2
10
871
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2817/19880430_PerUnaCatalunyaMesIgualitaria_RObiols.pdf
d1439034254ab285a1849677c4e878f7
PDF Text
Text
PER UNA CATALUNYA MES IGUALITARIA
¿¿sy*
G*S^U f
p~
RAIMON OBIOLS
30 d'abril de 1988
�LA TERRA DELS NOSTRES PARES, LA PATRIA DELS NOSTRES FILLS
NINGÚ NO TE LA POSSIBILITAT D'ESCOLLIR EL PAIS ON LI HA TOCAT DE NÉIXER. BEN MIRAT, NI TAN SOLS ELS QUI ES VEUEN OBLIGATS A CANVIAR EL SEU LLOC DE RESIDENCIA TENEN LLIUREMENT AQUESTA OPCIÓ. L'ATZAR, UNA CONJUNCIÓ DE FACTORS QUE NO CONTROLEM, ENS
HAN FET
SER CIUTADANS
D'AQUEST PAIS
CONCRET,
CIUTADANS DE CATALUNYA. AQUESTA HA ESTAT LA TERRA DELS NOSTRES PARES O SERA, EN UN DEMA QUE JA PALPEM, LA PATRIA DELS
NOSTRES FILLS.
NO HEM ESCOLLIT, SI MES NO AMB PLENA LLIBERTAT O AMB UN CALCUL DE CONVENIENCIA, LA TERRA ON ENS HA TOCAT DE VIURE. HEM
TRIAT, AIXÒ SI, MOLTS DE NOSALTRES, LA VOLUNTAT DE SER SOLIDARIS AMB LA GENT QUE HI VIU, LA VOLUNTAT DE TRANSFORMAR-LA,
D'ALLIBERAR-LA DELS ESCLAVATGES QUE ENS VENEN IMPOSATS DE
FORA I DE LES DESIGUALTATS I LES INJUSTÍCIES QUE NEIXEN I ES
MULTIPLIQUEN DINTRE NOSALTRES MATEIXOS, PER LES DIFERENCIES
DE CLASSE, PER L'AFANY D'ACUMULACIÓ DE RIQUESA, PER L'EXPLOTACIÓ MES O MENYS DISSIMULADA D'UNS HOMES DAMUNT DELS ALTRES.
HEM FET L'OPCIÓ DE NO RESTAR INDIFERENTS A ALLO QUE HEM VIST
I HEM SENTIT I HEM VISCUT. HEM DECIDIT DE NO FER-NOS COMPLICES AMB EL NOSTRE SILENCI O LA NOSTRA INHIBICIÓ D'UNA SOCIETAT DESIGUAL I CLASSISTA. ENDUTS PER UNS IDEALS SEMBLANTS I
1
�SOLIDARIS, HEM ESCOLLIT POTSER CAMINS DIFERENTS QUE CONFLUEIXEN: UNS QUANTS ENS HEM DEDICAT A LA FEINA DE LA POLÍTICA; D'ALTRES, MOLTS DELS QUI M'ESCOLTEU AQUEST MATI, HEU
NODRIT ELS RENGLES DEL TEIXIT SOCIAL D'AQUEST PAIS. EN VOSALTRES ES TROBA LA REPRESENTACIÓ MES VIVA DE LES ENTITATS
CULTURALS, DE LES ASSOCIACIONS DE VEINS; DELS TREBALLADORS
DE LES GRANS EMPRESES DE CATALUNYA -DE SEAT, DE LA MAQUINISTA, DE PEGASO O DE LA SEDA-, DELS SINDICATS DEL METALL, DEL
TEXTIL, DE LA CONSTRUCCIÓ, DE LES INDUSTRIES QUÍMIQUES, DELS
SERVEIS; HI HA ENTRE
VOSALTRES LA VEU
DEL MON RURAL,
DELS
MOVIMENTS DE JOVENTUT, DELS GRUPS D'ESPLAI; VOSALTRES FEU
POSSIBLE L'ACTIVITAT I LA PRESENCIA DE LES ASSOCIACIONS DE
CONSUMIDORS, DELS MOVIMENTS ECOLOGISTES, DELS CLUBS I LES
FEDERACIONS ESPORTIVES, DELS GRUPS DE JUBILATS...
LA NOSTRA OPCIÓ PERSONAL
HA ESTAT SOVINT
UNA OPCIÓ DE
PER
VIDA, QUE ENS ACOMPANYARÀ SEMPRE MES ENLLÀ DELS PROBLEMES I
LES CONTRARIETATS. JO VAIG PRENDRE-LA JA FA MOLTS ANYS, 31,
NO PAS PER UN DESIGNI PERSONAL SINO PERQUÉ BEN AVIAT VAIG
SENTIR-ME INTEGRANT D'UN PROCES COL·LECTIU, UN PROCES DE
RESISTENCIA CONTRA UN SISTEMA POLITIC QUE OFEGAVA LES LLIBERTATS INDIVIDUALS I COL·LECTIVES DEL POBLE DE CATALUNYA I
QUE IMPEDIA DE FORMA AUTORITARIA QUE FESSIN CAMÍ LES NOSTRES
LEGITIMES ASPIRACIONS A UNA SOCIETAT MES JUSTA, MES IGUALITARIA, ON FOS POSSIBLE L'EMANCIPACIÓ DE LES CLASSES POPULARS.
UN PROCES DE RESISTENCIA COMPLEX, SOVINT CONTRADICTORI, PERO
2
�QUE S'ALIMENTAVA D'UNA LLARGA TRADICIÓ, D'UNES PROFUNDES ARRELS QUE HEM ASSUMIT I QUE HAN MARCAT LA NOSTRA PERIPECIA
PERSONAL. UNES ARRELS QUE, EN EL MEU CAS, S'ENFONSAVEN EN LA
TRADICIÓ DEL SOCIALISME I DEL CATALANISME D'ESQUERRES, ALIMENTAT SOBRETOT PELS TREBALLADORS I ELS PAGESOS, LA GENT QUE
MES HA LLUITAT SEMPRE PER TOTES LES LLIBERTATS, PER QUALSEVOL LLIBERTAT CONCRETA QUE HAGUÉS ESTAT ARRABASSADA O ES
TROBES EN PERILL. SEMPRE HE SENTIT L'ORGULL D'AQUESTA TRADICIÓ PROGRESSISTA, SEMPRE HE ADMIRAT EL TREMP DELS HOMES I
DONES QUE VAN CREAR-LA I VAN SERVIR-LA, SEMPRE HE CONSIDERAT
UNA SORT IMPAGABLE LA COMPANYIA DE GENT DE PROCEDENCIA DIVERSA AMB QUI HE COMPARTIT UN PROJECTE COMÚ, PER CATALUNYA I
PEL SOCIALISME.
UN PROJECTE COMÚ QUE EN ELS TEMPS DE LA DICTADURA POSAVA
L'ACCENT EN LA LLUITA UNITARIA, EN L'ANHEL D'ACONSEGUIR UN
MARC DEMOCRATIC QUE PERMETÉS DESPRÈS EL LLIURE JOC DE LES IDEES I DELS PROGRAMES, DE LA DISCREPANCIA I DE LA DISCUSSIÓ
POLÍTICA, DE L'ENTESA I DE L'ACORD SEMPRE QUE FOSSIN NECESSARIS .
AMB AQUELLA OPCIÓ DE FA MES DE TRENTA ANYS, JO VAIG CERCAR
LA MEVA PROPIA MANERA DE SERVIR CATALUNYA, DE CONTRIBUIR
MODESTAMENT A FER QUE FOS MES LLIURE I MES JUSTA. PER AQUELLA ÈPOCA, NO HI ÉREM TOTS EN LES PRIMERES LÍNIES DE COMBAT
PER L'AUTONOMIA I PER LA DEMOCRACIA. I DELS QUE HI ÉREM, LA
MAJORIA HAVIEN SORGIT DELS SECTORS POPULARS DE CATALUNYA.
3
�DESPRÈS, AMB EL PAS DELS ANYS I L'EIXAMPLAMENT PROGRESSIU DE
LES POSSIBILITATS D'ACCIÓ POLÍTICA, HEM ANAT VEIENT COM INVOCAVA TAMBE LA CAUSA DE CATALUNYA MOLTA GENT NOUVINGUDA,
PROVINENT DE SECTORS DE LA DRETA QUE ANAVEN DESCOBRINT EN LA
NOVA SOCIETAT MOLTES
POSSIBILITATS D'ANAR PERPETUANT
TAMBE
ELS SEUS INTERESSOS. MES D'UN COP HEM ASSISTIT, SORPRESOS, A
LA IMPARTICIO DE DISCURSOS, DE CONSELLS I DE RETRETS, HEM
VIST COM ES DONAVEN PATENTS I ANATEMES DE CATALANISME. I, US
HO HE DE DIR AMB TOTA SINCERITAT, BEN A PROP DE LA INDIGNACIÓ CONTINGUDA I DE LA SORPRESA DAVANT DE TANTA AUDACIA, HEM
SENTIT EN EL FONS LA SATISFACCIÓ DE COMPROVAR QUE, MES ENLLÀ
DELS OPORTUNISMES, ELS CAMINS QUE HAVÍEM AJUDAT A TRAÇAR EREN TRANSITATS CADA COP PER MES GENT I ENS PORTAVEN A DESTINS QUE MOLTS ANYS ENRERA NO PODÍEM SOSPITAR.
AQUESTA ES LA CATALUNYA QUE ARA TENIM, AQUESTA D'AMPLES VIES
TRANSITABLES I DE NOMBROSOS DESTINS PER EXPLORAR I PER RECORRER. AQUESTA ES LA
CATALUNYA DEMOCRÀTICA I AUTÒNOMA
QUE
LA GENERACIÓ DELS NOSTRES PARES VA VEURE DESAPARÈIXER I QUE
LA GENERACIÓ DELS NOSTRES FILLS PETITS CONSIDERA TAN NATURAL
COM L'AIRE QUE RESPIREN. ¿ES, PERO, LA CATALUNYA QUE VOLEM,
AQUELLA CATALUNYA QUE HAURÍEM SOMNIAT? NO, CERTAMENT, I LA
SATISFACCIÓ DEL BALANÇ POSITIU QUE OFEREIXEN ELS ANYS MES
RECENTS DE LA NOSTRA HISTORIA,
NO ENS HAURIA DE FER
PERDRE
LA NOCIÓ DE TOT ALLO QUE ENCARA ENS RESTA PER ACONSEGUIR.
4
�CATALUNYA ES ENCARA UNA SOCIETAT INJUSTA
CATALUNYA ES, ENCARA AVUI, UNA SOCIETAT INJUSTA, ON ES PRODUEIXEN DESIGUALTATS FERIDORES. ES CERT QUE PER TOT ARREU
RECOLLIM INDICADORS QUE ENS PARLEN D'UNA MILLORA SUBSTANCIAL DE LA SITUACIÓ ECONÒMICA I QUE, SI SOM CAPAÇOS D'APROFITAR-HO, HI HA LES CONDICIONS SUFICIENTS PER FER UN SALT
ENDAVANT EN LA MODERNITZACIÓ DE LES NOSTRES ESTRUCTURES PRODUCTIVES. EN ELS DARRERS TEMPS S'HAN HAGUT DE FER MOLTS SACRIFICIS, I LA
CLASSE TREBALLADORA ES,
SENS DUBTE, QUI
HA
FET LA CONTRIBUCIÓ MES IMPORTANT. PERO ARA, S'OBREN NOVES
POSSIBILITATS I POTENCIALITATS. VAL A DIR QUE L'ACCIÓ DEL
GOVERN SOCIALISTA HA ESTAT ESPECIALMENT BENEFICIOSA PER A
CATALUNYA, I QUE LA NOSTRA RENDA PER CAPITA CREIX MES QUE
LA MITJANA ESPANYOLA, I QUE L'ATUR ES MES REDUIT AQUI. HI
HA SÍMPTOMES EVIDENTS, DONCS, DE MILLORA GENERAL EN L'ECONOMIA, MILLORA QUE ARA AMB GRAN OPTIMISME, INTENTA D'ATRIBUIR-SE UN GOVERN CATALÀ DE SIGNE CONSERVADOR QUE SE N'HA
MANTINGUT FONAMENTALMENT AL MARGE, QUE POSAVA LA SOLUCIÓ
DE
LA CRISI ECONÒMICA EN MANS DE LA LÒGICA DEL MERCAT, I QUE
S'HA ESCUDAT SOVINT EN UNA
PRETESA MANCA DE COMPETENCIES
I
DE RECURSOS PER JUSTIFICAR LA SEVA INHIBICIÓ.
PER UNA CATALUNYA MES JUSTA I MES IGUALITARIA
ASSISTIM, DONCS, SEGURAMENT, A UNA NOVA ETAPA DE CREIXEMENT
ECONOMIC, DE PROSPERITAT. PERO CATALUNYA ES ENCARA AQUELL
5
�PAIS ON HI HA UN DIVUIT PER CENT D'ATURATS, AQUELL PAIS
QUE
PRECISAMENT REPARTEIX DE FORMA DESIGUAL FINS I TOT EL SEU
ATUR: I AL COSTAT DE COMARQUES QUE SE SITUEN ENTORN DEL 10%,
DEL 15%, N'HI HA D'ALTRES QUE ARRIBEN EN CANVI AL 30% D'ATURATS O L'ULTRAPASSEN. I CATALUNYA ES AQUELL PAIS ON LES COMARQUES QUE TENEN UNA RENDA SUPERIOR SUPEREN EN UN 50% AQUELLES QUE LA TENEN MES BAIXA. I ES EL PAIS ON ENCARA ES
VIUEN A DIARI LES SEQÜELES D'UN URBANISME FEROTJAMENT CLASSISTA, EN POBLACIONS DE MILERS I MILERS D'HABITANTS ON ELS
AJUNTAMENTS ESMERCEN UN ESFORÇ TITANIC PER ANAR COBRINT ELS
DEFICITS D'EQUIPAMENTS
CATALUNYA ENDINS, ENCARA
I
D'INFRAESTRUCTURES.
HI HA
UN CENTENAR
MENTRESTANT,
DE POBLES
AMB
PROBLEMES D'ABASTAMENT D'AIGUA, I CENTENARS DE MASIES ESPEREN ENCARA, A FINALS DEL SEGLE XX, L'ARRIBADA DE L'ELECTRICITAT O DEL TELÈFON. NO US HO PENSEU PAS QUE VULGUI CARREGAR LES TINTES, PERO SERIA ESTÚPID I CRUEL D'IGNORAR QUE ELS
NOSTRES JOVES, MES DEL CINQUANTA PER CENT DELS NOSTRES JOVES, ACABEN ELS SEUS ESTUDIS I PASSEN QUATRE, CINC, SIS ANYS
SENSE TREBALL 0 AMB FEINES ESCADUSSERES, MAL PAGADES O QUE
NO TENEN RES A VEURE AMB ELS ESTUDIS QUE HAN FET. I QUE HI
HA, APROXIMADAMENT, UN DEU PER CENT DELS CELEBRES SIS MILIONS DE CATALANS QUE ES TROBEN EN ALLO QUE ELS ESPECIALISTES EN DIUEN SITUACIÓ DE RISC, ES A DIR, AMB PENSIONS INFERIORS AL SALARI MINIM O EN ATUR SENSE SUBSIDI I AMB POSSIBILITATS NUL·LES DE TROBAR FEINA A CAUSA DE LA SEVA EDAT
AVANÇADA. I SON MOLTES LES ASPIRACIONS LEGITIMES QUE RESTEN ENCARA SENSE RESPOSTA, DES DEL DRET A UNES CONDICIONS
6
�DE VIDA MES DIGNES PER A TOTHOM FINS A L'ANHEL DE TANTS I
TANTS JOVES QUE VOLDRIEN ANAR A LA UNIVERSITAT I NO PODEN;
DES DEL DRET A L'ASSISTÈNCIA SANITARIA EFICAÇ I HUMANITZADA
FINS A L'OBTENCIÓ D'UNA AUTENTICA IGUALTAT D'OPORTUNITATS
PER A TOTS...
TOTES LES LECTURES SON POSSIBLES, JA HO SABEM. TOT ES QÜESTIÓ DE POSAR L'ACCENT EN UNS INDICADORS O EN UNS ALTRES,
PERO CATALUNYA ES TAMBE, AVUI, EL PANORAMA QUE HE ESBOSSAT
AMB UNS QUANTS EXEMPLES. SEMPRE HE CREGUT QUE LA FORÇA DE
L'ESQUERRA EN GENERAL, I DELS SOCIALISTES EN PARTICULAR, RAU
EN LA SEVA CAPACITAT DE MANTENIR SEMPRE LA SENSIBILITAT SUFICIENT PER ADONAR-SE DE LA VIDA DE LA GENT, DELS SEUS PROBLEMES REALS, DE LA SITUACIÓ
D'INDEFENSIO EN QUE ES
TROBEN
ELS MES FEBLES, ELS OBLIDATS.
ELS PROBLEMES REALS DEL PAIS NO HAN MERESCUT L'ATENCIÓ DEL
GOVERN DE CIU
I NO ENS AGRADA
LA POLÍTICA DEL GOVERN
QUE HEM CONEGUT
EN
LES DARRERS VUIT ANYS DE CATALUNYA. PERQUÈ CREIEM SINCERAMENT QUE ELS GRANS PROBLEMES DEL NOSTRE PAIS NO HAN MERESCUT
L'ATENCIÓ PRIORITARIA; PERQUÈ HEM VIST NÉIXER I MULTIPLICARSE EXTRAORDINÀRIAMENT UNA
NOVA ADMINISTRACIÓ QUE
AMB UN MIMETISME LAMENTABLE ELS
REPRODUÏA
VICIS I LES INÈRCIES DE
LA
VELLA ADMINISTRACIÓ CENTRALISTA; PERQUÈ HEM VIST QUE LA RE-
7
�TORICA I LA PROPAGANDA SENSE MANIES PRETENIEN EL LLOC DE
LA
GESTIÓ ORDENADA I PERSISTENT; PERQUÈ HEM ASSISTIT A UN INTENT CONTINUAT D'APROPIACIÓ DE LA NOSTRA PRIMERA INSTITUCIÓ
NACIONAL, FINS A FER-NE EL REDUCTE D'UNA MINORIA DE CATALANS EN LLOC D'ANAR CONSTRUINT UN GRAN CASAL, AMB PORTA
FRANCA I FINESTRALS OBERTS; PERQUÉ HEM VIST QUE L'ENTESA
NECESSÀRIA EN MITJA DOTZENA DE COSES ESSENCIALS PER A LA
RECONSTRUCCIÓ NACIONAL DE CATALUNYA ERA SACRIFICADA EN BENEFICI D'UN INTERÈS PARTIDISTA QUE HA CONFÓS LA MAJORIA
PARLAMENTARIA AMB EL MONOPOLI DE LA VERITAT; PERQUÈ HEM
ANAT VEIENT QUE CATALUNYA PERDIA GRADUALMENT LA SEVA VOCACIÓ D'ENCAPÇALAR EL PROCES DE TRANSFORMACIÓ DEL VELL ESTAT
CENTRALISTA I ANAVA APAREIXENT ALS ULLS DELS ALTRES POBLES
D'ESPANYA COM UNA COMPANYA INSOLIDARIA QUE PERSEGUIA D'ARRENCAR NOUS BENEFICIS SOBRE LA BASE D'UNA CONFRONTACIÓ PERMANENT PERQUÈ HEM
CONSTATAT AMB SORPRESA
QUE LA
CATALUNYA
AUTÒNOMA S'EDIFICAVA SOBRE UN CENTRALISME OFEGADOR I QUE LES
ALTRES ADMINISTRACIONS CATALANES EREN CONSIDERADES ENEMIGUES
POTENCIALS I NO COL·LABORADORES LLEIALS AMB LA MATEIXA EMPRESA; PERQUÈ HEM VIST COM ELS SINDICATS I ELS
TREBALLADORS
HAN ESTAT IGNORATS SISTEMÀTICAMENT PER LA POLÍTICA DEL CONSELL EXECUTIU; PERQUÈ HEM POGUT COMPTAR QUE ELS DINERS DE
LES INVERSIONS NO HAN ESTAT GASTATS JUSTAMENT EN LES COMARQUES QUE MES HAN PATIT LA CRISI INDUSTRIAL I QUE MES DEFICITS TENEN ACUMULATS; PERQUÈ
HEM ASSISTIT A LA
IMPLANTACIÓ
D'UNA ORGANITZACIÓ TERRITORIAL QUE, LLUNY DE PERSEGUIR UN
CREIXEMENT HARMONIC, HA OBERT LES PORTES A NOVES POSSIBI-
8
�LITATS DELS INTERESSOS ESPECULATIUS; PERQUÈ HEM VIST QUE
EL JOC, EN COMPTES D'ANAR-SE TROBANT REDUIT A UNS MARGES
PRUDENCIALS, HA ESTAT FORTAMENT INCENTIVAT I HA FET ENTRADA A LES BOTIGUES I ALS FORNS DE PA; PERQUÈ HEM SABUT QUE
LES SUBVENCIONS DE LA GENERALITAT HAN ESTAT CONCEDIDES SOVINT SOTA PRESSIÓ DE GRUPS D'INTERESSOS, EN LLOC DE CERCAR
UN REPARTIMENT EQUILIBRAT I JUST. I TANTES I TANTES COSES
QUE DIFUMINAVEN AQUELLA IDEA QUE ENS HAVÍEM ANAT DIBUIXANT
DE COM SERIA GOVERNADA UNA CATALUNYA QUE RECUPERAVA LA SEVA LLIBERTAT, LA SEVA AUTONOMIA I LES SEVES INSTITUCIONS
NACIONALS.
ARA, EN AQUESTA PRIMAVERA DE 1988, CATALUNYA ES TROBA EN
PLE PROCES ELECTORAL, ES A DIR, ES DISPOSA A FER BALANÇ DEL
GOVERN QUE HA TINGUT I A DESIGNAR LA MAJORIA QUE DONARA SUPORT AL NOU GOVERN. ES UN MOMENT IMPORTANT, UNA
OPORTUNITAT
QUE, SIGUI QUINA SIGUI L'OPCIÓ QUE PRENGUI LA MAJORIA DE CATALANS, CAL QUE S'APROFITI ADEQUADAMENT.
ELS SOCIALISTES ANEM ESPERANÇATS
ENS HI PRESENTEM, HO DIC
A LES PROPERES
ELECCIONS.
POTSER AMB IMMODESTIA PERO AMB
UN
ORGULL LEGÍTIM, AMB UN BAGATGE FORÇA IMPORTANT: UN PARTIT UNIT; UN PARTIT
AMB UN INDEX
NOTABLE D'AFILIATS; UN
PARTIT
AMB UNA AMPLIA EXPERIENCIA DE GOVERN, FORJADA EN ELS AJUNTAMENTS, EN LES DIPUTACIONS, EN EL GOVERN DE L'ESTAT, EN
LA
MATEIXA GENERALITAT, ON ELS CONSELLERS SOCIALISTES VAN MARCAR UN ALT NIVELL EN L'ÈPOCA DE LA GENERALITAT PROVISIONAL;
9
�UN PARTIT QUE SENT I VIU EN ELL MATEIX TOTES LES
ESPERANCES
I CONTRADICCIONS DEL NOSTRE POBLE; UN PARTIT DE SOLIDA IMPLANTACIÓ TERRITORIAL, QUE ES, DE FET, UN REFLEX FIDEL DE LA
SOCIETAT CATALANA.
UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRES
PERO MES ENLLÀ DE LA
VE D'UN PROCES
NOSTRA FORÇA, SENTIM L'IMPULS QUE
QUE HA ANAT
AGLUTINANT ENTORN NOSTRE
ENS
MOLTS
SECTORS PROGRESSISTES QUE NO MILITEN AL PSC PERO QUE CREUEN
I LLUITEN PER LA FORMACIÓ D'UNA MAJORIA ALTERNATIVA, UNA MAJORIA NACIONAL I
DE PROGRES QUE
PUGUI DISPOSAR DEL
SUPORT
PARLAMENTARI SUFICIENT COM PER GOVERNAR CATALUNYA.
HI HA MOLTA GENT QUE HAVIA ANAT ABANDONANT LA SEVA MILITÀNCIA POLÍTICA, MOLTA GENT QUE DESITJAVA D'ESTRENAR-LA D'UNA
VEGADA, QUE HA DECIDIT QUE NO PODIA DEIXAR-SE ESCAPAR AQUESTA OPORTUNITAT DE LA PRIMAVERA DE 1988. HI HA MOLTA GENT QUE
HA ASSISTIT AMB IMPOTENCIA I DISGUST A LA CONFIGURACIÓ
D'UN
MODEL DE GOVERN PER AL NOSTRE PAIS QUE NO S'ADEIA GENS, TAMPOC PER A ELLS, AMB EL QUE HAVIEN DESITJAT: I SABEN QUE NOMES AMB L'ESFORÇ DE TOTS ELS QUI PENSEN COM ELLS ES POSSIBLE
DE CANVIAR DE MODEL I DE GOVERN. PER AIXÒ S'HAN MOBILITZAT,
I HAN ESCOLLIT LA VIA QUE ELS HA SEMBLAT MES OPORTUNA. SABEN
QUE QUATRE ANYS MES AMB EL MATEIX DISCURS POLITIC, AMB EL
CONTINUISME TRIST D'UNA LÒGICA POLÍTICA QUE NO PODEN COMPAR-
10
�TIR, SERIEN JA UN CUMUL
D'ANYS EXAGERAT, UN AUTÈNTIC
EXCES
EN LA MESURA SEMPRE DESITJABLE. SABEN QUE SI NO PARTICIPEN
ACTIVAMENT EN EL PROCES DEL CANVI, MAI NO PODRIEN PERDONARSE UN DESENLLAÇ QUE ELS DESPLAURIA I QUE ELS SEMBLARIA PERNICIÓS PER A LA CATALUNYA QUE ELLS VOLEN. PER AIXÒ S'HAN
POSAT EN MARXA, I SUMEN EL SEU ESFORÇ A LA CAUSA PROGRESSISTA DE TANTA I TANTA GENT.
DARRERA DELS SOCIALISTES, DARRERA D'AQUESTA GENT D'ESQUERRA
QUE TREBALLA PER UNA NOVA MAJORIA, HI HA UN DISSENY, UN MODEL, UN SOMNI DE LA CATALUNYA QUE VOLEM. HI HA UN PROJECTE
POLITIC, HI HA UN PROGRAMA DE GOVERN, PENSAT I DEBATUT,
PONDERAT I POSSIBLE. JO US INVITO A TOTS VOSALTRES, I INVITO A TRAVES VOSTRE TOT EL POBLE DE CATALUNYA, A FER VOSTRE
I A COMPARTIR I A REALITZAR AQUEST PROJECTE. I HO FAIG AMB
LA CONVICCIÓ QUE HA ARRIBAT EL MOMENT DE DUR-LO A BON
ENTRE ALTRES COSES PERQUÈ ESTIC
CONVENÇUT QUE ES EL
PORT,
MILLOR
POSSIBLE PER A CATALUNYA I PERQUÈ HA ASSOLIT UN GRAU DE MADURESA I DE PENETRACIÓ SOCIAL
QUE EL FAN IDONI PER
CONDUIR
EL GOVERN DE CATALUNYA EN ELS PROPERS ANYS.
A CATALUNYA S'OBREN ARA DAVANT NOSTRE DUES ALTERNATIVES:
UNA JA ENS ES CONEGUDA, I SUPOSA EL CONTINUISME D'UNA POLÍTICA QUE NO HA SABUT RESPONDRE ALS REPTES BASICS DE LA
SOCIETAT CATALANA I A LES NECESSITATS MES URGENTS DEL NOSTRE POBLE; L'ALTRE, QUE ES L'EXPRESSIÓ D'UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRES, VOL FER LES COSES D'UNA MANERA COM-
11
�PLETAMENT DIFERENT.
L'ATUR, EL PRIMER PROBLEMA DE CATALUNYA
JO PENSO EN UN GOVERN DE CATALUNYA PREOCUPAT PER AQUELLS
QUE MES HO NECESSITEN TOT, QUE DONI L'ATENCIÓ NECESSÀRIA ALS
SECTORS MES MARGINATS DE LA NOSTRA SOCIETAT, AQUELLS QUE SOVINT QUEDEN DESPENJATS DELS BENEFICIS DE LA PROSPERITAT.
PENSO EN UN GOVERN QUE COMENCES CONSIDERANT QUE L'ATUR ES EL
PRIMER PROBLEMA DE CATALUNYA, AQUELL QUE HA D'OCUPAR LA NOSTRA ATENCIÓ PRIORITARIA. UN GOVERN QUE, DES DE TOTS ELS DEPARTAMENT, ENFOQUI LA SEVA GESTIÓ SITUANT LA LLUITA CONTRA
L'ATUR EN PRIMER TERME. QUE HI DEDIQUI RECURSOS, QUE DESTINI UN MINIM DE VINT MIL MILIONS DE PESSETES EN AQUESTS QUATRE ANYS A CREAR OCUPACIÓ PER ALS JOVES.
UN GOVERN QUE GOVERNI AMB RIGOR I EFICACIA
PENSO EN UN GOVERN QUE, A COSTAT DE LA QUE ACABO DE DIR, DIBUIXI LES SEVES PRIORITATS, CLARES I DEFINIDES, I LES TRADUEIXI EN UNA ACCIÓ DE GOVERN PLANIFICADA, AMB CALENDARIS
CONCRETS I AMB PARTIDES DELS PRESSUPOSTOS. QUE NO IMPROVISI,
QUE NO CANVIÍ DE RUMB A CADA MOMENT, QUE NO ES MOGUI PELS
CAPRICIS INESPERATS DEL SEU PRESIDENT, QUE NO HO CONDICIONI
TOT A LA CONJUNTURA MES IMMEDIATA, A LA CONVENIENCIA DEL MOMENT I QUE EXPLIQUI AL POBLE DE CATALUNYA ELS PROPÒSITS QUE
L'ANIMEN I ELS MITJANS DE QUE DISPOSA PER DUR A TERME ELS
12
�SEUS PROJECTES. QUE LI DIGUI QUE NO HO FARÀ TOT EN UN SOL
INSTANT NI AMB LA PERFECCIÓ MES ABSOLUTA, PERO QUE TE UNA
IDEA CLARA D'ALLO QUE CONVÉ DE FER EN PRIMER TERME I EL QUE
ANIRÀ VENINT DESPRÈS. QUE LI RECORDI QUE ELS RECURSOS SON
ESCASSOS PER DEFINICIÓ, PERO QUE NO DEIXARÀ DE BELLUGAR-SE I
DE NEGOCIAR PER OBTENIR UN MILLOR FINANÇAMENT PER A LA GENERALITAT, QUE SERA DUR I TENAÇ
A L'HORA D'EXIGIR ALLO QUE
CATALUNYA MEREIX I LI PERTOCA, PERO QUE OFERIRÀ LA VOLUNTAT
DE CORRESPONSABILITZAR-SE DE TOTS ELS COMPROMISOS QUE ASSUMEIXI. I QUE SI ELS RECURSOS SON ESCASSOS PER DEFINICIÓ, NO
SE'N PERDRA NI UN EN PROPAGANDA ESTÈRIL, EN AJUTS CLIENTELARS O EN CONCESSIONS ESCANDALOSES EN BENEFICI DE SOCIETATS
PRIVADES. I QUE LA LLUITA PER AUGMENTAR LA CAPACITAT D'INVERSIÓ SERA UNA OBSESSIÓ PERMANENT. I QUE NO DEIXARÀ DE CERCAR EN TOT MOMENT LA MANERA DE MILLORAR L'EFICACIA DE L'ADMINISTRACIÓ, DE REDUIR LA DESPESA CORRENT, DE CONTRACTAR EL
PERSONAL ESTRICTAMENT NECESSARI, D'AGILITZAR TANT COM ES
PUGUI LA BUROCRACIA, D'HUMANITZAR TANT COM SIGUI POSSIBLE
LA RELACIÓ AMB ELS CIUTADANS, DE FER QUE LA GENERALITAT SIGUI SENTIDA PER TOTHOM COM UNA INSTITUCIÓ ESTIMADA I PROPERA, UTIL I HONESTA. I QUE DIGUI EL POBLE DE CATALUNYA QUE
AIXÒ NO S'ACONSEGUIRÀ D'UN DIA PER L'ALTRE PERO QUE L'ESFORÇ
PER ASSOLIR-HO SERA SOSTINGUT I TENAÇ.
PENSO EN UN GOVERN AIXÍ. NO INTENTO FER-VOS UN DISSENY FANTASTIC, PERFECTE, ALLUNYAT DE LES LIMITACIONS DE LA PROPIA
CONDICIÓ HUMANA. PARLO D'UNA VOLUNTAT, D'UN ESFORÇ, D'UNES
LÍNIES MESTRES QUE PRESIDIRAN UNA ACCIÓ POLÍTICA.
13
�LA FORMACIÓ, UN ELEMENT FONAMENTAL
EN
LA
CONSTRUCCIÓ
DEL
PAIS
PENSO EN UN GOVERN QUE CONSIDERI QUE LA FORMACIÓ ES UN ELEMENT FONAMENTAL EN LA CONSTRUCCIÓ D'UN PAIS. UN GOVERN QUE
SE SENTI ORGULLOS DE LA TRADICIÓ PEDAGÓGICA DE CATALUNYA I
QUE, LLUNY DE SOMNIAR INÚTILMENT, ES PROPOSI UNA COSA TAN
SIMPLE I TAN IMPORTANT COM RECUPERAR AQUESTA TRADICIÓ I
CONTINUAR-LA AMB EL MATEIX ESPERIT DELS HOMES I DONES DE
LA
MANCOMUNITAT I DE LA REPÚBLICA. UN GOVERN QUE FACI QUE CATALUNYA DEIXI D'OSTENTAR EL TRIST RECORD DE SER L'ÚNICA COMUNITAT AUTÒNOMA D'ESPANYA ON L'ENSENYAMENT, PUBLIC I CONCERTAT, ENCARA NO ES PLENAMENT GRATUIT.
UN GOVERN QUE REGULI EL PRIMERISSIM NIVELL DE LES ESCOLES
BRESSOL, QUE EIXAMPLI EN UN CURS EL PARVULARI FENT UN NOU
CICLE DE 3-6 ANYS, QUE DEDIQUI A LA FORMACIÓ PROFESSIONAL
UN LLOC PREFERENT PER TAL QUE DEIXI DE SER L'ENSENYAMENT
VERGONYANT, UN INDRET DE FORMACIÓ ON NO S'EDUCA PER AL
TREBALL DEL DIA DE DEMÀ, UN CONJUNT DE MATÈRIES MES O MENYS
INUTILS ALIMENTADES PER UN PRESSUPOST INSUFICIENT. UN GOVERN
QUE NO PRETENGUI RECUPERAR DINERS SINO MILLORAR LA
DE L'ENSENYAMENT I
LA PREPARACIÓ DELS
MESTRES, QUE
QUALITAT
SÀPIGA
QUE ELS TEMPS ESTAN CANVIANT A RITME ACCELERAT I QUE LES NOVES TECNOLOGIES ENS PREPAREN UN FUTUR COMPLETAMENT DIFERENT,
14
�QUE LA UNIVERSITAT NO PODRA SOBREVIURE GAIRE AMB ELS DEFICITS ACTUALS, AMB LA INSUFICIENCIA RADICAL DE LES INVERSIONS, AMB LA SENSACIÓ D'INUTILITAT QUE FORÇOSAMENT S'HA APODERAT DE MOLTA DE LA GENT QUE HI TREBALLA. NO ES UNA CATALUNYA IDEALITZADA: ES, SI FA O NO FA, LA CATALUNYA DE LA
ROSA SENSAT I DE L'ARTUR MARTORELL, DE L'ALEXANDRE GALÍ I DE
LES ESCOLES D'ESTIU, DE L'ESCOLA DE TREBALL I DELS MOVIMENTS
DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA.
UNA CATALUNYA MES IGUALITARIA I TERRITORIALMENT MES
EQUILIBRADA
TENIM DRET A CREURE I A ESPERAR EN UNA CATALUNYA AIXÍ. UNA
CATALUNYA, AIXÒ SI,
QUE VAN DISSENYAR-NOS
TERRITORIALMENT MES
ELS POLITICS I
EQUILIBRADA DE
LA
ELS ESPECULADORS
DEL
FRANQUISME. UNA CATALUNYA AMB UNA CAPITAL GRAN I FORTA,
QUE
HA RECUPERAT L'ORGULL D'ELLA MATEIXA
MON
I QUE ES PROJECTA
ENLLÀ AMB EL CAP BULLENT DE PROJECTES I D'IDEES I AMB LA VOLUNTAT DE FER-LES REALITAT. UNA CAPITAL, BARCELONA, QUE NECESSITA EL SUPORT DECIDIT DEL GOVERN DE CATALUNYA PER CONTINUAR JUGANT I JUGAR-LO MES ENCARA, EL PAPER DETERMINANT
QUE SEMPRE HA TINGUT EN LA VIDA ECONÒMICA, CULTURAL, ARTÍSTICA I RECREATIVA DE CATALUNYA. I A COSTAT D'ELLA, UN TEIXIT DE CIUTATS ESTESES HARMONIOSAMENT PEL TERRITORI, AMB
UN
EIX DEL PIRINEU I UN EIX TRANSVERSAL QUE LES ATANSIN HORITZONTALMENT, ENCAPÇALANT UNES COMARQUES QUE, LLUNY DE SER UNA
AGENCIA PARTIDISTA BUIDA DE CONTINGUT, SIGUIN UN
15
INSTRUMENT
�DE REEQUILIBRI I LA GARANTIA DE LA IGUALTAT DE LA
PRESTACIÓ
DE SERVEIS EN EL CONJUNT DEL TERRITORI DE CATALUNYA.
DE FET, EN EL
PASSAT HISTORIC I EN
SEMPRE LA FORÇA
DE CATALUNYA
ELS TEMPS MES
HA DESCANSAT
RECENTS,
SOBRE LA
DOBLE
BASE D'UNA CAPITAL DINÀMICA I FORTA I D'UNA TRAMA DE CIUTATS
INTERMEDIES QUE HAN ESTAT EL MOTOR DEL SEU AMBIT D'INFLUENCIA. NO HI HA CONTRADICCIÓ NI PUGNA ENTRE UN ELEMENT I ALTRE: TOTS DOS S'AJUDEN I ES POTENCIEN. PER AIXÒ SERA BO SEMPRE DE NO UTILITZAR EL TERRITORI I LA SEVA ORGANITZACIÓ
UN INSTRUMENT D'UTILITZACIÓ
PARTIDISTA. PER
AIXÒ HA
COM
ESTAT
TAN MALAGUANYADA LA DIVISIÓ TERRITORIAL QUE S'HA APROVAT RECENTMENT SENSE EL CONSENS NECESSARI.
EL DIÀLEG NECESSARI
CONSENS QUE NOSALTRES MANTINDREM EN AQUELLES QUESTIONS BASIQUES DE DESENVOLUPAMENT DE L'ESTATUT O D'INTERÈS NACIONAL.
PER AIXÒ PENSO SOVINT EN ELS BENEFICIS INDISCUTIBLES QUE,
PER EXEMPLE, OBTINDRIA LA NOSTRA CULTURA SI HAGUÉS ESTAT
SINCERA LA VOLUNTAT D'ACORD QUE HI HAVIA DARRERA LA SIGNATURA DEL PACTE CULTURAL. PER AIXÒ PENSO SOVINT QUE CALDRÀ
RECUPERAR-LO I AMPLIAR-LO, PERQUÈ
LA CULTURA ES UN
ELEMENT
ESSENCIAL DE LA IDENTITAT DE CATALUNYA, PERQUÈ EL DEFICIT
DELS NOSTRES
EQUIPAMENTS CULTURALS
PODREM COMPENSAR-LO AMB
ES TAN
LA COL·LABORACIÓ
16
GRAN QUE
FRANCA I
NOMÉS
LLEIAL,
�PROJECTE A PROJECTE, PRESSUPOST PER PRESSUPOST, DE TOTES LES
ADMINISTRACIONS CATALANES.
NO PRETENC AMB LES MEVES
PARAULES DE FER-VOS LA RELACIÓ
LES LÍNIES MESTRES
LES MESURES
I DE
PROGRAMA DE GOVERN.
SI FOS
CONCRETES DEL
AIXÍ, NO PODRIA
DE
NOSTRE
PAS DEIXAR
DE
PARLAR-VOS DE LA NOSTRA VOLUNTAT DE FER POSSIBLE UNA AGRICULTURA VIVA I DINÀMICA, EN UN MON RURAL ON VALGUI LA PENA
VIURE. O DELS NOSTRES PROJECTES PERQUÈ EL PANORAMA DE LA SANITAT CATALANA NO ES VEGI PRESIDIT, COM AVUI, PEL DEFICIT ECONOMIC, PEL DESENCÍS DELS SEUS TREBALLADORS I PROFESSIONALS
I PER L'EXCES MASSIFICAT DE LA POBLACIÓ ALS SERVEIS SANITARIS. O DEL QUE VOLEM FER PER GARANTIR A LA GENT GRAN, A AQUELLA GENT QUE HA DEDICAT TOTA UNA LLARGA VIDA AL TREBALL I
A LA CONSTRUCCIÓ D'AQUEST PAIS, EL DRET A UNA VELLESA DIGNA,
PARTICIPADA I ACTIVA. I TANTES
I TANTES COSES QUE ARA
M'ES
IMPOSSIBLE DE DETALLAR-VOS. HE VOLGUT, NOMÉS, ASSENYALAR UNA
VOLUNTAT, UN DETERMINAT CONCEPTE DE CATALUNYA I DE LES SEVES
INSTITUCIONS, UN MODEL CONCRET DE COM PODRÍEM ANAR TRANSFORMANT AQUESTA PATRIA NOSTRA. LA RELACIÓ D'EXEMPLES CORRE SEMPRE EL PERILL DELS OBLITS I PER AIXÒ NO M'ESTENDRE MES EN LA
DESCRIPCIÓ DE CADA PEÇA D'AQUEST MOSAIC. PERO VULL QUE SAPIGUEU TAMBE QUE HEM DISSENYAT TOTES LES PECES, QUE LES HEM
TREBALLADES I DISCUTIDES AMB CURA I AMB ENTUSIASME. QUE
VOLGUT PENSAR EN
TOTS ELS
PROTAGONISTES D'AQUEST
HEM
PROJECTE
COMPARTIT QUE ELS SOCIALISTES US VOLEM OFERIR EN LES PROPERES ELECCIONS.
17
�CATALUNYA, DIVERSA I PLURAL
SABEM QUE CATALUNYA ES DIVERSA, I ES PLURAL. QUE LA SEVA RIQUESA VE, PRECISAMENT, DE LA SEVA DIVERSITAT. QUE LA NATURALESA ENS HA ESTAT JUSTAMENT PRODIGA EN LA VARIETAT DEL NOSTRE PAISATGE, I QUE LA HISTORIA,
LES GENERACIONS, ENS HA
AL LLARG DELS SEGLES I
DE
ANAT CONFORMANT COL·LECTIVAMENT
EN
LA SUMA I LA INTEGRACIÓ D'ORÍGENS I CULTURES DISTINTES. SABEM QUE TOT AIXÒ ENS HA EDUCAT UN XIC MILLOR EN LA TOLERANCIA, I QUE MAI UN VALOR TAN DEMOCRATIC COM AQUEST NO HAURIA
DE RECULAR NI UN PAM EN LA NOSTRA VIDA POLÍTICA I SOCIAL.
SABEM QUE LA NOSTRA DIVERSITAT
ES TAMBE LA GARANTIA
CONTRA
EL MONOPOLI, CONTRA L'APROPIACIÓ DE CATALUNYA, CONTRA LA DIVISIÓ MANIQUEA ENTRE ELS BONS I ELS MALS CATALANS. ELS SOCIALISTES HEM INTEGRAT AQUESTS VALORS COMUNITARIS, ELS SENTIM PROPIS, LLUITEM PER REFORÇAR-LOS EN LA NOSTRA EXISTENCIA
I EN LA NOSTRA ACTIVITAT POLÍTICA.
UN MISSATGE D'ESPERANÇA I D'IL.LUSIO
PER AIXÒ EL NOSTRE PROJECTE POLITIC VOL SER OFERT D'UNA MANERA GENEROSA I PARTICIPADA. PER AIXÒ VOLEM RESPECTAR LES
ALTRES OPCIONS POLITIQUES, PER BE QUE DENUNCIEM SENSE EMBUTS ELS INTERESSOS QUE SOVINT S'AMAGUEN DARRERA D'ALGUNA
D'ELLES. PER AIXÒ VOLEM OFERIR AL POBLE DE CATALUNYA UN MIS-
18
�SATGE D'ESPERANÇA I D'IL.LUSIO. PER AIXÒ RECLAMEM LA PARTICIPACIÓ DE TOTS
ELS CATALANS EN
LA CONSTRUCCIÓ D'UN
FUTUR
QUE ENS APASSIONA. UN FUTUR QUE JA ES AVUI MATEIX I QUE ANEM CONSTRUINT ENTRE TOTS.
M'HA CORRESPOST A MI D'ENCAPÇALAR AQUEST PROJECTE POLITIC.
ME'N SENTO AUTOR EN UNA PART, RESPONSABLE EN EL SEU CONJUNT, PROTAGONISTA AMB
LA COL·LABORACIÓ I
MOLTA GENT QUE L'HA FET
POSSIBLE. JO VULL APROFITAR
MATI PER PROPOSAR-VOS QUE EL
MES ENLLÀ DE LES COLUMNES
LA COMPANYIA
FEU VOSTRE, QUE EL
DE
AQUEST
COMUNIQUEU
D'AQUEST PATI, QUE JUNTAMENT
NOSALTRES EL FEU ARRIBAR A TOTS ELS RACONS DE CATALUNYA.
HI HA CAP POBLE QUE HAGI D'ACCEPTAR FATALMENT EL SEU
AMB
NO
DESTÍ.
TOTS SOM PROTAGONISTES DE LA NOSTRA PROPIA HISTORIA. PER
AIXÒ US DEMANO QUE AMB LA COL·LABORACIÓ DE TOTS SIGUEM CAPAÇOS DE MATERIALITZAT AQUEST
PROJECTE EN UNA NOVA
MAJORIA
QUE GOVERNARÀ CATALUNYA A PARTIR DEL 29 DE MAIG. A LES NOSTRES MANS TENIM LA CAPACITAT DE FER-HO POSSIBLE...
19
�'W
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Per una Catalunya més igualitària
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Obiols, Raimon, 1940-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-04-30
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Acció política
Desenvolupament econòmic
Desigualtats
Model social
Campanyes
Description
An account of the resource
Conferència de Raimon Obiols, que va ser presentat per Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Casa de la Caritat, Pati Manning (Barcelona)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 175
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2816/19880430_Presentacio_RaimonObiols_PM.pdf
ec23167464c4ba56f0dd38bdc58896f8
PDF Text
Text
PARADLES D'INTRODUCCIÓ DE L'EXCM. SENYOR PASQUAL MARAGALL A LA
CONFERENCIA "PER ONA CATALUNYA MES IGUALITARIA" CELEBRADA EL DIA
30 D'ABRIL DE 1988, AL PATI MANNING DE LA CASA DE LA CARITAT.
Bon dia a tothom, a mi m'agrada de diu-se que el qui us parlarà
ara» Raimon Obiols, és un vell amic i a vegades amb l'amistat i
amb l'amistat llarga és justament quan un es posa en condicions
de conèixer a la persona que ha de presentar i de fer-ho amb
consciència, amb coneixement, encara que evidentment amb el biaix
que dóna el fet de molts anys de coneixement.
Amb en Raimon Obiols, ahir ho recordava l'Isidre Molas, fa vinti-sis anys vam crear una primera organització socialista a la
Universitat unitària, un embrió potser del que hagués poder ser
un partit socialista en aquells anys, en tot cas, un embrió del
que és el socialisme català avui.
I vull recordar un fet de com va néixer fisícament aquell moviment, va néixer una nit a casa d'un bon amic, en Raimon Obiols i
jo mateix, amb una ciclostil de fusta, em penso d'aquelles que
utilitzaven alcohol que feien aquella tinta de color morat,doncs, vam estar imprimint sobre els clixés el que seria la primera octaveta d'aquell moviment, moviment del febrer del 62 i
aquesta octaveta era un colom, un colom de Picasso dibuixat que
en Raimon — j a sabeu que Raimon dibuixa molt bé, le ve de son
p a r e — va dibuixar el colom de Picasso sobre la cera del clixé i
tal com anaven sortint les octavetes una per una de la maquineta,
les anaven pintant resseguint una de cada color, una de blau, una
de vermell i una de groga. Aquelles octavetes col.leccionades i
amuntegades, a mitja nit,, ja^ quatre de la matinada, apilades,
embolicades i lligades, anaven al dematí, de la mateixa mà, ademes pràcticament nosaltres mateixos, de la Facultat de Deret de
la Diagonal i a les dotze que era el moment de màxima acumulació
des del Seminari, (no diré de quin perquè encara haurien baralles
per veure de quin va ser) els tiraven les octavetes que baixaven
volant sobre els estudiants que sortien en aquell moment, aquell
va ser el llançamen del moviment del febrer del 62. Es a dir, era
una època de la política en la que es combinava el valor, digueum'ho tot, que una mica es necessitava i també l'artesania, la
capacitat de fer la política amb les mans, de fer-la des de cero,
de fer-la des de quatre idees, en grups de poquíssima gent que
començaven a actuar i, és cert, que aqui a Catalunya hi ha altres
persones digníssimes que han fet i vam fer des d'aquella època
accions tan importants com aquella o d'altres o més importants
encara, però el que jo no he sapigut trobar (i us ho dic amb tota
la sinceritat i desafiu a ningú a que em demostri el contrari)
és, cap persona, de la història política de la Catalunya moderna,
estic parlant dés de l'any 50 cap aqui, que amb la mateixa continuïtat hagi estat present en totes les batalles per a la democràcia i per Catalunya, —• he dit en totes-- i estic segur que hi
ha moments, hi ha persones què tenen un clar protagonisme, però
són persones i són moments, no és la continuïtat que ha hagut en
l'acció
d'en Raimon Obiols des de l'any 1957 que jo el vaig
conèixer, fins ara.
1
�Va ser en aquell 62 famós, en el qual es va començar a contruir
reaiment el que seria el moviment de la llibertat i la democracia, en que per primera vegada va semblar, no només a aquells q ie
més obsessivament s'ho creien sempre que erf - va tot a punt de
caurey sino, a tothom, que el franquisme podria caure, la vagr
d'Astúrias, la vaga d'' la Maquinistf , /a ser present en aquell
moment, no romes a la Universitat oinò que estava present a través del movime-ií. socialista de Catalvnya en el món obrer i er. el
món pol'tia .' ser.y-re.-, sempre, el ^moviment socialista d'en Joan
Raventós \ Raimen O':iols
¿ irantanir en peu les dues banderes
del Cc ;a.i.a.:iftme ; ":l socialisme, d'una forma clara, d'una for^a
toçuca, i ; a ..orma que inclus en alguns els bagués pogut sembler
en aquell moment que era excessivament eru^nime quan hi Lavis?i
coses més importants per les quals lluitar 1 ells van manteni'
sempre en pet la dobZe bandera cel sojialisire i de Catalunya qu<=>
en definitiva era la mateixa bandera.
Però va estar present també en el 66, 67, 68 i en aquells primera de maig que en la primera crisi del capitalisme desarrollista van anunciar realment el que podia ser una crisi posterior
més gran i va ser present en el 70-71, i va ser present en l'Assemblea de Catalunya, en una Assemblea que va marcar teta una
etapa de la transició política i en la qual si ara repassem qui
era i qui no hi era, doncs-*- realment/molts no hi eren, dels que
avui s'omplen la boca amb el nom de la llibertat i amb el nom de
Catalunya i en aquell cas tan important de l'Assamblea de Catalunya i en aquell moviment tan important no hi eren i va ser
present a la Capuxinada i va ser empresonat i, una, dos i tres
vegades va ser detingut, per defensar una causa que en tot moir:ent
va saber servir amb modèstia, amb eficàcia i amb un lideratge que
li ha segut reconegut poc a poc però amb seguretat, en la història del nostre passat més immediat, en el nostre present i que li
serà reconegut en el nostre immediat futur.
Mireu, igual com els alcaldes de Catalunya hem lluitat per conseguir que la base d'aquest país estigués en condicions, de fer
front al repte immens d'estar a l'alçAda del que eren els nostres
somnis a l'any 75, 76, 77, aquells somnis de llibertat, d'amnistia, d'Estatut d'Autonomia, d'una Catalunya més gran, d'una Catalunya que empalmés amb l'esperit democràtic i autonòmic de la
República, igual com els alcaldes, repeteixo, de les grans ciutats de Catalunya han fet mínimament possible que avui puguem dir
que alguns d'aquells sommis s'han acomplert, jo crec que avui
tenim l'obligació de fer el mateix en tot Catalunya, que allò que
s'ha fet possible en trossos de Catalunya, en el territori de
Catalunya o sigui en la seva totalitat.
Hi ha qui enfronta el tot i la part, hi ha qui diu que tot Catalunya ha de passar per davant de les parts que formen Catalunya
i, nosaltres que l'ha hem feta des d'abaix, des de cada una de
les ciutats, de les seves parts, estem convençuts que justament
en cada una de les parts de Catalunya hi ha l'engruna de la seva
totalitat, nosaltres ho entenem perfectament, ho entenem des de
la Terra Alta, ho entenem des de Barcelona, des de la Garrotxa o
des de l'Empordà, que en cada una d'aquestes cornaques, en cada
una de les nostres ciutats, hi ha l'engruna, hi ha la llavor, hi
ha l'embrió de la totalitat de Catalunya, ja sabeu que el poeta
2
�va dir al principi de Segle, els hi deia ell als empordanesos".. si de Catalunya es perdés l'Empordà, Catalunya ja no seria e
mateix, Catalunya ja no fóra Catalunya., en c?T"i ;. ^.e Cataluña
només queda l'Empordà, tornarà a ser, t ^ r n è ?. *. .^porfià tornar-?
reconstruir el conjunt" el raateic diríem ..--"^l'cx *.$ «àe Barcelona :..
cada un de's que la treballat aqursts ;.../"•• sv?. v.'-v.1. _art do Cats
lunya de la part que V
""'.vit, si de
:V-i<;: :s -;rdés .-rcelona, Ca ta. .lui? y a ne fòr
.a nrsti*, no :-/;..->. "a . ...jt^í.xa, rerù .'
de CataJ.i.T.j.r nonn-*- qu^'i-o* 1? >-;e 1 >n? ïo ::" - ".',.". ;^s.*gu:r.-) •;;•'"•. Catalunya tairbd tcv.r.c.:.:'. • i jer ^ \.
.A- ':"'. -v."'? 3;/"u.i
"^sible
tenim un hav.ç que s- ~-'\ .;:..'>' /'.J:- ".:;.•:'-'
;•-, .^v c~ la '-. ..rrra i
,sfl'.';!aç t S o r t i s ?:,1 •";v.r.".r-..-i3. "'/"':.£ v.v".'.*. *•'. ri'*',:..' '.-.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Paraules d'introducció de l'Excm. Senyor Pasqual Maragall a la conferència "Per una Catalunya més igualitària" de Raimon Obiols, celebrada el dia 30 d'abril de 1988, al Pati Manning de la Casa de la Caritat.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-04-30
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Obiols, Raimon, 1940-
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Campanyes
Description
An account of the resource
Transcripció poc curosa. La part final del document no es pot llegir.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Casa de la Caritat, Pati Manning (Barcelona)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 175
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2815/20020215_NouFederalismeEuropeu_PM.pdf
c09c22b387bdeb5810e4c3213e81789b
PDF Text
Text
c • 1^6
JORNADA EUROPA PRÒXIMA: EL NOU FEDERALISME
EUROPEU.
15/02/2002
Grup parlamentari del Partit dels Socialistes
Europeus
Acte de cloenda. Intervenció
de Pasqual
Maraaall,
president del PSC
Agrair la presència dels assistents i dels ponents que han
participat en les dues taules: sobre el "Nou Federalisme
europeu" i "ciutats i regions, motor de l'Europa pròxima".
Agrair en particular la presència de col·legues d'altres
països europeus que avui ens acompanyen.
Hem de recordar amb èmfasi la tradició europeista dels
socialistes -que avui les forces de la dreta volen amagarla seva aportació a la creació d'una Europa unida. No ha
estat la dreta europea dels Aznar i Berlusconi la que ha
impulsat Europa....
El paper rellevant en les dues passades dècades de
socialistes com François Miterrand, Felipe González, com a
líders estatals i de Jacques Delors, president de la
Comissió, en l'aprofundiment de la Unió Europea que han
fet possible les conquestes de la Unió, que han fet
1
�possible que avui estiguem parlant d'una veritable Europa
Unida en un futur proper, amb la integració dels països de
l'Est.
També avui els socialistes europeus, des dels governs i
des del Parlament estem empenyent les noves etapes de
la integració europea: l'estratègia de Lisboa, l'agenda
social, la política exterior i de seguretat comuna.... el
procés constitucional, l'impuls de Laeken i la Convenció....
Els socialistes catalans estem compromesos amb la
construcció d'Europa, d'aquesta "Europa pròxima" que
estem configurant,
Avui estem assistint a un moment crucial de la construcció
europea. Diversos factors així ho assenyalen.
L'adopció de l'Curo com la moneda única, com a
culminació d'un procés de construcció europea, marcat en
les seves últimes fases per Maastricht i el procés de
convergència, la creació de la Unió Econòmica i Monetària,
el banc Central Europeu i, finalment la moneda única.
Avui, 290 milions d'europeus tenen la mateixa moneda.
L'Curo és un element molt perceptible, que acosta Europa
als ciutadans, que la fa pròxima.
I
�Com ho van fer l'eliminació de controls i fronteres per als
ciutadans europeus, com ho han de fer l'intercanvi
d'estudiants, la unificació de les titulacions
acadèmiques....
L'Europa pròxima es construeix a través d'avenços
concrets perceptibles pels ciutadans en les seves vides
quotidianes ....
Assistim també al procés de "constitucionalització"
d'Europa. Després de Niça i de Laeken, el passat mes de
desembre, estem davant d'un mandat de crear una
Constitució Europea...
I es farà a través d'un procés participatiu. Ja no és un
tema reservat tan sols als governs dels Estats... sinó que
incorpora els Parlaments i es demana la participació de les
societats civils.
Un procés que aproximarà Europa als seus ciutadans. Que
aproparà per primera vegada de forma ostensible les
institucions europees als seus ciutadans, que simplificarà
la "maranya" institucional i normativa de la Unió, que és
un dels elements que allunyen Europa dels ciutadans.
3
�Un procés que ha d'incorporar també les regions i que ha
d'escoltar els poders locals.
Avui les regions constitucionals, amb competències que
desenvolupen o executen la legislació europea, han de ser
considerades. Tenen un rol polític a jugar. Han de
participar directament en els treballs de la Convenció del
2004.
A través d'aquesta participació en el disseny de la Unió
també s'acosta Europa als ciutadans...
Veiem Governs estatals reticents en reconèixer la realitat
regional...
El govern espanyol ens ha donat un exemple recent, en
negar la possibilitat que les CCAA participen en els
processos de presa de decisions en matèries que son
constitucionalment de la seva competència.
O en negar-se a les reformes constitucionals necessàries
per adequar les nostres estructures institucionals a la
nova construcció europea...
(Ja és ben curiós que un líder conservador regional,
redactor de l'actual Constitució, com és Manuel Fraga, els
tingui que donar lliçons als seus companys de partit que
4
�governen Espanya, sobre la necessitat de reformes
parcials de la Constitució....)
Avancem cap a una Europa pròxima. El procés de
constitucionalització d'Europa permet fer un pas valent
cap a una delimitació de les competències entre els
diferents nivells de govern —local, regional, estatal,
europeu—, per a que cadascun assumeixi plenament la
seva responsabilitat en la presa de decisions.
Per tal de que Europa esdevingui una veritable Federació
dels Estats i dels pobles, compromesa a mantenir-se
unida i en apropar la gestió política als ciutadans i
ciutadanes a través de la descentralització de les
decisions, per tal de donar sentit al principi de
subsidiarietat.
Que permeti associar a la construcció europea les regions,
els territoris, les organitzacions de la societat civil. El nou
federalisme europeu és l'Europa de la proximitat.
És el projecte federal que defensem els socialistes, per a
Espanya i per a Europa...
El que vol construir Europa amb la seva ciutadania, que
vol acostar les decisions al nivell més proper als
ciutadans...
S
�Quin dubte hi ha que els municipis han d'estar
estretament associats a les polítiques de la UE que vetllen
pels ciutadans: polítiques socials, d'ocupació, polítiques
per atendre els fenòmens migratoris....
Cal que el govern espanyol es comprometi amb Europa,
d'una manera ferma i il·lusionada. Amb l'ambició de
proposta i lideratge que hem perdut des que Felipe
González no és al davant del govern espanyol...
Tot el que hem avançat amb la integració econòmica i tot
el que avançarem...
Tot el que tenim davant, amb l'ampliació, amb la
globalització, després de l ' l i de setembre, reclamen més
Europa...
Reclamen un Espai Europeu de Recerca
Reclamen una Universitat més europea
Reclamen una política econòmica europea amb un
responsable europeu
Reclamen la política exterior i de defensa europea
Ç>
�Demanen uns processos de liberalització correctes, que
signifiquin millora de la competència i, per tant, de la
qualitat de vida dels ciutadans. La cimera de Barcelona ha
de posar èmfasi en la correcció els processos de
liberalització dels mercats. (Espanya ha obtingut molt pobres
resultats en els processos de privatitzacio i desregulacio. Els
ciutadans i les empreses no es poden sentir satisfets...)
Reclamen la carta de drets, la Europa social...
(No voldríem que aquests aspectes fossin negligits en la
propera cimera de Barcelona..)
...i reclamen una política activa, amb propostes i
iniciativa per a cooperar i col·laborar amb els nostres
veïns de la Mediterrània.
Els plantejaments que avui governen Espanya no son
aquests. Ens allunyen d'aquesta idea d'Europa i volen
dissenyar una Espanya allunyada d'aquests valors: una
Espanya més centralitzada, més autoritària, menys
participativa, més allunyada dels ciutadans, però també
dels nostres veïns...
Cal que les idees de progrés tornin a governar Espanya.
Per això demano l'esforç per a que aquestes idees es
vagin estenent i vagin implantant-se... per això és
necessari que els socialistes governin Catalunya, per a
�superar la dialèctica paralitzant que s'ha establert entre
l'Estat i Catalunya, per contribuir també decisivament a
que en un futur pròxim les idees de progrés governin
Espanya.
V
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció a la cloenda de la Jornada Europa pròxima: El nou Federalisme Europeu
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-02-15
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Europa Pròxima
Europa
Federalisme
Socialisme
Ciutats
Regions
Territoris
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Description
An account of the resource
Jornada organitzada pel Grup parlamentari del Partit dels Socialistes Europeus, en dues taules sobre el "Nou Federalisme europeu" i "Ciutats i regions, motor de l'Europa pròxima".
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 295
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2814/20010209_EuropaCiudades_PM.pdf
f3c477f16d9ca6a3953686de74101e57
PDF Text
Text
LA EUROPA DE LA CIUDADES EN EL SIGLO XXI
Magaz de Pisuerga, 9 deFebrero de 2.001
Buenas tardes, deseo agradecer a los compañeros de Castilla y
León la oportunidad de estar hoy aquí rodeado de amigos de
toda España para poder hablar sobre temas, que he de
confesar forman parte de las pasiones de mi vida: Europa, en
la creo y a la que deseo, las regiones, de las que me siento
parte y vivo ahora mismo como mi día a día más cercano, y
finalmente los municipios y ciudades, que para mi han sido y
son: vida, biografía, obsesión y trabajo durante muchos años.
Por tanto, nada me complace más que estar con todos
vosotros para hablar sobre estos temas. Y vaya por delante
que en todos ellos las palabras que deseo asociar son tres:
nececesidad, futuro y optimismo más allá de las dificultades
circunstanciales.
En los últimos veinte años hemos asistido a un impresionante
y positivo proceso de puesta en valor de los gobiernos
regionales y de los gobiernos locales en los países miembros
de la Unión Europea. Países de férrea concepción centralista
del sistema de relaciones políticas, como Francia y otros
igualmente centralistas, aunque no con tan mala fama como
Inglaterra, han puesto en marcha procesos de redistribución
del poder interno.
Por no hablar de nuestro propio proceso de creación del
estado autonómico, que más adelante comentaré.
Otros hitos positivos han sido la aprobación de la Carta
Europea de la Autonomia Local en 1.985, la creación del Comité
de la Regiones y la incorporación del principio de
subsidiariedad al acerbo comunitario.
Sin embargo, existen síntomas de que, después de años de
empuje, el problema de la articulación interna de los estados
miembros de la UE y la presencia necesaria de las regiones y
ciudades en los procesos de decisión de la Unión, estan
pasando un segundo plano.
�En efecto, la última cumbre de Niza ha sido un buen ejemplo de
cómo la agenda europea ha dejado a un lado los aspectos
relacionados con las relaciones entre los distintos niveles de
gobierno para centrarse en los problemas derivados del
proceso de ampliación, como son el tamaño y composición de
la Comisión, la ponderación de votos en el Consejo y la
extensión del voto por mayoría cualificada.
La alta sensibilidad de estos temas ha tenido como efecto
cierta "renacionalización" de la política europea, en el sentido
de que los estados nacionales, que son quienes negocian el
proceso entre ellos, no permiten la presencia de otros actores
institucionales en este proceso.
El resultado está siendo el aplazamiento de los grandes
debates europeos como el del federalismo y la subsidiariedad,
en coincidencia con una cierta crisis del movimiento
regionalista-municipalista, que se encarna en el Consejo de la
Regiones y que ha fracasado, de momento, en su intento de
convertir-se en una institución comunitaria a la altura del
Parlamento y de la Comisión, y tampoco consigue que se
preste mucha atención a sus dictámenes.
Em el campo positivo: la postura de Alemania, que ha hecho
posible que en la futura confernecia interguvernamental, a
celebrar el 2.004, el tema del federalismo figure en la agenda de
trabajo.
Salvando las distancias creo que en España vivimos en un
momento de impasse autonómico similar, del que hemos de
salir con dosis elevadas de valentía y visión de futuro.
En nuestro caso, nos encontramos ante un problema doble,
por un lado un sistema autonómico exitoso, pero con la
asignatura pendiente de asumir la plena normalidad
institucional, y unos gobiernos locales, que continúan siendo
la cenicienta de nuestro sistema político, a la vista de las
insuficientes competencias que gestionan y del estado de sus
finanzas.
En el primer caso, para mi es obvio que los socialistas
debemos proponer que se avance por la via del federalismo, y
hacerlo con valentía, porque el proyecto federal es, hoy por
�hoy, el único que garantiza una España en la que todos nos
podamos sentir cómodos y participantes leales en un proyecto
común de país.
España es una realidad compleja , deseable y posible, pero
que se construye cada día a través del esfuerzo de todos.
Nuestro país no es ni una esencia inmanente, ni tiene orígenes
míticos o telúricos. Es una realidad histórica, que a nivel
institucional, legal y político debe ser la imagen de lo que
somos y deseamos ser.
Es cierto, que ante este camino se nos ha situado el obstáculo
tremendo de ETA, que hemos de tener claro que es el principal
enemigo sino de la España plural y tolerante y no tanto de la
España centralista y reaccionaria a la que en todo caso
refuerza con sus acciones.
De ETA hablamos quizás demasiado y ello contribuye a que
ese pequño colectivo antidemocrático y destructor condicione
y distorsione el conjunto de la política española en temas
básicos como el debate del federalismo.
Aquí, los socialistas corremos el riesgo de "tirar el niño con el
agua sucia del baño", como dice la expresión inglesa. No
podemos confundir la deriva fascista de un colectivo humano
envenenado por sentimientos etnicistas, con el legítimo y
democrático derecho que expresan mayoritariamente los
ciudadanos de Catalunya, el País Basco y otras comunidades
a que se vea renocida su personalidad política y cultural.
Hace unos días en el club siglo XXI tuve la oportunidad de
exponer la propuesta de los socialistas catalanes para hacer
posible una España federal y que resumo en el siguiente
decálogo:
1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial.
2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado.
3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los
del régimen común.
S
�4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30.
5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas
metropolitanas.
6. Pagar por renta y recibir por población.
7. Conceder un período de diez años a las Comunidades
Autónomas con atrasos estructurales.
8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas
españolas.
9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la
historia común de los pueblos de España.
10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de
Justicia autonómicos con la excepción del recurso de
unificación de doctrina.
El
desarrollo de estos diez puntos nos permitiría la
construcción de un edició federal, que contemplaria como tres
pilares básicos el federalismo fiscal, el cultural y el judicial.
Se trata de una propuesta catalana, pero no de una propuesta
que mire solo a Cataluña o que solo persiga la solución de
problemas catalanes. A diferencia de nuestros oponentes de la
derecha nacionalista, nuestro catalanismo tiene un horizonte
común con la España de hoy.
El nuevo conseller en Cap del gobierno catalán decía en una
reciente entrevista que a le daba igual quien gobernase en
España, fuese el PP o fuésemos nosotros, se trata de la vieja y
errónea política que el nacionalismo conservador ha practicado
en los últimos 20 años y que ha conducido a Catalunya al
callejón sin salida y al ensimismamiento en que ahora se
encuentra.
9
�Nuestro proyecto federal es, en cambio, una idea nueva y fértil,
de la que esperamos nazcan soluciones efectivas para
nuestros problemas comunes.
Y aquí debo aclarar que lo importante en este debate es el
contenido de la propuesta, no el nombre. Nuestra intención no
es entrar en un debate nominalista o doctrinario, que acabaría
consumiendo nuestra energías y difuminando la verdadera
naturaleza de la propuesta. Por tanto, reclamamos una
aproximación pragmática al problema, que ponga el énfasis
sobre contenidos concretos, antes que sobre nombres o
doctrinas.
Ya para acabar, un comentario sobre los gobiernos locales: es
necesario que se fortalezcan, como referentes políticos de las
comunidades locales y como órganos de gestión. En el futuro
las comunidades autónomas deberán transferir competencias y
recursos, e insisto en los recursos, a los muncipios, así lo
propusimos en Catalunya en nuestro programa electoral
autonómico y así lo haremos el día en que gobernemos.
Creo que desde España podemos realizar una de las mejores
aportaciones al debate sobre el papel que regiones y ciudades
deben tener en el proceso europeo, que es nuestro propio
ejemplo.
Durante años hemos sido un caso estudiado e imitado de cómo
un estado puede transformarse a si mismo, realizando casi
una mutación desde el centralismo más extremo a una
amplísima descentralización. Nuestro siguiente paso, debe
ser el del federalismo, que es sólo evolutivo, no una nueva
mutación, y que por ello no depende de ninguna crisis como el
nacimiento de las autonomías tras el franquismo, sino de
nuestra soberana, inteligente y pacífica voluntad colectiva.
Muchas gracias por vuestra atención.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La Europa de las ciudades en el siglo XXI
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-02-09
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Partido Socialista Obrero Español
Espanya
Federalisme
Ciutats
Subsidiarietat
Regions
Decàleg federal
Description
An account of the resource
Intervenció de Pasqual Maragall a les jornades Perspectivas, organitzades pel PSOE Magaz de Pisuerga (Palencia)
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Magaz de Pisuerga (Palencia)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 293
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2792/19880305_ConvencioMajoriaSocial_PM.pdf
227f4df0d70909f5b116c1d9a91f852a
PDF Text
Text
PER UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRES
I. Un moment decisiu en el procés d'afirmació nacional de Catalunya.
Durant deu anys, entre 1977 i 1987, els catalans hem viscut el període
més llarg d'autonomia política de la nostra història contemporània.El
poble de Catalunya ha recuperat les institucions d'autogoven i, malgrat les dificultats, incomprensions i insuficiències que com a poble
hem hagut de vèncer, el marc ofert per la Constitució i l'Estatut
d'Autonomia
ha
permès
que
el
país
tirés
endavant.
A
diferència
d'altres moments de la nostra història nacional, avui aquest procés
sembla assentar-se en un marc democràtic irreversible, caracteritzat
per
la voluntat
de
tots de viure en pau
i llibertat
i d'assolir
progresivament uns nivells més alts d'autogovern i de prosperitat.
En aquesta etapa de la història recent de Catalunya, l'esquerra i els
sectors més progressistes de la societat catalana han tingut un paper
cabdal. Aquestes forces foren decisives en la resistència al franquisme durant els anys més negres de la dictadura i ho foren també en la
transició democràtica. Van saber interpretar millor que ningú les aspiracions nacional del poble de Catalunya, les van saber traduir en
iniciatives polítiques concretes i van ser destacadament presents en
els moments decisius de la formulació de l'alternativa democràtica a
Espanya. Avui, al cap de deu anys, perquè els intents de tergiversació
histórica no acabin emmascarant la realitat, cal afirmar clarament que
el camí fet només ha estat possible perquè a les primeres eleccions,
el juny de 1977, les esquerres van ser majoritàries.
Aquella majoria nacional de progrés féu possible el ràpid procés de
restabliment de la Generalitat i el retorn del President exiliat, Josep
Tarradellas.
En
una
transcisió
complexa
i a voltes
confusa,
aquells esdeveniments catalans constituiren el fet més nítid de trencament democràtic: entroncaven
la nova democràcia amb la que havia
caigut sota el franquisme, reivindicaven amb honor la nostra pròpia
�historia
nacional
i
mostraven
nítidament
no
tan
sols
la
nostra
voluntat de ser, sinó també la nostra voluntat i capacitat d'avançar
en el camí de l'autogovern democràtic, de la creixença nacional i del
progrés.
Durant la dècada 1977-1987 hem assistit a profundes transformacions en
la configuració del sistema de forces polítiques de Catalunya. El mapa
polític de la dreta s'ha recompost i la representació dels sectors socials més conservadors de la societat catalana -que el 1977 era exercida en primer lloc per la UCD- és avui pràcticament monopolitzada per
la coalició de Concergència Democràtica i Unió Democràtica.
També el bloc de les forces d'esquerra ha estat sotmès a intensos processos de canvi. L'espai comunista, que durant la dictadura va desplegar una tasca essencial per als interessos nacional de Catalunya i que
en els primers anys de la transcisió es va constituir en la segona
força política de Catalunya després del socialisme, ha viscut una profunda crisi. El nacionalisme radical, no ha aconseguit mai de superar
el caràcter de força minoritaria i no ha pogut connectar realment amb
els amplis sectors d'esquerra i catalanistes que havien protagonitzat
la transició. L'espai socialista s'ha consolidat com a punt de referència fonamental de l'esquerra, i gradualment s'hi han anat aglutinant els sectors progressistes més nombrosos de la societat catalana.
Però també aquest espai ha hagut de passar un procés complex i difícil.
El Partit dels Socialistes és el resultat del procés d'unitat or-
gànica probablement
més complicat
i arriscat
viscut per cap força
política durant la transició. I aquest procés s'ha saldat positivament. És hora de reconèixer la importància innegable d'aquest fet,
gràcies al qual els sectors populars i progressistes han donat la seva
representació política a unes forces de signe catalanista, les temptacions "lerrouxistes" no han trobat un espai on prosperar i el procés
de recuperació de l'autonomia política s'ha pogut establir i fonamentar sobre una voluntat d'integració de la societat catalana.
Però els costos d'aquesta unitat també han estet considerables. La veu
del socialisme català ha estat sovint condicionada per la seva
�vinculació
societat
amb
el
catalana
socialisme
han
trobat
esperaven de l'esquerra
n'hi
ha
espanyol.
a
faltar
Sectors
importants
la posició
majoritària per denunciar
hagut, d'una política
poc
respectuosa
de
de
fermesa
la
que
els errors, quan
amb
l'autonomia
de
Catalunya per part del govern central.
Les
conseqüències
d'aquests
canvis
són
evidents.
El
nacionalisme
conservador ha assumit la representació política del catalanisme de
molts sectors de la població que no comparteixen pròpiament el seu
projecte nacional ni la seva ideologia. El projecte nacional de les
forces
d'esquerres
superat per
s'ha
vist
l'enfrontament
difuminat
i, políticament,
entre el nacionalisme
ha
estat
conservador
i el
centralisme; aquest ha estat el signe dels darrers anys a la vida
política de Catalunya.
Aquest enfrontament és frustador i desgastador, perquè serveix per reforçar políticament i electoralment l'espai de la dreta conservadora,
pero no permet obtenir
resultats apreciables en l'aprofundiment
de
l'autogovern. Convergència -que va aprofitar amb èxit les contradiccions i limitacions de les esquerres catalanes- ha assolit una posició
fortament predominant i s'ha instal·lat amb una desimboltura abusiva a
la Generalitat, mentre que ha anat decantant-se ostensiblement cap a
la dreta. En part, pel seu propi impuls i pels seus propis interessos
-sovint no gaire coincidents amb els de la seva base electoral- i en
part per unes circumstancies que l'han anada involucrant cada vegada
més
íntimament
amb
les
percepcions
i
els
interessos
de
ladreta
espanyola, i d'una dreta espanyolista a Catalunya, que en el passat
havia
donat
proves
permanents
de col.laboracionisme
amb
qualsevol
aventura anticatalana i antidemocràtica quan això semblava afavorir
els
seus
interessos.
L'expansió
d'una
mena
de
neonacionalisme
instrumental de la dreta, que s'aprofita a fons de l'altual estat de
coses, és un dels trets més inquietants d'aquesta evolució.
Avui la vida política de Catalunya apareix marcada per un fet: la recuperació de l'autogovern és un èxit que correspon al conjunt de la
societat catalana i a la totalitat der les seves formacions polítiques; però els rendiments polítics d'aquesta recuperació no seran òp-
�tims mentre apareguin monopolitzats per un projecte polític de signe
conservador.
Per això, el moment és decisiu. Es donen les condicions necessàries
perquè de nou un projecte nacional impulsat pels sectors més progressistes de la societat catalana pugui permetre, com ara fa deu anys, de
fer un salt qualitatiu endevant.
En el terreny econòmic, el país pot fer un gran pas endavant en la mesura que se sàpiga aprofitar una conjuntura especialment favorable, a
condició que l'obra de govern resolgui satisfactòriament alguns reptes
fonamentals en els terrenys de les infrastructures, de l'ensenyament
universitari, del desenvolupament tècnic i de la formació professional
i tecnològica.
En el camp de la cultura, les energies estan a punt per avançar significativament, sempre que el preces de catalanització no sigui segrestat o minimitzat per unes opcions reaccionàries i sempre també que la
creació
no
sigui
pel
dirigisme
i el
d'ensenyament,
l'atenció
preferent
a
Universitat, a la formació professional
i tècnica
i a la millora
clientélisme.
pedagògica
En
sota
paralitzada
matèria
unes
guies
o
de
entrebancada
renovació
i
rigor
ja
no
la
depnèn
fonamentalment dels condicionaments pressupostaris o de competències,
sinó de factors polítics de decisió, entusiasme i participació.
En el terreny social, l'autogovern, més que predicar la compassió, ha
de prendre consciència que té la possibilitat real de fer una política
de redistribució social i d'equilibri territorial capaç d'evitar una
escissió comunitària com les que avui viuen les societats regides per
governs neoconservadors (dualisme social que a casa nostra prendria un
caràcter de més específica gravetat en la mesura que s'hi imbricarien
factors culturals i lingüístics.)
En conjunt, tot sembla a punt per a una nova situació. Es donen les
circunstancies necessàries perquè pugui reeixir una gran iniciativa
nacional de signe progressista. Però la situació en què estem és una
cruïlla. També s'hi poden interposar factors de signe negatiu. La con-
�1
f
tinuïtat de l'actual projecte conservador corre el risc de mantenir la
seva lògica estèril i frustradora. I, cosa que encara seria més greu,
corre el risc de mantenir els sectors populars i progressistes de la
societat catalana al marge del procés de consolidació de l'autogovern;
aquest fet fóra de conseqüències imprevisibles sobre les formes de representació política que aquests sectors poden acabar adoptant i, per
tant, sobre la configuració del sistema de forces polítiques a Catalunya .
Estem doncs, en un moment especialment decisiu. Un procés fràgil, reeixit a base de difícils equilibris, que tant es pot consolidar i aprofundir com començar-se a esquerdar. Naturalment, la direcció que
seguirà el curs de la vida política de Catalunya depèn de la voluntat
de les forces polítiques, de l'encert que puguin tenir a formular els
seus projectes i a corregir i modular les seves propostes. Però també
depèn, fonamentalment, de la capacitat de mobilització i d'incidència
dels sectors més actius i progressistes de la societat catalana per
particpar en aquest procés i condicionar-lo.
Es per aquests motius que els sotasignats creiem necessari de platejar
a la consideració pública unes propostes que ajudin a desbloquejar
l'actual situació política catalana.
II. Unes propostes per a una nova majoria nacional de progrés.
Volem assenyalar la nostra convicció que l'objectiu d'una nova majoria
nacional i de progrés, en el Parlament i en el Govern de Catalunya, és
avui a la vegada convenient i possible.
És un objectiu convenient per a Catalunya perquè és la fórmula capaç
de permetre unes noves cotes de competencies i un nivell més ample i
potent d'autogovern polític, no pas en el simple terreny de l'enfrontament retòric, sinó de la negociació concreta. Aquests darrers anys
hem fet la prova que una tàctica orientada al conflicte formal no
reporta resultats pràctics perceptibles. Les relacions entre el Govern
de Catalunya
i el Govern de l'Estat han d'estar presidides per la
�lògica
dels
interessos, moltes
vegades contraposats,
i no per
la
lògica de l'emotivitat. En aquest sentit, una nova majoria progressista de govern, bastida al voltant de les opcions majoritàries de
l'esquerra
i amb els més amplis suports parlamentaris, és avui la
solució més idònia.
Un govern nacional de progrés també és convenient en una conjuntura de
rellançament econòmic, per donar a l'obra de govern una perpectiva
reformadora favorable als sectors populars de la societat catalana i
per tornar a la Generalitat una coloració més oberta i plural, que
permeti aglutinar esforços més amples i potents i, en conseqüència,
una
ambició i un dinamisme de més volada.
Avui aquesta nova majoria de progés és possible. El temps pitjor de
1'ofensiva conservadora que s'ha produit a Catalunya i a tot Europa ja
ha passat. Les crisis, grans
i petites, dels diversos
sectors de
l'esquerra han estat superades. La coalició Iniciativa per Catalunya
ha emprès un procés de recuperació. Esquerra Republicana s'ha alliberat de la presència minoritària i coactiva en el govern de Convergència i dels nuclis que, des de dins mateix del partit, preconitzaven
l'entesa subordinada amb la dreta. Els socialistes catalans apareixen
units
i amb
testimonia
el
un marge
ressò
de maniobra
de
la
seva
cada vegada
proposta
més
ample, com
federalista.
El
ho
debat
d'orientació política al Parlament (octubre 1987) ha posat de manifest
un sensible acostament de les perspectives i els projectes immediats
d'aquestes forces polítiques.
Però la possobilitat -que afirmem ben real- d'un canvi de la correlació política no depèn únicament -ni tan sols, potser, fonamentalmentd'una recuperació d'aquestes forces polítiques i d'un acostament entre
elles. Depèn substancialment deia capacitat de reacció i mobilització
general dels sectors de progrés de la societat catalana, que avui,
n'estem persuadits, són majoria en el nostre país.
Es a aquesta majoria social, activa i dinamitzadora deia societat civil, des de les classes treballadores fins als sectors empresarials
més
dinàmics,
a
qui
avui
correspon, des
del
seu
pluralisme,
la
�possibilitat
de decidir. Homes i dones que volen participar
en la
definició del nostre futur col·lectiu: obrers, professionals i
tècnics, joves, pagesos, empresaris de mentalitat oberta i moral de
treball, gent de la cultura i les arts... Tots ells tenen avui la
capacitat de deicidr si volen que la situació continuï com ara o si
volen un canvi de panorama i l'obertura d'unes noves perspectives.
El nostre missatge a aquesta majoria és ún missatge concret. Avui
convé una nova majoria política a Catalunya: una majoria nacional i de
progrés. Per fer-la possible en les eleccions de 1988 són necessàries
les condicions següents: que els socialistes catalans aconsegueisin
dinamitzar
al
voltant
del
possible; que es produeixi
seu projecte
el màxim
suport
electoral
un increment general de les opcions de
progrés; que es verifiqui un acostament entre aquestes opcions a fi de
constituir una majoria parlamentària i de govern; que l'esquerra no
enquadrada
en els partits es mobilitzi; que hi hagi un gran debet
nacional sobre la tasca política i de govern que haurà de realizar la
nova majoria.
Es, doncs, necessària una iniciativa de diàleg
i de debat amb les
forces polítiques que poden representar aquest projecte nacional i de
progrés, en especial amb el Partit dels Socialistes de Catalunya. Una
iniciativa que permeti establir un espai de suport, però també de
condicionament crític, que serveixi per aglutinar forces i que ajudi a
conformar aquesta nova majoria nacional i de progrés. Us convidem a
participar
en
aquesta
iniciativa
guanyar aquests objetius.
- i -
i a
treballar
amb
nosaltres
per
�"GRANS EIXOS D'ACTUACIÓ DEL NOU
GOVERN"
"PER UNA MAJORIA NACIONAL I DE
PROGRÉS"
• Des de les 9.00 h. matí
Recepció, informació i lliurament de
documentació.
• A les 7.00 h. tarda.
Presentació de la Declaració de la Convenció.
• A les 7.30 h.
Parlaments.
• A les 9.00 h.
Festa.
M A les 11.00 h.
Ponències "Grans eixos d'actuació del nou
govern".
• A les 12.30 h.
Debat.
• A les 2.00 h.
Descans per dinar.
• A les 4.30 h. tarda.
Ponències i debat "Desenvolupar el país:
innovació tecnològica, creixement econòmic i
equilibri mediambiental"..
Ponències i debat "Governar amb els
ciutadans, administrar amb rigor".
Ponències i debat "Superar les desigualtats:
solidaritat social i reequilibri territorial".
Ponències i debat "Preparar el futur, formar la
joventut".
• A les 6.00 h.
Debats.
• A les 7.30 h.
Debat sobre l'esborrany de Declaració de la
Convenció.
• A les 9.00 h.
Fi de la sessió.
Informació i secretaria
Adreça: Rosselló, 2293er. Ia., Barcelona 08008.
Telèfon: 238 31 79.
M Convenció
Per Una M a j o r i a
Nacional i de
Progrés.
_^g
Butlleta d'inscripció
Nom i cognoms,
Adreça
Població
D.P.
Telèfons
Professió
Observacions ¡propostes
Preu d'inscripció: 500 pts.
Inscriviu-vos telefònicament, o bé per correu, mitjançant la butlleta.
•
�El desembre últim, un grup de
seixanta-vuit persones de procedències
polítiques diverses i vinculades a diferents realitats associatives, culturals i
territorials, va donar a conèixer un
document, titulat "Per una majoria
¿; c-onal i de progrés", on s'afirmava la
necessitat i la conveniència d'una
majoriaxl'orientació progressista per
governar el nostre país, i es proposava un
procés de reflexió i mobilització que la fes
possible. Posteriorment, en el congrés
del Partit dels Socialistes de Catalunya,
Raimon Obiols recollia la iniciativa i proposava dos nivells de diàleg en el si del progressisme i de l'esquerra catalana: el diàleg amb les altres forces de progrés; i,
molt especialment, el diàleg amb l'esquerra no enquadrada, desmobilitzada en
molts casos. Un diàleg que tingués com
objectiu el disseny de les grans línies programàtiques del nou govern, així
com la mobilització del poble català per
una nova etapa de construcció nacional.
D'aquesta voluntat compartida,
n'ha sorgit la convocatòria d'aquesta Convenció per una majoria nacional i de progrés, que vol ser la plataforma on tingui
lloc el diàleg de l'esquerra no enquadrada
amb els socialistes catalans i des d'on,
alhora, es promogui la idea d'un acord
programàtic i de govern entre les forces
d'esquerra catalanes.
En el document inicial que desencadenava aquest procés, hi dèiem, entre
altres coses:
I "Volem assenyalar la nostra
convicció que l'objectiu d'una nova majo; ria nacional i de progrés, en el Parlament
I i en el Govern de Catàïuâyà,<jés avui a
! la vegada convenient; impossible. "
I "Per fer-la possible en les eleccions
de 1.988 són necessàries les condicions
següents: que els socialistes catalans
aconsegueixin dinamitzar al voltant
del seu projecte el màxim suport electoral possible; que es produeixi un
increment general de les opcions de
progrés; que es verifiqui un acostament
entre aquestes opcions afide constituir
una majoria parlamentària i de govern;
que l'esquerra no enquadrada en els
partits es mobilitzi; que hi hagi un gran
debat nacional sobre la tasca política i de
govern que haurà de realitzar la nova
majoria".
I "Es, doncs, necessària una iniciativa de diàleg i de debat amb les forces
polítiques que poden representar
aquest projecte nacional i de progrés,
en especial amb el Partit dels Socialistes
de Catalunya. Una iniciativa que permeti establir un espai de suport, però
també de condicionament crític, que
serveixi per agrupar forces i que ajudi a
conformar aquesta majoria nacional
i de progrés. Us convidem a participar
en aquesta iniciativa i a treballar amb
nosaltres per guanyar aquests objectius. "
"UNA NOVA ETAPA DE CONSTRUCCIÓ
NACIONAL"
Dissabte, dia 5 de.Març
• Des de les 9.00 h. matí
Recepció, informació i lliurament de
documentació.
• A les 10.30 h.
Acte de Presentació de la Convenció.
• A les 11.30 h.
Ponències "Una nova etapa de construcció
nacional".
• A la 1.00 h.
Debat.
• A les 2.30 h.
Descans per dinar.
• A les 4.30 h. tarda.
Ponències i debat "Catalunya: perspectiva
europea i internacional".
Ponències i debat "El desenvolupament
institucional".
Ponències i debat "Municipis i construcció
nacional".
Ponències i debat "Catalunya i Espanya:
democràcia i federalisme".
• A les 6.00 h.
Debats.
• Ales 7.30 h.
Presentació de l'esborrany de Declaració de la
Convenció.
• À les 9.00 h.
Fí de la sessió.
�EL SECRETARI PARTICULAR DE
L'ALCALDE DE BARCELONA
COMUNICACIÓ INTERIOR
( Copia d"arxiu )
Data: 28-04-88
Ref. : 05116/88
Senyor Xavier Roig
Cap del Gabinet de Comunicació
Assumpte: Convenció per una Majoria Nacional i de Progrés
Resposta: S
Us adjunto fotocòpia de la transcripció de la
intervenció del senyor Alcalde a la primera sessió de la
Ce?..venció Per Una Majoria Nacional i de Progrés, que ens ha
ríreçat el senyor Carles Navales, de la Comissió Organitzadora.
«";:-'• agrairia que? tal i com sol·licita, vulgueu examinar el text,
c< r::agir-lo, si s'escau, i enviar-lo abans del dia 9 de Maig.
Gràcies i cordialment,
Salvador Sarqueila
ALCALDIA
Registre de sortida
Ne
005205
�_ J * Convenció
Per Una M a j o r i a N a c i o n a l
¿S
f'; '€. r
r i
Barcelona, 26 d'abril de 1988
Benvolgut Pasqual Maragall,
T'adrecem la transcripció de la teva intervenció a
la
la. sessió
¿e i a Convenció, amb
1
l objectiu de que corregeixis el text adequadament, modificant-lo,' en el seu cas, de la manera que creguis més
convenient, a punt de publicar. Per complir els plaços que
ens hem marcat, convindria tenir enllestida la correcció, i
entregada al carrer Rosselló, abans del dilluns dia 9 de maig,
Ben cordialment.
f}--^~r
Carles Navales
Comissió organitzadora
A L C A
!.. D I A
'• " ; * *..
rñSfi¿SÍL«...í:
_ 2 7 04 !968_ j
¡7o
0051 fe
Secretaria: Rosselló, 229 3er. la., Barcelona 08008, Telèfon 238 31 79.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció de Pasqual Maragall a la primera sessió de la <em>Convenció Per Una Majoria Nacional i de Progrés</em>.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-03-05
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Parlament de Catalunya
Campanyes
Acció política
Description
An account of the resource
Transcripció de la intervenció de Pasqual Maragall a la Convenció.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cotxeres de Sants (Barcelona)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 175
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2791/19880412_FuturEsperancat_Campanya_PM.pdf
7848df711773d57282d87a35d9f0935f
PDF Text
Text
.o
¿ft \»j//f>5- •
ON DISCORS ESPERANÇAT SOBRE EL FÜTOR DE CATALUNYA
Abril 1988
�UN DISCORS ESPERANÇAT SOBRE EL FUTUR DE CATALUNYA
Però abans els haig de dir unes coses sobre el passat. Molts
de vostès, potser, no recordaran qui i com va fer més per a Catalunya i per la llibertat en els anys negres de la dictadura, en
els cinquantes, en els seixantes i en els primers setantes.
Ara és fàcil omplir-se la boca de paraules sobre Catalunya i
l'Autonomia i la Llibertat, però la veritat és que en aquells
anys molt pocs dels que avui s'omplen la boca d'aquestes paraules
estaven entre tots aquells, entre nosaltres, quan fèiem front a
una situació d'opressió i de persecució dels drets més elementals.
Jo recordo perfectament que aleshores els onzes de setembre
no eren com ara una processó pacífica, per davant del monument de
Rafael de Casanova, sinó una manifestació de poca gent i molts
policies al darrera, convocada en bona part pel moviment sindical
clandestí i, -els ho asseguro-, no gens agradable. Molts d'aquells que ara parlen de Catalunya i de la llibertat no estaven
entre nosaltres.
Però, potser no cal anar tant lluny. Recordem, tan sols el
primer de febrer de 1976 i el vuit de febrer de 1976 i les grandioses manifestacions pel Passeig de Sant Joan i per tot el centre de Barcelona. No recorden vostès aquella fotografia que s'ha
fet famosa d'una colla de ciutadans asseguts a terra en el passeig central del que encara es deia Passeig General Mola, rebent
les bastonades de la policia del règim?. Si esbrinen bé qui hi
havia allà, distingiran una colla de ciutadans, majoritàriament
d'esquerres i, si s'hi fixen prou, descobriran Joan Reventós, en
Xirinachs, en García Faria... i podríem anar seguint.
Però el que m'interessa ara, és recordar el què pensàvem en
aquells moments, i des del moment actual preguntar-se avui, "Què
caldria haver fet?" Què pensàvem al 76 i al 77 que en dotze anys
estaria fet?
Molts, la majoria, imaginaven que en dotze anys tindríem més
que enllestida la divisió territorial de Catalunya i l'organització d'una nova Administració, que l'Eix Transversal estaria acabat, que Tarragona i Reus i el Garraf tindrien aigua, que les
rieres de Catalunya no serien pudentes i el sistema de depuració
hauria millorat ostensiblement, que l'escola catalana seria capdavantera a Espanya i comparable a les millors d'Europa, que la
tradició del Patronat Municipal Escolar i la Universitat Autònoma
de la República no s'haurien estroncat, que els 600.000 pobres
que avui hi ha en aquest país estarien atesos, que els problemes
d'inseguretat i drogaddicció no haurien arribat al grau de manca
de polítiques definides que avui observem. En fi, que l'atur
hauria disminuït i que una política industrial de promoció pròpia
de Catalunya hauria contribuït clarament a la millora de la situació, en aquest terreny. És cert que també pensaven que el
�2
Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ja s'hauria format,
que l'Administració Perifèrica de l'Estat s'hauria adaptat als
esquemes territorials catalans, que s'haurien d'haver aprovat
temps enrerra, molt abans i, per tant, que molts problemes que
tenim, no només a Catalunya, sinó a la Governació espanyola en el
seu conjunt, també estarien més ben solucionats, més avançats.
Però això no treu el fet evident que ara, i aquí, a Catalunya, no s'ha sabut donar solucions originals i profundes a molts
dels problemes del moment, que Catalunya, la Catalunya que tenim
avui, no és ni de bon tros, aquella que fa dotze anys esperàvem
de tenir, a hores d'ara.
Després els parlaré de les coses que s'han fet bé i de les
coses que no s'han fet bé i d'aquelles que caldrà fer. Però per
començar aquest discurs esperançat sobre el futur m'han de deixar
que faci una petita reflexió sobre el present i sobre les eleccions que s'acosten.
Molta gent pensa que allò que hem aconseguit és important (i
tenen raó). Molta gent pensa que el govern de Felipe González a
Madrid i el govern Pujol a Catalunya estan presidint sobre una
situació que és francament millor del que era fa uns anys. Potser
no tan bona com esperàvem fa dotze anys però potser millor del
que fa 4 o 5 podríem esperar. I en funció d'aquesta regla de tres
molta gent diu "ja ens estan bé els governs que tenim i, per
tant, potser que continuem igual". Per què és això? perquè els
governs actuals tenen una especial legitimitat, el govern espanyol representa no només un govern sinó l'Espanya democràtica,
l'Estat de les Autonomies, el país que entra a Europa, el país
que s'arrenglera clarament amb les seves aliances internacionals
i que li sap plantar cara als EE.UU., el país que ha aconseguit
una inflació i un creixement econòmic que són perfectament comparables, si no millors, a la de molts països europeus; en definitiva, un país que pot començar a anar amb la cara alta pel món.
I tot això és cert. Però per la mateixa regla de tres també
es pensa, a vegades, que l'actual govern de Catalunya representa
l'Autonomia, la Catalunya que s'autogoverna, la Catalunya que
torna a créixer econòmicament, que mira esperançadament el futur,
en definitiva, la Catalunya que som.
I, per tant, de la mateixa manera que qui vol una Espanya
democràtica vol el govern actual, espanyol, sembla que es vingui
a dir que qui vulgui una Catalunya autònoma que voti el govern
actual que tenim.
�3
Hi ha un 20% de persones a Barcelona que voten Felipe González, Jordi Pujol i Pasqual Maragall i que no hi veuen cap contradicció.
Cada un representa, respectivament, la democràcia, l'autonomia de Catalunya i la pròpia ciutat de Barcelona.
Però jo els haig de dir que s'ho pensin dues vegades. Jo
els haig de demanar que analitzin detingudament qui ha fet què i
com ho ha fet i que vegin fins a quin punt és veritat que el que
tenim avui a Catalunya, més que un govern, és una digníssima
representació que els catalans es van donar l'any 1984, però que
aquesta representació no ha estat a l'alçada del que Catalunya
podria esperar.
Que aquest govern es gaudeix d'unes millores majorment aconseguides per altres nivells de govern i que més aviat actua com
un no govern, gairebé diria com un sindicat, com un grup de
pressió que tracta de posar punts i comes i accents i de criticar
o aplaudir les accions que els altres governs, el de l'Estat i el
de les ciutats van fent dia rera dia. No és que el govern de
Catalunya no faci res, ja hi tornarem sobre això; però sí que és
ben evident que esmerça tant o més d'energies, d'esforços i de
temps en comentar, en criticar i, a vegades, en combatre el que
els altres nivells de govern fan.
Nosaltres el que necessitem ara és un autèntic govern, un
autèntic equip de govern, amb un autèntic director de l'equip i
amb un programa, amb un programa clar per desenrotllar.
No necessitem d'un gran solista, necessitem d'un gran director. No necessitem d'un solo, necessitem un concert, una orquestra.
Vostès s'imaginen el que podria ser un equip, un govern
dirigint Catalunya que aprofités tota la immensa experiència
acumulada en el govern de les grans ciutats de Catalunya, i en el
govern de l'Estat ?.
Vostès s'imaginen el que podria ser un govern presidit per
un President que representés la totalitat de Catalunya, que quedés al marge de la lluita partidària, en Raimon Obiols, amb un
equip que podria molt bé ser dirigit per un Conseller en cap, com
ell ha promès, com ara en Narcís Serra ?
Vostès s'imaginen el que podrien aportar en aquest govern
personalitats com l'Ernest Lluch o en Joan Majó ?
�4
Vostès s'imaginen el que podria ser un equip de govern amb
un Conseller de Governació com en Joaquim Nadal, l'Alcalde de
Girona, i amb uns altres Consellers que es diguessin Lluís Armet
o Mercè Sala o Antoni Siurana o Rafael Suñol, l'actual President
del Banc de Crèdit Industrial, o Francesc Raventós, l'home que ha
creat 16 empreses en un any, sota l'impuls d'Iniciatives, S.A., o
una Conselleria d'Educació dirigida per la Marta Mata ?
S'imaginen el que això significaria per a Catalunya? Jo no
dic que aquests siguin els noms que hagin de ser. Serà en Raimon
Obiols qui haurà de decidir. Jo només dic que dintre de les possibilitats que ofereix l'opció socialista hi ha tots aquests
noms. I, afegeixo: en aquest govern hi haurien també tots aquells
noms que la resta de les formacions de l'esquerra catalana pogués
oferir.
Catalunya faria un salt, Catalunya faria un bot endavant, no
en dubtin ni un segon. Tota l'energia i tota l'experiència acumulada en el govern de l'Estat i en l'enorme impuls de canvi que
han vist les nostres ciutats, els nostres carrers, les nostres
places, les nostres iniciatives empresarials, les nostres iniciatives culturals, es reflectirien en una nova situació en la
qual Catalunya seria dirigida pels millors catalans per dirigirla.
Parem-nos un moment a pensar què és Catalunya. Catalunya és
un nom, una bandera, una unitat, una totalitat?. No és més cert
que Catalunya és una diversitat de ciutadans i de ciutats i de
pobles que li donen el seu caràcter, que la fan tal com és? No
és veritat que Catalunya és la suma de Barcelona i Girona i Manresa i Tarragona i Lleida i Reus i Olot i Figueres i Amposta i
Tortosa i Terrassa i Sabadell i Vic i Ripoll... i que Catalunya
no serà forta fins que no sàpiga sumar bé les potencialitats de
tots aquests noms, de totes aquestes ciutats, de tots aquests
ciutadans amb l'única i estricta finalitat de fer-la gran?.
A principi de segle un poeta va dir que "Catalunya sense
l'Empordà no fóra Catalunya, i que, tanmateix, si de Catalunya
només quedés l'Empordà Catalunya tornaria a ser". Què vol dir
això? Vol dir que la veritat no està en el tot sinó en la part.
Vol dir que la llavor del creixement del nostre futur s'ha d'anar
a cercar en cada una de les parts que fan de Catalunya una cosa
diferent, plural, rica, diversa, heterogénea i, tanmateix, única.
Aquests darrers anys se'ns ha vulgut contraposar la idea (i
dic la idea) abstracta de Catalunya a la realitat de Barcelona o
d'altres parts del nostre país. I s'ha especulat amb què els
interessos de l'una i 1'altra o les altres podien no ser coincidents; i això és fals.
�5
Allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya; que
quedi clar. Més enllà de la distribució de recursos, més enllà de
la gran concentració de despeses de govern, de funcionariat que
es donen a Barcelona... Més enllà de totes aquestes inèrcies que
un govern conscient hauria de corregir, en allò que és fonamental, repeteixo, allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya.
I ara ens hauriem de preguntar què caldria haver fet a Barcelona i caldrà fer a Barcelona. Refer la Barcelona vella, tirar
endavant un autèntic pla de metros d'àmbit metropolità, abonar a
Barcelona les despeses de capitalitat d'aquells serveis que fa
per suplència en museus, en cultura, en ensenyament, en sanitat,
en joventut, en serveis socials... en tantes i tantes coses;
millorar el seu tràfic, construint definitivament els cinturons
de ronda, disposar d'una autèntica política social autonòmica que
faci front a les bosses de misèria que encara hi ha; recolzar la
Barcelona que mira esperançada el seu futur i el 92 i no negar-li
el pa i la sal, posant en qüestió constantment els petits detalls; ajudar a escampar pel món la bona nova del nou urbanisme
barceloní: això és el que caldrà fer, això és el que caldria
haver fet i que es farà; n'estic segur.
A Barcelona què li cal? Un govern de Catalunya que s'estigui
barallant amb el govern de l'Estat un dia sí i l'altre també
sobre quants mossos d'esquadra hi ha d'haver, o si han de portar
pistoles o no a l'estranger, o si ens sentim ofesos per unes
paraules dites per un artista en havent sopat?. No és més cert
que a Barcelona li cal un govern de Catalunya que col·labori
clarament i es comprometi a fons en el Consell de Seguretat Urbana que hem creat, en una política de seguretat conjunta de tots
els nivells de govern per fer front als problemes que creen la
drogaddicció, la marginació i l'envelliment d'algunes zones de la
nostra ciutat, d'alguns barris de la nostra ciutat?. No és més
cert que a Barcelona li cal un govern que ens digui "Mireu, Ajuntament de Barcelona, estem disposats a arribar fins aquí, o fins
allà; això us ho podem oferir; més enllà no hi podem anar, però
amb això hi podeu comptar"?. No és més cert que és millor això
per a Barcelona, i per tant per a Catalunya, que no pas un govern
que a cada demanda barcelonina només sap contestar "demaneu
massa"?. No ens hem guanyat el dret, amb el nostre treball, el
nostre esforç i la nostra contribució a una comprensió més gran
dels nostres problemes?
Penseu que l'ARl (l'Area de Rehabilitació Integrada) de la
Ciutat Vella vam trigar dos anys per a tenir-lo acceptat, i quan
es va aprovar l'Estat ja havia decidit, o pràcticament va decidir
desseguida, de suprimir-lo, de suprimir-lo en general, a tota
Espanya, per tal com les Comunitats Autonomes no havien fet bon
ús dels instruments que s'havien creat per rehabilitar. Penseu
�6
que l'actual pla de
arribar a dos barris
tan sols es planteja
Montgat, o d'Horta a
i la Zona Franca.
metros només preveu unes petites cues per
propers de l'Area Metropolitana, però que ni
l'anar de Sardanyola a Sarrià, o de Papiol a
Sabadell, de la Ciutat Meridiana a Montjuïc
Pensin que l'Ajuntament de Barcelona, el contribuent barceloní, segueix pagant 24 museus, 20 escoles, entre E.G.B. i F.P.,
i encara més escoles d'Educació Especial. Penseu que paga una
part del Liceu, del Palau de la Música, de la Fundació Miró, de
la Fundació Tàpies, la totalitat de l'Orquestra Municipal, la
totalitat del Conservatori Municipal, sense cap mena d'ajuda; i
que l'Estat diu que no pot pagar perquè tot això ja està transferit, com a competència de la Comunitat Autònoma, i que la Comunitat Autònoma ens diu que no pot pagar-ho perquè l'Estat no li
va transferir. En fi, que Barcelona no s'ha vist acompanyada en
la solució dels seus problemes financers, s'ho ha hagut d'arreglar tota sola. Volen creure que els cinturons de ronda, que tot
just ara s'encetaran, estaven dibuixats, ja, i projectats l'any
1965?, fa 23 anys, per tant, i que encara és l'hora que el govern
de Catalunya i el govern de l'Estat es posin d'acord per fer les
cues d'aquests cinturons, des de Trinitat fins a Montgat i des de
la Diagonal fins a l'Aeroport.
Algú podria creure l'any 76, l'any 77, quan va tornar Tarradellas, l'any 78 quan vern votar la Constitució, l'any 79 quan
les primeres eleccions municipals, l'any 80 ja amb el nou govern
que 8 anys després, 9 anys després, 10 anys després, tot això no
s'hauria encetat?
Mirin: Barcelona, com deia
gran fornal de Catalunya", és la
totes les viles, pobles i ciutats
ció, a la seva cultura, a la seva
Josep Garriga i Massó, és "la
resultant de la contribució de
de Catalunya a la seva governaexpansió internacional.
Barcelona no ha creat Catalunya: és Catalunya qui ha creat
Barcelona, és Catalunya qui ha tingut prou força com per dotar-se
d'una capital, a diferència de tantes regions europees
respectables en la seva cultura, fins i tot, el seu idioma i els
seus habitants, però que no tenen aquest caràcter de nacionalitat, justament perquè no han estat capaces de crear una capital i
un sistema de ciutats. Doncs bé, aquesta Barcelona necessita més
que mai d'un govern que l'ajudi a tirar Catalunya endavant, no
ella sola sinó amb totes les ciutats i pobles de Catalunya, però
a tirar Catalunya endavant, tan endavant com pugui anar. Si
Barcelona no va, els ho asseguro, això sí, que és ben cert,
Catalunya tampoc no anirà.
�7
A partir del 29 de maig caldrà fer molt perquè aquesta connexió funcioni bé. Perquè mai més un govern de Catalunya deixi
d'avançar cap a 1'objectiu raonable d'una xarxa de rehabilitació
i reinserció que permeti estabilitzar el nombre d'heroïnòmans,
impedir el creixement d'altres addiccions i decididament, tenaçment, lentament, però amb tota fermesa, anar acotant, primer, i
disminuint, després, la magnitud d'aquest problema pavorós.
Citaria set polítiques concretes: la lingüística, la de
serveis socials, la de política industrial, la de sanitat, les
escoles, la marginació i la droga. Són set mostres, set qüestions
en les quals hem de millorar, clarament.
Deixin-me que els digui una cosa: cap d'aquestes qüestions i
cap altra gran qüestió de Catalunya no millorarà decididament si
no hi ha un canvi en les relacions institucionals.
Torno a repetir-ho i ho repetiré tantes vegades com calgui:
no hi ha cap gran problema que tingui solucions que sigui competència d'una sola de les tres Administracions que treballen en el
nostre país. Tots els grans problemes són, de fet, competències
compartides i requereixen una entesa.
Jo, personalment, oferiré un acord en nom de la ciutat de
Barcelona, al proper govern de Catalunya, sigui quin sigui el
resultat de les eleccions, per tal que aquests problemes, almenys
aquí a Catalunya, puguin ser resolts dins d'un clima d'entesa.
En tots els camps que he citat, hi ha indicis d'aquesta
entesa o hi ha també manca de generositat, manca d'una decidida
voluntat de posar els problemes i les necessitats per damunt de
tot.
La ciutat de Barcelona necessita un gran acord nacional, amb
el govern català, per elaborar la seva Carta Municipal, que com a
Llei especial haurà de ser aprovada pel Parlament de Catalunya,
abans de ser enviada al Parlament espanyol; per resoldre els
grans temes culturals del país, els grans museus, la política
musical i els grans equipaments culturals; per aconseguir per a
Barcelona, vinguin d'on vinguin, els diners que li han de ser
estalviats al contribuient barceloní pel pagament dels serveis de
suplència que realitza l'Ajuntament de Barcelona, avui; per promocionar, conjuntament, l'Area de Barcelona i tot Catalunya, en
el món econòmic internacional; i per organitzar els millors JJ.00. de la història, de comú acord totes les Administracions, sota
la direcció inescapable, perquè així ho diu la Carta Olímpica, de
la pròpia ciutat.
Al mateix temps, oferiré i, evidentment, demanaré, un acord
per les grans infraestructures de la nostra Area Metropolitana:
metros, port, aeroport, cinturons, depuració d'aigües i col·lectors necessaris per lluitar contra les inundacions.
�8
Jo soc un convençut que en totes aquestes qüestions el Poder
Local hi té molt a dir, perquè és aquell que està més a prop del
ciutadà i el qui sap realment a on li apreta la sabata, per on
s'ha de començar, com s'han de fer les coses, com s'han de negociar, com s'ha d'expropiar, com s'ha d'indemnitzar, com s'ha de
dialogar amb els veïns, com s'han de gestionar els serveis.
Però
temps que
d'aquests
cessàries
la ciutat de Barcelona és generosa i sabrà, al mateix
reclama la seva part de protagonisme en la solució
problemes, sabrà, dic, oferir les compensacions neal govern de la Generalitat.
És evident que Barcelona, com a ciutat, ha anat acumulant,
durant el période d'inexistència de l'Autonomia catalana, una
colla de significats i de representacions que, pròpiament, pertocaven a un govern de Catalunya que en aquell moment era inexistent. Avui el tenim, i és de rigor que el govern de Catalunya
tingui un paper important en molts d'aquests temes, un paper
presidencial, un paper directiu, un paper orientador, un paper
d'un fort simbolisme, en el millor sentit de la paraula, d'exercici del simbolisme nacional, de posessió d'alguns equipaments i
infraestructures que tenen un abast català, però aquest intercanvi, aquesta compensació, aquest gran acord no ha estat possible
fins ara, perquè no ha existit el clima en el qual aquestes ofertes es poguessin encadenar positivament, no hi ha hagut ganes
d'escoltar, ni a l'hora de pagar ni, per descomptat, tampoc a
l'hora d'obtenir les compensacions, hora que, com és lògic, no ha
arribat mai; ni a l'hora d'ajudar ni a l'hora de rebre.
Quin efecte enormement positiu no tindria un acord, en virtud del qual, la ciutat de Barcelona renunciés a algun dels seus
actius més simbòlics en benefici del govern de Catalunya i obtingués, en canvi, un recolzament total en la seva lluita per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i la qualitat de la nostra ambició com a ciutat europea ?
No cal fer grans cabòries per imaginar els efectes, enormements benèfics, que tot això podria tenir. Doncs bé, ha arribat
el moment de plantejar-s'ho, sigui quin sigui el resultat de les
eleccions, repeteixo. Però com és natural, no hi ha cap mena de
dubte que si les eleccions del 29 de maig permeten un canvi de
majories, tots aquests resultats estan garantits.
Però sàpiguen que en cas contrari, jo igualment oferiré un
acord.
No sé si saben que hi ha autonomies a Espanya, concretament
la de Castilla-Leon, on s'ha iniciat ja un procés de transferències de serveis de l'Autonomia als Ajuntaments en els camps en
què aquesta delegació és més natural i lògica: joventut, serveis
socials, esports i escoles Bressol.
�9
Aquest procés que va ser aprovat en un mandat anterior, amb
presidència socialista, està essent respectat per l'actual President d'AP, el senyor Aznar, i s'està tirant endavant. És un procés modèlic que s'ha de seguir de prop i que tant de bo pogués
desenvolupar-se en el nostre país.
Però jo no demano només això, que estic segur que es produirà, per la força de les coses, sinó que ofereixo un acord global
perquè Catalunya i la seva capital treguin el màxim profit de les
seves energies.
No ens podem conformar amb una Catalunya de pa sucat amb
oli, basada en quatre adagis i prou, quatre adagis que són una
caricatura de la nostra manera de ser, amb una Catalunya orgullosa i prou, suspicaç i prou, atenta als símbols i no als fets.
Hem de voler una Catalunya jove, moderna, hereva d'una colla de
virtuds, que compti en els temes importants de futur, en el treball de les dones, en el de la sort dels marginats, en el del
futur dels joves, en el de la confiança dels empresaris, en que
la vida de cada dia sigui millor, en art, en ciència, en qualitat
de vida, una Catalunya que tregui tot el profit de les reflexions
que sobre ella han fet els catalans. Llegiu un Ferrater Mora, un
Vicens Vives, recordeu un Bosch Gimpera, aquesta Catalunya que
ells han descrit i que està encara desgraciadament tan lluny però
que en el fons si hi pensem, està a tocar de dits.
No ens podem conformar i no ens conformarem, construirem la
Catalunya dels nostres somnis. El país amable, obert, tolerant,
liberal, en el millor sentit, la nació no excloent, formada de
tots els rius que l'han regada, construïda, pam a pam, per les
seves viles i ciutats, pels seus ciutadans més actius.
A Catalunya, avui, a molta gent els fa mandra de venir:
forasters, estudiants, empreses que ens diuen la veritat, jutges
i policies, artistes i científics que no troben l'escalf que voldrien. Els hem de fer venir. Ens consolem, a vegades, amb els
afalacs d'aquells que prenen la nostra causa com a seva. Però
aquests són una minoria. No hem d'exigir una militància per
conviure aqui amb nosaltres, sinó senzillament respecte, com
arreu. No n'hi ha prou en aparèixer com un país singular, diferent, propi, com nosaltres, com el que som. Hem de fer l'esforç
pedagògic d'explicar que som un país obert, diferent, però obert;
singular, però senzill d'entendre; amable, tolerant, desitjós
d'explicar-se, de rebre, d'integrar. Un país atractiu, no solament per a aquells que ens coneixen i ens estimen, sinó també per
a aquells que no ens coneixen.
�10
Que ningú no s'imagini, del que he dit, que jo em cregui que
no hi ha res que es faci bé; ben lluny d'això. Hi ha moltes coses
a la Catalunya d'avui i a la Catalunya oficial d'avui i en el govern de Catalunya d'avui que van bé. I m'agradarà de dir-ne unes
quantes: les carreteres durant el primer mandat del govern de
Convergència, els ferrocarrils catalans, el mini-transvàs -encara
que massa tard-, el projecte de TGV, és a dir, el conjunt de
projectes, que jo en diria els projectes Vilalta, perquè tots
venen del mateix lloc.
La ubicació de serveis a la Barcelona vella, el Palau Moja,
el Palau Marc, l'Esglèsia de Santa Mònica, evidentment totes
elles iniciatives del primer mandat o bé de l'època Rigol, però
que són aquí i contribueixen a la millora de la Barcelona vella.
I més que n'hi haurien d'haver. Les cases de l'Onyar, el "Catalunya Música", la calitat mitja de TV3 i de Catalunya Ràdiomalgrat del Dallas-, els bons professionals, molts d'origen
esquerrà que hi ha en aquestes emissores, i també Ràdio 4 i el
segon canal que, fet i fet, van ser les primeres estacions en
català i tenen també una qualitat digníssima; la política lingüística i la seva Llei unànimement aprovada, tot i que falta la
política i la campanya del "Català és fàcil", del català proper;
la dedicació dels mestres, malgrat les crítiques que se'ls ha
adreçat, el Laboratori d'Assaig, l'Institut de Cartografia, el
Consorci Hospitalari de Barcelona. Aquestes i altres coses que
segurament no sentiran anomenar en les exposicions, aquestes
d'auto-complaença, d'auto-bombo, que s'haurien de prohibir en
període pre-electoral i que jo no vaig fer en el període préélectoral de la campanya municipal, de l'any passat. Aquestes i
altres coses com aquestes són coses que van, que funcionen, que
se'ls poden posar pegues, però que estan ben fetes, en principi i
en general.
Però hi ha dues coses a dir: una és que n'hi haurien d'haver
moltes més de coses que anessin bé, i podrien i podran haver-n'hi
moltes més; i també, que hi ha coses que no van bé, que no es fan
bé. Hi ha coses que van bé perquè una cosa és la cúpula de govern
i una altra la dedicació, gens sectària, de molts departaments i
responsables que treballen tan bé com poden, sota un govern que
ells no han triat. I hi ha coses que no van bé.
Els parlaria hores i hores de com s'hauria d'enfocar la
política de l'esport, l'escola, la vivenda, la sanitat, la seguretat, la universitat, les presons, la pesca, la música, i tantes
altres coses que no van com haurien d'anar.
Deixin-me que els doni alguns exemples:
�12
L'habitatge: No hi ha a Catalunya, una autèntica política de
rehabilitació de cascs antics.
Es fa el que migradament puguin fer els Ajuntaments, i algunes
accions aïllades. A la Ciutat Vella de Barcelona s'ha trigat vuit
anys a acabar les cases de la Maquinista i gairebé el mateix amb
les cases del carrer de l'Om, quan les necessitats que hi ha són
d'una extraordinària urgència i d'una enorme dimensió. Aquí no
podem anar amb mit jes tintes, ens hi hem d'abocar.
Però l'Ajuntament de Barcelona ha decidit fer una inversió
de 13.000 milions a partir de fons de les Caixes, d'empreses
interessades i de comerciants i empresaris de l'entorn, per tal
de rehabilitar espais, obrir carrers i crear infraestructures i
permetre la construcció de vivenda nova, que sigui atractiva per
preu i per qualitat per la joventut barcelonina, i per les classes mitges.
L'Ajuntament s'ha compromès a incloure una partida de 1.500
milions cada any fins l'any 2.000 en els seus pressupostos, per
tal de garantir als que aportin aquest capital la seva rendabilitat.
Hauríem d'estar més ben acompanyats en aquest esforç, que és
crucial per recuperar el cor de Barcelona.
La sanitat: Hi ha desenes de petits hospitals de comarques
que no han rebut l'empenta que esperaven. Hem estat vuit anys
esperant el Consorci Hospitalari de Barcelona, per fi el tenim.
Però Sant Pau ha empitjorat des que està en mans d'una Presidència anomenada pel govern de Catalunya, hi ha acumulat un dèficit
de més de 10.000 milions de ptes.
Policia i seguretat: No pot ser que mentre a la nostra ciutat, a les nostres ciutats, com passa a Madrid, com passa a la
resta d'Europa, en les grans aglomeracions urbanes, s'estan vivint moments, a vegades dramàtics, d'explossió de la delinqüència, l'única preocupació del nostre govern sigui el de poder
utilitzar pistoles fora del nostre país, acompanyant amb els
viatges oficials. O dictaminar els uniformes que han de dur les
policies locals, sense donar un impuls que tothom esperava a
l'Escola de Policia Local de Catalunya, o enviar els Mossos d'Esquadra a les festes majors i en algunes accions de prestigi.
Hauria de quedar més clar que, tot i reivindicant, les dotacions de Mossos d'Esquadra que l'Estatut permet i les competències que l'Estatut reconeix, la gran preocupació, la prioritat
fonamental és en la coordinació de totes les forces per combatre
un mateix mal.
�13
Les presons: No fa pas molt, el dia 3 d'abril, els diaris
portaven el nombre de places penitenciàries a Catalunya i el
nombre de presoners: 2.000 places, 4.000 presoners. Les presons
de Catalunya s'han convertit en autèntiques escoles del delicte.
I no perquè hi manqui l'esforç dels funcionaris que hi treballen,
sinó per la senzilla raó que uns equipaments pensats per una
determinada població reclusa no fan els seus serveis, sinó el
contrari, quan són invadits per un nombre infinitament superior
de reclusos.
Vagin a la presó de joves de la Trinitat Vella, la presó de
dones de Wad-Ras, vagin a la Model i veuran el que no és un
servei públic, sinó tot el contrari.
Vagin, passegin pels entorns del barri de la Trinitat Vella
i veuran fins a quin punt una presó es pot menjar un barri.
I que no se'ns digui que no arriben els "quartos", (perquè
això està transferit i ben transferit) o que els Ajuntaments no
volen tenir presons. Naturalment que tothom s'hi resisteix, però
l'habilitat d'un govern ha de consistir, justament, en imposar
raonablement a cada ú la part de càrrega que li toca. He dit raonadament, persuassivament, i això és el que no s'ha sabut fer.
Algú s'estranya, aleshores, que els jutges tinguin problemes
de consciència, a l'hora de dictar actes d'empresonament de joves
sense antecedents o fins i tot reincidents? Algú se n'estranya?
Algú se'n pot estranyar? Fins que no s'arregli aquest punt cabdal
de la nostra política d'ordre públic i de seguretat, tot ballarà,
tot el sistema funcionarà malament. Hem de fer un esforç important perquè les presons de Catalunya siguin dignes, estiguin ben
ubicades allà on han d'anar i contribueixin a la rehabilitació
del delinqüent. Tota la resta és música celestial.
La universitat: La Universitat sembla ser l'esgraó més feble
de la nostra societat. Ni s'hi dediquen tots els recursos que
calen, (només la meitat), ni els que s'hi dediquen són ben distribuits. Avui la Universitat resta desbordada per l'increment
massiu de la demanda d'educació superior. I aquí rau una de les
claus del que ha de ser el nostre èxit en un futur de competència
europea.
Un país amb la Universitat malalta és un país malalt. S'ha
de fer un gran esforç financer per dotar les Universitats catalanes de l'espai i els equipaments, els mitjans d'investigació i
els mitjans retributius necessaris.
�11
L'esport: En el camp de l'esport, del qual tant s'ha parlat,
s'ha fet tot al revés del que s'hauria de fer. Recolzar els clubs
ha de significar donar-los el seu lloc, no substituint una escola
insuficientment dotada, sinó complementant una escola eficient,
que selecciona, que tria els nanos i els adreça cap a nivells
específics de perfeccionament en els clubs. Avui en dia per manca
de dotacions escolars, de mestres i d'instal·lacions, de mestres
reciclats i d'instal·lacions, els clubs estan substituint l'escola, estan fent el paper que a Alemanya Oriental, o a França o a
Itàlia o a qualsevol altre país fa la pròpia escola.
L'esport ha estat una mica concebut com a una mena de sindicat nacionalista. S'ha practicat la política de l'afalac, com a
sistema. Hi ha anècdotes divertidíssimes, hi ha aquells anuncis
que en Comas va encarregar als diaris per a la famosa manifestació de la querella, en els quals els espeleòlegs se'ls anomenava
jugadors i als excursionistes atletes, per error, amb les presses. Hi ha aquella iniciativa, tan "xusca", de Convergència adreçant-se als clubs, per tractar de prohibir l'homenatge que em van
fer després de la consecució de la nominació de Barcelona com a
seu dels JJ.OO. del 92. En fi, hi ha tota una antologia d'una
concepció de l'esport com a massa de maniobra política. Tots hem
vist el fill del Secretari General de la Presidència amb pancartes amb referència a una campanya llançada contra l'actual directiva del "Barca". Tots hem sentit a Terry Venables referint-se al
mateix. I bé; els polítics no ens hauríem de ficar en tot això.
No hem de tenir altra ambició, en el món de l'esport, que concebre'1 com un sistema educatiu, com un sistema formatiu, integrat
dins del món escolar i perfeccionat, després, a través dels clubs
i del sistema de perfeccionament d'alta competició. Com en altres
països, simplement.
L'escola: Hem perdut l'empenta del Patronat Escolar Municipal, de la Universitat Autònoma de la República - que es va muntar en un tres i no rés- fins i tot el Rosa Sensat. Quin gran
desencís! Es fan coses magnífiques, però no hi ha l'escalf des de
dalt. No som capdavanters i hem de ser-ho; ens toca, ho podem
ser, ho fórem. No hi havia més autonomia en la Mancomunitat i ho
van fer. I el mateix en la República.
Hauríem d'optar pel model anglosaxó: l'educació no ha de ser
nacional, sinó local. Que s'expressin les comunitats bàsiques,
que s'expressi la llibertat ciutadana dins unes normes nacionals.
Hi sortirem guanyant. Entre l'escola nacional i l'escola privada
hi ha un esgraó privilegiat que és l'escola local, municipal o
comarcal, on es dóna el respecte a l'orientació nacional i la
vivacitat de l'iniciativa de baix, diversa, competitiva sí, en el
bon sentit.
�14
I ara els parlaria de la música i de com, Catalunya que té
en l'Orquestra Ciutat de Barcelona la seva, de fet, orquestra
nacional, no contribueix al seu finançament. I com el Conservatori Municipal de Música de Barcelona que, de fet, és el gran
conservatori central de música de Catalunya, tampoc no rep l'ajuda que necessita. Més aviat es pensa en alternatives en aquesta
Orquestra i en aquest Conservatori, de forma incomprensible.
I els parlaria de la pesca, per a la solució als seus problemes només els haig de dir una cosa: preguntin als pescadors de
Begur, als pescadors de Port de la Selva i els explicaran què és
el que cal fer i què és el que no cal fer en aquesta metèria. Els
ben asseguro que el que cal fer no és el que s'està fent.
Hi ha moltes coses que no es fan bé. Hi ha massa coses que
no es fan bé. És dificil de pensar que tot això es pugui redreçar, si no hi ha un canvi de majories. Són massa falles. Un país
en què l'esport, l'escola, la vivenda, la sanitat, la inseguretat, la Universitat, les presons, la música, la pesca, la política de comunicació no van com han d'anar en un país que està
demanant a crits una empenta nova. Perquè volen, ara, un altre
canal de televisió? No seria millor arreplegar els canals locals
que ja hi ha i els canals per cable que comencen a existir i que
es poden implantar i crear una autèntica xarxa, aquesta sí que
seria una autèntica xarxa comarcal, d'interès comarcal i d'interès local a Catalunya? Per què les comarques s'han d'expressar
des d'una nova TV4 i no per elles mateixes?
A Catalunya hi ha els homes i les dones i les idees que
permetran de fer-ho millor, tot això.
A Catalunya hi ha l'orquestra i el director d'orquestra,
Raimon Obiols: casat, tres fills, llicenciat en Geologia, fill de
Josep Obiols, pintor al servei de Catalunya, científic, polític,
tres vegades detingut i empresonat, actiu des de 1958 en la causa
de Catalunya i el socialisme, sense falles, sense ni un minut
d'absència, com ningú, present al 59-60 i al 62 i a la Coordinadora de Fonts Polítiques i a l'Assemblea de Catalunya (quan pocs
dels que avui manen eren a l'Assemblea), en fi, sempre present,
testimoni viu del que ha passat, jove encara, honest 100%, sense
cap taca, expert, bon home, dur quan cal, i tant!, però d'una
gran tendresa i una gran poesia com demostra el seu llibre (escrit per ell) "Els futurs imperfectes": un èxit editorial sense
precedents entre els escriptors progressistes.
Raimon Obiols: el futur possible, perfectament possible, de
Catalunya.
�K'Ct'yT
^
1^,}\
J*. LLf'I^IUAKI"
•4- ) ! C/
t/í/j
(vu QJU li
^^v/i
/-.faytsui.
¿¿P_J^vC^^y> ¿:¿¿2Í^ f
' fer^MA ¿&
fe,
UJr"
J?)
^ u
ft-W cd.dt,u ^-^
Jj «. [U/u'
1
V
/
2).
c^^-^iL
\) i - - _ : - — + t ^ù
: ¿ *l^f ¿A,w
M i4o) A, ^ w ^ - > ^ ^ ^
! >n .'v·-í
l'VM/*~
a*-K
Lf- A/.
/•'
¿•¿•Le,
V«
-'• - ' - U ^ Q
t
i
'^í-''
/I*
¡ ,
/
V
n>
;i/U
4 5"}
¿
K W ^,i¿^)^-íLJít
TtK . " V . - ^ t í ^ 'A;'
L,-.'--/ i.'•K: O-í U.i'' cbí*. \ ' /Vi I/I-'"U.^.
, f,JvT
\ .*
Vi-
o'
tUi
r/^l-.'Vl
/-Ó ¿¿C£ -
Cf^
�J/MA
¿U^utoiU' {câ
tjW)
i/l
l) ¿ 1
liíti^Z.
S3
C
(LiíeMJr.
lH
lusH "C '• Ç\AA Un ¡¿X ico,
\U
ÍS&MJ
UM
l
U
u 1 ^' 1
4
J
>1 ,AU-Çt^A
"il
Ut*.
¿ t /
l'U y»f> - ^ \H ft^ÁAAA.
//w
•.ifCtM
1
^
r-f^ ai.../
J-Cttr,
�•1.
y
L·ol^
, áuíí^H^ : ''#/>«/'<^°' ^ huillak A k y ^
fet")
^ ^ /
C^fJuu^^
^^^
^ > ^ 7 (XT
^.
,
,,/
ù ^
Y
r't
CíUWW^'
i^> í ^
5
^ '
�3
f
jiLÙUlV'^
/*"
/
;}..{1lfl<Ct¿K^)
:¿C iféJgêd-
¿VL
Ui
¡4^
/H*,IIW
i*
V
inte*
i'^
-l-lü'óu. -¿> ^ ' ' V "
y
/
-
-
"ft, á, .,U. «w.— ^ J ^ J i - ^
~-
¡T"^7
ívH^i' - ^
?u ;u
"
' ^ u "' '
Atj>
UA.¡^/'
/I^VvUi 7 5 ^
/l^'
t-l·
�¿•(X.16',"u¿> •• ¿- ^ W t
ls)
tó—
|-V
h ^ 4,L-
-, -j"'
,JV>A
T^CL^
\ ¿
, •
• •
1
>
V
\ ni
l·
7^7
\
i I
.
/lli]
Cc-i l U£
>¿U
tAMAdJ)
i 'iXy
/ W
fciU-4\As\H._
Aj
L
HLL,,'^
/"*-' - /-t 4
b
A
/A
iw
¿vuH 7 i p
(h cJ :h M\7 • M -**«-
&uw¿> i / / ¿ ¿ ^ ¿ ' y ' " 1
;
-
-•>
,
.v .
¿Oi't**-
a«^
"'-C/V . / V / / ¿ (
l ^ ^ / t - Z ^ w i ' ¿>'
ví
^7'^'7f tr'^'
/UlM /
�^
I
'i Li
,vv
V\Atb'y-
A
!»i^
•TTK
A.>
V
'\
. \S
<-x
$-.*>
"\xV
V ^
O
y
C
M 71'
1
fne^-Á^l *' ^-
>
•ri"
(j-ÁltrU.
•c , Uiv~f-i
W°'
. ' iM '
~>
1
ív *ï.
V
l(k k l Tl'•>''- <¿(
J
Cana ;M
„ ,, Í-MA -
iA
^
H
'
fF*z&%,
I
aJ
; & - * <**'?
" ^
•
I
v
�í
'lu ^ 4P
'¡~a~rnT
M)
/
/U/w
i' T"> ¡
• IY**
fl'-ut )
^-^-^
Sj H^ faç ¡.VCA
¿J*
^{M^^:AF
A
n Lz.
i'liA w w * ' ^
I A
h
chd^ ¿J ¿k^ K^Jû.
n
/ Ú, c^h/"*^
'^^f^'
.Ù ^
fa™
a û'^'H/
^
W ¿
/i/jVr™^ 1 ^'
ftiMi >^^/
fori
7T
X/n-.,
/ Vi.vi ' v
7
..Lifl-ufxû/e..
~
�?
IrHKO'f***
)ç\
U-
1
::
tó^^7^fl^-^i^-^-^ — —
,
¿A 7A ? a
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Un discurs esperançat sobre el futur de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-04-12
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Campanyes
Obiols, Raimon, 1940-
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Parlament de Catalunya
Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
Discurs de Pasqual Maragall en un acte de campanya del PSC per les eleccions autonòmiques de 1988, amb Raimon Obiols de cap de llista i candidat a la presidència de la Generalitat. Conté diversos fulls amb notes manuscrites de PM.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 175
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2789/19880303_SoparAlcaldes_PM.pdf
04aabc742b3add24cf10c20db0234716
PDF Text
Text
PARADLES DE PASQUAL MARAGALL AL "SOPAR D'ALCALDES" CELEBRAT A
L'AREA DE BELLATERRA (B-30), EL DIJODS 3 DE MARÇ DE 1988
Em fa l'efecte que tots sabem que treballar municipalment vol dir
moltes coses; i que hi ha moments de la nostra trajectòria en els
quals posem més enfàsi que aquestes coses es sàpiguen i es vegin.
Penso que això és, una mica, el contingut de les paraules, que ha
dit en Lluís Armet.
Per tant, fer campanya vol dir treballar municipalment; és a
dir: treballar de la manera que vosaltres sabeu que arriba a la
gent.
Fa cosa de dos anys i mig, — penso que era en aquest mateix
local, si no recordo malament — , ens vam reunir una colla d'alcaldes per discutir en quin punt ens trobàvem. En aquell moment,
— si ho recordeu, cap al maig del 85 aproximadament—, encetàvem
una campanya sobre el "Pas de l'Equador" del nostre mandat municipal i encunyàvem aquell slogan d'"Anem més enllà", que es
basava en el fet d'haver comprovat que havíem fet una colla de
coses, que s'havien de fer, de sanejament, de reforma; i que era
possible a partir d'aquell moment no parar-se, no seguir rutinàriament, sinó anar més enllà, agafar fites més agosarades, d'anar
,.la detalls. Ho recordeu? d'anar als detalls; detalls que potser
durant els dos primers anys de mandat haviem abandonat com impossibles d'atacar. Tot des del punt de vista de la nostra ambició.
Recordo que vam fixar quatre o cinc objectius:
Anar al detall. I això volia dir, també, descentralitzar, en el
cas dels Ajuntaments grans.
Promoció econòmica. Es a dir, deixar o abandonar la idea
que
davant de l'atur no es podia fer res més que lluitar contra les
seves conseqüències; per tant: fer llars de vells, fer parcs...
fer tot allò que fes possible que la gran bofetada de l'atur fos
absorbida per la població, es pogués sobreviure, contra aquest
fort atac, contra les seves condicions de vida, a través de
l'existència d'un entorn municipal millor que és el que havíem
estat fent els primers dos anys i en els primers sis anys, — j o
diria—, dels Ajuntaments democràtics.
1
�Per tant, no parar-se aquí, sinó, anar a veure les causes de
l'atur en cada una de les nostres poblacions i mirar d'atacar-Íes
també des del punt de vista de 1'animació econòmica.
Millorar el funcionament de la ciutat i dels pobles en els primers quatre anys. I per aixo en els primers sis, ens havíem
quedat una mica en l'empenta fortíssima dels serveis personals,
però havíem deixat de banda, — e n algunes poblacions al m e n y s — ,
el funcionament tècnic de la ciutat. Aquells serveis més tradicionalment municipals de les clavegueres, de la neteja, de la
circulació, etc., que havien pogut quedar una mica al marge i
que, tanmateix, s'estaven convertint en temes perillosos, en
temes de complicació de la ciutat; i, d'altra banda, estàvem
disposats a entomar totes les competències que nosaltres anàvem
veient que cada vegada més els Ajuntaments podien realment entomar.
Que eren competències que la nostra Constitució i el nostre
Estatut deixaven en mans, potser, de poders més alts, però, que
no impedien (ni impedeixen) que siguin delegats o transferits a
nivells més baixos i que nosaltres preconitzem sempre que estiguin en el nivell més proper del ciutadà.
Aquesta era la filosofia d'aquell moment. Després van venir
moltes coses, però jo crec que això va tenir un ressò entre
nosaltres.
Vam engegar al 85-86 unes etapes de gran il·lusió municipal.
Finalment van venir, al 87, les eleccions (no descriuré la campanya) .
Tota campanya és un aprenentatge. Aquesta ho serà. Acabarem la
campanya sabent coses que no sabíem de nosaltres mateixos, de la
ciutat, de Catalunya. Això és segur.
Jo diria que de la campanya passada hi ha dues lliçons que hauríem de reternir: Una, al tanto! amb les tècniques de la dreta.
Sembla mentida, però encara ho hem de repetir. Hi ha una tècnica
de la dreta que es basa en la connexió, en el pensament més
tradicional, més tradicionalista, més de dret natural, més d'estar convençuts que porten la raó que la història ha portat sempre
i que de fet, els ha portat a governar i ha deixat a l'esquerra
en el racó durant molts segles de la nostra història. Cosa que
crea una facilitat immesa per la maledicència, per la calumnia,
per l'atac personal que va sovintejar a la campanya municipal, a
tots nosaltres.
2
�Maledicència, calumnia, atac personal... fets des de la tranquil·litat de saber que al darrera hi ha tota la història de la
humanitat, que és quasi com dir tota la història dels governs
conservadors.
En definitiva doncs, una colla de poders morals que són encara
presents a la nostra societat; una colla de convencions i una
colla de tradicions des del punt de vista ideològic que fan
fàcil, que fan relativament fàcil per a la dreta pensar que pot
aïllar l'esquerra, els homes i dones de l'esquerra, les persones
de l'esquerra, caracteritzant-los com alguna cosa estranya, de
sempre, tocada d'algun tipus de pecat, per dir-ho d'alguna manera
Això, es va veure d'una forma molt expressiva en aquesta campanya, fins i tot, després de la campanya.
Jo tinc un President de Districte de Barcelona al qual la dreta
li ha fet una campanya després de les eleccions, pel fet que és
President de Districte i va estar en discussió si podia ser-ho o
no. Doncs, davant de l'escola dels "nanos", que a més a més, és
una escola que és fora del Districte, d'aquest company, octavetes
dient "fulano, ves-te'n", muntanyes de paperetes dient, "fulano
ves-te'n". Coses que ataquen realment la tranquil·litat, l'equilibri, la psicologia de les persones i que nosaltres sabem que a
la dreta no li costa res de fer.
Això va ser un aprenentatge dur d'aquesta campanya que ens ha
deixat a tots marcats segurament d'alguna forma, però, que l'hem
d'haver après.
I, en segon lloc, aquesta berreja que en Raimon Obiols ha denunciat també de darwinisme social, de cinisme respecte de la impossibilitat de millora de molts sectors de la nostra societat, del
tercer terç, del quart món, -com es diu de vegades-, barrejada
amb aquesta mena de beneficència, de sentiment benèfic que semblaria que és l'única sol.lució per aquests temes almenys l'única solució per la "bona consciència" de la "bona gent" que després d'haver dit que no hi ha res a fer, diu: "jo dono la meva
almoina perquè aquells pobres, que el meu sistema, el sistema que
jo pregono, deixa a la cantonada ara els aniré a veure perquè
tinguin alguna cosa de la qual menjar". I criticant les esquerres que, en el fons, — s e m b l a — no estan disposades a aquesta
beneficència i, per tant, no tenen, — d i u e n — , sensibilitat.
Primer condemnar la gent: després donar almoina i, tercer, condemnar l'esquerra per no tenir la sensibilitat de l'almoina quan
l'esquerra el que està fent, el que ha de fer, -amb pausa, amb
prudència, però amb tenacitat-, és desmontar la màquina de la
misèria, desmontar aquesta màquina que crea marginació i no pas
acceptar-la com una cosa absolutament intocable i després tirarli al damunt l'aigua beneita de la beneficència.
3
�Hi ha una altra cosa que vam veure a la campanya anterior de les
municipals i que, d'alguna manera, configura el que és el clima
polític d'avui: no seguiré amb els temes de campanyes personals,
in'hi ha molts; hi ha companys que són aquí, altres que no hi són
(no hi és el company, per exemple, de Sant Feliu de Guíxols)
campanya brutal, personal, "bustiades" contra aquest company
Nosaltres, per tant, hem de partir de la base que ens hem fet més
grans en aquest sentit, que sabem que això pot succeir i que
sabem els valors que hi ha darrera d'això i això és el més important, són valors coherents, coherentment dedicats a la conservació del domini social permanent de les forces de dreta.
Si repasem què se'n va fer, després d'aquests mesos en la situació actual, què se n'ha fet d'aquelles pretensions nostres de
l'any 85, jo diria que Déu n'hi do si hem anat més enllà! Miremho ara amb fredor, mirem-nos-ho amb tranquil·litat: Deu n'hi do!
els avenços que hem fet, Déu n'hi do! els detalls que hem aconseguit canviar, Déu n'hi do, també, els nous problemes que han
sorgit i que en aquell moment potser no hi eren. Amb el canvi de
situació de la crisi econòmica també han aparegut nous problemes.
En el cas de ciutats grans: la circulació, evidentment; en matriculacions masives en els últims catorze mesos, que porten cotxes
al carrer, cotxes a la vorera, problemes d'aparcaments, problemes
de tot tipus que no eren tan palesos fa dos anys i mig i que ara
ho són. Però, Déu n'hi do! el que els alcaldes socialistes hem
arribat a fer en el sentit d'arribar als detalls que pensava
molta gent, que mai hi arribaríem. Déu n'hi do! el que s'ha fet
en matèria de descentralització en les ciutats grans. Déu n'hi
do! el que s'ha fet en matèria de millora del funcionament, tot i
que com he dit, també, en aquest camp, han aparegut molts problemes .
Hi ha un nou orgull de les ciutats. Molt clarament a partir del
85. Un nou orgull, inclus unes noves campanyes, hem tret slogans.
Hem sapigut dir que estimàvem les nostres ciutats de formes
diverses
Déu n'hi do la promoció econòmica que hem fet i,
Déu n'hi do! fins a quin punt la gent identifica els Ajuntament
amb agents de desenvolupament econòmic, amb gent que anima la
ciutat. Déu n'hi do! la quantitat d'empresaris, de gent de clase
mitja que veuen que en el seu Alcalde hi tenen un interlocutor
vàlid (cosa que abans se'ls prohibia ideològicament, d'alguna
forma, i que ara, evidentment, s'ha perdut com a prohibició). Déu
n'hi do també, la quantitat de competències que hem entomat,
encara que aquí és evident que els diners són el límit i no hem
aconseguit, diguem-ho clarament, - ni de l'Estat encara-, després
de la gran empenta del 82-83, de la gran empenta de l'entrada
d'en Borrell en el Ministeri, no hem aconseguit encara un nou
model de finançament que sigui suficient, ni de l'Estat ni, per
descomptat hem aconseguit que es formi una cosa que les Lleis de
Bases, l'Estatut, preveuen, que és el Fons de Cooperació Autonòmic.
4
�Avui a Madrid he tingut ocasió de comprovar, parlant amb l'Alcalde de Valladolid, una colla d'Alcaldes també, discutint temes de
finançament, que una de les comunitats autònomes que ha desenvolupat més el model de transferències de serveis als Ajuntaments
és Castella-Lleó. Castella-Lleó, per una llei que va ser votada
amb majoria socialista però amb unanimitat, (A.P. també la va
votar) i que en aquest moment el President d'A.P. està practicant, ha creat Comissions Mixtes de traspasos de la Comunitat
Autònoma als Ajuntament i, en concret a l'Ajuntament de Valladolid, que comprenen: tots el temes de Joventut, per delegació,
prevista en l'Estatut i en les Lleis Bàsiques; es pot fer, tots
els serveis socials, guarderies i esports. I no han fet l'ensenyament, perquè l'ensenyament no està transferit; és una d'aquestes Comunitats Autònomes que se'n diuen territoris "MEC", del
Ministeri d'Educació i Ciència, encara no hi ha aquesta transferència. Si algun dia hi és, el model que jo en diria "castellà"
en aquest cas, aprovaria probablement, la seva transferència als
Ajuntaments.
Això està passant ja a Espanya. Està passant (hem de recordar-ho
al Govern que tenim aquí) amb un Govern de dreta que, senzillament, està seguint la Llei, que es va aprovar amb majoria d'esquerra, però també, amb unanimitat de la dereta, -tema que hem de
recordar-. Potser això, ens ha impedit aquí anar molt més enllà
en el terreny de l'assumció de competències i esperem que el
canvi de clima polític de Catalunya ens permetrà començar a
plantejar aquestes coses a partir del dia u de juny.
Aquí mentrestant, no es compleix la LLOT. La FMC denuncia que la
LLOT preveia la creació de la Comissió d'Administració Local, per
la discussió dels grans temes del país, entre els quals, evidentment, els temes de finançament, però els temes comarcals i els
temes de desenvolupament de la pròpia LLot. No s'ha creat la
Comissió d'Administració Local (sabeu que la FMC està estudiant
aquest tema per veure quin posicionament ha de pendre sobre
aquesta qüestió) reitero que no s'aplicat ni la Llei, ni la LLei!
que a nosaltres no ens agrada i, que tanmateix, té alguns aspectes positius.
Inobservancia de l'Estatut, de l'esperit de l'Estatut en aquestes
Lleis. No hi ha en el tema metropolità, — e l qual, és evident,
l'Estatut en l'Article 5 parla del fet metropolità i que s'ha de
regular i el que veiem és una regulació, com a mínim, risible
d'aquest fet i, complicada—; No ja en el tema de les comarques,
en el qual hem vist una aplicació d'un sistema mecànic de formació de majories contra la professionalitat dels vots; no en la
delegació de competències, sinó al contrari: l'absorció de competències d'una forma claríssima en aquest moment a partir de
l'atac a la Diputació de Barcelona; la falta de creació d'un
fons autonòmic de cooperació local, tema en el qual insistim
constantment i que ha de ser una de les conquestes que nosaltres
trèiem d'aquesta nova contesa electoral.
5
�Evidentment que aquestes Lleis tenen algunes coses bones. I evidentment, que no seríem segurament seguits si només diguéssim que
hi ha hagut coses dolentes. Per exemple en la LLOT, l'Alcalde és
declarat representant ordinari de la Generalitat, és a dir, hi ha
una reiteració de l'esperit de l'Estatut que veu als Ajuntaments
com Administració de la Generalitat de Catalunya i ho diu l'Estatut: " la Generalitat és composa de l'Administració Central i
dels municipis de Catalunya". Per tant, som Generalitat i, aquesta Llei en algun punt recòndit
—d'això no se'n ha tornat a
sentir parlar, però hi é s — , diu
" que els Alcaldes són els
representants ordinaris de la Generalitat en el seu municipi."
Tots vosaltres, tots nosaltres, som els representants de la Generalitat en el nostre municipi. Es per això, que nosaltres tenim
la força per dir, per la nostra trajectòria i pel que hem vist de
les lleis que hi ha, que confiem en una Generalitat diferent, en
un President que sigui sensible a les necessitats i possibilitats
del govern local, que hi vagi de cara, (com ho va fer el President Tarradellas), que simbolitzi no només el pluralisme ideològic del nostre país, o sectorial, o comarcal, sinó també,
l'institucional. Un president que ens representi a nosaltres
Alcaldes. Un President que quan el veiem parlar com a President,
al tanto!, no com Secretari General (que aquí podríem estar-hi
sempre en desacord), sinó com a President, penséssim "aquest és
el nostre President que està parlant en nom nostre". També davant
de Madrid; davant de Milà; davant d'Europa o davant de Catalunya.
Quan fa servir, com és normal que ho faci servir el President de
la Generalitat de Catalunya, aquesta invocació "Jo com a President de Catalunya..." i a continuació tots hauríem de pensar
"aquest home està parlant per mi i, m'està representant".
Aquesta és la Generalitat que nosaltres volem. Una Generalitat
que pressioni, a Madrid evidentment, per a Catalunya. Però no
només per la Generalitat entesa com una administració central de
Catalunya. Per Catalunya!, Per tot Catalunya. Es a dir, nosaltres
no hem vist casi mai i ens agradaria de veure (i pensem que això
pot arribar) una Generalitat que pressioni a Madrid en nom dels
catalans, en nom dels municipis de Catalunya també i, que sàpiga
fer l'esforç. Que això és una qüestió de generositat, és una
qüestió d'imaginació inclus, de no estar obsessionat pels conflictes i tenir l'amplitud d'esperit i d'ànima de saber que hi
han molts que esperen molt d'un .
El President de la Generalitat ha d'anar a Madrid i ha de demanar
per tot Catalunya; no només per l'Administració; no només pels
"serrells"; no només el finançament d'allò que falta per finançar
i aquell pressupost que no ens arriba de TV3 (que, per cert, la
poden gestionar millor des del punt de vista financer) o els
mossos d'esquadra; sinó també, demanar obertament, intensament i
tenaçment a Madrid -i a Europa si cal-, per a tots. I per tant,
pels Ajuntaments; per allò que els Ajuntaments estan demanant a
Madrid. Quina no seria la nostra força si veiéssim que el President de la Generalitat està abogant a Madrid pel mateix que
nosaltres estem abogant i que no es dóna aquesta situació en la
qual el Govern, sigui el Govern que sigui, pot tendir a jugar a
la contradicció entre Comunitat Autònoma i Ajuntaments, sinó que
hi hagués una pinya.
6
�Aquesta és la Generalitat que nosaltres volem. Una Generalitat
que sàpiga compaginar la satisfacció prudent i equilibrada dels
desitjós de les diferents ciutats i comarques de Catalunya; que
no contraposi el Segon Cinturó a l'Eix
Transversal: aquest
sistema tan fàcil de no fer, de mai no fer res, ni l'Eix Trasversal ni el Segon Cinturó complert. (Només se'n ha fet un tros
d'Eix, que és l'Eix Pirineic i l'ha fet l'Estat, hem de recordar-ho, això.
Una Generalitat que acabi el que comença. Si es fa el Túnel del
Cadí, es podria discutir que el més important a fer fos l'Eix
del Cadí o el Túnel del Cadí, fa cinc anys, fa sis anys, i la
carretera de Sitges que ara es parla de fer i totes les carreteres que surten de Barcelona amb aquest esquema radial que la
Generalitat està aplicant, - ho dic jo que soc l'Alcalde de
Barcelona-, es podria discutir que això fos el més important.
Però si es fa, que s'acabi!. El que no té sentit és que es faci
el Túnel del Cadí i com que resulta que el fa una empresa privada
i potser hi ha alguna reticència respecte el seu president, d'un
altre grup diferent, "no és una cosa feta exclussivament a dintre
de casa nostra: Presidència de la Generalitat és Convergència i
Unió", llavors ja no s'hi està d'acord i no s'acaven els accesos
i tota aquella inversió s'està morint de fàstic per una manca
d'equilibri financer perquè els accesos no hi arriben o no hi
arriben bé.
Una Generalitat que no exclogui ningú, del fet de ser català o
de tenir responsabilitats importants dins de Catalunya. Que no
exclogui precisament el President del Cadí, precisament al President de la Companyia que va fer el Túnel del Cadí, que va ser
públicament vetat per la Generalitat, per un càrrec en l'esquema
olímpic; que no exclogui directors de diaris, dels quals s'ha de
suspitar que són enemics de Catalunya, deseguida que no són amics
d'un; que no exclogui fiscals i jutges o mossos d'esquadra, pel
cas, que també se'ls exclou; que no exclogui evidentment dissenyadors i modistes
Una Generalitat que no ocupi o faciliti l'ocupació de places de
funcionaris a persones que ocupen càrrecs de designació política, cosa que està succeint.
Una Generalitat que formi un govern de Consellers coneguts i
reconeguts per la seva tasca. No (i perdoneu-me) un "Consell
d'Oriols Badies", ( no perquè l'Oriol Badia no sigui una persona
respetable, que ho és; jo me l'estimo, el conec i en Manel Royes
us en parlaria des de que feien la guerra de petits contra el
franquisme). Però, escolteu, pregunteu qui és l'Oriol Badia. No
ho sap ningú. Rematadament ningú. Es un Consell format per persones desconegudes per la gran majoria dels catalans. Un Consell
amb un Conseller en cap que prengui la responsabilitat de dirigir
un govern, deixant en el President aquesta feina de representació
del conjunt que el Raimon Obiols tant sovint demana.
7
�Una Generalitat formada per persones a les que se suposa el seu
catalanisme i la seva fidelitat a la Institució i al President.
Però no només aquesta fidelitat; també 1'eficacia; també la
personalitat; també l'honestedat personal.
En fi, crec que nosaltres el que podem fer avui com Alcaldes en
aquest moment, en aquesta campanya és:
Primer.-Ajudar que la política catalana toqui de peus a terra.
Portar al Parlament les preocupacions dels Ajuntaments que en
definitiva, en primer lloc, són Generalitat (cosa que s'oblida
massa sovint) i, segonament, són les preocupacions més semblants
a les preocupacions de la gent: no dic demagògicament que són les
preocupacions de la gent. Dic que són les preocupacions més
semblants de les preocupacions de la gent perquè tenen més a
veure amb el dia a dia i amb els temes del govern de nivell més
baix, que toca més a la gent.
Segon.- Millorar les relacions Institucionals: i millorar-les,
no per una frase que jo dic ara en aquí, sinó perquè serem capaços, crec, de situar la polèmica en el seu camp propi, que és el
Parlament. Des d'allà és on s'ha de fer la polèmica i bandejar de
les relacions entre Institucions, tot ànim polèmic.
Crec que realment a partir d'aquestes eleccions és en el Parlament on es jugaran moltes polèmiques que, de vegades, s'han
volgut o s'han pogut confondre en debats entre Institucions.
Les relacions entre Institucions s'han de respectar al màxim,
seguint les consignes del llibre d'en Raimon Obiols. S'ha de
bandejar de les relacions Institucionals tot el que és polèmica
ideològica; hi ha un camp per aquesta polèmica i en aquest camp
poden parlar-hi alcaldes; poden parlar-hi regidors; poden parlarhi polítics de diferent signe i fer arribar a tot Catalunya a
través del portaveu que ha de ser el Parlament, tota la transcendència i tot l'interès dels debats que estan coent-se en
l'interior del nostre país, sense tacar les relacions entre
institucions, que han de mantenir-se en un pla d'estricte respecte i,
Tercer.- Realitzar tot això en el marc d'un canvi de la política
catalana, cap a l'obertura i cap al progrés. Aquesta és la nostra
tasca, aquesta és la nostra funció i això hem de fer-ho com
alcaldes i com alcaldes socialistes. M'agradaria que això ho
féssim reflexionant durant aquests dies, abans del mes d'abril
que diuen que és el mes dels alcaldes. Treballant però reflexionant una mica en fredor, tractant de treure'ns de sobre les imatges de cada dia pensant en tot el que ha succeït, reflexionant
que venim de molt lluny, des del punt de vista ideològic, des
del punt de vista polític, Déu n'hi do! la tasca que portem i el
temps que portem, reflexionant el que s'ha fet en tots aquests
anys,particularment, en aquests quatre anys.
8
�Recordar, per altra banda, que totes les coses són mudables en
política. Que al juny del 83, tot just després de les eleccions
municipals la cotització de Convergència i Unió era zero, just un
any abans era zero, era baixíssima, era el moment pitjor de tots
el punts de vista: d'imatge, personal, inclus del President i del
Partit que dirigia Catalunya i, tanmateix, en uns mesos això es
va capgirar i es va capgirar amb la sentència de la LOAPA d'aquell estiu i, d'una manera formidable, amb l'aparició de TV3 al
desembre d'aquell any, al gener del següent, 84, quatre mesos
abans de les eleccions.
Ara som en un moment molt diferent. Aquell era un moment en què
es configurava, com ens recordaven l'altre dia, primer: per un
estat de gràcia que va ser produït per aquesta combinació d'elements: sentència de la LOAPA, aparició de TV3, etc. I pel màxim
vent contrari al govern PSOE..., la cotització del govern socialista a totes les enquestes era mínima, és de les més baixes que
ha hagut des del 82 fins ara. No és aquest el cas. Ara estem amb
un govern socialista amb cotització en alça, molt més alta,
sobretot, després del tema de les bases americanes, del tema del
principi d'"acotament", sembla, del tema del terrorisme i de la
millora econòmica que s'està produint amb un increment dels llocs
de treball nets creats en aquest país.
Per tant, una situació totalment contrària aquella del 84. I per
altra banda, una situació d'evident (i necessari i lògic, quasi
diria) desgast del Govern de la Generalitat després d'aquests
quatre anys. Evidentment que s'ha de tenir en compte que aquests
quatre anys, a més de degast i de desil·lusió de coses que no
s'han fet, (n'hi ha la pila, de coses que no s'han fet), hi ha
quatre anys de TV3, quatre anys de Cadena Tretze, quatre anys de
Catalunya Ràdio, quatre anys de Ràdio Associació, quatre anys de
l 1 AVUI, quatre anys de premsa comarcal, en part, dirigida.... I
això evidentment, es nota. I això evidentment, pesa en el país.
Però, no es suficient com perquè la gent en el seu fur interior
no estigui més influïda, crec jo, per aquests factors profunds de
canvi d'época històrica. Evidentment que hi ha hagut accions.
Evidentment que hem de ser capaços de veure que hi ha hagut de
bo; però també, passant llista a les coses que s'han fet, aquelles que més es veuen, les grans comissions de modernitat a
Europa (Europa sí, molta Europa, però perden les eleccions europees, al tanto!). Una millora econòmica, però una millora econòmica que el propi Govern de la Generalitat ha d'aplaudir al
Govern de l'Estat. Perquè ha de reconèixer que és l'acció del
Govern de l'Estat qui l'ha canviada. I aquí l'únic que pot fer
el Govern de la Generalitat és a corre-cuita tractar d'enganxarse a les faldilles d'aquells que han fet aquests canvis econòmics
i tractar d'aparèixer no separart d'ells. I diria el mateix dels
temes del terrorisme, en quina pessa i en quina presa no han
corregut doncs, des del Govern de la Generalitat actual de Convergència i Unió, a agafar-se també a aquesta política del Ministeri de l'Interior, aplaudint sempre al Ministeri de l'Interior
sobre tot d'ençà dels últims catorze mesos i d'ençà de la possibilitat evident
que la gent pensés que el tema del terrorisme
era un tema no prou condemnat a Catalunya.
9
�En definitiva també els quatre anys han acabat amb la LLOT i la
LLOT té dos aspectes: el primer, un intent d'afirmació del Govern
de la Generalitat, per sobre de tot, tractant de demostrar que el
més important és governar, peti qui peti!, caigui qui caigui! (Si
pot ser que caigui algú dels altres millor, que per això manen
ells) Però, evidentment també, amb les despeses que això representa, perquè no ho dubteu que això té despeses. Té despeses que
nosaltres hem de saber explicar, sense amargor; però hem de saber
explicar que hi ha hagut unes despeses pel país del fet d'aquestes lleis i que una llei tan fonamental com aquesta feta sense
consens, és una mala passada al país.
Jo crec que, a partir d'aquesta reflexió feta fredament, més
enriquida per la situació que cada un de nosaltres hem vist en
els nostres municipis, podem oferir en el nostre públic, dels
nostres municipis, de cada municipi i, el públic en general de
Catalunya, si som capaços de transmetre això, a més, en el centre
de la direcció política del nostre esforç, serem capaços de
transmetre una imatge ben diferent del que moltes vegades ens
pensem que la gent pensa.
En definitiva, hauríem d'anar a aquestes eleccions amb l'esperit
que alguns dels companys que són aquí, com en Carles Alsina, la
Montse Tura, han demostrat en una època en què no han tingut la
facilitat de la majoria de nosaltres. No eren alcaldes i ara ho
són. I per arribar a ser-ho, ha calgut tenir un tremp i una capacitat de lluita, ha calgut saber disfrutar amb la lluita quan
inclús s'està en minoria. Aquest és un punt fonamental. Aquest és
un Partit que ha de prendre la cultura de la lluita, perquè
moltes vegades se'ns ha donat amb una certa facilitat, un excés
de facilitat potser, la capacitat de guanyar, per tal com es van
desenvolupar les coses en aquest país al principi. Doncs mirem
l'esforç d'aquests companys i em penso que anirem endavant.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Paraules de Pasqual Maragall al Sopar d'Alcaldes del PSC celebrat a l'àrea de Bellaterra (B-30)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-03-03
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Municipis
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Campanyes
Catalunya
Eleccions
Generalitat de Catalunya
Territoris
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Bellaterra
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 175
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2788/19981130_PropuestaCatalana_PM.pdf
ce227216796cbf2df481bb699dbd38d3
PDF Text
Text
CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL>
Cercle Financer, 30 de novembre de 1998
[INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL]
Muchas gracias, Josep Vilarasau. Señor presidente, señor presidente del
Cercle Financer. Gracias a todos por estar aquí hoy, por su compañía esta
tarde, en la que además hay tantas conferencias en Barcelona. Me han dicho
que hay tres o cuatro muy importantes: está Herrero de Miñón, está [Salima
Ghezali], creo, que es una periodista argelina espléndida, que se merece
mucha atención, además. Pero gracias sobre todo a vosotros por haberme
invitado y permitirme hablar de la «propuesta catalana», como me gusta
llamarla. Propuesta catalana que, efectivamente, es una propuesta federal y
que tiene un contenido económico, pero no sólo económico.
Desde que, con Isidre Fainé, hablamos de esta conferencia, han pasado
algunas cosas. Y esto hace que tal vez el contenido numérico de esta
conferencia quede un poco rebajado. Porque se ha hablado tanto de números
que, probablemente —no digo que la hemos pifiado— pero probablemente en
este momento hay demasiados, y será mejor dejar enfriar las cuestiones, pedir
a quien tenga que darlas que dé todas las cifras que hay que tener para poder
discutir de estas cuestiones con sensatez. Tengo entendido
que el
vicepresidente Rato tiene que dar las cifras de carácter fiscal y de balanzas
fiscales, no sólo de Cataluña, sino de todas las autonomías, en un plazo
relativamente breve, suponemos que dos o tres meses. Esperemos a que lo
haga y entonces discutiremos las cifras con más intensidad. Pero no tengan
miedo, porque ya hablaremos del núcleo de la cuestión.
i
�Yo, estos meses, desde que hemos vuelto de Roma, me he movido
evidentemente por Barcelona, pero también por toda Cataluña. En Barcelona
he hablado mucho con empresarios y fuera de Barcelona también. Algunas de
las caras que veo aquí las he visto recientemente; no todas, evidentemente,
así me gustará veros a todos más en la corta distancia, que es cuando
seguramente la gente se franquea más. Pero muchas caras de hoy las he
visto. Espero que seguiré viendo más. Y, sobre todo, he descubierto un mundo
un tanto nuevo para mí, que es el mundo de la Cataluña interior: de los
emprendedores, de los agricultores, de los payeses, de los porcinos, de los
regantes, de los ganaderos, de la gente de la montaña, del Pallars, del Ebro,
etcétera.
Y aquí he sacado un poco la conclusión de que Cataluña, en este
momento, está con un síndrome de ansiedad, yo diría. No sólo de
preocupación, que también, que es lo que se suele decir: «el país está
preocupado». No es exactamente preocupación; es ansiedad, que es una
mezcla de preocupación y de expectativa positiva. Es aquella preocupación
que se genera cuando hay posibilidades de ir mejor, no cuando vas
rematadamente mal o vas hacia abajo, cuando tienes miedo de estrellarte del
todo. Yo creo que hay miedo, hay preocupación, hay miedos. El mundo abierto
—a mí no me gusta demasiado hablar de globalización, pero sí de mundo
abierto—, el mundo abierto hace que los riesgos sean más grandes, pero
también que las posibilidades lo sean. De modo que no hay exactamente,
estrictamente, miedo o preocupación, sino ansiedad. En lo positivo y en lo
negativo, debo usar este término.
2
�En Barcelona he visto, cómo no, cosas que ya sabía, un poco
empeoradas por el tiempo. Ha pasado un año más y resulta que la Fira, el
metro, el Palacio de Congresos, la tercera pista, el TGV... todo esto está un
poco como cuando me fui o incluso, en algunos casos, un poco peor. Las
fechas que ahora se dan para la finalización de estas cuestiones van un poco
más allá. Y vean que estoy hablando de cosas que todos deberíamos ser
capaces de ver hechas por las instituciones en conjunto, no sólo por una. No
estoy diciendo que haya una institución que vaya mal. Estoy diciendo que no
ha habido suficiente entendimiento como para que esto mejorara.
Os lo diré más claro: en el año 92, cuando se acabaron los Juegos,
poco después de acabar, recuerdo que vino, creo que fue, el ministro Borrell,
para poner la primera piedra del Moll de Barcelona, lo que ahora se llama el
Trade Center, el World Trade Center. Y con aquella primera piedra, yo pedí
que lo que había sucedido durante y antes de los Juegos se pudiera continuar.
Y no me refería tanto a los Juegos, al acontecimiento y ahgertpe, por decirlo
así, como a la fórmula de funcionamiento que representaba el hecho de que el
poder que mandaba era el más pequeño, el que estaba más cerca de la gente.
Y que los poderes grandes, que eran Cataluña y España, la Generalitat y el
Gobierno, estaban de acuerdo en colaborar y financiar sin, no obstante,
mandar. «Mandar» en el sentido fuerte de la palabra, colaborar. Esta fórmula
fue la que tuvo más éxito —pasa muy pocas veces en la historia de una
ciudad, supongo—, pero es la fórmula buena y es la fórmula Barcelona.
Nosotros propusimos en ese momento que hubiese otro gran proyecto,
el Plan del Delta. Ese proyecto se estimó, creo que fue, en cuatrocientos mil
3
�millones de pesetas, cuando realmente conseguimos que se reuniesen todas
las instituciones que se tenían que reunir para cuantificar sus inversiones
posibles. Y ahora que he vuelto, de aquellos cuatrocientos mil millones de
pesetas, se habrán invertido escasamente una cuarta o quinta parte. Estaba
pensado para quince años, por lo tanto tendríamos que ver exactamente cómo
se distribuía esto, pero les puedo asegurar que no llevamos buen ritmo —
cuarta o quinta parte de lo que se debería haber invertido—, no llevamos el
ritmo que se había pensado.
Barcelona, en estos años, y Cataluña de rebote, ha perdido un poco pie
desde el 92 hacia esta parte, reconozcámoslo. No así en el tono económico de
la ciudad, en el tono privado, e incluso diría en el tono público local. Porque es
evidente que, pasada la trompada del 93 y del 94, los hoteles se llenaron, la
ciudad también, los comercios fueron hacia arriba y la gente que continuaba
diciendo que Barcelona no tenía suficiente población o perdía población
chocaba con una realidad físicamente contraria. Y a mí, siempre que me
preguntaban sobre este tema, les preguntaba a qué hora perdía población.
Porque claro, al mediodía, cuando uno se pasea por la calle, no se cabe: hay
los turistas que vienen, hay la gente que viene del área metropolitana, por
todas partes. Barcelona no ha perdido pie y Cataluña, en su conjunto,
tampoco; desde el punto de vista del tono de la economía privada.
El señor Oliver, catedrático de economía, ha demostrado que en
Cataluña, además, ha pasado una cosa muy importante: que es que ha
pasado de ahorrar, ha pasado de invertir bastante y ahorrar poco a ahorrar
mucho y seguir invirtiendo, y a exportar, que eso es lo más decisivo. Es decir,
4
�que antes necesitábamos de ahorros exteriores para poder hacer lo que
estábamos haciendo, por decirlo de algún modo. Y ahora, gracias a la
exportación y al ahorro, podemos decir que somos un país que estamos en
condiciones de dar un paso hacia adelante muy importante.
Pero le ha faltado acompañamiento; a esta economía privada y a este
dinamismo le ha faltado un poco de acompañamiento, un poco de estrategia,
un poco de filosofía y un poco de canción, de mensaje y de unificación,
seguramente. No en el sentido de que todo lo lleve una sola mano; todo lo
contrario. En el sentido de que esta especie de impulsos que han funcionado
bien tuviesen un relato y tuviesen una filosofía más o menos compartida que
permitiese apuntar aquellos puntos que ya he dicho que han ido mal.
¿Qué es lo que ha ido mal, pues? Han ido mal todas, o casi todas, las
decisiones estratégicas. Ya he dicho unas cuantas, en el campo de las
infraestructuras, y las repetiré si es necesario. El aeropuerto es básico. El
aeropuerto ya no es sólo una puerta de entrada a la ciudad; es una de las
principales industrias de la mayoría de las ciudades de Europa, creadoras de
empleo, de tecnología, de oportunidades. Condición de las demás tecnologías,
como se demostró aquella vez que Barcelona quería tener AT&T y Madrid
también: la gran inversión de AT&T finalmente fue para Tres Cantos, en
Madrid. Y recibí, un día que yo estaba en Bruselas, un telegrama —que ya he
explicado muchas veces— del pobre [Thomas Enders], el embajador
americano, que me decía: «No vendrá a Barcelona. AT&T irá a Madrid
because of inexistance of non-stop flight Barcelona-Nueva York». No había
vuelo sin paradas Barcelona-Nueva York.
5
�Ahora hay uno, o dos. Pero hay uno de Delta que se ha puesto porque
Delta se ha emperrado mucho en encontrar un slot, como se dice en el argot
de los aeropuertos. Hay el de Iberia... En invierno ya no está. Al de Delta,
además, le pasó una cosa: que es que el otro día, al volver de Nueva York,
paró en Madrid y se estuvo allí tres horas. Y lo hace a menudo. Y, ¿sabéis por
qué? Porque en Barcelona no hay mantenimiento. En el aeropuerto de
Barcelona no pueden dormir los big bodies, que es como los llaman; los
aviones grandes, no los veréis nunca durmiendo. Porque no harían nada. Y
éstos, cuando duermen, no duermen, trabajan. Trabajan con ellos porque si
no, no podrían volar en condiciones. No tenemos big bodies, no tenemos
hangares, no tenemos cargo. El cargo está limitado... Esto lo sabe mucho
mejor Joan Clos que yo y le estoy robando un poco la página. Sabe mucho
más que yo. Y lo ha explicado muy bien y lo está defendiendo muy bien. Pero
ahora, como todavía no ha llegado, aprovecho.
Las ochenta mil, creo que son, toneladas de cargo —no recuerdo la cifra
exacta— ha plafonado, porque ya no caben más. Un aeropuerto como el
nuestro tiene un límite de movimientos por hora, que creo que son cincuenta,
aproximadamente.
Se
pueden
mejorar
marginalmente,
con
cambios
tecnológicos, pero estamos en la línea de los cuarenta y ocho durante unas
nueve horas al día. Tres, tres y tres: tres por la mañana, tres al mediodía y tres
por la noche.
Esto quiere decir que Barcelona se está —dejad que lo diga— desde el
punto de vista económico, suicidando, en este sentido. Está desaprovechando
la más importante de las oportunidades. Es como si hubiésemos cerrado la
6
�puerta. Es como si hubiésemos puesto un arancel. Como si hubiésemos dicho:
«No, no, las inversiones que quieran venir aquí, en lugar de ser bien recibidas,
tendrán que pagar». Tienen que pagar, porque los ingenieros y los ejecutivos
de AT&T que tenían que venir en masa a España para hacer una gran fábrica
no querían pagar el precio de tres horas de espera en el aeropuerto de Madrid
y un cambio de avión, evidentemente. Nosotros tenemos un peaje, otro peaje
—un arancel, en este caso— para entrar en Barcelona, cuando todas las
ciudades están haciendo lo contrario.
Yo, sobre este tema, ya les he dicho la solución: el aeropuerto de
Barcelona se tiene que privatizar. Ya no veo más solución. Lo he visto en Italia,
he visto al alcalde de Napoli, que es ex comunista, [Antonio Bassolino],
inteligente, inteligentísimo —ahora lo han hecho ministro y me parece que no
deja de ser alcalde, porque los italianos también hacen de vez en cuando estas
cosas. Y este hombre vio, al llegar a la alcaldía, que el aeropuerto de Napoli
iba mal —cosa muy esperable, desde muchos puntos de vista—: había
corruptelas, había ineficacia... Y lo que hizo inmediatamente fue hacer un
concurso internacional para el management del aeropuerto. Y adjudicó la
dirección del aeropuerto a BAA, la British Airport Authority, quedándose un
dieciocho por ciento de las acciones, creo, y un derecho de tutela sobre las
decisiones estratégicas.
Pues ya se lo avanzo: Barcelona debería hacer lo mismo. Barcelona
tendría que privatizar como mínimo la gestión e incluso tal vez el capital, o
buena parte del capital. Guardar un veinticinco por ciento para que se lo
puedan repartir los dos ayuntamientos que juegan en el área metropolitana, la
7
�Generalitat, la Cambra de Comerç y AENA. Pero para AENA un cinco por
ciento, no un cien por cien. Porque pensad que Iberia... Anteayer me decía en
Madrid —hace tres días— me decía en Madrid el presidente del SEPI —que lo
tenía al lado en la comida del The Economist que él presidía— que Iberia ha
tenido el plan. Iberia no puede incidir en las infraestructuras del aeropuerto,
pero tiene el plan de operación de un programa de vuelos mucho más
ambicioso para Barcelona, lo que llaman un hub europeo. Un hub es un centro
de redistribución. El espacio aéreo se distribuye en una red, como todos los
demás, y los nodulos importantes de esta red en la que hay intercambios son
hubs, hache, u, be. Son centros de redistribución.
E Iberia tiene pensado, tenía pensado y tenía proyectado, un hub
europeo en Barcelona, lo cual quería decir que a Barcelona venían vuelos de
Latinoamérica que querían seguir hasta Munich o hasta Milán, por ejemplo. Y
la parada, la tenían aquí. Igual que nosotros ahora tenemos que parar en
Madrid cuando vamos a Río de Janeiro o cuando volvemos, pues en este caso
sería al revés. Sería en Barcelona donde pararían los aviones, incluso de
Iberia. No estoy hablando ya de Aerolíneas —éstos por descontado— y los
brasileños, que nos han sido enormemente amigos desde siempre y que han
saltado cantidad de obstáculos para poder hacerlo. ¿Y qué pasó? Pasó que
AENA no estuvo al caso. Es decir, que las infraestructuras no estuvieron y que
Iberia no podía sacrificar todos aquellos vuelos y por lo tanto tuvo que
decidirse por Madrid. Y me dijo: «Creo que ahora ya es tarde. Se han perdido
tres años y en estos tres años ahora las inversiones ya están hechas aquí, con
la tecnología, la mano de obra cualificada y las instalaciones».
8
�Han sido años, pues, desde este punto de vista, malos. Que provocan la
cierta ansiedad que yo he visto en los empresarios con los que he hablado. El
concurso de handling del aeropuerto... Hubo un concurso, interesante, al que
se presentó el Consorci de la Zona Franca junto con Lufthansa. Pues ganó el
[ININTELIGIBLE].
f-:
' • ' "4
\-(
L
Y podríamos seguir. No sólo en este campo. En el campo de las
telecomunicaciones, en el campo de la prensa, en el campo de la televisión, en
el campo de la telefonía móvil... En todos éstos, no ha habido —con la
excepción de Retevision, que ya sabemos que es muy válida, pero que todavía
es una cosa pequeña, muy pequeña, al lado de Telefónica—, no ha habido
empresas catalanas que hayan querido o podido ir. No ha habido ninguna. Y
cuando uno pregunta —yo lo he preguntado a los empresarios de aquí—: «¿Es
que no hay el capital? ¿O es que no hay el management?». Y me han dicho:
«Hombre, el capital existe y el management se puede comprar, en última
instancia», como hizo el alcalde de Napoli con BAA. No se ha ido porque no ha
habido una estrategia para ir, no ha habido una dirección, no ha habido una
cabeza pensante que dijese: «Pongamos los peones aquí o pongámoslos allí».
Se han hecho algunas cosas, pero estas cosas que se han hecho no son, ni
mucho menos, las más importantes.
Es decir, tenemos el ahorro, tenemos la potencia económica, tenemos
los managers —después os lo diré, porque hay un montón de managers
importantes colocados fuera de aquí—, pero no hemos tenido la estrategia.
Muchos empresarios me han dicho: «Nuestros hijos tienen que ir a Madrid». Y
yo se lo puedo garantizar, porque muchos hijos de mis amigos han tenido que
9
�ir a Madrid. Porque lo que saben, si quieren que sea rentable, aquí no pueden
conseguir que sea rentable. Es así. El último, la semana pasada, un chico que
se va a la CNN en España, o al Plus; otros porque están en cosas financieras,
y aparte de La Caixa... Pues resulta que ha tenido que ir a Madrid. Y La Caixa
no puede emplear a todo el mundo, evidentemente. No ha habido, pues, una
—vuelvo a repetir— una política de acompañamiento que estuviese a la altura
de las posibilidades económicas del país y de las ciudades de Cataluña.
Yo, ante esta situación, lo que pienso que hace falta es, sobre todo, más
que discutir de dinero, discutir de proyectos. Y ver cómo se hace una
estrategia política catalana que no sea excesivamente intervencionista —yo no
lo soy mucho. Pueden estar tranquilos los representantes de las cajas aquí
presentes, de las diversas cajas, porque no soy muy partidario del
intervencionismo. Pero sí que soy partidario de una economía que existe, una
economía de aglomeración, una economía externa que existe y que tienen los
ayuntamientos, y que tienen los gobiernos, y que tiene la Generalitat, y que las
empresas no pueden tener, que es la agregación de información intersectorial,
la emisión de las oportunidades, los datos para decidir. Esto lo tiene el
despacho del alcalde —Joan Clos lo sabe perfectamente y Narcís Serra
todavía más, porque fue el que empezó esta saga. Pues es un sitio de
información privilegiada. No privilegiada en el mal sentido, sino en el buen
sentido. Es un sitio en el que tu preocupación es qué hacer con todas las ideas
que te llegan al cajón, o a la mesa, y que tienes que meter en un cajón y
cerrarlo. La mitad de estas ideas no son buenas y de la otra mitad la mitad
fracasarán. Pero hay una cuarta parte que probablemente irá hacia adelante.
10
�En este sentido yo sí que soy no partidario de la intervención, pero sí del
acompañamiento. Soy partidario, como hicieron con la compañía Iniciatives
S.A. —que ya saben ustedes que funcionó bien— soy partidario de que el
Ayuntamiento, la Generalitat, digan: «Nosotros ponemos dinero en esto». Si
puede ser, ponerlo transitoriamente. Si puede ser, ponerlo, además,
minoritariamente. Y si puede ser, además, que haya un elemento de interés
general en cada una de estas iniciativas. Éstas son las tres condiciones que yo
le puse a Francesc Raventós en el año 86, el día en que creamos Iniciatives:
que hubiese un elemento de interés general, que casi siempre está, porque
todas las líneas de producción un poco estratégicas son interesantes para la
ciudad, en última instancia; y que hubiese una participación temporal del
Ayuntamiento, o sea del capital público; que no me pidiese nunca más dinero
(le dimos mil millones el primer año sobre los doce mil millones que teníamos
de presupuesto de inversiones —me pidieron trescientos más, pero nunca
más) ; y que además fuésemos minoritarios.
De aquella primera lista de dieciséis empresas, por ejemplo, salió,
aparte de la Torre de Comunicacions y del Poble Espanyol, y de mil cosas
más, una que se llamaba Barcelona Cable. Esta Barcelona Cable ha ido
evolucionando y ahora se llama CTC, Cable i Televisió de Catalunya.
Vendieron los primeros socios, que eran franceses y belgas, compraron unos
americanos, US West. Los americanos, como ustedes ya saben, no se fíen de
ellos. Yo los quiero mucho, porque además he vivido allí. Pero, ¿qué pasa?
Tienen un mercado tan grande que cuando en su casa tienen un problema,
aquí estornuda y nos quedamos sin un dólar de inversión. Y esto pasó con US
11
�West, que nos acompañó muy bien, que nos hizo la tecnología y puso el
dinero, para lanzar la red de CTC, pero que en el momento en el que hubo una
fusión de dos rivales americanos tuvo que vender todos sus activos a Europa,
en una semana, como aquél que dice, para estar presente allí. Que conste que
se han portado bien, que nos han hecho todo el seguimiento y que siguen
colaborando, pero aquí se tuvo que buscar rápidamente un socio nuevo.
Es igual. Las aventuras, ustedes las conocen mejor que yo, lo que es el
mundo de las empresas y sobre todo el mundo de las empresas
internacionales. El caso es que Barcelona hoy tiene una red incipiente. No ha
ido tan rápido como yo habría querido o como el alcalde Clos habría querido,
pero tenemos un operador. Y lo que les iba a decir es que esos doce, quince,
veinte o cincuenta o treinta millones que pusimos —no me acuerdo, cuántos
eran— en la primera Barcelona Cable, se han vendido ahora, transformados,
retransformados a través de la fusión con Catalana de Capital Risc de la
Generalitat, fusión que fue en realidad una compra... Iniciatives tenía
beneficios, Catalana de Capital Risc tenía pérdidas y digamos que entre las
dos hicimos las paces, como se dice vulgarmente. Y la Generalitat tenía que
hacer una cosa —que tal vez la tenía que hacer, yo no digo que no la tuviese
que hacer—, pero que fue no una empresa de capital riesgo, aunque se
llamaba así, sino que fue comprar o ayudar a empresas viejas con problemas.
Y «capital riesgo» quiere decir ayudar a empresas jóvenes con futuro, todo lo
contrario.
De modo que el matching fue sencillo. Prácticamente podemos decir
que absorbimos Catalana de Capital Risc, en aquel momento, y así la
12
�participación de Catalana de Capital Risc, que ahora ya es una empresa mixta,
en la cual el sector público es de por sí minoritario —no las aventuras que
realiza, y cada una de las inversiones, sino la propia empresa— se ha vendido
la participación a CTC por dos mil ochocientos millones, hace una semana.
A mí lo que me gustaría es pensar que tiene que haber alguien que
diga: «Esta plusvalía se tendría que reinvertir en este campo». Porque si en
diez años hemos pasado de doce, quince o veinte millones a dos mil
seiscientos —o dos mil ochocientos, mejor dicho— tal vez lo que se tendría
que hacer con estos dos mil ochocientos, o con gran parte de ellos, es
reinvertir en este campo, que es el campo de más futuro, por una razón de
beneficio y de capital riesgo. Como empresa de capital riesgo y por una razón,
además, estratégica y de país, valdría la pena no perder posiciones. Claro que
esto, estos dos mil millones, comparados con las inversiones que se tienen que
hacer para cualquiera de las iniciativas importantes que están sobre la mesa
estos días, es lo que los americanos llaman «cacahuetes», «peanuts», nada.
Las inversiones son de cuarenta, de sesenta, de cien, de doscientos o de
ochocientos mil millones —como ha hecho Telefónica en Brasil, no sé si bien o
mal, pero en fin, lo ha hecho. Por lo tanto, dos mil seiscientos millones no
representan nada. Pero, a nosotros, aquella pequeña inversión nos sirvió. Y
ésta es un poco la filosofía que yo echo en falta y que creo que los
empresarios coinciden conmigo en que no ha existido del todo.
Y entonces, ¿cuál es el problema de Cataluña desde el punto de vista
económico? ¿Desde el punto de vista económico público? El problema es esta
falta de estrategia. El problema no es tanto el exceso de impuestos. Lo digo
13
�muy claro ya de entrada. Yo he explicado los cuatro puntos de federalismo
económico varias veces y ya los repetiré. No querría extenderme demasiado
en ello, porque ya lo he hecho, y es conocido, y la prensa especializada los
conoce perfectamente.
Porque recuerdo que fue en el mes de abril, con motivo de un viaje aquí,
tuve que ir a Girona a presentar un libro sobre la ciudad, que había hecho la
Universidad de Girona, un libro magnífico. Y sucedía que en aquel momento
había las elecciones primarias en Madrid entre Borrell y Almúnia. Y recuerdo
que saliendo de aquella sesión, a Quim Nadal y a mí nos preguntaron —ya nos
lo esperábamos—: «¿A favor de quién están?». Y nos pusimos de acuerdo en
decir: «De nadie». Del que diga que sí a estas cuatro cosas, que ahora os
repetiré y que las he continuado diciendo en cada sitio al que he ido. Cuatro
puntos que son: el régimen foral y el régimen común se deben igualar. Y ahora
os lo explico muy brevemente. Primero. El segundo: el Estado tiene que gastar
menos de la mitad y los territorios más de la mitad. Y los territorios repartírselo
a partes ¡guales, comunidades autónomas y ayuntamientos. Tercero: las
inversiones per capita de las áreas metropolitanas de más de un millón del
país, per capita, tienen que ser iguales. No hay ningún motivo para que no lo
sean. Y cuarto, el famoso punto: la balanza fiscal en relación con el producto
nacional bruto, o regional bruto, de cada una de las regiones del sistema —
porque ya ven que yo no estoy haciendo una reclamación de Cataluña, estoy
proponiendo un sistema para España, que es diferente— tendrían que ser
similares a las que tienen las regiones europeas de renta media similar, o sea
de renta per capita relativa a la media nacional similar.
14
�Estos son los cuatro puntos que yo he defendido desde hace tiempo y
continúo defendiendo, y que después han dado lugar a una batalla de cifras y
de debates, no el menos importante de los cuales es si el cuarto punto es el
más importante o el menos importante. El cuarto punto, el de la balanza fiscal
relativa a la renta, yo he llegado a la conclusión de que es derivado de los
otros tres. No es la variable independiente, es la variable dependiente de los
otros tres. Pero, en fin, la discusión sobre este punto y la idea sobre este
punto, la culpa la tiene La Caixa d'Estalvis, ya se lo he dicho a su director
general antes de entrar —la culpa o el mérito— porque su servicio de estudios,
hace tres años, cuando yo era presidente del Comité de las Regiones y quería
tener datos...
Yo, en el Comité de las Regiones, empecé a ver que los bávaros, y los
de Nordrhein Westfalia, y los de Baden-Wurtemberg, y todos estos, se
quejaban mucho. Y no sólo del precios-de la [ININTELIGIBLE] o en fin, las
discusiones sobre la OCM del vino o cosas de éstas, que eran dramáticas, sino
en general porque pagaban demasiado. Y empecé a notar que en Europa
había una fatiga fiscal. Esto, en fin, era previsible. Y se sabe, no sólo por datos
económicos, sino también porque hay Bossis por el mundo, hay Umbertos
Bossis en Italia, hay [$>|p|Der] mismo en Baviera —es de un localismo muy
acentuado, muy muy acentuado...
[Stober] era una de las figuras fuertes del Comité de las Regiones.
Tanto es así que me lo llevé de reportero a la Cumbre de las Regiones y de las
Ciudades de Europa que hicimos en Amsterdam un mes antes de la Cumbre
de las Naciones. Vinieron trescientas personas, doscientos presidentes de
15
�regiones europeos —no vino el presidente de Cataluña, lástima— y un
centenar de alcaldes de grandes ciudades. Y allí se discutió qué querían las
regiones y las ciudades de Europa, y dijeron: «Queremos más Europa y
queremos más proximidad, más Europa y más región». Y, además, explicaron
por qué. Dijeron: «Lo queremos porque vemos que es evidente que para estar
contentos como europeos no podemos pasar las vergüenzas que hemos
pasado en Bosnia y las que pasaríamos en Kosovo», que era previsible y
estaba cantado. «Querríamos tener una moneda fuerte, no querríamos estar
tan pendientes de lo que pasa con el yen o con el dólar. Querríamos tener,
pues, un poco más de política europea desde el punto de vista monetario,
desde el punto de vista exterior.» Y, sin embargo, con esto no queremos
alimentar un nuevo leviatán. Y aún más lejos que antes, no en Madrid, en
Bruselas, que, además de estar lejos, llueve. Y como dice siempre Felipe
González, que no quiere ir a Bruselas porque no hace sol. Es decir, no
queremos alimentar una nueva maquinaria estatal de decisiones que esté aún
más lejos que la que ahora tenemos. «Y, por lo tanto», decíamos todos, «por
unanimidad, queremos más Europa y más región, más proximidad.»
Ustedes dirán: «Hombre, esto es una utopía». Pero es una utopía que
pasará. Y es una utopía que pasará porque la gente no aceptará esta Europa
si Europa no da a cambio una garantía de devolución de poder. No que
pasará, que está pasando. Empezó a pasar en España, avant la lettre,
digamos, de los demás. Pero está pasando en Italia y está pasando en Gran
Bretaña. Y está pasando, por descontado, en los países federales desde
siempre, en Austria, en Alemania o en Suiza.
16
�Un poco, el motor de explosión de estas actitudes regionales europeas,
que sin embargo son muy sensatas, Bossi es una excepción... Haberlas, las
hay, en el Comité de las Regiones hay algunos que son de la Lega, alguno:
[Furmigoni] por ejemplo, el presidente de Lombardía, etcétera. Que son de
éstos que se reúnen con nosotros por los cuatro motores, que les llaman. Con
esto hemos tenido un poco de mala suerte, porque dos de los cuatro motores
creo que eran el de Rhône-Alpes y el de Languedoc-Roussillon, también —me
parece que tenía que venir a reuniones aquí, a Cataluña, por este motivo. Y
estos dos, como son apoyados por Le Pen, lo mejor que podrían hacer es no
venir. Pero en fin...
El problema que tiene la comunidad de los Pirineos, el pobre [Josep
Doró], que es el cónsul de Ordino, que es el presidente de la Comunidad...
Andorra preside la Comunidad de Trabajo de los Pirineos; está Midi-Pyrénées,
está Aquitaine, está Languedoc-Roussillon, está Cataluña, está Aragón y no sé
si el País Vasco —creo que también— Euskadi. Y ahora preside el cónsul de
Ordino. Y se encontró el otro día con este problema, también: que venía
-/(Jacques Blanc, y venía no recuerdo qué otro político y los otros no querían ir.
Pero, en fin, dejemos las cuestiones políticas a un lado.
Lo que mueve a las regiones europeas, reunidas en Amsterdam, y en
general al Comité de las Regiones, es tratar de conseguir enviar lejos, a
Europa, todo aquello que sea necesario para ser más dignamente europeos.
Pero evitar que esto se convierta ni en un nuevo leviatán ni en un alibi, en una
excusa para que los estados mantengan cosas que nosotros ya sabemos
hacer, como regiones o como ciudades. Y éste es el punto importante, el punto
17
�que pica, digamos. Y es por esto que las regiones se vigilan mutuamente, pero
yo diría que sin acritud. Gracias a que tenemos Europa, que es un contenedor
mucho más grande, no hemos de tener miedo de que las regiones se tiren los
platos por la cabeza. Lo parece, que se los puedan tirar, y a veces, cuando hay
pleitos históricos detrás, como es el caso de Irlanda del Norte o como es el
caso de Euskadi —y violentos, además—, ha sido inevitable. Pero incluso
estas cosas se están solucionando, y en el marco de este nuevo regionalismo
europeo.
Uno de los motores de diferencia y de competencia es justamente quién
paga y quién cobra. Y por qué y cuándo. Yo iba viendo que esto era así y
pensaba: «Si a esto le añadimos los fondos de cohesión, llegará un momento
en el que los alemanes, en estas sesiones del Comité, estarán intratables». Y
pedí quién tenía las cifras de los saldos de la balanza fiscal, no de las
regiones, sino de los países, del fondo de cohesión. Y creo que es el señor
Elias o el señor [I ISÜNTE LIGIBLE] ó uno de los directores del servicio de
estudios de La Caixa d'Estalvis calculó esto —que tampoco era tan difícil de
calcular, pero nadie lo había hecho. Y salió con el siguiente resultado:
Alemania, déficit fiscal de 1,5 billones de pesetas año —aquel año, que es
hace cuatro años; España, beneficio fiscal positivo de 1,250 billones. Todo lo
demás, «cacahuetes», otra vez. Nada. Lo demás es: Inglaterra paga un poco y
Grecia cobra. Pero cobra... Aunque Grecia sea más pobre, es tan pequeña —o
Portugal o Irlanda— que nada. En fin, Holanda y Bélgica pagan a Grecia,
Inglaterra paga a Portugal, etcétera. Es un decir. No es que paguen
directamente, pero quiero decir que se equiparan las cifras.
18
�El fondo de cohesión europea y todo el drama de la cohesión europea
es una balanza desequilibrada entre Alemania y España. Alemania paga y
España recibe. Y, ¿por qué paga Alemania? Paga porque Felipe González y
Mitterrand convencieron a Kohl de que si quería la unificación alemana tenía
que pasar por dos condiciones: abandonar el marco y hacer el euro, que es lo
que todos queríamos —menos un grupo importante de alemanes, no Kohl, que
estaba de acuerdo; y dos, el fondo de cohesión. Usted tendrá unificación
alemana, tendremos a Europa abriéndose al este, pero usted no puede olvidar
el sur. Queremos cohesión no sólo intranacional, sino intraeuropea.
Así nacieron los fondos de cohesión. Pero mi inquietud creció cuando, a
partir de aquí... Eso, por otro lado, era muy sólido, este acuerdo era muy
sólido. Además, los protagonistas del propio acuerdo seguían vigentes en
aquel momento como dirigentes de sus países, de España y de Alemania, y
por lo tanto no parecía que fuera a haber un gran problema. La sorpresa saltó
iW> i/W 1 .
cuando [Stóber], el presidente de Baviera, me dijo, en su palacio magnífico en
Munich, que había sido del rey —un rey que tenían en el año 1914, todavía,
con ejército y todo. Me dijo: «Mire, nosotros estamos pagando mucho a los
españoles, pero no se crea que esto es lo que nos preocupa más. Lo que nos
preocupa más es que nosotros les estamos pagando diez veces más a las
regiones del este que acaban de entrar por la unificación».
He hecho que lo comprobaran. Antoni Castells, que es el maître penseur
de todos nosotros —es el que nos da las cifras a todos, incluso a la otra acera
de la calle política... Las cifras de Antoni Castells son las que mandan; es el
miembro español del Tribunal Europeo de Cuentas, por otro lado, y es lógico.
19
�Me dice que, efectivamente, el señor [Stëber] tenía razón. Lo que los alemanes
pagan de su PNB, de su Producto Nacional Bruto, para la cohesión es un 0,5
por ciento. Lo que las regiones ricas alemanas pagan a las pobres es un cinco
por ciento de su PNB. O sea, lo que Baviera, Renania del Norte-Westfalia,
Baden-Wuttemberg, etcétera, pagan a sus homologas del otro lado, del este,
es diez veces lo que está pagando Alemania, en proporción, a los fondos de
cohesión y por lo tanto, básicamente, a España.
Vean entonces que buena parte de lo que está pasando es que... Y esto
ha sido muy desgraciado, creo, que nosotros, por razones de calendario
electoral o lo que sea, hayamos tenido que plantear estos temas —yo creo que
yo de una forma más sensata, otros no tanto— en el momento justo en el que
Alemania nos estaba empezando a decir que no nos pagaría o que no nos
quería pagar el fondo de cohesión y que había conseguido la alianza de
Francia y de Inglaterra sobre esto. Si en este momento se le dice al gobierno
español: «Señor Rato, mire, no nos hable de Alemania. Nosotros estamos
aquí, dentro de España, y lo que le decimos es que Cataluña paga
demasiado». Pues el señor Rato se convertirá en la víctima, y las víctimas
siempre son de alguna forma simpáticas. Porque aparecerá como la persona a
la cual desde fuera y desde dentro se le está diciendo «no queremos pagarte».
Por lo tanto, nosotros, para decirlo claramente, nosotros no tenemos
que decir que no queremos pagar. Porque además, en primer lugar, lo más
importante de lo que pasa con la balanza fiscal negativa de Cataluña no es que
pagamos demasiado, sino que recibimos poco. Y por lo tanto —y ahora vuelvo
a lo de antes—, no hemos tenido la estrategia, ni la habilidad, que tuvimos
20
�antes del 92 para movilizar las inversiones que había que movilizar en nuestra
área de Barcelona y en el conjunto de Cataluña. No hemos podido hacerlo. Y
ahora tenemos un Eix Pirinenc cojo en el que te pierdes. No intentéis seguirlo
porque os perderéis en Ripoll seguro, porque no hay ni indicaciones, para
entendernos. Y entonces vienen las querellas de la Generalitat, que dice:
«Esto es de Borrell, esto era del Estado». El Estado que dice: «Culpa tuya en
el caso de la Pota Sud, porque nosotros la queríamos hacer pero vosotros no
quisisteis porque...» Bueno, es igual.
No ha habido la estrategia, no ha habido la visión, no ha habido esta
política de acompañamiento que tenía que hacer que las inversiones viniesen.
Nosotros no sufrimos por el lado de los impuestos, sufrimos por el lado de los
gastos. Pagamos el veinte por ciento y tenemos el veinte por ciento. Incluso
me extraña, porque teóricamente el impuesto sobre la renta es progresivo y,
por lo tanto, tendríamos que pagar un poco más que la parte de renta que
tenemos. Pues pagamos el veinte o el veintidós, como mucho. Creo que las
cifras de Pujol son el veinte; las cifras de Castells —de las que me fío más,
francamente— son el veintidós. O sea, un poco más desfavorables para
Cataluña, en este sentido, pero lógicas, en última instancia. Lo que no
recibimos es la parte que nos toca. Y en esto estamos todos de acuerdo: no
recibimos la parte que nos toca por población.
Aquí nos diría Antoni Zabalza —y tiene razón—, en el fondo, lo que
pagamos y lo que recibimos es el resultado de unas políticas que no tienen
nada que ver con la balanza fiscal, que son autónomas, que tienen que ver con
la progresividad que nos habíamos impuesto y con la distribución de ricos y
21
�pobres en cada región, que no la podemos cambiar así rápidamente.
¿Comprendéis? Es decir, si en Cataluña hay más ricos que en Extremadura y
el impuesto sobre la renta es progresivo, Cataluña pagará más y Extremadura
menos. Pero seguramente, si acordamos que todos tendrían que cobrar igual,
que es de lo que Felipe González ha intentado convencer durante muchos
años a Rodríguez Ibarra para que acepte, que los ricos tienen que pagar más y
los pobres menos, pero cobrar, todos hemos de cobrar igual. Un rico también
es caro, es incluso más caro, a veces. Para el sector público. Esto ya lo estudió
Pepe García Duran con los ayuntamientos hace muchos años, lo que se gasta
una ciudad; en última instancia, por muy redistributiva y progresista que sea —
y Barcelona lo ha sido—, está invirtiendo sobre cada ciudadano en proporción
más o menos a su renta. Los ricos hacen más basura, para entendernos. Es
así. Y tienen más coches y gastan más. Por lo tanto, aunque uno no quisiera,
simplemente para servir, sin redistribuir demasiado, estaría pagando más o
menos en función de la renta.
Pues bien, aquí nos ha fallado esta parte. Y cierro este punto porque no
quiero seguir entrando en él. Cuando Rato dé todas las cifras de todas las
balanzas fiscales españolas, etcétera, nos pondremos en ello; pero sepan que
no será la discusión más importante. La discusión más importante, la hemos de
tener sobre la distribución del gasto. La discusión importante la hemos de
tener... [FRASE CORTADA]
[FIN DE LA CARA A]
22
�[INICIO CORTADO]... por debajo de Madrid, igual que Chirac había querido
hacer en París y no ha hecho —por lo menos de momento, no lo ha hecho.
Bueno, el alcalde de Madrid no tiene fama de muy realista y por lo tanto eso no
me inquietó excesivamente. Y menos que nadie Alberto Ruiz Gallardón, que
dijo exactamente lo contrario el mismo día. Dijo: «Lo que tenemos que hacer
es invertir en metro». Este sí que va mucho más allá que nosotros. Este señor,
Ruiz Gallardón, junto con el Ayuntamiento, por supuesto, está invirtiendo cien
mil millones de pesetas en metro en cuatro años, cuando nosotros invertimos
treinta. Estoy, otra vez, repitiendo cifras que Joan Clos se ha cansado de
explicar y que ya todo el mundo conoce en este momento.
Y es aquí, vuelvo a repetir, donde estamos fallando. No hemos
conseguido que en el tema de las inversiones... No hemos conseguido, por
decirlo así, una cosa que ahora si la digo aquí será titular mañana y
seguramente
más en Madrid que aquí... No hemos conseguido
un
reconocimiento de la bicapitalidad fàctica de España. Y ahora ustedes no lo
han oído y por favor no me lo titulen porque se enfadan mucho. Pero es la
realidad. Igual que los chavales de Almería o de Asturias se dividen en los del
Madrid o los del Barca, la verdad es que España —como Italia, por ejemplo—
es una red de ciudades que tiene dos cabezas y que si se quiere optimizar —
esto los ingenieros lo saben— debe tener en cuenta esto. No puede tratar al
sistema como si fuese monográfico y con una pirámide y con una sola cabeza.
Por lo tanto, el interés de Cataluña está en obtener este reconocimiento,
que si lo presentamos como bicapitalidad no nos lo darán nunca, porque la
Constitución no lo dice y no es lo que queremos. No queremos ser la capital de
23
�España, con una ya basta. Lo que sí que queremos es que una área
metropolitana igual, de 4 millones —4,2 la región metropolitana aquí, allí deben
tener 4,5, si llegan— debe tener el mismo trato. Y tiene las mismas funciones,
exactamente iguales, y los mismos problemas de congestión, y de densidad y
de miseria y de riqueza y de tecnología, exactamente igual. De manera que no
está justificado que esto no sea así. Claro, en Madrid, de los veinticinco
museos que hay, creo que hay veinticuatro que son del Estado y uno del
Ayuntamiento, y aquí es al revés: veinticuatro del Ayuntamiento y uno del
Estado. Y ahora la Generalitat tiene este nuevo que han hecho del puerto y
una participación en el MNAC.
No puede ser. Nosotros aquí sí que estamos pagando peajes. Éstos son
los peajes que quizás no contamos. La imposición local, por ejemplo. A mí me
gustaría que todo esto... Yo no sé si los peajes los cuentan, cuando hablan de
balanzas fiscales. Porque también se tendría que contar el tema de lo que
estamos pagando de más, no por vía de impuestos, sino por vía de tasas o de
precios públicos. Esto es otra cosa importante. Y ahora no me estoy metiendo
con vuestro director general, ni mucho menos, sino que me estoy metiendo con
el hecho de que el Gobierno, el Gobierno español y, por lo tanto, el Gobierno
catalán —que no lo ha sabido mover en este sentido— no haya tenido un poco
más de ecuanimidad, en esta materia, y haya hecho pagar a los madrileños lo
que nosotros ya nos pagábamos aquí, por ejemplo, cosa que nos hubiese
dejado mucho más tranquilos, desde el punto de vista de la equidad.
Pero, vuelvo a decir, nosotros no tenemos que ir sólo por el lado de no
pagar. Yo creo que esto es un error. La vida es cara en las ciudades grandes,
24
�y si las queremos eficientes y pioneras y tecnológicamente... Si queremos que
nuestros hijos no tengan que ir no sé adonde a trabajar, será caro. Será caro
desde el punto de vista de que nos tendremos que fabricar los servicios y los
atractivos para que las empresas vengan.
Dejémoslo aquí. Queda aquí. No es el tema más importante. Una
cuestión de cifras sí que la quiero decir. Hace dos años nos dijeron que se
había hecho un pacto de financiación autonómica muy bueno. Narcís Serra dijo
entonces que «cuidado, que la renta aquí ya es más alta que en los otros sitios
y no crecerá tanto como crecerán los demás, no os fiéis tanto del I RPF». Lo
que hicieron fue repetir o multiplicar por dos lo que él había hecho con Solbes
en el pacto anterior: quince por ciento, pues treinta. Dijeron: «Miméticamente
esto irá bien». Pero, claro, nosotros estábamos plafonando respecto del
crecimiento relativo en las otras regiones y esto ha hecho que todo esto no
diera el resultado que tenía que dar. Narcís dijo: «Coged una cesta de
impuestos, coged el IVA, coged impuestos especiales, no les cojáis sólo el
IRPF». Pero hay esta idea siempre de que aquí se tienen que vender las cosas
de una manera muy fácil. Ahora haremos una movilización por el pacto fiscal e
IRPF. Y la pifiamos. Tanto la pifiamos que incluso la cifra que dio el otro día el
presidente Pujol en el Cercle d'Economia está equivocada. Dijo ciento
veintisiete mil millones que hemos ganado; dijo: «Este año, el beneficio de los
dos pactos sumados son ciento veintisiete mil millones». Pues le he pedido a
Castells que lo calculara y son ciento ocho mil millones, no ciento veintisiete, y
no en un año, sino en cuatro. O sea, desde el 94 hasta el 98. De modo que el
beneficio es «cacahuetes», también. No gran cosa. No ha ido bien. Pues como
25
�no ha ido bien, ¿ahora tenemos que hacer una guerra fiscal? No, no, ahora
tenemos que reconocer que nos hemos equivocado, poner hilo a la aguja
serenamente, pedir al señor Rato las cifras y empezar —repito— la discusión
con calma y tranquilidad.
Yo querría hablar un momento de federalismo cultural, porque la
propuesta federal catalana no puede ser sólo una propuesta económica. Así de
mal nos va, de tanto que nos identifican con esto. Yo creo que Cataluña tiene
que proponer lo que yo llamo «federalismo cultural», que tal vez no es
técnicamente muy correcto. Cataluña tendría que proponer antes que nada
una historia común de los pueblos de España. Cataluña tendría que decir:
«Nosotros cogemos a los profesores de Historia catalanes, los valencianos, los
sevillanos, los de la Complutense, el Carlos III, los gallegos» y como decía
Estapé a veces, hablando de algún profesor eminente, «se los encierra en una
jaula, se les da pienso y sacan la ley». En fin, no haremos lo mismo, sino que
los trataremos bien; pero lo que les tendríamos que pedir es que en cuatro o
cinco años fuesen capaces de producir una historia común de los pueblos de
España.
Un día que comenté esto en una de estas múltiples cenas con
empresarios que he tenido, salió uno y me dijo: «Pero si yo ya lo hago» —un
editor. Dice: «Ya lo hacemos nosotros, esto». Digo: «¿Ah, sí? ¿Qué haces?».
Dice: «Yo envío a cada comunidad autónoma lo que me pide». Digo: «Pues
esto es exactamente lo contrario. ¿Tú cuántos ejemplares envías a La Rioja?».
Dice: «Mil quinientos». Digo: «Escucha, ¿y te sale a cuenta?». Dice: «Es que
26
�hemos
hecho
unas
inversiones tecnológicas
muy
importantes
para
diversificar...» Evidentemente que no sale a cuenta. Pero es lo que piden.
Pero es que yo no digo dar lo que piden, en este caso. Si no que digo
que se tiene que lograr un acuerdo entre los partidos, las fuerzas políticas de
este país, de Cataluña y el resto de las comunidades autónomas y el Estado,
para dar de una vez por todas a los chavales de toda España la misma
historia. Pero no como dice la ministra de Cultura, sino explicando, de cada
una de las comunidades, cuáles son aquellos hechos históricos que la hacen
realmente diferente. Le decía yo a un profesor de aquí, que ya ha aceptado y
ya están trabajando (hay unos que ya están trabajando en ello; ya veremos
cómo les pagaremos, pero en fin, espero que les podremos pagar bien). Si un
chaval de Almería pone la radio, la televisión, el Once de Septiembre por la
noche, ¿qué ve, indefectiblemente? A unos chavales catalanes quemando
banderas españolas. Cosa que, además, la mayoría de los chavales de
Barcelona no ha visto, porque esto pasa a las ocho de la noche, a última hora.
¿Cuál es la reacción del chaval de Almería? «Estos catalanes se han vuelto
locos y Pujol tiene la culpa, los nacionalistas...» Por esto está tan bajo como
está, en las cotizaciones. Lo estoy salvando, lo estoy justificando. Pero
también se le habría podido ocurrir antes, la idea.
¿Por qué Cataluña no ha tomado la iniciativa de reabrir las comunidades
autónomas españolas? Y el Gobierno de Madrid, el Ministerio de Cultura, sobre
todo cuando tienes competencia exclusiva en cultura. Y en lugar de huir y
esconderte y decir que vas a lo tuyo, hagamos cosas en común. Pues lo
primero es explicar el Once de Septiembre, explicar una historia de España en
27
�Almería, y en Extremadura, y en Orense y en Santander en la que se explique
que el Once de Septiembre del año 1714 nos quitaron los derechos que
teníamos, el Conseil de Cent y la Generalitat. Después fue muy bien
económicamente, pero desde el punto de vista político no. Y que cada año, los
catalanes lo celebramos porque nos gusta celebrar derrotas —un poco como a
los del Barca— y que, por lo tanto, es normal que haya unos chavales que a
última hora quemen banderas, no porque sí, sino porque es el final de fiesta,
de una fiesta por otro lado muy digna.
Y pasaría lo mismo con el Abrazo de Vergara, y la Batalla de Almansa.
Y lo que pasa en Valencia y por qué están tan enfadados con los catalanes.
Porque, ¿quién les explica a los chavales las razones por las cuales los
valencianos nos tienen manía a veces? Y, ¿por qué no les explican que no nos
la tienen, la manía? Que es un sector relativamente reducido y que, además,
ha habido esta historia, que además es lógica, de amor y odio. Somos primos,
somos primos hermanos, con los valencianos. Yo acabo de estar allí. Porque
yo me he empezado a mover por España, también, no sólo por Cataluña. Y les
voy explicando esto. Y les gusta. Pero si os tengo que decir que una reunión
fue patética. Y acabó a las tres de la madrugada y acabé agotado. Fue en
Valencia. Porque en Valencia cada persona es un mundo, no hay dos iguales;
todos te aman y todos no te aman, todos querrían y no querrían. Están con el
alma dividida, como es lógico, porque están entre dos capitales, entre dos
culturas fuertes.
Y bien, nosotros tenemos que incorporar a los valencianos. Los
valencianos nos han dado la pista. Porque Zaplana y Joan Romero se pusieron
28
�de acuerdo para hacer una cosa que ni los rectores de las universidades
valencianas creían que se pudiese hacer. Yo me los encontré a todos en Berlín
este verano —Bricall me convocó a la Asamblea de Rectores Europeos. Había
varios de Valencia. Para empezar, porque el de la Autónoma de Barcelona, y
presidente del Consejo de Rectores, en aquel momento, de España, es
valenciano: Solà. Pero estaba Ruiz Torres y los demás. Y eran todos
pesimistas respecto a esto. Que no se llegaría nunca a un acuerdo sobre el
tema de la lengua, en Valencia. Y llegaron a uno.
Ahora este acuerdo parece que se ha roto; nos acercamos a las
elecciones, eso que pasa... Y parece ser que el presidente de la Comunidad
Valenciana ya no está tan de acuerdo en acordar los nombres de las personas
que tienen que interpretar cuáles son las lenguas del tronco común. No sé
cómo lo llaman. Hablan de las lenguas del tronco común de la Corona de
Aragón, para no tener que decir catalán. Es igual. Pero ya lo han hecho y lo
han hecho bien, y han sido los universitarios y han sido unos políticos que han
tenido la generosidad de decir: «Pongámonos de acuerdo, vayamos hacia
adelante, nombremos a unas personas». Les falta un nombre, creo, sólo. Y
espero que esto algún día se arregle.
Yo creo, además, que, como dijimos Borrell y yo, sin prepararlo, el otro
día, el viernes pasado, en la conferencia del Partido Socialista Europeo, aquí
en Barcelona, en el PSC —que fue, creo, un poco más importante que el
Consejo Nacional de Convergència de ayer. Pero, en fin, en los periódicos
parecía lo contrario. Porque, en fin, en éste «le dicen las bases al presidente».
En ésta no. A ésta vinieron varios presidentes, ex presidentes, algunos: estaba
29
�f
'"-•
f
I
Gyula Horn, ex primer ministro de Hungría; estaba.Petre Roman,?ex primer*
ministrode Rumania; estaba [ININTELIGIBLE], que es el ministro de Economía
de Marruecos, socialista, en este momento. En fin, podríamos seguir.
Y la discusión que tuvimos allí, obviamente, fue sobre temas... Era el
Mediterráneo, el tema. Y qué tenemos que hacer los socialistas en el
Mediterráneo. Porque no se os esconde que todo el problema que tenemos
con Alemania, lo tenemos sobre todo porque debajo tenemos otra frontera que
para nosotros es tan o más importante que la del este para ellos. Ellos tiran
Europa hacia allí y nosotros estamos tirando Europa hacia aquí. Y decimos:
«Escuche, escuche, que los países del este son muy importantes y hay que
ayudarlos, pero la auténtica frontera, la tenemos en el sur, la tenemos en el
Mediterráneo». Y esta reunión fue para esto. Fue una reunión importante.
Y al final, en la clausura, llegamos Borrell y yo, y le pregunté a Raimon
Obiols, en voz baja: «Escucha, ¿en qué se habla aquí?». Porque yo había
recibido una nota de Joan Colom que decía: «Escucha, habla en catalán, que
hay traducción». Le pregunté a Raimon, que es quien manda, y Raimon me
dijo: «Hombre, puedes hablar en catalán, di unas palabras; pero mira, aquí hay
mucha gente latinoamericana». Y estaba también Moratinos, y estaba Juan
Antonio Yáñez, diplomáticos españoles, etcétera. Y dijo: «Quizá mejor que
después hables en castellano y no les hagas poner esto». Y empecé en
catalán, antes ya habían oído la voz: «y ahora les hablaré en castellano
porque, además, les tengo que decir que el castellano es uno de los grandes
patrimonios de los catalanes». Gran aplauso. Los señores estuvieron
contentos. E inmediatamente después, Borrell, que no es manco, salió y dijo lo
30
�contrario. Que él se comprometía, como candidato, etcétera, a que España
entendiera que el catalán es un gran patrimonio de España.
Y eso es de lo que se trata. Se trata de que en los euros ponga
«España» en catalán, en castellano, en gallego y en euskera. Se trata de que
se traten a las lenguas cooficiales del Estado como lenguas cooficiales del
Estado. El primer día que lo dije, me llamaron de Santa Coloma de Gramenet y
me dijeron: «Maragall, ¿tú has dicho que los niños de Guadalajara tienen que
aprender el catalán?». Digo: «Hombre, yo no he dicho que los niños de
Guadalajara tengan que aprender el catalán», «pues dice la televisión y dice la
radio...» Pero es que hay una radio, de estas radios que hay en Santa Coloma,
que a veces... Pues, «han dicho que tú decías esto». No. Yo lo que digo es
que el catalán tiene que estar reconocido por el Estado español como lengua
propia oficial y que, por lo tanto, tiene que respetarla, tiene que protegerla,
tiene que hacer uso de sus medios, el Instituto Cervantes por todo el mundo,
los canales de televisión internacionales, todos los sistemas de edición,
etcétera, para que el catalán sea conocido. Porque —¡caramba!— el día en
que el Estado español lo haga, los catalanes tampoco nos veremos tan
obligados a hacer eso que tampoco nos gusta tanto hacer, que es hablar
siempre de lo nuestro. ¡Caramba! Pero tienen que empezar ellos, también.
Tenemos que empezar nosotros.
Digamos que el castellano es para nosotros una riqueza inmensa,
inmensa. Y que todo el exilio que hemos tenido, los [Boix Gimperes], los
[ININTELIGIBLE] y los que han estado por América, que se han integrado en
aquel mundo, han sido los mejores embajadores de un mundo que para
31
�nosotros, económica y cultural mente, es el protagonista de la telecomunicación
y de la edición, por ejemplo. Es absolutamente básico. Las principales
editoriales del mundo en lengua castellana están en Barcelona. Y a mí, en
Italia, si una cosa me envidiaban, era esto. Me envidiaban dos cosas: una, y
ahora hablaré de ello, «/'/ modelo catalano», que decían ellos; y la otra, el
hecho de que nosotros tenemos un idioma mundial y ellos no. Y los franceses
tampoco y los alemanes tampoco. Saben que nosotros, como país, como
españoles, tenemos un activo impresionante, que nos permite ir por el mundo
prácticamente sin traducción: a toda América, a América del Sur y, cada día
más, a América del Norte.
Pues éste es el segundo punto del federalismo cultural. El tercero sería
que no sé por qué no hemos hecho más uso del artículo 146 del Tratado de la
Unión Europea —y sobre el que me tuve que apoyar cuando era presidente del
Comité de las Regiones— que dice que en aquellos casos en los que una
comunidad autónoma o región o land tenga competencia exclusiva en una
materia, puede representar al Estado en el Consejo de Ministros. Es decir, los
alemanes, que no tienen ejército ni tienen policía ni tienen Ministerio de
Cultura, porque los americanos no quisieron —reconozcámoslo—: al acabar la
Segunda Guerra Mundial, los aliados no quisieron. Así como la Primera Guerra
Mundial, la liquidaron en el Tratado de Versalles (que fue un desastre, que
obligó a los alemanes a comer pan y agua —creó el fascismo, el nazismo
prácticamente, este tratado), en la Segunda Guerra Mundial los aliados dijeron
«no volvamos a hacer el mismo horror»: Plan Marshall, dinero por delante.
Pero, en cambio, políticamente no. Y les quitamos el ejército, por descontado;
32
�la policía, que es de los lander (todo son Mossos d'Esquadra, para
entendernos, o Ertzaintza, no hay policía nacional). Y les quitaron el Ministerio
de Cultura, porque consideraron que el Ministerio de Cultura tenía mucho que
ver con el ejército, de algún modo. En fin, que a última hora, cuando las cosas
se ponen mal, quien inflama los corazones y carga los fusiles no es un soldado
sino seguramente un maestro, un profesor, un ideólogo o una universidad. Y
se lo quitaron.
¿Y qué pasa ahora? Pasa que cuando la ministra Aguirre se va a
Bruselas, o antes el ministro Solana, o el ministro Solé Tura, ¿se encuentran a
quién? Se encuentran al presidente del land que está presidiendo el
Bundesrat. No, no el presidente; el ministro de Cultura del land que preside el
Bundesrat por votación. En Alemania hay una cosa que aquí no existe, que es
la Bundestreue. La Bundestreue también horizontal, no sólo de abajo a arriba
—ésta tenemos que ir creándola—, sino también —y tenemos que ir creándola
igual— la horizontal, entre unos y otros. Es decir, cuando Baviera representa,
Hessen no se enfada. O cuando Sajonia está presente, los de Hamburgo, que
también es Estado, es Ciudad-Estado, en este momento, todavía, ya veremos
por cuánto tiempo—, pues tampoco se ofenden.
El artículo 146 lo permite. Y, por lo tanto, en cultura, por ejemplo,
Galicia, Euskadi y Cataluña tendrían que enviar a sus consejeros en
representación de España al Consejo de Ministros Europeo de Cultura. Y así
iríamos siguiendo con otros temas en los que podamos tener competencia
exclusiva. Y eso os parecerá que es una cosa que se ha inventado un partido
independentista. No, no. Esto se está aplicando, lo que pasa es que nosotros
33
�no lo hacemos. A nosotros a veces se nos caen los anillos rápidamente. Nos
dicen: «Nosotros ya no podemos ir más lejos porque ya se ha dado muchísimo.
A los escoceses ésos, nada, no les han dado nada». ¿A los escoceses no les
han dado nada? Los escoceses, el otro día lo decía el periódico: «Jueces
escoceses juzgarán en La Haya a los terroristas libios según las leyes
escocesas». ¿Se imaginan ustedes un título similar cambiando Escocia por
Cataluña? En un periódico de Madrid, para entendernos. Podría ser terrible,
podría ser el fin. Pues Escocia, que no tiene nada, tiene esto. Y Escocia, que
no tiene nada, tiene una cosa aún más importante, que es la subsidiariedad.
Esto es lo que yo he aprendido, lo que yo he mamado en Bruselas con los
regionales y con las ciudades. Juntos, ¿eh?
Nuestro presidente quería dividir, él era partidario de dividir regiones y
ciudades. Yo creo que se equivocó. Los propios lender alemanes no quisieron,
dijeron: «la unidad hace la fuerza». Y es verdad. Y la subisidiariedad interesa a
todo el mundo, a unos respecto de los otros. «Subsidiariedad» quiere decir que
las cosas... Lo dice el Tratado de la Unión; en el preámbulo, dice: «La Unión
Europea es una unión de pueblos cada vez más estrecha donde todo se hará
cada vez más cerca, lo más cerca posible de los ciudadanos». Pero el artículo
3b lo niega, porque dice: «La Unión no hará todo aquello que los estados
puedan hacer», y se acaba. No dice «los estados, las regiones y los
municipios». No lo dice.
Ésta es la enmienda que nosotros hicimos en la Conferencia
Intragubernamental y naufragó. Ni [ININTELIGIBLE], ni [ININTELIGIBLE], ni
nada de nada. Los estados no quisieron. Los estados no quieren que lo que
34
�ellos utilizan ante la Unión sea utilizado en su interior por las regiones, o
comunidades autónomas, o nacionalidades históricas, o no. No quieren. Pero
querrán. Tendrán que querer porque al final hay cosas en la vida que no se
pueden evitar. «No se pueden poner puertas al campo», dicen los castellanos.
Con esto pasará exactamente igual. Es tan evidente que si una cosa la sabe
hacer la sociedad no tiene que hacerla el Estado; es tan evidente que no hay
que predicar demasiado para que esto poco a poco se vaya infiltrando, incluso,
finalmente, en las constituciones.
La Constitución italiana, que D'Alema ha presidido la Bicameral que
deben estar haciendo, la segunda parte —porque la primera parte queda tal
como era, que es la del 48 y es el Estado laico, etcétera; la segunda parte
empieza diciendo, artículo 51: «La República Italiana» (decía la «República
Federal» y entonces Berlusconi se opuso y cayó lo de «federal», pero a lo
mejor ahora lo vuelven a poner, con suerte). Dice: «La República Federal
Italiana está formada por comuni, provincie, regioni e estafo». Es decir, el
Estado es una parte de la República. Se ha acabado aquí. Comuni, provincie,
regioni e estafo forman la República.
Artículo 52: «Todo aquello que pueda hacer la sociedad, no lo hará la
Administración
Pública.»
Artículo
53:
«Por
el
mismo
principio
de
subsidiariedad, todo aquello que puedan hacer los órganos más pequeños no
lo harán los más grandes.» Se ha acabado. Estos tres artículos, que se
aprobarán, entre otras razones porque el que era presidente de la Bicamerale,
de la Comisión, Senado, Parlamento, que dirigía D'Alema, y ahora es primer
35
�ministro... Son además ya cosas que están avanzando la legislación
administrativa.
Hay una ley importantísima italiana —ya no los quiero aburrir más sobre
este tema—, pero hay una ley muy importante —como tenemos notarios y
tenemos juristas también aquí—, la del 15 de marzo del año pasado (lo que
llaman la Ley Bassanini) que de hecho aplica todo esto ya a la simplificación
de la Administración. Y en esta ley se dice lo mismo que en la ley escocesa de
los británicos. Se enumeran las cosas que el Estado se queda, no las que se
envían. El gran error, imposible de evitar, de la Constitución española es haber
hecho al revés. La Constitución española dice detalladísimamente qué es lo
que se envía y qué es lo que se comparte, y qué es lo que es concurrente y
qué es lo que es delegable, etcétera. En cambio, los ingleses han dicho, en el
caso de Escocia han dicho: «Westminster will take... El Parlamento británico
mantendrá la defensa, la ocupación, la economía, la embriología y el aborto».
Dos temas por una cuestión de moral anglicana, supongo. Y no dice nada más.
Lo cual significa que todo lo que no se dice se entiende que la cláusula abierta,
la cláusula residual va hacia abajo, es de Escocia.
La ley italiana del 15 de marzo dice una cosa similar. Lo que pasa es
que los italianos, que ya sabemos, son más como nosotros, y entonces dijeron:
«Bueno, cuatro o cinco», y hay veinticuatro. Empezaron con la a, b, c, d y
acabaron con la z. De acepciones, es decir, de cosas que el Estado se queda.
Pero es igual porque, en última instancia, el principio ya está asentado, e Italia
todos sabemos que es lo suficientemente subsidiaria de facto como para que
estas cosas avancen.
36
�Pues bien, el federalismo catalán, la propuesta federalista catalana es
ésta, no es mucho más. No es mucho más que esto. Yo añado una cosa que
entiendo. Esta la pongo absolutamente entre paréntesis porque yo no querría...
Porque además ya es muy tarde y tiene que haber un poco de coloquio si es
que alguien quiere preguntar. Pero yo creo que de verdad, tendríamos que
hacer un esfuerzo por convencer a la clase política española de que veinte
años después de la Constitución... veinte años. Es decir, cuando ya la mitad de
la población que votará el año que viene tiene treinta y nueve años y, por lo
tanto, más de la mitad de la población no ha votado la Constitución. Cuando
hace veinte años que hicimos una Constitución cuando no estábamos ni en
Europa ni en la OTAN y no se habían creado las diecisiete comunidades
autónomas, sólo se había dicho «nacionalidades y regiones», pero no decía
cuáles y no lo podía decir porque no estaban... Quizá sí que el mínimo
esfuerzo que tenemos que hacer ante la juventud —que ya no es tan joven,
porque llegan a los cuarenta años— es leer en voz alta la Constitución que
hicimos, los que somos un poco mayores, y ver si la entienden y les gusta.
No estoy diciendo ahora si se tiene que releer, si se tiene que retocar.
Hay una cosa que se tiene que retocar, que es el Senado. Pero en esto todo el
mundo ya está de acuerdo. Y en el Senado, por favor, los catalanes juntos. En
el Senado, tenemos que coger la Propuesta Rigol y, a partir de la Propuesta
Rigol y la Armet —y otras, en fin, contribuciones que hay— hacer una
propuesta catalana de Senado. No hagamos la tontería inmensa de dividirnos
en este tema, porque es el arma más grande que tendremos.
37
�Aún no entiendo yo por qué este año no ha habido el debate sobre las
autonomías. Supongo que ha sido por el tema vasco y es comprensible. Pero
de aquí a tres meses no debería haber ningún motivo para que no se pudiese
hacer. Enseguida dirán que hay las elecciones de junio. En fin, siempre
estamos igual. El debate de autonomías en el Senado es el sitio donde Jordi
Pujol va a hacer lo que debería haber hecho más —creo yo, modestamente, y
con todo el respeto que le tengo—: debería haber ido más a hacer este
discurso, como el que hizo en la Carlos III. Se tendría que haber prodigado
más, tendría que haber hecho más pedagogía, porque él la hace bien. Y os lo
digo porque he estado en Andalucía y, no es tanto como dice el corresponsal
de La Vanguardia, pero es cierto que no cayó mal.
De modo que lo que tenemos que hacer más es justamente eso, más
pedagogía, generar confianza y nos darán confianza. Si no la generamos
nosotros, no nos la darán. Y yo creo que, con toda franqueza —y quieren un
resumen— que debemos dejar tranquilas las cifras, de momento; que unos, si
quieren, opten por la movilización en la calle y todo eso, que hagan. Nosotros
optaremos por la discusión seria, amistosa y exigente. En la comida ésta del
The Economist me preguntó el presidente de la comida, dice: «¿Qué dirás
sobre este tema?». Y le dije: «Hombre, diré que nosotros seremos igualmente
exigentes, pero menos patosos». Finalmente no lo dije, pero aquí sí que os lo
digo, porque estamos en casa y por lo tanto no hay tantos problemas en este
sentido.
La confianza es la palabra clave. La confianza y la perseverancia. Mil
veces nos negarán y mil veces volveremos a insistir. Debemos tener una
38
�estrategia para todo el Estado y para Europa. Un compromiso de relectura
cada veinte años, no cada cinco años, como hacen en el Quebec. Nosotros
tenemos que jurar, sobre la Biblia de la Constitución, que cada cinco años no
pediremos
que
se
cambie
o
que
haya
un
referéndum
sobre
la
autodeterminación. Porque es que si no, no podremos ni invertir. No invertir los
que tienen dinero para invertir, no. ¡Ni la gente que cursa carreras sabrá cuál
escoger! Un país que se plantea cada cinco años preguntarse qué es, o si es o
no es, es un país perdido. Y de hecho, el Quebec ha perdido mucho. Yo ya sé
que esto se utiliza mucho por el otro extremo, por el extremo del nacionalismo
estatal, y de una forma excesiva; pero es verdad. Nosotros nos tenemos que
comprometer ante España a pedir una relectura de la Constitución cada veinte
años, no cada cinco. Aparte de los detalles —que esto los americanos lo hacen
cada año, o los alemanes, cada año uno o dos pequeños.
Una estrategia para todo el Estado y un compromiso de relectura cada
veinte años. Estudiar qué pasa y seguir muy de cerca qué pasa en Italia y en el
Reino Unido. No descartar un margen de autonomía en los tipos. Permitidme,
eso sí, un poco de [ININTELIGIBLE] fiscal —yo no veo tanto problema en esto,
los americanos lo tienen y los ayuntamientos también. Y no pasa nada, no se
exclama tanto todo el mundo. Insistir en el gasto equitativo. Esto es básico. Y,
repito, atreverse a arriesgar con prudencia, pero una y otra vez.
Hay un artículo de un escritor de finales del siglo pasado, catalán, que
se llamaba La patria nueva (lo escribió en castellano) y en él decía: «Cada vez
que el catalanismo...». Cada vez que el catalanismo pierde una batalla, en
España, en Madrid, hay voces que dicen: «Hemos ganado». Y entonces
39
�nosotros preguntamos: «¿Quién habéis ganado?». Dice: «Nosotros». Y les
pregunta: «¿Y quiénes sois vosotros?». Dice: «Nosotros somos la patria».
«¿Qué patria?» «La única, la que hay». Entonces, él dice: «Nosotros nos
tenemos que acostumbrar a que cada vez que el catalanismo gane una batalla,
podamos decir: "España ha ganado". Y entonces nos preguntarán: "¿Qué
España?". Y nosotros diremos: "La nuestra". "¿Y quién sois vosotros?"
"Nosotros somos los que hacemos patria nueva."»
Esto es lo que tenemos que hacer y cuento con ustedes para ello.
40
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Conferència de Pasqual Maragall Cercle Financer: La propuesta catalana
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-11-30
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Independència
Espanya plural
Catalunya
Territoris
Acció política
Economia
Description
An account of the resource
Traducció al castellà de la conferència dita originalment en català.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 101
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2783/19991108_DeclaracionsGovern1999_PM.pdf
7e460c57cd30cecc8f0dd65204ec4840
PDF Text
Text
"9
I I
99
MAR
1 1 : v.-,
j.
A V
Ciutadans pel canvi
Maragatfl
Ciutadans
ser á l'eler.aó
ae 'asa·Jí'. Marigaü
s la Presidència
ce U Geneialitat
8 de novembre de 1999
Declaracions de Pasqual Maragall
"Tindrem un govern de continuïtat Pujol amb el suport del PP"
- Araja_sabem que tindrem un governde_^ontínuïtat presidit per Jordi Pujol.
Fiñs^^dres~passat no hi havia garantia que el PP donés els seus vots en
aquest govern. Ara ja ho sabem. El govern Pujol no hagués estat garantit si
només hi hagués hagut abstenció per part del PP i si tots els altres partits i
forces polítiques haguessin votat en sentit contrari. Per tant, ara ja sabem que
tindrem un govern Pujol recolzat pel Partit Popular. Dins per tant de
£alternativa entre un govern de continuïtat i un govern de canvi, l'únic govern
possible avui és un govern de continuïtat.
- La tercera possibilitat, un govern de consens, de pacte entre continuïtat i
canvi, nohiha la voluntat de fer-l'ho per cap de les dues bandes.
- Una aliança diferent per part de Pujol seria un fals canvi L'electorat s'ha
pronunciat per un altre tipus de canvi que no pas la pura ampliació de
l'espectre polític que ha governat fins ara, amb ERC.
- Els governs tripartits o quatripartits que s'han proposat no eren governs de
consens, si no que eren governs de fals canvi en la pràctica. Es a dir, no
neixien de la voluntat d'un acord entre la principal força del canvi i la
principal força de la continuïtat.
Con;e!A oe Cent, 323 b-;:xos
08007 Sarce'.ora
T
ei. 53 215 41 8 ; - 93 272 38 33
Fax 93 495 5¿ 4 , - 93 272 38 42
e-Tial·l: rra'ógi .ró-c^r .i.corr,
.v.v,7.C3nv-.c"ü
�Ciutadans pel canvi
Maragalfl
Ciutadans
per a IV.ecdc
de 3asquai Md'aga«
a '.a Presidència
dt la Generalitat
- L'electorat ens ha dit: volem que guanyeu però no us donem majoria
suticient per governar i a CiU l'electorat els ha dit: volem que governeu però /
no que sigueu guanyadors, volem que sapigueu que el canvi ha començat.
I
- En aquestes circumstàncies, nosaltres interpretem aquest mandat del poble
de Catalunya com una clara preferència per un Parlament fort, amb una
oposició clara i rotunda, per bé que innovadora, constructiva i esperançada.
Això~ésel que farem. La gent vol un joc politic més viu en el Parlamentj a
fora del Parlament, en el territori, i a això ens dedicarem.
Per tant, les nostres prioritats són:
"El Parlament centre neuràlgic de la política catalana".
- Nosaltres tenim una primera prioritat, que és convertir el Parlament en el
centre neuràlgic de la política catalana, de la mateixa manera que ho són els
parlaments d'altres països europeus. Per això plantejarem la reforma del
seu reglament, del seu pressupost, de les seves condicions de treball i de la
seva efectivitat.
D'acord amb el president Rigol anirem a una potenciació de les condicions de
trebaü, de la visibilitat i de 1'eficacia del nostre Parlament. Aquest és el primer
gran canvi que es començarà a produir immediatament a la política catalana.
1.- Regulació audiovisual
- Estem explorant els altres grups per, de manera immediata, entrar al registre
de la Mesa del Parlament una proposta de cara a fer un primer ple monogràfic
sobre el Consell de L Audiovisual i la regulació dels mitjans de comunicació
públics i privats a Catalunya.
CcnseU ue Cent, 322 b=;x:s
ÛS007 Barcelona
Tel. 95 215 ¿1 8* - 93 H2 38 23
Fax 93 495 54 ¿3 - 93 111 38 42
e-mail: náriqa\'A>r-£r;ixc>(T
�(19 1)
99
>IAK 1 1 : 2 7
FAX
lá¡004
Ciutadans pel canvi
Maragall 1
Ciutadans
per a l'elecció
de Pasa-Jai Maraga'.l
a la Presidència
cíe la Generalita;
- Entenem que ens hem d'acostar al model francés de regulació audiovisual i a
altres models europeus similars. Elsmi^ans^úblics han de ser efectivament
neutrals i els mitjans privats han de ser efectivament independents.
2. - Educació, cultural i territori
- En quant a les altres prioritats de continguts de cara a l'acció
parlamentarària, insistim en l'educació com a primera i gran prioritat.
L'educació i el pas al treball i la reforma de la FP i la seva millor connexió
amb la societat.
- Insistim també en la importància de la connexió entre educació i cultura. I
en la necessitat d'un gran debat cultural entorn del Llibre Blanc de la Cultura,
que va ser dirigit per Ferran Mascarell i que està elaborat per més d'un
centenar de figures de la cultura catalana.
- L'altre gran eix de les nostres prioritats és el territori, la regionalització
pendent (les set regions) i la devolució de competències a les autoritats locals.
3 - Senat Federal i la proposta catalana
- Formalització d'acords en matèria fiscal, cultural, judicial i política,
començant per l'acord polític sobre l'estructuració del Senat Federal. Per
aquest tema demanarem obertura de converses entre totes les forces polítiques
catalanes abans d'avançar en la formalització de la proposta a Madrid.
4 - Reforma política
J& &?4 ¿SftiWc" aS
- La reforma política a Catalunya, començant per la Llei electoral que ha de
Y M-jt
combinar el sistema proporcional al nivell territorial que s'estimi més
J
"L .
convenient amb el sistema majoritari per circunscrtpcions relativament
p , \ >f C
petites.Això permetrà d'una banda la formació de blocs polítics ideològics
^ '[J//A
estables i importants i alhora la més directa connexió de l'elector amb els
QMM'íh1 Jf
/¡XfM, x a
U ~ ¿WM-C^
Cens».', de Cert 323 BS'XOS
03007 Barcelona
Tei. S3 215 ¿ 1 81 - 93 272 38 3B
fax 93 ¿95 5 - ¿3 - 93 lli 38 42
�09 11 99
MAR 1 1 : 2 8 FAX
lá¡005
Ciutadans pel canvi
Maragalll
Ciutadans
per a l'elecció
de Fasqcal MaragaU
a U Presidència
de ia Generalitat
candidats territorials que, un cop elegits, representaran aquestes petites
circunscripcions directament al Parlament amb una més fiirecta i clara
visualització de la connexió territori/Parlament.
- Dins d'aquest mateix capítol hi haurà la reforma d'altres aspectes de la
legislació electoral i política a Catalunya, entre les quals com a molt
important la de la limitació del nombre mandats consecutius en la Presidència
de la Generalitat.
5.- Propostes econòmiques
0
\
- Propostes econòmiques en torn d'una primera prioritat: innovació, innovació
i innovació, que és la gran assignatura pendent de la política econòmica i
mdustriaO un segon eix: Disminució de la inflació, avui superior a la mitjana
espanyola i molt superior a la mitjana europea, i per tant, causa de pèrdua neta
de competitivitat. S'haurà d'establir una autoritat de vigilància sobre els preus
i la inflació per tal d'aconseguir aquests resultats. Aquesta autoritat també
vetllarà pel manteniment de la competència i la limitació dels poders
monopolístics.
Sotmetrem tots aquests punts a la consideració en primer lloc
del grup IC-Verds, en segon lloc (TERÇ i en tercer lloc dels
partits que fumen el bloc de la majoria.
Corneli ce Cent, 323 ba'xcs
08007 Barcebna
Tel. 93 215 «
31 - 93 2?2 ?.í 3?
Fan 93 495 54 43 • =3 2;2 32 '-?
e-mai'.: maiagaHi'Soa-: .i
it-i
�UH 11 9 9
MAK 1 1 : 2 9
FAA.
''
Í
i
I
J
Ciutadans pel canvi
V
- Ciutadans pel Canvi s'està convertint en una estructura com a resultat de
l'èxit de la seva contribució a la formulació d'una alternativa de canvi a
Catalunya. No volen ser un partit polític més. CpC vol contribuir a la
modificació del panorama de les forces polítiques a Catalunya en el sentit
d'una més gran transparència i d'una millor connexió amb la ciutadania. I ho
farà a través de la col·laboració ja iniciada i amb èxit amb l'únic partit de
Catalunya que ha tingut la força, Pautoconfiança i la generositat d'iniciar
'
aquest procés d'obertura: el PSC.
i
Autonomia del PSC i dependència de CiU
- Com a socialistes catalans gaudim en aquest moment d'una major autonomia
de la que hem tingut durant els darrers 20 anys per tal com s'ha aconseguit ja
consagrar el model politic constitucional autonòmic. Ara és l'hora d'innovar i
de fer passes endavant en el sentit de la seva aproximació en els desitjós i les
necessitats de la ciutadania. Aquesta evolució i aquesta aproximació passen
per un reconexiement franc del caràcter plural i diferencial d'Espanya i d'una
aposta més decidida per un model federal que està implícit a la Constitució
però mai no ha estat desarrollat.
- Constatem amb sorpresa que a aquesta major autonomia del socialisme
català, reforçada pel fet de la seva obertura a sectors importants de la
ciutadania, i correspon una progresiva dependència per part de CiU respecte
als resultats que puguin obtenir a les eleccions generals. Així ho expressen les
paraules recents d'alguns dirigents, com les del diputat López de Lerma,
insistint en la importància, de cara a la estabilitat interna de CiU, d'un resultat
a Madrid que els permeti garantir-la a través del caràcter més o menys
necessari que els vots de CiU puguin tenir a l'hora de formar govern esanyol.
Pensem tanmateix que CiU perdrà vots i probablement el seu caràcter
"decisiu" en resultarà afablit.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Declaracions de Pasqual Maragall sobre la formació de govern a partir dels resultats electorals de les eleccions autonòmiques de 1999
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999-11-08
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Parlament de Catalunya
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Oposició
Generalitat de Catalunya
Description
An account of the resource
5 p. Document esquemàtic amb les declaracions de Maragall sobre la formació del govern Pujol amb el suport del PP. Conté notes manuscrites de PM.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 87
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2782/20010125_BalancPerspectives_PM.pdf
e6f5a3070497efb2d5499b59adb762bd
PDF Text
Text
GENER 2001:
BALANÇ I PERSPECTIVES
Conferència del Sr. Pasqual Maragall
President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans
pel Canvi
Collegi de Periodistes
Barcelona, 25 de gener 2001
0. Introducció
Moltes gràcies Degà. Gràcies a tots per la vostra
assistència.
Ara fa un any, exactament el 26 de gener de l'any passat,
el Collegi de Periodistes ens acollia per tal de presentar el
balanç dels primers 100 dies de legislatura.
Avui, fent ús de l'hospitalitat que caracteritza aquesta casa
i al seu Degà, ens hi apleguem de nou per analitzar què ha
passat de llavors ençà. Per fer balanç de la situació de la
política catalana i també per plantejar quines són, a parer
nostre, les perspectives per al futur immediat.
1
�En mirar endarrera i avaluar allò que aquest any ens ha
deixat és inevitable, tanmateix, referir-se en primer lloc a
la violència terrorista.
Violència que té l'origen a la situació al País Basc i que ha
colpit tot Espanya i, amb particular intensitat, Catalunya.
En aquest any -en quatre mesos, de fet- aquí a Catalunya
els terroristes han assassinat als regidors del PP Ruiz
Casado i Francisco Cano, a Ernest Lluch i al guardia urbà
Juan Miguel Gervilla.
Amb aquestes morts, que s'afegeixen a la llista,
escruixidorament llarga de les víctimes d'ETA, els
terroristes han portat la tristesa i la inquietud a moltes
llars. I han fet que les paraules de condemna, de tan dites,
ens semblin gastades.
Ara el que s'ha d'exigir és que els polítics facin (fem)
menys declaracions i actuïn més, que els governs governin
i que la societat es mobilitzi per tal d'establir vincles i
contactes amb la societat basca.
Hem de posar tot l'enginy i el coratge en l'objectiu d'obrir
portes i finestres , de societat a societat.
Perquè entorn del tema terrorista hi ha un excés de
posicionaments polítics i una manca de d'activitat civil o
social. No hi ha prou contactes socials, culturals,
econòmics, entre Euskadi i la resta d'Espanya, al meu
entendre, per a compensar i digerir l'impacte brutal i
simplificador de la reiterada imatge "bascos maten/altres
moren" i de l'etiqueta "constitucionalistes contra
nacionalistes". Tot això està trastocant l'imaginari
2
�col·lectiu de la democràcia espanyola i de l'Estat de les
autonomies.
En certa manera, es tracta de respondre a la crida discreta i
ja per sempre silenciada de l'Ernest Lluch: crear espais de
diàleg (elkarri) entre bascos i no bascos. Fer com ell.
I en aquest preàmbul de la conferència no vull deixar de
referirme a la immigració. En la immigració sobra
ideologia i falta efectivitat. S'ha de des-electoralitzar. José
Luis Rodríguez Zapatero té raó quan demana un Pacte
d'Estat per dos grans temes, el terrorisme i la immigració.
La solució més efectiva, sense excloure polítiques de
control de la demanda (quotes d'immigració) és la política
d'oferta: barris segurs i condicions de treballs dignes.
1. Balanç: un any perdut
Pel que fa pròpiament a la política catalana, el balanç de
l'any 2000 és, dissortadament, prou senzill: un any perdut.
El 2000 ens ha donat el pitjor any i el pitjor govern de la
Catalunya autònoma. Mai, en la fràgil història de la
Catalunya autònoma havíem tingut tan poc govern i tan
mal govern.
Ni les dones que volen treballar, ni els mestres, ni els
professionals de la salut, ni la gent gran, ni els joves que
busquen casa, ni els funcionaris, ni la gent de l'art i la
cultura ... han rebut aquest any cap bona notícia del
govern de la Generalitat.
3
�Ni una bona notícia. Cap illusió, a tot estirar les bones
paraules de sempre, cada vegada més toves, cada vegada
més sabudes, cada vegada més ensopides.
I és així com hem perdut un altre any per a la resolució de
les qüestions que afecten de manera més directa la vida de
cada dia dels ciutadans.
Si algun avenç s'ha produït ha estat en la modificació de
les regles del joc institucional. Diguem-ho clar: sense els
resultats, tan ajustats, de les eleccions d'octubre passat el
nou marc de 1'audiovisual, l'enfortiment del Parlament i el
projecte de regionalització no haurien estat possibles.
I és innegable que una mica, tan tímidament com vulgueu,
en cada un d'aquests camps s'ha avançat.
Pel que fa a la regulació dels mitjans de comunicació,
hem aconseguit la constitució del Consell de l'Audiovisual
de Catalunya, al qual cal exigir ara que compleixi les
seves funcions de garantir la pluralitat i la imparcialitat en
els mitjans públics i vetllar perquè els continguts siguin
respectuosos amb els drets de les persones.
Pel que fa al Parlament, hem aconseguit (amb la
benevolència i eficàcia, cal dir-ho, del president Rigol)
dotar-lo de més mitjans ( despatxos, portàtils, mòbils,
senyal...) per complir les seves funcions.
Segueix pendent, tanmateix, la reforma en profunditat del
Reglament que permeti trencar les rigideses i les inèrcies
que atenallen la institució, i que l'apropin als ciutadans.
4
�Finalment, pel que fa a la reforma de l'organització
territorial, l'informe de la comissió d'experts suposa un
pas endavant molt important. Un pas que assenyala el
camí a seguir per tal de descentralitzar la Generalitat,
enfortir els ajuntaments i retornar la veu als territoris.
Cal continuar ara amb la constitució de la Ponència
Conjunta al Parlament i amb la modificació d'alguns
aspectes de la proposta, com per exemple, el
reconeixement explícit del Pirineu i l'allargament a 20 ó
25 anys del procés d'agrupació -incentivada però
voluntària- de petits municipis. Però l'avenç ha estat
important. Potser és per això que des de Convergència
mateix, s'han aixecat tantes veus desqualificant-lo.
Val a dir també que seguint la tradició que ha caracteritzat
l'executòria dels darrers governs, cada un dels consellers
que han estat implicats en el diàleg sobre aquests temes, o
ja és fora del govern o s'hi troba en situació ben difícil:
¿On és el conseller Trias, que va portar la negociació
sobre 1'audiovisual? ¿On és el conseller Triadú que va
continuar-la? ¿Quin futur espera al conseller Duran, que
va iniciar les converses sobre la regionalització?. Per no
parlar de l'ex - conseller del Pacte Cultural.
Una cosa que em preocupa es la manca de reflexes del
país en segons quins temes. L'assalt a què està sotmès un
partit de llarga tradició democràtica com és Unió
Democràtica de Catalunya, sense quasi reaccions fa
pensar. No ho dic per ficar el dit a la nafra.
El Govern de Jordi Pujol és un govern suspès per Europa.
5
�Un govern que s'inhibeix tant com pot de temes que
l'afecten directament. Un govern que assisteix impàvid als
problemes.
Mancat de projecte, captiu del PP, havent triat malament
les aliances parlamentàries a començament de legislatura,
inefectiu a Madrid, aïllat de la societat i enredat en pugnes
internes, el Govern ha acabat fent malbé el seu propi
fonament, que és la coalició.
Els resultats electorals mostraven clarament que l'única
alternativa de govern viable aleshores a Catalunya era una
gran coalició entre les dues forces centrals: Convergència i
Unió i PSC-Ciutadans pel Canvi. Però va faltar ambició,
generositat i reflexes i va sobrar inèrcia i egoisme.
Ara ja és tard. Aquest govern és el de la retirada de Jordi
Pujol i en tot cas el govern del candidat de CDC com a tal,
presidit per l'oponent del Cap de l'oposició. Tot per la
preparació d'una campanya electoral que en principi no
hauria de tenir lloc fins d'aquí tres anys.
Nosaltres, abans de la compareixença del president,
havíem demanat que el govern se sotmetés a una moció
de confiança. Però l'espectacle de cansament i de
reiteració de lletanies sabudes que hi vàrem veure ens va
acabar de convèncer que, si el govern no reacciona de
manera immediata, ens veurem obligats a presentar una
moció de censura.
Així ho vaig anunciar abans d'ahir en el Parlament.
6
�Nosaltres emplacem el Govern a aconseguir avenços
substancials i significatius en deu temes, i si en el termini
de dos períodes de sessions aquests avenços no es
materialitzen, el nostre Grup presentarà una moció de
censura. Deu temes i dos períodes de sessions. Ho reitero.
I evidentment, si el ritme del Govern (campanyes
publicitàries a part, que ara en veurem unes quantes)
s'encalla encara més; si el resultat del famós slogan "més
poder i més diners" és el que em temo (pagar la sanitat
endarrerida i poc més) aleshores haurem d'avançar la
moció. Si la relectura promesa de l'Estatut i les lleis
fonamentals no avança haurem igualment de dir "prou".
No vull que mai es pugui dir: "Catalunya va perdre 4 anys
i ningú no va cridar a l'alto"
7
�2. Perspectives: hem de reaccionar
¿Quins són aquests temes?
Doncs aquells en els que Catalunya es juga el futur.
1. Educació: El Govern ha d'adoptar com a primera
prioritat l'enfortiment del sistema educatiu. La primera
prioritat. Això vol dir de manera immediata: la dotació
de 300.000 pessetes per infant i any en el finançament
de l'escola bressol i l'impuls de l'ensenyament públic
de qualitat, en el marc de la realització de la
Conferència General d'Educació, tot buscant acords i
convenis de col·laboració entre l'empresa, el territori i
les institucions educatives.
2. Immigració
La immigració és una oportunitat,
oportunitat plena de reptes que fan necessari un gran
acord polític i institucional per tal de: a) Sostreure la
immigració i les seves conseqüències del debat polític
partidista, a tots els àmbits, i, en particular, en l'esfera
local; b) Dotar els ajuntaments de les competències i
els recursos necessaris en educació, ensenyament i
benestar social per tal de fer front a la problemàtica que
l'acollida de la immigració planteja; c) Assegurar a tots
els immigrants establerts a Catalunya i a les seves
famílies els mateixos drets assistencials i laborals que
ja gaudeixen la resta dels treballadors. L'acollida del
immigrants, que necessitem i apreciem, ha de ser un
esforç de tots i no pot carregar-se precisament sobre els
sectors autòctons més desafavorits, als quals després es
8
�demanarà el vot amb un missatge electoral ambigu. El
cinisme d'aquestes actituds és infinit.
3. Seguretat i Violència : El Govern ha de fer front, de
manera efectiva, als problemes de seguretat que
inquieten la població catalana. La seguretat respecte el
que mengem, la seguretat a les places i carrers, la
seguretat a les carreteres, la seguretat de les dones
davant la violència domèstica (ahir la consellera de
Justícia va anunciar una sèrie de mesures en aquesta
línia, benvingudes siguin), la seguretat respecte les
calamitats naturals i ambientals. I fer front a la
inseguretat vol dir: a) prevenir -com no s'ha fet prou,
per exemple, en el tema de les inundacions: prevenir
abans que plogui i abans que es cali foc; b) dotar-se
dels mitjans necessaris, tot superant la situació difícil
del desplegament dels mossos a l'àmbit metropolità de
Barcelona i la manca d'efectius totals (hauríem de tenir
4,4 policies per 1000 habitants: 2,2/1000 de mossos i
policia nacional, 1,2/1000 de policia local i 1,0/1000 de
policia federal; i c) respondre eficientment si la
calamitat arriba -tot evitant desastres com els derivats
de la reforma del transport sanitari. A Catalunya falla
la seguretat, falla la coordinació i fallen les xifres.
4. Infrastructures: El Govern ha de trencar el dogall que
la migrades d'infrastructures de comunicació exterior
representa per l'economia i la societat catalana. El
Govern Pujol és incapaç de resoldre els problemes
relatius a l'arribada del Tren d'Alta Velocitat des de
Madrid i València ( que està comportant el desequilibri
del triangle barcelona-València.Madrid); l'ampliació
de l'aeroport i l'acompliment del pla Delta. I al mateix
9
�temps, no ha sabut resoldre les necessitats de
comunicació interior: el metro, la xarxa de ferrocarril
de rodalies, l'eix del Llobregat, l'eix de l'Ebre, l'eix
Pirinenc...Cal connectar Catalunya interiorment i cal
fer-la accessible des de l'exterior, i en un i altre tema
s'acumula retard rera retard. L'any 2001 és
absolutament decisiu per aquestes qüestions.
Precisament abans d'ahir la Cambra Oficial de
Contractistes de Catalunya donava a conèixer les dades
de l'obra pública licitada a Catalunya durant el 2.000.
¿I quina és l'administració que va tenir una inversió
més baixa?: la del Govern de la Generalitat. La realitat
desmenteix els seus propis anuncis. No inverteixen ni
tan sols allò que prometen i anuncien. Mentrestant
l'Estat disminueix la inversió en rodalies i carreteres a
compte de l'AVE de Madrid, i avui llegim al diari que
el bitllet de rodalies de l'àrea de Barcelona ha pujat
aquest any, per terme mig, el doble que a Madrid.
5. Estratègia econòmica: Al costat del retard en les
infrastructures tenim alguns altres punts febles: el baix
creixement de la productivitat (0,5% anual en front el
4% dels Estats Units i l'l,3% de la Unió Europea); el
diferencial d'inflació (pèrdua de competitivitat d'entre
1,5 i 2 punts anuals) i les mancances en serveis públics
(amb els més que discutibles efectes de la
liberalització, en especial pel que fa al sector de les
comunicacions i l'energia) Tots aquests són elements
que juguen en contra nostra. Cal, com hem dit tantes
vegades, una estratègia econòmica catalana que
conjugui esperit empresarial,més capital - risc,
capacitat investigadora, desenvolupament tecnològic,
formació i serveis. Una estratègia que empresaris i
10
�sindicats reclamen, que algunes iniciatives privades
(com el projecte Sabadell-La Caixa) ja estan
desenvolupant i que el Govern és incapaç d'impulsar.
6. Tecnologies de la informació i la comunicació: Un
aspecte fonamental d'aquesta estratègia és la nostra
posició en el camp de les tecnologies de la
comunicació. I això vol dir coses concretíssimes:
augment de la inversió en matèria de R+D (que és ara
d'un 0,9% del PIB, mentre a Madrid és ja 1*1,8% i la
mitjana europea el 2%), política universitària,
transferència tecnològica a les empreses. Els acords
inicials de Localret sobre l'extensió del cable a tot
Catalunya (que havia de complir-se el març d'aquest
any) i el projecte "Barcelona, ciutat del coneixement"
(amb l'àrea 22@ al Poblenou i l'impuls de l'operació
2004) són una bona base de partida. Estenguem-la i
fem-la fructificar.
7. Habitatge, barris i transport públic: El Govern ha
d'emprendre, així mateix, accions immediates per tal
de fer front a les dificultats d'accés a l'habitatge que
afecten sectors molt importants de la població catalana
i, en particular, els joves. Les propostes contingudes en
allò que tan pomposament han titulat "pla de xoc en sòl
i habitatge" són gairebé un escarni: 1.865 unitats
d'habitatge de lloguer per a joves en quatre anys per a
tot Catalunya! I, de la mateixa manera, s'han de posar
en peu programes d'actuacions integrades en els barris
més necessitats, amb una inversió mínima per part de
la Generalitat estimada pel nostre govern alternatiu en
62.500 milions de pessetes per als propers quatre anys
(90.000 si s'inclou el finançament local). I en matèria
11
�de transport públic s'ha d'iniciar aquest any la
construcció de la línia 9 del metro, connectar
immediatament les dues fires i reclamar - com
propugna l'alcalde Clos - la transferència del servei de
rodalies de Renfe i dotar de serveis efectius les àrees
urbanes de Tarragona, Lleida i Girona.
8. Finançament: Una qüestió, ho reitero, que només tindrà
una sortida favorable per nosaltres si aconseguim dues
coses: primer, elaborar una proposta coherent, a tres
nivells i vàlida per tot Espanya i per un llarg termini; i
segon, si aconseguim defensar-la junts totes les forces
polítiques catalanes. A tots els països de la Unió
Europea, quan els polítics actuen cara enfora donen
una imatge d'unitat. A tot arreu s'entenen. Nosaltres
també ho hem de fer. Catalunya ha de parlar amb una
sola veu: potent, clara, rigorosa, solidària i exigent. Els
5 punts que nosaltres proposem respecte aquest tema
són plenament coneguts.
9. Llei electoral i devolució: Una llei que cal fer per
mandat estatutari: el govern de la Generalitat no pot
renegar de les competències que ja té, i menys encara
de les obligacions que l'Estatut li marca a l'article 31.1
i a la Disposició transitòria quarta, que s'estan
vulnerant. Aquesta llei ha de ser fruit de l'acord de
totes les forces polítiques catalanes i ha de conjuminar
la representació dels territoris amb la proporcionalitat
del vot. En una paraula, ha d'acabar amb el contrasentit
de que el vot de un ciutadà de Saldes valgui la meitat
que el vot d'un ciutadà de Gósol per al simple fet de
pertànyer a circumscripcions electorals diferents tot i
estar situats a menys de 10 quilòmetres de distància.
12
�Al costat de la reforma electoral cal abordar de manera
inexcusable la devolució de competències i recursos als
nostres ajuntaments. El Segon Congrés de Municipis
de Catalunya, tantes vegades posposat, ha de permetre
posar les bases d'aquest procés de devolució.
10.Reforma de l'Estatut: La reforma de l'Estatut pot
concretar-se en els punts d'una Carta Autonòmica que
possibiliti l'adaptació de la nostra norma bàsica a les
transformacions socials i als requeriments del procés
d'integració europea. Sobren lleis i falta agilitat.
Avançarem així en la perspectiva del nou federalisme
que hem reclamat per Espanya. I ens posarem en línia
amb el nou federalisme europeu al que aconduirà, ben
segur, el procés iniciat -amb tantes dificultats- a la
cimera de Niça. El Govern català haurà de decidir si
està en condicions d'afrontar aquest repte. O si
finalment es produeix la paradoxa de que un partit que
es diu catalanista no pot evitar l'envelliment de
l'autogovern per raó de la seva dependència exterior.
Aleshores si que haurà arribat el moment de canviar-lo.
3. Cloenda
Aquests són els deu temes, el decàleg si ho voleu, respecte
els quals emplacem al govern a aconseguir de manera
immediata avenços significatius.
El camí per aconseguir-ho existeix. L'apunta cada dues
setmanes el Govern Alternatiu que hem constituït
precisament per tal de fer-ho evident. Les propostes
adoptades en els dos darrers mesos (sobre la Proposta
13
�Catalana de l'AVE, sobre el Programa Urban de suport als
barris, sobre el Pacte Català de l'Aigua, sobre el Pla
d'Immigració...) mostra amb rigor tècnic i amb voluntat
d'acord la manera d'avançar.
En les setmanes properes farem públics nous projectes en
relació a la prevenció d'inundacions, el pla de port de
Catalunya, agenda del camp català, la liberalització
elèctrica, les telecomunicacions, l'educació infantil, la
seguretat alimentària, el finançament local, l'administració
de justícia, la ciència i tecnologia, la política de suport a
les famílies, el pla de carreteres i el model policial.
Per tal d'encarar els problemes plantejats, el nostre grup
ofereix al govern actual el seu suport i col·laboració. Al
govern correspon decidir si vol acceptar-lo.
Però, i amb això acabo, si en termini d'un any no s'han
produït avenços substancials en bona part dels deu temes
plantejats, presentarem la moció de censura contra el
govern de Convergència i Unió.
Catalunya no es pot permetre l'estancament polític. Ja és
hora de reaccionar.
Hi haurà o no hi haurà majoria. Ja en parlarem. Però el que
no faltarà és la voluntat, les converses, l'esforç, les
gestions i la pressió -tota la que calgui- per canviar les
coses.
Res més. Moltes gràcies.
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Gener 2001: Balanç i perspectives: Conferència del Sr. Pasqual Maragall President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-01-25
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Balanç
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Oposició
Parlament de Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
14 p. Conferència de balanç de l'activitat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi durant l'any 2000.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències