78 50 5144 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1701/0000000624.pdf 55713d86d9d847bc8de62988f3d902b3 PDF Text Text 62 firmas Expansión, miércoles 16 de mayo de 2007 VISIÓN PERSONAL ANÁLISIS DE ACTUALIDAD A cada cual, lo suyo GuillermoChicote PresidentedelaAPCE El primer tren de alta velocidad en período de pruebas en la localidad de Sant Joan Despí, a las puertas de Barcelona. / Efe Ejes, territorios y leyes PasqualMaragall El actual eje España / Italia es bastante inédito en el postfranquismo. Alemania y Francia fueron nuestros anfitriones europeos. También Craxi, Andreotti y Cossiga se interesaron por el ensamblaje de España en Europa. Pero fue el trío González /Mitterrand /Khöl el padre de la ampliación ibérica de la Unión. Es evidente que Barcelona y Cataluña tenían algo que decir en ese proceso. Solana y González imaginaron para ello, y consiguieron, una excelente Conferencia de Barcelona en 1995, luego reiterada en 2005. En la primera, Barak y Arafat escenificaron un abrazo que desgraciadamente no ha tenido consecuencias, o no todas las que se imaginaron entonces. El despertar del islamismo violento (11-S, 11-M) puso freno al proceso euromediterráneo naciente. Pero, pase lo que pase con el eje euromediterráneo, las conferencias de Barcelona, con su hija, la Fundación Anna Lindh, que tiene sede en Alejandría, y con la facilidad financiera euromediterránea (Femip), lo cierto es que el eje euromediterráneo empresarial se está dibujando con vigor inusitado. Y la idea italiana de un banco euromediterráneo semejante al Banco del Este en Londres puede añadir valor al proyecto. La fusión de las autopistas Abertis y Autostrade, y la posible entre las eléctricas Enel y Endesa, caminan en esa dirección. Veremos cómo termina ese proceso. Los antecedentes del eje empresarial España-Italia no fueron muy afortunados. Conde y Montedison intentaron un primer ensamblaje en pleno desarrollismo. Pero recuerdo que en aquella época Carlo Benedetti visitó España y quedó sinceramente impresionado por sus entrevistas con el Rey, Felipe González y el alcalde de Barcelona. O al menos lo decía. Para él la nueva España era un descubrimiento sorprendente. Ahora, la empresa italiana RCS Mediagroup, editora del Corriere della Sera y propietaria de El Mundo, ha adquirido el Grupo Recoletos, propietario de EXPANSIÓN. En este momento, quizás avanzan más rápido las alianzas empresariales que los grandes tratados políticos, que en todo caso deben tener acompañamiento económico. En Europe’s World (otoño 2006) se publicó un afilado artículo de Richard Youngs sobre el proceso Barcelona cuyo título lo dice todo: How Europe’s Mediterranean Policy went so wrong, acompañado de una inteligente y breve respuesta de Shoefthaller, hasta ahora director de la agencia euromediterránea Fundación Anna Lindh. De lo que no cabe duda es de que la competitividad en infraestructuras es decisiva para que lo sean los países y los territorios respectivos. Concretamente, la competitividad de los aeropuertos y las comunicaciones ferroviarias. Hace años, el entonces embajador de Estados Unidos en España Tom Enders me comunicó que ATT había optado por ubicarse en Madrid en vez de por Barcelona por, cito, “la inexistencia de vuelos nonstop BCN / NY”. Lógico. Debería preocuparnos igualmente la cobertura de Internet y de telefonía móvil. En el camino hacia mi segunda residencia en el norte de Cataluña hay lugares en que pierdo cobertura. Y así no se puede ir por el mundo. Hace ya muchos años, desde el Ayuntamiento, empezamos a cablear Barcelona con fibra óptica, empezando por el enlace entre los edificios del Ayuntamiento y Esta- dística municipal. Luego, con la empresa americana de Mauureen O’Ryan seguimos cableando la ciudad aprovechando la construcción de las Rondas y de los nuevos espacios olímpicos. Es cierto que hay nuevas tecnologías menos costosas, pero ¿son igualmente seguras? La alta velocidad es otro factor. Ahí la discusión la tuve con Felipe González y Pepe Borrell. Felipe hizo un planteamiento inicial aceptable –de entrada–. Los Juegos Olímpicos en Barcelona significaron una inversión global (pública y privada, en parte recuperable) de 280.000 millones d e pesetas de entonces. Justo ahora se ha acabado de pagar la factura. Eran inversiones a pagar en 25/30 años y debía correr el año 1987. Y paralelamente se construía la alta velocidad Madrid-Sevilla. Si no era así, decía Felipe, la alta velocidad no llegará nunca a la puerta de África. De acuerdo. (Mientras escribo este artículo paso por las Rondas de regreso a Barcelona y no quiero ni pensar lo que hubiera sucedido sin ellas). Pero la alta velocidad todavía no ha llegado a Barcelona. Treinta años más tarde. Mientras en Francia van de un sitio a otro, no a 300 sino a 400 km. por hora. Nos hemos dormido Aznar proponía un esquema radial de alta velocidad, a lo que le respondí que de Madrid a cada capital de provincia, en alta velocidad, y de Barcelona a Bilbao en velocidad alta, era una barbaridad. Borrell me había asegurado que Barcelona-Valencia se haría pero no en alta velocidad sino en velocidad alta, a 200 y pico km/hora. Y así se hizo. Pero no sólo es que la velocidad hasta Valencia fuera mayor desde Madrid que desde Barcelona, ¡es que para ir a Alicante había que cambiar de tren! Miren: ésas son las cosas que cuentan. Y pueden preguntar: y entonces, ¿para qué sirve el Estatuto de Cataluña? Pues el Estatuto (los Estatutos) ha servido para poner las cosas en su sitio, para que se empiece a entender que España no es un conjunto de puntos a una cierta distancia de un centro, sino una matriz. Y que la optimización de su funcionamiento exige partir de ahí. A veces pienso, como ustedes saben, que con una reforma del artículo 2 de la Constitución, incluyendo la denominación de las diecisiete comunidades autónomas, que no figuran aún en ella, y especificando el carácter de comunidades nacionales (o nacionalidades históricas) de Cataluña, Euskadi y Galicia, así como el carácter foral de la de Navarra –tal como habíamos hablado con Francisco Rubio Llorente– nos habríamos ahorrado muchos problemas… y un Estatuto de más de doscientos artículos, pendiente aún del pase por el Tribunal Constitucional y de varios recursos judiciales. ¿Que esa reforma constitucional requería una mayoría que el PP no estaba dispuesto a abonar? Es posible –aunque cuando eso se formuló y tal como se formulaba, hace ya bastantes años, no estaba tan claro que hubieran obstado los populares. Y en todo caso hubiera quedado claro el camino a seguir en el momento oportuno. La acritud entre comunidades que se generó tras el Plan Ibarretxe y el Estatut de Cataluña quizás hubiera sido menor. EXPANSIÓN no se responsabiliza de las opiniones vertidas en esta sección. Pasados unos días desde que se produjo la primera bajada en la bolsa de determinados valores de compañías inmobiliarias, puedo dirigirme a todos los posibles compradores de vivienda para hacer algunas precisiones. En primer lugar, hay que establecer la diferencia sustancial que existe entre las empresas inmobiliarias y las promotoras constructoras de edificios. Las primeras son empresas cuyo objeto fundamental es la comercialización de suelo, es decir, la materia prima sin la cual no es posible construir las viviendas. Por otra parte, las empresas promotoras constructoras se ocupan fundamentalmente de la construcción y comercialización del producto final, o sea, las viviendas. Cabe preguntarse si la brusca y repentina caída del valor de las acciones de las primeras puede repercutir negativamente sobre la actividad y solvencia de las segundas. Pues bien, desde mi responsabilidad puedo afirmar rotundamente que dicho fenómeno bursátil no tendrá consecuencias sobre el mercado de la vivienda, porque las dos tipologías societarias que he descrito antes configuran dos segmentos empresariales distintos, que si bien caminan juntos en determinados momentos, como puede ser el de la búsqueda de suelo, divergen en sus objetivos finales, puesto que el de las promotoras constructoras es construir y vender viviendas, ya sean éstas libres o protegidas. Así, la razón fundamental de este desplome bursátil es una sobrevaloración de determinadas compañías. Por lo tanto, la pérdida de valor de sus acciones simplemente supone ajustarlas a su valor patrimonial real. Cambios en el mercado inmobiliario Sin embargo, un porcentaje altísimo de las empresas que forman parte de nuestra asociación, la APCE, se dedican a adquirir suelo finalista y a promover sobre el mismo los edificios que correspondan. Por otra parte, también es necesario resaltar que, en general, las empresas promotoras constructoras están hoy mucho más capitalizadas que en 1992, fecha de la última recesión por lo que se refiere al mercado inmobiliario. No obstante, la APCE, previendo que en los siguientes años podían producirse cambios en el mercado inmobiliario, encargó en el año 2003 a la prestigiosa firma Analistas Financieros Internacionales un estudio que intentase predecir el comportamiento del mercado de vivienda hasta el año 2012. De dicho informe, que fue hecho público por nuestra asociación en el momento de su elaboración, se desprendía que, mientras el crecimiento económico fuera sostenido, se continuasen creando puestos de trabajo e integrándose los nuevos inmigrantes que fuesen llegando, aun teniendo en cuenta que los intereses hipotecarios probablemente iban a tener un crecimiento sustancial, como finalmente así ha sido, el mercado se normalizaría en un crecimiento de los precios de la vivienda entre el 5% y el 6,5% anual. Este análisis se está cumpliendo en gran medida y ha sido ratificado por prestigiosos analistas económicos en nuestro XXV Coloquio nacional del pasado mes de noviembre. Podemos concluir, pues, que la vivienda de nueva construcción no bajará de precio, sino más bien lo contrario si tenemos en cuenta la reciente entrada en vigor del Código Técnico de la Edificación, cuya aplicación a las nuevas construcciones incrementa el precio de la construcción, y se incrementará incluso algo más cuando entre en vigor la nueva Ley del Suelo, que establece mayores cesiones de suelo a los ayuntamientos, mayores reservas de suelo para vivienda protegida y creación de nuevos trámites administrativos, la mayor parte de ellos innecesarios, pero que dilatan el tiempo de ejecución de una promoción inmobiliaria. Y es por todo lo ya dicho por lo que no hay ninguna razón objetiva que pueda hacer pensar que el precio de la vivienda bajará en los próximos años, así que todas aquellas personas que, hallándose en la necesidad de adquirir una vivienda, se mantengan expectantes a la espera de una caída de los precios, que con toda seguridad no se va a producir, deberían analizar las operaciones que se les presenten cuidadosamente y comparar los precios y calidades de la oferta existente, pero no dejar de comprar, porque, a la larga, el esfuerzo que tendrán que hacer para adquirir su vivienda será mayor. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ejes, territorios y leyes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Infraestructures Aeroports Constitució Euromediterrània Ferrocarrils Catalunya Model social Acció política Espanya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 962 Source A related resource from which the described resource is derived Expansión Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/32/2715/Llistat_Agermanaments_i_convenis.pdf 1879df6b9aa972f71610a21d06da3c20 PDF Text Text Agermanaments i convenis de col·laboració Nombre de convenis 164 Any 1972 - 2007 Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 30-03-1984 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Barcelona i Colònia Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Norbert Burger-Alcalde Colònia 01-12-1984 Conveni de col·laboració Assessorament i cooperació en materia de circulació Manuel Pons-Cónsol Major del Comú Andorra Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona 23-03-1997 Conveni de col·laboració Procés verbal de Col.laboració entre La Wilaya d'Alger i Barcelona Cherif Rahmani-Ministre en Missió Extraordinaire Pasqual Maragall-Alcalde · Buenos Aires 22-04-1985 Conveni de col·laboració Accions de intercanvi en temes urbans Pasqual Maragall-Alcalde Julio Cesar SaguierIntendente Municipal · Buenos Aires 24-09-1986 Conveni de col·laboració Conveni entre Corporació Metropolitana de Barcelona i Àrea Metropolitana de Buenos Aires Agustí MarinaVicepresident CMB Juan Antonio Portesi-Mtro Govern Provincia Buenos Aires · Buenos Aires 23-06-1987 Conveni de col·laboració Instrument de Ratificació Conveni Col.laboració entre CMB i AMBA Alejandro ArmendárizGovernador Buenos Aires Pasqual Maragall-Pte.CMB · Buenos Aires 17-01-1990 Conveni de col·laboració Addenda al conveini de cooperació de 22-4-1985 Carlos Grosso-Intendente Municipal Buenos Aires Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Córdoba 22-04-2005 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Córdoba i Barcelona (PECba) Guillermo MarianacciSecretari de Govern Córdoba Xavier Casas-Primer Tinent d'Alcalde Barcelona · Córdoba 26-07-2006 Conveni de col·laboració Adenda al conveni de cooperació de 22-4-2005. Reemplaçament de la clausula 1ª incorporant els punts 6,7i 8 Xavier Casas-Primer Tinent d'Alcalde Barcelna Luis Alfredo JuezIntendent Municipal Córdoba · La Plata 11-03-1987 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions entre La Plata i Barcelona Enrique BarésRepresentant Municipalitat La Plata Jordi Borja-Tinent Alcalde Barcelona · La Plata 27-04-1992 Conveni de col·laboració Conveni Cooperació Tècnica entre La Plata i Barcelona. Julio Cesar Alak-Intendent Municipal La Plata Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona ALEMANYA · Colònia ANDORRA · Andorra la Vella ALGÈRIA · Alger ARGENTINA dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 1 de 14 �Ciutat Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Partido de General Pue 11-06-1992 Conveni de col·laboració Protocol Col.laboració, intercanvi experiències urbano-deportives Jocs Olimpics 1992, Jocs Panamericans 1995 Mario Roberto RussakIntendent P.G. Pueyrredon Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Rosario 31-07-1999 Conveni de col·laboració Declaració conjunta Hermes Juan BinnerIntendent Rosario Joan Clos-Alcalde Barcelona · Anvers 13-06-1997 Conveni de col·laboració Declaració d'amistat entre Barcelolna i Anvers Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Leona Detiège-Alcadessa Anvers · Ostende 16-06-2006 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions. Col.laboració en matèria de planificació urbanística Joan Clos-Alcalde Barcelona Jean VandecasteeleAlcalde Ostende 07-06-1990 Conveni de col·laboració Potenciació relacions económiques i culturals Ronald Mac Lean AlbaroaAlcalde La Paz Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Data BÈLGICA BOLÍVIA · La Paz BÒSNIA I HERCEGOVINA · Sarajevo 10-11-1994 Conveni de col·laboració Acord Col.laboració i Amistat. Pal-liar efectes de la guerra (antiga Iugoslavia) Tarik Kupusovic-Alcalde Sarajevo Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Sarajevo 10-11-1994 Conveni de col·laboració Addenda al protocol de 10-11-1994. Entrega del telèfon satèl.lit Tarik Kupusovic-Alcalde Sarajevo Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Sarajevo 21-09-1996 Conveni de col·laboració Acord Col.laboracio.Rehabilitació barrio Mojmilo-Villa Olímpica Sarajevo'84 Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Sabira HadzovicPta.Cantón Sarajevo · Sarajevo 31-01-1998 Conveni de col·laboració Declaració. ( Ratifiquen els acords anteriors) Midhat Haracic-President Cantó Sarajevo Joan Clos-Alcalde Barcelona · Sarajevo 04-11-2000 Agermanament Protocol d'Agermanament. Potencià relacions económiques i culturals. Joan Clos-Alcalde Barcelona Mirsad Kebo-President Cantó Sarajevo · Campinas 31-03-2000 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Tècnica entre Campinas i Barcelona Francisco Amaral-Prefeito Municipal Campinas Joan Clos-Alcalde Barcelona · Porto Alegre 23-03-1999 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Raul Pont-Prefeito Porto Alegre · Porto Alegre 29-01-2002 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Barcelona i Porto Alegre. Tarso Genro-Alcalde Porto Alegre Joan Clos-Alcalde Barcelona · Rio de Janeiro 29-09-1972 Agermanament Carta-Declaració de proyecte de agermanament Jose Mª de PorciolesAlcalde Barcelona R.B. Dents-Cónsol General Brasil BRASIL dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 2 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Rio de Janeiro 15-05-1993 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Rio de Janeiro i Barcelona Cesar Maia-Prefeito Rio de Janeiro Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Salvador de Bahia 09-06-2006 Conveni de col·laboració Protocol d'Intencions entre L'Institut Mpal Paisatge Urbà i el PMS Joao Herinque de Barradas-Prefecte del Salvador Jordi Portabella-Pte IMPU · Salvador de Bahía 15-07-2004 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions Antonio José Imbassahy da Silva-Prefeito Salvador de Bahia Joan Clos-Alcalde Barcelona · Santos 05-10-1989 Conveni de col·laboració Promoure activitats d'intercanvi en sector d'interès mutus Telma de Souza-Alcalde Ciudad de Santos Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Sao Paulo 15-05-1985 Agermanament Promoure activitats d'intercanvi d'interès mutus Pasqual Maragall-Alcalde Mario Covas-Alcalde · Bogotá 26-09-2003 Conveni de col·laboració Anexe al Protocol d'amistat i cooperació del 22-3-1999 Joan Clos-Alcalde Barcelona Antanas Mockus-Alcalde Mayor Bogotá · Bogotá 18-07-2005 Conveni de col·laboració Protocol d'amistat i cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Luis Eduardo GarzónAlcalde Mayor Bogotá · Cartagena de Indias 15-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'amistat i cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Guillermo Paniza-Alcalde Cartagena de Indias · Medellín 02-10-1992 Conveni de col·laboració Declaració d'Intencions Carolina Homar-Regidora Serveis Socials Barcelona Alvaro Jimenez-Secretario Serveis Socials Medellín · Santa Fé de Bogotá 22-03-1999 Conveni de col·laboració Construcció Archivo Districtal Joan Clos-Alcalde Barcelona Enrique Peñalosa-Alcalde Mayor Santa Fé de Bogotá · Kyonggi 23-11-2000 Conveni de col·laboració Acord d'Amistat i Col.laboració entre Barcelona i Kyinggi Joan Clos-Alcalde Barcelona Lim-Chang YuelGovernador Pronvicial Kyonggi · Pusan 25-10-1983 Agermanament Carta-Declaració d'Agermanament Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Alcalde de Pusan 26-04-1991 Conveni de col·laboració Protocol. Restauració del carrer Barcelona a l'Havana Wifredo Espinosa-Comité Executiu L'Havana Jordi Borja-Regidor Relacions Internacionals Barcelona COLÒMBIA COREA DEL SUD CUBA · La Habana dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 3 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · La Habana 25-10-1993 Agermanament Acord d'Agermanament. Intensificar les relacions enrtre els dos Governs Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Pedro Chávez-Pte Assamblea Poder Popular L'Havana · La Habana 05-12-1994 Agermanament Acord d'Agermanament entre el Dtre de Nou Barris i el ¨Dtro de El Cerro Juan José Ferreiro-Regidor Dtro Nou Barris Noelio Portal-Representant Aj. L'Havana · La Habana 10-05-1997 Agermanament Protocol d'Agermanament entre el Dtre.Sants-Monjuic i el Municipi de Marianao de l'Havana Pere Alcober-Regidor Dtre. Sants-Monjuic Arturo R. BasPte.Assamble Poder Popular Municipi Marianao · La Habana 02-10-1997 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Dtre de Sarrìa-Sant Gervasi i el Municipi Plaza de la Revolución Jaume Ciurana-Regidor Dtre.Sarrià-Sant Gervasi Jorge Pollo-Cònsol República de Cuba · La Habana 22-05-1998 Conveni de col·laboració Conveni de Col.laboracio entre Cuba i Barcelona. Cesió de peçes i vehicles usats amb destinació Cuba Carmen San Miguel. Regidora Mobilitat i Seguritat Barcelona Gastón Gorrita-Assamblea Poder Popular L'Havana · La Habana 22-09-1998 Conveni de col·laboració Protocol per recuperar l'herència arquitectónica catalana a l'Havana Teresa Sandoval-Pta.IMPU Barceloana Eusebio Leal-Historiador de la ciutat de l'Havana · La Habana 14-09-1999 Conveni de col·laboració Protocol per donació de pintures per la Restauració del Palau Convencions de l'Havana Jordi Portabella-Pte. IMPU Barcelona Joan Marull-Consell Delegat grup AZKO NOBEL · La Habana 20-09-1999 Agermanament Protocol d'agermanament entre el Dtre.Horta-Guinardó i el Municipi de Boyeros Manuel de Jesus Paniagua- Immaculada MoraledaPte Assamblea Boyeros Regidora Dtre Horta Guinardó · La Habana 16-11-1999 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Dtre. Les Corts i Assamble Poder Popular Municipi de Playa Jordi Hereu-Regidor Dtre. Les Corts Manuel Hermida-Cónsol República de Cuba · La Habana 14-11-2000 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Dte Sant Martí i Municipi d'Havana de L'Est Francesc Narvaez-Regidor Dte. Sant Martí Carlos A. Roche-Pte Assmblea Habana del Este · La Habana 19-01-2002 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Dtre Nou Barris i el Municipi de El Cerro Manuel Pérez -Regidor Dtre. Nou Barris Gaspar MoraguesSecretari Assamblea El Cerro Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Sto Domingo de Guzmán i Barcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Rafael Suberví-Alcalde Sto Domingo Guzmán Conveni de col·laboració Carta d'Intencions Omar Abdel AkherGovernador del Caire Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona REPÚBLICA DOMINICANA · Santo Domingo de Guz 05-07-1996 EGIPTE · El Caire dijous, 17 / maig / 2007 23-06-1992 Pàg. 4 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 14-09-2006 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Barcelona i Dubayy Jordi Hereu-Alcalde Barcelona Hussein Lootah-Dtor General Dubayy · Guayaquil 23-06-2005 Conveni de col·laboració Conveni d'Amistat i cooperació entre Guayaquil i Barcelona Joan Clos-Alcalde Barcelona Jaime Nebot-Alcalde Guayaquil · Quito 14-10-2002 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Quito i Barcelona. Paco Moncayo-Alcalde Quito Joan Clos-Alcalde Barcelona · Quito 18-10-2005 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperacio entre Quito i Barcelona.Renovació conveni de 14-22002 Paco Moncayo-Alcalde Quito Joan Clos-Alcalde Barcelona · San Francisco de Quito 28-03-1990 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica Rodrigo Paz-Alcalde San Francisco de Quito Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona EMIRATS ÀRABS UNITS · Dubayy EQUADOR ESPANYA · 24-05-1990 Conveni de col·laboració Addenda al conveni entre Barcelona i la Societat Estatal del Cinquè Centenari Jordi Borja-Regidor Barcelona Angel Serrano-Conseller Delegat Societat 5è Centenari · 24-05-1990 Conveni de col·laboració Conveni de col.laboració entre l'Ajuntament de Barcelona i Societat Estatal Quinto Centenario Pasqual Maragall- Acalde de Barcelona Luis Yañez-Barnuevo- Pte Sociedad Quinto Centenario · Agencia Española de C 30-10-1990 Conveni de col·laboració Conveni-Marc de Col.laboració entre AECI i Barcelona Fernando M.ValenzuelaPte. AECI Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Agencia Española de C 03-11-1995 Conveni de col·laboració Pla Operatiu entre l'Agència Espanyola de Cooperació Intenacional i Barcelona per a territoris ocupats durant 1995 Ana Mª Ruiz-Tagle Pasqual Maragall-Alcalde Morales-Agència Espanyola Barcelona · Agencia Española de C 22-09-1997 Conveni de col·laboració Pla Operatiu per a 1997 Conveni Marc de Col.laboració entre l'AECI i Barcelona Fernando Villalonga-Pte AECI Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Madrid 08-09-1988 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre el MOPU, Ajuntament Barcelona i la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana Angel Menendez-Dtor Gral Instituto Territorio i Urbanisme Jordi Borja-Tinent Alcalde Barcelona i Lluís TejedorVicepresident Mancomunitat Municipis · Madrid 18-10-1997 Conveni de col·laboració Acord entre Madrid i Barcelona per la fusió de candidatures per la Xarxa nº4. Programa URB-AL Jose Mª Alvarez del Manzano-Alcalde Madrid Joan Clos-Alcalde Barcelona dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 5 de 14 �Ciutat · Montevideo Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 18-09-2003 Conveni de col·laboració Conveni de Col.laboració entre Mercociutats i el CIDEU Javier Sanchez-Secretari Gral CIDEU Enrique Riera-Secretari Executiu Mercociudades ESTATS UNITS D'AMÈRICA · Boston 23-11-1983 Agermanament Carta -Declaració d'Agermanament entre Barcelona i Boston Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Kevin H.White-Alcalde Boston · Boston 15-10-1998 Conveni de col·laboració Memorandum d'Intencions en temes econòmics entre Barcelona i Boston Maravillas Rojo-Regidora Barcelona Robert J. Wolfang- Per la Ciiutat de Boston · Chicago 20-11-2006 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions entre Barcelona i Chicago. Jordi Hereu-Alcalde Barcelona Richard M. Daley-Alcalde Chicago · Seattle 06-12-2003 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Seattle i Barcelona Gregory J.Nickels-Alcalde Seattle Joan Clos-Alcalde Barcelona · Albertville 05-12-1988 Conveni de col·laboració Declaració de Cooperació entre Barcelona i Albertville Henry Dujol-Alcalde Albertville Pascual Maragall-Alcalde Barcelona · Lió 06-12-2004 Conveni de col·laboració Acord de Cooperació Econòmica Barcelona-Lió-Torí. Joan Clos-Alcalde Barcelona Gerad Collomb-Alcalde Lió · Lió i Marsella 09-07-1998 Conveni de col·laboració Acord de Concertació Internacional entre Barcelona, Gènova, Lió i Marsella Joan Clos-Alcalde Barcelona Marie-Hélene FinasConseillère Mpal Lió i Jean Claude Gaudin-Alcale Marsella · Montpeller 24-02-1986 Agermanament Acord Complementari de la carta d'agermanament entre Barcelona i Montpellier de 23-11-1963 Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona George Freche-Alcalde Montpellier · Perpinyà 21-01-1994 Conveni de col·laboració Addenda al Conveni-Marc del 21-11994 Pasqual Maragall-Alcalde de Barcelona Joan-Pau Alduy-Alcalde de Perpinyà · Perpinyà 21-01-1994 Conveni de col·laboració Conveni-Marc de Cooperació Intermunicipal Pasqual Maragall-Alcalde de Barcelona Joan-Pau Alduy-Alcalde de Perpinyà 16-02-1999 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Dimitris L. AvramopoulosAlcalde Atenes Joan Clos-Alcalde Barcelona 15-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Oscar José Rafael BergerAlcalde Guatemala FRANÇA GRÈCIA · Atenes GUATEMALA · Guatemala dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 6 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · San Pedro de Sula 12-02-1993 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica Hector G.Guillen-Alcalde San Pedro de Sula Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · San Pedro de Sula 16-03-1994 Conveni de col·laboració Acord de Ratificació del Conveni de Cooperació Tècnica de 12-2-1993 Luis García y BustamanteAlcalde de San Pedro Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · San Pedro de Sula 31-01-1996 Conveni de col·laboració Protocol de Col.laboració "Barcelona Solidaria" Tona MascareñasAjuntament Barcelona Hector Mauricio ReinaZona Metropol.Valle del Sula · San Pedro de Sula 10-07-1998 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Roberto Larios SilvaAlcalde San Pedro de Sula · Tegucigalpa 13-11-1998 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Vilma de CastellanosAlcaldessa Dtro Central Tegucigalpa 01-02-2007 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Budapest i Barcelona Gàbor Demszky-Alcade Budapest Jordi Hereu-Alcalde Barcelona 14-01-2000 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació enre Esfahan i Barcelona Mohamad Ali JavadiAlcalde Esfahan Joan Clos-Alcalde Barcelona 28-05-1998 Agermanament Conveni d'Agermanament entre Dublín i Barcelona Joan Clos-Alcalde Barcelona Jhon Stafford-Alcalde Dublín 24-09-1998 Conveni de col·laboració Acord d'Amistat i Col.laboració entre Barcelona, Gaza i Tel aviv-Yafo Joan Clos-Alcalde Barcelona Roni Milo-Alcalde Tel avivYafo · Gènova 09-07-1998 Conveni de col·laboració Acord de concertació Internacional entre las ciutats de Barcelona, Gènova, Lió i Marsella Joan Clos-Alcalde Barcelona Carlo Repetti-Alcalde Gènova · Gènova 17-02-1999 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Atenes, Barcelona i Gènova Joan Clos-Alcalde Barcelona Giuseppe Pericu-Alcalde Gènova · Nàpols i Regió Campan 22-05-2002 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Nàpols, Barcelona i la Regió Campania Joan Clos-Alcalde Barcelona Rosa Iervolino-Alcaldessa Nàpols i Antonio BassolinoPte. Regió Campania HONDURES HONGRIA · Budapest IRAN · Isfahan IRLANDA · Dublín ISRAEL · Tel aviv-Yafo ITÀLIA dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 7 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 06-12-2004 Conveni de col·laboració Acord de Cooperació Econòmica entre Barcelona-Lió-Torí Joan Clos-Alcalde Barcelona Sergio ChamparinoAlcalde Torí · Azuchi 21-11-1989 Conveni de col·laboració Acord com Ciutats Promotores d'Intercanvi cultural Internacional Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Alcalde de Azuchi · Iokoama 25-04-1990 Conveni de col·laboració Comunicat Conjunt Barcelona-Iokoama sobre l'exposició Barcelona Creation 1990 Pasqual Maragall-Alcalde Hidenobu TakahideAlcalde Iokohoma · Kobe 15-07-1991 Agermanament Carta d'Intencions de Agermanament entre Kobe i Barcelona Kazutoshi SasayamaAlcalde Kobe Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Kobe 06-04-1993 Agermanament Acord d'Agermanament entre Kobe i Barcelona Kazutoshi SasayamaAlcalde Kobe Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Kobe 03-04-2003 Agermanament Declaració amb motiu Xè aniversari Agermanamet entre Kobe i Barcelona Tatsuo Yada-Alcalde Kobe Joan Clos-Alcalde Barcelona 25-11-1991 Conveni de col·laboració Acord Intencions Cooperació Tècnica entre Barcelona, El Mina i L'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics Abul Kader AlamedineAlcalde El Mina Jordi Borja-Delegat per L'Ajuntament Barcelona i Manuel Hernandez-Pte Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics · Agadir 05-10-1993 Conveni de col·laboració Conveni de Col.laboració entre La Mancomunitat de Municipis Area Metropolitana de Barcelona i la Ciutat d'Agadir Mohamed El QuatiqAlcalde Agadir Pasqual Maragall-Pte. Mancomunitat Municipis · Agadir 29-07-1994 Conveni de col·laboració Missió d'Assessorament BarcelonaAgadir Joan Parpal-Àrea Metropolitana de Municipis · Casablanca 05-10-2004 Conveni de col·laboració Protocol de Cooperació entre Barcelona y Casablanca Joan Clos-Alcalde Barcelona Mohamed Sajid-Alcalde Casablanca · Tànger 25-11-1991 Conveni de col·laboració Acord d'Intencions de Cooperació Tècnica entre Barcelona, Tànger i l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics Dehman Derham-Alcalde Tànger Jordi Borja-Delegat Ajuntament Barcelona i Manuel Hernández-Pte Entitat Metropolitana Serveis Hidràulics · Torí JAPÓ LÍBAN · El Mina MARROC dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 8 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 13-12-2006 Conveni de col·laboració Conveni entre Ajuntament Barcelona, Comuna Tetuan i Agencia Urbana Tetuan per la rehabilitació placetas medina de Tetuan Jordi Hereu - Alcalde Barcelona Rachid Talbi El-Alami Pte Comuna Tetuan i Salim Znibar Dtor Agencia Urbana Tetuan · Ciutat de Mèxic 07-09-1995 Conveni de col·laboració Conveni Marc de Col.laboració entre Promoció Ciutat Vella S.A i El Fideicomiso del Centre Históric de la Ciutat de Mèxic Francesc Compta-Gerent Promoció CiutatVella S.A. Javier CarvalloRepresentant Fideicomiso · Ciutat de Mèxic 14-09-1995 Conveni de col·laboració Protocol de Col.laboració entre Agència Paisatge Urbà i Fideicomiso Centre Históric Ciutat de Mèxic en materies de Protecció paisatge urbà Ferran Ferrer Viana-Dtor Agència Paisatge Urbà Javier CarvalloRepresentant Fideicomiso · Chihuahua 19-09-1994 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica entre Barcelona y Chihuahua Patricio Martínez-Alcalde Chihuahua Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Distrito Federal de Mèx 08-12-1989 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Districte Federal Mèxic i Barcelona Manuel Camacho-Cap Departament Dtre Federal Mèxic Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Distrito Federal de Mèx 08-12-1992 Conveni de col·laboració Acord de ratificació Conveni de Cooperació Tècnica entre Districte Federal de Mèxic i Barcelona Manuel Camacho-Cap Departament Dtre. Federal Mèxic Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Estados Unidos Mexica 28-06-1986 Conveni de col·laboració Memorandum de Cooperació entre la Secretaria de desenvolupament urbà i ecològica dels Estats Units Mexicans i Barcelona Manuel Camacho-Secretari Desenvolupament Urbà Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Guadalajara 13-05-1998 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Entre Barcelona i Guadalajara Joan Clos-Alcalde Barcelona Francisco Javier RamírezAlcalde Guadalajara · León 14-07-1990 Conveni de col·laboració Acord Intercanvi Tècnic Econòmic i Cultural entre Leon (Mèxic i Barcelona) Carlos Medina-Pte Mpal León Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · MÈXIC DF 23-03-1999 Conveni de col·laboració Protocol d'amistat entre Barcelona i Mèxic Joan Clos - Alcalde de Barcelona Cuauhtemoc Cardenas Governador Ciutat de Mèxic · Monterrey 27-06-1977 Agermanament Proclama de "Ciutat Germana" Cesar Santos-Cabildo de Monterrey · Monterrey 14-02-1990 Agermanament Acord Complementari al conveni d'agermanament entre Monterrey i Barcelona Sócrates Rizzo-Pte. Municipal Monterrey · Tetuan MÈXIC dijous, 17 / maig / 2007 Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Pàg. 9 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Monterrey 16-02-1990 Agermanament Acord per un programa de Col.laboració entre TUBSA.i Monterrey en el marc de l'agermanament del 142-1990 Sócrates Rizzo-Pte Mpal Monterrey Jordi Borja-Pte. TUBSA · Monterrey 05-10-1992 Agermanament Protocol de Ratificació al Conveni d'agermanament de 26-4-1977 i 14-21990 Albert Batlle-Regidor Ajunta. Barcelona Benjamín ClariondPte.Mupal Monterrey · Monterrey 05-10-1993 Agermanament Protocol de Ratificació al conveni d'Agermanament del 26-4-1977, 14-21990 i 5-10-1992 Lluís Armet-Primer Tinent Alcalde Barcelona Benjamín ClariondPte.Mpal Monterrey · Monterrey 15-10-2001 Conveni de col·laboració Conveni d'Amistat i Cooperació entre Monterrey i Barcelona Joan Clos-Alcalde Barcelona Felipe de Jesús Cantú-Pte Mpal Monterrey · Puebla de Zaragoza 21-09-2005 Conveni de col·laboració Conveni d'Amistat i Cooperació entre Puebla de Zaragoza i Barcelona Joan Clos-Alcalde Barcelona Enrique Doger-Pte Mpal Puebla de Zaragoza · Puebla de Zaragoza 03-07-2006 Conveni de col·laboració Conveni d'Assitencia Tècnica entre Puebla de Zaragoza i Associació Mundial de Grands Metropolis Enrique Doger-Pte Mpal Puebla de Zaragoza Joan Clos-Pte Metropolis · Tijuana 13-07-1990 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica entre Tijuana i Barcelona Carlos Montejo-Pte Mpal de Tijuana Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Veracruz 06-06-2002 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Barcelona i Veracruz Joan Clos-Alcalde Barcelona José Ramón Gutierrez-Pte Mpal Veracruz 07-06-1990 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Barcelona i León Luis Felipe P. CalderaAlcalde León Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Deir El-Balah 09-03-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Samir Mohamed Al-AzaizaAlcalde Deir El-Balah · Gaza 24-09-1998 Conveni de col·laboració Acord d'Amistat i Col.laboració Joan Clos-Alcalde Barcelona Aown Shawa-Alcalde Gaza · Gaza 05-12-2001 Conveni de col·laboració Acord entre Barcelona i Gaza. Construcció en Gaza de "Barcelona Peace Park" Joan Clos-Alcalde Barcelona Nassi Khayet-Alcalde Gaza · Jericó 09-03-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Hassan Saleh-Alcalde Jericó NICARAGUA · León PALESTINA dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 10 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 13-12-1991 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Asunción i Barcelona Carlos Filizzola-Intendente Asunción Albert Batlle-Regidor Barcelona · Lima 22-05-1986 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Científica i Tècnica entre Lima i Barcelona Alfonso Barrantes-Alcalde Lima Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Lima 22-03-1999 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions de Cooperació Tècnica entre Lima i Barcelona Alberto Andrade-Alcalde Lima Joan Clos-Alcalde Barcelona · Trujillo 04-02-1991 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions de Cooperació Tècnica entre Trujillo i Barcelona Eduardo L. Cuba-Rpte Trujillo Jordi Borja-Tinent d'Alcalde Barcelona · Trujillo 22-02-1991 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica entre Trujillo i Barcelona José Murgia-Alcalde Trujillo Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona 27-09-1990 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica i Cultural entre Gdansk i Barcelona Jacek Starosciak-Alcalde Gdansk Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Leningrad 24-10-1985 Conveni de col·laboració Conveni d'Amistat i Col.laboració entre Barcelona i Leningrado Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona V.Hodyrev-Comité Executiu Soviet Leningrado · San Petesburgo 25-04-1994 Conveni de col·laboració Conveni de Col.laboració entre Benestar Social i Salut Pùblica de Barcelona; L'IMAS el GASI i L'Hospital Municipal Maria Magdalena de San Petesburgo Eulàlia Vintró-Ajuntament Barcelona, Xavier CasasRegidor Barcelona, Josep Fité-IMAS, Francesc RilloGASI Yuri Gorbachev-Dtor Hospital Sta Magdalena San Petesburgo · San Petesburgo 29-03-2002 Conveni de col·laboració Protocol entre San Petesburgo i Barcelona Vladimir Yakovlev Governador de San Petesburgo Joan Clos - Alcalde de Barcelona · San Salvador 19-05-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistad i Cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Mario Valiente-Alcalde San Salvador · San Salvador 09-06-1998 Conveni de col·laboració Ratificació Protocol d'Amistat i Cooperacio signat el 19-5-1995 Joan Clos-AlcaldeBarcelona Hector Ricardo SilvaAlcalde San Salvador · San Salvador 09-02-2007 Conveni de col·laboració Renovació llaços d'amistat i vincles de cooperació suscrits el 19 -5-1995 i ratificat el 9-6-1998 entre San Salvador i Barcelona Ramón Nicolau, Regidor de Participació Ajuntament BCN Violeta Menjivar, Alcaldesa Municipalidad El Salvador PARAGUAI · Asunción PERÚ POLÒNIA · Gdansk RÚSSIA EL SALVADOR dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 11 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 05-01-1997 Agermanament Conveni d'Amistat i Agermanament Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Recep Tayyip-Alcalde Istanbul · Montevideo 17-04-1985 Agermanament Acta Conveni d'Agermanament Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Aquiles R. LanzaIntendent Montevideo · Montevideo 14-05-1986 Conveni de col·laboració Acord complementari de la carta d'agermanament entre Montevideo i Barcelona d'abril 1985 Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Jorge Luis ElizaldeIntendent Montevideo · Montevideo 15-07-1991 Agermanament Acord Complementari al Conveni d'agermanament entre Montevideo i Barcelona Tabaré Vazquez-Intendent Montevideo Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Montevideo 28-03-1995 Agermanament Protocol Ratificació acord complementari al conveni d'agermanament entre Montevideo i Barcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Mariano Arana-Intendent Montevideo · Montevideo 31-10-1995 Conveni de col·laboració Creació Comissió Mixta MontevideoBarcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Mariano Arana SanchezIntendent Montevideo · Montevideo 22-05-1997 Agermanament Acord Complementari al conveni d'agermanament entre Montevideo i Barcelona Maiano Arana-Intendent Montevideo Eulalia Vintró-Segona Tinent Alcalde Barcelona · Montevideo 22-03-1999 Agermanament Ratificar el Conveni d'Agermanament entre Montevideo i Barcelona Mariano Arana-Intendent Montevideo Joan Clos-Alcalde Barcelona · Montevideo 30-01-2002 Conveni de col·laboració Acord de Cooperació en materia d'arxius municipals entre Barcelona i Montevideo Mariano Arana-Intendent Montevideo Joan Clos-Alcalde Barcelona · Montevideo 21-11-2003 Conveni de col·laboració Memoràndum d'enteniment entre Montevideo i Barcelona amb motiu de la celebració del Campament de la Pau en el marc del Fórum Universal de las Cultures Barcelona 2004 Mariano Arana-Intendent Montevideo Joan Clos-Alcalde Barcelona 15-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Bolivar i Barcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Manuel Rocca-Pte Càmara Mpal Bolivar-Barcelona 11-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Ariel Ulloa-Alcalde Concepción TURQUIA · Istanbul URUGUAI VENEÇUELA · Bolivar XILE · Concepción dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 12 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Santiago de Chile 10-10-1990 Conveni de col·laboració Conveni de cooperació tècnica entre Santiago de Chile i Barcelona Jaime Ravinet-Alcalde Santiago de Chile Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Santiago de Chile 26-04-1991 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica entre Barcelona i el Ministeri de Bens Nacionals de Chile Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Luis Alvarado ConstelaMinistre de Bens Nacionals · Santiago de Chile 25-01-1992 Conveni de col·laboració Protocol de Col.laboració entre Fundació Salvador Allende i Barcelona (Creació Museu Salvador Allende) Isabel Allende-Dtra Gral.Fundació Salvador Allende Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Santiago de Chile 12-11-1992 Conveni de col·laboració Acord de Ratificació del Conveni de Cooperació Tècnica entre Santiago de Chile i Barcelona Jaime Ravinat-Alcalde Santiago de Chile Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Santiago de Chile 15-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol de Ratificació del Conveni de Cooperació Tècnica entre Santiago de Chile i Barcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Jaime Ravinat-Alcalde Santiago de Chile · Valparaiso 28-03-1990 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions de Cooperació entre Valparaiso i Barcelona Tona.M. Mascareñas-Dtra Cooperació Amërica Latina Ajuntament Barcelona Raúl García-Dtor Extensión Cultural Valparaiso · Valparaiso 19-12-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Hernan Pinto MirandaAlcalde Valparaiso Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Valparaiso 28-12-2001 Agermanament Protocol d'Agermanamet entre Valparaiso i Barcelona Xavier Casas-Primer Tinent Alcalde Barcelona Hernán Pinto-Alcalde Valparaiso · Valparaiso 27-07-2005 Conveni de col·laboració Protocol. (Campanyes de Millora del Paisatge Urbà) Jordi Portabella-Pte IMPU Barcelona Aldo Cornejo-Alcalde Valparaiso · Viña del Mar 19-06-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Maravillas Rojo-Tercera Tinent d'Alcalde Barcelona Rodrigo González-Alcalde Viña del Mar · Guangzhou 29-10-2003 Conveni de col·laboració Conveni d'Intercanvi i cooperació entre Guangzhoi i Barcelona Zhang Guangning-Alcalde Guangzhou Joan Clos-Alcalde Barcelona · Ningbo 27-10-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Ningbo i Barcelona Zhang Welwen-Alcalde Ningbo Joan Clos-Alcalde Barcelona · Ningbo 15-06-1999 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions entre el Port de Ningbo i el Port de Barcelona Chen Qi Hong-Autoritat Portuaria Ningbo Joaquim Tosas-Pte Port Autònom Barcelona · Shanghai 14-04-1989 Conveni de col·laboració Memorandum d'Acord entre Barcelona i Shangahi Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Zhu Rongji-Alcalde Shangahi XINA dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 13 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Shanghai 31-10-2001 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Barcelona i Shangahi Zhou Muyao-Alcalde Shangahi Joan Clos-Alcalde Barcelona · Shanghai 24-07-2006 Conveni de col·laboració Memoràndum sobre intercanvis i cooperació entre Xangai i Barcelona Feng Guoqin-Tinent d'Alcalde Xangai Jordi Portabella-Tinent d'Alcalde Barcelona dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 14 de 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.03. Acció i òrgans de govern (de l'Ajuntament de Barcelona) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Documents produïts en l'exercici de l'acció del govern de la ciutat de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Llistat d'agermanaments i convenis de col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona 1972-2007 Creator An entity primarily responsible for making the resource Ajuntament de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-17 Type The nature or genre of the resource Informe Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Relacions Internacionals Ajuntament de Barcelona Barcelona Ciutats Description An account of the resource Relacions establertes amb ciutats de tot el món. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/765/20070530_LV.pdf 870c96cab9bb273f82b3214e6a9e369e PDF Text Text 30/05/2007 La Vanguardia, p.023, Opinión Carta a los amigos PASQUAL MARAGALL Hace seis meses, comuniqué al primer secretario que después de las elecciones municipales dejaría la presidencia del Partit dels Socialistes de Catalunya. Así pues, ha llegado el momento de hacer efectiva mi renuncia. Durante mi etapa como presidente del partido, los socialistas catalanes hemos llegado a la presidencia del Govern de Catalunya, abriendo una alternancia en el gobierno después de un largo periodo conservador. Creo que se han cumplido los objetivos que me propuse. Quizá no todos, pero sí los más significativos. Lo cierto es, aunque no es lo más importante, que los socialistas catalanes han sido la primera fuerza política del país y junto con los otros partidos de centroizquierda han propiciado un cambio histórico en Catalunya. De hecho, los 15 años al frente de la alcaldía de Barcelona (18 si contamos los tres años decisivos del alcalde Serra) y los tres en la presidencia de la Generalitat serán provechosos aunque quede mal decirlo- para Catalunya y para su capital. Pocos lo pueden negar. Incluso se podría decir que ha tenido que ser el centroizquierda catalán el que ha completado los proyectos de los herederos de la Lliga Catalana. Nadie se acuerda, pero las tres C del alcalde Porcioles (compilación del derecho civil, Carta Municipal y castillo de Montjuïc) justo ahora se han conseguido en su totalidad. Y todavía falta la recuperación total del Àrea Metropolitana de Barcelona, en mala hora suprimida el año 1987 por las leyes territoriales del gobierno convergente - poco después de la supresión del Greater London Council por la señora Thatcher-. La supresión fue condenada en el acto reflejado en la fotografía anexa. Desde Norman Foster, en la izquierda de la foto, hasta la esposa de Blair, en la derecha en la segunda fila, estábamos todos. Inmediatamente después de la victoria subsiguiente de Tony Blair, el Greater London Council de Ken Livingstone fue reinstaurado. Pero el Àrea Metropolitana de Barcelona aún no ha sido recuperada. El PSC no quiso hacer un gesto similar en su momento. Quedan cosas por hacer. Creo que la nueva generación de políticos de centroizquierda tiene la responsabilidad histórica de tirar adelante nuevos proyectos. Y estoy convencido de que lo harán, ahora que las aguas bajan más tranquilas y se ha ganado en confianza y en experiencia. Ya hace tiempo que pedí que el PSC tuviera grupo parlamentario propio en Madrid - y espero que lo acabe teniendo-. De no ser así, se producirá un cierto sentimiento de decepción. Ya hace demasiado que se suprimió con la excusa del golpe de Estado de Tejero. Veo además con satisfacción que el primer secretario del PSC y ahora presidente de la Generalitat no se desdice de la pretensión histórica de avanzar hacia un Senado federal. Espero �que los tres partidos de gobierno en Catalunya coordinarán sus fuerzas con el objetivo de conseguir un Senado de las autonomías. Estas cosas se tienen que proponer, independientemente de que tarden mucho o poco en llegar. La España plural es una realidad incontrovertible. El federalismo ha sido y es desde hace un siglo la única solución a los problemas de formato político en España y en Europa. Los republicanos españoles exiliados en México - como Anselmo Carretero, por ejemplo- ya teorizaron sobre ello. Me pasé muchas horas desde finales de los ochenta y a lo largo de los noventa para convencer a los dirigentes andaluces del PSOE - sin los cuales, por cierto, difícilmente habría habido en Barcelona y Catalunya las victorias progresistas que se han dado- de que el Estado de las autonomías generalizado por Suárez y, sobre todo, por su ministro Manuel Clavero Arévalo, el del "café para todos", se tenía que federalizar de verdad - y que se tenía que diferenciar-. El Estatut lo tocarán, pero poco. Espero que en ninguna parte sustancial. Ya he dicho en más de una ocasión que, de no ser así, más nos valdría volver a la vieja idea de la reforma del artículo 2 de la Constitución. Todo el mundo sabe que echar atrás el Estatut después de un referéndum sería difícil de tragar no solamente por parte de los catalanes, que podrían pedir una repetición de la consulta, sino por una cantidad no banal de ciudadanos españoles. Ahora toca Europa. Es nuestra nueva gran patria. Los italianos lo han visto los primeros. Tanto los políticos como los empresarios (véanse las fusiones Abertis-Autostrade, que promueve Salvador Alemany, y la de Endesa-Enel). Y nosotros tenemos que acompañarlos. Confío en que Prodi y Zapatero, no sin dificultades, lo conseguirán por este camino. Como espero que conseguirán la materialización definitiva del proyecto euromediterráneo lanzado el año 1995 en Barcelona, cuando España presidía la Unión. Solana tuvo un papel decisivo. Espero que ahora también aportará su ayuda. El Banco Euromediterráneo es la otra asignatura pendiente. El gran éxito de Europa ha sido la reunificación del Este y el Oeste a partir en buena medida de la acción del Banco del Este que presidió Jacques Attali en Londres. Creo que Merkel y Sarkozy no han de poner trabas a ninguno de estos procesos. Como creo, sinceramente, que tienen toda la razón cuando proponen una Constitución europea menos extensa y prolija. (Quizá en este punto, por una vez, no coincidimos con Prodi.) Y creo también que madura adecuadamente la definitiva configuración de la amistad ibérica entre España y Portugal a través de la fundación prevista en los acuerdos de la última cumbre hispano-lusa celebrada en Badajoz. Tenemos que estar dispuestos a ayudar al avance en estos procesos. Personalmente, acompañaré, y no en solitario, el intento italiano de crear el Partido Demócrata Europeo (PDE). Son muchos los ciudadanos que me dicen que están de acuerdo en este camino. Insisto, ahora toca Europa. �Por esta razón, estuve en Roma hace seis meses en el nacimiento del PDE. Ahora los socialista europeos y Prodi, Rutelli y Bayrou están tratando de ponerse de acuerdo. También Josu Jon Imaz participa en el proyecto. Yel lehendakari Ibarretxe (que, por cierto, en Madrid lo pasó aún peor que nosotros intentando explicarse y ser entendido) también apoya el proceso. Es cierto que las dificultades que encontrará la vía abierta hacia el Partido Demócrata son aún importantes. (Raimon Obiols ha escrito una pieza extensa sobre el tema.) Y miren con qué rapidez ha reaccionado la derecha europea de Merkel y Sarkozy. Pongámonos manos a la obra. Lo conseguiremos. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1238 Title A name given to the resource Carta a los amigos Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partido Socialista Obrero Español Espanya plural Europa Catalunya Acció política Àrees metropolitanes Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/901/0000000918.pdf 6bce311dd54f3f8b8f11d233b974ae39 PDF Text Text II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Conferencia de Clausura Mundo de ciudades Dr. Pasqual Maragall i Mira Muy buenas tardes. Es un placer estar de nuevo con ustedes. Hablaré sobre un mundo hecho de ciudades, un mundo de ciudades. Déjenme comenzar diciendo que las áreas metropolitanas de Barcelona y de Buenos Aires no son comparables. O son comparables pero son muy distintas. En el caso de Barcelona, se trata de un municipio de menos de dos millones de habitantes sobre cien kilómetros cuadrados. Es una ciudad pequeña, al igual que la ciudad de París, en el marco de una conurbación de cuatro millones de habitantes, centro de una Cataluña de siete millones de habitantes, en una España que no llega a los cincuenta millones. El Buenos Aires metropolitano tiene unos trece millones de habitantes. Como aprendí en mi primera estancia en la ciudad, a mitad de los años ochenta del siglo pasado, leyendo el libro Soy Roca, de Félix Luna, que me impresionó enormemente, podía plantearse casi la independencia de la ciudad con respecto a Argentina. Por lo menos eso planteaba ese libro. En aquella primera estancia, como alcalde de Barcelona, acompañado, como siempre que pude y siguiendo la tradición británica -en que las ciudades son representadas no sólo por su alcalde, su gobernante, sino también por el partido de la oposición-, por el jefe de la oposición, Ramón Trias Fargas, visitamos al admirado Presidente Alfonsín. Me dijo, lo recuerdo con claridad, los europeos nos venden a ciento cincuenta dólares la carne que aquí hacemos mucho mejor a ciento sesenta dólares, pero que a ustedes les cuesta ciento setenta dólares. Misterios de la Comunidad Europea y de sus subvenciones a la exportación agrícola, que fue, en su inicio, una construcción franco-alemana, necesitada de dar salida a sus excedentes agrícolas y ganaderos. Volviendo a las ciudades, que es lo que nos interesa, recordando lo dicho ayer por el exPresidente Ricardo Lagos acerca de los éxitos y los fracasos, ellos se propusieron en Chile hacer algo, no mucho, y luego hicieron mucho más de lo que habían anunciado. En España, de 1975 a 1980, pasamos con Adolfo Suárez de la dictadura a la democracia, con Suárez y con Su Majestad el Rey Don Juan Carlos. En Barcelona, entre 1982 y 1995, en esos quince años que alguien ha llamado “mágicos”, que me tocó presidir, pasamos de una ciudad triste y vencida a una ciudad abierta y ambiciosa. En 1978, estaba en la Universidad Johns Hopkins, en Baltimore, en un cuatrimestre de research, preparando una tesis doctoral sobre los precios del suelo. Al regresar de esa estancia a mi ciudad, me “metieron”, con Narcís Serra, en las primeras elecciones municipales democráticas. Así empezó todo. Creo que el secreto del éxito tuvo dos caras. Una, sumar iniciativa pública y privada. Nada sencillo pero indispensable.Y dos, aplicar el principio de proximidad. Es imprescindible romper la barrera ideológica que separa el lenguaje de la política del de la empresa. La idea de que lo político y lo empresarial tienen dinámicas distintas es cierta; sin embargo, no tiene que ser acompañada por la idea de que esos dos mundos distintos puedan ir separados. Todos los empresarios de una cierta talla, saben que necesitan del sector público para �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. que sus empresas vayan adelante. Todos los políticos inteligentes a nivel local, saben que sus ideas funcionarán bien si las empresas van bien. Yo creo que esa macro-iniciativa pública y privada es imprescindible. Hay que romper la barrera ideológica que separa el lenguaje de la política y el lenguaje de la empresa. Además, segundo principio, establecer que todo debe hacerse cuanto más cerca de la gente, mejor. Con la excepción, a veces exagerada, de las economías de escala. Hay cosas que sólo haciéndolas en gran escala son rentables. Pero si se puede hacer desde el barrio, que no se haga desde el distrito. Y si se puede hacer desde el distrito –en Barcelona había diez distritos-, que no se haga desde la ciudad. No hace falta. Yo fui a vivir en los barrios, con cierta incomodidad de mi mujer, Diana. Pasaba días y noches ahí para saber cómo era la vida de ese barrio. Porque ver un barrio sólo en los días de la visita oficial -con los coches oficiales, con la gente que te acompaña-, y no saber qué pasa por la mañana a primera hora, no saber qué ocurre a la salida de las escuelas, no es conocer ese barrio. Pero lo más importante fue que creamos presidencias de distrito elegidas. Aunque perteneciesen a partidos de la oposición. Si bien es cierto que nombramos ejecutivos pertenecientes siempre a la mayoría del gobierno de la ciudad, que en ese caso era la mayoría progresista. Todo cambió en España en un momento dado. A partir de 1981, y sobre todo con la atrevida entrada en la Organización del Tratado del Atlántico Norte (OTAN), atrevida para un gobierno socialista, como el que llevaban Felipe González y Narcís Serra. Ingresamos luego en la Comunidad Europea. España empezó a crecer, en buena medida gracias a las ayudas europeas, que ahora se han terminado. Ya no hacen falta porque España está creciendo por encima de la media europea, es uno de los países de más rápido crecimiento de la Unión Europea. España ha alcanzado a Italia y a Francia en renta per cápita. Esto que podría ser una cifra fría, es, desde el punto de vista casi diría emocional, enormemente significativa para los ciudadanos de mi país. Es evidente que no toda España está creciendo igual. Hay comunidades, como es el caso de Cataluña, el caso de la Comunidad de Madrid, el caso de Valencia, el caso de Andalucía, que están creciendo a un ritmo por encima de la media del Estado. Pero es cierto que España en su conjunto, no sólo ha entrado en Europa, sino que está en el pelotón de cabeza. A fin de cuentas, el mundo es un mundo de ciudades. El mundo es aquello que se ve en esas fotos nocturnas, hechas desde los satélites, una nube de puntos luminosos, en la que ustedes están abajo, a la altura de Ciudad del Cabo, para nosotros esto es muy al sur. Por eso tardamos tanto, mal que nos pese, en llegar a Buenos Aires desde Barcelona. Una empresa barcelonesa, llamada GeoVirtual, está construyendo sistemas cartográficos de punta y empezando a competir con modestia con Google. Yo puedo, ustedes podrán, con ese instrumento, divisar sus casas, casa por casa, allí donde la tengan. O casi. El mundo es cada vez más un mundo de ciudades. “De Buenos Aires y de Barcelonas”. Pero no sin mediaciones. Quiero subrayar que la agregación más significativa, por encima de las ciudades, no serán las naciones, que son demasiado chicas para ello, ni tampoco los continentes, que son demasiado grandes. Serán las uniones: será la Unión Europea, los Estados Unidos, el Mercosur. Por supuesto, Rusia, China, India e Indonesia. De ahí la importancia de las relaciones entre Chile y Argentina, que se señalaban ayer. De ahí que la mediación, para resolver el problema de las �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. papeleras entre Argentina y Uruguay, sea crucial. Espero y deseo que con la mediación del Rey de España y Juan Antonio Yáñez Barrionuevo den pronto con la solución, si es que no han llegado ya a ella. Demos pues a las ciudades lo que es de los ciudadanos y reservemos a esas uniones de naciones lo que supere esa escala. Sólo así nos acercaremos a un mundo de ciudadanos, a un mundo del que podamos decir que es el nuestro. Los grandes estadistas nacionales serán los que sepan surfear en ese océano. Y los alcaldes serán la infantería decisiva en esta batalla. Después de la Segunda Guerra Mundial, se estuvo a punto de entender que las naciones tenían que unirse, más allá de lo que fuera la Organización de Naciones Unidas. Se pretendía más que una simple reunión de representantes de países, algo que tuviera más peso en la toma de decisiones a nivel internacional. No pudo ser. Había que poner algo en común, pero algo más y no se pudo. Roosevelt, ya en silla de ruedas, no tuvo en ese momento la fuerza suficiente. Es cierto que en ese momento se abría una nueva gran contradicción, Este y Oeste, el mundo comunista y el mundo capitalista, creo que el mundo perdió una oportunidad. He oído decir a las autoridades y a nuestro embajador español ante ella, Juan Antonio Yáñez Barrionuevo, que efectivamente la reforma de Naciones Unidas, en el sentido de dotar a esa organización de mayor ejecutividad, es deseable. Creo que, en ese momento, al final de la Segunda Guerra Mundial, Roosevelt musitó a su Secretario de Estado: “mi gran error fue previo a la guerra. Mi gran error fue la no intervención en la guerra civil de España”. Uno se queda pensando en qué terrible es imaginar que lo que uno ha vivido como una tragedia, pero en todo caso como un hecho pesado, existente, real, que ha durado años, que ha tenido consecuencias enormes, se debió simplemente a un error de alguna alta autoridad internacional o de alguna potencia importante. Podríamos retroceder y recordar que en 1921, después de la Primera Guerra Mundial, Keynes demostró matemáticamente que se estaba cometiendo un error, y que las reparaciones alemanas, que los aliados querían hacer pagar al pueblo alemán, eran matemáticamente impagables. O sea, que no se podían pagar, y conducirían a una situación de hiperinflación, que en efecto ocurrió. Porque el excedente generado por el país no daba para pagar tanto, y en consecuencia la moneda se devaluaría irremisiblemente. En efecto, la gente en Alemania y en Austria acabó yendo a comprar con la cesta de la compra llena de billetes. En Argentina saben algo de eso, en otro momento histórico. Se han cometido y se siguen cometiendo muchos errores. Pero podríamos destacar dos cuestiones: primero, podríamos ir reduciendo el tamaño de los errores y segundo, el movimiento de la historia a largo plazo es direccional, no es errático. Los dramas que aún hoy existen, por ejemplo en África, no nos engañen; que el terrorismo rampante no nos aterrorice, que en definitiva es lo que pretende; y en esa línea de optimismo, que está basada en la consideración de los hechos, está fundada en que, a pesar de todo y a pesar de las tragedias y de los retrasos innecesarios en los que hemos incurrido, la mundialización ha seguido adelante, y la mejora de la humanidad, también. Y las catástrofes que, intermitentemente se nos anuncian, no acaban de producirse. Considero que en este escenario es imprescindible que Argentina prosiga por la vía iniciada: la del crecimiento y la de la modernización. Es para ustedes, es para todos. Europeos y asiáticos, como el resto de los americanos situados entre el norte y el sur, tienen hoy una economía �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. boyante por sus recursos naturales, pero lejos de la integración social necesaria, como ayer se dijo aquí. España tiene aportes para ese proceso, aunque no puede seguir soñando con 1492, con el descubrimiento. Tiene mucho que hacer en Europa y hacia el Este, en el Mediterráneo, que se ha convertido en uno de los rompeolas de las civilizaciones y de las religiones, todavía enfrentadas. España tiene que jugar en Europa un rol no menor. El reciente eje franco-alemán, con sus aspectos positivos, como la decisión de simplificar el tema de la Constitución Europea, decisión a la que se ha sumado Italia, requiere de un contrapeso mediterráneo potente. Estuve en Roma, en el Congreso del partido de Romano Prodi y de Francesco Rutelli, el Partido Demócrata Europeo. Allí estuvieron la gran oradora de ayer, la Senadora Cristina Fernández, el kurdo Barsani, el Frente Polisario, y el Partido del Trabajo de la India. En definitiva, la centro-izquierda internacional. La globalización va en serio, no sólo la económica, también la política. Podríamos llamarlo el Partido Demócrata Global. Hace tiempo que me apunté a esa idea, desde 1995. Entonces era una quimera, ahora un poco menos. Espero que así se haga más corto el camino que va hacia el mundo de ciudades. Algunos de nosotros quizá no lo veremos, pero nuestros hijos sí, o al menos lo intentarán y nuestros nietos, seguro lo conseguirán. Antes venir a Buenos Aires desde Barcelona costaba un dineral. Ahora los chicos entran en Internet y sacan billetes por poco. Mis abuelos y los de mi esposa, eran catalanes, andaluces, valencianos y riojanos. Todo en menos de medio millón de kilómetros cuadrados en España. En cambio, mis hijos han vivido en Nueva York, en Oporto y en Argentina. Mi hija mayor viajó sola a los dieciocho años hasta Irak. El padre de mis nietos es portugués y quizás algún día, otros nietos sean argentinos. Si esto no es un mundo de ciudades, ya me dirán lo que es. Muchas gracias. �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Acto de Cierre Dr. Pasqual Maragall i Mira Buenas tardes, creo que se ha dicho todo lo que se tenía que decir. Sólo quiero añadir -insistiendo en el principio de que cuanto más cerca se hagan las cosas, mejor- que es bueno que sepamos reservar para la ciudad lo que la nación no sabe hacer, y que las ciudades sepan aceptar que hay cosas que no pueden hacer y que las tiene que hacer la nación. Pero el principio, la carga de la prueba está de parte de la nación. Es la distancia la que tiene que justificar su presencia y no la proximidad. El principio es la proximidad y, en todo caso, la distancia puede justificarse. En España, la devolución de competencias a la proximidad ha sido muy importante. Recuerdo que siendo alcalde de Barcelona, pedía siempre el trío 50-25-25. Que el Estado se quedase sólo con la mitad del gasto público, que las autonomías tuvieran el 25% y las ciudades, el otro 25%. Ya me parecía mucho, pero luego me fui animando, y pasamos al 40-30-30. Hoy la Generalitat de Catalunya tiene cerca del 60%. Se ha producido una enorme devolución en el primer escalón del Estado a las autonomías, muy superior al que era imaginable hace un tiempo. Creo que sería bueno que ese 60% de la Generalitat se devolviera hacia los ayuntamientos. Considero que para que los ayuntamientos tengan el peso y la capacidad suficiente para gestionar la importante tasa de competencias públicas, se deben reconocer sus realidades conjuntas. No sólo un ayuntamiento sino varios ayuntamientos juntos cuando la realidad es metropolitana. Es en este sentido que me gustaría hablarles del área metropolitana. Las áreas metropolitanas de Barcelona, de Buenos Aires, del Greater London, han sido realidades muy discutidas. Piensen que Mrs. Thatcher, en un momento determinado, suprimió el Greater London Council. Ken Livingstone, el alcalde del Gran Londres, tenía su edificio enfrente de Houses of Westminster y desde ese edificio proclamaba sus reivindicaciones de forma muy potente, pero la señora Thatcher decidió que el Greater London Council tenía que desaparecer y firmó un decreto que decía: “I abolís whereby, I abolish the Greater London Council”, y lo suprimió. Al cabo de un año, porque en España las cosas siempre son un poco más lentas, el gobierno de la Generalitat de Catalunya proclamó unas leyes territoriales, en virtud de las cuales el área metropolitana de Barcelona quedaba suprimida y sustituida por tres o cuatro entidades sectoriales. Considero que fue un gran error y sostengo aquí que el área metropolitana de Barcelona, como la Buenos Aires, tienen derecho a existir y que son realidades físicamente notorias, políticamente sensatas y económicamente más viables, porque tienen economías de escala importantes. Por lo tanto, estamos a favor de esas áreas metropolitanas. Todo esto no quita lo que he dicho en la conferencia. Nuestra nueva realidad conjunta se llama Europa. Europa tiene quinientos millones de habitantes, compartimos una moneda, una bandera, tendrá un ejército. La tendencia mundial, por lo tanto, es generar grandes espacios que puedan competir con otros grandes espacios que ya existen, y con los que se irán formando. Pero el principio de proximidad sigue siendo válido. Una cosa es la creación de grandes espacios, porque las economías de escala obligan a tenerlos si se quiere ser eficiente. Como las empresas, exactamente igual. Otra cosa es que esas grandes empresas o esos grandes espacios políticos tengan que acumular las competencias que gestionarían las pequeñas empresas o los pequeños espacios. La proximidad tiene que ser la regla, la proximidad debe ser el principio. La distancia es la excepción, y las excepciones deben demostrarse en cada caso. �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Aunque es cierto que las economías de escala permiten costes más bajos, y que, a veces, el exceso de proximidad es un coste, la gente prefiere que sean sus alcaldes y no sus regiones, no sus naciones, no sus uniones supraestatales, las que decidan sobre sus vidas. Esta es la idea que quería transmitirles. Creo que el ayuntamiento de Buenos Aires, como el de Morón de Martín Sabbatella, como el de Rosario, antes de Hermes Binner y ahora de Miguel Lifschitz, que conozco bien, son entidades de una gran solvencia. Podemos estar orgullosos de la existencia de un sistema político, tanto en Europa como en Latinoamérica, que va dando a cada nivel lo que le corresponde. Lo que pueda hacer el Gran Buenos Aires, no lo haga la Nación, pero lo que pueda hacer Morón, no lo haga el Gran Buenos Aires. Esta es la idea. Creo que en el mundo se irá aceptando progresivamente este principio, con características de cultura política distintas, pero primando la proximidad por encima de la distancia, y justificando la distancia en virtud de argumentos de eficiencia o de economías de escala. Dicho esto, reciban mi felicitación. Esta reunión me recuerda a otra, a la que asistí en Londres, en 1995, cuando Mrs. Thatcher había suprimido el área metropolitana de Londres. Tony Blair reunió a Norman Foster, a Simon Jenkins, a Richard Rogers, a los arquitectos, a los urbanistas, a los políticos y al entonces alcalde de Barcelona, para proclamar que el Greater London Council volvería a existir. Efectivamente, lo primero que hizo Blair, la primera determinación que tomó en cuanto llegó al gobierno de la Gran Bretaña, fue restablecer el Greater London Council. Pienso que ustedes tienen, en todos estos ejemplos, motivos de inspiración. Estoy seguro de que, más allá de las diferencias ideológicas -que son como su mismo nombre indica lógicas- se puede estar de acuerdo en cuál es la dimensión relevante. En muchos casos esa dimensión relevante es metropolitana o es urbana. Es la dimensión del gobierno más próximo, el de la ciudad. Muchas gracias. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource II Seminario proyecto de modernización del Estado Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Buenos Aires (Argentina) Abstract A summary of the resource. Organitzat per la Jefatura del Gabinete de Ministros de la República Argentina, el President va participar a la cloenda del seminari, juntament amb Ginés González García, ministre argentí de Salut i Ambient. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estat Administració pública Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1705/0000000622.pdf e6da3ed395d455150e4f7194582717f4 PDF Text Text 16 e PERSONATGES núm.59 juny/juliol 2007 U HOMENATGE A MARTA MATA An na Bo yé MESTRA de MESTRES �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 17 Aquest mes de juny farà un any que ens vam quedar sense la Marta Mata. La nostra revista li devia un homenatge i ho fem ara aprofitant aquesta data. Hem volgut que persones que la van conèixer, en diferents moments i situacions vitals, ens parlin de la Marta, del seu llegat, dels records i de la seva personalitat. Aquest és, doncs, el nostre homenatge a la que va ser la mestra de mestres. M arta Mata va néixer el 22 de juny de 1926 i va morir el 27 de juny de 2006. Va dedicar tota la seva vida a treballar per a l’educació dels infants i els joves. Ho va fer directament, els anys 40 i 50 amb els nens i nenes de Saifores (Baix Penedès), i a l’escola Talitha, actualment el CEIP Orlandai, en la creació de la qual va col·laborar. L’any 1965 va fundar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, amb altres professionals de l’educació, amb l’objectiu de formar els i les mestres en una altra manera d’educar. Rosa Sensat, amb els cursos d’hivern i les escoles d’estiu, va ser un dels focus de resistència al franquisme. Al seu voltant van anar sorgint unes escoles que més endavant van formar el Col·lectiu d’Escoles per a una Escola Pública Catalana (CEPEPC). L’any 1980 l’Escola de Mestres Rosa Sensat va esdevenir Associació de Mestres. La Marta explicava que la seva relació amb l’Ajuntament de Barcelona es remuntava a l’any 1931, quan va començar a anar al Grup Escolar Pere Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra. La Marta recordava fil per randa tant l’escola Pere Vila com l’Institut Escola, on només va poder anar el curs 1937-38. El model d’educació de la República i les persones que el van dur a terme, eren per a ella un referent. «N’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, i recordem i assumim les seves conviccions.» En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, citava sovint la Comissió Municipal de Cultura, el Patronat Escolar de Barcelona amb la creació i construcció dels Grups Escolars i la col·laboració en la creació de l’Institut Escola de la Generalitat. També els noms de Manuel Ainaud i Artur Martorell com a gestors, i Josep Estalella, Dolors Canals, Rosa Sensat, Fèlix Martí Alpera, Àngels Garriga i altres, com a mestres i directors modèlics. «El 14 d’abril de 1931 –escrivia en un altre article– la República no va haver d’improvisar res pel que fa a política educativa. Feia més de cinquanta anys, des de 1876, que la Institución Libre de Enseñanza treballava discretament per un nou model d’educació (...) I, d’altra banda, hi havia el moviment de renovació pedagògica català, el qual tenia arrels en els ateneus obrers i en l’escola rural, en el moviment per la recuperació de la llengua, en el catalanisme polític (...) Que sense escarafalls de cap mena col·laboressin el Ministeri, la Generalitat i els ajuntaments, especialment el de Barcelona, a dotar-nos des del primer any dels Grups Escolars i el següent de l’Institut Escola i l’Escola Normal de Mestres i la Universitat Autònoma, no es pot explicar sense aquesta conjunció.»1 EL SALT A LA POLÍTICA Marta Mata va fer el salt a la política des de la pedagogia. «Una bona escola –deia– només s’aconseguirà amb una bona política educativa en democràcia.»2 Creia fermament que la renovació pedagògica parteix de la realitat escolar i de la participació, però que no es pot generalitzar sense un sistema educatiu que no tan sols la permeti sinó que la impulsi. Això la va portar a formar part del Congrés dels Diputats ja l’any 1977, quan anava a la llista socialista, teòricament en una posició per recolzar-la i no pas per sortir elegida. L’any 1980 va ser diputada al Parlament de Catalunya i més endavant senadora. De 1987 a 1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i diputada a la Diputació –vicepresidenta en el segon dels períodes– amb responsabilitats educatives en totes dues institucions. Va ser també membre del Consejo Escolar del Estado des de la seva creació, com a personalitat de reconegut prestigi en educació, i vicepresidenta més endavant i fins a 2002, en què va dimitir per la política del Partit Popular. L’any 2004 la van nomenar presidenta del Consejo Escolar del Estado, responsabilitat que exercia en el moment de la seva mort. Però tornem a l’Ajuntament de Barcelona, quan li van proposar d’anar a la llista de les eleccions municipals el 1987. Ho va acceptar amb la idea de poder continuar la feina que l’Ajuntament democràtic havia començat l’any 1979 i, de manera especial, per contribuir a la recuperació de l’esperit amb el qual l’Ajuntament de Barcelona havia desenvolupat l’educació en altres èpoques. A grans trets, les principals actuacions que va liderar van ser: EL CAMÍ DE L’ESCOLA Marta Mata. El camí de l’escola és l’últim llibre publicat que repassa la trajectòria de Marta Mata. A partir del que va deixar escrit i de la gent que la va conèixer, el llibre de Raimon Portell segueix la Marta, pas a pas. Ens explica com va aconseguir –van aconseguir– que aquella magnífica escola republicana que ella va viure de petita i va veure com mataven tornés a renéixer. Una lluita a favor dels infants i de la qualitat de l’escola en la qual mai no va perdre l’esperança. El llibre ha estat editat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, arran de l’acte d’homenatge que li van fer el passat mes d’abril a les Drassanes de Barcelona. Podeu consultar tota la seva obra a: www.escriptors.cat/autors/matam/ obra.php Webs d’interès www.martamata.cat www.tinet.org/~mmata �18 e PERSONATGES La transformació de l’Institut Municipal d’Educació en organisme autònom, per fer la gestió completa de l’Àrea d’Educació, com a primer pas per arribar a l’actualment vigent Consorci d’Educació de Barcelona. L’elaboració del Pla de formació institucional dels mestres municipals amb la implantació de la LOGSE a les escoles municipals. L’impuls de l’acció pedagògica a les escoles bressol, les de primària i les de formació professional municipals, amb la reestructuració i el reforçament d’equips i l’oferiment de noves activitats pedagògiques a totes les escoles de Barcelona. La incorporació a la xarxa municipal de les escoles bressol. L’obertura dels centres de formació professional municipals a la ciutat, i la seva relació amb empreses per acollir l’alumnat en pràctiques. La contribució de les escoles als Jocs Olímpics del 1992. L’increment de la presència de les noves tecnologies a escoles i serveis. L’acolliment, escola per escola, dels centres del CEPEPC que passaven a públiques a Barcelona, gràcies a la llei que ella havia impulsat al Parlament l’any 1983. La creació el Consell Escolar de Barcelona i els deu Consells Escolars de Districte, en compliment de la LOGSE. L’organització a Barcelona del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, on es va aprovar la Carta de Ciutats Educadores, i la posterior constitució de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. La publicació del número 1 d’aquesta revista, Barcelona educació. Marta Mata convidava cada any a Cal Mata de Saifores (Baix Penedès) a les persones que treballaven a les oficines municipals d’educació. Em consta que aquestes persones tenen un record molt agradable d’aquestes trobades, de la visita que la Marta guiava per a la casa –biblioteca inclosa–, la classe de geografia i història que feia des del terrat tot explicant la comarca, les converses i les bromes que tots plegats hi fèiem, el dinar, que un any va ser amb l’alcalde Pasqual Mara- núm.59 juny/juliol 2007 gall... Cal Mata és la seu de la Fundació Àngels Garriga, que Marta Mata va crear amb el nom de la seva mare l’any 1984, per dedicar-la a la pedagogia. Teòricament es va jubilar l’any 1995, quan va acabar el segon mandat a l’Ajuntament i la Diputació, i va poder complir un dels seus desitjos: anar a viure a Saifores. Però no hi parava gaire: continuava a Rosa Sensat, com sempre havia fet, i al Consejo Escolar del Estado, i feia conferències a diferents llocs de Catalunya i d’Espanya. A finals de l’any 2002, el Fòrum Barcelona 2004 li va encarregar l’impuls de la participació de les escoles a l’esdeveniment. Hi vam treballar conjuntament des de la Fundació Àngels Garriga. El mes de maig de 2004, la ministra d’Educació del govern socialista de Zapatero, María Jesús Sansegundo, li va proposar la presidència del Consejo Escolar del Estado. Quan m’ho va anunciar li vaig dir. –«T’ho devien, Marta. Però jo t’he de recordar que em vas demanar que no et deixés dir sí a res més». PEDAGOGIA ÉS POLÍTICA E ns costa habituar-nos a la seva absència. Assolir un sistema educatiu que conformés individus lliures, autònoms i responsables: el seu compromís amb els mestres i la seva formació va ser materialitzat en el treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu, base del moviment de renovació pedagògica fins als nostres dies. La seva tenaç defensa d’una escola pública de qualitat, laica, catalana i democràtica no té parió. Una vida dedicada a la pedagogia i a la política, en aquest ordre. Sovint jugava amb els dos termes i la seva vinculació: amb la frase «política és pedagogia» de Campalans –l’art d’explicar-se, de fer-se entendre, de comunicar-se i de generar interès–, els termes de la qual va invertir per crear la frase «pedagogia és política»: l’art de fer possible el que és necessari, l’escola que troba el seu veritable sentit quan contribueix a la construcció de la societat i a la responsabilitat cívica i política. O, dit d’una altra manera, l’educació en valors. La Marta representà el vincle entre l’escola republicana i l’escola contemporània al nostre país. Després de la dictadura, quan vam començar a tornar a ser i a poder-nos governar, gràcies a ella vam tenir més clar què era el que s’havia de fer. De la mà de Joan Reventós va entrar en política i va ser diputada al Congrés i al Parlament de Catalunya, senadora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Vaig tenir la sort –Barcelona va tenir la sort– de tenir-la de regidora d’Educació quan vaig ser alcalde de la ciutat, ja que es va complir el desig de molts catalans, que volíem veure-la amb responsabilitats de govern. I les va exercir amb humilitat, coherència, entrega i tenacitat. La seva empremta és present en algunes de les lleis i normatives més definidores del nostre sistema educatiu i del model social i polític actual. La trobem a la Llei orgànica del dret a l’educació de 1985, llei bàsica per a l’educació durant els últims vint-i-cinc anys. I també, la seva tasca en la definició del nostre exemplar model de convivència lingüística, a través de la seva intervenció en l’elaboració de la primera Llei de normalització lingüística l’any 1983. En els darrers temps vaig poder visitar-la en algunes ocasions a la casa de Saifores i gaudir de la seva saviesa. Com a president de la Generalitat vaig tenir l’honor d’inaugurar el CEIP Marta Mata a Vilanova del Camí i vaig visitar l’escola bressol La Marta a Sant Boi de Llobregat. Marta Mata va fer una revolució llargament somiada des del catalanisme, l’escola no «de l’Estat», sinó del poble, de la ciutat: l’escola catalana. El que va començar el 1900 amb l’Escola del Bosc i l’Escola del Mar –quin país tan mandrós!– no es va aconseguir fins a la Llei d’educació de Marta Mata i José Maria Maravall l’any 1985. I encara falta, Marta. Pasqual Maragall �núm.59 juny/juliol 2007 M’ho havia dit feia uns mesos, no perquè estigués cansada, no perquè fos gran, sinó perquè no podia dedicar-se a la Fundació tant com li hauria agradat. –«És que... en aquest cas no puc dir que no»– em va respondre. I ho va acceptar. Ja ho sabia jo, que passaria això. EL RECORD Les persones que hem treballat amb ella, durant períodes més o menys llargs, n’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, les afeccions i recordem i assumim les seves principals conviccions: L’escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l’escola pública. La necessitat que l’escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves. L’educació dels nens i nenes més petits. La importància del llenguatge, el seu ús rigorós i exacte i el seu estudi, d’una manera e PERSONATGES 19 especial el de l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. El paper fonamental de la biblioteca en l’educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull. L’ús de les noves tecnologies. Sempre atenta a les darreres novetats, les feia servir personalment i les incorporava allà on tenia responsabilitats. La participació, com a element essencial de l’escola i del sistema educatiu, i que practicava amb les persones que treballàvem amb ella. Podria omplir pàgines i pàgines parlant de la vida i l’obra de Marta Mata. Però cal acabar, i voldria fer-ho amb paraules seves: «La lliçó de política educativa, d’educació i d’escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat.»3 e Maria Josep Udina 1. Mata Garriga, Marta. «La conjunció astral de l’educació en la Segona República». Article a la revista Perspectiva Escolar, número 306. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, juny de 2004. 2. Entrevista a Marta Mata a la revista Educar en Castilla-La Mancha. Toledo: Consejería de Educación y Ciencia, núm.23, abril de 2004. 3. Mata Garriga, Marta. Discurs «L’educació pública, l’escola pública», en l’acte de recepció del Doctorat Honoris Causa de la UAB. Bellaterra, 1999. LA FUNDACIÓ ÀNGELS GARRIGA E ra l’any 1984, després de les segones eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Marta em va comentar la intenció de constituir, a la casa de Cal Mata de Saifores, una fundació de vocació pedagògica i penedesenca. No va passar gaire temps que, mitjançant una trucada telefònica, em comentà que li agradaria que formés part del patronat de la fundació, conjuntament amb sis persones més, algunes de les quals no coneixia, i que, si acceptava, hauria d’anar a signar davant del notari. Recordo aquell dia del mes de juny per la il·lusió de formar part del cercle de persones amigues de la Marta, però molt més perquè no l’havia vist mai tan contenta. Havia endreçat el seu patrimoni com ella havia volgut i el deixaria en mans de les persones que volia. En l’acta notarial de creació de la Fundació Àngels Garriga de Mata –que, per cert, li posà el nom de la seva mare, que era mestra com ella– hi consta un patronat que s’ha de renovar, per meitats, cada dos anys. El patronat és presidit per la fundadora, i també s’hi troba un consell de persones que, igualment, es renova per meitats cada dos anys. La Marta, com a presidenta, cada quatre anys ens confirmava de nou en el càrrec. Els primers anys ens vam dedicar a convertir Can Mata en una casa de colònies, legalitzada per acollir mestres, nens i nenes, i a impulsar la biblioteca que vam anomenar Curtó, pel llibre Un rètol per a Curtó, que havia escrit la seva mare a Saifores. Durant l’estiu, la casa continuava al servei dels mestres del Penedès i del Garraf, que el 1978 hi van començar a organitzar la seva Escola d’Estiu. Posteriorment, vam endreçar una sala o racó amb llibres infantils i li vam posar el nom d’Eulàlia Mata, bibliotecària i germana de la Mata. A principis dels noranta, després de fer-hi obres, vam obrir una nova sala de la Biblioteca Curtó amb el nom de Sala Angeleta Ferrer. Marta Mata descriu a la revista Lledoner de l’any 1994 la riquesa d’aquesta sala: «[la riquesa] és que hi encabim els llibres que han passat realment per l’escola i per la biblioteca personal dels mestres que han treballat en la dignificació de l’escola, mestres de la generació d’Àngels Garriga, que feren amb les seves mans el model d’escola catalana el primer terç de segle, mestres de la promoció del seu renaixement pedagògic que nuclearitzaren ‘Rosa Sensat’ i les Escoles d’Estiu, mestres que avui dia continuen treballant-hi». A la fundació conservem un important patrimoni documental corresponent a la trajectòria personal i professional de la Marta al llarg de la seva vida. La prioritat del patronat de la fundació, davant la pèrdua de la Marta, és organitzar l’arxiu amb l’objectiu d’elaborar un dossier bibliogràfic. Són moltes les possibilitats que veiem d’impulsar un centre per a la recerca pedagògica i de política educativa a l’entorn de la Marta Mata, i per això ens estem plantejant de crear «Els amics i amigues de la Fundació» per tenir suport personal i econòmic. M. Assumpta Baig i Torras Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata �20 PERSONATGES e núm.59 juny/juliol 2007 UN DESIG DE RENOVAR L’ESCOLA I LA SOCIETAT E ls anys quaranta, malgrat la negror i la pesantor del moment, tant per part d’escoles com per part de mestres, es perceben intents –contrapunts, com qualifica la mateixa Marta1– adreçats a fer el possible per millorar l’educació. El mateix desgavell del sistema educatiu du alguns mestres a la percepció i a la crítica del règim polític i acreix el desig de reacció. Hi ha escoles municipals que mantenen tant com poden l’esperit de renovació del període anterior, i mestres joves que amb la discreció necessària creen –o hi continuen treballant– escoles privades en la línia de la pedagogia innovadora d’abans de la guerra. De mica en mica, el desig de canvi deixa de ser una reacció aïllada i fa que s’estengui la necessitat de compartir neguits i d’intercanviar experiències. S’organitzen trobades pedagògiques, que tenen tant d’informals com d’intenses, per considerar l’aspecte pedagògic i prendre una actitud respecte de la realitat socioeducativa. La reflexió i el treball en comú comencen a incidir en l’escola: els neguits i els interrogants que sorgeixen duen a recórrer al mestratge d’Alexandre Galí i d’Artur Martorell, reconeguts pedagogs expedientats pel règim franquista, que mantenen ben viu el seu amor per l’escola i la seva esperança en l’educació. L’octubre de 1954 la Universitat de Barcelona estrena Facultat de Pedagogia: Marta Mata s’hi matricula i connecta amb mestres i persones veritablement interessades en el canvi de l’escola. L’any 1956 obre les portes l’escola Talitha, el 1958 l’escola Costa i Llobera, el 1962 l’escola Ton i Guida, i el 1963 l’escola Thau. L’acord i la col·laboració entre pares i mestres és el que fa possible aquestes iniciatives. no rda Gio a í Luc La formació de mestres esdevé un punt clau per al projecte d’aquestes escoles: educació integral, pedagogia activa, educació de llibertat/responsabilitat, contacte amb la realitat, llengua materna, obertura a diferents classes socials i treball en equip dels mestres, relació pròxima amb els nens per conèixer les seves necessitats, il·lusió i entusiasme per la feina i la renovació…, demanen professionals amb un bagatge força diferent del que garanteix la Normal oficial de l’època. Escoles, mestres i pares fan tot el que poden per omplir el buit. Entre 1959 i 1963, el senyor Galí reuneix setmanalment a casa seva un grup de mestres disposats a assimilar personalment les seves lliçons de pedagogia i el 1960 l’associació Pax Christi comença a organitzar activitats directament relacionades amb l’educació. Així mateix, els parvularis que segueixen el mètode Montessori (Talitha, Thau, Ton i Guida) es reuneixen un parell de setmanes durant les vacances d’estiu per treballar i compartir experiències, material, etc. L’any 1963 es creen a Barcelona les Sessions de Pedagogia, a les quals assisteixen mestres d’escoles diverses i en les quals es desenvolupa un temari i es fan intercanvis. Aquestes sessions representen un primer intent d’organitzar els diferents tipus de reunions adreçats a la formació de mestres. Les trobades entre mestres de diferents escoles es multipliquen: la Marta ofereix la seva casa pairal a Saifores a la dotzena de mestres que es reuneixen pràcticament un cop al mes. Marta Mata, llicenciada en pedagogia el juny de 1957, s’entrega de ple al tema de la capacitació de mestres que surten de l’Escola Normal amb un nivell professional no solament ínfim, sinó també advers a qualsevol progrés pedagògic. Amb ella, mestres de Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida i Thau progressivament constatem la urgència d’estructurar i d’institucionalitzar una escola, paral·lela a la Normal estatal, que garanteixi una formació adreçada a renovar l’escola. Plegats busquem la manera d’aconseguir-ho, tant econòmicament com institucionalment: la Marta és l’ànima del projecte i assumeix la responsabilitat de ferlo possible i coordinar-lo. Tot i que no parteix de zero, l’empresa és ambiciosa i compromesa i les gestions que requereix són delicades, complexes i llargues. La convicció i la constància de la Marta fan que se superin les dificultats. El seu esforç per aconseguir la participació de tothom –mestres, pares i mares i ciutadania– en la millora de l’educació hi té molt a veure. Finalment, el 4 d’octubre de 1965, al voltant de la taula del menjador de Montse Botey i Josep M. Rovira, professor de Talitha i de Costa i Llobera, disposats a compartir amb la nova entitat educativa la llar que ells acaben d’estrenar, Angeleta Ferrer inaugura l’Escola de Mestres que du el nom de la seva mare, Rosa Sensat. Al davant de l’Escola de Mestres i de la Institució Rosa Sensat el paper de la Marta és determinant per a l’inici i la consolidació de la renovació pedagògica. M. Teresa Codina i Pere Darder 1. Marta Mata (2001). «Un període difícil». A: M. A. Canals et. al. La renovació pedagògica a Catalunya des de dins (1940-1980). Barcelona: Ed. 62. Rosa Sensat. �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 21 LA MARTA A MADRID M arta Mata va tenir dues etapes al Consell Escolar de l’Estat. La primera des de 1986 fins a 2002, coincidint, en part, amb la seva responsabilitat com a consellera d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Des de 1987 fins a 1990 en fou vicepresidenta. Aquesta primera etapa va acabar amb la seva dimissió perquè estava en desacord amb la manca de debat sobre la Llei orgànica de qualitat de l’educació. L’any 2004 va ser cridada per la ministra M. Jesús San Segundo, que la va proposar com a presidenta del Consell per la seva triple condició de líder històrica dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), amb una llarga trajectòria al servei de l’escola pública, per ser dona i per ser catalana, i ella, que s’havia retirat a la seva casa de Saifores, li va respondre que estaria encantada de servir a aquesta causa si coincidien en la idea que el Consell s’havia de transformar en un òrgan participatiu que reflectís l’Estat de les Autonomies; des d’aleshores la vaig acompanyar en la seva tasca per segona vegada: la primera va ser amb motiu de la creació d’un programa de relacions amb els MRP, que Marta va propiciar en el Ministeri de José M. Maravall i que va culminar amb la celebració del I Congrés de MRP, celebrat a Barcelona l’any 1993. La seva arribada al Consell va ser molt ben rebuda pels sectors més progressistes de l’educació. De seguida li van ploure demandes per donar conferències ací i allà, per escriure articles i rebre els periodistes de distints mitjans per fer-li entrevistes. Ella no deia mai que no, si ho podia encaixar a la seva atapeïda agenda. Al Consell va començar per renovar-ne les instal·lacions, que havien estat oblidades durant molt temps per l’Administració; el saló de plens va ser dotat de pantalles i comptadors electrònics, que van substituir els tediosos recomptes de mans alçades pel personal de la casa, i –és clar– va crear una biblioteca amb els fons que el Consell ja tenia, i va aconseguir la dotació de personal especialitzat per poder catalogar els fons i posar-la en funcionament i per crear una revista digital, Participación Educativa, que donés a conèixer el Consell i tots els consells escolars i ajudés en l’aprofundiment del que suposa la participació en el sistema educatiu. Alhora, va canviar les maneres de treballar en una institució que està a punt de complir vint anys d’existència, amb la mentalitat d’una persona que creu en la participació i la pràctica, que escolta a tothom, per damunt dels «tons» i les «picabaralles», i que dedica el temps i la calma que requereixen els temes importants, com les opinions de tots sobre les lleis d’educació. Va constituir un equip de treball, el consejillo per preparar els documents i els procediments per al debat. Va aconseguir que el Ministeri prolongués el temps que l’organisme i tota la comunitat tenien per tancar el debat sobre la Llei orgànica de l’educació, que es va iniciar amb la discussió del document a debat, realitzat en el Consell amb molta participació i un procediment innovador i que va acabar confluint amb tots els consells escolars autonòmics en l’elaboració d’un document de síntesi, amb les aportacions de tota la comunitat educativa, configurada en tots els territoris. La seva mentalitat de consellera d’una gran ciutat i la seva visió d’urbanista les va plasmar a Madrid amb la il·lusió de configurar d’una nova manera l’illa urbana en què se situa la seu del Consell, en la qual hi ha diversos edificis educatius i històrics: el Viejo Caserón de San Bernardo, on estava instal·lada l’antiga Universitat Central de Madrid –en la qual va començar el conflicte entre l’immobilisme i el progrés en educació–, que encara conserva el Paranimf, rehabilitat de fa poc; l’IES Cardenal Cisneros, antic institut de batxillerat, memòria viva del conflicte esmentat, que conserva bastant bé la biblioteca, els laboratoris i els gabinets; un Conservatori Professional de Música; la Biblioteca Històrica de la Universitat Complutense, i altres institucions. Ella pretenia posar d’acord totes les administracions i institucions implicades, per fer ressaltar el caràcter històrico-educatiu de l’illa, completant-la amb la creació d’un Museu Pedagògic. Per la seva vinculació a la Institución Libre de Enseñanza, em va fer recórrer els records que actualment en queden a Madrid, per visitar-los i així rememorar les seves vivències a l’Institut Escola de Barcelona, i va tenir una gran alegria quan es va traslladar a viure a la Residència d’Estudiants. Des d’allí, l’endemà de la seva arribada escrivia en castellà, per fer, com ella deia, «gimnàstica lingüística i mental» per adaptar-se a les seves noves tasques: «Efectivamente, el sol saliente ilumina el paisaje urbano por encima de nuestras cabezas. Hay silencio con la cinta muy de fondo de la máquina ciudadana. Aún no he oído cantar los pájaros. ¿Marcharon de aquí? Sí veo unos castaños de media edad, perdiendo las últimas hojas amarillas, una acacia, un tilo, unos chopos jóvenes que ya las perdieron y unas enormes y viejas coníferas que no pueden perderlas. Tengo que averiguar de qué especie son y si fueron ellas u otras las que dieron entonces a la zona y ahora a la calle, el nombre de El Pinar. Quizás algún día descubra un nido, también.» Quan va acabar el procés de discussió de la LOE es va posar a preparar la transformació del Consell per adaptar-lo a un Estat autonòmic. Per a això va comptar amb els suggeriments dels presidents dels consells escolars autonòmics, i quan anava a iniciar el procés de discussió amb els representants dels sectors educatius li va arribar la darrera hora: la va trobar treballant, plena de projectes i de vitalitat. A l’última reunió amb la Comissió Permanent del Consell, que va sonar com un comiat, va donar les gràcies per la col·laboració que havia obtingut en el que havia posat en marxa, va explicar el que encara li quedava per fer i va anunciar que quan acabés la modificació de la composició del Consell es retiraria. Aleshores els va dir que aquesta etapa de la seva vida havia estat molt satisfactòria per a ella. Per a tots els funcionaris que vam tenir la sort de treballar amb ella al Consell, aquesta ha estat l’etapa més fructífera i amb més repercussió i reconeixement públic d’aquest organisme, en la qual ha deixat de ser un òrgan consultiu, més o menys obscur, que feia la seva feina sense més ni més, per esdevenir un organisme viu, que té interès per a l’opinió pública, amb una ambaixadora de luxe, que predicava la «bona nova» de la «bona educació» pertot arreu, representant ella mateixa la millor tradició de l’educació pública, enllaçant la II República i la Institución Libre de Enseñanza, Catalunya i Espanya amb els Moviments de Renovació Pedagògica en la democràcia. I per a mi ha estat un privilegi haver tingut una mestra com ella, que tant m’ha ensenyat i m’ha fet viure. Helena M. Juárez del Canto Professora d’educació secundària Exconsellera tècnica del Consell Escolar de l’Estat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pedagogia és política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Article sobre Marta Mata per a la revista Barcelona Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Escrit al desembre de 2006 i publicat al número 59 juny/juliol de la revista Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mata, Marta, 1926-2006 Pedagogia Educació Commemoracions Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1251 Source A related resource from which the described resource is derived Barcelona Educació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1642/0000000705.pdf bf3e11a6b1f43d2ef9a7e03fde43c18a PDF Text Text pag. 65 <<Eldesamo amb Zap ero no va i néixer de mi; no soc I b. Exalcalde de Barcelona i expresident de Catalunya D Maragall, al seu despatx davant d'un l l e n ~ que interpreta el passeig de Gracia, dimecres passat. LUlS MAURI BARCELONA 1 nivells de decisió i moltes eleccions. I s'estén la sensació que moltes deciPasqual Maragall mai ha estat un sions es prenen molt lluny: el preu politic disciplinat. Avui, alliberat dels cotxes, la seguretat... Temes que de la cotilla que comporten els car- tenen a veure amb espais més grans recs i les aspiracions polítiques, i que el teu i en que el teu vot pot incertament decebut amb el seu par- fluir relativament poc. tit, l'expresident manifesta la seva heterodbxia amb més aplom si -Aixo no explica el salt entre I'absaixo és possible. tenció catalana i I'espanyola. -Catalunya ha viscut uns anys molt -Catalunya ha aconseguit una dramgtics, no en el sentit de terriabstenció record en les munici- bles, sinó d'intensos, de tensos. Ara pals. ¿Quina opinió li mereix? hi ha distensió, tranquil-litat,menys -Que cada vegada ens assemblem passió. més als Estats Units. Alli la participació no passa del 50%.A Europa, -Els estremiments del seu mandat, l'escenari politic augmenta de mi- la negociació estatutaria, la inestada, s'acosta a les magnituds ameri- bilitat, les turbulencies canes. Com més gran és, més lluny -Que no s'han acabat del tot. queda el poder i menys participació hi ha. -¿Tot aixo no pot haver,provocat -És possible. Pero penso que la gent sent que el poder esta cada v e gada més repartit: Europa, estats, comunitats, municipis. Hi ha molts ((Teassumptes no resolts, els mateixos que nosaltres no vam resoldre. Sempre es pot fer mes)) -De manera que no creu que en I'abstenció hi influís el fet que el principal impulsor de la reforma de I'Estatut digui ara que no va valer la pena. ta rellevancia. Pero l'abstenció té poc a veure amb aixo. -Ara no es votava l'Estatut, sinó els ajuntaments. La gent sap que hi ha qüestions importants sobre la taula, com I'estatutaria, e n que ens juguem molt. I és bo anar-les refrescant, perque no tot esta resolt. indult els ciutadans a pensar que el -També va molestar voste el seu que s'havia de fer ja esta fet, que si el partit iel president Montilla. gran tema era l'Estatut, ara ja el te- -Doncs jo crec que el que vaig dir nen. I'ajuda. Aquelles declaracions han alertat l'opini6 i els poders espa-El conseller Saura el responsabilit- nyols que una retallada substantiva za de I'abstenció per dir que I'esfor~ de l'Estatut seria dramitica. -Quina rentrée que ha tingut. Abandona la presidhncia del PSC, qiiestiona I'esfor~de I'Estatut, diu que Zapatero el va trair, que el model del seu partit esta caduc, que aposta per un Partit Democrata Europeu a imatge del nord-arnericL.. ... -Pero ara es votava sobre el poder municipal, el mes proxim al ciutada. I I'abstenció catalana ha estat 10 punts mes alta que I'espanyola. ¿Hi ha una despolitització especial a Catalunya? ((Lapolítica continental va cap a la formació de dos grans partits, el progressista i el conservador>> -Em costa imaginar-ho. Seria com dir que el poble no té l'última paraula. Jo crec que aixb no passara. El que em preocupa no és el que hi ha a l'Estatut, sinó el que n'ha quedat fora: qüestions de gran importancia estratPgica com les comunicacions, l'aeroport, l'alta velocitat... Són coses que conformen el país, encara que no figurin a la Constitució ni en els estatuts. afartament en I'eiectorat? -6s possible. O a l'inrevés, pot haver de I'Estatut no va valer la pena. -saura m'honora concedint-me tan- -¿Que passaria? una idea que flotava en l'aire i avui és un projecte real. Anem cap a un escenari politic en quP no hi hauri socialistes, comunistes, verds, liberals i conservadors, sinó dos grans partits, el progressista i el conservador. -&És el principi del final de les ideologies? -No. L'augment de mida del territori on s'expressen les ideologies reque. reix una simplificació per governar aquest tot amb idees senzilles i clares: una opció globalment progressis. ta i una opció globalment conserva dora. Anem cap a un escenari polític continental en que les querelles domestiques i nacionals perdran una mica la seva virulencia, encara que segurament avui no és el dia més adequat per dir-ho, just quan ETA torna a l'activitat terrorista. En tot cas, s'imposa la globalitzacit política. -¿Els partits hauran de fer com les empreses, créixer, fusionar-se, in. ternacionalitzar-se? -En efecte. Aixb no vol dir que no h pugui haver petits partits especialit -Fa molts anys que parlo i escric so- zats en una veta de mercat, territo bre el PDE, des dels 90. Llavors era rial o ideologica. Pero la tendPncia vz �pag. 66 cap a la formació de dos grans partits europeus, el progressista i el conservador. Superat el segle XX, tornem al XIX: liberals i conservadors. -No sé b e n bé si és t o r n a r - h i o avanqar, per6 el canvi est2 en marxa. te federalista i el federalisme espanyol va trontollar, no va poder seguir el ritme. Hi va haver fkenada, hi va haver tensió, hi va haver xoc. jo també. El balang: del meu mandat és enormement satisfactori.Va canviar qui governava Catalunya, es va assajar un Govern de coalició. -Voste tampoc I'hi va posar comode al Govern del PSOE. A Zapatero li plovien dificultats sobrevingudes des de Catalunya -Que va donar moltissims problemes... -No pas més que els que dóna la política. ... -¿Comode? ¿Es tractava de posar-l'hi comode a algú? A mi també m'arribaven dificultats des de Madrid. Quan el president del Govern espanyol ve a Catalunya i se cita amb els empresaris sense avisar el president de la Generalitat, ¿qui posa en pro-Entenc les dificultats de Zapatero blemes a qui? ¿Hi va haver malicia? per empitnyer el federalisme que No ho sé. El desamor amb Zapatero compartuem. Potser teníem més il.1~- no va néixer de mi; no sóc jo qui ha sions de les que era possible aconse- canviat. Figura que ell era federalisguir. Pero aixo no significa que les ta, ¿no? El poder espanyol, tant si 6 h2gim d'oblidar. Jo crec en el pro- de dretes com d'esquerres, té la idea grés. Hi ha gent que creu que el món que a Catalunya amb qui s'ha de pacempitjora.Jo no, jo crec que millora. tar és amb els empresaris i amb CiU. -Voste s'ha declarat trait per Zapatero, a qui acusa d'haver abandonat el federalisme. Si aixo passa amb el president més sensible a una idea plural d'Espanya des de la República, ¿quina esperanga els queda als federalistes? -¿La seva aposta pel marc europeu no és una fugida cap endavant? Si la dialectica Espanya-Catalunya esta encallada, s'engrandeix I'escenari i aixi s'empetiteix el problema. -¿Com veu avui la situació política catalana? -No, si fos aixi estaria malament: Sí que és cert que en el marc europeu es redueix una mica l'acritud de les pugnes domitstiques.Europa és 1'2mbit on s'ha de jugar. La dialPctica ja no ser2 Catalunya-Espanya,sinó Catalunya-Espanya,Catalunya-Europa, Espanya-Europa,tot a la vegada. -No, no, en absolut. Aquesta tranquil.litat no és letargia, sinó el producte d'un Govern que té una majoria solida. No s'esperen sorpreses. -Al ritme que va la construcció política europea, aixo és una predicció a tan llarg termini... -La llista es lilarguissima: ell Dragon Khan polític, la cita amb ETA a Perpinya, I'acusació del 3%' la corona d'espines, la reorganització frustrada del seu Executiu ... -La confluencia dels dos nacionalismes, el catali i l'espanyol, va ser dramltica, ho és sempre. Per no parlar del factor independentista quan s'ha d'aprovar u n Estatut, perque no et pots posar d'acord, que és el que va passar. ¿Es podia haver governat Catalunya sense fer l'Estatut? Probablement si. Per6 s'havia de fer; feia més de quatre anys que estivem reclamant la reforma. Catalunya va canviar el seu Estatut, per6 no va poder fer una cosa que m'hauria agradat: canviar la constitució. Aixb segueix pendent. També per a Zapatero. Una cosa és no poder canviar-la ara, i una altra és renunciar-hi. Espanya estaria molt millor si la Constitució certifiqués que hi ha tres nacionalitats histbriques. -Home, més tranquil.la, és clar. -¿En una letargia, ha dit algun cop? -El seu Govern se sustentava sobre la mateixa coalició i tenia una majoria mes amplia que I'actual. En canvi, va anar de sincope en síncope fins que es va trencar. -¿Amb qui es queda, amb el Maragall alcalde o amb el Maragall president? -El primer tripartit va ser més inestable perque va ser el primer, per6 -És veritat que Europa va molt lenta. tenia més vots, ¿no? Els governs de P W De base r> Maragall no conserva cap carrec al PSC. El PDE trigar2 a materialitzar-se, coalició són aixi. Miri a Itilia. Aquí pero la tendencia és clara. tenim una idea simplista de la democricia. Vam tenir tants anys de dicta-¿Que opina del Govern actual? dura que alguns pensen que la de-¿Quin paper tindra voste al PDE? -Esti fent les coses de forma ordenada, correcta, positiva, cosa que parla -Molt menor. No seré un activista; mocracia és el mateix pero votat cabé del seu president. Hi ha assumpaixb és per a gent més jove. Franca- da quatre anys. Doncs no. És un siste ''No tinc sensacid de ment, jo avui no tinc gran cosa a dir. ma diferent en quil cada dia pot pas- f racas. Pero 'ho han tes no resolts, els mateixos que nosaltres no vam poder resoldre: aeroPuc anunciar tenditncies, pero no hi sar qualsevol cosa. preguntat tants "ps tindré un paper actiu. port, alta velocitat Barcelona-Valen-L'any passat, el Cercle d7Economia que ia comenco a cia i arce el ona-~ilbao, ambició econbmica, ubicació a Catalunya de -També voste ha acusat Zapatero va criticar que voste, com a presid'haver-lo descavalcat en favor de dent, no tenia el lideratge esperat. preguntar-m'ho jo)) centres de decisió...Sempre es pot fer k *-* U\-* &>si* ~ \ e a $ més. Montilla. ¿El líder del PSOE treu i Ara, en canvi, elogia la capacitat de hw SARI^'-* posa líders al PSC? -No. Si jo m'hi hagués negat, Zapate ro ho hauria tingut difícil. Una altra cosa és que jo hagi decidit deixar-ho al veure acabada una fase personal i política. -¿Quan, on va néixer el desamor entre voste i Zapatero? comandament de I'Executiu de Montilla. ¿Que li sembla? -Que a Lara [president del Cercle d'Economia] li deu agradar més aquest Govern que l'anterior. Jo si d'algú estic lluny políticament és de Lara, de la dreta. -¿i Montilla no ho esta tant? -No sé si és desamor. El Govern ca- -No ho sé. L'hi hauria de preguntar a tala va tirar milles amb el seu projec- ell. L ha ~ . aLSE,SSTt@a"irU$ ((Crecque no hi haura , , , retallades substantives, El que em preocupa es el que n'ha quedat fora: airoport, AVE.. . )) -¿Creu que al Govern li falta avui , ambici4 -¿En que quedem? Abans es criticava que hi havia excés de tot aixo, i ara, que n'hihapoc. -Amb tots dos, home, no foti. ¿Que vol, que renegui d'una part de la meva historia, d'una part de la m e va vida? De l'alcaldia també en tinc records duríssims. Hi va haver moments enormement dificils, durs i desagradables, com la campanya en que els meus adversaris es van inventar que jo tenia problemes alcoholics. Va ser un cop molt dur. Et planteges si val la pena sacrificar la tranquil.litat de la teva família, si val l a pena seguir endavant a aquest preu. -¿Se sent decebut amb el PSC? ¿Ha trobat a faltar el suport del seu partit? -Si, algunes vegades. Jo, amb el meu partit, me les vaig tenir quan era alcalde i també quan-vaig ser president. ~- -¿Té alguna sensació de fracas, de frustració, de decepció? -No. Pero m'ho han preguntat tants cops que comenqo a preguntar-m'ho -¿Que far5 ara al PSC? -Sóc una persona de la base. ¿Militant? No m'agrada aquesta paraula; té ressonincies militars. = � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El desamor amb Zapatero no va néixer de mi, no soc qui ha canviat Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Mauri, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Expresident Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Espanya Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Partit Demòcrata Europeu Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/902/0000000672.pdf 6a000295fe827de5408b533c3f4634e2 PDF Text Text CONFERÈNCIA UOC “Un món de ciutats: deu anys després”. Pasqual Maragall 13/06/2007 | World Trade Center Fa 10 anys el mon de les ciutats ens apareixia com una alternativa al mon de les nacions. Diria que al mon de les nacions i dels conflictes. Jo acabava de deixar l’alcaldia de BCN desprès de 15 anys i em mirava les coses des de la ciutat eterna amb una certa calma. I em deia que les ciutats eren el problema real de la humanitat perquè al final tothom hi acaba anant. La gent hi va per a viure millor o perquè no hi ha més remei, però hi va. Aquest instint gregari i urbà és aleshores al mateix temps el problema i la solució. El problema pels costos de congestió, per la solitud que es pot experimentar en la multitud, pel soroll i la pol·lució que genera la vida a ciutat. I la solució per dues raons: per la varietat i versatilitat de les solucions que s’hi troben i per la disminució dels costos de trasllat per a fer determinades coses o per a que no et passin determinades coses. Josep Pallach va morir tot just arribant al Hospital Clínic de Barcelona perquè a l’Hospital de Girona encara no tenien determinats aparells que ara ja fa temps que tenen. �Els nens de Rupià van a escola a Verges i les velletes de Rupià se’n van a viure a casa dels fills a La Bisbal per a no estar soles. Els vells es reuneixen més aviat en les confortables sales d’espera dels dispensaris o CAP’s de la ciutat mitjana o el poble gran, que no pas en els cafès de la manilla del poble petit que ja no existeixen. Però en canvi a Rupià hi té casa el fill de l’Olof Palme i hi té un casalot una lady anglesa. La veritat és que no se’ls veu mai, però hi son. També hi tenen un recó el economista i ecòleg Joan Mª Martínez Alier, el fill de Javier Godó i altres personatges il·lustres. Que em perdonin totes aquestes indiscrecions. Potser és cert que la solitud i el silenci del camp o el suburbi ric son un luxe dels que s’ho poden pagar i el brogit de la ciutat una condemna dels que no hi arriben. Quan jo buscava marxar fora d’Espanya l’any 1971 per a estudiar de debò una mica – perquè a la Universitat de Barcelona havia fet més la revolució que no pas estudiat, vaig passar primer per Oxford a veure el Martínez Alier i em va dir: aquí estareu molt bè. Pots passar-te dies sencers estudiant i sense parlar amb ningú. Naturalment vaig decidir no quedar-m’hi. Vem agafar les nenes amb la Diana (tenien 2 i 4 anys) i ens en vem anar a New York amb una beca Fulbright de 500 dòlars. Allí vem descobrir, parlant de ciutats, el que era la gran ciutat. Portant les nenes cada dia a una guarderia �cooperativa del cantó, al costat de la Universitat de Columbia, i estudiant les tardes a downtown a la New School for Social Research, la universitat dels exiliats alemanys dels anys 30 del segle passat: Robert Heilbronner, Marcuse i altres. Les nenes es quedaven amb una baby sitter catalana que corria per New York. Aquells van ser dos anys feliços: durs, perquè dura és la gran ciutat, però feliços. Èrem a la capital del mon. Del mon de ciutats. Els nostres amics, l’Andreu Mas i el Joaquim Silvestre, se’n havien anat a Minnessota a estudiar economia matemàtica i no entenien què hi fèiem a New York. En tot cas el New York on érem era el New York del final de la Great Society dels Kennedy i Johnson, era el New York de l’inici de les restriccions de Nixon. Tantes restriccions que un bon dia una inspectora d’ensenyament va venir a la guarderia quasi gratuïta de les nenes i ens va comunicar que a partir d’aquell moment s’hauria de pagar. La reacció va ser immediata. Una cinquentena de pares i mares de l’escola ens vam plantar a les 8 del matí al mig del Triboro Bridge i vem paralitzar el tràfic, que es tant com dir que vem tallar una de les quatre entrades de New York pels prop d’un milió de persones que cada matí hi entren venint del suburbi. A més important. Ens van dur a la comissaria de Harlem al carrer 125, prop d’ on ara s’ha instal·lat la fundació de Bill Clinton, es van quedar dos o tres pares i mares detinguts, negres naturalment, i fora. Heu d’entendre que en aquella època a cap blanc de New York li passava pel cap de passar la ratlla del carrer 110 i entrar a Harlem. Harlem havia estat un barri holandés de �New Amsterdam, el primer nom de New York, un barri de casetes baixes i bufones, desertat desprès massivament pel blancs quan els primer negres s’hi van anar instal·lant. A l’Apolo de la 125 de Harlem no s’atrevien a anar-hi a sentir el millor Jazz de New York els meus amics blancs com David Rosenthal, per aficionats que fossin. Els havia de dur jo tirant-los del nas. Nosaltres vivíem sota la protecció de la diàspora republicana espanyola. Margarita Ucelay Da Cal era la nostra veïna del carrer 102 i Carmen Zulueta, professora de Barnard College, la nostra segona mamà. L’altre gran protector nostre a la gran ciutat va ser un professor de Columbia enamorat de Gaudí: George Collins, a qui jo ajudava a traduïr textos gaudinians. Collins havia descobert que les voltes catanes eren el sistema constructiu dels primers gratacels de New York. És curiosa aquesta plural relació Barcelona New York, que ha estat cantada per un dels millors cronistes de Barcelona, el crític d’art australià Bob Hughes, autor d’un llibre que porta el nom de la nostra ciutat i resident alternatiu a New York i a Barcelona, a l’Hotel Colón. Hi ha un diàleg entre les ciutats. Hi ha agermanaments, hi ha fins i tot enamoraments. Barcelona es va agermanar quasi sempre amb segones ciutats o ciutats no capitals, normalment portuàries i culturalment robustes. Tot va començar amb l’agermanament amb Boston, encara amb Narcís Serra d’alcalde. I va seguir amb l’Istambul de l’alcalde Erdogan, el Shanghai de Yang Ze Min, el Montevideo tot just alliberat dels milicos (excepció a la o capitalitat forçada pels �fundadors de l’Uruguay modern, els Batlle, que eren catalans de Sitges), el Kobe del maremoto i Sant Petersburg, aleshores Leningrad, el Leningrad de l’alcalde Sobchack, del que Putin si no m’erro era tinent d’alcalde. Les grans ciutats son també el refugi dels perdedors de les guerres. No tant com el Mèxic de Joaquim Xirau i Anselmo Carretero i Eduard Nicol, o la Colombia de Ramon Trias Fargas, o el Buenos Aires on va morir Cambó i va viure Jiménez Asúa, o el Santiago de Xile d’Arturo Soria, o el Montevideo de Pepe Bergamín, però la ciutat de New York va ser refugi dels perdedors de la guerra civil espanyola. El pobre José Bergamín hi va viatjar un cop per a visitar els seus fills, que hi vivien, però l’Immigration Service el va deturar a la frontera del Kennedy Airport exigint-li que signés un paper confessant que pertanyia al partit comunista – cosa que els permetia expulsar-lo en qualsevol moment. Desprès d’una nit en blanc reiterant que ell no era comunista, tot i que és cert que n’estava a prop malgrat ser catòlic, perquè no podia suportar, segons em va explicar, el desori anarquista durant la República, al final va firmar i va entrar a la ciutat que els americans anomenaven simptomàticament “Sin City”, la ciutat del pecat, perquè els EEUU han estat sempre un país ruralista i New York el símbol del pecat, fins al bombardeig de les torres bessones. Em permetreu encara una altre digressió: Bergamín em deia molts anys desprès a Paris, on va ser re exiliat per haver firmat contra les tortures franquistes l’any 1962, que �ell “con los comunistas hasta la muerte, pero ni un paso más!” Tornant al que deia, les grans ciutats son refugi, refugi d’emigrants, refugi d’exiliats – com Barcelona ho va ser per tants alemanys de l’ entreguerres, entre ells Arnold Shönberg, autor de l’òpera Moses und Aaron, que ara es veurà al Liceu segons tinc entès. Shönberg va escriure la òpera al barri de Gràcia estant, abans de marxar a Amèrica quan el feixisme va arribar aquí. Va morir a San Francisco, una altra de les ciutats obertes del món de ciutats. La peripècia dels alemanys fugits de casa seva quan arriba Hitler, passats per Barcelona i finalment morts aquí, com Walter Benjamin a Port Bou, o re-exiliats a Amèrica, com Shönberg, és una de les sagas més estremidores de la història. L’altra drama és el de la emigració. L’emigrant de Chaplin, o The Kid, que n’és la continuació, son de les narracions més explicatives de l’espècie humana. Els noms de les ciutats i una data suggereixen drames, desastres, victòries o èxits. Buchenwald, Gernika 1937, Río 1982, Granada 1936, Barcelona 1992, New York 2001. El decret de Franco del 38 declarant traïdores les províncies (val a dir, territori i habitants!) de Vizcaia i Guipúzcoa, que està en la base del naixement d’Eta, no ho oblidem, ha marcat la història d’Espanya per anys i anys, encara ara! Els bombardejos aeris de Barcelona, Madrid, Granada, etc., els primer de la història moderna, van mostrar la cara més negra de la humanitat. No era un front, com a l’Ebre, amb tota la seva epopeia: era l’acte fred i distant d’un dictador que desprès, poc desprès, va ser protegit per Eisenhower amb el tractat de les bases. �Les nacions poden odiar i fins i tot matar, les ciutats no. Les ciutats rivalitzen, competeixen, com en l’esport. O en la seva arquitectura i el seu urbanisme. O en les seves exposicions i museus. O en els seus ports i aeroports i les seves ferrovies. Per cert, mala notícia el retard de l’alta velocitat – molt mala notícia; i absència de notícies sobre la impresentable proporció 2:1 entre la inversió a Barajas i la inversió al Prat. Menys mal que port de BCN i aeroport semblen decidits a col·laborar: aquesta és una sinèrgia absolutament benvinguda. BCN no és la capital del món. Però siguem honestos, és una de les ciutats amb més números per a figurar en el grup capdavanter de la carrera amistosa pel liderat del mon de les ciutats. Com el Barça. Però, esperem, amb més bona sort i amb un punt més de malícia, que potser no vindrà malament. Pasqual Maragall �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un món de ciutats: deu anys després Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. World Trade Center (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació, amb la rectora de la UOC, Imma Tubella i els directors del màster, Jordi Borja i Manuel Herce, del programa de postgrau de la UOC ‘Gestió de la Ciutat’, amb una conferència sobre el rol de les ciutats a nivell global. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Globalització Urbanisme Universitat Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/668/20070615_LV.pdf 2994b073474956932bf9a0ed9b56bea6 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 15/06/2007 La Vanguardia, p.027, Opinión Inseguridad PASQUAL MARAGALL A comienzos de los ochenta, antes de la recuperación económica, la inseguridad en Barcelona era alta. Por esta razón creamos una comisión en la que el ex alcalde Josep Maria Socías Humbert encabezaba los esfuerzos para mejorar la situación. Lo primero que se hizo fue replicar aquí la encuesta británica sobre el crimen, la llamada encuesta de victimización. En el primer ensayo (año 1983) el resultado fue dramático: el 25 por ciento de los ciudadanos declararon haber sido agredidos, robados o haber sido objeto de un intento en este sentido. Las cosas aún empeoraron ligeramente durante los tres años posteriores, hasta llegar al 27 por ciento de victimización percibida. A partir de aquí la mejora fue notable y sostenida (a excepción del año 1990) y marcó el mínimo de la serie el año 1993 con un 14 por ciento de victimización. La serie finaliza en el año 2004, con un 20 por ciento: una de cada cinco personas consideró haber sido objeto de actos delictivos aquel año. Ignoro la razón por la que la serie se interrumpe en el año 2004. Ahora, este verano, creo que dispondremos de nuevos datos. La ciudad de Barcelona está siempre entre uno y dos puntos por encima del promedio metropolitano de victimización percibida. Todos tenemos experiencias cercanas de delitos sobre las personas y los bienes. El quiosco próximo a mi casa fue atracado dos veces el mes pasado. Quizá influyó el hecho de que la plaza está en obras y resulta más fácil ocultar la fechoría. Se lo insinué al alcalde Hereu, sin especificar los hechos, en un mitin electoral en la calle Muntaner. Un poco más abajo, en la calle Alfons XII esquina con Madrazo, una casa abandonada fue invadida hasta que la policía echó a los okupas. Yal otro lado de la calle hay un jardín abandonado que pertenecía a la antigua escuela de las monjas alemanas. Ahora la casa ha sido adquirida por una compañía constructora de hoteles. Confío en que el jardín de enfrente será restaurado por las autoridades municipales. Todo esto no es irrelevante: ha de contribuir a una mejora de la tranquilidad y la calidad urbana. Hay un aspecto que considerar en materia de seguridad: la presencia de policía en la calle. No sé si la policía (en nuestro caso la autonómica y la municipal) patrulla de forma suficiente. En Nueva York, donde viví dos años, los cops (polis) eran amigos de las viejecitas del barrio, que les confiaban todo tipo de secretos sobre lo que sucedía en las escaleras y las aceras (y, sobre todo, se sentían acompañadas). La única policía uniformada que hay en Nueva York es la policía local. Tanto el Immigration Service como el FBI son federales y no uniformados. Caso aparte es la Guardia del Estado, que recordamos por su dura intervención durante los incidentes de la Universidad de Kent. 185 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Creo que en nuestro caso el despliegue progresivo de una nueva policía, la autonómica, y la substitución progresiva de la nacional y parcialmente de la local, pueden haber afectado a la seguridad. Pero sin cambios no hay mejoras. Una vez me encontré con un grupo de guardias civiles por encima de Vielha y cuando les pregunté cómo estaban me contestaron: "Rodeados". Era el inicio del despliegue de los Mossos d´Esquadra en la zona. Estaban entre sorprendidos e incómodos, lo que entraba dentro de una lógica que la consellera Montserrat Tura intuyó inmediatamente. En otra ocasión, esta vez yendo hacia Tarragona, me paró un grupo de policías de tráfico pidiendo que no se les obligara a salir de Catalunya para poder seguir siendo lo que eran. Todo esto es complicado. Casi tan complicado como la enseñanza del catalán y el castellano que el otro día explicaba el conseller de Educació con una claridad encomiable, mal está que yo lo diga, en el programa de Mònica Terribas. Creo que la seguridad en Catalunya y en Barcelona está en buenas manos. Conozco bien al conseller Joan Saura y al alcalde Jordi Hereu y me consta la capacidad que han demostrado en la conducción de temas y escenarios no precisamente sencillos. Es más: tengo la impresión de que, a pesar de que siempre hay noticias desagradables, la tónica general es de tranquilidad. He viajado mucho durante los últimos años y, en particular, durante estos últimos meses, y no creo que nos podamos considerar deficitarios en relación con otros entornos. Confío en que la definitiva configuración y despliegue de los cuerpos policiales, sobre todo si van acompañados de una presencia física cercana y a pie de calle, remacharán el clavo de una opinión generalizada que también he podido comprobar por todas partes: la tranquilidad y la calidad de vida son muy considerables, tanto en Barcelona como en general en Catalunya. Detalles como la substitución de las sirenas continuas por las sincopadas, en el caso de las ambulancias, y la introducción de las bicicletas municipales también ayudan a la sensación de tranquilidad y civismo. Aunque si hablamos del tráfico, con la iglesia hemos topado. Aquí sí que Londres y el alcalde Ken Livingstone nos pueden dar algunas lecciones. Veremos si las bicis del alcalde Hereu funcionan. Hoy cuando regrese del despacho lo probaré. 186 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1129 Title A name given to the resource Inseguridad Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Seguretat Barcelona Catalunya Model social Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/903/0000000673.pdf b43fa190c81a88b5b25d83de03085fdc PDF Text Text PRESENTACIÓ DE PASQUAL MARAGALL DE LA CONFERÈNCIA “L’Institut d’Estudis Catalans i les acadèmies científiques al segle XXI” DE SALVADOR GINER A TRIBUNA BARCELONA AMB MOTIU DEL CENTENARI DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 18/06/2007 | Hotel Palace [Salutacions i felicitació a l’IEC pel seu centenari] L’Institut d’Estudis Catalans va néixer (com quasi tot) l’any 1907. Deu ser el mateix any del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de Bastardes i no sé si de la Junta de l’Ampliación de Estudios de Madrid. És també l’any de l’Enllà de Joan Maragall, anterior a la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. (Les dues famílies, més endavant, van entreparentar-se, però el modernisme de Maragall i el noucentisme de Prat divergien i marcaven les dues ànimes de Catalunya, la rauxa i el seny, la passió i la bona lletra, el poema i el diccionari). Dit això: l’arribada de Salvador Giner a l’Institut va ser per a mi una excel·lent notícia. Una persona de formació europea, excel·lent coneixedor de la literatura anglesa i americana, Salvador Giner va ser, amb Llorenç Gomis i altres, un dels primers puntals de “Catalunya Segle XXI”, una associació nascuda a les acaballes del segle XX, i trampolí de les primeres victòries de les esquerres a la Generalitat de Catalunya d’ençà de les dels anys 30 del segle passat. 1 �I per tant, trempolí de la reforma de l’Estatut –avui pendent de sentència-. No crec que el toquin massa, però l’Estatut és el marc, no és encara la tela pintada. La tela l’ha de pintar el poble de Catalunya ara. L’Estatut no és tampoc la garantia d’una presència forta a Europa, que és la pàtria gran. (Bona notícia avui l’acord Espanya-França sobre la Constitució europea. El Consell europeu de dijous serà decisiu. (Jo penso ajudar a la creació de l’Europa política en la mesura de les meves possibilitats.) [UNS MOTS SOBRE EL TEMA DE LA CONFERÈNCIA] L’Institut d’Estudis Catalans neix amb una visió i concepció ja modernes de la cultura: des de l’humanisme i l’ambició dels seus fundadors i dels seu temps, concep les arts, les ciències, la filologia— i l’expressió de totes elles en llengua catalana—com a corrents indestriables. El dia de la fundació de l’Institut, Eugeni d’Ors—que en aquell moment només tenia 26 anys—va escriure una glosa a La Veu de Catalunya defensant aquest humanisme, justament l’afany de cultura que acusava en Calvet (Gaziel). Deia que no s’assoliria l’humanisme a Catalunya—el Clàssic, per usar el seu terme—sense haver-hi incorporat: (i cito:) … molta filologia llatina i grega, molta història, molta arqueologia (les ruïnes d’Empúries, p.ex.), molta filosofia, molta fisiologia i tot, i, per a dir-ho en quatre paraules, clarament, UNA INTENSA FEBRE D’ESPERIT CIENTÍFIC. 2 �!Això si que és una societat del coneixement! I com tots sabeu, de seguida van maldar per reinventar el romànic (cal rellegir la meravellosa biografia de Pijoan per Pla en que descriu els viatges al Pirineu per recuperar els frescos de les esglésies romàniques), per normalitzar el català, per crear l’Institut de la Meteorologia… en una paraula, per inventar les institucions catalanes que avui perduren. Per a sort nostra, podem constatar que és aquest mateix esperit, científic i cultural en tot el seu abast, que anima avui l’Institut d’Estudis Catalans presidit pel Dr. Salvador Giner. Giner té una determinada concepció de l’Institut, i ara el cito: “com a lloc d’encontre de les nostres institucions universitàries i de recerca, com a veritable àgora de la comunitat científica catalana …., i com a plataforma transversal per al coneixement cívic de la ciència i la cultura.” No conec ningú més preparat i més dotat que el professor Giner —per la seva formació i pel seu tarannà—per dur a terme aquests objectius. Doctor en sociologia per la University of Chicago i també per l’Autònoma de Barcelona, ha fet estudis a Colònia, ha estat professor a Yale, a King’s College, a Roma, a l’Autónoma de México, ha estat Catedràtic i Cap del Departament de Brunel West, London, i no cal dir Catedràtic i Cap del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. Ha estat i és membre de més comitès científics espanyols i europeus del que podem d’esmentar aquí. La seva amplíssima bibliografia abasta des de La teoría sociológica clásica y La 3 �cultura de la democracia fins a El destino de la libertad: Una reflexión frente al milenio i inclou obres cabdals de sociologia de Catalunya com The Social Structure of Catalonia, i com a director i coautor: La cultura catalana, La societat catalana, i l’Enquesta de la Regió de Barcelona 2000, títols que no representen més que una mínima part de la seva producció d’estudiós. Salvador Giner personifica l’esperit científic que caracteritza l’Institut. Combina sàviament el seny i la ironia necessaris per liderar una institució centenària amb l’entusiasme i l’energia que la caracteritzaven fa cent anys. I ho fa tot amb aquell punt de flema que li han deixat els anys a l’acadèmia britànica. Independent de criteri, lliure de tot dogmatisme, universalista i catalanista, Salvador Giner és la viva continuació de la nissaga de Prat, Pijoan, Puig i tots els que ja hem esmentat avui. Té la paraula. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la conferència de Salvador Giner, 'L’Institut d’Estudis Catalans i les acadèmies científiques al segle XXI' Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hotel Palace (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació de la conferència de Salvador Giner “L’IEC i les acadèmies científiques del segle XXI” a Tribuna Barcelona amb motiu del centenari de l’IEC. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Giner, Salvador, 1934- Institut d'Estudis Catalans Ciència Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/904/0000000674.pdf d59faf74ec06ac5ff0702ef7d8a06020 PDF Text Text DE LA POBLACIÓN y LA POLUCIÓN Població, Urbanització, energia, pol·lució Pasqual Maragall 27/06/2007 | IEMed, presentació del Fons de Població de les Nacions Unides Si m’ho permeten els parlaré més de les conseqüències del creixement de la població que del fet en sí. Tenim molt bons experts en població, entre ells el meu company i amic Armand Sáez, a qui convindria inquirir sobre la qüestió. Nosaltres els catalans solíem dir que érem 6 milions, ara som 7. I quan anunciàvem un viatge a la Xina ens preguntàvem si hi aniríem tots junts. El mon son 6.600 milions, es a dir que els catalans som l’1 per 1000, i els espanyols el 7 per mil aprox. Soc molt aficionat a llegir el gratuït de IBERIA, “Universal”. És concís, no té publicitat i està ben fet. En el nº d’avui he trobat els següents leads: “Cada dia se urbaniza un espacio similar a 3 campos de fútbol” “el suelo urbanizable de las costas españolas triplica lo ya construido” També diu una cosa xocant no directament relacionada amb el tema : “España crea el 20 % de la energía eólica mundial” EFE. El Ministerio del Medio Ambiente apuesta por la energía eólica y termodinàmica” (de eólica el director de APLUS sabe algo ). 1 �Por cierto que la energía de transición cada vez más dominante es el gas natural (Historieta de Pere Duran i Argelia y Marruecos a Córdoba e inauguración frustrada por el empeño de Aznar de ir directo a Valencia por el lío de Perejil). Volviendo a la suelo y la edificación. La mayoría de los hipotecados no necesita hacer sacrificios a pesar de la subida de los tipos (Fuente Deloitte). Plazo medio hipotecas 26 años, importe medio 130.000 Eu – unos 20 millones de Pts. Más de la mitad destina entre el 20 y el 30 % de sus ingresos a la hipoteca. Alto. Los ahorros habituales para paliar los efectos de ello son: sacrificar parte de las vacaciones, 43%, menos comidas fuera de casa 26%. En que quedamos? Hace 10 días en una población de la Costa Brava ampurdanesa me enseñaron mesas vacías. Una versión era que el antiguo alcalde había arruinado el negocio al aumentar las tasas de veladores y chiringuitos en la calle. Todo está relacionado. En este país hemos vivido (y crecido) del turismo y los salarios bajos. No sé si debemos estar satisfechos. Hemos tenido mucha población de dos tipos: inmigrante y transeúnte. Y los fijos nos hemos beneficiado. Pero no está claro que el modelo sea sostenible. Creo que no. No soy contrario a la inmigración, pero sí a la aventura de los senegaleses que van en cayucos de Senegal a Canarias. 2 �Los gobiernos de Wade y Zapatero han llegado a acuerdos. Perfecto. Ahora falta no solo que no vengan tantos y tan mal sino que otros vaya para allí y bien, y esa otra cosa no es población sino capital. Capital humano. El capital humano se forma viniendo ellos aquí o yendo nuestro dinero allí. Y nuestros expertos, nuestras empresas y nuestras ONG’s. La empresa de gafas INDO empezó hace unos años a fabricar en Marruecos. Pere Duran sacaba gas de Argelia pero devolvía tecnología y contactos. Hay que invertir razonablemente en África. Quizás algunos jóvenes mileuristas irían allí si cobraran 2000 o 3000 Euros. Hay que reducir la distancia entre el tope de salarios y el mínimo, diferencia que tanto se ha agrandado bajo gobiernos populares y progresistas. A los partidos conservadores o republicanos (en términos anglosajones) esto les importa menos, a los de progreso o demócratas (siempre en términos anglosajones) debería preocuparles más. Las cuatro iniciativas de NNUU para la población son, si no he entendido mal: 1 No impedir la emigración del campo a la ciudad. 2 Igualdad de género, mejor educación y salud reproductiva, porque disminuyen el crecimiento. 3 �3 Adoptar un enfoque proactivo y a largo plazo del espacio urbano y el medio ambiente. 4 Una acción internacional concertada en ese sentido. El tercer punto es especialmente enigmático a primera vista: proactivo? Qué quiere decir proactivo? No será que los responsables internacionales de tan internacionales se convierten en insubstanciales o incomprensibles? Que lo dicen todo sin aclarar nada? A veces parece como si el mundo se dividiera en tres: los ricos, los pobres y los funcionarios internacionales. Funcionarios internacionales – que median entre ricos y pobres. Pero hay mucho que decir también en favor de ellos. El documento UNPF dice que la política de contención urbana no da resultados y que el crecimiento urbano es más endógeno que por nuevas llegadas. Que la pobreza está aumentando más en las zonas urbanas. 1000 millones de personas, como se ha dicho aquí, viven en tugurios, mayormente en países no desarrollados – no sé porqué les llamamos en vías de desarrollo, si a veces no lo están Proporcionar suelo con servicios mínimos de agua, y saneamiento parece ser la receta, según el informe, y que 4 �las ciudades no deberían aumentar su pisada ecológica, parece ser el mandato. ¿Es esto posible? Lo es en términos muy generales y con una gran manga ancha en la interpretación. Pero lo es. Debe serlo. Porque de otro modo “dejaremos de ser”: dejaremos de ser todos en algún momento – no todos individualmente sino todos a la vez o progresivamente todos juntos. Las ciudades son la mejor creación de la humanidad. Un mundo de ciudades, como dije hace una pila de años, cuando era alcalde, es lo más próximo a dos cosas: a la realidad existente y al punto más cercano al óptimo al que podemos aspirar. Pero para que esa aseveración de hecho y ese pío deseo se cumplan hace falta que los demás niveles de convivencia y de gobierno: la nación , el estado, la Unión y la Sociedad de Naciones actúen sabiéndolo. Y muchas veces las pulsiones nacionales o estatales lo impiden. Fin 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource DE LA POBLACIÓN y LA POLUCIÓN: Població, Urbanització, energia, pol·lució Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. IEMed (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació del Fons de Població de les Nacions Unides Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Medi ambient Energia Economia Demografia Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/766/20070702_LV.pdf a8f9512b700615a5c86055923c3af480 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 02/07/2007 La Vanguardia, p.025, Opinión Semáforos y urbanismo PASQUAL MARAGALL ¿No hay demasiados semáforos? Da la impresión de que es como si hubiese la obligación de ir poniendo semáforos nuevos cada año. Hay uno en Aribau/ Sant Eusebi que no sirve para nada, porque en realidad no hay cruce sino sólo un desvío a la izquierda por Rector Ubach, que no necesita de semáforo, porque Aribau es de dirección única y desde Sant Eusebi, subiendo a mano derecha, no entran coches en Aribau. Es cierto que al peatón que cruza Aribau puede convenirle. Pero lo que gana es mínimo. (Otro día hablaremos de ese barrio entrañable en el que se afincaron en los años 30 muchos alemanes que huían del nazismo, como explica Josep M. Jaumà en su precioso opúsculo sobre Bonhöfer.) El tráfico en Barcelona mejoró mucho con las rondas. De repente se generaban alternativas al cruce de la ciudad por el centro. Se podía ir de punta a punta sin pasar por el Eixample. Cuando se construyeron las rondas pasé muchas horas siguiendo las obras desde de la carretera de las Aigües y bajando puntualmente a los "puntos filipinos": el nudo de la Trinitat, la pata norte, como la llamamos, la pata sur, etcétera. El nudo de la Trinitat lo diseñamos en contacto directo con la asociación de vecinos. Iba muy a menudo por allí. Incluso viví unos días en ese barrio. Las monjas de Pedralbes me pidieron que no se utilizaran explosivos tan ruidosos para hacer saltar las rocas de la zona. Recurrimos a un sistema de microexplosivos que encarecía la cosa y la hacía más lenta. Íbamos contra reloj. Pero llegamos a tiempo. Jordi Parpal y mis colaboradores en la alcaldía tuvieron mucho que ver con ello. De todos modos, volviendo al centro de la ciudad: ¡bendito Eixample Cerdà! Fue impuesto desde Madrid. Quién iba a decir que desde la capital del Estado se nos harían favores como éste. Pero así fue. En este caso, la distancia y la ingeniería se impusieron a la proximidad y la arquitectura, y el urbanismo resultante resultó positivo. El chaflán recortado dio elegancia y eficacia a la circulación peatonal. Cuando además, como aquí ocurre, se mezclan el racionalismo del ingeniero y el modernismo del arquitecto, llámese éste Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, el resultado es espectacular. Mientras esto escribo diviso la casa de las Punxes de la Diagonal, ese eje asimétrico que rompe con gracia la monotonía urbana, y diviso al fondo los montes detrás de Santa Coloma de Gramenet. Yme digo que soy un privilegiado. Creo que en el plan Cerdà original no todas las calles eran de circulación rodada. Tampoco había tantos coches en la época. Puedo equivocarme. Pero con el tiempo se hubiera impuesto la circulación rodada de todos modos. También creo recordar que en el plan original había entrada a los interiores de manzana por uno de los extremos de ésta. Hace poco estuve en la extraordinaria Fundació Suñol del paseo de Gràcia y comprobé que la recuperación de los interiores de manzana es aún posible, a pesar de las barbaridades que se hicieron tiempo atrás. 187 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA La especulación, durante el franquismo, no destruyó sin embargo el Eixample. Le añadió ático y sobre ático, sí, pero no lo destruyó. Oriol Bohigas y José Antonio Acebillo tienen sobre eso opiniones más drásticas que las mías. Barcelona es una referencia urbanística mundial. Montevideo, entre otras ciudades y entornos urbanos, moldeó su entramado callejero a partir del modelo de Cerdà. París y Londres son totalmente otra cosa. En cambio, Nueva York tiene más que ver, en cierto sentido. Aparte de que, como descubrió George Collins desde la Universidad de Columbia, las cúpulas de los primeros rascacielos neoyorquinos están basadas en la volta catalana que los hermanos Guastavino transportaron a América. Termino. Me estoy metiendo mucho en el terreno municipal: inseguridad, tráfico, densidad o esponjamiento, etcétera. Quizás es por la influencia de la charla que me pidieron en la Universitat Oberta de Catalunya hace nada sobre el mundo de las ciudades. O porque con la edad se vuelve a los amores de juventud. P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 188 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1241 Title A name given to the resource Semáforos y urbanismo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Barcelona Urbanisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/905/0000000866.pdf 87821214f3930e57205a00ada0790675 PDF Text Text VI Jornada de reflexió i debat “La joventut immigrant, empresa i societat” 03/07/2007 - IESE (Barcelona) Intervenció de Pasqual Maragall [transcripció] Moltes gràcies a vosaltres per la invitació. Em sap greu haver d’excusar el Sr. Manuel Valls, un bon amic, un català parisenc, un home extraordinàriament intel·ligent i dedicat a la política francesa. Havia de participar en la Jornada però avui és el dia que el President de l’Assemblea francesa ha convocat tots els nous diputats per prendre possessió, de manera que li ha estat totalment impossible acompanyar-nos. Ha enviat una carta. Sé que li dol perquè és una persona que prové d’aquí i a més té una bona amistat amb nosaltres. M’ha enviat una carta explicant justament això, que està desolat: “Je vous demande de bien vouloir accepter mes sincères excuses, je vous suette une journée agréable.” mirarem de fer la jornada el més agradable possible. Ho ha estat fins ara, em consta, i espero que ho seguirà essent. Jo us vull parlar d’algunes coses que tenen a veure amb la immigració. Evidentment no de totes perquè seria pràcticament impossible, però sí d’algunes de les reflexions fetes en el curs del temps i amb la meva experiència, primer com a estudiant d’econòmiques, després com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona i després com a president de la Generalitat. L’any 2004 en el Fòrum Universal de les Cultures que vam organitzar hi va haver un especial interès en aquest tema. Ja sé que el Fòrum va passar una mica sense pena ni glòria perquè els JJOO van ser un èxit extraordinari. Hi havia tants dubtes que ho fos i finalment va ser-ho tant que va ser difícil empatar després amb un altre esdeveniment. Però aquell esdeveniment tenia més a veure, en el fons, amb els temes que avui ens interessen, entre ells el tema de la diversitat. El Fòrum era un intent de dir des de Barcelona, que ja havia adquirit aleshores una fama com a ciutat referent, fins a quin punt era possible o no que les cultures es parlessin. Perquè les cultures cadascuna d’elles per definició són diferents i basen la seva qualitat i el seu prestigi en ser-ho. Una cultura que sigui molt semblant a una altra cultura ho té una mica difícil sobretot perquè segurament entraria en competència amb aquesta, i si n’hi ha una de més gran i una de més petita possiblement la gran xucli la petita. Les cultures tracten, lògicament, no només les ètnies sinó la cultura en general, de distingir-se, de fer-se elles mateixes diferents. Aleshores aquí entrem en com compaginar aquesta diversitat cultural que és una riquesa, amb la globalització. La globalització, al mateix temps, el que fa és, probablement, escantonar les diferències i anar creant entre el blanc i el negre un color entremig. Penso que va ser en Federico Mayor que una vegada va dir que arribaria un dia, nosaltres no en veurem el resultat, en què, matemàticament, i això suposo que es deu poder demostrar, tothom serà del mateix color perquè totes les barreges possibles s’hauran produït i s’hauran produït amb tal intensitat que per càlcul de probabilitats hi acabarà havent el color de gos com fuig que no serà cap color però que serà el color de tothom. -1- �Suposo que trigarem milers d’anys en arribar-hi. Sabem que hi arribarem però hi estem molt lluny. Ara estem en el moment en què d’alguna manera ens hem de plantejar i ens estem plantejant com anar caminant les primeres passes cap a una globalització ètnica i una globalització cultural que indefectiblement arribarà. En el Fòrum Universal de les Cultures em vaig plantejar aquestes coses, m’agradaria recordar-ne algunes. La primera és que la pàtria de cadascú s’hereta però moltes vegades es tria. Mentre el món va ser món fins el 1492 i no s’havia descobert el que se’n va dir el nou món, cadascú era d’on era. D’alguna manera el seu cognom, la seva manera de fer, les seves particularitats venien marcades pel passat. El 1492 va passar a Europa una cosa impressionant, i també al segle XVIII i al segle XIX: el creixement demogràfic derivat del descobriment d’algunes vacunes que van evitar les mortaldats que hi havia. De cop i volta la població va començar a créixer d’una manera quasi diria alarmant. A finals del segle XIX el 25% de la població irlandesa va marxar a Estats Units, com per exemple els Fitzgeralds Kennedy. No hi cabien. La ciència econòmica neix en aquest moment perquè es planteja per primera vegada el problema de l’escassetat d’una forma radical. Mentre a Europa els camps eren camps i la gent era el que era i es podia alimentar, molt bé, però quan va arribar el moment en què els turons ja pelats d’Irlanda o d’Anglaterra van haver de ser llaurats a causa del creixement de la natalitat i les vacunes, els rendiments decreixents van arribar a zero. Aquest era l’inici del que ens van ensenyar a la facultat d’econòmiques: el marginalisme de la ciència econòmica. Quina va ser la solució? La solució va ser que hi va haver gent que va emigrar, van ser els emigrants. Valdria la pena recuperar les pel·lícules de Chaplin on es reflexa clarament la fugida a Amèrica. Milers i milers de persones, una quarta part de la població irlandesa se’n va anar als Estats Units i després també ho van fer els anglesos i els alemanys. Els espanyols teníem un altre vessant, que era la vessant sud americana producte de la nostra conquesta; ara no compararem els efectes relatius. En tot cas, des del punt de vista demogràfic que ens interessa ara, el que va succeir és que Europa va trobar a Amèrica una sortida, un alliberament, un lloc, una terra on poder arribar i poder alimentar-se. Una vegada a Wyoming em va sorprendre sentir la següent resposta a la pregunt: “Aquí el terra quan val?” (A Europa quan diem quan val el terra sabem exactament el que volem dir: és car i no n’hi ha.) I la resposta va ser: “Depèn”. ‘Depèn de què? De si és un turó o pla?’, ‘No, depèn. Quanta en vol?’ va aclarir. Si en compres molta et fan un preu. És al revés d’Europa, és el món a la inversa. A Amèrica el que hi havia era terra i el que no hi havia era gent, i per tant els preus de la terra no són com a la ciència econòmica europea basats en l’escassetat. Allí de terra en sobrava i si en compraves més te la feien més barata, no més cara. Aquí és el país del pam quadrat. Barcelona és la ciutat més densa d’Europa, juntament amb París, té dos milions d’habitants en quasi cent quilometres quadrats, mil habitants per quilòmetre quadrat. Europa és la densitat i Amèrica és l’espai. -2- �Aquest és l’inici de les migracions però les migracions de les que estem parlant ara no són degudes a aquestes realitats sinó més aviat al contrari. Hi ha gent que emigra de països que són menys poblats a d’altres que ho són més perquè hi ha hagut un altre factor que no és ni físic ni estrictament econòmic, sinó econòmic i polític, i és la incapacitat de determinades societats endarrerides de conviure amb unes altres més avançades sense ser absorbides i de fet eliminades per aquestes. Es crea la sensació -que no és una sensació equivocada sinó real- que es viu millor en un altre lloc, d’una manera molt diferent de com havia estat la sensació que van tenir els espanyols que se n’anaven cap a Amèrica o els anglesos que se n’anaven cap a Estats Units. Es basa en què els preus dels productes que produeixen en aquests països, que són productes no elaborats, són infinitament més baixos i no resisteixen l’ascens dels preus dels productes elaborats. Tot i que els productes elaborats cada vegada són més eficients i haurien de ser més barats. Això fa que una part cada vegada més important de la població dels països més endarrerits s’hagi de plantejar, per la seva salvació personal, abandonar la seva terra. I això és terrible perquè, no només és un cost per aquells que han de marxar, és que s’està perdent una civilització, s’està perdent llenguatge. Sempre comparo els llenguatges africans amb els americans, passant per Europa que és l’entremig. Quan un home es troba amb un altre a l’Àfrica es fan com a mínim 10 o 12 preguntes. Es pregunta per la cabana, per la palmera, per la dona i els fills, pels sembrats, pels amics,... necessiten temps per això! No productivitat, és l’antiproductivitat. Necessites temps només per relacionar-te. Nosaltres aquí diem ‘La família bé?’, ‘Sí, tots bé. Adéu.’ I a Nova York diuen ‘Hey’. No hi ha la necessitat de la interacció, per tant la porositat i la lentitud del tracte personal va desapareixent. Els coneixements són cada vegada més superficials i les relacions interpersonals van perdent gruix. Jo estic parlant de la meva generació, però si miro les generacions que venen al darrere, ho són molt més que com érem nosaltres respecte els nostres avis, però per altra banda també són més savis. El meu fill petit, per exemple, es connecta amb Connecticut per Internet, i coneix coses, fa coses i compra coses que a la meva generació ens semblen impossibles d’imaginar. Què vull dir amb tot això? Que estem en un món on la barreja és la llei. On moltes vegades, els costos que afrontem en aquest procés, que probablement ens porta cap a un món millor, són elevadíssims. Hi ha barris sencers en els quals l’existència de població autòctona desapareix com a conseqüència del desequilibri entre nou vinguts i antics habitants. Sembla com si es poguessin formular teoremes o ràtios, fórmules que ens permetessin explicar la realitat i després edificar-la, millorar-la. ¿Existeix un punt, més o menys matemàtic, més o menys precís, a partir del qual la presència de gent de fora, d’un altre color o d’una altra raça, d’una altra llengua, d’uns altres hàbits, fa que els qui hi érem abans marxem? Hi ha barris, per exemple, de Terrassa on això ha passat. Hi ha barris on això succeeix, on hi ha aquesta tendència a l’especialització abans d’un color, després d’un altre o abans d’unes llengües i després d’unes altres. Hi ha solucions perquè això no succeeixi? Crec que la solució és la ciutat, la ciutat en el sentit fort de la -3- �paraula, la ciutat en barris però no en suburbis. El suburbi és la fugida d’aquells que vivien a la ciutat cap a un lloc íntim on no hagin de conviure amb allò que els costa d’acceptar com a igual. Recentment he estat a l’Argentina, on a l’entorn de Buenos Aires comença a haver-hi ciutats tancades, és a dir, que per entrar has d’ensenyar el carnet d’identitat. Són uns barris suburbans molt extensius amb bona qualitat de vida, amb molt d’espai, molt poc vius, molt poc càlids i en els quals per entrar has de demostrar que algú de dins et coneix perquè t’obrin. Però a la vegada, hi ha també altres zones, relativament properes, on passa tot el contrari: són els “bidon ville”, barris formats per gent que no té res, que s’ajunten per compartir la misèria, en el fons la companyia sempre ajuda, i que no se’n sortiran mai més. Això és el fracàs de la ciutat i és el fracàs de la civilització. Allà on això comença a passar, i passa a molts indrets, s’està produint a nivell local, i és el que està passant a nivell continental amb les grans migracions. Jo crec en un món de ciutats. Les dues dimensions importants de la humanitat són el món mateix i les ciutats. Jo no sóc nacionalista però no perquè em faci por la nació, jo sóc catalanista a matar, i per defensar aquesta identitat i la meva llengua i la meva família, la meva història,... seria capaç de molts sacrificis. Penso que las nació és un sentiment únic però no és un bon sistema d’organitzar el món. El millor sistema per organitzar el món és el món sencer, que desgraciadament no té el que hauria de tenir, perquè les Nacions Unides no estan unides ni tenen la força que haurien de tenir. I les ciutats -crec en aquesta relació- és on hi ha el joc vertader. És cert que mentre no arribem a les Nacions Unides de debò, d’aquí no sé quants segles, hi haurà d’haver grans conjunts i aquí és on estem ara. Tenim la Unió Europea, la Unió Nord Americana, el MercoSur i els grans països com Xina, Índia i Japó. Aquests conjunts supranacionals d’unions són realment els que organitzen el món. Són els que a la llarga podran fer unes Nacions Unides de debò. Es tracta de que el món estigui organitzat de forma relativament pensada que permeti fer un diàleg entenedor entre uns conjunts sensiblement o aproximadament iguals però no necessàriament idèntics. Crec que en aquest món, la sal de la vida són les ciutats. Cadascuna d’elles organitzant com més a prop millor les solucions als problemes de la vida de cada dia. Crec que en aquest sentit Barcelona ha fet un bon camí, com altres ciutats europees. En definitiva, el que us plantegeu el Grup Set és com combinar, com assumir la diversitat producte de la mobilitat creixent de les poblacions en una determinada ciutat i en un determinat país. S’ha d’enfocar d’aquesta manera, amb una visió global d’una banda, amb certa idea del què és el món i per on anirà, i per altra banda amb el principi de la proximitat. Que vol dir que tot s’ha de decidir a prop. Té excepcions? Sí. Hi ha les economies d’escala. Hi ha accions que si no les fas en grans sèries et surten cares i per tant acaben no sent rentables. No ho pots fer tot a casa teva. Una altra excepció, és de vegades l’excés de proximitat, que aquell que mana estigui molt a prop teu, et coneix massa per manar-te bé. La falta de distància de vegades també és un problema, però salvant aquestes dues excepcions, és evident que tot s’ha de fer com més a prop millor. Aquesta és la idea. I que els moviments, com són els moviments migratoris, possiblement es puguin -4- �absorbir, assimilar i aprofitar. Hi ha molt a aprofitar de les migracions, molt. Millor un món governat des de a prop que no pas un món governat des de Nova York o des de les Nacions Unides. Moltes Gràcies. -5- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la VI Jornada de reflexió i debat “La joventut immigrant, empresa i societat” Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. IESE (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Jornada organitzada per la Fundació Grup 7. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Joventut Immigració Model social Empreses Societat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1702/0000000619.pdf dfc8df63ca2205ba9b52ddfd6fba5fc6 PDF Text Text pag. 7 Dades positives i a guna de do enta Ja no som tant un país de turistes rics i salaris baixos; o no ho som tant com altres telm1cctua1,perb no pot perjudicar els r c p r r s e n t a t s en benefici de l'harmania entre de Suiirez la disposicid transitbria PASQUAL de 1'Estatut del 1979, que, de fet, encara esth vigPrlt, perb que ara no te scntit. A l g u ~ ~lectors s deuen saber que els representants. no c:rcc cn P I sisfcnla cIectt~raIdc U n grup socia- llistes tancades i bloquejades, i si l i s t a a.1 Congres en les eleccions primiries a I'ame a t a l u n y a rcbrA a q u e s t d e l s D i p u t a t s , ricana. A grans cspais, qrans parany uns 1 7 m i l i o n s de c o m el g r u p d e tits. I a grans partits corresponen turistes estrangers, gai1'Entesa a1 Senar, tendencirs i pref,brencies diverses. rebé u n a % mes q u e 6s u n a bona no- Som a Europa, i a Europa hi hauri I'any anterior, t uristcs a l a llarga dos glqanspartits. No ticia. que gastaran cada un de mitjana 77 El PSC va tenir mes. Dic partits qrans, a m b corcuros al dia, una mica ~ n e n y sque cl grup propi a Ma- rents interns. 2006, amb un rcsultat final d'intred r i d fins a l cop I , d e la ~ ~ ~ a t c k ni x~aa n t v - acbI*ec , ment net de l'activitat turística del d'Estat del 1981. quc grups com C:iutadans pcl Can496, quan l'any passat nomes havia Després del cop es vi, coalitzats arn], el PSC, poden fer crescut el 2%. Tot aixb segons els exva resignar. Des- valer les seves prbpics opinions al perts de la Universitat Au t bnorna dc pres va v e n i r e l Parlarncnr. Ils guanya cn riqucsa Barcelona. c a s Ranca C a t a h - de matisos i en vivacitat, cs prrd ?:I1 'bfl 4 N COHA Economia i e1 resultat 1 una rnanifcs- una cert.a cornc~dit;~t .. . . tacid a E a r c e l o ~ ~ anet 6s positiu. I j i ha cinc cirr tadurls Mes turistes i menys dcspcscs mitja- .. . . . . . . . . . ...- . .contra cl Govcrn al Parlament, quan la majoria sbn nes es un resultat lligat a l'rxpansi6 d e M a d r i d , c n la 68 i el tripartit (incloent-is)en sud e les companyies aPries d e baix El grup socialista cabli3 al m a 70, cost i que redunda en viatges mes T'c~taixh scricrl I~onesnot.icics. T dir d e tot al 'al*barats, una den~ocratitzacii,del tu- per &uses extraordinariament rcr. Mes tard, les enca1.a UIIJ nltr;~: l'alcalde de Rarcerisme i mes ingressos per. a les emesca1les telefani- lona trcll mCs policia al carrcr a papreses del sector. Clients d'un seg- anumales i ara ha de tornar . . . q u e s . 1 e l s cizsus trullar-. ment econbnlic no tan alt i mcs inConde i De la Rogressos. I tambC sc sap que el continIa invcr- sa. I la tlcfknesl,raci6 de Narcís Ser- Males noticies gent que mes creix 6s l'italii. Abans tigacib, com el fam~ac&utic. hi anivern, ara venen aqui. Hi anem si6d'ac~uestesemprtscseninvestign. ra,viccpresidcnt del Governcspa- 1 ) Mas vol anar. al notari per firm a r qup govcrnar3 cl partit quc cib 6s elevadissirnn. Un de cada I uo nyol. Quantes a ~ s e s . i vhncn. LIllistbrin d'aquests anys csl,i per guanyi ics clcccions: ¿.una altra ve Tot aixb 4s bo. ja no som tant un assqjos d6na resultat . fbr. Als nois i noies a l'cscola no s6 si gada? país de turistes rics i salaris baixos. Política se'ls explica tot. 0 , almenys, alfiulla 2 ) La c u a dclh passaports a la coO no tant con1 altres. rnissari;~dc Bal1-ncs-T1.avesserr?de La veritat es que persisteixen en- monti illa avisa que utilitzari els cosa. El g r u p socialista ratalh al Con- GrBcia ilrriba drs d'aqucst carrcr cara restes d9immigraci6il$legal.Pe seus diputats al Congr6n. Una altra bona noticia. En politi grés va (ixistir, va deixar d'existir per fins a la Diagonal dc Rarcelona. Te rb la majoria dels empresaris turistics, constructors i contractadors de ca h i h a maneres, hi h a regles de causcs c~xtraordinhriamcntanbmii- u n a iiargada dc mes de 100 metres. c s cl pic d c la temporada. mi d'obra agriria pcr a ics collites cortesia, Perb la duresa dels enfron- Ics i ara ha de tc~rnara existir. Ilc la mateixa mancra que l ' h e a Prrb passa rad;] any. LPSr u e s dade Lleida i Tarragona treballen amb t a m e n t s , per exemple e n p a r l a ments com el brithnic -aixb si, sem- Mctropf~litanade Barcelona, elimi- v a n t dc la 1)clcpaciij dcl Govcrn contractes legals i corrcct ament. El quc preocupa dc la puixnnqa pre coberts per un mantell d'humor n a d a pt'1 president Jordi Pujol r.1 tambc tcncn pics. Els C r i m s m;lp;lt z c m s j a f a de I'economia espanyola, de les que o d'ironia-, es indubtable: en polit,i 1987, q u a n la senyora Thatcher va mCs creixen a Europa, 6s la seva ti- ca, com en economia, i a wgadcs cn- suprimir el Gran Consell d e Lon- temps que van decidir fer rrbaixcs pologia: construccici i turisme molt caramCs,s'had'anaratotes.Elsdi- dres,hauriadetomaracxistir(com els rnesos dc juliol i gener i, per primordialment. fis un crcixcmcnt putatsrepresenteninteressoslcpi- hntom;~taexistirelGI.C)sielsalrnl- tant, van aurrncnt ar cl personal massa concentrat, u n a espi'cic de tims dels ciutadans i no poden sacri- des ho volen. La nova divisi6 rcgio- cn aqucstcs datias, ¿Per quC la polificar aquests interessos en favor de nal de Catalunya en vegueries po- cia no hauri;~dc fer cl nlatcix? SP n~onocultiu , En canvi, 6s xocant, i n o 6s do- la comoditat o del comyanycrismc dria brilldar Iyocasi6per@ fos aixi. gur que h o f k , pm7h no de manera La llei electoral no pot ser tan des- suficivn t. I lent, que operin una varictai d'cm- entre els polítics. que cxistcix i quc preses en sectors molt cars en inves- 6sbosiestabasatcnelrespectcin- proporc-i,onada,Hovnserapetiri6 Expmsident de La Generalitat. C C. L. I I , , ,, , , , ,, , , , , , , , , , , , , ,, C. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Dades positives i alguna de dolenta Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1244 Subject The topic of the resource Economia Política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Acció política Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/767/20070716_LV.pdf f54919cf09f602ad62eeec2774e6f54c PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 16/07/2007 La Vanguardia, p.024, Opinión Un mundo de ciudades PASQUAL MARAGALL Cada cual ve el mundo desde su propia ciudad. En el caso de Barcelona estamos hablando de un municipio de menos de 2 millones de habitantes sobre 100 kilómetros cuadrados, como París, en el marco de una conurbación de 4 millones de habitantes, centro de una Catalunya de 7 millones, en una España que no llega a los 50. Europa debe de tener entre 600 y 700 millones. Entre 1979, fecha de las primeras elecciones democráticas, y 1995, en los dieciséis años mágicos que nos tocó presidir a Narcís Serra y a mí, Barcelona vivió una transformación que todo el mundo considera importante. Desde la atalaya de esa trayectoria de casi treinta años creo poder afirmar que el secreto del éxito municipal de Barcelona tuvo dos caras: una, sumar iniciativa pública y privada. Y dos, aplicar el principio de proximidad. Romper la barrera ideológica que separa el lenguaje de la política del de la empresa y establecer que todo se debe hacer y decidir cuanto más cerca de la gente, mejor. Con la excepción a veces exagerada de las economías de escala: lo que se pueda hacer desde el barrio, que no se haga desde el distrito, y si se puede hacer desde el distrito (en Barcelona había diez), que no se haga desde la ciudad. Yo me fui a vivir a los barrios. Creamos presidencias de distrito elegidas, aunque perteneciesen a partidos de la oposición - si bien es cierto que nombramos ejecutivos pertenecientes a la mayoría de gobierno de la ciudad, que era progresista-. Muchas cosas cambiaron en España a partir de 1979 y sobre todo a partir de 1985-1986, con la atrevida entrada en la OTAN (atrevida para un gobierno socialista como era el que llevaban Felipe González y Narcís Serra). Y cambiaron más aún a partir de la decisión del Comité Olímpico Internacional en 1986 de atribuir a Barcelona la organización de los Juegos Olímpicos de 1992. Entramos también entonces en la Comunidad Europea. España empezó a crecer. Gracias en buena medida a las ayudas europeas, que ahora se han acabado. Y hoy por hoy España está creciendo por encima de la media europea y ha pillado a Italia y Francia en renta per cápita. Lo que la evolución de ese periodo me enseñó es lo siguiente: el mundo es, ante todo, un mundo de ciudades. Lo más parecido a lo que el mundo es realmente es lo que se ve en esas fotos nocturnas hechas desde el satélite. Una nube de puntos luminosos. Por cierto, una empresa de Barcelona, GEOvirtual, está construyendo sistemas cartográficos digitales punteros. Yo puedo con su tecnología divisar en la pantalla de mi ordenador nuestra casa de campo en el norte de Catalunya. Bien, el mundo es cada vez más un mundo de ciudades, de Barcelonas, Parises, Buenos Aires y Shanghais. Pero no sin mediaciones. Ylo que quiero subrayar es que las agregaciones más significativas por encima de las ciudades puede que no vayan a ser dentro de un par de décadas las naciones, que lo han sido hasta ahora. Las naciones son demasiado chicas para serlo. Los continentes, demasiado grandes. Los grandes conjuntos, con ejército, bandera y moneda, van a ser las uniones: la Unión Europea, EE. UU. y Mercosur. Y, por supuesto, algunas naciones de gran tamaño: Rusia, China, India e Indonesia. La consigna parece ser: demos a las ciudades lo que es de los ciudadanos y reservemos a las uniones lo que supere esa escala. Nos acercamos así a un mundo de ciudadanos, a un mundo del que quizá podamos decir con mayor razón que es el nuestro. Y construimos las fuerzas políticas en esa dimensión, en nuestro caso, la europea. Los grandes estadistas nacionales van a ser los que sepan surfear en ese océano. Y los alcaldes van a ser la infantería decisiva en la batalla. Se han cometido muchos errores y se siguen cometiendo. Pero: 189 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 1. no es seguro que no podamos ir reduciendo el tamaño de los errores; 2. no hay argumentos definitivos que contradigan la presunción de que el movimiento de la historia a largo plazo pueda ser direccional y positivo, no errático y catastrófico. De acuerdo con que el petróleo es un recurso finito y que las temperaturas tienden a subir. Pero en 1973 los norteamericanos vaticinaron el fin del petróleo y del crecimiento para los siguientes diez o quince años. Y no ocurrió. Es más cierto que las fuel cells que tenían que sustituir a la gasolina no prosperaron y que la televisión digital impidió la de alta definición (1.200 líneas en vez de 600) porque el mercado no puede procesar dos grandes innovaciones al mismo tiempo. El mercado tiene fallos. La planificación tiene más, sin duda, pero el mercado los tiene también. Corrigiéndolos se puede mejorar. Que los dramas que aún existen hoy, por ejemplo en África, no nos engañen. Que el terrorismo rampante no nos aterrorice, que es lo que pretende. Lo único que no sabemos es cómo empezó todo y cómo acabará. Pero sabemos que el mundo es gobernable. Cada vez más, a pesar de ETAS y Al Qaedas. España tiene cosas que decir en este proceso, tiene mucho que hacer en Europa y hacia el Este, en el Mediterráneo, que se ha convertido en uno de los rompeolas de las civilizaciones y las religiones todavía enfrentadas. España tiene que desempeñar en Europa un papel no menor. El reciente eje franco-alemán, con sus aspectos positivos, como la decisión de simplificar el tema de la Constitución europea, decisión a la que se ha añadido Italia, requiere un contrapeso mediterráneo potente, como digo. Estuve hace unos meses en Roma en el congreso del partido de Prodi y Rutelli y ahora también de Fassino, D´Alema y Veltroni. Allí estaba también la señora Fernández de Kirchner, el kurdo Barzani, el Frente Polisario y el Partido del Trabajo de India; en definitiva, el centroizquierda internacional. Lo que podríamos llamar el Partido Demócrata Global. Hace tiempo que me apunté a la idea del Partido Demócrata Europeo. Creo que desde 1995. Entonces era una quimera. Ahora también, pero menos. Espero que por ahí se haga más corto el camino que va hacia el mundo de ciudades. Algunos de nosotros quizá no lo veremos. Pero nuestros hijos sí. Oal menos lo están intentando. Nuestros nietos seguro que lo conseguirán. Antes, ir a Buenos Aires o a Nueva York desde Barcelona costaba un dineral. Ahora los chicos se meten en internet y sacan billetes baratos. Mis abuelos y los de mi esposa eran catalanes, andaluces, valencianos y riojanos. Todo en menos de medio millón de kilómetros cuadrados. Pero mis hijos han vivido en Nueva York, Oporto y Argentina. Mi hija mayor viajó sola a los 18 años hasta las puertas de Iraq. Y mis nietos son de primer apellido portugués y quizás algún día otros sean argentinos. Si esto no es un mundo de ciudades, ya me dirán lo que es. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 190 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1243 Title A name given to the resource Un mundo de ciudades Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 24, Opinión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Urbanisme Ciutats Barcelona Globalització Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/906/0000000675.pdf 9b90073d38c2219af8bc4c5553afbdad PDF Text Text Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia 18 de juliol de 2007 | Gandia [Transcripció literal de la part disponible] Pasqual Maragall: ... més indústries avançades... Ja que estem davant de persones universitàries de molt nivell, una mica més de competència entre les universitats no vindria malament. Perquè això de considerar “la” universitat, ja per començar... no; “les” universitats. A Amèrica les universitats són competitives, i estan aliades amb empreses i es fan investigacions... I inclús..., no a Amèrica, a Europa. Jo he estat en una universitat a Göteborg, en la qual tenen un parc de la ciència en què els professors i alguns estudiants avançats han creat trenta, quaranta o cinquanta empreses, i una d’elles és [Indevo?], que és una empresa que s’ha fet grandíssima. És a dir, que no està renyit l’ensenyament, i la investigació sobretot, amb la productivitat i l’empresa. Aquesta cosa europea de separar totalment el que és el món del diner, de la producció, del progrés, de la competència... i el món universitari, que vindria a ser quasi com un món religiós, no és una idea positiva per a nosaltres. Per tant, tot el que pugueu fer en aquest sentit (i aquí a València jo penso que es pot fer) endavant. L’altre és el canvi del model de connectivitat a Espanya. Perquè una vegada a mi el president del Govern espanyol, que no és el que hi ha ara, ni el que hi havia abans d’abans, sinó el del mig, em va dir: “De Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad.” Vaig pensar: “Malament!”. És clar. Què vol dir “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”? I vaig dir: “Y Barcelona a Valencia, en alta velocidad?”. “No, no. Velocidad alta.”, “O sea, que alta velocidad y velocidad alta no es lo mismo?”. “No, «alta velocidad» són 300, i «velocidad alta» són 200.” El pitjor és que no només ell sinó que altres van efectivament avançar per aquesta via, que va ser la de dir: “La alta velocidad se empieza entre Madrid y Sevilla porque está la Expo...”. I era l’any dels Jocs Olímpics; jo què podia dir? Van dir: “Barcelona ya tiene los Juegos Olímpicos. Por tanto, la alta velocidad que la tenga Sevilla.” I em va semblar bé des del punt de vista a curt termini pràctic. Clar, des del punt de vista a llarg termini això de la “alta velocidad de Madrid a cada capital de provincia” és una barbaritat immensa. Perquè s’ha de fer València a Barcelona; s’ha de fer València a Granada, segurament; s’ha de fer la cornisa cantàbrica; s’han de fer mil coses...; València a Bilbao... Això “no està ni se l’espera”. No està previst. No està ni imaginat. En canvi, l’any 1960, quan el Banc Mundial va venir aquí, que va ser al principi del desenvolupament econòmic, va fer una cosa intel·ligent. “España de qué vivirá? Del turismo. Pues venga: Barcelona – La Jonquera, Murcia y Bilbao - Bélgica”. I així va començar el creixement econòmic d’aquest país, que va donar un resultat important. Per tant, nosaltres ara hauríem de saber trobar el que van ser les autopistes l’any 1960 a dia d’avui, que segurament és una xarxa, no radial, sinó una estructura física d’Espanya una mica més pensada amb el cap... I per descomptat, l’important en aquesta matèria no és solament les vies que hi ha i les carreteres que hi ha, sinó també els aeroports que posem i les estacions que hi ha. �I els aeroports en aquest moment, a Espanya, curiosament estan en mans no de l’Estat, sinó d’una corporació, “de los ingenieros aeronáuticos”, cosa que, en el moment que aquestes coses neixen ja s’entén (“se le da a los que entienden”). Però a mesura que ja això es va desenvolupant i és una de les indústries més importants i un dels sistemes de vida més importants que hi ha (poder volar, poder connectar-se, etc.), això no ho poden seguir portant enginyers aeronàutics, ho han de portar empresaris, ho han de portar enginyers, per descomptat, i ho han de portar estrategues que sàpiguen exactament de què va, i economistes, etc. Doncs, en aquests moments, Aena és Asociación Española Nacional de Aeropuertos i, en definitiva, és una derivada històricament dels enginyers aeronàutics, del Col·legi d’Enginyers Aeronàutics. Això és així. Han anat evolucionant? Sí. Els directors dels aeroports ara en saben més? Per descomptat que en saben més. Però és lògic que sigui l’Estat qui els tingui tots? No, perquè no quedem que la competència és bona? No ens havíem fet tots lliberals? I ho diu un socialista. Aleshores, que també hi hagi competència en els temes que són justament vitals perquè les ciutats, i perquè en definitiva la gent, puguin prosperar. Tercer punt, i últim ja pràcticament: l’euroregió. Per què parlo de l’euroregió? Perquè penso que Galícia està molt bé, Catalunya està molt bé, la Comunitat Valenciana fantàstic, Espanya està molt bé. Escolteu, nosaltres estem en un espai més gran, que ja té bandera, que ja té moneda, que té exèrcit, que són tres dels atributs que quan jo era petit em van ensenyar a l’escola que era “lo que distinguía a una nación”. És a dir, Europa ja té una bandera, té el nostre exèrcit (nosaltres, d’exèrcit, en tenim algun, però l’anirem integrant cada vegada més) i té una moneda, que és l’euro (que els anglesos encara no hi són però ja hi vindran). De manera que si ja estem en una cosa més gran que es diu Europa, potser que ens preocupem, més que dels nostres estatuts i constitucions... (que està molt bé i és molt important), que ens preocupem de què fem a Europa? Perquè si Europa és la nostra nova nació, o supernació, a veure què hi fem, i quina vocació hi tenim, i en què nosaltres serem els millors en aquest nivell de realitat, de manera que tot el que es pugui fer per a això és bo. I posats a veure Europa com el mapa en què estem, jo crec que... L’altre dia ho deien els bascos Imaz, em penso, seguint una mica en la línia que aquí s’havia començat fa un temps. Havien començat amb els alcaldes de Barcelona, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Montpeller i Toulouse, que eren els C6. I acabo aquí. Els C6 era la reunió dels alcaldes d’aquestes sis ciutats, que ens vam reunir a València, precisament. A més, curiosament, quan ens vam reunir ens presidia el retrat d’un senyor que es deia Jaume I. I vam dir: “Aquest on va néixer? A Montpeller.” “On es va formar? A Monzón (a l’Aragó).” “On va ser comte i rei? A Barcelona.” “Què va conquerir? València i Mallorca. Escolta és el nostre.” I hi havia el de Toulouse (tu ja ho saps això perquè t’ho he explicat alguna vegada), que es va quedar una mica fred allà i jo li vaig: “Perdona, Toulouse.” I va dir: “Non, non. Les seigneurs de Toulouse étaient contre Simon de Monfort a la bataille de Muret.” O sigui, que a la batalla de Muret, que és on els senyors de Toulouse van perdre els seus drets i Simon de Monfort va capturar a Jaume I, ells estaven a favor de Pere II, del pare de Jaume I. És igual, bromes a part: si vols ser algú a Europa has de tenir un dibuix de connectivitat, has de tenir unes bones connexions, has de tenir unes bones indústries, unes bones universitats i has de tenir un territori una mica més gran que tu mateix per saber amb qui te la fas. Potser aquest senyor se’n va a Oporto, perquè d’Oporto a Vigo en aquest moment és una autopista que està molt més plena que la que va d’Oporto a Lisboa. I és lògic, �perquè estan molt a prop i tenen unes sinergies molt i molt importants. I no entrem en el tema de Saramago, perquè ens liaríem, però també està bé. En definitiva, el que hem de fer és construir els instruments físics, els instruments teòrics i els instruments geogràfics que ens ajuden a ser millors. Això és tot. [Aplaudiments] Rèpliques: Jo ja ho he dit. Jo crec que l’Euroregió és una bona solució. Hi ha catalans, i valencians també, alguns, que parlen dels Països Catalans. Jo us ho dic francament: crec que és una fórmula que està condemnada al fracàs. No perquè no tingui bona intenció, que la té, segurament. Però és clar, si resulta que “la parte es el todo, la otra parte del todo no se siente tan parte del todo como la primera parte”. Països Catalans és una mica fort. “Es como si tú le llamaras a Oporto gallego. «Pues no, oiga, somos portugueses.» Claro que ahora ha salido Saramago y ha dicho que todos somos ibéricos. Pero no ha dicho que todos éramos portugueses, sino ibéricos.” I s’ha d’inventar alguna cosa nova. Euroregió és un nom com qualsevol altre podria ser. Però en tot cas, si el tema ja no és tant el nom com el que fem, el que és important és que les empreses s’entenguin, que els presidents es parlin, que les universitats col·laborin, a través de la Ramon Llull, a través de la meravellosa literatura comuna... Jo el primer que he fet en venir aquí, com faig cada vegada que vinc a València, és anar a la Catedral a veure allò que diu Ausiàs March, que és una de les frases més colpidores que he llegit mai: “Yo só aquest quen la mort delit prench, puix que no tolch la causa per quém ve;” Tremendo. Està dit en unes paraules del segle XV, amb una bellesa i amb una rotunditat, una frase que és tan profundament explicativa del que és l’ànima humana i del que li passa (o ens passa) als éssers humans en aquesta terra que no sabem exactament com hem d’acabar, etc... Jo, per a mi, el meu poeta és aquest, el meu poeta preferit. I el meu avi, per descomptat, perquè era el meu avi. Què és el que hem de fer? Ens hem d’entendre, ens hem de parlar, hem de col·laborar, les empreses haurien d’estar més lligades, les universitats també... No hauria d’haver-hi un retintín de “yo te enseño a ti lo que tú no sabes”, perquè no és veritat, perquè els valencians en saben molt més de moltes coses que els catalans no saben i els catalans en saben d’unes coses que els valencians no. I si ho allarguem una mica més i agafem l’Aragó i tot això..., si volen. Ara el Josu Jon Imaz, ha dit el mateix, una cosa molt intel·ligent. En comptes de dir: “Queremos la Euskadi francoespañola...” No. Parlen de “la euroregión”, i està parlant amb l’Aquitània, i farà una euroregió, i a França no li semblarà que és una invasió que els bascos de baix envaeixen els bascos de dalt sinó que és una acord que hi ha en allà, que no és el mateix. Jo crec que el que hem de fer és anar per aquí, per la via de l’entesa en el terreny cultural, empresarial i en el terreny polític. Tu em podries preguntar: “Tu vas parlar amb el president Camps?” Jo et preguntaria a tu: “Eh que no ho saps?” “Eh que t’imagines, en el cas que jo hagués parlat, per què no ho saps?”. No perquè jo no volgués. Perquè ell no va voler, cosa que entenc perfectament perquè en aquell moment, o sempre, parlar amb Catalunya, des del punt de vista del blaverisme i d’una interpretació determinada del que és València, és pecat. �I ell, que és un home, altrament, amb perdó de tothom, intel·ligent, va dir: “Jo a aquest senyor l’he de veure, però el que no puc és dir-ho.” Llavors ens vam veure, però ens vam veure a Tortosa, en el castell, allà amagats. I va ser una conversa [com les que hem tingut alguna altra vegada?] amable. I amb l’euroregió de les ciutats també, amb la Rita Barberà, en el seu despatx [...] Ha d’haver-hi més d’això. Ha d’haver-hi una mica menys de prurits?, sobretot per part dels valencians, però també de paternalisme per part dels catalans i anar per allò que interessa (interessos polítics, econòmics [...]). Ara m’han dit que Pere Ruiz Torres està fent la Historia común de los pueblos de España. Això és un somni per a mi. Ja fa quinze anys que anàvem darrere que algú, en comptes de fer la Historia de España (Santiago Apóstol, Cristóbal Colón [...]), fes la Historia de los pueblos de España. Si resulta que som nacions, som nacionalitats i que som un poble plural, i que a més “no pasa nada”, doncs expliquem-ho. Perquè si ho expliquem a lo millor també anirem reduïnt... Pasqual Maragall: ... en fi, és molt prudent el que tu dius, però tanmateix, vista... Inclús he dit que no crec que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut de Catalunya, però no perquè no pugui fer-ho, que pot. I em penso que ha insinuat que si ho pot i ho fa, es crearà una situació absolutament dantesca, dintre de la qual el poble de Catalunya haurà refrendat una llei d’estatut i aleshores resultarà que uns jutges han dit que no val. Per tant, s’haurà de tornar a refrendar. No, és que entrem en una cadena que no té solució. Per tant, jo crec que efectivament no es tocarà per una cosa de prudència compartida quasi diria per tothom, o per la majoria, i també per la majoria de membres del Tribunal Constitucional, espero. Però clar, això no treu que si no passa no serà perquè no pugui passar, perquè Vist això, segurament hagués estat millor, com des del principi vam dir, no tractar l’Estatut de Catalunya “le enmendase la plana a la Constitución”, que s’inventés cosa que la Constitució no deia, que era que Catalunya era una nació, encara sigui “en el preámbulo y sin valor taxativo, sino nada más declarativo” i tal. pot. que una que Segurament el millor hagués estat el que havia dit Rubio Llorente fa molts anys i del qual ha renegat ara, el president del Consejo de Estado, que era canviar l’article 2. Perquè l’article 2 de la Constitució, cosa única en el món, no diu quins estats hi ha. És com si els Estats Units no digués que Virgínia existeix. La Constitució espanyola diu que “pueden haber”. Però no diu quantes n’hi ha. N’hi ha disset! Potser que ho digui, que la Constitució espanyola un dia tingui el valor d’autodir-se i dir-li al poble espanyol: “Somos diecisiete autonomías.” Potser aleshores, en aquell moment, puix que ja diu la Constitució “que pueden haber nacionalidades y regiones”, digui que n’hi ha tres que ho són, una altra que és foral i que les altres són autonomies, o el que sigui, però algo. El que no pot ser és que estem vivim una mica amb l’esperança que ningú digui el que podria dir; i sobretot que els jutges no diguin el que podrien jutjar, el que podrien sentenciar. Perquè si ho fan, aleshores ens haurem ficat... serem el fesmeriure de tot Europa. Ara imagina’t que efectivament el Tribunal Constitucional, que pot, diu que aquest estatut, que ja ha estat refrendat..., serà un cas d’aquells que passarà a la història del dret. “Qué país será que después de haber refrendado un texto, no refrendado, aprobado en Cataluña, aprobado en el Congreso, aprobado en el Senado, devuelto a �Cataluña, refrendado por el pueblo de Cataluña y entonces un juez dice que no.” Doncs seria greu. De manera que, estant d’acord amb tu que la via que s’ha seguit era la que es podia seguir, perquè segurament pensem que el PP no hagués pogut fer una altra cosa, això no justifica que no s’hagi intentat; entre altres raons perquè jo crec que les disset autonomies posades a dintre de l’article 2 la Constitució, i especificant que n’hi ha unes que són nacionalitats o nacions, no seria tan difícil que el Partit Popular s’atrevís a dir que no. De vegades, al Partit Popular li tenim... no massa respecte, sinó que ens el creiem massa. D’alguna forma, ells també han de calcular els efectes que puguin tenir les seves posicions, paralitzant una reforma constitucional tan evident com aquesta, que està com tallada des de fa... les quatre reformes: la de la sucesión de la corona, la d’això i les altres dues... Seria una cosa que Europa sencera consideraria una curiositat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya després de les reformes estatutàries Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Gandia (València) Abstract A summary of the resource. Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia. Transcripció literal de la part disponible (incomplet). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Espanya Estatut Constitució Territoris Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/907/0000000676.pdf ee667ed78a2169ebc1e1218a0ad2f373 PDF Text Text CONFERÈNCIA A PESCARA de Pasqual Maragall Debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima, amb motiu de la inauguració de l’exAurum, el “petit coliseu“ de Pescara. 20/07/2007 | Pescara QUIZÁ ALGUNOS DE USTEDES IGNORAN QUE LA MARCA "EUROPA PROSSIMA" FUE EL TÍTULO QUE OSTENTÓ EL CURSO QUE IMPARTÍ EN LA UNIVERSIDAD ROMA TRE, DURANTE MI SABÁTICO, HACE YA MÁS DE 8 AÑOS. PARA MÍ ESTA LARGA VIDA DE "EUROPA PROSSIMA" NO DEJA DE SER FUENTE DE SATISFACCIÓN PERSONAL, PERO SOBRE TODO ES LA CONFIRMACIÓN DE QUE ESTA EUROPA CERCANA ES PROBABLEMENTE LA ÚNICA POSIBLE. EUROPA, QUE DUDA CABE, DEBE SU GÉNESIS A LA VOLUNTAD DE UNAS NACIONES, Y DE SUS INSPIRADOS DIRIGENTES, QUE ENTENDIERON QUE LA ÚNICA VÍA DE SUPERACION DE UNA CONVIVENCIA IMPOSIBLE Y TRÁGICA A LO LARGO DE SIGLOS, ERA EL SALTO ADELANTE Y HACIA ARRIBA. ESTE FUE EL INICIO, PERO LA IDEA BRILLANTE Y OSADA QUE SUBYACE EN LA CONSTRUCCIÓN EUROPEA, TIENE UNA EXIGENCIA BÁSICA, SIN LA CUAL NO PUEDE LLEGAR A MATERIALIZARSE. LA IDEA BÁSICA QUE INSPIRA ESTA EMPRESA ES QUE SUS CIUDADANOS ASUMAN Y SEPAN DEFENDER QUE LA FUERZA DE EUROPA RESIDE EN UNOS CUANTOS PRINCIPIOS COMUNES QUE LA CONVIERTEN EN EL SISTEMA MÁS CIVILIZADO, JAMÁS PUESTO EN PRÁCTICA. ASÍ ES, CON TODAS SUS ENORMES INSUFICIENCIAS, PERO LA HISTORIA DE LA HUMANIDAD, DE MOMENTO HA LLEGADO HASTA AHÍ. EUROPA ES UN ENTRAMADO DE CIUDADES DE ENORME CALIDAD, EN SU DIVERSIDAD DE CULTURAS, DE LENGUAS Y EN SU HOMOGENEIDAD DE VALORES COMPARTIDOS. -1- �DE AHÍ QUE EN EL CONTEXTO MUNDIAL EL PAPEL DE EUROPA CONLLEVA ESTA PARTICULARIDAD QUE LA HACE ÚNICA, Y ESTA ES LA DE SER LA AVENTURA POLÍTICA MÁS SOFISTICADA QUE SE HA PUESTO EN PRÁCTICA HASTA HOY Y QUE ANTEPONE ENTRE SUS OBJETIVOS AQUELLOS QUE GARANTIZAN LA PROXIMIDAD DE LA TOMA DE DECISIONES A LA VOLUNTAD DE SUS PUEBLOS. MI RECORRIDO PERSONAL EN LA VIDA POLÍTICA SE INICIÓ Y SE HA FUNDAMENTADO EN LA VIDA LOCAL, Y PUEDO ATESTIGUAR QUE LA VISIÓN DEL MUNDO QUE SE CONSTRUYE A PARTIR DE ESTA EXPERIENCIA ES, CREO YO, EL QUE MÁS SE ACERCA A UN ATENTICO CONOCIMIENTO DE LA REALIDAD. DURANTE LA ETAPA EN QUE TUVE RESPONSABILIDADES EN BRUSELAS PUDE CONFIRMAR MI CONVICCIÓN DE QUE SÓLO PUEDE PROSPERAR UNA EUROPA QUE PONGA POR DELANTE SUS RAÍCES BASADAS EN EL NACIMIENTO DE LA DEMOCRACIA, TOTALMENTE INDISOCIABLE DE LA VIDA COLECTIVA QUE SE PRACTICA EN LAS CIUDADES. SÓLO UNA EUROPA QUE DISTINGUE PERFECTAMENTE ENTRE AQUELLO QUE DEBE SER OBJETO DE DECISIÓN COMUNITARIA, AQUELLO QUE CORRESPONDE A LOS ESTADOS, Y AQUELLO QUE NO PUEDE ALEJARSE DE LAS DECISIONES MÁS PROXIMAS, PUEDE LLEGAR A PROSPERAR… POR EFICACIA Y POR JUSTICIA. ESTA CADENA O ENTRAMADO DE DISTRIBUCIÓN DE PODERES ES EL "SINE QUA NON" DEL SISTEMA QUE PUEDE GARANTIZARNOS UN ENFOQUE DE FUTURO. TENGO QUE ADMITIR QUE ESTA ARTICULACION ES SIN LUGAR A DUDAS, EL RETO MÁS COMPLEJO QUE AFRONTA ESTA EUROPA TAN DIVERSA Y TAN PLURAL, A NIVEL CONTINENTAL, NACIONAL Y REGIONAL. MI BAGAJE POLÍTICO TAMBIÉN ME HA BRINDADO VALIOSAS EXPERIENCIAS EN ESTE TERRENO. -2- �TENGO LA CONVICCION DE QUE EL FAMOSO PRINCIPIO DE SUBSIDIARIEDAD, QUE CON UN NOMBRE TAN IMPOSIBLE, Y TAN POCO “PROSSIMO” ENCIERRA UN CONCEPTO CAPITAL. ASÍ "TODO AQUELLO QUE PUEDA SER RESUELTO A UN NIVEL MAS PRÓXIMO NO DEBE SER ALEJADO A OTRO NIVEL" SOLO PUEDE QUEBRARSE ESTA NORMA POR RAZONES DE EQUIDAD O DE EFICACIA DEMOSTRADA. LES ASEGURO QUE ESTA REGLA ELEMENTAL ES EL NUDO DONDE SE ESTRELLAN MUCHAS DE NUESTRAS ESPERANZAS EN LA CONSTRUCCION EUROPEA, PERO QUE CUANDO SE PRACTICA, FUNCIONA. EXPERIMENTÉ, Y POR ELLO ME ATREVO A HABLAR DE ELLO, EL RETO DE RENUNCIAR A PARTE DE MIS COMPETENCIAS, EN MI ETAPA DE ALCALDE DE BARCELONA, CUANDO SE TRANSFIRIERON BUENA PARTE DE LOS PODERES CENTRALES A LOS 10 DISTRITOS DE LA CIUDAD. EL OBJETO ERA EVIDENTEMENTE EL DE ACERCAR LAS DECISIONES A LOS CIUDADANOS Y CON ELLO GARANTIZAR ESTA PROXIMIDAD Y EFICIENCIA DE QUE ESTAMOS HABLANDO. FUNCIONÓ, Y VEINTICINCO AÑOS MÁS TARDE RESULTA IMPOSIBLE PENSAR EN REVERTIRLO. EL MODELO SE HA EXTENDIDO A OTRAS CIUDADES, CON ÉXITO GARANTIZADO. NO OBSTANTE, HE HABLADO DE CADENA, DE ENTRAMADO. ESTE MODELO NO FUNCIONA UNIDIRECCIONALMENTE. EL PROCESO ESTÁ IMPERATIVAMENTE CONECTADO A TODA LA ESCALA DE RESPONSABILIDADES PÚBLICAS. CUANDO SE TRUNCA EN UN ESLABÓN, TODO EL SISTEMA SE RESIENTE. ENTONCES LAS CIUDADES NO AVANZAN, LAS REGIONES TAMPOCO, TAMPOCO LOS ESTADOS Y EUROPA QUEDA TOCADA. -3- �ESTE AÑO, POR PRIMERA VEZ EN LA HISTORIA, EL INFORME DE POBLACIÓN MUNDIAL NOS CERTIFICA QUE LA POBLACIÓN URBANA DEL MUNDO YA SUPERA A LA OTRA MITAD. ESTA POBLACION URBANA SE CONCENTRA EN POCO MÁS DE 50 MEGALOPOLIS, O EN ALGO MÁS DE 400 CIUDADES DE MÁS DE UN MILLÓN. DE LAS APROX 50 METRÓPOLIS QUE MUEVEN EL MUNDO, ALGUNAS ESTÁN EN EUROPA. LA MAYORÍA DE ELLAS SON CAPITALES DE ESTADO, POCAS, ENTRE ELLAS BARCELONA, SON CAPITALES DE EUROREGIONES. MI CIUDAD CON UN PASADO HISTORICO DENSO A SUS ESPALDAS …QUE LA HACE SIN DUDA MUY INTERESANTE. EN CUALQUIER CASO ES EN ESTAS CIUDADES DONDE RESIDE EL FUTURO, PUESTO QUE DE ELLAS NACE LA INTERACCION ENTRE EL TALENTO, LA CREATIVIDAD, LAS ENERGIAS PRODUCTIVAS, LA COMUNICACION Y LA CAPACIDAD DE ORGANIZAR LA CONVIVENCIA. TAMBIÉN EN ELLAS, NO OBSTANTE, SE CONCENTRA LA CAPACIDAD DE DESTRUCCIÓN DEL PLANETA, Y ES POR ELLO QUE CON URGENCIA, Y SIN OTRA ALTERNATIVA DEBEN EMPEZAR A REVERTIR ESTA ALARMANTE TENDENCIA. LAS CIUDADES PUEDEN TENER UN PAPEL CRUCIAL EN LA TOMA DE CONCIENCIA DE LA POBLACIÓN EN AQUELLOS PELIGROS QUE COMPORTA EL MODO DE VIDA ACTUAL, Y TAMBIEN EN LA TOMA DE DECISIONES COLECTIVAS NECESARIAS. ESTA ES OTRA "EUROPA PROSSIMA" QUE ES CLARAMENTE HOMOLOGABLE AL RESTO DEL MUNDO DESARROLLADO, O EN PROCESO DE DESARROLLO. TENEMOS ANTE NOSOTROS UN MUNDO GLOBAL QUE HA HECHO CAMBIAR LA ESCALA DE NUESTROS ENTORNOS, NOS HA ENFRENTADO AL ACORTAMIENTO DE DISTANCIAS TERRITORIALES (NUESTROS HIJOS ORGANIZAN SUS VIDAS EN OTROS CONTINENTES CON LA MISMA NATURALIDAD CON LA QUE HACE UNOS AÑOS SE IBAN A VIVIR AL PUEBLO VECINO). ESTA GLOBABLIZACIÓN -4- �TAMBIÉN NOS HACE CONOCER Y COMPARTIR LOS PROBLEMAS MEDIOAMBIENTALES MÁS ALLÁ DEL MEDIO NATURAL QUE CONOCEMOS. LAS COMUNICACIONES DIGITALES HAN TRANSFORMADO NUESTRAS VIDAS Y PREVISIBLEMENTE SU ALCANCE SERÁ MUY PRONTO, EXTRAORDINARIO. AUN ASÍ, TODOS Y CADA UNO DE ESTOS RETOS TIENE UNOS DESTINATARIOS FINALES, EN CADA UNO DE NOSOTROS, QUE CONVIVIMOS EN CIUDADES O REGIONES URBANAS, QUE FORMAN UNA RED DENTRO DE OTRAS REDES, TODAS ELLAS INTERDEPENDIENTES, LO QUIERAN O NO, Y QUE DEBEN RESOLVER DE FORMA COLECTIVA, LO MÁS PROXIMA POSIBLE, SU DESTINO COMÚN. -5- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Pescara (Itàlia) Abstract A summary of the resource. Conferència-debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima, amb Luciano d’Alfonso, alcalde de Pescara, amb motiu de la inauguració de l’exAurum, el “petit coliseu“ de Pescara. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Territoris Europa Prossima Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1643/0000000708.pdf 17058593be9a5f3f5ed98f2ba099b755 PDF Text Text 18 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Pasqual Maragall se confiesa a su álter ego de ‘Polònia’, Queco Novell “La mentira es de curso legal en política” los carteles donde se lee “sala de chequeo” o “sala de visitas” te devuelven a la realidad. Y sobre todo caes en la realidad cuando nos mezclamos con los internos, algunos de los cuales se acercan para saludar a Maragall. “Estoy condenado por violencia doméstica, afirma uno de ellos. Ahora das un empujón a una mujer y el juez te manda a la cárcel”. Maragall y yo nos miramos con cara de pasmo ante tal afirmación. El ex pre- MARAGALL Y SU DOBLE “Tú haces de mí y yo de ti”, suelta con esos ojos calcados del Cobi de Mariscal EL CARÁCTER “Me revientan el tedio y el aburrimiento, y por eso procuro animar la fiesta” EL PERSONAJE “Los niños me paran y, con la mano en el pecho, me dicen: ‘Visca Catalunya’” sident aconseja a otro interno que aprenda a jugar al ajedrez (“ayuda mucho a pasar el tiempo”, le dice) y reclama que les pongan mesas de MARC ARIAS ping-pong (la leyenda afirma que DE PASEO POR LA RAMBLA. Después de un animado paseo por la céntrica Rambla, Pasqual Maragall descartó acudir cuando era alcalde tenía una al lado en coche oficial a una comida y decidió tomar el metro con Queco Novell de su despacho). A media visita, y ante mi asombro, se saca de la manQUECO NOVELL lamento mediático”, comenta Maragall. ga que un día iremos los dos a dar una charla Nos dirigimos a la nueva cárcel de Can a los presos. “Tú haces de mí y yo de ti”, me on las ocho y media de la mañaBrians 2, la joya de la corona del Departasuelta con esos ojos calcados a los que Marisna y me dirijo al domicilio partiment de Justícia. Un proyecto iniciado en cal pintó en la cara de Cobi. cular de Pasqual Maragall, en el su etapa como president y que ahora quiere Regresamos a Barcelona camino del Atebarrio de Sant Gervasi de Barcevisitar. “Dejar de estar en la primera línea neu Barcelonès, donde asistirá a la inauguralona. Me dispongo a pasar buede la política no es difícil –afirma–, aunque ción de la restauración de la centenaria na parte de este viernes de julio es cierto que el poder crea un estrés adictibiblioteca. Una institución donde el apellicon el político que más me ha dado de comer vo, difícil de abandonar. Es el peso de la púrdo Maragall también pesa lo suyo: su padre en los últimos cinco años, acompañándolo a pura, aquello que cuando gobiernas sientes fue presidente de la entidad y su abuelo uno los actos que marcan su agenda. No será la sobre tus hombros, algo invisible, más psicode sus miembros más ilustres. Antes de primera ocasión en que nos vemos las caras, lógico que físico”. El coche circula por dellegar me explica que tiene más ironía que sin ir más lejos el pasado jueves en Polònia y lante de algunas de las obras del mítico año sentido del humor: “Al contrario que mi hace una semana en el Minoria absoluta de 1992, fecha que el ex alcalde me desmitifipadre, yo no sé contar chistes..., se me escaRAC 1. Pero sí será la primera ocasión en ca: “Últimamente me dedico a desmitificarpa la risa antes de acabarlos y pierden toda que lo hacemos a solas, para charlar un poco lo todo. La gente se olvida de los momentos la gracia”. de todo. duros de aquellos años, como el día de la inPor fin aparece el espacio donde se cruzan Nos citamos en un café cerca de su casa. auguración del Estadi Olímpic con las gotenuestras vidas: el humor. “Tu imitación me Por allí aparecen Maragall y su esposa, Diaras, los silbidos de los de Convergència...”. ha hecho más famoso de lo que ya soy. Los na. Un fugaz cortado con leche natural, un Siempre he imaginado a Maragall como niños me paran por la calle, se ponen la mabeso de despedida a su mujer, y hacia el coun gamberret. Creo que esos ojos achinados no en el pecho y dicen: ‘Visca Catalunya’ o che oficial del que Maragall dispone como esconden algo de travieso. “No es cierto. Pe‘¡qué cabrón!’, expresión esta última que, ex president de la Generalitat. Confieso que ro me revientan el tedio y el aburrimiento, y por cierto, yo no he pronunciado en mi viimpresiona meterse en la parte trasera del coprocuro animar la fiesta para no caer en da”. Pues a mí me llaman president, le digo. che del que ha sido president y más con el ello”, explica. Quizá por ello cuando llega“Has creado un tercer personaje que no soque ha sido president. Delante, un diligente mos a Can Brians y salimos del coche comos ni tú ni yo”. ¿Le molesta? “En absoluto. escolta y el imprescindible chófer. Comentamenta: “¡Vaya foto! El Queco y el Maragall La suerte que tenemos es que nos conocemos la prensa del día, algunos titulares ininentran en la cárcel”. Nos esperan la consellemos desde hace mucho tiempo”. Respiro hondo y recuerdo aquellos tiempos teligibles de periódicos madrileños que titura de Justícia, su amiga Montserrat Tura, en los que él era alcalde y un servidor un joven lan más para fastidiar al adversario que para acompañada de altos cargos de su departainformar al público. “En Madrid hay un Parperiodista “serio” que cubría sus campañas mento. En esta nueva cárcel todo huele a MARC ARIAS electorales para el circuito catalán de TVE. nuevo, hasta el punto de que uno no sabe si LA MANO EN EL PECHO. Maragall, Queco Novell imita a Pasqual Maragall en está de visita en un centro penitenciario o Continúa en la página siguiente ‘Polònia’ de TV3 y ‘Minoria absoluta’ de RAC 1 en una de la poses que parodia Novell en una fábrica de tornillos. Sólo las rejas o S TRASPASO AL ON G DIA Licencia Ambiental a Permiso de Vertidos nd Ro A pista B-23 uto de Da lt TINTE INDUSTRIAL BARCELONA Ubicado en el Maresme 610 31 44 80 �Viene de la página anterior Eran los años de los rumores sobre la presunta afición a la bebida de Maragall: “No fue mi peor momento... Era una murga, una piedra en el zapato, un emprenyo, sobre todo si alguien me decía algo en presencia de mi hijo pequeño. Pero da que pensar sobre la duplicidad en la política. Por ejemplo, cómo alguien como Josep Maria Cullell, candidato de CiU, persona encantadora e incluso amigo, podía decir cosas de mí sabiendo que no eran ciertas... La mentira o la deformación son de curso legal en política, se admite, y uno tiene que tener otra mentira, o si puede ser otra verdad, del mismo calibre para amenazar al contrario. Es la parte inmoral o antipática de la política pero es así: si te pican, picas”. Una nueva lección sobre el arte de la política que no deja de sorprender, aunque algo de eso sospechaba. Hojeando la prensa veo una foto de Zapatero y le comento que su relación con él me recuerda cuando en una pareja uno de los miembros se da cuenta de que no es oro todo lo que reluce en el otro. Que, como cantaba El Último de la Fila, “el amor salta por la ventana”. Se ríe de mi interpretación: “Nunca lo había visto así, aunque algo hay de cierto en esto. ¡Pero el que se ha ido ha sido él! España pesa mucho y él ya lo está notando”. Entramos de nuevo en Barcelona y le noto harto de hablar de Zapatero o de su mutis por el foro del PSC (“más que incomprendido me he sentido en minoría”). Un cansancio quizás debido a la redacción de sus memorias, algo que debe suponer como una especie de tsunami de sentimientos y recuerdos que puede no apetecer volver a tener. Al salir del Ateneu, y después de un paseo por la Rambla, se da cuenta de que queda todavía un rato para la comida privada que tiene marcada en su agenda. El coche le espera cerca, pero Maragall, imprevisible, mira hacia el infinito y suelta: “¡Vamos en metro!”. Y mientras bajamos por las escaleras no puedo evitar pensar en el mes de septiembre, cuando me vuelva a enfundar el pijama y el batín para despedir el Polònia.c www. EL VIDEO DEL ENCUENTRO ENTRE QUECO NOVELL Y PASQUAL MARAGALL EN LA WEB www.lavanguardia.es LA VANGUARDIA 19 P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Partidillo entre rejas que se le cruzaba. ¡Atención!: penalti a favor nuestro. Los reclusos le piden a Maragall que lo chute. Expectación en el pabellón. El partido es a gol de oro, quien marque primero gana y se acaba. Pero Maragall ajusta demasiado al poste derecho y el balón se marcha fuera por los pelos. En la jugada inmediata- EN LA CÁRCEL Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y dice: “venga, vamos a jugar” EL ENCUENTRO Maragall falla un penalti y el director de la prisión nos marca el gol de oro MARC ARIAS UN ASTRO DEL BALÓN. Por la mañana Maragall jugó un partidillo con los presos de Can Brians y al mediodía dio unos toques al balón en la Rambla Acompañar a Maragall es como firmar un contrato según el cual te comprometes a vivir las sorpresas que el personaje tenga preparadas para ti. Y una de esas se produjo durante la visita a Can Brians 2. En un momento determinado accedemos al pabellón, que, entre otras instalaciones, cuenta con un auditorio y un polide- portivo. Un grupo de reclusos están metidos en un partidillo de fútbol sala. Y ya se sabe que a Maragall se le van las piernas cuando ve un balón. Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y me obliga a hacer lo mismo: “Venga, vamos a jugar con ellos”. No doy crédito de lo que estoy viviendo. Algún recluso, tampoco. El director de la cárcel, Pedro Domínguez, se apunta a la fiesta. Maragall y yo vamos en el mismo equipo. Empieza el partido y veo que el president ha decidido quedarse abajo. Horror: me toca subir a mí. Por un momento es el Maragall de la candidatura olímpica de Barcelona, que, ataviado con un chándal blanco, le daba al primer balón mente posterior el equipo contrario nos marcan sin compasión. El autor del gol ha sido el director de la cárcel. Le hago notar a Maragall que el director es quien firma los permisos y el president amenaza con impugnar. El partido ha terminado. Nos despedimos de los que han sido, por unos minutos, unos compañeros de juego extraordinarios. Lo peor de visitar una cárcel es la mirada de un recluso cuando te despides de él, una mirada que te clava en los ojos porque sabe que, en unos minutos, tú estarás en la calle. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mentira es de curso legal en política Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Novell, Queco Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Societat Presons Humorisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1644/0000000706.pdf 5b4269748e1c2670a5601fe2c72a952b PDF Text Text Política Pasqual Maragall RAFA GIL Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Barcelona durant quinze anys, fixa ara l’atenció preferencial al marc més ampli que traça Europa, sense perdre l’interès pel més ençà. “Les esquerres europees no haurien de ser tan d’esquerres” A bans que ningú li faci cap pregunta, i assegut en una terrassa de la ciutat del Túria, explicita els seus lligams amb València i ens descobreix que també n’hi té la seva muller: el pare de Diana Garrigosa, a la guerra, “va estar a Almàssera, a una fabriqueta que feia òptica de precisió per a artilleria”, relata. Després aprofitarà la primera oportunitat que li ofereixi la conversa per mostrar que coneix perfectament la història dels repobladors lleidatans immortalitzats a la portalada romànica de la catedral –“els homenets”, diu, somrient– i que tampoc en aquest viatge no ha deixat de visitar la tomba d’Ausiàs Marc: “Sempre que vinc, hi vaig. És com una peregrinació”. I recitarà, encara, de memòria: “‘Io so aquest qu’en la mort delit prench/ puix que no tolch la causa per què·m ve.’ Em van impressionar molt, aquests versos. Quants segles abans de Sartre, eh? És fantàstic, Ausiàs Marc, un home moderníssim, espectacular. Bona mostra del moment en què València va anar molt més enllà que Barcelona.” Pasqual Maragall s’ha estatjat uns dies a València i, per bé que la visita no és de vacances sinó de feina –ha participat a la universitat d’estiu de Gandia–, la canícula de l’estiu propicia, probablement, la distensió. Diu que escriu les memòries, que la publicació és relativament imminent i no en vol avançar res. —Què fa un president quan ja no ho és? —Un president, quan ja no exerceix, ja no és president. Per això tinc una oficina de l’ex-president, com també en té una Pujol. Hi esteu convidats, per cert: és a la Diagonal, a tocar del passeig de Gràcia, a Barcelona. Allà ens hi trobareu, treballant sense parar. —No descansa, un ex-president? —Home, en el sentit de la tensió d’un govern... sí. Hi ha molta més tranquillitat i la possibilitat de pensar en més coses. En el futur, sobretot, en un espai que no sigui només el teu govern sinó una mica més gran. I per això estic en temes de Catalunya-Europa. 26 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 1 20/07/2007 16:46:22 �—L’euroregió? —Per exemple. Aquesta és una qüestió, efectivament. Amb Migdia-Pirineus, Llenguadoc-Rosselló, l’Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Balears havíem fet allò que en dèiem el C-6, amb les sis ciutats: hi havia Rita Barberà; hi havia Georges Frêche, que aleshores era alcalde de Montpeller; hi havia l’alcalde de Tolosa, Dominique Baudis; l’alcalde de Barcelona, que era jo; el de Saragossa; i el de Mallorca. Aquí a València, el vàrem crear, el C-6. I quin era el retrat que hi havia al despatx de l’alcaldia? —... —El de Jaume I. I, és clar, vam dir: però si aquest és el rei de tots nosaltres! Va néixer a Montpeller, es va formar a l’Aragó, va ser comte-rei a Barcelona, va conquerir Mallorca i València: només hi faltava Tolosa, però el seu representant va saltar de seguida: a la batalla de Muret, va dir, els senyors de Tolosa van perdre contra Simó de Montfort! Ja hi érem tots. L’euroregió té un precedent històric important. —Vàreu tenir relació directa amb Camps per mirar de convèncer-lo de la necessitat d’accedir a l’euroregió? —Sí. Ens vam reunir. Una vegada. A Tortosa. —Clandestinament. —Hi va haver una trobada una mica discreta, sí. Però no per culpa meva, diguéssim. Crec que ell tenia més problemes que no jo, en això. Però ens vam entendre bé. En aquell moment hi va haver temes en comú. —Era abans de l’episodi del memoràndum? —Suposo que era abans de tots els problemes que van venir després, sí. Hi va haver tot el problema de l’Ebre, per exemple. —Us en penediu, d’haver dit que “ni una gota”? —La proposta del transvasament va ser equivocada. Perquè a Catalunya no en sobra, d’aigua; i aquí no en falta tanta com deien. Vist des d’ara, a més, què ha passat? Hi ha hagut una sequera absoluta? La història posterior justifica la meva posició d’aleshores, no? És raonable, crec. Les idees dels transvasaments, que fa cent o fa cinquanta o trenta anys es trobaven lògiques, avui dia, amb el pensament ambientalista, es replantegen. —Hi ha tranquil·litat, a l’actual go- “No crec que toquin l’Estatut. Madrid és massa intel·ligent per a crear-se aquest problema” vern català; hi ha gestió. Hi manquen idees innovadores, però? —N’hi ha. De fet, les lleis pendents són els quatre eixos de la gestió que vam encetar: l’aeroport, les inversions, la llei electoral i la territorial –cal treure les províncies ja d’una vegada; i les diputacions, que no se sap per a què serveixen. —Parlem de l’Estatut? —Bé. Però jo no vaig ser un motor de l’Estatut. Efectivament, vaig proposar de fer-lo, però ni el vaig fer jo, ni va ser per a mi el tema més important, en absolut. Possiblement ho serà en el resum històric, però jo em vaig ocupar d’anar pels barris i pel territori, de fer noves lleis... L’Estatut és una cosa que van fer els que l’havien de fer: Saura, Ridao, Ernest Maragall, Quico Homs, etc. —Què passarà, ara, al Tribunal Constitucional? —No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldreho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya. —Vós vau dir que l’Estatut del 30 de setembre era “infinitament millor” que el de 1979. Finalment, com és de millor? —Continua essent molt millor, si bé ja he dit que potser ens podíem haver estalviat la feina d’haver fet un estatut que ha estat un drama, que ha causat tants de maldecaps. —No valia la pena? —Sí que valia la pena, però anant directament a la reforma de la Constitució potser ens hauríem estalviat un procediment que en el fons la interpreta d’una manera molt lliure. Potser hauria estat bé anar directament al gra i aprofitar que calia reformar-ne aspectes com ara la successió del rei i la inclusió dels noms de les autonomies, que ara no hi són. —I què més se n’hauria pogut modificar? —Partim del cafè per tothom que va fer UCD en un moment determinat, quan van espantar-se amb Catalunya i Euskadi. Cal reintroduir una certa diferenciació. Potser no ens hem de posar tan nerviosos. —Sempre se n’hi posen els mateixos. —Bàsicament Madrid i la dreta, i en part perquè la història d’Espanya no s’ha explicat. En bona mesura, l’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci, en el fet d’acceptar la monarquia, etcètera. No se n’ha parlat perquè tots hem estat conscients que això era millor perquè la planta de la democràcia florís. Ha anat bé fins aquí, però tot això té uns costos. I hi ha tants episodis...: els GAL, l’empresonament de Barrionuevo i Vera, el País Basc, les treves i no treves, l’expulsió de Serra del govern, el 23-F, la cessió que va significar la desaparició del grup parlamentari català com a resultes d’allò... Ara, de tota manera, hi tornarà a ser. —El grup propi al parlament espanyol? —Sí. És lògic i natural. Aleshores hi va haver un encongiment del melic perquè l’Espanya eterna tornava a la càrrega. Però tot això és passat. Ara Espanya ja no és la rèmora d’Europa. Ara són bons econòmicament, creixen més que la mitjana europea, tenen democràcia... —Però no tothom creix més que la mitjana europea, a l’estat espanyol... —Perquè hi ha hagut un procés molt fort de transvasament de recursos de les regions riques a les pobres. —Si es dibuixa l’evolució de les infrastructures viàries de Madrid i Barcelona, els darrers quinze anys, la comparativa... —És escandalosa. Cal comptar que tot això s’ha anat aconseguint sobre la base d’una habilitat tàctica. En un moment, per exemple, Felipe Gonzàlez em diu: va, jo et dono suport amb els Jocs de Barcelona i tu me’n dónes amb el tren de Sevilla de gran velocitat. Què li havia de dir? El cost dels Jocs Olímpics de Barcelona eren 290.000 milions de pessetes, que tot just anem acabant de pagar. Però l’aposta va ser bona. Ara bé: té sentit que no hi hagi gran velocitat València-Barcelona? No té cap mena de sentit. I ho he dit mil vegades. Però l’esquema de l’Aznar era “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. I així m’ho va dir. —Quin impuls té Barcelona, avui? 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 2 EL TEMPS 27 20/07/2007 16:46:24 �Política Pasqual Maragall —Barcelona té un gran alcalde, que jo crec que ha entès molt bé els reptes fonamentals de la ciutat i que resol problemes molt difícils, com ara el de la Sagrada Família, amb el pas de la gran velocitat. I crec que l’encerta absolutament: les coses importants, clares. —La política de grans esdeveniments a Barcelona és un model esgotat? —Això, en el fons, era un recurs substitutiu d’una equitat inversora. Ara caldria una reestructuració de la redistribució a Espanya, perquè Andalusia i més llocs han crescut moltíssim i, per tant, potser aquest esquema una mica samarità ja no és tan bo. —Com veieu el País Valencià, des del Principat de Catalunya? —Cal dir que també ha pagat molt a la resta i que segurament ha de començar a viure més a la seva, sense tantes rèmores. Té un excessiu monocultiu des del punt de vista sectorial, i en aquest sentit crec que li falta una mica d’ambició. A Catalunya també. Diguem que, a Madrid, s’hi concentren molts sectors, com per exemple el capital risc o indústries d’un cert nivell tecnològic. Ja n’hi ha molts, aquí, també, però potser València i Catalunya haurien d’aspirar a més. Poden aspirar a més, i ho necessiten. —Continuem al País Valencià però reduïm l’enfocament: veieu Jordi Sevilla capaç de reflotar el PSPVPSOE? —Sobre això preferiria no opinar. És un tema intern del PSPV. —I quan aneu al PSC... —[Alça la mà, en senyal d’alto] Ja no hi vaig, jo. Vaig plegar de la presidència, i ja no vaig al Consell Nacional. —En sou fundador. I els lligams sentimentals? —Sí, i president, fins ara. Hi tinc amics, i els veig de tant en tant. Però la meva visió de la política ja no forma tant part del sentimentalisme com del raciocini. Ja no hi crec tant –per edat, suposo– ni em faig tantes il·lusions. Així doncs, tampoc no en tinc un judici tan negatiu: entenc que les coses són com són i que és difícil que canviïn tot i que ho poden fer i que jo ho intentaré. No m’hi va la vida, però. [I en aquest punt cal interrompre l’entrevista un moment: un dels treballadors del restaurant on ha dinat se li acosta per demanar-li un autògraf. Després de la dedicatòria corresponent i de l’encaixada, ens comenta la casualitat]: —Es diu Pasqual, també. És que és un nom molt valencià, no? Jo me’n dic pel meu avi, precisament, que era de Monòver: Pasqual Mira Garcia. Era republicà (del Marcel·lí Domingo: radical socialista), tenia unes botigues de sabates i va morir jo crec que de pena. A l’any quaranta tot se n’havia anat en orris. Es va trobar pràcticament sense res. I va morir. —Hi heu estat, a Monòver? —Sí, i ens van atendre molt bé. Recordo que em va venir a buscar l’alcalde, amb el cotxe i, que li vaig preguntar: “Tu què parles?” I diu: “El mateix que tu”. I jo: “Com en dius, català o valencià?” I em va mirar així i va fer: “No, home: monovero!” [riu]. —Pot ser que aquesta, diguem-ne, efervescència, que us caracteritza a l’hora de fer política... —Què vols dir, efervescència? —N’han dit heterodòxia, desencarcarament... —Pot ser que heterodòxia sigui la dels altres, no? I l’encarcarament, també. —En tot cas, pot ser que sigui la vostra part... —...valenciana! [ara deixa anar una rialla oberta] Podria ser, podria ser. Jo sóc més de la nissaga Mira que no de la Maragall. El meu germà Ernest és més Maragall: de cepat, de nom, de tot. Encara que de Joan Maragall també ho deien, això de l’“efervescència”. Ell segurament era més reservat o més bon enfant, però ja deien a la seva època que de tant en tant feia alguna maragallada. El terme és d’aleshores, crec [un somriure]. —Per cert, que ara tornen a ressonar, menades per José Saramago, les propostes iberistes que hi encaixaven, amb el vostre avi Maragall. —Han passat cent anys, des de l’himne ibèric de Joan Maragall: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...” Hem trigat cent anys, potser, a entendre què som, uns i altres. I ha hagut de ser Europa, que ens “L’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci: els GAL, el País Basc, l’expulsió de Serra, el 23-F...” salvi, d’alguna manera. Ara que tenim Europa i Catalunya és Catalunya i cadascú és el que és. —Però penseu que Espanya accepta aquesta manera de veure-la? —Espanya, sí. Madrid, potser no. Madrid serà l’últim que es rendirà. —Però Toledo, Valladolid... —... —Salamanca... —Home... uf. —Zapatero era un jacobí encobert? —Un jacobí? No, no. Zapatero era un federalista lleonès. —Era? —Home... Teníem un mestre comú, també lleonès, Anselmo Carretero, que va formular la teoria d’Espanya com a “nación de naciones”. Va ser ell, que ens va ajuntar. —Quina sensació us provoca, actualment, la imatge de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat? —Jo crec que vam fer allò que havíem de fer, no? —No us en penediu. —No. Potser ell sí [riu]. Però jo no. —La relació es va deteriorar molt? —No. Una vegada ell va arribar on havia d’arribar –gràcies, jo diria que decisivament, al nostre ajut–, es va anar autolimitant, va anar buidant el seu discurs, emmotllant-lo a una realitat més dura que no permetia el federalisme republicà que compartíem. El PSOE té l’ànima dividida entre el federalisme inicial de Zapatero i l’altre extrem. L’etapa actual es va iniciar amb un federalisme evident que s’ha anat esborrant. Zapatero es va trobar que Espanya era una realitat molt atàvica i molt resistent. I va prendre posicions cap a l’esquema tradicional de pacte amb el nacionalisme, de conllevancia. No la idea d’una Espanya nova, plural, diferent, etcètera, sinó la d’anar tirant, suportant-se educadament. I això, per a Catalunya no era suficient. Almenys, no per al socialisme que jo representava. Potser tenia certa lògica, però una cosa és que jo ho trobi lògic i, una altra, que ho segueixi. No tinc per què. —Lògica, en tot cas, des de l’òptica estatal. —Sí. Que és una òptica periclitada. Perquè ara som a Europa. Som a França i a Espanya, etcètera, però aquestes són identitats cada vegada més febles. On és l’exèrcit? On és la moneda? No dic que les identitats estatals estiguin en crisi, 28 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 3 20/07/2007 16:46:24 �RAFA GIL però sí de baixada. I els partits, igual. És una òptica de retrovisor, ja no té gaire sentit. Val més mirar la carretera que hi ha al davant. Que és Europa, és clar. —Si les identitats estatals van de baixada, què en dieu de les nacionals? Periòdicament emergeixen casos com ara Escòcia... —Flandes. —Exacte. —Baviera. —Sí. Quin encaix tenen en aquesta Europa? —És que hi ha dos moviments alhora. D’una banda, la dilució en allò gran d’allò petit. Però, d’una altra banda, en aquesta progressiva dilució en una nova pàtria que és Europa, hi ha al mateix temps una reivindicació de les singularitats com a riquesa i no com a perill. En això Europa es diferencia dels EUA (aquí hi ha trenta idiomes), però, en el sentit polític, la Unió Europea serà cada vegada més semblant a l’americana. —I què representa, això? —Hi haurà un centre-dreta i un centre-esquerra i sistemes electorals més majoritaris. A Europa, aquests dos grans espais probablement tindran matisos regionals, locals, nacionals, digues-ne com vulguis. En tot cas hi haurà, probablement, una reformulació, en el sentit que els temes identitaris ideològics –no parlo dels nacionals– perdran pes. Vull dir que no veig tantíssimes diferències entre els socialistes i els d’ICV, no? O entre el progressisme catalanista dels de Convergència i el dels socialistes catalans. Cada vegada val menys allò de ser comunista o socialista o verd o republicà o cristiano-demòcrata com si fos una etiqueta perenne, heretada i quasi religiosa. Ara hi ha opcions. Igual que n’hi ha d’haver per a triar candidat dins d’un mateix partit. —Les efímeres primàries. —Jo en vaig fer. Va ser un luxe que em vaig permetre. Per mostrar que no era “Us imagineu el PSC, Convergència i el PNB en una mateixa gran formació política?” només qüestió que el partit et nomenava, sinó la gent. Els partits s’espanten, amb aquests temes, però ja s’ho trobaran. Les coses canvien. —Per això us apunteu a impulsar el partit demòcrata europeu? —Bé, jo, no. Els italians em van convidar, l’octubre de l‘any passat, juntament amb l’Imaz i Bayrou, a la creació d’aquest partit europeu. I jo crec que l’encerten. Els italians seran què seran, però d’intuïció, en tenen. Mireu què ha fet la dreta europea: justament allò que l’esquerra no ha sabut fer. Al final Sarkozy i Merkel, pim-pam, pim-pam, han fet la Constitució i la unió mediterrània, mentre l’esquerra encara s’ho mira. Crec que les esquerres europees no haurien de ser tant d’esquerres i ser més de centre-esquerra. Cal ser una mica menys ideologistes i més pràctics, com fan els altres. —Com lliga el partit demòcrata que propugneu amb la Convenció pel Futur que aposta per repensar el catalanisme i el socialisme? —El Raimon Obiols té un coneixement d’Europa molt gran. De fet, viu a Brussel·les, com aquell qui diu. Està molt ben situat per a llançar propostes en aquest sentit. En tot cas, jo diferenciaria entre Brussel·les i Europa: Brussel·les és un món excessivament autoreferencial. —I la proposta obiolista? —Bé... Aquesta proposta parla d’un nou cicle... És una cosa que durarà un any i mig de ponències i més. És una mica... calendas grecas. Estaria bé, en tot cas, que el partit demòcrata anés una mica més de pressa. —De pressa? —Potser és la impaciència. Ho dic per les reaccions que veig. Molta gent m’atura pel carrer per dir-me: “Escolta’m, quan?” El problema és que hem de frenar una mica, cal dibuixar-ho. —I no sobta que el PNB se situe en l’òrbita del partit demòcrata i no en la de l’hipotètic partit conservador? —És justament aquest, el punt decisiu. I no sols el PNB, sinó Duran i Lleida. Us imagineu una Espanya en la qual el PSC, Convergència i el PNB estiguin en una mateixa gran formació política? —Sona a sociovergència? —No: aquest terme es va encunyar per descriure el pacte entre la dreta i l’esquerra, cosa que ja passa, de vegades, quan hi ha una emergència. Ara parlem d’un reagrupament de forces en el qual probablement els nacionalistes catalans i bascos, els catalanistes no nacionalistes, els socialistes, i m’imagino que a València moltíssima gent, etc., optin per una força de centre-esquerra progressista i devolucionista. —Devolucionista? —Sí, en el sentit de reconeixement de les identitats, més desinhibida i menys polèmica que la del PP i en part que la del PSOE. —Aquest partit demòcrata es planteja només per a les eleccions europees o també... —Jo parlo dels demòcrates europeus, però no sé si serà un partit, una internacional o un agrupament escolta. En qualsevol cas, crec que hi anirà havent una convergència en aquest sentit. Superant allò dels pactes de conllevancia, allò de “nos soportamos”, i centrant-se en Europa, que és l’escenari: el problema no és Espanya, és Europa. Núria Cadenes Víctor Maceda 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 4 EL TEMPS 29 20/07/2007 16:46:24 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les esquerres europees no haurien de ser tan d'esquerres Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Maceda, Víctor Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Espanya Euroregió Socialisme Europa Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/768/20070813_LV.pdf 97632f45a07a3f8249fdc37b3b91f288 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/08/2007 La Vanguardia, p.013, Opinión Conectando Catalunya al mundo PASQUAL MARAGALL y GERMÀ BEL Un factor principal para el progreso de las ciudades y los territorios en su área de influencia es la conexión con el resto del mundo. El proceso de globalización ha reforzado la necesidad de conexión global, para aprovechar las oportunidades que ofrece el aumento de relaciones económicas, sociales y culturales. Por eso, una conexión amplia y eficiente de los pasajeros y de las mercancías es determinante de la posición que se ocupa - y que se aspire a ocupar en el futuro- en el mapa mundial de ciudades. De alguna forma, los aeropuertos se han convertido en nuestros puentes hacia el futuro; de ahí la gran relevancia de la reflexión pública, social e institucional, desencadenada sobre la gestión del aeropuerto de El Prat. El tráfico en los tres aeropuertos comerciales catalanes ha crecido mucho. El caso de Girona es el más espectacular: desde mediados de los noventa su tráfico se ha multiplicado casi por diez (¡10!). El crecimiento de Reus ha sido también muy importante, pues el tráfico se ha multiplicado por tres. Por último, el tráfico de El Prat se ha más que doblado. Todas estas trayectorias son impresionantes, y nos han hecho cambiar la forma de mirar a los aeropuertos de Girona y Reus. También han acentuado la relevancia cuantitativa de El Prat en el contexto europeo, pues ha ido escalando posiciones continuadamente, y es muy probable que acabe el año en curso como el séptimo aeropuerto con más tráfico en Europa. El factor más importante en el crecimiento del tráfico ha sido la expansión de las compañías de bajo coste, que sirven rutas a corta y media distancia, con una oferta de vuelos directos que excluye la realización de conexiones programadas. Por esto, si bien Barcelona ocupa un lugar muy alto entre los aeropuertos europeos por tráfico global de pasajeros, su relevancia en las conexiones a larga distancia - los vuelos intercontinentales- es mucho más reducida y no es acorde con la dimensión económica y demográfica del área metropolitana y de Catalunya. No obstante, hay que valorar que haya comenzado a aparecer una cierta oferta intercontinental en Barcelona: si en verano del 2004 sólo se podía volar a Nueva York, en este mismo verano se puede volar directamente a cinco aeropuertos de Norteamérica, dos de Sudamérica y uno de Asia. Y esto a pesar del lastre que supone el que la compañía española dominante haya renunciado a ofrecer vuelos intercontinentales -¡ni siquiera a Nueva York!-. La demanda del mercado es relevante, y las oportunidades de negocio en Barcelona han crecido para las aerolíneas que ofrecen servicios en larga distancia. Esto a pesar de que el ente gestor del aeropuerto se ha abstenido de llevar a cabo una política comercial de oferta. En este punto es preciso reconocer la abnegada y útil tarea del Comité de Desarrollo de Rutas Aéreas (CDRA), creado en el 2005 por la Generalitat de Catalunya, la Cambra de Comerç de Barcelona y el Ayuntamiento de Barcelona, y en el que también participa AENA. Este comité desarrolla una tarea incansable en la promoción de las oportunidades que ofrece El Prat, y ofrece una muestra de lo que podría conseguirse si esta tarea- ahora muy voluntarista, dada la escasa o nula capacidad de gestión existente- pudiera realizarse con instrumentos y capacidades reforzadas. Éste es uno de los motivos, entre muchos otros, que exigen avanzar decididamente en la reforma del modelo de gestión de los aeropuertos españoles. El concepto de red nacional de aeropuertos es un imposible, porque en la práctica no existe nada que pueda llamarse una red nacional de aeropuertos. Esta noción es una construcción ideológica -de carácter identitario- 191 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA dirigida a justificar una situación que no tiene parangón entre el resto de los países desarrollados comparables: España es el único país con un mercado aéreo importante en que todos los aeropuertos comerciales se gestionan de forma centralizada. ¡Ni siquiera en Francia lo hacen así! Es necesario reconocer que los aeropuertos sirven fundamentalmente a los territorios que están en su área de influencia. No son instalaciones de bandera ni son pilares fundamentales de la cohesión nacional,ni española ni catalana. Son equipamientos de transporte con gran potencia como instrumento de desarrollo territorial, eso sí. De ahí que sea de pura lógica la gestión desde la proximidad, con un peso especial de las administraciones locales en la competencia de la gestión. Éste es el modelo normal en el mundo desarrollado. Las fórmulas concretas para la gestión del aeropuerto pueden y deben ser diferentes en cada caso, y pueden incorporar cuando sea conveniente diferentes grados de cooperación pública-privada. La excelente ampliación de instalaciones en curso en El Prat permitirá un gran aumento de la capacidad de operaciones, lo que es una gran noticia. Y más pronto que tarde este aeropuerto debe tener una gestión autónoma (sustantivamente autónoma). Sólo esto permitirá asegurar que el objetivo del gestor aeroportuario sea impulsarlo como gran aeropuerto de la eurorregión mediterránea, alejando de El Prat el papel de principal alimentador del aeropuerto capital que han acariciado en algunos momentos los gestores centrales. Es lo mejor que tiene la gestión de proximidad: ¡garantiza que la prioridad es servir a los ciudadanos próximos! Esto permitirá, además, reflexionar muy seriamente sobre la necesidad de establecer mecanismos que permitan coordinar algunos aspectos de la gestión del aeropuerto con la otra gran infraestructura internacional, el puerto. Dejamos para otro día reflexiones más sustantivas sobre esta última cuestión. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya GERMÀ BEL, catedrático de Política Económica 192 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1262 Title A name given to the resource Conectando Catalunya al mundo Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Bel, Germà Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 13, Opinión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Aeroports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1706/0000000616.pdf 7ee5bc3c4347a12124e87ab6de1c9935 PDF Text Text 15/8/2007 NOVES ESTRATÈGIES PER A UN MÓN GLOBALITZAT // PASQUAL MARAGALL La 'Boston Connection' Catalunya ha de reforçar els lligams econòmics i científics que la uneixen amb Nova Anglaterra PASQUAL Maragall* Torno de Massachusetts admirat pel progrés, potser una mica insultant, de les ciutats de Nova Anglaterra. Em refereixo a la mateixa ciutat de Boston, i a les més petites: Salem, Marbelhead i Newport (Rhode Island). Quan entre els anys 1971 i 1973 vaig anar amb la meva dona Diana a Nova York, vam fer una escapada en cotxe a Boston per visitar Xavier Rubert de Ventós --que ara ha tornat a la ciutat per atorgar el Premi Internacional Catalunya al biòleg Edward O. Wilson, el primer científic que va encunyar el terme biodiversitat--. Recordo, també, que ens va rebre Josep Lluís Sert a casa seva, a Harvard, una versió moderna i funcional de la planta d'una capella romànica, amb retaule del segle XIV inclòs. Sert no tenia títol d'arquitecte homologat a l'Espanya de Franco, per aquest motiu no va poder firmar, malgrat que hi havia col.laborat decisivament, el magnífic projecte de la Fundació Miró ubicada a Montjuïc. FA 25 ANYS vam tornar a Boston amb l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, per agermanar Barcelona amb el Boston de l'alcalde Kevin White. Encara no havia esclatat completament l'onada d'opulència que s'observa ara. Va ser el primer dels agermanaments de la Barcelona democràtica, sempre buscant ciutats culturalment robustes, portuàries, no capitals d'Estat (exceptuant Montevideo), com l'Istanbul d'Erdogan, el Xangai de Jiang Zemin o el Sant Petersburg de l'alcalde Sobtxak. Si no recordo malament, en aquella segona visita encara ens va empaitar algun industrial ric que formava part del Board de Harvard perquè Barcelona contribuís econòmicament en la compra de la casa de Sert per a la universitat. En la segona visita oficial, el 1986, vam portar a Boston una rèplica en marbre del Desconsol de Josep Llimona per situar-la al Commons, el parc central de Boston. Ara està en un altre parc, el Rose Garden, i l'escultura no es troba en gaire bon estat. Quan hi vagi pròximament l'alcalde Jordi Hereu --que, diguem-ho de passada, s'ha format a Esade i entendrà bé el clúster universitari-empresarial de Boston--, espero que l'alcalde Menino ja l'hagi restaurat. Parlant de diners, Harvard no té carència de dòlars: concretament té un �fons de 30.000 milions de dòlars invertits en capital risc. Tot i així, un professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es deu trobar en una situació semblant, ens va demanar ajuda econòmica per a una recerca puntera en implantacions de pròtesis vasculars reabsorbibles, dirigida per una jove i brillant professora catalana del MIT. Una altra jove científica que treballa actualment a l'Hospital de Sant Pau, en neurologia, i que ha estat investigant a Harvard, reforça la connexió científica entre Barcelona i Boston. Forma part d'un elenc de científics biomèdics que, com els doctors Massagué i Izpisúa i Valentí Fuster, han establert una nova manera transoceànica de vida i treball consistent a simultaniejar dues ocupacions: una aquí i una altra a Amèrica. Permetin-me una digressió relativa a aquesta mobilitat creixent de centífics i empresaris. Bastants empresaris catalans, cada vegada més, tenen un peu a Barcelona i un altre a Madrid, i a vegades un tercer en alguna altra capital internacional. N'hi ha que viuen a Barcelona els caps de setmana i la resta de la setmana la passen entre Madrid i una altra capital europea. La necessitat d'anar a Madrid, inicialment pels permisos i contactes oficials, s'ha tornat cada vegada més una necessitat funcional, econòmica. Fa poc una empresa internacional va tancar la seu a Catalunya i va concentrar la seva activitat a Madrid. Mal assumpte. Però la potència de la indústria química i farmacèutica catalana és evident. Potser els hauríem de fer una mica més de cas en tot el que fa als preus dels medicaments. La taxació excessiva dels preus és interessant per als consumidors, però posa en perill l'esforç en recerca. Un directiu d'un dels tres o quatre grans laboratoris quimicofarmacèutics catalans em va explicar de forma bastant convincent en una visita a la seva fàbrica que és necessari provar cent línies d'innovació per obtenir un nou específic rendible. Potser el nou ministre de Sanitat, Bernat Soria, que és investigador, trobarà la solució a aquest problema. Tornant a Boston i a la internacionalització de la competència --en els dos sentits de la paraula: l'econòmic i el que fa referència a la capacitat de crear coneixement--, aquesta obliga empresaris i governs a plantejar-se aliances internacionals, i als científics, com hem vist, a assumir noves formes de vida. EN AQUESTA línia, el pròxim viatge d'Hereu a Boston per reforçar els beneficis de l'agermanament entre aquesta ciutat i Barcelona em sembla del tot pertinent. Ens hi juguem molt en aquest escenari. I, com �ja he dit, el terreny està abonat pels lligams científics i empresarials existents. Crec que Joan Clos, que no sols és ministre d'Indústria, sinó metge format a Edimburg i amb una curiositat científica innata, faria bé de seguir aquest tema de prop. Més dades: el cònsol espanyol a Boston és un perfecte coneixedor de la realitat científica i empresarial de Massachusetts. Ell va ser qui ens va posar en contacte amb la científica catalana que treballa en implants cardiològics. I encara diré més: hi ha una empresa espanyola que està a punt de comprar un banc a Boston. La connexió amb Boston, o, si m'ho permeten, la Boston Connection, promet. *Expresident de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Boston Connection Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Boston Barcelona Globalització Relacions Internacionals Ciència Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1263 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/908/0000000830.pdf 1cb10640501f3ea168da566c3282c76e PDF Text Text Participació a la taula rodona "El futur de l'Euroregió" en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) Prada de Conflent , 24/08/2007 Intervenció de Pasqual Maragall (transcripció): Moltes gràcies. Senyor President de la Universitat, Senyora Presidenta del Consell de Mallorca i estimada amiga: Em plau moltíssim estar avui aquí, rodejat de gent de per tot. Veig gent de la Terra Ferma, veig gent de l’Empordà, gent de les Illes, del Rosselló...Gràcies Francina per donar profunditat i abast amb la teva presència i la teva paraula a la regió europea que tots plegats formem. Jo crec que la victòria de la Francina i del Xisco ha estat una de les poques bones notícies políticament parlant dels darrers temps, deixeu-me que ho digui. Espero que els seus efectes seran tan positius com tots esperem. Mireu, Prada, abans, era un romanticisme històric i ara és futur. Abans era història i ara jo crec que és futur, perquè és Europa. Beneïts siguin doncs els qui la van inventar i felicitats siguin també els qui l’heu mantinguda. L’Euroregió és el nom que convé, probablement, al que aleshores, fa uns anys, es van anomenar Països Catalans, que potser era una denominació que s’esqueia des del punt de vista dels nostres sentiments, però que probablement no facilitava les coses en el sentit d’avançar pràcticament en la profundització d’aquest sentiment. Volia esborrar la ratlla, i de fet ja no hi és, la ratlla. Un xic de cua sí que hi ha, però més n’hi ha en el peatge que no pas a la ratlla —menys segurament fins i tot al peatge d’aquí dalt que al peatge de la Selva—. En tot cas, crec que hem de dir clarament que aquesta Euroregió té un sant patró, i aquest sant patró es diu sant Pau Casals. En Pau Casals va tenir dos gestos importants —molts, d’importants, per descomptat— però dos de molt significatius a la seva vida: un va ser el seu discurs a les Nacions Unides, on va dir que Catalunya era una nació. Pràcticament es va saber, segurament per a milions i milions de persones, que Catalunya existia i que era una nació gràcies a Pau Casals. I després, quan es va instal·lar a Prada, perquè amb aquest posar-se ell a Prada, a la ratlla, estava dient moltes coses. Ja sabeu que ell -1- �tenia una casa a Sant Salvador, a la província de Tarragona, i aquell lligam entre la Catalunya Nord i la Catalunya més del Sud, per dir-ho d’alguna forma, jo crec que Pau Casals l’explicita millor que ningú. Ell hauria de ser, em fa l’efecte, i és, moralment, doncs, el patró d’aquesta institució. Ara què hem de fer? Crec que per descomptat hem de travessar tots els incidents de parcours, que diuen els francesos, que encara hi hauran, que encara hi ha —i tenim algunes notícies dolentes des d’aquest punt de vista del terrorisme, etc. aquestes últimes hores—, però nosaltres què hem de fer? Jo crec que hem de fer una regió europea, efectivament. I com es fa, una regió europea? En aquesta regió en la qual estem, ara tot just arribant, un té aquesta sensació, venint de la nostra Catalunya, a la Catalunya Nord, de trobar el Vallespir suau, el verd de França, els rius de debò que nosaltres pràcticament no tenim i també l’ordre republicà antic que és una cosa que sempre, des de l’altra banda de la ratlla, hem admirat. Doncs bé, què hem de fer? Com es fa, una regió europea? I vull anar a les coses pràctiques, no només a les romàntiques. Primer: millorant les infraestructures, accelerant el TGV Perpinyà-Nimes i accelerant també el de Tolosa-Narbona, perquè tot això també relliga l’Euroregió. A veure si el senyor Sarkozy, que amb la Constitució Europea està sent, sembla, més eficaç que no pas havien estat els seus predecessors i els nostres governants, a veure si també amb aquesta matèria té la mateixa eficàcia. I a veure el senyor Moratinos com es comporta. Ara tindrem la cimera francoespanyola a finals de l’estiu i serà el moment de comprovar fins a quin punt uns i altres estan disposats a anar endavant, en el sentit que ens interessa. En segon lloc: hem d’aprofitar les línies de l’AVE —ja veureu que vaig a coses molt concretes— per a mercaderies fins als ports de Barcelona i de Tarragona. Està previst que l’any 2009 sigui així. Per cert, el port de Barcelona ja té un centre logístic a Tolosa, en aquest moment. Jo crec que totes aquestes línies s’han d’enfortir perquè a última hora, són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans, més romàntics i més sentimentals com puguin ser la pàtria, les nacions o les identitats. Si no hi ha els vasos sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que -2- �nosaltres formem sentimentalment, doncs malament, perquè els sentiments són molt importants però la física també compta, i si la física no aguanta els sentiments tampoc continuarien. Tercera cosa que hem de fer: mobilitzar, jo crec, recursos en el terreny cultural. Crec que s’han de mobilitzar recursos per al Centre Pau Casals i crec que això s’ha d’aconseguir a través de les decisions que puguin prendre les persones que hi tenen, en aquest moment, competència: el senyor Malvy, Martin Malvy, bon amic, el senyor Montilla, la senyora Francina Armengol i el senyor Marcel·lí Iglesias, que per cert, no el veig per aquí i crec que hi hauria de ser, perquè a més ell, posats a ser, és de Bonansa. -3- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El futur de l’Euroregió Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Prada de Conflent (França) Abstract A summary of the resource. Participació a la taula rodona "El futur de l'Euroregió" en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Catalunya Europa Regions Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1645/0000000710.pdf 0e652a55ea78d1084aae1ea6a9c3e98f PDF Text Text P R I M O POLEMICA 3 P I A N O martedì 28 agosto 2007 ■ Chiti: se si parla di fucili il dialogo è impraticabile. Ma Bossi annuncia: sabotiamo il Lotto «Se si è ambigui sul terreno dello sciopero fiscale e addirittura si fa riferimento ai fucili, il dialogo sulle riforme diventa impraticabile». Così il ministro delle Riforme, Vannino Chiti, commenta le dichiarazioni di Umberto Bossi, che in un comizio in provincia di Bergamo, aveva evocato il ricorso ai “fucili” da parte dei “padani” nel perdurante contenzioso con la politica fiscale dello Stato centrale. Il ministro sottolinea infatti che «le parole in politica possono essere sassi, bisogna che tutti facciano capire alla Lega che il confronto può essere duro ma deve avvenire sul terreno della moderazione», conclude. E mentre scendono in campo anche le associazioni di chi paga le tasse, come la Federcontribuenti, che vuole denunciare il leader leghista, Bossi “alza il tiro”. Oggi La padania, quotidiano della Lega, rivela che il senatur sarebbe deciso a non giocare più alle lotterie. Questa sarebbe una delle cinque iniziative annunciate per tagliare fondi allo stato. INTERVISTA Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano CARLO BENUCCI P asqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano (Psc), ospite del congresso della Margherita della scorsa primavera, è stato il sindaco del rinnovamento di Barcellona, dall’83 al ‘97, e presidente del governo catalano dal 2003 al giugno scorso. Conosce bene l’Italia e segue con interesse la costituzione del Pd, che vede come il modello di un futuro partito europeo. Domenica Veltroni ha sottolineato la necessità di un «un nuovo campo» a livello internazionale e dunque di una «profonda innovazione dell’Internazionale sociali«Il socialismo sta». È una proposta ragionevole, molto farebbe positiva. L’Internazionale socialista, molto bene oggi, è soprattutto un’eredità storica a integrarsi che si colloca sul terreno della filosoin una realtà fia politica e della vecchia politica dei blocchi, ma in questo momento non più ampia» è di particolare attualità. È pertanto necessario velocizzare la realizzazione di un Partito democratico a livello europeo? La verità è che il Pde è ancora un progetto. Esiste il Partito democratico in Italia ma non in Europa. Ma non si tratta soltanto di un’idea, è un’alternativa ragionevole, prevedibile e condivisibile. Se l’Europa proseguirà la sua strada di trasformazione in una grande nazione, con la sua moneta e la sua bandiera ma anche con un suo sistema di difesa, credo che dovremo iniziare a pensare a un grande partito in ambito continentale. Un cammino ancora lungo… Il futuro Partito democratico europeo dovrebbe ampliare il suo territorio, perché adesso è una realtà circoscritta all’Italia. Gli italiani sono stati i più intelligenti ma sono convinto che tutti noi dovremmo seguire questa linea. I Ds e la Margherita hanno visto, molto intelligentemente, la necessità di unirsi «Bene Veltroni, un Pd europeo» Walter Veltroni con il sindaco di Parigi Bertrand Delanoe (Mimmo Chianura/Agf) in questo nuovo soggetto e hanno segnato un cammino che a mio avviso dovrebbero seguire tutti i socialisti nel resto d’Europa. Questo comporterebbe un superamento dell’Internazionale socialista? Io sono socialista da tutta la vita, sono stato presidente del Partito socialista della Catalogna e credo che il socialismo farebbe molto bene a integrarsi in una realtà più ampia. Credo che l’Europa abbia la dimensione degli Stati Uniti e quindi dovrebbe adottare un sistema partitico simile, con due grandi schieramenti nei quali le ideologie la smettano di essere simili a “religioni”. Ci dovranno essere meno credo e più preferenze fondate su proposte concrete. Qualcosa di più modesto, in un certo senso. Quali sono i prossimi passi in questo percorso? In Europa la destra ha già preso l’iniziativa. Sono un grande ammiratore dei gesti di Sarkozy e di Angela Merkel, che stanno cercando di risolvere il problema della costituzione. La sinistra ha bisogno dello stesso realismo. L’altro punto su cui la destra ci sta dando una lezione è nel campo euromediterraneo: la sinistra è molto tempo che sta parlando di fortificare la politica euromeditteranea ma tutto ciò avrà presto bisogno di un impulso concreto. In Spagna è già stato avviato il dibattito su un eventuale Partito democratico? Credo, sinceramente, che ci sia bisogno di fare uno sforzo in questa direzione, ma in Spagna si sta parlando davvero poco di un Partito democratico. La fondazione Catalunya-Europa, per esempio, è un progetto parallelo a quest’idea, un thinktank di imprenditori, intellettuali e politici che propone delle iniziative sulla “buona maniera” di governare. A quando il varo concreto del Pde? Credo che non tarderà molto la realizzazione di un Partito democratico europeo. Io ho già una lunga lista di persone che mi danno il loro sostegno per questa idea, in Catalogna. PD ■ VELTRONI HA RILANCIATO LA PROPOSTA DI CAMBIARE IL NOME DELL’INTERNAZIONALE SOCIALISTA IN “INTERNAZIONALE DEI DEMOCRATICI E DEI SOCIALISTI” «Il mio partito transnazionale». Walter vuole chiamare pure gli stranieri MARIO LAVIA S i era inabissata, vai a capire perché. La questione delle cosiddette famiglie politiche europee che aveva tenuto banco ancora prima che l’idea del Partito democratico prendesse corpo aveva via via perso forza: e sì che questo era parso un solco incolmabile fra Quercia e Margherita e poi un discrimine assoluto nell’ambito degli stessi diessini. Poi, più nulla o quasi. Fino a domenica scorsa, quando a Parigi Walter Veltroni ha pensato bene di ritirare giù la pratica sulla quale era andata depositandosi un bel po’ di polvere. E lo ha fatto veltronianamente, facendo balenare una suggestione inedita: l’idea di un Partito democratico che sia anche transnazionale. Un’altra carta gettata sul tavolo delle primarie. Fino al 14 ottobre c’è da star sicuri che non passerà giorno senza un’idea nuova. Alla lontana, qualcosa dell’antica intuizione dei radicali forse c’è. Si chiede Walter: perché nel Pd non possono trovar posto figure prestigiose dell’arcipelago democratico mondiale? Perché non giovarsi dell’apporto di idee di un Giddens, di una Kerry Kennedy, di un Lang (tre nomi a caso)? O qualche intellettuale indiano o israeliano? Perché non prevedere forme nuove di adesioni indivi- duali cariche di significato? Non da oggi Veltroni pensa ad un soggetto capace di relazionarsi con esprienze politiche extra-italiane, stante la comunanza di problemi fra Roma e Parigi, fra Gerusalemme e New York. Qualcuno ha già richiamato alla mente la nuova prassi sarkoziana: chiamare i “migliori” a collaborare. E può darsi che la fascinazione abbia colpito anche Walter. Dirà il tempo se col “suo” Pd verrà chiamato ad interloquire anche qualche personalità estranea alla famiglia del centrosinistra europeo. Parallelamente deve marciare l’evoluzione delle vecchie strutture politiche A Parigi ha riproposto l’idea di una nuova «casa»: «Credo che la straordinaria esperienza che l’Internazionale socialista ha rappresentato per il campo progressista mondiale debba oggi conoscere una profonda innovazione, a cominciare dalla costruzione di un soggetto la cui denominazione possa essere Internazionale dei democratici e dei socialisti». Un nome nuovo, dunque. Sarà vero quel che ha osservato Nicola Latorre: ne parlarono anche Fassino e D’Alema. Con argomenti e toni che alla Margherita sono per la verità sempre parsi un po’ al di sotto della necessità – da essa evidenziata tante volte – di un campo del tutto nuovo, che superasse le esperienze attuali non limitandosi ad una loro evoluzione. Ma la novità c’è. Per Veltroni si tratta di agganciare « forze essenziali come i democratici americani o il partito del congresso indiano e tante nuove forze che in Africa, in Asia e in Europa nascono dalle sfide del nuovo millennio». Il dibattito si è riaperto. Veltroni per primo sa che non si chiuderà il 14 ottobre e nemmeno nei mesi succcessivi. È un processo, come si dice. Enrico Letta ha osservato: «I contenitori politici europei devono evolversi e cambiare: servono modifiche profonde a partire dalla casa dei socialisti europei». EVENTI ■ A DRO IN TRENTINO È PARTITA IERI LA TERZA EDIZIONE DELLA MANIFESTAZIONE DI CUI È IDEATORE IL SOTTOSEGRETARIO OGGI IN LIZZA ALLE PRIMARIE I quarantenni di “Vedrò” parlano anche di Pd. E fanno il tifo per Letta RAFFAELLA CASCIOLI inviata a dro «I candidati regionali devono essere scelti sul territorio e non imposti da Roma». A Vedrò, per la terza edizione della manifestazione che riunisce ogni anno circa 400 quarantenni, Enrico Letta in una pausa dei lavori dell’incontro promosso dall’associazione di cui fa parte con Anna Maria Artoni e Luisa Todini, parla volentieri di Partito democratico. «Sono per un partito orizzontale e non verticista, credo siano importanti il contributo e le competenze di tutti. È per questo che i candidati non devono essere calati dall’alto». In maniche di camicia, il candidato alla segreteria del Pd è arrivato in Trentino, nella centrale idroelettrica Fies di Dro, dopo un mese passato a incontrare e ad ascoltare la gente sulle spiagge. Un confronto che prosegue anche qui. L’appuntamento di quest’anno, dal titolo evocativo “Un’ottica diversa”, si incrocia inevitabilmente con le primarie del Partito democratico anche se sia nella sessione plenaria di creatività e, soprattutto, il collegamento tra questa e la che nei dieci working group di Pd non si parla esplicitanostra cultura esiste e può diventare un carattere distinmente. L’idea però di guardare diversamente al futuro in tivo italiano – spiega Vettori – solo assicurando la stabiliun’ottica meno contingente è presente nelle relazioni di tà del sistema paese, solo se dalla gestione dell’emergenCarlo Ratti, direttore del SENSEable City al Mit di Boston, za contingente si riuscirà a passare a una strategica visiodell’architetto Gianluca Peluffo, dell’economista Paul ne del futuro». Fulminante invece la visione Omerod e dell’astronauta Roberto Vettori. del Pd del comico Enrico Bertolino: «Una diE se i primi “vedono” il futuro delle città e scussione da cortile, in cui i vari condomini dei modi di vita, con i piedi ben poggiati per Stradiotto: eleggono l’amministratore perdendo tempo e terra l’austronauta illustra la sua esperienza «Enrico accapigliandosi per le continue briciole sul nello spazio con i russi e gli americani. Anedbalcone di alcuni e le antenne non funzionandoti, ma anche una diversa percezione della funziona ti di altri. Un condominio in cui si elegge una realtà. Suggestioni, oltre all’opportunità di usci- anche con persona per simpatia, salvo poi lamentarsi re dagli schemi convenzionali. Di qui l’occasiodelle spese e della gestione. Un condominio in ne per parlare di prudenza o paura nelle scelte, un elettorato cui non si affrontano i problemi seri». di scommesse. In politica il nesso con il Pd è più ampio» Nel parterre di Vedrò, nonostante la comardito, ma Vettori non si sottrae come buona posizione trasversale, inevitabilmente le simparte del parterre che nelle pause discute di patie sono rivolte alla candidatura di Letta. Marco Straprimarie e della scommessa del nuovo partito. E, allora, diotto, sottosegretario allo sviluppo economico, nel parla domanda è quasi spontanea. Come si vedono dallo tito nuovo ci crede e ritiene che la pluralità delle candidaspazio i cambiamenti della politica italiana? «Il bisogno ture sia un bene: «In Veneto, dove nel 2001 sono stato l’unico parlamentare eletto direttamente, Letta trova le porte aperte anche in un elettorato più ampio. E l’obiettivo del nuovo partito deve essere quello di conquistare l’elettorato. In questo è determinante anche il modo di porsi che non può essere quello dell’antagonismo contro qualcosa o qualcuno. Ed Enrico queste caratteristiche le ha». Pungente Massimo Bergami, docente universitario, secondo cui «è deludente il modo in cui sta nascendo il Pd, con candidature imposte dall’alto. È senza dubbio diverso da come ce lo aspettavamo. Per questo vedo Enrico come una persona da votare: non è stato investito dall’alto, si è candidato mettendo a disposizione la sua competenza, ci ha messo la faccia, è un segnale di rinnovamento anche generazionale. C’è poi un problema di identità. Un grande problema che ruota oggi sulla diatriba intorno alla festa dell’Unità. Credo che rimettersi in gioco sia possibile ma non si debbano sprecare brand ormai consolidati altrimenti la somma delle parti sarà minore dei singoli addendi». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano: Bene Veltroni, un Pd europeo Source A related resource from which the described resource is derived Europa, il quotidiano Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Benucci, Carlo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Socialisme Partit Demòcrata Europeu Itàlia Política Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1707/0000000615.pdf 830a8332eecb3cf5856972301720f4bd PDF Text Text pag. 9 L'euroregio 3irineus-Mediterrani Per potenciar el projecte s'han d'accelerar les comunicacions, afavorir I'alianqa logística i apostar per I'Airbus per empreses d'abast considerable. En ells hem de confiar. Infraestructures. No solament l'AVE, no solament l'Airbus, no solament la MAT. També l'arribada del trenet franc& des de Puigcerda fins a la Seu i Andorra. El subdesenvolupament de les infiaestructures a prop de la ratlla fronterera és endemic. Andorra esta m 6 interessada que ningú a millorar les connexions. Estic convencut que el cap de Govern coincideix en la necessitat del projecte. Em consta. (A part d'aixb, Andorra vol dir alguna cosa més: vol dir una cadira i una veu a Nacions Unides). PASQUAL euroregio Pirineus-Mediterrani ha estat enguany el tema de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. La universitat d'estiu abans era considerada un romanticisme historicista. Ara és la universitat d'una euroregió de futur, de la nostra part d'Europa. Agraits als que la van inventar i els que la mantenen. Catalunya sola té una forta personalitat, perb no té la dimensió suficient ni el dret a ignorar que comparteix amb altres territoris el que es va anomenar, potser amb excés d'optimisme, Palsos Catalans. Val a di;: un idioma entre diversos, u n dret, una historia, uns herois. Triar, doncs, l'euraregio com a tema de la trobada d'aquest any ha estat, sens dubte, u n encert. Diguem-ho tot. Volíem esborrar la ratlla, pero la ratlla ja no hi és. El sant patró de Prada i de tot aixo és sant Pau Casals, que va ferhi parada i fonda. Com també van raure a prop de Prada els monjos de Montserrat que van tenir problemes al final del franquisme arran de les Rutes Universitaries i altres esdeveniments avui excessivament oblidats. Pau Casals va fer alguna escapada discreta a Sant Salvador, on tenia casa, a tocar del Vendrell, la terra de Joan Reventós i de la vídua d'Apel.les Fenosa. L' a) Accelerant les comunicacions (TGV Perpinya-Nimes i TolosaNarbona, a més a mes de GironaNarbona). b) Aprofitant fes línies de l'AVE a entre els dos cantons de la ratlla. la nit per d u r mercaderies dels Ara hi hauríem d'afegir el Museu ports i als ports de Tarragona i Barde Ceret, que du la Josefina Mata- celona. El port de Barcelona ja té moros, nascuda a 1'Ebre i establerta centre logístic a Tolosa. ara a Cotlliure, on est5 enterrat c) Mobilitzant recursos per al Machado. Centre Pau Casals. ¡Quin país el nostre! d) Apostant per la gran empresa de l'euroregió, que es diu EADS (Airbus). És l'empresa més important d e l'euroregio, del nostre tros S9had'esbsrmr la línia d'Europa. que ens ha separat De tot aixo se'n cuidaran els predurant segles, demostrar sidents Malvy (Migdia-Pirineus), Montilla (Catalunya),Xiscu Antich que Europa es veritat (Illes) i, espero, Marcel-li lglesies AL REMEMORAR eis (Aragó),que és de la Franja (de Boanys finals del franquisine i de la Pau Casals va tenir dos gestos nanca), parla catal2 de naixement i, transició a la democracia, no puc histbrics: un va ser el discurs que va amb seguretat, maldar5 per consresistir la temptació d'esmentar els pronunciar a Nacions Unides expli- truir el túnel de baixa cota a Bornoms d'altres persones que, amb cant que Catalunya és una nació i deus, una obra gairebé farabnica. A un peu a Franca i un altre aquí, van l'altre instal.lant-se a la frontera de veure si en la cimera franco-espamantenir el nexe entre passat i fu- Franca i muntant els seus concerts nyola de finals d'estiu Moratinos tur i continuen sent testimonis de al peu del Canigó. empeny. I ara ¿que hem de fer? ¿Com es fa fets irrepetibles i emocionants, i Tot plegat per esborrar la ratlla d'una cultura, subcultura europea una regió europea? ¿Quin hauria que ens ha separat forcosament dude ser l'nhc de I'euroregio? ¿Com rant segles. Tot plegat per demossi voleu, irrepetible i valuosa. Entre aquestes, tres dones singu- ens hi hem de posar? trar que Europa es veritat, que els lars: la Nicole Fenosa, la Pierrete Gargallo i la Mariette Llorens Artigas. Elles tres, amb Picasso i Gósol [I],representen potser millor que ningú l'estret lligam de fa 100 anys trens i les carreteres son ara instruments de treball i font de riquesa. Fa uns quants anys es va presentar a Tolosa I'Airbus-380. Hi vaig ser. Boeing i EAüS porten una competilncia durissima en el mercat mundial del transport aeri. Tenim, doncs, a tocar una de Les seus industrials més importants d'un dels sectors decisius de l'economia internacional.Juguem-hi fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Europa t? urrar que es també un cost: la diversitat. I aixo es cura comunicant Hem de mobilitzar recursos per a aquests quatre objectius. Entitats financeres, organismes empresarials, institucions culturals, des de les caixes fins als museus (MNAC, Macba. IVAMI. tots haurien de coincidir en aquest objectiu estrat6gic. Afortunadament, hi ha a la política persones com Narcís Serra, Raimon Obiols, Recoder, Bargalló i altres que tenen sensibilitat per l'ak i ESCOLTEU: Europa té un atot que és també un cost: la diversitat. I aixb es cura comunicant. Europa no és con1 els Estats Units o com altres grans palsos. Deu tenir entre 50 i 100 idiomes. I cultures jurídiques i polítiques historicament diferents. Ara bP: te una moneda i te una bandera comunes. Per tant, Europa, si ho fa be, pot entendre i ajudar a resoldre els problemes del món i de la globalització molt més bé que els paisos unidimensionals. Pero tot comenca sumant des de baix, des de les comarques i les ciutats, des de Catalunya i 1'EuroregiÓ. Per aixo, a Prada, en lloc d'aquell grafit tan curiós a prop de Perpinya que els meus amics de Prada van f e tografiar i em enviar i que proclam a v a : ~ S o y e pz r o p r e s , p a r l e z francais!. (que es pot traduir com: ((sigueunets, parleu fiances.), vaig acabar la meva pres6ncia a Prada dient: ((Sigueupropis: parleu catala!)). [ I ]A Gósol, Picasso va llegir a Fran~oisepoesies de Joan Maragall i les va traduir al francPs en un carnet que es guarda al museu que el pintor té a Barcelona. I va pintar el vell de Can Tampanada, imatge de la decrepitud i la mort que el va acompanyar sempre més, fins i tot entaforat en el retrat de Gertrude Stein. = Expresident de la Generalitat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'euroregió Pirineus-Mediterrani Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Infraestructures Catalunya Cultura Territoris Economia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1264 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/769/20070901_LV.pdf 5eeb8177d43a9aac95da2092ad0c2e66 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 01/09/2007 La Vanguardia, p.017, Opinión El laberinto del fauno burocrático PASQUAL MARAGALL Transcribo a continuación los pasos que hay que seguir con el objeto de solicitar una ayuda a la Generalitat para las obras de rehabilitación en un piso, para la ejecución de éstas y para la obtención de la ayuda solicitada. Lo mismo da que las obras las ejecute un constructor o que, como a veces sucede, y no es ilegal, las obras las realice el propietario, un familiar o un amigo. Se trata del caso más sencillo, de un caso de comunicado de obras, en que la obtención de la licencia es inmediata. Es distinto del supuesto de obras menores o mayores, en que por cada paso de tramitación de la licencia hay un tope temporal (por ejemplo, licencia de obras: dos meses. ¡Plazo que casi nunca se cumple!). Septiembre del 2005. Cliente visita a arquitecto. Consultas y elaboración del proyecto de rehabilitación para la obtención de la licencia municipal. Noviembre del 2005. Petición de ayuda para la rehabilitación de la vivienda. No cumple mínimos de habitabilidad. Enero del 2006. Primera inspección del técnico del distrito. Empiezan las obras. (Razonable). Julio del 2006. Acaban las obras. Enero del 2007. Un año y pico más tarde (ya todo acabado) llega el informe favorable de la inspección sobre la solicitud de ayuda. Se les informa de que deben ir llamando a la oficina para informarse de cuándo se abre el siguiente periodo de solicitud de ayudas. La situación se prolonga hasta julio. Cambian los impresos y las tasas. 30 de julio del 2007. Se hace entrega de la documentación solicitada. "Le tomamos la documentación y ya contestaremos". Pueden pasar X días o meses. Final indeterminado. Documentos necesarios (número de páginas, entre paréntesis): 1. DNI del propietario y del inquilino y la declaración de renta del solicitante. 2. Contrato de agua o de alquiler del solicitante (10). 3. Licencia de obras (1). 4. Tasas municipales (2,3). 5. Fotocopia de la solicitud de ayuda (1). 6. Autorización del propietario y el arrendatario al inquilino (1), 10 de noviembre del 2005. 193 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 7. Autorización de la representación del arquitecto (1), 10 de noviembre del 2005. 8. Certificado de inicio de obra (1), 13 de diciembre del 2005. 9. Certificado final de obra de rehabilitación (1), 12 de julio del 2006. 10. Certificado final de obra, 31 de julio del 2006. 11. Presupuesto final de la obra por la empresa. 12. Facturas del arquitecto. 13. Documento de adaptación de la licencia previa (2). 14. Resumen del coste de la obra. 15. Proyecto de obra. 16. Estudio básico de seguridad y salud. Total: coste de la obra, 30.000 euros; coste honorarios, 2.400 euros; tasas, 1.000 euros. Duración total: dos años y medio. PD. No haber avanzado más en la agilización de esos procesos es uno de los aspectos menos positivos de mi paso por el Ayuntamiento y la Generalitat. En catalán tenemos una expresión muy gráfica para expresar el disgusto consiguiente: em raca. P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 194 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1265 Title A name given to the resource El laberinto del fauno burocrático Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Burocràcia Arquitectura Administració Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/909/0000000677.pdf 670bf5692be6c37cedf86093ae91e196 PDF Text Text Pregó de la festa major de l’Escala de Pasqual Maragall De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea 02/09/2007 | L’Escala Un dia del mes de Juliol de 1992 la flama olímpica va arribar des d’OLIMPIA a la península. I el punt d’arribada va ser la platja d’Empúries, Emporion. Desprès va viatjar per tot Catalunya i per tot Espanya, fins a Canàries. Va arribar a Barcelona el dia de la inauguració dels jocs. Però hi van haver una sèrie de problemes. Havien començat abans d’Empúries, terme municipal de l’Escala, on Núria Espert i Irene Papas havien de llegir un text preparat per Xavier Rubert de Ventós. D’aquí a un moment m’hi referiré. Els problemes ja van començar a Olímpia, on la meva dona Diana i jo havíem anat a buscar la flama. Vem estar en el bosc d’ Olímpia, al costat del primer estadi olímpic de la història, mentre unes vestals encenien la primera flama olímpica amb uns miralls immensos, per no utilitzar cap instrument mecànic o artificial. Els miralls reflectien i multiplicaven els rajos de sol sobre el gas que emanava de la torxa. Inicialment tot va anar bé però el primer relleu va acabar malament perquè el lluitador de grecoromana que el va fer es va voler quedar la torxa tan sí com no, i va haver-hi un estira i arronsa important. Finalment la torxa, desprès de travessar varies illes gregues va arribar una nit a l’estadi olímpic d’Atenes, ple de gom a gom i va anar i cap al vaixell que l’havia de conduir per mar fins al golf de Roses. Quan dies desprès va arribar aquí, una noia bufona, una mena de sirena, va dur la torxa en una barqueta fins a la platja del moll grec i d’aquí un altre relleu la va transportar al bosquet on les dues actrius havien de pronunciar solemnement el seu parlament. D’Olímpia a Empúries el trajecte semblava absolutament lògic i totalment poètic. Si algun cop l’Esculapi ha somrigut devia ser aquell dia. A cal Gambo devien fer l’agost el mes de juliol. Però aquí va haver-hi la segona sorpresa. La Crida, un moviment en el que participaven gent que son bons amics, com Jordi Sánchez, van llençar octavetes amb “Freedom for Catalònia” o cosa similar sobre les dues actrius que llegien el text d’en Xavier Rubert i una mena de jurament olímpic en grec, del que recordo la rotunditat amb que la Papas pronunciaba: “APOL.LONA!”. No va passar res greu. La broma s’havia de repetir el dia de la inauguració per part d’alguns dels centenars de figurants de La Fura dels Baus que participaven en l’espectacle. Josep Miquel Abad va venir fins a la porta on estàvem Samaranch i les autoritats locals tot just abans de començar l’acte i em va avisar de que possiblement alguns dels figurants duien inscripcions independentistes a la pitrera i que farien un streaking ensenyantles. Però el propi cap del grup va clavar una bronca monumental als nois i no va passar res. Van haver-hi altres incidents entre Empúries i la inauguració. Crec recordar que de Tenerife, el punt extrem del recorregut de la torxa, vaig haver de tornar corre cuita per un atemptat terrorista. Ja abans de l’adjudicació dels Jocs a BCN l’any 86, el secretari d’Estat del Ministeri de l’interior Rafael Vera m’havia alertat que l’adjudicació dels Jocs podia generar aquest tipus de situacions i de fet n’hi van haver. Fins i tot em va advertir que França podria utilitzar aquest perill com argument per a fer avançar la candidatura de Paris. No va ser el cas. Però un cop adjudicats els Jocs, mentre es celebrava l’atorgament d’uns premis literaris al Palau Nacional de Montjuic, va caure una part del guix del sostre sobre la taula de Presidència – i al Palau hi havíem de fer una colla d’actes socials importants durant els jocs. Afortunadament els tècnics, Margarit i Buxadé, van trobar una solució provisional per evitar els moviments verticals de l’edifici posant una sivella d’acer en la claraboia oval de la sala. Poc desprès es va inclinar imperceptiblement, però es va inclinar, la torre de l’Estadi de Montjuic, que s’havia fet construir també sense fonaments per a la celebració d’un esdeveniment puntual que finalment no va ser possible, els Jocs Olímpics del 1928 – tot com el Palau Nacional, que es va fer per a l’Exposició Universal del. Tots dos edificis estaven simplement posats sobre terra. Tot anava d’un pèl. Barcelona era una ciutat que s’havia fet capital moderna a cop d’esdeveniments puntuals ... que havien de durar tot just unes setmanes, començant per l’Exposició Universal del 1888. �La ciutat no va superar aquestes precarietats fins al 92. Aquestes i altres: per exemple l’aixecament de la barrera que representava la via del tren de la costa. El Pla de Ribera, un vell somni de Pere Duran, la vila Olímpica, el Pla d’hotels, etc. etc. son fets d’aquell període. Però es clar: la ciutat es va endeutar en uns 290.000 milions de Pts. de la època amb crèdits a 20, 25 o 30 anys, que ara tot just s’estan acabant de pagar. (Per la qual cosa hem d’agrair a una colla de financers de la època, entre els quals el President del Banesto i el President de la Caixa, pel risc que ells també van córrer). Allò que va començar a Olímpia i Empúries ha donat nom a una època molt positiva de la capital de Catalunya i de Catalunya sencera. Del 77 al 92 vem tenir 15 anys de construcció de l’autonomia i de llançament de Barcelona com a capital europea, i d’ençà d’aleshores la conversió de les altres capitals, com Girona, Lleida, i Tarragona, de ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives. Desprès del 92 s’obre una època diferent que apunta cap al canvi de majories i Catalunya i l’aprovació de l’Estatut, que ara ningú no pot tocar seriosament perquè ja ha estat referendat pel poble de Catalunya. 2ª part: I ara què? Ara el tema son les infraestructures i els serveis energètics, temes que es van repetint d’una forma tan quotidiana que ens en acabarem cansant. A veure si es veritat que Ministeris i Conselleries hi posen remei seriosament i aviat es comença a veure que els ritmes de solució dels problemes canvien i s’ataquen les connexions en alta velocitat amb el nord i llevant, els aeroports i els ports, la connexió entre tots dos, les autopistes que falten, la millora d’aquestes xarxes elèctriques i telefòniques que es veuen arreu i que fan pena, l desdoblament de l’eix pirinenc, els túnels que falten, l’aportació d’aigua (si cal del Ròdan, sobre això no tinc criteri clar) les inversions que calen per a una agricultura, una viticultura i una industria alimentària de primera línia a Europa, etc. He estat amb la gent de la Unió de Pagesos com Pané, Puigpelat i Cussiné, he estat ahir a Montblanc, a la Conca, i m’he convençut un cop més que la societat civil catalana i els ajuntaments i les comarques estan vivint una etapa d’eclosió de projectes i de “ganes de fer” semblant a la que es respirava fa vint anys, quan ens van concedir els Jocs Olímpics a Lausanne. I que la capacitat d’endeutament és superior a la que teníem aleshores. Ja hem pagat el passat. Ataquem el futur. Obrim uns altres 10 anys de realitzacions, de grans realitzacions. I no dic 20 o 30 per a no donar als qui posen pals a les rodes i frens al carro no ens surtin dient que d’aquí a 30 anys ja estarà fet i no cal córrer. Potser sí que els peatges no son la millor manera de finançar-se, però així es com va començar tot a l’any 1960 amb l’autopista La Jonquera Múrcia. Les carreteres per arribar de Rupià a l’Escala estan no molt millor de com estaven quan vaig venir aquí a estiuejar en els primers anys 60! P. ex. entre Verges i l’encreuament de Bellcaire han desaparegut els plàtans i prou o quasi. “Big news!” La carretera de Figueres a Roses no sé si l’han acabat del tot. Anar a Port de la Selva encara és difícil. La collada de Tosses no diguem. Etc. Insisteixo, tot a l’hora no es pot fer, però aguantar dia rere dia l’ escampada de promeses i projectes que ara figura que sí que es faran, tanmateix sense connexió els uns amb els altres, amb calendaris canviants, sense un nord i sense un pla, acabarà cansant tothom i fent dels catalans el poble més escèptic del mon, i també el més malhumorat i a l’hora en el fons conformat. Necessitem un Pla de Desenrotllament de l’economia i les infraestructures, o com se’l vulgui denominar, amb calendaris, precisions, explicitació del finançament, projecte per projecte i any per any. I necessitem el compromís de les institucions públiques i financeres i la subordinació planificada de les estructures públiques intermèdies, com les diputacions provincials, que controlen xifres econòmiques importants, a aquestes finalitats i aquests plans, limitant una mica si cal la seva llibertat de selecció de projectes. I cal implicar al sector privat i les empreses en aquest Pla de Desenrotllament. Ha de ser un esforç concertat. S’ha convèncer els empresaris catalans de dues coses: 1 que això va de debò; 2, que ells hi han de col·laborar si volen seguir gaudint de la llibertat de criticar la manca d’inversió pública. Falta capital amb capacitat d’arriscar i amb un cert esperit de país. Massa empreses de punta s’estan venent a la jubilació dels seus creadors dels anys 60 i 70. La formació dels centenars (si no milers) �de professionals, empresaris i acadèmics que en aquests darrers anys han sortit de les Universitats estrangeres o nacionals i de les excel·lents escoles de negocis que hi ha a Catalunya, entre les millors d’Europa, haurien de garantir el capital humà que necessitem per fer aquesta passa endavant. El període expansiu que s’albirava l’estiu del 1992 a Empúries s’ha esgotat. N’hem d’iniciar un altre. L’Escala. 2 de Setembre del 2007 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pregó de la Festa Major de l'Escala: De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. L’Escala Abstract A summary of the resource. Acompanyat d’Estanis Puig, alcalde de l’Escala, Pasqual Maragall ha protagonitzat el pregó de la Festa Major de l’Escala 2007. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource L'Escala Festes majors Catalunya Europa Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/910/0000000678.pdf 9bc6db5014f989d09d5b8cb4f7c62280 PDF Text Text Intervenció del M. Hble. Sr. Pasqual Maragall en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat 11 de setembre de 2007 | Palau de la Generalitat (Salutació a les autoritats i assistents) Es un honor per a mi, per a la meva família i els meus companys i companyes, rebre el màxim guardó de la Generalitat, val a dir de Catalunya. Ho és també pels meus amics, molts dels quals s’haurien de considerar condecorats perquè sigui des del Partit dels Socialistes de Catalunya, sigui des dels Ciutadans pel Canvi, sigui des de la ciutadania que ens ha votat, contribuïren a fer el canvi a Catalunya i per tant a demostrar que Catalunya era un país amb diversitat, amb bàndols igualment honorables, amb dialèctica: un país viu. I tant viu! Podrien dir alguns. Com que va reaccionar al carrer multitudinàriament quan va ser necessari. No només l’11 de setembre, que gràcies a Deu s’ha convertit en un acte festiu superant la protesta i les divisions d’anys enrere, sinó també contra la querella al President que m’acompanya i contra l’assassinat de l’Ernest Lluch, aquell dia en que la Gemma Nierga, davant de les autoritats – entre les quals el President del Govern Aznar, que va tenir la dignitat de ser-hi – va dir, se’n recorden?: “Ustedes que pueden, dialoguen!” Avui estem aquí en un 11 de setembre que s’ha convertit en un dia mundial del dolor, a Barcelona, a Santiago de Xile i a New York, tres ciutats bombardejades, per Felip V, per Pinochet i per Al Qaeda, i que simbolitzen la llibertat. Justament durant molts anys vam haver de celebrar l' 11 de setembre dos cops: un a la plaça Salvador Allende, darrere el Putxet, i un altre a les Rondes, i encara un altre a Sant Boi on va morir i és enterrat Rafael Casanova, l'alcalde de Barcelona que va caure ferit aquí al costat, a les Rondes, en defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V. Avui tinc l'honor de rebre el màxim guardó del meu país de mans d'un President de la Generalitat nascut lluny d'aquí, a Iznájar, un nou català, que ha mamat dels carrers i places de Cornellà la veritat de la vida d'una de les diverses Catalunyes profundes, la Catalunya obrera dels barris amb edificis de 16 pisos sense ascensor quan ell hi va arribar, tan catalana com la de l'Eixample de Barcelona o la de la Plaça Major de Vic o la Catalunya dolça del Baix Empordà o la rostida del Camp de Tarragona i de l'Ebre o la humida i verda del Pirineu o la infinita de la plana de Lleida. El meu país, com deia encara ahir a la nit de nou Lluís Llach a la televisió. Ítaca. Ell que l'ha viscut a Verges i a Porrera. O Raimon fa un parell de dies en l'homenatge al mestre Ros Marbà, quan després de cantar Et Recordo Amanda em deia les seves conviccions nacionals. I jo li recordava el passeig de Joan Fuster i Josep Pla per I'Horta de València on un li deia a l'altre: "Aquest país és bonic". I l'altre a l'un: "Si, és bonic perquè és ric". I jo que sóc mig català, mig 1 �valencià, i fill d'una dona de sang valenciana que va estudiar a l’Instituto Libre de Enseñanza, i nét de poeta, hi estic totalment d'acord. Rebre en aquest dia a la meva ciutat, de la que he estat alcalde quinze anys i tinent d’alcalde tres més, i en la que he presidit la Generalitat de Catalunya i proposat el seu nou Estatut, és el màxim honor que he rebut o pugui rebre mai. Em reca no poder compartir-ho amb els meus pares, que s’ho mereixien, i amb els qui ens han faltat massa aviat, com José Ignacio Urenda, el meu mestre polític, Tere Muñoz, i el meu germà Pau. Però em conforta pensar que els meus fills i néts, i els meus amics, començant per Narcís Serra, n’estaran orgullosos. El meu avi, que s’estimava Espanya, li va dir un dia “Adéu”, perquè Espanya no entenia Catalunya, no copsava la seva pròpia diversitat i s’entotsolava a la “Meseta”. Aleshores, el 1907, Catalunya tirava milles i Barcelona implantava l’ensenyament local seguint el model de Chicago amb les escoles municipals del Mar i del Bosc. Tot semblava possible. Endebades. Havien de venir encara les guerres del segle XX, la del 1914/1918, la terrible guerra d’Espanya, en la que es van bombardejar des de l’aire, per primer cop, ciutats com Barcelona, Madrid i Gernika, i la Segona Guerra mundial. Avui tot això sembla un malson. Encara hi ha guerres, i guerres de religió, que són les pitjors, però el món ja no és el que era, afortunadament, i els canvis polítics que s’albiren, al vell i al nou món, preparen, n’estic convençut, un esdevenidor molt millor pels nostres fills i néts. Catalunya serà algú en aquest món. Sens dubte. Europa veurà aviat l’eclosió definitiva de nacions no estatals: Escòcia, Flandes, Bavaria, i Catalunya, Euskadi i Galícia, i potser reagrupaments com l’Ibèric del que ara es parla. I això no l’afeblirà, ben al contrari. No afeblirà Europa, ni tampoc Espanya, Alemanya, Gran Bretanya o Bèlgica. Europa, a diferència de les Amèriques, no serà un continent monolingüe. I això vol dir que estarà en millors condicions per a entendre el món, dir que ho estaria per arreglar el món seria excessiu. En tot cas quan el gal·lès David Crystal va dir en el Fòrum de les Cultures que el nombre de llenguatges del món minvava any rere any ens estava dient també que el català és un símbol, salvat per poetes, mestres i editors. I lectors. Gent inofensiva, però decisiva per a això que en diem "preservar l'espècie". Perquè ja sabem que la pèrdua de diversitat afebleix les especies. 2 �I en aquesta Europa Catalunya hi serà una nació, espero que algun dia reconeguda no solament en el preàmbul del seu Estatut sinó en la Constitució del seu Estat. Tot arribarà. La paciència no ha estat mai una virtut absent del nostre arsenal. Per bé que de tant en tant convé que la rauxa calculada s'imposi a la parsimònia sistemàtica. Crec que estem en un d'aquests moments. I ho crec no perquè simplement estiguem farts de tot sinó perquè tenim arguments i aliats en la Europa multiestatal. A Europa hi ha més cultures que països, més nacions que estats. Tanmateix convé no esperar que les coses convergeixin per si mateixes cap a un final feliç. És arribat el moment de dir clarament que a la Península hi ha quasi la meitat de les nacions sense estat d'Europa. I convé també que no creguem que del reconeixement d'aquest fet se'n derivarà la nostra felicitat. En absolut. Si les nostres empreses no son més competitives i ambicioses; Si les continuem venent a fora quan la família que les va crear se'n cansa i es retira amb els calés de la venda; Si les nostres escoles no tornen a ser tan innovadores com ho van ser l'any 7 del segle passat; Si no entenem que en el coneixement d'idiomes i que en la bona marxa i creativitat de les Universitats hi ha quelcom crucial per a ser un país competitiu; Si les nostres extraordinàries empreses farmacèutiques perdessin la capacitat d'invertir en desenes de nous productes per a trobar-ne un de realment nou i rendible; Si no entenem, a sensu contrario, que els fàrmacs ja amortitzats s'haurien de vendre al tercer món a preus que no incloguin el cost de la recerca inicial que els va crear; Si els nostres hospitals punters no arreglen aviat els seus problemes financers, cosa que per cert esta passant, afortunadament; Si el nostre capital risc no arrisca o se'n va fora; Si no tallem la cantarella interminable de les infraestructures que no arriben i les fabriquem nosaltres, conscients que són elles les que ens faran rics i no a l'inrevés; Si no casem l'Aeroport i el Port buscant unes sinergies evidents que no a tot arreu es donen; 3 �Si no invertim massivament en coneixement i sobretot en el disseny de bones pràctiques, val a dir, en l'exigència d'utilitzar per a cada funció el millor procediment, que és un dels objectius principals de la Fundació Catalunya/Europa que estem creant; Si no entenem que l'acció social i institucions com Caritas i altres són absolutament bàsiques per a mantenir el to dels nostres barris; Si no creem d'una vegada les set vegueries per a substituir les províncies i no restablim l’Àrea Metropolitana de Barcelona; i finalment, si no tenim un Pla Estratègic que organitzi tot això, no serem a Europa el que tenim dret a ser: un país punter, sensible i ric. De nou moltes gràcies. En nom de la meva família, dels meus amics i amigues, dels meus col·laboradors i col·laboradores, val a dir de tots aquells que m'han ajudat a fer el que sigui que m'ha fet merèixer la Medalla d'Or del meu país, gràcies Catalunya! Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat Abstract A summary of the resource. Maragall rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, juntament amb Jordi Pujol, de mans del president José Montilla. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Medalla d'Or Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-11 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) Relation A related resource Publicat a Gencat.cat: <a href="https://web.gencat.cat/ca/generalitat/accio-govern/premis/medalla-or-generalitat/guardonats-medalla-or" target="_blank" rel="noopener">Guardonats amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Cataluny entre 2000 i 2009</a> Publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya:&nbsp;<br /><a href="https://dogc.gencat.cat/ca/document-del-dogc/?documentId=395223" target="_blank" rel="noopener">DECRET 190/2007, de 4 de setembre, pel qual s'atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya al Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira.</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/770/20070912_LV.pdf e67032aad159bcd589802eb51f27f170 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/09/2007 La Vanguardia, p.025, Opinión El rey Fernando según Gracián PASQUAL MARAGALL EL JESUITA ARAGONÉS Baltasar Gracián escribió para Fernando el Católico lo que Nicolás Maquiavelo para los Médicis Gracián, jesuita aragonés, escribió para el rey Fernando de Aragón, Fernando el Católico, lo que Maquiavelo para los Médicis, si bien no defendía tanto la razón de Estado maquiavélica como "la buena razón de Estado", o tal cosa Tierno Galván comentaba. Su El político (Zaragoza, 27 noviembre 1640) ha sido situado en la línea de la República de los griegos y El príncipe de los italianos. Los de mi generación somos de poco más de 300 años más tarde. Nací justo entrando en el año 1941. Tres generaciones de personas que viviesen 100 años nos enlazarían. Nada. La prueba de esa cercanía voy a tratar de demostrarla en este modesto artículo. El padre Batllori, también jesuita, una de las personas más sabias que he conocido, editó las obras completas de Gracián en 1969. Según el prólogo de Aurora Egido a la minúscula edición del año 2000, de la Diputación de Zaragoza - tan minúscula que me cabe en la palma de la mano-, en 1640 Gracián está en Madrid, pero "admirado, y a la vez asqueado, de las maravillas e intrigas de la Corte" (sic), se traslada a Pamplona y en diciembre vuelve a Zaragoza. Gracián fue amigo fiel de Francesco Carafa, duque de Nochera, napolitano, lugarteniente y capitán general de los reinos de Aragón y Navarra, con el cual instó al rey el 6 de diciembre de 1640, siempre según Aurora Egido, "a que hubiese negociaciones y no guerra con Catalunya en previsión de la intervención francesa", cuestión en la que la Compañía de Jesús, por lo visto, tuvo actitudes muy firmes. "El hecho constatado (es) que el duque de Nochera (dedicó) su vida a la construcción de una Europa unida y católica". Como virrey representaba la autoridad real en el control de la impresión de libros, pero en Aragón no hay un virrey único "sino tantos cuantos integran los reinos y Principado". En todo caso El político "aparece como un discurso en primera persona ofrecido al duque de Nochera". La obra es una alabanza ( "paradójica", dice Egido) "de una monarquía austriaca que en la guerra de Catalunya no había concebido sus ideales políticos con idéntica previsión que el duque de Nochera". Finalmente, Egido comenta "la ironía que representa proponer como modelo a Fernando el Católico en momentos de tan grave crisis como los que atravesaba la Casa de Austria en 1640 en relación con el Principado (Catalunya) y la Corona de Aragón en general". Egido señala la existencia de una edición francesa, Le politique dom Ferdinand le Catholique (París, 1732, es decir, poco después de la entrada de Felipe V de Borbón en Barcelona en 1714). Del libro se hicieron también traducciones al alemán, holandés y polaco, además de las italiana y francesa. En la página 14, es decir, para páginas tan pequeñas, al principio de todo, se dice que "En la monarquía de España las provincias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias, las 195 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA inclinaciones opuestas, los climas encontrados, y así como es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir". (De 1640 a 1998: cuando estando en Roma nos visitó Felipe González yme animó a concurrir a las elecciones a la Generalitat del año siguiente, habían pasado 350 años, pero el tema de Gracián coleaba todavía, y sigue coleando. Como he explicado un montón de veces mi condición fue el federalismo diferencial, lo que aquellos que quisieron desacreditarlo llamaron federalismo asimétrico.) Métese luego el autor en una disquisición sobre la genealogía de la Casa de Aragón "que fue siempre fecunda madre de héroes" y sobre la mezcla de la dinastía borbónica ( "seminario de valerosos caudillos"), con la de los Austrias, en el príncipe de España - que permitía imaginar en el futuro rey "el valor para ser Monarca del Universo". Sigue con el cerco a que se vio sometido cuando niño, con su madre Juana, en Girona, y continúa, en flash back,con un impagable relato de la infancia de un rey muy anterior y venerado en Catalunya y Aragón quizás más que ningún otro: Jaime I. "Desamparó al niño Jaime, famoso conquistador de Aragón, su mismo padre el rey don Pedro; aborreciole aun antes de engendrarle (*) (...), no quiso darle lo más principal de la educación, y aquí tuvo su mayor dicha, pues substituyendo (le) el valeroso Caudillo conde Simón de Monfort, le fue padre y ayo juntamente, pues se han de criar los propios hijos como extraños, y los extraños como propios" - y pone como ejemplo a Alejandro Magno, que por lo visto, según Gracián, triunfó por envidia y emulación de las hazañas del padre, Filipo-. "El amor o el recelo paterno es un fatal escollo", concluye el autor. Curiosa historia la de Pedro II, Jaime I y Simón de Monfort, que se entrecruza ahora en mi recuerdo con la de la moderna eurorregión Pirineos / Mediterráneo que creamos con Georges Frèche (cuando era alcalde de Montpellier, la ciudad donde nació Jaime I), los alcaldes de Toulouse, Zaragoza, Ciutat de Mallorca y la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, que ofició de anfitriona en aquella ocasión. El alcalde de Toulouse, Dominique Baudis, no pudo venir porque, como es costumbre, o lo era entonces, estaba en París, y le representó el teniente de alcalde Jacob. Alguien contó que Jaime I era nuestro rey, el de todos los presentes, porque nació en Montpellier, se formó en Monzón, fue conde de Barcelona y rey de Aragón, y conquistó Mallorca y Valencia. Y entonces Jacob, bajo el cuadro de Jaime I que preside aquella sala del Ayuntamiento de Valencia, protestó por la omisión de su ciudad alegando que los señores de Toulouse estuvieron en Muret contra Simón de Monfort, y por tanto a favor del padre de Jaime I, Pedro II, que si no recuerdo mal murió en la batalla que lleva el nombre de la ciudad. Es decir, que todos éramos de la misma dinastía, por decirlo así. Lo fuerte en ese caso es que Jaime I se hubiera formado con Simón de Monfort ¡de padrino!, pero es que perdimos la batalla de Muret, claro, y se quedaron al niño. No sé qué efectos deducir de ello. Los historiadores nos ayudarán en este punto, seguro. En todo caso Gracián volverá más adelante (p. 70) a nuestro rey, en el terreno del análisis de virtudes y defectos para afirmar que "el batallador Don Jaime tuvo algunos defectos de hombre y heroicos desvelos de rey: de diez años empuñó el cetro con valor de treinta y con madurez de ciento". Volvamos a Fernando II el Católico, que siendo posterior a Fernando III el Santo, le precede en la numeración porque más Fernandos hubo en Castilla que en Aragón. 196 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Siendo menor de edad presidió las Cortes de Aragón en Zaragoza. "Previó que los que procuraban que fuese rey de Castilla no lo hacían porque mandase él, mas cebándoles en esta su engañada pasión, valiose de sus intentos para revolverse después contra ellos, y vencidos unos y otros fue rey". Y lo fue, dice, prevaleciendo la prudencia "sobre la común inclinación (...) a seguir lo contrario del pasado (...) que pudo la naturaleza unir las sangres pero no los juicios, herédase tal vez el gesto, pero nunca el gusto". "Pareciéronle a Fernando estrechos sus hereditarios reinos de Aragón para sus dilatados deseos, y así anheló siempre la grandeza y anchura de Castilla, y de ahí a la Monarquía de toda España, y aun a la universal de entrambos mundos". Y comparando ese espíritu emprendedor con el del pasado, se remonta Gracián a la serie de reyes de Castilla que van de Rodrigo a Witiza y Wamba y a la decadencia de los godos. Pero en Aragón fue distinto: "Sólo en Aragón faltó esa dependencia del Estado de la Monarquía, porque fueron extravagantes sus reyes, todos a una mano esclarecidos, desde Ramiro I y aún desde García Ximénez hasta el católico Fernando, ninguno fue incapaz ni delicioso y al contrario de otras Monarquías, el último fue el mejor (...) Naciones hay que echan a perder a sus reyes y otras que los ganan". Es más: "Cada uno de los ricos hombres de Aragón era el espejo de su rey, (y Aragón era) nación al fin propia para oficina de sus reyes". En este punto quiero hacer una digresión y recordar algo que Gracián no cita, y es la fórmula del juramento que los señores de Aragón hacían ante el rey en la coronación, fórmula que creo recordar citaba Robert Hughes en su espléndido libro Barcelona.Decían los nobles: "Nos, que cada uno valemos tanto como Vos, y todos juntos más que Vos, os hacemos rey, a condición de que respetéis nuestros fueros y derechos, y si non, non". El alcalde Porcioles, al final del franquismo, aceptó el cargo demandando que se respetaran las tres Ces: Compilación, ASTROMUJOFF Castillo y Carta. La Compilación se refería al derecho catalano-aragonés (que entre otras particularidades determinaba la primacía del hereu,el hijo mayor, frente al sistema castellano de reparto más democrático) (**). El castillo de Montjuïc parece que se ha transferido ya ahora, terminando la sinrazón de que el lugar desde donde el ejército bombardeó Barcelona y donde fue fusilado el president Companys, mi cuarto antecesor, antes de Irla, Tarradellas y Pujol, siguiese en manos del Estado. Y la Carta, o derechos y obligaciones especiales de los ciudadanos de Barcelona, debería replantearse ahora en el ámbito metropolitano, y ésa es la intención del alcalde Hereu. Pero volvamos a Fernando el Católico. Y a sus defectos, que según don Baltasar fueron exagerados en el extranjero. "Si faltó no fue por faltar, sino por contemporizar efectos de la ocasión, no del vicio. Arguye contradicción que los extranjeros atribuyan todo lo malo, y los españoles le nieguen todo lo bueno". No deja de ser curioso: más que ensalzar al rey, al que más bien perdona o del que pide perdón para sus defectos, ataca o discute a sus adversarios y críticos, que parecen ser legión. "Con ser tan conocidos y seguros sus aciertos, no contento, no satisfecho de su interior y de la pública aprobación, solía este gran príncipe examinarse de rey". Y concluye: "Si es tan dificultoso conocerse cualquier hombre, que será un rey? Conocerse en sí mismo no lo permite la propia afición, conocerse en los otros no lo sufre la trascendental adulación. Pero aquí entra la industria de si él es sabio". Perfecto. ____ 197 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA (*) De hecho, Pedro II se encamó engañado, previamente desorientado por su entorno, y creyendo que la mujer con la que yacía no era su mujer. (**) Mi suegro, de apellido catalán y familia procedente de Matadepera, nació en La Rioja porque su padre, segundón, tuvo que hacer las Españas vendiendo tejidos. La tienda la instaló en la famosa calle mayor de Logroño, donde haciendo algún esfuerzo todavía puede verse la inscripción "Almacenes Garrigosa", aunque no ya el rimbombante rótulo: "La Gran ciudad de Londres". En esa tienda trabajó de niño Escrivá de Balaguer (en realidad, Escriba), fundador del Opus Dei y aragonés de la Franja, como Iglesias, el actual presidente de Aragón. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 198 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1266 Title A name given to the resource El rey Fernando según Gracián Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 25, Opinión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Aragó Història Euroregió Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/911/0000000679.pdf e39708ba38bb08d282664e92243bad1f PDF Text Text Presentació de Pasqual Maragall del llibre de Germà Bel i Xavier Fageda “AEROPORTS I PODER” 13/09/2007 | Cercle d’Economia "Iberia tiende a anular vuelos desde Barcelona" Un titular impagable de La Vanguardia del 4 abril 1994, en vida meva com alcalde. Quin esglai! Encara que tot seguit deia que les altres companyies es mantenien fidels. M'imagino l'escenari: "Se han acabado los Juegos, ergo se acabó la broma". Tot casa amb la idea de que Barcelona ja en tenia prou i que Maragall era una mena de "gota malaya", que no parava de demanar diners, com una tortura xinesa que no parava, no parava. En realitat es van invertir entre una cosa i altra per sobre dels 200.000 milions de pessetes de l'època - no l'Estat: entre l'Estat, l'Ajuntament , la Generalitat, i els privats, entre els quals, p. ex. El Banco Español de Crédito en mans de Mario Conde, que va finançar bona part dels costos de funcionament dels Jocs, no de les inversions, eps. Des d’un turonet de Montjuïc ens miràvem amb Conde l’anella olímpica, el Palau Nacional, el palau d’esports de l'Isozaki etc. i l'home va exclamar: "a este país, o a esta ciudad, no ho recordo, no lo va a conocer ni la madre que lo parió". Jo diria que entre aquestes xifres, que ara tot just ara s'han acabat de pagar, no hi havia la inversió en l'aeroport. Perd mirem al futur: ja hem pagat el passat, és el moment d'invertir en futur, i per tant endeutar-se, em temo. Estem nets. Creixem per sobre de la mitjana europea. És cert que tenim una inflació relativament alegroia, però qui no plora no mama, i qui no riu encara menys. I no em refereixo a que haguem de seguir lamentant-nos per les jugades que ens fan i els diners que no ens donen - que també es pot fer sinó que val més en tot cas assegurar-se de que el capital físic hi és, o que el tindrem, com sigui. Crec que de cara a la preparació d'aquest futur a 7 anys, el que queda de legislatura i una altra de sencera, com a mínim, ( i potser amb això no n'hi haurà prou i haurem de planificar tres anys més fins les portes de la del darrer any de la tercera legislatura, l'any 2017), per a tot això, caldrà establir un compromís important de la societat catalana en la millora del nostre capital físic, del nostre capital de coneixement i del nostre catàleg de bones practiques. No sé si no fora bo formalitzar aquest projecte com a pla català de desenvolupament econòmic, polític, social i ambiental, i dic també polític per a que la tots els temes vagin junts i no competeixin l'ambició política i les noves alineacions partidàries més o menys amples amb les determinacions de caràcter més tècnic i econòmic. Que una cosa no faci oblidar l'altra, ni l'altra la una. 1 �Concrecions. Empenta calculada i a mig i llarg termini. No ens discutirem pel nom de la cosa. L’important es fer-la. En aquest pla l'aeroport de Barcelona, amb una gestió autònoma, com reclamàvem aquest estiu amb en Germà en un article, hi ha de jugar un paper decisiu. Els aeroports. També els de Girona, que creix molt ràpidament, i els de Reus/Tarragona i esperem el de Lleida. I el de Sabadell. Fins i tot a la Cerdanya hi ha moviments d'avionetes, i Andorra té capacitat d'atraure passatge. Si això es lligués ferroviàriament amb França via Bourg Madame i Prada de Conflent, tant mieux. Però no sembla que el trenet francès sigui una infraestructura suficient tal com és hores d'ara. Això, és el que diu Joan Torres, president de FF. de la Generalitat. Els aeroports per si mateixos no bastarien. Tant de bo l'aeroport i el port de Barcelona, i potser la Zona Franca, es coordinin per a crear un pol econòmic i logístic que fora el més impostant del sud d'Europa i del Mediterrani. L’Àrea Metropolitana de Barcelona té en aquest tema un dels seus reptes centrals. Crec que així, aniria en la línia del que proposen Germà Bel i Xavier Fageda en el seu "Aeroports i poder". D'altra banda la duplicitat entre l'aeroport vell i el nou, a mi, sempre m'ha semblat més un avantatge que un inconvenient. En el cas de Madrid, que havia de gastar en el nou aeroport 1 bilió de les antigues pessetes, contra el mig bilió del de BCN, aquesta complementarietat no és dona. I compte que aquestes xifres s'han superat. Fa no tant anys aquestes xifres haguessin representat 1 per cent i el mig per cent ce la Renda Nacional espanyola - no sé si ara n' haurem de dir la Renda Estatal (li preguntarem a en Carod). Un cop l'ambaixador americà em va dir que entre Barcelona i Madrid, A.T.T., la Bell telefònica americana, havia triat Madrid per la inexistència de vols non stop Barcelona New York. Les coses son així de senzilles. També és cert que anys després US West, una de les 7 Baby Bells que van resultar de la partició del monopoli telefònic americà, de la mà de Maureen O'Ryan, va cablejar Barcelona amb fibra òptica ben abans que Madrid. El cap de gabinet a l'ajuntament, Xavier Roig, va ser el primer que va entendre la importància del tema i va començar connectant la Casa Gran amb l’edifici d'Estadística i amb Montjuïc. Tornem a l'Aeroport i acabem aquest viatge per la logística i l'aviació. I acabem parlant, com no, només un moment, de política, que és el que agrada als cronistes. Quan vam discutir l'Estatut amb el representant de Moncloa senyor Caamaño, i amb el Sr. Zapatero, l'aeroport es va caure de l'articulat. Ja he dit mil vegades que això no ha estat tan i tan decisiu. Com deia aquell, em penso que era Felipe González, "gato blanco o gato negro, lo importante es que cace ratones". Si 2 �ara diguéssim: "Nació o no nació, l’important és que tingui aeroport transoceànic" ens dirien iconoclastes. Però bromes apart és aquí on ens hi juguem les faves. M'agradaria, des de la Fundació Catalunya/Europa que estem animant amb una colla d'empresaris i professionals, analitzar el funcionament de l'aeroport. La Fundació no pretén fer la revolució sinó més modestament dreçar un catàleg de bones practiques, val a dir, veure com es fan les coses allà on les fan ben fetes. I per això evidentment haurem de comptar amb els autors d'aquest llibre. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació del llibre de Germà Bel i Xavier Fageda “Aeroports i poder” Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle d’Economia (Barcelona) Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Infraestructures Aeroports Administració pública Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/912/0000000680.pdf fad1527424a437f3d0e19f3bfe6be209 PDF Text Text Estatut i Constitució, les reformes estatutàries i l’articulació territorial de l’Estat Pasqual Maragall 19/09/2007 | Parlament de Catalunya, XIV Jornades de l’Associació Espanyola de Lletrats de Parlaments Fa una colla d'anys vam comentar amb Francisco Rubio Llorente primer algunes idees sobre la reforma constitucional i un temps després amb el Sr. Caamaño el projecte d'Estatut de Catalunya. El professor Rubio, y segueixo en castellà perquè ho entengui tot, (para que se entienda todo por parte de todos), proponía denominar Comunidades Nacionales a Euskadi, Galicia y Catalunya para evitar que las partes de Valencia, Baleares y Navarra que son de habla catalana o vasca, respectivamente, quedaran olvidadas en el intento. Luego en el Estatut aprobado en Madrid, más concretamente en el preámbulo de I'Estatut, que no tiene carácter dispositivo sino descriptivo, se dijo que los catalanes se consideraban a sí mismos nacionalidad. El Estatut fue refrendado por el pueblo de Catalunya el 18 de Junio pasado, hace poco menos de un año y así parecía cerrarse un capítulo sin duda decisivo de la historia de Catalunya y España. Recordemos que durante la República las cosas fueron peor. El enviado de Macià a Madrid, Jaume Carner, volvió a Barcelona con Catalunya como región habiendo salido de aquí con la pretensión, aprobada por el Parlament de Catalunya, de que Catalunya era una nación en el seno de la Federación de Repúblicas Ibéricas. Y Macià tuvo que aceptar. En todo caso el pueblo de Catalunya, el 18 de Junio pasado, hace menos de un año, sancionó en Referéndum el Estatut aprobado en el Congreso y el Senado. Ahora el Estatut está en manos del Tribunal Constitucional. Puede darse el caso de que sea modificado por el mismo. Y entonces viviríamos el contrasentido de que cualquier ciudadano de Catalunya que hubiese votado el Estatut pudiera pedir la repetición del referéndum arguyendo, con toda lógica, que lo él o ella votaron no fuera ya lo que finalmente quedase establecido. Puede ser que por mera prudencia, el Tribunal, sobre cuyos próximos cambios, lógicamente, recaen toda clase de temores, deje el Estatut prácticamente intocado. Pero ocurrir lo contrario. Y no sería bueno que si lo contrario no hubiere ocurrido (y uso aquel futuro subjuntivo que en el colegio nos traía a mal traer) se sospechase que los tribunales actuaron por presiones del gobierno, o los gobiernos. 1 �Nos hemos metido en un lío. Reconozcámoslo. Es más. Algunas de las cosas cuya transferencia se cayó del Estatut, como el Aeropuerto y los Paradores Nacionales, acabarán siendo transferidos, entre otras cosas porque son pocos ya los países en los que los aeropuertos son del Estado. Recuerdo que el buen alcalde de Nápoles de la época, Bassolino, me comentó hace años que su aeropuerto, que era municipal, lo había vendido a la Britsh Airport Authority, quedándose el municipio una “golden share”, una acción de oro con derecho de veto sobre las decisiones estratégicas. Y aquí todavía estamos en que AENA, que empezó siendo una corporación de los ingenieros aeronáuticos, sigue determinando como funciona el Aeropuerto de Barcelona. Y en que la joint venture Puerto--Aeropuerto tiene limitaciones poco sensatas. Menos mal que el Consorcio de la Zona Franca, aquella institución saneadísima que don Antonio de la Rosa esquilmó, ahora ya en buenas manos, se ofrece para construir en el aeropuerto unos hangares que permitirán a las aeronaves, no solo dormir en Barcelona, sino ser entretenidas y reparadas. De todo lo dicho se deduce que es mucho más importante la garra, la ambición y el acierto de las instituciones catalanas, y se me apuran de las empresas catalanas, que muchas disposiciones legales. Lamento venir a esta sesión para acabar diciendo que todo depende más de la voluntad, de la ambición y de garra de los gobiernos y de la sociedad civil, que de las grandes leyes que hemos venido a comentar. Por supuesto que algún día la Constitución española tendrá que sufrir cambios que casi sonroja no haber hecho antes, como la denominación en la Constitución de las 17 autonomías existentes, nuestra pertenencia a la Unión Europea, o la existencia de naciones o nacionalidades, con su nombre y apellidos, en el marco del Estado español, o la deseable conjunción de esfuerzos entre España y Portugal - tema éste, evidentemente, mucho más prolijo - o nuestra pertenencia a la Comunidad Euromediterránea, que celebra aquí, en Barcelona, cada 10 años, su reunión plenaria. En todo caso conviene ir pensando en algo más que en las próximas elecciones. Si las elecciones se plantean entre el Partido Popular y el Partido Socialista como un concurso de españolidad, vayámonos despidiendo de ese bipartidismo imperfecto porque partes enteras de España, por supuesto Catalunya y Euskadi, y quizás Galicia, y probablemente segmentos de las poblaciones de la Comunidad Valenciana, Balear y Navarra, no se verán reflejados en él. Y entraremos, con menos capacidad de ironía que por ejemplo la Gran Bretaña que tiene por extremos opuestos a Timothy Garton Ash y al Scotish National Party, en un pulso infeliz, con un europeísmo extremo como última solución sensata. 2 �La propuesta de Imaz: “No imponer, no impedir”, es decir, pactar en Euskadi con los socialistas un texto estatutario intocable en Madrid, evitaría el calvario del Plan Ibarretexe y el imposible rompecabezas catalán, en el cual o el pueblo es desmentido o los jueces tienen que renunciar a ser independientes. Y aún siendo la propuesta Imaz una propuesta hábil no parece que sea aceptada por la mayoría gobernante en el País Vasco. Por no hablar de Navarra, dónde la negativa del PSOE central a aceptar el gobierno de coalición con Nafarroa Bai, contra los deseos de los dirigentes socialistas navarros, mostró ya con anterioridad que se había perdido el sentido de la oportunidad y del equilibrio. Del difícil pero apasionante equilibrio que este país necesita para hacer buenas en el terreno político las magníficas perspectivas que tenemos en Europa en la vertiente económica. Termino repitiendo lo que he dicho hace poco. Catalunya, Euskadi y Galicia, como Escocia, Flandes y Baviera, van a ser naciones europeas, sin romper el Estado al que pertenecen, pero naciones, nacionalidades en el sentido pleno de la palabra. Y Europa, gracias a ello, si es capaz de digerirlo, y creo, estoy convencido, de que puede hacerlo, estará en mejores condiciones que antes, en mejores condiciones que nunca, para jugar en el mundo un papel relevante. En unas buenas condiciones que la evolución de la política americana puede no solo no desmentir, sino avalar. Así sea, iba a ser el final de este parlamento. Pero debo añadir algo. Estuve en el Tribunal Internacional de la Haya con el alcalde de Sarajevo, Kupusovic, en el juicio de Tadiç, un criminal de guerra que había asesinado, como se probó, a diversos conciudadanos. Pues bien. Europa debería acabar con algunas de las vergüenzas que todavía como europeos nos sonrojan, como la libertad sin cargos de los presuntos criminales de guerra de más alto rango de los que se sabe por cierto que andan libres. La ciudad de Barcelona jugó un papel importante en la recuperación de la vida civil en Sarajevo. Y desde Barcelona digo hoy que esa vergüenza nos sonroja. Muchas gracias. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Estatut i Constitució, les reformes estatutàries i l’articulació territorial de l’Estat Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Abstract A summary of the resource. XIV Jornades de l’Associació Espanyola de Lletrats de Parlaments Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Estatut Constitució Espanya Catalunya Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1602/0000000709.pdf 8484d06ad15cb15557a16b3b193a9368 PDF Text Text 8 aDn Política Martes 25 de septiembre de 2007 Política 9 Xpresate «No debería ser necesaria la quema de banderas, ni debería tampoco penarse.» politica@adn.es Relator. EN ADN.ES ENTREVISTAPASQUALMARAGALL,EXPRESIDENTEDELAGENERALITAT MARAGALL “Hay gente contra la Monarquía” Elsocialista llegaalaredaccióndeADNcontiempo de la entrevista. El ex presidente de la Generalitat por delante y un artículo de opinión en el bolsillo, tiene la cabeza en Europa y, como siempre, no se cuyarelevancianosobligaareproducirloalmargen muerde la lengua en ningún tema de actualidad. Cristina Fallarás Barcelona -Bueno, pues a ver quién se la queda. ras dejar la presidencia de la Generalitat, Pasqual Maragall anda con el interés dividido entre Cataluña y Europa, entre la defensa del federalismo en España y la posibilidad de un Partido Demócrata Europeo. Ahora tiene tiempo y libertad para inventar esas fórmulas que tanto asustan a sus correligionarios. -¿Qué es hoy el socialismo? -Parte del mundo global. El mundo global tiende a dividirse en dos bloques, uno conservador y otro progresista. El socialismo es una parte del segundo. -¿Cuál es su mayor preocupación ahora? -Europa. -¿Cuál es el mayor problema de Zapatero? -Ninguno. -¿Y de Europa? -Que sea por fin algo. Nuestra nueva patria grande. -¿Por qué? -Porque no le ponen enfrente candidatos de relieve. -¿Nicolas Sarkozy acierta? -Sí. Él y Angela Merkel aciertan redactando una constitución reducida y creando la Unión Mediterránea. -¿Cuál sería de relieve? -Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato. T -¿Cuántos años le faltan a Europa para cuajar? -Está avanzando. Lo que me temo es que la izquierda no se ha puesto en marcha. -¿Por qué? -Porque no ha sabido encontrar ni los temas ni las soluciones a los temas. Y la derecha, sí. Lo ha hecho mejor que la izquierda, que está dudando mucho. Pero confío en los italianos. -¿Qué cuestión debería ser la bandera de la izquierda en Europa? -La de siempre, la libertad y el progreso. -Podría ser también la bandera de la derecha. -¿Y el Partido Demócrata Europeo? -Por el momento, sólo un partido italiano. Pasqual Maragall visitó la redacción de ADN y se mostró muy interesado por el desarrollo de nuestra web ADN.ES. G. VALLE “Barcelona debe endeudarse e invertir” -¿En Barcelona parece que nada funciona? -Yo creo que en estas cosas siempre hay un ciclo de opinión, y de humor. -Sobre todo entre los barceloneses. Por eso Barcelona és bona,porquelosbarceloneses no perdonan. Yo no veo que esté mal. -Cercanías, el AVE o el aeropuerto no son opiniones. -Barcelona sigue siendo la ciudad más popular de Europa. Por algo será. -FíjeseenlostrenesdeCercanías,enelaeropuerto,en el AVE. -Cuidado, eso no es Barcelona. Barcelona es víctima de que Cataluña y España no han acabado de resolver sus problemas. Que van muy len- -La imagen de la ciudad en este momento no es buena. tos. Hay una coincidencia general en que hay que acelerar y creo que eso es bueno. Lo importante es hacer las cosas y luego pagarlas, no al contrario. Es lo que se hizo en Barcelona hace 20 años. Se invirtieron 300.000 millones. Y ahora se han acabado de pagar. -¿Vuelta a empezar? -Barcelona es una ciudad hecha para exposiciones y Jue- gosOlímpicos,1888,1929,ylos Juegos de 1936 que luego no se hicieron y se convirtieron en Juegos Populares y en la excusa para que Franco declarara la guerra... Cada exposiciónhizoalgo,peronopara que durara. Todo se caía, y hubo que poner los cimientos bajo las cosas que había. Eso costó todo el dinero que he dicho. Y ahora ya está pagado, o sea, que hay que volverse a endeudar y volver a invertir. -¿Resultaría bueno para la política española? -Sí, pero el PP ha decidido autoinmolarse. En realidad, ya está bien así para los unos y los otros. A unos les gusta mandar sin mandar, y a los otros perder sin perder del todo. En el fondo ambos están muy de acuerdo. -¿Quién sale perdiendo? -Nosotros. -¿Ustedes? -La gente, Cataluña, Europa. -¿Contrapone España a Cataluña y Europa? -No lo contrapongo. Soy como mi abuelo, de la España plural. -¿Por qué alguien quema una foto del Rey? -Porque hay gente que está contra la Monarquía y contra España. Hay ciudadanos que son partidarios de la independencia. -¿Cuál fue su relación con España siendo presidente? -Mejor que la de mi abuelo. Él dijo, al final de la Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” y termina “Adéu, Espanya”. En 1907 Cataluña ya se da cuenta de lo que es, porque tiene los medios culturales, económicos, políticos... Hace 100 años, vieron que había que recomponer la diversidad hispánica, y eran casi todos europeístas. -¿Es un camino? -No. No es que no sea posible, es que la independencia no tiene contenido, significación ni posibilidad importante. Es jugar en un tablero donde no está jugando nadie. Es un problema que tiene otras soluciones. -¿Cuáles? -El federalismo. Y Europa. -¿Y no ha cambiado nada? -Toda la historia de los últimos 100 años de España gira en torno a esos temas de identidad y pluralidad. Ahora estamos en condiciones de resolverlo, y no sería bueno que no aprovecháramos para efectivamente, hacerlo. -¿Por qué no está usted en Europa? -Ya he estado. He sido el presidente del comité de las regiones. Pero una cosa es Europa, que me interesa mucho, y otra Bruselas que no me interesa nada. Si Madrid es complicado, Bruselas, ni te cuento. -¿“Efectivamente” quiere decir un Estado federal? -“Efectivamente” quiere decir que Cataluña sea reconocida como nación, no fuera de España, sino dentro. Dentro del Estado español y dentro de la UE. -¿Qué le queda por hacer? -Casi nada. Mis memorias. Un diario, una web, desarrollar una empresa de capital riesgo... -Habla de comunicación. ¿Fue uno de sus fallos en la época de president? -No, probablemente hubo demasiada comunicación. -¿Cuáles? -El Estatut, por ejemplo. Maragall posa en la redacción tras la entrevista. GUILLEM VALLE -¿Cuáles son los mejores recuerdos de su etapa política hasta el momento? -Los Juegos Olímpicos y el referéndum de l’Estatut. -¿La presidencia de la Generalitat le hizo más ilusión? -Bueno, a mí siempre me han ido llevando. Yo no quería, no quería... figura que no quería. Ni ser alcalde ni presidente. Yo estaba en Baltimore tranquilamente cuando me llamaron para ser candidato a la alcaldía, y dije que no. Insistieron, porque yo ya había trabajado en el Ayuntamiento, y les dije que pusieran a alguien que quisiera ser alcalde, y yo ya trabajaría de número dos. Y fue Serra. Esto fue en el 79. Fui alcalde porque él se marchó. -¿Y en la Generalitat? -Pasó un poco igual. Estaba en Vascos y catalanes Por Pasqual Maragall elipe González, según nos recuerda Patxo Unzueta, dijo hace años que respetaría el Estatuto que los vascos hubiesen aprobado con la sola condición de respetar la Constitución. En nuestro caso no fue así: Zapatero, inquieto por la magnitud de la propuesta estatutaria catalana, pactó su recorte con los nacionalistas catalanes y con el presidente de la Generalitat. Pero añadió una condición: el presidente de la Genera- F pedir, no imponer. Los nacionalistas vascos no imponen, sino que pactan en Euskadi un texto con las otras fuerzas, a condición de que esas fuerzas renuncien a hacer la puñeta luego en Madrid. ¿Qué ha pasado? Que el PNVhatomadolapropuesta Imaz por bandera, ha aceptado su dimisión, y se dispone a defenderla en Madrid. Estamos expectantes. Si la tocan, ¿qué pasará? Aquí la tocaron en las Cortes, pactamos soluciones y se -¿Euskadi y Galicia? -Si quieren (y creo que quieren), sí. Pero resulta que a Imaz lo tienen que echar por haber dicho lo que dijo. -Pero no hubo sensación de cambio. -Niego la mayor. Hubo demasiados cambios. -Que ahora le parece un lío, según ha afirmado. -Habríamos tenido que cambiar la Constitución. LaOpinión Presidencia «Hayquiendiceque hubodemasiados cambios» Responsabilidad «Yo no quería ser alcalde ni presidente» Estatut «Habríamostenido quecambiarla Constitución» Madrid «Esimportante,pero noloestodo.Madrid noesEspaña» Italia y me llamaron: vuelva, vuelva. -Se refiere a que aquello no cambió, ¿no? Porque eso está ahí para quedarse. Los temas de identidad cada uno los vive de una manera distinta, según si se es hijo de tal o cual. Pero el resumen, la media, da que Cataluña tiene personalidad nacional. Cataluña es una nación formada por gente de procedencia muy diversa que en su mayor parte saben que tienen una personalidad propia nacional. Y eso provoca problemas. Algunos, no muchos, dentro de Cataluña, y bastantes fuera, sobre todo en España y un poco en Europa. -Existe la sensación de que su experiencia como president decepcionó a cierta gente, porque no sucedió lo que ellos esperaban. -¿Y qué esperaban? -Un cambio global, a todos los niveles. -Hay quien dice que, precisamente, hubo demasiados cambios. -Había gente harta del nacionalismo chato de Pujol. -¿Qué dijo? -“No impedir, no imponer”. Quiere decir que, vista la experiencia catalana y el Estatut, no van a imponer, sino que van a pactar, pero allí, en Euskadi, y con los socialistas de allí. Y luego, ya cuando hayan pactado, lo que hayan pactado no se toca al llegar a Madrid, que no les pase “lo que a Maragall”. -Usted les dio mucho miedo en España. -Bueno, porque era el primero. De hecho, Ibarretxe lo intentó, pero no lo consiguió. Nosotros lo hicimos un poquitín mejor e Imaz todavía más. Pero a él ya se lo han cargado. -¿Cuál es el problema? -Madrid, más que España, es tan potente, y no me parece mal que lo sea, que digiere mal la diversidad. Y eso sí que me preocupa. Madrid está encantado de haberse conocido, y de repente no ve nada más. En eso se equivoca, porque Madrid es importante, pero no es todo. Madrid no es España. La entrevista íntegra y más fotos en adn.es “Pero [Zapatero] añadió una condición: el presidente de la Generalitat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir” litat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir. Esta condición no se la puso a Josu Jon Imaz en circunstancias parecidas. Pero Josu dimite. ¿Qué será que siempre se termina así? Imaz había hecho una propuesta a la canadiense: Quebec sería independiente sólo si una mayoría clara lo reclamaba en referéndum. Allí se hizo y los independentistas perdieron. Asunto zanjado. En Flandes, igual. Imaz proponía, no exactamente lo mismo, pero sí algo parecido: no im- aprobó en referéndum. Veremos los vascos. Pero ahora resulta que el TC puede impugnar artículos del Estatuto catalán, lo que nos pondría a los pies de los caballos frente al pueblo que refrendó lo que le propusimos que ratificara. Supongo que, por eso, los vascos se quieren asegurar de que no habrá retoques, creen que así no ha lugar a recurso. Pero ¿no puede, por ejemplo, recurrir el Defensor del Pueblo? ¿Cómo acabará todo esto? Estamos expectantes. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Hay gente contra la Monarquía Source A related resource from which the described resource is derived ADN Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Fallarás, Cristina Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Espanya Catalunya Barcelona Monarquia Govern Economia Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1708/0000000612.pdf 71d7a809feea237e5e5b1e2476a4ab7d PDF Text Text 8 aDn Política Martes 25 de septiembre de 2007 Política 9 Xpresate «No debería ser necesaria la quema de banderas, ni debería tampoco penarse.» politica@adn.es Relator. EN ADN.ES ENTREVISTAPASQUALMARAGALL,EXPRESIDENTEDELAGENERALITAT MARAGALL “Hay gente contra la Monarquía” Elsocialista llegaalaredaccióndeADNcontiempo de la entrevista. El ex presidente de la Generalitat por delante y un artículo de opinión en el bolsillo, tiene la cabeza en Europa y, como siempre, no se cuyarelevancianosobligaareproducirloalmargen muerde la lengua en ningún tema de actualidad. Cristina Fallarás Barcelona -Bueno, pues a ver quién se la queda. ras dejar la presidencia de la Generalitat, Pasqual Maragall anda con el interés dividido entre Cataluña y Europa, entre la defensa del federalismo en España y la posibilidad de un Partido Demócrata Europeo. Ahora tiene tiempo y libertad para inventar esas fórmulas que tanto asustan a sus correligionarios. -¿Qué es hoy el socialismo? -Parte del mundo global. El mundo global tiende a dividirse en dos bloques, uno conservador y otro progresista. El socialismo es una parte del segundo. -¿Cuál es su mayor preocupación ahora? -Europa. -¿Cuál es el mayor problema de Zapatero? -Ninguno. -¿Y de Europa? -Que sea por fin algo. Nuestra nueva patria grande. -¿Por qué? -Porque no le ponen enfrente candidatos de relieve. -¿Nicolas Sarkozy acierta? -Sí. Él y Angela Merkel aciertan redactando una constitución reducida y creando la Unión Mediterránea. -¿Cuál sería de relieve? -Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato. T -¿Cuántos años le faltan a Europa para cuajar? -Está avanzando. Lo que me temo es que la izquierda no se ha puesto en marcha. -¿Por qué? -Porque no ha sabido encontrar ni los temas ni las soluciones a los temas. Y la derecha, sí. Lo ha hecho mejor que la izquierda, que está dudando mucho. Pero confío en los italianos. -¿Qué cuestión debería ser la bandera de la izquierda en Europa? -La de siempre, la libertad y el progreso. -Podría ser también la bandera de la derecha. -¿Y el Partido Demócrata Europeo? -Por el momento, sólo un partido italiano. Pasqual Maragall visitó la redacción de ADN y se mostró muy interesado por el desarrollo de nuestra web ADN.ES. G. VALLE “Barcelona debe endeudarse e invertir” -¿En Barcelona parece que nada funciona? -Yo creo que en estas cosas siempre hay un ciclo de opinión, y de humor. -Sobre todo entre los barceloneses. Por eso Barcelona és bona,porquelosbarceloneses no perdonan. Yo no veo que esté mal. -Cercanías, el AVE o el aeropuerto no son opiniones. -Barcelona sigue siendo la ciudad más popular de Europa. Por algo será. -FíjeseenlostrenesdeCercanías,enelaeropuerto,en el AVE. -Cuidado, eso no es Barcelona. Barcelona es víctima de que Cataluña y España no han acabado de resolver sus problemas. Que van muy len- -La imagen de la ciudad en este momento no es buena. tos. Hay una coincidencia general en que hay que acelerar y creo que eso es bueno. Lo importante es hacer las cosas y luego pagarlas, no al contrario. Es lo que se hizo en Barcelona hace 20 años. Se invirtieron 300.000 millones. Y ahora se han acabado de pagar. -¿Vuelta a empezar? -Barcelona es una ciudad hecha para exposiciones y Jue- gosOlímpicos,1888,1929,ylos Juegos de 1936 que luego no se hicieron y se convirtieron en Juegos Populares y en la excusa para que Franco declarara la guerra... Cada exposiciónhizoalgo,peronopara que durara. Todo se caía, y hubo que poner los cimientos bajo las cosas que había. Eso costó todo el dinero que he dicho. Y ahora ya está pagado, o sea, que hay que volverse a endeudar y volver a invertir. -¿Resultaría bueno para la política española? -Sí, pero el PP ha decidido autoinmolarse. En realidad, ya está bien así para los unos y los otros. A unos les gusta mandar sin mandar, y a los otros perder sin perder del todo. En el fondo ambos están muy de acuerdo. -¿Quién sale perdiendo? -Nosotros. -¿Ustedes? -La gente, Cataluña, Europa. -¿Contrapone España a Cataluña y Europa? -No lo contrapongo. Soy como mi abuelo, de la España plural. -¿Por qué alguien quema una foto del Rey? -Porque hay gente que está contra la Monarquía y contra España. Hay ciudadanos que son partidarios de la independencia. -¿Cuál fue su relación con España siendo presidente? -Mejor que la de mi abuelo. Él dijo, al final de la Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” y termina “Adéu, Espanya”. En 1907 Cataluña ya se da cuenta de lo que es, porque tiene los medios culturales, económicos, políticos... Hace 100 años, vieron que había que recomponer la diversidad hispánica, y eran casi todos europeístas. -¿Es un camino? -No. No es que no sea posible, es que la independencia no tiene contenido, significación ni posibilidad importante. Es jugar en un tablero donde no está jugando nadie. Es un problema que tiene otras soluciones. -¿Cuáles? -El federalismo. Y Europa. -¿Y no ha cambiado nada? -Toda la historia de los últimos 100 años de España gira en torno a esos temas de identidad y pluralidad. Ahora estamos en condiciones de resolverlo, y no sería bueno que no aprovecháramos para efectivamente, hacerlo. -¿Por qué no está usted en Europa? -Ya he estado. He sido el presidente del comité de las regiones. Pero una cosa es Europa, que me interesa mucho, y otra Bruselas que no me interesa nada. Si Madrid es complicado, Bruselas, ni te cuento. -¿“Efectivamente” quiere decir un Estado federal? -“Efectivamente” quiere decir que Cataluña sea reconocida como nación, no fuera de España, sino dentro. Dentro del Estado español y dentro de la UE. -¿Qué le queda por hacer? -Casi nada. Mis memorias. Un diario, una web, desarrollar una empresa de capital riesgo... -Habla de comunicación. ¿Fue uno de sus fallos en la época de president? -No, probablemente hubo demasiada comunicación. -¿Cuáles? -El Estatut, por ejemplo. Maragall posa en la redacción tras la entrevista. GUILLEM VALLE -¿Cuáles son los mejores recuerdos de su etapa política hasta el momento? -Los Juegos Olímpicos y el referéndum de l’Estatut. -¿La presidencia de la Generalitat le hizo más ilusión? -Bueno, a mí siempre me han ido llevando. Yo no quería, no quería... figura que no quería. Ni ser alcalde ni presidente. Yo estaba en Baltimore tranquilamente cuando me llamaron para ser candidato a la alcaldía, y dije que no. Insistieron, porque yo ya había trabajado en el Ayuntamiento, y les dije que pusieran a alguien que quisiera ser alcalde, y yo ya trabajaría de número dos. Y fue Serra. Esto fue en el 79. Fui alcalde porque él se marchó. -¿Y en la Generalitat? -Pasó un poco igual. Estaba en Vascos y catalanes Por Pasqual Maragall elipe González, según nos recuerda Patxo Unzueta, dijo hace años que respetaría el Estatuto que los vascos hubiesen aprobado con la sola condición de respetar la Constitución. En nuestro caso no fue así: Zapatero, inquieto por la magnitud de la propuesta estatutaria catalana, pactó su recorte con los nacionalistas catalanes y con el presidente de la Generalitat. Pero añadió una condición: el presidente de la Genera- F pedir, no imponer. Los nacionalistas vascos no imponen, sino que pactan en Euskadi un texto con las otras fuerzas, a condición de que esas fuerzas renuncien a hacer la puñeta luego en Madrid. ¿Qué ha pasado? Que el PNVhatomadolapropuesta Imaz por bandera, ha aceptado su dimisión, y se dispone a defenderla en Madrid. Estamos expectantes. Si la tocan, ¿qué pasará? Aquí la tocaron en las Cortes, pactamos soluciones y se -¿Euskadi y Galicia? -Si quieren (y creo que quieren), sí. Pero resulta que a Imaz lo tienen que echar por haber dicho lo que dijo. -Pero no hubo sensación de cambio. -Niego la mayor. Hubo demasiados cambios. -Que ahora le parece un lío, según ha afirmado. -Habríamos tenido que cambiar la Constitución. LaOpinión Presidencia «Hayquiendiceque hubodemasiados cambios» Responsabilidad «Yo no quería ser alcalde ni presidente» Estatut «Habríamostenido quecambiarla Constitución» Madrid «Esimportante,pero noloestodo.Madrid noesEspaña» Italia y me llamaron: vuelva, vuelva. -Se refiere a que aquello no cambió, ¿no? Porque eso está ahí para quedarse. Los temas de identidad cada uno los vive de una manera distinta, según si se es hijo de tal o cual. Pero el resumen, la media, da que Cataluña tiene personalidad nacional. Cataluña es una nación formada por gente de procedencia muy diversa que en su mayor parte saben que tienen una personalidad propia nacional. Y eso provoca problemas. Algunos, no muchos, dentro de Cataluña, y bastantes fuera, sobre todo en España y un poco en Europa. -Existe la sensación de que su experiencia como president decepcionó a cierta gente, porque no sucedió lo que ellos esperaban. -¿Y qué esperaban? -Un cambio global, a todos los niveles. -Hay quien dice que, precisamente, hubo demasiados cambios. -Había gente harta del nacionalismo chato de Pujol. -¿Qué dijo? -“No impedir, no imponer”. Quiere decir que, vista la experiencia catalana y el Estatut, no van a imponer, sino que van a pactar, pero allí, en Euskadi, y con los socialistas de allí. Y luego, ya cuando hayan pactado, lo que hayan pactado no se toca al llegar a Madrid, que no les pase “lo que a Maragall”. -Usted les dio mucho miedo en España. -Bueno, porque era el primero. De hecho, Ibarretxe lo intentó, pero no lo consiguió. Nosotros lo hicimos un poquitín mejor e Imaz todavía más. Pero a él ya se lo han cargado. -¿Cuál es el problema? -Madrid, más que España, es tan potente, y no me parece mal que lo sea, que digiere mal la diversidad. Y eso sí que me preocupa. Madrid está encantado de haberse conocido, y de repente no ve nada más. En eso se equivoca, porque Madrid es importante, pero no es todo. Madrid no es España. La entrevista íntegra y más fotos en adn.es “Pero [Zapatero] añadió una condición: el presidente de la Generalitat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir” litat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir. Esta condición no se la puso a Josu Jon Imaz en circunstancias parecidas. Pero Josu dimite. ¿Qué será que siempre se termina así? Imaz había hecho una propuesta a la canadiense: Quebec sería independiente sólo si una mayoría clara lo reclamaba en referéndum. Allí se hizo y los independentistas perdieron. Asunto zanjado. En Flandes, igual. Imaz proponía, no exactamente lo mismo, pero sí algo parecido: no im- aprobó en referéndum. Veremos los vascos. Pero ahora resulta que el TC puede impugnar artículos del Estatuto catalán, lo que nos pondría a los pies de los caballos frente al pueblo que refrendó lo que le propusimos que ratificara. Supongo que, por eso, los vascos se quieren asegurar de que no habrá retoques, creen que así no ha lugar a recurso. Pero ¿no puede, por ejemplo, recurrir el Defensor del Pueblo? ¿Cómo acabará todo esto? Estamos expectantes. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vascos y catalanes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Espanya plural Catalunya País Basc Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1283 Source A related resource from which the described resource is derived ADN Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/913/0000000826.pdf a000fe95eb06a7cd202f564e1b4e8f8f PDF Text Text Conferència del M. Hble. Sr. Pasqual Maragall al Ciclo de Conferencias organitzat per la Fundación Galicia Europa i l’Instituto de Estudios Políticos y Sociales amb el títol: La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria A Coruña, 28 de Septiembre de 2007 Muchísimas gracias. Señor Presidente, autoridades políticas, académicas, queridos amigos y amigas: La verdad es que quiero agradecer la invitación que se me ha hecho, en parte porque me permite hablar de temas que nos conciernen a los ciudadanos de Cataluña, de España y de Europa a partir de la experiencia que de forma un poco demasiado generosa se ha explicado aquí, pero también a partir de una prospección del futuro que mi condición actual me permite con mayor tranquilidad de la que probablemente he tenido —no digo nunca― pero sí en los últimos veinticinco años. Esta tranquilidad ahora la tengo, y por tanto me permite reflexionar, sin acritud, con deseos de influir sí, como no, pero sin deseos de sermonear a nadie ni de hacer otra cosa que transmitir la reflexión de una persona que tiene una determinada experiencia y una determinada visión del futuro. Bien, si nos preguntamos sobre la Europa que podemos prever en los próximos veinte años tenemos que admitir de entrada que es un ejercicio inadecuado —y ahora diré quién lo dice, porque esto es una cita― para un ente político cuya principal característica ha sido y sigue siendo la de avanzar con ausencia de un plan total o de un plan general. Estas palabras están referidas a Europa y son de Jean Monnet. Jean Monnet no fue el fundador pero sí el inspirador de la idea de la Unión Europea, mucho antes que muchos otros, y antes de la propia existencia de la Comunidad Europea. Se ha llegado incluso a decir, de Europa, que su falta de visibilidad, como entidad única, controvertible, sin matices, es la clave de su fuerza. Hay quien dice que la fuerza de Europa está precisamente en el hecho de que no es un poder y nada más, sino que es algo que tiende a ser poder partiendo de ser el reflejo de la existencia de identidades diversas, de costumbres distintas y de tradiciones políticas dispares. Hay un libro que yo les recomiendo de Mark Leonard, un autor inglés, atento joven, que se titula Por qué Europa liderará el siglo XXI. Ello no quiere decir que la debilidad de Europa es su fuerza, su propia diversidad, su propia falta de rotundidad, de contundencia, su falta de carácter indiscutible. El hecho de ser una construcción precisamente discutible, perfectible, es lo que la puede hacer, seguramente, más interesante para ella misma, pero también para el resto del mundo, como trataré de explicar. Ahora sí, y aceptando la evidencia de que esta Europa —que sin duda sigue avanzando― lo hace a través de realizaciones muy concretas, muy pequeñas a veces y muy abstrusas, muy a menudo. Este es un problema que a Europa le tenemos que no sé si reprochar o reconocer: el lenguaje europeo es excesivamente abstruso, es un lenguaje muchas veces para iniciados, es un 1 �lenguaje que yo diría que no es el lenguaje de Europa, sino el lenguaje de Bruselas, para entendernos. Es un lenguaje de la ciudad donde se cuece todo. Es un lenguaje con el cual los expertos se entienden pero que seguramente la población no sólo no entiende, sino que más bien la desanima a tratar de entender. Europa ha hecho ese avance en condiciones difíciles que se reflejan en esa complejidad lingüística, con realizaciones concretas, lo que los franceses llaman petit pas, o sea, con pequeños pasos, a veces incluso con parones y pasos atrás. Ha habido muchas desilusiones, ha habido muchos momentos en los que parecía que tenía que aprobarse algo que luego no se aprobaba, pero todo ello, a mi modo de ver, dibuja unas tendencias que harán de la Europa del futuro, sea cual sea su recorrido, algo mucho más sólido y permanente de lo que hubiera sido de otro modo. La Europa de mañana —y mañana en seguida ya serán veinte años, una Europa del siglo XXI es una Europa en que los años corren más deprisa que en la del siglo XX, y diría que en el mundo igual— será tan diversa como es ahora, pero esa diversidad habrá ganado probablemente en articulación y en reconocimiento. Europa es como América del Norte pero con una diferencia: tiene tamaño en población, en territorio... España no, y Francia tampoco, ni Italia, ni Alemania, ni Inglaterra, pero todos juntos sí. Lo que pasa es que al mismo tiempo, tiene algo que América del Norte o que Estados Unidos no tiene, que es complejidad, diversidad, mucha más. Es cierto que en América del Norte, en Estados Unidos, esta diversidad existe, que hay razas distintas, etc., pero no hay veinte idiomas, no hay la diversidad de tradiciones jurídicas, por ejemplo. Hay alguna diversidad, pero no la misma. Fíjense ustedes que sólo en España tenemos dos tipos de derechos, por ejemplo: el derecho catalano-aragonés y el castellano-leonés. En estos derechos, por ejemplo, el sistema de transmisión y de herencias no es el mismo. En Cataluña es la primogenitura, el hijo mayor es el que hereda; en Castilla, la tradición era el reparto. La corona de Aragón y la corona de Castilla tenían por tanto culturas jurídicas o jurídico-políticas muy diversas. Sin embargo, a partir de 1492 ―lo expliqué recientemente en un artículo sobre Gracián— un librito de Gracián, El político, que es el libro que él dedicó a Fernando el Católico ―un libro precioso, un poco el paralelo de Maquiavelo en Italia― explica cómo España está formada por patrias con tradiciones jurídicas y sentimientos muy diversos en el terreno por ejemplo de las herencias pero también en el terreno de la organización política, y en el terreno cultural. Él explicaba aquello tan bonito de los nobles de Aragón que cuando hacen rey al Rey, le dicen: «Nós, que cada uno somos tanto como Vós, y todos juntos más que Vós, vos fazemos reír, a condición de que respetéis nuestros fueros y nuestros derechos, y si non, non.» Ese era exactamente el contenido del pronunciamiento que hacían los nobles aragoneses. Esto era seguramente distinto en Castilla y posiblemente en la tierra de ustedes, pues tenía también matices diversos, o en Euskadi, 2 �supongamos, con sus fueros, que fueron siempre respetados por Castilla como una rareza histórica, pero en fin, que de algún modo siempre se consideraron a respetar. Por tanto, nosotros, España, está en buenas condiciones para entender Europa aunque muchos piensen lo contrario. Muchos dicen Europa y están pensando en todos menos España. Ahora ya no, pero hasta hace relativamente poco eso era así. Yo creo que la cultura política, la cultura en sí, las tradiciones jurídicas, hacen de España un país muy preparado para entender la diversidad, precisamente. Y Europa tiene —con igual valor que lo que estaba diciendo respecto a Estados Unidos― esa diferencia, tiene una diversidad interna mucho mayor. El camino no va a ser un camino de rosas, ni mucho menos, veamos lo que ocurre a nuestro alrededor. El proceso constituyente europeo —que ya no se llama constituyente, para empezar― se va a salvar con rebajas que afortunadamente yo creo que no son sustanciales. La Europa del euro, con esa Constitución, con rebajas o sin ellas, la Europa económica, me refiero, la Europa de los mercados y de las monedas, es ya una realidad imparable, al menos frente al dólar. No es poca cosa y no es sólo positivo —también hay que decirlo, tiene sus efectos negativos― que el euro sea más fuerte que el dólar. A mí, que me tocó estudiar en Estados Unidos de bastante joven, al acabar la carrera o poco después, recuerdo entonces los esfuerzos que hacía Europa y que hacía De Gaulle, por ejemplo, para evitar que el dólar dictara los destinos de Europa. Bien, pero en este momento el euro vale más que el dólar, lo cual a efectos de exportaciones es una dificultad, pero no nos engañemos. A efectos de exportaciones, que es un problema, es más difícil exportarle a América, pero es más difícil porque tú eres más rico, no porque eres más pobre, porque tu moneda es más sólida, es más fuerte de lo que era entonces. Por tanto estamos en una Europa compleja pero potente. Difícil de gestionar pero si se gestiona, mucho más capaz, seguramente, que otros grandes países del mundo de entender el mundo, de entender la globalidad, porque la globalidad es también, y sobre todo, diversidad. La dificultad de la globalidad no está en el número —que también― sino en la diferencia. Un mundo que tiene tanta diversidad es más inteligible desde un sujeto europeo —que la tiene totalmente― de lo que pueda serlo para países más monográficos desde el punto de vista lingüístico, desde el punto de vista cultural o legislativo. Si de aquí nos trasladamos a lo que es la gobernación europea, incluso a lo más cercano —es uno de los temas que quería tocar―, si descendemos a la Europa de las regiones, de las ciudades, incluso de los barrios, que es donde finalmente se hace, donde se pasta, donde se amasa o no, la calidad de vida, y la calidad de la coexistencia, de la convivencia, si descendemos a los barrios tendremos que reconocer que tenemos retos muy fuertes. ¿Por qué? Porque se puede morir de éxito también. ¿Qué está pasando en Europa? En Europa está pasando que crece la población y crece deprisa, y crece sobre todo porque viene gente de fuera, no porque la natalidad sea tan alta. 3 �Miren ustedes, hubo un momento en Europa en el que, hace algo más de cien años, a finales del siglo XIX, el éxito derivado de la existencia de las vacunas que entonces se inventaron y de algunos sistemas de cultivo que mejoraron hicieron que la población aumentara de tal modo que en Europa no fuera factible seguir creciendo de aquella forma y por tanto la gente tuviera que emigrar. El 25% de la población irlandesa emigró en cosa de un cuarto de siglo. Los Kennedy, los Fitzgerald Kennedy, ¿qué son? Son familias. En Inglaterra qué está pasando, que el crecimiento de la población debido a estos avances médicos, las vacunas y la alimentación también hacían que en definitiva las «calvas», los montes más pelados y más yermos, más incapaces de producir, acabaran siendo cultivados porque era preciso hacerlo, de modo que la ciencia económica nace ahí. El marginalismo en Inglaterra nace para estudiar cómo solucionar o explicar lo que está sucediendo. Lo que está sucediendo es que los rendimientos marginales, como se llaman, de la tierra, decaen porque las tierras que se van cultivando son cada vez más empinadas, más pedregosas o más difíciles de cultivar. Entonces tenemos una Europa que está exportando a América su propia sangre, enviando a su gente. Hay una película de Chaplin —no sé si alguno de ustedes, los que tengan más edad, habrán visto las películas de Chaplin― en la que Charlot llega a Estados Unidos en un barco atiborrado de gente que huye de una Europa en la que ya no se cabe. ¿A dónde van? Van a un nuevo territorio en que lo que hay es tierra. O sea, la escasez de tierra es el drama de Europa hace 100 años. Ese drama lo hemos superado. Eso es enormemente importante, no para nosotros, ahora que ya lo tenemos asumido. Lo hemos superado. Ese drama además dio nacimiento a otro gran país que es Estados Unidos, no lo olvidemos, es hijo nuestro ya. América Latina, hija nuestra más, y más del resto de Europa, del Norte de Europa, Estados Unidos. En Estados Unidos la situación es muy distinta. Una vez con Diana estábamos en Wyoming —me parece que era― y pregunté yo cuánto valía el suelo. Estaba haciendo una tesis doctoral sobre el suelo, los precios del suelo urbano y me dijeron: «Hombre, depende». Y digo: «Cómo que depende, ¿de qué depende?». Dice: «¿Cuánto quiere? Es que si es mucho, le haremos un precio». Es al revés que aquí, o sea, cuando más compras, más barato. Es una civilización distinta y esto lo tenemos que entender bien. Si Europa quiere entenderse bien a ella misma tiene que saber su historia, de dónde viene, a qué ha dado origen en América del Norte y en la América Hispana, por qué y con qué resultados. Los resultados son que Europa crea un nuevo mundo, efectivamente, al Norte y al Sur de Panamá. Un mundo que finalmente trabaja en unas condiciones de abundancia material —de territorio, de productividad— enormes que le salva a Europa de algún modo, pero que finalmente choca con Europa, sobre todo América del Sur, cuando Europa empieza a hacer las políticas comunitarias, las políticas europeas de protección de su propia agricultura, sobre todo de la agricultura inglesa, de la agricultura francesa y de la agricultura alemana. ¿Qué hace Europa entonces? Europa, que tiene ya excedentes de producción, lo que tiene que hacer es colocarlos, y para colocarlos lo que hace es subvencionarlos. 4 �Cuando yo llego en el año 1985 por primera vez a América Latina, siendo alcalde, me encuentro a Alfonsín en plena crisis monetaria, con un problema de hiperinflación. La gente iba a comprar como en Alemania en los años 20, con sacos de billetes, porque cada día se depreciaba la moneda. Alfonsín, que estaba agotado, se le veía hasta físicamente afectado, me dice: «Ustedes venden a 150 una carne que nosotros hacemos mejor a 160, pero que a ustedes les cuesta 180 dólares». Y ahora claro, nosotros estamos vendiendo carne a Argentina subvencionándola para ponerla a un precio que era inferior al precio de coste argentino, que en realidad era mucho más barato que el precio de coste europeo. Pero la subvención europea a la agricultura francesa y alemana hacía posible esta contradicción. Estos son temas que Europa ha ido, de algún modo, resolviendo. Algunos de ellos, este muy en particular. Pero quedan todavía problemas de estos. Europa, para hacerse a ella misma, para resolverse, para viabilizar la existencia de un campesinado que aún no ha desaparecido ya del todo ―que es lo que poquito a poco va a ir sucediendo— ha tenido que invadir mercados que se han resentido de esta inversión como una agresión económica. En todo caso, volviendo a la proximidad, si vamos a los barrios, nos encontramos con que esta Europa, hoy, no es una Europa precisamente de emigrantes. Es una Europa de inmigrantes, que es capaz de producir, por supuesto, alimentos ―esto ya ni se plantea— y todo lo que hace falta, viviendas, servicios, servicios de salud, de educación, etc. con dificultades, pero es capaz de hacer una producción de servicios para la llegada de miles y miles de ciudadanos que vienen del Sur, que vienen del Tercer Mundo, en definitiva, de países en los que la vida es mucho más dura o no lo era, porque la vida podía ser pobre y no dura. Hay quien quizá, un poco idealizando la realidad, hace distinciones de lo que era la vida en los países africanos, por ejemplo en una aldea africana antes del contacto con la civilización europea en términos un poco idílicos: dos señores o dos personas que se encuentran y como tienen tiempo ―no tienen dinero, pero tampoco pasan hambre— se encuentran y se preguntan primero por la choza, y luego por la mujer, los hijos, la descendencia, las cabras, los campos, el trigo...en fin, una larga secuencia de preguntas. O sea, no hay encuentro entre dos personas en esa civilización primitiva sin un ceremonial muy importante. Nosotros, en Cataluña, pensaba yo, decimos: «Qué tal la familia? Bé, adéu». En Nueva York decían: «Hi». En Nueva York podía ser que te cruzaras con un amigo y no saludarte, y no era feo. ¿Qué quiere decir eso? Quiere decir que la evolución de la civilización lleva hacia unas pautas en las que seguramente se pierde riqueza, sin duda, pero se gana en eficacia, en eficiencia. En todo caso, si se pierde riqueza yo tampoco soy partidario de dramatizar. En estas cosas creo que la riqueza que se pierde por un lado se gana por otro, incluso en el terreno de la afectividad o en el terreno de las relaciones personales se puede compensar esa ausencia de amistad y de ceremonial de la amistad, del conocimiento, del encuentro entre las personas de formas distintas y seguramente a la larga, más interesantes. ¿Qué estamos viendo hoy en nuestros barrios? Estamos viendo que ese cruce de civilizaciones provoca problemas enormemente serios. ¿Por qué? Porque aquí ―y yo soy 5 �antiabsolutista en esto, no creo en los valores morales que no sean concretados con un procedimiento— si a mí me dicen: sean ustedes generosos y acepten la llegada de nuevos inmigrantes o de nuevas personas porque esto es en el fondo una riqueza, porque en el fondo nosotros vamos a aprovecharnos de ello, ellos se van a integrar con el tiempo, etc. y en definitiva vamos a salir ganando todos. Sí, es cierto pero pensar que con esto se ha solucionado el problema de la inmigración, no. Vamos a Terrassa y hay barrios enteros en los que yo recuerdo que había prácticamente desaparecido la presencia de gente de raza blanca. ¿Por qué? Porque de una forma más o menos instintiva todos buscamos agruparnos en un mundo relativamente próximo e inteligible y en el que uno se encuentre a gusto y acompañado por personas con las cuales se entiende sin gran esfuerzo. De manera que inmigración sí, es la base de nuestro crecimiento, ahora somos una sociedad más rica y que por tanto, por razones económicas, pero también por razones culturales, ha ido perdiendo prolijidad y ha ido perdiendo en el número de hijos por familia. Si yo veo a mi familia, mi padre eran trece hermanos. Esto en Galicia era muy corriente, también. Trece. En mi caso fuimos ocho, un poco menos. Entonces Diana y yo tenemos tres hijos, de los cuales una tiene dos. En fin, que la pirámide invertida de la que estamos hablando en escalones que me he saltado son mi abuelo, mi padre, nosotros y mi hija, mi hija mayor. También es verdad que hemos ganado en diversidad. Todo eso que os he contado pasaba en España, básicamente, con algún componente exterior, pero no muy relevante, y en cambio, mi hija mayor, esta que tiene dos niños, se casó con un portugués. O sea, nuestros nietos son medio portugueses gracias a una beca Erasmus en la Facultad de Arquitectura de Oporto, que es muy famosa. La otra hija está viviendo en Argentina. Se va a casar con un arquitecto argentino, vamos a tener que ir a Buenos Aires dentro de poco. El pequeño está casado con una chica catalana. Vamos a ver: pirámide pues, invertida, mucha inmigración, mucha diversidad y mucha más riqueza cultural. No sólo por la diversidad de los que llegan sino porque los nuestros se van. Nosotros de pequeños viajábamos, sí, pero el viaje era acompañando a mi padre por aquí, por Galicia, y después por el resto de España, vendiendo muestras farmacéuticas de productos farmacéuticos —mi padre― yo le acompañaba. Pero claro, nuestra hija mayor se fue a los 19 años a las puertas de Turquía, casi, en autostop, con un kilométrico. Tenemos una Europa en la que la variedad es superior, los problemas de escasez alimentaria han desaparecido, los problemas de escasez de la mano de obra existen, se resuelven con una integración de razas distintas con una gran complejidad en determinados barrios que hay que resolver con políticas ad hoc en cada lugar, sin fórmulas generales, no existen las fórmulas generales. No hay leyes para solucionar el problema de la diversidad. En lo que se refiere a los alcaldes: hay que estar en el tajo, hay que tener por supuesto gobiernos nacionales o autonómicos que sean sensibles al tema y que ayuden, pero yo he visto solucionar los problemas en Terrassa y no en otras ciudades donde el problema quizá era menor. ¿Por qué? Porque había 6 �un alcalde que trabajaba, que lo entendía y se metía. Esta es nuestra situación, esta es nuestra herencia. Si miramos entonces desde aquí, lo que le podemos decir a Europa, lo que está pasando en Europa, tendremos que reconocer que nos hemos metido efectivamente en un lío. Nos hemos metido en un lío, el otro día lo dije del Estatuto, pero ahora me refiero a otra cosa. No me refería a que el Estatuto fuera un lío, sino que lo que es un lío es la España plural, que es un problema y lo estamos resolviendo. Se va a ir resolviendo. El día que se resuelva entonces todo serán alabanzas. No va a ser fácil, por supuesto, pero se va resolviendo. ¿Por qué se va resolviendo? Porque si a un Estado le dices que es una Nación, está encantado. Si a un Estado le dices que son varias naciones, de momento, los que son referidos como padres como nacionales de otra lengua, de otra nacionalidad, etc. más bien reconocen la situación, pero el resto se incomoda porque están tan acostumbrados a identificar al Estado con la Nación que decirles que hay nacionalidades en un mismo Estado, esto en la escuela no se lo han enseñado. No lo entienden, no es que sean anticatalanes, o antigallegos, o antivascos o antinacionalistas, no es que sean eso, es que simplemente la cultura que hemos mamado es una que nació en Estados Unidos. ¿Qué está pasando ahora? Ahora está pasando una cosa —y me estoy refiriendo a lo que acabo de explicar― extraordinariamente importante. Primero, toda esa rotación poblacional que hemos vivido; segundo, que elementos que antes eran definitorios de lo que entendíamos por Nación y Estado, por ejemplo, la moneda, el ejército, la bandera, buena parte de un Derecho, ya no son equivalentes a nuestro Estado-Nación que es España, son europeos: el euro, la bandera, el himno, la Novena Sinfonía de Beethoven, que es el himno de todos los europeos. Eso lo que facilita es, yo creo, la existencia de algo enormemente difícil de conseguir, la existencia en los ciudadanos de ese conjunto de una conciencia doble, la conciencia de una doble pertenencia. Eso es enormemente complicado, porque es mucho más fácil manejar un conjunto, un equipo de fútbol donde todos lleven la misma camiseta y sean obedientes —no como Ronaldinho― que uno en el que unos vayan vestidos con rayas azules y blancas y otros rojas y azules, supongamos, del mismo equipo. Europa es esto: es un equipo con camisetas distintas, con idiomas distintos, que sin embargo, tiene un solo entrenador, tiene una sola moneda, o sea, que va poniendo cosas en común. Este es un tema apasionante. Para aquellos que reaccionan en contra de la diversidad y de la pluralidad, de la España plural, de la existencia de nacionalidades con miedo, a todos ellos, yo no les criticaría por su ignorancia o no les diría: «Ustedes son gente incapaz de comprender». Les diría: «Jueguen ustedes a este juego, que es más interesante, que es más complejo, pero es más interesante y es más cercano a la realidad de las cosas». O sea, es un juego, ese del pluralismo cultural, lingüístico, en todos los terrenos de la Nación en el que yo creo que con costes elevados —porque los costes de nuestra situación son elevados― salimos a ganar. En este sentido, cuál es el principio que yo creo que habría que seguir para que no se diga: «Bueno, este es un proceso que va solo y al que nos tenemos que simplemente, atener». No, es un proceso que hacemos, por tanto se puede modular y se tiene que modular. ¿Con qué principios? Yo que creo que un principio bueno cuando se trata de unir es poner una reserva general, y 7 �la reserva general y primera es la del principio de subsidiariedad, ese que sigue la iglesia, que es muy sabia. La subsidiariedad quiere decir que sólo se tiene que hacer lejos aquello que esté justificado, pero en principio, un principio que debe dominar, es que uno se haga lo suyo, que cada uno se haga lo suyo, o sea cada ciudadano, cada Nación, por tanto un principio de proximidad. Que Europa haga lo que las naciones no sabrían hacer, las naciones hagan lo que las autonomías no sabrían hacer, las ciudades hagan todo lo posible y las autonomías sólo aquello que las ciudades no pueden, no sé si me explico. Este es un principio que no siempre es base, tiene excepciones, pero como principio general es el mejor, porque es el más contrastable. ¿Hay excepciones? Sí las hay, hay la excepción de las economías de escala, hay cosas que sólo se pueden hacer bien y baratas si se hacen muchas. Hay otra excepción que es el principio del exceso de proximidad. A veces, en un pueblo pequeño, si hay un señor muy rico y el pueblo es muy pequeño, el señor rico manda más que el alcalde, y por tanto los demás ciudadanos de aquel pueblecito son más esclavos de aquel señor que del alcalde al que han votado, y de poco les sirve. El alcalde que además, normalmente, acaba siendo “comprado” o influido, para ser más benévolos, por el señor muy rico. Eso pasa, y pasa en pueblos de este país, en pueblos pequeños. Es muy probable que pase. Por ejemplo, habrá que ver si algunos de los poderes que tenían los alcaldes no los tienen que tener las comarcas, etc. Otra de las cosas que tiene que pasar entonces es que posiblemente la división de España en provincias, por ejemplo, no deba de hacerse a la francesa, es decir, siguiendo el principio cartesiano desde París o desde Madrid, en este caso de más o menos el mismo tamaño, con salvedades. O sea, desde Madrid, para entendernos, y no porque Madrid sea Madrid, sino desde un punto del territorio, el que sea, Madrid o Barcelona, si no atendiéndose un poco a las variedades casi diría “dialectales”, a las variedades propias de cada provincia. En Cataluña, por ejemplo, en mi gobierno, hicimos 7 veguerías, 7 provincias, porque reconocíamos la existencia de realidades tan distintas como son las Tierras del Ebro, o puede ser el Pirineo, por ejemplo, que tienen hasta idioma. Aquí el idioma es un poco distinto. El idioma, en el Ebro, tiene mucho parecido con el valenciano, o en el Pirineo tiene variantes que se acercan más al francés, etc. Yo creo que ese principio de proximidad y de diversidad es el que hay que cuidar, creo que es el bueno. Creo con sinceridad que ustedes, aquí, en Galicia, pueden y deben verlo de ese modo, no como una dificultad, sino como una riqueza. Creo también que en Europa, Galicia, como Cataluña, como Euskadi, tenemos situaciones semejantes que nos tienen que hacer entender que las cosas son difíciles pero no imposibles. Existe la situación de Flandes, existe la situación de Baviera, por ejemplo, existe la situación de Escocia, de Gales...son varias las naciones de Europa que están dentro de estados plurinacionales. Cuando entonces, el señor Laporta dice que le parecería bien que hubiera una selección nacional catalana, en Madrid se rasgan las vestiduras, en la Federación de Fútbol también, etc. pero es que en Inglaterra tienen cuatro. Estamos cansados de jugar partidos internacionales contra Escocia y no pasa 8 �nada. Si Inglaterra, que es Inglaterra, es capaz de tenerlo, nosotros, ¿por qué no podemos tenerlo? ¿Qué se rompe, qué se muere? Se muere más si la reacción frente a esa posibilidad es la negativa de decir “prohibido”. ¿Quién va a prohibir que se juegue con una pelotita redonda, en un campo verde, unos señores con unas camisetas? Quién lo va a prohibir, nos van a meter en la cárcel? No va a ser posible, raya un poco en lo ridículo pretender que estas cosas no van a suceder. No digo que eso no se tenga que discutir bien, que no se tenga que formalizar de manera que no produzca consecuencias, no ya irreparables, que no las puede producir, sino antipáticas o molestas. Hay que ir con un guante de seda y no hay que ir por ahí provocando y diciéndole a la gente: «Parece mentira que ustedes no entiendan eso que es tan evidente». Una vez dicho esto, yo creo precisamente en esa diversidad de Europa y en esa capacidad que tenga Europa de reconocerse a sí misma como un conjunto de estados en los que conviven más naciones que estados, y por tanto, estados que a veces, incluso, se pisan un poco con estados vecinos, esto puede ocurrir en determinados lugares fronterizos. Yo creo que Europa, en este sentido, es más una solución que un problema y que lo único que hace falta es tener un buen método para escribir el libro de esta Europa, que sea el lugar de la diversidad y al mismo tiempo el lugar de la justicia, y el lugar donde cada uno tenga, efectivamente, una respuesta para sus aspiraciones. ¿Se va a hacer esto desde Bruselas? Es difícil que esto se haga sólo desde Bruselas. Cuando estoy hablando de Europa, pues, no estoy hablando sólo de la Comisión, ni del Consejo, ni del Comité de las Regiones que yo presidí durante dos años y del que fui vicepresidente durante otros dos, con las dificultades que todo esto implicaba. Cuando tú vas a Estados Unidos y uno hace un chiste en el Congreso, todo el mundo ríe, o no ríen todos a la vez, en general. En el Comité de las Regiones, si yo contaba alguna cosa, se reían unos por allí y al cabo de un rato otros por allá, porque el traductor de sueco tardaba más que el de francés, supongamos. O sea, que hay una falta de clímax tremendo. Incluso estas empatías que se generan en una reunión como la que podamos tener nosotros ahora no se producen en Europa por el coste de la diversidad. Dicho esto, estamos en un mundo en el cual —se ha demostrado― el número de lenguajes va disminuyendo: se pierden lenguajes. En el Fòrum de les Cultures en Barcelona vino un galés, David Crystal, que explicó cuántos idiomas habían vivos y cuántos se perdían cada año, y dijo de uno que ya sólo un pájaro lo hablaba. Efectivamente eran unas palabras que se habían perdido porque en fin, los indígenas ya habían desaparecido de allí. Se van perdiendo idiomas, y por ente se va perdiendo diversidad y si se pierde diversidad, se pierden, seguramente, esencias. Es muy bueno luchar contra esa pérdida de diversidad. Pero en todo caso, eso me anima a concluir estas palabras diciendo —si alguien luego quiere preguntar― que Europa es una patria de la diversidad. Esa diversidad tiene un coste, un coste a veces elevado, pero si sabemos manejarla bien, seremos mejores que los demás. Cuando digo «si sabemos» estoy hablando como los europeos. Ahora bien, y termino, los europeos, hay 9 �algunos europeos que deberían estar expresamente calificados para explicar este mensaje, y estos algunos son los gallegos, los catalanes, los vascos, los flamencos, los bávaros, los escoceses, que pueden hacer dos cosas: o bien quejarse, o bien irse o bien seguir, pero defender su especificidad y hacer entonces y así de Europa un continente digno de nuestras aspiraciones. Muchas gracias. Pregunta. Quiero dar las gracias a Maragall por estar aquí, pero yo quisiera saber algo más de la Unión Europea. ¿Qué le va a pasar a España con los fondos de cohesión de aquí a poco tiempo? ¿Cómo está preparada España para hacer frente a esa merma de dinero que viene de Europa? ¿Qué es lo que opina usted respecto a eso? Yo opino que no tiene remedio. O sea, que está previsto que sea así y será. Opino también que internamente España lo puede compensar. Una cosa es que Europa nos ha estado ayudando lo que nos ha ayudado, que ha sido muchísimo y esto se termina, pero eso no quiere decir que España no tenga que hacer un esfuerzo redistribuidor interno para compensar aquellas zonas que estén más afectadas por esa realidad. ¿Puede hacerlo España? Sí puede, porque entre otras cosas está creciendo más que Europa, que la media europea. España leyó también el negocio de estar en Europa, que ahora mismo es la envidia de muchos europeos, porque está creciendo más, porque tiene empresas potentes que antes no tenía. En todos los terrenos yo creo que España está en condiciones de competir. Y Europa dice: «España, anda sola». Andemos. Si dentro de España hay sectores, en el campo rural, en el campo vecinal o en el campo de determinadas industrias o empresas que sufren más que otras, es un problema interno de España de cómo redistribuir su propia riqueza, que es mayor —estamos creciendo casi al 4%, sin casi―. No tenemos que esperar que sea Europa quien lo haga. Pregunta.¿Es usted partidario del aumento de países en la Unión Europea? Yo no soy fanático, por una razón de prudencia, porque creo tanto en Europa que no querría que se dilapidara la oportunidad. Y sin embargo, si lo que me pregunta es lo que pienso que me pregunta, que es que si Turquía tiene que entrar o no, por razones casi diría más sentimentales y personales que racionales, yo soy partidario de que entre y creo que tiene que entrar. Y lo soy, ya digo, por razones en parte no defendibles por todo el mundo. Nosotros hermanamos Barcelona con muchas ciudades. Normalmente eran ciudades no capitales, con la excepción de Montevideo, porque el lugar es muy chiquito y además hay muchos catalanes ahí. Con la excepción de Montevideo hermanamos con Boston, hermanamos con Lyon, si no recuerdo mal, hermanamos con Istambul, en este caso, que no es Ankara. Con ciudades muy robustas, para entendernos, pero que no eran necesariamente la capital y más bien tendía a no ser así. De ahí nació una amistad personal con Erdogan muy importante, que vino a Barcelona, y yo fui allí y el vino acá, en fin, creamos una relación muy positiva. Dicho esto, es evidente que hay un problema de variedad de religiones y que algunos utilizarán, sobre todo desde la derecha europea, en contra. A mí me 10 �parece curioso que sea precisamente Sarkozy, que se llama Sarkozy, con k, el que diga que determinadas variedades no se pueden asumir. No quiero decir que él sea turco, pero lo es. Pero quiero decir que entiendo que lo dice por ser de derechas, para entendernos, más que por ser francés, me imagino. Las derechas están, y es lógico, para defender, para conservar todo lo que hay que conservar y yo soy partidario de que existan. La derecha, que defienda bien eso, porque nos hace falta. Pero dicho esto, yo creo que Turquía es mucho más –déjenmelo decir así- un problema si no está que si está, a ver si me explico. No me quería extender mucho sobre esto. Pregunta. Yo estoy de acuerdo contigo en que si alguien puede mejorar Europa, son los gallegos, y por tres razones: la primera porque podemos admitir, los gallegos, que tenemos una gran capacidad de resignación, no exenta también de capacidad de reacción. Este muro va porque somos muy drásticos en nuestro pensamiento, dominamos bien la zona de los grises. [...] Por tanto, tenemos capacidad para hacerlo. Yo creo que al mismo tiempo, cuando te hablan de la globalización, a mí lo que me resalta de la globalización es que acentúa la rivalidad entre todos nosotros. Y esa rivalidad también es entre territorios. Los territorios tienen que diferenciarse para ser competitivos. Si se diferencian para ser competitivos tienen que ser atractivos, seductores, en su propio interior. Tienen que formar a su gente para poder competir mejor, tienen que captar empresas para que se ubiquen aquí. Tienen, al mismo tiempo, que mostrarse como los defensores de la sostenibilidad. Toda esta introducción es para una pregunta: ¿cómo ves tú la tensión que puede haber en Europa entre lo que es autonomía política en sentido formal y la diversificación real que cada uno de los territorios está poniendo en práctica? Cada territorio marca su política de promoción, cada comunidad autónoma así lo hace. Vosotros, en Cataluña, muy desarrollada, nosotros aquí en Galicia en estos momentos con un gran énfasis, por lo tanto vamos a promocionar [...] una competencia cada vez mayor. Sin duda, tú crees que en estas nuevas políticas que tienen que marcar de manera obligatoria porque han llegado nuevos países y porque es mucho más clara la cantidad de territorios que hay dentro del continente europeo, la tensión entre autonomía formal y la diversificación territorial, ¿cómo se puede plasmar, cómo se puede resolver, tiene que ir de arriba a abajo, tendrá que ir de abajo a arriba, tendrá que ser transversal? ¿Habrá un organismo por el medio, el Consejo de las Regiones Europeas dictará algo o se quedará cómodo en su posición, serán las áreas geográficas, los del Mediterráneo o el Consejo de Regiones Periféricas y Marítimas? ¿Cómo haremos ese policentrismo europeo? Yo ya he dicho antes que una cosa es Europa y otra es Bruselas y algunas de las cosas que tú mencionabas ahora al final, que en realidad sonaban más a dificultad que a ayuda, argumentos positivos para resolver este problema, tienen que ver con el exceso de nomenclatura europea excesivamente rara. Es verdad que la diversidad es rareza también, o sea que el hecho de reconocer la diversidad lo primero que hace es olvidarse de que se pueda uno espabilar en el mundo con una sola lengua. Uno no puede, no ya en el mundo, sino en tu gran Nación. Una Nación de muchos idiomas, de muchas diversidades. 11 �Dicho esto, te diré, la globalidad nos une, nos enfrenta y nos hace tener que ser seductores, pero eso es muy bueno, porque es mucho mejor vivir entre seductores que entre seducidos. Si la gente tiene que espabilarse cada uno para vender, para «quedar bien» —vender sería un poco demasiado banal―, si tenemos que expresarnos y hacer que nuestro mensaje llegue y que nuestros productos se vendan, etc. yo creo que es mejor que si nadie nos lo pide. Y además ser sostenibles, ahí sí que apuntas a algo que es un poco contradictorio. La diversidad es una ventaja pero la sostenibilidad sufre. En esa situación probablemente la sostenibilidad sea un lujo que a veces nos parece que no nos podemos permitir, porque si hay que alimentar a mucha gente, porque viene mucha gente nueva de fuera, etc. hay que compararlo, etc., [...] o hay que hacer carreteras y entonces a los campos no sé qué les pasará. De manera que el tema no es nada sencillo pero termino diciéndote que ya que los gallegos sois tan buenos, ¿por qué no montáis en Galicia —y yo vendré, muchos vendrán― una reunión de vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses y bávaros? Bueno, alguna de estas cosas ya ha ocurrido. Pero no inventándose una nueva sigla, que si el Comité de las Naciones, no, sin inventar nada, sino reunirse. O sea, las naciones que no son Estado, a ver si de una vez se va todo el mundo tranquilizando, y estas naciones hacen una proclamación diciendo: «Lo somos pero no pretendemos ser un Estado aparte». Ni tampoco pretendemos, quizá habrá que decir, para que muchos no se vayan ―los independentistas, algunos flamencos, algún escocés, algún catalán, algún gallego, me imagino— que los sentimientos no se pueden prohibir, pero que no está en el horizonte de lo racional en un plazo relativamente corto que esto suceda y hacer entender a los estados que no se está contra ellos, que no todos los que son partidarios de la existencia de estas naciones, del reconocimiento por parte de Europa de estas naciones como naciones, son partidarias de la independencia. Incluso la mayoría no lo son, si los referéndums al final siempre los pierden, los independentistas, siempre. ¿Qué pasó en Québec? Costó una barbaridad, al final una respuesta rara a una pregunta rara. La hicieron, y salió que no, por poco, pero salió que no. ¿Qué pasó en Flandes? Exactamente lo mismo, o parecido. Ahora que alguien diga que no, que no valió...pasó lo que pasó. Por tanto, incluso esto se podría desdramatizar regulando, cada 25 años, supongamos. En Estados Unidos tienen referéndums cada 4 años, lo que pasa es que son referéndums que se hacen al mismo tiempo que las elecciones de senadores, o de la presidencia. Las preguntas que se pueden poner son libres, la gente pone la pregunta que sea. Por ejemplo, cuando nosotros estuvimos en California para ver cómo iban los Juegos Olímpicos de Los Ángeles antes de hacer los nuestros, en las elecciones del noviembre de aquel año una de las preguntas que puso un número suficiente de ciudadanos era si los ciudadanos del Estado estaban dispuestos ―o de la ciudad, no me acuerdo, el Estado, me parece que era— a pagar un dólar, un solo dólar para la realización de los Juegos Olímpicos, y el resultado apabullante del referéndum fue no. Hubo uno o dos que dijeron sí, pero la mayoría dijo no, en unos Juegos Olímpicos no se nos ha perdido nada, es un invento europeo, de Coubertain, y aquí no vamos a gastar ni un duro. Y lo hicieron, hicieron unos Juegos muy bien, además: la piscina desmontable, los conductores voluntarios...Yo cogí el ejemplo, los Juegos de Barcelona están copiados, fueron mucho más caros que los de Los 12 �Ángeles, pero el Estado, el país y todo el mundo se volcó, digámoslo todo. Los voluntarios llegaban a cien mil. Cuando se enciende una chispa y una pasión...ellos lo hicieron así, todos los conductores de coches que llevaban a lo que se llama la Familia olímpica, que son miles personas, eran voluntarios, tanto que yo me tuve que poner al volante de una señora que no sabía conducir, que nos llevaba una noche a mal llevar, o sea, estuvimos a punto de matarnos. Pero en fin, bromas a parte, todos estos temas, cuando se quiere, tienen solución. ¿Por qué no vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses, bávaros o los que quieran se reúnen un día no para hacer una proclamación enfática, sino para proponer un sistema yo diría modesto pero relevante de comprobación, eventualmente rutinaria ―cada X años, muchos años, empecemos por los 20 años, luego ya se acortará, a 18— para saber cuál es el estado de opinión. Yo creo que sistemáticamente el propio ejercicio de esa democracia quitaría mucho apoyo a las posiciones más radicales que se basan muchas veces en la radicalidad y muchas veces también en lo obtuso de aquellos que se oponen radicalmente a que esto ni se hable. Si a esto se le da más salida, un juego y una manera de expresarse, probablemente las cosas irían por un camino mucho más tranquilo. Pregunta. Hay un par de temas que pienso que deberíamos haber tocado y que no se han tocado de una forma amplia y es la situación difícil por la que atraviesa la EU. Como se ha dicho, ya no se llama constituyente, la Constitución realmente de la Europa Unida ha quedado corta, quiero decir, el Tratado de la Europa Unida, y estamos dentro del marco del 2005 al 2009, en el 2007, donde prácticamente hay que tomar decisiones que sean decisivas para poder encauzar el proceso de la EU. Hemos visto que en naciones como España, que hemos aprobado la Constitución, ha habido una participación muy baja. Y se ha aprobado con una mayoría, aunque es entre comillas y después otros países, Holanda, Francia la han rechazado, con un alto porcentaje. El problema real es que en una de las resoluciones de la EU del año pasado se sabe que se pide de una forma indispensable la participación de los ciudadanos, que los ciudadanos participen realmente de lo que es la EU, o de lo que va a ser la EU, y lamentablemente ésta no es la realidad. ¿Qué soluciones ves tú dentro de ese marco de diversidad que tú planteas, lo cual yo pienso que -todo es un proceso- es viable para salir de este impasse que estamos viviendo en la EU y que al mismo tiempo yo lo considero altamente difícil. Prueba de ello es que incluso se plantea la Europa de las dos velocidades. Sabemos que ese planteamiento, concretamente el alemán, en donde se tiende a decidir, con el 55% de los estados, entra un poco en contraposición con las nacionalidades, los estados y al mismo tiempo con el 65% de los ciudadanos europeos. ¿Cómo ves tú esta prueba? Empiezo por el final: la Unión Europea no puede pedir a los ciudadanos que participen. ¿Qué quiere decir que la Unión Europea diga: «Oiga, participen»? Son los ciudadanos que tienen que pedir a la Unión Europea que haga el favor de bajar del pedestal. Es la Unión la que tiene que bajar, no los ciudadanos. Es la Unión la que tiene que decir: «Oiga, para ustedes, nosotros nos quedamos sólo lo indispensable». El día que esto se haga ―ya sé que no es nada fácil—, 13 �no se trata de que los ciudadanos tengan que animarse a enviar un discurso o peroratas o sermones a participar y a amar más a Europa. Lo que tiene que hacer Europa es querernos más a nosotros, acercarse. El principio de proximidad que decía, en general, con las excepciones razonables. Dicho esto, lo de dos velocidades, 55%-65%, todo eso a la gente le da la impresión de que Europa es una cosa muy complicada y muy rara. Son números, claro, y estamos tan acostumbrados a hablar de esencias cuando hablamos de Patria y de Nación, que cuando le ponen los números la gente sospecha que hay gato encerrado. Y es al revés: el gato encerrado es cuando te hablan de Nación, no cuando te hablan de dinero ni de porcentaje. Porque España es un porcentaje, una cifra que tú puedes comprobar que se cumple o no se cumple. Los sentimientos no se pueden medir, es muy difícil. Por tanto, menos pedirle a los ciudadanos que sean más europeos y más devolverle a los ciudadanos todas las competencias posibles, y que lo vean, que se den cuenta de que Europa no quiere llevarse nada. El propio lenguaje, una cosa es Europa y otra es Bruselas —eso ya lo he dicho―, el propio lenguaje tecnocrático está hecho tanto para defender —da la impresión — no para defender, sino para crear un mundo virtual que la gente no entiende. Después no es raro que la gente, la misma expresión que yo utilizo aquí —porque aquí se puede― la «subsidiariedad» es una cosa que muchas veces...«Subsi...qué?» Mejor decir proximidad, cercanía,hay que explicarlo. Es un lenguaje abstruso, son unos sueldos enormes —digámoslo todo―. En Europa se piensa que ir a Europa es un sacrificio y hay que compensarlo para que sea la mejor gente. Ya entiendo que una parte de eso tiene que ser, si fuera gente de poco nivel, malo, y Europa hubiera empezado mal, pero tanto como para que se te dé una casta, es decir, funcionarios que cobran mucho y hablan un lenguaje que tú no entiendes...estamos creándonos un problema, no una solución. Dicho todo esto y yendo a lo más importante, que es lo de la Constitución: lo de la negociación en cada momento no es malo, ha sido siempre la base de la democracia. En cuanto a la Constitución: yo no sería tan pesimista como tú, yo creo que esto está mejor que antes. Sí, porque ha habido dos señores, o un señor y una señora que son de derechas y que han dicho por fin lo que alguien tenía que decir: «Oiga, vamos a arreglarlo, vamos a hacer una Constitución, vamos a quitar toda la paja que pueda haber, vamos a hacer una Constitución sin tantos artículos ni tantos problemas, vamos a reducirlo, vamos a resumirla, vamos a abandonar aquello que no se puede abordar». Pero no vamos a dejar a Europa sin Constitución, ¿qué nueva Nación es esta que no tiene principios? Algunos dirán: los ingleses no los tienen y les va la mar de bien. Los ingleses se basaban en que eran los amos del mundo y por tanto, se lo podían permitir, pero los demás no, y Europa tampoco. Europa tiene que tener una Constitución arregladita, pasable. ¿Qué han hecho Merkel y Sarkozy? Han dicho a ver, quitemos cantidad de cosas, dejemos lo esencial, pongamos principios fundamentales —incluso en el tema de la Unión Mediterránea creo que aciertan, y lo digo como candidato que soy desde hace no sé cuántos años a ser presidente de la Fundación Euromediterránea Anna Lindh del Proceso de Barcelona, que se llama, de la política del Mediterráneo. Hace tantos años que ya ni me acuerdo. Me dijeron si quería llevar esto porque se empezó en Barcelona, en el año 85 con Solana como [...]. Luego al cabo de 10 años fue a 14 �menos, en el 2005 pasó bastante desapercibido con la presidencia inglesa. Yo creo de veras que hay que tener una Constitución reducida, creo que estamos en camino de ello y creo además —y esto no me lo has preguntado pero ya aprovecho para decirlo— que en este escenario será más fácil que haya en Europa algo que es enormemente importante, que son los partidos europeos, que ahora no hay. Dos: uno de centro-derecha y otro de centro-izquierda, como en América y como corresponde a un gran espacio de varios centenares de millones de habitantes, en los que los partidos no son partidos de convicciones, de religión, de creencias, sino de preferencias. Es decir, tú no crees que un partido tiene la verdad y otro es la mentira, no, tienen unas opiniones distintas a las tuyas, unas preferencias distintas a las tuyas, tú eres mas conservador y te da miedo que se la peguen y que se corra demasiado y tú eres más atrevido y te da miedo de que esto se muera. El segundo es más progresista y el primero es más conservador. ¿Qué han hecho los italianos? Eso, un partido progresista, un partido demócrata en el cual yo estuve en la fundación porque me invitaron. O sea, Constitución breve, a lo Sarkozy-Merkel, lo que hace la derecha, y partidos dos: un Partido Popular europeo —que si sólo hay uno, además, se tendrá que centrar— . En España, yo con Aznar, muy de acuerdo no estoy, es notorio, pero fue una bendición, porque este hombre reunió a toda la derecha española. Hay mucha gente muy de derechas dentro del Partido Popular. Menos mal que están dentro del Partido Popular y no están por ahí. Los hay peores, digamos. De manera que Constitución breve y dos partidos europeos moderadamente moderados. [...] Más centrados, menos religiosos y más de preferencias. Con elecciones primarias, con varios candidatos designados [...] que diga que fulano es el candidato. En América está Obama, está Clinton, está Edwards y entonces los del partido van a elecciones primarias para decir quién quieren de candidato, no es la ejecutiva. Si usted, número siete, como se portó mal en no sé donde, en la reunión que tuvimos, usted no va en la lista, bueno pues esto no. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria (conferència) Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditorio Caixa Nova (A Coruña, Galícia) Abstract A summary of the resource. Cicle de conferències “Mig segle d’integració europea: desafiaments actuals de la UE en una era de globalització” organitzat per la Fundación Galicia Europa i la Fundación Instituto de Estudios Políticos y Sociales. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Unió Europea Regions Globalització Territoris Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1709/0000000809.pdf 422321050cf654b5fe0297553622dab6 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 05/10/2007 - Hora: 23:48 DISSABTE 6 D’OCTUBRE DEL 2007 Opinió Reflexions de l’últim president de la Generalitat el Periódico 5 La roda Política cultural a Catalunya FÉLIX De Azúa La cultura pot fer més que la política en l’ideal europeu d’esborrar les fronteres PASQUAL Maragall ls primers governs de la Generalitat postfranquista van tenir política cultural, ma non troppo. Els intel.lectuals eren vistos per alguns governants com personatges en general excessivament desarrelats, universalistes i filaprims. I vet aquí que, per raons diferents, quasi diria que oposades, quan les esquerres vam arribar al Govern vaig tenir el dubte de si calia crear una Conselleria de Cultura o no. No per por dels intel.lectuals, en aquest cas, sinó per un rubor moral que em deia que potser fora millor seguir l’exemple d’Anglaterra i no posar la cultura al Govern sinó en un consell plural i independent. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig encarregar a Josep M. Bricall la seva creació i direcció. Però en el procés de confegir el primer Govern del tripartit, el primer secretari del PSC i actual president de la Generalitat em va suggerir el nom d’una regidora de Badalona d’origen mallorquí, Caterina Mieras, per ocupar la cartera cultural, i la vaig nomenar. I va fer una bona gestió en temes complicats com el del retorn dels papers de Salamanca –que espero que arribin totalment a bon port–, així com en d’altres. E CREC QUE fora del màxim interès que es demanés tant a Bricall com a Mieras una aportació personal sobre el tema. Suposo que ja s’ha fet. Val a dir que una persona clau en la conducció de les polítiques culturals va ser Gemma Sendra, que provenia del Macba i que posseïa una bona experiència pràctica en el sector. No he d’afegir gran cosa més. El conseller Joan Manel Tresserras és Animus iocandi Ferreres totalment de fiar. Solament dues anotacions, una referent a la llengua, o les llengües, i una altra referent a les nostres connexions culturals a Europa. Em sembla important que Catalunya es posi al davant de la defensa de la diversitat lingüística. El Fòrum de les Cultures, el vilipendiat Fòrum, que ara s’ha consagrat a Monterrey en la seva segona edició com un esdeveniment internacional amb un gran futur, va escoltar embadalit el discurs de David Crystal sobre la minva incessant CABA del nombre de llengües vives. Antoni Mir, que s’ocupa de la direcció Catalunya, igual que Euskadi, de la Casa de les Galícia, Baviera, Flandes, Gal.les i Llengües eixida Escòcia, és una nació que no és d’aquell esdeveniment, en sap un Estat, almenys no ho és a dia d’avui niu d’això. Catalunya pot esdevenir un centre actiu de la defensa de citat cultural com a valor europeu. la diversitat en aquest terreny –tot i Als Estats Units, solament es parla que la cosa defensiva sempre m’ha un idioma o dos, l’anglès i el cassemblat menys interessant que la tellà (al sud). A Europa, 30, per dir propositiva i proactiva: parlem, una xifra. Per tant, Europa està en doncs, de promoció de la diversitat millors condicions que no pas els o de l’interès de la diversitat. EUA per entendre el món, des De la mateixa manera, Catalunya d’aquest punt de vista, tot i que el pot formar part d’una altra avant- món entén probablement millor els guarda cultural, en aquest cas en el EUA que Europa, per raons lingüíscamp polític: Catalunya, igual que tiques, polítiques i culturals –el ciGalícia i Euskadi, com Baviera, Flan- nema i la música moderna entre des i Escòcia, Irlanda del Nord i d’altres. Gal.les, és una nació que no és Estat, D’altra banda, Catalunya té una almenys no ho és a dia d’avui. Cata- història relativament turmentada i lunya ha de fer valer la seva especifi- transnacional, per dir-ho així. Cata- lunya té connexions fortes (si voleu dialèctiques, per bé i per mal) amb França. ¿Qui no té un tiet o un tiet avi que va viure a França o que va néixer a França, per mor de la guerra civil o de l’atracció cultural i artística de París i les seves connexions amb Barcelona? Miró, Picasso, Pijoan i tants altres van ser ciutadans parisencs. Essent alcalde vaig fer amistat amb tres dones excepcionals que parlaven amb l’erra francesa: la Pierrette, la Mariette i la Nicole (respectivament emparentades amb Gargallo, Llorens Artigas i Fenosa). Totes tres són vives i haurien de ser objecte de reconeixement per part del Govern de la Generalitat. Més encara, Catalunya està emparentada com a mínim, culturalment, amb cinc regions europees, amb les quals formem l’Euroregió que enguany va ser objecte d’atenció a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. Tolosa, Montpeller, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona, les sis ciutats relacionades amb el rei Jaume, van tirar endavant durant una colla d’anys una sèrie d’iniciatives culturals i estratègiques interessants. ¿PER QUÈ no aprofundir per aquí? Ja sé que fer voleiar banderes és més divertit. Ens agrada. ¿Però és determinant a la llarga, com la política cultural? ¿No val més que les autoritats catalanes visitin el Museu de Ceret que du l’ebrenca Josefina Matamoros? ¿I que honorin el monument de Dani Caravan a Walter Benjamin a Portbou? ¿O que visitin la tomba de Machado a Cotlliure? Són suggeriments. Siguem europeus, començant pel començament, que és esborrar les fronteres. La cultura hi pot fer molt, en això. Més que la política. O abans que la política. O com la millor política. H Expresident de la Generalitat Surt d’aquí, que m’hi vull posar jo n una recent entrevista feta a l’excel.lent director teatral Mario Gas, li preguntava una empleada de la televisió nacional de Catalunya: «¿I vostè viu a... a... a Madrid, oi que sí?». Ho deia tremolosa i incrèdula. L’interpellat, que és molt llest, ho confirmava fent veure que no passava res. «Però, però... ¿com ho aguanta?», repetia commoguda la noia. Aquesta escena és d’allò més corrent als mitjans de persuasió de la Generalitat des que els socialistes van regalar les ràdios, les televisions, la cultura i la llengua a Esquerra Republicana. En gairebé tots els mitjans pagats pels catalans s’ha instal.lat un deliri. No obstant, també hi ha designis malèvols. Per exemple, una multitud de programes que es burlen «dels espanyols» mitjançant l’exhibició de fragments d’altres televisions en què apareixen dones i homes d’escassa cultura o simples energúmens dient barbaritats o mostrant la seva estupidesa. En un d’aquests programes vaig enxampar l’altre dia un còmic exigint que aixequessin la mà els que odiaven Fernando Alonso. En vista de E Els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent en tots els mitjans públics l’escàs èxit es va poder veure, gràcies a un error de la càmera, com la seva secretària sacsejava els braços molt nerviosa convidant la concurrència a odiar aquest «símbol espanyol». En fi, impotència i ressentiment. Les escassíssimes dades que es fan públiques des del sanedrí reconeixen que l’audiència d’aquests mitjans ha caigut en picat des que els dirigeixen els croats. I tots sabem que això és una sagnia colossal sobre la qual no diran mai ni piu. El repartiment és descarat i els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent a tot arreu. L’excusa és «fer país», però la veritat és que tan sols fan clientela. Com que són diners públics, absolutament ningú els demana explicacions sobre el fracàs dels mitjans que controlen. L’expulsió de Cristina Peri Rossi de la ràdio nacional catalana per parlar en castellà no és només una repressió lingüística. També és l’excusa per guanyar un altre lloc pagat amb diners públics per posar-hi un client del partit o un addicte al règim. I tota la resta és hipocresia. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Política cultural a Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Cultura Política Llenguatge i llengües Catalunya Català Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1493 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/914/0000000681.pdf 634da4031dc4b0fa3c44a6bd324b0d51 PDF Text Text Simposi Internacional “Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats” Conferència de Pasqual Maragall Actors globals: Europa i les seves regions al 2050 07/10/2007 | Frankfurt Si ens preguntem per l’Europa previsible d’aquí a 20 anys haurem d’admetre que és un exercici difícil tractant-se d’un ens polític quina principal característica, segons Jean Monnet, que el va inventar, era la d’avançar sense cap mena de pla general. S’ha arribat a dir fins i tot que Europa liderarà el segle 21 perquè és un projecte que no té una definició precisa Alguna cosa així insinuava Vaclav Havel quan va escriure “Paraules sobre la paraula”, una conferència que va preparar per a rebre el premi Europa dels editors alemanys i no va poder assistir perquè el règim comunista de Txecoeslovaquia no el va deixar sortir del país. Aquest text el va traduir al català una noia txeca que vivia a Barcelona (Mònica Gutsova?). I jo el vaig traduir al castellà per a una colla d’intel·lectuals argentins que m’ho van demanar aviat farà un any. (Per cert: ni Havel ni Dubcek eren partidaris de la partició quant Diana i jo els vam visitar a Praga fa una colla d’anys.)Però la dinàmica europea és d’unió i separació a l’hora i des de bon principi. �Europa té menys Estats que nacions, vet aquí. Les tres hispàniques més Escòcia, Irlanda del Nord, Flandes i Gal.les, i a tot estirar el Frei Staat Bayern. I Europa creix ara de pressa. Tenia moneda feble i ara el dòlar val menys que l’Euro. Europa no va aconseguir que el Banc Mundial fos un autèntic banc creador de liquidesa, com proposava Keynes a Breton Woods per a finançar la reconstrucció del continent. Els americans, farts d’haver de salvar Europa de les seves guerres interiors, van dir que no. . (Però ara les coses han canviat; Lord Keynes estaria content) Però ara Europa, la vella Europa de les guerres, està posant pau allà on els americans s’empantaneguen militarment. Fins i tot Aznar, que els feia costat, sembla que va ser inicialment més prudent que els republicans USA en el tema d’Iraq. Som menys senzills que els americans, tenim més d’un o dos idiomes i tenim una pila de tradicions jurídiques diverses (fins i tot dintre de la Confederació Catalano aragonesa, i a Castella i Lleó igual, fins fa menys d’un segle). (Ahir veient l’esplèndid Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell, Borja Sitjà i Carlos Santos, tots ells de per allà o de la Franja, pensava: ara ja sé d’on surt Shakespeare: del Dante i del Joanot Martorell). Tornant al tema: els europeus tenim una bandera, una moneda i tindrem un exèrcit. I si m’apuren un Himne, que com no, és Alemany: la part coral de la 9ª simfonia de Beethoven, que el meu avi va traduir al català: “Joia que ets dels cels guspira, engendrada dalt del cel? (Schiller?). (Freunde!: És tot l’alemany que sé, �això i allò de “Imperialismus is ein Papier Tiger!” del Llibre Roig de MaoTse Tung que una professora d’alemany ens feia llegir a Santi Udina i a mi quan érem revolucionaris). Però tornant al tema: no havíem quedat que una nació era allò que tenia aquestes tres o quatre coses: bandera, moneda i exèrcit, i himne nacional? I doncs què es Europa? Només falta que tingui partits polítics, tot i que ara no estan molt de moda. Potser fins i tot això s’arreglarà més aviat que no pas tard. Europa ja no té el teló d’ acer del que aquí es parlava abans i que jo vaig encara travessar amb Dieter Koniecky. Per acabar-ho de complicar resulta que Europa té més nacions que estats. Només a Espanta (Perdó: Dimonis de Word! Si sabeu com es predetermina el català en el només a Espanya ja en tenim tres, d’idiomes que no son l’espanyol o castellà, o que corresponen a nacions que no son Espanya però que formen part de l’estat Espanya. Word, expliqueu-m’ho!) Per això els catalans som tant Europeus. Per això ens preocupa tant la lentitud de la Constitució Europea. I Per això, suposo, hem vingut a Frankfurt. No solament per Goethe, Schiller, Beethoven i el meravellós Bach de Glen Gould que vam sentir abans d’ahir, i dic sentir en el doble sentit del mot. Escoltar i veure. Eps! I per veure l’espectacle de Maria Muñoz i Pep Ramis , “Mal Pelo”, veïns de Celrà. Per tant, sense caure en el cofoisme que tant de males passades ens ha procurat al llarg de la �història, sí que, modestament, podem dir que som Europeus d’una manera molt autèntica, molt directa, umbilical quasi. Però compte: sempre he vist amb certa recança l’historicisme carolingi d’alguns catalans, que oblida dues coses: que som ibèrics i que mentre Barcelona i per munt érem cristians i europeus – bé fóssim de Montserrat o de Ripoll – la resta de Catalunya era mora, i no diguem València, parlant del Tirant. Un cop el bisbe de Segorbe em va dir que havia trobat l’Alcorà les masies, i tinc per mi que Ausiàs March era més Italià que espanyol quan deia allò de que en la mort hi trobava misteri i fins i tot delit “perquè no sabia la causa per la qual li arribava”. Vet aquí que hem vingut a parlar a la pàtria dels millors músics i escriptors i poetes, a la terra de Bach, Schiller i del Günter Grass d’ Ein Veites Feld (que no se perquè es va traduir al castellà per “Es cuento Largo”) i acabem parlant de València i el Tirant lo Blanch. Serà perquè els valencians (i els de Vinaròs) parlen un català diferent que ens atrau? Perquè els volem convertir en Països Catalans? O perquè els meus avis materns eren d’un poble d’Alacant on l’alcalde em va dir, quan li vaig preguntar si ell parlava català o valencià, em va ametrallar : “Che collons, no! Monovero!” al tanto: abans havia dit: “en lo mateix que tu”. Mireu: si després de tot no ens hem convençut que estem ben posicionats per a tirar endavant una Europa no solament dels Estats sinó també i sobretot de les nacionalitats o de les nacions, és que no tenim solució. �Compteu que Catalunya és un país vençut l’any 1714, defensat fins al final per l’alcalde de BCN, una ciutat comparable a les ciutats – estat alemanyes com Bremen o Hamburg, que fa just 100 anys es va refer gràcies a un famós pressupost de Cultura, justament, i la fundació de les escoles municipals seguint el model de Chicago (l’Escola del Mar, perquè a Madrid no n’hi havia, la del Bosc etc.) Barcelona entorn del 92 es va refer, en el sentit literal, (Palau Nacional, Estadi Olímpic, obertura al Mar, separat des de 1848) Catalunya ha fet el seu Estatut. Veurem que passa. L’experimentadíssima classe política madrilenya es veurà obligada a lluir les seves millors habilitats evasives. Però això no és el més interessant, perquè el més interessant és que tot això obliga a fer d’Europa el lloc i el nom de la solució dels problemes. Els nostres i els de la Politkòvskaia. Gràcies. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Frankfurt (Alemanya) Abstract A summary of the resource. Participació al Simposi Internacional “Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats” celebrat a Frankfurt. Organitzat per l’Institut Ramon Llull amb motiu de la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Identitat (Concepte filosòfic) Societat Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/915/0000000834.pdf a718dcff9f34e6ead115c47b38ee7d8f PDF Text Text Palabras de Inauguración III Tribuna España-India Valladolid, 16 de octubre de 2007 Pasqual Maragall Excmo. alcalde de Valladolid, Dr. Chatwal, Sr. Kumar, embajadores, señoras y señores, Aquí estuve hace ya un buen número de años para encontrar a un joven presidente de la Comunidad Autónoma, que me sorprendió por su ambición y claridad de ideas: José M. Aznar. Luego la endemoniada historia de este país nos enfrentó más allá de lo razonable en democracia. Pero vayamos a lo que aquí nos reúne gracias a la buena gestión de Casa Asia. Reencuentro a viejos amigos y entro en contacto con una civilización que ha descubierto que todos tenemos una segunda vida, cosa que nos permite, en ésta, ser más libres. En primer lugar quiero expresar mi más calurosa bienvenida a la delegación india que nos honra con su presencia aquí, por el alto nivel de sus miembros compuesta por rectores, académicos, miembros de prestigiosas fundaciones culturales y representantes de cámaras de comercio entre otros. Es para mí un honor presidir, junto con el embajador Chatwal, la 3a edición de la Tribuna España-India que desde su origen en el año 2005 va fortaleciendo su singladura con más participantes y ámbitos de discusión para responder así al creciente interés que la India despierta en nuestro país. Efectivamente, la India se ha situado en la última década en un punto de mira de enorme interés internacional. Su gran democracia, consolidada, su extraordinario desarrollo 1 �tecnológico, su potente proyección cultural, tanto en literatura como en cine, música y en tantas otras facetas, ha impactado y fascinado al mundo. En España, el interés creciente por la India se manifiesta en el gran aumento en la demanda de su música, cine y danza, y en la creación de nuevos cursos, estudios y publicaciones sobre este país. Sin embargo, el renovado descubrimiento de la India por parte de España no debe hacernos olvidar que las relaciones entre los dos países vienen de muy lejos. Ya en el siglo I d.C., el cordobés Séneca mencionaba en un libro suyo a la India (cuyas tierras nunca visitó), y afirmaba que si una nave partía desde la costa occidental de Hispania podría arribar a la costa oriental de la India, siendo a su modo un precursor de Cristóbal Colón. Las relaciones entre España y la India han estado condicionadas por imperativos históricos de diversa índole durante siglos. Pero la expansión de España por el Atlántico limitó enormemente las posibilidades de establecer contactos fluidos con el subcontinente indio. No obstante hubo una serie de encuentros singulares entre los que destaca el del jesuita Antoni Monserrate con el emperador Mogol Akbar. Ahora el padre Vicens Ferrer en Andhra Pradesh retoma el hilo. Monserrate, nacido en Vic en 1536, llegó a la India a mediados del siglo XVI y formó parte del círculo de eruditos religiosos que deliberaban con el emperador mogol sobre la verdad de las distintas religiones, en un diálogo interreligioso ilustrado. El jesuita recogió sus impresiones de la India en un relato escrito el año 1582. 2 �Cita del presidente indio Jawaharlal Nehru, cuando visitó Barcelona en 1938, en plena guerra civil: “I entered into this Europe of conflict by flying straight to Barcelona, There I remained for five days and watched the bombs fall nightly from the air. There I saw much else that impressed me powerfully; and there, in the midst of want and destruction and ever-impending disaster, I felt more at peace with myself than anywhere else in Europe. There was light there, the light of courage and determination and of doing something worth while?” España estableció relaciones diplomáticas plenas con la India en 1956, tres años después de su entrada en la ONU. Y fue precisamente el embajador Chatwal el encargado de llevar a cabo esta tarea. Mucho ha cambiado España desde entonces, de modo que difícilmente habrá reconocido el señor Chatwal el país de hace casi cincuenta años. En enero de 1982, SS MM los Reyes realizaron una visita a la India a invitación del presidente Sanjiva Reddy, y fue ésta la primera visita que realizaba un jefe de Estado español al subcontinente indio. En 2005 el Alcalde de Barcelona, Joan Clos, hoy ministro de Industria y Comercio, visitó la India en compañía de empresarios y universitarios catalanes. También el exministro de Exteriores, Josep Piqué, tuvo un interés manifiesto en estrechar las relaciones hispano-indias. Ahora, la tercera edición de la tribuna España-India busca estrechar los lazos de colaboración institucional entre ambos países, pero también responde a la creciente necesidad que, como hemos visto, tienen nuestras sociedades de acercarse mutuamente, de colaborar y conocerse. Por este motivo la actual tribuna ha buscado 3 �abrirse a la sociedad civil, e incluir en sus mesas a representantes de los sectores públicos y privados que comparten el interés de este acercamiento. Durante estos dos días se expondrán opiniones, análisis e informes en las áreas de geoestrategia y relaciones internacionales, economía y sociedad, y cultura y educación y se debatirá sobre experiencias pasadas, situaciones presentes y posibilidades futuras. La Tribuna España-India se plantea cubrir las nuevas necesidades sociales, institucionales culturales y económicas del siglo XXI en los dos países y analizar las relaciones mutuas en los ámbitos mencionados. Se plantearán líneas de acción a seguir, y cuando haya concluido se habrá avanzado un paso más en la dirección deseada, pero por encima de todo, queremos que vibre con fuerza la voluntad de estrechar los lazos que nos han de unir en un futuro exigente para todos. Por todo ello me felicito de tener la oportunidad de abrir la Tribuna España-India de 2007 gracias a la iniciativa de Casa Asia, Casa de la India y el Indian Council of World Affairs y de la colaboración del Ministerio de Asuntos Exteriores de la India, el de España, y de sus respectivas embajadas. Quiero agradecer de forma muy especial al Ayuntamiento de Valladolid por su generosidad y hospitalidad, a la Universidad de Valladolid por el gran encuentro de rectores indios y españoles y a Casa de la India por acogernos en su sede. Muchas gracias. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Inauguració de la III Tribuna Espanya-Índia a Valladolid Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Valladolid Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall era el president de la part espanyola de la Tribuna Espanya-India, organitzada per Casa Àsia, la Casa de la India i el Indian Council of World Affairs, i que reuneix a representants de la societat civil d’ambdós països. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Orient i Occident Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1601/0000000824.pdf 19236354d5d407800e9e5e0ad470c27f PDF Text Text P R I M O WASHINGTON 5 P I A N O mercoledì 17 ottobre 2007 ■ Prodi da Bush il 4 febbraio. La Casa Bianca: «L’Italia è uno dei nostri più stretti alleati» George W. Bush accoglierà alla Casa Bianca Giorgio Napolitano l’11 dicembre e Romano Prodi il 4 febbraio. L’atteso annuncio è stato dato ieri dalla portavoce della Casa Bianca Dana Perino, che ha sottolineato che «l’Italia è uno dei più stretti alleati dell’America» e «ha fornito la sua assistenza per costruire società sicure e prospere in Iraq, in Afghanistan, in Libano e nei Balcani». Per il capo dello stato e per il premier è la prima visita ufficiale a Washington da quando hanno assunto l’incarico, nella primavera dello scorso anno, anche se entrambi avevano visto Bush a giugno, nella tappa romana di un tour europeo. Con Prodi e Napolitano, ha affermato la portavoce, Bush discuterà degli «avanzamenti democratici in Iraq e Afghanistan, di pace e sicurezza nella regione mediorientale, compresa la necessità di impedire all’Iran di dotarsi di armi nucleari e di sostenere la democrazia e la sovranità in Libano». Tra i temi in agenda la «soluzione pacifica» sullo status finale del Kosovo e i preparativi per il vertice Nato che si terrà ad aprile a Bucarest. SPETTATORI INTERESSATI Parlano il fondatore di Libération e una delle figure di spicco della politica catalana Maragall: «Una lezione per l’Europa» ALBERTO DE FILIPPIS barcellona Q July: “rupture” all’italiana VALENTINA LONGO U na novità, una bella risposta alla crisi della politica, segno di audacia e grande apertura. Così l’ex direttore di Libération giudica il voto di domenica. Come valuta il grande successo delle primarie per il Partito democratico? Molto positivamente, soprattutto se si guarda alla crisi della rappresentazione della politica, che non tocca solo l’Italia ma anche altri paesi, come la Francia. Il fenomeno, che non è come quello delle primarie americane ma è ancora più ampio, evidentemente restituisce legittimità alla politica – e anche in Francia le primarie hanno avuto successo con Ségolène Royal. Se la sfida è di questa portata, è molto importante. Con la crisi della politica ritiene che per essere vincitori sia necessario presentarsi come leader di “rottura”, come ha fatto Veltroni, parlare di discontinuità? Sì, ma questo è un fenomeno che ha diversi livelli interpretativi. Anche in Francia la campagna presidenziale è stata all’insegna della rupture. Seppure sia stato un po’ più difficile per il Partito socialista, per la destra, per Nicolas Sarkozy è stata vera rottura. Credo che questo sia dovuto alla crisi della politica ma anche alla percezione di un cambiamento che è molto significativo nelle nostre società, anche se non è specifico della politica. Quanto a Veltroni, per quello che vedo e so, ha diversi pregi: il suo percorso di uomo pubblico, di politico, di un deputato che non era “un comunista”, che è stato direttore dell’Unità, che è molto vicino alle organizzazioni non governative, un personaggio importante che è stato anche ministro della cultura, con un ruolo molto attivo, lo stesso che ha da sindaco di Roma. Tutto questo fa di Veltroni un uomo del rinnovamento del personale politico, qualcuno che incarna una novità. Ci sono altri elementi di novità? Nel caso italiano, un’ulteriore novità sta nel fatto che si sono unite parte dell’ex Democrazia cristiana e parte di chi viene dall’ex Partito comunista: è come se in Francia si facesse un nuovo partito, con gli ex giscardiani dentro un movimento di sinistra per l’organizzazione di un centrosinistra. Non dimentichiamo, poi, che nel caso italiano il paesaggio politico era esploso e che è ancora in fase di ricostruzione. In Francia non stiamo vivendo la stessa situa- zione, ma c’è comunque movimento: un’alleanza però non basta: ci vuole anche grandissima audacia. Nel vostro caso il Pd è anche possibile perché la Dc è comunque un’esperienza finita, oltre che da altri fattori specifici dell’Italia. Se si considera la formula di cui in Francia si parla molto, quella dell’ouverture, (dell’apertura) si può osservare come l’apertura che c’è oggi in Italia sia molto più grande e differente dalla nostra e molto più vivace a sinistra che a destra. Il Partito democratico può essere un modello? Se si prende questo tipo di alleanza come modello, e penso al caso francese, si dovrebbe avere una parte del centrodestra coinvolta nel processo, con persone che sono nell’attuale maggioranza di Sarkozy. Servirebbe un nuovo centro, ma anche che ci fossero altre personalità. Era il sogno delle alleanze di Bayrou. Sì e no. La sua proposta è arrivata troppo precocemente; c’è stato, sì, un dialogo tra Ségolène Royal e François Bayrou, ma non ha portato a nulla e l’estrema sinistra, nel senso più ampio del termine, è esplosa. La questione delle alleanze, per la sinistra francese, si pone in altri termini e per allearsi servono volontà e forze considerevoli, che rappresentino qualcosa di sufficientemente importante perché si possa sperare nella vittoria. Penso che questo modello ci debba far riflettere tutti in Europa, dove la tendenza ad allearsi è forte, ma ci sono anche esempi che vanno nella direzione opposta. La crisi che c’è oggi in Germania, nella Grosse Koalition, una democrazia che guarda parecchio verso l’estrema sinistra anche senza convincere tutta l’Spd, dimostra che c’è una ricomposizione che si va perdendo. Ma se scegliamo di definire la categoria politica in cui tutto questo accade è comunque quella dei democratici, non dei socialdemocratici. Siamo nell’era dei post-socialdemocratici. Innovazione, riforme e coesione sono le parole d’ordine di Veltroni, ma nel suo lessico entrerà anche la coabitazione. Cosa le suggerisce questa parola? Parlare di coabitazione suona male alle orecchie dei francesi perché porta a rievocare un’esperienza di convivenza politica (come quella che c’è stata tra un primo ministro socialista e un presidente conservatore, e viceversa) in cui si pensava che tutti sarebbero stati sempre d’accordo su tutto. Ma in questi casi si rischia anche di alimentare derive populiste. uando oltre tre milioni di cittadini italiani che fanno la fila per andare a votare scatenano un dibattito in Spagna è segno che l’iniziativa è stata importante, persino a livello europeo. La pensa così Pascual Maragall, ex presidente della generalitat catalana e sindaco di lungo corso a Barcellona. Vista da lontano qual è, secondo lei, la percezione delle primarie del Partito democratico? Queste consultazioni sono state un elemento dirompente, eccezionale. L’Europa ha bisogno di nuovi soggetti perché gli scenari politici sono cambiati. Questi nuovi partiti debbono però avere un certo peso per poter giocare un ruolo decisivo nella politica comunitaria e il Partito democratico questo peso ce l’avrà. Si tratta di un progetto comunque pensato nella dimensione corretta, quella europea. Qual è il valore aggiunto del Pd rispetto agli altri partiti? Il Partito democratico nasce su basi storiche e sociali diverse rispetto alle formazioni del passato. Se oltre tre milioni di persone si mettono in fila per andare a votare, be’, allora forse tutto questo disamore e disincanto per la politica non ci sono. La gente vuole partecipare e interviene in massa quando la si interroga. Se un partito ha il coraggio di mettersi da subito in discussione sottoponendosi al vaglio dei cittadini questo non può essere un male. Mi sembra che il coraggio, la passione e la perseveranza di gente come Francesco Rutelli e Walter Veltroni siano state ripagate. Lei è stato per due decenni sindaco di Barcellona e leader socialista. L’hanno massacrata quando ha annunciato il suo progetto di lavorare al Partito democratico europeo. I nervi sono tesi perché qui in Spagna siamo sotto elezioni. Ho mandato ai giornali una “lettera agli amici” per spiegare le mie decisioni. Il Partito democratico qui in Spagna sottrarrà voti al Psoe. È logico. Alla lunga però sarà una strategia vincente per l’area progressista. Io non voglio incensare nessuno, ma c’è un altro elemento di quanto avete fatto in Italia da sottolineare. Prego. La trasparenza. È un elemento fondamentale. Gli avversari vi hanno attaccato dicendo che la scelta di Veltroni era già scritta, ma non me preoccuperei. Costoro le loro primarie le hanno fatte? Se milioni di persone sono uscite di casa per recarsi in un seggio elettorale è un fatto politico. Come si colloca il Partito democratico nelle famiglie dei partiti tradizionali europei? Come un partito di convergenza. Come un magnete. Bisogna uscire dalla dimensione ideologica. L’anno scorso sono venuto in Italia per il congresso della Margherita e con me c’erano rappresentanti politici del Partito nazionalista basco e di Convergencia i uniò, due soggetti che forse, prima di allora, non si sarebbero mai parlati. Io stesso ho registrato nel 1998 il Partito europeo di Catalogna perché dobbiamo tutti imparare a muoverci in questa nuova grande nazione che si chiama Europa. Le posizioni restano divergenti sull’appartenenza al Pse. (ride) Di queste divergenze io, in Spagna, ne ho pagato le conseguenze, con continui attacchi, ma credo che il Partito democratico sia la scelta giusta. Capisco che sia difficile far coesistere, ad esempio in Italia, storie differenti, far stare assieme i Ds, gli ex comunisti, come ancora li chiama qualcuno, con partiti di matrice più centrista. Credo però che sia questa l’idea che si imporrà anche in Europa: un Partito popolare europeo e un Partito democratico europeo. Quello che è decisivo è la dimensione, una dimensione continentale. Una realtà che, a differenza degli Stati Uniti, ha molte lingue, molte diversità, ha avuto guerre interne, grandi tragedie e, nonostante tutto, sta creando un nuovo spazio di dimensioni adeguate. E poi dove sta scritto che la diversità sia una colpa e non una richezza? Ha un augurio per il Pd e magari anche un consiglio? Ci sono ottime teste che non hanno bisogno dei miei consigli. Il mio augurio è che si continui con scelte trasparenti. Ci riempiamo la bocca della parola America, ma poi gli aspetti virtuosi della loro società non li facciamo nostri. Mi permetta di fare un esempio spagnolo. Faccia. Su el Paìs di oggi (ieri per chi legge, ndr) c’è un mio intervento su alcune commissioni troppo alte pretese, negli anni passati, da alcuni esponenti di un importante partito catalano nei confronti di alcuni costruttori. Erano commissioni del 20% , secondo me eccessive che forse, secondo i giudici, sarebbero servite a finaziare dei partiti politici. Se vogliamo imitare gli americani allora rendiamo trasparente il finanziamento dei partiti. Che si sappia da dove arriva il denaro. Il mio augurio per il Partito democratico è quello di continuare su questa strada di trasparenza tracciata proprio con le primarie dei cittadini. Gli altri lo facciano. Se ne sono capaci. LONDRA ■ SCETTICISMO SUL POTENZIALE DI INNOVAZIONE DEI DEMOCRATICI «È il Blair di Roma, ma non è Tony» V eltroni la risposta italiana a Blair? Non per i giornali britannici che, dopo aver massacrato per mesi l’ex primo ministro, ora ne rivendicano l’unicità. L’incauto paragone tra la nascita del Pd e quella del New Labour, azzardato dal direttore di Repubblica Ezio Mauro, viene così commentato dall’Independent: «In confronto alla rivoluzione portata avanti da Blair, la novità del partito di Veltroni sembra cosmetica. Vuole tagliare il numero dei ministri, ma il partito è molto più bravo a ripetere parole come “libertà” e “dignità”, che a proporre qualsiasi cosa che assomigli a un’ idea nuova o radicale». Il Daily Telegraph descrive Veltroni come il padre del “good-ism”, traduzione inglese di buonismo, e ricorda come molti critichino il sindaco di Roma per essere un «trionfo di stile sulla sostanza, soprattutto per quanto riguarda l’amministrazione della capitale». I giornali inglesi poi – ma lo fa anche il New York Times – sollevano la questione del difficile rapporto con Prodi. Secondo l’Independent, che definisce Veltroni un «prime minister-in-waiting», il successo delle primarie ha regalato al presidente del consiglio un «mal di te- sta della misura di Gordon Brown: Veltroni non sarà contento di stare con le mani in mano a lungo». Per il Telegraph «il governo non durerà l’intera legislatura, e l’ascesa di Veltroni aumenterà la pressione su Prodi». Tra tante critiche, i perfidi inglesi riconoscono però l’importanza dell’evento di domenica. «Se Veltroni – scrive l’Independent – riuscirà nella missione di fondere due partiti in una formazione vincente, potrebbe rivoluzionare la politica italiana e relegare la destra nella sala d’attesa del potere per molti anni». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Una lezione per l’Europa Source A related resource from which the described resource is derived Europa, il quotidiano Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Filippis, Alberto de Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Partit demòcrata Europa Acció política Itàlia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/916/0000000864.pdf 52a08eb8d22fefe614268d3408322b46 PDF Text Text Roda de premsa de Pasqual Maragall Hospital de Sant Pau (Barcelona). 20/10/2007 Aquest matí he tingut la oportunitat de fer una visita a la Unitat de Memòria dels Serveis de Neurologia d’aquest Hospital de Sant Pau. Acompanyat per la doctora Teresa Gómez Isla. Ja fa temps que ho volia fer, per dues raons: perquè segueixo amb molt d’interès, amb interès creixent, l’evolució dels nostres hospitals generals, jo crec que per a una ciutat i per a un país, l’excel·lència dels hospitals és un símptoma de salut, en tots els sentits, i després per una raó més personal, i més recent, que ara els exposo perquè en tinguin coneixement. Aquests darrers dies la brama sobre la meva salut, s’ha estès impulsada per raons que de vegades són santes i de vegades no tant. Crec que de vegades han estat inclús potser una mica interessades, més que no pas altruistes o producte de la curiositat científica. Però això no és el més important. El cert és que fa uns mesos em van diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer. Aquesta malaltia que alguns com que no en recorden el nom anomenen Eisenhower, cosa que a mi m’agrada perquè l’Eisenhower no és una persona que aquí en aquest país tingui moltes simpaties. Doncs bé, vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. No és fàcil ni senzill, però la visita que acabem de fer a l’hospital i a les persones que hi estan treballant, més aviat ens condueix a ser optimistes, si més no a mig o llarg termini. I ho faré personalment i acompanyat de tots aquells que em vulguin i em puguin ajudar en la mesura de les seves possibilitats econòmiques o professionals o científiques. Enlloc no està escrit que aquesta malaltia hagi de ser invencible, més aviat darrerament s’està escrivint el contrari, per temps a venir. Fa dos dies vaig llegir que als Estats Units s’ha descobert una vacuna que aplicada en edats més joves, podia ser que arribés a reduir considerablement el risc, l’impacte de la malaltia, en un tant per cent elevat de persones propenses a l’afectació. Estic segur de que això serà així d’aquí a un temps. Però en quant al meu cas personal, és ben cert que gràcies a una colla de factors que estan relacionats amb la meva trajectòria pública, d’alcalde, de president, em puc considerar com un exemplar privilegiat de les persones afectades. Tothom em coneix, tothom em coneix pel carrer i em saluden pel meu nom, de manera que és molt difícil perdre la identitat en aquestes condicions, per dir-ho d’alguna forma. Em recorden constantment, i normalment amb afecte, amb algunes excepcions, coses que van passar, coses que han succeït en aquesta ciutat, en aquest país, i que tenen a veure amb la meva pròpia trajectòria personal. És un privilegi que vull posar al servei d’una causa ben concreta com és aquesta. Jo utilitzaré la meva capacitat d’influència per ajudar a fer avançar en la mesura que em sigui possible, la investigació sobre aquesta malaltia, de la mateixa manera considero que fent-ho públic, fent pública la meva malaltia, puc -1- �ajudar a millorar la consideració social dels malalts d’Alzheimer. Als Estats Units els malalts comencen ja a verbalitzar la seva situació. Es reuneixen en els ajuntaments i treballen per a millorar les seves expectatives i la seva qualitat de vida. Aquí ho podem fer en els ajuntaments i segurament inclús en els districtes, que com més proximitat millor, això també ajuda. En parlaré amb l’Alcalde Hereu, que és persona sensible. A partir d’ara i en la mesura que pugui, dedicaré una part del meu temps a treballar per a aquesta causa, no tot, però una part del meu temps a treballar per a aqueta causa i perquè l’Hospital de Sant Pau esdevingui un centre de referència en la investigació sobre aquesta malaltia, que ja ho comença a ser. La consellera Geli, que està al corrent de la situació, la direcció de l’Hospital i la doctora Teresa Gómez Isla, amb la qual vaig estar a Boston visitant els centres punters en aquest camp, poden comptar amb la meva total i sincera col·laboració, vindré tantes vegades com calgui. Per descomptat seguiré al front de la Fundació Catalunya/Europa que com vostès saben, ahir vam constituir amb l’Elena Guardans i en Max Vives. És un projecte apassionant, centrat en l’anàlisi del que se’n diu a Europa, les bones pràctiques, les millors pràctiques aplicades arreu del món a determinats problemes o camps concrets, amb l’ajut d’especialistes qualificats, i finançat pels empresaris o la gent que puguin finançar-ho i que vulguin fer-ho. Els temes hospitalaris i mèdics en general no estan exclosos de la atenció de la Fundació Catalunya/Europa, al contrari. També m’agradaria col·laborar, com vostès saben, amb l’empresa Catalana d’Iniciatives, que al seu dia vaig impulsar com a Alcalde de Barcelona i així ho he fet saber al conseller Castells i a l’Ajuntament. I finalment vull ajudar a crear instruments polítics nous, com el partit democràtic, nascut a Itàlia ja fa cosa d’un any, hi vaig ser present amb Josu Jon Imaz, i hi he tornat ara, que jo no tinc perquè encapçalar electoralment, però que em sembla totalment oportú com he tingut ocasió d’explicar sovint i que vaig començar a projectar fa, l’altre dia m’ho recordava la Marta Grabulosa, nou anys, de fet quan vaig residir a Roma. Ja aleshores vam registrar en el registre de partits polítics, un que es diu,i està registrat, Partit Català d’Europa, vet aquí. A Roma justament, hi vaig estar el darrer cap de setmana, i a Torí, per assistir a la definitiva configuració del partit de Rutelli i de Veltroni. Ja saben vostès que Veltroni ha estat escollit com a candidat per les eleccions d’aquí quatre anys. Estimats amics, em trobo bé, us diré més, em trobo millor que fa un any, i començo aquesta nova etapa, amb optimisme, amb companyia d’una família i d’uns amics que em recolzen i que em fan feliç. Vam fer els Jocs, vam fer aprovar i referendar l’Estatut i ara anirem per l’Alzheimer. Tinc la certesa que d’aquí deu o quinze anys, aquesta malaltia serà vencible i vençuda. Moltes gràcies. -2- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Roda de premsa de Pasqual Maragall a l'Hospital de Sant Pau Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hospital de Sant Pau (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Paraules de Pasqual Maragall anunciant en roda de premsa el diagnòstic recent d'un principi d'Alzheimer. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Maragall Mira, Pasqual, 1941- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Description An account of the resource Declaració pública del diagnòstic d'un principi d'Alzheimer. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/884/0000000810.pdf bba4aea655ccc7dc61bde398230b3fbf PDF Text Text 41 EL PAÍS, domingo 21 de octubre de 2007 LA CUARTA PÁGINA OPINIÓN Contra ‘Eisenhower’ El ex presidente catalán abandona décadas de intensa actividad política para ocuparse de sus síntomas incipientes de Alzheimer. Además, apoyará a las instituciones que combaten la enfermedad Por PASQUAL MARAGALL S é de buena tinta, porque me han propuesto formar parte del Patronat del Hospital de Sant Pau, que en los hospitales de Barcelona se practica investigación puntera. Me gustaría citar un ejemplo: el de la investigación sobre enfermedades de la memoria. Me consta que en el Hospital del Mar están ensayando nuevas terapias y nuevos sistemas de implicación de los enfermos más recuperados en ayuda de los más graves; que en el Hospital Clínic, Esther Koplowitz está financiando nuevos proyectos dirigidos por el doctor Rodés. Que Sant Pau dispone de una unidad muy avanzada en la investigación sobre el Alzheimer, la principal enfermedad de la memoria. Y que la consellera Marina Geli está totalmente empeñada en todo ello. Hablando de la enfermedad de Alzheimer, que algunos denominan Eisenhower porque no recuerdan su nombre auténtico, un amigo me contaba aquello que le pregunta uno a otro: “¿Cómo se llama aquella montaña de colinas redondeadas tan famosa?”, a lo que le responde el otro: “Montserrat”. “¡Exacto!”, exclama el primero y prosigue, dirigiéndose a su esposa: “Montserrat, ¿dónde he dejado el diario?” (No dijo “aquella montaña on hi ha la mare de Déu” porque las palabras trabajan en la memoria como las cerezas de un bote: la primera arrastra a las demás. De forma que aquello que está encadenado se recuerda. La mare de Déu y Montserrat, por ejemplo, es una conexión fácil para un catalán de cierta edad. Como para un sevillano Dolores y Virgen, o para un aragonés, Virgen y Pilar). Probablemente estemos ante un caso emergente de Alzheimer, una enfermedad que goza de tan buena salud que los números de su crecimiento alarman. Y de tan mala fama que prefiero llamarla Eisenhower, como hace un amigo mío que se mofa de la enfermedad con ironía un tanto perversa. “¿Qué nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama Eisenhower?”. Lo único cierto en este nuevo bautismo irónico es que sí que hubo un presidente de Estados Unidos que la padeció en el ejercicio de su cargo: Ronald Reagan. Fue el descubridor de la enfermedad, el doctor Alzheimer, quien le dio nombre, ahora hace cien años. (Bien pensado, muchas cosas son de hace un siglo. Aquí, a casa nostra, casi toda la modernidad, y por descontado, el modernismo). Y cien años más tarde, todo indica que la enfermedad no ha sido vencida ni mucho menos. Aún estamos lejos de conseguirlo. Nos iremos acercando a la victoria, sin duda. Los americanos están empeñados en esta batalla; se niegan a considerarla una enfermedad tabú; están animando a los afectados a “speak out”, a hablar de ella. En España, la Reina preside una fundación dedicada a esta enfermedad. En el Hospital de Sant Pau trabaja la doctora Gómez Isla, en contacto con la investigación científica más avanzada de la “¿Qué nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama ‘Eisenhower’?” La identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen Universidad de Harvard, en Boston, donde los médicos dedican dos días al estudio, tres a la investigación y uno a la atención de los pacientes. Aquí no, todavía no, ni de lejos. Pero también se hacen cosas. En Navarra parece que están siguiendo líneas interesantes de investigación; Sant Pau, como ya es el caso del Clínic, puede convertirse en un hospital puntero, y en Barcelona existen, asimismo, centros específicos de investigación médica de gran nivel, especializados en otros campos, dirigidos por investigadores de talla internacional como Massagué (Nueva YorkBCN), Ispizúa (California-BCN), Guinovart, Bulbena, Baselga... Retornando a los Estados Unidos y a una de las webs dedicadas a estos temas: “Ya no es como antes”, afirma allí Chuck Jackson, de 53 años, de Albany, uno de los cinco millones de enfermos de Alzheimer —perdón, Eisenhower— que hay en EE UU. (Se calcula que en el año 2050 habrá 16 millones de enfermos en ese país; “Estamos ante una epidemia”, dice John Morris, facultativo de la Washington University de St. Louis). Quienes la padecen, hablan abiertamente de ella, como vienen haciendo los pacientes de sida. Algunos ayuntamientos americanos incluso prestan a los enfermos sus salas de plenos. ¿Se imaginan si aquí los enfermos pudieran reunirse en las sedes de los distritos o en los centros cívicos de los barrios? Todavía sería mejor, se estaría más cerca de casa. (Uno de los problemas de los integrantes de la secta Eisenhower es que se pierden, que no reconocen las calles). Yo recomendaría a todo enfermo, de cualquier enfermedad que no fuera de aislamiento obligatorio, y a todo aquel a quien le convenga la conversación, que se reuniera en un local del distrito, con sus viejos amigos. No sería lo mismo que en un hospital o en una residencia, incluso en el CAP o centro de asistencia primaria. El hecho es que, gracias a los avances médicos, hoy sobrevivimos muchos más años de aquellos para los que genéticamente estábamos programados. Y es probable que muchos de los que ahora tenemos más de sesenta años de edad experimentemos la dura realidad de este “efecto colateral” del progreso médico. Hace unos meses, a mí mismo, me han descubierto síntomas incipientes de Alzheimer. Si cuando sea mayor me da por perder la memoria, yo seré un enfermo de lujo. Haber sido alcalde durante tantos años, y haber sido además president de la Generalitat de Catalunya durante unos cuantos años más, hace que todos me reconozcan, que muchos ciudadanos se acerquen para saludarme. Tengo una lista larguísima de ciudadanos que en la calle me paran, me dan su nombre y me animan a crear un partido político nuevo. Me hablan a menudo y me recuerdan cosas que sucedieron, que nos sucedieron. Especialmente en los barrios de trabajadores, donde los socialistas siempre ganamos. La identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen. Y más aún, como es el caso, si las paredes, las calles, los museos, incluso las playas y el puerto te dicen algo de tu pasado, de lo que tú ayudaste a hacer. Aunque a veces tengamos la impresión que no pasábamos por allí, por aquella calle concreta, desde hacía muchos años, o que no habíamos vuelto a aquel restaurante desde hacía mucho tiempo. Me dedicaré, pues, junto con el grupo del Hospital de Sant Pau, a combatir a Eisenhower. Así Eisenhower, esta vez el que fue presidente en carne y hueso de Estados Unidos, pagará retrospectivamente por haber apoyado a Franco a entrar en la ONU en el año 1955, salvando del aislamiento a un régimen fascista que no tenía horizontes después de la Segunda Guerra Mundial. Pasqual Maragall ha sido alcalde de Barcelona y presidente de la Generalitat de Cataluña. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1535 Title A name given to the resource Contra ‘Eisenhower’ Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Alzheimer Salut Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1710/0000000811.pdf aee2d4b01a8bf90cd89e37bf4777a288 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295L Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 21/10/2007 - Hora: 23:21 DILLUNS 22 D’OCTUBRE DEL 2007 Opinió La resposta a la malaltia d’un expresident el Periódico 9 La roda Bona salut política PILAR Rahola Una vegada aprovat l’Estatut, vaig convocar eleccions al Parlament i me’n vaig anar tranquil i feliç PASQUAL Maragall Ve de la primera pàgina Amb una tensió constant, amb la batalla contra les pràctiques habituals de finançament dels partits polítics (el famós 3% que finalment ha resultat ser bastant més alt), amb la batalla de l’Estatut, amb els partits (i el país) poc acostumats a governs de coalició, amb un govern de Madrid primerament popular, i després socialista, però que somniava en un pacte amb els nacionalistes. I que va veure des del primer moment que l’Estatut de Catalunya posava en joc la seva pròpia estabilitat i que hauria preferit un president més obedient (¡i ara que el tenen no és tan obedient com es pensaven!). En tot cas, que quedi clar: encara que en el moment més àlgid de la tempesta vaig dir que no me n’aniria perquè m’ho demanessin com a contrapartida política, una vegada aprovat l’Estatut al Parlament català, al Congrès i al Senat espanyols, i una vegada refrendat l’Estatut pels catalans al mes de juny, vaig anunciar que convocaria eleccions per a l’1 de novembre (ara farà un any). I vaig plegar, feliç i tranquil. Espero que ara, tal com ha defensat Javier Pérez Royo, no se li acudi a ningú modificar l’Estatut que el poble ha ratificat! UN DELS MEUS col.laboradors d’aquests anys ha fet un llibre sensacional en què explica els tres anys del meu govern que s’havia de titular, segons l’autor, 1000 dies amb P.M. o El Turmix. No sé quin títol li posaran finalment. Us el recomano. Surt per cap d’any. I no és ditiràmbic. Més aviat finament satíric. Animus iocandi Ferreres Excel.lent. Em pomar poc». «Camidria estalviar de nar prou». «Fer esfer una part de les port», ni que sigui Memòries... tot i ping-pong o pàdel. que aleshores el ¡Fins i tot els escacs meu editor em són saludables! mataria. Distreuen. «Anar a Haig d’admetre la feina a peu o en finalment que el bici». «No dormir trancasso d’aquests ni poc ni massa». anys ha estat des¡Ah!, i non stringere comunal, això sí. l’anno, tal com Encara que notídiuen els italians. cies com les que I, parlant dels han aparegut als italians, un altre diaris aquests úlbon consell és no tims dies realment perdre mai l’insón per eixorivir terès ni pel sexe qualsevol. oposat o preferit..., Tot plegat em ni tampoc per la permet i em perpossibilitat de canmetrà viure feliç, viar els partits rodejat d’amics i polítics per fer-los amigues i de promés oberts, més jectes de tota menets i finançats na. Entre els quals amb transparènevidentment hi ha cia, amb eleccions LEONARD BEARD fer el possible per primàries i diverposar aquest país sos candidats a la al nivell en què es presidència, com troba Amèrica en Això em permetrà viure feliç, envoltat d’amics en aquests momatèria d’excelments està passant i de projectes de tota mena, entre ells el d’elevar lència mèdica i als Estats Units. . el nivell del país en excel lència mèdica hospitalària. El Rutelli i els seus meu pare, que es amics van coguanyava la vida mençar la seva acvenent medicaments i ens duia als És aquí on ens hem de guanyar el tivitat per lluitar contra els escànfills per Espanya visitant represen- reconeixement que realment inte- dols de la tangentòpoli dels anys tants, estaria content si ho sabés. I la ressa. No solament en l’habitatge i el de Craxi i altres. meva mare, que tenia tants fills que turisme, que també. Si Catalunya no de vegades havia de dir fins a tres s’espavila en sectors punters, hautambé per això, noms abans d’ensopegar amb el cor- rem perdut el tren que més ens m’agrada el Partit Demòcrata, al recte, també. convé. Estem condemnats, en el bon naixement del qual vam assistir Crec que ja que una de les puntes sentit de la paraula, a viure de la re- juntament amb Josu Jon Imaz ara més avançades de la nostra indús- cerca i els serveis avançats, de la fa un any, just en el moment en tria és la farmacèutica, té tot el sen- creació cultural i de l’ interès que què vaig plegar, i que ara ha fet el tit del món que ens aboquem a la re- desperten arreu les nostres edito- llançament definitiu, al qual vaig cerca mèdica. Disposem dels mit- rials i el nostre art, com he pogut assistir, a Roma i a Torí, el cap de jans, la indústria, i bons, molt bons comprovar recentment a Frankfurt. setmana passat. Per aquest motiu hospitals, però encara ens falta un l’any 1998 vaig registrar el Partit depèn de molts fac- Català d’Europa davant del notari bon tros per arribar allà on podem aspirar a ser en el camp de la indús- tors, però un de molt important és Tarragona. Veurem què dóna de si tria farmacèutica i de l’excel.lència la felicitat i un altre són els bons aquella idea. H hàbits. «Menjar poc i pair bé». «Fu- Expresident de la Generalitat. hospitalària. PER AIXÒ, LA SALUT Un home anomenat Pasqual ls temps de l’eufòria i l’esperança, quan arribaves amb les teves Olimpíades sota el braç i aconseguies que aquest país, de vegades tan espantadís, s’inflés d’il.lusió i valentia. Els temps del repte ciutadà, amb la ciutat transmutant la pell fins a aconseguir una certa dignitat, després d’anys de foscor i de por. L’estreta complicitat... Els temps de l’Estatut, convulsos, abruptes, potser injustos. I després, aquells temps complexos de l’aterratge més enllà de la política, temps d’una certa distància, potser d’una molta incomprensió. No saps com em pesen, avui, els dies en què t’he volgut trucar. Sí. T’hauria dit que l’article tal no em va agradar, o que no sé què del teu paper actual. Però el cert, amic, és que t’hauria tingut a prop, disfrutant del teu verb intens, de la teva mirada més enllà de les mirades, de la teva calidesa humana. Però no et vaig trucar, per allò de les presses, els dies i les coses, i en aquests moments tinc l’ànima penjant d’un penjador trist, sense saber si enviar-te un SMS de carinyo, o escriure’t aquest article trencat. De manera que pren-te’l com el E Rep aquest petó escrit com el que és, la meva forma espantada de dir-te t’estimo que és, una manera matussera de fer-te un petó, d’escriure’t que t’admiro gairebé tant com t’estimo, i que avui les notícies cavalquen dalt del desconcert. Rafael Nadal deia ahir, en un delicat article, que tots ens sentim herois davant el teu gest heroic, potser perquè saps compartir els sentiments com ningú. Un dels grans polítics de la història d’aquest mesquí país, aquest títol ja no te’l roba ningú. Però, més enllà de la política de les coses reals, has estat capaç de donar ales als somnis, de tintar amb emoció la freda gestió pública, de transcendir la pobresa de les coses quotidianes. ¿Un somiador? Més aviat, un ésser humà complet. Ara tornes a la trinxera, amb el coratge dels grans, amb la força dels bons, amb el rigor dels seriosos. T’enfrontes a una dura malaltia i, fins i tot en els reptes de la vida, ¡punyetes!, ens ensenyes a tenir dignitat. ¡Quin gran home que ets, estimat Pasqual! I que òrfena de tu, aquesta tarda de diumenge. Rep aquest petó escrit com el que és, la meva forma espantada de dir-te t’estimo. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Bona salut política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Salut Política Alzheimer Partit demòcrata Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1534 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/917/0000000875.pdf e68f07f092b9ae129f5c6c206c4e41ef PDF Text Text Conferència-sopar a Montevideo (Associació d’Empresaris d’Ascendència Catalana a l’Uruguai - ASEACU). Gobiernos de progreso en la sociedad democràtica: presente y futuro 29/10/2007 - Complejo Riviera (Montevideo) Es un honor para mí volver a Montevideo invitado por los empresarios catalanes y acompañado por autoridades amigas de tantos años como: Rodolfo Nin Novoa, vicepresidente de la República, Reinaldo Gargano, ministro de Relaciones Exteriores, María Julia Muñoz, ministra de Sanidad y Mariano Arana, ministro de Vivienda. És un honor per mi ser convidat pels empresaris catalans de l’Uruguay i haver pogut respondre a la invitació en companyia de la meva esposa. He vingut a Argentina al casament de la meva filla, ella continua la saga que vostès o els seus avantpassats, com els Batlle de Sitges i tants altres, van encetar. Siendo Alcalde, el primer pedazo de tierra hispanoamericana que visité fue éste. Viajé acá con el jefe de la oposición del Ayuntamiento de Barcelona, Ramon Trías Fargas. Hacía poco que la democracia había vuelto acá, días tan sólo. De modo que al llegar al centro de la ciudad acompañado por las sirenas de la policía local del buen primer alcalde democrático de Montevideo, Aquiles Lanza, y nos acercamos al local de las Juventudes Socialistas, les encontramos a todos aterrorizados, casi debajo de las sillas, en una sala presidida por el busto de Lenin. “¡Que vuelven los milicos!”, debían pensar. El caso es que, después de visitar el monumento a Companys, con emoción considerable, pues en España la restauración de la democracia tras la muerte de Franco se hizo al precio del olvido –no sé si en Argentina y acá ocurrió parte de lo mismo- nos fuimos, fuera de programa, a ver un partido del Peñarol de Schiaffino contra Cerrito lo que nos dejó sin la conexión aérea prevista con Buenos Aires, nuestra etapa siguiente –el Buenos Aires del buen y corajazo Alfonsín-. Y tuvimos que alquilar una avioneta escueta en la que la pequeña tribu catalana casi no cabía. El pobre Ramon Trias, liberal, jefe de la oposición como dije, estallaba de indignación. Pero reconoció más tarde que el partido en el Centenario había sido un entrante positivo de nuestra visita. Trias conocía bien América Latina. De hecho vivió años exilado en Colombia antes de volver a la España ya democrática. Miren: esas idas y vueltas de España y América Latina, desde lo que nosotros llamamos el descubrimiento, hasta el siglo XX y sus guerras civiles y mundiales, de las que España y América del Sur fueron víctimas más que protagonistas, es una de las epopeyas más evidentes, a veces trágicas, a veces gloriosas y a veces grotescas, de la historia de la humanidad entera. Se hace difícil explicar a nuestros hijos y nietos, que nacieron en la paz, qué era lo que nuestros padres habían legado: un fardo de vivencias ora cultas, ora dramáticas, un mundo convulso y enfrentado. 1 �Pueden ustedes imaginar pues mi emoción cuando al llegar a mitad de los 80 acá, la mujer de Gargano y los Rodríguez Filippi nos dijeron aquello ya tan sabido de: “Ustedes descendían de los godos y los romanos, nosotros de los barcos”. Y la que ahora siento viendo como aquellos entonces opositores de una fértil democracia, gobiernan con mano sabia –y como no iba a serlo si a golpes es como se aprende, a golpes y a disgustos- en el Uruguay de hoy. No insisto en los recuerdos más recientes, entre otras cosas porqué a mi edad se olvidan más pronto que los más lejanos, curiosamente, como si al final volviéramos al principio. Pero hablemos ni que sea un poco de futuro, que no es siempre lo más conmovedor pero si lo más atractivo. En España y en Europa las cosas están cambiando. El nacimiento mismo de Europa como nueva realidad política, con bandera, moneda y ejército, y espero que muy pronto tribunales (la justicia siempre es lo más perezoso en el cambio), esa Europa, digo, es ya nuestra nueva patria grande, como MERCOSUR, y un día la América Latina entera lo será para ustedes. Globalización es una palabra que ha dejado, afortunadamente, de ser una technicality, una pedantería discursiva para convertirse en realidad cotidiana. Si me saludan en la calle en Montevideo y Messi es el ídolo de Barcelona; si aquí puedo ver diarios y televisiones españolas y allí las vuestras, ¿quién va a ser capaz de ponerle puertas al campo, a ese campo abierto? ¿Y además para qué? Profundicemos en ese camino, que no excluye rivalidades como la del Barça y el Real Madrid o la de Uruguay y Argentina: Dejemos los incidentes fronterizos para los políticos que no saben como crear sentimientos de identidad si no es por contraposición a otras identidades. En nuestro mundo las identidades y las razas están, afortunadamente, condenadas a mezclarse. ¡Ojo! No seamos ingenuos. Conseguir que la mezcla se haga con tino y eficacia y respeto por la singularidad de cada uno, de cada colectivo, y aún de cada ciudad o barrio, es una de las tareas más difíciles del político. La religión de la igualdad, sea la cristiana, sea el producto de la revolución francesa, no basta ni mucho menos. Es preciso el cálculo y el tino. Yo se que a partir de determinado umbral de predominancia de inmigrantes, como en la Barcelona o la Terrassa de los años 80, habrá problemas. Que la Barcelona vieja se deterioraba sin aparente remedio, que en barrios enteros de inmigrantes del sur de España, una vez conseguida una cierta dignidad en la vivienda y los servicios, en los parques y en los centros cívicos, la llegada de nuevas oleadas de una inmigración distinta, plantea problemas serios, que los antiguos inmigrantes, hoy ciudadanos a parte entera, viven como una pesadilla, como un retorno a una infancia o una juventud llena de carencias. 2 �Hace poco me reunía con inmigrantes antiguos del sur de España ya afincados en Barcelona. Y su verbo era una poesía entrañable. Nadie sabe tanto de la vida como estos que han tenido dos, una en el sur campesino y otra en la gran ciudad. Somos los exiliados del huerto me decía uno. Y otro contaba que habría hecho cientos de kilómetros en bicicleta para llegar de Extremadura a Barcelona. Le llevó treinta días -porqué paré en Lérida pa cosechá, dijo-. Me recordaban aquella maravillosa El viento se llevó lo que de la emigración argentina del Sur, y el Soy Roca, me perdonarán ustedes tantas referencias del país vecino. Pero es que las mías de Uruguay son más inconfesables. Mi tía abuela Milans tenia tierras en Uruguay. Para mi Uruguay son los cuadros que pintaba su hija, Ángeles Noble Milans, de un verde intenso y mullido, increíble, demasiado bello para ser verdad. Miremos al futuro. Subámonos al Cerrito, cerca de donde vivía Manolita Pina, la viuda de Torres García, y desde la altura que domina la bahía proyectemos un futuro hispanoamericano y catalano uruguayo, digno de nuestros antepasados pero sobretodo de nuestros nietos. Construyamos instrumentos políticos amplios, tanto territorialmente como ideológicamente. Se terminó el siglo de las ideologías políticas que yo llamo confesionales. Estamos en el siglo de los grandes conjuntos territoriales y también de los grandes marcos políticos, en los que caben muchas variantes, muchos matices y pocas intransigencias. En Europa van a haber dos partidos: el demócrata o progresista y el popular o conservador. Como en EEUU el republicano y el demócrata. Con matices internos, con elecciones primarias, con financiación transparente. Este último punto no es baladí. En espacios políticos más ideologizados suele haber menos transparencia, más transversalidad y conexiones entre partidos y medios de comunicación. El resultado no es bueno. El liberal progresista y el socialista no irán separados en el mundo que viene, en el mundo de los grandes conjuntos: norteamericano, europeo, sudamericano, índico, etc. Solo un entendimiento inteligente entre los representantes de esos grandes conjuntos puede acabar con las dos pesadillas de la humanidad a día de hoy: las guerras étnicas y la polución del planeta. Si Norteamérica, MERCOSUR y la Unión Europea se entienden con los grandes países asiáticos, ¿qué país puede sostener con éxito una aventura bélica contra sus vecinos? Es cierto que las guerras llamadas de religión son y serán difíciles de superar porqué llevan a sus combatientes a actitudes en las que el precio de la vida es cero y el suicidio se convierte en una estrategia imposible de combatir, como en el 11S de Nueva York o el 11M de Madrid. Es cierto que la armonía entre árabes y judíos en EEUU ha desaparecido. Es cierto que, como he dicho, la llegada de razas distintas de obreros en Europa no deja de provocar conflictos. La chica ecuatoriana agredida brutalmente por un ciudadano de un barrio de inmigración autóctona, y la tardía reacción de los jueces españoles a esa agresión, no son síntomas alentadores. 3 �Pero prefiero creer que la moderna reacción de la opinión pública en contra de esas vejaciones, muestra un avance cierto en lo más profundo de nuestras consciencias. El día en que eso sucedió y el asaltante fue dejado en libertad por el juez, puesto que la victima (posiblemente sin papeles) no había denunciado, llamé a un representante del poder judicial y le dije que si necesitaba denunciantes yo estaba dispuesto a serlo. Pero no hizo falta. Queridos amigos, estamos cerca de ir hallando soluciones a los grandes problemas contemporáneos: la polución del planeta, las guerras étnicas y el racismo urbano, la gobernación distante y la falta de justicia internacional, la impunidad de las grandes empresas - mayores que muchos estados, pero menores que las uniones de estados. Todavía falta, pero el mundo ha dejado de ser solamente una pesadilla. Hay muchos dramas, pero hay muchas soluciones. Ustedes en Uruguay, desde MERCOSUR, deben dar un empujón a las buenas prácticas, a la gobernación concertada y en definitiva a la esperanza. No nos fallen. Gracias. Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Gobiernos de progreso en la sociedad democrática: presente y futuro Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montevideo (Uruguai) Abstract A summary of the resource. Conferència pronunciada en un acte organitzat per l’Associació d’Empresaris d’Ascendència Catalana a l’Uruguai (ASEACU). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Democràcia Acció política Progressisme Socialisme Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1714/0000000914.pdf ceb77a0ad370c341ba434ab7f6e22c07 PDF Text Text Pasqual Maragall Abrir la política S iempre he creído que la vida política es perfectible. Que si alguien tiene la obligación de justificar el sueldo son, somos, los políticos, porque para los políticos el mercado son las elecciones, es decir, vender y vencer en ese caso es lo mismo. Como los empresarios, en un sentido. A diferencia de los empresarios, sin embargo, los políticos venden un producto o servicio inmaterial. Y cobran en votos -aparte del sueldo. Si pierden en votos pierden el empleo. Y el sueldo. Los políticos convencen o no con la palabra, la idea y la obra. Quizás los poetas y músicos también. Ésos o subyugan o están perdidos. Y otros creadores venden saber u otras cosas -perdón, ahora no se dice cosas, se dice contenidos. Si no lo hacen permanecen en la sombra, desconocidos. A veces sólo los salva la muerte porque su obra adquiere rareza. No sé si con los políticos pasa igual. Más bien al contrario. Cuando se retiran ya no valen. Salvo algunos que, como yo, tienen la suerte de ser más o menos respetados por haber sido. Por haber sido lo que han querido ser. Es el colmo de la felicidad. Y aún más, porque en algunos casos han llegado a ser lo que nunca habían imaginado que serían, o incluso habían negado querer ser. Posiblemente querían y no lo sabían, o lo presentían pero no se lo confesaban. Puede que sea mi caso. Nunca fui detrás de los cargos abiertamente. Siempre vinieron a buscarme. Pero cuando era pequeño y me preguntaron que quería ser de mayor, dije que sereno o diplomático. (Sereno era un señor que, cuando éramos críos, pasaba por la calle de noche con un chuzo picando el suelo para delatar su presencia y de vez en cuando, si no llovía, decía "jsereno!"). Algo tiene que ver con la polis, no se puede negar -pero no mucho. Lo de diplomático ya es más preocupante. En todo caso la prueba de que no lo tenía claro es que la primera vez que fui nombrado alcalde fue porque se fue el que había y me tocó a m' serlo. En realidad cuando me llamó José Ignacio Urenda a Baltimore para que volviera a Barcelona porque había elecciones municipales fue porque yo era el único que sabía de eso (había sido funcionario municipal de 1965 a 1977, salvo dos años en los que estuve en Nueva York). Pero al llegar les dije a Urenda y Reventós que iría de número dos si encontraban un candidato decente. Y lo encontraron en Narcís Serra, que al poco se fue de ministro de Defensa y me dejó de alcalde. Y la otra prueba de lo que me costaba decidirme es que después de dejar la alcaldía y pasar un año en la Universidad de Roma, al volver, me convencieron de que me presentara para la presidencia de la Generalitat. Pero no sin antes hacer unas elecciones primarias, es decir, para los votantes socialistas y del entorno, sin rivales, que aún así movilizaron, creo recordar, a unas sesenta mil personas. De hecho luego ganamos las elecciones verdaderas, es decir, sacamos más votos que nadie, pero como no había aún ley electoral proporcional, que es lo que preveía el Estatut de 1979, el de Sau, pactado con Suárez, Convergencia i Unió obtuvo unos escaños más que nosotros. Así se originó el uipartito, en la oposición, porque CiU y PP sumaron 68 escaños y los tres partidos de la izquierda o centroizquierda, 67. Pujo1 no se podía perder una sola votación. Todo venía de un voto. Pero las primarias, además de un refugio de tímidos, son una escuela de políticos. Y forman parte de una cuitura política que aquí no compartimos. (No sería más lógico que los candidatos de los partidos se batieran en primarias antes de presentar el partido o la coalición sus candidatos? {No sena mejor esto que la guerra vía medios de comunicación que nos entretienen con las rivalidades en el interior de los partidos? Cuando viví en Nueva York me tocó hacer lo que ellos llaman canvassing en la campaña a favor de Humpbrey en las primarias del partido demócrata, que finalmente ganó George McGovern. Este a su vez perdió contra N i o n en las elecciones presidenciales. La cosa Las primarias, además de refugio de tímidos, son una escuela de políticos �consistía en ir a casa de una señora a eso de las cinco de la tarde, y ella y sus amigas o sus vecinos se reunían a tomar al té con el activista de turno, que explicaba las bondades del candidato. No sé si ahora Hiaq Clinton y Barack Obama están utilizando ese sistema en las primarias o si ya ha decaído. Todo esto corresponde a un universo mental distinto. La política americana y la europea difieren. Se habla mucho de dinero en las campañas americanas y probablemente es decisivo, pero la movilización aue " generan esas campañas es superior a la aue se da entre nosotros. No me refiero a la cartelería en las calles (eso que hay también aquí) o a los anuncios en la tele, sino a la implicación de la gente. Lo cual quiere decir que la sociedad civil es en este aspecto más robusta que la europea, si bien no más extensa. La participación no es mayor que aquí -más bien menor. Pero la implicación de la parte de los que sí son votantes creo que es mayor. Y la gente en general acepta mejor los mensajes políticos, el debate político. O al menos ese es el recuerdo que yo tengo. No sé ahora. La política no es tan "pecado" como aquí. Aunque es cierto que la sociedad es más duai, más desigual que aquí, y los que no saben es que ni saben nada ni quieren saberlo. Una vez, durante la guerra del Vietnam, la PBS (Public Broadcasting System), una de las teles más interesantes que conozco, preguntó en las calles a la gente qué pensaban de la guerra. Recuerdo a un conductor americano negro (podía haber sido blanco y ocurrir lo mismo o peor) enviando a la porra al reportero que le preguntaba por la guerra. "What the he11 are we doing in Vietnam?",le espetó al reportero: ¡que demonios hacemos allí! Creo sinceramente que no se había enterado de nada. Puedo equivocarme, pero la cara de sorpresa del hombre parecía sincera. En todo caso las elecciones primarias, en las que los ciudadanos que son simpatizantes de un partido "prevotan" a su candidato favorito, son una institución que corresponde a un sistema de convicciones que difiere del que tenemos ahora. Estados Unidos es muy grande. La distancia entre la capital y los ciudadanos es mayor. Es cierto que el elemento religioso cuenta, pero también lo es que las preferencias políticas, en general, son tan sólo preferencias y no tanto conviccionesprofundas. Ser socialista o comunista o nacionalista o -popular, en España, al menos hasta hace poco, imprimía carácter, se acercaba a lo religioso, a lo verdadero o falso, y no tan sólo a las simpatías y los gustos del momento. En general. En Europa, que es una nueva patria pero tiene la ventaja de ser lejana y por tanto no nos oprime, no nos vigila, o no tanto, o lo hace desde más lejos, es probable que tendamos a adoptar actitudes como las que corresponden a ese tipo de universos más diversos, más amplios. En todo caso es evidente que la cultura política irá variando. Y no sería raro que obligara a un esfuerzo de aproximación a una política de mayor calado, más lejana -desgraciadamente, porque las decisiones se tomarán más lejos- pero menos cainita, porque los odios mortales son más propios de la proximidad que de la distancia. O A A Pasqual Maragall es ex president de la Generalitat de Catalunya -q Pwuai ~aagaii visto px - t ~ ; a ~ e \ h � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Abrir la política Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Política Democràcia Acció política Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1548 Source A related resource from which the described resource is derived El Ciervo Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/918/0000000890.pdf cd0b872ed9885cb027e29fe986d0c3a2 PDF Text Text Clausura de la XII Trobada d’Economia de S’Agaró per Pasqual Maragall 17/11/2007, S’Agaró Hotel Transcripció de la conferència: Pasqual Maragall: Doncs moltes gràcies, ara ja sabeu quin ha estat el meu paper aquí, avui, portar Josu Jon [riures de fons] perquè...no, no, molt seriosament, hi ha poques persones (jo en conec unes quantes a Europa) perquè he estat força implicat i he estat, durant quatre anys, primer vicepresident i després president del Comitè de les Regions, que és la tercera institució europea –el Consell, la Comissió i el Comitè de les Regions– i ja em conec força bé el jargon, el llenguatge europeu, i Europa com a realitat política, i us haig de dir que no hi ha gaires persones que estiguin en condicions d’explicar el que acabeu de sentir ara amb la claredat i al mateix temps la riquesa de matisos que ens ha aportat Josu Jon Imaz. [Pasqual Maragall s’adreça a Josu Jon Imaz] Me parece que hemos salido ganando todos con el hecho que otros no hayan podido venir y te hayamos tenido a ti, porque seguramente tu punto de vista es más rico -y lo digo con toda la sinceridad y con toda la inmodestia-, porque claro, el punto de vista más rico es siempre el de aquel que tiene más contradicciones que soportar o que amalgamar, y que por tanto cuando luego tiene que explicar la realidad es capaz de hacerlo sin olvidar nada. Hay otros países y otras mentalidades. No digo de Italia, que es más parecida a nosotros en muchos sentidos, y en algunos seguro que nos supera en capacidad de improvisación y en riqueza de lenguaje. Pero creo de veras que -i ara ja em passo al català una altra vegada-crec de debò que Europa té, en aquest moment, la singularitat, i per això pot ser important el seu rol en la organització internacional o mundial. Estats Units és un país que té molts estats, però té pràcticament un idioma, o dos, si comptem l’espanyol. En canvi, Europa té 30 estats (al voltant de 30 perquè no sé mai el número del tot) i en canvi, de nacions en té més. Té 30 estats però deu tenir segurament 40 nacions. Per què? Perquè hi ha estats que en tenen més d’una, i un d’ells és l’Estat espanyol, un altre és el britànic, un altre segurament el belga, i encara podríem anar seguint. De manera que si Europa surt bé, el món pot estar tranquil perquè segurament això serà un bon símptoma que el món pot anar bé. Una Unió, com és la Europea, en què hi ha tants idiomes, en què hi ha tantes diferències i al mateix temps, una relativa unitat de criteri... Jo penso que en aquest operador, vull dir, podem trobar segurament un lideratge mundial que altres països que tenen més poder (històricament econòmic, ara ja no està tan clar) i militar, amb tota seguretat, segurament no tenen en aquest moment. Aquest és un país, el nostre, que es permet el luxe de prescindir, ni que sigui temporalment, de polítics de primeríssima fila com ara acabem de sentir. -1- �[Pasqual Maragall s’adreça de nou a Josu Jon Imaz] Yo, Josu, lo que voy a hacer es invitarte a la Fundación Cataluña-Europa, un invento –muy modesto- que hemos hecho aquí para estudiar lo que los americanos llaman buenas prácticas, good practices, que no pretende cambiar el mundo sino mejorar algunas cositas. Pueden ser muchas, e incluso importantes, como sistemas de transportes o la financiación de la política, por ejemplo, que es un tema que en Estados Unidos tienen ya muy suelto y en cambio aquí tenemos muy mal. Aunque todos los empresarios tenéis que pagar y decirme: «esto no lo puedes decir» [riures de fons] porque si no es peor, y en cambio, en América es público y notorio que los empresarios y los no empresarios ponen dinero, y lo tienen a gala, los partidos, decir que tienen más dinero que los demás. No es como aquí que tienen la gala de decir que tienen menos. Allí, en fin, el dinero es un valor reconocido, no es un pecado, es un mundo un poco judeocristiano en el que estamos más metidos. Bien, yo creo que tenemos muchas cosas, pues, que mejorar, y que deberíamos de hacerlo sobre la base de mejorar los elementos del juego. Uno de ellos el dinero en la política, otro la eficacia de las comunicaciones, y tantos otros que en estos momentos nos preocupan muchísimo. Pero tratando de salir un poco de los temas obsesivos que a veces nos abruman, creo que la contribución de Josu Jon, en el terreno político, es absolutamente importante y me congratulo mucho de que haya podido venir y estar hoy con nosotros. Vosaltres, aquí, teniu segurament gravacions d’anys anteriors d’aquestes sessions, ho dic perquè també, posats a fer comparacions i bones pràctiques, una altra cosa que es podria fer és analitzar anys passats a veure què dèiem i si ara diem el mateix o el contrari. També podria ser que d’això en traguéssim algun ensenyament. Mireu, jo crec que parlant del que a mi em tocava parlar, que és globalització i creixement, però també, molt en concret, del tema mediterrani, crec que la globalització ha arribat tard a la Mediterrània, o potser el que ha passat és que la Mediterrània ha arribat tard a la globalització. Altres espais, com la Xina, l’Índia, el Brasil o Sud-àfrica es dibuixen com a espais emergents, molt potents, en una nova configuració multipolar del sistema mundial econòmic. En canvi, la Mediterrània ha estat sempre immersa en diverses circumstàncies desfavorables que no li han permès posicionar-se amb fortalesa davant els canvis propiciats per la globalització, entesa, sobretot, com el creixement econòmic basat en la liberalització dels fluxos globals, de capitals i de mercaderies, i en els creixements impulsats per la revolució tecnològica de la informació i la comunicació, i també, evidentment, en l’abaratiment dels transports i la fi, que aquí s’ha mencionat, també, de l’atenció bipolar de la Guerra Freda. Això comporta el risc de la redundància pel Mediterrani, i de convertir-se en un mercat negligible pels grans fluxos econòmics del segle XXI, mancat una mica de massa crítica, d’estabilitat sociopolítica i d’integració geogràfica. D’una banda és un mercat fragmentat, no té prou massa crítica, esvaït ja el somni del -2- �panarabisme, no hi ha integració politicoeconòmica entre els països, etc. Hi ha clarament com a mínim tres àrees econòmiques diverses: d’una banda; Turquia, amb dinàmica pròpia, i acostant-se a Europa (amb matisacions que després farem). D’altra banda, l’Orient Pròxim, tensionat pel conflicte amb Israel i fragmentat en petits països, tret del cas d’Egipte. I finalment, un Magrib, no integrat, amb una línia recent d’arribada de normalitat internacional, amb una Algèria traumatitzada per una guerra civil sagnant i una economia quasi diria que impulsada però també tiranitzada pels líders hidrocarburs i un Marroc emergent, però que parteix de molt avall, i una Tunísia petita, i políticament, diríem, immobilitzada. D’altra banda, amb una estabilitat política complicada, tensionada fortament per un conflicte palestino-israelià enquistat i per una intervenció a l’Iraq catastròfica per als equilibris regionals i per al manteniment de l’estatut. Finalment, un pobre creixement econòmic real de zona, amb poca inversió estrangera directa, poquíssima innovació i poc dinamisme en els mercats interiors, segrestats, com estan, per l’immobilisme polític de les elits i amb una pobra generació d’ocupació que provoca, evidentment, tensions socials internes per les tensions perilloses, per a la seguretat i l’estabilitat social de l’àrea, amb pressions migratòries com sabem, constants, cap al Nord. Finalment, amb una política a la Mediterrània poc valenta, poc existent, quasi diria. Europa ha prioritzat l’ampliació a l’Est i per tant, la crisi conseqüent de creixement d’aquella ampliació, i ha infravalorat la importància de l’espai euromediterrani. En conseqüència, el creixement de la Mediterrània passa per la solució de diversos dèficits en els mercats globals, convertint el Sud en la porta d’entrada de mercaderies provinents de l’Orient, i això implica inversió en infraestructures, polítiques energètiques integrades, polítiques de transports i logística agrícola, projectes tecnològics, transferències de coneixement, que són condicions absolutament indispensables perquè aquests processos vagin endavant. I finalment, superació de les tensions geoestratègiques, estabilització de l’Iraq, progrés clar i consolidació de la solució dels estats veïns, Israel i Palestina, integració de Turquia a la Unió Europea, integració dels països del Magrib en la zona de lliure circulació i de creixement sud-sud i superació de la tensió Argèlia-Rabat. Una política euromediterrània ben decidida significa, ha de significar, un augment, quasi diria, exponencial de la inversió europea a la zona, repartir les perspectives financeres 2013-2020 incorporant nous actors, obrint definitivament el mercat a productes agrícoles, regulant els fluxos migratoris i reinvertint les remeses d’una forma sistemàtica. Crec que és essencial l’enfortiment de la institucionalització de les relacions EUROMED (FEMID), el Fons del Mediterrani, Banc Euromediterrani, Assemblea Parlamentària, Secretaria Permanent Euromed, Fundació Anna Lindh. Mirin, tot això són institucions, són molts noms, son molts acronímics nedant en un mateix mar i sense capacitat per solucionar els seus problemes. -3- �A mi m’agradaria sortir d’allò convencional i imaginar escenaris una mica diferents i potser més suggerents. La Fundació Anna Lindh, la Fundació Euromediterrània, el Procés Euromediterrani o Procés de Barcelona també, que va néixer aquí, amb èxit, amb l’èxit de la primera conferència, alguns ho recordareu, l’any 1995, em penso que va ser. Jo era alcalde de Barcelona, aleshores i recordo perfectament que Arafat i Barak es van abraçar al Saló de Cent de l’Ajuntament i allò semblava una cosa que no havia passat mai en segles, gairebé, i que obria una nova etapa. Però va durar molt poc, perquè al cap de poc hi va haver tots els conflictes que us pugueu imaginar i els trencaments, al cap potser, d’un any. O sigui, tot allò que semblava meravellós i que per cert, Javier Solana, que era ministre d’Exteriors del govern espanyol va realitzar de manera molt eficient, va desaparèixer d’una forma rapidíssima. Tot semblava meravellós però anaven passant els mesos i Israel i Palestina xocaven de nou en una guerra cruenta. La segona conferència, 10 anys després -perquè ens trobàvem cada deu anys, no ens acostumem a fer-ho massa sovint- també a Barcelona, però aleshores ja sota presidència anglesa, a mi em va agafar com a president de la Generalitat i estava a tercera fila, per dir-ho d’alguna forma, nosaltres ja no érem els organitzadors, Espanya no tenia la presidència, era Anglaterra, i Anglaterra com sempre, l’interès que tingui en el Mediterrani és molt relatiu. Ara que tornen a estar de moda les pel·lícules sobre Isabel I d’Anglaterra i Felip II d’Espanya és bo de recordar que els interessos estratègics d’Espanya i Anglaterra han estat sempre, absolutament, no oposats, sinó totalment diferents i adreçats en direccions distintes. Com deia irònicament Keynes, en el famós article sobre el botí espanyol, que en deien, Spanish booty, li diu un anglès a l’espanyol: «se es conquistador cuando no se puede ser pirata». Perquè és clar, el cost-benefici de la pirateria és infinitament més positiu [riures de fons]. És més barat i dóna més. També podríem dir que per als espanyols, la Mediterrània, un cop descoberta Amèrica -i quan dic espanyols vull dir Espanya, el conjunt d’Espanya i el centre d’Espanya- que un cop descoberta Amèrica, el Mediterrani va a passar a ser com una anècdota menor, un petit mar interior que a més, quan a Suez s’empipaven, quedava incomunicat. Perquè jo ara recordo que el canal va estar tancat durant una bona colla d’anys i això ens obligava a subministrar-nos de petroli, per exemple, des de l’Est, pel cap de Bona Esperança i per l’estret de Gibraltar. Ja em direu quina era la centralitat de Barcelona, nul·la! Érem una ciutat riberenca d’un petit llac interior que no tenia petroli i al qual s’havia d’arribar donant la volta passant pel Sud d’Àfrica. Doncs bé, el que van fer Felipe González i Javier Solana -i Narcís Serra- el 95, a Barcelona, amb aquesta conferència, va ser transcendental. Quasi tant jo diria, com els Jocs Olímpics del 92, dels quals tant s’ha parlat, o més. Ens va posar de nou, literalment, al mig de la Terra, que és el nom del Mediterrani, en el Mediterrani etimològic. Fa bo de dir-ho des de S’Agaró estant, un dels racons més bells d’aquesta mar, sense cap mena de dubte. I de fer-ho de la mà d’una persona com Anna -4- �Balletbó, que no solament s’estima aquest mar, sinó la gent que hi viu, la gent que hi viu al voltant. I no precisament els més rics, sinó els qui les passen més magres per raons econòmiques i encara més, ètniques i religioses. Hauríeu d’haver vist l’Anna i la Diana visitant un Arafat atrafegat -perdonin la redundància Arafat-atrafegat- que les atenia com podia mentre firmava papers sense perdre la bonhomia. Hauríeu d’haver vist aquestes dues senyores parlant amb Arafat, venent-li la mercaderia, explicant-li que el volien ajudar i aquell pobre home, firmant els papers que havia de firmar i al mateix temps, ocupant-se’n, a més. Era un home extraordinari. Hem anat enrere en molts sentits, reconeguem-ho, d’ençà d’aquelles dates i respecte als moments de l’agermanament d’Istambul amb Barcelona també, i de Maragall amb Erdogan, que va ser, recordo, aclamat una nit de Reis, quan els agermanaments consistien en què tu havies de visitar la ciutat. Jo hi vaig anar, i ens vam agermanar amb Istambul, i aleshores hi havia una devolució de la visita i Erdogan va venir, però el dia que va venir era el dia de Reis. Era la nit de Reis, llavors jo havia d’anar al port de Barcelona perquè hi havia tots els nanos allà, rebent els Reis que arribaven, etc. i vam sortir a l’edifici aquell petit que hi ha del port amb l’Erdogan i vaig dir: “Però és que aquest ve de l’Orient de debò”. Els nanos es van tornar bojos i l’Erdogan no s’ho creia. Ha estat un dels millors dies, jo crec, de la vida d’Erdogan: el van aclamar com un rei mag! [riures de fons]. Ara ho podem explicar tot amb un somriure als llavis i amb la recança de veure que els qui ara marquen el ritme del ball d’Europa no acaben d’entendre que els vots que localment pugui donar l’actitud de reserva amb Turquia, versus Turquia, no valen ni de lluny la pèrdua d’un aliat estratègic, potent i decisiu a l’Orient Mitjà. Amb això sí que estem d’acord amb Rodríguez Zapatero i per descomptat, amb el meu amic de tota la vida i amb tantes batalles europees i mundials, Jorge Sampaio. El que ja no està tan clar és que Espanya estigui tenint l’actitud que cal amb la vora sud del Mediterrani. I sembla mentida perquè la qualitat dels consellers del rei del Marroc, per exemple, Andrea Zulai, és fora de tot dubte. I les bones relacions amb el govern algerià i amb els ministres com Rashid Rajmani, a qui conec bé, perquè vam agermanar Barcelona amb el gran Alger, també són evidents. Fa un temps es parlava de reforçar i apostar per la Fundació Anna Lindh, però darrerament sembla que Sarkozy ens dicta la política euromediterrània per no dir la política europea, i he sabut que tinc una sincera admiració per a aquest senyor, pel president francès. Crec que és un polític important i que està portant el ball a Europa tot i les discrepàncies que he esmentat abans. Espanya, ha perdut pistonada, sembla, en aquests escenaris Dommage. Personalment, els meus interessos queden ja una mica lluny d’aquest escenari que se m’apareix més aviat com un tema per a les memòries que no pas com un tema de futur. Però l’Anna Balletbó, pot comptar, com sempre, que si s’embranca en aventures mediterrànies, i més, si és de la mà de Selatim i Zeynep que avui no sé si ha vingut, pot comptar amb mi. Demà passat, en tot cas, haig d’anar de nou amb Josu Jon Imaz cap a Euskadi, en aquest cas per parlar d’euroregions i coses semblants. -5- �Ja sabeu que fa un any vam estar amb Josu Jon a Roma, en el llançament d’un partit, el PD, Partit Demòcrata, que ha fet forat a Itàlia i més que en farà a Europa. A Catalunya hi ha un grup de persones, un centenar de persones, dirigits per la Rosa Martí, ex alcaldessa de Parets, i l’escriptora Núria Albó, que ho va ser de la Garriga, amb la Magda Casamitjana, que és l’alcaldessa de Roses, en Ferran Mascarell, en Joan Margall (no Maragall, Margall), que és l’alcalde de Torroella de Montgrí, i tota una colla d’altres que intenten obrir aquesta via del partit demòcrata amb versió catalana, anomenada el Partit Català d’Europa. L’alcalde de Roma, Veltroni, que serà el candidat del Partit Demòcrata en les eleccions italianes d’aquí a quatre anys, no ha pogut venir, justament, perquè deu estar enfeinat amb aquestes coses i perquè a Roma s’hi està molt bé, com us puc certificar personalment, s’hi viu molt bé. Hi vam ser recentment amb la Magda Casamitjana, al Congrés, que precisament va elegir Veltroni com a futur candidat per a les eleccions italianes presidencials d’aquí a quatre anys. I entre altres coses, vam assistir, per cert, a San Paolo Fuori Mura, a un Rèquiem de Verdi que valia totes les pessetes del món. Quan em mori voldria que me’l posessin, escolteu. Si teniu ocasió de sentir el Rèquiem de Verdi, i a més, el podeu sentir, sobretot, a San Paolo Fuori Mura, doncs us tornareu tots catòlics i demanareu que us enterrin amb aquella música. (riures) Jo sóc un convençut de la fórmula del PD. Penseu que -no sé si m’equivoco si són cinc milions o tres milions, algú em va dir que potser no eren cinc milionsperò la xifra que a mi em constava era que els votants, en les eleccions primàries que ha fet el Veltroni i els altres candidats, eren d’uns cinc milions de persones. Jo me’n recordo que quan vaig tornar d’Itàlia l’any 98, i em va venir a buscar Felipe González per dir-me que em presentés a les eleccions del Parlament català, a la presidència de la Generalitat, jo li vaig dir: “Home, no serà sense programa”. “Hombre, ¿pero qué programa?”, va dir ell. “Hombre, el programa federalista”. “Cómo federalista? Serà cooperativo, no diferencial”, vaig dir (perquè ja es rebaixaven, llavors ja es rebaixaven una mica). I perquè s’entengués el que volia dir, al final de la meva estada a Roma vaig fer un paper que es deia Els quatre federalismes, el cultural, el polític, l’econòmic i el de les infraestructures. Bé, doncs jo crec que les coses han d’anar per aquí. Crec sincerament que fins i tot els millors de Madrid, com ara el que he citat, els hi costa una mica d’entendre perquè, com deia el Josu Jon, una cosa és mirar les coses des del mig i una altra és mirar-les des de l’exterior. Ja sabeu que es va fer famosa aquella frase d’Aznar quan li vaig preguntar...jo havia fet una acord amb Felipe, una mena de pacte no escrit amb Felipe González que em va dir: “Bueno, yo voy a pagar los Juegos Olímpicos y voy a pagarte todo el dinero que haga falta y toda la inversión etc. pero tú tienes que admitir que la primera línea de alta velocidad sea Madrid-Sevilla”. “Hombre, la verdad es que es un poco chocante”. Es clar, Madrid-Barcelona era cantat, no? Però és clar, era molt astut i a més tenia la seva lògica i el seu pes. “Sí, porque además si llega a África, etc.” [riures de fons]. Bé, molt bé, d’acord. I efectivament, la qüestió va anar bé, pel país la qüestió va anar molt bé, va anar bé per Barcelona, va anar -6- �bé per Catalunya,va anar bé per Espanya, va anar bé per a tothom. La veritat és que el senyor González no es va quedar tota la vida, va venir un altre senyor que es deia Aznar. I l’Aznar va dir: “Hombre, esto de Barcelona-Madrid... no, no, no, alta velocidad, de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Ja hi tornàvem a ser. És a dir, és la confusió del lloc on estàs com a lloc únic. O sigui, tu veus el món des d’allà on estàs: si tu estàs a Madrid, l’alta velocitat és anar de Madrid a..., doncs no, perquè de Barcelona a Bilbao es més important que de Madrid a Zamora. Evident, que és més important, però no hi és, no hi era. No està dibuixat, no estava dibuixat. I em temo que encara no ho està del tot. Tant que fins i tot un dels ministres socialistes com Borrell, quan va venir, sobre aquest tema, jo li vaig dir: “Bé, escolta, molt bé lo de Madrid-Sevilla, però, i Barcelona-València?”. Diu: “Ah, Barcelona-València...velocidad alta”. “Que no és el mateix velocidad alta que alta velocidad?”. “No”. La «velocidad alta» eren 200. I és amb el que estem. I punt. I me’n recordo que la primera vegada que jo vaig anar al poble dels meus abuelos, que és Monòver, a Alacant, vaig haver de baixar del tren a València i agafar-ne un altre de València a Alacant, el primer a 200 i el segon a 150, no me’n recordo exactament. No sé si ara ja hi arriba, o no, o ja ha passat, però us ben asseguro que encara no hem superat unes rèmores que es van produir fa 25 anys enrere. O sigui, Jocs Olímpics, l’Expo de Sevilla, primera alta velocitat...això, els que esteu en temes d’infraestructures a veure si...Que ens està passant? Doncs que els altres països ens poden anar al davant. Afortunadament, tenim empreses importants, com és Abertis, i no ho dic perquè estiguin aquí ara, que han acabat, de fet, comprant infraestructures a fora. Mirin, És molt important tenir infraestructures europees i tenir empreses, que estiguin aquí i allà, o sigui, que tinguin actius. És enormement important. Això que està passant amb alguns bancs a Madrid i algunes empreses d’infraestructures a Madrid, que estan a Gran Bretanya, que estan comprant, això es enormement positiu. I també és enormement positiu i serà enormement positiu que Espanya entengui que amb un sol centre no en té prou. O sigui, ara mateix, per exemple, empreses de capital risc, a Barcelona, no n’hi ha. N’hi havia una que van fundar l’Ajuntament i Iniciativas S.A., i al final han acabat operant totes a Madrid, pràcticament. No hi ha capital risc, a Catalunya. No hi ha risc, capital risc, que era el que figura que ens definia, no? És clar, a Madrid hi havia moltes altres coses, però capital risc segurament no, hi havia la seguretat...aquí tenim la política...vull dir que estaven al mig. Doncs aquí, allò que teníem doncs ara no ho tenim. De manera que, des d’aquest punt de vista, ens queda molta feina a fer. Senyors, no us vull cansar més, ja veurem com acaba tot plegat, al Mediterrani, el nostre paper al Mediterrani, i l’evolució del que en bona hora va començar l’any 1995 i que ara hauria de continuar. Com que d’aquí a tres dies serem a la Fundación Sabino Arana seguirem parlant d’això, perquè hi ha tot el tema tan interessant de que Espanya és un estat però té diverses nacions. I que Europa, té, com he dit abans, força més nacions que no pas estats, a diferència del que passa als Estats Units. Europa és complicada, per això està en millors condicions d’entendre del món. Tot i -7- �que espero que “l’úlcera” dels Hillarys i Obamas serà més comprensiva que no pas l’actual. Ja veurem. De moment preocupem-nos del que és nostre, arreglem el Mediterrani, que ja serà molt. Serà un bon entreteniment, magnífic primer pas. Qui pugui arreglar Espanya i el Mediterrani, pot arreglar el món sencer, segur. Moltes gràcies. [Aplaudiments] -8- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura de la XII Trobada d’Economia de S’Agaró Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. S’Agaró Hotel Abstract A summary of the resource. Conferència de clausura de Pasqual Maragall de la XII Trobada d'Economia de S'Agaró. Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Economia Model social Congressos Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/919/0000000898.pdf a265a08442f9cb6466b598922e7a52af PDF Text Text SEMINARIO “EUROPA EN LA ENCRUCIJADA: EL NUEVO TRATADO DE LA UNIÓN” Pasqual Maragall Fundación Sabino Arana, Bilbao 20 de noviembre 2007 Muchas gracias querido amigo (a Txema Montero). Estoy un poco abrumado por tus elogiosas palabras. Os agradezco vuestra invitación y vuestra cortesía de siempre. Compartimos el aprecio y la comprensión, aunque también la diferencia, pero en todo caso, compartimos un conjunto de intereses y, en mi caso particular, también la comunidad de origen. Ustedes saben que mi madre nació, un poco por casualidad, en Bilbao. Recuerdo que cuando éramos chiquitos en casa los primos Maragall hicimos un equipo de fútbol que llevaba como nombre las iniciales de los primos que formábamos lo formábamos: GIPAPERSA (Ginés, Pascual, Pedro, Ernesto y Santiago). El equipo llevaba los colores rojo y blanco. Éramos del Barça pero nuestro segundo equipo siempre era el Athletic de Bilbao. Y si me preguntan aún les podría recitar la alineación… Anécdotas a parte, existen diferencias entre Cataluña y Euskadi pero al mismo tiempo hay afinidad de intereses. Muchas diferencias, pero también muchos intereses comunes. Juntos formamos parte de una España plural que si no sabe entendernos y no sabemos entenderla como una pluralidad no va a funcionar. Además, sin embargo, nos encontramos bajo el paraguas, como aquí se ha mencionado, protector de una Europa en la cual seguramente nos podemos reintegrar de alguna forma, siendo cada uno lo que somos y al mismo tiempo siendo todos juntos. Es un honor estar hoy aquí y poder hablar ante ustedes. 1 �No quiero irme de Euskadi sin visitar el lugar donde descansa un amigo, José Bergamín. Un hombre de origen andaluz, madrileño cien por cien, republicano, muy español, españolísimo, pero que antes de morir decidió trasladarse aquí. Esa generación republicana se daba cuenta de que al volver del exilio - él del Uruguay y Arturo Soria de Chile- no se encontraban a gusto y prefirieron morir fuera de la capital. Es algo tremendo, porque era su ciudad, el lugar donde había vivido y el lugar que quería. Yo he estado en casa de Bergamín, frente al Palacio Real, una buhardilla chiquitina, y recuerdo que me decía: "Me gusta mucho este palacio, sobre todo porque el bichito no está dentro", porque él era republicano a matar, al mismo tiempo que católico. Le preguntaban si era comunista y Bergamín respondía: "Yo comunista hasta la muerte, pero ni un paso más". Hecho este obligado homenaje a Bergamín, decirles que no deja de maravillarme el cambio que ha dado en positivo esta ciudad en las últimas dos décadas, con el Guggenheim como estandarte que nos peleamos Barcelona y Bilbao para ver quién se lo llevaba-, y la envidia que me produce en muchos sentidos. A mí y a muchas ciudades europeas. Estamos aquí para debatir sobre el nuevo Tratado y sobre el momento en el que se encuentra la Unión. "Europa en la encrucijada", reza la convocatoria. Yo creo que siempre es un buen momento para hablar de Europa, de una Europa que tiene toda la complejidad del mundo, y nunca mejor dicho. Estados Unidos tiene un solo idioma -quizá dos, si contamos el españolpero Europa tiene muchísimas más. Son 30 Estados, pero más naciones. Europa, tan plural y diversa, presenta una gran complejidad de gobierno, con menos eficacia o eficiencia en la intervención internacional, por ejemplo militar, pero con una 2 �mayor capacidad para entender el mundo tal como es, porque se parece más al mundo. Y se lo dice un admirador de los Estados Unidos, he vivido dos años allí. Estados Unidos es, al mismo tiempo que una realidad muy distinta, un polo muy atractivo. Pero Europa está en mejores condiciones que Estados Unidos para entender el mundo. No sé si de arreglarlo, porque para poder hacerlo probablemente habría que tener los instrumentos que tiene Estados Unidos y hacerlo más de acuerdo con Naciones Unidas. Recuerdo cómo Javier Solana trataba, desde su posición en la Unión Europea, de encontrar soluciones para los problemas europeos y los problemas internacionales. En una ocasión me dijo que buscaba a alguien que pudiera ir a Mostar y reconvenir y juntar las partes separadas. Yo le dije: tengo la persona, un alcalde, Ricard Pérez Casado, ex alcalde Valencia. Allí fue y resolvió ese tema. Realmente, allí se solucionaron cosas que parecían imposibles de solucionar. Pero la realidad nos dice que Europa ha podido resolver algunos asuntos pero no ha sido capaz de instaurar una justicia. ¿Quién ha juzgado a los criminales precisamente de ese mismo escenario del que estaba hablando? No ha sido Europa. Europa no ha tenido un Tribunal capaz de juzgar penalmente a personas que habían cometido delitos contra la Humanidad, en Bosnia por ejemplo. Barcelona se hermanó con Sarajevo. Convertimos la ciudad en el Distrito 11 de Barcelona (10 Distritos más Sarajevo). Kupusovic, el alcalde la ciudad, me llevó una vez a La Haya al juicio de Tadic, responsable de la muerte de muchos bosnios. Un pariente de una de sus víctimas lo había reconocido en una calle de Berlín y le dijo a un policía alemán: "Este señor es un criminal". Y acabó siendo juzgado en La Haya. Pero ese Tribunal no era europeo, 3 �era el Tribunal Penal Internacional (TPI). Kupusovic y yo estuvimos en ese juicio. Yo me pregunto: ¿Por qué Europa, y en definitiva el mundo, no han sido capaces todavía, de juzgar a Karadzic i Mladic? Karadzic no sólo pensaba sino que teorizaba sobre el terror étnico. ¿Y por qué Europa no ha sido capaz de deternerlos? Alguien debe saber dónde están. ¿Cómo puede Europa esperar que el mundo confíe en ella si no es capaz de solucionar sus problemas internos conforme a justicia, teniendo como tiene Tribunales y como tiene posibilidades de hacerlo? No quiero dramatizar la situación -yo soy un optimista empedernido- y creo que Europa tiene todo lo que se tiene que tener para ser una gran potencia mundial. Creo también que efectivamente el Tratado ha sido maltratado. Y creo también -y en eso hago un reconocimiento a personas que son de una procedencia ideológica diferente a la mía- que la actual Presidencia francesa y, por qué no decirlo, la derecha europea, está siendo más efectiva que la izquierda. Puede ser que estos avances no sean definitivos o no sean perfectos, pero se está avanzando más en el proceso constitucional europeo de la mano de Sarkozy que de la mano de otros gobiernos y otras procedencias ideológicas. Lo mismo diría del Proceso Mediterrámeo, que ha quedado un poco varado. El Proceso Euromediterráneo -que empezó con Javier Solana en Barcelona en el año 1995, con gran éxito, y que luego se repitió en 2006 con menos resonancia pero con resultados efectivos y positivos- es un proceso que ha quedado 4 �silenciado y que no tiene protagonistas. Sería positivo que esos Europa los fuera solucionando estos temas. En cuanto al nuevo Tratado me parece bien lo que está haciendo Sarkozy, ya que va más en el sentido que nos interesa a todos. También tengo que reconocer que siendo Timoty Garton Ash un personaje que no es de mi procedencia ideológica, admito que muchas veces acierta. Ha escrito un artículo titulado "La Europa de Babel", en el que afirma que uno de los grandes problemas de la democracia en la Unión Europea es que hablamos y pensamos en muchas lenguas distintas. A mí me gustaría contestarle que, efectivamente, eso nos complica la vida pero nos hace más comprensivos de como es el mundo y por tanto más eficaces. Europa se parece más al mundo que América, como he dicho antes. En este sentido es bueno que Europa vaya asumiendo sus responsabilidades y que lo haga con más eficacia que las potencias que hasta el momento se han ocupado de esos temas. Por último déjenme citar a Georges Stainer, que estuvo el otro día en Barcelona. Tiene una obra deliciosa que tituló "La idea de Europa", que da la medida de una Europa transitable, transitable en el sentido de las migraciones, de los peregrinajes, de las culturas. Creo sinceramente que el Tratado de Lisboa a la mayoría de quienes nos proclamamos europeístas nos parece seguramente insuficiente pero es un paso adelante. Con el Tratado sobre la mesa, desde este mismo europeísmo tenemos casi la obligación de no dejarnos cegar por el optimismo pero de seguir avanzando. "És hora d’anar per feina!" que 5 �decimos en Cataluña, es hora de trabajar para obtener resultados. Es hora de recuperar la ilusión, de dejar de hablar exclusivamente de cuestiones funcionales y de hablar también de las fundacionales, de ver más allá de las instituciones, de pensar en ambiciones y, por encima de actuaciones institucionales, centrar la reflexión y la acción en los ciudadanos, sin los cuales Europa no se hará ni será. Muchas gracias. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa en la encrucijada: el nuevo tratado de la Unión Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundación Sabino Arana (Bilbao) Abstract A summary of the resource. Participació al seminari “Europa en la encrucijada: el nuevo Tratado de la Unión” de la Fundació Sabino Arana. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Unió Europea Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/920/0000000932.pdf 2fff2323ade1de7b83250ec6ac1c93b9 PDF Text Text Cloenda del 4t Diàleg Orient Occident “Seguretat humana i globalització” Casa Àsia (Barcelona), 22 de novembre de 2007 Pasqual Maragall Moltes gràcies, muchas gracias. President of the Senate of Kazakhstan, autoritats, amics, as you know Barcelona is not the capital of our state, but still it is one of the most international cities of Spain and probably the most active in terms of making relationships with other civilisations and other countries. I say this not against anyone, but on the contrary being grateful for the fact that the Spanish government has been sensitive to the possibility of having more than one capital in terms of international relationships. I think this is good not only for Barcelona but also for Spain and probably a good model for other countries. I don’t think countries are in a perfect condition when they concentrate all their political activities in only one point. As you know I was Mayor before President so that my priority has always been on the proximity principle. It’s a principle which should stand as the most important in the governments, even if there are some exceptions to that: economies of scale and excessive power of big firms in small towns, but in general we should be in favour of proximity as being the main rule in terms of deciding where decisions have to be taken. If we talk about the world and Asia and Europe and the rest of the continents, of course we have to think in terms bigger than continents, and probably it is good to think in terms of the great powers. And those are not that many: we have the United States, we have Europe, we have China, India, Japan and Russia which are the big powers. We also have Mercosur in Latin America, which is becoming also a power by itself, passing from Tierra del Fuego up to the north of South America which is a big chunk. Probably the work cannot be solved unless those big unions get together and decide. The United Nations was a good idea, but it is still difficult for such a cumbersome, huge assembly to manage problems. At the other extreme we wouldn’t like to see just three world leaders deciding for all of us. So it is important to find a middle point, and probably this middle point is going to be taken in terms of these big bodies of which we are speaking and of which, of course, Asia has more and more predominance in terms of population. I think in second place that Casa Asia can play a modest role, but a role. It has a compromise with the Alliance of Civilisations, as you know, and it has good relationships with a number of different initiatives that have been taken in this city like the Universal Forum of Cultures, which was very much criticised at the moment it was born, but now it is selling with great success in Monterrey, Mexico and I think it will become more successful in the future. There is a long line of cities waiting to become the seat of the future editions of the Forum of Cultures. In the Forum of Cultures in Barcelona I will always remember that David Crystal from Wales was explaining the number of languages in the world. 1 �He was counting them and he had arrived at the conclusion that this number was diminishing, so that diversity was going down in terms of the number of languages, because many of them were disappearing which is bad news. Because it is very good that we can talk, the President of the Senate of Kazakhstan and myself, in the same language, the modern Latin which is English, but at the same time it is also good that he has his language and I have mine. I even have more than one because I have Catalan and Spanish. I think it is good that there are common languages and at the same time a respect for diversity because if we lose diversity, if we think that small is beautiful but nothing else, then despite small size we’re going to finally lose our identity. The third thing I wanted to talk about is how we can enhance the international relationships from the bottom, from the level of cities. I think that sistering cities can seem perhaps like a game, not something very serious, but I disagree. I think that the sistering processes are very important. We sistered Barcelona, for instance, with Shanghai and this was very important, we were commenting about that, about the Presidents Jang Zemin and Zhu Rongji here to sister Barcelona and Shanghai. Because that probably opened a number of opportunities for change that in a way had some influence on the fact that now Beijing is going to be the seat of the Olympic Games. And if you talk in Beijing about the Olympic Games, everyone would tell you ‘Barcelona! Barcelona!’ It is the first thing that comes to mind in this city, which is normal. So sport, sistering, cultural relationships are as important as political and economic ones in order to build this big world that we have to build together; everyone of us starting from his own culture but all together looking to a single world which is the common world in which we live. I want to finish by telling you that when I was President of the Generalitat of Catalonia I had to promote a new law of Catalonia, an Estatut as we call it. The question was open about where to meet, in order for this new law to be born. Where should I convene with the leaders of the different parties in order to write down the new law? We found a place; the place was Miravet. Miravet is a place in the south of Catalonia where the three religions of the world, of the Occidental but also parts of the Eastern world, meet together. Because in a certain moment in the 13th century the three religions of the world, Jewish, Christian and Muslim were living together and this was and will always be a point of reference that will help. Everything we can find in terms of enhancing the value of diversity, not without knowing the cost, which is a high cost, not to be too candid in terms of saying ‘everything which is plural and diverse is better than everything which is common and monolithic’ this is not true, diversity has a cost, but everything that we can do in terms of converting this diversity into something palpable, something that the human species can assume will be a step forward in terms of a freer and more united world which is, ultimately, what the United Nations was born to do. Thank you. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cloenda del 4t Diàleg Orient-Occident Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Casa Àsia (Barcelona)  Abstract A summary of the resource. La trobada, celebrada a la seu de Casa Àsia, va tractar en aquesta edició sobre la dimensió de la seguretat humana en l’era de la globalització. Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Cultura Globalització Relacions internacionals Orient i Occident Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/921/0000000899.pdf d42e66fb5f62a488e51b441360429248 PDF Text Text Conferència a la Facultat d’Econòmiques de la UAB Pasqual Maragall 27 de novembre de 2007, Facultat d’Econòmiques de la UAB Degà de la Facultat d’Econòmiques de la UAB: Bon dia a tots, m’agrada veure aquest saló d’actes tan ple, com ni de lluny havíem tingut mai, i això és perquè tenim la conferència, tenim la presència entre nosaltres del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira, expresident de la Generalitat de Catalunya, com tots sabeu. La Facultat se sent molt honorada de tenir-lo amb nosaltres. És una gran satisfacció i a la vegada és un retrobament, perquè molts de vosaltres probablement no ho coneixeu, però el senyor Pasqual Maragall va ser professor d'aquesta Facultat. L'any 1976 ell era professor d'Economia Urbana i ha contribuït a la formació també d’algunes generacions d'economistes abans de la seva etapa política. Ahir vaig rebre el paper de protocol i vaig veure que em tocava presentar-lo, i vaig dir: “Però jo no puc presentar el senyor Maragall, perquè això està molt més enllà del que puc fer!”. I llavors ho vaig preguntar a aquest home, que és un savi, i li vaig demanar consell i em va dir: “Digues poques paraules i només digues el que més t'agradi, el que més admiris del president Maragall. Jo llavors vaig començar a pensar què era el millor de la seva gestió i la seva trajectòria: doncs que si les Olimpíades, que si la gestió a l'Ajuntament de Barcelona (que és un punt molt exemplar per als economistes), que si les tasques de l'Estatut, que la revindicació de Catalunya... vaig pensar moltes coses. Però finalment em vaig quedar amb una, que és el que podríem dir-ne la seva música, aquest true music of sweet sounds, que deia Shakespeare. La seva actitud humana, l'amor, la sinceritat que ha posat en fer les seves coses. En totes les seves actituds he tingut la sensació que transmetia sinceritat i amor envers l'ésser humà. Llavors tenim entre nosaltres una persona que ha fet, fa, encara, política, però aquesta manera de fer política té una característica que és l'amor per la gent, la sinceritat, la qual cosa el fa una persona extraordinàriament humana, i aquesta qualitat que trobo extraordinàriament interessant, és la que a mi, no d'avui sinó de sempre, m'ha captivat més. Però ahir, quan vaig reflexionar sobre com l'havia de presentar, aquesta reflexió em va permetre tornar a adonar-me'n. Perquè ja sabeu que l'humor, també l’humor quan està fet amb amor, treu el trets essencials de les persones. I això fa que, com tots haureu pogut veure i comprovar tot sovint, el senyor Pasqual Maragall és una de les persones més humanes de tots el països, de Catalunya indubtablement, i també de Polònia. [riures] Pasqual Maragall: Senyor Rector, Senyor Degà, senyors professors, alumnes i companys i molts amics que veig aquí de llarga data, com diuen els francesos, de fa molt temps. Mireu, jo ara tinc alguns problemes de memòria, com sabeu i és notori, que curiosament inverteixen l'ordre dels factors, perquè tens més memòria remota 1 �que memòria recent. De manera que en aquest moment estic en un present intensíssim, perquè he tornat allà on havia estat fa molts anys i curiosament aquesta sensació és una sensació que fereix d'alguna forma, una mica com en carn viva, i al mateix temps reconforta perquè és la que tens més present. Jo no me'n recordo del que haig de fer d'aquí a mitja hora, però en canvi me'n recordo bé del que vaig fer fa molts anys. De manera que en aquest moment estic en una situació de confort de tornar a ser aquí i no només per cortesia, sinó a més per malaltia, perquè les coses són així. Una de les coses que em queda, curiosament, és la memòria poètica o musical, o sigui, hi ha coses que no me'n recordo però en canvi de la música us podria cantar les Variacions Goldberg –quasi cantar, estic exagerant- o us podria recitar Shakespeare, efectivament, ara que has començat tu: Whether 'tis nobler in the mind to suffer, The slings and arrows of outrageous fortune, Or to take arms against against a sea of troubles... Bé, vosaltres l’anglès el domineu no? [riures] O encara: When forty winters shall besiege thy brow, And dig deep trenches in thy beauty’s field How much more praise deserv’d thy beauty’s use, If thou couldst answer “This fair child of mine (referit al seu nét o al seu fill) Shall sum up my count and make my old excuse” És a dir, l'edat del nen, o del nét o del fill és el que excusa la teva vellesa. Això ho va traduir Joan Triadú meravellosament. Us recomano, si podeu, que llegiu les traduccions dels poemes, dels sonets de Shakespeare de Joan Triadú. Bé, jo no havia vingut per això, en tot cas [riures], havia vingut a parlar d'Economia i ara en parlarem. Com us podeu imaginar jo treballo sobre idees sempre comprades. Treballo sempre amb idees que em faig preparar per d’altres que en saben més que jo i en aquest cas haig de citar l'autor de bona part de les idees que ara exposaré. És en Germà Bel, amb el qual he treballat moltes vegades i penso seguir treballant, és un dels cocos més importants, una de les intel·ligències més despertes d'aquest país d'aquest país. L'economia europea ha recuperat una certa vitalitat en els darrers anys, sobretot si la comparem amb l'economia dels Estats Units, que ara té alguns problemes derivats del trencament de la bombolla immobiliària i més en general, de la intensitat dels seus dèficits, tant el dèficit fiscal com el dèficit exterior. L'Estat gasta més del que rep i el país compra més del que ven en el cas d'Estats Units. Tot això ha canviat molt, quan jo era estudiant i estava als Estats Units precisament, era més aviat al revés. La moneda de reserva era el dòlar i me'n recordo que quan el general De Gaulle va decidir posar els seus estalvis en or, va provocar una mena de trasbals immens i la crítica de tot el món civilitzat (menys França i Rússia, probablement). Tenia la dèria de fer un 2 �eix alternatiu a l'eix occidental resultant de la Postguerra i la Segona Guerra Mundial. Bé, les condicions doncs de l'economia pressionen el dòlar a la baixa, s'intensifica la seva debilitat i això provoca situacions diverses i efectes diversos en l'economia europea: les economies més eficients, més productives, com ara l'alemanya, estan segurament més ben preparades per resistir la pressió del dòlar (del dòlar baix), i d’altres que poden tenir més problemes de productivitat real, com seria el cas de l'economia francesa, estan sotmeses a una pressió mes gran. El pobre Sarkozy ja ho està sentint. [riures] L'economia espanyola i la catalana, es troben, jo crec, més a prop d'aquesta darrera situació perquè la nostra productivitat no ha millorat prou en els darrers anys. Encara, en bona mesura, vivim de dues coses que ens han fet la vida fàcil i ens han posat dins dels països de major creixement d'Europa, que són els salaris baixos per a la immigració (perquè vivim molt a prop de l'Àfrica, probablement) i el turisme. En la mesura que aquestes dues coses o flaquegin o no siguin tan operatives probablement ens haurem d'espavilar més, cosa que no necessàriament és dolent. És a dir, ens haurem d'espavilar més, vull dir, que si volem seguir creixent amb la taxa de creixement que teníem ho haurem de fer sobre la base de més gran productivitat, de més enginy, de més innovació i d'universitats que tinguin més pes en el conjunt de l'economia i la vida social. Si seguíssim vivint del turisme i dels salaris baixos jo crec que no estaríem avançant des d'un punt de vista qualitatiu. En general la situació econòmica es pot tornar incòmode no solament per a nosaltres, sinó per a tota la Unió Europea. Grans empreses de molta rellevança que competeixen en el mercat internacional amb empreses d'Estats Units afronten en aquests moments algunes situacions complicades. És el cas per exemple d’Airbus. Hi ha dos grans companyies al món d'aviació, una és EADS, l'europea, Airbus, i l'altra és Boeing. Jo he estat als Estats Units visitant les fàbriques de Boeing i és una cosa impressionant, però si aneu a Toulouse, també, ho és. Toulouse, i concretament l'Airbus, EADS, com es diu, és l'empresa més important que tenim -anava a dir a Catalunya- [riures] no, que tenim a l’Euroregió, diguem-ho així -que en vull parlar, d'això de l'Euroregió perquè és la nostra regió, és la nostra part del món, diguéssim, la nostra regió europea, per dir-ho d'alguna manera-. És a dir, l'empresa més gran que tenim, que tenim, amb aquest plural majestàtic, és Airbus. La tenim per pura casualitat. La tenim perquè quan va esclatar la Guerra Mundial, els alemanys apretaven i els francesos, que havien de fer la fàbrica d'aviació van dir: "Bé, fem-la el més lluny d'Alemanya possible". Quina és la ciutat que està més lluny d'Alemanya i és suficientment gran i té universitat? Toulouse. Aquí tenim la causa per la qual estem molt a prop d'una de les dues grans empreses més importants del món en un dels sectors més importants de l'economia, com és l'aviació. Crec que aquest tipus de coses s'han de tenir en compte a l'hora de programar el que és la política econòmica d'un país. La situació actual dels mercats mundials ha fet més urgent segurament, espavilar-se en matèria de productivitat, això no és cap novetat. Més productivitat és, amb tota evidència, una condició necessària per suportar millor 3 �els efectes d'un euro fort, aprofitar els seus avantatges, com per exemple, limitar l'efecte a Europa del creixement del preu del petroli en dòlars i reduir els seus inconvenients o les seves pegues. Les polítiques dirigides a millorar les condicions del capital humà –la formació-, el capital tecnològic i el capital físic -infraestructures, el clàssic tema de les infraestructures- són elements bàsics per aconseguir millores de productivitat en qualsevol economia europea. Entre aquestes polítiques, la relativa a les polítiques tradicionals, sobretot les de transport, té una importància cabdal en l'ordenació del territori i ja sabeu, és la cançó de cada dia, quasi quasi la cançó de l'enfadós. És el que sentim cada dia, sobre el que cada dia parlem i “suquem pa”. La millora de les infraestructures i per tant la millora de la connectivitat exterior permetrà -permetria, si es produeix- millorar la posició de les àrees metropolitanes, creadores de la innovació i alhora primeres receptores de les innovacions originades en altres àrees urbanes similars. La dotació d'infraestructures i de serveis de transport de curt radi han de permetre difondre a tot el territori de l'àrea d'influència, l'àrea metropolitana, la innovació i el progrés tecnològic. Aquest país és un país tan castís que una de les coses que no té és àrea metropolitana, quan va ser una de les primeres d’Europa. Quan l'any -em sembla que va ser el 1995 o així- el Tony Blair va guanyar les eleccions -que jo vaig participar en la seva campanya, recordo- a Londres, el primer que va fer va ser reinstaurar el que la Thatcher havia suprimit. Mrs. Thatcher havia suprimit el Greater London Council perquè el senyor Ken Livingstone, que era el president del GLC a l'altra banda del riu, des de l'altra banda del riu li posava uns lletrerots immensos demanant: "We want more schools!". Llavors la senyora Thatcher es va empipar i un bon dia, a l'anglesa, va firmar un decret que deia: "I hereby abolish the Greater London Council". Aleshores aquí, no som tan directes. Vam fer tot un procés que en deien les LLOT, les Lleis d'Ordenació Territorial, però tot plegat era per suprimir l'àrea metropolitana de Barcelona, i la van suprimir. L'any 1987, 86-87, van suprimir la corporació metropolitana, l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè Maragall tenia massa poder com a alcalde, [riures] i què s'havia pensat. Van suprimir l’àrea metropolitana. Després, quan el Tony Blair va guanyar, va reinstaurar el Greater London Council. Per cert, on és l'àrea metropolitana de Barcelona? Doncs no hi és, no existeix, la van dividir en tres: una de serveis, una d'infraestructures, una de no sé què...Bé, hi són eh? [riures]. Deuen estar per algun lloc però no hi ha l'àrea metropolitana, per tant no hi ha un subjecte, no diguem polític -tampoc és tan polític com això- sinó tècnic, econòmic, estratègic, o sigui, que permeti que aquesta conurbació que en diuen ara -conurbació, per no dir àrea metropolitana, és lletgíssim, conurbació...- que no permet que aquesta àrea metropolitana sigui competitiva amb les àrees metropolitanes europees, i d'això en patim. Jo crec que per Catalunya, per exemple, quasi tan important com l'Estatut, és l'àrea metropolitana, a veure si m'explico, i l’ordenació del territori en el seu conjunt i l'estructuració dels eixos. 4 �Catalunya és un territori que no té res a veure amb Castella i d'això en pateix, no ja ho dic ara, cultural o políticament, sinó des d'un punt de vista físic. "Ancha es Castilla". Plana. Catalunya és una cosa rebregada, que per anar des de segons quins punts del Pirineu a l'altra punta del Pirineu, t'hi pots passar dies. Has de fer aquelles carreteretes que no hi ha manera que passin els túnels corresponents. Segurament perquè l'arquitectura pensada des de l'Estat, d'alguna forma, es correspon a un altre tipus d'orografia i segurament que els costos per quilòmetre són més alts, per dir-ho d'alguna forma, i que per tant, si divideixes matemàticament: "¿A estos cuántos millones les tocan?" "¿Cuántos millones son de habitantes?" "Tanto", doncs no, no ens en sortim per tenir unes carreteres que et permetin anar des de la Seu d'Urgell fins una mica més enllà tranquil·lament, per començar fins a Andorra. I no hi ha manera que el trenet francès que arriba fins a la frontera, fins a Bourg-Madame, travessi i se'n vagi fins a la Seu. No hi ha manera. Coses que no entens, o sigui, diuen que existeix no, la Unió Europea? Doncs no, les fronteres encara ho són i de vegades sobretot amb allò que es refereix justament a les infraestructures i a les comunicacions. Jo me'n recordo que una vegada anava cap a Puigcerdà amb el tren i al costat hi havia la carretera, i deia, "Com és que van un al costat de l'altre?" "Porque es batible". És a dir, que l'exèrcit havia decidit que no hi podia haver un mitjà de comunicació sense que... "Porque claro, se pueden insultar, los franceses". Llavors, per raons militars, hi ha trossos de les carreteres aquestes d'allà a Toses o allà on sigui que van paral·leles a la via del tren, per raons militars, per raons de defensa. Bé, tot això...estem a la Unió Europea, no? Se suposa que no hi ha fronteres. Bé, doncs, encara tenim l'estructura, a vegades, física, de carreteres i de comunicacions que es correspon a un país en guerra amb el seu veí. O sigui, la idea d'Europa està molt bé, la bandera també, l'himne també, perquè és el mateix, i tots el cantem i és la Novena de Beethoven, però a la pràctica encara estem vivint físicament amb infraestructures i estructures que es corresponen a una Europa vella. Jo crec que és convenient que ens anem adaptant. Crec també que amb transports i amb sistemes portuaris i aeroportuaris hauríem de fer un pensament. A Barcelona...és clar, a Madrid no en tenen, de port. Però aquí sí, perquè tenim mar [riures]. Ho dic perquè... "¿Aeropuerto y puerto se tienen que conectar?" El aeropuerto y el puerto són dos corporacions distintes, són dos professions. Per què? Perquè tots els sistemes han acabat essent operats per corporacions professionals més que no pas temàtiques, per dir-ho d'alguna manera. Si vosaltres pregunteu: "Qui porta els aeroports? Aena". "Què vol dir? Aeropuertos Nacionales...tal”. Però qui governa Aena, qui governava Aena? Doncs l'Associació de pilots d'avions...no, d'enginyers aeronàutics. Per què? Perquè era aquell segment social, corporació, efectivament, que tenia el monopoli del saber sobre aquesta qüestió. De manera que aleshores tota la dinàmica, tota la qüestió que és decisiva, la competitivitat en matèria de connexions aeroportuàries, passava a dependre d'una corporació que té uns interessos professionals molt respectables però que probablement no tenen massa a veure amb els interessos del país com a 5 �tal i del territori com a tal. És curiós perquè a més, els enginyers aeronàutics no ho sé, però els pilots viuen tots a prop de l'aeroport del Prat i podrien estar interessats en què allò tingués un creixement important. Aquí ens hi juguem moltíssim. Ara a l'aeroport -jo me'n recordo que quan es va començar a discutir precisament d'això, de l'aeroport, -jo era alcalde encaravan dir: "Bé, a l’aeroport de Madrid hi destinarem mig bilió de pessetes i a l'aeroport de Barcelona, un quart de bilió", perquè aquesta és la idea que a Madrid es feien de quina era la importància de Madrid i Barcelona. "Uno por dos, Madrid es dos y Barcelona es uno". I bé, al final va resultar que en comptes d'aquesta xifra l'aeroport de Madrid se n'anava no a mig, sinó a un bilió, i el de Barcelona, mig bilió. L'altre dia el Ricard Bofill m'explicava que el de Barcelona costarà vuit-cents mil milions. Vuit-cents mil milions, ara no, però en el moment en què es va començar a discutir tot això, era l'1% de la renda nacional espanyola. O sigui, un bilió era un 1% de la renda nacional espanyola, de manera que estem parlant de xifres enormement importants. Dir-vos doncs que, no és només políticament, sinó econòmicament i des de tots els punts de vista enormement significatiu el que passi amb la teoria d’infraestructures. Jo per acabar voldria afegir que el territori funciona, com deia el poeta, quan la gent és desvetllada i feliç. Efectivament: si tenim bones universitats, que déu n'hi do, doncs ens en sortirem, si tenim bones pràctiques, com diuen els americans, també. En aquest moment jo estic en una fundació que es diu Catalunya-Europa que es dedica a analitzar bones pràctiques -bones pràctiques vol dir com es fan bé les coses, com es fan a d'altres llocs- i una de les coses que farem serà analitzar, justament, els rànquings d'universitats i què ens està passant. Qui els fa, com es fan i perquè estem on estem i com podríem millorar. Més insistint amb la primera part que amb la segona -perquè la segona és més cosa vostraperò nosaltres almenys el que sí podem fer és analitzar allà on som. Igual que dic les universitats podria dir la puntualitat dels trens. Es podria analitzar quin és el retard que hi ha a Anglaterra, o a França o a Alemanya o a distintes ciutats europees i quin és en aquesta àrea metropolitana, perquè més enllà de la tradicional cançoneta sobre “qué mal que nos tratan” i aquest tipus de coses, es puguin posar números a les cançons amb aquestes queixes. I això és tot. Dir-vos que estic absolutament satisfet i feliç d'estar amb vosaltres. Gràcies. [Aplaudiments] Degà: El president estaria disposat a contestar alguna pregunta si algun dels assistents vol formular-la. Pasqual Maragall: I si no, no. [riures] 6 �Pregunta d’un assistent: Ens podries parlar de Bolonya? Pasqual Maragall: No [riures]. No, perquè no en sé. Jo l'únic que puc és adreçar-te a en Bricall, que era el meu professor, sabeu? Jo era ajudant d’en Bricall. Bé, i en Bricall ha estat molt ficat en tot aquest procés pel seu paper en la presidència de l’Associació Europea de Rectors, em penso que era. Un dia d'aquests l'haig de veure perquè hem d'anar a veure la Fundació Tarradellas junts i li preguntaré a veure com està. La veritat és que he vist que hi ha alguna pintada a les parets sobre aquest tema, em podries especificar una mica més què és el que et preocupa de Bolonya? Assistent: Bé, en general tot. [riures] Pasqual Maragall: Tot! Saps què passa, que tot i res és el mateix! No, digues alguna cosa. Assistent: No sé... les empreses. Pasqual Maragall: Què de les empreses? Assistent: La privatització de l'ensenyament. O sigui, la relació del títol... és que són molts dubtes els que jo tinc... des dels professors titulars, què els faran, la precarietat, totes aquestes coses. Pasqual Maragall: Home, jo crec que la competència és bona. Jo sóc socialista de mena, i de petit. Encara que ara, amb l'edat...tot es va matisant [riures]. Però jo crec molt que el mercat és una prova que fins i tot els socialistes és una assignatura que han d'aprovar. Es pot estar més enllà del mercat, però no per sota, vull dir, que si no ets competitiu, si no hi ha... Jo crec que és molt bo que hi hagi competència i no només en els rànquings i això, sinó en la qualitat, i en la capacitat de... Crec molt en això, en la capacitat de competir. Abans n'estàvem parlant, aquesta imatge sempre del "gordito de la clase", que deia jo -una altra cosa és que les proves d'educació física haguessin de ser les que eren, segurament havien de ser unes altres- però comentàvem abans, que sempre, 7 �"els gorditos de la clase" deien: "Que no corra nadie mucho, ¿eh?" Tots havíem d'anar al mateix pas per no suspendre, diguem... Home, si la solució per no suspendre és que tothom sigui gordito, per dir-ho així, amb tot el respecte perquè jo ho vaig sent cada vegada més- [riures] doncs malament. Jo crec que la competència és bona. I en aquest sentit la competència entre universitats també, penso que no és en absolut dolent que això sigui així, encara que els recursos siguin públics. Assistent: Bon dia. Després d’escoltar el que ens ha dit sobre Europa, m'agradaria preguntar-li si creu que Europa avui dia està en camí cap a una Federació, i quant temps podríem trigar més o menys, i sobre tot el tema de la Constitució europea, per què creu que està actualment tan tancat? Pasqual Maragall: Bé, jo crec que la Unió Europea, és la única, com ho diria...Jo crec que passa igual que amb l'economia a les empreses i el tamany de les empreses, que si no tens un cert tamany no tens economies d'escala i si no tens economies d'escala els costos són més alts, Tu sempre pots tenir com diuen, el nínxol, i fer una especialitat amb algun producte específic, i fer-ho molt bé, o anar tirant. Però normalment les economies d'escala dominen molt, és a dir, els costos són més baixos per unitat de producte, i als països passa igual -als països del món, vull dir-. Què està passant al món? Que les grans no empreses en aquest cas, sinó unions, són les que marquen el ritme, i ara tenim la Unió Americana -que ja és antiga-, la Unió Europea, MercoSur -que es diu Mercosur però acabarà menjant-se fins a Veneçuela, probablement- tenim l’Índia, la Xina i el Japó, que són països, tots ells, que tenen els habitants que vostès ja saben i que cada dia ens desborden perquè canvien la xifra cap amunt. És a dir, que les nacions acabaran sent el que abans eren les regions, per exemple, per entendre'ns, i les unions el que abans eren les nacions. I que el món el portaran... doncs això, al final s'asseuran set persones i ja estarà bé, que puguin asseure's set persones que representin el món. Abans era el “Consejo de Seguridad” de les Nacions Unides, que eren les grans potències occidentals amb alguns representants escadussers que s'anaven turnant dels països “desgraciats”, diguéssim. Doncs ara no, ara el que hi haurà serà l'Índia, hi haurà la Xina, hi haurà els Estats Units, hi haurà Mercosur, hi haurà la Unió Europea, hi haurà Austràlia, m'imagino, -està una mica més lluny però- i el Japó, i això és el que hi haurà. En aquest sentit jo crec que és bo que la Unió Europea vagi tenint tot el que abans tenien les nacions. Una nació era una bandera, un himne, un exèrcit i una moneda i de fet, ja tenim bandera, ja tenim himne, que és la Novena de Beethoven -ja ho he dit, amb lletra traduïda per Joan Maragall de Schiller- i tenim en fi, tot el que cal. Sempre podem dir que la nostra gran nació és Europa, cosa que a més, com a catalans, com a bascos, com a gallecs, com a escocesos, com a flamencs o valons segurament ens interessa perquè la diferència entre Estats Units i Europa , la Unió Americana i la Unió Europea, és que a la Unió Europea hi ha més nacions que estats, per entendre'ns, i en 8 �canvi a Estats Units hi ha una nació i trenta, o quaranta, o setanta estats. Ara, aquí resulta ser que hi ha estats que tenen diverses nacions. I per tant la cosa és una mica més complicada, hi ha gent que no ho entén, a Madrid no ho entenen, [riures] en fi...no ho entenen perquè és clar, és allò de jo no tinc vicis però jugar no m’agrada, no sé què [...] i les dones no tenen vicis [...] i dones ja ho són. Perdoneu les dones, perquè això és d'un masclisme espantós aquest acudit, però els madrilenys ja és això, espanyols ja ho són, hi ha aquesta convicció que Espanya i el centre d'Espanya és el mateix. Doncs no, Espanya, com la Gran Bretanya i com Bèlgica, són estats en què no és el mateix l'Estat que una nació, sinó que un estat té diverses nacions. Aquesta és la singularitat europea. S'ha de fer valdre i jo crec que es podrà fer. No és senzill però no és impossible. Assistent: Abans vostè ha fet una referència a la formació. Abans parlava de Bolonya, aquí a la universitat. Bé, jo ahir, ja vaig pensar que questa pregunta hauria de fer-la, que és: com s’ha de fer per millorar l’ensenyament secundari a Catalunya, que és un dels ensenyaments amb més fracàs escolar a Europa? Jo pregunto: quina idea se li acut? Pasqual Maragall: Bé, li preguntaré al meu germà. [Riures]. Home, és clar que sí. Jo crec que el que ha dit l'Ernest Maragall és veritat. Ell el que diu és que s'ha de dessindicalitzar una mica l'ensenyament. És molt valent, dient això, perquè se les haurà de veure...se'l menjaran. No, no se'l menjaran -perquè el conec i no se'l menjaran- [riures] però jo crec que alguna cosa en el sentit de la competitivitat s'ha de fer, en el sentit que els directors es vegin amb condicions de triar, de seleccionar i de ser competitius d'alguna forma. Perquè és clar, si no, és el que dèiem abans, és abolir la competència sobre la base de rebaixar. Sobre la base no, però amb el resultat de rebaixar el nivell. I jo crec que és bo que els directors puguin dir, mira, noi, escolta, no ho estàs fent bé. En fitxarem un altre o una altra. Crec que això ha de ser així. Penso que això millorarà les coses. Assistent: No, només una cosa. Aquí, que està tot ple d'estudiants avui, que comencen la carrera d’Econòmiques -la majoria, suposo- què els diries tu, dels estudis que els hi vénen? Pasqual Maragall: D'Economia? Ah, no, jo sóc un clàssic. Abans ho estàvem comentant, jo sóc del Keynes. Què els diria? Home jo sóc un antic, d'economia matemàtica, això en Barberà i companyia, [riures] però jo crec que és interessant que feu una mica d'antropologia i una mica de sociologia. El primer que heu de llegir és Trade and Market in the Early Empires, aquell llibre sobre les civilitzacions, etc. i el segon seria Keynes, també. Per exemple, no hi ha el Treaties on money, que també, però totes les peces, tots els articles que té són fàcils de llegir, 9 �sobre el tractat de pau, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra...Tot això d'aquí jo crec que us ensenya més no del que és més difícil en economia, probablement, que és l’estructura lògica i formal, però sí de l'escenari en el qual l'economia es produeix i què és el que està en joc. A mi, jo ja us ho dic, ho comentàvem abans, l'economia matemàtica em va interessar menys -encara que és probablement més important des d'alguns punts de vista, des d'un punt de vista formal, de lògica formal- que l'economia aquesta més historicista i més de l'escola del Grup de Bloomsbury, del grup anglès aquest que va ser, el que representa millor per mi...La cultura dominant al món, avui, és una cultura que deriva del fet que Anglaterra va guanyar Espanya, no al futbol, sinó a l'Armada invencible. Ara estan fent pel·lícules d'Isabel I, aneules a veure perquè aquí és el canvi del paradigma del món. La cultura hispànica, espanyola, versallesca, basada en la noblesa, etc. tot el que tenia de bo i era respectable, diguéssim, cedeix davant de la cultura utilitarista que és la cultura anglesa. Els anglesos eren uns brutos, per dir-ho d'alguna forma -i ho dic jo que vinc d'ascendència anglesa, la meva àvia ho era- però l'anglès, comparat amb l'espanyol, en fi, era un ésser bastant primari, per dir-ho d’alguna manera. "Le dice el inglés al español: se es conquistador cuando no se puede ser pirata". El cost-benefici de la pirateria, demostra el Keynes, és infinitament superior, ja ho he dit abans, no? Econòmicament. De manera que si em pregunteu quina és la línia d'aprenentatge de l'economia, per mi és una línia una mica historicista i basada en el que ha passat a Europa i al món els últims cent anys, des de 1870. L'economia neix el 1870. L'economia que entenem com a marginalisme, etc. tal com l'hem estudiada, quan a Irlanda hi havia tanta gent que ja no hi cabien i van començar a conrear les calbes, els turonets ja pelats per dalt, la pedra, pràcticament. Bé, perquè la població, gràcies a les vacunes que havien aparegut a finals del segle XIX havia augmentat tant que no s'hi cabia, a Irlanda no s'hi cabia, i tots els Fitzgerald-Kennedy, tots aquests són irlandesos que se'n va Estats Units perquè no hi cabien. No s'hi cabia. Bé, ja heu vist aquelles pel·lícules del Charlot, L'emigrant, sobre els europeus que se'n van cap a Amèrica perquè a Europa no s'hi cap. I jo crec que aquest és el moment en què canvia el món. Quan jo arribo a Estats Units i me'n vaig a Wyoming i pregunto quant val la terra, em contesten una cosa fantàstica, perquè estava fent la tesi doctoral sobre els preus del sòl i em diuen: “Depèn” “Què vol dir, de que depèn? De la distància al centre? “No, no, quanta en vol? [Riures] Si en compra molta li farem un preu”. Si és al revés que aquí, els europeus havíem marxat cap a Amèrica perquè no s'hi cabia, però allà el que passava és que els hi sobrava, per tant ni la distància ni bromes, “si vostè me'n compra molta li farem un bon preu”. Doncs jo crec que aquesta és la gran diferència, d’alguna forma, entre Europa i Amèrica, i s’ha de tenir en compte. Degà: Moltes gràcies president i moltes gràcies a tots per assistir a aquest acte. 10 �[Aplaudiments] 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa, economia i territori Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall, acompanyat del rector de la UAB, Lluís Ferrer i del degà de la Facultat de C. Econòmiques, Joan Montllor, ha pronunciat la conferència “Europa, economia i territori”.  Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Economia Territoris Universitat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/782/20071204_LV.pdf 1e0db0501e035d1fe879db7d344d8c85 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/12/2007 La Vanguardia, p.023, Opinión Catalán y castellano PASQUAL MARAGALL El Word catalán, el diccionario de los ordenadores, no incluye por defecto la palabra Extremadura ni Estremadura. Y por lo tanto la subraya en rojo. Lo he comprobado. Ya expliqué, como anécdota, en el Simposium Internacional organizado en la Feria del Libro de Frankfurt, que el Word estaba predeterminado generalmente en castellano, pero que la versión catalana también es mejorable. No solo el Word: también el instinto de muchos catalanes trabaja con diccionarios bilingües o disléxicos. "Ep, mestre!", gritaba en catalán culto la gente a un hombre a punto de ser atropellado por un tranvía, pero el hombre no reaccionaba. "Compte!". Nada de nada, ninguna reacción por parte de aquel individuo con aire de profesor. Finalmente alguien dijo: "OJUUU!"... y Pompeu Fabra, el padre del catalán ortodoxo, se salvó. Esta anécdota, que puede no ser cierta, se refiere al catalán instintivo por contraposición al codificado, al catalán previo y al posterior al modernismo y sobre todo al noucentisme: el primero es el catalán vergonzante. Es el catalán de la Esquella de la Torratxa,un periódico satírico de la época. El del teatro de Pitarra. El segundo es el del diccionario. Ahora no se trata de volver atrás. Ahora se trata de que todos los niños y niñas de Catalunya sepan catalán, castellano, inglés y si puede ser también francés (si los niños y niñas no entienden a Georges Brassens que era de la Catalunya francesa, se pierden una parte importante de nuestra cultura, por ejemplo aquella canción del cantante de Cotlliure que decía: "He perdut la tramuntana en perdent Margot / princesa vestida de llana / deessa amb sabatots" (traducción libre). Tenemos los mismos vientos, y eso cuenta*. Hace pocos días, en la fiesta del 80. º aniversario de Xavier Muñoz (que para mí siempre será el primo de Tere Muñoz), la doctora Ivonne Brestley cantó Brassens y Jacques Brel en catalán. ¡Qué maravilla! Volviendo a lo que decía, sería deseable que las variantes dialécticas, como la valenciana y la que se habla en las Terres de l´Ebre, o en los Pirineos, fuesen conocidas por lo menos por los estudiantes de literatura y los profesores de la zona correspondiente. "No puc posar en tela de judici", dijo un día un político catalán. Y ninguna de las palabras queda subrayada en rojo, pero lo cierto es que suenan un poco como Pitarra. Todos nos equivocamos, sobre todo los de mi generación, los nacidos después de la Guerra Civil y hasta 1965. Los nacidos posteriormente ya hablan el catalán correctamente. Pero en cambio dicen cosas que para mí son eufemismos o innovaciones como ficar en vez de posar:"Em fico la jaqueta", o incluso "em fico nerviós"... y otras similares. Además han desaparecido expresiones deliciosas que yo oía a mis padres y tíos: "em fa basarda" (por "angúnia"), "per llogar-hi cadires", "a cor que vols", "àdhuc" (para "fins i tot") - aunque estas dos resultan un poco amaneradas, demasiado poéticas fuera de los poemas-, "un munt de coses", etcétera. 199 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Otra cosa es la riqueza dialectal y también la deformación de los nombres de los pueblos por parte de los oriundos, de lo que he hablado en otras ocasiones: Tarruella por Torroella, Bilcaire por Bellcaire, Fonalleres por Fonolleres, Rupi-à (con pausa) por Rupià, Palafurgell por Palafrugell, Pala-mós (también con paradinha)por Palamós, etcétera. Puede que la gente del campo no se fiara de los forasteros y una manera de saber si lo eran o no era observar cómo pronunciaban el nombre del lugar. Ahora que llega Navidad y cantaremos villancicos en catalán - la religión católica fue el refugio de un cierto catalanismo y los curas como mossèn Batlle, mossèn Llumà y otros fueron los que lo mantuvieron- volveremos a creer en las raíces y a actuar como si tuviéramos convicciones heredadas. Y luego volveremos a hablar idiomas extraños que han acabado siendo propios. P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 200 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1538 Title A name given to the resource Catalán y castellano Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 23, Opinión Extent The size or duration of the resource. 20071204_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Català Castellà Idioma Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/922/0000000897.pdf c67ffb430bce4f62129b6a437775d8e3 PDF Text Text Mensaje del C. Ex Alcalde de Barcelona y Ex Presidente de la Generalitat de Catalunya, Sr. Pasqual Maragall; durante la Ceremonia Protocolaria de Clausura del Fórum Universal... 08/12/2007 ...de las Culturas Monterrey 2007; Cintermex; Parque Fundidora; Monterrey, N.L. Muy buenas noches. Maestro Sergio Vela, Presidente del Consejo Nacional para la Cultura y las Artes. Señor Gobernador del Estado de Nuevo León. Representante de la UNESCO, Francoise Riviere. Alcalde de Monterrey, Adalberto Madero. Miembros de la Fundación Fórum Monterrey 2007. Alcalde de Valparaíso. Autoridades, representantes selectos. Ciudadanos de Monterrey, ciudadanos de Nuevo León, de México y del mundo. Barcelona inició el Fórum Universal de las Culturas con la intuición de que los temas relacionados con la cultura, con las culturas, más propiamente, y con la sostenabilidad y la paz serían los grandes temas del Siglo XXI. Engendró una inactiva que desbordaba ambición y esperanza, con la intuición también de que era el momento de dar la voz a intelectuales y artistas, y al tercer sector en general para afirmar estos objetivos. Para Barcelona era una necesidad inventar algo nuevo, después de que los juegos olímpicos, el éxito de los juegos olímpicos nos pusieran listón muy alto. Y yo les vaticino desde ahora que el Fórum llegado el momento será también un acontecimiento que muchas ciudades del mundo perseguirán, querrán poder protagonizar y así lo harán. Para Barcelona era eso una necesidad, Barcelona estaba convencida de que era el momento de crear nuevos espacios en los que el conocimiento, la economía y la política dialogasen, identificasen retos y abordasen estrategias aportando soluciones. En un mundo en que los problemas globales inciden cada vez más en las realidades locales, las ciudades deben convertirse, creo, en laboratorios de lo que se llaman las buenas prácticas, en el cultivo de nuevas iniciativas donde abordar y definir de alguna manera nueva el hacerse de la política, y estoy convencido de que eso acabará siendo, en un mundo cada vez más culto lo que va a pesar con más fuera, y que las cosas realmente funcionen a costa de soportarles, y con equidad, y añadiría con proximidad, que debe ser sin ninguna duda el principio orientador de la ubicación de las competencias en general, salvando excepciones, que las hay. Barcelona, donde confluye el norte del sur, y el sur del norte, fue un espacio idóneo, seguramente para engendrar el Fórum, pues bien, Monterrey y Nuevo León han ofrecido el 1 �espacio inmejorable para consolidarlo, el Fórum ha saltado al otro lado del océano para encontrar un escenario más real y autentico, quizás con tensiones y combates, seguro que valiente, y sin duda alguna creativo. Un evento pues para los ciudadanos y para las ciudades; como se ha visto, con más de 3 millones, con más de 4 millones, hemos sabido ya, de visitas en los 80 días del Fórum. En Barcelona 2004 se inició un proceso que ya es imparable, el Fórum de las Culturas ha crecido con esta segunda edición de Monterrey; los ciudadanos y ciudadanas, intelectuales, activistas, organizaciones internacionales, asociaciones de todo tipo se han reunido en este Fórum Monterrey 2007 saben que todos tenemos algo que decir y queremos tener voz en el futuro, que queremos ser parte activa de este mundo, y no simples receptores o consumidores, queremos comprometernos con la diversidad cultural, con el desarrollo sostenible y con las condiciones para la paz. El Fórum es pues un esfuerzo colectivo, a veces lento, a veces incluso a ciegas y con dudas e incertidumbres, pero dando presencia y continuidad a proyectos ya en marcha, e iniciando nuevas andaduras. Cada ciudad tiene su especificidad, es la ciudad que lo vive y es aquella que lo construye, quizás ha llegado el momento pues de exigirnos dar un paso más, proponernos convertir las propuestas en agenda política de los organismos internacionales y de que las sucesivas generaciones del Fórum sean un escalón en la adquisición de compromisos y en la suma de voluntades. Las ciudades que han acogido, y acogerán en el futuro al Fórum tienen un compromiso con sus ideas y deben convertirse en garantes del patrimonio que ello conlleva. El Fórum de Monterrey se acaba y se inicia un nuevo Fórum, pero donde el Fórum existió ahí queda, con sus pasiones, sus reflexiones, sus espacios públicos, y sus aprendizajes. Quiero felicitar a Monterrey, a Nuevo León y a México, y a todos sus ciudadanos y ciudadanas, con el Fórum, con su Fórum han cambiado su entorno, su autoestima, su compromiso con el futuro; con su Fórum han consolidado definitivamente la participación activa y sin fronteras de las ciudades en la construcción de nuestra convivencia global, la ciudadanía sabe que el deseo de cambio, las esperanzas y los sueños siguen siendo motores de creatividad, de utopía y de futuro. Barcelona 2004, Monterrey 2007 y la Fundación Fórum han decidido, como hemos sabido, por unanimidad, que en el 2010 la sede del tercer Fórum Universal de las Culturas sea Valparaíso, Chile, y por eso quiero acabar diciendo felicidades y gracias Monterrey y México por tu magnífico Fórum, y buena suerte y bienvenida Valparaíso. (Concluye) 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Monterrey (Mèxic) Abstract A summary of the resource. Discurs de clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 i relleu a la ciutat xilena de Valparaíso (en castellà). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Monterrey Fòrum de les Cultures Cultura Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1711/0000000912.pdf e91d139c0098744edc7372ff9553e786 PDF Text Text Pasqual Maragall i Mira Pasqual Maragall i Mira é Ex-presidente da Generalitat de Calaluña e Ex-presidente do comité das Rexions. Pasqual Maragall i Mira es Ex-presidente de la Generalitat de Calaluña y Ex-presidente del comité de las Regiones. ��Pasqual Maragall i Mira Si nos preguntamos sobre la Europa que podemos prever en los próximos veinte años tenemos que admitir de entrada que “es un ejercicio inadecuado para un ente político cuya principal característica ha sido y sigue siendo la de avanzar con ausencia de un plan total o de un plan general”. Esta cita es de Jean Monnet, el que fue inspirador de la idea de la Unión Europea, mucho antes que otros, antes incluso de la propia existencia de la Comunidad Europea. De Europa se ha dicho que su falta de visibilidad como entidad única, controvertible y sin matices es la clave de su fuerza y que la fuerza de Europa está precisamente en el hecho de que no es únicamente un poder, sino que es algo que tiende a ser poder partiendo de ser el reflejo de la existencia de identidades diversas, de costumbres distintas y de tradiciones políticas dispares. Esto no quiere decir que la debilidad de Europa sea su fuerza, sino su enorme diversidad, su propia falta de rotundidad, de contundencia, de carácter indiscutible. Es el hecho de ser una construcción precisamente discutible, perfectible, lo que la hace más interesante, tanto para ella misma como para el resto del mundo. Esta Europa avanza, a menudo, a través de realizaciones muy concretas, a veces pequeñas y abstrusas, lo que los franceses llaman petit pas, con pequeños pasos, a veces incluso con parones y con pasos atrás, con desilusiones y momentos en los que parecía que iba a aprobarse algo que después no se aprobaba. Por otro lado, el lenguaje europeo es excesivamente complejo, un lenguaje para iniciados. Yo diría que no es el lenguaje de Europa, sino el de Bruselas: un lenguaje con el que los expertos se entienden pero que la población no sólo no entiende sino que más bien la desanima a tratar de entender. Europa pues ha avanzado en unas condiciones difíciles, que se reflejan en esa �Pasqual Maragall i Mira complejidad lingüística, y mediante realizaciones concretas. Todo ello, sin embargo, dibuja unas tendencias que, sea cual sea su recorrido, a Europa del futuro será mucho más sólida y permanente de lo que hubiera sido de otro modo. La Europa del mañana será tan diversa como es ahora, pero esa diversidad habrá ganado probablemente en articulación y en reconocimiento. Europa es como Norteamérica: tiene tamaño, tanto en población como en territorio. España no lo tiene, ni Francia, ni Italia, ni Alemania, ni Inglaterra… pero todos juntos sí. Al mismo tiempo tiene algo que Estados Unidos no tiene: complejidad y mucha más diversidad. Es cierto que en Estados Unidos hay cierta diversidad, pero no hay, por ejemplo, veinte idiomas ni diversas tradiciones jurídicas -sólo en España tenemos dos tipos de derecho, el catalano-aragonés y el castellano-leonés. España está en buenas condiciones para entender Europa, aunque muchos piensen lo contrario. La cultura política, la cultura en sí, las diferentes lenguas, las tradiciones jurídicas… hacen de España un país muy preparado para entender la diversidad interna de Europa. El camino no va a ser fácil, pero miremos a nuestro alrededor. El proceso constituyente europeo se va a salvar, con rebajas que afortunadamente no son sustanciales. La Europa del euro, la Europa económica, de los mercados y las monedas, es ya una realidad imparable. Se trata, por tanto, de una Europa compleja pero potente, una Europa difícil de gestionar pero mucho más capacitada para entender el mundo que otros grandes países, más capaz de entender la globalidad, porque la globalidad es, sobre todo, diversidad. La dificultad de la globalidad no está en el número sino en la diferencia y un mundo diverso es más inteligible para los sujetos europeos que para otros países que son más monográficos a nivel lingüístico, cultural o legislativo. A finales del siglo XIX, en la Europa de hace más de cien años, el éxito derivado de la invención de vacunas y la mejora de algunos sistemas de cultivo hicieron que la población aumentara de tal modo que no era factible seguir creciendo de aquella forma y la gente tuvo que emigrar. En un cuarto de siglo emigró el 25% de la población irlandesa. En Inglaterra el crecimiento de la población debido a los avances médicos y la mejora de la alimentación hizo que los montes, pelados y yermos, incapaces de producir, acabaran siendo cultivados porque era preciso hacerlo. La ciencia económica nació ahí, el marginalismo en Inglaterra nace para estudiar cómo explicar y solucionar lo que estaba sucediendo: que los rendimientos marginales de la tierra decaen porque las tierras que se van cultivando son cada vez más empinadas o más pedregosas, más 50 �Criterios 9 – Diciembre 2007 difíciles de cultivar. Era pues una Europa que estaba exportando a América su propia gente, su propia sangre, debido a la escasez de tierra. Este era el drama de Europa hace cien años. Si Europa quiere comprenderse a si misma tiene que conocer su historia, saber de dónde viene, a qué ha dado origen en Norteamérica y en Suramérica, por qué y con qué resultados. Europa crea un nuevo mundo, al norte y al sur de Panamá, un mundo que trabaja en unas condiciones de enorme abundancia material, tanto de territorio como de productividad, que “salvan” a Europa pero que finalmente acaban “chocando” con ella. Sobretodo en Suramérica cuando Europa empieza a implantar políticas comunitarias de protección de su propia agricultura, sobre todo la inglesa, la francesa y la alemana. Europa tiene excedentes de producción y para colocarlos lo que hace es subvencionarlos. Cuando, siendo alcalde, llegué por primera vez a América Latina en 1985, me encontré con Alfonsín en plena crisis monetaria, con un problema de hiperinflación. La gente iba a comprar como en Alemania en los años 20, con sacos de billetes, porque cada día se depreciaba la moneda. Alfonsín, que estaba agotado, me decía: “Ustedes venden a 150 dólares una carne que nosotros producimos mejor por 160, pero que a ustedes les cuesta 180”. Estábamos vendiendo carne a Argentina subvencionándola para ponerla a un precio que era inferior al precio de coste argentino, que en realidad era muy inferior al precio de coste europeo. La subvención europea a la agricultura francesa y alemana hacía posible esta contradicción. Son temas que Europa ha ido, de algún modo, resolviendo, pero todavía quedan problemas de este tipo. Europa, para hacer viable la existencia de un campesinado que aún no ha desaparecido del todo, ha tenido que invadir mercados que se han resentido de esta inversión como una agresión económica. Si descendemos a la Europa de las regiones, de las ciudades, incluso de los barrios -que es donde finalmente se forja la convivencia, la coexistencia y la calidad de vida- hemos de reconocer que tenemos delante retos importantes. En Europa la población crece deprisa y lo hace sobretodo porque llega gente de fuera, no porque la natalidad sea alta. La Europa de hoy no es una Europa de emigrantes, sino de inmigrantes. Una Europa que es capaz de producir alimentos, viviendas, servicios de salud y de educación -aunque con dificultades- para miles y miles de ciudadanos que vienen de países en los que la vida es mucho más dura, o quizá no más dura pero sí más pobre. En nuestros barrios vemos que el cruce de civilizaciones provoca problemas. En 51 �Pasqual Maragall i Mira la ciudad de Terrassa, por ejemplo, hay barrios enteros en los que prácticamente ha desaparecido la presencia de gente de raza blanca. Esto se debe a que, de forma más o menos instintiva, todos buscamos agruparnos en un mundo relativamente próximo e inteligible, en el que nos sintamos a gusto, acompañados por personas con las que nos entendamos sin gran esfuerzo. Aquí nos dicen: sean ustedes generosos y acepten la llegada de nuevos inmigrantes porque esto es en el fondo una riqueza, porque nos vamos a aprovechar de ello, porque se van a integrar con el tiempo y todos vamos a salir ganando. Esto es cierto, pero no soluciona el problema de la inmigración. La inmigración es la base de nuestro crecimiento. Ahora somos una sociedad más rica que, por razones económicas y también culturales, ha ido perdiendo prolijidad y ha ido reduciendo el número de hijos por familia. También hemos ganado en diversidad, no sólo por la de los que llegan sino porque los de aquí también se van. Nos encontramos ante una pirámide invertida, con mucha inmigración, mucha diversidad y mucha más riqueza cultural. Tenemos una Europa en la que los problemas de escasez alimentaria han desaparecido y los problemas de escasez de mano de obra se resuelven con la integración de razas distintas, lo que genera complejidad en determinados barrios y situaciones que hay que resolver con políticas ad hoc en cada lugar, sin fórmulas generales. Es necesario sin duda que los gobiernos nacionales o autonómicos sean sensibles al tema y ayuden pero el papel fundamental es el de los alcaldes. No hay leyes para solucionar el problema de la diversidad. Esta es nuestra situación, esta es nuestra herencia. Si miramos desde aquí lo que está sucediendo en Europa, vemos que se está produciendo un hecho extraordinariamente importante. Además de la rotación poblacional que hemos vivido, nos encontramos con que los elementos que antes definían lo que entendíamos por nación y por estado (la moneda, el ejército, la bandera, el Derecho) ya no son equivalentes a nuestro estadonación que es España sino que son europeos. Este hecho facilita la existencia de algo enormemente difícil de conseguir: una conciencia ciudadana de doble pertenencia. A aquellos que reaccionan en contra de la diversidad y la pluralidad, que reaccionan con miedo ante la existencia de nacionalidades, yo les diría “jueguen ustedes a este juego, que es más complejo, pero es mucho más interesante y más cercano a la realidad de las cosas”. El juego del pluralismo cultural y lingüístico presenta costes elevados, pero con él todos salimos ganando. No es un proceso que vaya solo y al que simplemente nos tengamos que atener, es un proceso que hacemos, y que se puede y se debe ir 52 �Criterios 9 – Diciembre 2007 modulando en base a unos principios. Un buen principio cuando se trata de unir es establecer la reserva general del principio de subsidiariedad. La subsidiariedad implica que únicamente se ha de hacer desde lejos aquello que esté justificado pero que el principio dominante ha de ser el de proximidad. Es decir, que Europa haga lo que las naciones no saben hacer, que las naciones hagan lo que las autonomías no saben hacer, que las ciudades hagan todo lo posible y las autonomías sólo aquello que las ciudades no puedan. Como principio general es el mejor porque es el más contrastable, aunque hay excepciones, por ejemplo las economías de escala o el principio del exceso de proximidad que puede darse en pueblos muy pequeños. Posiblemente la división de España en provincias no debe hacerse a la francesa, siguiendo el principio cartesiano desde París o desde Madrid, sino atendiendo a las variedades casi diría “dialectales” propias de cada provincia. En Catalunya, durante mi gobierno, concebimos siete veguerías, siete provincias, porque reconocíamos la existencia de realidades tan distintas como son las Tierras del Ebro o el Pirineo. Estos principios de proximidad y de diversidad son los que hay que cuidar, no considerándolos una dificultad sino una riqueza. En Europa, Galicia, Catalunya y Euskadi presentan situaciones semejantes. Existe también Flandes, Baviera, Escocia, Gales... son varias las naciones de Europa que se encuentran dentro de estados plurinacionales. Debería organizarse una reunión de vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses y bávaros. Sin inventar nada, sólo una reunión de naciones que no son Estado y que hacen una proclama diciendo: “Somos naciones pero no pretendemos ser estados aparte”, haciendo entender a los estados que no se está contra ellos y que no todos los que son partidarios de la existencia de estas naciones y de su reconocimiento por parte de Europa son partidarios de la independencia. Evidentemente, los sentimientos no se pueden prohibir pero que no está en el horizonte de lo racional que esto suceda a corto plazo. Incluso se podría desdramatizar regulándolo mediante un sistema, modesto pero relevante, de comprobación rutinaria para saber cuál es el estado de opinión, supongamos, cada 25 años. La propia expresión del ejercicio democrático quitaría mucho apoyo a las posiciones más radicales y las cosas transcurrirían por caminos mucho más tranquilos. 53 �Pasqual Maragall i Mira Todos estos temas, si se quiere, tienen solución. Yo creo en la diversidad de Europa y en la capacidad de reconocerse a sí misma como un conjunto de estados en los que conviven más naciones que estados. Europa, en este sentido, es más una solución que un problema y lo único que hace falta es tener un buen método para escribir el libro de esta Europa, para que sea el lugar de la diversidad y al mismo tiempo el lugar de la justicia, el lugar donde cada uno encuentre una respuesta a sus aspiraciones. Es difícil que esto se resuelva sólo desde Bruselas. Europa es la patria de la diversidad, una diversidad que tiene un coste a veces elevado pero que si sabemos manejar bien, nos hará mejores que los demás. Gallegos, catalanes, vascos, flamencos, bávaros, escoceses… están expresamente cualificados para transmitir este mensaje, defendiendo su especificidad y haciendo de Europa un continente digno de nuestras aspiraciones. 54 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Publicació al número 9 de desembre de 2007 de la revista Criterios de la Fundación Instituto de Estudios Políticos y Sociales, de la conferència del 28 de setembre de 2007 a A Coruña. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Regions Europa Territoris Relacions Internacionals Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1544 Source A related resource from which the described resource is derived Criterios. Res publica fulget: revista de pensamiento político y social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/569/llibre_hombrepolitico.jpg 48abd2d7a78dba70933b871ca431d158 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: el hombre y el político Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Tusquets, Esther, 1936-2012 Vilanova, Mercedes, 1936- Publisher An entity responsible for making the resource available Ediciones B Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Sinopsi de l'editorial: Després de llargues converses amb Pasqual Maragall i la seva muller Diana Garrigosa, Esther Tusquets i Mercedes Vilanova ens ofreixen una semblança completa de l'home que va dirigir la Barcelona dels Jocs Olímpics i que va abanderar la polèmica de l'Estatut, i procuren buscar resposta als diversos interrogants que han marcat la vida i la carrera d'un home titllat amb freqüència d'imprevisible, i una figura clau per entendre la política dels últims anys. Inclou dos plecs de fotos amb més de 65 imatges extretes del seu arxiu familiar. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/570/llibre_gobiernosGencat.jpeg 6deee8604fc804dfcbad7fe507cd975e Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Los Gobiernos de la Generalitat Subject The topic of the resource Autonomia Política Catalunya Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Anguera, Pere, 1953-2010 Duch i Plana, Montserrat, 1959- Publisher An entity responsible for making the resource available Editorial Síntesis Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Estudi rigorós, amb diverses aportacions inèdites, que ofereix al lector una visió sintètica i a la vegada analítica de l'ús del poder i les seves realitzacions en la gestió pública dels governs autònoms catalans. Els autors exposen els precedents de la reclamació d'autogovern i les consecucions i fracassos d'aquest, els partits polítics protagonistes i les biografies dels seus sis presidents: Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. El llibre conclou amb els debats sobre el nou Estatut i l'elecció del president José Montilla, de l'actual govern tripartit. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall