2 10 67 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1652/0000001055.pdf aed429a3b6dcab39388b31d3b2686526 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista al Diari de Girona Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Pagès i Cassú, David Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Empordà Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-08-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1651/0000001028.pdf 0bd3d90174c64bf41cf8b771ad0ed262 PDF Text Text Barça-Espanyol 12 barça La entrevista Viernes 20 Febrero 2009 SPORT Pasqual Maragall “El juego del Barça es fantástico, admirado en todo el mundo” El ex President de la Generalitat reunirá a Laporta y Sánchez Llibre antes del derby catalán más solidario Laporta y Sánchez Llibre comerán juntos en el Hotel Claris El Claris, escenario de la primera comida Esther Blasco BArCELonA P asqual Maragall reunirá el sábado a los presidentes del FC Barcelona y del RCD Espanyol para que limen asperezas. Una iniciativa que, además, será un reclamo para la lucha contra el Alzheimer, enfermedad que padece el que fuera President de la Generalitat de Catalunya. ¿Cómo ha cambiado su vida en los últimos meses? Básicamente, tengo más tiempo, algo que no había tenido casi nunca. Disfruto de los nietos, de la familia, de los amigos... y de un buen partido de fútbol. ¿Siente más muestras de afecto desde entonces? Hemos recibido un alud de muestras de apoyo y todavía seguimos recibiéndolas. La gente nos para por la calle, nos saluda, nos da ánimos... ¿Cuál es la mejor manera de afrontar su enfermedad? Mantener la actividad, encontrarse con gente, estar bien acompañado, hacer las cosas que te gustan. Divertirse. En definitiva, pasarlo bien. ¿Sigue la actividad del Barça y del Espanyol? Sí. Ahora más que nunca. ¿Qué le parece que el derby llegue con tanta diferencia entre uno y otro equipo? Creo que un derby siempre es un derby. Y el Espanyol, por mucho que se diga, ha cambiado con Pochettino. ¿Cómo ve al Barça este año, con Pep Guardiola como entrenador? El Barça está haciendo un juego fantástico, admirado en todo el mundo. ¿Qué significa para usted poder reunir a dos presidentes que, tradicionalmente, han tenido una relación muy tensa? Pasqual Maragall ha elegido un territorio neutral para reunir a Laporta y Sánchez Llibre en un encuentro a favor de una buena causa Santi Giménez BArCELonA Maragall presidirá el derby de mañana en el Camp Nou paz EntrE prEsidEntEs “Las buenas causas unen voluntades. Es un gesto que les honra” dErBy “¿Un pronóstico? El sábado ganará el equipo que juegue mejor” Es un honor y una gran satisfacción. Les estoy muy agradecido a ambos. La lucha contra el Alzheimer ha conseguido lo que las relaciones institucionales no han podido... PACO LARGO Las buenas causas unen voluntades. Es un gesto que les honra. ¿Está satisfecho de cómo evoluciona su fundación? Sí. Tenemos un gran objetivo y un gran proyecto. Estamos sufriendo los efectos de la crisis, como todo el mundo, pero los apoyos que estamos recibiendo nos hacen sentir optimistas. La fundación se rige por la premisa ‘es más importante prevenir que curar’ pero, ¿realmente es más difícil? El problema del Alzheimer es que no conocemos las causas y, por esta razón, no sabemos como prevenirlo ni curarlo. La única vía para vencer el Alzheimer es la investigación. ¿Qué resultado pronostica para el derby? Que ganará el equipo que juegue mejor. n Volcado en la fundación que lleva su nombre Pasqual Maragall fundó la fundación que lleva su nombre en octubre del 2007, cuando, en el marco de una visita al Hospital de Sant Pau de Barcelona, anunció que le habían diagnosticado un principio de la enfermedad de Alzheimer. Desde entonces vive volcado en ella para que se acelere la investigación científica sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Lo único que no está claro es el menú, pero el escenario de la comida está perfectamente confirmado. El Hotel Claris, con toda su colección de reliquias egipcias, su piscina en la azotea y su elegancia de diseño sera el escenario del primer encuentro en mucho tiempo de Joan Laporta y Daniel Sánchez Llibre en una comida previa a un partido entre los dos equipos de la ciudad. La culpa de todo la tiene el ex president de la Generalitat Pasqual Maragall, que es quien ha logrado unir a ambos presidentes antes de un derby, aunque el españolista ya se ha apresurado a anunciar que después de la comida renunciará a asistir al palco del Camp Nou. El ex presidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall; el presidente del FC Cuatro directivos del Espanyol irán al Camp Nou La representación del Espanyol en el Camp Nou estará formada por cuatro miembros del Consejo de Administración de la entidad blanquiazul. Se trata de Ramon Condal, Josep Maria Borrell, Joan Josep Bertomeu y Josep Ramió, cuatro de los habituales en territorio blaugrana. De hecho, Condal, en los últimos años, es la máxima representación del Espanyol en el palco del Camp Nou, al que Barcelona, Joan Laporta; y el presidente del RCD Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, compartirán almuerzo este sábado antes del derby en el Hotel Claris y será el primero de los actos de carácter social que tendrá el derby de este sábado. El objetivo, asumido por ambos clubs, es la concienciación en la lucha contra el Alzheimer y El hotel encargado de la comida entre Maragall, Laporta y Dani no tiene aún definido el menú las enfermedades neurodegenerativas relacionadas. El FC Barcelona ha confirmado la asistencia en este almuerzo de Joan Laporta, el vicepresidente Alfons Godall y la directora general de la Fundación, Marta Segú. Por el Español asistirán Daniel Sánchez Llibre, José Luis Perelló y Javier Sáenz. n su presidente, Sánchez-Llibre, tiene por costumbre no acudir. Los cuatro serán los encargados de mantener las relaciones entre directivas, pese a que éstas no pasan por buenos momentos gracias, sobretodo, a la enemistad que existe entre los dos presidentes. Se da la circunstancia que en anteriores partidos, como el último vivido en la Copa del Rey, acudieron más representantes blanquiazules al estadio blaugrana. Esta vez serán cuatro. Daniel Sánchez-Llibre, como es habitual, verá el partido desde su casa, aunque, eso sí, como pasa también en cada derby disputado en el Camp Nou, mantendrá contacto telefónico con sus directivos. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La entrevista: Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Sport Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Blasco, Esther Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Esport Futbol Club Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1650/0000001026.pdf 8db4680e58d7d7b93bd78a15be8671cf PDF Text Text PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “ EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Pasqual Maragall i Mira, el president de l’Estatut del 2006, va ser l’alcalde de la Barcelona olímpica. El 20 de maig del 92 va viure el xut de Koeman des de la Llotja de Wembley i el 17 de maig del 2006, els gols de Belletti i Eto’o a Saint Denis. Ara, però, amb l’agenda deslliurada d’obligacions protocol·làries, continua seguint el Barça des de la Llotja del Camp Nou, on s’hi acosta sempre que pot. Viu el futbol com viu la vida, amb la passió d’una intel·ligència vital absolutament particular, feta de somriures sorneguers i mirades còmplices TEXT: Xavier Gala i Eduard Pujol I FOTOS: Bevenrain / Arxiu FC Barcelona FEBRER DE 2009 BARÇA 37 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Em demana el meu primer onze del Barça? Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau” Em pensava que els polítics en actiu busquen la Llotja del camp per estratègia. Ara he descobert que el president de l’Estatut hi ve sempre que pot. M’agrada el futbol i m’agrada l’espectacle del camp. Gaudeixo del futbol des que tenia 6 anys. Amb aquella edat ja anava al camp del Barça, a Tribuna, amb el meu pare, el Jordi, i el meu oncle, el Gabriel. Seia enmig de les cames de tots dos, una natja a cada cama. Avui el camp està ple de nens que continuen descobrint el futbol en família. Els records de nen són únics. Miri, aquest va ser el meu primer onze: Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau. Són els meus records d’infància. En aquella època jugàvem amb tres defenses, dos migcampistes i cinc davanters. I no és com ara, que tots corren amunt i avall. D’aquell equip, a més, en Basora era amic de casa perquè es va casar amb la germana d’un vell amic de la família. Els Maragall sou de les grans famílies de la ciutat. I a més, sou molts. Imagino tots els xicots corrent darrere la pilota. Quina por! No, no..., res que no fessin els altres nens. Això sí, els estius van ser màgics. Fixa’t, el Gonzalvo III, quan jo estiuejava a Platja d’Aro, venia a la platja i es posava a jugar amb nosaltres a futbol. Era al·lucinant. El capità de l’equip de les Cinc Copes, au, jugant amb nosaltres! Allà hi 38 BARÇA FEBRER DE 2009 jugàvem el Joan i l’Agustí Vinyes, el Xavier i el Jordi Muntanyola, l’Ernest Maragall… Ja li he dit, quina por, tots darrere la pilota! I a l’hivern, res de futbol? Érem canalla de futbol, i això no hi ha qui ho pugui frenar. No només jugàvem els partits d’estiu a la platja, també n’organitzàvem al jardí de casa meva. Sap com ens dèiem? “Anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Jugàvem al pati de casa i, és clar, trencàvem molts vidres” Sorprengui’m, si us plau. Érem els Gipapersa: Ginés, Pasqual, Pere i Santiago. Fèiem un equip i anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Potser algú encara conserva aquesta equipació. Jugàvem a casa i, és clar, trencàvem molts vidres. De fet, de tant trencar-los ens van treure la pilota i no ens la volien tornar si no ens comportàvem. Molt em temo que la tenacitat del nen futboler va superar totes les prohibicions familiars. Només faltaria. Com ha de ser! A les tietes els fèiem pagar un duro per a la pilota, però llavors venien els tiets per aturar la col·lecta…, ah!, i també saltàvem a la casa del costat quan la pilota se’ns penjava. És clar, aleshores venia la policia… Tot un món. Si un dia ve a casa, li ensenyaré el jardí i ho podrà comprovar. M’ha sorprès. Mai ho hauria dit. Totalment futboler. Aquest any he disfrutat molt. Per dir un partit, la nit de la golejada, del 6 a 1, a l’Atlètic de Madrid també hi vaig anar. Sap? Hi faltaven les autoritats. No hi era el Montilla i vaig seure davant. Vaig disfrutar moltíssim. Normalment sóc a la fila 4. I des de la fila 4, el futbol com es viu? Intensament. El futbol m’apassiona,… També hi ha cops que ho passo molt malament. Ho vaig passar fatal al camp de l’Espanyol, a la Lliga, el dia de les bengales. Em vaig fer un fart de patir veient la gent tancada rere les reixes. Era gent que estava indignada amb l’actitud dels Boixos Nois. El Barça va dir prou i no deixa entrar els violents a l’estadi. Com ho veu? El que vaig veure a Montjuïc va ser una animalada vergonyosa. Veig perfecte que el Barça no els deixi entrar, però hi hauria d’haver un gran acord perquè aquesta gent no entrés ni a Can Barça ni enlloc. L’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi són la joia dels Jocs del 92. Són construccions molt diferents del camp del Barça. Efectivament, però s’han d’entendre com el que són. De les instal·lacions de Montjuïc el que realment sorprèn és el conjunt. A mi el que m’impressiona és el Sant Jordi, que és la vertadera joia olímpica. Des de fora no veus què hi ha a dins. Sembla pla i, en canvi, quan entres t’adones que és esfonsat. �“EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Alexanko, en el moment d’aixecar la Copa d’Europa de Wembley. Em parla d’arquitectura. Els equips també són una construcció. I no totes les construccions són iguals! Per sobre d’aquesta consideració el més important és que, ara per ara, el Barça està jugant de meravella. Només veig un equip que ens podria plantar cara: el Manchester. Tenen una capacitat que m’interessa. Combinen molt bé…, endavant i endarrere, obren el joc, mouen la pilota. És un estil que m’agrada. Però el Barça és més espectacular, amb el Messi, l’Eto’o…, també l’Alves i l’Henry. Aquest número de la REVISTA BARÇA parla dels cracs que han marcat època. Dels nos- tres supercracs. Amb qui es quedaria? Amb el Cruyff, que efectivament va marcar un abans i un després. Recordo el gol d’esperó el dia del 0-5 al Bernabéu. El tinc gravat. Aquell gol no s’ha tornat a fer mai. Mossèn Ballarín, que ens parla de Kubala (pàg. 19), sempre explica que la nit del gol de Cruyff a l’Atlètic de Madrid era amb el seu pare, el Jordi Maragall, a l’estadi…, insisteix a dir que ho veien i no s’ho creien. Oh, és que el Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És una mica com el cas del Kubala. Són gent que van canviar el futbol. Kubala va ser el primer a tirar les faltes amb efecte. No hi havia ningú que piqués la pilota com ho feia ell. Era molt bo, va revolucionar el futbol. Cruyff no era Kubala, però un cop assegut a la banqueta, les seves idees van revolucionar el segell futbolístic del Barça. Guardiola diu obertament que n’és una mica hereu. No m’estranya. Sí, d’alguna forma Guardiola és hereu d’aquella intel·ligència. Fa mesos que disfrutem, però Guardiola ens recorda que encara no s’ha guanyat res. Al darrere d’aquesta prudència –molt intel·ligent, FEBRER DE 2009 BARÇA 39 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És com el Kubala. Són gent que van canviar el futbol” Sense aquesta singularitat, Barcelona no hauria pogut organitzar els Jocs del 92? Segurament. No hauríem arribat a la fletxa del Rebollo sense la nostra manera de ser i, alerta, sense la primera pedra, la que va posar l’alcalde Narcís Serra. De fet, tot va ser culpa seva. El Narcís va ser qui va forjar la idea d’albergar uns Jocs. El president Maragall en la inauguració de les Llotges Noves. Era el setembre del 2005. “El català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi. Per això conquerim Europa guanyant a Wembley” d’altra banda- hi ha l’ombra d’allò tan nostre: pensar que aquí els èxits no duren gaire. I sap per què? Potser per què en el fons encara portem el roc a la faixa, per si de cas, que no se sap mai!... És que el català ha vingut a la vida a patir. Som així, hem vingut a patir. Que si els dolents, que si els bojos..., el català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi, sempre hem estat sotmesos a alguna cosa, o a algú. I a través del Barça, conquerim Europa quan guanyem la Copa d’Europa. Hi ha una imatge de la Llotja de Wembley que és la cara de la felicitat, amb Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez a tocar de la Copa, mentre Alexanko l’aixecava. És que érem molt feliços! Però també recordo que, més enllà de l’emoció de la victòria, al darrere d’aquell èxit s’hi amagava discretament aquesta fal·lera tan nostra, la del somni europeu. Ai, aquesta fascinació pel nord enllà! És ben normal. En moltes coses Barcelona és la cinquena ciutat d’Europa. Per davant hi ha 40 BARÇA FEBRER DEL 2009 Londres o Milà, però després vénen Barcelona o Madrid. Fins i tot en alguns aspectes Barcelona està per davant. A Barcelona hi ha més turisme que a qualsevol lloc d’Europa…, tot i que potser em deixo Roma. Per tant, i torno a Wembley, gràcies al futbol, i al gol de Koeman, el país va aconseguir la vella aspiració del somni europeu…? Fins llavors, Catalunya sempre havia estat la cambra entre la Península i Europa. I aquesta posició de frontera, ens ha fet especials? Jo no sé si Europa ens ha acabat d’entendre mai. En canvi sí que tinc clar que aquesta mateixa Europa té molt present que deu molt a aquesta colla de ciutats que no són capitals d’Estat i que, en canvi, són bàsiques per entendre com som. Europa està feta de ciutats intermèdies, com Milà, Hamburg o Barcelona. També penso en Lió, Edimburg i Praga… Són ciutats molt vitals, que o bé són capitals de països petits o no són capital. Però això és l’anècdota. El fenomem que m’interessa rau en la seva singularitat, que és el que fa que aquestes ciutats siguin diferents i decisives. Va ser una aposta de visionari? Digues-ho com vulguis! Però és que Barcelona està feta d’aquesta mena d’accions. El fet d’unir municipis, com Sarrià o Gràcia, també respon a aquesta actitud visionària, valenta i avançada al temps. Pensi que el govern de l’Estat sempre ens mirava per sobre, veient-nos com una ciutat petita. I en poc temps vam passar a tenir una ciutat de 100 km quadrats. La de Barcelona és una història de creixement i d’aprofundiment de la identitat. En aquest sentit, els símbols ens han ajudat. I entre aquests símbols, el paper del Barça és cabdal. La ciutat, doncs, seria molt diferent si Gamper no hagués vingut a Barcelona i hagués fundat el club? No m’ho imagino, és impensable. A l’Estatut vostè parla de la força de Catalunya quan s’expressa lliurement i escriu que aquest text “és una obra col·lectiva”. La lluita contra l’Alzheimer, amb vostè al capdavant, també ha pres aquesta dimensió de repte per a molta gent. El meu èxit, si es pot dir així, és que no estic sol. En vol un exemple? Més d’una vegada, estant a la Llotja del camp, he coincidit amb el Cruyff. Diu que em vol ajudar per crear una fundació, per tractar d’eradicar l’Alzheimer. A mi el que més m’agrada és això. Trobar complicitats, anar a buscar empresaris i professionals que ens vulguin fer costat. També vull demanar un partit al Camp Nou en benefici d’aquesta iniciativa. Es tracta de fer una cosa gran. El futbol és el gol que està per arribar, però, en quina mesura el Barça també és memòria? És clar! La vida ha de tenir fils conductors per recórrer-la, i el futbol n’és un. Per això el Barça també és memòria � � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parlem amb ... Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Revista Barça Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Gala, Xavier Pujol, Eduard Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Esports Barcelona Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf 7c5a70199baede0976aee32229f8de1e PDF Text Text Societat Maragall i Mira “Molt Honorable ‘monovero’” RAFA PAZ Pasqual Maragall ha visitat terres del sud per retrobar les arrels familiars que el lliguen, per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó. Aquesta n’és una crònica succinta. Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual Mira i Basilisa Azorín. “I Mira”. Vet aquí la precisió que –insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president de la Generalitat que va estrenar tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall –i Mira– viatjava a terres del sud per retrobar-hi la part d’ell mateix que en prové, el potent fil valencià que li lliga la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i lluminosa també– que envolta Monòver, al Vinalopó. “Amb la mediació imprescindible d’Acció Cultural del País Valencià i d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un particular retorn a les arrels, a l’espai que va veure néixer i créixer els seus avis, Pasqual Mira i Basilisa Azorín. La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat britànica l’esperen davant l’Ajuntament. La recepció oficial a Elx, a càrrec de l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde, Maria Teresa Sempere (PSPV), de la regidora Àngels Candela (IdPV) i dels regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel Maçanet (tots dos del PSPV), compleix tant el protocol que sembla fet a posta per demostrar fins a quin punt la ciutat de les palmeres es reclama i se sap plenament europea. “Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que inclou Diana Garrigosa, la muller, que l’agombola a tot arreu. I de seguida –no caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de la Dama d’Elx. I també de seguida surt a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda establert el compromís: “Les autoritats, siguin del color que siguin, són molt repatànies, però a partir d’un moment determinat s’ha de ser generós. Està molt bé que l’original pugui tornar allà d’on ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.” Pasqual Maragall viu ara oficialment retirat de la vida política, però ella, cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes 46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 1 11/09/2008 11:40:53 �“Més valencià que res”. “La meitat de la meva sang és d’aquí, per dir- RAFA PAZ RAFA PAZ 1 2 4 RAFA PAZ RAFA PAZ 3 6 RAFA PAZ 5 RAFA PAZ 7 RAFA PAZ qüestions –posem-hi el proper congrés del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures entre l’ofici dels preguntaires i recorda de passada a la concurrència la malaltia que temps enrere va fer públic que patia i a l’estudi de la qual ha dedicat una fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara. En dribla unes quantes, de preguntes, dèiem, però en respon algunes altres. A la maragalliana –o és miriana?– manera: “Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba, per exemple, quan algun periodista li pregunta pels pressupostos estatals. I continua: “Si em preguntes si hi estic d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut, infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat molt de tenir un Estatut i ja veurem què passarà... Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències.” Essent com és al sud colpit per la mania persecutòria contra la llengua, i un cop instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa conversa amb els socis, de seguida surt la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 que ja ha deixat incomunicada la part més meridional del País Valencià i que penja com espasa de Dàmocles sobre la resta. El pronunciament sobre la qüestió és rotund: “Em sembla absurd que es vulguin posar barreres materials a les ones. Això de TV3 és gairebé més important que el finançament, mireu què us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà amb la qüestió de la Dama i també amb aquest altre i se sent una rèplica al vol: “Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu: “Però Catalunya que colli, també, no?” La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!” Maragall continua la reflexió: “Perquè és que de vegades som massa educats...” “Això deia Fuster –respon aleshores Eliseu Climent–: que els catalans heu llegit massa Saint-Exupéry!” 1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic –una reproducció de la reivindicada Dama d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les catacumbes, penseu que les catacumbes, al final, van triomfar. Aquesta cultura que esteu empenyent és la d’avui i la de demà: no us penseu que sou resistents d’una cosa que s’acaba: això tot just comença i és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4. A Monòver, saludant algunes assistents a la representació. Al darrere, per exemple, hi ha Elisa Camarena, que li va portar un llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”, acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6. Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un moment de l’obra De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del Casal Jaume I de Monòver. 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 2 EL TEMPS 47 11/09/2008 11:40:57 �Maragall i Mira ho d’alguna manera. El meu nom és d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti, Pasqual Maragall explica els perquès de la visita. I del tarannà, fins i tot: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest [actual conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya], que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal molt amic de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va morir de pena –pel que havia vist i veia–, el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res.” Efectivament, les arrels de Pasqual Maragall s’endinsen fins al sud del tot del país, fins al poble que s’erigeix en guardià de la frontera, fins a Monòver. Allà van néixer els seus avis materns. I fins allà fa cap, per recórrer els carrers al poble de llum tan blanca i per acabar de tancar el cercle tot comprovant la relació que un altre monover reconegut, Josep Martínez Ruiz –de pseudònim, Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després de la preceptiva visita a l’ajuntament i de la imposició de l’escut d’or de la població, hi ha ocasió de relligar també l’altra branca de la família amb la ciutat lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín i Catalunya”, amb un apartat especial per a l’intercanvi epistolar entre tots dos literats. De fet, tal com explica després José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a Barcelona, és anar a veure Maragall, que esdevé una mena de mentor del grup Los Tres que formaven Azorín, Ramiro de Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.” ARXIU JOAN GIMÉNEZ ‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap d’on el va treure, el pseudònim, Martínez Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla, que, de teories, “n’hi ha milers: li podia haver agradat per la sonoritat o perquè RAFA PAZ 3 4 2 1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez, dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?” 6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu. ARXIU JOAN GIMÉNEZ I allà mateix, entre exemplars de La ben plantada, La nacionalitat catalana o Fructidor, s’hi destaca un antic full volander del 1924 que de seguida crida l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” signat per 118 escriptors en castellà (inclòs Azorín) per protestar contra la persecució del català durant la dictadura de Primo de Rivera, i la “Lletra de gratitud dels escriptors de Catalunya”, enviada en resposta i signada per 98 personalitats (inclòs Joan Antoni Maragall, fill de Joan Maragall). Qui fou president de la Generalitat no s’està, davant l’evocació, de comparar les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer realitat els somnis dels nostres avis”. RAFA PAZ 5 6 RAFA PAZ Societat 1 7 8 ARXIU JOAN GIMÉNEZ RAFA PAZ RAFA PAZ 48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 3 11/09/2008 11:41:11 �RAFA PAZ evocava Clarín, el seu mestre; perquè tenia un company de classe que es deia Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la raó. Només sabem que era conscient que amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix, el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia, de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è ben trovato, somrient per sota el nas. Basilisa Azorín, filla de jornaler i per nom de casa coneguda a Monòver per la Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar a treballar “a l’empresa de calcer que els Mira tenien a Monòver”, relata Marian Díez, que ha recopilat les petjades dels ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.” diu que li deixava anar enigmàticament Pasqual Maragall a l’actual president del govern espanyol. Costa d’imaginar quina cara hi devia fer l’altre. Maragall, en tot cas, manté present la reivindicació íntima i explícita d’aquesta seva llavor original. I, efectivament, els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el 1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira Amat Hermanos); i el 1921 va ser la primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se n’anaren al País Basc, on els nasqueren els tres fills i, de seguida, a Barcelona. En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa, que passejava amb distinció, vestida –i calçada– a l’última, enlluernaven el barri sencer. Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels actes que donaran la benvinguda al seu cosí segon. Ha fet enviar una fotografia de Maragall demanant que la hi tornin dedicada. Però en saber que té un parent al poble Maragall en demana el telèfon, i li truca, es presenta, l’altre s’emociona, queden entesos: es veuran a la vesprada, a casa de Joan. El comiat ja és familiar: “Adéu, primo!” Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de menuda sempre duia trenes i de gran diuen que tenia predilecció pel seu nét Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá- Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de Jaume I: ell és el pare de la criatura.” monos juntos del brazo hasta la próxima aldea...”). Jaume I. Hi haurà un sopar popular, encara, finalment, per cloure l’estada maragalliana –i miriana, queda clar– al sud; un sopar sota l’auspici del Casal Jaume I de Monòver, amb cançons i polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–; Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver). I potser perquè abans els versos de Joan Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del segle XX– en una replaceta guarnida de festa; potser per la veu terrenal del Negre, que acompanya l’espectacle De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima de Sud Teatre (dedicat, com expliciten ben bé, “al nostre il·lustre convidat i Molt Honorable monovero”); o per haver vist tanta gent, a la plaça, a Monòver, cantant dempeus Els Segadors; per uns versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una realitat històrica i lingüística –explica el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots els seus matisos i la seva riquesa, que s’ha de defensar”); o per una barreja de tot plegat i més encara, el cas és que les darreres paraules de Pasqual Maragall a Monòver fan saltar alguns oients de la cadira: “Visca els Països Catalans, visca l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens. Núria Cadenes 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 4 EL TEMPS 49 11/09/2008 11:41:21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Monòver València Família Maragall Mira, Pasqual, 1941- Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1648/0000000954.pdf 261f237507e2ca4168758291f0909c81 PDF Text Text Quotidiano fondato da Antonio Gramsci il 12 febbraio 1924 Anno 85 n. 252 - venerdì 12 settembre 2008 - Euro 1,00 «Ai miei tempi se uno voleva essere iniziato al sesso e non trovava signorine disponibili, doveva rivolgersi a chi per mestiere faceva quella attività. Oggi i www.unita.it ragazzi non hanno più questa esigenza, noi ragazzini dovevamo arrangiarci in quanto le ragazzine sono più andando con le prostitute. I ragazzi intraprendenti dei maschi. In passato oggi non hanno più questa necessità» Filippo Berselli, An, presidente Commissione non era così, le ragazze non la davano e Giustizia del Senato, ApCom 10 settembre Caos e ricatti, l’agonia di Alitalia Il colloquio Pasqual Maragall LA BATTAGLIA MEMORIA Stallo nella trattativa notturna tra ultimatum e proteste. Sacconi: firma ora o mai più DELLA C C Cortei e scioperi, a Fiumicino cancellati decine di voli. Il Pd: un enorme pasticcio LAUDIA ■ Ultime ore di drammatica trattativa per Alitalia. La notte che il ministro Sacconi definisce decisiva - «o si firma ora o mai più» - inizia con un muro contro muro tra governo, Compagnia aerea italiana e sindacati. Le posizioni appaiono lontanissime e i «tavoli tecnici» vengono sospesi. Tutte le organizzazioni degli assistenti di volo definiscono irricevibile la proposta della Cai. Che però insiste: «L’unica base di partenza resta la nostra piattaforma contrattuale». Al tavolo anche il sottosegretario alla presidenza del Consiglio Gianni Letta, il commissario straordinario Fantozzi e l’amministratore di Intesa SanPaolo, Passera. Ultimatum e ricatti hanno scan- dito la lunga giornata di trattativa assieme ai cortei e alle proteste dei lavoratori. Già dalla mattina si erano formati presidi davanti al ministero del Lavoro, con fischi e contestazioni all'arrivo del leader della Cisl, Raffaele Bonanni. Da Napoli sono arrivati i «duri» dell’Atitech con bandiere e striscioni, creando problemi al traffico nel cuore di Roma. A Fiumicino il personale di terra si è riunito in assemblea per tutto il giorno, con conseguenti disagi per i passeggeri: più di trenta i voli Alitalia cancellati. Poi l’ennesimo ultimatum del governo: «O si chiude subito o c’è il fallimento». Rossi, Di Giovanni, Salvatori, Ugolini alle pagine 2 e 3 FEDERALISMO FISCALE L’INTERVISTA CONSIGLIO DEI MINISTRI MARTA VINCENZI SÌ DEL GOVERNO IL SUD PAGHERÀ PIÙ TASSE «NOI SINDACI NEL PD COME MONADI» Fantozzi e Di Giovanni a pag. 4 Carugati a pagina 9 UCCHIARATO appuntamento è nel suo L’ studio di ex presidente della Generalitat (Governo della Manifestazione dei lavoratori dell’Alitalia davanti al ministero del Lavoro Foto Ansa Regione autonoma), un appartamento spazioso e luminoso al quarto piano di un palazzo modernista. Il terrazzo offre una spettacolare vista sull’incrocio tra le due strade più importanti di Barcellona, la Diagonal e il Paseo de Gracia. A destra la Pedrera, la Rambla e il mare; a sinistra il Tibidabo, le ville dei quartieri alti, gli uffici in cui nuovi e vecchi barcellonesi lavorano per combattere l’incubo della crisi economica che si avvicina. Maragall, classe 1941, il sindaco socialista delle Olimpiadi del 1992, il più longevo (15 anni alla guida della città di Gaudí), il più fantasioso, il più amato e il più temuto, chiama al telefono la sua assistente, Norma, poco prima dell’ora fissata: «Vi aspetto in strada, scusatemi, oggi ho voglia di stare all’aria aperta». segue a pagina 13 Staino Sicilia, operai costretti a pagare il pizzo L S L Commissione Ue A INISTRA I sindacati: in alcune aziende gli imprenditori fanno la «cresta sui salari» CERCA EADER PAOLO SOLDINI Pd IL FEDERALISMO DEI VALORI GIUSEPPE A. VELTRI a nascita di un partito è sempre un evento traumatico, la nascita di un grande partito nazionale è caratterizzata da un delicato equilibrio tra un «core» di valori ed una capacità di adesione ad un territorio vasto e variegato nei suoi interessi e bisogni. segue a pagina 26 L ■ Un fenomeno molto diffu- IL CASO so nelle piccole imprese della Sicilia: il dazio richiesto dalle cosche agli imprenditori viene «socializzato» con i dipendenti. Anzi, per la precisione, a volte pagano soltanto loro. Ma ribellarsi è difficile. Nell’Isola il lavoro scarseggia e gli operai sopportano e sono costretti a inghiottire amaro pur di non perdere un salario da fame. I sindacati di Caltanissetta la chiamano «la cresta sullo stipendio». Parla Giuseppe Nicosia, sindaco di Vittoria: «Qui tagliamo le tasse a chi denuncia i clan». Andriolo a pagina 8 Postfascisti e secessionisti Gli «allergici» alla Costituzione ■ di Marcella Ciarnelli La Costituzione è rigida. Ma per alcuni sembra sia anche indigesta proprio per questa sua caratteristica. Ecco, allora, che il giorno dopo le parole del presidente della Repubblica «sulla questione aperta» che è la piena identificazione che ci dovrebbe essere da parte di tutti nei principi e nei valori della Carta, da Forza Italia ar- riva l’attacco al sistema di elezione del presidente della Repubblica, dettato dalla Costituzione e seguendo il quale al Quirinale è stato eletto anche Giorgio Napolitano. Per il coordinatore azzurro, Denis Verdini, è «anomalo» il sistema di elezione del Capo dello Stato che andrebbe «corretto». segue a pagina 5 ove mesi. Un autunno già N quasi iniziato, un inverno, una primavera: alle elezioni europee di inizio giugno la sinistra rischia di veder congelata per chissà quanto tempo dentro i rapporti istituzionali dell’Unione la deriva a destra che va manifestandosi in quasi tutti i Paesi del continente. Il pericolo incombe non solo sulla sinistra, ma anche su quelle parti del centro democratico e liberale che non condividono i sussulti di nazionalismo, di strisciante xenofobia, di egoismo sociale e regionale, le terapie economiche lacrime e sangue. segue a pagina 12 DONAZIONI, QUELLO STRANO BLACK-OUT DI 24 ORE CARLO MONETA accaduto un giorno all’inizio di settembre. Per la priÈ ma volta, in Italia, un’intera giornata è trascorsa senza che si verificasse alcuna donazione di organi. Considerate bene le date: i medici trapiantologi ritengono che il fatto, inedito e grave, sia correlato alle polemiche accese dalla pubblicazione su L’Osservatore Romano, il 2 settembre scorso, di un fondo in cui si metteva in discussione il principio della morte cerebrale. L’articolo firmato da Lucetta Scaraffia, esponente del Comitato nazionale di bioetica, è stato poi sconfessato dalle autorità vaticane, ma intanto L’Osservatore lo aveva pubblicato. segue a pagina 10 l’Unità + € 8,50 libro “Il mestiere di vivere”: tot. € 9,50; FRONTE DEL VIDEO MARIA NOVELLA OPPO Il buco nero della tv IN OCCASIONE della rievocazione dell’11 settembre abbiamo rivisto in tv il buco orrendo lasciato dalle Torri Gemelle. E abbiamo scoperto che decine di inchieste sono in corso sugli affari più o meno sporchi di una ricostruzione mai fatta. Possiamo capirlo: tutto il mondo è paese ed è paese anche New York. Invece, quello che non riusciamo a capire è il buco nero dell’esperimento Cern. In tv tante parole, ma nessuna abbastanza chiara. Il lessico scientifico non è contenibile nei tempi e negli spazi televisivi e l’infinito non è uno spot. Come quello del ministro Calderoli, che ha detto l’esatto contrario di quel che vuole fare e cioè costruire un Paese per i ricchi e uno per i poveri. Che è un tipo doppio si capisce anche dagli incredibili pantaloni arancione che portava nelle riprese esterne, mentre al tavolo della conferenza stampa mostrava solo la giacca scura d’ordinanza. Allo stesso tavolo si è vista poi la ministra Carfagna, bella in tenuta da educanda, adatta per perseguitare le prostitute, ma ovviamente solo quelle di strada che sono le più povere. Arretrati € 2,00 Spediz. in abbon. post. 45% - Art. 2 comma 20/b legge 662/96 - Filiale di Roma �13 venerdì 12 settembre 2008 «Ho sostenuto Zapatero ha vinto la candidatura grazie ai maragallisti ma poi mi ha fatto fuori» IL COLLOQUIO SINDACO DI BARCELLONA tra il 1982 e il 1997 e presidente della regione autonoma catalana tra il 2003 e il 2006, parla con «l’Unità» di valore della memoria. Nel suo caso è un valore speciale: Pasqual Maragall è malato di Alzheimer. È questa una delle pochissime interviste che ha rilasciato nell’ultimo anno ■ di Claudia Cucchiarato / Segue dalla prima S eduto su una panchina, assorto nella lettura di un manoscritto pesante, prende appunti e corregge. “È la mia biografia. L’ho registrata su decine di nastri negli ultimi mesi e questo è il risultato: più di 300 pagine”. Il libro uscirà in Spagna a novembre: è la vita di Pasqual Maragall, la storia della Barcellona moderna e della Regione autonoma che ha governato per tre anni prima che Zapatero lo deponesse nel 2006 a favore dell’attuale presidente, José Montilla. “Ci sono molti errori, purtroppo”, si scusa. Deve verificare ogni parola, ogni dato. “Ci sono lacune che riempio piano piano, rileggere e cercare di ricordare mi aiuta, i medici dicono che scrivere è terapeutico”. I medici gli hanno diagnosticato l’Alzheimer poco più di un anno fa. Non gli è mai stato nascosto nulla: la perdita della memoria per un uomo che incarna la memoria di una comunità è un lutto di tutti. Ha commosso amici e avversari politici quando ad ottobre del 2007 ha dichiarato in pubblico: soffro di “Eisenhower”. L’ha detto così, citando il presidente americano che aiutò Franco ad entrare nell’ONU, per ripicca, con quella sua autoironia pungente e saggia. “Sono stato obbligato a rendere pubblica la mia malattia perché un collega, il delegato del governo catalano a Madrid, aveva commentato alcune mie dichiarazioni dicendo che stavo male psicologicamente e fisicamente”. Raimon Martínez Fraile fu destituito dall’incarico in seguito a quella vicenda. Oggi Maragall non ricorda il suo nome. Ha creato una fondazione che raccoglie fondi per la ricerca sul- Maragall, la malattia la memoria e la politica la sua malattia, ha inaugurato un blog su internet. Parla un italiano perfetto, si ferma spesso a cercare la data, il nome, la parola che gli sfugge. La moglie, Diana Garrigosa, la compagna di una vita, lo scorta ovunque, “lei era la mia memoria anche prima della malattia”, sorride Maragall. Continua a scrivere, accetta pochissimi inviti, Tra le sue battaglie più tenaci c’è la formazione di un partito democratico catalano che unisca centro e sinistra, indipendentisti e federalisti sul modello americano e sulla scia dell’esempio italiano. “Io ero presente alla fondazione del Partito Democratico italiano. Sono convinto che questo tipo di partiti dovrebbero essere presenti in tutti i sistemi politici”. Maragall si rifiuta di pensare che Silvio Berlusconi abbia vinto le elezioni per meriti propri: “sono sbalordito perché credo che la sinistra italiana abbia delle persone brillanti, una classe poli- «Il partito socialista spagnolo come quello catalano lavora ancora su un modello troppo rigido» tica capace e di grande qualità. Il Partito Democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole. In Europa siamo abituati a partiti di matrice religiosa, i democristiani, socialisti, repubblicani, comunisti... sono il risultato della laicizzazione della religione, di una fede in sostanza. In America i partiti sono “options”, non sono credenze bensì posizioni in merito a determinate questioni, è questo il futuro, credo che in Europa dovremmo rendercene conto al più presto perché altrimenti la «Il partito democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole» La scheda L’11 settembre della Catalogna Pasqual Maragall sindaco di Barcellona durante le Olimpiadi del 1992 politica non avrà più senso”. Un’altro elemento che Maragall non smette di elogiare sono le primarie: “Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati. Il Pd italiano l’ha fatto, è stato un parto difficile, per ora non ha dato i frutti che ci si aspettava, ma non è detto che non sia servito”. “Il Partito Socialista spagnolo lavora ancora su un modello troppo rigido, verticale. C’è bisogno di una struttura più flessibile e ampia, meno religiosa, appunto”. È vero comunque che Zapatero è stato coraggioso: “sì, ha separato la politica dalla religione, si è opposto alla Chiesa e l’ha fatto perché lui era un federalista come me, Io ho appoggiato la sua candidatura nel 2002 contro quella favorita di José Bono, proprio perché avevamo una visione politica simile. Lui era un perfetto sconosciuto nel partito, è venuto a Barcellona e ci siamo capiti subito. I nove voti grazie ai quali ha vinto la candidatura era- no quelli dei “maragallisti”. È curioso, io l’ho appoggiato e sostenuto, poi è stato proprio lui a farmi fuori”. E’ una personalità fortissima e indipendente. Da un anno non è più iscritto al partito socialista, ha restituito la tessera. Era tra i fondatori del PSOE, E’ stato per la vicenda dello Statuto autonomista. “Zapatero doveva ricambiare l’appoggio dei socialisti catalani alla sua candidatura”, spiega Maragall, “allo stesso tempo era cosciente del fatto che si stava accollando una responsabilità difficile. A Madrid non puoi essere catalanista, ti fanno fuori, perciò lui è stato abile, ha stretto patti anche con altri, con il partito Convergencia i Uniò, il mio avversario diretto. In cambio del loro voto favorevole sullo statuto che avevo scritto io ha promesso la mia uscita di scena”. Un tradimento in piena regola ma lui non serba rancore, dice. “L’importante è continuare ad immaginare il futuro”, insiste. Albert Einstein diceva che l’immaginazione è più importante del sapere. “Bisogna essere coraggiosi, aprire cassetti che altri non hanno saputo aprire, viaggiare con la fantasia e sognare, sbagliare se necessario, perché solo così possiamo costruire un mondo migliore”. Lui, a Barcellona, è stato il sindaco del sogno. Ccosa sogna Maragall in questo momento? “Il mio sogno sono i miei nipoti. In politica: la vittoria di Obama. Vorrei andare a festeggiare con lui e dirgli alcune cose prima di dimenticarle”. Si parla molto di memoria in Spagna. La settimana scorsa il giudice Garzón ha annunciato un processo per il recupero della dignità delle persone morte durante la guerra civile e la dittatura. Migliaia di cittadini scavano in cerca delle fosse comuni in cui giaciono altrettante migliaia di cadaveri. “È necessario recuperare i corpi per chiudere la ferita, seppelli- re i propri morti per concludere un’epoca di transizione lunga e ricca di menzogne. Tuttavia, non sono favorevole alle celebrazioni, credo che sia molto più importante recuperare la memoria di chi ha vissuto quegli anni, fare reportage che spieghino ciò che è successo, insegnarlo nelle scuole. Non credo che sia necessaria una “legge della memoria”: quello che dobbiamo fare è raccontare ai nostri nipoti quel che abbiamo vissuto perché non si ripeta e ridare dignità a un passato di cui non si è potuto parlare fino a pochi anni fa”. Mentre parla viene interrotto costantemente dai passanti che lo ringraziano. Lui dà la mano a tutti: “vede? Io sono un malato di lusso, come posso dimenticare chi sono e quel che ho fatto se non smettono di ricordarmelo?”. In pochi minuti si forma una fila di persone. Prima di ritornare alla correzione delle sue memorie accetta un’ultima doman- Ieri in Catalogna era il giorno della Memoria. La «Diada de Catalunya» è una Festa Nazionale unica al mondo perché ricorda la più grande sconfitta del popolo catalano e il sacrificio di chi l’11 settembre del 1714 morì durante la caduta di Barcellona sotto l’assedio delle truppe borboniche, vicenda che ha messo fine all’indipendenza catalana. È stato proprio Maragall il presidente che ha recuperato la celebrazione: dal 2003 è stato reintrodotto l’atto ufficiale della «Diada» nella sede del Governo della Generalitat, nel parco della Cittadella, luogo in cui si consumò la sconfitta. «Bene le primarie Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati» da: quale sia il ricordo che in lui è vivo in lui con più forza. “Tutti mi dicono che a questa domanda devo rispondere: l’approvazione dello statuto. È vero, lo ricordo perché mi ha cambiato la vita ma non lo ricordo con gioia. Il momento più bello è stato il giorno in cui Barcellona è stata nominata sede delle Olimpiadi. Per mesi ho vissuto nelle case dei cittadini per sapere quali erano i problemi di ogni quartiere, per costruire una città migliore. Quello sarà l’ultimo ricordo a sparire, ne sono sicuro”. Linea dura su terroristi e pedofili, Zapatero riforma il codice penale Creato un registro per chi compie abusi sessuali sui bambini. Prevista la castrazione chimica volontaria per reati sessuali ■ di Toni Fontana La svolta era nell’aria da gennaio, da quando a Siviglia venne trovato il corpo della piccola Mari Luz, 5 anni, assassinata da un pedofilo e da quando, il 7 marzo, 24 ore prima delle elezioni, venne ucciso dall’Eta un ex consigliere socialista, Isaias Carrasco. Da queste due date la Spagna si interroga, litiga e discute sul da farsi. Mercoledì, a poche ore dal patto tra Psoe e Pp per il rinnovo della presenze nel Consiglio generale del potere giudiziario, il «Csm», due ministri del governo Zapatero, il titolare della Giustizia Bermejo e quello dell’Interno Rubalcaba, hanno fatto conoscere i tratti salienti di una riforma del codice penale tale da sconvolgere alcuni capisaldi del diritto in Spagna. Le pene contro terroristi, pedofili e violentatori verranno inasprite. La novità più rilevante delle modifiche che saranno discusse alle Corte «entro l’autunno» appare l’estensione fino a 20 anni della libertà vigilata per terroristi e «delincuentes sexuales» che, a detta delle autorità carcerarie, non appaiono «ravveduti» do- po aver espiato la pena. Per quanto riguarda la lotta alla pedofilia gli spagnoli intendono creare «immediatamente» (lo ha detto ieri Rubalcaba) un «registro de pederastas», sezione dell’archivio penale, che permette di identificare «immediatamente» l’autore di un abuso contro minori. Si parla (ma su questo i due ministri sono rimasti sul vago) dell’introduzione della castrazione chimica per i pedofili. I ministri senza dilungarsi sul tema hanno specificato che gli accusati di abusi dovranno accettare volontariamente l’intervento. I ministri hanno parlato di «collaborazione indispensabile» dell’imputato. Altre innovazioni, non di poco conto, si annunciano per l’autunno. Val la pena di elencarle anche perchè in molti casi ricordano le discussioni in corso in Italia. Coloro che trasportano minori sui «cayucos» (le barche che portano immigrati in territorio spagnolo) potranno essere condannati a 12 anni di carcere. Zapatero ha personalmente promesso inasprimenti di pene per gli autori di aggressioni sessuali, abusi e per coloro che favoriscono la prostituzione e le violenze su minori. I due ministri di fronte al vespaio sollevato dal loro annuncio, hanno precisato che l’allungamento dei tempi per la libertà vigilata non sarà «retroattivo». La vigilanza si allungherà se i magistrati nutriranno «dubbi ragionevoli» sul fatto che il carcere abbia «rieducato» i condannati. L’inasprimento riguarda in questo caso prevalentemente, ma non solo, i terroristi dell’Eta detenuti, Rubalcaba, considerato il nemico numero uno dell’Eta per la sua fermezza contro il terrorismo, ha detto che chi uccide verrà condannato a 40 anni di prigione e, eventualmente, a 20 anni di libertà vigilata. Alcuni delitti, in primis quelli compiuti dai terroristi, non cadranno mai in prescrizione. Attualmente vengono prescritti dopo 20 anni. Per i condannati in libertà vigilata, ma tra «le possibilità», si pensa anche ai braccialetti elettronici. I condannati per terrorismo, una volta scarcerati, non potranno trovare alloggio nelle vicinanze delle abitazioni dei parenti di persone uccise dalle bande criminali ed estremiste. Clamorosi casi di cronaca hanno imposto un intervento di questo tipo. L’impalcatura complessiva della riforma farà certo discutere anche perché, per la prima volta da 5 anni, Popolari e socialisti si sono appunto messi d’accordo per eleggere il nuovo «Csm» spagnolo. Prima di andarsene però gli attuali giudici hanno fatto uno «sgarbo» a Zapatero. Due alti magistrati in quota Pp (destra) e un indipendente hanno giudicato «grave», in sede disciplinare, il comportamento del Pm di Siviglia Rafael Tirado. Questo giudice lasciò in libertà Santiago del Valle, presunto assassino della piccola Mari Luz che avrebbe invece dovuto soggiornare nelle carceri spagnole per aver abusato della figlia. Gli alti magistrati conservatori lo hanno multato per 1500 euro mentre quelli progressisti volevano espellerlo. Zapatero si è schierato con i secondi e ha detto ieri di non condividere la decisione del «Csm» e di aver deciso di incontrare il padre della piccola assassinata, diventato in Spagna, l’alfiere della lotta contro la pedofilia. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall, la malattia la memoria e la politica Source A related resource from which the described resource is derived L'Unità Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cucchiarato, Claudia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Política Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1647/0000000959.pdf dc1d8d344d0d8eaca570e94bb7653187 PDF Text Text "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 1 de 5 www.dpromo.info Comentar Diumenge 07 de setembre de 2008 Contacti amb diaridegirona.cat | RSS NOTÍCIES HEMEROTECA » Catalunya PORTADA ACTUALITAT Girona Comarques Catalunya ESPORTS Espanya/Internacional ECONOMIA Ciència i Tecnologia OPINIÓ Successos Fotos diaridegirona.cat » Catalunya "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" 01:04 Maragall apareix juntament a la seva dona amb un somriure, malgastant proximitat i cordialitat. Encén un puret i declara que no li importa sortir fumant a les fotos. L'assumpte de preocupar-se per el que és políticament correcte no ha anat ni va amb ell. Comenta que escriu articles en el Diari de Girona, i en assenyalar-li que és del mateix grup editorial que INFORMACIÓN, exclama encantat: "Doncs és el meu diari preferit!". Després de demanar una ampolla d'aigua, és la seva dona, atempta a cadascun dels seus gestos, qui l'insta a deixar la xerrada preliminar i permetre'ns començar amb les preguntes. Defineixi el seu moment actual. Fantàstic. Estic en la millor terreta del món. Com ocupa el seu temps, a dia d'avui? De maneres molt diverses. Escrivint, llegint, encara que últimament llegeixo menys (porta a la mà una edició de butxaca d'una comèdia de Shakespeare, Treballs de l'amor perdut, traduït al català per Josep Maria Segarra, i em recomana la seva lectura) i gravant tres pel·lícules, documentals, en les que apareixo com a actor o narrador. Una va sobre això de l'Eisenhower, vull dir l'alzheimer -i riu, irònic-; una altra sobre el Baix Empordà, és una zona que conec bé, allà tenim una casa Diana i jo; i l'altra sobre Jaume I. M'han agafat a mi com protagonista, com a interlocutor d'historiadors i de persones que tenen coneixement sobre Jaume I. Per exemple, surt Rita Barberá, l'alcaldessa de València, perquè vam fer junts l'assumpte de l'Euroregió i fem un recorregut sobre les sis ciutats més importants de la seva vida. No m'aturo! Quina tasca desenvolupa la seva Fundació contra l'Alzheimer i quin paper desenvolupa vostè directament? Soc el president però no faig res. La Diana és la vicepresidenta i ella ho fa tot, i l'altre que també s'ocupa de tot és un metge, Jordi Camí. El que pretén la Fundació és recaptar diners per a investigació en la malaltia i nous tractaments, per trobar nous enfocaments, noves aproximacions al tema. Els investigadors, en general, són joves i els fons de la Fundació són per becar-los. A més, els fons no es perden. La seva dona, Diana Garrigosa, que l'acompanya com la seva ombra, afegeix que "oferim a la gent que posa diners la possibilitat de funcionar com accionistes de la Fundació, en una espècie d'empresa de capital de risc i si hi ha retorn de l'invertit, poden recuperar-lo". No és l'Estat, ni la Generalitat qui subvenciona o dóna suport http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 2 de 5 econòmic, figura que fan el que és seu però en realitat fan ben poc. Què va ser el primer que va pensar quan li van comunicar que tenia alzheimer? Què va passar pel seu cap tan lúcid i acostumat a la reflexió? El primer que vaig pensar va ser ¡Quina putada!", posa-ho més fi, si vols. No m'en recordo molt, la veritat, perquè en aquests moments estava molt ocupat amb la política. Per quines fases ha passat des que li donen el diagnòstic fins que ho proclama i decideix crear una Fundació? Ira, depressió, acceptació...? Per totes. Això m'ha portat a tots costats. He estat a Nova York, a Boston i per descomptat a Barcelona fentme proves ¡M'han fet tota classe de barbaritats! Des d'extracció de líquid raquidi, en el nas, que no li ho desitjo a ningú, fins a de líquid medul·lar. Ara estan evolucionant molt els tractaments de la malaltia i detectar-la aviat millora les perspectives de la seva evolució. Han descobert noves maneres de diagnosticar l'alzheimer i nous fàrmacs, cada vegada més eficaços. Perquè va decidir declarar públicament la seva malaltia? El revelar la informació va ser una mica a empentes i rodolons. Va haver un personatge que en un programa de Manel Fuente1s va fer unes declaracions que no van agradar a segons qui. I un tipus va comentar, referintse a mi, que "aquest està malalt, física i mentalment". L'endemà jo havia d'anar a l'Hospital de Sant Pau, on està la meva doctora i aprofitant l'ocasió vaig decidir fer una roda de premsa i comptar la situació. Perquè amagar-ho? Al pobre noi que va fer el comentari el van fer fora. No hi havia per tant! Com s'afronta una cosa tan dura? Pasqual Maragall respon mirant a la seva dona amb una gran complicitat. En companyia. Un tot sol no pot. Vosté ha estat alcalde de la Barcelona Olímpica, president de la Generalitat i una figura clau en la transició i la democràcia. Quan un polític de primera línia abandona el seu càrrec públic canvien les relacions amb el seu entorn en l'esfera pública. En el seu cas, què ha canviat? com el tracten ara que ja no és president de la Generalitat i a més té alzheimer? "Divinament, la gent el vol molt",postil·la Diana. Em tracten amb consideració, amb afecte, amb respecte... El tracten bé per ser qui és o creu que a la majoria de malalts d'alzheimer se'ls dispensa la mateixa atenció i respecte? No, no els tracten igual a tots, més aviat els aparquen en residències o on sigui. Aquesta és una malaltia inquietant, perquè, com ara s'està allargant la vida, el problema de la demència senil -per cert, que quin nom més simpàtic- i d'aquest tipus de malalties es multiplica. Jo no tinc antecedents familiars, però la meva mare, que va morir als 86 anys, al final tenia problemes de memòria. Com érem vuit germans, ens confonia el nom i havia de recitar dos o tres abans per recordar-se del teu. És clar que a partir dels 80 es perden facultats mentals, però si et toca abans... Com manté les ganes de lluitar? com es combat l'oblit? Viatjant, relacionant-te amb els amics, escrivint, donant xerrades, llegint...Mantenir la ment activa i el sentit de l'humor és la millor medicina. Bé, jo crec que una part del meu bon ànim ve recolzat per la medicació. Em donen antidepressius i em desinhibeixen, em deixen anar la llengua. Davant la meva cara d'incredulitat, perquè Maragall sempre ha destacat pel seu humor i la seva sornegueria, la seva dona apunta: "D'això res, Pasqual, tu sempre has estat igual!. Amb antidepressius i sense ells tu mai t'has mossegat la llengua". Es dirigeix a mi i afegeix: "Mai ha perdut el seu sentit de l'humor. Ell és així". Abans de patir alzheimer, estava sensibilitzat amb la malaltia? No, no ho estava. No sabia res d'això. L'Alzheimer és un senyor que ho va inventar fa 100 anys; fins aleshores i fins i tot força després, qui ho patia era un dement senil, un vellet al qual se li anava la cap, un boget. La malaltia abans no tenia tractament i ara estan trobant-los nous i molt prometedors. S'ha avançat molt i se segueix investigant. En la seva situació actual, quin Maragall vol que quedi en la memòria col·lectiva? M'agradaria que em recordessin a totes les meves facetes, però la gent recorda a l'alcalde dels Jocs Olímpics, al president de l'Estatut i al de l'alzheimer. I això és el que va a quedar. Què espera avui de la vida? què li interessa actualment? Ho segueixo esperant tot. En contra del que es diu, la joventut no és la millor època, no és que sigui un drama, però és una etapa difícil. La maduresa és el millor estat. Ja no t'equivoques tant, saps més de tot... Jo no he perdut les il·lusions, ni les inquietuds ni l'optimisme. Per a què? Si el món va millorant i per primera http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 3 de 5 vegada està començant a veure's la llum en les tenebres. La majoria dels elements per anar solucionant els grans problemes estan sobre la taula. Potser, el que estigui pitjor sigui el de la immigració forçada, però ara mateix els xinesos estan invertint molt a Àfrica i el dia que els països rics decideixin invertir en els pobres, i no per explotar les seves riqueses naturals, les coses canviaran. Els russos ja s'han fet rics, tenen diners, petroli i ambició, i entraran en el paquet del G-7, o el G-9, i quan aquest funcioni de veritat i seriosament tindrem un govern mundial, perquè l'assumpte de Nacions Unides és un guirigall, jo he estat allà i sé de què parlo. Putin ha encarregat a l'arquitecte Norman Foster i a Elena Ochoa, que per cert, també està en temes d'alzheimer, que muntin a Sibèria una instal·lació en la qual treballarà una elit de joves d'alt coeficient intel·lectual per investigar en temes punters. No és que estigui d'acord amb el plantejament, però és un pas per generar la seva pròpia aristocràcia, en el bon sentit, cultural. La figura de Maragall mai ha deixat indiferent. Té admiradors i detractors. És alguna cosa natural en vostè o ho cultiva? Sóc com sóc. I qui són els meus detractors? Els vaig tenir en el poble del meu avi, a Monòver, i ara l'alcalde m'ha invitat per fer-me ciutadà d'adopció. Quan acabem l'entrevista anem allà, perquè tenim un acte en el qual lliuraré documentació i escrits de la meva família materna, que tenia molta relació amb Azorín. Sí que he tingut un parell de judicis. A un que va dir que jo era un borratxo i un jugador el van condemnar. Fa uns mesos, va haver un altre que va dir alguna cosa semblant i, en contra de l'opinió del meu advocat, que ja havia pactat una compensació de milers d'euros per a la Fundació, em vaig emperrar a anar al judici perquè vaig voler parlar amb el tipus. Ho vaig buscar a l'acabar i li vaig preguntar en què basava les seves acusacions i em va dir que a ell li havien dit... en fi, que al final va resultar que havia estat una intriga política per atacarme. Què le hagués agradat poder fer que no ha fet? "Tocar el piano", salta la seva dona, abans de donar-li temps a contestar. No, el piano el toca molt bé Narcís Serra. Toca de cine. Quan era vicepresident del Govern el pobre es va comprar un i el van posar a parir, acusant-lo d'haver-ho fet amb diners públics. Ja veus! Pensa escriure i publicar les seves memòries? Estic fent-ho. He estat diversos mesos gravant i hi ha persones que han posat mà per transcriure i ha sortit un totxo, aquest que veus -i em mostra un manuscrit de bon tamay que ara estic corregint. Jo crec que sortirà per a abril, per a Sant Jordi, coincidint amb el dia del llibre, però em diuen que potser és abans, a finals d'aquesta tardor. Tant de bo! No rendir-se, és el primer pas per triomfar? Evident. Per concloure, citi'm una màxima per viure. Ser feliç. Passar-s'ho bé COMPARTIR ENVIAR PÀGINA » IMPRIMIR PÀGINA » AUGMENTAR TEXT » REDUIR TEXT » Què és això? 11 comentaris Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:56:38 Avi rondinaire...no havies plegat ja? què vols apareixer un altre cop. I no fer res a part de embolicar-nos amb «referèndums»? Quin invent el teu, aquest del Tricolor!! Tindrem les conseqüències per temps. Això es l'empremta de l'esquerra demagoga. Autor: Lavacaescega Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:43:23 Força Pasqual. Autor: Magda http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Família Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1646/0000000925.pdf 4321f2df5e62fe75f7a4bcabb6bd0327 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03095B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 07/03/2008 - Hora: 00:25 La sort Reparar les fuites del Ter costarà més del previst ONCE > 6 MARÇ 59.818 Les obres acabaran el 2009 i el cost pujarà a 78 Avaria a la xarxa elèctrica Els estudiants protesten contra el pla de Bolonya Una «desconnexió fortuïta» a la subestació d’Urgell evidencia les deficiències de la xarxa i n’amenaça el subministrament. 33 BCN 40 de Catalunya Més de 5.000 universitaris ocupen els carrers de BCN per manifestar-se contra la reforma. 33 SOCIETAT 35 milions d’euros elPeriódico vuit vegades més del pressupostat el 1989 33 SOCIETAT 32 PRIMITIVA > 6 MARÇ 2 - 14 - 18 - 19 - 25 - 33 C: 36 R: 4 Gadair comprarà Spanair a SAS L’operació es formalitzarà durant les pròximes hores a un preu que rondarà els 500 milions d’euros. 33 ECONOMIA 50 www.elperiodico.cat LOTERIA NACIONAL > 6 MARÇ Primer premi: 93.868 Segon premi: 93.472 TRIO > 6 MARÇ 744 33 PÀGINA 46 i 54 ISSN 1578-746X Ediciones Primera Plana SA. Atenció al lector: tel 902 100 575. Subscripcions: tel. 902 45 45 14. Ediciones Primera Plana es reserva tots els drets sobre els continguts d’EL PERIÓDICO, els suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita. Difusió controlada per l’OJD. Any XXXI. Número 10.446. D.L.: B 36.860 - 1978 AGUSTÍ CARBONELL Set x set ELS CANDIDATS A CATALÀ DE L’ANY / 4 JOSEP MARIA Pasqual Maragall Lluitador contra l’Alzheimer Ha estat alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat (2003 - 2006). FONALLERAS «Crec en els somnis que mouen voluntats» JOAN TAPIA –¿La nova Barcelona comença l’any 1992? –Sí i no. El maig del 1981, després del cop d’Estat, se celebra aquí el Dia de les Forces Armades. Es temia, però va ser un èxit. I l’alcalde Serra va tirar a terra els tinglados del port perquè desfilés l’Exèrcit. Tot estava en marxa. –¿També els Jocs Olímpics? –Sí, ja en la primera visita del Rei a Barcelona, Narcís, que ho havia parlat amb Samaranch, demana suport per al 92. Jo només era tinent d’alcalde, estava amb la pasqualina. –¿La pasqualina? –Els funcionaris van batejar així la targeta amb què havien de fitxar a l’entrar i sortir. No va ser fàcil. El bloc BLOQG –¿Samaranch? –Sense ell no hi hauria hagut Jocs. Com un torrent –¿Per què? –Dos dies abans de guanyar la nominació, contra París i Chirac, vaig haver de venir a Barcelona per un atemptat d’ETA. Al tornar a Lausana, li vaig preguntar a Rodés, que sondejava els 90 membres del comitè: «¿Com respiren?». «S’aguanta», va contestar. Cita al seu despatx de Diagonal-passeig de Gràcia. Surt al balcó i convida a pujar al terrat. Exhibeix la simpatia i la proximitat de sempre. Al minut t’obliga a submergir-te en la seva idea de Barcelona, la Catalunya mediterrània, de l’Espanya maragalliana. D’Europa. I explica que, al fer públic el seu Alzheimer, va rebre moltes cartes que respon d’una en una. –¿Tant pot fer una persona? –Els Jocs van ser també una gran complicitat. Molts empresaris s’hi van bolcar. Leopoldo Rodés, amb els 90 electors; Ferrer Salat, Vilarasau, amb el finançament (ja hem pagat els crèdits). Sense complicitat, de burgesia a sindicats, no s’haurien superat les reticències. I n’hi va haver. –¿Sense Felipe González? –Tampoc. Va resistir la pressió a favor de París i em va oferir un pacte: «Recolzaré a fons els Jocs, però l’AVE ha de començar a Sevilla». –¿Què van ser els Jocs? –Invertir 290.000 milions de pessetes en 10 anys. L’excusa per canviar la ciutat. Es podien fer sense les rondes, però sense Jocs no hi hauria rondes. I la Vila Olímpica, el nou Poblenou, l’obertura al mar, va ser recuperar el pla de la Ribera de Duran Farell, que abans no va ser possible. –¿Per què? –És sevillà i pensava que Barcelona tindria AVE. Però que el sud se’n podia quedar sense. –¿I el pla d’hotels? –Els hotels eren necessaris, però els hotelers, recolzats per CiU, es pensaven que s’arruïnarien. El pla va ser de cinc hotels. Se n’han fet 200. –El Fòrum no va entusiasmar. –Perquè era repe. Un déjà vu. Però va acabar Barcelona, va portar la Diagonal al mar i va acabar el front marítim. Sempre hem necessitat excuses –Han passat 16 anys. –Després va venir la crisi econòmica, Felipe va perdre el 1996. I vuit anys d’Aznar. per créixer: 1888, 1929, 1992, 2004. No som capital d’un Estat. –Va aconseguir també l’alternança política a Catalunya i ha sigut el president del nou Estatut. ¿De què està més orgullós? –De les tres coses. I d’haver llançat l’Euroregió, el futur. –Va lenta. –Potser. Els meus substituts són més pausats. Però és l’aposta. L’Euroregió és filla de Jaume I, nascut a Montpeller i educat a Montsó, que va ser comte de Barcelona i va fer seves València i Balears. Va tenir influència de Simó de Monfort, de Tolosa. Si vol votar Maragall truqui al 806 11 77 11 i indiqui el nom del candidat (cost màxim 0,41 euros / minut). O enviï un SMS al 7033: CATALÀ (espai) i el cognom del candidat (0,75 euros / minut). Participi en el sorteig d’un cap de setmana en un Parador. –¿I ara? –Somiem. Andorra hauria de ser la capital. I amb Andorra estaríem a l’ONU. –El seu avi discutia amb Unamuno de Catalunya i Espanya. ¿Ara? –Ara, Europa. –¿Què se sent: català, espanyol o europeu? –Les tres coses. –Va anar a la manifestació pel dret a decidir. –Sí. Els vaig dir que estava a favor del dret a decidir, però no de la independència. Catalunya és Europa. ¿Com es menja estar a Europa sense Espanya? –Europa està en crisi. –Els estats nacionals ja no tenen moneda. Les normes són europees. I la presència al món serà europea. O no serà. –Serà dels Estats Units. –En renda per càpita, estem gairebé igual que Amèrica. Però socialment Europa està més cohesionada perquè la dispersió de renda és menor. Europa és més diversa. Això ajuda a entendre el món. –¿Creu en el miracle europeu? –Crec en els somnis que mouen voluntats. La riquesa d’Europa és la seva diversitat. Però també és el seu problema. Té més nacions que estats. La Gran Bretanya, Bèlgica i Espanya són plurinacionals. El somni és una entitat supranacional amb pes al món. H Demà: BOJAN KRKIC Demà naixerà un nou bloc. Demà és molt probable que en neixin milers, de nous blocs, aquesta espècie de quadern de bitàcola que serveix perquè molts hi deixin els pensaments, els dibuixos, les fotos, el lent transcórrer dels dies i les dones. La pregunta és la següent: si demà en poden néixer tants, ¿per què dimonis els anuncio l’arribada d’un en concret? No s’espantin. No és el meu. Una vegada em vaig voler apuntar a la moda, però vaig desistir poc temps després d’haver-hi escrit la capçalera. No estic fet per això. Els aviso de la imminent arribada d’un bloc perquè aquest té una característica singular. Començarà el dia 8 de març i s’acabarà el pròxim 15 de novembre. A més a més, ja està escrit. És el dietari de Josep Pla, també conegut com El quadern gris, que explica les vicissituds de l’estudiant de Dret que, l’any 1918, abandona Barcelona per culpa de l’epidèmia de grip i decideix escriure sobre la seva vida a la comarca. Bé, no és exactament així. Com va demostrar el savi Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona, el quadern de l’altre Pla no és un dietari habitual, sinó la recreació fictícia d’un any que havia de canviar els camins de la literatura catalana perquè l’escriptor s’hi va fixar per construir aquest monument. Ara, la fundació que porta el seu nom el converteix en bloc (en BLOQG, tal com l’han batejat). A partir de demà serà a la xarxa i vostès s’hi poden subscriure si el volen rebre. Com si acabés de sortir del forn. Com si Pla tornés, 90 anys després, a escriure per a tots i cadascun de vostès. No sé què en diria de tot plegat el de Palafrugell. «Collonades», segurament, però ja sabem com era. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Crec en els somnis que mouen voluntats Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Tapia, Joan Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Euroregió Independència Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1645/0000000710.pdf 0e652a55ea78d1084aae1ea6a9c3e98f PDF Text Text P R I M O POLEMICA 3 P I A N O martedì 28 agosto 2007 ■ Chiti: se si parla di fucili il dialogo è impraticabile. Ma Bossi annuncia: sabotiamo il Lotto «Se si è ambigui sul terreno dello sciopero fiscale e addirittura si fa riferimento ai fucili, il dialogo sulle riforme diventa impraticabile». Così il ministro delle Riforme, Vannino Chiti, commenta le dichiarazioni di Umberto Bossi, che in un comizio in provincia di Bergamo, aveva evocato il ricorso ai “fucili” da parte dei “padani” nel perdurante contenzioso con la politica fiscale dello Stato centrale. Il ministro sottolinea infatti che «le parole in politica possono essere sassi, bisogna che tutti facciano capire alla Lega che il confronto può essere duro ma deve avvenire sul terreno della moderazione», conclude. E mentre scendono in campo anche le associazioni di chi paga le tasse, come la Federcontribuenti, che vuole denunciare il leader leghista, Bossi “alza il tiro”. Oggi La padania, quotidiano della Lega, rivela che il senatur sarebbe deciso a non giocare più alle lotterie. Questa sarebbe una delle cinque iniziative annunciate per tagliare fondi allo stato. INTERVISTA Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano CARLO BENUCCI P asqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano (Psc), ospite del congresso della Margherita della scorsa primavera, è stato il sindaco del rinnovamento di Barcellona, dall’83 al ‘97, e presidente del governo catalano dal 2003 al giugno scorso. Conosce bene l’Italia e segue con interesse la costituzione del Pd, che vede come il modello di un futuro partito europeo. Domenica Veltroni ha sottolineato la necessità di un «un nuovo campo» a livello internazionale e dunque di una «profonda innovazione dell’Internazionale sociali«Il socialismo sta». È una proposta ragionevole, molto farebbe positiva. L’Internazionale socialista, molto bene oggi, è soprattutto un’eredità storica a integrarsi che si colloca sul terreno della filosoin una realtà fia politica e della vecchia politica dei blocchi, ma in questo momento non più ampia» è di particolare attualità. È pertanto necessario velocizzare la realizzazione di un Partito democratico a livello europeo? La verità è che il Pde è ancora un progetto. Esiste il Partito democratico in Italia ma non in Europa. Ma non si tratta soltanto di un’idea, è un’alternativa ragionevole, prevedibile e condivisibile. Se l’Europa proseguirà la sua strada di trasformazione in una grande nazione, con la sua moneta e la sua bandiera ma anche con un suo sistema di difesa, credo che dovremo iniziare a pensare a un grande partito in ambito continentale. Un cammino ancora lungo… Il futuro Partito democratico europeo dovrebbe ampliare il suo territorio, perché adesso è una realtà circoscritta all’Italia. Gli italiani sono stati i più intelligenti ma sono convinto che tutti noi dovremmo seguire questa linea. I Ds e la Margherita hanno visto, molto intelligentemente, la necessità di unirsi «Bene Veltroni, un Pd europeo» Walter Veltroni con il sindaco di Parigi Bertrand Delanoe (Mimmo Chianura/Agf) in questo nuovo soggetto e hanno segnato un cammino che a mio avviso dovrebbero seguire tutti i socialisti nel resto d’Europa. Questo comporterebbe un superamento dell’Internazionale socialista? Io sono socialista da tutta la vita, sono stato presidente del Partito socialista della Catalogna e credo che il socialismo farebbe molto bene a integrarsi in una realtà più ampia. Credo che l’Europa abbia la dimensione degli Stati Uniti e quindi dovrebbe adottare un sistema partitico simile, con due grandi schieramenti nei quali le ideologie la smettano di essere simili a “religioni”. Ci dovranno essere meno credo e più preferenze fondate su proposte concrete. Qualcosa di più modesto, in un certo senso. Quali sono i prossimi passi in questo percorso? In Europa la destra ha già preso l’iniziativa. Sono un grande ammiratore dei gesti di Sarkozy e di Angela Merkel, che stanno cercando di risolvere il problema della costituzione. La sinistra ha bisogno dello stesso realismo. L’altro punto su cui la destra ci sta dando una lezione è nel campo euromediterraneo: la sinistra è molto tempo che sta parlando di fortificare la politica euromeditteranea ma tutto ciò avrà presto bisogno di un impulso concreto. In Spagna è già stato avviato il dibattito su un eventuale Partito democratico? Credo, sinceramente, che ci sia bisogno di fare uno sforzo in questa direzione, ma in Spagna si sta parlando davvero poco di un Partito democratico. La fondazione Catalunya-Europa, per esempio, è un progetto parallelo a quest’idea, un thinktank di imprenditori, intellettuali e politici che propone delle iniziative sulla “buona maniera” di governare. A quando il varo concreto del Pde? Credo che non tarderà molto la realizzazione di un Partito democratico europeo. Io ho già una lunga lista di persone che mi danno il loro sostegno per questa idea, in Catalogna. PD ■ VELTRONI HA RILANCIATO LA PROPOSTA DI CAMBIARE IL NOME DELL’INTERNAZIONALE SOCIALISTA IN “INTERNAZIONALE DEI DEMOCRATICI E DEI SOCIALISTI” «Il mio partito transnazionale». Walter vuole chiamare pure gli stranieri MARIO LAVIA S i era inabissata, vai a capire perché. La questione delle cosiddette famiglie politiche europee che aveva tenuto banco ancora prima che l’idea del Partito democratico prendesse corpo aveva via via perso forza: e sì che questo era parso un solco incolmabile fra Quercia e Margherita e poi un discrimine assoluto nell’ambito degli stessi diessini. Poi, più nulla o quasi. Fino a domenica scorsa, quando a Parigi Walter Veltroni ha pensato bene di ritirare giù la pratica sulla quale era andata depositandosi un bel po’ di polvere. E lo ha fatto veltronianamente, facendo balenare una suggestione inedita: l’idea di un Partito democratico che sia anche transnazionale. Un’altra carta gettata sul tavolo delle primarie. Fino al 14 ottobre c’è da star sicuri che non passerà giorno senza un’idea nuova. Alla lontana, qualcosa dell’antica intuizione dei radicali forse c’è. Si chiede Walter: perché nel Pd non possono trovar posto figure prestigiose dell’arcipelago democratico mondiale? Perché non giovarsi dell’apporto di idee di un Giddens, di una Kerry Kennedy, di un Lang (tre nomi a caso)? O qualche intellettuale indiano o israeliano? Perché non prevedere forme nuove di adesioni indivi- duali cariche di significato? Non da oggi Veltroni pensa ad un soggetto capace di relazionarsi con esprienze politiche extra-italiane, stante la comunanza di problemi fra Roma e Parigi, fra Gerusalemme e New York. Qualcuno ha già richiamato alla mente la nuova prassi sarkoziana: chiamare i “migliori” a collaborare. E può darsi che la fascinazione abbia colpito anche Walter. Dirà il tempo se col “suo” Pd verrà chiamato ad interloquire anche qualche personalità estranea alla famiglia del centrosinistra europeo. Parallelamente deve marciare l’evoluzione delle vecchie strutture politiche A Parigi ha riproposto l’idea di una nuova «casa»: «Credo che la straordinaria esperienza che l’Internazionale socialista ha rappresentato per il campo progressista mondiale debba oggi conoscere una profonda innovazione, a cominciare dalla costruzione di un soggetto la cui denominazione possa essere Internazionale dei democratici e dei socialisti». Un nome nuovo, dunque. Sarà vero quel che ha osservato Nicola Latorre: ne parlarono anche Fassino e D’Alema. Con argomenti e toni che alla Margherita sono per la verità sempre parsi un po’ al di sotto della necessità – da essa evidenziata tante volte – di un campo del tutto nuovo, che superasse le esperienze attuali non limitandosi ad una loro evoluzione. Ma la novità c’è. Per Veltroni si tratta di agganciare « forze essenziali come i democratici americani o il partito del congresso indiano e tante nuove forze che in Africa, in Asia e in Europa nascono dalle sfide del nuovo millennio». Il dibattito si è riaperto. Veltroni per primo sa che non si chiuderà il 14 ottobre e nemmeno nei mesi succcessivi. È un processo, come si dice. Enrico Letta ha osservato: «I contenitori politici europei devono evolversi e cambiare: servono modifiche profonde a partire dalla casa dei socialisti europei». EVENTI ■ A DRO IN TRENTINO È PARTITA IERI LA TERZA EDIZIONE DELLA MANIFESTAZIONE DI CUI È IDEATORE IL SOTTOSEGRETARIO OGGI IN LIZZA ALLE PRIMARIE I quarantenni di “Vedrò” parlano anche di Pd. E fanno il tifo per Letta RAFFAELLA CASCIOLI inviata a dro «I candidati regionali devono essere scelti sul territorio e non imposti da Roma». A Vedrò, per la terza edizione della manifestazione che riunisce ogni anno circa 400 quarantenni, Enrico Letta in una pausa dei lavori dell’incontro promosso dall’associazione di cui fa parte con Anna Maria Artoni e Luisa Todini, parla volentieri di Partito democratico. «Sono per un partito orizzontale e non verticista, credo siano importanti il contributo e le competenze di tutti. È per questo che i candidati non devono essere calati dall’alto». In maniche di camicia, il candidato alla segreteria del Pd è arrivato in Trentino, nella centrale idroelettrica Fies di Dro, dopo un mese passato a incontrare e ad ascoltare la gente sulle spiagge. Un confronto che prosegue anche qui. L’appuntamento di quest’anno, dal titolo evocativo “Un’ottica diversa”, si incrocia inevitabilmente con le primarie del Partito democratico anche se sia nella sessione plenaria di creatività e, soprattutto, il collegamento tra questa e la che nei dieci working group di Pd non si parla esplicitanostra cultura esiste e può diventare un carattere distinmente. L’idea però di guardare diversamente al futuro in tivo italiano – spiega Vettori – solo assicurando la stabiliun’ottica meno contingente è presente nelle relazioni di tà del sistema paese, solo se dalla gestione dell’emergenCarlo Ratti, direttore del SENSEable City al Mit di Boston, za contingente si riuscirà a passare a una strategica visiodell’architetto Gianluca Peluffo, dell’economista Paul ne del futuro». Fulminante invece la visione Omerod e dell’astronauta Roberto Vettori. del Pd del comico Enrico Bertolino: «Una diE se i primi “vedono” il futuro delle città e scussione da cortile, in cui i vari condomini dei modi di vita, con i piedi ben poggiati per Stradiotto: eleggono l’amministratore perdendo tempo e terra l’austronauta illustra la sua esperienza «Enrico accapigliandosi per le continue briciole sul nello spazio con i russi e gli americani. Anedbalcone di alcuni e le antenne non funzionandoti, ma anche una diversa percezione della funziona ti di altri. Un condominio in cui si elegge una realtà. Suggestioni, oltre all’opportunità di usci- anche con persona per simpatia, salvo poi lamentarsi re dagli schemi convenzionali. Di qui l’occasiodelle spese e della gestione. Un condominio in ne per parlare di prudenza o paura nelle scelte, un elettorato cui non si affrontano i problemi seri». di scommesse. In politica il nesso con il Pd è più ampio» Nel parterre di Vedrò, nonostante la comardito, ma Vettori non si sottrae come buona posizione trasversale, inevitabilmente le simparte del parterre che nelle pause discute di patie sono rivolte alla candidatura di Letta. Marco Straprimarie e della scommessa del nuovo partito. E, allora, diotto, sottosegretario allo sviluppo economico, nel parla domanda è quasi spontanea. Come si vedono dallo tito nuovo ci crede e ritiene che la pluralità delle candidaspazio i cambiamenti della politica italiana? «Il bisogno ture sia un bene: «In Veneto, dove nel 2001 sono stato l’unico parlamentare eletto direttamente, Letta trova le porte aperte anche in un elettorato più ampio. E l’obiettivo del nuovo partito deve essere quello di conquistare l’elettorato. In questo è determinante anche il modo di porsi che non può essere quello dell’antagonismo contro qualcosa o qualcuno. Ed Enrico queste caratteristiche le ha». Pungente Massimo Bergami, docente universitario, secondo cui «è deludente il modo in cui sta nascendo il Pd, con candidature imposte dall’alto. È senza dubbio diverso da come ce lo aspettavamo. Per questo vedo Enrico come una persona da votare: non è stato investito dall’alto, si è candidato mettendo a disposizione la sua competenza, ci ha messo la faccia, è un segnale di rinnovamento anche generazionale. C’è poi un problema di identità. Un grande problema che ruota oggi sulla diatriba intorno alla festa dell’Unità. Credo che rimettersi in gioco sia possibile ma non si debbano sprecare brand ormai consolidati altrimenti la somma delle parti sarà minore dei singoli addendi». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano: Bene Veltroni, un Pd europeo Source A related resource from which the described resource is derived Europa, il quotidiano Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Benucci, Carlo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Socialisme Partit Demòcrata Europeu Itàlia Política Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1644/0000000706.pdf 5b4269748e1c2670a5601fe2c72a952b PDF Text Text Política Pasqual Maragall RAFA GIL Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Barcelona durant quinze anys, fixa ara l’atenció preferencial al marc més ampli que traça Europa, sense perdre l’interès pel més ençà. “Les esquerres europees no haurien de ser tan d’esquerres” A bans que ningú li faci cap pregunta, i assegut en una terrassa de la ciutat del Túria, explicita els seus lligams amb València i ens descobreix que també n’hi té la seva muller: el pare de Diana Garrigosa, a la guerra, “va estar a Almàssera, a una fabriqueta que feia òptica de precisió per a artilleria”, relata. Després aprofitarà la primera oportunitat que li ofereixi la conversa per mostrar que coneix perfectament la història dels repobladors lleidatans immortalitzats a la portalada romànica de la catedral –“els homenets”, diu, somrient– i que tampoc en aquest viatge no ha deixat de visitar la tomba d’Ausiàs Marc: “Sempre que vinc, hi vaig. És com una peregrinació”. I recitarà, encara, de memòria: “‘Io so aquest qu’en la mort delit prench/ puix que no tolch la causa per què·m ve.’ Em van impressionar molt, aquests versos. Quants segles abans de Sartre, eh? És fantàstic, Ausiàs Marc, un home moderníssim, espectacular. Bona mostra del moment en què València va anar molt més enllà que Barcelona.” Pasqual Maragall s’ha estatjat uns dies a València i, per bé que la visita no és de vacances sinó de feina –ha participat a la universitat d’estiu de Gandia–, la canícula de l’estiu propicia, probablement, la distensió. Diu que escriu les memòries, que la publicació és relativament imminent i no en vol avançar res. —Què fa un president quan ja no ho és? —Un president, quan ja no exerceix, ja no és president. Per això tinc una oficina de l’ex-president, com també en té una Pujol. Hi esteu convidats, per cert: és a la Diagonal, a tocar del passeig de Gràcia, a Barcelona. Allà ens hi trobareu, treballant sense parar. —No descansa, un ex-president? —Home, en el sentit de la tensió d’un govern... sí. Hi ha molta més tranquillitat i la possibilitat de pensar en més coses. En el futur, sobretot, en un espai que no sigui només el teu govern sinó una mica més gran. I per això estic en temes de Catalunya-Europa. 26 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 1 20/07/2007 16:46:22 �—L’euroregió? —Per exemple. Aquesta és una qüestió, efectivament. Amb Migdia-Pirineus, Llenguadoc-Rosselló, l’Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Balears havíem fet allò que en dèiem el C-6, amb les sis ciutats: hi havia Rita Barberà; hi havia Georges Frêche, que aleshores era alcalde de Montpeller; hi havia l’alcalde de Tolosa, Dominique Baudis; l’alcalde de Barcelona, que era jo; el de Saragossa; i el de Mallorca. Aquí a València, el vàrem crear, el C-6. I quin era el retrat que hi havia al despatx de l’alcaldia? —... —El de Jaume I. I, és clar, vam dir: però si aquest és el rei de tots nosaltres! Va néixer a Montpeller, es va formar a l’Aragó, va ser comte-rei a Barcelona, va conquerir Mallorca i València: només hi faltava Tolosa, però el seu representant va saltar de seguida: a la batalla de Muret, va dir, els senyors de Tolosa van perdre contra Simó de Montfort! Ja hi érem tots. L’euroregió té un precedent històric important. —Vàreu tenir relació directa amb Camps per mirar de convèncer-lo de la necessitat d’accedir a l’euroregió? —Sí. Ens vam reunir. Una vegada. A Tortosa. —Clandestinament. —Hi va haver una trobada una mica discreta, sí. Però no per culpa meva, diguéssim. Crec que ell tenia més problemes que no jo, en això. Però ens vam entendre bé. En aquell moment hi va haver temes en comú. —Era abans de l’episodi del memoràndum? —Suposo que era abans de tots els problemes que van venir després, sí. Hi va haver tot el problema de l’Ebre, per exemple. —Us en penediu, d’haver dit que “ni una gota”? —La proposta del transvasament va ser equivocada. Perquè a Catalunya no en sobra, d’aigua; i aquí no en falta tanta com deien. Vist des d’ara, a més, què ha passat? Hi ha hagut una sequera absoluta? La història posterior justifica la meva posició d’aleshores, no? És raonable, crec. Les idees dels transvasaments, que fa cent o fa cinquanta o trenta anys es trobaven lògiques, avui dia, amb el pensament ambientalista, es replantegen. —Hi ha tranquil·litat, a l’actual go- “No crec que toquin l’Estatut. Madrid és massa intel·ligent per a crear-se aquest problema” vern català; hi ha gestió. Hi manquen idees innovadores, però? —N’hi ha. De fet, les lleis pendents són els quatre eixos de la gestió que vam encetar: l’aeroport, les inversions, la llei electoral i la territorial –cal treure les províncies ja d’una vegada; i les diputacions, que no se sap per a què serveixen. —Parlem de l’Estatut? —Bé. Però jo no vaig ser un motor de l’Estatut. Efectivament, vaig proposar de fer-lo, però ni el vaig fer jo, ni va ser per a mi el tema més important, en absolut. Possiblement ho serà en el resum històric, però jo em vaig ocupar d’anar pels barris i pel territori, de fer noves lleis... L’Estatut és una cosa que van fer els que l’havien de fer: Saura, Ridao, Ernest Maragall, Quico Homs, etc. —Què passarà, ara, al Tribunal Constitucional? —No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldreho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya. —Vós vau dir que l’Estatut del 30 de setembre era “infinitament millor” que el de 1979. Finalment, com és de millor? —Continua essent molt millor, si bé ja he dit que potser ens podíem haver estalviat la feina d’haver fet un estatut que ha estat un drama, que ha causat tants de maldecaps. —No valia la pena? —Sí que valia la pena, però anant directament a la reforma de la Constitució potser ens hauríem estalviat un procediment que en el fons la interpreta d’una manera molt lliure. Potser hauria estat bé anar directament al gra i aprofitar que calia reformar-ne aspectes com ara la successió del rei i la inclusió dels noms de les autonomies, que ara no hi són. —I què més se n’hauria pogut modificar? —Partim del cafè per tothom que va fer UCD en un moment determinat, quan van espantar-se amb Catalunya i Euskadi. Cal reintroduir una certa diferenciació. Potser no ens hem de posar tan nerviosos. —Sempre se n’hi posen els mateixos. —Bàsicament Madrid i la dreta, i en part perquè la història d’Espanya no s’ha explicat. En bona mesura, l’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci, en el fet d’acceptar la monarquia, etcètera. No se n’ha parlat perquè tots hem estat conscients que això era millor perquè la planta de la democràcia florís. Ha anat bé fins aquí, però tot això té uns costos. I hi ha tants episodis...: els GAL, l’empresonament de Barrionuevo i Vera, el País Basc, les treves i no treves, l’expulsió de Serra del govern, el 23-F, la cessió que va significar la desaparició del grup parlamentari català com a resultes d’allò... Ara, de tota manera, hi tornarà a ser. —El grup propi al parlament espanyol? —Sí. És lògic i natural. Aleshores hi va haver un encongiment del melic perquè l’Espanya eterna tornava a la càrrega. Però tot això és passat. Ara Espanya ja no és la rèmora d’Europa. Ara són bons econòmicament, creixen més que la mitjana europea, tenen democràcia... —Però no tothom creix més que la mitjana europea, a l’estat espanyol... —Perquè hi ha hagut un procés molt fort de transvasament de recursos de les regions riques a les pobres. —Si es dibuixa l’evolució de les infrastructures viàries de Madrid i Barcelona, els darrers quinze anys, la comparativa... —És escandalosa. Cal comptar que tot això s’ha anat aconseguint sobre la base d’una habilitat tàctica. En un moment, per exemple, Felipe Gonzàlez em diu: va, jo et dono suport amb els Jocs de Barcelona i tu me’n dónes amb el tren de Sevilla de gran velocitat. Què li havia de dir? El cost dels Jocs Olímpics de Barcelona eren 290.000 milions de pessetes, que tot just anem acabant de pagar. Però l’aposta va ser bona. Ara bé: té sentit que no hi hagi gran velocitat València-Barcelona? No té cap mena de sentit. I ho he dit mil vegades. Però l’esquema de l’Aznar era “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. I així m’ho va dir. —Quin impuls té Barcelona, avui? 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 2 EL TEMPS 27 20/07/2007 16:46:24 �Política Pasqual Maragall —Barcelona té un gran alcalde, que jo crec que ha entès molt bé els reptes fonamentals de la ciutat i que resol problemes molt difícils, com ara el de la Sagrada Família, amb el pas de la gran velocitat. I crec que l’encerta absolutament: les coses importants, clares. —La política de grans esdeveniments a Barcelona és un model esgotat? —Això, en el fons, era un recurs substitutiu d’una equitat inversora. Ara caldria una reestructuració de la redistribució a Espanya, perquè Andalusia i més llocs han crescut moltíssim i, per tant, potser aquest esquema una mica samarità ja no és tan bo. —Com veieu el País Valencià, des del Principat de Catalunya? —Cal dir que també ha pagat molt a la resta i que segurament ha de començar a viure més a la seva, sense tantes rèmores. Té un excessiu monocultiu des del punt de vista sectorial, i en aquest sentit crec que li falta una mica d’ambició. A Catalunya també. Diguem que, a Madrid, s’hi concentren molts sectors, com per exemple el capital risc o indústries d’un cert nivell tecnològic. Ja n’hi ha molts, aquí, també, però potser València i Catalunya haurien d’aspirar a més. Poden aspirar a més, i ho necessiten. —Continuem al País Valencià però reduïm l’enfocament: veieu Jordi Sevilla capaç de reflotar el PSPVPSOE? —Sobre això preferiria no opinar. És un tema intern del PSPV. —I quan aneu al PSC... —[Alça la mà, en senyal d’alto] Ja no hi vaig, jo. Vaig plegar de la presidència, i ja no vaig al Consell Nacional. —En sou fundador. I els lligams sentimentals? —Sí, i president, fins ara. Hi tinc amics, i els veig de tant en tant. Però la meva visió de la política ja no forma tant part del sentimentalisme com del raciocini. Ja no hi crec tant –per edat, suposo– ni em faig tantes il·lusions. Així doncs, tampoc no en tinc un judici tan negatiu: entenc que les coses són com són i que és difícil que canviïn tot i que ho poden fer i que jo ho intentaré. No m’hi va la vida, però. [I en aquest punt cal interrompre l’entrevista un moment: un dels treballadors del restaurant on ha dinat se li acosta per demanar-li un autògraf. Després de la dedicatòria corresponent i de l’encaixada, ens comenta la casualitat]: —Es diu Pasqual, també. És que és un nom molt valencià, no? Jo me’n dic pel meu avi, precisament, que era de Monòver: Pasqual Mira Garcia. Era republicà (del Marcel·lí Domingo: radical socialista), tenia unes botigues de sabates i va morir jo crec que de pena. A l’any quaranta tot se n’havia anat en orris. Es va trobar pràcticament sense res. I va morir. —Hi heu estat, a Monòver? —Sí, i ens van atendre molt bé. Recordo que em va venir a buscar l’alcalde, amb el cotxe i, que li vaig preguntar: “Tu què parles?” I diu: “El mateix que tu”. I jo: “Com en dius, català o valencià?” I em va mirar així i va fer: “No, home: monovero!” [riu]. —Pot ser que aquesta, diguem-ne, efervescència, que us caracteritza a l’hora de fer política... —Què vols dir, efervescència? —N’han dit heterodòxia, desencarcarament... —Pot ser que heterodòxia sigui la dels altres, no? I l’encarcarament, també. —En tot cas, pot ser que sigui la vostra part... —...valenciana! [ara deixa anar una rialla oberta] Podria ser, podria ser. Jo sóc més de la nissaga Mira que no de la Maragall. El meu germà Ernest és més Maragall: de cepat, de nom, de tot. Encara que de Joan Maragall també ho deien, això de l’“efervescència”. Ell segurament era més reservat o més bon enfant, però ja deien a la seva època que de tant en tant feia alguna maragallada. El terme és d’aleshores, crec [un somriure]. —Per cert, que ara tornen a ressonar, menades per José Saramago, les propostes iberistes que hi encaixaven, amb el vostre avi Maragall. —Han passat cent anys, des de l’himne ibèric de Joan Maragall: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...” Hem trigat cent anys, potser, a entendre què som, uns i altres. I ha hagut de ser Europa, que ens “L’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci: els GAL, el País Basc, l’expulsió de Serra, el 23-F...” salvi, d’alguna manera. Ara que tenim Europa i Catalunya és Catalunya i cadascú és el que és. —Però penseu que Espanya accepta aquesta manera de veure-la? —Espanya, sí. Madrid, potser no. Madrid serà l’últim que es rendirà. —Però Toledo, Valladolid... —... —Salamanca... —Home... uf. —Zapatero era un jacobí encobert? —Un jacobí? No, no. Zapatero era un federalista lleonès. —Era? —Home... Teníem un mestre comú, també lleonès, Anselmo Carretero, que va formular la teoria d’Espanya com a “nación de naciones”. Va ser ell, que ens va ajuntar. —Quina sensació us provoca, actualment, la imatge de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat? —Jo crec que vam fer allò que havíem de fer, no? —No us en penediu. —No. Potser ell sí [riu]. Però jo no. —La relació es va deteriorar molt? —No. Una vegada ell va arribar on havia d’arribar –gràcies, jo diria que decisivament, al nostre ajut–, es va anar autolimitant, va anar buidant el seu discurs, emmotllant-lo a una realitat més dura que no permetia el federalisme republicà que compartíem. El PSOE té l’ànima dividida entre el federalisme inicial de Zapatero i l’altre extrem. L’etapa actual es va iniciar amb un federalisme evident que s’ha anat esborrant. Zapatero es va trobar que Espanya era una realitat molt atàvica i molt resistent. I va prendre posicions cap a l’esquema tradicional de pacte amb el nacionalisme, de conllevancia. No la idea d’una Espanya nova, plural, diferent, etcètera, sinó la d’anar tirant, suportant-se educadament. I això, per a Catalunya no era suficient. Almenys, no per al socialisme que jo representava. Potser tenia certa lògica, però una cosa és que jo ho trobi lògic i, una altra, que ho segueixi. No tinc per què. —Lògica, en tot cas, des de l’òptica estatal. —Sí. Que és una òptica periclitada. Perquè ara som a Europa. Som a França i a Espanya, etcètera, però aquestes són identitats cada vegada més febles. On és l’exèrcit? On és la moneda? No dic que les identitats estatals estiguin en crisi, 28 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 3 20/07/2007 16:46:24 �RAFA GIL però sí de baixada. I els partits, igual. És una òptica de retrovisor, ja no té gaire sentit. Val més mirar la carretera que hi ha al davant. Que és Europa, és clar. —Si les identitats estatals van de baixada, què en dieu de les nacionals? Periòdicament emergeixen casos com ara Escòcia... —Flandes. —Exacte. —Baviera. —Sí. Quin encaix tenen en aquesta Europa? —És que hi ha dos moviments alhora. D’una banda, la dilució en allò gran d’allò petit. Però, d’una altra banda, en aquesta progressiva dilució en una nova pàtria que és Europa, hi ha al mateix temps una reivindicació de les singularitats com a riquesa i no com a perill. En això Europa es diferencia dels EUA (aquí hi ha trenta idiomes), però, en el sentit polític, la Unió Europea serà cada vegada més semblant a l’americana. —I què representa, això? —Hi haurà un centre-dreta i un centre-esquerra i sistemes electorals més majoritaris. A Europa, aquests dos grans espais probablement tindran matisos regionals, locals, nacionals, digues-ne com vulguis. En tot cas hi haurà, probablement, una reformulació, en el sentit que els temes identitaris ideològics –no parlo dels nacionals– perdran pes. Vull dir que no veig tantíssimes diferències entre els socialistes i els d’ICV, no? O entre el progressisme catalanista dels de Convergència i el dels socialistes catalans. Cada vegada val menys allò de ser comunista o socialista o verd o republicà o cristiano-demòcrata com si fos una etiqueta perenne, heretada i quasi religiosa. Ara hi ha opcions. Igual que n’hi ha d’haver per a triar candidat dins d’un mateix partit. —Les efímeres primàries. —Jo en vaig fer. Va ser un luxe que em vaig permetre. Per mostrar que no era “Us imagineu el PSC, Convergència i el PNB en una mateixa gran formació política?” només qüestió que el partit et nomenava, sinó la gent. Els partits s’espanten, amb aquests temes, però ja s’ho trobaran. Les coses canvien. —Per això us apunteu a impulsar el partit demòcrata europeu? —Bé, jo, no. Els italians em van convidar, l’octubre de l‘any passat, juntament amb l’Imaz i Bayrou, a la creació d’aquest partit europeu. I jo crec que l’encerten. Els italians seran què seran, però d’intuïció, en tenen. Mireu què ha fet la dreta europea: justament allò que l’esquerra no ha sabut fer. Al final Sarkozy i Merkel, pim-pam, pim-pam, han fet la Constitució i la unió mediterrània, mentre l’esquerra encara s’ho mira. Crec que les esquerres europees no haurien de ser tant d’esquerres i ser més de centre-esquerra. Cal ser una mica menys ideologistes i més pràctics, com fan els altres. —Com lliga el partit demòcrata que propugneu amb la Convenció pel Futur que aposta per repensar el catalanisme i el socialisme? —El Raimon Obiols té un coneixement d’Europa molt gran. De fet, viu a Brussel·les, com aquell qui diu. Està molt ben situat per a llançar propostes en aquest sentit. En tot cas, jo diferenciaria entre Brussel·les i Europa: Brussel·les és un món excessivament autoreferencial. —I la proposta obiolista? —Bé... Aquesta proposta parla d’un nou cicle... És una cosa que durarà un any i mig de ponències i més. És una mica... calendas grecas. Estaria bé, en tot cas, que el partit demòcrata anés una mica més de pressa. —De pressa? —Potser és la impaciència. Ho dic per les reaccions que veig. Molta gent m’atura pel carrer per dir-me: “Escolta’m, quan?” El problema és que hem de frenar una mica, cal dibuixar-ho. —I no sobta que el PNB se situe en l’òrbita del partit demòcrata i no en la de l’hipotètic partit conservador? —És justament aquest, el punt decisiu. I no sols el PNB, sinó Duran i Lleida. Us imagineu una Espanya en la qual el PSC, Convergència i el PNB estiguin en una mateixa gran formació política? —Sona a sociovergència? —No: aquest terme es va encunyar per descriure el pacte entre la dreta i l’esquerra, cosa que ja passa, de vegades, quan hi ha una emergència. Ara parlem d’un reagrupament de forces en el qual probablement els nacionalistes catalans i bascos, els catalanistes no nacionalistes, els socialistes, i m’imagino que a València moltíssima gent, etc., optin per una força de centre-esquerra progressista i devolucionista. —Devolucionista? —Sí, en el sentit de reconeixement de les identitats, més desinhibida i menys polèmica que la del PP i en part que la del PSOE. —Aquest partit demòcrata es planteja només per a les eleccions europees o també... —Jo parlo dels demòcrates europeus, però no sé si serà un partit, una internacional o un agrupament escolta. En qualsevol cas, crec que hi anirà havent una convergència en aquest sentit. Superant allò dels pactes de conllevancia, allò de “nos soportamos”, i centrant-se en Europa, que és l’escenari: el problema no és Espanya, és Europa. Núria Cadenes Víctor Maceda 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 4 EL TEMPS 29 20/07/2007 16:46:24 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les esquerres europees no haurien de ser tan d'esquerres Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Maceda, Víctor Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Espanya Euroregió Socialisme Europa Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1643/0000000708.pdf 17058593be9a5f3f5ed98f2ba099b755 PDF Text Text 18 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Pasqual Maragall se confiesa a su álter ego de ‘Polònia’, Queco Novell “La mentira es de curso legal en política” los carteles donde se lee “sala de chequeo” o “sala de visitas” te devuelven a la realidad. Y sobre todo caes en la realidad cuando nos mezclamos con los internos, algunos de los cuales se acercan para saludar a Maragall. “Estoy condenado por violencia doméstica, afirma uno de ellos. Ahora das un empujón a una mujer y el juez te manda a la cárcel”. Maragall y yo nos miramos con cara de pasmo ante tal afirmación. El ex pre- MARAGALL Y SU DOBLE “Tú haces de mí y yo de ti”, suelta con esos ojos calcados del Cobi de Mariscal EL CARÁCTER “Me revientan el tedio y el aburrimiento, y por eso procuro animar la fiesta” EL PERSONAJE “Los niños me paran y, con la mano en el pecho, me dicen: ‘Visca Catalunya’” sident aconseja a otro interno que aprenda a jugar al ajedrez (“ayuda mucho a pasar el tiempo”, le dice) y reclama que les pongan mesas de MARC ARIAS ping-pong (la leyenda afirma que DE PASEO POR LA RAMBLA. Después de un animado paseo por la céntrica Rambla, Pasqual Maragall descartó acudir cuando era alcalde tenía una al lado en coche oficial a una comida y decidió tomar el metro con Queco Novell de su despacho). A media visita, y ante mi asombro, se saca de la manQUECO NOVELL lamento mediático”, comenta Maragall. ga que un día iremos los dos a dar una charla Nos dirigimos a la nueva cárcel de Can a los presos. “Tú haces de mí y yo de ti”, me on las ocho y media de la mañaBrians 2, la joya de la corona del Departasuelta con esos ojos calcados a los que Marisna y me dirijo al domicilio partiment de Justícia. Un proyecto iniciado en cal pintó en la cara de Cobi. cular de Pasqual Maragall, en el su etapa como president y que ahora quiere Regresamos a Barcelona camino del Atebarrio de Sant Gervasi de Barcevisitar. “Dejar de estar en la primera línea neu Barcelonès, donde asistirá a la inauguralona. Me dispongo a pasar buede la política no es difícil –afirma–, aunque ción de la restauración de la centenaria na parte de este viernes de julio es cierto que el poder crea un estrés adictibiblioteca. Una institución donde el apellicon el político que más me ha dado de comer vo, difícil de abandonar. Es el peso de la púrdo Maragall también pesa lo suyo: su padre en los últimos cinco años, acompañándolo a pura, aquello que cuando gobiernas sientes fue presidente de la entidad y su abuelo uno los actos que marcan su agenda. No será la sobre tus hombros, algo invisible, más psicode sus miembros más ilustres. Antes de primera ocasión en que nos vemos las caras, lógico que físico”. El coche circula por dellegar me explica que tiene más ironía que sin ir más lejos el pasado jueves en Polònia y lante de algunas de las obras del mítico año sentido del humor: “Al contrario que mi hace una semana en el Minoria absoluta de 1992, fecha que el ex alcalde me desmitifipadre, yo no sé contar chistes..., se me escaRAC 1. Pero sí será la primera ocasión en ca: “Últimamente me dedico a desmitificarpa la risa antes de acabarlos y pierden toda que lo hacemos a solas, para charlar un poco lo todo. La gente se olvida de los momentos la gracia”. de todo. duros de aquellos años, como el día de la inPor fin aparece el espacio donde se cruzan Nos citamos en un café cerca de su casa. auguración del Estadi Olímpic con las gotenuestras vidas: el humor. “Tu imitación me Por allí aparecen Maragall y su esposa, Diaras, los silbidos de los de Convergència...”. ha hecho más famoso de lo que ya soy. Los na. Un fugaz cortado con leche natural, un Siempre he imaginado a Maragall como niños me paran por la calle, se ponen la mabeso de despedida a su mujer, y hacia el coun gamberret. Creo que esos ojos achinados no en el pecho y dicen: ‘Visca Catalunya’ o che oficial del que Maragall dispone como esconden algo de travieso. “No es cierto. Pe‘¡qué cabrón!’, expresión esta última que, ex president de la Generalitat. Confieso que ro me revientan el tedio y el aburrimiento, y por cierto, yo no he pronunciado en mi viimpresiona meterse en la parte trasera del coprocuro animar la fiesta para no caer en da”. Pues a mí me llaman president, le digo. che del que ha sido president y más con el ello”, explica. Quizá por ello cuando llega“Has creado un tercer personaje que no soque ha sido president. Delante, un diligente mos a Can Brians y salimos del coche comos ni tú ni yo”. ¿Le molesta? “En absoluto. escolta y el imprescindible chófer. Comentamenta: “¡Vaya foto! El Queco y el Maragall La suerte que tenemos es que nos conocemos la prensa del día, algunos titulares ininentran en la cárcel”. Nos esperan la consellemos desde hace mucho tiempo”. Respiro hondo y recuerdo aquellos tiempos teligibles de periódicos madrileños que titura de Justícia, su amiga Montserrat Tura, en los que él era alcalde y un servidor un joven lan más para fastidiar al adversario que para acompañada de altos cargos de su departainformar al público. “En Madrid hay un Parperiodista “serio” que cubría sus campañas mento. En esta nueva cárcel todo huele a MARC ARIAS electorales para el circuito catalán de TVE. nuevo, hasta el punto de que uno no sabe si LA MANO EN EL PECHO. Maragall, Queco Novell imita a Pasqual Maragall en está de visita en un centro penitenciario o Continúa en la página siguiente ‘Polònia’ de TV3 y ‘Minoria absoluta’ de RAC 1 en una de la poses que parodia Novell en una fábrica de tornillos. Sólo las rejas o S TRASPASO AL ON G DIA Licencia Ambiental a Permiso de Vertidos nd Ro A pista B-23 uto de Da lt TINTE INDUSTRIAL BARCELONA Ubicado en el Maresme 610 31 44 80 �Viene de la página anterior Eran los años de los rumores sobre la presunta afición a la bebida de Maragall: “No fue mi peor momento... Era una murga, una piedra en el zapato, un emprenyo, sobre todo si alguien me decía algo en presencia de mi hijo pequeño. Pero da que pensar sobre la duplicidad en la política. Por ejemplo, cómo alguien como Josep Maria Cullell, candidato de CiU, persona encantadora e incluso amigo, podía decir cosas de mí sabiendo que no eran ciertas... La mentira o la deformación son de curso legal en política, se admite, y uno tiene que tener otra mentira, o si puede ser otra verdad, del mismo calibre para amenazar al contrario. Es la parte inmoral o antipática de la política pero es así: si te pican, picas”. Una nueva lección sobre el arte de la política que no deja de sorprender, aunque algo de eso sospechaba. Hojeando la prensa veo una foto de Zapatero y le comento que su relación con él me recuerda cuando en una pareja uno de los miembros se da cuenta de que no es oro todo lo que reluce en el otro. Que, como cantaba El Último de la Fila, “el amor salta por la ventana”. Se ríe de mi interpretación: “Nunca lo había visto así, aunque algo hay de cierto en esto. ¡Pero el que se ha ido ha sido él! España pesa mucho y él ya lo está notando”. Entramos de nuevo en Barcelona y le noto harto de hablar de Zapatero o de su mutis por el foro del PSC (“más que incomprendido me he sentido en minoría”). Un cansancio quizás debido a la redacción de sus memorias, algo que debe suponer como una especie de tsunami de sentimientos y recuerdos que puede no apetecer volver a tener. Al salir del Ateneu, y después de un paseo por la Rambla, se da cuenta de que queda todavía un rato para la comida privada que tiene marcada en su agenda. El coche le espera cerca, pero Maragall, imprevisible, mira hacia el infinito y suelta: “¡Vamos en metro!”. Y mientras bajamos por las escaleras no puedo evitar pensar en el mes de septiembre, cuando me vuelva a enfundar el pijama y el batín para despedir el Polònia.c www. EL VIDEO DEL ENCUENTRO ENTRE QUECO NOVELL Y PASQUAL MARAGALL EN LA WEB www.lavanguardia.es LA VANGUARDIA 19 P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Partidillo entre rejas que se le cruzaba. ¡Atención!: penalti a favor nuestro. Los reclusos le piden a Maragall que lo chute. Expectación en el pabellón. El partido es a gol de oro, quien marque primero gana y se acaba. Pero Maragall ajusta demasiado al poste derecho y el balón se marcha fuera por los pelos. En la jugada inmediata- EN LA CÁRCEL Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y dice: “venga, vamos a jugar” EL ENCUENTRO Maragall falla un penalti y el director de la prisión nos marca el gol de oro MARC ARIAS UN ASTRO DEL BALÓN. Por la mañana Maragall jugó un partidillo con los presos de Can Brians y al mediodía dio unos toques al balón en la Rambla Acompañar a Maragall es como firmar un contrato según el cual te comprometes a vivir las sorpresas que el personaje tenga preparadas para ti. Y una de esas se produjo durante la visita a Can Brians 2. En un momento determinado accedemos al pabellón, que, entre otras instalaciones, cuenta con un auditorio y un polide- portivo. Un grupo de reclusos están metidos en un partidillo de fútbol sala. Y ya se sabe que a Maragall se le van las piernas cuando ve un balón. Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y me obliga a hacer lo mismo: “Venga, vamos a jugar con ellos”. No doy crédito de lo que estoy viviendo. Algún recluso, tampoco. El director de la cárcel, Pedro Domínguez, se apunta a la fiesta. Maragall y yo vamos en el mismo equipo. Empieza el partido y veo que el president ha decidido quedarse abajo. Horror: me toca subir a mí. Por un momento es el Maragall de la candidatura olímpica de Barcelona, que, ataviado con un chándal blanco, le daba al primer balón mente posterior el equipo contrario nos marcan sin compasión. El autor del gol ha sido el director de la cárcel. Le hago notar a Maragall que el director es quien firma los permisos y el president amenaza con impugnar. El partido ha terminado. Nos despedimos de los que han sido, por unos minutos, unos compañeros de juego extraordinarios. Lo peor de visitar una cárcel es la mirada de un recluso cuando te despides de él, una mirada que te clava en los ojos porque sabe que, en unos minutos, tú estarás en la calle. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mentira es de curso legal en política Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Novell, Queco Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Societat Presons Humorisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes