2
10
36
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1714/0000000914.pdf
ceb77a0ad370c341ba434ab7f6e22c07
PDF Text
Text
Pasqual Maragall
Abrir la política
S
iempre he creído que la vida política es
perfectible. Que si alguien tiene la obligación de justificar el sueldo son,
somos, los políticos, porque para los
políticos el mercado son las elecciones,
es decir, vender y vencer en ese caso es
lo mismo. Como los empresarios, en
un sentido. A diferencia de los empresarios, sin embargo, los políticos venden un producto o servicio inmaterial.
Y cobran en votos -aparte del sueldo. Si pierden en votos
pierden el empleo. Y el sueldo.
Los políticos convencen o no con la palabra, la idea
y la obra. Quizás los poetas y músicos también. Ésos o
subyugan o están perdidos. Y otros creadores venden
saber u otras cosas -perdón, ahora no se dice cosas, se
dice contenidos. Si no lo hacen permanecen en la sombra, desconocidos. A veces sólo los salva la muerte porque su obra adquiere rareza. No sé si con los políticos
pasa igual. Más bien al contrario. Cuando se retiran ya
no valen. Salvo algunos que, como yo, tienen la suerte de
ser más o menos respetados por haber sido. Por haber
sido lo que han querido ser. Es el colmo de la felicidad.
Y aún más, porque en algunos casos han llegado a ser lo
que nunca habían imaginado que serían, o incluso habían
negado querer ser. Posiblemente querían y no lo sabían,
o lo presentían pero no se lo confesaban. Puede que sea
mi caso. Nunca fui detrás de los cargos abiertamente.
Siempre vinieron a buscarme. Pero cuando era pequeño
y me preguntaron que quería ser de mayor, dije que
sereno o diplomático. (Sereno era un señor que, cuando
éramos críos, pasaba por la calle de noche con un chuzo
picando el suelo para delatar su presencia y de vez en
cuando, si no llovía, decía "jsereno!"). Algo tiene que ver
con la polis, no se puede negar -pero no mucho. Lo de
diplomático ya es más preocupante.
En todo caso la prueba de que no lo tenía claro es
que la primera vez que fui nombrado alcalde fue porque
se fue el que había y me tocó a m' serlo. En realidad
cuando me llamó José Ignacio Urenda a Baltimore para
que volviera a Barcelona porque había elecciones municipales fue porque yo era el único que sabía de eso (había
sido funcionario municipal de 1965 a 1977, salvo dos
años en los que estuve en Nueva York). Pero al llegar les
dije a Urenda y Reventós que iría de número dos si
encontraban un candidato decente. Y lo encontraron en
Narcís Serra, que al poco se fue de ministro de Defensa
y me dejó de alcalde.
Y la otra prueba de lo que me costaba decidirme es
que después de dejar la alcaldía y pasar un año en la
Universidad de Roma, al volver, me convencieron de que
me presentara para la presidencia de la Generalitat. Pero
no sin antes hacer unas elecciones primarias, es decir,
para los votantes socialistas y del entorno, sin rivales, que
aún así movilizaron, creo recordar, a unas sesenta mil
personas.
De hecho luego ganamos las elecciones verdaderas,
es decir, sacamos más votos que nadie, pero como no
había aún ley electoral proporcional, que es lo que preveía el Estatut de 1979, el de Sau, pactado con Suárez,
Convergencia i Unió obtuvo unos escaños más que nosotros. Así se originó el uipartito, en la oposición, porque
CiU y PP sumaron 68 escaños y los tres partidos de la
izquierda o centroizquierda, 67. Pujo1 no se podía perder
una sola votación. Todo venía de un voto.
Pero las primarias, además de un refugio de tímidos,
son una escuela de políticos. Y forman parte de una cuitura política que aquí no compartimos. (No sería más
lógico que los candidatos de los partidos se batieran en
primarias antes de presentar el partido o la coalición sus
candidatos? {No sena mejor esto que la guerra vía
medios de comunicación que nos entretienen con las
rivalidades en el interior de los partidos?
Cuando viví en Nueva York me tocó hacer lo que
ellos llaman canvassing en la campaña a favor de
Humpbrey en las primarias del partido demócrata, que
finalmente ganó George McGovern. Este a su vez perdió
contra N i o n en las elecciones presidenciales. La cosa
Las primarias,
además de
refugio de
tímidos, son
una escuela de
políticos
�consistía en ir a casa de una señora a eso de las cinco
de la tarde, y ella y sus amigas o sus vecinos se reunían a tomar al té con el activista de turno, que explicaba las bondades del candidato. No sé si ahora
Hiaq Clinton y Barack Obama están utilizando
ese sistema en las primarias o si ya ha decaído.
Todo esto corresponde a un universo mental distinto. La política americana y la europea difieren. Se
habla mucho de dinero en las campañas americanas
y probablemente es decisivo, pero la movilización
aue "
generan esas campañas es superior a la aue se da
entre nosotros. No me refiero a la cartelería en las
calles (eso que hay también aquí) o a los anuncios en
la tele, sino a la implicación de la gente. Lo cual
quiere decir que la sociedad civil es en este aspecto
más robusta que la europea, si bien no más extensa.
La participación no es mayor que aquí -más bien
menor. Pero la implicación de la parte de los que sí
son votantes creo que es mayor. Y la gente en general acepta mejor los mensajes políticos, el debate
político. O al menos ese es el recuerdo que yo tengo.
No sé ahora. La política no es tan "pecado" como
aquí. Aunque es cierto que la sociedad es más duai,
más desigual que aquí, y los que no saben es que ni
saben nada ni quieren saberlo.
Una vez, durante la guerra del Vietnam, la PBS
(Public Broadcasting System), una de las teles más
interesantes que conozco, preguntó en las calles a la
gente qué pensaban de la guerra. Recuerdo a un conductor americano negro (podía haber sido blanco y
ocurrir lo mismo o peor) enviando a la porra al
reportero que le preguntaba por la guerra. "What the
he11 are we doing in Vietnam?",le espetó al reportero: ¡que demonios hacemos allí! Creo sinceramente que no se había enterado de nada. Puedo
equivocarme, pero la cara de sorpresa del hombre
parecía sincera.
En todo caso las elecciones primarias, en las que
los ciudadanos que son simpatizantes de un partido
"prevotan" a su candidato favorito, son una institución que corresponde a un sistema de convicciones
que difiere del que tenemos ahora. Estados Unidos
es muy grande. La distancia entre la capital y los ciudadanos es mayor. Es cierto que el elemento religioso cuenta, pero también lo es que las preferencias
políticas, en general, son tan sólo preferencias y no
tanto conviccionesprofundas. Ser socialista o comunista o nacionalista o -popular, en España, al menos
hasta hace poco, imprimía carácter, se acercaba a lo
religioso, a lo verdadero o falso, y no tan sólo a las
simpatías y los gustos del momento. En general.
En Europa, que es una nueva patria pero tiene la
ventaja de ser lejana y por tanto no nos oprime, no
nos vigila, o no tanto, o lo hace desde más lejos, es
probable que tendamos a adoptar actitudes como las
que corresponden a ese tipo de universos más diversos, más amplios. En todo caso es evidente que la
cultura política irá variando. Y no sería raro que
obligara a un esfuerzo de aproximación a una política de mayor calado, más lejana -desgraciadamente,
porque las decisiones se tomarán más lejos- pero
menos cainita, porque los odios mortales son más
propios de la proximidad que de la distancia. O
A
A
Pasqual Maragall es ex president
de la Generalitat de Catalunya
-q
Pwuai ~aagaii
visto px
-
t ~ ; a ~ e \ h
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Abrir la política
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Política
Partits Polítics
Democràcia
Acció política
Biografies
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1548
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Ciervo
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-11-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1713/0000000909.pdf
cd5ce62116752734a3656138470c30ed
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295L Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 20/01/2008 - Hora: 21:58
DILLUNS
21 DE GENER DEL 2008
Opinió
Eleccions presidencials als Estats Units
el Periódico 5
La roda
Obama, el canvi
SANDRA
Barneda
Les primàries indiquen que és possible el miracle que guanyi un candidat que no és anglosaxó blanc
PASQUAL
Maragall
ra que s’acosten les eleccions a Espanya i als Estats Units deixeu-me dir
quatre coses referent a
les americanes, que crec
que tenen a veure en part amb la situació d’aquí. Perquè aquí també
cal un tomb com el que s’està produint a Amèrica. Els italians són els
primers que ho han vist a Europa i
per això han creat el Partit Demòcrata, tot i que Rutelli i Veltroni difereixen, un a favor de Hillary i l’altre
d’Obama, respectivament.
Jo sóc favorable al sistema americà i favorable a les eleccions
primàries. Ja me’n vaig muntar
unes quan vaig tornar d’Itàlia l’any
1997. I hi van votar 60.000 persones. Curiosament pot ser que s’acosti a la xifra necessària per aconseguir un diputat a la província de
Barcelona, dependrà de la participació. El votant registrat és qui tria
els candidats i no l’executiva dels
partits; el finançament és transparent; les estadístiques del suport
econòmic són públiques, i els diners no es consideren pecat, com
aquí, sinó un valor. La hipocresia
no hi és presentable. A l’Europa
catòlica figura que els diners són
mal vistos, allí no.
A
JO SÓC DE
l’Obama més
que de la Hillary per diverses raons,
ja ho he dit en un diari gratuït que
em va demanar una opinió breu sobre el tema.
És molt difícil que Obama guanyi
les eleccions en un país on els White
Anglosaxon Protestants (WASP) han
governat sempre. Però les primàries
semblen indicar que el miracle no és
impossible. I dic miracle després de
l’assassinat de John i Bob Kennedy,
de Martin Luther King i de Malcolm
Animus
iocandi
Ferreres
X; és a dir els negres i/o simplement catòlics que
gosaven dir com
havia de ser Amèrica i tenir somnis
impossibles.
Hi ha somnis
que maten, i si no
que l’hi preguntin
a la vídua de Martin Luther King. «I
had a dream [he tingut un somni]», va
proclamar King. I
era pastor protestant, no pas
catòlic. Però era
negre, i el van matar. O que l’hi preguntin a la dona
de Colin Powell,
l’heroi de la guerra
del Golf, que va dir
no a la possibilitat
que el seu marit
fos candidat a vicepresident i eventualment, després,
president. « T h e y
will kill him [el mataran]», va dir.
MARTÍN TOGNOLA
Amèrica és així. Al
carrer gran (Main
Street) només hi
cap un pistoler, i El votant registrat és qui elegeix
en tot cas el xèrif. els candidats i no les executives dels
Al pobre Gary
partits, el finançament és transparent
Cooper el van fer
xèrif en contra de i la hipocresia no és presentable
la seva voluntat a
High Noon (Solo ante el peligro) i una mica més hi deixa l’herència diguem-ne hispànica, llatina, i catòlica va desaparèixer o gaila pell.
rebé.
L’Europa del Nord va imposar-se a
l’autoritat ve de
dalt: de Déu, de l’Església, de la la del Sud també a Amèrica. Tal com
Història... En canvi a la primera unió després de l’Armada Invencible, Anamericana això era diferent. Bé, hi glaterra es va imposar a Espanya.
havia Déu i religions, però vàries. Hi «Són conquistadors quan no poden
havia els Pennsilvannia Dutch, amb ser pirates«, deia Francis Drake, picarretes, barrets i barbeta. Hi havia rata convertit en Sir per Isabel I
el Sud (Allò que el vent s’endugué) i el d’Anglaterra.
Però ara està passant una cosa exNord. El Nord va guanyar, és clar, i
A EUROPA
traordinària: els negres del Sud, encara que Obama ja sigui nascut al
Nord, poden governar Amèrica del
Nord.
Obama té alguna cosa de tots els
ingredients non WASP, excepte
que és protestant. És més o menys
com un Gary Cooper que s’atreveix a desafiar l’stablishment més o
menys corrupte; és negre com
Malcolm X, com King i com Powell, i és carismàtic com Kennedy,
o ho pot ser.
El mataran? Ara és més difícil.
Els Estats Units ja no son el que
eren. Ja no poden passar olímpicament de l’opinió pública mundial.
Europa empata en renda per càpita i amb un ventall de diferències
de riquesa més estret. Menys
misèria. Això pot ajudar Obama,
si és que la gent n’és conscient. Possiblement la minoria que vota en
les eleccions americanes, al voltant
del 50%, n’és. Això ho sabrem ben
aviat. I tot apunta cap a una mobilització de les dones i dels afroamericans. No es poden demanar més
novetats.
FINALMENT, ¿s’han adonat
que si guanya el negre Barack
Hussein Obama l’enfrontament
amb el tercer món més extremista
(Bin Laden) serà un enfrontament
de cosins germans, Obama / Ussama? No és això presagi d’un escaquer mundial distint a l’habitual
Nord / Sud, Orient / Occident?
Preparem-nos per veure canvis.
«Change» és la consigna d’Obama.
Ciutadans pel Canvi era la meva,
modestament, quan vaig tornar de
Roma el 1998. Ara d’aquells ciutadans i del canvi en queda ben poca
cosa, sembla que volen integrar-se
al PSC. És per això que em sembla
saludable una nova fórmula, en la
línia del Partit Demòcrata italià.
Un altre dia ja parlarem de casa
nostra. H
Expresident de la Generalitat
i expresident del PSC.
Discriminació
en neó i amb
majúscules
iscriminar em sembla
un verb malsonant de
connotacions dictatorials i classificatòries
que no casa ni amb la
paraula ni amb el concepte democràcia ni amb el nostre segle XXI,
qualificat com a global i intercultural. Hauria de ser un terme en
desús i retrògrad que dóna contingut a fets d’un passat en què no
existia la màxima vital d’incloure i
no excloure. La realitat, en canvi,
deixa la globalitat per a l’economia
i col.loca diàriament la discriminació en neó i amb majúscules. No
entenc que un país com el Canadà,
que aprova la llei del matrimoni
de persones del mateix sexe, prohibeixi als gais ser donants per considerar que la seva conducta sexual
és d’alt risc. ¿El fet de ser heterosexual et deslliura de la promiscuïtat
i t’immunitza de contagiar-te cap
malaltia? Si fos certa aquesta tesi,
¿per què el nombre de dones infectades per la sida arreu del món va
augmentar el 2007 d’una manera
alarmant?
La discriminació és capaç d’arrasar amb ideologies, com l’esquerra
comunista romana que aconsegueix aprovar amb èxit la seva mo-
D
Molt a desgrat meu,
aquest Estat de
benestar destil.la una
enorme hipocresia social
ció de separar els nens gitanos en
els autobusos escolars al setè districte de la ciutat, per considerar el
seu comportament massa enèrgic i
violent. ¿La violència és herència
genètica dels gitanos? Si fos així,
¿se’ls separa per ser gitanos o per
ser violents? La companyia del Metro de Madrid s’acosta més al llegat
de l’ovella Dolly, la discriminació
genètica. Una dona, que va superar
un càncer fa dos anys, no podrà
treballar al Metro per considerar
que el risc de reaparició de la malaltia és incompatible amb els requisits psicofísics necessaris per
ocupar aquell lloc de treball. Ho
decideix una empresa dependent
del govern d’Esperanza Aguirre,
presidenta, dona i portadora quan
toca del llaç rosa. Posats a dir bestieses, ¿per què no vetar els que
han patit, els hipertensos, els
diabètics o tots aquells que tenen
familiars que han patit un càncer
o qualsevol altra malaltia greu?
Molt a desgrat meu, aquest Estat
nostre, el que anomenem del benestar, estendard de la igualtat
d’oportunitats i de la llibertat individual, destil.la una enorme hipocresia social. H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Obama, el canvi
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Estats Units
Canvi
Obama, Barack
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1547
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008-01-21
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1712/0000000903.pdf
ce8f6feeb0a6a6be2921e5bf8300afc4
PDF Text
Text
Miércoles 9 de enero de 2008
Xpresate
aDn
7
Internacional
«Es una vergüenza que los amores de
Sarkozy sean más noticia que su política»
María. EN ADN.ES
internacional@adn.es
ESTADOSUNIDOSELECCIONESPRESIDENCIALES
La protección de ‘Renegado’
LaseguridaddeObamaysufamiliasuponeunapesadillaparaelserviciosecreto
B
PERROS POLICÍA
El detail (equipo de seguridad) que lleva Obama se
mantiene en secreto, pero su
protección se realiza en tres
niveles distintos: preparatoria, cobertura y evacuación.
Los agentes de la división
canina, que controlan la preparatoria, vigilan que Obama
no entre en lugar alguno sin
que antes dos perros del servicio secreto, un golden retriever y un labrador de color
negro, husmeen asientos,
cortinas y podios en busca de
bombas. La cobertura la realizan cuatro hombres que están a su lado en todo momento y que llevan pegado al
Per
Pasqual
Maragall
Per què
és millor
Obama
Agustín Alcalá
Nueva York
arack Obama se ha
convertidoenunapesadillaparaelservicio
secreto de EE UU
que vigila por su seguridad.
El político de raza negra ha
declarado a la cadena de televisiónNBCquenolepreocupa
suseguridadniladesufamilia.
“Es algo en lo que no pienso
mucho porque el servicio secreto está a mi lado y van cargados”, afirma sonriente.
El servicio secreto ha bautizado al aspirante demócrata
alaCasaBlancaconelnombre
deRenegado,comoaquellosvaquerosdelLejanoOeste.Suascensión en las encuestas y su
abierta personalidad han hechoquetodossusdiscursosesténabarrotadosdegente.También le gusta dirigirse a los miles de seguidores que no
pueden entrar en sus mítines
para agradecerles su interés.
Estas muestras de afecto
preocupan mucho al servicio
secreto porque en los espacios
abiertos y frente a miles de curiosos es más difícil vigilarlo.
“Yo diría que después del
presidente y del vicepresidente, Obama es en este momento el hombre más protegido de
EE UU”, afirma un agente del
FBI. “Estamos muy atentos a
todas las páginas en la red de
los supremacistas blancos y
otros grupos que quieran hacer algo contra él”, afirma.
La
meva
s molt difícil que
Barack Obama
guanyi les eleccionsenunpaíson
els blancs anglosaxons protestants (Wasp) han governat sempre. Però les
primàries d’Iowa semblen
indicar que el miracle no és
impossible.Idicmiracledesprés de l’assassinat de John
iBobKennedy,deM.L.King
i de Malcolm X, val a dir els
negres i/o simplement
catòlicsquegosavendircom
havia de ser Amèrica i tenir
somnis impossibles. Hi ha
somnis que maten, i si no
quelipreguntinalavíduade
Martin Luther King. “I have
adream” (tinc un somni), va
dir King. I era pastor protestantynegre.Oquelipreguntin a la dona de Colin
Powell, l’heroi de la guerra
de l’Iraq, que va dir no a la
possibilitatdequeelseumarit fos candidat a vicepresident i eventualment, després, president dels EUA.
“Theywillkillhim”,(elmataran) va dir. Amèrica és així.
Alcarrergrannoméshicap
un pistoler, el xèrif. Al pobre
Gary Cooper el van fer xèrif
contra la seva voluntat a Solo ante el peligro i una mica
més i hi deixa la pell.
Obamatéalgunacosade
tots aquests ingredients: és
el Cooper que s’atreveix a
desafiar l’establishment més
o menys corrupte, és negre
com Malcolm X, King i
Powell, i és carismàtic com
Kennedy, o pot ser-ho. El
mataran? És més difícil ara.
Els EUA ja no són el que
eren. Ja no poden passar
olímpicament de l’opinió
pública mundial. Europa
empata en renda per càpita i té un ventall de diferències de riquesa més estret.
Menys misèria. Això pot
ajudar a Obama, si és que la
gent n’és conscient. Possiblement, el votant americà
n’és. Aviat ho sabrem.
É
Barack Obama saluda a sus partidarios, congregados ayer en una escuela de New Hampshire. EFE / CJ GUNTHER
cuerpo una pistola Sauer
P229 automática. Tres de
ellossonblancosyunonegroy
el jefe del equipo, conocido como the shadow (la sombra), se
mueve a pocos centrímetros
de Renegado, le toca cariñosamente el codo para invitarle a
andar cuando se retrasa y sus
ojos miran intensamente a la
multitud. Su misión principal
es la de convertirse en escudo
de las balas dirigidas a su protegido. Cuando viaja en el Barackbus, su autobús electoral,
está protegido por tres 4x4
del Equipo de Respuesta en
Emergencias cuyos agentes
se cuelgan de los vehículos
mostrando sus rifles listos para disparar. La sombra y los
agentes que están cerca de
Obama son los encargados
de la tercera faceta de su protección así como de evacuar
al candidato en caso de amenaza inminente o atentado.
Antesdepresentarsecomo
aspirante demócrata, Obama
tuvo que convencer a su esposa de que no se jugaba la vida
enelempeño.MichelleObama
sabe que por ser negro su ma-
El candidato del cambio sacude
los cimientos republicanos
● El tsunami de Barack
Obama amenaza con pillar
sin flotador a muchos políticos. Nancy Pelosi, la líder
demócrata del Congreso,
apoyaHillaryClinton,igual
que John Lewis, congresista negro de Georgia y compañero de Martin Luther
King durante las protestas
porlaigualdadracialdelos
sesenta.Elcarismadelsenador por Illinois atrae a muchos republicanos, blancos y
negros, por su imagen de frescurayporsupromesadecambio. SiObamasellevaelvotode
losindependientesyeldelosjóvenes, las posibilidades de que
John McCain o Rudolph Giuliani terminen en la Casa Blanca se reducen. Los habitantes
de Dixville Notch y Hart’s Location, dos aldeas de New
Hampshire votaron ayer de
madrugada y confirmaron los
sondeos al dar a Obama 16 votos frente a tres para Clinton.
rido tiene muchos enemigos.
“La seguridad es uno de los
asuntosquemásteníaenmentealahoradeentrarenlacampaña electoral. He pensado en
todos los escenarios posibles,
incluso en los más trágicos, y
tendremos que acostumbrarnos todos a las personas que
nos protegen”, afirmó la esposa del candidato.
JohnMcCainrecibió10votos
entre los republicanos, Mike
Huckebee fue la elección de
cinco vecinos y Mitt Romney
de tres. Ayer el resto del Estado iba camino de agotar las
papeletas demócratas. La
CBS avanzaba anoche que
Hillary daba por perdida la
contienda de New Hampshire y anunciará hoy nuevos
asesores,entreellosLeonPaneta,antiguojefedegabinete
del presidente Clinton.
Laseleccionesen
El republicano McCain.
www.adn.es/mundo
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Perquè és millor Obama
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Estats Units
Obama, Barack
Canvi
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1546
Source
A related resource from which the described resource is derived
ADN
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008-01-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1711/0000000912.pdf
e91d139c0098744edc7372ff9553e786
PDF Text
Text
Pasqual Maragall i Mira
Pasqual Maragall i Mira é Ex-presidente da Generalitat de Calaluña e Ex-presidente do
comité das Rexions.
Pasqual Maragall i Mira es Ex-presidente de la Generalitat de Calaluña y Ex-presidente del comité de
las Regiones.
��Pasqual Maragall i Mira
Si nos preguntamos sobre la Europa que podemos prever en los próximos veinte años
tenemos que admitir de entrada que “es un ejercicio inadecuado para un ente político
cuya principal característica ha sido y sigue siendo la de avanzar con ausencia de un
plan total o de un plan general”. Esta cita es de Jean Monnet, el que fue inspirador de la
idea de la Unión Europea, mucho antes que otros, antes incluso de la propia existencia
de la Comunidad Europea.
De Europa se ha dicho que su falta de visibilidad como entidad única, controvertible y
sin matices es la clave de su fuerza y que la fuerza de Europa está precisamente en el
hecho de que no es únicamente un poder, sino que es algo que tiende a ser poder
partiendo de ser el reflejo de la existencia de identidades diversas, de costumbres
distintas y de tradiciones políticas dispares. Esto no quiere decir que la debilidad de
Europa sea su fuerza, sino su enorme diversidad, su propia falta de rotundidad, de
contundencia, de carácter indiscutible. Es el hecho de ser una construcción precisamente
discutible, perfectible, lo que la hace más interesante, tanto para ella misma como para
el resto del mundo.
Esta Europa avanza, a menudo, a través de realizaciones muy concretas, a veces
pequeñas y abstrusas, lo que los franceses llaman petit pas, con pequeños pasos, a veces
incluso con parones y con pasos atrás, con desilusiones y momentos en los que parecía
que iba a aprobarse algo que después no se aprobaba. Por otro lado, el lenguaje europeo
es excesivamente complejo, un lenguaje para iniciados. Yo diría que no es el lenguaje
de Europa, sino el de Bruselas: un lenguaje con el que los expertos se entienden pero
que la población no sólo no entiende sino que más bien la desanima a tratar de entender.
Europa pues ha avanzado en unas condiciones difíciles, que se reflejan en esa
�Pasqual Maragall i Mira
complejidad lingüística, y mediante realizaciones concretas. Todo ello, sin embargo,
dibuja unas tendencias que, sea cual sea su recorrido, a Europa del futuro será mucho
más sólida y permanente de lo que hubiera sido de otro modo.
La Europa del mañana será tan diversa como es ahora, pero esa diversidad habrá ganado
probablemente en articulación y en reconocimiento. Europa es como Norteamérica:
tiene tamaño, tanto en población como en territorio. España no lo tiene, ni Francia, ni
Italia, ni Alemania, ni Inglaterra… pero todos juntos sí. Al mismo tiempo tiene algo que
Estados Unidos no tiene: complejidad y mucha más diversidad. Es cierto que en Estados
Unidos hay cierta diversidad, pero no hay, por ejemplo, veinte idiomas ni diversas
tradiciones jurídicas -sólo en España tenemos dos tipos de derecho, el catalano-aragonés
y el castellano-leonés. España está en buenas condiciones para entender Europa, aunque
muchos piensen lo contrario. La cultura política, la cultura en sí, las diferentes lenguas,
las tradiciones jurídicas… hacen de España un país muy preparado para entender la
diversidad interna de Europa.
El camino no va a ser fácil, pero miremos a nuestro alrededor. El proceso constituyente
europeo se va a salvar, con rebajas que afortunadamente no son sustanciales. La Europa
del euro, la Europa económica, de los mercados y las monedas, es ya una realidad
imparable. Se trata, por tanto, de una Europa compleja pero potente, una Europa difícil
de gestionar pero mucho más capacitada para entender el mundo que otros grandes
países, más capaz de entender la globalidad, porque la globalidad es, sobre todo,
diversidad. La dificultad de la globalidad no está en el número sino en la diferencia y un
mundo diverso es más inteligible para los sujetos europeos que para otros países que
son más monográficos a nivel lingüístico, cultural o legislativo.
A finales del siglo
XIX,
en la Europa de hace más de cien años, el éxito derivado de la
invención de vacunas y la mejora de algunos sistemas de cultivo hicieron que la
población aumentara de tal modo que no era factible seguir creciendo de aquella forma
y la gente tuvo que emigrar. En un cuarto de siglo emigró el 25% de la población
irlandesa. En Inglaterra el crecimiento de la población debido a los avances médicos y
la mejora de la alimentación hizo que los montes, pelados y yermos, incapaces de
producir, acabaran siendo cultivados porque era preciso hacerlo. La ciencia económica
nació ahí, el marginalismo en Inglaterra nace para estudiar cómo explicar y solucionar
lo que estaba sucediendo: que los rendimientos marginales de la tierra decaen porque las
tierras que se van cultivando son cada vez más empinadas o más pedregosas, más
50
�Criterios 9 – Diciembre 2007
difíciles de cultivar. Era pues una Europa que estaba exportando a América su propia
gente, su propia sangre, debido a la escasez de tierra. Este era el drama de Europa hace
cien años.
Si Europa quiere comprenderse a si misma tiene que conocer su historia, saber de dónde
viene, a qué ha dado origen en Norteamérica y en Suramérica, por qué y con qué
resultados. Europa crea un nuevo mundo, al norte y al sur de Panamá, un mundo que
trabaja en unas condiciones de enorme abundancia material, tanto de territorio como de
productividad, que “salvan” a Europa pero que finalmente acaban “chocando” con ella.
Sobretodo en Suramérica cuando Europa empieza a implantar políticas comunitarias de
protección de su propia agricultura, sobre todo la inglesa, la francesa y la alemana.
Europa tiene excedentes de producción y para colocarlos lo que hace es
subvencionarlos. Cuando, siendo alcalde, llegué por primera vez a América Latina en
1985, me encontré con Alfonsín en plena crisis monetaria, con un problema de
hiperinflación. La gente iba a comprar como en Alemania en los años 20, con sacos de
billetes, porque cada día se depreciaba la moneda. Alfonsín, que estaba agotado, me
decía: “Ustedes venden a 150 dólares una carne que nosotros producimos mejor por
160, pero que a ustedes les cuesta 180”. Estábamos vendiendo carne a Argentina
subvencionándola para ponerla a un precio que era inferior al precio de coste argentino,
que en realidad era muy inferior al precio de coste europeo. La subvención europea a la
agricultura francesa y alemana hacía posible esta contradicción.
Son temas que Europa ha ido, de algún modo, resolviendo, pero todavía quedan
problemas de este tipo. Europa, para hacer viable la existencia de un campesinado que
aún no ha desaparecido del todo, ha tenido que invadir mercados que se han resentido
de esta inversión como una agresión económica.
Si descendemos a la Europa de las regiones, de las ciudades, incluso de los barrios -que
es donde finalmente se forja la convivencia, la coexistencia y la calidad de vida- hemos
de reconocer que tenemos delante retos importantes.
En Europa la población crece deprisa y lo hace sobretodo porque llega gente de fuera,
no porque la natalidad sea alta. La Europa de hoy no es una Europa de emigrantes, sino
de inmigrantes. Una Europa que es capaz de producir alimentos, viviendas, servicios de
salud y de educación -aunque con dificultades- para miles y miles de ciudadanos que
vienen de países en los que la vida es mucho más dura, o quizá no más dura pero sí más
pobre. En nuestros barrios vemos que el cruce de civilizaciones provoca problemas. En
51
�Pasqual Maragall i Mira
la ciudad de Terrassa, por ejemplo, hay barrios enteros en los que prácticamente ha
desaparecido la presencia de gente de raza blanca. Esto se debe a que, de forma más o
menos instintiva, todos buscamos agruparnos en un mundo relativamente próximo e
inteligible, en el que nos sintamos a gusto, acompañados por personas con las que nos
entendamos sin gran esfuerzo. Aquí nos dicen: sean ustedes generosos y acepten la
llegada de nuevos inmigrantes porque esto es en el fondo una riqueza, porque nos
vamos a aprovechar de ello, porque se van a integrar con el tiempo y todos vamos a salir
ganando. Esto es cierto, pero no soluciona el problema de la inmigración.
La inmigración es la base de nuestro crecimiento. Ahora somos una sociedad más rica
que, por razones económicas y también culturales, ha ido perdiendo prolijidad y ha ido
reduciendo el número de hijos por familia. También hemos ganado en diversidad, no
sólo por la de los que llegan sino porque los de aquí también se van. Nos encontramos
ante una pirámide invertida, con mucha inmigración, mucha diversidad y mucha más
riqueza cultural. Tenemos una Europa en la que los problemas de escasez alimentaria
han desaparecido y los problemas de escasez de mano de obra se resuelven con la
integración de razas distintas, lo que genera complejidad en determinados barrios y
situaciones que hay que resolver con políticas ad hoc en cada lugar, sin fórmulas
generales. Es necesario sin duda que los gobiernos nacionales o autonómicos sean
sensibles al tema y ayuden pero el papel fundamental es el de los alcaldes. No hay leyes
para solucionar el problema de la diversidad.
Esta es nuestra situación, esta es nuestra herencia. Si miramos desde aquí lo que está
sucediendo en Europa, vemos que se está produciendo un hecho extraordinariamente
importante. Además de la rotación poblacional que hemos vivido, nos encontramos con
que los elementos que antes definían lo que entendíamos por nación y por estado (la
moneda, el ejército, la bandera, el Derecho) ya no son equivalentes a nuestro estadonación que es España sino que son europeos. Este hecho facilita la existencia de algo
enormemente difícil de conseguir: una conciencia ciudadana de doble pertenencia.
A aquellos que reaccionan en contra de la diversidad y la pluralidad, que reaccionan con
miedo ante la existencia de nacionalidades, yo les diría “jueguen ustedes a este juego,
que es más complejo, pero es mucho más interesante y más cercano a la realidad de las
cosas”. El juego del pluralismo cultural y lingüístico presenta costes elevados, pero con
él todos salimos ganando. No es un proceso que vaya solo y al que simplemente nos
tengamos que atener, es un proceso que hacemos, y que se puede y se debe ir
52
�Criterios 9 – Diciembre 2007
modulando en base a unos principios.
Un buen principio cuando se trata de unir es establecer la reserva general del principio
de subsidiariedad. La subsidiariedad implica que únicamente se ha de hacer desde lejos
aquello que esté justificado pero que el principio dominante ha de ser el de proximidad.
Es decir, que Europa haga lo que las naciones no saben hacer, que las naciones hagan lo
que las autonomías no saben hacer, que las ciudades hagan todo lo posible y las
autonomías sólo aquello que las ciudades no puedan. Como principio general es el
mejor porque es el más contrastable, aunque hay excepciones, por ejemplo las
economías de escala o el principio del exceso de proximidad que puede darse en
pueblos muy pequeños.
Posiblemente la división de España en provincias no debe hacerse a la francesa,
siguiendo el principio cartesiano desde París o desde Madrid, sino atendiendo a las
variedades casi diría “dialectales” propias de cada provincia. En Catalunya, durante mi
gobierno, concebimos siete veguerías, siete provincias, porque reconocíamos la
existencia de realidades tan distintas como son las Tierras del Ebro o el Pirineo.
Estos principios de proximidad y de diversidad son los que hay que cuidar, no
considerándolos una dificultad sino una riqueza. En Europa, Galicia, Catalunya y
Euskadi presentan situaciones semejantes. Existe también Flandes, Baviera, Escocia,
Gales... son varias las naciones de Europa que se encuentran dentro de estados
plurinacionales.
Debería organizarse una reunión de vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses y
bávaros. Sin inventar nada, sólo una reunión de naciones que no son Estado y que hacen
una proclama diciendo: “Somos naciones pero no pretendemos ser estados aparte”,
haciendo entender a los estados que no se está contra ellos y que no todos los que son
partidarios de la existencia de estas naciones y de su reconocimiento por parte de
Europa son partidarios de la independencia. Evidentemente, los sentimientos no se
pueden prohibir pero que no está en el horizonte de lo racional que esto suceda a corto
plazo. Incluso se podría desdramatizar regulándolo mediante un sistema, modesto pero
relevante, de comprobación rutinaria para saber cuál es el estado de opinión,
supongamos, cada 25 años. La propia expresión del ejercicio democrático quitaría
mucho apoyo a las posiciones más radicales y las cosas transcurrirían por caminos
mucho más tranquilos.
53
�Pasqual Maragall i Mira
Todos estos temas, si se quiere, tienen solución.
Yo creo en la diversidad de Europa y en la capacidad de reconocerse a sí misma como
un conjunto de estados en los que conviven más naciones que estados. Europa, en este
sentido, es más una solución que un problema y lo único que hace falta es tener un buen
método para escribir el libro de esta Europa, para que sea el lugar de la diversidad y al
mismo tiempo el lugar de la justicia, el lugar donde cada uno encuentre una respuesta a
sus aspiraciones.
Es difícil que esto se resuelva sólo desde Bruselas. Europa es la patria de la diversidad,
una diversidad que tiene un coste a veces elevado pero que si sabemos manejar bien,
nos hará mejores que los demás. Gallegos, catalanes, vascos, flamencos, bávaros,
escoceses… están expresamente cualificados para transmitir este mensaje, defendiendo
su especificidad y haciendo de Europa un continente digno de nuestras aspiraciones.
54
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Publicació al número 9 de desembre de 2007 de la revista Criterios de la Fundación Instituto de Estudios Políticos y Sociales, de la conferència del 28 de setembre de 2007 a A Coruña.
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Regions
Europa
Territoris
Relacions Internacionals
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1544
Source
A related resource from which the described resource is derived
Criterios. Res publica fulget: revista de pensamiento político y social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-12-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1710/0000000811.pdf
aee2d4b01a8bf90cd89e37bf4777a288
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295L Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 21/10/2007 - Hora: 23:21
DILLUNS
22 D’OCTUBRE DEL 2007
Opinió
La resposta a la malaltia d’un expresident
el Periódico 9
La roda
Bona salut política
PILAR
Rahola
Una vegada aprovat l’Estatut, vaig convocar eleccions al Parlament i me’n vaig anar tranquil i feliç
PASQUAL
Maragall
Ve de la primera pàgina
Amb una tensió constant, amb la
batalla contra les pràctiques habituals de finançament dels partits
polítics (el famós 3% que finalment
ha resultat ser bastant més alt), amb
la batalla de l’Estatut, amb els partits (i el país) poc acostumats a governs de coalició, amb un govern de
Madrid primerament popular, i després socialista, però que somniava
en un pacte amb els nacionalistes. I
que va veure des del primer moment que l’Estatut de Catalunya posava en joc la seva pròpia estabilitat
i que hauria preferit un president
més obedient (¡i ara que el tenen no
és tan obedient com es pensaven!).
En tot cas, que quedi clar: encara
que en el moment més àlgid de la
tempesta vaig dir que no me n’aniria perquè m’ho demanessin com a
contrapartida política, una vegada
aprovat l’Estatut al Parlament català, al Congrès i al Senat espanyols,
i una vegada refrendat l’Estatut pels
catalans al mes de juny, vaig anunciar que convocaria eleccions per a
l’1 de novembre (ara farà un any). I
vaig plegar, feliç i tranquil. Espero
que ara, tal com ha defensat Javier
Pérez Royo, no se li acudi a ningú
modificar l’Estatut que el poble ha
ratificat!
UN DELS MEUS col.laboradors d’aquests anys ha fet un llibre sensacional en què explica els
tres anys del meu govern que s’havia de titular, segons l’autor, 1000
dies amb P.M. o El Turmix. No sé quin
títol li posaran finalment. Us el recomano. Surt per cap d’any. I no és ditiràmbic. Més aviat finament satíric.
Animus
iocandi
Ferreres
Excel.lent. Em pomar poc». «Camidria estalviar de
nar prou». «Fer esfer una part de les
port», ni que sigui
Memòries... tot i
ping-pong o pàdel.
que aleshores el
¡Fins i tot els escacs
meu editor em
són saludables!
mataria.
Distreuen. «Anar a
Haig d’admetre
la feina a peu o en
finalment que el
bici». «No dormir
trancasso d’aquests
ni poc ni massa».
anys ha estat des¡Ah!, i non stringere
comunal, això sí.
l’anno, tal com
Encara que notídiuen els italians.
cies com les que
I, parlant dels
han aparegut als
italians, un altre
diaris aquests úlbon consell és no
tims dies realment
perdre mai l’insón per eixorivir
terès ni pel sexe
qualsevol.
oposat o preferit...,
Tot plegat em
ni tampoc per la
permet i em perpossibilitat de canmetrà viure feliç,
viar els partits
rodejat d’amics i
polítics per fer-los
amigues i de promés oberts, més
jectes de tota menets i finançats
na. Entre els quals
amb transparènevidentment hi ha
cia, amb eleccions
LEONARD BEARD
fer el possible per
primàries i diverposar aquest país
sos candidats a la
al nivell en què es
presidència, com
troba Amèrica en Això em permetrà viure feliç, envoltat d’amics
en aquests momatèria d’excelments està passant
i de projectes de tota mena, entre ells el d’elevar
lència mèdica i
als Estats Units.
.
el
nivell
del
país
en
excel
lència
mèdica
hospitalària. El
Rutelli i els seus
meu pare, que es
amics van coguanyava la vida
mençar la seva acvenent medicaments i ens duia als
És aquí on ens hem de guanyar el tivitat per lluitar contra els escànfills per Espanya visitant represen- reconeixement que realment inte- dols de la tangentòpoli dels anys
tants, estaria content si ho sabés. I la ressa. No solament en l’habitatge i el de Craxi i altres.
meva mare, que tenia tants fills que turisme, que també. Si Catalunya no
de vegades havia de dir fins a tres s’espavila en sectors punters, hautambé per això,
noms abans d’ensopegar amb el cor- rem perdut el tren que més ens m’agrada el Partit Demòcrata, al
recte, també.
convé. Estem condemnats, en el bon naixement del qual vam assistir
Crec que ja que una de les puntes sentit de la paraula, a viure de la re- juntament amb Josu Jon Imaz ara
més avançades de la nostra indús- cerca i els serveis avançats, de la fa un any, just en el moment en
tria és la farmacèutica, té tot el sen- creació cultural i de l’ interès que què vaig plegar, i que ara ha fet el
tit del món que ens aboquem a la re- desperten arreu les nostres edito- llançament definitiu, al qual vaig
cerca mèdica. Disposem dels mit- rials i el nostre art, com he pogut assistir, a Roma i a Torí, el cap de
jans, la indústria, i bons, molt bons comprovar recentment a Frankfurt.
setmana passat. Per aquest motiu
hospitals, però encara ens falta un
l’any 1998 vaig registrar el Partit
depèn de molts fac- Català d’Europa davant del notari
bon tros per arribar allà on podem
aspirar a ser en el camp de la indús- tors, però un de molt important és Tarragona. Veurem què dóna de si
tria farmacèutica i de l’excel.lència la felicitat i un altre són els bons aquella idea. H
hàbits. «Menjar poc i pair bé». «Fu- Expresident de la Generalitat.
hospitalària.
PER AIXÒ,
LA SALUT
Un home
anomenat
Pasqual
ls temps de l’eufòria i l’esperança, quan arribaves
amb les teves Olimpíades
sota el braç i aconseguies
que aquest país, de vegades tan espantadís, s’inflés d’il.lusió i valentia. Els temps del repte
ciutadà, amb la ciutat transmutant
la pell fins a aconseguir una certa
dignitat, després d’anys de foscor i
de por. L’estreta complicitat... Els
temps de l’Estatut, convulsos,
abruptes, potser injustos. I després,
aquells temps complexos de l’aterratge més enllà de la política,
temps d’una certa distància, potser
d’una molta incomprensió.
No saps com em pesen, avui, els
dies en què t’he volgut trucar. Sí.
T’hauria dit que l’article tal no em
va agradar, o que no sé què del teu
paper actual. Però el cert, amic, és
que t’hauria tingut a prop, disfrutant del teu verb intens, de la teva
mirada més enllà de les mirades,
de la teva calidesa humana. Però
no et vaig trucar, per allò de les
presses, els dies i les coses, i en
aquests moments tinc l’ànima penjant d’un penjador trist, sense saber si enviar-te un SMS de carinyo,
o escriure’t aquest article trencat.
De manera que pren-te’l com el
E
Rep aquest petó
escrit com el que és, la
meva forma espantada
de dir-te t’estimo
que és, una manera matussera de
fer-te un petó, d’escriure’t que t’admiro gairebé tant com t’estimo, i
que avui les notícies cavalquen
dalt del desconcert.
Rafael Nadal deia ahir, en un
delicat article, que tots ens sentim
herois davant el teu gest heroic,
potser perquè saps compartir els
sentiments com ningú. Un dels
grans polítics de la història
d’aquest mesquí país, aquest títol
ja no te’l roba ningú. Però, més
enllà de la política de les coses
reals, has estat capaç de donar ales
als somnis, de tintar amb emoció
la freda gestió pública, de transcendir la pobresa de les coses quotidianes. ¿Un somiador? Més aviat, un
ésser humà complet.
Ara tornes a la trinxera, amb el
coratge dels grans, amb la força
dels bons, amb el rigor dels seriosos. T’enfrontes a una dura malaltia i, fins i tot en els reptes de la vida, ¡punyetes!, ens ensenyes a tenir
dignitat. ¡Quin gran home que ets,
estimat Pasqual! I que òrfena de
tu, aquesta tarda de diumenge.
Rep aquest petó escrit com el que
és, la meva forma espantada de
dir-te t’estimo. H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Bona salut política
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Salut
Política
Alzheimer
Partit demòcrata
Model social
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1534
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-10-22
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1709/0000000809.pdf
422321050cf654b5fe0297553622dab6
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 05/10/2007 - Hora: 23:48
DISSABTE
6 D’OCTUBRE DEL 2007
Opinió
Reflexions de l’últim president de la Generalitat
el Periódico 5
La roda
Política cultural a Catalunya
FÉLIX
De Azúa
La cultura pot fer més que la política en l’ideal europeu d’esborrar les fronteres
PASQUAL
Maragall
ls primers governs de la
Generalitat postfranquista
van tenir política cultural, ma non troppo. Els intel.lectuals eren vistos per
alguns governants com personatges
en general excessivament desarrelats, universalistes i filaprims.
I vet aquí que, per raons diferents, quasi diria que oposades,
quan les esquerres vam arribar al
Govern vaig tenir el dubte de si calia
crear una Conselleria de Cultura o
no. No per por dels intel.lectuals, en
aquest cas, sinó per un rubor moral
que em deia que potser fora millor
seguir l’exemple d’Anglaterra i no
posar la cultura al Govern sinó en
un consell plural i independent.
Sense pensar-m’ho dues vegades,
vaig encarregar a Josep M. Bricall la
seva creació i direcció. Però en el
procés de confegir el primer Govern
del tripartit, el primer secretari del
PSC i actual president de la Generalitat em va suggerir el nom d’una regidora de Badalona d’origen mallorquí, Caterina Mieras, per ocupar la
cartera cultural, i la vaig nomenar. I
va fer una bona gestió en temes
complicats com el del retorn dels papers de Salamanca –que espero que
arribin totalment a bon port–, així
com en d’altres.
E
CREC QUE
fora del màxim
interès que es demanés tant a Bricall com a Mieras una aportació
personal sobre el tema. Suposo que
ja s’ha fet. Val a dir que una persona
clau en la conducció de les polítiques culturals va ser Gemma Sendra, que provenia del Macba i que
posseïa una bona experiència pràctica en el sector.
No he d’afegir gran cosa més. El
conseller Joan Manel Tresserras és
Animus
iocandi
Ferreres
totalment de fiar.
Solament dues
anotacions, una
referent a la llengua, o les llengües,
i una altra referent a les nostres
connexions culturals a Europa.
Em sembla important que Catalunya es posi al davant de la defensa
de la diversitat lingüística. El Fòrum
de les Cultures, el
vilipendiat Fòrum,
que ara s’ha consagrat a Monterrey
en la seva segona
edició com un esdeveniment internacional amb un
gran futur, va escoltar embadalit el
discurs de David
Crystal sobre la
minva incessant
CABA
del nombre de
llengües vives. Antoni Mir, que s’ocupa de la direcció Catalunya, igual que Euskadi,
de la Casa de les Galícia, Baviera, Flandes, Gal.les i
Llengües eixida
Escòcia, és una nació que no és
d’aquell esdeveniment, en sap un Estat, almenys no ho és a dia d’avui
niu d’això. Catalunya pot esdevenir un centre actiu de la defensa de citat cultural com a valor europeu.
la diversitat en aquest terreny –tot i Als Estats Units, solament es parla
que la cosa defensiva sempre m’ha un idioma o dos, l’anglès i el cassemblat menys interessant que la tellà (al sud). A Europa, 30, per dir
propositiva i proactiva: parlem, una xifra. Per tant, Europa està en
doncs, de promoció de la diversitat millors condicions que no pas els
o de l’interès de la diversitat.
EUA per entendre el món, des
De la mateixa manera, Catalunya d’aquest punt de vista, tot i que el
pot formar part d’una altra avant- món entén probablement millor els
guarda cultural, en aquest cas en el EUA que Europa, per raons lingüíscamp polític: Catalunya, igual que tiques, polítiques i culturals –el ciGalícia i Euskadi, com Baviera, Flan- nema i la música moderna entre
des i Escòcia, Irlanda del Nord i d’altres.
Gal.les, és una nació que no és Estat,
D’altra banda, Catalunya té una
almenys no ho és a dia d’avui. Cata- història relativament turmentada i
lunya ha de fer valer la seva especifi- transnacional, per dir-ho així. Cata-
lunya té connexions fortes (si voleu dialèctiques, per bé i per mal)
amb França. ¿Qui no té un tiet o
un tiet avi que va viure a França o
que va néixer a França, per mor de
la guerra civil o de l’atracció cultural i artística de París i les seves
connexions amb Barcelona? Miró,
Picasso, Pijoan i tants altres van
ser ciutadans parisencs. Essent alcalde vaig fer amistat amb tres dones excepcionals que parlaven
amb l’erra francesa: la Pierrette,
la Mariette i la Nicole (respectivament emparentades amb Gargallo, Llorens Artigas i Fenosa). Totes tres són vives i haurien de ser
objecte de reconeixement per part
del Govern de la Generalitat.
Més encara, Catalunya està emparentada com a mínim, culturalment, amb cinc regions europees,
amb les quals formem l’Euroregió
que enguany va ser objecte d’atenció a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. Tolosa,
Montpeller, Saragossa, València,
Palma de Mallorca i Barcelona, les
sis ciutats relacionades amb el rei
Jaume, van tirar endavant durant
una colla d’anys una sèrie d’iniciatives culturals i estratègiques interessants.
¿PER QUÈ
no aprofundir
per aquí? Ja sé que fer voleiar banderes és més divertit. Ens agrada.
¿Però és determinant a la llarga,
com la política cultural? ¿No val
més que les autoritats catalanes visitin el Museu de Ceret que du
l’ebrenca Josefina Matamoros? ¿I
que honorin el monument de Dani Caravan a Walter Benjamin a
Portbou? ¿O que visitin la tomba
de Machado a Cotlliure?
Són suggeriments. Siguem
europeus, començant pel començament, que és esborrar les
fronteres. La cultura hi pot fer
molt, en això. Més que la política.
O abans que la política. O com la
millor política. H
Expresident de la Generalitat
Surt d’aquí,
que m’hi vull
posar jo
n una recent entrevista
feta a l’excel.lent director teatral Mario Gas, li
preguntava una empleada de la televisió nacional de Catalunya: «¿I vostè viu a...
a... a Madrid, oi que sí?». Ho deia
tremolosa i incrèdula. L’interpellat, que és molt llest, ho confirmava fent veure que no passava res.
«Però, però... ¿com ho aguanta?»,
repetia commoguda la noia.
Aquesta escena és d’allò més corrent als mitjans de persuasió de la
Generalitat des que els socialistes
van regalar les ràdios, les televisions, la cultura i la llengua a Esquerra Republicana.
En gairebé tots els mitjans pagats pels catalans s’ha instal.lat un
deliri. No obstant, també hi ha designis malèvols. Per exemple, una
multitud de programes que es burlen «dels espanyols» mitjançant
l’exhibició de fragments d’altres televisions en què apareixen dones i
homes d’escassa cultura o simples
energúmens dient barbaritats o
mostrant la seva estupidesa. En un
d’aquests programes vaig enxampar l’altre dia un còmic exigint
que aixequessin la mà els que odiaven Fernando Alonso. En vista de
E
Els d’Esquerra són
insaciables posant
la seva gent en tots
els mitjans públics
l’escàs èxit es va poder veure, gràcies a un error de la càmera, com
la seva secretària sacsejava els
braços molt nerviosa convidant la
concurrència a odiar aquest «símbol espanyol». En fi, impotència i
ressentiment.
Les escassíssimes dades que es
fan públiques des del sanedrí reconeixen que l’audiència d’aquests
mitjans ha caigut en picat des que
els dirigeixen els croats. I tots sabem que això és una sagnia colossal sobre la qual no diran mai ni
piu. El repartiment és descarat i
els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent a tot arreu. L’excusa és «fer país», però la veritat és
que tan sols fan clientela. Com
que són diners públics, absolutament ningú els demana explicacions sobre el fracàs dels mitjans
que controlen.
L’expulsió de Cristina Peri Rossi de la ràdio nacional catalana
per parlar en castellà no és només
una repressió lingüística. També
és l’excusa per guanyar un altre
lloc pagat amb diners públics per
posar-hi un client del partit o un
addicte al règim. I tota la resta és
hipocresia. H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Política cultural a Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Cultura
Política
Llenguatge i llengües
Catalunya
Català
Model social
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1493
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-10-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1708/0000000612.pdf
71d7a809feea237e5e5b1e2476a4ab7d
PDF Text
Text
8
aDn
Política
Martes 25 de septiembre de 2007
Política
9
Xpresate «No debería ser necesaria la quema
de banderas, ni debería tampoco penarse.»
politica@adn.es
Relator. EN ADN.ES
ENTREVISTAPASQUALMARAGALL,EXPRESIDENTEDELAGENERALITAT
MARAGALL
“Hay gente contra la Monarquía”
Elsocialista llegaalaredaccióndeADNcontiempo de la entrevista. El ex presidente de la Generalitat
por delante y un artículo de opinión en el bolsillo, tiene la cabeza en Europa y, como siempre, no se
cuyarelevancianosobligaareproducirloalmargen muerde la lengua en ningún tema de actualidad.
Cristina Fallarás
Barcelona
-Bueno, pues a ver quién se la
queda.
ras dejar la presidencia de la Generalitat,
Pasqual Maragall anda con el interés dividido entre Cataluña y Europa,
entre la defensa del federalismo en España y la posibilidad
de un Partido Demócrata Europeo. Ahora tiene tiempo y libertad para inventar esas fórmulas que tanto asustan a sus
correligionarios.
-¿Qué es hoy el socialismo?
-Parte del mundo global. El
mundo global tiende a dividirse en dos bloques, uno conservador y otro progresista.
El socialismo es una parte del
segundo.
-¿Cuál es su mayor preocupación ahora?
-Europa.
-¿Cuál es el mayor problema de Zapatero?
-Ninguno.
-¿Y de Europa?
-Que sea por fin algo. Nuestra
nueva patria grande.
-¿Por qué?
-Porque no le ponen enfrente
candidatos de relieve.
-¿Nicolas Sarkozy acierta?
-Sí. Él y Angela Merkel aciertan redactando una constitución reducida y creando la
Unión Mediterránea.
-¿Cuál sería de relieve?
-Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato.
T
-¿Cuántos años le faltan a
Europa para cuajar?
-Está avanzando. Lo que me
temo es que la izquierda no se
ha puesto en marcha.
-¿Por qué?
-Porque no ha sabido encontrar ni los temas ni las soluciones a los temas. Y la derecha, sí. Lo ha hecho mejor que
la izquierda, que está dudando mucho. Pero confío en los
italianos.
-¿Qué cuestión debería ser
la bandera de la izquierda
en Europa?
-La de siempre, la libertad y el
progreso.
-Podría ser también la bandera de la derecha.
-¿Y el Partido Demócrata
Europeo?
-Por el momento, sólo un partido italiano.
Pasqual Maragall visitó la redacción de ADN y se mostró muy interesado por el desarrollo de nuestra web ADN.ES. G. VALLE
“Barcelona debe endeudarse e invertir”
-¿En Barcelona parece que
nada funciona?
-Yo creo que en estas cosas
siempre hay un ciclo de opinión, y de humor.
-Sobre todo entre los barceloneses. Por eso Barcelona és
bona,porquelosbarceloneses
no perdonan. Yo no veo que
esté mal.
-Cercanías, el AVE o el aeropuerto no son opiniones.
-Barcelona sigue siendo la
ciudad más popular de Europa. Por algo será.
-FíjeseenlostrenesdeCercanías,enelaeropuerto,en
el AVE.
-Cuidado, eso no es Barcelona. Barcelona es víctima de
que Cataluña y España no
han acabado de resolver sus
problemas. Que van muy len-
-La imagen de la ciudad en
este momento no es buena.
tos. Hay una coincidencia general en que hay que acelerar
y creo que eso es bueno. Lo
importante es hacer las cosas
y luego pagarlas, no al contrario. Es lo que se hizo en
Barcelona hace 20 años. Se
invirtieron 300.000 millones.
Y ahora se han acabado de
pagar.
-¿Vuelta a empezar?
-Barcelona es una ciudad hecha para exposiciones y Jue-
gosOlímpicos,1888,1929,ylos
Juegos de 1936 que luego no
se hicieron y se convirtieron
en Juegos Populares y en la
excusa para que Franco declarara la guerra... Cada exposiciónhizoalgo,peronopara que durara. Todo se caía, y
hubo que poner los cimientos
bajo las cosas que había. Eso
costó todo el dinero que he dicho. Y ahora ya está pagado,
o sea, que hay que volverse a
endeudar y volver a invertir.
-¿Resultaría bueno para la
política española?
-Sí, pero el PP ha decidido autoinmolarse. En realidad, ya
está bien así para los unos y
los otros. A unos les gusta
mandar sin mandar, y a los
otros perder sin perder del todo. En el fondo ambos están
muy de acuerdo.
-¿Quién sale perdiendo?
-Nosotros.
-¿Ustedes?
-La gente, Cataluña, Europa.
-¿Contrapone España a Cataluña y Europa?
-No lo contrapongo. Soy como
mi abuelo, de la España plural.
-¿Por qué alguien quema
una foto del Rey?
-Porque hay gente que está
contra la Monarquía y contra
España. Hay ciudadanos que
son partidarios de la independencia.
-¿Cuál fue su relación con
España siendo presidente?
-Mejor que la de mi abuelo. Él
dijo, al final de la Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la
veu d’un fill que et parla en
llengua no castellana” y termina “Adéu, Espanya”. En
1907 Cataluña ya se da cuenta de lo que es, porque tiene
los medios culturales, económicos, políticos... Hace 100
años, vieron que había que
recomponer la diversidad
hispánica, y eran casi todos
europeístas.
-¿Es un camino?
-No. No es que no sea posible,
es que la independencia no
tiene contenido, significación
ni posibilidad importante. Es
jugar en un tablero donde no
está jugando nadie. Es un problema que tiene otras soluciones.
-¿Cuáles?
-El federalismo. Y Europa.
-¿Y no ha cambiado nada?
-Toda la historia de los últimos 100 años de España gira
en torno a esos temas de
identidad y pluralidad. Ahora estamos en condiciones de
resolverlo, y no sería bueno
que no aprovecháramos para efectivamente, hacerlo.
-¿Por qué no está usted en
Europa?
-Ya he estado. He sido el presidente del comité de las regiones. Pero una cosa es Europa, que me interesa mucho, y otra Bruselas que no
me interesa nada. Si Madrid
es complicado, Bruselas, ni te
cuento.
-¿“Efectivamente” quiere
decir un Estado federal?
-“Efectivamente” quiere decir que Cataluña sea reconocida como nación, no fuera de
España, sino dentro. Dentro
del Estado español y dentro
de la UE.
-¿Qué le queda por hacer?
-Casi nada. Mis memorias.
Un diario, una web, desarrollar una empresa de capital
riesgo...
-Habla de comunicación.
¿Fue uno de sus fallos en la
época de president?
-No, probablemente hubo demasiada comunicación.
-¿Cuáles?
-El Estatut, por ejemplo.
Maragall posa en la redacción tras la entrevista. GUILLEM VALLE
-¿Cuáles son los mejores recuerdos de su etapa política
hasta el momento?
-Los Juegos Olímpicos y el referéndum de l’Estatut.
-¿La presidencia de la Generalitat le hizo más ilusión?
-Bueno, a mí siempre me han
ido llevando. Yo no quería, no
quería... figura que no quería.
Ni ser alcalde ni presidente.
Yo estaba en Baltimore tranquilamente cuando me llamaron para ser candidato a
la alcaldía, y dije que no. Insistieron, porque yo ya había
trabajado en el Ayuntamiento, y les dije que pusieran a alguien que quisiera ser alcalde, y yo ya trabajaría de número dos. Y fue Serra. Esto
fue en el 79. Fui alcalde porque él se marchó.
-¿Y en la Generalitat?
-Pasó un poco igual. Estaba en
Vascos y catalanes
Por Pasqual Maragall
elipe González, según nos recuerda
Patxo Unzueta, dijo
hace años que respetaría el Estatuto que los
vascos hubiesen aprobado
con la sola condición de respetar la Constitución. En
nuestro caso no fue así: Zapatero, inquieto por la magnitud de la propuesta estatutaria catalana, pactó su
recorte con los nacionalistas catalanes y con el presidente de la Generalitat.
Pero añadió una condición:
el presidente de la Genera-
F
pedir, no imponer. Los nacionalistas vascos no imponen, sino que pactan en
Euskadi un texto con las
otras fuerzas, a condición
de que esas fuerzas renuncien a hacer la puñeta luego
en Madrid.
¿Qué ha pasado? Que el
PNVhatomadolapropuesta
Imaz por bandera, ha aceptado su dimisión, y se dispone a defenderla en Madrid.
Estamos expectantes. Si
la tocan, ¿qué pasará? Aquí
la tocaron en las Cortes,
pactamos soluciones y se
-¿Euskadi y Galicia?
-Si quieren (y creo que quieren), sí. Pero resulta que a
Imaz lo tienen que echar por
haber dicho lo que dijo.
-Pero no hubo sensación de
cambio.
-Niego la mayor. Hubo demasiados cambios.
-Que ahora le parece un lío,
según ha afirmado.
-Habríamos tenido que cambiar la Constitución.
LaOpinión
Presidencia
«Hayquiendiceque
hubodemasiados
cambios»
Responsabilidad
«Yo no quería ser
alcalde ni
presidente»
Estatut
«Habríamostenido
quecambiarla
Constitución»
Madrid
«Esimportante,pero
noloestodo.Madrid
noesEspaña»
Italia y me llamaron: vuelva,
vuelva.
-Se refiere a que aquello no
cambió, ¿no? Porque eso está
ahí para quedarse. Los temas
de identidad cada uno los vive de una manera distinta, según si se es hijo de tal o cual.
Pero el resumen, la media, da
que Cataluña tiene personalidad nacional. Cataluña es una
nación formada por gente de
procedencia muy diversa que
en su mayor parte saben que
tienen una personalidad propia nacional. Y eso provoca
problemas. Algunos, no muchos, dentro de Cataluña, y
bastantes fuera, sobre todo en
España y un poco en Europa.
-Existe la sensación de que
su experiencia como president decepcionó a cierta
gente, porque no sucedió lo
que ellos esperaban.
-¿Y qué esperaban?
-Un cambio global, a todos
los niveles.
-Hay quien dice que, precisamente, hubo demasiados
cambios.
-Había gente harta del nacionalismo chato de Pujol.
-¿Qué dijo?
-“No impedir, no imponer”.
Quiere decir que, vista la experiencia catalana y el Estatut, no van a imponer, sino que
van a pactar, pero allí, en
Euskadi, y con los socialistas
de allí. Y luego, ya cuando hayan pactado, lo que hayan
pactado no se toca al llegar a
Madrid, que no les pase “lo
que a Maragall”.
-Usted les dio mucho miedo
en España.
-Bueno, porque era el primero. De hecho, Ibarretxe lo
intentó, pero no lo consiguió.
Nosotros lo hicimos un poquitín mejor e Imaz todavía
más. Pero a él ya se lo han
cargado.
-¿Cuál es el problema?
-Madrid, más que España, es
tan potente, y no me parece
mal que lo sea, que digiere
mal la diversidad. Y eso sí
que me preocupa. Madrid está encantado de haberse conocido, y de repente no ve nada más. En eso se equivoca,
porque Madrid es importante, pero no es todo. Madrid no
es España.
La entrevista íntegra
y más fotos en adn.es
“Pero [Zapatero] añadió una
condición: el presidente de
la Generalitat, después de
aprobado el Estatuto, tenía
que dimitir”
litat, después de aprobado
el Estatuto, tenía que dimitir. Esta condición no se la
puso a Josu Jon Imaz en circunstancias parecidas. Pero Josu dimite. ¿Qué será
que siempre se termina así?
Imaz había hecho una
propuesta a la canadiense:
Quebec sería independiente sólo si una mayoría clara
lo reclamaba en referéndum. Allí se hizo y los independentistas perdieron.
Asunto zanjado. En Flandes, igual. Imaz proponía,
no exactamente lo mismo,
pero sí algo parecido: no im-
aprobó en referéndum. Veremos los vascos.
Pero ahora resulta que el
TC puede impugnar artículos del Estatuto catalán, lo
que nos pondría a los pies de
los caballos frente al pueblo
que refrendó lo que le propusimos que ratificara. Supongo que, por eso, los vascos se quieren asegurar de
que no habrá retoques, creen que así no ha lugar a recurso. Pero ¿no puede, por
ejemplo, recurrir el Defensor del Pueblo? ¿Cómo acabará todo esto?
Estamos expectantes.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Vascos y catalanes
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Estatut
Espanya plural
Catalunya
País Basc
Territoris
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1283
Source
A related resource from which the described resource is derived
ADN
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-09-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1707/0000000615.pdf
830a8332eecb3cf5856972301720f4bd
PDF Text
Text
pag. 9
L'euroregio 3irineus-Mediterrani
Per potenciar el projecte s'han d'accelerar les comunicacions, afavorir I'alianqa logística i apostar per I'Airbus
per empreses d'abast considerable.
En ells hem de confiar.
Infraestructures. No solament
l'AVE, no solament l'Airbus, no solament la MAT. També l'arribada
del trenet franc& des de Puigcerda
fins a la Seu i Andorra. El subdesenvolupament de les infiaestructures
a prop de la ratlla fronterera és
endemic. Andorra esta m 6 interessada que ningú a millorar les connexions. Estic convencut que el cap
de Govern coincideix en la necessitat del projecte. Em consta. (A part
d'aixb, Andorra vol dir alguna cosa
més: vol dir una cadira i una veu a
Nacions Unides).
PASQUAL
euroregio Pirineus-Mediterrani ha estat enguany
el tema de la Universitat
Catalana d'Estiu de Prada. La universitat d'estiu
abans era considerada un romanticisme historicista. Ara és la universitat d'una euroregió de futur, de la
nostra part d'Europa. Agraits als
que la van inventar i els que la
mantenen. Catalunya sola té una
forta personalitat, perb no té la dimensió suficient ni el dret a ignorar que comparteix amb altres territoris el que es va anomenar, potser
amb excés d'optimisme, Palsos Catalans. Val a di;: un idioma entre diversos, u n dret, una historia, uns
herois.
Triar, doncs, l'euraregio com a
tema de la trobada d'aquest any ha
estat, sens dubte, u n encert. Diguem-ho tot. Volíem esborrar la ratlla, pero la ratlla ja no hi és.
El sant patró de Prada i de tot
aixo és sant Pau Casals, que va ferhi parada i fonda. Com també van
raure a prop de Prada els monjos de
Montserrat que van tenir problemes al final del franquisme arran
de les Rutes Universitaries i altres
esdeveniments avui excessivament
oblidats. Pau Casals va fer alguna
escapada discreta a Sant Salvador,
on tenia casa, a tocar del Vendrell,
la terra de Joan Reventós i de la
vídua d'Apel.les Fenosa.
L'
a) Accelerant les comunicacions
(TGV Perpinya-Nimes i TolosaNarbona, a més a mes de GironaNarbona).
b) Aprofitant fes línies de l'AVE a
entre els dos cantons de la ratlla. la nit per d u r mercaderies dels
Ara hi hauríem d'afegir el Museu ports i als ports de Tarragona i Barde Ceret, que du la Josefina Mata- celona. El port de Barcelona ja té
moros, nascuda a 1'Ebre i establerta centre logístic a Tolosa.
ara a Cotlliure, on est5 enterrat
c) Mobilitzant recursos per al
Machado.
Centre Pau Casals.
¡Quin país el nostre!
d) Apostant per la gran empresa
de l'euroregió, que es diu EADS (Airbus). És l'empresa més important
d e l'euroregio, del nostre tros
S9had'esbsrmr la línia
d'Europa.
que ens ha separat
De tot aixo se'n cuidaran els predurant segles, demostrar sidents Malvy (Migdia-Pirineus),
Montilla (Catalunya),Xiscu Antich
que Europa es veritat
(Illes) i, espero, Marcel-li lglesies
AL REMEMORAR eis
(Aragó),que és de la Franja (de Boanys finals del franquisine i de la
Pau Casals va tenir dos gestos nanca), parla catal2 de naixement i,
transició a la democracia, no puc histbrics: un va ser el discurs que va amb seguretat, maldar5 per consresistir la temptació d'esmentar els pronunciar a Nacions Unides expli- truir el túnel de baixa cota a Bornoms d'altres persones que, amb cant que Catalunya és una nació i deus, una obra gairebé farabnica. A
un peu a Franca i un altre aquí, van l'altre instal.lant-se a la frontera de veure si en la cimera franco-espamantenir el nexe entre passat i fu- Franca i muntant els seus concerts nyola de finals d'estiu Moratinos
tur i continuen sent testimonis de al peu del Canigó.
empeny.
I ara ¿que hem de fer? ¿Com es fa
fets irrepetibles i emocionants, i
Tot plegat per esborrar la ratlla
d'una cultura, subcultura europea una regió europea? ¿Quin hauria que ens ha separat forcosament dude ser l'nhc de I'euroregio? ¿Com rant segles. Tot plegat per demossi voleu, irrepetible i valuosa.
Entre aquestes, tres dones singu- ens hi hem de posar?
trar que Europa es veritat, que els
lars: la Nicole Fenosa, la Pierrete
Gargallo i la Mariette Llorens Artigas. Elles tres, amb Picasso i Gósol
[I],representen potser millor que
ningú l'estret lligam de fa 100 anys
trens i les carreteres son ara instruments de treball i font de riquesa.
Fa uns quants anys es va presentar a Tolosa I'Airbus-380. Hi vaig
ser. Boeing i EAüS porten una competilncia durissima en el mercat
mundial del transport aeri. Tenim,
doncs, a tocar una de Les seus industrials més importants d'un dels sectors decisius de l'economia internacional.Juguem-hi fort, en la mesura
de les nostres possibilitats.
Europa t? urrar
que es també un cost:
la diversitat. I aixo
es cura comunicant
Hem de mobilitzar recursos per
a aquests quatre objectius. Entitats
financeres, organismes empresarials, institucions culturals, des de
les caixes fins als museus (MNAC,
Macba. IVAMI. tots haurien de coincidir en aquest objectiu estrat6gic.
Afortunadament, hi ha a la política
persones com Narcís Serra, Raimon Obiols, Recoder, Bargalló i altres que tenen sensibilitat per l'ak i
ESCOLTEU: Europa té un
atot que és també un cost: la diversitat. I aixb es cura comunicant.
Europa no és con1 els Estats Units o
com altres grans palsos. Deu tenir
entre 50 i 100 idiomes. I cultures
jurídiques i polítiques historicament diferents. Ara bP: te una moneda i te una bandera comunes. Per
tant, Europa, si ho fa be, pot entendre i ajudar a resoldre els problemes del món i de la globalització
molt més bé que els paisos unidimensionals.
Pero tot comenca sumant des de
baix, des de les comarques i les ciutats, des de Catalunya i 1'EuroregiÓ.
Per aixo, a Prada, en lloc d'aquell
grafit tan curiós a prop de Perpinya
que els meus amics de Prada van f e
tografiar i em enviar i que proclam a v a : ~ S o y e pz r o p r e s , p a r l e z
francais!. (que es pot traduir com:
((sigueunets, parleu fiances.), vaig
acabar la meva pres6ncia a Prada
dient: ((Sigueupropis: parleu catala!)).
[ I ]A Gósol, Picasso va llegir a
Fran~oisepoesies de Joan Maragall
i les va traduir al francPs en un carnet que es guarda al museu que el
pintor té a Barcelona. I va pintar el
vell de Can Tampanada, imatge de
la decrepitud i la mort que el va
acompanyar sempre més, fins i tot
entaforat en el retrat de Gertrude
Stein. =
Expresident de la Generalitat.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'euroregió Pirineus-Mediterrani
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Euroregió
Infraestructures
Catalunya
Cultura
Territoris
Economia
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1264
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-08-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1706/0000000616.pdf
7ee5bc3c4347a12124e87ab6de1c9935
PDF Text
Text
15/8/2007
NOVES ESTRATÈGIES PER A UN MÓN GLOBALITZAT // PASQUAL MARAGALL
La 'Boston Connection'
Catalunya ha de reforçar els lligams econòmics i científics que la uneixen amb Nova Anglaterra
PASQUAL Maragall*
Torno de Massachusetts admirat pel progrés,
potser una mica insultant, de les ciutats de Nova
Anglaterra. Em refereixo a la mateixa ciutat de
Boston, i a les més petites: Salem, Marbelhead i
Newport (Rhode Island).
Quan entre els anys 1971 i 1973 vaig anar amb
la meva dona Diana a Nova York, vam fer una
escapada en cotxe a Boston per visitar Xavier
Rubert de Ventós --que ara ha tornat a la ciutat
per atorgar el Premi Internacional Catalunya al biòleg Edward O.
Wilson, el primer científic que va encunyar el terme biodiversitat--.
Recordo, també, que ens va rebre Josep Lluís Sert a casa seva, a
Harvard, una versió moderna i funcional de la planta d'una capella
romànica, amb retaule del segle XIV inclòs. Sert no tenia títol
d'arquitecte homologat a l'Espanya de Franco, per aquest motiu no va
poder firmar, malgrat que hi havia col.laborat decisivament, el magnífic
projecte de la Fundació Miró ubicada a Montjuïc.
FA 25 ANYS vam tornar a Boston amb l'aleshores alcalde de
Barcelona, Narcís Serra, per agermanar Barcelona amb el Boston de
l'alcalde Kevin White. Encara no havia esclatat completament l'onada
d'opulència que s'observa ara. Va ser el primer dels agermanaments de
la Barcelona democràtica, sempre buscant ciutats culturalment
robustes, portuàries, no capitals d'Estat (exceptuant Montevideo), com
l'Istanbul d'Erdogan, el Xangai de Jiang Zemin o el Sant Petersburg
de l'alcalde Sobtxak. Si no recordo malament, en aquella segona visita
encara ens va empaitar algun industrial ric que formava part del Board
de Harvard perquè Barcelona contribuís econòmicament en la compra
de la casa de Sert per a la universitat.
En la segona visita oficial, el 1986, vam portar a Boston una rèplica en
marbre del Desconsol de Josep Llimona per situar-la al Commons, el
parc central de Boston. Ara està en un altre parc, el Rose Garden, i
l'escultura no es troba en gaire bon estat. Quan hi vagi pròximament
l'alcalde Jordi Hereu --que, diguem-ho de passada, s'ha format a
Esade i entendrà bé el clúster universitari-empresarial de Boston--,
espero que l'alcalde Menino ja l'hagi restaurat.
Parlant de diners, Harvard no té carència de dòlars: concretament té un
�fons de 30.000 milions de dòlars invertits en capital risc. Tot i així, un
professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es deu
trobar en una situació semblant, ens va demanar ajuda econòmica per
a una recerca puntera en implantacions de pròtesis vasculars
reabsorbibles, dirigida per una jove i brillant professora catalana del
MIT.
Una altra jove científica que treballa actualment a l'Hospital de Sant
Pau, en neurologia, i que ha estat investigant a Harvard, reforça la
connexió científica entre Barcelona i Boston. Forma part d'un elenc de
científics biomèdics que, com els doctors Massagué i Izpisúa i Valentí
Fuster, han establert una nova manera transoceànica de vida i treball
consistent a simultaniejar dues ocupacions: una aquí i una altra a
Amèrica.
Permetin-me una digressió relativa a aquesta mobilitat creixent de
centífics i empresaris. Bastants empresaris catalans, cada vegada més,
tenen un peu a Barcelona i un altre a Madrid, i a vegades un tercer en
alguna altra capital internacional. N'hi ha que viuen a Barcelona els
caps de setmana i la resta de la setmana la passen entre Madrid i una
altra capital europea. La necessitat d'anar a Madrid, inicialment pels
permisos i contactes oficials, s'ha tornat cada vegada més una
necessitat funcional, econòmica. Fa poc una empresa internacional va
tancar la seu a Catalunya i va concentrar la seva activitat a Madrid. Mal
assumpte.
Però la potència de la indústria química i farmacèutica catalana és
evident. Potser els hauríem de fer una mica més de cas en tot el que fa
als preus dels medicaments. La taxació excessiva dels preus és
interessant per als consumidors, però posa en perill l'esforç en recerca.
Un directiu d'un dels tres o quatre grans laboratoris quimicofarmacèutics catalans em va explicar de forma bastant convincent en una
visita a la seva fàbrica que és necessari provar cent línies d'innovació
per obtenir un nou específic rendible. Potser el nou ministre de Sanitat,
Bernat Soria, que és investigador, trobarà la solució a aquest
problema.
Tornant a Boston i a la internacionalització de la competència --en els
dos sentits de la paraula: l'econòmic i el que fa referència a la capacitat
de crear coneixement--, aquesta obliga empresaris i governs a
plantejar-se aliances internacionals, i als científics, com hem vist, a
assumir noves formes de vida.
EN AQUESTA línia, el pròxim viatge d'Hereu a Boston per reforçar els
beneficis de l'agermanament entre aquesta ciutat i Barcelona em
sembla del tot pertinent. Ens hi juguem molt en aquest escenari. I, com
�ja he dit, el terreny està abonat pels lligams científics i empresarials
existents. Crec que Joan Clos, que no sols és ministre d'Indústria, sinó
metge format a Edimburg i amb una curiositat científica innata, faria bé
de seguir aquest tema de prop.
Més dades: el cònsol espanyol a Boston és un perfecte coneixedor de
la realitat científica i empresarial de Massachusetts. Ell va ser qui ens
va posar en contacte amb la científica catalana que treballa en implants
cardiològics. I encara diré més: hi ha una empresa espanyola que està
a punt de comprar un banc a Boston.
La connexió amb Boston, o, si m'ho permeten, la Boston Connection,
promet.
*Expresident de la Generalitat
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La Boston Connection
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Boston
Barcelona
Globalització
Relacions Internacionals
Ciència
Economia
Model social
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1263
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-08-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1705/0000000622.pdf
e6da3ed395d455150e4f7194582717f4
PDF Text
Text
16
e
PERSONATGES
núm.59 juny/juliol 2007
U
HOMENATGE A MARTA MATA
An
na
Bo
yé
MESTRA
de MESTRES
�núm.59 juny/juliol 2007
e
PERSONATGES 17
Aquest mes de juny farà un any que ens vam quedar sense la Marta Mata. La nostra revista li devia un homenatge i ho fem ara aprofitant aquesta data. Hem volgut que persones que la van conèixer, en diferents
moments i situacions vitals, ens parlin de la Marta, del seu llegat, dels records i de la seva personalitat.
Aquest és, doncs, el nostre homenatge a la que va ser la mestra de mestres.
M
arta Mata va néixer el 22 de
juny de 1926 i va morir el 27
de juny de 2006. Va dedicar
tota la seva vida a treballar
per a l’educació dels infants i els joves. Ho va
fer directament, els anys 40 i 50 amb els nens
i nenes de Saifores (Baix Penedès), i a l’escola
Talitha, actualment el CEIP Orlandai, en la
creació de la qual va col·laborar. L’any 1965
va fundar l’Escola de Mestres Rosa Sensat,
amb altres professionals de l’educació, amb
l’objectiu de formar els i les mestres en una
altra manera d’educar. Rosa Sensat, amb els
cursos d’hivern i les escoles d’estiu, va ser un
dels focus de resistència al franquisme. Al seu
voltant van anar sorgint unes escoles que més
endavant van formar el Col·lectiu d’Escoles
per a una Escola Pública Catalana (CEPEPC).
L’any 1980 l’Escola de Mestres Rosa Sensat
va esdevenir Associació de Mestres.
La Marta explicava que la seva relació
amb l’Ajuntament de Barcelona es remuntava a l’any 1931, quan va començar a anar
al Grup Escolar Pere Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra. La Marta recordava fil per randa tant
l’escola Pere Vila com l’Institut Escola, on
només va poder anar el curs 1937-38. El
model d’educació de la República i les persones que el van dur a terme, eren per a ella
un referent.
«N’enyorem l’afecte, la capacitat
de treball, la coherència,
i recordem i assumim
les seves conviccions.»
En el cas de l’Ajuntament de Barcelona,
citava sovint la Comissió Municipal de Cultura, el Patronat Escolar de Barcelona amb la
creació i construcció dels Grups Escolars i la
col·laboració en la creació de l’Institut Escola
de la Generalitat. També els noms de
Manuel Ainaud i Artur Martorell com a gestors, i Josep Estalella, Dolors Canals, Rosa
Sensat, Fèlix Martí Alpera, Àngels Garriga i
altres, com a mestres i directors modèlics.
«El 14 d’abril de 1931 –escrivia en un altre
article– la República no va haver d’improvisar res pel que fa a política educativa. Feia
més de cinquanta anys, des de 1876, que la
Institución Libre de Enseñanza treballava
discretament per un nou model d’educació
(...) I, d’altra banda, hi havia el moviment de
renovació pedagògica català, el qual tenia
arrels en els ateneus obrers i en l’escola
rural, en el moviment per la recuperació de
la llengua, en el catalanisme polític (...) Que
sense escarafalls de cap mena col·laboressin
el Ministeri, la Generalitat i els ajuntaments,
especialment el de Barcelona, a dotar-nos
des del primer any dels Grups Escolars i el
següent de l’Institut Escola i l’Escola Normal
de Mestres i la Universitat Autònoma, no es
pot explicar sense aquesta conjunció.»1
EL SALT A LA POLÍTICA
Marta Mata va fer el salt a la política des de la
pedagogia. «Una bona escola –deia– només
s’aconseguirà amb una bona política educativa en democràcia.»2 Creia fermament que la
renovació pedagògica parteix de la realitat
escolar i de la participació, però que no es pot
generalitzar sense un sistema educatiu que
no tan sols la permeti sinó que la impulsi.
Això la va portar a formar part del Congrés
dels Diputats ja l’any 1977, quan anava a la
llista socialista, teòricament en una posició per
recolzar-la i no pas per sortir elegida. L’any
1980 va ser diputada al Parlament de Catalunya i més endavant senadora. De 1987 a
1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i diputada a la Diputació –vicepresidenta en el segon dels períodes– amb responsabilitats educatives en totes dues institucions.
Va ser també membre del Consejo Escolar del
Estado des de la seva creació, com a personalitat de reconegut prestigi en educació, i vicepresidenta més endavant i fins a 2002, en què
va dimitir per la política del Partit Popular.
L’any 2004 la van nomenar presidenta del
Consejo Escolar del Estado, responsabilitat
que exercia en el moment de la seva mort.
Però tornem a l’Ajuntament de Barcelona,
quan li van proposar d’anar a la llista de les
eleccions municipals el 1987. Ho va acceptar
amb la idea de poder continuar la feina que
l’Ajuntament democràtic havia començat
l’any 1979 i, de manera especial, per contribuir a la recuperació de l’esperit amb el qual
l’Ajuntament de Barcelona havia desenvolupat l’educació en altres èpoques.
A grans trets, les principals actuacions que
va liderar van ser:
EL CAMÍ DE L’ESCOLA
Marta Mata. El camí de l’escola és
l’últim llibre publicat que repassa la
trajectòria de Marta Mata. A partir
del que va deixar escrit i de la gent
que la va conèixer, el llibre de Raimon Portell segueix la Marta, pas a
pas. Ens explica com va aconseguir
–van aconseguir– que aquella magnífica escola republicana que ella
va viure de petita i va veure com
mataven tornés a renéixer. Una
lluita a favor dels infants i de la
qualitat de l’escola en la qual mai
no va perdre l’esperança. El llibre
ha estat editat per l’Associació de
Mestres Rosa Sensat, arran de
l’acte d’homenatge que li van fer el
passat mes d’abril a les Drassanes
de Barcelona.
Podeu consultar tota la seva obra a:
www.escriptors.cat/autors/matam/
obra.php
Webs d’interès
www.martamata.cat
www.tinet.org/~mmata
�18
e
PERSONATGES
La transformació de l’Institut Municipal
d’Educació en organisme autònom, per fer
la gestió completa de l’Àrea d’Educació,
com a primer pas per arribar a l’actualment
vigent Consorci d’Educació de Barcelona.
L’elaboració del Pla de formació institucional dels mestres municipals amb la
implantació de la LOGSE a les escoles
municipals.
L’impuls de l’acció pedagògica a les escoles
bressol, les de primària i les de formació
professional municipals, amb la reestructuració i el reforçament d’equips i l’oferiment de noves activitats pedagògiques a
totes les escoles de Barcelona.
La incorporació a la xarxa municipal de les
escoles bressol.
L’obertura dels centres de formació professional municipals a la ciutat, i la seva relació amb empreses per acollir l’alumnat en
pràctiques.
La contribució de les escoles als Jocs Olímpics del 1992.
L’increment de la presència de les noves tecnologies a escoles i serveis.
L’acolliment, escola per escola, dels centres
del CEPEPC que passaven a públiques a
Barcelona, gràcies a la llei que ella havia
impulsat al Parlament l’any 1983.
La creació el Consell Escolar de Barcelona i
els deu Consells Escolars de Districte, en
compliment de la LOGSE.
L’organització a Barcelona del I Congrés
Internacional de Ciutats Educadores, on es
va aprovar la Carta de Ciutats Educadores, i
la posterior constitució de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores.
La publicació del número 1 d’aquesta
revista, Barcelona educació.
Marta Mata convidava cada any a Cal Mata
de Saifores (Baix Penedès) a les persones
que treballaven a les oficines municipals d’educació. Em consta que aquestes persones
tenen un record molt agradable d’aquestes
trobades, de la visita que la Marta guiava
per a la casa –biblioteca inclosa–, la classe de
geografia i història que feia des del terrat tot
explicant la comarca, les converses i les bromes que tots plegats hi fèiem, el dinar, que
un any va ser amb l’alcalde Pasqual Mara-
núm.59 juny/juliol 2007
gall... Cal Mata és la seu de la Fundació
Àngels Garriga, que Marta Mata va crear
amb el nom de la seva mare l’any 1984, per
dedicar-la a la pedagogia.
Teòricament es va jubilar l’any 1995, quan
va acabar el segon mandat a l’Ajuntament i
la Diputació, i va poder complir un dels seus
desitjos: anar a viure a Saifores. Però no hi
parava gaire: continuava a Rosa Sensat, com
sempre havia fet, i al Consejo Escolar del
Estado, i feia conferències a diferents llocs
de Catalunya i d’Espanya.
A finals de l’any 2002, el Fòrum Barcelona
2004 li va encarregar l’impuls de la participació de les escoles a l’esdeveniment. Hi
vam treballar conjuntament des de la Fundació Àngels Garriga. El mes de maig de
2004, la ministra d’Educació del govern
socialista de Zapatero, María Jesús Sansegundo, li va proposar la presidència del Consejo Escolar del Estado. Quan m’ho va anunciar li vaig dir.
–«T’ho devien, Marta. Però jo t’he de
recordar que em vas demanar que no et deixés dir sí a res més».
PEDAGOGIA ÉS POLÍTICA
E
ns costa habituar-nos a la seva absència. Assolir un sistema
educatiu que conformés individus lliures, autònoms i responsables: el seu compromís amb els mestres i la seva formació va ser materialitzat en el treball de l’Associació de Mestres
Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu, base del moviment de renovació
pedagògica fins als nostres dies. La seva tenaç defensa d’una escola pública de qualitat, laica, catalana i democràtica no té parió.
Una vida dedicada a la pedagogia i a la política, en aquest ordre.
Sovint jugava amb els dos termes i la seva vinculació: amb la frase
«política és pedagogia» de Campalans –l’art d’explicar-se, de fer-se
entendre, de comunicar-se i de generar interès–, els termes de la
qual va invertir per crear la frase «pedagogia és política»: l’art de fer
possible el que és necessari, l’escola que troba el seu veritable sentit
quan contribueix a la construcció de la societat i a la responsabilitat
cívica i política. O, dit d’una altra manera, l’educació en valors.
La Marta representà el vincle entre l’escola republicana i l’escola contemporània al nostre país. Després de la dictadura, quan
vam començar a tornar a ser i a poder-nos governar, gràcies a
ella vam tenir més clar què era el que s’havia de fer. De la mà de
Joan Reventós va entrar en política i va ser diputada al Congrés i
al Parlament de Catalunya, senadora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Vaig tenir la sort –Barcelona va tenir la sort– de
tenir-la de regidora d’Educació quan vaig ser alcalde de la ciutat,
ja que es va complir el desig de molts catalans, que volíem
veure-la amb responsabilitats de govern. I les va exercir amb humilitat, coherència, entrega i tenacitat.
La seva empremta és present en algunes de les lleis i normatives
més definidores del nostre sistema educatiu i del model social i polític actual. La trobem a la Llei orgànica del dret a l’educació de
1985, llei bàsica per a l’educació durant els últims vint-i-cinc anys. I
també, la seva tasca en la definició del nostre exemplar model de
convivència lingüística, a través de la seva intervenció en l’elaboració de la primera Llei de normalització lingüística l’any 1983.
En els darrers temps vaig poder visitar-la en algunes ocasions a
la casa de Saifores i gaudir de la seva saviesa. Com a president
de la Generalitat vaig tenir l’honor d’inaugurar el CEIP Marta
Mata a Vilanova del Camí i vaig visitar l’escola bressol La Marta a
Sant Boi de Llobregat.
Marta Mata va fer una revolució llargament somiada des del
catalanisme, l’escola no «de l’Estat», sinó del poble, de la ciutat:
l’escola catalana. El que va començar el 1900 amb l’Escola del
Bosc i l’Escola del Mar –quin país tan mandrós!– no es va aconseguir fins a la Llei d’educació de Marta Mata i José Maria Maravall
l’any 1985. I encara falta, Marta.
Pasqual Maragall
�núm.59 juny/juliol 2007
M’ho havia dit feia uns mesos, no perquè
estigués cansada, no perquè fos gran, sinó
perquè no podia dedicar-se a la Fundació
tant com li hauria agradat.
–«És que... en aquest cas no puc dir que
no»– em va respondre. I ho va acceptar. Ja
ho sabia jo, que passaria això.
EL RECORD
Les persones que hem treballat amb ella,
durant períodes més o menys llargs, n’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, les afeccions i recordem i assumim les
seves principals conviccions:
L’escola com a element compensador de
les desigualtats, és a dir, l’escola pública.
La necessitat que l’escola estigui centrada
en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves.
L’educació dels nens i nenes més petits.
La importància del llenguatge, el seu ús
rigorós i exacte i el seu estudi, d’una manera
e
PERSONATGES 19
especial el de l’aprenentatge de la lectura i
l’escriptura.
El paper fonamental de la biblioteca en l’educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull.
L’ús de les noves tecnologies. Sempre
atenta a les darreres novetats, les feia servir personalment i les incorporava allà on
tenia responsabilitats.
La participació, com a element essencial
de l’escola i del sistema educatiu, i que
practicava amb les persones que treballàvem amb ella.
Podria omplir pàgines i pàgines parlant de la
vida i l’obra de Marta Mata. Però cal acabar,
i voldria fer-ho amb paraules seves:
«La lliçó de política educativa, d’educació i
d’escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes
orientacions: la del somni, la de la tensió per
l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per
acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la
de l’atenta observació, la de la imaginació, la
de la col·laboració i la de la bonhomia i el
bon humor, la del sentiment del deure
envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la
comunitat, de la humanitat.»3 e
Maria Josep Udina
1. Mata Garriga, Marta. «La conjunció astral de l’educació en
la Segona República». Article a la revista Perspectiva Escolar, número 306. Barcelona: Associació de Mestres Rosa
Sensat, juny de 2004.
2. Entrevista a Marta Mata a la revista Educar en Castilla-La
Mancha. Toledo: Consejería de Educación y Ciencia,
núm.23, abril de 2004.
3. Mata Garriga, Marta. Discurs «L’educació pública, l’escola
pública», en l’acte de recepció del Doctorat Honoris Causa
de la UAB. Bellaterra, 1999.
LA FUNDACIÓ ÀNGELS GARRIGA
E
ra l’any 1984, després de les segones eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Marta em va comentar la intenció de constituir, a la casa de Cal Mata de Saifores, una
fundació de vocació pedagògica i penedesenca.
No va passar gaire temps que, mitjançant una trucada telefònica,
em comentà que li agradaria que formés part del patronat de la fundació, conjuntament amb sis persones més, algunes de les quals no
coneixia, i que, si acceptava, hauria d’anar a signar davant del notari.
Recordo aquell dia del mes de juny per la il·lusió de formar
part del cercle de persones amigues de la Marta, però molt més
perquè no l’havia vist mai tan contenta. Havia endreçat el seu patrimoni com ella havia volgut i el deixaria en mans de les persones que volia.
En l’acta notarial de creació de la Fundació Àngels Garriga de
Mata –que, per cert, li posà el nom de la seva mare, que era mestra com ella– hi consta un patronat que s’ha de renovar, per meitats, cada dos anys. El patronat és presidit per la fundadora, i
també s’hi troba un consell de persones que, igualment, es renova
per meitats cada dos anys. La Marta, com a presidenta, cada quatre anys ens confirmava de nou en el càrrec.
Els primers anys ens vam dedicar a convertir Can Mata en una
casa de colònies, legalitzada per acollir mestres, nens i nenes, i a
impulsar la biblioteca que vam anomenar Curtó, pel llibre Un rètol
per a Curtó, que havia escrit la seva mare a Saifores. Durant l’estiu,
la casa continuava al servei dels mestres del Penedès i del Garraf,
que el 1978 hi van començar a organitzar la seva Escola d’Estiu.
Posteriorment, vam endreçar una sala o racó amb llibres infantils i li vam posar el nom d’Eulàlia Mata, bibliotecària i germana
de la Mata. A principis dels noranta, després de fer-hi obres, vam
obrir una nova sala de la Biblioteca Curtó amb el nom de Sala
Angeleta Ferrer. Marta Mata descriu a la revista Lledoner de l’any
1994 la riquesa d’aquesta sala: «[la riquesa] és que hi encabim els
llibres que han passat realment per l’escola i per la biblioteca
personal dels mestres que han treballat en la dignificació de l’escola, mestres de la generació d’Àngels Garriga, que feren amb
les seves mans el model d’escola catalana el primer terç de segle, mestres de la promoció del seu renaixement pedagògic que
nuclearitzaren ‘Rosa Sensat’ i les Escoles d’Estiu, mestres que
avui dia continuen treballant-hi».
A la fundació conservem un important patrimoni documental
corresponent a la trajectòria personal i professional de la Marta
al llarg de la seva vida. La prioritat del patronat de la fundació,
davant la pèrdua de la Marta, és organitzar l’arxiu amb l’objectiu
d’elaborar un dossier bibliogràfic.
Són moltes les possibilitats que veiem d’impulsar un centre per
a la recerca pedagògica i de política educativa a l’entorn de la
Marta Mata, i per això ens estem plantejant de crear «Els amics i
amigues de la Fundació» per tenir suport personal i econòmic.
M. Assumpta Baig i Torras
Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata
�20
PERSONATGES
e
núm.59 juny/juliol 2007
UN DESIG DE RENOVAR L’ESCOLA I LA SOCIETAT
E
ls anys quaranta, malgrat la negror i la pesantor del
moment, tant per part d’escoles com per part de mestres,
es perceben intents –contrapunts, com qualifica la mateixa
Marta1– adreçats a fer el possible per millorar l’educació. El mateix
desgavell del sistema educatiu du alguns mestres a la percepció i
a la crítica del règim polític i acreix el desig de reacció.
Hi ha escoles municipals que mantenen tant com poden l’esperit de renovació del període anterior, i mestres joves que amb la
discreció necessària creen –o hi continuen treballant– escoles privades en la línia de la pedagogia innovadora d’abans de la guerra. De mica en mica, el desig de canvi deixa de ser una reacció
aïllada i fa que s’estengui la necessitat de compartir neguits i
d’intercanviar experiències.
S’organitzen trobades pedagògiques, que tenen tant d’informals com d’intenses, per considerar l’aspecte pedagògic i prendre una actitud respecte de la realitat socioeducativa. La reflexió
i el treball en comú comencen a incidir en l’escola: els neguits i
els interrogants que sorgeixen duen a recórrer al mestratge d’Alexandre Galí i d’Artur Martorell, reconeguts pedagogs expedientats pel règim franquista, que mantenen ben viu el seu amor
per l’escola i la seva esperança en l’educació.
L’octubre de 1954 la Universitat de Barcelona estrena Facultat
de Pedagogia: Marta Mata s’hi matricula i connecta amb mestres
i persones veritablement interessades en el canvi de l’escola.
L’any 1956 obre les portes l’escola Talitha, el 1958 l’escola Costa
i Llobera, el 1962 l’escola Ton i Guida, i el 1963 l’escola Thau.
L’acord i la col·laboració entre pares i mestres és el que fa possible aquestes iniciatives.
no
rda
Gio
a
í
Luc
La formació de mestres esdevé un punt clau per al projecte
d’aquestes escoles: educació integral, pedagogia activa, educació de llibertat/responsabilitat, contacte amb la realitat, llengua
materna, obertura a diferents classes socials i treball en equip
dels mestres, relació pròxima amb els nens per conèixer les seves necessitats, il·lusió i entusiasme per la feina i la renovació…,
demanen professionals amb un bagatge força diferent del que
garanteix la Normal oficial de l’època. Escoles, mestres i pares
fan tot el que poden per omplir el buit.
Entre 1959 i 1963, el senyor Galí reuneix setmanalment a casa
seva un grup de mestres disposats a assimilar personalment les
seves lliçons de pedagogia i el 1960 l’associació Pax Christi comença a organitzar activitats directament relacionades amb l’educació. Així mateix, els parvularis que segueixen el mètode
Montessori (Talitha, Thau, Ton i Guida) es reuneixen un parell de
setmanes durant les vacances d’estiu per treballar i compartir experiències, material, etc.
L’any 1963 es creen a Barcelona les Sessions de Pedagogia, a
les quals assisteixen mestres d’escoles diverses i en les quals es
desenvolupa un temari i es fan intercanvis. Aquestes sessions representen un primer intent d’organitzar els diferents tipus de
reunions adreçats a la formació de mestres. Les trobades entre
mestres de diferents escoles es multipliquen: la Marta ofereix la
seva casa pairal a Saifores a la dotzena de mestres que es reuneixen pràcticament un cop al mes.
Marta Mata, llicenciada en pedagogia el juny de 1957, s’entrega de ple al tema de la capacitació de mestres que surten de
l’Escola Normal amb un nivell professional no solament ínfim,
sinó també advers a qualsevol progrés pedagògic. Amb ella,
mestres de Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida i Thau progressivament constatem la urgència d’estructurar i d’institucionalitzar
una escola, paral·lela a la Normal estatal, que garanteixi una formació adreçada a renovar l’escola. Plegats busquem la manera
d’aconseguir-ho, tant econòmicament com institucionalment: la
Marta és l’ànima del projecte i assumeix la responsabilitat de ferlo possible i coordinar-lo. Tot i que no parteix de zero, l’empresa
és ambiciosa i compromesa i les gestions que requereix són delicades, complexes i llargues. La convicció i la constància de la
Marta fan que se superin les dificultats. El seu esforç per aconseguir la participació de tothom –mestres, pares i mares i ciutadania– en la millora de l’educació hi té molt a veure.
Finalment, el 4 d’octubre de 1965, al voltant de la taula del
menjador de Montse Botey i Josep M. Rovira, professor de Talitha i de Costa i Llobera, disposats a compartir amb la nova entitat educativa la llar que ells acaben d’estrenar, Angeleta Ferrer
inaugura l’Escola de Mestres que du el nom de la seva mare,
Rosa Sensat.
Al davant de l’Escola de Mestres i de la Institució Rosa Sensat
el paper de la Marta és determinant per a l’inici i la consolidació
de la renovació pedagògica.
M. Teresa Codina i Pere Darder
1. Marta Mata (2001). «Un període difícil». A: M. A. Canals et. al. La renovació pedagògica
a Catalunya des de dins (1940-1980). Barcelona: Ed. 62. Rosa Sensat.
�núm.59 juny/juliol 2007
e
PERSONATGES 21
LA MARTA A MADRID
M
arta Mata va tenir dues etapes al Consell Escolar de l’Estat. La primera des de 1986 fins a 2002, coincidint, en
part, amb la seva responsabilitat com a consellera d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Des de 1987 fins a 1990
en fou vicepresidenta. Aquesta primera etapa va acabar amb la
seva dimissió perquè estava en desacord amb la manca de debat
sobre la Llei orgànica de qualitat de l’educació.
L’any 2004 va ser cridada per la ministra M. Jesús San Segundo,
que la va proposar com a presidenta del Consell per la seva triple
condició de líder històrica dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), amb una llarga trajectòria al servei de l’escola pública,
per ser dona i per ser catalana, i ella, que s’havia retirat a la seva
casa de Saifores, li va respondre que estaria encantada de servir a
aquesta causa si coincidien en la idea que el Consell s’havia de
transformar en un òrgan participatiu que reflectís l’Estat de les
Autonomies; des d’aleshores la vaig acompanyar en la seva tasca
per segona vegada: la primera va ser amb motiu de la creació
d’un programa de relacions amb els MRP, que Marta va propiciar
en el Ministeri de José M. Maravall i que va culminar amb la celebració del I Congrés de MRP, celebrat a Barcelona l’any 1993.
La seva arribada al Consell va ser molt ben rebuda pels sectors
més progressistes de l’educació. De seguida li van ploure demandes per donar conferències ací i allà, per escriure articles i rebre
els periodistes de distints mitjans per fer-li entrevistes. Ella no
deia mai que no, si ho podia encaixar a la seva atapeïda agenda.
Al Consell va començar per renovar-ne les instal·lacions, que havien estat oblidades durant molt temps per l’Administració; el saló
de plens va ser dotat de pantalles i comptadors electrònics, que
van substituir els tediosos recomptes de mans alçades pel personal
de la casa, i –és clar– va crear una biblioteca amb els fons que el
Consell ja tenia, i va aconseguir la dotació de personal especialitzat
per poder catalogar els fons i posar-la en funcionament i per crear
una revista digital, Participación Educativa, que donés a conèixer el
Consell i tots els consells escolars i ajudés en l’aprofundiment del
que suposa la participació en el sistema educatiu.
Alhora, va canviar les maneres de treballar en una institució
que està a punt de complir vint anys d’existència, amb la mentalitat d’una persona que creu en la participació i la pràctica, que
escolta a tothom, per damunt dels «tons» i les «picabaralles», i
que dedica el temps i la calma que requereixen els temes importants, com les opinions de tots sobre les lleis d’educació. Va
constituir un equip de treball, el consejillo per preparar els documents i els procediments per al debat.
Va aconseguir que el Ministeri prolongués el temps que l’organisme i tota la comunitat tenien per tancar el debat sobre la Llei
orgànica de l’educació, que es va iniciar amb la discussió del document a debat, realitzat en el Consell amb molta participació i
un procediment innovador i que va acabar confluint amb tots els
consells escolars autonòmics en l’elaboració d’un document de
síntesi, amb les aportacions de tota la comunitat educativa, configurada en tots els territoris.
La seva mentalitat de consellera d’una gran ciutat i la seva visió d’urbanista les va plasmar a Madrid amb la il·lusió de configurar d’una nova manera l’illa urbana en què se situa la seu del
Consell, en la qual hi ha diversos edificis educatius i històrics: el
Viejo Caserón de San Bernardo, on estava instal·lada l’antiga
Universitat Central de Madrid –en la qual va començar el conflicte entre l’immobilisme i el progrés en educació–, que encara
conserva el Paranimf, rehabilitat de fa poc; l’IES Cardenal Cisneros, antic institut de batxillerat, memòria viva del conflicte esmentat, que conserva bastant bé la biblioteca, els laboratoris i
els gabinets; un Conservatori Professional de Música; la Biblioteca Històrica de la Universitat Complutense, i altres institucions.
Ella pretenia posar d’acord totes les administracions i institucions implicades, per fer ressaltar el caràcter històrico-educatiu
de l’illa, completant-la amb la creació d’un Museu Pedagògic.
Per la seva vinculació a la Institución Libre de Enseñanza, em va
fer recórrer els records que actualment en queden a Madrid, per
visitar-los i així rememorar les seves vivències a l’Institut Escola de
Barcelona, i va tenir una gran alegria quan es va traslladar a viure
a la Residència d’Estudiants. Des d’allí, l’endemà de la seva arribada escrivia en castellà, per fer, com ella deia, «gimnàstica lingüística i mental» per adaptar-se a les seves noves tasques:
«Efectivamente, el sol saliente ilumina el paisaje urbano por encima de nuestras cabezas. Hay silencio con la cinta muy de fondo
de la máquina ciudadana. Aún no he oído cantar los pájaros. ¿Marcharon de aquí? Sí veo unos castaños de media edad, perdiendo
las últimas hojas amarillas, una acacia, un tilo, unos chopos jóvenes
que ya las perdieron y unas enormes y viejas coníferas que no pueden perderlas. Tengo que averiguar de qué especie son y si fueron
ellas u otras las que dieron entonces a la zona y ahora a la calle, el
nombre de El Pinar. Quizás algún día descubra un nido, también.»
Quan va acabar el procés de discussió de la LOE es va posar a
preparar la transformació del Consell per adaptar-lo a un Estat
autonòmic. Per a això va comptar amb els suggeriments dels presidents dels consells escolars autonòmics, i quan anava a iniciar el
procés de discussió amb els representants dels sectors educatius
li va arribar la darrera hora: la va trobar treballant, plena de projectes i de vitalitat. A l’última reunió amb la Comissió Permanent
del Consell, que va sonar com un comiat, va donar les gràcies per
la col·laboració que havia obtingut en el que havia posat en
marxa, va explicar el que encara li quedava per fer i va anunciar
que quan acabés la modificació de la composició del Consell es
retiraria. Aleshores els va dir que aquesta etapa de la seva vida
havia estat molt satisfactòria per a ella.
Per a tots els funcionaris que vam tenir la sort de treballar amb
ella al Consell, aquesta ha estat l’etapa més fructífera i amb més
repercussió i reconeixement públic d’aquest organisme, en la
qual ha deixat de ser un òrgan consultiu, més o menys obscur,
que feia la seva feina sense més ni més, per esdevenir un organisme viu, que té interès per a l’opinió pública, amb una ambaixadora de luxe, que predicava la «bona nova» de la «bona educació» pertot arreu, representant ella mateixa la millor tradició
de l’educació pública, enllaçant la II República i la Institución Libre de Enseñanza, Catalunya i Espanya amb els Moviments de
Renovació Pedagògica en la democràcia.
I per a mi ha estat un privilegi haver tingut una mestra com
ella, que tant m’ha ensenyat i m’ha fet viure.
Helena M. Juárez del Canto
Professora d’educació secundària
Exconsellera tècnica del Consell Escolar de l’Estat
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pedagogia és política
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Article sobre Marta Mata per a la revista Barcelona Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Escrit al desembre de 2006 i publicat al número 59 juny/juliol de la revista
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Mata, Marta, 1926-2006
Pedagogia
Educació
Commemoracions
Model social
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1251
Source
A related resource from which the described resource is derived
Barcelona Educació
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-06-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles