85 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/579/llibre_quepensaPM.jpg 99de6c245fd9b59c67a38513207b091b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Què pensa Pasqual Maragall Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Acció política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Catalunya Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Àlvaro, Francesc-Marc, 1967- Publisher An entity responsible for making the resource available Dèria Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Llibre-entrevista resultat de la curiositat per descobrir i explicar què pensa en Pasqual Maragall sobre la seva activitat política, la seva dimensió humana i l'actualitat, en general. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/954/etapa_nova_catalanisme_1998.pdf 6be9de9cfc9bc20b9a1503d13d9865cf PDF Text Text PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 L’etapa nova del catalanisme Pasqual Maragall 1 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 L’ordre adequat de l’anàlisi és Futur del catalanisme Passat Present Què fer? Avui és més clar el futur que el passat, el segle XXI que el segle XIX. Si comencem pel futur acabarem entenent perquè el passat va ser insuficient. Es contra la llum del projecte que volem jutjar els seus antecedents. Es més engrescador i més útil. Al final farem una reformulació dels termes de l’anàlisi * * * * * El futur té dos noms: L’Europa de les regions La lleialtat federal Avui ja veiem, al final del final del s. XX, de nou, la llum d’una Europa reconciliada, primer, amb el seu rol en el món, i per fi, amb els dimonis del seu passat. Europa va fer imperis que portaven nom de ciutat: Atenes, Roma, i després de nació: França, Espanya, Àustria, Britània. Per a fer-los va regimentar tot l’entorn nacional, eliminant-ne la riquesa i pluralitat, i va uniformitzar grans conjunts de països. Van desaparèixer Escòcia i Bavària, Catalunya i Alsàcia, Piamont i Savoia, el Ducat de Brabant i el Califat de Còrdova. Ara anem cap a una Unió Europea respectuosa dels Estats que l’han creada però inexorablement abocada per això mateix a privilegiar en la seva organització l’autèntic ordre democràtic: de baix a dalt. Europa no serà acceptada si no garanteix la proximitat de totes les funcions que poden ser mantingudes, o millor encara, retornades, al nivell més baix. L’emoció de la nova Europa unida -un nou sentiment de pertanyença- va lligada inevitablement, com a raonable condició de la seva existència, a la saludable desconfiança envers la distància immensa que estan prenent alguns processos de decisió (els de defensa i de seguretat, els monetaris -que hauran de ser substanciats a Brusel.les o Frankfurt i per majoria, sense vetos nacionals). Des de Catalunya, una de les nacionalitats, de les cultures, que van perdre pes en el procés brutal de formació de l’Europa del XVIII i XIX, veiem amb esperança, amb gratificació, com la nova Europa s’anuncia més modesta i més atenta a la subsidiarietat, al seu rol subsidiari respecte dels Estats, perquè això comporta de 2 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 forma inevitable i segura la conversió paulatina dels Estats en esglaons intermedis d’un altre procés de modèstia i devolució, ara cap a les regions i les ciutats i municipis. Es digui el que es digui, aquesta Europa federal neix d’una forma que la fa redentora de les realitats nacionals i culturals oblidades per la història. Alemanya, Àustria i de forma més dramàtica Espanya i Bèlgica, ja havien encetat aquest camí pel seu compte. Ara són Gran Bretanya i Itàlia que s’hi aboquen amb força i imaginació. A continuació seran tots els països de la Unió que hauran de seguir el mateix camí. Inclòs aquells que pel seu tamany i homogeneïtat no encaixen en el model de grans regions (Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Portugal i Grècia) hauran d’acceptar la regionalització si més no per a entrar en peu d’igualtat en les polítiques estructurals i en les estadístiques d’Eurostat. El principi europeu de desconfiança democràtica, referit a la distància en la presa de decisions, beneficia els poders locals. Són aleshores algunes regions fortes i singulars les que tenen la temptació de defensar la re-nacionalització de les polítiques europees a condició que al costat dels Estats s’hi asseguin les regions amb competències legislatives o amb competències de caràcter estatal, curiosa paradoxa. Paradoxa que no resistirà la força del moviment que està situant la majoria de les decisions en la base del sistema: la societat i els poders propers. Aquesta força és irresistible justament perquè capgira l’ordre de les decisions i completa així, 200 anys més tard, el que la revolució francesa va encetar però no va culminar: la devolució del poder a la societat. Aleshores ens vam quedar en la nació democràtica, que substituïa, a través de la seva representació (l’ Assemblea Nacional) l’antiga Monarquia i l’antic règim autocràtic. Però el preu pagat va ser molt alt: les minories restaven subjugades, les petites nacionalitats oprimides, les cultures singulars anorreades. Ara quan llegim en les decisions de la Comissió Constitucional italiana (la Bicameral) que la República (federal) italiana és formada per comunes, províncies, regions i estat, i que tots ells no faran més que el que la societat no pugui fer ella mateixa; o quan llegim que en el projecte laborista britànic per a Escòcia que “la transferència de competències és tan ampla que el document només detalla les que seguiran sota el control de Westminster: economia, defensa, treball, qüestions constitucionals i embriologia i abort”, quan llegim aquestes coses sentim que una pàgina de la història està essent passada, i que la llarga recerca per Catalunya de la seva autonomia i per l’esquerra d’esdevenir el centre de les polítiques de llibertat, està convergint cap a un punt proper i esplèndid en què Europa superarà el seu complex americà -entenc per “complex americà” d’Europa la seva aspiració a ser una sola gran nació amb una sola bandera i un sol sentiment, sense identitats locals o quasi-, i es reconciliarà amb la seva pròpia diversitat interna negada per la història. I on la gent provinent de la llarga i dramàtica marxa per l’esquerra cap a un humanisme sempre evanescent i de vegades monstruosament autoritari, retrobarà el sentit original de la pulsió llibertària que l’animava des de l’origen. Catalunya, autonomista i llibertària de sempre, pot respirar tranquil.la. Però ha de quedar clar que en aquest joc, en el joc de la proximitat, en el de la construcció del federalisme europeu de baix cap amunt, no top-to-bottom sinó a l’inrevés, només hi té entrada el qui té el carnet adequat: el carnet de la lleialtat federal, la Bundestreue alemanya, la confiança de tots en el servei a l’interès general per part de cadascú. D’aquí que tinguin raó els qui matisen que la subsidiarïetat europea no vol dir només proximitat, sinó proximitat amb responsabilitat. Es exacte. Responsabilitat en dos 3 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 direccions: una, que cadascuna de les parts ha de fer-se mereixedora de la confiança de les altres en quant a la representació i així, en els Consells de Ministres europeus de Cultura, el land alemany que toqui representa, per torns, a tots els altres (sabran fer el mateix Andalusia i Euskadi que la Baixa Saxònia i Baden Wurtemberg?); i dues, que algú ha de definir quan, per raons d’eficiència i/o d’equitat, convé més la distància i l’arbitratge que la proximitat. Però, justament aquestes raons s’han de demostrar. I no les contràries. La càrrega de la prova passa a dependre dels nivells allunyats. No com fins ara, que tot el que fan regions i ciutats ha de ser aprovat pels Estats: tot el que no està permès està prohibit. Ara estem passant a dir: tot el que no és reservat (a l’Estat) està permès -com diu la llei italiana del 15 de març de 1997, en el seu art. 2, tot el que és de l’interès general dels ciutadans d’un municipi o regió és competència dels seus governants, inclòs allò que fins ara han estat fent les delegacions estatals en el lloc. Només queda exceptuat allò que l’art. 3r. reserva taxativament a l’Estat. I l’Estat i Europa es veuran generalment observats, quasi diria escrutats cada cop que es reservin una funció. És impossible ser europeista d’aquesta Europa modesta i subsidiària? Al contrari: molts només serem europeistes d’aquesta Europa. Ja n’hem tingut prou de patriotismes excessius. * * * * * A partir d’aquí, podem estudiar millor, i més assossegadament, el nostre passat. En quin punt del segle XVIII els catalans comencen a actuar en interès propi i com ho formalitzen? En quin punt de la revolució liberal espanyola, a Catalunya, hi ha una escissió entre els que s’esveren de les conseqüències de la revolució i esdevenen catalanistes porucs i aquells que converteixen el liberalisme en catalanisme i, eventualment, en federalisme? Quins esdeveniments del segle XX (Setmana Tràgica, 6 d’octubre, 19 de juliol, 15 d’octubre de 1940) marquen l’actitud del catalanisme fins avui? Es donen les circumstàncies d’un retorn al sentiment prevalent en els curts períodes que van de 1898 a 1909 i de 1931 a 1933? Estaria justificat de nou aquell optimisme català: el del sentiment de pàtria, el del discurs de Cambó al Rei (1904), el del pressupost de Cultura (1907/8), el de l’Avi indiscutible, el del “Visca Espanya” de Companys? Com reformular avui un sentiment de pàtria anàleg, de la mateixa intensitat i la mateixa generositat? Com pot Catalunya posar-se davant els qui dirigeixen la conversió d’Espanya en un estat europeu amb tots els ets i uts? Sabem algunes respostes a aquestes preguntes. Però abans no podem obviar -o potser millor: podem obviar però no podem oblidar l’eterna discussió: si el catalanisme és popular (Pere Anguera) o és conservador (J.C. Marfany); si és cert que Catalunya només pot ser cristiana o no ser; si qui tenia raó era Macià o Cambó, si era Prat o Maragall, si Pere Corominas (engarjolat al 97 del segle passat) o Josep Maria de Sagarra, si d’Ors o els modernistes, etc. Més ben dit: ara podem per primer cop no obviar aquestes qüestions i saber que, siguin quines siguin les respostes, vist els nostre futur, el camí seguirà. Que les respostes no ens dividiran eternament 4 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 * * * * * Algunes coses del present, sembren ja clares: Entre “Catalunya és Espanya” “Espanya és Catalunya” “Espanya no és Catalunya” “Catalunya no és Espanya” Només queden en peu la segona i la quarta proposta. Les altres dues, les dels anticatalans: “Catalunya és - simplement- Espanya” o bé, “Espanya no és Catalunya”, és a dir, Espanya és una realitat independent de les parts que geogràficament la componen, han perdut vigència. L’ambiciós “Espanya és Catalunya” que ja es va dir entre 1898 i 1909, i que es va dir amb emoció i respecte i bones intencions, supera al separatista i utòpic i antipàtic, “Catalunya no és Espanya”. L’acritud del “ells i nosaltres” i el “nosaltres sols” deixa pas al moderat “Espanya és un fet entranyable” i al més positiu “Escolta Espanya”. Vivim un moment esperançat. La dreta espanyola, de grat o per força, ha de ser o aparèixer autonomista. Es cert que alguns (com Felipe González) ens alerten: “El retorn de finals de mandat d’Aznar al castellanisme furibund i a l’espanyolisme més arnat està garantit”. També és cert que uns altres diuen: “L’únic interès del PP en aquest mandat és l’abrazo de Bergara amb els bascos... i els catalans que s’ho pintin a l’oli”. Però el fet és que ara com ara la dreta espanyola ha de pactar amb els nacionalistes catalans i bascos (i aquests amb la dreta espanyola, sobretot a Catalunya). El fet és que el PSOE va traslladar el 25% de la despesa pública neta del centre a la perifèria (bàsicament a les autonomies i per això va perdre eleccions a les grans ciutats). I el fet és també que la confusió entre Generalitat i partit és tan irreversible que els votants que només votaven a les eleccions legislatives estan avui decidits a votar en les autonòmiques, perquè creuen (i en el fons no els falta raó) que és la Generalitat qui negocia a Madrid les decisions de l’autèntic govern -pensen ells-, que és l’espanyol. “No hay mal que por bien no venga”. En efecte, vivim un canvi de perspectives. * * * * * Què hem de fer? Federalisme i diferència o federalisme i igualtat. - som diferents:en llengua,en història, en cultura, en dret, en política, - volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres (nosaltres i ells) - que cadascú triï si prefereix realitzar els serveis a casa (Mossos) o que els facin des de Madrid (G. Civil) Quan diem el mateix dret, volem dir que tenim dret a rebre el mateix servei bàsic per habitant. El fet de ser més rics ens obliga a pagar més i ho acceptem, però no ens 5 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 obliga a rebre menys. Quan diem “el mateix dret” volem dir també el dret a rebre els serveis des de la mateixa distància, el dret al mateix autogovern. Com conjuminar diferència i igualtat en drets? Igualtat de drets a rebre des de la mateixa distància la mateixa aportació en serveis per persona, i diferències existents en quant a llengua, història i cultura, són dues coses que es poden casar per la via de la opcionalitat. Quan la desconfiança respecte dels serveis centrals és més gran, en les comunitats més diferencials, optarem per la substitució dels serveis estatals, i en les altres optaran per la continuïtat, és lògic. La percepció de la distància és més aguda en comunitats diferencials. Però els catalans no hem de construir sobre el greuge el model d’Espanya que proposem. No podem dir: “no volem que els altres no tinguin”. No podem dir: “si a vostès també els donen això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent diferents”. Si “Espanya és una realitat entranyable”, quines entranyes són les dels catalans que no volen pels altres el que volen per si mateixos? Més enllà del sentit comú, que nega a determinades Comunitats Autònomes el dret a anomenar-se raonablement nacions, perquè no ho són, els negarem també el dret a autogovernarse? Quin model d’Espanya fora aquest, basat exclusivament en la desconfiança per molt justificada que hagi estat històricament? De tant en tant haurem de recordar que el darrer President de la Generalitat executat sumàriament per la justícia militar espanyola no és del temps de Cromwell o de Maria Antonieta: és de fa encara no seixanta anys i havia estat elegit democràticament. El President Tarradellas -el seu successor quasi immediat, amb l’interval d’Irla- ho va recordar arribant a Madrid, l’octubre de 1977. No tenim doncs dret a l’acritud? El tenim, si hem de jutjar comparativament a altres països europeus. La mort d’O’Sullivan a Dublin és del primer terç de segle (1908); les dels líders democràtics de nacions de l’Est europeu són posteriors (1945-48), però la nostra acritud no té comparació amb la ràbia irracional que ha dut a algunes d’aquestes minories nacionals als desastres interiors que coneixem. Tampoc a Catalunya s’ha donat, afortunadament, el procés d’involució que ha dut del record adolorit a gestos irreversibles d’odi venjatiu, com al País Basc, per bé que la frivolitat cruel i plena de conseqüències amb que el general Franco va escriure negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de l’Estat que era obligatori odiar els guipuscoans i els biscaïns, no té perdó (“las províncias traidoras” deia textualment). Però de nou, la mort de Companys (conduït a Espanya pel Conde de Mayalde un cop la Gestapo el va detenir a Paris, on romania per seguir prop del seu fill malalt) ens exonera de tota demostració de credencials: tenim dret a l’acritud. Però tenim també l’obligació -en interès propi i per respecte a tants de gestos amistosos i positius des de la resta d’Espanya, encara que minoritaris sovint, en el batibull i abraonament de la desconfiança i el sarcasme en relació amb Catalunyatenim l’obligació i el deure de liderar la recomposició històrica de tots aquests sentiments en una Espanya democràtica, federal i europea. * * * * * Catalunya endins avançarem per les vies concretes d’un catalanisme constructiu, ple d’empenta i de sentit comú. Hem portat seny en el tema de la llengua, evitant que no es convertís en l’inici d’un periòdic passar comptes malaltís, productor de sancions, prohibicions i obligacions que finalment o no es compleixen o generen frustracions i reaccions negatives, molt pitjors per a la salut del català que els problemes que s’havien volgut atacar. La Llei 6 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 del 83 s’ha de salvar com a tal, amb les modificacions que el temps obliga de fer obliga i permet- per tal que la llei segueixi sent una llei viva. El LLIBRE BLANC de la Cultura ens ha de dir on som en política cultural -la columna vertebral de la política catalana- vint anys després del Congrés de la Cultura Catalana. Ha d’analitzar, per exemple, el paper de la dualitat cultura nacional-cultura civil en el teatre, la música, l’edició, etc... Sense l’activitat dels ajuntaments i de l’esquerra no hagués hagut ni Museus Nacionals -potser només el d’Història de Catalunya, i encara... on l’haguessin posat?- però sobretot no hi hagués hagut altre cosa que Museus Nacionals: ni Art Contemporani, ni Teatre Lliure, ni Picasso, ni Miró, ni Tàpies, ni retrobament del Modernisme, ni CCCB, etc... En el debat sobre la CULTURA POLÍTICA, que és altra cosa, referida a les regles del joc de la política i als nous paradigmes de relació entre els individus, els pobles i el món, així com els nous paradigmes econòmics i socials, haurem de participar en plataformes obertes (promogudes per la pròpia Fundació Campalans, les fundacions amigues Nous Horitzons, Encaix i Catalunya Segle XXI, i encara totes aquelles que es preguntin honestament pel futur: Fundació Bofill, Fundació Joan Maragall, Fundació Carles Pi i Sunyer, Fundació Utopia (J. García-Nieto), Museu de la Ciència, Fundació Joan Miró, etc.), tant a casa nostra com a Espanya i Europa. No és poc el que s’hi juga. Vint anys després del Congrés de Cultura que -a falta de partits democràtics- va definir els conceptes i les polítiques públiques possibles i necessàries a Catalunya, ara caldria una convenció catalana, o vàries alhora, que definissin no les noves polítiques -ara ja tenim partits i Parlament, Consell Executiu i Ajuntaments-, si no els nous interrogants, els nous temes, i el paper de la política en la seva formulació i solució. Per descomptat, des de Catalunya: l’aportació catalana a la re-situació de la política en la vida social. Catalunya, segons mandat de les lleis, en mala hora aprovades al 1987, però lleis vigents al cap i a la fi, ha d’aprovar la seva REGIONALITZACIÓ. Una de les habilitats del catalanisme dominant ha estat la de congelar tot allò que era important i evident: l’eix transversal, les rieres del Maresme, la divisió comarcal adaptada no al 37 sinó successivament al 77 o al 87 o al 97, el II Congrés de Municipis de Catalunya (el primer va ser el 1933 i va fer la Llei municipal republicana, no com ara, que s’ha fet la llei deu anys abans del Congrés, suposant que hi hagi Congrés aquest any!), l’abastament de l’aigua assegurat, el revifament de l’Ebre i el Pirineu, el desplegament del Metro metropolità (valgui la redundància), la consolidació de l’aeroport de Barcelona i del sistema aeroportuari català, el desviament del Llobregat (aprovat i dotat pressupostàriament l’any 1986), la conversió de la Zona Franca i del Delta en la gran Zona d’Activitats Logístiques del Sud d’Europa, la redempció del Besòs i dels barris de la Mina i la Catalana, el Pla d’hotels de Barcelona, que es va tractar d’impedir, la reforma del Liceu que finalment va cremar-se, el necessari nou Palau de Congressos (aquí Madrid ens ha passat al davant i... com!), l’ampliació de la Fira, etc. En comptes de tot això, punt per punt, el catalanisme conservador, poruc i maldestre que ens ha dominat, ha enredat tots aquests temes: ha paralitzat la regionalització, simptomàticament, re-enviant a Madrid el dil.lema en propugnar la província única i la dissolució de les Diputacions -essent així que àdhuc la terminologia habitual ha consagrat les 7 regions, administratives o estrictament planificatòries: Regió 1a. o metropolitana, comarques interiors, Terres de l’Ebre, comarques de l’Alt Pirineu, etc.; ha imposat una comarcalització abusivament conservadora, la del 37, al servei d’una política partidària, d’oposició als alcaldes dels caps de comarca- sempre aquesta dèria d’utilitzar les contradiccions reals per a inhibir tota acció, -com en la capitalitat de la Regió 7- o bé crear contradiccions partidàries allà on no n’hi ha de reals; ha entrat en una polèmica inacabable sobre el tram Cervera-Manresa de l’Eix Transversal i s’ho ha 7 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 pensat quinze anys abans d’encetar el tram Vic-Manresa; ha vist amb tota fredor i passivitat com any rera any les rieres del Maresme es desbordaven, ha dividit el moviment municipalista creant i mantenint una associació apart basada en la desconfiança legítima dels municipis petits i negant-se a convocar el II Congrés per por a una onada de sentiment d’unitat. Aquest és potser un dels actes polítics més incomprensibles i inacceptables del pujolisme, tot i que un dels més característics; ha fet unes lleis territorials contra el territori, malfiades, suprimint o tractant de suprimir l’àrea metropolitana -prevista en l’Estatut-, incautant la planta d’Abrera sense compensació, així com la de Cardedeu, nacionalitzant la taxa de depuració, creant uns ens que han nedat en liquiditat no d’aigua sinó de diners i han generat la desconfiança dels usuaris modestos, amb els quals no s’ha sabut negociar ni explicar i modular el rebut de l’aigua (l’única ecotaxa existent i autèntica!); ha abandonat les Terres de l’Ebre i les del Pirineu a la inexistència legal, fent-hi algunes obres, si, però sense cap perspectiva de conjunt, sense cap política entenedora i ambiciosa, que han hagut de personificar els alcaldes ardits allà on n’hi ha hagut, com a la Seu i la Vall d’Aran, on s’ha nucleat un poderós moviment de poders locals, juntament amb els Comuns d’Andorra i els municipis de l’Ariège; ha promès l’oro i el moro als barris més apartats i necessitats de transport públic massiu per a sortir de l’atzucac en que el govern s’havia ficat en signar el conveni pel Metro de Montjuïc, i ara no han fet ni l’un ni l’altre!; ha especulat amb una Fira al costat de l’aeroport oblidant l’aeroport i la necessària tercera pista, i ara és l’hora que tenim tres períodes al dia (8 a 10 a.m., 5 a 7 p.m., i 8 a 11 p.m.) amb saturació de vols -prop de cinquanta moviments d’entrada o sortida a l’hora- i per tant, desviament de tràfic potencial cap a altres aeroports, just en el moment en què la congestió aèria a l’Europa central du les companyies a cercar nous hubs o nussos de redistribució en el Nord del Sud d’Europa, i just quan Barajas inverteix sumes ingents per estar prest amb una tercera pista l’any 98; i encara el nostre catalanisme arnat de la dreta no ha entès que Reus i Girona tindran vida i trànsit com aeroports si el Prat n’atrau més, i no contra el Prat; ha deixat tots els temes del Delta del Llobregat en mans d’una comissió multi-nivell sense lideratge i poc operativa, i això ho pagarem car; ha oblidat el Besòs, sumant-se tard i poc als esforços que els ajuntaments van fer amb Borrell, Ministre d’Obres Públiques, i escatimant els diners en un tema indiscutible, en una de les llagues urbanístiques i socials, de política territorial, més punyents de Catalunya; és més, van contribuir a fer el problema més insoluble quan, des del govern, es va oposar als intents de l’Ajuntament de Sant Adrià i de l’Àrea Metropolitana per a dignificar La Mina i La Catalana, arribant a l’extrem de patrocinar un assalt deshonest i inútil a l’alcaldia de Sant Adrià des de la Conselleria de Benestar Social i permetent que prosperés el procés indigne d’un especulador immobiliari recolzat en advocats i jutges que van fer la llei a Catalunya, mal que ens pesi, durant una colla d’anys- contra els regidors democràtics, que han hagut d’aguantar ¡6 anys! d’imputacions sense base fins a la seva absolució amb tots els pronunciaments favorables. Brillant full de serveis el del govern territorial de Catalunya, en aquests anys! Res a veure amb la forta tradició del pensament i l’acció territorial del catalanisme polític i de l’urbanisme barceloní des de 1860 ençà. Res a veure amb la Mancomunitat, amb les Jornades Municipalistes que prepararen la via pel I Congrés de Municipis, amb la lleis i decrets de la República, tan la Llei municipal com el Decret de divisió comarcal. Ni una aportació genuïna. Si més no l’actitud digne de J.A. Solans davant certs intents especulatius, però al preu d’una concentració inhumana i poc eficient del control de qualitat urbanística. Passes enrera en relació amb el tímid però valuós urbanisme de la transició (1967, Esquema Director de l’Àrea Metropolitana; 1974, Corporació Metropolitana de Barcelona; 1976, Pla General Metropolità, encara vigent). Desastrós urbanisme comercial. 8 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 Tot està per fer. Però tot està madur. Tornem a trobar-nos -qui ho podia imaginar- en l’exaltant situació de fa vint anys, on tot estava escrit i tot per començar. Posem-noshi. El nou catalanisme no són cabòries. Haurà de començar perfilant el PLA ESTRATÈGIC DE CATALUNYA, a través d’un sistema participatiu en la definició dels dos, tres, quatre grans objectius que Catalunya acara avui, i el desgranat d’objectius instrumentals que hi convinguin, així com el sistema de responsables del seguiment en la seva consecució. Les Universitats que són tot i els seus problemes de finançament i manca d’agilitat un dels sectors amb més potencial projectiu de la vida catalana, les institucions empresarials, els sindicats i les Cambres de Comerç -que intel.ligentment s’agermanen cercant la talla mínima, com és el cas de les dels Vallesos i el Bages i l’Osona-, les ONG’s més significatives, les entitats culturals i esportives, la gent d’església i de confessions religioses, de fundacions assistencials, etc., hauran de posar-se a treballar per a fer bo, a nivell de Catalunya, el triangle ciutat-universitatempresa que en el nivell municipal, comarcal i metropolità ha donat ja el seus fruits i ha adquirit una bona experiència operativa. Sens dubte els temes de la qualitat (qualitat en els serveis i productes, en l’administració pública i en les empreses) i del poder polític, econòmic i mediàtic i comunicacional, estan en el centre de les nostres preocupacions. Els temes de l’equitat, genuïnament progressistes, no poden ser sacrificats i s’han de reformular a la llum de les noves circumstàncies. Però ha de ser l’esforç concentrat, ben programat i flexiblement desplegat de les forces vives de Catalunya, en el marc determinat pel Parlament i amb sanció final d’aquest mateix, que perfili i concreti cada un dels temes i objectius específics de l’acció catalana. Si la majoria parlamentària no s’avé avui a aquest acord, nosaltres, des de l’esquerra i el centre, hem de començar a treballar igualment. Com va fer l’Assemblea de Catalunya fa quasi trenta anys i el Congrés de Cultura en fa vint. Qualitat, potència i equitat són fites de vegades contradictòries. Caldrà triar. Pot semblar que Catalunya viu millor (qualitat), però pot ser que no estiguem preparant les bases futures d’aquesta qualitat diferencial: avui s’inverteix més públicament i privadament al centre que a Catalunya. I no diguem a Brandenburg o el triangle Londres-Lille-Brussel.les o inclús Lió-Ginebra-Torí. Ens podríem despertar d’aquí cinc-deu anys amb un ulterior retardament referent a les infraestructures i fins i tot a les mentalitats i les organitzacions. Haurem viscut relativament bé, però començarem aleshores a viure relativament pitjor. Potser haurem de sacrificar alguns aspectes aparents de la qualitat (una certa privacitat tranquil.la, determinats aspectes de l’anomenat “assossec” mediàtic) si aquest és el preu d’una vivacitat mediàtica i política més gran. L’omertà ha estat sempre confortable però a la llarga tràgica. El silenci pietós, el respecte sacralitzat pels valors unitaris, el “no gosar”, el diferir o no anar de dret al cor dels problemes... tot això ens pot perjudicar. L’aliança del centre liberal i l’esquerra catalanista és aquí de tot punt necessària. Per exemple, és difícil d’imaginar com Catalunya pot competir amb altres àmbits si no disposa de mitjans de comunicació que ultrapassin l’audiència dels sis milions d’habitants, o a tot estirar els deu milions de catalanoparlants, davant uns altres, aquí 9 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 al costat, que n’abasten cinquanta milions o tres-cents milions. Si ni tant sols hem arribat a convèncer del tot els valencians que parlem la mateixa llengua, en diguin valencià o català! Potser justament per l’encaterinament que hem demostrat en que ens acceptessin el nom més que la cosa. En aquest camp hi ha avui grans esperances i hem de reconèixer que el pujolisme s’ha mogut aquí amb prudència i astúcia alhora. Veurem. * * * * * Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa forta, que és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa legítima; i l’Europa forta, que és la de la Unió, perque és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i garants de la devolució de poders cap abaix. De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on venim i no de l’Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social i liberal, “forta però no fortalesa”, activa però no invasora de la proximitat -al contrari defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a base de civilització-. L’Espanya catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha de consolidar la seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l’ha de fer explícit i diferencial. Hem de fer el partit d’Europa, d’aquesta Europa. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'etapa nova del catalanisme Subject The topic of the resource Catalanisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Acció política Federalisme Europa Campanyes Eleccions Description An account of the resource núm. 103, 1998 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Source A related resource from which the described resource is derived Papers de la Fundació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Publicat a la col·lecció de papers de la Fundació Rafael Campalans. Recull les reflexions de Maragall sobre el futur de Catalunya i de la proposta de moviment de centre-esquerra ampli que estava disposat a liderar des del PSC el 1998, tornant de Roma. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/2786/1998_prolegCampNou_PM.pdf 39815e6a1689c4d35008c7ac29451603 PDF Text Text 05/08 '98 16:17 ©4846517 DIRECCIÓN EL CAMP NOU Hay tantos recuerdos. El camp de Les Corts, el pino donde "quedabas" al salir, las sillas con asiento de esparto o de mimbre, dónde meter el trasero entre mi padre y mi tío Gabriel. El problema era cuando se internaba Manchón, el extremo izquierdo: que no lo veías porque la grada de la tribuna no estaba bien calculada y todos tenían que ponerse de pie, sobre todo si el pase largo de Kubala era muy pegado a la banda. Mi equipo, el que me sé de memoria, es anterior a Kubala. Es: Velasco/Elías-Curta/Gonzalvo-Calvet-Gonzalvo/Basora-SeguerCésar-Florencio y Nicolau. Nuestro ídolo era César, antes de llegar Kubala. Nuestros amigos, Basora y, más tarde, Gonzalvo III. La jugada preferida: internada de Basora hasta el palo y centro atrás para la calva de César, que masacraba el gol. Todo esto quedó atrás con el Camp Nou. Allí no teníamos entrada, íbamos a general, por ejemplo, a ver al fabuloso Wolverhampton. Estábamos tan apretados que a uno se le ocurrió aquello de uQui pogués posar-se el cul a la butxaca!" Pero el campo mismo se convirtió en el primer espectáculo. Uegar tarde a los prolegómenos y el inicio era perderse lo mejor, como en las salidas de Fórmula 1 o del Grand Prix de motociclismo. Más tarde me di cuenta, en el barrio de la Mina, de los costes de aquello. (Creo que el Barca y Barcelona le deben como mínimo una explicación y un esfuerzo especial, a ese barrio). Antonio Franco es para mí un prototipo de ciudadano del Camp Nou. Nació en un grupo periodístico que pronto hizo del fútbol un componente cultural y no un vertedero de lágrimas aristocráticas. Leeremos su "Camp Nou" como si nos sentáramos en tribuna -o en el gol- antes de un gran partido. PASQUAL MARAGALL Hooi � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pròleg al llibre <em>El Camp Nou</em> d'Antonio Franco Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Esports Futbol Club Barcelona Camp Nou Commemoracions Description An account of the resource Pròleg al llibre escrit per Antonio Franco en motiu del centenari del club esportiu. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2764/19980108_TransfUrbBCN_UPC_PM.pdf ce700ea2cee136fbb21b3ae4b240b7c0 PDF Text Text "LES FASES DE TRANSFORMACIÓ URBANA A BARCELONA" Conferència a la Fundació UPC 8 de gener de 1998 Moltes gràcies senyor rector, moltes gràcies estimats amics, i director de l'escola, senyor Josep Roca Cladera. Farem servir unes diapositives per explicar una cosa que vostès ja coneixen millor que ningú, perquè com a professionals han estat justament els protagonistes d'aquesta transformació, protagonistes amb d'altres, però, en tot cas, protagonistes de la transformació d'aquesta ciutat. Se m'ha demanat que parli de les fases de transformació de Barcelona, ja ho farem. Si algú pot anar passant les fotocòpies començarem amb una visió del que han estat aquestes fases, que no serà sorprenent per a cap de vostès. LES FASES DE TRANSFORMACIÓ DE BARCELONA Fase prèvia: El Plaja era fet 1964-1979 I a fase: Petites obres -^ 1987 2a fase: Les grans obres (obres olímpiques) + Ciutat Vella 3 a fase: Inversions culturals + Inversions privades + Voreres Encontres en la4 a fase: 2004 + Logística En la fase prèvia de la transparència s'ha de dir que el plaja era fet -per referència a altres ciutats que, en el moment en què s'instal·la l'autonomia local, la democràcia local no tenien un pla fet o varen considerar que el que tenien no n'era suficient-. Aquest va ser el cas de Madrid, on el primer que van fer com a ajuntament democràtic va ser un pla general nou. La primera fase pròpiament dita de transformació és la fase de les petites obres. Dura fins al 1987, si m'accepten aquesta hipòtesi, aquesta proposta. Quan nosaltres vàrem rebre el premi Prince of Wales de Harvard, de l'escola d'arquitectura o de Design de Harvard, que havia dirigit en Sert durant 16 anys, ells van posar l'èmfasi en el fet que donaven el premi a la ciutat de Barcelona per la transformació i per les obres fetes abans de 1987, per tal que quedés clar que es tractava de les obres que en diem "petites". Algunes no tan petites, però en tot cas a les obres no olímpiques. Que el seu premi no se'ns donava pel que es va fer 1 upc3.pm 21/10/98 �després de la nominació olímpica i entorn a aquesta, sinó justament pel que s'havia fet abans. Hi ha una transició entre aquesta fase de petites i de grans obres. En aquesta transició jo veig el moment en què es projecten les 10 àrees de nova centralitat, molt peculiars d'aquesta ciutat i que difícilment amb el mateix èxit es troben en altres ciutats. I dic de transició perquè aquí tornem al plantejament: és l'època de Joan Busquets, no és encara la Barcelona de les grans obres, però no és només la Barcelona de les petites obres. És una visió global, però pormenoritzada, circumstanciada i específica de punts de la ciutat que es proposen com a nous centres. A continuació ve la segona fase, la més coneguda, la de les grans obres, la de les obres olímpiques i el seu correlat cordial i crec que indestriable de les obres olímpiques, que és la transformació de Ciutat Vella. Indestriable per oposició, justament perquè es va voler una mica com a torna o com a compensació d'una Barcelona que altrament hagués pogut semblar poc preocupada per la seva ànima -com va dir algú i després repetiré- i molt per la seva aparença. La tercera fase, posterior a la dels Jocs, és la fase de la maduració de les inversions culturals, no la decisió però sí de la seva maduració. És la fase del relleu de les inversions públiques a les privades, és la fase que hem dit de les "voreres", com a símbol de tota una nova etapa en la qual va primar o ha primat la preocupació per treure profit de la transformació que ja s'havia fet, i fer que la ciutat funcionés d'una manera diferent. Finalment, en la quarta fase, en els encontres en la quarta fase, podem mirar el que significa realment el 2004 i el que representa la logística com a preocupació substantiva. A Santiago de Xile, ara fa quinze dies, exposant el que nosaltres entenem com a planificació estratègica en el propi ajuntament de la ciutat, en presència dels interpellants, un dels quals era el secretari general de la presidència, un altre era el director del col·legi d'arquitectes -que va estar molt bé- i un tercer va ser un arquitecte de nom Meza, que va sortir a la pissarra a fer un dibuix. Va dir: "Yo no voy a hablar tanto como ustedes, voy a hacer un dibujo". Va fer un dibuix que era aproximadament aquest. Va dir: "Lo que Maragall y su equipo han hecho ha sido encontrar el alma", d'una manera molt maca i molt gràfica; "buscar el alma de Barcelona y encontrarla". Ell va dir que Barcelona havia crescut a partir del segle XLX i, arran de la industrialització, que va barrar el pas del port i del mar i de la costa, va créixer cap amunt, com deien els poetes: la ciutat s'enfilava costes amunt, pujava turons amunt cap al Putxet i Collserola, etc. 2 upc3.pm 21/10/98 �Efectivament el moviment de la història va ser aquest i ell va dir que l'equip de l'època de Maragall el que ha fet és regirar la història i tornar a mirar al mar, i que aquesta ha sigut la gran transformació de la ciutat. A continuació ell va esborrar això i va fer un mapa de Santiago, -que ara no repetiré perquè no el sabria fer ni molt menys com ell va fer el de Barcelona- va fer un dibuix del riu i va dir: "Santiago tiene un alma. Este alma se llama Mapocho", que és el riu que ells tenen, "...hay que vertebrar Santiago entomo al Mapocho". Això ho dic perquè en aquest moment Barcelona és referència en molts sentits. És a dir, molts arquitectes del món coneixen la petita història de Barcelona i parlen de la Torre de Collserola, de les platges o del Port Olímpic o d'alguna de les obres que s'han realitzat en aquesta ciutat com a referents del que ells volen explicar -per exemple, quan volen canviar la seva ciutat-. Això és el més important del que ha passat, però anant més enllà en aquesta línia [la següent transparència] vaig dir que un pla estratègic no era només fer això sinó que un pla estratègic necessitava de dues imatges, de dos espais, l'un dels quals era el zoom de l'altre. El primer espai [el tornaré a dibuixar perquè no ha quedat gaire bé] és el mapa d'Europa i la Mediterrània i un punt, i aquest punt és Barcelona. En aquest mapa Barcelona és només una part d'un sistema més gran, i Barcelona ha de descobrir quina és la seva connexió amb el sistema gran, abans de passar al mapa petit. És a dir, quan Barcelona ha de definir avui el que voldrà fer l'any 2004 o 2010, el primer que ha de fer és mirar en el mapa gran 3 upc3.pm �d'Europa a veure on està i decidir, en referència al mapa gran, què és el que s'ha de fer dins de Barcelona. [Em sap greu no poder-ho dibuixar perquè això és una pantalla i no ho permet]. Barcelona ha de fer alguna cosa per poder ser algú en el mapa gran: en el mapa gran vol ser l'entrada d'Europa, l'entrada al centre d'Europa alternativa a l'entrada tradicional, que és Rotterdam o Amsterdam o Ambers o el port d'Hamburg. Agafem aquest exemple perquè els ports són una mica també metàfora de totes les entrades: els ports, els aeroports, les entrades télématiques, les entrades del coneixement. Hi ha portes cap al centre d'Europa que es concentren en aquesta zona centre-nord del continent, en l'inici de la història lotaríngia industrial i de les anomenades "bananes" o taques urbanes, que constitueixen, potser, el 50 o el 60% de les activitats econòmiques europees. Barcelona què és? Barcelona és una alternativa, per avall, en aquest mapa, però per ser-ho ha de canviarse ella mateixa i canviar d'estratègia. En lloc de preocupar-se exclusivament per aquesta inversió de ritmes interna que hem vist que ha fet, s'ha de preocupar per un altre tipus d'inversió: passar d'estudiar-se com a sistema longitudinal a estudiar-se com un sistema que té dos braços molt potents, però abandonats, que són els dos rius: el Llobregat i el Besòs. El 2004 és bàsicament una idea: un eix preferentment per a lleure i l'altre per a logística. Els dos rius han de ser les noves fronteres, la nova ànima -com deia aquest senyor- del projecte de Barcelona. Logísticament, Barcelona necessita fer del Llobregat un eix important on el Port, l'Aeroport, l'alta velocitat, l'amplada de via europea per a les 4 upc3.pm �mercaderies, la telemática, la zona d'activitats logístiques per a totes les indústries de l'Extrem Orient i d'altres que es vulguin ubicar ben aprop del centre d'Europa i ben connectades constitueixin, efectivament, un lloc d'economies d'aglomeració i d'economies externes. Ho necessitem. El projecte de Barcelona en aquest moment és fer això i fer-ho amb respecte del medi ambient, cosa que probablement fa uns anys no s'hauria entès, hauria estat absolutament impossible i, en canvi ara, sabem que és perfectament compatible. En l'altre eix el que hem vist és la degradació de la qualitat de vida. Al voltant del Besòs hi ha prop de 600.000 persones que viuen en condicions urbanístiques que han estat deficients; estan millorant, però encara són deficients. L'eix portant d'aquesta falta de qualitat és el propi riu, que és molt deficient, no és ni un riu per començar. És un riu molt més atorrentat que el Llobregat, té una diferència de cota més important que la que pugui tenir el Llobregat a la mateixa distància del mar. És un riu difícilment practicable, en aquest sentit sembla una mica el Tiber -perdoneu la referència- que a mi em sorprèn per la seva manca de gust comparat amb altres rius, d'aquestes dimensions i en ciutats d'aquesta significació. Això és probablement perquè el Tévere, si coneixeu Roma ho heu vist, ho heu intuït, té unes crescudes d'una importància molt considerable, cosa que fa que el Lungotévere, els dos passejos que hi ha al costat del riu, siguin molt més alts que no pas la ciutat, que la ciutat del centre històric i el Trastévere siguin molt més baixos que no pas el Lungotévere, que és una muralla entre els dos costats de ciutat construïda i la vora del riu. A aquest riu li passa una mica el mateix: no es pot utilitzar fàcilment perquè pot tenir baixades molt importants i l'ús que se'n faci haurà de ser amb tècniques existents, que poden permetre aquesta convivència entre gestió urbana i règim pluvial. FASES DE LA TRANSFORMACIÓ DE BARCELONA 0 BARCELONA VA PENSAR I VA DIBUIXAR DURANT 40 ANYS 1 BARCELONA VA COMENÇAR A FER SENSE DINERS 2 SOBRE UN GRAN PROJECTE : GRANS OBRES 3 LA PROVA MÉS DIFÍCIL : EL "DAY AFTER" 4 2004 : QUÈ HEM DE FER? Ara analitzem una mica el que ha representat aquest seguit de períodes. Barcelona, en la 5 upc3.pm 21/10/98 �fase inicial que va de 1960 fins a 1980, fins a la democràcia, va pensar i dibuixar el seu futur. De vegades em pregunten: com és possible que Barcelona hagi fet tot el que ha fet? Com s'explica el miracle que Barcelona hagi transformat tant de pressa tantes coses en tant poc temps? Una de les coses que penso que es poden argüir com a explicació és el fet que Barcelona va haver de pensar durant 40 anys, perquè no va poder fer, perquè estava prohibit fer gran cosa -no hi havia diners, no hi havia armes polítiques, no hi havia democràcia, hi havia dictadura- per tant la ciutat va haver de pensar què volia ser quan fos gran, però no podia ser gran, no podia fer el que volia. Probablement això no és només bo des del punt de la penitència que significa, sinó que és bo des del punt de vista de la construcció de consens. És molt probable que sigui veritat que la fase més llarga i complicada de la reconstrucció d'una ciutat, de la transformació d'una ciutat, sigui la fase en què la química és més important que la física, la química de la creació d'un consens que faci possible les transformacions físiques, i que aquestes es facin amb un cert ritme. Això a Barcelona va succeir de grat o per força, per l'existència de la dictadura, però també per l'existència de gent que durant aquesta dictadura no van perdre el temps i van dibuixar tot el que després, quan va arribar la democràcia, vam trobar pensat, fet i planificat. Barcelona va començar a fer sense pràcticament diners. Aquest era el moment de la veritat, el moment difícil, perquè l'any 1980 arriba la democràcia local, arriba l'autonomia local i, per tant, la gent pensa que tot el que no havia pogut fer, es pot fer ràpidament. Però no hi havia diners, ens van deixar una caixa que era de menys 12 mil milions: vam trobar aprovat un pressupost l'any 1979 de 20 mil milions, dels quals en vam cobrar 18, i se'n van gastar 30, i nosaltres no vam fer res, perquè no en sabíem, per començar no sabíem gastar: és molt difícil. El primer any vam seguir el ritme de les coses tal com estaven previstes i Barcelona va perdre 12 mil milions, que era probablement una mica més del que havia perdut l'any anterior, però no molt més. De manera que Barcelona no tenia diners, però sí moltes expectatives i esperances. El que va fer va ser començar a fer sense diners. Va fer el que Narcís Serra va anomenar urbanisme de cosidora o de sargidora, amb apunts de grandesa, que és el que probablement va salvar, en part, les coses. És l'etapa de l'Oriol Bohigas, de la seva entrada a l'urbanisme en què sense calers és necessari donar pistes a la gent que tanmateix quan en tinguem, ja ho farem bé, farem tot el que tots pensaven que havíem de fer immediatament. És l'etapa de les petites obres en les quals la qualitat sorprèn i, sobretot sorprèn l'adequació entre la tria que es fa d'aquella obra i el sentiment de la gent. Crec que 6 upc3.pm 21/10/98 �aquest moment difícil es va salvar molt bé, i es va salvar molt bé per aquesta intuïció que probablement era compartida per una experiència d'una colla d'anys del moviment socialurbà (que en Miquel Domingo i la Rosa Bonet han estudiat aquests últims anys en profunditat) i els propis tècnics de la democràcia. Un cop guanyat el ciutadà en aquesta primera fase en la causa de la ciutat; un cop els ciutadans estaven convençuts que els que havien vingut a governar no ho havien fet només per mor d'un vot, cosa que és molt important, sinó que a més actuaven en funció d'una sintonia, va ser fàcil anar a les obres grans, cosa que en altres ciutats no va ocórrer. Si mireu Berlín i el seu intent de fer unes rondes, han passat molts anys sense poder avançar més d'un quilòmetre perquè no hi havia fe, no hi havia confiança per part de la població en que els que manaven, els que dibuixaven, els que projectaven i els que invertien tinguessin la sensibilitat que la gent creia que havien de tenir abans de llençar-se a fer grans obres. En canvi a Barcelona quan vam començar havíem tingut també la sort -si voleu- d'haver passat per aquest purgatori del període de pocs diners. Els projectistes (parlo de forma col·lectiva, que vosaltres com a professionals us inclou i no només a vosaltres, també als enginyers i d'altres), vam haver de passar aquest període de necessària modèstia que crec que no només ens va reconciliar democràticament amb la gent, sinó que va ser bo des del punt de vista de la projecció i des del punt de vista del tipus de transformació física que s'havia de fer, que es podia fer. Finalment ve la prova més difícil, després de les grans obres, del gran esdeveniment, de la gran festa, que és el dia després, el day after -allò que un regidor d'aquella època que va anar a estudiar anglès a Londres va confondre amb after day,-. Era aguantar l'estrebada, era pagar i seguir invertint. Era el que el pla estratègic va precisament definir. L'encert va estar -després en parlarem- justament en veure que abans de l'esdeveniment, inclús abans de l'acabament de les últimes obres, era precís pensar un després per al moment en què això s'acabés. Això es va fer a temps. Arriba doncs el període en què el pla estratègic ens indica que s'ha de donar prioritat a la inversió privada, per una banda; (les caixes públiques tornen a estar relativament esgotades) i, d'altra banda a la inversió cultural, perquè aquesta estava projectada i previst el seu finançament, sempre més mandrós, sempre amb més apatia perquè el finançament de les obres culturals sempre costa més. Però també la química del consensus building la creació de consens de les obres culturals és molt més llarga i molt més complexa perquè en elles no només construïm la casa on vivim, sinó el 7 upc3.pm 21/10/98 �model de casa on vivim. Un museu voldríem que fos el model de tot i allà haurem d'ensenyar el nostre art, la nostra perfecció o excel·lència etc. És una mena de lloc sagrat on hem d'exposar el que som i el que voldríem ser. Això és molt més complicat perquè es parla d'idees i de valors immaterials: les baralles són infinites, la imprecisió és molt més gran i la necessitat de temps per coure el brou, el plat de l'obra que s'ha de fer, és molt més important. D'aquí ens anem cap al futur, anem cap a la situació en la qual estem ara, lentament les obres culturals van acabant el seu cicle de construcció. Ens recordarem molt poc de com i quant han costat el dia que s'acabin, ho sabem per experiència perquè moltes d'elles són obres que ja s'han acabat i que ja funcionen, i a les quals ha costat moltíssim arribar. Hi ha hagut moments en què havíem pensat que no s'acabarien mai, però quan s'acaben un se n'oblida ràpidament, tret que a vegades deixin una certa agror, és a dir que allò ha durat tant que quan s'acaba t'adones no hi ha la il·lusió que hi hauria pogut haver si hagués estat una cosa d'un ritme una mica més ràpid, una mica més conclusiu, més animat. Però aquest és el ritme de les obres culturals i cada país i cada cultura té el seu ritme, -el ritme italià és molt més lent, us ho asseguro-. A Milà, fa 15 o 20 anys van posar una bomba en el futur museu d'art modern, i la polèmica que va començar aleshores encara no s'ha acabat, perquè n'hi havia que deien que aquella runa era una autèntica obra d'art modern i per tant allò s'havia de deixar així, tal com havia estat. No parlo de Roma perquè és un cas absolutament a part en tots els sentits, però cada cultura té el seu ritme per a les obres culturals. Estem acostumats, perquè som de la matriu francesa, a pensar que les obres culturals han de tenir un pressupost i s'han d'acabar ràpidament i s'han de fer amb uns ritmes relativament ràpids, que totes haurien de ser com aquesta "Très Grande Bibliothèque" que ens ensenyava el seu autor, Dominique Perrault, fa relativament poc, i oblidem que justament el model d'Estat que l'ha construït -ni és precisament que estigui de moda, (no ho està)-, ni és el tipus d'Estat que s'està anant a fer a Europa en aquest moment. En fi, passo al capítol de les excuses que ningú no m'ha demanat sobre la lentitud de les obres culturals i passem a l'última etapa, l'etapa a la qual estem mirant, el 2004, el què hem de fer. El que hem de fer probablement no és a mi a qui li toca dir-ho, jo ara parlo només com a professor, com a observador, com a ciutadà, jo crec que hi hem de tornar, que hem de repetir el cicle però diferent, perquè ara ja tenim una llei, aprovada per unanimitat, pels propis representants de la ciutat de totes les tendències; ja n'hi ha prou de romanços ara, hem de tenir una llei de la ciutat que ens ajudi a fer més àgilment les coses que volem 8 upc3.pm 21/10/98 �fer. Tenim una moral, tenim aquest lideratge que ens dóna el fet de ser referents en molts aspectes; no els referents, n'hi ha molts d'altres, de referents, però som un referent. Al Corriere delia Sera d'ahir, que vaig comprar a l'avió quan venia cap aquí, hi havia dues planes senceres amb dues imatges de la Sagrada Família en les quals no es deia que allò era la Sagrada Família, sinó que allò era Europa: viatjar a Europa, deia. Què més voleu? Què més referent d'Europa que una fotografia d'un monument d'una ciutat, de la qual no s'ha de dir ni el nom, ni de la ciutat, ni del monument. Tenim aquesta possibilitat que jo crec que hauríem modestament d'aprofitar i per una altra banda triar un projecte digne de cara a l'any 2004 que, d'alguna manera, pot ajudar a ordenar les coses. Un projecte que té a veure amb un món diferent, un món de cultures, un món de ciutats, un món en el qual aquesta fase tant buida de la vila global es converteixi en una cosa més concreta, en un món de viles pròximes, un món de ciutats, en el qual nosaltres probablement podrem començar a discutir seriosament i no pas amb aquesta mena d'abstracció inaprehensible que és la idea de la vila global. Tornem un moment enrera per veure l'evolució que hem fet fins aquí. La Barcelona romana tenia cent hectàrees, la medieval en tenia mil. Bé, tot això és molt aproximat i de fet s'haurien de mirar els llibres per veure els números exactes. La Barcelona moderna en té 10.000 entre els dos rius, el Tibidabo i el mar. En un moment determinat, 1840-1860, les muralles peten. Pràcticament en divuit segles vam fer dues estirades importants: de la Barcelona romana a la medieval i de la medieval a aquesta. 9 upc3.pm �Ara estem en un moment, en els últims vint anys, en què hem tornat a petar, el que passa és que com ja no hi havia muralles, el trencament de les muralles ha estat la construcció de les rondes, que a última hora és el trencament de les muralles del temps. Si es fan les rondes i es fa que la gent pugui anar molt més enllà en poc temps és exactament el mateix que si es tiren unes muralles que no deixaven sortir la gent. Les muralles que van haver de petar, com sabeu, impedien construir més enfora i per tant van preservar tota la plana de Barcelona que després va ser l'Eixample. Aquest no és el cas de les muralles metropolitanes que les rondes van saltar però sí que fa el mateix efecte. Ens n'anem en la primera explosió, a una ciutat de 10.000 hectàrees, amb un milió i mig d'habitants, (havíem arribat a un milió vuit-cents). Barcelona comença als anys 1980, una mica abans, a perdre habitants per primer cop en 20 segles. Però hi ha una mica l'engany de no veure que amb la caiguda de les muralles, la població de Ciutat Vella baixa radicalment, i el que està passant ara és exactament el mateix. Està passant que la segona caiguda de les muralles fa que la gent que s'encabia en la ciutat densa, s'escampa perquè se li dóna la possibilitat de fer-ho. De la primera època jo poso l'exemple del meu avi, que va néixer al carrer Jaume Giralt, després va anar a viure al carrer Trafalgar, després al carrer Consell de Cent cantonada Passeig de Gràcia i, finalment, quan es va casar i va començar a tenir fills, que van ser tretze i no hi cabien, se'n va anar a la Plaça Molina. Vol dir que en cinquanta anys, perquè va morir als cinquanta un, va córrer més camp que la ciutat en divuit segles. Tot el que s'havia mogut la ciutat des d'aquell primer que van trobar al costat del quartel de la Guardia Civil del Raval, de fa cinc mil anys, (ben aprop de terra perquè allà no hi ha cota per anar més avall), tot el que s'havia mogut la ciutat des d'aquell moment fins a 1860, que és quan va néixer el meu avi, per entendre'ns, va ser multiplicat per deu en vida d'aquest senyor que va viure cinquanta anys. Veieu la potència de l'explosió que es va produir? "L'altre" poeta va ser Mossèn Cinto que ja va haver de fer una obra en la qual sortien els dos rius, el Besòs i el Llobregat. Barcelona era una criatura que havia nascut a les faldes d'Hèrcules, que era el Montjuïc, i del qual "besar els seus peus voldrien els dos rius, Besòs i Llobregat". I després deia que de les seves defenses eren troneres avançades Montseny i Montserrat. O sigui que aquest home, de cop, va veure la ciutat, l'àrea metropolitana xica i la regió metropolitana. En aquell moment aquest poeta i aquesta generació mentalment s'avancen fins avui, ja dibuixen la Barcelona que nosaltres estem fent. 10 upc3.pm 21/10/98 �1953/1974 Barcelona Metropolitana 50.000 Has. [3.000.000] 4- Barcelona Regional 150.000 Has+ [4.000.000] Ara veiem les imatges de la Barcelona metropolitana de 50.000 hectàrees i tres milions d'habitants. Aquesta va néixer a l'any 1953, amb el dibuix del pla d'ordenació, i va renéixer políticament a l'any 1974 amb el decret que en van dir de la flebitis, quan el Príncep d'Espanya, Juan Carlos, va signar el decret de constitució de la corporació metropolitana, perquè el Cap d'Estat que era el General Franco tenia flebitis i no podia firmar. I aquí va néixer. A l'any 1974 i a l'any 1976 es va aprovar, primer inicialment i després definitivament, el pla general metropolità i ara estem on vam començar. El pla metropolità és el que va permetre que Barcelona no fes el que Madrid va haver de fer i després comentaré. Si mirem el que ha passat després i el que és la Barcelona regional, la de les 150.000 o 200.000 o 250.000 hectàrees, de quatre milions d'habitants, veurem que la forma que té ja no és la mateixa, ja no es dibuixa aquesta ciutat amb un límit, sinó amb un núvol, amb uns punts, amb una xarxa. Aquesta ciutat ja no és un terreny urbà, amb o sense muralles, aquesta ciutat és un conjunt d'aglomeracions que formen una regió o una ciutatregió. A mi sempre m'ha agradat pensar, en parlàvem ara amb en Roca i algú més quan veníem, que s'havia de mantenir aquesta trilogia per poder comparar les ciutats, perquè les ciutats existeixen políticament, vull dir que tenen els límits que els dóna la història política. Brussel·les és petitíssima. Londres, la "city" de Londres és una milla quadrada, o sigui, 11 upc3.pm �quan ve el Lord Mayor de Londres, aquest senyor no és ben bé res, l'alcalde d'una milla quadrada, és una cosa purament simbòlica. En canvi nosaltres en tenim 100 de quilòmetres quadrats, Madrid 600, Saragossa en té 1000, i Lorca en té molts més, el municipi. Això és una cosa que no té res a veure amb la ciutat com a tal. Per tant si nosaltres no tenim un vector com a mínim de dos o tres elements no podrem comparar ciutats mai perquè les estadístiques no correspondran mai a la ciutat real. Quan l'ONU ens va encarregar l'Urban Survey a l'Institut d'Estudis Metropolitans, que van fer en Jordi Borja i la Mireia Belil, vam triar, llavors, un vector de tres elements, la c, la m i la r: la ciutat municipal, la política, la petita -digueu-li com vulgueu-, la ciutat metropolitana i la ciutat regional que corresponen a les fases 2, 3 i 4 de les transformacions que hem vist. Urban Survey Ciutat municipal Fase 1 Metròpoli Fase 2,3 Regió Fase 4 Si miréssim la població, que hem vist que era d'un milió i mig, després de 3 milions i després de 4 milions, veuríem que les ciutats metropolitana i municipal baixen de població, la del milió i mig baixa -havia arribat al milió vuit-cents- i la de tres milions baixa - deu estar a dos milions vuit-cents. En canvi, la regional no, està a quatre milions, 4,2 segons com es defineixi fins a on arribem. Per no existir no existeix una regió, que és una de les grans falles de la política catalana dels últims deu o quinze anys. No hi és. No s'ha fet la regionalització. Hi ha comarques però no hi ha regió. Per tant no hi ha res que correspongui a aquesta mena de ciutat real a la qual m'estava referint. Si hem de valorar cadascuna de les fases, jo crec que es pot dir que a la primera fase l'encert va residir, sobretot, en el prestigi urbanístic que es va aconseguir més que no pas en les grans obres. Les grans obres van ser després, i van ser un èxit popular, podríem dir. La gran escampada de la marca "Barcelona", per entendre'ns. Però en la primera fase es va aconseguir, com he dit abans, que la professió, a nivell internacional, reconegués Barcelona com un lloc on es feia urbanisme de qualitat. 12 upc3.pm 21/10/98 �FASE O Barcelona va pensar i va dibuixar durant 40 anys Decisions encertades Subías, Serratosa, Solans, Socías: Dibuixen de l'escenari dels 90 al 1965 Sostre Potencial -l [Potencial Vallès Central] Algunes decisions heroiques i molt controvertides: a la fase zero teníem les decisions encertades d'aquests senyors els noms dels quals comencen tots per s: Subias, Serratosa, Solans i Socías. Ells van tenir una vista immensa a l'any 1965, figurava que feien un esquema director per a 15 anys, i no, el que van fer és el que efectivament ara (1997) és la regió. El llibre que van produir aquests senyors es va ficar en un calaix l'any 1966 perquè estava prohibit. Era un llibre, l'esquema director, que arribava fins al Montseny, era la regió pròpiament. Això era políticament immenjable, inassumible, i per tant es va ficar en un calaix. El que és curiós és que tants anys després, el pla és del 1975 i ara estem a l'any 1998, en 23 anys, aquest pla encara no és menjable, la regió encara no existeix. La regió del Subies, del Serratosa, del Solans d'aquella època no existeix. En tot cas ells ho van veure, ells van decidir que el sostre potencial de Barcelona-municipi havia de baixar de 3 milions a 2 milions. Això fa riure ara, però resulta que dels 2 milions estem baixant a 1,5, i seguirem baixant, probablement, encara que en unes declaracions, que m'han agradat molt, l'alcalde diu que probablement la gent començarà a tornar a la ciutat antiga, a la ciutat central, a la ciutat municipal, que és possible. És possible perquè hi ha una sèrie de raons que ara serien molt difícils d'explicar, però que tenen a veure amb la pròpia estructura, quasi diria física i econòmica, vull dir de valors, del centre, del centre vell i del mid-town o PEixample. Bé, decisions importants d'aquesta gent van ser aquestes dues: una gran discussió sobre el potencial del Vallès Occidental que no es va tancar, va quedar obert com una ferida i encara ho està. N'hi havia uns que deien que sí, que hauria d'haver-hi 650.000 persones a Sant Cugat del Vallès, i uns altres que deien que no, i encara aquesta discussió segueix ara sobre si Sant Cugat ha de tenir l'estació del tren d'alta velocitat o no. 13 upc3.pm 21/10/98 �Errors possibles Inèrcia diàleg amb política autoritària Aigua i residus Pla Delta, Pla Besòs, Aeroport, TAV Metro, pàrkings Puntillisme I els errors possibles són que es van habituar a un tipus de diàleg malaltís amb la política, perquè clar, la política era malalta en aquell moment, no n'hi havia, de política. I això va produir un tipus de tècnics, i clar jo em poso a dintre, al menys en aquella època molt clarament, acostumats a fer la viu-viu, a no acabar d'afrontar els problemes, acostumats a mirar de colar coses, per dir-ho així, en la mesura del possible. No van afrontar del tot el tema de l'aigua i dels residus, no van donar les bases del que ara veiem que és necessari. Clar, això és molt fàcil de dir, ara. Però ni el Llobregat ni el Besòs i les seves grans infrastructures, ni el metro ni els pàrkings, -els pàrkings no van aparèixer com a equipaments i això jo crec que va ser un error considerable-. Després ens hem hagut d'inventar pàrkings de les maneres més complicades que us pugueu imaginar, tenim una quantitat de plets encara, com el del pàrking de la carretera de Sarrià amb Manuel Girona; cada pàrking és un drama. És més: el puntillisme, el puntillisme era inevitable en aquella fase perquè era l'única manera de salvar la ciutat i el territori en una fase en què la política no era democràtica, i per tant, si hi havia un tècnic que era més democràtic que els polítics que l'havien nomenat, quasi que tenia l'obligació de ser puntillista a l'extrem i de posar en cada punt que allò no podia ser tal cosa, que no podia ser altra cosa que un equipament. Això, que en aquell moment estava justificat, hauríem d'haver vist en algun moment, potser abans del que vam trigar a realitzar, que ja no era la bona manera de treballar en el territori, que havia de ser molt més liberal, molt més oberta i molt més indicativa. 14 upc3.pm 21/10/98 �FASE 1 Barcelona va començar a fer sense diners Decisions encertades Prestigi urbanístic Decisions héroïques: nou equip projectes Tria d'intervencions Plaça Trilla —» Via Júlia Velles fàbriques - instal·lacions —» Parcs Camí crític 1992 Passem a la primera fase. En la primera fase, decisions encertades: el prestigi urbanístic, la insistència en l'equip de projectes. Jo vaig tenir una gran baralla, ara ja puc dir-ho, amb l'Oriol Bohigas perquè ell volia tenir, no me'n recordo quants, però molts arquitectes en un equip de projectes nou, i els va tenir, en va tenir 13 que jo recordi, després de molta discussió. Però jo estava fent la reforma administrativa, com sap la Mercè Sala, i com que havia de fer la reforma administrativa i havíem de baixar de 15.000 funcionaris a 12.000 i fer moltes més coses que no pas abans, allò no casava del tot. Però finalment hi va haver una gran entesa, perquè es va tenir la flexibilitat pel seny de tothom de veure que la casa havia de baixar i algunes coses havien de pujar, i aquesta en va ser una. Es va formar un equip de projectistes amb llapis que no planificaven sinó que projectaven. Crec que va ser un gran encert. La tria de les intervencions, com ja he dit abans, la combinació des de la plaça Trilla fins a la Via Júlia o fins a l'estàtua del Viladomat a la República, a la plaça de Llucmajor. La conversió de les velles fàbriques i dels escorxadors i les estacions de trens en parcs i en instal·lacions, com la Sedeta. Sempre recordaré, i això és impagable, que el dia que es va inaugurar la Sedeta, com a escola i com a centre cívic, hi havia un parell de senyores que anaven al meu costat dientme que ho sabien tot, que coneixien allò, les finestres, i aquell passadís i em van dir: "Oh! és que nosaltres havíem estat treballant 40 anys de filadores, o de teixidores, a la fàbrica". "I ara què?". "Ara estem contentes perquè això és l'escola dels nostres néts". Aquesta emoció era molt especial: la ciutat que va anar recuperant espais d'aquesta ciutat atapeïda, 15 upc3.pm 21/10/98 �la de l'avara povertà que deia el Dante, que havia aprofitat fins l'extrem els pams quadrats per construir una fàbrica, una escola, unes cases, etc., i que de cop podia recuperar zones que havien tingut un ús i no en tenien cap! Les podíem recuperar intel·ligentment per fer parcs o per fer escoles, i la gent que hi havia treballat hi podia veure escoles pels seus néts. Aquesta és una emoció que moltes altres ciutats no han tingut i que nosaltres, una generació com la meva, i jo en particular, haurem d'agrair com una enorme fortuna quasi impossible de reviure. Les altres il·lusions que es viuran, que seran tan importants com aquestes, seran unes altres il·lusions, però no aquella. Després, el fet d'haver descobert molt aviat que per al 1992 s'havia de fer, primer de tot, un camí crític, que s'havia de trobar què és el que calia perquè el 92 fos 92, per a que el 92 fos possible. El primer estudi que es va fer en aquest sentit, d'en Josep Maria Vegara, va donar que el camí crític del 1992, de tot el que es volia fer pel 1992, era aixecar la via del tren, i per aixecar la via del tren se n'havia de fer una de nova. S'havia de completar la sortida de l'estació de França en direcció cap a Aragó i cap al Besòs. I per fer això s'havia de canviar un col·lector i per canviar aquest col·lector, a l'any 1984 em penso que va ser, s'havia de començar a treballar, de seguida, cosa que ningú no entenia: Què fan aquests aquí ara? -deien. Canviar el col·lector enmig del carrer Marina, quan al carrer Marina hi havia la paret del tren i no es veia què hi havia al darrere ni se sabia per què el carrer es deia Marina. Aquesta visió del camí crític penso que va ser absolutament fonamental. Errors possibles Alguns Peris Ronda del Mig semi -enderroc? Errors possibles d'aquesta època, pocs, en aquesta època pocs. Uns sí: alguns dels peris que es van fer, crec i ara ja puc ser molt provocatiu, van ser molt equivocats. Ens vam equivocar perquè els vam fer amb massa ambició. Crec per exemple que el peri del Case Antic no estava ben dimensionat en aquell sentit i el peri de Torre Baró tampoc. És a dir, i ara ho sabem, mal que ens pesa, sempre que un peri dibuixa il·lusions que van molt més enllà, (si van una mica més enllà està bé), però si van molt més enllà del que realment es pugui fer en una generació, en 15 anys, en 10 anys, són realment perniciosos perquè el que 16 upc3.pm 21/10/98 �fan és generar una decepció creixent. Els peris que no es poden realitzar, de seguida que triguen a realitzar-se i finalment es fan, són una mica com el cicle vital, però aquells que realment van tant més enllà del que es pot fer, que són tan ideològics i tan carregats de bona fe, i esdevenen, una cosa que mai no es farà o trigarà molt a fer-se, aquests provoquen cinisme i són una escola de desprestigi de l'acció pública, de la polis. Crec que a Torre Baró va passar una cosa d'aquestes, quan ens vam posar a dibuixar una vall aterrassada, amb unes terrasses magnífiques que mai no tindríem diners per finançar, probablement. I una colla de coses que després van resultar pràcticament impossibles. No havíem considerat prou que tots els habitatges que hi havia eren il·legals i inclús que per enderrocar-los necessitàvem el visat d'un arquitecte, que ningú no volia fer, que cap arquitecte col·legiat hagués volgut signar. I altres problemes d'aquest ordre. Al Casc Antic ens vam passar una mica d'equipaments i quan hi ha molts equipaments que no es poden fer també es produeix aquest efecte negatiu, en el sentit que es buida de vida una zona que lentament es va decandint. Això és el que havia passat en general a tota la Ciutat Vella. Un dia, a la Riereta, prop dels carrers Sant Jeroni i Cadena, una senyora de 90 anys em va dir que la seva àvia ja li havia dit que allò estava afectat i que no es creia res quan jo li vaig dir "doncs ara caurà". Són sensacions d'il·legitimitat que es creen, de no realització de les coses que es dibuixen. Crec que en algunes ocasions en aquella època vam fer aquest tipus d'error. L'enderroc parcial de la Ronda del Mig va ser un error? Molts arquitectes van considerar que s'havia de fer el gest simbòlic que Madrid havia fet quan es va carregar Pescalèxtric d'Atocha. A Madrid, quan van començar van fer un pla nou, s'hi van estar 5 anys, van perdre 5 anys. No van tenir més remei, no tenien el pla metropolità que nosaltres teníem i, per altra banda, van fer un gran gest, molt agraït, de carregar-se una obra, una obra que estava mal feta, probablement. Aquí, en canvi, els enginyers van defensar la Ronda del Mig, a Alfons X el Savi, i els arquitectes la volien enderrocar. I al final vam haver de fer la decisió salomònica o eclèctica de posar un economista que va estudiar el cost i el benefici i va donar que, efectivament, hi havia una part que s'havia d'enderrocar i una altra que no. Perquè la part de dalt estava al nivell de les cases, a la cota zero de les cases que anaven muntades cap al carrer Cartagena i en canvi la banda de baix no. Per tant la part de baix 17 upc3.pm 21/10/98 �d'aquesta ronda quedava penjada sobre l'entresol o el primer pis de les cases i els costos negatius, els beneficis negatius de l'existència de la part de baix d'aquest viaducte eren molt elevats. Al final es va tirar la meitat, es va quedar la part de dalt, es va tirar la part de baix i els arquitectes es van empipar, els enginyers també, i els economistes van aplaudir, probablement. Jo crec que no va ser un error, però m'agradaria saber, ja que estem aquí, quines són les reaccions que això finalment haurà provocat. FASE 2 Sobre un gran projecte : grans obres Decisions encertades 1985: Jornades de Sarrià: Les Rondes El Pla d'Hotels Encetar les inversions> culturals El Holding Procivesa Façana marítima Sobre la segona fase jo crec que les decisions encertades van ser: la de l'any 1985 a les jornades de Sarrià de construir les rondes, -també aquí va passar això que us he dit abans-. Uns senyors que vivien a Pedralbes, que feia molts anys que hi tenien la casa, amb el jardí o el que fos afectat per la ronda, volien fer uns arranjaments i em van trucar per preguntar si faríem la Ronda o no, i que suposaven que no. "Després de tants anys, d'abans de la guerra, això no es farà, no és farà..." Els vaig dir: "Mireu, d'aquí quinze dies us ho diré" I van riure. "Quinze dies? Per què quinze dies?" "Perquè estan reunits a Sarrià uns senyors que estan decidint si es fa o no es fa". I aquests senyors que eren en Parpal, en Torres, en Morales, en fi, tot el seu equip , van decidir que efectivament es feia, que es podia fer i que es faria. I jo els vaig trucar i els vaig dir: "Es fa". Es van indignar primer, després ho van admetre i finalment es van trobar solucions una mica per a tothom perquè el típic pactisme català dóna també per a això. Però la situació inicial era d'incredulitat respecte d'una decisió que va ser molt valenta i jo crec que molt encertada. El pla d'hotels, igual. El pla d'hotels va ser veure que efectivament Barcelona no seria competitiva si no tenia una qualitat d'hosteleria diferent, una capacitat de congressos 18 upc3.pm 21/10/98 �diferent i que això no es podia tenir perquè el tamany de la parcel·la convertible en hotel a Barcelona no donava pels grans hotels que necessitàvem i per tant, si no hi havia una intervenció pública, si no es posaven en joc les externalitats i el sector que les domina, que és el sector públic, que per a això serveix, doncs no ens en sortiríem. Per això, contra viento y marea vam tirar endavant el pla d'hotels, contra tothom, però haig de dir que, amb una certa complicitat, complicitat en el sentit positiu, d'una part dels hotelers que van dir: "No, no, nosaltres patirem per culpa del pla d'hotels, patirem, passarem bé l'any olímpic, patirem dos o tres anys i després anirem millor". I efectivament això és el que els ha passat. Ara, les taxes d'ocupació, amb un 40% més d'hotels, de cambres, són unes taxes d'ocupació molt més altes que no pas les que tenien abans. Encetar les inversions culturals en aquell moment: un altre encert. Crear el holding: crear un holding haig de dir que no va ser un encert nostre, la idea va ser nostra però l'encert va ser que el govern ens va dir que sí, i això és el més difícil. El que ara no trobem, per entendre'ns. Ja voldríem fer un holding ara, ja l'haguéssim volgut fer a l'any 1993 per fer el pla del Delta i el pla del Besòs o per fer el metro o per fer tot el que falta per fer i no es fa, ara. La sensació que jo tinc, és una mica que a Barcelona se'ns fa pagar l'èxit, això passa a la vida, quan un èxit es produeix, moltes vegades es produeix una retranca, una onada contrària. Aquesta onada contrària està durant ja una mica massa, perquè, és clar, això va ser a l'any 1992 i estem parlant de l'any 1998 i anem cap a l'any 2000, i per tant potser sí que ja hem pagat allò que havíem de pagar i, aquesta morositat, aquesta lentitud, aquesta falta d'il·lusió de tots els poders que estan a sobre de la ciutat, per crear els mecanismes tipus holding que haguessin pogut fer el pla del Delta, no s'entén, ja no s'explica i comença a ser realment enfadós. Jo crec que la ciutat s'haurà de posar una mica seriosa amb això. Bé, ho dic evidentment com a observador apassionat, però com a observador. Procivesa, tan criticada i tan benvinguda, va ser qui va fer que al carrer de la Riereta es pogués fer el que s'està fent, efectivament, la plaça Sant Jeroni-Cadena, cosa que va fer que l'amo de can Leopoldo es pogués morir sabent que al costat hi tenia el sol. Es va fer un forat i hi va haver gent que deia que s'estava estripant Ciutat Vella i el teixit antic de la 19 upc3.pm 21/10/98 �ciutat medieval sense criteri. No, amb molt de criteri, amb unes afectacions que ja hi eren: amb poca possibilitat, a més, de fer-hi res més que deixar decandir tot, en tot cas-. Més encerts: inclús la plaça Aliada/Vermell, tan rara, tan estrambòtica, que es veu artificial, a alguns els agrada, i jo em trobo entre aquests. I la façana marítima, de la qual no parlo perquè ja és massa conegut. Errors possibles Estadi Liceu Vall d'Hebró/La Clota? El Pla de Biblioteques Les Torres de Telecomunicacions? I com a errors possibles d'aquesta època: el famós de l'Estadi, en haver-se fixat una data molt abans dels Jocs, l'any 1989, per tenir-lo acabat, amb un compromís que feia obligatori de començar tant si plovia com si nevava, i va ploure, va diluviar, més ben dit. Sobre el Liceu s'havia d'haver aprovat un pla urbanístic abans, es va aprovar, estava en fase inicial, van venir unes eleccions i uns senyors van canviar el vot i van decidir que allò no es feia perquè n'hi havia quatre que tenien unes expropiacions i havien penjat uns llençols a la finestra. Van canviar el vot i no hi va haver majoria, no hi va haver sensibilitat ni per la dreta ni per l'esquerra, ens vam quedar sols, no hi va haver pla i es va cremar. No estic parlant d'efectes de cap mena, ara, històricament, si s'hagués aprovat aquell pla, hagués començat el procés de renovació del Liceu per allà on s'havia de començar, que era pel pla urbanístic i no a corre-cuita després amb l'incendi al darrere. Vall d'Hebrón la Clota, com aquest és un tema molt discutit per altres autoritats urbanístiques i arquitectòniques, no m'hi posaré. Jo no sóc tan pessimista, encara que comparteixo una mica tots els defectes, però hem de deixar una mica de temps al temps, desgraciadament, perquè ja m'agradaria que es pogués donar més vida a totes aquestes coses d'una manera automàtica. 20 upc3.pm 21/10/98 �El pla de biblioteques, que l'Oriol Bohigas sempre es queixava que no es feia, es va fer, però és cert que amb una morositat que no està tan justificada com la de les grans instal·lacions culturals. Hi ha un dubte, però és un dubte massa fràgil per haver justificat l'endarreriment, que és el dubte de: què seran les biblioteques l'any 2005? Però el fet que no sapiguem com seran, si serà millor llegir d'una manera o d'una altra, llibres o pantalles, etc., no justifica que no les fem, perquè últimament tots sabem que l'art està en convertir biblioteques de llibres en biblioteques d'internet, probablement, i Barcelona ha excel·lit en això. Per tant, tot i que és veritat que el dubte ha pesat sobre el no fer, probablement no ho justifica. Sobre les torres de comunicacions tothom té les seves opinions; n'hi ha una que està mal posada, es va posar 200 metres més ençà del que s'havia de posar, amb tota evidència. Segurament hi va haver una acció-reacció, i he vingut aquí a dir-ho perquè penso que és aquí on ho haig de dir, que té a veure amb els humors, amb l'orgull de l'autor, de la professió, etc. L'autor del pla i l'autor del projecte, que en aquest cas eren diferents, com és ben sabut. Segurament aquella torre, posada 200 o 300 metres més enrera, sortint per darrere del Palau Sant Jordi, a tothom li hauria semblat bé, perquè la torre és discutible, però té una forma inequívoca i, el temps ho dirà, és un senyal, un gest que assenyala Montjuïc des de molts punts i s'acaba fent familiar. Però també és veritat que trenca l'harmonia de les línies planes que dominen en el planejament, en el pla parcial, en el projecte en el sentit ampli de la paraula del que és l'Anella Olímpica. Per tant, aquí hauríem de reconèixer un error. Algú em deia l'altre dia que la torre de Foster està fora d'escala i fora de mida perquè, si la tapes, tornes a veure la muntanya, i en canvi veient la torre, no veus la muntanya perquè queda com un pessebre, -podríem dir-, la muntanya queda minúscula. A mi m'agrada recordar tanmateix que abans hi havia aquella torre horrible, que era blanca i vermella, a la dreta del Tibidabo. Recordo que el dia que vam acabar la torre de comunicacions de Foster, hi vam anar amb el Pep Borrell, vam demanar una clau anglesa i vam descargolar un cargol d'aquella torre que després va trigar dos anys a caure, per allò de les antenes, de les cobertures, i les freqüències... No va caure en el moment en què li vam treure el cargol. 21 upc3.pm 21/10/98 �Però no era solament aquella torre que havia de caure, eren totes les torres que havien de caure i, en efecte, han caigut moltes antenes, moltes: del Carmel, del Tibidabo, etc. És veritat que la torre de Foster està fora d'escala, que és una cosa que es discutirà durant segles -imagino-, però també és veritat que permet una cosa que mai més altres generacions no veuran, que és treure el bosc d'antenes que hi havia. Es més: la torre està a escala però no del municipi sinó de l'Àrea Metropolitana. FASE 4 2004 : Què hem de fer? CARTA, SEGLE XXI, EUROPA És possible que la Llei de Barcelona sigui la primera d'una sèrie europea de lleis especials de grans ciutats El 2004 es configura com la ocasió de llegir amb calma l'entrada en el nou segle després de les celebracions del 2000 (Roma, Londres, New York) Barcelona s'ha situat en una bona posició per a expressar l'Europa de les ciutats i les Regions. Passem a la quarta fase. És possible que la quarta i última fase la comencem amb la carta, amb un projecte per al 2004 i amb una bona posició europea. Penso que és possible que la llei de Barcelona sigui la primera d'una sèrie europea de lleis de ciutats. Tothom reconeix, cada cop més, que Europa és, sobretot, un sistema de ciutats, tal com es veu des del satèl·lit, que no cal inventar-se-la, que no és un concepte buit. Des dels satèl·lits es veu que aquí a Europa hi ha més llumetes que en altres parts del món. És un sistema més dens, més construït, més convencional, més culte, més car -més car de netejar, entre altres coses- però que dóna uns beneficis superiors als costos addicionals, aquesta és la hipòtesi, als costos de més que té. És la gran riquesa i el gran cost, també, d'Europa. Barcelona haurà estat en aquest període l'avançadeta, una mica, de les ciutats que s'han promogut més com a solució que com a problema. Ens havíem acostumat a sentir parlar de les ciutats com a problema i ara a mi m'emociona quan veig al Jaime Lerner, que era 22 upc3.pm 21/10/98 �alcalde de Curitiba i que després ha estat president del govern de l'Estat, dient al respecte de les ciutats educadores -que és un altre invent de Barcelona- que: "les ciutats no són el problema sinó el problema i la solució". I que són més la solució que el problema, i perquè són la solució, esdevenen problema. Però no hi ha solució fora de la ciutat i, per tant, més ens val que tinguin solució. Un dels elements que la meva experiència em porta a defensar amb cert apassionament és que les ciutats necessiten una llei. No hi ha cap llei general que sigui vàlida... la ciutat és una construcció massa complexa: els físics ho deuen saber millor que nosaltres, i deuen riure quan veuen que els polítics, els advocats, els arquitectes, els economistes no ens en sortim. Però és evident que la ciutat és una construcció que té una capil·laritat i una complexitat de la qual no es pot donar raó amb una llei nacional, per bona que sigui. Una nació que sigui sensible el que ha de fer, farà la llei de la ciutat, de les grans ciutats, i després, o al mateix temps, veure com es lliga la gran ciutat amb la comarca, amb la muntanya. Això Barcelona també ho ha fet, Barcelona ha lligat unes aliances amb els poders locals dels Pirineus, i ha tingut, evidentment, un respecte pel que és l'estructura del país com a país. Però és evident que el país com a país no anirà bé si els seus punts concrets, la seva ànima, les seves ciutats i els seus motors no funcionen com haurien de funcionar. El 2004 es configura com l'ocasió d'actuar un cop passada la bromera i l'apassionament del mil·lènium, que aixecarà onades de passió a Nova York, a Londres, a Roma i a tot arreu. Com deia l'altre dia el prepòsit general dels Jesuïtes a Roma, el Pare Koltenbach, el 2004 serà un bon moment, serà un moment en què tot això haurà passat i llavors es podrà llegir amb una mica de tranquil·litat el que realment està passant en el segle XXI. Aleshores es podrà parlar amb una mica de calma i de rigor. Barcelona, en tota aquesta línia, de cara a aquest futur està en una bona posició per expressar aquesta Europa de les ciutats i de les regions sense la qual nosaltres no aniríem bé. Moltes gràcies. 23 upc3.pm 21/10/98 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les fases de transformació urbana de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-08 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Urbanisme Planificació Infraestructures Cultura Description An account of the resource 23 p. amb esquemes manuscrits de PM. Conferència realitzada a la Fundació de la UPC. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Politècnica de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/733/19980109_LV.pdf bef01e2cbef2223c28d7844d45951a85 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 09/01/1998 La Vanguardia, p.019, Opinión Montevideo. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL En las capitales de pequeños países el equilibrio entre significante y significado, o entre ciudad y nación, se da de manera más confortable. La agresión solemne de lo nacional sobre lo local se modera. El frenesí capitalino es más dominable. Son las capitales de provincias del mundo. Montevideo, una de las ciudades más equilibradas que conozco, la capital de la Suiza americana de los años 20 a 50, ciudad hermana de Barcelona desde 1985, la ciudad de Torres García y la Xirgu, ha obtenido la secretaría administrativa del Mercado Común del Cono Sur, Mercosur. Gracias a la famosa pareja Iglesias-Sanguinetti (una especie de Gonzalvo III-Puchades, o de Guardiola-Bakero de la política latinoamericana). Y gracias al alcalde Mariano Arana, quien cedió a Mercosur el hotel Park frente a la costa a estos efectos. Luego a Mariano Arana ni se lo agradecieron los jefes de Estado. Los alcaldes ya saben de eso. Los alcaldes del Cono Sur han creado Mercociudades, una red prometedora que quiere ser integrada en el Mercado Común. Se saldrán con la suya. Son gotas malayas, ya saben. Los alcaldes son gotas malayas, una "llauna", una lata inmensa, una tortura o garrapata que se adhiere sin remedio a los pobres gobernantes nacionales, que como es bien sabido son seres que hacen lo que pueden por satisfacer los deseos infinitos de las ciudades y por tanto de los ciudadanos. Lo que pueden, es decir, poco. En este veranillo decembrino Montevideo me pareció, claro, mucho más alegre que en el 85, pero "no" me pareció "otro" Montevideo sino el mismo. La ciudad equilibrada es siempre ella misma. Dos imágenes imborrables: el cerrito y el cerro; el cementerio del cerrito, donde descansan los restos de Torres García y Manolita Peña. Desolación elegante, vegetación potente, líneas tranquilas y amplias, caballos bañándose en las charcas de nenúfares. Las "bellaombres", u ombús, dominan la escena. La arquitectura, salvo algunos epitafios corporativos, es muy digna. El alcalde Arana me conduce con orgullo de alcalde y de arquitecto. En el cerro el alcalde me muestra entusiasmado la iniciativa de unos ciudadanos que viven en lo alto, en la calle Barcelona, dominando todo Montevideo como si de Montjuïc se tratara: están pavimentando un sendero con adoquines que les cedió el Ayuntamiento. Arana pide -así se lo transmití al alcalde Joan Clos- una pieza gaudiniana, un banco, una fuente o un farol, para coronar la obra. Me doy cuenta entonces, en esa gris mañana de domingo rioplatense, que el último trimestre del año ha ido pasando y de que estoy haciendo más o menos lo que me propuse. Releer lo hecho. Pasear sin nostalgia por el recuerdo para ayudar a construir algo nuevo a otros. Explicarme. Explicarme a mí mismo en qué ha consistido ese tramo rico de mi vida, dejar que las impresiones se posen, que el agua turbulenta de lo pasado se aclare. Antes de pensar en nuevas cosas. Respetar la magnitud de lo vivido en los últimos 15 años. 116 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Aquella tarde sopló el sur en Montevideo y la luz austral lo inundó oblicuamente todo con ese enfoque preciso y un nivel de definición que las ciudades más cercanas al Ecuador rara vez conseguimos. 117 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1195 Title A name given to the resource Montevideo. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Alcaldes Urbanisme Balanç Uruguai Ciutats Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/734/19980117_LV.pdf d04632483b709325a694d3189dd90f19 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 17/01/1998 La Vanguardia, p.016, Opinión ¿Desde dónde? DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL Es mejor pensar y actuar desde el lugar propio, datando lo pensado y lo hecho sin miramientos, desde lo nuestro, con nuestro lenguaje que no comprende sólo el idioma, sino también otras cosas: un estilo, un acento y unos horizontes compartidos. También se puede pensar desde la posición teórica de las ideas generales. Ser el observador que se figura imparcial, sin territorio propio. Pero es mejor lo primero. Es mejor lo primero porque es más cierto y más honesto. También resulta más rico, más democrático. Contribuir a la sinfonía (o a la cacofonía) del diálogo universal con un valor añadido: lo propio, lo radical -nuestras raíces-. Lo demás es traducción simultánea, intercambio de ideas "a partir de" las de cada uno en lo que tienen de intransferible. Dos interrogantes: si nuestro territorio es cada vez más variado, si viajamos más, si como en Uruguay nuestros ancestros descienden no de los íberos o de los fenicios, sino de los barcos, ¿no será que el punto de vista propio es ya mucho más compuesto que singular, mucho más sintético y dialogado? Segundo: ¿no es el frenesí de las capitales una batidora donde se produce un mejunje cada vez más cosmopolita y más igual? (Lo pienso volando desde Barcelona a Roma, volviendo ya del periplo sudamericano y de las Navidades en casa y en el norte de Portugal, que es parte de "mi casa".) Pues no, pues no. Lo propio, lo próximo. Primero: somos una minoría los que tanto viajamos realmente o en la navegación cibernética. Segundo: hasta los cosmopolitas acaban siendo nacionalistas de la segunda identidad, más amplia sin duda que la original, a la que han llegado: los catalanes, españolistas; los españoles, europeístas, etcétera. Trascienden una identidad y se quedan en la siguiente. Se es de donde se procede. Ibéricos y romanos nosotros, "de los barcos" los uruguayos. Entendiendo por los barcos: íberos y romanos, pero también griegos y alemanes. En eso estoy de acuerdo con un político catalán que contestó "soy catalán" cuando le preguntaron qué se sentía, si más catalán o más español. Estamos cerca. Hay que pensar desde lo propio. Pero somos también de a donde vamos. Y somos también de las tierras de donde vinieron los que aquí viven si vinieron no para conquistar, sino para construir. Para vivir y para ganar su pan y su libertad y sus amigos. Por eso yo hubiera preferido contestar "me siento más catalán" que "soy catalán". Porque la diferencia está entre ser o sentirse. La diferencia está entre el "tot-o-res", que es instantáneo y definitivo, y el ser en el tiempo, con el antes y el después, desde el hoy y el aquí, pero tendiendo puentes. Estamos lejos. Hablamos desde lugares distintos. Pero podemos acercarnos. 118 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1196 Title A name given to the resource ¿Desde dónde? DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Identitat (Concepte filosòfic) Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/735/19980124_LV.pdf 853e39c6c638590a8b38f4340942ada9 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 24/01/1998 La Vanguardia, p.024, Opinión Frenesí. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL En las capitales, el significado, la nación, rompe al significante, la ciudad. Primero lo construye y luego lo rompe. Las naciones construyeron capitales y luego concentraron en ellas poder -y poder quiere decir significación y simbolismo- hasta que de algún modo el soporte ciudadano estalló. Por eso las capitales son a la vez las obras más sublimes de la humanidad y el mejor escenario de un desencuentro entre la función y la forma. Caos, desorden, ruido, inseguridad, congestión, desorientación y así sucesivamente. Todas las ciudades grandes están en eso pero las capitales, más. Porque en ellas el exceso en que consiste siempre la ciudad -el exceso de convención, el dominio de lo convencional o cultural sobre lo natural- se hace tan evidente que la gente, asustada de su propio atrevimiento, se dice algo así como: ¡ahí me las den todas!, ¡a vivir, que es por poco tiempo! Es emocionante entonces ver cómo el cromosoma pueblerino que todos llevamos dentro, también los capitalinos, lucha por dar un acento local, propio, datado y singular a esos paquebotes de transeúntes en que se convierten las capitales. Hay momentos en que lo consiguen. En el Madrid de Tierno y de Ana Belén, el París de Carné y de Edith Piaff, quizás el New York de Woody Allen -muy étnico, a pesar de todo-. La Roma del Trastevere. No sólo son momentos. Las capitales tienen que ser necesariamente comprensibles para el recién llegado. Un punto altivas o irónicas, sin duda, como cuando en Nueva York le venden el puente de Brooklyn al inmigrante. Pero finalmente abiertas, civilizadas, inteligibles. Es su oficio. Si no, ¿qué caramba iban a simbolizar? ¿Cómo iban a representar a los demás, dándoles siempre morcilla? No. Las capitales hacen sentir al provinciano su inferioridad pero luego le ofrecen un lugar. La nación da para mucho. Pase, recién llegado, pase. Hay un sitio para usted. Y así se va hinchando el globo hasta que de vez en cuando revienta. Como la Bruselas destrozada por el "Caprice des dieux" del Parlamento Europeo. (A Bruselas le ha caído en medio un meteorito llamado Europa que ha centrifugado su historia, sus costumbres, sus calles antiguas: demasiado significado.) Se implanta entonces un modo de vida llamado frenesí. Huir de lo trillado. La única manera de superar la diástole y la sístole en que consiste la vida es ir siempre más allá. Es Almodóvar y ese Amenábar magnífico al que, sin embargo, debe pedirse que opte por la fascinación de la violencia, que se filtra en su "Tesis", o por la inicial de la película, que es la contraria. ¿Qué película que se precie resiste hoy la tentación de poner una pistola enorme a la altura de los ojos de una persona con la que nos identificamos? Sigo pensando que Pilares Mirós hay pocas. Porque esta mujer vio de qué iba el juego del frenesí y lo ironizó. En película y en la vida. Porque se acercó con modestia a la periferia, fuera de la capital, y escuchó. Y miró. Con esos ojos. En un "strike", de un golpe, nos dio enlaces 119 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA terrestres para TV3, desconexión para TVE2 y torre de comunicaciones, de acuerdo con Luis Solana, para Barcelona. Lo que hacía falta. Sin personas como ella, las capitales acaban viéndose sólo a sí mismas. No oyen, no escuchan, no ven otra cosa. Autistas. 120 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1197 Title A name given to the resource Frenesí. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Identitat (Concepte filosòfic) Barcelona Capitals (Ciutats) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/736/19980131_LV.pdf aca78046e84f38a059090fd408d3fe22 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 31/01/1998 La Vanguardia, p.020, Opinión La distancia (1). DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL Nos hemos dividido por pertenencias. Los que pertenecen a la tierra y los que pertenecen al mundo, al nacimiento o al futuro, al afecto o a la idea, a la civilización del huerto o a la de la nave. Nuestros símbolos han sido el árbol o el martillo, la mies que crece o la hoz que siega. Hace ya un siglo pareció que podíamos ser internacionalistas, no pertenecer más que a un nuevo orden mundial, a una aldea global, fuese financiera o proletaria: banqueros y obreros, todos éramos internacionalistas. El sueño duró poco. Bueno: duró cien años. Los cien años de paz que van del fin de Napoleón a la Guerra Mundial. Los países que venían detrás teorizaron la excepción al progreso mundial rectilíneo. La excepción nacional. Ellos también tenían derecho a ir delante y no tragar el polvo de Inglaterra y de Estados Unidos. Ellos eran Alemania, Italia, Rusia. España estaba todavía bajando peldaños en la historia para pensar en subirlos. Los catalanes supieron pronto que la España imperial estaba muerta. Antes de 1898. Dentro de España y también en Gran Bretaña, Walter Scott y Verdaguer reinventaban Escocia y Cataluña, John Wallace y Jofre el Pilós. En Italia y Alemania, en cambio, se federaban y unificaban antiguos principados y repúblicas, ciudades hanseáticas y monarquías regionales, y se preparaban a guerrear. Hoy, cuando nosotros seguimos profundizando en aquello, los nuevos estados del XIX vienen a lo mismo: Padania y Baviera, Flandes y Eslovaquia, las identidades menores resurgen con fuerza. Pero al mismo tiempo el país más grande y más estable (Estados Unidos de Norteamérica) marca el tamaño de los demás. Europa es la auténtica república y se unifica en los 400 millones de habitantes, la Unión Soviética cuartea su imperio físicamente interminable. Es porque ya es ella la nueva nación, por lo que Europa se permite relajar el estatismo nacional, que es sin embargo aún el garante de su aparición en la historia. 121 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1198 Title A name given to the resource La distancia (1). DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Territoris Europa Nació Federalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/737/19980207_LV.pdf c81a9106f2c8b7c97b476d1d7113eff8 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 07/02/1998 La Vanguardia, p.020, Opinión La distancia (2). DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL España, Italia y Gran Bretaña se han igualado en riqueza. Alemania pasa delante y va perdiendo complejos. Dahrendorf, alemán en Londres, pide que nadie se preocupe ya por Alemania. Que no utilicemos la necesidad de evitar un marco demasiado fuerte para inventar un euro que será demasiado constrictivo, que daría al traste con la sal de Europa, que es su diversidad. La Francia de Albert Camus nos enternece por su buena fe nacionalista y "demodé", en un mundo de minorías, identidades, nacionalismos y particularidades. La carta de Camus a su amigo alemán, en plena guerra, vaticina que Francia vencerá porque, además de una nación, es también una idea. Habían tardado en coger las armas porque tenían reparos a la guerra, pero esos reparos les harían finalmente más fuertes. Por eso debían ganar. Las naciones fuertes son las que no son sólo nacionalistas, las que luchan por algo distinto que ellas mismas. El mundo entero que quería Marx como condición para la sociedad nueva se ha ido haciendo. Pareció que se hacía entonces, pero no. Ha hecho falta un siglo entero, dos guerras mundiales, y un rosario de guerras de fronteras entre civilizaciones y entre tribus para que supiéramos tres cosas: 1) que la aldea global siempre retorna 2) que sin embargo no retorna para siempre y sin vueltas atrás: convive con el pasado 3) que su parto trae sufrimiento: el empleo en el Sudeste Asiático (y mañana en América Latina) es paro en Europa y Estados Unidos. 122 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1199 Title A name given to the resource La distancia (2). DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Territoris Identitat (Concepte filosòfic) Nacionalisme Europa Globalització Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-02-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/1742/19980211_PoliticsSpainToday_StrangeBedfellows_KJCNYU_PM.pdf 4bbe6a1b62646754d8ce4354a9923e30 PDF Text Text c THE POLITICS OF SPAIN TODAY. STRANGE BEDFELLOWS AND ASYMMETRICAL FEDERALISM. CONCEPTS: TWO FEDERALISMS TWO LIBERALISMS (CLINTONOMICS MEANS NO DEFICIT, WHILE RETAINING A LIBERAL PURPOSE AND DECENTRALIZATION AND SUBSIDIARITY.) NOT VERY ACCURATE ON PURPOSE. GO TO THE HEART QUICK.1 MY EXPERIENCE AS MAYOR. 1 PER AL VOCABULARI DEL NOU ARGOT: CUT TO THE CHASE. (Es refereix al cine on, quan la cosa amenaça amb posar-se avorrida-diguem massa xerrameca o massa petons-al guió indiquen que tallin el rcjtllo I passin a la corredissa, per tant "Cut to the chase". u-1 �WHATEVER HAPPENED. 2 STORIES. REMEMBER 1974? [THE SCARE THAT THERE WOULD BE] NO MORE OIL IN 20 YEARS ! ! ! FALSE, BUT USEFUL. RIO: DO IT LOCAL BUT THINK GLOBAL (FALSE, BUT USEFUL??) THE PRINCE OF WALES DINNER: GLOBAL AS PARALYZING/PARALYSIS, A WORLD TAX ON OIL TO SAVE AMAZONIA WILL NEVER HAPPEN. [HOWEVER] A EUROPEAN SUBSIDY FOR SUBWAYS OR NONPOLLUTING CARS COULD HAPPEN. GLOBAL IS TOO FAR AWAY. -THE YEAR OF THE LEVELINGOFF OF THE WORLD POPULATION-IS TOO FAR AWAY THE REGIONAL APPROACH IS MORE USEFUL. THE WORLD AS A SERIES OF REGIONS IS MORE PRACTICAL THAN JUST THE WORLD. r ET EVEN A REGIONAL INTERNATIONAL APPROACH IS TOO IUCH FOR THE BODY OF CITIZENS IN ANY GIVEN NATION. HEY WANT IDENTITY, CLOSENESS, PROXIMITY, BELONGING. TLAT IS WHY NATIONAL REGIONS, STATES, LANDER, SMALL NATIONALITIES COME TO THE FORE. CITIES, TOO, AS I WILL EXPLAIN IN APRIL, A WORLD OF CITIES RATHER THAN A CITY WORLD OR A GLOBAL VILLAGE, THIS CJATCHPHRASE OF LAZY WRITERS AND BORED READERS. NOW YOU CAN BEGIN TO UNDERSTAND WHAT HAPPENS IN SPAIN, WHERE BOTH LOCAL IDENTITIES AND AN AWARENESS AND ANXIETY ABOUT EUROPEAN AND WORLD EVENTS EXIST. �(REALIZE/NOTICE/BEAR IN MIND THAT "INTERNATIONAL" IS USED LESS AND LESS. PRECISELY.) BACK TO SPAIN. IN THAT FAMOUS 1974, GREECE, PORTUGAL, AND SPAIN WERE STILL OUTSIDE THE FREE WORLD (NOT TO MENTION CHILE, ARGENTINA, URUGUAY, ETC.) AMAZING HOW FAST THEY INTEGRATED. BUT RECALL: NO IMPORTANT FACT/EVENT IN HISTORY TAKES PLACE WITHOUT SOME MORAL OR PHYSICAL VIOLENCE AND THEREFORE WITHOUT [ESTABLISHING THE GROUNDS FOR SOME FUTURE] VINDICATION. IN SPAIN, WITHOUT THAT [UNLESS YOU TAKE THIS INTO ACCOUNT], YOU'LL NEVER [BE ABLE TO] UNDERSTAND THE BASQUE QUESTION [FRANCO'S 1938 DECREE IN THE OFFICIAL STATE JOURNAL CALLED FOR HATRED IN BLACK AND WHITE/IN SO MANY WORDS], AND THERE IT IS, EVEN IF THE HATING SIDES HAVE MODIFIED THEIR LIMITS. BUT THE BASQUE QUESTION IS NOT DECISIVE IN SPAIN. AND ULSTER CAN HELP. LET'S HOPE. ANOTHER VINDICATION EMERGED/TOOK PLACE? RECENTLY IN SPAIN. PERHAPS THE VIOLENCE THAT KILLED CARRERO BLANCO AND THE JOY THAT ACCOMPANIED THE DEATH OF FRANCO HAD TO BE COMPENSATED IN THE BALANCE OF HISTORY. �THIS DOESN'T NECESSARILY MEAN THAT "AZNAR" = "GOING BACK TO THE GOOD OLD DAYS", BUT IT DOES PUT A PRESSURE ON HIM THAT HE HAS NOT YET ENTIRELY GOT AWAY WITH/ MOVED AWAY FROM? AND IT PRESSES GONZALEZ TO ACT AS A PROPHET OF THIS DANGEROUS COME BACK PHENOMENON. {??} SPAIN IS DOING WELL IN ECONOMICS/ECONOMICALLY, THE SOLBES WAY PLUS THE STOCK MARKET LIBERTIES [?? FREEING-UP OF THE STOCK MARKET?], PLUS THE SELLING-OUT OF JUST ABOUT EVERYTHING IN THE PUBLIC SECTOR (OK, DEPENDING ON A SOPHISTICATED CALCULATION OF THE COUNTERVAILING FORCE NEEDED IN THE FUTURE BETWEEN PUBLIC AND PRIVATE, i.e., IN THE DEALING OF EXTERNALITIES ??. WHAT IS SOLD IS SOLD. 1GOOD 2 SELLING OUT 3 WAIT AND SEE IN TAXES, THEY SAY ... 4 THE Lam FACTOR � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource The politics of Spain today. Strange bedfellows and asymmetrical federalism. Subject The topic of the resource Espanya Federalisme Europa Economia Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Type The nature or genre of the resource Conferència Abstract A summary of the resource. Notes per la conferència pronunciada al King Juan Carlos Center Auditorium, com a Distinguished Visiting Fellow per la King Juan Carlos I of Spain Center of New York University, el primer semestre de 1998. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. King Juan Carlos I Auditorium, NYU Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-02-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències