90 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2769/20000118_TerritorioDevolucion_TheEconomist_PM.pdf c43720323c8cf870d2c4ea5279ccbf48 PDF Text Text POR UN FEDERALISMO DEL SIGLO XXI Transformaciones territoriales y gobernabilidad en Europa 0. 'Introducción Buenos dias. Permítanme empezar mi intervención agradeciendo a los organizadores la amable invitación para participar en este encuentro sobre el proceso de integración europea. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. A nadie escapa, sin embargo, que, junto a estas oportunidades, el proceso de integración europea plantea también importantes retos. Y entre estos retos se encuentra, en lugar preeminente, la cuestión de la gobernabilidad: es decir, el modo como cada uno de los pueblos de Europa sabrá resolver el tránsito desde los viejos Estados hacia la nueva Europa. En mi opinión, esta nueva Europa debe ser, a un tiempo, cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y de hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Para construir esta Europa unida y plural hace falta un impulso federal. Porque el federalismo es justamente esto: unidad y libertad. Y es precisamente de este tema del que quiero hablarles hoy: de la forma como las transformaciones que hoy conoce Europa suponen importantes retos para la gobernabilidad, y como estos retos pueden encontrar solución en los planteamientos federales. Para hacerlo me ayudaré con unas transparencias y dividiré mi intervención en cuatro breves apartados: .En los dos primeros analizaremos los principales vectores de cambio que estan transformando hoy la economia, la sociedad y el territorio europeo: en primer lugar por lo que se refiere a la internacionalización y en el segundo en lo que atañe a los cambios internos en ciudades y regiones. .En el tercer apartado detallaremos los retos que estas transformaciones plantean para las políticas regionales y urbanas. .Finalmente, en el último apartado explicaremos como para hacer frente a estos retos desde el punto de vista de la gobernabilidad es necesario un nuevo pacto federal europeo que permita una devolución generalizada de poderes a los gobiernos locales. 1 �1. La integración europea: el nuevo papel de ciudades y regiones [TRANSPARENCIA 1] 1.1. Decíamos que la economía, la sociedad y el territorio europeo se encuentrans hoy en un acelerado proceso de cambio. Uno de los principales motores de este cambio es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales en el espacio continental. En efecto: los impedimentos que a lo largo de siglos han dificultado el movimiento de personas, mercancías, capital e información sobre el espacio continental tienden a reducirse. 1.2. Las razones de esta tendencia son dobles: -Por una parte, la unificación del mercado y la caidá de los regímenes llamados de socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. -Por otra, el desarrollo de las redes de transporte (liberalización del tráfico aéreo, TGV,...) y los avances en materia de telecomunicaciones han resultado en una notabilísima reducción y unificación de los costes de transporte en el espacio europeo. 1.3. Esto ha conllevado un cierto colapso del espacio continental. En efecto, la distancia física real tiene una importancia siempre menor y aquello que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. El viejo aforismo de Marx viene en seguida a la memoria: en nuestra sociedad, en la sociedad europea de hoy, el tiempo tiende a aniquilar el espacio. 1.4. El abatimiento de las barreras espaciales ha tenido como consecuencia, como no podía ser de otra forma, una mucho más alta capacidad de movilidad de los factores: mayor volatilidad del capital, configuración de canales de comercialización y distribución integrados y selectivos, mayor movilidad de la fuerza de trabajo, 1.5. En este contexto, extremadamente competitivo, la importancia de la ventaja comparativa que puede derivarse de la localización de las actividades aumenta. Así, diferencias -en coste y calificación de la fuerza de trabajo, en presión fiscal, en calidad de vida, en economías externas- que antes podían parecer irrelevantes ven aumentar extraordinariamente su importancia. Y así se llega a una bonita paradoja: el abatimiento de las barreras espaciales aumenta -y no reduce- la importancia de los factores territoriales. 1.6. Esta paradoja se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios sobre el que tanto se ha escrito en los últimos tiempos. Una competencia destinada atraer factores y actividades positivas y para evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial), como la necesidad de promover el territorio (a través de lo que ha venido a llamarse marketing urbano y regional). 2 �2. Las dinámicas territoriales: Europa una red de ciudades [TRANSPARENCIA 2] 2.1. El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto acompañado de forma en modo alguno casual- por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en las mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. 2.2. En efecto, los cambios en el modelo productivo (segmentación de procesos, reducción del tamaños medio de las empresas), por un lado, y la mejora de las infraestructuras y de la renta media, por otro, han provocado una profundización de los procesos de metropolitanizacion en las principales ciudades. Procesos que, si bien se habían iniciado en periodos anteriores, toman ahora una intensidad y una dirección nuevas. 2.3. La metropolitanizacion de las principales ciudades europeas se expresa hoy de dos formas: -En primer lugar a través de una expansión notabilísima de las áreas urbanas, de forma que cada vez es mayor el territorio que podemos considerar integrado en cada una de ellas. Esta expansión hace que cada vez más a menudo -en el Randstat, en Madrid, en el Rhur, en el Sudeste inglés, en la Ilede-France- el espacio metropolitano tienda a coincidir con lo que solia considerarse como ámbito regional. -En segundo lugar, esta expansión ha ido acompañada por una difusión cada vez mayor de población y actividades sobre el conjunto de cada territorio metropolitano. Así, las áreas centrales tienden a perder peso relativo, y, en muchos casos, población y actividad en términos absolutos. 2.4. Las ciudades tienden pues a expandirse sobre los respetivos ámbitos regionales y a configurarse cada vez más como una red. Una red tejida por el movimiento de las personas, las mercancías, la información. Ahora bien, como cada actividad lleva aparejada su propia red la ciudad no es sólo una red, sino una red de redes. Y como cada red varia según el dia de la semana o la semana del año, estas redes son de geometría variable. Esto es: la ciudad europea de hoy, la ciudad-región, se define cada vez más como una red, como una red de redes, como una red de redes de geometría variable. 3 �3. Los nuevos retos para las políticas urbanas y regionales [TRANSPARENCIAS 3 y 4] 3.0. De la conjunción de las dinámicas de i n t e r n a c i o n a l i z a c i ó n y metropolitanización emergen notables oportunidades, pero también retos formidables. Trataremos de mostrar como estos retos se encuentran asociados a seis grandes vectores de transformación: internacionalización, competittividad, sostenibilidad, funcionalidad, solidaridad y gobernabilidad. 3.1. La internacionalización de las economías locales, a la que nos hemos referido, plantea retos enormes por lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho (Van den Berg) que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo, marítimo, ferroviario y viario resulta hoy crucia para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada ciudad y cada territorio de asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas convivan y construyan nuevas identidades locales. 3.2. Directamente vinculado al vector de la internacionalización, potenciar competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar apertura; resolver el dilema especialización/diversificación; y fomentar existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestruturas, de formación de la fuerza de trabajo y de la inversión en investigación y desarrollo). la la la la 3.3. La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestrucutras, a problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible, el consumo exacerbado de energía o la generación de residuos. 3.4. Es necesario asimismo asegurar la funcionalidad de los territorios. Funcionalidad que, en muchas ciudades y regiones, se encuentra hoy en peligro por la difusión de la urbanización sobre el territorio, por la especialización creciente de los distintos espacios y por el uso cada vez más mayoritario del transporte privado. 3.5. Junto a competitividad, sostenibilidad y funcionalidad, hay que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desiguladades asociadadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. 3.6. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de gobernabilidad, que es, como trataremos de exponer a continuación, donde reside en buena parte de las claves para resolver todos los anteriores. 4 �4. Las claves de la gobernabilidad: devolución federal de poderes y pacto [TRANSPARENCIAS] 4.1. Para aprovechar las oportunidades y hacer frente a los problemas que se han detallado, la regiones y las ciudades de Europa, cada comunidad territorial, ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Sólo así, en una Europa cada vez más unida, podrán aprovecharse todos los recursos y reducirse los recelos y desconfianzas mutuas. 4.2. Para ello cada territorio precisa de capacidad de decisión y de recursos; en una palabra, de gobiernos locales eficaces y representativos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Así, si antes veíamos como la reducción de barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, ahora debemos constatar que este aumento de importancia del lugar no ha ido acompañado en la mayoría de los casos por el consiguiente fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. 4.3. Esta situación comporta graves dificultades a la hora de elaborar democráticamente y aplicar con éxito los proyectos colectivos necesarios de los que cada región y cada ciudad precisa para integrarse con éxito en la nueva Europa. Dificultades relativas a la financiación propia y a la solidaridad hacia otros territorios y regiones; al planeamiento del territorio y a la gestión de las redes; a la eficiencia y el ahorro administrativo; y, sobretodo, a la transparencia y la legitimidad democráticas. 4.4. Ante estas contradicciones hay que afirmar, de manera clara, lo que en cierta medida esta ya contenido en los tratados europeos que hemos firmado: el proceso de construcción de Europa solo será tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. Para ello es necesario aplicar de manera escrupulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las localidades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los Estados, que lo que puedan hacer los Estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. 4.5. La aplicación consecuentemente de este principio (y su corolario: que la residualidad en la distribución de competencia juegue siempre a favor del nivel inferior) hay que emprender hoy en Europa un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes locales. Un proceso que no ha de significar en modo alguno el debilitamiento de la Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades locales -de las regiones y de las ciudades- ha de ser la base de un nuevo federalismo europeo. Así, de la misma forma como en España las autonomías nacionales y regionales redundarán a la postre -estamos convencidos de ello- en una relación más confiada y fraterna entre los pueblos que la integran, el fortalecimiento de las autonomías locales y regionales será, en el siglo que ahora empieza, el cimiento de la Unión Europea. 5 �n ^ tw„,......\ ^, Territorio y devolución. Nuevas oportunidades económicas Buenos días, permítanme empezar mi intervención agradeciendo a The Economist su amable invitación para participar en estas interesantes jornadas. Les hablaré de Europa, de España y de Catalunya desde una perspectiva común: el nuevo papel de los territorios y la devolución de poderes. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. A nadie escapa, sin embargo, que junto a estas oportunidades, el proceso de integración europea plantea también importantes retos. Y entre estos retos se encuentra, en lugar preeminente, la cuestión de la gobernabilidad: es �decir, el modo como cada uno de los pueblos de Europa sabrá resolver el tránsito desde los viejos estados hasta la nueva Europa. En mi opinión, esta nueva Europa debe ser cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Para construir esta Europa unida y plural hace falta un impulso federal. Porque el federalismo es justamente esto: unión y libertad. �El nuevo papel de los territorios Decíamos que la economía, la sociedad y el territorio se encuentran hoy en un acelerado proceso de cambio. Uno de los principales motores de este cambio es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de transporte y los avances en materia de telecomunicaciones. Esto ha conllevado que la distancia física real tenga una importancia siempre menor y aquello que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. �El abatimiento de las barreras espaciales ha tenido como consecuencia una mucho más alta capacidad de movilidad de los factores: mayor volatilidad del capital, configuración de canales de comercialización y distribución integrados y selectivos y mayor movilidad de fuerza de trabajo. En este contexto, extremadamente competitivo, la importancia de la ventaja comparativa que puede derivarse de la localización de las actividades aumenta. Así, diferencias - en coste y calificación de fuerza de trabajo, en presión fiscal, en calidad de vida, en economías externas- que antes podían parecer irrelevantes, ven aumentar extraordinariamente su importancia. Y así se llega a una bonita paradoja: el abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce - la importancia de los factores territoriales. �Esta paradoja se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y para evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el marketing urbano y regional). Las dinámicas territoriales El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto acompañado - de forma en modo alguno casual - por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. �En efecto, los cambios en el modelo productivo (segmentación de procesos, reducción de tamaños medios de las empresas), por un lado, y la mejora de las infraestructuras y de la renta media, por otro, han provocado una profundización de los procesos de metropolitanización en las principales ciudades. Procesos que, si bien se habían iniciado en periodos anteriores, toman ahora una intensidad y una dirección nuevas. La metropolitanización de las grandes ciudades europeas se expresa hoy de dos formas: - En primer lugar a través de una expansión notabilísima de las áreas urbanas, de forma que cada vez es mayor el territorio que podemos considerar integrado en cada una de ellas. Esta expansión hace que cada vez más a menudo - en Madrid, en el Randstat, en el Rhur, en el Sudeste �inglés.... El espacio metropolitano tienda a coincidir con lo que solía considerarse como ámbito regional. - En segundo lugar, esta expansión ha ido acompañada por una difusión cada vez mayor de población y actividades sobre el conjunto de cada territorio metropolitano. Así, las áreas centrales tienden a perder peso relativo, y, en muchos casos, población y actividad en términos absolutos. Las ciudades tienden pues a expandirse sobre los respectivos ámbitos regionales y a configurarse cada vez más como una red. Una red tejida por el movimiento de las personas, las mercancías, la información. La ciudad europea de hoy, la ciudadregión, se define cada vez más como una red, como una red de redes. �Los nuevos retos para las políticas locales y regionales De la conjunción de las dinámicas de internacionalización y metropolitanización emergen notables oportunidades, pero también retos formidables. Estos retos se encuentran asociados a seis grandes vectores de transformación: internacionalización, competitividad, sostenibilidad, funcionalidad, solidaridad y gobernabilidad. La internacionalización de las economías locales plantea retos enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y viario resulta hoy �crucial para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y construyan nuevas entidades locales. Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la especialización/diversifícación y fomentar la existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestructuras, de la formación de fuerza de trabajo y de la inversión en investigación y desarrollo). La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestructuras, a �problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible o la generación de residuos. Es necesario asimismo asegurar la funcionalidad de los territorios. Funcionalidad que en muchas ciudades y regiones se encuentra en peligro por la difusión de la urbanización sobre el territorio, por la especialización creciente de los distintos espacios y por el uso cada vez más mayoritario del transporte privado. Junto a competitividad, sostenibilidad y funcionalidad hay que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la gobernabilidad, que es, como expondré a �continuación donde residen buena parte de las claves para resolver los anteriores. Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto federal Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Así, en una Europa cada vez más unida podrán aprovecharse todos los recursos y reducirse los recelos y desconfianzas mutuos. Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, pero este �aumento de la importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. �La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes regionales y locales. El proceso británico de devolución de recursos y competencias en Escocia, Gales e Irlanda del Norte y la revisión de la Constitución italiana en una dirección federalista son claros ejemplos del camino de la devolución en Europa. En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante de carácter local), al 50/25/25 por ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido espectacular, motivado por el propio proceso de creación y consolidación del Estado de las Autonomías. Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el cual los �poderes locales asuman un grado de competencias similar al de otros países europeos. El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de federalismo fiscal para España es el de llegar en el año 2005 a una distribución del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los ayuntamientos. Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a los que me he referido antes no se hubieran producido sin el precedente español. Pero ahora nos están pasando delante. Es conveniente que España reaccione con una nueva �fase de devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado. Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente buenos gerentes, per sí que han de ser buenos garantes, una buena garantía, más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y de los individuos frente los viejos y los nuevos poderes fácticos y frente la innata tendencia de los mercados y los grupos sociales al monopolio y a la dominación. Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades locales - de las regiones y de los poderes locales - ha de ser la base de un nuevo federalismo europeo. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Territorio y devolución. Nuevas oportunidades económicas Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-01-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Europa Subsidiarietat Territoris Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource Conferència de Maragall a les jornades organitzades per The Economist a Madrid, POR UN FEDERALISMO DEL SIGLO XXI: Transformaciones territoriales y gobernabilidad en Europa. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2770/20000126_100diesOposicio_Col_legiPeriodistes_PM.pdf 6cdd9e18836460d64b186c1410297b93 PDF Text Text SUMARI 1 . - Introducció: Cent dies que han començat a canviar la política catalana 2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans públics de comunicació): Mai més res no tornarà a ser igual 3.- La fiscalització i el control del Govern: De la denúncia a la proposta 3 . 1 . - El pressupost de l'any 2 0 0 0 : Del retard injustificable a l'alternativa constructiva 3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la Conferència Nacional 3.3.- La sanitat: De l'assistència primària a la reforma del sistema 3.4.- El transport públic: De la congestió a l'eficiència 4.- La construcció de l'alternativa de govern: La regionalització com a exemple 5.- Les noves dinàmiques polítiques: Del balanç a les perspectives �1.- Introducció: Cent dies que han començat a caniar la política catalana Gràcies degà, gràcies a tots per ser aquí. Han passat 100 dies des de les eleccions autonòmiques. Ens ha semblat que és un bon moment per fer un primer balanç de la feina endegada des del Parlament pel grup SocialistesCiutadans pel Canvi, de com aquesta feina ha influit en la dinàmica política catalana i també les perspectives que se'ns obren en els propers mesos de legislatura. Cent dies... una mica més de tres mesos, però mirat amb perspectiva, a mi em fa la impressió que fa més temps. Suposo que tinc aquesta impressió perquè ha estat un període molt intens i, deixeu-m'ho dir, fructífer. Fructífer en iniciatives que han marcat l'agenda política, i sobretot, en l'activitat del i �Parlament, que ha començat a comptar més, a tenir una influència més àmplia i a ser el termòmetre de l'actualitat. La setmana passada vaig demanar als diputats del nostre grup - el Grup dels 50, com a mi m'agrada anomenar- que valoressin l'activitat d'aquests cent dies. Hi va haver una coincidència unànim: "Podem dir que, en certa mesura, hem començat a governar des de l'oposició, des de la nostra alternativa". Com s'explica això que hem començat a governar des de l'alternativa? Tot i que aquest era un dels nostres principals objectius després d'obtenir els resultats que vam obtenir, en ser la força política més votada, per a mi - ho confesso - ha estat una descoberta que es pugui influir tant o més des del Parlament com des del Govern. 2 �Les rutines pròpies de la governació poden impedir tirar endavant temes, però si el govern mostra una manca real d'iniciativa - que en alguns aspectes pot arribar fins i tot a la paràlisi, com en l'assumpte del Pressupost del 2000 amb tot el que comporta de falta de presa de decisió en diferents àmbits - aleshores aquest govern no governa. I qui agafa la bandera de les propostes, les iniciatives, i també les responsabilitats, és l'oposició. Buscant acords i promovent el consens, tal com vam dir que faríem. 2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans públics de comunicació): Mai més res no tornarà a ser igual La composició parlamentària sorgida arran de les eleccions autonòmiques ha propiciat una situació 3 �diferent i ha obert una etapa en la qual ja mai més tornarà a ser res igual. S'ha acabat el funcionar per inèrcies. Perquè contra les inèrcies del govern hi ha un grup potent de 50 diputats que empeny i porta la iniciativa cap a una nova forma de governar i de fer política a Catalunya. r Es per això que el dia del debat d'investidura vaig dir a l'hemicicle que allò que havia passat en el Parlament els darrers anys no es tornaria a repetir. En aquesta línia, hem començat a treballar per dotar al Parlament de més condicions logístiques per acomplir la seva funció, que vol dir dotar-lo de més condicions polítiques per a fer-lo més àgil i més actiu. I deixeu-me dir que Déu ni do el que s'ha avançat. El Parlament ha estat durant aquest temps el punt de referència davant l'enrocament del govern per 4 �mantenir una situació de refredament polític que ara ja s'ha mostrat totalment inadecuada perquè el país, els ciutadans, caminen cap a una altra direcció. Haig de constatar que al president de la Generalitat l'hem vist molt poc pel Parlament, justet només quan havia de votar i quan havia de contestar les preguntes de control ( en una sessió de mal record pel menyspreu i desqualificacions personals expressat en les seves intervencions). Tanmateix, val a dir que un dels aventatges de la situació present és tenir ocasió d'escriure allò que altrament hauria pogut ser el capítol perdut en la novel·la del canvi. Si s'hagués produit una transició sobtada en les eleccions d'octubre, potser ens hauria faltat l'ocasió per escriure aquest capítol necessari en la vida política. El capítol en el que els nous protagonistes s'enfronten als antics, els diuen tot el que els han de dir i maleeixen l'hora en què aquests van començar a manar. Si se'ls fa fora sense aquest 5 �capítol, el lector (en aquest cas el ciutadà) té la sensació d'assistir a una injustícia, a un final prematur. Deia que el Parlament ha estat punt de referència com impulsor d'un canvi en les regles del joc polític a Catalunya. I en aquest camp estem preparant iniciatives en relació al sistema d'incompatibilitats dels alts càrrecs de l'administració catalana i a la representació plural en els consells d'administració de les empreses públiques de la Generalitat. Però la millor mostra fins ara d'aquesta voluntat de canvi ha estat el debat sobre el model de mitjans públics audiovisuals a l'inici de la legislatura. Arran d'aquest debat es va crear una situació interessant en el sentit que la discussió va traspassar les parets del Parlament. No només en parlaven els polítics: el debat estava també al carrer promogut pels propis professionals. Aquesta és una dinàmica de 6 �funcionament que ha de reixir, el Parlament ha de discutir en temps real per fer-lo més proper a la societat i tornar-li la dignitat d'autèntica cambra de representació, de legislació i d'impulsió i control de l'acció de govern. El tema dels mitjans públics encara està obert; hi estem treballant i va per bon camí, però ara ja no hi ha marxa enrere. Vam fer un esforç des dels grups de l'oposició - i des del govern, val a dir-ho- per consensuar mesures que semblaven impossibles i es va marcar un punt d'inflexió que va permetre començar a configurar unes noves regles del joc entre govern, societat i mitjans públics. Però si el dia 15 de febrer no tenim nou director general de la CCRTV i entrem en temps electoral amb el vaixell de les emissores públiques sense direcció - amb previsiblement cinc mesos (de novembre a abril) sense que l'empresa pública més 7 �important, o més influent, de Catalunya tingui autèntics responsables nomenats pel president de la Generalitat d'acord amb el Consell d'Administració que reflectirà les opinions del Parlament - si això passa, el pes de la vergonya caurà sobre un govern que haurà demostrat ineptitut, frivolitat i prepotència tot alhora. El conseller de la Presidència no podrà haver inventat pitjor manera d'acomiadar-se del govern i de Catalunya. 3.- La fiscalització i el control del govern: De la denúncia a la proposta Deia que la nova situació política ens ha permès plantejar amb profunditat en aquests cent dies el canvi de les regles del joc. Però al mateix temps ens ha fet possible exercir la labor d'oposició, en el sentit clàssic de control i fiscalització de l'acció del govern, amb molta més efectivitat que mai. 8 �El nostre grup ha presentat en aquests tres mesos 697 iniciatives parlamentàries entre proposicions de llei, proposicions no de llei, interpel·lacions, preguntes i d'altres. Explicar amb detall aquestes iniciatives seria molt interessant però segurament massa llarg per a fer-ho avui. Deixeu-me doncs que em centri en quatre camps que tenen particular incidència en la vida quotidiana dels ciutadans: el pressupost, l'educació, la sanitat i el transport públic. ~— ^Vk^p^d^Z ; hesso^i L· u^L· ^M^k ¿¿Ce** 3.1.- El pressupost de l'any 2000:Del retard injustificable a l'alternativa constructiva Com afecta que encara no s'hagi presentat el pressupost a discussió al Parlament i la nostra alternativa pressupostària? 9 �Catalunya no té encara pressupost per aquest any i no el tindrem aprovat, anant bé, fins el mes de maig. El desembre vam fer una oferta d'acord per consensuar alguns aspectes bàsics, però el govern ha preferit supeditar la discussió al Parlament i la seva aprovació als resultats de les eleccions generals. Això és greu perquè, a més de menysprear la sobirania del Parlament de Catalunya, té uns efectes molt negatius sobre l'hisenda de la Generalitat. Les característiques de proposta d'acord que vam adreçar al govern i a tots els grups de la Cambra eren les següents: - No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos era el mateix del PIB nominal ( 5, 5 % ). 10 �- Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superes el previst per la inflació ( 2 % ) - Incrementar les inversions ( 40 % ) - Resoldre els greus problemes financers de la Sanitat i la CCRTV Les últimes dades de la execució del pressupost de la Generalitat, corresponents al tercer trimestre de 1999 - que hem conegut fa pocs dies - ens confirmen l'existència de greus desequilibris als que cal trobar solució ràpidament. L'ajornament de les mesures tan sols farà que les dificultats siguin cada cop mes elevades: li �^(¿fo^Â&vÇoioUiJ ^ JX£/u¿&W wu¿*e*k) - Les despeses corrents, excloses les financeres, s'han incrementat mes del 8 % en relació al mateix període de l'any passat. - El " forat" del Servei Català de la Salut es cada cop mes gran. A l'any 1999 s'han comptabilitzat 155.000 milions de despeses procedents de l'any anterior. La desviació és un 27 % mes elevada que la de l'any passat. - A finals de setembre el Servei Català de la Salut ja havia gastat el 99,7 % de tot el capítol 2 de bens i serveis. Cap de les despeses del darrer trimestre es podrà comptabilitzar. En els darrers mesos s'ha constatat un agreujament de l'evolució relativa del creixement dels preus a Catalunya. 12 �JU^OAT^O^ ^ ; -' <^/^W EVOLUCIÓ DE LA INFLACIÓ INTERANUAL Espanya 1996 1997 1999 3.21% 2.01% 1.41% 2.92% 1996-99 9.89% 1998 Catalunya 3.66% 2.11% 1.76% 3.46% Diferencial 0.45% 0.09% 0.36% 0.54% 11.43% 1.55% Com veiem, el diferencial de la inflació entre Catalunya i Espanya de l'any 1999 es el més elevat dels últims quatre anys. En total en aquest període hem acumulat un diferencial de mes del 1,5 %. Aquest diferencial és equivalent a la inflació anual de la zona Euro. Així, es podria dir que la nostra competitivitat s'ha retardat un any en relació a la resta d'Espanya. I això és especialment greu perquè Espanya, en el seu conjunt, s'ha retardat uns dos anys en relació al països de la Unió Europea que són els nostres principals competidors. 13 �Els experts estan d'acord en què el diferencial d'inflació és degut bàsicament a dos factors: i) a Catalunya pesen més els sectors de serveis, que són els que tenen més inflació; especifícament els de serveis mèdics i lleure i cultura. ii) la inflació en aquests sectors és més elevada a Catalunya que a la resta d'Espanya, Al mes d'agost, la major inflació d'aliments, begudes i tabac a Catalunya explica per si sola dos terços del diferencial amb el conjunt d'Espanya. -^ T/^AjrpMfeAíti ñ S ! Davant cTaquesta situació, el govern Generalitat hauria hagut de la d'actuar en una doble direcció: a) Directament, en els camps en que té una responsabilitat immediata: - Preus de les escoles concertades - Preus dels llibres en l'ensenyament obligatori 14 �- Preus de la sanitat concertada - Política compres en farmàcia - Reducció o eliminació de peatges b) Indirectament, tot exercint pressió prop del govern central, en altres temes: - Liberalització tarifes telefòniques - Liberalització mercat farmacèutic - Carburants ______^^ Això no s'ha fet prou, ni prou bé i els efectes d'aquesta mancança es poden comprovar en la pèrdua de competitivitat de l'economia catalana. Així ens ho mostren les dades de l'evolució del comerç exterior de Catalunya en els darrers mesos. I així ho exemplifiquen les notícies que cada dia podem llegir en la premsa econòmica. La qual, sigui dit de passada, ens ha informat aquests dies d'allò que n'hi podríem dir "la mala setmana catalana": la desaparició de la marca Banca Catalana, la 15 �preeminència de Repsol sobre l'antiga Catalana de Gas i la recança que suscita el prodigiós l'augment de la cotització borsària de Terra, que la Generalitat es va deixar perdre per un plat de llenties i per raons que no responien de cap manera a criteris econòmics. 3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la Conferència Nacional Un altre camp en el que la nostra acció parlamentària ha estat contundent és el de l'educació: un tema que m'apassiona i em preocupa extraordinàriament. Durant la campanya vàrem explicar que aquesta havia de ser no un prioritat, sino la primera prioritat de Catalunya. I no ho afirmàvem per casualitat, sino perquè el país ens ho diu, ens ho reclama. 16 �Mireu, en el camp de l'educació a Catalunya partim d'una herència magnífica -la del període de la República i del moviment de renovació pedagògica dels anys de la transició- i hem fet avenços molt importants. Mai, com ara, havíem tingut unes generacions joves tan ben formades. Però l'escola té problemes. La unificació de l'educació secundària - ben intencionada i positiva, però aplicada amb poca traça administrativa i pocs recursos- ha abocat a l'ensenyament un conjunt de problemes socials que l'escola té moltes dificultats per resoldre. A més, l'escola pública, que hauria hagut de ser el motor i l'exemple de l'avenç educatiu, ha patit d'una desatenció reiterada per part del govern de la Generalitat. Un govern que, com en d'altres camps, ha prioritzat els acords i els concerts amb el sector privat. I així en l'escola pública tendeixen a 17 �concentrar-se aquells sectors de l'alumnat amb més necessitats i problemes. Problemes que -malgrat els esforços dels mestres, els pares i molts ajuntamentssón molt difícils de resoldre en les condicions actuals. Tot això és molt preocupant. En primer lloc, perquè del funcionament del sistema educatiu en depèn la nostra capacitat de donar resposta als requeriments del mercat de treball. Requeriments de formació tecnològica, de capacitat d'adaptació, de capacitat d'innovació. Ahir mateix, em reunia a Reus i a Tarragona amb ensenyants i empresaris, i en el que em deien constatava com és d'important escoltar a uns i altres per tal d'assegurar als nostres joves una bona transició de l'ensenyament al treball. Però la situació actual de l'escola no només planteja problemes de manca d'adaptació als requeriments del treballa, sinó que també posa en qüestió el paper 18 �de l'escola com a instrument d'integració i cohesió social. Es per tot això que no podem esperar quatre anys. Ni un. Nosaltres hem començat a actuar i a prendre iniciatives per tal que les coses comencin a canviar des d'ara mateix. Així, per exemple, hem presentat dues proposicions al Parlament de Catalunya per tal que la matrícula per al curs 2000-20001 de tots els centres educatius sostinguts amb fons públics - els pròpiament públics i els concertats - es faci sobre noves bases. Unes bases que assegurin l'equitat i la transparència i evitin la concentració en determinats centres de l'alumnat amb risc de marginació. Però al costat d'aquestes mesures que podríem anomenar d'urgència, hem plantejat també la necessitat d'una reflexió en profunditat. Així estem impulsant per als propers mesos la realització d'una Conferència Nacional d'Educació, en la que esperem 19 �que hi participi els mestres, els pares, els empresaris, els sindicats, els ajuntaments i, naturalment, el govern de la Generalitat. 3.3.-La sanitat: De l'assistència primària a la reforma del sistema Al costat de l'ensenyament, la sanitat és un altre qüestió que condiciona molt estretament la vida quotidiana dels ciutadans. També aquí hem començat a actuar. I hem volgut fer-ho en relació a l'atenció primària, és a dir, l'atenció que hauria de ser la porta d'entrada al sistema sanitari. Es aquest un àmbit que ha estat particularment desatès per part del govern de la Generalitat. I els resultats estan a la vista: els ciutadans acudeixen directament als hospitals per l'entrada d'urgències i, en ocasions, com en aquests darrers dies, colapsen el 20 �servei, especialment a la ciutat de Barcelona i al seu entorn. La reacció del govern de la Generalitat ha estat blasmar els ciutadans. ¿Com volen que els ciutadans acudeixin l'assistència primària si a Barcelona, per exemple, encara més de la meitat de la població està atesa pel sistema antic d'ambulatoris massificats i ineficients? ¿Com volen que el ciutadà tingui confiança amb la primària si a Catalunya el temps mitjà de visita és només de dos minuts, la més baixa d'Espanya? És per això que com a primer pas cap a la millora del sistema sanitari a Catalunya, hem exigit al conseller Rius un pla raonable per acabar la reforma de l'assistència primària. I hem reclamat la dotació urgent de més mitjans per a la reforma dels centres d'assistència primària. Al costat d'això, he creat una comissió integrada pels millors experts sanitaris 21 �perquè ens ajudi a analitzar la problemàtica de les urgències i a plantejar alternatives viables. 3.4.- El transport públic: De la congestió a l'eficiència Un altre tema. A Catalunya en un de cada dos municipis almenys la meitat dels ciutadans que treballen s'han de desplaçar fora del seu municipi de residència. Aquesta realitat és fruit d'un creixement urbanístic que no ha tingut prou cura a mantenir integrada la residència amb el treball i el comerç. Com a resultat d'això s'ha produit un veritable esclat de les necessitats de mobilitat dels ciutadans. Esclat que, en no veure's acompanyat per les necessàries inversions en transport públic, ha comportat l'ús cada vegada més majoritari del vehicle privat. Les conseqüències les podem escoltar cada matí quan ens llevem i encenem la ràdio, a les set o a quarts de 22 �vuit, i sentim com en Bassas o en Cuní ja ens expliquen que els cotxes estan "aturats en els dos sentits de la marxa" Per fer front a aquesta situació, hem proposat al Parlament un pla de mesures urgents per la reactivació del transport col·lectiu a Catalunya. Un pla que entre altres resultats persegueix la potenciació i la integració dels serveis de metro, autobús i ferrocarril urbà i suburbà (amb els serveis ferroviaris de rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona, del Camp de Tarragona, Lleida i Girona), així com la millora de les infrastructures (tant les existents -tren Lleida-La Pobla de Segur,VicPuigcerdà i Mollet-Papiol - com les de nova creació: el tren d'alta velocitat). I al costat d'aquestes accions en matèria d'educació, de sanitat i de transport públic, en podriem esmentar moltes d'altres, en l'àmbit del benestar social, de la 23 �indústria i les noves tecnologies, de la cooperació, etc. Però no voldria abusar de la seva paciència. 4.- La construcció de l'alternativa de govern: La regionalització com a exemple. El que si voldria fer és posar un exemple del perquè l'experiència d'aquests cent dies ens permet d'afirmar que, en certa manera, estem ja començant a governar des de l'oposició. I per fer-ho m'agradaria explicar com estan avançant les nostres propostes per a la reforma de l'organització territorial de l'Administració a Catalunya. Es tracta, com saben, d'un àmbit en el qual l'acció dels successius governs de Convergència i Unió ha estat particularment desafortunada i ha creat un garbuix administratiu ineficient, centralista i poc transparent. Un garbuix que comporta disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de 24 �serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat, que substreu capacitat d'actuació als municipis i que facilita el desordre en matèria de planejament urbanístic. Es per això que en el nostre programa vàrem incloure la resolució d'aquesta qüestió com una de les prioritats principals. El que cal, diem, és aconseguir un gran acord entre totes les forces polítiques i tots els territoris de Catalunya per tal d'avançar simultàniament en tres direccions: enfortir el govern local, descentralitzar l'administració de la Generalitat i adaptar les províncies a l'ordenació territorial que resultarà de la reforma. Per portar endavant aquest programa hem proposat la creació de set regions. Set àmbits que es deriven de les característiques geogràfiques del territori català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat manifestada reiteradament pels seus ciutadans: 25 �l'àmbit metropolità de Barcelona, el Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre, la Catalunya Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les Terres de Ponent. Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de la Cambra immediatament després de la constitució del Parlament, en ocasió del debat d'investidura. I de llavors ençà ha estat una de les línies prioritàries de la nostra acció parlamentària. Paral·lelament, en correspondència amb la voluntat d'obrir el debat polític i d'apropar el Parlament a la societat, el nostre grup ha iniciat una sèrie de visites a cada una de les regions de Catalunya, amb l'objectiu de donar a conèixer la nostra proposta i d'escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les associacions i entitats locals. 26 �La primera d'aquestes visites es realitzà els dies 14 i 15 de desembre a l'Alt Pirineu català i fou una fita fins a cert punt històrica. Mai, d'ençà de la restauració de la democràcia, un grup tan nombrós de parlamentaris catalans s'havia desplaçat a aquelles terres per dialogar i per escoltar. La visita que inclogué sessions plenàries a la Seu d'Urgell i reunions específiques a Puigcerdà, Sort i Vielha permeté no només constatar l'excel·lent rebuda del projecte de regionalització, sino també avançar un programa de 10 propostes per millorar la qualitat de vida dels pirinencs. Cada una d'aquestes propostes s'ha convertit ja en una inicitaiva parlamentària que -esperem- donarà aviat els seus fruits. Per al proper mes de febrer preparem una visita amb un format similar a les terres de l'Ebre. Arran de la nostra actuació el tema de la regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i s'ha transformat en un veritable clamor en molts 27 �llocs del territori (i en aquest sentit podria mostrarvos articles molt reveladors apareguts en la premsa de l'Ebre o de la Catalunya Central, per exemple). Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt d'actuacions que el conseller de Governació i Relacions Institucionals, Josep Antoni Duran i Lleida, ha acabat acceptant la necessitat de revisar l'organització territorial de Catalunya. Es tracta d'un avenç important: per primera vegada el govern de la Generalitat accepta que el model establert i aplicat sense consens per Convergència i Unió fa 13 anys no es pot mantenir. I és positiu també que el govern accepti que per resoldre aquesta qüestió cal arribar a un acord entre totes les forces polítiques. 28 �Si, com esperem, aquests propòsits es concreten aviat en fets haurem fet un pas important endavant. I amb el tema de la regionalització -que, repeteixo, no és altre que el de la millora en la prestació dels serveis i l'enfortiment dels ajuntaments- haurem donat un excel·lent exemple de la forma com, des de l'oposició, anem construint l'alternativa política a Catalunya. 5.- Les noves dinàmiques polítiques: del balanç a les perspectives Acabo perquè m'estic allargant massa. He volgut explicar-los el que per a nosaltres està sent una experiència apassionant. Ens han volgut matar d'avorriment, han volgut que a Catalunya s'escoltés una sola veu. I més que exercir el govern, l'ocupen. Però nosaltres no ens resignem. No ens deixarem adormir. 29 �Deien: uEn Maragall no aguantarà gaire" i ara diuen: " Que pari, que va massa ràpid". No pararem. Nosaltres no tenim cap pressa, però la resolució dels problemes dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no admet demora. En aquest cent dies hem iniciat una nova etapa política que, com els he explicat, té repercussions parlamentàries clares i concretes. Però que va molt més enllà, em sembla, dels murs de la Cambra. La col·laboració entre el PSC i el moviment cívic Ciutadans pel Canvi, que tan bon inici va tenir en la campanya electoral, ha continuat de manera modèlica en el grup parlamentari. Amb això hem desmentit els qui ens pronosticaven tota mena de desastres i baralles. I, el que encara és més important, hem posat en peu un laboratori de noves 30 �formes de fer política. Un laboratori on la vella saba del partit socialista s'enriqueix amb les aportacions d'altres sectors socials i professionals. r Es una experiència que, ho estem veient aquests dies, atreu l'atenció de forces polítiques de tot Espanya. I que ha estat la llavor de molts dels esdeveniments que avui estem vivint. D'altra banda, som conscients que els cent primers dies de la nostra acció parlamentària no es corresponen amb els cent primers dies del nou govern. Especialment no són encara suficients per començar a jutjar l'acció dels nous consellers. Creiem que aquests mereixen un període de respecte que no s'ha exhaurit encara. Tanmateix, hi ha exemples d'iniciatives ja preses per alguns d'ells, tant dels nous com dels vells, que semblen anar en una direcció correcte. Això és 31 �particularment visible en els temes de la regionalització i de 1'audiovisual, camps en els que hem trobat una actitud raonablement receptiva. Però, com hem vist, hi ha altres temes en que les coses no han anat bé i no poden esperar: el pressupost, el colapse de les urgències, les prematriculacions escolars, la millora de les condicions de treball del parlament i l'estatut de l'oposició. Per això hem decidit no deixar passar el mes de gener sense donar fe de vida davant els mitjans de comunicació amb aquest primer balanç. Un balanç que vol iniciar un costum ja habitual en altres institucions. Deixeu-me, abans d'acabar, fer una referència a la manera com les eleccions generals incideixen en la marxa de les coses aquí a Catalunya. La vida 32 �política, com l'economia, és cada cop més un mercat d'expectatives tant o més que de realitats. El govern català sembla atenallat no solament per l'inici de la legislatura, sempre feixuc, sino també per la proximitat de les eleccions generals. Però això, que seria normal, ve agreujat per l'estratègia política del nostre govern, que ha basat tota esperança de millora en la coincidència d'una determinada configuració de les majories en el Congrés i en el Senat espanyols. No és aquí el lloc, per fer judicis - d'altra banda, prou coneguts pel que a nosaltres respecta- sobre la política espanyola i els seus efectes a Catalunya. El que volem, justament, és un canvi de la política catalana en el seu conjunt. No podem dependre exclusivament del que passi a Madrid. Això si que 33 �ha acabat sent una estratègica i tràgica cessió de sobirania. Estratègica perquè és consubstancial al plantejament nacionalista de descompromis real en la política estatal. I tràgica per dues raons: perquè ho fa dependre tot d'un Estat en el que no es creu i perquè no produeix resultats, excepte el de la desresponsabilització de la política catalana. Només si som capaços d'enaltir el nostre Parlament, vitalitzar la connexió entre política catalana i societat catalana, augmentar el prestigi interior de l'acció de govern a Catalunya i de les nostres institucions - que han de deixar de ser vistes com irresponsables per manca de poder i diners -. Només així, dic, esdevindrem un país políticament autònom en el sentit fort de la paraula. Un model contrastable i alguna cosa més que una curiosistat intrigant, un 34 �país simpàtic o antipàtic, segons els gustos, i un escenari de frustracions interiors. "II modelo catalano", com diuen a Itàlia, pot esdevenir un autèntic model de referència a Europa si ens ho proposem. Un model amb legislatiu, executiu i justícia propis i singulars. Amb una relació positiva amb els seus territoris i ciutats. I amb una connexió saludable, no com ara, entre política i mitjans de comunicació i entre política i diners.( En el benentès que els mèdia i el diners són els dos nou poders socials i polítics que han emergit amb força en la segona meitat del segle XX). Aleshores si que podrem optar a obtenir un paper capdavanter en un país, Espanya, que ha ampliat considerablement els seus mercats, per dir-ho així, polítics i econòmics. Altrament, no. 35 �Les claus per a aquest nou rol de la política catalana les tenim a la mà. No s'han d'inventar ni s'han d'anar a buscar a fora. Es diuen Parlament fort i govern responsable, territoris respectats, ciutats robustes, institucions de qualitat, mitjans públics neutrals i mitjans privats independents, empreses innovadores, sindicats imaginatius. Els tenim? En tenim, però hem de millorar-los. Serem capaços de fer-ho, i per tant els tindrem. És per això que treballem els diputats i diputades Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi. Moltes gràcies. 36 �}/> VAXVAA^ UA^& SÍ^NJ^' ¡M ^ ^Ki^jY : >[*+) WUM Oí^ t^^r ^ t ,* -? u ^ ^ -OJ± Vi] v * & * : * $ : i 4. 'fés^>^ K A u. y^rr � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 100 dies d'oposició al Parlament. Conferència al Col·legi de Periodistes. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-01-26 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Parlament de Catalunya Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Govern alternatiu Catalunya Model social Acció política Description An account of the resource Conferència de Pasqual Maragall repassant l'activitat parlamentaria del Grup Socialista-Ciutadans pel Canvi. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2771/20000206_PresentacioCandidaturesPSC_PM.pdf a9cd74831c272942128ee06032b50442 PDF Text Text -& ^ irrxk^ & ¡JJU^^ l 'ESPANYA PLURAL ES ENCARA POSSIBLE. SURT EL DARRER PER AACONSEGJLJIR-LA EN VTNT ANYS 9 DRETA-ESQUERRA: CANVI I CONTINUÏTAT, IL·LUSIÓ I ^ ^ ^ ^ ^ ^ RREALISME, COMPLEXITAT I SIMPLIFICACIÓ (PODEM * n > * ^ u v „ C[-[u^í MILLORAR O NO ENS FEM IL.LUSIONS) (canviar lôrdre) j¿¿**W^fer -<&L^- A 2 ¥ * " ^ /(Z+^AMJL^ ,jM * UA ^ ,v MODEL BARCELONA O L'EXEMPLE O L'EXPERIÈNCIA DE ELONA— SlA-à LA DRETA NO ES LO MILLOR PER ENCARAR EL FUTUR. L'ESQUERRA VA FER AMB EL CENTRE EL GRAN CANVI DEL 7879 LA CONSTITUCIÓ I L'ESTATUT. ARA PER ACOMPLIR AQUELL SOMNI HEM DE SEGUIR CANVIANT I AMB EL MATEIX PROTAGONISTA POLÍTIC: EL CENTRE-ESQUERRAIEL_CAXALANISME UNA ESPANYA SENSE ELS BASCOS NO AGRADARIA ALS CATALANS JUSTICIA LOCAL EDUCACIÓ EN MANS DEL POBLE, DELS PODERS PROPERS AAyvÔofK^ CORRESPONSABILITAT FISCAL: TIPUS LLIURE DINS D'UNS AM^W&Myif MARGES, LLIBERTAT DE CANVIAR LES PRIORITATS (SANITAT) ^ ¿Sj^JuÀf SERVEIS SOCIALS : GENT GRAN DONES, SALUT MENTAL [7 • ÍÁ * oc ^ [h> vA [of(U W\ ( O^o {m^m^£^ ^ ¿ 4 Ç^[ tM^M~ê ^t&*rnfàfc. �- El model d'esquerra oberta que Narcís Serra tan intel·ligentment va començar a portar a la pràctica a Barcelona, en el primer ajuntament democràtic i que encara dura amb Joan Clos. (En Narcís ja intuia que la política aniria per aquest camí). I ara, de la seva mà, com a candidat del PSC a les eleccions espanyoles, farà que Catalunya lideri aquest procés. - En Narcís, amb la victòria clara i rotunda que tindrà a Catalunya, farà avançar moltes de les nostres posicions...Cap a la Catalunya més dialogant, més oberta. La Catalunya que liderarà l'Espanya més plural. I la Catalunya de les noves oportunitats que tots junts no trigarem massa a governar. �MJ a ap c CCRTV A CAMINAL NO LI VAN ACCEPTAR LES CONDICIONS QUE VA POSAR: MANS LLIURES PER CANVIAR TOTALMENT LA DIRECCIÓ I ELIMINAR LES INTERFERÈNCIES VEUREM QUINES SON LES CONDICIONS QUE POSA MIQUEL PUIG JP MISSING. IMPRESSIONAT PER L'AFER KHOL GOVERN ELS 100 DIES ES COMPLIRAN DINTRE DE DUES SETMANES. ESPEREM QUE ELS CANVIS QUE CATALUNYA HA VOLGUT AMB EL SEU VOT ES COMENÇARAN A PRODUIR ESPECIALMENT EN EDUCACIÓ, SANITAT I TREBALL EN ECONOMIA NO PODÍEM COMENÇAR PITJOR. FA TRES SETMANES VAM TENIR LA PITJOR SETMANA CATALANA: be, gas natural, eix transversal, terra ACTE PRESENTACIÓ CANDIDATURES JA HO TORNE DARRERA ELECCIÓ FINS D'AQUI A TRES ANYS. DECISIVA PER A ENCARRILAR EL PRINCIPI DE SEGLE *^AQUT^J/im^NYS)DESINTERES DE CATAALUNYA PER "ESTAN Y A T D 'spanya O madrid per Catalunya NO NOVES GENERACIONS D'INMIGRANTS ESPANYOLS, SÍ EXTRACOMUNITARIS �04/02 00 VIE 13:27 FAX 0002 ACTE DE PRESENTACIÓ DE CANDIDATURES DIA 6 DE FEBRER, 12:00 HORES. TEATRE PRINCIPAL DE BARCELONA GUIÓ DE L'ACTE - MÚSICA DE CAMPANYA D'AMBIENT 12;Ò0H-PRESENTACIÓ \ l2;b2H.- INTERVENCIÓ JOAN CLOS f l - * ! \ U^A i w Vs J \ 12:D7h.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:D9H.- INTERVENCIÓ DE JOSEP BORRELL 12:j19h.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:21 H.-INTERVENCIÓ DE MARIA TERESA COSTA ( ^ ^ )' 1226H- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12Í8H.- INTERVENCIÓ DE LLUÍS MARIA DE PUIG ^ ^ 12&3H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT fe§^^ 12:35H- INTERVENCIÓ DE TERESA CUNILLERA [ r ^ U u ^ ^ ^ 12:¡40H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:^2H-INTERVENCIÓ DE XAVIER SABATÉ ( T 12:j47H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 12:J49H.- INTERVENCIÓ DE JORDI SOLÉ TURA ( l ° ^ luj+5 J 13:D9H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT 13:|l1H.-INTERVENCIÓ D'ISIDRE MOLAS C ^ü W-u v ^ t b J 13:Í21H.- PRESENTACIÓ DE CONTINUÏTAT. 13:B3H.- INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL j 13:33.- INTERVENCIÓ DE NARCÍS SERRA. C ( ° uU •' �Ofe tXfV íiMi C u A ^- - •¿£ 6U4S C-tí O o^ ^ cA- * Amigues i amics, Ens tornem a trobar en una altra campanya. Ens tornem a trobar, amigues i amics, amb un pòsit fet. Un pòsit que ve de lluny, però que s'ha accelerat els últims mesos. Ho vull dir ben clar: Estem en un bon moment, un molt bon moment. Per una suma de raons: I Les coses han canviat a Catalunya.( Malgrat els hi pesi a alguns- que els hi pesa molt). Però és cert 06^ Uv^ U#M Úk C&^^iàJ & H ^ / A ' �que les coses han canviat i estan canviant cada dia que passa. No podem governar, encara Tot arribarà.... Dic que no podem governar des del govern, però en certa manera governem des de la nostra alternativa al Parlament. - S'ha encetat una nova etapa en la política catalana i des d'aquí, des de Catalunya, estem en condicions de construir una nova situació política amb efectes positius per a Catalunya i també per Espanya. - Junts, vam fer un pas de gegant en les autonòmiques. Ara, també junts, farem un altre salt endavant. Un altre salt endavant que consolidarà l'Espanya plural i diversa amb Catalunya com a líder. - Mireu, el PSC ha consolidat les seves posicions com a força de diàleg, d'entesa, d'obertura... Els �socialistes som capaços de generar al nostre voltant aliances diverses. - Per què som capaços d'això? - Doncs perquè el PSC, diguem-ho també ben clar, és l'únic partit que ha estat capaç de fer sacrificis per obrir-se, per buscar el diàleg amb altres forces de l'esquerra plural, per donar pas a ciutadans i ciutadanes - els Ciutadans pel Canvi -1 ha estat capaç i és capaç d'il.lusionar. - Perquè la política també és il·lusió. Sí, també ho és. O no il.lusiona a molta gent, a molts ciutadans i ciutadanes, l'entesa de l'esquerra plural catalana al Senat? - O no il.lusiona a molta gent, a tot Espanya, el pacte amb Izquierda Unida que de manera tan intel·ligent ha propiciat Joaquín Almúnia? �- Amigues i amics, estem anant molt enllà. I anirem més enllà. Amb el PSC com a capdavanter. Amb Catalunya com a capdavantera en el diàleg, en el pluralisme, en l'obertura i en l'il·lusió. - Perquè és això el que la societat vol. I el PSC està amb la societat, amb els ciutadans i ciutadanes. - El camí no és fàcil. Tots ho sabem. Però si volem fer aquest camí - que el volem fer - arribarem on volguem anar. Tenim l'energia, tenim la força, tenim l'esperit i tenim l'il·lusió. - I potser pensareu, sí, molta il·lusió, però - i els nostres adversaris? Mireu, els nostres adversaris estan tan aïllats, estan tan tancats, són tan presoners l'un de l'altre, que no val la pena esmentar-los gaire. �- Perquè això s'acaba. AIXÒ S'ACABA. - Al PP i a CiU se'ls acaba aquest joc constant que hem viscut els darrers anys. Aquest joc de "si tu em dones això, jo et dono això altre". - Aquesta gastada cançoneta de ser decisius a Madrid ja s'ha acabat. Ja no té cap efecte. Tothom sap que per l'únic que han estat decisius és per intercanviar cromos amb el PP. Amb tot el perjudici que ha comportat a Catalunya. Massa que ha servit l'escapatòria de Madrid per a no haver de fer-se responsables aquí de les coses que aquí no s'han fet bé. - Mai més no els deixarem utilitzar "Madrid" per a no haver de respondre de la seva ineficàcia a Catalunya. �- El PP no ha entès res de Catalunya ni de l'Espanya diversa. I CiU ha estat com un annex del PP. Que no ens vinguin parlant de més sobirania ni de més poder i més diners per a Catalunya, quan, com aquell qui diu, la sobirania se l'han venut per un plat de llenties i ja no se'ls creu ningú. - I què hem obtingut? Un grapat de bones paraules i un bon grapat de resentiments. - Catalunya anirà endavant amb l'Espanya plural i federal que governarà Joaquín Almúnia. Ell sí que entén l'Espanya diversa. El PSOE sí que entén l'Espanya diversa. Perquè el PSOE és federal i ser federalista vol dir ser d'esquerres. O ser d'esquerres vol dir ser federalista. L'esquerra plural, l'esquerra diversa, l'esquerra oberta, l'esquerra propera.... Recordem-ho: socialista ve de societat... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Acte de presentació de candidatures del PSC. Intervenció de Pasqual Maragall. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-06 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Espanya Candidatures Acció política Description An account of the resource Document amb la proposta d'intervenció, amb notes manuscrites de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Teatre Principal Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2772/20000218_RegionalitzacioCatalunya_Tortosa_PM.pdf 6838263b6ffad10a0db953acd6af4386 PDF Text Text LA REGIONALITZACIÓ DE CATALUNYA: UNA OPORTUNITAT PER A LES TERRES DE L'EBRE (Tortosa, 18 de febrer 2000) Bon dia. Em complau molt de ser aquí de nou, amb tots vosaltres. Durant la campanya electoral vaig anunciar, aquí mateix a Tortosa, que la primera regió de Catalunya que visitaria com a President seria l'Ebre. Com ja sabem, aquesta vinguda institucional, ha hagut de postposar-se una mica. Però això potser no és del tot dolent, ja que ens dona més temps per anar preparant els nostres projectes, per anar madurant les nostres propostes, per anar començant de mica en mica a governar a mesura que aquells que han tingut el poder durant més de vint anys se'n van anant també de mica en mica. �1 . La situació postelectoral i la nostra proposta: devolució i regionalització enfront a centralisme i desordre En efecte, després de les eleccions del 17 d'octubre la situació política catalana es caracteritza per la convivència entre, d'una banda, un govern amb una capacitat molt escassa d'iniciativa i reacció, i de l'altra, per un projecte polític -el de PSC-Ciutadans pel Canvi- que s'aferma cada dia més com a alternativa. La força d'aquest projecte és tanta que sovint permet anar més enllà de la simple acció d'oposició, entesa com a condicionament i fiscalització de l'acció del govern. Així, en aquests tres mesos primers de la legislatura, hem vist com en alguns camps podíem fins i tot anar forçant l'aplicació de parts del nostre programa des de l'oposició. És per això que en alguna ocasió hem afirmat que, en certa manera, estem 2 �començant l'oposició. a governar ja des de Un dels camps on aquests avenços han estat més clars és el de la reforma de l'organització territorial de l'administració pública a Catalunya. Es tracta, com sabem, d'un àmbit en el qual l'acció dels successius governs de Convergència i Unió ha estat particularment desafortunada i ha resultat en un garbuix administratiu ineficient, centralista i poc transparent. Un garbuix que comporta disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat, que pren capacitat d'actuació als municipis i que facilita el desordre en matèria de planejament urbanístic. Es per això que hem volgut fer d'aquesta qüestió una de les nostres principals prioritats: perquè volem que els ciutadans rebin els millors serveis possibles i perquè volem que cada territori disposi dels recursos que li calen. "i 3 �Per aconseguir-ho pensem d'avançar simultàniament direccions: que en hem tres 1. Enfortir el govern local, tot simplificantne l'estructura i augmentant-ne els recursos i les competències. 2. Descentralitzar i reordenar l'administració de la Generalitat. 3.Preveure l'adaptació de l'administració de l'Estat a l'ordenació resultant d'aquesta reforma. La peça clau per aconseguir aquests avenços és la creació d'uns àmbits regionals que siguin lloc de trobada entre totes les administracions: els governs locals, la Generalitat i l'Estat. Com n'hi hem de dir d'aquests àmbits? Hi ha qui proposa "regió". Hi ha qui proposa "vegueria". No ens discutirem pas per això. Vegueria -que com sabeu és un nom carregat de connotacions històriques- és com es van dir els àmbits regionals en el curt període que la divisió territorial republicana estigué vigent durant la nostra guerra civil. Per 4 �exemple, el senyor Josep Subirats i Piñana, que ens acompanya, va ser, en aquells anys, delegat de la Generalitat a la 5 a Vegueria, la de Tortosa. En fi, ja ho anirem decidint, tot això, però, torno a dir, no ens discutirem pas per qüestions de noms. Quins han de ser aquests àmbits regionals? Nosaltres hem proposat concretament la creació de set regions. Set àmbits que es deriven de les característiques geogràfiques del territori català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat manifestada reiteradament pels seus ciutadans: la regió metropolitana de Barcelona, el Camp de Tarragona, la Terres de l'Ebre, la Catalunya Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les Terres de Ponent. Ens diran potser que l'Ebre i el Pirineu no tenen l'entitat suficient per a ser una regió. Però hem de contestar que tenen una extensió territorial, unes especificitats i una personalitat pròpia més que suficient. D'altra banda, aquest 5 �matí en Joaquim Nadal i en Martí Carnicer, amb les seves xifres, ens han mostrat com, des del punt de vista dels recursos, la regionalització podria ser un incentiu pel desenvolupament d'aquestes terres. 2. Un primer avenç: el govern de la Generalitat reconeix la necessitat de reformar les LOT Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de la Cambra immediatament després de la constitució del Parlament de Catalunya, en ocasió del debat d'investidura, I de llavors ençà ha estat una de les línies d'acció prioritaries de la nostra activitat parlamentaria. Per una costat, hem constituit un grup de treball amb diputats dels nostre grup i representants de diverses institucions catalanes (la Federació de Municipis de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans,...), per anar 6 �avançant en l'elaboració de les nostres propostes. Les Terres de l'Ebre hi són representades pels diputats Josep Maria Simó i Antoni Sabaté. D'altra banda, hem començat un seguit de visites de tot el grup parlamentari a cada una des les set regions de Catalunya. L'objectiu d'aquestes visites es donar a conèixer la nostra proposta i escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les associacions locals al respecte. El mes de desembre vam ser al Pirineu, avui som aquí, a la primavera anirem a Girona i així successivament. D'altra banda, els nostres diputats han propiciat nombroses trobades sobre el tema a molts pobles i ciutats de Catalunya, com la que un grup molt significatiu d'alcaldes i regidors van celebrar aquí a Tortosa abans de Nadal amb els diputats Nel-lo, Simó i Sabaté. Arran de la nostra actuació el tema de la regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i s'ha trasformat en un 7 �veritable clamor territori català. en molts llocs del Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt d'actuacions que el Conseller de Governació i Relacions Institucionals, Sr. Josep Antoni Duran i Lleida ha acabat acceptant públicament la necessitat de revisar l'organització territorial de Catalunya. L'anunci del Conseller - i els contactes que se n'han seguit- pot considerar-se un avenç important. És la primera vegada, des de que es van sense consens les Lleis d'Organització Territorial de Catalunya, que el Govern de la Generalitat accepta la necessitat de revisar-les i reformar-les. El procediment proposat -una Comissió d'Experts que serà seguida d'una Ponència conjuntasembla també l'adequat. En tot cas vetllarem perquè els compromisos contrets i la voluntat de consens expressada es mantinguin. �3.Noves oportunitats per a les Terres de l'Ebre Tot això quins resultats concrets ha de tenir a les Terres de l'Ebre? Com sabem, les Terres de l'Ebre han conegut un llarg període de marginació. Una marginació que les ha deixat, en alguns camps, entre les menys afavorides de Catalunya. Ara hi apareixen noves iniciatives, s'hi escolten noves veus, es desvetllen energies que semblaven adormides. Fins el punt que un conjunt d'entitats de la regió han estat capaces d'elaborar un Pla Estratègic que conté propostes interessantíssimes i que hauria de ser la guia per a qualsevol acció de l'administració en aquest territori. Però hi ha diverses rèmores que dificulten la represa: el creixement econòmic és encara insuficient, les comunicacions pateixen dèficits importants, els serveis bàsics -l'ensenyament, la sanitat- es 9 �troben liuny d'estar ben servits, el medi ambient coneix importants amenaces,... Per fer front a aquests problemes cal, ben cert, que el govern de la Generalitat actuï. en col·laboració amb els ajuntaments i les entitats de l'Ebre. Les 10 propostes per a millorar la qualitat de vida a les Terres de l'Ebre que us presentàvem ara fa una estona contenen, pensem, algunes de les principals actuacions que caldria portar endavant. Però el mateix temps, cal que l'Ebre pugui fer-se sentir. Que existeixi!. Que disposi de les eines oportunes per a pensar el seu futur Que tingui !a capacitat de fer escoltar la seva veu. És per això que cal una regió de l'Ebre en la nova organització territorial de Catalunya. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La regionalització de Catalunya: una oportunitat per a les Terres de l’Ebre Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Regions Catalunya Oposició Terres de l'Ebre Territoris Acció política Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource 10 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tortosa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/752/20000227_LV.pdf b8604df306f4095de3e2573655915fda PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 27/02/2000 La Vanguardia, p.033, Opinión EUSKADI MAÑANA Autor: PASQUAL MARAGALL Pocos momentos después de conocer la noticia del asesinato de Fernando Buesa, una diputada catalana me confesó que sus sentimientos en aquel instante eran más personales que políticos. "Hoy siento odio -dijo- porque una persona ha sido privada de la vida por mano humana. Dejo para mañana el desprecio y la pena." Pero nosotros no podemos sentir odio, aunque sea momentáneo, porque ese es el sentimiento que anima a los que matan y en ningún caso nos podemos igualar a ellos. Sentimos pena y desprecio. Pena por Fernando y sus próximos, y desprecio no sólo por los que lo mataron, sino por los que no saben impedirlo, por nosotros mismos, en definitiva. Hoy miramos al suelo porque no podemos mirarnos unos a otros sin sentir una enorme vergüenza. Hasta aquí, los sentimientos. Pero todos sabemos que podemos llegar a una mejor comprensión de la situación actual si tenemos en cuenta los antecedentes de la historia. Releía estos días el mensaje que el lehendakari en el exilio, José Antonio Aguirre, envió al pueblo vasco con motivo de la Navidad de 1947. En aquel mensaje, Aguirre pedía a la juventud de Euskadi, con palabras muy fundamentadas, que se rebelara contra el olvido de la realidad del pueblo vasco, aunque añadía que si fuera necesario habría que "reaccionar violentamente si queremos contar el día de mañana con un pueblo civilmente digno". Aguirre hoy pediría lo mismo en cuanto a luchar por los derechos vascos, pero condenaría la violencia. Estoy seguro. En 1947 todavía no hacía diez años de la abolición por decreto de Franco de los fueros de "las provincias traidoras de Vizcaya y Guipúzcoa". Esta abolición fue la causa de gran parte de lo que ha pasado. Se sembró el odio, y ahí está. Las organizaciones clandestinas demócratas, partidarias de la no violencia para acabar con el régimen de Franco, no siempre condenaron, sino a veces todo lo contrario, los atentados de ETA durante la dictadura. Hay que tener en cuenta los antecedentes, pero, precisamente por esos antecedentes, hoy sólo podemos levantar la vista del suelo para mirar al mañana. El mañana guarda la solución que puede nacer hoy de nuestra vergüenza y de nuestra pena. Y mirando al mañana, les decimos hoy a los nacionalistas vascos que dibujen, como hizo el miércoles pasado el portavoz del Gobierno vasco, Josu Jon Imaz, un objetivo que pueda ser compartido por la gran mayoría del pueblo de Euskadi en el horizonte de quince años. Y que lo hagan dialogando con todas las fuerzas democráticas. Que este objetivo, tal como él dijo, excluye la separación o secesión, si bien puede necesitar reformas en los términos previstos por la Constitución. (Todos deseamos que llegue el día en que la Constitución española sea refrendada también por la mayoría del pueblo vasco.) Y, por último, pedimos a los nacionalistas que se sumen a la propuesta de Fernando Buesa del pasado 18 de febrero en el Parlamento vasco. La propuesta de Fernando de hace tan sólo una semana ponía énfasis en la necesidad de perseguir con diligencia y eficacia a los autores de las acciones violentas. Fue aprobada. El PNV se quedó en minoría. Es el momento de rectificar si la muerte brutal de Buesa tiene el mismo significado para todos. Quien estuviera en los 139 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA funerales de Vitoria con todas las consecuencias no puede dejar de votar la proposición no de ley que precedió a la muerte de quien la propuso. Volviendo al principio. Empecemos hoy para llegar al mañana. Si nos ponemos a trabajar ahora, dentro de dos años podremos tener soluciones. Soluciones no sólo para Euskadi: soluciones para todos. Hace más de 20 años de la Constitución. Una generación. Es el tiempo justo. Los que votamos la Constitución ya no somos la mitad del cuerpo electoral porque los que hoy son más jóvenes no pudieron pronunciarse. Nos toca preparar el futuro con la nueva generación que ya está aquí. Sólo así avanzaremos. PASQUAL MARAGALL , presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi 140 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1215 Title A name given to the resource Euskadi mañana Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Buesa Blanco, Fernando ETA País Basc Espanya Terrorisme Acció política Constitució Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2773/20000308_PirineuFutur_TribunaAndorra_PM.pdf 66cda5dc5a245a9f734eb6534ad5883d PDF Text Text TRIBUNA ANDORRA El Pirineu i el seu futur 0. Introducció 1 . El Pirineu a la cruïlla 2. La necessitat d'un projecte de futur 3. Andorra, la ciutat del Pirineu 4 . Cloenda 0. Introducció Bon dia. Deixin-me començar la intervenció agraint l'amable participar en tot invitació de Tribuna Andorra a aquest fòrum, donant-me així l'oportunitat de debatre amb tants representants i autoritats d'una i altra banda del Pirineu sobre el futur d'aquestes terres. Perquè és, precisament, sobre els reptes de futurdel Pirineu que els organitzadors em proposen de parlar en la nostra trobada d'avui. Per fer-ho, tractaré de mostrar en primer lloc com el Pirineu (el català, i �l'andorrà, el francès) es troba avui en un moment decisiu, en història. un Tot tombant seguit oportunitats i quins important de analitzaré quines els reptes que la seva són es les deriven d'aquesta situació. Finalment, assenyalaré com, al meu entendre, per aprofitar les possibilitats que la nova situació planteja i fer front als riscos que comporta, cal un projecte (o un conjunt de projectes) de futur. I en l'elaboració i l'execució d'aquests projectes, Andorra està cridada a tenir un paper clau. 1 . - El Pirineu a la cruïlla A tot Europa occidental les àrees de coneixen avui Històricament transformacions havien estat àrees muntanya profundes. marginades, endarrerides, menystingudes. Ara, però, els canvis tecnològics, l'extensió la de millora les de les dinàmiques comunicacions urbanes i obre perspectives del tot noves. Això és veritat tant pels Alps com pels Apenins com per les Alpujarras. I ho és també pel Pirineu. 2 �En efecte, després d'un llarg període de davallada demogràfica, de marginació econòmica, i de desatenció per part dels poders públics, al Pirineu s'observen avui símptomes tendència. Deixeu-me que clars d'un canvi ho exemplifiqui de amb algunes dades referides a l'Alt Pirineu català. Com sabem, el Pirineu català ha patit durant segles una sangria demogràfica constant. Doncs bé, les darreres de que disposem ens mostren que la davallada s'ha estroncat, i que la situació fins i tot sembla invertir-se: entre 1991 i 1996 mentre el conjunt de Catalunya creixia tot just un 0,5%, la població del Pirineu guanyava un 2,8%. Així sembla detectar-se un veritable punt d'inflexió, el trencament d'una tendència secular. L'origen d'aquests canvis rau en la fi del procés de concentració demogràfica en les àrees sobre el qual no podem estendren's ara. urbanes, N'hi ha prou en dir que, a partir de mitjans dels anys setanta, les àrees més extenses i poblades del país van començar a perdre pes relatiu en termes demogràfics i en ocasions fins i tot població en 3 �termes absoluts. De llavors ençà aquesta onada de reflux - sorda, lenta, desigual - s'ha anat estenent per tot Catalunya. I a partir dels anys 90 sembla que ha arribat també al nostre Pirineu. Així, les sis comarques que integren l'Alt Pirineu català han tingut en el darrer quinqueni saldos migratoris positius. Fixeu-vos bé en el que dic: Els Pallars o l'Alta Ribagorça, comarques de les quals la gent en marxava,davaiiant cap a la plana com "pedres de tartera" (per utilitzar l'amarga expressió de Maria Barbal), són avui comarques que reben immigrants. Amb això no vull dir de cap manera que a l'Alt Pirineu no hi hagi problemes demogràfics. Les seqüeles deixades pel procés de despoblament són molt pesants. I així, aquestes comarques es troben entre banda, les més la concentrar-se envellides població, com de Catalunya. sabeu, D'altra tendeix al fons de les valls deixant a més abandonades les capçaleres. 4 �Veiem doncs que s'observa un canvi de tendència clar pel que fa a la població. I aquest canvi és acompanyat, com no podria ser d'una altra manera, per una represa econòmica relativament important. Així, la imatge d'un Pirineu aturat i dependent és cada vegada menys certa. Fins el punt que algunes de les comarques del Pirineu tenen avui unes taxes d'activitat superiors a la mitjana catalana. A la Vall d'Aran, per exemple, la taxa d'activitat és del 5 9 % , mentre que en ei conjunt de Catalunya és tot just el 53%. Aquesta represa ha estat induïda de manera molt majoritària pel desenvolupament del sector turístic. Sector que com sabem ha estirat de la resta, com ara la construcció o el comerç. En canvi, les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals es troben avui, malgrat els esforços de modernització, en una situació prou difícil. A l'Alt Pirineu català quedaven l'any 1996 uns 2.600 pagesos, gairebé un 2 5 % menys que cinc anys enrera. D'altra banda, la indústria, que havia estat durant anys motor de desenvolupament d'algunes 5 �àrees (amb la construcció i la gestió aprofitaments hidroelèctrics, per exemple) dels coneix també una davallada notable. Des de! punt de vista econòmic ei turisme ha comportat innegables beneficis, Però ha provocat també en molts municipis una especialització sectorial acusadíssima en un sector que és molt dependent de la conjuntura econòmica exterior, o, com veiem aquests dies, de les condicions climàtiques. Ara bé, la represa demogràfica i econòmica no han anat sempre millores acompanyades pel que fa a les de les necessàries infrastructures i als equipaments. Així, és cert que la millora de la xarxa viària i de les telecomunicacions ha fet entrar el Pirineu en una certa normalitat. Però aquestes comarques continuen marginades de xarxes de gran importància per al futur. El gas natural no remunta encara les valls del Segre i de la Noguera, les línies de tren Lleida-la Pobla i Vic-Puigcerdà malden per assegurar la seva continuïtat, el cablejat amb fibra òptica ha començat a instal·lar-se a les grans 6 �ciutats i caldrà d'aconseguir estar que arribi molt vigilant a tots el per tal municipis del Pirineu. D'altra banda, l'accés als pirinencs i pirinenques a servis bàsics com ensenyaments l'assistència universitaris sanitària segueix o sent els molt problemàtica. I requereix de les famílies esforços suplementaris en desplaçaments i manutenció. Finalment, cal fer referència al patrimoni natural i cultural. Un patrimoni que ha estat un recurs fonamental per al desenvolupament econòmic, ja que constitueix desenvolupat les la base activitats sobre la que turístiques. s'han Trobem també aquí llums i ombres, ja que si bé és veritat que els espais que gaudeixen protecció s'han d'algun incrementat tipus de notablement, determinades actituds, depredatòries amb el medi i el paisatge, provoquen preocupació. Determinats desenvolupaments urbanístics vinculats sobre tot a la segona residència i a les activitats de lleure amenacen de malmetre seriosament el paisatge. I 7 �l'ambient muntanyenc, ja de per si feble, està sotmès a una forta pressió. Aquestes ambient mancances haurien d'infrastructures pogut ser i medi pal.liades pel planejament territorial i urbanístic, però aquí de nou ens trobem amb català no disposa buits importants. L'Alt Pirineu de cap planejament teritorial específic. I una tercera part dels seus municipis, que representen un 3 0 % de la superfície total, no estan emparats per cap tipus de planejament urbanístic. 