84 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/952/Carta_a_Pujol_Gonzalez_BMM_37_1997.pdf ebf9f02176cdadbb2149c7209fdb2436 PDF Text Text QUADERN CENTRAL Carta de Pasqual Ma raga 11 a Pujol i a González Ara que me'n vaig, després de prop de quinze anys a l'Alcaldia de Barcelona, he recordat aquell octubre de 1985 a Leningrad. Hi vaig anar per segona vegada, per signar l'agermanament entre aquella ciutat i Barcelona. Un dels tres o quatre dies vaig passar-lo al llit, malalt, veient passar a gran velocitat els núvols que el vent sobre el Neva transportava cap a ponent. No vaig perdre el temps del tot, aquell inesperat dia d'inactivitat: vaig iniciar una llarga carta al president del govern espanyol i al president de la Generalitat... que va quedar inacabada. Dos anys després, vaig treure aquells papers d'un calaix. Tampoc no me'n vaig sortir. Però l'esforç no va ser inútil. El temps, les vicissituds i moltes pluges han caigut des d'aleshores. Barcelona va aconseguir el seu somni mai confessat: ser capital del món durant uns dies. Una fita històrica que va ser possible gràcies al fet que vam treballar com mai fins aleshores havíem fet. Han hagut de passar diverses eleccions i el seu consegüent rastre d'emoció, paraules creuades i canvis d'equips de govern. Els col·laboradors van passar, alguns per sempre més, i 1991 va obrir el pas a un any que era decisiu per a la ciutat. I aquell no era un mal moment per tornar-ho a provar, de tornar a adreçar-me al president del govern català i al president del govern espanyol. 1991 era un bon moment perquè encetàvem un any decisiu i un quadrienni sencer de govern municipal ( 1991-1995). I allà volia exposar els nostres projectes, la nostra situació de partida, allò que ens manca i el que crec que nosaltres podem oferir a Catalunya i Espanya. L'any 1992 vam passar un parell de dies amb la família González al Coto de Doñana. En aquella ocasió, vaig deixar al president espan- yol una primera versió de la carta. Però ha estat ara, quan sóc a. punt de deixar aquest càrrec que tantes satisfaccions m'ha donat, que he trobat el moment d'enllestir-la. Al tercer cop no ha fallat. Vull parlar-los de moltes coses, de l'esdeveniment olímpic del 1992 i del que aquest va significar per a la ciutat. Però també vull comentar-los la significació de Barcelona, del que tots plegats volem ser. I no vull oblidar-me de la Carta Municipal o Llei Especial de la Ciutat i del Pla Estratègic Barcelona 2000. I els diners, és clar, un dels temes que en les nostres trobades, inevitablement, sempre acabem tocant. I la qualitat de vida a la gran ciutat, l'assignatura eternament pendent de la classe política -quasi diria de l'estoblishmentdavant dels ciutadans. Al final els en faré un recordatori, per tal que la lectura -necessàriament extensa- d'aquestes lletres, tant si la fan en l'assossec de la llar com en la tensió de la feina, la facin sabent que no els cal retenir-ne els detalls. I que vagi per endavant una petita confessió: l'admiració sincera que professo al president de la Generalitat de Catalunya, i el respecte i la solidaritat barrejats que guien les meves actituds amb ell, més enllà de les coincidències i discrepàncies que de tant en tant sorgeixen entre ell i jo. Pel que fa a l'anterior president del govern espanyol, a qui adreçava aquesta carta, vaig aprendre a trobar una persona que interpretava millor que ningú tota l'ambició i cautela de la meva generació. M'hi he sentit cordialment i intel·lectualment interpretat, i amb mi, crec, milers i milers de ciutadans de Barcelona de la meva generació i de les altres. �QUADERN CENTRAL No ha estat ni és fàcil, per a la Barcelona orgullosa i exigent d'avui, per a la vella Barcelona mil vegades ferida i ofesa i tantes altres victoriosa, obtenir un respecte, un reconeixement, des del Sud de l'Ebre. Al marge de diferències polítiques, al president de la Generalitat, a qui també adreço aquesta carta, el veiem tots els catalans com la veu del país. El seu gest és la representació personalitzada de Catalunya, de la nostra intransigència i flexibilitat. Ell és l'intèrpret apassionat del nostre moment històric i el president de l'eclosió de la Generalitat com a institució amb tots els seus ets i uts, respectada per tothom i envejada per molts. Sense oblidar que tot això ho va fer possible, durant anys de dignitat i mercès a un honorable retorn, el primer president, el president Tarradellas. Àdhuc els qui, com jo, hem hagut de sofrir l'efecte amarg d'actituds que li ha dictat ben certament al president Pujol el seu innat sentit de la gravetat de la pròpia comesa històrica, hem après a admetre que la seva actitud té sempre una causa. Les paraules que segueixen estan dictades, doncs, juntament amb la il·lusió del qui ha estat alcalde durant prop de quinze anys, pel respecte profund que li mereixen els destinataris d'aquesta carta, solament superat pel que li inspira la missió que tots plegats, del càrrec més alt fins al més humil, servim amb bona fe: la de representar honestament la humanitat i la natura que ens envolten. "No ha estat ni és fàcil, per a la Barcelona orgullosa i exigent d'avui, per a la vella Barcelona mil vegades ferida i ofesa i tantes altres victoriosa, obtenir un respect un reconeixement, des del Sud de l'Ebn ,g^î% "Barcelona va aconseguir el seu somni mai confessat: ser capital del món durant uns dies". Número 37 Setomhre-dctuhre 1W B.MM �QUADERN CENTRAL ELS JOCS OLÍMPICS Com vostès saben molt bé, l'organització dels Jocs Olímpics es componia de dos elements igualment importants: la infraestructura urbana i l'operació dels Jocs. Puc assegurar-los que els dos camps estaven ben treballats, i la prova és l'èxit magnífic que vam assolir. El període més difícil va ser el 1987-1989, des de la nominació a Lausana, a la fi de 1986, a la qual vostès van contribuir personalment amb la seva presència, i la difícil transformació del comitè de candidatura en comitè d'organització, fins a l'aparició al carrer, en els espais públics, dels primers resultats de la nostra tasca constructiva. Inici ben dramàtic, per cert, com vostès recordaran. A la inauguració de l'Estadi Olímpic van coincidir tots els elements desfavorables que s'havien infiltrat en aquesta difícil fase del nostre projecte: les presses, la descoordinació, la malícia política, la falta de confiança, la data fixa que obligava necessàriament, la climatologia, la faltà de maduresa, l'aposta pel vell Estadi en lloc de per una nova instal·lació. No s'inventa ni es decreta una ciutat olímpica: es construeix lentament sobre la base d'una vocació imprescindible. I, amb el temps, la ciutat aprèn a ser olímpica. Des de la distància d'avui, tots aquells sofriments semblen ben emprats. I sobretot es demostra encertada la fermesa de mantenir el rumb sense grans derives i de guardar la confiança en l'equip inicial -encara que, com inevitablement passa, alguns van haver de pagar tots, aquest preu tan injust de la política-, sense posar atenció efUes opinions dictades per l'ansietat més que pel fred raonament. 1 terreny de les infraestructures va ser molt positiu el grup de treÄll creat per fer un seguiment de les obres. Els seus informes 'quAzenals, des d'una segona auditoria o auditoria d'alta direcció, nafraven les peripècies que experimentava cadascun dels 300 proJrctes: l'aeroport, els trams de les rondes, les instal·lacions esportives, els canals de rem, els hotels, el Palau Nacional... Com és ben sabut i acceptat per l'opinió pública, el resultat global és molt positiu. Els camins crítics, en el llenguatge de l'enginyeria constructiva, van ser successivament el trasllat de la línia fèrria del Poblenou, l'aeroport, la plaça de les Glòries, les instal·lacions esportives per a les proves tesi de l'estiu de 1991, els hotels Joan Carles I i Arts, que requerien un prudent període de rodatge abans d'allotjar caps d'Estat i membres de la família olímpica; el Palau Nacional de Montjuïc, seu de l'acte social d'inauguració, on vam rebre els convidats de tot el món i on Catalunva torna a mostrar el seu art romà- B.MM Número 37 SeKnihrr-Oihibre !'W7 "No s'inventa ni es decreta una ciutat olímpica: es construeix lentament sobre la base d'una vocació imprescindible. I, amb ei temps, la ciutat aprèn a ser olímpica". nie i el seu art gòtic; i el Nus de la Trinitat, nus gordià on s'uneixen les dues rondes i l'autopista de França. I si volen també podem parlar de la pota sud de la Ronda Litoral, que ben aviat haurà d'enllaçar aquesta via amb la Diagonal i baixar fins al riu Llobregat i travessarlo, davant de l'aeroport. Al llarg d'aquell llunyà 1991 vam tenir ocasió de repassar l'estat d'una de les obres que a mi em resultaven més emocionants: el Palau Nacional. Es tractava de reconvertir aquell vell buc del 1929 en el segon gran museu d'Espanya, superat només pel Museu del Prado. I és emocionant perquè es tracta de l'edifici més gran de Barcelona i un dels museus més grans del món. El Museu Nacional és sens dubte el més complet que existeix en art medieval, i en especial en art romànic. La tradició republicana i la llei autonòmica van voler que fos el gran museu d'art de Catalunya, des de l'edat mitjana fins al modernisme i les avantguardes, deixant fora l'arqueologia i Fart contemporani. Finalment, el miracle va ser possible. Amb l'esforç de tots. L'estiu del 1992, el simbòlic edifici de Montjuïc va lluir, juntament amb l'Estadi, com la gran peça civil de l'esdeveniment olímpic, la carta d'identitat de Catalunya i la més ben programada del nostre futur turístic de bon nivell. Aquest estiu hem inaugurat les sales d'art gòtic. Sols resta desitjar que, transcorreguts deu anys des que es van iniciar les obres, el projecte avanci sense deturar-se fins a ser culminat. La realització de tota aquesta feina va ser possible perquè l'operació era en bones mans. Pere Duran i Gae Aulenti, amb Enric Steegman, la constructora italiana Edil Fornaciai i l'infatigable Josep Anton Acebillo han de ser citats aquí. Així va ser possible garantir el no �QUADERN CENTRAL menys important equilibri econòmic d'aquesta magna operació. Un apartat gens menyspreable de l'èxit assolit va ser degut al reforçament de les relacions internacionals i de la seguretat, així com la relació amb els mitjans de comunicació, que, d'entrada, jo vaticinava que no ens donarien un tracte especialment caritatiu. Però no. Les informacions sobre Barcelona a la premsa d'arreu del món es van multiplicar, i no ens van deixar malament. Una de les claus que van contribuir al nostre èxit i a la imatge positiva que la ciutat va donar al món. A tots aquests aspectes vaig dedicar-me personalment durant els mesos previs al 25 de juliol de 1992. Tot i el convenciment que les obres avançaven segons el que s'havia establert, i malgrat el meu convenciment que l'operació funcionaria perfectament quant als ca dels moviments i gestions que calia realitzar, per posar-me immediatament en línia amb els plantejaments que calia desenvolupar. Catalunya no podia desaprofitar l'ocasió històrica que se li brindava, també a ella, de fer el que el passat no va permetre: explicar-se amb fets. Si Espanya pretenia legítimament demostrar que havia canviat tant com el món sospitava, Catalunya volia mostrar-se al món com a nacionalitat amb tot allò que cal per ser-ho. I Espanya no podia ignorar-ho: al contrari, havia d'ajudar. En aquest sentit, doncs, el president de la Generalitat feia un paper crucial. Ell, més que ningú, havia de garantir i ser responsable que dominés la sintonia en l'emissió dels missatges plurals que, com calia preveure, va produir-se. Una emissió que va ser irreprotxable tret d'e- "...una de tes obres que a rri em resultaven més emocionants: el Palau Nacional". vessants informàtic, de les telecomunicacions, les competicions esportives i la logística. L'equip, repeteixo, era de primera línia i estava molt ben cohesionat, amb un executiu excellent i efectiu com és Josep Miquel Abad, al qual no em vaig penedir d'haver defensat en els moments de crisi. Ho va tornar amb escreix. Vaig voler assegurar al president del govern espanyol l'assumpció per part de FAlcaldia-Presidència del COOB'92 de l'esperit que es desprenia de les seves paraules: seguretat com a prioritat i treballar políticament i en els detalls per obtenir una imatge del país que es correspongués amb l'esforç realitzat i l'enorme oportunitat històrica que teníem al davant. La Presidència de la Generalitat tenia un paper important els mesos previs als Jocs Olímpics, i jo li vaig sol·licitar una definició específi- Núniero 37 Setembre-Octubre 1997 B.MM �QUADERN CENTRAL pisodis puntuals que no van deslluir la trajectòria general. El president sap que els mesos previs a aquella data em vaig posar a les seves mans per atendre els requeriments que considerés convenients, i amb la freqüència que cregués oportuna. Ningú més que nosaltres érem responsables del desenvolupament adequat de tot plegat. Per la meva part, tenia plena consciència que havíem d'estar disposats als sacrificis que caiguessin i a esforços importants en aquesta línia. No hagués estat bo, per exemple, que s'escampés la impressió que alteràvem procediments per fets succeïts a l'ex Unió Soviètica. Algunes de les propostes que vaig formular en cercles reduïts i discrets sobre elements de pluralitat a les cerimònies d'inauguració podien haver estat interpretades com una excessiva sensibilitat a fets exteriors. Una circumstància que en el seu moment vaig tenir ocasió de comentar amb el mateix president Pujol i amb el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. Per altra banda, la situació internacional els anys previs va evolucionar de tal manera que els Jocs de Barcelona, ja de bon principi pretendents a una aurèola de festivitat i de retrobament internacional a múltiple escala, es podien convertir, en efecte, en l'oportunitat que l'opinió pública internacional esperava amb ansietat: comprovar si en el món pesaven més les formidables transformacions positives recents o les també impressionants dificultats, diferències i obstacles econòmics, polítics i ideològics que s'hi oposaven. Excuseu-me la petulància. Pé^ò el cert és que tot plegat no ens feia les coses més fàcils, sinó més • dif%ils. Tant en l'aspecte de la seguretat, com en el del protocol i en el cjt la modulació dels missatges a emetre, com en el cas dels sím' bojjj, dels llenguatges i dels gestos. Vjjfn treballar amb passió perquè tot sortís bé. I va sortir bé. JPerò Barcelona no es conforma amb haver de donar un prodigiós '.W *' salt endavant, com en el 88 del segle passat o en el 1929. Vol estabilitat en la classificació general de ciutats. Mantenir-se amunt. No decaure. El projecte olímpic va ser un magnífic esperó per a les energies de la ciutat. Va canalitzar recursos extralocals en una magnitud sempre desitjada però mai obtinguda en els darrers seixanta anys. Un flux que voldríem que fos constant i no esporàdic. El Holding Olímpic i les altres inversions empreses directament per l'Estat i/o la Generalitat van permetre mobilitzar, juntament amb la inversió local i privada, recursos de l'ordre dels 750.000 milions de pessetes -alguns diuen 900.000 milions- en un període relativament breu de quatre o cinc anys. I van permetre dotar la ciutat i l'àrea metropolitana de bones vies de comunicació, telecomunicacions, hostaleria, centres terciaris alternatius, collectors, estadis i altres instal·lacions esportives, port de lleure, aeroport, serveis viaris primaris i també la reforma o la realització o l'inici de grans estructures culturals com el Palau Nacional, el Museu d'Art Modern, el convent dels Àngels, la Casa de la Caritat, el monestir de Pedralbes, el Teatre Nacional, l'Auditori, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), el nou Teatre Lliure, el Liceu, la reforma del Palau de la Música, el Museu d'Història de la Ciutat, el Jardí Botànic... ) Ì7 Setembrf-Ottubre l W UN SISTEMA METROPOLITÀ EUROPEU Falten encara moltes coses: particularment acabar l'embranzida en matèria d'estructures culturals, assegurar l'oferta d'aigua neta i millorar l'àrea del Besòs i vertebrar la zona d'activitats logístiques del Llobregat, a la qual em referiré més endavant. Estructurada ja en la realitat física i social com una àrea metropolitana de tres-quatre milions d'habitants, Barcelona ha de mantenir vives les fonts del seu creixement qualitatiu i de la seva competitivitat com a ciutat. El centre municipal de l'àrea, el municipi de Barcelona, perd població -s'entén, població a l'hora de dormir. I l'àrea en el seu conjunt no creix, com tampoc no ho fa Catalunya. Hi ha, per tant, un lògic desplaçament de la població resident cap a la perifèria de l'àrea urbana i un nou equilibri demogràfic àrea metropolitana-Catalunya, després de 25 anys de concentració (1950-1975). La nova situació planteja problemes de qualitat de vida i d'equitat en sectors de la població, però no grans inquietuds d'estratègia territorial. Al contrari. No es tracta de fer créixer més ni el municipi ni l'àrea. Es tracta de potenciar els seus factors d'atracció d'interessos, d'inversions, de tecnologia, d'activitats acadèmiques i científiques, de gent qualificada, d'activitats culturals d'alt nivell. I de fer-ho equilibrant l'oferta de factors d'atracció per tal de no minvar la del conjunt de centres urbans de Catalunya, sinó més aviat potenciant-los, així com potenciant la connexió del sistema urbà-metropolità espanyol dins del sistema de ciutats més gran que és Europa. Les grans decisions preses en els darrers anys sobre Barcelona beneficien tot Catalunya i doten Espanya d'un incipient sistema metro- �QUADERN CENTRAL "És errat pensar que ara, recuperat el camí de la Catalunya rica i plena, autònoma i confiada, Barcelona hagi de renunciar a la seva potència, que segueix essent la millor garantia de la llibertat de Catalunya". polita competitiu amb les xarxes urbanes europees, el qual afavoreix tota la península en una mesura considerable. Però ens falten encara coses, com he dit. Ens falta aigua i espai. Fins al 2000, en menys de deu anys haurem invertit 100.000 milions de pessetes en depuració i noves captacions complementàries, i haurem de prendre decisions en matèria d'aportacions de cabals externs, tot i que la tan criticada absorció dels costos ecològics en el rebut de l'aigua ha permès un adequat finançament i una contenció evident del consum. Barcelona s'ha plantejat la possibilitat de disposar d'una doble xarxa de distribució d'aigua -per beure i reciclada- i desitja contribuir a la conversió dels rius Besòs i Llobregat en escenaris naturals/convencionals de gran valor i netedat. Tots dos objectius es complementaran. Sense depuració no hi ha dignitat paisatgística ni aigua suficient. És coneguda la meva posició sobre l'àrea metropolitana. La seva dispersió en diverses entitats sectorials i territorials va ser un error polític i estratègic, segurament sense grans repercussions electorals a curt termini, i dictat per un càlcul de reequilibri territorial a Catalunya que ja no té raó de ser, ateses les tendències espontànies. Les millors èpoques de la història de Catalunya han anat unides a les d'una Barcelona forta políticament i econòmicament. No és cert que l'economia de Catalunya demani, exigeixi o simplement es pugui permetre una Barcelona feble. No és cert que Barcelona tregui la seva fortalesa d'haver substituït un poder català inconstant, insuficient i mal vist per la resta de la península. Barcelona ha fet aquesta funció de substitució. I, per dir-ho d'alguna manera, tot "El projecte olímpic va ser un magnífic esperó per a les energies de la ciutat. Un flux que voldríem que tos constant i no esporàdic". Numero 37 Setembre-Ot-tuim1 H47 E �QUADERN CENTRAL Catalunya sobreviu en alguna mesura gràcies a aquest fet. Tanmateix, Barcelona no hauria pogut fer-ho si no hagués existit un sentiment de nacionalitat subjacent que s'expressava a través dels noms, banderes i símbols de la ciutat. Però és errat pensar que ara, recuperat el camí de la Catalunya rica i plena, autònoma i confiada, Barcelona hagi de renunciar a la seva potència, que segueix essent la millor garantia de la llibertat de Catalunya. Així ha estat, repeteixo, en els millors moments de la nostra història com a poble, no solament en els difícils. El que sí és cert és que hi ha un joc subtil de significacions (Espanya, Catalunya, Barcelona). I encara ho és també que la potència de Barcelona -el que un dia vostè mateix, senyor president de la Generalitat, va anomenar la force de frappe de Catalunya- no tindria la consistència i la profunditat que té si no fos per l'existència d'una xarxa urbana molt rica i atapeïda, de la qual Barcelona és tan sols l'encapçalament, i que Barcelona ha de col·laborar a fer que es respecti i s'enforteixi com a tal malla de país, perquè d'ella obté la demanda, les arrels, l'estabilitat i la raó històrica de la seva pròpia existència com a capital. Tanmateix, Barcelona no fóra el que és -i Catalunya tampoc-, malgrat tots els entrebancs, ignoràncies i agressions vinguts de fora, si no hagués estat pel paper que han fet en el si d'un mercat, d'un país i d'un Estat més grans, no sempre fàcils ni benèvols, però sempre virtualment presents com a àmbit econòmic, com a repte cultural i lític, com a font de braços i talents per a la nostra pròpia conscio nacional i urbana. I Efcanya no fóra Espanya sense Barcelona, com no ho fóra sense Cawlunya. Això vol dir que en la regularització de les nostres reia's interterritorials dins de la península hem de deixar lloc a una esjftatègia per a Barcelona -i per a Catalunya- pensada des íspanya, des del conjunt dels pobles d'Espanya, des d'un Estat en el qual nosaltres som part important, a voltes decisiva, porta d'Europa i locomotora econòmica, cultural i tècnica. Tot altre plantejament, sempre respectable, equivaldria a conformar-nos amb menys del que podem arribar a ser, amb menys del que ja som. A la fi de 1909, Joan Maragall, en un article dedicat a l'Empordà, encetava un plantejament en què els significats Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa anaven prenent la forma que aproximadament avui els donaríem. Som europeus perquè som catalans, com els altres nacionals del continent. Catalunya és la sal de la nostra condició d'europeus. La millor manera de ser espanyols és ser bons catalans. I arribarà un dia que no caldrà ni dir-se catalans. N'hi haurà prou amb dir-se empordanesos o barcelonins. Aquest és el missatge maragallià. La veritat és en la part i no en el tot, en la llavor més que en el fruit. La nostra ciutat va rebre el món en aquest marc de certeses, conscient de ser capital d'una cultura nacional única, irrepetible, i sabent que aquesta cultura no tindrà tot el valor que pot tenir si no és en el si de la construcció federal i respectuosa de l'Espanya moderna i plural. Conscient de ser també capital temporal de les esperances de fraternitat i competició esportiva i pacífica de milers de milions d'homes i dones d'arreu del món. Allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, i allò que és bo per a Catalunya ho és per a Espanya. Veritats que solament de- B.MM Numero í: manen una condició per ser-ho del tot, en profunditat: que puguin ser expressades en un marc de confiança creixent en què els sacrificis que mútuament comporten siguin admesos sense recança, com el preu habitual i no excessiu del comerç de sentiments i donacions recíproques en què consisteix la coexistència dins d'un projecte comú, de tots els pobles d'Espanya, orientat cap a la unitat europea, la pacificació de la Mediterrània, i la fraternitat iberoamericana. Barcelona va oferir a Catalunya i a Espanya la possibilitat de jugar -intensament durant uns dies, més constantment i modestament després- el paper de dinamitzadora de projectes positivadors de la convivència. Centre mundial de la competició pacífica, avantguarda de l'autonomisme ibèric, referència del Nord del Sud europeu, motor del dinamisme de les ciutats europees, ciutat més gran de la ribera mediterrània d'Europa, capital cultural europea: això és el que volem ser, això és el que d'alguna manera ja som, amb el vostre ajut. xr �QUADERN CENTRAL LA CARTA MUNICIPAL O LLEI ESPECIAL DE LA CIUTAT L'any 1904, Cambó demanava a Alfons XIII una llei per a la ciutat. Jaume I la hi havia donada l'any 1284 amb el Recognoverum Proceres, el contingut del qual fou desenvolupat més tard en les Ordinations d'En Sanctacília. Felip V les va revocar en el Decret de Nova Planta, que va enxiquir el territori del Consell de Cent -del Monte Catus o Montgat al Castro Fèlix o Castelldefels- i va retornar Barcelona a les estrictes muralles, més un erm definit per l'arc de l'abast dels canons situats en elles, l'actual Eixample. La ciutat va revifar i va aconseguir el territori abans que la llei: no havien passat dos segles que ja tots els ajuntaments creats per la Nova Planta a la plana estricta del Barcelonès, amb els noms de les parròquies sufragànies d'altres esglésies intramurs, eren annexionats de nou pel municipi central. Sant Martí de Provençals, Sant Joan d'Horta, Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Gervasi, la Mare de Déu de Gràcia, Sant Andreu de Palomar, les Corts de Sarrià passaven a formar part de Barcelona. Restaven fora les parròquies-ajuntaments de més enllà dels rius. A partir del 1860, físicament, la nova ciutat gran era un fet en enderrocar-se les muralles i urbanitzar-se FEixample. La demanda de Cambó era, doncs, un coronament, la petició d'admissió d'un fet ja incontrovertible. Feia alguns anys ja que els poetes havien cantat la ciutat salta-carenes, de riu a riu estesa, i defensada pels torreons del Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, i per dues "troneres avançades, los pits de Catalunya: Montseny i Montserrat". Igualment ara Barcelona demana amb tot respecte, després de més de deu anys de treballs preparatoris, quan entretant s'han anat om- plint els pocs buits de sòl urbanitzable dins el municipi central, quan ja és un fet la nova xarxa de mobilitat possible -amb els cinturons i els túnels-, el reconeixement de les seves especialitats jurídiques en tres camps. En primer lloc, el camp de l'especial relació del municipi central i els que l'envolten, tots units ja en una sola aglomeració regional de més de quatre milions d'habitants, que necessita administració comuna de les grans infraestructures i planejament territorial singular, així com l'específica col·laboració dels municipis que formen el continuum urbà central de l'aglomeració i que haurien d'administrar en comú el seu urbanisme menor, i qui sap si una pila de veis de diversos ordres, avui coartats per l'existència de tantes fri teres locals. Z^K "Les grans decisions preses en els darrers anys sobre Barcelona beneficien tot Catalunya i doten Espanya d'un incipient sistema metropolità competitiu amb les xarxes urbanes europees. Però ens falten encara coses..." "Convertir el Besòs i el Llobregat en escenaris naturals de gran valor". , .C Sttraihic-l Mut™ I1"»" B.MH �QUADERN CENTRAL En segon lloc, el camp de col·laboració entre institucions diverses en la gestió d'infraestructures i serveis de gran significació, situats avui en un o un altre domini competencial, bàsicament en el de l'Estat: port, aeroport, mercats centrals, Fira, Palau de Congressos, Zona Franca, Zona d'Activitats Logístiques, Parc Tecnològic. Per posar un exemple, perquè l'aeroport marxi bé hi han d'estar representats la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, el Foment i l'Ajuntament del Prat de Llobregat; i això requereix la transformació prèvia de l'Ente Nacional de Aeropuertos (avui AENA) en un holding d'ens singulars o societats anònimes de gestió. Almenys en el cas dels aeroports de Madrid, Barcelona i Palma. Podríem afegir-hi, però ja han estat esmentades i tenen caràcter diferent, les estructures culturals, com el Liceu, l'Auditori, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Macba, on les administracions públiques presents a la ciutat van lligar, lentament, els sistemes de col·laboració més adients. En aquest sentit hem de veure amb optimisme les perspectives actuals, que faran de Barcelona el que sempre ha estat en potència, un centre cultural europeu de primera magnitud. Són mostra de la formidable explosió cultural el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Teatre Nacional, la Ciutat del Teatre, el Palau de la Música, la futura Biblioteca Provincial del Born, la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans, FArxiu de la Corona d'Aragó, el convent dels Àngels, el Jardí Botànic, els vells i nous museus i centres de cultura -com el BarbierMüeller, el Museu d'Història de Catalunya, el Museu de la Ciència i Casararnona-, l'Aquàrium i la florida de teatres privats i sales d'art. Encara en el terreny de l'articulació de les grans entitats barcelonines o metropolitanes, el municipi es considera menystingut -sense fer grans escarafalls- en la representació de la societat en les universitats o les caixes d'estalvi. Potser la Llei Especial de Barcelona hi podrà fer alguna cosa. El notari Puig Salellas ha proposat una fórmula intel·ligent per al primer tema. Quant al segon, ni el Defensor del Poble Ruiz Giménez va gosar interposar un recurs, que reconeixia ben fonamentat, contra la llei catalana de caixes d'estalvi que va suprimir quasi la representació dels municipis en aquestes, vigent a la resta d'Espanya. L'Ajuntament de Barcelona, amb el de Sabadell, va cedir terrenys i fins i tot va tenir el leadership en la creació de la Universitat Autònoma, la comissió gestora de la qual era presidida pel primer tinent d'alcalde; l'Ajuntament i la Diputació van cedir locals, al cos- > ÏT Sftaiibri: I.KKibre H tat de la Casa Gran, i diners per a la fundació de la Caixa de Barcelona, avui reconvertida en la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, "la Caixa". I tanmateix hi té els mateixos representants que els respectables Círculo Agrícola Catalán de San Isidro i la Societat d'Amics del País. Finalment, en el camp de les especialitats administratives i fiscals, Barcelona hi ha estat sempre ferment d'innovacions i especialitats, des de la creació dels delegats de Serveis o l'arbitri de radicació, fins a temes tan a la frontera del Dret Civil com el testament sacramental, de tal manera que en alguns casos han acabat convertint-se en llei general. ¿Per què no reconèixer de nou que Barcelona, per tradició, per pràctica, per raons diverses, se situa a l'avantguarda d'una colla de procediments que necessiten el suport de la llei per consagrar-se, i que poden contribuir, modestament, a la solució dels famosos problemes de la gran ciutat, del malheur de banlieue del que parlen els francesos, i de l'obsessionant manca de qualitat de vida en les aglomeracions metropolitanes? Hi tornaré al final d'aquestes lletres. A Barcelona, el marc legal fonamental el componen la Constitució Espanyola, l'Estatut de Catalunya i la nostra Llei Especial. L'Estatut, en reconèixer la necessitat de regular el fet metropolità, no pensa en altra cosa. La Llei de Bases de Règim Local i la Llei de Finances Locals, quan reconeixen la vigència parcial de l'antiga Llei Especial i la necessitat d'una regulació financera especial per a Barcelona, van en el mateix sentit. Entenem que les administracions superiors tendeixin a reaccionar davant aquesta històrica pretensió barcelonina adduint l'inconvenient del greuge comparatiu. Però també entenem que si les lleis fonamentals -no solament ara sinó fins i tot en períodes no democràtics- han admès l'existència del concepte jurídic d'especialitat, és perquè de Jaume I a Francesc Cambó, des dels anònims compiladors de la baixa edat mitjana fins a Manuel Ballbé, l'insigne redactor de la Carta de Barcelona de 1961, la realitat i els projectes sortits de la profunditat del cos social s'acaben imposant als arguments de conveniència. Barcelona no pot seguir contribuint de forma tan assenyalada com fins ara a la formació contemporània de l'Espanya democràtica i la Catalunya autònoma sense disposar de l'instrument legislatiu de navegació històrica que pretén, mereix i necessita. Resumint: regular les relacions en el complex territori metropolità i en el centre històric de l'aglomeració; equilibrar de forma estable �QUADERN CENTRAL "L'especial relació del municipi central i els que l'envolten, tots units ja en una sola aglomeració regional de més de quatre milions d'habitants, necessita una administració comuna de les grans infraestructures i planejament territorial singular". "Perquè l'aeroport marxi bé hi han d'estar representats ia Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, ei Foment i l'Ajuntament del Prat de Llobregat". / € /^**%» m I ll \ les relacions entre la capital i el país; fer participar la ciutat i la Generalitat de Catalunya, junt amb l'Estat i la societat civil, en la gestió de les grans institucions i estructures tècniques, econòmiques, culturals i d'altres; crear la indispensable justícia local i la justícia immediata; dotar la ciutat dels instruments necessaris per fer front als problemes del medi ambient, el transport i l'habitatge, el finançament dels serveis socials i educatius i la seva materialització. Heus aquí l'objectiu del que anomenem Carta Municipal de Barcelona o conjunt de regulacions que la ciutat demana per anar endavant. 7 Selcml-rc Octubre 1W B.MH �QUADERN ŒNTRAI. EL PLA ESTRATÈGIC BARCELONA 2000 Dues-centcs entitats han treballat durant anys per produir un escenari de futur creïble i estimulant. I ho han aconseguit. Coneixen bé, estimats presidents, les conclusions del treball. En el primer Pla, catorze grups, comandats per un promotor, van treballar en la definició més acurada dels objectius que no disposen clarament d'una administració o institució de tutela competencialment responsable. En total, 54 objectius van ser formulats i la meitat -i és molt- assolits. Els tres grans eixos de consens eren la vertebrado d'una macroregió europea del Nord del Sud com a condició de progrés, la prioritat dels serveis a les persones i la qualitat de vida com a marca distintiva de la filosofia compartida per tots els barcelonins, i l'èmfasi en els serveis a les empreses. Si hom pensa que en els anys vint Barcelona era, als ulls d'Europa, la cintili de les bombes, que una novel·la podia fer fortuna aleshores sota el títol de Quan mataven pels carrers; que els odis més reconsagrats i la intolerància més arrauxada presidien les nostres hores en els anys trenta i quaranta; que l'actual president de la Generalitat era m a l t r a c t a t a la Via Laietana en iniciar-se els seixanta per haver gosat criticar l'anticatalanisme militant del director d'un diari; i que en els primers setanta vivíem estats d'excepció, reunions limitades a v i n t persones, execucions polítiques... ¿qui pot negar que el fet de veure avui tormar-se el consens de 200 entitats sobre el nostre futur i comprovar que entre elles hi ha els sindicats i la patronal, el comerç i la Universitat constitueix tot un petit miracle? ¿No és aquest el millor resum de les transformacions polítiques que Espanya, Catalunya i Barcelona han viscut en els darrers quinze anys? E ni consta que S.M. el Rei, a qui vam presentar en primer lloc les conclusions del p r i m e r I 3 la, el 23 de maig de 1990, n'és un defensor entusiasta i que les iniciatives semblants que es van desenvolupar a Madrid i Sevilla tenien a veure amb l'opinió favorable que s'havia generat en cercles i m p o r t a n t s . L'Organit/.ació per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics ( O C D E ) ha rebut una exposició detallada del Pla 1 strategie i en recomana el model a les ciutats dels països membres. El Centre Iberoamericà de Desenvolupament 1 ''strategic Urbà ( C I D I - ' . L ' i ha assessorat una vintena de ciutats del Nou Mon seguint el model de Barcelona. Resultat de l'esperit que animava les primeres reunions estratègiques, i ilei suport decidit del conseller d Economia, Macià Alavedra, va ser la creació de la primera iniciativa conjunta de la comunitat financera barcelonina, entorn de l'associació Barcelona, Centre Financer Europeu, que primer va presidir ( ' l a u d i Boada i després, alternantse, els directors generals o presidents de les dues caixes grans, la Banca Catalana i el Banc de Sabadell. No volem estar al marge de la x a r x a de decisions financeres a Europa. El nostre potencial econòmic ho demana i ho permet. Estem disposats a l'especialit/acio i a la modestia, pero no a la desaparició, tmancerament parlant. Som conscients que hi ha un lloc per a nosaltres en aquest espai, i l l u i t a rem aferrissadament per ocupar-lo. El Mercat de Futurs, que piloten Hasane/ i Oller, ens ta creure que ho podem aconseguir. 1 també la revifada de la Borsa, d i r i g i d a per Joan M o r t a l a . De la m a t e i x a m a n e r a que t r a c t e m de cobrir les nostres flaqueses, tractarem t a m b é de t r e u r e p a r t i t de la nostra p a r t i c u l a r configuració. I.a d e n s i t a t de Barcelona, que ens ta una c i u t a t h u m a n a , càlida, "Centre mundial de la competició pacífica, avantguarda de l'autonomisme ibèric, referència del Nord del Sud europeu, motor del dinamisme de les ciutats europees, ciutat més gran de la ribera mediterrània d'Europa, capital cultural europea: això és el que volem ser, això és el que d'alguna manera ja som". �QUADERN CENTRAL estimada pels d'aquí i pels de fora, i ens lleva les perspectives pròpies de les capitals de les grans seus estatals, ens obliga a organitzar l'ús de l'espai, i ens dóna, potser, un molt extremat sentit del detall, de la forma: Barcelona és un munt de ferros treballats, formigó retorçat per extreure'n un gest impossible, fustes llaurades, parets esgrafiades, vidres recargolats, façanes polides, baranes historiades, pedres picades i pedreres reaprofitades, joies, estucs, retaules, racons inaudits; cada pam quadrat, tanmateix, tendeix a ser una obra d'artesania en aquesta ciutat sotmesa, diuen, a la tirania del pam quadrat, a l'avara povertà d'espai i a l'imperi de l'estètica que denunciava Unamuno i lloava Cervantes. L'any 2000 i el segle XXI estan servint, en aquest marc, com a referència d'un nou pacte amb l'entorn. Un grau més d'ambició en el dimensionament de les estructures que no ens ha de llevar l'humanisme i la prudència de les formes. Per això les autovies torturadament discutides i dissenyades per evitar la dictadura de la funció sobre la forma. Algunes torres altes, però no gaires, les justes per a una generació que, malgrat les aparences, vol sobretot conservar l'esperit d'una ciutat proporcionada, justa, continguda, com la volia el viatjant italià del segle XV que citava Ramon Trias Fargas en el seu discurs de comiat consistorial. Conservar el mateix esperit, però viu. En aquest context, hi ha dos aspectes que sempre esmento: el cablatge de la ciutat i l'ordenació del subsòl. Ciutat densa, ciutat congestionada, ciutat cara: tres coses que van juntes i que ningú no sap del tot com ordenar en la seqüència de causes a efectes. Els economistes tendeixen a dir-nos que el sòl és car perquè és escàs. I congestionai perquè és dens. Però Barcelona ha funcionat històricament prou bé com a matriu de fluxos i moviments. L'Eixample racionalista del XIX és un model internacional d'optimització del nombre d'intercanvis per unitat de superfície i de temps. Resistirà prou bé l'envestida actual de la motorització? I les que encara vindran? En parlarem més endavant, i en seguirem parlant sempre. En tot cas, per mantenir i augmentar el seu atractiu, Barcelona compta amb aprofitar la densitat per oferir comunicacions a costos per càpita baixos. La nostra ciutat apila molts habitants i empreses a sobre de cada hectàrea de sòl. Si el sòl està equipat, cablejat, connectat a xarxes de comunicació, aquesta hi és barata per a cada usuari. D'aquí ve la importància i la factibilitat de la xarxa de cablatge òptic. Quan faig els darrers tocs a aquesta antiga carta, som a punt d'obtenir per a Cable i Televisió de Catalunya -participada per la nostra Catalana d'Iniciatives, que va ser la iniciadora del projecte ja l'any 1986 i la seva mantenidora al llarg del decenni- l'adjudicació de les tres demarcacions catalanes del cable; i per a l'empresa de la qual formen part i que està liderada per ENDESA, esperem, l'adjudicació de Retevisión, que s'ubicaria a Barcelona. Aquestes dues noticies, resultat d'un treball de molts anys, ens situarien finalment on volíem ser en aquest camp decisiu. Ernest Maragall hi ha tingut molt a veure: tot. De la mateixa manera, i per la necessitat d'ordenar un subsòl enormement carregat, som pioners de la cartografia subterrània, la creació de galeries de serveis i la col·laboració entre autoritat local i empreses de servei públic. "Les perspectives actuals faran de Barcelona el que sempre ha estat en potencia, un cenfe cultural europeu de primera magnitud" (F Museu d'Art Contemporani de Barcelona) �Ql'ADhRN CF.NTRAl L'n altre fill del Pla Estratègic és la Xarxa C-6 de ciutats del Nord del Sud d Europa (Montpeller, Tolosa, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona). Aquest c o n j u n t de capitals, i les seves regions d'influència, sumen mes de quin/e milions d'habitants -el cinc per cent de la Comunitat Europea- i el vuit per cent del territori comunitari. Compten amb una taxa d'atur superior a la mitjana europea, però també amb un ritme de creixement econòmic superior. No sembla que els canvis polítics municipals hagin de malmetre la cohesió d ' u n conjunt que reuneix totes les circumstàncies per convertir-se en un dels complexos territorials equilibradors d'una Huropa que pesa molt cap al Nord i, des del 1989, també cap a l'Est. Igual que el Pla Estratègic ha escollit la via raonable de privilegiar l'ample de via europeu sobre l'aspecte gran velocitat per a passatgers i no ha descuidat mai la connexió sud de la xarxa (BarcelonaMadrid-Valencia), de la mateixa manera tenim dret a esperar una comprensió intelligent dels beneficis que per a tota la península ha de tenir -com també per al Midi francès- el fet de disposar d'un regió frontissa potent, a cavall dels Pirineus, que deixaran de ser barrera per esdevenir cruïlla, com els Alps ho han estat durant segles a l'Europa Centra!. El ("omite I n t e r p i r i n e n c de Poders Locals (Seu d'L'rgell, Ariege, Comú d'Andorra, Barcelona i Toulouse) s'han adh e r i t al C-íi. F! somni dels nostres profetes es la realitat: els Pirineus comptaran. Els túnels del Cadí i de Puymorens ens hi acosten. La Carta dels Ciutadans i els Pirineus així ho expressa. L'na permanent font d'insatisfaccions ha estat la connexió aeroportuária, sortosament enfocada cap a un t u t u r ben diferent amb el nou edifici t e r m i n a l i -esperem-ho- amb la tercera pista i la transformació de la seva connexió ferroviària. El canvi de model de gestió, i n s i n u a t en l'apartat anterior i, per descomptat, el canvi d'actitud de la nostra companyia capdavantera i de les moltes més petites companvies que operen a Barcelona en el t r a c t a m e n t de la creixent d e m a n d a de vols i n t e r n a c i o n a l s a Barcelona lian de conduir a la tormacio d ' u n espai aeroportuan p e n i n s u l a r de caràcter dual i a un m i l l o r a p r o f i t a m e n t dels avantatges de localit/acio de Barcelona. A la t o r m a c i o d'aquest linl< a e r o p o r t u a n , necessitat d'hangars i serveis ile m a n t e n i m e n t - a v u i un avio gran no pot ser revisat, no pot i/.>ní;/>a B a r c e l o n a - , hem de sacrificar segurament altres projectes i n t e r e s s a n t s però no tan estratègics en l ' e n t o r n aeroportuari, com la uran i n s t a l · l a c i ó firal que es va proposar temps enrere o d'altres amb el m a t e i x consum d espai. "¿Per què no reconèixer que Barcelona, per tradició, per pràctica, se situa a l'avantguarda d'una colla de procediments que necessiten el suport de la llei per consagrar-se, i que poden contribuir a la solució dels famosos problemes de la gran ciutat?" Sense un mercat de quinze milions d'habitants no és possible, al Sud d'Europa, disposar d'un aeroport transoceanic. Però fins i tot aquest mercat virtual pot ser inoperant si els costos comparatius i la qualitat del servei no són els adequats. El c o n j u n t Port-Aeroport-Mercabarna-Zona Franca-Fira-Zona d'Activitats Logístiques pot convertir-se, finalment, en el canvi de segle, en un complex modestament competidor dels grans centres de distribució de la costa atlàntica centroeuropea (Amsterdam, Rotterdam, Anvers), que és per on entren la gran majoria de les mercaderies, missatges i passatgers procedents d'Amèrica i del Pacífic. A la potenciació d'aquestes activitats i de la seva coherència territorial dedicarem bona part dels esforços estratègics. Però no hi ha dubte que la capacitat d'atracció, l'interès i la qualitat d'una ciutat depenen bàsicament, en darrer terme, de la qualitat de vida de les persones que hi viuen i hi treballen. A aquest p u n t , que el Pla Estratègic considera central, dedicaré l'apartat sisè. Però abans hem de parlar de diners. �QUADERN CENTRAL EL FINANÇAMENT DE BARCELONA Transcric aquí, benvolguts presidents, les lletres que sobre aquest tema els vaig escriure temps enrere. Tenen l'aroma d'aquell període (1985-87), però conserven tota la fragància d'una realitat que en molts aspectes, malauradament, no ha canviat prou. En altres aspectes, al contrari, ha estat desbordada per les considerables transformacions que entre tots hem sabut o pogut empènyer a Barcelona. En un sentit, doncs, aquestes lletres passades serveixen per fer més punyents els plantejaments que la ciutat fa a l'Estat i la Generalitat. Ha passat el temps i algunes inequitats evidents continuen. No pot ser. D'altra banda, serveixen també per posar en evidència solucions que es van donar a temes aleshores pendents: la inauguració, l'agost del 1991, del Cinturó del Litoral que travessa Barcelona i el Túnel de Vallvidrera (TABASA), i del Circuit de Montmeló a principi de setembre d'aquell mateix any. El text de 1987 deia així: "El moment és particularment greu i esperançador al mateix temps. Barcelona, gràcies a un lent avanç a través d'estudis i negociacions amb anteriors governs, va veure assumits per l'Estat deutes propers als 100.000 milions de pessetes arran de l'accés del Partit Socialista al govern el 1982. "Aquests deutes, corresponents en gran part als interessos compostos dels seus dèficits corrents des del 1974 al 1982, és a dir, al cost acumulat de finançament de la insuficiència del sistema fiscal local aplicat al cas particular de Barcelona, tenen tanmateix causes reals i tangibles que en bona part han continuat actuant a partir del 30 de desembre de 1982.1 dic en bona part, perquè en part van ser pal.uades per la millora del sistema fiscal local per a Madrid i Barcelona a partir del primer de gener del 1983. "De seguida veurem aquestes causes reals i la dimensió dels seus efectes. "Haig de recordar també que aquest sanejament dels deutes fins al 30 de desembre de 1982, en retardar-se pel que fa a la seva materialització, va provocar càrregues financeres anuals de l'ordre de 2.000 milions de pessetes; davant, però, de la magnitud de l'esforç estatal, el sacrifici local no sembla extraordinari. Vull insistir abans, tanmateix, en el fet que la conjuntura, que podria decantar-nos de nou cap al desequilibri crònic si no adoptéssim cap mesura, és particularment oportuna per precisament adoptar-les. "L'Ajuntament de Barcelona s'ha acreditat com a bon gestor dels recursos a la seva disposició: ha multiplicat els serveis amb una plantilla en descens des de l'abril del 1979 fins avui, ha disciplinat els seus recursos humans, ha millorat la imatge de l'administració pública, te un crèdit financer superior al que tenia abans que el general Franco decapités el valor nominal de les obligacions emeses per finançar l'Exposició Universal, acut al mercat de capitals japonès sense aval del Regne i en les mateixes condicions que aquest i ha estat peça clau per trobar vies de solució a deu o dot/.e punts negres que han constituït l'entramat real i el transport de la nostra crisi econòmica. "Els Túnels del Tibidabo, a realit/ar per l'empresa TABASA per compte del Consorci de Túnels del Tibidabo i l ' A j u n t a m e n t de Barcelona (pel que fa al Túnel de la R o v i r a ) , estaven a t u r a t s . TA BASA tenia un passiu de 3.856 milions de pessetes i no pagava niés que �QL'AIM'RN ŒNTRAL als obligacionistes petits: era, de fet, una suspensió de pagament. Les a d m i n i s t r a c i o n s locals ( A j u n t a m e n t , Diputació i Corporació M e t r o p o l i t a n a ) varen sanejar l'empresa aportant per part de l ' A j u n t a m e n t el cost del Túnel de la Rovira í per part del conjunt de les administracions, el cost del Túnel de Vallvidrera. Varen adquirir les accions al 81,67 per cent del valor nominal i van cedir dues terceres parts de les mateixes gratuïtament a la Generalitat, amb la promesa que aquesta invertiria, contra els seus pressupostos, dues vegades el valor de l'obra ja realitzada a Vallvidrera. A partir d'aquell moment, es c o n t i n u a r i e n les obres aportant una tercera part les administracions locals i dues terceres parts la Generalitat. Al cap de cinc anys d'aquella transmissió gratuïta d'accions, el compliment de la promesa no s'havia efectuat, cosa que va donar lloc a un requeriment formal de devolució de les accions no atès, però que va desencadenar l'inici de les obres, finançades evidentment amb un crèdit contra TABASA i no contra els pressupostos de la Generalitat. "FI Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), sanejat per l'acció c o n j u n t a de l ' A j u n t a m e n t propietari, el ministeri d'Hisenda, deutors i bano i caixes, esta avui rendint un excedent net important i a c t u a com a Agencia de Desenvolupament Industrial de l'Àrea de Barcelona. I.a G e n e r a l i t a t no ha volgut escoltar en diverses ocasions les i n v i t a c i o n s , (orinals i documentades, a incorporar-se al Consorci. Avui el C ' X I B gestiona el Parc Tecnològic del Vallès -construït i finançat per l'antiga Corporació Metropolitana de Barcelona iCM15i-, c o m p a r t i n t l'accionariat de la societat explotadora amb la conselleria d'Industria, a la qual vaig cedir sense contrapartida la ¡'residència. "El dèficit dels transports de Barcelona és un capítol a part. Redactat i acordat a nivell tècnic el contracte-programa per a la seva assumpció i el desplegament de les inversions de futur precís, el ministeri de Transports, que va acceptar dotar la Generalitat dels fons necessaris perquè pogués fer front al trenta per cent del dèficit que li correspondria afrontar segons l'esmentat acord tècnic, retarda la signatura del contracte-programa en base a una argumentació centrada en el greuge comparatiu. És aquest un dels punts més greus i dolorosos de la relació Ciutat-Autonomía-Estat. Caldrà insistir-hi al final d'aquestes pàgines. "Pel que ta al trasllat i la reconversió d'Hispano Olivetti, pactat amb el ministeri d'Indústria per evitar-ne el tancament, a l'acte de signatura de l'escriptura pública de compravenda del terreny de nova �QUADERN CENTRAL "Barcelona no pot seguir contribuint de forma tan assenyalada com fins ara a la formació contemporània de l'Espanya democràtica i la Catalunya autònoma sense disposar de l'instrument legislatiu de navegació històrica que pretén, mereix i necessita: la Carta Municipal". ubicació al Parc Tecnològic del Vallès, propietat metropolitana, el contracte es va poder frustrar. I és que, en un moment determinat, el notari va anunciar que alguns registradors havien rebut una notificació de la Generalitat de Catalunya que els obligava a comunicar prèviament les inscripcions de contractes en els quals intervingués la Corporació Metropolitana de Barcelona, que en aquell moment havia estat legalment suprimida, tot i que seguia, i segueix, en funcions. "Els preus del sòl de SEAT, propietat en últim terme de l'Ajuntament de Barcelona, encobrien una subvenció anual implícita important. "Quant a Motor Ibérica i ENASA, vam ajudar amb la compravenda d'actius a sanejar i reconvertir les empreses. "L'empresa Maquinista Terrestre i Marítima sobreviu gràcies al contracte de Metro de Barcelona per 12.000 milions per al grup Mitsubishi-CAF-MTM. "El polígon Montmeló-Parets-Granollers, destinat a circuit motorista permanent, propietat del Consorci de la Zona Franca, està pendent encara de les gestions urbanístiques que porta a terme la Direcció General corresponent de la Generalitat de Catalunya amb els ajuntaments respectius, i també de les subvencions del Consejo Superior de Deportes i la Direcció General d'Esports de la Generalitat, al meu parer insuficients per dotar Catalunya i Espanya del circuit que es mereixen, en el centre d'una de les regions d'afició motorista i automobilística més importants d'Europa. I en un moment en què els èxits de DERBI -a escassos quilòmetres del circuit- i dels Cardús, Aspar, Garriga, Sito Pons i Pérez-Sala, així com els tràgics accidents que se succeeixen en els nostres antiquats circuits -l'últim d'ells el de Mingo Parés a les 24 hores de Montjuïc- farien especialment oportunes les decisions en aquest sentit. El Reial Automòbil Club de Catalunya i algunes empreses patrocinadores segueixen disposades a adquirir i finançar terrenys i instal·lacions, en cas d'obtenir unes ajudes raonables. "Així mateix, Mercabarna ha passat de dèficit anual a superàvit continuat; els hospitals municipals paguen al dia els seus proveïdors i tenen uns costos per a la UBA (Unitat Bàsica Assistència!) de 13.000 pessetes, inferiors a qualsevol dels del sistema públic, etc. "És a dir, l'Ajuntament de Barcelona ha passat de ser agent de crisi a ser factor de solucions, contribuint a l'encarrilament de situacions difícils lligades a crisis bancàries (Túnels i Polígon Montigala), a \:. ineficàcia històrica d'empreses publiques estatals (SKAT, MTM, ENASA) o mixtes i locals (Mercabarna, IMAS, Pompes Fúnebres, etc). "Aquesta realitat és reconeguda generalment per empreses proveïdores, contractistes i intermediaris financers. Vostès, senyors presidents, tenen mitjans per comprovar-ho. "Encara més: Barcelona ciutat ha contribuït mentrestant, no només a finançar serveis d'àmbit estatal/autonòmic, com és conegut i reiteraré aquí, sinó a finançar serveis locals dels municipis metropolitans contigus. "En efecte, cada família barcelonina ha contribuït amb 2.000 pessetes l'any a finançar un pressupost, el de la CMB, del qual no ha rebut pràcticament cap servei, i que no percebia al seu torn més que una part de la contribució estatal lògica i ni una sola pesseta de contribució autonòmica. "El tema metropolità no és adjectiu. "Aquí rau el nus de la qüestió més greu de totes les que el passat ens ha plantejat i el futur ha de contemplar. "Els 26 municipis que rodegen Barcelona, amb 1.300.000 habitants, constitueixen en bona part allò negatiu de la imatge brillant que de vegades pot donar la ciutat central. "La nostra realitat urbana està constituïda sobre la falsedat històrica d'una especialització de l'espai central i suburbà, atribuint-se només al central el nom del conjunt. "En fi, no pot ocultar-se que la prudent millora de les perspectives econòmiques ha de contribuir a animar-nos a córrer els riscs calculats que sempre van lligats a l'abordatge dels plets històrics llargament esperats. "Comentem ara les despeses de capitalitat. �50 QUADERN CENTRAL LES DESPESES DE CAPITALITAT "Barcelona, per suplència o per potència, ha substituït l'Estat en molts camps. "En alguns d'ells allò suplert ha passat a ser la Generalitat per transferència dels serveis corresponents. Jo diria que aquest és el cas més general. "Sanitat, ensenyament bàsic i professional, museus, institucions culturals i econòmiques que ja hem vist (Palau, Liceu, etc.), Conservatori, Orquestra Municipal, són els serveis singulars més rellevants en aquest sentit. "Qui ha de pagar aquests serveis? O, més ben dit, ¿a través de quins nivells de l'Administració Pública el ciutadà -que en definitiva sempre és qui paga- ha de finançar aquests serveis? "Si els serveis han estat transferits sembla clar que ha de ser la Generalitat qui canalitzi el finançament. Però, ¿com, si el cost efectiu d'aquests serveis no figurava en el valor de les transferències en el seu moment? "Centrem-nos en el com i deixem el per què no figurava, que seria matèria per a una altra ocasió. "Només d'una manera i en un instant precís pot convalidar-se aquest error. Aquest moment és ara. I la manera és incloure aquestes despeses en el cost efectiu abans de globalitzar aquest cost i convertir-lo en un percentatge dels ingressos de l'Estat. "Només així s'haurà acabat, si a partir d'aquest instant la icneralitat disposa dels mitjans per finançar i efectivament finança enerveis, la iniqua situació actual. "A^ com ara, el ciutadà de Barcelona -i aquí es troba el matís al em vull referir- finança doblement alguns dels serveis públics 'consumeix. hospitals municipals, per exemple, malgrat ser els més barats costos del sistema públic, no són totalment finançats pel concert amb l'Institut Català de la Salut (ICS). Un llit de Bellvitge, de la Vall d'Hebron, costa a tots dos hospitals de TICS més de 25.000 ptes/dia que l'ICS paga directament a través de les seves nòmines i despeses de material i amortització. "Un llit de l'Hospital del Mar, per a un assegurat del sistema de seguretat social, és finançat per aquest només en dos terços... i l'altre terç el paga el mateix assegurat barceloní ¡a través dels seus impostos municipals! Però no per això deixa de posar religiosament les seves cotitzacions per cobrir el cent per cent dels costos: després aquestes cotitzacions són desviades o bé cap a hospitals públics "La densitat de Barcelona, que ens fa una ciutat humana, càlida, estimada pels d'aquí i pels de fora, ens obliga a organitzar l'ús de l'espai, i ens dóna, potser, un molt extremat sentit del detall". menys eficients o més cars de la pròpia ciutat, o bé a hospitals d'altres punts geogràfics del sistema, o les dues coses, que és el més plausible. "Aquesta situació no pot continuar així. I el mateix ocorre amb les escoles, els museus, etc... La situació de les escoles és una paradoxa històrica. Les escoles municipals no costen al nivell estatal/autonòmic ni un cèntim. Si fossin publiques-publiques, aquest nivell de govern ho pagaria tot. Si fossin privades, tot o part. Com que són municipals no paga res. ¿S'ha de concloure que les escoles municipals han de simplement tancar, o que el legislador va voler que es tanquessin quan va dictar la Constitució i l'Estatut? "¿No és més lògic pensar que han de ser refinançades, igual que les altres, pel contribuent general i no pel local, pel local que ja paga la seva quota com a contribuent de l'Estat per finançar les escoles privades i les autonòmiques? "Una altra cosa seria si les escoles municipals existissin a més d'un nivell d'oferta pública estàndard, com un luxe especial de la ciutat. Però resulta que aquesta ciutat té, en proporció, la meitat d'escola pública que les altres. "Resulta un cop més que les mancances de l'Estat a Barcelona, o la vivacitat de la societat civil local, que és l'altra cara de la mateixa moneda, van generar una situació singular que ara cal conservar en allò que té de bo, és a dir, iniciativa, creativitat, gestió pròxima, etc., i corregir en el que té d'inic. "Aquí, l'autonomia, confiada en aquesta creativitat local i preocupada lògicament per fer arribar serveis a comarques allunyades, va reblar el clau de la situació injusta en congelar pràcticament l'oferta d'escola pública a Barcelona ciutat, cosa fins a cert punt explicable, i oblidar totalment la qüestió del finançament de l'oferta municipal existent -actitud inexplicable a més d'injusta. "Els museus de Barcelona han estat fins ara com una família aristòcrata carregada de propietats i mancada d'ingressos. Han arrossegat dignament la seva misèria, combinant com han pogut les obres mestres amb les goteres, els riscs d'inseguretat amb la iniciativa dels seus directors i conservadors. "Vostès em diran que això passa, o ha succeït, en la majoria dels museus. I en part és cert. Però només en part. Aquí hi ha el magnífic Museu de Solsona (Generalitat) o el d'Escultura de Valladolid (Estat), o l'Arqueològic de Mérida. "Però això no és significatiu. El més significatiu és que el Museu de Solsona, el de Valladolid, l'Arxiu d'índies de Sevilla, el Museu de �QUADERN CENTRAL Ceràmica de València i el Museu del Prado, el Militar, de l'Exèrcit, el Contemporani i la Biblioteca Nacional de Madrid... són tots de l'Estat o l'Autonomia. "I en canvi, el Museu d'Art de Catalunya, el d'Art Modem, el Picasso, el Rocamora d'Indumentària, el de Música, el de Ceràmica de Barcelona, el d'Arts Decoratives... i fins a 24 Museus, cap d'ells no és de l'Estat ni de l'Autonomia. "L'Autonomia no podia assumir-los per falta de recursos o per l'existència d'altres prioritats. L'Estat no ho volia. "I a fe que la ciutat de Barcelona no hi renunciaria fàcilment: per sentit històric, per obligacions jurídiques de preservació de donacions i llegats fets a la ciutat i per convicció sobre la bondat de la gestió local. "L'únic que la ciutat sotmet a la seva consideració és la possibilitat i la conveniència que el nivell estatal/autonòmic financin en tot o en part allò que el govern de la ciutat i el contribuent els estan estalviant. No tot, però sí això. "La situació dels museus es va fer més paradoxal encara en establirse la gratuïtat dels museus de l'Estat. Nosaltres no ens ho podíem permetre. Ara, el visitant foraster pot pensar que la ciutat de Barcelona és menys generosa que les altres, quan el ciutadà de Barcelona, com a ciutadà, és l'únic que està finançant els seus propis museus. "El conseller de Cultura, Max Cahner, va voler arreglar la situació mitjançant una confiscació encoberta dels museus de Barcelona, segons la qual, a més a més, la ciutat seguiria pagant el manteniment d'allò confiscat. "Durant la gestió del conseller Rigol les coses van canviar. Ara sembla que es vol ressuscitar aquell projecte intervencionista. "La Llei de Sanitat de l'Estat sembla orientar-se per la mateixa via. Els hospitals municipals passarien a integrar-se en una àrea sanitària regida per la Generalitat i finançada -pel que fa a aquests hospitals- per l'Ajuntament, igual que ara, amb l'únic consol que allà on ara podem gestionar, i gestionar bé, millor que els altres nivells de govern, ara podrem protestar, ja que se'ns dóna la minoria del Consell de l'àrea. Trist consol. I mal negoci per al país que veurà inéluctablement com la gestió empitjora i el finançament no millora. "No voldria que creguessin que estic pintant un quadre deliberadament negre. Cadascun d'aquests temes té plantejades vies singulars de solució que els regidors barcelonins han anat impulsant davant dels ministres i consellers corresponents. "Però desprès de vuit anys d'impulsió ha arribat el moment de la veritat. "Des del 1980 el Consell Plenari de la ciutat de Barcelona, sempre per unanimitat, s'ha dirigit a vostès, sobre aquesta qüestió, en multitud d'ocasions. Jo mateix ho he fet, verbalment també diverses vegades, i en alguna ocasió he obtingut una resposta verbal o, fins i tot, una excusa per escrit. A causa de l'especial política d'austeritat que el govern de Madrid ha imposat, l'Ajuntament de Barcelona haurà de disminuir el seu pressupost. Haig d'assegurar-los que l'única solució a aquest contrasentit és el finançament per l'Estat, via Generalitat, dels costos de capitalitat o per serveis voluntaris; és a dir, els costos que l'Estat i la Generalitat s'estalvien per l'existència de serveis municipals homòlegs". "Algunes torres altes, però no gaires". �QUADERN CENTRAI. La primera conclusió que crec que cal extreure d'aquesta carta de 1987 és fins a quin punt el problema de sempre -ho era el 1979, va ser-ho el període 1985-87, ho ha estat en el contracte-programa del transport signat el 1990 i d'aplicació retroactiva des del 1985, i igualment en el contracte-programa de 1996- és el retard en la implementado de les solucions. HI mateix pot passar amb el manteniment de les Rondes. F.ls interessos compostos del temps transcorregut a la negociació són sempre els que acaben havent de ser traslladats al futur i els que acaben impedint que la solució sigui completament satisfactòria. Barcelona, a més a més, ha comptat i compta amb un altre factor avivador de dèficits per dir-ho molt cruament: la convicció que paguem per altres; i la realitat que ningú -ni Estat, ni la Generalitatno ens ha negat mai el fonament del nostre argument sinó només la seva oportunitat. ¿Com es podia entendre que Barcelona deixés passar l'ocasió històrica que van suposar els Jocs Olímpics per endeutar-se fins al límit legal i escometre així les tasques pendents en matèria d'infraestructura? Quina raó tenia per no fer-ho si a més a més sabia que /;' devien -i li deuen- 15.000 milions de pessetes/any per serveis prestats per compte de l'Estat i la Generalitat? ¿Com atendre les crítiques previsibles de l'oposició sobre la despesa i el deute si al govern de la c i u t a t li consta que aquesta mateixa oposició, des de les seves posicions de govern, quan les han t i n g u t , no ha mogut un dit per resoldre una i n q u i e t u d tan palesa? Més encara: ¿Com es podien considerar excessives les obres realit/ades quan també van néixer de l'excedent generat per una gestió financera modèlica, m a n t e n i n t un rating altíssim als mercats de capitals a llarg i curt t e r m i n i , amb una plantilla en descens des del 1979, amb unes empreses i i n s t i t u c i o n s municipals ahir deficitàries i avui productores de dividends -com la Societat Municipal d ' A p a r c a m e n t s , la gestora de les i n s t a i . l a c i o n s olímpiques ( H P O S A ) , I n i c i a t i v e s SA, Mercábanla, el Consorci de la Zona Franca i en un s e n t i i la Fira, ja que els actius del Consorci i de la Eira pertanyen en u l t i m a i n s t à n c i a a l ' A j u n t a m e n t - i dotades d'uns actius que superen amb molt els nostres deutes? L'n any abans de la celebració dels Jocs Olimpics, Barcelona tenia 100.000 m i l i o n s cl e deutes a llarg t e r m i n i , contrapartida logica del nostre estore c o m p a r t i t en i n t r a e s t r u c t u r e s , i uns altres 100.000 milions de deute a c u r t t e r m i n i , suma algebraica dels dèficits anuals producte dels serveis que paguem per tercers, i dels retards de la i m p l e m e n t a d o de les solucions llavors vigents: liquidació de deutes fins al 31 de desembre del 1982, o el contracte-programa 19851991. En algun d'aquests dos s u m a n d s caldria incloure la nostra contribució al s a n e i a m e n t d ' i n s t i t u c i o n s i empreses que s'ha explicat amb a n t e r i o r i t a t , com ara TABASA, /ona Eranca i Transports, principalment. Barcelona mai no ha d e m a n a t que se li r e t o r n i aquesta contribució. Tampoc que algú pagui el déme sa per compte de la c i u t a t . Podem pagar aquests deutes, els estem pagant. Barcelona d e m a n a que d ' u n a vegada se la compensi de les despeses en que incorre per compte de l ' E s t a t i de la ( l e n e r a l i t a t . E'a sis anvs, la c i u t a t ja ho demanava per poder a f r o n t a r amb garanties l'èxit que va c o n s t i t u i r el decisiu 1992 i un post 1992 rao- nablement actiu, per al qual vam proposar una inversió anual de 20.000 milions de pessetes -el mateix nivell dels anys precedents a aquella data sense inversions olímpiques- i superiors despeses de manteniment de la infraestructura crescuda. I ho demanava perquè no era lògic, tot i reconèixer tot el que es va fer per ella, que la nostra pressió fiscal hagués de ser més alta de la que havia estat en els cinc anys precedents al 1992 -ja en si superior a la de la majoria de les grans ciutats espanyoles i molt superior a la de Madrid, per prendre una referència habitual. Per a la bona gestió del deute necessitàvem i necessitem la col.laboració del ministeri d'Hisenda i la conselleria d'Economia, la implementado correcta d'un refïnançament que posi a quinze o vint anys -començant a comptar des del 1989- el termini dins del qual fer front a la totalitat de les obligacions generades per l'esforç del 1992. El ministeri d'Economia tenia documentades les dades i els criteris precisos per als dos tipus de mesures: el pagament de les despeses de capitalitat i les bonificacions necessàries per al refinançament olímpic. I.a conselleria d'Economia els tenia pel que fa al primer aspecte i els tindrà, si així ho desitja el president de la Generalitat, pel que fa al segon tema. Ens consta que, tot just abans dels Iocs Olímpics, la conselleria i el ministeri afrontaven la revisió de les seves pròpies relacions financeres. La solució que es doni en aquest tema bilateral (ministeriGeneralitat) no serà verídica si no inclou les despeses de capitalitat; és a dir, per enèsima i última vegada: el pagament d'allò ja transferit de fet a Catalunya i actuat no per l'autonomia sinó per la ciutat. �QUADERN CENTRAL "La Xarxa C-6 de ciutats del Nord del Sud d'Europa (Montpeller, Tolosa, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona) reuneix totes les circumstàncies per convertir-se en un dels complexos territorials equilibradors del continent". Acceptem, com generalment s'accepta, que l'objectiu per a l'any 2000 de repartiment de la despesa pública neta entre les tres administracions del 50/25/25, equivalent a una divisió per meitats de la despesa entre Estat i territori i de la despesa territorial entre autonomia i poders locals, no pot aconseguir-se sense un posterior o simultani procés de traspàs de competències i obligacions al sector local. Només vull fer patent que en el mateix moment en què s'acordi aquest procés -que pot tenir com a horitzó temporal raonable l'any 2000, tal com va preveure el darrer congrés del partit socialista-, Barcelona apareixerà com a mereixedora de compensacions degudes als serveis que ja està prestant. A Barcelona, el procés ulterior o simultani és ja passat. Som conscients que la transformació de les infraestructures de Barcelona va poder encendre, en els menys raonables, sentiments de greuge. L'alcalde de Barcelona sempre ha estat disposat a anar fins on calgui per tal de demostrar la magnitud de l'esforç propi. Ho dic sense petulància ni acritud: l'esforç que els governs que vostès presideixen han fet a Barcelona està entre els més rendibles de tots els que s'hagin fet, econòmicament i socialment, pensant en Catalunya i Espanya. �i QUADERN CENTRAL LA QUALITAT DE VIDA A LA GRAN CIUTAT Si alguna cosa em mou, més encara que la qüestió econòmica, a escriure'ls és el que podríem anomenar l'objecte social de les nostres administracions: la qualitat de vida. Domina la impressió que les administracions no estem donant resposta als nous reptes, cada cop més qualitatius i difícils d'amarrar. Especialment a les grans ciutats. Espanya, i Catalunya i Barcelona en particular, obtindrien una qualificació excellent en els temes clàssics de l'administració pública davant un tribunal format per les altres nacions i ciutats del món, llevat potser del tema terrorista, si és que és susceptible de judici exterior i no demana, com jo crec, una prudent reserva per part dels observadors internacionals. Però així com som model polític, no ho som en la qualitat de vida pública. Les nostres ciutats, ens diuen, i Barcelona en concret, són sorolloses, fàcilment tendeixen a la brutícia, són insegures, cares en l'habitatge, lentes i excessives en la circulació privada -i per tant en la circulació pública de superfície-, insolidàries, incapaces d'eliminar totalment la misèria, d'evitar la degradació de barris sencers, impotents davant les immigracions fatalment dictades pel nostre propi progrés, brou de cultiu d'agressivitats, demogràficament decadents... Una cantarella sense fi amb què els nostres propis mitjans de comunicació, els nostres partits polítics -quan es reuneixen en congrés-, les associacions, els veïns, els nostres propis fills, regalen nostres orelles d'administradors enterament lliurats a la tasca pedir aquestes sensacions. ibla com si, excel·lint en la pura gestió política i infraestructural,«stiguéssim doncs construint un magnífic país nou, o renovant m Jníficament un vell país, transformant prodigiosament la nosciutat... per fer-ne l'escenari de l'eterna incapacitat de millorar debò. El millor escenari del pitjor drama, el de sempre. I potser en realitat no es pot fer gaire més. A tot estirar, la necessitat que en el cor sentim d'haver contribuït a objectius que realment tinguin a veure amb allò que compta per a la humanitat -la millora i la dignitat del nostre entorn humà i natural-, la podem satisfer a compte del que haurem aconseguit en termes d'orgull col·lectiu: Espanya és més respectada, Catalunya més lliure, Barcelona més ciutat que mai. Els altres ens ho diuen. La nostra gent gran se sent més protegida -econòmicament, sanitàriament. Els joves no ho diuen, però nosaltres sabem que viuen en millors condicions. I tanmateix.... Estem realment anant més enllà? El mòbil més profund d'aquesta carta, estimats presidents, és la convicció, que crec que hem de compartir per força, que es pot anar més enllà. Que ja quasi hi estem anant. Que també en la finalitat de la nostra vida col·lectiva, en el sentit més exigent, el més proper a la moral social, tenim o podem tenir avenços. I si algun sentit té que l'alcalde d'una ciutat gosi adreçar-se en aquest to a vostès és perquè creu que pot contribuir, amb un punt de visió particular, a la matisació de les regles de la nostra col·laboració amb aquest fi. És perquè des de l'Alcaldia es veuen aspectes que crec interessant fer conèixer als nivells més alts de governació. No pretenc amb aquestes lletres incidir en l'enfadós tema de les relacions interinstitucionals, en especial dins de Catalunya, que ens incomoda com a tal, tant al president de la Generalitat com a mi. Tots dos sabem el que ens hem hagut d'empassar i el que hem "L'Ajuntament de Barcelona ha passat de ser agent de crisi a ser factor de solucions, contribuint a l'encarrilament de situacions difícils lligades a crisis bancàries (Túnels i Polígon Montigalà), a la ineficàcia històrica d'empreses públiques estatals (SEAT, MTM, ENASA) o mixtes i locals (Mercabarna)". hagut de forçar per respondre dignament a les exigències evidents i respectives de l'orgull nacional i local. Tots dos sabem que els resultats de la nostra relació -sigui quina sigui la qualificació que aquesta mereixi públicament- són, en aquest aspecte, enormement positius. I sabem tanmateix que partim de principis diferents i probablement no conciliables en el curs de la nostra activitat política, per continuada i llarga que aquesta pugui semblar, breu com és en realitat si es compta el temps que necessita la història per precipitar canvis significatius. Es tracta aquí de col·laborar d'una manera que els nostres equips de govern coneixen. Armet i Guitart, en Cultura, Trias i Clos, en Sanitat, De Nadal i Borrell, en Hisenda, Torres i les autoritats del Trànsit, Raventós i Alavedra en la Promoció Econòmica, Marta Mata, Rubacalba i Carme Laura Gil en Ensenyament, Eulàlia Vintró i els responsables de Benestar Social -una cartera que per cert va ser creada a l'Ajuntament de Barcelona (1987) i successivament a la Generalitat (1988) i a l'Estat (1989)-, Jordi Borja i els responsables de Cooperació, tots ells han demostrat capacitat d'entendre's. Avui hauríem d'ampliar i actualitzar aquesta llista, però la deixo tal com va ser descrita fa uns anys perquè dóna el flaire de l'època i perquè, en passar el temps, és cada cop més just i necessari de recordar situacions antigues i noms i càrrecs passats, oblidats. Els ha calgut el nostre consentiment per fer-ho? Sens dubte, directament o indirecta. Quan dalt de tot es creen tensions, als nivells operacionals pateix la cooperació, encara que ben sovint la força de les coses, l'interès i l'amor propi dels responsables són més forts que el clima a la cúpula. �QUADERN CENTRAL Però hi ha una colla de sectors en què no ens en sortim tant com voldríem. El trànsit i l'aparcament, l'habitatge i la degradació de barris, la inseguretat i la droga són els exemples més clars. Aquí no és que ens ho diguin -és que nosaltres ho sabem, que hem de fer més. També en tot això hem millorat força des que això va ser escrit però ho mantinc tel quel. Normalment ens passem la pilota com podem: vostè no em dóna sòl, jo no li faig habitatge; l'Estat no em va passar els polígons en bones condicions, jo no els omplo; l'autonomia de Catalunya no ha fet l'esforç equivalent al que l'Estat ha fet en altres comunitats que no tenen tal transferència i on el centre actua directament: l'Estat no li passarà els diners que demana; vostè em demana que la policia local tingui el caràcter de policia judicial, jo li dic que els jutjats no ho volen, pitjor, que tinc altres problemes més importants que traspassar diners a la policia autonòmica, etc... I encara és més revoltant que altres l'evasiva triangular ("ara no m'amoïni que estic per aquest altre senyor"), situació que es dóna sovint, com és lògic, en un sistema de tres nivells de govern. En aquestes situacions, repeteixo, el cinisme d'una certa part de l'opinió es justificaria si no féssim alguna cosa diferent i seguíssim consumint el temps que tenim en llarguíssimes disquisicions bilaterals que no resolen els problemes de la gent, sinó tan sols, en el millor dels casos, els dels governants dels dos nivells involucrats. "El preu de la mobilitat privada -pel que fa al trànsithaurà d'augmentar més que el de la pública". �QUADERN CENTRAL L'ORDENACIÓ DEL TRÀNSIT Concretament: en el tema del trànsit hem de reconèixer que la mobilitat en el centre de les ciutats, tant la pública com la privada, no paga els costos que genera, i que, per tant, haurà d'augmentar els seus preus. Que el preu de la mobilitat privada haurà d'augmentar més que el de la pública, perquè la primera genera més costos de congestió (cues, contaminació, etc). I, finalment, que les ordenances no es compleixen perquè les multes no es paguen -especialment entre municipis diferents-, que per tant les autoritats locals, mancades a més de poders efectius directes com la retirada de carnets o la immobilització de vehicles in situ, no podran, en aquestes condicions, ordenar mai el trànsit. Utilitzo superlatius per ser més clar, vostès em perdonaran la contundencia. Preus baixos de la mobilitat en el centre, que és un bé escàs; encara més baixos en la mobilitat privada que en la pública, respecte al que hauria de ser, i per tant pocs autobusos, mal finançats i perduts en un mar de vehicles privats, més contaminants i subòptims, com diuen els economistes; preus relatius de la mobilitat regits molt més per preocupacions macroéconomiques -IPC- que pel desig de millorar el trànsit; bombardeig insistent dels car-makers per vendre cotxes més i més grans i potents que cada cop estaran més estona parats en cues més llargues; timidesa de les administracions davant del fet de la magnitud del PNB, l'exportació i l'ocupació implicades en el sector dels car-makers; impossibilitat de construir aparcaments privats el marc d'un planejament urbanístic desfasat, que no els reconeix el%ïràcter d'equipament i no ha previst, en general, sòl qualificat per esta finalitat. Que pocs aparcaments en alçada trobarà vostè en astres ciutats atapeïdes de cotxes, al carrer i sobre les voreres! sta és la situació, llargament dramatitzada. No hi podem fer En cas que poguéssim, ho faríem? hem fet algunes coses. Vam gastar o comprometre molts diners per facilitar a la ciutat una circumval.lació interna com la que tenen París, Nova York o Madrid. I a fer una altra línia transversal de metro, la línia 2. Vam construir cinquanta pàrquings públics o concessionals fins al 1993, i 35 més abans de la fi del 1997. Barcelona està esdevenint potser la ciutat europea amb més pàrquings públics, sobretot residencials. Per què no pàrquings privats? Perquè no són rendibles en comparació amb la construcció d'oficines i/o habitatges, als preus relatius actuals. Les motos sorolloses estan essent retirades des de fa temps; les sancions de les prefectures de trànsit han augmentat; els experiments de permissivitat també -per exemple, en l'aparcament nocturn al carrer, en el centre de la ciutat. Les sirenes de les ambulàncies públiques han disminuït llur estridència i tenen so discontinu i en dues tonalitats, llevat de les que vénen de fora. Permetin-me desitjar ferventment que en aquestes qüestions no s'adopti solament el punt de vista macroeconòmic, sinó també el micropolític de les ciutats congestionades, que necessiten indicacions clares que els poders extraurbans són sensibles als seus problemes, tant en matèria de preus relatius com de recursos disponibles per al finançament de les estructures i l'explotació del transport públic i en la línia d'atorgar poders efectius als elegits locals. Diria que en aquest desig està representat el principal dels greuges i la principal de les esperances que una autoritat local pot adreçar �QUADERN CENTRAL "El ciutadà de Barcelona finança doblement alguns dels serveis públics que consumeix". (F: Hospital del Mar) "L'única solució a aquest contrasentit és el finançament per l'Estat, via Generalitat, dels costos de capitalitat o per serveis voluntaris; és a dir, els costos que l'Estat i la Generalitat s'estalvien per l'existència de serveis municipals homòlegs". a les superiors. A voltes, quan les autoritats superiors decideixen posar-s'hi i atacar els problemes de la qualitat de vida en les nostres ciutats -Pla Felipe de Transports, Pla Pujol d'habitatge, per exemple- el nostre sentiment es divideix de seguida en dues direccions. En primer lloc, pensem: per fi un augment de recursos llargament demanat. I, després, quants errors no es cometran des de la llunyania dels enfocaments macro o nacionals de problemes que localment coneixem fins a la nàusea? La qualitat dels carrers, del trànsit, de les emissions sòniques, de la congestió... encara que sembli impossible, és dominable. No radicalment, però sí significativament. La gent no demana gaire més. Feu-nos confiança i avançarem clarament en aquesta qüestió. No és molt diferent el meu missatge pel que fa a l'habitatge i la degradació dels barris. Vam passar ben bé sis anys rosegant-nos els punys en aquesta matèria. Tot i que la responsabilitat la tenien persones que van ser capaces, per exemple, de transferir l'estoc municipal d'habitatge als ocupants i d'eliminar en deu anys i sense traumes les barraques de la Perona: quant no devem a Xavier Valls en aquests temes!. Vam qualificar sòl d'equipament en els centres antics; vam seguir les lentes i enrevessades prescripcions de les Àrees de Rehabilitació Integral (ARIs); vam cercar sòl per oferir per a habitatge protegit o públic, etc. Els resultats foren molt pobres. Desesperançat, em vaig adreçar per escrit al president de la Generalitat, sobre la qüestió específica de Ciutat Vella. No va servir de gran cosa -i ho entenc perfectament; a mi potser em passaria el mateix que a ell, si hagués d'entendre la qüestió de Ciutat Vella a una certa distància. Ens vam decidir per la creació d'un instrument mercantil, una societat anònima, a mitges amb sectors privats interessats en la millora del barri, per tal de fer a través del mercat -i utilitzant els avantatges del procediment de l'ARI, tot sigui dit- allò que amb els mètodes administratius tradicionals i les misèries econòmiques habituals no es podia fer. Els resultats van ser considerables. Vam adquirir discretament, potser, 300.000 m2 de sostre, l'equivalent a la Vila Olímpica. Vam enderrocar algunes illes de cases, fent que el millor factor de la rehabilitació -la llum del sol- penetrés en el cor de Ciutat Vella. Vam sanejar carrers i serveis públics, construint alguns equipaments de barri -no tants com preveien els plans urbanístics-, i vam atreure equipaments de ciutat i nacionals: universitats, el Museu d'Art Contemporani, el Centre de Cultura Contemporània, la Biblioteca Provincial en el seu dia, etc. Des de llavors, el barri ha canviat. Els joves hi van. Artistes i professionals hi cerquen ubicacions. La moral dels tres nuclis actius del barri: associacions de veïns, comerciants i entitats benèfiques, ha millorat. La de la policia també. Després em referiré a la inseguretat: de vegades m'he referit a la tècnica de l'esquiador de fons -un esforç urbanístic, un esforç de seguretat, i així successivament- per descriure el que cal fer com a marc de l'actuació pública en barris degradats. Però el secret de la rehabilitació està en la descentralització, la proj^ ximitat, el domini del territori. Barcelona ha tingut la sort de t bar alhora la fórmula, els diners i les persones capaces de dirigiries del lloc, des del districte, l'acció rehabilitadora. Vol dir tot això que Ciutat Vella està salvada? No necessàriament. Periòdicament retorna el pessimisme -potser perdent força. Si a menta l'influx d'immigrants amb pocs recursos, en moments de" terminais, la digestió urbana es fa difícil. Déu nos en guard, d'un defalliment, ni que fos temporal, de l'acció rehabilitadora. En deu mesos podríem perdre tres anys. La clau està en els equips humans, de nou. Són gent que han de combinar un profund coneixement del mercat immobiliari, amb una capacitat de solidaritat mancada de dogmatisme per col·laborar amb entitats eclesiàstiques igual com amb la policia nacional o els comerciants, i una noció molt clara del que es pot i s'ha d'exigir a l'administració judicial, i també a l'administració sanitària i educativa. Si la societat que regim fos capaç de retribuir amb alguna divisa potser altra que el diner- l'excel.lència en aquesta matèria d'una forma tan diligent i categòrica com la que utilitza per retribuir el talent empresarial, aquí tindríem un grup selecte de milionaris d'aquesta divisa. �QUADERN CENTRAL PER UN PLA D'HABITATGE l TRANSPORT Les ciutats han après a vigilar què fan les altres. Recordin els periòdics incidents verbals provinents de regidors poc avisats, de diferents municipis, referents a l'exportació de mendicants i altres fantasmes, que, com totes les illusions òptiques, tenen sempre una base real. El col.lectiu de mendicants, per exemple, té un sector d'una gran mobilitat i capacitat d'informació interciutats. Excusin-me vostès la digressió. Vostès es deuen estar preguntant: què diables vol l'alcalde de Barcelona que jo faci en matèria d'habitatge? Primer, no oblidar que les lleis generals no sempre serveixen: els costos unitaris de construcció i els barems d'ingressos que s'utilitzen en la llei no serveixen per a Barcelona. Segon, no oblidar que el municipi de Barcelona és ja acabat, ple, curull; que no hi ha sòl urbanitzable. Tercer, concloure per tant que l'únic sòl obtenible és a sota de cases que cal comprar i buidar abans d'enderrocar, per dir-ho molt brutalment, i que per tant s'haurien de gastar més diners que en altres circumstàncies. Quart, admetre que, a la Barcelona real, més gran que la municipal, té tanta influència en el preu de l'habitatge la inversió en metro i bus -i túnels i cinturons- com la inversió en el mateix habitatge. Cinquè, i en resum: sobre la base dels quatre punts anteriors, anar a concertar un pla d'habitatge -i transport- de Barcelona, amb tots els instruments a la mà. tot cas, cal saber que els preus reals a Barcelona estan probablenlfcnt baixant i que seguiran baixant. Obrin vostès el diari qualseia i vegin la creixent publicitat immobiliària: hi ha competèn1'està malament dir-ho, però pels volts del 1992, darrera la r part d'aquesta publicitat hi havia la mà municipal: a la Vila npica, Montigalà, Vall d'Hebron, Eixample Marítim, Llars'93, &rna Rehabilitació, porxos d'en Fontserè, i fins i tot als apartaments universitaris de Bellaterra, una altra iniciativa que va engegar Xavier Valls. Sense comptar Procivesa, l'empresa mixta de la Ciutat Vella, on espero que la Generalitat acabi col·laborant. Aquesta ha estat la nostra política: fer habitatges perquè no pugin de preu. Avui hauríem d'afegir: Diagonal-Mar, Front Marítim, Diagonal-Poblenou, etc. Nosaltres anomenem habitatge assequible aquell que es ven amb poc marge o marge nul; és a dir, a preu de cost. Aquest és l'habitatge que promocionem. No creiem que la pobresa extrema es pugui resoldre amb habitatges per sota d'aquest preu. Ha de ser amb subvencions o exempcions a la persona. L'habitatge barat no fa rica la gent pobra. 1 tendeix a empobrir l'entorn, disminuint els valors de les propietats adjacents. És per això que vam iniciar la rehabilitació dels 4 km de façana costanera amb habitatges per a classe mitjana i mitjana alta. No volíem haver d'enfrontar el manteniment amb càrrec als pressupostos públics de 4 km d'habitatge social: impossible. Volíem que es destinés una part de l'estoc d'habitatges de la Nova Icaria a gent jove de la classe mitjana, a preu de cost, en la banda baixa dels preus de mercat; és a dir, un habitatge assequible. Altrament hauríem faltat a la norma que ens havíem imposat i que el mercat accepta: sempre que el municipi entri d'alguna forma en una operació immobiliària de grans dimensions exigirà que una part dels habitatges es destinin a aquest segment de la població. Així va ser en l'Eixample Marítim i en la Vall d'Hebron, on vam comercialitzar dos paquets de 150 habitatges cada un sobre un total de 500; igualment a Montigalà i d'alguna forma a Bellaterra (Cerdanyola). No és impossible que els promotors augmentin la seva oferta i ofereixin dos preus en una mateixa operació, carregant el benefici majoritàriament en una part de l'operació i triant adequadament les dimensions i les ubicacions més i menys favorables. El sector immobiliari de les ciutats centrals, on tenen tanta importància el preu de repercussió del sòl, els valors locacionals i els ambientals -i per tant la inversió urbanitzadora- tendirà a ser un sector amb una forta presència pública, sia operacionalment, sia per la via del concert. La millor resposta a la seva hipotètica pregunta -"què puc fer jo?"és la següent: Capitalitzar les operacions immobiliàries empreses pel municipi, participant-hi com a accionista; finançar tot aquell habitatge públic o social que el municipi em demani per endegar el circuit de rehabilitació i per fer front a la destrucció d'habitatges per accident, envelliment lògic -façanes antigues- o envelliment prematur -aluminosi. L'habitatge públic l'hem d'oferir a tots aquells als quals, voluntàriament o involuntària, la ciutat obliga a marxar de casa. I a ningú més, en principi. En bona mesura, aquí com en matèria financera, es tracta de posar en marxa processos sanejats i solvents i fer front dignament a l'amortització dels costos del passat. Tot això es traduirà en la creació d'una nova classe d'administradors urbans i empreses especialitzades, combinant l'agilitat operativa amb l'admissió d'objectius prefixats pel sector públic. �QUADERN CENTRAL "Per a la bona gestió del deute necessitem la col·laboració del ministeri d'Hisenda i la conselleria d'Economia, la implementació correcta d'un refinançament que posi a quinze o vint anys -comptant des del 1989el termini dins del qual fer front a les obligacions generades per l'esforç del 1992". El nou Pla d'Habitatge ha d'afavorir aquest procés. El pla sense el mercat no val per a res. El mercat tot sol destrueix valors amb la mateixa eficàcia amb què els crea. Si els hagués escrit a vostès algun temps abans aquest últim apartat de la meva carta, el de la inseguretat, hagués estat molt més negatiu del que ara ho serà. Vet aquí el panorama dels últims anys: un terç de les oficines de "la Caixa" de Barcelona atracades en un any; rebot a l'alça en l'índex de victimització que analitzem des del 1985; frustració creixent d'una policia local que només a través de moltes hores extres i l'exercici d'un cert heroisme competencial manté a ratlla una pressió delinqüencial sempre alta; successives recaigudes en el desànim dels jutges i fiscals més actius en la seva sensibilitat per la preocupació ciutadana en aquest tema: moció Bandrés sobre incompatibilitat d'instrucció i sentència, fracàs de l'operació "justícia ràpida" a la Costa Brava per falta de col·laboració d'alguns fiscals, etc.; un cos de Policia Nacional poc motivat, amb vacants en excés i fronteres mal definides; el projecte de dignificació de la Jefatura i sobretot de les cinc grans comissaries que avança amb una lentitud exasperant; la millora de la situació penitenciària -trasllat de la presó de la Trinitat i de la Model- que es produeix també amb una morositat excessiva; un cos consular que de manera rutinària exposa les seves queixes estivals sobre la victimització turística, etc. De tota manera, el projecte de la Carta Municipal i els Jocs Olímpics van fer possible el tan esperat miracle: el Consell del Poder Judicial, amb coneixement i aquiescència del ministeri i de les autoritats judicials catalanes, va proposar la creació de quatre nous jutjats de guàrdia i es va comprometre així a agilitzar processos i jutjar en deu dies els presumptes delinqüents de delictes menors durant els Jocs Olímpics, i, evidentment, després. Vaig proposar als representants del Consell l'augment de quatre a cinc dels Jutjats de Guàrdia i em vaig comprometre a trobar ubicacions apropiades. El Consell va considerar les dues alternatives: concentració o descentralització. Amb cinc jutjats descentralitzats es podia aconseguir fer correspondre un jutjat i una supercomissaria per a cada dos districtes. Els districtes compten, cadascun, amb la seva estructura policial local, sota el comandament d'un oficia Tenen el seu Consell de Prevenció i una taula de coordinació pi cíaca, on es reuneixen l'oficial i els dos o tres comissaris quejo- "Unes empreses i institucions municipals ahir deficitàries i avui productores de dividends" (F: Mercabarna) �QUADERN CENTRAL "La qualitat dels carrers és domJnable". "Barcelona no desertarà d'aquest doble front d'atenció i de legítima ambició. Exigirà aquells instruments i recursos que calen a la gran capital d'un petit país per acomplir amb dignitat, autonomia i responsabilitat el seu paper en el marc de Catalunya i d'Espanya". rresponen -encara aleshores, sobre les setze velles comissaries existents- a cada districte municipal. No els estranyi que m'estengui en aquests detalls. Al final totes les grans qüestions es redueixen a un conjunt de detalls. Si Barcelona disposa d'aquesta estructuració policíaca-judicial, serà molt difícil que se'ns escapi una millora real dels índexs de seguretat i, correlativament, de l'eficiència judicial percebuda pels ciutadans. Si això no és així, és molt difícil, en canvi, que puguem millorar. No els dic que és possible que s'agreugi la situació, perquè sent conscient de la fragilitat, encara avui, d'aquestes expectatives canvi, estic obligat a expressar-me com si aquestes poguessin no tir i a col·laborar, en aquest cas, amb una modulació més optimiÉa del que realment crec, a mantenir la tensió i la moral que serai necessàries aleshores. Vostès comprenen perfectament el que vujjfdir. Però, de fet, la millora ja s'ha produït: mentre un govern de i ordre com el de Mrs. Thatcher veia empitjorar la taxa de crimaalitat en un 50% en deu anys (1980-90), Barcelona (1985-95) millorava en un 50% la taxa de victimització. Podria resumir dient que el famós guàrdia de barri que existeix des del 1994 -més de dos terços dels efectius policíacs locals estan assignats als districtes- no apareixerà com a tal fins que no hi hagi una justícia, no dic de barri, però sí de districte, o de superdistricte. Paradoxalment, la proposta del Consell del Poder Judicial responia de manera aparentment negativa a la nostra proposta de justícia municipal, tal i com estava recollida en el projecte de Carta d'aquell moment. Ens deia el Poder Judicial: "no ens fa falta que vostès demanin pujar a l'esglaó de la justícia municipal; ja baixem nosaltres al de la justícia de districte". O bé: "No fa falta que vostès assumeixin un paper en el camp judicial; nosaltres desconcentrarem la nostra pròpia organització i assumim la seva preocupació". Nosaltres ens vam sentir satisfets per aquell compromís, que ens sembla històric. I en realitat ens consta que el Poder Judicial no és contrari a la justícia municipal, amb un camp limitat a temes subcriminals, faltes, accidents de trànsit, baralles de veïns, problemes de comunitats de propietaris, arbitratges, i potser fins i tot petits delictes a la frontera del crim. Entre d'altres raons, perquè aquesta justícia de pau de gran ciutat solucionaria una possible inequitat constitucional de les nostres lleis bàsiques en tractar-se de diferent manera la protecció jurídica de la seguretat del ciutadà -justícia professional- i del camperol o habitant de petits nuclis urbans -no professional. Aquest és un tema que queda obert. En tot cas, amb justícia descentralitzada o desconcentrada, municipal o no, és obvi que es crearà un camp en el qual la policia local • de la gran ciutat podria actuar -primer en la pràctica, després formalment- com a policia judicial. Aquests canvis poden dur-se a terme amb escasses adaptacions legislatives, per bé que sempre caldrà cuidar-ne els detalls i afinar el sentit de la proporcionalitat. Hi ha adaptacions, com la inclusió dels graffiti en el Codi Penal, que més valdria no haver fet. No es maten mosques a canonades. Si s'actua, però, amb cura i sensibilitat, i si vostès tenen la més mínima confiança en les meves paraules, creguin-me: en aquests petits canvis ens juguem en molt bona mesura la qualitat de vida. En ells, i no només en els grans projectes legislatius, polítics o urbanístics que, tanmateix, esdevenen indispensables. Poden estar segurs, doncs, benvolguts presidents, que Barcelona no desertarà d'aquest doble front d'atenció i de legítima ambició. Des del primer, exigirà aquells instruments i recursos que calen a la gran capital d'un petit país per acomplir amb dignitat, autonomia i responsabilitat el seu paper en el marc de Catalunya i d'Espanya. Des del segon, Barcelona vetllarà per tal que les relacions entre l'administració i els ciutadans estiguin presidides per l'eficàcia i el respecte, per la tolerància i la civilitat. I és que, al capdavall, mai no podem oblidar que, per damunt de tot, la ciutat és la seva gent. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta de Pasqual Maragall a Pujol i a González Subject The topic of the resource Territoris Espanya Catalunya Barcelona González Márquez, Felipe Pujol, Jordi, 1930- Ciutats Description An account of the resource 27 p. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Source A related resource from which the described resource is derived Barcelona Metròpolis Mediterrània Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Article publicat al número 37 Setembre-Octubre de 1997 de BMM. En el moment de deixar l'alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall va enviar aquesta carta als presidents català i espanyol. Is Version Of A related resource of which the described resource is a version, edition, or adaptation. Changes in version imply substantive changes in content rather than differences in format. Té una versió prèvia a #1454 "Carta de l'Excm. Sr. Alcalde Pasqual Maragall al President del Govern Espanyol i al President de la Generalitat". Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-10-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2765/19971028_ModelBarcelona_Eina_PM.pdf f9b52fedf3987af999f6576ffb1093bb PDF Text Text MODEL BARCELONA" Conferència a l'escola de disseny EINA. 28 d'octubre de 1997 Estimat Ràfols, Antònia Miserachs; estimats amics. Em trobo molt a casa meva, però tractaré de fer l'esforç de fer un discurs mitjanament acadèmic que és del que es tracta, puix que això és el començament d'un curs. Després hi haurà una mica de diàleg -perquè així també m'ho han demanat- i per tant, no faré més referències, en aquest moment precís en que som, en tot cas en el diàleg, i m'atindré al tema que se m'ha demanat, el model de Barcelona, si és que realment existeix un model. Doncs bé, probablement sí. Tot ens fa pensar que algunes de les coses que estan passant en altres ciutats europees en aquest moment -i potser inclus a ciutats d'una mica més enllà, té a veure amb algunes de les coses que en aquesta ciutat han passat en els darrers anys. En la mesura en què així sigui podem parlar efectivament d'una activitat modèlica, o d'una transformació modèlica, no en el sentit moral sinó en el sentit tècnic. Una experiència d'una ciutat que s'ha convertit, en certa manera, en un referent. Londres en aquests moments s'està llençant com la ciutat del segon mil·leni i en vol fer una gran celebració i em penso que té tots els números per aconseguir-ho. També Roma, en la mesura en què ha estat candidata per l'organització dels Jocs Olímpics i ho és amb èxit per la celebració que ningú no li pot discutir del Jubileu de l'any 2000. Però també Bilbao, perquè ha fet de la inauguració del seu gran Museu Guggenheim de Frank O. Ghery un element de reconstrucció de la identitat urbana. Ningú no dubta que el Bilbao posterior a aquest museu serà un Bilbao diferent. En primer lloc, perquè serà una ciutat coneguda, de la qual es parlarà, i no pas per noticies dolentes, sinó per noticies de caràcter cívic, de caràcter cultural, de caràcter positiu i projectiu. D'altra banda, perquè la forma impressionant d'aquest nou museu és ben segur que es convertirà d'alguna manera en la presentació de Bilbao davant del país i del món. i �Encara hi ha un seguit d'altres ciutats que d'alguna forma estan convertint el seu futur en un projecte que en alguns aspectes té a veure amb el que a Barcelona ha estat la transformació d'aquests darrers anys. Unes perquè converteixen l'esdeveniment en excusa o en argument de la seva transformació; unes altres perquè fan de la cultura un element urbanístic; unes altres, finalment, perquè fan de la complicitat entre el sector públic i el sector privat com diríem ara -o entre la ciutat i el ciutadà com diria Aristòtil o com diria qualsevol-, una arma important o un principi important de l'acció en aquesta ciutat. Efectivament, si comencem a preguntar-nos en què consisteix el model Barcelona, aquests elements que hem anat trobant d'una forma una mica desordenada, reflectits en altres ciutats, els podríem ordenar, i els haurem d'ordenar; crec que serà una obligació fer-ho. Serà una obligació per nosaltres convertir l'experiència d'aquests anys en alguna cosa (amb això no vull dir que s'hagi de momificar, s'hagi de convertir en un model per no tocar) perquè la seva transformació futura -que ha de seguir i que està seguint, i es veu i es nota-, necessitarà d'una certa codificació del seu passat. I a més, perquè, no ens enganyem, una de les coses que Barcelona pot exportar (hi ha moltes coses que Barcelona no té i només cal passejar-se una mica pel món per veure-ho), tanmateix n'hi ha una que sí que tenim i que per tant haurem d'aprofitar, serà la codificació d'aquesta experiència, que d'alguna manera és exportable, que és repetible, que és vendible en el bon sentit de la paraula. Parlem d'algunes de les característiques que probablement s'hauran de fer servir, i m'imagino que serà un procés que durarà un parell d'anys com a mínim (em refereixo a aquest procés de codificació del que és el model Barcelona.) De bell antuvi el que se'ns acut, i vull compartir amb vosaltres, és la idea que en primer lloc la complicitat pública i privada, la complicitat entre ciutat i ciutadà, ha estat un element fonamental. La meva interpretació és que aquesta complicitat es deu a molts factors que no es poden resumir breument, però si haguéssim d'esmentar un element més destacat, probablement seria el fet històric: el fet històric que Barcelona ha estat una ciutat a la qual li han prohibit d'existir totalment durant quaranta anys -durant la dictadura franquista-; una ciutat d'alguna forma aleshores símbol de la resistència d'aquella dictadura, símbol per a propis i per a estranys. Aleshores va anar pensant en el seu futur d'una manera quasi diria 2 eina.doc 21/05/98 �exhaustiva i metòdica, en el camp de l'urbanisme, els arquitectes, els urbanistes, en el camp de l'economia, en el camp del paisatge, en el camp de la cultura. Alexandre Cirici i Pellicer va començar a pensar com hauria de ser un museu d'art contemporani que no va poder fer. Els planificadors van començar a pensar com havien de ser les rondes, que no les van poder fer: no van tenir ni l'esma, ni els diners, ni el coratge polític, ni potser inclus la necessitat de fer-les. L'Escola d'Arquitectura va anar produint els seus esquemes i les seves idees. D'aquesta manera, quan va arribar la democràcia tot estava d'alguna manera preparat, era com una fruita madura, només s'havia de sacsejar una mica l'arbre perquè la fruita caigués, i el sacseig van ser les eleccions democràtiques, el sacseig va ser el fet que Barcelona tingués una governació democràtica. Jo aquí vull, no políticament, sinó acadèmicament, fer un homenatge a Narcís Serra, que va ser el primer alcalde, i per tant, qui va donar el to i el La que després tots els altres vam seguir. Tots, vull dir, no només els qui estàvem a l'Ajuntament, sinó també tots aquells personatges de la ciutat i els ciutadans que van contribuir a través d'aquesta complicitat a transformar la ciutat. Però primer, qui va haver d'inventar-se una nota, cantar-la i arriscar-se a equivocar-se o no, a fer un gall o no fer-lo, aquest va ser Narcís Serra, i no va fer un gall. No va fer un gall, i aquesta seria la segona característica que voldria esmentar, perquè va entendre que sense diners -perquè no n'hi havia- el que s'havia de fer eren coses de molta qualitat però molt petites (l'urbanisme de sargidora com va dir en Narcís). En això va tenir el coixí, diguem, la possibilitat de tirar mà d'una teoria ready-made com diuen els anglosaxons, que ja estava feta, sobre les ciutats i l'urbanisme, i sobre Barcelona en particular, que deia que el que s'havia de fer era monumentalitzar la perifèria i higienitzar el centre. Una teoria, doncs, que van desenvolupar l'Oriol Bohigas i tota l'Escola d'Arquitectura durant uns anys, hereva d'alguna forma del Noucentisme i, mes enllà del Modernisme, i que ens venia a dir que Barcelona havia de ser gran però al mateix temps havia de ser ordenada. I aquesta ordenació havia d'aconseguir-se, per una banda, per no donar per perdut mai un pam quadrat de ciutat i menys en el centre, en el centre degradat; i en segon lloc, per donar de nou o donar per primer cop als anomenats suburbis, a la ciutat que no era ciutat, la dignitat de ciutat. 3 eina.doc 21/05/98 �I de fer-ho, no només sobre la base d'inversions econòmiques i d'inversions inclús diria tècniques, sinó també a base d'inversions culturals, a la base de tenir la capacitat de simbolitzar la ciutat en la perifèria, de fer dissenys de gran qualitat. I us asseguro que un dels primers dissenys dels temps de Narcís Serra que va portar més treball i més feina, que va ser tractat com una autèntica joia, no solament com un disseny arquitectònic urbanístic funcional, sinó com si fos una obra d'art -i és una obra d'art-, és la via Júlia. Ara que estic a Roma parlo d'aquestes coses amb una altra visió. La via Júlia era una de les vies romanes que aquí van arribar, i havia estat sempre un carrer pràcticament sense personalitat, un desnivell més que un carrer, un desnivell de banda a banda enormement important que feia que aquell autobús que es deia "l'R" de Roquetes anés fent bots per sobre la via com el tramvia de Mataró, com diu la cançó. Doncs bé, allí els serveis urbanístics de l'Ajuntament van fer una autèntica obra d'art. Van estudiar cada una de les entregues, com diuen en el llenguatge dels moderns poetes que són els urbanistes per designar el punt en el que la línia construïda es troba amb el relleu preexistent. I ho van fer d'una forma que casava efectivament la pendent lateral amb la pendent del propi carrer en el sentit descendent, i van aconseguir una obra d'art que el poble va interpretar immediatament com a seva. Va interpretar que efectivament la via Júlia era el Passeig de Gràcia del pobre, de l'obrer, del treballador i que finalment els suburbis de Barcelona tenien el seu passeig, tenien un lloc on avui encara si hi aneu és emocionant de veure com està constituït com una autèntica fàbrica de ciutadania. Allà és on els codis urbans de tota aquella zona de Barcelona s'identifiquen, allà és el centre: com diuen ells "ara ja no hem de baixar a Barcelona per comprar" allà és on tenen les compres de prestigi, d'un cert prestigi, les reunions socials i meetings polítics per descomptat, que són una festa en cada una de les campanyes electorals que hi ha. Bé doncs, complicitat i, per altra banda, qualitat a baix preu, que era un preu molt elevat des del punt de vista del valor perquè darrera hi havia tota una tradició que com he dit s'havia anat acumulant per fer possible aquestes petites obres, no enormement cares, però que deien a la gent alguna cosa que va ser absolutament necessària per fer després la gran transformació, que era: "us hem entès i no abusem, sinó que el que fem és un 4 eina.doc 21/05/98 �urbanisme perquè l'entengueu". Quan la gent va entendre l'urbanisme que s'estava fent a baix preu, (i citaria com exemple una qualsevol de les places de Grràcia que aleshores es van fer -la més menuda de totes, la plaça Trillas-), com una prova de qualitat i una pista d'esperança, això va fer que la gent pensés que finalment aquests que havien entrat, demòcrates i més o menys joves, barbuts alguns, era una gent de la que et podies fiar perquè estaven fent coses que servien, que no eren la solució de tot però que ho podrien arribar a ser. Penseu que en aquell moment hi havia aquella expectativa immensa que tot havia de canviar, que la democràcia era una vareta màgica que ho havia de transformar tot, i tot no s'estava transformant. Era el moment del "desencanto". No sé si recordareu la premsa d'aquella època, imagineu-vos el Tele-Exprés o qualsevol diari d'aquell moment. Doncs bé, parlem del "desencanto" que venia d'uns primers anys de transició democràtica que no duien massa a res, i vet aquí que de cop i volta hi va haver alguna cosa que sí duia a un lloc, a una certa qualitat i a una certa reconciliació de la ciutadania amb la ciutat a través del disseny urbanístic i dels serveis socials -dels quals no he parlat però que van ser tan importants-, dels serveis personals que teníem aleshores com el propi urbanisme. Va ser això el que va permetre després el tercer element, que és la gran transformació. La gent no s'hauria apuntat a la gran transformació si no hi hagués hagut aquestes pistes de complicitat inicials, crec jo. I la gent les va acceptar. A Berlín durant tots aquests anys en què nosaltres vam fer el que vàrem fer, no van poder traçar un quilòmetre d'autopista. Ara potser podrien, perquè els ha caigut al damunt el fet abassegador de ser la capital d'Alemanya. Berlín s'ha convertit ara no en una ciutat que es transforma sinó en una nació que transforma una ciutat. Això que no m'ho senti dir l'alcalde de Berlín, però Berlín ara és un projecte nacional. Barcelona també ho va ser i després ho direm, és una quarta característica: Barcelona és la capital d'una cultura, i per tant, no és només una ciutat que es fa, sinó que es fa i representa alguna cosa més, i per tant admet uns inputs i uns factors, unes aportacions, que van més enllà de la pròpia ciutat. En el temps en què una ciutat normal com podia ser el Berlín dels anys setanta no era capaç de fer mig quilòmetre de ronda perquè els verds hi estaven en contra, o els veïns, o perquè no 5 eina.doc 21/05/98 �hi havia diners, o per raons polítiques, o per les raons que fossin, en aquest mateix temps a Barcelona es va forjar l'aliança que va permetre que es fessin trenta quilòmetres de ronda, no perifèrica sinó interior (perquè aquest és el secret de la Ronda: que és interior). Jo ara visc sobre una ronda, a Corso Itàlia, que és una de les rondes de Roma, i és un desastre el soroll que fa. És veritat que hi ha trossos de la ronda de Barcelona que encara tenen problemes d'aquest estil, però fixeu-vos que a les rondes de PAcebillo -que són una gran inversió-, hi ha una fusió de la potència del disseny amb la qualitat, quelcom que havíem heretat d'aquesta primera fase, amb la seva preocupació enormement sentida pel disseny modest. Crec que està caracteritzat per aquesta mena de sobreposició, molt explícitament en un tram, per aquesta mena de voladissos que hi ha a sobre, que a mi m'enamoren perquè és realment l'aprofitament de l'espai fins a l'extrem. D'aquesta falta d'espai els catalans en fan realment, i els barcelonins en aquest cas, un art; com sobreposar en un espai molt petit una colla de funcions, fent-les totes elles possibles: l'habitació i el transport al mateix temps. Aquella via Favència, una altra d'aquestes vies romanes que teníem que eren un barranc, efectivament s'ha convertit en una via que fa una funció important. Tot això no hauria estat possible, reitero, probablement, si la gent no hagués entès que aquelles obres no es feien per fer-les, sinó perquè les feia una gent que sabia que el que feien calia, i que no tenien mai un sobredisseny. I d'altra banda, diguem-ho tot, perquè hi havia un moviment de veïns impressionant que si et passaves de curt doncs t'ho imposava. I les rondes van ser aquest compromís de mesos i mesos de discussió amb uns veïns que volien molt més túnel, molta més cobertura, fins que es va arribar a un compromís quejo penso que és un compromís, tornant al títol de la xerrada, modèlic. Hi ha, d'altra banda, equilibri social. El fet d'haver aconseguit mantenir la diversitat en el centre històric ha estat important. Dic perquè: els centres històrics de les ciutats europees de la postguerra s'han especialitzat, o bé en població de la tercera edat (això totes una mica), o bé en població immigrada (algunes), amb una certa degradació de la qualitat de vida, dels estàndars de netedat, dels serveis, de la seguretat, etc. 6 eina.doc 21/05/98 �Aquest és un perill que a Barcelona existia i no només existia, sinó que es va desfermar. Hi va arribar a haver una situació de degradació molt forta: recordem l'any 84, el moment en què la gent va arribar a identificar (no només a Barcelona, però a Barcelona també), la democràcia amb la inseguretat. Cosa que els que no tenen gran afició per la democràcia, o inclus diria per la política, tendeixen a utilitzar molt sovint: la democràcia significa una pèrdua de referents, equival a un "campi qui pugui", on tothom fa el què vol, i per tant, "lògicament" ha de venir la brutícia, ha de venir la delinqüència, ha de venir la inseguretat. I bé, aquesta inseguretat, i aquesta és una característica del model d'aquesta ciutat o de la transformació d'aquesta ciutat en aquells anys, no era combatible només sobre la base de les forces de seguretat. El que calia fer per combatre aquella inseguretat, aquella anomia, aquella falta de sentit de la ciutat central, en què en moltes ciutats ha acabat consistint el centre, en moltes ciutats americanes però també algunes d'europees, era utilitzar totes les eines al mateix temps, totes les que teníem: les econòmiques, les culturals, les urbanístiques per descomptat, i les policials. Normalment a un urbanista se li parla de seguretat i de forces policials i s'esvera, a un assistent social se li parla d'urbanisme i diu que no serveix per a res. Bé doncs, el secret de Barcelona va ser, penso, saber posar al servei d'una política específica, d'un tros de territori, per tant d'una política territorial, totes les eines alhora. Això un estat no ho pot fer, i quasi diria que una autonomia tampoc, perquè són massa grans. Perquè sent tant grans s'han d'especialitzar, han de tenir ministeris que només tractin o de sanitat, o de seguretat, o d'obres públiques. Però el que no poden és tenir una persona que comandi al mateix temps totes aquestes eines. Una ciutat ho pot fer, i més que una ciutat quasi diria un districte d'una ciutat que se sap capaç de fer-ho. El que es va fer a Ciutat Vella va ser justament això: posar en mans d'un sol, no dic d'una sola persona però sí d'un sol grup de persones (i d'alguna persona molt en particular, i aquí he de citar l'alcalde Joan Clos, que va fer les seves primeres o segones armes municipals justament en aquell territori); dèiem, posar en les seves mans tots els mitjans que teníem i inclús aquells que potser no teníem. Així, vam fer una empresa que es va dir Promoció Ciutat Vella, que molts encara des de la dreta i des de l'extrema esquerra m'imagino que deuen discutir i encara consideren quelcom pecaminós, perquè no s'adiu exactament amb què és una empresa ni amb que és un Ajuntament. És una empresa que fa habitatge 7 eina.doc 21/05/98 �efectivament, que fa rehabilitació, però que també és capaç d'entendre's com a empresa pública o mixta, en la què tenim majoria, però en la qual una colla d'empreses de servei públic i financeres hi estan com a socis perquè hi tenen un interès, perquè de la millora d'aquell barri se'n deriva que els rebuts de l'aigua o de la llum es paguen, diguem-ho clarament. I bé, aquesta empresa va ser capaç, al carrer Jovellanos -per exemple- de posar-se d'acord amb els comerciants perquè ells paguessin una part de les obres, que en l'altra part eren finançades per ella mateixa. Aquesta possibilitat de posar-ho tot en la mateixa mà sobre un territori donat és el que distingeix una ciutat d'un altre qualsevol nivell de govern. En què és diferent una ciutat d'una nació, d'una nacionalitat autonòmica, d'un estat, d'Europa? És diferent en això, en què hi pot haver un mando, una governació, un leadership que sigui territorial i multisectorial. S'ha de posar la divisió funcional o sectorial de les actuacions sobre aquest territori en una sola mà per tenir una política de rehabilitació total del territori, inclosa -com he dit- la política cultural, la universitària, la de localització d'equipaments, la de reanimació comercial, les rebaixes fiscals i les subvencions compensatòries d'impostos a aquells veïns, propietaris o comerciants que col·laborin en aquesta feina. Tornem, doncs, a la complicitat, perquè acaba sent un element del model. Podem parlar d'algunes de les campanyes que s'han fet en aquesta ciutat, com "Barcelona, posa't guapa", que va començar la Mari Sampere, (quan la campanya encara no es deia així), amb una escombra a les Rambles, tractant d'induir els veïns a que fessin el mateix. Amb una gran ingenuïtat per part nostra, segurament, però amb una certa tossuderia que va fer que finalment i gràcies a personalitats importants de la ciutat, que van entendre que allò s'havia de fer i que van admetre que la publicitat no era dolenta, que era bo que un gran pintor sortís al costat d'un anunci, dient "Posa't guapa" (quan semblava una paraula com feta per a usos de poca categoria). I tanmateix la ciutadania va entendre que això era important, que era un gest d'humilitat de la ciutat, dels artistes i de les personalitats de la ciutat, perquè ells estaven interessats també en què la ciutat canviés de qualitat. És cert que tot això no tindria probablement uns efectes positius, uns resultats tan espectaculars com es diu -i crec que és cert- que s'han donat en aquesta ciutat, si no fos 8 eina.doc 21/05/98 �perquè hi ha aquest altre element d'un cert imaginari col·lectiu compartit que va més enllà de la ciutat; si no en féssim esment faríem trampa. Barcelona està jugant a representar Catalunya. Catalunya és alguna cosa més que una ciutat, és una cultura nacional que ha estat oblidada històricament, i en aquesta vitalitat de la ciutat hi ha, d'alguna forma, una representació de la vitalitat de tot un país que se sent representat. Fa quinze o vint anys les comarques no baixaven a Barcelona, es perdien. Al pagès de Rupià 0 al pastisser o a qui fos, probablement li semblava que agafar el cotxe i ficar-se a Barcelona era perdedor, era horrible, i que més valia no acostar-s'hi. I ara, en canvi, els divendres a la nit veieu que hi ha molta gent que entra, quasi tanta com gent que surt, perquè efectivament Catalunya ha adoptat Barcelona com la seva capital. I ho ha fet no perquè els llibres ho diguin, perquè els llibres d'escola obliguin, o perquè hi hagi una llei -com aquesta que es volia fer de l'himne "nacional" tan divertida- que digui que t'has de quadrar davant de Barcelona o que hi has d'anar una vegada cada tres setmanes. No obstant, vénen un cop cada tres mesos potser, o cada tres setmanes. I vénen perquè consideren que Barcelona representa el país, i això s'ha produït, per tant, no per decret, sinó justament per una mena de mútua entesa entre la ciutat que representa i les ciutats o les comarques representades. Després podríem parlar de les rondes i altres grans obres, i amb tota certesa hauríem de parlar dels Jocs Olímpics, però no vull parlar dels Jocs Olímpics perquè em fa l'efecte que si ens concentrem només en això, que és el nom de la cosa, no estaríem parlant de la cosa. Jo us he parlat de la cosa i de les seves característiques, del fenomen, del que ha succeït, de les seves lleis internes, i no pas del seu envoltori, del fenomen que li dóna nom, encara que és enormement important. Perquè una altra cosa que hem descobert aquests anys en aquesta ciutat, crec, és que les coses s'han de fer i a més a més s'han de dir. Que la gent no accepta només la transformació si no va acompanyada de l'explicació i l'argument de la transformació. 1 vet aquí que els Jocs Olímpics van ser l'excusa perfecta. He explicat mil vegades i alguns de vosaltres suposo que estareu avorrits de sentir-ho, però quan un dia entrant a la Monumental a un concert de Miguel Ríos amb el meu nano (que ara té disset anys i que aleshores en devia tenir cinc o sis, perquè el portava a coll) se'm van tirar al damunt uns 9 eina.doc 21/05/98 �venedors de sandvitxos que protestaven perquè la Guàrdia Urbana no els deixava estar venent a la porta de la Monumental; doncs bé, finalment aquesta discussió, amb crits, va acabar quan el senyor que portava la manifestació, la persona que anava al davant, em va fer l'ullet i em va dir, "Què? Ho tindrem o no ho tindrem?". I es referia, no cali ni dir de què es tractava, es referia als Jocs Olímpics; i li vaig dir, amb la mateixa complicitat, que ho tindríem. Els Jocs eren l'excusa perfecta per la complicitat. Aquesta complicitat no es va produir només pels Jocs, estava produïda per aquest procés anterior que he dit: de serveis personals, de serveis socials, de seguretat, de bon disseny, de bona ciutat, d'espai públic, etc. Però sense els Jocs no s'hagués pogut manifestar de la mateixa manera, perquè els Jocs van ser la festa d'aquesta transformació i l'excusa perfecta per a celebrar-la. És com si tu has arreglat la casa i un dia necessites convidar els amics perquè la vegin. Doncs bé, els Jocs van ser el dia que Barcelona va convidar el món: "Passin, passin i vegin el piset". Com a la vida de les persones, la vida de la ciutat segurament necessita d'aquestes festes per poder-se ensenyar. Hi ha aquest narcisisme mínim que tots necessitem per viure, encara que a vegades n'abusem. En tot cas, Barcelona va fer servir aquesta ocasió també d'una manera probablement exemplar. Almenys així ens ho han dit després. Jo us diria que finalment, i això ja és una qüestió més de present i quasi de futur que no pas de passat, la preocupació per la logística i per l'estratègia ha estat fonamental en aquest model. La preocupació perquè no s'assequin les deus del creixement, de la vitalitat, que no falli per enlloc l'equilibri; perquè podria passar que tinguéssim una ciutat perfectament dissenyada, per exemple, i inclús ben finançada, culturalment robusta, però que si no té una bona connexió telemática o ferroviària amb el centre d'Europa, d'aquí uns anys ens podríem trobar que lentament, i amb una qualitat de vida extraordinària i amb un narcisisme absolutament satisfet, la ciutat lentament i sense adonar-se s'anés enfonsant. Aquesta preocupació hi ha estat sempre, hi ha hagut sempre aquest doble pensament de projectar i pre-projectar els fets posteriors. Abans dels Jocs Olímpics es va fer el "Pla Estratègic 2.000" per tractar d'aguantar l'estrebada immensa de la desmotivació que podia venir després de la festeta. És com el dia que has de recollir les cerveses i netejar el terra, i 10 eina.doc 21/05/98 �tot està brut, i no tens cap festa per davant fins molt més temps després. Barcelona va saber en un moment determinat llançar-se a projectar l'any 2.000 quan encara estàvem al 90, i per tant, abans del 92. Altres ciutats han tingut una estrebada immensa que les ha enfonsat després. Bé, potser no podem dir enfonsat perquè les ciutats no moren. Des de fa bastants segles no n'hi ha que morin, ni Hiroshima que se la van carregar del tot no ha mort. Però hi ha ciutats que han patit moltíssim després de grans avançades, i jo crec que aquesta ciutat va saber pre-pensar el futur en un moment adequat, amb una estratègia, i aquí el que va ser realment emocionant va ser veure com la complicitat funcionava a la pràctica, no només en el terreny de la il·lusió o en un moment determinat, sinó amb una certa continuïtat que, quejo sàpiga, no s'ha perdut, sinó que aquest tipus de plantejament com ara el Pla Estratègic segueix tenint un públic fidel. La ciutat de Barcelona ha après a guanyar-se la vida com a ciutat. No espera res de ningú, i quasi diria que ni tan sols de Catalunya, en aquest sentit, perquè de Catalunya ha tingut la significació, que és impagable ( sense això no haguéssim fet tot el que hem fet, ja ho he dit). Però no des de la Catalunya oficial, que de fet s'ha mirat tot això amb una certa parsimònia i amb un cert escepticisme, inclus de vegades amb una certa reticència. Però Barcelona crec que ha sabut, i això ha de formar part del model, sinó no seríem justos, ha sabut que la vida, o se la guanya ella mateixa, o ningú no li donarà. Bé, això és el que fa, i acabo, que avui Barcelona pugui dir a les altres ciutats "juguem a aquest joc". Totes les ciutats d'Europa haurien de poder tenir llur projecte, i el tenen; totes les grans ciutat d'Europa haurien de poder tenir llur llei, i no la tenen. Londres la té en aquest moment, Londres té ja un green paper -que a Anglaterra vol dir que hi haurà una llei al seu moment-, que diu que es constituirà el G.L.A., no el G.L.C. que existia abans, el Greater London Council, pero sí Greater London Assembly o Authority, amb un alcalde metropolità que serà purament estratègic, logístic (purament, però purament és molt.) Crec que Barcelona ara pot dir a aquestes altres ciutats amb les que ha compartit el pa i la sal d'uns anys interessants (premonitoris del que seran els grans canvis del segle XXI) "juguem 11 eina.doc 21/05/98 �al joc", juguem al joc d'una Europa entesa com sistema de ciutats, en el que cada ciutat tingui la pròpia llei. No que no hi hagi cap altra llei: sense les lleis de l'estat no aniríem enlloc. Els estats han representat el progrés des del segle XVIII i des de la Revolució Francesa. Sense això no hi haguessin hagut ni comunicacions, ni escola pública, ni nivells mínims de salut pública, ni millora de la salut de les persones que formen la ciutat, de la salut física i de la cultural. Però és ben evident que els estats, que han garantit això, ara estan superats d'alguna forma per dalt, perquè si volen seguir sent estats i garantint totes aquestes coses que han garantit fins ara, han de crear una moneda entre tots, una de sola (els europeus em refereixo). I si volen que hi hagi salut, i que hi hagi seguretat, i que no hi hagi narcotrafic 0 terrorisme o especulació monetària (com ahir, com aquests dies) s'han d'ajuntar. Els estats no poden seguir existint com a tais i pensant que ells són els que ho garanteixen tot. Ho saben, però per altra banda està passant que per sota hi ha gent que els està dient "no cal que ho feu tot, no només allò pel qual us heu d'ajuntar entre tots per poder-ho seguir fent, política monetària, etc., no fareu,... sinó que altres coses tampoc les fareu perquè les farem nosaltres", i les faran les ciutats, probablement. En aquest camp, Barcelona avui està dient a les altres ciutats -em refereixo a Barcelona com a experiència de tots aquests anys-, els està dient: "juguem al joc de les ciutats", aquesta mena de joc no de monopoli precisament, sinó de tot el contrari. El joc de la competència i la col·laboració. Aquest és el joc a què juguen les ciutats europees. Els altres continents, tots molt respectables i admirables, segurament millors que no pas l'europeu en molts sentits, hi ha una cosa que no tenen cap d'ells: un sistema de ciutats com Europa. Un sistema de ciutats com l'europeu, que (des del satèl·lit ho deuen veure) és molt més atapeït que tots els altres. És enormement car. És com si tinguessis una casa barroca en lloc d'una casa funcional, on a cada racó hi ha una joia que l'has de netejar cada setmana, suposem, i s'han de fer obres sovint perquè tot estigui tal com ha d'estar. 1 tanmateix, tot i amb aquests costos, els beneficis que dóna aquest sistema de ciutats són més alts que els costos. És a dir, és un sistema car però molt més productiu. Es paga els seus costos, la seva carestia, i encara dóna una mica més. Això s'aconsegueix i s'aconseguirà mantenir, si hi haurà un triangle universitat-ciutat-empresa que funcioni. Aquest triangle que Barcelona una mica en aquest moment està proposant és el triangle Universitat (el 12 eina.doc 21/05/98 �coneixement com diu l'alcalde, de la ciutat del coneixement parla ell), Universitatconeixement per una banda; ciutat, l'acció pública de tots junts, l'Ajuntament, la ciutat; i d'altra banda l'empresa. L'empresa no entesa només com els empresaris, sinó com empresaris i treballadors, l'empresa com aventura, com a risc, que és una de les coses que a vegades en aquesta ciutat ens falta. I acabo aquí deixant un punt picant, un punt interrogant: si tindrem prou capacitat de risc. Perquè si no la tenim, anirem tirant de veta del nivell de capital acumulat que tenim i de la qualitat de vida que hem aconseguit, lentament decandint-se perquè ens faltarà l'aposta que cal. Si no la fem anirem decandint, i si la fem i la guanyem, només apostant fort aconseguirem mantenir o inclus millorar el nivell. Aquesta ciutat té un sol perill, probablement, o un gran perill, i és que s'hi viu molt bé. I ho dic tenint en compte que hi ha gent que viu molt malament, però diguem que inclús aquesta gent que viu malament té més a prop un exemple o una esperança de poder millorar. Ho diria urbanísticament, ho diria culturalment, i ho diria socialment i econòmicament, més que en altres ciutat, no molt més però més que en altres ciutats. I el gran perill d'una ciutat que visqui bé és que s'hi acostumi, que es pensi que ho té per dret diví -i no ho té per dret diví-, que s'oblidi d'aquella veritat inicial que hem dit, que ens ho hem de guanyar. Hi haurà esperit de risc? Hi haurà capacitat de trencar motlles, de substituir les coses que caldrà substituir, de canviar-les, de trencar determinats ídols, d'oblidar determinats protagonismes? Sense aquest oblit, sense aquesta capacitat de transformació, la vida que ha d'omplir els nostres carrers i les nostres universitats i les nostres empreses, no sorgiria. Per tant, acabo amb una demanda, una mica, no diré iconoclasta, però sí una demanda d'una certa capacitat de trencar motlles, de no respectar tot el que està adquirit com a veritat i que comença a deixar de ser-ho. Acabo amb aquestes paraules, agraint-vos per altra banda la vostra nombrosa presència que em fa enormement feliç. 13 eina.doc 21/05/98 �TRANSCRIPCIÓ. PREGUNTES INAUGURACIÓ CURS EINA NOTA: En molts casos la pregunta no se sent bé o es perden moltes paraules. Quan és així he provat de fer-ne un resum, que potser no coincideix exactament amb el que es va dir. Pregunta Si em deixeu començar, amb el vostre permís. No sé si referir-me al ciutadà Maragall, en el cercle més pròxim a l'amic Pasqual, o a qui jo sempre tindré en el meu cor, que és l'alcalde. El nostre alcalde, l'alcalde de Barcelona. Jo crec que avui més que venir a ferte preguntes, estàs aquí per estar amb nosaltres, i per escoltar-te, més que fer-te preguntes, que ja n'has respost moltes en aquests anys de ser alcalde de Barcelona. Però has parlat d'alguns aspectes com la complicitat, aquesta complicitat sense la que Barcelona no seria el que és, i una mica estava pensant que Eina també és còmplice d'aquesta història. L'època de la resistència de finals dels anys 60 - principis dels 70; l'època de l'expansió en els 80, parlo d'Eina, ... l'expansió dels anys 80 - principis dels 90, i una mica la consolidació actual que correspon paral·lelament amb la història de Barcelona, la història recent de Barcelona... Voldria doncs... més que preguntar-te, que ens parlessis d'aquestes complicitats: la d'Eina que és la nostra, però també la d'altres institucions que han jugat aquesta carta, han confiat en l'Ajuntament, han confiat en la ciutat, i que han aconseguit grans èxits. Resposta - Eina és un cas que si no fos per pudor, que m'ho impedia, hauria pogut posar com exemple de tota aquesta complicitat. I us explico breument -per a la resta del públic, no per tu ni per vosaltres- la història de com es va refer això. Aquesta és una finca dels Sentmenat que el Director d'Urbanisme, en aquell moment en Busquets, va singularitzar com una cosa que la ciutat havia de preocupar-se que no es perdés, i amb un esforç important en un moment en que els "quartos" no sobraven (mai no han sobrat), amb un esforç important va aconseguir, penso que va ser de la família, una opció de compra. Ens vam quedar tranquils perquè vam pensar "això no ho tiraran". Vet aquí que un bon dia ens vam trobar un gran promotor de la ciutat que ens va dir: "Què voleu que faci a can Sentmenat?". "Que volem que facis? No faràs res perquè tenim una opció de compra", "No, vosaltres heu firmat una opció de compra amb una societat anònima, no?". "Sí, bé, 14 eina.doc 21/05/98 �amb la família, que van constituir una societat...". "Doncs és que jo tinc les accions d'aquesta societat". Veieu com aquesta complicitat, aquestes aventures i aquests projectes que han sortit bé han tingut tots ells els seus moments de suspens. I aquest va ser important perquè ens va semblar que havíem perdut la partida, o més ben dit, que la podíem perdre. Però finalment no va ser així, perquè aquest promotor es va convèncer de seguida que la voluntat de la ciutat era molt important en aquest punt i que, per tant, no podia fer segons què. Finalment l'acord a què es va arribar va ser un acord honorable que va permetre que això es mantingués. Amb tot això estàvem només al 10% del que s'havia de fer, l'altre 90% el vau fer vosaltres. Que era trobar o aconseguir que hi hagués el protagonista ciutadà, no ciutat, sinó individual, societat civil, empresa, institució singular, que fos capaç d'assumir això i viure-ho, dotar-ho de vida. Perquè de cases meravelloses que la falta de vida interna destrueix n'hi ha per tot arreu. I allò important en aquest esforç de complicitat ha estat això: un promotor que hagués estat capaç en altres circumstàncies de desfer-ho tot i que no ho va fer; un Ajuntament que, evidentment, va pressionar perquè això fos així i que va arribar a un acord urbanístic honorable respecte al desenvolupament de la finca; i finalment -i això és el més important- una ànima que éreu vosaltres, que volíeu ensenyar disseny i que volíeu fer-ho en un lloc digne, que salvàveu a l'hora, i que ha donat lloc a aquesta petita joia, una més de les moltes que aquesta ciutat ha anat fabricant durant aquests anys. Crec que la ciutat us ha d'estar agraïda perquè sense el vostre protagonisme això no hauria estat possible. Pregunta Si la Fira es volia quedar a Barcelona no s'hauria pogut fer la formula que fan a Lisboa, on per l'Exposició que preparen, aprofiten una part de l'Exposició i després ja tenen la infrastructura de la Fira feta... O bé guanyar terrenys al mar, cosa que ara es farà al Pla Besòs, al Delta del Besòs, o a la Vila Olímpica? De l'esplanada que hi ha al davant de l'Hotel de les Arts, que va ser una iniciativa municipal per fer el Palau de Congressos, ja no se n'ha parlat més i Barcelona no té un gran Palau de Congressos. Són preguntes que em faig. 15 eina.doc 21/05/98 �Resposta Sí. La Fira ha estat un tema recurrent. És una de les proves que no tot són flors i violes en aquesta ciutat, ni tan sols entre els poders que tenen seu a la ciutat. De manera que no hi va haver la possibilitat d'una decisió respecte al que s'havia de fer amb la Fira. Potser sí que aquí ens vam començar a equivocar per un excés de respecte a un dels ídols de la ciutat, que és Montjuïc. Potser sí que hauríem pogut dir "el millor serà una Fira de cap i de nou" i fugir de Montjuïc. Ens va costar perquè tothom va pensar, tant la Cambra de Comerç com l'Ajuntament, que Montjuïc era el logo de la Fira, que el millor que tenia la Fira de Barcelona era el seu emplaçament i que per tant això no es podia perdre. I vam anar cap a aquesta solució d'una mena de Montjuïc 2, que en el seu dia tindrà una comunicació per metro lleuger -o alguna formula similar- que permetrà que amb la mateixa entrada es puguin visitar els dos recintes, i això amb poca despesa de temps. Això passarà a ser una cosa habitual en la vida de les ciutats del segle XXI, i aquí també podria ser. Per tant, el tema no està condemnat. En canvi, el que sí que és cert -i aquí has dit una cosa que jo no he dit i que és enormement important pel model de la ciutat-, és el tema de la bicapitalitat. Aquesta ciutat es belluga i fa bellugar l'altra ciutat, diguem-ho així, per aquest joc d'acció-reacció de les dues ciutats rivals, Barcelona i Madrid, de la capital oficial i de la capital cultural, econòmica, real en moltes ocasions, urbana en tot cas, que ha estat Barcelona. Madrid ha fet l'esforç que ha fet en part perquè la Fira de Barcelona era la que estava al davant. Allà no han tingut aquesta divisió, aquesta és la veritat, han jugat molt fort l'Estat, però més que l'Estat la Comunitat Autònoma. La Comunitat Autònoma i la ciutat s'han entès per fer el Parque de las Naciones, el Palacio de Congresos, tot plegat. Es més, probablement les inversions que ara estan fent en matèria de transport (em refereixo a transport públic i en concret, al metro) que són tres vegades més grans que les que es fan aquí per a la mateixa població (estic parlant de la regió o àrea metropolitana), 16 eina.doc 21/05/98 �lligaran la Fira de Madrid amb Barajas amb metro, i també amb el centre de Madrid; cosa que en el cas de Montjuïc 2 no és encara veritat, però caldrà fer-ho. Ara bé, una altra síndrome que tampoc seria positiva seria desesperar-se, tirar-se pedres al damunt, pensar que això ho tenim perdut. Segurament no és així, no em toca a mí dir-ho perquè per altra banda no he vingut aquí a sermonejar sobre el futur, ni molt menys, i potser un dels ídols amb els quals hauríem d'acabar... (tot agraint molt les paraules de l'Espinet), un dels ídols que hauríem de posar a l'armari és el de l'alcalde Maragall (en tot cas "sindaco Maragall" com a molt, però alcalde no, d'alcalde en tenim un i molt bo que es diu Clos). Si fóssim a França sí que seria alcalde de per vida, perquè aquests es moren ministres... són per sempre més. Crec que la Fira de Barcelona té moltes coses a fer, però també té virtuts que la de Madrid no tindrà mai. Entre d'altres coses, a Madrid ho tenen quasi tot però no tot, el Palacio de Congresos l'han fet un pèl massa separat... i l'hotel un pèl massa separat del Palacio de Congresos. Tenen alguns problemes, perquè la gent quan s'hi posa -i sobre tot els americans amb això són molt cabuts-, el que vol és tenir-ho tot sense sortir de l'hotel. De manera que Madrid té els seus problemes i nosaltres tenim les nostres virtuts, i en aquesta matèria estic segur que la gent que hi ha ara al davant de tot això, l'alcalde el primer, ho podran fer. Pregunta Què més es pot fer a Barcelona perquè sigui encara més guapa? Resposta Bé, el que decidiu vosaltres. Una de les coses que es va fer a l'Ajuntament i que encara es fa, va ser obrir un calaix en el qual les persones com tu que tenien idees les anaven exposant. Durant quatre anys no vam fer res perquè no sabíem què fer: en teníem tantes d'idees! Però un bon dia vam crear una empresa que es deia Iniciatives S.A., que el que va fer fou dir a la gent que havien donat idees que les fessin, que les fessin ells i que nosaltres ajudaríem d'una forma transitòria i minoritària. Així va començar el cable, la Torre de Comunicacions, Publimod, el Poble Espanyol (algunes són idees magnífiques, 17 eina.doc 21/05/98 �d'altres potser no tant), el Diari de Barcelona es va reflotar, encara que després va tancar. Si teniu alguna idea, ja ho sabeu: aneu a l'alcalde i li dieu! Pregunta Com valora vostè la davallada considerable de població de Barcelona? En paraules planeres, és bo? dolent? indiferent? Resposta La davallada és relativa, perquè hi ha una cosa que és una pedra amb la qual topem constantment, que és que no ens adonem que la ciutat no respecta històricament les fronteres geogràfiques. La ciutat real de Barcelona no és el Municipi. Si un s'entesta en voler que la ciutat sigui el municipi central d'una ciutat més gran i en comptar-li la població, es trobarà que allà hi posen bancs, hi posen de tot, i per tant hi ha menys residència, això per començar. Quan Barcelona era dins les muralles i tenia el Consell de Cent (després el va perdre amb Felip V el 1714) la gent de Barcelona volia trencar les muralles des de feia temps, volia carregar-se-les i ho van fer, i com! No queda pràcticament res de muralla!. No és com Perugia o altres ciutats que n'han conservat molta més. Aquí, l'empenta de dinou segles d'espera va fer que el dia que es va obrir, van omplir en els cinquanta anys de la vida del meu avi -que va néixer al carrer Jaume Giralt i va morir a Sant Gervasi- van multiplicar la ciutat per 10 en cinquanta anys. També va ser un procés com el d'ara: molt de temps esperant i quan et donen llibertat, saltes. En aquell moment, si tu haguessis mesurat la població de Barcelona dins de muralles, abans i després de l'Eixample, veuries que va baixar radicalment. La construcció de les rondes ha estat la segona destrucció de les muralles. S'ha tret una "muralla-temps", fent que Sant Joan Despí o Lliçà d'Amunt o Lliçà d'Avall estiguin a 30 minuts o que la fàbrica de GEC-Alshtom a Santa Perpètua de la Mogoda estigui a tret de pedra de Gavà, i que per tant el senyor que treballa a Santa Perpètua pugui viure perfectament a Gavà i arribar-hi en 35 minuts. Això què vol dir? Que la gent surt del centre per anar a estar més tranquils, per tenir més espai pel mateix preu, etc. Això és 18 eina.doc 21/05/98 �perdre població? No, això no és perdre població. A més, com que veig Barcelona cada cop més plena, a mí quan em diuen que Barcelona perd població, jo pregunto "A quina hora?". Perquè a les 12 del migdia hi ha més gent que fa vint anys. A les 12 de la nit hi ha menys gent perquè la gent vol dormir tranquil·la i sense soroll. No ens inquietem. L'alcaldessa de Lausana diu que hi ha dues ciutats: "la ville du vécu", la ciutat del viscut, d'allò que es viu, i la ciutat institucional. La institucional perd població a la nit però "la ville du vécu" que és la Lausana real, no. Són ciutats més grans, simplement. Pregunta - Voldria dir que en aquest model de Barcelona la cosa, o potser l'única cosa, original ets tu. Això sona una mica com títol d'una novel·la rosa, però aquesta exposició que ens has fet, que ha estat molt interessant... però tot el que has fet referència que existia ja, existeix en moltes altres ciutats. La qüestió de la pressió política, la qüestió del disseny, dels dissenyadors, dels arquitectes, jo crec que existeixen a molts llocs del món. La cosa clarament original que ha passat a Barcelona és que, primer, va ser el Narcís, com tu deies, que va adoptar aquesta posició d'escollir els dissenyadors d'una certa categoria; i després -perquè el Narcís va estar molt poc temps- vas ser tu. I jo, quan explico, quan la gent em demana, (cosa normal, avui tothom et demana), la primera cosa quan dius "sóc arquitecte", "d'on?", "de Barcelona", "Ah, de Barcelona!", explico sempre que l'única veritable diferència va ser l'alcalde. Perquè això no ha passat mai a cap lloc, i aquesta diferència que gràcies a Déu és imitable, aquesta mena de gestió s'està imitant: hi ha el cas de Lyon a França, hi ha el cas -que tu no esmentes- de Rio de Janeiro, que ha fet alcalde un arquitecte, un arquitecte que té com a model Barcelona. Crec que és això el que és important i, naturalment, la pregunta és, tu ets conscient d'això? Naturalment que n'ets conscient, però amb la teva natural modèstia i elegància no ho pots dir, però nosaltres sí que podem. Això és el que volia dir, no és una pregunta . Resposta - No és veritat. En tot cas heu d'atribuir a l'alcalde que hi havia el fet d'haver personalitzat, personificat més ben dit, personificat una ciutat que s'ha volgut moure, 19 eina.doc 21/05/98 �d'una forma que ha fet que Londres vulgui tenir alcalde. Això és important, això és una prova de que efectivament alguna cosa hi ha que es pot personificar en moltes persones. Aquesta mena d'antropomorfísme, de voler sempre que hagi estat una persona que hagi canviat la vida de tots, em permets Federico, però és una mica "passé". Ja sabem que no és així. Parlem de sistemes, de xarxes tot el dia com perquè ara resulti que hem de confiar en una persona. Torno a dir, si Barcelona vol anar bé, ha d'arrambar una sèrie d'ídols a dins de l'armari. Sí que crec en el leadership, és a dir, en la interpretació que ha fet Richard Rogers, que tu coneixes bé, de Londres, que ha estat el qui ha convençut Tony Blair de fer el que ha fet, finalment. Perquè a Londres han decidit no només reconstituir el govern de Londres que la Tatcher havia suprimit, sinó que a més l'elegeixen per un sistema no anglès. El sistema anglès és: el Council és un parlament i el líder de la majoria del parlament és qui governa, però no és el Mayor. El Mayor és un senyor cerimonial amb una casaca negra i una medalla daurada que et ve a buscar a l'estació però que no hi pinta res. El que estan fent ara allà és canviar la cultura anglesa de governació local, i a Londres tindran un alcalde elegit directament pel poble, cosa que té molt esverat el partit laborista perquè pot guanyar el Sr. Branson de la Companyia Virgin. No se sap qui pot guanyar. Aquesta sí que és una cosa en la qual Barcelona es pot penjar la medalla de dir "home, hi ha d'haver un leadership local". Ara que es parla tant de l'Estat, del pensament únic, d'Estat-mercat vull dir, doncs hi ha un terreny on sí que és segur que hi ha d'haver una acció pública necessària per viure, com l'aire que respirem, que és aquest, el camp de les ciutats. Els estats estan en qüestió, però les ciutats no. Al contrari, les ciutats és on justament ara s'està organitzant la competència i la col·laboració. Jo em guanyo la vida aquest any explicant-ho: a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Roma i a la Universitat de Nova York. Per què tots hi estan més o menys interessats? En gran part pot ser per aquest emmirallament que hi ha amb el model Barcelona; però en segon lloc, perquè algun interès deuen tenir com a ciutats, Roma en particular, Nova York en general, perquè Nova York pensa per tothom. Barcelona presenta l'interès de poder codificar una mica el seu passat, la seva experiència, que és el que estem fent. 20 eina.doc 21/05/98 �En aquest sentit sí, evidentment hem tingut una època bonica. Per això, quan em pregunten "Vostè què farà quan serà gran?", "Escolti, una altra cosa, ara?" Perquè després d'això és difícil, és molt complicat. Pregunta Per què si s'ha fet tant, en canvi, s'han mantingut aquests trastos enormes com són els autobusos de Barcelona, que a més pol·lucionen? Resposta Bé, quan hi hagi autobusos elèctrics serà millor. En el moment en què es van treure els tramvies es va fer perquè hi havia molts cotxes al carrer i el tramvia és molt rígid. Diguem que si has d'optimitzar l'espai de circulació d'una ciutat, la rigidesa d'un tramvia no és aconsellable, encara que d'altra banda és simpàtic, no pol·luciona tant, no fa soroll, no deixa anar fums, etc. Té moltes virtuts però també algunes pegues. M'imagino que hi haurà d'haver alguns tramvies, però aleshores has d'agafar una via com la Diagonal: molt ampla, que no interfereixi, i inclús segurament amb algun pas a diferent nivell (a mi no m'agraden gens però és possible que s'hagin de fer perquè tot plegat surti bé). A Roma ara hi ha un autobús, el 116, que és miserable, molt petit -només hi caben 10 persones- i fa recorreguts relativament curts, però és elèctric. A més, a Roma com que ningú paga l'autobús, és perfecte perquè puges i et porten a canvi de no arribar mai perquè el tràfic és dolentíssim. És clar que avui una persona ha trigat una hora i mitja en arribar fins aquí perquè hi ha hagut un accident a la Ronda.... però és que allà és cada dia que plou. Aquí també quan plou tot es para molt, però a Roma vaig trigar dues hores per anar des de casa meva fins a la feina en cotxe particular. Doncs bé, a Roma comencen a haver-hi autobusos elèctrics i crec que això s'anirà estenent, que l'autobús elèctric serà una cosa que anirà apareixent i serà com un tramvia amb més mobilitat. Aquí podrà haver-hi el tramvia de la Diagonal i del Baix Llobregat. 21 eina.doc 21/05/98 �El que és un escàndol és efectivament que continuem fent el soroll que estem fent, amb els camions de la recollida de les escombraries, amb els autobusos, tirant aquests gasos, etc., és una barbaritat, una brutalitat. Això és quelcom que està al nostre abast tècnic, segur, i a l'abast econòmic segurament també. Ara bé, per a això crec que caldrà esperar fins que no hi hagi 20 ciutats europees que es posin d'acord en crear el que jo anomeno un mercat virtual, és a dir, uns indicadors acceptats per tothom, un "benchmarking" diuen també els anglesos, un sistema de qualificar la teva gestió ciutadana, comparable amb les altres perquè puguis dir que les ciutats no només s'assemblen a un mercat, sinó que ho són. Tu pagues un preu per viure en una ciutat però saps quan et dóna la ciutat a tu, en qualitat, en zones verdes, o en sanitat, o en esperança de vida, o en rapidesa de tràfic, o en silenci. I el dia que això es faci estic segur que es crearà d'una forma més o menys natural i espontània aquesta emulació entre les ciutats, el diàleg de saber què passa a Roma o a Barcelona ja s'està produint, però segurament això s'haurà de formalitzar una mica en xarxa, no per decret. Crec que una xarxa de 20 ciutats europees que decideixin comparar-se en aquests tipus de temes de qualitat de vida, accelerarà molt el canvi de sistemes de transport, per exemple. Trigarem una mica però no massa: les ciutats estan força disposades a fer aquesta mena de lligues que seran al mateix temps competitives i cooperatives. Espero que es decideixin. Pregunta En el Museu d'Art Contemporani, què va ser el que us va fer decidir que en lloc de fer un centre d'art contemporani -que és una proposta com més moderna i més al nivell del que està passant a Europa- decidíssiu fer un museu d'art contemporani que té algunes dificultats de funcionament i pressupostàries? Perquè la ciutat té la manca d'un museu d'art modern i llavors es comença amb aquest museu d'art contemporani, i en canvi era molt més ràpid fer un centre d'art contemporani en el qual es crea... Resposta - Es que vam fer les dues coses, no? 22 eina.doc 21/05/98 �Pregunta Actualment és un museu, no un centre... Resposta Sí, però al costat del museu hi ha el centre de cultura contemporània. Pregunta Sí, però és un centre que està lligat a les ciutats i no tant a l'art contemporani. Resposta Crec que en el tema del museu vam ser una mica esclaus d'aquest passat que ens va donar tanta empenta, d'aquest somni escrit queja teníem dibuixat, que hem dit abans que va ser el motor de tot. Doncs potser sí que en alguns aspectes aquest passat ens va pesar... jo crec que positivament, encara que d'altres poden pensar el contrari. Hi havia la idea del Cirici de museu d'art contemporani que estava penjant sobre nosaltres una idea que pesava sobre Barcelona, que havia marxat a Vilanova perquè ningú el volia aquí, no hi havia hagut esma per fer-lo, i vam pensar que això s'havia de fer. D'altra banda, això es va creuar en el camí de la feina per rehabilitar la Ciutat Vella. Es van casar les dues idees i en va sortir un museu que per a mí ha estat sempre com una mena de catedral moderna, en el sentit de que és el lloc que per la seva potència domina l'entorn. No sé per què a Perugia feien les coses que feien si Perugia, no sé quants habitants deu tenir ara, però és com una ciutat mitja de Catalunya. Vaig ser-hi abans d'ahir: entres a la plaça de Perugia i a mi em fa pensar en Manhattan, amb la potència dels arcs i de les voltes de la Prioria, la casa dels priors, que és ara la casa de l'Ajuntament, el Comune. Per què hi ha aquesta necessitat de monumentalitzar o de sacralitzar els espais? Segurament perquè en un moment de gran dificultat o de gran rivalitat, en el cas d'Itàlia deuen ser les rivalitats i competències entre senyors i ciutats, que jo crec que són vida. En el cas de la Ciutat Vella i del museu contemporani, la necessitat d'un manifest de llum, de claredat, de negació del negre, de negació de tot el passat d'aquella zona (no del passat en el sentit de la seva història sinó del malament que ho passaven els qui hi 23 eina.doc 21/05/98 �vivien), i així des del primer dia es va convertir en un Hoc quasi diríem de peregrinació encara que no hi havia res a dins. Cosa que està mal dir-la, però va ser així efectivament. Ara queja està ple, que té una magnífica col·lecció que s'està ensenyant ara justament, i està a punt d'acabar-se de signar el conveni amb La Caixa (que és una de les tres o quatre grans col·leccions que hi ha de pintura espanyola contemporània), doncs més que més. Els de Bilbao ens han passat al davant, han fet una cosa molt més "brutal", diguéssim. És que ho necessitaven, és que les seves necessitats possiblement anaven per aquí. Jo estic emocionadíssim amb el museu de Bilbao, l'he vist amb en Frank Gery ara farà un mes, i és el que Bilbao necessitava. Ara, de cop i volta, Bilbao comença a veure's amb un altre mirall perquè surt en els diaris del món, i no per terrorisme, ni per desgràcies, ni per atur, ni per misèries, sinó perquè han fet una gran obra. En petit, perquè ara el nostre museu ha quedat com una cosa molt modesta i petita: si comparem les despeses de construcció i manteniment d'un i altre, fa riure. A Barcelona és tot a bon preu: l'estadi, el palau de Sant Jordi va costar la meitat que a París el de Bercy, que va costar en aquell moment 17.000 milions, quan nosaltres en vam pagar 8.000. L'estadi, comparat amb el de Roma, la tercera part. I el museu comparat amb el Guggenheim la tercera part, inclús encara menys, i crec que el manteniment també. Tot molt arreglat, com això... Anem tirant. Pregunta Jo voldria més que preguntar, carregar una mica des del punt de vista de la gent de comarques, perquè aquí estem parlant de la ciutat de Barcelona des del punt de vista de la ciutadania, de la ciutat. La gent de comarques (jo sóc de comarques) venim a la ciutat a disfrutar de la ciutat. Es el gran centre d'oci que tenim i jo crec que fins i tot s'hauria de plantejar de posar una duana i fer-nos pagar un petit impost, perquè més que rebre les inclemències de la ciutat, el que fem és gaudir de tota aquesta gran infrastructura i d'aquests grans serveis i d'aquesta meravella que és Barcelona. Fins i tot s'han produït anècdotes -que voldria explicar aquí- d'alguna persona coneguda meva que s'ha plantejat anar de vacances, i han estat mirant possibilitats per venir de vacances a 24 eina. doc 21/05/98 �Barcelona, perquè és aquella ciutat que tenim a prop, però a la vegada és la gran desconeguda, amb una capacitat de sorpresa i d'oci impressionants. Des de la posició de comarques voldria felicitar Barcelona perquè realment per nosaltres és un gran centre de desenvolupament, etc. Resposta Molt bé. Escolta, peatge no, per això, perquè jo vaig a Rupià i no pago peatge. Bé, pago peatge si vaig per l'autopista a la caixa Vilarasau, però no paguem per entrar a Rupià, i per tant, per entrar a Barcelona tampoc. D'alguna forma la virtut de les ciutats -això que dèiem que no són ni mercat ni estat- és que pagues per les coses que hi fas, però no per entrar. Una de les coses maques i poc conegudes de la història de Barcelona d'aquests anys ha estat el "love affair" que ha tingut amb el Pirineu, concretament amb una cosa que es diu Comitè Interpirinenc de Poders Locals, que anima l'alcalde de la Seu d'Urgell, el Joan Ganyet, i un altre alcalde, el de Aix-Les-Thermes, que es diu Agustí Bonrepós. Aquest, com tots els alcaldes de França, és diputat. Barcelona, amb aquest Comitè de ciutats (tots els comuns d'Andorra en formen part i no fallen mai) va firmar una carta que es diu Carta de la Ciutat i els Pirineus, que és poc coneguda però que en el transcurs del temps anirà agafant la seva volada perquè el gran problema de VEuropa, sistema de ciutats, des del punt de vista dels qui han de planificar o governar, és què en fas de les comarques. Tot això quedarà molt alleugerit si les ciutats grans i el sistema de ciutats mitjanes fan uns contractes ben fets, i si la ciutat s'adona que si vol tenir els prats de la Cerdanya tan bonics com són, els ha de pagar. No que els hagi de pagar com a peatge, sinó d'alguna forma que caldrà veure. I que al camp, més que pagar-li els seus productes perquè després els puguin tirar, com el gira-sol que diuen que el planten i ni tan sols el recullen, doncs el que s'haurà de fer és garantir a la gent que viu al camp i que vol passar les vacances a Barcelona, doncs això mateix, vacances, i d'altra banda, salut pública (un helicòpter a prop), etc. 25 eina.doc 21/05/98 �Aquest tipus de coses són les que la ciutat ha de finançar al camp: comunicació, comunicació, comunicació. Que vol dir salut, que vol dir informació, que vol dir possibilitat d'anar d'un lloc a un altre per fer de mestre a La Seu des d'una casa de Prullans en la que tens uns cavalls. Cosa quejo he vist que passa: uns senyors que tenen uns cavalls a Prullans, ell se'n cuida, ella fa classes a La Seu, però necessitarien saber més segur que l'institut no està tan lluny, que l'helicòpter si et poses malalt arriba, i una sèrie de coses que cal pagar des de les economies d'aglomeració de les ciutats. Algú va dir fa poc, quan es va dir aquí que Barcelona volia posar un peatge, que aleshores per anar a collir bolets també. El gran problema del mercat és que no sap gestionar -i aquesta és la veritat-. Quan Estocolm va fer tota la fibra òptica de la ciutat, van fer un concurs i van obligar a l'empresa que hagués guanyat a cuidar-se d'Estocolm (el mercat més rentable de la fibra òptica) però també del nord de Suècia on no hi ha ningú i és caríssim perquè cal tirar quilòmetres de fibra òptica per una sola família. Van pensar que havien trobat la solució. En canvi, el dia que vam discutir això d'Estocolm, va sortit un expert anglès ben informat, com n'hi ha tants, que va dir que sí, que s'ho havia adjudicat una empresa, però que el que havia fet a Estocolm va ser fer la primera pesseta i que quan va acabar això va dir que plegava, va fer fallida per no haver de fer la resta i es van vendre les accions a un tercer. Suposo que els diners que van guanyar a Estocolm els han invertit ara a Copenhaguen. El mercat no funciona per això, i l'estat per això és pel que ha servit fins ara, a França o a altres països que tenen estats més o menys eficients, però no acaba d'estar clar que si els estats s'estan tornant també liberals, no acaba d'estar clar què passarà o com passarà. Crec que és important que tinguem consciència a Barcelona que haurem de pagar el Pirineu, entre tots, amb Sabadell, no només Barcelona. I aleshores obrir-nos, com tu dius, a les comarques queja vénen. 26 eina.doc 21/05/98 �Parlament de Toni Miserachs Jo voldria portar-li la contrària al Miquel Espinet quan deia que per a ell el Pasqual sempre serà l'alcalde. Crec que en aquesta escola hi ha molta gent, entre ells jo mateix, queja érem amics del Pasqual abans que fos alcalde, i que durant aquests anys hem tingut una vida complicada, perquè li havíem d'intentar dir Pasqual Maragall, sencer, per no quedar com uns pretenciosos i fer veure que així per la cara el coneixíem quan potser no era veritat. Ara ja estem més tranquils perquè ja podem tornar a dir-li Pasqual sense que ningú pensi que som uns pedants. L'escola Eina, una mica seguint en aquesta línia, ha esperat el retorn del moment del tracte col·loquial amb en Pasqual, i ha fet una excepció que consisteix en fer aquest acte petit que estem ara protagonitzant en un àmbit molt general -hi ha força gent- quan aquest és un acte que normalment es fa en un àmbit molt restringit que és el del sopar de professors d'uns dies abans de Nadal. Això que ara passarà, normalment passa en el sopar de professors, un àmbit relativament restringit ja que som en aquest moment 124 professors, segons l'última llista de telèfons d'aquest any, però tot i així un àmbit més familiar. Avui hem fet aquesta excepció perquè pensem que realment el Pasqual és un amic excepcional de l'escola, i per celebrar això li atorguem un trofeu que consisteix en aquest objecte dissenyat per l'escultor Sergi Vilar, que és el títol oficial d'Amic d'Eina. 27 eina.doc 21/05/98 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Model Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-10-28 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Ciutat Urbanisme Planificació Model Barcelona Description An account of the resource 27 p. Transcripció de la conferència i del debat posterior. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola EINA Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/726/19971114_LV.pdf f44956af49f079643e0301a3f47fca36 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 14/11/1997 La Vanguardia, p.023, Opinión Galicia. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL Hablando de daños, mejor pronto y poco que tarde y mucho. El daño a la izquierda y centro izquierda en Galicia es reparable y puede ser incluso ejemplar. Sintiéndolo mucho, porque la derrota de unos compañeros siempre duele. Hace seis u ocho meses estuvimos en Madrid con Xerardo Estévez para explicar cómo veíamos que debía gobernarse una ciudad, cómo entenderla y transformarla. La sesión fue bien, como diría Aznar: todos los oyentes eran amigos de antiguo. Pero en la cena las cosas se torcieron. Mencionar el federalismo -el federalismo de una izquierda que tiene comités federales, congresos federales y ejecutivos federales- y enfriarse el ambiente fue todo uno. "España se nos escapa como el agua entre los dedos", dijo uno. No. España no se nos escapa. España no es una esencia vaporosa, ni es agua que se escurre. España es una construcción que hacemos, unos ladrillos que ponemos, uno detrás de otro. Y cada uno de nosotros, un obrero con su acento, el gallego con acento de Rosalía ("castellanos de Castilla que ficisteis con os galegos, cuando van, van como rosas, cuando vem, vem como negros"), los catalanes en catalán despacio, que se entiende ("escolta Espanya la veu d'un fill que et parla"). España o es eso o no es nada que interese realmente a la mayoría de los españoles: andaluces, valencianos, monoveros, menorquines, ibicencos o canarios. La mayoría somos periferia. Nuestros acentos son fuertes, nuestros idiomas propios. El flamenco es flamenco: un lenguaje. Federar todo esto, con sus diferencias, es tarea apasionante. Lo que Europa espera de nosotros. Todo lo demás no vale la pena. España bien vale una Galicia. 108 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1188 Title A name given to the resource Galicia. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Territoris Espanya Galícia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-11-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/727/19971121_LV.pdf a48e61fc5c4e6491f6bb869480f64c8a PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 21/11/1997 La Vanguardia, p.021, Opinión San Antonio Bassolino. DESDE ROMA Autor : PASQUAL MARAGALL En Spaccanapoli, la estrecha calle que divide la ciudad a derecha e izquierda, empiezan a vender pesebres. Los "presepi" napolitanos tienen payeses y pescadores con barretinas y vírgenes con pilas que mecen al niño afectivamente, bueyes y mulas que mueven la cabeza y cascadas de metro y medio que descienden entre casas con "molsa" y bustos románticos. En fin. No muy lejos, en Santa Clara, el visitante descubre enterrados a los borbones posteriores a Carlos III -que se marchó de aquí para entrar triunfal en Barcelona- y a algunos saboyas (para contar otro día queda la historia del curioso sentimiento que los napolitanos reparten entre unos y otros, borbones y saboyas, unos reyes de Nápoles y los otros del Piamonte y luego de Italia). También aparecen figuras laicas en el barroco de esas calles: Totó y Troisi, y Sofía Loren presidiendo una especie de última cena todos ellos. Libros sobre los carbonarios y la masonería napolitana junto a estampitas de San Antonio. Ya se pueden ustedes imaginar. Lo que yo no me imaginaba después de visitar al alcalde Antonio Bassolino el día de reflexión electoral, acompañado de un profesor de la Brookings Institution llamado John Newhouse -que por cierto ha escrito una pieza espléndida, digna de traducción, sobre la Europa de las regiones y las ciudades, con Cataluña y Barcelona protagonistas, y por lo visto aún quiere saber más-, lo que no podía imaginar es encontrarme a Bassolino al día siguiente en las tiendecillas de figuritas de Spaccanapoli con una aureola de santo en torno a su cabeza, iluminada con bombillas encendidas. No es de extrañar que ese mismo día Antonio consiguiera más votos que Rudolph Giuliani en Nueva York. Lo de menos es que su opositor en las elecciones también estaba en las estanterías en plan santo. Los alcaldes en ejercicio pegan fuerte, tanto o más que Fraga. (Tampoco el alcalde Clos es manco, según leo.) Son personas que están en los cielos y no muy lejos de la Tierra. Por eso cuando tocan suelo no se sienten extraños. Al volver de Nápoles desde la estación Termini hemos tomado el 170 para bajar frente a la isla Tiberiana. Al cruzar el puente a pie hacia el Trastevere había luna llena. El frío aprieta suavemente. Veremos en enero. 109 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1189 Title A name given to the resource San Antonio Bassolino. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Bassolino, Antonio Alcaldes Roma Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-11-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/728/19971128_LV.pdf 03e2b2db08caade105f0e127baada8df PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 28/11/1997 La Vanguardia, p.021, Opinión Micromega, local y global. DESDE ROMA Autor : PASQUAL MARAGALL Estamos buscando los nuevos límites, nuestro nuevo territorio. Recuerdan el chiste de aquel que sube al cielo y ante el silencio reinante pregunta: ¿hay alguien? Eso nos preguntamos ahora que nuestro mundo es "el" mundo: ¿hay algo más allá? Ahora que vemos la Tierra entera desde el satélite. Una pelotita. Ahora que en ese lugar hay un satélite en vez del triángulo con el ojo terrible de Dios. Ahora que ya estamos allí, nos damos cuenta de lo pequeño que era en realidad el dios que habíamos imaginado. ¿Hay alguien más?, repreguntamos como en el chiste a la voz solemne, tremenda y a la vez paternal que nos había contestado: "Soy Dios Padre". Y tanto si hay alguien más. Dios es ya otra cosa mucho más grande, mucho más diferente, como decíamos de niños. El doctor Oró dice que hay muchas probabilidades de que haya otros universos y por tanto otras vidas. No es esto mucho más que una traslación lógica del sensible empequeñecimiento de nuestro mundo, a la vez real, gracias al avión y la televisión, y virtual; somos una pelotita porque nos vemos como tal, desde lejos, suficientemente lejos. Y además somos menos, menos categóricos, porque en el satélite lejano hay un tío que se equivoca y tiene que salir a arreglarlo, se rasca, se marea, se olvida cosas. Un desastre. Como en la oficina, como en casa. A lo mejor hasta cobra comisiones ilegales. Havel, con la sabiduría indudable de los que vienen del frío, explica que el mundo actual se le aparece como un beduino en jeans, recubierto de ropas tradicionales y montado en un camello con un anuncio de Coca-cola en... la cola, bamboleando al son de su "walkman". Un lío inmenso. Lo propio y lo extraño en extraña mezcla. El mundo y lo local, lo universal y diverso y lo idéntico a sí mismo, en un solo punto, en cada punto. Saber dónde empieza el territorio de los demás y termina el nuestro. ¿Será esa la nueva interrogación que nos inquieta?: qué es lo micro y qué es lo mega. Dónde termina lo local y empieza lo global. Saber si en cada escenario de la vida estamos solos o si hay alguien más. Pero la respuesta existe: siempre hay alguien más. Lo que no sabemos es si esto es lo más importante. O mejor dicho: lo que no sabemos es de qué manera esto es importante. De momento sólo sabemos que los que vienen de la decepción, los que trabajan cerca de los demás, los que mandan cerca pero poco..., todos éstos, parecen más de fiar. 110 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1190 Title A name given to the resource Micromega, local y global. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Globalització Administració local Identitat (Concepte filosòfic) Subsidiarietat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-11-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/729/19971130_LV.pdf 9d502e93cdfbb463c40df56938f8b0c9 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 30/11/1997 La Vanguardia, p.031, Opinión Filesa Autor: PASQUAL MARAGALL Yo estoy con Sala. Y sé que Josep M. Sala, privado de libertad, no perderá el tiempo. No se siente vencido. No quiere el indulto sino la absolución. Los que van a prisión convencidos de haber perdido la honorabilidad se sienten vencidos y purgan una pena doble, física y moral. No es el caso de Sala. No entro en la sentencia. Creo que el PSOE, como ha dicho Almunia, tiene que acatar la sentencia -aun estando disconforme con ella por desigual en relación con otras- y pedir excusas a su electorado. Y el PSC, como ha hecho Serra, también. La suposición acerca de si uno, PSC, paga por el otro, PSOE, aunque sea verdad que se trata de la financiación del PSOE, no es sino una más de las malicias de la ideología dominante en Cataluña. Típica. Esa mezcla de discreción y maniqueísmo: los culpables son siempre otros. Almunia dijo que eso no sólo no volvería a pasar sino que no estaba pasando ya desde hace tiempo. Es decir, que no funcionan ya aquellos inventos mal concebidos para dar legalidad (sin al final conseguirlo, además) a unas donaciones que de todos modos se hubieran producido y se han producido de hecho en la práctica política española, como ha señalado hace poco Enrique Lacalle y hace algo más Miguel Roca. Y que conste que la sinceridad les honra. Aportar dinero las empresas a los partidos, en sí, ni ha sido siempre delito ni está claro que lo vaya a ser y en qué casos y en qué condiciones, en el futuro. Los que temen por la desigualdad de acceso a los fondos empresariales tienden a imaginar soluciones públicas, más equitativas. Pero poco fiables, mal vistas por el público, dicen otros, como los radicales italianos que devuelven el dinero del Estado en las calles de Roma. Los políticos debemos crear la transparencia y las prácticas económicas y morales que harán que los jueces no tengan tantas dificultades para no equivocarse. Estamos hablando de la financiación ilegal de partidos políticos y no de delitos peores, como el enriquecimiento personal y la prevaricación. Aquí nadie se ha metido un duro en el bolsillo. No es como en el caso Estevill y Roldán. Ni como los casos Macosa, Rosillo, Roma, Torelló, Mas Blau o Sóller, que por cierto no han terminado en prisión. Sólo el bueno de Planasdemunt pagó por lo que fuera o por quien fuera. Algunos dijimos públicamente que ese caso era vergonzoso, por lo único. Los políticos, en cuanto legisladores, hemos de hacer todavía más: crear las normas de tal forma que su adecuación a la realidad social permita a los jueces su aplicación concreta que evite, en lo posible, la subjetividad; con lo que las situaciones imprevistas y extremas supuestos que no deben excluirse porque forman parte esencial del impartir justicia- deben quedar limitadas en lo máximo a los criterios interpretativos que las mismas normas prevén. Lo digo porque, aunque a distancia, he leído un artículo de un jurista ponderado que explica que los hechos relatados en el caso Filesa producen una horrorosa impresión de falta de respeto a las normas y que es tan extremo y nuevo el caso que se juzga, que incluso si la sentencia no es correcta, y aparentemente puede no serlo, según dice el autor, hay que ser condescendientes con los jueces. Este argumento impresiona mucho. Esta es la primera sentencia o casi que condena en serio lo que aparece como financiación ilegal de partidos políticos. Sorprende "a posteriori" que no se 111 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA haya aplicado la misma firmeza a ninguno de los casos intuidos o conocidos de financiación ilegal en gran escala: Casinos, Naseiro, Inverbroker, De la Rosa, etc. Pero no debería sorprender; sí entristecer, pero no sorprender: empezar cuesta. Lo chocante es que si hay que ser condescendiente con los jueces si se equivocan en Filesa por demasiado, no se sea durísimo con ellos si se pasan por poco en los demás. Si lo que se quiere decir es que hay que aplaudir (o discretamente no criticar) a los que bien o mal se han atrevido por primera vez con un partido político, de acuerdo. Pero entonces seamos consecuentes porque si no la hipocresía reinará sin freno: digamos todos que somos "solidarios" con los primeros que han tenido que pasar por la prueba durísima de la privación de libertad durísima, aún si no tanto como se imaginan los que no pueden entender que Sala esté tranquilo, que no se sienta íntimamente condenado sino víctima de una debilidad ante el fraude que por algún lado tenía que romperse, y que se rompe, claro, por el menos fraudulento (si es que finalmente lo es el caso de Sala), por donde es más fácil. Hay que pedir a Pujol y Roca, a Aznar y Fernández Díaz, que no sólo expresen su simpatía personal por Sala y por Navarro y su malestar personal por lo que le sucede, sino que expresen su solidaridad con él, cosa muy distinta. Sala y Navarro van a prisión también por ellos. Más le conviene a todos agradecérselo que dejar crecer la víbora del resentimiento que sin duda está ya ahí cargada de razón. El cántaro se ha roto por ahí de tanto llevarlo a la fuente "todos". El indulto que Aznar está pensando lo interpreto en estos términos, y si es así le aconsejaría a Sala que lo aceptase. 112 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1191 Title A name given to the resource Filesa Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Sala i Grisó, Josep Maria Corrupció Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partido Socialista Obrero Español Política Partits Polítics Filesa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-11-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/730/19971205_LV.pdf 43d7db08b6e4e40d5005279d0da10df8 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 05/12/1997 La Vanguardia, p.023, Opinión Perugia. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL Las escaleras mecánicas de Montjuïc nacieron en Perugia. A pocos meses de los Juegos del 92 había que encontrar soluciones heroicas para acercar a la gente al anillo olímpico. Las previstas habían fallado. Y se encontraron soluciones. El funicular una, y la otra que la gente subiera a pie el equivalente de los dieciséis pisos que separan la plaza Espanya del estadio. A pie con ayudas mecánicas, la escala móvil, como le llaman en Italia. Las dos soluciones requerían coraje. La primera la propuso Samaranch, la segunda Acebillo, José Antonio Acebillo, el motor -el toro dirían algunos- que movió el carro pesadísimo de la Barcelona olímpica física, de sus formas, sus rondas, sus estadios, sus palacios. Un toro sabio que primero imaginó y luego realizó. Acebillo había estado en Perugia. Ustedes habrán reparado, los que hayan viajado a Italia, que la mayor parte de sus poblaciones están puestas como Castellfollit. Encima de la roca. Perugia no es excepción. Los etruscos, y los que les sucedieron, estaban acostumbrados a defenderse y atacar. Por eso eligieron lo alto de las colinas y las sierras. También porque los valles, más fértiles, eran igualmente fértiles en infecciones. Los mosquitos y la belicosidad dieron lugar a ese urbanismo singular. Veinte siglos más tarde, los toscanos y los ciudadanos de la Umbria (no olviden la pasión italiana por las esdrújulas: pronuncien úm-bri-a) encontraron la solución a las artrosis sin duda frecuentes en gente físicamente muy activa y con las rodillas deshechas por el "calcio", el trabajo y las pendientes: las escaleras mecánicas. Fue entonces cuando Acebillo pasó por allí. La Thyssen hizo el resto con presteza y el 25 de julio de 1992 la gente empezó a escalar Montjuïc como si tal cosa. La llamada bolsa de los acabados -una bolsa de más de mil millones que hubo que inventar antes de gastar- corrió con los gastos. El coraje había consistido en imaginar que la gente aceptaría el reto. No para siempre y para todo, por ejemplo ahora no vale igualmente para un partido de fútbol o un concierto de rock -se requiere una mentalización, un ambiente especial-, pero sí en aquel momento no especial, sino especialísimo. El coraje consistía en comprender, más allá de los clichés y de las fórmulas tradicionales, que si nosotros apostábamos fuerte por soluciones sencillas, aunque fueran poco convencionales, la gente "captaría", como dicen ahora los chicos, que se produciría un efecto de simpatía, de complicidad: ¡qué caray, subiremos a pata! Y se produjo. Subieron. 113 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1192 Title A name given to the resource Perugia. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ciutadania Jocs Olímpics Infraestructures Urbanisme Itàlia Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-12-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/731/19971212_LV.pdf 92badce723ed23779dd950dd812e29cb PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/12/1997 La Vanguardia, p.024, Opinión Perugia 2. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL Al entrar en el recinto de Perugia la impresión es inenarrable. Esos arcos son gigantescos, inclinados en posturas distintas, ahora a la izquierda, ahora a la derecha, cada vez más altos y en pendiente. Una especie de "crocket" para monstruos, no bellísimo, pero sí sorprendente antes de entrar en la estancia plana, inmensa y perfecta de la plaza del palacio de los priores y de la fuente románica. (¡Una fuente románica en piedra noble, una fuente! ¿Desde cuándo "los románicos" hacían algo más que capillas? ¿Desde cuándo existe una ciudad que conservaba estas otras cosas?) La sensación de plenitud, de belleza, de riqueza, ahora sí, es total. Tardé un rato en darme cuenta: ¿en qué estaba pensando? ¿Qué imágenes, qué cambio de proporciones? Sin duda Manhattan. Perugia hace pensar en Manhattan. Ya pensé lo mismo muchos años antes en San Geminiano -San Geminiano "cento torri" la llaman-. Y luego, en otro día más reciente, en la plaza de la Signoria de Florencia. Todo iba cuadrando. El renacimiento fue como luego el Nuevo Mundo: una nueva dimensión. En términos físicos. Otra escala. El hombre atreviéndose a hacer cosas mucho más grandes que antes. El hombre esculpiéndose a sí mismo en tamaño mucho más que natural. Del pantocrátor de Taüll que hay en Montjuïc al David de Miguel Ángel, ése es el cambio. Del dios abarcable al hombre inmenso, cinco siglos antes de volver al hombre pequeño de Havel y al dios infinito del doctor Oró, proporcionado al nuevo universo que vamos descubriendo ahora. Pero volvamos a Perugia. Perugia se nos aparecía como una Florencia en lo alto, mirándose a distancia, de punta a cabo de una llanura en valle, con Asís presidiendo un sistema de ciudades denso, rico, perfectamente encajado en la naturaleza, como si ésta hubiera nacido con las ciudades puestas. Como un Orvieto amable, alegremente poblado en la tarde cálida de un domingo de otoño por un río de gente que se acercaba deambulando festivamente hacia el balcón portentoso sobre el valle. Todo este espectáculo se lo debíamos a unos seres admirables, unos de esos nuevos habitantes que ya no son de un país, sino directamente de Europa, Michael y Alessandra Percival. Viven primavera y otoño en Umbría, e invierno y verano en Barcelona, en Ciutat Vella. Ellos nos habían descubierto aquella mañana la adoración del Piero Vannuci, llamado el Perugino, maestro de Rafael y nacido al lado, en Città della Pieve (de la Plebe), donde pintó, ya viejo y más maestro que nunca de su arte, esa estampa navideña impecable que nuestros amigos recibirán cuando los correos italianos decidan, me temo que bien después de Navidad. El azul del cielo, casi blanco, es natural, no inventado. 114 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1193 Title A name given to the resource Perugia 2. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Art Cultura Urbanisme Arquitectura Itàlia Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-12-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/732/19971219_LV.pdf 715fd6bfe6f0e954fea0c5b2da84a25f PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 19/12/1997 La Vanguardia, p.019, Opinión Pilar Miró. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL Creo que sus palabras nos van a faltar. Y más aún su mirada. Aún no estamos hechos, se está demostrando, a una vida política adulta, no del todo. Nunca se está. Pilar ha sido un testigo lúcido, una mirada intensa sobre nosotros, sobre todo lo que ha pasado. Nos ha escrutado, nos ha filmado, nos ha taladrado. Esas miradas que atraviesan. Difíciles de resistir, pero sobre todo difíciles de olvidar. Esas miradas nos acompañan siempre. Son un anticipo de eternidad. Pero mirada instantánea, insustituible. Quizás porque se acompañan de la voz adecuada, cómplice e inquisidora a la vez, interrogante en el sonido, cómplice en la cadencia. Madrileña pero no en exceso cantada: contenida. Los momentos pasados con ella, algunas comidas por donde los nuevos ministerios, conversaciones en la trastienda de una recepción real, han sido los más personales de los muchos que he pasado en Madrid en los últimos años. He dicho bien pasados, porque para la mayoría Madrid es un lugar en el que se está de pasada. Con Pilar no se estaba nunca de pasada. Siempre de veras y a fondo. Envidio y "planyo" al mismo tiempo a los que convivieron más con ella. "Planyo", léase plaño: compadezco. Era muy fuerte. Confieso que me inquieta escribir estas líneas, quizás traicionando un sentimiento íntimo pero compartido, que no hacía falta airear, que no "calia" escribir. No sé. Siento la necesidad de hacerlo. La boda. Persiguió esa segunda boda y la consiguió con facilidad. Su alegría en el teléfono contando que la llamaron personalmente de arriba para decírselo, desbordando el contenido a la forma escueta de comunicarlo, sin euforia, euforia nunca. Y luego el genio en la conducción del asunto hasta conseguir un escenario y una narración impecables. ¡Qué genio! Que se lo pregunten al concejal. Pilar estaba mal. Su hermana de aquí, Guillermina, la tenía en casa, tumbada a ratos, para soportar la debilidad. La válvula del corazón que fallaba le afectaba al hígado y casi no comía. Creo que vamos a ir sintiendo su mirada siguiéndonos a distancia como un foco. Que así sea porque nos recordará que algo insustituible sucedió, sucedió realmente. Frenesí, este es el nombre del entorno que invade a las capitales de las naciones y que borra casi todo lo que les sucede, lo mismo que pinta los sucesos con colores vivos cuando efectivamente ocurren. Ella se movía en ese entorno pero sin entregarse. El día de la despedida por sorpresa que me montaron unos cuantos amigos, trajo el "Perro del hortelano", poco antes de la boda, y ya en Roma, falta de otra cosa, lo visionamos religiosamente. Frenesí, ansia como decimos nosotros, eso es lo que ella pintó, esos son los nombres del tiempo que vivimos y del sentimiento dominante: sentimiento que ni come ni deja comer. 115 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1194 Title A name given to the resource Pilar Miró. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Miró, Pilar, 1940-1997 Necrologies Cinema Art Cultura Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-12-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/578/llibre_gotaMalaia.jpg 5c66c093e3ec75e60ef4d76820c9ae91 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La gota malaia: una biografia de Pasqual Maragall Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Acció política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Alcaldes Barcelona Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Mauri, Lluís Uría, Lluís Publisher An entity responsible for making the resource available Edicions 62 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Sinopsi de l'editorial: La gota malaia no és una biografia autoritzada de Pasqual Maragall, l'exalcalde olímpic de Barcelona i candidat a la presidència de la Generalitat; no és tampoc una biografia desautoritzada. La gota malaia és una travessia palpitant pel passat recent, pel present i pel futur de Barcelona i de Catalunya; un recorregut vibrant pels últims quaranta anys de la història d'aquest país; un periple que té com a protagonista Pasqual Maragall, una figura clau en l'escena política catalana. Els periodistes Luis Mauri i Lluís Uría han realitzat aquest treball d'investigació política a partir de dues premisses essencials: la independència i el rigor. Han combinat d'una manera trepidant la crònica, el reportatge i l'anàlisi per indagar el rerefons del personatge públic, per revelar els aspectes inèdits de la seva trajectòria personal i professional i per traçar un perfil humà precís de Pasqual Maragall. Després de dos anys de consultes a hemeroteques i a arxius oficials i d'entrevistar prop d'un centenar de persones, Mauri i Uría ens ofereixen una història esplèndida, alhora lúcida, crítica i audaç. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall