebrar el 2.004, el tema del federalismo figure en la agenda de trabajo. Salvando las distancias creo que en España vivimos en un momento de impasse autonómico similar, del que hemos de salir con dosis elevadas de valentía y visión de futuro. En nuestro caso, nos encontramos ante un problema doble, por un lado un sistema autonómico exitoso, pero con la asignatura pendiente de asumir la plena normalidad institucional, y unos gobiernos locales, que continúan siendo la cenicienta de nuestro sistema político, a la vista de las insuficientes competencias que gestionan y del estado de sus finanzas. En el primer caso, para mi es obvio que los socialistas debemos proponer que se avance por la via del federalismo, y hacerlo con valentía, porque el proyecto federal es, hoy por �hoy, el único que garantiza una España en la que todos nos podamos sentir cómodos y participantes leales en un proyecto común de país. España es una realidad compleja , deseable y posible, pero que se construye cada día a través del esfuerzo de todos. Nuestro país no es ni una esencia inmanente, ni tiene orígenes míticos o telúricos. Es una realidad histórica, que a nivel institucional, legal y político debe ser la imagen de lo que somos y deseamos ser. Es cierto, que ante este camino se nos ha situado el obstáculo tremendo de ETA, que hemos de tener claro que es el principal enemigo sino de la España plural y tolerante y no tanto de la España centralista y reaccionaria a la que en todo caso refuerza con sus acciones. De ETA hablamos quizás demasiado y ello contribuye a que ese pequño colectivo antidemocrático y destructor condicione y distorsione el conjunto de la política española en temas básicos como el debate del federalismo. Aquí, los socialistas corremos el riesgo de "tirar el niño con el agua sucia del baño", como dice la expresión inglesa. No podemos confundir la deriva fascista de un colectivo humano envenenado por sentimientos etnicistas, con el legítimo y democrático derecho que expresan mayoritariamente los ciudadanos de Catalunya, el País Basco y otras comunidades a que se vea renocida su personalidad política y cultural. Hace unos días en el club siglo XXI tuve la oportunidad de exponer la propuesta de los socialistas catalanes para hacer posible una España federal y que resumo en el siguiente decálogo: 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. S �4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina. El desarrollo de estos diez puntos nos permitiría la construcción de un edició federal, que contemplaria como tres pilares básicos el federalismo fiscal, el cultural y el judicial. Se trata de una propuesta catalana, pero no de una propuesta que mire solo a Cataluña o que solo persiga la solución de problemas catalanes. A diferencia de nuestros oponentes de la derecha nacionalista, nuestro catalanismo tiene un horizonte común con la España de hoy. El nuevo conseller en Cap del gobierno catalán decía en una reciente entrevista que a le daba igual quien gobernase en España, fuese el PP o fuésemos nosotros, se trata de la vieja y errónea política que el nacionalismo conservador ha practicado en los últimos 20 años y que ha conducido a Catalunya al callejón sin salida y al ensimismamiento en que ahora se encuentra. 9 �Nuestro proyecto federal es, en cambio, una idea nueva y fértil, de la que esperamos nazcan soluciones efectivas para nuestros problemas comunes. Y aquí debo aclarar que lo importante en este debate es el contenido de la propuesta, no el nombre. Nuestra intención no es entrar en un debate nominalista o doctrinario, que acabaría consumiendo nuestra energías y difuminando la verdadera naturaleza de la propuesta. Por tanto, reclamamos una aproximación pragmática al problema, que ponga el énfasis sobre contenidos concretos, antes que sobre nombres o doctrinas. Ya para acabar, un comentario sobre los gobiernos locales: es necesario que se fortalezcan, como referentes políticos de las comunidades locales y como órganos de gestión. En el futuro las comunidades autónomas deberán transferir competencias y recursos, e insisto en los recursos, a los muncipios, así lo propusimos en Catalunya en nuestro programa electoral autonómico y así lo haremos el día en que gobernemos. Creo que desde España podemos realizar una de las mejores aportaciones al debate sobre el papel que regiones y ciudades deben tener en el proceso europeo, que es nuestro propio ejemplo. Durante años hemos sido un caso estudiado e imitado de cómo un estado puede transformarse a si mismo, realizando casi una mutación desde el centralismo más extremo a una amplísima descentralización. Nuestro siguiente paso, debe ser el del federalismo, que es sólo evolutivo, no una nueva mutación, y que por ello no depende de ninguna crisis como el nacimiento de las autonomías tras el franquismo, sino de nuestra soberana, inteligente y pacífica voluntad colectiva. Muchas gracias por vuestra atención. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Europa de las ciudades en el siglo XXI Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-09 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Partido Socialista Obrero Español Espanya Federalisme Ciutats Subsidiarietat Regions Decàleg federal Description An account of the resource Intervenció de Pasqual Maragall a les jornades Perspectivas, organitzades pel PSOE Magaz de Pisuerga (Palencia) Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Magaz de Pisuerga (Palencia) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 293 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1542/0000000607.pdf 3d91a2b42612d49b72d90871eac5e306 PDF Text Text FRAGMENTS DE L'ENTREVISTA DE PASQUAL MARAGALL Avui, 17/12/00 alia pagar el preu d´un acord amb el PP per fer el primer pas Gosaria dir que el pacte està en l´esperit del que deia Lluch Si no hi ha intermediaris, no es produirà el diàleg entre els governs de Madrid i Vitòria Els passos posteriors es faran amb el teló de fons d´una evolució de l´Estat autonòmic AVUI El PSOE ha firmat un pacte antiterrorista amb el PP que s´ha qualificat d´excloent per no comptar amb els nacionalistes bascos i ETA ha assassinat a Catalunya el regidor Francisco Cano. Abans va matar Ernest Lluch. ¿Creu que ell hauria firmat aquest acord, com li ha preguntat Carod-Rovira? P.M. A l´Ernest Lluch no se li hauria demanat que el firmés perquè no era aquest el seu paper. Si el que es vol dir és si aquest pacte ja estava en l´esperit del que deia Lluch, gosaria dir que sí. AVUI Hi ha una diferència clara entre la declaració que el PSC va fer a favor del diàleg, l´endemà de la mort de Lluch, i el que ha firmat el PSOE. P.M. El to és molt diferent. Però s´havia de fer un primer pas, que és el més complicat: un acord amb el PP. Penso que la urgència i el calendari hi tenen molt a veure. Era necessari que no passés molt de temps entre la mort de Lluch i l´acord, fins i tot pagant un preu. I l´encadenament entre la mort de Lluch i la inflexió que s´ha produït ara és molt clara. AVUI Vostè ha dit que aquest document és insuficient. P.M. Bé: la inflexió és insuficient, però clara. Ara ha de tenir un desplegament, una seqüència amb uns esdeveniments que ja s´han començat a produir. El PNB va enviar dimarts el seu document a Rodríguez Zapatero... AVUI La clàusula del preàmbul de l´acord que diu que el PNB ha de trencar amb Lizarra, ¿no invalida aquest desplegament? P.M. L´abandonament de Lizarra és una condició necessària. AVUI El PNB contínuament està reconeixent el fracàs d´aquell pacte. ¿Per què no en té prou el PSOE? P.M. Es parla d´un trencament formal de Lizarra. No n´hi ha prou amb el fet que no es convoqui la Udalbiltza i Ibarretxe no inclogui EH en els contactes. AVUI En això coincideix plenament amb el PP. P.M. I jo diria que amb Jordi Pujol també. Lizarra no serveix, ha fracassat. Hi ha hagut un intent dels partits democràtics fracassat [la mesa d´Ajuria Enea] i un intent dels nacionalistes també fracassat. AVUI I no creu que també fracassarà aquest nou pacte? P.M. No necessàriament. M´imagino que la història ensenya. Ningú té garanties ni les pot donar, però la gran majoria desitja que hi hagi un altre intent que sigui més savi. AVUI El document respecta el parer del PSC que defensava el diàleg entre el govern de Madrid i el de Vitòria? P.M. Aquest contacte entre els dos governs, el de Vitòria el vol i el de Madrid no. Per tant, si no hi ha intermediaris, aquest pas no es produirà. Després del pacte és més fàcil que es produeixi que abans. �AVUI Però el PP té una posició molt tancada... P.M. Sí, però s´ha d´obrir. El PP ha reconegut que la Constitució es pot canviar. AVUI És molt optimista. P.M. És un detall important, per això li donem suport. AVUI Des de Catalunya s´ha de continuar participant en aquest debat? P.M. Sí. Discretament perquè hi ha mals que no volen soroll. Un dels elements que pot impedir que hagi una pau definitiva al País Basc és la inexistència d´un model clar i diferent d´Espanya plural. I tinc la impressió que Catalunya és un element important per configurar-lo. Primer, pel valor del seu propi punt de vista. I segon, perquè pot haver-hi la impressió que una de les coses que encarcara les posicions té a veure amb el desenvolupament futur de l´Estat de les autonomies com a marc de l´evolució que s´ha de produir al País Basc. Ara no és el moment de dir-ho perquè el primer tema a resoldre és el de la llibertat i s´ha de restablir l´autoconfiança del País Basc. Però l´escenari o el teló de fons on s´hauran de produir passos posteriors serà aquesta evolució. I Catalunya hi ha de dir alguna cosa per interès propi, i per fer una Espanya estable i pacificada. Possiblement hem tancat tots els temes pendents des de finals del segle XIX tret d´aquest. La generació de Suárez i González va posar Espanya a Europa i va fer una democràcia i un Estat de les autonomies molt considerable. Però ha quedat un fil penjant que ve de la Guerra Civil i del decret del 38 d´abolició de l´Estatut basc. AVUI González deia que s´havia de comptar amb el PNB... P.M. Per descomptat. Però és que s´ha repetit tant i ha servit tan poc que si no es feien gestos com aquest... José Luis Rodríguez Zapatero ha tingut la intuïció encertada que la qüestió s´ha de desbloquejar primer amb el PP. AVUI Vostè ha dit que, en algun moment, el procés haurà d´acabar amb un diàleg amb els violents. P.M. No és aquest el moment. Primer s´han de fer altres passos. Els terroristes han de veure clarament que se´ls considera un grup de persones armades que parasiten una causa política. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Fragments de l'entrevista a Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Terrorisme Espanya Constitució Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/870/0000000568.pdf 3d511cc662468f94474283d36c78ba13 PDF Text Text Madrid se va Pasqual Maragall i Mira El País 27/02/2001 Se tiene desde la periferia la sensación de que Madrid se va de España. Que juega otra liga, la liga mundial de ciudades. Una especie de síndrome Figo, muy acusado, cómo no, en Barcelona. (¿Cómo dejamos escapar a este tipo?: esa es otra). Tenemos la impresión de que Madrid se mide con Miami, con Buenos Aires, con São Paulo. Que ya no le interesamos. Que España, para Madrid, es ahora tan sólo el lugar donde ir a buscar pequeñas y medianas empresas en venta para mejorar posiciones, sector por sector, antes de dar el salto al otro lado del charco. Eso en el terreno económico, que ha pasado a ser no ya el decisivo, sino el único que cuenta. En el subordinado terreno político, se nos dice, se hace sólo desde Madrid un modesto acompañamiento del proceso económico dominante. Antes Madrid era la capital política, y Barcelona y Bilbao, y luego Valencia, las capitales industriales y económicas. Ahora figura que es al revés. Ahora Madrid es ante todo la capital económica, la capital de la innovación y de la nueva economía, mientras que el poder político se ha descentralizado: Cataluña tiene su Generalitat, Euskadi sus fueros y sus conciertos, y la Comunidad Valencia su Zaplana, con su IVAM y con sus rápidos trenes y carreteras a Madrid (¿qué más quieren?). El gasto público, sin contar pensiones ni amortizaciones de la deuda, ha pasado de ser central en un 85% y local en un 15% (1980) a ser central en un 51% y descentralizado en el otro 49%, aproximadamente repartido en un 32% y un 17% entre autonomías y entes locales (1998). Y aún falta por repartir la competencia y los recursos de Sanidad y Educación a la totalidad de las autonomías de la vía lenta. Eso va a terminar pronto en un 40% / 60% entre centro y periferia. Realmente, ¿qué más quieren estos chicos?, deben de pensar en Madrid. La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias. Todas las capitales de provincia a menos de X horas de Madrid en un plazo máximo de Y años. Madrid es el aeropuerto transoceánico de España y el mercado español no da para otro más. Ésa es la tesis del Ministerio de Fomento, que está al frente de algo mucho más importante que los destinos de España. Está al frente de sus redes de infraestructuras, al frente de sus webs. Tiene el lápiz de España en la mano. La tesis Cascos de que el mercado no da para más es interesante, tan interesante que debería ser contrastada. Los catalanes le estamos diciendo a Cascos que para estar seguros de que el mercado no da para un segundo aeropuerto transoceánico le dejemos decidir a él, al mercado. Que no sea Cascos, sino el mercado, quien decida si el mercado quiere o no otro aeropuerto transoceánico. ¿No sería más seguro? Los catalanes (excepto el desorientado Pujol, a quien esos temas no han interesado nunca mucho, y el enternecedor Trías, que amenaza al PP con no votarle ¡a partir del 2004!), los catalanes normales y corrientes, de derechas y de izquierdas, preferirían que el mercado decidiera esas cosas y entonces veríamos si es verdad o no que quien decide es la economía y no el Estado (es decir, AENA, el amo público de los aeropuertos). Cuando Narcís Andreu, recién nombrado presidente de Iberia, viajó a Barcelona por primera vez, llegaba convencido por los aenitas de entonces de que los catalanes no volaban. Le demostramos que los catalanes sí iban a Nueva York pero pasando por Madrid, como los extremeños, los gallegos y los aragoneses, y se dio cuenta en seguida del lío en que se había metido. �Gracias a Narcís Andreu y sus sucesores Iberia proyectó un hub o centro transoceánico de redistribución de vuelos en Barcelona. No sirvió de nada porque AENA se opuso, como ahora hace Cascos siguiendo sus indicaciones. Hay que terminar con esa visión torpe de la España uniforme, frente a la España diversa que defendía Bono hace poco en el Club Siglo XXI de Madrid. Por el bien de España. Por el bien de Cataluña. Por el de todos. La sorpresa que se van a llevar los uniformistas el día que España les diga a golpe de urna que no es como ellos querrían que fuese, que es libre y diversa, que está hecha de singularidades potentes y sensatas, capaces de entenderse y de respetar un proyecto común. Común, no impuesto. Preferimos, como dice Pedro Nueno, que la capital de Hispanolandia sea Madrid a que lo sea cualquier gran capital americana. En serio. Por muchas razones. También por interés propio. Nos pasa con Madrid lo que a los bilbaínos en el 92 con Barcelona. '¿Sabes dónde se hacen los Juegos Olímpicos?', te preguntaban. 'A 500 kilómetros de Bilbao', te respondían ellos mismos antes de que pudieras reaccionar. Hoy sabemos que los JJ OO del 92 y el formidable salto adelante de Barcelona han sido un acicate importante para que Madrid se haya catapultado en el espacio global. Madrid se ha superado a sí mismo, y es bueno que sea así. Los catalanes, y creo que todos los demás, queremos un Madrid vivo, no un Madrid receloso o acomplejado. Un Madrid optimista. Ahora bien, que nadie se lleve a engaño. El éxito de Madrid se está constituyendo en móvil de un formidable segundo salto de Barcelona hacia el 2004, con Cascos o sin él, a pesar de Pujol o con su ayuda, y en todo caso, gracias a Clos y a su equipo. Pero también, y sobre todo, gracias a los empresarios, medios de comunicación y ciudadanos individuales y asociados que construyen con ambición, y con una creciente seguridad en sí mismos, los proyectos de la ciudad del siglo XXI. Que incluyen una Barcelona capital del diálogo entre las culturas. La Barcelona de Lluch. Seguramente habrá que arriesgar más, aceptar más publicidad y transparencia de las empresas, admitir que la empresa familiar sólo crece si en alguna medida se abre hacia otros horizontes, tener proyectos mediáticos y culturales muy sólidos y aceptar que los países y comunidades de pequeño tamaño deben desarrollar una teoría y una práctica de la sinergia público-privada, si quieren ser alguien en el mundo. Lo que el sociólogo Manuel Castells llama modelo Finlandia. Pero eso es tema para otro día y tiene muchas otras facetas. De momento, podríamos sustituir el síndrome Figo por el síndrome Aimar e irnos a Valencia de vez en cuando a ver jugar a uno de los grandes del fútbol mundial, suponiendo que Cascos nos ponga el AVE Valencia-Barcelona, saltándose la consigna del gran jefe: todo a dos horas máximo de Madrid. Y si no ponen el AVE, iremos en Euromed. Si Madrid se va solo por ahí, puede ser que un día se encuentre que los demás vamos todos juntos por otro lado. El Madrid del Gobierno, claro. Porque el Madrid de Tierno no creo que esté metido en ese viaje. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1376 Title A name given to the resource Madrid se va Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Territoris Madrid Estat Espanya Centralisme Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/756/20010313_LV.pdf 27ac16ea0ad6c9d398051108da39b47b PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/03/2001 La Vanguardia, p.044, Cultura Constructivo y crítico. TRIBUNA PASQUAL MARAGALL Estos días, dando vueltas al eterno tema de Barcelona y de su singularidad, me he entretenido, a ratos perdidos, a identificar nombres y caras de personas que para mí representan la especial manera de ser de la ciudad. No sé si me atreveré a definir qué es esta manera de ser, otros lo han hecho, pero os puedo asegurar, no en referencia al qué, sino al quién, que una de las personas que me han venido a la cabeza es Ignasi de Solà-Morales. ¿Qué tiene Ignasi, qué tiene Barcelona, inconfundible? ¿Y por qué son tan singulares? Puede ser una elegante forma de resumir una cultura, un civismo, sin imposiciones aparentes, sin esfuerzo. Puede ser una sonrisa inteligente, muy inteligente. Puede ser el civismo que sólo puede proceder de otra ciudad más alcanzable, como Olot. Y, en todo caso, la osadía de construir sin dejar de ser crítico. Puede ser que eso le haya acortado la vida. Pero la ha hecho más redonda y más ejemplar. Mi sobrina se ha quedado sin padrino, pero no sin modelo. 148 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1220 Title A name given to the resource Constructivo y crítico Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Solà-Morales, Ignasi de, 1942-2001 Arquitectura Urbanisme Barcelona Necrologies Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-03-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2840/20010215_LaFactoria_Oportunidad_y_reto_para_Catalunya_PM.pdf 63ff6034193db251cd4eb17ffdb32683 PDF Text Text Oportunidad y reto para Catalunya Pasqual Maragall i Mira Amigas y amigos, buenas tardes a todos. Ya hace tiempo que comentamos, con algunos compañeros de partido y de grupo parlamentario, la necesidad de que realizara una conferencia sobre inmigración, reflexionando en voz alta y explicando nuestra posición en materia de inmigración. Diversas circunstancias y noticias que se han producido últimamente (algunas bastante desgraciadas, por cierto), han puesto, todavía, de más actualidad el tema de la inmigración extranjera. Particularmente, la inmigración extranjera que procede de países que no forman parte de la Unión Europea. Pero quiero comenzar aclarando que mi conferencia de hoy no es, en absoluto, una intervención precipitada por los hechos ni, menos todavía, improvisada. Y tampoco querría que fuera entendida como una respuesta a ningún hecho o posicionamiento ideológico de nadie. Nosotros hace tiempo que propugnamos, y creo que lo hemos defendido con coherencia, de palabra y con los votos, que por encima de todo, lo que necesita nuestro país es reflexionar con serenidad sobre un fenómeno que aquí es relativamente nuevo. Hacer propuestas innovadoras pero asumibles, e intentar actuar coordinadamente desde el consenso. También desde la discrepancia, si es necesario, naturalmente. Pero, fundamentalmente, desde el diálogo y el acuerdo político. Nos jugamos mucho. Y tenemos la obligación de hacerlo bien. Estamos viviendo uno de los períodos de prosperidad y libertad más largos de toda nuestra dilatada historia. Y tenemos que actuar con prudencia para preservar lo que tenemos. Esto no significa que no tengamos que estar abiertos a las nuevas realidades y a lo que nos viene de fuera, sino todo lo contrario. Debemos asumir que estamos en un momento, no solo de grandes cambios, sino una época en que todo evoluciona a gran velocidad. Y, por tanto, debemos tener muy claros qué valores debemos preservar. Para mí, dicho ahora muy esquemáticamente, tres valores por encima de todo: la igualdad, la cohesión y la convivencia. Ya me referiré con más detalle, pero no quiero entrar en materia sin resaltar antes que estos tres valores, contrariamente a lo que a veces se insinúa, son completamente compatibles con los procesos migratorios. Y que si alguna vez tenemos la sensación de que la supervivencia de alguno de estos valores puede estar en peligro, naturalmente, no será responsabilidad de los últimos que han llegado. �A veces pienso que la convivencia es como una copa de cristal tallado, de Murano, por ejemplo. Una pieza única. Que no se puede tasar porque no hay dinero suficiente para pagarla, y que la hemos guardado celosamente hasta hoy poder pasarla a las generaciones venideras. Pero la copa es muy frágil, no nos engañemos. Y no podemos jugar. Nuestra obligación, la de todas y todos, es que no se nos rompa en las manos. Por eso me parece irresponsable y mezquino que personas y grupos con responsabilidades públicas, o con un elevado grado de influencia social y mediática, lancen, como alguien ha escrito, "leña al fuego" y hagan cálculos inconfesables sobre la posible rentabilidad electoral de apelar irracionalmente a los miedos y a los sentimientos más primarios de la población más débil o más desinformada. Política y pedagogía Ciertamente, estamos viviendo un momento histórico que para muchos de nosotros resulta apasionante. El proceso de mundialización, la implantación de las nuevas tecnologías, los avances científicos..., todo hace pensar que el mundo cambiará a un ritmo todavía más frenético de lo que lo ha hecho en los últimos años. Pero este fenómeno produce, a la vez, inseguridad. Sobre todo en las capas de población menos preparadas y aquellas que más directamente han sido víctimas de las desigualdades. Y esto no lo podemos resolver solo con buenas palabras, o apelando únicamente a ciertos valores, ni mucho menos culpabilizando de los desajustes precisamente a aquellos que más los sufren. Ya escribió Sthendal que "casi todas las desgracias de la vida provienen de las falsas ideas que nos formamos sobre lo que nos pasa". Deberemos hacer mucho pedagogía respecto a lo que está pasando, respecto al proceso extraño, novedoso, lleno de incógnitas, pero a la vez interesante, que vive vive hoy la humanidad. Deberemos hacer mucha pedagogía, sin duda, y también mucha política. En el terreno de la pedagogía, deberemos insistir, no solo en que los procesos migratorios han existido siempre -lo cual se nos recuerda con frecuencia-, sino sobre todo en que las migraciones forzadas, involuntarias, suelen ir de pobres hacia ricos. Hoy, del Tercer Mundo hacia el Primero. Y no puedo dejar de constatar que con las migraciones se están marchando personas de los países pobres que allí hacen mucha falta, porque son fuertes y porque muchas de ellas están muy preparadas. Alguien ha dicho que las migraciones, por encima de todo, están haciendo inviable el futuro de algunos países. Desde aquí lo vemos desde otra perspectiva, pero lo cierto es que la mayoría de los efectos negativos que puedan tener los procesos migratorios, que también los hay, los sufren sobre todo los países emisores. Y no puedo dejar de señalar, igualmente, que incluso el flujo de capitales entre el Norte y el Sur del planeta hoy es una sangría para los países más pobres. El Tercer Mundo envía cada día hacia el Primer Mundo cuatro veces más del dinero que recibe por cualquier concepto. Contrariamente a lo que se piensa, no somos nosotros los que enviamos dinero al Tercer Mundo, sino este el que nos transfiere capital día tras día. Muchos �países se están empobreciendo a un ritmo escandaloso. Ochenta países tienen hoy una renta por cápita inferior a la de hace diez años. Y estas constataciones, que no he querido obviar de ninguna manera, nos llevan a repasar la existencia de otros factores que favorecen las migraciones en todo el mundo. El Síndic de Greuges, en el último informe anual que ha entregado al Parlamento, y en un magnífico apartado dedicado a la inmigración, hace referencia a tres factores más, a parte del económico, que fomentan las migraciones: los factores sociales, los factores políticos y los factores culturales. Entre los sociales, por ejemplo, recuerda que "muchos países todavía tienen un crecimiento de población superior al 2% anual. Con este índice, el sistema de productivo no puede absorber la población que se incorpora al mercado de trabajo. La familia selecciona a los que intentarán emigrar y así abrirán camino a los demás". A estos países les está pasando lo mismo que al Estado Español durante los años sesenta: que las remesas de divisas de los inmigrantes son una de las primeras fuentes de ingresos del país y de muchas familias. Pasó en España hace unos años, y pasa hoy en otros lugares. Por ejemplo, en Ecuador se calcula que un 90% de las familias dependen del dinero que les envían desde fuera del país. Esto contribuye, no solo al desarrollo económico, sino también a "atenuar las tensiones sociales derivadas de un nivel de paro elevado y a la vez a financiar las importaciones que necesitan", como hace notar el Síndic. A esto como ya he dicho, le hemos de sumar factores políticos, que todos nosotros conocemos, y de violencia estructural, y factores culturales, cada vez más decisivos a la hora de abandonar el país de origen. En la decisión de emigrar hay, lógicamente, una legítima decisión de prosperar y de vivir mejor, y en este aspecto la percepción de que Occidente vive inmerso en el lujo y la superabundancia acaba siendo definitiva. Tienen mucho que ver las imágenes que les llegan a través de los medios audiovisuales. Características del nuevo contexto internacional El nuevo contexto internacional se caracteriza por dos elementos fundamentales de gran impacto: el incremento estructural de la movilidad, y la creciente heterogeneidad y diversidad de las sociedades. Y muy particularmente Europa, que había sido siempre emisora de mano de obra y de profesionales, y que hoy se ha convertido en uno de los principales focos de atracción. La composición de las sociedades europeas está cambiando mucho, y en Catalunya lo hace más deprisa, porque el cambio ha comenzado más tarde y los niveles actuales son más bajos. Un recientísimo informe del Consorcio de Recursos y Documentación, de la Diputación de Barcelona nos hace notar que "a pesar de la alta visibilidad y los efectos mediáticos de los fenómenos migratorios en la actualidad, las poblaciones de origen extranjero en Catalunya son todavía escasas. En Catalunya hay unos 180.000 extranjeros con permiso de residencia, de los �cuales unos 130.000 se pueden considerar inmigrantes económicos, es decir, personas que salen de su país en busca de un futuro más próspero. Además, se estima que hay entre un 15 y un 20% más de personas residentes en situación irregular: esto representa entre 20.000 y 30.000 personas más que se suman a los inmigrantes económicos. Por tanto, actualmente hablamos de gestionar el impacto de aproximadamente un 3% de la población, proporción que seguramente se incrementará rápidamente en los próximos años, por la continuidad de los flujos de entrada y por los procesos de reagrupación familiar. En el plazo de seis o siete años, Catalunya puede alcanzar la media europea de población extranjera con unos índices del 7%". Esta es una realidad que será así, tanto si se quiere como si no. Por tanto, creo que se falsea el debate cuando alguien pretende plantearlo en términos como "inmigración sí, o inmigración no". Esto hoy no es posible. Solo lo sería si decidiésemos volver a una especie de autarquía o aislamiento del mundo. Y en el proceso de globalización actual es muy dudoso que esto llegara a ser posible. Y todavía menos, aislarse en una burbuja si se quiere estar ente los más ricos del planeta. Si queremos ser una sociedad moderna y desarrollada, entonces el cierre total e impermeable de las fronteras todavía es más una quimera. Y si, como decía hace un momento, el debate "inmigración sí, inmigración no" es un falso debate, una concesión a la demagogia populista o un "brindis al sol", mentiría más quien pudiese tener la tentación de asegurar que con él en el gobierno vendrá menos inmigración. Quien dijera esto jugaría peligrosamente son los sentimientos y los miedos más primarios de una parte de la población y, por descontado, pondría en peligro la convivencia y rompería, puede que irreparablemente, toda posibilidad de consenso político y social. En parte, esto ya ha comenzado a hacerse, pero creo que estamos a tiempo de reorientar la situación y "desfacer el entuerto". Nosotros, cuando afirmamos que la presencia de inmigración es una verdadera oportunidad, además de un reto, lo decimos con el convencimiento de que lo puede ser en un doble sentido: oportunidad de modernización para los países de origen, y oportunidad para las sociedades receptoras. Retos del fenómeno inmigratorio en Catalunya Entro ahora a valorar los que, para mí, son y serán en el futuro los principales retos que plantea el fenómeno inmigratorio en Catalunya. Y permitidme que, a raíz de algunos hechos que están en la mente de todos, cite como reto de mayor actualidad -aunque no es el más importante- la capacidad de desterrar del discurso político la apelación a la xenofobia, más o menos encubierta, y disfrazada de conflictos entre comunidades. Para decirlo con más claridad, debemos renunciar, de entrada a la tentación fácil de utilizar argumentos que se basen en una supuesta discriminación positiva de cualquier comunidad respecto a los que estaban ya antes. Los recién llegados no han disfrutado de ningún privilegio especial hasta ahora, y es una temeridad utilizar el falso argumento de que los autóctonos son discriminados en comparación con los colectivos �inmigrantes. Es una falsedad que solo se puede entender si quien lo dice está mal informado o tiene muy malas intenciones. Es necesario que todo el mundo lo sepa y que además lo defendamos en voz alta y sin embudos. Hoy la ley no fomenta ni facilita ningún tipo de discriminación positiva respecto a los miembros de ninguna minoría y, además, tampoco es eso lo que nosotros queremos. Otra cuestión bien diferente es que, con frecuencia, aquellos que tienen más derecho a beneficiarse de algunos servicios o programas, sean mayoritariamente inmigrantes. Pero no se benefician en tanto que inmigrantes, sino en tanto que personas con menos recursos. Y quien declare que los inmigrantes que los inmigrantes son más privilegiados está diciendo solo una parte de la realidad. Llamadle media verdad, o media mentira, como os guste más. Nosotros defendemos modelos que podríamos llamar de "integración colectiva", como lo es por ejemplo el holandés. Según este modelo, los inmigrantes que llegan por las vías previstas legalmente, son atendidos, en un primer momento, de forma intensiva. Se les explican sus derechos y deberes, reciben cursos intensivos de idiomas se les hace conocer el barrio o el pueblo donde vivirán, se les ofrece atención sanitaria, y se les pone en contacto con personas destacadas de su comunidad de origen. De esta manera, se intenta reducir el impacto que, inevitablemente, provoca la llegada a un país nuevo, y se proporcionan los instrumentos mínimos indispensables para superar la prueba en las mejores condiciones, e integrarse allí donde se vivirá a partir de aquel momento. En Holanda, además, se les paga una cantidad de dinero durante los primeros meses, hasta que conocen bien la lengua, y comienzan a trabajar. Puede que aquí este "salario de integración" sea más difícil de implantar, porque el nivel económico y el grado de desarrollo del estado del bienestar en los dos países es muy diferente. Pero, en cualquier caso, insisto en que una ayuda bien planteada en un primer momento, puede resultar decisiva para la persona que llega, y para cómo se lleve a término después su integración. El Gobierno Alternativo, en el Plan de Inmigración de Catalunya que dio a conocer el 23 de enero, situaba esta primera acogida en unos centros de atención a inmigrantes que deberían estar distribuidos, como mínimo, por los siete territorios o regiones de Catalunya, y, si se quiere, con un gran centro de referencia en Barcelona. Una buena primera atención, insistiendo en la necesidad de conocer el país y la lengua, parece hoy indispensable para una integración más rápida, más intensa y menos traumática. A partir de aquí, igualdad de oportunidades para todo el mundo y en todos los campos previstos por la normativa en vigor. Y para que esto sea realmente posible, se debe promover a fondo el estado del bienestar para todos, y se deben desarrollar las leyes y otras disposiciones que emanan de los Parlamentos. Y no hace falta irse demasiado lejos: el Parlamento de Catalunya ha aprobado diversas resoluciones durante la presente legislatura. La más reciente, el 12 de marzo, en que se instaba al gobierno de la Generalitat a: *Desplegar la ley de extranjería en los aspectos de su competencia y elaborar un marco normativo de aplicación consensuado. �*Coordinarse con los entes locales para realizar políticas de integración, y dotarlos de recursos, teniendo en cuenta el papel crucial de los ayuntamientos en la integración. *Luchar contra las mafias que trafican y explotan inmigrantes irregulares. *Reclamar la creación de un fondo estatal para reforzar los procesos de integración y cohesión social, que se destinaría a las comunidades autónomas en función del número de inmigrantes. No podrá decir el gobierno de CiU que no sabe por donde comenzar a trabajar. La Cámara catalana ha hecho su trabajo y ahora le toque hacerlo al Gobierno. Por ejemplo, aplicando las resoluciones aprobadas que instan a trabajar desde el consenso y la lealtad institucional y a dotar de recursos las políticas de atención a inmigrantes. Y todavía otro reto muy concreto: la aplicación de la Ley de Extranjería y la redacción del Reglamento. Ya he dicho antes que lo mejor, en nuestra opinión, habría sido no tocar la ley orgánica 4/2000, que había nacido fruto del consenso de todas las fuerzas políticas en el Congreso de los Diputados. A pesar de esta opinión, muy generalizada por otra parte, el PP se presentó a las elecciones generales con el compromiso de cambiar la ley, en sentido restrictivo, si ganaba. Y es obvio que ganó por mayoría absoluta. Por tanto, pudo cambiar rápidamente la ley, añadiendo algunos artículos que, a nuestro entender, eran inaplicables, y otros que hasta se podían considerar inconstitucionales. Por lo que respecta a los aspectos que no se podían aplicar, ya hemos visto algunas consecuencias. Y por lo que respecta a los que podían no ser constitucionales, algunos ya hemos hecho lo que creíamos que debíamos de hacer. Y el tiempo nos dará la razón. Personalmente, si estuviera en mis manos, redactaría una ley de extranjería con un único artículo: "queda derogada, a todos los efectos, la ley orgánica 8/2000 y vuelve a estar en vigor la ley orgánica 4/2000". Y no porque aquella fuera ninguna panacea -que no existen- sino porque era fruto del consenso y suficientemente válida para poder aplicarla. Si hablamos desde hace tanto tiempo de diálogo, consenso e incluso Pacto de Estado es porque estamos convencidos de que uno de los retos de futuro en materia de inmigración es la entendida respecto a las grandes líneas de actuación política y social. La nueva ley permite, a pesar de sus faltas, mejorar la atención a la inmigración y diseñar políticas de integración. Y esperemos que el Reglamento que se tiene que aprobar abundará en esta línea de trabajo Debe quedar muy claro que no hay nada peor que tener miles, decenas de personas en situación administrativa irregular. Aquí el gobierno debe actuar rápido y con una eficacia que hasta ahora, francamente, se ha echado en falta. La Administración del Estado no ha sabido estar a la altura de las necesidades, en parte por una falta de medios y en buena parte, también, por falta de previsión. Es inhumano haber tenido y tener todavía a tantas miles de personas haciendo cola, sufriendo las inclemencias del tiempo durante horas y horas y sin tener la más remota idea de que les podía deparar el futuro. Así no hay quien desee integrarse. ¿Integrarse en una sociedad que rechaza y maltrata? Todo el mundo que vive aquí debe de tener "papeles". Y es el gobierno central el que tiene las competencias en esta materia y quien debe decidir si lo hace por la vía de la regularización de todas las personas que están aquí, o combinando esto con algunas expulsiones por motivos �justificados. En cualquier caso, es el PP el que ha cambiado la ley -con el apoyo inestimable de CiU- y es el gobierno central quien tiene las competencias en materia de flujos migratorios y debe asumir la responsabilidad. Pero haciéndolo bien y haciéndolo deprisa, para evitar males mayores. Nosotros somos también partidarios de establecer una buena política de control de flujos migratorios. Y no solamente para España. Creemos que debe de ser la unión Europea quien armonice las políticas en materia de inmigración, incluidas las de control de flujos. Europa lleva unos cuantos años viviendo en una falsa idea de "crecimiento cero" de la inmigración, la cual, además de falsa es inviable. Y no ha hecho sino potenciar el desconcierto. Propuestas Proponemos para la unión Europea una política común en materia de inmigración, y en esta línea trabajan hace tiempo nuestros europarlamentarios. En coherencia con este principio, defendemos -y quiero insistir especialmente- una política de control de fronteras y de control de flujos. Así como, en la medida de lo posible, una política de contratación en origen. Insisto porque se ha repetido con insistencia malévola desde sectores conservadores, el argumento de que los partidos progresistas y especialmente el partido socialista, pretendían abrir las fronteras para que todo el mundo pudiese circular libremente por todo el mundo. No niego que esto podría ser el ideal, y puede que algún día sea realidad. Al fin y al cabo sería coherente con el proceso de globalización y de libre circulación de marcado y capital. Pero, hoy por hoy, nosotros estamos convencidos de que se deben controlar los flujos migratorios y determinar unos contingentes anuales de inmigración. En la medida en que sea posible, se deberá ir combinando la contratación en origen, estableciendo oficinas de información en las embajadas y consulados españoles, con la concesión de un determinado número de permisos de residencia para que la gente pueda buscar trabajo por su cuenta. No podemos olvidar que siete de cada diez inmigrantes trabajan en las ocupaciones más inestables y con menos cobertura social, según los datos del informe "España 2001" de la Fundación Encuentro. Estos puestos de trabajo difícilmente se pueden contratar en origen. La estadística subraya que el 33% de los extranjeros trabajan como empleados domésticos y de limpieza, y que un 18% lo hacen de peones de agricultura y pesca. Se tendrá que determinar un contingente anual para regular las corrientes migratorias autorizadas. Nosotros, además, estamos de acuerdo con el principio general de que las comunidades autónomas puedan participar en la determinación de los contingentes, en función de las necesidades locales. Aún así, sabemos que la libertad de circulación y la creciente necesidad de movilidad de la mano de obra dificultan el establecimiento de cuotas territoriales. Hemos propuesto que desaparezca el permiso de trabajo -como ya lo hacen otros países europeos-, pero entendemos que el permiso de residencia es suficiente para el control de flujos y ya está condicionado por las posibilidades reales del mercado de trabajo. Es necesario reducir la �burocracia y simplificar los trámites para ganar en eficacia y rapidez. Los empresarios han denunciado muchas veces lo complicado que es que un extranjero extracomunitario pueda ponerse a trabajar una vez las empresas han decidido contratarlo. Si aplicamos con agilidad las medidas que he citado -por otra parte, muy elementales- tendremos toda la legitimidad para perseguir de manera implacable, tanto las mafias que están traficando con personas indefensas, como los empresarios que contraten ilegalmente. No digo que aplicando correctamente todas aquellas medidas podamos acabar con la entrada clandestina de personas, porque seres humanos que quieran venir siempre habrán más de los que podamos acoger. Pero creo, sinceramente, que regularizar a los que están aquí, establecer unos contingentes anuales de acuerdo con los países del entorno y agilizar los trámites de los que se autorizen a venir, sería un buen principio para otra manera de enfocar la inmigración. Las políticas de integración El siguiente capítulo es el de las políticas de integración. Aquí es donde, a mi parecer, no solo se nos plantean retos de gran trascendencia para el futuro del país, sino también algunas oportunidades históricas. Hablar de integración es -lo decía ya al principio- hablar fundamentalmente de la preservación de tres puntos clave en las relaciones humanas: la igualdad, la cohesión y la convivencia. Las personas inmigradas deben disfrutar de todos los derechos y los deberes que les correspondan, según nuestro ordenamiento jurídico. Deben conocer con todo detalle en qué consisten estos derechos y deberes, y en que les afectan o les benefician, y en que campos concretos pueden entrar en conflicto con sus costumbres, su cultura, o sus tradiciones. En este marco concreto, los extranjeros tienen que aceptar nuestro cuadro de valores, y en especial la aconfesionalidad del Estado y la equiparación entre hombre y mujer. Tendrán que aprender a ser más libres, como de hecho todos hemos de ir aprendiendo cada día que pasa. Aprender a serlo juntos, con sones plurales y colores de piel diversos, sin dañar el actual sistema de valores ni la democracia. Es un reto y una oportunidad extraordinaria. Preservar la cohesión social y el nivel más alto de convivencia posible, significa también tomar decisiones en terrenos muy importantes, y adoptar políticas muy concretas. Políticas sociales y políticas urbanísticas, las cuales tienen costos elevados. La llegada de miles de personas cada año con necesidades sociales y de vivienda, pone de manifiesto la falta de recursos y el abandono de muchos barrios en pueblos y ciudades. Este es un reto que debemos de convertir en una gran oportunidad aprovechada. Es posible comprender las actitudes de algunos ciudadanos cuando afirman que no son racistas, y al mismo tiempo rechazan el establecimiento de más personas inmigradas en sus barrios. Es posible entender que sientan como competidores directos a aquellos que todavía están peor que ellos, y más dispuestos a aceptar cualquier trabajo o cualquier vivienda. Pero no será por la vía �del enfrentamiento como podremos resolver los conflictos. Y todavía es más irresponsable que quien tiene la obligación de dar salida a los problemas se limite a constatar que "hay mucha gente que piensa de esta manera". Lo que se nos pide son medidas concretas que hagan posible que los ciudadanos ganen en calidad de vida. Esto se debe de hacer comenzando desde abajo, en los barrios, en los pueblos, en las ciudades. No podemos pretender sobrecargar determinados barrios con nuevos conflictos, porque todavía no habían superado del todo la degradación a la que habían estado sometidos desde hace muchos años. Si a la fractura social que viven algunos barrios, añadimos ahora una fractura que se quiera justificar por razones étnicas, el resultado puede ser explosivo. Pero si evitamos que estos barrios se degraden y destinamos grandes inversiones de dinero para dignificarlos, si hacemos que los vecinos se sientan bien y estén orgullosos de él, si los recursos de los cuales pueden disfrutar los extranjeros no van en detrimento de los que también necesita mucha gente autóctona, entonces conseguiremos más calidad de vida para todos y evitaremos enfrentamientos muy peligrosos. Se trata de no hacer pagar la factura de los costes que tiene la diversidad de culturas a los que tienen menos margen para ceder, a los que justo acaban reconvertir su barrio urbanísticamente deficiente de los años 50, 60 ó 70, en un barrio digno, con grandes penas y trabajos. Se trata de evitar a los que acaban de llegar a la dignidad urbana tengan que hacer una aportación tan onerosa a la integración de los recién llegados que su reciente tranquilidad sea puesta en peligro: ¡Terrible ironía sería ésta!. Es aquí donde todos debemos extremar la prudencia de nuestras expresiones, demasiado ingenuamente complacientes con los recién llegados o poco coherentes con las dificultades que experimentan los inmigrantes de vieja fecha, o bien al contrario, exagerando interesadamente donde ingenuamente estas dificultades para obtener la complacencia de los mismos. La integración y la cohesión son cuestión de ritmos sabiamente distribuidos y esfuerzos titánicos en determinados momentos y lugares críticos. No nacen de la buena fe y basta. Ni es admisible, en el extremo contrario, que se imaginen imposibles. La cohesión no es imposible. Saldremos adelante con poco que los ingenuos y los interesados de uno y otro extremo nos dejen trabajar o, mejor dicho, nos ayuden. El Gobierno Alternativo ha presentado diversas propuestas en esta línea, entre las cuales lo que llamamos Pla Urban para los barrios de Catalunya, que no es otra cosa que una gran inversión para mejorar el urbanismo y la calidad de vida de los barrios más castigados de nuestro país. Se debe impedir la degradación urbana y la utilización creciente de la infravivienda; no se puede dejar todo al libre mercado, se debe planificar y, muy particularmente, favorecer un parque de vivienda de alquiler con precios asequibles y adecuados a los perfiles; es necesario un nuevo plan público de vivienda que se adecue a las nuevas circunstancias sociales y que garantice el acceso a la vivienda pública en igualdad de condiciones. También se tendrán que ofrecer incentivos fiscales para la rehabilitación y gestionar planes que integren las necesidades en formación, ocupación y vivienda. Se trataría de mejorar la calidad de vida de todo el mundo, con independencia del origen de cada persona. Este es nuestro modelo de desarrollo, porque nos parece el modelo más progresista. Ya sabemos �que la aplicación de este modelo integrador, basado en la igualdad y en la preservación de la cohesión social, tiene un coste muy elevado. Pero nos parece indispensable poner dinero sobre la mesa, a cambio de transformar los pueblos y las ciudades; en definitiva, el país, en la línea que queremos. Se ha hablado de diferentes cantidades, tanto a pagar por el Estado, como por la Generalitat y los ayuntamientos. En cualquier caso, la decisión de volcar mucho dinero en los servicios a las personas y en los barrios se debe de hacer, inevitablemente, por consenso, porque hay que sumar muchos esfuerzos y hacer economía de escala. Otros países lo han hecho: en los últimos años, por ejemplo, lo ha hecho el gobierno Jospin en Francia, y con resultados bastante espectaculares. El inmigrante no debería sufrir exclusión. Primero, porque no lo desea y, además, porque viene en condiciones de integrarse si no encuentra impedimentos. Las políticas de integración deben tener por objetivo principal eliminar las causas que pueden provocar la exclusión. Nosotros hablamos, incluso, de un posible "modelo catalán de integración", que se basaría en los siguientes elementos: el respeto a los derechos humanos, el respeto a la diferencia, la defensa de los valores y las prácticas básicas de la democracia, especialmente el respeto por las libertades individuales, la igualdad y la no-discriminación por motivos étnicos, de sexo, religiosos o lingüísticos; la defensa de la cohesión social de las ciudades y los pueblos, el fomento de la interacción y de la construcción del sentido de identidad y pertenencia a una sociedad común. Y debo remarcar, para ir acabando, que el Pacto para una Nueva Ciudadanía, que nosotros hemos propuesto y proponemos, debe contemplar también, necesariamente, aspectos sociales y culturales. Me refiero sobre todo a fomentar la cultura de participación y el asociacionismo. Y no digo solo entre los inmigrantes. Porque, aunque es cierto que en nuestro país existe una larga tradición en este campo, el compromiso personal y la participación de los ciudadanos en la toma de decisiones no parece haber crecido mucho. Es muy importante que los inmigrantes participen en las asociaciones de vecinos, AMPA, entidades deportivas y culturales, ONGs y en consejos sociales y municipales. Como es importante que lo haga, en general, toda la ciudadanía. La inmigración nos abre las puertas a nuevos marcos de relaciones y significa también una buena oportunidad para el contacto intercultural y la profundización en los valores de la democracia de base y participativa. Identidad cultural El aumento del número de extranjeros en Catalunya, hijos de tantos países y culturas diversas, puede ser una gran oportunidad para repensar nuestra identidad. Algunos lo han querido hacer desde la unión respecto actitudes que podríamos llamar fundamentalistas. Otros, aunque mejor documentados, no han podido evitar, a pesar de todo, expresar sus temores por lo que respecta a �la desaparición de una determinada manera de entender nuestra identidad y nuestra cultura. A mí me parece que a las personas de actitud abierta y progresista nos toca creer y defender que la multiculturalidad es posible. Y trabajar para hacerla más viable. No una multiculturalidad basada en el relativismo de que todo sea igual, ni de que no hay nada que se tenga que defender. Naturalmente que reconocemos una cultura propia, milenaria, pero que justamente se ha ido enriqueciendo con el contacto con todo aquello que nos ha venido de fuera. La cultura no puede ser estática, ni sagrada, ni que se inscriba en un registro y quede ahí para siempre. La cultura la hacen las personas que están en un país, que viven y que trabajan, que conocen y respetan el legado de sus antepasados, pero que saben transformarlo con su propia vida. La cultura es dinámica, y cuanto más lo sea también será más plural, más viva y más democrática. Hoy en día nadie se atrevería a discutir seriamente la aportación de los que vinieron hace unos años de otros rincones de España a nuestra ciudad catalana común. Y los que se acaban de incorporar ahora o lo harán en un futuro tienen el mismo derecho si ellos quieren y si reconocen y respetan lo que ya hemos hecho entre todos. De hecho, cada vez más, nos guste o no, todos forman parte de una misma civilización universal, pero es necesario que esta se continúe expresando y manifestando pluralmente en una diversidad de lenguas y culturas que se deben preservar y enriquecer. Todo esto, entronca también perfectamente, a mi entender, con el modelo de ciudad y de país que nosotros queremos para Catalunya. Unas ciudades y un país perfectamente integrados en un mundo global, que conserven y potencien toda su vitalidad. Y esto solo nos parece posible si huimos de cualquier tentación de etnocentrismo y apostamos abiertamente por la diversidad y el cosmopolitismo. Pasqual Maragall i Mira . Presidente del Partit del Socialistes de Catalunya. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Oportunidad y reto para Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Immigració Globalització Identitat col·lectiva Política Description An account of the resource Publicat al n. 14-15, febrer-setembre. Transcripció d'una conferència. Source A related resource from which the described resource is derived La Factoría Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/856/0000001557.pdf ed3e004f1043a479650c0c85c5326e93 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 18/04/2001 (3726487) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 11 Agenda política y social PASQUAL MARAGALL Estamos en una encrucijada. Mucho se ha hecho en este país en los últimos veinte años y mucho queda por hacer. Hay que hacer cosas distintas. Hay que cambiar mucho para que todo siga yendo bien. Y no todo ha ido tan bien. Ha ido bien Europa y ha ido bien España. Europa se encamina hacia la unión de todos los territorios y de todos los pueblos que componen su diversidad. Su diversidad, que es irrenunciable, ha sido también la fuente de las tragedias del siglo XX. La obsesión que una mayoría de europeos comparten hoy es, por consiguiente, la de suturar una a una las heridas históricas y componer un mosaico compatible, eficiente y bello. No volver nunca más a la locura de antaño. Algunos europeos piensan incluso en una filosofía europea de gobernación compatible con el interés general del mundo. (Narcís Serra ha escrito un interesantísimo trabajo en esta línea: ver CIDOB, número 2.000). Abandonadas las veleidades y pasiones de su juventud, Europa quiere paz para sí y moderación para todos. Paz y moderación incluso en las relaciones con los reinos animal y vegetal; con la naturaleza, no sólo con la historia. Sin embargo, Europa ha encendido en el mundo entero en siglos recientes la pasión por el crecimiento y por el artificio, por los artefactos y los procesos que nos ahorran privaciones. Y ahora va a ser muy difícil evitar que otros continentes no cometan nuestros antiguos errores ni caigan en nuestros pecados de juventud. Con el agravante de que esos otros mundos no tienen, como nosotros les tuvimos a ellos, mundos por descubrir y gentes por dominar. De ahí viene parte de la inmensa amargura que todavía sumerge a los pueblos que llamamos atrasados y que un día fueron superiores. Pero Europa, si actúa sabiamente, y si navega con sensatez entre la gran potencia norteamericana y el resto del mundo -con prudencia y con audacia, si no, nada-, puede en el siglo XXI devolver al resto de las naciones una buena parte de lo que les debe. Y cobrarse una parte de lo que le deben, que también lo hay; no tanto como creíamos, pero algo. España está, por fin, en Europa. Y tiene a Europa pasablemente admirada por sus procesos internos de transición del Estado todopoderoso al federalismo, al pacto (foedus) entre sociedad y Estado, entre unos pueblos y otros, entre valores clásicos y modernidad. Sólo el PP -hoy importante, mañana menos- se empeña en predicar que la España emergente es un espejismo y que cualquier día su pluralidad estallará en un inmenso caos, en un barullo descomunal. El papel de Cataluña en todo este proceso ha sido positivo y básicamente confiado, a pesar de una oficialidad tendente (lógicamente, si se quiere) a no fiarse de nadie ni de 64 �Articles de Pasqual Maragall a nada. Pero el pasado y el futuro se están cobrando en España algunos rescates difíciles de pagar. El pasado nos ha dejado la prenda del terrorismo de algunos vascos y el sufrimiento de los demás. Y el futuro, compuesto de una natalidad irrisoria, una juventud alérgica al trabajo físico y una vejez eterna, nos está llevando a aceptar con la razón unas inmigraciones que bastantes no comparten con el sentimiento. Cataluña ha actuado dignamente en el primero de esos dos escenarios preocupantes en el tablado español. Hemos llorado con amargura, pero sin explosiones de odio, en Hipercor en 1987 y en los ayuntamientos metropolitanos y en el paseo de Gracia los últimos días del siglo, nuestra parte del rescate pagado con sangre. Y hemos acompañado siempre (siempre) a nuestros conciudadanos vascos dolientes. No obstante, Cataluña hay una cosa que todavía no ha hecho, si bien se apresta a hacer en un futuro inmediato: compartir lealmente tareas en el puente de mando en el viaje hacia la España plural y reconciliada consigo misma, la España ya dispuesta a saberse adulta, autorresponsable e independiente de todo padrecito que quiera salvarla de peligros que ya no la acechan. Vamos a hacerlo dibujando (no sólo imaginando) una España vertebrada sobre líneas transversales y diagonales razonables, no una España concebida como el conjunto de puntos a una cierta distancia del centro, siendo éste el punto que la une al resto del mundo. Algo de esto debe haber, pero no sólo esto. El mapa hidrológico nacional hay que rehacerlo siguiendo la nueva cultura del agua, no la antigua. El mapa del AVE y los aeropuertos es decisivo. Ésta es la España real, objetivamente existente en la foto del satélite. Lo demás... En el otro escenario, el de la inmigración, vamos a jugar fuerte la única carta posible: la de una oferta de integración solvente, sin olvidar las políticas de cupos razonables en la demanda de inmigración y de integración. Aquella ciudad o Comunidad Autónoma que se desconozca a sí misma hasta el punto de ignorar los barrios presuntamente problemáticos, es decir, aquellos barrios carentes de capacidad de integración en forma de escuelas robustas, espacios públicos dignos, etcétera, aquella comunidad que no esté haciendo todo lo posible por eliminar riesgos y regenerar tejidos urbanos degradados, que son imanes para los inmigrantes sin techo ni derechos, tendrá que declararse étnicamente insolvente y, por tanto, inservible para representar dignamente al país y la sociedad en la obtención de la fraternidad. Porque de esos barrios nacerán guetos, y de esos guetos, la violencia. Estamos a tiempo de evitarlo. A tiempo de evitar lo que en Francia y en Alemania ha costado 40 años superar. Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). 65 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1102 Title A name given to the resource Agenda política y social Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Model social Europa Espanya Catalunya Immigració Economia Societat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/777/20010429_LV.pdf 6a0bf8671783ac8601c34f2c5f2311d2 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 29/04/2001 La Vanguardia, p.029, Opinión ¡Coraje, Nicolás! PASQUAL MARAGALL De unos meses para acá, y sobre todo desde el pacto antiterrorista, no he expresado públicamente mis opiniones sobre el drama vasco tanto como privadamente, en alguna conversación más o menos larga con Mayor Oreja, con Ardanza y con Pujol (tras la muerte de Lluch), con Rodríguez Zapatero y con Redondo Terreros. También he hablado algunas veces, tras el atentado, con José Ramón Recalde y con su mujer, Teresa Castells, y creo que su criterio es en este momento el más ecuánime: ocurre a veces que la proximidad al drama, raramente, sorprendentemente, crea en ciertas personas una distancia lúcida que no puede menos que maravillar y seducir. Tanto, que me vienen ganas de responder a cualquier pregunta sobre Euskadi: “Lo que diga José Ramón, eso es lo que creo”. Le escribí antes del atentado una carta abierta, después de un bello artículo de José Ramón sobre la confianza federal que reclamaba orden en la secuencia de las lealtades: lealtad de la parte de la nación para con el todo, o de la nación componente con la compuesta, o de los constituyentes –que somos todos y cada uno– con lo constituido: ésa sería la primera, y luego la inversa. Le contesté, después del atentado, que de acuerdo, por una razón: porque la sangre vertida tiene que haber servido de algo, porque en la historia suelen ir asociadas ambas cosas, la cara amable de los dioses y los sacrificios ofrecidos. España tiene que ser mejor después de tanto sufrimiento y tanta pérdida. La condición es que España estabilice la situación desde la que llorar a sus víctimas y construya la convivencia que haga posibles distintos llantos. Y no lo digo por el llanto de los etarras muertos, que esos ya tienen compensación en los crímenes que los vengan, sino por los distintos modos de llorar de los que no tenemos otra manera de resarcirnos de nuestra pena más que expresarla. Hay maneras y maneras de apenarse. Vascos y catalanes, castellanos y navarros, andaluces y gallegos lloran distinto, por decirlo así. Nacionalistas y liberales, probablemente, tampoco se apenan igual. Tienen acentos distintos que conviene respetar. En una palabra: si ahora, en esta etapa histórica, pasados los veinte años de la Constitución, estabilizamos una cultura democrática y autonómica (o federal), que se valga de la Constitución y de todo lo que ha venido después, habremos logrado lo que la crisis de final de siglo del XIX formuló como objetivos: democracia, Europa, educación, la España plural, el fin del atraso y de las desigualdades. Si Lluch y tantos como él no hubieran muerto, esa posibilidad sería una hipótesis interesante y plausible pero no una obligación terminante, que es lo que es ahora. De ahí quizás nuestra ansiedad. Pero debemos saber que gracias a él y a ellos esa obligación es más llevadera y el éxito más probable. Cuando los que matan matan a los que les odian en el fondo y en la forma, los que matan se condenan, pero no pierden apoyos propios. Cuando matan a los que les aborrecen sin decirlo y que pretenden dialogar, pierden no sólo apoyo moral sino también claridad estratégica: comienza esa fase final del terror consistente en una sospecha generalizada respecto de todo su entorno, que deviene suicidio progresivo. 149 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Con Lluch no he podido hablar de todo esto desde aquel día, en la campaña de Odón Elorza, en que gritó a los de EH, en plena tregua, lo que todos sabemos. Con su amigo Odón sí aunque menos de lo que muchos creen. Odón ha tenido una intuición formidable que el tiempo valorará: los vascos deben salir. Deben airearse, explicarse fuera de Euskadi. La ruptura del marasmo y de la bipolaridad psicológica vasca sugiere tratamientos diversos. Uno es el enfrentamiento con la realidad, un poco idealizado pero efectivo, que practica el nacionalismo español cuando propone una Euskadi sin nacionalistas vascos en el cuarto de mandos. Otro es el explicarse, hablar, pasear, salir, tener amigos, romper el tabú sobre la base de enfrentarse no sólo con sus causas, sino también con sus consecuencias: aislamiento, silencios injustificados, impotencia. Los gobiernos español y vasco han fracasado en la solución del conflicto vasco. Los socialistas, aunque han estado en los dos, ahora no están en ninguno de los dos. Somos muchos los que estamos dispuestos a colaborar modestamente, desde fuera, en que se estabilice un nuevo gobierno sin ataduras, ni con el presente Gobierno vasco ni con el presente Gobierno español, responsables ambos de no haber avanzado hacia la paz. Un nuevo gobierno vasco dueño de su destino y responsable ante su pueblo y ante la historia. Post scriptum. Este artículo, pensado hace ya unos meses, sigue en vigor para mí. Pero ahora estamos con elecciones en puertas. Sigo creyendo que Nicolás Redondo decidirá quién gobierna y que sólo un gobierno de todos los demócratas contra los que no lo son puede acercar a Euskadi a la paz. Pero también creo que nuestra opinión cuenta poco, que son los vascos quienes tienen que decidir y que son los socialistas vascos los que deben decidir sus alianzas y, por tanto, quién gobierna. ¡Coraje, Nicolás! PASQUAL MARAGALL. presidente del PSC 150 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1375 Title A name given to the resource ¡ Coraje, Nicolàs ! Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20010429_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Recalde, José Ramón, 1930-2016 Redondo, Nicolás País Basc Terrorisme Acció política Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1674/0000000569.pdf 18e7e6e1d9754d5155fe4fb999dfc3ed PDF Text Text Escoltar, proposar, governar Article de Pasqual Maragall a l'AVUI (29-4-2001) El diumenge 15 d'abril apareixia a La Vanguardia un article de Jordi Pujol, Construir, compartir, exigir, on el president explicava que a Catalunya i a tot Europa s'ha instal·lat un estat d'ànim social caracteritzat per l'egoisme individualista, la resistència a assumir responsabilitats i la desaparició d'una ètica col·lectiva, d'un sentit de comunitat d'interessos. Una situació que no és bona, tot i ser resultat d'un procés que sí que ha portat coses positives, i on els dirigents polítics tindrien una responsabilitat compartida amb la resta d'agents socials. Pujol acaba dient "podrà pensar-se que això és la defensa d'un polític, encara més, del president del país davant l'exigència creixent de la societat. La crítica serà fàcil. Ho assumeixo. Només demano que això no sigui excusa per no analitzar si no hem passat de la il·lusió col·lectiva a la insofferenza individualista, a un cert obstruccionisme sistemàtic i a la minusvaloració de l'interès general". La veritat és que sovint el territori del debat, d'expressar opinions i conviccions que poden ser més o menys polèmiques, d'obrir preguntes i confessar que no es tenen totes les respostes, és un territori vedat als polítics, que en el moment en què proposen o accepten un intercanvi intel·lectual en termes d'igualtat queden fàcilment exposats a ser objecte de crítiques polítiques: manca de lideratge, de capacitat de diagnòstic i d'acció, d'assumpció de les seves responsabilitats en tant que governants. Per als polítics, com sabem, queda només l'expressió de les certituds, l'omnisapiència -o el silenci-, la grandiloqüència... i el seu corol·lari de repetició i potser fins i tot de banalitat. A ningú no se li acudiria negar la complexitat dels problemes que viu més de prop -des de l'educació dels fills a la compra d'un pis o la pèrdua de la feina-, però al polític se li demanen idees clares. Encara que sigui per això, el text del president Pujol mereix respecte i reconeixement, tot i que ell és prou conscient del risc de descobrir flancs en un discurs i un pensament, com els seus, tradicionalment compactes, fins i tot en excés. El respecte, però, no ha de coartar la crítica sorgida de les diferències en relació a l'anàlisi, i sobretot del desacord envers les conseqüències polítiques que se'n deriven. La crítica presumible és la d'amagar la incapacitat de governar el país darrere d'una anàlisi sociològica. Una anàlisi que és vàlida no només per a Catalunya sinó per a la totalitat de democràcies avançades: ens trobaríem davant d'un problema continental, pràcticament civilitzatori-occidental, que afecta dirigents excel·lents i nefastos de manera igual: el d'una societat que menysté els valors col·lectius i on cada ciutadà mira per ell mateix. Una societat marcada per un individualisme davant el qual poc pot fer el polític amb la seva defensa minoritària de la visió de conjunt, de l'interès general. Es tracta d'una línia de crítica, que recolza en dos arguments clars: en primer lloc, el fet que en trobem davant d'una anàlisi poc sòlida. És que potser no s'han viscut, a Catalunya, a Espanya i a Europa, moments -alguns de llargs, altres que encara duren- d'il·lusió col·lectiva, de projecte compartit? Exemples en són els governs socialistes de González i Jospin; la transformació de Barcelona. En segon lloc, en el moment polític: no podem deixar de prendre nota del fet que Pujol, que tan poques preguntes es fa, expressa aquestes en un context de crisi indubtable del seu govern: la crisi de valors socials és denunciada, justament, quan més clara és la inexistència d'un govern a Catalunya. Podem preguntar-nos: si realment existissin aquest esperit de comunitat, aquestes aspiracions col·lectives, des d'on -amb quins instruments-, i cap a on -amb quin programa- podria Pujol liderar-los? No obstant, hi ha una altra crítica possible, més benèvola en cert sentit però igualment profunda, i més interessant: que el seu discurs no sigui la defensa d'un polític davant l'exigència creixent de la societat, sinó l'expressió honesta d'un dirigent que no pot sinó fer palès el seu desconcert, i finalment la seva incomprensió i desacord, davant Catalunya tal com és i els catalans tal com són, amb els seus desitjos i aspiracions diverses. Podríem dir més: no el desacord davant una realitat que no s'acomoda a la seva pròpia visió -i que reclamaria l'impuls, el lideratge de l'home públic-, sinó el desconcert i la confusió profundes davant la constatació de la inexistència d'aquella societat projectada i imaginada, finalment irreal. I és que, al llarg de dues dècades, Pujol ha anat projectant sobre nosaltres una imatge unifocadora que s'ha arribat a creure ell mateix. Un missatge que ha donat bons rendiments electorals al seu partit, però que ha tingut efectes nefastos -i per sort limitats, com ara es veu- sobre la societat catalana, un patrimoni bàsic de la qual és la seva diversitat. Una diversitat que pot convergir en la defensa d'interessos múltiples, de país, amb la identitat en primer lloc; però que tolera malament la simplificació, el maniqueisme i l'ensopiment. El projecte d'una Catalunya única dissenyada per un president que no és només el líder del partit més votat, sinó la veu de l'esperit, xoca amb la imatge de la Catalunya real, plural i exigent. Pujol ha encapçalat un projecte on, darrere un gran eslògan -la construcció nacional- s'ha amagat, justament, una estratègia política farcida de les tàctiques, dels arguments i les actituds que ell ara troba tan inadequades, tan incòmodes. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el pujolisme ha estat la reivindicació permanent, la incapacitat per arribar a acords i a consensos -tant amb Espanya com amb les forces polítiques catalanes- clarament explicitats, acords que representessin aquest bé comú que ara ell troba a faltar; una política marcada pel regateig curt, el qué hay de lo mío i presentada, sorprenentment, com la millor estratègia per a Catalunya. Una estratègia inútil avui per a Catalunya, i inacceptable per a dos anys més. Des del govern de la Generalitat s'han fet, tanmateix, grans conquestes, recolzades, però, sobre grans consensos: calia construir el país alhora que s'assentava l'administració autonòmica. A vegades, les discrepàncies es van haver de deixar de banda davant la necessitat de fer front comú en matèries essencials. Ja fa alguns anys, no obstant, que ha arribat l'hora de la política: de fer front a les demandes de les persones, a vegades conflictives, en un Parlament i amb una oposició crítica i proactiva. Uns ciutadans i un sistema de partits catalans que s'han fet madurs alhora que el seu govern envellia. I a aquesta societat madura -i per tant exigent, que s'autoafirma, que ja no es pot entabanar amb facilitat- cal posar-li davant, al costat, un govern que l'escolti i que l'estiri, sense dirigismes però sense vacil·lacions, cap a un projecte on totes aquestes aspiracions, aparentment centrífugues, trobin sentit. �Aquelles grans conquestes, no obstant, han vingut molt facilitades pel fet que eren els socialistes els que governaven tant l'Estat com les ciutats de Catalunya. Un Estat de benestar l'enfortiment del qual ens ha beneficiat, i uns municipis que han gestionat de prop, ells sí, la diversitat de la societat, la immediatesa de les seves demandes. És, justament, des de l'experiència de governar una ciutat com Barcelona, i de la constatació de l'empenta amb què es governa en aquest moment, que es pot constatar que els temps no ens porten necessàriament la pèrdua del sentit col·lectiu i que és possible construir projectes ambiciosos, en la mesura que siguin compartits i que responguin a les demandes d'aquesta societat, per sort madura i exigent. 29/4/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Escoltar, proposar, governar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Pujol, Jordi, 1930- Democràcia Acció política Model social Societat Identitat col·lectiva Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1374 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/857/0000001558.pdf 96743a59a9525b7beba87a46a8475433 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 14/05/2001 (3766997) - Cartas EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 12 Pasqual Maragall puntualiza En relación con el agradable intercambio que ustedes organizaron entre Alberto RuizGallardón y yo, publicado ayer en las páginas de Domingo, debo aclarar lo que sigue. Decir que el Estado invierte más en Cataluña que en Madrid no sólo es equivocado: es lo contrario a la verdad (12,6% en Cataluña, 20% en Madrid, según ustedes mismos). Ponerlo en titular, entrecomillado y sin autor, no sólo es equívoco, es contrario a las normas de estilo y a la deontología periodística a las que ustedes nos tienen acostumbrados. Poner en mi boca, en subtítulo, que Barcelona ganó a Madrid en 1992 y luego que Madrid nos da sopas con honda -ocultando la última parte de mi razonamiento, que es advertir que Madrid toca techo y Barcelona está identificando ya sus proyectos de futuro- puede gratificar a los lectores de Madrid, pero ofende profundamente a los de Barcelona. A mí me decepciona. Es una lástima que un debate ("Madrid se va"-"Madrid se queda") que tantos seguidores de Internet ha tenido y que ha dado lugar a una iniciativa editorial tan interesante y tan bien transcrita como la de la conversación con Alberto Ruiz-Gallardón se haya frustrado por unos titulares tan torpes. Una lástima. Ya lo arreglaremos y les recuerdo que la verdad está en los detalles. Por cierto, la foto gaudiniana no es en el parque Güell, sino en la casa Milà del paseo de Gràcia llamada La Pedrera, cosa que veo ustedes han rectificado en la edición del sábado. Con todos estos errores damos razón a quienes pretenden que nunca nos entenderemos y se la quitamos a Alberto cuando contesta que la culpa la tiene el ensimismamiento catalán. La culpa es de la distancia y hay que vencerla andando cada parte un trecho.- Pasqual Maragall. Barcelona. 66 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1103 Title A name given to the resource Pasqual Maragall puntualiza Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Territoris Madrid Barcelona Ruiz-Gallardón, Alberto Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-05-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1751/0000001378.pdf e5863dfba5e81c052b0621d235e30cf8 PDF Text Text El moment polític a Catalunya Conferència de Pasqual Maragall a ESADE (28-5-01) Bona tarda. Moltes gràcies a tots vostès per la seva assistència. Moltes gràcies al president del Patronat d’ESADE i al president de l’Associació d’exalumnes, els bons amics Joan Josep Brugera i Xavier Pérez Farguell per la seva invitació a pronunciar aquesta conferència sobre el moment polític de Catalunya i, sobretot, per a compartir amb vostès aquesta estona. ESADE proporciona una tribuna pública, amb una llarga trajectòria democràtica i de servei públic, de gran ressò i prestigi i, per tant, molt exigent. Confio aquesta nit poder-los aportar idees positives respecte al moment actual i al futur de Catalunya i contrastar-les amb vostès. Del que estic segur és de que jo en sortiré enriquit. Vull aprofitar també aquesta ocasió que em brindeu per felicitar molt efusivament a ESADE, si més no per dos motius recents: pel seu doble reconeixement internacional amb l’acreditació de la International Association for Management Education i l’avaluació que n’ha fet el Wall Street Journal, com a primera escola europea de management i, en segon lloc, per les seves iniciatives de creixement a Madrid. Necessitem empreses i institucions que creixin i ampliïn el seu mercat. Us animo a projectar encara més la vostra influència, i també la de la Universitat Ramon Llull, fora de Catalunya i fora d’Espanya. També m’atreveixo a animar a ESADE a continuar en la seva línia de treball en la millora de la gestió i l’administració pública. Els seus programes i tasques de recerca han estat pioners i estic segur que amb la nova direcció de la Institució i de l’Escola d’Administració d’Empreses, amb els senyors Carlos Losada i Xavier Mendoza, aquesta branca del coneixement, tan necessària per al bon govern de Catalunya, continuarà progressant. Del que vull parlar-los avui és del moment polític que viu Catalunya. Vull traslladarlos la meva preocupació per una situació que considero força negativa, però vull expressar-los també un missatge de confiança, perquè disposem de bases sòlides per afrontar el futur. El meu sentiment és des de ja fa més de dos anys d’esperança i de decepció a l’hora. Catalunya no va malament. És més, ho te tot per reeixir en el mon obert que s’està configurant. Però hi falta una cosa, Hi falta govern, bon govern i, en la base, una aliança política i parlamentària sòlida que ho permeti. Hem malbaratat dos anys de vida política a Catalunya, amb la qual cosa hem reculat: hem perdut liderat, hem perdut capacitat d’iniciativa i hem perdut i continuem perdent oportunitats. Hi ha una distància molt gran entre les possibilitats del país i la realitat. El nostre govern, el govern de Catalunya, està paralitzat, no te projectes. Ha entrat en una fase d’involució, tirant endarrera els acords inicials de legislatura (com en l’audiovisual, l’organització territorial o l’aprofundiment de l’Estatut). Lamento haver de repetir aquests arguments, però la meva responsabilitat m’obliga, ja que no es perceben símptomes de millora, tan sols una actitud defensiva i resistencialista i profundament conservadora de "qui dia passa any empeny", que vostès com a directius be saben, és la millor manera d’enfonsar una empresa. 1 �Ja fa temps, com a mínim dues legislatures, que es resta en lloc de sumar: En política hi ha aliances bones i dolentes en funció dels objectius. Com passa en el món de l’empresa. Si l’objectiu era aprofundir l’autogovern de Catalunya (l’autonomia), en el marc d’un procés harmònic a nivell de l’Estat, l’aliat escollit no és l’adequat. Si l’objectiu era també, conseqüentment, obtenir major finançament per a les nostres competències, hem quedat defraudats. Si preteníem un major flux d’inversions cap a Catalunya i resoldre estrangulaments històrics en les nostres infrastructures, haurem d’esperar temps millors. O canviar de Govern. L’actual Govern, i la coalició que el sustenta, han errat en les aliances. El resultat ha estat el no poder avançar en temes clau pel futur de Catalunya i en el paper i posició de Catalunya a Espanya. La nostra Comunitat autònoma ha retrocedit posicions relatives en el context espanyol. No només en renda, també en iniciativa, prestigi i capacitat d’influència. I el que és també preocupant de cara al futur, en població, en termes relatius. La població potencialment activa s’ha reduït entre 1995 i 2000 en més de 200.000 persones i, en conseqüència, s’està reduint en volum absolut l’oferta de treball. Analitzant tots aquests aspectes i la possible evolució de les taxes d’activitat per sexes i grups d’edat i la de la demanda de treball, Josep Oliver arriba a la conclusió que, en una estimació moderada, l’any 2010 la demanda de treball no coberta per residents se situarà a Catalunya entre 350.000 i 450.000 persones. És a dir, un dèficit de ma d’obra que haurà de ser cobert per població immigrada. No cal insistir en els problemes d’integració i cohesió social que això pot comportar que cal preveure i sobre els que cal començar a actuar amb urgència. Haurem de reconèixer, així ho faig jo, la contribució històrica que Jordi Pujol ha fet al davant de la Generalitat. Però és llàstima i hauria estat bo evitar que els últims anys d’un cicle polític tan important, es vegin marcats per greus errors i mancances de gestió i de govern que afecten, fins i tot, el prestigi de la institució. Citaré dos casos. La qüestió del Plan Hidrológico Nacional i l’actitud de la majoria i del Govern han posat de manifest importants problemes. Un, la falta de projecte sobre la política de l’aigua a Catalunya (desprès de 20 anys de govern…), l’absència d’una política sostenible, equilibrada, fonamentada en una correcta planificació i gestió dels recursos. En segon lloc posa de manifest la inexistència de política territorial, manifestada en aquest cas en les Terres de l’Ebre, però que fàcilment podríem estendre al Pirineu, al Camp de Tarragona, a la Catalunya Central o a la pròpia Regió Metropolitana de Barcelona. En tercer lloc, ha posat de manifest la dependència del Govern i de la seva formació, que l’obliga a trencar a Madrid la paraula donada a Barcelona i a donar suport en el Parlament espanyol a polítiques que el Parlament català qüestiona seriosament. Una cosa similar ha passat amb la política d’immigració. El marcatge imposat pel Partit Popular ha impedit a CiU fer cas al que plantegen institucions com la Sindicatura de Greuges o el propi Consell Consultiu de la Generalitat, que posen en dubte la correcció i constitucionalitat de la Llei d’Estrangeria; o els ha impedit donar compliment a resolucions parlamentàries que situaven les qüestions de la immigració en una perspectiva més constructiva i realista. 2 �D’altres episodis com la incapacitat de donar sortida a la situació de la Sindicatura de Comptes o els problemes que es multipliquen en la gestió de Turisme, les subvencions de Treball o la Fundació Catalana per a la Recerca, són també manifestacions de l’esgotament d’un projecte polític que demana una profunda renovació. Un canvi (si em permeten novament el símil empresarial), en la gestió i en la propietat. Em preocupa la falta de resposta o les respostes inadequades de l’actual govern a problemes que tenim plantejats i que condicionen el futur de Catalunya. I em preocupa la perspectiva que als quasi dos anys ja perduts en aquesta legislatura, encara hi podríem afegir-ne dos més. Els posaré també un parell d’exemples que considero bàsics: Quan la nova societat del coneixement és ja un fet i el futur de les societats vindrà condicionat per la seva capacitat en potenciar-la, nosaltres mantenim les nostres polítiques tardanes en matèria d’Universitats, de recerca, desenvolupament i innovació o en la creació d’infrastructures per a les TIC. (La manca d’estratègia envers les noves tecnologies de la informació i comunicació (les T.I.C.), ha estat posada de manifest recentment per les entitats sectorials i quan ho han fet han rebut crítiques del Conseller del ram). Quan cal debatre una nova organització de l’administració que l’apropi al territori, seguint els models de proximitat o subsidiarietat que la Unió Europea propugna, per tal d’enfrontar d’una manera més eficaç els problemes de la degradació dels habitatges, l’educació en els primers i segons nivells, els serveis de benestar social o la integració dels immigrants, aquí continuem presoners d’un model centralitzat i poc eficient d’organització de la Generalitat, resistent a crear les vegueries (les províncies catalanes, si em permeteu), amb o sense refrendament legal a Madrid, i a dotar de mitjans i de capacitat d’actuació a l’àmbit més pròxim al ciutadà, que és el seu municipi. Estem incorrent en un important cost d’oportunitat per no fer les coses necessàries en política social, en política de família, en ensenyament, en política de recerca i desenvolupament, en foment de la innovació i la creativitat. Quan cal debatre un nou model territorial que apropi l’administració al territori, seguint els models de proximitat o subsidiarietat que la pròpia Unió Europea propugna, per a afrontar d’una manera més eficaç problemes com l’habitatge, l’educació en els primers nivells, els serveis socials de benestar o la immigració, aquí continuem aferrats a un model centralitzat i poc eficient d’organització de la Generalitat, resistent a crear les vegueries i a dotar de mitjans i capacitat d’actuació a l’àmbit més pròxim al ciutadà, que és el seu municipi. La iniciativa política està en mans de tercers: el PP de Catalunya (que com vostès saben gaudeix d’una autonomia mínima o nul·la respecte a Madrid), i que imposa els seus criteris centralistes i conservadors als seus socis de govern amb un percentatge molt reduït dels vots, tot just el 9,5% (i amb escasses expectatives de superar-los, per cert). És necessari superar la crisi de governabilitat que viu Catalunya. Crisi de Govern que es manifesta en els vuit Consellers que han canviat de lloc en un any i mig, inclòs el nomenament d’un Conseller primer, fet de forma poc respectuosa amb les pràctiques parlamentàries, furtant al Parlament la seva capacitat de debat i control d’un acte de l’Executiu que suposa una modificació substancial a la forma de Govern que es va sotmetre a l’aprovació parlamentària en el solemne acte 3 �d’investidura. No obstant això, no vull deixar d’esmentar algunes de les coses positives que l’actual composició del Parlament ha tingut. L’exigua majoria de les formacions de dretes (68 diputats front a 67 de l’esquerra), han permès introduir alguns canvis importants en la dinàmica parlamentària. Cal reconèixer també les dinàmiques positives introduïdes per la Presidència del Parlament. Per primera vegada, desprès de 20 anys, s’ha dotat als Grups Parlamentaris d’una mínima infrastructura per exercir la seva funció. Ha calgut una composició del Parlament com la descrita per donar més vitalitat a una institució a la que el pes de la majoria havia mantingut esmorteïda. Vull reconèixer l’esperit col·laborador i lleial del President del Parlament, que ha posat en marxa dinàmiques molt positives, encara ens haurem d’afanyar per completar la revitalització del Parlament, reformant el seu Reglament. Vull també fer notar iniciatives molt positives com l’inici, encara insuficient, d’un debat i propostes sobre el problema del finançament dels partits polítics auspiciat pel Parlament. O la creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, de forma pionera, i que s’afegeix a una altra institució parlamentària com és el Síndic de Greuges, la labor dels quals contribueixen a millorar la qualitat de la nostra vida democràtica. Veig, crec que tots veiem, amb preocupació com els ciutadans s’allunyen de la Política, però també de la justícia o de les empreses multinacionals. Son moltes les causes, sens dubte, i tots els partits compartim responsabilitats. Però qui ha governat Catalunya durant sis legislatures probablement té molts motius de reflexió. La sensació que té un ampli sector de població de que "això de la Generalitat no va amb ells", i que es manifesta en els estudis sociològics i es constata en l’elevada abstenció, té causes diverses, però entre elles, de ben segur, l’empobriment històric de la vida parlamentària i del debat parlamentari i la seva quasi ocultació fins ara. Tampoc la subtil (i no tan subtil) apropiació i identificació entre Generalitat – partit – líder del partit és aliena a aquest desinterès cívic cap a l’autogovern de Catalunya, que conviu curiosament amb una relativament alta valoració del Govern en les enquestes d’opinió. La gent pensa que és millor "govern català" que "falta de govern". Independentment de l’opinió sobre aquest govern. El plantejament d’unes relacions interessades amb Espanya on els resultats sempre es mesuren pel que demanem i pel que "hem tret", no sembla una forma positiva ni creativa d’establir relacions i una bona part de la nostra ciutadania percep com desestimuladora per a participar. Sobretot quan el que "hem tret" és tan poc. El capital adquirit en menys de tres anys de govern del President Tarradellas i en els primers anys del Govern Pujol l’hem anat perdent poc a poc, però amb perseverància. Ara plantegem unes campanyes d’imatge (benvingudes siguin si van en la bona direcció de Catalunya com a "terra d’acollida"), però hauria anat molt bé aprofitar aquests 20 anys per transmetre una imatge diferent de la que hem transmès. Ara ho pagarem en forma de crisi de nombre d’estudiants universitaris (en termes estratègics) quan s’estableixi del tot el districte obert. Catalunya ha d’aspirar a no només ser motor econòmic, que no ho estem essent, en termes relatius, cada cop 4 �menys, si no capdavantera en la proposta d’estructuració d’Espanya i dels seus pobles. Hem de donar un tomb a aquesta manera de fer les coses. En primer lloc, cal retornar al Parlament el seu paper central com a cambra legislativa, de debat polític i de control de l’Executiu. Això passa per les reformes internes necessàries en el seu Reglament per a dotar-lo d’un major vigor i agilitat; però també passa per iniciatives com incrementar la seva presència en la vida ciutadana a través de l’emissió de senyal de TV, que no arribarà fins a la tardor i ja veurem si serem a temps de donar en directe els dos grans debats que hi tindran lloc: el de política general –crítica de l’acció de govern, darrera oportunitat del Govern Pujol per a rectificar i Moció de censura constructiva, és a dir, debat de l’alternativa de govern. En segon lloc, cal canviar l’actitud i comportaments de la majoria. Ara reclamem i oferim, diria que exigim i ho continuarem fent des de la majoria si els ciutadans ens atorguen aquesta confiança, una actitud oberta, de consens per a tots aquells aspectes fonamentals que afecten la vida política de Catalunya. Hem perdut gas en aquests temes: CC/RTV, l’ordenació territorial, Llei Electoral, revisió de l’Estatut, Llei del Primer Conseller o del Govern. Els Socialistes - Ciutadans pel Canvi hem ofert un pacte el més ampli possible en temes com la immigració, la nova divisió territorial de Catalunya, el finançament autonòmic i les reformes institucionals que cal fer, com l’aprovació de la Llei Electoral catalana i l’aprofundiment de l’Estatut. La resposta de la majoria i del seu Govern ha estat la involució: el menyspreu del Parlament i el Consell Consultiu en el tema de la immigració, la marginació d’un tema nascut de la voluntat de consens com la nova divisió territorial, amb la iniciativa del Conseller Duran Lleida, avui dimitit, i el treball dels experts coordinat per Roca Junyent; la regressió en els mitjans públics de comunicació, el rebuig d’una posició unitària, sòlida i solvent en la reforma del finançament autonòmic i del finançament públic en general, en una perspectiva a 20 anys i, finalment, l’ajornament i reiterat incompliment en les obligades reformes electorals i d’adaptació de l’Estatut. Hi ha una altra forma de fer política i haurem de recuperar els valors de la participació, la pluralitat, la coherència política i el consens en els temes cabdals de país. Amb el mateix esperit, Catalunya ha d’oferir un nou pacte a Espanya: federalisme i subsidiarietat son els conceptes polítics que ens han de permetre avançar en el projecte conjunt amb els pobles d’Espanya i en la capacitat d’iniciativa des de Catalunya. Un nou federalisme en la línia del que els pensadors més lúcids estan proposant per Europa. La nova Europa que amb dificultats, és cert, s’està configurant, camina en aquesta direcció federal. Federalisme que reforça la unitat en el propòsit comú i la pluralitat de les parts per a desenvolupar la seva pròpia identitat. Un model que ens permeti superar tant la desorientació actual dels nacionalismes perifèrics com del nacionalisme espanyol del PP que, al pretendre fossilitzar el text constitucional de 1978, ens pot abocar a una regressió de conseqüències 5 �imprevisibles. Proposo treballar en una proposta federal per a Espanya ja des d’ara, encara que els resultats no es vegin fins d’aquí a uns anys. No hem fet tard encara des de Catalunya per a fer aquest esforç de pedagogia i diàleg. Hem perdut, això sí, bastant de temps i oportunitats. No és possible en la conferència d’avui aprofundir en aquest enfocament. Solament vull assenyalar la importància de disposar de models de referència que superin el conjunturalisme, els posicionaments tàctics, el predomini del circumstancial sobre el substantiu de les idees i projectes. *** Voldria centrar-me en la segona part de la meva intervenció en el projecte econòmic i social que crec que és necessari oferir a la societat catalana per superar l’actual desorientació i perseguir objectius més ambiciosos de futur. Fa uns sis mesos vam posar en marxa des del nostre Grup Parlamentari, el Govern Alternatiu, amb una doble missió: avaluar i destacar les limitacions del Govern actual i de cadascuna de les seves Conselleries i generar una política alternativa en les diverses àrees de govern. Des d’aleshores, el Govern Alternatiu ha generat línies d’acció i projectes alternatius en totes les àrees: política universitària i de recerca, política social, reducció de la pobresa i l’exclusió social, infrastructures, medi ambient, educació, política territorial, finançament autonòmic i local… Tots aquests projectes configuren i configuraran una política alternativa a l’actual, des d’una perspectiva progressista, que creu en una major igualtat i en la capacitat dinamitzadora de les decisions adoptades el més a prop possible de la gent. Avui em referiré a tres grans aspectes: els reptes que ens planteja la nova economia, les infrastructures com a requisit indispensable per a la competitivitat i la necessària aspiració a una societat més justa. Ens hem de plantejar reptes més elevats i globals. Cal desenvolupar una visió de futur i aquesta no pot ser una altra que apostar decididament per la societat del coneixement. No podem conformar-nos amb uns indicadors de recerca clavats des de fa anys i anys en nivells equivalents a la meitat de l’esforç que fan les àrees amb les que hem de competir. No podem seguir mantenint unes altes taxes de fracàs escolar i universitari o una formació professional subvalorada. No podem conformar-nos amb una dotació d’infrastructures econòmiques que estan provocant autèntics colls d’ampolla en la capacitat competitiva de l’economia catalana. El repte de Catalunya, vertebrador de la seva estratègia, ha de ser trobar-se entre les regions capdavanteres que atreguin les activitats econòmiques de la societat del coneixement. Situar-nos en el cercle virtuós de les societats innovadores. Hem viscut uns anys molt bons en termes d’activitat econòmica. Des de 1995 l’economia catalana registra taxes de creixement apreciables i la taxa d’atur s’ha reduït molt per sota de la mitjana espanyola, assimilant-se a la mitjana europea. Les nostres exportacions avancen a bon ritme i gaudim d’una economia molt oberta. La situació financera de les empreses és, en general, sanejada i la inversió ha crescut a taxes elevades. És a dir, analitzant els indicadors conjunturals habituals, l’economia catalana s’ha comportat molt positivament. 6 �No obstant, existeix una opinió molt extensa que Catalunya està perdent posicions en la dura i competitiva carrera de la nova economia globalitzada. Jo percebo autosatisfacció i falta de visió per abordar aquests reptes. L’opinió de molts dels principals líders empresarials del nostre país va en la mateixa direcció. Voldria recordar alguns d’aquests indicadors menys favorables. Entenc (encara que no comparteixo) el costum dels nostres governants de mostrar els indicadors favorables, que hi són. El que passa és que, com vostès bé saben, sense un correcte diagnòstic que identifiqui els punts febles, no tan sols els punts forts, és impossible plantejar-se els objectius i les línies d’acció adequades. Vegem-ne alguns: Una cosa ens hauria de preocupar d’antuvi, ja que és símptoma i sintetitza altres problemes de fons. Em refereixo al comportament de la productivitat, que ha mostrat un creixement molt feble en els darrers anys amb taxes que difícilment superen el 0,5%, menys de la meitat de la mitjana europea i menys de la quarta part de la nord-americana. La inversió en R+D a Catalunya no arriba a l’1% del PIB regional, molt per sota de l’1,9% de la mitjana de la UE. O de l’1,6% de la regió de Madrid. Ni la concentració d’investigadors per cada 1000 actius presenta xifres comparativament favorables ( 12 a Madrid, menys de 7 a Catalunya). Tampoc la despesa en innovació en sectors tecnològicament avançats presenta uns resultats favorables a Catalunya. Ni la presència d’aquests sectors (TIC) representa un percentatge del PIB similar a la mitjana europea (2% a Catalunya i Espanya i 3,4% a la UE). Segons les dades de SEDISI (l’Associació Espanyola d’Empreses de les Tecnologies de la Informació) presentades al Parlament de Catalunya, Catalunya ha passat de concentrar un 50% de les empreses tecnològiques fa 20 anys a tenir menys del 30% del total espanyol avui. En el mateix període, Madrid ha crescut del 25% a més del 41%. De la mateixa manera, es constata una progressiva pèrdua a Catalunya de seus d’empreses i centres operatius. La reunió organitzada fa dues setmanes pel nostre Grup Parlamentari amb una cinquantena d’experts: universitaris, empresaris i alts executius va posar de manifest tots aquests problemes. Com assenyala Xavier Vives, la nova economia global i la implantació progressiva de les T.I.C. en els processos econòmics estan provocant una concentració de les activitats productives: concentracions empresarials, però també concentracions geogràfiques. El procés d’Unió Europea sembla accentuar la tendència a la concentració geogràfica. Preocupa el fet que els processos de concentració i aliances empresarials puguin desplaçar les seus socials i els centres operatius de les grans empreses, restant capacitat política i d’iniciativa a certes ciutats o regions metropolitanes, encara que concentrin un bon nivell d’activitat. El centre d’Espanya ha exercit una força centrípeta molt poderosa: els processos de privatització i liberalització han afegit a les tendències normals a la concentració 7 �factors molt poderosos de centralització. Aquesta tendència natural dels mercats no ha estat en absolut contrarestada per una política del Govern Central propiciadora d’un millor repartiment territorial de l’activitat. La descentralització dels òrgans reguladors de mercats (Competència, Elèctric, Telecomunicacions) en la línia que proposava Rodríguez Zapatero el mes de març a Barcelona i com fan altres països amb estructures polítiques menys descentralitzades que les nostres, propiciaria una major desconcentració de les seus i centres operatius d’algunes de les grans empreses regulades i, amb elles, dels seus serveis complementaris. Catalunya, amb la metròpoli barcelonina al capdavant, ha d’aspirar a jugar un paper clau en la nova societat de la informació i el coneixement, i ha d’aspirar a ser una regió econòmica guanyadora en aquesta contesa dura i complicada impulsada pels processos de globalització. No n’hi ha prou de mostrar-se satisfet per la bona evolució dels indicadors econòmics conjunturals. Cal centrar també l’atenció en un altre quadre de comandament: en la implantació de noves iniciatives en els sectors emergents de les T.I.C i en altres sectors punta de llança de l’avenç tecnològic; en els indicadors que configuren l’oferta d’atractius o externalitats per a la implantació de noves activitats; en indicadors que mesurin el guany o la pèrdua global de capacitat de decisió del nostre espai econòmic; en els indicadors del nostre potencial en R+D+I, etc., etc. I he de dir que ens ha faltat ambició. Catalunya necessita un revulsiu, ja que l’anàlisi d’aquests indicadors no mostra una situació favorable. Hem d’aspirar a continuar sent el motor econòmic d’Espanya, ser-ho també en els sectors emergents avançats tecnològicament i de gran creixement. Però no només això: hem d’aspirar a ser motor econòmic, però a la vegada també cervell. Tenim uns actius considerables: Una economia diversificada, amb una xarxa de proveïdors força desenvolupada, amb clusters o districtes industrials potents i amb un bon nombre de sòlides empreses mitjanes en sectors diversos: editorial, químic, farmacèutic, alimentari, components de l’automòbil, etc. Un potencial investigador en les nostres Universitats i centres d’excel·lència en diverses àrees, des del disseny a la biomedicina. Iniciatives importants en el terreny logístic i d’implantació de noves tecnologies TIC; centres d’excel·lència en medicina o en formació empresarial. Tenim també un entorn agradable, amb una més que acceptable qualitat de vida. Cal preservar i posar en valor tots els nostres actius i concentrar esforços i centrar les prioritats en invertir en formació (i a tots els nivells, universitari i formació continuada, però sense oblidar el preocupant aspecte de la formació secundària i intermèdia). Cal invertir en crear centres d’excel·lència en investigació i desenvolupament, en vincular la recerca universitària i el mon empresarial. És necessari seleccionar i prioritzar. Cal crear massa crítica. De la mateixa manera, cal posar els elements que afavoreixin la creativitat i l’aparició d’iniciatives: disponibilitat de capital risc i col·laboració entre sector públic i privat per escometre grans projectes. També és necessari variar el discurs oficial, basat en un cert cofoïsme que exaltava la petita dimensió i els valors "tradicionals" de l’empresari català. Sense renunciar a la riquesa que representen les PIMES a Catalunya, és necessari encetar un discurs que posi l’èmfasi en la necessitat d’incrementar la grandària de les nostres empreses i en propiciar acords, col·laboracions i fusions per assolir dimensions més adequades als requeriments dels mercats globals. 8 �Fomentar l’obertura de la nostra societat: des de l’aprenentatge d’idiomes fins a la participació activa en les xarxes internacionals on "passen les coses". Internacionalització vol dir que les empreses venguin i inverteixin en l’exterior, però també vol dir participar en xarxes de ciutats, associar-se en projectes de col·laboració transnacional: d’ensenyament, de recerca... estar culturalment oberts. La dotació d’infrastructures és un factor essencial per a la competitivitat de l’economia. Però Catalunya té un important dèficit d’infrastructures de caràcter econòmic que són ja veritables colls d’ampolla per al seu desenvolupament. Vint anys de competències autonòmiques i set sent "decisius a Madrid", no han aportat, en el terreny de les infrastructures elements diferencials de competitivitat per a Catalunya. No cal dir que els actuals plantejaments radiocèntrics del Govern del Partit Popular encara empitjoren les coses. Segons els estudis més solvents, els dèficit d’infrastructures econòmiques de Catalunya és important i limita la seva capacitat competitiva davant altres regions europees. A la insuficient dotació en infrastructures i despeses en R+D, a que m’he referit anteriorment, cal afegir l’endarreriment en el desplegament de les infrastructures de telecomunicacions. I a aquestes els problemes de l’aeroport, ferrocarrils, xarxa viària i transport metropolità, xarxa viària vertical diagonal i transversal i infrastructures medioambientals. Podríem afegir el conflicte addicional de certs peatges i alegrar-nos per la concreció de l’AVE (encara que tindrem que pagar la connexió amb l’aeroport). Òbviament, el problema del dèficit en infrastructures prové del dèficit de finançament: de la insuficient dotació pressupostària per a inversions de l’Administració central a Catalunya i de la insuficient inversió de la Generalitat, acumulades ambdues any darrera any. (Entre parèntesi val a dir que s’hi afegeix un problema de gestió, o millor, d’autonomia de gestió: el Port i l’Aeroport generen recursos suficients per a finançar els increments d’inversió necessaris). La capacitat competitiva de Catalunya, el seu paper com a regió capdavantera en un context global, estarà condicionat a aquests dèficits: a la concepció de l’aeroport, a la facilitat i amplitud de comunicacions, a les connexions interiors, al medi ambient i a la qualitat de vida que se’n deriva. I pensant, a més, en la Catalunya metròpoli, que irradia sobre un àrea europea de 15 milions d’habitants, el centre de la qual és Barcelona. Aquesta concepció multipolar, no centralitzada ni radiocèntrica, és compartida totalment per la nova direcció socialista. No renuncio, amb la complicitat de vostès, amb la de la societat econòmica catalana, que de ben segur comparteix aquests plantejaments, a convèncer l’actual Govern espanyol que el model que volen imposar no maximitza el creixement i renuncia a les possibilitats que ofereix una concepció multipolar, en el nostre cas, la bicapitalitat. La nova economia global genera oportunitats extraordinàries, però també riscos i perills. Hem d’arriscar-nos per guanyar, però també hem de trobar un equilibri entre creixement i igualtat, entre competitivitat i cohesió. En la nostra Europa, només una societat forta i cohesionada socialment està en condicions de créixer de forma continuada i estable i només amb un creixement estable i continuat estarem en condicions de dur a terme les necessàries polítiques de benestar. Per al manteniment de l’estat del benestar es poden seguir dues vies oposades: 1) reduir les cobertures i prestacions o 2) incrementar les bases per a fer el sistema sostenible. 9 �Jo em pronuncio clarament per la segona (sense renunciar, és clar, a corregir les desviacions o ineficiències que ara es pugin produir) Per molts motius. N’esmentaré els que considero més rellevants. En primer lloc, la globalització i la implantació de la societat del coneixement no es pot fer (com està passant i correm el risc que s’agreugi) a costa d’incrementar les desigualtats. Per a nosaltres la cohesió social és un valor bàsic a preservar i, a més, imprescindible per a garantir la competitivitat i el creixement sostingut de qualsevol territori. En segon lloc, perquè moltes de les coses a fer per garantir el benestar, la cohesió i la equitat social, no tan sols són compatibles amb el que cal fer per ser eficients en la nova societat global i en la nova economia, sinó que són imprescindibles. En tercer lloc, perquè les decisions que ara prenem repercutiran sobre el tipus de societat en que viuran els nostres fills, als quals els hem de proporcionar una garantia veritable d’igualtat d’oportunitats en la seva vida, que és com entenem la igualtat. Aquesta política d’equitat i cohesió social es recolza sobre tres pilars: la prioritat per l’educació, el desenvolupament dels serveis d’ajut a les famílies i la dignificació dels barris de les nostres ciutats. Vull traslladar-los l’absoluta urgència d’aquestes qüestions. Ens hi juguem el futur. Educació, en el context de polítiques socials a que m’estic referint, vol dir, en primer lloc, disposar d’un nombre suficient de places en escoles bressol. Vol dir, en segon lloc, millorar els recursos i la qualitat de l’ensenyament, per evitar l’altíssima taxa de fracàs escolar que pateix la nostra societat i la consegüent degradació del nivell mig de qualitat de les classes de secundària i batxillerat. Amb la primera mesura (a la qual cal dedicar-hi recursos potents) facilitarem la incorporació de la dona al mercat laboral i empresarial acostant-nos a taxes més homologables amb la UE, millorarem, potser, la natalitat, i, per tant, contribuirem a sostenir la necessària política de benestar social. El fracàs escolar d’avui és el fracàs en la inserció en la societat de demà. És la consolidació de la pobresa i la marginalitat. I el fracàs escolar té una component cultural i social, i una component que afecta la qualitat educativa. Invertir per ajudar a la família i per millorar l’escola és la millor manera d’evitar l’exclusió social en el futur. Desenvolupar l’atenció domiciliària d’ancians i persones disminuïdes, és també facilitar la inserció laboral de les dones. S’ha de mencionar aquí el fet que la inseguretat afecta especialment les classes mitjanes i treballadores i els barris degradats. La manca d’una justícia local com la prevista en la Carta Municipal i la Llei (PP) de Grans Ciutats és francament dramàtica. Finalment, avui estem a immersos en una tendència de fons que marcarà el futur. Em refereixo al fenomen de la immigració. Les dades demogràfiques estan configurant un mercat de treball en el que les sortides (per edat) superen a les entrades. Les projeccions indiquen una enorme necessitat d’immigració: a 10 anys vista, els efectius nous que necessitaran les nostres empreses poden situar-se 10 �entre les 350.000 i les 400.500 persones, segons els estudis que els comentat abans. Vint anys d’Ajuntaments democràtics ens han servit per millorar molt ostensiblement la qualitat de vida a les nostres ciutats. No s’han pogut resoldre tots els problemes; moltes zones no han pogut superar la degradació de polítiques urbanístiques i d’habitatge predemocràtiques. Avui no podem pretendre sobrecarregar aquests barris degradats amb nous problemes. Invertir en aquests barris, en urbanisme, habitatge, comunicacions, serveis personals, educació i qualitat de vida en general, és la millor manera d’integrar harmònicament, amb totes les dificultats que no se’m oculten, aquest flux de persones, no tan sols inevitable, sinó absolutament necessari per a la nostra economia. *** He volgut donar-los una panoràmica de la situació política a Catalunya. He ressaltat els aspectes que em semblen molt negatius de l’actual moment. Avui, avançar a poc a poc és perdre posicions. No ens podem permetre l’atonia de projectes, els condicionaments polítics paralitzadors i la gestió continuïsta. Estem perdent posicions i oportunitats. Els he exposat la necessària nova actitud de Catalunya: el paper que li pertoca i pot jugar en l’estructuració de la nova Espanya que s’està configurant, en lloc de l’absència dels projectes conjunts i l’actitud d’obtenir rendiments a curt termini que tan pocs resultats ens ha donat. Finalment els he parlat del projecte econòmic i social que crec que cal oferir a la societat catalana, els pilars dels quals són:  L’aposta decidida per la societat del coneixement amb l’educació com a nucli vertebrador. La recuperació de l’endarreriment en les infrastructures econòmiques que Catalunya necessita. El necessari manteniment d’una societat cohesionada i més justa, que és un requeriment no només de justícia social, sinó una condició necessària per a l’estabilitat econòmica.  Els reptes de futur són molt importants. Els processos de canvi i adaptació són difícils de gestionar i precisen lideratge i voluntat de canvi. Catalunya ha de liderar aquests processos en el marc de la nova Espanya i de la nova Europa que s’estan configurant. Moltes gràcies, Pasqual Maragall 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El moment polític a Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. ESADE (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall a ESADE sobre la situació política a Catalunya. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Balanç Catalunya Política Oposició Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-05-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/869/0000000571.pdf 315389641b5ec234018f425e16696cc3 PDF Text Text ¿"Impasse"? Article de Pasqual Maragall a El Pais (29-6-2001) Tres nacionalismos marcan el paso en la gobernación de España: el español en Madrid, el vasco en Vitoria y el catalán en Barcelona. El socialismo domina en seis autonomías, aliado con nacionalismos o regionalismos en Andalucía, Baleares y Aragón, y en algunas grandes ciudades: Barcelona, A Coruña, Santiago, Sevilla, San Sebastián... El resto de autonomías y grandes municipios son gobernados por el Partido Popular o por los nacionalistas periféricos: Madrid, Málaga, Zaragoza, Bilbao, Valencia, Las Palmas... Todo el país ha estado y está pendiente de Euskadi. La situación allí es más esperanzadora. Veremos. Se acercan las elecciones gallegas para el 7 o el 21 de octubre de este año y luego ya nada hasta las locales, autonómicas y europeas de mayo de 2003. Seguidamente, en octubre del mismo año llegarán las elecciones catalanas y, finalmente, las elecciones generales en marzo de 2004. No se prevén grandes adelantos en esas convocatorias, excepto el posible adelanto de las catalanas si Aznar se cansa de Pujol o simplemente si prefiere distanciar las elecciones catalanas de las españolas. Pero también es posible que la extraña alianza del nacionalismo español y el catalán se consolide hasta el final para evitar riesgos mayores. Un resultado adverso para ambos en Cataluña podría dar la señal de partida de un cambio general de escenario. Quizás el cambio de viento se produzca ya en Galicia en otoño. Veremos. Entretanto, a partir del 1 de enero España presidirá la Unión Europea. Barcelona, hacia el mes de marzo, será el escenario de una cumbre significativa en la que se repasará el legado económico-social de la cumbre de Lisboa. Piqué, al que no deseo más problemas que los derivados del cargo, podrá compararse entonces con el Solana de la Conferencia Euromediterránea, cuyo éxito le proyectó primero a la OTAN y luego al quasiMinisterio de Exteriores y Defensa de la Unión Europea. En este contexto, España deberá comprobar la resistencia del mensaje popular y la solidez del nuevo lenguaje socialista. El mensaje popular ha basado su éxito en España en la contundencia (a pesar de la ineficacia) de la respuesta política al terrorismo, y en las emociones levantadas por la casi repentina comprobación de que somos un país llamado a ser destino de importantes contingentes de inmigrantes extracomunitarios. La fijación vasca de los españoles y el drama de El Ejido, con efectos muy fuertes a principios del año 2000, fueron decisivos en las elecciones de marzo de aquel año. El mensaje socialista ha conseguido una resurrección espectacular, de la mano de José Luis Rodríguez Zapatero, de menos de un año para acá. El buque no se había hundido, sólo se había sumergido. Las cosas están más equilibradas. La España del barullo está pasando a ser la del PP; la de Zapatero es clara como un vaso de agua. Y hablando de agua, la posición socialista es la que más corresponde a lo que Joaquín Costa diría hoy. Costa y Cañete no acaban de ligar. Hoy Europa hace las cosas de otro modo y entiende mejor a Zapatero que a Aznar. La España de la confianza se entiende mejor con la Alemania de la lealtad federal que la secular España desconfiada y temerosa de sus propios demonios que Aznar representa a la perfección. ¿Cómo siguen todas aquellas emociones ahora? La inmigración extracomunitaria ha enviado una señal a nuestros inmigrantes interiores de los años sesenta en el sentido de que sus conquistas son precarias, más precarias de lo que creían. Los barrios de la antigua inmigración son el escenario hoy de la llegada de los extracomunitarios. Y de improviso todo un pasado de sufrimientos se ha hecho presente. La derecha ha comprendido, tanto desde el nacionalismo español como desde el catalán, que ahí tiene una baza, y ha extremado en algunos momentos (Ley de Extranjería, declaraciones xenófobas en Cataluña) sus posiciones de rechazo a la novedad. Lo que es más grave: la buena voluntad y los indudables efectos positivos de la reforma educativa han sido desbordados por la realidad. La autoridad del maestro y del profesor es frágil ante una juventud que es más adulta más pronto y a la que se alarga la presunta juventud en una enseñanza secundaria que muchos chicos y chicas no desean. A ello se añade la inadecuación -real o imaginaria- de las enseñanzas profesionales y las dificultades materiales propias de toda reforma. Ahí la nueva inmigración ha añadido factores de complejidad. Y la dualidad escuela pública/escuela privada consolida el callejón sin salida. La escuela tiende a dividirse en dos: la de los problemas y la de las soluciones, la que tiene problemas en las aulas y la que no, la que tiene inmigrantes y la que no, la que tiene circuitos desde la guardería a la Universidad y la que no. Inseguridad es la palabra para describir esa situación. Lo que parecía ganado ya no es tan seguro. La tranquilidad y mejora de los barrios, y la educación de los hijos, que parecían garantizadas hace 10 o 15 años, y que eran la razón vital de varias generaciones de españoles, ya no son tan evidentes. Barrios dignos y escuelas dignas son hoy la preocupación de muchos ciudadanos. Sin embargo, la clase media ha crecido de forma espectacular. (Y convive, con algo menos de ansiedad, con esa nueva incertidumbre). Los socialistas no nos dimos cuenta de ese crecimiento hasta que ya era demasiado tarde. El socialismo 'murió de éxito' en el sentido de que no entendió que el éxito de las políticas adoptadas, y evidentemente el éxito de la economía europea, habían ayudado a crear un nuevo público, deseoso de más libertad, y de menos impuestos, o en todo caso de un Gobierno más ligero y más próximo, más amigo y más cómplice del ciudadano. �Las ciudades pasaron masivamente a votar a la derecha. ¡Las ciudades! que habían sido el bastión de la izquierda. (Sólo en Cataluña y Galicia, y en San Sebastián, se salvaron los muebles en 1995). Ahora mismo, la inseguridad en la calle, y el hastío que produce la violencia y que multiplican los accidentes y las catástrofes que nos visitan a diario en televisión, radio y prensa, afectan a unos y otros, trabajadores y clases medias. Ahí la derecha tiene otra baza. En tiempos de inseguridad, no hacer mudanza, diría hoy el dicho. Curiosamente la inseguridad en la calle es uno de los mayores fracasos de nuestros gobiernos conservadores y nacionalistas. El alcalde de Barcelona, Joan Clos, no se cansa de denunciarlo. Y lleva razón. La Ley de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad señala que ésta es competencia del Estado y de las autonomías que la tengan transferida. La policía local es sólo coadyuvante en la medida en que sea requerida para ello. En el caso de Cataluña, nadie quiere ser el responsable: la policía nacional, como va siendo sustituida por la autonómica, no cubre vacantes; la autonómica todavía no ha llegado del todo, y la local está cansada de pagar el pato que la proximidad a la gente le obliga a no eludir, cosa que los alcaldes reflejan con indignación. La alcaldesa de Santa Coloma de Gramanet me decía hace poco que en vez de los 130 policías nacionales que corresponden al tamaño de su ciudad, tiene sólo 85. En realidad, como reflejaba hace poco un reportaje en Abc, la policía considera que jueces y fiscales no dan abasto, y que en consecuencia el trabajo policial es inútil. El porcentaje de autos de prisión provisional sobre detenciones es irrisorio, según la policía de Madrid. La multirreincidencia no se castiga y ello perjudica la moral de policías y ciudadanos. Esa es otra de las emociones o sentimientos extendidos por todo el país. Y es una sensación compartida que va a hacer aún más difícil la aceptación de los nuevos inmigrantes extracomunitarios en nuestras ciudades. La manía ibérica por la lejanía y lentitud de la justicia como prueba de ecuanimidad está llevando a la desmoralización ciudadana. La justicia local duerme el sueño de los justos en un cajón del Congreso de los Diputados, encerrada en dos leyes que nunca se aprobarán: la Carta Municipal de Barcelona (¡sólo faltaría: qué se han creído éstos de Barcelona!) y la Ley de Grandes Ciudades que hizo el secretario de Estado del PP, Francisco Camps, y que decayó al finalizar la legislatura pasada (¡y la había hecho para extender los beneficios de la justicia local y otras innovaciones legales de la Carta a todas las grandes ciudades!). Finalmente, el terrorismo, que ha perdido las elecciones vascas tanto o más que el nacionalismo español, va a apretar fuerte para no quedar definitivamente vencido. Su única esperanza es que sus ataques levanten de nuevo tal aversión por Euskadi en el resto de España que se vuelva a abrir la fisura nacionalista en el campo de los demócratas: abertzales en un lado y españolistas en el otro. Lo han dicho el otro día en Gara. Nuestra esperanza es que los terroristas, de tanto apretar se caigan, como ocurrió en Barcelona en 1992, antes de los Juegos Olímpicos, y que los demócratas vascos de toda condición se unan, empezando, como propone Gemma Zabaleta, la secretaria de política institucional del PSE, por los ayuntamientos y las escuelas, que es donde se fragua (o se pierde) la confianza entre unos demócratas y otros. La falta de auténtica sensibilidad, compañía y deferencia de algunos (si no muchos) ayuntamientos nacionalistas vascos con los concejales vascos populares y socialistas amenazados ha sido para mí uno de los espectáculos más inmorales de estos últimos años. Éstas son las emociones dominantes hoy, y probablemente lo serán aún por un tiempo. ¿Impasse? No necesariamente. Hay factores paralizantes, como las alianzas contra natura que he mencionado al principio. Ahora el Gobierno popular presentará un acuerdo sobre la financiación autonómica en que se arreglarán los entuertos del pasado (¿y qué van a decir las autonomías si precisamente están maniatadas por las deudas de ese pasado?), pero no se solventarán los problemas del futuro: la distancia entre los resultados del régimen foral y el común, que ya vienen de Franco, en el caso de Álava y Navarra; la lejanía de la financiación local respecto a la que debería ser; la arbitrariedad de la inversión estatal directa; el miedo a la transparencia de las balanzas fiscales, que en la RFA son aireadas sin rubor y aquí producen terror; y la falta de definición de un criterio de equidad a largo plazo basado en el pago por renta y el cobro por población, corregida ésta por una serie de factores razonables. Tendremos cesto de impuestos indirectos y especiales, poco dinero adicional (no está el horno para bollos), flexibilidad de tipos impositivos... y una falta total de coraje para enfrentarse con la solución del problema financiero del sector público a tres niveles que montó la Constitución y desarrollaron los Estatutos. Los tres nacionalismos que mandan, por la propia definición de nacionalismo, no se pondrán de acuerdo más que en la asunción repartida de los errores del pasado, errores que, además, negarán como San Pedro, tres veces si es preciso. La verdad es que el Estado, en los últimos cuatro años, ha crecido más que el producto nacional bruto y, por tanto, más que las autonomías. La devolución de recursos hacia la proximidad y la sociedad ha sido inversa, de abajo arriba. Por primera vez en los últimos 22 años. Pero la vía de la evolución política de este país está marcada. - La reforma del Senado, empezando por la activación de la Comisión General de Autonomías y del preceptivo debate autonómico en sesión plenaria (no se entiende cómo Aznar, que tiene por virtud el cumplimiento de lo que está mandado, incumple en eso). �- La apropiación y protección de las lenguas y las señas estatutarias (que son constitucionales) por parte del Estado, en todas sus instituciones y símbolos, desde el euro hasta las matrículas -algo que han pedido todos los partidos menos el PP-, y la lealtad consiguiente de Cataluña y las demás nacionalidades históricas para con los símbolos de España. - La presencia de las autonomías en Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y capacidad legislativa -lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300 regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la Unión-. - Finalmente, y casi más importante, la traducción de esos principios políticos en una real franqueza entre españoles de distintos pueblos ('los pueblos de España' de los que habla la Constitución). - Y la traducción de todo ello en una auténtica mejora de la vida civil, de la vida en nuestras ciudades y pueblos, con una imposición fiscal menos complicada y onerosa, con seguridad, justicia local y enseñanza local -según el modelo anglosajón-, con colaboración entre la enseñanza pública y la privada, y con devolución de competencias a los territorios y a los ayuntamientos. A 1 de enero de 2002, como tarde, habrá que ponerse a trabajar en todo ello. El impasse, el callejón sin salida, no es tal. Hay una valla, pero no un muro. Al otro lado de la valla, la España plural y viva; de este lado, la peleada, asustada y dividida. 3/7/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1373 Title A name given to the resource ¿ Impasse ? Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Política Model social Nacionalisme Immigració Seguretat ciutadana Espanya Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1543/0000000717.pdf b2260604650a57573f3305d99f934bc5 PDF Text Text Entrevista a El Periódico (19-8-2001) Pujol no gosa enfrontar-se un altre cop amb mi No ofereix la més mínima oportunitat al dubte. Amb el relaxament de les vacances que li il.lumina la cara, està absolutament convençut que quan Pujol deixi el seu despatx al Palau serà per ocupar-lo ell. A. Carbonell Pasqual Maragall : "Pujol no s'atreveix a tornar-se a enfrontar amb mi en unes eleccions" VA NEIXER A BARCELONA EDAT 60 ANYS TRAJECTORIA FUNDADOR DEL PARTIT DELS SOCIALISTES (PSC) I ALCALDE DE BARCELONA (1982-1997) LUIS MAURI --Als anys 60, vostè va victorejar la Cuba de Castro i la Iugoslàvia de Tito; als 70, va somiar amb una societat socialista i democràtica després de la nit franquista; als 80 i als 90, va governar Barcelona amb pols socialdemòcrata i liberal. Quin significat tenen avui, de cara al segle XXI, la dreta i l'esquerra? --L'esquerra és la que intenta realitzar els somnis. I la dreta és la que en desconfia. Però en la tenacitat per realitzar els somnis sempre existeix la possibilitat de trair-los. Si només hi penses o els desitges, els somnis són meravellosos; però per poder-los agafar és necessari ficar-se en el fang de la realitat. -- Quins somnis ha traït vostè? -- Tinc somnis pendents, sí. Traïts? Segurament també. -- Pot ser més precís? --Un somni pendent, no només meu, sinó de la ciutat, del país, és la cita de Barcelona amb les cultures del món el 2004. Es l'assignatura pendent de sempre, la reconciliació del món i els ciutadans. Va començar amb Adam i Eva, suposo, però sobretot es va posar de manifest als segles XVIII i XIX, amb Kant i Marx. Marx veia la història com una locomotora que només podia anar endavant. Es podia aturar, sí, però no recular; el vent de la història l'empenyia invariablement cap endavant. Kant era més escèptic. Però avui sabem que tot depèn de nosaltres. Podem avançar i aturar-nos, però també podem destruir el món. Si ens equivoquem, tot se'n pot anar en orris. --Li preguntava pels seus somnis traïts. --La vida és una continuïtat de traïcions percebudes, que probablement no són traïcions reals. Un es va fent gran. Resulta que descobrim que els Reis són els pares, i així moltes coses. No hi ha res tan idíl.lic com ens pensàvem. El creixement és un cúmul de petites traïcions, d'un mateix o dels altres, a les quals hem de donar un sentit final més que original. No hem de pensar tant en si fa 20 anys vas dir no sé què, i que després has fet què sé jo, sinó en si el lloc on et dirigeixes és digne en funció del teu plantejament inicial. Si ets fidel als teus orígens d'una manera radical i absoluta, acabaràs paralitzat, no podràs fer mai res. -- La dialèctica mundialització-antimundialització és la versió actual de la dialèctica de classes? --L'està substituint. Marx ja ho va plantejar en aquests termes. El comunisme, el paradís a la terra, segons Marx, només podia funcionar a escala mundial. I, en efecte, la globalització és �aquí, però arriba del costat contrari. Qui porta el comandament és el capital. O, dit en termes d'avui, l'economia està mundialitzant la societat i aquesta última no domina l'economia. La qüestió és aconseguir que la societat no quedi a la mercè de l'economia. -- El món serà global o no serà? -- Sí, però no a partir d'ara. Avancem cap a un món global des del principi dels temps. -- Quin és el lloc de Catalunya en aquest món global? --La mundialització canvia la distància entre el que fas i l'efecte del que fas. Catalunya és molt més petita en relació amb el món amb què es relaciona. Es menys mestressa del seu propi destí, i això també li passa a Espanya, i a Europa. La globalització ens fa a tots plegats menys amos del nostre destí. -- Així doncs, els nacionalismes tenen el paper de protegir, de fixar les identitats dels elements globalitzats? -- La globalització comporta un perill de pèrdua d'identitat. S'ha de conjugar la consciència de globalització amb la necessitat de particularització. Els federalistes hi estan treballant des de ja fa molt de temps, també a Catalunya. Els nacionalismes que governen avui Espanya i Catalunya han perdut el nord en vista d'una nova realitat en què el seu missatge no és suficient ni satisfactori. El nostre missatge federalista potser és més complicat, però és capaç de donar una resposta més adequada a la nova situació. Es millor l'Espanya plural i progressista que l'Espanya de la desconfiança. Catalunya té la possibilitat i l'obligació de formular un projecte diferent d'Espanya. Catalunya no ha d'aspirar a tenir un tracte especial com, per exemple, Euskadi, sinó a posar damunt la taula un projecte d'Espanya on hi càpiga còmodament i els altres, també. --Vostè no es pot queixar de Jordi Pujol. Déu n'hi do quin regal que li ha fet retirant-se de la competició electoral. --I tant que em queixo. M'agradaria tornar-lo a guanyar en vots, i aquest cop, també en escons. --Dir que prefereix enfrontar-se a Jordi Pujol que a Artur Mas sona, permetim que ho digui, una mica hipòcrita... --Pujol no s'atreveix a tornar-se a presentar. No vol perdre. Ja va perdre amb mi una vegada, encara que va acabar guanyant en temps de descompte i gràcies a la llei electoral. Però ara no gosa tornar-ho a intentar, i envia aquest noi, Mas. Saben que no guanyaran i s'estan venent el present en el mercat de futurs. Per aguantar en el poder dos anys més, paguen el suport del PP al Parlament al preu de comprometre el seu recolzament al PP al Congrés quan, després del 2004, els conservadors perdin la majoria absoluta. -- Quina virtut política de Pujol considera envejable? --Que parla alemany, que és una virtut política molt important. Bé, el seu coneixement de la història i la seva fidelitat a Catalunya. -- I de Mas? �--Es un bon opositor. A l'Ajuntament de Barcelona vaig tenir a l'oposició, per CiU, Trias Fargas, Cullell, Comas, Mas i Roca. El més dur de tots plegats, el més incansable, va ser Mas. Ell va ser qui va boicotejar la Carta Municipal endarrerint-ne l'aprovació --Recentment, vostè parlava d'un clamor que demana eleccions a Catalunya. Venint cap a aquí no he sentit a ningú parlar-ne... --No he dit que la gent parli, sinó que hi ha tres partits (PSC, ERC i IC-V) que van sumar 50.000 vots més que els altres dos (CiU i PP) i que han demanat eleccions urgentment. Després de tota aquesta campanya de CiU per aconseguir més poder i més diners, ara sabem quants diners donarà el nou sistema de finançament autonòmic, però no diuen quants n'hauria donat l'antic. Hi ha una sensació inquietant de no saber si el fet que CiU vagi bé significa que el país va cap endavant o no. El Govern no s'ocupa dels assumptes importants de la vida quotidiana, de la immigració, de la seguretat, que està pitjor que mai, de l'escola, les inversions... -- No ha fet res bé el Govern de Jordi Pujol? --Sí, moltes coses. Fonamentalment, el manteniment de la dignitat de ser català, de l'idioma, de la seva his- tòria i les seves institucions. La creació de la consciència que Catalunya és una nació. -- Només la defensa de la identitat? --I algunes altres coses, com la Universitat Oberta de Catalunya i TV-3. -- En què s'hauria de notar el canvi que vostè propugna? --En la vida quotidiana. Els 100.000 milions de pessetes de més que, segons CiU, reportarà el nou finançament, em comprometo a destinar- los íntegrament a la família, l'ocupació de les dones, l'escola, la natalitat, els avis i els menors en situació de risc. Tenim una de les taxes de natalitat més baixes del món. S'han de fer polítiques perquè les dones puguin treballar i tenir fills sense que això els suposi un sacrifici ímprobe o la pèrdua de la feina, o les empennyi a no tenir fills. --A la tardor, vostè presentarà la moció de censura més anunciada de la història. No el preocupa que no el votin ni ERC ni IC-V? --Presentaré la moció de censura. Es la meva obligació. Qui vulgui peixos que es mulli el cul. Tantes queixes durant tant de temps perquè no hi havia oposició al Parlament... Doncs ara n'hi ha. La gent podrà veure que hi ha una alternativa, i això, òbviament, horroritza CiU. -- Quin PSOE prefereix, el de Felipe González, el d'Almunia o el de Zapatero? --El de Zapatero. --Donat que avui no n'hi ha cap altre, la seva resposta podria semblar a algú més pragmàtica que sincera. --Zapatero entronca amb el federalisme. Felipe havia de parlar en un llenguatge que arribés als militants demòcrates antifranquistes, però també als fills de la Guàrdia Civil, com jo dic. Ara fa falta algú que proclami l'Espanya plural, la dels socialistes de la República. Felipe representa el període en què Espanya només podia canviar amb una política d'Estat fort; feia �falta una persona que tingués l'Estat al cap. Ara cal una persona que tingui al cap el que vulgui, però que alliberi el joc, que sigui més federal, que no el preocupi tant la unitat. El PSOE havia de demostrar que és alguna cosa més que Felipe González, i ho ha demostrat. LLEGINT EL DIARI AMB PASQUAL MARAGALL LA IMMIGRACIO El Govern central avorta la negociació i desallotja per la força els africans de Barcelona. "Això no s'arregla amb una llei d'estrangeria. S'ha de donar poder als ajuntaments, que són l'Administració més pròxima als ciutadans, perquè actuïn amb eficàcia i els barris i les escoles puguin encaixar l'allau de gent amb problemes que arriba de fora. Els que estan pagant el cost de la immigració són els antics immigrants, els immigrants interiors dels anys 50 i 60, que veuen que els barris i les escoles que els va costar tant esforç dignificar es comencen a degradar una altra vegada. Això és un sarcasme històric que no ens podem permetre. I també s'ha d'invertir als països d'origen, perquè menys persones es vegin amb la necessitat d'emigrar. Això, i no lleis d'estrangeria, és el que necessitem". LA CLONACIO HUMANA Científics i polítics d'arreu del món debaten els limits morals de la clonació humana. " Què es pretén, recrear una persona o generar solucions per a determinades malalties? Si t'equivoques al fer un fetge o un ronyó, el destrueixes i ja està, però si encertes, salves la vida d'una persona. Però si t'equivoques al recrear un ésser humà... No hi ha garantia de no fer monstres. No és acceptable que, per evitar que la naturalesa creï monstres, correm el risc de fabricar-ne nosaltres". L'IDIL.LI CRUZ-CRUISE L'actriu espanyola Penélope Cruz i el nord-americà Tom Cuise esbomben la seva relació. "Penélope Cruz és una actriu que em cau molt bé. La veritat, no sé què li veu a Tom Cruise, ha, ha, ha. La seva exdona, Nicole Kidman, ara diu que per fi ha pogut posar-se sabates de taló alt, perquè quan anava amb Cruise no podia fer-ho per no subratllar més la baixa alçada de la seva parella. Encara que les notícies sobre la relació Cruz-Cruise també podrien ser una estratègia purament de màrqueting." FIDEL CASTRO El líder cubà compleix 75 anys i diu que serà rebel fins que es mori. "Està bé, però si Fidel Castro vol ser rebel de veritat, que permeti que la rebel.lia que proclama continuï després d'ell. Castro hauria d'obrir la mà abans que sigui massa tard. Hauria d'impulsar transició cap a la democràcia que permetés a Cuba sortir de l'aïllament". PASQUAL MARAGALL RADIOGRAFIA L'amant de la vora del precipici Maragall no és un polític comú. Ho confessa just abans de començar l'entrevista. "Si jo fos un polític dels que es porten ara, li preguntaria quin titular vol que li doni", deixa anar amb un punt d'ironia. "Com a la perruqueria: què vol?". Nét del poeta Joan Maragall, militant revolucionari durant els anys d'universitari, l'exalcalde de Barcelona és un polític intuïtiu, heterodox, indisciplinat, obstinat, amant de les passejades per la vora del precipici. Els socialistes catalans confien en Maragall per trencar el malefici electoral que arrosseguen des de l'any 1980 enfront de Jordi Pujol. �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pujol no s'atreveix a tornar-se a enfrontar amb mi en unes eleccions Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Mauri, Lluís Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Globalització Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Pujol, Jordi, 1930- Oposició Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-08-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1544/0000000609.pdf f9a4e891acb9e492937dd68f53f1116f PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia (2-9-2001) No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta La Vanguardia 03/09/2001 ALFREDO ABIÁN Barcelona Titulares OPINIÓN PÚBLICA. "Mucha gente dice: ‘ Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de hacerlo’ " PUJOL-MAS. "¿Cómo se puede censurar a un president que no gobierna porque dice que eso ya lo hace Mas?" Pedro Madueño NACIONALISTAS. "Han abandonado la tradición catalanista por una especie de pragmatismo de vía estrecha" GOVERN. "Por razones electorales no busca lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él: continuidad" MOCIÓN DE CENSURA. "No se suelen presentar para ganarlas numéricamente; no se trata de ver quiénes la votan" Aunque siempre se ha dicho que Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) no era un corredor de fondo, lo cierto es que el líder del PSC llega al ecuador de la legislatura casi sin despeinarse, algo habitual en la apacible política catalana. Ahora se dispone a calentar motores cuando aún faltan dos años para los comicios autonómicos. El combustible que emplea para animar el eterno debate preelectoral es su largamente anunciada moción de censura, que será debatida en octubre. Es una apuesta cuestionada, quizás porque existe el riesgo de que el motor se recaliente antes de tiempo y sufra un percance. Pero Maragall es tenaz y cree tener una buena presa: el supuesto entreguismo del nacionalismo catalán al nacionalismo español. -Usted y su partido actúan, en ocasiones, como si ya fuera el futuro president. Pero la aritmética parlamentaria jugó malas pasadas al PSC en 1980 y en 1999. -Si eso fuera así, no habría presentado la moción de censura; estaría sentado tranquilamente para ver pasar el cadáver del adversario por delante de la puerta de mi casa. Y no pienso hacerlo. En política nunca tienes que esperar a que las cosas sucedan. Hay que pelearlas y es lo que me pide mi moral política. -Tenemos en puertas un pleno sobre financiación, el debate general y la moción de censura. La oposición no para de pedir elecciones anticipadas. Cualquiera diría que Cataluña padece un cataclismo. -Cataluña sufre los efectos de una crisis larvada. Este Gobierno no sólo no ha hecho nada, sino que desde su última remodelación ha tirado para atrás todos los acuerdos que se habían logrado antes y ha expulsado a los sectores más dialogantes de CiU. Ha perdido todas las batallas políticas (desde la financiación al trasvase) y ha ratificado la renuncia de Convergència a tener una política autónoma respecto al PP. Hombre, la situación no es la de que se estén hundiendo los puentes de las carreteras, pero bastantes cosas se han hundido. ¿Estamos ante una crisis final? No es final porque empezó hace ya mucho tiempo y tiene pinta de no acabarse nunca y alargarse otros dos años. Frente a esta situación, tenemos no sólo la posibilidad legal de presentar la moción de censura, poco corriente en este país, sino la obligación moral de hacerlo porque obtuvimos más votos. -Pero la moción de censura tiene algo de fuego de artificio. La tiene perdida y ni siquiera ha convencido a Esquerra e Iniciativa. -No se trata de saber quiénes van a votar a favor o en contra. Raramente se hacen censuras para ganarlas numéricamente. -Sí, pero a veces se corre el riesgo de perderlas también políticamente. -No hay nada positivo que no conlleve un riesgo. Pero a mí me preocupa más el debate de política general, que por definición es de crítica al Govern. Y me preocupa porque quien llevará el peso de ese debate es Pujol, cuando ha admitido que no es él, sino Artur Mas, quien coordina y dirige el Govern. Es algo tremendo, porque el propio Estatut dice que es el president a quien corresponde dirigir la política del Govern y que esa misión no es delegable. Por eso tengo dudas. ¿Cómo se puede censurar a Pujol sabiendo que no gobierna? Es un poco raro. La moción de censura ya está más clara, porque no será �contra nadie, sino en positivo. Servirá para debatir la propuesta de un candidato, con un programa y un gobierno alternativos. Es bueno que haya un intercambio de ideas más transparente de lo que ha sido hasta ahora. -Pero hay sectores de su partido que apuestan por una oposición más templada, por no dar pasos en falso y esperar a que CiU caiga como fruta madura. -Mire, la gente esta desorientada porque ve que la parálisis del Govern lo perjudica todo. Pero también es crítica con la oposición porque dice: "Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de hacerlo". Y hay algo que quiero recalcar: no entiendo cómo hay partidos que dicen estar a favor de las elecciones anticipadas y cuando Pujol dice que no, se van a casa tranquilamente y no hacen nada. No me parece muy congruente. -¿Y es congruente deslegitimar a CiU por gobernar con el apoyo parlamentario del PP? Sus correligionarios también gobiernan Aragón y Baleares con la derecha regionalista. -Ciertamente, gobernar con el apoyo del PP no es ilegal. Lo raro es que el nacionalismo catalán se eche en brazos del nacionalismo español. Sólo en una ocasión ha pasado algo similar. Uno de los ingredientes que encolaron los ánimos durante la II República fue cuando el Parlament, con mayoría de izquierdas, aprobó en 1934 la ley de contratos de cultivo y la Lliga acudió al amparo del Tribunal de Garantías Constitucionales, que anuló la ley. Aquello provocó un cisma. Todas las ocasiones en que el nacionalismo catalán conservador ha buscado el apoyo del Estado español, o de las fuerzas más propensas al nacionalismo español, han sido un desastre para Cataluña, al margen de contradecir la historia del catalanismo tolerante. -Pero esa será una contradicción de los nacionalistas. No se va a erigir usted en valedor de las esencias del nacionalismo catalán. -No, no. Uno puede ser pragmático si da resultados. Lo que no se puede decir es que hay que pactar con quienes tienen la llave del grifo, renunciar a tus postulados y que luego no salga agua. Hay momentos en que se puede decir que más vale un mal pacto que una buena guerra, pero no es el caso. -Y usted cree que hay margen de maniobra ante un PP con mayoría absoluta. -Por supuesto. Nadie puede creerse que el Gobierno habría podido imponer un modelo de financiación si se hubiera hecho un frente común de las comunidades no gobernadas por el PP. Lo que pasa es que CiU ha cogido el camino más fácil y no por pragmatismo económico, sino electoral. Porque hacer otra cosa les hubiera supuesto perder la mayoría. Y con el trasvase ha sucedido lo mismo. CiU podía haber hecho una gran propuesta de financiación, apoyada por la mayoría de los partidos catalanes, y unirla a las iniciativas de otras autonomías. Podía haber forzado algo que no se ha logrado en la España del PP: dialogar. Y no han querido porque electoralmente les da pavor perder el poder. Estamos en manos de un gobierno que, por razones electorales y de partido, no quiere obtener lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él. Y lo mejor para él es la continuidad. Les da lo mismo que Cataluña no dé el do de pecho para afrontar el siglo XXI. -Pero esa alianza CiU-PP es lógica hasta cierto punto. Probablemente, después de Pujol el primer interesado en que usted no sea president es el propio José María Aznar. -Sí, pero también es en clave electoral, no por los intereses de Cataluña. En lugar de ir contra la historia del catalanismo, a Pujol le habría convenido hacer una propuesta a España contra esa especie de unitarismo obsesivo de Aznar. Se hacen concesiones a ese unitarismo, que vuelve de la mano de Aznar con el discurso de que esto es un barullo y si no hay un mando unificado que determine todo lo que ocurre, España se va al garete. Todo lo contrario de lo que Cataluña ha pensado siempre mayoritariamente en los últimos 125 años. Y lo que tiene que hacer un gobierno que se reclama del nacionalismo catalán es contribuir a formular una España posible y plural, que es algo que ya propugnaban en el siglo XIX los catalanistas y los liberales. Lo grave es que han abandonado esa línea por una especie de pragmatismo de vía estrecha, que además no da resultados. Ustedes no paran de criticar a Pujol, pero también lanzan guiños al electorado de CiU. Dicen que la figura de Pujol es irrepetible y que cuando los socialistas gobiernen la Generalitat no lapidarán su legado. Sin embargo, la izquierda lleva 20 años denunciando la supuesta perversidad intrínseca del pujolismo. ¿En qué quedamos? -Aquello era una obsesión... Todos nos hemos moderado, aunque yo nunca he sido partidario de la estigmatización y del absolutismo antipujolista. Creo que Pujol ha hecho una función muy importante en Cataluña y en España y que la historia se lo reconocerá. Lo que pasa es que hace ya bastantes años que no aporta el valor añadido que aportó en su momento. Por la propia limitación de sus coordenadas ideológicas y de su propia trayectoria es incapaz de dar, en nombre de Cataluña, el mensaje que España está esperando. Un mensaje de confianza en que España puede ir a mejor, que la Constitución no es intocable, que se puede cambiar y que la Constitución buena es precisamente la que se cambia. Pujol ya no sirve para dar el paso adelante que Cataluña tiene que dar para hacer una propuesta de España. �-Pujol no sirve porque, entre otras razones, se retira dentro de dos años. -No sirve porque se va, pero también se va porque ya no sirve. -Pero antes de irse ha organizado una exposición itinerante para "vender" Cataluña en el resto de España. -Me parece muy bien, aunque ya era hora de que lo hiciera. Todo lo que haga el Pujol embajador, el Pujol pedagogo, me parece fantástico. Lo que no entiendo es cómo no lo ha hecho antes. Lo que no entiendo es cómo no se hace más propaganda para explicar que el catalán no sólo no es un problema, sino que es una riqueza y es fácil. Lo que hacen es enviar mensajes defensivos y subliminales de todo lo contrario, con lo que en la práctica lo que están diciendo a España es que esto es un lío y que Cataluña es muy difícil. La moderación formal de Pujol ha servido a la causa de todos, pero él no ha creído nunca en el poder de esa relación. Para entendernos, él no cree que España tenga arreglo. Los nacionalistas no lo creen: sólo creen que España es un mal menor. Y tanto es así que hasta pactan con el nacionalismo contrario. No piensan que pueda haber un terreno de acuerdo ideológico, mientras que la mayoría de los catalanes sí lo cree. A fin de cuentas, muchos, o casi todos, tenemos ancestros españoles o estamos mezclado, y nos gustaría que la España plural, desinhibida, relajada y tranquila fuera posible. Yo no soy nacionalista. Soy de los que creen que a España se la puede convencer lentamente para que se reconozca a sí misma como lo que en realidad es. -Curiosamente, CiU y ERC coinciden cíclicamente en que usted pertenece a la misma generación política de Pujol y que ya le está llegando la hora de jubilarse. ¿Es un argumento recurrente o un síntoma de debilidad de los nacionalistas? -Es falta de imaginación. La que cuenta es la edad del alma y del corazón. Ya he dicho más de una vez que no me considero abuelo aunque tengo un nieto. -Pero aunque usted y Pujol se lleven 11 años, no me negará que comparten genes, una forma intuitiva de hacer política, incluso un estilo personalista. -Hombre... Algo sí que compartimos. Yo he sido 15 años alcalde y él 20 años president. De alguna forma hemos coincidido una serie de años en la plaza Sant Jaume. Es verdad. Pero él pertenece a una generación distinta. Una vez Solana me dijo que la gran virtud de Pujol es que era la única persona de su generación que estaba ahí. Y es verdad. En Cataluña sólo estaban Joan Reventós y él. No había nadie. Eran los últimos aledaños de la generación de mi padre, que son la generación perdida. -Vamos, que lo suyo con Pujol es mera coincidencia temporal, sin similitud alguna. -Sin duda. Bueno, tengo algún vínculo familiar indirecto. Ya le digo, nos hemos conocido, pero cuando yo era chico y corría por la montaña, él ya llevaba tiempo por allí. Con quien sí conectó mucho Pujol fue con mi hermano mayor y con mi padre. O sea, que relación con la familia ha habido mucha. Pero más allá de eso, coincidencias, ninguna. Él era de derechas, más de lo que siempre ha dicho, nacionalista, católico... -O sea, que se equivocan quienes ven en usted y Pujol las dos caras contrapuestas de una misma moneda. -Sería presuntuoso que yo emitiera juicios sobre cómo nos ven los demás. Otra cosa es que en España todo lo que es catalán les parece igual. Pero yo nunca he sido español del año en "ABC". Estará satisfecho de que el Govern destine parte de los nuevos recursos de la financiación a programas de ayuda familiar, tal y como usted propuso. -Pujol lleva 20 años gobernando y ha conseguido la tasa de natalidad más baja de Europa. Aquí las mujeres están entrando a trabajar masivamente. En todos los grupos de edad entre 25 y 45 años, la tasa de actividad de las mujeres en Cataluña es igual que la europea. ¿Qué pasa entonces? Que todas las chicas jóvenes están trabajando o dispuestas a hacerlo y dejan de tener hijos. Un matrimonio joven no puede vivir con menos de dos salarios. Y si no hay guarderías y no hay ayudas económicas, todo seguirá igual. Nosotros tenemos en fase de estudio una propuesta para dar 50 euros al mes por cada niño hasta que cumpla 18 años. Esto costaría cien mil millones al año. Es mucho, pero puede puede aplicarse de forma gradual. Incluso se puede contemplar la posibilidad de capitalizar la ayuda en tres años en lugar de en 18. Hay fórmulas, y aunque no sea un tema fácil hay que actuar con rapidez, que es lo que no hace el Govern en casi todos los terrenos. -¿Por ejemplo? -Ni siquiera han sido capaces de tomar las responsabilidades de orden público, cuando se está viendo que esto no funciona. Este sistema de transición en el que una policía viene y otra se va y que dura tanto tiempo -hasta el 2007 no se van a desplegar los Mossos en Tarragona y Lleida- está preocupando a la población, que se siente desprotegida. Los que tienen que llegar no han llegado y los que que tendrían que seguir se están yendo porque no cubren las vacantes. ¿Cómo van a cubrirlas? Si no tienen �moral para venir, porque si lo hacen les van a echar dentro de poco, como ha pasado con los guardias civiles de Tráfico, a los que les han dejado unos cupos de permanencia del 30% en Girona y del 15% en Barcelona. Lo que quiere decir que el 85% por ciento deberá marcharse cuando tiene aquí a la familia y a los críos en las escuelas. Esto se ha llevado muy mal. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Abián, Alfredo Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Moció de censura Oposició Pujol, Jordi, 1930- Catalanisme Nacionalisme Acció política Convergència i Unió Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1750/0000001347.pdf 608ba1c7038b16486ab9155047e6450c PDF Text Text Més ambició per Catalunya Conferència de Pasqual Maragall (Auditori de La Pedrera)(06-09-2001) Bona tarda a tothom, Bé, tenim aquesta trobada al sortir d’un estiu carregat de missatges. Una trobada, com cada any, per a iniciar el curs i veure quina és la situació política d’aquest país, i també per a exposar els nostres projectes de futur. Dic que sortim d’un estiu carregat de missatges: la globalització esclata. Ahir o abans d’ahir vaig sentir que un vaixell turc havia llençat al mar centenars d’emigrants kurds i afganesos. No és la primera vegada que passa, ho hem sentit aquest estiu, i abans de l’estiu, per descomptat. A les fotografies de l’euro-túnel, -aquesta meravella de la tècnica moderna que és passar per sota del Canal de la Mànega- hi ha un forat per on la gent es cola des d’un camp de refugiats francès que hi ha prop de l’embocadura del túnel a la frontera, i prova de passar a Anglaterra, amb les policies corresponents tractant d´impedir-ho; i, per descomptat, a l’estret de Gibraltar, des de fa temps i d’una forma constant. En el món, els joves radicals s’estan revoltant, i no hi ha una distinció fàcil entre la joventut biològica estrident revoltada contra tot el que s’ha de fer, (aquesta és llei de vida i de vegades és llei de vida que va contra la vida mateixa) i la joventut revoltada de forma massiva però pacíficament, a favor d’una altra globalització: la de la justícia, la del control dels diners internacionals, la de tots els que són contraris a la pena de mort, al tràfic d’armes, a la impunitat dels paradisos fiscals. Això que abans era una especulació de columnes i col·laboradors de diari ara és un sentiment que es va estenent amb una joventut que diu: “prou”. Joventut i no tan joves, evidentment. L’Agnoletto, un dels líders del moviment pacífic anti-globalització de Gènova, no crec que sigui tan jove. Torno a dir: és un moviment proglobalització, però per a una altra globalització o per a una globalització d’aquells instruments que faran possible que la ‘globalització´ econòmica estigui sota control, és a dir, que no sigui salvatge com està sent, que no tingui els efectes horribles que està tenint. Tampoc hi ha, a casa nostra, distinció fàcil entre terrorisme i violència al carrer; desgraciadament ho sabem perquè això ens porta anys de dolor i de preocupacions. El terrorisme és difícil d’aïllar d’una situació que s’ha anat podrint i que ha anat envaint el carrer al País Basc. Els sistemes d’ordre públic fallen. Això no és fer catastrofisme, això és una constatació. Agafem d’entrada, per exemple, tot el que realment aquest estiu ens fa sentir inquiets. Juntament amb la confiança que en Pepe Montilla deia que teníem, i que tenim, en el poble de Catalunya, que és un poble desvetllat i que està desitjós de llançar projectes nous, hem de constatar el fet que hi ha coses que ho impedeixen; hi ha la part negativa d’aquesta balança positiva i aquesta és la part que estic resumint. La nova economia, en efecte, patina. L’apatia política em preocupa més. Segons com, dóna ales al desaprofitament dels projectes que justament calen ara, en aquesta situació: el Fòrum 2004, per exemple, la taxa Tobin, o el Tribunal Penal Internacional; 1 �amb algunes excepcions positives en què això supera l’apatia política i es fa realitat, com és el cas de l’acord antiterrorista europeu, positiu, o com és el cas del salvament, pels pèls, de l’acord de Kyoto per al medi ambient, i per a la lluita contra l’escalfament de l’atmosfera. Hi ha hagut un acord, segurament no tan feliç com alguns voldríem, però hi ha hagut un acord. Però, en general, veiem que l’apatia política, la passivitat davant de la fortalesa d’aquest moviment espontani de globalització que ho supera tot, és més forta que no pas la voluntat d’aquells que voldrien que aquest moviment, sense deixar d’existir, fos acompanyat per la globalització humana, democràtica i profunda. Potser és ‘apatia´ la paraula que convé també aquí a casa nostra. Jo diria també ‘pragmatisme extrem´; diria ‘anti-idealisme´, quasi. Hi ha una passa de l’anti-idealisme al pragmatisme. Hi ha desconfiança, hi ha pactes desinteressats, però hi ha encara més pactes interessats, massa interessats i gens interessants: superficials, numèrics, electorals, de curta volada. Aquests pactes que estem veient aquests dies són d’aquells pactes que dius: “cap a on va tot això?” i si vas gratant et trobes que en el fons no hi ha altra cosa que un conservadorisme que no és ideològic, és pragmàtic. És un conservadorisme de quedar-se tot com està. No es tracta, doncs, de repetir per part nostra el diagnòstic de la situació política. Vam tenir un primer any autonòmic esperançador amb un govern insegur però alguns acords innovadors i interessants: l’audiovisual, les vegueries i l’ordenació del territori en general, l’acord parlamentari de rebuig del transvasament de l’Ebre, també l’acord de rebuig del terrorisme (aquest, una mica més tard), i l’acord de Convergència i Esquerra Republicana sobre el finançament autonòmic que es va escaure l’octubre de l’any 2000 i que ahir va desaparèixer absolutament – s’ha confirmat en les votacions del Parlament aquest matí. Després d’aquest any, que no va ser grandiós però que va ser esperançador (de més vitalitat i amb una mica més de presència del Parlament a la vida política catalana), un any perdut. Un any sense il·lusió, dominat pel pragmatisme, l’any del catalanisme oficial igual a zero, reduït a la mínima expressió, l’any de la condemna contra les terres de l’Ebre, de la pesta i les vaques boges i, finalment, d’un acord financer bo per a algunes comunitats autònomes però, òbviament, no per a Catalunya. A aquestes comunitats, els arregla el passat però no el futur. A nosaltres, ni passat ni futur, però segurament a algunes comunitats que hi han estat a favor realment els ha arreglat situacions que havien quedat, des d’un punt de vista numèric i quantitatiu, molt malament. És el cas d’Andalusia, on faltaven quatre-cents mil habitants, suposem, en el compte de la població que es feia servir. Aquests hi han guanyat però ningú pretén, ni els andalusos i per descomptat tampoc el Partit Socialista Obrer Espanyol, que aquest sigui un acord bo de cara al futur, entre altres coses perquè és un acord que no té garanties. Així com fins ara els diners que ens enviaven eren a compte d’una quantitat que s’havia d’anar actualitzant cada cinc anys i que representava el cost present dels serveis que ens van enviar al principi i dels que després ens han anat enviant, ara no ens envien una quantitat a compte dels serveis que hem de fer, ens envien uns 2 �impostos i la feina és nostra. Si aquests impostos van bé, fantàstic, si no van bé, pugem nosaltres la pressió fiscal. Aquesta és una mica la situació en la qual estem des del punt de vista de l’acord financer, i no m’hi vull posar més, perquè prou que hem discutit aquests tres dies fins a la sacietat, pràcticament, i amb aquesta cosa que té el Parlament, amb la impressió que hi ha que som dos parets que topen, que es parlen, però que no se senten. En tot cas, nosaltres hem dit el que havíem de dir i direm el que encara ens falta per dir. Direm quin és el nostre model, i ho direm d’acord amb Jordi Sevilla, José Luis Rodríguez Zapatero i els amics del PSOE, perquè volem que aquest sigui un model bo per a Catalunya però també per a tota Espanya. En això, alguns de l’Esquerra no estaran d’acord, però nosaltres sí. Nosaltres pensem que l’única solució per a Catalunya és arreglar Espanya. Ens diran que en el fons són il·lusions, que és impossible arreglar Espanya, que ja sabem que al final no ens entenen. Doncs bé, nosaltres som tossuts de mena i tenim aquesta dèria. Aquest és el nostre compromís i aquesta és la nostra voluntat: proposar a Espanya una solució “catalana” (perquè hauria de ser de la major part possible de les forces de Catalunya) als problemes que té Espanya, i no pas arreglar només els problemes de Catalunya perquè si només arreglem els problemes de Catalunya, no arreglarem els problemes de Catalunya. Catalunya només té solució si Espanya canvia, no en el sentit d’anar endarrera del que ha anat, com diu la Declaració de Barcelona, sinó al revés, anant més enllà del que ha anat (que ha anat molt bé). És la primera vegada que durant vint anys, des d’en fa cent o dos-cents, Espanya ha tingut autonomia, llibertat i democràcia. Començar les declaracions dient: “això no va” és dir exactament el contrari. Espanya va, i tant que va. Ha tingut per primer cop en un segle vint anys acceptables. Va malgrat tot, malgrat moltes coses que no van (entre elles segurament el govern, que per a nosaltres no és el millor govern que hi hauria d’haver) però, en tot cas, nosaltres pensem que la missió de Catalunya és justament la d’afirmar de forma contundent que Espanya té solució, i que sense Catalunya no la tindrà, i a l’inrevés, que sense una solució espanyola Catalunya no la tindrà. Catalunya no pot ser una excepció. Altres sí que ho poden ser, tenen les seves regulacions històriques, els seus furs i els seus drets, etcètera. També tenen la mida que tenen i estan posats on estan posats, i nosaltres tenim la mida que tenim i som el que som. Certifico que Espanya no té solució, si no és amb Catalunya ajudant-hi fort. Nosaltres tampoc la tenim, si no és entenent a Espanya. El nacionalisme ho ha fet malament en aquest sentit. Objectivament, no ho ha fet malament. És evident que el nacionalisme català ha contribuït a aquesta governabilitat espanyola. El que li ha faltat al nacionalisme català és confiança en ell mateix, i una mica d’atreviment. Li ha faltat pensar que si seguia per aquest camí i es franquejava una mica més amb Espanya, probablement les coses li anirien molt millor a ell, i per descomptat a tot Catalunya. Això és el que nosaltres pretenem i això és el que nosaltres, amics, farem. Aquest ha estat l’any de la condemna de les terres de l’Ebre, com he dit, l’any de les vaques boges i l’any d’un acord financer negatiu. Nosaltres canviarem aquest acord. Nosaltres tenim en aquest moment els elements per a poder construir un model molt millor, però ha de ser un model complet. Si el que se’ns dóna és llibertat de posar impostos, per exemple, i de viure dels impostos que posem en un percentatge més 3 �elevat que no pas fins ara, és evident que hem de saber en quin marc juguem, i aquest acord no ho especifica això. Aquest acord no diu què passa amb els ajuntaments, no diu què passa amb els fons europeus, i no diu, ja posats a parlar de despesa pública a Catalunya, quant hi invertirà l’Estat. No demanem que ho digui amb detall sinó amb quines lleis, amb quines línies i segons quins principis, el Govern espanyol repartirà la seva inversió pública directa, que no té res a veure amb l’acord al que s’ha arribat entre les diverses autonomies. Quant hi posarà a les àrees metropolitanes?, i quant a l’agricultura?, i quant a la perifèria? i quant al centre?, i quin és el model d’Espanya que tenim?, aquest de les línies de tren i d’avió que surten de Madrid “para unir todos los puntos que están alrededor de Madrid” (que és la definició d’Espanya del senyor Álvarez Cascos) , o una Espanya que té uns eixos, que té una estructura i que té una xarxa i que, per tant, ha de tenir una estratègia per fer funcionar aquesta xarxa bé. Això voldrà dir, doncs, un arc Mediterrani que funcioni, un arc Cantàbric que funcioni i tantes coses més que no es resolen amb la definició d’Espanya com un conjunt de punts al voltant de Madrid que s’han d’unir com més ràpid millor. Per què dic això en aquest punt? Ho dic perquè la inversió de l’Estat depèn de la concepció que es tingui del que és Espanya i de com pot funcionar millor. Aquesta concepció no hi és i en aquest debat que hi ha hagut no hi ha aparegut per a res. Aquí s’ha discutit de diners, i només de diners. Ha estat un mercadeig en el qual les coses més importants no hi són. Per exemple, Manel Royes ha explicat que, segons els càlculs de la Diputació, el 30% de la despesa que fan els ajuntaments és per compte d’altri. Sigui de les autonomies, sigui de l’Estat (suposem que de l’autonomia en gran part, probablement perquè no té els diners). Tampoc hem d’acusar el govern d’allò de què no té la culpa, no té tots els diners que hauria de tenir, però del que sí que té la culpa és de no reconèixer el fet que bona part dels serveis que hauria d’estar donant els donen els ajuntaments, i per tant, si anem a Madrid a discutir el finançament autonòmic i no incloem també les grans magnituds del finançament local, estem tancant un model que no es pot tancar. Ens estarem fent la il·lusió d’haver tancat un model que no ho està, de tancat, perquè sempre hi ha l’escapatòria d’anar descarregant sobre els ajuntaments allò que l’autonomia no pot fer; això està passant a Catalunya ara, i probablement en moltes autonomies més. El nostre model serà un model complet; és l’únic que us puc dir perquè no és senzill de fer. Nosaltres ens volem assegurar abans de fer volar coloms, com s’ha fet darrerament, que les xifres que nosaltres donem són xifres que corresponen a la realitat, i que s’atenen a uns escenaris de futur que siguin creïbles, que no siguin un invent. Nosaltres, en aquest sentit, constatem que hi ha hagut resignació per part del govern. No té el poder ni els diners que ens havien promès que tindria. Hi ha hagut submissió de Convergència i Unió al PP amb un aval sense precedents, en la història de la política catalana, del nacionalisme català al nacionalisme espanyol. Dic sense precedents en la història moderna i per descomptat, sobretot, en períodes democràtics. No hi ha massa precedents d’això. Jo recordo una comissió executiva en el Partit dels Socialistes de Catalunya on nosaltres havíem de discutir si posàvem o no un recurs contra les LLOT famoses de l’any 86, les lleis que van suprimir la corporació metropolitana, que van fer les comarques copiant-les del 37, sense gran esforç i que 4 �van, més que fer, desfer unes quantes coses més. Aquestes que ara precisament estem revisant perquè, al cap i a la fi, fins i tot Convergència s’ha adonat que no van. En aquell moment vam tenir la temptació, i el dret, per descomptat, d’anar al Tribunal Constitucional i dir: “això no pot ser perquè la llei de bases de règim local diu que hi ha municipis, que hi ha comarques i que hi ha àrees metropolitanes, i les defineix.” El que hi ha a Barcelona és, per definició de la llei, una àrea metropolitana i l’Estatut de Catalunya sí que ho diu, que hi ha fets metropolitans, i que s’han de regular, i per tant, suprimir no és el que dret a llei s’havia de fer; potser haguéssim pogut anar al Tribunal Constitucional, però Raimon Obiols va dir: “non possumus”, no podem, perquè nosaltres pertanyem a una de les branques del més sòlid catalanisme que hi ha en aquest país. L’any 34, Esquerra Republicana, que tenia majoria al Parlament, va votar la llei de contractes de conreu. Els propietaris van dir que no, per descomptat, i La Lliga va dir: “hem perdut al Parlament, ens en anem a Madrid”. Hi havia hagut canvi de majories, en aquell moment: la dreta havia guanyat a Espanya però no a Catalunya, i la dreta catalana va dir: “aprofitem-ho”. Van anar al Tribunal Constitucional o de Garanties Constitucionals i el Tribunal va anul·lar la llei. Quan es fa la història de Catalunya i s’analitza què va passar i perquè va passar, i perdoneu aquest gir històric, probablement aquest fet va tenir una importància considerable. Raimon Obiols tenía raó. Nosaltres, en aquell moment, (segurament ara seria diferent), en el mes de març de l’any 1987, nosaltres haguéssim aparegut certament defensant uns drets però, en aquell ambient (que encara es perpetua, i això és el que és escandalós en aquest país) això hagués pogut ser llegit com una traïció a Catalunya per part dels socialistes en la línia del que la dreta catalana havia fet l´any 1934. I vam dir: “no ho fem”. Comentant això a la comissió executiva l’altre dia, Isidre Molas deia: “compte, que hi ha hagut altres ocasions”; quan va ser elegit president de la Diputació l’any 10 o l’any 12, en Prat de la Riba ho va ser amb els vots dels mauristes i en contra del vot dels republicans catalanistes, cosa que se’ls va tornar en contra perquè Acció Catalana al final va sortir del bloc de Prat i li va treure bona part de la seva base electoral, no molts anys després. Això pot tornar a passar, i el que hem vingut a dir és que en aquest moment nosaltres no serem còmplices d’aquesta situació, no volem ser còmplices d’aquesta aturada de Catalunya sota la ègida del pragmatisme. Nosaltres arriscarem, hem d’arriscar i prendrem iniciatives. D’aquí a un mes jutjarem en el debat parlamentari de política general –com està manat- els nou mesos del nou govern Pujol; curiosament estarem jutjant el govern d’una persona que diu que no el dirigeix, que no el coordina, que ja no ho fa ell, que va dir no fa gaire a La Vanguardia: “Mas lo hace más que yo”. És a dir, un president que confessa que ell no està complint l’Estatut, els articles de l’Estatut - jo me’ls he llegit- diuen que el President dirigeix i coordina. Ell diu que no ho fa, o en tot cas que ho fa més en Mas que ell. Per descomptat hi ha algunes coses que es poden delegar. A l’Estatut i a la Llei està especificat, però no ens hi ficarem, en això. Quan això va succeir el mes de gener vam dir: “això anirà malament, serà una confusió, i d’aquí a nou mesos (els hi vam donar nou mesos per veure com anava aquest segon govern Pujol), si va malament els posarem una moció de censura”, i ells van dir: “vostès per què volen posar una moció de censura a termini?”. Bé: els donem nou mesos per demostrar si el que pensem és veritat, els donem els mesos que es requereixen perquè això sigui efectivament comprovat; i està més que comprovat. Si el 5 �mes de gener teníem una raó que era més formal i de previsió que altra cosa, en aquest moment és una raó de pes i d’experiència: aquest govern va pitjor que l’anterior. Així doncs, després d’aquest debat de política general que defensarà en Pujol -no essent ell qui efectivament dirigeix aquesta política- vindrà un segon debat en què nosaltres presentarem la nostra moció d’alternativa, en la qual es discutirà no la política del govern, sinó la política de la oposició, la que nosaltres volem tirar endavant, la que jo vull dirigir i vull tirar endavant amb tots vosaltres i amb aquells que ens seguiran; i en front d’aquesta política, el dia de la moció d’alternativa -moció de censura, pròpiament, perquè és una censura al govern que no ho està fent bé, però és sobretot una alternativa a aquest govern- ells faran d’oposició. I nosaltres farem de govern. Aquesta serà la realitat; jo dic que en aquest debat serà en Mas qui contestarà encara que ells diuen que no; en fi, la història ens ho dirà. En aquest debat el govern pot intervenir moltes vegades, pot ser un debat llarguíssim, pot durar tres o quatre dies, si es vol, perquè hi ha un encadenat d’intervencions que podrien no deturar-se mai i fer-lo molt llarg. Avui hem sabut que, desgraciadament, el Parlament de Catalunya no tindrà instal·lada encara l’emissió de senyal directe, que és una de les moltes coses que en Rigol està instal·lant -i que nosaltres hem empès perquè s’instal·lin-. El Parlament, com en d’altres parlaments, ha de produir un senyal de TV i vendre’l després, i ha de poder distribuir a totes les televisions locals de Catalunya, per exemple, els debats que es puguin fer. Doncs això al mes d’octubre no hi serà, espero que hi serà pel desembre, no crec que sigui de mala fe però el cas és que no hi serà. Bé, en aquest debat ens faran d’oposició. Prou que ja ho fan ara, de fet ja ho han començat a fer abans d’hora, la qual cosa és un bon senyal, ens hi anirem fent. De vegades tinc la impressió que s’està produint allò del ¡Váyase Sr. González! –en comptes de González posem-hi Maragall- però el bo del cas és que jo encara no he arribat a governar. D’aquí a un temps ja els deixarem dir, però almenys que ho deixin passar un parell d’anys després de les eleccions -i encara en falten dos-; o sigui, d’aquí quatre anys que ho diguin, però ara? Doncs ja ho han començat a dir, i a més en això també van junts CiU i PP, com vostès saben perfectament. Nosaltres ens presentarem tal com som, assumint la nostra trajectòria a Catalunya i la nostra trajectòria a Espanya i disposats a afrontar els problemes més delicats: els de la immigració, els de l’envelliment de la població, els de la crisi de l’educació, els de la inseguretat ciutadana, els de la violència. D’alguna manera, tots aquests temes que he citat i que estan presents entre la gent van lligats. Som un país poc jove i, per tant, en perill de ser poc innovador, no dic poc innovador i prou, perquè ho és, però haurà de ser-ho més perquè les coses vagin com han d’anar. En tant que país que té poca joventut i una piràmide demogràfica quasi invertida -hi ha més vells que joves- és un país demandant d’immigració, per tant amb un sistema educatiu sobrecarregat, sense guarderies, i amb una Universitat mancada d’ambició i de suport per part del govern. 6 �Ara mateix s’està imposant a Espanya progressivament el districte obert, que vol dir que tots els estudiants d’Espanya poden assistir a qualsevol universitat amb una quota creixent: l’any passat era el 5%, aquest any és el 20%, l’any que ve serà el 40 o el 50. Les sis universitats de Madrid, instades pel Sr. Alberto Ruiz Gallardón, han decidit obrir les noves matrícules; ells tenen 285.000 estudiants, dels quals 40.000 o 45.000 són de nova entrada a la universitat. El 60% d’aquestes 45.000 places, que són 30.000, són obertes a tots els estudiants d’Espanya. Aquí, ens quedarem amb el 20%; jo n’he parlat amb el conseller, que és un bon amic meu, i li he dit “alerta, que això pot significar una mena de selecció natural gairebé darwinista”, que no ens permetrà beneficiar-nos de la millora de qualitat que podria sortir del fet que hi hagi els mateixos professors i menys estudiants. Però si obres la matrícula a tot Espanya hi ha més demanda i, per tant, la nota de tall (que és la intersecció entre els que demanen entrar i les places que hi ha) és més alta. Això vol dir que els estudiants de la mateixa facultat d’aquí o a Madrid, allà tindran una nota més alta i això significa que es podria produir, també en el camp de la universitat, un procés que fins ara no s’ha produït, afortunadament, però que s’ha produït en altres aspectes de la vida col·lectiva, i de la vida social i econòmica. Prou que ho sabem, els empresaris es queixen que se n’han d’anar a Madrid per a ferho tot, que se’n van. Nosaltres, aquesta cançó no la repetim, i en Joan Clos sempre que pot diu que això no és veritat, que Barcelona és més gran que Madrid, i té més empenta i més PIB (Producte Interior Brut), i és veritat. Però mireu, aquesta psicologia hi és una mica i hauríem de fer que no prosperés, i perquè no prosperi no és qüestió només de fer una propaganda en contra, o a favor de que anem bé, és qüestió de posar els mitjans per anar millor, i és qüestió de posar els mitjans perquè es quedin les indústries bones que tenim, i la universitat n’és una aquí a Catalunya –Estat no n’hem tingut però cultura sí, i educació també-. Sinó, la nostra política d’exportació de serveis quina és? quina és la més important? No podem deixar que d’aquí a cinc anys es pugui dir: “bé, aquells van començar a decaure en el moment en què el districte obert i la ‘globalització´ de la universitat espanyola va fer que els millors marxessin”. Això no pot ser. Espero que no serà i que hi haurà una reacció davant d’això. Ara mateix he parlat amb el rector de la Universitat Oberta de Catalunya que m’ha trucat per dir-me que, amb la nova llei d´universitats, la UOC desapareix, que no pot seguir. És una llei tancada, burocràtica, funcionarial i una universitat que està concebuda amb un aspecte empresarial, com és el cas de la UOC, probablement desapareixeria. Segurament hi ha solucions per la via consorcial amb les altres universitats - sempre hi he cregut- però, en tot cas, tot això que estem dient que es pot fer i que s’ha de fer no és per a quedar bé, sinó que és absolutament substantiu per a la bona marxa del nostre país. Repeteixo, aquest és un país que té problemes d’innovació; que té una demanda de residència, per part dels immigrants, creixent; que té un sistema educatiu complicat a causa d’això i també pels canvis que hi ha hagut i les noves lleis que s’han hagut d’anar aplicant (que són lleis bones però difícils d’aplicar); sense guarderies; i amb una universitat amb poca ambició al darrera per part del govern; que té alguns barris insegurs on es pot covar la intol·lerància, i no es fa res per evitar-ho, al contrari. 7 �És a dir, quan es fan comentaris sobre les dificultats que representa l’arribada de la immigració que s’està produint (s’està fent indirectament, no dic que sigui voluntàriament ni que s’estigui provocant conscientment a la xenofòbia) el que s’està fent és, d’alguna manera, intentar ajudar a resistir aquells que viuen en aquells barris, que són la gent immigrant de la primera fornada dels anys 60 que ara veuen amb desesperació que totes les millores que havien aconseguit al seu barri, amb aquelles escoles que eren una misèria fa tant anys i que ara són unes escoles bastant decents, que ara veuen, dic, que es comencen a complicar. Però no és tan clar que els estiguem ajudant. Aquesta visió que tenen els immigrants dels anys seixanta -que d’entrada ja diuen ara que no són immigrants i tenen tota la raó, són catalans de soca-rel, ciutadans de Catalunya- , que s’adonen que ara se’ls pot anar en orris tot el que han guanyat en aquests quaranta o cinquanta anys, i especialment en els vint anys de democràcia, és un dels fets més dramàtics i immorals que estan passant en aquest país, perquè passa als ulls de tothom i tots ens dediquem a discutir sobre valors i lleis d’estrangeria, però ningú sobre com es resol el problema al lloc on passa. Per tant, el desànim de la població d´aquests barris que estan veient com se’ls està complicant la vida i a qui només es dóna com a sortida la intolerància o la reacció visceral en contra d’aquesta situació a la qual no es donen solucions, és un fet immoral que nosaltres hem d’arreglar, tots, de comú acord. Per què tots de comú acord? Perquè hi ha temes que si no anem tots d’acord són molt fàcils de pervertir en la democràcia. La democràcia és el menys dolent dels instruments que hi ha, però no és perfecte, i hi ha problemes que no sap resoldre, aquells que tenen a veure amb la visceralitat de la gent. Problemes que, efectivament, o tots els partits es posen d’acord en enfocar-los d’una manera pactada o serà molt difícil. En Rigol i el Parlament han fet aquest esforç; hi ha una declaració que es molt correcta, però òbviament, mentre nosaltres discutíem de si els havíem de dir immigrants o no, si eren ciutadans de Catalunya o no, estava passant el que estava passant: que el tema s’ha anat degradant de tal forma que al final només discutim d’ordre públic per allò que passa a la Plaça Catalunya o a la Plaça Malraux. La discussió de debò, que és la discussió d’on hem d’invertir (heu sentit a parlar de diners en matèria a la discussió sobre la immigració? No se’n parla de diners, és un tema de lleis, figura; però en realitat és un tema de diners, i tant que és un tema de diners! Nosaltres farem un programa Urban autonòmic (que és una imitació del programa europeu), on tenim –l’Oriol Nel·lo ho té preparat- quaranta barris en llista on sabem que hi poden haver problemes d’aquests i d’una altra mena. Tampoc volem estigmatitzar ningú, però siguem clars: les coses són ja tan punyents en aquest moment que val més la pena dir-ho. Els alcaldes que hi ha aquí, que n’hi ha alguns, ho saben perfectament, perquè n’hem parlat. Nosaltres intervindrem d’una manera massiva en aquests barris perquè l’única forma d’intervenir és fer el que va fer Joan Clos a Ciutat Vella: invertir aproximadament 125.000 milions en sis anys i, a més, posar-hi la millor gent que teníem i estripar tots els dogmes ideològics que teníem abans -fins i tot alguns de molt esquerranistes i molt radicals com que la gent no podia marxar de Ciutat Vella, que nosaltres l’havíem de fixar. Era la gent la que volia marxar perquè no s’hi volien quedar; evidentment, què havien de fer? Més equipaments, dèiem aleshores. Amb més equipaments l’únic que aconseguíem, segurament, era 8 �deixar espais buits que tampoc teníem diners en aquell moment per omplir de contingut i, per tant, contribuíem indirectament i sense voler a què les coses anessin malament. La nostra experiència ens diu que a Catalunya s’ha de fer de forma massiva el que nosaltres vam fer a Ciutat Vella, dirigits pel Joan Clos: s’ha de fer de forma massiva. Nosaltres tenim una alternativa en temes de benestar social i de salut, i la proposta és que per cada fill de 0 a 18 anys hi hagi una subvenció econòmica. Hi ha molta gent que diu que és dolent perquè la gent amb aquella subvenció econòmica es pot comprar un cotxe: doncs que se’l comprin! És a dir, és important que la gent sàpiga que aquest és un tema molt decisiu per al país i per a tothom, que serem més feliços i viurem millor: si tenim més joventut tindrem més innovació, tindrem més mà d’obra, tindrem menys problemes d’haver de demanar immigrants i moltes coses més que ens convenen, i les pensions més ben pagades. Un dels nostres assessors diu que el tercer fill és gratuït per a la societat, i que cada fill costa 50 milions de formar, de 0 a 18 anys, si comptem tot el que fa la família -les mares en particular- per arribar a formar un noi o una noia a 18 anys. Però sabem també que una persona que arriba a 18 anys, amb la seva vida activa fins els 60 o 65, afegirà en forma de cotitzacions a la Seguretat Social (no per a ells sinó a la caixa general) 50 milions. Això vol dir que, encara que sembli lleig, hi ha temes econòmics molt importants entre mig, i que aquests problemes de conducta en la composició de la família tenen a veure també amb els diners, i nosaltres en això ens hi posarem. La nostra proposta és que hi hagi un pagament mensual: la primera proposta era de 50 euros al mes de 0 a 18 anys, una altra alternativa és capitalitzar això en tres anys, i en comptes d’aquestes 8.000 pessetones al mes que serien 100.000 l’any, serien entre 40 i 50.000 pts. al mes durant els tres primers anys. Això, si es generalitzés el primer any a tota la joventut que hi ha entre 0 a 18 anys costaria 110.000 milions de pessetes, que és un 4 o 5% del pressupost de la Generalitat avui. Per això, quan ens van dir que tindríem una millora de 100.000 milions cada any, no de 400.000, no de 700.000 com havien dit en el pacte fiscal, però sí de 100.000 de mitjana en els primers cinc anys, vam dir: bé aquestes 100.000 milions que els hi donaran de nou, en aquests dos anys, ja les podríem començar a aplicar en aquesta qüestió. Que ningú es faci il·lusions, els consellers que no pensin que aquests diners es podran gastar en més coses. Aquests diners els marquem i van per a un programa d’ajuda a la família i d’ajuda al treball de les dones, perquè estem parlant d’allò que facilita l’eliminació de la situació més diferent d’Europa que teníem fins ara, apart de la natalitat: la taxa d’activitat de les dones, que era molt baixa. Ara, de 25 a 45 anys -en Josep M. Rañé, que és el nostre Conseller Alternatiu de Treball, ho sap molt bé i ens ho ha demostrat-, ja estem en taxes d’activitat europees. Espanya no, però Catalunya sí. Les dones treballen igual, de 25 a 45 anys, amb la mateixa proporció que treballen a Europa, però no tenen fills. No tenen fills perquè no tenen guarderies, i perquè no tenen les subvencions que tenen a França o a Suïssa en aquesta matèria. És a dir, no tenen les ajudes ni econòmiques ni en forma de serveis que tenen a Europa. Nosaltres el que no tenim ara és el nivell de renda que ens convé per a fer-ho. Doncs ja ens hi estem acostant i el tema és tan important que el que farem nosaltres serà començar a fer com si el tinguéssim, un millor nivell de renda, ja mirarem d’estalviar 9 �per una altra banda. Jo sé que hi ha formes d’estalviar i en Joan Clos també ho sap molt bé: l´Ajuntament de Barcelona ha fet meravelles, i quan vam entrar a l´Ajuntament estava molt pitjor que quan entrarem a la Generalitat. Teníem un pressupost de 20.000 milions, se’n van cobrar 18, se’n van gastar 30, i com que això ja durava 10 anys, l’acumulat que hi havia dels anys anteriors (del Sr. Massó, del Sr. Viola, del Sr. Socías) era de 100.000 milions de deute de l´any 79. Això es va arreglar, i si això es va arreglar, es podrà arreglar el de la Generalitat (que està a dos bilions de deute sobre dos bilions de pressupost). El que no podem, és sacrificar a aquesta obsessió econòmica el no tenir prioritats en matèria de política de família, per exemple. A mi no m’agrada molt parlar de política de família, perquè quan ho fa la dreta sembla que tirin els diners. No, no: això forma part d’una concepció que nosaltres tenim i que nosaltres ens comprometem a tirar endavant, del que ha de ser la política familiar a Catalunya en relació amb el treball, en relació a la piràmide demogràfica, en relació amb la immigració i en relació a la capacitat d’innovar d’aquest país. Tot això que està passant, que no està anant bé, està en aquest moment casat amb un altre problema que és la falta de sistema d’ordre públic. En aquest país, tot això que he dit, passa en un moment en què no té Policia, en té dos o tres, i ningú sap què ha de fer o qui ha de fer què. És a dir, sí que ho sabem qui ha de fer què, però no ho fan per una senzilla raó que no s’havia previst: si es munta un sistema nou de policia, que és la policia autonòmica, i el vas desplegant lentament; si saps que fins a l’any 2007 al Camp de Tarragona i a les terres de l’Ebre no hi haurà Mossos d’Esquadra, penses ingènuament que mentrestant hi haurà els policies nacionals que toca perquè encara no els han substituït. Doncs no, perquè com que van arribant a la resta d’Espanya cada dia més policies nacionals i guàrdies civils de trànsit de carreteres que se’n van a casa seva, a Almeria o a Cuenca, i van dient “nos han sacado de Cataluña”, els altres ja no vénen. És a dir, les baixes de la Policia Nacional no es cobreixen, que és el que els alcaldes de Catalunya estan dient a la Delegada de Govern cada dia, i sé que d´esforços se n’estan fent però estem molt per sota del que hauria de ser. En general la manera com es governa aquest país és la següent: com que no podem resoldre-ho tot, i els catalans no podem fallar, fem una cosa de cada: fem una Universitat bona i no ens preocupem del sistema. Fem una província que funcioni i de la resta ja en parlarem, i anem creant models que demostraran que els catalans ho sabem fer. D’aquesta manera, la Universitat s’ha abandonat i se n’ha fet una de fantàstica, i la Policia no funciona a Catalunya però tenim unes comarques que van fantàsticament bé. Doncs molt bé, no vull espantar ningú però el que nosaltres hem de fer ara, no hi veig altre remei, és demanar tota la responsabilitat sobre l’ordre públic aquí a Catalunya. Ja sé que això és complicat i els alcaldes potser, especialment l’alcalde de Barcelona, em poden dir “compte”. Jo crec que l’única solució que hi ha és fer els números ben fets: que no tenim prou mossos, evidentment, perquè encara no toca en el programa que hi havia de desplegament; i que no tenim policies nacionals, perquè ja no vénen a cobrir les baixes i perquè estan mancats de moral. (Baixos de moral al final ho estan tots, perquè saben que el sistema no funciona). Les policies municipals són l’ase dels cops, és a dir: com que la gent a qui es troba pel carrer probablement no són ni els mossos ni 10 �els policies nacionals, almenys a les grans ciutats i a l’àrea metropolitana, sinó les policies municipals respectives, a aquests els culpen de tot el que passa. A mi això no m’estranya ni tampoc m’escandalitza molt, el que ja m’escandalitza més és que autoritats polítiques aprofitin l’ocasió per mal dir que això no va bé i que la culpa és dels Ajuntaments. Això ha passat algunes vegades, i és una cosa que des del punt de vista de la moral política no s’hauria d’admetre. Nosaltres voldrem demanar el comandament de totes les forces de policia de Catalunya. Hi ha autonomies que el tenen, que no tenen mossos i que no tenen Ertzaintza, però tenen comandament sobre un sector de la Policia Nacional, un petit sector segurament. Són coses modestes però llei en mà es poden fer; es pot fer tot amb l’Art. 150, punt 2, de la Constitució, com ha demostrat moltes vegades l’Enric Argullol. Per tant, això ho demanarem, i al mateix temps mirarem que els Policies Nacionals que hi ha ara, si no és per la via d’aquest article, que és una mica llarga, puguin anar-se integrant ja sigui a les Policies Municipals o als Mossos d’Esquadra: no vulguem una cosa tan perfecta que en el fons ens estigui perjudicant en els terminis de fer-ho. Els ajuntaments estan aguantant en aquest moment una pressió real i una pressió mediàtica i governamental molt forta. Nosaltres, la Catalunya que volem és una Catalunya que ha de ser fidel a allà d’on venim: d’on venim nosaltres? qui som nosaltres? Doncs mireu, nosaltres som una colla de gent (-ja ho sabeu, però no és dolent recordar-ho de tant en tant-) que prové de molts llocs diferents: prové de la MSC, prové del FOC, prové del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, prové dels independents del Socialisme: de la Mª Aurèlia Campmany, l’Alexandre Cirici, el Jordi Llimona, etc; prové del POUM: l´Albert Gironella, la Flora Isgleas, el Carmel Rosa, en Ramon Fernández Jurado, en Manuel Alberich; provenim de la Federació Catalana del PSOE: la saga del Paco Ramos, la Carme Carol us la pot explicar, la història d’aquest senyor i de tots els altres: que van ser detinguts, que van anar a vaixell a l’Uruguai el 6 d’octubre, que després van guanyar les eleccions, però després va venir la guerra i la van perdre; en Ramos se’n va anar a Rússia i, com que era socialista i no comunista, va anar a Sibèria, i després va tornar a aquí i li anava dient a la Carme: “Tu no et preocupis que el socialisme arribarà” (fantàstic !) i la Carme li deia: “Escolta’m Paco, que això està durant molt” i l’any 82, al mes d´octubre, el Paco li va dir: “¿ Lo ves, Carmen ? ¡hemos ganado!” i la Carme sempre anava dient: “Ara només ens falten els Jocs Olímpics” i quan vam tenir els Jocs Olímpics va dir: “I ara només ens falta la Generalitat socialista” i jo li vaig dir “Carme, la Generalitat serà la de tots els catalans, sí o no?”- del Felip Lorda, del Triginer, del Codina, de la Mercedes Aroz i el Jordi Vallverdú; del Verde Aldea, el Francesc Raventós, el Quim Llach, el Toni Siurana, el Josep Pau, aquests venien del Reagrupament; el Cando, el Múrcia, el Royes, el Molas, l’Udina, l’Urenda, el González Casanova, tots aquests venien del FOC; els del FuSuFu, Forces Socialistes Federals: el Xavier Muñoz, en Mirada, en Jordi Muñoz, el Carles Munné, el Quim de Nadal, el Lluís Armet -em penso que hi va passar un temps-; els tres Jordis, en Solé Tura, en Conill i en Borja, que venien del PSUC, i després els que ara ens falten: el Just Casero, el Xavier Soto, l’Antonio Santiburcio, i l’Ernest Lluch. Ara, els de Ciutadans pel Canvi i Fem Via: en Josep M. Vallès, l’Espasa, en Toni Puigverd, la Carme Valls, en Xavier Folch, la Marina Subirats, en Masllorens, el Joan Carbó, el Jordi Sales, la Pilar 11 �Malla, l’Antoni Pané ... Nosaltres creiem que som, no l’única línia política de Catalunya que pot governar aquest país, però sí una línia política que pot governar aquest país. Amb aquesta història em penso que ningú ens ha de demostrar res. El meu compromís és fer d’aquest projecte de Catalunya -aquest somni si voleu, com diuen alguns- una realitat. De fet, no es tracta ben bé d’un somni, es tracta d’una possibilitat, i diria més: d’una gran probabilitat. No podem perdre més temps amb falsos debats sobre les essències o sobre persones. A més de perdre el temps, és avorrit i és enfarfegant. Jo crec profundament en un nou desvetllament de Catalunya, en un esclat d’iniciatives contingudes, en una multiplicació d’energies en l’educació i l’acció social, en un revifament de l’esperit de risc i d’empresa; jo hi crec i, tanmateix en la mesura que hi crec, em pesen les hores que han de passar fins a arribar-hi. No puc més que maldar per convèncer el poble de Catalunya per la via del contrast, per la via de l’exposició raonada de les alternatives que té, per l’aixecament de l’interès públic cap a aquest debat -independentment del seu resultat numèric: si es voten menys o es voten més les mocions que fem-, que la nova Catalunya i la nova Generalitat han madurat prou i que no és intranscendent que sigui el nacionalisme espanyol avui qui mantingui la Catalunya ensopida i la Generalitat pujoliana fent xupxup, (perdoneu-me aquesta broma) per dos anys més. Compte, no per mala fe sinó per poca fe. No per manca d’interès per Catalunya per part d’uns i altres sinó per devaluació d’aquest interès que ha esdevingut, si abans era interès polític, ara estrictament interès electoral. Governar com a norma. Pragmatisme per sobre de tot, fora idealismes. Jo sostinc que aquest pragmatisme és moneda avariada perquè no té resultats pràctics. Un pot ser idealista i no tenir resultats, però almenys és idealista i té una moral; però ser pragmàtic i no tenir resultats pràctics és desastrós, des del punt de vista moral i des del punt de vista pràctic, i és el que estem veient. Jo sostinc que això és moneda avariada, que l’idealisme sense resultats és car però es justifica. El pragmatisme sense pràctica, en canvi, no. Negociar amb el govern espanyol?, sempre és necessari. Dependre del partit del govern espanyol?, dramàtic. Votar a Madrid per responsabilitat?, és comprensible. Transaccionar a Madrid?, també. Votar a Catalunya una cosa i a Madrid la contrària és un tema fonamental i és impropi d’un partit català. No hi ha massa precedents com he dit abans. Fer passar la trista realitat pel desig rosat és una temptació de tot govern que tota oposició té la obligació d’advertir. Al final ha resultat molt més congruent amb els interessos de Catalunya el moderat, però rigorós i idealista, catalanisme de Raventós i Obiols que l’arrauxat, a voltes, nacionalisme de CiU que finalment esdevé no pactista (de quin pacte públic i conegut podem parlar?) sinó francament mansoi. Nosaltres vam guanyar eleccions a en Trias, a en Cullell, a en Roca, a en Molins, i si m’apureu, a en Pujol; aquest matí pensava que part del que passa aquí és que, tan parlar dels seixanta-vuit vots i dels seixanta-set vots, hi ha més vots del poble darrera del seixanta-set escons que darrera del seixanta-vuit, i això és una cosa que no hauria de tornar a passar per higiene mental i per higiene política perquè crea mal ambient. 12 �Bé, doncs, vam guanyar a tots els que vam guanyar: Trias, Cullell, Roca, Pujol -si m’apureu-, Molins, i és normal que els preocupem i que insisteixin en aquesta tercera norma, que diu que tenen, de l’estratègia política, que consisteix en desacreditar l’adversari. Tanmateix, no ens hem d’enganyar: el que està en joc no és Maragall o Pujol, ara ja no, ni Maragall – Mas. El que està en joc és la possibilitat que la Catalunya real provi una altra cosa que, per altra banda, ja coneix en un altre camp. La Catalunya de Girona, la de Lleida, la de Reus, la de Figueres, la d’Olot, la de Tortosa, la de l’Hospitalet, la de Cornellà i Santa Coloma, la de Sabadell i Terrassa, la de Manresa i Igualada, la de Vilafranca i Vilanova, la de Caldes d’Estrac. Per cert, la de Barcelona i Badalona. Com voleu que no guanyem si aquesta Catalunya és la d’una majoria abassegadora de la població?, i direu “com és que no l’hem guanyat encara?” Bé, si la gent sap que les coses van, perquè els ajuntaments recullen totes les pilotes que van fora del sistema, i si la gent ja no creu que “aquests alcaldes són bons per a tot, i els altres per defensar Catalunya”, aquesta dissociació que ha presidit la política catalana s’anirà esvaint. El que està en joc és passar pàgina, respectuosament i críticament alhora. Però, en tot cas, passar pàgina. Canviar de govern si no ara, sí d’aquí a dos anys, però sabent ja des d’ara què és el que cal fer perquè Catalunya reaccioni, innovi i es llanci de ple a la cursa del segle XXI i de la globalització humana, amb il·lusió i possibilitats de fer-ho bé. Bona nit. Pasqual Maragall i Mira 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Més ambició per Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de La Pedrera Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Catalunya Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Model social Acció política Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències