1
10
171
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1559/0000000731.pdf
af7db620e76b674501a8de53f01ddbb4
PDF Text
Text
Entrevista a El Punt (08.09.2002)
"Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya; a ell, ara ja li rellisca"
Entrevista a Pasqual Maragall. El Punt 08.09.02
Què va fallar el 1999 perquè el PSC no guanyés la Generalitat?
- «Va fallar la llei. Amb els vots, havíem guanyat. Electoralment, estem vivint de la disposició transitòria
de l´Estatut, del 79, calculada sobre la base del cens del 76. La disposició, a més, diu que això només
valia per a les eleccions que s´havien de convocar en el termini de quinze dies des de l´aprovació de
l´Estatut. Per tant, no es compleix el que hi diu, perquè no els interessa.»
- Si ERC és clau, després de les eleccions al Parlament, cap on creu que es decantarà?
- «No sé què farà. Jo ja he governat quinze anys amb ERC i amb ICV, a l´Ajuntament de Barcelona, i
fins i tot, un parell d´anys amb CiU.»
- Jordi Pujol l´ha titllat de «pompós» i assegura que no té coneixement del territori.
- «Ja li faré classes de geografia. No de memòria, perquè és un campió del món en memorística, però ja
li explicaré el que passa a Catalunya, perquè ell no ho sap; ara ja li rellisca.»
- Creu que s´ha fet bé el procés per il·legalitzar Batasuna?
- «S´hauria pogut fer millor. Ara bé, jo he viscut molt directament la mort d´Ernest Lluch, que va seguir
a un enfrontament que va tenir amb gent de Batasuna al carrer. L´11 de setembre de fa dos anys, uns
nanos al carrer van dir als del PP: ´Els regidors del PP, pim, pam, pum´, i al cap d´un mes en van matar
un, a Sant Adrià, i al cap de dos, un a Viladecavalls. No tinc cap dubte que és tan culpable el silenci
protector del terrorisme com el terrorisme. Una altra cosa és si es pot prohibir la no-condemna. En això,
no hi entro, tot i que només es justifica haver-ho fet si simultàniament hi ha una iniciativa política.»
- El govern de Madrid continua bel·ligerant amb el basc.
- «Em semblaria desastrós que, després que l´Ertzaintza compleix la llei, el govern i l´oposició a Madrid
no aplaudissin l´acció de l´executiu basc, donant-li suport, davant la pressió que tindrà per l´altra
banda. Els que haurien de dir chapeau al senyor Ibarretxe, no ho han fet. Jo sí que ho he fet, però, a
Madrid, no he sentit ningú. Per això, començo a dubtar que el que s´ha fet tingui sentit. Si tenia algun
sentit era deixar clar que estem per la via legal i democràtica. I immediatament, demanar als que
compleixen aquest sistema què volen, què necessiten. No se li pot dir a l´Ibarretxe que està pensant en
el seu interès electoral. No et pots barallar amb aquell altre demòcrata que li ha tocat la part més difícil.
La fotografia que ha donat la volta al món de la policia basca tancant les seus de Batasuna -en virtut
d´una llei molt discutida i discutible-, per rigor democràtic, és el fet més important des del trencament
de la treva. Que l´endemà, no hagin corregut tots, la gent del PP i la del PSOE, a felicitar-lo, no ho
entenc. De vegades és, per mi, un misteri saber per què s´ha tirat això endavant.»
- El paper del PSOE en aquest cas és incòmode, doncs.
- «En un tema com aquest, l´únic que pot parlar és el govern. Ja ha fet molt, en Zapatero, posant-se al
costat del govern sempre i, fins i tot, prenent la iniciativa d´un pacte antiterrorista que ens ha costat
explicar i que encara no s´ha explicat del tot. No entenc com un govern que impulsa una llei, amb el
suport de l´oposició, encara que a contracor, perquè no ens agrada del tot com està feta, no veu que
aquesta és una oportunitat per dir al país que cal buscar una solució política.»
PURI ABARCA
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya, a ell, ara ja li rellisca
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Abarca, Puri
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Oposició
Catalunya
Acció política
Eleccions
Model social
Territoris
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-09-08
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1544/0000000609.pdf
f9a4e891acb9e492937dd68f53f1116f
PDF Text
Text
Entrevista a La Vanguardia (2-9-2001)
No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta
La Vanguardia
03/09/2001
ALFREDO ABIÁN
Barcelona
Titulares
OPINIÓN PÚBLICA. "Mucha gente dice: ‘
Estos critican mucho, pero no los
echan y son incapaces de hacerlo’
"
PUJOL-MAS. "¿Cómo se puede censurar a un president que no gobierna porque
dice que eso ya lo hace Mas?"
Pedro Madueño
NACIONALISTAS. "Han abandonado la tradición catalanista por una especie de
pragmatismo de vía estrecha"
GOVERN. "Por razones electorales no busca lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él: continuidad"
MOCIÓN DE CENSURA. "No se suelen presentar para ganarlas numéricamente; no se trata de ver
quiénes la votan"
Aunque siempre se ha dicho que Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) no era un corredor de fondo, lo
cierto es que el líder del PSC llega al ecuador de la legislatura casi sin despeinarse, algo habitual en la
apacible política catalana. Ahora se dispone a calentar motores cuando aún faltan dos años para los
comicios autonómicos. El combustible que emplea para animar el eterno debate preelectoral es su
largamente anunciada moción de censura, que será debatida en octubre. Es una apuesta cuestionada,
quizás porque existe el riesgo de que el motor se recaliente antes de tiempo y sufra un percance. Pero
Maragall es tenaz y cree tener una buena presa: el supuesto entreguismo del nacionalismo catalán al
nacionalismo español.
-Usted y su partido actúan, en ocasiones, como si ya fuera el futuro president. Pero la aritmética
parlamentaria jugó malas pasadas al PSC en 1980 y en 1999.
-Si eso fuera así, no habría presentado la moción de censura; estaría sentado tranquilamente para ver
pasar el cadáver del adversario por delante de la puerta de mi casa. Y no pienso hacerlo. En política
nunca tienes que esperar a que las cosas sucedan. Hay que pelearlas y es lo que me pide mi moral
política.
-Tenemos en puertas un pleno sobre financiación, el debate general y la moción de censura. La
oposición no para de pedir elecciones anticipadas. Cualquiera diría que Cataluña padece un cataclismo.
-Cataluña sufre los efectos de una crisis larvada. Este Gobierno no sólo no ha hecho nada, sino que
desde su última remodelación ha tirado para atrás todos los acuerdos que se habían logrado antes y ha
expulsado a los sectores más dialogantes de CiU. Ha perdido todas las batallas políticas (desde la
financiación al trasvase) y ha ratificado la renuncia de Convergència a tener una política autónoma
respecto al PP. Hombre, la situación no es la de que se estén hundiendo los puentes de las carreteras,
pero bastantes cosas se han hundido. ¿Estamos ante una crisis final? No es final porque empezó hace ya
mucho tiempo y tiene pinta de no acabarse nunca y alargarse otros dos años. Frente a esta situación,
tenemos no sólo la posibilidad legal de presentar la moción de censura, poco corriente en este país, sino
la obligación moral de hacerlo porque obtuvimos más votos.
-Pero la moción de censura tiene algo de fuego de artificio. La tiene perdida y ni siquiera ha convencido
a Esquerra e Iniciativa.
-No se trata de saber quiénes van a votar a favor o en contra. Raramente se hacen censuras para
ganarlas numéricamente.
-Sí, pero a veces se corre el riesgo de perderlas también políticamente.
-No hay nada positivo que no conlleve un riesgo. Pero a mí me preocupa más el debate de política
general, que por definición es de crítica al Govern. Y me preocupa porque quien llevará el peso de ese
debate es Pujol, cuando ha admitido que no es él, sino Artur Mas, quien coordina y dirige el Govern. Es
algo tremendo, porque el propio Estatut dice que es el president a quien corresponde dirigir la política
del Govern y que esa misión no es delegable. Por eso tengo dudas. ¿Cómo se puede censurar a Pujol
sabiendo que no gobierna? Es un poco raro. La moción de censura ya está más clara, porque no será
�contra nadie, sino en positivo. Servirá para debatir la propuesta de un candidato, con un programa y un
gobierno alternativos. Es bueno que haya un intercambio de ideas más transparente de lo que ha sido
hasta ahora.
-Pero hay sectores de su partido que apuestan por una oposición más templada, por no dar pasos en
falso y esperar a que CiU caiga como fruta madura.
-Mire, la gente esta desorientada porque ve que la parálisis del Govern lo perjudica todo. Pero también
es crítica con la oposición porque dice: "Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de
hacerlo". Y hay algo que quiero recalcar: no entiendo cómo hay partidos que dicen estar a favor de las
elecciones anticipadas y cuando Pujol dice que no, se van a casa tranquilamente y no hacen nada. No
me parece muy congruente.
-¿Y es congruente deslegitimar a CiU por gobernar con el apoyo parlamentario del PP? Sus
correligionarios también gobiernan Aragón y Baleares con la derecha regionalista.
-Ciertamente, gobernar con el apoyo del PP no es ilegal. Lo raro es que el nacionalismo catalán se eche
en brazos del nacionalismo español. Sólo en una ocasión ha pasado algo similar. Uno de los ingredientes
que encolaron los ánimos durante la II República fue cuando el Parlament, con mayoría de izquierdas,
aprobó en 1934 la ley de contratos de cultivo y la Lliga acudió al amparo del Tribunal de Garantías
Constitucionales, que anuló la ley. Aquello provocó un cisma. Todas las ocasiones en que el nacionalismo
catalán conservador ha buscado el apoyo del Estado español, o de las fuerzas más propensas al
nacionalismo español, han sido un desastre para Cataluña, al margen de contradecir la historia del
catalanismo tolerante.
-Pero esa será una contradicción de los nacionalistas. No se va a erigir usted en valedor de las esencias
del nacionalismo catalán.
-No, no. Uno puede ser pragmático si da resultados. Lo que no se puede decir es que hay que pactar con
quienes tienen la llave del grifo, renunciar a tus postulados y que luego no salga agua. Hay momentos
en que se puede decir que más vale un mal pacto que una buena guerra, pero no es el caso.
-Y usted cree que hay margen de maniobra ante un PP con mayoría absoluta.
-Por supuesto. Nadie puede creerse que el Gobierno habría podido imponer un modelo de financiación si
se hubiera hecho un frente común de las comunidades no gobernadas por el PP. Lo que pasa es que CiU
ha cogido el camino más fácil y no por pragmatismo económico, sino electoral. Porque hacer otra cosa
les hubiera supuesto perder la mayoría. Y con el trasvase ha sucedido lo mismo. CiU podía haber hecho
una gran propuesta de financiación, apoyada por la mayoría de los partidos catalanes, y unirla a las
iniciativas de otras autonomías. Podía haber forzado algo que no se ha logrado en la España del PP:
dialogar. Y no han querido porque electoralmente les da pavor perder el poder. Estamos en manos de un
gobierno que, por razones electorales y de partido, no quiere obtener lo mejor para Cataluña, sino lo
mejor para él. Y lo mejor para él es la continuidad. Les da lo mismo que Cataluña no dé el do de pecho
para afrontar el siglo XXI.
-Pero esa alianza CiU-PP es lógica hasta cierto punto. Probablemente, después de Pujol el primer
interesado en que usted no sea president es el propio José María Aznar.
-Sí, pero también es en clave electoral, no por los intereses de Cataluña. En lugar de ir contra la historia
del catalanismo, a Pujol le habría convenido hacer una propuesta a España contra esa especie de
unitarismo obsesivo de Aznar. Se hacen concesiones a ese unitarismo, que vuelve de la mano de Aznar
con el discurso de que esto es un barullo y si no hay un mando unificado que determine todo lo que
ocurre, España se va al garete. Todo lo contrario de lo que Cataluña ha pensado siempre
mayoritariamente en los últimos 125 años. Y lo que tiene que hacer un gobierno que se reclama del
nacionalismo catalán es contribuir a formular una España posible y plural, que es algo que ya
propugnaban en el siglo XIX los catalanistas y los liberales. Lo grave es que han abandonado esa línea
por una especie de pragmatismo de vía estrecha, que además no da resultados.
Ustedes no paran de criticar a Pujol, pero también lanzan guiños al electorado de CiU. Dicen que la
figura de Pujol es irrepetible y que cuando los socialistas gobiernen la Generalitat no lapidarán su
legado. Sin embargo, la izquierda lleva 20 años denunciando la supuesta perversidad intrínseca del
pujolismo. ¿En qué quedamos?
-Aquello era una obsesión... Todos nos hemos moderado, aunque yo nunca he sido partidario de la
estigmatización y del absolutismo antipujolista. Creo que Pujol ha hecho una función muy importante en
Cataluña y en España y que la historia se lo reconocerá. Lo que pasa es que hace ya bastantes años que
no aporta el valor añadido que aportó en su momento. Por la propia limitación de sus coordenadas
ideológicas y de su propia trayectoria es incapaz de dar, en nombre de Cataluña, el mensaje que España
está esperando. Un mensaje de confianza en que España puede ir a mejor, que la Constitución no es
intocable, que se puede cambiar y que la Constitución buena es precisamente la que se cambia. Pujol ya
no sirve para dar el paso adelante que Cataluña tiene que dar para hacer una propuesta de España.
�-Pujol no sirve porque, entre otras razones, se retira dentro de dos años.
-No sirve porque se va, pero también se va porque ya no sirve.
-Pero antes de irse ha organizado una exposición itinerante para "vender" Cataluña en el resto de
España.
-Me parece muy bien, aunque ya era hora de que lo hiciera. Todo lo que haga el Pujol embajador, el
Pujol pedagogo, me parece fantástico. Lo que no entiendo es cómo no lo ha hecho antes. Lo que no
entiendo es cómo no se hace más propaganda para explicar que el catalán no sólo no es un problema,
sino que es una riqueza y es fácil. Lo que hacen es enviar mensajes defensivos y subliminales de todo lo
contrario, con lo que en la práctica lo que están diciendo a España es que esto es un lío y que Cataluña
es muy difícil. La moderación formal de Pujol ha servido a la causa de todos, pero él no ha creído nunca
en el poder de esa relación. Para entendernos, él no cree que España tenga arreglo. Los nacionalistas no
lo creen: sólo creen que España es un mal menor. Y tanto es así que hasta pactan con el nacionalismo
contrario. No piensan que pueda haber un terreno de acuerdo ideológico, mientras que la mayoría de los
catalanes sí lo cree. A fin de cuentas, muchos, o casi todos, tenemos ancestros españoles o estamos
mezclado, y nos gustaría que la España plural, desinhibida, relajada y tranquila fuera posible. Yo no soy
nacionalista. Soy de los que creen que a España se la puede convencer lentamente para que se
reconozca a sí misma como lo que en realidad es.
-Curiosamente, CiU y ERC coinciden cíclicamente en que usted pertenece a la misma generación política
de Pujol y que ya le está llegando la hora de jubilarse. ¿Es un argumento recurrente o un síntoma de
debilidad de los nacionalistas?
-Es falta de imaginación. La que cuenta es la edad del alma y del corazón. Ya he dicho más de una vez
que no me considero abuelo aunque tengo un nieto.
-Pero aunque usted y Pujol se lleven 11 años, no me negará que comparten genes, una forma intuitiva
de hacer política, incluso un estilo personalista.
-Hombre... Algo sí que compartimos. Yo he sido 15 años alcalde y él 20 años president. De alguna forma
hemos coincidido una serie de años en la plaza Sant Jaume. Es verdad. Pero él pertenece a una
generación distinta. Una vez Solana me dijo que la gran virtud de Pujol es que era la única persona de
su generación que estaba ahí. Y es verdad. En Cataluña sólo estaban Joan Reventós y él. No había
nadie. Eran los últimos aledaños de la generación de mi padre, que son la generación perdida.
-Vamos, que lo suyo con Pujol es mera coincidencia temporal, sin similitud alguna.
-Sin duda. Bueno, tengo algún vínculo familiar indirecto. Ya le digo, nos hemos conocido, pero cuando
yo era chico y corría por la montaña, él ya llevaba tiempo por allí. Con quien sí conectó mucho Pujol fue
con mi hermano mayor y con mi padre. O sea, que relación con la familia ha habido mucha. Pero más
allá de eso, coincidencias, ninguna. Él era de derechas, más de lo que siempre ha dicho, nacionalista,
católico...
-O sea, que se equivocan quienes ven en usted y Pujol las dos caras contrapuestas de una misma
moneda.
-Sería presuntuoso que yo emitiera juicios sobre cómo nos ven los demás. Otra cosa es que en España
todo lo que es catalán les parece igual. Pero yo nunca he sido español del año en "ABC".
Estará satisfecho de que el Govern destine parte de los nuevos recursos de la financiación a programas
de ayuda familiar, tal y como usted propuso.
-Pujol lleva 20 años gobernando y ha conseguido la tasa de natalidad más baja de Europa. Aquí las
mujeres están entrando a trabajar masivamente. En todos los grupos de edad entre 25 y 45 años, la
tasa de actividad de las mujeres en Cataluña es igual que la europea. ¿Qué pasa entonces? Que todas
las chicas jóvenes están trabajando o dispuestas a hacerlo y dejan de tener hijos. Un matrimonio joven
no puede vivir con menos de dos salarios. Y si no hay guarderías y no hay ayudas económicas, todo
seguirá igual. Nosotros tenemos en fase de estudio una propuesta para dar 50 euros al mes por cada
niño hasta que cumpla 18 años. Esto costaría cien mil millones al año. Es mucho, pero puede puede
aplicarse de forma gradual. Incluso se puede contemplar la posibilidad de capitalizar la ayuda en tres
años en lugar de en 18. Hay fórmulas, y aunque no sea un tema fácil hay que actuar con rapidez, que es
lo que no hace el Govern en casi todos los terrenos.
-¿Por ejemplo?
-Ni siquiera han sido capaces de tomar las responsabilidades de orden público, cuando se está viendo
que esto no funciona. Este sistema de transición en el que una policía viene y otra se va y que dura
tanto tiempo -hasta el 2007 no se van a desplegar los Mossos en Tarragona y Lleida- está preocupando
a la población, que se siente desprotegida. Los que tienen que llegar no han llegado y los que que
tendrían que seguir se están yendo porque no cubren las vacantes. ¿Cómo van a cubrirlas? Si no tienen
�moral para venir, porque si lo hacen les van a echar dentro de poco, como ha pasado con los guardias
civiles de Tráfico, a los que les han dejado unos cupos de permanencia del 30% en Girona y del 15% en
Barcelona. Lo que quiere decir que el 85% por ciento deberá marcharse cuando tiene aquí a la familia y
a los críos en las escuelas. Esto se ha llevado muy mal.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Abián, Alfredo
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Moció de censura
Oposició
Pujol, Jordi, 1930-
Catalanisme
Nacionalisme
Acció política
Convergència i Unió
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1571/0000000735.pdf
d8331284bfc3455c476a040b2a6e6e69
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Tardaremos en crear una cultura común de gobierno
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Antich, José
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Govern
Tripartit
President de la Generalitat de Catalunya
Acció política
Model social
Planificació
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-01-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1581/0000000744.pdf
7dcf3a6840125dd978b6bb632f8e71f2
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El Estatut será la primera ley fundamental que cambiará
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Antich, José
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Govern
President de la Generalitat de Catalunya
Espanya
Catalunya
Estatut
Euroregió
Federalisme
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-04-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1598/0000000761.pdf
f2bcde738d477873a924686958615128
PDF Text
Text
�����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
No sacrificaré la ambición del Estatut en aras del consenso
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Antich, José
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Llei de barris
Govern
Catalunya
Espanya
Constitució
Descentralització administrativa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-12-19
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1557/0000000729.pdf
1895e66e916ea0bf378fd455f01a39a5
PDF Text
Text
Entrevista a El Periódico
"Sóc circumspecte a l'anglesa i exuberant a l'alacantina"
Entrevista Pasqual Maragall President del PSC
Pau Arenós
"Sóc circumspecte a l´anglesa i exuberant a l´alacantina"
Maragall és un clàssic de l´estiu, com les cues a la A-7 o les tempestes sobtades. La intenció és treure el
polític del despatx, un espai per a la corbata, i que li toqui l´aire. A Pasqual l´han retratat en una rasa
(1990), a la Ciutadella (el 1983 i 1988), en una barca (1989), un ultralleuger (1987) i amb la família
(1984). Tant hi fa la situació. Sempre surt una entrevista de màniga llarga.
Una part de la vida de Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és a les hemeroteques. Al voltant d´una
figura pública sempre hi ha uns quants estereotips. Una altra cosa és el tipus. Maragall diu que ha
acabat sent el que els altres diuen que és. Quin travallengua. El que ara ve a continuació és un
patchwork, una entrevista cosida amb retalls d´altres entrevistes d´estiu, i alguna fulla caiguda de
tardor. Maragall per Maragall. A veure si sota l´estereotip apareix finalment l´individu.
--A l´arxiu d´EL PERIÓDICO hi ha més de 20 carpetes amb retalls seus. ¿Què vol dir això? ¿Que parla
molt?
--Hi ha una gran repetició i, sobretot, hi ha moltes coses que responen a l´interès instantani. Ho
llegeixes després i penses: "¿Per què vaig dir això? ¿Per què vaig dir allò altre?". Ni te´n recordes. És
probable que el 90% sigui palla.
--Primer retall: "Entenc l´erotisme com una capacitat per disfrutar de la vida" (1985).
--L´erotisme són moltes coses. També la relació entre els cossos. Sí, cert, és la capacitat de disfrutar.
--¿Amb què gaudeix?
--Jo sóc valencià d´origen, alacantí. Als d´allà ens agrada molt tocar. Hi ha una branca, la branca
Maragall, que és catalana i anglesa, i una mica andalusa, bàsicament de poc parlar i de poc tocar. En
canvi, la meva família originària d´Alacant eren els petoners. Terrible. Entraven a casa i feien un
repartiment de petons bestial. Els mediterranis, en general, donem molta importància al contacte físic. I
ben administrat és un dels plaers de la vida.
--¿Quina part domina més en vostè, l´alacantina o l´anglesa?
--Depèn per a què. Un pot ser tímid, però dels que toquen. Jo sóc circumspecte a l´anglesa i, al mateix
temps, exuberant a l´alacantina.
--Parlem de tocar i cito una altra declaració. "Amb els nens s´estableix una connexió ràpida. Si fa no fa
és com tocar el sant" (1985).
--Són les mares i els pares els que acosten el nen a besar el sant. Els nens, pobres, no saben on van.
--A la mateixa entrevista deia que se li acostaven dones de certa edat.
--Ha, ha. Potser ha canviat ara que sóc més gran. Devia ser una cosa maternal. Sempre em veig jove.
Les persones em veuen a la tele, pensen que sóc gran, i després em troben i diuen: "Està més jove". Jo
estic igual. ¡És la tele la que s´equivoca!
--"Rebut tota mena de cartes. Fins i tot amenaces de mort. No m´espanten. La mort no avisa mai"
(1985).
--És veritat. Més que amenaces de mort, amenaces. O manifestacions d´odi de gent maltractada per la
vida, o desequilibrada, o a qui els ha passat alguna cosa que ells relacionen amb tu, encara que no ho
sàpigues.
--Aquestes intimidacions, ¿han augmentat amb els anys?
--No. Fa quatre anys que estic una mica en segona fila. Encara que siguis un polític conegut, ser
opositor, exalcalde o president d´un partit... No ets un referent tan potent. Tinc una qualitat de vida
superior. Tinc un nét a qui li puc dedicar més temps que el que li vaig dedicar al meu fill.
--¿I malgrat aquest plaer vol ser president?
�--Tot això que tinc guanyat. He, he. Disfruto més de la vida de família ara que abans. Si no sóc
president tampoc no passa res. A mi no em passaria res. El problema és que no estic sol en això.
--Quan era alcalde de Barcelona, a part d´amenaces, ¿rebia cartes de passió?
--Més que cartes... En aquells casos hi ha una fusió molt gran entre el ciutadà i el polític. A mi m´han
destrossat la mà. Tinc una tendinitis. La mà d´alcalde. Qui se m´acosta mira d´expressar en un segon
el que trigaria dos dies a formular. ¿Com ho fa? Amb tots els seus sentits, extrema el sentiment. Llavors
et destrossa la mà.
--D´aquest mal n´ha dit mà d´alcalde. ¿És una patologia inventada?
--La vam inventar amb el metge. Felipe González també la tenia. Una vegada em vaig posar una fèrula.
I firmava amb l´esquerra. També pots donar copets a l´esquena, com Solana.
--A part de retalls, a l´arxiu guarden fotos seves. A les primeres se´l veu despentinat, indòmit. ¿Quan
va començar a domesticar la imatge?
--Quan vaig ser alcalde em van fer una foto i em van arreglar. Em van comprar un vestit o en van treure
un que no em posava mai, només per a anar de casament. Sóc molt adaptable.
M´hi vaig adaptar sense grans sacrificis. A Roma em vaig deixar anar una mica. Portava el pentinat a la
romana, és a dir, tirat cap endavant.
--És a dir, que es despentina en els períodes en què no mana.
--Més aviat sí.
--Els seus ulls es van empetitint.
--Petits no, axinats, com els de la meva mare. Ametllats. A l´escola em deien el Coreà. O el Mara. Se´m
tanquen quan ric. Tinc una mica de fotofòbia.
--Floquet de Neu té fotofòbia. I els cabells blancs...
--Ah, sí. Ha, ha, ha.
--Aquesta frase no és seva, sinó del seu pare, Jordi Maragall. "Pasqual sempre va ser un noi conscienciós
que als 6 anys ja mirava els diaris amb atenció" (1983).
--Sí. Llegia molt. Tebeos. Als 6 anys més tebeos que diaris. El guerrero del antifaz, Hazañas bélicas...
--Conscienciós.
--Era el primer de la classe. Més que ser empollón, m´espavilava.
--Aquest altre judici és de la tia Clara: "Una mica retret, però molt respectuós, com tots els de la
família".
--Sí. És de la part Maragall. Tinc un cosí que va estar un dia de Nadal sense obrir la boca en una festa
amb 40 cosins. No és que no es comuniqués. Ho feia amb gestos, amb el cap. Amb les mans comptava
els anys, 25. "¿Quan acabes la carrera?". "L´any que ve...". No li agradava parlar.
--¿Ara parla més?
--Des que es va casar, parla més.
--¿Els altres 39 cosins són més xerraires?
--Tots tenim una tendència a l´estalvi de paraules.
--¿Com era aquell jardí de Sant Gervasi?
--Torno a viure a la casa on vaig néixer. El jardí és més petit. Hi havia dues torres. La del meu avi i, per
tant, de les meves tietes solteres, i la que habitàvem nosaltres, més petita. Quan vam tornar de Roma
van morir els meus pares. Vam estar un any dubtant si veníem la casa. El meu pare la va deixar als vuit
germans, encara que som set, perquè un va morir. Nosaltres vam comprar la part dels altres sis i ara és
nostra.
--¿Li ha agradat tornar?
�--Tenia un sentiment ambivalent. És com tornar a la infància, com si diguéssim, al claustre matern. És
molt agradable. L´altre dia vaig estar mirant els llibres anglesos de la meva mare, els llibres que
traduïa. Va ser emocionant. Els llibres t´acompanyen.
--¿A quin llibre ha estat fidel?
--A un que he tornat a llegir, L´idiota, de Dostoievski. Jo sóc un gran ignorant. He llegit molt i he deixat
de llegir molt. Hi ha coses que encara que sembli mentida no he llegit.
--¿Quines lectures li falten?
--La divina comèdia, per exemple.
--"El meu pare solia llegir poemes a casa i m´encantaven" (1988).
--Recitava. Uns mesos abans de morir, l´últim Nadal que va passar amb nosaltres, va recitar durant 12
minuts.
--¿Recita, vostè?
--No passo dels quatre versos. Shakespeare: "Quan 40 hiverns hagin solcat el teu front i deixat forats
profunds en el camp de la teva bellesa...". Al final del sonet diu, més o menys: "Quan siguis gran
trobaràs en el teu fill el reclam de la teva bellesa". Va resultar que es referia a un home, no a una dona.
--"Indirectament vaig estar sota les ordres de Pujol quan era boy scout" (1988).
--Jo llavors era minyó de muntanya i cap de patrulla. Ell era una espècie de conseller. Venia, participava.
Ens va muntar alguns campaments amb els alemanys. Ell era del Col.legi Alemany. Pujol era Pujol. Algú
que tenia una obsessió mental. Després s´ha vist. En funció d´aquesta obsessió actuava allà on podia. A
tot arreu.
--¿Però es coneixien?
--Sí. El meu pare el va ajudar i protegir. Dels germans, a qui més coneixia era el Jordi. He estat envoltat
de Jordis. El meu pare, Jordi. El meu germà gran, Jordi. I el meu president, Jordi.
--"Tinc un ping-pong al meu despatx" (1988).
--En tenia un d´amagat en un altell. Futbol, tennis, ping-pong... El meu pare ja tenia copes de pingpong. Als meus fills encara els guanyo. Una vegada vaig guanyar Roca. ¡Li vaig donar una pallissa! Ha,
ha.
--El 1987 el van fotografiar en un ultralleuger. "Quan est a dalt és la cosa més genial del món.
Comences a pujar metres i llavors t´adones que la llei d´ordenació territorial es podria haver fet d´una
altra manera". En un ambient lúdic, pam, cola el comentari polític.
--Per ordenar bé, per governar bé, s´han de veure les coses de lluny i també de prop. Amb el territori
passa el mateix. L´ultralleuger és ideal: el veus des de lluny, però t´hi pots acostar fins a tocar el terra.
Ara està prohibit fer passades. ¿Com s´ha d´ordenar el territori? Amb una visió global. Per fastiguejar
els de Madrid els dic que Madrid no es pot governar, perquè no es pot veure.
--"Hem ensenyat a la gent a somiar" (1987).
--Va coincidir una generació que va poder realitzar el somni de moltes anteriors, generacions que van
anar acumulant pacientment tot el que s´ha de saber, aprendre el que no s´ha de fer, van patir, es van
barallar...
--¿Es reconeix en aquest puzle de retallades?
--Les coses ja no són tal com eren, sinó com han estat explicades. El que queda sempre és pobre. Però
serveix per relacionar-se amb la gent perquè la gent et reconeix a partir d´això.
--Enriqueixi el retrat. ¿Què no és?
--El que no sóc, i ho semblo... Doncs no sóc tan bo ni polifacètic ni responsable del que ha passat. La
gent mitifica, concentra, sintetitza molts moments i la feina de moltes persones en una sola persona.
--¿I què és?
--És el que no sé. L´avantatge de ser una persona pública és que són els altres els que t´ajuden a
conèixer-te.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Sóc circumspecte a l'anglesa i exhuberant a l'alacantina
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Arenós, Pau
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Biografies
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Família
Identitat (Concepte filosòfic)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-08-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1554/0000000794.pdf
3f625fa4e2bc3933febd8b97d574d392
PDF Text
Text
Entrevista a El Pais
"Celebramos el futuro, no el pasado"
PASQUAL MARAGALL / EX ALCALDE DE BARCELONA
'Celebramos el futuro, no el pasado'
FRANCESC ARROYO | Barcelona 26/07/2002
Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona hace 10 años, cuando fueron inaugurados los Juegos
Olímpicos de Barcelona. Y era alcalde el 17 de octubre de 1986, cuando se concedió a la ciudad la
organización de los Juegos. Son dos momentos que guarda en su memoria. Pero ayer quería ser
cualquier cosa menos un nostálgico e insistía en que la celebración no era pura memoria, sino un
proyecto de futuro. De un futuro próximo, de la cita de 2004, y de un futuro más lejano del que los
Juegos de 1992 sólo fueron el comienzo.
Pregunta. ¿Cómo ve la conmemoración de los Juegos?
Respuesta. La idea es que la celebración sirva como trampolín de futuro. Creo que se celebra más el
futuro que el pasado.
P. ¿Cuál es su peor recuerdo de aquel proceso?
R. El peor periodo estuvo situado cerca de los Juegos de Seúl. No hay ningún gran acontecimiento de
carácter temporal y, por lo tanto, carente de burocracia estable que no tenga una crisis grave antes de
su celebración. A veces, la semana antes. Se produce por la falta de inercia que evita el peso muerto,
pero también el impulso. Esto produce momentos de angustia en los que se piensa que todo va a salir
mal.
P. ¿Y el mejor?
R. El 17 de octubre y el 25 de julio. Y ya más íntimamente: la inauguración del Sant Jordi y algunos
momentos de las visitas a las obras de la avenida de Icària. Ibas un día y pensabas que no se iba a
terminar nunca y, de pronto, algo estaba terminado y mostraba el imponente empuje. Y luego, ya en
1995, cuando fuimos con una barca a poner una banderita de Barcelona en medio del mar, junto a Sant
Adrià. Era decir: aquí habrá un dique. Ya está allí.
P. ¿Qué lección hay que sacar de los Juegos?
R. El aprendizaje del éxito. La convicción compartida por los ciudadanos de que nos podíamos proponer
algo muy complejo y hacerlo.
P. ¿Y en lo personal?
R. Yo he tenido grandes satisfacciones, pero siempre he pensado que era el nombre de la cosa, más que
la cosa misma. Vuelvo a lo general. Hay un vídeo que vale la pena revisar: incluye la ceremonia
inaugural y puede verse que cristalizaba el proceso previo, con éxito, con entusiasmo, con ilusión. Ahora
se trata de aplicar la lección aprendida. De saber que si Barcelona, si quiere, si arrastra a Cataluña, si
tiende puentes con España, no tiene límites. Puede tener una ambición inmensa. Ésta es la idea. Para
tener éxito hay que vencer y arrastrar.
P. ¿Cómo?
R. Con diálogo intelectual. Con complicidad. Compartimos un proyecto. Sentarse a habalr educadamente
es la democracia. Lo que propongo tiene que ver con la creación de identidades plurales, ricas. Y para
esto no basta el diálogo. Hace falta un proyecto compartido.
P. ¿Cuál?
R. El diálogo entre pueblos y culturas.
P. Parece el programa del Fòrum 2004.
R. Sí, bueno. No es cierto que quisiéramos una Expo. Preguntamos si había calendario, porque era una
marca que existía. Nos dijeron que estaba todo ocupado y no le dedicamos ni tres días. Hubo una
reunión de barceloneses universales que hicimos el día de Sant Esteve, que es cuando todo el mundo
está en casa: Federico Mayor Zaragoza, presidente de la Unesco; Juan Antonio Samaranch, que presidía
el COI; Jordi Pujol; yo, que era alcalde, y el primer teniente de alcalde, Joan Clos; Narcís Serra,
vicepresidente del Gobierno; Pere Duran Farell, que era una figura empresarial. Luego se añadieron
�otros, como, Josep Piqué.
P. Y encontraron la idea.
R. Pensamos que lo que mueve más gente en el mundo, al lado del deporte cada cuatro años en unos
Juegos Olímpicos, es la religión. Las religiones: la Meca, el Papa viajando a donde sea, y las ONG
trabajando por motivos humanitarios o promoviendo el diálogo universal. Y ésa fue la idea: diálogo de
las culturas universales. La diferencia era que los Juegos tienen el guión escrito desde 1896 en Atenas y
el del Fòrum tenemos que hacerlo. Y bien. Los primeros Juegos pasaron desapercibidos. Y los de 1900,
en París, también.
P. Proponer que el Fòrum acabe cuajando con la misma fuerza que los Juegos modernos es muy
ambicioso.
R. No será como Atenas o París. Aquello fue producto de uno de los primeros impulsos de la
globalización. Había un fuerte internacionalismo financiero-aristocrático, que puede estar representado
por el barón de Coubertin o por las grandes empresas que emergían en aquellos momentos, o desde un
punto de vista proletario a través de las Internacionales. Es el inicio de la globalización contemporánea.
Había una gran fluidez de ideas. Hoy hay, además, instantaneidad. Así que esto será mucho más rápido.
P. Un mensaje de Barcelona al mundo.
R. Cataluña y Barcelona, trabajando sin reservas, juntas, pueden ir hasta donde quieran. Pero también
hay que decir que los Juegos se hicieron gracias a la existencia en España de un Rey y un Gobierno que
los querían. Apostaron por Barcelona. La falta de modulación de un Estado de las autonomías que era
nuevo, casi federal, se suplió con la intuición compartida, por los guiños que la presidencia del Gobierno
supo hacer a Cataluña y a Barcelona en concreto. El Gobierno central se volcó y, por vez primera en la
historia, Barcelona y Madrid recibieron la misma inversión. Sabíamos que detrás había alguien que nos
respaldaba en materia de seguridad, en materia económica. Y que eran flexibles en los guiones de los
actos. Esto hoy existe, pero menos. Ahora bien, en Cataluña creo que podemos garantizar que lo que
dependa de los políticos funcionará muy bien. No habrá peleas. Hay un pasado compartido y un proyecto
compartido.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Celebramos el futuro, no el pasado
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Arroyo, Francesc
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Commemoracions
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Barcelona
Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
10è aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-07-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1568/0000000795.pdf
ff09b7c1656df00a649698b8135745b1
PDF Text
Text
20 LA VANGUARDIA
P O L Í T I C A
DOMINGO, 29 JUNIO 2003
ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat
DAVID AIROB
Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves
“Habrá nuevo Estatut porque el PP no
tendrá mayoría y CiU votará con el PSC”
JORDI BARBETA
JAUME V. AROCA
Barcelona
E
l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall
(Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro
años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora
presidente del PSC y asegura haber madurado
en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de
todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin
Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.”
–¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca?
–No. El espíritu es “Aquest any sí”.
–¿Qué va a cambiar para ganar esta vez?
–Presentaremos un programa mucho más
maduro, con más mentalidad de gobierno.
–El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué
tipo de cambio propone usted?
–Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos.
–¿Qué quiere decir ilusionar al país?
–Que volvamos a creer en nosotros mismos y
no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en
España sólo hay tres nacionalismos, el español,
el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay
que ir más allá y revisar la base constitucional y
estatutaria.
–¿Y eso cómo se hace?
–Hicimos la anterior campaña sobre la base
de educación, educación y educación, y ahora
añadimos el mapa, el de las infraestructuras
que precisa el país, y una determinación más
clara de las políticas sociales, de cohesión, de
integración de los inmigrantes, de calidad de la
escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años.
–Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12
consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes
que han gobernado durante más de veinte años.
¿Esto es renovación?
–Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos
es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya.
–Visto el resultado de las últimas elecciones
municipales eso parece algo arriesgado.
–¡Que va, hombre! No tiene nada que ver.
¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no
son precisamente malos.
–Nadie previó que Joan Clos perdería cinco
concejales en Barcelona.
–Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta
EL CAMBIO
“La gente pide cambio; el
riesgo es que crean que el
pujolismo sin Pujol lo es"
ESPAÑA AUTONÓMICA
“Catalunya será
diferente aunque
manden los hunos”
LOS ACUERDOS DE CIU
“Con los socialistas Pujol
se entendió durante dos
años, y con el PP, siete”
de las elecciones francesas. De todos modos, el
tema de las municipales ya ha pasado...
–¿De las elecciones del Barça hace una lectura política?
–Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así.
–Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de
manifiesto que algo está pasando en la sociedad
pero no se sabe muy bien qué.
–Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol.
–Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no
se acaba con él, que va más allá.
–Catalunya no es una monarquía hereditaria.
–En la última sesión de control del Parlament
todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios.
–No se puede hacer balance de 23 años en
dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol,
“Madrid es una sociedad políticamente enferma”
¿Qué opina del escándalo de Madrid?
–Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio
político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad.
Estamos ante una regresión. Por una parte,
Aznar ha metido a la extrema derecha en la
Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de
Aznar o su lenguaje y España explota.
–¿Qué aconsejaría a Simancas?
–No me voy a pronunciar.
–El problema es del PSOE, ¿no?
–No, el problema es Madrid.
–¿Pero no deberían los socialistas hacer
alguna autocrítica?
–Ya la harán.
–¿Usted prefiere que las elecciones de
Madrid se hagan antes o después de las catalanas?
–No tendrá un efecto profundo.
–¿Qué opina de José Bono?
–Ahora, es el gran triunfador.
–¿Lo ve con un futuro importante en el
PSOE?
–¿Futuro? Presente.
–Se ha especulado sobre la posibilidad
de que asuma el liderazgo en el PSOE...
–La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez
Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano...
–Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse
que uno tuviera más exigencia ética que
otro.
–Fue todo un éxito de Felipe González
y de Tierno pronunciar un discurso en
nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su
mérito.
–Pero Bono se refería a que ni todos los
de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos...
–Eso es evidente. La izquierda sirve
cuando es capaz de convertir los valores
en política, pero utilizar los valores como
una banderita y nada más... eso no lleva a
ninguna parte...
�P O L Í T I C A
DOMINGO, 29 JUNIO 2003
pero él no ha respetado a los socialistas. Somos
inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no
funciona. Y estos últimos cuatro años han sido
los peores de Pujol.
–¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP?
–¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una:
intentar salvar los muebles y garantizar el
relevo.
–La estrategia de CiU ha sido entenderse
siempre con el Gobierno de Madrid.
–Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere
que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le
preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él
sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros.
–Esto del cambio copernicano ¿qué significa?
–Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de
España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea
física de la gobernación del país, ellos tienen
una idea de Catalunya que no tiene forma, que
no tiene dibujo, que no tiene mapa.
–¿Cómo es su mapa?
–Creo más en el mapa que en el federalismo.
Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE
que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido.
–Esa idea de que hay que elegir entre cultura o
infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón.
–No me hable de Gallardón. En Madrid hay
25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado.
En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol
o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los
500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto
le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no
llegan! También han fracasado en esto.
–Con los socialistas en Catalunya y el PP en
Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un
partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra?
–Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y
será aprobado. No habrá mayoría absoluta en
Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará
a nosotros!
–Ésa no es la experiencia de Francesc Antich
en Baleares. Él explica su derrota asegurando
que el Gobierno de PP cortó la financiación y las
inversiones en las islas para boicotear al Govern
de Progrés. No es un testimonio que usted pueda
utilizar en un spot electoral.
–Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría
absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en
defensa de los intereses de Catalunya que allí,
en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut
puede aprobarse en el 2005.
–Necesitará un grupo parlamentario propio
para el PSC...
–No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras
el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será
convencer al PSOE.
–Pujol tal vez no quiere tener como heredero a
Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero
de Pujol?
–En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino
admirador y alumno.
–¿Cuáles?
–La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma
creativa. No son cosas menores.
–El argumento de CiU es que si en Catalunya
no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más.
–Catalunya necesita infraestructuras, unos
servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias
de este país.
–¿Catalunya quiere ser diferente?
LA VANGUARDIA 21
“Siempre ha gobernado la lista más
votada y quien rompa la norma lo pagará”
hora resulta que el PSC asume
PODER SOCIALISTA
una parte del trasvase del Ebro.
“No hay motivos para
Han cambiado varias veces de
opinión sobre este tema, ¿no le
temer una concentración
parece?
de poder”
–Nosotros siempre hemos dicho que lo
que estaba acordado –el ministravase– está
acordado. Lo del plan hidrológico fue una
PACTO CON CIU
barbaridad del PP, un partido que no tiene
ideales como no sean los que vienen tan de
“No quiero un pacto con
lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta
CiU, es la gente de CiU
cuestión lo que habría que desarrollar es la
nueva cultura del agua.
quien pide un cambio”
–¿Esa nueva cultura consiste en ducharse
sólo de vez en cuando?
–No. Consiste en pagar por el agua que
ERNEST MARAGALL
gastas.
“Es una figura política de
–Borrell proyectó un plan hidrológico más
duro y no dijeron nada.
primera; el había acabado
–¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo
su ciclo en Barcelona”
digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que
hoy Barcelona consuma casi lo mismo que
hace treinta años. Y lo
que decimos es que lo paguen también los otros.
¿Nosotros, que pagamos
270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua
a alguien que la paga a
100 pesetas?
–¿Opina que ha de gobernar la lista más votada
o todos los pactos son legítimos?
–Opine lo que opine,
gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido
algo distinto porque
quien rompa esta norma
lo puede pagar muy caro.
–Eso quiere decir que
usted tendrá que pactar
con ERC o con CiU.
–Yo nunca he dicho
que haya que pactar con
CiU.
–¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no
pacte con ERC hasta las
Maragall, en el curso de la entrevista
generales?
–No.
–¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama
PSOE?
precisamente Esquerra.
–Mire, lo que yo quiero es no tener que
–¿Cómo tenderá la mano al electorado de
depender de nadie.
CiU?
–¿Cómo argumentaría el voto útil frente a
–Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV?
ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico
importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que
que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten.
A
–Catalunya será diferente aunque manden
los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos
atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho.
En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad!
Es en eso en lo que hemos de reaccionar.
–Ustedes son socialdemócratas, una corriente
que no goza de muy buena salud en Europa. Los
que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados...
–La verdad es que en estos últimos años ha
nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal
Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz
en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran
problema, el conflicto entre Israel y Palestina.
La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y
hemos dado la voz al New American Century,
la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es
la izquierda o la derecha, es identitaria.
–Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o
que dedique los recursos a tener un ejército que
le permita decidir, ¿usted qué prefiere?
–En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci-
INFRAESTRUCTURAS
“Creo más en el mapa que
en el federalismo, creo
más en un AVE a Bilbao”
LA IZQUIERDA
“La socialdemocracia
falló y dimos la voz al
New American Century”
DIFÍCILES RELACIONES
“Yo siempre he respetado
a Pujol, pero él no ha
respetado a los socialistas”
CRECIMIENTO
“En los últimos años
hemos perdido medio
punto de renta nacional”
–Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a
decir en un artículo que usted es la última
oportunidad de que Catalunya no se vaya de
España y además le advierte de que no confía
como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad.
–Bueno, él es filósofo y yo soy político y
por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una
esquina de la historia y bien podría ser que
Catalunya fuera el punto de arranque de ese
cambio en España. Yo, contra lo que dice
Salvador Cardús, no quiero redimir España,
lo que quiero es que Catalunya vaya bien y
tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa.
–Dígame tres cargos que ya tiene pensados
para el caso de que gane las elecciones.
–¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo.
–En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio,
es el partido quien le organiza la campaña.
–Hace cuatro años yo
regresaba de Roma y no
era el presidente del PSC.
Ahora lo soy.
–Pero ha incorporado a
a su hermano Ernest.
¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato
del partido?
–Mi hermano es una figura política de primera
magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo.
–¿Cual será su función?
–Los contenidos. El
mensaje.
–Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y
del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden
la Diputación... no habrá
DAVID AIROB
nadie que haga el papel de
contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido.
–No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución.
–¿La burbuja inmobiliaria podría tener
efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid?
–No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c
be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto
a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los
gastos de Defensa, pero tampoco será necesario
gastar tanto como Estados Unidos.
–Hay un debate sobre los valores europeos y
sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener
Europa?
–Pues los de siempre: compasión, igualdad,
libertad.
–¿Y laicismo?
–Y laicismo. Pero todo esto no es más que un
epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá.
Estado Unidos es un país realista, en ocasiones
más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo.
–La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el
PSOE.
–Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría
en contra de esta Constitución? No. No está de
acuerdo, pero votaría a favor.
–Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo.
–Yo soy moderadamente optimista. Se han
cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la
realidad se impone a las palabras. Por mucho
que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión
de los pueblos, está más viva que nunca.c
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Barbeta, Jordi
Aroca, Jaume V.
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Oposició
Centralisme
Convergència i Unió
Partido Popular
Catalunya
Espanya plural
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-06-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
27:04 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Oriol Bohigas
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bohigas, Oriol
Muñoz, Josep M.
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Urbanisme
Barcelona
Arquitectura
Planificació
Ajuntament de Barcelona
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Cultura
Description
An account of the resource
Entrevista a Oriol Bohigas i Guardiola (Barcelona, 1925).
Arquitecte, catedràtic emèrit per la UPC. Va ser professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) des del 1964 i el 1977 en fou nomenat director, càrrec que abandonà el 1980 per esdevenir delegat de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona (amb Narcís Serra d’alcalde) fins al 1984 (ja amb l’alcalde Maragall, desde desembre de 1982). Des d’aquell moment va passar a ser conseller urbanístic de l’Ajuntament, càrrec des del qual va projectar la política urbanística de grans obres que va permetre a Barcelona ser la seu dels Jocs Olímpics d’estiu de 1992. Finalment l’any 1991 fou nomenat Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona càrrec que exercí fins al 1994.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/122526410" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/122526410">Testimoni Llegat Pasqual Maragall - Oriol Bohigas (entrevista sencera)</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Oriol Bohigas del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2014-06-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2848/20240120_ElPunt_MemoriaTripartit.pdf
253f7d4cbf193190c6c721eab9de99d1
PDF Text
Text
DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC
Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre
DISSABTE · 20 de gener del 2024. Any XLIX. Núm. 16694 - AVUI / Any XLVI. Núm. 15564 - EL PUNT · 1,70 €
IL·LUSTRACIÓ: MIGUEL FONTELA
Any fratricida
Gemma Aguilera
Plana 6
El dimoni ‘Camacuc’
Ricard Chulià
Plana 8
Reportatge de Pere Bosch i Cuenca. Planes 24 a 28
Plana 12
Plana 14
Plana 9
L’ESPORTIU
Lloret, ciutat referent del
‘sexili’ als anys setanta
El govern de
Sánchez es fica
en un batibull
amb el jutge del
cas Tsunami
Els ajuntaments
del Maresme,
cridats a fer
servir l’aigua
regenerada
El Barça jugarà els
quarts de copa al
camp de l’Athletic i
el Girona, al del
Mallorca
Hi van emigrar persones LGTBIQ+ d’arreu de
l’Estat pel gran nombre de locals i la llibertat
�24
| Reportatge |
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Memòria del tripartit
a El govern de coalició entre el PSC,
a Alguns dels protagonistes
ERC i ICV va capgirar, fa vint anys, el
panorama polític del país
d’aquella experiència valoren el seu
llegat a la Catalunya actual
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
E
l 14 de desembre del 2003,
els tres representants dels
principals partits d’esquerra, Pasqual Maragall (PSC),
Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i
Joan Saura (ICV), van rubricar un
acord que va posar punt final a
vint-i-tres anys de governs presidits per Jordi Pujol. Les eleccions
que s’havien celebrat un mes enrere havien provocat un retrocés dels
dos principals partits polítics, CiU i
el PSC, i, al mateix temps, un salt
espectacular d’ERC, que, amb Josep-Lluís Carod-Rovira, va passar
de 271.000 vots a 544.000 i de 12
escons a 23. Els republicans, a més
a més, van tenir la clau de la governabilitat. Durant setmanes, es van
multiplicar les reunions i es van fer
tota mena de vaticinis. De fet, fins
pocs dies abans d’aquell 14 de febrer totes les possibilitats semblaven obertes, des d’un acord entre
CiU i ERC fins a un “tripartit de
CiU, el PSC i ERC”, tal com defensava Jordi Pujol, el president sortint.
Al final, però, els republicans
van optar per provocar un canvi
de rumb. L’acord es va signar en
un espai històric, el Saló del Tinell, a l’antic palau comtal de Barcelona. Tot i que l’acte va tenir un
caràcter extremament auster,
tothom era conscient de la transcendència d’aquell moment, que
posava punt final a vint anys de
governs convergents i obria una
nova etapa política a Catalunya.
En la seva intervenció, el qui pocs
dies després es convertiria en el
127è president de la Generalitat,
Pasqual Maragall, va recordar que
“per primera vegada en cent anys”
les esquerres arribaven al govern
de Catalunya “en un període tranquil” i va evocar la figura del president Lluís Companys. Maragall
també va remarcar que havien hagut de passar 25 anys perquè “Ca-
talunya es retrobi sencera, perquè
reconegui la seva diversitat com
una riquesa”, una referència als
governs monocolors de CiU.
L’acord va desfermar una reacció furibunda dels antics inquilins
de la Generalitat. La sensació entre les files convergents va expressar-la d’una manera ben gràfica la
dona del president de la Generalitat sortint, Marta Ferrusola, quan
va exclamar: “Sento com si m’haguessin entrat a robar a casa.” La
rebuda del nou govern tampoc va
ser excessivament favorable entre
alguns mitjans de comunicació, ni
tampoc entre els partits polítics
espanyols. Feia mesos que Espanya es trobava en una permanent
precampanya per decidir el relleu
de José María Aznar, qui havia liderat una segona legislatura marcada per la “renacionalització”
d’Espanya i la crispació.
Un Dragon Khan
El nou govern tampoc va ajudar a
El nom de la
cosa
Els seus impulsors van
batejar-lo amb el distintiu de “catalanista i
d’esquerres”. Es tractava d’un intent de
marcar distàncies
amb els governs anteriors, que s’havien
qualificat com a “nacionalistes”. Un dels
protagonistes, el socialista Antoni Castells, argumentava:
“No pot ser que aquell
sigui el govern nacionalista i aquest sigui el
govern d’esquerres.
Nosaltres hem de ser
les dues coses, catalanista i d’esquerres.”En
l’etiqueta s’hi sentien
còmodes els altres
partits, ERC i ICV. Malgrat tot, en el debat
polític les denominacions serveixen per
simplificar i caricaturitzar les coses. I, tot i
que el mateix Jordi Pujol havia defensat un
“tripartit”de CiU, el
PSC i ERC, el govern va
acabar sent conegut
popularment com “el
tripartit”, una denominació que va anar prenent un component
clarament negatiu.
apaivagar els ànims. Mesos després, el conseller de Governació,
Joan Carretero, utilitzaria una
metàfora que faria fortuna. Es referiria a un Dragon Khan en què
viurà permanentment instal·lat el
govern. El primer sobresalt va arribar ben aviat, sense ni tan sols
deixar temps als nous consellers
perquè prenguessin la mida als
seus despatxos. El 26 de gener,
quan tot just feia un mes que s’havia constituït el govern, el diari
monàrquic ABC feia saltar la crisi
amb una portada que, en poques
hores, recorreria els despatxos governamentals i les seus dels partits: “Carod enllesteix un pacte
amb ETA perquè no atempti a Catalunya. La banda no assassinaria
al Principat a canvi de cobertura
política per a l’esquerra radical
abertzale.” La notícia, que apareixia just un mes abans de l’inici de
la campanya per a les eleccions al
Congrés, va provocar un terratrèmol a Espanya, i també a Catalunya. En un primer moment, Maragall no va reaccionar amb excessiva contundència; però l’endemà
es va emetre un comunicat des de
la seu del PSOE en què es qualificava la reunió de Carod com “una
deslleialtat intolerable” i es reclamava que el conseller en cap assumís “les seves responsabilitats polítiques i se li accepti la dimissió
presentada”. Maragall, finalment,
va acceptar l’ordre de Zapatero.
En un primer moment, Carod-
�| Reportatge | 25
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Rovira es va mantenir com a conseller en funcions, si bé va acabar
deixant el càrrec per presentar-se
a les eleccions espanyoles. El conseller en cap va haver de superar,
dies després, el mal tràngol de
comparèixer davant la diputació
permanent del Parlament, on va
rebre les fuetejades de l’oposició.
Un dels més virulents va ser el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i
Lleida, qui va deixar anar: “Gràcies a la seva actitud hi ha una crisi profunda en el govern de la Generalitat, gràcies a la seva actitud
hi ha un debilitament de l’autoritat del president, gràcies a la seva
actitud [...] estem espanyolitzant
la vida política, estem basquitzant
la vida política catalana.” Tampoc
es va quedar enrere el líder dels
populars catalans, Josep Piqué,
qui va acusar Carod-Rovira d’haver aconseguit “que el nom de Catalunya i el nom del govern de Catalunya estigui més associat al terrorisme i a ETA que mai”.
Aquell episodi va situar el nou
govern a la unitat de cures intensives dies després d’haver estat
concebut, però no va comportar
un desgast electoral (com a mínim immediat) per als tres partits
que el formaven. Més aviat al contrari. El principal protagonista
d’aquell afer batejat com a “cas
Carod”, que es va presentar com a
cap de cartell d’ERC, va aconseguir uns resultats històrics, i, en
————————————————————————————————————————————
Poc després de signar
l’acord, Pasqual Maragall
va afirmar: “Catalunya es
retroba sencera”
————————————————————————————————————————————
conjunt, els tres partits (el PSC,
ERC i ICV) van sumar un 61% dels
vots i 31 dels 41 escons que hi havia en joc i 12 dels senadors. Aquella primera crisi no va rebre,
doncs, un càstig de l’electorat, però va representar un punt d’inflexió en el govern, que va néixer
amb un problema congènit i una
llufa d’inestabilitat de la qual no es
va desempallegar.
L’alternança necessària
En tot cas, el govern liderat per
Pasqual Maragall va obrir una etapa nova en la política catalana, un
punt i a part que alguns dels seus
protagonistes qualifiquen de “necessari”. El republicà Josep Bargalló, que en aquell moment ja acumulava una llarga experiència
com a parlamentari, afirma que
l’aposta que va fer ERC per un
pacte d’esquerres era “necessària
per regenerar la política catalana,
especialment per tirar endavant
un govern catalanista i d’esquerres que regirés el país després de
l’immobilisme que havia suposat
la darrera etapa del pujolisme”.
Per a Montserrat Tura, que havia
estat alcaldessa de Mollet del Vallès des del 1987 i el 2003 va assumir la conselleria d’Interior,
aquell acord va significar “el final
de la Catalunya dual que sempre
havia intentat fer creure el pujolisme [...]. L’acord del Tinell era
l’explicitació que l’avenç nacional
Les frases
————————————————————————————————————————————
“L’acord era l’explicitació que
l’avenç nacional era
indestriable del progrés social,
era el triomf del patriotisme
dels serveis socials”
Montserrat Tura
CONSELLERA D’INTERIOR (2003-2006)
era compatible, indestriable del
progrés social”. Dolors Camats,
que el 2003 s’estrenava com a diputada al Parlament per ICV, parla d’un “fet necessari per higiene
democràtica”.
Fins i tot Josep Rull, que el
2003 va encetar la seva tercera legislatura com a diputat de CiU i es
va trobar, per primera vegada, a
l’oposició, destaca que aquell govern va “fer possible l’alternança
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern fet més a
la contra que no com a
projecte comú”
Toni Castellà
DIPUTAT D’UDC (2003-2006)
La primera crisi va esclatar
quan els nous consellers
encara no havien pres la
mida als seus despatxos
————————————————————————————————————————————
política, imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Es va poder assajar un govern d’esquerres
amarat dels valors del catalanisme”. I, pel que fa a la valoració general dels governs de Pasqual Maragall, destaca: “En molts aspectes, el corrent central de país
quant a polítiques públiques es va
mantenir vigent respecte de l’etapa anterior. Bàsicament perquè
aquell catalanisme compartit era
Un inici convuls
El 20 de desembre del
2003, després de
prendre possessió,
Pasqual Maragall surt
a saludar la gent que
s’ha aplegat a la plaça
de Sant Jaume. Al balcó del Palau treu el cap
el secretari general del
PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, qui
dies abans, en un míting al Palau Sant Jordi, s’havia deixat anar:
“Donaré suport a la reforma de l’Estatut que
surti del Parlament.”
L’inici del mandat és
convuls, amb tensions
a l’hora de delimitar
les competències de
les conselleries i de
nomenar alguns càrrecs. Però l’episodi que
desferma la primera
crisi de magnitud és la
publicació d’una trobada a Perpinyà entre
el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, i dirigents d’ETA.
extraordinàriament transversal i
preeminent. En aquell període la
Generalitat va continuar essent
una institució nuclear del país i
mai no va caure en la irrellevància, al contrari, tal com malauradament està succeint avui.” Toni
Castellà, que en aquell moment
formava part de la mateixa coalició que Rull (tot i que com a representant d’Unió Democràtica),
conserva un record molt menys
optimista d’aquell moment i recorda “la frustració de guanyar
unes eleccions i no governar”. Tot
i això, també valora: “Això ens situava en la normalització d’un sistema parlamentari.” Castellà destaca “la poca cultura de coalició de
les forces d’esquerres” i creu que
el govern entre el PSC, ERC i ICV
“va ser [...] fet més a la contra que
no com a projecte comú”. Tot i això, reconeix que el pas del temps
li ha permès matisar la seva anàlisi: “Malgrat la percepció de caos
permanent que segueixo tenint,
va ser bo que hi hagués una alternança després de 23 anys d’un
mateix govern.” Ni que fos, segons
afegeix, per “demostrar, entre altres coses, que les solucions plan-
�|
26 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
tejades per l’alternativa d’esquerres portades a la pràctica en un
govern van fracassar”.
Un nou estil de governar
Els que van participar en aquell
primer govern valoren la nova forma de fer política, malgrat les dificultats de conjuminar els programes i les sensibilitats de tres partits diferents. El republicà Josep
Bargalló, que va començar com a
conseller d’Educació i seixantacinc dies després va haver d’assumir el càrrec de conseller primer,
sosté que “va ser un govern menys
presidencialista i més coral que
els anteriors”. I això no només
perquè estava format per una coalició entre tres formacions totalment independents, sinó també
“pel tarannà del president Maragall, que ja no era necessàriament
el del PSC”.
La valoració d’aquells que es
van haver de situar a l’oposició resulta menys positiva. Antoni Castellà, que en aquells moments
afrontava la seva segona legislatura com a diputat d’Unió Democràtica, destaca que l’element més
negatiu d’aquell període va ser “la
incapacitat de construir un projecte comú”, la qual cosa “va comportar, a la pràctica, l’existència
de tres governs en un”.
L’acció de govern
Aquest soroll permanent i els esforços esmerçats en el debat estatutari han fet que l’acció de go————————————————————————————————————————————
La llei de barris, aprovada
el 4 de juny del 2004, és un
dels principals llegats del
govern de Maragall
————————————————————————————————————————————
vern quedés, ja aleshores i encara
avui, en un segon pla. Josep Bargalló, que va viure el període del
2003 al 2006 des d’una talaia privilegiada, destaca: “Va haver-hi
projectes pioners i cabdals com la
llei de barris o el Pacte Nacional
per l’Educació que ens enllaçaven
amb unes maneres de fer política
social, territorial i municipalista
plenament innovadores.” Per la
seva banda, Antoni Castells, que
va assumir la cartera d’Economia
i Finances, posa èmfasi en els
avenços econòmics i pressupostaris i destaca “l’acord estratègic per
la qualitat de l’ocupació, la internacionalització i la competitivitat
de l’economia, i les mesures de reforma pressupostària en la línia
d’una millora de la transparència i
la pressupostació per objectius”.
Les seves companyes de gabinet
Marina Geli i Montserrat Tura posen èmfasi en els avenços en els
seus respectius àmbits de responsabilitat. L’exconsellera d’Interior
destaca que, tot i els vint-i-tres
anys d’autogovern presidit per
Jordi Pujol, les competències de
seguretat “estaven en unes condicions lamentables”. Dolors Camats, que va donar suport al govern des del seu escó al Parlament, destaca que “es va donar un
canvi a moltes polítiques públiques obsoletes o privatitzadores
Les frases
————————————————————————————————————————————
“Les discrepàncies, les crisis,
curiosament, varen ser més en
l’àmbit nacional i la lleialtat
que en les polítiques
sectorials”
Marina Geli i Fàbrega
CONSELLERA DE SALUT (2003-2010)
(transvasament de l’Ebre, mitjans
de comunicació o educació) i se’n
van inaugurar d’altres (com habitatge o medi ambient)”.
La llei que destaquen bona part
dels protagonistes és la de barris,
aprovada pocs mesos després de
la constitució del nou govern. Fins
i tot Josep Rull, que el 2003 era diputat a l’oposició i tretze anys després va acabar assumint la conselleria de Territori i Sostenibilitat,
la defineix com “una expressió
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern menys
presidencialista i més coral
que els anteriors”
Josep Bargalló i Valls
CONSELLER D’EDUCACIÓ I CONSELLER PRIMER
(2003-2006)
En la legislatura del 2003
al 2006 es va encetar la
reforma de l’Estatut, que es
va acabar frustrant el 2010
————————————————————————————————————————————
tangible i operativa de cohesió territorial i social”. Contràriament,
remarca que en “l’àmbit de medi
ambient es va produir un excés
d’ideologització que va arraconar i
conflictivitzar unes polítiques
–tot allò vinculat a la sostenibilitat– fonamentals per a l’impuls
d’un país modern i avançat”. A
més a més, Rull coincideix amb
Toni Castellà (amb qui compartia
Els camins de
l’Estatut
El 12 de novembre del
2004, el president Maragall va convocar els
líders de tots els partits a una cimera a Miravet que es va convertir en el punt de
sortida per impulsar
un nou Estatut. Aquell
dia començava un camí llarg i costerut que
acabaria tenint una fita històrica: el 30 de
setembre de l’any següent, quan el Parlament va aprovar el text
amb els vots de 120
dels 135 diputats. Només va votar-hi en
contra el Partit Popular. El text, retallat, es
va aprovar al Congrés i
al Senat el 30 de març
del 2006. L’anunci
d’ERC de demanar el
vot negatiu en el referèndum del 18 de juny
va precipitar la destitució dels consellers
republicans.
la tasca d’oposició) a l’hora de destacar l’Estatut com a llegat més
positiu d’aquell govern.
Tot i això, els dos excompanys
de grup parlamentari també destaquen algunes herències negatives del govern de Pasqual Maragall, entre les quals hi ha “l’endeutament desbocat i d’unes finances
públiques esventrades” com a pitjor herència dels governs catalanistes i d’esquerres; però hi afegeixen dos elements genèrics: “la
percepció d’un govern en tensió i
conflicte interns constants, i un
afany intens de revenja –que es va
anar matisant progressivament–
respecte dels 23 anys del president Pujol”. En el que fa referència als aspectes negatius, Castellà
remarca “un nefast nivell d’endeutament desbocat, posant en risc
els principals serveis públics”.
De l’Estatut al procés
El fil conductor del procés encetat
en la legislatura del 2003 al 2006,
quan es va obrir el meló de l’Estatut i el procés independentista
que s’iniciaria alguns anys després arran de la sentència del Tribunal Constitucional, resulta in-
�| Reportatge | 27
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
que aquella experiència és “irrepetible”. I també posa èmfasi en els
canvis que s’han produït als partits: “No existeix Convergència i
Junts és un actor més plural ideològicament. La CUP és un partit
que pluralitza més l’esquerra i l’espai independentista. El PSC i Junts
tenen més confluències en moltes
polítiques sectorials.” Antoni Castells destaca que “seria desitjable,
no sé si possible”. I ho defensa perquè “en el terreny de l’acció de govern el país necessita polítiques
progressistes al servei de la integració i el benestar social, la igualtat, la prosperitat i un creixement
econòmic sòlid i sostenible”. En
qualsevol cas, es mostra convençut
de la necessitat que “hi hagi un
projecte nacional compartit en relació amb l’autogovern de Catalunya”, matisant: “Projecte que, al
meu entendre, avui dia, no és ni la
independència –i menys tirant pel
dret– ni continuar amb tot igual,
com si aquí no hagués passat res.”
Montserrat Tura, qui havia estat
consellera d’Interior del govern de
Pasqual Maragall i actualment es
manté allunyada de la política institucional, fa una reflexió molt més
genèrica, sense apuntar a cap partit: “Avui la política viu més de fòbies que d’ideologies, més d’angoi-
evitable. Antoni Castells, que actualment es troba allunyat de la
primera línia política, fa una anàlisi de llarga durada i destaca que
“el projecte fracassat d’Estatut va
constituir [...] l’esgotament d’un
cicle de catalanisme polític que comença al tombant del segle XIX al
segle XX i dura més de cent vint
anys”. I posa èmfasi en les ferides
generades en l’àmbit del catalanisme: “La incapacitat de trobar la
resposta política adequada va conduir a la fragmentació del catalanisme polític i, posteriorment, a
una crisi de la qual no es pot dir
que el país n’hagi sortit especialment triomfant.”
La seva companya de gabinet
Marina Geli, que va entrar en la
política amb Joaquim Nadal i que
actualment milita a Junts per Catalunya, creu que “clarament el
procés és fill del fracàs i cansament de la societat catalana de
l’Estatut”. I fixa la mirada en el
2003: “Pasqual Maragall i nosaltres teníem clar que era la darrera
oportunitat. O reforma de la Constitució que permetés una relació
bilateral entre Catalunya i Espanya i un alt nivell d’autogovern i
agència tributària catalana que
era impossible que liderés el
PSOE i consens al Congrés o Estatut amb fort autogovern o la desafecció creixia. Aquella etapa va
ser la base del canvi a l’indepen-
————————————————————————————————————————————
Bona part dels
protagonistes del 2003
consideren que un pacte
com aquell és “irrepetible”
————————————————————————————————————————————
Els qui el 2003 eren a
l’oposició destaquen
“l’endeutament desbocat”
com a factor negatiu
————————————————————————————————————————————
————————————————————————————————————————————
dentisme de molts catalans. Jo entre ells. El federalisme asimètric
era una utopia i el dret a decidir va
anar entrant dins el PSC, militants i votants. Per forçar l’Estat
espanyol o bé escollir ser un estat
propi.” Toni Castellà, amb qui
comparteix militància en aquests
moments, també destaca que el
procés estatutari va permetre
“constatar des del catalanisme
històric del PSC que la proposta
d’un encaix respectuós de Catalunya en el marc de la pretensió
d’un estat plurinacional era [...]
impossible”. Aquest fet “va comportar començar a situar la proposta d’independència a la centralitat del catalanisme”. El republicà
Josep Bargalló també comparteix
aquesta anàlisi i afegeix que “sense tot el que va significar la redacció de l’Estatut –que sense aquell
govern no s’hauria iniciat al Parlament–, la seva aprovació a Catalunya, la seva primera retallada a les
Corts i la definitiva al Tribunal
Constitucional, tot plegat hauria
anat, si més no, més lent i a alguns sectors els hauria costat
molt més sumar-s’hi. Hauria anat
diferent, segur”. La seva antiga
companya de govern Montserrat
Tura, contràriament, reconeix
que “bo li agraden les ucronies” i
destaca que “la tramitació del nou
Estatut va influir, però menys del
que s’explica”. Per la seva banda,
Dolors Camats té molt clar que
“sense govern d’esquerres no hi
Les frases
————————————————————————————————————————————
“El PSC d’avui no té res a
veure amb aquell de l’acord
del Tinell, profundament
catalanista i amb una robusta
consciència nacional”
Josep Rull i Andreu
DIPUTAT DE CIU (2003-2006)
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Només cal aritmètica i
voluntat política perquè un
pacte com aquell es
repeteixi”
Dolors Camats i Luis
DIPUTADA D’ICV (2003-2006)
hauria hagut canvis a nivell nacional”.
Una experiència irrepetible
Ha plogut molt des d’aquell 14 de
desembre del 2003. I l’escenari polític ha canviat de dalt a baix, amb
la irrupció dels moviments socials
derivats del 15-M i el procés independentista, que han sacsejat de
dalt a baix el sistema polític català.
Tot i que en els darrers mesos s’estan recosint les ferides creades
amb el PSC arran de l’aplicació del
155, hi ha qui creu que una experiència com la del tripartit, formada pels mateixos partits o els seus
hereus, seria difícilment reproduïble.
Per al republicà Josep Bargalló,
un govern de coalició com aquell és
“irrepetible”. I ho argumenta, sobretot, per l’evolució que han seguit els dos socis d’ERC: “El PSC
d’ara no té res a veure amb el
d’aquell moment. Socialment, de
manera discutible, i nacionalment,
gens a veure [...]. I el que podia ser
Iniciativa no ho són els comuns.”
Marina Geli, que en aquell moment
militava al PSC i ara ho fa a Junts
per Catalunya, també considera
Del forat del
Carmel al 3%
El 23 de febrer del
2005, els ànims entre
el govern i l’oposició
estaven encesos per
l’esfondrament del túnel de la línia 5 del metro al barri del Carmel.
El conseller de Política
Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, apuntava a la gestió dels governs de CiU
i al sistema de contractació de l’obra pública, que qualificava
de “pervers”. Però ni
tan sols els socis
d’ERC i ICV es mostraven satisfets per les
explicacions. El cap de
l’oposició, Artur Mas,
va reptar Pasqual Maragall a donar explicacions sobre les acusacions contra el govern
anterior. Prenent el
micròfon, el president
desferma la tempesta:
“Vostès tenen un problema, que es diu 3%.”
xes que de projectes sòlids, i més
de ressentiments que de coneixements. Avui és un altre temps, i encara que les sigles fossin les mateixes, les persones no ho serien.” Tot
i això, destaca que “no veu les condicions però sí les necessitats”. En
tot cas, defensa que l’experiència
del govern de Maragall és, vint anys
després, plenament vigent: “Ara no
sorprendria tant un govern de tres
partits, llavors els poderosos adversaris d’un govern d’esquerres ho
van explicar com un desori”. Per la
seva banda, Dolors Camats, que actualment es troba al capdavant de
la Fundació Catalunya Europa, ho
té molt clar: “Només cal aritmètica
i voluntat política.”
Els que el 14 de desembre del
2003 es van haver de situar a l’oposició consideren que un acord com
el que es va signar al Saló del Tinell
seria no només “irrepetible” sinó
també “una mala notícia”, en paraules de Josep Rull. L’exdiputat
ho argumenta des de dues perspectives: “D’una banda, perquè
suposaria la certificació definitiva
de la ruptura de la unitat independentista. I, de l’altra, perquè el
PSC d’avui no té res a veure amb
el del Pacte del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional.” Castellà, per la seva banda, destaca
que l’1 d’octubre del 2017 va significar “un abans i un després de
la nostra història”, i hi afegeix:
“En coherència amb el que vàrem
impulsar, no tindria cap sentit reeditar un govern compartit amb
forces unionistes.”
�|
28 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Josep M. Muñoz Lloret Historiador i editor del llibre ‘Maragall i el govern de la Generalitat’
“No hi havia qui reivindiqués
el govern de Maragall”
a La Fundació Catalunya Europa i l’editorial
a El llibre ressegueix l’acció de govern
RBA publiquen ‘Maragall i el govern de la
Generalitat: les polítiques del canvi’
durant el període del 2003 al 2006, els seus
antecedents i la petja que ha deixat
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
N
o és el darrer llibre publicat sobre el govern
de Pasqual Maragall,
però sí el que intenta
fer una anàlisi més sistemàtica
d’aquella experiència. En el volum, editat per RBA Llibres i la
Fundació Catalunya Europa, hi
ha escrits de Gemma Ubasart,
professora de ciència política a
la UdG i actualment consellera
de Justícia, Drets i Memòria;
Joan Vicente, professor de geografia humana a la mateixa universitat; Júlia Miralles, professora associada de ciència política de la UAB, i Carles Rivera,
economista. L’editor és l’historiador Josep M. Muñoz, que ha
estat, fins a la seva jubilació recent, director de la revista i editorial L’Avenç, amb qui conversem.
En el prefaci del llibre, Josep M.
Vallès explica que s’ha escrit
poc sobre el govern de Maragall
quan, en realitat, es va tractar
d’un període molt intens. A què
és degut això?
D’en Pasqual Maragall n’ha quedat una imatge, que el llibre matisa, que va ser un molt bon alcalde de Barcelona i un president de la Generalitat no tan
bo, amb un mandat força accidentat i amb molt soroll, i també amb molta hostilitat mediàtica i política. Fins i tot entre els
mateixos correligionaris de Ma-
Hem vist després que aquest és
un condicionant important. Ho
hem vist a Catalunya, on Junts
va marxar del govern, i també a
Espanya, amb els problemes que
té el govern de Pedro Sánchez.
El llibre se centra en l’acció de
govern i els seus fonaments
ideològics. Quins aspectes destacaria?
Una primera qüestió tindria a
veure amb l’alternança en el govern de la Generalitat. Alguns
van parlar, d’una manera potser exagerada, de règim pujolista, però sí que hi havia una sensació d’immobilitat. El que hi ha
el 2003 no és un simple canvi de
govern, sinó una proposta de
governar d’una manera diferent, amb més transparència i
més participació de la ciutadania. El segon aspecte, que desmenteix un tòpic bastant asso-
❝
Fins i tot entre els
correligionaris de
Maragall hi ha hagut
una tendència a no
reivindicar-ne el llegat
Josep M. Muñoz és historiador i ha estat fins fa ben poc director de la revista i editorial ‘L’Avenç’ ■ ORIOL DURAN
ragall hi ha hagut una tendència a girar full i a no reivindicarne el llegat. En conjunt, no hi
havia qui el reivindiqués. Hi ha,
però, un llibre important, que
és el de Josep M. Vallès (Una
agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Edicions 62, 2008), que ja en dona
una visió molt precisa i ponderada. La Fundació Catalunya
Europa ja va publicar un primer
llibre, titulat Pasqual Maragall.
Pensament i acció (La Magrana, 2017), molt centrat en la seva etapa d’alcalde. Faltava resseguir aquest període breu però
intens de la presidència, que calia revisar i també reivindicar,
sense amagar els aspectes en
què no va reeixir.
Vint anys després, encara pesen les visions simplificadores?
Els esdeveniments posteriors
que ha viscut el país han empe-
titit aquell Dragon Khan de què
parlava el conseller Joan Carretero. És veritat, i en Josep M.
Vallès ho destaca en el prefaci
del llibre, que era el primer govern de coalició. En els anteriors de CiU hi havia una federació electoral, amb mecanismes de coordinació i consens
previs. El fet d’estar format per
tres partits, cadascun amb la
seva agenda i les seves ambicions, complicava les coses.
ciat a Maragall, és que aquest
no és un govern improvisat. Del
1999 al 2003 es prepara un pla
de govern, amb casos molt emblemàtics com el conegut com a
“llibre vermell” elaborat per experts en economia. Per tant, és
un govern que arriba amb unes
idees clares. El tercer aspecte és
l’acció de govern, amb lleis emblemàtiques com la de barris,
que facilita la transformació
d’uns centres urbans molt degradats. I després hi ha la gran
qüestió de l’Estatut, que Pujol
no havia volgut abordar; en canvi, Maragall té l’ambició de canviar el tauler territorial i la relació entre Catalunya i Espanya.
No es tracta d’una qüestió tàctica, sinó d’una voluntat real i
àmpliament compartida de la
societat catalana.
Entre el combat i la reflexió
La literatura política té una llarga
tradició a Catalunya, on els llibres
s’han convertit, fins a l’eclosió de
les xarxes socials, en una arma llancívola de primer ordre. El cas del
govern liderat per Pasqual Maragall
n’és un bon exemple. Durant els primers anys trobem llibres clarament
combatius com els que signa el periodista Vicenç Villatoro, qui l’octubre del 2004 defensava que amb el
govern de Maragall “en el mapa polític català s’ha abolit o s’ha suspès
l’eix nacional” (Catalunya després
del tripartit, Columna, 2004). El periodista de Terrassa va tornar a la
càrrega el 2007 amb L’Engany. El
segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres,
2007). Un altre periodista, Iu Forn,
ressegueix la reacció que va provocar el govern en la política espanyola a El tripartit vist des de Madrit
(Roca Editorial, 2004).
En els darrers anys han aparegut
volums de testimonis directes, com
el d’Antoni Batista, qui ha recuperat
els seus dietaris al Departament de
Presidència per oferir Al Palau, a
l’hivern, un llibre amb un subtítol
ben il·lustrador: Del final de l’autonomia i el principi del sobiranisme
(Base, 2017). Xavier Muñoz, qui va
participar en la fundació de Ciutadans pel Canvi i va ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques
del Departament de Justícia, també
ens recorda com va sentir La seducció del canvi (Base, 2022). També cal destacar el testimoni de Jordi
Mercader, un dels col·laboradors
més estrets del president, a Mil dies
amb Pasqual Maragall (La Magrana,
2008). Amb una visió més distant,
però alhora molt dinàmica, cal destacar la crònica del periodista Pere
Cullell, “Ja som aquí”. Històries del
tripartit (Edicions 62, 2005).
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Memòria del tripartit
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bosch i Cuenca, Pere
Muñoz, Josep M.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-01-20
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Tripartit
Generalitat de Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Carod-Rovira, Josep Lluís
Saura, Joan
Esquerra (Ciències polítiques)
Esquerra Republicana de Catalunya
Iniciativa per Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Description
An account of the resource
Article publicat en motiu dels 20 anys de la signatura de l'acord i formació del govern presidit per Pasqual Maragall. Inclou una entrevista a Josep Maria Muñoz com a editor del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat".
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt Avui
Rights
Information about rights held in and over the resource
El Punt Avui
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Entrevistes