2 . - Oportunitats i reptes Veiem doncs que el Pirineu es troba avui en una conjuntura del tot nova. Una conjuntura que ofereix grans oportunitat i també reptes molt notables. Les oportunitats es deriven de la millora relativa de les tendències demogràfiques, de la modernització de les estructures econòmiques i de les noves dotacions en infrastructures. Els riscos procedeixen 8 �en canvi d'una especialització sectorial excessiva,de la fragilitat actituds de les estructures poc respectuoses socials envers i de el medi les i els recursos naturals. És per això que hem afirmat que l'Alt Pirïneu es troba avui en una cruïlla. En un moment decisiu de la seva evolució. Per aprofitar ¡es potencialitats i escapar als riscos que la situació planteja és més necessari que mai disposar de projectes democràticament de elaborats futur. i Projectes col·lectivament assumits. En són un excel·lent exemple les Bases per al Pla Estratègic de l'Alt Pirineu que, sota l'impuls de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell, un conjunt molt ampli d'institucions pirinenques han elaborat i aprovat recentment. És apassionant de repassar a les pàgines d'aquest pla, al costat de la diagnosi i les mesures proposades, l'explicació del seu procés d'elaboració: actes públics entrevistes a totes les capitals comarcals, a centenars de persones, implicació 9 �d'ajuntaments i entitats, participació directa de més d'un miler de pirinencs i pirinenques. Nosaltres pensem que es tracta d'una iniciativa modèlica. I és per això que l'hem volgut defensar des del punt de vista polític i parlamentari i la proposem com un exemple de la reflexió estratègica que podrien fer altres regions i comarques catalanes. Aquesta voluntat de pensar el futur, de prendre'l en les pròpies mans, ha d'anar acompanyada dels instruments Amb administratius adequats. l'excepció notabílissima d'Andorra, durant segles el Pirineu, tant l'espanyol com el francès, ha estat governat des de fora. Cal ara tornar-li la seva pròpia veu. Es per això que proposem una regió administrativa pròpia per a tot l'Alt Pirineu català, un àmbit que serveixi alhora per a la cooperació entre els municipis pirinencs, la descentralització de la Generalitat, i en el futur per a l'organització provincial de l'Estat. 10 �En els darrers mesos s'han produït avenços molt notables en aquest camp. la declaració Puigcerdà conjunta Entre tots vull destacar dels i la Seu d'Urgell alcaldes de reivindicant Tremp, la regió pirinenca i proposant una capitalitat compartida com a forma d'evitar un debat estèril sobre aquesta qüestió. Després de tants anys de dependència externa, per què no dir-ho, Pirineu català de desconfiances mútues, l'Alt decideix unir-se per fer-se escoltar i prendre el futur en les seves mans. 3 . - Andorra, la ciutat del Pirineu I en aquest context quin paper hauria de tenir Andorra? Deixin-m'ho dir d'una manera taxativa. Andorra és la ciutat dels Pirineus. Quan em diuen que l'Alt Pirineu català té només 60.000 habitants sempre penso que aquesta és una veritat a mitges. Perquè des del punt de vista 11 �econòmic, funcional i cultural n'hi hem de comptar al menys uns altres tants que resideixen a Andorra. Andorra és el principal centre de serveis del Pirineu, l'espai comercial més ben equipat i ei principal focus d'irradiació econòmica. Conjuntament amb l'àrea de la Seu constitueix la primera polaritat urbana del Pirineu. Al meu entendre, això confereix a Andorra una gran responsabilitat. El seu pes econòmic i demogràfic li dona capacitat per atreure infraestructures i serveis que poden ser d'utilitat per al conjunt del Pirineu: l'aeroport de la Seu i els equipaments comercials en són excel·lents exemples. D'altres, de caire cultural i de serveis, s'hi van afegint. Diguem-ho curt: Andorra constitueix un gran recurs, un gran actiu, un viver d'oportunitats per al conjunt del Pirineu. Ara bé, Andorra, d'enfrontar-se també la ciutat del a la temptació Pirineu, de ha tantes ciutats. He estat, com sabeu, durant molts anys, 12 �alcalde de Barcelona, un municipi relativament petit en termes de superfície, envoltat d'una gran àrea metropolitana. Conec, doncs, el tema per experiència pròpia: les ciutats tendeixen a projectar cap el seu entorn immediat el seus problemes: l'abocador cap el Garraf, la tèrmica cap e! Besòs, l'habitatge de baixa qualitat cap a les corones metropolitanes. És una temptació lògica, que en el cas d'Andorra podria veure's afavorida encara per l'existència de la frontera internacional. Però és una dinàmica contra la qual cal reaccionar de manera enèrgica: una ciutat només és digne d'aquest nom si és capaç d'afrontar en el seu sí i de comú acord amb el seu entorn els problemes que avui engendra la vida urbana. Andorra, motor i oportunitat del Pirineu, seguirà, n'estic segur, aquesta via. 13 �4-. Cloenda Acabo. He volgut explicar com, ai meu entendre, els velis tòpics ja no serveixen per descriure la realitat pirinenca. El Pirineu és avui un territori cada vegada més dinàmic des del punt de vista econòmic que va aixecant-se d'una prostració secular. Però les transformacions actuals, lluny de resoldre tots els problemes, evidencien les velles mancances i en fan aparèixer de noves. Al Pirineu s'obren doncs grans oportunitats que no es poden deixar escapar. És per això que diem, ara més que mai, que calen projectes de futur. Projectes que permetin aprofitar les oportunitats d'avui per tal de millorar les condicions de vida de tots els pirinencs, assegurar la preservació del seu patrimoni i afermar la seva contribució al desenvolupament d'Europa. Res més. Moltes gràcies per la seva atenció. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Pirineu i el seu futur Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-08 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pirineu Catalunya Regions Territoris Oposició Acció política Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource 14 p. Discurs pronunciat al fòrum Tribuna Andorra. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Andorra la Vella Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2774/20000308_HomenatgeJoanCodina_PM.pdf 4ebbd9c8f9ebc0a5fbb8f463ba5df99f PDF Text Text Conèixer Joan Codina va ser un gran privilegi. Tots els que el van conèixer de prop compartiran amb mi que Joan Codina va ser un referent de sinceritat. De sinceritat i de compromís. No enganyava. Anava de dret als temes. Era "percutant", era directe. I no tenia malícia ni rancor. Va arribar a la política-política després d'una llarga trajectòria com a lluitador sindical i social, sempre lleial i infatigable. Va combatre la dictadura i va posar en temps difícils i de risc tots els seus esforços per aconseguir el retorn de les llibertats democràtiques. I la política-política, ja en democràcia, la va entendre i la va practicar com la política de fets concrets, arrelada a les preocupacions dels ciutadans i ciutadanes. En Joan va començar des de baix, des del ram del metall, des del magatzem on treballava com encarregat. Allà es va iniciar, defensant els drets dels treballadors com a líder sindical, afiliantse a la UGT. Va assumir diferents responsabilitats, sindicals i politiques: la secretaria general de la federació del Metall d'UGT, i més endavant la presidència d'aquest sindicat. Al final de la seva trajectòria va estar a punt de ser president de la Federació de Jubilats però no ho va aconseguir. Sota la presidència de Josep Tarradellas va ser conseller de Treball i es va abocar amb il·lusió en aquell primer govern, en aquell govern d'unitat. Hi va aportar el seu esforç per modernitzar i democratitzar les relacions laborals. Recordo el Comitè Executiu del PSC-C en que es va decidir qui serien els nostres dos consellers. Ningú no va dubtar: En Joan Codina i la Marta Mata (Treball i Educació, les dues grans prioritats de la tradició socialista) (Marta Mata no ho va arribar a ser i va entrar NS). �En aquest Parlament va ser diputat socialista en la primera legislatura de la democràcia. Alguns dels que esteu aquí - si més no el President de la Generalitat - el vau poder conèixer com a company parlamentari. I va ser senador representant a Catalunya, Al Senat va presidir la Comissió d'Autonomies i hi va fer una bona feina. Per a ell els càrrecs suposaven una responsabilitat específica, un mandat del qual rendia comptes a les organitzacions i els ciutadans que representava i servia. Era molt conscient que representava uns interessos molt determinats, els interessos dels sectors més desfavorits. I en la seva feina com a conseller, com a parlamentari, com a dirigent sindical es va esforçar per informar, per explicar, per recollir opinions del seu entorn, per arribar a la gent. Arribava a la gent amb senzillesa. Amb dignitat. I amb valentia. Joan Codina era un home valent. Sempre donava la cara davant qualsevol circumstància. I deia el que pensava, sense embuts. Ho puc assegurar perquè em vaig discutir amb ell, o ell amb mi, sovint, en els òrgans del partit. Però era un enfrontament enriquidor, net, sense recances. La seva filla em va dir que li agradava de discutir amb mi perquè després seguíem tan amics i companys com sempre. Les seves posicions les afirmava amb força, amb vehemència, però mai des de l'imposició o la maniobra, perquè era fermament partidari de la diversitat i la pluralitat de papers i sensibilitats, d'incloure i sumar voluntats en un mateix projecte. I contrari a les actituds dogmàtiques i excloents. �Era partidari d'una Catalunya "de i per a tots". D'una Catalunya capaç de mirar el món sense complexos. Ell també va ser un home capaç de mirar el món sense complexos. Així el recordem i així estarà sempre entre nosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs a l'acte d'homenatge a Joan Codina Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-15 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Codina i Torres, Joan Homenatges i distincions Sindicalisme Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Política Description An account of the resource Paraules de Maragall en l'acte de record de Joan Codina, traspassat el 13-12-1999. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2775/20000328_FiguraHumanaTriasFargas_TaulaRodona_PM.pdf 21b0dec4302068c765e19ed57b10410f PDF Text Text \ H Fundació Ramon Trias Fargas Víctor Batallé i Serra Director general Sr. Pasqual Maragall Barcelona, 21 de juliol de 2000 Benvolgut Sr. Maragall, Em permeto fer-li arribar el Quadern de pensament número 10: La figura humana i política de Ramon Trias Fargas, en què vostè va tenir l'amabilitat de participar. Atentament, p.s. Li adjunto cinc exemplars del mateix. Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona Tel. (34)93 21 5 58 48 Fax (34)93 488 00 25 e-mail: fundacio.rtf.cdc@bcn.servicom.es �CO o3 bu !-H 03 fe • c« cd fHB^ S-i O es tí T3 o s 0 a cd ta tó * La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Taula rodona Moderador Pere Esteve 10 Participants Macià Alavedra Pasqual Maragall Artur Mas lip n p r s ^ �La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Taula rodona Moderador Pere Esteve Participants Macià Alavedra Pasqual Maragall Artur Mas Barcelona, 28 de març de 2000 �Presentació a càrrec del Sr. Pere Esteve Des de la Fundació estem, evidentment, molt satisfets que s'hagi pogut organitzar aquesta taula rodona sobre la figura humana i política de Ramon Trias Fargas i que, a més, s'hagi pogut organitzar precisament en el marc del 25è aniversari del nostre partit, Convergència Democràtica de Catalunya. Aquesta tardor, la commemoració del 10è aniversari de la mort de Ramon Trias Fargas - a l'octubre- i la del 25è aniversari de Convergència Democràtica -al novembre- s'han vist afectades pel clima imposat per uns processos electorals que evidentment han estat intensos. Per tant, crec que és significatiu i positiu que reprenguem la tornada a la normalitat de les nostres activitats habituals amb un acte com aquest. De fet, no caldria fer una presentació dels participants, però en tot cas sí que vull esmentar que la seva relació amb Ramon Trias Fargas va ser important per diverses raons. La relació amb Macià Alavedra va ser una relació intensa i política amb els orígens, concretament del partit d'Esquerra Democràtica de Catalunya. Posteriorment, Macià Alavedra va ser el seu successor com a conseller d'Economia. Pel que fa a Pasqual Maragall, la seva relació va ser molt directa i, evidentment, molt centrada en el fet de Barcelona, que per a Trias Fargas va ser també un element molt important en la seva vida política i social. I, finalment, pel que fa a Artur Mas, tot i que personalment és qui va tenir menys contacte directe, és -dins de Convergència- l'hereu molt clar d'alguns aspectes centrals de Ramon Trias Fargas, com l'àmbit municipal de Barcelona i també, precisament, la Conselleria d'Economia, Finances i Planificació. Bé, per tant, i abans de donar la paraula als participants que són els protagonistes, voldria fer uns breus comentaris, que crec que em corresponen i que tinc el goig de fer. És lògic que fem aquesta commemoració dins precisament dels 25 anys, a més és una commemoració merescuda, perquè no podrem agrair mai prou a Ramon Trias Fargas tot el que va representar, fer i donar durant els primers 15 anys de vida de CDC. I, tot i que el fet d'agrair-ho i d'expressar-ho podria semblar inútil, és una acció que vull fer. Jo vaig conèixer en Ramon a Tiana, al poble on visc fa molts anys, i el vaig conèixer com a militant de Convergència. No el vaig conèixer en el món econòmic, ni en el món social..., el vaig conèixer com a militant. Jo era militant feia dos anys. Estàvem preparant les eleccions, en aquella època ja fèiem campanyes i 3 �vàrem inaugurar un mural i Ramon Trias Fargas va venir-hi. Va fer la inauguració des de l'altra banda del carrer en una terrasseta de la casa d'una gent prou coneguda, tianenca, els Cuní, i va fer el parlament amb aquella alçada seva. I jo vaig rebre d'ell les primeres lliçons directes. Naturalment en tinc un record, que em perdurarà sempre. El meu sentiment com a militant d'aquest partit jove, Convergència Democràtica de Catalunya, és el sentiment que Ramon Trias Fargas va saber llegir els signes dels temps. Potser ho va fer massa bé, i potser es va anticipar en més d'una ocasió. Però la majoria de les qüestions que queden per resoldre estan en el seu ideari polític: l'autogovern de Catalunya, l'Europa dels pobles -en contraposició d'una mera Europa dels estats-, una Barcelona forta, el redreçament de la balança fiscal, la defensa de les senyes d'identitat, la defensa de la llibertat. Tot això és de plena actualitat. Per tant, era un gran home, gens fred ni distant, sinó un home ple de sentiment, de coratge, i amb una especial sensibilitat per a les persones. Un home que buscava espais de diàleg i de comprensió. I avui, en aquest acte, segur que trobarem aquests sentiments de comprensió i de diàleg que ell tan bé representava. Intervenció a càrrec del Sr. Macià Alavedra Parlaré de Ramon Trias Fargas amb una certa emoció perquè els records són molts: la fundació d'Esquerra Democràtica, els últims temps del franquisme; la fusió, després, d'aquest partit amb Convergència Democràtica de Catalunya; la participació a les primeres eleccions democràtiques, les del 15 de juny de1977, en què tots dos vàrem ser diputats a Madrid i vàrem integrar el grup de la Minoria Catalana; la participació conjunta en molts governs de la Generalitat de Catalunya, del president Pujol, i en desenes de mítings. Per tant, són moltíssimes vivències realitzades de manera conjunta. Però si he de parlar del pensament polític de Trias Fargas, que és una personalitat complexa que s'anirà estudiant i que en certa manera és un heterodox en molts temes, he d'anar molt alerta, perquè resumir aquesta personalitat sempre és empobrir-la. En Ramon té un llibre que es diu Nacionalisme i llibertat, per això podem dir que és un nacionalista i un liberal i que, a Catalunya, la democràcia i la llibertat eren les seves principals preocupacions, les quals per a ell eren absolutament indissolubles. És a dir, no es plantejava cap sortida per a Catalunya que no fos, evidentment, dins de la democràcia i del respecte de la llibertat, dels drets humans i també d'un liberalisme econòmic, d'una capacitat de creació i d'iniciativa que segons ell 4 �corresponia al tarannà i a la historia de Catalunya. Tot això ho expressava amb un gran coratge -que és una altra característica de la personalitat de Ramon Trias Fargas- perquè ho expressava en un moment dominat en l'àmbit de l'oposició intel·lectualment i políticament per les idees marxistes. Per tant, el que ell exposava sonava totalment diferent del que era la tònica general. No obstant això, ha passat el temps, i la seva línia econòmica, de pensament econòmic, de política econòmica és coincident amb la que ara recomana l'OCDE amb la política econòmica europea, tant si manen els conservadors com els socialistes, amb l'ortodòxia pressupostària, amb una política fiscal que ell ja va oposar a la política fiscal de Fernandez Ordóñez, que per cert era de la UCD i que en aquell moment va fer la reforma fiscal. Ramon Trias Fargas va ser l'únic que va fer uns plantejaments que ara fa tothom, governs conservadors i governs socialistes, a l'Europa occidental. És a dir, una política que ja pensava en les privatitzacions, en les liberalitzacions, tot i que Trias Fargas preveia en aquells moments una coexistència perfectament possible entre sector públic i sector privat. Es parlava també, en aquella època, de la participació dels treballadors en la gestió, era un corrent de moda, la gent parlava d'autogestió, de cogestió. Ell, dins d'aquell món dominat -com deia- per aquestes idees marxistes, representava l'ortodòxia liberal, que és l'ortodòxia que finalment s'ha imposat en el món occidental i en l'Europa comunitària. Però aquell liberalisme de Ramon Trias Fargas - i només cal que rellegim els seus escrits- també era un liberalisme amb un fort accent social: el salari social, les polítiques d'ensenyament i de sanitat -que, per altra banda, creia que havien de ser compensatòries de determinades desigualtats-, la seva preocupació pels minusvàlids - h i ha una llei de l'època dels primers anys de la democràcia que encara es coneix com a Llei Trias-, etc. Aquesta preocupació social ell la feia lligar perfectament amb un liberalisme econòmic que era bo per a la creació de riquesa, però evidentment amb una política social que havia de compensar en la mesura del possible les desigualtats. En el seu nacionalisme -per agafar una altra vessant del seu pensament- Ramon Trias Fargas era també una personalitat molt complexa. Per exemple, ell no podia tolerar que es digués que Catalunya no podia ser independent. I feia uns estudis dient que Catalunya econòmicament podia perfectament ser independent i que, per tant, no és que Catalunya estigués lligada a un projecte espanyol perquè no tenia cap altre remei que estar-hi lligada, sinó que es lligaria a una Espanya democràtica, a una Espanya que respectés les llibertats i que respectés el fet català en tota la seva dimensió. Per això, a vegades, en alguns escrits, Ramon Trias Fargas es presentava com a radical i, en uns altres, oferia sempre aquesta col·laboració cordial amb una Espanya que fos capaç de reconèixer el fet nacional català. 5 �En la seva política nacionalista jo destacaria bàsicament dues de les seves preocupacions. D'una banda, els primers estudis que es van fer amb un caràcter metòdic i científic, sobre la balança fiscal de Catalunya amb Espanya, que és un tema d'actualitat, i que ell ja va plantejar el que es planteja avui i, a més, ho va xifrar. D'altra banda, altres estudis i altres llibres posteriors demostren que Ramon Trias Fargas està en la base de determinades propostes de la política catalana actual. Deia que Catalunya si és més rica que el promig és normal que pagui més perquè els impostos estan en funció dels ingressos, en funció del consum o en funció de les transaccions comercials, però ha de rebre unes quantitats justes que li permetin fer una política justa, una política d'infraestructures, d'ensenyament, de sanitat. Tot això, ell ho explicava en aquells moments dels mítings de 1977 en què tot eren conceptes molt abrandats i aplaudiments fàcils del públic; ell explicava allò de la pesseta i els setanta cèntims - h o recordeu amb tot detall- i a vegades li dèiem: "Home, Ramon, no t'estenguis tant sobre aquests temes". Però era la seva obsessió, i és una obsessió que a més s'ha demostrat que encara avui és actual. I, de fet, en la negociació de l'Estatut -en què ell va participar i jo també- jo sé que el tema del finançament el va deixar descontent. El que passa és que en aquells moments tots volíem arribar a un Estatut, sobretot després de l'acord basc, i arribar a Catalunya amb un Estatut sota el braç i fer-nos la fotografia per aixecar una mica l'entusiasme de la gent. Però ell tenia - h o sé perfectament- aquesta preocupació constant que aquest tema malauradament no l'havíem resolt bé, que quedava obert, com s'està demostrant, i que un dia o altre haurem d'intentar tancar. Al costat d'aquesta preocupació clarament econòmica, professional, política però que responia a la seva formació, en Ramon Trias Fargas hi ha un altre gran tema que és el de l'idioma, el de la llengua catalana. D'això, se n'ha parlat moltes vegades, però voldria explicar-ho una mica. Es va preparar un Estatut a Sau, i després es va debatre aquest Estatut en una sala de l'Ajuntament de Barcelona en la qual l'Assemblea de parlamentaris va improvitzar un miniparlament. Hi havia esmenes, es votaven les esmenes i s'anava preparant l'Estatut que finalment es negociaria amb la representació de l'Administració central. En el tema de l'idioma, una esmena de Convergència i Unió, que equiparava els drets i els deures del català i del castellà a Catalunya, va perdre. I després de la votació, Ramon Trias Fargas, que ja havia defensat personalment tots els temes de llengua en el Congrés dels Diputats de Madrid en nom de la Minoria Catalana, va fer un discurs tan bo i tan emotiu que tots els diputats i els senadors allà presents que constituíem l'Assemblea de parlamentaris vàrem dir: "Escolta, aquest tema aparquem-lo, tornem-lo a negociar i presentem tots plegats un text de consens". I totes les forces polítiques vàrem interrompre les sessions d'aquelles assemblees de parlamentaris de l'Ajuntament de Barcelona; ens vàrem reunir a part i vàrem preparar el que és l'article 3r de l'Estatut de Catalunya que equipara 6 �amb drets i deures el català i el castellà, però amb una gradualitat en funció dels mitjans que posi l'administració catalana. Això jo crec que és un tema històric, gràcies a una intervenció molt personal i gràcies també a un bon discurs. En Ramon sempre deia que els discursos fan canviar d'opinió però mai de vot. I, en aquell cas, el discurs va fer canviar de vot, perquè crec que l'opinió, en el fons, tots la teníem molt similar sobre el que convenia. Això ha permès una determinada política lingüística que ha estat un dels fets importants de l'autonomia a Catalunya. Però, alhora, i per això dic que és una personalitat complexa, en Ramon havia passat a l'exili - e m sembla- 12 anys a Colòmbia. I allà en Ramon -a mi també em va passar perquè també vaig passar temporades llargues a l'Amèrica Llatina- va descobrir una cosa, que dita davant d'un públic nacionalista pot semblar inoportuna. Vivint en un país tan influït pel castellà i per la literatura castellana com Colòmbia, va descobrir una certa grandesa de Castella i de l'idioma castellà. Ell era un defensor acèrrim de la llengua catalana i era alhora un home amb un respecte per la llengua castellana. Això és un fet complex, significatiu però que també és un fet que evita la lluita de llengües. He recollit d'un escrit seu unes frases que us llegiré: "La llengua pròpia - d i u - no es justifica com a factor diferencial, sinó com a atribut de la personalitat humana. La llengua pròpia ha d'ésser una manera d'autorealització de tots els homes, i no una forma de divisió entre els homes". Jo crec que aquest és també un plantejament modern del tema de l'idioma, no una lluita d'idiomes, sinó un atribut irrenunciable de la personalitat humana. "La llengua pròpia - d i u - és un atribut irrenunciable de la personalitat humana". Sobre en Ramon, en podríem parlar molt, és una figura que a més s'anirà estudiant perquè té moltes facetes que poden semblar en certs moments contradictòries i que no ho són; totes s'inscriuen dins d'una gran coherència personal. Jo només vull dir que els que l'hem conegut humanament - i en aquesta sala veig algunes persones que l'hem conegut molt íntimament- sobretot al final del franquisme i als inicis de la democràcia, en els primers moments de l'acció política ja més directa i organitzada era -si l'haguéssim de definir- un burgès il·lustrat, no d'una burgesia de l'empresa industrial, sinó dels professors, dels catedràtics, de la il·lustració, dels coneixements. Era un humanista, un home que a part de saber d'economia i de dret, havia llegit els clàssics, havia llegit els clàssics grecs. És a dir, tenia una gran cultura i això se li notava constantment. I en base a aquesta cultura havia construït un cert escepticisme aparent, una ironia, a vegades inclus un sarcasme sagnant, però darrera d'això jo crec que hi havia uns grans sentiments d'afecte i d'amistat. És a dir, Ramon Trias Fargas era un sentimental que a vegades es posava una cuirassa d'ironia. I això, per a mi, el feia enormement simpàtic i atractiu com a personalitat. Cal tenir en compte que, en determinats moments, la vida de partit obliga a molta disciplina, sovint a frenar moltes opi- 7 �nions per arribar a un acord conjunt del partit. Tot i que Ramon Trias Fargas va ser president de Convergència Democràtica de Catalunya -Pere Esteve ha recordat que el va conèixer en un acte de partit i que, a més, va morir en un acte de partit-; va ser un home de partit que a vegades se li feia difícil. És a dir, realment aquell corsé, aquella cotilla -perdoneu- que representa el partit, ell l'havia de trencar per un costat o per un altre amb un discurs, amb un article. Però crec que això era bo i que tot això enriquia el partit. En fi, era una figura atractiva que ha aportat moltíssim a la transició: el rigor que ell mantenia durant la transició, la implantació de la democràcia, el nacionalisme català a Catalunya. És una aportació a la transició que, evidentment, tots hem de recordar en actes com aquest, que també l'hem d'estudiar i que estic segur que cada vegada estudiarem més. Intervenció a càrrec del Sr. Pasqual Maragall Les paraules evoquen i, a vegades, tenen la virtut de suggerir persones que ja no hi són. Macià Alavedra quasi ens l'ha fet present amb les seves paraules, les quals són molt brillants i, a més, molt amarades del coneixement tan personal i tan directe que va tenir d'en Ramon. No és tant el meu cas, però crec que el vaig conèixer bé. Per a mi, evidentment, ell és el paradigme de l'autèntic liberalisme, de l'alçada del diàleg, de la generositat d'esperit i de respecte per tots els que no pensaven com ell. Per a mi, Ramon Trias Fargas representa la plena vigència dels valors que ell defensava i que personificava. Era una persona de valors. Defensava que en els aspectes bàsics totes les forces polítiques anessin d'acord i que hi hagués una certa unitat d'acció. Creia en la unitat, en anar junts per tirar el país endavant. Al mateix temps, creia en el debat. No s'acontentava amb la unitat superficial, lleugera, de flors i violes. Ell pensava en una unitat profunda que no estava renyida amb la discussió perquè de la discussió, del debat, en neix precisament la veritat. Aquesta és l'essència del liberalisme que ell defensava. El dia que es va acomiadar de l'Ajuntament va fer un discurs que potser valdria la pena rellegir, almenys en part. Va ser un discurs que ens va impressionar a tots per la seva magnanimitat -alguns dels que són avui aquí em sembla que hi eren-. Es va referir a un fet que a ell el va preocupar molt, al fet que Catalunya es dividís, que Catalunya quedés dividida per unes raons que explicava molt bé i que jo ara llegiré. I deia: "Parlem clar. El nacionalisme, pels mateixos anhels de victòria, els mateixos desitjós electorals, busca sempre una alternativa allà on la troba, que és una mica en el centrisme, diria jo. Però com que aquesta alternativa no es demostra suficient fins ara (perquè us situeu aquest és un discurs del 1987), llavors el nacionalisme se'n va a buscar vots a la dreta. A foragitar aquesta 8 �dreta que en definitiva en aquest país no té massa raó de ser, però és necessària en un aspecte polític si volem realment matisar les coses, i que va desapareixent i es va incorporant a Convergència o a tots els grups nacionalistes. I què passa? Doncs que estem situant el nacionalisme cap a la dreta d'una manera que, al final per ser nacionalista es corre el perill -ja he dit que parlo a llarg termini- que s'haurà de ser de dretes. En tot cas, anirem quedant en la línia de la dreta pura i dura que, en definitiva, la gran majoria dels nacionalistes catalans no comparteixen. Però aniran trobant-s'hi una mica pels mateixos motius i necessitats d'un procés electoral democràtic en què l'esquerra s'està trobant -sense voler potser- en una línia massa poc nacionalista i massa poc catalanista". Aquesta era la seva preocupació. Això avui pot semblar una mica datat, com diuen els tècnics -una mica com en aquella època-. Segurament ara podem dir que la dreta ha recuperat unes credencials democràtiques innegables, que de totes maneres s'han d'anar confirmant dia a dia, uns i altres: dretes i esquerres. Però, jo penso que continua sent actual en bona mesura. Llavors ell seguia: "Que això pot arribar, si les coses no s'esmenen a una divisió del país que a mi em sembla greu. Mentre que no em sembla, en canvi, gens greu, la divisió entre socialisme, centrisme o conservadurisme democràtic, perquè això ja ho he dit abans és superable, i l'altra cosa em sembla que és difícilment superable." I, aleshores entrava a matar, i deia: "Jo voldria una Catalunya forta, una Catalunya ben definida sobre la qual tots coincidíssim quant a les seves estructures constitucionals i el marc bàsic. Aquelles línies directrius elementals però que al mateix temps són decisives en la conducta d'un poble". Tornava enrere i deia: "Ser nacionalista voldria dir, en aquest escenari pessimista meu, ser de dretes i ser d'esquerres voldria dir ser poc catalanista. Això em sembla que és un gran perill. I aquest perill -afegia- crec que és un perill que les institucions catalanes tenen l'obligació de corregir, puig són elles que han de prendre la iniciativa, són elles que han d'arribar a uns acords, són elles que han de donar l'exemple de cordialitat, de col·laboració i de possibilitat d'entendre'ns en el terreny aquest -diguem-ned'estructura i de base. Deixant per al debat polític, que és certament no tan sols lícit sinó obligat i necessari, les opcions de programació social. Jo crec, per exemple, -acabava- que les negociacions amb Madrid s'haurien de dur conjuntament, com a mínim per part dels dos partits majoritaris en aquest país, que són el socialista i el convergent. Una cosa és dividir el poder i una altra dividir el país". Aquest discurs jo el recordo unit molt estretament a un altre que va fer poc abans de morir quan el Grup 7 -si no recordo malament- al Palau de Pedralbes va fer-li l'homenatge al ciutadà que ens honora. Penso que va ser el primer ciutadà que ens honorava, que honorava els organitzadors d'aquell acte. I aquell dia va dir "Catalunya i llibertat", però una mica més precís, no va dir ni tan sols catalanisme, va dir Catalunya i llibertat. Aquestes van ser les seves 9 �paraules el dia 19 de setembre de 1989, un mes abans de la seva mort sobtada. Catalunya i llibertat eren els seus dos leitmotivs: la llibertat i el país, és a dir el respecte als altres i l'autoestima responsable. Veia Catalunya com a punt de partida i com a punt de reflexió. El disgustava l'estil, de vegades autoproclamatori, de cert nacionalisme. Ell sabia que s'és català o no se n'és. Però que no se n'ha de parlar contínuament. Una vegada jo vaig escriure sobre això i sobre ell justament. Del catalanisme, se n'ha de parlar però cal fer-ho com ho feia Ramon Trias Fargas, demostrant sempre que el patriotisme és la base d'un humanisme, i que l'autoestima és el punt de partida del respecte als altres. Nosaltres ens vàrem conèixer a meitat dels anys 60. Era una època que recordo... Avui hem passat justament per davant de l'edifici on ens vàrem conèixer, davant del Ritz, que era l'edifici on estava el Servei d'Estudis del Banc Urquijo, en aquell moment, en la primera època; que ara l'estant refent. Era una època en què dins de la misèria política que vivia el país, d'alguna forma hi havia un racó de llibertat. En Ramon en aquest panorama era com una mena d'estel solitari perquè era com..., -anava a dir l'únic liberal-, era el liberal. El meu pare també ho era, però com a personatge més públic i notori ell era el liberal, públicament liberal. El meu pare, per cert, tenia una enorme admiració pel pare d'en Ramon, l'Antoni Trias, que va ser un dels seus ídols en l'època universitària. La relació amb en Ramon, en aquesta època era la relació amb una persona d'autoritat, ell era el "jefe" del Servei d'Estudis del Banc Urquijo, on jo treballava a les tardes. Però per altra banda, teníem llaços, com he dit, sinó familiars, sí de proximitat cultural i ciutadana. Quan me'n vaig anar de l'Urquijo per fer jornada completa d'economista de l'Ajuntament, em va dir: "Així vostè Maragall es dedicarà a l'Ajuntament, visera i 'manguitos' Maragall, visera i 'manguitos'". Em va quedar aquí dintre. Era una persona de geni, però la seva personalitat estava marcada sobretot per la ironia, per l'elegància i per la mordacitat. Aquestes eren les característiques sempre dominants en el seu caràcter. I acabo amb una menció de l'època de l'Ajuntament. Quan vaig saber que ell s'enfrontaria electoralment amb mi -era la primera vegada que jo concorria a unes eleccions, el 1983-, em vaig esverar. Jo quasi havia estat alumne seu a la universitat i, en certa manera, havia estat assalariat seu. El 1983 eren les meves primeres eleccions i jo pensava: "I jo m'haig d'enfrontar amb aquest senyor?" Però, 16 anys més tard, li vaig tornar allò de la visera i els 'manguitos'. Li vaig dir, en un debat: "Senyor Trias, vostè vol anar a l'Ajuntament també? Visera i 'manguitos', senyor Trias". A nivell personal no hi va haver mai problemes, al contrari, vàrem forjar, a través de la relació política, que era una relació de contra10 �posició, una bona amistat. Una altra cosa era el debat polític, sempre des del respecte mutu. Per a mi Ramon Trias Fargas, dels tres rivals que jo vaig tenir, un darrere l'altre, en la lluita per l'alcaldia de Barcelona, va ser el que més por em va fer i el que més por em feia perquè tot i que era tan educat i tan elegant, una crítica de Ramon Trias Fargas podia ser una lúcida i a voltes cruel radiografia-cruel entre cometes, si voleu-, però sempre ben envolcallada. Era realment temible. Conservo un record inesborrable de la seva companyia brillant, eficaç i d'una enorme alçada en els viatges institucionals que vàrem fer junts a Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires, la primavera de 1985, per vendre la candidatura olímpica de Barcelona, aleshores. I el que vàrem fer a Chicago i a Nova York. Recordo que a Chicago vàrem estar en un mercat de futurs, que després va ser una gran iniciativa seva, el novembre de 1986. És a dir, abans i després que Barcelona fos designada com a seu dels Jocs de 1992. Junts, el govern i l'oposició -amb això vàrem imitar el model de Manchester que ens havien visitat el cap del govern i el cap de l'oposició poc abans- vàrem representar Barcelona en aquella època en què començàvem a posar la ciutat en el mapa internacional, cosa que ara hauríem de tornar a fer, hauríem de tornar a posar entre tots aquesta ciutat en el mapa del 2004 perquè si no estarem malament d'estratègies que siguin estratègies vencedores, que mobilitzin. El 21 d'octubre de 1995 la ciutat va donar el nom de Ramon Trias Fargas a un carrer, a la nova Barcelona que ell ja no va poder veure, tocant a la Vila Olímpica i a la nova Universitat, un tram que abans era del carrer Sardenya. I per acabar torno al principi de la meva intervenció. És a dir, vull acabar insistint en el fet que avui es donen les condicions perquè en les qüestions decisives, els catalans anem sempre junts. Intervenció a càrrec del Sr. Artur Mas Jo dels tres participants en aquest acte sóc el que menys vaig conèixer Ramon Trias Fargas personalment. Probablement per raons, en aquest cas, d'edat. De tota manera he procurat suplir aquesta manca de coneixement personal intens -com en el cas de Macià Alavedra o de Pasqual Maragall- amb una lectura més o menys habitual i més o menys permanent de moltes de les seves intervencions i de molts dels seus llibres. En aquest sentit, recordo que ara fa pocs mesos, conjuntament amb la Fundació Ramon Trias Fargas i amb el suport de Montserrat Trueta, vàrem tenir la iniciativa, en el moment just en què se celebraven els deu anys de la seva mort, de reeditar aquell recull d'escrits i de conferències que es va presentar no fa gaires mesos en el Palau de la Generalitat. Va ser, per cert, un acte - n o sé si molts de vosaltres hi éreu o n o - no només molt lluït sinó, a més, molt emotiu des de molts punts de vista. 11 �En el moment de morir, Ramon Trias Fargas era un polític en actiu, era conseller d'Economia i Finances. La mateixa situació que jo tinc en aquest moment dins del govern. Era certament un intel·lectual amb idees pròpies, això ho havia estat durant molts anys. Però, a més, val la pena recordar que era una persona que encertava en la identificació de problemes bàsics -cosa que no sempre és fàcil- i, que moltes vegades proposava per a aquests problemes solucions realment imaginatives i encertades -cosa més difícil encara-. Després m'hi referiré amb temes que estan encara vius i vigents en el nostre país. Abans, Macià Alavedra i Pasqual Maragall també s'han referit a la seva personalitat política i, concretament, han centrat una part de les seves paraules en la síntesi del pensament de Ramon Trias Fargas entre la llibertat i la nació, entre la llibertat i Catalunya. Jo, a aquesta síntesi, sempre molt ben combinada, hi afegiria un altre parell de síntesis també molt importants: d'una banda, la síntesi de la llibertat individual amb la igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la síntesi del progrés econòmic amb la protecció als més desvalguts. Tinc també un text que m'agradaria comentar. Tothom ho ha fet abans. Jo n'agafo un de l'any 1989, quan Ramon Trias Fargas s'acomiadava de la presidència de Convergència Democràtica de Catalunya. En aquell moment, va dir textualment: "Estic segur que pràcticament ningú en aquesta sala -en la sala que ell estava- i ningú que estigui a les llistes de militants -lògicament de Convergència-, no dubteu -deia e l l - del meu nacionalisme. Però fins i tot en temes que al principi eren més discutits, com per exemple el de la doctrina social, jo -deia e l l - des del primer dia abans de fusionar-me (aquesta és una paraula molt de moda, però ell es referia abans de fusionar lògicament Equerra Democràtica de Catalunya amb Convergència) em vaig manifestar obertament a la premsa i a les assemblees de partit com un liberal de sempre. Un liberal a la clandestinitat, a Espanya, i a l'estranger a l'època de Franco. Un liberal sense reticències, a l'època posterior, a la mort del general, en què estava de moda (abans ho ha dit Macià Alavedra) el marxisme. Un liberal -deia ell el 1989-, ara mateix, que això de la ¡dea liberal del progrés, de justícia i de les llibertats de les persones i dels pobles ja és més generalment acceptat". És a dir, com abans ha dit Pasqual Maragall, era el liberal, el liberal de sempre, que no va canviar les seves idees, en aquest sentit, en cap moment. Crec que Ramon Trias Fargas tenia dins del seu pensament una altra característica que val la pena de subratllar: ell era un convençut que la llibertat individual només és completa de veritat, només és autèntica de veritat, només agafa cos de veritat quan, a més, es combina amb la llibertat de la nació, de la comunitat o de la col·lectivitat. És a dir que la llibertat individual que comporta renunciar a la identitat nacional no té cap sentit. I també deia el contrari: les llibertats nacionals que acaben ofegant les llibertats individuals en un estat de dret 12 �tampoc tenen cap sentit. La llibertat individual no és abstracta i s'enriqueix en el buit, sinó que per agafar cos plenament necessita aquest caldo de cultiu que és concretament la llibertat col·lectiva o la llibertat nacional. El 1984, en una reflexió que feia sobre nació i nacionalisme, Ramon Trias Fargas deia també: "Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a una causa eterna de la llibertat; aquesta ha estat la contrasenya del nostre nacionalisme. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formem part modestament, però dignament, del concert de les nacions. Aquesta simbiosi entre llibertat i nacionalisme no l'hem d'abandonar mai". Aquesta simbiosi entre llibertat individual i llibertat col·lectiva es va manifestar amb una gran força en el moment de la discussió sobre el català, de la llengua catalana a la Comissió Constitucional a les Corts a Madrid. Abans Macià Alavedra ens ha fet també una referència, en aquest sentit, de la defensa abrandada de Ramon Trias Fargas sobre la llengua. Ramon Trias Fargas, en aquell moment quan defensava davant d'aquesta Comissió Constitucional a les Corts de Madrid el tema del reconeixement del català com a llengua pròpia de Catalunya, deia - n o en paraules textuals en aquest cas- que la defensa de la llengua era una qüestió moral i de drets humans, i que la igualtat d'oportunitats per a les llengües que havien de conviure en un mateix territori era un aspecte positiu que calia conservar. Però, al mateix temps, també deia que el tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual. Recordem per què fets recents que han passat en el nostre país en aquests últims any i mig, dos anys, il·lustren bastant -crec j o - la vigència del pensament, en aquest sentit, de Ramon Trias Fargas. Recordo que ell deia: "El tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual". És una lliçó que està plenament vigent encara en alguns esquemes del nostre país, i en algunes discussions recents que hi ha hagut en aquests darrers temps. Aquestes conviccions liberals i nacionalistes s'aplicaven també en el cas de Ramon Trias Fargas a la sobirania política i a l'autonomia financera de Catalunya. Com tothom coneix, són qüestions pendents encara en bona part: sobirania política i autonomia financera. Jo avui he fet un acte que Macià Alavedra ha fet moltes vegades i que Ramon Trias Fargas també havia fet moltes vegades, portar al Parlament de Catalunya el Pressupost de la Generalitat - h o he fet aquest matí-. I repassant memòries molt antigues comprovava com a principi dels 80, l'any 1980, quan Ramon Trias Fargas era el primer conseller d'Economia del govern Pujol, va presentar al Parlament de Catalunya un pressupost que pujava pocs milers de milions de pessetes -la veritat és que eren molt poquets-. Jo avui he presentat un pressupost en el Parlament de Catalunya que passa dels dos bilions cent mil milions de pessetes. Ho he fet 20 anys després, és veritat. Però això demostra fins a quin punt, també des del punt de vista de l'autogovern, des del punt de vista, en part, de l'autonomia financers �ra s'han donat passes importants en aquests darrers vint anys que no són negligibles. Una altra cosa és que no hem arribat - i això jo ho subratllo amb un especial èmfasi- en el punt que molts de nosaltres desitjaríem, però en tot cas la veritat és que des de molts punts de vista les passes que s'han donat han estat molt importants. Recordava també de l'acte que vàrem fer al Palau de la Generalitat, ara fa alguns mesos, que a principi de la dècada dels 80 vàrem estar a punt - i em refereixo a Catalunya en el seu conjunt- d'arribar a un molt bon acord de finançament. Concretament l'impulsor també va ésser, una vegada més, Ramon Trias Fargas, en aquell moment conjuntament amb una persona que ens va deixar fa poc, que va morir fa poques setmanes, Jaime Garcia Añoveros, llavors ministre d'Hisenda d'Unió del Centre Democràtic. Doncs bé, recordem avui, tot i que fa pràcticament 20 anys d'això, que en aquell moment, i d'això a Convergència n'hem parlat moltes vegades, es va estar a punt, a un mil·límetre, d'arribar a un acord fiscal, a un acord financer molt positiu, molt en clau de futur entre Catalunya i la resta d'Espanya. Allò, que per raons ara no vénen al cas i que tothom més o menys intueix. En aquell moment es va perdre una oportunitat molt gran de la qual encara avui patim una part de les conseqüències negatives. Voldria acabar en aquesta línia de l'autonomia financera, perquè em sembla que, no només com a membre de Convergència sinó també com a actual conseller d'Economia, val la pena que jo hagi destinat, encara que siguin uns breus minuts, a recordar -com abans també ha fet Macià Alavedra- una de les obsessions, més sanes i positives que va tenir Ramon Trias Fargas, lluitar tant com va poder-i va poder molt, i va estar a punt, com jo recordava, d'arribar pràcticament a una solució definitiva- perquè Catalunya tingués no només sobirania política sinó també l'autonomia financera sense la qual no hi ha ni llibertat nacional possible ni progrés possible. Ell va lluitar molt per això. I en aquest sentit recordo que va publicar llibres tan emblemàtics i tan recordats que posaven sobre la taula el gran perill que tenia Catalunya, ja en aquella època, i que en part segueix tenint encara, de l'ofec financer. Recordeu aquell llibre titulat Narració d'una asfixia premeditada, que de fet anava precisament en aquesta línia, és a dir, a denunciar el gravíssim perill que tenia Catalunya si no aconseguia tenir una bona autonomia financera, un bon sistema de finançament, el perill que tenia de quedar com un país de segona fila. En la seva filosofia Ramon Trias Fargas - i us ho dic perquè aquests encara són temes d'actualitat, com heu comprovat aquests darrers mesos i com es comprovarà en els propers mesos també i en els propers anys- venia a dir dues coses molt simples: primer, els impostos que es paguen a Catalunya s'han de quedar a Catalunya (això ho entén tothom); i la segona cosa que té tant valor com la primera, i que no la podem oblidar: a partir d'aquí, una vegada això es fes 14 �d'aquesta manera, Catalunya ha de pagar a l'Administració central pels serveis que presta a Catalunya i, a més, dins de la línia de la no-divisió i de la cooperació que sempre va defensar Ramon Trias Fargas, a més, Catalunya una part d'aquests impostos els ha de destinar a ajudar les altres comunitats de l'Estat que estan menys desenvolupades que la nostra a poder agafar també el tren del progrés. Aquest, en síntesi, era el pensament de Ramon Trias Fargas, que per altra banda està escrit en molts documents i defensat -insisteixoamb molta vehemència per ell mateix. Voldria acabar dient que aquelles banderes que va aixecar Ramon Trias Fargas en aquella època segueixen sent banderes que avui en part estan encara aixecades en el nostre país, potser no al cent per cent, perquè també és veritat que hi ha hagut progressos significatius en aquestes línies, però són banderes que estan aixecades. I jo crec que el millor homenatge que avui es podria fer a Ramon Trias Fargas en aquest sentit és que ell sabés que avui a Catalunya hi ha molta gent -entre la qual jo em compto- compromesa en el fet que aquelles banderes que ell va aixecar arribin algun dia a bon fi. Cloenda a càrrec del Sr. Pere Esteve A la invitació haureu verificat que havíem plantejat aquest acte com a taula rodona. El que passa és que hem parlat abans amb els ponents i la realitat de les seves intervencions, per altra banda tan brillants, fa que l'acte realment hagi estat molt reeixit pel que fa al nivell, de manera que, per tant, com a organitzadors, ja n'estem satisfets. Però com que es tracta d'intervencions gairebé no contrastables sinó sumables, hem arribat a la conclusió que potser seria millor que obrissim un torn de paraules per si algú de les persones assistents volgués fer alguna pregunta, demanar algun aclariment o alguna ampliació d'algun dels aspectes tractats. Així, doncs, ho farem d'aquesta manera abans de cloure l'acte. Probablement les condicions no són potser de consulta, entre altres coses probablement perquè les intervencions han estat molt aclaridores... (Sr. Artur Mas: "Si em permets una recomanació, posa't la visera i els 'manguitos' i ara ho faràs millor"). Bé, aleshores, com que mentre han parlat Macià Alavedra, Pasqual Maragall i Artur Mas, jo he anat fent les meves notes i m'he preguntat: "Home, com a moderador, al cap i a la fi, em pot correspondre fer una síntesi, no?". Però, és clar, el llistat és tan llarg que m'he dit: "Espera't, Pere, perquè l'únic que faràs és repetir tot el que ja han dit, no? I la qualitat de la síntesi s'ha de mirar de no perdre". 15 �He intentat sintetitzar..., però, com? En primer lloc, de les tres intervencions, se'n dedueix un fet fonamental de la figura de Ramon Trias Fargas, que és la transcendència. És transcendent en dos aspectes: 1. És transcendent amb el que va fer: allò que va fer compta, allò que va fer ho tenim, ens afecta, és permanent, hi és. 2. És transcendent amb el que va dir: el que va dir és vigent, el que va dir mereix discussió, el que va dir és ric. Per tant, el primer aspecte que cal destacar, telegràficament, com correspon a una persona que vol fer síntesi és la transcendència. Clar que d'aquests aspectes que s'han parlat, jo també n'he seleccionat alguns que, en el terreny una mica egoista, servissin per al fet que estem convocant un partit que celebra 25 anys i, det fet, en sóc secretari general. Un aspecte molt important de la figura de Ramon Trias Fargas ens ha de servir molt al partit i als partits: el seu no-convencionalisme. S'ha utilitat l'expressió "no convencional", s'ha utilitzat l'expressió "imaginació" i Artur Mas ha utilitzat la paraula "encert". Per tant, es acta la necessitat de tenir polítics amb sentit no convencional, de no donar per descomptat moltes coses que en la política i en la societat es donen per descomptat i, en canvi, d'aplicar imaginació, valentia i, a més, evidentment, d'encertar. I un altre aspecte, també relacionat amb el partit, seria un tema molt interessant, que ja l'ha tocat Macià Alavedra: el tema de la disciplina. Evidentment, Ramon Trias Fargas és un exemple de com una persona és capaç, des d'una posició molt personal, molt oberta, molt seva i també com a president d'un partit, d'acceptar la disciplina. En un moment com aquest, també crec que és un aspecte important, trobar aquell punt del que és la disciplina; a més, la personalitat en un partit, em sembla francament interessant i, per tant, de Ramon Trias Fargas, en podem aprendre. A mi, em fa l'efecte -s'ha dit diverses vegades- que la personalitat de Ramon Trias Fargas se seguirà estudiant. És absolutament legítim i necessari. Crec sincerament, a més, que pot ser un element d'enriquiment fonamental cap als que creiem -crec que molts- en els elements més renovadors del que podríem dir "terceres vies", el que d'alguna manera avui a Europa potser capitalitza més del compte Blair. És a dir, tot allò que significa elements renovadors dels corrents convencionals conservador i esquerres. I que al voltant d'elements de centre, liberals, progressistes, de tots aquests elements enriquidors, i que tots els partits tenim d'alguna manera l'intent - j o crec que l'obligació- de fer créixer, són elements que es poden nodrir d'una manera intensa dels pensaments de Ramon Trias Fargas. Com ja que he dit que no ho diria tot, em limito a aquests quatre punts. Fer una descripció, intentar fer una síntesi d'una persona de tanta complexitat -com ens ha dit Macià Alavedra- no és possible. Per tant, pel que fa la síntesi de Ramon Trias Fargas haurem d'enten16 �dre sempre que, al final, la seva síntesi és la seva vida. Cap dels seus aspectes podria ser la síntesi, no? En tot cas us vull agrair-vos la vostra assistència i us vull dir que, com a Fundació Ramon Trias Fargas i com a partit, tenim el legítim orgull -avui confirmat- d'haver tingut Ramon Trias Fargas entre nosaltres i l'orgull d'incloure entre els nostres objectius el de conservar i el d'enriquir el seu record. Barcelona, 28 de març de 2000 •MMMmaMM �\ B Fundació Ramon Trias Fargas Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona Tel. 93 215 58 48 Fax 93 488 00 25 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Creator An entity primarily responsible for making the resource Alavedra, Macià, 1934-2018 Maragall, Pasqual, 1941- Mas, Artur Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-28 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Trias Fargas, Ramon, 1923-1989 Homenatges i distincions Catalunya Liberalisme Política Description An account of the resource 19 p. Document que recull les intervencions a la taula rodona organitzada per la Fundació Trias Fargas. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Trias Fargas Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Esteve, Pere, 1942-2005, 1942-2005 (moderador) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2776/20000412_DebatPressupostos_PM.pdf 265aeeb93d70228a7173899cede18aba PDF Text Text INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTES- CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT DE TOTALITAT DELS PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT PER A L'ANY 2 0 0 0 Molt Honorable Sr. President, Senyores i Senyors Diputats, He volgut defensar personalment l'esmena de retorn al Govern del Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l'any 2000 per subratllar la importància que té pel nostre país que, entre tots plegats, fem una anàlisi adequada de la situació econòmica i posem sobre la taula els instruments per a fer front els reptes que ens planteja. Cal dir, en primer lloc, que fem aquest debat amb retard. Un retard de quatre mesos. Convergència i Unió i el President Pujol, encara sotragats pels resultats de les eleccions d'octubre, varen decidir no decidir-se fins que no s'haguessin celebrat les eleccions generals del 12 de març. Com la seva majoria en escons, que no en vots, era precària i no volien casar-se amb ningú, varen preferir esperar. El President Pujol esperava, sens dubte, que els seus vots fossin decisius al Congrés dels Diputats per assegurar-se aquí una tranquil·litat de la q u e j a no disposa. Érem molts els que dèiem que endarrerir decisions no era bo. I menys quan es tracta de decisions pressupostàries que tenen una traducció immediata en el benestar de molta gent, en la qualitat dels serveis prestats des del sector públic, i també de cara als sectors econòmics i socials que han de prendre les seves decisions des del coneixement de les orientacions generals de la política econòmica del govern. 1 �Dèiem també que Catalunya volia una majoria parlamentària estable, sòlida, àmplia, amb prioritats clares. I que estàvem disposats a parlar-ne. El mes de Desembre vàrem fer pública una proposta per avançar en la confecció d'un Pressupost per a l'any 2000. Però CiU no sols no ha volgut atendre la nostra disposició al diàleg, sinó que va preferir esperar i és l'única responsable del retard amb què encetem aquest debat pressupostari. Hem mantingut permanentment un oferiment de diàleg sobre els grans temes. Vàrem creure, de ventat, que en el discurs d'investidura de Jordi Pujol hi havia molts elements sobre els que era possible que ens poséssim d'acord. Nosaltres també creiem que Catalunya necessita més i millor autogovern i més i millor finançament. Òbviament nosaltres afegim que cal, al mateix temps, una gestió més rigorosa de les competències, recursos i serveis dels que ja disposa la Generalitat. Tanmateix, hem constatat que no hi ha cap voluntat d'arribar a acords per part del President Pujol i de la majoria parlamentària en què se sustenta el seu mandat. Però com creiem que l'interès del país està per sobre del nostre interès polític, per sobre de qualsevol interès partidista, mantenim aquesta voluntat de diàleg. Però avui ens trobem aquí per debatre els Pressupostos presentats pel Govern. I vull dir-ho ras i curt: aquests Pressupostos no defensen adequadament l'interès de Catalunya. No responen a la nostra situació real. No responen als reptes que tenim plantejats. No són els Pressupostos que el país necessita. És per això que he volgut defensar personalment el retorn d'aquest projecte al Govern, tot oferint la possibilitat de negociar uns Pressupostos que sí donin resposta a les necessitats del país. 2 �En la meva intervenció en el Debat d'Investidura vaig plantejar quins eren, al meu entendre, els eixos de la política econòmica que Catalunya necessita. Deia llavors i permetin que ho recordi ara: "Hi ha d'haver una política econòmica financera i industrial catalana. Catalunya necessita el seu pla estratègic. Hem de combatre la inflació que puja, la competitivitat que, correlativament, va baixant, la qualitat que es perd i la marxa o la manca -la marxa, de vegades, a Madrid-, molt sovint, d'empreses mitjanes i grans. Per fer-ho, s'ha d'impulsar, no amb paraules, sinó amb fets, l'economia productiva. I això vol dir, primer: augment de la taxa d'ocupació mercès a l'entrada de dones i joves al món laboral i empresarial. Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes de la societat de la informació. Tercer: més innovació de producte -no solament de procés-, més capital/risc, i més suport als nous emprenedors. Quart: suport als processos de concertació entre ajuntaments, emprenedors i sindicats, i també amb les universitats i les escoles. Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les infrastructures que ara estan inexplicablement pendents: TGV, ampliació de l'aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del port de Barcelona i del de Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però també el sistema de comunicacions interiors per carretera i ferroviàries. Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses. 3 �Setè: una política per a l'agricultura i la ramaderia catalanes que contempli, en primer lloc, la seva viabilitat empresarial i la seva capacitat d'exportació, però també la seva significació territorial, social i mediambiental". Constatem, amb preocupació, que aquests Pressupostos no van en la direcció que assenyalàvem com a necessària en el debat d'Investidura. Però els motius pels quals demanem el retorn d'aquest Projecte al Govern no són només que no s'ajusta a les prioritats que jo assenyalava llavors. No és aquest l'únic problema d'aquest Projecte. El principal problema del Projecte de Pressupostos presentat pel Govern és que no parteix d'una anàlisi adequada de la situació real de la nostra economia. L'economia catalana està creixent en els últims anys a un ritme proper al 4 % . Aquest és un nivell relativament alt i molt proper al del conjunt espanyol. Aquest creixement l'aportació en els dos últims negativa del sector exterior. anys ve condicionat per Mentre que la demanda interna està creixent a un ritme que alguns experts consideren fins i tot massa elevat, el saldo exterior, tant amb la resta d'Espanya, com amb la resta del món, ofereix taxes negatives. Per tant, per consolidar el nostre creixement econòmic, el Pressupost de la Generalitat per a l'any 2000 hauria d'incloure mesures per corregir els factors que poden esdevenir limitacions a mig termini: - Cal controlar el diferencial de preus amb Espanya i Europa. 4 �- És precís millorar la competitivitat del sector exterior. - Cal millorar la nostra taxa d'activitat. - S'ha d'incrementar la productivitat de la nostra economia. - El nostre increment de preus és més alt que l'espanyol i pràcticament el doble del dels països europeus més importants. L'IPC de Catalunya el passat mes de Febrer era 0,6 punts més alt que l'espanyol. Aquest diferencial ha anat creixent des de l'inici de 1998 quan estàvem al mateix nivell. En el passat aquesta situació es justificava per un creixement del PIB més ràpid; avui això ja no és cert. Amb un nivell de canvis fix mantenir un creixement de preus més ràpid és una amenaça per a la competitivitat del país. Els sectors més inflacionistes són la sanitat, l'alimentació, l'oci i el lleure, tots ells entren dins del camp de les competències de la Generalitat. Però en el seu Projecte de Pressupost no hi ha cap mesura que tendeixi a millorar aquesta situació. - Mentre les exportacions creixen de forma semblant a la del PIB ( 3 , 8 % ) , les importacions ho fan a un ritme tres vegades superior. La taxa de cobertura ha passat del 7 8 % el Gener de 1998 al 7 0 % del passat mes de Setembre. Les dues terceres parts del nostre comerç exterior tenen com a origen o destí països de la Unió Europea. 5 �Per millorar la nostra situació cal controlar els preus i millorar les nostres actuacions en aquells sectors que són claus pel futur: - Formació - Recerca - Infrastructures El Projecte que el Govern ens ha presentat no va en aquesta direcció. - Un altre indicador de la nostra evolució econòmica està lligat a la capacitat de generar llocs de treball En el darrer any, segons l'EPA, s'han creat a Catalunya 89.000 llocs de treball. Això suposa un increment del 3,8%. Aquest és un ratio que queda molt per sota de la mitja (5,2%) i, en tot cas, molt lluny de les Comunitats que presenten els índexs més dinàmics, Madrid (7,2%), Andalusia (6,5%) o València (5,3%). Ja en la meva intervenció al Debat d'Investidura vaig demanar "un govern que no sigui simple espectador de decisions empresarials no sempre favorables al nostre país, com ha estat el cas en determinades fusions i decisions sobre localització empresarial". - El creixement de la productivitat global del país està sotmès a un alentiment perillós. A finals de 1997 la nostra productivitat creixia al voltant del 1,5%, en acabar 1999 aquesta taxa s'havia reduït a zero. En aquest sentit ens preocupa molt la inhibició del Govern i la manca de propostes en aquesta direcció del Projecte de Pressupost que ens ocupa. 6 �He donat ja dos tipus de raons per justificar la nostra petició de retornar el Pressupost al Govern. No s'ajusta a les prioritats que vàrem assenyalar en el Debat d'Investidura ni respon a una anàlisi rigorosa de la nostra situació econòmica. N'afegiré encara un tercer tipus d'arguments: els que es desprenen de l'anàlisi del Projecte del Pressupostos presentat. Parlem ara d'inversions, poques, de despeses corrents, descontrolades, i d'endeutament, descomunal. Com és possible que en un Pressupost que augmenta el 8,4% en relació al de l'any passat i en el que la previsió d'inflació és del 2,4%, les inversions previstes siguin solament de 262.000 milions de pessetes? Per tal de tenir una idea més concreta fem la comparació amb les altres Comunitats Autònomes de l'article 151 de la Constitució. Mentre les despeses de capital per càpita del Pressupost consolidat del 2000 són 79.570 pessetes a Galícia, 74.173 pessetes a Canàries, 70.247 a València i 60.119 a Andalusia, a Catalunya són sols 42.600. Quins són els motius d'aquesta diferència sagnant? Són dos: el govern és incapaç de controlar el creixement de les seves despeses corrents i el model de finançament pactat entre CiU i PP no respon a les necessitats del país. Ho veurem clarament amb ben poques xifres. Les dades demostren clarament la mala gestió de l'actual Govern de Catalunya. I és que les despeses de funcionament per habitant són 7 �més grans aquí que a qualsevol de les altres quatre Comunitats del 151. Aquí són 314.000, mentre a Canàries són 312.000, a Andalusia són 302.000, a Galícia són 289.000 i a València són 258.000. Com és possible que mentre el Pressupost s'incrementa en un 8,4%, el capítol d'alts càrrecs s'incrementa un 15,3%? O que la despesa per lloguers s'incrementi un 24%? Donaré una altra dada comparativa: índex de creixement del Pressupost consolidat del 2000 en relació al de 1996. València, 148. Canàries, 135. Andalusia, 135. Galícia, 128. Catalunya, 127. Com és possible que en aquests anys s'hagin produït diferències tant importants entre aquestes Comunitats Autònomes? La Generalitat ha perdut 8 punts d'increment en relació a les altres Comunitats del seu mateix nivell de competències. No és un bon balanç. Potser algú em podria dir que un deficient sistema de finançament autonòmic està al darrera d'alguns d'aquests problemes. I és ben cert. Però estic establint comparacions de l'any 96 al 2000, per deixar clar que són els anys del pacte CiU-PP, quan se'ns parlava meravelles dels acords de finançament. I sé que em diran que els Pressupostos de les Comunitats Autònomes no sols es nodreixen dels recursos derivats del nou sistema de finançament. I és cert. Però no em negaran l'evidència que una Comunitat que va negar-se a aplicar-lo, Andalusia, perquè es creia perjudicada pel nou sistema, ha vist incrementar els seus Pressupostos més que Catalunya. No em diguin que no és curiós! 8 �Parlem ara d'endeutament, encara que sigui breument, tot i que ens hi podrem estendre si calgués a la rèplica. Per fer les escasses inversions de les que parlava, el Projecte de Pressupost que se'ns presenta preveu un endeutament de 74.000 milions de pessetes. Per tal de camuflar aquest endeutament addicional, que no compleix els criteris de convergència econòmica europea, s'ha situat un 45% del nou endeutament (33.536 milions de pessetes) en les empreses públiques que no consoliden. Continua, doncs, el procés de centrifugació del deute que ja ha estat denunciat any rera any. Un endeutament global que, a finals de l'any 2000, superarà els 2,2 bilions de pessetes. És a dir, un volum igual al del Pressupost que se'ns proposa aprovar. Però no vull quedar-me tant sols en la crítica als resultats d'una mala política. Així com el govern és l'únic responsable de la seva incapacitat per reduir la despesa corrent i del deute acumulat i dels acords de finançament que se'ns van presentar a ritme de bombo i plateret, no és menys cert que totes les forces polítiques hem d'aportar els nostres plantejaments sobre el finançament autonòmic de cara al futur. El nou model de finançament per Catalunya i la resta de Comunitats Autònomes ha d'inspirar-se en els següents principis: - Els governs han de poder decidir lliurement la distribució dels seus recursos. Una part important d'aquests ingressos han de procedir directament dels tributs pagats pels ciutadans en cada Comunitat. 9 �Els governs i els parlaments han de tenir capacitat de decisió (normativa i administrativa) sobre aquests ingressos. - El finançament autonòmic ha de garantir raonablement l'objectiu d'igualtat d'ingressos per habitant entre les diferents Comunitats. L'existència de sistemes diferents, que la Constitució consagra i nosaltres respectem, no ha de significar un privilegi o una desigualtat flagrant. És per això que cal establir els mecanismes adequats per tal que en aquest període de temps dilatat i de forma gradual es pugui produir aquesta aproximació entre el sistema general i els forals. - En iguals condicions de pressió fiscal i de nivell de competències, totes les comunitats han de poder atendre els seus ciutadans amb les mateixes prestacions. El resultat d'aquestes propostes implica la reducció del dèficit fiscal de Catalunya respecte l'Estat. Catalunya és una regió econòmica rica, dins d'espanya, i per tant és lògic que existeixi un dèficit fiscal. És normal que pagui més impostos del que rep en forma de despesa pública. Ara bé, aquest dèficit ha de ser el resultat de pagar en proporció a la renda i rebre en proporció a la població, que són els criteris bàsics que han inspirat els objectius enunciats en els punts preferents. Els poders públics tenen l'obligació de contribuir a reduir les diferències de renda entre territoris; les polítiques adreçades a aquesta finalitat s'han d'aplicar a través de mecanismes específics (FCI, Fons europeus), clarament diferenciats dels que tenen per objecte el finançament dels serveis autonòmics. Caldria definir el tractament concret que s'ha de donar als Fons europeus, en funció de les perspectives que s'estan generant. 10 �Però, sobretot, cal no tornar a caure en els mateixos errors polítics de l'anterior acord. El nou model no pot ser el resultat de l'acord entre dos grups polítics o entre dos governs. Les bases del finançament autonòmic i la seva concreció en propostes de futur han de ser el resultat d'un acord polític d'ampli abast. La nostra responsabilitat és assolir un acord primer a Catalunya, traslladant-lo posteriorment al conjunt d'Espanya. Tampoc no voldria deixar de presentar les línies mestres d'un Pressupost alternatiu que respon, molt presentat pel Govern, als requeriments millor de la que el Projecte nostra situació econòmica i a una política que impulsi un creixement equilibrat i sostingut. El mes de Desembre presentàvem els nostres plantejaments que reitero avui. - No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos és el mateix del PIB nominal. - Limitar el creixement de l'endeutament a 10.000 milions. - Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superin l'increment d'inflació previst. - Increment de les inversions. - Solució dels greus problemes financers de la Sanitat i la la liquidació del Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. L'aplicació d'aquests criteris a les dades de Pressupost de 1999 donaria llocs a resultats que representen millores substancials en relació al Projecte de Pressupost presentat pel Govern. - Un estalvi de 45.000 milions en les despeses de funcionament. 11 �- Un increment en les despeses financeres que el Govern ha previst a la baixa. - Incrementar les inversions en un 46%. La nostra proposta alternativa permet generar uns excedents que farien compatibles dos objectius, d'una banda generar, entre el 2000 i el 2003 un volum d'inversions de la Generalitat proper al bilió i mig de pessetes, distribuïts d'acord amb les necessitats reals. I també es podria aconseguir un fons per la creació de nous serveis i millora dels existents que anés creixent fins a situar-se, l'any 2003, en 250.000 milions de pessetes. La distribució d'aquest fons seria d'un 50% per ensenyament, universitats i recerca, un 25% per Sanitat, mentre que la resta es destinaria a altres serveis. Acabo. El Projecte que se'ns presenta no respon als reptes del futur, ni a la situació econòmica real i ens planteja gravíssims dubtes en matèria d'inversions, despesa corrent i endeutament. Catalunya necessita un Pressupost ben diferent. És per això que els hi demano que amb el seu vot retornin al Govern el Projecte de Pressupost i, en nom del meu Grup, mantinc la nostra oferta de diàleg per una política diferent, més eficaç en la defensa dels interessos reals dels catalans. Moltes gràcies. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció del President del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat de totalitat del Pressupostos de la Generalitat per l'any 2000 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-04-12 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Debats Pressupostos autonòmics Parlament de Catalunya Model social Oposició Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Economia Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Intervenció de Pasqual Maragall al debat dels pressupostos. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/753/20000510_LV.pdf 91b18d571f86f5ab5ca16c435d1c1186 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 10/05/2000 La Vanguardia, p.029, Opinión PAIS VASCO, UN PROCESO PROPIO Autor: PASQUAL MARAGALL Desde Cataluña queremos hacer llegar nuestra solidaridad con los ciudadanos vascos que sufren la intolerancia (criminal) de aquellos que quieren imponer con sangre el respeto a la libertad de Euskadi. La libertad de los vascos merece el respeto de todos los españoles. España debe hallar -como la Gran Bretaña está encontrando para Irlanda del Norte- el espacio para la autonomía de los vascos. Pero los vascos deben hallar primero la vía para su propia reconciliación. El Gobierno español, que ha sido votado por la mayoría absoluta de los españoles y por una minoría muy importante de los vascos, tiene la responsabilidad indeclinable de acompañar este proceso propio de los ciudadanos de Euskadi. No basta con presionar desde Madrid para que se produzca una rápida renovación del Parlamento vasco y una eventual variación de sus mayorías y de su Gobierno. Son los gobiernos actuales, español y vasco, quienes deben actuar. EH ya ha demostrado que puede ayudar a recomponer la actual mayoría. Pero al precio de manchar esta mayoría con la sospecha de su tibieza en la represión de la violencia "de baja intensidad". Y en la medida en que esa "violencia menor" es la antesala de la violencia que asesina, la mayoría que no puede impedir la primera deviene a los ojos de los ciudadanos cómplice de la segunda. La muerte brutal de Jorge Díez y Fernando Buesa, a los pocos días de la moción de Fernando contra la "kale borroka", es un paradigma de la situación actual. La muerte del periodista López de la Calle es una prueba de que hay oídos vascos que tienen horror a la palabra. A la palabra del ex vicelehendakari que condenaba la violencia en la calle y a la del periodista antifascista que la fustigaba desde los medios. ¿Es casual la coincidencia del crimen de Andoain con el acuerdo en Irlanda del Norte sobre eliminación de las armas del IRA (no devolución, pero sí eliminación bajo control internacional)? ¿Quiere ETA cortar de raíz la posibilidad de verse arrastrada a un proceso irreversible hacia la paz, similar al de Irlanda del Norte? ¿Hacia un camino que existe y que no pasa ya por Estella? Da lo mismo. Seguramente es imposible e inútil situarse "ahora" en la confección de hipótesis sobre el porqué y el cómo de los caminos de ETA. Ya sabemos cuál ha sido su recorrido: condicionar con la tregua el nacimiento de una experiencia de un nuevo escenario de autodeterminación (Estella); iniciar la ruptura de la tregua con un ataque a las fuerzas armadas españolas para proseguir con una presión brutal en la calle sobre los ediles populares y luego sobre los socialistas, para evitar la aproximación PNV-PSE, y finalmente asesinar a Fernando Buesa y a Jorge Díez, algo que necesitaba una preparación anterior al fin de la tregua. Buesa y Díez eran exponentes de las instituciones vascas y de las fuerzas vascas de seguridad. Es decir, eran garantes de que la violencia callejera no tuviese las cosas fáciles. El "basta ya" expresaba poco antes la reacción libertaria de ciudadanos que se rebelaban contra la violencia y contra el silencio en torno a ella. Y Otegi hablaba de "gusanada" para congraciarse, para hacer un guiño de complicidad, a los que rompiendo la tregua en realidad estaban dinamitando Estella. 141 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Ahora han tratado de nuevo de asesinar a la palabra que hiere sus oídos ignorantes de la democracia. Pocos días antes el absurdo espaldarazo de ETA a Mayor Oreja ("tenía razón, la tregua era una trampa") nos ponía sobre la pista: ETA busca desesperadamente una interlocución directa con el Gobierno español, superado Estella, que nunca les debe haber gustado del todo. El Gobierno español no debe eludir ese enfrentamiento. No debe inmiscuirse en los procesos electorales vascos. No es su misión. Debe, como Major y Blair después, encontrar soluciones. Demostrar que quiere algo más importante que un triunfo electoral en Euskadi -que es algo que no entra en sus funciones, ni siquiera como estrategia para mejor negociar-. A mis compañeros del Partido Socialista de Euskadi me une la amistad y admiración de muchos años. Estuve con ellos cuando el entierro de Casas, cuando el ataque al alcalde de Rentería, cuando el secuestro de Iglesias (días esperanzadores aquellos), cuando el entierro de Ordóñez, en Madrid cuando el asesinato de Tomás y Valiente, y la última vez cuando el entierro de Fernando Buesa en Vitoria. No pude estar en el entierro de Fernando Múgica, pero no puedo quitarme de la cabeza las palabras del asesino a su hijo ("no me mires que te mato") ni las de tantos simpatizantes del terrorismo a sus adversarios ("recuerdos a Poto"): son un resumen crudo y esperpéntico del odio en que ha terminado una causa que, aunque brutal, comenzó pareciéndonos justa allá por años 60 y 70, cuando mataron al torturador Melitón Manzanas, cuando los juicios de Burgos, cuando la ejecución de Txiqui en Cerdanyola -a cuyo entierro también asistí-. Hoy no puedo sustraerme a la obligación de estar con mis compañeros socialistas, con mis conciudadanos demócratas del PNV y del PP y con todos los informadores libres. A mis compañeros del PSE les pido que presionen al PNV, sí, pero desde la oferta de una salida a su aislamiento político parlamentario. Al Gobierno vasco hay que instarle a que haya suya la moción de Buesa contra la violencia callejera y a que tenga el coraje de quitar a los ertzainas los pasamontañas, símbolo del temor a una violencia que amenaza a todos. Y al Gobierno del PP, y concretamente a Rajoy, hay que pedirle que inicie el largo camino que comenzó Major y que prosiguió Blair, primero con John Hume y Mo Mowlan, y finalmente con Mandelson, y por supuesto con Gerry Adams y Trimble, y aún con Ahern y Mitchell. Son muchos los protagonistas y muchos los pasos que hay que dar y mucho el coraje que hay que demostrar para construir un camino a la paz en medio del odio, la ignorancia y la santa indignación. PASQUAL MARAGALL, presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi 142 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1216 Title A name given to the resource País Vasco, un proceso propio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource País Basc Terrorisme ETA Espanya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles