82 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/18/2812/19970604_ElPunt_EuropaMesAProp_PM.pdf b21230edc71372997f9a12b0f43c3a28 PDF Text Text PUNT DE VISTA EL PUNT / Dimecres, 4 de juny de 1997 L A T R I B U N A L Europa, una mica més a prop dans. Els estats, els espanyols com a espanyols, els fi-ancesos com a francesos, etc, ens sentim així més forts. Però no oblidem que, per al ciutadà, «Europa també cobra vida a través de la cooperació transfronterera, interregional i municipal» —com diu la declaració d'Amsterdam— i tampoc no oblidem que, amb vista als grans desafiaments (com poden ser el de la unió econòmica i monetària, l'Europa social, i tarnbé per a la pau entre els pobles), «Europa necessita el ple suport de les regions, ciutats i municipis, amb tota la seva diversitat i autonomia». En aquest front ens trobem els participants a la Cimera. Hem avançat un pas més cap a l'entesa i ens queda una bona X.E.I. tirada per recórrer. De moment, cal confirmar que la Conferència Intergovemamental sigui sensible a les peticions ambicioses però raonables del Comitè de les Regions i que doni la seva benedicció al nou símbol polític que s'ha iniciat amb aquesta cimera. decebut per no tenir la meva plaça degudament representada, però sens dubte el futur corregirà aquest error. La història no es pot aturar. De mojnent Barcelona, com tantes vegades, va suplir dignament. El gran repte de la Cimera d'Amsterdam va ser confirmar que aquells centenars d'accents diferents podien trobar un llenguatge comú. Aquest repte es va assolir. Al final, alcaldes i presidents van rubricar una declaració política que els avala com a actors imprescindibles de la construcció de l'única Europa que la gent del carrer pot acceptar. Una Europa intel·ligible, propera i raonable. Probablement, els governants que ens vam reunir a Amsterdam som un bon contrapunt al perill d'una Unió integrada per funcionaris allunyats dels problemes quotidians o d'una Europa dels estats que no aconsegueix explicar-se davant els ciutadans. L'anomenat dèficit democràtic és un problema apressant. Necessitem, no obstant, que els estats exerceixin com a tals, amb autoritat. Necessitem que Europa sigui forta, més poderosa en tot allò que desborda la capacitat dels goverqs: Bòsnia, l'Orient Pròxim, el Magrib i també la mundialització de l'economia o els reequilibris territorials necessaris, sense oblidar els drets fonamentals dels ciuta- T é-gràcia, això que ha passat a França. Veure que a Chirac li surt el tret per la culata tan escandalosament és molt agradable. Contemplar la fal·libilitat del poder, com aquests polítics orgullosos que presumeixen de ser la venerable encarnació del seny, de la raó, de l'ordre —per aquí també en tenim algun— s'equivoquen tan de ple és reconfortaiit. El gran Chirac va avançar les eleccions perquè comptava que els seus les guanyarien, tant se val. Necessitava que la gent digués amén. En realitat convocava un referèndum de confirmació de la dreta per poder aplicar després mesures encara més T Í P Finalment, és bo fer constar que l'èxit de la reunió va ser també el poder manejar les dificultats i la complexitat de les nostres diferències. La convocatòria va ser sorprenentment fàcil i ben entesa des del seu inici. Es va poder confeccionar amb rapidesa la llista d'assistents, l'evidència de la qual era discutible, però que va aconseguir un acord unànime. L'elaboració de la ponència va ser àrdua, apassionada i dura en alguns moments (com havia de ser). No obstant, la voluntat d'arribar a un bon pacte va superar les distàncies ideològiques, culturals i personals. El balanç final és molt apreciable, sobretot perquè no es va defugir abordar temes substancials en nom del consens. Regions i ciutats comencem un nou escenari de diàleg que ja és irreversible. Aquest és el balanç de la primera Cimera de Regions i Ciutats. Algú dubta que la segona ja està en marxa? Pasqual Maragall és alcalde de Barcelona i president del Comitè de les Regions de la UE T I MIQUEL PAIROU dràstiques i liberals que les que va intentar Juppé sense èxit. Però a França hi ha tradició democràtica i a pesar que som a l'època de les rentades de cervell televisives i de les grans manipulacions de les masses, els francesos tenen més forrnació política, criteri personal i memòria que altres europeus i han S L E R I A I S I A ra aquesta gelatina de sentiments en què s'ha convertit el barcelonisme de carnet tremola perquè te'n pots anar al Piemont amb els teus llibres, la teva urbanitat i el títol de català universal sota el braç. Ni cas, tu... La gelatina pot arribar a espesseir-se, però.sempre serà de consistència tova i manipulable. Un fitxatge pastanaga, un trofeu, i ja la tenim fosa. A més, pensa que t'idolatra a tu, sí, però també a un búlgar que escup, trepitja i renega sense parar i a un brasiler hàbil però totxo que no sap si amb,sis mesos enllestirà l'únic llibre que pensa llegir a la seva vida. No n'esperis gaire, de la gelatina. Encara en mamaves quan un home arribava amb males arts a la presidència de Can Barca i una guàrdia pretoriana batejada com els morenos li feia la feina bruta. Va venir amb una idea insígnia: despolititzar (o sigui, des- catalanitzar) el club. Dinou anys després, el soci continua bevent a galet i tancant els ulls al joc subterrani de la llotja. Tot sigui per un Barca triomfant! Tu ara ja no et mames ni el dit, però ell, protegit per una massa acrítica que se li aglutina a les assemblees, tam^ poc. I ja té temptacions plebiscitàries! «Després de tants anys, el soci no necessita que jo faigi campanya», diu. Mira-que sortirà reelegit i et fotrà canari més endavant... Ai, Guardiola, esportista elegant, lector, català universal, ves-te'n i no els expliquis res, als piemontesos. Fes-nos quedar bé. No els diguis que al soci no se'l pot enganyar però sí confiscar-li al camp les pancartes crítiques..Ni els parlis de l'únic president que guanya vots a base de sanglotar per la tele. Ni d'aquella mena de Torras i Bages que fuma montecristos i que té fil directe amb la Verge de la Mercè. Ni del ric hoteler que entre martingala i martingala se suca .a les fonts públiques per fer-se el graciós. Ves-te'n a Itàlia, jugador fi, amb la teva maduresa, i ni piu, d'aquesta comèdia tan. poc divina. «Ai, ves-te'n i no els expliquis res, als piemontesos. Fes-nos quedar bé. No els diguis que 'al soci no se'l pot enganyar' però sí confiscar-li al camp les pancartes crítiques» C Per molts anys^ senyor Chirac N Arxiu Municipal de Girona. Punt, El. 4/6/1997. Pàgina 5 R A u RAMON SARGATAL • F E L G Bon vent^ Guardiola PASQUAL MARAGALL a pocs dies, a Amsterdam, en la Cimera de Regions i Ciutats que va organitzar el Comitè de les Regions de la UE vam verificar que existeix una Europa (fins ara massa oculta) que aconsegueix convertir la diversitat en un px)derós al-legat de cohesió. Durant dos dies, més de dos-cents governants territorials, alcaldes i presidents de regions van debatre i consensuar la marxa de la construcció d'Europa. Va ser una esplèndida novetat. Fins ara, per a tot el món, Europa era aquesta fotografia de quinze personatges, amb rostres ben coneguts. Com en els processos de revelatge, a mesura que la imatge avança i es va definint, apareixen noves precisions, emergeixen nous rostres. I amb això ens acostem a una realitat més detallada, amb matisos i tons. Això és el que va succeir a Amsterdam. Aquesta Europa dels ciutadans que reclamem des de tots els fòrums s'ha fet una mica més òbvia. Ciutats i regions sense fissures (i això és un esdeveniment molt rellevant) han confirmat que el fet de ser diferents no és un llast per a la Unió, sinó tot el contrari.. La diversitat d'identitats és una enorme riquesa, que sens dubte constitueix el nostre fet diferencial. Aconseguir una Europa unida en allò indispensable, però respectuosa amb totes les cultures i dialogant fins als nivells més propers a la gent, és exactament una utopia que convé perseguir. De vegades (molt poques), les utopies semblen concrétar-se en un instant històric, i a Amsterdam això va ocórrer. L'alcalde de Bilbao comentava el sentiment, no exempt d'emoció, d'ocupar la seva plaça entre Berlín i Baviera, amb la presència una mica més enllà de Birmingham, les Balears i Bolonya... Alguns eren molt escèptics respecte a la idea de convocar eti peu d'igualtat les regions (les grans i poderoses, i també les més petites i dèbils) juntament amb les grans ciutats i totes les associacions de governs locals d'Europa. Com a català em vaig sentir A E L V E S P E R «Viya er Beti» apíofitat l'ocasió que els va oferir Chirac no per dir-li amén sinó per girar la truita. Quan Chirac va decidir-se a convocar eleccions anticipades ho devia fer en virtut del que vaticinaven les enquestes i del que aconsellaven els analistes al servei de la presidència. El fracàs d'aquestes enquestes i d'aquests analistes omple de satisfacció, no perquè hagin guanyat els socialistes —que ja ho tindran difícil— sinó perquè posa d'evidència que alguns ídols del món actual —l'estadística política, els estrategs— tenen els peus tan de fang que poden provocar grans desastres. Per molts anys. P JOAN POYANO oques coses hi ha més absurdes que el relativisme patriòtic, conducta segons la qual (per posar un exemple hipotètic) els de Vila-seca estan a matar amb els de Salou, però fa• ran front comú tarragoní contra un de Sant Pol de Mar que gosi ridiculitzar Port Aventura, maresmenc que automàticament rebrà l'ajut d'un mataroní, qui per patriotisme comarcal oblidarà temporalment les moltes vegades que s'ha sentit dir capgròs per l'esporàdic col·lega; i tots junts faran pinya catalana contra els andalusos... i així successivament. Aquest comportament frívol amb les enemistats s'ha encomanat al futbol, on es pot veure madridistes antibarcelonistes (termes gairebé sinònims) desitjar que el Barca guanyi la recopa pel simple fet qüe és un equip espanyol. Una mania sana s'ha de mantenir a les verdes i les madures —sobretot si va contra el veí, ja que la proximitat és indici que hi ha base real en la rancúnia—, i per això s'ha d'aplaudir sense reserves la coherència del Betis, que va fer l'impossible per perdre davant l'Sporting i assegurar-se que l'odiat Sevilla baixa a segona divisió. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 10. Comitè de les Regions (CdR) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-1998 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Conté la documentació generada per Pasqual Maragall o els seus col·laboradors, en relació al Comitè de les Regions, que va presidir del 1996 al 1998. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa, una mica més a prop Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-06-04 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Subject The topic of the resource Europa Comitè de les Regions Europa Pròxima Ciutats Regions Cimera d'Amsterdam Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1523/19970609d_00766.pdf 2097fbf54e5348d4a23b6bca76a7c59a PDF Text Text Ajuntament de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia Data: 9.6.97 GUIA Per a: De: Assumpte: Excm. Sr. Alcalde Gabinet (GB) Conferencia inaugural de les jornades "L'Odisea de l'Ocupació" De cara a la conferència inaugural del seminari "'odisea de l'Ocupació" es fan avinents els aspectes següents: - Amb la conferència de l'Alcalde, sota el títol de "Europa, Ocupació i Ciutat", s'inauguren les jornades "L'Odisea de l'Ocupació" (9-11 de juny), organitzades amb motiu del 10è aniversari de Barcelona Activa, S.A. Y - Les jornades s'adrecen a aquelles persones qúe des de la seva responsabilitat política o tècnica, en l'àmbit de la iniciativa pública o !privada, treballen per diseenyar i proposar estratègies i actuacions de promoció de l'ocupaéió. - S'adjunta en annex el programa de les jornades. - S'adjunta en annex la proposta de guió per a la intervenció de L'Alcalde. - S'escau informar que l'Alcalde hauria de pronunciar en castellà la seva conferència atès que els assistents provenen en la seva majoria de fora de Catalunya. - La proposta ha estat elaborada a partir de l'esquema proposat per la tercera tinenta d'alcalde, Maravillas Rojo. Docutnento2 �I. INTRODUCCIÓN: EL CONTEXTO EUROPEO.- REINO UNIDO: NUEVO LABORISMO: - PRIMER DISCURSO OFICIAL DEL PRIMER MINISTRO, TONY BLAIR: "QUIERO QUE EL REINO UNIDO SEA UNA NACIÓN DE EMPRENDEDORES". PRIMERA INICIATIVA DEL NUEVO GOBIERNO BRITÁNICO EN LA UNIÓN EUROPEA: PLAN DE EMPLEO. - FRANCIA: NUEVO GOBIERNO DE IZQUIERDA. - MARTINE AUBRY: NÚMERO 2 DEL GABINETE Y MINISTRA DE EMPLEO Y SOLIDARIDAD. II. EUROPA y EL EMPLEO.- EUROPA AVANZA HACIA UNA MONEDA ÚNICA, UN NUEVO Y TRASCENDENTAL PASO EN EL PROCESO DE CONSTRUCCIÓN DE LA UNIÓN. - EL CRECIMIENTO ECONÓMICO, LA COMPETITIVIDAD Y EL DÉSARROLLO REGIONAL Y LOCAL NO SON OBJETIVOS EN SÍ; DEBEN ESTAR SIEMPRE AL SERVICIO DE LOS CIUDADANOS �- EL PROCESO NO HA DE DETENERSE EN LA UNIÓN ECONÓMICA Y MONETARIA: HEMOS DE CONSTRUIR LA EUROPA DEL NUEVO EMPLEO, LA EUROPA DE LA COHESIÓN SOCIAL. A LO LARGO DE ESTE PROCESO, LOS ESTADOS MIEMBROS HABRÁN DE . IMPLICARSE EN MAYOR MEDIDA EN LAS POLÍTICAS COMUNITARIAS DE EMPLEO: EL DESARROLLO DE LAS ACTIVIDADES ECONÓMICAS EMERGENTES Y LOS YACIMIENTOS DE OCUPACIÓN. (RECOGIDOS A FINALES DE 1993: POR EL ENTONCES PRESIDENTE DE LA COMISIÓN, JACQUES DELORS, EN EL LIBRO BLANCO SOBRE CRECIMIENTO, COMPETITIVIDAD Y EMPLEO) LOS PACTOS TERRITORIALES POR EL EMPLEO, PROPUESTOS POR EL PRESIDENTE DE LA COMISIÓN EUROPEA, JACQUES SANTER. Y UNA MEJOR DISTRIBUCIÓN DEL TIEMPO DE TRABAJO (ROCARD) - LA INTERDEPENDENCIA ECONÓMICA DE EUROPA, RECLAMA UNA ACCIÓN COORDINADA Y SOSTENIDA EN MATERIA DE EMPLEO QUE OTORGA MAYOR VALOR AÑADIDO QUE LA MERA SUMA DE ACCIONES INDIVIDUALES. 2 �—LAS REGIONES Y CIUDADES REUNIDAS EN AMSTERDAM HACE MENOS DE UN MES HEMOS SOLICITADO QUE SE INCORPORE AL TRATADO DE LA UF UN NUEVO TÍTULO EN EL QUE LA COMUNIDAD, Y LOS ESTADOS MIEMBROS, Y LAS REGIONES DOTADAS DE COMPETENCIAS LEGISLATIVAS HAGAN DE LA PROMOCIÓN DEL EMPLEO UNA CUESTIÓN DE INTERÉS GENERAL QUE EXIGE UNA COORDINACIÓN PERMANENTE EN EL MARCO COMUNITARIO. — LA MISMA LÍNEA HA SIDO DEFENDIDA EN EL CONGRESO DEL PARTIDO DE LOS SOCIALISTAS EUROPEOS EN MALMOE. III. CIUDAD Y EMPLEO.- - EL NIVEL LOCAL AÑADE, ADEMÁS, UN VALOR AÑADIDO QUE ES VALORIDIFERENCIAL. —EL EMPLEO ES LA PREO stUPACIÓN BÁSICA DE LA CIUDADANÍA, EN UN MOMENTO DE CAMBIOS MUY INTENSOS EN LAS MANERAS DE TRABAJAR. ES UN OBJETIVO DE CIUDAD. LAS CIUDADES, ENTRE ELLAS BARCELONA, HAN HECHO DEL EMPLEO UNO DE SUS GRANDES OBJETIVOS SIN QUE DISPONGAN DE LAS COMPETENCIAS NI DE LOS RECURSOS NECESARIOS. ACTIVA.GBR �LAS CIUDADES SON LOS ÁMBITOS PREFERENTES PARA EL DESARROLLO DE LAS PEQUEÑAS Y MEDIANAS EMPRESAS, DE LOS NUEVOS YACIMIENTOS DE EMPLEO Y DE LAS PERSONAS EMPRENDEDORAS QUE, , A SU VEZ, FAVORECEN EL DESARROLLO DE LA CIUDAD. EL MODELO DE DESCENTRALIZACIÓN IDE LOS SERVICIOS PÚBLICOS DE EMPLEO NO INCORPORA TODAVÍA A LAS CIUDADES. - SIN EMBARGO, - NO HEMOS SIDO INVITADOS A PARTICIPAR EN LA DISCUSIÓN DE LA TRANSFERENCIA DEL INEM A LA GENERALITAT DE CATALUNYA, NI TAN SIQUIERA PARA EXPRESAR NUESTROS PUNTOS DE VISTA. OTRO EJEMPLO: LA GENERALITAT DE CATALUNYA YA HA DISTRIBUIDA LOS RECURSOS OCUPACIONALES A TOAS LAS ACADEMIAS E INSTITUCIONES PÚBLICAS Y PRIVADAS DE CATALUNYA, MENOS AL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA. A MEDIADOS DE AÑO, AÚN NO PODEMOS REALIZAR LA PROGRAMACIÓN DE CURSOS DE 1997 PARA DESEMPLEADOS. 4 �- NUEVOS ÁMBITOS DE CONCERTACIÓN: EN EL MARCO DE LA UNIÓN EUROPEA, LA MOVILIZACIÓN PLENA DE TODOS LOS ACTORES A FAVOR DE UNA POLÍTICA GLOBAL PARA EL DESARROLLO ECONÓMICO Y LA CREACIÓN DE EMPLEO CONSTITUYE UNA LÍNIA ESTRATÉGICA FUNDAMENTAL. IV. BARCELONA Y EL EMPLEO.- EL PACTO INDUSTRIAL DE LA REGIÓN METROPOLITANA DE BARCELONA HA SIDO SELECCIONADO POR 1./N COMISIÓN EUROPEA COMO UNA DE LAS 12 EXPERIENCIES DE BUENAS PRÁCTICAS QUE SIRVEN DE REFERENCIA A LAS PRUEBAS PILOTO SELECCIONADAS, AUNQUE NO SE ENCUENTRE ENTRE ELLAS. CON EL PACTO NOS IMPLICAMOS TODOS, TABAJADORES EMPRESARIOS, Y ADMINISTRACIONES PARA POTENCIAR EL TEJIDO PRODUCTIVO Y FAVORECER LAS INICIATIVAS EMPRENDEDORAS Y EL E MPLEO. HOY, BUSCAR TRABAJO YA NO ES SOLAMENTE BUSCAR UN TRABAJO POR CUENTA AJENA, SINO TAMBIÉN CREAR EL PROPIO TRABAJO U OCUPACIÓN. 5 �(COMISIÓN ITALIANA PARA DISEÑAR LA ENSEÑANZA DEL FUTURO): EL DERECHO AL TRABAJO NO SERÁ ENTENDIDO COMO EL DERECHO A UNA COLOPACIÓN ESTABLE Y UNA RENTA, SINO COMO LA PERCEPCIÓN DE UNA FUERTE INDIVIDUAL, RESPONSABILIDAD RECOGIENDO PROMOVIENDO Y OPORTUNIDADES. ES NECESARIA UNA MAYOR PREPARACIÓN PARA QUE PROLIFERE LA CAPACIDAD EMPRESAFIAL Y EL TRABAJO AUTÓNOMO. HACE YA 10 AÑOS QUE B1ARCELONA EXPRESÓ SU FIRME COMPROMISO CON LAS NUEVAS EMPRESAS. HACE 10 AÑOS, CUANDO PUSIMOS EN MARCHA BARCELONA ACTIVA, 1LA NUEVA EMPRESA ACOMPAÑÓ A 15 PERSONAS EMPRENDEDORAS (PIONERAS, PODRÍAMOS DECIR). HOY, 10 AÑOS MÁS TARDE, ESTAMOS AYUDANDO A MIL PERSONAS CADA AÑO A CREAR SU PROPIO PUESTO DE TRABAJO, SUOCUPACIÓN. - BARCELONA, DESPUÉS OE UN AÑO POR DEBAJO DEL 10% DE TASA PARO, RATIFICA SU COMPROMISO Y QUIERE AMPLIARLO. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4429 Title A name given to the resource Conferència inaugural de les jornades "l'Odissea de l'ocupació". 10è aniversari Barcelona Activa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ocupació Relacions Internacionals Unió Europea Acció política Model social Barcelona Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-06-09 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1524/19970618d-00769_LD.pdf 036f7f390acc257ae10faed2b5a27248 PDF Text Text Transcripcio parlament Alcalde. 90e Aniversari de l'Institut d'Estudis Catalans 18.6.97 (versió corregida) Molt Hble Sr. President, Sr President de I'Im~titut, Sr Secretari General de 1' Academia Sueca, Madam la subdirectora general de Ciencies Socials i Humanes de la UNESCO, Jo els haig de parlar com alc alde i per tant com a "caser'', com l'home de les claus, que van ser retornades a aquesta ínstitució en el moment oportú, al qua! es refería ara mateix el President de l'lnstitut, tot just després de 1'any 76 . Es van retornar unes claus de la Casa de la Convalescencia que ja havien estat atorgades uns mesos abans de la República, en el moment en que 1' Ajuntament i la Diputació van fer lliurament a l'lnstitut, a perpetultat, d'aquest edifici. Temps hi hauni de pensar, no només en el passat, sinó també en el futur, en aquesta materia. L'any 1907 l'Jnstitut havia nascut al propi Palau de la Generalitat per donació, en aquell moment, de la Diputació primer, i després de la Mancomunitat L' any 1931 a 1& Casa de la Convalescencia, i després els anys 40 i 50 a cases particulars. L'Omnium Cultural el va mantenir viu, pero no pas al seu lloc, sinó a cases de ciutadans que van tenir en aquell moment el coratge i la fidelitat que l'Institut es mereixia. L ·any 1962 aquesta mateixa institució. l'Omnium, habilita el Pala u Dalmases com a seu de 1' Institut, i és a 1' any 1977 quan es produeix el restabliment Si haguessim de parlar no deis edificis i deis, llocs, sino de les persones, no acabaríem mai. Pero en aquest moment, és absolutame~t necessari rememorar per un segon 1' any 1907 que devia ser un instant de gran entusiasme, de gran creativitat, en qué va passar quasi tot Un anv després. el pressupost de Cultura de 1' Ajuntament va trencar el foc en 1 aquesta materia i va donar !loe a les Escoles del Mar i I'Escola del Bosc i !'EscoJa del Treball de la Diputació. Un moment que 90 anys després mirem amb una certa enveja El president de 1' Institut ha parlat del futur, el¡; ilustríssims intervinents posteriors també, han dit el que s'havia de fer en el món i el que s' havia de fer en els instituts i les academies en aquest moment IECPMM �Ens preguntem ben sovint si estem en un moment barroc o de decadencia, si hem passat un renaixement o si hi som encara a la meitat o si encara no l'hem encetat del tot. És una pregunta legítima. Amb el Presidem de la Generalitat sovint comentem en el terrenv de les realitzacions (no en el terreny de les idees, que en aquestes sempre s'ha de seguir avan(,:ant), si és possible de seguir les realitzacions materials, aquestes que costen recursos i diners, i empenta per descomptat si ens podem considerar avanvant a una velocitat de creuer, i per tant hauríem de poder demanar per nosaltres mateixos l'estatut d'una ciutat swssa o d'un país com Suissa, que simplement van administran! una bona situació O bé si necessitem grans projectes de futur. Totes les idees son benvingudes per resoldre aquesta qüestió i dictaminar sobre el nostre present. I sobre el moment de 1' Institut, el present i el futur, deixeu-me dir dues o tres coses , refendes a les línies d'actuac1ó que el President de I'Institut ha marcat en el seu discurs: la recerca, la catalanística i la !lengua. Referent a la catalanística molts ens seguim preguntant, i cree que aquest és un tema que !' Institut hauria justament d' estudiar, si el catalanisme, com diuen alguns historiadors, va néixer al segle XIX marcat per la necessitat d 'una cena actitud defensiva de les classes dirigents de la societat catalana en front de les classes populars, i si es cert que de seguida que pogueren abandonaren la revolució liberal i anaren cap a una contrarevolució social, espantats i esverats. Hi han hagut historiadors que han dit que el catalanisme va néixer amb una actitud excessivament conservadora i poruga Aquesta és una qüestió que encara avui no s'ha esclarit del tot. 1 cree que 1' Institut hauria de promoure un esfon; per a dir -ne ben aviat coses certes I 1'altra gran questió de recerca si la diversitat, vista com a fenomen globaL des de lluny, i la diversitat vista com a !'enomen des de )a base del sistema, des d'abaix, des deis individus, des deis pobles individuals, són compatibles, si són el mateix exactament, si identítats i diversitat son el mateix. IEC.PMM 2 �1 wanted in this pomt to send an interrogation to the Secretary General of the Swedish Academy because he was talking about good taste and he was asking whether the world is going towards one single civilization or rather towards a situation in which there will be ten billion civilizations, one for each human being. The question we arise here in Catalunya sornetirnes is whether this is not an unfair question for those cultures which were about to becorne national or state cultures, and therefore counted as such in the United Nations of Cultures, and that today ar~ being told "Well, you are one of the ten billion possibilites we have" That is the question that the President of the Generalitat was telling us when putting forward the project ofthe first Universal Forum of Cultures for the year 2004 He said: "Well, the project is fine, but we cannot be defined sirnply as diverse" . If one is asked: "what are you'7", one is not going to answer "I arn diverse". We will say that we are Catalan, we are French, we are Gerrnan. The problern is whether diversity is seen from above , from the top of the system as a general phenomen, or as identity felt from the base or the bottom of the system, which is the very reason of diversity but not the same teeling. That is the open question which I want to consider toda y The other question is wether or not it is true that art becomes very diflicult for the common man: difficult to understand, difficult to follow Because art is not something that people do in solitude. Art is in every moment responding to previous art, and as such it becomes very awkward sometimes. Good taste is the motto, but still good taste is a difficult thing to flnd ifwe want it to be understood by manv. ! ~ ~ Per acabar, dir que estic absolutament d' acord amb la menció que ha fet el Secretari General de 1' Academia Sueca sobre el bon gust Es evident que aquest acte ho ha estat Ha estat un acte de bon gust pel qual felicito l' Institut. Una barreja de coneixements, de ciencia, d'história i de música. Moltes grácies, Sr. President Que aquest edit!ci vagi millorant i que el seu contingut també IEC.PMM 3 ��Transcripció parau lcs .Jordi Pujo!. Sr. Alcalde, Sr. President de l' Institut, M. ( ournier, Mr. Allén, senyores 1 senyors, autoritats, Un acte com aquest té el perill que han parlat quatre persones abans, i han parlat bé, i i amb molt de contingut, amb molta densitat. Dones a un se li acudeixen moltes idees, i per tant procuraré no deixar-me endu per les cireres. En primer lloc el meu agrai"Inent, personal i cotn a President de Catalunya. a l' Institut. El meu reconeixement per la feina que ha fet durant 90 anys, en tots els terrenys, i en particular en el camp de la llengua i en el sen~t més estricte del mot de la catalanística, pero sobre tot en la !lengua, que no deixa de ser el nervi de Catalunya, i també en molts altres terrenys, la geología, la botfmica, !'economía, la demografia i tantes i tantes coses. Gracies, dones, perque ho han fet amb aquell!a idea de la feina ben feta, del bon gust, "the good taste", com deia el professor Allén, que per l'altra banda Higa molt amb la mentalitat, la manera de fer i de pensar de la gent i de !'epoca en la qua! va néixer ¡ l'Institut, en aquell noucentisme que es caractt ritzava precisament perl a voluntat de fer les coses bé, per un cert ordre, per un cert gust¡ d' una certa disciplina, per una elegancia, per una distinció. Tot aixo és bo, i jo volia agráir-ho a 1'Instituí. També volia agrair una altra cosa, personalment, pero també més encara com a President de Catalunya, que és l' exemplaritat que ha presidit la seva vi da, i a la qual abans ja s' ha fet referencia, en els parlaments precedents. L'exemplaritat per l'esfor9 de qualitat, de no caure, no ja en la vulgari~at, evidentment, de no pactar amb la ' mediocritat, amb les coses fetes a mitges, aq uest esfon; de qualitat, gairebé escrupolós en alguns casos, i després l' exemplaritat en una cosa ben diferent pero molt important, i que ha estat la capacitat de resistencia, la fidelitat, l'exemplaritat cívica que l'Institut i la IEC.PMM 4 �gent de 1'Institut han manifestat per desgracia durant massa anys durant aquests 90 anys. Expressat el meu reconeixement, voldria fer notar que s'ha fet molta feina, pero se n'ha de fer molta més, i justament els parlaments que s'han fet, el de M. Fournier, el de M. Allén, el de 1' Alcalde de la ciutat, el del president de l'Institut, ens han plantejat tota una serie de interrogants per crear els camins per on s'hauria de transitar de cara al futur. Per exemple, el professor Castellet ha dit que les administracions soles no ho podem fer tot, i cada vegada ho podrem fer menys, perque s'han de fer més coses a l'administració i no hi arribem, i perque afortunadament, tot que és problematic, com una mena d'explosió a la nostra societat europea, i probablement occidental, una explosió d'iniciatives, de gent que té ganes de fer COS'fS, de creativitat, a tots els nivells i a tot arreu. Si abans els que eren a dalt deien : que es faci aixo, i anava baixant verticalment, de dalt a baix, s'acabava estenent i es feia allo. Primer, aixo ara no funciona tan bé, ara el de dalt diu que es faci aixo i no es passa res, aixo passa també, més sovint que abans. Pero fl que per altra banda a la base hi ha tanta iniciativa que els que estan a dalt no poderi controlar i no poden acabar d'orientar perqué la seva riquesa, el caracter tan espunerós que tenen. Aixo és bo, si ho sabem fer dintre d'un cert marc, no die polític, dintre d'uns certs mares globals, que facin que !'energía de l'explosió no es perdí. En tot cas, molta iniciativa des de fora de l'administració, i per tant, en aquest cas concret, des de l' Institut. 1 hi ha molta feina a fer, professor Castellet, així que tothom és benvingut. Per exemple el professor Allén ha fet referencia a N aisvit? i els seus megatrens. Hi han 1O megatrens i després va fer 1O més. Els importants van ser els que va fer als <U1ys 80, i un d'aquest deia el següent: que estavem en un moment en el qual hi havia un gran megatren que consistía en la necessitat de combinar, el que ell di u "global stile live", l' estil global de vida, globalització, mundialització, pero al mateix temps el "cultural nacionalist", el nacionalisme cultural. La humanitat per una banda és arrossegada cap a la globalització, i en tots els terrenys, pero cada cop més la gent sent la necessitat de tenir un lloc on tenir unes arrels, una identitat, una memoria, un sentit comunitari. A nosaltres els c;atalans aixo ens toca de prop, ho hem d'ajudar aixo, j ho podem ajudar, perque justament, per raons historiques sobre tot, ens hem vist més o menys sempre impelits per una banda a IEC.PMM 5 �firmar activament i doloridament i dif1cilment i sacrificadament la nostra identitat i al mateix temps fer-ho dins de mares més arnplis. Nosaltres en aixó tenim una certa experiencia. Fins que podem arribar a donar un cert missatge, modest, al món. Per aixó, quan em diuen si vull anar a Mila a explicar el que es Catalunya i com es pot combinar el "ser", el ser nacionalista en el meu cas, i al mateix temps estar obert al marc espanyol i europeu. Dones a vegades hem de reconeixer¡que tenim una certa especialitat en aquest terreny, sapiguem-la aprofitar. Justament com'recordava el professor Allén referint-se a Naisvit, aquesta és una de les coses que caldra fer durant els anys que vénen. l j ustament, i 1' Alcalde ja hi ha fet referencia, ~ li agreixo de la forma a com ho ha fet, tenim lligat tot el problema que M. Fournier ha tocat molt a fans i molt bé, el tema de la tolenincia. Madam Fournier, com ha dit el professor Allén, I xxx xxx exactly if you xxxx , xxxxxxx .. Han dit quatre coses que hctvíem de tenir en compte: la identitat, la creativitat, la diversitat i la participació. Recullo a més una cosa que ha dit el Sr. Alcalde, referint-se a mi, i jo die tot sovint, que és veritat que aquesta preocupació per la diversitat i la tolerancia són molt bones, pero es ciar, sempre i quan no hi hagi diversitat, sense identitat, sinó quina diversitat hi hauria. 1 aixó que deia l' Alcalde, atribuint-m'ho a mi, si a algú li pregunten: qui es voste? o que és voste? o, com és voste? que és una de les coses més importants que et poden preguntar referent a la teva substanciai Ningú dira jo sóc diferent, dira : jo soc aixó, jo soc alló, que és diferent del que diu Jallo altre, alió altre, i el que passa, i ara entrem en fase de la diversitat i la tolerancia, !el que passa és que jo, que sóc aixó i no alió altra, vull conviure, puc conviure, sé conviure , vull conviure amb aquell que és "alió altre i alió altre". Bé, aixó és la identitat, j al mateix temps la diversitat, i al mateix temps la tolerancia, que per fer-ho, per acabar de recollir aquests quatre conceptes de identitat, creativitat, diversitat, participació, cree que valla pena subratllar que es bo que hi creativitat. Perque si hi ha creativitat vol dir que ets forts, vol dir que tens personalitat, vol dir que la teva identitat, si noi ets forts, només la pots defensar tancantte en tu mateix, amb pany i forrellat. Com que no ets forts, la teva identitat només la defenses defugint el contacte amb els altres, ¡si ets forts, (ser fort vol dir ser creatiu), aleshores no hi ha problema amb la tolerantia i la diversitat, no ets necessariament intolerant. Si ets fort, no fisicament, sinó en la consciencia, en la vivencia de la propia identitat. Pero, professor Castellet, de cara IEC.PMM 6 a~xó Catalunya hí ha de fer un esfor9 en �aquest sentit, no de definició, peró si d' enfortiment i de defensa de la seva identitat. Forma part també de la nostra vocació históricP-¡ haver de fer aixó. I aixó es fa de moltes maneres, peró una de les maneres com és fa FOm van pensar la gent de 1907, aquells anys que 1' Alcalde qualificava d'especialme9t brillants en les quals es van fer tantes coses, totes elles des del "good taste", el bon gust, etc ... orientades cap a la formulació i l'enfortiment d'una autentica identitat catalanat Aixo ho hem de fer. També hi ha hagut una altra cosa, em semh, _ que el professor Allen ha parlat de la memória," .. you have talk something about thd historical inside ... ", la memoria. Aixo és molt important. La memoria forma part d'allo que Catalunya ha de conservar, ha de conrear, ha de difondre entre la seva gent, i ha de purificar també. Perqué de vegades a través de la memoria, que ens arriba amb mol-a tosca enganxada, s'ha de saber depurar, el Sr. Alcalde hi feia referencia a aquesta qüestió. I aquí l 'Institut té una feina molt important afer, de la mateixa manera que aixo no ho podern fer, algú ho ha dit abans, M. Fournier, s'han de tenir presents totes les Uengües, pero que una de les que no es pot oblidar a partir d'ara són els ordinadors, el lh¡:nguatge informatíc. I posant un exemple d'una cosa molt simbólica del qué hem de *r a Catalunya, la Universítat Oberta de Catalunya, intentem que sigui la Universitat des d'aquest punt de vista, des de la modernitat, del pes definitiu absolut del món i~forrnatic. Volem que sigui aixo. Tot aixo ; són coses que hern de fer i de cara a aquesta feina, Catalunya cornpta amb l'Institut, que a més afegeix el pedigrí, la qualitat, del qué ha estat la feina ben feta durant tants anys, la seva exemplaritat cívica i patriótica. 1 Permeti'rn que els digui una altra cosa, M. Fournier, vous avoir parler que l'anné 1 prochaine haun1 1a comrnemoration du la proc]arnacion de droit de l 'borne .... Valdría la pena que des de Catalunya hi pensés, sobre tojt per qué els Drets Humans potser Ji falta alguna cosa, que s'han considerat en termes individuals, i nosaltres voldríem que es consideressin en termes col.lectius, sobre tot perqué pai'sos i nacions com la nostra, que no tenen sobirania, tenim necessitat de que hi ~agi un codi polític, moral, universal, que digui que les llengües, les cultures, les identitats, tot aixo també ha de ser respectat, encara que no tingui sustentació política. I nosaltres podem fer alguna aportació que ajudaria a treballar en aquest sentit, de la identitat pero al mateix ternps de la diversitat i del respecte a les diverses identitats, que aixo t ol dir la diversitat i la tolenl.ncia. IEC.PMM 7 ��L'IEC, TRAJECTÓRIA 1 PE~SPECTIVES DE FUTUR í MANUEL CAStELLET President del 'Institut d ÍEstudis Cata!ans ¡ Avui fa exactament noranta anys, el dimarts 1~ de juny de 1907, 1' endema d' una lluna nova, Enrie Prat de la Riba, aleshores prefi dent de la Diputació de Barcelona, mitjanc;ant un dictamen acord, creava J'lnstitl.lft d'Estudis Catalans amb uns objectius tan clars com «el restabliment i organització j de tot el que es refereix a la cultura genui"nament catalanlli>, basats en 1'exigencia científica, la catalanitat i 1'obertura exterior. Si ara recordem aquell acte fundacional no és per recrear-nos en el passat, sinó perque com diu Michel de Foucault a Les mots et ltJ:s choses «és semprc sobre un fons de coses ja encetades que l'homc pot pensar allo ~ue pera ell vol com a punt de partidlli>. Sobre la tasca encetada per 1' 1nstitut d' Estudis Catalans ara fa noranta anys, sobre les seves importants aportacions científiques i cul~urals deis primers trenta anys, sobre la forc;a moral i la tenacitat deis seus membr~s en tants moments difkils, sobre la dificultat d'adaptació a les estructures actuals 1de recerca, pero també sobre el decidit procés de reestructuració, de redefinició i d'adtuació deis darrers anys, sobre tot aixo estem bastint l'lnstitut d'avui amb la mirada posada cap al futur. El 90e aniversari és una bona excusa per acabar d ·establir les basef de l'Institut del centcnari. de l'lnstitut d'aquest nou mil·lenni que tenim tan a prop. Una última referencia al passat. L'exposició q1¡1e inaugurarem en acabar aquest acte és eminentment, encara que no únicament, retrospectiva, perque, en un país en el qua!, com deia Josep Pla, tot tendeix a l'oblit, cal coneixer el treball d'aquells que han deixat la seva petja en la nostra historia per poder encarar un dema prometedor. Un dema que queda plcnament reflectit en la part final de l'exposició i al qual em vull referir en la resta d'aquest parlament. Un dema que volem esplendorós pera la nostra cultura i per a la nostra recerca, perque tan sois així podra ésser esplendorós per al nostre país, pera la societat del domini lingüístic catala. Tres són els pilars bastits reccntment sobre el ~ quals se sustenta l'activitat present i la del futur més immediat de 1' Institut d' Estudis Catalans: la reforma estatutaria de l 'any 1988, la redefinició d'objectius del 1993 i la , forta intercomunicació d'idees amb la societat de !lengua i cultura catalanes, intensificada a partir del darrer any . L' lnstitut acull avui una bona representació de 1' e lit científica de l 'ambit lingüístic catala, la qual cosa genera confianc;a en els pc>ders públics i configura el paper d'una institució amb un fort nivcll d'ini1uencia en la societat. Cent trenta membres numeraris i emerits, cinquanta-nou membres ~orresponents d'arreu i més de vuit mil estudiosos i investigadors agrupats en vint-ikinc societats científiques, configuren actualment una institució academica amb una estructura moderna que li permet albirar amb optimisme el seu futur i, tal com assen1alen els seus Estatuts, tenir cura de la �llengua, fixar-nc la normativa i vetllar pcrqu'e el seu procés de normalització sigui coherent arreu del seu ambit lingüístic; que 1 ~ permet contribuir a la planificació, la coordinació i la rcalització de la recerca eq les difercnts arces de la ciencia, la tecnología i les humanitats i, principalment, j la de tots els elemcnts de la cultura catalana; i que li pcrmet impulsar el progré ~ i el desenvolupamcnt generals de la societat i realitzar, quan s'escau, tasques d'assessoramcnt deis poders públics i institucions. L'Institut d'Estudis Catalans no ha volgut refJgiar-se en el concepte d ' una corporació més aviat honorífica de consagració del prestigi deis seus membres. No era aquest l'esperit del 1907; ni ho era el 1931. quan e~ president Josep Puig i Cadafalch, en l' acte de recepció, coma seu de l'Institut, d'aquest edifici on avui som, «amb els seus porties coberts de volta, amb les sevcs claus ~ltes sostingudes pels bra¡;os deis ares», afirmava amb profund simbolisme el naixemeJjlt d' «Un hort pie de tlors com cls que es representen en els Llibres d'Hores»; ni era l'esperit del 1976, quan, mitjan¡;ant un reial decret s'atorgava «reconeixement oficial a l'institut d'Estudis Catalans, corporació academica, científica i cultural l. ..J l'ambit d'attuació de la qual s'estendra a les terres de !lengua i cultura catalanes»; ni és l'esperit ~e J'Institut avui. L 'Institut, per contra, s'ha obert a la realitat científica i cultural : del nostre país i compagina la idea d'academia de Friedrich Schleiermacher com kunió dcls professors entre ells», amb la més moderna de Wilhelm von Humboldt d'«impulsors del coneixement i servidors del país», creant en el seu si societats científiques especialitzades que estimulen la comunicació entre els seus membres i partic ~ pen en la vertebració de la comunitat científica. ¡ L'ambit territorial de competencia de l'lnstitut ha estat sempre una unitat basada en la diversitat i, en contrast amb altres cultures, és una cultura dinamica. Una unitat establerta a partir d'una llengua comuna, amb les seves diverses modalitats, que configura un iunbit lingüísticament, cultural111ent i historicament ben detinit, pero al mateix temps amb una diversitat cultural¡ que ha propiciat sempre una rica intercomunicació; una unitat i una diversitat, per la conservació i 1'ús sostenible de les quals cal vetllar. La humanitat esta experimentan! un nou canviiprofund que afecta tots els sectors de la vida i, per tant, també, la cultura i la recerca. iEl pensament i el coneixement arrelats en reali tats nacionals han d' integrar-se al corrJnt d' idees de la nova societat uni versal. L'Institut, en tots els seus ambits, ha d'actJar de tal manera que les ciencies, les humanitats, la tecnología, no s'entenguin coni un objectiu en elles mateixes, sinó que serveixin l'individu i la col-lectivitat. Amo aquesta finalitat, cal que sapiguem dissenyar l' escenari de les futures evolucions i assumir la tasca de saber prefigurar els problemes i llurs solucions. L 'Institut d'Estudis Catalans ha estat concebut com una institució unitaria estructurada en seccions segons les grans atees del coneixement, que treballen de manera autónoma, i, en conscqücncia, ha d'é$ser un forum d'estudis interdisciplinaris deis temes culturals i de recerca que té plantejiats la nostra societat, establint un dialeg entre els diferents coneixements i experiei)cies que provenen de les disciplines científiques i humanístiques: un forum que éfporti solucions a cmi, a mitja i a llarg i 2 �tcrmini, peró, també, que sigui capa¡; d'anticinar el futur. Ha de contribuir, tal com li manen els Estatuts, al progrés científic de la ~ocietat, un progrés que ha de tenir en consideració per damunt de tot 1' humanum, i ~er aixó cal que revisi periódicament la rellevimcia d'aquesta investigació i les repe~c ussions que tindn't a mitja i a llarg termini. Dit d'una altra manera, ha d'ésser una l' institució d'investigadors que sapiguen actuar al mateix tcmps com a prcpensadors i com a veu de la consciencia, a fi de poder intervenir en el diagnóstic, la terapi* i el pronóstic deis temes que són importants per al futur de la nostra societat. r::s amb aquesta mentalitat, més propera a la df les academies en llur origen que a les deis segle passat, que 1'Institut, seguint les qonclusions del document El paper de 1'Jnstitul d'Estudis Catalans en la recerca ciJntíjica, centra la seva activitat en tres línies d'actuació: com a academia de la !Hengua catalana, com a institut de catalanística i com a assessor deis poders públ,cs i promotor i coordinador d 'estudís i investigacions. i La funció d'acadcmia de la !lengua Ji és reconfg uda a l'Institut tradicionalment perla comunitat lingüística, científicament per la jcomunitat acadcmica internacional, i jurídicament per les atribucions que li confer~ixen el Reial decret 311811976, del 26 de novembre, de reconeixement oficial de l 'I~stitut, i la Llei 811991, del 3 de maig, del Parlament de Catalunya, sobre l'autori~at lingüística de l'lnstitut d'Estudis Catalans. Com a academia de la llcngua, liinstitut té la comesa, corn ja he dit, d'estudiar la !lengua, fixar-ne la normativ~ i vetllar perque els processos de normalització siguin coherents arreu del dollj~ini lingüístic. Des deis primers anys, l'lnstitut acollí l' obra de codificació lingüística -ortogratica, gramatical i lcxicogratica- duta a terme per Pompeu Fabr4 i els seus col·laboradors. Recentment, la publicació del Diccionarí de la !lengua !catalana i de la Proposta per a un estandard oral, i també !'actual preparació ¡:l'una nova gramatica donen fe de la continultat de l'activitat normativitzador~. També en dóna fe !'obra de normativització toponímica actualment en cur~, en col·laboració amb els departaments governamentals implicats. La intervenció de I' lnstitut en els treballs del TERMCAT a través del seu Consell Supervisor és una altra fJorm a de participació en el disseny de la planificació lingüística en el món actual, en el !qua! 1'adopció, 1' adaptació, la creació i la generalització de terminología i deis subll~nguatges d'especialitat ha esdevingut una necessitat quotidiana en sectors tan difere*s com el de la recerca i 1'ensenyament, el de 1'activitat socioeconómica i el dellleure. ¡ 1 ! Hom podría, tal vegada, preguntar-se pel sentit1 d'aquestes activitats normativitzadores en els inicis del segle XXI, que tot just ja és a lja cantonada, en un context caracteritzat per una distribució social de les formes legi~imades del poder, incloent-hi el poder lingüístic. En efecte, avui ja no és solamcn~ l'escola la institució encarregada de transmetre el model normati u unitari elabor~t per l 'Academia, sinó que també els mitjans de comunicació i altres institucions el~boren i transmeten models de llengua, més o menys adrec;ats a l'ambit d'actuació 4ue els és propi. Vivim en un context sociolingüístic caracteritzat no solament per 1~ coexistencia de dues llengües distintes sinó també per una diversitat estructurada de maneres de parlar que aspiren a la legitimitat del seu ús en contextos comunicatius determinats, i en una situació caracteritzada també per una multiplicitat de discursos que hom construeix amb 3 �recursos lingüístics de tota mena (sense oblida~, ultra les llengücs oficials, la presencia d'altres llengües per raons diverses, des de la ~mmigració procedent de pai"sos tercers fins als efectes lingüístics de 1'ano menada «g,obalització» del sistema económic i la construcció d'entitats polítiques supraestatals) 1 Enmig d'aqucsta polifonía de veus, té l sentit encara una institució dedicada a la codif~cació i, dones, fixació d'una realitat tan dinámica com ho és aquest mitja de comunicaqió que anomenem «liengua»? 1 Entenem que en té i per raons divcrses. Em l~mitaré a cxposar-ne dues, d'ordrc ben diferent. Els qui tenen una concepció més o m<tnys tradicional del problema saben que J'objectiu de !'Academia era de fixar una forma unitaria d'expressió lingüística, sovint propia d'una determinada classe social, i que qefinia allo que hom anomenava «el bell parlan> i el «bell escriure». Aixó era el que aprenia i usava la societat Iletrada, originariament d 'un gruix social ben redui"t. Pero ben aviat aquest model lingüístic deriva¡ cap a un altre objectiu. i ben cert que l'acomplí en l'inconscient col-lectiu: oferir uqa forma d'expressió lingüística, més o menys supradialectal i en part artificiosa, en i la qua! pogués sentir-se identificat el col·lectiu nacional, amb independencia que hom l'emprés efectivament o no. Era la !lengua de referencia o, simplement, la llengua. Aquesta funció cohesionadora de la comunitat nacionaL que l 'Institut java iniciar durant els seus primers anys de lama de Pompeu Fabra, és avui del tot vigent encara en una comunitat lingüística tan fragmentada -per raons historiques, polítiques ~ administratives- com ho és la nostra. l ¡ La segona raó és aparentment menys social ¡-si es pot dir així: res no hi ha en la !lengua que no ho sigui-, més tecnológica i mds abocada cap a un tl.1tur que es promet immediat. I és la necessitat d ' estandardització. que imposaran o estan imposant ja els l usos lingüístics dependents de les noves tecnll>logies de la informació. Tot fa pensar 1 que la comunicació entre l 'home i la maquin4 demanara, si més no de moment, uns usos lingüístics estandarditzats i, dones, relativament convencionals . Els nostres gramatics i lexicografs tenen, dones, la feina garantida. Pero és més, la presencia del catalá en els mitjans desenvolupats per les noves tecnologies és una condició sine qua non perque la nostra !lengua entri amb bon peu al segle XXI. El desenvolupament deis recursos lingüístics necessaris per a fer realitat aquest objectiu és una de les noves dimensions de que es pot fer carrec l'lnstitut d'Estudis Catalans, entes com a centre de rcc~rca lingüística, i així ho va entendre ja fa temps. El programa del Diccionari del C~talá Contemporani, amb els diversos productes que se'n deriven i la partícipaciq de l'lnstitut en projectes de recerca d'ambit europeu en aquest camp n'és una bon~ prova. La participació de l'lnstitut en el Centre de Referencia en Engínyeria Lingüística, recentment creat per la Generalitat de Catalunya, n'és una altra. Pero l'Institut d'Estudis Catalans és, abans qu~ res, un centre de catalanística tal com especifiquen els seus Estatuts en establir que <4és una corporació academica que té per objecte 1'alta investigació científica i, principalment, la de tots els elements de la cultura catalanéb>. En efecte, el Diccionari del~ !lengua catalana dóna, com a primera accepció de catalanistica, «l'estudi de la ll~ngua i la cultura catalanes»; s'entén, obviament, de la cultura catalana en tots els s~us aspectes, ésa dir, la literatura, l'art, 4 �"- . .. la música, les ciencies (naturals i humanes), més, naturalment, de la !lengua. d pensament, el dret, els costums, etc., a 1 1 A diferencia del que passa si considerem 1 ~ institució com un institut general de recerca, ambit en el qua! pot fer un paper impprtant d'assessorament, de coordinació, de promoció i de difusió, pero s'ha d'acontenjtar amb un paper molt més modest pel que fa a la realització (obres basiques de refdrencia, grans edicions crítiques, corpus documentals), si el considerem com un centre ~e catalanística -i com l'únic cxistent al país-, l'Institut ha d'abastar tot l'ambit de 1~ catalanística i, per tant, ha de fer la planificació i en una bona mesura la realitzaci~ de la recerca. Qui ho fara, si no? ' És obvi que les diverses seccions participe~ de manera diferent en J'estudi de la cultura catalana: la Secció Filologica ho 1 fa plenament; la Secció HistoricoArqueologica gairebé també. Pero les altres, ~ ¡ ens atenim al concepte tradicional de catalanística abans esmentat. s'haurien de lin itar a l'estudi del patrimoni -natural i cultural- i al de les aportacions catalanes en els ambits coberts per cada secció (estudi de les aportacions catalanes en el camp de la Jtilosofia i de les ciencies socials i de les ciencies naturals i biologiques). Perque hi lpuguin participar més plcnament cal ampliar el concepte de catalanística amb l'aplifació de les divcrses ciencies, naturals o socials, a l ' ambit geografic catala (des de ¡ta demografia i 1'economía fins a la geología, la botanica i la zoología, passant per ll'antropologia i la sociología). De fet hi ha programes importants de recerca, sobretotl en la Secció de Ciencies Biologiques, que corresponcn a aquest concepte ampli4t, com pot ésser 1'elaboració d 'una Estrategia pera la conservació i J'ús sostcnib~ de la diversitat biológica, per citar-ne només un. Pero, fins i tot atenint-nos al concepte tradicional, podem posar exemples de projectes d'envergadura, com el Corpus Vitrearum M~dii Aevi, exemple de participació de l'lnstitut d'Estudis Catalans en els grans i programes internacionals de recerca patrocinats perla Unió Academica Internacio~al; l'Art Romanic Catala, gran base de dades informatitzada dels edificis románics d~ Catalunya; la Flora i cartografía deis Pai"sos Catalans, o l'embrionari Corpus Sc~pto rum Cathalauniae, projecte que, a semblanya d'empreses analogues d'altres iqstitucions europees (per exemple, els Monumenta Germaniae Historica) es propd,sa d'anar editant sistematicament els textos catalans antics (anteriors al segle XIX) ~mb sentit de globalitat i amb capacitat d'integrar en les seves diverses seccions (Scdptores, Scripta i altres) tates les obres i documents d'autor catalá o relacionat per la rtó que sigui amb qualsevol de les terres de parla catalana, tot respectant les altres ini~iatives públiques o prívadcs que editen també textos catalans antics, pero sense volun~at de globalitat. Finalment, l' Institut d'Estudis Catalans actua íi ha d'actuar, també, com a promotor i realitzador de recerca, promovent infraesttuctures, com el Centre de Recerca Matematica, coordinadament amb els departamcnts de les universitats catalanes, o com el Laboratori d'Estudís Geotlsics Eduarq Fontsere, que col·labora en l'estudi de l'actívitat sísmica de Catalunya. Amb aque~t esperit, les Jornades Científiques de l'IEC, iniciades aquest any passat, pretenen é,sser un forum de debat científic al més alt nivell sobre temes d'intcres científic o lmpacte social, amb la participació de prestigiosos científics d'arreu. El seguit de ponferencies, col·loquís i presentacions 5 �organitzats per les societats filials acaben configurant aquest paper imprescindible de 1'Institut en la nostra societat com a punt de trpbada i de debat deis nostres científics i intel·lectuals. 1 Pero, l'Insti tut d'Estudis Catalans, col·legiadm;nent coma institució i individualment a través deis seus membres -<<SÓn vostes, a fi ~e comptes, qui són 1'Academia», deia Bernard Hauck, president de 1'Academia Sui~sa de Ciencies Naturals, dirigint-se als seus membres-, ha d' actuar d' assessor de~s poders públics, ha d' ésser creador d'opinió, ha de col·laborar en el disseny 4e la política científica del país i ha d'estimular la recerca en la llengua propia. L'~laboració deis Reports de la recerca a Catalunya, recentment iniciats, ha d'ésser un t~strument molt valuós per als mateixos investigadors i per als responsables de la gesti ~ de la recerca. Hi insisteixo, el disseny de la política científica d'un país, l'elaboració ¡de documents objectius sobre l'estat de la recerca, l' organització de simposis d'opiniól qualificada, etc., no pot ésser una tasca exclusiva de 1'Administració, i aixo és esp~cialment importan! en una comunitat científica recluida com la nostra. L 'Administr~ió ha d' elaborar, posseir i subministrar les dades, i els governants han de prendre les !decisions polítiques, pero enmig queda un buit; omplír-lo ha d' ésser una de les con~petencies deis senats científics, de les academies qua! ificades, d' aquelles que pe! !procés rigorós de selecció deis seus membres han guanyat la confianya de la socie$t. L'lnstitut d'Estudis Catalans, així ho creiem, ~sta guanyant de nou la confian9a de la comunitat de llengua catalana. Amb aquesta vpluntat de treball rigorós i de servei que he esmentat, encarem el futur més immediat il ens felicitem de poder celebrar aquests apassionants noranta anys en vigílies d'tma no~a !luna plena. 1 6 �LA CULTURE DE LA PAIX Á!¡.' AUBE DU XXleme SIECLE FRANCINE FpURNIER Sous Directeur-généra/ pour les S'ciencet sociales el humaines del 'UNESCO l C'est avec grand plaisir queJe suis parrrli vous ici pour représenter le Directeur général de I'UNESCO. Monsie~r Federico Mayor regrette profondément que des engagements antérieurs l'empechent de se rendre aujourd'hui a sa ville natale, comme ill'aljlrait beaucoup souhaíté, pour se joindre a vous dans la cornmémoration d~ quatre-vingt-dixiéme anniversaire de l'lnstitut d'études catalanes. 11 m'a cha!rgée de vous transmettre, Monsieur el Président, ses chaleureuses salutations et ses meilleurs voeux a cette importante occasion. Je voudrais, moi aussi, vous transmettre toutes mes félicitations et vous dire comb1en je suis impressionnée par l'~istoire, et surtout par l'étendue des activités de l'lnstitut dans ses quatre~vingt-díx ans d'existence. Science, Philosophie, Histoire, Sciences pociales ... l'ínstitut englobe, avec le réseau d'institutions qui y sont affiliées, la richesse et la diversité de la tradition culturelle de la C~talogne. C'est pourquoi, comme 1 representante de I'Organisation qui travaflle a l'échelle mondiale dans tous ces domames, je m'adresse aujourd'hui a vous. L'UNESCO, organe intellectuel de la famille des Nations Unies, a pour but de contribuer au maintien de la paix et de la sécurité en resserrant par l'éducation. la science. la culture et la corhmun1cation. la collaboration entre les nations. Les fondateurs de I'UN!tSCO ont donné ce mandat a I'Organ1sation conva1ncus. comme il est dit dans le préambule de notre Acte const1tutíf, que "les guerres prenant naiss!ance dans !'esprit des hommes, c'est dans !'esprit des hornmes que doivent etre élevées les défenses de la paix" 1 Plus de cinquante ans aprés, cette vision est peut-etre aujourd'hUl plus actuelle que jamais. En effet, la dissolution des deux blocs qui ont dominé le monde depuis la fin de la Seconde Gu ~rre Mondiale, l'absence d'affrontements entre Etats a~nsi que la résurgence des conflits internes, ont modifié le role que les Nations Unies fou aient a travers leur mandat de maintien de la paix et de la sécurité internat1onales. Au dela du maintien de la paix, il s'avére plus important que jarnais de jeter ses bases, de fonder une paix durable. La paix, jusque-1~ définie comme la simple absence de conflit armé, devient actuellement un concept beaucoup plus vaste, qui englobe des acteurs non seulement étatiques mais aussi sociau x, et surtout chaque individu. �Pour mettre fin a la culture de la guerre et de la violence qui a prévalu jusqu'a présent, et que nous cherchons a désarmer, il est essentiel de promouvoir le concept positif de "culture de la paix", qui met l'accent sur la mise en place et le renforcement des liens de connaissance et de respect mutuel entre les hommes Carla connaissance mutuelle esta la base de la compréhenston et ce n'est qu'a travers celle-ci que l'on peut arnver au réglement non violent des conflits, quelqljle soit leur cause. 11 s'agtt d'un processus a long terme, qui a besoin d'um renouvellement des mentalités, des attitudes et des valeurs. i Dans un monde ou régne la diversité des cultures, son respect est une des conditions essentielles de la paix. L'UNE$CO s'est particuliérement attachée a favoriser cette diversité culturelle, comrne l'une des composantes les plus importantes de la culture de la paix. Ainsr¡, une Commission indépendante composée de grandes personnalités intellectuelles et sous la présidence de Monsieur Javier Pérez de Cuéllar a été instituée en 1993 dans le but d'analyser les rapports existant entre la q.Jiture et le développement. Les résultats des travaux de la Commission dnt été publiés dans le rapport "Notre diversité créatrice". qui inspire a l'heure actuelle le travatl de I'Organisation et qui a été trés favorablenJent rec;u par les Etats membres. Toujours dans le cadre du dialogue de c~ltures, et conscients de la contribution primordiale que les religions pu monde entier peuvent y apporter, I'UNESCO et le Centre UNESCO de Catalunya ont organisé, en décembre 1994 ici a Barcelone. une réunlon sur« La contribution des religtons a la culture de la patx ». Des rep:résentants des plus importantes traditions reltgieuses du monde se sont rencontres pour entamer une réflexton approfondie sur les valeurs comtnunes autour desquelles se retrouvent leurs croyances. tout en presef'Jant la diversité culturelle qui fait leur richesse Í ¡ Les participants a la réunton de Barcelo~e ont adopté la Déclaratton sur le role de la religion dans la promotion d'un~ culture de la paix. Cette Déclaration souligne le role tndispensabl~ que les idéau x religteux. interpretes dans un esprit humaniste. jouent en faveur de la construction d'un monde en paix Elle se veut un instn.¡ment pour favoriser la tolérance, et atnsi elle proclame: "Sans reconnaissance du pluralisme et sans respect de la diversité, il ne saurait y avoir la paix'[... "Ni la paix ni la religion ne peuvent done se réduire a un concept 1unique et rigide, de mérne que !'ensemble de l'expérience humaine ne péut étre exprime par un seul 1 langage" . ¡ Le concept de patx s'est transformé, certes, mais il s'est surtout élargi. Si la paiX a l'ancienne" impliquait surtou~ les autorités publiques , la culture de la paix mobilise. par contre, l'er)semble des acteurs de la société et se rapproche done de l'individu j C'est pourquoi une véritable culture de la paix peut seulement se fond~r sur la dimension humaine du 11 ¡ 2 �développement, sur le respect des droits¡de l'homme et des libertés fondamentales, et sur les príncipes démdcratiques. A l'aube du XXIéme siécle, la démocratie avance inlassablement partout dans le monde. Elle n'est pas encare une réalité politique dans tous les pays mais, pour la premiére fois, les príncipes pémocratiques sont universellement reconnus. car rares sonticeux qui s'y opposent de maniere explicite. La démocratie est fondee sur la jvolonté, librement exprirnée, des mdividus qui vont déterminer le systérne politique, économique, social et culture! qui sera le leur et qui devra assurer leur pleine participation tous les aspects de la vie en societé. a ¡ Bien que la forme institutionnelle de la démocratie ne reléve pas d'un modele unique qui puisse étre imposé telquel dans n'importe quel contexte, les príncipes democratiques sont, cependant, des valeurs intemporelles et UlliVerselles, que chaque SOCiété adapte son histoire, ses tradítions et a sa propre identité culturelle. Chaque pays se doit done de trouver la fac;on d'adapter ces valeurs démocratiques a sa propre réalité, carla démocratie pourra seulement se définir par la diversité culturelle de la soc1été qu'elle représente, incluant les diversités ethniques, linguistiques et religieuses quien sont les expressions 'principales. a a Les citoyens sont la source par laquelle émane le pouvoir démocratique Aussi des citoyens conscients et respons~bles, autonomes dans leurs choix et soiidaires dans leur action, sont-ils les meilleurs atouts pour le bon fonctionnement d'une soc1été démocratiqi¡Je. C'est pourquoi I'UNESCO se consacre. dans ce domaine, a l'éducationipour la dérnocratie et au renforcement des capacités humaines. a~sistant les Etats membres dans la promotion des valeurs démocratiques, dans la dissémmation au sein de ces pays d'informations portant sur le fonction¡nement de la démocratie. sur les moyens de renforcer la société civile et dans l'implication active des acteurs de la gouvernance a tous les niveaux de la société, en prétant une attention particullere a la partlcipation des¡fe m mes et des jeunes dans ce processus. Afín d'impliq uer tous ces acteurs dans la mise en oeuvre de son travall, I'UNESCO compte sur !'ensemble de ses partena1res. notamment les Comm1ssions nationales pour I'UNESCO des Etats Membres. les Organisations non gouvernementales, les associations ~ rofessionnelles, les institutions scientifiques et culturelles. les Ecoles ass0ciées et, tout part1culiérement, les Chaires UNESCO sur la démocratie. la tolérance. la paix et les droits de l'homme, véritable réseau académique pour la recherche universitaire dans les domaines de compétence de I'Organisation et pour la promotion de ses idéaux. Ce travail en matiére de démocratie est étroitement lié au mandat de I'Organisat1on dans le domaine des droits de l'homme, puisque la démocrat1e �a a est le seul contexte approprié leur promotion et leur respect. Comme cela a été souligné par les Etats participants a la Conférence Mondiale pour les droits de l'homme a Vienne, qui ont af!firmé que "la démocratie, le développement et le respect des droits de l'homme et des libertés fondamentales sont interdépendants et s~ renforcent mutuellement ». ¡ Un doma1ne de préoccupation maJeure ppur I'UNESCO est la rnontée généralisée · de l'intolérance. Avec la chute du mur de Berlín, il semblait qu'une nouvelle époque . fondée sur le dialogue, le respect et la compréhension s'ouvrait devant les peuples de notre planéte. Malheureusement, ce ne fut pas le cas A la place de la confrontation globale entre les blocs, sont venus les conflits locaux, régionaux et inter communautaires. Les différentes sociétés n'ont pas su se conjuguer les aspirations l'identité culturelle avec la globalisation de la vie sóciale. a Le résultat, nous le connaissons tous, noJ.Js est communiqué tous les jours par les dépéches des agences d'informatibn et la radio. Les journaux télévisés nous en donnent les atroces im~ges. Comment marier différences et intérét co~munautaire ? Particularité et compréhension mutuelle ? · Les formu les peuvent étre tres différentes en ayant cependant un pivot central- la négation de la violence. Le diaíogue, la recherche du compromis acceptable pour tous est une condition sif1e qua non pour le développernent de toute société moderne. 1 l Consciente de la montée d'un rad1calisme violent dans le monde actuel, notre Organisation a été l'instigatnce de I'Année des Nations Unies pour la Tolérance en 1995. Ce fOt une année particuliére. Pour la prem1ére fois. la communauté internationale a souhaité mettre en relief et attirer l'attention du large public sur une vertu, la tolérance ,1devenue telle a cause de la propagat1on généralisée de son ant1pode 4 l'intolérance. 1 Un énorme travail fut réalisé. L'UNESCO ~ parrainé plus de 2.000 d1fférents projets dans une cinquantaine de pays. U~e déclaration de príncipes sur la tolérance fut solennellement adoptée le 1 novembre 1995- jour du cinquantiéme anniversaire de I'UNESCO qui, a l'occasion, a été décrété Journée internationale pour la tolérance. Gette journée annuelle doit dorénavant étre l'occasion pour assurer dés lec;ons spéciales dans les écoles, de faire réagir les médias et de sensibiliser le public. q La Déclaration définit la tolérance comme1 « ... respect, acceptation et appréciation de la richesse et de la diversité des cultures de notre monde, de nos modes d'expression et de nos ma11iéres d'exprimer notre qualité d'étres hurnains. Elle est encouragée par 1~ connaissance, l'ouverture 1 4 �d'esprit. la cornmunication et la liberté de¡pensée, de conscience et de croyance. La tolérance est l'harmoníe dans la différence. Elle n'est pas seulement une obligatíon d'ordre éthíque .; elle est également une nécessité politíque et juridique. La tolérance est une vertu qui rend la paix possible et contribue a substituer une culture de la paíx a la culture de la guerre ». Voici done le sens que les 186 Etats membres de I'UNESCO ont donné a la tolérance- obligation d'ordre éthíque, nécessité politique et JuridJque, vertu, - cette sígnification va bien au-delá des connotatíons négatives que connalt le mot « tolérance » dans beaucoup de langues. L'adoption de la Déclaration fut le poínt culminant du lancement par I'UNESCO de son programme en faveur de la promotíon et de !'éducation a la tolérance, formulé dans le Plan du suiví adopté. L'adoption de ce plan s'explique par le fait qu'il étaít claír que l'~nnée était seulement le début d'un engagement visant a démontr!3r les dangers de l'intolérance et de réaffirmer l'aspiration de la socíété humaine a la paix, l'équíté, la justíce et la solidarité. 1 Le programme prend de l'ampleur. PlusiEFurs acteurs, que ce soíent des établissements éducatífs, des commíssíons natíonales pour I'UNESCO. des organisations non gouvernementales, de$ fondations ou des índividus y apportent leurs contributíons . CependantJ ce qui a été faít et ce quí se fait en Catalogne pour promouvoír les ídéaux de la tolérance, mérite tout spécíalement d'étre mentíonné car il se p~ut que les actívítés réalísées, de par leur ampleur et leur portée, se situend parmí ce qu'il y a de mieux de ce qu'íl a été fait de par le monde. « Gent amb c1visme étaít le mot d'ord fe de cette campagne réalísée en a la grande salle de la Generalitat de Catalogne, en présence du Conseiller des Affaíres sociales, M. A. Comas et avec l'aide du Centre Catjalan pour I'UNESCO et de son Directeur, M. Félix Marti. Cette cérémonie officíelle a été su ivie par une féte populaire au stade olympique de Barcelone qui a réuni des dizaines de milliers de Jeunes Un spot télévisé, un magnifique kit éducatíf pour la tolérance, une série de conférences et en.fin la création d'un réseau pour la tolérance et la non-violence dans la régíor de la Méditerranée et de la Mer Naire- tout cela a été réalisé a Barcelone!. Nous apprécions énormément a I'UNESCO la coopération établíe et comptons la maintenir et la développer. C'est seulement par les efforts conjugués ¡de tous qu'un monde plus tolérant, plus juste et finalement plus humaín pourr¡a étre batí. >> - 1995 et au-delá dont l'ínauguration a eu iieu ¡ Beaucoup d'entre nous savent que les prlob lémes de demain vont de plus en plus se mondialiser, mais peu réalisent que la solutíon des problémes mondiaux est locale, voire individuelle. Confrontés a l'escalade de l'intolérance autour de nous, nous ne devons pas attendre des gouvernements ou des institutions qu'ils agissent seuls N6us sommes tous partie ! �integrante de la solution. Nous ne devrions pas nous sentir impu1ssants car nous possédons en fait une capacité énorme de pouvoir. Les outils de l'action non violente- former un groupe pour s'attaquer a un probléme, organ1ser un réseau locaL manifester sa t olidarité avec des victimes de l'intolérance. discréditer une propagande ¡haineuse- sont a la disposition de tous ceux qui veulent mettre un terme¡a l'intolérance, a la violence et a la haine. L'année procha 1ne. nous commémorerons le cinquantiéme ann1versaire d'un événement crucial dans l'histoire de l'humanité: l'adoption de la Oéclaration universelle des droits de l'homme. En 1948, pour la premiére fois dans l'histoire , la communauté internationale s'est mise d'accord pour établir un texte de caractére universel qui. proclame et con sacre les droits inhérents a la condition humaine. Cinquar¡1te ans aprés, et malgré son caractére non contraignant, la Déclaration est une référence obligée , et elle revét méme un caractére légal en tan~ que droit coutumier. Malgré le manque de respect pour les droits de l'hqmme dans certaines parties de notre monde, malgré l'absence de ratification par certains pays des pactes internationaux, malgré les nouvelles violations qui apparaissent chaque jour, il est juste de di re que la cause des droits de l'homme a beaucoup avancé en cinquante ans. a Nous nous préparons done célébrer ce ¡cinquantenaire en lui rendant toute la valeur symbolique qu'il mérite. Mais, en' méme temps, nous devons aussi saisir cette occasion unique pour donner LJne nouvelle impulsion a la promotion et au respect des droits de l'homme et des libertés fondamentales. Dans le cadre des activités prévues par !'ensemble du systéme des Nat1ons Unies, I'UNESCO prépare un plan d'actioril pour l'année 1998 qui mettra l'accent su r la la rge dissémination du contenu de la Oéclaration universelle et sur la promoti on des droits qui relévent 1des domaines de compétence de I'Organisat1on Un effort supplémentaire sera fa1t en vue de l'inclusion du renforcement de l'enseignement des droit~ de l'homme a tous les niveaux de l'éducation. auss1 bien formelle que non fqrmelle. Nous renforcerons aussi notre travail visant a promouvoir la liberté d'expreSSIOn et de la libre circulation de l'information partout dans le :monde, et nous préterons une attention spéciale a la promotion et a la mise en oeuvre des droits culturels . En vue du cinquantiéme ann1versa1re de la Oéclaration universelle des droits de l'homme de I'UNESCO, nous essayons de trouver de nouveaux développements, de nouveaux champs d'application des valeurs universelles qui y sont bien étayées a Ayant ceci !'esprit le Oirecteur général <¡le I'UNESCO a propasé d'initier une réflexion globale approfondie sur le d ~oit de l'étre humain a la paix . Oans une déclaration pub liée tout récem~ent, il dit : « 11 nous faut 6 �débusque r les causes profondes des problémes mondiaux et nous efforcer, en agissant avec imagination et persévérance, d'étouffer les conflits a la racine ou, mieux encare, de les prévenír. ¡La prévention : voíla la vérí table victoire a la mesure des facultés propres ~ l'etre humain . Savoir pour prévo1r Prévoir pour prévenir. Agir a temps , avec résolution et co urage , en sachant que la prévention n'est visible que lorsqu'elle échoue et que la paix , la santé, la normalité ne font pas les gros titres des médias . 11 nous faut travailler a rendre plus visibles ces éléments intangibles , ces expioits qui passent inaperc;us ». 11 continue : « 11 ne suffit pas de dénoncer les maux. L'heure esta l'action. 11 ne suffit pas de nous scandaliser en apprenant le nombre d'enfants victimes de l'exploitation sexuelle ou du travail forcé , le nomb re de réfugiés ou d'affamés . 11 s'agit de réagír, chacun dans la mesure de ses moyens . Nous ne pouvons nous content~r de regarder ce que fait le gouvernement. 11 nous faut renoncer a un6 partie de« ce qui esta nous ». 11 faut donner, il faut se donner. Cesser d'imposer des modeles de développement ou de vie. Le droit a la paix , le droit de vivre en paix, suppose que l'on cesse de croire qu'il y a , d'un cóté, les vertueux et les sages et, de l'autre, ceux qui sont dans l'erreur, d'un cóté, ceux qu i ne cessent de donner, de l'autre, ceux qui nE1 cessent de manquer ». '' En cette fin du XXéme siécle, I'UNESCO !« lance un appel toutes les familles , aux éducateurs, aux responsab les religieux , aux parlementaires , au personnel politique , aux artistes, aux intellectuels, aux scientifiques, aux artisans , aux journalistes ; a toutes les associations humanitaires , sportives, culturelles, aux médias, pour qu'ils diffusent partout un message de tolérance , de non-violence, de paix, et íde justice, pour qu'ils encouragent des attitud es de compréhension, de désintéressement et de solidarité afín que , avec une mémoire de lfavenir plus active que ce lle du passé . nous sach ions regarder tou s enser¡nble devant nous po ur co nstruire , dans des cond itions difficiles et sur un ter~ain ingrat, un avenir de paix droits fondamental et condition indispensable . C'est ainsi que « Nous les peuples », pourrons ten ir la promesse faite en 1945, alors que nous avions encare devant les yeux les images abominables du terrible conflit qui venait de se term iner : « préserver les génératiorhs futures du fléau de la guerre », « en élevant les défenses de la paix dans !'esprit de tous les habitants de la Terre ». a 7 ��THE RE-ESTABLISH!'flENT OF GOOD TASTE. ON THE ROLE OFACADEMIES IN THE 21ST CENTURY 1 STU~E ALLÉN s·wedish Academy~ Permanent Secretary ··The ti re ofthe Catalan goddesses burns i~ my hcart.'' This passage is sung by Corinna. the Roman poetess. in Rossimi's remarkqble opera '·The Journey to Reims''. I cnjoyed it ata performance last May. and it keeps reverberating in my mind on a day like this. in surroundings like thes~. A few years ago the Swedish Academy phid a visit to Prague. On that occasion Vaclav Havel joincd us in a toast to the re-establishment of good taste . It secms to me that our spontaneous gesture is worth considering in a less frivolous vein. In fact, the motto given to the Swedish Academy in 1786 ~y her founder. King Gustavus 1lI. is "Genius and Taste". Obviously. there is a close 4onnection between thc concepts of taste and 1 acadernv. What. then, is taste? In the words of a \Vell-known concise dictionary it is not only the ·•facult:v· of discerning and cnjoying bea~ty or other excellence espec ially in art and literature" as in a 11/W l o/ tuste, but also ! the .. disposition or execution of work of art. choice of language. conduct. etc.. dictare~ by or seen in thc li ght of this faculty .. as in thc remw·k \t ·as in had tastc. In other \'vp rds. there is a typical kernel sense \\hich is applicable in many domains. Good laste ~tands ou t. in severa! respccts. asan nttitude. When Arne \aess of Norway. philosopl\er and ecologist. received the Nordic Prize of the Sm~dish Academy last year. he maJ,e a speech in \vhich hL: po inted out what he looked upon as mankind's three greaJ tasks in the next century. They were the prcvention of wars. the obliteration o ~ miserv and want. nnd the solution of thc ecological crisis. 1 am not going to focus !on thes.e missions. but I am convinced that my main theme has bearing on thern . Today , independent evidence from hist4rical linguistics, geneti cs and archaeology is accumulating to form a new outline of ~he hi story of the human species. One of the most striking observations is thc congrktence between languages and ethnic groups. This means that linguistic diversity, a gr~at asset in itself, is also a fundamental source in the irwestigation ofthe long-term histqry of !-lomo Supiens Sapiens. Presently, a number of space probes are on their way out of our solar system. They bring various messages from Earth - ji!st in case. On the Voyager pro bes thcre are videos with over a hundred rhotos, welJ over an hour's music fro m different places. �. ,;... 1 greetings in sixty languages. and the cal~ of a whale. This consignment deserves our good wishes, like those messages in bottl~s thrown into the sea. th~ It is by no means surprising that one of sixty languages on board is English. But this language has no word - -as we have in m~ part of the world- for the right of common access to prívate land or, of course. fo~ the absence of precipitation. It was clearly justified to send another tifty-nine languages along. In this connection. the Drake equation cojnes to mind. The idea is to try to estímate the number of intelligent civilizations in the r}1ilky \Va y, our Galaxy. The equation contains a handful of parameters. the values of ~hich are roughly known in sorne cases, pure guesswork in others. such as the probabiQity that life will arise and evolve into a hightechnology civilization. Depending on !what values are chosen, the result can be anything between just one civilization a~d ten billion civilizations. In other words. we can be uniquc. Let us make this possibilit~ an opportunity. 1 But does not Murphy's law apply to space probes, anyway. as well as to most other things? If something can go wrong, it w ~ ll. Or is there sorne other factor than just bad luck behind the fact that a si ice of toast Jiipping out of your hand tends to land upside down? It has been argued that it is due ~o the design of the universe . When the slice falls over the edge of the tahle. gravity 4oes not lead to a spin rate sufficicntly fast to bring about a com plete revolution. lf ta~les had been taller. the revolution could have been completed . But tables cannot be taller because of man ·s height. And man when you fall over. We shall have to gct on. pnyhow. and kecp a tight hold on our bread. Attcr all. the universe m1ght have been d~s igned for us. As a matter of fact we have at least ti ve t/wusand languages on earth. An awful number of them are now passing the border bet\~een extant and extinct. This is a big cultural question in view of the fact that every language represents a particular way of perceiving and rclat ing to reality. By virt~e oftheir immense complexity. languages are a great help in thc investigation of tl}e brain and its organisation as \vell as of consciousness. In addition to underminin~ the historical study 1just mentioned. the loss of languages reduces our chances of gaining these cerebral insights . In the eighties John Naisbitt wrote his ~ok Megatrends, where he discussed ten new dircctions that could be expected to lransform our lives. One of them was the globalization of our economies. whicd would be accompanied. he argued. by a renaissance in language and cultural as~ertiveness. The Swedes would become more Swedish. the Chinese more Chinese, an4 the French. God help us, more French. As a sideline. English would continue to g ~ow as a business language. In addition he maintained that. in order to be really suc~essful, you should be fluent in computer. 1 1 Good taste includes mastering one's ow~ language, and since for all of us there is just one language that we really master, e ',ery language is a gift of grace. Again. the 2 �inevitable conclusion is to take action tq support each one. Those who speak X-ish. a non-majority language. shal l never more 'be obligcd to see or hear things like ··spitting and speaking X-ish banncd ... Should the European Union be an organi~ation where we can misunderstand each other in nine -or twel ve or cighteen-- langua~es'? My answer is yes. without any hesitation. The altemative is horrifying: the imperialistic supremacy of one or two languages and. as a corollary. one or two cultural varicti~s. But is divcrsity not awfully expensive? My answer is no . Oiversity is richness. The pluralistic linc adopted by the Union is worth every peseta. 1 In particular. let me stress that there i~ no such thing as a minor language. This expression is offensive to those who sp~ak such a language and. thus. have it as an integral part of their personality. lt is a ~istorical coincidence that sorne languages are spoken by more people than others. Sijnce the number of speakers is the criterion explicitly or impl icitly used. I prefer to speak of non-majority languages. In addition. it seems to me that the idea of reduction through choosing, e.g .. just one of the Scandinavian languages is as absurdas cij.oosing. say, one of Portuguese and Spanish or i one of Dutch and German. l l Academies and universities should face !this challenge in their deliberations on good taste. There is a need of instruction for ~ ranslators and interpreters, of projects in the realm of machine-aided translatinn. of courses in writing styles. of multi-cultural rrogrammes. etc . .-\ footnotc: there is no nced for speakifrs of non-majority languages to stand there knocking at the door. hat in hand. askirg to he admitted. En?ry cultural sphere has interesting things to contribute. Opennes ~ is in the intcrest ofthc whole. lnstead of supplication it is time for a~tion. Academic institutions must engage in linguistic investigation and systcmatic laqguage cultivation. The Catalan project headed by Pro fessor Rafe! is a case in point. Th~ establishment and consolidation of language banks. the development of tools for nptural-language processing, and thc detailed daboration of lexical Jatabases are corner-stones in such programmes, as is the initiative ofthe European Union to form ~ network like Parole between centres working along these lincs. The language community must also be eqcouraged to use its own language. This means that l remind us not to forget the fourth apd last of thc key principies put forward in the general discussion: idcntity. creativity, 1diversity, and participation. Authors play a crucial role here as professional languag}e users setting an example. Furthermore, it is extrcmely important to hring pressurc t<j> bear on those responsible for the choice of natural-language interfaces in computatignal systems likc work-processing programs. ! 3 �Freedom of expression is fundamental Ífl our overall perspective and indeed m the lite of acader_nies. T~lis notion should be undfrp i_nned not _by making política! statements or tlm frcedom as a self-e\·ident integral undertakmg pol!tJcal actwns but bv" reg¡.mlmg .._ 1 ........ ....... pan of the working platform. By way <~ f example. this is the reason \\ hy the Nobel Prize for Literature can be a\varded as a !lterary prize \Vithout any sidelong glances. 1 Accordi ng to Mark Twain, all libraries :which ha ve not got Jane Austen · s books are good libraries, even if they have not got !any other books. A dynamic interpretation of this is that all rooms are potential libraties. Another interpretation. less dynamic but currently observed. is that no books are ~eeded in the era of computers. But print-on1 demand systems -let alone all the other prguments- demonstrate that they are. 1 This brings me back to computer syst~s in native languages. Sorne of these, like Catalan. Gcrman. and Czech, have a $urnber of special letters in their alphabets. sometimes called national characters. In f~ct. it seems that most written languages have. Nevertheless, the present state of the a1 in data communications pretends that these signs do not exist. In my native languag~. and in severa! others, the letters d and d are quite co mmon . Reading e-mail \Ve havt to put up with stand-ins like the signs for ··equal to or greater than"" 2:': and "'per mi!IF"" • . respectively. Such a negligent and shortsighted attitude must be counteracted uqtil rectified. It is no longer a matter of sheer cconomv or technical limitations . I am 1sorry to say it looks like the excuse of the tmwilling. By comparison. what is in vogue amo$g those chatting on the Internet is a minor problem. Gimmicks likc cuf?)r for see yo iJ !caer, LUL for !aughing oul loud. and IMHU lor in mr humh!e opinion \\ill come and ~o as such things do. What is really distressing is the carcless syntax anJ spe llin g \·ery o*cn noticcJ. Tasteless. Still. there are sorne bright points in the ~orld of computers. tvlainly. I am thinking of visiting-card in your shoes. Ordinary ca~ds are not needed any more. As soon as you shake hands. thc relevant information is transferred through your body to a computer in your heel. Our physical capacity is ab,)Ut 100.000 bits per second. \\hich is quite enough tor the information contained irl a card. The heel computer is driven by the energy released \vhen ynu walk. On arri ying home or at your oflice you can print out your heel data and see with \Vhom you haye shaken hands. i Therc is anothcr tendency of great cons4quence that Naishitt points to: the generation graduating from high school today is th ~ first generation in American history to do so with less knowledge than their parcnts. 1~ particular. they have problems with English and mathematics, but that is not all. Recently, Ronald E. Bucknam of Seattl ~ had a telling experience. In response to the demand from the engineering community, he developed to the demand from the engmeenng community. he developed ja course in engineering practice including, 4 �among other things, special in-dcpth liscussions of engineering ethics applied to common day-to-day incidents. lt was as¡;umed that students understood the difference between right and wrong as part of their ~ducation and upbringing. Instructors teaching the course at variqus institutions noted that, unfortunately, this premise was unfounded . Some of the fa~ tors pointed out were the deterioration of the family , decreasing focus on religious \jalues. lack of responsibihty, over-liberalized education. and increased emphasis on s~lf-gratification. This, it was observed, has led to a situation where distortion in the !news media. dubious advertising, unethical practices in business, and the decimationjof long-held moral standards have been tacitly accepted by society. As a consequence, la new instructional module on applied ethics had to be developed by the originators ofhhe course. ! l think it is time we remind ourselves o~ an irnportant point made by Joseph Brodsky, the Nobel Laureate: aesthetics is the motl}er of ethics. The lesson for societv is, 1 should like to say, to pro vide sense showers at !school through increased session~ of reading. writing, drawing, playing, handicraft, sp~rts. My slogan is: sensitivity makes sense. This programme requires a considerabl,; change in current politic. Culture must be reinstated as a central ítem. This means r!am al! for the ideas put forward by the United Nations report '"Our Creative Diversity" ~nd the Council of Europe report "'In From the Margins". The latter has a twofold ai~: to bring the millions of dispossessed and disadvantaged Europeans in from the m~rgins of society as well as cultural policy in from the margins of !lovernance. Rersonallv. I consider languages basicalh . instrumental in ;¡1is undert;king, as carrieb of int{mnation and as media ot· art. Ever since C.P. Snow puhl!shed his essa) in the late fi t'ties. in which he warned against what looked like widening gaps between¡the humanities and the natural scicnces. there has been an argument about what numbet of cultures we have got. In my view. there is ¡ust one cultu re. rich ami varied. Consider the creation of a piece of an. which in fact is the establishment of a possible world. A!fundamental question is whether such a thing can be an instrument fo r increasing our !knowlcdge and our understanding of the real world - -and. conversel v, whether scienbfic theories and models can be regarded as í artistic creations in some sense. I thin»:.' the answer is ves both cases, reservations always to be made where knowledge ps concerned. Anyway, this is yet another indication that there is just one culture. ,.r - . 1 Whereas opinions and attitudes tend to !oscillate. often between extremes. academies can work on a solid basis of common s~nse. Precious things like gold and silver are products of catastrophes, emanating fr01jn the explosion of stars. For precious things like those discussed here no explosion ou~ht to be needed. 1 . Summing up. the main task of academic institutions in the next century is. in my v1ew. to re-establish good taste: in upbringin~ and education. in research. in language, in 5 �1 literature ami the arts, in criticism, in l!ms iness, in politics, in the media. As far as languages are concerned, this means cul ~ivating them and securing their survival. And all of it presupposes historical insights, i. e. memory .. 1 Academies are pools of experience and, !at best, pools of wisdom . These autonomous bodies are needed, I think. more than e~er in thc present societal environment. Let us join forces in order to disarm a predict~on like the one contained in the symphonic remark made by Beethoven · s apocryphal' servant, when he left his desperate master for a new post: ha ha ha hah! 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4430 Title A name given to the resource Transcripció del Parlament de l'alcalde en motiu del 90è aniversari de l'Institut d'Estudis Catalans Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. IEC, Barcelona Language A language of the resource Català Anglès Subject The topic of the resource Catalanisme Català Història Globalització Acció política Model social Institut d'Estudis Catalans Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-06-18 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1525/19970625d_00770.pdf f088a191229df3ddd3b116e1a9a3cd11 PDF Text Text Ajuntament • de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia Data: 25.6.97 GUIÓ Per a: De: Assumpte: Excm. Sr. Alcalde Gabinet (GB) Pla Estratègic de Rubí. Conferència "Les ciutats del 2000" De cara a la confèrència "Les ciutats del 2000" es fan avinents els aspectes següents: - La conferencia tindrà lloc al teatre municipal La Sala de Rubí. - Ordre de l'acte. - 20:00 h: presentació de l'Alcalde a càrrec d'Eduard Pallejà, alcalde de Rubí 20:05 h: conferència a càrrec de l'Acalde 20:50 h: tancament de l'acte amb la intervenció de l'alcalde de Rubí 21:00 h: roda de premsa - Pla Estratègic de Rubí. - La conferència ve precedida per la reunió del Consell Estratègic, que aprovarà el Pla Estratègic de Rubí. - A partir de l'aprovació del Pla es constituirà l'Associació Pla Estratègic de Rubí, integrada per institucions i entitats rubinenques. - Òrgans: - Comitè Executiu - Consell Estratègic - Objectiu central: - Fer de Rubí una ciutat moderna i equilibrada productivament, amb especialització industrial en sectors emergents, que requireixin mà d'obra especialitzada, integrada activament en el marc de la Regió Metropolitana, mitjançant una transformació i millora urbanística que potenciï la seva qualitat mediambiental i que impulsi una projecció i una millora més gran de la seva imatge exterior. RIJ131.GBR �SENYOR ALCALDE, SENYORES, SENYORS, ÉS PER A MI UN PLAER ACOMPANYAR-LOS AVUI EN AQUEST TEATRE QUE HA ESTAT L'ESCENARI PRINCIPAL DEL PROCÉS ' QUE HA CONDUÏT A L'APROVACIÓ DEL PLA ESTRATÈGIC DE RUBÍ. VULL, EN PRIMER LLOC, FELICITAR-LOS A TOTS PER AQUEST ÈXIT, QUE HO ÉS TANT PER L'ESFORÇ COLLECTIU EN L'ANÀLISI; DEL PRESENT I LA DEFINICIÓ DEL FUTUR COMI PEL SEU RESULTAT: EL SEU OBJECTIU, LA SEVA AMBICIÓ. HE VINGUT AVUI A PARLAR, A REFLEXIONAR EN VEU ALTA SOBRE LES CIUTATS DEL 2000, SOBRE EL FUTUR DE LES CIUTATS. UN FUTUR QUE TÉ TRES REFERENTS QUE COMENCEN A FORMAR PART DEL PRESENT: - LA GENERALITZACIÓ DE LES NOVES TECNOLOGIES, - LA IMPLANTACIÓ D'UN CREIXEMENT SOSTENIBLE I - LA GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA. �EL MÓN ESTÀ VIVINT UN MOMENT ('INTENSA I RÀPIDA TRANSFORMACIÓ. ,EL D,E ENVOLUPAMENT DE LES NOVES TECNOLOGIES,Cé LA INFORMACIÓ, LA CREIXENT SENSIBILITAT VERS LES QÜESTIONS AMBIENTALS I LA GL ALItZACIÓ DE L'ECONOMIA HAN DEIXAT EN RA EL MODEL DE SOCIETAT NASCUT AMB LAREVOLUCIÓ INDUSTRIAL. SABEM QUE ANEM CAP A UN NOU MODEL DE SOCIETAT I QUE LES POTENCIALITATS DE LES NOVES TECNOLOGIES PERMETEN QIUE SIGUI UN MODEL MÉS DEMOCRÀTIC, MÉS JUST I MÉS TRANSPARENT, PERÒ ENCARA ESTEM MOLT LLUNY DE TENIR UN ESBORRANY DE QUIN SERÀ AQUEST NOU MODEL. EL FUTUR EL GUANYARAN AQUELLES CIUTATS QUE SIGUIN CAPACES D'INTUIR CAP A ON POT ANAR AQUEST NOU MODEL DE SOCIETAT. AIXÍ DONCS, HEM DE PREGUNTAR-NOS QUIN$ SÓN AQUESTS CANVIS AMB ELS QUE ENS ENFRONTEM. �- LA GENERALITZACIÓ DE LES NOVES TECNOLOGIES EUROPA VIURÀ EN ELS PROPERS ANYS UNA SITUACIÓ SIMILAR A LA QUE VA GENERAR ALS ESTATS UNITS LA LIBERALITZACIÓ DEL SECTOR DE LES TELECOMUNICACIONS QUE VA IMPULSAR EL SEU VICE- PRESIDENT AL GORE. LA CONSEQÜÈNCIA D'AQUESTA DECISIÓ ÉS QUE ACTUALMENT EL 50 PER CENT DELS ORDINADORS PERSONALS QUE ES VENEN 'A NORD-AMÈRICA ESTAN DESTINATS A LA LLAR, MENTRE QUE FA POC MÉS DE TRES ANYS AQUEST SECTOR NO FORMAVA PART DEL MERCAT, EL 40 PER dENT DELS ORDINADORS VENUTS SÓN PORTÀTILS 1 EL 80 PER CENT DELS ADOLESCENTS NORD-AMERICANS TENEN UN ORDINADOR A CASA. AQUEST BOOM DELS ORDINADORS ESTÀ INTENSAMENT VINCULAT AL DESENVOLUPAMENT DE t NOVES FORMES DE COMUNICACIÓ QUE, COM ÉS EL CAS D'INTERNET, NO RECONEIXEN FRONTERES, NI CARRERS NI REGIONS. �L'INTERCANVI D'INFORMACIÓ S'HA GLOBALITZAT. AMB UNA SOLA XARXA ES PODEN REBRE MULTITUD DE SERVEIS DES DE MOLTS DE LLOCS. QUIN ES EL PAPER QUE PODEN JUGAR LES CIUTATS EN AQUEST ÀMBIT? AQUESTA ÉS LA PREGUNTA QUE ES GENERA EN LA MAJOR PART DELS DEBATS SOBRE LES NOVES TECNOLOGIES. LA POTÈNCIA BARATA DE LA INFORMÀTICA, LES SUPERAUTOPISTES DE LA INFORMACIÓ, MANUFACTURA ROBOTITZADA, TOT LA AIXÒ TRANSFORMA LES CIUTATS. LA NOVA ERA DIGITAL COMPORTA UNA DEPENDÈNCIA CADA COP MENOR RESPECTE DE LA PERMANÈNCIA EN UN LLOC ESPECÍFIC I EN UN MOMENT DETERMINAT. LA GENERALITZACIÓ DE LES TECNOLOGIES DE LA COMUNICACIÓ, PERÒ, HA CONFIRMAT TAMBÉ EL PAPER CRUCIAL QUE HAN DE JUGAR LES CIUTATS. �UN PAPER DECISIU TANT PER LA SEVA APORTACIÓ DE POBLACIÓ, EL QUE ABARATEIX DESPESES, COM PER LA SEVA CAPACITAT D'IIIJTRODUIR L'ELEMENT DE CREATIVITAT NECESSARI PEL DESENVOLUPAMENT DE QUALSEVOL INDÚSTRIA. APOSTAT PER CONVERTIR-SE EN UNA CIUTAT PILOT EN LA CREACIÓ DE XARXES DE BARCELONA HA TELEVISIÓ ÒPTICA. I SERVEIS TELEMÀTICS PER FIBRA BARCELONA ÉS LA PRIMERA CIUTAT D'ESPANYA, I TAMBÉ DE MOLTS ALTRES PAÏSOS EUROPEUS, QUE COMPTA ACTUALMENT AMB DOS OPERADORS, NO NOMÉS DE TELEFONIA MÒBIL, SINÓ TAMBÉ DE TELEFONIA PER CABLE DE FiBRA ÒPTICA. ÉS DE PREVEURE QUE EN EL FUTUR LA INFORMACIÓ SERÀ UN DELS BÉNS MÉS V ALORATS I, PER AIXÒ, LA CREACIÓ D'AQUESTES INFRASTRUCTURES VINCULADES AMB LES NOVES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ ÉS BÀSICA i ER A L'ATRACCIÓ DE L'ACTIVITAT ECONÒMICA. �- LA IMPLANTACIÓ D'UN CREIXEMENT SOSTENIBLE EL SEGON ELEMENT QIE DETERMINARÀ LES CIUTATS FUTURES SERÀ, DE BEN SEGUR, LA SENSIBILITAT PEL MEDI AMBIENT. GAIREBÉ TOTHOM COINCIDEIX A DONAR UNA GRAN IMPORTÀNCIA AL MEDI NATURAL. EL PRINCIPI MÉS IMPORTANT QUE HA SORGIT ÉS EL DE LA SOSTENIBILITAT: EL PRINCIPI PEL QUAL EL DESENVOLUPAMENT ECONOMIC D'AVUI NO HA DE COMPROMETRE LA CAPACITAT DE LES GENERACIONS FUTURES PER SATISFER LES SEVES NECESSITATS. LA CIUTAT SOSTENIBLE DEL FUTUR HA DE SER MOLTES COSES: - PRIMER DE TOT HA DE SR UNA CIUTAT DENSA I POLICÈNTRICA, ATÈS QUE AQUESTA FORMA D'ASSENTAMENT PROTEGEIX LES ZONES RURALS, ES CONCENTRA EN COMUNITATS DE BARRI I MINIMITZA LA DEPENDÈNCIA DELS COTXES. �- EN SEGON LLOC, HA DE SER UNA CIUTAT D'ACTIVITATS SUPERPOSADES, QUE FACILITI EL CONTACTE I LA DIVERSITAT. - TAMBÉ HA DE SER UNA CIUTAT EQUITATIVA, AUTOGOVERNABLE I PARTICIPATIVA, ON LA SALUT I LA JUSTÍCIA SIGUIN DISTRIBUÏDES EQUITATIVAMENT. - EN QUART LLOC, LA CIUTAT SOSTENIBLE DEL FUTUR HAURIA DE SER (NA CIUTAT ECOLÒGICA, QUE TORNÉS AL MEDI AMBIENT TOT ALLÒ QUE LI PRENGUÉS. AQUESTES DUES SENSIBI .ITATS, TECNOLÒGICA I AMBIENTAL, ESTAN DONAN PEU A L'APARICIÓ DE XARXES DE COMPANYIES A PETITA ESCALA, LES QUALS SERAN LA FORÇA C NDUCTORA DEL FUTUR. AQUESTES EMPRESES ES BASEN EN UN NOU MODEL ECONÒMIC QUE TÉ COM A MATÈRIA PRIMERA ELS CIUTADANS I ELS SEUS CONEIXEMENTS, LA SEVA CREATIVITAT I INICIATIVA. �I 7tES INDÚSTRIES PODRIEN POSAR FI A LA dJVÍŠÓ TRADICIONAL DE LES CIUTATS EN ZONES^PÉf1Z A HABITATGES, ZONES PER A OFICINES I ZO S PER A INDÚSTRIES. LA TECNOLOGIA MULTIMÈDIA LES DISTINCIONS ENTRE LLAR I OFICINA, TREBALL LLEURE O EDUCACIÓ I ENTRETENIMENT ESTAN DESTINADES A DESAIXER, LA QUAL COSA DONARÀ A LA CIUTAT N T E IXIT MÉS DIVERS I AMB SUPE OSADO, EL QUÈ LES FARÀ MÉS DINÀMIQUES I MAS BASADE EN LA COMUNITAT. L ACTIVITATS POTSER D'AQUESTA MANERA ACONSEGUIREM TRENCAR AMB ELS PATRONS ACTUALS QUE ESTRUCTUREN LES CIUTATS DE FORMA QUE LA MAJOR DENSITAT DE POBLACIÓ SE SITUA A L'ENTORN D'UN CENTRE URBÀ, AMB NUCLIS PERIFÈRICS QUE CREIXEN A MIDA QUE S'ALLUNYEN D'AQUEST CENTRE. EN AQUEST CONTEXT, PODEM INTUIR UN NOU MODEL DE CIUTAT QUE SERÀ EL D'UNA GRAN URBS AMB PETITES CIUTATS EN L SEU INTERIOR I EN LA QUAL L'ACTIVITAT QUOTIDIANA ESTÀ PROPERA A L'HABITATGE. �AQUEST PATRÓ PERMETRÁ REDUIR LA MOBILITAT I EL CONSUM D'ENERGIA DE LA CIUTAT I, D'AQUESTA MANERA, COMBATRE ELS PROBLEMES AMBIENTALS ASSOCIATS, COM LA POL . L9CIÓ I EL SOROLL. FINS I TOT, MILLORARÀ LA SEGyRETAT CIUTADANA EN ACABAR AMB LA DESERTITZACIÓ DELS CENTRES DE LES CIUTATS FORA DELS HORARIS COMERCIALS. TAMBÉ AFAVORIRÀ EL FET ÓUE LA CIUTAT DEIXI DE SER ENTESA COM UN CONtENIDOR DE PROBLEMES ALS QUE ES DONEN SOLUCI )NS INDEPENDENTS PER PASSAR A TEN IR UNA VISIÓ INTEGRAL QUE ATENGUI LES VEUS DE TOTS ELS SEC ORS SOCIALS. - LA GLOBALITZACIÓ DE L ECONOMIA FINALMENT, EL TERCER GRAN ELEMENT QUE HAN DE TENIR EN CONSIDERACIÓ LES CIUTATS ÉS LA GLOBALITZACIÓ DE L'ECONQMIA. UN FET QUE JA ÉS UNA REALITAT. LA GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA VOL DIR QUE EL QUE PASSA AVUI A TAIWAN ENS AFECTA DI RECTAMENT. �QUE ELS LLOCS DE TREBALL DESTRUTTS A LLOMBARDIA EN UN MOMENT DE CRISI ES PODEN RECUPERAR QUAN ARRIBA L4A BONANÇA ECONÒMICA A BAVIERA O A L'ALCARVE. QUE EL BON FUNCIONAMENT DE L'ECONOMIA CANADENCA TAMBÉ PRODUEIX BENEFICIS A LES EMPRESES DEL MAGRIB. AQUESTA GLOBALITZACIÓ TAMBÉ ES DEIXA SENTIR A UNA ESCALA MÉS PETITA. ACTUALMENT, LA CREACIÓ DE LLOCS DE TREBALL A NOU BARRIS ES DECIDEIX EllJ LA CONSTRUCCIÓ O NO DE LA TERCERA PISTA DE L'AEROPORT DEL PRAT 1 LA INSTALLACIÓ D'EMPRESES AL VALLÈS DEPÈN DE LA REGENERACIÓ DEL RIU BSÒS. CAL DONCS, DUR A TERME POLÍTIQUES ÀMPLIES DE CONCERTACIÓ, EN QUÈ ESTIGUIN PRESENTS TOTS ELS ACTORS SOCIALS. PERI AQUESTES POLÍTIQUES DE CONCERTACIÓ NO FUNCIONARAN SI EL SEU DOMINI ÉS EXCLUSIVAMENT EL MUNICIPI, HAN D'AMPLIAR EL SEU CAMP D'ACCIÓ PER AFECTAR LA TOTALITAT D'UNA REGIÓ ECÓNÒMICA. �EL PACTE INDUSTRIAL DE LA REGIÓ METROPOLITANA QUE ESTEM IMPULSANT, AMB LA PARTICIPACIÓ ACTIVA DE L'AJUNTAMENT DE RUBÍ, VA EN AQUESTA DIRECCIÓ. D'ALTRA BANDA, ES FAN NECESSÀRIES LES ALIANCES ENTRE CIUTATS PER TAL D'OPTIMITZAR RECURSOS. BARCELONA POT CONVERTIR-SE EN L'AEROPORT DE MONTPELLER O TOLOSA DE LLENGUADOC. ÉS A PARTIR DE LA POSADA EN COMÚ DE DETERMINADES POLÍTIQUES I DE DETERMINADES INFRASTRUCTURES QUE !_ES CIUTATS PODRAN COMPETIR ENTRE ELLES. COM TOTS ELS PERÍODES INTERESSANTS, AQUESTS SÓN TEMPS DIFÍCILS. HO SÓN PERQUÈ NO TENIM UN CONEIXEMENT CLAR DEL MÓN QUE VE. NOMÉS SABEM QUE EL MODEL SOCIETAT ACTUAL HA INICIAT UN CANVI QUE S'ACCENTUARÀ CADA COP A MÉS VELOCITAT. HEM DE PRENDRE MESURES PER ESTAR EN PRIMERA LÍNIA D'AQUESTES TRANSFORMACIONS PER LIDERAR ELS CANVIS. �LES CIUTATS QUE NO SÀPIGUEN SITUAR-SE EN LA LÍNIA DE SORTIDA ARROSS E GARAN UNA LLOSA QUE IMPEDIRÀ EL SEU DESENVOLUPAMENT I, EN EL MILLOR DELS CASOS, EL SAU MARGE DE MANIOBRA ES REDUIRÀ A SEGUIR LES REGLES QUE HAGIN ESTABLERT AQUELLES QUE HAGIN APOSTAT DE FORMA CORRECTA PEL FUTUR. ALGUNES CONCLUSIONS SORGEIXEN D'AQUESTES REFLEXIONS: LES CIUTATS HAN DE TENIR i MANTENIR LA CAPACITAT DI GENERAR PROJECTES, ÉS A DIR, HAN DE PRENDRE ILA INICIATIVA. DIENT AIXÒ NO ESTEM NOMÉS INSISTINT EN LA REIVINDICACIÓ HISTÒRICA DEL MUNICIPALISME, SINÓ IDENTIFICANT LA QUE MOL1 PROBABLEMENT SIGUI LA CLAU DE VOLTA DEL FUT J R DEL PAÍS I D'EUROPA, QUE IMPLICA TANT ELS f• JIVELLS SUPERIORS DE GOVERN O ADMINISTRACIp COM LES PRÒPIES CIUTATS. �EN UN MOMENT EN QUÈ DETERMINATS MODELS DE DESENVOLUPAMENT URBÀ ESTAN EN CRISI, EN QUÈ ES VIU UN CERT DECLIVI DE LES ACTIVITATS INDUSTRIALS EN ALGUNES REGIONS METROPOLITANES, LES CIUTATS HAN DE REFERMAR I REFORÇAR EL SEU VALOR PRINCIPAL, QUE ÉS LA CAPACITAT DE CONCENTRAR CONEIXEMENTS, D'AGLUTINAR ELS AVENÇOS I LES INNOVACIONS PER SEGUIR ESSENT L'INDRET AMB MÉS OPORTUNITATS DE PROGRÉS. TOT I QUE LES CIUTATS SÓN INDISCUTIBLEMENT EL PRINCIPAL VALOR I EL FONAMENT D'EUROPA, EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ INSTITUCIONAL DE LA UNIÓ EUROPEA NO HA TINGUT EN COMPTE LES POTENCIALITATS DE LES CONCENTRACIONS URBANES. LES CIUTATS, I TAMBÉ LES REGIONS, HAN DE DEIXAR SENTIR LA SEVA VEU EN L'ENTRAMAT POLÍTIC I INSTITUCIONAL EUROPEU. S'HAN FET ALGUNES PASSES EN AQUEST SENTIT, I LA CREACIÓ DEL COMITÈ DE LES REGIONS N'ÉS UN EXEMPLE, PERÒ ÉS INSUFICIENT. PER CANVIAR LA TENDÈNCIA, SÓN LES CIUTATS I LES REGIONS LES QUE HAN DE (PRENDRE LA INICIATIVA. �AQUESTA INICIATIVA PASA PER FOMENTAR EL PROPI PROGRÉS DE LES CIUTATS I LES REGIONS. SERÀ AIXÍ, ASSUMINT LES PRÒPIES RESPONSABILITATS, COM IACONSEGUIRAN ESTAR MÉS BEN REPRESENTADE I SER TINGUDES EN COMPTE , PRENDRE LA INICIATIVA VO DIR QUE LES CIUTATS, D'UNA BANDA, HAN DE SER SUFICIENTMENT FLEXIBLES PER ADAPTAR- E PERÒ TENINT CLARS ELS OBJECTIUS. D'ALTRA BANDA, LES CIUTATS HAN DE CREAR VINCLES DE COLLABORAC Ó I CONSENS ENTRE ELLES I AMB EL CONJUNT DEL TERRITORI. BARCELONA I LA SEVA REGÓ METROPOLITANA SÓN UNA REALITAT EN LA QUAL /TANT LA GENERACIÓ DE PROJECTES COM LA VOLUNTAT DE COL LABORACIÓ TENEN UN REFLEX EVIDENTI. AQUESTA VOCACIÓ DE COORDINACIÓ ÉS EL QUE ENS PERMETRÀ ORIENTAR AMB GARANTIES EL REPTE UROPEU. �ELS INGREDIENTS QUE TENIM SÓN ELS MILLORS, ÉS A DIR, UNA CIUTAT CENTRAL COM A REFERENT FONAMENTAL, UNS MUNICIPIS METROPOLITANS I UNA VOLUI+T DE COORDINACIÓ POTENCIALMENT EXCEL-LIEINT. LA MANERA DE COMBINAR I FER VALER AQ ESTS ELEMENTS TÉ UN NOM: ELS PLANS ESTRATÈGICS. DINÀMICS BARCELONA HA DEMOSTRAT LA VALIDESA DEL MODEL DE LA PLANIFICACI1 ESTRATÉGICA I TOT EL QUE Hl HA AL DAMERA: COMPLICITAT, COLIABORACIÓ PÚBL1C-FI RIVAT 1 LIDERATGE INSTITUCIONAL DES DE L'ÁM BIT LOCAL. AMB LA PLANIFICACIÓ ESTRATÉGICA IDENTIFIQUEM PROBLEMES, NECESSITATS I OBJECTIUS. DE LA PLANIFICACIÓ ESTRATÈGI A SORGEIXEN ELS PROJECTES 1 SE SUPEREN E1LS REPTES RUBÍ ADOPTA ARA AQUESTA DIRECCIÓ. RUBÍ BUSCA SITUAR-SE EN LA LÍNIA DE SORTIDA, 1 AMB EL PLA I L'ASSOCIACIÓ QUE AVUI NEIXEN TRIA LA MILLOR OPCIÓ PER FER-HO. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4431 Title A name given to the resource Les ciutats del 2000. Presentació pla estratègic de Rubí Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Teatre La Sala, Rubí Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Urbanisme Globalització Competitivitat Acció política Model social Rubí Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-06-25 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/824/0000001458.pdf a00a4acb93b6bb96d5fae4199faf7434 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 04/07/1997 (2606192) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 13 EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 14 Desde Cataluña, federalismo PASQUAL MARAGALL La izquierda ha apostado por una España federal desde el siglo XIX. La derecha española, en cambio, ha sido tradicionalmente refractaria a esta idea, quizás por la ecuación que desde 1870 llegó a darse entre federalismo y república. Ahora, sin embargo, la derecha está admitiendo en la práctica un federalismo de hecho, si bien no aún con su nombre. Veamos cómo y por qué. La derecha se ha federalizado en la práctica por lo siguiente. 1. Llega al Gobierno cuando el Tribunal Constitucional sentencia, por ejemplo, que la regulación del suelo es competencia autonómica. Y que, por tanto, la unidad de mercado y la igualdad ante la ley consagradas en la Carta Magna no impiden ni la devolución hacia abajo de este tipo de competencias, ni la existencia de diferencias en su ejercicio, más acá de unos límites explícitos. 2. Llega al Gobierno sin otra mayoría posible que la que le ofrece la derecha nacionalista vasca y catalana. Me refiero, claro, a una mayoría estable, es decir, no sujeta a los vaivenes de Anguita. 3. El hecho de que las derechas nacionalistas no puedan gobernar solas en Euskadi y Catalunya obliga aún más al entendimiento de todas las derechas, tanto si es para compensar un pacto local con los socialistas (PNV) como si es para reforzar un pacto local con el PP (CiU). Ante esta situación, la izquierda puede optar o por un esencialismo estatalista o por un sincero federalismo en el que siempre ha creído pero que siempre ha tenido que callarse puertas afuera del partido. (Puertas adentro todo ha sido federal desde siempre: es bueno recordarlo ahora que tan tos mencionan la presencia de los secretarios generales de los partidos de las comunidades históricas como concesión a unas supuestas baronías). El carácter deshilvanado del súbito autonomismo de la derecha española puede llevamos, sin embargo, a la tentación primera mente citada: la defensa del Esta do como exigencia de racionalidad (más que como antiautonomismo). Algo de eso tendrá que haber, ante la imposibilidad de cuadrar las cifras de la sanidad y aún menos las del cupo vasco, reconociendo que la fórmula idea da por los socialistas en 1987 para el cálculo de este último era realmente una convergencia de los gastos públicos transferidos por habitante. Pero una actitud puramente defensiva no tendría sentido en el momento en que la derecha ha dejado de amenazar con su tradicional rechazo autoritario a la combinación de progreso, libertades y autonomía que en el imaginario colectivo representaba la izquierda. El federalismo posible hoy, con el nombre que sea, debería basarse en: - El reconocimiento de las diferencias históricas, culturales y políticas, entre ellas el concierto vasco y la tradición catalana en derecho civil y derecho local. - La igualdad de derechos económicos y políticos, concretada en los mismos gastos por habitante para los mismos servicios básicos y en la misma proximidad potencial de la administración de los servicios transferibles. 41 �Articles de Pasqual Maragall a - La opcionalidad, entendida como el derecho de una autonomía a optar por la prestación propia de los servicios transferibles o bien por la continuidad del servicio estatal (Extremadura ya ha dicho, por ejemplo, que no quiere policía autonómica). -Una apuesta clara por la Europa de la subsidiariedad y en consecuencia la asunción decidida de la declaración de mayo en Amsterdam, con ocasión de la Cumbre de las Regiones y Ciudades: más Europa y más proximidad; más Europa y más región, más ciudad. Es cierto que los abusos del neoliberalismo internacional de los años ochenta parecen justificar un sano retorno a la razón de Estado. Pero nos equivocaríamos si no comprendiéramos que aquellos excesos los permitió el elector por alguna razón: precisamente por el exceso de, intervención, por la suficiencia insultante del funcionario -la insolence of office---, que, junto a la slowness of justice, la lentitud de la justicia, vuelven una y otra vez desde el monólogo de Hamlet hasta nuestros días y piden vientos libertarios. Y en manos de la derecha esos vientos quieren decir desregulación dentro y guerras fuera, es decir, nacionalismo y mercado puro y duro. Hoy hay que avanzar sin olvidar esas lecciones. Avanzar hacia la articulación de soluciones globales, pero soluciones que tienen que justificar en cada caso la intervención, el coste público, el impuesto que lo paga, la distancia a la que se actúa. Todo esto no puede darse ya por sabido ni por lógico; hay que irlo explican do modestamente en cada caso. Afortunadamente y contra lo que se suele decir, mucho de este espíritu se filtró en la actuación socialista de los años pasados, de la mano del pragmatismo de los González, Serra y Solbes. Gracias a ello tenemos hoy, por ejemplo, libertad de televisión: la privada es la más ecuánime en este periodo de modos autoritarios y consignistas. Si se pecó de algo fue de un empacho de "soluciones nacionales" a problemas que no lo eran. El colmo fue ese Código Penal que criminaliza las pintadas. De tanto solucionar grandes problemas (la defensa, la entrada en Europa y la OTAN, la España de las autonomías, la cobertura sanitaria, la generalización de la educación, las pensiones de los mayores) no caímos en que los pequeños, los de calidad, los de las clases medias, los de las ciudades, los del ruido, los de la inseguridad, etcétera, sólo tenían soluciones desde la proximidad, desde lo local. Para eso no estábamos preparados. No bastaba el liberalismo macro de los socialistas más avisados. Hacía falta un ánimo libertario que nos faltó, un auténtico dejar hacer a la sociedad, a los poderes locales, a las ONG, a la juventud... y a las autonomías que, más allá de su (nuestra) monótona vindicación de recursos y competencias, eran capaces de corresponsabilizarse de muchos problemas. Ahora nos toca empezar desde abajo. Plantear el federalismo fiscal a la americana, a tres niveles: federal, autonómico y local. Aplicar los estándares escandinavos y holandeses donde 2/3 del gasto público neto son gestionados en el ámbito local, provincial y/o regional. Como en Suecia, donde el impuesto sobre la renta de las clases medias y modestas, con un tipo del 30%, se destina a los municipios para educación (20%) y a las provincias para sanidad (10%). Sólo los más ricos, que pagan más del 30%, contribuyen al Estado (diplomacia, investigación básica, defensa, etcétera). Ahí se ve qué es lo que se considera básico. En España deberíamos llegar el año 2000 al reparto por mitades del gasto público neto entre Estado y gobiernos locales y regionales (50-25-25), siempre que se lleve adelante el pacto autonómico de las comunidades del artículo 143 y el pacto local de nunca acabar. Estaremos entonces en condiciones de apuntar, para el año 2004-005, 42 �Articles de Pasqual Maragall a a ese 40-30-30 de los países europeos modélicos. (Se entiende en todo caso que el gasto público del que se habla no incluye ni pensiones no contributivas, ni amortizaciones de la deuda pública). Mientras no haya justicia local no habrá auténtica policía local, y en tanto ésta no acabe de desplegar todas sus potencialidades no habrá autoridad democrática, seguridad aceptable, limpieza, prevención de la droga y justicia rápida. Todo esto es federalismo; en Cataluña, catalanismo. El federalismo no es una bandera del siglo XIX; es la más actual, la más sostenible, la más social-Iiberal, la más autonomista y la menos uniformista, la única base real para la bundestreue, la confianza entre todos, la lealtad al interés general, que de otro modo no se obtendrá nunca en medida satisfactoria. Si le quieren llamar de otra forma, da lo mismo. Desde Cataluña lo aceptaremos igual. Con entusiasmo. Aunque no estaría mal llamar a las cosas por su nombre. Europa va por ahí, como lo atestigua el ya clásico ejemplo alemán y el reciente federalismo italiano, así como, por supuesto, el devolucionismo británico a favor de Escocia y Gales. Los italianos acaban de aprobar (el pasado 15 de marzo) una, ley marco en virtud de la cual (artículo 2) ciudades y regiones pueden desarrollar todas las tareas públicas que sean del interés general de sus ciudadanos, incluidas las actualmente desempeñadas por las oficinas estatales en dichos territorios, salvo las tareas que se especifican en el artículo 3 y quedan reservadas al Estado. Lo importante no es el número de las tareas reservadas al Estado -que empezaron siendo cinco en el primer borrador y acabaron en 20 en el texto aprobado-, sino el hecho mismo de la reserva por excepción y la prestación a niveles más próximos como regla. La Administración sólo hará lo que no pueda hacer la sociedad, y dentro de la Administración primará siempre el nivel más cercano, salvo razones que habrá que explicitar, En casi todos los contextos (no me refiero ahora sólo a Italia) esas razones se refieren a la eficacia y a la equidad o redistribución o cohesión. Se ha invertido la carga de la prueba. Ahora ya no se postula la bondad democrática sólo de lo que aprueba la Cámara parlamentaria erigida en representación de la nación, siendo ésta el único nivel significativo, sino que se postula la delegación por parte de esa Cámara de las competencias hacia la sociedad, entendiéndose que la distancia en el ejercicio de la potestad pública es un mal a evitar en la mayoría de los casos. El viento que barre Europa podría llegar a Francia, a nuestra vecina Francia jacobina (y modélica para nosotros en tantas otras cosas) antes que a España. Espero que no sea así. La oportunidad es nuestra. Vale la pena cazarla. Pascual Maragall es alcalde de Barcelona. 43 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1091 Title A name given to the resource Desde Cataluña, federalismo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Territoris Catalunya Espanya Federalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2787/19970707_EuropaOcupacio_DebatGrupClaris_PM.pdf 00cd5b6bd8f68447cd47d6edd6601573 PDF Text Text 1 7 de juliol de1997 EUROPA I L'OCUPACIÓ Ponent: PASQUAL MARAGALL I MIRA Empresaris que intervingueren en el debat: Xavier Muñoz, Comissionat de l'Alcaldia per a la Cooperació Empresarial. Josep Almeda, Director General de Mas Lluch; Joan Canals, Conseller Delegat de Pulligan Internacional. Pere Narbona, President de l'Hospital General de Catalunya. Rafel Sunyol, Vicepresident de FECSA. Josep Varias, Gràfiques Varias. Pasqual Maragall: Com a president del Comitè de les Regions, començaré parlant dels pactes de confiança per a la creació d'ocupació de Jacques Santer. Penso que va ser el 14 de juny quan ens van convocar a Roma. A la reunió érem el president del Consell de Ministres, el president de la Comissió, Jacques Santer, que era el qui feia l'oferta, el president del Parlament, que en aquell moment era l'alemany Hànsch, el president del Comitè Econòmic i Social, el president del Comitè de les Regions, que era el Sr. Carles Ferrer Salat, i jo mateix. Davant nostre hi havia empresaris i sindicats. Jacques Santer va fer el llançament del seu programa. La part que em va interessar més va ser la dels pactes territorials per a la creació d'ocupació, perquè és la que nosaltres, com a ciutats i com a regions, podem fer o discutir. La idea, tal com jo la vaig entendre i defenso, és que perquè hi hagi inversió hi ha d'haver confiança, i perquè hi hagi ocupació hi ha d'haver inversió. Es crea confiança quan hi ha consens, una sèrie de valors compartits; quan les persones es fien en el camp del crèdit, de la contractació, de les vendes, de la inversió i del futur polític. La meva interpretació és que els pactes territorials no són només un gest polític de la Comissió i del seu president envers les regions i les ciutats sinó la convicció que en aquest moment hi ha un nou factor que està jugant en la creació o la no creació de confiança: la distància. El que està marcant la política europea i mundial és el fet que les distàncies han canviat. Som en un món global. Aquest fet fa que totes les coses es vegin d'una manera diferent. Al senyor que fabrica corbates, resulta que ara en vénen d'Indonèsia i li ensorren l'empresa perquè allà les fan molt més barates. El mateix en el camp de l'electrònica. i �2 ,/. J '|- Segurament el motor que hi hagut darrere de l'avenç de la Unió Europea ha estat la por a la globalització o la necessitat de reaccionar davant de la globalització. No només des del punt de vista de la globalització econòmica, sinó tamúé des del punt de vista cultural i polític. Quasi diria des del punt de vista militar. • VivMr'5- Lev Aqwesta figura es diu "Mr. Pese". A Europa totes les paraules són noves i difícils d'entendre. "Mr. Pest" vol dir Política Exterior i de Seguretat Comuna, o el^efGerç pilar/Mi ha dos pilars més que són la política monetària i el mercat únic- Els europeus ens adonem que si no tenim una veu en el món, no ens faran cas. Mentre els russos, els americans i els japonesos van amb una sola veu allà on sigui, els europeus, que som quatre-cents milions, no podem anar amb diverses veus. Els estats europeus, que tenen molta reticència a deixar anar competències cap amunt o cap avall, observen que la seva població els demana més unió europea. Concretament, en política exterior. La vergonya que hem passat tots plegats amb Bosnia és considerable. El Sr., Major em va explicar que per a separar tots els fronts a Iugoslàvia necessitem un milió de soldats "perquè es tracta d'una guerra civil que es fa a cada carrer de cada ciutat". Efectivament, hi ha Banja Luka, Mostar, Srebrenica, etc. Pertot arreu hi ha problemes. Probablement, no pots dividir tot això amb un exèrcit convencional. Però després va resultar que era mentida. Amb tres Tomahawk,"quatre passades dels avions de la Navy allò es va acabar. La gent a Europa vol que això no torni a succeir. Per tant, volen tenir més Europa en el camp polític i econòmic. Però al mateix temps està passant que la gent està dient: "Traspassem coses a Europa." Però Europa té un perill. Si deixem anar la mà i ho enviem tot a Brussel·les, al final s'ho faran tot ells i seran molt lluny. Madrid ja és prou lluny. Prou problemes tenim amb aquests 600 km de Madrid: imagineu-vos Brussel·les! Europa ens hauria de garantir que només se'ns endurà allò que estrictament necessitem per a viure millor, però que tota la resta no se l'emportarà. Europa ens hauria de garantir que els estats ens tornen aquelles competències que es poden dur a terme més a prop. Aquesta és l'Europa que tots voldríem, pròxima i al mateix temps suficient i eficaç. El 14 de juny de l'any passat en Romano Prodi em va preguntar: "No hi ha pacte d'ocupació nacional a Espanya, oi?" Li vaig contestar: "Fins ara els sindicats i la patronal no han estat capaços de posar-se d'acord." Prodi va seguir: "Home, clar, com vols que els empresaris catalans es deixin representar pels polítics de Madrid?" 2 �3 Vaig pensar que no només pels polítics de Madrid, sinó també pels empresaris de Madrid. Els empresaris catalans difícilment es deixaran representar en un pacte. Com deia Prodi, el problema rau en el factor distància. Els pactes es fan quan hi ha confiança. Barcelona ha fet el seu pacte d'ocupació, però no n'hem dit 'pacte d'ocupació' perquè l'Estat ha fracassat i la Generalitat encara no l'ha fet. Vam pensar que no ens l'acceptarien. El vam anomenar 'pacte industrial'. El pacte que es va signar a nivell de regió metropolitana és un pacte que involucra poders locals i sindicats, i tracta de les condicions de treball, el cost del transport, el temps de transport, els horaris, els beneficis de caràcter social i el salari indirecte. Les Rondes, per exemple, han representat una millora del salari real dels treballadors. Des del punt de vista dels poders macroeconomies, com a ciutat no hi tenim una incidència. Però des del punt de vista dels poders polítics territorials i locals, hi ha moltes coses a fer. Els governs nacionals tendeixen a pensar que una de les coses que poden fer és ajudar els ajuntaments a generar ocupació. No pas a generar ocupació pública, sinó a crear les condicions per a generar ocupació. Tota política que es faci des de Madrid, Londres o París ha de ser una política monetària o macroeconòmica. No pot ser una política puntillista d'intervenció perquè això fóra un desastre. Recordo el dia que vaig arribar a Buenos Aires i ens va rebre l'Alfonsín. Era l'any 85, el dia que començaven els judicis dels militars. Vaig pensar que, amb el drama que hi tenia, era una consideració rebre l'alcalde de Barcelona i en Ramon Trias Fargas. Sempre miro de no fer les coses de representació com a partit o com a majoria. Ens va rebre. En aquell moment l'economia argentina era un desastre. Hi havia el que en deien "la bicicleta". Cada dia pujaven els preus un 1 o un 2 o un 5%. Hi havia uns multiplicadors automàtics que s'aplicaven amb un absolut desfasament respecte dels salaris i les retribucions. Aquests factors van crear una situació de penúria alimentària. L'Alfonsín, enfonsat a la seva butaca, va tenir força per explicar que havia fet un programa en virtut del qual un milió de caixes de menjar sortien cada dia des del govern per a la gent que passava fam. Vaig tenir la imprudència de preguntar-li quantes caixes arribaven a la seva destinació. L'home es va ofendre, com és lògic. Totes les polítiques macroéconomiques que vulguin arribar al ciutadà, com no sigui a través de les variables macro -el diner, els preus, el tipus de canvi, etc.-, és molt fàcil que es perdin pel camí. Avui m'explicava en Ramon Folch que a Lima no tenen aigua. Es van interessar per saber quants metres cúbics per segon o 3 �4 hectòmetre cúbic a l'any tenien. Mentre nosaltres tenim dotze metres cúbics per segon, ells en tenen més. Lima és una ciutat de quatre milions. Nosaltres som tres o quatre milions a la zona de la SGAB. Els arriba menys aigua perquè se'n perd. És un sistema que distribueix unes pèrdues impressionants. Explico aquest fet com a metàfora del que és la fal·làcia de les polítiques globals i macroéconomiques o macrosocials que es vulguin portar des d'un centre, espanyol o europeu. Des del centre s'ha d'estudiar com es crea ocupació en els territoris i ajudar-los que en creïn ells mateixos. Moltes vegades crear ocupació depèn del centre, de variables macro com ara els tipus de fiscalitat i el tipus de flexibilitat laboral. Es tracta d'un nou contracte social. L'altre dia ho va dir en Pujol a l'Ajuntament. Parlava d'un nou contracte social en el qual es posessin en joc totes aquestes variables. Va citar en Toni Blair, Delors, Felipe Gonzalez i Helmut Schmidt. Quatre socialdemòcrates. Només va citar un polític liberal o cristianodemòcrata, en Herzog, president de la República Federal Alemanya, que no el coneix ningú. Probablement, el que s'ha de fer a Europa és un nou contracte social, en el sentit de canviar la cultura de treball. Però no sé ben bé per on. Jo tinc les meves idees, que es deriven d'una experiència d'alcalde que potser no és la més adequada per a poder pontificar sobre aquests temes. També dubto que siguin bones les del president de la Generalitat. Per descomptat, són els empresaris i els treballadors els que en saben més. Jo crec que el ministre de Treball, l'Arenas, ha fet bé de no ficar-s'hi. Després de molts anys de fracassos, els sindicats i les patronals han arribat a la conclusió que s'hi havia de fer alguna cosa. Sr. Varias: La moneda única pot perjudicar els nostres interessos. En aquest moment Espanya pot vendre molt més barat que altres nacions europees. Amb la moneda única europea no serem tots a un mateix nivell. Amb la mateixa moneda que els europeus, els nostres empleats no voldran cobrar el mateix que els francesos o els italians? Pasqual Maragall: El fet que estigui convertit el preu en pessetes o en euros què canviarà? El problema seria que en el moment d'entrar-hi la paritat que es fixés fos més baixa per a altres monedes i més alta per a la pesseta. És un problema d'habilitat en la negociació. No podràs guanyar ni perdre mai més respecte de les monedes europees. Del Solchaga es deia: "Aquest home té la culpa que nosaltres no exportem". Penso que va ser en Torres, de Vilafranca, qui em va dir l'altre dia el que havíem perdut amb la pesseta i el tipus d'interès alt en la última època d'en Solchaga. Jo li preguntava: "Però bé, això quant va durar?" Va dir que cinc anys. 4 �5 Jo sempre he tingut la impressió que, desgraciadament, si vols ser competitiu has de passar-ho malament durant un temps i d'una forma o d'una altra has de retallar de tots els sectors les puntes menys productives. Una manera de saber quines són aquestes és obrint-te a la competitivitat exterior. Quan nosaltres teníem la inflació i l'estalvi que teníem, el tipus d'interès era l'únic que podia ser. Entre tres i cinc punts més que la inflació. Uns punts més reals que no pas a Alemanya. Tot el que fos eludir això per habilitat tenia una durada que no podia ser gaire. En el moment d'entrar, en Boyer va devaluar la pesseta, però després la va anar aguantant al nivell que tocava pel tipus d'interès, que era molt alt com a conseqüència d'una inflació molt alta. Ja sabeu que domesticar una inflació d'un 20%, no hi ha país que ho hagi fet en menys temps sense haver recorregut a una dictadura, com Argentina o Xile. Probablement, quan en Milton Freeman de Chicago va anar a Santiago de Xile durant la dictadura la inflació va baixar ràpidament. Però en una democràcia en què la gent fa una mica el que vol, és molt difícil passar d'un 20% a un 3% en el curs de vuit o deu anys. No obstant, en Solchaga no va saber veure que a partir d'un moment havia de començar a baixar. Però jo crec que si després hem pogut exportar el que hem pogut exportar ha estat per dos motius: perquè vam devaluar i perquè els que havien quedat eren capaços d'exportar. En definitiva, el treball dut a terme per en Solchaga i en Solbes ha estat positiu i el Sr. Rato és qui ha recollit part dels seus fruits. En política monetària serem algú si tenim una política de canvis europea. Espanya no pot devaluar. França no pot devaluar. Alemanya no pot devaluar. Fins ara, Alemanya era l'únic país que s'ho podia permetre. L'avantatge de Kohl és que aquest s'ha compromès en nom d'Alemanya a no quedar-se ell sol amb la seva moneda garantint l'estabilitat interior, i no arriscar ajuntant-se amb les altres monedes europees. Contra la majoria de l'opinió pública alemanya, Kohl està complint aquest compromís. Actualment, Alemanya envia cada any 1,5 bilions de pessetes a Europa i Espanya en rep 1,25. Tota la resta és peccata minuta perquè Anglaterra n'envia molt menys pel seu nivell de renda, i els altres països que reben són molt més petits, Irlanda, Grècia i Portugal. El més important del que està passant a Europa és que Espanya cobra un bilió dos-cents cinquanta-mil milions cada any i que Alemanya en paga un i mig. El que va aconseguir en Felipe Gonzalez, el pedigüeño, que va dir l'Aznar, són un bilió dos-cents cinquanta mil cada any de fons de cohesió i fons estructurals. Quan els alemanys han fet la unificació i han hagut de pagar als de l'Est, l'Stoiber, el president cristianosocial (CSU) de Bavària ha constatat: "A nosaltres 5 �6 aquesta Europa que esteu fent ens està costant molt cara i si no veiem que això és flexible i que hi ha un horitzó diferent, no ho podrem suportar." La quarta partida del pressupost de la República Federal Alemanya és la partida Europea, després de defensa i recerca. Amb la globalització hem perdut la possibilitat de poder reclamar al nostre govern que devaluï per tal de poder exportar. L'única manera que tenim de poder recuperar aquesta possibilitat és ficar-nos en un govern més gran que tingui una moneda que pugui ser moneda mundial i poder devaluar davant de les altres monedes mundials que són el dòlar i el ien i, al seu dia, la xinesa. En Sunyol també n'hauria de dir alguna cosa, d'això. Rafel Sunyol: Estic d'acord amb l'efecte d'acostar la resolució dels problemes als ciutadans per crear condicions d'ocupació, però s'hauria d'afegir el factor grandària. La grandària de les empreses té una certa rellevància, però en el món globalitzat encara en té més. Les multinacionals distribueixen l'ocupació en funció d'on tenen la seu. L'efecte salaris cada cop és menys important dins d'Europa. No parlo d'Europa versus el Tercer Món. És evident que les empreses, i per tant els països, que creen més ocupació són aquelles que són més eficients, més productives i més competitives. Són aquelles empreses que tenen una dimensió que els permet competir a nivell global. El nostre país és un país petit, però encara és molt més petit com a empreses. Em sembla que aquí tenim una dificultat afegida que fa que difícilment puguem crear ocupació estable a terme llarg i mitjà fora del turisme. Em temo que les multinacionals, que són les que estan al capdavant de la competitivitat, estan creant ocupació en unes determinades ocupacions de valor afegit i no necessàriament en tots els camps. També diré que el nivell de formació dels tècnics espanyols és altíssim. Jo sóc conseller d'Ehkson i aquesta empresa té el centre de R+D més important d'Europa. La majoria de les empreses multinacionals no operen en sentit contrari. Al nostre país patim greus problemes per no posseir empreses que puguin tenir la seu social a Espanya i Catalunya. Aquesta situació ens pot fer perdre lideratge en el món globalitzat. Pasqual Maragall: L'Estat viu d'uns impostos que es posen a treballadors i empresaris. Uns senyors regulen i els que treballen 6 �7 paguen un preu a aquests que regulen perquè facin les coses que l'empresa privada no sap fer. Les grans empreses no són regulades. En bona part regulen perquè no hi ha Estat multinacional. Les grans empreses posen els diners allà on volen. A més, poden fer-ho. Cada una de les empreses multinacionals té un Soro perquè especuli cada dia amb el tipus de canvi de la forma més intel·ligent possible perquè no hi ha altres regles de joc que les que estableix el mercat a nivell mundial. A tu, com a ciutadà de Barcelona, de Catalunya, d'Espanya, t'interessa més que hi hagi seus aquí que no pas a un altre país perquè les decisions d'aquest "Estat" les prendran més a favor teu. En aquest cas, l'efecte dimensió i l'efecte distància són el mateix. Tu vols tenir les grans decisions a prop. Pel que fa a l'Estat, parlem de descentralització, federalisme i autonomia local. Quan parlis de mercat diràs 'seus de multinacionals' perquè són les que decideixen. Us explicaré un fracàs entorn de dues inversions que volia fer en Luis Solana quan era president de Telefònica. Les tres candidates eren Màlaga, Madrid i Barcelona. Li vaig preguntar quines inversions tenia previstes. Em va dir que Fujitsu a Màlaga i que ATT havia de decidir entre Barcelona i Madrid. L'executive vice-president em va citar al World Trade Center, a l'últim pis, i vam anar a sopar amb aquest senyor. Em va dir: "Estigui tranquil, que la decisió d'on s'ubica la gran planta que havia de fabricar aquells xips de no sé quantes micres a Espanya no és una decisió qualsevol. És una decisió tan important, que tenim un model de cent variables computant-se en un superordinador de Silicon Valley que decidirà quina és la millor ubicació. Hi ha variables climatològiques, sismogràfiques, de psicologia ambiental i de capacitat de treball." El final de la història és el següent. Un dia, a Brussel·les, rebo un telegrama de l'ambaixador americà a Madrid que em diu: "ATT decides for Madrid. Main reason: non existence of non stop fligths Barcelona-New York. " Els directius volen evitar perdre dues hores a Barajas. Ells ja ho tenien decidit. En Leguina els havia donat uns terrenys a preu zero i tots els americans eren en aquells moments a Madrid. Efectivament, jo no podia dir res més que maleir el president corresponent d'Iberia, que en aquell cas era amic meu. La primera cosa que em va dir el president quan li vaig parlar del tema de l'aeroport va ser: "És que els catalans no volen; estadísticament els avions que van a Nova York no s'omplen." Vaig preguntar-li si alguna vegada havien calculat la gent que anava per cada lloc i em va dir que no. Tots anaven per Madrid, clar. Madrid és el cap aeri d'Iberia i tothom de tot arreu, no només de Barcelona, va a parar allà. Li vaig dir que com volia omplir un avió cap a Nova York si no li donava a 7 �8 Barcelona les mateixes armes que a Madrid. Ni tan sols han comptat quants dels que van a Nova York des de Madrid són catalans. Aquesta és la mentalitat centralista. Aquesta va ser una batalla perduda. Després la vam recuperar per una altra banda. Aquesta és la batalla per una gran multinacional amb els efectes que això pugui causar. Us citaré un altre exemple en què probablement puguem guanyar: Retevisión. Demà o demà passat es publicarà el resultat de la resolució del Ministeri del Foment sobre el concurs de cable en les tres demarcacions catalanes. Perdoneu-me que em pengi una medalla, però quan nosaltres vam començar el cable l'any 86, vam estar deu anys sense llei, però l'empresa ja la teníem feta. Els francesos per tirar la xarxa i els belgues pels continguts i teledistribucions. Quan els americans es van decidir a invertir seriosament en el mercat europeu del cable, van fer una ullada i van dir "quines ciutats tenen projectes elaborats sobre aquest tema?" Van mirar Anglaterra i Espanya. Dintre d'Espanya, Barcelona. Barcelona ho tenia tot. El Pla Fotom de Telefònica, que consistia a posar fibra òptica a totes les illes del centre de Madrid i de Barcelona on hi hagués una sucursal bancària, van trobar que Barcelona el programa estava pràcticament acabat i que Madrid estava en un 30 o un 40%. No obstant, cada vegada que el mercat americà esternuda totes les inversions americanes a Europa se'n van en orris. Ja ens havia passat alguna altra vegada amb una immobiliària. Però en aquest cas ha estat espectacular. Pocs mesos abans que s'adjudiqués a una empresa liderada per US West i les nostres empreses de capital risc, l'empresa americana retira les inversions a tot Europa per comprar la setena empresa americana i poder competir amb la segona i la primera. Ara US West no té res a Europa. Ho ha venut tot en un mes. El mercat americà és tan gran, que els obliga en determinats moments a fer unes contraccions descomunals tan importants com les expansions que prèviament havien fet. D'altra banda, Europa obliga que hi hagi lliure competència en telefonia. Espanya hi ha de fer alguna cosa i, al capdavall, s'imposa el model Borrell de fer de Retevisión el segon operador. Però, de totes maneres, s'ha de vendre a algú que pugui desenvolupar totes aquestes tasques. Només hi ha dos o tres competidors: Endesa, conjuntament amb la nostra empresa de capital risc Catalana d'Iniciatives, que va començar aquesta història del cable i que ara només abarca el 12%; i, d'altra banda, France Telecom i la BCH. Com que nosaltres teníem el patrimoni moral d'aquest projecte, el president d'Endesa, Rodolfo Martín Villa, em va dir que si Endesa 8 �9 guanyava Retevisión, ell es comprometia a portar la seu de Retevisión a Barcelona. Em va dir: "Jo no ho faig per la reunió de la Junta General sinó per incloure-hi els tres mil enginyers." Totes aquestes gestions s'han dut a terme des d'un Ajuntament que no té cap competència. La Generalitat també hi ha jugat fort, i nosaltres també: a través de la fusió de l'empresa de capital risc de l'Ajuntament -que era Iniciatives- i l'empresa de capital risc de la Generalitat -que era Catalana de Capital-. Aquesta darrera empresa estava en una situació tan dolenta, que no vam haver de pagar impostos per la fusió. Ara Catalana d'Iniciatives rutlla molt bé. Tenim una rotació en la presidència. Aquest any sóc el president. L'any passat va ser en Subirats, i el conseller delegat i vicepresident és en Miguel Puig i en Joan Clos fins el present. A la petita empresa catalana li interessen els efectes positius que es puguin derivar de la implantació de Retevisión i que hi hagi una estratègia global de país. Xavier Muñoz: Aquest planejament global de país significa que es necessiten empreses d'una certa potència de cara a determinar una estratègia. També hi ha una altra forma que no substitueix la primera, però potser la complementa. És aquesta espècie de multinacional pública que ha significat Barcelona en el sentit que ha estat una ciutat que s'ha projectat. Una ciutat que ha canviat les seves infraestructures i que ha atret molt turisme. D'altra banda, s'ha pogut reconduir la mà d'obra que s'ha perdut en la desindustrialització cap als serveis. Uns projectes al Prat i al Besòs signifiquen un camí cap al desenvolupament empresarial privat gràcies a una política pública. És aquest un element decisiu en l'economia de Barcelona i de Catalunya? Pasqual Maragall: Aquesta pregunta l'hauríeu de contestar vosaltres. Jo torno als llibres d'economia que uns haureu estudiat i uns altres sabreu. El mercat processa bé una sèrie de productes i serveis i no processa tan bé d'altres en què hi ha externalitat tant negativa com positiva. Què és la ciutat? Què és l'Ajuntament o la Generalitat? És el lloc on s'organitza la cristal·lització o la captació de les extemalitats positives netes, un cop restades les negatives. L'Estat és una raó més o menys ben portada. Pot ser dolenta o bona. També hi ha la mala raó d'Estat, però mentre l'Estat és una racionalitat, el mercat és espontani. Hi ha gent que pensa que la raó de l'Estat sempre és millor que la selva del mercat. Jo penso que no. No hi ha res que garanteixi que necessàriament és bona la raó de l'Estat. L'Estat o les administracions públiques han de justificar cada una de les seves intervencions. És el que jo he estat tractant de fer. 9 �10 També podem admetre que, probablement, els beneficis conjunts de totes les empreses d'un país o d'una ciutat no s'optimitzen si no hi ha algú que en nom de la ciutat posa en joc una estratègia que persegueixi maximitzar la suma de tots els beneficis locals a través d'una estratègia pública. Pere Narbona: Jo també sóc molt liberal en tota l'actuació de les empreses. Actualment hi ha una altra porta oberta per a l'any 2004. M'agradaria que ens expliquessis què comportarà i quina sèrie de sinèrgies podria representar per a les petites i mitjanes empreses. Pasqual Maragall: Es tracta de fer una gran trobada a Barcelona l'any 2004. Seria el primer fòrum universal de les cultures, si la Unesco decideix que val la pena. Una mena d'olimpíada cultural, patrocinada per una ciutat i beneïda per la Unesco, on es discuteixen les condicions de la pau i en particular de la creativitat cultural, la sostenibilitat de la ciutat, la globalitat, la diversitat i la identitat. Aquests serien els temes que nosaltres creiem que Barcelona i Catalunya poden oferir a Espanya i al món. Dins d'Europa els països oberts al tema del federalisme o de la descentralització saben que Catalunya és un model d'autonomia. Nosaltres què hi diem? En la darreria del segle, el món està discutint el tema de la sostenibilitat i de la pau obsessivament. Nosaltres ens oferim perquè determinades magnituds que ara no sé si diré amb molta precisió perquè encara són molt temptatives però que podrien girar entorn dels vint milions de persones. Penseu que dels cinquanta milions de turistes que vénen a Espanya, quinze o setze vénen a Catalunya. Això vol dir una captació fixa durant tres mesos l'any, entre tres i sis mesos. Es tracta de construir un gran esdeveniment. Una mobilització d'energies i un horitzó adequat. 2004, per què? Perquè són els anys que ens convenen. La nostra experiència ens diu que amb set anys tenim temps d'elaborar determinades inversions importants. Podem obligar a l'Aznar i en Chirac a portar l'any 2004 el tren d'alta velocitat a Marsella. Ens convé per l'aeroport. L'aeroport està creixent aquest any el 20%. No hi ha cap aeroport europeu que creixi al 20% (15% passatgers, 20% aeronaus). És el creixement de Shangai. El que passa es que a Shangai no només creix l'aeroport. El problema, d'altra banda, rau que no hem aconseguit que amb els temes del delta de Llobregat nomenin un comissionat. Els ho hem proposat del dret i del revés. Els hem proposat noms del PP. Vam començar dient noms dels Jocs Olímpics: l'Abat, per veure si colava la idea. Al final, els hem proposat en Juan Echevarría, que és 10 �11 del PP, amic d'en Pujol i que està bé amb tothom. Cal un comissionat del delta del Llobregat que garanteixi l'aeroport, la desviació del riu, l'ampliació del port, l'autovia del marge dret, l'ampliació de la zona d'activitats logístiques i l'arribada del tren d'alta velocitat. L'objectiu del Pla Estratègic és constituir-nos com a porta del sud d'Europa. Per altra cantó, el que persegueix el 2004 és ser un gran esdeveniment cultural, una aportació genuïna del que nosaltres podem fer en el món. Es va arribar a la conclusió que el millor que es podia fer era tocar el tema de les religions, les cultures i les nacions. La idea que tenim és que el 2004 succeeixi justament al Besòs; a Can Zam; a la Sagrera, com a estació d'arribada del tren d'alta velocitat; a la Mina; a Diagonal Mar, fent el queja hi estem fent i després guanyar setanta hectàrees al mar. Aquí no et pots bellugar sense trobar activitat i densitat urbana. Els pams valen molt. Hem de guanyar setanta hectàrees al mar que ens permetran portar-hi el Zoo i donar una expansió a Barcelona que altrament no tindríem. Josep Almeda: Canviant una mica la línia de la xerrada, m'agradaria que ens parlessis del pensament polític de la Unió Europea. Hi ha el perill que sigui una afirmació de l'Europa dels estats actuals o es pot anar cap a l'Europa de les nacions? Joan Canals: La meva qüestió és totalment diferent. L'any 92 Barcelona -i de rebot Catalunya- va fer un pas de gegant. Després fa la sensació que les coses s'hagin aturat. Les paraules que ens has dit ens il·lusionen. Aquest esdeveniment del 2004 ens sembla fantàstic perquè, si no, veiem que podem anar perdent i convertintnos en una regió de segona divisió. No sé sap per què -potser hi ha fantasmes-, es van posant pals a les rodes amb el que s'hauria de fer. Un exemple és el tema del delta. El fet que sempre hi hagi uns poders i uns contrapoders és bo per al país o hem de tenir un poder fort i algú que lideri aquest poder? Pasqual Maragall: Jo sóc partidari de l'Europa de les regions o de les ciutats o dels pobles. Els americans diuen que en això els europeus som bojos. L'altre dia vam anar al 200 aniversari del Consolat Americà a Barcelona. L'any 1797 ja hi tenien consolat. Uns diuen que el van posar per espiar els francesos, perquè hi havia la Revolució. El cas és que el van posar. En aquell moment no és que ells fossin molt importants. Als EUA hi havia cinc milions d'habitants i a Espanya uns deu o dotze o quinze. Durant la Revolució Francesa, als EUA hi ha quatre milions d'habitants i el dia abans de la guerra mundial, el 1914, cent vint-icinc anys després, eren cent milions. Al segle xix, cent milions d'europeus van anar d'aquí allà, restant el que va créixer la població li �12 interna, que no podia ser gaire. Ara els americans són aproximadament 230 milions d'habitants: la primera nació del món. Tenen una sola bandera, un sol himne i una sola moneda. Els americans quan miren Europa no ho entenen. El president del BID (Banco Interamericano de Desarrollo) em va dir en un congrés: "Home, si vols que et digui la veritat, jo que visc a Washington, allà ningú es creu Europa. Sou quinze nacions, quinze exèrcits, quinze himnes, quinze banderes i a més, ara estan parlant de l'Europa de les regions." Hi ha persones que parlen de tenir el seu petit estat i la seva petita bandera. Jo els vaig haver de dir; "Tinc una filla que és a Sarajevo fa deu mesos i treballa per una ONG francesa amb fons de Brussel·les. L'altra ha estat a Porto amb una Erasmus. Ara ha vingut aquí amb el seu company, que és un arquitecte portuguès. Li vaig dir que nosaltres no érem europeus, però que els nostres fills i nets naixerien europeus. La Unió és una unió d'estats, igual que els EUA. El que passa és que va ser per una via diferent. La població d'EUA venia de fora. No tenien cap arrel, ni cap identitat. Van haver de crear uns mecanismes d'integració social i nacional molt forts. El paio que no saludava la bandera, clatellot. Va ser molt determinista i brutal, com ho constata la violència que hi ha sempre present a les pel·lícules americanes. Europa és un conjunt de gent que no es belluga del lloc. Jo sempre dic que si féssim un mapa d'on neix la gent i on s'enterren, Europa i EUA no tindrien res a veure. Nosaltres, al Mediterrani, no fem ni 3 km de mitjana. Els americans fan 200 o 500 km. Tots nosaltres sabem que morirem a prop d'on vam néixer. Ens hem criat així. Europa és una realitat totalment diferent. D'altra banda, l'epopeia americana és enormement impressionant. A mi m'emociona molt. He viscut dos anys i mig allà i penso tornar-hi alguna vegada. En canvi, Europa és tot el contrari. Cada lloc on vius és important. El lligam amb els teus pares, els teus avis, la teva casa, el teu barri, la teva escola. Tot forma part de la teva vida fins al final d'una manera estadísticament molt rellevant. Europa dels estats? Si Europa no la fan els estats, no la farà ningú. El que ha de quedar clar és que les ciutats i les regions volem una Europa pròxima. Però el que sí hauríem de fer és respectar que els estats siguin els grans d'Europa. Els hem de convèncer que això és el més gran que poden fer i que tota la resta ja la farem nosaltres. Els estats no haurien de sentir-se perseguits. Haurien de sentir-se importants en la construcció d'Europa. La resta d'assumptes, que ens la deixin a nosaltres perquè ho sabem fer millor. L'Estat no sap produir, però sí que pot regular. 12 �13 Els estats són els que han creat els drets humans, la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la democràcia. El que han de fer és regular bé. Posar uns principis de dret de ciutadania. Ara bé, produir, ho fem millor els petits perquè estem més en contacte amb el mercat social, amb la demanda i la informació. Qui sap on es pot crear ocupació? Qui sap on li estreny la sabata a l'altre? Qui sap on manca gent? Ho saben els que hi són més a prop. El Ministeri de Treball farà molt bé si descentralitza l'lnem a la Generalitat i als ajuntaments. En resum, Europa dels estats sense por del que facin els estats. Una vegada s'hagin reunit a Amsterdam o Maastricht, demanem que diguin en nom d'Europa: "Ciutadans, us garantim que no utilitzarem la distància per anar contra vosaltres, sinó que farem exclusivament el que ens heu demanat, i que en cada assumpte que intervinguem us haurem de demanar permís." Els estats hauran de respectar la mateixa norma respecte de les regions i les ciutats. Hauria estat ideal que s'hagués aprovat a Amsterdam aquest principi de subsidiaritat complet. Amb tot, des de Brussel·les o des d'Amsterdam s'ha de garantir que les regions i les ciutats seran respectades pels estats. Hi ha un protocol de la subsidiaritat però amb la temença que les regions i les ciutats comencin a tocar el voraviu. No hem de deixar de treballar fins que un dia Europa inscrigui en el seu tractat el principi de proximitat. És l'única garantia que tenim com a ciutadans que Europa no aprofitarà la idea d'Europa per fer el que no ha de fer. És una idea que progressa a Anglaterra, Itàlia i Espanya. En aquest darrer país la idea ja havia progressat. És la idea de l'autonomia i de l'autogovern local. De fet, progressa una mica a tot arreu, tret de França. A França costarà moltíssim. Està bé que aquí no ens barallem quan els altres es barallen massa. Però a vegades els de Madrid, amb la història aquesta que "ustedes son formidables", ens prenen el número. L'Herrero de Miñón, en González i l'Aznar diuen que nosaltres som fantàstics. Després et toques la cartera i dius: "Aquí què passa?" Aquí hi ha més "sosiego" com diu en Roca i en Pujol. La premsa no és tan agressiva com és allà. Però em pregunto si no hem anat massa lluny. La vida democràtica és debat i quan un es porta malament, la paga. Quan l'altre s'equivoca, se'l critica. Una ciutat, Barcelona, o un país, Catalunya, que no es barallés internament a mi com a ciutadà no m'interessaria. Nosaltres tenim una qualitat de vida superior a la de Madrid. No es cansen de dir-nos-ho. A mi cada vegada que m'ho diuen penso "ull!", perquè allà estan construint el doble de vivendes que 13 �14 nosaltres. Ells tenen totes les indústries del poder: les finances, \'advertising i l'alta tecnologia. Potser sacrificaria una part de la qualitat de vida o del sosiego si com a conseqüència tinguéssim més inversions. Tenir Estat o tenir poder vol dir barallar-se. Si em diuen que una part del sosiego l'hauria de perdre si volgués tenir més poder -que també comporta més premsa canallesca i més premsa "del corazón"- potser acceptaria el repte. Un dia amb una colla d'empresaris del Círculo Ecuestre parlàvem del sosiego. Els vaig fer una reflexió semblant a aquesta i els vaig dir que a Madrid tenien el domini dels grans mitjans de comunicació. Nosaltres tenim TV3, però són sis milions. Ells tenen quaranta i ens hauria de preocupar. Els bascos tenen El Correo Español, que és una potència periodística a tot Espanya. Aquí no hi ha una gran empresa mediática. Els deia: "Per què no fem amb els mitjans de comunicació el que hem fet amb el mercat de futurs?" Quin producte falta? Per exemple una revista setmanal. A Itàlia hi ha VEuropeo, a França hi ha l'Express i l'Observateur, a Anglaterra hi ha The Economist, a Amèrica hi ha el News Week i el Time, i a Alemanya, Der Spiegel. A Espanya, el Cambio 16, que va de baixa. Per què no es fa això? Eren trenta empresaris i hi havia gent molt important. Un d'ells es va ofendre molt. Em va dir que ja ho havia fet feia deu anys amb una revista que es deia Opinión. Al seu dia, els que eren en aquella taula li van trucar per dir-li que plegués. Jo li vaig dir que no m'ho creia. Em va dir que repassant les trucades havia comprovat que eren tots els d'aquella taula. Havien trucat per dir-li: "Escolta, jo no vull sortir al diari." Vetllar per la qualitat de vida i la privacitat a canvi de no tenir poder és una equació que han fet els catalans. S'ha preferit no tenir tant poder perquè no ens molestin. Hauríem de pensar si és convenient o no. Només ho poso en consideració. Xavier Muñoz: Són tres quarts de dotze de la nit. Encara que en Pasqual Maragall s'hagi quedat aquest vespre entre nosaltres, sembla que no es vol quedar molt de temps més a la ciutat. Per tant, hauríem d'aprofitar l'ocasió per dir-li alguna cosa de comiat. Fa poc em varen explicar que en Pèricles havia dit que una condició molt important perquè els ciutadans fossin feliços és que fossin ciutadans d'una ciutat famosa. Resulta que Barcelona ha estat sempre una ciutat coneguda, però de cop i volta s'ha tornat una ciutat famosa. En molt poc temps i per a tothom. Jo diria que el gran mèrit d'aquesta fama de Barcelona és que ha estat una transformació que ha beneficiat a tothom. No ha estat sols per als patricis ni per als senyors de Barcelona, aquells grans senyors que sempre enyorem els petits burgesos. Ha estat una ciutat per al murcià i per a l'andalús, per a tots els que han deixat casa seva i han vingut aquí 14 �15 en ple franquisme. Aquells que s'han trobat en situacions de marginació total i habitant espais urbans aixecats amb la sola idea de l'especulació. A partir d'aquesta refeta de Barcelona, l'immigrant dels anys seixanta ha nascut en l'orgull de ser ciutadà d'aquesta ciutat. Ha estat un esforç de molts i segurament gràcies també al tarannà de molts. Però sempre hi ha algú que el capitaneja o el representa. Em sembla que no es pot deixar passar l'ocasió que tenim avui aquí els del Grup Claris d'agrair a Pasqual Maragall, tant els que l'hem votat com els que no, el seu lideratge. Som en una ciutat famosa, gràcies a aquesta equació d'igualtat, de cohesió, que ens fa ser orgullosos i atents a no perdre-la. A la vegada que agrair-te que en un final d'etapa tan plena hagis tingut una estona per a nosaltres. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa i l'ocupació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Muñoz, Xavier Almeda, Josep Canals, joan Narbona, Pere Sunyol, Rafel Varias, Josep Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-07 Type The nature or genre of the resource Debat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Catalunya Barcelona Ocupació Comitè de les Regions Economia Empreses Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Maragall al sopar-col·loqui organitzat pel Grup Claris Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Debats https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1526/19970709d_00772.pdf f6d345699cad42e302a8ebfbd459c811 PDF Text Text Ajuntament de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia Data: 9.7.97 GUIO Per a: De: Assumpte: Excm. Sr. Alcalde Gabinet (EQ) Participació en el curs d'estiu "Los retos del Estado del Bienestar", de la Fundació General Universidad Complutense de Madrid De cara a la conferència La vigencia de las políticas socialdemócratas que l'Alcalde pronunciará en el marc del curs d'estiu "Los retos del estado del bienestar", que organitza la Fundación General de la Universidad Complutense de Madrid, s'escau fer referència als aspectes següents: - L'Alcalde hi participa a petició de la coordinadora del curs, Ángeles Amador. El curs es desenvolupa del 7 a Elll de juliol a San Lorenzo del Escorial. El director dels cursos d'estiu és Miguel Ángel Alario. - L'Alcalde serà acompanyat a la taula per Ángele$ Amador, qui farà la presentació. - Després de la intervenció de l'Alcalde s'obrirà u41 torn de preguntes per part dels estudiants i dels periodistes dels diferents mitjans. - Després de la conferència está previst oferir un dinar als participants de la jornada del curs. - A les 10:OOh, Goran Censor, professor de l'Instint de Psicologia de la Universitat de Suècia, haurà pronunciat la primera conferència de la jornada dins d'aquest curs. -A les 1 'Educació i Estat del Benestar, moderada per Juan Pedro Hernández Moltó, diputat del PSOE. Hi participen: Eugenio Nasarre, secretari general d'Educació i Formació Professional, Áljaro Marchesi, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, Fernando López Lezcaro, secretari general de la Federación Estatal de Enseñanza de CC.00, i Ángel Astorganb, secretari general de la Federación de Religiosos de Enseñanza. - En la resta de les jornades del mateix curs han participat o participen: Diego López Garrido, secretari federal de Neva Izquierda. Ernest Lluch. P. Díez Chavero (UGT). J.P. Hernández Moltó (diputat PSOE). Vicenç Navarro (Universitat Pompeu Fabra) Luís Martínez Noval (diputat PSOE). Juan Manuel Eguiagaray (qui substitueix Joaquín Almunia). José María Fidalgo (CC.00). COMPLU.EQB �Ajuntament 4\ de Barcelona ^/ Gabinet de l'Alcaldia José Antonio Griñán (Diputat PSOE). Arturo Gil (Vicepresidente CEOE). E. Castellón (secretari d'Estat de Sanitat). Joan Saura (diputat d'Izquierda Unida). M. Pimentel (secretari general d'Ocupació). Ramón Jáuregui, (qui substitueix Alberto Ritíz Gallardón). G. Espinq-Andersen (Universitat de Trento) - En annex 1, s'adjunta una còpia dels programes amb els participants en els diferents cursos d'estiu. 2 COMPLU.EQB �LA VIGENCIA DE LAS POLÍTICAS SOCIALDEMÓCRATAS Es para mí un placer y un honor haber sido invitado por la Fundación General de la Universidad Complutense de Madrid a participar en el curso de verano "Los retos del estado del bienestar" y ofrecerme la posibilidad de exponerles mi punto de vista sobre "La vigencia de las políticas socialdemócratas", para hablar de la vigencia del mensaje socialdemócrata en materia de bienestar social. Antes de empezar quisiera señalar que 1 título de esta intervención debiera revisarse de entrada porque al uso de la expresión "vigencia de la socialdemocracia" se asocia una actitud defensiva, cuando lo que creo que hay que hacer -y espero conseguir a lo largo che mi intervención- es atacar, más que defender. Me gustaría profundizar en dos puntos fundamentales. Uno engloba las líneas u opciones que la socialdemocracia se plantqa hoy por hoy en materia de bienestar social y en materia de política global. El segundo está más vinculado a mi propio punto de vista, es decir, el de un alçalde que ha sido designado como representante de todos los alcaldes y presidentes de las ciudades y regiones en Europa desde marzo de 1996 y hasta fínale¢ de 1997. Volviendo al primer punto, conviene te Zer como referente el Congreso del Partido de los Socialistas Europeos que se celebró el mes de junio de 1997 en Malmóe (Suecia). En esta ciudad se vivió .in momento que creo describe bien lo que hoy es la socialdemocracia, en la forma y en el contenido. En la forma porque convocó nueve prime-os ministros de los quince países que integran la Unión Europea y la asistencia de delegados de doce partidos �socialdemócratas que forman parte del Gdbierno de sus respectivos países. Esta situación sin precedentes debería acabar con la especulación alrededor de las teorías económicas de Fukuyama, el fin d las ideologías, el fin de la izquierda o el fin del socialismo, entre otras cosas. En el contenido, por la importancia de lo que allí se dijo. En especial, destacó la expectación y el delirio que despertaron entre los asistentes dos figuras que acababan de ser elegidas primeros ministtos de su país: Lionel Jospin y Tony Blair. Personalmente, tuve la oportunidad de tervenir en un tema relativo a las regiones y al bienestar en función de la pr ximidad o la distancia, a lo cual haré referencia más adelante. El discurso de Jospin se basó en las grandes verdades de siempre. Quien haya tenido ocasión de leer el programa, o mejor dicho, el manifiesto que publicó íntegramente el diario Le Monde unos d as antes de las elecciones francesas coincidirá conmigo en valorar como clás ico su mensaje. El núcleo de dicho mensaje venía a ser "poner al hombre en el corazón de la economía". Al leer aquello me sorprendí y pensé que iba a ser un factor negativo en los resultados electorales. Creí que la gente, deseosa g1izás de términos más concretos, no comprendería este mensaje tan retórico, tan sentimental, tan clásico, tan humanista en el sentido antiguo. Me equivoqué. La gente votó este mensaje y Jospin lo defendió en Malmóe, y lo está defendiendo ahora, y lo está haciendo muy bien. Jospin está explicando que el empleo es una prioridad, que la Unión e uropea no puede ser sólo una unión monetaria. Hasta la fecha, este mensaje, que hemos leído tantas veces, miles de veces, millones de veces, en artículos, en conferencias, en charlas, nadie lo había convertido en un mensaje político con la potencia suficiente como para paralizar 2 �o acelerar la negociación de la nueva Europa o el carácter de la nueva Europa que nace en Amsterdam. Y él lo hizo, y lo hizolbien. Todo el mundo es consciente de que Amsterdam no fue un gran éxito, que la reforma institucional no se ha producido el la medida en que debería producirse. Por reforma institucional se entiende que Furopa sea más democrática y próxima, que se pueda leer y entender mejor que la actual y su estructura, dificil de comprender. En esta dirección se ha avanzado relativamente poco, porque el tema dominante ha sido la unidad monetaria, que es condición de vida para Europa. Pero tampoco se debe olvidar el correlato a la unión económica: la cohesión social. La construcción de la Europa social es condición necesaria para que la Europa económica no se convierta en la Europa monetaria de los banqueros, como dice el parlamentario europeo Miche1 Rocard. La Europa de Amsterdam es seguramente $nuy tímida desde el punto de vista de la reforma institucional, no porque Jospio haya conseguido que fuera así sino porque el problema que plantea es previo: humanizar la Europa monetaria. Puede parecer muy bello y también muy ineficaz o muy hetéreo. Aún así, Jospin está empezando a hacer, a tratar de construir en Francia lo que está diciendo. El primer ministro francés se ha visto presionado por la sinceridad contenida en su discurso, muy honesto, en el que exponía lb que podía hacer y lo que no. Incluso anunciaba, por ejemplo, la creación de setecientos mil nuevos empleos. Afirmaciones de este tipo, en España, a los poco avisados les pueden parecer imprudentes por incurrir en el error de tener que sufrir por haberlas dicho y no cumplirlas. La verdad es que sufrimos en balde porque lo hicimos, si bien en un momento en que ya se había olvidado ln vigencia de este mensaje y todo el mundo parecía estar convencido de que no se conseguiría. Al final se consiguió, y no ochocientos mil, se generaron un millón de nuevos empleos en España, durante el periodo 1982 -88. �Y sin embargo, lo que ocurrió -y le ,uede ocurrir a Jospin- es que los mencionados ochocientos mil empleos quel se crearon no disminuyeron el índice global del paro porque en el mismo período la gente decidió proclamarse buscador o buscadora de empleo. Un millón más de personas -o bien empleadas en el campo y que emigraron hacia la ciudad o bien provenientes del no-empleo y que buscaban un empleo por primera vez- e manifestaron así, porque detectaron que los empleos se estaban creando. Así ccurrió y ocurre especialmente con las mujeres, quienes no habían quizás pensad() hasta ese momento en incorporase a algún sector del mercado laboral. Todos ellos empezaron a pensarlo más seriamente cuando vieron que existía la j posibilidad de incorporse al mundo illón de empleos y un millón de laboral, de modo que se crearon un demandantes de empleo. El paro se quedó igual, porque el paro es el número que reflejan las encuestas de demandantes de empleo que no lo tienen. Jospin, por tanto, cuando pretende lo que pretende, y aprendida la lección española, no va a tener un chasco en este = sentido. En segundo lugar, lo que ha dicho se ha visto confirmado por la representante del partido socialista francés en la escuela del verano del PSC en Barcelona y miembro de la Comisión de Libertades Públicas y Asuntos Interiore 3 del Parlamento Europeo, Michèle Lindeperg. Durante estas jornadas se analizó la experiencia inglesa, la italiana y la francesa y Michèle Lindeperg explicó muy bien el programa francés y el dilema de Jospin. Jospin aplicará las medidas oportunas de promoción de empleo para cumplir su promesa pero no respondiendo a criterio de inmediatez sino de eficiencia, es decir, a los criterios del trabajo bien hecho. El primer paso será la convocatoria en noviembre de una gran conferencia en 1á que va a llamar a capítulo a todos los franceses. 4 �Esta forma de actuar, que se inscribe dentro de lo que podríamos calificar de tradición muy francesa, supondrá la organización de una gran asamblea en la que se pretende que toda la sociedad francesa se pronuncie sobre esta cuestión. Si bien cuentan con todo el verano para prepltrarla, ello exige cierta celeridad, pero se trata de una rapidez prudente. El primer ministro francés es un hombre que escribe despacio y con buena letra, pero sin pausa, y probablemente conseguirá más de lo que muchos creían o, me atrevo decir, nos creíamos al haber leído su programa, aunque yo lo conozco perso 'mente y quizá esto influya en mi parecer. Jospin, como persona y como estadista, Impresiona. A mí me impresiona. Ha estado en Barcelona varias veces. Estuvo $n el último mitin de Felipe González, en la campaña de marzo del 96. Un mitin glorioso en el Palau Sant Jordi. No obstante, para calibrar la calidad y el contenido del mensaje socialdemócrata francés es significativa la conversación que mantuvimos en el encuentro previo al mitin en mi despacho. Estaba presente también Pierre Guidoni, el responsable de Relaciones Externas del PSF. A mi pregunta de cuál iba a ser la política socialdemócrata francesa -que en ese momento no se veía tan próxima- en cuanto a las demandas de las identidades regionales y la proximidad, la respuesta fue: "La única identidad regional en Francia es rancia". Creo que la respuesa es de una ceguera total. Francia sigue siendo el país más jacobino a derecha e izquierda de Europa. Y lo sigue siendo por mérito propio, no sólo por error. Lo sigue siendo porque es e país que con la revolución inventó la democracia como fenómeno nacional y la Àsamblea Nacional. Siempre morimos de éxito en esta vida y Francia, sin llegar a morir, padece su propia enfermedad, que es París, entendido corno punto de mira y solución de todos los problemas. Por ejemplo, los problemas de Marsella los quieren solucionar con una ley de París a través de un ministro de París. Y aunque a veces he defendido la necesidad de un ministro de la ciudad, nunca aprobaría que ese ministro quisiera �resolver los problemas de un suburbio de una ciudad porque, simplemente, no los conoce. El pensamiento global es bueno para det4rminadas cuestiones porque está más informado sobre ellas y es muy malo para otras porque es menos sensible. No es que sea menos sensible en el sentido de qhe no tenga sensibilidad. A veces esta sensibilidad existe, pero distorsionada o desenfocada Y por ello, es necesario adoptar un modelo de gestión bien meditado. No es suficiente pensar globalmente y actuar localmente. Pero en Francia, y dentro del modelo socialdemócrata, el pensar o es global o no es. Y es así porque tienen una historia que los justifica. { Todos los demás países europeos están enfocando las cosas de una forma distinta, 5 empezando por España, el Reino Unido o, de una forma muy rotunda, muy emocionante para mí, Italia. El mensaje del primer ministro británico, trony Blair, es distinto. Lo expuso en Malmóe inmediatamente después del de Jpspin, y fue un discurso enormemente provocativo. Constantemente estuvo hablando, no de la izquierda y el centro sino del centro y el centro-izquierda. Su discurso se dividía en dos partes. La primera reflejaba su intuición, que comparto bastaiite, de que o la izquierda conquista el centro o no logrará hacer lo que tiene que hacer. Este planteamiento no responde a un oportunismo electoral sino a un planteamineto de mayor alcance. La segunda incidía en el hecho de que para conseguir esta especie de gran alianza, la izquierda tiene que recuperar los temas die la gente y no dejar que la derecha pueda adueñarse de ellos. 1 Lo que Blair hizo en su campaña, y lo repitió en Malmóe, fue denunciar que la derecha es la enemiga de la familia y de la seguridad. Estos son valores de la izquierda, del centro y del centro-izquierda. Y puedo decir con conocimiento de causa que esta afirmación no es sólo una frase, es una verdad rotunda. �En Barcelona ha habido un gobierno municipal de centro-izquierda desde 1979. Este gobierno, por ejemplo, ha conseguido reducir el índice de victimización, una encuesta de la población activa similar a la del paro que se efectúa anualmente desde 1985 porque en el año anterior cubo una criminalidad espantosa en Barcelona y una sensibilidad enorme sobre este tema. En esta encuesta se pregunta a la gente si ha sido objeto de al n acto delictivo en los últimos doce meses. El primer año, el 25% de los encuestados contestaron afirmativamente. El 27%, al año siguiente. En 1995 se reduje al 15%. Así pues, un gobierno de centro-izquierda ha logrado rebajar el índice casi en un 50%. En Inglaterra, entre 1980 y 1990, el índice de criminalidad, que no se basa en una encuesta sino más bien en una estadístic de denuncias policiales, muestra un incremento del 50% con un gobierno de ley y orden, que era el de Margaret Thatcher. Es por ello que Blair se ha adueñado de este tema valorando que el criterio seguido por Thatcher era tan elitista, tan insensible, que no sabía cuáles eran los problemas reales de la gente. I10 cabe duda de que la inseguridad ciudadana es un problema real de la gente. Este problema afecta más a la gente de los barrios obreros que a la gente de los barrios ricos. Curiosamente, metidos en elicuestas de victimización, la gente de los barrios ricos son mucho más sensibles o, según se desprende de las estadísticas, se quejan más en esta materia. Pero en todo caso, probablemente, el los barrios marginales hay más criminalidad que en Chamberí, si hablamos de Madrid, o en Pedralbes, si hablamos de Barcelona. Estadísticamente, ' está bien demostrado en Inglaterra, a raíz de estos resultados el mensaje neoliberal de Thatcher empujó a la gente hacia la marginalidad. El mensaje era que no iban a gastar en ellos porque la unidad monetaria y la estabilidad lo exigían -razonamiento que la población podía más o menos comprender, no aceptar, pero sí co nprender-, con el mensaje añadido de que el que no se espabila y es un desgraciado, es por culpa suya. �Según los sociólogos, ese tipo de mensaje ha impedido a la gente situarse fuera del sistema conscientemente porque les han dicho no solamente que no tienen, sino que no tendrán porque han nacido in apaces, tontos que encima no quieren dejar de serlo y, además, que no se cuenta Con ellos; que la sociedad se divide en dos, los que quieren jugar y los que no quieren, y como no quieren jugar deben olvidarse del Estado. Blair ha desmontado con éxito este mensaje de la derecha. En relación con la crisis de familia ha sucedido algo semejan4e por varias razones: la seguridad, los problemas de la educación, los problemas Ide la violencia, del vandalismo, entre otros. Y esto ha sucedido porque la derech4 no les ha dado esperanzas. Por tanto, más allá de la retórica familiarista de la derecha, desde el centro-izquierda y la izquierda estamos en mejores condiciones !que la derecha de ofrecer a la familia una estabilidad y unas esperanzas. Éste es, sucintamente, el mensaje de Blair. Estos dos aspectos no lo resumen todo pero son muy significativos para ilustrar lo que Blair está diciendo. En materia de mercado laboral, Blair y Jaspin probablemente no se pondrán de acuerdo en breve. Ahora bien, se van al poner de acuerdo en un futuro. No sabemos cuándo, porque la construcción el nuevo modelo socialdemócrata del bienestar social tardará en concretarse. Está empezando a definirse en ambos países, desde puntos de vista distintos. Es posible que haya diversos modelos socialdemócratas y que al final de este proceso coexistan, incluso, variantes nacionales con variantes sectoriales. No > e puede pretender un modelo único. Pienso que a medida que Europa nazca a partir del euro, nacerá una europolítica, una política europea a la par que una ei4romoneda. Y esa europolítica querrá europartidos que, al igual que sucede en las empresas, deberán unirse si son pequeños, o dejarse absorber por otros más grandes, o amalgamarse, o desaparecer. �Lo mismo ocurrirá con los partidos. Los mensajes políticos europeos van a tener que ser dimensionados con Europa, codimensionados proporcionalmente. Por tanto vamos a tener partidos con amplial fronteras. No serán formaciones de carácter tradicional, en el sentido ideológico. Los partidos socialdemócratas clásicos -que, como decían los austríacos,1 nos han acompañado de la cuna a la tumba- se preocupan de la persona en cuanto a la vivienda, el bienestar, la sanidad, pero no como gobierno, sino como partido. Este modelo de bienestar social y de partido que lo propugna va a desaparecer. Creo que la tendencia será la aparición del partido demócrata en el sentido liberal, en el sentido clásico. En relación a los conservadores, en el siglo XIX eran liberales, y en el XX han sido conservadores y socialistas o demócratascristianos y socialistas. Aún así, pienso que nos dirigimos hacia tn partido de progreso, un partido de cambio, como ha vaticinado Felipe González. El ex presidente español ha hecho referencia en alguna ocasión al partido autoritario y al partido libertario, o lo que es lo mismo, a conservadores y liberales] o a tradicionales y progresistas. Me resisto mucho a abandonar también, como 3lair, el apellido liberal, porque liberal viene de libertad y no dejaría que la derecha se adueñase de ese mensaje. Debemos pensar por tanto en un partido cn minúsculas, genérico. No digo que sea un partido político con estatutos y Iecretario general, sino más bien la alineación de la partida de la libertad, del progreso de la izquierda en Europa. Se trataría de un partido muy amplio que permitiría múltiples combinaciones y acentos distintos. No sólo acentos nacionales, sino acentos culturales y sectoriales (mujeres, hombres, jóvenes, mayores). Erl ese conglomerado dominaría no una desconfianza del mercado en el sentido religioso-ideológico, sino una constatación de que el mercado es bueno para lo que es, pero no para lo que no es. �El mercado es el instrumento óptimo de asignación de recursos para lo que hace bien pero pésimo para lo que no sabe hacer. No podemos ser dogmáticos ni del mercado, como lo es la derecha ultraliberal, ni del antimercado. El mercado es un sistema muy potente que hay que saber cabalgar y en el que no se puede escoger montura. No se puede ir en otra cosa, ni p ' n un Rocinante de madera, ni en un tren, ni en un avión. El caballo es el quejes y no otro. No existe otro sistema, existe el jinete. Y el jinete ineludiblement4 tiene que ser el Estado, el Gobierno, quien interpreta el interés general y las fallas del mercado. La dorna debe ser parsimoniosa y es necesario conocer al caballo y respetarlo. f Incluso en alguna ocasión se debe espole ar. De la misma manera, el mercado tiene sus leyes propias de funcionamiento¡, que hay que conocer y respetar. Se deberá espolear y conducir pero teniendo presentes cuáles son sus requisitos. Nuestro modelo socialdemócrata no será un modelo antimercado, será un modelo montado sobre el mercado, sabedor y crític de sus limitaciones. Cuando hablarnos del Estado o del jinete o de quien lleva el mercado, una segunda e importante consideración a tener en cuenta es la distancia desde la cual las cosas se hacen mejor. El mercado, ¿e un mercado europeo y hay un jinete europeo y basta? ¿O son los Estados? ¿O es un ejército de caballería? Posiblemente estemos hablando de un ejército de caballería o bien de un grupo de caballeros con caballo. Además, las razas; de los caballos son varias: el caballo europeo, el regional, el local, los ciudadanos. Sin olvidar el caballo suelto, que es la sociedad. ¿Qué principio debe establecerse en esta materia? ¿Qué debe hacer cada uno? Según los socialdemócratas alemanes lo más adecuado es diseñar un catálogo en el que se precise qué tarea debe hacer cada uno. Corno presidente del Comité de las Regiones, he señalado en más de una ocasión que el catálogo se convertirá en un multicatólogo, en un multipropósito. En los lánder pueden tener definidas sus lo �competencias, qué deben hacer y qué no. Plero en otros países puede que sean las ciudades las que actúen. Así pues, no pueden pretender que toda Iluropa hagamos lo mismo. El propio principio de subsidiariedad, de proximidad, defiende que hay que respetar la cultura política de cada uno. Y en la cultura política está el papel de los municipios. por ejemplo, y el papel d4 los lánder o de las comunidades autónomas o regiones, si las hay. No debemos olvidar que existen países muy pequeños en Europa, que no tienen ni provincias. Luxemburgo no tiene, así como Suecia, Holanda e Irlanda. Ni las van a temer por su tamaño y con una población inferior a los diez millones de habitantes. n estos casos no podemos hablar de regiones, pero sí de municipios. Y esto es álido para todos los países. Por tanto, actuar bien quiere decir actuar a la distancia adecuada efectivamente. Entonces, ¿cuál es el principio que debernos establecer? Cada Estado deberá decidirlo pero no totalmente. El tratado de Maastricht, en su preámbulo, y el tratado de Amsterdam recogen el principio de la subsidiariedad. En otras palabras, el preámbulo del tratado de Maatricht considera que la Unión Europea es una unión sin cesar, cada vez más estrecha, entre los pueblos, donde todo debe hacerse mejor y más cerca, salvando la efiacia. Sin embargo, esta afirmación se ve matizada posteriormente por el artículo¡ 3b del propio tratado. Dicho artículo establece que en virtud del principio de la subsidiariedad la Unión sólo hará lo que los Estados no puedan hacer. Creo que esa consideración es engañosa porque es lo mismo que decir que lo único que no es Europa son los Estados. Y so no es verdad. En el sistema federal americano, por ejemplo, hay tres niveles de gobierno: el federal o de los Estados, las autonomías, o como se les quiera llama., y el local. En Europa es un poco más complejo y tendríamos que hablar de cuatro niveles. Además de la Unión y de los Estados hay que tener en cuenta que cistos tienen regiones o comunidades autónomas, y dentro de ellas, los municipios. 11 �Lo que no se puede pretender es que la subsidiariedad sea un principio opaco en virtud del cual una parte de la subsidiariedad milite contra la otra. Esa primera parte, la relación entre los Estados y la Unión, defiende a los Estados respecto de la Unión porque los Estados son más próximos que la Unión pero ignora todo lo que hay debajo de ellos y no obliga a los Estados a aplicar la subsidiariedad. Por contra, creo que la socialdemocra4ia europea debería desarrollar este principio hasta el final. Y su desarrollo no;implica la aplicación sin límites de la proximidad. La subsidiariedad no quiere decir sólo proximidad, quiere decir proximidad con responsabilidad, proximidad con eficacia, proximidad con equidad. Hay cosas que no pueden hacerse cerca. Hay que establecer un principio de ordenación que estipule que todo se hagacon la mayor proximidad posible, sin olvidar que existen decisiones en las que la proximidad se revelará ineficaz. Ciertas decisiones no se pueden tornar eficazmente cerca porque requieren un tamaño mayor, economías de escala, corno dicen los economistas. Otras no se pueden tomar cerca, porque no son equitativas, ya que si tiene que haber una redistribución tiene que decidirse desde un l centro situado a un nivel superior que redistribuya a través de alguien, de un punto en el que unos y otros se encuentren para ponerse de acuerdo. Este punto es el Pistado. Este punto de distancia necesaria en la redistribución es otra limitación de la proximidad como principio general de subsidiariedad. Por tanto, la proximidad se debe aplicar con responsabilidad, con redistribución, con eficacia. Éste es el principio que hay que establecer. Es un principio revolucionario, porque defiende que el principio general es la proximidad y .;que la distancia es la excepción que se tiene que justificar, y no al revés. 12 �¿Cuál es la situación actual? El Estado manda, porque los franceses nos imbuyeron que la nación era lo mejor y qpe la Asamblea Nacional era quien la representaba y que todo permiso emana dei ella. Por contra, la sociedad no quiere esto, no lo quiere porque no lo ve necesario. Simplemente, lo que se reclamó por ser necesario y progresista en 1789, hoy no lo es. Ahora la gente quiere que la nación haga lo que pueda hacer, pero aquello que no tenga que hacer que se lo devuelva a la sociedad. Europa nacerá bien si incorpora todo lo que nosotros sabemos, que los Estados son demasiado pequeños para hacer, pero a cambio nos devuelve todo lo que los Estados son demasiado grandes para seguir haciendo. Europa debería consagrar este criterio, debería de decir al ciudadano que se responsabilizad del ejército, la defensa, la política exterior común y la moneda, que sus iptereses, derechos y obligaciones en Bosnia o Albania, o cuando se discuta con la Organización Mundial del comercio sobres aranceles, estarán bien representados. Incluso en Zaire o el Magreb, si es que Europa debe intervenir o decir algo al respecto. Los europeos estarán bien representados y no tan mal como hasta ahora, sin tener que presenciar el desastre de estos últimos paños, las vergüenzas por las que se ha pasado por no poder actuar, por no tener unidad de mando. Esta unidad va a existir. Existirá una moneda europea y, por tanto, cuando se discuta la cotización del dólar o del yen, estaremos en disposición de negociar con otra moneda con igual o mayor peso económico que el dólar, o decir, como decían los señores aragoneses y catalanes en un juramento de lealtad catalano-aragonesa al conderey de Barcelona: "Nosotros, que somos tan buenos como vos, juramos a vuestra í merced, que no sois mejor que nosotros, aceptaros como rey y señor soberano, siempre que respetéis todas nuestras libertades y leyes; pero si no. no". Hoy por hoy los europeos no pueden actuar así. No tiene ningún sentido dirigirse en estos términos a los americanos o los japoneses. No obstante, sí debemos tener esta moneda propia equiparable al dólar y, por supuesto, al yen, para decirles: 13 �"Miren ustedes, no les vamos a seguir comprando coches porque no nos conviene, nos están ustedes apretando demsiado los tornillos en este tema". Sin embargo, ¿qué ocurre si Europa hace , esto? La gente sospecha que la clase política de Bruselas puede hacer otras cosas que no debería hacer. Por eso, esta clase politica -en relación a sus competencias de gestión- tiene que hacer un acto de modestia y explicar a la ciudadanía que decide sobre unos ámbitos concretos pero sobre otros no. A su vez, debe garantizar que los Estados que como Unión dan sentido a la existencia de dicha clase política. Y que como Unión les devuelven a la sociedad, como ciudades, 4omo pueblos, como regiones, todo lo que estos últimos sepan hacer mejor que los Estados. Esto es precisamente lo que los Estados ncd han hecho en Amsterdam, a pesar de que Kohl, de alguna manera, lo ha defendido, si bien sus problemas eran otros. No considero que España haya sido muy beligerante en este tema, aunque lo fue en el Comité de la Regiones. Debo debir que las comunidades autónomas españolas fueron muy a la una y que estuvieron todas presentes en la asamblea previa de mayo en Amsterdam, la cumbrerde los pequeños, de las regiones y de las ciudades. Este encuentro fue un éxito porque estaban todos y porque además el lenguaje utilizado no fue un lenguaje estrictamente reivindicativo, sino propositivo, como el que estoy ahora desarrollando, un lenguaje consciente, un lenguaje responsable y europeo. Esto es lo que creo que la socialdemocracia debe incorporar: una sana desconfianza respecto a la distancia. Esto des lo que el liberalismo -el bueno, el auténtico, el que proviene de libertad, el que está casado con el progreso de la humanidad- ha defendido siempre y que la izquierda tiene que asumir. Si no lo hace se enquistará en un numantinismo dé defensa de derechos legítimos, sin el ingrediente político que los haga asumibles y aceptables. A los que defienden los t intereses contrarios -los de la privatización a ultranza, los del ultraliberalismohay que quitarles los argumentos que se derivan de la constatación recta de que la 14 �distancia genera privilegos que hay que combatir, y que el Estado es una distancia. No debemos identificar el modelo de bienestar social con el Estado; el Estado es el jinete al servicio de un objetivo que debe quedar claro: el bienestar social. Muchas gracias. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4432 Title A name given to the resource Conferència dins del cicle <em>Los retos del estado del bienestar</em>: La vigencia de las políticas socialdemócratas Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. San Lorenzo de El Escorial Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Benestar Social Política Govern Gestió pública Model social Acció política Socialdemocràcia Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-09 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Description An account of the resource Intervenció de Maragall al cicle dins dels cursos d'estiu, organitzat per Fundación General de la Universidad Complutense de Madrid. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1527/19970710d_00773.pdf 3ab3f9d079e09f883063c350f0c33ab8 PDF Text Text Ajuntament de Barcelona Gabinet Tècnic de Relacions Públiques i Protocol pl. Sant Jaume 1 08002 Barcelona Telèfon 402 72 98 , Fax 402 71 06 INAUGURACIÓ DELS CURSOS DE LA UNIVERSITAT INTERNACIONAL MENÉNDEZ PELAYO A BARCELONA Dia: 10 de juliol de 1997 Lloc: Auditori del CCCB Hora: 13'00 h. ORDRE D L'ACTE 12'30- Inauguració del curs a càrrec del Sr. Josep Ramoneda. director general del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 13'00- Arribada de ('Excm. Sr. Pasqual Maragall. Alcalde de Barcelona, será rebut per la Sra. Maite Costa, directora de la UIMP a Barcelona. Paraules de Benvinguda al Sr. Allcade per part de l'Excm i Mgn. Sr. José Luís García Delgado, rector de la UIMP. Segona conferència inaugural a càrrec de l'Excm. Sr. Pasqual Maragall, Alcalde de Barcelona. 13'40 Recepció. 14'30 Dinar al Palauet Albéniz, amb èls representants de les entitats que formaran part del consorci per á la gestió d'un centre permanent de la UIMP a Barcelona. �Ajuntament 4/11 de Barcelona Gabinet de l'Alcaidia (1 Se suggereix de fer la intervenció alteny 'nt passatges en catalá i en castellà. SENYORES, SENYORS, ÉS PER A MI UN PLAER ACQMPANYAR-LOS AVUI PER PARLAR SOBRE L'EUROPA DE LES CIUTATS: EL PRINCIPI DE LA SUBSIDIARIETAT 1 EL DESENVOLUPAMENT LOCAL 1. PRINCIPI DE LA SUBSIDIARIETAT: ATÈS QUE GRAN PART D'AQUESTA EXPOSICIÓ GIRARÁ AL VOLTANT IPEL PRINCIPI DE LA SUBSIDIARIETAT, COMENÇARÉ AMB UNA DEFINICIÓ INICIAL D'AQUEST CONCEPTE -QUE EL 1994 JA MÁASTRIGHT- I QUE RECOLLIA EL TRACTAT INTENTARÉ ANAR APROFgJNDINT I MATISANT AL LLARG DE LA CONFERÉNCIA EN UNA PRIMERA APROXINÁACIÓ, PODRÍEM DEFINIR SUBSIDIARIETAT COM EL CkITERI QUE ATORGA ALS NIVELLS D'ADMINISTRACIÓ MÉS PROPERS A LA I LES LES COMPETÈNCIES CIUTADANIA CONI'I 131S.EQB �Ajuntament • de Barcelona Gabinet de l'AlcaIdia RESPONSABILITATS DE L'APLICACIÓ D'AQUELLES ACCIONS DE GOVERN EN POLÍTIQUES ON AQUESTES ADMINISTRACIONS TINGUIN UN MILLOR CONEIXEMENT I SIGUIN MÉS EFICACES. EL PRINCIPI DE SUBSIDIARIEITAT, DONCS, EL QUE FA ÉS POSAR MÉS A PROP DEIS CUTADANS EL MÀXIM DE COMPETÈNCIES POSSIBLES I SITUAR LA SOCIETAT PER DAVANT DE L'ESTAT. AQUESTA PRIMERA DEFINICiÓ ENS PORTA A DUES CONSIDERACIONS: - D'UNA BANDA, A LA NECESSITAT D'APLICAR EL CRITERI AMB EL COMPLEMENT DELS CRITERIS D'EFICÀCIA 1 SEGURETAT, LA;QUAL COSA POT DONAR LLOC A EXCEPCIONS RAOÑABLES AL CRITERI DE PROXIMITAT. - DE L'ALTRA, A DEFINIR ÇOM HAN DE SER ELS MECANISMES ADEQUATS PER DISTINGIR CLARAMENT QUIN NIVELL DE GOVERN ÉS COMPETENT PER DESENVOLUPAR DETERMINADES FUNCIONS I COMPETÈNCIES. CONFIBIS.EQB 2 �Ajuntament 41) de Barcelona TENINT EN COMPTE AQUESTES CONSIDERACIONS, LA SUBSIDIARIETAT "BEN ENTESA" HA DE SER CAPAÇ DE FONAMENTAR ACCIONS A TOTS ELS NIVELLS (L'EUROPEU, L'ESTATAL, EL REGIONAL, EL LOCAL, EL DE LA SOCIETAT CIVIL) D'ACORD AMB LA IDONEÏTAT DE CADA NIVELL EN TERMES DE COST I DE VOLUNTAT POLÍTICA DE REDISTRIBUCIÓ (EQUITAT) O DE COHESIÓ SOCIAL. AL MISMO TIEMPO, ES NECESARIO AÑADIR QUE EL PRINCIPIO INSPIRADOR DE LA SUBSIDIARIEDAD FUNCIONA DE ABAJO (CIUDADANÍA) A ARRIBA (UNIÓN EUROPEA) Y NO AL REVÉS. SE TRATA DE UN CRITERIO ESENCIALMENTE DEMOCRÁTICO QUE VIENE A COMPLETAR, SI SE ME PERMITE LA REDUNDANCIA, EL CARÁCTER DEMOCRÁTICO DE LA DEMOCRACIA. NO SON LOS DE ABAJO LOS QUE DEBEN DEMOSTRAR PERSISTENTEMENTE QUE PEDEN ACTUAR MEJOR (POR EJEMPLO, LOS ESTAbOS RESPECTO DE LA COMISIÓN, LOS INDIVIDUOS FRENTE A LA ADMINISTRACIÓN O LAS CÍUDADES EN RELACIÓN CONF1 BIS.EQB 3 �Ajuntament \\„/„/ de Barcelona Gabinet de l'Arcaldia CON LAS REGIONES) SINO MÁS BIEN AL CONTRARIO. DEBE PROBARSE DESDE ARRIBA QUE VALE LA PENA SACRIFICAR PROXIMIDAD POR LEJANÍAS EN CIERTAS COMPETENCIAS, EN VIRTUD DE EFICACIA O POR MOTIVOS DE EQUIDAD. AHORA BIEN, AL MARGEN DE ESTAS Y OTRAS POSIBLES CONSIDERACICNES, SI LO QUE REALMENTE QUEREMOS ES QUE LA SUBSIDIARIEDAD SE ENTIENDA Y SE APLIQUE EFECTIVAMENTE DEBERÍAMOS ASUMIR OkS DOS SIGUIENTES PREMISAS: 1) ACEPTAR QUE LA SUBSIDIARIEDAD ES MÁS UNA REGLA DE INTERPRETACIÓN 1 QUE UN CÓDIGO FIJO Y CASUÍSTICO (UN CATÁLOGO1 DE COMPETENCIAS, EL FAMOSO "QUIÉN HACE QUÉ" -DEFINIDO EN SU MOMENTO POR JACQUES SANTER-, ENTENDIDO COMO UN LARGUÍSIMO TERRITORIO FRONTERIZO DE CORRESPONDENCIA ENTRE ¡NIVELES DE GOBIERNO Y COMPETENCIAS DETALLADAS, A APLICAR EN UN MARCO CULTURAL Y POLÍTICO DIVERSOS. �Ajuntament .11) de Barcelona 2) ADMITIR QUE SI SE TRA TA Gabinet de l'Alcaldia COMPLETAR EL CUADRO DE PRINCIPIOS DE LA REFORMA EUROPEA CON UNO MÁS QUE TRADUZCA CLARAMENTE EL ESPÍRITU DE LA SUBSIRIARIEDAD, LO MEJOR ES QUE DE AÑADAMOS EL PRINCIPIO DE PROXIMIDAD (REGLA GENERAL) A LOS YA ACEFTADOS DE EFICACIA Y SOLIDARIDAD QUE, JUNTO CON LOS DE TRANSPARENCIA Y DEMOCRACIA, COMPONEN HOY LOS EJES ACEPTADOS DE LA REFORMA. EN EFECTO, LA SUMA PROXIMIDAD + EFICACIA + SOLIDARIDAD TRADUCE BIEN EL PAR "CERCANÍALEALTAD EUROPEA" COMO MEJOR ESPECIFICACIÓN DE LA FORMA EN QUE EUROPA DEBERÍA FUNCIONAR. DE ESTA FORMA, SIN DUDA, PODRÍAMOS CONTRIBUIR A REDUCIR "EL DÉFICIT DEMOCRÁTICO" QUE DETECTAMOS EN LA CONSTRUCCIÓN DE EUROPA SIN POR ELLO DEBILITARLA. AL CONTRARIO, AYUDARÍAMOS A RESTABLECER LA CONFIANZA PARA QUE LA CONSTRUCCIÓN EUROPEA NO ESCAPE DEL CONTROL DE LOS CIUDADANOS. CONFIBIS.EQB 5 �Ajuntament de Barcelona MÁS EUROPA Y MÁS PR XIMIDAD, ÉSTA ES LA FÓRMULA. 2. APLICACIÓ DEL PRINCIPI DE LA SUBSIDIARIETAT EN EL PROCÉS DE LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA: COM S'HA REFLECTIT I E$ REFLECTEIX AQUEST CRITERI EN EL PROCÉS DE LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA? ÉS EVIDENT QUE L'EFICÀC A DE LA UNIÓ NO HA ESTAT NI ÉS LA MATEIXA EN TOTS ELS SEUS ÀMBITS D'ACTUACIÓ. LA CELERITAT I L'IMPULS QUE S'HA DONAT A LA UNIÓ ECONÒMICA I MONETÀRIA FAN DE LA UNIÓ UN INSTRUMENT EFICAÇ. ARA BÉ, ELS ESTATS HAN DE SER ELS GARANTS DE LA UNIÓ EUROPEA I, EN BONA PART, LA SEVA EXPRESSIÓ DE FORTALESA EN UN MARC DE GLOBALITZACIÓ I COMPETITIVITAT COM L'ACTUAL. DIFÍCILMENT, PERÓ, PODEN SER EL CAMÍ MÉS IDONI, O SI MÉS NO L'ÚNIC CAMÍ, PER GARANTIR LA CON l' I BIS.GQB 6 �Ajuntament 401 de Barcelona Gabinet de i'Mcatdia IDENTIFICACIÓ I LA INTEGRACIÓ VOLGUDA I DESITJADA, EN CAP CAP "OBLIGADA", DELS CIUTADANS A EUROPA, DÉ L'ASSOLIMENT D'UNA VERITABLE CIUTADANIA EURbPEA. L'EFICÁCIA DERIVADA DE LA UNIÓ ECONÓMICA ES VEU REDUÏDA DAVANT DEL REPTE D'UNA ACCIÓ COMÚ A L'EXTERIOR O LA GMANTIA DE LA COHESIÓ SOCIAL. ÉS IMPORTANT, CAL, POTENCIAR LA PRIORITAT DE L'EUROPA SOCIAL, CULTURAL I POLÍTICA SENSE RENUNCIAR A COMBINAR-LA AMB EL DESENVOLUPAMENT ECONqMIC. I FER-HO SEGUINT EL PRINCIPI DE PROXIMITAT. SIN EMBARGO, EN RELACIÓN CON EL PRINCIPIO DE SUBSIDIARIEDAD CIERTOS 14STADOS MIEMBROS DE LA UNIÓN HAN GUARDADO UN ESPECIAL CELO EN APLICARLO: LA ACTUACIÓNi DESDE EL NIVEL DE ADMINISTRACIÓN MÁS CERC44NO A LA CIUDADADNÍA ES UN CRITERIO DE GRAN SENTIDO COMÚN SÓLO EN RELACIÓN CON LA UNIÓN, ! PERO NO CUANDO SE TRATA DE DESCENTRALIZAR EN FAVOR DE LAS AUTORIDADES REGIONALES O LOCALES. o �Ajuntament \ de Barcelona TRAS LAS DOS CUMBRES DE AMSTERDAM, DE LAS CIUDADES Y REGIONES PRIMERO, Y DE LOS PAÍSES MIEMBROS DESPUÉS, CONVOCADAS PARA DISCUTIR SOBRE EL FUTURO DE EUROPA, SE CONSTATÓ QUE LA VIABILIDAD Y VIRTUALIDAD DE EUROPA DEPENDEN DE LA CAPACIDAD PARA CONSTRUIR UNA EUROPA CERCANA. UNA EUROPA REALMENTE CERCANA SIGNIFICA UNA EUROPA EFECTIVA POLÍTICA Y ADMINISTRATIVAMENTE, PERO TAMBIÉN Y MUY ESPECIALMENTE, UNA EUROPA QUE SEA PERCIBIDA COMO UNA INSTANCIA PRÓXIMA. PARTICIPACIÓ, TRANSPARÈNCIA, PERMEABILITAT I DESCENTRALITZACIÓ HAN DE SER ELS EIXOS DEL REFORÇ DEMOCRÀTIC DE LA UNIÓ I DE LES SEVES INSTITUCIONS. EL REFORÇ DEL CARÀCTER DEMOCRÀTIC DE LES NOSTRES INSTITUCIONS S'HA FONAMENTAR EN ELS PRINCIPIS DE "SOBIRANIA" I DE "CIUTADANIA ". AIXÒ IMPLICA EVITAR QUE LES GRANS DECISIONS POLÍTIQUES I ECONÒMIQUES RESTIN VETADES A LES INSTITUCIONS I, COM ESTÀ SUCCEINT CADA COP MÉS, QUE ELS BANCS, LES �Ajuntament / de Barcelona INSTITUCIONS FINANCERES I MONETÀRIES EUROPEES SIGUIN UN ESTAT DINS L'ESTAT, RETALLANT COMPETÈNCIES DE GOVERN QUE HAN D'ESTAR LLIGADES AL CONTROL I A LA DECISIÓ DEMOCRÀTICA DELS DIFERENTS NIVELLS DE GOVERN I ADMINISTRACIÓ. COM JA HE DIT, EL 15 116 DE MAIG PASSAT, UN MES ABANS DE LA CIMERA D'AMSTERDAM, EN AQUESTA MATEIXA CIUTAT ES VAN REUNIR UNS 300 ALCALDES DE GRANS CIUTATS EUROPEES I PRESIDENTS DE REGIONS EUROPEES PER I ANALITZAR EL FUTUR D'EUROPA I LA CONTRIBUCIÓ QUE CIUTATS I REGIONS PODEN FER A LA CONSTRUCCIÓ EUROPEA. DESPRÉS, DURANT LA CIMERA DEL MES DE JUNY, ES VAN DONAR PASOS EN AQUESTA DIRECCIÓ: EL CONSELL D'EUROPA HA REOONEGUT LA CREIXENT INFLUÈNCIA DE LES REGIONS I DE LES CIUTATS EN EL PROCÉS DE LA UNIÓ. ELS CIUTADANS QUE DEMANEN "MÉS EUROPA" DEMANEN TAMBÉ QUE SSE SATISFAGUI UNA CONDICIÓ BÁSICA: UNA EURCSPA MÉS PROPERA. CONFIBIS.EQB 9 �Ajuntament • de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia ELS CAPS DE GOVERN I LIDERS EUROPEUS NO HAN DE PERDRE DE VISTA EL FET QUE POLÍTIQUES DISTANTS I POC CLARES ABURREIXEN O BÉ ESPANTEN I QUE MOLTA GENT SE SENT AMENAÇADA PER UNA BUROCRÀCIA APARENTMENT ANÒNIMA QUE ELS RESTA PODER SOBRE LA SEVA VIDA QUOTIDIANA SENSE GARANTIES D'UN CONTROL DEMOCRÀTIC„ DE LA MATEIXA MANERA, LES PITJORS POLÍTIQUES ACABEN SENT AQUELLES QUE PER LA SEVA ELABORACIÓ ALLUNYADA, LA SEVA EXECUCIÓ SECTORIAL I LA SEVA VALORACIÓ ÚNICA A TRAVÉS DELS RESULTATS DE MERCAT, SEPAREN EN LLOC D'UNIR ELS POBLES. CARA AL FUTUR MÉS PROPER, QUAN EL NOU TRACTAT DE LA UNIÓ SIGUI RATIFICAT, EL COMITÉ DE LES REGIONS PODRÀ SER CONSULTAT PEL PARLAMENT EUROPEU, A MÉS DE PEL CONSELL I LA COMISSIÓ COM HA ESTAT FI N S ARA. DE LA MATEIXA MANERA L'ÀREA DE TREBALL DEL COMITÈ DE REGIONS S'ESTENDRÀ AL$ TEMES D'OCUPACIÓ, AFERS SOCIALS, \APLICACIb DE POLÍTIQUES DE] SALUT PÚBLICA, EL MEDI AMBIENT, LA FORMACIÓ I CONFI BIS.EQB p �Ajuntament • de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia PROFESSIONAL, EL TRANSPORT O LA DISTRIBUCIÓ DELS FONSISE COHESIÓ EUI1WPEUS1AQUESTS NOUS ÀMBITS SE SUMEN ALS ESTIPULATS EN EL QUE AVIAT SERÁ L'ANTIC TRACTAT, QUt CONTEMPLAVA NOMÉS ELS ÀMBITS DE LA COHESIÓ ECONÓMICA I SOCIAL, LES XARXES EUROPEES,1 ULA SALUT PÚBLICA L'EDUCACIÓ, LA JOVENTUT I LA CULTURA. EL FUTUR TRACTAT RECOLLIRÁ TAMBÉ EL PAPER ESPECIAL QUE JUGUEN LEŠ REGIONS EN L'ÁREA DE COOPERACIÓ MÉS ENLLÀ DE LES FRONTERES I OBLIGARÁ AL CONSELL I A (..A COMISSIÓ EUROPEUS A CONSULTAR EL COMITÉ DE REGIONS EN AQUESTA ÁREA. 3. ROL DELS PODERS LOCALS: AQUESTES MODIFICACIONS COINCIDEIXEN AMB LA DEMANDA ACTUAL DE "MÉS EUROPA", QUE VA APARELLADA AMB LA DEMANDA "MÉS CIUTAT$ I MÉS REGIÓW, I GARANTIR D'AQUESTA MANERA ALS CIUTADANS QUE EL GOVERN A DISTÀNCIA NOMÉS �Ajuntament 41) de Barcelona Gabinet de l'Adcaldia S'APLICARÀ EN ELS CASOS QUE L'EFICIÈNCIA 1/0 L'EQUITAT HO JUSTIFIQUIN. DEFENSO FERMAMENT QUE HEM DE CONSTRUIR EUROPA NO TAN SOLS A TRAVÉS DE LES REUNIONS DELS SEUS 15 ESTATS, SINÒ AMB LA PARTICIPACIÓ ACTIVA I EL RECONEIXEMENT DE LES REGIONS I LES CIUTATS. LA UNIÓ EUROPEA PERTANY AL SEUS CIUTADANS. S'HA DE EMFASITZAR EL ROL DE LES AUTORITATS LOCALS 1 REGIONALS EN L'ELABORACIÓ, EXECUCIÓ I AVALUACIÓ DE LES POLÍTIQU ES COMUNITÀRIES. LES AUTORITATS LOCALS I REGIONALS DISPOSEM D'UN ELEMENT FONAMENTAL: LA RELACIÓ AMB EL TERRITORI, AMB EL TEIXIT SOCIAL, ECONÒMIC I CULTURAL QUE CONSTITUÉlX L'ÀMBIT DE VIDA I ACTIVITAT DELS EUROPEUSJ LOS GOBERNANTES TERRITORIALES SOMOS UN EJÉRCITO POTENCIAL DE PEDAGOGÍA EUROPEA DE VALOR INCALCULABLE Y PODEMOS TRANSMITIR A NUESTROS CIUDADANOS TODO AQUELLO QUE LA UNIÓN QUIERA HACERLES LLEGAR. PERO ANTE CONFIBIS.EQB 12 �Ajuntament 41 de Barcelona Gabinet de rA)cafdia TODO LO QUE PODEMOS Y DEBEMOS HACER ES EXPLICAR QUÉ ES LO QUE PREOCUPA A ESTOS CIUDADANOS. CIUDADES Y REGIONES , NO QUIEREN SER ESPECTADORES PASIVOS D LA CONSTRUCCIÓN DE EUROPA. TODO LO CONTRARIO, CREEMOS QUE LA EUROPA UNIDA SÓLO LO SERÁ SI PASA POR LAS INSTANCIAS MÁS PRÓXIMAS. 4. UN EJEMPLO: LA APUESTA DE FUTURO DE BARCELONA EN EUROPA: PERMÍTANME QUE HAGA REFERENCIA AL CASO DE BARCELONA. LA APUESTA EUROPEA DE NUESTRA CIUDAD PARA EL SIGLO XXI NO ES UNA CUESTIÓN DE PRINCIPIOS, SINO UNA OBLIGACIÓN, UNA NECESIDAD. SÓLO SI ESTAMOS EN CONDICIONES DE COMPETIR EN EUROPA, TENDREMOS EL FUTURO GARANTIZADO. POR ESO, PARA AFRONTAR, EL CAMBIO DE SIGLO Y PLANIFICAR LA BARCELONA DEL FUTURO, NOS CONF I BIS.EQ13 1 3 �Ajuntament te de Barcelona Gabinet de P,Idca}áia HEMOS TRAZADO EL OBJETIVO DE INTEGRAR EL ÁREA DE BARCELONA EN LA ECONOMÍA SU INTERNACIONAL PARA GARANTIZAR CRECIMIENTO EN TÉRMINOS DE PROGRESO ECONÓMICO, SOCIAL Y DE CALIDAD DE VIDA. EL CRITERI AMB QUÉ BARCELONA AFRONTA AQUEST REPTE ÉS EL PLANTEJAMENT GLOBAL, FORMAT PER DIVERSOS ELEMENTS QUE ES COORDINEN EN UN OBJECTIU COMÚ AQUESTí ÉS EL MODEL QUE BARCELONA HA DE SEGUIR I QUE TAN BONS RESULTATS HA GENERAT: EL DEL CONSENS, LA COORDINACIÓ D'ESFORÇÓS, LA COMPLICITAT D'AGENTS PÚBLICS I PRIVATS PERÓ AMB UN PER LIDERATGE INSTITUCIONAL NECESSARI ASSEGURAR L'IMPULS. BARCELONA TÉ PRESENT QUE UN GRAN ELEMENT A TENIR EN CONSIDERACIÓ ÉS LA GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA. UN FET QUE JA ÉS UNA REALITAT. LA GLOBALITZACIÓ DE L'ECCIMOMIA VOL DIR QUE EL QUE PASSA AVUI A TAIWAN ENS AFECTA DIRECTAMENT, QUE ELS LLOCS DE TREBALL �Ajuntament 41) de Barcelona Gabinet de PA)caldia DESTRUÏTS A LLOMBARDIA EN UNA MOMENT DE CRISI ES PODEN RECUPERAR QUAN ARRIBA LA BONANÇA ECONÓMICA A BAVIERA O A L'ALGARVE, QUE EL BON FUNCIONAMENT DE L'ECONOMIA CANADENCA TAMBÉ PRODIJEIX BENEFICIS A LES EMPRESES DEL MAGRIB. AQUESTA GLOBALITZACIÓ TAMBÉ ES DEIXA SENTIR A UNA ESCALA MÉS PETITA. SI ENS TRASLLADEM A LES COORDENADES DE LA NOSTRA CIUTAT, ACTUALMENT, LA CREACIÓ DE LLOCS DE TREBALL A UN DISTRICTE ES DECIDEIX EN LA CONSTRUCCIÓ O NO DE LA TERCERA PISTA DE L'AEROPORT D'EL PRAT. I LA INSTALLACIÓ D'EMPRESES AL VALLES DEPÈN DE LA CONTAMINACIÓ DEL RIU BESÒS. CAL DONCS, QUE LES ADMINISTRACIONS LOCALS DUGUIN A TERME POLÍTIQUES ÀMPLIES DE CONCERTACIÓ, EN QUÉ ES;"IGUIN PRESENTS TOTS ELS ACTORS SOCIALS. ;TANMATEIX AQUESTES POLÍTIQUES DE CONCERTACIÓ NO FUNCIONARAN SI EL SEU DOMINI ÉS EXCLUSIVAMENT EL MUNICIPI O CONF I BIS.EQB 1 5 �Ajuntament 41) de Barcelona Gabinet de l'Alca/dia UN NIVELL TANCAT d'ADMINISTRACIÓ, HAN D'AMPLIAR EL SEU RADI D'ACCIÓ PER AFECTAR LA TOTALITAT D'UNA REGIÓ ECONÒMICA. D'ALTRA BANDA, ES FiNN NECESSÀRIES LES ALIANCES ENTRE CIUTATS PER TAL D'OPTIMITZAR RECURSOS. BARCELONA POT CONVERTIR-SE EN L'AEROPORT DE MONTPELLER O TOLOSA DE LLENGUADOC. ÉS A PARTIR DE LA POSADA EN COMÚ DE DETERMINADES POLÍTIQUES 1 DE DETERMINADES INFRAESTRUCTURES QUE ,LES CIUTATS PODRAN COMPETIR ENTRE ELLES. 1 PER QUÉ FA TOT AIXÒ BARCELONA? PERQUÈ SAP QUE EL REPTE ÉS EUROPA. PERQUÈ EL FUTUR PASSA PER LA CAPACITAT D'ESTAR A EUROPA, EN LES MILLORS CONDICIONS PER SER COMPETITIUS CONTRIBUIR ALHORA A LA COHESIÓ. PERÒ AL MATEIX TEMPS, PER COMPETIR MÉS ENLLÀ D'EUROPA I ENFORTIR ELS INTERESSOS PROPIS DEL PAÍS I DE L'EUROPA AMB QUÉ ENS COMPROMETEM. 1 CONF I BIS.EQB 1 6 �Ajuntament 41 de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia EL FUTUR ÉS UN JOC DE COMPROMISOS I INTERESSOS MUTUS, DE COMPETITIVITAT PERÒ TAMBÉ DE COL.LABORACIÓ, DIÁLEG I CONSENS. BARCELONA NO FA RESt MÉS, NOGENSMENYS, DIRÍEM, QUE CONTRIBUIR-Hl I IMPLICAR-S'HI, CONSCIENT QUE EL QUE N'HA DE SORTIR ÉS EL BENEFICI PROPI I COMÚ. 1 5. CONCLUSIÓ: LA COHESIÓN DE LA IUNIÓN SÓLO PODRÁ MANTENERSE Y REFORZARSE SI EL PROCESO DE UNIFICACIÓN EUROPEA SUPONE, SIMULTÁNEAMENTE, UNA DEVOLUCIÓN DE PODER Y RESPONSABILIDAD HACIA LOS GOBIERNOS REGIONALES Y LOCALES MÁS PRÓXIMOS A LOS CIUDADANOS. LOS ESTADOS HAN SIDO LOS ARQUITECTOS DE LOS DERECHOS HUMANOS, DE LA IGUALDAD, DEL PROGRESO COLECTIVO DE OTRAS TANTAS CONTRIBUCIONES A NUESTRA SOCIEDAD. ELLOS CONF 1 131S.EQB 1 7 �Ajuntament • de Barcelona ACTUARON COMO PRINCIPALES IMPULSORES DE LA UNIÓN. ELLOS CONFIGURAN HOY EL LIENZO BASE SOBRE EL QUE LOS FUTUROS PLANES PARA UNA EUROPA MÁS AMPLIA PUEDEN DIBUJARSE; PERO EL ÉXITO SÓLO SE ALCANZARÁ CON LA AYUDA Y LA COLABORACIÓN DEL LOS GOBIERNOS LOCALES Y REGIONALES. MUCHAS GRACIAS POR SU ATENCIÓN. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4433 Title A name given to the resource Proposta de paraules. "L'Europa de les ciutats: el principi de la subsidiarietat i el desenvolupament local". Inauguració dels cursos de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Relacions Internacionals Unió Europea Municipis Model social Acció política Territoris Subsidiarietat Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-10 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/725/19970711_LV.pdf d65782690c770ea9ff1cea74bb2ec387 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 11/07/1997 La Vanguardia, p.021, Opinión Federalismo y diferencia Autor: PASQUAL MARAGALL La ocasión histórica para proponer avances políticos en la línea del federalismo, avances que el país necesita, la brinda el hecho de que no hay peligro alguno de reacción ultramontana al cóctel autonomía-izquierda, que históricamente ha provocado iras sin medida. ¿Por qué? Porque la derecha española, atenazada por los hechos (sentencias "federales" del Tribunal Constitucional) y por los votos (alianza imprescindible con las derechas nacionalistas), ha tenido que cambiar. Y porque las derechas nacionalistas sin mayorías absolutas necesitan de algún modo la ayuda de la derecha española, y por tanto el pacto es estable: tenemos una derecha que está obligada a ser autonomista. Es más. No hay posibilidad de Loapa. El autonomismo de la derecha española debe ser diferencial porque se basa en un pacto no con todas las autonomías, sino justamente con las que tienen hecho diferencial detrás. El uniformismo autonómico (¡por fin!) ya no puede ser la escapatoria y el alivio de los regionalistas menos convencidos. La izquierda y el centroizquierda pueden tener la tentación de un escepticismo autonómico razonable. En efecto, el pacto autonómico de las derechas se ha hecho deprisa y mal. Mal incluso para los nacionalistas, que no han calculado bien el valor efectivo de lo que se les daba. Pero mal también para el centro, que aparece a pesar de todo como "timado" por la periferia diferencial. La tentación, pues, para una solución racional, progresista, española, articulada, a todo este lío es considerable. Pero esa "solución" no es solución en sí misma. Lo sería sólo si fuera diferencial, además de articulada y sostenible. ¿Diferencial o asimétrica? Da lo mismo, pero quizá mejor lo primero porque la diferencia se reconoce hoy como un valor y la asimetría más bien como un defecto. ¿Qué se puede hacer? Proponer una articulación federal o federalizante avanzada. Consistiría en: 1. Reconocer la "diferencialidad" histórica de algunas comunidades (lingüística, cultural, política). 2. Respetar el derecho de todos a una prestación igual (igualdad en cantidad y coste de los servicios; igualdad también, en principio, en cuanto a la distancia desde la cual se prestan estos servicios). 3. Opcionalidad como única solución para reconciliar los puntos (1) y (2). Tomemos por ejemplo dos servicios públicos: educación y policía. Cataluña prestaría los dos servicios. Extremadura sólo educación, por voluntad propia. ¿Garantizaría todo ello la "libertad y unión" que es la definición clásica de federación? ¿Garantizaría el trato distinto a los distintos e igual en derechos a todos? Veamos bien lo que los puntos anteriores implican: 1. El más rico paga más (progresividad) no por catalán o madrileño o vasco, sino por rico. 106 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 2. Todos, extremeños, manchegos y catalanes y vascos reciben igual servicio por habitante. Es decir, hay una transferencia neta de fondos de ricos a menos ricos. No por mayor prestación a las regiones pobres, sino por mayor pago de los primeros, que cubren el menor de los segundos. 3. La "fatiga fiscal" es posible pero no exorbitante: se paga más pero no se recibe menos y además se obtiene mercado único. Dos o tres observaciones: -La distinción entre régimen foral y régimen común no debería ser problema. Autonomismo o federalismo diferencial debe querer decir precisamente eso: llegar a la igualdad de derechos por caminos distintos (cada uno el suyo) y tener por diferentes a los distintos para garantizar la equidad. Equidad que consistiría en que los servicios básicos se cubrieran igual y al mismo coste para todos, cosa que dicen que el cálculo actual del cupo vasco puede hacer imposible. -Precisamente la ventaja que obtienen las regiones o nacionalidades ricas, el mercado único, vista a lo largo del tiempo, y no en un momento dado, puede ser argumentada por las regiones pobres como causa de transferencias para obtener una equidad histórica: como históricamente han perdido población por la falta de servicios -entre otras cosas-, lo menos que pueden esperar es que los que tuvieron que marcharse y sus hijos, y los demás ciudadanos de las regiones de destino o nacionalidades, contribuyan de algún modo a que la sangría no siga. (Pero esto no justificaría que los que viven en regiones ricas, además de pagar más, tuvieran que recibir menos.) -Contra lo que se dice ahora, el sistema autonómico que tenemos no ha sido malo en sí, porque ha permitido llegar hasta donde se ha llegado sin que las regiones menos avanzadas se sientan discriminadas. Su limitación consiste en que ahora son los más avanzados los que se sienten perjudicados y los más diferenciales los que se sienten excesivamente constreñidos. Eso es lo que hay que resolver. Y ahora se puede, precisamente, gracias al crédito ganado por las autonomías que han hecho una aportación mayor a la solidaridad, como indicaba hace poco Felipe González. -Todo esto no cuadraría si no se reconociera por parte de las autonomías que el sistema no sólo debe progresar en calidad -como estoy proponiendo-, sino también en profundidad. Los municipios están esperando el primer gesto de las autonomías en este sentido. Esta no es una cuestión menor. En realidad, toda la credibilidad del sistema autonómico-local depende de que las autonomías reconozcan a los gobiernos locales como auténticos gobiernos, según el modelo anglosajón. PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona 107 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1187 Title A name given to the resource Federalismo y diferencia Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Acció política Espanya Catalunya Territoris Finances públiques Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1528/19970714d_00774.pdf bf885166aa6d69f3da85840952110770 PDF Text Text 411( ^- TRIBUNA BARCELONA DECLARACIONS DE PASQUAL MARAGALL: Van matar Miguel Angel Blanco tali com !van anunciar que farien i la veritat és que en aquell moment he recordat que vaig estar a dos enterraments a Sant Sebastià, el primer el del Senador Casas i l'altre en el del regidor Gregorio Ordóñez i també vaig participar en una manifestació silenciosa pel segrest d'Iglesias. No vaig poder assistir a l'entetrament de Fernando Múgica. Miguel Angel Blanco, que era d'Ermua al costat ge Bilbao, l'han matat a Lasarte que és la frontera entre Biscaia i Guipúscoa no em puc sostreure de l'impressió terrible de que era una mort anunciada i executada. A tots ens dol haver d'admetre que aquesta mo rt anunciada, quasi televisada diria, ha commogut al poble d'una forma més general, més profunda que les anteriors: de Casas, d'Ordóñez, de Tomás y Valiente.... o el propi Fernando Múgica. Tots recordem aquella frase terrible de l'assassí de Múgica a aquella senyora que se l'estava mirant després d'haver matat d'un tret fred al carrer: "No me mires que te mato", 1 el mateix, o algú d'aquest grup o un altre de la corda va amenaçar a un familiar del mort, dient-li: " A tu padre, si hace falta también lo mataremos". O les morts del Capità Barrios o de l'enginyer Ryan que també van ser raptats i amenaçats de mort ï després exectutats 4 O sigui que això fa molt temps que dura i potser no ens hauria de recar tant ó de saber tant greu el fet que que ara hi hagi la reacció que hi ha perquè possiblement el que voldríem ara amb aquesta mort és venjar-les totes, també les anteriors. tira al cap d'una altre persona, aixòho veiem cada dia a la televisió. Jo quan arribo a casa i veig el meu fill, que moltes vegades està mirant la televisió puc estar 5 minuts, 10 minuts, 20 minutsperò rarament al cap d'aquest temps no ha passat alguna cosa així. I no em puc treure del cap que aquesta mort tant tràgica, aquest assassinat està banalitzat per aquests fets, està frivolitzat pel fet de que cada dia ho veiem. No dic Icom se sol dir moltes vegades en un excés de lleugeresa, que són els mitjans que és la televisió que és la cultura dominant la que crea la cultura de la violència si que dic que aquesta mort està banalitzada per les altres que veiem cada dia i que possiblement si alguna cosa canvia en el futur també canviarà en aquest aspecte. ï Penso que tots estem d'acord en què el Pais Basc avui els hi enviem la nostra fraternitat, la nostra amistat... els coneixem, jo conec a la gent que està patint tota aquesta situació, la Teresa Castells !i el José Ramon Rekalde que els hi van cremar la llibreria a la plaça Vella dq Sant Sebastià i els hi van cremar la mateixa llibreria que els feixistes els hi Van cremar l'any 66 perquè aquests eren d'esquerres, perquè eren anti-franquistes. I ara els hi han cremat la mateixa els altres feixistes. I tots coneixem gent al Pais Basc i per tant avui els enviem tots aquesta fraternitat aquesta amistat dolguda i al mateix temps els hi diem que esperem que els vostres partit polítics finalment faran front a la por al carrer i imposaran la gallardia al carrer, ino dic la guerra, com avui algú ha dit. �Jo no crec que s'hagi de proclamar la guerra a ningú sinó més aviat al contrari. Més aviat el crit que ahir deia: "Nosostros no matamos". Es a dir 'asfixiat' com a dit molt bé el President de la Generalitat avui, per no matar; treure l'oxígen, s'ha dit. I això és el que els hem de dir, que esperem que a la seva Comissió de Drets Humans del Parlament que ha enviat a Estrasburg el tema del trasllat de presoners es miri les coses amb una certa circumspecció a partir d'ara. I els diria als companys que tenen una coalició en els Ajuntaments a la gent que ha callat respecte d'aquesta ... borca potser s'ho hagin de repensar, encara que nosaltres no som ningú per dir el què'en un altre país. Dit això deixeu-me, si és que podem, entrar en un altre to i en un altre tema. En els nostres temes d'aquí. Penso que potser el que avui jo puc fer aquí es breument, fer un repàs del que ha estat la història política d'aquest país, fer un repàs també del que ha estat l'Ajuntament de Barcelona en els darrers 2 anys i en tercer lloc, unes idees sobre el que són les conseqüències que se'n deriven d'aquesta anàlisi. En primer lloc, jo diria que aquest país no ha tingut encara, amb tota seguretat, una transició democràtica, una alternança democràtica complerta sense destrucció de l'adversari ni remor de sabres, sense soroll de sabres. No ho ha tingut en tot el segle. L'altre dia em vaig trobar a Leopoldo Calvo Sotelo a l'aeroport de Brussel.les i em deia que l'última vegada que l'alternança va ser pacífica va ser amb Cánovas, però no era alternança sinó que era un torn pactat. Precisament la limitació de la democràcia li venia per ser pactat prèviament. Es a dir que aquest país només ha sabut alternar-se quan no ha sigut del tot democràtic. Mireu el que va passar l'any 31: el Rei va marxar i va venir la República. Es a dir va entrar la República per desaparició de la monarquia. Pere l'any 33 les esquerres no van acceptar el resultat electoral, el de tot Espanya. Aquí a Catalunya va ser una mica diferent com sabeu i això té alguna cosa a veure amb aquesta no acceptació.... però al 33-34, hi va haver no acceptació de l'alternança per part de les esquerres que va esdevenir en la revolució de l'octubre del 34. El resultat d'aquesta revolució i de la repressió que se'n va derivar va ser que el 36 les esquerres van guanyar de carrer, amb una avalanxa de vots que volien treure de la presó els tancats des de l'any 34. I la dreta no ho va acceptar; no tant sols no ho va acceptar que no va fer un cop sinó que va fer una guerra, una guerra civil que va durar tres anys i va matar a 500.000 persones. Després va venir la dictadura i la dictadura va marxar, va desaparéixer des de dintre. El franquisme va desaperèixer perquè el 15 de juny de 1977 podéssim fer les eleccions i entrés UCD. Però UCD; va marxar desapareixent l'any 82. Al 81-82 hi ha cop d'estat, si voleu ridícul vist des d'ara. I l'any següent hi ha una victòria per 'golejada' : desaparició de l'adversari, en aquest cas d'UCD. �I ens tenim que anar fins el 96: la primera elecció ajustada, democràtica, amb alternança possible és la del març del 96. 20 milions de vots, 300.000 de diferència, per cert, 600.000 a Madrid a favor del Partit Popular, 600.000 a Barcelona província a favor dels socialistes. Ja veieu la importància que tenen les grans aglomeracions en aquests qüestions, si van d'una banda o d'una altre, Però en tot cas avui no acabem de saber del tot, tots tenim la confiança de que sí per moltes raons, que alguna de les coses que han passat aquest cap de setmana i altres, no ens donen la total confiança de que efectivament l'alternança del 96 és la primera alternança democràtica complerta del segle sense destrucció de ('adversari, amb tranquilitat sense cops. No ho sabem, confiem que sí sobre tot des de Catalunya estant. La veritat és que els protagonistes d'aquesta transició, que al cap de 20 anys potser sí serà la primera democràtica del segle han sigut personalitats molt singulars, i ho dic perquè crec que cada generació te un paper. Jo crec més aviat en el destí que el que en podríem dir la Providència. Estic del cantó deis partidaris de que les coses estan bastant marcades, no sabem per qui ni com però estan marcades. En el sentit de que cada generació te una feina a fer i cada persona dintre de cada generació, menys però també. en fi potser hi ha una mica més de possibilitat d'elecció 'i tinc l'impressió de que la nostra generació, la meva, la deis 50 - una vegada en Solana em deia que la gran avantatge de Pujol és que te l'edat justa-,' ha tingut un paper molt limitat en el temps, llevat de Pujol. Limitat si entenem que 10 - 15 anys màxim 20, de política democràtica, són relativament pocs pel que són les carreres polítiques d'altres països. Jo crec que la nostra generació, com a dit Felipe González "producte d'una traició biològica" ha fet la feina relativament dora. Però una traïció biològica que era perfectament previsible perqué i no erem els fills de la generació cremada, no havíem quedat que els nostres pares no havien pogut fer el que tenien que fer? El meu pare va ser triat per ser el director de l'escola Blanquerna cap al final de la República, va venir el franquisme i aleshores quan va tocar ser director va a Vitòria per presentar-se en el que llavors era el Ministre d'Educació, que si no recordo malament era parent, devia ser l'oncle, de l'actual Delegada del Govern a Catalunya. En tot cas no va ser nomenat: La generació del meu pare no va tenir el que havia de tenir, no va fer el que tenia que fer, probablement. Pep Casamiglia que era un amic seu, filòsof i gran professor va acabar venent fruita de Canàries. El meu pare va acabar venent 'aspirines' per un laboratori que les fabricava. �No van poder fer el que havien de fer. Per tant era lògic segurament si haguessin pensat una mica que la nostra generació es trobés molt aviat, si les coses anaven com finalment van anar, bé, encara que una mica tard per molts, que ens trobéssim molt aviat en les responsabilitats que normalment pertoquen a una generació més avançada en l'edat. Per tant era previsible el que ha succeït. Ahir sentint a la Delegada del Govern, que va estar molt bé, en el camp del Barça, llegint el comunicat que va llegir i amb l'entonació en què ho va fer en vaig tenir una mica la impressió inversa de la que havia tingut - ï avui estic, ja ho veieu, molt sincer-, del dia 4 ó 5 de desembre quan vaig assistir a la pressa de possessió de Narcís Serra com a Ministre de Defensa. Aquell dia els exèrcits van desfilar en el pati de Buenavista, de l'antiga JUJEM (Junta Jefes Estado Mayor), i jo vaig tenir la impressió de que la història havia capgirat totalment. Vaig tenir un 'xoc' psicològic: em va semblar que estava veient el NO-DO amb els protagonistes canviats. La història dona moltes voltes i segurament està feta d'aquest tipus de sorpresa i segurament fins que no se n'han fet dos o tres, possiblement no s'estabilitzen. Com deia Marx "la història ha de passar dues vegades perque passi de veritat". Sempre hi ha un primer intent. La nostra generació ha arribat on ha arribat per una sèrie de circumstàncies que tenen que veure amb l'evolució del país. Però hi ha arribat per haver estat molt marcada per ser la generació de la clandestinitat. Jo tinc un amic que diu que això ens ha marcat fins a tal punt '` que la política actual està en part afectada negativament per això. Perquè la política clandestina és una en la qual la retòrica és molt impo rt ant, la fabulació també i la moral que s'ha emprar és relativament dubtosa perque és una món on les coses no són del tot veritat. Els arguments que es fan servir són molt inflats respecte al que realment està passant. Es una ètica la de la clande s tinitat una mica retòrica, una mica fabuladora, creadora d'un món d'esperances en el canvi sobre bases lògiques bastant insuficient i per tant generadora de morals una mica dubtoses. De fet els personatges que han accedit a la transició de la qual estic parlant, són personatges quasi diria cada un d'ells a cavall de dues situacions diferents que s'ha hagut de casar i amb una ètica singular. Suárez va convèncer a tota una classe política de fer-se l'harakiri. Tarradellas, el republicà, ens va convèncer que la victòria del 15 de juny s'havia d'administrar conjuntament amb el Rei i amb Suárez i no per part de l'Assamblea de Parlamentaris catalans. Carrillo, una altre republicà representatiu, va acabar enterrant la bandera republicana i acceptant la monarquia i quasi diria tornant al camp socialista d'on havia sortit de jove. No vull que quedi que faig una critica a Tarradellas que va dir clarament a l'arribar a Madrid "jo só el successor d'aquell que Franco va ordenar executar", i aquest dia ens va començar a agradar un altre eop. Es a dir que no va enganyar a ningú. �En tot cas nosaltres ens vam enredar quan vam pensar que l'Assamblea de Parlamentaris eixida de ('eleccions del 15 Ide juny seria suficientment important com per fer venir Tarradellas a Barcelona abans de Madrid per encapçalar el moviment que en aquell moment hagués tingut un sentit probablement més revolucionari del que després va succeir. I crec que tots estaríem d'acord avui en que Tarradellas tenia raó i nosaltres probablement no. Pujol, el detingut de l'any 60 que va dir no' als que l'esperaven a la sortida de la presó amb banderes democràtiques radicals i va voler muntar un Banc, una enciclopèdia, una Universitat i un curs en lloc d'un partit clandestí. Tots ells doncs, persones que van haver de forçar el seu propi seguiment, anar per unes vies que no eren les que els seus seguidors havien imaginat. l Felipe González, que va haver de marxar un dia per dir no al marxisme i va haver de tornar al cap de poc, llavors lamb una gran acceptació i que va provocar, al menys a mi personalment, un efecte considerable quan va parlar un llenguatge que anava, pensava això, igualment dirigit als fills dels demòcrates, al demòcrates filis de demòcrates que als fills de la Guàrdia Civil. I per això va guanyar. Però també ens va sobtar, perquè parlava un llenguatge que tothom entenia. Gairebé diria que els cronistes triomfants de tata aquesta transició han estat aquells amb totes les claus per interpretar aquests girs polítics personals 'sense perpadejar', els que han sabut explicar això des de dins. Estic pensant amb Manolo Vázquez Montalbán, que ha explicat una mica els secrets d'aquests història injusta, tantes vegades. En canvi Raventós o Raimon Obiols que són ets que han mantingut amb més constància el mateix missatge des dels anys 50, que és Catalunya i el socialisme democràtic, no han tingut el destí tant de cara, tampoc Carrillo. Diem també que quan van dir Catalunya; i socialisme democràtic van dir amb autonomia, amb sobirania diu el protocol id'unitat del PSC amb el PSOE, però amb connexió amb el socialisme espanyol. Altres persones podrien també esmentar que no han tingut el benefici de la història, potser Heribert Barrera, Gregorio López Raimundo, Ruiz Jiménez en podríem parlar de més. En tot cas, una interpretació en clau història del que ha sigut la transició. Rara parlaré una mica de mi perquè sé que hi ha una expectativa sobre això i no ho vull defraudar, encara que alguns hó sentiran igualment. Aquest passeig per la historia em serveixa mi per explicar amb més convicció que no crec més que molt remotament en la carrera política, entesa com una llarga cursa d'obstacles per anar escalar posicions, tot i que jo ho he experimentat per exemple en l'escenari europeu i quasi, modestament amb èxit. �Allà si vaig tenir la sensació d'anar saltant una sèrie d'obstacles fins arribar, no gràcies a mi sinó gràcies a Barcelona i a que Catalunya ha representat a les dues coses, ha arribat a la cimera de la representació de les regions i les ciutats d'Europa. Però, dit això, jo sento una instintiva incomoditat en adonarme'n que el lloc que encara ocupo, al front de l'alcaldia de Barcelona, encara és vist d'una forma molt natural com un punt de pa rt ida de salt endavant més que com una fi en sí mateix. I crec que això dona el cinisme que flota en l'ambient, un cinisme respecte a la política. Ha dit en Ramoneda al començar: "els polítics no tenen molt bon cartell" i no el tenen perquè la gent es pensa que només estan per saltar d'un lloc a un altre i que tant se'ls hi en fum i que l'important és el que faran després. Crec que expresso un sentiment de molts dels polítics que estem en aquesta sala, ens molesta i ens incòmode{. 1 Per tant ja avanço que llevat d'una reencarnació força difícil per una persona que no te massa ciar això de la vida eterna, no hi haurà un segon Pasqual Maragall seguit linealment del primer. Jo be d'acabar el que faig i inclús he de pair el que he fet però no per un egoism0 personal sinó per un dictaria moral em sembla que es necessari que les coses siguin així, sinó no em semblarien correctes. A continuació tractaré d'explicar-me, a mi ;mateix, i d'explicar el que ha passat i el que he viscut. Reconstruir si es possible una certa vida privada. Posar ordre en els papers i les idees, tractar de 'modelitzar' Barcelona, i perdoneu el barbarisme....formalitzar el model Barcelona. Perquè no només és interessar explicar el que ha passat i perquè ha passat sinó fer-ho servir perquè és un model que ha anat bé, molt bé. Resumeix altres models com a Girona o el model Lleida o Tarragona, Manresa... A mi m'agradaria posar-me al servei d'aquesta generació per explicar el que hem viscut, formalitzar-ho en el sentit de vendre-ho (en el bon sentit de la paraula), i guanyar alguns contractes per les empreses d'aquí que pugui, per exemple, fabricar ponts o fer plans estratègics a Amèrica Llatina o a l'est d'Europa per exemple. Això és el que m'agradaria fer o el que m'agradarà fer. I també treballar en un esquema del paper de les ciutats en uns àmbits més comprensius, des de Catalunya fins el me n, la vila global com es diu ara. I un altre esquema sobre el paper de Catalunya i els territoris nacionals sense estat o cultures en un futur europeu, una Europa més pròxima i encara contribuir al debat sobre les regles del joc en política,[ que és el debat que està plantejant Felipe González i que altres, havíem començat a planteja, potser amb una mica de petulància, en aquí. Anem a entrar en el balanç del que han estat aquests dos últims anys d'Ajuntament. Hem canviat el sistema de govern, hem donat molta més beligeráncia als gerents i als polítics. �Però hem creat un món pels polítics, en el qual aquests bàsicament el que fan és explicar-se i explicar. Tots els polítics de l'Ajuntament, tots els regidors, ara estan en un Consell de Districte. Tots tenen la doble vessant de po rt ar alguna responsabilitat, política dins de la casa, i una altra de territorial. Per tant quan nosaltres parlem de proximitat i que parlem de subsidiarietat, no estem fent especulacions. Nosaltres hem mirat d'acpnseguïr modestament aquest esforç de lligar el barri i Europa. Barcelona ha estat Europa i Barcelona ha estat al mateix temps a Nou Barris i ha estat en el Congost i a Hostafrancs ... en el sentit de que els seus regidors, els que po rt en el nom de Barcelona i la venera, arriben fins aquí, han agafat tot aquest compàs i no ens ha anat malament, home, han envellit una mica més ràpidament, però no ens ha anat malament. Estic parlant de tot el conjunt de regidors del govern i de l'oposició, perquè sense una determinada oposició que també hem tingut , de molta qualitat, tot això no hagués estat possible, I ara aquí vull dir-ho ben clar: aquest esforç una mica titànic d'estar a Brussel.les ï estar a Hostafrancs ha estat possible perquè en els dos últims anys l'alcaldia s'ha desdoblat, en una alcaldia exterior, venedora, explicativa, pedagògica, projectiva i una alcaldia real,, interior que ha estat la de Joan Clos que ja portava els temes d'economia i l'organització juntament amb Ernest Maragail que ha tingut ('ajut de les noves incorporacions de la Maravillas Rojo, la Carme San Miguel i tots aquells nous que han vingut a enriquir l'equip municipal i la saviesa dels antics, des de l'Albert Batlle, l'Enric i altres que no diré per no oblidar. Aquest Ajuntament ha pogut fer això titànic durant aquest temps perquè tenia l'experiència que tenia i per tenir aquesta certa especialització. Som conscients que aquesta és una situació molt excepcional, probablement no és duradora en el mateix sentit. Suposo que alguns diran que a pa rt ir d'aquí les coses aniran malament però jo tinc l'absoluta confiança que serà al contrari, la gent començarà a descobrir la cara real dels /que hem fet la feina sense donar la cara, per entendre'ns. Per tant la nostra cimera, la cimera petita s'ha quedat a mig camí però ha deixat plantada la bandera i en la propera, que serà aviat - perquè aquesta encara no ha fet la reforma institucional que s'havia de fer per l'ampliació que vindrà -, aquest serà un dels primers temes sens dubte. D'aquí a allà hi ha tot una feina a fer en aquest sentit. Nosaltres hem fet també en aquest període una Ca rt a, una Ca rt a Municipal, que s'aquí a un parell de dies aprovarem i ho farem per unanimitat. Jo crec que per aquesta unanimitat la Ca rt a quedarà blindada pels futurs camins que ha de córrer: el parlament català i el parlament espanyol. No vull dir amb això de forma arrogant que els Parlaments no hi poden dir res: no. �Vull dir simplement que les forces polítiques que sent les que són, en un i altre lloc, difícilment, sí no és amb una gran càrrega de raó, poden dir-li a la ciutat de Barcelona representada per unanimitat de totes les forces polítiques, aixà no. Atenció que, en les circumstàncies en lés que vivim, a vegades em venen ganes de dir això no a coses que s'ha decidit de forma unànime a un determinat territori del país. No m'estic referint al cupo basc, sobre el qual vaig parlar i potser en mala hora, perquè ara els hi regalem tot el cupo basc si són capaços de fer el que tots volem que facin que estic segur que començaran a fer-ho. Però ja enteneu el que vull dir, que hi ha moments en que això és possible, i no estic negant cap dret, sinó que estic dient que em costa de creure que aquesta Ca rta no vagi endavant amb l'embrenzida i la força que té. Hi ha hagut alguna reticència d'algún Conseller, però en fi, una, que espero que se solventarà. Per via de reforma no hi som a temps, doncs per via d'el.liminar aquest tema simplement ja que quan les coses tenen reticències per tant poca cosa, com podria ser aquest cas, doncs potser el millor és treurho. I com deia en Pi i Sunyer "si cal, ja el suspendrà la vida". Vull fer un llançament d'un projecte de futur per Barcelona a l'any 2004. El coneixeu, n'hem parlat molt darrerament ! potser d'això és el que menys n'he de parlar. Potser en el moment del col.loqui es pugui preguntar. Finalment vull dir que he estat implicat, amb coneixement del meu partit en cada cas, en el llançament d'una plataforma de diàleg anomenada primer 'Catalunya Segle XXI ' perquè ara ja és' una criatura autònoma anomenada 'Convenció Cívica Catalana', que el que tracta és de discutir les regles del joc precisament, no tant del joc i de les polítiques i del que han de fer els partits i de com ho han d'ordenar Catalunya - si 7 regions o 5 o 9 -, sinó de quines són les regles que li han de regular el joc en el qual es definirà tot això. No pretén ni influir ni entrar en el camp dels partits, ni és per descomptat, una plataforma electoral - tindria de quedar clar per les paraules que us he dit abans-, sinó que el que pretén és analitzar tres àmbits: el primer referit a la identitat i la globalitat i la influència que això pugui tenir en el descabdellament de les polítiques de la política; en segons lloc els tres temes econòmics i socials: la ciutat de la informació, la dels benestar social i la del consum, totes tres amenaçades de crisis i de vegades terminals; i, en tercer lloc tornar a llegir Montesquieu i veure si es que es que s'ha de replantejar tot allò o alguna de les seves conclusions per insuficients no per incompetents o per falses. Per si és veritat que a més dels tres poders ni han alguns més, entre els quals el mitjans de comunicació í el propi diner, formalitzat com a força política que en aquest país en sabem alguna cosa. �Dit això, penso col.laborar en aquest projecte des d'una certa distancia i per descomptat sense cap protagonisme i n'agradaria que quedés clar que tot l'esforç que s'ha fet en aquest sentit fins aa per part dels que ho han promogut no ha estat exceptat per part d'alguns, que això també és legítim. Es tracte de crear un àmbit en el qual es pugui parlar no d'elecccions sino de tot el contrari, del que és previ de les eleccions i de les pplítiques públiques. M'agradaria acabar dient que encara que pot semblar una mica emfàtic, que si penso que tots amb l'experiència que hem tingut a l'Ajuntament i en el meu partit podem dir que al capdavall d'aquesta transició que hem viscut i del moment de crisis en el sentit positiu - esperem que positiu- que estem vivim, s'hauria de produir la prova del 9, de que Catalunya és un país que no es limita a una sola cara - sense referir-me a la cara concreta d'una persona -, que no és un país característic, com es diu en el teatre. La nostra situació avui és la demostrar que no som un país que ha d'apo rt ar una determinada nota a la simfonia en el conjunt de situacions espanyoles o europees, sinó que som un país-país, que te totes les notes, que te tojts els actors i totes les cares i que la seva riquesa rau en cada punt del seu territori i no en una síntesi unitària i forçada del mateix. Això la història no erts ha permès, per moltes raons, de demostrar-ho. Ara Catalunya podrà mira( al món si es capaç d'arriscar ella mateixa. Nosaltres ja mirarem d'arriscat per la part que ens toqui, però si Catalunya mira de ser conservadora ella, doncs i te 'capital risk', per inve rt ir i projectes de canvi, llavors sí podrà arriba( a ser el que fa molts anys que tots esperem. Moltes gràcies. ��14-JUL-1997 10:51 C.C.C.D. 34 3 4120520 P.02iO4 Eh pocs casos és més justificat que en aquest el recurs !: retòric de dir: no cal que presentí el personatge que avui ens parlarà perquè tothom el coneix. Es veritat que aquestes persones que tothom creu conèixer a vegades eón les menys conegudes, perquè han hagut d"anar construint la seva intimitat en els pocs racons de la personalitat que podíen passar desapercebuts. Els polítics són molt exhibicionistes però aquest exhibicionisme sovint és selectiu. Si que voldria destacar una característica que sempre': m'ha cridat l'atenció de la personalitat política de Pas qual Maragall. En un ofici en que domina el comportament mascle en Pasqual Maragall fent política és bastant femella. Diu el tòpic que el polític ha de ser impermeable, Maragall més aviat es porós; diu el tòpic que el polític ha de tenir sang freda, Maragall més aviat és apassionat; diu el tòpic que el polític és pare i Maragall més aviat és mare; diu el tòpic que el polític ha de ser rotund, Maragall més aviat és subtil; diu el tópic que el polític ha de plantejar allò que tothom entén i Maragall ha estat tenaç en l'aposta pel que no és evident. Seguint la distinció de Guerau de Liost ha estat un polític motor més que un polític remolc, però un motor de llarg viatge, no un motor d'acceleració i derrapada com els politice que tenen permanent necessitat de demostrar qui mana aquí. Hi ha carreres polítiques que vénen d'il.luminacions rebudes dalt dels cims, Maragall és més aviat un polític que s'ha deixat fertilitzar pel brollar de les valls. Però sobre!; tot, si Maragall sembla un polític diferent és perquè'no pot dissimular mai la seva incomoditat en el llenguatge polític pautat,en els silencie d"ofici, en les mitges veritats que són grans mentides. En aquest sentit em recorda algunes dones del partit socialista francès durant la darrera campanya electoral: sortien elles i, de sobte, la paraula �14-JUL-1997 10:52 C.C.C.B. 34 3 4120520 P.03iO4 recuperava dignitat, el discurs de consignes, tòpics i frases fetes dels polítics mascles quedava fora de joc. ¿Per què? Perquè ells feien frases mil vegades repetides i elles parlaven amb naturalitat de les persones i les coses. De la carta municipal al 2004 és el tema que ha anunciat Pasqual Maragall. Però al Pasqual Maragall d'avui,amb un peu sortint de l'alcaldia i 1 - altre, una mica més endavant, temptejant el terreny en una cruïlla que té a la dreta els camins perduts de la reflexió i a l'esquerra els camins minats de la política, m'agradaria que en aquesta reflexió cap el futur de Barcelona tingués present els nous problemes d'ariculació de la política, de relació entre els governants i la ciutadania, en èpoques en que a vegades sembla que la política hagi estat definitivament segrestada per la tecnocracia i la insolència. ¿És 1'ámbit local, la ciutat, terra per excelència de la llibertat individual i del camuflatge l'àmbit des del que renovar la cultura política abans que la democràcia se'ns escapi definitiVament de les mans? Els esdeveniments d'aquest cap de setmana fan més pregona, si cap, la necessitat ide refer els lligams entre ciutadania i classe dirgent, sobre la base de la defensa de la llibertats i la pedagogia democràtica. ¿Podem donar per bona una democràcia freda en la que els polítics fan i desfan entra la indeferèncía d'una ciutadania que és limita a canviar-los de tan en quan? Deixo caure interrogacions que segur que des de 1"experiència del poder tenen entonacions diferents de les que hi donem els qui ens ho mirem des de primera fila. I acabo amb un tema que per obligat crec que no s'ha d'obviar. En Pasqual Maragall sap perfectament que la paraula dels polítics no és de les que més credibilitat social tenen. Jo, a risc de ser titllat d'ingenu perque ert política només s'admet la raó estratègica, he de dir que el crec quan diu que no sap si serà candidat a la presidència de la Generalítat. I que crec que el que pot semblar una coqueteria estratègica és una contradicció personal entre la temptació de canviar de vida i la consciència que de la seva decisió en poden dependre moltes coses. També crec que com més trigui la seia decisió menys possibilitats tindrà de dir que no. I'que probablement el resultat final farà que els qui pensen que tot és una estratègia �14-JUL-1997 10 : 52 34 3 4120520 P.04/04 C.C.C.D. política podran atribuir-se a la raó. Jo, que penso que el factor humà és més important que la raó estratègica en política, veig en el dubtar una altra de les peculiars característiques de Pasqual Maragall. En un món, el polític, en que tot s'ha de convertir en certeses, fins i tot allò que no és creu o que s'havia no té cap inconvenient a negat uns mesos abans, dubtar ï a dir que dubte.', Maragall ha demostrat que des del dubte, primera llei de qualsevol exercici intel.lectual o moral, també es pot tirar endavant una ciutat. Des del dubte i desde la sensibilitat, d'un polític que he vist emocionar més per coses aparentment petites, que concerneixen¡a persones concretes, que per grans conquestes col.lectives. En definitiva, la política ¿no és l'art d'actuar sobre les persones?. Maragall pot demostrar que un polític insòlit_ pot ser un bon polític atòpic. Ara només espero que Pasqual Maragall em' faci quedar bé, sortint de tòpics i convencionalismes, i, fins i tot potser, sortint d'alguns dubtes per esvair la boira que domina alguns punts del nostre paisatge. ell � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4434 Title A name given to the resource Transcripció de la conferència de l'alcalde a Tribuna Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tribuna Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Democràcia Història Política Acció política Espanya Terrorisme Blanco, Miguel Ángel ETA Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-14 Description An account of the resource Inclou al final la presentació de Josep Ramoneda com a director del CCCB. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències